En temps dels visigots al territori de València
Albert Ribera Lacomba
Esperança Huguet Enguita
Josep Maria Macias
2019
Museu de Prehistòria de València , ISBN 978-84-7795-838-3 , 240 p.
[page-n-1]
[page-n-2]
[page-n-3]
En temps
dels visigots
al territori
de València
Museu de Prehistòria de València
Del 18 de desembre de 2019 al 28 de juny de 2020
Organitza:
Hi col·laboren:
[page-n-4]
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
EXPOSICIÓ
President
Antoni Francesc Gaspar Ramos
Comissaris
Esperança Huguet Enguita
Josep María Macias Solé
Albert Vicent Ribera i Lacomba
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Directora
María Jesús de Pedro Michó
Cap Unitat de Difusió, Didàctica
i Exposicions
Santiago Grau Gadea
Assessorament científic
Miquel Rosselló Mesquida
Projecte museogràfic
Miguel Ángel Navarrete Santana
Francesc Chiner Vives
Coordinació tècnica
Santiago Grau Gadea
Eva Ferraz García
Coordinació muntatge
Francesc Chiner Vives
Isabel Carbó Dolz
Disseny gràfic
Espirelius
Restauració materials arqueològics
Trinidad Pasíes Oviedo, Ramon Canal
Roca, Ester Antón García, Noel Ginés
Salas Fariñas, Francesca d’Aniello,
Betlem Martínez, Raquel Santamaría
Reproduccions peces arqueològiques
Arca Arqueología y Patrimonio
Dibuixos
Pilar Mas Hurtuna
Programa didàctic
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Aurora Bellver Jiménez
Difusió i xarxes socials
Begonya Soler Mayor
Francisco Pavón Tudela
Gestió administrativa
Remedios Cardona Soler
Ana Beltrán Olmos
Cristina Richarte Martínez
Disseny cartell i material de difusió
Espirelius
Impressió material de difusió
Impremta Provincial de la Diputació de
València
Traducció i correcció texts sala al
valencià i castellà
Joaquim Abarca Pérez
Agraïments
Llorenç Alapont; Joaquin Botella,
Josep Burriel; Òscar Caldés;
Paco Fababuj; Empar Juan;
Alexandre Mateu
Traducció texts sala a l’anglès
Michael Maudsley
Traducció textos sala a l’italià
Centro G. Leopardi
CATÀLEG
Fons exposats
Diputació de València, Museu de
Prehistòria de València
Ajuntament de València, Secció d’Investigació Arqueològica Municipal–SIAM
Ajuntament de Riba-Roja de Túria, Museu
Visigot de Pla de Nadal–MuPLA
Ajuntament de Llíria, Museu Arqueològic
de Llíria–MALL
Imatges
Arxiu Equip Horta Vella. Universitat de
València; Arxiu Equip València la Vella.
Institut Català d’Arqueologia Clàssica;
Arxiu SIAM. Ajuntament de València; Arxiu
SIP. Museu de Prehistòria de València;
Biblioteca del Museu de Prehistòria
de València; Arxiu Institut Català
d’Arqueologia Clàssica; Albert Ribera;
Isabel Escrivà; Arquitectura Virtual; Archivo
del Senado. Patrimonio Histórico-Artístico
del Senado; Archivo Fotográfico Museo
Nacional del Prado; Biblioteca Nacional
de España; Real Biblioteca del Monasterio
de San Lorenzo de El Escorial. Patrimonio
Nacional; Museu d’Arqueologia de
Catalunya-MAC. Barcelona; Museo
Arqueológico Municipal de Cartagena;
Museo Lázaro Galdiano. Madrid; Musée
Paul Valéry. Sète, Francia; Subdelegació
del Govern Palau Montaner, Barcelona;
Museo Nacional Thyssen-Bornemisza,
Madrid; Antonello Dellanotte. Fotógrafo;
Rafael de Luís Casademunt. Fotógrafo
Coordinadors edició
Esperança Huguet Enguita
Albert Vicent Ribera i Lacomba
Autors
JM. de Antonio; J. Botella; J.M. Burriel;
O. Caldés; M. Castro; P. Diarte; A. Espinosa;
C. Godoy; A. Guilabert; S. Gutiérrez;
FJ. Heras; E. Huguet; T. Hurtado;
J. L. Jiménez; JM. Macias; A. Marcos;
J. Morin; L. Olmo; J. Ortega; R. Pérez;
R. Pliego; A. Ramón; A. Ribera; M. Riera;
F. Rodríguez; AM. Ronda; M. Rosselló;
D. Ruiz; I. M. Sánchez; M. Tendero; J. Vizcaino
Disseny catàleg
Espirelius
Traducció i correcció catàleg al valencià
i castellà
Joaquim Abarca Pérez
Traducció a l’anglès
Route 66 idiomas
Muntatge i execució producció
Patrimonio Inteligente S.L. amb la
col·laboració de Carpintería Hnos. del Toro
Imatges
© SIP, © SIAM, © Universitat de València,
© Institut Català d’Arqueologia Clàssica,
© Patrimonio Nacional, © Patrimonio
Histórico-Artístico del Senado, © Museo
Lázaro Galdiano. Madrid, © Biblioteca
Nacional de España, © Musée Paul Valéry,
© Archivo Fotográfico Museo Nacional
del Prado, © Museu d’Arqueologia
de Catalunya, © Museo Arqueológico
Municipal de Cartagena, © Subdelegació
del Govern Palau Montaner, Barcelona,
© Museo Nacional Thyssen-Bornemisza.
Madrid, © Antonello Dellanotte, © Rafael
de Luís Casademunt
Transport
Quadre S.L.
Impressió catàleg
Gràfiques Vimar
Assegurances
Allianz
Edita
Museu de Prehistòria de València
Diputació de València
Organització i producció
Diputació de València, Museu de
Prehistòria de València
Amb la col·laboració institucional
Ajuntament de València
Ajuntament de Riba-Roja de Túria
Ajuntament de Llíria
Institut Català d’Arqueologia Clàssica
Amb la col·laboració personal
Vicent Escrivà (SIAM); Mercedes González
(SIAM); Vicent Lerma (SIAM); Pepa Pascual
(SIAM); Patricia Planells (MuPLA); Diana P.
Ramos (MuPLA); Cristina Silvestre (MuPLA);
Xavier Vidal (Ajuntament de Llíria)
© del text: els autors
© de les imatges: els autors
o institucions propietàries
© de l’edició: Diputació de València.
Museu de Prehistòria, 2019
ISBN: 978-84-7795-838-3
DL: V-3665-2019
[page-n-5]
ÍNDEX
7 Pròleg
11 Introducció
15 Les migracions germàniques a Hispania
F. J. Heras
21
La diàspora dels visigots
A. Ribera
29
Els visigots davant l’espill de la història
C. Godoy
Les ciutats del regne visigòtic
35
Toledo: la ciutat del rei
J. Morin, I. M. Sánchez
45
La fundació d’una nova ciutat: Reccopolis
P. Diarte, M. Castro, L. Olmo
51
Les ciutats visigodes del nord-est peninsular
J. M. Macias
Valentia i el seu territori en els segles v i vi
59
El final del món romà a Valentia
A. Ribera, I. Escrivà
67
Valentia: ciutat episcopal
A. Ribera, M. Rosselló
[page-n-6]
77
Les fases tardoromana i visigòtica de la vil·la de l’Horta Vella (Bétera, València)
J. M. Burriel, J. L. Jiménez, M. Rosselló
83
El monestir de Punta de l’Illa de Cullera (València)
M. Rosselló
La integració de Valentia i el seu entorn al regne visigòtic
89
Valentia: ciutat de frontera (550-624)
A. Ribera
97
València la Vella. Un jaciment encara per descobrir
E. Huguet, J. M. Macias, A. Ribera, F. Rodríguez i M. Rosselló
105
Les monedes del jaciment visigòtic de València la Vella (Riba-roja de Túria, València)
O. Caldés
111
Monedes en ús en l’Antiguitat tardana a l’entorn pròxim de Valentia.
La moneda en l’àmbit visigòtic
T. Hurtado
119
El vidre en època visigoda
A. Ramón
125
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC
J. Botella
133
El Tolmo de Minateda: de Senable a Teodomir
S. Gutiérrez
Al sud i a l’est, l’altre costat de la frontera
141
Ilici i l’evolució territorial entre els segles vi i vii
A. Guilabert, A. M. Ronda, M. Tendero
149
El territori d’Allon
A. Espinosa, D. Ruiz, A. Marcos
[page-n-7]
155
Carthago Spartaria, una plaça forta bizantina
J. Vizcaino
165
Les Illes Balears dels segles v a viii dC.
Algunes noves dades aportades per l’arqueologia del segle xxi
M. Riera
El nord també existeix
171
L’edifici visigòtic dels Casals del Mas de Sabater, Morella, els Ports (Castelló)
J. M. de Antonio, R. Pérez
La vida quotidiana
177
Economia productiva, societat i comerç
E. Huguet, J. M. Macias, F. Rodríguez, M. Rosselló
185
La moneda al regne visigòtic
R. Pliego
195
Les seques visigodes del territori de València
A. Ribera
Teodomir i el palau de Pla de Nadal. El final d’un món
203
El dux Teodomir i el seu temps
A. Ribera, M. Rosselló
213
Pla de Nadal (Riba-roja de Túria), palau de Teodomir
A. Ribera, M. Rosselló
221
DIverses esferes, diverses dinàmiques.
La transformació de València i la seua regió durant el segle viii
J. Ortega
230
Referències bibliogràfiques
[page-n-8]
6/
[page-n-9]
PRÒLEG
Maria Jesús de Pedro Michó
Directora de Museu Valencià de Prehistòria
Les vicissituds entorn de la creació del Servei d’Investigació Prehistòrica i del seu Museu de Prehistòria, el 1927, configuren un relat de sobra conegut. És oportú recordar, no
obstant això, com els primers anys de vida de la Institució
es van centrar a acréixer les col·leccions de Prehistòria i
Cultura Ibèrica en detriment d’altres actuacions dedicades
al món clàssic. Així, les primeres excavacions van tindre
lloc a coves paleolítiques i neolítiques, a poblats de l’Edat
del Bronze i a les ciutats ibèriques, mentre els jaciments
romans i tardoromans a penes eren objecte d’intervenció.
A pesar d’això, l›arqueologia clàssica ha gaudit sempre
d›atenció per part de la Institució i un prova en són els
nombrosos conjunts materials inventariats i catalogats, i
el volum de publicacions dedicades al tema.
D’altra banda, al llarg dels anys, la successió de
troballes casuals, donacions, materials procedents de
prospecció, a més d’excavacions i d’alguna compra, ha
anat consolidant la formació d’una important col·lecció
d’arqueologia clàssica el contingut de la qual inclou els
◁ Theo van (Emil Marie Küpper) Doesburg,
Construcción espaciotemporal II, 1924.
© Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid.
materials procedents de determinats jaciments d’època
tardana com els Xarcons de Montserrat i la Falquia de
Beneixida; o els de les excavacions del Romaní a Sollana,
dirigides per Domingo Fletcher i Enrique Pla el 1952, i de
Punta de l’Illa de Cullera, dirigides per Miquel Tarradell, D.
Fletcher i E. Pla el 1955-1957 i 1966; les primeres excavacions de València la Vella, entre 1978 i 1980, a càrrec de
Gerardo Pereira i Carmen Aranegui, i les del Pla de Nadal
dirigides per Empar Juan.
El 2003, amb l’obertura al públic de les sales de Món
Romà i Visigot, el Museu de Prehistòria va culminar la realització d’un projecte d’ampliació i remodelació de les
dites sales que atorgava un major espai expositiu, una
nova arquitectura interior, recursos didàctics adequats
i noves tecnologies, tot a fi d’actualitzar i posar en valor
aquelles col·leccions d’arqueologia clàssica que formaven part dels fons del Museu però que, potser, no havien
sigut convenientment presentades. Sobretot, en el cas de
determinats jaciments d’època visigoda, assentaments
privilegiats i característics d’aquest període com el monestir de Punta de l’Illa, el castrum fortificat de València la
Vella i la vil·la àulica del Pla de Nadal.
/7
[page-n-10]
L’arqueologia romana i visigoda ha vist gradual-
ments arqueològics visigots més emblemàtics del territori
ment incrementada la seua presència en la vida quoti-
de València, l’objectiu de la qual és aportar una perspecti-
diana del Museu de Prehistòria: les excavacions a Horta
va actualitzada sobre aquesta època, sovint considerada
Vella, Bétera, dirigides per Josep Burriel i José Luis
fosca, mitjançant el rigorós treball realitzat pels professio-
Jiménez; el reinici de les campanyes a València la Vella,
nals de l’arqueologia al llarg del temps i l’esforç de síntesi
a Riba-roja de Túria, dirigides per Albert Ribera, Miquel
històrica realitzat pels comissaris: E. Huguet, Josep Maria
Rosselló i Esperança Huguet; a més dels conjunts mate-
Macias i A. Ribera.
rials recuperats als jaciments de Llíria, Valentia, etc., han
El plantejament museogràfic de l’exposició ha sigut
creat un nou escenari en què els visigots mereixen ser els
desenrotllat per l’equip d’exposicions del Museu, amb
protagonistes.
la inestimable contribució de l’arquitecte Miguel Ángel
Així, al desembre de 2017, l’equip d’investigadors
Navarrete Santana, i pretén escapar de les il·luminacions
a càrrec de les excavacions de València la Vella ens va
tènues i els colors apagats, que sovint trobem en la cor-
presentar una interessant proposta per a la realització,
recta, però sòbria, museografia arqueològica.
al Museu de Prehistòria, d’un projecte expositiu sobre el
En l’espai introductori, que actua com a antesala, el
món visigot. Projecte en què s’exposa amb claredat de
discurs expositiu s’inicia amb un esbós de la visió que la
quina manera en els últims anys l’arqueologia visigòtica
història moderna i contemporània ha elaborat del món
ha tingut un impuls espectacular i un paper decisiu per al
visigot, que inclou la representació d’aquest per la cul-
coneixement d’aquest període a terres valencianes, i com
tura popular. També s’exposa una imatge extreta d’un
un minuciós treball d’estudi i, en alguns casos, de reinter-
còdex altmedieval, que mostra com els visigots es referi-
pretació permet presentar en l’actualitat noves propos-
en a si mateixos. Aquestes dues perspectives, que fan in-
tes de restitució arquitectònica d’edificis com la catedral
sistència en la contraposició entre l’autorrepresentación
d’època visigoda de Valentia, el palau de Pla de Nadal, o el
d’una societat i la visió d’aquesta des del present, són les
conjunt fortificat de València la Vella, la recent excavació
que ens proporcionen els elements cromàtics que donen
de la qual enllaça amb els pioners treballs del S.I.P.
forma a l’exposició.
Motius més que suficients perquè el Museu de
La proposta expositiva està basada en una síntesi
Prehistòria acceptara la dita proposta expositiva i comen-
de les paletes de colors plans (grocs, rojos, verds i blaus,
çara la producció i presentació d’aquesta a les sales d’ex-
entre altres) amb els colors primaris empleats en el segle
posició temporal.
xx per moviments artístics com el neoplasticismo. Aquest
«Els temps dels visigots al territori de València» és
llenguatge es conjuga amb plans i volums de tres colors
una exposició temporal, de producció pròpia, que pre-
(roig bordeus, blau cobalt i groc ocre) sobre fons blanc i
senta prop d’un centenar d’objectes recuperats dels jaci-
línies negres de contorn. Cada color s’identifica amb un
8/
[page-n-11]
àmbit o subàmbit de l’exposició, dotant d’ordre i estructura el discurs expositiu.
Per a la Presentació triem la penombra del blau cobalt. Aquest primer espai té una il·luminació més tènue
que destaca la imatge retroil·luminada del còdex visigot
mencionat i el rètol amb el títol de l’exposició. Aquesta
part s’inicia amb l’audiovisual Quins van ser els visigots,
una vitrina-mur amb peces emblemàtiques i un vinil sobre el sòl, que mostra un mapa de la migració d’aquest
poble en la seua diàspora fins a la península Ibèrica.
Els àmbits dos i tres, que corresponen a El món urbà
i La vida quotidiana, estan unificats en el color granat. Les
peces ací exposades ens parlen especialment de la ciutat episcopal de Valentia, de la seua economia i comerç, i
per això és un espai bigarrat i tortuós en destaca una es-
Vista axonomètrica del projecte museogràfic,
de Miguel Ángel Navarrete, 2019.
tructura especial que representa una tomba col·lectiva de
la coneguda cripta de Sant Vicent i un interactiu sobre el
correspon a l›edifici palatí de Pla de Nadal, en què es
conjunt monumental de la Valentia visigoda.
mostren peces d’arquitectura i arts decoratives. En aquest
L’últim àmbit, denominat Territorium, es divideix en
espai es tanca el cercle tornant al color blau cobalt del
dues parts que corresponen a dos colors. En el primer
principi; a ell s’accedeix a través de la recreació d’un arc
espai, més diàfan, es presenten tres jaciments: el mones-
visigot des del que projectem com a conclusió l’audiovi-
tir de Punta de l’Illa, l’assentament murallat de València
sual Territorium. L’exposició finalitza amb una frase retola-
la Vella i la vil·la rural d’Horta Vella. Cadascú representa
da en àrab que posa fi al món visigot i que ens connecta
un estil de vida ben definit per les seues peces arqueo-
amb l’alba de la cultura islàmica a les nostres terres.
lògiques: els objectes de culte, l’acumulació de riqueses
i poder, i el treball rural. En aquesta part es destaquen
les imponents muralles de l’assentament de València la
Vella amb una gran lona retroil·luminada lateral. Els tons
d’aquesta imatge són terrosos i, per a harmonitzar amb
la resta d’elements de la sala, s’ha triat el color groc ocre.
La segona part de l’àmbit de Territorium, més tancada,
/9
[page-n-12]
10 /
[page-n-13]
Introducció
Esperança Huguet, Josep Maria Macias, Albert V. Ribera
Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC)
La recerca de la història i la cultura visigoda és una tasca
apassionant. Els visigots, sense ser-ne conscients, van viure una etapa de transició absoluta. Van ser els protagonistes d’un període frontissa en què encara es manifestaren
moltes reminiscències de la cultura clàssica, molt arrelada al País Valencià, amb nombrosos elements innovadors
procedents del món germànic i també del romà oriental.
Sense conéixer els visigots, no podem calibrar el procés
d’implantació del món musulmà ni entendre la gènesi
dels temps feudals a les nostres terres.
Dit això, cal assenyalar la particular evolució del tractament i la percepció socials sobre els visigots, que han
anat canviant en les últimes dècades a recer de les línies
polítiques preponderants en cada moment. En la postguerra, era obligatori que els nostres pares aprengueren
de memòria de la llista dels trenta-tres reis gots sota la
◁ Muralla de València la Vella. Foto: Rafael de Luis
ferma disciplina de l’educació franquista. Un de nosaltres, el major, recorda que encara li ho preguntaren, això
sí, només els del període catòlic, en un curs de promoció
interna... a la mili!
La monarquia visigoda s’entenia com un preludi de
l’«Una, Grande y Libre», sota un comandament únic tot‑
poderós. En canvi, per als nostres fills, els visigots no són
més que unes poques pàgines en els llibres de text, sense
cap connexió amb l’actualitat, i que resten molt lluny del
seu món. A la mateixa vegada, els visigots s’identificaven
amb la decadència d’un classicisme sobrevalorat.
Probablement, l’esvaniment dels visigots de la cultura actual ve agreujat per la seua breu situació intermèdia
entre les dues grans i esplendoroses cultures que l’emmarquen: la romana i l’andalusina. Ambdues s’assentaren i es desenvoluparen al nostre territori amb fermesa
al voltant de cinc-cents anys, mentre que els visigots hi
governaren poc més de dos-cents anys. La seua va ser
una petjada menys intensa i, com que la investigació
/ 11
[page-n-14]
Columneta del palau de Pla de Nadal. Foto: Rafael de Luis.
12 /
arqueològica ha tingut més preferència per altres períodes històrics, ha passat més desapercebuda.
Així doncs, mentre la societat en general i els nous
plans d’estudis en particular, oblidaven aquells reis, no
tan bàrbars, que vingueren del nord, les excavacions arqueològiques anaven recuperant, de mica en mica, noves
troballes a les ciutats i al camp. En aquest context, en els
darrers quaranta anys, el territori de Valentia, especialment al terme de Riba-roja de Túria, ha estat un dels més
prolífics, de tal manera que ja es pot reconéixer el període
visigòtic com un temps amb personalitat pròpia.
Al País Valencià s’han descobert nous jaciments i
s’han reestudiat altres coneguts que mostren una realitat
social i territorial cada vegada més complexa: al nord, els
Casals del Mas de Sabater (Morella, Castelló); al centre,
Horta Vella (Bétera, València), València la Vella i Pla de
Nadal (Riba-roja de Túria, València), el grup episcopal i les
troballes del circ de Valentia, Senda de l’Horteta (Alcàsser,
València), Punta de l’Illa i el Portus Sucronensis (Cullera,
València); al sud, en què, durant un període, devien ser
els dominis de l’Imperi romà d’Orient, el Monastil (Elda,
Alacant), Allon (la Vila Joiosa, Alacant), Ilici (Elx, Alacant),
el Portus Ilicitanus, (Santa Pola, Alacant) i Aurariola (Oriola,
Alacant) entre altres.
L’aportació de tots aquests jaciments ha fet, en
el termini de quaranta anys, que l’etapa tardoantiga al
territori valencià passara de ser una època fosca, una
autèntica dark age, a esdevenir una àrea privilegiada,
[page-n-15]
amb un ampli potencial arqueològic i protagonista en
la recerca històrica actual. Quan, a partir de la meitat del
segle vi, una part del sud-est hispànic estava ocupada
per l’Imperi bizantí, les terres valencianes van ser un
espai de frontera, a la mateixa vegada que eren el punt
d’unió entre el centre peninsular i el Mediterrani. Com
veuran, això es posa de manifest en el ric testimoniatge
material que ens ha proporcionat l’Arqueologia, des del
vessant més instrumental, com les monedes i els estris
metàl·lics, fins als corrents artístics més rellevants, cas
de patrons decoratius i arquitectònics, a més de les escasses evidències que coneixem per les fonts i que el pas
del temps ha esborrat.
Aquesta exposició pretén obrir una finestra al coneixement d’un període històric, entre unes coses i altres,
menystingut i poc valorat. Lluny dels ferris cànons clàssics, els processos identificats en aquesta època reflecteixen la capacitat d’adaptació d’un poble a un període
menys benestant. El territori de València s’ha convertit,
Introducció. Esperança Huguet, Josep Maria Macias, Albert V. Ribera
en el context peninsular, en un dels millors exemples per
conéixer una rica realitat que, forçosament, ha d’estar a
l’abast de tots vostés.
No volem acabar aquestes línies sense agrair al
Museu de Prehistòria de València i al seu personal la seua
tasca sempre col·laborativa en la realització d’aquesta
exposició: gràcies a Santi Grau, Eva Ferraz, Paco Chiner,
Trini Pasíes, Ramón Canal, Joaquín Abarca, Josep Lluís
Pascual i María Jesús de Pedro. Gràcies també als companys de les diverses institucions que hi han col·laborat:
Vicent Escrivà, Mercedes González, Josep Vicent Lerma,
Carmen Marín i Pepa Pascual de l’Ajuntament de València;
Xavi Vidal de l’Ajuntament de Llíria, i Cristina Silvestre de
l’Ajuntament de Riba-roja de Túria (agraïment extensiu a
Diana i a Patricia).
Menció especial mereixen aquells que ens han ajudat amb l’assessorament tècnic en determinats temes
de l’exposició: especialment a Miquel Rosselló i, també,
a Empar Juan, Pilar Mas, Llorenç Alapont, Josep Maria
Burriel, Joaquin Botella i Òscar Caldés.
/ 13
[page-n-16]
[page-n-17]
Les migracions germàniques
a Hispania
Francisco Javier Heras Mora
Junta d’Extremadura
La Hispania de la tardoromanitat. Context
Al llarg del segle IV, la ciutat hispanoromana començava
a mostrar, en termes generals, signes de decrepitud molt
evidents en el desgast d’alguns dels monuments més
significatius. Els populars edificis d’espectacles, com els
circs o els teatres, necessitaven ja una important restauració. La fisonomia irregular dels seus carrers alerta sobre
un cert desordre o relaxació en les normes urbanístiques i
l’abandó d’alguns espais públics.
També la societat començava a canviar en una transformació sense retorn de les relacions entre el camp i la
ciutat, i entre l’home i la divinitat. El triomf polític del cristianisme havia fet trontollar els propis fonaments de la
civilització clàssica i amenaçava d’esborrar tot rastre dels
◁ Proposta de reconstrucció de la indumentària femenina
aristocràtica dels pobles que protagonitzaren les Grans
Migracions de la primera meitat del segle v, a partir d’una
sepultura excavada a Mèrida; segons Heras i Olmedo, 2019
(dibuix J. Suárez).
vells déus pagans i dels costums més arrelats de la cultura
romana. Amb penes i treballs sobrevivien les carreres als
circs i, a la darreria de segle, calia promulgar lleis perquè
no es destruïren els temples i els monuments, segurament
ja obsolets, abandonats i amenaçats per l’espoli dels veïns.
En aquest context, els esforços de les autoritats imperials es concentraven cada vegada més en la defensa
de les fronteres de l’Imperi. Feia temps que la pressió al
limes donava senyals d’emergència militar. Molts dels emperadors-usurpadors s’havien avesat en l’exèrcit —apostat perennement en els campaments des de Britannia
fins a Moesia—, alguns germànics ja formaven part de les
tropes romanes i l’emperador es recloïa en el segur port
de Ravenna.
D’alguna manera, les institucions presentaven símptomes d’esgotament i, en general, els propis ciutadans
començaven a intuir, potser, la proximitat de la fi d’un
cicle. Enmig de la creixent influència del cristianisme,
alguns governants recorren als vells déus reclamar-los
/ 15
[page-n-18]
ajuda i, encara que no era la primera vegada que l’Imperi
que romanien a la Gallia. Aqueixa col·laboració va propi-
s’enfrontava a una inestabilitat política tan apressant, el
ciar que, en la tardor de l’any 409, aquestes gents s’endin-
temor general pareixia cada vegada menys infundat.
saren a la península Ibèrica i, poc després, reclamaren el
Al començament del segle v, els hereus de Teodosi I
no debien trobar una situació millor i, després de la
repartiment territorial d’Hispania, en compliment d’uns
suposats acords, possiblement establits amb Geronci.
nova divisió de l’Imperi entre els seus fills, tornaran els
fantasmes no tan vells de la usurpació del poder. El 407,
Els «bàrbars» a Hispania
Constantí III s’alçarà a Britannia i des de la Gallia farà
«D’ací parteix la funesta pèrdua de les Hispànies».
front a Honori i a la suposada oposició d’Hispania, on
Amb aquesta frase, el teòleg i historiador hispà, Orosi, vin-
persistia l’escull polític de part de la dinastia teodosia-
cula la caiguda de les províncies hispanes al conflicte po-
na. A Lusitania, la província més occidental de l’Imperi,
lític i militar deslligat després de la usurpació de Constantí
es reunia una milícia de serfs i llauradors per a fer front
i el cúmul de decisions que es van succeir tot seguit.
a l’usurpador, per part dels joves Dídim i Verinià, rics te-
Sens dubte, la pràctica desprotecció d’Hispania davant
rratinents amb possessions a Lusitania, emparentats amb
d’aquests bàrbars, a pesar dels repetits intents d’Honori
l’hispà Teodosi I (379-395). Fins i tot la capital on es tro-
per restituir el control de les províncies occidentals, impe-
bava el vicarius o governador de les Hispànies —Augusta
dirà a la fi retornar els seus antics dominis hispans.
Emerita—, pareixia desprotegida militarment; no oblidem
Un altre testimoni d’excepció, Hidaci de Chaves, bis-
que la mateixa península Itàlica es trobava amenaçada i
be d’Aquae Flaviae, contemporani d’aquell i protagonista,
la pròpia Roma serà presa pel got Alaric, el 410. Però pot-
a més, d’alguns dels fets més rellevants, va narrar com cap
ser el primer objectiu d’aquest exèrcit servil reclutat pels
altre historiador tot el que va succeir en aquells anys. Dels
lleials parents d’Honori va ser combatre els bàrbars que,
bàrbars que van travessar els Pirineus, esmenta els sueus,
poc abans, l’últim dia de l’any 406, havien travessat les
vàndals —asdings i siliges— i els alans. Conformen una part
fronteres imperials del Rin.
d’aquells grups que, desplaçats pels huns dels seus terri-
L’exèrcit de Constantí III ja albergava en les seues files
toris d’origen i, després de romandre llarg temps a la vora
honoriaci —soldats reclutats entre pobles bàrbars aliats—
dels límits de l’Imperi, van sobrepassar la frontera renana en
i, paradoxalment, seran ells els encarregats de defendre el
l’hivern del 406. Alguns d’ells ja eren coneguts dels romans.
pas dels Pirineus. En aquest punt, va resultar fonamental
És el cas dels sueus —en realitat un tronc ètnic de què forma-
el canvi de lleialtats mostrat pel lloctinent de Constantí
ven part nombroses tribus—, a què s’havia enfrontat el ma-
fins llavors, Geronci. Aquest havia acompanyat al seu fill
teix Juli Cèsar a les Gàl·lies. Els vàndals, de l’altra banda, pro-
Constant en la seua campanya hispana, però en un gir es-
cedien de l’àrea que havia ocupat la Dàcia i l’actual Txèquia, i
tratègic va poder facilitar el pas d’alguns grups germànics
els alans debien ser oriünds de l’entorn de la mar Negra.
16 /
[page-n-19]
Hispania durant les grans migracions del segle v:
esquerra: repartiment de les províncies en 411 entre sueus,
vàndals —asdings i silinges— i alans; dreta: àmbit d’influència
del regne sueu en l’època de Requila (438-448).
El 411, aquests grups es reparteixen quasi tots els
ment. Els primers patiran una dura derrota i es veuran
territoris hispans. Als alans, potser els més nombrosos,
obligats a posar-se sota la protecció dels seus veïns del
tocaran en sort les províncies Lusitania i Carthaginensis;
nord, els vàndals asdings, amb Gunderic al capdavant.
als sueus i vàndals asdings, la Gallaetia, i als vàndals
Potser pel temor que els visigots prengueren el con-
silinges, la Baetica. Quedarà fora d’aquest repartiment
trol peninsular després d’acabar amb tots ells, Constanci
la Tarraconensis, reservada probablement per la seua
promou la seua retirada d’Hispània, on queda una situa-
importància estratègica, més pròxima a la Gallia i el pas
ció de precari domini sobre aqueixes províncies. De fet,
cap a Roma.
per aquelles dates —de l’any 418 al 420—, reapareix la fi-
El període que hi segueix resulta bastant desconegut
gura del vicarius, de nom Maurocello. Entretant, no van
i les notícies són quelcom inconnexes. El got Vàlia aconse-
haver de cessar les campanyes de saqueig per part dels
guirà un pacte amb Constanci —general al comandament
vàndals a la Carthaginensis i l’emperador en reforça els
de les tropes d’Honori— el 416, a fi de combatre els alans
efectius per a reduir els bàrbars, però també per a contra-
i els vàndals silinges, a Lusitania i a Baetica, respectiva-
restar el poder de l’usurpador Màxim, establit entre ells.
Les migracions germàniques a Hispania. Francisco Javier Heras Mora
/ 17
[page-n-20]
Una altra de les fites rellevants d’aquests anys va ser
Aquest últim protagonitzarà un transcendental canvi
el pas d’aquests vàndals al nord d’Àfrica (l’any 429), no sen-
de rumb després de l’abdicació del seu pare, en empren-
se retrocedir abans fins a Lusitania, on un grup de sueus
dre una política expansionista que li fa mirar cap al sud,
saquejava la província. El seu capitost, Hermigar, morirà
Lusitania, Baetica i Carthaginensis. La clau d’aquesta ex-
ofegat al Guadiana, probablement després d’assaltar la
pansió territorial es troba a Mèrida. El 439 pren la ciutat
capital, Emerita. Quan Hidaci parla que Hermigar cau-
i des d’ací enceta successives campanyes que el situen
sa ofensa a la màrtir d’Emerita, des de la perspectiva
a Myrtilis —estratègic port fluvial al Guadiana— i Hispalis
d’un religiós, pot significar que va saquejar la ciutat,
—Sevilla— l’any 441, en un clar intent per apoderar-se de
almenys les àrees perifèriques, en el cas que hagueren
les províncies meridionals d’Hispania.
resistit les seues muralles un hipotètic assalt per part
d’aquests sueus.
Sens dubte l’elecció d’Emerita posseeix un accentuat simbolisme polític i adquireix un enorme significat
quant als seus objectius. Emerita, com a residència del
El regne sueu i la seua seu a Emerita
governador de la Diocesis Hispaniarum, comportava la
La intervenció dels aliats visigots i de les tropes im-
capitalitat política i administrativa de la Hispania tardo-
perials a Hispania hauria significat un canvi en els equi-
romana, si més no teòricament. Sens dubte, la presa de
libris de poder entre els bàrbars assentats ací des de feia
la ciutat constitueix un colp d’efecte i, en apoderar-se’n,
ja dues dècades. Els acords ‘foedus’ aconseguits amb els
poguera estar reclamant per a sí un paper hegemònic a la
visigots, aliats ‘foederati’ permetran a l’emperador un
Península. La seua expansió immediata cap a les provín-
cert control a Hispania; en canvi d’això, permetrà el seu
cies limítrofes pot confirmar aquesta possibilitat.
assentament al sud de la Gallia. Els sueus —segons el
Però aquesta cort règia establida a Mèrida no s’allar-
Cronicó d’Hidaci— continuaven amb les seues accions
garà en el temps ni transcendirà l’impulsor d’aqueix pro-
de saqueig en el nord-oest, quelcom indicatiu potser
jecte territorial. Requila mor quasi una dècada després,
que encara no disposaven d’una base estable, a pesar
l’any 448, a Emerita, segurament convertida en la primera
d’aquest temps transcorregut. Reclosos en el territori
residència estable dels sueus a la Península. Encara en
assignat el 411, es mantenien al marge de les autoritats
aquest curt període, podria determinar-se una manifesta
imperials i de l’abast dels visigots. Les notícies que ens
voluntat d’establiment durador, ara només truncada per
arriben al llarg de la dècada del 430, tenen a veure amb
la mort del rei. El seu fill, Requiari, pren la successió en
les repetides denúncies per part dels locals i els intents
unes circumstàncies no ben aclarides per Hidaci, que po-
de mediació del propi bisbe de Chaves. Ja en aqueix
drien haver de veure amb una imprecisa oposició entre
temps coneixem el nom del seu rei, Hermeric, i el del seu
«els seus» ‘gente sua’, probablement en al·lusió a la seua
fill i successor, Requila.
família. Resolta aqueixa possible resistència o preses les
18 /
[page-n-21]
cauteles degudes, el nou rei emprén un camí diferent al
seu escàs detall o simplement el seu silenci, tampoc no
del seu predecessor i retorna cap als seus territoris de par-
ajuda massa a distingir-ne el rastre. No ho fa, per exem-
tida a la Gallaetia.
ple, la transmissió apocalíptica d’Hidaci, que ens obliga a
En aquests moments, la península Ibèrica es troba-
prendre amb la màxima cautela part del seu detall tràgic.
va dividida en dos. D’un costat la Hispania precàriament
Amb tot, no falten empremtes d’actes punitius que
controlada per l’Imperi —les províncies Tarraconensis i
afecten els barris perifèrics de les ciutats, precisament
Carthaginensis— i, de l’altre, la part occidental, subjecta
les àrees més exposades a un atac eventual. Monuments
d’una manera o una altra en poder del regne sueu, que
funeraris destruïts, edificis tràgicament desplomats i
fixarà la seua seu a Braga, en l’extrem nord portugués.
defenses restaurades i posades a prova. Escassegen, no
En realitat, pactes posteriors acordaran la renúncia dels
obstant això, els indicis directes de la presència de grups
sueus a aquesta província oriental a favor de l’Imperi.
estrangers a la península Ibèrica durant les migracions del
Després de la mort de Valentinià III, Requiari entendrà
segle V, on els més rotunds arguments arqueològics pro-
extint l’acord i impulsarà la seua acció cap aquells terri-
cedeixen de l’àmbit funerari. Evoquem la coneguda spata
toris. L’execució de Requiari el 456, després de l’intent per
d’una tomba de Pax Iulia (la portuguesa Beja), o les peces
expandir la seua influència cap a l’est, va desencadenar
de Beiral (Ponte de Lima, Portugal) o l’Albaicín (Granada).
l’efecte contrari, constrényer les fronteres sueves i refer-
Però, fins a la data, el conjunt més significatiu de soterra-
mar l’hegemonia del regne visigot de Tolosa en la resta
ments en aquest sentit procedeix de Mèrida. Les joies,
d’aquella que ja era de facto l’extinta Hispania romana.
passadors i acabaments auris dels tocats constitueixen un
ornament característic i inconfusible del vestit aristocràtic
L’empremta arqueològica
femení dels protagonistes d’aquestes «grans migracions».
Es pot pensar que tot aqueix escenari de saqueig,
Històricament, aquestes circumstàncies troben perfecte
d’assalt i d’exèrcits en moviment haguera deixat rastre en
encast en aquella efímera sedes regia, entre 439-448, que
els estrats de les nostres ciutats romanes. Però la veritat
el rei sueu havia establit a Augusta Emerita, la vella capital
és que l’empremta arqueològica resulta encara esquiva-
lusitana i que fora primera ciutat d’Hispania.
ment i summament imprecisa, insuficient per a avaluar
A partir de mitjan de la cinquena centúria, es fan més
l’autèntic impacte de les migracions de la primera meitat
comunes les sepultures amb armes i indumentària al·lòc-
del segle V a Hispania. I és que, moltes vegades, no acon-
tona: Durató, Castiltierra, El Carpio de Tajo o Mare. Però
seguim deslligar determinats signes d’abandó i destruc-
aquests cementeris ja estaran vinculats als visigots, un al-
ció del procés natural de desarticulació urbana, propis de
tre poble estranger d’origen germànic, que va trobar aco-
l’esgotament del model social i polític romà. La narració
modament en la insuficiència militar d’un Imperi romà en
històrica contemporània a aquests esdeveniments, pel
clar declivi.
Les migracions germàniques a Hispania. Francisco Javier Heras Mora
/ 19
[page-n-22]
[page-n-23]
La diàspora dels visigots
Albert Vicent Ribera i Lacomba
ICAC
Trobem la primera menció sobre visigots probablement en
l’historiador Tàcit, a finals del segle i dC, quan parla del poble germànic dels «Gothones». Ptolemeu, en el segle ii dC,
els situa al litoral bàltic de Polònia. Segons l’historiador
got Jordanes, més tardà, del segle vi, els seus orígens devien estar a l’illa de Scandza (Escandinàvia) des d’on potser havien emigrat cap al sud. Però aquesta notícia deu
entrar en el camp de la llegenda, encara que avui hi ha
l’illa de Gotland, a la mar Bàltica, entre Suècia i Letònia.
L’arqueologia del nord de Polònia ha identificat
la cultura de Willenberg-Wielbark en aquesta zona i en
aquest període, i hi ha la possibilitat que corresponga als
primers gots. Cap al segle ii dC van emigrar al sud-est fins
arribar a Ucraïna, des d’on van entrar en contacte amb les
fronteres de l’Imperi romà a la Dàcia (Transsilvània) i el
baix Danubi.
La seua existència i la seua bel·licosa presència es
van fer més que evidents a partir de mitjan del segle iii dC,
quan van realitzar nombroses, massives i violentes incursions de saqueig a Dàcia, els Balcans i Àsia Menor. En
unes d’aquelles, el 251, van derrotar i van matar l’emperador Deci, a Abritus (Bulgària). Va ser la primera vegada
que un emperador romà moria en el camp de batalla a
les mans dels bàrbars, però no seria l’última a les mans
dels gots. Les seues terribles corregudes van continuar a
partir de llavors fins que, el 269, l’emperador Claudi II els
va derrotar de tal manera a Naissus (Nish, Sèrbia) que va
ser anomenat «el Gòtic», i va venjar amb escreix la mort
del seu predecessor.
Aquests coneguts atacs i combats del segle iii van
ser grans incursions de saqueig per a aconseguir botí i esclaus, i no van significar cap trasllat de població des de les
seues bases a la plana ucraïnesa.
◁ Solidus de l’emperador Valente encunyat a Tessalònica,
entre 364-367 dC.
/ 21
[page-n-24]
Visigots i ostrogots cristianitzats
Les fonts històriques dels segles iii i iv dC ja van diferenciar dos grups entre els gots, els greutungs, instal·lats
més cap a l’est, i els tervings a l’oest o, el que és el mateix, els ostrogots i els visigots. Aquests últims estaven en
contacte directe amb la frontera danubiana de l’Imperi i
segurament devien ocupar part de l’antiga província de
la Dàcia, l’actual Transsilvània, abandonada per l’emperador Aurelià, cap al 270. A Romania, Moldàvia i Ucraïna es
va estendre l’anomenada cultura Txèrniakhov o Sântana
de Mureş, que devia correspondre als gots del segle iv.
L’estat de guerra amb els romans després del desastre de Naissus va continuar intermitentment, encara
que els gots van ser contundentment derrotats novament per l’emperador Constantí que, curiosament, havia nascut a Naissus.
Però al llarg del segle iv no tots els contactes van ser
violents, com demostra l’evangelització que va concloure
amb la seua conversió al cristianisme de la mà del bisbe
got Úlfila (341-348). Com aquest important succés va tindre lloc durant el regnat de Constanci II, que va imposar
el credo arrià a l’Imperi, els gots van adoptar i van assumir
amb fermesa aquesta variant cristiana, que va ser consiJoseph Noël Sylvestre. El saqueig de Rome el 410 pels Bàrbars, 1890.
Oli sobre tela, 197 x 130 cm. © Musée Paul Valéry.
derada herètica diversos anys després i pràcticament va
desaparéixer del panorama religiós romà. Però els gots, i
altres pobles bàrbars que l’havien adoptada, com els vàndals, s’hi van mantindre i es va convertir en una espècie
de tret d’identitat de la nació goda enfront dels romans.
En aquesta conjuntura, a mitjan segle iv, es va consolidar un ampli i poderós estat got a Ucraïna, regit per
l’ostrogot Hermanaric. No obstant això, va tindre curta
22 /
[page-n-25]
vida degut a la sobtada aparició dels huns des de l’estepa
asiàtica, que van sotmetre els ostrogots durant un segle i
van provocar la migració dels visigots/tervings cap al sudoest, cap a l’Imperi romà.
Els visigots/tervings entren a l’Imperi romà:
pau i guerra. Adrianopolis
En arribar a la frontera danubiana, ara com tot un
poble en moviment que fuig de feroços enemics, els líders
visigots van sol·licitar de les autoritats romanes d’entrar
al territori imperial per instal·lar-se pacíficament on se’ls
assignara, que va ser la mateixa província per on havien
entrat, la Moesia Secunda, al nord de l’actual Bulgària, a la
vora del Danubi. Aquest trasllat pactat i pacífic del poble
visigot va tindre lloc el 375.
Però una vegada allí, la situació va anar empitjorant
des del principi, pel fet que les autoritats romanes van
sotmetre a privacions aquesta massa d’emigrants a la
qual van arrabassar els subministraments i la van portar
a la fam canina, tal com narren els mateixos historiadors
romans. Aquesta conducta d’autèntica extorsió, duta a
terme per iniciativa pròpia d’alguns alts funcionaris corruptes, va provocar la sublevació general dels nous assentats.
La derrota de les tropes romanes locals i l’arribada
de nous contingents bàrbars de més enllà del Danubi
Francisco de Vogue. Euric, rei visigot (420-484), 1750.
Pedra calcària, 285 x 120 x 110 cm. Plaça d’Orient, Madrid.
© Foto: Antonello Dellanotte
van provocar la intervenció directa de l’emperador
Valente, que es trobava lluitant en la frontera persa. Al
capdavant de l’elit de l’exèrcit d’Orient, l’any 378 Valente
va ser derrotat i mort en la cèlebre batalla d’Adrianopolis, a Tràcia, prop de la mateixa Constantinoble. Aquesta
La diàspora dels visigots. Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 23
[page-n-26]
Gots
Ostrogots
Vi
si
go
ts
Vouillé 507
tolosa
Abritus 251
narbo
Visigots
massilia
Florentia 410
barcino
Roma
Saqueig de
Roma 410
24 /
Naissus 270
Adrianopolis 378
[page-n-27]
gran derrota, per a molts, va marcar l’inici de la fi del poder militar romà.
Primer van passar diversos anys pels Balcans i
Grècia, saquejant i lluitant, no sempre amb èxit, per l’ac-
La posterior arribada de l’emperador d’Occident,
ció del general romà Estilicó. Algunes vegades pactaven,
Gracià, amb un altre exèrcit, va permetre controlar
ara amb l’Imperi d’Orient, que va ser el primer afectat per
quelcom la situació i es va arribar a un tractat de pau el
les seues ràtzies, ara amb el d’Occident, que servien els
382, gràcies al qual els visigots es van instal·lar a Moesia
interessos d’un imperi contra l’altre. Finalment, l’Impe-
Secunda. A canvi d’això, havien de subministrar tropes
ri d’Orient se’n va alliberar i va facilitar el seu trasllat a
al debilitat exèrcit romà d’Orient, ara regit per l’hispà
Occident. El 401 van arribar al nord d’Itàlia, sempre llui-
Teodosi, designat emperador per Gracià.
tant i saquejant per a sobreviure.
Una dècada després hi hagué ocasió i necessitat
La seua arribada a Itàlia es va produir en un moment
d’aqueixes tropes godes per a lluitar contra un usurpador
molt delicat per a l’Imperi, aclaparat, a més, per les in-
a Occident. En la batalla decisiva, la del Frígid, el 394, els
vasions de sueus, vàndals i alans a la Gàl·lia i Hispània,
gots de l’exèrcit oriental, situats per Teodosi en primera
dels ostrogots de Radagais a Itàlia i les usurpacions de
línia, van portar el pes de la lluita i van patir gran nombre
Constantí i Geronci, a Britània i Hispània.
de baixes, unes deu mil, la qual cosa va provocar bastant
ressentiment en els supervivents, entre els quals es tro-
El saqueig de Roma, el 410,
bava Alaric.
el preludi a la fi d’un món
Des d’inicis del segle iv, Roma ja no era la capital real
Un poble de nou en marxa
de l’Imperi. Els emperadors a partir de Constantí, havien
L’any següent, el 395, va morir Teodosi com a únic
traslladat la seua residència a Milà, millor connectada, i,
emperador i l’Imperi es va tornar a dividir en dues parts,
després, a Ravenna, millor protegida. A més, la creació
ara definitivament, entre els seus dos fills, l’oriental per a
d’una nova Roma a Orient, Constantinoble, va suposar
Arcadi i l’occidental per a Honori.
una altra minva en la seua categoria. A partir d’aquest mo-
Molt ressentits per la massacre del Frígid i dirigits
per Alaric, els visigots es van rebel·lar i van reclamar
ment el valor de la Ciutat Eterna va ser més simbòlic que
real, però molt simbòlic.
millors terres, i va començar un llarg trajecte que en el
Sempre guiats per Alaric, al principi (402-403) van
transcurs d’un segle els portaria a instal·lar-se definitiva-
ser derrotats novament pel general Estilicó, que va ser
ment a Hispània.
recompensat amb el seu assassinat (408) per ordres de
l’insensat emperador Honori. A partir d’aquest moment,
els visigots van campar sense control per la península
◁ Migració dels visigots. Il·lustració: Espirelius.
La diàspora dels visigots. Albert Vicent Ribera i Lacomba
Itàlica i van assetjar diverses vegades Ravenna i Roma.
/ 25
[page-n-28]
Finalment, amb una certa complicitat des de dins, van
entrar a Roma l’agost del 410 i la van saquejar durant uns
quants dies.
El regne de Tolosa
Aquest nou pacte va tindre efectes més duradors i
va permetre els visigots disposar d’una base territorial
Aquest tràgic episodi va impactar psicològicament
estable durant quasi un segle, amb pau amb l’Imperi la
en tot el món conegut. Els cristians ho van veure com el
major part del temps. No obstant això, la política res-
preludi de la fi del món i un càstic pels pecats comesos.
pecte a Roma sempre havia sigut bipolar. D’una banda,
Els pagans, al contrari, ho van veure d’una manera dife-
hi havia una facció procliu a entendre’s amb l’Imperi i
rent: un càstic per l’abandó dels déus tradicionals.
a convertir-se en federats (aliats), que predominava
El botí va ser immens i entre els presoners es trobava
quan Roma encara era forta. D’una altra, hi havia un
Gal·la Placídia, filla de Teodosi i germana de l’inepte em-
altre grup clarament antiromà, que va augmentar el
perador Honori, tancat a Ravenna.
seu poder segons s’accentuava la decadència imperial.
La migració del poble visigot va continuar cap al
sud amb la idea de passar a la província d’Àfrica, l’actual
Ambdues tendències se solien rellevar en el poder, a vegades violentament.
Tunis, una de les províncies més riques de l’Imperi. Però
A conseqüència del tractat, els visigots es van conver-
Alaric va morir de malària prop de Cosenza, a Calàbria, i
tir en el braç armat de Roma a Hispània, on van derrotar i
el nou rei, el seu cunyat Ataülf, va canviar d’idea i es van
van reduir el regne dels sueus a Galícia i van expulsar els
tornar a dirigir cap al nord. Es conta que Alaric va ser so-
vàndals, que van passar a Àfrica, mentre la Tarraconensis
terrat en una gran tomba repleta dels tresors que havien
romania en poder de l’Imperi. Sempre al servei de Roma,
saquejat i que, perquè no fora espoliada, van desviar el riu
la seua participació va ser decisiva en la derrota d’Àtila a la
Busento perquè la cobrira.
batalla dels Camps Catalàunics, el 451, que cal considerar
Des d’Itàlia el poble visigot va arribar al sud de
tant una victòria visigoda com romana. Allí va morir el seu
França on es van instal·lar violentament i temporalment
rei Teodoric. Curiosament, en aquesta trobada bèl·lica els
el 412. El 415 van ocupar Barcelona on van crear una
ostrogots van lluitar al costat dels huns. Poc després, el
espècie de cort reial i Ataülf es va esposar amb Gal·la
453, va morir Àtila i el perill hun va desaparéixer tan sob-
Placídia. Després de l’assassinat d’Ataülf, els visigots,
tadament com hi havia aparegut, els ostrogots es van al-
regits pel seu germà Vàlia, van fer un nou pacte el 416,
liberar del seu jou i es van instal·lar a l’antiga província de
pel qual van tornar la viuda d’Ataülf, Gal·la Placídia; van
Pannònia (Hongria), des d’on es van traslladar a Itàlia a
abandonar el nord-est d’Hispània; es van instal·lar con-
finals del segle v.
troladament a Aquitània, al sud-oest de França, al vol-
La gradual decadència de l’Imperi d’Occident va ser
tant de Tolosa, i es van comprometre a lluitar contra els
aprofitada pels visigots per a augmentar el seu territori
enemics de l’Imperi.
sense que hi haguera majors desplaçaments de la seua
26 /
[page-n-29]
població. Fins i tot van arribar a imposar un candidat seu
com a emperador, Avit, bé que efímerament, entre 455456. Especialment expansiu, i antiromà, va ser el regnat
d’Euric (466-484), que va portar les seues fronteres al Loira
i al Roine, va ocupar la Tarraconensis i va tutelar bona part
de la península Ibèrica que, a excepció del regne sueu de
Galícia, s’havia convertit en un territori atomitzat i autònom, més o menys regit per les antigues elits romanes. En
aquests moments es degué produir la primera però encara minoritària emigració de visigots a Hispània.
La gran, i última, emigració visigoda a Hispània
Aquesta mateixa expansió per la Gàl·lia va entropessar amb la dels francs, que s’havien fet amb el control del
nord i l’est de França. El conflicte va resultar inevitable i
va acabar el 507 amb la derrota i mort del rei Alaric II, fill
d’Euric, a la batalla de Vouillé.
Aquest desastre va suposar l’eixida ràpida del poble
got del sud de la Gal·lia i el seu trasllat a Hispània. La catàstrofe per als visigots haguera sigut fins i tot major sinó
fora per la intervenció a favor seu del rei ostrogot Teodoric,
que va enviar tropes per a ajudar els seus «cosins» visigots
i, sobretot, per a defendre els drets del seu nét, encara
menor d’edat, Amalaric, fill d’Alaric II. Aquest intermedi
ostrogot, que va suposar la incorporació de nous contingents gots des d’Itàlia, va permetre conservar part de les
La diàspora dels visigots. Albert Vicent Ribera i Lacomba
possessions a la Gàl·lia, la Septimània (el Llenguadoc) i
va facilitar, a la major part del poble visigot, el seu trasllat
a la península Ibèrica. Alguns d’aquests nobles ostrogots,
Teudis i Teudisel, van arribar a ser reis. El nucli principal
de la població goda es va instal·lar a l’altiplà nord i a la
contornada de Toledo.
Durant la primera meitat del segle vi els visigots, uns
dos-cents mil, enfront d’uns sis milions d’hispans, es van
anar instal·lant a la major part de la Península, sobretot
a les antigues províncies Tarraconensis i Carthaginensis.
Però en bona part del territori la seua presència directa
es va reduir a les guarnicions de les zones frontereres i
de les principals ciutats, com Emerita, Barcino, Valentia,
Caesaraugusta, Hispalis i altres poques més, que jalonaven les principals vies de comunicació. La distribució
dels bisbats arrians dona una bona idea d’aquest control territorial.
Fins a la conversió al catolicisme, el 589, la societat
va estar molt separada per la barrera religiosa, però també per la prohibició de matrimonis mixtos i la segregació
real, en la pràctica, de la població hispana.
Els visigots, doncs, es van instal·lar com una elit demogràficament minoritària però dominant, que va monopolitzar els ressorts polítics encara que va compartir els
econòmics amb l’antiga jerarquia catòlica i les restes de la
noblesa latifundista romana.
/ 27
[page-n-30]
28 /
[page-n-31]
Els visigots davant
de l’espill de la història
Cristina Godoy Fernández
Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes
Després de la desaparició del regne visigot el 711, en
la derrota patida per les tropes del rei Roderic al riu
Guadalete, els diversos períodes històrics es miraran en
el reflex d’una època que enllaça l’esplendor del món
clàssic amb l’origen de la nació espanyola. La unificació
territorial i religiosa aconseguida pels visigots, sobretot
en l’època de Leovigild i Recared, i més tard amb Suíntila,
serà un reclam constant per als monarques posteriors
des de l’alta edat mitjana. Ja en l’època primerenca del
regne asturlleonés, els monarques es reivindicaven com a
legítims successors dels reis gots, i propiciaven la creació
d’un mite —el mite gòtic— a què es remetrà una vegada
i una altra, sempre que en la història d’Espanya es vulga
posar en relleu la unitat territorial i religiosa. És un espill
davant del qual es contemplaran tots els monarques dels
regnes peninsulars per a fer front els musulmans, durant
◁ Francisco de Vogue. Leovigild, rei visigot (568-586), 1750.
Pedra caliza, 285 x 120 x 110 cm. plaça d’Orient, Madrid.
© Foto: Antonello Dellanotte.
l’anomenada «Reconquista»; els mateixos Reis Catòlics i
fins els monarques de l’Imperi espanyol de la Casa d’Àustria es presentaran com a successors directes dels reis
gots: Rex Hispaniae, Rex Gothorum. La unificació de les
diferents corones hispàniques, com també la vinculació
amb el Sacre Imperi i l’hegemonia en diversos territoris
europeus configuraven una nova idea d’Espanya que havia d’estar territorialment cohesionada. I per això es va
optar pel model de «l’Espanya visigoda».
El mite del goticisme va adquirir en els temps de Felip II
plena rellevància per a justificar la legitimización de la nació
espanyola i de «la hispanitat», com a doctrina oficial de la cort
i per a enfortir el poder de la reialesa. En això es van esforçar
personatges com Juan de Mariana i Ambrosio de Morales.
El propi rei sentia una gran devoció per Hermenegild —el fill
díscol de Leovigild— qui, convertit al catolicisme, es va rebel·
lar contra «la tirania» del seu pare arrià. Aquesta posició, defensada per Jiménez de Rada, contravenia la versió isidoriana i oficial visigoda, i es fonamentava en la versió de Gregori
/ 29
[page-n-32]
els reis en l’Antic Testament, els reis visigots també es feien
investir pel metropolità de Toledo en la solemne cerimònia
de la unció règia. Però, en definitiva, la monarquia visigoda
no va inventar res de nou, sinó que va reeditar els pressupostos de la teologia política que Eusebi de Cesarea va idear per al primer emperador cristià Constantí. El rei Recared
va prendre aquest referent en la cerimònia de la conversió
del poble visigot al catolicisme en el III Concili de Toledo,
que va firmar, com a nou Constantí, com a Flavi Recared,
el praenomen de la dinastia constantiniana. Per a Felip II,
Hermenegild havia sigut el màrtir de la verdadera fe i model
del seu germà Recared qui va refermar el seu poder mentre
era rei «catòlic». Aquest era l’espill en què es mirava el monarca espanyol: una legitimización religiosa en els temps
convulsos del segle xvi de la Reforma catòlica i protestant.
Felip III va nàixer en la matinada de la festivitat de
sant Hermenegild i per aqueixa raó el seu pare li va posar
el nom de Felip Hermenegild. L’interés «per allò visigot»
es va estendre al llarg de tot el segle xvii com a model de
El rei Ataulf en Retratos de los reyes de España desde Atanarico
hasta nuestro católico monarca don Cárlos III ..., García de la Huerta,
Vicente Rodríguez (1734-1787), Manuel Mariano (1729-1802),
grav. Ibarra. © Biblioteca Nacional de España.
el Gran que va ser el primer defensor del martiri d’Hermenegild. La veneració de Felip II per Hermenegild com a màrtir
de la catolicitat va fer que el papa Sixt V autoritzara la seua
festa litúrgica a tot Espanya en el mil·lenari de la seua mort,
el 1586; finalment Hermenegild va ser canonitzat, per al seu
culte universal, el 1639, pel papa Urbà VIII.
El reflex que els Àustria buscaven en els reis visigots era
el del fonament teocràtic del poder reial. Així com Déu ungia
30 /
la unitat territorial, política i religiosa d’Espanya.
Amb l’entrada del segle xviii, la dinastia dels Borbó
va continuar proclamant-se successora dels reis visigots.
Es va establir com a primer monarca «espanyol», el rei
Ataülf, l’escultura del qual encapçala la sèrie de vint reis
espanyols a la plaça d’Orient de Madrid, esculpides a mitjan la dita centúria. La creació de la Reial Acadèmia de
la Història, el 1738, sota els auspicis de Felip V, va ser el
primer pas per a la creació d’una historiografia visigoda
des d’un punt de vista científic, que tractava de depurar
els mites i les faules que tant de pàbul havien aconseguit
en el visigotisme. Una bona mostra d’això és l’España
[page-n-33]
Sagrada del P. Enrique Flórez, publicada a partir del 1747.
L’admiració que el segle de les llums va sentir pel passat
visigot es va deixar entreveure també en la literatura i sobretot en el teatre neoclàssic.
Amb la Guerra de la Independència va ressorgir un
inusitat sentiment patri que es va refermar en un ideari
nacionalista amb una forta empremta romàntica que
s’havia anat construint des del segle xvi. L’obra fonamental és la de Modesto Lafuente (Historia General de España
desde los tiempos más remotos hasta nuestros días, 1851),
on defineix el concepte de nació ja en el regne visigot
sobre la base de la conversió en el III Concili de Toledo,
objectiu aconseguit gràcies a la predicació dels Pares visigòtics i el mestissatge de romans i germànics, gràcies al
consentiment de contraure matrimonis mixtos, promulgat per Leovigild.
Antonio Muñoz Degrain, La conversió de Recared, 1888.
Oli sobre tela, 350 x 55 cm. Arxiu del Senat.
© Patrimoni Historicoartístic del Senat.
El quadre mostra el moment de l’abjuració de Recared de
l’arrianisme en el III Concili de Toledo. Va estar a l’Exposició
Universal de París el 1889.
També en el segle xix —el 1858—, va ser trobat el Tresor
tachent, París, 1860), que considerava les corones com a dis-
de Guarrazar, les corones i creus d’or i pedres precioses del
tintives d’un origen germànic (francés) per a no tornar-les
qual es van convertir en una icona del visigotisme com a
a Espanya. La disputa pel tresor de Guarrazar va enfrontar
sinònim de l’origen de la nació espanyola. El tresor estava
ambdós governs, de manera que la reina Isabel II va pren-
compost per dotze corones i huit creus, més algunes peces
dre cartes en l’assumpte amb escàs resultat. Les corones no
soltes. Algunes en van ser venudes a Toledo i adquirides pel
van ser recuperades fins a l’Espanya de Franco, el 1941, en
govern francés; la resta va passar a formar part de les col·
el marc del govern col·laboracionista de Vichy.
leccions reials gràcies a la tenacitat de José Amador de los
Contemporàniament al pensament conservador del
Ríos, qui a més va aconseguir excavar el lloc on havia apa-
segle xix, es va desenvolupar un corrent pictòricohistòric
regut el tresor. El 1861 va publicar El arte latino-bizantino en
que recalava en els episodis medievals per a enfortir la
España y las coronas visigodas de Guarrazar on defenia un
idea de nació catòlica espanyola. Moltes de les obres pro-
concepte d’art genuïnament espanyol com a mescla dels
duïdes van formar part de la pinacoteca d’Isabel II i altres
estils romà i bizantí, alié a les pretensions de F. de Lasteyrie
es van exposar en edificis públics, com el Senat. Un dels
(Description du Trésor de Guarrazar, accompagnée des re-
més coneguts entre els de tema visigot és el quadro El
cherches sur toutes les questions archéologiques qui s’y rat-
Concili III de Toledo de Martí i Monsó, que va ser pintat per
Els visigots davant de l’espill de la història. Cristina Godoy
/ 31
[page-n-34]
a ser exposat en l’Exposició Nacional de 1862, o també el
tolicisme, unió dels pilars sobre els quals s’assentava el
de La conversió de Recared de Muñoz Degrain —amb la
poder del «Cabdill per la gràcia de Déu».
representació d’alguns elements del tresor de Guarrazar,
Durant el primer període franquista es va produir
per a donar-li un caire més «historicoarqueològic»— i que
una gran influència dels nazis en l’estudi i la recuperació
va ser portat a l’Exposició Universal de París de 1888.
del patrimoni visigot. Molts especialistes es van formar
La unificació de l’Església i l’Estat, l’altar i el tron,
en les universitats alemanyes, com Antonio Tovar, filòleg
eren les bases sobre les quals la monarquia havia sustentat
i historiador que va ser anomenat subsecretari de Premsa
el seu poder fins a principis del primer quart del segle xx,
i Propaganda el 1941, i per a qui els visigots havien sigut
—tenint com a model els reis visigots— fins que el triomf
els fundadors d’un imperi racial que va marcar el destí
de la II República, el 1931, va fer que Alfons XIII anara a
d’Espanya per la seua conversió al catolicisme. També en
l’exili. Amb l’alçament de Franco i la Guerra Civil, entre
el camp de la història de l’art i l’arqueologia, cal destacar
1936 i 1939, el pensament conservador es va reactivar de
Julio Martínez Santa Olalla, nomenat director general de
manera que va penetrar amb profunditat en la propagan-
la Comissaria d’Excavacions Arqueològiques, que seguia
da del Cabdill. L’aliança entre l’Església i l’Estat portaria
els models alemanys de l’Institut Arqueològic Nacional i
Espanya al denominat «nacionalcatolicisme», que actu-
Imperial (precursor de l’Institut Arqueològic Alemany de
ava alhora entre l’Exèrcit i l’Església contra uns enemics
Madrid). Martínez Santa Olalla va centrar les seues investi-
comuns: el comunisme i el bolxevisme. Aquesta ideologia
gacions en l’estudi dels aixovars funeraris dels anomenats
es transmetia a la població a través d’un ferri sistema edu-
soterraments germànics en necròpolis visigodes com la
catiu que defenia els principis del Règim.
de Castiltierra (Segòvia). Pretenia demostrar les relacions
En la utilització del període visigot per part del fran-
entre Espanya i Europa central durant el període visigot,
quisme, cal distingir-hi dues etapes: una primera, entre
per a establir un passat comú en els estats feixistes, base
1939 i 1944, en la qual es pretenia provar el germanisme
ideològica i racial de la política del moment. Cal desta-
d’Espanya i la puresa de la «raça», i, una segona, on da-
car respecte d’això el paper que va jugar l’Anhenerbe, una
vant de la imminent derrota de l’Eix italoalemany, a partir
societat pseudocientífica fundada el 1935 pels dirigents
de 1945, el règim de Franco es va retraure, i va encetar el
i ideòlegs del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany
període conegut amb el nom d’«autarquia». Si en el pri-
a fi d’investigar i ensenyar l’herència ancestral alema-
mer franquisme es primaven els estudis arqueològics
nya, en particular sobre la raça ària i el seu paral·lelisme
sobre l’arribada d’aquests avantpassats germànics per a
amb la raça germànica. L’Ahnenerbe estava governada
emparentar Espanya amb l’Alemanya nazi, després de la
per Wolffram von Sievers —condemnat en els juís de
derrota del III Reich el 1945, la mirada als visigots se subli-
Nuremberg—, i el 1940 va passar a dependre de la SS
maria per a destacar el seu paper per la conversió al ca-
(Schutzstaffel) dirigida pel Reichsfürer Heinrich Himmler.
32 /
[page-n-35]
En aqueix marc de col·laboracionisme i camaraderia, Martínez Santa Olalla va jugar un paper fonamental
en la visita que Himmler va realitzar a Espanya el 1940.
Van visitar l’Escorial; Toledo, com a capital visigoda i el
seu alcàsser, malparat durant la Guerra Civil, i, a Madrid,
els museus del Prado i l’Arqueològic Nacional; al MAN va
poder contemplar els materials procedents de les necròpolis visigodes, especialment de Castiltierra, molts dels
quals van acabar a Àustria, en ser enviats com a present
per Santa Olalla per a complaure Himmler, i encara no
han pogut ser recuperats.
Al final de la Segona Guerra Mundial, amb la victòria
dels aliats, la influència de la ideologia nazi disminueix i
el règim franquista es readapta. La mirada cap al visigot
havia de subratllar el pes de la seua conversió al catolicisme com a model teocràtic per a l’autoritat del Cabdill.
S’inicia el nacionalcatolicisme on l’Església catòlica va
tindre un protagonisme especial en la recristianització
de la població i l’exaltació del Cap de l’Estat, el poder del
Julio Martínez Santa Olalla i el Reichsfürer Heinrich Himmler
en octubre del 1940 en el Museu Arqueològic Nacional,
contemplant les peces visigodes de la necròpoli
de Castiltierra (Segovia). © Wikimedia Commons.
qual emanava directament de Déu. Els intel·lectuals van
El sistema educatiu es va impregnar de la ideologia
tornar la mirada a la historiografia romàntica de la sego-
nacionalcatòlica a través la Revista Nacional de Educación
na meitat del segle xix, recuperant discursos com els de
que es publicava mensualment i era distribuïda a totes
Marcelino Menéndez Pelayo o, fins i tot, l’univers pictòric
les institucions educatives, els ministeris, les universitats
historicista que recreava el naixement i el baptisme de la
i les escoles. Els visigots es feien familiars en l’univers dels
nació en el III Concili de Toledo. La mateixa ciutat va ser
espanyols —la necessitat d’aprendre’s la llista dels reis
objecte d’un programa de conservació i promoció patri-
gots!— a través dels manuals escolars, les revistes infantils,
monial, com l’Alcàsser on, per a la historiografia feixista,
postals, naips, anells, segells de correus, almanacs i fins els
s’havia escenificat la unitat espanyola en l’època visigoda.
embolcalls de productes alimentaris com els xocolates.
Poc de temps després, el 1960, es va inaugurar el Museu
Les il·lustracions, inspirades en la iconografia romàntica
dels Concilis per a commemorar la ciutat on havia nascut
vuitcentista, eren les mateixes que molts de nosaltres con-
«la unitat moral d’Espanya».
servem encara a la retina en pensar en els visigots.
Els visigots davant de l’espill de la història. Cristina Godoy
/ 33
[page-n-36]
34 /
[page-n-37]
Toledo:
la ciutat del Rei
Jorge Morín de Pablos, Departament d’Arqueologia d’AUDEMA
Isabel M. Sánchez Ramos, UCL Institute of Archaeology
La ciutat de Toledo i el seu territori atresoren un seguit
de restes materials de valor excepcional que són la conseqüència més visible d’un ric passat. La seua presència
serveix per a recordar que estem davant d’una de les
poblacions més importants i complexes de la península
Ibèrica, després d’haver-se convertit en capital simbòlica
d’immensos imperis, de grans i diferents regnes o de moltes altres demarcacions de caràcter civil, religiós o militar,
que van crear els seus propis programes arquitectònics,
de vegades sobre els mateixos immobles, i n’han deixat la
corresponent empremta.
Aqueixa importància, mantinguda al llarg dels temps,
té com a gran referència la capitalitat visigoda, la ciutat
del Rei. Va ser llavors, en els anys centrals del segle vi,
quan Toledo va començar a destacar en el conjunt de les
ciutats de la península Ibèrica, tot i que encara tardara
◁ Detall del Codex Vigilanus amb la representació de Toledo.
Biblioteca de l’Escorial.
prop d’un segle a consolidar-se per deixar pas a l’urbs regia visigoda que descriuen les fonts.
Va ser en aqueix moment, quan coincideix amb la
formació del primer regne autènticament hispà de la història, quan Toledo va deixar de ser una ciutat més, per a
convertir-se en el centre simbòlic d’una entitat política destacada i excepcional a l’Europa del seu temps. La principal
conseqüència d’aqueixa promoció va ser la construcció de
grans complexos arquitectònics que, moltes vegades, van
prendre com a exemple les construccions imperials i van
provocar un important canvi en l’aspecte de la població.
La consecució d’aquest rang privilegiat va comportar la completa reorganització interna de la ciutat, que
va adquirir un nou aspecte de què només coneixem expressions molt parcials. De fet, les poques restes que es
coneixen, mostren que Toledo es va transformar en una
autèntica capital i, com a tal, en el centre polític, administratiu i religiós de l’Estat visigot. Una formació política ben estructurada, que es va convertir en un dels pocs
/ 35
[page-n-38]
volupament d’un focus cultural que es va convertir en el
suport ideològic del regne, i va demostrar la seua capacitat per a fer arribar els seus plantejaments i idees a la
resta del continent. En ell van participar figures destacades com Julià, Eugeni o Ildefons de Toledo, que es van
convertir en una referència indispensable en la cultura
europea de l’alta edat mitjana.
Aquesta escassetat de restes immobles a la ciutat
contrasta amb la importància de què coneixem en el
seu territori més immediat —Santa Maria de Melque, Los
Hitos, Sant Pere de la Mata, Guarrazar, etc.—, que es va
convertir en un espai privilegiat, tan mític i específic com
ho va ser la pròpia capital. Allà es conserven alguns espais
que permeten realitzar una bona aproximació a la imatge
que van presentar alguns dels monuments més destacats
Rei visigot del Códex Vigilanus o Albeldensis.
Reial Biblioteca del Monestir de Sant Llorenç de l‘Escorial.
© Patrimoni Nacional.
regnes que es van consolidar en el panorama polític europeu després de la caiguda de l’Imperi romà. Al seu cap es
trobava un monarca que basava el seu poder en l’existència d’una organització estatal plenament desenvolupada
i, també, en el domini de la capital i de les seues institucions, que eren aquelles que legitimaven el seu poder.
Un fet aquest que explica la necessitat de construir grans
edificis administratius on instal·lar l’aula règia i diferents
palaus en què albergar els seus principals membres civils
i eclesiàstics amb ella relacionats, incloent-hi, en aquest
cas, els primers bisbes primats d’Hispània.
Al seu costat van créixer grups de funcionariat i monjos que van ser els responsables de la formació i desen36 /
de la ciutat en els segles vi i vii.
Encara que els precedents ja es poden trobar en època de Teudis i Atanagild, indubtablement va ser durant el
regnat de Leovigild (568-586), quan Toledo es va convertir
en la seu permanent de la cort visigoda. Gran part de l’èxit
de l’elecció de Toledo com a sedes regia va tindre a veure
amb la seua privilegiada situació geogràfica al centre peninsular i en el punt de gual del Tajo, una situació excepcional que feia de la ciutat un important nuc de comunicacions. Toledo comptava també a favor seu que no s’haguera
vist afectat pels desordes del segle v que havien portat
la ruïna a altres ciutats de l’interior de la Península, i que
mantinguera en peu encara bona part de les infraestructures urbanes d’època romana, com també una bona organització municipal i episcopal. La seua centralitat i allunyament d’altres poders li atorgaven avantatge sobre altres
[page-n-39]
seus com Narbona o Barcino, alhora que el seu fosc passat
com a simple municipi romà no li suposava una rèmora,
5
com va succeir, per exemple, amb Emerita, antiga capital
de la Diocesis Hispaniarum. Un últim aspecte que no ha de
menystindre’s per a comprendre l’elecció de la ciutat del
Tajo com a sedes regia visigoda ve donat per l’assentament
dels contingents poblacionals visigots en la zona central de
la Península, tal com deixa palés el mapa de distribució de
6
1
necròpolis amb elements d’aixovar d’estil danubià.
La ciutat: el nucli palatí i el conjunt episcopal
2
2
7 3
4
Els estudis arqueològics realitzats en els últims anys
han donat a conéixer una sèrie de complexos arquitectònics i destacades peces sumptuàries dels segles iv i v
que demostren la importància de la ciutat en el panorama peninsular. Durant aquesta etapa, i com a resultat del
procés de transformació produït en el paisatge urbà, es
van abandonar molts dels antics espais públics alhora
que van sorgir nous conjunts, generalment —però no exclusivament— eclesiàstics, que reflecteixen de forma ostensible el caràcter urbà de les poblacions de major rang.
Aquest és el cas, per exemple, de les muralles i dels immobles destinats a l’administració de l’Estat, com també
Planta de Toletum en l’època visigoda (segles vi-vii)
© Projecte Sedes Regia Toletana.
1. Proposta d’ubicació de la ecclesia de Santa Maria (grup episcopal);
2. Escultura i mobiliari litúrgic asociat al grup episcopal de l’època
visigoda (carreró de Sant Ginés i convent de Sant Pere Màrtir);
3. Proposta de situació de la Ecclesia praetoriense (Església de Santa
Maria del Alficén?); 4. Proposta de localització del palatium visigot
(alcàsser-hospital de Santa Creu-convent Santa Fe); 5. Construccions
residencials de la zona nor-occidental extramurs (Vega Baja); 6. Possible
ubicació de la basílica de Santa Leocàdia i necròpoli tardoantiga.
el de les noves esglésies i catedrals, símbols del creixent
poder adquirit per l’Església al llarg d’aquestes centúries.
L’estructura urbana de Toledo durant el període visigot reflectix efectivament aqueixa dualitat, amb un nucli pretorià centrat en el conjunt palatium-basílica dels
Sants Apòstols Pere i Pau i un altre d’eclesial vinculat al
grup episcopal dedicat a Santa Maria. Precisament la ciutadella o praetorium es devia disposar en la part alta de
Toledo: la ciutat del Rei. Jorge Morín de Pablos i Isabel M. Sánchez Ramos
la ciutat, pel que fa al control del pont sobre el Tajo, en
una disposició urbana que devia perdurar posteriorment
en època islàmica. L’església dels Sants Apòstols Pere i
Pau apareix en les fonts literàries íntimament vinculada al
pretori i a la monarquia. Com a tal, la basílica dels Sants
Apòstols era escenari de la cerimònia de benedicció de
l’exèrcit abans d’una campanya militar i de l’ordinatio
/ 37
[page-n-40]
principis dels reis visigots, dos actes que venien a mostrar
Quant als elements d’escultura monumental, hi
el caràcter consagrat de la institució monàrquica goda.
destaca la concentració en l’àrea de la porta/pont d’Al-
Aquesta basílica va ser, a més, seu d’un breu bisbat palatí
cántara-alcàsser un seguit de relleus decorats amb
creat per Vamba (672-680). És important subratllar la sor-
discos o medallons que tanquen un motiu de gallons.
prenent decisió del monarca de crear un nou bisbat a la
Aquest tipus de decoració caldria posar-la en relació
ciutat (mesura que va en contra de les disposicions eclesi-
amb l’emplaçament en la zona d’un magne conjunt ci-
àstiques i que com a tal va ser derogada en el XII Concili,
vil que només cabria identificar amb l’antic palatium
celebrat el 681), perquè certifica la situació de duplicitat
got. Aquests motius de gallons són estranys dins de
—amb una seu catedralícia i una altra palatina— que viu
l’art hispanogot, encara que d’alguna manera recorda
l’urbs per aquesta època.
el tema de les veneres tan apreciades en la iconogra-
Hi ha dos aspectes més d’aquesta església pretoria-
fia del moment, en edificacions de prestigi com el pa-
na que són interessants d’assenyalar. Tenint en compte
lau de Pla de Nadal (Riba-roja de Túria, València). En
l’ascendent que Constantinoble sempre va tindre sobre
el mateix sentit parlaria el descobriment d’importants
la cort visigoda, resulta significatiu que aquesta església
exemplars d’escultura decorativa en la zona, com els
no actuara com a panteó regi a imitació de la basílica
frisos amb encreuaments inscrits en estreles de rom-
constantinopolitana dels Sants Apòstols. L’exemple de
bes alternats amb discos de gallons. D’aquesta zona
la basílica fundada per Constantí va ser seguit després
també procedix un magnífic sostenidor d’altar decorat
per algun rei bàrbar com el franc Clodoveu a París, però
amb creu gemada i a l’Hospital de Santa Creu es va
no hi ha constància expressa que això fora així en el
descobrir una imposta que presenta idèntica decora-
cas toledà. Al contrari, se sap que la basílica de Santa
ció de tipus àulic que hem assenyalat en les peces de
Leocàdia, que va actuar com a panteó episcopal, va ser-
l’entorn de la porta d’Alcántara (encreuaments inscrits
vir també, segons fonts tardanes, com a mausoleu dels
en estreles i gallons), com també un fragment de pla-
reis gots. Així mateix, cal subratllar també que, mentre la
ca-nínxol en petxina d’extraordinària execució, peça
basílica constantiniana dels Sants Apòstols estava dedi-
que sens dubte presidia la decoració d’un important
cada al col·legi apostòlic amb el propi emperador com a
temple, molt possiblement el mateix a què pertanyeria
isapostolos, la basílica toledana estava tan sols sota l’ad-
l’altar abans esmentat.
vocació dels Sants Pere i Pau, patrons de la seu de l’Im-
Unes altres troballes disperses suggereixen així
peri occidental i de les gents (entre les quals es compta-
mateix la localització en aquesta zona d’una important
va la gens gothorum), el que només pot entendre’s com
construcció religiosa: un cancell amb la imatge simbòli-
una manifestació d’independència política del regne got
ca de sant Lluc trobat al passeig del Mirador —que evi-
davant de Constantinoble.
dentment formava part d’una sèrie de quatre cancells del
38 /
[page-n-41]
Tetramorfs—, un grup de fragments de cancells amb arcs
sobre la resta dels bisbats hispans i aconseguint fins i tot
imbricats i trifolis de clara inspiració d’Emerita, una altra
arrancar al poder real la prerrogativa d’intervenció en el
placa-nínxol d’estil classicista decorada amb la imatge
nomenament de nous bisbes.
d’un templet, etc. A aquest nombrós grup cal afegir a més
Pràcticament res s’ha conservat de l’antic complex
un conjunt de vuit capitells visigots reutilitzats al pati de
catedralici d’època visigoda. No obstant això, se sap
l’Hospital de Santa Creu. Totes aquestes són peces d’in-
amb una certa seguretat que, com moltes altres del seu
discutible qualitat i permeten intuir la procedència d’un
temps, l’església catedral estava dedicada a Santa Maria
conjunt arquitectònic de prestigi i que, segons la nostra
Mare de Déu. Com s’ha dit, no es conserva res de la fà-
opinió, només cal identificar amb l’antic pretori visigot i el
brica original, si bé tot fa pensar que l’antiga seu d’època
seu temple palatí annex.
visigoda estava emplaçada davall l’actual catedral gòti-
Com a complement i contrapés del pretori o pa-
ca i antiga mesquita aljama àrab, no sols per la tradicio-
lau civil es trobava el nucli catedralici, seu de l’autoritat
nal superposició d’espais sagrats dins de la ciutat, sinó
eclesiàstica i principal centre de culte de la ciutat. Al llarg
perquè hi ha constància literària que l’any 871 encara
de la setena centúria el bisbat de Toledo va aconseguir
hi havia una església contigua a la dita mesquita. Unes
de facto el rang de seu primada d’Espanya. Aquest títol,
prospeccions efectuades en la dècada dels vuitanta a la
no obstant això, no va ser aconseguit sinó després d’un
catedral pareixen confirmar l’existència d’una construc-
llarg procés en què el bisbe de la ciutat règia va haver
ció de planta de creu grega, amb la capçalera situada en
d’imposar-se a altres seus que, com Cartagena, Mèrida
el tram immediat a l’anomenat «pilar de la Descensió»,
o fins i tot la mateixa Tarraco, orgullosa de la seua fun-
que fa referència al lloc en què la Mare de Déu va po-
dació apostòlica paulina, posseïen a priori majors mè-
sar els seus peus amb motiu del miracle de la imposició
rits i antiguitat. Des del segle vi, almenys, el bisbe de
d’una casulla a sant Ildefons. Aquest miracle, que re-
Toledo havia obtingut ja el reconeixement exprés com
flectia el suport diví a la seu règia visigoda i convertia la
a metropolità de les seus de l’interior de la província
Mare de Déu en la principal patrona de la ciutat, ha sigut
Carthaginensis, on destacava la mateixa capital pro-
utilitzat des de llavors per a la defensa de la primacia to-
vincial llavors en mans dels bizantins. L’any 610, aquest
ledana. La seua representació figura en tots i cadascun
rang metropolità es va veure sancionat per un sínode de
dels espais religiosos vinculats a l’església toledana fins
bisbes reunits a l’efecte, les conclusions del qual devien
als nostres dies.
ser reafirmades poc després en un Decretum de ecclesia
D’altra banda, un epígraf conservat en una de les
Toletana pel propi rei Gundemar. A partir del regnat d’Er-
columnes de la catedral gòtica informa de la reconsa-
vigi, sent bisbe sant Julià (680-690), Toledo va aconse-
gració in catolico de la basílica de Santa Maria durant el
guir el títol de seu primada, imposant la seua dignitat
regnat de Recared, l’any 587, açò és, el mateix any de la
Toledo: la ciutat del Rei. Jorge Morín de Pablos i Isabel M. Sánchez Ramos
/ 39
[page-n-42]
conversió del monarca. Aquesta inscripció solemnitza la
devolució de l’església catedral feta pels arrians al culte
ortodox després de superada la crisi de la guerra civil que
va enfrontar Leovigild i el seu fill Hermenegild. La inscripció, que va ser traslladada en el segle xvi a un dels patis
de la catedral, resa així: «+ In nomine D[omi]ni consecra/
ta ecclesia S[an]cte Marie/ in catolico die primo/ idus aprilis anno feli/citer primo regni d[omi]ni/ nostri gloriosissimi
Fl[auii] Reccaredi regis era / dcxxv». La reconsagració del
temple al ritu catòlic va ser una de les mesures adoptades
per Recared abans de la seua conversió oficial l’any 589.
Es degue tractar, aleshores, d’una mesura de profund significat simbòlic que venia a clausurar el sínode de bisbes
arrians i catòlics on es van assentar les bases que culminarien posteriorment en la reunió, dos anys més tard, del
III Concili de Toledo, el sínode de la conversió oficial dels
gots a l’ortodòxia nicena.
També les peces d’escultura decorativa encastades
en el pròxim carreró de Sant Ginés es podrien relacionar
amb construccions vinculades a aquest nucli catedralici.
La decoració a base de veneres, abundant en aquest grup,
pareix correspondre’s amb un conjunt d’aquest tipus, ja
que és característica dels edificis de prestigi d’aquell moment i, com a tal, es troba en nombroses peces de la vila
de Pla de Nadal (Riba-roja de Túria, València).
△ Inscripció de la reconsagració de la catedral de Santa Maria.
Catedral de Toledo. © Projecte Sedes Regia Toletana.
◁ Credo epigràfic. Museu dels Concilis.
© Projecte Sedes Regia Toletana.
40 /
[page-n-43]
El grup episcopal devia incloure, a part de l’església
recció de Llàtzer i la curació de l’hemorroïssa) i una altra
catedral, el palau episcopal i algunes altres dependències
més de tipus baptismal (diàleg amb la samaritana). En
annexes a aquest, entre les quals hi havia un edifici des-
aquesta mateixa església, convertida en mesquita en
tinat al ritu baptismal, probablement dedicat a sant Joan
època islàmica, es conserva un important conjunt de
Baptista, segons era corrent en l’època, i al qual devia per-
peces decoratives d’època visigoda on destaquen nou
tanyer la placa-nínxol amb lletres apocalíptiques inverti-
pilastres, capitells i un bon nombre de frisos amb motius
des (tema de caràcter baptismal) i alguns materials cons-
decoratius molt concrets, que permeten suposar l’exis-
tructius més trobats en el transcurs de les excavacions del
tència d’un temple semblant al de Sant Joan de Baños,
veí convent de Sant Pere Màrtir.
a Palència: un temple que la major part dels investiga-
Dins de la ciutat, van haver-hi a més moltes altres es-
dors vinculen amb l’arquitectura toledana del segle vii.
glésies de què a penes res se sap o es conserva, de manera
Aquestes peces es troben disperses per diferents llen-
que és possible parlar d’una gradual cristianització de
ços de la construcció i tenen especial protagonisme en
la topografia urbana a mesura que la influència i el po-
la torre del temple, un antic minaret, en què s’agrupen
der de l’Església s’acreixia. Exemplars com les pilastres
nombrosos relleus decorats amb sèries de cercles que
de l’església de Santa Justa i del Salvador reten bon
formen quadrifolis.
compte d’aqueix interés benefactor de l’Església toleda-
Un origen semblant té el conjunt de peces decorades
na. La peça del Salvador, amb el seu repertori d’escenes
que es coneixen en l’entorn de l’església de Santa Eulàlia,
neotestamentàries, és a més un magnífic exemple d’un
en què destaquen els capitells i les peces reaprofitades
fenomen que va haver de ser molt freqüent en l’època,
en la construcció d’aquesta parròquia en el segle xii, com
però, que per desgràcia, a penes s’ha conservat: la deco-
també els frisos que es conserven i que formen la llinda
ració figurada. La pilastra mostra en una de les seues ca-
d’una portada a la plaça de la Creu, que recorden els que
res, dividida en diversos registres, diverses escenes de la
acabem de descriure a la torre d’El Salvador.
vida de Jesús que van poder inspirar-se en la decoració
d’algun sarcòfag paleocristià de taller romà, o bé formar
Els suburbis. La basílica de Santa Leocàdia
part d’un cicle homilètic ara per ara no aclarit, que apa-
i els palaus suburbans
reixia en algun exemplar manuscrit il·lustrat. En tot cas,
En la zona nord-oest del suburbi, en la denomi-
no hi ha dubte que el seu caràcter narratiu recorda l’art
nada Vega Baixa, s’emplaçava una important àrea fu-
paleocristià, si bé amb una factura un poc més tosca. Les
nerària que pareix desenrotllar-se a partir de finals del
representacions encarnen quatre escenes relacionades
segle iv o de principi del segle v. Hi destaca el conjunt
amb diversos episodis de la vida de Crist: tres d’elles de
de tombes trobat a l’actual passeig de la Basílica, que
tipus taumatúrgic (curació del cec de naixement, resur-
reaprofiten per a la seua construcció diversos elements
Toledo: la ciutat del Rei. Jorge Morín de Pablos i Isabel M. Sánchez Ramos
/ 41
[page-n-44]
Reconstrucció de
Toledo en la setena
centúria. Ilustració
de Albert Álvarez
Marsal, sota la direcció
científica de I.M.
Sánchez Ramos i
Jorge Morín de Pablos.
(© Urban landscape
of power in the Iberian
Peninsula from Late
Antiquity to the Early
Middle Ages’).
funeraris procedents d’alguna necròpolis imperial. Tota
procedeixen la placa nínxol amb crismó i diversos frag-
aquesta zona, situada a l’oest de l’antic circ romà, es va
ments amb el Credo epigràfic.
veure afectada per una àmplia remodelació urbanística,
Durant aquesta època la Vega Baja va aconseguir un
conseqüència de la revaloració d’un xicotet culte local
cert desenvolupament urbà organitzat entorn de determi-
destinat a perpetuar la memòria de la verge i confessor
nats eixos viaris, de què es documenta una ocupació més
Leocàdia. La tradició ha identificat aquesta basílica amb
o menys intensa per a diferents usos domèstics i produc-
el lloc que avui ocupa l’ermita del Crist de la Vega, encara
tius. S’ha volgut veure en això una relació entre la con-
que és possible que en realitat el martyrium es trobara al
solidació del regne visigot al llarg de la setena centúria i
costat del circ, on antigues excavacions de Pere de Palol
la transformació constatada al suburbi nord-occidental,
van poder constatar l’existència d’un gran edifici amb
definida per una implantació urbanística monumental
contraforts, de manera que l’ermita potser era en realitat
i jerarquitzada que integrara espais de caire residencial,
el monestir associat a la basílica martirial. D’aquest espai
comercial i artesanal.
42 /
[page-n-45]
Els monestirs toledans
Com a testimonis del creixent poder de l’Església
i al mateix temps actuant com a defensa simbòlica de
l’urbs, Toledo es trobava rodejat de nombroses fundacions monàstiques. Sens dubte, el més famós dels monestirs toledans és el de Sant Cosme i Sant Damià o d’Agali,
on es va formar bona part dels bisbes toledans (Cixil.
Vita Ildephonsi, I 11). Allí es van educar figures tan insignes de l’Església visigoda com els sants bisbes Eladi,
Eugeni o Ildefons. La ubicació d’aquest cèlebre monestir és desconeguda a hores d’ara, encara que a partir de
l’etimologia del topònim s’ha especulat versemblantment amb la seua situació al costat de la calçada que
conduïa a les Gàlies (ad galiense iter). En els últims anys
s’ha suggerit el seu emplaçament en un lloc pròxim a La
Peraleda a partir d’algunes referències d’època medieval. Des del punt de vista arqueològic, s’han realitzat diverses propostes de localització, entre les quals destaca
aquella que el situa als voltants dels anomenats palaus
de Galiana. D’aquesta manera, l’almunia Al-Mansura o
Horta del Rei, ordenada construir entre 1043 i 1075 per
Al-Mamum, no devia ser sinó l’hereva històrica de l’antic
cenobi visigot. La proposta ens sembla molt probable,
per la seua situació a tocar de la calçada de les Gàlies i
per la pròpia riquesa agrària del lloc, com també perquè
és coherent amb algunes mencions literàries. El conjunt
taifa presenta a més una estructura arquitectònica ba-
Toledo: la ciutat del Rei. Jorge Morín de Pablos i Isabel M. Sánchez Ramos
sada en una planta de tipus bizantí que potser estava
inspirada en un conjunt anterior.
El segon dels monestirs esmentats en les actes de
l’XI Concili era el de Santa Leocàdia. Pareix lògic suposar
que, igual que succeïa a Mèrida amb el monestir de Santa
Eulàlia, es trobara situat al costat de l’església martirial
del mateix nom. El seu abat firma en segon lloc, probablement per tractar-se d’un monestir vinculat a una església de caràcter palatí com era Santa Leocàdia. Tenint en
compte que l’edifici excavat a la vora del circ va poder ser
la pròpia basílica martirial, aquest monestir va poder emplaçar-se sota l’actual ermita del Crist de la Vega, donant
la raó en part a la tradició generada entorn d’aquest lloc.
La resta del catàleg de monestirs toledans d’època visigoda és conegut únicament per les signatures
dels seus abats en l’XI Concili. Així, se sap que hi havia a
Toledo un monestir urbà dedicat a la Santa Creu que era
escenari de la translació d’una relíquia del lignum crucis
a la catedral durant la celebració de Pasqua. Un altre dels
monestirs toledans citats en les actes de l’XI Concili era
el de Sant Miquel, l’abat del qual apareix en les actes sinodals encapçalant l’ordo abbatum. És possible, donada
la condició de l’arcàngel sant Miquel com a protector de
la host celestial, que aquest cenobi es trobara prop del
recinte pretorià, potser com a complement monàstic de
la basílica dels Sants Apòstols. Finalment, les actes citen
el monestir de Santa Eulàlia.
/ 43
[page-n-46]
44 /
[page-n-47]
La fundació d’una nova ciutat:
Reccopolis
Pilar Diarte-Blasco, Manuel Castro-Priego, Lauro Olmo-Enciso
Projecte Arqueològic Recópolis. Àrea d’Arqueologia. Universitat d’Alcalá
En plena Celtibèria visigoda, per ordre de Leovigild, es
funda l’any 578 dC la ciutat de Reccopolis (Zorita de los
Canes, Guadalajara). Certament, no és l’única ciutat fundada en aquest moment, ja que com ens informen la
Chronica de Joan de Biclar i la Historia Gothorum d’Isidor
de Sevilla, altres dues ciutats es van erigir en aquest període al nord peninsular, a Vasconia: Victoriacum, fundada
pel mateix rei, i Ologicus per Suíntila (621-631 dC), que
romanen sense localitzar. No és casualitat que aquestes
ciutats es fundaren en moments crucials per a la consolidació del Regne visigot de Toledo, com en el cas de les
fundades per Leovigild (568-586 dC), o el d’Ologicus, quan
les campanyes de Suíntila van acabar amb les últimes
possessions peninsulars dels bizantins, l’any 625 dC. En
el cas de Reccopolis és probable que la voluntat règia de
dur a terme un projecte ideològic «imperial» a la manera
◁ Reccopolis en el context peninsular a començament
del segle vii dC. Elaboració pròpia.
de Bizanci faça tangible aqueixa política d’aemulatio imperii, ja que la ciutat va ser construïda en honor del futur rei Recared (586-601 dC), seguint el costum d’alguns
emperadors bizantins que van fundar o, simplement, van
reanomenar alguns centres urbans anteriors.
El coneixement de l’estructura urbana de la ciutat i de l’impacte que aquesta va tindre en el territori és
més recent del que en principi hom pot suposar, ja que
Reccopolis durant diversos segles va romandre oculta i
oblidada fins al seu «redescobriment» arqueològic al turó
de l’Oliva, a finals del segle xix. En tot cas, la memòria de
la ciutat havia romàs alguns segles després del seu abandó definitiu, entorn del segle ix, gràcies a les fonts escrites:
les àrabs, per exemple, al·ludiran a Racupel, com a «muy
fuerte çibdat e muy alta», on a més se subratlla la qualitat
de les pedres usades per a la construcció de Zorita, com
apareix esmentada en la Crònica d’al-Razi. Mentre que
en algunes fonts cristianes, com el text altmedieval de la
Cronica albeldense s’al·ludeix a la fundació de la ciutat,
/ 45
[page-n-48]
i un poc més tardanament, en el fur concedit per Alfons
VII, el 1156, a llauradors mossàrabs per repoblar la vila
de Zorita, on es manté el topònim en les diferents formes
d’aquesta: Accopal, Raccopal o Racupel.
L’inici de les investigacions arqueològiques pròpiament dites, no obstant això, no es va produir fins als anys
quaranta del passat segle, quan l’arqueòleg Juan Cabré
Aguiló es va encarregar de la direcció de les excavacions
fins a la seua defunció, el 1947. Les primeres fases de la
investigació es van centrar en les estructures arqueològiques més evidents que, sens dubte, eren les de l’ermita
de la Mare de Déu de l’Oliva, amb l’objectiu de documentar les fases visigodes de l’edifici, encara que també es va
Planimetria esquemàtica explicativa de la part alta de la ciutat.
Elaboració pròpia.
A1, A2, A3: Complex palatí; B: Església palatina; C: Acces complex palatí;
D y E: Edificis associats amb activitats artesanals i comercials;
F1, F2 y F3: Habitatges; G: Carrers; H: Zona oberta, complex palatí;
I: Zona oberta; J: Canalització; K: Cisterna
identificar el «...gran palau contigu a la Basílica», en què
va localitzar, igual que en l’edifici de culte, «...elements
arquitectònics de talla i caràcter visigots...» i, sobretot, en
destacava les dimensions «...amb naus de més de 100 metres de longitud per 10,40 d’amplària».
L’urbanisme de Reccopolis, de fet, es defineix entorn
de la posició preeminent del complex palatí —que devia
incloure la basílica palatina, emmascarada en part per l’ermita medieval de la Mare de Déu de l’Oliva—, la situació
de la qual en la part més alta del turó el fa visible des de
tots els llocs de la ciutat, que inclou pràcticament qualsevol lloc del territori circumdant i subratlla el poder que
representava. Els informes de Cabré són la primera notícia
que tenim de l’existència d’un palau a la ciutat, hipòtesi
després sostinguda per investigadors de l’Institut Alemany
d’Arqueologia a Madrid, com K. Raddatz i D. Claude, i corroborada pels treballs duts a terme per l’equip dirigit per
Imatge aèria de Reccopolis. Proyecte Reccopolis.
46 /
Lauro Olmo-Enciso. És cert, no obstant això, que pràctica-
[page-n-49]
ment no hi ha edificis del període amb els quals es puga
L’edifici A3 és l’únic del complex que no va ser do-
establir una comparativa, però les dimensions i la qualitat
cumentat per J. Cabré. Va començar a ser estudiat en les
constructiva del conjunt, la ubicació d’aquest i els elements
campanyes d’excavació que van començar en la dècada
arquitectònics i decoratius recuperats en el seu interior, en
dels noranta del passat segle. Tanca la plaça en la seua
deixen escàs marge de dubte en la identificació.
part més meridional i té similituds constructives amb el
El conjunt es va construir entorn d’una gran plaça,
complex A1. La construcció es va alçar en maçoneria i car-
que queda tancada pels costats nord i sud, precisament
reuó que combina una fonamentació en gres, amb alçats
pels dos edificis de major envergadura. En total, el con-
en tosca i pedra calcària. No devia disposar, en canvi,
junt devia estar format almenys per tres edificis i una es-
de pilars i/o pilars interns, ja que potser posseïa un mur
glésia palatina. Els murs dels edificis del conjunt palatí,
corregut en maçoneria i carreuó al seu interior, on devien
que denominem A1, A2 i A3, estaven compostos per dos
haver obertures de comunicació —almenys dues—, que
paraments i reblit interior de còdols de riu i pedres, a més
devien servir tant de divisió de l’espai inferior en dues
de trobar-se lluïts amb morter de calç i arena, també uti-
naus de 3,20 m d’amplària, com de subjecció de la planta
litzat a l’església. L’ús de la calç es documenta també a
superior. Es tracta d’una obra longitudinal, amb sentit est-
la plaça, on s’observa l’ús de còdols lligats amb aquest
oest, amb uns 9,40 m d’amplària per 31,50 m de longitud
material, coberts amb una capa de morter de calç i arena.
visible. No obstant això, gràcies a les prospeccions geo-
L’edifici nord, A1, és el més gran del complex, amb
magnètiques, s’ha pogut determinar una longitud total
133 m de longitud per 9,20 m d’amplària, i tenia dos pisos.
de la construcció en 49 m. L’estructura d’aquest es troba
Es trobava dividit en dues parts de dimensions semblants:
encara en fase d’excavació.
la ubicada en el sector més occidental posseïa contraforts
La seqüència estratigràfica ha permés la reconstruc-
circulars i dues obertures d’entrada d’uns 2 m d’amplària
ció interpretativa de l’edifici. Potser va tindre una teulada
cadascuna, mentre que la que es troba en la zona oriental
a dues aigües rematada per creus calades als seus vèrtexs.
tenia dues ales (ambdues amb una única planta) adossa-
La teulada devia estar subjecta per un bigam, fet a parts
des al seu costat nord i sud, respectivament.
iguals en fusta de pi i roure. Immediatament sota aquesta
L’edifici A2 que, al costat de l’església palatina devia
coberta, es va documentar, en forma d’afonament, el pis
tancar la plaça pel seu costat est, té unes dimensions de
d’opus signinum de la planta superior. Aquest paviment
40 m de longitud per 10 d’amplària. Tant l’edifici A1 com
es va conformar sobre un pla de llosetes de travertí a ma-
l’A2 posseeixen en l’interior uns pilars de 1,10 m de cos-
nera d’encofrat i recolzava directament sobre les bigues
tat, que servirien per a sustentar el sistema d’arcs adove-
que suportaven tot el nivell superior. Finalment, es van
llats correguts, que potser subjectava la planta superior
documentar les restes d’un estrat d’argila batuda que for-
d’ambdós edificis.
mava el paviment de la planta inferior.
La fundació d’una nova ciutat: Reccopolis. Pilar Diarte-Blasco, Manuel Castro-Priego, Lauro Olmo-Enciso
/ 47
[page-n-50]
La funcionalitat representativa i, probablement tam-
part d’un gran edifici comercial i productiu. En gran part
bé, residencial es devia reduir a la planta superior dels
de la ciutat, de fet, es documenten —organitzats entorn
dos edificis de majors dimensions (A1 i A3), on s’han re-
de dos eixos viaris principals— tallers i botigues units a
cuperat acurats paviments d’opus signinum, com també
espais domèstics que, de forma més o menys regular,
capitells, fustos i cimacis, a més d’altres fragments de
s’estenen per un espai de vint-i-quatre hectàrees. Entre
decoració escultòrica. La planta baixa d’aquests edificis,
totes les produccions artesanals sobreïx la manufactura
d’acord amb la menor quantitat de materials decoratius
en vidre, sens dubte una de les més característiques de la
i la seua senzilla pavimentació realitzada amb morter de
cultura material recuperada a Recópolis. Aquesta es troba
calç, pogué tindre usos variats, entre els quals es troben
organitzada en uns quants tallers, que se situen immedi-
els de tipus administratiu i fiscal.
ats a l’eix principal que amb direcció nord-sud aconseguia
L’església palatina s’ubicava a l’extrem oriental del
la porta que donava accés al complex palatí. S’hi conser-
complex. Té planta cruciforme inscrita en un rectangle,
ven uns quants forns que implicaven des d’una producció
amb una nau central, emmarcada per dos laterals, i una
inicial fins a processos de refós i reciclatge del material.
transversal a manera de transsepte. L’accés a la nau cen-
També s’han recuperat motles que demostren que, al
tral es feia a través de la porta situada en el nàrtex, que
costat del vidre, en l’àrea pròxima al complex palatí, tam-
estava alineada amb l’entrada principal a l’edifici. Aquesta
bé es produïen peces d’orfebreria i metal·listeria.
última comunicava amb el gran espai obert del complex
En l’àmbit domèstic s’observa una distribució entorn
palatí. L’absis semicircular devia ser peraltat en l’interior i
de patis articuladors, que portaven a estances amb llars o
rectangular en l’exterior, i s’ha proposat, a més, que va estar
cuines. No obstant això, l’anàlisi de les estructures i dels
rematat amb una volta hemisfèrica. Tot l’edifici estava pa-
materials recuperats no facilita sempre una identifica-
vimentat amb opus signinum i devia tindre dos tipus d’apa-
ció clara de la funcionalitat de cadascun dels espais. En
rell, un de carreus en filades regulars i travades amb morter
no pocs casos, l’estructura original de la ciutat, fora del
de calç, utilitzat a la zona de l’absis i el creuer, i un altre, per
complex palatí, queda definida com una àrea mixta, en la
a la resta de l’edifici, caracteritzat per filades més irregulars
qual les activitats productives i domèstiques coincideixen
de carreuó, reforçades en els cantons per carreus regulars.
en l’espai, fins que, a inicis del segle viii, algunes zones
El conjunt palatí quedava separat de l’entramat urbà
de l’entramat urbà quedaran dedicades únicament a la
per una porta monumental construïda amb carreus de
funció d’espai d’habitatge, caracteritzades a més per una
tosca i calcària, que comunicava la gran plaça amb la
tècnica constructiva diferent dels murs, la considerable
resta la ciutat. Aquesta construcció, no obstant això, no
reducció dels espais i l’augment del nombre de llars.
es trobava en el projecte original, ja que va recolzar en el
Un dels aspectes centrals de la importància de
cantó sud-est de l’edifici A3 i va implicar la destrucció de
Reccopolis era l’arribada de productes de l’àmbit Medi-
48 /
[page-n-51]
terrani a l’interior peninsular. S’ha recuperat, en els es-
rodejava la ciutat, construïda amb carreus travats amb
pais pròxims a l’àrea comercial i productiva, un important
morter, amb una amplària mitjana de prop de 2 m i una
conjunt d’àmfores de procedència nord-africana i també
alçària com a mínim de 5 m, en el cas de les torres. El
del Mediterrani oriental, que demostra l’actiu comerç de
recinte emmurallat, que va ser espoliat en època anda-
la ciutat, possiblement a través dels ports de Valentia i
lusina per a la construcció de la muralla i el castell de
Carthago Spartaria. Una capacitat d’atraure béns de pres-
Zorita, va rodejar, en origen, tot el turó seguint la vora
tigi i de mantindre rutes d’intercanvi, no obstant això, que
d’aquest, excepte en la zona nord on descendeix fins a
va cessar al llarg del segle viii dC.
la ribera del Tajo. El llenç devia tindre dos paraments
Dins d’aquest àmbit econòmic, les troballes mone-
paral·lels, rebliment amb pedres, carreuó i còdols. Els
tàries i els indicadors de la seua circulació a Reccopolis
carreus eren majoritàriament de pedra calcària local,
permeten entendre el paper central de les ciutats en èpo-
encara que també s’hi documenten alguns de gres.
ca visigoda i el manteniment de la moneda com a instru-
Aquest sistema constructiu s’utilitza també en les set
ment fiscal i d’intercanvi, davant de la seua inexistent pre-
torres documentades, totes quadrangulars, excepte
sència en l’àmbit rural. La moneda queda així confinada
una que és semicircular, que es distribueixen al llarg de
a l’ús per les elits, en els complexos processos de recap-
la muralla de forma irregular.
tació fiscal que van caracteritzar el sistema impositiu en
La muralla, el complex palatí i la seua planificació
època visigoda, i com a intercanvi de prestigi. En aqueix
urbana fan de Reccopolis l’única ciutat construïda ex novo
context hem d’entendre la troballa d’un gran tresoret de
coneguda a tot Europa occidental, que permeta el conei-
monedes visigodes merovíngies, sueves i bizantines a la
xement d’un projecte constructiu estatal, que només ha
basílica, en la dècada dels quaranta, o les posteriors tro-
pogut comparar-se amb l’expansió suburbana que, entre
balles de moneda merovíngia a l’edifici A2 i de numerari
mitjan del segle vi i mitjan del vii, es va desplegar a la Vega
visigot a les proximitats de l’àrea productiva i comercial. El
Baja de Toledo, ja que en ambdós casos documentem es-
registre numismàtic també ha servit per subratllar la con-
pais amplis i ben articulats, en conseqüència, lliures de
tinuïtat de Reccopolis com un espai vertebrador del seu
les restriccions d’un traçat urbà preexistent. No hi ha dub-
territori durant el segle viii dC. A les troballes de dírhams
te que, salvant les distàncies entre la capital del Regne i
i felusos de l’Emirat dependent i independent, cal sumar
la nova fundació visigoda, ambdós projectes van suposar
la troballa d’un conjunt de nou dírhams d’època d’Abd
un important esforç econòmic per a les arques estatals,
al-Rahman I (756-788 dC) a les proximitats de la basílica,
que només pot entendre’s com a part del projecte iniciat
l’any 2010.
per Leovigild i continuat per alguns dels seus successors,
Conjuntament amb tots els elements esmentats,
Reccopolis disposava, a més, d’una potent muralla que
de control del territori i coerció dels súbdits del Regne visigot de Toledo.
La fundació d’una nova ciutat: Reccopolis. Pilar Diarte-Blasco, Manuel Castro-Priego, Lauro Olmo-Enciso
/ 49
[page-n-52]
50 /
[page-n-53]
Les ciutats visigodes
al nord-est peninsular
Josep Maria Macias Solé
ICAC
En els darrers anys l’arqueologia ha anat resolent un dels
principals problemes que caracteritzava el coneixement
del període visigòtic: la manca de troballes. Aquest fet
contrastava amb l’abundància d‘informació històrica, la
major part de la qual prové de l’òrbita eclesiàstica. Altres
fonts també narren l’arribada del món germànic a la
Península, els seus episodis bèl·lics i el procés d’obtenció
del control polític després de la desaparició de l’Imperi.
A més, dins l’òrbita jurídica, coneixem una realitat que
reflecteix la complexitat d’aquesta transformació: els conflictes entre les elits hispanoromanes i les nouvingudes,
la confrontació entre arrianisme i catolicisme, i la convivència amb el món jueu. Sortosament, avui disposem de
més evidències materials del període i això es deu a una
millora dels registres estratigràfics, dels estudis de materials arqueològics (preferentment els ceràmics) i del desen◁ Vista general del complex episcopal d’Egara (Terrassa).
Foto de l’autor.
volupament de tècniques analítiques (en especial les relatives a les àrees funeràries i restes orgàniques). És una
millora que s’ha produït en tot el conjunt de la Península
i, per tot això, l’arqueologia demostra com la Hispània visigoda va ser un període amb personalitat pròpia, l’estudi
del qual és indispensable per entendre la conformació
de la societat medieval. Ara bé, costa encara quantificar
la petjada demogràfica germànica en les antigues ciutats
hispanoromanes, tot i que sigui indubtable.
Les ciutats del nord-est peninsular havien format
part, com les urbs valencianes, de l’antiga provincia
Hispania Citerior. No obstant això, la divisió d’aquest
territori entre les províncies Hispania Tarraconensis i
Carthaginensis efectuada per l’emperador Dioclecià durant la reforma de l’any 293, va trencar-ne, de forma administrativa que no efectiva, la unitat. Després, la desaparició de l’Administració romana va deixar pas al domini
pragmàtic d’una nova elit religiosa, en bona part descendent d’una antiga aristocràcia hispanoromana que
/ 51
[page-n-54]
mantenia forts llaços entre les ciutats del llevant mediter-
ninsular, íntimament relacionades amb el control de la
rani. Només així podem entendre com el bisbe Justinià
via Augusta. En aquest context és fonamental apuntar
de València, el gran constructor de la seu episcopal del
els processos d’emmurallament de ciutats —Gerunda
Túria, tenia tres germans igualment bisbes: Just, bisbe
i Barcino— i de construcció de fortificacions properes
d’Urgell; Elpidi, bisbe d’Osca, i Nebridi, bisbe de Terrassa.
—Sant Julià de Ramis i Sant Cugat respectivament—.
Possiblement, aquest darrer també degué destacar per la
Tarraco, la darrera capital hispana sota domini de l’Im-
monumentalització del gran episcopat egarenc, creat del
peri, no tingué noves muralles perquè encara gaudia de
no res dalt d’un istme. Aquest devia ser el nou referent
murs d’onze metres d’alçada bastits durant el segle ii aC,
d’una àrea de poblament dispers.
a la mateixa vegada que continuava essent un punt es-
L’arqueologia cristiana mostra com el poder eclesi-
tratègic per al control de la via Augusta i la connexió amb
àstic, amb la seva escenografia i ritualitat, esdevingué el
Ilerda que duia a l’interior d’Hispània. Aquí, les darreres
gran motor de transformació de les ciutats de l’època o,
excavacions mostren un suburbi portuari plenament ac-
en el cas d’Egara/Terrassa, fins i tot del paisatge rural. La
tiu fins al primer terç del segle viii. No en va, Tarracona
pròpia documentació eclesiàstica reconeix la realitat no
va ser, durant l’ocupació bizantina del sud-est, el principal
urbana de Terrassa i així ho fa constar quan s’esmenta
port mediterrani sota control de Toletum.
l’indret de celebració dels concilis episcopals, per exem-
En l’àmbit urbanístic Tarraco i Gerunda, edificades
ple: in urbem Caesaraugustanum (592) o Barcinonensem
dalt de turons, són casos similars que reflecteixen la per-
(599), in locum Egara (614).
petuació funcional i simbòlica de les grans places roma-
A l’inici del període visigòtic, les institucions eclesiàs-
nes que, antigament, havien constituït el centre neuràlgic
tiques van poder aixecar lliurement veritables christiana
de les seves comunitats. A la Tarracona visigoda el poder
civitates i, una vegada desapareguts definitivament els
polític i religiós es va recloure a la Part Alta, on el nou epis-
grans edificis d’espectacles públics de la societat clàssica
copat va ocupar l’antiga plaça de culte a l’emperador en
i tot allò relacionat amb els cultes pagans, l’expressivitat
un moment comprès entre finals del segle v i inicis del vi.
urbana girà entorn del calendari i el nou ritual religiós.
A Girona, es devien ubicar als extrems de l’antiga plaça fo-
No fou un procés uniforme ja que tot va dependre de la
rense, la seu episcopal i un palau civil que tenia una àrea
vitalitat específica de cada ciutat, de la seva condició jurí-
d’emmagatzematge que exemplifica l’associació entre el
dica prèvia o de l’organització eclesiàstica instal·lada. En
poder polític i l’econòmic o fiscal. Més tard, les respectives
aquest procés encara queda per calibrar el paper geoes-
seus medievals se superposaren a les visigodes que es van
tratègic de les ciutats en relació a la defensa i el control
adaptar a l’antic urbanisme romà de tal manera que, en-
militar d’un territori, tot i que els orígens d’aquest rol cal
front de les catedrals actuals, hi ha imponents escalinates
cercar-los en les reformes tetràrquiques del nord-est pe-
que perpetuen la funció d’unes antigues escales romanes.
52 /
[page-n-55]
Mapa del nord-est
de la península Ibèrica amb
les ciutats esmentades en el text.
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular. Josep Maria Macias Solé
/ 53
[page-n-56]
Planta del primer grup episcopal de Barcino en el segle v
segons J. Beltrán de Heredia-Ch. Bonnet
(Plànol © E. Revilla-M. Berti-MUHBA).
Barcinona representa un cas més complex ja que
disposa de més documentació arqueològica. Hi destaquen la gran reforma del seu perímetre defensiu a finals
del segle iii i els resultats dels projectes de recerca del
subsòl de la plaça del Rei i de l’església dels Sants Just
i Pastor. En el segle vi la ciutat mantingué una clara rellevància política en tant que va ser cort reial de diversos
monarques. El perquè fou Barcinona i no Tarracona no
està ben clar. Però s’ha suposat que la situació del segle vi
va ser hereva de la del segle v, quan Barcino ja havia aco54 /
llit tropes aliades visigodes mentre que Tarraco continuava sent la darrera capital hispana sota control Imperial i
amb importants contingents de tropes. A més, cal tenir en
compte la forta tradició catòlica de Tarracona, seu metropolitana i primada de les Hispànies i rellevant centre de
culte martirial, enfront l’arrianisme que acompanyava la
cort visigòtica en els segles v i vi. L’arqueologia barcinonense mostra una arquitectura pública cristiana en el segle v i una gran fase de monumentalització en el segle vi,
amb el desmuntatge definitiu del seu recinte forense.
[page-n-57]
Hi ha indicis que la ciutat va començar a consolidar un
romanes que no esdevingueren seus episcopals —Iluro/
paper preeminent en el nord-est peninsular. Les excava-
Mataró, Aeso/Isona, Rhodes/Roses, Baetulo/Badalona,
cions mostren la capacitat de mantenir el seu sistema
Sigarra/Prats de Rei, Iesso/Guissona—. De tots aquests
de sanejament urbà, a la mateixa vegada que les fonts
nuclis el que aporta més informació és el cas emporità,
indiquen que a finals del segle vi va ser la seu del Fisco
que mostra un ampli poblament dispers al voltant del nu-
Barcinonensis amb un abast territorial important. S’han
cli encimbellat de l’actual Sant Martí d’Empúries.
identificat els seus palaus episcopals i comtals dins d’un
A la resta de ciutats la informació és escassa i desi-
rellevant epicentre de poder que es va desenvolupar en-
gual. A partir de mitjan segle v Ilerda no presenta clars
tre l’antic fòrum i la muralla.
vestigis arqueològics, però sabem que l’any 546 esde-
Aquestes grans ciutats són els exemples més ben
vingué seu d’un concili provincial tarraconense i la seva
coneguts arqueològicament. Es tracta d’antigues ciutats
càtedra es mantingué fins a finals del segle vii. Dertosa
romanes que, mercès a la presència de seus episcopals,
era un port fluvial que ens ha proporcionat nombroses
mantingueren la continuïtat d’ocupació i rellevància ge-
evidències que encara no han estat difoses i a més les
oestratègica en el context de la Hispània visigoda. Aquí, el
restes funeràries mostren una ocupació en l’etapa visi-
paper uniformitzador de l’Església es constata en la coin-
goda. La ingent activitat arqueològica desenvolupada
cidència cronològica dels canvis urbanístics i també en la
a Iesso permet constatar una perdurabilitat urbana fins
nova expressivitat arquitectònica. Fou el cas de les seus de
el segle vii, en la qual potser hi havia un segon recinte
Barcinona i Egara, només distanciades per vint-i-sis quilò-
defensiu com a resultat d’un procés de contracció urba-
metres i amb vincles familiars entre els seus arquebisbes.
nística i demogràfica. Iluro i Baetulo, properes a Barcino i
El recinte episcopal de Barcinona disposà d’una possible
de dimensions semblants, esdevingueren nuclis amb un
església martirial en planta en creu, com també ho era l’es-
rol secundari envers Barcinona. Iluro ens ha proporcio-
glésia funerària de Sant Miquel de Terrassa, en aquest cas
nat evidències d’una ocupació urbana fins al segle v, a
de planta grega inserida en un mòdul quadrat. A la mateixa
més de restes ceramològiques que perduren fins al segle
vegada, la nova església identificada sota l’actual temple
vii i restes urbanístiques que representen una ocupació
dels Sants Just i Pastor presenta una capçalera tripartida,
urbana de baixa densitat.
com una de les esglésies del conjunt episcopal d’Egara.
Juntament amb la documentació de processos ur-
Poc sabem de l’urbanisme de les altres seus episco-
bans «continuistes», l’arqueologia ha confirmat la creació
pals —Ilerda/Lleida, Auso/Vic, Dertosa/Tortosa, Urgellum/
d’una nova ciutat visigòtica, la civitas de Roda-l’Esquerda,
Seu d’Urgell i Emporiae/Empúries—, on els vestigis no fan
vinculada al control territorial prepirinenc i propera a la
justícia als indicis procedents de les fonts. També és igual
seu episcopal d’Aeso. Com la ciutat de València la Vella, és
d’incerta la realitat urbanística de les antigues ciutats
una nova creació, encimbellada i propera a un riu. També
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular. Josep Maria Macias Solé
/ 55
[page-n-58]
56 /
[page-n-59]
és un cas que marca un altre exemple de dualitat respecte
a una ciutat romana precedent. Així, Roda es troba a uns
set quilòmetres de l’antic nucli d’Auso. La nova ciutat fortificada tenia una superfície d’unes dotze hectàrees i es
data en el segle vii dC, disposa de restes funeràries i d’una
extensa àrea d’emmagatzematge amb sitges.
Malgrat totes aquestes evidències, el coneixement
de la ciutat visigoda és molt menor en comparació al que
tenim sobre la ciutat clàssica. Tret dels edificis que podem
incloure en «l’arquitectura del poder», que va emprar materials constructius més perennes, la manca de nous traçats viaris i una arquitectura domèstica sense l’ús generalitzat del morter de calç han disminuït les possibilitats
de conservació. Altrament, les datacions sovint depenen
de la recuperació de produccions ceràmiques regionals
escassament tipificades i conegudes, o bé d’analítiques
amb àmplies distàncies cronològiques. També hem de diferenciar entre la civitas com a fenomen urbanístic i la comunitat urbana estructurada. L’etapa visigoda culminà un
procés de desnaturalització del fet urbà que s’inicià en la
crisi dels segles ii al iii dC. Més enllà del factor aglutinador
eclesiàstic i de la pervivència de muralles, com a element
de protecció d’una comunitat agrourbana, les ciutats no
tenien una clara estructura organitzativa.
Només els factors eclesiàstics, comercials i militars
constituïren els eixos vertebradors d’unes noves comunitats urbanes que es trobaven desprotegides davant les
noves estructures de poder. Sobre el primer, juntament
amb l’activitat constructiva, documentem àrees funeràries intramurs, sovint prop dels antics fòrums romans,
o extramurs. Són indrets on més endavant es localitzen
parròquies o santuaris periurbans medievals, que reflecteixen un fenomen de continuïtat y preeminència urbanística que, en alguns casos, superaren períodes d’interrupció per l’ocupació islàmica. L’activitat comercial es
detecta a partir del numerari i dels materials d’importació recuperats. Quant al tarannà militar, les fortificacions
del territori o les noves ciutats de l’Esquerda i València la
Vella permeten reconèixer una alta capacitat d’organització del món visigòtic.
Majoritàriament, les ciutats d’aquesta època presenten una ocupació pseudourbana on hi ha una desestructuració dels serveis propis d’una ciutat tal com els
coneguérem a l’alt Imperi romà. La «gestió municipal»
es devia trobar en mans de les jerarquies eclesiàstiques
i del comes visigòtic. D’altra banda, en els grans espais
comercials (teloneum, cataplus, etc.), la fiscalització del
Regne visigòtic va ser evident. Ciutats com Tarracona o
Barcinona van emetre moneda i les recents excavacions
han demostrat que hi havia forns de fosa de metalls i/o
vidre. Hem documentat la pervivència d’espais termals
i possibles àrees d’emmagatzematge que ofereixen una
visió urbana que, progressivament, millora la nostra percepció sobre la ciutat premedieval.
◁ Detall de treballs arqueològics desenvolupats a l’interior
de la Catedral de Tarragona l’any 2011. Foto de l’autor.
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular. Josep Maria Macias Solé
/ 57
[page-n-60]
58 /
[page-n-61]
El final del món romà a Valentia
Albert Vicent Ribera i Lacomba (ICAC)
Isabel Escrivà Chover
La colònia romana de Valentia és coneguda cada vegada
millor per l’estudi de les seues troballes arqueològiques.
Tenia les instal·lacions d’una gran ciutat: fòrum amb la
cúria i la basílica, circ, banys, scholae, santuaris i temples,
horrea, port fluvial, aqüeducte, fonts, carrers pavimentats
amb porxos, clavegueres, barris i cementiris periurbans.
Les seues dimensions, al voltant de vint hectàrees o segurament més, són considerables per a la mitjana de les
ciutats hispanes.
Troballes recents (2015-2017), a la part sud-oest,
n’han aportat la informació que ha fet possible una més
acurada reconstrucció del teixit urbà. Els principals elements nous han sigut un carrer nou en direcció nord-sud,
un cardo, trobat per davall de l’actual catedral, i les restes d’un gran complex hidràulic, probablement uns grans
banys, a l’oest de la Seu. La ubicació del nou cardo és molt
◁ Bol de vidre tallat, fabricat a l’entorn de Roma, a les darreries
del segle iv. Excavacions de l’Almoina. Ajuntament de València.
important, perquè és el carrer que marca l’eix central del
fòrum i també de la ciutat i que, juntament amb el cardo
que travessa les excavacions de l’Almoina, delimita l’amplada real d’un bloc de cases, una insula.
Encara que inicialment s’havia assumit que el cardo
de les excavacions de l’Almoina devia ser la via Augusta,
perquè se superposa a un carrer republicà que anava de la
porta nord a la sud, aquestes noves dades i altres consideracions, com l’absència de carrilades, un estrenyiment del
vial a l’alçada del santuari d’Asclepi i la presència de barreres físiques que impedeixen el pas de carruatges, indiquen
que aquesta ruta sols devia ser per anar a peu, el que ara
es diu un carrer «per a vianants». A més, se circulava en
un ambient urbà molt especial, presidit per aquest últim
santuari, i un altre, probablement dedicat a Bellona, cap
al nord, a prop de l’entrada a la ciutat. Aquest cardo, a l’est
del fòrum, més que el tram urbà de la via Augusta, era un
carrer també important però vinculat a edificis i a activitats
públiques de caràcter religiós, una mena de via sacra.
/ 59
[page-n-62]
La via Augusta hauria d’ubicar-se al cardo, al oest del
fòrum, que no s’ha trobat, però que és fàcil de situar mit-
mans Edeta i Saguntum van desaparèixer com a centres
urbans a final del segle iii dC.
jançant el trasllat simètric del cardo oriental, ara que se’n
coneix el central que marca l’eix. Aquesta ubicació, a més,
Valentia al baix imperi (segles IV-V)
s’ajusta perfectament i directament cap al sud amb el car-
Valentia, a diferència d’altres ciutats romanes del seu
rer de Sant Vicent, que és la tradicional i acceptada ubi-
entorn, va superar aquesta etapa convulsa. L’arqueologia
cació de la via Augusta. El tram urbà del recorregut de la
ha mostrat la recuperació ràpida de la vida urbana. No
Via va haver d’estar flanquejat a l’oest, de nord a sud, pel
obstant això, no es va reconstruir tota la ciutat, que en va
port fluvial, una possible perfumeria i les termes, proba-
reduir l’extensió. A la nova Valentia, van haver-hi tants ele-
blement grans, fins arribar a la Porta Sucronensis, el que
ments de continuïtat com de ruptura.
indica un entorn econòmic i profà ben distint al del cardo
oriental del fòrum.
la zona del fòrum
En termes arqueològics, la més evident continuïtat
La primera crisi urbana
urbana es manifesta als edificis públics del fòrum. Allà,
La ciutat va patir una destrucció general entre 270-
la cúria, el santuari d’Asclepi i l’entramat viari es van
280. En diverses excavacions s’han detectat destruccions,
mantenir en ús. També hi ha evidències negatives, com
incendis i l’abandonament d’edificis, com la basílica judi-
la no reconstrucció de la basílica romana, al costat meri-
cial a les excavacions de l’Almoina i al suposat santuari de
dional del fòrum. Però són els nous edificis i les obres
Bellona. La troballa de monedes associades a aquest mo-
de reparació als ja existents la millor prova de la vitalitat
ment convuls indica que s’hauria produït a partir del 270,
d’aquesta nova etapa urbana.
que és la data d’emissió de les més modernes: les sèries
pòstumes de l’emperador Claudi II.
L’exemple més clar n’és un nou edifici públic a l’est
de la basílica. Es va assentar sobre un altre anterior, uti-
Un altre efecte d’aquest moment negatiu degué ser
litzat com a seu (schola) d’un col·legi (collegium), del qual
el colgament d’alguns col·lectors, com s’ha vist a les ex-
conservava part de les parets i els paviments. Es coneix la
cavacions del carrer del Mar, al sud, o a la zona del fòrum.
meitat nord i se’n pot reconstruir la planta, amb un pati
Les ocultacions monetàries entre 260-280 al llarg de
central i una petita bassa. La majoria dels nous murs es
la via Augusta, parlen d’un moment d’inestabilitat gene-
feren en opus africanum. Excepte els departaments ori-
ralitzada que afectà bona part del litoral mediterrani his-
entals, que donen a un cardo, els altres obrin al pati. El
pànic. En altres ciutats de la zona, com Ilici, s’han detectat
seu estat de conservació és irregular, amb parts danyades
episodis negatius similars. Com a conseqüència d’aquest
o desaparegudes i d’altres millor conservades, com l’an-
període conflictiu, els importants i propers municipis ro-
gle nord-oest. Es data a final del segle iii per la ceràmica
60 /
[page-n-63]
FORUM
DECUMANUS
CURIA
ASKLEPIEION
EDIFICI
ADMINISTRATIU
BAPTISTERI?
Planta de les excavacions
de l’Almoina en el segle iv.
El final del món romà a Valentia. Albert Vicent Ribera, Isabel Escrivà
/ 61
[page-n-64]
(africana C) i monedes (antoninià de Trebonianus Gallus)
de les trinxeres de fundació i els paviments.
A l’edifici destaquen: una gran sala central al costat
oest que obri al pati; tres departaments a l’angle nordoest, amb accés per portes estretes de les quals s’han
conservat els llindars de pedra; una sala més allargada a
la banda nord, i els departaments de la façana oriental,
que estan molt arrasats.
Els tres departaments del nord-oest formen una àrea
tancada, d’accés restringit. Un petit vestíbul, des del pati
central, porta a dues sales que comuniquen amb aquest
per una petita porta. Podria ser una presó o un arxiu. En
qualsevol cas, eren espais tancats, per damunt dels quals,
a final del segle vi o inici del vii, es va aixecar un absis que
formava part d’un complex més gran.
La interpretació més probable és que fóra un edifici
públic de caire administratiu. La manca d’altres conjunts
contemporanis a Hispania és gairebé total. No obstant
això, a Complutum (‘Alcalá de Henares’), ciutat amb una
activa vida urbana en el segle iv, trobem una interpretació
semblant per a un complex coetani.
Aquest nou edifici, que també se situa al costat de
la cúria, devia substituir funcionalment, amb una arquiEdifici administratiu situat al sud de les excavacions
de l’Almoina.
tectura més modesta, la no reconstruïda basílica. Hi ha
motius per suposar que les funcions judicials, fiscals i administratives continuaven en la mateixa zona.
El santuari d’Asclepi va ser reformat en el segle iv
amb un nou paviment de rajoles romboïdals, molt similar
al de l’època Flàvia, al què va cobrir. Segurament es van
reutilitzar molts dels maons de la fase anterior. A la part
sud del santuari es va instal·lar o reformar una gran pis-
62 /
[page-n-65]
cina a la qual s’afegiren columnes de material reaprofitat,
nuar il·lesos, ja que el seu pòrtic va ser envaït pels murs i
com un capitell toscà reutilitzat com a basament en un
les lloses foren cobertes amb un pis de grava.
angle. No és clar si després d’aquestes obres van roman-
Aquest districte va quedar separat de la nova zona
dre els cultes pagans o si, pel contrari, les reformes eren
urbana per la runa de la destrucció del segle iii. No obs-
degudes al canvi a la nova religió cristiana. En aquest dar-
tant això, estava dins el recinte romà, del qual encara es
rer cas, la piscina era, potser, un baptisteri.
podria mantenir la tanca, i hi hauria un espai tancat pel
Al sistema viari i els seus desguassos, a la zona del
traçat nord de l’antiga muralla o pel riu antic. Devia ser
fòrum, també s’han detectat obres en aquest període.
una àrea on es desenvoluparien activitats econòmiques,
D’una banda, un tram del carrer d’accés al fòrum, el decu-
a una escala local i amb estreta relació amb el port veí i
manus maximus, no va ser reparat. D’altra banda, es va fer
la via Augusta. La presència de sitges en tota l’àrea, des
una nova claveguera que venia de la plaça del fòrum per
del segle iv al vi o vii, indica una activitat humana en una
sota la vorera que corria paral·lela pel nord al decumanus
zona d’enderrocs. Gairebé sobre del riu, s’ha localitzat
maximus, i que va substituir l’anterior.
una fossa emplenada amb materials de la segona meitat
Algunes poques restes, però ben singulars, de decora-
del segle iv.
ció arquitectònica del fòrum testimoniarien, en el segle iv,
la duració de l’activitat edilícia de cert prestigi. Per desgràcia, són elements que s’han trobat desplaçats i no indiquen cap relació amb un tipus d’edifici concret.
l’àrea a l’est i al sud
El circ va continuar dret i amb l’ús original. Sobre
la pista no es van produir fenòmens sedimentaris fins al
segle v, el que pot significar el seu manteniment continu;
el barri septentrional
no en va, en el segle iv, va créixer encara més l’afició per
Els edificis de la part nord de la ciutat no van ser
aquest tipus d’espectacles. Aquest gran edifici va ser molt
reconstruïts després de la destrucció del segle iii. S’ha
important des d’altres punts de vista. El mur oriental, de
detectat activitat només en una zona a prop del port flu-
350 m de llarg i 5 m d’ample, devia ser la paret del recinte
vial, on hi havia un forn de vidre i les restes d’altres forns i
urbà. De fet, en el segle xi, la muralla àrab recolzava en
unitats auxiliars, que encara utilitzaren les restes de murs
aquesta paret, que va marcar el límit oriental de la ciutat
romans, mentre es feren altres de nous principalment
fins al segle xiv. A més, als seus peus s’estenia un canal del
amb materials reaprofitats com pedres, trossos de pin-
riu que servia de fossat defensiu.
tura mural, rajoles i fragments de dolia. El complement
No hi ha gairebé cap evidència per suggerir la res-
d’aquestes modestes estructures són paviments de terra
ta del recinte. A la part meridional i occidental no hi ha
endurida. En aquesta zona va romandre l’antic carrer en
cap resta. Només a través de la dispersió de les troballes
direcció oest-est. Però els carrers antics no hi van conti-
podem suposar l’àrea urbana, que es confon amb la de
El final del món romà a Valentia. Albert Vicent Ribera, Isabel Escrivà
/ 63
[page-n-66]
l’època visigoda, sense descartar, ans al contrari, la coin-
perquè devia relacionar-se amb el sepulcre del màrtir
cidència topogràfica dels dos períodes.
Vicent.
A l’exterior del fòrum, només s’hi pot parlar de les
restes malmeses i incompletes de conjunts domèstics.
La segona crisi urbana
Del segle iv, o potser de final del segle iii, era l’edifici del
A principi del segle v ocorregué un altre moment de
carrer de les Avellanes 26, amb parets en opus caementi-
destrucció general de la ciutat, ben testimoniat per l’ar-
cium i paviment en morter de calç, que es troba ben datat
queologia en diverses excavacions, especialment a l’Al-
perquè va ser destruït al començament del segle v, on es
moina i al carrer Avellanes 26. Tot i que les fonts històri-
va trobar un petit tresor de monedes de bronze de princi-
ques no fan un esment concret, la situació general d’His-
pi del segle v. Altres elements coetanis són els paviments
pania a partir del 409, amb un llarg període d’invasions,
de morter de calç dels carrers Cabillers i del Mar, i els murs
revoltes i inestabilitat general, contextualitzen fàcilment
de les construccions de la presó de Sant Vicent i els Banys
les troballes.
i Palau de l’Almirall.
Tots aquests llocs es concentren a la meitat sud de la
ciutat romana, i a l’oest i sud-oest del circ. Per tot això, la
zona sud-est de la ciutat romana devia perdurar, en clar
contrast amb l’abandonament de la part nord.
Uns altres llocs de l’entorn, com el Grau Vell (Sagunt)
i el Portus Sucronensis (Cullera), a més d’Ilici (Elx), van patir
fenòmens semblants.
La destrucció d’inici del segle v marcà una pausa en
la palpable cristianització urbana, que tot just acabava de
començar. Però la ciutat va tornar a reviscolar i el procés
la perifèria
va culminar en el gran grup episcopal del segle vi.
Al carrer de l’Ambaixador Vich, en una zona suburbana al costat de la via Augusta i molt a prop de la ciutat,
La ciutat en transició
se superposaven nous murs i paviments sobre altres de
Valentia va reduir la seua extensió però es va convertir
l’època romana. La seua datació és evident, per les mo-
en el principal centre urbà del seu entorn territorial. El ric
nedes de bronze del segle iv incrustades amb cert ordre
registre arqueològic ha permés conéixer millor una etapa
sobre un paviment de calç en un espai que es superposa
encara desconeguda. Excepte el martiri de sant Vicent, no
a un antic mosaic.
hi ha cap font històrica o epigràfica de Valentia en els segles
En les zones funeràries també es troben senyals de
iv i v. Cal subratllar la persistència de la vida urbana, dins
continuïtat i ruptura. Antics cementiris romans com el de
de les directrius del baix imperi. És clara la continuïtat de
la Boatella, al voltant del Mercat Central, o el d’Orriols,
l’antic centre públic romà i que la imatge de la urbs clàssica
continuaren. Un altre simbolitza el nou temps, el de la
encara era viva. Alguns edificis romans continuaren durant
Roqueta, que potser era la primera necròpoli cristiana
el segle iv, com ara el circ, la cúria i altres, sense excloure
64 /
[page-n-67]
els pagans, cas del gran santuari d’Asclepi, que potser es va
cristianitzar. L’entramat viari també hi va romandre.
Aquesta dinàmica urbana del segle iv també es coneix a Emerita i Complutum, i en altres nuclis poc desenvolupats en l’etapa anterior, que ara guanyaren notorietat com Toletum i Àvila, que van ser seus episcopals en
el segle iv.
Els edificis del fòrum de Valentia degueren perdre la
seua funció original a partir del segle v. Com que era una
ciutat mediterrània important i ben comunicada, la cristianització inevitable dels espais públics degué començar en la segona meitat del segle iv, com es veu al sudest del fòrum. Potser va ser un procés de ritme lent però
continuat.
Una prova indirecta de la persistència física, no d’ús,
dels edificis públics romans, n’és el saqueig sistemàtic,
que s’intensificà a partir del final del segle v o vi, quan van
esdevenir la pedrera principal de la ciutat, en un moment
de gran activitat constructiva.
Placa de marbre de Buixcarró (Xàtiva) amb decoracions
de simbologia cristiana procedent de l’Almoina.
El final del món romà a Valentia. Albert Vicent Ribera, Isabel Escrivà
/ 65
[page-n-68]
66 /
[page-n-69]
Valentia,
ciutat episcopal
Albert Vicent Ribera i Lacomba (ICAC)
Miquel Rosselló Mesquida
Introducció
Les primeres notícies sobre el cristianisme a València són
les del martiri de sant Vicent, personatge que va aconseguir gran i primerenca notorietat a l’orbe cristià. La ciutat
que acollia un esdeveniment d’aquesta categoria era habitual que disposara d’un entramat arquitectònic i litúrgic
relacionat amb el màrtir.
A València els primers indicis del culte cristià es
remunten a finals del segle iv. Es concentren en l’angle
sud-est del fòrum romà, a les excavacions de l’Almoina,
que va ser prompte sacralitzat, segons es dedueix per
les peculiars i abundants troballes plenament cristianes
que s’hi acumulen. És el lloc que s’ha identificat amb la
presó on el màrtir va patir el suplici.
Una troballa clau és el bol de vidre amb escenes bíbliques, fabricat a Roma a finals del segle iv. És la peça
◁ Reconstrucció del grup episcopal de Valentia cap a l’any 600.
Arquitectura virtual. Ajuntament de València
cristiana més antiga de València. El lloc de la troballa va
ser el departament identificat com la probable cel·la del
màrtir. Prova que aquest espai es deu haver cristianitzat
ja en el segle iv.
Desconeixem quan es va instituir el bisbat de
València. Indirectament coneixem l’existència de cristians, encara que s’ignora el grau d’organització d’aquests,
des del segle iv amb ocasió del martiri de sant Vicent
(304). La Pau Constantiniana (313) degué propiciar el
desenvolupament d’aquestes comunitats, amb la presència d’un bisbe.
València en els segles v a viii
Encara que el perímetre urbà es va reduir, gran part
de la ciutat romana va estar habitada durant el període
visigot. La disminució de les dimensions deu contrastar
amb l’alta densitat d’ocupació de les zones habitades, la
qual cosa posa en dubte una suposada reducció numèrica de la població urbana.
/ 67
[page-n-70]
a xicotets centres d’activitat econòmica, ja fora aquesta
agropecuària o artesanal.
Valentia passava de ser un centre de consum, a desplegar activitats productives dins d’un sistema cada vegada més autàrquic i en gran part controlat per l’Església.
El centre del poder urbà va ser el grup episcopal, que va
substituir el paper del fòrum romà, unint en un mateix
espai els edificis i institucions polítiques, econòmiques i
religioses, cada vegada més difícils de separar.
Les modestes construccions domèstiques contrasten amb la monumentalitat de la zona episcopal, al voltant de la plaça de l’Almoina, que configura una bona
mostra de l’arqueologia episcopal de l’etapa visigoda.
Anell d’or d’una tomba visigoda. Excavacions de l’Almoina.
Ajuntament de València
El bisbe Justinià
A ciutats mediterrànies pròximes a València, que-
Un element important de l’urbanisme va ser l’antic
den constatats bisbes, almenys des del segle v, com a
circ, el llarg traçat del qual va fixar el límit oriental de la
Cartagena, Barcelona, Tarragona i les Balears. Cal suposar
ciutat fins al segle xiv, i durant diversos segles va servir de
que Valentia en les mateixes dates potser tenia bisbe; no
muralla urbana. El seu ús original va cessar en el segle v
obstant això, fins a la primera meitat del segle vi no hi ha
i a partir de mitjan del segle vi el seu ampli espai interior
notícies segures d’un bisbe, Justinià, el paper del qual va
va ser urbanitzat. Altres restes d’habitacions apareixen a
ser fonamental en el desenvolupament de la seu valentina.
l’oest del circ. Són extremadament modestes i solen com-
Coneixem quelcom de la seua vida pel De viris
partir els espais amb fosses pròximes, que aconsegueixen
illustribus d’Isidor de Sevilla i el còdex del segle viii de
una extensió i profunditat considerables, i que acaben
la Biblioteca Nacional de París que porta el seu epitafi.
sent omplides amb fems i immundícies quotidianes,
Sabem de la celebració, el 546, d’un concili provincial a
entre les quals no falten cossos d’animals. Aquest tipus
València propiciat per Justinià. Isidor informa dels seus
d’hàbitat urbà significa un canvi radical sobre la forma de
tres germans, també bisbes, Just d’Urgell, Nebridi d’Ega-
vida de l’etapa romana. València, a partir del segle vi de-
ra i Elpidi d’Osca, i de la seua producció teologicoliterària.
via estar ocupada per una infinitat de xicotetes unitats fa-
El seu laude fúnebre al·ludeix la seua eloqüència com a
miliars, que no sols devien servir de residència, sinó com
orador, els seus profitosos escrits, que va ser abat o va
68 /
[page-n-71]
tindre sota la seua autoritat monjos i va fundar monestirs
de monges, l’activitat constructora que va emprendre a la
seu valentina i a la seua devoció pel màrtir local, a qui va
instituir hereu dels seus béns i va erigir un mausoleu per a
sepultar-se prop de les seues relíquies.
La figura del bisbe Justinià, «paradigma» dels bisbes
de l’època, ha d’entendre’s dins del seu context històric.
Els bisbes, des de la desintegració de l’Imperi d’Occident,
es van convertir en els representants dels grups dirigents
i les comunitats urbanes, i en interlocutors enfront dels
nous poders bàrbars, assumint les funcions de les antigues magistratures urbanes.
Justinià va pertànyer a una de les grans «famílies sacerdotals» d’Hispània entre els segles vi i vii. Va accedir a
la càtedra sustentant-se en el seu ric patrimoni personal
que va posar a la disposició d’aquesta i al culte del màrtir
Vicent, i es va fer amb el control de les relíquies i del culte
Inscripció commemorativa de la reforma d’un edifici religiòs
important (Catedral o baptisteri). Plaça de l’Almoina.
Museu de Belles Arts de València
martirial que s’havien constituït en «palanques de poder i
prestigi personal del bisbe».
concilis provincials a Hispània durant la «tutela» ostrogoda
Aquesta activitat, en favor de la ciutat i del seu patró,
(507-549). Període de pau i tolerància en matèria religiosa.
tindrà el seu colofó en l’organització del concili provincial
Aquests concilis provincials ho van ser a la Tarraconense:
de 546, que demostra la consolidació de València com a
seu episcopal i el prestigi aconseguit entre les altres seus
de la zona oriental de la província Cartagenense. Tres dels
cinc cànons del sínode al·ludeixen a la salvaguarda del
patrimoni episcopal i a les normes per evitar els ajornaments de les exèquies dels bisbes, la qual cosa prova l’es-
Tarragona (516), Girona (517), Barcelona (540), Lleida (546)
i, a la Cartagenense: Toledo (531) i València (546).
En els concilis celebrats a Toledo i València es perceben les diferències entre la zona interior de la provícia,
més ruralitzada, i l’àrea litoral, més urbanitzada, i la pràcti-
pecial preocupació de Justinià per la destinació del seu
ca autonomia d’aquesta última respecte als nous centres
patrimoni i el compliment de l’última voluntat del bisbe.
de poder, procés que afona les seues arrels en les fortes
El concili celebrat a València el 4 de desembre del 546
de l’era cristiana i 15 del regnat de Teudis, tanca una sèrie de
tendències disgregants del baix Imperi i que s’acreixeran
amb la desintegració de l’Imperi romà d’Occident.
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 69
[page-n-72]
Una ciutat, dos bisbes
Eutropi i altres bisbes
Després de Justinià, no hi ha notícies d’un bisbe
Després del III Concili de Toledo coneixem els
fins al III Concili de Toledo, del 589, que va suposar la
bisbes de la diòcesi valenciana a través de la seua
unitat confessional del Regne visigot. En aqueix moment
participació, en els següents concilis nacionals i pro-
València disposava de dos bisbes: Ubiligiscle, el bisbe
vincials, a més d’Eutropi, mencionat per Isidor de
arrià convertit al catolicisme, i Celsí, el bisbe catòlic.
Sevilla. Aquests van ser: Eutropi (c. 600); Marí: Sínode de
El bisbe arrià deu testimoniar l’existència de con-
Gundemar (610); Musitaci: Toledo IV (633). Toledo V (636).
tingents militars gòtics a la ciutat o als seus voltants, i la
Toledo vi (638); Anià: Toledo VII (646); Feliu: Toledo VIII
incorporació de València a l’autoritat de la monarquia vi-
(653). Toledo IX (655); Suinteric: Toledo XI (675), Hospital:
sigoda, que va adquirir sobtada importància estratègica
Toledo XII (681); Sàrmata: Toledo XIII (683). Toledo XIV (684),
per la seua situació enfront dels imperials de Bizanci, ins-
Toledo XV (688); Uvitiscle: Toledo XVI (693).
tal·lats al sud del riu Xúquer des del 554.
D’aquesta llista, els més rellevants, o dels que coneixem
A part de les raons estratègiques, aquest bisbe arrià,
quelcom, són Eutropi i Anià. D’Eutropi, per Isidor de Sevilla,
Ubiligiscle, respondria al desig de Leovigild de controlar
sabem que va ocupar la seu episcopal valentina després del
determinades seus catòliques per la seua importància, ri-
III Concili de Toledo (589) i abans del Sínode de Gundemar
quesa i prestigi martirial i, potser també, per haver-se des-
(610). És molt possible que Eutropi vinguera amb la comu-
tacat en la disputa antiarriana, contra l’intent de Leovigild
nitat de monjos, al capdavant de la qual estava Donat, que
d’unificació religiosa davall un arrianisme suavitzat.
van fugir de l’Àfrica bizantina i van crear el monestir servità,
Deu haver-hi clars paral·lelismes entre Mèrida (Santa
a Ercavica (Conca) durant el regnat de Leovigild, del qual va
Eulàlia) i València (Sant Vicent), seus amb les relíquies
arribar a ser abat. Es coneix el seu paper molt capdavanter,
dels dos sants més prestigiosos del martirologi hispà, i els
al costat de sant Leandre, germà de sant Isidor, en l’organit-
intents del monarca de fer-se amb el control de les tradi-
zació del III Concili de Toledo. Va ser un dels bisbes desta-
cions martirials. Indicis d’aquesta polèmica antiarriana es
cats per la seua producció literària a finals del segle vi.
rastregen ja durant l’episcopat de Justinià.
La seua promoció a la seu episcopal valentina deu
Certs testimonis literaris i evidències arqueològiques
ser una recompensa de Recared pels serveis prestats en
permeten pensar que a València va haver resistència de
l’organització del III Concili de Toledo i per la seua labor
l’estament religiós cap a la política d’integració de Leovigild,
com a mentor del monarca quan era príncep coregent de
com la menció de Gregori de Tours dels estralls produïts per
la Celtibèria, semblant a la de Leandre amb Hermenegild,
les tropes del monarca, el 583, en un monestir dedicat a sant
coregent de la Bètica.
Martí i situat entre Sagunt i Cartagena, i la destrucció, per les
mateixes dates, del monestir de Punta de l’Illa de Cullera.
70 /
Amb Anià o Anianus, es deu relacionar l’Unianimo
valentino episcopo de l’epistolari de sant Brauli, bisbe de
[page-n-73]
Saragossa. També s’ha proposat atribuir-li l’epígraf de les
obres de restauració de la seu valentina trobat a la plaça
de l’Almoina i depositat al Museu de Belles Arts, però és
una conjectura molt discutible.
Origen de la topografia cristiana de València
El lloc del martiri de sant Vicent deu ser el punt d’origen de la topografia cristiana a la ciutat, en ser un escenari vinculat directament amb la passió del màrtir, espais
que quedaven immersos en la memòria col·lectiva de la
comunitat cristiana.
El segle v va ser un període convulsiu; amb la fi de l’Imperi romà d’Occident, la instal·lació de pobles germànics,
majoritàriament cristianitzats, va corroborar el triomf de la
nova religió. En l’urbà, va ser normal utilitzar els edificis romans per al nou culte, si tenim en compte l’abandó dels tem-
Recostrucció de la catedral de Valentia.
Isabel Escrivà.
ples pagans, la religió dels quals va ser prohibida a finals del
segle iv, i les necessitats de la creixent comunitat cristiana,
que a partir dels últims anys del segle iv saquejava o ocupava els edificis pagans. En el nostre cas, també deu comptar
l’existència d’un important episodi martirial per desallotjar
els últims seguidors de l’antiga religió dels espais públics.
A inicis del segle v València va ser destruïda. La zona
del fòrum va quedar coberta per una potent capa de
runes. Aquesta destrucció degué trencar una ciutat romana que només estava començant a ser cristiana. Aquest
col·lapse d’una ciutat, cristianitzada en el fons però no
en la forma, potser va facilitar la creació d’un nou i distint
nucli urbà. Al poc de temps, encara en el segle v, al sud de
l’antic fòrum romà va sorgir un gran grup episcopal, prova
del triomf de la topografia cristiana.
Sobre les runes, al voltant del suposat lloc del martiri de sant Vicent, s’ha trobat el primer cementeri dins de
la ciutat, la qual cosa contravenia la legislació, ja que els
soterraments s’havien de fer fora de l’urbs. En aquesta
època, al voltant de les tombes dels sants (com a les catacumbes de Roma) i dels llocs de martiri van començar a
sorgir cementeris i esglésies.
El xicotet cementeri, de poc més de vint tombes
conegudes, només s’estén al voltant del que pareix la cel·
la d’una presó. Les tombes són individuals i de tradició
romana: caixes de teules per als individus adults i àmfores per als infantils. L’anàlisi dels esquelets indica que
pertanyen a un grup ètnic mediterrani. Són posteriors als
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 71
[page-n-74]
inicis del segle v, i les àmfores són del segle iv i dels inicis
partir de la segona meitat del segle iv, al voltant d’un lloc que
del segle v, la qual cosa deu portar a la segona meitat del
degué ser venerat durant segles per haver albergat l’episodi
segle v per a aquest cementeri. En el context d’aquesta
martirial. Després de la greu destrucció dels inicis del segle v,
època, potser són prematurs els soterraments a l’interior
al poc conegut segle v s’atribueix un primer edifici, sota la ca-
de la ciutat. Només una causa extraordinària pot explicar
tedral del segle vi, i la primera fase del cementeri al voltant de
aquesta anòmala ubicació. Precisament, ha sigut aquest
l’espai martirial, a més de l’espoli sistemàtic d’alguns edificis
xicotet i primerenc cementeri intramurs un dels principals
públics romans, que fins a aqueix moment devien quedar
arguments a l’hora de suggerir que en aquesta zona va
en peu, segurament usats com a llocs de culte cristià. Amb
haver d’existir un lloc martirial.
les seues pedres, es van construir les noves esglésies i les
Aquesta primera necròpolis és una prova de la precoç cristianització, ja que la seua presència només es pot
explicar d’acord amb l’atracció del lloc del martiri.
Les troballes de l’Almoina suggereixen la implantació del culte cristià a partir de la segona meitat del segle iv
residències de la classe dirigent urbana d’aquest període.
Després de la destrucció del segle v es van fixar les
bases del gran grup episcopal dels segles vi i vii, les característiques essencials de les quals ja es van posar de
manifest en la segona meitat del segle v i inicis del vi.
en l’edifici entre les runes del qual, en la mateixa habitació
Aquests trets particulars que la defineixen van ser:
que se suposa va albergar el martiri, va aparéixer un ex-
• Un pronunciat caràcter funerari, lligat al màrtir, que es
traordinari bol de vidre fabricat a Roma a finals del segle
va iniciar amb un primer cementeri de tradició romana
iv, decorat amb escenes bíbliques i que deu ser un objec-
estés al voltant de l’espai martirial, a què després van
te litúrgic. En el pis de l’habitació contigua cap a l’est, es
seguir altres, un superposat a aquest, i els altres disper-
van assenyalar dos forats circulars que deuen ser els peus
sos en altres zones. La complexitat d’aquest entramat
d’una taula d’altar. Com l’edifici va ser arrasat en les pri-
de cementeris ha permés establir una jerarquia de ca-
meres dècades del segle v, aquest espai ja es devia haver
dascun d’aquests i deu encaixar amb el que se sap d’al-
cristianitzat en el segle iv.
tres dels primers centres cristians.
El record de l’episodi martirial potser va accelerar la
• La primerenca ubicació del centre episcopal al vol-
cristianització d’aquesta àrea. Uns quants edificis públics
tant de la part sud-oriental del fòrum i en aquesta,
romans es van mantindre drets, alguns, com la cúria meri-
enfront de la més habitual situació perifèrica dels
dional i el santuari d’Asclepi, només van desaparéixer de
primers nuclis cristians, ben testificada a Barcelona,
la vista en l’època islàmica, mentre que altres devien ser
per exemple, on el caràcter funerari també està molt
espoliats en l’etapa visigoda.
més restringit, a més que és bastant posterior.
El primer nucli episcopal, entre els segles iv i v, degué
• El manteniment inicial de l’entramat viari i d’alguns
ocupar els antics edificis romans i potser es va instal·lar, a
dels antics edificis romans, en aquest cas la cúria i un
72 /
[page-n-75]
gran santuari d’Asclepi, en la part meridional de la
qual es va instal·lar un o, tal vegada, dos baptisteris.
• La gradual construcció de nous edificis, que van
anar substituint els antics, però normalment molt
sòlides, construccions romanes, la major part de
les quals devien ser espoliades per a la utilització
de les seues pedres.
El desenvolupament del grup episcopal
Tan sols a partir del segle VI, degué tindre lloc l’erecció d’un gran conjunt episcopal, bona part del qual ha
aparegut a les excavacions de l’Almoina i de la presó de
Sant Vicent. En aquesta etapa es va alçar un nou gran mur
entre els intercolumnis del costat oriental del pòrtic del
fòrum, paret que deu marcar els límits del barri episcopal.
Reconstrucció de l’interior del baptisteri de Valentia.
Arquitectura virtual. Ajuntament de València
L’erecció del gran conjunt episcopal va alterar l’antic
conjunt viari romà, que a grans trets va perdurar fins al
segle vi. La gran basílica episcopal encara es va ajustar
al traçat d’un cardo, però la instal·lació dels dos annexos
laterals, el baptisteri i el mausoleu, el van tallar, la qual
cosa suggereix que els annexos devien ser posteriors al
cos central de l’edifici, que s’havia adaptat a l’entramat
viari, en respectar-lo. En aquesta etapa visigoda ja no es
xafaven les lloses romanes del carrer, que es van cobrir
amb una poderosa i sòlida capa de morter i pedres. Els
carrers ara es van fer més estrets, en envair les voreres els
edificis contigus, dins d’un procés d’usurpació de les vies
públiques, general a tot el món mediterrani, i que està en
l’origen dels estrets socs de les ciutats islàmiques.
La gran catedral va ser un magne edifici que degué
ocupar la major part de l’actual plaça de l’Almoina, amb
un absis entre 12 i 14 metres de diàmetre i dos edificis annexos a l’un costat i a l’altre d’aquesta gran capçalera.
L’annex meridional, com també l’absis, es troben a
la cripta arqueològica de la presó de Sant Vicent. Se’n
conserva la totalitat de la planta i gran part de l’alçat,
que és un dels millors exemples de l’escassa arquitectura visigoda de centres urbans. És una tomba privilegiada
de planta cruciforme els precedents arquitectònics de
la qual es troben en l’entorn de Ravenna, llavors capital d’Itàlia. Les dades de l’excavació situen la seua construcció en el segle vi i es relaciona amb la sepultura del
mencionat bisbe Justinià i amb la tomba de San Vicent,
traslladada a l’interior de la ciutat des del seu inicial emplaçament en la perifèrica zona de la Roqueta. El bisbe
Justinià la va construït potser per albergar dins de la
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 73
[page-n-76]
ciutat el cos del màrtir, que tal vegada s’exhibia en un
tant fiabilitat l’ample de la basílica. Gràcies a aquestes
sarcòfag. Als seus peus, sota el paviment, es va soterrar
dades s’ha comprovat que el traçat viari romà va ser un
el bisbe, on encara es troba.
condicionant important a l’hora de planificar el projecte
L’annex septentrional es troba a l’Almoina i només es
del gran complex episcopal. Després dels recents estudis
coneix parcialment, ja que la major part s’endinsa en la
del teixit urbà, el grup episcopal apareix perfectament
finca contigua. És un gran edifici cruciforme de major en-
ajustat i vinculat amb la trama anterior. Aquest fenomen
titat que l’anterior, per les majors dimensions i la tècnica
ha ocorregut en altres ciutats.
constructiva de grans carreus romans, enfront de la ma-
Fins i tot quan la construcció de nous elements, com
çoneria amb carreus als angles del mausoleu. S’ha iden-
el gran baptisteri, significava el final o el tancament d’un
tificat amb el baptisteri a causa d’un prominent desaigüe
carrer principal, es pot veure el seu encaix calculat i simè-
que devia abocar l’aigua a l’exterior, on la devien arreple-
tric amb l’antic carrer sobre el qual es va construir i que,
gar els fidels. A més, la major part es troba sobre l’antic
entre altres coses, li va permetre utilitzar la façana del
santuari d’Asclepi, la qual cosa devia anar en la mateixa
santuari d’Asclepi com a part dels seus fonaments.
direcció, ja que va ser normal la conversió dels asklepieia
Per a restituir la planta del baptisteri, conegut només
en baptisteris. En el fons, en ambdós casos, es tractava de
en part, ha sigut necessari estudiar la basílica episcopal,
curar a través de l’aigua sagrada, la qual cosa devia facili-
de la qual formava part com un annex, i la forma del mau-
tar l’assimilació d’una religió a una altra.
soleu de Sant Vicent, de pla semblant, però de dimen-
Aquest gran conjunt episcopal, amb els edificis ro-
sions més reduïdes. El més difícil és determinar la forma i
mans encara en peu (cúria, santuari), es degué formar en
la disposició de la capçalera. En essència, s’ha traslladat
la primera meitat del segle vi, segurament durant l’epis-
a la banda nord l’esquema usat en la sud. És a dir, s’ha
copat de Justinià. Amb posterioritat va haver-hi algunes
reproduït l’amplària de l’accés al mausoleu (17 peus), la
reformes menors.
reproducció de la part restant de la cara nord del bap-
Només es coneixen unes poques peces dels equipa-
tisteri (19,5 peus), a la sud i la distància a l’absis central.
ments litúrgics i arquitectònics d’aquests edificis, que han
Aquestes mesures situen el mur septentrional en la ma-
aparegut disperses i reutilitzades en construccions del perío-
teixa ubicació en què es troba, coincidència que atorga
de islàmic. Aquest deu ser el cas d’un gran cancell, fragments
més fiabilitat a la hipòtesi. No obstant això, no és possible
d’un altre, un altar auxiliar i alguna columneta de finestra.
traslladar el model de planta del mausoleu al baptisteri,
perquè l’estructura d’ambdós edificis és diferent.
Modulació i reconstrucció de la catedral i el baptisteri
D’aquesta manera, s’ha obtingut la planta quasi
El descobriment de les parets nord i sud de la cate-
completa i es confirma l’ús del peu romà en la modula-
dral, i de l’absis central, ha permés reconstruir amb bas74 /
ció de l’edifici.
[page-n-77]
La València visigoda dins del context hispànic
i mediterrani.
Les espectaculars troballes arqueològiques de l’Almoina han convertit València en un lloc privilegiat on es
pot estudiar i explicar la llarga seqüència evolutiva d’un
grup episcopal hispà, en aquest cas íntimament relacionat amb el gran màrtir Vicent.
En la seua arquitectura, aquest gran conjunt constructiu presenta unes fondes arrels mediterrànies, prova del contacte continu que va tindre amb altres zones, sobretot de la
zona de l’Adriàtica. S’han detectat fortes influències de l’àrea
de Ravenna i altres ciutats del seu entorn marítim (Pula,
Pàdua) i continental (Milà, Vicenza). Per les dates del conjunt
valentí, aquests contactes ja devien estar assimilats en un
moment anterior a la invasió bizantina d’Itàlia i Hispània, i es
possible que ens porten a l’època de control ostrogot de la
península Ibèrica, en el primer terç del segle vi.
A Hispània són escassos els referents de construccions semblants. Tan sols el cas de Barcelona, deu servir
per completar alguns elements de què no disposem a
València, com el palau episcopal i una gran aula de comunicació interna. Les troballes del probable grup episcopal
d’Elo, a Hellín (Albacete), amb la seua basílica i el seu baptisteri són d’extraordinari interés, encara que pertanyen a
una xicoteta ciutat fortificada, que va acollir una efímera
seu episcopal.
Cancell que devia estar a l’interior de la catedral de Valentia.
Presó de Sant Vicent Màrtir. Ajuntament de València
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 75
[page-n-78]
76 /
[page-n-79]
Les fases tardoromana i visigòtica
de la vil·la romana de l’horta vella
(Bétera, València)
Josep M. Burriel Alberich (Ajuntament de Moncada)
José L. Jiménez Salvador (Universitat de València)
Miquel Rosselló Mesquida
Introducció
La vil·la romana de l’Horta Vella, al municipi de Bétera,
comarca de Camp de Túria, es funda en la segona meitat
del segle i dC a les proximitats del barranc del Carraixet,
curs fluvial que arreplega aigües del vessant sud de la
serra Calderona i que desaigua a la Mediterrània a l’altura d’Alboraia, en un entorn caracteritzat per l’abundància
d’aigua i terres fèrtils, a mitjan camí de l’itinerari entre
Saguntum i Edeta-Llíria, ubicació estratègica que sens
dubte va haver de jugar un paper important en el control
d’aquesta via de comunicació en el límit septentrional del
territorium de Valentia. Prova de la importància n’és l’àmplia seqüència ocupacional, almenys des del segle I dC
fins a època paleoandalusina —segle ix—, si bé hi ha indicis cronològicament anteriors.
◁ Olla amb tub relacionada amb una artesania
metal·lúrgica local.
La vil·la altimperial
Un important conjunt termal defineix la vil·la romana altimperial, alimentat per un aqüeducte, canal que va
continuar funcionant en l’època paleoandalusina per a
moure una roda hidràulica. Alineats sobre un mateix eix
nord-sud, s’ha identificat el possible apodyterium amb
unes latrines contigües que ocupen l’extrem septentrional. Al sud dels vestuaris es disposa el frigidarium amb
piscina quadrangular de 6 m2 decorada amb pintura
mural de color roig. Al sud de la cambra freda s’ubica el
tepidarium que n’ha preservat part del hypocaustum. El
mur que separa la sala freda de la temperada conserva
una altura de més de 4,5 m, que inclou l’arrancada de la
volta, la cara externa de la qual mostra les empremtes de
les rajoles que conformaven la concameratio. Pel costat
meridional del mur que tancava el tepidarium s’obria accés al caldarium en l’extrem oriental del qual es va poder
documentar la boca del praefurnium. A la zona occidental, separada per un llarg i estret corredor de les tres sales
/ 77
[page-n-80]
de bany, es disposa una gran natatio de planta rectangular de 60 m2.
En l’última campanya (2017), al nord del conjunt termal, es va documentar un edifici, encara en procés d’excavació. La planta exhumada té unes dimensions màximes
de 12,30 m d’est a oest i 7,70 m de nord a sud, articulada
sobre un eix oest-est, amb accés des de l’oest que connecta amb un corredor que separa dues ales. La meridional s’organitza en quatre estances independents de dimensions regulars (2,80 x 2,20 m), excepte l’oriental que
devia presentar una grandària lleugerament major. L’ala
septentrional està ocupada per dues grans habitacions
(4 x 2,13 m documentats), si bé únicament la més oriental
presenta accés des del corredor. Totes les obertures tenen
un ample de 0,70 m.
Si haguérem de definir aquest establiment rural a
partir d’allò que s’ha excavat fins al present, prima més el
caràcter residencial i d’oci que el productiu, si ens referim
a l’època altimperial. Aquesta situació canviarà radicalment a final del segle IV. Amb tot, cal dir que només s’ha
documentat una xicoteta part de la vil·la i que el panoraTorcularium tardoantic emplaçat aprofitant les instal·lacions
termals. En primer terme lapis pedicinorum amb dos
encaixos per a l’ancoratge (probablement pertanyent a una
premsa de cargol) i cueta de decantació.
Equip d’excavació. Ajuntament de Bétera, Universitat de València.
ma ací presentat segurament variarà a mesura que avancen en les excavacions.
La fase tardoromana
En la fase tardoromana —finals del segle IV i meitat
del segle V—, a la vil·la se succeeixen importants transformacions funcionals dels antics espais residencials i d’oci
en àrees productives, aspecte habitual en moltes de les
villae hispanes tardoromanes. En aquests mateixos espais s’instal·larà, a més, una xicoteta necròpolis.
78 /
[page-n-81]
Efectivament, a partir de finals del segle iv, la infra-
sitges, de planta circular i secció acampanada, per a em-
estructura termal queda anul·lada com a tal. La natatio
magatzematge de grans, fonamentalment localitzats al
no pareix mantindre el seu ús original i són reblides al-
nord i al sud de les termes, i es documenten estructures
gunes dependències situades al sud de la piscina, on es
de combustió i restes metal·lúrgiques fèrriques (escòri-
va instal·lar una xicoteta necròpolis cristiana amb tombes
es, colades o gotasses de sagnat, mineral, paret de forn),
de coberta de teules a doble vessant que arriba a ocupar
potser procedents de forns de reducció de què s’obtenia
part de les instal·lacions termals, concretament un ab-
el material necessari per a la forja en calent (recuperació
sis semicircular afegit a principi del segle anterior sobre
d’unes tenalles de fonedor). Els subproductes fèrrics tro-
l’antic praefurnium del caldarium.
bats i els estris permeten suposar que el procés metal·lúr-
Potser es puguen reconéixer en aquesta xicoteta
gic del ferro comprenia totes les seues fases, des de la tor-
necròpolis els últims propietaris titulars «romans», ja
rada del mineral fins al treball de forja. Aquest ferro pro-
cristianitzats, de la finca rural. A més, tampoc cal des-
ducte de la fosa potser estava destinat majoritàriament a
cartar que aquesta xicoteta necròpolis no s’emplaçara
la fabricació de les ferramentes i els efectes d’ús quotidià
d’acord amb la sacralització d’alguna de les dependèn-
i propi de l’explotació agropecuària.
cies, amb la fundació d’alguna capella o oratori per part
del dominus.
Igualment, la presència en els abocadors de ceràmica (olles i cassoles) amb defectes de cocció, ens posa
A partir de mitjan del segle v, part del complex termal
sobre la pista de la probable existència d’una producció
es reconverteix en àrees productives, amb la creació de
local. Aquesta fase es degue allargar fins mitjan del se-
magatzems i la instal·lació d’un torculum i bassa per a la
gle vi segons el material recuperat que farceix les sitges,
decantació de l’oli, defugint completament la presència
reutilitzades sistemàticament com a abocadors, i altres
del cementeri.
estructures coetànies.
Un altre torculum, amb dues xicotetes basses de decantació escalonades, amortitzades per una sitja d’època
La fase visigoda
visigoda (entre els segles vii i viii), es localitza al nord de les
L’etapa visigoda, des de mitjans del segle VI fins al fi-
termes, construïdes aprofitant, en part, els murs altimpe-
nal, a més d’aprofitar estructures prèvies, es caracteritzarà
rials de l’edifici septentrional localitzat el 2017.
per una nova fase constructiva ex novo.
D’altra banda, la possible producció de vi deu que-
El frigidarium i la seua piscina són elevats al mateix
dar evidenciada per la recuperació d’una xicoteta poda-
nivell i comunicats a través d’una obertura que manté aï-
dora de ferro.
llat l’espai de l’antiga piscina. El tepidarium es converteix
L’antiga natatio serà reblida, i funcionarà com un
en magatzem que deixa anul·lat el pas amb el que va ser
gran abocador. A més es construeixen diversos grups de
el frigidarium, en aquest moment un metre més elevat.
Les fases tardoromana i visigòtica de la vil·la romana de l’Horta Vella. Josep M. Burriel, José L. Jiménez, Miquel Rosselló
/ 79
[page-n-82]
Detall del possible cellarium de
l’època visigoda que amortitza
la fase de sitges dels segles v-vi.
Equip d’excavació. Ajuntament de
Bétera, Universitat de València.
Algun dels tòrculs d’època tardoromana presumiblement
es van mantindre en ús, tant l’erigit aprofitant les estances
del complex termal com el localitzat en la zona nord, les
basses de recepció i decantació de les quals se suprimeixen entre els segles vii i viii. L’abocador de la natatio serà
segellat per passar a convertir-se en un espai de trànsit
sobre el qual es construeix un fonament de maçoneria.
A la zona sud, s’alça un gran edifici de maçoneria i
alguns carreus, format per una nau allargada i estreta, orientada en direcció est-oest, de 20 x 5 m, en l’interior de la
qual es disposen basaments centrals per a sustentació de
80 /
la coberta. Aqueix edifici se sobreposa al camp de sitges
de la fase anterior i se situa per damunt del vell cementeri
baiximperial. A l’extrem est, se li adossen dues grans habitacions rectangulars separades per un mur flanquejat
per dos llindars que les comuniquen amb la nau principal. En l’extrem oest, es localitza un mur de tancament i
pel lateral nord s’obri una altra nau, amb què formen una
planta en «L». S’hi planteja un possible ús agrícola, probablement un cellarium. Per les característiques de l’edifici,
pensem que la seua funcionalitat excedeix de l’àmbit merament domèstic.
[page-n-83]
A la zona nord de l’assentament, des de final del segle vi fins al segle viii, també per damunt d’un camp de
sitges de la fase anterior, se succeeix l’edificació de diversos departaments amb murs que tenen sòcols de maçoneria, forats de pal i suports petris per a porxes i coberts,
algunes sitges aïllades, un soterrament infantil (inhumació infantil en l’àmbit domèstic, pati) i una llar.
Finalment, en la mateixa zona nord, s’instal·larà un
taller metal·lúrgic en els nivells de destrucció/abandonament, datats en el primer quart del segle VIII. S’hi van
recuperar dos trients, l’un encunyat en el coregnat d’Ègica-Vítiza i el més modern, en el regnat de Vítiza (702-710),
de les seques d’Egitania (Idanha à Velha) i Corduba, respectivament.
La presència de diners en circulació en l’assentament ens revela la capacitat adquisitiva dels seus habitants i permet donar suport a la continuïtat d’una economia monetària i l’existència d’excedents generats, fonamentalment, per la venda de la producció agrària, grans,
oli, vi i —sense descartar, a més— manufactures del propi
taller metal·lúrgic.
D’altra banda, l’existència d’un assentament d’època visigoda en aquests moments finals, amb estructures
de maçoneria de nova planta en edificis no domèstics i
la presència de moneda d’or, apunta cap a una diferen-
Àmfora de reduïdes dimensions i base plana
amb decoració incisa de meandres.
ciació social i un cert nivell de riquesa que afavoreixen la
continuïtat d’algunes villae com a espais lligats a les elits,
ja no com a lloc de residència del propietari sinó, fonamentalment, com a àmbit de producció, si bé amb altres
models i diversa relació amb les poblacions camperoles
al seu servei.
Les fases tardoromana i visigòtica de la vil·la romana de l’Horta Vella. Josep M. Burriel, José L. Jiménez, Miquel Rosselló
/ 81
[page-n-84]
82 /
[page-n-85]
El Monestir de Punta de l’Illa
de Cullera
Miquel Rosselló Mesquida
Introducció
Un dels episodis narrats en la passió de sant Vicent (Passio,
XXII, 23-26), ja al final del relat hagiogràfic, al·ludeix al desig
del governador Dacià de desfer-se del cos del sant diaca,
per la qual cosa ordena que siga traslladat lluny en una
barca i llançat a la mar. Eumorfi, encarregat d’executar les
ordes de Dacià, quan havia perdut de vista les muntanyes i
per temor d’internar-se en una altra província (conventus),
fora de la seua jurisdicció, es va desfer del cos enfonsant-lo
a el mar. El cos va arribar miraculosament a una corbada
platja on l’arena el va resguardar formant un túmul que, al
poc de temps, els cristians del lloc van preservar i van adornar per a retre-li culte secretament.
Aquesta narració de la passio que descriu el periple
de les despulles del màrtir i la seua arribada miraculosa a una platja, s’ha relacionat geogràficament amb el
◁ Creus de bronze decorades que aparegueren
a l’edifici central de Punta de l’Illa.
Sinus Sucronensis, més concretament amb Cullera (Portus
Sucrone), zona on desemboca el Xúquer (Sucro), riu on es
trobava el límit entre províncies, i també amb les platges
immediates al cap de Cullera (la punta de Migjorn). En les
proximitats, almenys des del segle xvi, hi havia una ermita dedicada als sants Vicent, Llorenç i Valero, actualment
ermita de la Font Santa o de Sant Llorenç. La dedicació a
Sant Valero, certificaria que ens trobem davant d’un primitiu santuari vicentí.
Aquesta descripció topogràfica, ja plasmada en època medieval en una taula gòtica donada a conéixer per
la doctora Ma. D. Mateu, al costat de l’al·lusió, en l’epitafi
del bisbe Justinià de València, en una illa on va fundar un
monestir, pareixen remetre a un lloc comú, l’illot on el devot bisbe va manar erigir un monestir que commemorava
el lloc d’arribada del cos del màrtir, tal com fa ja quatre
dècades el professor Enric Llobregat va argumentar magistralment. Aquest devia ser el motiu de la fundació del
monestir en aquest illot.
/ 83
[page-n-86]
Les restes arqueològiques del monestir
El xicotet illot va ser un lloc freqüentat des de la prehistòria, va ser un embarcador en època ibèrica (materials
fenicis i grecs) i en època romana hi ha la possibilitat que
hi haguera un santuari pagà, tal com apunten les troballes
d’una estatueta d’Hèrcules en bronze i un casset amb dedicació votiva, de plata amb incrustacions d’or i escenes
de Júpiter.
No obstant això, les úniques estructures excavades a
partir de la segona meitat del segle passat, pel Servei d’Investigacions Prehistòriques de la Diputació de València,
corresponen al període visigot.
A l’illa es va documentar un conjunt de construccions
rodejades per un mur de protecció. Al centre de l’illot, en
lloc destacat, s’alçava un edifici rectangular, amb murs de
maçoneria assentats sobre fonaments d’1,10 m d’amplària,
Taules amb escenes del martiri de sant Vicent.
Escola de Juan de Flandes, segle xvi. Col·lecció Levante-EMV.
amb unes dimensions de 13,50 x 8,75 m i subdividit en diversos departaments. Aquest edifici mostrava peculiaritats
que el diferenciaven dels altres, com una ubicació privilegiada en el centre de l’illa i al lloc més elevat, l’orientació
est-oest, la solidesa dels seus murs, millors acabats, presència d’un paviment d’opus signinum de 10 cm de grossària; enlluïts a les parets; elements arquitectònics d’una
certa riquesa com una pilastra in situ amb basa motlurada,
tal vegada d’una taula d’altar auxiliar; una xicoteta basa de
marbre, potser d’una columneta de finestra, i fragments de
creu de pedra tosca calcària amb restes de pigment rogenc.
Aquestes peculiaritats apunten a un edifici cultual,
com a església o capella commemorativa.
A més, d’allí procedeixen materials significatius de
caràcter litúrgic: una gran pàtera de marbre blanc, dues
84 /
[page-n-87]
creus de bronze d’un lampadari, una de les quals està de-
presentaven dimensions de 10 x 4,20 m, per a la més me-
corada amb petites aspes que dibuixen un arbor vitae.
nuda, i 19 x 5,25 m, per a la major. Es va trobar tocant els
Al mateix edifici es va recuperar un tresoret de mo-
murs gran quantitat d’àmfores, majoritàriament grans
nedes i un ponderal bizantí de bronze d’un solidus. Els
contenidors cilíndrics d’oli i saladures del nord d’Àfrica
ponderals eren elements custodiats en l’interior dels tem-
(Tunisia) i, en menor quantitat, àmfores vinaderes de la
ples, complint amb la legislació del moment, que obliga-
Mediterrània oriental (Gaza, Síria-Palestina, Turquia, mar
va a guardar els pesos i les mesures a les esglésies, sent el
Egea), on es devia exportar, entre altres, el preat vi de
bisbe el garant de la seua utilització correcta, com també
Gaza, a més d’envasos de la propera illa d’Eivissa, grans
de previndre el frau fiscal. Ponderals de tipus bizantí es
contenidors cilíndrics que imiten els africans i xicotetes
documenten en llocs com la seu episcopal de Barcelona
àmfores de fons còncauconvex amb decoració amb pin-
o l’església del Monastil, a Elda (Alacant) i, en general, en
ta; d’aquests últims, també amb exemplars de producció
aquells llocs de control amb funcions comercials i fiscals
local o regional. Aquests departaments s’han identificat
(ports, duanes, pagament d’impostos). Un lloc com Punta
amb els cellaria monacals.
de l’Illa, on s’ha documentat una notable abundància i
diversitat d’àmfores, ungüentaris i vaixella, probablement
La cultura material del conjunt remet a una cronologia a partir de finals del segle vi.
intercanviats amb altres monestirs de la Mediterrània, feia
necessari un control oficial del pes de la moneda. Dins
Més enllà de l’illa
d’aquest mateix context de control administratiu caldria
L’illot monàstic ha de posar-se en relació amb altres
situar la troballa d’un platet de bronze de balança d’or-
assentaments pròxims i amb el context de la seu episco-
febre, del tot semblant al trobat al poblat visigot de Puig
pal valentina.
Rom (Roses, Girona).
Pel que fa a l’entorn geogràfic immediat, el Portus
En l’extrem occidental del penyal es van excavar un
Sucronensis ha aportat abundosos testimonis d’activitat
conjunt de xicotets cubicles en maçoneria, disposats pa-
per als períodes tardoromà i visigot. En general es docu-
ral·lelament en terrassa, que podrien correspondre a les
menta l’arribada regular de ceràmiques i àmfores durant
cel·les dels monjos. Potser els nombrosos fragments re-
els segles vi i vii en diversos establiments localitzats en
tallats de paret d’àmfora amb dibuixos incisos formaren
el vessant sud i sud-est de la muntanya. Cal destacar la
part de les activitats didàctiques dels monjos.
construcció de depòsits de saladura posats sobre un ma-
Finalment, en la part oriental de l’illa es concentraven tres construccions de planta rectangular dispo-
gatzem portuari destruït al voltant del segon quart del segle v i que perduren, almenys, fins a la fi del segle vi.
sades en bateria, sense divisions internes. Realitzades
Simultàniament, documentem ocupació del vessant
en maçoneria, es caracteritzaven per la seua senzillesa i
sud amb la presència de construccions de pedra i pisos
El Monestir de Punta de l’Illa de Cullera. Miquel Rosselló Mesquida
/ 85
[page-n-88]
Enterrament múltiple en cista de l’època visigoda,
amb detall de la polsera amb extrems de cap d’ofidi.
Excavacions de la plaça de la Llibertat, Cullera.
Direcció arqueològica: Fernando Cotino.
de terra batuda, de conservació desigual però generalment d’escassa alçària, de vegades associades a fosses
abocadors i fosses sitges.
Cal destacar especialment la troballa d’una zona
de soterraments, just on s’instal·larà amb posterioritat
la necròpolis islàmica (segles xii i xiii) del poblat nascut als peus de l’extens albacar de l’Hisn Qulayra. Es
tracta de tombes de cubicles de llosa de pedra, amb
soterraments múltiples. En una d’aquestes es van recobrar dues polseres obertes de bronze, amb extrems de
cap d’ofidi, semblants a altres exemplars de les necrò86 /
polis de l’Almoina (València), camí del Monastil (Elda,
Alacant) o la cripta Balbi (Roma), i que es daten a final
del segle vi i segle vii.
Pensem que no és casual aquest ressorgir dels assentaments a la costa del Portum Sucrone, unit a l’activitat econòmica i comercial documentada, i que va haver de sorgir a l’empara de l’impuls monàstic del xicotet
illot, sota la jurisdicció episcopal de la seu valentina. Els
cellaria monacals van haver d’exercir un paper redistribuïdor de productes alimentaris, principalment vi, oli
i saladures, a partir de la tipologia dels envasos amfò-
[page-n-89]
Conjunt d’ungüentaris orientals amb segell,
trobats a les excavacions de Punta de l’Illa.
Àmfora de procedència palestina trobada a l’edifici
identificat como a magatzem.
rics i de la petita indústria de saladura documentada a
la costa, coetània a l’establiment monàstic i no dubtem
que devia estar controlada per ella. La Regla isidoriana
assenyala que els monestirs tindran un magatzem a la
ciutat destinat a realitzar els intercanvis amb aquella. El
paper econòmic dels monestirs i la vinculació de l’Església en general amb activitats comercials i productives ja s’ha posat de manifest en llocs pròxims, com el
monestir de l’illa de Cabrera (Balears), la basílica d’es
Cap des Port (Fornells, Menorca) o les seus episcopals
de València i Barcelona.
Epíleg
No sabem si la menció de la destrucció d’un monestir en una illa, entre Sagunt i Cartagena, que va consignar
el bisbe de Tours, pot referir-se al nostre cenobi. La troballa aïllada d’un trient encunyat per Vamba permet aventurar que l’illot va estar, si més no, freqüentat fins aqueixes
dates avançades de la setena centúria. En el segle xii, on
el conjunt de materials ceràmics recuperats és notable,
tornarà a ser reocupat, aquesta vegada possiblement per
a albergar un convent musulmà, una «ràbita», topònim
extraordinàriament freqüent al terme.
El Monestir de Punta de l’Illa de Cullera. Miquel Rosselló Mesquida
/ 87
[page-n-90]
88 /
[page-n-91]
Valentia,
ciutat de frontera (550-624)
Albert Vicent Ribera i Lacomba
ICAC
La mort del bisbe Justinià va coincidir amb un llarg període d’inestabilitat general, entre 550 i 589, que va alterar
les estructures polítiques de la ciutat i de tot el seu territori. En aquests anys, a més d’un gran episodi de pesta,
el regne visigot va viure usurpacions i conflictes dinàstics
que van propiciar l’arribada dels bizantins, ja assentats a
Ceuta i les Balears, que van aprofitar per a apoderar-se del
litoral mediterrani hispà al sud del riu Xúquer.
En contra d’allò que altres investigadors han manifestat, que qüestionen la formació d’una frontera militar
entre gots i bizantins, la creixent realitat arqueològica i
les escasses, però existents, notícies històriques, avalen
que hi havia una zona militaritzada, a l’estil de les coetànies províncies imperials occidentals d’Itàlia i Àfrica.
Entre el Xúquer i les muntanyes del sud de la província
de València devia passar la frontera, que, donades l’èpo◁ Detall d’ase imprès en el fons d’un bol de ceràmica de taula
fabricat a Asia Menor. Plaça de Nàpols i Sicilia 10, València.
SIAM-Ajuntament de València.
ca i les circumstàncies, i com indiquen les fonts i l’arqueologia, devia estar organitzada en un entramat de fortificacions menors (castra, castella,…), que controlaven les
comunicacions i els llocs estratègics. Aquest dispositiu
es basava, en última instància, en ciutats emmurallades en la rereguarda d’aqueix sistema defensiu. Al País
Valencià ja s’endevinen els principals elements d’aquesta
frontera militaritzada, els centres urbans respectius dels
quals eren Saetabis i Valentia, de la part visigoda, i Ilici i
Dianium, de la bizantina.
La llavors autònoma València es va convertir en territori fronterer i a la ciutat es devia establir una guarnició
visigoda, per a fer front a la pròxima amenaça bizantina.
En aquest context, cal entendre la coetània aparició del
gran assentament fortificat de València la Vella, a 15 km
a l’oest de València i les abundants troballes de trients de
l’època de Leovigild d’Alcàsser, a 15 km al sud de València.
La Crònica de Joan de Biclar consigna que Hermenegild, el fill rebel de Leovigild, ja derrotat, va ser traslladat
/ 89
[page-n-92]
A S T U R E S
REGNVM
FRANCORVM
S
VASCON
RI
CANTAB
Pampilona
S
A
B
A
R
IA
Caesaragusta
M
V
N VM
G
R
RE VO
E
S V Egitania
Braccara
Emerita
R
E
G
Toletum
N
V
M
V
IS
Hispalis
I
M
P
E
R
I
V
M
R
O
M
A
N
O
M
V
Barcino
Tarraco
Valentia
OROSPEDA
Corduba
Malaca
IG
O
T
H
O
R
Narbo
R
V
M
Carthago Spartaria
Septem
Mapa polític de la península Ibèrica a l’inici del regnat de Leovigild. Il·lustració: Espirelius.
90 /
[page-n-93]
pres a València el 584, abans de la seua ulterior execució
suposat lloc martirial, atribut que li donem, entre diver-
a Tarragona. Això significa que la ciutat era un lloc segur
ses coses, per aquesta estructura constructiva, ben con-
per als visigots.
servada en planta però a penes en alçat. Els seus fona-
Aquesta primera presència d’elements germànics a
ments destaquen per la seua escassa profunditat, 30 cm,
València devia significar la seua plena incorporació al
i la seua tosca tècnica constructiva, igual que la de les
centralitzat regne que estava sorgint des de Toledo amb
parets, contrasta amb l’acurada tècnica usada en els
Leovigild. Aquesta situació es va plasmar en la realitat
monuments de la fase anterior. L’escassa amplària dels
històrica i arqueològica de València com devia ser l’exis-
murs, uns 60 cm, queda lluny del metre que aconseguei-
tència, el 589, de dos bisbes a la mateixa ciutat, l’arrià,
xen els del baptisteri. És una construcció molt més feble
de nom got, Ubiligiscle, i el catòlic Celsí, prova fefaent
i de poca alçària. En l’interior se’n conservava un nivell
d’un considerable nucli de gent forana, que també es
de calç uniforme, la base sobre la qual hi hauria un pa-
diferenciava de la població autòctona pels seus trets èt-
viment més consistent que va haver de ser espoliat en
nics i les tradicions funeràries. Ambdós grups s’agrupa-
època islàmica. Segellava un pou omplit amb materials
ven entorn dels seus respectius bisbes. Dos bisbes tam-
de finals del segle vi o principis del vii, que en permet
bé significaven dos grups episcopals, almenys durant
datar la construcció. Aquest absis està encaixat sobre
trenta o quaranta anys. En altres llocs, on dues comu-
l’estança de l’edifici que potser va albergar el martiri de
nitats cristianes distintes van conviure —catòlics i dona-
sant Vicent.
tistes a Àfrica, i catòlics i arrians a Itàlia— tenien llocs de
Davant de l’absis, a l’oest, es conservava un mur que
culte diferents. En alguns jaciments d’aquestes zones,
devia emmarcar un arc triomfal d’entrada, de què sorgia
amb una presència excessiva d’esglésies, s’ha proposat
un espai de 3,90 m de llarg, l’extrem occidental del qual
que aquesta abundància podia respondre a les diverses
devia estar delimitat per cancells que potser ocupaven un
confessions existents.
front de 4 m. Aquest espai quasi quadrat, de 4 m per 3,90 m,
devia precedir l’accés a l’interior de l’absis. Per a comple-
El grup episcopal
tar la seua planta tan sols disposem de dos basaments
Al llarg del segle vii, els principals edificis episcopals
d’una possible columnata que, amb la mateixa amplària
van mantindre la seua preponderància, però al nord de la
que l’absis, podria emmarcar una hipotètica nau central,
catedral, des de finals del segle VI o principis del segle vii,
de 4,80 m d’ample i de 1,80 m entre les columnes, si es
van tindre lloc un seguit de canvis relacionats amb la
col·loca una entre les dues que coneixem o de 4 m, si no
transformació de la població que residia i moria en l’en-
ho fem. Podria interpretar-se com una xicoteta basílica,
torn del bisbe. Arquitectònicament, la novetat més des-
però la falta total de qualsevol indici dels murs perime-
tacable és l’absis de ferradura que es va construir sobre el
trals ens fan ser escèptics respecte d’això. Les remocions
Valentia, ciutat de frontera (550-624). Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 91
[page-n-94]
associat a alguna nova construcció, ja en el segle vii, com
una sénia i un peculiar edifici poligonal, que devia ser una
zona per a enllaçar amb els camps de sitges situats cap al
nord. S’ha suggerit que aquesta zona fora una àrea productiva regida per monjos.
Les necròpolis i el cementeri dels bisbes
Un dels trets més destacats d’aquest grup episcopal
és el marcat caràcter funerari, testimoniat en els diversos i jerarquitzats cementeris que s’estenen, almenys, al
nord i l’est de la catedral visigoda. A partir de finals del
Mur de bona factura del interior del circ romà.
Carrer de les Comèdies, València. SIAM-Ajuntament de València.
segle vi, va sorgir un altre cementeri a la zona episcopal,
en estreta relació amb el xicotet absis de ferradura. La
dispersió i tipologia d’aquestes noves sepultures dife-
d’una casa islàmica dels segles xi al xiii, a l’oest de l’absis,
reix bastant de l’anterior necròpolis, algunes de les tom-
impedeix que es conega millor.
bes de la qual van ser tallades per aquestes més grans
Al nord, i davant de l’entrada de la cúria encara en
i modernes. Les modestes sepultures individuals van
peu, a finals del segle vi, es va construir un gran pou qua-
ser substituïdes per grans cistes d’enormes pedres, que
drat de grans lloses romanes, que li donaven un aspecte
ocupen una superfície de 2 x 3 metres i aconsegueixen el
monumental. Presentava la mateixa alineació que l’edifici
metre d’alçària. En el seu interior apareixen unes quan-
de l’absis de ferradura, situat a poc més d’un metre, per
tes capes de soterrament i és normal trobar les restes
la qual cosa no devia ser estrany que formaren part d’un
entre deu i vint individus. Així mateix, apareixen aixovars,
únic conjunt, i que encaixaren amb el segellat de l’altre
atuells de vidre o ceràmica, i molts objectes d’ús perso-
pou en el moment d’erigir l’absis, a què potser substituïa
nal. En total s’han assenyalat més de trenta d’aquests
en la seua funció de dispensador d’aigua. La nova orien-
grans sepulcres, que han de ser panteons familiars. El
tació del pou i l’absis va trencar per primera vegada amb
sistema de construcció permetia la seua obertura per un
l’alineació d’origen romà que s’havia mantingut inaltera-
costat, des d’on es podien efectuar contínues inhumaci-
da des dels orígens de la ciutat.
ons. De fet, algunes tombes van ser periòdicament nete-
A finals del segle vi o inicis del vii es va espoliar la cú-
jades dels esquelets més antics, de què solia deixar-se
ria septentrional, que va convertir la zona al nord de l’altra
només el crani, que s’amuntegava al fons de la cista, per
cúria en un ampli espai obert, tal vegada un hort o jardí
a permetre la instal·lació de nous soterraments. Encara
92 /
[page-n-95]
que s’estén per quasi tot el solar de l’Almoina, sempre
a l’oest del carrer romà, la gran majoria dels sepulcres
s’amunteguen a l’est i prop del xicotet absis de ferradura, al voltant del qual n’hi ha una veritable aglomeració,
catorze tombes, mentre que altres huit hi apareixen disperses. Aquest fet torna a constatar la gran ànsia que hi
havia en aquesta època per soterrar-se prop d’aquest
lloc, i explica també la neteja periòdica dels ossos de
diverses d’aquestes saturades sepultures. Els més de
tres-cents individus que s’han recuperat presenten trets
antropològics diferents dels anteriors, ja que pareixen
d’una ètnia nòrdica.
Un altre caràcter tenien les tres grans tombes que
es van col·locar al voltant del mausoleu del màrtir, encara que tipològicament són cistes molt paregudes,
però que no permeten la seua obertura, quelcom comprensible, atés que a l’única que es va trobar intacta,
només hi va aparéixer un esquelet. Als peus de la tomba
més privilegiada, situada en l’interior del mausoleu cruciforme, començava un corredor jalonat a l’un costat i a
l’altre per diversos arcosolis que, per les seues dimensions, pareixen preconcebuts per a col·locar sarcòfags.
Devien ser les tombes dels bisbes, que normalment se
soterraven en l’interior de la catedral o d’alguna altra
església important.
Conjunt de ceràmiques aparegudes en l’excavació de l’antic
circ romà. Excavació: Plaça Nàpols i Sicília, núm. 10.
La urbanització del circ romà
A partir de mitjan del segle vi, hi ha clares evidències de l’ocupació i urbanització de l’arena del circ, la qual
cosa manifesta altres usos diferents dels lúdics, que suposadament anaven des dels comercials als militars.
Valentia, ciutat de frontera (550-624). Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 93
[page-n-96]
S’han diferenciat diverses fases superposades que
comprenen des de mitjans del segle vi a mitjan del segle vii,
doantic, tal com esdevé amb tants altres d’aquests grans
edificis d’espectacles.
que han aportat nombrosa ceràmica, principalment
Les restes constructives de l’etapa visigoda es troben
vaixella de taula importada de Tunisia, de Focea d’Àsia
d’un extrem a un altre de l’interior del circ. En el nord, a les
Menor i Xipre, ceràmica de cuina local, regional i importa-
excavacions del carrer Baró de Petrés i de la plaça Nàpols i
da d’Àfrica i Orient, i àmfores orientals i africanes. Hi des-
Sicília, 10, situades entre les carceres i la spina, s’ha docu-
taca l’abundància de les produccions orientals de vaixella
mentat bé aquesta nova urbanització dins d’un gran espai
fina i ceràmica de cuina importada, principalment en la
públic. Sobre l’arena, abandonada al llarg del segle V, que
segona meitat del segle vi. D’ací provenen les úniques tro-
s’estenia per una zona de 350 x 60 m, això és, dues hec-
balles de Xipre i el major volum d’Àsia Menor de la ciutat.
tàrees, hi apareix un gran farciment d’anivellació, originat
A partir de finals del segle vi i, sobretot, del segle vii,
per l’abocament ràpid de terres molt fosques i riques en
s’adverteix un evident canvi en la cultura material, amb la
materials arqueològics, amb xicotetes monedes vàndales
introducció de tipus de clara fàcies visigòtica, semblants
i bizantines, que donen una data a partir de la meitat del
a aquelles que podem trobar en zones de tradicional as-
segle vi per a la seua formació.
sentament got a Hispània, continuant, de totes maneres,
Els murs que es van instal·lar sobre aquest ampli ter-
l’arribada de les últimes produccions de sigil·lades africa-
reny anivellat estaven fets amb grans carreus reutilitzats,
nes (Hayes 91D, 105, 106, 109, etc.) i la introducció de les
mesclats amb pedres menors, tallades i sense tallar, uni-
primeres i escasses ceràmiques vidriades.
des amb argamassa i morter de calç. Els paviments eren
Aquests conjunts ceràmics, amb l’abundant pre-
d’argamassa. Els nombrosos materials, procedents de
sència de materials orientals, presenten una notable
les llars, les fosses i els femers dels usuaris de les noves
diferència amb els d’altres llocs de València, tant els de
construccions, indiquen una intensa i contínua activitat
l’àrea episcopal com els de les zones periurbanes d’habi-
en aquesta zona entre la segona meitat del segle vi i la pri-
tació. Aquesta especificitat planteja que, potser, la nova
mera meitat del vii. A mitjan segle vii altres fosses d’abo-
àrea urbanitzada a mitjan segle vi tinguera una raó de
caments i femers ja cobrien els murs.
ser diferenciada i especialitzada, encara que aquesta su-
L’escassa extensió de les excavacions en què s’han
posició és tan suggeridora i fàcil de plantejar com difícil
registrat aquestes incompletes construccions impedeix
de resoldre. Cal tindre en compte la ubicació topogràfi-
qualsevol intent d’interpretar-ne la funció. Fins i tot en
ca del circ, situat des del segle ii dC, i fins al segle xiv, en
l’única en què es va excavar en una certa extensió, a la
el límit oriental de la ciutat, de manera que la muralla
plaça de Nàpols i Sicília, 10, les habituals i nombroses in-
àrab del segle XI es va adherir a la seua cara externa, se-
trusions medievals les havien deteriorat, tant en la planta
gurament perpetuant-ne l’ús defensiu en el període tar-
com en l’alçat.
94 /
[page-n-97]
Aquesta ocupació s’ha posat en relació amb l’arribada de nous grups de població, potser de contingents
militars visigots, que d’aquesta manera es devien instal·lar
en bloc al costat de la muralla oriental, que devia ser la
mateixa paret del circ, com amb un suposat barri comercial l’existència del qual pot explicar l’anòmala abundància d’importacions aparentment del Mediterrani oriental.
Tampoc no es podria excloure una solució mixta que, en
tot cas, sempre deuria implicar l’assentament de poblacions foranes en nombre important, per al qual es va haver
de condicionar aquest gran espai.
Epíleg: el final d’una època
En els llocs en què, després de la ràpida caiguda del
regne visigot, es van integrar en l’òrbita musulmana, l’evolució urbanística habitual dels centres episcopals substituïts per una altra realitat es va tallar. Aquest va ser el cas
Bol de ceràmica de taula d’Asia Menor.
Plaça Nàpols i Sicília, núm. 10. València, SIAM-Ajuntament de València.
de València durant cinc-cents anys, entre 713 i 1238.
Però el sobtat col·lapse del regne visigot no va significar una ràpida ruptura social, ja que la islamització va
ser un procés continu però lent. En part de l’àrea valenciana, a través del pacte subscrit per l’últim governador
visigot, Teodomir, amb els nouvinguts, la forma de vida
va romandre inalterada fins mitjan segle viii, amb la instal·lació de contingents àrabs, que en part es van unir a
l’antiga elit goda.
Entre el 778 i el 779, Valentia va ser destruïda en una
guerra civil entre musulmans, moment que potser va
marcar el final de la ciutat tardoantiga. No obstant això,
l’arqueologia ha sigut molt parca per a aquests moments
de transició, tant per al segle viii com per al segle ix.
Valentia, ciutat de frontera (550-624). Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 95
[page-n-98]
96 /
[page-n-99]
València la Vella.
Un jaciment encara per descobrir
E. Huguet, J. M. Macias, A. Ribera, F. Rodríguez i M. Rosselló
ICAC
De mite a repte arqueològic
Un indret amb muralles com aquestes, que conserva
parets de més de tres metres d’alçada, no podia passar
desapercebut. Són quasi cinc hectàrees de superfície
dalt d’un promontori que s’elevava uns quaranta metres
sobre l’entrada del barranc de la Cabrassa al riu Túria.
Per això és un dels jaciments valencians dels quals tenim
notícies més antigues. El Consell de València mencionà
el topònim de València la Vella l’any 1374, amb ocasió
d’un projecte de transvasament d’aigua del riu Xúquer al
Túria. Ja aleshores devia ser un indret valorat per la seua
antigor i, el 1458 (la Batlia, doc. 1152, ‘1524 v’), signà una
llicència a Joan Gonçalbo per a la «recerca de tresor»,
segons consta en l’Arxiu del Regne de València. El poeta
Jaume Roig, també en el segle XV, hi dedica uns versos,
en la seua obra L’Espill o Llibre de les dones.
◁ Vista exterior de la muralla i la torre, destruïda en 1978.
València la Vella. Foto: Rafael de Luis.
El perquè del nom de València la Vella per a aquest
indret és una incògnita, i el topònim va causar una associació i correlació temporal amb la ciutat romana de
Valentia. Diversos estudiosos de les èpoques moderna i
contemporània associaren aquestes restes a una ciutat
anterior a la fundació de Valentia i, fins i tot, la identificaren amb altres ciutats romanes o també ibèriques o
cartagineses. Gràcies a l’arqueologia totes aquestes suposicions varen esvair-se en els anys setanta del segle passat, quan la destrucció de part del jaciment i de les seves
muralles, pels treballs de construcció d’un pont sobre la
via fèrria València-Llíria, van ocasionar un gran impacte.
Encara avui podem observar rebaixos de dos metres en el
vint per cent del jaciment.
Aquest malaurat fet va ocasionar una prompta intervenció del Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València (SIP) i la Universitat de València.
Gerardo Pereira i Carmen Aranegui dirigiren tres intervencions arqueològiques que documentaren importants
/ 97
[page-n-100]
vigila el camí que devia anar riu amunt i està prop d’un
pas per travessar el Túria. Aquestes mateixes condicions
foren valorares per l’exèrcit republicà espanyol que hi
ubicà trinxeres i nius de metralladores pertanyents a la
línia defensiva «la Immediata», construïda a uns 12 km
de la capital, per a frenar l’exèrcit franquista.
Els estudis de Miquel Rosselló, van incidir en la cronologia visigòtica de l’assentament, sorgiren nombroses
preguntes envers la seua funcionalitat i relació amb el palau acabat de descobrir de Pla de Nadal o amb la ciutat de
Valentia. És clar que no es pot parlar d’un procés de substiVista del riu Túria al seu pas per València la Vella. S’aprecien els
murs de l’acròpolis a la zona alta. Foto: Projecte València la Vella
tució geopolítica d’una ciutat per una altra. Valentia, de la
mà del bisbe Justinià, esdevingué una important seu episcopal cristiana i epicentre del culte martirial a sant Vicent
restes arquitectòniques i establiren una cronologia del
que es mantingué activa fins a l’arribada de l’islam.
segle IV dC en avant. Amb això desaparegué el mite ar-
Cal concebre València la Vella, actualment conside-
caïtzant de València la Vella i s’obriren noves incògnites
rada una fundació datada a partir de mitjan del segle vi,
històriques. No obstant això, la nova cronologia va com-
com el resultat d’una nova concepció urbana i territorial
portar un desinterés per part de la recerca arqueològica
promoguda pel regne visigòtic de Toletum, i completa-
valenciana, orientada cap a altres períodes històrics en
ment compatible amb les antigues ciutats romanes que
aquell moment.
perduraren en el temps. L’anàlisi de les ceràmiques i de
València la Vella es troba a uns 3 km al sud-est de
les monedes recuperades ens mostra una plena sintonia
la localitat de Riba-roja de Túria, només a uns 16 km de
comercial entre ambdues ciutats. Molts productes forans
València capital i a escassos 4 km del jaciment de Pla
documentats al litoral també eren freqüents riu amunt.
de Nadal. La seua ubicació i característiques defensives
Era diferent la població d’un lloc respecte a l’altre?
i urbanes coincideixen amb altres assentaments visigò-
S’hi practicava el culte arrià en lloc de l’ortodox? Aquest
tics hispànics. Parlem d’una mena de ciutadella encim-
nou assentament potser va tindre un paper de control mi-
bellada situada en un indret estratègic. Des d’ací hi ha
litar com a conseqüència de les tensions territorials del
un control visual dels principals tossals de l’entorn (els
sud-est hispànic en mans de l’Imperi d’Orient?
Cara-sols, la Muntanyeta dels Frares, el tossal de Montiel,
la Vallbona, la Vallesa de Mandor i la lloma de Betxí), es
98 /
Per resoldre definitivament tots aquests aspectes,
només cal donar temps a l’Arqueologia.
[page-n-101]
Present i futur d’una oportunitat polièdrica
la triada ha estat l’excavació associada als cursos d’estiu
Pocs jaciments «verges» tenen la potencialitat de
d’Arqueologia Cristiana i Visigoda. No es tracta exclusiva-
València la Vella. És un assentament poc excavat —uns
ment d’un projecte de recerca, sinó d’una aposta docent
230 m —, ple d’incògnites històriques i de reptes de conser-
a llarg termini amb la voluntat de potenciar l’interès i les
vació arquitectònica i d’integració social.
noves vocacions pel que fa a l’antiguitat tardana a terres
2
Cal tenir en compte que es troba a prop de la tercera
valencianes.
àrea metropolitana de l’Estat espanyol, de dos milions
Fins a l’actualitat s’han desenvolupat quatre breus
d’habitants, i que gaudeix d’una xarxa de comunicacions
excavacions arqueològiques que s’han centrat en l’estu-
que, fins i tot, ha situat una estació de metro a sis-cents
di de les muralles i en la identificació dels sectors urbans
metres. És un jaciment dins d’una àrea metropolitana
que conformen l’assentament, aquests últims en part
que confereix a la localitat de Riba-roja de Túria la pos-
condicionats per l’orografia. D’una banda, actuar sobre la
sibilitat d’ésser un dels referents hispànics de l’arqueolo-
muralla era una necessitat imperiosa perquè calia valorar
gia visigòtica més accessible i profitós per a la divulgació
l’estat de conservació dels segments més afectats per la
d’un període històric fonamental per a entendre la for-
destrucció del segle passat. De l’altra, distribuir sectorial-
mació de l’edat mitjana.
ment els sondejos estratigràfics ens ha permés, de cara al
Amb aquesta voluntat treballa l’àrea de Turisme i
futur, identificar i prioritzar les àrees arqueològiques on
Patrimoni de l’Ajuntament de Riba-roja. L’any 2016 es va
intervindre. També s’ha efectuat una prospecció geofísica
signar un conveni de col·laboració amb l’Institut Català
parcial del subsòl i, molt especialment, una documenta-
d’Arqueologia Clàssica per a la documentació i l’estudi
ció topogràfica i fotogramètrica exhaustiva mitjançant els
del jaciment. L’ajuntament havia adquirit varies finques
recursos tecnològics actuals.
rurals on es troba la meitat de València la Vella, dins el
Parc Natural del Túria. D’aquesta manera es genera un
Descripció preliminar de València la Vella
espai de doble interès patrimonial i natural, d’alt valor
Els resultats apunten a un centre urbà ben planificat
arqueològic, paisatgístic i biològic. En aquest context
i executat homogèniament. Hem vist com l’urbanisme in-
positiu, cal afegir la museïtzació i la creació recent del
tramurs està sincronitzat amb el traçat de la muralla, i la
Museu Visigòtic del Pla de Nadal (MUPLA) i les nombro-
documentació d’un femer —als afores de la ciutat—, ens
ses actuacions de recreació històrica que promou la vila.
mostra una clara organització per a l’adobament de les
L’any 2016, trenta-sis anys després de la darrera
terrasses agrícoles perifèriques, imprescindibles per a la
excavació i en un context molt més favorable, un equip
producció de queviures. Altres indicis també ens fan ser
d’arqueòlegs valencians i catalans va tornar a remoure-hi
optimistes per a la recerca del demà. Hi ha un sector ar-
la terra a la recerca de respostes. Inicialment, la fórmu-
tesanal amb evidències d’un taller de vidres. Les monedes
València la Vella. Un jaciment encara per descobrir. E. Huguet, J. M. Macías, A. Ribera, F. Rodríguez i M. Rosselló
/ 99
[page-n-102]
podria haver-hi un màxim de vint-i-cinc o vint-i-huit.
Els trams del cingle del riu devien tindretindrien una
protecció menor.
La muralla és una obra homogènia i bastida unitàriament. No apreciem encara fases constructives i la tècnica
emprada és molt homogènia, alhora que comuna a altres
muralles visigòtiques hispàniques (Recopolis, Puig Rom,
etc.). Les torres que hem estudiat, afectades en el segle xx,
eren aproximadament quadrades i amb un rebliment intern semblant al de les muralles. Els seus murs enllaçaven
amb els dos de la muralla de forma que travaven entre ells
Vista actual de la zona monumental envaïda per la vegetació.
Foto: Albert Ribera
proporcionant una millor cohesió i evitant despreniments
dels farciments per la seua espenta lateral. Fins ara, no s’ha
identificat cap evidència del pas superior de la muralla.
La topografia del jaciment presenta varies zones,
recuperades, procedeixen de seques de nombrosos in-
probablement aterrassades, tot i que cal ser cautelosos
drets d’Hispània i de la Mediterrània que ens assenyalen
perquè les transformacions agrícoles contemporànies
la vitalitat econòmica i comercial del lloc.
poden haver-ne distorsionat la percepció actual. Es dis-
La muralla és l’element patrimonial més significa-
tingueix una primera plataforma elevada, que anome-
tiu, tant per l’extensió com pel nivell de conservació. És
nem «acròpolis» i que, amb una superfície de 0,22 ha
un assentament d’unes 4,8 ha de superfície, el qual, en
es desenvolupa a l’entorn dels 90 i 97 m d’altitud. Es tro-
la part més elevada assoleix uns 41 m d’alçada respec-
ba sobre un petit monticle que configura l’escarpat sep-
te al curs del Túria. Sobre un perímetre teòric de 981 m,
tentrional vora el riu. Hi es troba un important edifici, en
es conéixen uns 416 m, si bé hi ha moltes parts ocultes
avançat procés d’excavació, pavimentat amb morter de
per la vegetació o els terraplens. La muralla conserva
calç de qualitat, i que estaria cobert per teules planes i
una alçada màxima de 3,10 m i la seua grossària os-
corbes. Hi ha un altre monticle central, vora els 90 m d’al-
cil·la entre els 2,10 i 1,90 m. Es va fer a partir de dos
titud i amb una superfície d’unes 0,3 ha, però presenta un
murs paral·lels de maçoneria de calç i amb reble intern
deficient nivell de conservació.
—emplecton— de pedres i argiles procedents del rebaix
La resta de l’assentament consta de dues plata-
de la roca que es va efectuar abans de la construcció de
formes intermèdies on els sondejos estratigràfics han
les defenses. Hi han set torres amb seguretat, tot i que
documentat diverses restes. D’una banda, una zona
100 /
[page-n-103]
intermèdia-baixa que limita amb la muralla central i
meridional. Ací s’assoleix una extensió de 0,77 ha i una
altitud entre els 85 i 88 m. És l’indret millor conegut i
on s’ha treballat intensament al costat de la muralla. La
plataforma inferior assoleix unes 1,27 ha i entre els 80
i 84 m d’altitud. Tot sembla indicar que aquest sector
es el centre principal de l’assentament. Ací excavaren,
fa quaranta anys, Gerardo Pereira i Carmen Aranegui,
de la Universitat de València. Localitzaren dos importants edificis que reutilitzaren carreus romans de pedra —calcària dolomítica grisa blavosa— que deurien
haver estat extrets de la propera ciutat d’Edeta (Llíria).
Es trobaven al voltant d’una gran plaça o explanada,
encarada al possible accés principal de la ciutat pel
sud, flanquejat per les restes de dues grans torres. Des
de fora arriba un ample camí que talla la roca en el seu
recorregut.
Inici de l’excavació del sector al costat de la muralla.
Campanya 2016. Foto: Projecte València la Vella
Cronologia i context històric
El recinte de València la Vella és una fundació ex
contínues disputes internes per la successió al tron, els en-
novo d’un castre emmurallat, tal vegada amb funcions
frontaments amb els regnes veïns —merovingis i sueus—
urbanes, coetani a l’etapa de consolidació de l’estat vi-
i, fonamentalment, la intervenció dels bizantins en el
sigot.
conflicte dinàstic visigot aprofitada per a ocupar una
Els rebliments constructius del costat intern de la
franja costanera des del Xúquer fins a Cadis, converti-
muralla ens han proporcionat fragments ceràmics que
da en la província bizantina de Spania (554-628). Totes
permeten datar-ne la seua construcció a partir de mitjan
aquestes circumstàncies endarreriran la incorporació
del segle vi. Aquest seria el moment de fundació del nou
total i efectiva de Valentia al Regne visigot de Toledo fins
nucli urbà, a partir de fragments d’àmfora d’importació i
l’arribada de Leovigild (569-586).
de ceràmiques comunes d’àmbit regional que s’han documentat àmpliament en aquest territori.
Cal recordar el context històric del moment, amb
Aquest monarca contribuirà resoltament a la unificació i al control territorial d’Hispània enfront d’altres regnes que covejaren els dominis visigots, i davant de les pre-
València la Vella. Un jaciment encara per descobrir. E. Huguet, J. M. Macías, A. Ribera, F. Rodríguez i M. Rosselló
/ 101
[page-n-104]
tensions independentistes dels dirigents hispanoromans
Totes aquestes noves dades convergeixen a assenya-
i de la influent Església catòlica que no estava disposada
lar que es tracta d’un assentament que va arribar a agru-
a acceptar un rei arrià.
par la població del seu entorn i amb atribucions adminis-
Serà en aquest context quan, la fins llavors autòno-
tratives i de jerarquització del territori.
ma Valentia, quedarà integrada de mode efectiu al regne
Aquestes característiques «urbanes», unides a la
visigot de Toledo, que assumirà un important paper en el
cronologia i context històric de la seua construcció, el
conflicte romanogòtic a causa de la seua situació fron-
caràcter ex novo, planificat i monumental, plantegen la
terera davant del territori bizantí. Prova d’això serà l’em-
possibilitat que «València la Vella» fora una fundació reial
presonament a València del rebel Hermenegild, fill de
d’època de Leovigild, monarca que fundà noves ciutats
Leovigild i fins aleshores coregent de la Bètica, o la pre-
com Recopolis (Guadalajara) l’any 578 o Victoriaco (Àlaba)
sència en aquests convulsos moments d’un bisbe arrià
el 581, com a part de l’estratègia constructiva promoguda
en la seu episcopal valenciana, fet que es pren com una
i desenvolupada per l’Estat visigot en el seu procés de for-
prova de l’increment poblacional visigot i, especialment,
mació i consolidació, ja que no cal oblidar que la funda-
de l’existència d’un important contingent militar.
ció de ciutats era una prerrogativa reial.
Amb tot, les investigacions en curs estan matisant
El moment final del jaciment encara és una incòg-
certs aspectes. S’ha pogut determinar la construcció ex
nita, ja que els treballs agrícoles de la zona fins fa poques
novo del recinte a partir de mitjan del segle vi, la pre-
dècades han malmés part de la informació arqueològi-
sència (per mitjà de prospecció amb georadar) de nom-
ca. Fins ara, no s’han identificat restes que es puguen
broses estructures (edificis) i espais oberts (places) que
associar a actes violents com destruccions o incendis,
apunten cap a un urbanisme organitzat i uniformement
com sí ocorre a Pla de Nadal, cosa que fa pensar en un
planificat, més enllà d’un simple castrum amb meres
abandonament pacífic i una erosió gradual de l’assen-
funcions defensives. A més, s’hi documenta un flux
tament, o de part d’aquell, més que no en un episodi
continuat d’importacions ceràmiques, almenys, fins a
bèl·lic. Amb les dades actualment disponibles, sembla
la meitat del segle VII (àmfores, sigil·lades, ungüenta-
que l’ocupació de l’assentament finalitzaria a partir
ris) que acrediten la importància d’aquest enclavament
de les darreries del segle vii o als inicis del segle viii,
fortificat i el seu caràcter privilegiat i cosmopolita com a
si jutgem pel material arqueològic recuperat fins al pre-
punt d’arribada de productes de tot la Mediterrània en la
sent. No hi ha indicis d’una ocupació islàmica en l’èpo-
tardoantiguitat.
ca de l’emirat. Tan sols apareixen algunes ceràmiques
De l’altra banda, s’ha constatat la producció local de
vidre, normalment associada en aquesta època a centres
urbans per l’autoabastament.
102 /
disperses.
Tanmateix, en l’estat actual de la investigació, de la
seua superfície total, tan sols se n’ha excavat una mínima
[page-n-105]
Plànol de las excavacions
realitzades a València la Vella
(2016-2019).
part. Caldrà esperar, doncs, a intervenir en una major part
del jaciment, per a resoldre incògnites com la cronologia
precisa de fundació, el moment final de l’assentament o
la configuració interna de l’espai.
València la Vella constitueix un repte científic i de socialització rellevant del patrimoni històric.
València la Vella. Un jaciment encara per descobrir. E. Huguet, J. M. Macías, A. Ribera, F. Rodríguez i M. Rosselló
/ 103
[page-n-106]
[page-n-107]
Les monedes del jaciment visigÒtIC
de València la Vella
(Riba-roja de Túria)
Òscar Caldés
Introducció i metodologia
El panorama numismàtic del territorium de Valentia en
època tardana (segles v i vii dC) és un aquells que més
evolució ha tingut al llarg de les últimes dècades en
l’àmbit peninsular. A la revisió de les peces procedents
de Punta de l’Illa de Cullera, se sumen ara les monedes
trobades al jaciment tardoantic de València la Vella. Les
monedes de València la Vella, jaciment analitzat àmpliament pels seus directors en l’apartat corresponent en
aquesta publicació, són l’objecte d’estudi d’aquestes pàgines i contribueixen a augmentar la mostra existent de
l’època de forma destacada, ja que s’han recuperat més
d’un centenar de monedes només, el 2018, la immensa
◁ 1-2: Monedes romanes de la dinastia constantiniana fragmentades
o retallades; 3: Nummus vàndal; 4: Nummus de Justinià; 5: Nummus
africà vàndal o bizantí; 6: Tremís de Leovigild encunyat a nom de
Justí II; 7: Trient folrat de Leovigild de Toledo; 8: Nummus visigot del
tipo 3 de R. Pliego; 9: Nummus visigot del grup 7 de R. Pliego;
10: Nummus visigot del grup 5 de R. Pliego.
majoria de les quals van circular en el moment d’activitat del jaciment.
En la campanya del 2016, es van recuperar tres monedes, dues pareixien respondre a sengles nummi tardans, mentre que una altra semblava ser una moneda del
baix Imperi romà (segle iv dC).
En la campanya de 2018, es va utilitzar un detector
de metalls, com aparell auxiliar durant les excavacions
arqueològiques i amb tota la seua metodologia associada. La primera cosa que es va fer va ser estendre i prospectar els terrers de les campanyes anteriors, per a comprovar si alguna peça metàl·lica havia passat inadvertida
en els sondejos ja oberts de l’excavació, i es va confirmar
que era així. No obstant això, la majoria dels objectes
recuperats eren monedes de dimensió reduïda, amb la
qual cosa no resulta difícil que passaren inadvertides, el
que va evidenciar encara més l’ús necessari d’aquest tipus d’aparells en campanya.
/ 105
[page-n-108]
A més de prospectar les zones que s’estaven exca-
només peninsulars, sinó de la Mediterrània en general.
vant i els seus terrers, es va fer una batuda superficial de
Són més grans que les monedes dels segles posteriors, i
tot el jaciment amb el detector de metalls. En diversos
moltes d’elles apareixen molt fragmentades o retallades,
punts es va constatar la presència de forats propis d’es-
sense que s’apreciara tan sols el nom de l’emperador que
poliadors, que van evidenciar el grau de vulnerabilitat del
les va encunyar i sense molestar-se que hi apareguera el
lloc. Complementant l’ús del detector de metalls es va fer
seu bust complet. A pesar que algunes lleis dels segles v i
la georeferenciació de totes les peces aparegudes amb un
vi dC prohibien conservar les peces dels segles anteriors,
GPS topogràfic, per la qual cosa se sap perfectament el
veiem que aquestes no són respectades, per la qual cosa
context espacial en què van aparéixer aquestes peces i, a
apareixen a més monedes, en teoria, desmonetitzades se-
pesar que avui dia les zones on van aparéixer no estiguen
gles enrere, com un AE2 de la segona meitat del segle iv dC.
excavades, el seu context estratigràfic podrà ser recuperat
La majoria de peces del segle iv dC estan encunyades du-
en un futur.
rant la dinastia constantiniana, i més concretament, entre
els anys 325-361 dC. Sorprén el bon estat general en què es
Les monedes de la campanya de 2018
troben aquestes monedes, a pesar que es troben en con-
La immensa majoria d’elements metàl·lics recupe-
textos més de dos segles posteriors a la seua encunyació,
rats a València la Vella són monedes, i, encara que aques-
símptoma que probablement moltes eren atresorades o
tes peces es troben en procés de restauració i estudi, és
conservades amb major atenció que el numerari poste-
possible avançar que, d’un total de 133 exemplars apare-
rior. Hi destaca l’absència de monedes romanes del segle
guts, almenys 120 pertanyen en els segles que van del ii aC
v dC, més tenint en compte que a Punta de l’Illa de Cullera
al vii dC. Entre aquestes es van recuperar un cert nombre
es van documentar uns sis exemplars, encara que en un
de monedes datables entre els segles ii aC i iii dC, que hi
estat de conservació bastant precari. No obstant això, en
incloïen d’ibèriques i de romanes de l’alt imperi, que van
ambdós jaciments hi ha una certa presència de mone-
poder haver circulat conjuntament amb numerari poste-
da vàndala, encunyada a Àfrica entre els segles v i vi dC.
rior, ja en època visigoda, com evidencien la fragmentació
Diversos exemplars amb tipologies variades es van recu-
i els retalls d’algunes zones de les monedes.
perar a València la Vella durant la campanya de 2018, entre
Sens dubte, el segle iv dC, és un dels quals aporta
més numerari a l’assentament visigot de València la Vella.
els quals van destacar aquells que presenten en el revers
una victòria o una creu rodejada d’una corona.
La seua abundància no pareix respondre a un teòric as-
Curiosament, les emissions bizantines, representa-
sentament previ, sinó a la seua perduració en el numera-
des només per la seca de Cartago, són les monedes dels
ri de l’època, des del segle iv dC fins als segles vi i vii dC.
segles vi i vii dC que més apareixen a València la Vella, fins
Aquest és un fenomen constatat en molts jaciments, no
i tot superant en proporció els bronzes visigots, de què
106 /
[page-n-109]
es parlarà més avant. Entre els exemplars bizantins destaquen els que fan referència a l’any de regnat de Justinià I (539-541 dC), amb la llegenda «VOT XIII» o «VOT XIIII».
A més, en un context superficial, va aparéixer un conjunt
monetari amb valor de sis nummi compost per un pentanummium de Justinià I de Cartago i un altre nummus
frustre dels segles iv-v dC.
Hi ha tota una sèrie de monedes de difícil adscripció que mostren un crismó o un estaurograma en el revers. Quasi amb total certesa són encunyades a Àfrica,
però l’autoria encara n’està discutida entre els qui l’assignen al món vàndal o al bizantí. Encara que no és
Vista interior de la muralla de València la Vella des de l’acròpoli.
possible determinar la seua adscripció, probablement
tant les monedes d’aquest grup incert, com les vàndales
Es van recuperar dos trients d’or, ambdós en la zona
i bizantines, arriben a través de l’Imperi d’Orient. Però
interior annexa a la muralla i que disposa d’un possible
no és possible distingir si arriben al jaciment visigot de
accés associat a la part superior de les defenses. Gràcies
València la Vella per interacció comercial entre bizantins
a l’ús del detector de metalls es va recuperar una d’elles
i visigots o si arriben per botí de conquista d’aquests úl-
en estrat arqueològic, es tractava d’un trient visigot de
tims sobre els primers.
l’època de Leovigild, encara que està encunyat a nom de
El conjunt de moneda visigoda recuperat és interes-
l’emperador bizantí Justí II (565-578 dC). En l’anvers pre-
sant a causa de la seua escassetat general en el registre
senta un bust esquematitzat a dreta amb creu en la ves-
arqueològic. El seu grau de coneixement va experimentar
timenta a l’altura del pit i la llegenda imitativa de Justí II i
un augment després de la publicació del llibre de les mo-
en el revers amb una victòria que avança a dreta, amb la
nedes visigodes de coure publicat per M. Crusafont i els
imitació de la llegenda «VICTORIA AVGVSTORVM». Aquesta
estudis realitzats recentment per B. Mora o R. Pliego, que
moneda pareix indicar que la data fundacional proposta
presenten divergències pel que fa a l’autoria d’aquestes
per a València la Vella en la segona meitat del segle vi dC,
peces, amb la qual cosa continua sent un apartat de la
durant el regnat de Leovigild, és la correcta.
investigació del món tardà encara incipient. Respecte a
L’altra moneda d’or va ser recuperada al terrer del
les monedes visigodes trobades en València la Vella, cal
mateix sector, sense poder assignar-li unitat estratigrà-
diferenciar-les en dos grups: les monedes d’or i les mone-
fica. Es tracta d’un trient fals d’època, amb interior de
des de base coure.
bronze i folrat amb una fina capa d’or. Està encunyat a
Les monedes del jaciment visigòtic de València la Vella. Óscar Caldés
/ 107
[page-n-110]
nom de Leovigild i la seca que consta en la moneda és
ra gran controvèrsia, i el conjunt recuperat a València la
Toledo. Cronològicament pot datar-se en moments pos-
Vella trastorna la visió que es tenia d’aquests exemplars.
teriors al 584 dC, quan va tenir lloc la reforma empresa
Cal comparar el conjunt aparegut en aquest jaciment
per Leovigild en què es va fixar la tipologia del bust de
amb altres d’època coetània, per a observar la varietat de
front, tant per a l’anvers com per al revers, i que apareixen
proporcions de l’un i l’altre grup, per a intentar obtindre
ambdós en aquesta moneda.
dades més clares sobre aquestes peces, per a la qual cosa
L’altre grup, la moneda visigoda de bronze, està
constituïda, almenys, per deu exemplars. D’una banda,
resulta imprescindible l’ajuda d’un detector de metalls en
excavacions dels segles vi i vii dC.
hi destaca el grup del monograma de la «M» en el revers, amb quatre monedes i atribuït, per M. Crusafont, a
Conclusions
Emerita, plantejament molt discutit per treballs poste-
En aquestes conclusions vull remarcar, de nou,
riors, pel fet que la majoria d’exemplars han aparegut a la
la importància d’utilitzar un detector de metalls amb
zona sevillana i molt pocs a Extremadura. Un exemplar ha
tota la seua metodologia associada com a ferramenta
aparegut en un abocador fora de les muralles, en principi
complementària durant les campanyes d’excavació.
datat en el segle vii dC. Un altre grup representat és el de
L’època tardana és una en què resulta més important
la creu amb glòbuls en el revers, del qual han aparegut
el seu ús, pel fet que les monedes solen pesar menys
dos exemplars, un d’ells en el mateix context d’abocador,
d’un gram i mesurar menys d’un centímetre, cosa que
associat a la moneda del monograma en «M». Assignades
fa summament difícil recuperar aquests elements du-
al grup de visigodes per M. Crusafont, en proposa Còrdova
rant l’excavació sense l’ús d’una garbella o aparells de
com a seca, encara que recentment alguns autors han
detecció metàl·lica.
proposat que es puga tractar d’una encunyació bizan-
Per a acabar aquest xicotet avanç a l’estudi de les
tina de Màlaga. L’últim grup n’és el del bust amb ceptre
monedes de València la Vella, hi ha alguns trets generals
en l’anvers i monograma en el revers, que M. Crusafont
que mereixen la pena ser comentats.
data a partir del regnat de Vamba (segona meitat del se-
Les monedes ibèriques i romanes altoimperials a
gle vii dC), plantejament a què dona suport R. Pliego. M.
València la Vella podrien no formar part de contextos tar-
Crusafont proposa Toledo com a seca per a aquesta tipo-
dans, ja que com no apareix cap d’elles en estrat, hi ha
logia. D’aquest grup n’han aparegut quatre exemplars, un
la remota possibilitat que siguen fruit d’una freqüentació
d’ells de nou en l’abocador extramurs, i algun d’ells amb
de la zona encara no documentada a nivell estratigràfic i
un excepcional estat de conservació.
que pot donar-se entre els segles ii aC i ii dC. A pesar que
Els llocs d’encunyació, l’autoria i la cronologia
algunes peces presenten característiques que fan pensar
d’aquestes monedes de coure és un aspecte que gene-
que van circular més de cinc segles després de la seua en-
108 /
[page-n-111]
cunyació, com a fragmentacions o retalls, caldria un estudi més detallat d’aquestes peces.
Les monedes del segle iv dC no presenten dificultats
per a arribar en abundància fins a contextos d’època visigoda, com queda testificat en multitud de jaciments de
la costa Mediterrània, com és el cas de Punta de l’Illa de
Cullera o la zona de Màlaga. A pesar que l’alt percentatge
d’aquestes peces, està en consonància amb allò que s’ha
esperat per a aquest moment dels segles vi i vii dC. Hi ha,
a diferència dels altres jaciments mencionats, un marcat
descens d’emissions romanes posteriors a la dinastia
constantiniana.
Sens dubte, els exemplars més interessants per la
seua escassetat són dels segles v i vii dC. Hem d’interpretar que en aquest jaciment el reduït percentatge de moneda vàndala apareix pel fet que segurament la van introduir els bizantins a la Península, acompanyant les seues
pròpies produccions, sobretot les de Justinià I, monedes
bizantines aquestes que són molt abundants i superen en
nombre les visigodes de coure. Just aquestes xicotetes
monedes visigodes representen un interessant conjunt,
a causa de la seua escassetat en el registre arqueològic.
Les monedes d’or complementen aquest sistema visigot,
i ambdós, inclosa la falsificació d’època, remeten a la segona meitat del segle vi aC, quan probablement es construeix l’assentament de València la Vella.
El que queda clar és que el jaciment de València la
Vella és i serà referència per a la numismàtica tardana del
territorium de Valentia, pel fet que a penes està excavat
Trient folrat d’or datat en l’època de Leovigild, aparegut a
València la Vella en 2018.
i, amb seguretat, hi apareixeran més monedes en futures
campanyes.
Les monedes del jaciment visigòtic de València la Vella. Óscar Caldés
/ 109
[page-n-112]
110 /
[page-n-113]
Monedes en ús en l’Antiguitat tardana
a l’entorn pròxim de Valentia.
La moneda en l’àmbit visigÒtIC
Tomás Hurtado Mullor
La moneda fabricada i, sobretot, la usada durant la tardoantiguitat a la península Ibèrica no ha sigut el focus
preferent de la investigació numismàtica, centrada especialment en altres períodes de l’Antiguitat. Açò es deu
al fet que l’al·ludida era una etapa sobre la qual, malgrat
la preferència donada als testimonis escrits, hi havia un
important desconeixement sobre diversos aspectes que
només podien atendre’s a partir de l’anàlisi de la cultura
material i que, com a resultat de l’enfocament donat i atés
que no es tractava d’un material molt vistós, unit a les dificultats derivades de l’estat poc avançat de la investigació,
el grau de profunditat a abordar el seu estudi va ser menor que el d’altres etapes, sent emprés només per alguns
estudiosos, que van ponderar el potencial atractiu del seu
examen detallat i van valorar tot l’espai cronològic que
quedava per cobrir, entenent el buit existent més com un
◁ Trient de Vítiza, de Corduba (698-710 dC).
L’Horta Vella (Bétera) (Museu de Prehistòria de València).
repte que com un llast. El corrent dominant ha centrat les
seues investigacions en períodes que van considerar més
suggeridors; recordem que, a pesar dels grans avanços
en la numismàtica d’aqueix temps, encara continua havent-hi qüestions respecte a quines coses ens trobem en
un estat de coneixement bastant parcial. Per posar-ne un
exemple significatiu, desconeixem la major part dels nominals de les monedes baiximperials i visigodes de menor valor; de fet, les d’encunyació peninsular en el període visigot, fins i tot, eren unes desconegudes fins a l’última dècada del segle xx, que constituïen nummi dels quals
queden moltes incògnites per aclarir. Aquest panorama
ha anat canviant en els últims anys com a conseqüència
de les noves troballes produïdes arran d’intervencions
arqueològiques que han permés tindre un millor coneixement dels contextos en què s’han recuperat les monedes,
incrementades per l’aplicació d’un instrumental fins ara
no empleat, com també pel desenvolupament d’una metodologia més depurada.
/ 111
[page-n-114]
Leovigild en l’últim quart del segle següent. Encara així,
CASTELLÓ
la ciutat de Saguntum, tot i que no era seu episcopal, va
Riu
Tú
ri
a
València la Vella La Horta Vella
Pou de la Sargueta
Villa Sector Río
Senda de l’Horteta
Sagunt
encunyar trients per part dels monarques Gundemar,
Sisebut i durant el coregnat d’Ègica i Vítiza, que es trobava
dins de la divisió administrativa de la Tarraconesis.
Valentia
VALÈNCIA
Punta de l’Illa
Cullera
Les monedes al fundus de Valentia. Adaptació
progressiva del món rural a una nova societat
Anem coneixent amb detall com l’espai rural depenent de Valentia es va anar adaptant als canvis polítics, la
qual cosa va suposar transformació conjuntament amb
continuïtat i, en definitiva, evolució. Els principals moments
de forta inestabilitat com va ser la crisi del segle iii dC,
que tanta empremta va deixar per la devaluació de la mo-
Localització dels jaciments citats.
neda amb conseqüència de la inflació —com els episodis
de saquejos i conflictes amb els moviments de pobles de
finals del segle iv i, sobretot, de la primera meitat del segle v
Dels diversos pobles bàrbars que van irrompre a la
fins a la caiguda d’Imperi romà d’Occident, amb la irrupció
Península, va ser el visigot, el que va actuar com a foedera-
peninsular violenta d’Euric a la Hispania pocs anys abans—,
tus de l’Imperi d’Occident, després del saqueig de Roma
no van suposar la fi de totes les villae, algunes de les quals
el 410 dC, assentat ja al regne de Tolosa. El panorama de
van perdurar fins avançat el segle v, com la del Pou de la
Valentia el segle V, dins del Conventus Carthaginensis, es
Sargueta a Riba-roja de Túria i altres que tractarem, el van
basa en una civitas que, amb seguretat, és des d’aquest
fer fins almenys el segle vii com la del Sector Riu de Paterna,
segle seu episcopal, augmentada així la seua influència
o van arribar fins i tot al segle viii, com l’Horta Vella a Bétera,
al territorium, del qual abordarem monetàriament l’ager
amb una fase posterior paleoandalusina. El coneixement
més immediat, i en aquests moments amb preeminència
dels contextos arqueològics de les monedes arreplegades
sobre altres ciutats pròximes que antany van ser més
de les dues excavacions esmentades, igual que les de les
significatives com Edeta, Sucro o Saguntum; entre les
extretes durant les intervencions al carrer Agustí Olivert de
quals, les seus episcopals més pròximes eren: Dertosa al
Cullera, la senda de l’Horteta d’Alcàsser i a València la Vella
nord, Saetabis al sud i Valeria i Segobriga a l’est, i Valentia
a Riba-roja de Túria, que són fruit d’un minuciós treball, el
queda consolidada dins del regne visigot de Toledo, amb
resultat del qual se’ns ha facilitat per la total disposició dels
112 /
[page-n-115]
seus directors, permet anar afinant més qüestions numis-
cialment baiximperials, en època emiral. De fet, s’ha cons-
màtiques, que ja s’han anat plantejant i van acostant-se a
tatat la presència de moneda de bronze romana baixim-
la seua resolució, relatives a aquest període a la península
perial amb felusos en conjunts monetaris de Còrdova o de
Ibèrica emparats per una major immediatesa espacial, en
sòlids romans d’Honori i Arcadi amb sòlids i trients pseu-
la qual cosa ens afecta per la proximitat, en el treball de re-
doimperials o d’imitació visigots, els primers en un nombre
visió de Marot i Llorens respecte a les monedes de Punta
més gran, al tresor de Cuna de Sevilla. Els estudis ens in-
de l’Illa, a Cullera, de les quals, no obstant això, no tenim un
diquen llargs períodes de circulació de les monedes encu-
context arqueològic precís per tal com s’hi ha excavat per
nyades en època republicana i imperial per aquestes dades
capes artificials.
del període visigot, també fins i tot de moments anteriors al
L’excavació arqueològica de la villa del Sector Riu de
baix imperi, a pesar de les reformes i de la seua teòrica re-
Paterna, dins d’una intervenció d’urgència per a la cons-
tirada de la circulació, i d’ací que una anàlisi detallada dels
trucció d’habitatges, realitzada per l’empresa Estudios de
contextos arqueològics, ens ha de permetre matisar certes
Afección Patrimonial, amb un equip d’arqueòlegs que va
ràpides valoracions que ens poden conduir a superficials
coordinar C. Verdasco, va proporcionar unes seixanta-vuit
i atropellades conclusions i, per tant, a errors conceptuals
monedes. És una vil·la romana amb una vida datada des
en determinats casos concrets.
de finals del segle i aC, almenys fins al segle vii, identificada
Al jaciment del Sector Riu, més del 60% de les mo-
tant amb una explotació agrària com amb producció cerà-
nedes descobertes es trobaven en estrats formats en èpo-
mica i metal·lúrgica, encara que l’agrícola és la principal
ca visigoda. Alguns casos no ofereixen dubte, perquè els
activitat des de finals de l’alt imperi fins al final de la seua
senyors de la villa i els que l’explotaven van tindre des del
existència. L’estudi que ja vam efectuar i que s’integrarà en
segle vi a mà monedes molt antigues que van usar profu-
una publicació monogràfica de la intervenció, ens reafirma
sament. Limitarem l’extensió, ja que no és, a més, l’objec-
en la tantes vegades ja testificada circulació de la mone-
te exclusiu, a citar-ne només alguns casos. Monedes dels
da del segle iv en contextos del v i posteriors, sens dubte
segles ii i iii dC com va ser un sesterci de Gordià III, que va
en ple domini visigot, com sabem per altres troballes con-
aparéixer en unió d’un d’antoninià de Gal·lié i un altre de
textualitzades conegudes que també van circular en l’àrea
Victorí, estaven en un nivell d’ús de l’ampliació nord d’un
llevantina, com a La Rábita de Guardamar —en aquest cas
edifici (UE 2076), alhora que un sesterci de Faustina II, en
a més de fabricació anterior, com un denari de plata de
un altre nivell d’ús de les cuines, en un edifici al nord-est
Vespasià— o a les ciutats de l’interior de la Carthaginensis,
de l’enclavament (UE 2016). També fa temps que està co-
com Recópolis o El Tolmo de Minateda, per posar-ne al-
munament acceptat, com hem dit, que les monedes del
guns exemples ben estudiats, casos que fins i tot mostren
segle iv o del segle v transformades i molt desgastades
que va existir un ús abundant dels bronzes romans i, espe-
són una massa important de la moneda circulant. En re-
Monedes en ús en l’Antiguitat tardana a l’entorn pròxim de Valentia. Tomás Hurtado Mullor
/ 113
[page-n-116]
València la Vella (Riba-roja de Túria)
(Museu Visigot de Pla de Nadal): 1. Unitat
fraccionada de kelse (mitjans s. ii aC),
2. As fraccionat de Tiberi de Saguntum,
contramarcat amb DD (14-37 dC), 3.
Denari fraccionat de Septimi Sever de
Roma (193-211 dC), (Museu de Prehistòria
de València): 4. Nummus de Constanci II
del tipus FEL TEMP REPARATIO (353-360
dC), (Museu Visigot de Pla de Nadal): 5.
Nummus hispànic visigot, 6. Nummus de
Justinià I de Carthago 534-539 dC; Vil·la
romana del Sector Riu (Paterna) (Museo
de Ceràmica de Paterna): 7. Unitat d’arse
(130-72 aC), 8. Antoninià foradat de
Volusià de Roma. (251-253 dC),
9. Nummus del tipus FEL TEMP
REPARATIO (351-361 dC); C/ Agustí Olivert
(Cullera) (Museo de Historia y Arqueología
de Cullera): 10. AE3 retallat de Constantí I
o Crispo de Sirmium (324-325 dC), 11. AE4
fragmentat d’Arcadi, Honori o Teodosi II
de seca oriental (404-406 dC), 12. Possible
AE2 fragmentat; Punta de l’Illa (Cullera)
(Museu de Prehistòria de València):
13. Meitat fraccionada de saitabi (Segona
meitat del segle II aC), 14. AE2 fraccionada
de Teodosi de Constantinopolis (392395 dC); Senda de l’Horteta (Alcàsser)
(col·leccions privades): 15. Trient
pseudoimperial del tipus victòria amb
palma i corona a nom de Justí I,
16. Trient pseudoimperial del tipus
victòria amb palma i corona a nom de
Justí I, 17. Trient pseudoimperial del tipo
tipus victòria amb palma i corona a nom
de Justí I; L’Horta Vella (Bétera) (Museu
de Prehistòria de València): 18. Trient de
Ègica i Vítiza d’Egitania (695-702 dC),
19. Tremís de Vítiza, de Còrdova
(698-710 dC).
114 /
[page-n-117]
lació a un paviment, va aparéixer una moneda del tipus
però citarem alguna troballa en estrats de rebliment com
«FEL TEMP REPARATIO» (UE 2810) (fig. 9), i un estrat d’il·le-
un antoninià amb un important forat central de Volusià
gibilitat del jaciment (UE 2108), que comprén una àrea ex-
que va acabar en un femer (UE 2029) (fig. 8), com va ocór-
tensa, disposava de monedes de Fausta, de Valentinià II,
rer també amb un altre d’Aurelià (UE 2018).
dos d’emperadors de la dinastia valentiniana, un AE2 i
En l’enclavament rural de l’Horta Vella de Bétera,
una moneda molt degradada. D’igual manera, en una
amb restes anteriors dels segles ii i i aC i una cronologia
unitat estratigràfica (UE 2599), també dels moments finals
que comprén des del segle i al viii a més d’una fase emi-
de l’assentament, es van recuperar tres AE3 tan desgas-
ral, s’hi està intervenint dins un projecte dut a terme per
tats que fan impossible la seua classificació, excepte un
l’Ajuntament de Bétera i la Universitat de València dirigit
del tipus «FEL TEMP REPARATIO», circumstància que de-
per J. L. Jiménez i J. Burriel, amb la codirecció d’altres
nota la seua acceptació a pesar de la seua llarga manipu-
companys en les diferents campanyes empreses. Dins del
lació fins ací ja vista.
material numismàtic a l’estudi del qual ens hem aproxi-
En canvi, en examinar altres contextos, observem
mat, destaquem d’aquest moment la troballa que es va
que predominen unitats de farciments constructius, d’ani-
produir en la campanya XI, de l’any 2016, de dos trients
vellació, reutilització de material, etc., on la moneda va
encunyats entre finals del segle vii i inicis del viii, un d’Ègi-
arribar amb les terres aportades i, probablement, fora del
ca i Vítiza amonedat a Egitania (fig. 18), i un altre de Vítiza,
mercat dinerari de manera que no sempre és fàcil la seua
a Corduba (fig. 19). L’excavació al sector nord va posar al
interpretació. Les tres monedes republicanes trobades
descobert dues estances de caràcter artesanal. D’aquesta
en estrats d’època visigoda probablement estaven des-
fase en l’espai 1, on van aparéixer les monedes; era un en-
proveïdes de la seua funció original i van formar part de
torn d’explotació metal·lúrgica, amb la presència de dos
les capes de farciments d’anivellació de noves construc-
forns i material associat a la dita activitat, com gotasses
cions o transformades. Una moneda celtibèrica partida
de plom, que anul·laven diverses estructures de la granja
es va trobar en l’anivellació tardana del pati, en una zona
en què es va convertir la vil·la romana imperial en l’Anti-
oberta entre la domus central i la palestra (UE 4062), al
guitat tardana.
costat d’una moneda de la consagració de Claudi II. Una
Un altre jaciment, de què defenem el seu compo-
altra d’Arse (fig. 7), en l’anivellació per a la construcció de
nent rural amb estructures precàries i xicotets forns, en-
murs de l’estança m (UE 2426), i un as de Valentia, en l’ani-
tre altres restes, és la Senda de l’Horteta d’Alcàsser. Fins
vellació per a construir l’edifici de l’extrem nord-est (UE
ara coneixíem la troballa antiga d’un probable tresor de
2054). Diversos nummi, com un de Constanci I (UE 2105),
trients pseudoimperials del qual s’ha parlat de troballes
i altres irrecognoscibles, que no es poden catalogar, van
aïllades, que, unides a les fotografies reflectides en les
aparéixer en contextos semblants. Hi ha molts més casos
publicacions i a la generositat dels particulars que ens
Monedes en ús en l’Antiguitat tardana a l’entorn pròxim de Valentia. Tomás Hurtado Mullor
/ 115
[page-n-118]
han permés l’accés a diverses monedes, ens permeten
R. Plec i B. Mora estan posant aquestes peces en el pla
referir-nos a vuit peces, ben analitzades directament, ben
elevat que es mereixen.
conegudes a través d’il·lustració. Fins ara s’han identificat amb encunyacions d’imitació de Justinià I per part
Troballes litorals i del castrum o nucli urbà
d’E. Llobregat en els anys setanta, i de Justinià I i Justí II
de València la Vella.
per part de M. V. Febrer, i per Ll. Alapont i F. J. Tormo.
Les troballes litorals completen un panorama més
Nosaltres no n’hem vista cap de Justí II i sí de Justí I (figs.
complex i amb un numerari més variat en relació amb el
15, 16 i 17) i Justinià I, i, per tant, no podem asseverar que
ja exposat. Al Portus Sucronem (Cullera), en un context de
siga d’època de Leovigild.
destrucció d’un horreum i d’una possible tabernae de la
En les monedes de finals del domini visigot, dis-
segona meitat del segle v, sobre els quals es devia establir
minueix la quantitat d’or com s’aprecia en les de l’Horta
un viver, es van recuperar durant tres campanyes d’ex-
Vella de Bétera (figs. 18 i19). Aquestes contenen un grau
cavació, dirigides per M. Rosselló entre 2003 i 2006 en el
de puresa elevat, el que fa que es custodiara una mone-
carrer Agustí Olivert de Cullera, vint-i-nou monedes que,
da pseudoimperial a nom de Justinià I al Tresor de Santa
com ja estan publicades, respecte d’això, volem simple-
Elena, ocultat entorn de mitjan del segle xi. Una possible
ment remarcar les alteracions que van patir, com opera-
moneda de xicotet mòdul de la intervenció arqueològica,
cions de tallar, retallar, fragmentar o fins i tot tallar-ne la
dirigida a finals de la dècada passada per R. Martínez, M.
silueta (figs. 10, 11 i 12) de les monedes del segle iv de
Molina i G. Núñez, trobada en un context que, per la cerà-
manera que facilita i permet que, d’aqueixa forma, esti-
mica catalogada, es data entre l’últim quart del segle vi,
guen circulant en el segle v, amb una situació semblant a
moment de possible inici de l’assentament, i el primer
la d’un tresor a la ciutat, probablement coetani, troballa
del segle vii, moneda que una vegada neta, ens donarà
que es va radicar al carrer Avellanes de Valentia.
més informació numismàtica sobre un jaciment, la fi del
Amb una cronologia més baixa, les troballes de
qual s’ha datat durant la primera meitat d’aquest segle,
Punta de l’Illa van mostrar el fenomen descrit (fig. 14) i la
que ens posa en alerta sobre que, per a recuperar-les en
presència de moneda baiximperial i anterior (fig. 13), al
general, tenim la necessitat d’utilitzar ferramentes —com
mateix temps que monedes vàndales, bizantines, mol-
el detector de metalls o el tamisat— amb la finalitat de
tes de nord-africanes i nummi hispànics visigots, que van
localitzar els xicotets nummi tardoantics i obtindre així tot
aparéixer, a més, junts en un depòsit monetari, circums-
el material arqueològic, sobretot els citats nummi fabri-
tància que ha concorregut en altres punts mediterranis
cats des de la meitat del segle vi, que han sigut fins i tot
més al sud, com al Portus Ilicitanus (Santa Pola), Barri
poc atractius, tant per als furtius com per al col·leccionis-
de Benalúa, Alacant o Punta de l’Arenal (Xàbia). En l’àrea
me. L’inici de l’atenció per M. Crusafont i els treballs de
que ens ocupa fonamentalment, en concret un enclava-
116 /
[page-n-119]
ment de fundació ex novo per Leovigild de València la
Vella, durant les recents quatre campanyes que, des del
2016 fins al present any es desenvolupen —dins un projecte que ha portat l’Ajuntament de Riba-roja de Túria, la
Diputació de València i l’ICAC, sota la direcció arqueològica de J. M. Macias, A. Ribera, E. Huguet i M. Rosselló—,
s’han recuperat més de dues-centes deu peces, que s’estudien en un capítol d’aquesta obra, les de la campanya
de 2018, i, encara que només disposem d’alguns pocs
contextos, estan presents les monedes vàndales, bizantines nord-africanes i els nummi hispànics i les monedes
retocades. Entre les mencionades cal destacar les més
antigues, les republicanes i provincials romanes però en
configuració diferent de les manipulacions hi hagudes
específicament de particions dels dos lapses temporals
que s’han establit per al canvi d’era, ja que es fragmenten per a adaptar-les i perquè romanga un terç de l’original (figs. 1 i 2), prenent fins i tot, part de la plata de l’únic
denari altimperial arreplegat (fig. 3), com també, curiosament, un nummus de Justinià I de Carthago punxat
(fig. 6) igual que altres monedes aparegudes a Malacca
o Punta de l’Illa.
En la campanya de 2016, les tres monedes trobades
disposen de context: un AE3 de mitjan del segle iv (fig. 4);
a la zona 1, la de la muralla, en un context visigot des de
la segona meitat del segle vi fins a principis del segle vii;
a la zona 5, un nummus visigot amb monograma «M»
amb volutes (fig. 5), i a la UE 5003, va aparéixer en un farciment constructiu sobre el geològic de condicionament,
la ceràmica del qual ens porta a la segona meitat segle vi.
L’altra moneda provinent d’aqueix espai (concretament
de la UE 5002, que poguera ser de Valentinià III i que ha
sigut retallada) es va trobar en un nivell d’amortització de
les estructures visigodes anteriors —la UE 5003— que ha
aparegut en un context del segle vii o de principis del viii.
Recopilant
Aquest panorama ens mostra una gran complexitat i
constata que hi ha un reabastiment de moneda en el segle VI, tant d’encunyacions foranes com peninsulars, a pesar del manteniment d’anteriors monedes romanes que
havien portat a pensar en un desabastiment de moneda
des del segle V, a més d’assenyalar que algunes d’aquestes són les que estaven ja circulant a Hispània, però que
altres vénen de la mà dels vàndals i dels bizantins que estan establits a la província de Spania tant al sud-est com
a les Illes. La recuperació d’un nombre significatiu de la
moneda sepultada ens aproximarà al coneixement de les
monedes posades en el mercat i que circulen, si bé som
conscients que només disposarem d’una mostra molt
parcial relativa a aquella que va formar part del circuit dinerari existent en l’entorn de Valentia.
Monedes en ús en l’Antiguitat tardana a l’entorn pròxim de Valentia. Tomás Hurtado Mullor
/ 117
[page-n-120]
118 /
[page-n-121]
El vidre en època visigoda
M.ª Asunción Ramón
Des dels seus orígens, el vidre va permetre aconseguir una
perfecta imitació d’altres materials molt més costosos,
d’aquesta manera els recipients i, sobretot, els adorns
eren realitzats en aqueixa nova matèria que posseïa la
capacitat d’assemblar-se a qualsevol pedra semipreciosa.
A pesar d’això, el vidre va continuar sent un article de luxe
a l’abast d’uns pocs, fins que la introducció del bufat a
l’aire lliure per a la fabricació de recipients —les primeres
evidències de la qual es documenten a Jerusalem cap a
mitjan del segle i aC—, va aconseguir revolucionar aquesta artesania secular que va produir un profund canvi en el
seu ritme de producció. En aquells moments, segons les
fonts clàssiques, sembla que hi havia dues grans zones
productores de vidre: la costa siriana-palestina i Egipte,
on es devien localitzar els tallers primaris en què es fondia
la mescla a partir de matèries primeres, on s’elaborava un
◁ Vores de recipients de vidre trobats
a València la Vella en 2018.
tipus de vidre pur, més conegut com «vidre en brut», fabricat a partir dels seus components: sílice, estabilitzants
i fundents. Aquesta matèria va continuar exportant-se tradicionalment cap a Occident on van anar sorgint, a poc a
poc, múltiples oficines que, al final de la cadena de producció, transformaven aqueix vidre en brut importat en
producte acabat. Són els anomenats tallers secundaris,
identificats arqueològicament per la localització de les
restes del forn, una troballa molt escassa, de la qual sol
documentar-se només la cambra de combustió de planta
més o menys circular. A falta d’això aporten informació altres restes com ara cresols, lingots en brut, materials per a
reciclatge o rebutjos de fabricació. A la península Ibèrica
s’han documentat una trentena d’oficines que haurien estat elaborant vidre bufat des del segle i dC, per a assistir a
l’expansió d’aquesta artesania, a partir de la segona meitat del segle iii dC, on es multiplica el nombre dels tallers
documentats. No obstant això, hi destaquem que els tallers datats en els segles vi i vii són escassos i van haver de
/ 119
[page-n-122]
Segles i-ii
Segles iii
Segles iv-v
Segles vi-vii
Mapa dels tallers de vidre i la seua documentació
arqueològica a la península Ibèrica.
Representació d’un taller vidrier.
seguir les mateixes pautes constructives i manufactureres
que en segles anteriors. Fet d’altra banda constatable en
il·lustracions altmedievals, on apareixen aquests xicotets
forns en funcionament.
Al jaciment de València la Vella, durant la campanya
de l’any 2016, es va excavar en l’interior del recinte murallat, en què van aparéixer distints estrats superposats relacionats amb la construcció de la muralla (UE 1004, 1010,
1012) que discorren fins a un nivell irregular més llis (UE
1015); aquest últim ha sigut considerat com un farciment
que està format amb restes dels materials de construcció
i domèstics, utilitzats pels constructors. Al costat dels materials ceràmics i metàl·lics que han datat el moment de la
construcció de la muralla en el segle vi, van aparéixer dos
fragments de cresols i tres lingots de vidre en brut que van
haver d’estar relacionats amb la manufactura del vidre.
Els fragments de cresol són dues peces ceràmiques
amb una capa de vidriat superficial, primera evidència
que hi havia un taller relacionat amb la fabricació de vidre
en aquest lloc.
També hem documentat tres lingots de vidre en
brut, procedents d’Orient on s’han localitzat els llocs de
producció primaris, com ja hem apuntat amb anterioritat. Un d’aquests va aparéixer a la UE 1015, es tracta d’una
peça de 4,3 x 6,0 cm de vidre de color verd maragda amb
capes de concreció daurades en algunes parts i una lleu-
120 /
[page-n-123]
gera irisació en altres. Els dos restants procedeixen de la
UE 1010; són de coloració verda oliva amb una capa de
concreció blavosa, aquests dos últims ens donen unes
dimensions d’1,3 x 3,3 cm i 4,5 x 6,7 cm respectivament.
Aquest tipus de lingots també apareix a València, al taller
del carrer Sabaters. Es tracta d’un xicotet forn vidrier amb
activitat productiva i de transformació a partir de materials importats o de reciclatge, la qual cosa ens fa definir-lo
com a taller secundari dedicat principalment a l’elaboració de productes d’ús quotidià i de baix cost, que degué
estat en funcionament des de finals del segle iii i durant el
segle iv. Aquestes proves, encara que escasses, ens estan
suggerint l’existència d’un xicotet taller dedicat a la manufactura de vidre corrent de taula, que produïa importacions de vidre en brut com a conseqüència d’un escàs encara que existent comerç reduït en aqueix moment, amb
tota probabilitat des d’Orient Pròxim.
El grup més homogeni de la col·lecció és, sens dubte,
la sèrie formada per fragments de vores exvasats de perfil
reentrant, de llavi engrossit i polit al foc, i de bases àpodes. Apareguts en els estrats de farcit (UE 1007, 1008, 1010,
1015), pertanyen als tipus Feyeux 81. L’horitzó cronològic
d’aquestes sèries va ser molt ampli, van aparéixer en la primera meitat del segle v, i van persistir en els segles vi i vii, i
fins i tot en la centúria següent.
Aquest tipus de recipients es va utilitzar fonamental-
Conjunt de vidres apareguts a València la Vella el 2017:
recipients i lingots.
ment per a menjar o per a beure indistintament, en els gots
de grandària intermèdia inferim una funcionalitat ambivalent; per un altre costat els de menor diàmetre van ser destinats probablement als líquids o la il·luminació. Podríem
detectar serveis de taula complets formats per plats, bols
El vidre en època visigoda. M.ª Asunción Ramón
/ 121
[page-n-124]
Conjunt d’ampolles de vidre procedents de la necròpoli de València.
i gots, encara que també hi han aparegut en contextos funeraris. El tret més característic d’aquests perfils és la vora
engrossida i polida al foc, generalment exvasada i sinuosa
amb engrossiment en la cara interna de la paret, en alguns
casos apareixen línies de polit paral·leles a la vora, les bases són àpodes amb engrossiment de vidre en el centre i
restes de marca de puntill. El grup que estudiem està constituït per peces llises sense decoració, els plats i bols són
122 /
de parets obertes; d’aquests hem reconstruït dues formes
completes seguint els paràmetres que marquen aquestes tipologies. Els gots són troncocònics i, a pesar de la
seua pervivència, ja en el segle vi van passar a ser formes
menys freqüents. Aquesta modalitat va ser progressivament substituïda per les copes de tija identificades amb
el tipus 111 d’Isings, ja que la troballa de tres bases amb
restes de la tija central ens fa apuntar en aquest sentit.
[page-n-125]
Predomina la coloració groguenca, on observem
sempre variacions que van des del groc verdós o melat al
verd clar, en tonalitats més netes. En aquest conjunt detectem fragments grocs verdosos d’aspecte més deslluït,
creiem que en part a causa del reciclatge, molt freqüent
en aquests segles. La qualitat del vidre és bastant mediocre, amb profusió de filaments i bambolles, conseqüència
d’un enfornat deficient.
Els fragments de vora de llavi engrossit documentats
s’identifiquen amb produccions molt esteses en l’àmbit
peninsular i forà. Es poden trobar a països mediterranis com França, Itàlia o Croàcia, però és a la península
Lingots de vidre en brut d’importació
per al seu processat local.
Ibèrica on assistim a una veritable eclosió d’aquestes
formes, on són summament freqüents en jaciments dels
segles v, vi i vii. Cal citar exemples a València, al jaciment
de l’Almoina. També podem reconéixer-los a Portugal; la
zona sud-oriental peninsular, principalment a Carthago
Spartaria i a Benalúa; a Saragossa i la seua província;
de subjecció dels recipients ja des del segle i, fet que ens
a Galícia, i deixem sense citar, a més, altres centres no
porta a intuir la seua pertinença a formes tancades, del
menys importants.
tipus Isings 120 i semblants.
També a la UE 1010 va aparéixer un fragment de
El vidre d’època visigoda es pot identificar, princi-
vora, coll i arrancada de paret d’un ungüentari globular,
palment per una línia de continuïtat en els models i una
semblant al tipus Isings 68. Aquests recipients de dubtosa
degradació en l’execució, que acreditava la tendència es-
funcionalitat van poder dedicar-se tant a la contenció d’un-
bossada en segles anteriors. Els perfils són menys variats,
güents com a l’ús domèstic o funerari. La troballa d’aquesta
desapareixen models específics del segle v, com les vores
tipologia, per un altre costat molt comuna a les províncies
en arestes vives o les gerres i botelles de vora exvasada
occidentals de l’Imperi en estratigrafies del segle vi, ens
decorades amb fils grossos. També es caracteritza per ser
mostra l’amplíssima pervivència d’aquestes formes, els ini-
un període de contrastos: al costat de produccions poc
cis de les quals podem trobar-los en el segle i.
acurades i massives, van sorgir peces elitistes, general-
Finalment cal assenyalar un fragment d’ansa nervada de secció en cinta. És una de les formes més corrents
El vidre en època visigoda. M.ª Asunción Ramón
ment de funció ritual, que confirmen la pervivència d’una
producció molt minoritària d’articles de luxe.
/ 123
[page-n-126]
124 /
[page-n-127]
Evidències funeràries rurals
al territorium de Valentia
entre els segles vi i vii dC
Joaquim Botella Pascual
Introducció
Dins del món funerari, en l’àmbit topogràfic trobem dues
vessants: la urbana i la rural. A la primera, vinculada a ciutats, hi corresponen nuclis de cert rang jurídic, polític, administratiu i religiós, on els cementeris estan ben definits
i jerarquitzats com és el cas de Valentia entre altres grans
metròpolis. La segona, la rural, correspon a una àrea més
heterogènia i diversa, on s’enquadren les villae, vici i altres
estructures rurals on, per proximitat, poden tindre en relació agrupacions funeràries o cementeris rurals. Tot i que
aquest nexe no sempre és clar, ja que arqueològicament
és difícil de constatar, com veurem a continuació. A més,
aquestes restes funeràries mostren una varietat tipològica
molt heterogènia i diversa al llarg dels segles vi i vii dC, arran de l’herència romanovisigoda que es materialitza en
l’arquitectura funerària.
◁ Àmfora de la càmara sepulcral de la Senda de l’Horteta
(Alcàsser). Museu de Prehistòria de València.
El territorium de Valentia: distribució de les evidències
funeràries rurals entre els segles vi-vii dC
L’aspecte geogràfic és clau i fonamental per entendre i donar context a la distribució espacial de qualsevol
territori. En aquest cas, el territorium de Valentia, àrea
d’influència de la Ciutat, s’ha d’emmarcar entre la serra
Calderona, al nord; la serra d’Utiel i l’altiplà de Requena,
a l’oest; la serra de Martés, al sud-oest, i per la ribera del
Xúquer amb l’Albufera i el mar Mediterrani, a l’est. A més,
queda enquadrat també pels rius Túria, Magre i Xúquer.
Posant-nos en context, durant els segles v i vii dC, el
territorium de Valentia sofrirà un seguit de transformacions, influïdes pel conflicte entre visigots i bizantins. Però
també s’esdevindran canvis per qüestions econòmiques,
com serà la vinculació dels enclavaments al litoral per la
importància dels llaços comercials que oferia el mar.
Assistim a un procés de reactivació del mercat marítim, com va ser el cas del Portum Sucrone, on s’han
documentat restes d’àmfores, vidres, ceràmica de cui/ 125
[page-n-128]
Aixovars de las càmeres sepulcrals del territori de Valentia.
na, vaixella de taula i ungüentaris procedents de tot el
Mediterrani.
Mitjançant l’aplicació dels Sistemes d’Informació
Geogràfica s’ha cartografiat el territorium de Valentia. A
l’hora d’analitzar un territori cal estudiar una sèrie d’aspectes geogràfics que poden mostrar relació amb les evidències funeràries.
El primer factor que cal tindre en compte és la
vinculació amb les zones d’hàbitat, és a dir, hem d’as126 /
sociar els cementeris als nuclis de població, tant en el
món urbà com en el rural. Aquest nexe s’observa molt
clarament en els cementeris urbans, però de manera
més difusa en els rurals, perquè hi ha casos on no es
coneix l’enclavament rural, aleshores es cataloguen
com a soterraments aïllats o també, si hi ha un gran
nombre de sepultures, pot ser que diverses comunitats
rurals d’una zona concreta depositaren els seus difunts
en un mateix cementeri.
[page-n-129]
Tipologia de les evidències funeràries
Nuclis urbans
Cambra sepulcral
Diversa
Seu episcopal
Cista
Llosa
Ciutat
Covatxa
Tegulae
Mapa del territori de Valentia amb els nuclis urbans i les evidències funeràries.
Però aquest nexe no sempre és tèrbol, per exemple
observem relació amb enclavaments rurals a les sepultures de La Solana (Utiel), amb l’hàbitat d’El Ardal (Caudete
de las Fuentes) i a les inhumacions de la Font de Mussa.
També trobem vincles amb un possible assentament militar com pot ser el cas de la Senda de l’Horteta.
El segon factor és la relació que hi ha amb les vies
de comunicació terrestres, les quals es configuren per les
calçades romanes com la via Augusta, les vies secundà-
ries i finalment els camins, sendes i vies pecuàries actuals.
Si analitzem amb els SIG la distància dels nous jaciments,
respecte de la via pecuària més pròxima, s’observen uns resultats d’uns 326 m de mitjana. A més a més, les restes més
llunyanes no superen els 850 m, fet que evidencia vincles
entre ambdós punts i una articulació de l’entorn rural.
Finalment, el tercer factor n’és la relació amb els recursos hidrològics, principalment els rius, els quals són
clau per als assentaments humans. Per exemple, els estu-
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC. Joaquim Botella Pascual
/ 127
[page-n-130]
dis de la zona del sud-oest de Salamanca revelen que els
pedra, depositades horitzontalment o a doble vessant, i
rius són un tret geogràfic amb llaços amb les necròpolis
les inhumacions de tipus cista, que són estructures sim-
rurals que s’ubiquen en petites elevacions que segueixen
ples fetes de pedres col·locades verticalment als límits
el curs fluvial.
de la fossa, i que poden tindre una coberta formada per
Per cercar aquesta relació, hem repetit el procés
una o múltiples lloses ‘tegulae’, o no tindre coberta. Les
analític anterior i hem comprovat com jaciments com el
inhumacions en cista són utilitzades des de la prehistòria.
de la Senda de l’Horteta es trobava a una distància de
Però dins d’aquests contexts, la cronologia d’ús comprén
poc més de 200 m respecte del barranc de Picassent. Cal
entre els segles iv i vii dC, amb possible continuïtat durant
destacar que, si analitzem la toponímia actual, com els
les primeres comunitats musulmanes, com són les huit
de la Font de Musa i de Sant Sofí fan referència a punts
sepultures del Cabezo de Aleja (Ricote, Múrcia).
d’extracció d’aigua.
Per exemple, a La Solana (Utiel), hi ha un grup de
tres fosses amb coberta de lloses. A Las Suertes (Villar del
Arquitectura funerària
Arzobispo), hi ha un conjunt de cinc soterraments amb
Les evidències funeràries documentades al territo-
coberta de lloses. I als Xarcons (Monserrat d’Alcalà), hi ha
rium de Valentia mostren un món funerari heterogeni i
un soterrament aïllat de caràcter col·lectiu amb tres indi-
divers entre els segles vi i vii dC, les quals presenten un
vidus al seu interior, amb una arquitectura de tipus cista i
llegat de la tradició romanovisigoda i posteriorment algu-
coberta de lloses.
nes tindran continuïtat durant el segle viii dC.
Prosseguint amb la tipologia de l’arquitectura fune-
D’una banda, tenim les estructures amb coberta de
rària, cal destacar les construccions subterrànies descri-
tegulae, característiques de les zones més romanitzades,
tes com cambres sepulcrals, com són les de Los Praos
que eren col·locades planes o a dues aigües coronades
(Requena), la Senda de l’Horteta (Alcàsser) i el Romaní
o no amb imbrex; damunt d’una rasa simple o al mateix
(Sollana). Aquestes criptes eren construïdes excavant la
sòl sense excavar. Són una assimilació de les estructures
marga; la seua estructura era d’un corredor d’accés amb
emprades en el segle i aC per a les incineracions roma-
una entrada, segellada per una llosa de grans dimensions,
nes i, a la nostra àrea d’estudi, s’emmarquen cronològica-
que conduïa a una estança amb volta, on s’inhumaven els
ment entre els segles ii i vii dC; per exemple, a la Font de
individus al seu interior.
Mussa (Benifaió) tenim un cementeri rural amb soterra-
Les cambres sepulcrals evidencien la complexitat
ments de tipus tegulae a doble vessant, prop d’una villa
dels rituals funeraris que hi havia entre els segles vi i vii dC.
a la mateixa partida.
Dins de l’àmbit peninsular s’observen paral·lels amb la
D’altra banda, de l’arquitectura funerària de tradició
mateixa àrea valenciana, però fora del territorium de
visigoda devien ser les fosses amb coberta de lloses de
Valentia, com són la Falquia (Beneixida), la cripta d’Anna
128 /
[page-n-131]
(Anna) i les Llomes (Bocairent). D’altra banda també cal
cambra funerària plena de diferents tipus de ceràmiques:
fer referència a la construcció excavada en la roca d’Erca-
àmfores africanes del tipus Keay LXXII i Keay LXXIX amb
vica, la qual presenta semblances significatives amb les
decoració incisa des del segle v fins a final del vi dC, àm-
cambres sepulcrals de l’àrea valenciana.
fores de petit format com la Keay LXXI, a mà/torneta del
Finalment, en l’àmbit tipològic caldria referenciar
tipus FPHW 8. De ceràmica de cuina africana tardana, cal
una sèrie de construccions funeràries descrites com a
destacar-hi les cassoles FCW 12.1, FCW 25.1 i una possible
«covarxes», que van ser trobades a la Huerta de Arriba
FCW 24.1, tapadores, un morter, bol/pàtera, bols carenats,
(Bunyol) i la Font de Sant Sofí (Llaurí); i a l’individu so-
bols amb tub abocador, olles, alfàbies de tub abocador,
terrat dins de la sitja núm. 5 del jaciment de la Senda de
gerra amb boca de pessic que data entre el 575-650 dC.
l’Horteta (Alcàsser).
També hi ha una olleta de ceràmica comuna regional,
un bol amb tub abocador i gerra de ceràmica comuna ei-
Cultura material i aixovar funerari
vissenca i, per acabar, la ceràmica comuna indeterminada.
La cultura material dels segles vi i vii dC que ha sigut
La riquesa ceràmica del jaciment de la Senda de
identificada a les inhumacions analitzades és heterogè-
l’Horteta evidencia la diversitat dels contactes comercials
nia: agulles, anells, arracades, ceràmiques i granadures
que hi havia durant els segles vi i vii dC entre el litoral va-
de collar entre altres. Encara que en molts casos les se-
lencià i les diferents regions del Mediterrani.
pultures no tenen cap tipus d’aixovars sinó exclusivament
Pel que fa a l’ornament de l’aixovar funerari, cal fer
les restes òssies, ja que segueixen rigorosament el ritus
referència als anells de Los Praos (Requena) i el Romaní
cristià, on l’únic que importa és el món espiritual, on la
(Sollana) amb dimensions idèntiques (Ø: 2,2 cm). El pri-
voluntat era conservar el cos per la creença en la salvació
mer és una baga d’argent de secció de cinta amb ins-
i vida eterna.
cripcions o símbols de línies i punts a la part plana del
Majoritàriament l’aixovar referenciat deu formar part
cèrcol. Aquest presenta paral·lels amb els cementeris
de l’ornament personal de l’individu, amb excepció dels
de Naharros (Sevilla) i Castiltierra (Segovia). El segon és
materials ceràmics, per exemple, als Xarcons (Montserrat
tracta d’un anell de bronze amb decoració encastada a la
d’Alcalà) amb la gerra de color beix amb ansa i línies inci-
muntura i creu rodejada per un cercle d’un centímetre de
ses al coll i cos globular; i la ampolla de color ocre, base
diàmetre aproximadament. Aquest presenta semblances
lleugerament còncava, cos ovoide, coll estilitzat i coll
amb anells trobats en diferents cementeris visigots com
motlurat, que va ser trobada a l’interior de la cambra se-
a Piña de Esgueva (Valladolid), Duratón (Segovia), Los
pulcral del Romaní (Sollana).
Balconcillos (Conca) i Castiltierra (Segovia).
Però sens dubte, el cas més significatiu és el de la
Seguint amb el repàs de l’aixovar funerari, cal fer
Senda de l’Horteta (Alcàsser), on es va descobrir una
referència a les arracades de plata, amb secció circular i
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC. Joaquim Botella Pascual
/ 129
[page-n-132]
1
Tipologia funerària de l’àmbit valencià (ss. VI-VII dC)
1.- Sepultures amb coberta tegulae: plana, dos aigües, i a dos
aigües amb ímbrex.
2.- Sepultura amb coberta de lloses.
3.- Sepultura excavada en la roca amb coberta de lloses i tegulae.
4.- Sepultura amb paredat i coberta de lloses.
5.- Sepultura amb coberta de lloses.
6.- Cambra sepulcral de la Senda de l’Horteta
(Alapont i Tormo, 2005: 174)
7.- Sitja amb ús funerari de la Senda de l’Horteta
(Martínez-Porral et al., 2015: 200)
2
6
130 /
3
4
7
5
[page-n-133]
acabaments als extrems en forma de ganxo com és la de
Los Praos (Requena) i la del Romaní (Sollana), també d’argent i circular, però amb dos forats i una secció còncava
amb un fi rebaixament en un dels dos extrems; les agulles
amb caboixó i les granadures de pasta vítria dels Xarcons
(Montserrat d’Alcalà). I finalment hem de fer referència al
braçalet de bronze de la Font de Mussa (Benifaió).
Conclusió
El territorium de Valentia és un clar exemple de la
complexitat i heterogeneïtat que presenten els segles vi i
vii dC, moment de conflictes i inestabilitat amb la pugna
entre bizantins i visigots pel territori del litoral del sud peninsular, on l’àrea valenciana va jugar un paper clau amb
jaciments com la Senda de l’Horteta i València la Vella, o
la mateixa seu episcopal de Valentia. A més, cal assenyalar
que els fluxos comercials i les relacions del territorium de
Valentia amb la resta de regions de la Mediterrània seran
importants com s’ha documentat al Portum Sucrone o a
la riquesa de materials ceràmics de la Senda de l’Horteta.
També hem de ressaltar que, gràcies a l’aplicació del
SIG, podem veure que hi ha una estructuració del territorium de Valentia, a la qual s’adapta la ubicació dels cementeris i evidencien una connexió significativa amb el
seu entorn geogràfic, a través de les vies de comunicació,
els nuclis de població i els recursos hidrològics.
El batibull tipològic de les tombes en aquest moment pot ser la conseqüència d’una falta d’ordre en les
pràctiques funeràries d’aquest període per part de l’Església, que posteriorment es corregirà en els cementeris
medievals. També aquesta heterogeneïtat potser representa les diverses pràctiques rituals dels contingents de
població que habitaven en el territori: visigots, bizantins
i hispanoromans.
En definitiva, els segles vi i vii dC són un període de
temps en constant transformació, com ens indiquen l’arquitectura i els aixovars funeraris, on les petjades visigodes es barregen amb les romanes i donen com a resultat
una rica diversitat cultural que es plasma tant en la ciutat
com en el món rural.
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC. Joaquim Botella Pascual
/ 131
[page-n-134]
132 /
[page-n-135]
El Tolmo de Minateda:
de Senable a Teodomir
Sonia Gutiérrez Lloret
Universitat d’Alacant
Un camí en la història
El Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete) és un important
jaciment situat al sud-est de la província d’Albacete, a la
vall de Minateda-Agramón, al costat del rierol de Tobarra,
que domina la via natural que comunica les terres de l’interior de la Meseta amb el sud-est costaner de la península Ibèrica. El descobriment casual el 1987 d’una inscripció
llatina de l’emperador August (any 8/9 de la nostra era)
va reactivar l’interés social per un enclavament oblidat i
va suposar l’inici d’un projecte sistemàtic d’investigació i
difusió patrimonial a El Tolmo de Minateda i el seu territori que, al llarg dels seus més de trenta anys de vida, ha
implicat diversos actors socials amb importants conseqüències en el teixit social de la regió.
Aquest projecte sistemàtic, dirigit per la Universitat
d’Alacant en col·laboració amb el Museu d’Albacete, ha
◁ Planta del grup episcopal, amb diverses propostes restitutives
de l’interior de l’aula basilical del palau episcopal.
[© Tolmo de Minateda, adaptat per D. Kiss].
sigut impulsat per la Junta de Comunitats de Castellala Manxa, que n’ha aconseguit entre altres fites la declaració com Bé d’Interés Cultural el 1992, la creació
d’un centre d’interpretació en el lloc i l’obertura del
Parc Arqueològic d’El Tolmo de Minateda a principis
de març de 2019. El seu lema museogràfic: «Una ciutat
en el camí. Un camí en la història», il·lustra el significat
històric d’un assentament, condicionat en gran manera per la seua posició estratègica en un important eix
de comunicació.
Aquest corredor secular és una calçada documentada per diversos mil·liars des d’almenys l’època iberoromana, que unia llavors Complutum (Alcalá de Henares)
amb Carthago Nova (Cartagena). El mateix camí va comunicar en època medieval Tulaytula, el nom àrab de
la visigoda Toletum (Toledo), amb la nova ciutat de
Mursiyya (Múrcia), fundada per l’emir ‘Abd al-Raḥmān ii
a principis del segle ix, quan Hispània ja era al-Andalus. Precisament en aqueix mateix itinerari, descrit pel
/ 133
[page-n-136]
geògraf d’Almeria al-Udrī, es menciona per primera ve-
els segles xix i xx, amb un conjunt de cases cova abando-
gada de forma expressa una Madinat Iyyuh, la ciutat
nades definitivament amb la crisi de l’espart i l’emigració
d’Iyyuh, entre Cieza i Tobarra, que avui sabem que cor-
rural a la perifèria industrial, en un impàs inversament
respon inequívocament a les ruïnes del nostre Tolmo de
proporcional a l’interés científic que van començar a des-
Minateda. Aquest nom àrab va perdurar en la documen-
pertar les seues ruïnes.
tació baixmedieval per a denominar no sols la mola d’El
Sense minva dels importants resultats obtinguts en
Tolmo, sinó també els seus veïns, inclosos la font, el pont
tots els registres de la seua diacronia, a la qual se suma
i l’heretat de Medinatea o Medinateda, fins a fixar en la to-
el santuari neolític de Minateda, inclòs al parc arqueolò-
ponímia la memòria de la vella ciutat. El lloc va mantin-
gic, un dels resultats més nous i imprevistos del projecte
dre la seua importància vial a través de la casa de postes,
ha sigut, sens dubte, la magnitud i singularitat de la seua
situada al camí Reial de Múrcia a Castella, i la venda de
fase altmedieval, com també la seua importància histò-
Minateda, en ús fins al replantejament de la N-301 a prin-
rica. Avui se n’accepta majoritàriament la identificació
cipis dels anys vuitanta del passat segle. Aquest eix radial
amb la nova seu episcopal d’Eio o Elo, segons les distin-
va acollir també el ferrocarril Albacete–Cartagena des de
tes grafies de les actes conciliars, i amb la Madīnat Iyyuh
1865, amb un baixador a Minateda, i l’autovia A-30, fins
mencionada en el famós tractat de capitulació firmat en-
a conformar l’embolic de vies que s’entrecreuen avui als
tre Teodomir («Theudimer» en les fonts llatines i «Tudmīr»
peus d’El Tolmo, com a testimoni material de la impor-
en les àrabs) i ‘Abd-‘al-Azīz Ibn Mūsà, fill del conquistador
tància històrica d’un camí secular.
Mūsà, l’abril de l’any 713.
Una ciutat en el camí: Ilunum, Eio, Iyyuh, Minateda
la monarquia visigoda a principis del segle vii, al costat
La primera va ser una nova seu episcopal creada per
La seua posició estratègica va afavorir una llarga
de Begastri (Cabezo de Roenas, Cehegín, a Múrcia), per
ocupació entre la prehistòria i l’època contemporània,
a integrar els territoris dependents dels bisbats d’Ilici i
amb solucions de continuïtat i dos moments particular-
Carthago Spartaria, que encara romanien en mans bi-
ment significatius des d’una perspectiva urbana: la fase
zantines. La segona, Madīnat Iyyuh, va jugar un impor-
iberoromana, com un important oppidum i municipi tes-
tant paper geopolític a la regió de Tudmir, almenys fins
tificat per l’epigrafia, identificat probablement amb la ciu-
a la fundació de la ciutat de Múrcia l’any 825, construïda
tat d’Ilunum, i després d’un parèntesi, la fase altmedieval,
com a nova capital de la regió en detriment precisament
quan va ressorgir com a centre urbà durant l’època visigo-
d’Iyyuh, que segons les fonts escrites, va ser destruïda en
da i el primerenc al-Àndalus, per a decaure amb el califat
aquell moment. Aquesta denominació, que no és sinó la
Omeia de Còrdova. Freqüentat durant la baixa edat mit-
transcripció a l’àrab del nom de Teodomir, va ser primer
jana i l’edat moderna, el turó va tornar a habitar-se entre
el referent d’un domini imprecís, sotmés per capitulació
134 /
[page-n-137]
1. Situació d’El Tolmo de Minateda; 2. Tram meridional de
la via Cartagena-Toledo (segons P. Sillières); 3-4. Via fèrria,
N-301 i A-31 al seu pas junt a El Tolmo
[© Tolmo de Minateda, adaptat per V. Amorós].
acordada, i que va acabar designant, des d’època d’ᶜAbd
al-Raḥmān una divisió administrativa d’al-Àndalus, la
cora de Tudmīr, almenys fins a la caiguda del Califat
(kūra en àrab, del grec chóra). El territori que administrava el dux Teodomir va quedar reflectit en el Pacte per les
ciutats que s’hi mencionen (set o vuit, segons versions) i
de les quals han sigut clarament identificades Auryūla/
Oriola, Lūrqa/Lorca, Laqant/Alacant, Ilš /Ilici a l’Alcúdia
d’Elx, Mūla/Cerro de la Almagra a Cehegín i Buq.sr.h/
Begastri, que definien una província al sud-est d’al-Àndalus (les actuals províncies de Múrcia, sud d’Alacant,
est d’Albacete i nord d’Almeria). S’hi han proposat altres
emplaçaments per a Balantala/Baltana en àrees geopolíticament diferenciades, com Villena i València, sense
consens científic.
El Tolmo de Minateda: de Senable a Teodomir. Sonia Gutiérrez Lloret
El descobriment d’una civitas episcopal
L’alta edat mitjana ha revelat una important i insospitada ocupació d’època visigoda, que va continuar durant
el primerenc al-Àndalus sense aparent solució de continuïtat. Un dels més significatius descobriments d’aquests
anys ha sigut, sens dubte, l’espectacular complex episcopal construït ex novo a l’acròpolis del turó, com correspon
a una nova seu episcopal, i la constatació arqueològica de
l’abandó d’aquesta i la transformació gradual en un barri
domèstic d’època islàmica; una seqüència diacrònica altmedieval única en el seu gènere, que ha convertit El Tolmo
de Minateda en un referent internacional per a l’estudi de
l’alt edat mitjana i del procés d’islamització, en permetre
estudiar el canvi cultural en totes les seues dimensions materials (espai social, arquitectura, ceràmica, moneda, etc.).
/ 135
[page-n-138]
Seqüència i fases
del complex episcopal
[© Tolmo de Minateda,
adaptat per V. Amorós].
No sabem si l’antic municipi romà d’Ilunum va influir
en l’elecció del turó d’El Tolmo com a emplaçament urbà
per part de l’Estat visigot, encara que el més probable és
que el factor determinant fóra la seua posició. De fet, l’edilícia que representa l’autoritat eclesiàstica del bisbat d’Eio
no reocupa edificis anteriors sinó tot al contrari, com es
constata en la transformació topogràfica del seu solar, on
es tallaran un seguit de terrasses que amortitzen qualsevol vestigi precedent, per a dissenyar després, sobre la
roca, el projecte constructiu ex novo que permet l’edificació des dels seus fonaments del complex episcopal.
Les dades estratigràfiques i materials en situen la
reviviscència en el trànsit del segle VI al VII (c. 600 dC).
De moment, coneixem poques però molt significatives
136 /
evidències de la magnitud del dit projecte urbanístic: es
recondiciona el camí rodat rupestre d’accés a la ciutat, al
mateix temps que es construeix un baluard defensiu per
a protegir la porta torrejada, que engloba al seu interior
les ruïnoses fortificacions ibèriques i romanes; es fortifica també l’acròpolis; s’urbanitza tota la superfície del
turó amb instal·lacions industrials, habitatges i edificis
públics, i s’alça el grup episcopal (catedral, baptisteri i
palau episcopal). En aquest complex d’edificis l’autoritat
eclesiàstica podia desplegar totes les funcions litúrgiques, administratives i residencials que li eren atribuïdes. Per això, l’elecció del seu emplaçament al centre
de l’altiplà superior, visible des de qualsevol punt de la
ciutat i del seu entorn més immediat, evidencia la im-
[page-n-139]
portància simbòlica i jeràrquica d’aquests edificis dins
de la trama urbana.
Com a espais destinats a la litúrgia, el complex d’Eio
disposa d’una catedral i un baptisteri construït als seus
peus. L’església és una construcció basilical de tres naus,
amb santuari absidal col·locat de forma canònica a l’est.
El baptisteri és en realitat una prolongació de la basílica
—amb una lleugera desviació en l’orientació— ja que es
distribueix també en tres naus separades per pilars i cancells. L’espai central és el que allotja la piscina baptismal
amb una planta originàriament cruciforme, que va patir
nombroses transformacions i una progressiva reducció
de grandària. Tant al voltant de l’església com en menor
grau en el seu interior, han aparegut nombroses sepultures contemporànies al seu ús litúrgic on, per regla general,
és freqüent trobar diverses deposicions, que conformen
un cementeri ad sanctos que complementa les necròpolis
extraurbanes situades al llarg de la via i entorn de possibles edificis religiosos suburbials, com se sospita en el cas
del turó frontaler d’El Lagarto, situat davant per davant
del Tolmo, a l’altre costat del rierol de Tobarra.
El conjunt es completa amb un edifici frontaler a
l’església, compost per més d’una desena d’espais aline-
Planta i secció acumulativa de las forficacions de El Reguerón,
a la porta de la ciutat [© Tolmo de Minateda].
ats, entre els quals destaca la gran aula basilical (7,5 m
d’amplària per 17,3 m de llargària), amb contraforts o
pilars interiors, perpendicular a l’eix litúrgic de l’església
—és a dir, disposada de nord a sud— i dividida en dues
naus separades per una columnata central de què només
es conserven les talles circulars en la roca sobre les quals
devien anar alçats els fustos. Encara que l’edifici va ser
molt espoliat, s’hi han trobat restes de l’afonament de la
El Tolmo de Minateda: de Senable a Teodomir. Sonia Gutiérrez Lloret
seua testera septentrional amb indicis de finestres geminades i un pis alt, sostingut per pilars interiors i columnes.
L’edifici, separat de l’església per una plaça i un pòrtic, ha
sigut interpretat com la domus episcopi o palatium episcopal, amb ambients de caràcter públic destinats a l’administració i a l’audiència, i altres propis de l’àmbit privat
del bisbe, els testimonis estructurals del qual són menys
/ 137
[page-n-140]
llorejades, trobades exclusivament a l’església i a l’aula basilical del palau episcopal. També s’hi han trobat diversos
elements litúrgics metàl·lics, entre els quals s’han pogut
reconéixer lluernes, llums de tipus copte-bizantí, sistemes
de suspensió i penjolls de creus i corones votives. Del complex monumental procedix també un dels volums més
significatius de moneda visigoda no atresorada trobada
en contextos estratigràfics (trients d’Ervigi, Ègica i Vítiza) i
alguns productes d’importació, entre els quals destaquen
per la seua quantitat les tapadores d’UWW1 spouted jugs
de possible origen oriental, que evidencien el consum de
productes d’alt cost per part d’aquests grups urbans. És
precisament el paper del bisbe en l’organització fiscal i
l’activa participació de les elits urbanes en la captació tributària, en especial la figura del dux, el que explica la importància de la ciutat en el context de la conquista islàmica i la seua inclusió en el territori del Pacte de Teodomir,
com una de les ciutats que va mantindre fins i tot la seua
Perspectiva isomètrica del grup episcopal, amb diverses
propostes restitutives de l’interior de l’aula basilical de la domus
episcopi [© Tolmo de Minateda, adaptat per D. Kiss].
capitalitat, o almenys un paper central, fins a la fundació
de Múrcia com nova capital de la cora de Tudmir.
La ciutat de Teodomir: de civitas a Madīna
La vida litúrgica i administrativa del bisbat, reflectida
evidents. El palatium aglutinava, en conseqüència, tots
arqueològicament i arquitectònica pel complex episco-
aquells espais destinats a l’exercici de l’activitat adminis-
pal, va haver de mantindre la seua funció original fins a
trativa i representativa del bisbe, en les mans del qual es
principis del segle viii, quan es va iniciar una dessacralitza-
trobava, a més de la gestió religiosa de la diòcesi, el con-
ció que va culminar amb la desaparició de l’església i de la
trol fiscal del territori adscrit a aquesta.
domus episcopi, ja avançada la centúria. El context històric
Se’n conserven nombrosos elements decoratius
que provoca la transformació urbana de la civitas d’Eio en
procedents de tallers regionals com capitells, finestres
la Madīna emiral d’Iyyuh ve marcat per la conquista islà-
coronelles, columnes decorades, cancells o algunes creus
mica de la península Ibèrica el 711, i per la posterior firma
138 /
[page-n-141]
Ciutats del Pacte de Teodomir (713)
Límit de la Cora de Tudmir segons Molina López
Límit de la Cora de Tudmir segons Molina López
Ciutats del Pacte de Teodomir (713)
del famós tractat de capitulació de Teodomir, o «Tudmīr»
en àrab, que garanteix la creació d’un territori sotmés, els
habitants de la qual van mantindre propietats i llibertat
de culte a canvi d’unes obligacions fiscals durant almenys
la primera meitat del segle viii, que va originar la província
o cora de Tudmīr al sud-est d’al-Àndalus.
Les empremtes del procés es lligen en el propi complex episcopal, que mai va ser transformat en mesquita.
Mentre l’església comença a ser espoliada i algunes de les
seues estances són adaptades a l’ús domèstic, el palau,
repavimentat successivament amb sòls d’argila, pareix
convertir-se en un lloc de residència, potser vinculat als
nous poders. Per fi, l’antic palau episcopal va patir un espoli sistemàtic i el solar, des de finals del segle viii, va ser
utilitzat per a l’edificació gradual d’un barri residencial i
El Tolmo de Minateda: de Senable a Teodomir. Sonia Gutiérrez Lloret
Límits de la Cora de Tudmir
i les ciutats del Pacte
de Teodomir.
[© S. Gutiérrez i V. Amorós].
artesanal que s’anirà ampliant al llarg de tot el segle ix,
fins envair un espai on un segle abans s’havia desenvolupat una arquitectura de prestigi. Els treballs més recents
han aportat indicis epigràfics de l’existència d’una mesquita com a mínim en l’entorn i de potents estructures
d’època emiral i visigoda a l’oest del conjunt episcopal.
La ciutat va arabitzar el seu nom i va romandre habitada
i activa, fins i tot després de la seua pretesa «destrució»
posteriorment a la fundació de Múrcia, fins al seu abandó
definitiu amb anterioritat al Califat, que deixava el vestigi deformat del seu nom àrab (Madīnat Iyyuh>Medina
Tea>Medinatea) al turó i l’aldea de Minateda, com a testimoni del seu passat.
/ 139
[page-n-142]
140 /
[page-n-143]
Ilici i l’evolució territorial
entre els segles iv i vii
Antonio Guilabert Mas, Marq
Ana Ronda Femenía, Fundación Universitaria “La Alcudia”
Mercedes Tendero Porras, Fundación Universitaria “La Alcudia”
Al final del segle iii, amb la nova configuració de les províncies de Dioclecià, es posava fi a un model territorial
concebut per August i que quedava plenament articulat
en època flàvia. Aquest fet coincidia amb la concessió del
ius latii i la municipalització de les Balears, les Pitiüses,
Allon i les antigues ciutats fenícies de la costa mediterrània andalusa, a més del renaixement de Valentia, per
la qual cosa quedava totalment configurat el quadrant
marítim del sud-est peninsular. D’aquesta manera, tant el
canal d’Eivissa com els camins que partien d’aquest cap
al nord i el sud, van formar una xarxa de ports privilegiats
en una zona vital per a les comunicacions marítimes entre
Itàlia, el golf de Lleó, el sud peninsular i el nord d’Àfrica.
Aquestes ciutats, no obstant això, van evidenciar
des del segle ii trajectòries urbanes divergents, amb
mostres primerenques de paràlisi i degradació, mante◁ Llosa sepulcral amb simbologia cristiana de l’Albufereta
(arxiu fotogràfic).
niment o prosperitat, que a final de la centúria van motivar canvis sensibles en la distribució dels poders urbans
de la nova provincia Carthaginensis. Per a llavors, Ilici,
que havia capejat amb fortalesa el segle iii, va poder beneficiar-se de la desaparició o degradació a vicus de la
veïna Lucentum, i incrementar el seu ager cap al nord.
Un procés semblant va poder donar-se cap a l’oest, per
l’altiplà de Iecla-Jumella, davant del possible ocàs d’Ilunum i la probable tutela dels banys de Fortuna. Per tot
això, a l’inici del segle iv, Ilici presidiria un territorium
d’enormes proporcions que comprén entre el prebètic
meridional valencià i el curs baix del riu Segura, que
remunta cap a l’interior pel curs del riu Vinalopó, l’altiplà de Iecla-Jumella i les valls transversals, potser fins a
aconseguir la comarca d’Hellín. Aquesta situació no és
fútil, ja que just aleshores, no abans del 298, s’iniciava
la reconfiguració de l’Imperi de la mà d’un nou disseny
provincial que atenia raons fiscals, judicials, annonàries, militars i administratives, amb la creació d’algunes
/ 141
[page-n-144]
Principals ciutats amb enclavaments costaners i portuaris que
jalonen els respectius territoria. Plànol de la província Spaniae
bizantina, segons Vizcaíno (2009, fig. 2, 48).
Lloses sepulcrals amb simbologia cristiana de l’Albufereta
(arxiu fotogràfic).
províncies noves, diòcesis, vicaris, canvis de rang dels
governadors i prefectures.
Amb la definició de la nova província, la meitat meridional de l’antiga costa de la Citerior va adquirir personalitat pròpia i va articular les rutes de navegació del quadrant sud-est de la Mediterrània occidental, com també
les comunicacions a l’Atlàntic, Àfrica i, pel canal d’Eivissa
i les Balears, cap al quadrant nord-est de la Mediterrània
occidental i central. La franja marítima de la nova província es vertebrava principalment entorn de tres antigues
colònies, travessades també per la via Augusta, que llavors mostraven distints polsos: Valentia, Ilici i Carthago
Nova. Enfront de les altres dos, la revisió de les estratigrafies d’Ilici apunta un panorama general de prosperitat. La
colònia conservava un urbanisme compacte que ocupa
totes les àrees sondejades, amb el manteniment dels
seus edificis públics, especialment els termals, i també el
viari i el clavegueram. El Portus Ilicitanus i la seua cetària
es mostraven a ple rendiment, i el seu ager més immediat exhibia una potent reactivació econòmica associada
a una profusió de villæ sense parió al llevant peninsular
—Algorós, els Partiorets, les Teules, etc.—. A aquests cabria afegir altres assentaments al llarg de la via Augusta,
com la vil·la Petraria, i la reactivació agrària de l’entorn
de l’extint Lucentum i el seu embarcador, associats a Ilici
després de l’extinció del municipi alacantí. Aquesta reviviscència productiva exemplifica el procés de concentració de propietats en mans d’uns pocs possessores que van
monumentalitzar algunes villæ amb funcions residencials, mentre que altres es van destinar a fins productius o
van ser abandonades donada l’absència de partes dominicæ. Finalment, capia ressaltar un seguit de vil·les tarda-
142 /
[page-n-145]
nes murcianes, que presenten els seus millors exemples
Després d’un breu lapse, amb la conquista vàndala
a l’altiplà de Iecla-Jumella i al tram final de la fossa intra-
de la costa magribina, la firma del seu fœdus amb Roma
bética murciana, que també van poder formar part de les
el 435 i la ruptura dels tractats per Genseric el 439 —amb
terres que devia tutelar Ilici. Davant d’aquest panorama,
la presa de Carthago i la seua flota annonària—, el cli-
cal recordar l’acceptació de Carthago Nova com a capital
ma d’inseguretat va tornar a encebar-se a la Mediterrània
de la nova província, per homonímia i per «sentit comú»,
occidental. La pirateria vàndala ocuparà Còrsega, Sicília,
encara que segueix sense existir, fins avui, cap prova tex-
Sardenya i les Balears el 455, amb l’episodi de la des-
tual, epigràfica o arqueològica que així ho demostre.
trucció de la flota imperial de Majorià a la rada d’Ilici el
No obstant això, a finals del segle iv i inicis del v, Ilici
460, segons la crònica de Marius d’Avenches (Chron. s.a.
presenta una imatge antitètica marcada pel col·lapse del
460.2). Cap a 468, els vàndals dominaran plenament l’oc-
model urbà altimperial, situació que contrasta amb l’auge
cident mediterrani.
documentat a Carthago Nova. És en aqueixes dates quan
Aquestes situacions van provocar un canvi en els pa-
es fa patent l’abandó, ruïna i espoli d’edificis públics i pri-
trons d’assentament no urbà, que van optar, a diferència
vats, la reutilització d’algunes construccions i la contrac-
del model dominant en els últims segles, per situar els
ció de l’espai habitat, amb àrees marginals intra mœnia.
hàbitats en llocs encimbellats de fàcil defensa i control vi-
Apareixen també abocadors de recessió, el rebliment dels
sual del territori. Aquest fet coincidirà amb la constricció
pous brolladors i l’abandó dels sistemes de sanejament,
de la civitas d’Ilici i la desaparició del sistema d’explotació
evidències totes aquestes del sorgiment del model urbà
rural basat en les vil·les, amb un transvasament de pobla-
tardà i de la definitiva desaparició de la ciutat clàssica. El
ció cap a aquests nou enclavaments, turons concentrats
segle v va suposar també el final del sistema d’explotació
fonamentalment a les vies d’accés a l’urbs que articula-
rural de les vil·les, del Portus Ilicitanus i de la seua cetària,
ven encara el territori. Aquests hàbitats en altura es loca-
fenomen que afectarà fins i tot el poblament en l’Albufere-
litzen al Vinalopó, al costat de la via Augusta i a les valls
ta d’Alacant i el cessament d’activitat del seu embarcador.
transversals que enllacen amb la costa i, des d’aquesta,
Resulta difícil no relacionar aquests fets amb l’arri-
segueixen la ruta costanera cap a Dianium i cap als anco-
bada de vàndals asdings i silinges, alans i sueus, seguida
ratges de Baver (Benalúa, Alacant) i de l’Albufereta. Cap
de romanovisigots per a combatre’ls. Aquest període de
al sud, es produeix la consolidació del camí interior entre
forta inestabilitat es va traduir de vegades en episodis vi-
Ilici i Carthago Nova, passant per Oriola, on es detecta la
olents, com l’esgrimit per a Ilici cap al 421-422 del qual, a
consolidació d’aquests poblats enlairats que controlen el
hores d’ara, no hi ha proves arqueològiques que el con-
pas de la fossa intrabètica cap a Múrcia, ja en el segle vi.
firmen. En canvi, sí s’albira una creixent inseguretat per
La disposició radial d’aquests enclavaments, la seua ubi-
l’ocultació de tresorets.
cació en les vies de comunicació i la seua equidistància
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii. Antonio Guilabert, Ana Ronda, Mercedes Tendero
/ 143
[page-n-146]
—tots se situen entre els 21 i els 29 km respecte a Ilici—,
(Altea), Banys de la Reina (Calp), Punta de l’Arenal (Xàbia) o
comporta notables semblances amb l’organització terri-
Santa Pola després de la desaparició del Portus Ilicitanus.
torial de la Valentia tardoantiga, amb la quals comparteix
Entre tots destaca, sens dubte, el cas de Benalúa, reac-
el procés de vertebració d’una nova realitat urbana que,
tivat al final del segle v, i que es mostrarà fins al final del
fins i tot, depenent nominalment del poder visigot des-
segle vi com el nou Portus Ilicitanus, el desembarcador
prés de la caiguda de l’Imperi d’Occident, mantindrà de
principal d’Ilici, protegit a més per l’assentament en altura
facto una independència quasi total fins a la conquista
del Benacantil. Coincidint amb això, es documenten les
bizantina.
primeres evidències de població cristiana a la zona, com
Des de finals del segle v, les mostres de recuperació
ho testifica l’epitafi recuperat a la necròpolis del Tossal de
se succeiran tant a la civitas com al seu territori. Aquest
les Basses, datat el 479, amb la fórmula «recessit in pace»,
nou escenari, imposat amb la creació dels regnes roma-
cosa per la qual hi ha la possibilitat, encara que contro-
nogermànics, va derivar en una relativa normalització de
vertida, que Ilici es convertira en seu episcopal al comen-
les relacions entre estats. La conseqüència immediata
çament del segle vi.
va ser l’increment notable del tràfic marítim cap a l’anti-
Aquest model dual d’enclavament pareix repetir-se
ga Carthaginensis, tant dels navicularii que depenien del
cap al nord, en l’ager teòric de Dianium, amb Banys de
regnum vàndal com dels negotiatores de l’orient mediter-
la Reina a la costa i El Penyal d’Ifach (Calp) com un xico-
rani, que van obrir rutes cap als nous mercats bàrbars. A
tet establiment en altura. Al vicus de Banys de la Reina,
pesar que les importacions mai van arribar a absentar-se
les investigacions arqueològiques han aportat una tro-
de la banda mediterrània ibèrica, serà ara quan comen-
balla decisiva: una església primitiva amb dos sarcòfags
cen a arribar de forma significativa gràcies al control
petris en el seu interior. L’enclavament disposava d’un
sense oposició de què gaudien els vàndals, amos de les
ancoratge, qüestió estratègica en les funcions de redis-
grans illes mediterrànies centreoccidentals i de les rutes i
tribució de mercaderies que va haver de ser determinant
camins del llevant peninsular.
perquè la vil·la del segle iv es transformara, ara, en un lloc
El reflex immediat d’aquesta reactivació econòmica
de culte cristià. Sobre l’oecus de la luxosa vil·la de planta
va ser el sorgiment o consolidació d’una sèrie de punts
radial, es van implantar els murs de l’església, quelcom
costaners alacantins abocats al mar que no han de ser en-
desdibuixats per l’erosió, però que conserven l’orienta-
tesos com a fenòmens aïllats, sinó com a part de la vida
ció canònica i el baptisteri, del segle vi, amb dues fases
política, social i econòmica de petits espais regionals. A
constructives: una més àmplia que permetia la immersió
partir d’aquells es van canalitzar els excedents de produc-
del creient, i una altra superposada, amb forma de creu
ció cap aquests punts d’intercanvi: plaça de Sant Pere (la
grega, que redueix l’espai baptismal i el significa. En l’in-
Vila Joiosa), l’Albir (Alfàs del Pi), Garganes/Clot de Mingot
terior de l’edifici, que suposa un vestigi excepcional per
144 /
[page-n-147]
Baptisteri de Banys de la Reina
(A. Ronda 2009a). Bases de
plats dels tipus Hayes 104.
A2 amb iconografia cristiana
i Hayes 87A amb decoració
espatulada i crismó central,
segle vi (dibuixos Vicent Sevila).
la seua correlació formal amb esglésies de Mallorca com
Son Peretó i Sa Carrotxa —realitats culturals paral·leles
en l’un i l’altre costat de la mar—, es van documentar
diversos soterraments i, annex a aquest, una gran necròpolis ad sanctos. Entre altres produccions, el context
material el marquen les TSD2 amb empremtes de sants i
emperadors, pròpies de 525-575, com també les pasteres
espatulades (Hayes 87A), alguna decorada amb crismó.
A Ilici, els primers materials amb simbologia cristiana es daten també en el segle vi on, a pesar que tenen
escasses estratigrafies, s’aprecia la implantació total del
model urbà tardoromà, amb una concepció més «oberta»
on es recuperen els espais en altre temps marginals. Es
documenten els primers soterraments intramurs, caracteritzats per l’ocupació de fosses simples i amb aixovars
pràcticament absents. Algunes zones d’hàbitat es reconvertiran en àrees de producció, en magatzems o s’ocuparan amb l’excavació de sitges, usades amb posterioritat
com a femers i, per primera vegada, es practicaran fosses
per a abocaments als viaris. Es testifica al seu torn la compartimentació dels edificis que seguien en peu, que redefineixen els seus usos funcionals dins d’un procés genera-
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii. Antonio Guilabert, Ana Ronda, Mercedes Tendero
/ 145
[page-n-148]
neització» dels contextos materials analitzats. En aquest
sentit, pareix evident que des de Dianium cap al sud, la
presència i freqüència de la cultura material imperial, no
sols ceràmica, permet plantejar amb garanties la seua inclusió en els dominis romans d’Orient després de la renovatio imperii de Justinià, encara que aquesta «bizantinització», més que d’una «hel·lenització», es traduïsca en la
pràctica en una «africanització» cultural.
Acceptada doncs la inclusió d’Ilici en l’òrbita bizantina, queda pendent la seua incorporació al regnum
visigothorum de Toledo, assumida tradicionalment cap
al 625, quan Suíntila conquista Carthago Spartaria i exPlaques decorades procedents de la basílica
d’Ilici (segles VI-VII).
pulsa definitivament els bizantins de sòl peninsular.
Últimament s’ha proposat un avanç d’aquestes dates a
l’interval 589-610, atesa l’absència parcial de les últimes
sèries ceràmiques importades pels bizantins que sí són
litzat que afecta l’arquitectura urbana i rural, tant pública
com privada, entre els segles v i vi.
No podem precisar, en l’estat actual de la investigació, si aquesta revitalització urbana pot atribuir-se a l’existència d’una seu episcopal o va ser anterior o posterior a
la inclusió d’Ilici en l’òrbita bizantina, ja que no hi ha fonts
documentals ni epigràfiques que certifiquen la pertinença indiscutible dels enclavaments alacantins a l’òrbita
imperial. La cultura material és, per tant, l’element més
empleat per a defendre la inclusió o exclusió però, no és
suficient només amb la presència d’un lot de materials,
ja que aquests apareixen tant en assentaments costaners
gòtics com imperials. Es tracta més d’una qüestió de representativitat de la mostra la qual, teòricament, ens permet defendre la «mediterraneització» o «desmediterra146 /
presents a Carthago Spartaria. Tanmateix, això es podria
deure només a una major representació de l’exèrcit i de
l’administració de Bizanci a Cartagena o a un problema
del registre. D’altra banda, a pesar de les controvèrsies que emboliquen el sínode de Gundemar del 610, no
deixen de ser cridaneres les absències d’Ilici, Dianium i
Carthago Spartaria, com també la convivència i final absorció de la seu elotana per l’elxana, per la qual cosa no
creiem que, amb anterioritat a aquest, es produïra l’annexió de la zona alacantina al regne de Toledo.
Qüestió distinta és el que succeirà amb Sisebut després del 612. Artífex de la conquista de la part meridional de
les possessions imperials de Spania —613 a 616—, dotarà
als visigots d’una marina capaç de plantar cara a la imperial
i encunyarà moneda a Iliocrica (Lorca) i Aorariola (Oriola).
[page-n-149]
Ambdues seques són una prova positiva del control visigot
de la fossa intrabètica pel monarca, per la qual cosa pareix
plausible que després de les fundacions de Begastri i d’Elo
—aquesta última que formava part de la diòcesi elxana,
segregada per conquista— i després de les campanyes de
Leovigild per controlar l’Orospeda i les vies de comunicació
cap al sud-est, Sisebut va posar fi a la inestabilitat política interna, i el regne toledà avançarà a l’orient del sistema
prebètic, encerclant els bizantins a l’est de la depressió intrabètica. Al final d’aquesta, a penes a una trentena de quilòmetres d’Aorariola, es trobava Ilici; aquestes dues ciutats
formen part d’una mateixa unitat geogràfica, per la qual
cosa la captura d’ambdues com també del port elxà, situat
a l’actual Alacant, va haver de ser simultània.
A pesar que al llarg del segle vii veurem la reunificació de la diòcesi elotanoilicitana en la seua seu original, no hi ha dubte que l’episodi de la conquista gòtica
va modificar notablement la realitat territorial elxana. La
fundació d’Elo, a finals del segle vi o l’inici del vii, va donar origen a un nucli urbà que perdurarà fins al segle ix i
serà citat com una de les ciutats que passaran a les mans
musulmanes en diverses versions del Pacte de Teodomir
de 713. El mateix s’esdevindrà amb Aorariola/Awryūla i
amb Lucentes/Lqnt (Alacant), de manera que entre finals
del segle vi i inicis del viii assistirem a la disgregació del
territori elxà, que donarà lloc a quatre ciutats —visigodes
primer i andalusines després— amb els seus respectius
territoria. Òbviament, Ilici/Ilš es correspon amb l’antiga colònia, com Elo/Iyih s’erigiria al Tolmo de Minateda;
més complicat és identificar la localització exacta dels
jaciments arqueològics de les dues restants: Aorariola/
Awryūla i Lucentes/Lqnt.
És innegable que el llegat romà d’Ilici s’havia volatilitzat, en gran manera, en el segle vii. Després de la seua
prometedora situació en el segle iv, compartint protagonisme a la franja marítima de la Carthaginensis amb
Valentia i Carthago Nova, el segle v va tòrcer la seua trajectòria, i va ressagar-se respecte a les seues veïnes del nord i
del sud. La relativa millora del segle vi la va situar, de nou,
entre els potents ports marítims de la Valentia visigoda i
la Carthago Spartaria bizantina. En el segle vii, després de
l’expulsió de Bizanci, el cessament dels seus ports i embarcadors, la compartimentació del territori històric elxà i
potser el declivi del vell traçat de la via Augusta des d’Ilici
cap al sud per la costa —reemplaçada per la nova posició
d’Aorariola en l’encreuament de camins—, la va col·locar
com una més, i no la principal, de les ciutats rendides
per Teodomir davant ‘d’Abd-‘a l’Az_z b. Mūsà b. Nuṣayr
l’any 713, moment a partir del qual degué llanguir fins a la
seua desaparició.
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii. Antonio Guilabert, Ana Ronda, Mercedes Tendero
/ 147
[page-n-150]
148 /
[page-n-151]
El territori d’Allon
Antonio Espinosa Ruiz, Diego Ruiz Alcalde, Amanda Marcos González
Servei Municipal d’Arqueologia de la Vila Joiosa
Sobre la ciutat romana de la Vila Joiosa, la seua localització sota el seu nucli urbà, la seua identificació amb
l’Allon/Alonís/Alonai de les fonts clàssiques i el poblament
del seu territorium hem publicat nombrosos treballs. En
els últims anys les investigacions han avançat de forma
contínua, i sabem molt més de l’esquiva Allon que llavors.
Almenys som capaços de traçar uns límits aproximats de
la ciutat, esbossar la topografia antiga i comprendre les
línies mestres de la relació amb el seu territorium. Ja en la
nostra tesi doctoral demostrem que aquest havia de correspondre’s de forma natural i aproximada amb l’actual
comarca de la Marina Baixa.
És un territorium peculiar, rodejat de grans arcs muntanyosos presidits per la serra Aitana, que el tanquen pel
nord-est en la serra de Bèrnia i el barranc del Mascarat fins
◁ Sepultura tardorromana sobre l’àrea de les termes públiques
d’Allon, carrer de Canalejas, la Vila Joiosa.
al punt d’impedir el traçat d’una calçada carretera. Fins
que en el segle xviii es van construir ponts i túnels, les úniques comunicacions per terra amb la veïna Marina Alta, i
per tant amb el territorium de Dianium, es feien a través de
difícils camins de ferradura, com el tossal de Calp i altres
durs ports de muntanya.
Pel sud-oest hi havia un camí carreter, sinuós i incòmode, que travessava una successió de llomes costaneres amb un 20% de pendent mitjana, la gràficament anomenada per Enrique Llobregat «frontera-desert», entre la
Vila Joiosa i el Campello, un terreny quasi deshabitat i sec
que acaba en alts penya-segats costaners.
Després de segles de busca, el 2005 es va localitzar
el nucli urbà on totes les investigacions apuntaven, és a
dir, sota la Vila Joiosa actual, gràcies a la troballa d’unes
grans termes públiques al carrer Canalejas. L’existència
d’una ciutat era segura, si es jutja per la inscripció d’un
magistrat local i una altra d’un macellum, o mercat, com
de les grans necròpolis de Poble Nou i Casetes.
/ 149
[page-n-152]
Avui en dia els arguments per a la identificació amb
dolça, la qual cosa va determinar, fins a l’extensió del Rec
Allon/Alonís/Alonai són aclaparadors: no sols l’anàlisi de
Major de l’Alfàs en el segle xviii, un relatiu despoblament,
les fonts, que la mencionen repetidament amb diferents
amb xicotets nuclis aïllats.
variants fins a època molt tardana, sinó especialment la
Aquesta plana litoral es comunicava amb la capital
realitat arqueològica, hereva d’una ciutat portuària fení-
del territorium a través d’una calçada de la qual s’ha ex-
cia des de la segona meitat del segle vii aC (testificada per
cavat un tram al costat de la vila costanera de les Barberes
la gran necròpolis orientalitzant de Casetes). Aquest nucli
Sud a la Vila Joiosa, i que moria en el nucli rural de la Pila,
perdura a través d’una evolució que no traçarem ací fins
a Altea. Cap al nord eixia una altra calçada que conduïa
a enllaçar amb l’època romana republicana, quan perce-
cap a les comarques de l’Alcoià i el Comtat: es tracta de
bem una forta romanització ja des d’inicis del segle i aC,
l’antic camí del Peix, ja documentat en el segle vii aC. En
i especialment des de l’estacionament d’un cos d’exèrcit
fi, cap al sud-oest s’estenia el camí abans mencionat que
en un castra canònic situat al costat de la muralla de la
connectava amb Lucentum. Els tres camins van estar ja-
ciutat durant les guerres sertorianes (82-72 aC).
lonats de necròpolis al llarg de quasi un quilòmetre fins
Es creu que aquest nucli va obtindre la categoria de
municipium amb l’Edicte de Llatinitat de Vespasià, el 73-
a època tardoromana, la qual cosa ens dona una idea de
l’entitat d’Allon com a nucli urbà.
74 dC, encara que excavacions de fa poc a la plaça de la
Per al poblament d’aquest territorium durant els se-
Generalitat han tret a la llum estructures de gran potència,
gles v al vii ens hem de remetre sobretot a dos treballs
probablement associades a l’àrea del fòrum, que mostren
nostres i al treball de Carolina Frías sobre el poblament
una forta activitat constructiva ja des d’època d’August, la
rural romà en la província d’Alacant. En tots ells trobarà el
qual cosa obri la porta a una possible promoció munici-
lector una completa bibliografia i a ells ens remetem per
pal anterior, contemporània a la de la resta de les ciutats
a més detalls.
de l’entorn.
En una comarca bolcada al mar com aquesta, l’acti-
El territorium d’Allon s’estructura en una plana lito-
vitat portuària és fonamental per a entendre l’arqueologia
ral dividida en tres cales: la Vila Joiosa, Benidorm i Altea.
de terra. Per a l’època altimperial pareix evident una con-
La primera posseeix el riu més important de la comarca
centració del trànsit naval al port del nucli urbà d’Allon,
i la major extensió d’horta, la qual cosa, entre altres fac-
la platja de la Vila, amb el seu ancoratge de la Fonda. En
tors, ha determinat històricament la ubicació ací del lloc
aquesta platja, sota el raval de ponent, es conserven uns
central en la comarca. Altea segueix aquest mateix patró
extensos magatzems portuaris romans. Sens dubte el
a una escala menor, la qual cosa va suposar igualment un
control fiscal imperial, mitjançant la taxa del portorium,
pes específic important en el poblament comarcal romà;
marca aquesta concentració de les operacions navals, a
mentre la plana litoral de Benidorm té escassetat d’aigua
pesar que tinguem indicis d’una lògica activitat nàutica
150 /
[page-n-153]
en altres punts de la comarca (com la platja del Torres o
l’ancoratge de l’Olla), que podem identificar amb activitats pesqueres i amb el moviment de mercaderies de redistribució des del port d’Allon i de productes comarcals
cap a aquest.
Però al costat de la desembocadura del riu Algar s’alcen, des de la segona meitat del segle iv, sobre les ruïnes
d’una vil·la altimperial, les instal·lacions portuàries porticades de Garganes, excavacions dirigides per Gabriel
Segura, i que perduren fins a la primera meitat del segle vi
i desapareixen durant la seua segona meitat. Això comporta probablement una ruptura del monopoli del port
Abocador tardoantic de la vila de Plans, a la Vila Joiosa.
urbà, d’acord amb la desurbanització d’aquests temps.
En els segles v i vi l’activitat portuària es testimonia en
a la Vila Joiosa (a què hem d’associar les Ribetes com a
ambdós ancoratges i el seu entorn. A l’Olla es documen-
nucli periurbà) i els assentaments de Plans (tocant el camí
ta amb seguretat el segle vii i es va mantindre en època
de Lucentum, a l’eixida d’Allon), les Xauxelles (al centre de
islàmica, però segurament ambdós van romandre actius
l’horta de la Vila Joiosa, tocant el camí de la muntanya) i la
durant tota l’edat mitjana i fins als nostres dies. Ambdós
Pila, que controla l’ancoratge de l’Olla, a Altea.
disposen d’un xicotet refugi natural: la punta d’Alcocó i la
És clar un important i continu descens del nombre
barra submarina que uneix l’illa de l’Olla amb terra, res-
d’assentaments si comparem l’època altimperial amb els
pectivament.
segles iii al v i, aquests amb els segles vi i vii. S’abandonen
Les nostres prospeccions a la comarca van permetre
molts nuclis rurals xicotets i el poblament es concentra
localitzar materials subaquàtics del segle v a la cala de la
progressivament en fundi cada vegada més grans, en
Mina, de l’Alfàs del Pi, i unes probables restes del segon
un procés de nuclearització que es documenta en altres
quart del segle vi en aigües de Benidorm, que hem deno-
parts de l’Imperi, i que va paral·lel a aqueixa desurbanit-
minat punta de Pinet II, testimoniat per un plat de terra
zació del nucli principal. Als ja esmentats nuclis de la Pila,
sigillata africana D2 decorada que actualment s’exposa al
les Xauxelles i Plans, tots ells de grans dimensions i entorn
MARQ d’Alacant.
d’una gran vil·la, cal unir almenys l’Albir, que es desenrot-
Quant al poblament a terra, alguns assentaments co-
lla des d’època tardoromana, amb més de 200 soterra-
marcals que ja estaven actius en l’alt imperi continuen en
ments documentats. En totes elles trobem testimonis de
els segles v i vi: els més importants són el nucli urbà d’Allon
banys privats i ja vam proposar en la nostra tesi doctoral
El territori d’Allon. Antonio Espinosa, Diego Ruiz, Amanda Marcos
/ 151
[page-n-154]
que, al voltant d’elles, la concentració de la població con-
en l’excavació de nivells dels segles vi i vii. Sobre la presèn-
forma autèntics vici, a la Pila, segurament ja des d’època
cia visigòtica a la Marina Baixa, pràcticament no en tenim
altimperial. Totes elles arriben al final del món antic, i al-
constància material. L’ocupació bizantina va haver de re-
menys tres d’elles (l’Albir, la Pila i Plans ) el superen, amb
presentar pocs canvis en general, encara que s’associa a un
materials del segle viii en la primera, i fins al segle x, en les
floriment de grans vil·les rurals com hem vist més amunt.
dues últimes.
En l’entorn de la ciutat d’Allon tenim un jaciment
Hem proposat que la creació d’un aqüeducte va po-
singular, la vila de Plans, que entre altres activitats es va
der determinar el desenrotllament d’un entorn abans poc
dedicar a una indústria de producció de caragols de terra
poblat com és la zona de l’Albir a partir del segle iv. En una
en conserva, si es jutja pels més de trenta mil exemplars
comarca seca com la Marina Baixa, l’aigua és determinant
arreplegats en un gran abocador del jaciment. Grans con-
per al poblament. El gran depòsit hidràulic de Torres, a la
centracions semblants s’han testificat també en l’entorn
Vila Joiosa, excavat per Manuel Olcina, amb una capaci-
de les Ribetes.
tat de dos milions de litres, es va mantindre en ús fins al
En aquesta època també es produeix l’ocupació
segle xviii, i la ubicació de la Vil·la tardoromana més mo-
o utilització de la cova de la Pinta a Callosa d’en Sarrià,
numental d’aquest territorium, les Xauxelles, està determi-
almenys des de mitjans del segle v fins a finals del vi,
nada per la proximitat dels principals brolladors de la pla-
d’acord amb una recuperació d’aquest tipus d’hàbitat en
na de la Vila Joiosa, com les fonts del Ribàs i de l’Alcavó.
època tardoromana.
El poblament de les illes d’aquest territori es poten-
El nostre limitat coneixement de l’urbs de la Vila
cia en època tardoromana, amb fases com a mínim dels
Joiosa en aquestes dates impedeix saber fins a quin punt
segles iv i v a la de Benidorm (segons Gabriel Segura) i fins
va continuar exercint funcions centrals respecte a la comar-
al segle vii a l’Olla. Aquesta ocupació és reflectisc de les
ca, com succeeix en altres llocs. A la Vila Joiosa, les termes
dificultats de seguretat des de la crisi del segle iii, segons
públiques del carrer Canalejas s’abandonen en la primera
Tarradell; i la veiem també en les illes de Nova Tabarca o
meitat el segle iv dC per a donar lloc a una ocupació do-
el Portitxol, només en les costes valencianes meridionals.
mèstica que perdura fins a començaments del segle vi,
En el Puntal del Torres de la Vila Joiosa existeixen igual-
com succeeix també amb les termes de Jovada I (no està
ment restes tardoantiguos i altmedievals associats a una
clar si de caràcter públic), que s’abandonen en el segle iii
possible estructura de vigilància de la costa.
per a crear sobre aquestes una àrea d’habitatge que igual-
Sonia Gutiérrez ja advertia que la Marina Baixa cons-
ment assoleix el segle vi, i el mateix passa en les Ribetes, els
tituïa un cert buit en la investigació de l’època tardoantiga
nivells de rebliment de les quals són d’aqueix mateix segle.
en el context valencià, i encara que hem avançat significa-
No hem documentat, de moment, assentaments
tivament, ens queda molt de camí per recórrer, sobretot
d’altura d’època tardoantiga, encara que es tracta d’un
152 /
[page-n-155]
fenomen generalitzat al Mediterrani occidental. No
obstant això, intuïm que algun enclavament encara
mal conegut podria entrar en aquesta categoria, com
Massatava, a Callosa d’en Sarrià, de què J. A. López Mira
ens ha informat de l’existència de TS africana D de cronologia molt tardana.
Si atenem la continuïtat del poblament tardoantic en
època islàmica, no pareix el cas de les Xauxelles, a pesar
de les discussions sobre el caràcter emiral de la seua decoració mural tallada; i tampoc no el del nucli subjacent
al centre urbà de la Vila Joiosa, que pareix despoblat
des del segle vii fins a començaments del segle xiv; ni de
Garganes. En canvi, la zona de l’Almiserà i el seu entorn,
en la unió de la vall de Finestrat amb la plana costane-
Fase III (tardoantiga) sobre els banys romans de la Jovada,
La Vila Joiosa
ra de la Vila Joiosa, presenta diversos jaciments d’època
tardoantiga que sens dubte van haver d’enllaçar amb les
en una comarca tan aïllada de les principals rutes de co-
alqueries islàmiques allí localitzades que comprenen els
municació terrestres.
segles x al xiii, encara que fins avui no hi hagen estat do-
Quant a la posada en valor d’aquest patrimoni tar-
cumentats els nivells emirals. El mateix succeeix amb el
dà, al territorium d’Allon destaca sens dubte l’aposta de
jaciment tardoantic del Salt, que podria haver donat lloc
l’Ajuntament de l’Alfàs del Pi a la vila de l’Albir, conver-
a l’alqueria de Finestrat.
tida en museu a l’aire lliure, i les excavacions en curs de
Els soterraments es concentren en aquesta època
la qual faran llum sobre les característiques d’aquest im-
en l’entorn de les vil·les, com s’ha testifimoniat sobretot
portant jaciment. En fi, no ens cansarem d’insistir en el
a l’Albir, i en general en l’entorn dels assentaments, i es
potencial que, segons el nostre parer, conjuntament amb
fan més rars els soterraments en les antigues necròpolis
enclavaments com Le Xauxelles o Plans, a la Vila Joiosa,
associades a les calçades. N’és difícil ben sovint la datació
té la zona de la Pila, a Altea, que mereix una adequada
en un segle o un altre, atesa l’escassetat, absència o sen-
protecció i gestió que ens permeta conéixer la seua evo-
zillesa de l’aixovar, encara que fins ara hi falten objectes
lució i el seu paper protagonista en el poblament comar-
clarament visigots (fíbules de peu llarg i cap ample, pas-
cal durant segles.
sadors de placa rígida o perfil liriforme, monedes…), el
que pot significar una escassa presència d’aquest poble
El territori d’Allon. Antonio Espinosa, Diego Ruiz, Amanda Marcos
/ 153
[page-n-156]
154 /
[page-n-157]
Carthago Spartaria,
una plaça forta bizantina
Jaime Vizcaíno Sánchez
Àrea d’Arqueologia – Universitat de Múrcia
Durant les dues últimes dècades, la investigació arqueològica en l’extrem sud-oriental de la Carthaginiensis ha anat
posant de manifest un particular procés de «reviviscència»
urbana a partir de mitjan del segle vi. Aquesta «reactivació»
de diversos assentaments del sud-est i llevant hispans es
plasma, sobretot, entorn de dos dels principals vectors de
la dinàmica urbana en aquest període: la cristianització de
la seua topografia i la fortificació dels seus recintes. Bona
prova d’això són dos civitates episcopals, Eio i Begastri, on
ambdós fenòmens, el religiós i el militar, constitueixen, a
més, un binomi indissoluble, en tant que baluards des dels
quals el Regne visigot de Toledo planificava fer front a les
també seus episcopals en mans bizantines, de Carthago
Spartaria i Ilici. De fet, en la calor del conflicte grecogòtic
es documenten els esforços desplegats en tota altra sèrie
de nuclis com el Cerro de la Almagra o València la Vella. En
◁ Selecció de materials ceràmics i vítris de l’ompliment d’una fossa
d’època bizantina (UE 32080) al barri de l’arx Hasdrubalis.
Fotografia: B. del Ordi.
particular, el fenomen adquireix una especial envergadura
en l’àrea valenciana, territori «de frontera» on, conjuntament amb la construcció de noves estructures defensives,
es reconeix una verdadera «visigotització», no tan sols «teòrica», en tant que preocupació del regne toledà per aquesta
zona, sinó «fàctica» fins i tot, que implica el desplegament
d’un contingent de població visigoda. Encara que es tracta
d’un tema que encara suscita controvèrsia —en bona part
pels «excessos etnicistes» d’èpoques passades feliçment
superades i la necessària «desideologització» de la història
i l’arqueologia d’aquesta etapa—, les evidències que aporta
la investigació pareixen incontestables. No debades, correm el risc, en l’intent d’evitar tornar a caure en la manipulació que del visigotisme es va fer per part dels corrents
pangermanistes i, de forma concreta, pel règim franquista,
de tractar de «reinterpretar» les dades de forma injusta, en
el tan típic i erroni moviment pendular en què sol desembocar part la historiografia quan es veu influenciada per
prejuís d’un signe o de l’altre.
/ 155
[page-n-158]
Avui, l’arqueologia ens mostra com, a partir de mit-
Respecte d’això, una anàlisi «desapassionada» de la
jan del segle vi, l’àrea valenciana experimenta ja no sols
documentació textual i arqueològica ens mostra la reali-
l’al·ludida «fortificació», sinó també canvis en els patrons
tat multiforme de l’ocupació bizantina de part de la cos-
d’ocupació residencials i, molt especialment, funeraris.
ta hispana meridional i el seu immediat hinterland. De la
S’enregistren noves modalitats de soterrament, canviants
mateixa manera que a aqueixos «hostes barbaros» menci-
aixovars o fins i tot diferències antropològiques. Que les
onats en la famosa inscripció de Comitiolus va sent possi-
fonts textuals ens informen, a més, d’una creixent ono-
ble «posar cara», també a les «Romanas insolentias» (Isid.
màstica d’origen germànic, no és sinó una altra prova
Hisp., Hist. Goth., 54) que se’ns refereixen des del costat
més que, després d’aqueixos canvis, es troba l’arribada
toledà, comencen a cobrar sentit més enllà del relat de
creixent de població visigoda. La numismàtica contri-
les fonts. Convé, amb tot, no menystindre cap testimoni,
bueix a explicar-nos la causalitat d’aquest procés, amb
perquè, al cap i a la fi, només teixint-los, sense obviar-ne
ocultacions monetàries i seques obertes per al pagament
cap, és com aconseguirem una aproximació el més veraç
de contingents desplegats pertot el territori, davant de la
possible a «l’episodi» bizantí.
necessitat de repel·lir l’amenaça bizantina per terra, a la
zona alacantina, o per la mar, a les Balears.
En aquest sentit, en primer lloc, cal recordar que la
presència dels milites s’insereix, precisament, en el des-
En aquest estat de coses, no obstant això, de la
plegament de tropes per part de Justinià de cara a recon-
mateixa manera que el conflicte grecogòtic es va per-
quistar els antics territoris romans d’Occident. Es tracta
filant des del costat visigot, a penes s’intueix des de la
d’una empresa que a Hispania afligeix el desgast de les
zona bizantina, plantejant-se l’aparent paradoxa que els
operacions a Àfrica i Itàlia, com també la represa de les
esforços desplegats per Toledo pareixen fer front a una
hostilitats en el front realment més perniciós per a l’Imperi,
amenaça inexistent. Han influït en això també els esmen-
l’oriental. Hi acompanya tot un corol·lari «funest», que va
tats canvis historiogràfics que, en el perillós moviment
des d’altres amenaces militars a l’impacte de l’epidèmia
pendular ja referit, han passat a parlar d’una Spania que
de pesta o successives catàstrofes naturals, i un últim fac-
cobria quasi tot el sud peninsular, que arribava fins a
tor, conseqüència i, al seu torn, causa d’altres tants, com
Corduba i fins i tot comprenia l’Algarve, a postular una
és la preocupant situació de les arques de l’Imperi. En
presència bizantina quasi anecdòtica. En allò material,
aquest marc, l’ocupació de la Spania bizantina no va ser
els vaivens no han sigut menors, de manera que, d’unes
tant «colofó» com sí «cant de cigne» de la Renovatio Imperii
sempiternes influències bizantines irradiades des de
justinianea, la qual cosa no hi impedeix que trobem phrou-
Spania al regne toledà, s’ha passat a negar la possibilitat
ria com el de Septem, de la fortificació de la qual ret comp-
de reconéixer arqueològicament la presència dels milites
te Procopi en el seu De Aedificiis (VI,7,16), a una fortissima
romani a sòl hispà.
civitas com Asidona (Ioha. Bicl., Chron. ad a. 571.3). Que ja
156 /
[page-n-159]
amb el mateix monarca, Atanagild, que va facilitar l’entra-
Fins fa poc, no disposàvem més que d’aquest epígraf
da dels soldats justinianeus i va sancionar la seua estada
per a referir-nos a les muralles tardanes de Cartagena.
comencen les hostilitats a mitjan segle vi i que aquestes
Avui, en canvi, noves excavacions comencen a proporci-
es prolonguen set dècades més fins al regnat de Suíntila
onar-nos la seua evidència material. D’aquesta manera,
c. 625 (Isid. Hisp., Etym. XV, I, 67-68), ens mostra que «l’ene-
al cim del turó del Molinete, l’arx Hasdrubalis citada per
mic bizantí», per més que no mostrara en el front hispà
Polibi (X, 10, 9), ha pogut ser documentada com l’antiga
tota la potència que cal atribuir a l’Imperi, tampoc no pot
muralla republicana acasamatada, construïda al seu torn
passar per un perill «menor». No es tracta de negar que els
sobre una preexistent tanca púnica, continua utilitzant-se
recursos destinats a l’empresa restauradora foren precaris,
fins a època tardana mitjançant remodelacions que com-
ja que els mateixos càlculs que es realitzen d’acord amb el
prenen des de l’amortització i l’anul·lació de certs sectors,
testimoni d’Agaties (V 13, 7-8), indiquen que a l’altura de
al recrescut i reforç d’altres. Entre altres factors, acosta a
l’any 559, no més de cinc mil efectius es devien destinar
això la particular orografia de l’urbs, que, emplaçada en-
a Spania. Amb tot, per escassa que fóra la mobilització,
tre cinc tossals, ha jugat amb condicionants com aques-
siguem conscients que aquesta va ser «canviant» com les
tes al llarg de la seua història. Aqueixa mateixa raó, de
mateixes circumstàncies de l’Imperi i, en tot cas, no una
fet, motiva que, igual que el perímetre tardà fossilitza els
amenaça «fantasma», com un cert sector de la investigació
d’època púnica i romana, aquells siguen, al seu torn, final-
pareix encabotat a demostrar. La presència del magister
ment reemplaçats per les defenses del segle xvi. Hem de
militum ja referit, Comitiolus, i els successos que acompa-
tindre en compte, respecte d’això, que la disposició topo-
nyen la seua activitat a Spania, insisteixen en això.
gràfica és idònia, que se situa en la cota més elevada del
Precisament, un dels documents més valuosos so-
flanc septentrional del turó del Molinete i, així, a més de
bre aquest patricius missus a Mauricio Aug(usto) contra
trenta metres d’altitud sobre el nivell de la llacuna interi-
hostes barbaros, és l’epígraf que ens recorda la seua inter-
or que delimitava la ciutat pel nord. Tal configuració o la
venció en les muralles de Carthago Spartaria. Encara que
forta inclinació del pendent en aquesta zona del tossal,
l’habitual retòrica d’aquest tipus de textos ens impedeix
amb un abrupte canvi de nivell, contribueixen a explicar
discernir la verdadera envergadura de l’obra constructiva
la notable vigència del traçat. D’altra banda, també la
que es commemora el 589-590, queda clar que l’Adminis-
reutilització implicava la possibilitat d’aprofitar des dels
tració imperial va concentrar les seues atencions en les
mateixos paraments i/o, almenys, el seu material. No en
fortificacions. No debades, tampoc no cal esperar una
va, es tracta de dinàmiques comunes en la poliorcètica
altra cosa en el marc d’una ocupació militar que, tornem
tardana, com veiem a la Cartago africana o a Sucidava,
a recordar-ho, és fruit d’una conquista i es manté, precisa-
per citar exemples de divers marc territorial o, igualment,
ment, per un desplegament defensiu.
a Hispània, a ciutats com Barcino, Legio VII, Emerita, entre
Carthago Spartaria, una plaça forta bizantina. Jaime Vizcaíno Sánchez
/ 157
[page-n-160]
MAR MEDITERRÀNI
Límits hipotètics
Ciutat Altoimperial
Límits hipotètics
Ciutat ss. iii-iv dC
Nivells d’ocupació /
Materials descontextualizats
Sepultures aillades ss. iii-iv dC
Necròpoli ss. v-viii dC
Carthago Spartaria entre els segles iv i vii, amb indicació de la seua necròpoli
oriental, zona habitada i possible traçat del seu perímetre enmurallat.
A la cima de l’arx Hasdrubalis, s’assenyala el panyo excavat.
158 /
[page-n-161]
Planimetria de les fortificacions de la cima de l’arx
Hasdrubalis. En color marró s’assenyalen els murs
pertanyents a l’etapa bizantina.
Arxiu gràfic del Proyecto Arx Hasdrubalis
altres. En el cas concret de l’escenari del conflicte grecogòtic podem afegir a més el Tolmo de Minateda, on el seu
baluard es construeix en paral·lel a les muralles anteriors.
En conjunt, tal reaprofitament és comú en l’arquitectura
tardana i, especialment, en la de tipus militar, on la pròpia
Administració la recomana ja l’any 397 (Cod. Theod., XV, 1,
36). Cal destacar fins i tot, que una de les fonts primordials
per a la poliorcètica bizantina, l’anònim De re strategica
(X, 3), datat a finals del segle vi, «prescriu» la utilització de
pedres ja tallades quan aquestes estigueren disponibles.
Aquest nou perímetre tardà de la cima de l’arx
Hasdrubalis es vertebra entorn de l’eix longitudinal a què
s’acoblen les successives muralles. D’oest a est, el pany de
paret conservat, que integra sengles murs paral·lels, es
disposa en una situació avançada respecte a la muralla
republicana. Tot seguit, es doblega cap al sud, i se super-
Carthago Spartaria, una plaça forta bizantina. Jaime Vizcaíno Sánchez
/ 159
[page-n-162]
posa al llenç septentrional de la fortificació romana. Al
sobretot a partir d’un moment avançat del segle vi en la
recer d’aquest, ara recrescut, es conformen noves estan-
costa de l’antiga Cilícia. També el reblit incloïa un conteni-
ces, una d’aquelles, connectada directament amb aquest,
dor d’origen eivissenc, identificat recentment com a tipus
i altres, travades al seu torn amb aquella. Així, es delinea
RE-0103, que floruit durant la segona meitat del segle vi.
un xicotet conjunt d’habitacles disposats en bateria, que
És necessari, igualment, destacar-hi un ampli repertori de
disposen de planta allargada, aproximadament rectangu-
ceràmiques de cuina de producció local, que, al costat de
lar, i amplària variable. Tal planificació, l’adossament a la
les restes faunístiques, ens mostra com, en aquesta zona
muralla de tota una sèrie de compartiments en bateria, en
de la muralla, amb l’emmagatzematge, es devia fer el pre-
tant que possibles casernes utilitzades com a barracons
parat i consum alimentaris.
per a la guarnició o els seus pertrets, és comú en la po-
En tot cas, cal ser cauts a l’hora d’extrapolar les dades
liorcètica tardana. Ocorre així, per exemple, a la fortalesa
d’aquest tram documentat a la resta del perímetre mura-
nord-africana de Thamugadi, construïda entre els anys
llat de l’urbs. Ací, la reconstrucció de la muralla romana
539-540, a la balcànica de Biograc, on algunes de les es-
republicana de casernes, amb el recrescut de murs i l’erec-
tances s’habiliten com a cisternes per a l’aprovisionament
ció de noves estances, possiblement s’ha de tindre com
hídric, vital, sobretot, en cas d’assetjament.
una solució específica, puntual, concebuda per a aquest
Des del punt de vista constructiu, la muralla ara
sector concret de la topografia de Carthago Spartaria. La
documentada s’erigeix amb pedres calcàries, esquistos,
situació relativament «marginal» d’aquest flanc nord-oc-
crosta de calcàries i arenoses de mitjana i grans mides,
cidental, distant de les calçades i els accessos a la ciutat,
travades amb fang, materials i tècnica que revelen una
que voreja una marjal, o la seua protecció natural pel pro-
certa funcionalitat i modèstia en la construcció. Per a la
pi pendent del tossal, són condicionants que cal tindre en
seua erecció, es van excavar tota una sèrie de trinxeres
compte, en tant que indueixen a pensar en el possible re-
destinades a recol·lectar spolia. Tals rases i fosses, com-
curs a solucions funcionals, desproveïdes de l’excel·lència
plida la seua funció originària, van ser normalment rebli-
arquitectònica i, d’alguna manera, l’aparell «escenogràfic»
des mitjançant l’abocament de residus. En aquest sentit,
que hem de conjecturar per a trams més cèntrics en la to-
precisament és un d’aquests contextos d’abocament, el
pografia urbana. Sens dubte, en aquest sentit, que el llenç
que amortitza un antic col·lector, un de què ha proporcio-
descrit poc tindria a veure amb la porta i el pany de paret
nat un lot més singular per a complementar la datació del
que la rodejava, objecte d’atenció el 589-590 per part del
perímetre i conéixer el caràcter de l’ocupació d’aquestes
patricius Comenciolus, magister militum Spaniae, on, com
estructures veïnes a la muralla. Així, hi destaca el conteni-
se’ns referix, «quisquis ardua turrium miraris culmina», en
dor oriental LRA 1 / Keay LIII, en concret una de les seues
un verdader desplegament propagandístic perquè «sic
variants més tardanes, el tipus LRA 1B1, que es produeix
semper Hispania tali rectore laetetur» (CIL II 3420).
160 /
[page-n-163]
Siga com siga, excavacions dutes a terme en altres
pròxim nord d’Àfrica, Trípoli, Sabratha o Leptis Magna. No
punts de la ciutat ens ajuden a manejar certes hipò-
cal perdre de vista tampoc que la mateixa Administració
tesis, si no de la materialitat, almenys sí del recorregut
imperial (CI I, 27, 2y 14) recomana la reducció del períme-
del perímetre fortificat. Per a això ha sigut determinant
tre fortificat per a optimitzar els esforços defensius.
la documentació d’una àmplia necròpolis en el sector
A l’interior d’aquest recinte habitat, els projectes
sud-oriental de Carthago Spartaria, sobre un antic barri
d’excavació, investigació i museïtzació del Teatre Romà
altimperial ja abandonat en el segle ii dC. La seua enver-
de Cartagena i del Cerro Molinete ens han permés obtin-
gadura, amb més de dos-cents soterraments, ens mostra
dre una abundant informació sobre l’ocupació de la ciu-
l’emplaçament necessari d’aquest extra moenia. Encara
tat en època bizantina. En la mesura que sabem, el barri
que ja prèviament la investigació havia mostrat l’aban-
construït sobre l’antic edifici d’espectacles va poder val-
dó a partir del segle ii dC de la meitat oriental de l’anti-
dre per al servei i potser, fins i tot per a residència de la
ga urbs, amb la conseqüent retracció de l’àrea habitada
guarnició desplegada a Carthago Spartaria. Tinguem en
a l’espai més pròxim al port, la zona compresa entre els
compte que aquest barri sorgeix al vessant del turó més
turons de la Concepción i Molinete, el sorgiment d’aques-
elevat de Cartagena, entorn del qual ha gravitat ancestral-
ta necròpolis a partir del segle v ratifica tals canvis. En la
ment la defensa de la ciutat, com mostra encara avui en
mateixa direcció, la pròpia topografia de Cartagena fa de
dia el castell i les muralles d’època medieval.
la línia compresa entre les extremitats orientals dels es-
Entre les diferents troballes, al costat de les puntes
mentats turons, deixant de banda la necròpolis del Barri
de fletxa del conegut com a tipus àvar, sobreïx el d’una
Universitari, el lloc òptim per a la seua defensa. No deba-
cuirassa de tipus laminar, recuperada en el nivell d’aban-
des, les successives fortificacions d’època moderna han
dó posterior a la destrucció identificada amb la conquista
seguit el mateix recorregut sense a penes variacions, cir-
de la ciutat per part de les tropes del rei visigot Suíntila,
cumstància que també ha pesat en el profund desmante-
ca. 625. El material ceràmic documentat en l’habitació
llament de les tanques precedents i, així, en certa «invisi-
on es va localitzar o en el conjunt d’estances de què for-
bilitat» arqueològica.
mava part aquesta, reforça tal data, que integra algunes
En aquest sentit, encara que en aquest flanc encara
de les formes més habituals de la TSA-D (Hayes 99 B/C,
no s’ha documentat la muralla, és incontestable la reduc-
91 D, 100, 101, i 106), àmfores nord-africanes (Keay LXI,
ció del perímetre fortificat, que, acoblat a la zona habi-
spatheia), orientals (LRA 1/Keay LIII), eivissenques (Keay
tada, suposa que el recinte passe de prop de quaranta
LXXIX / RE-0314b) o ceràmiques de cuina de producció
hectàrees a pràcticament la meitat. Tal procés de contrac-
local, lluernes tunisianes (Atlant XA1a / Hayes IIB) o LRU
ció i consegüent replegament defensiu és comú a altres
orientals. De fet, precisament a partir de finals del segle
ciutats com Egitania, Conimbriga o Italica, o en el cas del
vi, és quan s’estén aquest tipus de protecció d’origen ori-
Carthago Spartaria, una plaça forta bizantina. Jaime Vizcaíno Sánchez
/ 161
[page-n-164]
Selecció de lamellae de la cuirassa laminar
recuperada al barri d’època bizantina
instal·lat sobre el teatre romà
de Cartagena. (Imatgen: J. Vizcaíno)
ental entre els milites romani, mes sobretot, entre oficials i
membres de la cavalleria pesada, no ja així a la infanteria.
La seua configuració i execució, producte exclusiu de les
fabricae imperials (Nov. Iust. 85, 4), mostren les diferències
respecte a l’armament dels hostes barbaros visigots, recuperat a jaciments com Sant Julià de Ramis o Puig Rom.
Aquest tipus de cuirassa militar es documenta, d’altra
banda, en altres llocs inclosos en el desplegament militar
que comporta la Renovatio Imperii, i que es daten a partir d’un moment avançat del segle vi, com Caricin Grad,
Svetinja, Jelica, o Crypta Balbi.
També revesteix singular interés una peça vítria, una
banya per a beure (Isings 113), la difusió de la qual es limi162 /
ta fins al segle vi a l’Europa centre-septentrional, amb una
concentració quasi exclusiva en l’àrea germànica. A partir
d’aquests moments, si ens atenim a l’àmbit italià, tant a
la zona longobarda com a la bizantina, pareix donar-se,
sobretot, en àmbits vinculats a les elits. Tot això obri nombrosos interrogants al seu registre al barri del teatre romà
de Cartagena, únic lloc conjuntament amb Segòbriga on,
per ara, es documenta. El caràcter del primer, on és possible conjecturar una certa empremta castrense, podria
informar-nos, entre altres possibilitats, sobre la presència
de quadros oficials entre els seus habitants.
Les recents excavacions al turó del Molinete també
han documentat un altre barri d’època bizantina, amb un
[page-n-165]
patró material bastant semblant. En aquest cas, el complex sorgeix en el vessant meridional del tossal, protegit,
per tant, per la muralla abans referida que se situa en la
seua cima. El nou barri, alçat sobre les insulae veïnes al
fòrum, revela una predominant orientació artesanal, amb
instal·lacions com una ferreria o una terrisseria, construïdes mitjançant la compartimentació del denominat
«Edifici de l’Atri». Els contextos recuperats en el seu interior
il·lustren sobre l’ocupació de la ciutat durant els segles vi
i vii. Així, en el cas de la ceràmica, hi ha un predomini de
les importacions africanes, dinàmica, d’altra banda, poc
«sorprenent», en tant que la província africana és precisament el verdader baluard de la presència bizantina al
Mediterrani occidental.
Nivell de destrucció de l’habitació nùm. 20 del barri d’època
bizantina alçat sobre el teatre romà de Cartagena.
Arxiu gràfic del Museu del Teatre Romà de Cartagena.
Entre les importacions tunisianes sobreïxen els
grans contenidors cilíndrics Keay LXI i LXII, com també els
datat en el primer quart del segle vii. Les àmfores, sobre-
spatheia, que, en virtut de la seua presència constant als
tot tunisianes i, en menor grau, eivissenques i orientals,
jaciments incorporats en el marc de la Renovatio Imperii
apareixen esclafades contra el sòl, i mostren concomitàn-
justinianea, i de manera especial, a la regió danubiana i
cies amb el nivell de destrucció trobat al barri del teatre
assentaments de naturalesa militar, s’han relacionat amb
romà, que s’identifica amb la presa visigoda de la ciutat
l’aprovisionament de les tropes bizantines. Aquest mateix
per les tropes de Suíntila c. 625. Amb això, en l’actualitat,
valor s’atribueix a altres contenidors orientals, en algun
diferents punts del solar urbà mostren que tals accions
cas documentats per primera vegada a la ciutat, com el
destructives no van ser episòdiques, per la qual cosa co-
Samos cistern type. Es tracta de depòsits ceràmics que,
bra més força la possibilitat d’identificar-les amb el des-
considerant els nolis d’oli, vi i altres mercaderies que van
enllaç relatat per les fonts. La pròpia envergadura de la
haver de transportar, constitueixen possiblement el més
conquista visigoda, que la deixa sumida in desolationem
clar reflex material del restabliment d’una mena d’annona
(Isid. Hisp., Etym. XV, I, 67-68), de tal forma que després
per al sosteniment dels milites romani, independentment
d’ella els indicis d’ocupació siguen molt tènues, són altres
del seu aquarterament en ciutats o castra.
factors, al costat dels ja enumerats, que insisteixen en el
Fa poc, sobre l’amortitzat Iseum, també s’ha pogut
documentar el nivell d’abandó d’un magatzem d’àmfores,
Carthago Spartaria, una plaça forta bizantina. Jaime Vizcaíno Sánchez
caràcter de plaça forta de la Carthago Spartaria ocupada
per les tropes bizantines entre els segles vi i vii.
/ 163
[page-n-166]
164 /
[page-n-167]
Les Illes Balears dels segles v al viii dC.
Algunes dades noves aportades
per l’arqueologia del segle xxi
Mateu Riera Rullan
Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes
Introducció
Durant les últimes dècades ha augmentat considerablement el coneixement del succeït a les Illes Balears durant
els segles v al viii dC. Aquest període, anomenat per alguns «antiguitat tardana» i per altres «alta edat mitjana»,
coincideix en el temps amb els regnes visigòtics de la
península Ibèrica. Cal recordar però que, tot i l’existència
de teories indocumentades que proposen el contrari, els
visigots mai varen dominar les Balears, tal com ha demostrat Josep Amengual i Batlle, tant a partir de les fonts escrites, com de les arqueològiques.
◁ Muntatge fotogramètric de la basílica del Fornàs de Torelló (Maó,
Menorca), realitzada durant les feines de neteja i restauració de
l’any 2018 efectuades per Montserrat Anglada, Margalida Munar i
Bernat Burgaya (Autor: Bernat Burgaya Martínez).
Fotografia aèria del conjunt de Son Peretó (Manacor, Mallorca)
realitzada durant la campanya arqueològica de l’any 2016,
coordinada pel Magdalena Salas Burguera i dirigida per Miguel
Ángel Cau Ontiveros i Mateu Riera Rullan. Autor: Miquel Àngel
Escanelles Garau.
Gràcies a les fonts textuals, se sap que durant els segles aquí tractats, les Balears passaren de l’Imperi romà
d’Occident al Regne vàndal (455 a 534 dC) i, d’aquest, a
l’Imperi romà d’Orient, altrament conegut com Imperi
bizantí. També permeten veure confusament com el cristianisme es va anar consolidant, primer a les ciutats i després a la ruralia. Però la veritat és que a partir de l’any 420
ben poc expliquen de l’esdevingut a les esmentades illes.
L’abans mencionat Josep Amengual i Batlle ha estat qui
més inferències n’ha fet, deduïdes, principalment, a partir
de les informacions contingudes a les escasses i succintes fonts textuals referides a les Balears. D’aquelles, molt
probablement, encara se’n poden extreure més coneixements històrics però, no hi ha dubte que és a partir de les
dades que estan aportant els treballs arqueològics d’on
més es podrà escriure la història de les persones que varen habitar l’arxipèlag Balear durant els segles v al viii dC.
Durant el darrer quart del segle xx, es varen realitzar
diverses excavacions arqueològiques i alguns treballs
/ 165
[page-n-168]
d’investigació molt meritoris, els quals servirien per en-
Cabrera, en canvi, ha patit greus problemes de finança-
llumenar més els segles v i vi que no pas els vii i viii. Es
ment des de l’any 2014. Cal ressenyar que, en ambdós
poden destacar els realitzats per Pere de Palol i diversos
projectes, a més de les feines d’excavació, també s’han
membres del seu equip de la Universitat de Barcelona,
realitzat estudis dedicats a la ceràmica, les monedes, el
centrats en els assentaments no urbans amb basíliques
vidre, la fauna, les restes antropològiques, els morters,
de Mallorca i Menorca. D’altra banda, cal esmentar la la-
els elements lítics, els carbons, el pol·len, les llavors, i
bor feta a la ciutat mallorquina de Pollentia i la publicació
també anàlisis de 14C, d’isòtops estables (δ 13C i δ 15N), de
de materials mobles allà trobats, com també d’algunes
residus orgànics, fitòlits, etc. La majoria d’aquests ja han
construccions tardanes. Pel que fa a les Pitiüses, sobre-
estat publicats i, els que no, estan gairebé tots en vies de
surten les excavacions, l’obra investigadora i les publica-
publicació. Molts d’aquests estudis mai abans s’havien fet
cions de Joan Ramon Torres. En un context més general,
amb materials d’aquestes cronologies o, com a mínim,
Miquel Barceló i Perelló és qui més aportacions va fer per
mai s’havien publicat. Convé destacar a més que, tant a
mirar de conèixer què és el que va esdevenir a les socie-
Cabrera com a Son Peretó, s’estan documentant fases del
tats balears dels segles vii al x.
segle viii el qual, juntament amb el segle ix, són els dos
Tanmateix, tal com anuncia el títol d’aquesta petita
aportació que tenen entre mans, el seu objectiu és expo-
dels que menys informació es disposa de tota la història
de les Balears.
sar algunes noves dades arqueològiques referides a les
Les investigacions realitzades a partir del projecte
Illes Balears dels segles v al viii dC, donades a conèixer
de Cabrera han permès aprofundir en l’estudi del mona-
durant el segle xxi. S’ha procurat que siguin les més re-
cat cristià dels segles iv al viii a la Mediterrània. També
llevants però, també és cert que, a causa de les reduïdes
han proporcionat la base per a poder entendre com va
dimensions d’aquesta aportació, de ben segur que se’n
començar i com es va organitzar la comunitat monàstica
pot trobar qualcuna a faltar.
cabrerenca. Tota aquesta feina, on ha estat cabdal l’estudi dels materials mobles, especialment els ceràmics, ha
Les dades arqueològiques del segle xxi
permès situar en el segle v el moment de la instal·lació
Els projectes de l’arxipèlag de Cabrera i el de Son
dels monjos a Cabrera. Entre els segles v al vii, la comu-
Peretó a l’illa de Mallorca són els que més han aportat,
nitat va disposar d’un cenobi i de diversos eremitoris, i
durant les dues últimes dècades, perquè poguem conèi-
s’han pogut descriure alguns dels elements que els ca-
xer el passat balear dels segles v al viii dC. El projecte de
racteritzaren, com també els recursos i les activitats que
Cabrera està en marxa des de l’any 1999 i el de Son Peretó,
els monjos van dur a terme. Per exemple, s’han trobat
des de l’any 2005. Aquest últim és, dels dos, el que més
instal·lacions per a l’elaboració de salaons, de porpra i
continuïtat i recursos ha tingut en els darrers anys. El de
de vi; s’han identificat les principals fonts d’abastiment
166 /
[page-n-169]
d’aigua i les àrees de possible conreu, i s’han analitzat
ció d’aquests productes. Altres troballes indiquen que
les estratègies d’explotació i gestió faunístiques, tant ra-
s’hi treballava el ferro i el vidre.
maderes com de caça i recol·lecció, etc. També s’ha vist
Un altre jaciment excavat ininterrompudament du-
com Cabrera pot ser considerada una «illa santa» ocupa-
rant tots els anys del segle xxi és el de Pollentia. Aquest
da exclusivament per part de la comunitat monacal i els
segueix aportant dades referides als segles v al viii, però
seus eventuals servents.
la novetat més cridanera ha estat la referida al gran ce-
Els resultats de la investigació arqueològica del ja-
mentiri localitzat allà on hi havia hagut el fòrum de la
ciment de Son Peretó han permès obtenir dades impor-
ciutat, que no devia ser d’aquestes centúries, tal com
tants sobre la vida d’una comunitat cristiana dels segles
s’havia publicat nombroses vegades, sinó entre els se-
v al viii. El descobert fins ara apunta que, per exemple,
gles viii i xii. Aquesta nova proposta cronològica s’ha fet
en un nucli de població romà anterior, lligat a una im-
a partir dels resultats de mig centenar de proves de 14C
portant via de comunicació terrestre, es va erigir una
realitzades en ossos de persones allà inhumades en po-
església i un baptisteri per donar servei religiós a la co-
sició de decúbit supí. Queda pendent però comprovar
munitat del lloc i, molt probablement, també a la dels
si en aquesta necròpoli, de la qual ja s’han excavat més
encontorns. El seu cementiri va estar actiu, com a mí-
de quatre-centes sepultures, potser hi havia també un
nim, durant els segles v, vi, vii i viii. La basílica de prop
nombre significatiu d’enterraments anteriors al segle viii.
del segle vi tenia una capacitat pròxima a quatre-cents
En qualsevol cas, és interessant saber que, gràcies als
ànimes. S’ha documentat l’existència de dos baptisteris
valors dels isòtops estables (δ 13C i δ 15N), de la cinquan-
successius en el temps amb les seves corresponents pis-
tena d’individus analitzats per radiocarboni, s’ha consi-
cines baptismals. Durant el segle vii, en contacte imme-
derat que aquell fossar correspondria a una població de
diat al baptisteri construït en el segle vi, es va edificar un
caràcter cosmopolita.
nucli d’hàbitat, el qual encara només es coneix molt par-
Pollentia, a Mallorca, i Sanitja, a Menorca, són els
cialment. Els estudis de fauna indiquen que els recursos
jaciments arqueològics balears on més s’ha estat exca-
ramaders d’aquella població devien estar molt diversifi-
vant i on més gent ha treballat durant el segle xxi. Però
cats. Són diversos els indicis que fan pensar en una dieta
són dos models d’investigació radicalment diferents. I
basada fonamentalment en aliments d’origen terrestre i
és que uns dels grans despropòsits de l’arqueologia es-
en una explotació important dels recursos vegetals. La
panyola de la present centúria són les excavacions rea-
presència de sitges i de molins en diverses habitacions
litzades a Sanitja, un dels jaciments més importants de
parla de l’emmagatzematge i mòlta de llegums o cereals,
totes les Balears. Ho és tant per la metodologia d’exca-
entre els quals s’ha confirmat l’ordi. La constatació d’un
vació i registre emprats durant molts d’anys, com per la
dipòsit amb restes de vi i oli demostra també l’elabora-
manca d’estudis i publicacions de gairebé tot allò que
Les Illes Balears dels segles v al viii dC. Mateu Riera Rullan
/ 167
[page-n-170]
es va desenterrant, per exemple, desenes d’edificacions,
més descobriments, especialment en l’àmbit urbà o su-
centenars de tombes i monedes, etc. Pel que respecta a
burbà de l’única ciutat que hi ha des d’època antiga, però
les suposades troballes dels segles v al vii dC, cal delatar
també per la seva ruralia. A Menorca destaquen els des-
la invenció d’una basílica i un baptisteri (edifici 11) que
cobriments fets a Ciutadella i al seu port. De Mallorca es
s’han volgut associar a un possible monestir del segle v.
poden ressaltar els descobriments fets al centre històric
Tampoc no és encertada la identificació de moltes de les
de la ciutat de Palma i, fora d’aquesta, a Son Fornés, Puig
més de mig centenar de monedes considerades com a
de s’Escolà, Son Sard i s’Illot. Finalment, de Formentera
vàndales, ni la classificació de la majoria de ceràmiques
es pot citar un conjunt de tombes trobat a Sant Francesc
comunes o de cuina dels segles iv al viii. Per tot plegat,
Xavier. Cal esmentar però, que llevat de comptades ex-
convé prendre amb molta precaució tot el que s’ha pu-
cepcions, molt del descobert a totes quatre illes, fins i tot
blicat d’aquesta estació arqueològica menorquina, però
dels casos esmentats, encara roman inèdit.
també és cert que és ben segur que allà hi ha, com a mí-
Són de molt d’interès les noves dades publicades
nim, una basílica cristiana, donada a conèixer fa poc per
de l’illa del Rei, illa d’en Colom i dels illots dels Frares i
Llorenç Alapont Martín. Tant de bo que Jordina Sales
de s’Espalmador. També les referents als fons marins
Carbonell, nova codirectora del lloc des de l’any 2017,
mallorquins de Portocolom i Portocristo. Nous treballs
pugui posar ordre, coherència i rigor científic en els tre-
arqueològics fets al castellum de Can Blai de Formentera i
balls que allà se segueixen fent cada any.
en el seu entorn han servit per proposar que aquella forti-
La basílica començada a excavar de fa poc a Sanitja
s’ha pogut afegir a l’espectacular llista de basíliques dels
ficació no deu ser del segle vi, sinó del iv, però sembla que
el debat sobre la seva datació no està tancat.
segles V al VII incontestablement descobertes a les dues
Miguel Ángel Cau Ontiveros és l’arqueòleg que més te-
illes més grans de l’arxipèlag. Les altres vuit, la majoria
mes ha tractat i publicat relacionats amb l’antiguitat tarda-
amb esplèndids paviments de mosaics són les de Fornàs
na de gairebé totes les Illes Balears, sigui a títol individual
de Torelló, illa del Rei, Son Bou i Cap des Port, a Menorca,
o amb altres investigadors. Ha treballat un ampli ventall de
i les de Cas Frares, Sa Carrotja, Son Peretó i Son Fadrinet,
camps d’actuació: prospeccions, excavacions, estudis del
a Mallorca.
territori, fortificacions, arquitectura i mobiliari litúrgic, ma-
A més de les troballes de l’arxipèlag de Cabrera, Son
terials mobles, etc., sovint aplicant estudis arqueomètrics
Peretó, Pollentia i Sanitja, s’han documentat materials
i noves tecnologies. Entre els estudis dels materials es po-
dels segles v al vii dC i, fins i tot, alguna estructura de les
den destacar les anàlisis fetes en morters o residus orgànics
mateixes centúries, tant en excavacions programades
però, especialment, tot el relacionat amb la ceramologia.
fetes en estacions prehistòriques com en excavacions
Les troballes ceràmiques a gairebé tots els indrets
d’urgència. Proporcionalment, Eivissa és l’illa on s’han fet
fins ara esmentats, com també als assentaments rurals
168 /
[page-n-171]
de sa Mesquida a Mallorca, Cap des Port de Fornells a
Menorca i Can Sorà a Eivissa i, encara més, a l’arxipèlag de
Cabrera, han permès documentar la importació de nombrosos i variats productes d’arreu de la Mediterrània durant els segles v, vi i vii. En canvi, no es pot dir el mateix del
segle viii. A Cabrera també s’ha constatat arqueomètricament la presència de marbres originaris de la península
Ibèrica, la península Itàlica, les illes gregues, la península
d’Anatòlia i, tal vegada, del nord d’Algèria.
Entre els materials trobats, suposadament a les
Balears, i publicats en el que portem de segle xxi, sobresurten vuit segells de plom dels segles vi al viii dC, cinc
dels quals es deuen haver trobat al castell de Santueri
de Mallorca i els altres tres, en diversos indrets del terme municipal de Ciutadella (Menorca). Malauradament,
cap d’ells es va recuperar en el marc d’un projecte d’investigació legal ni en excavació arqueològica feta amb
mètode estratigràfic. Així i tot, tal com han afirmat Joan
C. de Nicolás Mascaró i Bernat Moll Mercadal, en conjunt
aporten informacions molt valuoses de la presència bizantina, especialment per la constatació d’un «arcont
mallorquí per a les Balears en el segle viii». També durant
el segle xxi, s’han donat a conèixer nombroses monedes
i alguns espectaculars materials metàl·lics d’època vàn-
Fotografia i dibuix d’un segell de plom bizantí trobat a
Menorca, donat a conèixer per Joan C. de Nicolàs i Bernat Moll
(2013), gràcies al qual s’ha conegut l’existència d’un arcontat
balear del segle viii.
dala o bizantina trobats, aparentment, al castell citat i
en nombrosos indrets de Menorca, però també gairebé
sempre recuperats en tan deplorables circumstàncies.
A manera de conclusions
El recull de dades de caràcter arqueològic suara
presentat no pretenia ser exhaustiu sinó selectiu, esLes Illes Balears dels segles v al viii dC. Mateu Riera Rullan
pecialment pel que fa a les que més informacions han
aportat per poder conèixer millor el passat dels balears
dels segles v al viii dC. Aquestes centúries han estat sovint considerades de les més obscures de totes les fases
històriques de les Illes Balears però, gràcies als treballs
esmentats, cada vegada estan més il·luminades.
/ 169
[page-n-172]
170 /
[page-n-173]
L’edifici visigòtic dels Casals del Mas de
Sabater, Morella, els Ports (Castelló)
José Manuel de Antonio Otal, Ramiro Pérez Milián
Noverint Coop. V, Morella
Introducció
La situació i l’entorn físic
Els Casals de Mas de Sabater es troba a la comarca dels
Ports, extrem NO de Castelló, lloc de trobada amb les províncies de Tarragona i Terol. El medi físic de la comarca
es defineix com de mitja muntanya (900-1000 m s.n.m.),
i el seu paisatge mesomediterrani és abrupte i escàs de
sòl agrícola, encara que excel·lent per a la ramaderia
extensiva.
L’assentament controla el sector occidental de la
Vega del Moll, corredor de la formació Morella (abans coneguda com «terres roges de Morella»), just on aquesta
formació té la màxima amplària i potència, a més d’una
orientació est-oest. Com exposa l’investigador de la comarca Miquel Guardiola: «És evident que es tracta d’un
◁ Ortofoto de la planta completa de l’edifici dels Casals
del Mas de Sabater.
territori molt apte per a la vida agrícola i ramadera, almenys el més apte a la comarca dels Ports, i una bona
prova n’és que dels dènou nuclis de població, quinze
estan a menys de 1,5 km de la formació Morella. En
l’època medieval, la partida del Moll produïa gran part de
la collita de cereal de Morella. I també en el baix Imperi
romà, quan les villae proliferaven, les trobem concentrades a la Vega del Moll». De la mateixa manera, concentra
la majoria de les masies de la comarca que han sobreviscut a la despoblació actual.
El marc dels treballs
La sol·licitud per part de l’empresa Vega del Moll S.A.,
a finals dels anys noranta, de l’explotació de la pedrera
de la Parreta (Morella), va comportar un seguit de mesures preventives, correctores i compensatòries, respecte a
la preservació del patrimoni cultural. Tots els treballs arqueològics duts a terme des de llavors han sigut finançats
per l’empresa concessionària de la dita explotació.
/ 171
[page-n-174]
Els primers estudis es van desenvolupar entre l’any
Entre els anys 2014 i 2017 s’han realitzat diverses
1999 i 2000, i van consistir en una sèrie de prospeccions
campanyes d’excavació, alguns dels resultats de les quals
arqueològiques dirigides per l’arqueòloga Pilar Ulloa
se sintetitzen més avant.
Chamorro, amb la participació en els treballs de camp
de Miquel Guardiola Fígols, qui, en aquells moments, va
Els antecedents historiogràfics i arqueològics sobre la
cridar l’atenció sobre el lloc on ara sabem que es troba el
tardoantiguitat a la comarca dels Ports
singular edifici dels Casals.
Cal assenyalar l’escassetat d’informació disponible
Els resultats de les prospeccions van permetre docu-
per fonts historiogràfiques per a aquest període, tant en
mentar un important nombre de jaciments i gravats ru-
l’àmbit local com comarcal. Aquestes queden reduïdes a
pestres a l’aire lliure, a partir dels quals es van delimitar les
vagues referències repetides en les obres d’historiadors
zones d’explotació de la pedrera.
locals, com Francisco Oliet (1861), Segura Barreda (1868)
Des d’aquest moment, i seguint els requeriments i in-
o Ortí Miralles (1958), entre altres, que es refereixen a una
formes vinculants de la Direcció General de Patrimoni, es
suposada destrucció de les defenses de Morella per part
realitzen prospeccions intensives de determinades àrees,
del rei Vítiza, sense esmentar fonts.
els resultats dels quals permeten crear mapes de localitza-
D’altra banda, Ferran Arasa arreplega les troballes
ció de jaciments, zones amb risc arqueològic i zones amb
descontextualitzades de tres objectes de bronze situables
elements d’alt interés patrimonial com els gravats rupestres.
en la tardoantiguitat de la comarca. Una placa de cinturó
Amb tota aquesta informació es pregueren distintes
lliriforme procedent de Cinctorres (possiblement relacio-
mesures correctores i/o preventives, com delimitar l’àrea
nada amb una necròpolis a uns 4,5 km dels Casals); una
d’explotació en determinades zones, excavar sondejos ar-
altra de similar de Bel (Rossell, municipi situat a uns 26
queològics per a comprovar si les restes localitzades en
km), i un osculatori presumptament trobat a Portell de
superfície es corresponien amb jaciments arqueològics i
Morella (localitat distant uns 12 km).
avaluar la seua entitat.
Molt més eloqüent és la localització i excavació de
El descobriment del jaciment dels Casals del Mas de
dos conjunts funeraris al terme de Morella, dins de l’àmbit
Sabater s’enquadra dins del projecte d’ampliació de la
rural, ubicats en punts marginals de dues àrees producti-
pedrera, la qual cosa va comportar una sèrie de treballs
ves agrícoles (formació d’argiles roges de Morella):
previs (prospeccions arqueològiques i sondejos) per a
El Mas de la Perera: situat a 8,5 km dels Casals; treballs
delimitar l’àrea d’explotació i el propi jaciment. Una vega-
dirigits per Francesc-Xavier Duarte Martínez i Francisco
da definits els dits àmbits, es resol que l’empresa es farà
José Hernández García. La datació per 14C va donar 660-
càrrec de l’excavació del jaciment de forma paral·lela a les
790 d. C. (2Sigma).
fases d’explotació.
172 /
[page-n-175]
El Mas de Macià Querol situat a 150 m del nostre edifici, treballs dirigits per Ramiro Pérez Milián i Elisa García
Prósper. La datació per 14C va donar 410-600 dC. (2Sigma).
L’edifici
La descripció i el projecte constructiu
L’edifici exhumat en el jaciment arqueològic dels
Casals del Mas de Sabater presenta uns trets que permeten enquadrar-lo clarament en l’arquitectura de representació d’època tardoantiga.
En primer lloc, es va construir seguint un disseny i
projecte minuciosament establits, i d’una complexitat considerable. Morfològicament, la planta està constituïda per
Detall de les obertures que comuniquen els diversos àmbits
de les naus laterals a la zona on es troben els alçats
màxims conservats.
tres naus longitudinals i una quarta de transversal que tanca l’edifici en la capçalera. L’eix de la nau central marca una
Abans de recórrer mitja sala, s’hi troben cadascu-
simetria perfecta, amb una orientació SE-NO i una longitud
na de les obertures que donen accés a les naus laterals,
total de 22,80 m. L’amplària oscil·la entre 18,90 m i 13 m (se-
únics accessos que aquestes tenen. Disposen de quatre
gons trams). El gros dels murs oscil·la entre 0,65 m i 0,70 m.
àmbits i una absidiola cadascuna. Els quatre àmbits es
La façana principal (SE) i la posterior van ser rectes,
comuniquen d’un a l’altre a través d’obertures alineades,
mentre que les laterals estan reculades regularment, que
que formen quasi un corredor que segueix el sentit longi-
donen als flancs una fisonomia fortificada. Cal destacar la
tudinal de l’edifici. Des dels dos àmbits més pròxims a la
ubicació de sengles absidioles, cadascuna en una façana
capçalera, s’accedeix a les absidioles (en gir de 90º) i a la
lateral, que trenca el ritme de les reculades, encara que
nau transversal que tanca l’edifici, la qual consisteix en un
estan perfectament repartides respecte a l’eix de simetria.
gran espai unitari de 14,15 x 3,15 m.
Disposa d’un únic accés per la façana principal, si-
A més del caràcter representatiu que confereix a
tuada a la nau central, que deixa pas a un atri de 16 m .
l’edifici l’estricta planificació espacial que es llig en la seua
Des d’aquest s’accedeix al saló central a través d’una ober-
planta i distribució, amb clares semblances amb el palau
tura acarada amb l’anterior. Aquesta gran estança té unes
episcopal de Barcino (grup episcopal de la 2.ª meitat del
dimensions de 17,50 m x 4,80 m, i en el centre exacte de la
segle VI), és també molt significatiu l’ús del pes drusianus,
seua capçalera es conserva una base pètria clavada al sòl.
de 0,332 m, com a unitat de mesura. Devem aquesta dada
2
L’edifici visigòtic dels Casals del Mas de Sabater, Morella. José Manuel de Antonio Otal, Ramiro Pérez Milián
/ 173
[page-n-176]
al Dr. Lorenzo Arias Páramo (Universitat d’Oviedo), qui,
gar enormes forces en les laterals, que devien actuar com
molt amablement, per mediació del Dr. Ricardo González
a potents contraforts.
Villaescusa, s’ha brindat a realitzar una primera anàlisi del
patró metrològic de l’edifici.
Les qüestions arqueològiques i la interpretació
Un altre exemple d’edifici de representació, aquesta vegada amb origen en el segle v, és el castellum de la
L’entorn arqueològic immediat
muntanya de Sant Julià de Ramis (Girona). Els edificis
L’edifici singular dels Casals forma part d’un jaciment
emirals de Morería (Mèrida) responen també a aquest
arqueològic molt més ampli (potser ocupa un mínim de
prototip edificatiu, amb una cronologia que es deu acos-
sis hectàrees), encara bastant desconegut i escassament
tar al segle ix.
conservat, que ocupa terrenys de tres masies actuals, les
terres de les quals conflueixen en aquest punt.
Les pautes i els materials utilitzats
Al Mas de Sabater es troba l’edifici dels Casals i les
Les pautes d’execució de l’obra reafirmen la idea
restes de fases posteriors. El veí Mas de Macià Querol al-
d’un projecte edilici de caràcter oficial i de representació
berga una necròpolis a què ens hem referit més amunt, i
del poder. Es va plantejar un fonament corregut en tota la
que ens ha servit per fixar l’inici de la Fase I (fundacional),
planta de l’edifici, amb la anivellació prèvia del terreny de
que, per estar en procés d’excavació a l’edifici, no és pos-
vessant suau. Així mateix, es van utilitzar robustos carreus
sible caracteritzar encara. Provisionalment, se situa en les
als muntants i reforços de cantons, que contrasten amb
últimes dues dècades del segle vi (datació radiocarbònica
la maçoneria irregular adherida amb argamassa de fang
inhumació de la necròpolis). Entre la necròpolis i l’edifici
de la resta de murs. L’absència de morters o formigons
hi ha una zona bastant arrasada, encara que amb sufi-
de calç i d’elements arquitectònics ornamentals no deu
cients restes com per pensar en una continuïtat espacial
restar monumentalitat ni efectivitat representativa al con-
de l’assentament.
junt. D’altra banda, el fet que usaven hàbilment materials
Finalment, al Mas de Pereu, sobre un turó que do-
constructius de l’entorn immediat (pedra arenosa, argiles
mina tot el conjunt, es troba el tossal de Pereu, amb un
i àrids diversos) introdueix una interessant variable en
complex fortificat que està per estudiar i que es postula,
l’anàlisi arquitectònica: el factor autòcton combinat amb
al costat de la necròpolis de Macià Querol, com futur ob-
un poder extern que interactua en el procés constructiu.
jecte d’investigació.
Basant-se en aquests elements conservats, no hi ha
dubte que l’edifici es va poder alçar una o dues plantes
Les fases d’ocupació i l’ús de l’edifici
sobre els fonaments i basaments estudiats, quelcom es-
La construcció i primera ocupació de l’edifici són fets
pecialment segur en la nau central, que podia descarre-
que encara no s’han pogut datar amb precisió. No hi ha
174 /
[page-n-177]
indicis d’assentaments anteriors respecte a la nova fundació. Es tracta, doncs, d’un edifici de nova planta, d’una
instal·lació ex novo en un territori que suposem habitat,
encara que sense una presència efectiva, o sense una visibilitat tan pròxima del poder com la que s’implanta a
partir de la dita fundació. Com s’esmenta més amunt, la
necròpolis de Macià Querol ja estava en ús abans d’arrancar el segle vii i, encara que amb cautela, utilitzarem provisionalment la dita referència.
A l’abandó de l’edifici per part de l’elit que ho va
fundar li segueix, sense pausa, la Fase II, que suposa una
verdadera reconversió de l’edifici. Diversos fets caracteritzen aquest moment: reorganització de l’espai intern,
excavació de sitges en el subsòl interior, repavimentació i ubicació de llars sobre aquests sòls. Aquesta fase
s’ha pogut datar en el trànsit del segle vii al viii (més
probablement en la primera dècada del segle viii), gràcies a la troballa d’un trient del rei Vítiza, encunyat a
Caesaraugusta. Aquesta fase s’inscriu en els últims moments del regne visigot, amb un poder debilitat, en un
escenari de lluites internes i pèrdua progressiva del control efectiu del territori.
Si ja durant la Fase II es constata la degradació d’algunes parts de l’edifici, la Fase III pareix que es duga a
terme al mateix temps que es consume el col·lapse generalitzat de la seua estructura. S’ha detectat un ús residual
Moneda localitzada a la capçalera de la nau central,
sobre la capa de pavimentació de la Fase II de l’edifici.
sobre els primers paquets d’enderrocs, amb les sitges i
part de l’edifici ja amortitzats, centrat en reduïts àmbits
de les antigues estances. Aquests fets confirmen l’abandó
de l’edifici i només es poden donar en un ambient d’ocupació esporàdica. Els materials ceràmics d’aquesta fase
indiquen un horitzó encara visigot, cronològicament endinsat en el segle viii.
Després d’un abandó persistent, es tornaran a instal·lar noves edificacions, consistents en infraestructures
ramaderes, ja en ple període andalusí. Les ruïnes de l’edifici visigot serviran de base a aquests corrals i recintes associats, com també de pedrera, com indiquen les fosses
de recerca detectades als seus afonaments.
L’edifici visigòtic dels Casals del Mas de Sabater, Morella. José Manuel de Antonio Otal, Ramiro Pérez Milián
/ 175
[page-n-178]
176 /
[page-n-179]
Economia productiva,
societat i comerç
E. Huguet, J. M. Macias, F. Rodríguez, M. Rosselló
ICAC
Precursors del món medieval
L’Arqueologia ha demostrat com va haver una intensa
transformació del sistema econòmic a l’antiga Hispània, a
partir del segle iii dC, que va deixar pas a un sistema productiu que va evolucionar cap a la regionalització i l’autoabastiment. L’etapa visigòtica va representar l’eclosió definitiva d’aquest nou model que va establir les bases per a
l’economia i la societat de l’edat mitjana.
Van ser canvis profunds que afectaren la majoria de
la població però que, des del punt de vista arqueològic, no
sempre han estat fàcils de percebre. La nova realitat social
i econòmica es va desenvolupar en una arquitectura més
feble i, quant a la cultura material, la fusta i la pell jugaren
un paper tan fonamental com imperceptible per les nostres
condicions climàtiques. En canvi, les ceràmiques, romanen inalterables en el subsòl i ens mostren el manteniment
◁ Àmfora de Palestina de Punta de l’Illa.
Museu de Prehistòria de València. Foto: Rafael de Luis
d’unes relacions comercials amb els principals ports de la
Mediterrània que, a diferència del període romà, cada vegada es van restringir a una capa de la població més reduïda.
El litoral valencià, i el seu rerepaís, es va beneficiar
d’aquesta situació, i els arqueòlegs hem recuperat nombrosos vestigis materials procedents del nord d’Àfrica o
del Pròxim Orient i, pràcticament, fins a l’arribada de l’islam en aquestes terres.
D’altra banda, les excavacions desenvolupades en
els espais productius —magatzems, cellers— mostren
canvis profunds derivats d’una intensa transformació social en què la concentració de les terres, la desaparició del
que avui diríem «classes mitjanes» urbanes i un augment
de la pressió fiscal, conduïren a una profunda divisió social i un empobriment de la major part de la població.
A les acaballes de l’Imperi romà la societat es va dividir
entre honestiores i humiliores, un fenomen precursor de
temps posteriors en què les persones es van dividir entre
la plebs i l’aristocràcia, aquesta última d’origen politico/ 177
[page-n-180]
heretades de la tradició romana i influenciades per la cultura bizantina. En aquest context cal situar una davallada
progressiva de la població hispànica, iniciada en l’època
romana, ja fos per l’aparició d’epidèmies, sequeres o plagues de llagosta que van propiciar males collites i nombroses èpoques de fam. Aquesta decadència es relaciona
amb una reculada tecnològica que va afectar les condicions de vida: l’arquitectura domèstica, el subministrament
d’aigua potable i el sistema d’eliminació de residus van
Olla globular amb anses laterals de ceràmica de cuina apareguda
a las excavacions de les Corts Valencianes. València.
SIAM-Ajuntament de València. Foto: Rafael de Luis
ser deficitaris en relació als segles anteriors.
Nous models territorials
Algunes ciutats varen mantindre el seu paper de centre polític i religiós, però la majoria no. I en totes aquelles
militar o religiós. Dita transformació tingué relació amb la
concentració de l’escassa riquesa generada per les elits,
civils i eclesiàstiques; és el domini definitiu del privat sobre el públic i la desaparició de les ciutats com a espais
de projecció social a través de l’activitat econòmica. Si de
cas, només les elits comercials pogueren mantenir-se al
marge d’aquest empobriment generalitzat.
Així nasqueren les relacions de dependència o patrocinium que conformaren la societat feudal. En l’àmbit de
l’arqueologia es constata un empobriment generalitzat en
l’activitat constructiva, principalment domèstica i, en general, en l’urbanisme. Fora de l’arquitectura del poder, no
hi hagué cap activitat constructiva rellevant i el lleure i el
consum social es va reconduir cap a la ritualitat religiosa.
La major part de la societat devia viure en un entorn
de subsistència i autarquia, mentre que les classes benestants civils i religioses mantingueren pautes de consum,
178 /
documentem una contracció o esponjament urbanístic
major o menor d’acord amb el seu rol en el regne visigòtic. A més, la presència d’una seu episcopal o d’un centre
de culte martirial van ser clars factors de vitalitat urbana.
D’aquesta forma, la rellevància martirial de Valentia va incrementar el poder de la seva seu episcopal. Altres ciutats
romanes es van apagar progressivament durant el període visigòtic si bé, en el cas dels nuclis portuaris, l’activitat econòmica d’aquestes es va mantindre. És el cas de
Portus Ilicitanus (Santa Pola) i Portus Sucronensis (Cullera).
En canvi, la fundació de València la Vella mostra la capacitat de crear nous centres urbans i com la situació militar
derivada de l’ocupació bizantina del sud-est era capaç
de propiciar la construcció d’un espai habitat de gairebé cinc hectàrees que es va mantenir en ús entre cent i
cent-cinquanta anys. Sobre el rol d’aquest assentament
hi ha encara molts dubtes, però creiem que exemplifica
[page-n-181]
el paper de dinamitzador econòmic i urbanístic que va
ciutats portuàries —com també aquelles que, per la seua
generar la necessitat de contingents militars en aquesta
influència política, van tindre prou capacitat d’atracció de
zona geogràfica. Exèrcits i soldades devien trencar les ru-
béns de consum rellevants— pogueren mantindre vin-
tines d’una economia regionalitzada i potser propiciaven
cles comercials amb els centres productius mediterranis
les relacions comercials per simples necessitats d’abas-
de més prestigi. Aquest és el cas de València la Vella, la
timent. Prova d’això són les troballes numismàtiques a
rellevància i proximitat d’aquesta amb el port de Valentia
l’entorn de València durant la segona meitat del segle vi
ha permés recuperar contextos ceràmics semblants entre
i la primera del vii.
ambdues ciutats.
Òbviament, no podem parlar d’una civitas en el
Al camp, el sistema productiu vertebrat a partir d’ex-
sentit clàssic o contemporani del terme. La ciutat visigo-
tenses vil·les excedentàries en mans de famílies urbanes
da va ser ex novo o continuïtat d’una de precedent, és un
aposentades va abaixar irremeiablement a partir del
espai que lidera jeràrquicament un territori on residei-
segle iii dC. Hi ha qui creu que es va produir una concen-
xen les estructures de poder i on s’alcen unes muralles
tració de la propietat de manera que, durant els segles
com a element de prestigi i de protecció. L’arquebisbe
iv i v encara documentem extenses propietats agrícoles
Isidor de Sevilla ens expressa, en les seues conegudes
sumptuoses i extenses. Posteriorment, l’arribada de les
Etimologies la rellevància de les muralles com a element
elits germàniques a les terres valencianes podria haver
distintiu envers altres formes d’assentament humà. Però
tingut conseqüències en aquest procés de concentra-
en el seu interior, l’arqueologia ha constatat una clara
ció de grans propietats, en el marc teòric d’un procés de
contracció i una ocupació de l’espai menys ordenada.
substitució o concordança envers les antigues classes
En aquesta època, els espais de producció econòmica
altes hispanoromanes. Però ja no eren exclusivament
apareixen barrejats amb els espais residencials; si és que
centres de producció, sinó illes de riquesa en mans de
no va haver-hi una arquitectura mixta en què la planta
patrons que acollien i dominaven una població rural em-
baixa va ser l’espai productiu, d’emmagatzematge o on
pobrida i sotmesa a la seua jurisdicció particular. Molts
es tenia cura dels animals; mentre que el pis superior
camperols arruïnats potser donaven les seues terres en
devia convertir-se en la zona de repòs. Així, l’aparició de
canvi de protecció. Juntament amb aquestes grans pro-
tallers artesanals, petits espais agraris o ramaders es-
pietats observem la proliferació de nombrosos poblats i
devenen un fet habitual en una ciutat que no disposa
aglomeracions rurals. Aquests, sovint, es van desenvolu-
d’una ferma estructura d’abastiment extern i que reque-
par a l’entorn de parroquiae rurals o, més endavant, de
reix incorporar en l’interior activitats anteriorment exclu-
centres monàstics. Ambdues realitats esdevingueren els
sives de l’entorn rural.
nous instruments d’organització i fiscalització eclesiàstica
No obstant això, també hem de reconéixer que les
del camp. De tal manera que ja en els concilis eclesiàstics
Economia productiva, societat i comerç. E. Huguet, J. M. Macías, F. Rodríguez, M. Rosselló
/ 179
[page-n-182]
del segle vii s’aprecia com els abats van rivalitzar en im-
tre territori procedeix de l’Horta Vella (Bétera). La rama-
portància amb els bisbes urbans.
deria va esdevindre una activitat amb un pes important
en les zones interiors. Era una ramaderia de transhumàn-
L’economia
cia d’ovins, caprins i bovins, però també es criaven suids
L’economia es basava fonamentalment en l’agri-
i aus. La incidència d’aquesta pràctica era rellevant. Així,
cultura i en la ramaderia. De la primera trobem abun-
estudis de reconstrucció del paisatge desenvolupats al
dants mostres als jaciments coneguts, tant urbans com
nord-est peninsular mostren en el període visigòtic im-
rurals on són nombroses les sitges o dipòsits excavats
portants actuacions de desforestació que s’han vinculat
en el subsòl per a l’emmagatzematge de gra. Excepte en
al pasturatge. Com activitats complementàries es pot ci-
grans espais civils o religiosos, desaparegueren els ma-
tar la recol·lecció i la caça. La recol·lecció era estacional,
gatzems construïts, tipus horreum, i les sitges obertes
es recollien determinades plantes i animals com els ca-
en el terra van ser el recurs més emprat. Es va recuperar
ragols, molt abundants en els estrat d’època visigòtica, o
així una antiga pràctica característica del període ibèric
productes com la mel, citada en el Pacte de Tudmir entre
on, pràcticament, dins de les cases s’excavaven els ma-
els impostos que els camperols havien de pagar. Els do-
gatzems privats. Eren mitjans d’estalvi d’escassa capa-
cuments comercials escrits en pissarres ens parlen igual-
citat i pensats per al consum familiar, no per a la seua
ment de formatge, sal, mel, etc. Però, en línies generals,
comercialització. Això no lleva que hi haguessen grans
la documentació escrita —les pissarres visigodes, pres-
àrees d’emmagatzemament, però no en tenim constàn-
cripcions legals o regles monàstiques— ens descriu unes
cia arqueològica. Sabem que progressivament la recap-
pautes generals d’alimentació continuistes en relació a
tació fiscal es va fonamentar en la recepció de queviu-
l’etapa romana i sempre adaptades al seu entorn geogrà-
res, fossen per abastiment de tropes o perquè la pròpia
fic i climàtic. Una altra cosa és l’assiduïtat en què molts
Església esdevingué una important institució receptora
d’aquests aliments es podien consumir i en quines capes
fiscal. A la mateixa vegada sabem que, l’Església va de-
socials eren més freqüents.
senvolupar importants accions benefactores en repar-
La vitalitat constructiva del moment, sobretot en el
tir aquests mateixos queviures als més necessitats i en
segle vi, devia portar aparellada l’existència de tot un grup
períodes de carestia.
de persones relacionades amb l’edificació. Era habitual la
Cereals, blat i ordi, la vinya i l’olivera eren els con-
recuperació de material arquitectònic romà per a la reuti-
reus més estesos encara que, en zones amb agricultura
lització en nous edificis d’aquest moment. Hi devia haver,
de regadiu o més properes als nuclis d’hàbitat, hi devia
per tant, personal dedicat a la construcció en pedra, altres
haver també horta amb lleguminoses i arbres fruitals. Un
dedicats a la forja, altres a la fusteria i altres activitats de
dels pocs conjunts d’eines de conreu de la terra del nos-
la construcció. L’ofici de picapedrer era un treball espe-
180 /
[page-n-183]
cialitzat i devien haver diferents graus entre els artesans.
Hi havia des d’un treball d’extracció de les pedres a les
pedreres que requeria un coneixement específic, fins als
picapedrers dedicats a la creació de la decoració arquitectònica, que eren veritables especialistes. Al territori
valencià devien existir aquests mestres artesans que tallaren decoracions arquitectòniques acurades en cancells,
capitells i frisos tant a ciutat com en les nobles residències
rurals. El millor exemple d’això és el palau de Pla de Nadal
a Riba-roja de Túria. Cal preveure l’existència d’artesans
itinerants, que copiaven o estenien els models decoratius
arreu del regne visigòtic i que, en molts casos, tenien una
clara inspiració bizantina.
Pel que fa a la producció artesanal, la metal·lúrgia es
va desenvolupar àmpliament, com mostren els tresors de
Guarrazar i Torredonjimeno com a màxim exponent amb
l’ús d’or i pedres precioses. Tanmateix, hi havia una activitat metal·lúrgica molt més modesta, però no per això
Creu del tresor de Torredonjimeno (Jaén).
Fotografia: arxiu del MAC.
menys activa, que confeccionava sobretot elements d’indumentària personal com són fíbules, sivelles, polseres,
cades a la fabricació de fils, tints, entre altres. Quant als
arracades i tota mena d’elements metàl·lics, decorats en
teixits hi ha constància d’ús en època visigòtica que són
la majoria dels casos. Les creus de Punta de l’Illa (Cullera)
sobretot de llana, lli, cànem i seda, que requerien diversos
en són un bon exemple. Una altra activitat artesanal identificada a València la Vella, i que es tracta de manera específica en un altre dels capítols, és la producció de vidre,
confirmada per la recuperació de fragments de vaixella
bufada, rebutjos, proves de vidrier i blocs de matèries primeres importades d’Egipte o de l’entorn de l’actual Síria.
processos de fabricació. En l’àmbit arqueològic, apareixen sovint fusaioles per a la confecció de fils per a teixits
de fabricació domèstica. En aquesta cadena productiva
els monestirs potser desenvoluparen progressivament
un paper capdavanter, que exemplificava el control de
Poca informació ens ha arribat de la indústria tèxtil
l’Església visigoda en el territori i les principals rutes de
però sabem que devia estar molt desenvolupada, amb
comunicació. Així, el paper de l’Església en la producció i
una especialització important i sastres, persones dedi-
redistribució de vi a la Mediterrània és rellevant.
Economia productiva, societat i comerç. E. Huguet, J. M. Macías, F. Rodríguez, M. Rosselló
/ 181
[page-n-184]
Comerç i consum
vaixella fina africana del moment, aquelles produccions
Sembla clar que, sota la nova configuració terri-
tunisianes de terra sigillata africana D que, tot i no ser
torial apareguda a mitjan del segle vi a la Mediterrània
massiva, és constant en els jaciments valencians; o les
occidental, arran del famós programa militar, polític i
llànties africanes per a la il·luminació, sovint amb motius
propagandístic protagonitzat per Justinià, l’Imperi de
decoratius i simbòlics cristians.
Constantinoble fou el nou motor comercial. Va ser un mo-
També des d’Orient arribaven contenidors amb oli i
nopoli, entre els segles vi i vii, fonamentat en l’intercanvi
vi, de millor qualitat que els nord-africans, i molt estimat
de llarga distància desenvolupat gràcies a la fiscalitat de
en aquell moment per les diverses elits aristocràtiques.
les noves províncies conquerides i al transport de queviu-
Ho sabem per les àmfores procedents de l’Àsia Menor,
res a espais fortificats, de control territorial o espais mili-
Síria, Palestina i Egipte, que es consumien en terres va-
tars en disputa. La nova xarxa pública d’extracció fiscal i
lencianes mitjançant una connexió directa entre grans
annonaria també degué provocar que molts comerciants
ports com Roma, Cartago, Nàpols, Marsella o Tarragona.
orientals aprofitaren el control d’aquests canals, sota la
Un altre contenidor interessant que detectem en les exca-
protecció d’alguna elit secular, aristocràtica o, fins i tot, de
vacions arqueològiques són els ungüentaris, petits recep-
manera independent, per a vendre productes de diferents
tacles fets amb argila, a mà o amb motle, que procedien
tipus en els ports mediterranis occidentals fora de la nova
de la zona costanera de l’Àsia Menor (Lícia, Panfília, Efes,
òrbita territorial bizantina.
etc.). Tot i que sovint s’ha pensat que el seu contingut
A la península Ibèrica queda documentada l’arriba-
podria relacionar-se probablement amb olis, perfums o
da de comerciants grecs, siris i jueus, al costat d’altres
espècies. Fa poc s’hi han proposat hipòtesis que podrien
autòctons que gestionaven el comerç que arribava per
transportar alguna espècie de fàrmacs vegetals, barrejats
aquests canals. Fins i tot, la legislació visigoda reconeix
amb mel o substàncies líquides de consistència viscosa.
l’existència de «zones franques», anomenades «cata-
D’Orient també s’importaven vaixella fina i recipients de
plus», on les grans ciutats portuàries mediterrànies sot-
cuina, tot i que amb un nombre percentual menor i bàsi-
metien a control i fiscalitat tot producte que entrava i
cament a nuclis urbans costaners.
sortia del regne de Toledo. Entre els productes extrape-
La influència comercial i cultural de l’Imperi bizan-
ninsulars detectats arqueològicament trobem oli i vi que
tí és notable i encara no s’ha calibrat del tot. En tenim
procedien del continent africà, que eren transportats
constància, per exemple en l’art cristià, amb els bronzes
mitjançant grans i petits contenidors amfòrics com els
litúrgics (gerres, encensers o polycandelon) o peces de
exemplars complets de Punta de l’Illa o els incomplets de
marbre (frontals d’altar, pàteres, morters). Fins i tot, en la
València la Vella i Valentia. Per rutes independents tam-
recuperació de ponderals o pesos i balances amb inscrip-
bé arribaven altres productes bàsics acompanyats de la
cions, com la recuperada en el nucli fortificat del Puntal
182 /
[page-n-185]
del Cid, a Almenara (Castelló). En aquestes transaccions
certes produccions utilitàries que arriben a terres valenci-
comercials coneixem l’arribada de mercaderies de luxe,
anes de regions més allunyades, olles globulars i/o casso-
metalls preciosos, lingots de vidre, marbres, teixits, etc.
les amb la vora triangular que comencen a ser documen-
Fins i tot comerç d’esclaus des de Marsella. En contrapar-
tades tant a Girona, Barcelona i/o Tarragona.
tida, les fonts de la Hispània visigoda ens diuen que po-
L’entrada en l’escenari mediterrani d’una nova super-
drien continuar exportant saladures, oli, vi, cereals, etc. En
potència en alça, el califat àrab, va comportar una pugna
tot cas, aquest comerç es devia efectuar en botes de fusta,
pel control del mar i les rutes de comerç de llarga distàn-
bots de pell o sacs i, per tant, no podem quantificar-ne la
cia entre aquest i l’Imperi bizantí. A poc a poc, els àrabs
rellevància. Tarraco, Dertosa, Valentia, Portus Sucronensis,
van anar conquerint àmplies zones de l’espai sota domini
Portus Ilicitanus o Carthago Nova devien ser punts fona-
constantinopolità, indrets essencials per al subministra-
mentals d’entrada i redistribució de béns de consum, que
ment i la distribució de productes alimentaris i de luxe,
es convertien en escales portuàries en un mercat global
com Palestina, Síria, Egipte i Cartago. Tot i que les expor-
mediterrani que es devia trobar sota el control bizantí, i
tacions d’aquestes àrees conquerides van continuar nave-
on la presència de colons forans devia ser una constant.
gant pel Mediterrani entre els segles vii i viii, les documen-
En paral·lel al comerç exterior hi havia un comerç in-
tem amb uns nivells cada vegada més reduïts i en punts
terregional, que estem començant a descobrir, molt actiu
costaners geoestratègics. Al mateix temps, l’Administració
entre els diferents ports de la ribera mediterrània. Es co-
bizantina a poc a poc va haver de reorientar els seus princi-
merciava vi contingut en àmfores de petites dimensions,
pals canals de subministrament cap a zones més properes
de procedència regional o local, que reprodueixen mo-
a Constantinoble, com la Mar Negra, l’Egea i l’Adriàtica, i
dels amfòrics coneguts en altres zones de la Mediterrània.
això podria explicar un cert desproveïment de les terres
Aquestes, no solament es detecten en terres valencianes
occidentals. Al llarg dels primers decennis del segle viii co-
sinó que es comencen a documentar en punts allunyats
mencen a desaparéixer del nostre registre arqueològic els
com Cartagena, les Illes Balears, Tarragona o Barcelona.
indicadors ceramològics indispensables per reconstruir
La ceràmica comuna i de cuina tenia un espai comerci-
les dinàmiques econòmiques i les rutes comercials opera-
al majoritàriament local o regional; el seu estudi denota
tives en aquell moment. La nova potència a la península
unes característiques morfològiques i de fabricació comu-
Ibèrica iniciarà una nova gestió de l’intercanvi a gran escala
nes que ens reflecteixen una cultura artesanal comparti-
de difícil detecció en l’actualitat, però, tanmateix, prioritzà
da. Tot i que potser hi havia diferents terrisseries segons
unes noves rutes comercials associades a les seues neces-
les zones, abunden entre les diverses regions cassoles de
sitats, pràcticament, fins el segle x.
vora invasada, ‘olles de perfil en «S»’, bullidors i morters
amb visera, bols carenats i ampolles. També evidenciem
Economia productiva, societat i comerç. E. Huguet, J. M. Macías, F. Rodríguez, M. Rosselló
/ 183
[page-n-186]
[page-n-187]
La moneda
del Regne visigÒtIC (c. 420-714)
Ruth Pliego
Universitat de Lisboa
La pressió exercida a les fronteres pels anomenats pobles
bàrbars va ser sens dubte un dels factors que més van
influir en la configuració de les fases més avançades de
l’Imperi romà, que va contribuir de manera decisiva a la
seua posterior fragmentació i caiguda. Els esdeveniments
que es van succeir des que els visigots van travessar el limes romà el 376, els van portar a protagonitzar episodis
destacats com la batalla d’Adrianòpolis (378) i el saqueig
de Roma (410). Després de servir com a foederati de l’emperador en la seua lluita a la península Ibèrica contra els
grups bàrbars que havien travessat els Pirineus l’any 409,
es van convertir en el primer poble que va aconseguir establir-se dins de les fronteres de l’Imperi en desplegar, al
sud de França, el regne de Tolosa (c. 418-507).
◁ [dalt] Trient de Leovigild amb llegenda Rex Inclitus.
Tresor de Mérida, CSIC. [centre] Trient de Leovigild de Toleto
amb tipus de Victoria-xitxarra. Col. Particular. [baix] Trient de
Leovigild de Reccopolis. Tresor de Mérida, CSIC
La moneda visigoda des de les encunyacions tolosanes fins a Àkhila I
Els visigots devien estar habituats al concepte dels
diners i a l’ús de la moneda, ja que la seua relació amb els
romans venia de lluny. No obstant això, no degué de ser
fins al regnat de Teodoric I (418-451) quan van començar
a emetre’s les primeres monedes visigodes. Aquestes primeres encunyacions van imitar la moneda oficial romana,
per la qual cosa no sols es va copiar la llegenda d’aquestes monedes, inclòs el nom i títol de l’emperador, sinó
també les seues tipologies. Seguint aquests models, els
anversos dels seus sòlids van ser ocupats pel bust de l’emperador vigent, i els successius reversos triats mostren el
propi emperador en actitud victoriosa, ja siga sobre un
captiu o sobre una serp amb cap humà. No obstant això,
la tipologia preferida per als sòlids d’imitació va ser la de
l’emperador amb vestimenta militar, a l’anvers, i Victòria
amb creu llarga, al revers, que es va mantindre sense canvis fins que aquesta denominació va deixar d’encunyar-se
/ 185
[page-n-188]
poc abans del regnat de Leovigild. D’aquesta primera etapa es coneixen sòlids a nom dels diferents emperadors
occidentals, des d’Honori a Libi Sever, i dels orientals, des
de Lleó I a Justinià I.
En aquesta primera fase (c. 420-c. 568) no sols es
van encunyar sòlid sinó també algunes síliqües i els seus
divisors —generalment a nom d’Honori—, i seguint la tendència que venia produint-se en l’Imperi des de principis
del segle V, els visigots també van encunyar trients. La tipologia més habitual que van usar els visigots per als seus
trients d’imitació va ser la que presenta una creu dins de
lloreja en el revers, que es correspon amb la tipologia més
estesa dels trients oficials occidentals. No obstant això, a
diferència del que s’ha comentat respecte al sòlid, els visigots, des de molt prompte, van començar a introduir novetats pel que fa a la tipologia del trient. Aquestes novetats
no respondran a la creació de nous tipus sinó a l’elecció
d’aquests, que produeixen emissions que deixaran de seguir els prototips de les denominacions romanes contem[dalt] Trient visigot de Teodoric II o Euric a nom
de Libi Sever (461-465). Bibliothèque National de France, París.
[baix] Trient visigot d’Alaric II a nom d’Anastasi (British
Museum) i trient de Leovigild ant. 579.
Arxiu Municipal de Sevilla.
porànies. És el que succeeix amb els trients visigots amb
revers de Victòria amb llarga creu, que no té prototip oficial
per a aqueixa denominació. Coneixem trients visigots amb
aquesta tipologia a nom de Valentinià III, Libi Sever, Zenó
i Basilisc. La rellevància de la dita tipologia per als visigots
és evident ja que, com s’ha vist, també és la preferida per
als reversos dels seus sòlids. Segons la nostra opinió, l’elecció d’aqueixa tipologia pròpia de Gal·la Placídia podria vindre a recordar la vinculació del poble visigot amb l’Imperi
romà a través de la unió matrimonial de l’emperadriu amb
Ataülf (414), en un intent de legitimar la preeminència visigoda respecte a la resta dels pobles bàrbars.
186 /
[page-n-189]
A diferència d’aqueixa discreta innovació, la transfor-
i que, analitzades globalment, fan la sensació que la mo-
mació més significativa en la moneda visigoda de l’etapa
narquia estiguera tantejant diferents possibilitats fins a
tolosana va tindre lloc en el regnat d’Alaric II (484-507),
donar amb la moneda formalment adequada per a les
quan la tipologia de la Victòria amb palma i corona es va
seues necessitats. En la pràctica, poguera ser que aquei-
imposar amb exclusivitat en els trients visigots, que es va
xos tantejos no respongueren més que a la falta de ca-
estendre fins al regnat de Leovigild (c. 568-586). Aquesta
pacitat d’adaptar de manera efectiva les indicacions del
a més va tindre un gran èxit i la seua imitació que altres
rei entre els diversos tallers que havien d’estar produint
pobles en feren, fonamentalment burgundis i francs, va
moneda fins aleshores. Però és evident que l’opinió del
suposar un avanç important en el panorama monetari
monarca durant aquest període va experimentar canvis
bàrbar. Associada tal com el seu nom indica a les victòries
importants que van ser decisius en la concepció institu-
militars, no pareix que la seua representació tinguera un
cional d’aquest, que també es van reflectir en la moneda,
gran significat per als visigots, ja que s’observa com va ex-
on l’assumpte religiós era el més destacat.
perimentant una gradual evolució que la va assimilant a
Va haver de ser poc abans del regnat d’aquest mo-
un insecte, d’ací que se la denomine tradicionalment «sè-
narca quan el sòlid va deixar d’encunyar-se, ja que no es
rie de la xitxarra», o de la «Victòria-xitxarra». Recentment,
coneixen sòlids a nom de l’emperador Justí II (565-578).
hem assenyalat que aquesta representació va poder ha-
Pel que fa als trients, en els anversos es continuarà usant
ver sigut intencionada, apel·lant a la xitxarra com un ele-
el bust de l’emperador tocat amb l’stephanos o banda
ment iconogràfic conegut entre les gents del període de
perlada, mentre la Victòria-xitxarra dels reversos va arri-
les grans migracions. Per la nostra part considerem que
bar molt evolucionada al regnat de Leovigild (c. 568-586).
els visigots van triar aquesta tipologia entre el reperto-
Aquesta denominació experimentarà una doble evolució
ri iconogràfic romà, perquè era una tipologia pròpia de
que ha de ser entesa en el context de la Guerra Civil (579-
Valente, l’emperador que va obrir les portes de l’Imperi
584) mantinguda per Leovigild amb el seu fill i primogè-
l’any 376, i els va permetre assentar-se en la llavors aban-
nit, Hermenegild, i els distints àmbits d’ocupació i actua-
donada província de Tràcia. Devia ser, per tant, una altra
ció de cadascun dels bans a la península Ibèrica.
al·lusió al seu llarg passat vinculat a l’Imperi i la seua legitimitat com a hereus.
L’any 579, Hermenegild, convertit al catolicisme a la
ciutat d’Hispalis on exercia de governador de la Bètica,
es va rebel·lar contra son pare, el rei Leovigild, i va iniciar
Els primers passos de la moneda visigoda hispànica
un conflicte que va durar diversos anys i que va suposar
(c. 568-584)
importants canvis a tots els nivells. L’amonedament vi-
Durant el regnat de Leovigild es va assistir a tot un
sigot experimentarà canvis notables tant pel que fa a la
seguit de canvis que van incloure importants innovacions
tipologia com a les llegendes. Amb relació a aquestes úl-
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
/ 187
[page-n-190]
catòlic enfront d’arrià, devia haver pogur ser utilitzada
com la causa belli del dit conflicte i influir decisivament
en aquestes insòlites al·lusions religioses. Es coneixen
molt pocs exemplars a nom d’Hermenegild i encara que
en els últims anys han aparegut dues noves peces de la
tipologia amb llegenda religiosa, només es coneix la moneda del British Museum ja que el conservat al Museu
Arqueològic Nacional es va perdre durant la Guerra Civil
Trient d’Hermenegild (British Museum).
espanyola (1936-1939).
A part de la indubtable novetat que suposen les
emissions del rebel Hermenegild, van ser, no obstant això,
times, si fins aleshores havien sigut imitades, amb més
o menys fidelitat, tant el nom com la nomenclatura imperial en sòlids i trients, i per tant l’al·lusió en poder continuava fent referència a l’emperador, durant el regnat de
Leovigild es va començar a incloure el nom del monarca
visigot. Sense entrar a discutir si va ser a iniciativa del rei
legítim o bé del rebel Hermenegild, la veritat és que les
dues emissions conegudes d’aquest últim inclouen el
seu nom en les llegendes.
En una d’aquelles, tal vegada la primera cronològicament parlant, Hermenegild va gravar un missatge clarament religiós: «Ermenegildi Regi A Deo Vita»,
tradicionalment interpretat com ‘Done Vida Déu al Rei’. Si
bé s’ha proposat que el terme Regi deu ser Regia i que
deu al·ludir la ciutat d’Híspalis i no a Hermenegild, el títol
Rex sí s’inclou clarament en l’altra emissió: «Ermenegildi
Rex Inclit(us)». La tipologia dels reversos és en ambdós
casos la Victòria-xitxarra. Encara que considerada per la
investigació com un pretext que ocultava les ànsies de
poder de la facció d’Hermenegild, la diferència de credos,
188 /
les del rei legítim, les que presenten majors innovacions.
Les més destacades venen de la mà de les llegendes ja en
l’esmentada substitució del nom de l’emperador pel seu
propi —Leovigildus Rex Inclitus—, que presenten diverses
combinacions que mostren sempre la tipologia de revers:
Victòria-xitxarra. Per un altre costat, es van produir altres
dues novetats importants: d’una banda, es va adoptar,
per als reversos, l’acabada d’estrenar tipologia de la creu
sobre grades, introduïda per l’emperador Tiberi II (578582); d’una altra, es comença a incloure el nom de seca en
els reversos de les monedes, quelcom que es va convertir en una de les característiques més representatives de
l’amonedament visigot enfront de la d’altres pobles, que
van arribar a encunyar-se quasi en un centenar d’elles.
Si, fins a dates relativament recents, la victòria de Leovigild sobre el seu rebel fill a Emerita, l’any
582 —segons el testimoni de l’obra Liber Vitas Patrum
Emeritensium— podria considerar-se el moment en què
es degueren de materialitzar ambdues innovacions monetàries en els reversos —tipus creu sobre grades i seca—,
[page-n-191]
l’existència d’un exemplar híbrid, amb aqueixa tipologia
reial i nom de seca en el revers, i metrològic, perquè la
de revers i la llegenda habitual de «Rex Inclitus» per a les
nova tipologia va comportar l’abandó del patró bàrbar el
emissions amb Victòria-xitxarra en compte de seca, parla
trient de la qual pesava 1,30 g, per a adequar-lo a l’oficial
potser d’una simultaneïtat en l’adopció d’aquestes nove-
romanobizantí d’1,516 g. Aquesta última reforma mone-
tats. De la mateixa manera, també molt recentment, hem
tària de Leovigild degué marcar la producció monetària
tingut l’oportunitat d’estudiar un exemplar amb tipus de
visigoda feta posteriorment, fins al punt que l’estil mone-
revers Victòria-xitxarra, que no obstant això inclou el nom
tari estandarditzat impost llavors, es va convertir en un
de la seca, Toleto, i que confirma l’existència d’una peça
tret característic del Regne visigot, molt diferent de l’amo-
semblant mencionada ja pel pare Flórez.
nedament que van mostrar altres pobles.
Per un altre costat, la resposta monetària de l’irat
La moneda resultant d’aquesta última reforma de
pare a la llegenda religiosa d’Hermenegild, també va
Leovigild es va desplegar pràcticament sense canvis fins
tindre al·lusions cristianes. Això s’observa no sols en l’es-
al regnat de Khindasvint (642-649). Es tracta d’un perío-
mentada adopció de la creu sobre grades per als seus re-
de de relativa homogeneïtat en què la tipologia bàsica
versos, sinó també en el rosari de llegendes que grava en
del bust de front va continuar inspirant-se en la icono-
les seues encunyacions a mesura que va obtenint victòri-
grafia romana. En aquest sentit, és evident que un dels
es sobre les ciutats aliades a la causa d’Hermenegild. Així:
trets que els visigots volen plasmar en les seues mone-
«Cum Deo Roda», «Cum Deo Italica» i «Cum Deo Optinuit
des va ser precisament la seua romanitas, aspecte que,
Spali». Leovigild va utilitzar l’associació de la creu sobre
com s’ha vist, és possible rastrejar fins i tot en l’elecció
grades i el nom de seca almenys en nou ciutats més, així
tipològica de les encunyacions de l’etapa tolosana. De
a: Barcinona, Cesaragusta, Tirasona, Reccopoli, Toleto,
fet Leovigild no sols va adoptar temporalment la creu
Elvora, Emerita i Elissa.
sobre grades de Tiberi II per als reversos d’una de les
seues sèries, sinó que, en la seua reforma definitiva, el
L’estandardització de la moneda visigoda (c. 584-649)
bust del monarca va ser tocat amb la stemma o ‘corona
Cap als últims anys del mandat de Leovigild, proba-
tancada’, també introduïda pel mateix emperador. No
blement després de la reconquista de Còrdova c. 584, en el
obstant això, si bé és cert que els visigots van adoptar
marc del conflicte mantingut amb el seu fill Hermenegild,
tipus romans per a les seues encunyacions, la simplifica-
la moneda visigoda va quedar sistematitzada de mane-
ció tècnica d’aquests és tan acusada que dona com re-
ra contundent a tots els nivells: tipològic, amb el bust de
sultat un estil propi i característic, enormement simple,
front del monarca, tant en l’anvers com en el revers; epi-
directe i parc. A pesar d’això els seus elements no deixen
gràfic, amb llegendes centrades en l’eix vertical i un clar
de ser recognoscibles, i mostren un destacat sentit de la
missatge: nom del monarca i títol Rex per a l’anvers, epítet
proporció en què cada element ocupa el seu lloc. D’altra
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
/ 189
[page-n-192]
que ja no abandonaria els reversos fins al final del període—, en aquesta última etapa monetària s’hi van produir
importants transformacions.
Moltes d’aquestes van tindre lloc a partir del regnat
de Vamba (672-680), a més quan el nivell d’esquematització dels tipus va aconseguir cotes extraordinàries. El
seu regnat està considerat com el moment àlgid en què
el caràcter sacre de la monarquia es fa més evident i que
coneixem gràcies a la Historia Wambae de Julià de Toledo
Trient de Leovigild de Toleto. American Numismatic Society
(† 690). En tota aqueixa obra s’adverteix l’origen diví de la
reialesa basat en la seua doctrina bíblica, un dels aspectes del qual és el cerimonial de la unció real adoptada per
banda, alhora que s’hi adopten els tipus romans, no
la monarquia visigoda que pren com a model la unció del
se’ls pot negar un sentit tremendament creatiu que fins
rei David. Hem de remarcar, d’un costat, que la descripció
i tot és evident en l’etapa que s’estén fins al regnat de
de Julià de Toledo sobre la unció de Vamba es converteix
Khindasvint, en la qual, sobre l’homogeneïtat imposada
en la primera narració sobre uncions reials a tot Europa
pel bust de front, s’observa un intent de dotar de perso-
occidental, la qual cosa va influir en l’adopció d’aquest
nalitat regional les encunyacions.
ritual per altres poders, principalment el carolingi; de l’altre costat, és destacat que es pot rastrejar el simbolisme
L’envol de la moneda visigoda:
d’aquesta teoria politicoreligiosa en el repertori de mone-
des de mitjans del segle VII fins al final del Regnum
des de Vamba.
La mencionada dicotomia entre tradició i innovació,
En efecte, és a partir d’aquest monarca quan els sím-
que en la pràctica es tradueix en l’existència d’una in-
bols de la reialesa es mostren de manera més evident en
discutible dualitat en la moneda visigoda entre préstecs
les monedes, simbolisme que adquireix tot el seu sentit
iconogràfics imperials i creació tipològica, és una carac-
en el context d’un esdeveniment com poguera ser la un-
terística que serà més evident en la fase que inaugura el
ció reial de Vamba a Toleto, l’any 672 o 673, o amb la seua
regnat conjunt de Khindasvint i Recesvint, i que es va es-
victòria militar sobre Paulus, l’any 673. En aquest període
tendre fins al final del període visigot. Així, mentre aqueix
es torna a mirar a l’Imperi i s’adopten ara els nous models
regnat, i sobretot el de Recesvint en solitari, va estar mar-
oficials bizantins vigents. La corona tancada, la stemma,
cat pel retorn als models clàssics d’època de Leovigild
introduïda en els temps de Leovigild, es fa més detallada,
—inclosa la seua efímera tipologia de creu sobre grades,
a vegades rematada en xicotetes esferes o en una creu.
190 /
[page-n-193]
Però també apareixen profusament altres símbols com
el ceptre —o creu processional— o la flor de lis, tant en
les llegendes com en la tipologia, i que està repleta de
simbolisme relacionat amb Jesucrist i, per tant, amb la
reialesa bíblica. No és casualitat que va ser també a partir
de Vamba quan es va adoptar el «In nomine Domini» —
abreviada de diverses maneres i separades en la majoria
dels casos per glòbuls— com a fórmula d’inici de les llegendes de l’anvers.
En aquest interés per mostrar el caràcter sacre de la
monarquia, en els temps d’Ervigi (680-687) va tindre lloc
una important innovació tipològica que es va sumar al
Anvers de trient de Vamba de Toleto.
(Kung. Myntkabinettet Nationalmuseum, Stockholm)
repertori monetari visigot: el Crist en majestat, que apareix amb un nimbe cruciforme que sorgeix del seu cap.
Considerant que els bizantinistes tenen dades per a afir-
la figura de la placa i fins i tot el mantell que vesteix el
mar que aquesta tipologia només va ser introduïda en
personatge és atípic del tot, si el comparem amb el que
l’amonedament bizantí en el segon mandat de l’empe-
mostren els bustos reials.
rador Justinià II (685-695; 705-711), posant-la en relació
S’hi observa, per tant, un avanç cap a la creació ti-
amb el cànon 83 del concili de Trull de 692, és possible
pològica monetària que és més que evident en els últims
considerar Ervigi com el primer monarca de la cristiandat
reis visigots: Roderic i Àkhila II. La Crònica de 754 conta
a utilitzar la iconografia de Crist pantocràtor en els seus
que, a la mort de Vítiza (710), va haver un interregne d’uns
amonedaments. Recentment hem plantejat que tal vega-
quants mesos en què Hispània va haver de sumir-se en
da hi haja una altra representació de Crist en el repertori
una situació caòtica fins que Roderic va accedir al tron,
d’Ervigi, encara que en una actitud diferent. Si, en el cas
probablement a través d’un procediment il·legal, a la
del Crist en majestat, disposem del relleu de l’església
vista de les paraules que utilitza l’autor de dita crònica.
de Quintanilla de las Viñas (Burgos) com a prototip pre-
Aquest fet va haver de provocar l’esclat d’una guerra civil
sent en una altra manifestació artística, la seca d’Ispali,
contra un altre grup de la noblesa, tal vegada partidari de
entre les tipologies usades per aquest monarca, disposa
col·locar en el tron algú pertanyent al llinatge de Vítiza o
d’una que s’assembla a la figura representada a la Placa
de la seua facció. La veritat és que molt probablement
de las Tamujas (Malpica, Toledo). Com s’observa en la fi-
Roderic no va poder fer-se amb tot el territori del Regne
gura inferior, el cabell adopta la mateixa forma que el de
de Toledo, la qual cosa pot explicar l’existència d’un reg-
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
/ 191
[page-n-194]
[dalt] Anvers de trient d’Ervigi d’Emerita (Kung.
Myntkabinettet Nationalmuseum, Stockholm). Relleu de Crist
en majestat, Església de Quintanilla de las Viñas (Burgos).
[baix] Placa de las Tamujas (Malpica, Toledo)
i anvers de trient d’Ervigi d’Ispali.
192 /
nat independent en el nord-est de la península Ibèrica i
Narbona, sota Àkhila II.
Les escasses monedes conegudes de Roderic (711)
mostren el bust del monarca tocat amb una original corona apuntada amb dues banyes. Curiosament tenim
una representació de Roderic quasi contemporània en
un fresc que decora els banys omeies de Qusayr ‘Amra,
al desert de Jordània, datada entre 720 i 724, anys del
govern de Yazid ibn Abdal Malik. En aqueix fresc, Roderic
apareix al costat de personalitats importants com el propi emperador bizantí, el negus d’Abissínia i Khosrau, rei
dels sasànides. En un altre testimoni quelcom posterior
es representen diversos monarques visigots amb un tocat
molt semblant al que mostra Roderic en les seues encunyacions. Es tracta del Codex Vigilianus o Albeldensis, conservat a la Biblioteca de l’Escorial i datat cap al segle x,
que, exceptuant les monedes, inclou la representació
més antiga dels reis visigots.
També alguna de les tipologies monetàries d’Àkhila II
resulta sorprenent. Aquest monarca és conegut exclusivament per una versió del Laterculus Regum Visigothorum
a més de per les seues encunyacions en diverses seques
de la Tarraconensis —Cesaragusta, Gerunda i Tarracona—
a més de a Narbona. Les tipologies utilitzades són les
pròpies de la moneda anterior característica d’aqueixa
província, a excepció d’una d’aquestes de Narbona, on
[page-n-195]
Trient de Roderic d’Egitania.
Museu de Conimbriga.
Trient d’Akhila II de Narbona.
Museu Arqueològic Nacional.
pareix que representa una àguila. Si la nostra percepció
és encertada, es deu tractar no sols d’una tipologia sense precedent sinó de la mateixa concepció que parla del
tipus que deu demostrar que la moneda dels moments
precedents a la fi del Regne visigot començava a prendre
un rumb molt allunyat dels models imperials.
***
En resum, lluny de ser imitativa, homogènia i repetitiva, creiem haver mostrat que la moneda visigoda disposa d’una rica i variada iconografia monetària. Encara
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
que tracta de manifestar la seua romanitas, sobretot en
les primeres encunyacions tolosanes, i és evident la seua
mirada al repertori iconogràfic de l’Imperi, la dita mirada
no es tradueix en fidels còpies, sinó que s’observa una
adaptació en què la pròpia tècnica deixa pas a un estil
propi molt característic. D’una banda, la seua inspiració
romana no és estesa en el temps i encara que renovada
en l’època de Vamba, açò es produeix alhora que la innovació tipològica, evident en els temps d’Ervigi. D’altra
banda, tant el tocat bicorn de Roderic, com la possible
elecció d’un tipus parlant per a una emissió narbonesa
d’Àkhila II, dona mostres que la moneda visigoda tractava
de consolidar-se en la seua especificitat i a ella es dirigia
just abans de la conquista omeia del 711.
/ 193
[page-n-196]
[page-n-197]
Les seques visigodes
del territori de València
Albert Vicent Ribera i Lacomba
ICAC
Les primeres troballes de monedes visigodes
al País Valencià
Amb el nou context politicomilitar originat per l’arribada
de l’exèrcit de Justinià, coincideixen, no casualment, les
primeres troballes segures de moneda visigoda al territori
valencià. La nova conjuntura política i territorial explica, a
partir d’aquest moment, la presència de contingents gots
per aquestes terres per a impedir l’expansió bizantina cap
al nord i controlar directament un territori que fins al moment només els pertanyeria nominalment.
No ha de ser cap casualitat que les primeres monedes de filiació visigoda que es troben per la zona valenciana es daten en el regnat de Leovigild, que va ser quan
va haver de consolidar-se el dispositiu fronterer després
de l’ocupació fàctica d’aquest territori pel vigoritzat regne de Toledo. De la ciutat de València procedix un trient
◁ Trient de Gundemar encunyat a Saguntum.
Col·lecció Vidal Valle. numisdata.org
d’imitació de models bizantins de Justinià, trobat pel
professor M. Tarradell a la plaça de la Reina (València),
semblant a altres trobats a les excavacions de Barcino
o Caesaraugusta o al tresor de Recópolis (Zorita de los
Canes, Guadalajara), per citar només alguns dels trobats
en treballs arqueològics controlats. Més abundants i significatius, encara que menys coneguts, són les nombroses troballes d’aquests mateixos trients, bastes imitacions
de les sèries dels emperadors bizantins Justinià i Justí II,
que es van realitzar esporàdicament però contínua a la
localitat d’Alcàsser, entre 1930 i 1950. Aquesta extraordinària troballa ha sigut molt citada des de quasi el mateix moment del seu descobriment i apareix arreplegada
tant com el «tresor bizantí d’Alcàsser» com el «tresor de
València». La major part d’aquestes monedes es va vendre indiscriminadament. Només se n’han pogut estudiar
recentment quatre peces. Altres dues, encastades en sengles anells, han pogut ser vistes i fotografiades, però el seu
estat actual impedeix completar la seua descripció. Altres
/ 195
[page-n-198]
S E U S E P I S CO PA LS
I SEQUES
Seu episcopal i seca
Seu episcopal
Seca
Il·lustració: Espirelius.
196 /
[page-n-199]
quatre se’n coneixen per fotografies d’un estudi anterior.
d’excavació, ja hi han aparegut dos d’aquests trients de
En conjunt, totes s’ajusten als mateixos tipus: imitacions
Leovigild i molts xicotets bronzes, com es pot veure en un
de monedes de Justinià I i Justí II. Comentaris de testimo-
altre capítol d’aquesta obra.
nis visuals parlen de la presència d’algunes monedes d’or
De l’interior de la província de València, a Osset
més grans que aquests trients, però no s’ha conservat cap
(Andilla), es coneix una altra referència a la troballa, el
d’aquests possibles sòlids.
1895, de monedes visigodes que haurien aparegut en
Crida l’atenció la possibilitat que moltes d’aquestes
l’interior de dues gerres de ceràmica, sense que hi haja
peces es trobaren dins de gerretes relacionades amb con-
constància de més detalls sobre el seu nombre i les cir-
textos funeraris d’aquest jaciment, fenomen no habitual
cumstàncies d’aquest descobriment.
però de cap manera exclusiu, com es testifica en les ofrenes de monedes a les necròpolis visigodes de Duratón
Les primeres emissions visigodes al País Valencià
(Segòvia) i Sant Julià de Ramis (Girona). De les nou mone-
Poc després del regnat de Leovigild, a qui recentment
des conegudes, i les que arribara a veure Pius Beltrán, que
se li ha atribuït una moneda suposadament encunyada al
només menciona aquestes imitacions, es dedueix que
Valentia, considerada una falsificació per Miles, comença-
caldria datar el conjunt d’Alcàsser en un moment anterior
rien a funcionar seques visigodes al País Valencià. Dues
al tresor de Recópolis, on, al costat d’aquestes mateixes
de les tres que es coneixen, Saguntum i Valentia, estan, al
monedes, ja apareixen les primeres encunyacions a nom
mateix temps, molt prop entre si i molt allunyades dels al-
de Leovigild. En tot cas, per a Alcàsser, sempre estaríem
tres centres emissors. Els més pròxims serien Dertosa, que
en els primers anys del regnat de Leovigild (573-586),
només va encunyar en els temps de Recared, i Tarraco,
com és fàcil deduir per la data de les imitades monedes
al nord; Recópolis i Toletum a l’oest, i Aorariola, al sud.
de Justí II (568-572) i de la coexistència en Recópolis (fun-
Tipològicament, aquestes escasses primeres emissions
dada el 578), d’aquests mateixos trients amb els primers
visigodes de la zona valenciana s’enquadrarien entre els
que va encunyar Leovigild al seu nom. El mateix topònim,
tipus de la Tarraconensis.
La primera moneda coneguda que van emetre els vi-
d’arrel islàmica, que fa referència a un important lloc fortificat, indica el caràcter defensiu del lloc.
sigots a terres valencianes és un trient de Gundemar (609-
La ubicació d’Alcàsser, a dotze quilòmetres al sud
612) encunyat a Saguntum, trobat a Barcelona i conservat al
de València a la vora de la via Augusta i una ruta cap a
Gabinet Numismàtic de Catalunya. Durant el següent regnat,
l’interior, que la comunica fàcilment amb la zona de Riba-
el de Sisebut (612-621), aquesta mateixa seca degué conti-
roja, on s’ha localitzat un gran assentament fortificat del
nuar funcionant i se’n coneixen, almenys, dos exemplars.
segle vi, València la Vella, encaixaria perfectament en un
La seca de Valentia va encunyar durant el següent
entramat militar fronterer. En aquest jaciment, en curs
regnat, el de Suíntila (621-631). D’aquesta sèrie només
Les seques visigodes del territori de València. Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 197
[page-n-200]
Trient de Khintila encunyat a Valentia.
Col·lecció Vidal Valle. numisdata.org
Trient de Suinthila encunyat a Valentia.
Col·lecció Vidal Valle. numisdata.org
es coneix un exemplar, la troballa del qual, en l’edifi-
seua encunyació, en molt pocs regnats, fa d’aquelles unes
ci de la Universitat, el 1844 —en contra del que sol ser
sèries molt minoritàries, ben diferenciades de les grans
habitual en aquests casos—, va ser ben documentat, a
urbs encunyadores, que ho fan en quantitat i en quin-
pesar del seu caràcter fortuït. Presenta el bust del rei
ze o més regnats: Toletum, Tarraco, Hispalis, Emerita,
de front, en les dues cares, amb la llegenda que el ro-
Caesaraugusta i Corduba.
deja. El disseny es correspon amb els tipus propis de la
Tarraconensis.
Si prestem atenció al primer període en què van funcionar aquestes seques, s’observa que s’agrupen en un
L’altre exemplar que es coneix d’aquest període és del
moment molt concret: el primer terç del segle vii, amb els
curt regnat de Khintila (636-639), que presenta el mateix es-
reis Gundemar i Sisebut a Saguntum; Suíntila i Khintila
quema que l’anterior, el bust de front en les dues cares, però
a Valentia, i Sisebut a Aorariola, la qual cosa coincideix
amb el tipus propi de la Carthaginensis, la qual cosa es
plenament amb l’etapa del conflicte bizantí i amb les
correspondria millor amb l’adscripció territorial de la ciutat,
campanyes visigodes que van aconseguir l’expulsió dels
que ara es podria regularitzar per l’expulsió dels bizantins.
imperials. Només l’emissió de Khintila ix d’aquest esque-
Fa poc de temps s’ha conegut que Oriola ‘Aorariola’
també va encuyar durant el regnat de Sisebut. D’aquesta
nova seca només es coneix aquest exemplar.
ma, però per molt pocs anys.
L’extrema escassetat d’exemplars deixa poc de marge per a comprendre l’entorn d’aquestes encunyacions.
Aquesta raresa numèrica, ja que les peces conegu-
Pot paréixer que Valentia substituïra Saguntum a partir
des són pràcticament úniques, procedix de troballes aï-
de Suíntila, la qual cosa coincideix amb el retrocés de
llades i mai es troba en els tresors d’aquesta època. La
les posicions bizantines després de les campanyes de
198 /
[page-n-201]
Sisebut, que possiblement van reduir la presència imperi-
hispanes per la seua incapacitat de reacció a Occident
al a Cartagena i els seus voltants.
quan a Orient lluitava per la seua supervivència.
Una altra possibilitat, que no exclou l’anterior, és que
El context de les emissions d’inicis del segle vii
a la zona elevada del castell s’instal·lara una guarnició tan
De la Saguntum del segle vii a penes es coneix una
important com per a disposar d’un taller monetari. A la
altra cosa que aquestes emissions monetàries, però dels
Ciutadella, es veu un potent mur construït amb profusió
segles v i vi tampoc no hi ha moltes dades, com no siguen
de fustos de columnes romanes, molt a l’estil tardoantic,
de caràcter negatiu, ja que a l’inici de la sisena centúria
que podria correspondre a aquesta època.
es va abandonar l’antic port romà del Grau Vell. Després
Al contrari, la realitat arqueològica de València per a
de la seua etapa ibèrica i romana, l’urbs saguntina va
aquest període és bastant abundant i deixa pocs dubtes
experimentar un retrocés, plasmat en la pèrdua del seu
de la seua gran importància com a centre urbà i seu epis-
nom, que apareix transmutat en el període medieval a
copal, quelcom que ja es percebia a través de les fonts
«Morvedre», derivat de murus vetus.
històriques, que són relativament presents per al segle vi.
Corroborant aquest minso panorama històric,
Després de les diverses mencions de l’episcopat de
l’arqueologia confirma la pèrdua de categoria urbana
Justinià, que degué morir cap al 550, Valentia apareix ci-
d’aquesta, avalada per la seua exclusió de la categoria
tada per Joan de Biclar com un dels llocs en què va ser
episcopal. El restabliment d’aquesta seca, en els succes-
empresonat Hermenegild després de la seua fracassada
sius regnats de Gundemar i Sisebut, s’ha de relacionar
rebel·lió a la Bètica i abans de ser executat a Tarragona,
amb la creació en aquest moment d’una flota destina-
el 585. Aquest episodi il·lustra que la ciutat no sols es-
da a assetjar una important plaça bizantina de la zona
tava en mans de la corona visigoda sinó, que devia ser
(Dianium?) i intentar contrarestar el control naval que
un nucli urbà destacat que degué disposar d’una impor-
els bizantins exercien a tota la Mediterrània. No obstant
tant guarnició goda per a garantir la seguretat d’aquest
això, l’evidència arqueològica per a aquesta època és
il·lustre i perillós presoner, tal com era el seu paper dins
pràcticament inexistent.
de l’entramat defensiu enfront dels bizantins. En la ma-
Després del regnat de Recared, hi destaca el greu
teixa línia devia estar l’altra referència, en el regnat de
deteriorament que per a l’Imperi van suposar, a partir del
Recared, la celebració del III Concili de Toledo, que va
602, la usurpació de Focas, la invasió persa i àvara, i la
significar l’abandó de l’arrianisme. A aquest van acudir
proclamació d’Heracli a Occident, que després de llarga
dos bisbes de Valentia: Celsí, de nom llatí i cap de l’anti-
i esgotadora lluita va salvar la situació. No ha de ser casu-
ga comunitat catòlica i hispanoromana, i Ubiligiscle,
alitat que l’ofensiva visigoda coincidira amb aquesta greu
d’antropònim germànic, que devia regir la llavors ja
crisi de l’Imperi, que devia perdre les seues possessions
nombrosa població goda. Aquesta dualitat episcopal no
Les seques visigodes del territori de València. Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 199
[page-n-202]
Trient d’Ègica-Vítiza encunyat a Saguntum.
Col·lecció Vidal Valle. numisdata.org
és exclusiva de València, ni d’Hispània, però tampoc no
és quelcom que es donara en molts casos.
S’han constatat bisbes arrians, en el III Concili
de Toledo, a Lugo, Tui, Porto, Viseo, Mèrida, Palència,
Toledo i Barcelona. Excepte les quatre primeres, totes
pròximes i de la zona galaicoportuguesa, la resta són ciutats importants o estan dins de la zona de forta població
goda, com és el cas de Palència. Els quatre de Gallaecia,
en el que va ser el recentment annexat, i catòlic, regne
sueu, es poden explicar pels contingents assentats per
a garantir el control d’aquests territoris. En aquesta mateixa àrea, anteriorment sueva, són molt abundants les
seques visigodes.
200 /
El context general d’aquestes emissions valencianes devia ser semblant al d’altres zones frontereres del
regne de Toledo, com a les pròximes, entre si, seques de
Mave i Saldania, que van ser xicotets centres fortificats
que vigilaven la cara sud de la serralada Cantàbrica i
que van disposar de tallers monetaris des de Sisebut a
Khindasvint, la primera, i des de Leovigild a Khindasvint,
la segona. Aquests xicotets nuclis, en tot cas, pareix que
van encunyar més moneda i durant més temps que els
de la zona valenciana.
[page-n-203]
Les últimes emissions visigodes al País Valencià
A mitjan segle VII es va produir una considerable reducció de les seques visigodes, mesura centralitzadora
promoguda per Khindasvint i Recesvint, que va afectar
principalment els tallers monetaris de menor entitat. No
és res d’estrany, aleshores, que l’activitat emissora es paralitzara a la zona valenciana fins a la fi del segle vii, quan
tornem a trobar monedes de Saguntum i Valentia encunyades per Ègica i Vítiza, ja coneguts a Valentia, però que
fa poc de temps també s’han assenyalat a Saguntum.
Després de mig segle, Valentia va tornar a encunyar
moneda en època d’Ègica (687-698), un trient d’or de poca
llei, amb l’efígie, molt tosca, del monarca que mira cap a
la dreta i la creu sobre grades, d’imitació bizantina, en el
revers i la llegenda «VALENTIA P.VS». Va tornar a encunyar
a nom d’aquest mateix rei i del seu fill Vítiza, que van governar junts entre 698 i 702. En aquesta ocasió, en l’anvers
apareixen els bustos enfrontats dels dos monarques, amb
una creu al mig i el nom d’Ègica. En el revers es troba el
monograma de Valentia i el nom de Vítiza.
Recentment, s’ha comprovat que a Saguntum també
va treballar coetàniament un taller monetari, almenys durant aquest mateix curt període, el regnat conjunt d’Ègica
i Vítiza. L’única peça coneguda es troba en una col·lecció
particular valenciana i presenta el típic baix contingut auri
d’aquestes emissions més tardanes. Els tipus d’anvers i
revers són semblants a la coetània moneda de Valentia:
bustos enfrontats i el nom d’Ègica en l’anvers i monograma de Saguntum i nom de Vítiza en el revers. Aquests són
els tipus propis d’aquest coregnat.
El context de les emissions de finals del segle vii
Aquest paral·lelisme encunyador de les dues ciutats
pròximes pareix indicar que ambdues seques funcionarien a l’uníson i que els motius d’aquestes encunyacions
eren, per consegüent, els mateixos. La raó de ser d’aquesta emissió, que suposem conjuntural, potser es semblava
molt a la que va originar les anteriors: la presència anòmala de contingents militars, als quals anaven dirigides
les monedes, mobilitzats i traslladats per alguna causa
específica. No creiem que no siga tampoc cap casualitat
que la nova etapa d’activitat de les dues seques valencianes coincidisca amb la llarga estada en aquestes terres de
Teodomir que, durant el regnat conjunt d’Ègica i Vítiza, cap
al 700-702, el trobem repel·lint una incursió naval bizantina. El cas és que al començament del segle viii, s’ha constatat que el litoral de la província cartaginesa, després de
més de setanta anys de calma, va tornar a patir incidents
bèl·lics que no van tindre major abast, en ser desbaratada la incursió per les tropes visigodes, al comandament
del referit Teodomir, que ha transcendit pel seu paper
negociador, després que va ser vençut pels àrabs el 713,
més que per aquesta victòria.
Les escasses, i ben delimitades en dues fases, emissions numismàtiques d’època visigoda realitzades al País
Valencià són un bon exemple de les esporàdiques i nombroses seques que es van obrir i es van tancar conjunturalment per motius militars de cap a cap de Spania. Són
ben diferents dels grans centres que van emetre contínuament i en quantitat: Toletum, Tarraco, Hispalis, Emerita,
Caesaraugusta i Corduba.
Les seques visigodes del territori de València. Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 201
[page-n-204]
202 /
[page-n-205]
El duX Tebdemir
i el seu temps
Albert Vicent Ribera i Lacomba, ICAC
Miquel Rosselló Mesquida
Aquest interessant personatge formava en la seua joventut part del cercle pròxim al rei Ègica (687-702).
Posteriorment va comandar una flota que va derrotar els
bizantins en una incursió naval. Quan els àrabs van arribar
al sud valencià, els va fer front amb sort adversa, encara que va negociar un pacte pel qual, en canvi de tributs,
es va mantindre com el senyor de set ciutats i d’un ampli
territori del sud-est de la península Ibèrica. Probablement
va ser l’últim dux, governador, visigot de la província
Carthaginensis marítima, o Aurariola. Sis d’aquestes ciutats es concentren en les actuals províncies d’Alacant,
Albacete i Múrcia, i l’última, Balantala, no s’ha identificat
amb certesa, encara que deu ser Valentia, tant per l’evident semblança toponímica, com per la no excessiva
distància amb les altres i la seua pertinença a la mateixa
província Carthaginensis.
◁ Anagrama amb el nom del propietari del palau
Aquesta assimilació, a més, encaixa i interrelaciona fàcilment aquest personatge amb el palau de Pla de
Nadal, a catorze quilòmetres de València, on s’ha trobat
un anagrama i un grafit amb un antropònim semblant
a Teodomir, com s’exposa en un altre capítol d’aquesta
obra. El refinament, riquesa i simbolisme iconogràfic de
Pla de Nadal s’adapta molt bé amb el que es coneix de
la vida i la personalitat de Teodomir. Un cronista ho va
descriure com: «Fuit enim Scripturarum amator, eloquentia mirificus, in praeliis expeditus», el que retrata la triple
naturalesa de la formació dels visigots laics: religiosa, literària i militar.
Teodomir també devia representar l’augment del
poder de la noblesa enfront del rei, en un moment en què
les fonts reflecteixen el fracàs de la centralització i d’un
estat visigot fort, amb els duces provincials que formaven una aristocràcia protofeudal que concentrava en les
seues mans el poder civil i militar.
de Pla de Nadal. Foto: Rafa de Luis
/ 203
[page-n-206]
Pla de Nadal. Detall del moment
d’aparició d’un fust de columna i
un capitell durant l’excavació. Arxiu
Museu de Prehistòria de València.
Teodomir, frontissa de dues èpoques: guerra i pacte
Les primeres notícies que es coneixen de Teodomir
són de la seua joventut, en què va ser guàrdia reial, garding d’Ègica, el 693, i va estar a punt de perir en una
fallida conspiració contra el rei. Entre el 700 i 702, en el
regnat conjunt d’Ègica i Vítiza, va repel·lir una incursió
naval bizantina, de la qual no es coneix la procedència,
encara que hi haja opcions, com Septem (Ceuta), les
Balears, Sicília o Carthago. El cas és que, en els inicis
del segle viii, s’ha constatat que el litoral de la província
Carthaginensis, després de més de setanta anys de calma,
va tornar a patir incidents bèl·lics controlats per les tropes visigodes al comandament de Teodomir que, paradoxalment ha transcendit més pel seu paper negociador,
després de ser vençut pels àrabs prop d’Oriola, el 713,
que per aquesta victòria.
204 /
Entre la primera vegada que tenim constància de
Teodomir en aquest territori, 700-702, i la segona, 713,
va passar més d’una dècada, la qual cosa porta a suposar que aquest important dignatari devia residir contínuament a la zona durant aqueix període. Les fonts
islàmiques refereixen que quan els àrabs van arribar al
sud-est de la península Ibèrica, el 713, van véncer les
gents d’Oriola, —Orta?—, València, Dénia i Alacant, i van
pactar amb el seu cap, el mencionat Teodomir, les condicions de la seua submissió, que deixava les autoritats
visigodes amb les seues funcions i privilegis en canvi
d’un tribut anual, en moneda i espècie. Poc després,
el nostre personatge va haver d’anar a Damasc amb el
governador àrab Mussa i altres prominents personatges
per a entrevistar-se amb el califa.
[page-n-207]
El territori del Pacte de Teodomir
L’àrea que comprenia aquest pacte es pot delimitar
a través de les ciutats que s’hi mencionen, totes, menys
una, d’acceptada identificació: Lorca, Oriola, Laqant/
Alacant, Mula, B.q.s.ra/Begastri, Iyyuh/Eio/Elo. En altres
versions es canvia Begastri per Ils/Ilici.
Els dubtes se centren en la identificació de B.l.n.t.la/
B.n.til·la, que normalment es transcriu com «Balantala».
Com les restants se centren en el sud-est, en les actuals
províncies de Múrcia, Albacete i Alacant, se’n considerava
problemàtica la identificació amb València, aparentment
més allunyada de les altres, encara que toponímicament
devia ser extraordinàriament convincent i es troba a faltar una altra alternativa raonable. Deu ser Valentia, no
sols per la semblança toponímica i la no excessiva distància amb les restants, sinó que, a més, i sobretot, per
la seua comuna pertinença a la mateixa província, la
Carthaginensis, amb la qual cosa en conjunt presenten
una clara coherència territorial.
A més, després de les troballes de Pla de Nadal,
València és encara més clar que devia ser aqueixa no lo-
Pla de Nadal. Grafit de Teudinir.
Museu de Prehistòria de València.
calitzada Balantala. Els següents arguments potser avalen la identificació:
• La coincidència del topònim.
• Les troballes de Pla de Nadal, a Riba-roja de Túria,
on, en una vil·la àulica, pròpiament un palau, de la
fi del segle vii, s’ha trobat un medalló de pedra amb
l’anagrama d’un «Tebdemir». Aquests anagrames,
normals en les llegendes de monedes visigodes,
precisament apareixen en les últimes monedes de la
seca de Valentia i Saguntum. En el revers d’una veneEl dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
ra d’aquest edifici també va aparéixer un grafit amb
el nom «Teudimir», que ha de correspondre al mateix
personatge, que devia ser el constructor de l’edifici,
el coetani i famós Teodomir.
• La menció que les tropes de València lluitaren contra els àrabs, el 713, al costat de les d’Alacant, Dénia,
Oriola i la desconeguda Orta, sota el comandament
de Teodomir, devia implicar que aquest personatge
/ 205
[page-n-208]
sada a l’últim monarca, Roderic, dux de la Bètica, un altre
representant d’aquests senyors regionals.
La menció, en l’anònim de Ravenna, de la província
d’Aurariola, devia donar carta de naturalesa a aquesta
província litoral i que Teodomir fora el seu dux provinciae.
En aquesta línia, s’ha descobert recentment l’existència
de la seca Aurariola, que va encunyar moneda almenys
en el regnat de Sisebut. Les altres dues seques del territori valencià, Valentia i Saguntum, que van funcionar a
l’uníson en dos períodes curts de temps, potser ho feren
pels mateixos motius conjunturals, una situació d’inestabilitat i conflicte bèl·lic, amb la presència anòmala de
Vista est de la nau central de Pla de Nadal en l’actualitat.
Foto: Albert Vicent Ribera
contingents militars a què anaven dirigides les monedes.
No creiem que siga casualitat que la segona etapa d’activitat de les dues seques valencianes coincidisca amb els
regnats d’Ègica i Vítiza, i amb la llarga estada en aquestes
devia ser el cap militar visigot del territori comprés
entre Lorca i Oriola, al sud, i València.
terres de Teodomir.
L’absència, entre les ciutats que van continuar en
mans de Teodomir, de llocs tan rellevants com Saetabis
Si traslladem aquest espai a l’estructura administrativa d’època visigoda, fàcilment s’assimila el nostre personatge a un dux provincial que potser governava un territori que, no creiem que casualment, coincidira amb els
límits del litoral de la província Carthaginensis. Teodomir
devia ser el representant oficial de l’estat visigot, que és
com apareix en arribar Abd el-Aziz. Les turbulències del
final del regne visigot potser l’havien convertit en un dels
poderosos duxs, autèntics senyors protofeudals, típics
de les raneres de la monarquia toledana i que no sempre
acataven les ordres reials, com pot ser el cas, per la seua
condició de membre destacat de la facció de Vítiza, opo206 /
i Dianium, que van ser seus episcopals, o la mateixa
Saguntum, també es pot entendre com que devien ser
expressament excloses del pacte i ocupades pels àrabs,
donades les seues especials característiques militars i
estratègiques, enfront de les altres, que excepte Valentia
i Ilici, van ser centres menors. El caràcter palatí de l’edifici de Pla de Nadal indueix a pensar que en l’entorn de
València hauria d’estar la residència oficial de Teodomir i
el seu centre de poder. Es planteja la possibilitat que no
fora erigit a finals del segle vii, sinó ja en el segle viii, després del 713, quan la seua autoritat segurament devia ser
encara major que en l’etapa visigoda.
[page-n-209]
Pla de Nadal. Detall de la decoració de les impostes dels arcs de
la planta baixa. Foto: Rafael de Luis
El contingut del pacte és una preciosa font d’informació sobre l’activitat econòmica del moment, ja que,
al costat de la imposició monetària en or, hi detalla els
productes i quantitats que s’havien de tributar en espècie
als nous que ara exercien el poder, en concret: blat, ordi,
vinagre, mel i oli.
La ciutat de Valentia
Davant de la innegable activitat del complex construït al voltant del palau de Pla de Nadal, a la ciutat de
València, al contrari, l’escassa o nul·la evidència arqueològica indica una paràlisi edilícia i una certa perduració sense a penes canvis del nucli cristià fins mitjan del
segle viii.
Encara que no es descarta que algunes de les grans
tombes col·lectives del cementeri del grup episcopal
també arribara a aquest moment, amb aquest període
final només es relaciona la tercera fase de la necròpolis, la denominada mossàrab, de la qual ens han arribat
poques sepultures, sempre situades al voltant dels dos
centres d’atracció funerària: la memòria martirial i el
El dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 207
[page-n-210]
Pla de Nadal. Façana principal de la vil·la on es conserven l’arrancada de
les finestres i els basaments dels suports del pòrtic d’entrada. Foto Rafael de Luis.
208 /
[page-n-211]
mausoleu cruciforme. Aquest últim cementeri cristià es
En l’entorn de la ciutat, a partir del segle x, ja s’ha-
caracteritza per la tornada als sepulcres individuals dins
via consolidat i organitzat un entramat de regadius, com
de fosses delimitades per pedres de xicoteta i mitjana
deixa constància un molí trobat molt prop de la ciutat.
grandària. Encara que aquestes tombes suposen la per-
En el territorium o en les seues proximitats, es coneix
duració innegable del caràcter cristià de la zona, a més
una primerenca islamització (segle ix) d’enclavaments
del canvi tipològic funerari, també s’hi detecten altres
estratègics com Alzira ‘Jazīrat Xuqar’ en un meandre del
indicis de la nova situació, en trobar-se entre les pedres
Xúquer que controlava el pas sobre el riu i el castell de
que formaven les noves tombes elements del mobilia-
Cullera, que vigila la desembocadura del mateix riu, zona
ri litúrgic, com fragments de cancells i d’altars, la qual
d’arribada de la preada fusta dels boscos de l’interior. La
cosa devia significar els primers passos de la desafecció
islamització del territori i la ciutat de València, doncs, no
al culte cristià.
es degué iniciar el 711, sinó quaranta anys més tard, per
Fins al segle x no s’aprecia nova activitat constructiva. A l’antic barri episcopal, va sorgir un barri artesanal
implantar-se definitivament en el segle x, quan aquesta
zona es va incorporar al califat de Còrdova.
sobre la memòria martirial i l’antiga cúria que van ser derrocades, mentre que de la fase constructiva visigoda en-
Després de Teodomir.
cara es van utilitzar, fins al segle xi, les estructures d’abas-
El final de la primera època cristiana (segle viii)
timent hidràulic: el pou i la sénia. El baptisteri va ser molt
A la zona valenciana, el sobtat col·lapse del regne
restaurat al seu interior i en els segles xi i xiii va ser integrat
visigot, provocat el 711 per la invasió àrab, no va suposar
en les fortificacions de l’alcàsser, mentre que el mausoleu
una ràpida ruptura de la societat ja que la islamització
cruciforme es va transformar en uns banys i la catedral,
va ser un procés lent, que en llocs com Còrdova només
en mesquita. També en el segle X, en la part nord, al costat
culminarà en el segle x. En la major part del País Valencià,
del riu, i en uns quants llocs, s’han assenyalat instal·laci-
a més, a través del pacte de Teodomir, el forma de vida
ons per al tractament de pells, indici clar d’una certa or-
anterior va romandre bastant inalterada fins mitjan del
ganització de la vida artesanal i comercial lligada al retorn
segle viii, quan, en el sud, el que devia ser la cora de
de forma de vida urbana, perduda durant part del segle
Tudmir, la instal·lació organitzada de contingents àrabs
viii i el ix. En el centre, on va estar el fòrum i el grup episco-
enquadrats militarment, va acabar amb aquesta perdu-
pal, la topografia islàmica es va imposar amb rotunditat
ració visigoda cristiana.
en el segle xi, que va cancel·lar el que poguera subsistir de
El context històric general potser indica que la isla-
la ciutat cristiana, que va tornar a ressorgir en el segle xiii,
mització es va accelerar entre el 743 i 744, amb l’arribada
amb l’inici d’una nova cristianització dels topònims, que
i l’assentament en la zona alacantina i murciana d’una
són els que persisteixen en l’actualitat.
fracció egípcia de l’exèrcit sirià de Balg, un dels compo-
El dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 209
[page-n-212]
nents del qual, Jattab, encara en vida de Teodomir, es va
casar amb la seua filla, que va aportar dues alqueries com
a dot i va encetar la integració de les antigues elits amb
els nouvinguts d’estirp àrab. Un dels seus descendents, en
el segle x, encara era cadi de Sharq al-Andalus, el territori entre Oriola i Tortosa. Al contrari, la zona al voltant de
València va veure la instal·lació, més o menys espontània
però majoritària, de nuclis berbers que ben prompte, ja
en la segona meitat del segle viii, van posar de manifest
la seua escassa afecció al poder central cordovés, donant
suport a usurpadors, com Abdallah, dit «Balansí», que va
arribar a veure reconegut el seu control polític del territori valencià per l’emir omeia de Còrdova, el seu nebot.
L’autonomia de facto d’aquesta àrea serà el seu estat normal fins a la implantació del Califat.
En aquest context d’inestabilitat, les fonts històriques assenyalen que, entre el 778 i 779, Valentia va ser
destruïda en el transcurs d’una revolta, moment que
devia posar el final de la ciutat tardoantiga i l’inici de la
islàmica. No obstant això, l’arqueologia de València ha
sigut molt parca per a aquests moments de transició,
tant per al segle viii com per al ix. On l’arqueologia s’ha
mostrat eloqüent per a aquest moment és al Tolmo
de Minateda (Hellín, Albacete), una de les ciutats del
Pacte, que s’ha convertit, al costat de Mèrida, en el millor referent arqueològic d’aquest període. No podem
deixar de mencionar l’ocupació de la seua basílica en el
segle viii per una modesta zona artesanal, clara evidència de la desafecció al culte cristià i de la continuïtat
dels antics edificis.
210 /
De l’interior de les províncies de Castelló i València,
i del nord de la d’Alacant es coneixen un seguit de jaciments en altura que devien estar habitats entre els segles viii i x, la cultura material dels quals és extremament
pobra, limitada i senzilla, dominada per les denominades «olles valencianes». Devia ser el cas de Muntanya
Mollet (Vilafamés), Muntanya Marinet (Xodos), Castellar
de Meca (Aiora), el Molón (Camporrobles) i el Pic Negre
(Cocentaina). Caldria veure en aquests llocs els assentaments inicials d’aqueixos grups berbers. Més al sud, la datació entre els segles viii i x del cementeri islàmic instal·lat
sobre l’antiga Lucentum devia ser un clar indici de la primerenca islamització d’aquesta zona.
El semblant destí fatal de quasi totes les ciutats integrades en el Pacte, almenys de les que es coneixen arqueològicament (Elo, Ilici, Valentia, Lucentum), unides
per un clar procés desintegrador i desurbanitzador, que
va acabar amb la seua desaparició per abandó, trasllat o
destrucció, devia assenyalar que, a partir de fins la fi segle
viii, el principal i quasi únic desenrotllament urbà potser
es donava només en els nous nuclis musulmans, origen
de les actuals Hellín, Elx o Múrcia, on es devien instal·lar
els forans i els pobladors locals que es convertien a l’islam. Només València va perdurar, sense descartar un cert
període d’abandó, encara que cada vegada pareix més
evident la seua escassa o nul·la importància fins al segle
x, etapa en què va arribar a perdre el seu nom, substituït
pel de Madinat al-Turab ‘la ciutat de terra’, de controvertida traducció i de no menys debatuda interpretació, encara
que sempre relacionada amb la seua pèrdua de categoria.
[page-n-213]
Reconstrucció infogràfica del palau de Pla de Nadal.
Arquitectura virtual. Ajuntament de Riba-roja de Túria
El dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 211
[page-n-214]
212 /
[page-n-215]
Pla de Nadal (Riba-Roja de Túria),
el palau de TeBdEmir
Albert Vicent Ribera i Lacomba, ICAC
Miquel Rosselló Mesquida
Pla de Nadal dona nom a un edifici de la zona dels
Carasols, al terme de Riba-roja de Túria, situat a vint quilòmetres al nord-oest de València. El seu entorn és pla i
gens accidentat. Fou identificat el 1971 pel Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València (SIP)
en aparéixer algunes peces de decoració arquitectònica,
mentre removien la terra per plantar tarongers, acció
aquesta que va destruir més de la meitat de l’edifici. La
part conservada en corresponia al costat sud, que era la
façana principal. Abans de les excavacions semblava un
petit monticle.
Les excavacions arqueològiques es varen fer entre
1981 i 1989, dirigides per Empar Juan, amb la col·laboració de l’arquitecte Ignacio Pastor. L’excavació va consistir en la neteja, documentació i selecció d’una quantitat
enorme d’enderrocs i de peces arquitectòniques. Les res◁ Capitell amb decoració de veneres recuperat a
Pla de Nadal. Ajuntament de Riba-roja de Túria.
Foto: Rafael de Luis
tes corresponien a un mateix període i a un sol edifici que
havia patit un gran incendi, com mostraven les bigues i
altres fustes carbonitzades i els senyals que el foc va deixar a les parets.
L’edifici va ser saquejat abans de l’incendi i la destrucció, perquè les troballes mobles eren molt escasses,
només alguns objectes de metall, que devien estar fixats a
les parets, i poques ceràmiques, que han permés establir
la destrucció a partir de les darreries del segle vii o, més
probablement, ja en el segle viii avançat. Hi ha una petita
ampolla, que s’assembla a la típica visigoda, una olla sense anses i decoració incisa, evolució local de recipients
de València i el seu territori entre mitjan del segle vi i la
meitat del segle vii. Una altra olla amb anses és similar a
les del Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete) del segle vii
avançat. També hi ha un fragment d’àmfora globular, típica de València des de final del segle vi.
Però els elements més destacats d’aquest lloc impressionant són els de l’estructura constructiva, tant els
/ 213
[page-n-216]
Vista aèria de Pla de Nadal abans de la seua consolidació i restauració. Museu de Prehistòria de València.
conservats in situ, com la gran quantitat de peces arquitectòniques.
L’ edifici i el seu entorn
El complex arquitectònic constava d’una planta baixa, més austera i funcional, i un pis superior, totalment
derrocat, que degué ser la planta noble, residencial i representativa.
Es conserva tota l’aula central de la façana sud, de 17 m
de longitud i 5,30 m d’amplària, amb quatre accessos centrats, un a cada costat: dos de principals (nord/sud), un
obert al pòrtic exterior i l’altre al desaparegut pati interior.
Els dos de secundaris (est/oest) donaven als vestíbuls laterals, a manera d’atris accessibles a través de tres arcs de
ferradura que també donaven als porxos laterals. El pis de
la planta baixa era la mateixa terra natural solidificada i
214 /
dura, i devia servir com àrea utilitària i de servei: zona de
pas, estable i/o magatzem.
La primera planta devia ser la zona noble, la pars dominicata. D’aquesta cambra superior devia vindre la majoria, si no totes, les escultures recuperades. Les cobertes
eren de teula plana i corba, de tradició romana, el que
indicava teulades a aigües diferents, amb un elaborat sistema d’evacuació amb gàrgoles. L’edifici té una estructura
compacta que, amb les torres angulars, li dona un aire de
palau-fortalesa, que és el que devia ser.
Al nord-est de la zona excavada, però molt a prop, es
troben les restes d’una estructura allargada i físicament
separada i de difícil interpretació, en gran part destruïda
per tasques agrícoles.
A l’estructura original s’afegiren alguns elements. Als
voltants dels dos accessos laterals i menors, l’est i l’oest,
[page-n-217]
es reforçaren considerablement els murs, ja ben amples
de gruix i en algunes parts han arribat a una alçada de
d’origen, cosa que deu indicar l’aparició d’algun problema
2,35 m, el que ha permés identificar diverses finestres.
estructural important. A la part sud de la torre occidental
Els murs no tenien cap fonament, ja que recolzen direc-
es va adossar un mur lleuger que potser continuava cap el
tament en el sòlid sòl natural. Tot i això, els potents pa-
sud-est, i que devia ser una mena de tanca.
raments són suficients per a crear una més que potent i
Al sud de Pla de Nadal es coneixia un altre jaciment
resistent estructura constructiva.
coetani, anomenat Pla de Nadal II. Malgrat això, el 1989,
Entre els materials de construcció hi ha una bona
la construcció d’una carretera el va destruir per falta de
quantitat de grans pedres romanes reutilitzades, encara
controls. Abans sols s’havia fet un sondeig que localit-
que la majoria dels murs són de maçoneria menuda i irre-
zà l’angle d’un edifici arrasat. També es van recuperar
gular de pedra calcària local blana, com també les dove-
alguns elements de decoració arquitectònica, princi-
lles, les peces decorades i altres elements petris tallats. Al
palment frisos, amb temes semblants a Pla de Nadal.
contrari, les peces robades d’edificis romans són de bona
També s’ha recuperat una llosa amb un forat quadrat al
mida i del tipus dit «de pedra blava», una calcària molt
centre i decorat pels quatre costats, que segurament era
dura procedent de la serra Calderona, entre els límits de
una taula o un altar, el que potser indica la funció religi-
les províncies de Castelló i València, que es va emprar in-
osa de l’edifici.
tensament en l’arquitectura pública de les ciutats roma-
Els tres edificis, i un altre més de probable al sud, devien formar part d’un mateix conjunt edilici. Pla de Nadal,
doncs, no devia ser un palau aïllat sinó el centre d’un
complex més ample.
nes d’Edeta, Saguntum i Valentia, al bell mig de les quals
es troba Pla de Nadal.
Les pedres reaprofitades al palau visigot segurament
venien d’Edeta, perquè és la ciutat més propera i estava
L’esquema arquitectònic presenta elements de con-
abandonada, o havia deixat de ser un nucli urbà des de
tinuïtat amb la tradició de la vil·la clàssica, porxos i peristil
les darreries del segle iii dC, tot i que es coneixen activitats
central; però també n’afegeix de nous, com el desenvolu-
productives i alguns edificis romans que, com les grans
pament de la planta residencial i les estances de repre-
termes, es van cristianitzar i perduraren, almenys, fins al
sentació en el pis superior, característic d’algunes villae
segle vii. Una bona part en són grans carreus que encara
africanes del final del període romà i que ja trobem a pa-
es troben inserits a les parets de l’edifici, formant normal-
laus paleobizantins dels segles v i vi.
ment les cantoneres de les grans torres. Altres se n’han
recuperats solts entre els enderrocs provinents de la part
La tècnica de construcció
Malgrat que l’edifici havia estat cremat, es conserva
en molt bon estat. Les parets són de gairebé d’un metre
superior de la planta baixa i de la planta superior. Aquests
són de formes i formats més diversos i inclouen capitells,
fusts de columna, pilastres i peces decorades.
Pla de Nadal (Riba-Roja de Túria), el palau de Tebdemir. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 215
[page-n-218]
Les excavacions demostraren que la major part dels
de frisos decorats, amb tres motius diferents en la seua
murs devien estar lluïts, tot i que ara l’efecte de la intem-
decoració almenys, que devien ser tant d’arcs com de
pèrie ha deixat les parets amb la pedra al aire. També es
trams horitzontals. Es coneixen també columnes, claus,
va fer palés que hi havia una bona proporció de decoració
gàrgoles, creus patents i diverses peces decoratives de
d’algeps, que va desaparéixer poc després de quedar ex-
l’exterior.
posada a l’exterior. És un fenomen comú en el món tardoantic peninsular i no obeeix a importacions orientals,
La decoració escultòrica i el programa iconogràfic
com es pensava. El problema per al seu estudi ha estat
La decoració escultòrica i el programa iconogràfic
l’escassa presència i la difícil conservació d’aquest tipus
forma el conjunt més nombrós de la Hispania visigoda i
d’ornamentació, com al mausoleu-església de Santa
un dels més significatius del món tardoantic occidental.
María de Melque (Toledo), que conserva part de la deco-
És molt interessant també per les circumstàncies del seu
ració d’estuc que cobria les voltes en l’arrancada de les
descobriment, ja que, al contrari d’allò que normalment
petxines. Els estucs s’han conservat molt deteriorats, amb
passa, aquests elements decoratius de la planta superi-
una iconografia similar a la de l’escultura. L’edifici també
or s’han trobat in situ, als nivells de destrucció de l’edi-
devia estar decorat amb pintures, com indiquen les restes
fici. Es caracteritzen per una gran diversitat funcional i
de policromia conservades als estucs. Coneixem pintures
tipològica i una iconografia molt específica. També són
en aquest període al grup episcopal d’Ègara (Terrassa).
interessants per la tècnica de treball escultòric, obra de
Es detectà l’abundant presència de fusta carbonitza-
tallers àulics.
da, que caigué del forjat del primer pis. El paviment de la
El conjunt es pot dividir en dos grups. D’una banda,
planta superior devia ser una mena d’opus signinum en
les pedres romanes reutilitzades, que són les de menor
combinació amb rajoles de ceràmica de 22 x 22 x 5 cm
nombre, però de bona qualitat i de grans dimensions i
sobre un pobre morter de calç i codolets de riu, com
que principalment devien complir una funció arquitec-
una mena de rudus. Les rajoles planes (tegulae) i corbes
tònica i estructural. D’altra, les més menudes i nom-
(imbrices) indiquen que les teulades devien ser a dues
broses treballades in situ per diverses mans o tallers,
aigües. El que més destaca del sistema constructiu és la
que eren els elements ornamentals i decoratius de la
gran quantitat d’elements solts de decoració arquitectò-
sala principal de la planta superior, encara que alguna
nica, més de vuit-cents, que caigueren de la planta superi-
puga pertànyer a la façana, com és el cas de les fines-
or i de les façanes. La seua varietat també és notable, amb
tres. També hi ha molts elements de càrrega: columnes,
grans capitells, alguns fets ex professo i altres reutilitzats
bases, capitells, claus, etc. tot i que la funció decorati-
d’època romana. Altres més petits, i més abundants, de-
va era segurament la predominant. Hi ha una repetició
vien vindre de finestres i petits arcs. Hi havia un muntó
constant dels temes de veneres i el trifoli en les parts
216 /
[page-n-219]
que formen l’interior dels arcs. Cal destacar algunes pe-
i rotlles de veneres, formen un programa iconogràfic molt
ces úniques, com els calats, les rossetes i els merlets que
elaborat i complex, susceptible de diverses interpretaci-
devien coronar l’edifici, tal com era habitual en l’arqui-
ons simbòliques, no només de caràcter religiós, tot i que
tectura d’inspiració clàssica i oriental.
això és molt present.
El grup escultòric permet reconstruir el procés de
La venera, encara que normalment devia ser un
treball dels tallers. En el lloc no va treballar un únic ta-
símbol de la regeneració del baptisme cristià, també pot
ller, sinó diversos al mateix temps, ja que les qualitats
actuar, segons la seua posició a l’edifici, en els espais
entre els elements decoratius són molt diferents i cal
simbòlicament més importants (absis, exedra) de l’ar-
descartar-hi l’existència de fases de construcció diferents.
quitectura de la representació i el poder. La major part
Circumstància que devia ser per la necessitat urgent de
de la decoració consisteix principalment en frisos de
concloure el treball amb una mica de pressa.
veneres i trifolis, que són una constant en la decoració
La major part de l’obra escultòrica era pedra local,
dels edificis de la Toledo visigoda, com les veneres reuti-
normalment calcària de diferents tipologies i calcareni-
litzades per Abd-al-Rahman III a la porta d’Alcántara, de
tes, que s’extraurien de les pedreres properes. És un ma-
probable procedència de l’antic pretori visigot situat a la
terial fàcil de tallar i treballar, de bàsica funció ornamen-
part alta de la ciutat.
tal. Sobre la pedra es traçava la forma de la decoració amb
Els artesans que construïren i decoraren Pla de
una espècie de tint roig amb pinzellades que són encara
Nadal es van inspirar en models artístics que es basaven
perceptibles en algunes peces. Posteriorment, aquest traç
en l’art bizantí, però tant l’estuc i la decoració escultòrica
inicial és revisat amb un punxó o brúixola (compàs?) i es ta-
presenta una riquesa i un estil barroc que li dona una per-
llava directament amb el cisell. Aquest procediment expli-
sonalitat pròpia. L’obra escultòrica es vincularia a tallers
ca la diferència en la qualitat de les talles, tenint en compte
de la desapareguda cort de Toledo. Tal vegada seguint un
l’existència de diversos tallers amb qualitats molt diferents
fenomen semblant a què hi hauria uns segles més tard,
al final del treball. Sembla clar, però, que hi va haver una
després de la caiguda del califat de Còrdova, on els dife-
certa especialització del treball i les millors peces correspo-
rents tallers àulics del califa tal vegada continuaven el seu
nen a les pedres més dures. És freqüent la reutilització de
treball en altres llocs.
parts que es destinaven a una funció i que acabaren fent
una altra diferent a què originalment estaven pensades.
Una vegada col·locades les peces d’escultura, els estucadors i els pintors completaven la decoració de les sales.
Interpretació del conjunt
Durant les primeres campanyes, quan la planta de
l’edifici no era coneguda, van sorgir propostes d’inter-
Els elements decoratius dels frisos, principalment
pretació d’aquesta singular construcció (església, mo-
flors de lis enllaçades, vinyes amb raïm, fulles i palmeres,
nestir, etc.), fins que es va identificar correctament amb
Pla de Nadal (Riba-Roja de Túria), el palau de Tebdemir. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 217
[page-n-220]
una gran vil·la àulica, un palau, del final del període visigot. És un excepcional conjunt palatí en el territori de
Valentia i ha de ser entés en íntima relació amb la ciutat.
Respon al model d’origen baiximperial de les villae de
galeria i torres als cantons, un pis superior i un peristil
central.
Alguns han suggerit que es va construir en el període dels emirs àrabs i que era el reflex d’un auge de la
construcció general dels inicis de la dominació musulmana, sota les directes influències dels omeies. Tanmateix,
l’edifici segueix cànons clars dins de l’art i arquitectura
visigoda de tradició romanobizantina. Per l’epigrafia i els
detalls decoratius és clar que els seus usuaris eren cristians i utilitzaven el llatí, i no es pot relacionar amb l’islam
o amb el món àrab.
La proximitat del recinte fortificat de València la
Pla de Nadal. Pinacle de forma triangular amb decoració als
dos costats, s’ha proposat que devia coronar les torres de
l’edifici. MUPLA-Ajuntament de Riba-roja de Túria.
Vella, també a Riba-Roja de Túria, deu indicar alguna relació, però els estudis d’ambdós llocs suggereixen que no
coincidiren en el temps. La nombrosa ceràmica trobada
recentment a València la Vella indica que el jaciment va
existir entre la segona meitat del segle vi i la fi del segle vii,
el que deixaria un lapse entre l’abandó d’un lloc i l’inici de
l’altre, sense descartar que l’un substituís l’altre.
Per la conjunció d’arguments arqueològics i, sobretot, epigràfics, cas d’un monograma en forma de creu en
un clipeus (Tebdemir) i un grafit gravat al darrere d’una
venera, amb el mateix nom (Teudinir), la seua construcció
s’hauria de vincular a la figura del dux Teodomir, del període visigot final, lligat als reis Ègica i Vítiza, que governà
el sud-est peninsular, on va lluitar i pactar amb els àrabs,
que el deixaren al seu càrrec.
218 /
[page-n-221]
A Pla de Nadal es degué donar l’extraordinària i afor-
com és el cas d’alguns palaus de l’arquitectura civil de la
tunada circumstància no només de conéixer el nom de
dinastia de Justinià, en particular el complex de Qars ibn
l’usuari de l’edifici, sinó de disposar de clars arguments
Wardan (Síria), la residència d’un dux bizantí (alt coman-
per identificar-lo amb un important personatge històric
dament militar que regeix una província), on, a l’entorn
d’aquest territori en l’ocàs del regne visigot de Toledo i el
d’un palau similar, hi havia altres dos edificis exempts,
començament de l’arribada dels àrabs. Potser coincidiren
que han estat interpretats com una església i una caserna.
en el temps la construcció d’aquest palau-fortalesa i la pre-
Aquest esquema devia ser seguit en altres conjunts
sència de Teodomir com a rector del territori que anava
palatins del món Omeia i es reproduïa en els ambients
de València a Almeria, primer com a governador depenent
àulics de la cort asturiana, als afores d’Oviedo, a la zona
del rei de Toledo i després, amb la mateixa funció, com a
del Naranco, amb el palatium de Santa Maria i l’església
vassall, regulus, reietó, del califa Omeia de Damasc, per
de San Miguel de Lillo. El mateix esquema ja devia estar
al qual recaptava els impostos del seu territori. El palau
present en la pròpia cort visigoda, cas de Gérticos, pro-
probablement era el centre de poder d’un ample territori.
bablement ubicada en l’actual província de Valladolid,
És en aquest context polític on hauria d’encaixar la
la finca d’esbarjo del rei Recesvint, i on serà nomenat el
construcció del complex palatí de Pla de Nadal, seguint
patrons artístics establits ja en anteriors edificis àulics
dels reis i la noblesa visigòtica d’inspiració bizantina.
nou monarca Vamba.
Els darrers exemples d’aquesta arquitectura residencial palatina encara es deuen trobar en molts palaus
La tipologia i la riquesa decorativa dels elements
de Constantinoble dels segles x al xii, que mantenen
escultòrics i arquitectònics de l’edifici apuntaven a un
l’articulació d’un tram central rectangular amb dos ni-
conjunt de caràcter oficial de tipus cortesà i residenci-
vells, porxos laterals i torres, i aula de representació amb
al, relacionat amb un personatge important de l’elit civil
nombroses finestres decorades amb gelosies mitjançant
més que eclesiàstica, probablement el famós Teodomir
calats, com a Pla de Nadal. Aquesta supervivència de l’ar-
d’Oriola, possibilitat més que obvia sustentada per les
quitectura residencial a l’edat mitjana també es dona a
troballes epigràfiques del grafit «Tevdinir» i el medalló
Hispània, com es veu a Toledo.
amb el nom «Tebdemir», semblant a d’altres de l’església
El complex va ser destruït algunes dècades després
de Quintanilla de las Viñas, i que també es troben a les
de la seua construcció, ja en el segle viii. Probablement,
llindes de les portes del palau de Qars ibn Wardan, que el
en el moment de l’atac a València per l’exèrcit de l’emir
daten entre els anys 565-572.
Abd-ar-Rahman I, que l’any 778-779 va sufocar una re-
Al costat del més desconegut edifici de Pla de Nadal II
volta en aquesta zona. Com a residència del governant
i de les restes d’altres dos a prop del palau, cal pensar en
del territori, era un objectiu militar i econòmic evident en
un ampli conjunt residencial, com en altres llocs similars,
aquest conflicte.
Pla de Nadal (Riba-Roja de Túria), el palau de Tebdemir. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 219
[page-n-222]
220 /
[page-n-223]
Diverses esferes, diverses dinàmiques.
La transformació de València
i la seua regió durant el segle viii
Julián M. Ortega, Universidad de Zaragoza
Fa ara cinquanta anys, el 1969, va aparéixer en les pàgines
de la revista Mélanges de la Casa de Velázquez, l’òrgan de
difusió de la institució cultural francesa del mateix nom,
un article firmat per un jove investigador, Pierre Guichard,
amb el títol «Le peuplement de la région de Valence aux
deux premiers siècles de la domination musulmane». En
aquest, l’autor es preguntava per les raons que justificaven l’absència quasi total de testimonis escrits sobre
la primerenca implantació dels musulmans en aquesta
regió «llunyana, mal coneguda i molt sovint hostil». Les
respostes de Pierre Guichard en aquest seminal treball,
que es fonamentaven en l’ús combinat dels textos i la
toponímia, assenyalaven més els prejudicis etnocèntrics
dels cronistes àrabs contra els berbers que la seua escassa densitat demogràfica, que pareixia particularment
◁ Gravat del rei Roderic. Retratos de los reyes de España desde
Atanarico hasta nuestro católico monarca don Cárlos III..., p. 218.
García de la Huerta, Vicente (1734-1787) Rodríguez, Manuel Mariano
(1729-1802) - grab. Ibarr. © Biblioteca Nacional de España.
elevada en aquesta part d’al-Àndalus. El suport de l’arqueologia a aquesta tesi va vindre després, gràcies a la
intensa col·laboració de Guichard amb André Bazzana.
La seua caracterització del paisatge tribal, generat per la
instal·lació dels berbers al medi rural, prompte va assenyalar el paper determinant que van adquirir, segons pareix des de dates primerenques, els xicotets assentaments
de llauradors denotats per la toponímia en «Beni-» i les
fortificacions, anomenades ḥuṣūn en els textos àrabs, que
van servir de refugis col·lectius a una població llauradora
sempre zelosa de la seua autonomia política.
El principal tret conceptual d’aquesta narrativa ha
sigut des dels seus primers esbossos una clara propensió a centrar la seua atenció en la caracterització de les
estructures sobre els processos de canvi social. La meua
aproximació a aquesta qüestió en les següents pàgines
intentarà seguir una línia distinta, procurant realitzar un
breu repàs als principals contextos materials del segle viii,
per tractar d’observar quin tipus de transformacions va
/ 221
[page-n-224]
detonar la conquista islàmica de Spania
el 711 i distingir les dinàmiques que van
portar a la desaparició en aquesta regió del
llegat visigot.
Començaré per les ciutats, l’objectiu
militar prioritari dels combatents musulmans. Cap testimoni de violència atribuïble
a l’avanç musulmà ha sigut detectat fins
a hores d’ara a les velles ciutats que van
aconseguir retindre el seu paper de capçalera regional. Però que ha deixat rastre, és
un dels acords de pau negociats entre la
màxima autoritat de l’aparell administratiu i militar d’ocupació i un alt representant
de l’Estat got a la zona, el subscrit l’abril
de 713 per l’emir ˁAbd al-ˁAziz i el dux?, comes? Teodomir, l’aplicació del qual s’estenia
als territoria d’Oriola, Mula, Lorca, B.l.nt.la
(València?), Alacant, Ello (Minateda) i Elx (o
Begastri). Tot indica que durant unes dècades el pacte va ser respectat, probablement
a causa del manteniment, durant aquesta
primera etapa de l’autoritat episcopal, com
a corretja de transmissió entre la població
local i el poder musulmà. No obstant això,
cap a mitjan de segle, el pacte va haver de
quedar en paper mullat. Això explica que, al
Mapa dels llocs citats en el text. S’hi afegeix
la distribució dels topònims en Beni- a partir
d’un abocament sistemàtic d’aquestes en
els maps de l’IGN a escala 1:25.000.
222 /
[page-n-225]
Tolmo de Minateda (Hellín), el conjunt format per la basíli-
Els testimonis directes de l’establiment dels con-
ca i el palatium episcopal assistiren des d’aqueixes dates a
quistadors a les ciutats i presa de control dels seus
successives campanyes d’espoli, que van desembocar en
principals ressorts de poder són, doncs, molt tènues. El
la instal·lació d’una barriada residencial plenament consti-
principal potser siga el que proporciona la moneda. Les
tuïda cap a finals de la vuitena centúria.
últimes emissions monetàries dels monarques gots a la
Per la seua part, l’urbanisme de l’antiga Lucentum
regió corresponen als batiments a les seques de Sagunt
havia experimentat, durant la segona meitat del segle vii,
i València en els temps d’Ègica-Vítiza (698-702). La seua
una retracció tan severa que a penes constituïa un cas-
circulació pareix haver sigut en tot cas limitada, com en
trum alçat sobre la cima del Benacantil, entorn del qual
suggereix l’absència entre les troballes registrades al lle-
s’escampaven algunes xicotetes implantacions rurals amb
vant i el sud-est peninsulars, on només figuren el trient
cementeris annexos. El pas a domini musulmà pareix ha-
d’Ègica-Vítiza encunyat, trobat a la l’Alcúdia d’Elx i la sèrie
ver alterat poc les rutines d’aquests establiments, que,
documentada al Tolmo de Minateda, composta per un tri-
per descomptat, no van experimentar a curt termini res
ent d’Ègica-Vítiza i altres quatre més encunyats durant el
paregut a un floriment, més aïna el contrari. Els únics tes-
regnat en solitari de Vítiza (702-710). En tot cas, la moneda
timonis clars d’activitat durant els primers compassos del
andalusina de primera època tampoc no resulta massa
segle viii es concentren entorn de l’Albufereta, al xicotet es-
abundant. Les troballes de dinars es redueixen a l’exem-
tabliment del Tossal de les Basses i la gran necròpolis del
plar amb llegenda llatina encunyat al nord d’Àfrica, entre
Tossal de Manises, a la qual, després, em tornaré a referir.
els anys 704-714, que va aparéixer a Sagunt. Els dírhams,
Més al nord, Valentia evidencia millors condicions
per la seua part, estan representats per dues ocultacions,
per a conservar quelcom del seu anterior vigor urbà en-
una descoberta a Yecla i una altra, a Alacant, el 1913, l’úl-
torn del seu monumental episcopium, que es va mantin-
tima moneda de la qual va ser encunyada el 742. Els felu-
dre sense grans canvis, encara que de manera poc inten-
sos presenten una localització semblant, molt concentra-
sa, fins mitjan del segle viii, moment en què poden ser
da a l’actual espai alacantí. Aquesta desigual distribució
datades unes poques sepultures localitzades entorn de la
ha sigut relacionada pel control fiscal exercit a Tudmīr del
memòria martirial i el mausoleu cruciforme. La instal·la-
ŷund egipci establit en aquesta zona.
ció de la nova autoritat islàmica tampoc no va tindre ací
El problema del control territorial dels conquista-
un impacte immediat sobre l’urbanisme. Els contextos
dors, més enllà dels malparats recintes urbans, és una
andalusins més primerencs detectats fins ara correspo-
qüestió subjecta a debat. Al medi rural, el rastre deixat per
nen amb poques excepcions a rebliments d’acumulació
les campanyes militars resulta tan imperceptible com a
de sitges o fosses del segle ix i algunes instal·lacions ar-
les ciutats. L’única excepció, dubtosa, correspon al gran
tesanals dedicades a l’assaonat de pells.
recinte fortificat del Punt del Cid (Almenara), que en algu-
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 223
[page-n-226]
na ocasió ha sigut identificat com un campament d’època
prolonga des de mitjans del segle viii fins ben entrada la
de la Conquista. La posterior ocupació i administració pri-
següent centúria. És també segur que alguns dels antics
merenca també planteja nombroses incògnites. Alguns
castra van tornar a ser ocupats, segurament en el context
autors han sostingut l’existència de torres de comunica-
de la fitna del segle ix, com suggereixen els exemples, ja
ció òptica que devien haver servit com a punts d’ajuda de
citats, del Zambo, el Castellar de la Morera i el Castellar
l’aparell de control territorial per als conquistadors, però
d’Alcoi. Una dinàmica semblant es pot entreveure, més
els suports materials d’aquesta idea són bastant febles.
al nord, en llocs com El Castillón (Manzanera), Muntanya
Divers és el problema que afecta els establiments si-
Mollet (Vilafamés) i Muntanya Marinet (Xodos). Més enllà
tuats en llocs destacats que van començar a sorgir a partir
de la indefinició cronològica que encara complica els in-
de finals del segle iv. Es tracta de xicotets poblats alçats
tents per fitar els trams d’ocupació en aquests assenta-
sobre cotes considerables que completen la capacitat de-
ments, el problema principal que continuen plantejant
fensiva de la seua posició amb tancaments emmurallats,
aquest grup d’assentaments és el de la identitat dels ocu-
a vegades extensos però molt simples en el seu disseny
pants, encara que hi ha indicis que potser assenyalen la
i execució: fàbriques de pedra seca, cortines adaptades
presència d’elits en alguns d’ells, com el Monastil.
al terreny, absència de bastions de reforç, accessos di-
La desorganització de les xarxes de poder aristocrà-
rectes mancats d’obres de flanqueig, etc. El que resulta
tiques resulta, en tot cas, evident. L’abandó del palau de
més complicat d’establir és durant quant de temps es van
Pla de Nadal (Riba-roja de Túria) en constitueix la millor
mantindre en actiu aquests incòmodes centres fortificats
prova. El conjunt va ser destruït per un potent incendi
i, de manera més concreta, quina va ser la seua destinació
que va tindre lloc algunes dècades després de la seua
durant el segle viii. En alguns casos van experimentar un
construcció (si és que aquesta va arribar a ser acabada).
abandó primerenc, abans de concloure el segle vi, com
Notable interés té, en aquest sentit, la troballa recent a
pareix succeir a Sant Josep (la Vall d’Uixó), Arco Fuentes
la partida dels Casals del Mas de Sabater (Morella), d’un
(Soneja), el Castellar (Alcoi), el Castellar de la Morera (Elx)
singular edifici de planta tripartida, façanes laterals forti-
i el Zambo (Novelda / Monòver). En uns pocs casos, no
ficades i sòcols de maçoneria reforçada amb carreu a les
obstant això, se n’ha constatat la durada fins a la següent
obertures, encara que sense elements arquitectònics or-
centúria, com ocorre amb el Monastil (Elda), l’última fase
namentals. Segons José M. de Antonio i Ramiro Pérez, que
d’ocupació del qual data de finals del segle vii i principis
han donat a conéixer el jaciment, la construcció, de sobri
del segle viii. És segur, de totes les maneres, que les instal·
to àulic, va ser erigida en les últimes dècades del segle
lacions en altura van continuar produint-se després de la
vi i es va mantindre sense canvis durant tota la centúria
conquista islàmica. El millor exemple d’això possiblement
següent fins que, a principis del segle viii, va experimen-
l’oferisca El Molón (Camporrobles), l’existència del qual es
tar una important reforma, datada per un trient de Vítiza,
224 /
[page-n-227]
que va tapiar diverses obertures i va elevar-ne els sòls. Poc
després, l’edifici va ser abandonat, la qual cosa va ocasionar la seua ruïna progressiva, amb el consegüent enfonsament de les parets sobre les sitges i els sòls.
L’alteració de les trames del poblament rural presenta altres derivades, que ací només cal resumir. Una
d’aquestes afecta la pervivència de les antigues villae i
les seues possessions. La major part van haver de desaparéixer per complet a causa de la tremenda garbellada
a què va ser sotmesa durant tot el segle v la xarxa que formaven aquestes implantacions. Les que van aconseguir
sobreviure, van experimentar un procés de reconversió
en granges de caire molt lax, generat per una combinació
d’àrees de residència, de treball ‒sitges, premses‒ i de soterrament. És possible que algun d’aquests establiments
perdurara durant el segle vii, encara que l’enrariment
de la vaixella fina d’importació complica la identificació
d’aquestes fases tardanes d’ocupació. La desaparició de
molts d’aquests establiments es pot rastrejar també a «llogarets» com el de Sitjar Baix (Onda), l’excavació del qual va
oferir la troballa de gran quantitat de ceràmica dels segles
vi i vii, que incloïa algunes produccions ebusitanes, però
no materials de cronologia emiral. Semblant és el cas de
Fontcalent, localitzat a les proximitats d’Alacant, l’última fase d’ocupació de la qual s’estén des de mitjans del
segle vii fins a les primeres dècades del segle viii. De totes
maneres, és segur que es van donar també noves fundacions, encara que desconeixem en quin grau van compensar els nombrosos abandons abans apuntats. És el cas
de l’anomenat Cabezo de los Ojales (San Isidro/la Granja
de Rocamora), empleats des de mitjans del segle viii
Assentaments i habitatges:
1) Tossal del Mollet (Villafamés);
2) El Molón (Camporrobles);
3) El Palau (Burriana);
4) El Casals de Mas de Sabater (Morella);
5) El Molón (Camporrobles);
6) Cabezo Ojales (San Isidro / Granja de Rocamora);
7) Tossal del Mollet (Villafamés).
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 225
[page-n-228]
com a ubicació dels diversos sectors que integraven un
Mollet i Muntanya Marinet, potser en permeta avançar la
assentament de pla disseminat, amb una àrea d’emma-
introducció en aquesta zona a mitjan segle ix.
gatzematge a Cabezo Pardo i una altra de residència al veí
Un segon aspecte d’aquesta mateixa discussió és el
Cabezo de los Ojales. Just ací s’ha tret a la llum part d’un
relatiu a les rutines domèstiques i en particular a les cu-
complex domèstic compost per dos edificis articulats en-
linàries, que des del segle ix evidencien una pronunciada
torn d’una espècie de pati exterior.
regionalització de les distintes ferramentes ceràmiques
Més complicat resulta vincular el sorgiment d’assen-
empleades en els processos de cocció. Així, mentre a les
taments d’aquest tipus a la multiplicació de topònims en
comarques meridionals predomina la marmita de base
«Beni-». Molts d’aquests estan vinculats a assentaments
plana i parets rectes, de clara tradició tardoantiga; al nord,
romans, com succeeix amb Benicató (Nules) i Benaduf
als entorns de les províncies de Castelló, València, Terol i
(Villar del Arzobispo), però les excavacions realitzades en
Tarragona, resulta molt més freqüent «l’olla llevantina»,
aquests jaciments no han aportat materials posteriors
d’origen més discutit. Les marmites formaven part d’un
al segle vi. A l’alqueria de Beniham, que es va implantar
conjunt d’artefactes culinaris i de servei d’aliments que va
sobre les ruïnes de la vil·la romana del Palau (Borriana),
començar a experimentar canvis a partir de la segona mei-
els materials més primerencs que s’han constatat fins a
tat del segle viii i que, a finals d’aquesta mateixa centúria,
hores d’ara pertanyen al segle ix. A la pròxima alqueria
comença a incorporar novetats procedents d’altres regions
de Benirrage, que va estar situada a l’actual partida de
islàmiques, com el tannur, el canó i la gerra carena (tipus
Vinarragell (Borriana), la major part de les ceràmiques
T20). Les olles llevantines han rebut menys atenció, enca-
andalusines recuperades donen datacions encara més
ra que val la pena ressenyar ràpidament algunes novetats,
tardanes, dels segles xii i xiii.
com el lot procedent del Mirador de la Cruz (Rubielos de
Un altre aspecte sobre el qual val la pena detindre’s
Mora). Compost de manera quasi íntegra per olles de gran
un moment és el relatiu a la morfologia dels habitatges
format, grosses parets, perfil globular amb coll acampa-
rurals, un aspecte que necessàriament cal posar en rela-
nat i vores tornades de llavi arredonit, els tractaments de
ció amb l’organització dels grups familiars. El tipus tradi-
superfície que presenten aquestes peces es redueixen a
cional correspon a unitats de planta rectangular amb un
l’intens espatulat a la panxa d’alguns dels exemplars i la
número variable de divisions internes. La seua perduració
presència del característic anellat del coll, que tampoc no
fins mitjan del segle ix pot ser comprovada al Tossal de
constitueix una norma generalitzada. Amb paral·lels evi-
les Basses (Alacant), però també a castra, com El Molón,
dents al Punt del Cid (Almenara), la cronologia d’aquesta
i a assentaments rurals, com El Cabezo de los Ojales. Les
producció, que amb seguretat cal situar en les fases més
primeres mostres clares d’adopció dels típics habitatges
primerenques de desenrotllament de l’olla llevantina, deu
andalusins de pati central, que es rastregen a Tossal del
assenyalar el segle viii, sense rebutjar un origen anterior.
226 /
[page-n-229]
Els paràgrafs previs han servit per a fer algunes con-
ció d’Alacant apunta en el mateix sentit. Al Tossal de les
sideracions sobre les dinàmiques que van experimentar,
Basses s’ha descobert una extensa necròpolis tardoanti-
arran de la conquista islàmica, les estructures de poder
ga, de la qual s’han excavat més de vuit-centes tombes,
(ciutats, monedes) i socioeconòmiques (pautes de pobla-
algunes d’elles de ritual islàmic. Concretament, a la Zona I
ment, espai domèstic). Cal que dediquem el que resta al
de l’Àrea I, s’han exhumat una desena de soterraments,
procés d’islamització i l’adopció de noves identitats reli-
dos dels quals (tombes 6 i 7) han proporcionat datacions
gioses i culturals que es va iniciar en el segle viii. Singular
per 14C centrades en el segle viii. El cementeri del Tossal
importància té en aquest capítol la recent troballa al
de Manises, a l’altre costat de l’Albufereta, manca, per la
Tolmo de Minateda d’una botella que porta sobre la su-
seua part, de precedents cristians. Està compost per un
perfície una inscripció pintada on es poden llegir dos
centenar d’inhumacions disposades en decúbit lateral
noms, Saˁīd i Ŷarīr, al costat de la frase «Ibn Nabdak (?) es
dins de fosses simples dotades a la seua base d’un nínxol
va dirigir a una mesquita», o potser, «Ibn Tīdakaš (?) (es
lateral i una espècie de prefossa superior, tancada de ve-
troba) en una mesquita». El context estratigràfic del que
gades amb lloses inclinades. La datació per radiocarboni
procedix aquesta peça apunta a una cronologia de la
dels soterraments més antics en el segle viii ha portat a
primera meitat del segle viii. La precocitat d’aquesta re-
relacionar l’origen d’aquesta necròpolis amb l’assenta-
ferència a un lloc d’oració encaixa bé, d’altra banda, amb
ment a Laqant d’un contingent de l’exèrcit sirià arribat per
l’aparició d’oratoris islàmics en el medi rural a partir de la
a sufocar la revolta berber del 740.
generació següent, concretament a El Molón, on han sigut
Algunes d’aquestes necròpolis, presumiblement ac-
exhumades dues mesquites adjacents, cadascuna amb la
tives abans del 711, com la de Vistalegre (Crevillent) i la de
seua sala d’oració i el seu propi miḥrāb, però precedides
Polisixto (Concentaina), van ser abandonades abans que
per un pati comú.
la comunitat que les utilitzava donara mostres d’islamit-
Un altre indicador rellevant del procés d’islamitza-
zació, encara que, a falta de datacions radiocarbòniques,
ció, el proporcionen els canvis ocorreguts en els rituals
resulta impossible concretar el moment. Convé recordar
de soterrament. En alguns llocs és possible observar que
en aquest sentit que, durant la segona meitat del segle
la conversió religiosa no va implicar cap tipus de ruptura
viii, a la vall sota el Segura encara fundaven granges grups
topogràfica. Així succeeix en Segóbriga (Saelices), però
llauradors de confessió cristiana. Així ho indica el xicotet
també al Tolmo de Minateda, la necròpolis septentrional
cementeri detectat al Cabezo Pardo, del qual han pogut
del qual ha oferit la troballa de tombes de ritu cristià (tres
excavar-se dues tombes de fosses simples amb parets re-
sepultures individuals i un soterrament infantil doble),
forçades mitjançant pedres de xicotets blocs, que també
conjuntament amb altres de ritu islàmic (dotze inhuma-
van ser empleats a les cobertes. La número 2 albergava
cions amb cadàver en decúbit lateral). La documenta-
les restes d’un individu col·locat en decúbit supí, que ha
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 227
[page-n-230]
228 /
[page-n-231]
pogut ser datat entre els segles viii i ix. En tot cas, els tres
individus soterrats al costat de la doble mesquita descoberta a El Molón (Camporrobles) —un d’ells difunt entorn
del 770, segons indica l’anàlisi de 14C— apunten a l’existència de poblacions rurals prompte islamitzades que, no
obstant això, continuaven aferrades en alguns aspectes
als seus modes tradicionals de vida (assentament en altura, cases-bloc).
Aquest últim exemple em serveix com a peu per a
una última reflexió. El 1969, Pierre Guichard va albirar a la
geografia valenciana un al-Àndalus nou. Avui, cinquanta
anys després, continua la necessitat de renovar al-Àndalus, i la geografia del llevant peninsular continua sent un
laboratori privilegiat per a fer-ho. És possible, per això,
que siga convenient mudar l’agenda i vorellar el debat
sobre si el 711 representa una detenció neta i instantània respecte de l’Estat got o si es tracta més aïna de l’inici
d’un procés lent de canvi. Al meu parer, és potser preferible analitzar les transformacions que van portar a la desaparició del regnum visigothorum segons l’esfera social i
cultural que s’aborde. L’enderrocament de les instàncies
de poder que constituïen la monarquia visigoda va ser tan
ràpid com les operacions militars destinades a trencar la
◁ Exemples primerencs d’olla valenciana (ss. VIII-IX). 1-5) El Mirador
de la Cruz (Rubielos de Mora); 6-7) El Punt del Cid (Almenara); 8-9)
Monte Mollet (Villafamés); 10) El Palau (Burriana); 11) Torre de Mal
Paso (Castellnovo); 12) Mas de Pere (Onda); 13) Almoina (Valencia,
C.U.); 14) C/ Comte de Trènor (Valencia, C.U.); 15) El Sequer de Sant
Bernat (Alcira); 16) El Molón (Camporrobles); 17) Castellar de Meca
(Áyora); 18) El Castellar (Alcoy); 19) El Castellar de la Morera (Elche);
El Tolmo de Minateda (Hellín).
seua resistència. La ruptura va ser, en açò, manifesta. El
vell aparell administratiu dels gots es va mantindre actiu
durant algunes dècades, el mateix que els ducs, comtes i
bisbes més proclius a sotmetre’s a la jurisdicció del califa, però, des de mitjans del segle viii, aqueix entramat va
ser desplaçat pel control més directe que a les ciutats van
poder implantar els emirs de Còrdova. La fallida de l’aristocràcia al medi rural també va començar a resultar evident per aqueixes mateixes dates, com deixen entreveure
els abandons de castra i residències campestres més o
menys àuliques. L’alteració de les xarxes de poblament va
operar segurament a un altre ritme, difícil per ara de concretar a causa de la indefinició en què encara es mouen
els nostres principals indicadors cronològics, especialment a les comarques més septentrionals. D’una banda,
s’hi assisteix a un significatiu nombre d’abandons de poblats i cementeris, però també, d’una altra, al sorgiment
d’uns altres de nous. És segur, en tot cas, que, més enllà
de les estructures de poder i de l’organització social de
l’espai, les transformacions de les rutines domèstiques es
van moure a ritmes més pausats. El tipus d’habitatge i de
parament empleat en el seu interior només va començar
a experimentar modificacions significatives a partir dels
inicis del segle ix, molt després que els exèrcits musulmans desembarcaren a Algesires. El paisatge guichardià
de ḥusūn i alqueries formades per uns pocs habitatges de
pati central, que van adoptar topònims en «Beni-», pareix
sorgir precisament a partir de llavors.
Diverses regions, diverses esferes, diverses dinàmiques. Les nocions de «ruptura» i «transició» difícilment
permeten capturar aqueixa complexitat.
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 229
[page-n-232]
ReferÈnciEs bibliogrÀfiques
LEs migracions germÀniQUEs a Hispania
La diàspora dels visigots
Alba , M. (2005): “Evolución y final de los espacios romanos emeritenses a la
luz de los datos arqueológicos (pautas de transformación de la ciudad
Tardoantigua y Altomedieval)”. En T. Nogales (ed.): Augusta Emerita: territorios, espacios, imágenes y gentes en Lusitania romana”, Monografías
Emeritenses 8, Mérida, p. 207-255.
Barroso , R.; López , J. i Morín, J. (2009): “La presencia ‘bárbara’ en Hispania en las necrópolis del siglo V d. C.”. En J. López , A. M. Martínez, i J.
Morín (eds.): El tiempo de los bárbaros: Pervivencia y transformación en
Gallia e Hispania (siglos V-VI d.C.). Zona Arqueológica, p. 137-149.
Diarte , P. (2009): “La evolución de las ciudades romanas en Hispania entre
los siglos IV y VI d. C.: los espacios públicos como factor de transformación”. Mainake 31, Málaga, p. 71-84.
Díaz , P. C., 2011, El reino suevo (411-585). Ed. Akal, Madrid.
Escribano , M. V. (2000): “Usurpación y defensa de las Hispanias: Dídimo y
Veriniano (408)”. Gerión 18, Madrid, p. 509-534.
Gurt , J. M. (2002): “Transformaciones en el tejido urbano de las ciudades
hispanas durante la Antigüedad Tardía: dinámicas urbanas”. Zephyrus
53-54 (2000-2001), Salamanca, p. 443-471.
Heras , F. J. i Olmedo , A. B. (2014): “Identidad y contexto en la necrópolis
tardorromana de Mérida”. En J. A. Quirós i S. Castellano (dirs.): Identidad
y etnicidad en Hispania. Propuestas teóricas y cultura material en los siglos V-VIII. Documentos de Arqueología Medieval 8, Vitoria, p. 275-290.
Kazanski, M. (2009): “Les traces archéologiques de le migration des vandales
et leurs alliés suèves: état des recerques”. Archéologie des peoples barbares. Roman Academy Institute of Archaeology of Iasi, Bucarest-Braila,
p. 427-454.
Mateos , P. (2000): “Augusta Emerita, de capital de la Diocesis Hispaniarum
a sede temporal visigoda”. En G. Ripoll i J. M. Gurt (eds.): Sedes Regiae
(ann. 400-800). Barcelona, p. 491-520.
Pampliega, J. (1998): Los germanos en España. Pamplona.
ARCE, J. (2005): Barbaros y romanos en Hispania. 400-507 A.D. Marcial Pons
Historia, Madrid.
ARCE, J. (2016): “Funeral y tumba de Alarico”. En A. Chavarría i M. Jurković
eds.: Alla Ricerca di un Passato Complesso. Contributi in onore di Gian Pietro Brogiolo, Motuvun-Zagreb, p. 73-82.
DOHIJO, E. (2017): “La etnicidad de la “gens gothorum spaniae” y su asociada
“cultura material”, un posicionamiento y una propuesta como línea de
investigación”. Oppidum 13, Segovia, p. 199-248.
GARCIA MORENO, L. (1998): Historia de España visigoda. Ed. Catedra, Madrid.
HILLGARTH, J.N. (2010): The Visigoths in History and Legend. Pontifical Institute of Mediaeval Studies.
JIMÉNEZ GARNICA, A.M. (1982): “Primeros establecimientos permanentes de
visigodos en Hispania”. Hispania 42, p. 485-503.
KAZANSKI, M. (1991): Les Goths (Ier-VIIe s. ap. J.C.). Ed. Errance, Paris.
LIPPS, J.; MACHADO, C. i VON RUMMEL, P. (eds.) (2013): The Sack of Rome in
410 AD. The Event, its Context and its Impact. Proceedings of the Conference held at the German Archaeological Institute at Rome (4-6 November 2010). Wiesbaden.
MORIN, J.; LOPEZ, J. i MARTINEZ, A. (eds.) (2010): El tiempo de los “bárbaros”.
Pervivencia y transformación en Galia e Hispania (ss. V-VI d.C.). Zona Arqueológica 11. Alcalá de Henares.
230 /
Els visigots davant de l’espill de la història
ÁLVAREZ JUNCO, J., (2001): Mater dolorosa. La idea de España en el siglo xix,
Madrid.
CORNEJO, F.J. (2000): “Felipe II, San Hermenegildo y la imagen de la “Sacra
Monarquía””, Boletín del Museo del Prado 18, p. 25-38.
DÍAZ, P.C. (2008): “Los Godos como epopeya y la construcción de identidades
en la historiografía española”, Anales de Historia antigua, Medieval y Moderna 40, p. 11-23.
[page-n-233]
GONZÁLEZ , R. (1986): “El mito gótico en la historiografía del siglo xv”, Los
visigodos. Historia y civilización.
GONZÁLEZ , R. i SANCHO , M. P. (2007): “La Real Academia de Historia y las
memorias de 1796: Los godos en la idea de la identidad española”. En J.
B. Vilar, A. Peñafiel i A. Irigoyen (coord.): Historia y sociabilidad. Homenaje a la profesora María del Carmen Melendreras Gimeno, Universidad de
Murcia, Murcia, p. 347-363.
GRACIA, F. (2008): “Las relaciones entre los arqueólogos españoles y la Alemania Nazi (1939-1945). La influencia de la Ahnenerbe en España, Un estudio preliminar”. En G. Mora, C. Papi i M. Ayarzagüena (eds.): Documentos inéditos para la historia de la Arqueología. Memorias de la Sociedad
Española de historia de la Arqueología I, p. 129-154.
GRACIA, F. (2013) “La arqueología durante el Franquismo. Instrumentalización identitaria”. Los intelectuales y la dictadura franquista. Cultura y poder en España de 1939 a 1975, Madrid: Fundación Pablo Iglesias, p. 47-76.
OLMO , L. (1991): “Ideología y Arqueología: los estudios sobre el periodo visigodo en la primera mitad del siglo XX”. En J. Arce y R. Olmos (eds.):
Historiografía de la Arqueología y de la Historia Antigua en España (siglos
xviii-xx), Madrid, 156-161.
MARTÍNEZ SANTA-OLALLA, J. (1934): “Notas para un ensayo de sistematización de la arqueología visigoda en España. Periodos Godo y Visigodo”.
Archivo Español de Arte y Arqueología X, p. 139-176.
MORENO MARTÍN, F. J. (2017): “Visigoths, Crowns, Crosses and the Construction of Spain”, Memoirs of the American Academy in Rome 62, p. 41-64.
TEJERIZO, C. (2012) “Identidad nacional y Arqueología en el primer franquismo: Julio Martínez Santa-Olalla y la Arqueología de época visigoda”.
En J. Aldea, P. Ortega, I. Pérez i M. Soto (eds.): Historia, identidad y alteridad. Actas del III Congreso Interdisciplinar de Jóvenes Historiadores.
Salamanca: Hergar ediciones Antema, p. 479-502.
TEJERIZO, C. (2017): “Nazis, visigodos y Franco: La arqueología visigoda durante el primer franquismo”. En F. Moreno (ed.): El franquismo y la apropiación del pasado. Madrid: Fundación Pablo Iglesias, p. 107-135.
Toledo: la ciutat del Rei
BARROSO, R. i MORÍN, J. (2007): “La ciuitas regia Toletana en el contexto de la
Hispania de la séptima centuria”. En J. Carrobles, R. Barroso, J. Morín i F.
Valdés: Regia Sedes Toletana I. La topografía de la ciudad de Toledo en la
Antigüedad tardía y Alta Edad Media, Madrid.
BARROSO, R.; CARROBLES, J. i MORÍN, J. (2011): Toledo y su provincia en época visigoda. Toledo.
BARROSO, R.; CARROBLES, J. i MORÍN, J. (2011): Arquitectura de poder en el territorio toledano en la Antigüedad tardía y época visigoda. Los palacios de
Toledo como referente de la edilicia medieval. En R. Izquierdo i J. Passini:
La ciudad Medieval: de la casa principal al palacio urbano, Toledo.
BARROSO, R.; CARROBLES, J.; MORÍN, J. i SÁNCHEZ, I. (2015): “El paisaje urbano de Toledo en la Antigüedad Tardía”. Antiquité Tardive, 23, p. 329-352.
Referències bibliogràfiques
BARROSO, R.; CARROBLES, J.; MORÍN, J. i SÁNCHEZ, I. (2016): ”Toletum. Ciuitas, suburbium, territorium. La construction d’une sedes regia wisigothique”. Aquitania, 32, p. 241-266.
BARROSO, R.; CARROBLES, J.; MORÍN, J. i SÁNCHEZ, I. (2018):”Toletum: configuración y evolución urbana de la capital visigoda y su territorio”. Mytra,
1, p. 195-236.
MARTIN, C. (2003) : La Géographie du pouvoir dans l’Espagne visigothique. Lille.
SÁNCHEZ RAMOS, I. i MORÍN, J. (eds.) (2016): Guía para descubrir el Toledo
visigodo. Madrid.
VELÁZQUEZ, I. i RIPOLL, G. (2000): “Toletum, la construcción de una urbs regia”. En G. Ripoll i J. Mª. Gurt (eds.): Sedes Regiae (ann. 400-800), Barcelona, p. 521-578.
La fundació d’una nova ciutat: Reccopolis
CABRÉ, J. (1946): El tesorillo visigodo de Trientes de las excavaciones del Plan
Nacional de 1944-45 en Zorita de los Canes (Guadalajara), Comisaría General de Excavaciones (Informes y Memorias, 10).
CASTRO, M. (2014): “Reccopolis y los contextos numismáticos de época visigoda
en el centro de la Península Ibérica”. Revue Numismatique, 171, p. 463–495.
CASTRO, M. (2016): “Absent Coinage: Archaeological Contexts and Tremisses
on the Central Iberian Peninsula in the 7th and 8th Centuries AD.” Medieval Archaeology, 60 (1), p. 27-56.
GÓMEZ DE LA TORRE , A. (2011): “La producción de vidrio en época visigoda:
el taller de Recópolis”, Zona Arqueológica, 15-II, p. 257-280.
OLMO, L., (2008): “Recópolis: una ciudad en una época de transformaciones”.
En L. Olmo (ed.). Recópolis y la ciudad en la época visigoda. Museo Arqueológico Regional de la Comunidad de Madrid (Zona Arqueológica, 9),
Madrid, p. 41-62.
OLMO, L. (2008). “Fuentes escritas y primeras investigaciones sobre Recópolis”. En L. Olmo-Enciso (ed.): Recópolis y la ciudad en la época visigoda.
Museo Arqueológico Regional de la Comunidad de Madrid (Zona Arqueológica, 9), Madrid, p. 22-39.
OLMO, L. (2010): “Ciudad y Estado en época visigoda: Toledo la construcción
de un nuevo paisaje urbano”, en A. García, R. Izquierdo, L. Olmo-Enciso i
D. Peris (eds.): Espacios urbanos en el occidente mediterráneo (s. VI-VIII)
(87-111). Toletum Visigodo, Toledo, p. 87-111.
OLMO, L. (2015): “The Materiality of Complex Landscapes: central Iberia during 6th-8th centuries A.D.”, en S. Gelichi i R. Hodges (eds.): New Directions in Early Medieval European Archaeology: Spain and Italy Compared.
Essays For Riccardo Francovich. Brepols,Turnhout, p. 15-42.
OLMO, L.; CASTRO, M. i DIARTE, P. (2019a): “Transformación social y agrosistema
en el interior peninsular durante la Alta Edad Media (s. VI-VIII d. C.): nuevas
evidencias desde Recópolis”. Lucentum, XXXVIII, 1-23.
http://dx.doi.org/10.14198/LVCENTVM2019.38.xx.
OLMO, L.; CASTRO, M., RUIZ; B., GIL, Mª J.; GALINDO, M.; CHECA, J. i GÓMEZ
DE LA TORRE, A. (2019b): “The Construction and Dynamics of Early Me-
/ 231
[page-n-234]
dieval Landscapes in Central Iberia”. En S. Gelichi i L. Olmo-Enciso (eds.):
Mediterranean Landscapes In Post Antiquity: New Frontiers And New
Perspectives (pp. 104-128). Archeopress, Oxford, p. 104-128.
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular
BELTRÁN J. (2018): “Barcelona, la topografía de un centro de poder visigodo:
católicos y arrianos a través de la arqueología”. En I. Sánchez i P. Mateos
(eds.): Territorio, topografía y arquitectura de poder durante la Antigüedad Tardía. Mytra 1, Mérida, p. 79-125.
BELTRÁN, J. i MACIAS, J. M. (2016): “Técnicas constructivas en la Tarraconensis durante la Antigüedad Tardía. Planteamientos y estrategias de investigación para una propuesta de síntesis”. Quarhis 12, p. 16-38.
FERRÉ, R.; NAVARRO, S. i SARDÀ, H. (2017): “Sepulcres i enterraments a la Dertosa tardoantiga. Les excavacions del carrer de la Mercè (Tortosa, Baix
Ebre)”. Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló 35, Castelló de
la Plana, p. 185-202.
GARCÍA, G.; MORO, A. i TUSET, F. (2009): La seu episcopal d’Ègara. Arqueologia
d’un conjunt cristià del segle IV al IX. Serie Documenta 8, Tarragona.
GARCÍA, G.; MACIAS, J. M. i MORO, A. (2017): “La Iglesia funeraria de época
visigoda de Sant Miquel de Terrassa. Análisis Arquitectónico”, Modelos
constructivos y urbanísticos de la arquitectura de Hispania, Sèrie Documenta 29, Tarragona, p.183-198.
MACIAS , J. M. (2011): “La “ciudad arqueológica” en el área catalana ante la
irrupción del Islam”. Zona Arqueológica 15, p. 103-117.
MACIAS, J. M. (2013): “La medievalización de la ciudad romana”. En J.M. Macias i A. Muñoz, (eds.): Tarraco christiana ciuitas. Serie Documenta 24,
Tarragona, p. 123-147.
NOLLA, J. M. (2014): “Ciudades, torres y castella. La defensa de la Vía Augusta”. En
R. Catalán, P. Fuentes i J.C. Sastre: Las fortificaciones en la Tardoantigüedad.
Élites y articulación del territorio (siglos V – VIII d. C.). Madrid, p. 43-56.
NOLLA, J. M.; PALAHÍ, L. i PRAT, M. (2018): “Visigots a Girona”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 59, p. 105-130.
NOLLA, J. M. i TREMOLEDA, J. (eds.) (2015): Empúries a l’Antiguitat Tardana.
Monografies Emporitanes 15.1-2, L’Escala.
OLLICH, I. i PRATDESABA, A. (en premsa): “La civitas visigoda de Roda-l’Esquerda: la fortalesa i el territori del riu Ter”. En J.M. Macias, A. Ribera i M.
Rosselló (eds.): Recintos fortificados en época visigoda: historia, arquitectura i técnica constructiva.
El final del món romà a Valentia
BURRIEL, J.M. i ROSSELLÓ, M. (2000): “Un vertedero bajoimperial en la C/.
Conde de Trénor, 13-14 (Valencia). Estudio de sus materiales”. Saguntum-PLAV 32, València, p. 169-184.
MARÍN, C. i RIBERA, A. (1999): “Un edificio público Bajoimperial del Foro de
Valentia”. Revista d’Arqueologia de Ponent 9, p. 277-290.
232 /
MAROT, T. i RIBERA, A. (2005): “El tesoro de la calle Avellanas (Valencia)”. En
P.P. Ripollès i A. Ribera: Tesoros monetarios de Valencia y su entorno
(Grandes Temas Arqueológicos 4), València, p. 161-168.
RIBERA, A. (2000): “Valentia del paganismo al cristianismo: siglos IV y V”. En
A. RIBERA (coord.): Los orígenes del Cristianismo en Valencia y su entorno
(Grandes Temas Arqueológicos 2), València, p. 19-32.
RIBERA, A. (2000): “La primitiva cristiandat (s. IV-VI) a Valentia”. Scripta in Honorem Enrique A. Llobregat Conesa, Alacant, p. 459-480.
RIBERA, A. (2008): “La primera topografía cristiana de Valencia (Hispania Carthaginensis)”. Rivista di Archeologia Cristiana LXIII, Roma, p. 377-434.
RIBERA, A. (2016): “Valentia (Hispania) en el siglo IV: los inicios de la primera ciudad cristiana”. Acta Congressus Internationalis XVI Archaeologiae
Christianae, Roma, p. 1773-1792.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2007): “Contextos cerámicos de mediados del siglo V en Valencia y sus alrededores”. En M. Bonifay i J.C. Treglia, (eds):
LRCW. Late Roman Coarse Ware, Cooking Wares and Amphorae in the
Mediterranean. Archaeology and Archaeometry (BAR International Series
1662), p. 189-198.
RIBERA, A. i SALAVERT, J.V. (2005): “El depósito monetal del siglo III de las
excavaciones de la calle Roc Chabàs de Valencia”. En P.P. Ripollès i A.
Ribera: Tesoros monetarios de Valencia y su entorno (Grandes Temas Arqueológicos 4), València, p. 141-154.
Valentia, ciuTaT episcopal
ALAPONT, L. i RIBERA, A. (2008): “Topografía y jerarquía funeraria en la Valencia tardo-antigua”. En J. López i A. Martínez: Morir en el Mediterráneo
Medieval. Archaeological Studies on Late Antiquity and Early Medieval
Europe (400-1000 AD). (BAR International Series 2001), Oxford, p. 59-88.
ESCRIVÀ, I.; MARÍN, J.J.; RIBERA, A.; ROSSELLÓ, M. i SANTONJA, A. (2017): “Reconstructing the Late Antiquity Episcopal Complex of Valentia”. En S. Garagnani
i A. Gaucci: Knowledge, analysis and innovative methods for the study and
the dissemination of ancient urban areas. Proceedings of the KAINUA 2017
International Conference in Honour of Professor Giuseppe Sassatelli’s 70th
Birthday (Archeologia e Calcolatori 28.2), Florencia, p. 369-378.
RIBERA, A. (ed.) (2000): Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno.
Grandes Temas Arqueológicos 2, Valencia,
RIBERA, A. (2005): “Origen i desenvolupament del nucli episcopal de València”. En J.M. Gurt i A. Ribera (eds.): VI Reunió d’Arqueología Cristiana Hispànica (València, 2003), Barcelona, p. 207-243.
RIBERA, A. (2012): “La primera fase del grupo episcopal de Valencia (Hispania Carthaginensis)”. Industria apium. L’archéologie: une demarche
singulière, des practiques multiples. Hommages à Raymond Brulet, Louvain-la-Neuve, p. 149-162.
RIBERA, A. (2013): “Obispo y arquitectura en la Valencia tardoantigua”. Acta Congressus Internationalis XV Archaeologiae Christianae (Roma 2013), p. 675-696.
RIBERA, A. i ESCRIVÀ, I. (2018): “From the far West to the far East. Relationship
[page-n-235]
of Episcopal complexes of the 5th - 6th centuries: Valentia versus Novae
and Tauric Chersonesos”. En E. Klenina ed.: Sacrum et Profanum. Haec
studia amici et collegae Andrei B. Biernacki septuagennio dicant (Novae.
Studies and Materials VI), Poznan, p. 269-294.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2014): Los primeros obispos de Valencia. Quaderns
de Difusió Arqueològica 11, València.
Les fases tardoromana i visigòtica de la vil·la romana
de l’horta vella (Bétera, València)
Aranegui, C. i Jiménez, J. L. (2009): “De l’Ebre al Xúquer: València i Castelló”.
En V. Revilla, J. R. González i M. Prevosti (ed.): Actes del Simposi les vil·les
romanes a la Tarraconense. Implantació, evolució i trasformació. Estat actual de la investigación del món rural en época romana (Lleida, 2007), Monografies, 10, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona, p. 243-258.
Jiménez, J. L. i Burriel, J. Mª (2007): “L’Horta Vella (Bétera, Valencia)”.
Saguntum-PLAV, 39, València. 193-197.
Jiménez, J. L. i Burriel, J. Mª (2008): “VIII Campaña de excavaciones arqueológicas en L’Horta Vella (Bétera, Valencia). Saguntum-PLAV, 40, València,
p. 243-245.
JIMÉNEZ, J. L. i BURRIEL, J. Mª (2014): “L’Horta Vella (Bétera, Valencia). Evolución arquitectónica y funcional de un establecimiento rural romano en la
Antigüedad Tardía”. En J. Mª Álvarez, T. Nogales i I. Rodà (ed.): CIAC. Actas
XVIII Congreso Internacional de Arqueología Clásica: Centro y periferia en el
mundo clásico/Centre and periphery in the ancient world. S. 15. La transformación de la ciudad y el campo en la Antigüedad Tardía. The transformation
of the town and countryside in Late Antiquity, Mérida, vol. II, p. 1877-1880.
JIMÉNEZ, J. L.; ARANEGUI, C. i BURRIEL, J. Mª (2013): “La definición territorial
del triángulo Saguntum-Valentia-Edeta: estado de la cuestión”. En J. L.
Fiches, R. Plana-Mallart i V. Revilla (ed.): Paysages ruraux et territorires
dans les cités de l’Occident romain. Gallia et Hispania. Paisajes rurales y
territorios en las ciudades del Occidente romano. Gallia e Hispania, Actes
du Colloque International AGER IX, Barcelone, 25-27 mars 2010, Presses
Universitaires de la Mediterranée, Université Paul-Valéry, Montpellier 3.
Montpellier, p. 109-119.
JIMÉNEZ, J. L.; BURRIEL, J. Mª. i RUIZ, A. L. (2011): “IX Campaña de excavaciones arqueológicas en el yacimiento romano de L’Horta Vella (Bétera,
Valencia)”. Saguntum-PLAV, 43, València, p. 219-222.
JIMÉNEZ, J. L.; BURRIEL, J. Mª; SERRANO, M.; SALAVERT, J. V. i ROSSELLÓ, M.
(2005): “L’Horta Vella (Bétera, Valencia). De vil·la altimperial a establiment rural visigòtic”. En J. Mª Gurt i A. Ribera (ed.): VI Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica (València, 2003), Barcelona, p. 305-315.
JIMÉNEZ, J. L.; BURRIEL, J. Mª; ROSSELLÓ, M.; SERRANO, M. i SALAVERT, J. V.
(2007): “La fase tardorromana de l’Horta Vella (Bétera, Valencia). En C.
Fernández, V. García i F. Gil (ed.): Las villae tardorromanas en el Occidente
del Imperio. Arquitectura y función, Actas del IV Coloquio Internacional de
Arqueología, Gijón, p. 629-638.
Referències bibliogràfiques
JIMÉNEZ, J. L.; BURRIEL, J. Mª; ORTEGA, M. J.; ROSSELLÓ, M. i RUIZ, L. (2012):
“L’Horta Vella (Bétera, València)”. En V. Revilla, J. R. González i M. Prevosti
(ed.): Actes del Simposi Les vil·les romanes a la Tarraconense. Implantació, evolució i transformació. Estat actual de la investigació del món rural
en època romana, (Lleida 2007), Barcelona, p. 175-182.
El Monestir de Punta de l’Illa de Cullera
GARCÍA, M.I. i ROSSELLÓ, M. (1992): “Las ánforas tardorromanas de Punta de
l’Illa de Cullera”. Trabajos Varios del SIP, 89, València, p. 639-661.
GARCÍA, M.I. i ROSSELLÓ, M. (1993): “Late Roman Unguentarium: Ungüentarios cristianos de la Antigüedad Tardía procedentes de Punta de l’Illa de
Cullera (Valencia)”. Archivo Español de Arqueología, 66, Madrid, p. 294300.
JUAN, E. i ROSSELLÓ, M. (2003): “Jaciments no urbans d’època visigoda
(segles VI-VII)”. En H. Bonet, R. Albiach i M. Gozalbes, (coord.), Romans
i Visigots a les terres valencianes, Museu de Prehistòria de de València,
València, p. 175-183.
LLOBREGAT, E. (1977): “San Vicente Màrtir y Justiniano de Valencia”. Homenaje a Fray Justo Pérez de Urbel, OSB, t. II, Silos, p. 7-18.
MAROT, T. i LLORENS, M.M. (1996): “La circulación monetaria en el siglo VI d.C.
en la costa mediterránea: La Punta de l’Illa de Cullera (Valencia)”. Revista
d’Arqueologia de Ponent 6, Lleida, p. 151-180.
MATEU, F. (1972): “Bronces romanos imperiales y vándalos en l’Illa de Cullera”. Archivo de Prehistoria Levantina, XIII, València, p. 241-256.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2007): “Monasterios en el territorio de Valencia:
abades, obispos y edificios”. En J. López, A. Martínez i J. Morín (eds.):
Monasteria et Territoria. Elites, edilicia y territorio en el Mediterráneo
medieval (siglos V-XI) (Madrid, 2006) (BAR International Series S1720),
Oxford, 163-180.
ROSSELLÓ, M. (1995): “Punta de l’Illa de Cullera (Valencia): Un posible establecimiento monástico del s. VI d.C.”. IV Reunió d’Arqueologia Cristiana
Hispànica, Barcelona, p. 151-161.
ROSSELLÓ, M. (2000): “El Conjunto Monástico de la Punta de l’Illa de Cullera”. En A.
Ribera (coord.), Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno. Grandes
Temas Arqueológicos, 2. Ajuntament de València, València, p. 143-150.
ROSSELLÓ, M. (2005): “El territorium de Valentia a l’antiguitat tardana”. VI Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica: Les Ciutats Tardoantigues d’Hispania: Cristianització i Topografia (València, 2003), Monografies de la Secció
Històrico-Arqueològica, IX, Barcelona, p. 279-304.
ROSSELLÓ, M. (2005): “Mártirs, monjos i bisbes. El bisbe Justinià i el monestir
de Sant Vicent mártir de l’Illa de Cullera”. VI Jornades d’Estudis de Cullera
(2003), Ajuntament de Cullera, p. 379-397.
ROSSELLÓ, M. i COTINO, F. (2005): “El panorama cerámico de los siglos V-VII
dC en Cullera (Ribera Baixa, Valencia)”. Saguntum-P.L.A.V., 37, València,
p. 139-152.
/ 233
[page-n-236]
Valentia, ciutat de frontera (550-624)
ALAPONT, L. (2005): “La necròpolis de l´àrea episcopal de València. noves
aportacions antropològiques”. VI Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica (València 2003), p. 245-250.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2005): “El grupo episcopal de Valentia en el siglo
VII, un ejemplo del desarrollo del culto martirial”. El siglo VII en España y
su contexto mediterráneo. Acta Antiqua Complutensia 5, Alcalá de Henares, p. 123-153.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2009): “Valentia en el siglo VII, de Suinthila a Teodomiro”. El siglo VII frente al siglo VII: arquitectura (Anejos de AEspA LI),
Madrid, p. 185-203.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2011): “Valencia y su entorno territorial tras el 713:
epilogo visigodo y ¿”. 711, Arqueología e historia entre dos mundos (Zona
Arqueológica 15), Alcalá de Henares, p. 85-102.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2013): “La ocupación tardoantigua del circo romano de Valentia”. XV Congreso Internacional de Arqueología Cristiana
(Roma), p. 47-62.
RIBERA, A.; ROSSELLÓ, M. i RUIZ, E. (2010): “Cerámicas de los niveles de ocupación del circo romano de Valencia en la época tardoantigua (siglos VI
y VII)”. LRCW3. Late Roman Coarse Ware, Cooking Wares and Amphorae
in the Mediterranean. Archaeology and Archaeometry (Parma-Pisa 2008)
(BAR International Series 2185), p., 173-182.
ROSSELLÓ, M. i RIBERA, A. (2016): “Arquitectura, ciudad y territorio: Valentia y
su entorno entre los siglos VI y VIII”. En I. Käflein/J. Staebel/M. Untermann
eds.: Im Schnittpunkt der Kulturen. Architektur und ihre Ausstattung auf der
Iberischen Halbinsel im 6.-10./11. Jahrhundert (Ars iberica et Americana
19), Frankfurt am Main, p. 415-456.
ROSSELLÓ, M. (1998): “La politique d’unification de Léovigild et son impact à Valence (Espagne): évidences littéraires et archéologiques » XIII
Congressus Internationalis Archaeologiae Christianae, Città del Vaticano-Split, p. 735-744.
VALLEJO, M. (1993): Bizancio y la España tardo-antigua (ss. V-VIII): un capítulo
de historia mediterránea. Memorias del Seminario de Historia Antigua IV,
Alcalá de Henares.
VIZCAINO, J. (2009): La presencia bizantina en Hispania (siglos VI-VII). La documentación arqueológica. Antigüedad y Cristianismo XXIV, Murcia.
València la Vella. Un jaciment encara per descobrir
HUGUET, E.; MACIAS, J. M.; RAMÓN, M. A.RIBERA, A.; RODRÍGUEZ, F. i ROSSELLÓ,
M. (en premsa): “Nuevos datos sobre el asentamiento visigodo de “València la Vella”. En J.M. Macias, A. Ribera, M. Rosselló (eds): Recintes fortificats
en época visigoda: Historia, arquitectura i técnica constructiva, ICAC.
HUGUET, E.; RODRÍGUEZ, F.; MACIAS, J. M.; RAMÓN, M. A.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (en premsa): “Producciones locales e importaciones (s. VI - VII)
en el recinto fortificado visigodo de València la Vella (Riba-roja de Túria)”. 6th International Conference on Late Roman Coarse Wares, Cooking
234 /
Wares and Amphorae in the Mediterranean: Archaeology and Archaeometry. Land and Sea: Pottery Routes (LRCW6), Agrigento (24-28 mayo 2017).
ROSSELLÓ, M. (1996): “El yacimiento de València la Vella (Riba-roja de Túria,
Valencia). Algunas consideraciones para su atribución cronológica y cultural”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 17, Castelló de
la Plana, p. 435-454.
ROSSELLÓ, M. (2000): “El recinto fortificado de “València la Vella” en Riba-roja
de Túria”. En A. Ribera, Los orígenes del Cristianismo en Valencia y su entorno, Grandes Temas Arqueológicos 2, València, p. 127-133.
Les monedes del jaciment visigot de València la Vella
(Riba-roja de Túria)
CRUSAFONT, M. (1994): El sistema monetario visigodo: cobre y oro. Barcelona-Madrid.
Marot, T. (1997): “Aproximación a la circulación monetaria en la península
ibérica y las islas baleares durante los siglos V y VI: la incidencia de las
emisiones vándalas y bizantinas”. Revue Numismatique, 152, p. 157-190.
Marot, T. (2000-2001): “La Península Ibérica en los siglos V-VI: consideraciones
sobre provisión, circulación y usos monetarios”. Pyrenae, 31-32, p. 133-160.
Marot, T. i Llorens, Mª M. (1996): “La circulación monetaria en el siglo VI
d. C. en la costa mediterránea: la Punta de l’Illa de Cullera (Valencia)”.
Revista d’Arqueologia de Ponent, 6, p. 151-180.
MARTÍN, J.; CARCEDO, M. i GARCÍA, J. R. (2016): Numismática bizantina del
Bajo Guadalhorce (Málaga), Málaga.
MORA SERRANO, B. (2016): “Old and new coins in Southern Hispania in the
sixth century AD”. Produktion und Recyceln von Münzen in der Spätantike
/ Produire et recycler la monnaie au Bas-Empire, Mainz, p. 139-154.
PLIEGO, R. (2009): La moneda visigoda. Universidad de Sevilla, Sevilla.
PLIEGO, R. (2015- 2016): “The Visigoth Copper Coin Circulation in the Iberian
Peninsula during the Early Medieval Age: New Approach”. Journal of Archaeological Numismatics, 5-6, p. 125-160.
VIZCAÍNO, J. (2009): La presencia bizantina en Hispania (siglos VI-VII). La documentación arqueológica, Antigüedad y Cristianismo, XXIV, 2007, Murcia.
Monedes en ús en l’Antiguitat tardana a l’entorn pròxim
de Valentia. La moneda en l’àmbit visigot
ALAPONT, L. i TORMO, F.J. (2007): “El tresor de monedes d´or visigodes de
la Senda de l´Horteta”. Senda de l´Horteta Alcàsser (València). El tresor
d´Alcàsser i el legat visigot, Alcàssser, p. 37-45.
CRUSAFONT, M. (1994): El sistema monetario visigodo: cobre y oro, Barcelona-Madrid.
HURTADO, T.; MAS, P.; RAMÓN, M.A. i ROSSELLÓ, M. (2008): “Un nivel de destrucción del siglo V d.C. en el Portus Sucronem (Cullera, Valencia). Contexto material”. Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló, 26,
Castelló de la Plana, p. 95-141.
[page-n-237]
JIMÉNEZ, J.L. i BURRIEL, J.M. (2014): “L´Horta Vella (Bétera, Valencia). Evolución arquitectónica y funcional de un establecimiento rural romano en
la Antigüedad Tardía”. En J.M. Álvarez, T. Nogales i I. Rodà (eds.): Actas del
XVIII Congreso Internacional de Arqueología Clásica. Centro y periferia en
el mundo clásico, Mérida, p. 1877-1880.
MAROT, T. (2000): “El uso de la moneda en la Antigüedad Tardía Hispánica”.
En: Ribera, Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno, València, p. 273-278.
MAROT, T. (2000-2001): “La Península Ibérica en los siglos V-VI: consideraciones sobre provisión, circulación y usos monetarios”. Pyrenae, 31-32, p.
133-160.
MARTÍNEZ, R.; MOLINA, M.; NUÑEZ, G.; ROSSELLÓ, M.; HURTADO, T.; GARCÍA-PROSPER, E.; POLO, M. i GARCÍA, I. (2019): “El poblamiento visigodo de
Alcàsser. Senda de l´Horteta. Un asentamiento rural en L´Horta Sud (València)”. Primer congrés d´Història local d´Alcàsser, Alcàssser, p. 277-309.
MORA, B. (2016): “Old and new coins in Southern Hispania in the sixth century
AD”. Produktion und Recyceln von Münzen in der Spätantike / Produire et
recycler la monnaie au Bas-Empire, Mainz, p. 139-154.
PLIEGO, R. (2015- 2016): “The Visigoth Copper Coin Circulation in the Iberian
Peninsula during the Early Medieval Age: New Approach”. Journal of Archaeological Numismatics, 5-6, pp. 125-160.
VERDASCO, C.; LÓPEZ, J.E.; SANFELIU, D.; SAÑUDO, P. i VILA, A. (s.f.), “La intervención arqueológica en la villa romana del sector Rio (Paterna)”. En Ll.
Alapont i J. Martí (eds.): III Jornades d´Arqueologia de València i Castelló,
València, Castelló i Onda, 10- 12 de desembre de 2010. Intervencions sobre
el patrimoni arqueològic. Excavació, restauració, difusió, pasada en valor,
València, p. 51-64.
El vidre en època visigoda
CRUZ, M. i SÁNCHEZ DE PRADO, M.D. (2015): “Glass working Sites in Hispania:
What we know”. En I. Lazar (ed.): Annales du 19 Congrès de l’Association
Internationale puor l’Histoire du Verre (Piran, 2012), Koper, p. 178-187.
FEYEUX, J.I. (1995): “La typologie de la verrerie mérovingienne du nord de la
France”. En D. Foy (ed.): Le Verre de l´Antiquité Tardiveet du Haut Moyen
Age, typologie, chronologie et diffusion. VIII Rencontre de l´AFAV (Guiry-enVexin, 1993), Guiry-en-Vexin, p. 109-138.
ISINGS, C. (1957): Roman Glass from dated Finds, Archaeologica Traiectina, II,
Grönningen-Djakarta.
NOLLEN, J. (1988): “Vidros de San Cucufate”. Conimbriga, XXVII, p. 5-59.
ORTIZ, E. (2001): Vidrios procedentes de la provincia de Zaragoza: El Bajo Imperio Romano, (Catálogo: Fondos del Museo de Zaragoza), Zaragoza.
RAMÓN, M.A. (2015): (Ed.): El vidrio Antiguo en Valencia. Catálogo de Exposición. Quaderns de Difusió Arqueològica, 12, València.
SÁNCHEZ DE PRADO, M.D. i RAMÓN PERIS, A. (2014): “La producción de
vidrio en Valentia. El taller de la calle Sabaters”. Lucentum, XXXIII, Alacant, p. 215-242.
Referències bibliogràfiques
SÁNCHEZ DE PRADO, M.D. (2018): La vajilla de vidrio en el ámbito suroriental
de la Hispania Romana: Comercio y producción entre los siglos I-VII d.C.
Publicacions de la Universitat d’ Alacant, Sant Vicent del Raspeig.
STERNINI, M. (1989): Una manifattura vetraria di V secolo a Roma. Firenze.
XUSTO, M. (2001): O vidro provincial galaicorromano, Vigo.
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia
entre els segles vi i vii dC
ALAPONT, L. i TORMO, F.J. (2005): “La necròpolis i les troballes monetaries
del jaciment visigotic de la Senda de l’Horteta en Alcasser (Valencia)”. En
J.M. Gurt i A.Ribera (eds.): Actas de la VI Reunió d’Arqueologia Cristiana
Hispànica. Les ciutats tardoantigues d’Hispania: cristianització i topografia, Valentia 8-10 de mayo 2003, Barcelona, p. 317-322.
BARROSO, R. i MORÍN, J. (2003): “El monasterio servitano. Auge y caída de un
cenobio visigodo”. Codex Aquilarensis 19, p. 9-25.
EIROA, J.A. (2008): “El Castillo de Ricote (Murcia): identificación y bases para
su estudio”. Estudio sobre desarrollo regional, Múrcia, p. 18.
GONZÁLEZ VILLAESCUSA, R. (2001): El mundo funerario romano en el País Valenciano monumentos funerarios y sepulturas entre los siglos I a. de C.-VII
d. de C., Madrid : Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”.
JIMÉNEZ, J.L.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2014): “Valentia y su territorium des
de su época romana imperial hasta la antigüedad tardía: una síntesis”.
En D.Vaquerizo, J.A. Garriguet, i A. León (eds.): Ciudad y territorio: transformaciones materiales e ideológicas entre la época clásica y el altomedievo. Monografías de arqueología cordobesa, 20, p.272-277.
MARTÍNEZ, R.; MOLINA, M.; NÚÑEZ, G.; ROSSELLÓ, M.; GARCÍA-PRÓSPER, E.;
POLO, M. i GARCÍA, I. (2018): “Senda de l’Horteta. Nuevas aportaciones
al estudio de un asentamiento visigodo”. En C. Matamoros, F.E. Tendero,
L. Alapont i J. Alfonso (eds.): Actes de les Jornades d´Arqueologia de la
Comunitat Valenciana (2013-2015). València, 191-203.
RIPOLL, G. (1996): “L’Arquitectura funeraria de Hispania entre los siglos V y
VIII: aproximación tipológica, Spania”. Estudis d’Antiguitat Tardana oferts
en homenatge al professor Pere Palol i Salelles. Publicacions de l’Abadia
de Montserrat. Sèrie Il·lustrada, 12, Barcelona, p. 215-224.
ROSSELLÓ, M. i RIBERA, A. (2016): “Arquitectura, ciudad y territorio: Valentia y
su entorno entre los siglos VI y VIII”. En I. Käflein, J. Staebel, i M.Untermann
(eds.): Cruce de Culturas. Arquitectura y su decoración en la Península Ibérica
del siglo VI al X/XI. Iberoamericana-Vervuert, Madrid-Frankfurt, p. 415-456.
RUBIO, R. (2012): “Geografía funeraria, comunidades campesinas y articulación
territorial post-romana al suroeste de Salamanca”. En G. Company, J. Fonte,
B. Gómez, L. Moragón i J. M. Señorán (eds.): Actas de las V Jornadas de Jóvenes en Investigación Arqueológica. Santiago de Compostela, p. 119-125.
VIGIL-ESCALERA, A. (2007): “Granjas y aldeas altomedievales de la Meseta.
Configuración espacial, socioeconómica y política de un territorio rural
al norte de Toledo (ss.V-X dC)”. Archivo Español de Arqueologia, 80, Madrid, p. 239-284.
/ 235
[page-n-238]
El Tolmo de Minateda: de Senable a Teodomir
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii
ABAD, L.; GUTIÉRREZ, S. i SANZ, R. (1998): El Tolmo de Minateda. Una historia
de tres mil quinientos años, Toledo.
ABAD, L.; GUTIÉRREZ, S.; SANZ, R. i CÁNOVAS, P. (2011): Tolmo, una ciudad
en el camino. Guía del parque arqueológico. Junta de Comunidades de
Castilla-La Mancha. Hellín
ABAD, L.; GUTIÉRREZ, S.; SANZ, R. i CÁNOVAS, P. (2012): “El Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete, España): un proyecto de investigación y puesta
en valor del patrimonio”. Debates de Arqueología Medieval, 2, 351-381.
http://www.arqueologiamedievaldebates.com/articulo-46/el-tolmo-de-minateda-(hellin-albacete-espana):-un-proyecto
AMOROS, V. (2018): El Tolmo de Minateda en la Ata Edad Media. Cerámica y
contexto. Publicacions Universitat D’Alacant.
AMOROS, V.; SARABIA, J.; DOMÉNECH, C. i GUTIÉRREZ, S. (2018): “The Buildings of the Visigothic Elite: Function and Material Culture in Spaces of
Power”, Visigothic Symposia. 2017-2018, 2: Iberian Spaces, Iberian Identities. https://visigothicsymposia.org/gutierrez-lloret-et-al/
DOMÉNECH, C., (2014): “Moneda y espacios de poder en el reino visigodo.
Los tremises de El Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete)”. Arqueología y
Territorio Medieval, 21, p.9-37
GAMO, B., (2014): “Fortificaciones del reino de Toledo en el sureste de la
Península Ibérica el ejemplo del Tolmo de Minateda”. Congreso Internacional de Fortificaciones en la Tardoantigüedad. Élites y articulación del
Territorio entre los siglos V-VIII d. C. (Zamora, 2012), Fundación Rei Afonso
Henriquez, p. 79-94
GAMO, B.; GUTIÉRREZ, S., (2017): “El Tolmo de Minateda entre la Tardía Antigüedad y la Alta Edad Media: nuevos retos en nuevos tiempos”. En Perlines, M.; Hevia, P. (eds.): La Meseta Sur entre la Tardía Antigüedad y la
Alta Edad Media. Toledo: Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha,
Consejería de Educación Cultura y Deportes, p. 47-74
GUTIÉRREZ, S., (2011): “El Tolmo de Minateda en torno al 711”. 711. Arqueología e Historia entre dos mundos, Zona arqueológica, 15, vol. I, 355-374.
GUTIÉRREZ, S.; ABAD, L. i GAMO, B. (2005): “Eio, Iyyuh y el Tolmo de Minateda
(Hellín, Albacete): de sede episcopal a madīna islámica”. En Les ciutats
tardoantigues d’Hispania: cristianització i topografia, Institut d’Estudis Catalans. VI Reunió d’Arqueología Cristiana Hispànica, Barcelona, p. 345-68.
GUTIÉRREZ, S. i SARABIA, J. (2013): “The episcopal complex of Eio-El Tolmo
de Minateda (Hellín, Albacete, S pain). Architecture and spatial organization. 7th to 8th centuries AD”. Hortus Artium Medievalium, 19, p. 267-300.
SARABIA, J.; GUTIÉRREZ, S. i AMOROS, V., (2019): “The rural and suburban
landscape of Eio-Iyyuh (Tolmo de Minateda, Hellín, Spain): new methodological approaches to detect and interpret its main generating elements. En S. Gelichi i L. Olmo (eds.): Mediterranean Lanscapes in post
Antiquity. New frontiers and new perpectives, Archaeopress, Oxford, p.
145-63.
GUILABERT, A.; OLCINA, M. i TENDERO, E. (2015): “Lucentum (Tossal de Manises, Alicante). Estudio de caso de un municipium de la Tarraconense sur”.
En L. Brassous i A. Quevedo (eds.), Urbanisme civique en temps de «crise».
Les espaces publics dans les villes d’Hispanie et de l’Occident roman entre
les IIe et IVe s. ap. J.-C., Collection de la Casa de Velázquez, nº. 148, Casa
de Velázquez, Madrid, p. 143-158.
GUTIÉRREZ, S. (2012): “De Teodomiro a Tudmīr. Los primeros tiempos desde la arqueología (s. VII – IX)”. De Mahoma a Carlomagno. Los primeros
tiempos (siglos VII-IX). XXXIX Semana de Estudios Medievales de Estella.
Gobierno de Navarra, Pamplona, p. 229-284.
LORENZO, R. (2016): Ilici en la Antigüedad tardía. Ciudad y territorio del ocaso
imperial al Pacto de Tudmīr. Tesis doctoral de la Universidad de Alicante,
RUA, http://hdl.handle.net/10045/60677
OLCINA, M.; GUILABERT, A. i TENDERO, E. (2014): “El municipi de Lucentum”. En
M. Olcina (ed.): Ciudades romanas valencianas, MARQ, Alacant, p. 200-216.
REYNOLDS, P. (2016): “From Vandal Africa to Arab Ifrīqiya. Tracing Ceramic
and Economic Trends through the Fifth to the Eleventh Centuries”, En S.
T. Stevens i J. P. Conant (eds.): North Africa under Byzantium and Early Islam, Dumbarton Oaks Byzantine Symposia and Colloquia, Washington,
D.C., p. 129-172.
RONDA, A. M. (2009): “La cristianización del enclave de Baños de la Reina”.
Calp. Arqueología y Museo, Catálogo exposición monográfica del MARQ.
Calp. Arqueología y Museo. Excma. Diputación Provincial de Alicante,
Alacant, p. 134-137.
RONDA, A. M. (2018): L’Alcúdia de Alejandro Ramos Folqués. Contextos arqueológicos y humanos en el yacimiento de la Dama de Elche. Anejos de Lucentum 24, Publicaciones de la Universitat d’Alacant. Alacant.
ROSSER, P. (2014): “Arqueología del poblamiento de un territorio del Mediterráneo Occidental (Alicante, España) en época tardo-antigua. Un espacio activo sin ciudad”. Anales de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Murcia, nº. 30, Murcia, p. 55-83.
TENDERO, M. i RONDA, A. (2014): “Nuevos datos sobre la Colonia Iulia Ilici Augusta (s. II-IV d.C.)”. En S. Ramallo i A. Quevedo (eds.): Las ciudades de
la Tarraconense oriental entre los siglos II-IV d.C. Evolución urbanística y
contextos materiales. Universidad de Murcia, Murcia, p. 375-420.
TENDERO, M. i RONDA, A. (2014): “La ciudad romana de Ilici (L’Alcúdia de Elche, Alicante)”. En M. Olcina (ed.): Ciudades romanas valencianas, MARQ,
Alacant, p. 226-242.
VIZCAÍNO, J. (2018): “Ad pristinum decus. La metamorfosis urbana de Carthago Spartaria durante el siglo V”. En S. Panzram i L. Callegarin (eds.): Entre
civitas y madīna. El mundo de las ciudades en la Península Ibérica y en el
norte de África (siglos IV‑IX). Colección de la Casa de Velázquez, nº. 167,
Casa de Velázquez, Madrid, p. 75‑104.
236 /
[page-n-239]
El territori d’Allon
ESPINOSA, A. (1996): Arqueología romana de la comarca de la Marina Baixa
(Alicante). Tesis Doctoral, Universidad Autónoma de Madrid.
ESPINOSA, A; RUIZ, D. i MARCOS, A. (2014): “Allon”. En M. Olcina: Las ciudades romanas valencianas. Actas de las Jornadas sobre Ciudades
Romanas Valencianas. Actualidad de la investigación historioarqueológica, MARQ, Museo Arqueológico de Alicante, Diputación de Alicante,
p. 179-198.
FRÍAS, C. (2010): El poblamiento rural de Dianium, Lucentum, Ilici y la ciudad romana de la Vila Joiosa (siglos II a. C. – VII d. C.). Bases para su estudio. Publicaciones de la Universidad de Alicante, Anejo a la revista Lucentum 20, Alacant.
LLORET, M. D. (2012): La decoración tallada del yacimiento de Xauxelles, Villajoyosa. Trabajo de Fin de Máster. Universidad de Alicante.
GARCÍA, J. R.; PÉREZ, G. i LLORENS, S. (2004): “L’Almisserà: territorio castral y
espacio rural en época islámica”. II Jornadas de Arqueología Medieval: De
la medina a la vila, II Jornadas de Arqueología Medieval (Petrer-Novelda,
2003), Alicante, p. 83-106.
OLCINA, M. H. (1990): “Partida de Torres”. Excavacions arqueològiques de salvament a la Comunitat Valenciana (1984-1988), Intervencions rurals, 91-93.
MARTÍNEZ, J. A. (2005): “Patrimoni Arqueològic d’Altea”. En García i Espinosa
(ed.): Actas de las I Jornadas sobre la Actualidad del Patrimonio Arqueológico y Etnográfico de la Marina Baixa, Universidad Miguel Hernández,
Altea, p. 37-48.
TARRADELL, M. (1988): “Prehistòria i Antiguitat”. En M. Tarradell i M. Sanchis
Guarner: Història del País Valencià, vol. I, Barcelona, p. 186.
GUTIÉRREZ , S. (1995): “Tradiciones culturales y proceso de cambio entre el
mundo romano y la sociedad islámica”. XXIII Congreso Nacional de Arqueología (Elx, 1995), Elx, p. 123-154.
TORRÓ, J. i FERRER, P. (1986): “Asentamientos altomedievales en el Pic Negre
(Cocentaina, Alicante). Aportación al estudio del tránsito a la época islámica en el ámbito montañoso de las comarcas meridionales del País Valenciano”. I Congreso de Arqueología Medieval Española (Huesca 1985),
Zaragoza, p. 129-147.
Carthago Spartaria, una plaça forta bizantina
BONIFAY, M. (2004) : Etudes sur la céramique romaine tardive d’Afrique, BAR
International Series 1301.
FONTAINE, J. (2000): “Un général byzantin en Espagne en 589: Observations
sur la romanité de l’inscription byzantine de Carthagène (Vives 362)”.
Romanité et cité chrétienne. Permanences et mutations. Intégration et
exclusion du Ie au VIe siècle, Paris, p.91-100.
GUTIÉRREZ, S. (1999): “La ciudad en la Antigüedad Tardía en el Sureste de la
provincia Carthaginiensis: La reviviscencia urbana en el marco del conflicto grecogótico”. Complutum y las ciudades hispanas en la Antigüedad
Tardía. Actas del I encuentro Hispania en la Antigüedad Tardía (Alcalá
1996), Alcalá de Henares, pp.101-128.
Referències bibliogràfiques
MADRID, M.ªJ. i VIZCAÍNO, J. (2009): “La necrópolis de Carthago Spartaria.
Dinámica de un espacio funerario entre el Bajo Imperio y la época bizantina”. Contextos funeraris a la Mediterrània nord-occidental (Segles
V-VIII), Taula Rodona Sant Cugat del Vallès, del 1 al 3 de octubre de 2009,
Gausac, p.191-209.
RAMALLO, S.F.; RUIZ, E. y BERROCAL, MªC. (1997) : “Un contexto cerámico
del primer cuarto del siglo VII en Cartagena”. ArqueoMediterrania 2,
p. 203-228.
REYNOLDS, P. (2011): “A 7th century pottery deposit from Byzantine Carthago
Spartaria (Cartagena, Spain)”. En M.A. Cau, P. Reynolds i M. Bonifay (eds.):
LRFW 1. Late Roman Fine Wares. Solving Problems of Typology and Chronology. A review of the evidence, debate and new contexts. Roman and
Late Antique Mediterranean Pottery, 1. Oxford: Archaeopress. p.99-128.
RIBERA, A. (2008): “La ciudad de Valencia durante el período visigodo”. Zona
arqueológica, 9, p.303-320.
VALLEJO, M. (2012): Hispania y Bizancio. Una relación desconocida. Madrid.
VIZCAÍNO, J. (2008): Early Byzantine Lamellar Armour from Carthago Spartaria (Cartagena, Spain). Gladius. Estudios sobre armas antiguas, arte militar y vida cultural en Oriente y Occidente, XXVIII, p.195-210.
VIZCAÍNO, J. (2009): La presencia bizantina en Hispania (siglos VI-VII). La documentación arqueológica. Murcia: Anejos de Antigüedad y Cristianismo, XXIV.
VIZCAÍNO, J.; NOGUERA, J.M. i MADRID, MªJ. (En premsa): “Rediviva moenia.
Nuevos datos sobre las murallas de Carthago Spartaria en época bizantina”. En J.Mª Macías; A. Ribera i M. Rosselló (eds.), Recintes fortificats en época visigoda: Història, Arquitectura i Territori. Sèria Trama ICAC. Tarragona.
Les Illes Balears dels segles v al viii dC. Algunes dades
noves aportades per l’arqueologia del segle xxi
ALAPONT, L. (2017): “Enterramientos alrededor de la basílica de Sanisera (Menorca). Estudio antropológico y de los rituales funerarios”. En M. Anglada, M. Riera i A. Martínez (coords.): VII Jornades d’Arqueologia de les Illes
Balears (Maó, 2016). Consell Insular de Menorca y Secció d’Arqueologia
del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de les Illes Balears, Maó, p. 241-250.
ALCAIDE, S. i CAU, M. A. (2016): “Les esglésies de domini bizantí de la costa
oriental d’Espanya i les Balears”. En J. Guitart, M. Pagès, I. Rodà i J. Sans,
J. (ed.): L’arquitectura cristiana preromànica a Catalunya. Edició facsímil i
textos d’actualització. Institut d’Estudis Catalans, Arxiu Nacional de Catalunya, Museu Nacional d’Art de Catalunya y Institut Català d’Arqueologia
Clàssica, Barcelona, p. 527-542.
AMENGUAL, J. (1991-1992): Els orígens del cristianisme a les Balears i el seu
desenvolupament fins a l’època musulmana. Volums I i II, Editorial Moll
(Els treballs i els dies, 36-37), Palma.
CAU, M. A.; VAN STRYDONK, M.; BOUDIN, M.; MAS FLORIT, C.; MESTRES, J.
S.; CARDONA, F. et al. (2016): “Christians in a Muslim world? Radiocarbon dating of the cemetery overlaying the forum of Pollentia (Mallorca,
/ 237
[page-n-240]
Balearic Islands)”. Archaeological and Anthropological Sciences, 9 (7), p.
1529-1538.
NICOLÁS J. C. i MOLL, B. (2013): “Sellos Bizantinos de Menorca. Un arconte
mallorquin para las Baleares en el siglo VIII”. Tharros Felix, 5, p. 537-528.
Riera, M. (coord.) (2014): El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC, Ajuntament
de Palma, Palma.
Riera, M. (2017): El monacat insular de la Mediterrània Occidental. El monestir de Cabrera (Balears, segles V-VIII). Ateneu Sant Pacià, Facultat Antoni
Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes, Facultat de Teologia de
Catalunya y Institut Català d’Arqueologia Clàssica (Studia Archaeologiae
Chritianae, 1), Barcelona.
Riera, M.; Cau, M. A. i Salas, M. (coords.) (2012): Cent anys de Son Peretó:
descobrint el passat cristià. Consell de Mallorca, Palma.
Rosselló, J. M. (2017): “Reinterpretación del edificio 11 de Sanisera (Sanitja,
Menorca). ¿Es una basílica?”. En M. Anglada, M. Riera i A. Martínez (coords.):
VII Jornades d’Arqueologia de les Illes Balears (Maó, 2016). Consell Insular
de Menorca y Secció d’Arqueologia del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de les Illes Balears, Maó, p. 237-240.
VAN STRYDONK, M; BOUDIN, M. i RAMIS, D. (2017): “De la prehistòria a la història: Canvi i continuïtat en els hàbits alimentaris dels habitants de les Illes
Balears a partir dels estudis de 14C i isòtops estables δ 13C i δ 15N”. En
M. Anglada, M. Riera i A. Martínez (coords.): VII Jornades d’Arqueologia de
les Illes Balears (Maó, 2016). Consell Insular de Menorca y Secció d’Arqueologia del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en
Ciències de les Illes Balears, Maó, p. 369-378.
L’edifici visigot dels Casals del Mas de Sabater, Morella,
els Ports (Castelló)
ALBA, M. (2009): “Los edificios emirales de Morería (Mérida), una muestra de
arquitectura del poder”. Anales de Arqueología Cordobesa, 20, p. 379-418.
ARASA, F. (1991): “Un osculatori i dues plaques de cinturó de la comarca dels
Ports (Castelló)”. Saguntum-PLAV, 24, València, p. 203-210.
BELTRAN, J. i MACIAS, J.M. (2016): “Técnicas constructives en la Tarraconensis
durante la Antigüedad Tardía. Planteamientos y estrategias de investigación para una propuesta de síntesis”. Quaderns d’Arqueologia i Història
de la Ciutat de Barcelona, Epoca II, 12, p. 16-38. Museu d’Història de Barcelona. Barcelona
BONNET, CH. i BELTRAN, J. (2000): “El primer grupo episcopal de Barcelona”.
Sedes Regiae (400-800 d.C.) Memorias De La Real Academia De Buenas
Letras De Barcelona, p. 467-490.
BONNET, CH. i BELTRÁN, J. (2005): “Arquelogía y arquitectura de los siglos VIVII en Barcelona: La reforma y monumentalización del grupo episcopal”.
V Congreso Internacinal Hispania en la antigüedad Tardía. El siglo VII en
España y su contexto mediterráneo. Alcalá de Henares, p. 135-160.
BURCH, J.; GARCIA, G.; NOLLA, J.Mª.; MIQUEL, I.; PALAHI, J.; SAGRERA, J.; SUREDA, M. i VIVO, D. (2006): Excavacions arqueológiques a la muntanya de
238 /
Sant Juliá de Ramis Vol. 2. El Castellum. Sant Julià de Ramis (ESP). Ajuntament de Sant Julià de Ramis.
DE ANTONIO, J.M. i PEREZ, R. (en prensa): “El edificio Visigodo de Els Casals
del Mas de Sabater, Morella (Els Ports, Castellón)”. Actas II Jornades Internacionals d’Arqueologia de Riba-roja de Túria.
DUARTE, F.X.; HERNÁNDEZ, F.J.; NÚÑEZ, G. i PÉREZ, R. (2009): “Tres conjuntos
funerarios rurales en Morella (Els Ports, Castelló), siglos VI-XI: aspectos
arqueológicos.” En M. Polo Cerdá i E. García-Prósper (ed.): Actas del IX
Congreso Nacional de Paleopatología. Morella (Castellón), 2007, Grupo
Paleolab, València, p. 117-136.
GUARDIOLA, M. (2005): “La Formació Morella: un patró geològic per a l’assentament prehistòric a la comarca dels Ports”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 24. Diputació de Castelló, Castelló de la Plana, p. 91-110.
MATEOS, P. i ALBA, M. (2000): “De Emerita Augusta a Marida”. Visigodos y Omeyas. Un debate entre la Antigüedad Tardía y la Alta edad Media. Anejos
AEspA XXIII, CSIC y Consorcio de la Ciudad Monumental, p. 143-168.
EconomIa productiva, socieTaT I comerç
GARCÍA-VARGAS, E. (2011):”Oriental Trade in the Iberian Peninsula during
Late Antiquity(5th -7th centuries AD)”. New pespective in Late Antiquity,
Newcastle, p. 76-117.
GUTIÉRREZ, S. (2000): “Algunas consideraciones acerca de la cultura material
de las épocas visigoda y emiral en el territorio de Tudmir”. Anejos del
Archivo Español de Arqueología XXIII, Madrid, p. 95-116.
PASCUAL, J.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2003): “Cerámicas de la ciudad de
Valentia entre la época visigoda y omeya (siglos VI-X)”. Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la Península Ibérica. Anejos de AEspA XXVIII,
Madrid, p. 67 – 117.
REYNOLDS, P. (2015): “Material culture and the economy in the age of Saint
Isidore of Seville (6th and 7th centuries)”. En J.P. Caillet, I. Velázquez i G.
Ripoll (eds.): Isidore de Séville et son temps, Antiquité Tardive 23, Brepols,
Paris, p. 163-210.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2012): “Las ánforas tardoantiguas de Valencia”. Rei
Cretariae Romanae Fautorum Acta 42, p. 385-396.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2016): “Imports of cerramic from de Eastern Mediterranean on the territory of Valencia in Late Antiquity period (5th centuries-7th AD)”. Histoires matérielles : terre cuite, bois, métal et autres objets.
Des pots et des potes : Mélanges offerts à Lucien Rivet, Autun, p. 551-560.
ROSSELLÓ, MIQUEL (2000): “Economía y comercio en época visigoda”. En A.
Ribera (coord.): Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno.
(Grandes Temas Arqueológicos 2), Valencia, p. 207-217.
ROSSELLÓ, M. i RIBERA, A. (2004): “Las cerámicas del siglo VII en Valentia (Hispania) y su entorno”. Rei Cretariae Romanae Fautorum Acta 39.
VIZCAINO, J. i PÉREZ, I. (2008): “Ungüentarios Bizantinos con sello epigráfico en Cartagho Spartaria”. Archivo Español de Arqueología 81, Madrid,
p. 151-176.
[page-n-241]
La moneda del Regne visigot (c. 420-714)
ALMAGRO, M.; CABALLERO, L. i ZOZAYA, J. (2002): Qusayr ‘Amra. Residencia y
Baños Omeyas en el Desierto de Jordania, Granada.
BARROSO, R. i MORIN , J. (1994): “Dos relieves de época visigoda como representación figurada: la placa de La Tamujas y la de Narbona”. Anales
toledanos, 31, p. 41-64.
BRECKENRIDGE, J.D. (1959): The Numismatic Iconography of Justinian II (685695, 705-711 AD), New York.
GARCIA, L.A. (2013): España 702-719. La conquista musulmana, Sevilla.
GRIERSON, Ph. (1953): “Visigothic Metrology”. The Numismatic Chronicle, ser.
6, XIII, p. 74-87.
MARTINEZ, C. (2015): “Los bárbaros desde la perspectiva intelectual romana”. En
J. A. Quirós i S. Castellano (coord.): Identidad y etnicidad en Hispania: propuestas teóricas y cultura material en los siglos V-VIII, Vitoria-Gasteiz, p. 41-52.
MILES, G.C. (1952): The Coinage of the Visigoths of Spain, Leovigild to Achila
II, New York.
PLIEGO, R. (2009): La Moneda Visigoda (2 tomos), Sevilla.
PLIEGO, R. (2013): “El origen de la representación de Cristo en la moneda del
rey visigodo Ervigio (680-687)”. Numismatica e Antichità Classiche. Quaderni Ticinesi, XLII, p. 251-264.
TOMASINI, W.J. (1964): The Barbaric Tremissis in Spain and Southern France:
Anastasius to Levigild, New York.
Les seques visigodes del territori de València
ALAPONT, L. i TORMO, F. (2005): “El tesoro de monedas de oro visigodas de la
Senda de l’Horteta (Alcasser, Valencia)”. En P.P. Ripollès i A. Ribera eds.:
Tesoros monetarios de Valencia y su entorno (Grandes Temas Arqueológicos 4), València, p. 169-176.
CABEZA, M.C. (1989): “El entorno del triente de Suintila de la Biblioteca Universitaria de Valencia”. Saitabi XXXIX, Xàtiva, p. 73-80.
CRUSAFONT, M. (2002): “Las acuñaciones visigodas”. Arse-Saguntum. Historia
monetaria de la ciudad y su territorio, Sagunt, p. 303-318.
GARCIA, L. (1982): “Cecas visigodas y sistema económico”. II Reunión de Arqueología Cristiana Hispánica. Barcelona, p. 333-345.
MAROT, T. (1999): “Invasions i accions militars a la península Ibérica durant
l’antiguitat tardana (segles V-VII): el testimoni de la moneda”. Moneda i
exèrcits. Gabinet Numismàtic de Catalunya, Barcelona, p. 145-167.
MATEU, F. (1941): “Sobre el numerario visigodo de la Tarraconense. Las cecas
de Sagunto y Valencia en el primer tercio del siglo VII”. Ampurias III, p.
85-95.
MOLINERO, A. (1949): “La necrópolis visigoda de Duratón (Segovia). Materiales de tipo bizantino”. IV Congreso Arqueológico del Sudeste Español,
Cartagena, p. 502-504.
PLIEGO, R. (2008): “La acuñación monetaria en el Reino Visigodo de Toledo:
El funcionamiento de las cecas”. Els tallers monetaris: organització i producción (XII Curs d’Història monetària d’Hispania), Barcelona, p. 117-141.
Referències bibliogràfiques
PLIEGO, R. (2009): La moneda visigoda. Historia monetaria del Reino visigodo
de Toledo (c. 569-711). Sevilla.
RIBERA, A. (2005): “El contexto histórico y arqueológico de las monedas visigodas del País Valenciano”. Gaceta Numismática 157, p. 45-61.
El duX Tebdemir i el seu temps
AZUAR, R. (2000): “Enrique Llobregat. Del Pacto de Teodomiro a los orígenes
del País Valenciano”. Scripta in honorem Enrique A. Llobregat Conesa,
Alacant, p. 53-66.
BARROSO, R.; MORIN J. i SANCHEZ, I. (2018): Theudemirus Dux. El ultimo godo.
El ducado de Auriola y el final del reino visigodo de Toledo. Audema.
BAZZANA, A. (1986): “Asentamientos medievales en las sierras del Bajo Maestrazgo: monte Marinet y Monte Mollet (Castellón de la Plana, España)”.
Actas del I Congreso de Arqueología Medieval española, Andalusí. Zaragoza, p. 147-161.
CHALMETA, P. (2003): Invasión e islamización. La sumisión de Hispania y la formación de al-Andalus. Universidad de Jaén. Torredonjimeno.
GARCIA, L. (1992): “Los últimos tiempos del reino visigodo”. Boletín de la Real
Academia de la Historia CLXXXIX, Madrid, p. 425-459.
GUICHARD, P. (1973): Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad
islámica en Occidente. Granada.
GUTIERREZ, S. (1996): La cora de Tudmir. De la antigüedad tardía al mundo
islámico. Poblamiento y cultura material. Casa de Velázquez, Madrid.
LLOBREGAT, E.A. (1973): Teodomiro de Oriola. Su vida y su obra, Alacant.
LLOBREGAT, E.A. (1977): La primitiva cristiandat valenciana. Segles IV al VIII.
L’Estel. València.
RIBERA, A. i ROSSELLO, M. (2011): “Valencia y su entorno territorial tras el 713:
epilogo visigodo y ¿”. En 711. Arqueología e historia entre dos mundos
(Zona Arqueológica 15), Alcalá de Henares, p. 85-102.
Pla de Nadal (Riba-Roja de Túria), el palau de Tebdemir
JIMENEZ, J.L.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2014): “Valentia y su territorium
desde época romana imperial a la antigüedad tardía: una síntesis”. En D.
Vaquerizo, J.A. Garriguet i A. León (eds.): Ciudad y territorio: transformaciones materiales e ideológicas entre la época clásica y el Altomedioevo
(Monografías de Arqueología Cordobesa 20), Córdoba, p. 265–282.
JUAN, E. i LERMA, J.V. (2000): “La villa aúlica del “Plá de Nadal” (Riba-roja de
Túria)”. Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno (Grandes
Temas Arqueológicos 2), València, p. 135-142.
JUAN, E. i PASTOR, I. (1985): “El yacimiento de época visigótica de Pla de
Nadal”. Gallo-romaines, wisigoths et francs en Aquitaine, Septimaine et
Espagne (Actes des VII Journées Internationales d’Archéologie Mérovingienne) Toulouse, p. 83-96.
JUAN, E. i PASTOR, I. (1989): “Los visigodos en Valencia. Pla de Nadal: ¿una
villa áulica?”. Boletín de Arqueología Medieval, 3: p. 137-179.
/ 239
[page-n-242]
JUAN, E.; ESCRIVÀ, I.; MORÍN, J.; RIBERA, A.; ROSSELLÒ, M. i SÁNCHEZ, I. (2018):
“Pla de Nadal: la residencia de Teodomiro. Entre visigodos y omeyas”. En
I. Sánchez i P. Mateos (eds.): Territorio, topografía y arquitectura de poder
durante la Antigüedad Tardía (Mytra 1), Mérida, p.261-282.
PERICH, A. (2013): “El palacio de Qasr Ibn Wardan (Siria) y la evolución de la
tipología palacial bizantina (siglos VI-XV)”. Revista d’Arqueologia de Ponent 23, p. 45-74.
RIBERA, A. (2017): “El palau de Pla de Nadal (Riba-roja de Túria). L’últim batec
del poder visigòt”. En F. Arasa i C. Mata (eds.): Homenaje a la profesora
Carmen Aranegui Gascó, Saguntum-PLAV, Extra-19, València, p. 279-287.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2007): “Escultura decorativa de época tardoantigua en Valencia y su entorno”. Escultura decorativa tardorromana y
altomedieval en la Península Ibérica (Anejos de Archivo Español de Arqueología XLI), Madrid, p 345-366.
RIBERA, A. et alii. (2015): Pla de Nadal (Riba-roja) del Túria). El Palacio de Teudinir. Ajuntament de Riba-roja de Túria, València.
ROSSELLÓ, M. (2005): “El territorium de Valentia a l’antiguitat tardana”. VI Reunió
d’Arqueologia Cristiana Hispànica, (València 2003) Barcelona, p. 279-304.
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació
de València i la seua regió durant el segle viii
AZUAR, R. (2015): Castillos, ciudades y campesinos en el Sharq al-Andalus. Instituto Alicantino de Cultura «Juan Gil Albert», Alacant.
BAZZANA, A. (1992): Maisons d’al-Andalus. Habitats médiévales et structures du peuplement dans l’Espagne orientale. Madrid, Casa de Velzquez (2 vols.).
240 /
DOMÉNECH, C. (2003) Dinares, dirhames y feluses. Circulación monetaria islámica en el País Valenciano. Instituto Alicantino de Cultura «Juan Gil
Albert», Alacant.
GUICHARD, P. (1990-1991): Les musulmans de Valence et la Reconquête (XIeXIIIe siècles). Institut Français de Damas, Damasc (2 vols.).
Gutiérrez, s. (1996): La cora de Tudmir de la Antigüedad Tardía al mundo
islámico. Poblamiento y cultura material.Casa de Velazquez/Instituto de
Cultura “Juan Gil Albert”, Madrid/Alacant
López, J. A. i Ximénez, T. (2014): “Excavaciones arqueológicas en Cabezo Pardo (San Isidro/Granja de Rocamora, Alicante). Últimas actuaciones”- En
M. Olcina i J. A. Soler (ed.): Arqueología en Alicante en la primera década
del siglo XXI. II Jornadas de Arqueología y Patrimonio alicantino (MARQ.
Arqueología y Museo, Extra-01). MARQ, Alacant, p. 209-214.
LORRIO, A. J.; ALMAGRO, M. i SÁNCHEZ DE PRADO, M.ª D. (2009): El Molón
(Camporrobles, Valencia): “oppidum” prerromano y “hisn” islámico: guía
turística y arqueológica. Ayuntamiento de Camporrobles, Camporrobles.
MARTÍNEZ, M.ª A.; GUTIÉRREZ, S. y AMORÓS, V. (2016): “Un mensaje en la botella: escritura árabe en contexto. Un ejemplo de El Tolmo de Minateda”.
Debates de Arqueología Medieval, 6, p. 11-39.
ROSSER, P. (2014):”Arqueología del poblamiento de un territorio del Mediterráneo occidental (Alicante, España) en época tardo-antigua. un espacio
activo sin ciudad”. Anales de Prehistoria y Arqueología de Murcia, 30, p.
55-83.
Tendero, E.; Guilabert, A. i Orfila, M. (2007): La maqbara del Tossal de Manises (Alicante), t. I. Estudio Arqueológico. Instituto Alicantino de Cultura
“Juan Gil Albert”, Alacant.
[page-n-243]
[page-n-244]
[page-n-245]
[page-n-2]
[page-n-3]
En temps
dels visigots
al territori
de València
Museu de Prehistòria de València
Del 18 de desembre de 2019 al 28 de juny de 2020
Organitza:
Hi col·laboren:
[page-n-4]
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
EXPOSICIÓ
President
Antoni Francesc Gaspar Ramos
Comissaris
Esperança Huguet Enguita
Josep María Macias Solé
Albert Vicent Ribera i Lacomba
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Directora
María Jesús de Pedro Michó
Cap Unitat de Difusió, Didàctica
i Exposicions
Santiago Grau Gadea
Assessorament científic
Miquel Rosselló Mesquida
Projecte museogràfic
Miguel Ángel Navarrete Santana
Francesc Chiner Vives
Coordinació tècnica
Santiago Grau Gadea
Eva Ferraz García
Coordinació muntatge
Francesc Chiner Vives
Isabel Carbó Dolz
Disseny gràfic
Espirelius
Restauració materials arqueològics
Trinidad Pasíes Oviedo, Ramon Canal
Roca, Ester Antón García, Noel Ginés
Salas Fariñas, Francesca d’Aniello,
Betlem Martínez, Raquel Santamaría
Reproduccions peces arqueològiques
Arca Arqueología y Patrimonio
Dibuixos
Pilar Mas Hurtuna
Programa didàctic
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Aurora Bellver Jiménez
Difusió i xarxes socials
Begonya Soler Mayor
Francisco Pavón Tudela
Gestió administrativa
Remedios Cardona Soler
Ana Beltrán Olmos
Cristina Richarte Martínez
Disseny cartell i material de difusió
Espirelius
Impressió material de difusió
Impremta Provincial de la Diputació de
València
Traducció i correcció texts sala al
valencià i castellà
Joaquim Abarca Pérez
Agraïments
Llorenç Alapont; Joaquin Botella,
Josep Burriel; Òscar Caldés;
Paco Fababuj; Empar Juan;
Alexandre Mateu
Traducció texts sala a l’anglès
Michael Maudsley
Traducció textos sala a l’italià
Centro G. Leopardi
CATÀLEG
Fons exposats
Diputació de València, Museu de
Prehistòria de València
Ajuntament de València, Secció d’Investigació Arqueològica Municipal–SIAM
Ajuntament de Riba-Roja de Túria, Museu
Visigot de Pla de Nadal–MuPLA
Ajuntament de Llíria, Museu Arqueològic
de Llíria–MALL
Imatges
Arxiu Equip Horta Vella. Universitat de
València; Arxiu Equip València la Vella.
Institut Català d’Arqueologia Clàssica;
Arxiu SIAM. Ajuntament de València; Arxiu
SIP. Museu de Prehistòria de València;
Biblioteca del Museu de Prehistòria
de València; Arxiu Institut Català
d’Arqueologia Clàssica; Albert Ribera;
Isabel Escrivà; Arquitectura Virtual; Archivo
del Senado. Patrimonio Histórico-Artístico
del Senado; Archivo Fotográfico Museo
Nacional del Prado; Biblioteca Nacional
de España; Real Biblioteca del Monasterio
de San Lorenzo de El Escorial. Patrimonio
Nacional; Museu d’Arqueologia de
Catalunya-MAC. Barcelona; Museo
Arqueológico Municipal de Cartagena;
Museo Lázaro Galdiano. Madrid; Musée
Paul Valéry. Sète, Francia; Subdelegació
del Govern Palau Montaner, Barcelona;
Museo Nacional Thyssen-Bornemisza,
Madrid; Antonello Dellanotte. Fotógrafo;
Rafael de Luís Casademunt. Fotógrafo
Coordinadors edició
Esperança Huguet Enguita
Albert Vicent Ribera i Lacomba
Autors
JM. de Antonio; J. Botella; J.M. Burriel;
O. Caldés; M. Castro; P. Diarte; A. Espinosa;
C. Godoy; A. Guilabert; S. Gutiérrez;
FJ. Heras; E. Huguet; T. Hurtado;
J. L. Jiménez; JM. Macias; A. Marcos;
J. Morin; L. Olmo; J. Ortega; R. Pérez;
R. Pliego; A. Ramón; A. Ribera; M. Riera;
F. Rodríguez; AM. Ronda; M. Rosselló;
D. Ruiz; I. M. Sánchez; M. Tendero; J. Vizcaino
Disseny catàleg
Espirelius
Traducció i correcció catàleg al valencià
i castellà
Joaquim Abarca Pérez
Traducció a l’anglès
Route 66 idiomas
Muntatge i execució producció
Patrimonio Inteligente S.L. amb la
col·laboració de Carpintería Hnos. del Toro
Imatges
© SIP, © SIAM, © Universitat de València,
© Institut Català d’Arqueologia Clàssica,
© Patrimonio Nacional, © Patrimonio
Histórico-Artístico del Senado, © Museo
Lázaro Galdiano. Madrid, © Biblioteca
Nacional de España, © Musée Paul Valéry,
© Archivo Fotográfico Museo Nacional
del Prado, © Museu d’Arqueologia
de Catalunya, © Museo Arqueológico
Municipal de Cartagena, © Subdelegació
del Govern Palau Montaner, Barcelona,
© Museo Nacional Thyssen-Bornemisza.
Madrid, © Antonello Dellanotte, © Rafael
de Luís Casademunt
Transport
Quadre S.L.
Impressió catàleg
Gràfiques Vimar
Assegurances
Allianz
Edita
Museu de Prehistòria de València
Diputació de València
Organització i producció
Diputació de València, Museu de
Prehistòria de València
Amb la col·laboració institucional
Ajuntament de València
Ajuntament de Riba-Roja de Túria
Ajuntament de Llíria
Institut Català d’Arqueologia Clàssica
Amb la col·laboració personal
Vicent Escrivà (SIAM); Mercedes González
(SIAM); Vicent Lerma (SIAM); Pepa Pascual
(SIAM); Patricia Planells (MuPLA); Diana P.
Ramos (MuPLA); Cristina Silvestre (MuPLA);
Xavier Vidal (Ajuntament de Llíria)
© del text: els autors
© de les imatges: els autors
o institucions propietàries
© de l’edició: Diputació de València.
Museu de Prehistòria, 2019
ISBN: 978-84-7795-838-3
DL: V-3665-2019
[page-n-5]
ÍNDEX
7 Pròleg
11 Introducció
15 Les migracions germàniques a Hispania
F. J. Heras
21
La diàspora dels visigots
A. Ribera
29
Els visigots davant l’espill de la història
C. Godoy
Les ciutats del regne visigòtic
35
Toledo: la ciutat del rei
J. Morin, I. M. Sánchez
45
La fundació d’una nova ciutat: Reccopolis
P. Diarte, M. Castro, L. Olmo
51
Les ciutats visigodes del nord-est peninsular
J. M. Macias
Valentia i el seu territori en els segles v i vi
59
El final del món romà a Valentia
A. Ribera, I. Escrivà
67
Valentia: ciutat episcopal
A. Ribera, M. Rosselló
[page-n-6]
77
Les fases tardoromana i visigòtica de la vil·la de l’Horta Vella (Bétera, València)
J. M. Burriel, J. L. Jiménez, M. Rosselló
83
El monestir de Punta de l’Illa de Cullera (València)
M. Rosselló
La integració de Valentia i el seu entorn al regne visigòtic
89
Valentia: ciutat de frontera (550-624)
A. Ribera
97
València la Vella. Un jaciment encara per descobrir
E. Huguet, J. M. Macias, A. Ribera, F. Rodríguez i M. Rosselló
105
Les monedes del jaciment visigòtic de València la Vella (Riba-roja de Túria, València)
O. Caldés
111
Monedes en ús en l’Antiguitat tardana a l’entorn pròxim de Valentia.
La moneda en l’àmbit visigòtic
T. Hurtado
119
El vidre en època visigoda
A. Ramón
125
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC
J. Botella
133
El Tolmo de Minateda: de Senable a Teodomir
S. Gutiérrez
Al sud i a l’est, l’altre costat de la frontera
141
Ilici i l’evolució territorial entre els segles vi i vii
A. Guilabert, A. M. Ronda, M. Tendero
149
El territori d’Allon
A. Espinosa, D. Ruiz, A. Marcos
[page-n-7]
155
Carthago Spartaria, una plaça forta bizantina
J. Vizcaino
165
Les Illes Balears dels segles v a viii dC.
Algunes noves dades aportades per l’arqueologia del segle xxi
M. Riera
El nord també existeix
171
L’edifici visigòtic dels Casals del Mas de Sabater, Morella, els Ports (Castelló)
J. M. de Antonio, R. Pérez
La vida quotidiana
177
Economia productiva, societat i comerç
E. Huguet, J. M. Macias, F. Rodríguez, M. Rosselló
185
La moneda al regne visigòtic
R. Pliego
195
Les seques visigodes del territori de València
A. Ribera
Teodomir i el palau de Pla de Nadal. El final d’un món
203
El dux Teodomir i el seu temps
A. Ribera, M. Rosselló
213
Pla de Nadal (Riba-roja de Túria), palau de Teodomir
A. Ribera, M. Rosselló
221
DIverses esferes, diverses dinàmiques.
La transformació de València i la seua regió durant el segle viii
J. Ortega
230
Referències bibliogràfiques
[page-n-8]
6/
[page-n-9]
PRÒLEG
Maria Jesús de Pedro Michó
Directora de Museu Valencià de Prehistòria
Les vicissituds entorn de la creació del Servei d’Investigació Prehistòrica i del seu Museu de Prehistòria, el 1927, configuren un relat de sobra conegut. És oportú recordar, no
obstant això, com els primers anys de vida de la Institució
es van centrar a acréixer les col·leccions de Prehistòria i
Cultura Ibèrica en detriment d’altres actuacions dedicades
al món clàssic. Així, les primeres excavacions van tindre
lloc a coves paleolítiques i neolítiques, a poblats de l’Edat
del Bronze i a les ciutats ibèriques, mentre els jaciments
romans i tardoromans a penes eren objecte d’intervenció.
A pesar d’això, l›arqueologia clàssica ha gaudit sempre
d›atenció per part de la Institució i un prova en són els
nombrosos conjunts materials inventariats i catalogats, i
el volum de publicacions dedicades al tema.
D’altra banda, al llarg dels anys, la successió de
troballes casuals, donacions, materials procedents de
prospecció, a més d’excavacions i d’alguna compra, ha
anat consolidant la formació d’una important col·lecció
d’arqueologia clàssica el contingut de la qual inclou els
◁ Theo van (Emil Marie Küpper) Doesburg,
Construcción espaciotemporal II, 1924.
© Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid.
materials procedents de determinats jaciments d’època
tardana com els Xarcons de Montserrat i la Falquia de
Beneixida; o els de les excavacions del Romaní a Sollana,
dirigides per Domingo Fletcher i Enrique Pla el 1952, i de
Punta de l’Illa de Cullera, dirigides per Miquel Tarradell, D.
Fletcher i E. Pla el 1955-1957 i 1966; les primeres excavacions de València la Vella, entre 1978 i 1980, a càrrec de
Gerardo Pereira i Carmen Aranegui, i les del Pla de Nadal
dirigides per Empar Juan.
El 2003, amb l’obertura al públic de les sales de Món
Romà i Visigot, el Museu de Prehistòria va culminar la realització d’un projecte d’ampliació i remodelació de les
dites sales que atorgava un major espai expositiu, una
nova arquitectura interior, recursos didàctics adequats
i noves tecnologies, tot a fi d’actualitzar i posar en valor
aquelles col·leccions d’arqueologia clàssica que formaven part dels fons del Museu però que, potser, no havien
sigut convenientment presentades. Sobretot, en el cas de
determinats jaciments d’època visigoda, assentaments
privilegiats i característics d’aquest període com el monestir de Punta de l’Illa, el castrum fortificat de València la
Vella i la vil·la àulica del Pla de Nadal.
/7
[page-n-10]
L’arqueologia romana i visigoda ha vist gradual-
ments arqueològics visigots més emblemàtics del territori
ment incrementada la seua presència en la vida quoti-
de València, l’objectiu de la qual és aportar una perspecti-
diana del Museu de Prehistòria: les excavacions a Horta
va actualitzada sobre aquesta època, sovint considerada
Vella, Bétera, dirigides per Josep Burriel i José Luis
fosca, mitjançant el rigorós treball realitzat pels professio-
Jiménez; el reinici de les campanyes a València la Vella,
nals de l’arqueologia al llarg del temps i l’esforç de síntesi
a Riba-roja de Túria, dirigides per Albert Ribera, Miquel
històrica realitzat pels comissaris: E. Huguet, Josep Maria
Rosselló i Esperança Huguet; a més dels conjunts mate-
Macias i A. Ribera.
rials recuperats als jaciments de Llíria, Valentia, etc., han
El plantejament museogràfic de l’exposició ha sigut
creat un nou escenari en què els visigots mereixen ser els
desenrotllat per l’equip d’exposicions del Museu, amb
protagonistes.
la inestimable contribució de l’arquitecte Miguel Ángel
Així, al desembre de 2017, l’equip d’investigadors
Navarrete Santana, i pretén escapar de les il·luminacions
a càrrec de les excavacions de València la Vella ens va
tènues i els colors apagats, que sovint trobem en la cor-
presentar una interessant proposta per a la realització,
recta, però sòbria, museografia arqueològica.
al Museu de Prehistòria, d’un projecte expositiu sobre el
En l’espai introductori, que actua com a antesala, el
món visigot. Projecte en què s’exposa amb claredat de
discurs expositiu s’inicia amb un esbós de la visió que la
quina manera en els últims anys l’arqueologia visigòtica
història moderna i contemporània ha elaborat del món
ha tingut un impuls espectacular i un paper decisiu per al
visigot, que inclou la representació d’aquest per la cul-
coneixement d’aquest període a terres valencianes, i com
tura popular. També s’exposa una imatge extreta d’un
un minuciós treball d’estudi i, en alguns casos, de reinter-
còdex altmedieval, que mostra com els visigots es referi-
pretació permet presentar en l’actualitat noves propos-
en a si mateixos. Aquestes dues perspectives, que fan in-
tes de restitució arquitectònica d’edificis com la catedral
sistència en la contraposició entre l’autorrepresentación
d’època visigoda de Valentia, el palau de Pla de Nadal, o el
d’una societat i la visió d’aquesta des del present, són les
conjunt fortificat de València la Vella, la recent excavació
que ens proporcionen els elements cromàtics que donen
de la qual enllaça amb els pioners treballs del S.I.P.
forma a l’exposició.
Motius més que suficients perquè el Museu de
La proposta expositiva està basada en una síntesi
Prehistòria acceptara la dita proposta expositiva i comen-
de les paletes de colors plans (grocs, rojos, verds i blaus,
çara la producció i presentació d’aquesta a les sales d’ex-
entre altres) amb els colors primaris empleats en el segle
posició temporal.
xx per moviments artístics com el neoplasticismo. Aquest
«Els temps dels visigots al territori de València» és
llenguatge es conjuga amb plans i volums de tres colors
una exposició temporal, de producció pròpia, que pre-
(roig bordeus, blau cobalt i groc ocre) sobre fons blanc i
senta prop d’un centenar d’objectes recuperats dels jaci-
línies negres de contorn. Cada color s’identifica amb un
8/
[page-n-11]
àmbit o subàmbit de l’exposició, dotant d’ordre i estructura el discurs expositiu.
Per a la Presentació triem la penombra del blau cobalt. Aquest primer espai té una il·luminació més tènue
que destaca la imatge retroil·luminada del còdex visigot
mencionat i el rètol amb el títol de l’exposició. Aquesta
part s’inicia amb l’audiovisual Quins van ser els visigots,
una vitrina-mur amb peces emblemàtiques i un vinil sobre el sòl, que mostra un mapa de la migració d’aquest
poble en la seua diàspora fins a la península Ibèrica.
Els àmbits dos i tres, que corresponen a El món urbà
i La vida quotidiana, estan unificats en el color granat. Les
peces ací exposades ens parlen especialment de la ciutat episcopal de Valentia, de la seua economia i comerç, i
per això és un espai bigarrat i tortuós en destaca una es-
Vista axonomètrica del projecte museogràfic,
de Miguel Ángel Navarrete, 2019.
tructura especial que representa una tomba col·lectiva de
la coneguda cripta de Sant Vicent i un interactiu sobre el
correspon a l›edifici palatí de Pla de Nadal, en què es
conjunt monumental de la Valentia visigoda.
mostren peces d’arquitectura i arts decoratives. En aquest
L’últim àmbit, denominat Territorium, es divideix en
espai es tanca el cercle tornant al color blau cobalt del
dues parts que corresponen a dos colors. En el primer
principi; a ell s’accedeix a través de la recreació d’un arc
espai, més diàfan, es presenten tres jaciments: el mones-
visigot des del que projectem com a conclusió l’audiovi-
tir de Punta de l’Illa, l’assentament murallat de València
sual Territorium. L’exposició finalitza amb una frase retola-
la Vella i la vil·la rural d’Horta Vella. Cadascú representa
da en àrab que posa fi al món visigot i que ens connecta
un estil de vida ben definit per les seues peces arqueo-
amb l’alba de la cultura islàmica a les nostres terres.
lògiques: els objectes de culte, l’acumulació de riqueses
i poder, i el treball rural. En aquesta part es destaquen
les imponents muralles de l’assentament de València la
Vella amb una gran lona retroil·luminada lateral. Els tons
d’aquesta imatge són terrosos i, per a harmonitzar amb
la resta d’elements de la sala, s’ha triat el color groc ocre.
La segona part de l’àmbit de Territorium, més tancada,
/9
[page-n-12]
10 /
[page-n-13]
Introducció
Esperança Huguet, Josep Maria Macias, Albert V. Ribera
Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC)
La recerca de la història i la cultura visigoda és una tasca
apassionant. Els visigots, sense ser-ne conscients, van viure una etapa de transició absoluta. Van ser els protagonistes d’un període frontissa en què encara es manifestaren
moltes reminiscències de la cultura clàssica, molt arrelada al País Valencià, amb nombrosos elements innovadors
procedents del món germànic i també del romà oriental.
Sense conéixer els visigots, no podem calibrar el procés
d’implantació del món musulmà ni entendre la gènesi
dels temps feudals a les nostres terres.
Dit això, cal assenyalar la particular evolució del tractament i la percepció socials sobre els visigots, que han
anat canviant en les últimes dècades a recer de les línies
polítiques preponderants en cada moment. En la postguerra, era obligatori que els nostres pares aprengueren
de memòria de la llista dels trenta-tres reis gots sota la
◁ Muralla de València la Vella. Foto: Rafael de Luis
ferma disciplina de l’educació franquista. Un de nosaltres, el major, recorda que encara li ho preguntaren, això
sí, només els del període catòlic, en un curs de promoció
interna... a la mili!
La monarquia visigoda s’entenia com un preludi de
l’«Una, Grande y Libre», sota un comandament únic tot‑
poderós. En canvi, per als nostres fills, els visigots no són
més que unes poques pàgines en els llibres de text, sense
cap connexió amb l’actualitat, i que resten molt lluny del
seu món. A la mateixa vegada, els visigots s’identificaven
amb la decadència d’un classicisme sobrevalorat.
Probablement, l’esvaniment dels visigots de la cultura actual ve agreujat per la seua breu situació intermèdia
entre les dues grans i esplendoroses cultures que l’emmarquen: la romana i l’andalusina. Ambdues s’assentaren i es desenvoluparen al nostre territori amb fermesa
al voltant de cinc-cents anys, mentre que els visigots hi
governaren poc més de dos-cents anys. La seua va ser
una petjada menys intensa i, com que la investigació
/ 11
[page-n-14]
Columneta del palau de Pla de Nadal. Foto: Rafael de Luis.
12 /
arqueològica ha tingut més preferència per altres períodes històrics, ha passat més desapercebuda.
Així doncs, mentre la societat en general i els nous
plans d’estudis en particular, oblidaven aquells reis, no
tan bàrbars, que vingueren del nord, les excavacions arqueològiques anaven recuperant, de mica en mica, noves
troballes a les ciutats i al camp. En aquest context, en els
darrers quaranta anys, el territori de Valentia, especialment al terme de Riba-roja de Túria, ha estat un dels més
prolífics, de tal manera que ja es pot reconéixer el període
visigòtic com un temps amb personalitat pròpia.
Al País Valencià s’han descobert nous jaciments i
s’han reestudiat altres coneguts que mostren una realitat
social i territorial cada vegada més complexa: al nord, els
Casals del Mas de Sabater (Morella, Castelló); al centre,
Horta Vella (Bétera, València), València la Vella i Pla de
Nadal (Riba-roja de Túria, València), el grup episcopal i les
troballes del circ de Valentia, Senda de l’Horteta (Alcàsser,
València), Punta de l’Illa i el Portus Sucronensis (Cullera,
València); al sud, en què, durant un període, devien ser
els dominis de l’Imperi romà d’Orient, el Monastil (Elda,
Alacant), Allon (la Vila Joiosa, Alacant), Ilici (Elx, Alacant),
el Portus Ilicitanus, (Santa Pola, Alacant) i Aurariola (Oriola,
Alacant) entre altres.
L’aportació de tots aquests jaciments ha fet, en
el termini de quaranta anys, que l’etapa tardoantiga al
territori valencià passara de ser una època fosca, una
autèntica dark age, a esdevenir una àrea privilegiada,
[page-n-15]
amb un ampli potencial arqueològic i protagonista en
la recerca històrica actual. Quan, a partir de la meitat del
segle vi, una part del sud-est hispànic estava ocupada
per l’Imperi bizantí, les terres valencianes van ser un
espai de frontera, a la mateixa vegada que eren el punt
d’unió entre el centre peninsular i el Mediterrani. Com
veuran, això es posa de manifest en el ric testimoniatge
material que ens ha proporcionat l’Arqueologia, des del
vessant més instrumental, com les monedes i els estris
metàl·lics, fins als corrents artístics més rellevants, cas
de patrons decoratius i arquitectònics, a més de les escasses evidències que coneixem per les fonts i que el pas
del temps ha esborrat.
Aquesta exposició pretén obrir una finestra al coneixement d’un període històric, entre unes coses i altres,
menystingut i poc valorat. Lluny dels ferris cànons clàssics, els processos identificats en aquesta època reflecteixen la capacitat d’adaptació d’un poble a un període
menys benestant. El territori de València s’ha convertit,
Introducció. Esperança Huguet, Josep Maria Macias, Albert V. Ribera
en el context peninsular, en un dels millors exemples per
conéixer una rica realitat que, forçosament, ha d’estar a
l’abast de tots vostés.
No volem acabar aquestes línies sense agrair al
Museu de Prehistòria de València i al seu personal la seua
tasca sempre col·laborativa en la realització d’aquesta
exposició: gràcies a Santi Grau, Eva Ferraz, Paco Chiner,
Trini Pasíes, Ramón Canal, Joaquín Abarca, Josep Lluís
Pascual i María Jesús de Pedro. Gràcies també als companys de les diverses institucions que hi han col·laborat:
Vicent Escrivà, Mercedes González, Josep Vicent Lerma,
Carmen Marín i Pepa Pascual de l’Ajuntament de València;
Xavi Vidal de l’Ajuntament de Llíria, i Cristina Silvestre de
l’Ajuntament de Riba-roja de Túria (agraïment extensiu a
Diana i a Patricia).
Menció especial mereixen aquells que ens han ajudat amb l’assessorament tècnic en determinats temes
de l’exposició: especialment a Miquel Rosselló i, també,
a Empar Juan, Pilar Mas, Llorenç Alapont, Josep Maria
Burriel, Joaquin Botella i Òscar Caldés.
/ 13
[page-n-16]
[page-n-17]
Les migracions germàniques
a Hispania
Francisco Javier Heras Mora
Junta d’Extremadura
La Hispania de la tardoromanitat. Context
Al llarg del segle IV, la ciutat hispanoromana començava
a mostrar, en termes generals, signes de decrepitud molt
evidents en el desgast d’alguns dels monuments més
significatius. Els populars edificis d’espectacles, com els
circs o els teatres, necessitaven ja una important restauració. La fisonomia irregular dels seus carrers alerta sobre
un cert desordre o relaxació en les normes urbanístiques i
l’abandó d’alguns espais públics.
També la societat començava a canviar en una transformació sense retorn de les relacions entre el camp i la
ciutat, i entre l’home i la divinitat. El triomf polític del cristianisme havia fet trontollar els propis fonaments de la
civilització clàssica i amenaçava d’esborrar tot rastre dels
◁ Proposta de reconstrucció de la indumentària femenina
aristocràtica dels pobles que protagonitzaren les Grans
Migracions de la primera meitat del segle v, a partir d’una
sepultura excavada a Mèrida; segons Heras i Olmedo, 2019
(dibuix J. Suárez).
vells déus pagans i dels costums més arrelats de la cultura
romana. Amb penes i treballs sobrevivien les carreres als
circs i, a la darreria de segle, calia promulgar lleis perquè
no es destruïren els temples i els monuments, segurament
ja obsolets, abandonats i amenaçats per l’espoli dels veïns.
En aquest context, els esforços de les autoritats imperials es concentraven cada vegada més en la defensa
de les fronteres de l’Imperi. Feia temps que la pressió al
limes donava senyals d’emergència militar. Molts dels emperadors-usurpadors s’havien avesat en l’exèrcit —apostat perennement en els campaments des de Britannia
fins a Moesia—, alguns germànics ja formaven part de les
tropes romanes i l’emperador es recloïa en el segur port
de Ravenna.
D’alguna manera, les institucions presentaven símptomes d’esgotament i, en general, els propis ciutadans
començaven a intuir, potser, la proximitat de la fi d’un
cicle. Enmig de la creixent influència del cristianisme,
alguns governants recorren als vells déus reclamar-los
/ 15
[page-n-18]
ajuda i, encara que no era la primera vegada que l’Imperi
que romanien a la Gallia. Aqueixa col·laboració va propi-
s’enfrontava a una inestabilitat política tan apressant, el
ciar que, en la tardor de l’any 409, aquestes gents s’endin-
temor general pareixia cada vegada menys infundat.
saren a la península Ibèrica i, poc després, reclamaren el
Al començament del segle v, els hereus de Teodosi I
no debien trobar una situació millor i, després de la
repartiment territorial d’Hispania, en compliment d’uns
suposats acords, possiblement establits amb Geronci.
nova divisió de l’Imperi entre els seus fills, tornaran els
fantasmes no tan vells de la usurpació del poder. El 407,
Els «bàrbars» a Hispania
Constantí III s’alçarà a Britannia i des de la Gallia farà
«D’ací parteix la funesta pèrdua de les Hispànies».
front a Honori i a la suposada oposició d’Hispania, on
Amb aquesta frase, el teòleg i historiador hispà, Orosi, vin-
persistia l’escull polític de part de la dinastia teodosia-
cula la caiguda de les províncies hispanes al conflicte po-
na. A Lusitania, la província més occidental de l’Imperi,
lític i militar deslligat després de la usurpació de Constantí
es reunia una milícia de serfs i llauradors per a fer front
i el cúmul de decisions que es van succeir tot seguit.
a l’usurpador, per part dels joves Dídim i Verinià, rics te-
Sens dubte, la pràctica desprotecció d’Hispania davant
rratinents amb possessions a Lusitania, emparentats amb
d’aquests bàrbars, a pesar dels repetits intents d’Honori
l’hispà Teodosi I (379-395). Fins i tot la capital on es tro-
per restituir el control de les províncies occidentals, impe-
bava el vicarius o governador de les Hispànies —Augusta
dirà a la fi retornar els seus antics dominis hispans.
Emerita—, pareixia desprotegida militarment; no oblidem
Un altre testimoni d’excepció, Hidaci de Chaves, bis-
que la mateixa península Itàlica es trobava amenaçada i
be d’Aquae Flaviae, contemporani d’aquell i protagonista,
la pròpia Roma serà presa pel got Alaric, el 410. Però pot-
a més, d’alguns dels fets més rellevants, va narrar com cap
ser el primer objectiu d’aquest exèrcit servil reclutat pels
altre historiador tot el que va succeir en aquells anys. Dels
lleials parents d’Honori va ser combatre els bàrbars que,
bàrbars que van travessar els Pirineus, esmenta els sueus,
poc abans, l’últim dia de l’any 406, havien travessat les
vàndals —asdings i siliges— i els alans. Conformen una part
fronteres imperials del Rin.
d’aquells grups que, desplaçats pels huns dels seus terri-
L’exèrcit de Constantí III ja albergava en les seues files
toris d’origen i, després de romandre llarg temps a la vora
honoriaci —soldats reclutats entre pobles bàrbars aliats—
dels límits de l’Imperi, van sobrepassar la frontera renana en
i, paradoxalment, seran ells els encarregats de defendre el
l’hivern del 406. Alguns d’ells ja eren coneguts dels romans.
pas dels Pirineus. En aquest punt, va resultar fonamental
És el cas dels sueus —en realitat un tronc ètnic de què forma-
el canvi de lleialtats mostrat pel lloctinent de Constantí
ven part nombroses tribus—, a què s’havia enfrontat el ma-
fins llavors, Geronci. Aquest havia acompanyat al seu fill
teix Juli Cèsar a les Gàl·lies. Els vàndals, de l’altra banda, pro-
Constant en la seua campanya hispana, però en un gir es-
cedien de l’àrea que havia ocupat la Dàcia i l’actual Txèquia, i
tratègic va poder facilitar el pas d’alguns grups germànics
els alans debien ser oriünds de l’entorn de la mar Negra.
16 /
[page-n-19]
Hispania durant les grans migracions del segle v:
esquerra: repartiment de les províncies en 411 entre sueus,
vàndals —asdings i silinges— i alans; dreta: àmbit d’influència
del regne sueu en l’època de Requila (438-448).
El 411, aquests grups es reparteixen quasi tots els
ment. Els primers patiran una dura derrota i es veuran
territoris hispans. Als alans, potser els més nombrosos,
obligats a posar-se sota la protecció dels seus veïns del
tocaran en sort les províncies Lusitania i Carthaginensis;
nord, els vàndals asdings, amb Gunderic al capdavant.
als sueus i vàndals asdings, la Gallaetia, i als vàndals
Potser pel temor que els visigots prengueren el con-
silinges, la Baetica. Quedarà fora d’aquest repartiment
trol peninsular després d’acabar amb tots ells, Constanci
la Tarraconensis, reservada probablement per la seua
promou la seua retirada d’Hispània, on queda una situa-
importància estratègica, més pròxima a la Gallia i el pas
ció de precari domini sobre aqueixes províncies. De fet,
cap a Roma.
per aquelles dates —de l’any 418 al 420—, reapareix la fi-
El període que hi segueix resulta bastant desconegut
gura del vicarius, de nom Maurocello. Entretant, no van
i les notícies són quelcom inconnexes. El got Vàlia aconse-
haver de cessar les campanyes de saqueig per part dels
guirà un pacte amb Constanci —general al comandament
vàndals a la Carthaginensis i l’emperador en reforça els
de les tropes d’Honori— el 416, a fi de combatre els alans
efectius per a reduir els bàrbars, però també per a contra-
i els vàndals silinges, a Lusitania i a Baetica, respectiva-
restar el poder de l’usurpador Màxim, establit entre ells.
Les migracions germàniques a Hispania. Francisco Javier Heras Mora
/ 17
[page-n-20]
Una altra de les fites rellevants d’aquests anys va ser
Aquest últim protagonitzarà un transcendental canvi
el pas d’aquests vàndals al nord d’Àfrica (l’any 429), no sen-
de rumb després de l’abdicació del seu pare, en empren-
se retrocedir abans fins a Lusitania, on un grup de sueus
dre una política expansionista que li fa mirar cap al sud,
saquejava la província. El seu capitost, Hermigar, morirà
Lusitania, Baetica i Carthaginensis. La clau d’aquesta ex-
ofegat al Guadiana, probablement després d’assaltar la
pansió territorial es troba a Mèrida. El 439 pren la ciutat
capital, Emerita. Quan Hidaci parla que Hermigar cau-
i des d’ací enceta successives campanyes que el situen
sa ofensa a la màrtir d’Emerita, des de la perspectiva
a Myrtilis —estratègic port fluvial al Guadiana— i Hispalis
d’un religiós, pot significar que va saquejar la ciutat,
—Sevilla— l’any 441, en un clar intent per apoderar-se de
almenys les àrees perifèriques, en el cas que hagueren
les províncies meridionals d’Hispania.
resistit les seues muralles un hipotètic assalt per part
d’aquests sueus.
Sens dubte l’elecció d’Emerita posseeix un accentuat simbolisme polític i adquireix un enorme significat
quant als seus objectius. Emerita, com a residència del
El regne sueu i la seua seu a Emerita
governador de la Diocesis Hispaniarum, comportava la
La intervenció dels aliats visigots i de les tropes im-
capitalitat política i administrativa de la Hispania tardo-
perials a Hispania hauria significat un canvi en els equi-
romana, si més no teòricament. Sens dubte, la presa de
libris de poder entre els bàrbars assentats ací des de feia
la ciutat constitueix un colp d’efecte i, en apoderar-se’n,
ja dues dècades. Els acords ‘foedus’ aconseguits amb els
poguera estar reclamant per a sí un paper hegemònic a la
visigots, aliats ‘foederati’ permetran a l’emperador un
Península. La seua expansió immediata cap a les provín-
cert control a Hispania; en canvi d’això, permetrà el seu
cies limítrofes pot confirmar aquesta possibilitat.
assentament al sud de la Gallia. Els sueus —segons el
Però aquesta cort règia establida a Mèrida no s’allar-
Cronicó d’Hidaci— continuaven amb les seues accions
garà en el temps ni transcendirà l’impulsor d’aqueix pro-
de saqueig en el nord-oest, quelcom indicatiu potser
jecte territorial. Requila mor quasi una dècada després,
que encara no disposaven d’una base estable, a pesar
l’any 448, a Emerita, segurament convertida en la primera
d’aquest temps transcorregut. Reclosos en el territori
residència estable dels sueus a la Península. Encara en
assignat el 411, es mantenien al marge de les autoritats
aquest curt període, podria determinar-se una manifesta
imperials i de l’abast dels visigots. Les notícies que ens
voluntat d’establiment durador, ara només truncada per
arriben al llarg de la dècada del 430, tenen a veure amb
la mort del rei. El seu fill, Requiari, pren la successió en
les repetides denúncies per part dels locals i els intents
unes circumstàncies no ben aclarides per Hidaci, que po-
de mediació del propi bisbe de Chaves. Ja en aqueix
drien haver de veure amb una imprecisa oposició entre
temps coneixem el nom del seu rei, Hermeric, i el del seu
«els seus» ‘gente sua’, probablement en al·lusió a la seua
fill i successor, Requila.
família. Resolta aqueixa possible resistència o preses les
18 /
[page-n-21]
cauteles degudes, el nou rei emprén un camí diferent al
seu escàs detall o simplement el seu silenci, tampoc no
del seu predecessor i retorna cap als seus territoris de par-
ajuda massa a distingir-ne el rastre. No ho fa, per exem-
tida a la Gallaetia.
ple, la transmissió apocalíptica d’Hidaci, que ens obliga a
En aquests moments, la península Ibèrica es troba-
prendre amb la màxima cautela part del seu detall tràgic.
va dividida en dos. D’un costat la Hispania precàriament
Amb tot, no falten empremtes d’actes punitius que
controlada per l’Imperi —les províncies Tarraconensis i
afecten els barris perifèrics de les ciutats, precisament
Carthaginensis— i, de l’altre, la part occidental, subjecta
les àrees més exposades a un atac eventual. Monuments
d’una manera o una altra en poder del regne sueu, que
funeraris destruïts, edificis tràgicament desplomats i
fixarà la seua seu a Braga, en l’extrem nord portugués.
defenses restaurades i posades a prova. Escassegen, no
En realitat, pactes posteriors acordaran la renúncia dels
obstant això, els indicis directes de la presència de grups
sueus a aquesta província oriental a favor de l’Imperi.
estrangers a la península Ibèrica durant les migracions del
Després de la mort de Valentinià III, Requiari entendrà
segle V, on els més rotunds arguments arqueològics pro-
extint l’acord i impulsarà la seua acció cap aquells terri-
cedeixen de l’àmbit funerari. Evoquem la coneguda spata
toris. L’execució de Requiari el 456, després de l’intent per
d’una tomba de Pax Iulia (la portuguesa Beja), o les peces
expandir la seua influència cap a l’est, va desencadenar
de Beiral (Ponte de Lima, Portugal) o l’Albaicín (Granada).
l’efecte contrari, constrényer les fronteres sueves i refer-
Però, fins a la data, el conjunt més significatiu de soterra-
mar l’hegemonia del regne visigot de Tolosa en la resta
ments en aquest sentit procedeix de Mèrida. Les joies,
d’aquella que ja era de facto l’extinta Hispania romana.
passadors i acabaments auris dels tocats constitueixen un
ornament característic i inconfusible del vestit aristocràtic
L’empremta arqueològica
femení dels protagonistes d’aquestes «grans migracions».
Es pot pensar que tot aqueix escenari de saqueig,
Històricament, aquestes circumstàncies troben perfecte
d’assalt i d’exèrcits en moviment haguera deixat rastre en
encast en aquella efímera sedes regia, entre 439-448, que
els estrats de les nostres ciutats romanes. Però la veritat
el rei sueu havia establit a Augusta Emerita, la vella capital
és que l’empremta arqueològica resulta encara esquiva-
lusitana i que fora primera ciutat d’Hispania.
ment i summament imprecisa, insuficient per a avaluar
A partir de mitjan de la cinquena centúria, es fan més
l’autèntic impacte de les migracions de la primera meitat
comunes les sepultures amb armes i indumentària al·lòc-
del segle V a Hispania. I és que, moltes vegades, no acon-
tona: Durató, Castiltierra, El Carpio de Tajo o Mare. Però
seguim deslligar determinats signes d’abandó i destruc-
aquests cementeris ja estaran vinculats als visigots, un al-
ció del procés natural de desarticulació urbana, propis de
tre poble estranger d’origen germànic, que va trobar aco-
l’esgotament del model social i polític romà. La narració
modament en la insuficiència militar d’un Imperi romà en
històrica contemporània a aquests esdeveniments, pel
clar declivi.
Les migracions germàniques a Hispania. Francisco Javier Heras Mora
/ 19
[page-n-22]
[page-n-23]
La diàspora dels visigots
Albert Vicent Ribera i Lacomba
ICAC
Trobem la primera menció sobre visigots probablement en
l’historiador Tàcit, a finals del segle i dC, quan parla del poble germànic dels «Gothones». Ptolemeu, en el segle ii dC,
els situa al litoral bàltic de Polònia. Segons l’historiador
got Jordanes, més tardà, del segle vi, els seus orígens devien estar a l’illa de Scandza (Escandinàvia) des d’on potser havien emigrat cap al sud. Però aquesta notícia deu
entrar en el camp de la llegenda, encara que avui hi ha
l’illa de Gotland, a la mar Bàltica, entre Suècia i Letònia.
L’arqueologia del nord de Polònia ha identificat
la cultura de Willenberg-Wielbark en aquesta zona i en
aquest període, i hi ha la possibilitat que corresponga als
primers gots. Cap al segle ii dC van emigrar al sud-est fins
arribar a Ucraïna, des d’on van entrar en contacte amb les
fronteres de l’Imperi romà a la Dàcia (Transsilvània) i el
baix Danubi.
La seua existència i la seua bel·licosa presència es
van fer més que evidents a partir de mitjan del segle iii dC,
quan van realitzar nombroses, massives i violentes incursions de saqueig a Dàcia, els Balcans i Àsia Menor. En
unes d’aquelles, el 251, van derrotar i van matar l’emperador Deci, a Abritus (Bulgària). Va ser la primera vegada
que un emperador romà moria en el camp de batalla a
les mans dels bàrbars, però no seria l’última a les mans
dels gots. Les seues terribles corregudes van continuar a
partir de llavors fins que, el 269, l’emperador Claudi II els
va derrotar de tal manera a Naissus (Nish, Sèrbia) que va
ser anomenat «el Gòtic», i va venjar amb escreix la mort
del seu predecessor.
Aquests coneguts atacs i combats del segle iii van
ser grans incursions de saqueig per a aconseguir botí i esclaus, i no van significar cap trasllat de població des de les
seues bases a la plana ucraïnesa.
◁ Solidus de l’emperador Valente encunyat a Tessalònica,
entre 364-367 dC.
/ 21
[page-n-24]
Visigots i ostrogots cristianitzats
Les fonts històriques dels segles iii i iv dC ja van diferenciar dos grups entre els gots, els greutungs, instal·lats
més cap a l’est, i els tervings a l’oest o, el que és el mateix, els ostrogots i els visigots. Aquests últims estaven en
contacte directe amb la frontera danubiana de l’Imperi i
segurament devien ocupar part de l’antiga província de
la Dàcia, l’actual Transsilvània, abandonada per l’emperador Aurelià, cap al 270. A Romania, Moldàvia i Ucraïna es
va estendre l’anomenada cultura Txèrniakhov o Sântana
de Mureş, que devia correspondre als gots del segle iv.
L’estat de guerra amb els romans després del desastre de Naissus va continuar intermitentment, encara
que els gots van ser contundentment derrotats novament per l’emperador Constantí que, curiosament, havia nascut a Naissus.
Però al llarg del segle iv no tots els contactes van ser
violents, com demostra l’evangelització que va concloure
amb la seua conversió al cristianisme de la mà del bisbe
got Úlfila (341-348). Com aquest important succés va tindre lloc durant el regnat de Constanci II, que va imposar
el credo arrià a l’Imperi, els gots van adoptar i van assumir
amb fermesa aquesta variant cristiana, que va ser consiJoseph Noël Sylvestre. El saqueig de Rome el 410 pels Bàrbars, 1890.
Oli sobre tela, 197 x 130 cm. © Musée Paul Valéry.
derada herètica diversos anys després i pràcticament va
desaparéixer del panorama religiós romà. Però els gots, i
altres pobles bàrbars que l’havien adoptada, com els vàndals, s’hi van mantindre i es va convertir en una espècie
de tret d’identitat de la nació goda enfront dels romans.
En aquesta conjuntura, a mitjan segle iv, es va consolidar un ampli i poderós estat got a Ucraïna, regit per
l’ostrogot Hermanaric. No obstant això, va tindre curta
22 /
[page-n-25]
vida degut a la sobtada aparició dels huns des de l’estepa
asiàtica, que van sotmetre els ostrogots durant un segle i
van provocar la migració dels visigots/tervings cap al sudoest, cap a l’Imperi romà.
Els visigots/tervings entren a l’Imperi romà:
pau i guerra. Adrianopolis
En arribar a la frontera danubiana, ara com tot un
poble en moviment que fuig de feroços enemics, els líders
visigots van sol·licitar de les autoritats romanes d’entrar
al territori imperial per instal·lar-se pacíficament on se’ls
assignara, que va ser la mateixa província per on havien
entrat, la Moesia Secunda, al nord de l’actual Bulgària, a la
vora del Danubi. Aquest trasllat pactat i pacífic del poble
visigot va tindre lloc el 375.
Però una vegada allí, la situació va anar empitjorant
des del principi, pel fet que les autoritats romanes van
sotmetre a privacions aquesta massa d’emigrants a la
qual van arrabassar els subministraments i la van portar
a la fam canina, tal com narren els mateixos historiadors
romans. Aquesta conducta d’autèntica extorsió, duta a
terme per iniciativa pròpia d’alguns alts funcionaris corruptes, va provocar la sublevació general dels nous assentats.
La derrota de les tropes romanes locals i l’arribada
de nous contingents bàrbars de més enllà del Danubi
Francisco de Vogue. Euric, rei visigot (420-484), 1750.
Pedra calcària, 285 x 120 x 110 cm. Plaça d’Orient, Madrid.
© Foto: Antonello Dellanotte
van provocar la intervenció directa de l’emperador
Valente, que es trobava lluitant en la frontera persa. Al
capdavant de l’elit de l’exèrcit d’Orient, l’any 378 Valente
va ser derrotat i mort en la cèlebre batalla d’Adrianopolis, a Tràcia, prop de la mateixa Constantinoble. Aquesta
La diàspora dels visigots. Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 23
[page-n-26]
Gots
Ostrogots
Vi
si
go
ts
Vouillé 507
tolosa
Abritus 251
narbo
Visigots
massilia
Florentia 410
barcino
Roma
Saqueig de
Roma 410
24 /
Naissus 270
Adrianopolis 378
[page-n-27]
gran derrota, per a molts, va marcar l’inici de la fi del poder militar romà.
Primer van passar diversos anys pels Balcans i
Grècia, saquejant i lluitant, no sempre amb èxit, per l’ac-
La posterior arribada de l’emperador d’Occident,
ció del general romà Estilicó. Algunes vegades pactaven,
Gracià, amb un altre exèrcit, va permetre controlar
ara amb l’Imperi d’Orient, que va ser el primer afectat per
quelcom la situació i es va arribar a un tractat de pau el
les seues ràtzies, ara amb el d’Occident, que servien els
382, gràcies al qual els visigots es van instal·lar a Moesia
interessos d’un imperi contra l’altre. Finalment, l’Impe-
Secunda. A canvi d’això, havien de subministrar tropes
ri d’Orient se’n va alliberar i va facilitar el seu trasllat a
al debilitat exèrcit romà d’Orient, ara regit per l’hispà
Occident. El 401 van arribar al nord d’Itàlia, sempre llui-
Teodosi, designat emperador per Gracià.
tant i saquejant per a sobreviure.
Una dècada després hi hagué ocasió i necessitat
La seua arribada a Itàlia es va produir en un moment
d’aqueixes tropes godes per a lluitar contra un usurpador
molt delicat per a l’Imperi, aclaparat, a més, per les in-
a Occident. En la batalla decisiva, la del Frígid, el 394, els
vasions de sueus, vàndals i alans a la Gàl·lia i Hispània,
gots de l’exèrcit oriental, situats per Teodosi en primera
dels ostrogots de Radagais a Itàlia i les usurpacions de
línia, van portar el pes de la lluita i van patir gran nombre
Constantí i Geronci, a Britània i Hispània.
de baixes, unes deu mil, la qual cosa va provocar bastant
ressentiment en els supervivents, entre els quals es tro-
El saqueig de Roma, el 410,
bava Alaric.
el preludi a la fi d’un món
Des d’inicis del segle iv, Roma ja no era la capital real
Un poble de nou en marxa
de l’Imperi. Els emperadors a partir de Constantí, havien
L’any següent, el 395, va morir Teodosi com a únic
traslladat la seua residència a Milà, millor connectada, i,
emperador i l’Imperi es va tornar a dividir en dues parts,
després, a Ravenna, millor protegida. A més, la creació
ara definitivament, entre els seus dos fills, l’oriental per a
d’una nova Roma a Orient, Constantinoble, va suposar
Arcadi i l’occidental per a Honori.
una altra minva en la seua categoria. A partir d’aquest mo-
Molt ressentits per la massacre del Frígid i dirigits
per Alaric, els visigots es van rebel·lar i van reclamar
ment el valor de la Ciutat Eterna va ser més simbòlic que
real, però molt simbòlic.
millors terres, i va començar un llarg trajecte que en el
Sempre guiats per Alaric, al principi (402-403) van
transcurs d’un segle els portaria a instal·lar-se definitiva-
ser derrotats novament pel general Estilicó, que va ser
ment a Hispània.
recompensat amb el seu assassinat (408) per ordres de
l’insensat emperador Honori. A partir d’aquest moment,
els visigots van campar sense control per la península
◁ Migració dels visigots. Il·lustració: Espirelius.
La diàspora dels visigots. Albert Vicent Ribera i Lacomba
Itàlica i van assetjar diverses vegades Ravenna i Roma.
/ 25
[page-n-28]
Finalment, amb una certa complicitat des de dins, van
entrar a Roma l’agost del 410 i la van saquejar durant uns
quants dies.
El regne de Tolosa
Aquest nou pacte va tindre efectes més duradors i
va permetre els visigots disposar d’una base territorial
Aquest tràgic episodi va impactar psicològicament
estable durant quasi un segle, amb pau amb l’Imperi la
en tot el món conegut. Els cristians ho van veure com el
major part del temps. No obstant això, la política res-
preludi de la fi del món i un càstic pels pecats comesos.
pecte a Roma sempre havia sigut bipolar. D’una banda,
Els pagans, al contrari, ho van veure d’una manera dife-
hi havia una facció procliu a entendre’s amb l’Imperi i
rent: un càstic per l’abandó dels déus tradicionals.
a convertir-se en federats (aliats), que predominava
El botí va ser immens i entre els presoners es trobava
quan Roma encara era forta. D’una altra, hi havia un
Gal·la Placídia, filla de Teodosi i germana de l’inepte em-
altre grup clarament antiromà, que va augmentar el
perador Honori, tancat a Ravenna.
seu poder segons s’accentuava la decadència imperial.
La migració del poble visigot va continuar cap al
sud amb la idea de passar a la província d’Àfrica, l’actual
Ambdues tendències se solien rellevar en el poder, a vegades violentament.
Tunis, una de les províncies més riques de l’Imperi. Però
A conseqüència del tractat, els visigots es van conver-
Alaric va morir de malària prop de Cosenza, a Calàbria, i
tir en el braç armat de Roma a Hispània, on van derrotar i
el nou rei, el seu cunyat Ataülf, va canviar d’idea i es van
van reduir el regne dels sueus a Galícia i van expulsar els
tornar a dirigir cap al nord. Es conta que Alaric va ser so-
vàndals, que van passar a Àfrica, mentre la Tarraconensis
terrat en una gran tomba repleta dels tresors que havien
romania en poder de l’Imperi. Sempre al servei de Roma,
saquejat i que, perquè no fora espoliada, van desviar el riu
la seua participació va ser decisiva en la derrota d’Àtila a la
Busento perquè la cobrira.
batalla dels Camps Catalàunics, el 451, que cal considerar
Des d’Itàlia el poble visigot va arribar al sud de
tant una victòria visigoda com romana. Allí va morir el seu
França on es van instal·lar violentament i temporalment
rei Teodoric. Curiosament, en aquesta trobada bèl·lica els
el 412. El 415 van ocupar Barcelona on van crear una
ostrogots van lluitar al costat dels huns. Poc després, el
espècie de cort reial i Ataülf es va esposar amb Gal·la
453, va morir Àtila i el perill hun va desaparéixer tan sob-
Placídia. Després de l’assassinat d’Ataülf, els visigots,
tadament com hi havia aparegut, els ostrogots es van al-
regits pel seu germà Vàlia, van fer un nou pacte el 416,
liberar del seu jou i es van instal·lar a l’antiga província de
pel qual van tornar la viuda d’Ataülf, Gal·la Placídia; van
Pannònia (Hongria), des d’on es van traslladar a Itàlia a
abandonar el nord-est d’Hispània; es van instal·lar con-
finals del segle v.
troladament a Aquitània, al sud-oest de França, al vol-
La gradual decadència de l’Imperi d’Occident va ser
tant de Tolosa, i es van comprometre a lluitar contra els
aprofitada pels visigots per a augmentar el seu territori
enemics de l’Imperi.
sense que hi haguera majors desplaçaments de la seua
26 /
[page-n-29]
població. Fins i tot van arribar a imposar un candidat seu
com a emperador, Avit, bé que efímerament, entre 455456. Especialment expansiu, i antiromà, va ser el regnat
d’Euric (466-484), que va portar les seues fronteres al Loira
i al Roine, va ocupar la Tarraconensis i va tutelar bona part
de la península Ibèrica que, a excepció del regne sueu de
Galícia, s’havia convertit en un territori atomitzat i autònom, més o menys regit per les antigues elits romanes. En
aquests moments es degué produir la primera però encara minoritària emigració de visigots a Hispània.
La gran, i última, emigració visigoda a Hispània
Aquesta mateixa expansió per la Gàl·lia va entropessar amb la dels francs, que s’havien fet amb el control del
nord i l’est de França. El conflicte va resultar inevitable i
va acabar el 507 amb la derrota i mort del rei Alaric II, fill
d’Euric, a la batalla de Vouillé.
Aquest desastre va suposar l’eixida ràpida del poble
got del sud de la Gal·lia i el seu trasllat a Hispània. La catàstrofe per als visigots haguera sigut fins i tot major sinó
fora per la intervenció a favor seu del rei ostrogot Teodoric,
que va enviar tropes per a ajudar els seus «cosins» visigots
i, sobretot, per a defendre els drets del seu nét, encara
menor d’edat, Amalaric, fill d’Alaric II. Aquest intermedi
ostrogot, que va suposar la incorporació de nous contingents gots des d’Itàlia, va permetre conservar part de les
La diàspora dels visigots. Albert Vicent Ribera i Lacomba
possessions a la Gàl·lia, la Septimània (el Llenguadoc) i
va facilitar, a la major part del poble visigot, el seu trasllat
a la península Ibèrica. Alguns d’aquests nobles ostrogots,
Teudis i Teudisel, van arribar a ser reis. El nucli principal
de la població goda es va instal·lar a l’altiplà nord i a la
contornada de Toledo.
Durant la primera meitat del segle vi els visigots, uns
dos-cents mil, enfront d’uns sis milions d’hispans, es van
anar instal·lant a la major part de la Península, sobretot
a les antigues províncies Tarraconensis i Carthaginensis.
Però en bona part del territori la seua presència directa
es va reduir a les guarnicions de les zones frontereres i
de les principals ciutats, com Emerita, Barcino, Valentia,
Caesaraugusta, Hispalis i altres poques més, que jalonaven les principals vies de comunicació. La distribució
dels bisbats arrians dona una bona idea d’aquest control territorial.
Fins a la conversió al catolicisme, el 589, la societat
va estar molt separada per la barrera religiosa, però també per la prohibició de matrimonis mixtos i la segregació
real, en la pràctica, de la població hispana.
Els visigots, doncs, es van instal·lar com una elit demogràficament minoritària però dominant, que va monopolitzar els ressorts polítics encara que va compartir els
econòmics amb l’antiga jerarquia catòlica i les restes de la
noblesa latifundista romana.
/ 27
[page-n-30]
28 /
[page-n-31]
Els visigots davant
de l’espill de la història
Cristina Godoy Fernández
Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes
Després de la desaparició del regne visigot el 711, en
la derrota patida per les tropes del rei Roderic al riu
Guadalete, els diversos períodes històrics es miraran en
el reflex d’una època que enllaça l’esplendor del món
clàssic amb l’origen de la nació espanyola. La unificació
territorial i religiosa aconseguida pels visigots, sobretot
en l’època de Leovigild i Recared, i més tard amb Suíntila,
serà un reclam constant per als monarques posteriors
des de l’alta edat mitjana. Ja en l’època primerenca del
regne asturlleonés, els monarques es reivindicaven com a
legítims successors dels reis gots, i propiciaven la creació
d’un mite —el mite gòtic— a què es remetrà una vegada
i una altra, sempre que en la història d’Espanya es vulga
posar en relleu la unitat territorial i religiosa. És un espill
davant del qual es contemplaran tots els monarques dels
regnes peninsulars per a fer front els musulmans, durant
◁ Francisco de Vogue. Leovigild, rei visigot (568-586), 1750.
Pedra caliza, 285 x 120 x 110 cm. plaça d’Orient, Madrid.
© Foto: Antonello Dellanotte.
l’anomenada «Reconquista»; els mateixos Reis Catòlics i
fins els monarques de l’Imperi espanyol de la Casa d’Àustria es presentaran com a successors directes dels reis
gots: Rex Hispaniae, Rex Gothorum. La unificació de les
diferents corones hispàniques, com també la vinculació
amb el Sacre Imperi i l’hegemonia en diversos territoris
europeus configuraven una nova idea d’Espanya que havia d’estar territorialment cohesionada. I per això es va
optar pel model de «l’Espanya visigoda».
El mite del goticisme va adquirir en els temps de Felip II
plena rellevància per a justificar la legitimización de la nació
espanyola i de «la hispanitat», com a doctrina oficial de la cort
i per a enfortir el poder de la reialesa. En això es van esforçar
personatges com Juan de Mariana i Ambrosio de Morales.
El propi rei sentia una gran devoció per Hermenegild —el fill
díscol de Leovigild— qui, convertit al catolicisme, es va rebel·
lar contra «la tirania» del seu pare arrià. Aquesta posició, defensada per Jiménez de Rada, contravenia la versió isidoriana i oficial visigoda, i es fonamentava en la versió de Gregori
/ 29
[page-n-32]
els reis en l’Antic Testament, els reis visigots també es feien
investir pel metropolità de Toledo en la solemne cerimònia
de la unció règia. Però, en definitiva, la monarquia visigoda
no va inventar res de nou, sinó que va reeditar els pressupostos de la teologia política que Eusebi de Cesarea va idear per al primer emperador cristià Constantí. El rei Recared
va prendre aquest referent en la cerimònia de la conversió
del poble visigot al catolicisme en el III Concili de Toledo,
que va firmar, com a nou Constantí, com a Flavi Recared,
el praenomen de la dinastia constantiniana. Per a Felip II,
Hermenegild havia sigut el màrtir de la verdadera fe i model
del seu germà Recared qui va refermar el seu poder mentre
era rei «catòlic». Aquest era l’espill en què es mirava el monarca espanyol: una legitimización religiosa en els temps
convulsos del segle xvi de la Reforma catòlica i protestant.
Felip III va nàixer en la matinada de la festivitat de
sant Hermenegild i per aqueixa raó el seu pare li va posar
el nom de Felip Hermenegild. L’interés «per allò visigot»
es va estendre al llarg de tot el segle xvii com a model de
El rei Ataulf en Retratos de los reyes de España desde Atanarico
hasta nuestro católico monarca don Cárlos III ..., García de la Huerta,
Vicente Rodríguez (1734-1787), Manuel Mariano (1729-1802),
grav. Ibarra. © Biblioteca Nacional de España.
el Gran que va ser el primer defensor del martiri d’Hermenegild. La veneració de Felip II per Hermenegild com a màrtir
de la catolicitat va fer que el papa Sixt V autoritzara la seua
festa litúrgica a tot Espanya en el mil·lenari de la seua mort,
el 1586; finalment Hermenegild va ser canonitzat, per al seu
culte universal, el 1639, pel papa Urbà VIII.
El reflex que els Àustria buscaven en els reis visigots era
el del fonament teocràtic del poder reial. Així com Déu ungia
30 /
la unitat territorial, política i religiosa d’Espanya.
Amb l’entrada del segle xviii, la dinastia dels Borbó
va continuar proclamant-se successora dels reis visigots.
Es va establir com a primer monarca «espanyol», el rei
Ataülf, l’escultura del qual encapçala la sèrie de vint reis
espanyols a la plaça d’Orient de Madrid, esculpides a mitjan la dita centúria. La creació de la Reial Acadèmia de
la Història, el 1738, sota els auspicis de Felip V, va ser el
primer pas per a la creació d’una historiografia visigoda
des d’un punt de vista científic, que tractava de depurar
els mites i les faules que tant de pàbul havien aconseguit
en el visigotisme. Una bona mostra d’això és l’España
[page-n-33]
Sagrada del P. Enrique Flórez, publicada a partir del 1747.
L’admiració que el segle de les llums va sentir pel passat
visigot es va deixar entreveure també en la literatura i sobretot en el teatre neoclàssic.
Amb la Guerra de la Independència va ressorgir un
inusitat sentiment patri que es va refermar en un ideari
nacionalista amb una forta empremta romàntica que
s’havia anat construint des del segle xvi. L’obra fonamental és la de Modesto Lafuente (Historia General de España
desde los tiempos más remotos hasta nuestros días, 1851),
on defineix el concepte de nació ja en el regne visigot
sobre la base de la conversió en el III Concili de Toledo,
objectiu aconseguit gràcies a la predicació dels Pares visigòtics i el mestissatge de romans i germànics, gràcies al
consentiment de contraure matrimonis mixtos, promulgat per Leovigild.
Antonio Muñoz Degrain, La conversió de Recared, 1888.
Oli sobre tela, 350 x 55 cm. Arxiu del Senat.
© Patrimoni Historicoartístic del Senat.
El quadre mostra el moment de l’abjuració de Recared de
l’arrianisme en el III Concili de Toledo. Va estar a l’Exposició
Universal de París el 1889.
També en el segle xix —el 1858—, va ser trobat el Tresor
tachent, París, 1860), que considerava les corones com a dis-
de Guarrazar, les corones i creus d’or i pedres precioses del
tintives d’un origen germànic (francés) per a no tornar-les
qual es van convertir en una icona del visigotisme com a
a Espanya. La disputa pel tresor de Guarrazar va enfrontar
sinònim de l’origen de la nació espanyola. El tresor estava
ambdós governs, de manera que la reina Isabel II va pren-
compost per dotze corones i huit creus, més algunes peces
dre cartes en l’assumpte amb escàs resultat. Les corones no
soltes. Algunes en van ser venudes a Toledo i adquirides pel
van ser recuperades fins a l’Espanya de Franco, el 1941, en
govern francés; la resta va passar a formar part de les col·
el marc del govern col·laboracionista de Vichy.
leccions reials gràcies a la tenacitat de José Amador de los
Contemporàniament al pensament conservador del
Ríos, qui a més va aconseguir excavar el lloc on havia apa-
segle xix, es va desenvolupar un corrent pictòricohistòric
regut el tresor. El 1861 va publicar El arte latino-bizantino en
que recalava en els episodis medievals per a enfortir la
España y las coronas visigodas de Guarrazar on defenia un
idea de nació catòlica espanyola. Moltes de les obres pro-
concepte d’art genuïnament espanyol com a mescla dels
duïdes van formar part de la pinacoteca d’Isabel II i altres
estils romà i bizantí, alié a les pretensions de F. de Lasteyrie
es van exposar en edificis públics, com el Senat. Un dels
(Description du Trésor de Guarrazar, accompagnée des re-
més coneguts entre els de tema visigot és el quadro El
cherches sur toutes les questions archéologiques qui s’y rat-
Concili III de Toledo de Martí i Monsó, que va ser pintat per
Els visigots davant de l’espill de la història. Cristina Godoy
/ 31
[page-n-34]
a ser exposat en l’Exposició Nacional de 1862, o també el
tolicisme, unió dels pilars sobre els quals s’assentava el
de La conversió de Recared de Muñoz Degrain —amb la
poder del «Cabdill per la gràcia de Déu».
representació d’alguns elements del tresor de Guarrazar,
Durant el primer període franquista es va produir
per a donar-li un caire més «historicoarqueològic»— i que
una gran influència dels nazis en l’estudi i la recuperació
va ser portat a l’Exposició Universal de París de 1888.
del patrimoni visigot. Molts especialistes es van formar
La unificació de l’Església i l’Estat, l’altar i el tron,
en les universitats alemanyes, com Antonio Tovar, filòleg
eren les bases sobre les quals la monarquia havia sustentat
i historiador que va ser anomenat subsecretari de Premsa
el seu poder fins a principis del primer quart del segle xx,
i Propaganda el 1941, i per a qui els visigots havien sigut
—tenint com a model els reis visigots— fins que el triomf
els fundadors d’un imperi racial que va marcar el destí
de la II República, el 1931, va fer que Alfons XIII anara a
d’Espanya per la seua conversió al catolicisme. També en
l’exili. Amb l’alçament de Franco i la Guerra Civil, entre
el camp de la història de l’art i l’arqueologia, cal destacar
1936 i 1939, el pensament conservador es va reactivar de
Julio Martínez Santa Olalla, nomenat director general de
manera que va penetrar amb profunditat en la propagan-
la Comissaria d’Excavacions Arqueològiques, que seguia
da del Cabdill. L’aliança entre l’Església i l’Estat portaria
els models alemanys de l’Institut Arqueològic Nacional i
Espanya al denominat «nacionalcatolicisme», que actu-
Imperial (precursor de l’Institut Arqueològic Alemany de
ava alhora entre l’Exèrcit i l’Església contra uns enemics
Madrid). Martínez Santa Olalla va centrar les seues investi-
comuns: el comunisme i el bolxevisme. Aquesta ideologia
gacions en l’estudi dels aixovars funeraris dels anomenats
es transmetia a la població a través d’un ferri sistema edu-
soterraments germànics en necròpolis visigodes com la
catiu que defenia els principis del Règim.
de Castiltierra (Segòvia). Pretenia demostrar les relacions
En la utilització del període visigot per part del fran-
entre Espanya i Europa central durant el període visigot,
quisme, cal distingir-hi dues etapes: una primera, entre
per a establir un passat comú en els estats feixistes, base
1939 i 1944, en la qual es pretenia provar el germanisme
ideològica i racial de la política del moment. Cal desta-
d’Espanya i la puresa de la «raça», i, una segona, on da-
car respecte d’això el paper que va jugar l’Anhenerbe, una
vant de la imminent derrota de l’Eix italoalemany, a partir
societat pseudocientífica fundada el 1935 pels dirigents
de 1945, el règim de Franco es va retraure, i va encetar el
i ideòlegs del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany
període conegut amb el nom d’«autarquia». Si en el pri-
a fi d’investigar i ensenyar l’herència ancestral alema-
mer franquisme es primaven els estudis arqueològics
nya, en particular sobre la raça ària i el seu paral·lelisme
sobre l’arribada d’aquests avantpassats germànics per a
amb la raça germànica. L’Ahnenerbe estava governada
emparentar Espanya amb l’Alemanya nazi, després de la
per Wolffram von Sievers —condemnat en els juís de
derrota del III Reich el 1945, la mirada als visigots se subli-
Nuremberg—, i el 1940 va passar a dependre de la SS
maria per a destacar el seu paper per la conversió al ca-
(Schutzstaffel) dirigida pel Reichsfürer Heinrich Himmler.
32 /
[page-n-35]
En aqueix marc de col·laboracionisme i camaraderia, Martínez Santa Olalla va jugar un paper fonamental
en la visita que Himmler va realitzar a Espanya el 1940.
Van visitar l’Escorial; Toledo, com a capital visigoda i el
seu alcàsser, malparat durant la Guerra Civil, i, a Madrid,
els museus del Prado i l’Arqueològic Nacional; al MAN va
poder contemplar els materials procedents de les necròpolis visigodes, especialment de Castiltierra, molts dels
quals van acabar a Àustria, en ser enviats com a present
per Santa Olalla per a complaure Himmler, i encara no
han pogut ser recuperats.
Al final de la Segona Guerra Mundial, amb la victòria
dels aliats, la influència de la ideologia nazi disminueix i
el règim franquista es readapta. La mirada cap al visigot
havia de subratllar el pes de la seua conversió al catolicisme com a model teocràtic per a l’autoritat del Cabdill.
S’inicia el nacionalcatolicisme on l’Església catòlica va
tindre un protagonisme especial en la recristianització
de la població i l’exaltació del Cap de l’Estat, el poder del
Julio Martínez Santa Olalla i el Reichsfürer Heinrich Himmler
en octubre del 1940 en el Museu Arqueològic Nacional,
contemplant les peces visigodes de la necròpoli
de Castiltierra (Segovia). © Wikimedia Commons.
qual emanava directament de Déu. Els intel·lectuals van
El sistema educatiu es va impregnar de la ideologia
tornar la mirada a la historiografia romàntica de la sego-
nacionalcatòlica a través la Revista Nacional de Educación
na meitat del segle xix, recuperant discursos com els de
que es publicava mensualment i era distribuïda a totes
Marcelino Menéndez Pelayo o, fins i tot, l’univers pictòric
les institucions educatives, els ministeris, les universitats
historicista que recreava el naixement i el baptisme de la
i les escoles. Els visigots es feien familiars en l’univers dels
nació en el III Concili de Toledo. La mateixa ciutat va ser
espanyols —la necessitat d’aprendre’s la llista dels reis
objecte d’un programa de conservació i promoció patri-
gots!— a través dels manuals escolars, les revistes infantils,
monial, com l’Alcàsser on, per a la historiografia feixista,
postals, naips, anells, segells de correus, almanacs i fins els
s’havia escenificat la unitat espanyola en l’època visigoda.
embolcalls de productes alimentaris com els xocolates.
Poc de temps després, el 1960, es va inaugurar el Museu
Les il·lustracions, inspirades en la iconografia romàntica
dels Concilis per a commemorar la ciutat on havia nascut
vuitcentista, eren les mateixes que molts de nosaltres con-
«la unitat moral d’Espanya».
servem encara a la retina en pensar en els visigots.
Els visigots davant de l’espill de la història. Cristina Godoy
/ 33
[page-n-36]
34 /
[page-n-37]
Toledo:
la ciutat del Rei
Jorge Morín de Pablos, Departament d’Arqueologia d’AUDEMA
Isabel M. Sánchez Ramos, UCL Institute of Archaeology
La ciutat de Toledo i el seu territori atresoren un seguit
de restes materials de valor excepcional que són la conseqüència més visible d’un ric passat. La seua presència
serveix per a recordar que estem davant d’una de les
poblacions més importants i complexes de la península
Ibèrica, després d’haver-se convertit en capital simbòlica
d’immensos imperis, de grans i diferents regnes o de moltes altres demarcacions de caràcter civil, religiós o militar,
que van crear els seus propis programes arquitectònics,
de vegades sobre els mateixos immobles, i n’han deixat la
corresponent empremta.
Aqueixa importància, mantinguda al llarg dels temps,
té com a gran referència la capitalitat visigoda, la ciutat
del Rei. Va ser llavors, en els anys centrals del segle vi,
quan Toledo va començar a destacar en el conjunt de les
ciutats de la península Ibèrica, tot i que encara tardara
◁ Detall del Codex Vigilanus amb la representació de Toledo.
Biblioteca de l’Escorial.
prop d’un segle a consolidar-se per deixar pas a l’urbs regia visigoda que descriuen les fonts.
Va ser en aqueix moment, quan coincideix amb la
formació del primer regne autènticament hispà de la història, quan Toledo va deixar de ser una ciutat més, per a
convertir-se en el centre simbòlic d’una entitat política destacada i excepcional a l’Europa del seu temps. La principal
conseqüència d’aqueixa promoció va ser la construcció de
grans complexos arquitectònics que, moltes vegades, van
prendre com a exemple les construccions imperials i van
provocar un important canvi en l’aspecte de la població.
La consecució d’aquest rang privilegiat va comportar la completa reorganització interna de la ciutat, que
va adquirir un nou aspecte de què només coneixem expressions molt parcials. De fet, les poques restes que es
coneixen, mostren que Toledo es va transformar en una
autèntica capital i, com a tal, en el centre polític, administratiu i religiós de l’Estat visigot. Una formació política ben estructurada, que es va convertir en un dels pocs
/ 35
[page-n-38]
volupament d’un focus cultural que es va convertir en el
suport ideològic del regne, i va demostrar la seua capacitat per a fer arribar els seus plantejaments i idees a la
resta del continent. En ell van participar figures destacades com Julià, Eugeni o Ildefons de Toledo, que es van
convertir en una referència indispensable en la cultura
europea de l’alta edat mitjana.
Aquesta escassetat de restes immobles a la ciutat
contrasta amb la importància de què coneixem en el
seu territori més immediat —Santa Maria de Melque, Los
Hitos, Sant Pere de la Mata, Guarrazar, etc.—, que es va
convertir en un espai privilegiat, tan mític i específic com
ho va ser la pròpia capital. Allà es conserven alguns espais
que permeten realitzar una bona aproximació a la imatge
que van presentar alguns dels monuments més destacats
Rei visigot del Códex Vigilanus o Albeldensis.
Reial Biblioteca del Monestir de Sant Llorenç de l‘Escorial.
© Patrimoni Nacional.
regnes que es van consolidar en el panorama polític europeu després de la caiguda de l’Imperi romà. Al seu cap es
trobava un monarca que basava el seu poder en l’existència d’una organització estatal plenament desenvolupada
i, també, en el domini de la capital i de les seues institucions, que eren aquelles que legitimaven el seu poder.
Un fet aquest que explica la necessitat de construir grans
edificis administratius on instal·lar l’aula règia i diferents
palaus en què albergar els seus principals membres civils
i eclesiàstics amb ella relacionats, incloent-hi, en aquest
cas, els primers bisbes primats d’Hispània.
Al seu costat van créixer grups de funcionariat i monjos que van ser els responsables de la formació i desen36 /
de la ciutat en els segles vi i vii.
Encara que els precedents ja es poden trobar en època de Teudis i Atanagild, indubtablement va ser durant el
regnat de Leovigild (568-586), quan Toledo es va convertir
en la seu permanent de la cort visigoda. Gran part de l’èxit
de l’elecció de Toledo com a sedes regia va tindre a veure
amb la seua privilegiada situació geogràfica al centre peninsular i en el punt de gual del Tajo, una situació excepcional que feia de la ciutat un important nuc de comunicacions. Toledo comptava també a favor seu que no s’haguera
vist afectat pels desordes del segle v que havien portat
la ruïna a altres ciutats de l’interior de la Península, i que
mantinguera en peu encara bona part de les infraestructures urbanes d’època romana, com també una bona organització municipal i episcopal. La seua centralitat i allunyament d’altres poders li atorgaven avantatge sobre altres
[page-n-39]
seus com Narbona o Barcino, alhora que el seu fosc passat
com a simple municipi romà no li suposava una rèmora,
5
com va succeir, per exemple, amb Emerita, antiga capital
de la Diocesis Hispaniarum. Un últim aspecte que no ha de
menystindre’s per a comprendre l’elecció de la ciutat del
Tajo com a sedes regia visigoda ve donat per l’assentament
dels contingents poblacionals visigots en la zona central de
la Península, tal com deixa palés el mapa de distribució de
6
1
necròpolis amb elements d’aixovar d’estil danubià.
La ciutat: el nucli palatí i el conjunt episcopal
2
2
7 3
4
Els estudis arqueològics realitzats en els últims anys
han donat a conéixer una sèrie de complexos arquitectònics i destacades peces sumptuàries dels segles iv i v
que demostren la importància de la ciutat en el panorama peninsular. Durant aquesta etapa, i com a resultat del
procés de transformació produït en el paisatge urbà, es
van abandonar molts dels antics espais públics alhora
que van sorgir nous conjunts, generalment —però no exclusivament— eclesiàstics, que reflecteixen de forma ostensible el caràcter urbà de les poblacions de major rang.
Aquest és el cas, per exemple, de les muralles i dels immobles destinats a l’administració de l’Estat, com també
Planta de Toletum en l’època visigoda (segles vi-vii)
© Projecte Sedes Regia Toletana.
1. Proposta d’ubicació de la ecclesia de Santa Maria (grup episcopal);
2. Escultura i mobiliari litúrgic asociat al grup episcopal de l’època
visigoda (carreró de Sant Ginés i convent de Sant Pere Màrtir);
3. Proposta de situació de la Ecclesia praetoriense (Església de Santa
Maria del Alficén?); 4. Proposta de localització del palatium visigot
(alcàsser-hospital de Santa Creu-convent Santa Fe); 5. Construccions
residencials de la zona nor-occidental extramurs (Vega Baja); 6. Possible
ubicació de la basílica de Santa Leocàdia i necròpoli tardoantiga.
el de les noves esglésies i catedrals, símbols del creixent
poder adquirit per l’Església al llarg d’aquestes centúries.
L’estructura urbana de Toledo durant el període visigot reflectix efectivament aqueixa dualitat, amb un nucli pretorià centrat en el conjunt palatium-basílica dels
Sants Apòstols Pere i Pau i un altre d’eclesial vinculat al
grup episcopal dedicat a Santa Maria. Precisament la ciutadella o praetorium es devia disposar en la part alta de
Toledo: la ciutat del Rei. Jorge Morín de Pablos i Isabel M. Sánchez Ramos
la ciutat, pel que fa al control del pont sobre el Tajo, en
una disposició urbana que devia perdurar posteriorment
en època islàmica. L’església dels Sants Apòstols Pere i
Pau apareix en les fonts literàries íntimament vinculada al
pretori i a la monarquia. Com a tal, la basílica dels Sants
Apòstols era escenari de la cerimònia de benedicció de
l’exèrcit abans d’una campanya militar i de l’ordinatio
/ 37
[page-n-40]
principis dels reis visigots, dos actes que venien a mostrar
Quant als elements d’escultura monumental, hi
el caràcter consagrat de la institució monàrquica goda.
destaca la concentració en l’àrea de la porta/pont d’Al-
Aquesta basílica va ser, a més, seu d’un breu bisbat palatí
cántara-alcàsser un seguit de relleus decorats amb
creat per Vamba (672-680). És important subratllar la sor-
discos o medallons que tanquen un motiu de gallons.
prenent decisió del monarca de crear un nou bisbat a la
Aquest tipus de decoració caldria posar-la en relació
ciutat (mesura que va en contra de les disposicions eclesi-
amb l’emplaçament en la zona d’un magne conjunt ci-
àstiques i que com a tal va ser derogada en el XII Concili,
vil que només cabria identificar amb l’antic palatium
celebrat el 681), perquè certifica la situació de duplicitat
got. Aquests motius de gallons són estranys dins de
—amb una seu catedralícia i una altra palatina— que viu
l’art hispanogot, encara que d’alguna manera recorda
l’urbs per aquesta època.
el tema de les veneres tan apreciades en la iconogra-
Hi ha dos aspectes més d’aquesta església pretoria-
fia del moment, en edificacions de prestigi com el pa-
na que són interessants d’assenyalar. Tenint en compte
lau de Pla de Nadal (Riba-roja de Túria, València). En
l’ascendent que Constantinoble sempre va tindre sobre
el mateix sentit parlaria el descobriment d’importants
la cort visigoda, resulta significatiu que aquesta església
exemplars d’escultura decorativa en la zona, com els
no actuara com a panteó regi a imitació de la basílica
frisos amb encreuaments inscrits en estreles de rom-
constantinopolitana dels Sants Apòstols. L’exemple de
bes alternats amb discos de gallons. D’aquesta zona
la basílica fundada per Constantí va ser seguit després
també procedix un magnífic sostenidor d’altar decorat
per algun rei bàrbar com el franc Clodoveu a París, però
amb creu gemada i a l’Hospital de Santa Creu es va
no hi ha constància expressa que això fora així en el
descobrir una imposta que presenta idèntica decora-
cas toledà. Al contrari, se sap que la basílica de Santa
ció de tipus àulic que hem assenyalat en les peces de
Leocàdia, que va actuar com a panteó episcopal, va ser-
l’entorn de la porta d’Alcántara (encreuaments inscrits
vir també, segons fonts tardanes, com a mausoleu dels
en estreles i gallons), com també un fragment de pla-
reis gots. Així mateix, cal subratllar també que, mentre la
ca-nínxol en petxina d’extraordinària execució, peça
basílica constantiniana dels Sants Apòstols estava dedi-
que sens dubte presidia la decoració d’un important
cada al col·legi apostòlic amb el propi emperador com a
temple, molt possiblement el mateix a què pertanyeria
isapostolos, la basílica toledana estava tan sols sota l’ad-
l’altar abans esmentat.
vocació dels Sants Pere i Pau, patrons de la seu de l’Im-
Unes altres troballes disperses suggereixen així
peri occidental i de les gents (entre les quals es compta-
mateix la localització en aquesta zona d’una important
va la gens gothorum), el que només pot entendre’s com
construcció religiosa: un cancell amb la imatge simbòli-
una manifestació d’independència política del regne got
ca de sant Lluc trobat al passeig del Mirador —que evi-
davant de Constantinoble.
dentment formava part d’una sèrie de quatre cancells del
38 /
[page-n-41]
Tetramorfs—, un grup de fragments de cancells amb arcs
sobre la resta dels bisbats hispans i aconseguint fins i tot
imbricats i trifolis de clara inspiració d’Emerita, una altra
arrancar al poder real la prerrogativa d’intervenció en el
placa-nínxol d’estil classicista decorada amb la imatge
nomenament de nous bisbes.
d’un templet, etc. A aquest nombrós grup cal afegir a més
Pràcticament res s’ha conservat de l’antic complex
un conjunt de vuit capitells visigots reutilitzats al pati de
catedralici d’època visigoda. No obstant això, se sap
l’Hospital de Santa Creu. Totes aquestes són peces d’in-
amb una certa seguretat que, com moltes altres del seu
discutible qualitat i permeten intuir la procedència d’un
temps, l’església catedral estava dedicada a Santa Maria
conjunt arquitectònic de prestigi i que, segons la nostra
Mare de Déu. Com s’ha dit, no es conserva res de la fà-
opinió, només cal identificar amb l’antic pretori visigot i el
brica original, si bé tot fa pensar que l’antiga seu d’època
seu temple palatí annex.
visigoda estava emplaçada davall l’actual catedral gòti-
Com a complement i contrapés del pretori o pa-
ca i antiga mesquita aljama àrab, no sols per la tradicio-
lau civil es trobava el nucli catedralici, seu de l’autoritat
nal superposició d’espais sagrats dins de la ciutat, sinó
eclesiàstica i principal centre de culte de la ciutat. Al llarg
perquè hi ha constància literària que l’any 871 encara
de la setena centúria el bisbat de Toledo va aconseguir
hi havia una església contigua a la dita mesquita. Unes
de facto el rang de seu primada d’Espanya. Aquest títol,
prospeccions efectuades en la dècada dels vuitanta a la
no obstant això, no va ser aconseguit sinó després d’un
catedral pareixen confirmar l’existència d’una construc-
llarg procés en què el bisbe de la ciutat règia va haver
ció de planta de creu grega, amb la capçalera situada en
d’imposar-se a altres seus que, com Cartagena, Mèrida
el tram immediat a l’anomenat «pilar de la Descensió»,
o fins i tot la mateixa Tarraco, orgullosa de la seua fun-
que fa referència al lloc en què la Mare de Déu va po-
dació apostòlica paulina, posseïen a priori majors mè-
sar els seus peus amb motiu del miracle de la imposició
rits i antiguitat. Des del segle vi, almenys, el bisbe de
d’una casulla a sant Ildefons. Aquest miracle, que re-
Toledo havia obtingut ja el reconeixement exprés com
flectia el suport diví a la seu règia visigoda i convertia la
a metropolità de les seus de l’interior de la província
Mare de Déu en la principal patrona de la ciutat, ha sigut
Carthaginensis, on destacava la mateixa capital pro-
utilitzat des de llavors per a la defensa de la primacia to-
vincial llavors en mans dels bizantins. L’any 610, aquest
ledana. La seua representació figura en tots i cadascun
rang metropolità es va veure sancionat per un sínode de
dels espais religiosos vinculats a l’església toledana fins
bisbes reunits a l’efecte, les conclusions del qual devien
als nostres dies.
ser reafirmades poc després en un Decretum de ecclesia
D’altra banda, un epígraf conservat en una de les
Toletana pel propi rei Gundemar. A partir del regnat d’Er-
columnes de la catedral gòtica informa de la reconsa-
vigi, sent bisbe sant Julià (680-690), Toledo va aconse-
gració in catolico de la basílica de Santa Maria durant el
guir el títol de seu primada, imposant la seua dignitat
regnat de Recared, l’any 587, açò és, el mateix any de la
Toledo: la ciutat del Rei. Jorge Morín de Pablos i Isabel M. Sánchez Ramos
/ 39
[page-n-42]
conversió del monarca. Aquesta inscripció solemnitza la
devolució de l’església catedral feta pels arrians al culte
ortodox després de superada la crisi de la guerra civil que
va enfrontar Leovigild i el seu fill Hermenegild. La inscripció, que va ser traslladada en el segle xvi a un dels patis
de la catedral, resa així: «+ In nomine D[omi]ni consecra/
ta ecclesia S[an]cte Marie/ in catolico die primo/ idus aprilis anno feli/citer primo regni d[omi]ni/ nostri gloriosissimi
Fl[auii] Reccaredi regis era / dcxxv». La reconsagració del
temple al ritu catòlic va ser una de les mesures adoptades
per Recared abans de la seua conversió oficial l’any 589.
Es degue tractar, aleshores, d’una mesura de profund significat simbòlic que venia a clausurar el sínode de bisbes
arrians i catòlics on es van assentar les bases que culminarien posteriorment en la reunió, dos anys més tard, del
III Concili de Toledo, el sínode de la conversió oficial dels
gots a l’ortodòxia nicena.
També les peces d’escultura decorativa encastades
en el pròxim carreró de Sant Ginés es podrien relacionar
amb construccions vinculades a aquest nucli catedralici.
La decoració a base de veneres, abundant en aquest grup,
pareix correspondre’s amb un conjunt d’aquest tipus, ja
que és característica dels edificis de prestigi d’aquell moment i, com a tal, es troba en nombroses peces de la vila
de Pla de Nadal (Riba-roja de Túria, València).
△ Inscripció de la reconsagració de la catedral de Santa Maria.
Catedral de Toledo. © Projecte Sedes Regia Toletana.
◁ Credo epigràfic. Museu dels Concilis.
© Projecte Sedes Regia Toletana.
40 /
[page-n-43]
El grup episcopal devia incloure, a part de l’església
recció de Llàtzer i la curació de l’hemorroïssa) i una altra
catedral, el palau episcopal i algunes altres dependències
més de tipus baptismal (diàleg amb la samaritana). En
annexes a aquest, entre les quals hi havia un edifici des-
aquesta mateixa església, convertida en mesquita en
tinat al ritu baptismal, probablement dedicat a sant Joan
època islàmica, es conserva un important conjunt de
Baptista, segons era corrent en l’època, i al qual devia per-
peces decoratives d’època visigoda on destaquen nou
tanyer la placa-nínxol amb lletres apocalíptiques inverti-
pilastres, capitells i un bon nombre de frisos amb motius
des (tema de caràcter baptismal) i alguns materials cons-
decoratius molt concrets, que permeten suposar l’exis-
tructius més trobats en el transcurs de les excavacions del
tència d’un temple semblant al de Sant Joan de Baños,
veí convent de Sant Pere Màrtir.
a Palència: un temple que la major part dels investiga-
Dins de la ciutat, van haver-hi a més moltes altres es-
dors vinculen amb l’arquitectura toledana del segle vii.
glésies de què a penes res se sap o es conserva, de manera
Aquestes peces es troben disperses per diferents llen-
que és possible parlar d’una gradual cristianització de
ços de la construcció i tenen especial protagonisme en
la topografia urbana a mesura que la influència i el po-
la torre del temple, un antic minaret, en què s’agrupen
der de l’Església s’acreixia. Exemplars com les pilastres
nombrosos relleus decorats amb sèries de cercles que
de l’església de Santa Justa i del Salvador reten bon
formen quadrifolis.
compte d’aqueix interés benefactor de l’Església toleda-
Un origen semblant té el conjunt de peces decorades
na. La peça del Salvador, amb el seu repertori d’escenes
que es coneixen en l’entorn de l’església de Santa Eulàlia,
neotestamentàries, és a més un magnífic exemple d’un
en què destaquen els capitells i les peces reaprofitades
fenomen que va haver de ser molt freqüent en l’època,
en la construcció d’aquesta parròquia en el segle xii, com
però, que per desgràcia, a penes s’ha conservat: la deco-
també els frisos que es conserven i que formen la llinda
ració figurada. La pilastra mostra en una de les seues ca-
d’una portada a la plaça de la Creu, que recorden els que
res, dividida en diversos registres, diverses escenes de la
acabem de descriure a la torre d’El Salvador.
vida de Jesús que van poder inspirar-se en la decoració
d’algun sarcòfag paleocristià de taller romà, o bé formar
Els suburbis. La basílica de Santa Leocàdia
part d’un cicle homilètic ara per ara no aclarit, que apa-
i els palaus suburbans
reixia en algun exemplar manuscrit il·lustrat. En tot cas,
En la zona nord-oest del suburbi, en la denomi-
no hi ha dubte que el seu caràcter narratiu recorda l’art
nada Vega Baixa, s’emplaçava una important àrea fu-
paleocristià, si bé amb una factura un poc més tosca. Les
nerària que pareix desenrotllar-se a partir de finals del
representacions encarnen quatre escenes relacionades
segle iv o de principi del segle v. Hi destaca el conjunt
amb diversos episodis de la vida de Crist: tres d’elles de
de tombes trobat a l’actual passeig de la Basílica, que
tipus taumatúrgic (curació del cec de naixement, resur-
reaprofiten per a la seua construcció diversos elements
Toledo: la ciutat del Rei. Jorge Morín de Pablos i Isabel M. Sánchez Ramos
/ 41
[page-n-44]
Reconstrucció de
Toledo en la setena
centúria. Ilustració
de Albert Álvarez
Marsal, sota la direcció
científica de I.M.
Sánchez Ramos i
Jorge Morín de Pablos.
(© Urban landscape
of power in the Iberian
Peninsula from Late
Antiquity to the Early
Middle Ages’).
funeraris procedents d’alguna necròpolis imperial. Tota
procedeixen la placa nínxol amb crismó i diversos frag-
aquesta zona, situada a l’oest de l’antic circ romà, es va
ments amb el Credo epigràfic.
veure afectada per una àmplia remodelació urbanística,
Durant aquesta època la Vega Baja va aconseguir un
conseqüència de la revaloració d’un xicotet culte local
cert desenvolupament urbà organitzat entorn de determi-
destinat a perpetuar la memòria de la verge i confessor
nats eixos viaris, de què es documenta una ocupació més
Leocàdia. La tradició ha identificat aquesta basílica amb
o menys intensa per a diferents usos domèstics i produc-
el lloc que avui ocupa l’ermita del Crist de la Vega, encara
tius. S’ha volgut veure en això una relació entre la con-
que és possible que en realitat el martyrium es trobara al
solidació del regne visigot al llarg de la setena centúria i
costat del circ, on antigues excavacions de Pere de Palol
la transformació constatada al suburbi nord-occidental,
van poder constatar l’existència d’un gran edifici amb
definida per una implantació urbanística monumental
contraforts, de manera que l’ermita potser era en realitat
i jerarquitzada que integrara espais de caire residencial,
el monestir associat a la basílica martirial. D’aquest espai
comercial i artesanal.
42 /
[page-n-45]
Els monestirs toledans
Com a testimonis del creixent poder de l’Església
i al mateix temps actuant com a defensa simbòlica de
l’urbs, Toledo es trobava rodejat de nombroses fundacions monàstiques. Sens dubte, el més famós dels monestirs toledans és el de Sant Cosme i Sant Damià o d’Agali,
on es va formar bona part dels bisbes toledans (Cixil.
Vita Ildephonsi, I 11). Allí es van educar figures tan insignes de l’Església visigoda com els sants bisbes Eladi,
Eugeni o Ildefons. La ubicació d’aquest cèlebre monestir és desconeguda a hores d’ara, encara que a partir de
l’etimologia del topònim s’ha especulat versemblantment amb la seua situació al costat de la calçada que
conduïa a les Gàlies (ad galiense iter). En els últims anys
s’ha suggerit el seu emplaçament en un lloc pròxim a La
Peraleda a partir d’algunes referències d’època medieval. Des del punt de vista arqueològic, s’han realitzat diverses propostes de localització, entre les quals destaca
aquella que el situa als voltants dels anomenats palaus
de Galiana. D’aquesta manera, l’almunia Al-Mansura o
Horta del Rei, ordenada construir entre 1043 i 1075 per
Al-Mamum, no devia ser sinó l’hereva històrica de l’antic
cenobi visigot. La proposta ens sembla molt probable,
per la seua situació a tocar de la calçada de les Gàlies i
per la pròpia riquesa agrària del lloc, com també perquè
és coherent amb algunes mencions literàries. El conjunt
taifa presenta a més una estructura arquitectònica ba-
Toledo: la ciutat del Rei. Jorge Morín de Pablos i Isabel M. Sánchez Ramos
sada en una planta de tipus bizantí que potser estava
inspirada en un conjunt anterior.
El segon dels monestirs esmentats en les actes de
l’XI Concili era el de Santa Leocàdia. Pareix lògic suposar
que, igual que succeïa a Mèrida amb el monestir de Santa
Eulàlia, es trobara situat al costat de l’església martirial
del mateix nom. El seu abat firma en segon lloc, probablement per tractar-se d’un monestir vinculat a una església de caràcter palatí com era Santa Leocàdia. Tenint en
compte que l’edifici excavat a la vora del circ va poder ser
la pròpia basílica martirial, aquest monestir va poder emplaçar-se sota l’actual ermita del Crist de la Vega, donant
la raó en part a la tradició generada entorn d’aquest lloc.
La resta del catàleg de monestirs toledans d’època visigoda és conegut únicament per les signatures
dels seus abats en l’XI Concili. Així, se sap que hi havia a
Toledo un monestir urbà dedicat a la Santa Creu que era
escenari de la translació d’una relíquia del lignum crucis
a la catedral durant la celebració de Pasqua. Un altre dels
monestirs toledans citats en les actes de l’XI Concili era
el de Sant Miquel, l’abat del qual apareix en les actes sinodals encapçalant l’ordo abbatum. És possible, donada
la condició de l’arcàngel sant Miquel com a protector de
la host celestial, que aquest cenobi es trobara prop del
recinte pretorià, potser com a complement monàstic de
la basílica dels Sants Apòstols. Finalment, les actes citen
el monestir de Santa Eulàlia.
/ 43
[page-n-46]
44 /
[page-n-47]
La fundació d’una nova ciutat:
Reccopolis
Pilar Diarte-Blasco, Manuel Castro-Priego, Lauro Olmo-Enciso
Projecte Arqueològic Recópolis. Àrea d’Arqueologia. Universitat d’Alcalá
En plena Celtibèria visigoda, per ordre de Leovigild, es
funda l’any 578 dC la ciutat de Reccopolis (Zorita de los
Canes, Guadalajara). Certament, no és l’única ciutat fundada en aquest moment, ja que com ens informen la
Chronica de Joan de Biclar i la Historia Gothorum d’Isidor
de Sevilla, altres dues ciutats es van erigir en aquest període al nord peninsular, a Vasconia: Victoriacum, fundada
pel mateix rei, i Ologicus per Suíntila (621-631 dC), que
romanen sense localitzar. No és casualitat que aquestes
ciutats es fundaren en moments crucials per a la consolidació del Regne visigot de Toledo, com en el cas de les
fundades per Leovigild (568-586 dC), o el d’Ologicus, quan
les campanyes de Suíntila van acabar amb les últimes
possessions peninsulars dels bizantins, l’any 625 dC. En
el cas de Reccopolis és probable que la voluntat règia de
dur a terme un projecte ideològic «imperial» a la manera
◁ Reccopolis en el context peninsular a començament
del segle vii dC. Elaboració pròpia.
de Bizanci faça tangible aqueixa política d’aemulatio imperii, ja que la ciutat va ser construïda en honor del futur rei Recared (586-601 dC), seguint el costum d’alguns
emperadors bizantins que van fundar o, simplement, van
reanomenar alguns centres urbans anteriors.
El coneixement de l’estructura urbana de la ciutat i de l’impacte que aquesta va tindre en el territori és
més recent del que en principi hom pot suposar, ja que
Reccopolis durant diversos segles va romandre oculta i
oblidada fins al seu «redescobriment» arqueològic al turó
de l’Oliva, a finals del segle xix. En tot cas, la memòria de
la ciutat havia romàs alguns segles després del seu abandó definitiu, entorn del segle ix, gràcies a les fonts escrites:
les àrabs, per exemple, al·ludiran a Racupel, com a «muy
fuerte çibdat e muy alta», on a més se subratlla la qualitat
de les pedres usades per a la construcció de Zorita, com
apareix esmentada en la Crònica d’al-Razi. Mentre que
en algunes fonts cristianes, com el text altmedieval de la
Cronica albeldense s’al·ludeix a la fundació de la ciutat,
/ 45
[page-n-48]
i un poc més tardanament, en el fur concedit per Alfons
VII, el 1156, a llauradors mossàrabs per repoblar la vila
de Zorita, on es manté el topònim en les diferents formes
d’aquesta: Accopal, Raccopal o Racupel.
L’inici de les investigacions arqueològiques pròpiament dites, no obstant això, no es va produir fins als anys
quaranta del passat segle, quan l’arqueòleg Juan Cabré
Aguiló es va encarregar de la direcció de les excavacions
fins a la seua defunció, el 1947. Les primeres fases de la
investigació es van centrar en les estructures arqueològiques més evidents que, sens dubte, eren les de l’ermita
de la Mare de Déu de l’Oliva, amb l’objectiu de documentar les fases visigodes de l’edifici, encara que també es va
Planimetria esquemàtica explicativa de la part alta de la ciutat.
Elaboració pròpia.
A1, A2, A3: Complex palatí; B: Església palatina; C: Acces complex palatí;
D y E: Edificis associats amb activitats artesanals i comercials;
F1, F2 y F3: Habitatges; G: Carrers; H: Zona oberta, complex palatí;
I: Zona oberta; J: Canalització; K: Cisterna
identificar el «...gran palau contigu a la Basílica», en què
va localitzar, igual que en l’edifici de culte, «...elements
arquitectònics de talla i caràcter visigots...» i, sobretot, en
destacava les dimensions «...amb naus de més de 100 metres de longitud per 10,40 d’amplària».
L’urbanisme de Reccopolis, de fet, es defineix entorn
de la posició preeminent del complex palatí —que devia
incloure la basílica palatina, emmascarada en part per l’ermita medieval de la Mare de Déu de l’Oliva—, la situació
de la qual en la part més alta del turó el fa visible des de
tots els llocs de la ciutat, que inclou pràcticament qualsevol lloc del territori circumdant i subratlla el poder que
representava. Els informes de Cabré són la primera notícia
que tenim de l’existència d’un palau a la ciutat, hipòtesi
després sostinguda per investigadors de l’Institut Alemany
d’Arqueologia a Madrid, com K. Raddatz i D. Claude, i corroborada pels treballs duts a terme per l’equip dirigit per
Imatge aèria de Reccopolis. Proyecte Reccopolis.
46 /
Lauro Olmo-Enciso. És cert, no obstant això, que pràctica-
[page-n-49]
ment no hi ha edificis del període amb els quals es puga
L’edifici A3 és l’únic del complex que no va ser do-
establir una comparativa, però les dimensions i la qualitat
cumentat per J. Cabré. Va començar a ser estudiat en les
constructiva del conjunt, la ubicació d’aquest i els elements
campanyes d’excavació que van començar en la dècada
arquitectònics i decoratius recuperats en el seu interior, en
dels noranta del passat segle. Tanca la plaça en la seua
deixen escàs marge de dubte en la identificació.
part més meridional i té similituds constructives amb el
El conjunt es va construir entorn d’una gran plaça,
complex A1. La construcció es va alçar en maçoneria i car-
que queda tancada pels costats nord i sud, precisament
reuó que combina una fonamentació en gres, amb alçats
pels dos edificis de major envergadura. En total, el con-
en tosca i pedra calcària. No devia disposar, en canvi,
junt devia estar format almenys per tres edificis i una es-
de pilars i/o pilars interns, ja que potser posseïa un mur
glésia palatina. Els murs dels edificis del conjunt palatí,
corregut en maçoneria i carreuó al seu interior, on devien
que denominem A1, A2 i A3, estaven compostos per dos
haver obertures de comunicació —almenys dues—, que
paraments i reblit interior de còdols de riu i pedres, a més
devien servir tant de divisió de l’espai inferior en dues
de trobar-se lluïts amb morter de calç i arena, també uti-
naus de 3,20 m d’amplària, com de subjecció de la planta
litzat a l’església. L’ús de la calç es documenta també a
superior. Es tracta d’una obra longitudinal, amb sentit est-
la plaça, on s’observa l’ús de còdols lligats amb aquest
oest, amb uns 9,40 m d’amplària per 31,50 m de longitud
material, coberts amb una capa de morter de calç i arena.
visible. No obstant això, gràcies a les prospeccions geo-
L’edifici nord, A1, és el més gran del complex, amb
magnètiques, s’ha pogut determinar una longitud total
133 m de longitud per 9,20 m d’amplària, i tenia dos pisos.
de la construcció en 49 m. L’estructura d’aquest es troba
Es trobava dividit en dues parts de dimensions semblants:
encara en fase d’excavació.
la ubicada en el sector més occidental posseïa contraforts
La seqüència estratigràfica ha permés la reconstruc-
circulars i dues obertures d’entrada d’uns 2 m d’amplària
ció interpretativa de l’edifici. Potser va tindre una teulada
cadascuna, mentre que la que es troba en la zona oriental
a dues aigües rematada per creus calades als seus vèrtexs.
tenia dues ales (ambdues amb una única planta) adossa-
La teulada devia estar subjecta per un bigam, fet a parts
des al seu costat nord i sud, respectivament.
iguals en fusta de pi i roure. Immediatament sota aquesta
L’edifici A2 que, al costat de l’església palatina devia
coberta, es va documentar, en forma d’afonament, el pis
tancar la plaça pel seu costat est, té unes dimensions de
d’opus signinum de la planta superior. Aquest paviment
40 m de longitud per 10 d’amplària. Tant l’edifici A1 com
es va conformar sobre un pla de llosetes de travertí a ma-
l’A2 posseeixen en l’interior uns pilars de 1,10 m de cos-
nera d’encofrat i recolzava directament sobre les bigues
tat, que servirien per a sustentar el sistema d’arcs adove-
que suportaven tot el nivell superior. Finalment, es van
llats correguts, que potser subjectava la planta superior
documentar les restes d’un estrat d’argila batuda que for-
d’ambdós edificis.
mava el paviment de la planta inferior.
La fundació d’una nova ciutat: Reccopolis. Pilar Diarte-Blasco, Manuel Castro-Priego, Lauro Olmo-Enciso
/ 47
[page-n-50]
La funcionalitat representativa i, probablement tam-
part d’un gran edifici comercial i productiu. En gran part
bé, residencial es devia reduir a la planta superior dels
de la ciutat, de fet, es documenten —organitzats entorn
dos edificis de majors dimensions (A1 i A3), on s’han re-
de dos eixos viaris principals— tallers i botigues units a
cuperat acurats paviments d’opus signinum, com també
espais domèstics que, de forma més o menys regular,
capitells, fustos i cimacis, a més d’altres fragments de
s’estenen per un espai de vint-i-quatre hectàrees. Entre
decoració escultòrica. La planta baixa d’aquests edificis,
totes les produccions artesanals sobreïx la manufactura
d’acord amb la menor quantitat de materials decoratius
en vidre, sens dubte una de les més característiques de la
i la seua senzilla pavimentació realitzada amb morter de
cultura material recuperada a Recópolis. Aquesta es troba
calç, pogué tindre usos variats, entre els quals es troben
organitzada en uns quants tallers, que se situen immedi-
els de tipus administratiu i fiscal.
ats a l’eix principal que amb direcció nord-sud aconseguia
L’església palatina s’ubicava a l’extrem oriental del
la porta que donava accés al complex palatí. S’hi conser-
complex. Té planta cruciforme inscrita en un rectangle,
ven uns quants forns que implicaven des d’una producció
amb una nau central, emmarcada per dos laterals, i una
inicial fins a processos de refós i reciclatge del material.
transversal a manera de transsepte. L’accés a la nau cen-
També s’han recuperat motles que demostren que, al
tral es feia a través de la porta situada en el nàrtex, que
costat del vidre, en l’àrea pròxima al complex palatí, tam-
estava alineada amb l’entrada principal a l’edifici. Aquesta
bé es produïen peces d’orfebreria i metal·listeria.
última comunicava amb el gran espai obert del complex
En l’àmbit domèstic s’observa una distribució entorn
palatí. L’absis semicircular devia ser peraltat en l’interior i
de patis articuladors, que portaven a estances amb llars o
rectangular en l’exterior, i s’ha proposat, a més, que va estar
cuines. No obstant això, l’anàlisi de les estructures i dels
rematat amb una volta hemisfèrica. Tot l’edifici estava pa-
materials recuperats no facilita sempre una identifica-
vimentat amb opus signinum i devia tindre dos tipus d’apa-
ció clara de la funcionalitat de cadascun dels espais. En
rell, un de carreus en filades regulars i travades amb morter
no pocs casos, l’estructura original de la ciutat, fora del
de calç, utilitzat a la zona de l’absis i el creuer, i un altre, per
complex palatí, queda definida com una àrea mixta, en la
a la resta de l’edifici, caracteritzat per filades més irregulars
qual les activitats productives i domèstiques coincideixen
de carreuó, reforçades en els cantons per carreus regulars.
en l’espai, fins que, a inicis del segle viii, algunes zones
El conjunt palatí quedava separat de l’entramat urbà
de l’entramat urbà quedaran dedicades únicament a la
per una porta monumental construïda amb carreus de
funció d’espai d’habitatge, caracteritzades a més per una
tosca i calcària, que comunicava la gran plaça amb la
tècnica constructiva diferent dels murs, la considerable
resta la ciutat. Aquesta construcció, no obstant això, no
reducció dels espais i l’augment del nombre de llars.
es trobava en el projecte original, ja que va recolzar en el
Un dels aspectes centrals de la importància de
cantó sud-est de l’edifici A3 i va implicar la destrucció de
Reccopolis era l’arribada de productes de l’àmbit Medi-
48 /
[page-n-51]
terrani a l’interior peninsular. S’ha recuperat, en els es-
rodejava la ciutat, construïda amb carreus travats amb
pais pròxims a l’àrea comercial i productiva, un important
morter, amb una amplària mitjana de prop de 2 m i una
conjunt d’àmfores de procedència nord-africana i també
alçària com a mínim de 5 m, en el cas de les torres. El
del Mediterrani oriental, que demostra l’actiu comerç de
recinte emmurallat, que va ser espoliat en època anda-
la ciutat, possiblement a través dels ports de Valentia i
lusina per a la construcció de la muralla i el castell de
Carthago Spartaria. Una capacitat d’atraure béns de pres-
Zorita, va rodejar, en origen, tot el turó seguint la vora
tigi i de mantindre rutes d’intercanvi, no obstant això, que
d’aquest, excepte en la zona nord on descendeix fins a
va cessar al llarg del segle viii dC.
la ribera del Tajo. El llenç devia tindre dos paraments
Dins d’aquest àmbit econòmic, les troballes mone-
paral·lels, rebliment amb pedres, carreuó i còdols. Els
tàries i els indicadors de la seua circulació a Reccopolis
carreus eren majoritàriament de pedra calcària local,
permeten entendre el paper central de les ciutats en èpo-
encara que també s’hi documenten alguns de gres.
ca visigoda i el manteniment de la moneda com a instru-
Aquest sistema constructiu s’utilitza també en les set
ment fiscal i d’intercanvi, davant de la seua inexistent pre-
torres documentades, totes quadrangulars, excepte
sència en l’àmbit rural. La moneda queda així confinada
una que és semicircular, que es distribueixen al llarg de
a l’ús per les elits, en els complexos processos de recap-
la muralla de forma irregular.
tació fiscal que van caracteritzar el sistema impositiu en
La muralla, el complex palatí i la seua planificació
època visigoda, i com a intercanvi de prestigi. En aqueix
urbana fan de Reccopolis l’única ciutat construïda ex novo
context hem d’entendre la troballa d’un gran tresoret de
coneguda a tot Europa occidental, que permeta el conei-
monedes visigodes merovíngies, sueves i bizantines a la
xement d’un projecte constructiu estatal, que només ha
basílica, en la dècada dels quaranta, o les posteriors tro-
pogut comparar-se amb l’expansió suburbana que, entre
balles de moneda merovíngia a l’edifici A2 i de numerari
mitjan del segle vi i mitjan del vii, es va desplegar a la Vega
visigot a les proximitats de l’àrea productiva i comercial. El
Baja de Toledo, ja que en ambdós casos documentem es-
registre numismàtic també ha servit per subratllar la con-
pais amplis i ben articulats, en conseqüència, lliures de
tinuïtat de Reccopolis com un espai vertebrador del seu
les restriccions d’un traçat urbà preexistent. No hi ha dub-
territori durant el segle viii dC. A les troballes de dírhams
te que, salvant les distàncies entre la capital del Regne i
i felusos de l’Emirat dependent i independent, cal sumar
la nova fundació visigoda, ambdós projectes van suposar
la troballa d’un conjunt de nou dírhams d’època d’Abd
un important esforç econòmic per a les arques estatals,
al-Rahman I (756-788 dC) a les proximitats de la basílica,
que només pot entendre’s com a part del projecte iniciat
l’any 2010.
per Leovigild i continuat per alguns dels seus successors,
Conjuntament amb tots els elements esmentats,
Reccopolis disposava, a més, d’una potent muralla que
de control del territori i coerció dels súbdits del Regne visigot de Toledo.
La fundació d’una nova ciutat: Reccopolis. Pilar Diarte-Blasco, Manuel Castro-Priego, Lauro Olmo-Enciso
/ 49
[page-n-52]
50 /
[page-n-53]
Les ciutats visigodes
al nord-est peninsular
Josep Maria Macias Solé
ICAC
En els darrers anys l’arqueologia ha anat resolent un dels
principals problemes que caracteritzava el coneixement
del període visigòtic: la manca de troballes. Aquest fet
contrastava amb l’abundància d‘informació històrica, la
major part de la qual prové de l’òrbita eclesiàstica. Altres
fonts també narren l’arribada del món germànic a la
Península, els seus episodis bèl·lics i el procés d’obtenció
del control polític després de la desaparició de l’Imperi.
A més, dins l’òrbita jurídica, coneixem una realitat que
reflecteix la complexitat d’aquesta transformació: els conflictes entre les elits hispanoromanes i les nouvingudes,
la confrontació entre arrianisme i catolicisme, i la convivència amb el món jueu. Sortosament, avui disposem de
més evidències materials del període i això es deu a una
millora dels registres estratigràfics, dels estudis de materials arqueològics (preferentment els ceràmics) i del desen◁ Vista general del complex episcopal d’Egara (Terrassa).
Foto de l’autor.
volupament de tècniques analítiques (en especial les relatives a les àrees funeràries i restes orgàniques). És una
millora que s’ha produït en tot el conjunt de la Península
i, per tot això, l’arqueologia demostra com la Hispània visigoda va ser un període amb personalitat pròpia, l’estudi
del qual és indispensable per entendre la conformació
de la societat medieval. Ara bé, costa encara quantificar
la petjada demogràfica germànica en les antigues ciutats
hispanoromanes, tot i que sigui indubtable.
Les ciutats del nord-est peninsular havien format
part, com les urbs valencianes, de l’antiga provincia
Hispania Citerior. No obstant això, la divisió d’aquest
territori entre les províncies Hispania Tarraconensis i
Carthaginensis efectuada per l’emperador Dioclecià durant la reforma de l’any 293, va trencar-ne, de forma administrativa que no efectiva, la unitat. Després, la desaparició de l’Administració romana va deixar pas al domini
pragmàtic d’una nova elit religiosa, en bona part descendent d’una antiga aristocràcia hispanoromana que
/ 51
[page-n-54]
mantenia forts llaços entre les ciutats del llevant mediter-
ninsular, íntimament relacionades amb el control de la
rani. Només així podem entendre com el bisbe Justinià
via Augusta. En aquest context és fonamental apuntar
de València, el gran constructor de la seu episcopal del
els processos d’emmurallament de ciutats —Gerunda
Túria, tenia tres germans igualment bisbes: Just, bisbe
i Barcino— i de construcció de fortificacions properes
d’Urgell; Elpidi, bisbe d’Osca, i Nebridi, bisbe de Terrassa.
—Sant Julià de Ramis i Sant Cugat respectivament—.
Possiblement, aquest darrer també degué destacar per la
Tarraco, la darrera capital hispana sota domini de l’Im-
monumentalització del gran episcopat egarenc, creat del
peri, no tingué noves muralles perquè encara gaudia de
no res dalt d’un istme. Aquest devia ser el nou referent
murs d’onze metres d’alçada bastits durant el segle ii aC,
d’una àrea de poblament dispers.
a la mateixa vegada que continuava essent un punt es-
L’arqueologia cristiana mostra com el poder eclesi-
tratègic per al control de la via Augusta i la connexió amb
àstic, amb la seva escenografia i ritualitat, esdevingué el
Ilerda que duia a l’interior d’Hispània. Aquí, les darreres
gran motor de transformació de les ciutats de l’època o,
excavacions mostren un suburbi portuari plenament ac-
en el cas d’Egara/Terrassa, fins i tot del paisatge rural. La
tiu fins al primer terç del segle viii. No en va, Tarracona
pròpia documentació eclesiàstica reconeix la realitat no
va ser, durant l’ocupació bizantina del sud-est, el principal
urbana de Terrassa i així ho fa constar quan s’esmenta
port mediterrani sota control de Toletum.
l’indret de celebració dels concilis episcopals, per exem-
En l’àmbit urbanístic Tarraco i Gerunda, edificades
ple: in urbem Caesaraugustanum (592) o Barcinonensem
dalt de turons, són casos similars que reflecteixen la per-
(599), in locum Egara (614).
petuació funcional i simbòlica de les grans places roma-
A l’inici del període visigòtic, les institucions eclesiàs-
nes que, antigament, havien constituït el centre neuràlgic
tiques van poder aixecar lliurement veritables christiana
de les seves comunitats. A la Tarracona visigoda el poder
civitates i, una vegada desapareguts definitivament els
polític i religiós es va recloure a la Part Alta, on el nou epis-
grans edificis d’espectacles públics de la societat clàssica
copat va ocupar l’antiga plaça de culte a l’emperador en
i tot allò relacionat amb els cultes pagans, l’expressivitat
un moment comprès entre finals del segle v i inicis del vi.
urbana girà entorn del calendari i el nou ritual religiós.
A Girona, es devien ubicar als extrems de l’antiga plaça fo-
No fou un procés uniforme ja que tot va dependre de la
rense, la seu episcopal i un palau civil que tenia una àrea
vitalitat específica de cada ciutat, de la seva condició jurí-
d’emmagatzematge que exemplifica l’associació entre el
dica prèvia o de l’organització eclesiàstica instal·lada. En
poder polític i l’econòmic o fiscal. Més tard, les respectives
aquest procés encara queda per calibrar el paper geoes-
seus medievals se superposaren a les visigodes que es van
tratègic de les ciutats en relació a la defensa i el control
adaptar a l’antic urbanisme romà de tal manera que, en-
militar d’un territori, tot i que els orígens d’aquest rol cal
front de les catedrals actuals, hi ha imponents escalinates
cercar-los en les reformes tetràrquiques del nord-est pe-
que perpetuen la funció d’unes antigues escales romanes.
52 /
[page-n-55]
Mapa del nord-est
de la península Ibèrica amb
les ciutats esmentades en el text.
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular. Josep Maria Macias Solé
/ 53
[page-n-56]
Planta del primer grup episcopal de Barcino en el segle v
segons J. Beltrán de Heredia-Ch. Bonnet
(Plànol © E. Revilla-M. Berti-MUHBA).
Barcinona representa un cas més complex ja que
disposa de més documentació arqueològica. Hi destaquen la gran reforma del seu perímetre defensiu a finals
del segle iii i els resultats dels projectes de recerca del
subsòl de la plaça del Rei i de l’església dels Sants Just
i Pastor. En el segle vi la ciutat mantingué una clara rellevància política en tant que va ser cort reial de diversos
monarques. El perquè fou Barcinona i no Tarracona no
està ben clar. Però s’ha suposat que la situació del segle vi
va ser hereva de la del segle v, quan Barcino ja havia aco54 /
llit tropes aliades visigodes mentre que Tarraco continuava sent la darrera capital hispana sota control Imperial i
amb importants contingents de tropes. A més, cal tenir en
compte la forta tradició catòlica de Tarracona, seu metropolitana i primada de les Hispànies i rellevant centre de
culte martirial, enfront l’arrianisme que acompanyava la
cort visigòtica en els segles v i vi. L’arqueologia barcinonense mostra una arquitectura pública cristiana en el segle v i una gran fase de monumentalització en el segle vi,
amb el desmuntatge definitiu del seu recinte forense.
[page-n-57]
Hi ha indicis que la ciutat va començar a consolidar un
romanes que no esdevingueren seus episcopals —Iluro/
paper preeminent en el nord-est peninsular. Les excava-
Mataró, Aeso/Isona, Rhodes/Roses, Baetulo/Badalona,
cions mostren la capacitat de mantenir el seu sistema
Sigarra/Prats de Rei, Iesso/Guissona—. De tots aquests
de sanejament urbà, a la mateixa vegada que les fonts
nuclis el que aporta més informació és el cas emporità,
indiquen que a finals del segle vi va ser la seu del Fisco
que mostra un ampli poblament dispers al voltant del nu-
Barcinonensis amb un abast territorial important. S’han
cli encimbellat de l’actual Sant Martí d’Empúries.
identificat els seus palaus episcopals i comtals dins d’un
A la resta de ciutats la informació és escassa i desi-
rellevant epicentre de poder que es va desenvolupar en-
gual. A partir de mitjan segle v Ilerda no presenta clars
tre l’antic fòrum i la muralla.
vestigis arqueològics, però sabem que l’any 546 esde-
Aquestes grans ciutats són els exemples més ben
vingué seu d’un concili provincial tarraconense i la seva
coneguts arqueològicament. Es tracta d’antigues ciutats
càtedra es mantingué fins a finals del segle vii. Dertosa
romanes que, mercès a la presència de seus episcopals,
era un port fluvial que ens ha proporcionat nombroses
mantingueren la continuïtat d’ocupació i rellevància ge-
evidències que encara no han estat difoses i a més les
oestratègica en el context de la Hispània visigoda. Aquí, el
restes funeràries mostren una ocupació en l’etapa visi-
paper uniformitzador de l’Església es constata en la coin-
goda. La ingent activitat arqueològica desenvolupada
cidència cronològica dels canvis urbanístics i també en la
a Iesso permet constatar una perdurabilitat urbana fins
nova expressivitat arquitectònica. Fou el cas de les seus de
el segle vii, en la qual potser hi havia un segon recinte
Barcinona i Egara, només distanciades per vint-i-sis quilò-
defensiu com a resultat d’un procés de contracció urba-
metres i amb vincles familiars entre els seus arquebisbes.
nística i demogràfica. Iluro i Baetulo, properes a Barcino i
El recinte episcopal de Barcinona disposà d’una possible
de dimensions semblants, esdevingueren nuclis amb un
església martirial en planta en creu, com també ho era l’es-
rol secundari envers Barcinona. Iluro ens ha proporcio-
glésia funerària de Sant Miquel de Terrassa, en aquest cas
nat evidències d’una ocupació urbana fins al segle v, a
de planta grega inserida en un mòdul quadrat. A la mateixa
més de restes ceramològiques que perduren fins al segle
vegada, la nova església identificada sota l’actual temple
vii i restes urbanístiques que representen una ocupació
dels Sants Just i Pastor presenta una capçalera tripartida,
urbana de baixa densitat.
com una de les esglésies del conjunt episcopal d’Egara.
Juntament amb la documentació de processos ur-
Poc sabem de l’urbanisme de les altres seus episco-
bans «continuistes», l’arqueologia ha confirmat la creació
pals —Ilerda/Lleida, Auso/Vic, Dertosa/Tortosa, Urgellum/
d’una nova ciutat visigòtica, la civitas de Roda-l’Esquerda,
Seu d’Urgell i Emporiae/Empúries—, on els vestigis no fan
vinculada al control territorial prepirinenc i propera a la
justícia als indicis procedents de les fonts. També és igual
seu episcopal d’Aeso. Com la ciutat de València la Vella, és
d’incerta la realitat urbanística de les antigues ciutats
una nova creació, encimbellada i propera a un riu. També
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular. Josep Maria Macias Solé
/ 55
[page-n-58]
56 /
[page-n-59]
és un cas que marca un altre exemple de dualitat respecte
a una ciutat romana precedent. Així, Roda es troba a uns
set quilòmetres de l’antic nucli d’Auso. La nova ciutat fortificada tenia una superfície d’unes dotze hectàrees i es
data en el segle vii dC, disposa de restes funeràries i d’una
extensa àrea d’emmagatzematge amb sitges.
Malgrat totes aquestes evidències, el coneixement
de la ciutat visigoda és molt menor en comparació al que
tenim sobre la ciutat clàssica. Tret dels edificis que podem
incloure en «l’arquitectura del poder», que va emprar materials constructius més perennes, la manca de nous traçats viaris i una arquitectura domèstica sense l’ús generalitzat del morter de calç han disminuït les possibilitats
de conservació. Altrament, les datacions sovint depenen
de la recuperació de produccions ceràmiques regionals
escassament tipificades i conegudes, o bé d’analítiques
amb àmplies distàncies cronològiques. També hem de diferenciar entre la civitas com a fenomen urbanístic i la comunitat urbana estructurada. L’etapa visigoda culminà un
procés de desnaturalització del fet urbà que s’inicià en la
crisi dels segles ii al iii dC. Més enllà del factor aglutinador
eclesiàstic i de la pervivència de muralles, com a element
de protecció d’una comunitat agrourbana, les ciutats no
tenien una clara estructura organitzativa.
Només els factors eclesiàstics, comercials i militars
constituïren els eixos vertebradors d’unes noves comunitats urbanes que es trobaven desprotegides davant les
noves estructures de poder. Sobre el primer, juntament
amb l’activitat constructiva, documentem àrees funeràries intramurs, sovint prop dels antics fòrums romans,
o extramurs. Són indrets on més endavant es localitzen
parròquies o santuaris periurbans medievals, que reflecteixen un fenomen de continuïtat y preeminència urbanística que, en alguns casos, superaren períodes d’interrupció per l’ocupació islàmica. L’activitat comercial es
detecta a partir del numerari i dels materials d’importació recuperats. Quant al tarannà militar, les fortificacions
del territori o les noves ciutats de l’Esquerda i València la
Vella permeten reconèixer una alta capacitat d’organització del món visigòtic.
Majoritàriament, les ciutats d’aquesta època presenten una ocupació pseudourbana on hi ha una desestructuració dels serveis propis d’una ciutat tal com els
coneguérem a l’alt Imperi romà. La «gestió municipal»
es devia trobar en mans de les jerarquies eclesiàstiques
i del comes visigòtic. D’altra banda, en els grans espais
comercials (teloneum, cataplus, etc.), la fiscalització del
Regne visigòtic va ser evident. Ciutats com Tarracona o
Barcinona van emetre moneda i les recents excavacions
han demostrat que hi havia forns de fosa de metalls i/o
vidre. Hem documentat la pervivència d’espais termals
i possibles àrees d’emmagatzematge que ofereixen una
visió urbana que, progressivament, millora la nostra percepció sobre la ciutat premedieval.
◁ Detall de treballs arqueològics desenvolupats a l’interior
de la Catedral de Tarragona l’any 2011. Foto de l’autor.
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular. Josep Maria Macias Solé
/ 57
[page-n-60]
58 /
[page-n-61]
El final del món romà a Valentia
Albert Vicent Ribera i Lacomba (ICAC)
Isabel Escrivà Chover
La colònia romana de Valentia és coneguda cada vegada
millor per l’estudi de les seues troballes arqueològiques.
Tenia les instal·lacions d’una gran ciutat: fòrum amb la
cúria i la basílica, circ, banys, scholae, santuaris i temples,
horrea, port fluvial, aqüeducte, fonts, carrers pavimentats
amb porxos, clavegueres, barris i cementiris periurbans.
Les seues dimensions, al voltant de vint hectàrees o segurament més, són considerables per a la mitjana de les
ciutats hispanes.
Troballes recents (2015-2017), a la part sud-oest,
n’han aportat la informació que ha fet possible una més
acurada reconstrucció del teixit urbà. Els principals elements nous han sigut un carrer nou en direcció nord-sud,
un cardo, trobat per davall de l’actual catedral, i les restes d’un gran complex hidràulic, probablement uns grans
banys, a l’oest de la Seu. La ubicació del nou cardo és molt
◁ Bol de vidre tallat, fabricat a l’entorn de Roma, a les darreries
del segle iv. Excavacions de l’Almoina. Ajuntament de València.
important, perquè és el carrer que marca l’eix central del
fòrum i també de la ciutat i que, juntament amb el cardo
que travessa les excavacions de l’Almoina, delimita l’amplada real d’un bloc de cases, una insula.
Encara que inicialment s’havia assumit que el cardo
de les excavacions de l’Almoina devia ser la via Augusta,
perquè se superposa a un carrer republicà que anava de la
porta nord a la sud, aquestes noves dades i altres consideracions, com l’absència de carrilades, un estrenyiment del
vial a l’alçada del santuari d’Asclepi i la presència de barreres físiques que impedeixen el pas de carruatges, indiquen
que aquesta ruta sols devia ser per anar a peu, el que ara
es diu un carrer «per a vianants». A més, se circulava en
un ambient urbà molt especial, presidit per aquest últim
santuari, i un altre, probablement dedicat a Bellona, cap
al nord, a prop de l’entrada a la ciutat. Aquest cardo, a l’est
del fòrum, més que el tram urbà de la via Augusta, era un
carrer també important però vinculat a edificis i a activitats
públiques de caràcter religiós, una mena de via sacra.
/ 59
[page-n-62]
La via Augusta hauria d’ubicar-se al cardo, al oest del
fòrum, que no s’ha trobat, però que és fàcil de situar mit-
mans Edeta i Saguntum van desaparèixer com a centres
urbans a final del segle iii dC.
jançant el trasllat simètric del cardo oriental, ara que se’n
coneix el central que marca l’eix. Aquesta ubicació, a més,
Valentia al baix imperi (segles IV-V)
s’ajusta perfectament i directament cap al sud amb el car-
Valentia, a diferència d’altres ciutats romanes del seu
rer de Sant Vicent, que és la tradicional i acceptada ubi-
entorn, va superar aquesta etapa convulsa. L’arqueologia
cació de la via Augusta. El tram urbà del recorregut de la
ha mostrat la recuperació ràpida de la vida urbana. No
Via va haver d’estar flanquejat a l’oest, de nord a sud, pel
obstant això, no es va reconstruir tota la ciutat, que en va
port fluvial, una possible perfumeria i les termes, proba-
reduir l’extensió. A la nova Valentia, van haver-hi tants ele-
blement grans, fins arribar a la Porta Sucronensis, el que
ments de continuïtat com de ruptura.
indica un entorn econòmic i profà ben distint al del cardo
oriental del fòrum.
la zona del fòrum
En termes arqueològics, la més evident continuïtat
La primera crisi urbana
urbana es manifesta als edificis públics del fòrum. Allà,
La ciutat va patir una destrucció general entre 270-
la cúria, el santuari d’Asclepi i l’entramat viari es van
280. En diverses excavacions s’han detectat destruccions,
mantenir en ús. També hi ha evidències negatives, com
incendis i l’abandonament d’edificis, com la basílica judi-
la no reconstrucció de la basílica romana, al costat meri-
cial a les excavacions de l’Almoina i al suposat santuari de
dional del fòrum. Però són els nous edificis i les obres
Bellona. La troballa de monedes associades a aquest mo-
de reparació als ja existents la millor prova de la vitalitat
ment convuls indica que s’hauria produït a partir del 270,
d’aquesta nova etapa urbana.
que és la data d’emissió de les més modernes: les sèries
pòstumes de l’emperador Claudi II.
L’exemple més clar n’és un nou edifici públic a l’est
de la basílica. Es va assentar sobre un altre anterior, uti-
Un altre efecte d’aquest moment negatiu degué ser
litzat com a seu (schola) d’un col·legi (collegium), del qual
el colgament d’alguns col·lectors, com s’ha vist a les ex-
conservava part de les parets i els paviments. Es coneix la
cavacions del carrer del Mar, al sud, o a la zona del fòrum.
meitat nord i se’n pot reconstruir la planta, amb un pati
Les ocultacions monetàries entre 260-280 al llarg de
central i una petita bassa. La majoria dels nous murs es
la via Augusta, parlen d’un moment d’inestabilitat gene-
feren en opus africanum. Excepte els departaments ori-
ralitzada que afectà bona part del litoral mediterrani his-
entals, que donen a un cardo, els altres obrin al pati. El
pànic. En altres ciutats de la zona, com Ilici, s’han detectat
seu estat de conservació és irregular, amb parts danyades
episodis negatius similars. Com a conseqüència d’aquest
o desaparegudes i d’altres millor conservades, com l’an-
període conflictiu, els importants i propers municipis ro-
gle nord-oest. Es data a final del segle iii per la ceràmica
60 /
[page-n-63]
FORUM
DECUMANUS
CURIA
ASKLEPIEION
EDIFICI
ADMINISTRATIU
BAPTISTERI?
Planta de les excavacions
de l’Almoina en el segle iv.
El final del món romà a Valentia. Albert Vicent Ribera, Isabel Escrivà
/ 61
[page-n-64]
(africana C) i monedes (antoninià de Trebonianus Gallus)
de les trinxeres de fundació i els paviments.
A l’edifici destaquen: una gran sala central al costat
oest que obri al pati; tres departaments a l’angle nordoest, amb accés per portes estretes de les quals s’han
conservat els llindars de pedra; una sala més allargada a
la banda nord, i els departaments de la façana oriental,
que estan molt arrasats.
Els tres departaments del nord-oest formen una àrea
tancada, d’accés restringit. Un petit vestíbul, des del pati
central, porta a dues sales que comuniquen amb aquest
per una petita porta. Podria ser una presó o un arxiu. En
qualsevol cas, eren espais tancats, per damunt dels quals,
a final del segle vi o inici del vii, es va aixecar un absis que
formava part d’un complex més gran.
La interpretació més probable és que fóra un edifici
públic de caire administratiu. La manca d’altres conjunts
contemporanis a Hispania és gairebé total. No obstant
això, a Complutum (‘Alcalá de Henares’), ciutat amb una
activa vida urbana en el segle iv, trobem una interpretació
semblant per a un complex coetani.
Aquest nou edifici, que també se situa al costat de
la cúria, devia substituir funcionalment, amb una arquiEdifici administratiu situat al sud de les excavacions
de l’Almoina.
tectura més modesta, la no reconstruïda basílica. Hi ha
motius per suposar que les funcions judicials, fiscals i administratives continuaven en la mateixa zona.
El santuari d’Asclepi va ser reformat en el segle iv
amb un nou paviment de rajoles romboïdals, molt similar
al de l’època Flàvia, al què va cobrir. Segurament es van
reutilitzar molts dels maons de la fase anterior. A la part
sud del santuari es va instal·lar o reformar una gran pis-
62 /
[page-n-65]
cina a la qual s’afegiren columnes de material reaprofitat,
nuar il·lesos, ja que el seu pòrtic va ser envaït pels murs i
com un capitell toscà reutilitzat com a basament en un
les lloses foren cobertes amb un pis de grava.
angle. No és clar si després d’aquestes obres van roman-
Aquest districte va quedar separat de la nova zona
dre els cultes pagans o si, pel contrari, les reformes eren
urbana per la runa de la destrucció del segle iii. No obs-
degudes al canvi a la nova religió cristiana. En aquest dar-
tant això, estava dins el recinte romà, del qual encara es
rer cas, la piscina era, potser, un baptisteri.
podria mantenir la tanca, i hi hauria un espai tancat pel
Al sistema viari i els seus desguassos, a la zona del
traçat nord de l’antiga muralla o pel riu antic. Devia ser
fòrum, també s’han detectat obres en aquest període.
una àrea on es desenvoluparien activitats econòmiques,
D’una banda, un tram del carrer d’accés al fòrum, el decu-
a una escala local i amb estreta relació amb el port veí i
manus maximus, no va ser reparat. D’altra banda, es va fer
la via Augusta. La presència de sitges en tota l’àrea, des
una nova claveguera que venia de la plaça del fòrum per
del segle iv al vi o vii, indica una activitat humana en una
sota la vorera que corria paral·lela pel nord al decumanus
zona d’enderrocs. Gairebé sobre del riu, s’ha localitzat
maximus, i que va substituir l’anterior.
una fossa emplenada amb materials de la segona meitat
Algunes poques restes, però ben singulars, de decora-
del segle iv.
ció arquitectònica del fòrum testimoniarien, en el segle iv,
la duració de l’activitat edilícia de cert prestigi. Per desgràcia, són elements que s’han trobat desplaçats i no indiquen cap relació amb un tipus d’edifici concret.
l’àrea a l’est i al sud
El circ va continuar dret i amb l’ús original. Sobre
la pista no es van produir fenòmens sedimentaris fins al
segle v, el que pot significar el seu manteniment continu;
el barri septentrional
no en va, en el segle iv, va créixer encara més l’afició per
Els edificis de la part nord de la ciutat no van ser
aquest tipus d’espectacles. Aquest gran edifici va ser molt
reconstruïts després de la destrucció del segle iii. S’ha
important des d’altres punts de vista. El mur oriental, de
detectat activitat només en una zona a prop del port flu-
350 m de llarg i 5 m d’ample, devia ser la paret del recinte
vial, on hi havia un forn de vidre i les restes d’altres forns i
urbà. De fet, en el segle xi, la muralla àrab recolzava en
unitats auxiliars, que encara utilitzaren les restes de murs
aquesta paret, que va marcar el límit oriental de la ciutat
romans, mentre es feren altres de nous principalment
fins al segle xiv. A més, als seus peus s’estenia un canal del
amb materials reaprofitats com pedres, trossos de pin-
riu que servia de fossat defensiu.
tura mural, rajoles i fragments de dolia. El complement
No hi ha gairebé cap evidència per suggerir la res-
d’aquestes modestes estructures són paviments de terra
ta del recinte. A la part meridional i occidental no hi ha
endurida. En aquesta zona va romandre l’antic carrer en
cap resta. Només a través de la dispersió de les troballes
direcció oest-est. Però els carrers antics no hi van conti-
podem suposar l’àrea urbana, que es confon amb la de
El final del món romà a Valentia. Albert Vicent Ribera, Isabel Escrivà
/ 63
[page-n-66]
l’època visigoda, sense descartar, ans al contrari, la coin-
perquè devia relacionar-se amb el sepulcre del màrtir
cidència topogràfica dels dos períodes.
Vicent.
A l’exterior del fòrum, només s’hi pot parlar de les
restes malmeses i incompletes de conjunts domèstics.
La segona crisi urbana
Del segle iv, o potser de final del segle iii, era l’edifici del
A principi del segle v ocorregué un altre moment de
carrer de les Avellanes 26, amb parets en opus caementi-
destrucció general de la ciutat, ben testimoniat per l’ar-
cium i paviment en morter de calç, que es troba ben datat
queologia en diverses excavacions, especialment a l’Al-
perquè va ser destruït al començament del segle v, on es
moina i al carrer Avellanes 26. Tot i que les fonts històri-
va trobar un petit tresor de monedes de bronze de princi-
ques no fan un esment concret, la situació general d’His-
pi del segle v. Altres elements coetanis són els paviments
pania a partir del 409, amb un llarg període d’invasions,
de morter de calç dels carrers Cabillers i del Mar, i els murs
revoltes i inestabilitat general, contextualitzen fàcilment
de les construccions de la presó de Sant Vicent i els Banys
les troballes.
i Palau de l’Almirall.
Tots aquests llocs es concentren a la meitat sud de la
ciutat romana, i a l’oest i sud-oest del circ. Per tot això, la
zona sud-est de la ciutat romana devia perdurar, en clar
contrast amb l’abandonament de la part nord.
Uns altres llocs de l’entorn, com el Grau Vell (Sagunt)
i el Portus Sucronensis (Cullera), a més d’Ilici (Elx), van patir
fenòmens semblants.
La destrucció d’inici del segle v marcà una pausa en
la palpable cristianització urbana, que tot just acabava de
començar. Però la ciutat va tornar a reviscolar i el procés
la perifèria
va culminar en el gran grup episcopal del segle vi.
Al carrer de l’Ambaixador Vich, en una zona suburbana al costat de la via Augusta i molt a prop de la ciutat,
La ciutat en transició
se superposaven nous murs i paviments sobre altres de
Valentia va reduir la seua extensió però es va convertir
l’època romana. La seua datació és evident, per les mo-
en el principal centre urbà del seu entorn territorial. El ric
nedes de bronze del segle iv incrustades amb cert ordre
registre arqueològic ha permés conéixer millor una etapa
sobre un paviment de calç en un espai que es superposa
encara desconeguda. Excepte el martiri de sant Vicent, no
a un antic mosaic.
hi ha cap font històrica o epigràfica de Valentia en els segles
En les zones funeràries també es troben senyals de
iv i v. Cal subratllar la persistència de la vida urbana, dins
continuïtat i ruptura. Antics cementiris romans com el de
de les directrius del baix imperi. És clara la continuïtat de
la Boatella, al voltant del Mercat Central, o el d’Orriols,
l’antic centre públic romà i que la imatge de la urbs clàssica
continuaren. Un altre simbolitza el nou temps, el de la
encara era viva. Alguns edificis romans continuaren durant
Roqueta, que potser era la primera necròpoli cristiana
el segle iv, com ara el circ, la cúria i altres, sense excloure
64 /
[page-n-67]
els pagans, cas del gran santuari d’Asclepi, que potser es va
cristianitzar. L’entramat viari també hi va romandre.
Aquesta dinàmica urbana del segle iv també es coneix a Emerita i Complutum, i en altres nuclis poc desenvolupats en l’etapa anterior, que ara guanyaren notorietat com Toletum i Àvila, que van ser seus episcopals en
el segle iv.
Els edificis del fòrum de Valentia degueren perdre la
seua funció original a partir del segle v. Com que era una
ciutat mediterrània important i ben comunicada, la cristianització inevitable dels espais públics degué començar en la segona meitat del segle iv, com es veu al sudest del fòrum. Potser va ser un procés de ritme lent però
continuat.
Una prova indirecta de la persistència física, no d’ús,
dels edificis públics romans, n’és el saqueig sistemàtic,
que s’intensificà a partir del final del segle v o vi, quan van
esdevenir la pedrera principal de la ciutat, en un moment
de gran activitat constructiva.
Placa de marbre de Buixcarró (Xàtiva) amb decoracions
de simbologia cristiana procedent de l’Almoina.
El final del món romà a Valentia. Albert Vicent Ribera, Isabel Escrivà
/ 65
[page-n-68]
66 /
[page-n-69]
Valentia,
ciutat episcopal
Albert Vicent Ribera i Lacomba (ICAC)
Miquel Rosselló Mesquida
Introducció
Les primeres notícies sobre el cristianisme a València són
les del martiri de sant Vicent, personatge que va aconseguir gran i primerenca notorietat a l’orbe cristià. La ciutat
que acollia un esdeveniment d’aquesta categoria era habitual que disposara d’un entramat arquitectònic i litúrgic
relacionat amb el màrtir.
A València els primers indicis del culte cristià es
remunten a finals del segle iv. Es concentren en l’angle
sud-est del fòrum romà, a les excavacions de l’Almoina,
que va ser prompte sacralitzat, segons es dedueix per
les peculiars i abundants troballes plenament cristianes
que s’hi acumulen. És el lloc que s’ha identificat amb la
presó on el màrtir va patir el suplici.
Una troballa clau és el bol de vidre amb escenes bíbliques, fabricat a Roma a finals del segle iv. És la peça
◁ Reconstrucció del grup episcopal de Valentia cap a l’any 600.
Arquitectura virtual. Ajuntament de València
cristiana més antiga de València. El lloc de la troballa va
ser el departament identificat com la probable cel·la del
màrtir. Prova que aquest espai es deu haver cristianitzat
ja en el segle iv.
Desconeixem quan es va instituir el bisbat de
València. Indirectament coneixem l’existència de cristians, encara que s’ignora el grau d’organització d’aquests,
des del segle iv amb ocasió del martiri de sant Vicent
(304). La Pau Constantiniana (313) degué propiciar el
desenvolupament d’aquestes comunitats, amb la presència d’un bisbe.
València en els segles v a viii
Encara que el perímetre urbà es va reduir, gran part
de la ciutat romana va estar habitada durant el període
visigot. La disminució de les dimensions deu contrastar
amb l’alta densitat d’ocupació de les zones habitades, la
qual cosa posa en dubte una suposada reducció numèrica de la població urbana.
/ 67
[page-n-70]
a xicotets centres d’activitat econòmica, ja fora aquesta
agropecuària o artesanal.
Valentia passava de ser un centre de consum, a desplegar activitats productives dins d’un sistema cada vegada més autàrquic i en gran part controlat per l’Església.
El centre del poder urbà va ser el grup episcopal, que va
substituir el paper del fòrum romà, unint en un mateix
espai els edificis i institucions polítiques, econòmiques i
religioses, cada vegada més difícils de separar.
Les modestes construccions domèstiques contrasten amb la monumentalitat de la zona episcopal, al voltant de la plaça de l’Almoina, que configura una bona
mostra de l’arqueologia episcopal de l’etapa visigoda.
Anell d’or d’una tomba visigoda. Excavacions de l’Almoina.
Ajuntament de València
El bisbe Justinià
A ciutats mediterrànies pròximes a València, que-
Un element important de l’urbanisme va ser l’antic
den constatats bisbes, almenys des del segle v, com a
circ, el llarg traçat del qual va fixar el límit oriental de la
Cartagena, Barcelona, Tarragona i les Balears. Cal suposar
ciutat fins al segle xiv, i durant diversos segles va servir de
que Valentia en les mateixes dates potser tenia bisbe; no
muralla urbana. El seu ús original va cessar en el segle v
obstant això, fins a la primera meitat del segle vi no hi ha
i a partir de mitjan del segle vi el seu ampli espai interior
notícies segures d’un bisbe, Justinià, el paper del qual va
va ser urbanitzat. Altres restes d’habitacions apareixen a
ser fonamental en el desenvolupament de la seu valentina.
l’oest del circ. Són extremadament modestes i solen com-
Coneixem quelcom de la seua vida pel De viris
partir els espais amb fosses pròximes, que aconsegueixen
illustribus d’Isidor de Sevilla i el còdex del segle viii de
una extensió i profunditat considerables, i que acaben
la Biblioteca Nacional de París que porta el seu epitafi.
sent omplides amb fems i immundícies quotidianes,
Sabem de la celebració, el 546, d’un concili provincial a
entre les quals no falten cossos d’animals. Aquest tipus
València propiciat per Justinià. Isidor informa dels seus
d’hàbitat urbà significa un canvi radical sobre la forma de
tres germans, també bisbes, Just d’Urgell, Nebridi d’Ega-
vida de l’etapa romana. València, a partir del segle vi de-
ra i Elpidi d’Osca, i de la seua producció teologicoliterària.
via estar ocupada per una infinitat de xicotetes unitats fa-
El seu laude fúnebre al·ludeix la seua eloqüència com a
miliars, que no sols devien servir de residència, sinó com
orador, els seus profitosos escrits, que va ser abat o va
68 /
[page-n-71]
tindre sota la seua autoritat monjos i va fundar monestirs
de monges, l’activitat constructora que va emprendre a la
seu valentina i a la seua devoció pel màrtir local, a qui va
instituir hereu dels seus béns i va erigir un mausoleu per a
sepultar-se prop de les seues relíquies.
La figura del bisbe Justinià, «paradigma» dels bisbes
de l’època, ha d’entendre’s dins del seu context històric.
Els bisbes, des de la desintegració de l’Imperi d’Occident,
es van convertir en els representants dels grups dirigents
i les comunitats urbanes, i en interlocutors enfront dels
nous poders bàrbars, assumint les funcions de les antigues magistratures urbanes.
Justinià va pertànyer a una de les grans «famílies sacerdotals» d’Hispània entre els segles vi i vii. Va accedir a
la càtedra sustentant-se en el seu ric patrimoni personal
que va posar a la disposició d’aquesta i al culte del màrtir
Vicent, i es va fer amb el control de les relíquies i del culte
Inscripció commemorativa de la reforma d’un edifici religiòs
important (Catedral o baptisteri). Plaça de l’Almoina.
Museu de Belles Arts de València
martirial que s’havien constituït en «palanques de poder i
prestigi personal del bisbe».
concilis provincials a Hispània durant la «tutela» ostrogoda
Aquesta activitat, en favor de la ciutat i del seu patró,
(507-549). Període de pau i tolerància en matèria religiosa.
tindrà el seu colofó en l’organització del concili provincial
Aquests concilis provincials ho van ser a la Tarraconense:
de 546, que demostra la consolidació de València com a
seu episcopal i el prestigi aconseguit entre les altres seus
de la zona oriental de la província Cartagenense. Tres dels
cinc cànons del sínode al·ludeixen a la salvaguarda del
patrimoni episcopal i a les normes per evitar els ajornaments de les exèquies dels bisbes, la qual cosa prova l’es-
Tarragona (516), Girona (517), Barcelona (540), Lleida (546)
i, a la Cartagenense: Toledo (531) i València (546).
En els concilis celebrats a Toledo i València es perceben les diferències entre la zona interior de la provícia,
més ruralitzada, i l’àrea litoral, més urbanitzada, i la pràcti-
pecial preocupació de Justinià per la destinació del seu
ca autonomia d’aquesta última respecte als nous centres
patrimoni i el compliment de l’última voluntat del bisbe.
de poder, procés que afona les seues arrels en les fortes
El concili celebrat a València el 4 de desembre del 546
de l’era cristiana i 15 del regnat de Teudis, tanca una sèrie de
tendències disgregants del baix Imperi i que s’acreixeran
amb la desintegració de l’Imperi romà d’Occident.
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 69
[page-n-72]
Una ciutat, dos bisbes
Eutropi i altres bisbes
Després de Justinià, no hi ha notícies d’un bisbe
Després del III Concili de Toledo coneixem els
fins al III Concili de Toledo, del 589, que va suposar la
bisbes de la diòcesi valenciana a través de la seua
unitat confessional del Regne visigot. En aqueix moment
participació, en els següents concilis nacionals i pro-
València disposava de dos bisbes: Ubiligiscle, el bisbe
vincials, a més d’Eutropi, mencionat per Isidor de
arrià convertit al catolicisme, i Celsí, el bisbe catòlic.
Sevilla. Aquests van ser: Eutropi (c. 600); Marí: Sínode de
El bisbe arrià deu testimoniar l’existència de con-
Gundemar (610); Musitaci: Toledo IV (633). Toledo V (636).
tingents militars gòtics a la ciutat o als seus voltants, i la
Toledo vi (638); Anià: Toledo VII (646); Feliu: Toledo VIII
incorporació de València a l’autoritat de la monarquia vi-
(653). Toledo IX (655); Suinteric: Toledo XI (675), Hospital:
sigoda, que va adquirir sobtada importància estratègica
Toledo XII (681); Sàrmata: Toledo XIII (683). Toledo XIV (684),
per la seua situació enfront dels imperials de Bizanci, ins-
Toledo XV (688); Uvitiscle: Toledo XVI (693).
tal·lats al sud del riu Xúquer des del 554.
D’aquesta llista, els més rellevants, o dels que coneixem
A part de les raons estratègiques, aquest bisbe arrià,
quelcom, són Eutropi i Anià. D’Eutropi, per Isidor de Sevilla,
Ubiligiscle, respondria al desig de Leovigild de controlar
sabem que va ocupar la seu episcopal valentina després del
determinades seus catòliques per la seua importància, ri-
III Concili de Toledo (589) i abans del Sínode de Gundemar
quesa i prestigi martirial i, potser també, per haver-se des-
(610). És molt possible que Eutropi vinguera amb la comu-
tacat en la disputa antiarriana, contra l’intent de Leovigild
nitat de monjos, al capdavant de la qual estava Donat, que
d’unificació religiosa davall un arrianisme suavitzat.
van fugir de l’Àfrica bizantina i van crear el monestir servità,
Deu haver-hi clars paral·lelismes entre Mèrida (Santa
a Ercavica (Conca) durant el regnat de Leovigild, del qual va
Eulàlia) i València (Sant Vicent), seus amb les relíquies
arribar a ser abat. Es coneix el seu paper molt capdavanter,
dels dos sants més prestigiosos del martirologi hispà, i els
al costat de sant Leandre, germà de sant Isidor, en l’organit-
intents del monarca de fer-se amb el control de les tradi-
zació del III Concili de Toledo. Va ser un dels bisbes desta-
cions martirials. Indicis d’aquesta polèmica antiarriana es
cats per la seua producció literària a finals del segle vi.
rastregen ja durant l’episcopat de Justinià.
La seua promoció a la seu episcopal valentina deu
Certs testimonis literaris i evidències arqueològiques
ser una recompensa de Recared pels serveis prestats en
permeten pensar que a València va haver resistència de
l’organització del III Concili de Toledo i per la seua labor
l’estament religiós cap a la política d’integració de Leovigild,
com a mentor del monarca quan era príncep coregent de
com la menció de Gregori de Tours dels estralls produïts per
la Celtibèria, semblant a la de Leandre amb Hermenegild,
les tropes del monarca, el 583, en un monestir dedicat a sant
coregent de la Bètica.
Martí i situat entre Sagunt i Cartagena, i la destrucció, per les
mateixes dates, del monestir de Punta de l’Illa de Cullera.
70 /
Amb Anià o Anianus, es deu relacionar l’Unianimo
valentino episcopo de l’epistolari de sant Brauli, bisbe de
[page-n-73]
Saragossa. També s’ha proposat atribuir-li l’epígraf de les
obres de restauració de la seu valentina trobat a la plaça
de l’Almoina i depositat al Museu de Belles Arts, però és
una conjectura molt discutible.
Origen de la topografia cristiana de València
El lloc del martiri de sant Vicent deu ser el punt d’origen de la topografia cristiana a la ciutat, en ser un escenari vinculat directament amb la passió del màrtir, espais
que quedaven immersos en la memòria col·lectiva de la
comunitat cristiana.
El segle v va ser un període convulsiu; amb la fi de l’Imperi romà d’Occident, la instal·lació de pobles germànics,
majoritàriament cristianitzats, va corroborar el triomf de la
nova religió. En l’urbà, va ser normal utilitzar els edificis romans per al nou culte, si tenim en compte l’abandó dels tem-
Recostrucció de la catedral de Valentia.
Isabel Escrivà.
ples pagans, la religió dels quals va ser prohibida a finals del
segle iv, i les necessitats de la creixent comunitat cristiana,
que a partir dels últims anys del segle iv saquejava o ocupava els edificis pagans. En el nostre cas, també deu comptar
l’existència d’un important episodi martirial per desallotjar
els últims seguidors de l’antiga religió dels espais públics.
A inicis del segle v València va ser destruïda. La zona
del fòrum va quedar coberta per una potent capa de
runes. Aquesta destrucció degué trencar una ciutat romana que només estava començant a ser cristiana. Aquest
col·lapse d’una ciutat, cristianitzada en el fons però no
en la forma, potser va facilitar la creació d’un nou i distint
nucli urbà. Al poc de temps, encara en el segle v, al sud de
l’antic fòrum romà va sorgir un gran grup episcopal, prova
del triomf de la topografia cristiana.
Sobre les runes, al voltant del suposat lloc del martiri de sant Vicent, s’ha trobat el primer cementeri dins de
la ciutat, la qual cosa contravenia la legislació, ja que els
soterraments s’havien de fer fora de l’urbs. En aquesta
època, al voltant de les tombes dels sants (com a les catacumbes de Roma) i dels llocs de martiri van començar a
sorgir cementeris i esglésies.
El xicotet cementeri, de poc més de vint tombes
conegudes, només s’estén al voltant del que pareix la cel·
la d’una presó. Les tombes són individuals i de tradició
romana: caixes de teules per als individus adults i àmfores per als infantils. L’anàlisi dels esquelets indica que
pertanyen a un grup ètnic mediterrani. Són posteriors als
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 71
[page-n-74]
inicis del segle v, i les àmfores són del segle iv i dels inicis
partir de la segona meitat del segle iv, al voltant d’un lloc que
del segle v, la qual cosa deu portar a la segona meitat del
degué ser venerat durant segles per haver albergat l’episodi
segle v per a aquest cementeri. En el context d’aquesta
martirial. Després de la greu destrucció dels inicis del segle v,
època, potser són prematurs els soterraments a l’interior
al poc conegut segle v s’atribueix un primer edifici, sota la ca-
de la ciutat. Només una causa extraordinària pot explicar
tedral del segle vi, i la primera fase del cementeri al voltant de
aquesta anòmala ubicació. Precisament, ha sigut aquest
l’espai martirial, a més de l’espoli sistemàtic d’alguns edificis
xicotet i primerenc cementeri intramurs un dels principals
públics romans, que fins a aqueix moment devien quedar
arguments a l’hora de suggerir que en aquesta zona va
en peu, segurament usats com a llocs de culte cristià. Amb
haver d’existir un lloc martirial.
les seues pedres, es van construir les noves esglésies i les
Aquesta primera necròpolis és una prova de la precoç cristianització, ja que la seua presència només es pot
explicar d’acord amb l’atracció del lloc del martiri.
Les troballes de l’Almoina suggereixen la implantació del culte cristià a partir de la segona meitat del segle iv
residències de la classe dirigent urbana d’aquest període.
Després de la destrucció del segle v es van fixar les
bases del gran grup episcopal dels segles vi i vii, les característiques essencials de les quals ja es van posar de
manifest en la segona meitat del segle v i inicis del vi.
en l’edifici entre les runes del qual, en la mateixa habitació
Aquests trets particulars que la defineixen van ser:
que se suposa va albergar el martiri, va aparéixer un ex-
• Un pronunciat caràcter funerari, lligat al màrtir, que es
traordinari bol de vidre fabricat a Roma a finals del segle
va iniciar amb un primer cementeri de tradició romana
iv, decorat amb escenes bíbliques i que deu ser un objec-
estés al voltant de l’espai martirial, a què després van
te litúrgic. En el pis de l’habitació contigua cap a l’est, es
seguir altres, un superposat a aquest, i els altres disper-
van assenyalar dos forats circulars que deuen ser els peus
sos en altres zones. La complexitat d’aquest entramat
d’una taula d’altar. Com l’edifici va ser arrasat en les pri-
de cementeris ha permés establir una jerarquia de ca-
meres dècades del segle v, aquest espai ja es devia haver
dascun d’aquests i deu encaixar amb el que se sap d’al-
cristianitzat en el segle iv.
tres dels primers centres cristians.
El record de l’episodi martirial potser va accelerar la
• La primerenca ubicació del centre episcopal al vol-
cristianització d’aquesta àrea. Uns quants edificis públics
tant de la part sud-oriental del fòrum i en aquesta,
romans es van mantindre drets, alguns, com la cúria meri-
enfront de la més habitual situació perifèrica dels
dional i el santuari d’Asclepi, només van desaparéixer de
primers nuclis cristians, ben testificada a Barcelona,
la vista en l’època islàmica, mentre que altres devien ser
per exemple, on el caràcter funerari també està molt
espoliats en l’etapa visigoda.
més restringit, a més que és bastant posterior.
El primer nucli episcopal, entre els segles iv i v, degué
• El manteniment inicial de l’entramat viari i d’alguns
ocupar els antics edificis romans i potser es va instal·lar, a
dels antics edificis romans, en aquest cas la cúria i un
72 /
[page-n-75]
gran santuari d’Asclepi, en la part meridional de la
qual es va instal·lar un o, tal vegada, dos baptisteris.
• La gradual construcció de nous edificis, que van
anar substituint els antics, però normalment molt
sòlides, construccions romanes, la major part de
les quals devien ser espoliades per a la utilització
de les seues pedres.
El desenvolupament del grup episcopal
Tan sols a partir del segle VI, degué tindre lloc l’erecció d’un gran conjunt episcopal, bona part del qual ha
aparegut a les excavacions de l’Almoina i de la presó de
Sant Vicent. En aquesta etapa es va alçar un nou gran mur
entre els intercolumnis del costat oriental del pòrtic del
fòrum, paret que deu marcar els límits del barri episcopal.
Reconstrucció de l’interior del baptisteri de Valentia.
Arquitectura virtual. Ajuntament de València
L’erecció del gran conjunt episcopal va alterar l’antic
conjunt viari romà, que a grans trets va perdurar fins al
segle vi. La gran basílica episcopal encara es va ajustar
al traçat d’un cardo, però la instal·lació dels dos annexos
laterals, el baptisteri i el mausoleu, el van tallar, la qual
cosa suggereix que els annexos devien ser posteriors al
cos central de l’edifici, que s’havia adaptat a l’entramat
viari, en respectar-lo. En aquesta etapa visigoda ja no es
xafaven les lloses romanes del carrer, que es van cobrir
amb una poderosa i sòlida capa de morter i pedres. Els
carrers ara es van fer més estrets, en envair les voreres els
edificis contigus, dins d’un procés d’usurpació de les vies
públiques, general a tot el món mediterrani, i que està en
l’origen dels estrets socs de les ciutats islàmiques.
La gran catedral va ser un magne edifici que degué
ocupar la major part de l’actual plaça de l’Almoina, amb
un absis entre 12 i 14 metres de diàmetre i dos edificis annexos a l’un costat i a l’altre d’aquesta gran capçalera.
L’annex meridional, com també l’absis, es troben a
la cripta arqueològica de la presó de Sant Vicent. Se’n
conserva la totalitat de la planta i gran part de l’alçat,
que és un dels millors exemples de l’escassa arquitectura visigoda de centres urbans. És una tomba privilegiada
de planta cruciforme els precedents arquitectònics de
la qual es troben en l’entorn de Ravenna, llavors capital d’Itàlia. Les dades de l’excavació situen la seua construcció en el segle vi i es relaciona amb la sepultura del
mencionat bisbe Justinià i amb la tomba de San Vicent,
traslladada a l’interior de la ciutat des del seu inicial emplaçament en la perifèrica zona de la Roqueta. El bisbe
Justinià la va construït potser per albergar dins de la
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 73
[page-n-76]
ciutat el cos del màrtir, que tal vegada s’exhibia en un
tant fiabilitat l’ample de la basílica. Gràcies a aquestes
sarcòfag. Als seus peus, sota el paviment, es va soterrar
dades s’ha comprovat que el traçat viari romà va ser un
el bisbe, on encara es troba.
condicionant important a l’hora de planificar el projecte
L’annex septentrional es troba a l’Almoina i només es
del gran complex episcopal. Després dels recents estudis
coneix parcialment, ja que la major part s’endinsa en la
del teixit urbà, el grup episcopal apareix perfectament
finca contigua. És un gran edifici cruciforme de major en-
ajustat i vinculat amb la trama anterior. Aquest fenomen
titat que l’anterior, per les majors dimensions i la tècnica
ha ocorregut en altres ciutats.
constructiva de grans carreus romans, enfront de la ma-
Fins i tot quan la construcció de nous elements, com
çoneria amb carreus als angles del mausoleu. S’ha iden-
el gran baptisteri, significava el final o el tancament d’un
tificat amb el baptisteri a causa d’un prominent desaigüe
carrer principal, es pot veure el seu encaix calculat i simè-
que devia abocar l’aigua a l’exterior, on la devien arreple-
tric amb l’antic carrer sobre el qual es va construir i que,
gar els fidels. A més, la major part es troba sobre l’antic
entre altres coses, li va permetre utilitzar la façana del
santuari d’Asclepi, la qual cosa devia anar en la mateixa
santuari d’Asclepi com a part dels seus fonaments.
direcció, ja que va ser normal la conversió dels asklepieia
Per a restituir la planta del baptisteri, conegut només
en baptisteris. En el fons, en ambdós casos, es tractava de
en part, ha sigut necessari estudiar la basílica episcopal,
curar a través de l’aigua sagrada, la qual cosa devia facili-
de la qual formava part com un annex, i la forma del mau-
tar l’assimilació d’una religió a una altra.
soleu de Sant Vicent, de pla semblant, però de dimen-
Aquest gran conjunt episcopal, amb els edificis ro-
sions més reduïdes. El més difícil és determinar la forma i
mans encara en peu (cúria, santuari), es degué formar en
la disposició de la capçalera. En essència, s’ha traslladat
la primera meitat del segle vi, segurament durant l’epis-
a la banda nord l’esquema usat en la sud. És a dir, s’ha
copat de Justinià. Amb posterioritat va haver-hi algunes
reproduït l’amplària de l’accés al mausoleu (17 peus), la
reformes menors.
reproducció de la part restant de la cara nord del bap-
Només es coneixen unes poques peces dels equipa-
tisteri (19,5 peus), a la sud i la distància a l’absis central.
ments litúrgics i arquitectònics d’aquests edificis, que han
Aquestes mesures situen el mur septentrional en la ma-
aparegut disperses i reutilitzades en construccions del perío-
teixa ubicació en què es troba, coincidència que atorga
de islàmic. Aquest deu ser el cas d’un gran cancell, fragments
més fiabilitat a la hipòtesi. No obstant això, no és possible
d’un altre, un altar auxiliar i alguna columneta de finestra.
traslladar el model de planta del mausoleu al baptisteri,
perquè l’estructura d’ambdós edificis és diferent.
Modulació i reconstrucció de la catedral i el baptisteri
D’aquesta manera, s’ha obtingut la planta quasi
El descobriment de les parets nord i sud de la cate-
completa i es confirma l’ús del peu romà en la modula-
dral, i de l’absis central, ha permés reconstruir amb bas74 /
ció de l’edifici.
[page-n-77]
La València visigoda dins del context hispànic
i mediterrani.
Les espectaculars troballes arqueològiques de l’Almoina han convertit València en un lloc privilegiat on es
pot estudiar i explicar la llarga seqüència evolutiva d’un
grup episcopal hispà, en aquest cas íntimament relacionat amb el gran màrtir Vicent.
En la seua arquitectura, aquest gran conjunt constructiu presenta unes fondes arrels mediterrànies, prova del contacte continu que va tindre amb altres zones, sobretot de la
zona de l’Adriàtica. S’han detectat fortes influències de l’àrea
de Ravenna i altres ciutats del seu entorn marítim (Pula,
Pàdua) i continental (Milà, Vicenza). Per les dates del conjunt
valentí, aquests contactes ja devien estar assimilats en un
moment anterior a la invasió bizantina d’Itàlia i Hispània, i es
possible que ens porten a l’època de control ostrogot de la
península Ibèrica, en el primer terç del segle vi.
A Hispània són escassos els referents de construccions semblants. Tan sols el cas de Barcelona, deu servir
per completar alguns elements de què no disposem a
València, com el palau episcopal i una gran aula de comunicació interna. Les troballes del probable grup episcopal
d’Elo, a Hellín (Albacete), amb la seua basílica i el seu baptisteri són d’extraordinari interés, encara que pertanyen a
una xicoteta ciutat fortificada, que va acollir una efímera
seu episcopal.
Cancell que devia estar a l’interior de la catedral de Valentia.
Presó de Sant Vicent Màrtir. Ajuntament de València
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 75
[page-n-78]
76 /
[page-n-79]
Les fases tardoromana i visigòtica
de la vil·la romana de l’horta vella
(Bétera, València)
Josep M. Burriel Alberich (Ajuntament de Moncada)
José L. Jiménez Salvador (Universitat de València)
Miquel Rosselló Mesquida
Introducció
La vil·la romana de l’Horta Vella, al municipi de Bétera,
comarca de Camp de Túria, es funda en la segona meitat
del segle i dC a les proximitats del barranc del Carraixet,
curs fluvial que arreplega aigües del vessant sud de la
serra Calderona i que desaigua a la Mediterrània a l’altura d’Alboraia, en un entorn caracteritzat per l’abundància
d’aigua i terres fèrtils, a mitjan camí de l’itinerari entre
Saguntum i Edeta-Llíria, ubicació estratègica que sens
dubte va haver de jugar un paper important en el control
d’aquesta via de comunicació en el límit septentrional del
territorium de Valentia. Prova de la importància n’és l’àmplia seqüència ocupacional, almenys des del segle I dC
fins a època paleoandalusina —segle ix—, si bé hi ha indicis cronològicament anteriors.
◁ Olla amb tub relacionada amb una artesania
metal·lúrgica local.
La vil·la altimperial
Un important conjunt termal defineix la vil·la romana altimperial, alimentat per un aqüeducte, canal que va
continuar funcionant en l’època paleoandalusina per a
moure una roda hidràulica. Alineats sobre un mateix eix
nord-sud, s’ha identificat el possible apodyterium amb
unes latrines contigües que ocupen l’extrem septentrional. Al sud dels vestuaris es disposa el frigidarium amb
piscina quadrangular de 6 m2 decorada amb pintura
mural de color roig. Al sud de la cambra freda s’ubica el
tepidarium que n’ha preservat part del hypocaustum. El
mur que separa la sala freda de la temperada conserva
una altura de més de 4,5 m, que inclou l’arrancada de la
volta, la cara externa de la qual mostra les empremtes de
les rajoles que conformaven la concameratio. Pel costat
meridional del mur que tancava el tepidarium s’obria accés al caldarium en l’extrem oriental del qual es va poder
documentar la boca del praefurnium. A la zona occidental, separada per un llarg i estret corredor de les tres sales
/ 77
[page-n-80]
de bany, es disposa una gran natatio de planta rectangular de 60 m2.
En l’última campanya (2017), al nord del conjunt termal, es va documentar un edifici, encara en procés d’excavació. La planta exhumada té unes dimensions màximes
de 12,30 m d’est a oest i 7,70 m de nord a sud, articulada
sobre un eix oest-est, amb accés des de l’oest que connecta amb un corredor que separa dues ales. La meridional s’organitza en quatre estances independents de dimensions regulars (2,80 x 2,20 m), excepte l’oriental que
devia presentar una grandària lleugerament major. L’ala
septentrional està ocupada per dues grans habitacions
(4 x 2,13 m documentats), si bé únicament la més oriental
presenta accés des del corredor. Totes les obertures tenen
un ample de 0,70 m.
Si haguérem de definir aquest establiment rural a
partir d’allò que s’ha excavat fins al present, prima més el
caràcter residencial i d’oci que el productiu, si ens referim
a l’època altimperial. Aquesta situació canviarà radicalment a final del segle IV. Amb tot, cal dir que només s’ha
documentat una xicoteta part de la vil·la i que el panoraTorcularium tardoantic emplaçat aprofitant les instal·lacions
termals. En primer terme lapis pedicinorum amb dos
encaixos per a l’ancoratge (probablement pertanyent a una
premsa de cargol) i cueta de decantació.
Equip d’excavació. Ajuntament de Bétera, Universitat de València.
ma ací presentat segurament variarà a mesura que avancen en les excavacions.
La fase tardoromana
En la fase tardoromana —finals del segle IV i meitat
del segle V—, a la vil·la se succeeixen importants transformacions funcionals dels antics espais residencials i d’oci
en àrees productives, aspecte habitual en moltes de les
villae hispanes tardoromanes. En aquests mateixos espais s’instal·larà, a més, una xicoteta necròpolis.
78 /
[page-n-81]
Efectivament, a partir de finals del segle iv, la infra-
sitges, de planta circular i secció acampanada, per a em-
estructura termal queda anul·lada com a tal. La natatio
magatzematge de grans, fonamentalment localitzats al
no pareix mantindre el seu ús original i són reblides al-
nord i al sud de les termes, i es documenten estructures
gunes dependències situades al sud de la piscina, on es
de combustió i restes metal·lúrgiques fèrriques (escòri-
va instal·lar una xicoteta necròpolis cristiana amb tombes
es, colades o gotasses de sagnat, mineral, paret de forn),
de coberta de teules a doble vessant que arriba a ocupar
potser procedents de forns de reducció de què s’obtenia
part de les instal·lacions termals, concretament un ab-
el material necessari per a la forja en calent (recuperació
sis semicircular afegit a principi del segle anterior sobre
d’unes tenalles de fonedor). Els subproductes fèrrics tro-
l’antic praefurnium del caldarium.
bats i els estris permeten suposar que el procés metal·lúr-
Potser es puguen reconéixer en aquesta xicoteta
gic del ferro comprenia totes les seues fases, des de la tor-
necròpolis els últims propietaris titulars «romans», ja
rada del mineral fins al treball de forja. Aquest ferro pro-
cristianitzats, de la finca rural. A més, tampoc cal des-
ducte de la fosa potser estava destinat majoritàriament a
cartar que aquesta xicoteta necròpolis no s’emplaçara
la fabricació de les ferramentes i els efectes d’ús quotidià
d’acord amb la sacralització d’alguna de les dependèn-
i propi de l’explotació agropecuària.
cies, amb la fundació d’alguna capella o oratori per part
del dominus.
Igualment, la presència en els abocadors de ceràmica (olles i cassoles) amb defectes de cocció, ens posa
A partir de mitjan del segle v, part del complex termal
sobre la pista de la probable existència d’una producció
es reconverteix en àrees productives, amb la creació de
local. Aquesta fase es degue allargar fins mitjan del se-
magatzems i la instal·lació d’un torculum i bassa per a la
gle vi segons el material recuperat que farceix les sitges,
decantació de l’oli, defugint completament la presència
reutilitzades sistemàticament com a abocadors, i altres
del cementeri.
estructures coetànies.
Un altre torculum, amb dues xicotetes basses de decantació escalonades, amortitzades per una sitja d’època
La fase visigoda
visigoda (entre els segles vii i viii), es localitza al nord de les
L’etapa visigoda, des de mitjans del segle VI fins al fi-
termes, construïdes aprofitant, en part, els murs altimpe-
nal, a més d’aprofitar estructures prèvies, es caracteritzarà
rials de l’edifici septentrional localitzat el 2017.
per una nova fase constructiva ex novo.
D’altra banda, la possible producció de vi deu que-
El frigidarium i la seua piscina són elevats al mateix
dar evidenciada per la recuperació d’una xicoteta poda-
nivell i comunicats a través d’una obertura que manté aï-
dora de ferro.
llat l’espai de l’antiga piscina. El tepidarium es converteix
L’antiga natatio serà reblida, i funcionarà com un
en magatzem que deixa anul·lat el pas amb el que va ser
gran abocador. A més es construeixen diversos grups de
el frigidarium, en aquest moment un metre més elevat.
Les fases tardoromana i visigòtica de la vil·la romana de l’Horta Vella. Josep M. Burriel, José L. Jiménez, Miquel Rosselló
/ 79
[page-n-82]
Detall del possible cellarium de
l’època visigoda que amortitza
la fase de sitges dels segles v-vi.
Equip d’excavació. Ajuntament de
Bétera, Universitat de València.
Algun dels tòrculs d’època tardoromana presumiblement
es van mantindre en ús, tant l’erigit aprofitant les estances
del complex termal com el localitzat en la zona nord, les
basses de recepció i decantació de les quals se suprimeixen entre els segles vii i viii. L’abocador de la natatio serà
segellat per passar a convertir-se en un espai de trànsit
sobre el qual es construeix un fonament de maçoneria.
A la zona sud, s’alça un gran edifici de maçoneria i
alguns carreus, format per una nau allargada i estreta, orientada en direcció est-oest, de 20 x 5 m, en l’interior de la
qual es disposen basaments centrals per a sustentació de
80 /
la coberta. Aqueix edifici se sobreposa al camp de sitges
de la fase anterior i se situa per damunt del vell cementeri
baiximperial. A l’extrem est, se li adossen dues grans habitacions rectangulars separades per un mur flanquejat
per dos llindars que les comuniquen amb la nau principal. En l’extrem oest, es localitza un mur de tancament i
pel lateral nord s’obri una altra nau, amb què formen una
planta en «L». S’hi planteja un possible ús agrícola, probablement un cellarium. Per les característiques de l’edifici,
pensem que la seua funcionalitat excedeix de l’àmbit merament domèstic.
[page-n-83]
A la zona nord de l’assentament, des de final del segle vi fins al segle viii, també per damunt d’un camp de
sitges de la fase anterior, se succeeix l’edificació de diversos departaments amb murs que tenen sòcols de maçoneria, forats de pal i suports petris per a porxes i coberts,
algunes sitges aïllades, un soterrament infantil (inhumació infantil en l’àmbit domèstic, pati) i una llar.
Finalment, en la mateixa zona nord, s’instal·larà un
taller metal·lúrgic en els nivells de destrucció/abandonament, datats en el primer quart del segle VIII. S’hi van
recuperar dos trients, l’un encunyat en el coregnat d’Ègica-Vítiza i el més modern, en el regnat de Vítiza (702-710),
de les seques d’Egitania (Idanha à Velha) i Corduba, respectivament.
La presència de diners en circulació en l’assentament ens revela la capacitat adquisitiva dels seus habitants i permet donar suport a la continuïtat d’una economia monetària i l’existència d’excedents generats, fonamentalment, per la venda de la producció agrària, grans,
oli, vi i —sense descartar, a més— manufactures del propi
taller metal·lúrgic.
D’altra banda, l’existència d’un assentament d’època visigoda en aquests moments finals, amb estructures
de maçoneria de nova planta en edificis no domèstics i
la presència de moneda d’or, apunta cap a una diferen-
Àmfora de reduïdes dimensions i base plana
amb decoració incisa de meandres.
ciació social i un cert nivell de riquesa que afavoreixen la
continuïtat d’algunes villae com a espais lligats a les elits,
ja no com a lloc de residència del propietari sinó, fonamentalment, com a àmbit de producció, si bé amb altres
models i diversa relació amb les poblacions camperoles
al seu servei.
Les fases tardoromana i visigòtica de la vil·la romana de l’Horta Vella. Josep M. Burriel, José L. Jiménez, Miquel Rosselló
/ 81
[page-n-84]
82 /
[page-n-85]
El Monestir de Punta de l’Illa
de Cullera
Miquel Rosselló Mesquida
Introducció
Un dels episodis narrats en la passió de sant Vicent (Passio,
XXII, 23-26), ja al final del relat hagiogràfic, al·ludeix al desig
del governador Dacià de desfer-se del cos del sant diaca,
per la qual cosa ordena que siga traslladat lluny en una
barca i llançat a la mar. Eumorfi, encarregat d’executar les
ordes de Dacià, quan havia perdut de vista les muntanyes i
per temor d’internar-se en una altra província (conventus),
fora de la seua jurisdicció, es va desfer del cos enfonsant-lo
a el mar. El cos va arribar miraculosament a una corbada
platja on l’arena el va resguardar formant un túmul que, al
poc de temps, els cristians del lloc van preservar i van adornar per a retre-li culte secretament.
Aquesta narració de la passio que descriu el periple
de les despulles del màrtir i la seua arribada miraculosa a una platja, s’ha relacionat geogràficament amb el
◁ Creus de bronze decorades que aparegueren
a l’edifici central de Punta de l’Illa.
Sinus Sucronensis, més concretament amb Cullera (Portus
Sucrone), zona on desemboca el Xúquer (Sucro), riu on es
trobava el límit entre províncies, i també amb les platges
immediates al cap de Cullera (la punta de Migjorn). En les
proximitats, almenys des del segle xvi, hi havia una ermita dedicada als sants Vicent, Llorenç i Valero, actualment
ermita de la Font Santa o de Sant Llorenç. La dedicació a
Sant Valero, certificaria que ens trobem davant d’un primitiu santuari vicentí.
Aquesta descripció topogràfica, ja plasmada en època medieval en una taula gòtica donada a conéixer per
la doctora Ma. D. Mateu, al costat de l’al·lusió, en l’epitafi
del bisbe Justinià de València, en una illa on va fundar un
monestir, pareixen remetre a un lloc comú, l’illot on el devot bisbe va manar erigir un monestir que commemorava
el lloc d’arribada del cos del màrtir, tal com fa ja quatre
dècades el professor Enric Llobregat va argumentar magistralment. Aquest devia ser el motiu de la fundació del
monestir en aquest illot.
/ 83
[page-n-86]
Les restes arqueològiques del monestir
El xicotet illot va ser un lloc freqüentat des de la prehistòria, va ser un embarcador en època ibèrica (materials
fenicis i grecs) i en època romana hi ha la possibilitat que
hi haguera un santuari pagà, tal com apunten les troballes
d’una estatueta d’Hèrcules en bronze i un casset amb dedicació votiva, de plata amb incrustacions d’or i escenes
de Júpiter.
No obstant això, les úniques estructures excavades a
partir de la segona meitat del segle passat, pel Servei d’Investigacions Prehistòriques de la Diputació de València,
corresponen al període visigot.
A l’illa es va documentar un conjunt de construccions
rodejades per un mur de protecció. Al centre de l’illot, en
lloc destacat, s’alçava un edifici rectangular, amb murs de
maçoneria assentats sobre fonaments d’1,10 m d’amplària,
Taules amb escenes del martiri de sant Vicent.
Escola de Juan de Flandes, segle xvi. Col·lecció Levante-EMV.
amb unes dimensions de 13,50 x 8,75 m i subdividit en diversos departaments. Aquest edifici mostrava peculiaritats
que el diferenciaven dels altres, com una ubicació privilegiada en el centre de l’illa i al lloc més elevat, l’orientació
est-oest, la solidesa dels seus murs, millors acabats, presència d’un paviment d’opus signinum de 10 cm de grossària; enlluïts a les parets; elements arquitectònics d’una
certa riquesa com una pilastra in situ amb basa motlurada,
tal vegada d’una taula d’altar auxiliar; una xicoteta basa de
marbre, potser d’una columneta de finestra, i fragments de
creu de pedra tosca calcària amb restes de pigment rogenc.
Aquestes peculiaritats apunten a un edifici cultual,
com a església o capella commemorativa.
A més, d’allí procedeixen materials significatius de
caràcter litúrgic: una gran pàtera de marbre blanc, dues
84 /
[page-n-87]
creus de bronze d’un lampadari, una de les quals està de-
presentaven dimensions de 10 x 4,20 m, per a la més me-
corada amb petites aspes que dibuixen un arbor vitae.
nuda, i 19 x 5,25 m, per a la major. Es va trobar tocant els
Al mateix edifici es va recuperar un tresoret de mo-
murs gran quantitat d’àmfores, majoritàriament grans
nedes i un ponderal bizantí de bronze d’un solidus. Els
contenidors cilíndrics d’oli i saladures del nord d’Àfrica
ponderals eren elements custodiats en l’interior dels tem-
(Tunisia) i, en menor quantitat, àmfores vinaderes de la
ples, complint amb la legislació del moment, que obliga-
Mediterrània oriental (Gaza, Síria-Palestina, Turquia, mar
va a guardar els pesos i les mesures a les esglésies, sent el
Egea), on es devia exportar, entre altres, el preat vi de
bisbe el garant de la seua utilització correcta, com també
Gaza, a més d’envasos de la propera illa d’Eivissa, grans
de previndre el frau fiscal. Ponderals de tipus bizantí es
contenidors cilíndrics que imiten els africans i xicotetes
documenten en llocs com la seu episcopal de Barcelona
àmfores de fons còncauconvex amb decoració amb pin-
o l’església del Monastil, a Elda (Alacant) i, en general, en
ta; d’aquests últims, també amb exemplars de producció
aquells llocs de control amb funcions comercials i fiscals
local o regional. Aquests departaments s’han identificat
(ports, duanes, pagament d’impostos). Un lloc com Punta
amb els cellaria monacals.
de l’Illa, on s’ha documentat una notable abundància i
diversitat d’àmfores, ungüentaris i vaixella, probablement
La cultura material del conjunt remet a una cronologia a partir de finals del segle vi.
intercanviats amb altres monestirs de la Mediterrània, feia
necessari un control oficial del pes de la moneda. Dins
Més enllà de l’illa
d’aquest mateix context de control administratiu caldria
L’illot monàstic ha de posar-se en relació amb altres
situar la troballa d’un platet de bronze de balança d’or-
assentaments pròxims i amb el context de la seu episco-
febre, del tot semblant al trobat al poblat visigot de Puig
pal valentina.
Rom (Roses, Girona).
Pel que fa a l’entorn geogràfic immediat, el Portus
En l’extrem occidental del penyal es van excavar un
Sucronensis ha aportat abundosos testimonis d’activitat
conjunt de xicotets cubicles en maçoneria, disposats pa-
per als períodes tardoromà i visigot. En general es docu-
ral·lelament en terrassa, que podrien correspondre a les
menta l’arribada regular de ceràmiques i àmfores durant
cel·les dels monjos. Potser els nombrosos fragments re-
els segles vi i vii en diversos establiments localitzats en
tallats de paret d’àmfora amb dibuixos incisos formaren
el vessant sud i sud-est de la muntanya. Cal destacar la
part de les activitats didàctiques dels monjos.
construcció de depòsits de saladura posats sobre un ma-
Finalment, en la part oriental de l’illa es concentraven tres construccions de planta rectangular dispo-
gatzem portuari destruït al voltant del segon quart del segle v i que perduren, almenys, fins a la fi del segle vi.
sades en bateria, sense divisions internes. Realitzades
Simultàniament, documentem ocupació del vessant
en maçoneria, es caracteritzaven per la seua senzillesa i
sud amb la presència de construccions de pedra i pisos
El Monestir de Punta de l’Illa de Cullera. Miquel Rosselló Mesquida
/ 85
[page-n-88]
Enterrament múltiple en cista de l’època visigoda,
amb detall de la polsera amb extrems de cap d’ofidi.
Excavacions de la plaça de la Llibertat, Cullera.
Direcció arqueològica: Fernando Cotino.
de terra batuda, de conservació desigual però generalment d’escassa alçària, de vegades associades a fosses
abocadors i fosses sitges.
Cal destacar especialment la troballa d’una zona
de soterraments, just on s’instal·larà amb posterioritat
la necròpolis islàmica (segles xii i xiii) del poblat nascut als peus de l’extens albacar de l’Hisn Qulayra. Es
tracta de tombes de cubicles de llosa de pedra, amb
soterraments múltiples. En una d’aquestes es van recobrar dues polseres obertes de bronze, amb extrems de
cap d’ofidi, semblants a altres exemplars de les necrò86 /
polis de l’Almoina (València), camí del Monastil (Elda,
Alacant) o la cripta Balbi (Roma), i que es daten a final
del segle vi i segle vii.
Pensem que no és casual aquest ressorgir dels assentaments a la costa del Portum Sucrone, unit a l’activitat econòmica i comercial documentada, i que va haver de sorgir a l’empara de l’impuls monàstic del xicotet
illot, sota la jurisdicció episcopal de la seu valentina. Els
cellaria monacals van haver d’exercir un paper redistribuïdor de productes alimentaris, principalment vi, oli
i saladures, a partir de la tipologia dels envasos amfò-
[page-n-89]
Conjunt d’ungüentaris orientals amb segell,
trobats a les excavacions de Punta de l’Illa.
Àmfora de procedència palestina trobada a l’edifici
identificat como a magatzem.
rics i de la petita indústria de saladura documentada a
la costa, coetània a l’establiment monàstic i no dubtem
que devia estar controlada per ella. La Regla isidoriana
assenyala que els monestirs tindran un magatzem a la
ciutat destinat a realitzar els intercanvis amb aquella. El
paper econòmic dels monestirs i la vinculació de l’Església en general amb activitats comercials i productives ja s’ha posat de manifest en llocs pròxims, com el
monestir de l’illa de Cabrera (Balears), la basílica d’es
Cap des Port (Fornells, Menorca) o les seus episcopals
de València i Barcelona.
Epíleg
No sabem si la menció de la destrucció d’un monestir en una illa, entre Sagunt i Cartagena, que va consignar
el bisbe de Tours, pot referir-se al nostre cenobi. La troballa aïllada d’un trient encunyat per Vamba permet aventurar que l’illot va estar, si més no, freqüentat fins aqueixes
dates avançades de la setena centúria. En el segle xii, on
el conjunt de materials ceràmics recuperats és notable,
tornarà a ser reocupat, aquesta vegada possiblement per
a albergar un convent musulmà, una «ràbita», topònim
extraordinàriament freqüent al terme.
El Monestir de Punta de l’Illa de Cullera. Miquel Rosselló Mesquida
/ 87
[page-n-90]
88 /
[page-n-91]
Valentia,
ciutat de frontera (550-624)
Albert Vicent Ribera i Lacomba
ICAC
La mort del bisbe Justinià va coincidir amb un llarg període d’inestabilitat general, entre 550 i 589, que va alterar
les estructures polítiques de la ciutat i de tot el seu territori. En aquests anys, a més d’un gran episodi de pesta,
el regne visigot va viure usurpacions i conflictes dinàstics
que van propiciar l’arribada dels bizantins, ja assentats a
Ceuta i les Balears, que van aprofitar per a apoderar-se del
litoral mediterrani hispà al sud del riu Xúquer.
En contra d’allò que altres investigadors han manifestat, que qüestionen la formació d’una frontera militar
entre gots i bizantins, la creixent realitat arqueològica i
les escasses, però existents, notícies històriques, avalen
que hi havia una zona militaritzada, a l’estil de les coetànies províncies imperials occidentals d’Itàlia i Àfrica.
Entre el Xúquer i les muntanyes del sud de la província
de València devia passar la frontera, que, donades l’èpo◁ Detall d’ase imprès en el fons d’un bol de ceràmica de taula
fabricat a Asia Menor. Plaça de Nàpols i Sicilia 10, València.
SIAM-Ajuntament de València.
ca i les circumstàncies, i com indiquen les fonts i l’arqueologia, devia estar organitzada en un entramat de fortificacions menors (castra, castella,…), que controlaven les
comunicacions i els llocs estratègics. Aquest dispositiu
es basava, en última instància, en ciutats emmurallades en la rereguarda d’aqueix sistema defensiu. Al País
Valencià ja s’endevinen els principals elements d’aquesta
frontera militaritzada, els centres urbans respectius dels
quals eren Saetabis i Valentia, de la part visigoda, i Ilici i
Dianium, de la bizantina.
La llavors autònoma València es va convertir en territori fronterer i a la ciutat es devia establir una guarnició
visigoda, per a fer front a la pròxima amenaça bizantina.
En aquest context, cal entendre la coetània aparició del
gran assentament fortificat de València la Vella, a 15 km
a l’oest de València i les abundants troballes de trients de
l’època de Leovigild d’Alcàsser, a 15 km al sud de València.
La Crònica de Joan de Biclar consigna que Hermenegild, el fill rebel de Leovigild, ja derrotat, va ser traslladat
/ 89
[page-n-92]
A S T U R E S
REGNVM
FRANCORVM
S
VASCON
RI
CANTAB
Pampilona
S
A
B
A
R
IA
Caesaragusta
M
V
N VM
G
R
RE VO
E
S V Egitania
Braccara
Emerita
R
E
G
Toletum
N
V
M
V
IS
Hispalis
I
M
P
E
R
I
V
M
R
O
M
A
N
O
M
V
Barcino
Tarraco
Valentia
OROSPEDA
Corduba
Malaca
IG
O
T
H
O
R
Narbo
R
V
M
Carthago Spartaria
Septem
Mapa polític de la península Ibèrica a l’inici del regnat de Leovigild. Il·lustració: Espirelius.
90 /
[page-n-93]
pres a València el 584, abans de la seua ulterior execució
suposat lloc martirial, atribut que li donem, entre diver-
a Tarragona. Això significa que la ciutat era un lloc segur
ses coses, per aquesta estructura constructiva, ben con-
per als visigots.
servada en planta però a penes en alçat. Els seus fona-
Aquesta primera presència d’elements germànics a
ments destaquen per la seua escassa profunditat, 30 cm,
València devia significar la seua plena incorporació al
i la seua tosca tècnica constructiva, igual que la de les
centralitzat regne que estava sorgint des de Toledo amb
parets, contrasta amb l’acurada tècnica usada en els
Leovigild. Aquesta situació es va plasmar en la realitat
monuments de la fase anterior. L’escassa amplària dels
històrica i arqueològica de València com devia ser l’exis-
murs, uns 60 cm, queda lluny del metre que aconseguei-
tència, el 589, de dos bisbes a la mateixa ciutat, l’arrià,
xen els del baptisteri. És una construcció molt més feble
de nom got, Ubiligiscle, i el catòlic Celsí, prova fefaent
i de poca alçària. En l’interior se’n conservava un nivell
d’un considerable nucli de gent forana, que també es
de calç uniforme, la base sobre la qual hi hauria un pa-
diferenciava de la població autòctona pels seus trets èt-
viment més consistent que va haver de ser espoliat en
nics i les tradicions funeràries. Ambdós grups s’agrupa-
època islàmica. Segellava un pou omplit amb materials
ven entorn dels seus respectius bisbes. Dos bisbes tam-
de finals del segle vi o principis del vii, que en permet
bé significaven dos grups episcopals, almenys durant
datar la construcció. Aquest absis està encaixat sobre
trenta o quaranta anys. En altres llocs, on dues comu-
l’estança de l’edifici que potser va albergar el martiri de
nitats cristianes distintes van conviure —catòlics i dona-
sant Vicent.
tistes a Àfrica, i catòlics i arrians a Itàlia— tenien llocs de
Davant de l’absis, a l’oest, es conservava un mur que
culte diferents. En alguns jaciments d’aquestes zones,
devia emmarcar un arc triomfal d’entrada, de què sorgia
amb una presència excessiva d’esglésies, s’ha proposat
un espai de 3,90 m de llarg, l’extrem occidental del qual
que aquesta abundància podia respondre a les diverses
devia estar delimitat per cancells que potser ocupaven un
confessions existents.
front de 4 m. Aquest espai quasi quadrat, de 4 m per 3,90 m,
devia precedir l’accés a l’interior de l’absis. Per a comple-
El grup episcopal
tar la seua planta tan sols disposem de dos basaments
Al llarg del segle vii, els principals edificis episcopals
d’una possible columnata que, amb la mateixa amplària
van mantindre la seua preponderància, però al nord de la
que l’absis, podria emmarcar una hipotètica nau central,
catedral, des de finals del segle VI o principis del segle vii,
de 4,80 m d’ample i de 1,80 m entre les columnes, si es
van tindre lloc un seguit de canvis relacionats amb la
col·loca una entre les dues que coneixem o de 4 m, si no
transformació de la població que residia i moria en l’en-
ho fem. Podria interpretar-se com una xicoteta basílica,
torn del bisbe. Arquitectònicament, la novetat més des-
però la falta total de qualsevol indici dels murs perime-
tacable és l’absis de ferradura que es va construir sobre el
trals ens fan ser escèptics respecte d’això. Les remocions
Valentia, ciutat de frontera (550-624). Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 91
[page-n-94]
associat a alguna nova construcció, ja en el segle vii, com
una sénia i un peculiar edifici poligonal, que devia ser una
zona per a enllaçar amb els camps de sitges situats cap al
nord. S’ha suggerit que aquesta zona fora una àrea productiva regida per monjos.
Les necròpolis i el cementeri dels bisbes
Un dels trets més destacats d’aquest grup episcopal
és el marcat caràcter funerari, testimoniat en els diversos i jerarquitzats cementeris que s’estenen, almenys, al
nord i l’est de la catedral visigoda. A partir de finals del
Mur de bona factura del interior del circ romà.
Carrer de les Comèdies, València. SIAM-Ajuntament de València.
segle vi, va sorgir un altre cementeri a la zona episcopal,
en estreta relació amb el xicotet absis de ferradura. La
dispersió i tipologia d’aquestes noves sepultures dife-
d’una casa islàmica dels segles xi al xiii, a l’oest de l’absis,
reix bastant de l’anterior necròpolis, algunes de les tom-
impedeix que es conega millor.
bes de la qual van ser tallades per aquestes més grans
Al nord, i davant de l’entrada de la cúria encara en
i modernes. Les modestes sepultures individuals van
peu, a finals del segle vi, es va construir un gran pou qua-
ser substituïdes per grans cistes d’enormes pedres, que
drat de grans lloses romanes, que li donaven un aspecte
ocupen una superfície de 2 x 3 metres i aconsegueixen el
monumental. Presentava la mateixa alineació que l’edifici
metre d’alçària. En el seu interior apareixen unes quan-
de l’absis de ferradura, situat a poc més d’un metre, per
tes capes de soterrament i és normal trobar les restes
la qual cosa no devia ser estrany que formaren part d’un
entre deu i vint individus. Així mateix, apareixen aixovars,
únic conjunt, i que encaixaren amb el segellat de l’altre
atuells de vidre o ceràmica, i molts objectes d’ús perso-
pou en el moment d’erigir l’absis, a què potser substituïa
nal. En total s’han assenyalat més de trenta d’aquests
en la seua funció de dispensador d’aigua. La nova orien-
grans sepulcres, que han de ser panteons familiars. El
tació del pou i l’absis va trencar per primera vegada amb
sistema de construcció permetia la seua obertura per un
l’alineació d’origen romà que s’havia mantingut inaltera-
costat, des d’on es podien efectuar contínues inhumaci-
da des dels orígens de la ciutat.
ons. De fet, algunes tombes van ser periòdicament nete-
A finals del segle vi o inicis del vii es va espoliar la cú-
jades dels esquelets més antics, de què solia deixar-se
ria septentrional, que va convertir la zona al nord de l’altra
només el crani, que s’amuntegava al fons de la cista, per
cúria en un ampli espai obert, tal vegada un hort o jardí
a permetre la instal·lació de nous soterraments. Encara
92 /
[page-n-95]
que s’estén per quasi tot el solar de l’Almoina, sempre
a l’oest del carrer romà, la gran majoria dels sepulcres
s’amunteguen a l’est i prop del xicotet absis de ferradura, al voltant del qual n’hi ha una veritable aglomeració,
catorze tombes, mentre que altres huit hi apareixen disperses. Aquest fet torna a constatar la gran ànsia que hi
havia en aquesta època per soterrar-se prop d’aquest
lloc, i explica també la neteja periòdica dels ossos de
diverses d’aquestes saturades sepultures. Els més de
tres-cents individus que s’han recuperat presenten trets
antropològics diferents dels anteriors, ja que pareixen
d’una ètnia nòrdica.
Un altre caràcter tenien les tres grans tombes que
es van col·locar al voltant del mausoleu del màrtir, encara que tipològicament són cistes molt paregudes,
però que no permeten la seua obertura, quelcom comprensible, atés que a l’única que es va trobar intacta,
només hi va aparéixer un esquelet. Als peus de la tomba
més privilegiada, situada en l’interior del mausoleu cruciforme, començava un corredor jalonat a l’un costat i a
l’altre per diversos arcosolis que, per les seues dimensions, pareixen preconcebuts per a col·locar sarcòfags.
Devien ser les tombes dels bisbes, que normalment se
soterraven en l’interior de la catedral o d’alguna altra
església important.
Conjunt de ceràmiques aparegudes en l’excavació de l’antic
circ romà. Excavació: Plaça Nàpols i Sicília, núm. 10.
La urbanització del circ romà
A partir de mitjan del segle vi, hi ha clares evidències de l’ocupació i urbanització de l’arena del circ, la qual
cosa manifesta altres usos diferents dels lúdics, que suposadament anaven des dels comercials als militars.
Valentia, ciutat de frontera (550-624). Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 93
[page-n-96]
S’han diferenciat diverses fases superposades que
comprenen des de mitjans del segle vi a mitjan del segle vii,
doantic, tal com esdevé amb tants altres d’aquests grans
edificis d’espectacles.
que han aportat nombrosa ceràmica, principalment
Les restes constructives de l’etapa visigoda es troben
vaixella de taula importada de Tunisia, de Focea d’Àsia
d’un extrem a un altre de l’interior del circ. En el nord, a les
Menor i Xipre, ceràmica de cuina local, regional i importa-
excavacions del carrer Baró de Petrés i de la plaça Nàpols i
da d’Àfrica i Orient, i àmfores orientals i africanes. Hi des-
Sicília, 10, situades entre les carceres i la spina, s’ha docu-
taca l’abundància de les produccions orientals de vaixella
mentat bé aquesta nova urbanització dins d’un gran espai
fina i ceràmica de cuina importada, principalment en la
públic. Sobre l’arena, abandonada al llarg del segle V, que
segona meitat del segle vi. D’ací provenen les úniques tro-
s’estenia per una zona de 350 x 60 m, això és, dues hec-
balles de Xipre i el major volum d’Àsia Menor de la ciutat.
tàrees, hi apareix un gran farciment d’anivellació, originat
A partir de finals del segle vi i, sobretot, del segle vii,
per l’abocament ràpid de terres molt fosques i riques en
s’adverteix un evident canvi en la cultura material, amb la
materials arqueològics, amb xicotetes monedes vàndales
introducció de tipus de clara fàcies visigòtica, semblants
i bizantines, que donen una data a partir de la meitat del
a aquelles que podem trobar en zones de tradicional as-
segle vi per a la seua formació.
sentament got a Hispània, continuant, de totes maneres,
Els murs que es van instal·lar sobre aquest ampli ter-
l’arribada de les últimes produccions de sigil·lades africa-
reny anivellat estaven fets amb grans carreus reutilitzats,
nes (Hayes 91D, 105, 106, 109, etc.) i la introducció de les
mesclats amb pedres menors, tallades i sense tallar, uni-
primeres i escasses ceràmiques vidriades.
des amb argamassa i morter de calç. Els paviments eren
Aquests conjunts ceràmics, amb l’abundant pre-
d’argamassa. Els nombrosos materials, procedents de
sència de materials orientals, presenten una notable
les llars, les fosses i els femers dels usuaris de les noves
diferència amb els d’altres llocs de València, tant els de
construccions, indiquen una intensa i contínua activitat
l’àrea episcopal com els de les zones periurbanes d’habi-
en aquesta zona entre la segona meitat del segle vi i la pri-
tació. Aquesta especificitat planteja que, potser, la nova
mera meitat del vii. A mitjan segle vii altres fosses d’abo-
àrea urbanitzada a mitjan segle vi tinguera una raó de
caments i femers ja cobrien els murs.
ser diferenciada i especialitzada, encara que aquesta su-
L’escassa extensió de les excavacions en què s’han
posició és tan suggeridora i fàcil de plantejar com difícil
registrat aquestes incompletes construccions impedeix
de resoldre. Cal tindre en compte la ubicació topogràfi-
qualsevol intent d’interpretar-ne la funció. Fins i tot en
ca del circ, situat des del segle ii dC, i fins al segle xiv, en
l’única en què es va excavar en una certa extensió, a la
el límit oriental de la ciutat, de manera que la muralla
plaça de Nàpols i Sicília, 10, les habituals i nombroses in-
àrab del segle XI es va adherir a la seua cara externa, se-
trusions medievals les havien deteriorat, tant en la planta
gurament perpetuant-ne l’ús defensiu en el període tar-
com en l’alçat.
94 /
[page-n-97]
Aquesta ocupació s’ha posat en relació amb l’arribada de nous grups de població, potser de contingents
militars visigots, que d’aquesta manera es devien instal·lar
en bloc al costat de la muralla oriental, que devia ser la
mateixa paret del circ, com amb un suposat barri comercial l’existència del qual pot explicar l’anòmala abundància d’importacions aparentment del Mediterrani oriental.
Tampoc no es podria excloure una solució mixta que, en
tot cas, sempre deuria implicar l’assentament de poblacions foranes en nombre important, per al qual es va haver
de condicionar aquest gran espai.
Epíleg: el final d’una època
En els llocs en què, després de la ràpida caiguda del
regne visigot, es van integrar en l’òrbita musulmana, l’evolució urbanística habitual dels centres episcopals substituïts per una altra realitat es va tallar. Aquest va ser el cas
Bol de ceràmica de taula d’Asia Menor.
Plaça Nàpols i Sicília, núm. 10. València, SIAM-Ajuntament de València.
de València durant cinc-cents anys, entre 713 i 1238.
Però el sobtat col·lapse del regne visigot no va significar una ràpida ruptura social, ja que la islamització va
ser un procés continu però lent. En part de l’àrea valenciana, a través del pacte subscrit per l’últim governador
visigot, Teodomir, amb els nouvinguts, la forma de vida
va romandre inalterada fins mitjan segle viii, amb la instal·lació de contingents àrabs, que en part es van unir a
l’antiga elit goda.
Entre el 778 i el 779, Valentia va ser destruïda en una
guerra civil entre musulmans, moment que potser va
marcar el final de la ciutat tardoantiga. No obstant això,
l’arqueologia ha sigut molt parca per a aquests moments
de transició, tant per al segle viii com per al segle ix.
Valentia, ciutat de frontera (550-624). Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 95
[page-n-98]
96 /
[page-n-99]
València la Vella.
Un jaciment encara per descobrir
E. Huguet, J. M. Macias, A. Ribera, F. Rodríguez i M. Rosselló
ICAC
De mite a repte arqueològic
Un indret amb muralles com aquestes, que conserva
parets de més de tres metres d’alçada, no podia passar
desapercebut. Són quasi cinc hectàrees de superfície
dalt d’un promontori que s’elevava uns quaranta metres
sobre l’entrada del barranc de la Cabrassa al riu Túria.
Per això és un dels jaciments valencians dels quals tenim
notícies més antigues. El Consell de València mencionà
el topònim de València la Vella l’any 1374, amb ocasió
d’un projecte de transvasament d’aigua del riu Xúquer al
Túria. Ja aleshores devia ser un indret valorat per la seua
antigor i, el 1458 (la Batlia, doc. 1152, ‘1524 v’), signà una
llicència a Joan Gonçalbo per a la «recerca de tresor»,
segons consta en l’Arxiu del Regne de València. El poeta
Jaume Roig, també en el segle XV, hi dedica uns versos,
en la seua obra L’Espill o Llibre de les dones.
◁ Vista exterior de la muralla i la torre, destruïda en 1978.
València la Vella. Foto: Rafael de Luis.
El perquè del nom de València la Vella per a aquest
indret és una incògnita, i el topònim va causar una associació i correlació temporal amb la ciutat romana de
Valentia. Diversos estudiosos de les èpoques moderna i
contemporània associaren aquestes restes a una ciutat
anterior a la fundació de Valentia i, fins i tot, la identificaren amb altres ciutats romanes o també ibèriques o
cartagineses. Gràcies a l’arqueologia totes aquestes suposicions varen esvair-se en els anys setanta del segle passat, quan la destrucció de part del jaciment i de les seves
muralles, pels treballs de construcció d’un pont sobre la
via fèrria València-Llíria, van ocasionar un gran impacte.
Encara avui podem observar rebaixos de dos metres en el
vint per cent del jaciment.
Aquest malaurat fet va ocasionar una prompta intervenció del Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València (SIP) i la Universitat de València.
Gerardo Pereira i Carmen Aranegui dirigiren tres intervencions arqueològiques que documentaren importants
/ 97
[page-n-100]
vigila el camí que devia anar riu amunt i està prop d’un
pas per travessar el Túria. Aquestes mateixes condicions
foren valorares per l’exèrcit republicà espanyol que hi
ubicà trinxeres i nius de metralladores pertanyents a la
línia defensiva «la Immediata», construïda a uns 12 km
de la capital, per a frenar l’exèrcit franquista.
Els estudis de Miquel Rosselló, van incidir en la cronologia visigòtica de l’assentament, sorgiren nombroses
preguntes envers la seua funcionalitat i relació amb el palau acabat de descobrir de Pla de Nadal o amb la ciutat de
Valentia. És clar que no es pot parlar d’un procés de substiVista del riu Túria al seu pas per València la Vella. S’aprecien els
murs de l’acròpolis a la zona alta. Foto: Projecte València la Vella
tució geopolítica d’una ciutat per una altra. Valentia, de la
mà del bisbe Justinià, esdevingué una important seu episcopal cristiana i epicentre del culte martirial a sant Vicent
restes arquitectòniques i establiren una cronologia del
que es mantingué activa fins a l’arribada de l’islam.
segle IV dC en avant. Amb això desaparegué el mite ar-
Cal concebre València la Vella, actualment conside-
caïtzant de València la Vella i s’obriren noves incògnites
rada una fundació datada a partir de mitjan del segle vi,
històriques. No obstant això, la nova cronologia va com-
com el resultat d’una nova concepció urbana i territorial
portar un desinterés per part de la recerca arqueològica
promoguda pel regne visigòtic de Toletum, i completa-
valenciana, orientada cap a altres períodes històrics en
ment compatible amb les antigues ciutats romanes que
aquell moment.
perduraren en el temps. L’anàlisi de les ceràmiques i de
València la Vella es troba a uns 3 km al sud-est de
les monedes recuperades ens mostra una plena sintonia
la localitat de Riba-roja de Túria, només a uns 16 km de
comercial entre ambdues ciutats. Molts productes forans
València capital i a escassos 4 km del jaciment de Pla
documentats al litoral també eren freqüents riu amunt.
de Nadal. La seua ubicació i característiques defensives
Era diferent la població d’un lloc respecte a l’altre?
i urbanes coincideixen amb altres assentaments visigò-
S’hi practicava el culte arrià en lloc de l’ortodox? Aquest
tics hispànics. Parlem d’una mena de ciutadella encim-
nou assentament potser va tindre un paper de control mi-
bellada situada en un indret estratègic. Des d’ací hi ha
litar com a conseqüència de les tensions territorials del
un control visual dels principals tossals de l’entorn (els
sud-est hispànic en mans de l’Imperi d’Orient?
Cara-sols, la Muntanyeta dels Frares, el tossal de Montiel,
la Vallbona, la Vallesa de Mandor i la lloma de Betxí), es
98 /
Per resoldre definitivament tots aquests aspectes,
només cal donar temps a l’Arqueologia.
[page-n-101]
Present i futur d’una oportunitat polièdrica
la triada ha estat l’excavació associada als cursos d’estiu
Pocs jaciments «verges» tenen la potencialitat de
d’Arqueologia Cristiana i Visigoda. No es tracta exclusiva-
València la Vella. És un assentament poc excavat —uns
ment d’un projecte de recerca, sinó d’una aposta docent
230 m —, ple d’incògnites històriques i de reptes de conser-
a llarg termini amb la voluntat de potenciar l’interès i les
vació arquitectònica i d’integració social.
noves vocacions pel que fa a l’antiguitat tardana a terres
2
Cal tenir en compte que es troba a prop de la tercera
valencianes.
àrea metropolitana de l’Estat espanyol, de dos milions
Fins a l’actualitat s’han desenvolupat quatre breus
d’habitants, i que gaudeix d’una xarxa de comunicacions
excavacions arqueològiques que s’han centrat en l’estu-
que, fins i tot, ha situat una estació de metro a sis-cents
di de les muralles i en la identificació dels sectors urbans
metres. És un jaciment dins d’una àrea metropolitana
que conformen l’assentament, aquests últims en part
que confereix a la localitat de Riba-roja de Túria la pos-
condicionats per l’orografia. D’una banda, actuar sobre la
sibilitat d’ésser un dels referents hispànics de l’arqueolo-
muralla era una necessitat imperiosa perquè calia valorar
gia visigòtica més accessible i profitós per a la divulgació
l’estat de conservació dels segments més afectats per la
d’un període històric fonamental per a entendre la for-
destrucció del segle passat. De l’altra, distribuir sectorial-
mació de l’edat mitjana.
ment els sondejos estratigràfics ens ha permés, de cara al
Amb aquesta voluntat treballa l’àrea de Turisme i
futur, identificar i prioritzar les àrees arqueològiques on
Patrimoni de l’Ajuntament de Riba-roja. L’any 2016 es va
intervindre. També s’ha efectuat una prospecció geofísica
signar un conveni de col·laboració amb l’Institut Català
parcial del subsòl i, molt especialment, una documenta-
d’Arqueologia Clàssica per a la documentació i l’estudi
ció topogràfica i fotogramètrica exhaustiva mitjançant els
del jaciment. L’ajuntament havia adquirit varies finques
recursos tecnològics actuals.
rurals on es troba la meitat de València la Vella, dins el
Parc Natural del Túria. D’aquesta manera es genera un
Descripció preliminar de València la Vella
espai de doble interès patrimonial i natural, d’alt valor
Els resultats apunten a un centre urbà ben planificat
arqueològic, paisatgístic i biològic. En aquest context
i executat homogèniament. Hem vist com l’urbanisme in-
positiu, cal afegir la museïtzació i la creació recent del
tramurs està sincronitzat amb el traçat de la muralla, i la
Museu Visigòtic del Pla de Nadal (MUPLA) i les nombro-
documentació d’un femer —als afores de la ciutat—, ens
ses actuacions de recreació històrica que promou la vila.
mostra una clara organització per a l’adobament de les
L’any 2016, trenta-sis anys després de la darrera
terrasses agrícoles perifèriques, imprescindibles per a la
excavació i en un context molt més favorable, un equip
producció de queviures. Altres indicis també ens fan ser
d’arqueòlegs valencians i catalans va tornar a remoure-hi
optimistes per a la recerca del demà. Hi ha un sector ar-
la terra a la recerca de respostes. Inicialment, la fórmu-
tesanal amb evidències d’un taller de vidres. Les monedes
València la Vella. Un jaciment encara per descobrir. E. Huguet, J. M. Macías, A. Ribera, F. Rodríguez i M. Rosselló
/ 99
[page-n-102]
podria haver-hi un màxim de vint-i-cinc o vint-i-huit.
Els trams del cingle del riu devien tindretindrien una
protecció menor.
La muralla és una obra homogènia i bastida unitàriament. No apreciem encara fases constructives i la tècnica
emprada és molt homogènia, alhora que comuna a altres
muralles visigòtiques hispàniques (Recopolis, Puig Rom,
etc.). Les torres que hem estudiat, afectades en el segle xx,
eren aproximadament quadrades i amb un rebliment intern semblant al de les muralles. Els seus murs enllaçaven
amb els dos de la muralla de forma que travaven entre ells
Vista actual de la zona monumental envaïda per la vegetació.
Foto: Albert Ribera
proporcionant una millor cohesió i evitant despreniments
dels farciments per la seua espenta lateral. Fins ara, no s’ha
identificat cap evidència del pas superior de la muralla.
La topografia del jaciment presenta varies zones,
recuperades, procedeixen de seques de nombrosos in-
probablement aterrassades, tot i que cal ser cautelosos
drets d’Hispània i de la Mediterrània que ens assenyalen
perquè les transformacions agrícoles contemporànies
la vitalitat econòmica i comercial del lloc.
poden haver-ne distorsionat la percepció actual. Es dis-
La muralla és l’element patrimonial més significa-
tingueix una primera plataforma elevada, que anome-
tiu, tant per l’extensió com pel nivell de conservació. És
nem «acròpolis» i que, amb una superfície de 0,22 ha
un assentament d’unes 4,8 ha de superfície, el qual, en
es desenvolupa a l’entorn dels 90 i 97 m d’altitud. Es tro-
la part més elevada assoleix uns 41 m d’alçada respec-
ba sobre un petit monticle que configura l’escarpat sep-
te al curs del Túria. Sobre un perímetre teòric de 981 m,
tentrional vora el riu. Hi es troba un important edifici, en
es conéixen uns 416 m, si bé hi ha moltes parts ocultes
avançat procés d’excavació, pavimentat amb morter de
per la vegetació o els terraplens. La muralla conserva
calç de qualitat, i que estaria cobert per teules planes i
una alçada màxima de 3,10 m i la seua grossària os-
corbes. Hi ha un altre monticle central, vora els 90 m d’al-
cil·la entre els 2,10 i 1,90 m. Es va fer a partir de dos
titud i amb una superfície d’unes 0,3 ha, però presenta un
murs paral·lels de maçoneria de calç i amb reble intern
deficient nivell de conservació.
—emplecton— de pedres i argiles procedents del rebaix
La resta de l’assentament consta de dues plata-
de la roca que es va efectuar abans de la construcció de
formes intermèdies on els sondejos estratigràfics han
les defenses. Hi han set torres amb seguretat, tot i que
documentat diverses restes. D’una banda, una zona
100 /
[page-n-103]
intermèdia-baixa que limita amb la muralla central i
meridional. Ací s’assoleix una extensió de 0,77 ha i una
altitud entre els 85 i 88 m. És l’indret millor conegut i
on s’ha treballat intensament al costat de la muralla. La
plataforma inferior assoleix unes 1,27 ha i entre els 80
i 84 m d’altitud. Tot sembla indicar que aquest sector
es el centre principal de l’assentament. Ací excavaren,
fa quaranta anys, Gerardo Pereira i Carmen Aranegui,
de la Universitat de València. Localitzaren dos importants edificis que reutilitzaren carreus romans de pedra —calcària dolomítica grisa blavosa— que deurien
haver estat extrets de la propera ciutat d’Edeta (Llíria).
Es trobaven al voltant d’una gran plaça o explanada,
encarada al possible accés principal de la ciutat pel
sud, flanquejat per les restes de dues grans torres. Des
de fora arriba un ample camí que talla la roca en el seu
recorregut.
Inici de l’excavació del sector al costat de la muralla.
Campanya 2016. Foto: Projecte València la Vella
Cronologia i context històric
El recinte de València la Vella és una fundació ex
contínues disputes internes per la successió al tron, els en-
novo d’un castre emmurallat, tal vegada amb funcions
frontaments amb els regnes veïns —merovingis i sueus—
urbanes, coetani a l’etapa de consolidació de l’estat vi-
i, fonamentalment, la intervenció dels bizantins en el
sigot.
conflicte dinàstic visigot aprofitada per a ocupar una
Els rebliments constructius del costat intern de la
franja costanera des del Xúquer fins a Cadis, converti-
muralla ens han proporcionat fragments ceràmics que
da en la província bizantina de Spania (554-628). Totes
permeten datar-ne la seua construcció a partir de mitjan
aquestes circumstàncies endarreriran la incorporació
del segle vi. Aquest seria el moment de fundació del nou
total i efectiva de Valentia al Regne visigot de Toledo fins
nucli urbà, a partir de fragments d’àmfora d’importació i
l’arribada de Leovigild (569-586).
de ceràmiques comunes d’àmbit regional que s’han documentat àmpliament en aquest territori.
Cal recordar el context històric del moment, amb
Aquest monarca contribuirà resoltament a la unificació i al control territorial d’Hispània enfront d’altres regnes que covejaren els dominis visigots, i davant de les pre-
València la Vella. Un jaciment encara per descobrir. E. Huguet, J. M. Macías, A. Ribera, F. Rodríguez i M. Rosselló
/ 101
[page-n-104]
tensions independentistes dels dirigents hispanoromans
Totes aquestes noves dades convergeixen a assenya-
i de la influent Església catòlica que no estava disposada
lar que es tracta d’un assentament que va arribar a agru-
a acceptar un rei arrià.
par la població del seu entorn i amb atribucions adminis-
Serà en aquest context quan, la fins llavors autòno-
tratives i de jerarquització del territori.
ma Valentia, quedarà integrada de mode efectiu al regne
Aquestes característiques «urbanes», unides a la
visigot de Toledo, que assumirà un important paper en el
cronologia i context històric de la seua construcció, el
conflicte romanogòtic a causa de la seua situació fron-
caràcter ex novo, planificat i monumental, plantegen la
terera davant del territori bizantí. Prova d’això serà l’em-
possibilitat que «València la Vella» fora una fundació reial
presonament a València del rebel Hermenegild, fill de
d’època de Leovigild, monarca que fundà noves ciutats
Leovigild i fins aleshores coregent de la Bètica, o la pre-
com Recopolis (Guadalajara) l’any 578 o Victoriaco (Àlaba)
sència en aquests convulsos moments d’un bisbe arrià
el 581, com a part de l’estratègia constructiva promoguda
en la seu episcopal valenciana, fet que es pren com una
i desenvolupada per l’Estat visigot en el seu procés de for-
prova de l’increment poblacional visigot i, especialment,
mació i consolidació, ja que no cal oblidar que la funda-
de l’existència d’un important contingent militar.
ció de ciutats era una prerrogativa reial.
Amb tot, les investigacions en curs estan matisant
El moment final del jaciment encara és una incòg-
certs aspectes. S’ha pogut determinar la construcció ex
nita, ja que els treballs agrícoles de la zona fins fa poques
novo del recinte a partir de mitjan del segle vi, la pre-
dècades han malmés part de la informació arqueològi-
sència (per mitjà de prospecció amb georadar) de nom-
ca. Fins ara, no s’han identificat restes que es puguen
broses estructures (edificis) i espais oberts (places) que
associar a actes violents com destruccions o incendis,
apunten cap a un urbanisme organitzat i uniformement
com sí ocorre a Pla de Nadal, cosa que fa pensar en un
planificat, més enllà d’un simple castrum amb meres
abandonament pacífic i una erosió gradual de l’assen-
funcions defensives. A més, s’hi documenta un flux
tament, o de part d’aquell, més que no en un episodi
continuat d’importacions ceràmiques, almenys, fins a
bèl·lic. Amb les dades actualment disponibles, sembla
la meitat del segle VII (àmfores, sigil·lades, ungüenta-
que l’ocupació de l’assentament finalitzaria a partir
ris) que acrediten la importància d’aquest enclavament
de les darreries del segle vii o als inicis del segle viii,
fortificat i el seu caràcter privilegiat i cosmopolita com a
si jutgem pel material arqueològic recuperat fins al pre-
punt d’arribada de productes de tot la Mediterrània en la
sent. No hi ha indicis d’una ocupació islàmica en l’èpo-
tardoantiguitat.
ca de l’emirat. Tan sols apareixen algunes ceràmiques
De l’altra banda, s’ha constatat la producció local de
vidre, normalment associada en aquesta època a centres
urbans per l’autoabastament.
102 /
disperses.
Tanmateix, en l’estat actual de la investigació, de la
seua superfície total, tan sols se n’ha excavat una mínima
[page-n-105]
Plànol de las excavacions
realitzades a València la Vella
(2016-2019).
part. Caldrà esperar, doncs, a intervenir en una major part
del jaciment, per a resoldre incògnites com la cronologia
precisa de fundació, el moment final de l’assentament o
la configuració interna de l’espai.
València la Vella constitueix un repte científic i de socialització rellevant del patrimoni històric.
València la Vella. Un jaciment encara per descobrir. E. Huguet, J. M. Macías, A. Ribera, F. Rodríguez i M. Rosselló
/ 103
[page-n-106]
[page-n-107]
Les monedes del jaciment visigÒtIC
de València la Vella
(Riba-roja de Túria)
Òscar Caldés
Introducció i metodologia
El panorama numismàtic del territorium de Valentia en
època tardana (segles v i vii dC) és un aquells que més
evolució ha tingut al llarg de les últimes dècades en
l’àmbit peninsular. A la revisió de les peces procedents
de Punta de l’Illa de Cullera, se sumen ara les monedes
trobades al jaciment tardoantic de València la Vella. Les
monedes de València la Vella, jaciment analitzat àmpliament pels seus directors en l’apartat corresponent en
aquesta publicació, són l’objecte d’estudi d’aquestes pàgines i contribueixen a augmentar la mostra existent de
l’època de forma destacada, ja que s’han recuperat més
d’un centenar de monedes només, el 2018, la immensa
◁ 1-2: Monedes romanes de la dinastia constantiniana fragmentades
o retallades; 3: Nummus vàndal; 4: Nummus de Justinià; 5: Nummus
africà vàndal o bizantí; 6: Tremís de Leovigild encunyat a nom de
Justí II; 7: Trient folrat de Leovigild de Toledo; 8: Nummus visigot del
tipo 3 de R. Pliego; 9: Nummus visigot del grup 7 de R. Pliego;
10: Nummus visigot del grup 5 de R. Pliego.
majoria de les quals van circular en el moment d’activitat del jaciment.
En la campanya del 2016, es van recuperar tres monedes, dues pareixien respondre a sengles nummi tardans, mentre que una altra semblava ser una moneda del
baix Imperi romà (segle iv dC).
En la campanya de 2018, es va utilitzar un detector
de metalls, com aparell auxiliar durant les excavacions
arqueològiques i amb tota la seua metodologia associada. La primera cosa que es va fer va ser estendre i prospectar els terrers de les campanyes anteriors, per a comprovar si alguna peça metàl·lica havia passat inadvertida
en els sondejos ja oberts de l’excavació, i es va confirmar
que era així. No obstant això, la majoria dels objectes
recuperats eren monedes de dimensió reduïda, amb la
qual cosa no resulta difícil que passaren inadvertides, el
que va evidenciar encara més l’ús necessari d’aquest tipus d’aparells en campanya.
/ 105
[page-n-108]
A més de prospectar les zones que s’estaven exca-
només peninsulars, sinó de la Mediterrània en general.
vant i els seus terrers, es va fer una batuda superficial de
Són més grans que les monedes dels segles posteriors, i
tot el jaciment amb el detector de metalls. En diversos
moltes d’elles apareixen molt fragmentades o retallades,
punts es va constatar la presència de forats propis d’es-
sense que s’apreciara tan sols el nom de l’emperador que
poliadors, que van evidenciar el grau de vulnerabilitat del
les va encunyar i sense molestar-se que hi apareguera el
lloc. Complementant l’ús del detector de metalls es va fer
seu bust complet. A pesar que algunes lleis dels segles v i
la georeferenciació de totes les peces aparegudes amb un
vi dC prohibien conservar les peces dels segles anteriors,
GPS topogràfic, per la qual cosa se sap perfectament el
veiem que aquestes no són respectades, per la qual cosa
context espacial en què van aparéixer aquestes peces i, a
apareixen a més monedes, en teoria, desmonetitzades se-
pesar que avui dia les zones on van aparéixer no estiguen
gles enrere, com un AE2 de la segona meitat del segle iv dC.
excavades, el seu context estratigràfic podrà ser recuperat
La majoria de peces del segle iv dC estan encunyades du-
en un futur.
rant la dinastia constantiniana, i més concretament, entre
els anys 325-361 dC. Sorprén el bon estat general en què es
Les monedes de la campanya de 2018
troben aquestes monedes, a pesar que es troben en con-
La immensa majoria d’elements metàl·lics recupe-
textos més de dos segles posteriors a la seua encunyació,
rats a València la Vella són monedes, i, encara que aques-
símptoma que probablement moltes eren atresorades o
tes peces es troben en procés de restauració i estudi, és
conservades amb major atenció que el numerari poste-
possible avançar que, d’un total de 133 exemplars apare-
rior. Hi destaca l’absència de monedes romanes del segle
guts, almenys 120 pertanyen en els segles que van del ii aC
v dC, més tenint en compte que a Punta de l’Illa de Cullera
al vii dC. Entre aquestes es van recuperar un cert nombre
es van documentar uns sis exemplars, encara que en un
de monedes datables entre els segles ii aC i iii dC, que hi
estat de conservació bastant precari. No obstant això, en
incloïen d’ibèriques i de romanes de l’alt imperi, que van
ambdós jaciments hi ha una certa presència de mone-
poder haver circulat conjuntament amb numerari poste-
da vàndala, encunyada a Àfrica entre els segles v i vi dC.
rior, ja en època visigoda, com evidencien la fragmentació
Diversos exemplars amb tipologies variades es van recu-
i els retalls d’algunes zones de les monedes.
perar a València la Vella durant la campanya de 2018, entre
Sens dubte, el segle iv dC, és un dels quals aporta
més numerari a l’assentament visigot de València la Vella.
els quals van destacar aquells que presenten en el revers
una victòria o una creu rodejada d’una corona.
La seua abundància no pareix respondre a un teòric as-
Curiosament, les emissions bizantines, representa-
sentament previ, sinó a la seua perduració en el numera-
des només per la seca de Cartago, són les monedes dels
ri de l’època, des del segle iv dC fins als segles vi i vii dC.
segles vi i vii dC que més apareixen a València la Vella, fins
Aquest és un fenomen constatat en molts jaciments, no
i tot superant en proporció els bronzes visigots, de què
106 /
[page-n-109]
es parlarà més avant. Entre els exemplars bizantins destaquen els que fan referència a l’any de regnat de Justinià I (539-541 dC), amb la llegenda «VOT XIII» o «VOT XIIII».
A més, en un context superficial, va aparéixer un conjunt
monetari amb valor de sis nummi compost per un pentanummium de Justinià I de Cartago i un altre nummus
frustre dels segles iv-v dC.
Hi ha tota una sèrie de monedes de difícil adscripció que mostren un crismó o un estaurograma en el revers. Quasi amb total certesa són encunyades a Àfrica,
però l’autoria encara n’està discutida entre els qui l’assignen al món vàndal o al bizantí. Encara que no és
Vista interior de la muralla de València la Vella des de l’acròpoli.
possible determinar la seua adscripció, probablement
tant les monedes d’aquest grup incert, com les vàndales
Es van recuperar dos trients d’or, ambdós en la zona
i bizantines, arriben a través de l’Imperi d’Orient. Però
interior annexa a la muralla i que disposa d’un possible
no és possible distingir si arriben al jaciment visigot de
accés associat a la part superior de les defenses. Gràcies
València la Vella per interacció comercial entre bizantins
a l’ús del detector de metalls es va recuperar una d’elles
i visigots o si arriben per botí de conquista d’aquests úl-
en estrat arqueològic, es tractava d’un trient visigot de
tims sobre els primers.
l’època de Leovigild, encara que està encunyat a nom de
El conjunt de moneda visigoda recuperat és interes-
l’emperador bizantí Justí II (565-578 dC). En l’anvers pre-
sant a causa de la seua escassetat general en el registre
senta un bust esquematitzat a dreta amb creu en la ves-
arqueològic. El seu grau de coneixement va experimentar
timenta a l’altura del pit i la llegenda imitativa de Justí II i
un augment després de la publicació del llibre de les mo-
en el revers amb una victòria que avança a dreta, amb la
nedes visigodes de coure publicat per M. Crusafont i els
imitació de la llegenda «VICTORIA AVGVSTORVM». Aquesta
estudis realitzats recentment per B. Mora o R. Pliego, que
moneda pareix indicar que la data fundacional proposta
presenten divergències pel que fa a l’autoria d’aquestes
per a València la Vella en la segona meitat del segle vi dC,
peces, amb la qual cosa continua sent un apartat de la
durant el regnat de Leovigild, és la correcta.
investigació del món tardà encara incipient. Respecte a
L’altra moneda d’or va ser recuperada al terrer del
les monedes visigodes trobades en València la Vella, cal
mateix sector, sense poder assignar-li unitat estratigrà-
diferenciar-les en dos grups: les monedes d’or i les mone-
fica. Es tracta d’un trient fals d’època, amb interior de
des de base coure.
bronze i folrat amb una fina capa d’or. Està encunyat a
Les monedes del jaciment visigòtic de València la Vella. Óscar Caldés
/ 107
[page-n-110]
nom de Leovigild i la seca que consta en la moneda és
ra gran controvèrsia, i el conjunt recuperat a València la
Toledo. Cronològicament pot datar-se en moments pos-
Vella trastorna la visió que es tenia d’aquests exemplars.
teriors al 584 dC, quan va tenir lloc la reforma empresa
Cal comparar el conjunt aparegut en aquest jaciment
per Leovigild en què es va fixar la tipologia del bust de
amb altres d’època coetània, per a observar la varietat de
front, tant per a l’anvers com per al revers, i que apareixen
proporcions de l’un i l’altre grup, per a intentar obtindre
ambdós en aquesta moneda.
dades més clares sobre aquestes peces, per a la qual cosa
L’altre grup, la moneda visigoda de bronze, està
constituïda, almenys, per deu exemplars. D’una banda,
resulta imprescindible l’ajuda d’un detector de metalls en
excavacions dels segles vi i vii dC.
hi destaca el grup del monograma de la «M» en el revers, amb quatre monedes i atribuït, per M. Crusafont, a
Conclusions
Emerita, plantejament molt discutit per treballs poste-
En aquestes conclusions vull remarcar, de nou,
riors, pel fet que la majoria d’exemplars han aparegut a la
la importància d’utilitzar un detector de metalls amb
zona sevillana i molt pocs a Extremadura. Un exemplar ha
tota la seua metodologia associada com a ferramenta
aparegut en un abocador fora de les muralles, en principi
complementària durant les campanyes d’excavació.
datat en el segle vii dC. Un altre grup representat és el de
L’època tardana és una en què resulta més important
la creu amb glòbuls en el revers, del qual han aparegut
el seu ús, pel fet que les monedes solen pesar menys
dos exemplars, un d’ells en el mateix context d’abocador,
d’un gram i mesurar menys d’un centímetre, cosa que
associat a la moneda del monograma en «M». Assignades
fa summament difícil recuperar aquests elements du-
al grup de visigodes per M. Crusafont, en proposa Còrdova
rant l’excavació sense l’ús d’una garbella o aparells de
com a seca, encara que recentment alguns autors han
detecció metàl·lica.
proposat que es puga tractar d’una encunyació bizan-
Per a acabar aquest xicotet avanç a l’estudi de les
tina de Màlaga. L’últim grup n’és el del bust amb ceptre
monedes de València la Vella, hi ha alguns trets generals
en l’anvers i monograma en el revers, que M. Crusafont
que mereixen la pena ser comentats.
data a partir del regnat de Vamba (segona meitat del se-
Les monedes ibèriques i romanes altoimperials a
gle vii dC), plantejament a què dona suport R. Pliego. M.
València la Vella podrien no formar part de contextos tar-
Crusafont proposa Toledo com a seca per a aquesta tipo-
dans, ja que com no apareix cap d’elles en estrat, hi ha
logia. D’aquest grup n’han aparegut quatre exemplars, un
la remota possibilitat que siguen fruit d’una freqüentació
d’ells de nou en l’abocador extramurs, i algun d’ells amb
de la zona encara no documentada a nivell estratigràfic i
un excepcional estat de conservació.
que pot donar-se entre els segles ii aC i ii dC. A pesar que
Els llocs d’encunyació, l’autoria i la cronologia
algunes peces presenten característiques que fan pensar
d’aquestes monedes de coure és un aspecte que gene-
que van circular més de cinc segles després de la seua en-
108 /
[page-n-111]
cunyació, com a fragmentacions o retalls, caldria un estudi més detallat d’aquestes peces.
Les monedes del segle iv dC no presenten dificultats
per a arribar en abundància fins a contextos d’època visigoda, com queda testificat en multitud de jaciments de
la costa Mediterrània, com és el cas de Punta de l’Illa de
Cullera o la zona de Màlaga. A pesar que l’alt percentatge
d’aquestes peces, està en consonància amb allò que s’ha
esperat per a aquest moment dels segles vi i vii dC. Hi ha,
a diferència dels altres jaciments mencionats, un marcat
descens d’emissions romanes posteriors a la dinastia
constantiniana.
Sens dubte, els exemplars més interessants per la
seua escassetat són dels segles v i vii dC. Hem d’interpretar que en aquest jaciment el reduït percentatge de moneda vàndala apareix pel fet que segurament la van introduir els bizantins a la Península, acompanyant les seues
pròpies produccions, sobretot les de Justinià I, monedes
bizantines aquestes que són molt abundants i superen en
nombre les visigodes de coure. Just aquestes xicotetes
monedes visigodes representen un interessant conjunt,
a causa de la seua escassetat en el registre arqueològic.
Les monedes d’or complementen aquest sistema visigot,
i ambdós, inclosa la falsificació d’època, remeten a la segona meitat del segle vi aC, quan probablement es construeix l’assentament de València la Vella.
El que queda clar és que el jaciment de València la
Vella és i serà referència per a la numismàtica tardana del
territorium de Valentia, pel fet que a penes està excavat
Trient folrat d’or datat en l’època de Leovigild, aparegut a
València la Vella en 2018.
i, amb seguretat, hi apareixeran més monedes en futures
campanyes.
Les monedes del jaciment visigòtic de València la Vella. Óscar Caldés
/ 109
[page-n-112]
110 /
[page-n-113]
Monedes en ús en l’Antiguitat tardana
a l’entorn pròxim de Valentia.
La moneda en l’àmbit visigÒtIC
Tomás Hurtado Mullor
La moneda fabricada i, sobretot, la usada durant la tardoantiguitat a la península Ibèrica no ha sigut el focus
preferent de la investigació numismàtica, centrada especialment en altres períodes de l’Antiguitat. Açò es deu
al fet que l’al·ludida era una etapa sobre la qual, malgrat
la preferència donada als testimonis escrits, hi havia un
important desconeixement sobre diversos aspectes que
només podien atendre’s a partir de l’anàlisi de la cultura
material i que, com a resultat de l’enfocament donat i atés
que no es tractava d’un material molt vistós, unit a les dificultats derivades de l’estat poc avançat de la investigació,
el grau de profunditat a abordar el seu estudi va ser menor que el d’altres etapes, sent emprés només per alguns
estudiosos, que van ponderar el potencial atractiu del seu
examen detallat i van valorar tot l’espai cronològic que
quedava per cobrir, entenent el buit existent més com un
◁ Trient de Vítiza, de Corduba (698-710 dC).
L’Horta Vella (Bétera) (Museu de Prehistòria de València).
repte que com un llast. El corrent dominant ha centrat les
seues investigacions en períodes que van considerar més
suggeridors; recordem que, a pesar dels grans avanços
en la numismàtica d’aqueix temps, encara continua havent-hi qüestions respecte a quines coses ens trobem en
un estat de coneixement bastant parcial. Per posar-ne un
exemple significatiu, desconeixem la major part dels nominals de les monedes baiximperials i visigodes de menor valor; de fet, les d’encunyació peninsular en el període visigot, fins i tot, eren unes desconegudes fins a l’última dècada del segle xx, que constituïen nummi dels quals
queden moltes incògnites per aclarir. Aquest panorama
ha anat canviant en els últims anys com a conseqüència
de les noves troballes produïdes arran d’intervencions
arqueològiques que han permés tindre un millor coneixement dels contextos en què s’han recuperat les monedes,
incrementades per l’aplicació d’un instrumental fins ara
no empleat, com també pel desenvolupament d’una metodologia més depurada.
/ 111
[page-n-114]
Leovigild en l’últim quart del segle següent. Encara així,
CASTELLÓ
la ciutat de Saguntum, tot i que no era seu episcopal, va
Riu
Tú
ri
a
València la Vella La Horta Vella
Pou de la Sargueta
Villa Sector Río
Senda de l’Horteta
Sagunt
encunyar trients per part dels monarques Gundemar,
Sisebut i durant el coregnat d’Ègica i Vítiza, que es trobava
dins de la divisió administrativa de la Tarraconesis.
Valentia
VALÈNCIA
Punta de l’Illa
Cullera
Les monedes al fundus de Valentia. Adaptació
progressiva del món rural a una nova societat
Anem coneixent amb detall com l’espai rural depenent de Valentia es va anar adaptant als canvis polítics, la
qual cosa va suposar transformació conjuntament amb
continuïtat i, en definitiva, evolució. Els principals moments
de forta inestabilitat com va ser la crisi del segle iii dC,
que tanta empremta va deixar per la devaluació de la mo-
Localització dels jaciments citats.
neda amb conseqüència de la inflació —com els episodis
de saquejos i conflictes amb els moviments de pobles de
finals del segle iv i, sobretot, de la primera meitat del segle v
Dels diversos pobles bàrbars que van irrompre a la
fins a la caiguda d’Imperi romà d’Occident, amb la irrupció
Península, va ser el visigot, el que va actuar com a foedera-
peninsular violenta d’Euric a la Hispania pocs anys abans—,
tus de l’Imperi d’Occident, després del saqueig de Roma
no van suposar la fi de totes les villae, algunes de les quals
el 410 dC, assentat ja al regne de Tolosa. El panorama de
van perdurar fins avançat el segle v, com la del Pou de la
Valentia el segle V, dins del Conventus Carthaginensis, es
Sargueta a Riba-roja de Túria i altres que tractarem, el van
basa en una civitas que, amb seguretat, és des d’aquest
fer fins almenys el segle vii com la del Sector Riu de Paterna,
segle seu episcopal, augmentada així la seua influència
o van arribar fins i tot al segle viii, com l’Horta Vella a Bétera,
al territorium, del qual abordarem monetàriament l’ager
amb una fase posterior paleoandalusina. El coneixement
més immediat, i en aquests moments amb preeminència
dels contextos arqueològics de les monedes arreplegades
sobre altres ciutats pròximes que antany van ser més
de les dues excavacions esmentades, igual que les de les
significatives com Edeta, Sucro o Saguntum; entre les
extretes durant les intervencions al carrer Agustí Olivert de
quals, les seus episcopals més pròximes eren: Dertosa al
Cullera, la senda de l’Horteta d’Alcàsser i a València la Vella
nord, Saetabis al sud i Valeria i Segobriga a l’est, i Valentia
a Riba-roja de Túria, que són fruit d’un minuciós treball, el
queda consolidada dins del regne visigot de Toledo, amb
resultat del qual se’ns ha facilitat per la total disposició dels
112 /
[page-n-115]
seus directors, permet anar afinant més qüestions numis-
cialment baiximperials, en època emiral. De fet, s’ha cons-
màtiques, que ja s’han anat plantejant i van acostant-se a
tatat la presència de moneda de bronze romana baixim-
la seua resolució, relatives a aquest període a la península
perial amb felusos en conjunts monetaris de Còrdova o de
Ibèrica emparats per una major immediatesa espacial, en
sòlids romans d’Honori i Arcadi amb sòlids i trients pseu-
la qual cosa ens afecta per la proximitat, en el treball de re-
doimperials o d’imitació visigots, els primers en un nombre
visió de Marot i Llorens respecte a les monedes de Punta
més gran, al tresor de Cuna de Sevilla. Els estudis ens in-
de l’Illa, a Cullera, de les quals, no obstant això, no tenim un
diquen llargs períodes de circulació de les monedes encu-
context arqueològic precís per tal com s’hi ha excavat per
nyades en època republicana i imperial per aquestes dades
capes artificials.
del període visigot, també fins i tot de moments anteriors al
L’excavació arqueològica de la villa del Sector Riu de
baix imperi, a pesar de les reformes i de la seua teòrica re-
Paterna, dins d’una intervenció d’urgència per a la cons-
tirada de la circulació, i d’ací que una anàlisi detallada dels
trucció d’habitatges, realitzada per l’empresa Estudios de
contextos arqueològics, ens ha de permetre matisar certes
Afección Patrimonial, amb un equip d’arqueòlegs que va
ràpides valoracions que ens poden conduir a superficials
coordinar C. Verdasco, va proporcionar unes seixanta-vuit
i atropellades conclusions i, per tant, a errors conceptuals
monedes. És una vil·la romana amb una vida datada des
en determinats casos concrets.
de finals del segle i aC, almenys fins al segle vii, identificada
Al jaciment del Sector Riu, més del 60% de les mo-
tant amb una explotació agrària com amb producció cerà-
nedes descobertes es trobaven en estrats formats en èpo-
mica i metal·lúrgica, encara que l’agrícola és la principal
ca visigoda. Alguns casos no ofereixen dubte, perquè els
activitat des de finals de l’alt imperi fins al final de la seua
senyors de la villa i els que l’explotaven van tindre des del
existència. L’estudi que ja vam efectuar i que s’integrarà en
segle vi a mà monedes molt antigues que van usar profu-
una publicació monogràfica de la intervenció, ens reafirma
sament. Limitarem l’extensió, ja que no és, a més, l’objec-
en la tantes vegades ja testificada circulació de la mone-
te exclusiu, a citar-ne només alguns casos. Monedes dels
da del segle iv en contextos del v i posteriors, sens dubte
segles ii i iii dC com va ser un sesterci de Gordià III, que va
en ple domini visigot, com sabem per altres troballes con-
aparéixer en unió d’un d’antoninià de Gal·lié i un altre de
textualitzades conegudes que també van circular en l’àrea
Victorí, estaven en un nivell d’ús de l’ampliació nord d’un
llevantina, com a La Rábita de Guardamar —en aquest cas
edifici (UE 2076), alhora que un sesterci de Faustina II, en
a més de fabricació anterior, com un denari de plata de
un altre nivell d’ús de les cuines, en un edifici al nord-est
Vespasià— o a les ciutats de l’interior de la Carthaginensis,
de l’enclavament (UE 2016). També fa temps que està co-
com Recópolis o El Tolmo de Minateda, per posar-ne al-
munament acceptat, com hem dit, que les monedes del
guns exemples ben estudiats, casos que fins i tot mostren
segle iv o del segle v transformades i molt desgastades
que va existir un ús abundant dels bronzes romans i, espe-
són una massa important de la moneda circulant. En re-
Monedes en ús en l’Antiguitat tardana a l’entorn pròxim de Valentia. Tomás Hurtado Mullor
/ 113
[page-n-116]
València la Vella (Riba-roja de Túria)
(Museu Visigot de Pla de Nadal): 1. Unitat
fraccionada de kelse (mitjans s. ii aC),
2. As fraccionat de Tiberi de Saguntum,
contramarcat amb DD (14-37 dC), 3.
Denari fraccionat de Septimi Sever de
Roma (193-211 dC), (Museu de Prehistòria
de València): 4. Nummus de Constanci II
del tipus FEL TEMP REPARATIO (353-360
dC), (Museu Visigot de Pla de Nadal): 5.
Nummus hispànic visigot, 6. Nummus de
Justinià I de Carthago 534-539 dC; Vil·la
romana del Sector Riu (Paterna) (Museo
de Ceràmica de Paterna): 7. Unitat d’arse
(130-72 aC), 8. Antoninià foradat de
Volusià de Roma. (251-253 dC),
9. Nummus del tipus FEL TEMP
REPARATIO (351-361 dC); C/ Agustí Olivert
(Cullera) (Museo de Historia y Arqueología
de Cullera): 10. AE3 retallat de Constantí I
o Crispo de Sirmium (324-325 dC), 11. AE4
fragmentat d’Arcadi, Honori o Teodosi II
de seca oriental (404-406 dC), 12. Possible
AE2 fragmentat; Punta de l’Illa (Cullera)
(Museu de Prehistòria de València):
13. Meitat fraccionada de saitabi (Segona
meitat del segle II aC), 14. AE2 fraccionada
de Teodosi de Constantinopolis (392395 dC); Senda de l’Horteta (Alcàsser)
(col·leccions privades): 15. Trient
pseudoimperial del tipus victòria amb
palma i corona a nom de Justí I,
16. Trient pseudoimperial del tipus
victòria amb palma i corona a nom de
Justí I, 17. Trient pseudoimperial del tipo
tipus victòria amb palma i corona a nom
de Justí I; L’Horta Vella (Bétera) (Museu
de Prehistòria de València): 18. Trient de
Ègica i Vítiza d’Egitania (695-702 dC),
19. Tremís de Vítiza, de Còrdova
(698-710 dC).
114 /
[page-n-117]
lació a un paviment, va aparéixer una moneda del tipus
però citarem alguna troballa en estrats de rebliment com
«FEL TEMP REPARATIO» (UE 2810) (fig. 9), i un estrat d’il·le-
un antoninià amb un important forat central de Volusià
gibilitat del jaciment (UE 2108), que comprén una àrea ex-
que va acabar en un femer (UE 2029) (fig. 8), com va ocór-
tensa, disposava de monedes de Fausta, de Valentinià II,
rer també amb un altre d’Aurelià (UE 2018).
dos d’emperadors de la dinastia valentiniana, un AE2 i
En l’enclavament rural de l’Horta Vella de Bétera,
una moneda molt degradada. D’igual manera, en una
amb restes anteriors dels segles ii i i aC i una cronologia
unitat estratigràfica (UE 2599), també dels moments finals
que comprén des del segle i al viii a més d’una fase emi-
de l’assentament, es van recuperar tres AE3 tan desgas-
ral, s’hi està intervenint dins un projecte dut a terme per
tats que fan impossible la seua classificació, excepte un
l’Ajuntament de Bétera i la Universitat de València dirigit
del tipus «FEL TEMP REPARATIO», circumstància que de-
per J. L. Jiménez i J. Burriel, amb la codirecció d’altres
nota la seua acceptació a pesar de la seua llarga manipu-
companys en les diferents campanyes empreses. Dins del
lació fins ací ja vista.
material numismàtic a l’estudi del qual ens hem aproxi-
En canvi, en examinar altres contextos, observem
mat, destaquem d’aquest moment la troballa que es va
que predominen unitats de farciments constructius, d’ani-
produir en la campanya XI, de l’any 2016, de dos trients
vellació, reutilització de material, etc., on la moneda va
encunyats entre finals del segle vii i inicis del viii, un d’Ègi-
arribar amb les terres aportades i, probablement, fora del
ca i Vítiza amonedat a Egitania (fig. 18), i un altre de Vítiza,
mercat dinerari de manera que no sempre és fàcil la seua
a Corduba (fig. 19). L’excavació al sector nord va posar al
interpretació. Les tres monedes republicanes trobades
descobert dues estances de caràcter artesanal. D’aquesta
en estrats d’època visigoda probablement estaven des-
fase en l’espai 1, on van aparéixer les monedes; era un en-
proveïdes de la seua funció original i van formar part de
torn d’explotació metal·lúrgica, amb la presència de dos
les capes de farciments d’anivellació de noves construc-
forns i material associat a la dita activitat, com gotasses
cions o transformades. Una moneda celtibèrica partida
de plom, que anul·laven diverses estructures de la granja
es va trobar en l’anivellació tardana del pati, en una zona
en què es va convertir la vil·la romana imperial en l’Anti-
oberta entre la domus central i la palestra (UE 4062), al
guitat tardana.
costat d’una moneda de la consagració de Claudi II. Una
Un altre jaciment, de què defenem el seu compo-
altra d’Arse (fig. 7), en l’anivellació per a la construcció de
nent rural amb estructures precàries i xicotets forns, en-
murs de l’estança m (UE 2426), i un as de Valentia, en l’ani-
tre altres restes, és la Senda de l’Horteta d’Alcàsser. Fins
vellació per a construir l’edifici de l’extrem nord-est (UE
ara coneixíem la troballa antiga d’un probable tresor de
2054). Diversos nummi, com un de Constanci I (UE 2105),
trients pseudoimperials del qual s’ha parlat de troballes
i altres irrecognoscibles, que no es poden catalogar, van
aïllades, que, unides a les fotografies reflectides en les
aparéixer en contextos semblants. Hi ha molts més casos
publicacions i a la generositat dels particulars que ens
Monedes en ús en l’Antiguitat tardana a l’entorn pròxim de Valentia. Tomás Hurtado Mullor
/ 115
[page-n-118]
han permés l’accés a diverses monedes, ens permeten
R. Plec i B. Mora estan posant aquestes peces en el pla
referir-nos a vuit peces, ben analitzades directament, ben
elevat que es mereixen.
conegudes a través d’il·lustració. Fins ara s’han identificat amb encunyacions d’imitació de Justinià I per part
Troballes litorals i del castrum o nucli urbà
d’E. Llobregat en els anys setanta, i de Justinià I i Justí II
de València la Vella.
per part de M. V. Febrer, i per Ll. Alapont i F. J. Tormo.
Les troballes litorals completen un panorama més
Nosaltres no n’hem vista cap de Justí II i sí de Justí I (figs.
complex i amb un numerari més variat en relació amb el
15, 16 i 17) i Justinià I, i, per tant, no podem asseverar que
ja exposat. Al Portus Sucronem (Cullera), en un context de
siga d’època de Leovigild.
destrucció d’un horreum i d’una possible tabernae de la
En les monedes de finals del domini visigot, dis-
segona meitat del segle v, sobre els quals es devia establir
minueix la quantitat d’or com s’aprecia en les de l’Horta
un viver, es van recuperar durant tres campanyes d’ex-
Vella de Bétera (figs. 18 i19). Aquestes contenen un grau
cavació, dirigides per M. Rosselló entre 2003 i 2006 en el
de puresa elevat, el que fa que es custodiara una mone-
carrer Agustí Olivert de Cullera, vint-i-nou monedes que,
da pseudoimperial a nom de Justinià I al Tresor de Santa
com ja estan publicades, respecte d’això, volem simple-
Elena, ocultat entorn de mitjan del segle xi. Una possible
ment remarcar les alteracions que van patir, com opera-
moneda de xicotet mòdul de la intervenció arqueològica,
cions de tallar, retallar, fragmentar o fins i tot tallar-ne la
dirigida a finals de la dècada passada per R. Martínez, M.
silueta (figs. 10, 11 i 12) de les monedes del segle iv de
Molina i G. Núñez, trobada en un context que, per la cerà-
manera que facilita i permet que, d’aqueixa forma, esti-
mica catalogada, es data entre l’últim quart del segle vi,
guen circulant en el segle v, amb una situació semblant a
moment de possible inici de l’assentament, i el primer
la d’un tresor a la ciutat, probablement coetani, troballa
del segle vii, moneda que una vegada neta, ens donarà
que es va radicar al carrer Avellanes de Valentia.
més informació numismàtica sobre un jaciment, la fi del
Amb una cronologia més baixa, les troballes de
qual s’ha datat durant la primera meitat d’aquest segle,
Punta de l’Illa van mostrar el fenomen descrit (fig. 14) i la
que ens posa en alerta sobre que, per a recuperar-les en
presència de moneda baiximperial i anterior (fig. 13), al
general, tenim la necessitat d’utilitzar ferramentes —com
mateix temps que monedes vàndales, bizantines, mol-
el detector de metalls o el tamisat— amb la finalitat de
tes de nord-africanes i nummi hispànics visigots, que van
localitzar els xicotets nummi tardoantics i obtindre així tot
aparéixer, a més, junts en un depòsit monetari, circums-
el material arqueològic, sobretot els citats nummi fabri-
tància que ha concorregut en altres punts mediterranis
cats des de la meitat del segle vi, que han sigut fins i tot
més al sud, com al Portus Ilicitanus (Santa Pola), Barri
poc atractius, tant per als furtius com per al col·leccionis-
de Benalúa, Alacant o Punta de l’Arenal (Xàbia). En l’àrea
me. L’inici de l’atenció per M. Crusafont i els treballs de
que ens ocupa fonamentalment, en concret un enclava-
116 /
[page-n-119]
ment de fundació ex novo per Leovigild de València la
Vella, durant les recents quatre campanyes que, des del
2016 fins al present any es desenvolupen —dins un projecte que ha portat l’Ajuntament de Riba-roja de Túria, la
Diputació de València i l’ICAC, sota la direcció arqueològica de J. M. Macias, A. Ribera, E. Huguet i M. Rosselló—,
s’han recuperat més de dues-centes deu peces, que s’estudien en un capítol d’aquesta obra, les de la campanya
de 2018, i, encara que només disposem d’alguns pocs
contextos, estan presents les monedes vàndales, bizantines nord-africanes i els nummi hispànics i les monedes
retocades. Entre les mencionades cal destacar les més
antigues, les republicanes i provincials romanes però en
configuració diferent de les manipulacions hi hagudes
específicament de particions dels dos lapses temporals
que s’han establit per al canvi d’era, ja que es fragmenten per a adaptar-les i perquè romanga un terç de l’original (figs. 1 i 2), prenent fins i tot, part de la plata de l’únic
denari altimperial arreplegat (fig. 3), com també, curiosament, un nummus de Justinià I de Carthago punxat
(fig. 6) igual que altres monedes aparegudes a Malacca
o Punta de l’Illa.
En la campanya de 2016, les tres monedes trobades
disposen de context: un AE3 de mitjan del segle iv (fig. 4);
a la zona 1, la de la muralla, en un context visigot des de
la segona meitat del segle vi fins a principis del segle vii;
a la zona 5, un nummus visigot amb monograma «M»
amb volutes (fig. 5), i a la UE 5003, va aparéixer en un farciment constructiu sobre el geològic de condicionament,
la ceràmica del qual ens porta a la segona meitat segle vi.
L’altra moneda provinent d’aqueix espai (concretament
de la UE 5002, que poguera ser de Valentinià III i que ha
sigut retallada) es va trobar en un nivell d’amortització de
les estructures visigodes anteriors —la UE 5003— que ha
aparegut en un context del segle vii o de principis del viii.
Recopilant
Aquest panorama ens mostra una gran complexitat i
constata que hi ha un reabastiment de moneda en el segle VI, tant d’encunyacions foranes com peninsulars, a pesar del manteniment d’anteriors monedes romanes que
havien portat a pensar en un desabastiment de moneda
des del segle V, a més d’assenyalar que algunes d’aquestes són les que estaven ja circulant a Hispània, però que
altres vénen de la mà dels vàndals i dels bizantins que estan establits a la província de Spania tant al sud-est com
a les Illes. La recuperació d’un nombre significatiu de la
moneda sepultada ens aproximarà al coneixement de les
monedes posades en el mercat i que circulen, si bé som
conscients que només disposarem d’una mostra molt
parcial relativa a aquella que va formar part del circuit dinerari existent en l’entorn de Valentia.
Monedes en ús en l’Antiguitat tardana a l’entorn pròxim de Valentia. Tomás Hurtado Mullor
/ 117
[page-n-120]
118 /
[page-n-121]
El vidre en època visigoda
M.ª Asunción Ramón
Des dels seus orígens, el vidre va permetre aconseguir una
perfecta imitació d’altres materials molt més costosos,
d’aquesta manera els recipients i, sobretot, els adorns
eren realitzats en aqueixa nova matèria que posseïa la
capacitat d’assemblar-se a qualsevol pedra semipreciosa.
A pesar d’això, el vidre va continuar sent un article de luxe
a l’abast d’uns pocs, fins que la introducció del bufat a
l’aire lliure per a la fabricació de recipients —les primeres
evidències de la qual es documenten a Jerusalem cap a
mitjan del segle i aC—, va aconseguir revolucionar aquesta artesania secular que va produir un profund canvi en el
seu ritme de producció. En aquells moments, segons les
fonts clàssiques, sembla que hi havia dues grans zones
productores de vidre: la costa siriana-palestina i Egipte,
on es devien localitzar els tallers primaris en què es fondia
la mescla a partir de matèries primeres, on s’elaborava un
◁ Vores de recipients de vidre trobats
a València la Vella en 2018.
tipus de vidre pur, més conegut com «vidre en brut», fabricat a partir dels seus components: sílice, estabilitzants
i fundents. Aquesta matèria va continuar exportant-se tradicionalment cap a Occident on van anar sorgint, a poc a
poc, múltiples oficines que, al final de la cadena de producció, transformaven aqueix vidre en brut importat en
producte acabat. Són els anomenats tallers secundaris,
identificats arqueològicament per la localització de les
restes del forn, una troballa molt escassa, de la qual sol
documentar-se només la cambra de combustió de planta
més o menys circular. A falta d’això aporten informació altres restes com ara cresols, lingots en brut, materials per a
reciclatge o rebutjos de fabricació. A la península Ibèrica
s’han documentat una trentena d’oficines que haurien estat elaborant vidre bufat des del segle i dC, per a assistir a
l’expansió d’aquesta artesania, a partir de la segona meitat del segle iii dC, on es multiplica el nombre dels tallers
documentats. No obstant això, hi destaquem que els tallers datats en els segles vi i vii són escassos i van haver de
/ 119
[page-n-122]
Segles i-ii
Segles iii
Segles iv-v
Segles vi-vii
Mapa dels tallers de vidre i la seua documentació
arqueològica a la península Ibèrica.
Representació d’un taller vidrier.
seguir les mateixes pautes constructives i manufactureres
que en segles anteriors. Fet d’altra banda constatable en
il·lustracions altmedievals, on apareixen aquests xicotets
forns en funcionament.
Al jaciment de València la Vella, durant la campanya
de l’any 2016, es va excavar en l’interior del recinte murallat, en què van aparéixer distints estrats superposats relacionats amb la construcció de la muralla (UE 1004, 1010,
1012) que discorren fins a un nivell irregular més llis (UE
1015); aquest últim ha sigut considerat com un farciment
que està format amb restes dels materials de construcció
i domèstics, utilitzats pels constructors. Al costat dels materials ceràmics i metàl·lics que han datat el moment de la
construcció de la muralla en el segle vi, van aparéixer dos
fragments de cresols i tres lingots de vidre en brut que van
haver d’estar relacionats amb la manufactura del vidre.
Els fragments de cresol són dues peces ceràmiques
amb una capa de vidriat superficial, primera evidència
que hi havia un taller relacionat amb la fabricació de vidre
en aquest lloc.
També hem documentat tres lingots de vidre en
brut, procedents d’Orient on s’han localitzat els llocs de
producció primaris, com ja hem apuntat amb anterioritat. Un d’aquests va aparéixer a la UE 1015, es tracta d’una
peça de 4,3 x 6,0 cm de vidre de color verd maragda amb
capes de concreció daurades en algunes parts i una lleu-
120 /
[page-n-123]
gera irisació en altres. Els dos restants procedeixen de la
UE 1010; són de coloració verda oliva amb una capa de
concreció blavosa, aquests dos últims ens donen unes
dimensions d’1,3 x 3,3 cm i 4,5 x 6,7 cm respectivament.
Aquest tipus de lingots també apareix a València, al taller
del carrer Sabaters. Es tracta d’un xicotet forn vidrier amb
activitat productiva i de transformació a partir de materials importats o de reciclatge, la qual cosa ens fa definir-lo
com a taller secundari dedicat principalment a l’elaboració de productes d’ús quotidià i de baix cost, que degué
estat en funcionament des de finals del segle iii i durant el
segle iv. Aquestes proves, encara que escasses, ens estan
suggerint l’existència d’un xicotet taller dedicat a la manufactura de vidre corrent de taula, que produïa importacions de vidre en brut com a conseqüència d’un escàs encara que existent comerç reduït en aqueix moment, amb
tota probabilitat des d’Orient Pròxim.
El grup més homogeni de la col·lecció és, sens dubte,
la sèrie formada per fragments de vores exvasats de perfil
reentrant, de llavi engrossit i polit al foc, i de bases àpodes. Apareguts en els estrats de farcit (UE 1007, 1008, 1010,
1015), pertanyen als tipus Feyeux 81. L’horitzó cronològic
d’aquestes sèries va ser molt ampli, van aparéixer en la primera meitat del segle v, i van persistir en els segles vi i vii, i
fins i tot en la centúria següent.
Aquest tipus de recipients es va utilitzar fonamental-
Conjunt de vidres apareguts a València la Vella el 2017:
recipients i lingots.
ment per a menjar o per a beure indistintament, en els gots
de grandària intermèdia inferim una funcionalitat ambivalent; per un altre costat els de menor diàmetre van ser destinats probablement als líquids o la il·luminació. Podríem
detectar serveis de taula complets formats per plats, bols
El vidre en època visigoda. M.ª Asunción Ramón
/ 121
[page-n-124]
Conjunt d’ampolles de vidre procedents de la necròpoli de València.
i gots, encara que també hi han aparegut en contextos funeraris. El tret més característic d’aquests perfils és la vora
engrossida i polida al foc, generalment exvasada i sinuosa
amb engrossiment en la cara interna de la paret, en alguns
casos apareixen línies de polit paral·leles a la vora, les bases són àpodes amb engrossiment de vidre en el centre i
restes de marca de puntill. El grup que estudiem està constituït per peces llises sense decoració, els plats i bols són
122 /
de parets obertes; d’aquests hem reconstruït dues formes
completes seguint els paràmetres que marquen aquestes tipologies. Els gots són troncocònics i, a pesar de la
seua pervivència, ja en el segle vi van passar a ser formes
menys freqüents. Aquesta modalitat va ser progressivament substituïda per les copes de tija identificades amb
el tipus 111 d’Isings, ja que la troballa de tres bases amb
restes de la tija central ens fa apuntar en aquest sentit.
[page-n-125]
Predomina la coloració groguenca, on observem
sempre variacions que van des del groc verdós o melat al
verd clar, en tonalitats més netes. En aquest conjunt detectem fragments grocs verdosos d’aspecte més deslluït,
creiem que en part a causa del reciclatge, molt freqüent
en aquests segles. La qualitat del vidre és bastant mediocre, amb profusió de filaments i bambolles, conseqüència
d’un enfornat deficient.
Els fragments de vora de llavi engrossit documentats
s’identifiquen amb produccions molt esteses en l’àmbit
peninsular i forà. Es poden trobar a països mediterranis com França, Itàlia o Croàcia, però és a la península
Lingots de vidre en brut d’importació
per al seu processat local.
Ibèrica on assistim a una veritable eclosió d’aquestes
formes, on són summament freqüents en jaciments dels
segles v, vi i vii. Cal citar exemples a València, al jaciment
de l’Almoina. També podem reconéixer-los a Portugal; la
zona sud-oriental peninsular, principalment a Carthago
Spartaria i a Benalúa; a Saragossa i la seua província;
de subjecció dels recipients ja des del segle i, fet que ens
a Galícia, i deixem sense citar, a més, altres centres no
porta a intuir la seua pertinença a formes tancades, del
menys importants.
tipus Isings 120 i semblants.
També a la UE 1010 va aparéixer un fragment de
El vidre d’època visigoda es pot identificar, princi-
vora, coll i arrancada de paret d’un ungüentari globular,
palment per una línia de continuïtat en els models i una
semblant al tipus Isings 68. Aquests recipients de dubtosa
degradació en l’execució, que acreditava la tendència es-
funcionalitat van poder dedicar-se tant a la contenció d’un-
bossada en segles anteriors. Els perfils són menys variats,
güents com a l’ús domèstic o funerari. La troballa d’aquesta
desapareixen models específics del segle v, com les vores
tipologia, per un altre costat molt comuna a les províncies
en arestes vives o les gerres i botelles de vora exvasada
occidentals de l’Imperi en estratigrafies del segle vi, ens
decorades amb fils grossos. També es caracteritza per ser
mostra l’amplíssima pervivència d’aquestes formes, els ini-
un període de contrastos: al costat de produccions poc
cis de les quals podem trobar-los en el segle i.
acurades i massives, van sorgir peces elitistes, general-
Finalment cal assenyalar un fragment d’ansa nervada de secció en cinta. És una de les formes més corrents
El vidre en època visigoda. M.ª Asunción Ramón
ment de funció ritual, que confirmen la pervivència d’una
producció molt minoritària d’articles de luxe.
/ 123
[page-n-126]
124 /
[page-n-127]
Evidències funeràries rurals
al territorium de Valentia
entre els segles vi i vii dC
Joaquim Botella Pascual
Introducció
Dins del món funerari, en l’àmbit topogràfic trobem dues
vessants: la urbana i la rural. A la primera, vinculada a ciutats, hi corresponen nuclis de cert rang jurídic, polític, administratiu i religiós, on els cementeris estan ben definits
i jerarquitzats com és el cas de Valentia entre altres grans
metròpolis. La segona, la rural, correspon a una àrea més
heterogènia i diversa, on s’enquadren les villae, vici i altres
estructures rurals on, per proximitat, poden tindre en relació agrupacions funeràries o cementeris rurals. Tot i que
aquest nexe no sempre és clar, ja que arqueològicament
és difícil de constatar, com veurem a continuació. A més,
aquestes restes funeràries mostren una varietat tipològica
molt heterogènia i diversa al llarg dels segles vi i vii dC, arran de l’herència romanovisigoda que es materialitza en
l’arquitectura funerària.
◁ Àmfora de la càmara sepulcral de la Senda de l’Horteta
(Alcàsser). Museu de Prehistòria de València.
El territorium de Valentia: distribució de les evidències
funeràries rurals entre els segles vi-vii dC
L’aspecte geogràfic és clau i fonamental per entendre i donar context a la distribució espacial de qualsevol
territori. En aquest cas, el territorium de Valentia, àrea
d’influència de la Ciutat, s’ha d’emmarcar entre la serra
Calderona, al nord; la serra d’Utiel i l’altiplà de Requena,
a l’oest; la serra de Martés, al sud-oest, i per la ribera del
Xúquer amb l’Albufera i el mar Mediterrani, a l’est. A més,
queda enquadrat també pels rius Túria, Magre i Xúquer.
Posant-nos en context, durant els segles v i vii dC, el
territorium de Valentia sofrirà un seguit de transformacions, influïdes pel conflicte entre visigots i bizantins. Però
també s’esdevindran canvis per qüestions econòmiques,
com serà la vinculació dels enclavaments al litoral per la
importància dels llaços comercials que oferia el mar.
Assistim a un procés de reactivació del mercat marítim, com va ser el cas del Portum Sucrone, on s’han
documentat restes d’àmfores, vidres, ceràmica de cui/ 125
[page-n-128]
Aixovars de las càmeres sepulcrals del territori de Valentia.
na, vaixella de taula i ungüentaris procedents de tot el
Mediterrani.
Mitjançant l’aplicació dels Sistemes d’Informació
Geogràfica s’ha cartografiat el territorium de Valentia. A
l’hora d’analitzar un territori cal estudiar una sèrie d’aspectes geogràfics que poden mostrar relació amb les evidències funeràries.
El primer factor que cal tindre en compte és la
vinculació amb les zones d’hàbitat, és a dir, hem d’as126 /
sociar els cementeris als nuclis de població, tant en el
món urbà com en el rural. Aquest nexe s’observa molt
clarament en els cementeris urbans, però de manera
més difusa en els rurals, perquè hi ha casos on no es
coneix l’enclavament rural, aleshores es cataloguen
com a soterraments aïllats o també, si hi ha un gran
nombre de sepultures, pot ser que diverses comunitats
rurals d’una zona concreta depositaren els seus difunts
en un mateix cementeri.
[page-n-129]
Tipologia de les evidències funeràries
Nuclis urbans
Cambra sepulcral
Diversa
Seu episcopal
Cista
Llosa
Ciutat
Covatxa
Tegulae
Mapa del territori de Valentia amb els nuclis urbans i les evidències funeràries.
Però aquest nexe no sempre és tèrbol, per exemple
observem relació amb enclavaments rurals a les sepultures de La Solana (Utiel), amb l’hàbitat d’El Ardal (Caudete
de las Fuentes) i a les inhumacions de la Font de Mussa.
També trobem vincles amb un possible assentament militar com pot ser el cas de la Senda de l’Horteta.
El segon factor és la relació que hi ha amb les vies
de comunicació terrestres, les quals es configuren per les
calçades romanes com la via Augusta, les vies secundà-
ries i finalment els camins, sendes i vies pecuàries actuals.
Si analitzem amb els SIG la distància dels nous jaciments,
respecte de la via pecuària més pròxima, s’observen uns resultats d’uns 326 m de mitjana. A més a més, les restes més
llunyanes no superen els 850 m, fet que evidencia vincles
entre ambdós punts i una articulació de l’entorn rural.
Finalment, el tercer factor n’és la relació amb els recursos hidrològics, principalment els rius, els quals són
clau per als assentaments humans. Per exemple, els estu-
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC. Joaquim Botella Pascual
/ 127
[page-n-130]
dis de la zona del sud-oest de Salamanca revelen que els
pedra, depositades horitzontalment o a doble vessant, i
rius són un tret geogràfic amb llaços amb les necròpolis
les inhumacions de tipus cista, que són estructures sim-
rurals que s’ubiquen en petites elevacions que segueixen
ples fetes de pedres col·locades verticalment als límits
el curs fluvial.
de la fossa, i que poden tindre una coberta formada per
Per cercar aquesta relació, hem repetit el procés
una o múltiples lloses ‘tegulae’, o no tindre coberta. Les
analític anterior i hem comprovat com jaciments com el
inhumacions en cista són utilitzades des de la prehistòria.
de la Senda de l’Horteta es trobava a una distància de
Però dins d’aquests contexts, la cronologia d’ús comprén
poc més de 200 m respecte del barranc de Picassent. Cal
entre els segles iv i vii dC, amb possible continuïtat durant
destacar que, si analitzem la toponímia actual, com els
les primeres comunitats musulmanes, com són les huit
de la Font de Musa i de Sant Sofí fan referència a punts
sepultures del Cabezo de Aleja (Ricote, Múrcia).
d’extracció d’aigua.
Per exemple, a La Solana (Utiel), hi ha un grup de
tres fosses amb coberta de lloses. A Las Suertes (Villar del
Arquitectura funerària
Arzobispo), hi ha un conjunt de cinc soterraments amb
Les evidències funeràries documentades al territo-
coberta de lloses. I als Xarcons (Monserrat d’Alcalà), hi ha
rium de Valentia mostren un món funerari heterogeni i
un soterrament aïllat de caràcter col·lectiu amb tres indi-
divers entre els segles vi i vii dC, les quals presenten un
vidus al seu interior, amb una arquitectura de tipus cista i
llegat de la tradició romanovisigoda i posteriorment algu-
coberta de lloses.
nes tindran continuïtat durant el segle viii dC.
Prosseguint amb la tipologia de l’arquitectura fune-
D’una banda, tenim les estructures amb coberta de
rària, cal destacar les construccions subterrànies descri-
tegulae, característiques de les zones més romanitzades,
tes com cambres sepulcrals, com són les de Los Praos
que eren col·locades planes o a dues aigües coronades
(Requena), la Senda de l’Horteta (Alcàsser) i el Romaní
o no amb imbrex; damunt d’una rasa simple o al mateix
(Sollana). Aquestes criptes eren construïdes excavant la
sòl sense excavar. Són una assimilació de les estructures
marga; la seua estructura era d’un corredor d’accés amb
emprades en el segle i aC per a les incineracions roma-
una entrada, segellada per una llosa de grans dimensions,
nes i, a la nostra àrea d’estudi, s’emmarquen cronològica-
que conduïa a una estança amb volta, on s’inhumaven els
ment entre els segles ii i vii dC; per exemple, a la Font de
individus al seu interior.
Mussa (Benifaió) tenim un cementeri rural amb soterra-
Les cambres sepulcrals evidencien la complexitat
ments de tipus tegulae a doble vessant, prop d’una villa
dels rituals funeraris que hi havia entre els segles vi i vii dC.
a la mateixa partida.
Dins de l’àmbit peninsular s’observen paral·lels amb la
D’altra banda, de l’arquitectura funerària de tradició
mateixa àrea valenciana, però fora del territorium de
visigoda devien ser les fosses amb coberta de lloses de
Valentia, com són la Falquia (Beneixida), la cripta d’Anna
128 /
[page-n-131]
(Anna) i les Llomes (Bocairent). D’altra banda també cal
cambra funerària plena de diferents tipus de ceràmiques:
fer referència a la construcció excavada en la roca d’Erca-
àmfores africanes del tipus Keay LXXII i Keay LXXIX amb
vica, la qual presenta semblances significatives amb les
decoració incisa des del segle v fins a final del vi dC, àm-
cambres sepulcrals de l’àrea valenciana.
fores de petit format com la Keay LXXI, a mà/torneta del
Finalment, en l’àmbit tipològic caldria referenciar
tipus FPHW 8. De ceràmica de cuina africana tardana, cal
una sèrie de construccions funeràries descrites com a
destacar-hi les cassoles FCW 12.1, FCW 25.1 i una possible
«covarxes», que van ser trobades a la Huerta de Arriba
FCW 24.1, tapadores, un morter, bol/pàtera, bols carenats,
(Bunyol) i la Font de Sant Sofí (Llaurí); i a l’individu so-
bols amb tub abocador, olles, alfàbies de tub abocador,
terrat dins de la sitja núm. 5 del jaciment de la Senda de
gerra amb boca de pessic que data entre el 575-650 dC.
l’Horteta (Alcàsser).
També hi ha una olleta de ceràmica comuna regional,
un bol amb tub abocador i gerra de ceràmica comuna ei-
Cultura material i aixovar funerari
vissenca i, per acabar, la ceràmica comuna indeterminada.
La cultura material dels segles vi i vii dC que ha sigut
La riquesa ceràmica del jaciment de la Senda de
identificada a les inhumacions analitzades és heterogè-
l’Horteta evidencia la diversitat dels contactes comercials
nia: agulles, anells, arracades, ceràmiques i granadures
que hi havia durant els segles vi i vii dC entre el litoral va-
de collar entre altres. Encara que en molts casos les se-
lencià i les diferents regions del Mediterrani.
pultures no tenen cap tipus d’aixovars sinó exclusivament
Pel que fa a l’ornament de l’aixovar funerari, cal fer
les restes òssies, ja que segueixen rigorosament el ritus
referència als anells de Los Praos (Requena) i el Romaní
cristià, on l’únic que importa és el món espiritual, on la
(Sollana) amb dimensions idèntiques (Ø: 2,2 cm). El pri-
voluntat era conservar el cos per la creença en la salvació
mer és una baga d’argent de secció de cinta amb ins-
i vida eterna.
cripcions o símbols de línies i punts a la part plana del
Majoritàriament l’aixovar referenciat deu formar part
cèrcol. Aquest presenta paral·lels amb els cementeris
de l’ornament personal de l’individu, amb excepció dels
de Naharros (Sevilla) i Castiltierra (Segovia). El segon és
materials ceràmics, per exemple, als Xarcons (Montserrat
tracta d’un anell de bronze amb decoració encastada a la
d’Alcalà) amb la gerra de color beix amb ansa i línies inci-
muntura i creu rodejada per un cercle d’un centímetre de
ses al coll i cos globular; i la ampolla de color ocre, base
diàmetre aproximadament. Aquest presenta semblances
lleugerament còncava, cos ovoide, coll estilitzat i coll
amb anells trobats en diferents cementeris visigots com
motlurat, que va ser trobada a l’interior de la cambra se-
a Piña de Esgueva (Valladolid), Duratón (Segovia), Los
pulcral del Romaní (Sollana).
Balconcillos (Conca) i Castiltierra (Segovia).
Però sens dubte, el cas més significatiu és el de la
Seguint amb el repàs de l’aixovar funerari, cal fer
Senda de l’Horteta (Alcàsser), on es va descobrir una
referència a les arracades de plata, amb secció circular i
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC. Joaquim Botella Pascual
/ 129
[page-n-132]
1
Tipologia funerària de l’àmbit valencià (ss. VI-VII dC)
1.- Sepultures amb coberta tegulae: plana, dos aigües, i a dos
aigües amb ímbrex.
2.- Sepultura amb coberta de lloses.
3.- Sepultura excavada en la roca amb coberta de lloses i tegulae.
4.- Sepultura amb paredat i coberta de lloses.
5.- Sepultura amb coberta de lloses.
6.- Cambra sepulcral de la Senda de l’Horteta
(Alapont i Tormo, 2005: 174)
7.- Sitja amb ús funerari de la Senda de l’Horteta
(Martínez-Porral et al., 2015: 200)
2
6
130 /
3
4
7
5
[page-n-133]
acabaments als extrems en forma de ganxo com és la de
Los Praos (Requena) i la del Romaní (Sollana), també d’argent i circular, però amb dos forats i una secció còncava
amb un fi rebaixament en un dels dos extrems; les agulles
amb caboixó i les granadures de pasta vítria dels Xarcons
(Montserrat d’Alcalà). I finalment hem de fer referència al
braçalet de bronze de la Font de Mussa (Benifaió).
Conclusió
El territorium de Valentia és un clar exemple de la
complexitat i heterogeneïtat que presenten els segles vi i
vii dC, moment de conflictes i inestabilitat amb la pugna
entre bizantins i visigots pel territori del litoral del sud peninsular, on l’àrea valenciana va jugar un paper clau amb
jaciments com la Senda de l’Horteta i València la Vella, o
la mateixa seu episcopal de Valentia. A més, cal assenyalar
que els fluxos comercials i les relacions del territorium de
Valentia amb la resta de regions de la Mediterrània seran
importants com s’ha documentat al Portum Sucrone o a
la riquesa de materials ceràmics de la Senda de l’Horteta.
També hem de ressaltar que, gràcies a l’aplicació del
SIG, podem veure que hi ha una estructuració del territorium de Valentia, a la qual s’adapta la ubicació dels cementeris i evidencien una connexió significativa amb el
seu entorn geogràfic, a través de les vies de comunicació,
els nuclis de població i els recursos hidrològics.
El batibull tipològic de les tombes en aquest moment pot ser la conseqüència d’una falta d’ordre en les
pràctiques funeràries d’aquest període per part de l’Església, que posteriorment es corregirà en els cementeris
medievals. També aquesta heterogeneïtat potser representa les diverses pràctiques rituals dels contingents de
població que habitaven en el territori: visigots, bizantins
i hispanoromans.
En definitiva, els segles vi i vii dC són un període de
temps en constant transformació, com ens indiquen l’arquitectura i els aixovars funeraris, on les petjades visigodes es barregen amb les romanes i donen com a resultat
una rica diversitat cultural que es plasma tant en la ciutat
com en el món rural.
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC. Joaquim Botella Pascual
/ 131
[page-n-134]
132 /
[page-n-135]
El Tolmo de Minateda:
de Senable a Teodomir
Sonia Gutiérrez Lloret
Universitat d’Alacant
Un camí en la història
El Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete) és un important
jaciment situat al sud-est de la província d’Albacete, a la
vall de Minateda-Agramón, al costat del rierol de Tobarra,
que domina la via natural que comunica les terres de l’interior de la Meseta amb el sud-est costaner de la península Ibèrica. El descobriment casual el 1987 d’una inscripció
llatina de l’emperador August (any 8/9 de la nostra era)
va reactivar l’interés social per un enclavament oblidat i
va suposar l’inici d’un projecte sistemàtic d’investigació i
difusió patrimonial a El Tolmo de Minateda i el seu territori que, al llarg dels seus més de trenta anys de vida, ha
implicat diversos actors socials amb importants conseqüències en el teixit social de la regió.
Aquest projecte sistemàtic, dirigit per la Universitat
d’Alacant en col·laboració amb el Museu d’Albacete, ha
◁ Planta del grup episcopal, amb diverses propostes restitutives
de l’interior de l’aula basilical del palau episcopal.
[© Tolmo de Minateda, adaptat per D. Kiss].
sigut impulsat per la Junta de Comunitats de Castellala Manxa, que n’ha aconseguit entre altres fites la declaració com Bé d’Interés Cultural el 1992, la creació
d’un centre d’interpretació en el lloc i l’obertura del
Parc Arqueològic d’El Tolmo de Minateda a principis
de març de 2019. El seu lema museogràfic: «Una ciutat
en el camí. Un camí en la història», il·lustra el significat
històric d’un assentament, condicionat en gran manera per la seua posició estratègica en un important eix
de comunicació.
Aquest corredor secular és una calçada documentada per diversos mil·liars des d’almenys l’època iberoromana, que unia llavors Complutum (Alcalá de Henares)
amb Carthago Nova (Cartagena). El mateix camí va comunicar en època medieval Tulaytula, el nom àrab de
la visigoda Toletum (Toledo), amb la nova ciutat de
Mursiyya (Múrcia), fundada per l’emir ‘Abd al-Raḥmān ii
a principis del segle ix, quan Hispània ja era al-Andalus. Precisament en aqueix mateix itinerari, descrit pel
/ 133
[page-n-136]
geògraf d’Almeria al-Udrī, es menciona per primera ve-
els segles xix i xx, amb un conjunt de cases cova abando-
gada de forma expressa una Madinat Iyyuh, la ciutat
nades definitivament amb la crisi de l’espart i l’emigració
d’Iyyuh, entre Cieza i Tobarra, que avui sabem que cor-
rural a la perifèria industrial, en un impàs inversament
respon inequívocament a les ruïnes del nostre Tolmo de
proporcional a l’interés científic que van començar a des-
Minateda. Aquest nom àrab va perdurar en la documen-
pertar les seues ruïnes.
tació baixmedieval per a denominar no sols la mola d’El
Sense minva dels importants resultats obtinguts en
Tolmo, sinó també els seus veïns, inclosos la font, el pont
tots els registres de la seua diacronia, a la qual se suma
i l’heretat de Medinatea o Medinateda, fins a fixar en la to-
el santuari neolític de Minateda, inclòs al parc arqueolò-
ponímia la memòria de la vella ciutat. El lloc va mantin-
gic, un dels resultats més nous i imprevistos del projecte
dre la seua importància vial a través de la casa de postes,
ha sigut, sens dubte, la magnitud i singularitat de la seua
situada al camí Reial de Múrcia a Castella, i la venda de
fase altmedieval, com també la seua importància histò-
Minateda, en ús fins al replantejament de la N-301 a prin-
rica. Avui se n’accepta majoritàriament la identificació
cipis dels anys vuitanta del passat segle. Aquest eix radial
amb la nova seu episcopal d’Eio o Elo, segons les distin-
va acollir també el ferrocarril Albacete–Cartagena des de
tes grafies de les actes conciliars, i amb la Madīnat Iyyuh
1865, amb un baixador a Minateda, i l’autovia A-30, fins
mencionada en el famós tractat de capitulació firmat en-
a conformar l’embolic de vies que s’entrecreuen avui als
tre Teodomir («Theudimer» en les fonts llatines i «Tudmīr»
peus d’El Tolmo, com a testimoni material de la impor-
en les àrabs) i ‘Abd-‘al-Azīz Ibn Mūsà, fill del conquistador
tància històrica d’un camí secular.
Mūsà, l’abril de l’any 713.
Una ciutat en el camí: Ilunum, Eio, Iyyuh, Minateda
la monarquia visigoda a principis del segle vii, al costat
La primera va ser una nova seu episcopal creada per
La seua posició estratègica va afavorir una llarga
de Begastri (Cabezo de Roenas, Cehegín, a Múrcia), per
ocupació entre la prehistòria i l’època contemporània,
a integrar els territoris dependents dels bisbats d’Ilici i
amb solucions de continuïtat i dos moments particular-
Carthago Spartaria, que encara romanien en mans bi-
ment significatius des d’una perspectiva urbana: la fase
zantines. La segona, Madīnat Iyyuh, va jugar un impor-
iberoromana, com un important oppidum i municipi tes-
tant paper geopolític a la regió de Tudmir, almenys fins
tificat per l’epigrafia, identificat probablement amb la ciu-
a la fundació de la ciutat de Múrcia l’any 825, construïda
tat d’Ilunum, i després d’un parèntesi, la fase altmedieval,
com a nova capital de la regió en detriment precisament
quan va ressorgir com a centre urbà durant l’època visigo-
d’Iyyuh, que segons les fonts escrites, va ser destruïda en
da i el primerenc al-Àndalus, per a decaure amb el califat
aquell moment. Aquesta denominació, que no és sinó la
Omeia de Còrdova. Freqüentat durant la baixa edat mit-
transcripció a l’àrab del nom de Teodomir, va ser primer
jana i l’edat moderna, el turó va tornar a habitar-se entre
el referent d’un domini imprecís, sotmés per capitulació
134 /
[page-n-137]
1. Situació d’El Tolmo de Minateda; 2. Tram meridional de
la via Cartagena-Toledo (segons P. Sillières); 3-4. Via fèrria,
N-301 i A-31 al seu pas junt a El Tolmo
[© Tolmo de Minateda, adaptat per V. Amorós].
acordada, i que va acabar designant, des d’època d’ᶜAbd
al-Raḥmān una divisió administrativa d’al-Àndalus, la
cora de Tudmīr, almenys fins a la caiguda del Califat
(kūra en àrab, del grec chóra). El territori que administrava el dux Teodomir va quedar reflectit en el Pacte per les
ciutats que s’hi mencionen (set o vuit, segons versions) i
de les quals han sigut clarament identificades Auryūla/
Oriola, Lūrqa/Lorca, Laqant/Alacant, Ilš /Ilici a l’Alcúdia
d’Elx, Mūla/Cerro de la Almagra a Cehegín i Buq.sr.h/
Begastri, que definien una província al sud-est d’al-Àndalus (les actuals províncies de Múrcia, sud d’Alacant,
est d’Albacete i nord d’Almeria). S’hi han proposat altres
emplaçaments per a Balantala/Baltana en àrees geopolíticament diferenciades, com Villena i València, sense
consens científic.
El Tolmo de Minateda: de Senable a Teodomir. Sonia Gutiérrez Lloret
El descobriment d’una civitas episcopal
L’alta edat mitjana ha revelat una important i insospitada ocupació d’època visigoda, que va continuar durant
el primerenc al-Àndalus sense aparent solució de continuïtat. Un dels més significatius descobriments d’aquests
anys ha sigut, sens dubte, l’espectacular complex episcopal construït ex novo a l’acròpolis del turó, com correspon
a una nova seu episcopal, i la constatació arqueològica de
l’abandó d’aquesta i la transformació gradual en un barri
domèstic d’època islàmica; una seqüència diacrònica altmedieval única en el seu gènere, que ha convertit El Tolmo
de Minateda en un referent internacional per a l’estudi de
l’alt edat mitjana i del procés d’islamització, en permetre
estudiar el canvi cultural en totes les seues dimensions materials (espai social, arquitectura, ceràmica, moneda, etc.).
/ 135
[page-n-138]
Seqüència i fases
del complex episcopal
[© Tolmo de Minateda,
adaptat per V. Amorós].
No sabem si l’antic municipi romà d’Ilunum va influir
en l’elecció del turó d’El Tolmo com a emplaçament urbà
per part de l’Estat visigot, encara que el més probable és
que el factor determinant fóra la seua posició. De fet, l’edilícia que representa l’autoritat eclesiàstica del bisbat d’Eio
no reocupa edificis anteriors sinó tot al contrari, com es
constata en la transformació topogràfica del seu solar, on
es tallaran un seguit de terrasses que amortitzen qualsevol vestigi precedent, per a dissenyar després, sobre la
roca, el projecte constructiu ex novo que permet l’edificació des dels seus fonaments del complex episcopal.
Les dades estratigràfiques i materials en situen la
reviviscència en el trànsit del segle VI al VII (c. 600 dC).
De moment, coneixem poques però molt significatives
136 /
evidències de la magnitud del dit projecte urbanístic: es
recondiciona el camí rodat rupestre d’accés a la ciutat, al
mateix temps que es construeix un baluard defensiu per
a protegir la porta torrejada, que engloba al seu interior
les ruïnoses fortificacions ibèriques i romanes; es fortifica també l’acròpolis; s’urbanitza tota la superfície del
turó amb instal·lacions industrials, habitatges i edificis
públics, i s’alça el grup episcopal (catedral, baptisteri i
palau episcopal). En aquest complex d’edificis l’autoritat
eclesiàstica podia desplegar totes les funcions litúrgiques, administratives i residencials que li eren atribuïdes. Per això, l’elecció del seu emplaçament al centre
de l’altiplà superior, visible des de qualsevol punt de la
ciutat i del seu entorn més immediat, evidencia la im-
[page-n-139]
portància simbòlica i jeràrquica d’aquests edificis dins
de la trama urbana.
Com a espais destinats a la litúrgia, el complex d’Eio
disposa d’una catedral i un baptisteri construït als seus
peus. L’església és una construcció basilical de tres naus,
amb santuari absidal col·locat de forma canònica a l’est.
El baptisteri és en realitat una prolongació de la basílica
—amb una lleugera desviació en l’orientació— ja que es
distribueix també en tres naus separades per pilars i cancells. L’espai central és el que allotja la piscina baptismal
amb una planta originàriament cruciforme, que va patir
nombroses transformacions i una progressiva reducció
de grandària. Tant al voltant de l’església com en menor
grau en el seu interior, han aparegut nombroses sepultures contemporànies al seu ús litúrgic on, per regla general,
és freqüent trobar diverses deposicions, que conformen
un cementeri ad sanctos que complementa les necròpolis
extraurbanes situades al llarg de la via i entorn de possibles edificis religiosos suburbials, com se sospita en el cas
del turó frontaler d’El Lagarto, situat davant per davant
del Tolmo, a l’altre costat del rierol de Tobarra.
El conjunt es completa amb un edifici frontaler a
l’església, compost per més d’una desena d’espais aline-
Planta i secció acumulativa de las forficacions de El Reguerón,
a la porta de la ciutat [© Tolmo de Minateda].
ats, entre els quals destaca la gran aula basilical (7,5 m
d’amplària per 17,3 m de llargària), amb contraforts o
pilars interiors, perpendicular a l’eix litúrgic de l’església
—és a dir, disposada de nord a sud— i dividida en dues
naus separades per una columnata central de què només
es conserven les talles circulars en la roca sobre les quals
devien anar alçats els fustos. Encara que l’edifici va ser
molt espoliat, s’hi han trobat restes de l’afonament de la
El Tolmo de Minateda: de Senable a Teodomir. Sonia Gutiérrez Lloret
seua testera septentrional amb indicis de finestres geminades i un pis alt, sostingut per pilars interiors i columnes.
L’edifici, separat de l’església per una plaça i un pòrtic, ha
sigut interpretat com la domus episcopi o palatium episcopal, amb ambients de caràcter públic destinats a l’administració i a l’audiència, i altres propis de l’àmbit privat
del bisbe, els testimonis estructurals del qual són menys
/ 137
[page-n-140]
llorejades, trobades exclusivament a l’església i a l’aula basilical del palau episcopal. També s’hi han trobat diversos
elements litúrgics metàl·lics, entre els quals s’han pogut
reconéixer lluernes, llums de tipus copte-bizantí, sistemes
de suspensió i penjolls de creus i corones votives. Del complex monumental procedix també un dels volums més
significatius de moneda visigoda no atresorada trobada
en contextos estratigràfics (trients d’Ervigi, Ègica i Vítiza) i
alguns productes d’importació, entre els quals destaquen
per la seua quantitat les tapadores d’UWW1 spouted jugs
de possible origen oriental, que evidencien el consum de
productes d’alt cost per part d’aquests grups urbans. És
precisament el paper del bisbe en l’organització fiscal i
l’activa participació de les elits urbanes en la captació tributària, en especial la figura del dux, el que explica la importància de la ciutat en el context de la conquista islàmica i la seua inclusió en el territori del Pacte de Teodomir,
com una de les ciutats que va mantindre fins i tot la seua
Perspectiva isomètrica del grup episcopal, amb diverses
propostes restitutives de l’interior de l’aula basilical de la domus
episcopi [© Tolmo de Minateda, adaptat per D. Kiss].
capitalitat, o almenys un paper central, fins a la fundació
de Múrcia com nova capital de la cora de Tudmir.
La ciutat de Teodomir: de civitas a Madīna
La vida litúrgica i administrativa del bisbat, reflectida
evidents. El palatium aglutinava, en conseqüència, tots
arqueològicament i arquitectònica pel complex episco-
aquells espais destinats a l’exercici de l’activitat adminis-
pal, va haver de mantindre la seua funció original fins a
trativa i representativa del bisbe, en les mans del qual es
principis del segle viii, quan es va iniciar una dessacralitza-
trobava, a més de la gestió religiosa de la diòcesi, el con-
ció que va culminar amb la desaparició de l’església i de la
trol fiscal del territori adscrit a aquesta.
domus episcopi, ja avançada la centúria. El context històric
Se’n conserven nombrosos elements decoratius
que provoca la transformació urbana de la civitas d’Eio en
procedents de tallers regionals com capitells, finestres
la Madīna emiral d’Iyyuh ve marcat per la conquista islà-
coronelles, columnes decorades, cancells o algunes creus
mica de la península Ibèrica el 711, i per la posterior firma
138 /
[page-n-141]
Ciutats del Pacte de Teodomir (713)
Límit de la Cora de Tudmir segons Molina López
Límit de la Cora de Tudmir segons Molina López
Ciutats del Pacte de Teodomir (713)
del famós tractat de capitulació de Teodomir, o «Tudmīr»
en àrab, que garanteix la creació d’un territori sotmés, els
habitants de la qual van mantindre propietats i llibertat
de culte a canvi d’unes obligacions fiscals durant almenys
la primera meitat del segle viii, que va originar la província
o cora de Tudmīr al sud-est d’al-Àndalus.
Les empremtes del procés es lligen en el propi complex episcopal, que mai va ser transformat en mesquita.
Mentre l’església comença a ser espoliada i algunes de les
seues estances són adaptades a l’ús domèstic, el palau,
repavimentat successivament amb sòls d’argila, pareix
convertir-se en un lloc de residència, potser vinculat als
nous poders. Per fi, l’antic palau episcopal va patir un espoli sistemàtic i el solar, des de finals del segle viii, va ser
utilitzat per a l’edificació gradual d’un barri residencial i
El Tolmo de Minateda: de Senable a Teodomir. Sonia Gutiérrez Lloret
Límits de la Cora de Tudmir
i les ciutats del Pacte
de Teodomir.
[© S. Gutiérrez i V. Amorós].
artesanal que s’anirà ampliant al llarg de tot el segle ix,
fins envair un espai on un segle abans s’havia desenvolupat una arquitectura de prestigi. Els treballs més recents
han aportat indicis epigràfics de l’existència d’una mesquita com a mínim en l’entorn i de potents estructures
d’època emiral i visigoda a l’oest del conjunt episcopal.
La ciutat va arabitzar el seu nom i va romandre habitada
i activa, fins i tot després de la seua pretesa «destrució»
posteriorment a la fundació de Múrcia, fins al seu abandó
definitiu amb anterioritat al Califat, que deixava el vestigi deformat del seu nom àrab (Madīnat Iyyuh>Medina
Tea>Medinatea) al turó i l’aldea de Minateda, com a testimoni del seu passat.
/ 139
[page-n-142]
140 /
[page-n-143]
Ilici i l’evolució territorial
entre els segles iv i vii
Antonio Guilabert Mas, Marq
Ana Ronda Femenía, Fundación Universitaria “La Alcudia”
Mercedes Tendero Porras, Fundación Universitaria “La Alcudia”
Al final del segle iii, amb la nova configuració de les províncies de Dioclecià, es posava fi a un model territorial
concebut per August i que quedava plenament articulat
en època flàvia. Aquest fet coincidia amb la concessió del
ius latii i la municipalització de les Balears, les Pitiüses,
Allon i les antigues ciutats fenícies de la costa mediterrània andalusa, a més del renaixement de Valentia, per
la qual cosa quedava totalment configurat el quadrant
marítim del sud-est peninsular. D’aquesta manera, tant el
canal d’Eivissa com els camins que partien d’aquest cap
al nord i el sud, van formar una xarxa de ports privilegiats
en una zona vital per a les comunicacions marítimes entre
Itàlia, el golf de Lleó, el sud peninsular i el nord d’Àfrica.
Aquestes ciutats, no obstant això, van evidenciar
des del segle ii trajectòries urbanes divergents, amb
mostres primerenques de paràlisi i degradació, mante◁ Llosa sepulcral amb simbologia cristiana de l’Albufereta
(arxiu fotogràfic).
niment o prosperitat, que a final de la centúria van motivar canvis sensibles en la distribució dels poders urbans
de la nova provincia Carthaginensis. Per a llavors, Ilici,
que havia capejat amb fortalesa el segle iii, va poder beneficiar-se de la desaparició o degradació a vicus de la
veïna Lucentum, i incrementar el seu ager cap al nord.
Un procés semblant va poder donar-se cap a l’oest, per
l’altiplà de Iecla-Jumella, davant del possible ocàs d’Ilunum i la probable tutela dels banys de Fortuna. Per tot
això, a l’inici del segle iv, Ilici presidiria un territorium
d’enormes proporcions que comprén entre el prebètic
meridional valencià i el curs baix del riu Segura, que
remunta cap a l’interior pel curs del riu Vinalopó, l’altiplà de Iecla-Jumella i les valls transversals, potser fins a
aconseguir la comarca d’Hellín. Aquesta situació no és
fútil, ja que just aleshores, no abans del 298, s’iniciava
la reconfiguració de l’Imperi de la mà d’un nou disseny
provincial que atenia raons fiscals, judicials, annonàries, militars i administratives, amb la creació d’algunes
/ 141
[page-n-144]
Principals ciutats amb enclavaments costaners i portuaris que
jalonen els respectius territoria. Plànol de la província Spaniae
bizantina, segons Vizcaíno (2009, fig. 2, 48).
Lloses sepulcrals amb simbologia cristiana de l’Albufereta
(arxiu fotogràfic).
províncies noves, diòcesis, vicaris, canvis de rang dels
governadors i prefectures.
Amb la definició de la nova província, la meitat meridional de l’antiga costa de la Citerior va adquirir personalitat pròpia i va articular les rutes de navegació del quadrant sud-est de la Mediterrània occidental, com també
les comunicacions a l’Atlàntic, Àfrica i, pel canal d’Eivissa
i les Balears, cap al quadrant nord-est de la Mediterrània
occidental i central. La franja marítima de la nova província es vertebrava principalment entorn de tres antigues
colònies, travessades també per la via Augusta, que llavors mostraven distints polsos: Valentia, Ilici i Carthago
Nova. Enfront de les altres dos, la revisió de les estratigrafies d’Ilici apunta un panorama general de prosperitat. La
colònia conservava un urbanisme compacte que ocupa
totes les àrees sondejades, amb el manteniment dels
seus edificis públics, especialment els termals, i també el
viari i el clavegueram. El Portus Ilicitanus i la seua cetària
es mostraven a ple rendiment, i el seu ager més immediat exhibia una potent reactivació econòmica associada
a una profusió de villæ sense parió al llevant peninsular
—Algorós, els Partiorets, les Teules, etc.—. A aquests cabria afegir altres assentaments al llarg de la via Augusta,
com la vil·la Petraria, i la reactivació agrària de l’entorn
de l’extint Lucentum i el seu embarcador, associats a Ilici
després de l’extinció del municipi alacantí. Aquesta reviviscència productiva exemplifica el procés de concentració de propietats en mans d’uns pocs possessores que van
monumentalitzar algunes villæ amb funcions residencials, mentre que altres es van destinar a fins productius o
van ser abandonades donada l’absència de partes dominicæ. Finalment, capia ressaltar un seguit de vil·les tarda-
142 /
[page-n-145]
nes murcianes, que presenten els seus millors exemples
Després d’un breu lapse, amb la conquista vàndala
a l’altiplà de Iecla-Jumella i al tram final de la fossa intra-
de la costa magribina, la firma del seu fœdus amb Roma
bética murciana, que també van poder formar part de les
el 435 i la ruptura dels tractats per Genseric el 439 —amb
terres que devia tutelar Ilici. Davant d’aquest panorama,
la presa de Carthago i la seua flota annonària—, el cli-
cal recordar l’acceptació de Carthago Nova com a capital
ma d’inseguretat va tornar a encebar-se a la Mediterrània
de la nova província, per homonímia i per «sentit comú»,
occidental. La pirateria vàndala ocuparà Còrsega, Sicília,
encara que segueix sense existir, fins avui, cap prova tex-
Sardenya i les Balears el 455, amb l’episodi de la des-
tual, epigràfica o arqueològica que així ho demostre.
trucció de la flota imperial de Majorià a la rada d’Ilici el
No obstant això, a finals del segle iv i inicis del v, Ilici
460, segons la crònica de Marius d’Avenches (Chron. s.a.
presenta una imatge antitètica marcada pel col·lapse del
460.2). Cap a 468, els vàndals dominaran plenament l’oc-
model urbà altimperial, situació que contrasta amb l’auge
cident mediterrani.
documentat a Carthago Nova. És en aqueixes dates quan
Aquestes situacions van provocar un canvi en els pa-
es fa patent l’abandó, ruïna i espoli d’edificis públics i pri-
trons d’assentament no urbà, que van optar, a diferència
vats, la reutilització d’algunes construccions i la contrac-
del model dominant en els últims segles, per situar els
ció de l’espai habitat, amb àrees marginals intra mœnia.
hàbitats en llocs encimbellats de fàcil defensa i control vi-
Apareixen també abocadors de recessió, el rebliment dels
sual del territori. Aquest fet coincidirà amb la constricció
pous brolladors i l’abandó dels sistemes de sanejament,
de la civitas d’Ilici i la desaparició del sistema d’explotació
evidències totes aquestes del sorgiment del model urbà
rural basat en les vil·les, amb un transvasament de pobla-
tardà i de la definitiva desaparició de la ciutat clàssica. El
ció cap a aquests nou enclavaments, turons concentrats
segle v va suposar també el final del sistema d’explotació
fonamentalment a les vies d’accés a l’urbs que articula-
rural de les vil·les, del Portus Ilicitanus i de la seua cetària,
ven encara el territori. Aquests hàbitats en altura es loca-
fenomen que afectarà fins i tot el poblament en l’Albufere-
litzen al Vinalopó, al costat de la via Augusta i a les valls
ta d’Alacant i el cessament d’activitat del seu embarcador.
transversals que enllacen amb la costa i, des d’aquesta,
Resulta difícil no relacionar aquests fets amb l’arri-
segueixen la ruta costanera cap a Dianium i cap als anco-
bada de vàndals asdings i silinges, alans i sueus, seguida
ratges de Baver (Benalúa, Alacant) i de l’Albufereta. Cap
de romanovisigots per a combatre’ls. Aquest període de
al sud, es produeix la consolidació del camí interior entre
forta inestabilitat es va traduir de vegades en episodis vi-
Ilici i Carthago Nova, passant per Oriola, on es detecta la
olents, com l’esgrimit per a Ilici cap al 421-422 del qual, a
consolidació d’aquests poblats enlairats que controlen el
hores d’ara, no hi ha proves arqueològiques que el con-
pas de la fossa intrabètica cap a Múrcia, ja en el segle vi.
firmen. En canvi, sí s’albira una creixent inseguretat per
La disposició radial d’aquests enclavaments, la seua ubi-
l’ocultació de tresorets.
cació en les vies de comunicació i la seua equidistància
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii. Antonio Guilabert, Ana Ronda, Mercedes Tendero
/ 143
[page-n-146]
—tots se situen entre els 21 i els 29 km respecte a Ilici—,
(Altea), Banys de la Reina (Calp), Punta de l’Arenal (Xàbia) o
comporta notables semblances amb l’organització terri-
Santa Pola després de la desaparició del Portus Ilicitanus.
torial de la Valentia tardoantiga, amb la quals comparteix
Entre tots destaca, sens dubte, el cas de Benalúa, reac-
el procés de vertebració d’una nova realitat urbana que,
tivat al final del segle v, i que es mostrarà fins al final del
fins i tot, depenent nominalment del poder visigot des-
segle vi com el nou Portus Ilicitanus, el desembarcador
prés de la caiguda de l’Imperi d’Occident, mantindrà de
principal d’Ilici, protegit a més per l’assentament en altura
facto una independència quasi total fins a la conquista
del Benacantil. Coincidint amb això, es documenten les
bizantina.
primeres evidències de població cristiana a la zona, com
Des de finals del segle v, les mostres de recuperació
ho testifica l’epitafi recuperat a la necròpolis del Tossal de
se succeiran tant a la civitas com al seu territori. Aquest
les Basses, datat el 479, amb la fórmula «recessit in pace»,
nou escenari, imposat amb la creació dels regnes roma-
cosa per la qual hi ha la possibilitat, encara que contro-
nogermànics, va derivar en una relativa normalització de
vertida, que Ilici es convertira en seu episcopal al comen-
les relacions entre estats. La conseqüència immediata
çament del segle vi.
va ser l’increment notable del tràfic marítim cap a l’anti-
Aquest model dual d’enclavament pareix repetir-se
ga Carthaginensis, tant dels navicularii que depenien del
cap al nord, en l’ager teòric de Dianium, amb Banys de
regnum vàndal com dels negotiatores de l’orient mediter-
la Reina a la costa i El Penyal d’Ifach (Calp) com un xico-
rani, que van obrir rutes cap als nous mercats bàrbars. A
tet establiment en altura. Al vicus de Banys de la Reina,
pesar que les importacions mai van arribar a absentar-se
les investigacions arqueològiques han aportat una tro-
de la banda mediterrània ibèrica, serà ara quan comen-
balla decisiva: una església primitiva amb dos sarcòfags
cen a arribar de forma significativa gràcies al control
petris en el seu interior. L’enclavament disposava d’un
sense oposició de què gaudien els vàndals, amos de les
ancoratge, qüestió estratègica en les funcions de redis-
grans illes mediterrànies centreoccidentals i de les rutes i
tribució de mercaderies que va haver de ser determinant
camins del llevant peninsular.
perquè la vil·la del segle iv es transformara, ara, en un lloc
El reflex immediat d’aquesta reactivació econòmica
de culte cristià. Sobre l’oecus de la luxosa vil·la de planta
va ser el sorgiment o consolidació d’una sèrie de punts
radial, es van implantar els murs de l’església, quelcom
costaners alacantins abocats al mar que no han de ser en-
desdibuixats per l’erosió, però que conserven l’orienta-
tesos com a fenòmens aïllats, sinó com a part de la vida
ció canònica i el baptisteri, del segle vi, amb dues fases
política, social i econòmica de petits espais regionals. A
constructives: una més àmplia que permetia la immersió
partir d’aquells es van canalitzar els excedents de produc-
del creient, i una altra superposada, amb forma de creu
ció cap aquests punts d’intercanvi: plaça de Sant Pere (la
grega, que redueix l’espai baptismal i el significa. En l’in-
Vila Joiosa), l’Albir (Alfàs del Pi), Garganes/Clot de Mingot
terior de l’edifici, que suposa un vestigi excepcional per
144 /
[page-n-147]
Baptisteri de Banys de la Reina
(A. Ronda 2009a). Bases de
plats dels tipus Hayes 104.
A2 amb iconografia cristiana
i Hayes 87A amb decoració
espatulada i crismó central,
segle vi (dibuixos Vicent Sevila).
la seua correlació formal amb esglésies de Mallorca com
Son Peretó i Sa Carrotxa —realitats culturals paral·leles
en l’un i l’altre costat de la mar—, es van documentar
diversos soterraments i, annex a aquest, una gran necròpolis ad sanctos. Entre altres produccions, el context
material el marquen les TSD2 amb empremtes de sants i
emperadors, pròpies de 525-575, com també les pasteres
espatulades (Hayes 87A), alguna decorada amb crismó.
A Ilici, els primers materials amb simbologia cristiana es daten també en el segle vi on, a pesar que tenen
escasses estratigrafies, s’aprecia la implantació total del
model urbà tardoromà, amb una concepció més «oberta»
on es recuperen els espais en altre temps marginals. Es
documenten els primers soterraments intramurs, caracteritzats per l’ocupació de fosses simples i amb aixovars
pràcticament absents. Algunes zones d’hàbitat es reconvertiran en àrees de producció, en magatzems o s’ocuparan amb l’excavació de sitges, usades amb posterioritat
com a femers i, per primera vegada, es practicaran fosses
per a abocaments als viaris. Es testifica al seu torn la compartimentació dels edificis que seguien en peu, que redefineixen els seus usos funcionals dins d’un procés genera-
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii. Antonio Guilabert, Ana Ronda, Mercedes Tendero
/ 145
[page-n-148]
neització» dels contextos materials analitzats. En aquest
sentit, pareix evident que des de Dianium cap al sud, la
presència i freqüència de la cultura material imperial, no
sols ceràmica, permet plantejar amb garanties la seua inclusió en els dominis romans d’Orient després de la renovatio imperii de Justinià, encara que aquesta «bizantinització», més que d’una «hel·lenització», es traduïsca en la
pràctica en una «africanització» cultural.
Acceptada doncs la inclusió d’Ilici en l’òrbita bizantina, queda pendent la seua incorporació al regnum
visigothorum de Toledo, assumida tradicionalment cap
al 625, quan Suíntila conquista Carthago Spartaria i exPlaques decorades procedents de la basílica
d’Ilici (segles VI-VII).
pulsa definitivament els bizantins de sòl peninsular.
Últimament s’ha proposat un avanç d’aquestes dates a
l’interval 589-610, atesa l’absència parcial de les últimes
sèries ceràmiques importades pels bizantins que sí són
litzat que afecta l’arquitectura urbana i rural, tant pública
com privada, entre els segles v i vi.
No podem precisar, en l’estat actual de la investigació, si aquesta revitalització urbana pot atribuir-se a l’existència d’una seu episcopal o va ser anterior o posterior a
la inclusió d’Ilici en l’òrbita bizantina, ja que no hi ha fonts
documentals ni epigràfiques que certifiquen la pertinença indiscutible dels enclavaments alacantins a l’òrbita
imperial. La cultura material és, per tant, l’element més
empleat per a defendre la inclusió o exclusió però, no és
suficient només amb la presència d’un lot de materials,
ja que aquests apareixen tant en assentaments costaners
gòtics com imperials. Es tracta més d’una qüestió de representativitat de la mostra la qual, teòricament, ens permet defendre la «mediterraneització» o «desmediterra146 /
presents a Carthago Spartaria. Tanmateix, això es podria
deure només a una major representació de l’exèrcit i de
l’administració de Bizanci a Cartagena o a un problema
del registre. D’altra banda, a pesar de les controvèrsies que emboliquen el sínode de Gundemar del 610, no
deixen de ser cridaneres les absències d’Ilici, Dianium i
Carthago Spartaria, com també la convivència i final absorció de la seu elotana per l’elxana, per la qual cosa no
creiem que, amb anterioritat a aquest, es produïra l’annexió de la zona alacantina al regne de Toledo.
Qüestió distinta és el que succeirà amb Sisebut després del 612. Artífex de la conquista de la part meridional de
les possessions imperials de Spania —613 a 616—, dotarà
als visigots d’una marina capaç de plantar cara a la imperial
i encunyarà moneda a Iliocrica (Lorca) i Aorariola (Oriola).
[page-n-149]
Ambdues seques són una prova positiva del control visigot
de la fossa intrabètica pel monarca, per la qual cosa pareix
plausible que després de les fundacions de Begastri i d’Elo
—aquesta última que formava part de la diòcesi elxana,
segregada per conquista— i després de les campanyes de
Leovigild per controlar l’Orospeda i les vies de comunicació
cap al sud-est, Sisebut va posar fi a la inestabilitat política interna, i el regne toledà avançarà a l’orient del sistema
prebètic, encerclant els bizantins a l’est de la depressió intrabètica. Al final d’aquesta, a penes a una trentena de quilòmetres d’Aorariola, es trobava Ilici; aquestes dues ciutats
formen part d’una mateixa unitat geogràfica, per la qual
cosa la captura d’ambdues com també del port elxà, situat
a l’actual Alacant, va haver de ser simultània.
A pesar que al llarg del segle vii veurem la reunificació de la diòcesi elotanoilicitana en la seua seu original, no hi ha dubte que l’episodi de la conquista gòtica
va modificar notablement la realitat territorial elxana. La
fundació d’Elo, a finals del segle vi o l’inici del vii, va donar origen a un nucli urbà que perdurarà fins al segle ix i
serà citat com una de les ciutats que passaran a les mans
musulmanes en diverses versions del Pacte de Teodomir
de 713. El mateix s’esdevindrà amb Aorariola/Awryūla i
amb Lucentes/Lqnt (Alacant), de manera que entre finals
del segle vi i inicis del viii assistirem a la disgregació del
territori elxà, que donarà lloc a quatre ciutats —visigodes
primer i andalusines després— amb els seus respectius
territoria. Òbviament, Ilici/Ilš es correspon amb l’antiga colònia, com Elo/Iyih s’erigiria al Tolmo de Minateda;
més complicat és identificar la localització exacta dels
jaciments arqueològics de les dues restants: Aorariola/
Awryūla i Lucentes/Lqnt.
És innegable que el llegat romà d’Ilici s’havia volatilitzat, en gran manera, en el segle vii. Després de la seua
prometedora situació en el segle iv, compartint protagonisme a la franja marítima de la Carthaginensis amb
Valentia i Carthago Nova, el segle v va tòrcer la seua trajectòria, i va ressagar-se respecte a les seues veïnes del nord i
del sud. La relativa millora del segle vi la va situar, de nou,
entre els potents ports marítims de la Valentia visigoda i
la Carthago Spartaria bizantina. En el segle vii, després de
l’expulsió de Bizanci, el cessament dels seus ports i embarcadors, la compartimentació del territori històric elxà i
potser el declivi del vell traçat de la via Augusta des d’Ilici
cap al sud per la costa —reemplaçada per la nova posició
d’Aorariola en l’encreuament de camins—, la va col·locar
com una més, i no la principal, de les ciutats rendides
per Teodomir davant ‘d’Abd-‘a l’Az_z b. Mūsà b. Nuṣayr
l’any 713, moment a partir del qual degué llanguir fins a la
seua desaparició.
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii. Antonio Guilabert, Ana Ronda, Mercedes Tendero
/ 147
[page-n-150]
148 /
[page-n-151]
El territori d’Allon
Antonio Espinosa Ruiz, Diego Ruiz Alcalde, Amanda Marcos González
Servei Municipal d’Arqueologia de la Vila Joiosa
Sobre la ciutat romana de la Vila Joiosa, la seua localització sota el seu nucli urbà, la seua identificació amb
l’Allon/Alonís/Alonai de les fonts clàssiques i el poblament
del seu territorium hem publicat nombrosos treballs. En
els últims anys les investigacions han avançat de forma
contínua, i sabem molt més de l’esquiva Allon que llavors.
Almenys som capaços de traçar uns límits aproximats de
la ciutat, esbossar la topografia antiga i comprendre les
línies mestres de la relació amb el seu territorium. Ja en la
nostra tesi doctoral demostrem que aquest havia de correspondre’s de forma natural i aproximada amb l’actual
comarca de la Marina Baixa.
És un territorium peculiar, rodejat de grans arcs muntanyosos presidits per la serra Aitana, que el tanquen pel
nord-est en la serra de Bèrnia i el barranc del Mascarat fins
◁ Sepultura tardorromana sobre l’àrea de les termes públiques
d’Allon, carrer de Canalejas, la Vila Joiosa.
al punt d’impedir el traçat d’una calçada carretera. Fins
que en el segle xviii es van construir ponts i túnels, les úniques comunicacions per terra amb la veïna Marina Alta, i
per tant amb el territorium de Dianium, es feien a través de
difícils camins de ferradura, com el tossal de Calp i altres
durs ports de muntanya.
Pel sud-oest hi havia un camí carreter, sinuós i incòmode, que travessava una successió de llomes costaneres amb un 20% de pendent mitjana, la gràficament anomenada per Enrique Llobregat «frontera-desert», entre la
Vila Joiosa i el Campello, un terreny quasi deshabitat i sec
que acaba en alts penya-segats costaners.
Després de segles de busca, el 2005 es va localitzar
el nucli urbà on totes les investigacions apuntaven, és a
dir, sota la Vila Joiosa actual, gràcies a la troballa d’unes
grans termes públiques al carrer Canalejas. L’existència
d’una ciutat era segura, si es jutja per la inscripció d’un
magistrat local i una altra d’un macellum, o mercat, com
de les grans necròpolis de Poble Nou i Casetes.
/ 149
[page-n-152]
Avui en dia els arguments per a la identificació amb
dolça, la qual cosa va determinar, fins a l’extensió del Rec
Allon/Alonís/Alonai són aclaparadors: no sols l’anàlisi de
Major de l’Alfàs en el segle xviii, un relatiu despoblament,
les fonts, que la mencionen repetidament amb diferents
amb xicotets nuclis aïllats.
variants fins a època molt tardana, sinó especialment la
Aquesta plana litoral es comunicava amb la capital
realitat arqueològica, hereva d’una ciutat portuària fení-
del territorium a través d’una calçada de la qual s’ha ex-
cia des de la segona meitat del segle vii aC (testificada per
cavat un tram al costat de la vila costanera de les Barberes
la gran necròpolis orientalitzant de Casetes). Aquest nucli
Sud a la Vila Joiosa, i que moria en el nucli rural de la Pila,
perdura a través d’una evolució que no traçarem ací fins
a Altea. Cap al nord eixia una altra calçada que conduïa
a enllaçar amb l’època romana republicana, quan perce-
cap a les comarques de l’Alcoià i el Comtat: es tracta de
bem una forta romanització ja des d’inicis del segle i aC,
l’antic camí del Peix, ja documentat en el segle vii aC. En
i especialment des de l’estacionament d’un cos d’exèrcit
fi, cap al sud-oest s’estenia el camí abans mencionat que
en un castra canònic situat al costat de la muralla de la
connectava amb Lucentum. Els tres camins van estar ja-
ciutat durant les guerres sertorianes (82-72 aC).
lonats de necròpolis al llarg de quasi un quilòmetre fins
Es creu que aquest nucli va obtindre la categoria de
municipium amb l’Edicte de Llatinitat de Vespasià, el 73-
a època tardoromana, la qual cosa ens dona una idea de
l’entitat d’Allon com a nucli urbà.
74 dC, encara que excavacions de fa poc a la plaça de la
Per al poblament d’aquest territorium durant els se-
Generalitat han tret a la llum estructures de gran potència,
gles v al vii ens hem de remetre sobretot a dos treballs
probablement associades a l’àrea del fòrum, que mostren
nostres i al treball de Carolina Frías sobre el poblament
una forta activitat constructiva ja des d’època d’August, la
rural romà en la província d’Alacant. En tots ells trobarà el
qual cosa obri la porta a una possible promoció munici-
lector una completa bibliografia i a ells ens remetem per
pal anterior, contemporània a la de la resta de les ciutats
a més detalls.
de l’entorn.
En una comarca bolcada al mar com aquesta, l’acti-
El territorium d’Allon s’estructura en una plana lito-
vitat portuària és fonamental per a entendre l’arqueologia
ral dividida en tres cales: la Vila Joiosa, Benidorm i Altea.
de terra. Per a l’època altimperial pareix evident una con-
La primera posseeix el riu més important de la comarca
centració del trànsit naval al port del nucli urbà d’Allon,
i la major extensió d’horta, la qual cosa, entre altres fac-
la platja de la Vila, amb el seu ancoratge de la Fonda. En
tors, ha determinat històricament la ubicació ací del lloc
aquesta platja, sota el raval de ponent, es conserven uns
central en la comarca. Altea segueix aquest mateix patró
extensos magatzems portuaris romans. Sens dubte el
a una escala menor, la qual cosa va suposar igualment un
control fiscal imperial, mitjançant la taxa del portorium,
pes específic important en el poblament comarcal romà;
marca aquesta concentració de les operacions navals, a
mentre la plana litoral de Benidorm té escassetat d’aigua
pesar que tinguem indicis d’una lògica activitat nàutica
150 /
[page-n-153]
en altres punts de la comarca (com la platja del Torres o
l’ancoratge de l’Olla), que podem identificar amb activitats pesqueres i amb el moviment de mercaderies de redistribució des del port d’Allon i de productes comarcals
cap a aquest.
Però al costat de la desembocadura del riu Algar s’alcen, des de la segona meitat del segle iv, sobre les ruïnes
d’una vil·la altimperial, les instal·lacions portuàries porticades de Garganes, excavacions dirigides per Gabriel
Segura, i que perduren fins a la primera meitat del segle vi
i desapareixen durant la seua segona meitat. Això comporta probablement una ruptura del monopoli del port
Abocador tardoantic de la vila de Plans, a la Vila Joiosa.
urbà, d’acord amb la desurbanització d’aquests temps.
En els segles v i vi l’activitat portuària es testimonia en
a la Vila Joiosa (a què hem d’associar les Ribetes com a
ambdós ancoratges i el seu entorn. A l’Olla es documen-
nucli periurbà) i els assentaments de Plans (tocant el camí
ta amb seguretat el segle vii i es va mantindre en època
de Lucentum, a l’eixida d’Allon), les Xauxelles (al centre de
islàmica, però segurament ambdós van romandre actius
l’horta de la Vila Joiosa, tocant el camí de la muntanya) i la
durant tota l’edat mitjana i fins als nostres dies. Ambdós
Pila, que controla l’ancoratge de l’Olla, a Altea.
disposen d’un xicotet refugi natural: la punta d’Alcocó i la
És clar un important i continu descens del nombre
barra submarina que uneix l’illa de l’Olla amb terra, res-
d’assentaments si comparem l’època altimperial amb els
pectivament.
segles iii al v i, aquests amb els segles vi i vii. S’abandonen
Les nostres prospeccions a la comarca van permetre
molts nuclis rurals xicotets i el poblament es concentra
localitzar materials subaquàtics del segle v a la cala de la
progressivament en fundi cada vegada més grans, en
Mina, de l’Alfàs del Pi, i unes probables restes del segon
un procés de nuclearització que es documenta en altres
quart del segle vi en aigües de Benidorm, que hem deno-
parts de l’Imperi, i que va paral·lel a aqueixa desurbanit-
minat punta de Pinet II, testimoniat per un plat de terra
zació del nucli principal. Als ja esmentats nuclis de la Pila,
sigillata africana D2 decorada que actualment s’exposa al
les Xauxelles i Plans, tots ells de grans dimensions i entorn
MARQ d’Alacant.
d’una gran vil·la, cal unir almenys l’Albir, que es desenrot-
Quant al poblament a terra, alguns assentaments co-
lla des d’època tardoromana, amb més de 200 soterra-
marcals que ja estaven actius en l’alt imperi continuen en
ments documentats. En totes elles trobem testimonis de
els segles v i vi: els més importants són el nucli urbà d’Allon
banys privats i ja vam proposar en la nostra tesi doctoral
El territori d’Allon. Antonio Espinosa, Diego Ruiz, Amanda Marcos
/ 151
[page-n-154]
que, al voltant d’elles, la concentració de la població con-
en l’excavació de nivells dels segles vi i vii. Sobre la presèn-
forma autèntics vici, a la Pila, segurament ja des d’època
cia visigòtica a la Marina Baixa, pràcticament no en tenim
altimperial. Totes elles arriben al final del món antic, i al-
constància material. L’ocupació bizantina va haver de re-
menys tres d’elles (l’Albir, la Pila i Plans ) el superen, amb
presentar pocs canvis en general, encara que s’associa a un
materials del segle viii en la primera, i fins al segle x, en les
floriment de grans vil·les rurals com hem vist més amunt.
dues últimes.
En l’entorn de la ciutat d’Allon tenim un jaciment
Hem proposat que la creació d’un aqüeducte va po-
singular, la vila de Plans, que entre altres activitats es va
der determinar el desenrotllament d’un entorn abans poc
dedicar a una indústria de producció de caragols de terra
poblat com és la zona de l’Albir a partir del segle iv. En una
en conserva, si es jutja pels més de trenta mil exemplars
comarca seca com la Marina Baixa, l’aigua és determinant
arreplegats en un gran abocador del jaciment. Grans con-
per al poblament. El gran depòsit hidràulic de Torres, a la
centracions semblants s’han testificat també en l’entorn
Vila Joiosa, excavat per Manuel Olcina, amb una capaci-
de les Ribetes.
tat de dos milions de litres, es va mantindre en ús fins al
En aquesta època també es produeix l’ocupació
segle xviii, i la ubicació de la Vil·la tardoromana més mo-
o utilització de la cova de la Pinta a Callosa d’en Sarrià,
numental d’aquest territorium, les Xauxelles, està determi-
almenys des de mitjans del segle v fins a finals del vi,
nada per la proximitat dels principals brolladors de la pla-
d’acord amb una recuperació d’aquest tipus d’hàbitat en
na de la Vila Joiosa, com les fonts del Ribàs i de l’Alcavó.
època tardoromana.
El poblament de les illes d’aquest territori es poten-
El nostre limitat coneixement de l’urbs de la Vila
cia en època tardoromana, amb fases com a mínim dels
Joiosa en aquestes dates impedeix saber fins a quin punt
segles iv i v a la de Benidorm (segons Gabriel Segura) i fins
va continuar exercint funcions centrals respecte a la comar-
al segle vii a l’Olla. Aquesta ocupació és reflectisc de les
ca, com succeeix en altres llocs. A la Vila Joiosa, les termes
dificultats de seguretat des de la crisi del segle iii, segons
públiques del carrer Canalejas s’abandonen en la primera
Tarradell; i la veiem també en les illes de Nova Tabarca o
meitat el segle iv dC per a donar lloc a una ocupació do-
el Portitxol, només en les costes valencianes meridionals.
mèstica que perdura fins a començaments del segle vi,
En el Puntal del Torres de la Vila Joiosa existeixen igual-
com succeeix també amb les termes de Jovada I (no està
ment restes tardoantiguos i altmedievals associats a una
clar si de caràcter públic), que s’abandonen en el segle iii
possible estructura de vigilància de la costa.
per a crear sobre aquestes una àrea d’habitatge que igual-
Sonia Gutiérrez ja advertia que la Marina Baixa cons-
ment assoleix el segle vi, i el mateix passa en les Ribetes, els
tituïa un cert buit en la investigació de l’època tardoantiga
nivells de rebliment de les quals són d’aqueix mateix segle.
en el context valencià, i encara que hem avançat significa-
No hem documentat, de moment, assentaments
tivament, ens queda molt de camí per recórrer, sobretot
d’altura d’època tardoantiga, encara que es tracta d’un
152 /
[page-n-155]
fenomen generalitzat al Mediterrani occidental. No
obstant això, intuïm que algun enclavament encara
mal conegut podria entrar en aquesta categoria, com
Massatava, a Callosa d’en Sarrià, de què J. A. López Mira
ens ha informat de l’existència de TS africana D de cronologia molt tardana.
Si atenem la continuïtat del poblament tardoantic en
època islàmica, no pareix el cas de les Xauxelles, a pesar
de les discussions sobre el caràcter emiral de la seua decoració mural tallada; i tampoc no el del nucli subjacent
al centre urbà de la Vila Joiosa, que pareix despoblat
des del segle vii fins a començaments del segle xiv; ni de
Garganes. En canvi, la zona de l’Almiserà i el seu entorn,
en la unió de la vall de Finestrat amb la plana costane-
Fase III (tardoantiga) sobre els banys romans de la Jovada,
La Vila Joiosa
ra de la Vila Joiosa, presenta diversos jaciments d’època
tardoantiga que sens dubte van haver d’enllaçar amb les
en una comarca tan aïllada de les principals rutes de co-
alqueries islàmiques allí localitzades que comprenen els
municació terrestres.
segles x al xiii, encara que fins avui no hi hagen estat do-
Quant a la posada en valor d’aquest patrimoni tar-
cumentats els nivells emirals. El mateix succeeix amb el
dà, al territorium d’Allon destaca sens dubte l’aposta de
jaciment tardoantic del Salt, que podria haver donat lloc
l’Ajuntament de l’Alfàs del Pi a la vila de l’Albir, conver-
a l’alqueria de Finestrat.
tida en museu a l’aire lliure, i les excavacions en curs de
Els soterraments es concentren en aquesta època
la qual faran llum sobre les característiques d’aquest im-
en l’entorn de les vil·les, com s’ha testifimoniat sobretot
portant jaciment. En fi, no ens cansarem d’insistir en el
a l’Albir, i en general en l’entorn dels assentaments, i es
potencial que, segons el nostre parer, conjuntament amb
fan més rars els soterraments en les antigues necròpolis
enclavaments com Le Xauxelles o Plans, a la Vila Joiosa,
associades a les calçades. N’és difícil ben sovint la datació
té la zona de la Pila, a Altea, que mereix una adequada
en un segle o un altre, atesa l’escassetat, absència o sen-
protecció i gestió que ens permeta conéixer la seua evo-
zillesa de l’aixovar, encara que fins ara hi falten objectes
lució i el seu paper protagonista en el poblament comar-
clarament visigots (fíbules de peu llarg i cap ample, pas-
cal durant segles.
sadors de placa rígida o perfil liriforme, monedes…), el
que pot significar una escassa presència d’aquest poble
El territori d’Allon. Antonio Espinosa, Diego Ruiz, Amanda Marcos
/ 153
[page-n-156]
154 /
[page-n-157]
Carthago Spartaria,
una plaça forta bizantina
Jaime Vizcaíno Sánchez
Àrea d’Arqueologia – Universitat de Múrcia
Durant les dues últimes dècades, la investigació arqueològica en l’extrem sud-oriental de la Carthaginiensis ha anat
posant de manifest un particular procés de «reviviscència»
urbana a partir de mitjan del segle vi. Aquesta «reactivació»
de diversos assentaments del sud-est i llevant hispans es
plasma, sobretot, entorn de dos dels principals vectors de
la dinàmica urbana en aquest període: la cristianització de
la seua topografia i la fortificació dels seus recintes. Bona
prova d’això són dos civitates episcopals, Eio i Begastri, on
ambdós fenòmens, el religiós i el militar, constitueixen, a
més, un binomi indissoluble, en tant que baluards des dels
quals el Regne visigot de Toledo planificava fer front a les
també seus episcopals en mans bizantines, de Carthago
Spartaria i Ilici. De fet, en la calor del conflicte grecogòtic
es documenten els esforços desplegats en tota altra sèrie
de nuclis com el Cerro de la Almagra o València la Vella. En
◁ Selecció de materials ceràmics i vítris de l’ompliment d’una fossa
d’època bizantina (UE 32080) al barri de l’arx Hasdrubalis.
Fotografia: B. del Ordi.
particular, el fenomen adquireix una especial envergadura
en l’àrea valenciana, territori «de frontera» on, conjuntament amb la construcció de noves estructures defensives,
es reconeix una verdadera «visigotització», no tan sols «teòrica», en tant que preocupació del regne toledà per aquesta
zona, sinó «fàctica» fins i tot, que implica el desplegament
d’un contingent de població visigoda. Encara que es tracta
d’un tema que encara suscita controvèrsia —en bona part
pels «excessos etnicistes» d’èpoques passades feliçment
superades i la necessària «desideologització» de la història
i l’arqueologia d’aquesta etapa—, les evidències que aporta
la investigació pareixen incontestables. No debades, correm el risc, en l’intent d’evitar tornar a caure en la manipulació que del visigotisme es va fer per part dels corrents
pangermanistes i, de forma concreta, pel règim franquista,
de tractar de «reinterpretar» les dades de forma injusta, en
el tan típic i erroni moviment pendular en què sol desembocar part la historiografia quan es veu influenciada per
prejuís d’un signe o de l’altre.
/ 155
[page-n-158]
Avui, l’arqueologia ens mostra com, a partir de mit-
Respecte d’això, una anàlisi «desapassionada» de la
jan del segle vi, l’àrea valenciana experimenta ja no sols
documentació textual i arqueològica ens mostra la reali-
l’al·ludida «fortificació», sinó també canvis en els patrons
tat multiforme de l’ocupació bizantina de part de la cos-
d’ocupació residencials i, molt especialment, funeraris.
ta hispana meridional i el seu immediat hinterland. De la
S’enregistren noves modalitats de soterrament, canviants
mateixa manera que a aqueixos «hostes barbaros» menci-
aixovars o fins i tot diferències antropològiques. Que les
onats en la famosa inscripció de Comitiolus va sent possi-
fonts textuals ens informen, a més, d’una creixent ono-
ble «posar cara», també a les «Romanas insolentias» (Isid.
màstica d’origen germànic, no és sinó una altra prova
Hisp., Hist. Goth., 54) que se’ns refereixen des del costat
més que, després d’aqueixos canvis, es troba l’arribada
toledà, comencen a cobrar sentit més enllà del relat de
creixent de població visigoda. La numismàtica contri-
les fonts. Convé, amb tot, no menystindre cap testimoni,
bueix a explicar-nos la causalitat d’aquest procés, amb
perquè, al cap i a la fi, només teixint-los, sense obviar-ne
ocultacions monetàries i seques obertes per al pagament
cap, és com aconseguirem una aproximació el més veraç
de contingents desplegats pertot el territori, davant de la
possible a «l’episodi» bizantí.
necessitat de repel·lir l’amenaça bizantina per terra, a la
zona alacantina, o per la mar, a les Balears.
En aquest sentit, en primer lloc, cal recordar que la
presència dels milites s’insereix, precisament, en el des-
En aquest estat de coses, no obstant això, de la
plegament de tropes per part de Justinià de cara a recon-
mateixa manera que el conflicte grecogòtic es va per-
quistar els antics territoris romans d’Occident. Es tracta
filant des del costat visigot, a penes s’intueix des de la
d’una empresa que a Hispania afligeix el desgast de les
zona bizantina, plantejant-se l’aparent paradoxa que els
operacions a Àfrica i Itàlia, com també la represa de les
esforços desplegats per Toledo pareixen fer front a una
hostilitats en el front realment més perniciós per a l’Imperi,
amenaça inexistent. Han influït en això també els esmen-
l’oriental. Hi acompanya tot un corol·lari «funest», que va
tats canvis historiogràfics que, en el perillós moviment
des d’altres amenaces militars a l’impacte de l’epidèmia
pendular ja referit, han passat a parlar d’una Spania que
de pesta o successives catàstrofes naturals, i un últim fac-
cobria quasi tot el sud peninsular, que arribava fins a
tor, conseqüència i, al seu torn, causa d’altres tants, com
Corduba i fins i tot comprenia l’Algarve, a postular una
és la preocupant situació de les arques de l’Imperi. En
presència bizantina quasi anecdòtica. En allò material,
aquest marc, l’ocupació de la Spania bizantina no va ser
els vaivens no han sigut menors, de manera que, d’unes
tant «colofó» com sí «cant de cigne» de la Renovatio Imperii
sempiternes influències bizantines irradiades des de
justinianea, la qual cosa no hi impedeix que trobem phrou-
Spania al regne toledà, s’ha passat a negar la possibilitat
ria com el de Septem, de la fortificació de la qual ret comp-
de reconéixer arqueològicament la presència dels milites
te Procopi en el seu De Aedificiis (VI,7,16), a una fortissima
romani a sòl hispà.
civitas com Asidona (Ioha. Bicl., Chron. ad a. 571.3). Que ja
156 /
[page-n-159]
amb el mateix monarca, Atanagild, que va facilitar l’entra-
Fins fa poc, no disposàvem més que d’aquest epígraf
da dels soldats justinianeus i va sancionar la seua estada
per a referir-nos a les muralles tardanes de Cartagena.
comencen les hostilitats a mitjan segle vi i que aquestes
Avui, en canvi, noves excavacions comencen a proporci-
es prolonguen set dècades més fins al regnat de Suíntila
onar-nos la seua evidència material. D’aquesta manera,
c. 625 (Isid. Hisp., Etym. XV, I, 67-68), ens mostra que «l’ene-
al cim del turó del Molinete, l’arx Hasdrubalis citada per
mic bizantí», per més que no mostrara en el front hispà
Polibi (X, 10, 9), ha pogut ser documentada com l’antiga
tota la potència que cal atribuir a l’Imperi, tampoc no pot
muralla republicana acasamatada, construïda al seu torn
passar per un perill «menor». No es tracta de negar que els
sobre una preexistent tanca púnica, continua utilitzant-se
recursos destinats a l’empresa restauradora foren precaris,
fins a època tardana mitjançant remodelacions que com-
ja que els mateixos càlculs que es realitzen d’acord amb el
prenen des de l’amortització i l’anul·lació de certs sectors,
testimoni d’Agaties (V 13, 7-8), indiquen que a l’altura de
al recrescut i reforç d’altres. Entre altres factors, acosta a
l’any 559, no més de cinc mil efectius es devien destinar
això la particular orografia de l’urbs, que, emplaçada en-
a Spania. Amb tot, per escassa que fóra la mobilització,
tre cinc tossals, ha jugat amb condicionants com aques-
siguem conscients que aquesta va ser «canviant» com les
tes al llarg de la seua història. Aqueixa mateixa raó, de
mateixes circumstàncies de l’Imperi i, en tot cas, no una
fet, motiva que, igual que el perímetre tardà fossilitza els
amenaça «fantasma», com un cert sector de la investigació
d’època púnica i romana, aquells siguen, al seu torn, final-
pareix encabotat a demostrar. La presència del magister
ment reemplaçats per les defenses del segle xvi. Hem de
militum ja referit, Comitiolus, i els successos que acompa-
tindre en compte, respecte d’això, que la disposició topo-
nyen la seua activitat a Spania, insisteixen en això.
gràfica és idònia, que se situa en la cota més elevada del
Precisament, un dels documents més valuosos so-
flanc septentrional del turó del Molinete i, així, a més de
bre aquest patricius missus a Mauricio Aug(usto) contra
trenta metres d’altitud sobre el nivell de la llacuna interi-
hostes barbaros, és l’epígraf que ens recorda la seua inter-
or que delimitava la ciutat pel nord. Tal configuració o la
venció en les muralles de Carthago Spartaria. Encara que
forta inclinació del pendent en aquesta zona del tossal,
l’habitual retòrica d’aquest tipus de textos ens impedeix
amb un abrupte canvi de nivell, contribueixen a explicar
discernir la verdadera envergadura de l’obra constructiva
la notable vigència del traçat. D’altra banda, també la
que es commemora el 589-590, queda clar que l’Adminis-
reutilització implicava la possibilitat d’aprofitar des dels
tració imperial va concentrar les seues atencions en les
mateixos paraments i/o, almenys, el seu material. No en
fortificacions. No debades, tampoc no cal esperar una
va, es tracta de dinàmiques comunes en la poliorcètica
altra cosa en el marc d’una ocupació militar que, tornem
tardana, com veiem a la Cartago africana o a Sucidava,
a recordar-ho, és fruit d’una conquista i es manté, precisa-
per citar exemples de divers marc territorial o, igualment,
ment, per un desplegament defensiu.
a Hispània, a ciutats com Barcino, Legio VII, Emerita, entre
Carthago Spartaria, una plaça forta bizantina. Jaime Vizcaíno Sánchez
/ 157
[page-n-160]
MAR MEDITERRÀNI
Límits hipotètics
Ciutat Altoimperial
Límits hipotètics
Ciutat ss. iii-iv dC
Nivells d’ocupació /
Materials descontextualizats
Sepultures aillades ss. iii-iv dC
Necròpoli ss. v-viii dC
Carthago Spartaria entre els segles iv i vii, amb indicació de la seua necròpoli
oriental, zona habitada i possible traçat del seu perímetre enmurallat.
A la cima de l’arx Hasdrubalis, s’assenyala el panyo excavat.
158 /
[page-n-161]
Planimetria de les fortificacions de la cima de l’arx
Hasdrubalis. En color marró s’assenyalen els murs
pertanyents a l’etapa bizantina.
Arxiu gràfic del Proyecto Arx Hasdrubalis
altres. En el cas concret de l’escenari del conflicte grecogòtic podem afegir a més el Tolmo de Minateda, on el seu
baluard es construeix en paral·lel a les muralles anteriors.
En conjunt, tal reaprofitament és comú en l’arquitectura
tardana i, especialment, en la de tipus militar, on la pròpia
Administració la recomana ja l’any 397 (Cod. Theod., XV, 1,
36). Cal destacar fins i tot, que una de les fonts primordials
per a la poliorcètica bizantina, l’anònim De re strategica
(X, 3), datat a finals del segle vi, «prescriu» la utilització de
pedres ja tallades quan aquestes estigueren disponibles.
Aquest nou perímetre tardà de la cima de l’arx
Hasdrubalis es vertebra entorn de l’eix longitudinal a què
s’acoblen les successives muralles. D’oest a est, el pany de
paret conservat, que integra sengles murs paral·lels, es
disposa en una situació avançada respecte a la muralla
republicana. Tot seguit, es doblega cap al sud, i se super-
Carthago Spartaria, una plaça forta bizantina. Jaime Vizcaíno Sánchez
/ 159
[page-n-162]
posa al llenç septentrional de la fortificació romana. Al
sobretot a partir d’un moment avançat del segle vi en la
recer d’aquest, ara recrescut, es conformen noves estan-
costa de l’antiga Cilícia. També el reblit incloïa un conteni-
ces, una d’aquelles, connectada directament amb aquest,
dor d’origen eivissenc, identificat recentment com a tipus
i altres, travades al seu torn amb aquella. Així, es delinea
RE-0103, que floruit durant la segona meitat del segle vi.
un xicotet conjunt d’habitacles disposats en bateria, que
És necessari, igualment, destacar-hi un ampli repertori de
disposen de planta allargada, aproximadament rectangu-
ceràmiques de cuina de producció local, que, al costat de
lar, i amplària variable. Tal planificació, l’adossament a la
les restes faunístiques, ens mostra com, en aquesta zona
muralla de tota una sèrie de compartiments en bateria, en
de la muralla, amb l’emmagatzematge, es devia fer el pre-
tant que possibles casernes utilitzades com a barracons
parat i consum alimentaris.
per a la guarnició o els seus pertrets, és comú en la po-
En tot cas, cal ser cauts a l’hora d’extrapolar les dades
liorcètica tardana. Ocorre així, per exemple, a la fortalesa
d’aquest tram documentat a la resta del perímetre mura-
nord-africana de Thamugadi, construïda entre els anys
llat de l’urbs. Ací, la reconstrucció de la muralla romana
539-540, a la balcànica de Biograc, on algunes de les es-
republicana de casernes, amb el recrescut de murs i l’erec-
tances s’habiliten com a cisternes per a l’aprovisionament
ció de noves estances, possiblement s’ha de tindre com
hídric, vital, sobretot, en cas d’assetjament.
una solució específica, puntual, concebuda per a aquest
Des del punt de vista constructiu, la muralla ara
sector concret de la topografia de Carthago Spartaria. La
documentada s’erigeix amb pedres calcàries, esquistos,
situació relativament «marginal» d’aquest flanc nord-oc-
crosta de calcàries i arenoses de mitjana i grans mides,
cidental, distant de les calçades i els accessos a la ciutat,
travades amb fang, materials i tècnica que revelen una
que voreja una marjal, o la seua protecció natural pel pro-
certa funcionalitat i modèstia en la construcció. Per a la
pi pendent del tossal, són condicionants que cal tindre en
seua erecció, es van excavar tota una sèrie de trinxeres
compte, en tant que indueixen a pensar en el possible re-
destinades a recol·lectar spolia. Tals rases i fosses, com-
curs a solucions funcionals, desproveïdes de l’excel·lència
plida la seua funció originària, van ser normalment rebli-
arquitectònica i, d’alguna manera, l’aparell «escenogràfic»
des mitjançant l’abocament de residus. En aquest sentit,
que hem de conjecturar per a trams més cèntrics en la to-
precisament és un d’aquests contextos d’abocament, el
pografia urbana. Sens dubte, en aquest sentit, que el llenç
que amortitza un antic col·lector, un de què ha proporcio-
descrit poc tindria a veure amb la porta i el pany de paret
nat un lot més singular per a complementar la datació del
que la rodejava, objecte d’atenció el 589-590 per part del
perímetre i conéixer el caràcter de l’ocupació d’aquestes
patricius Comenciolus, magister militum Spaniae, on, com
estructures veïnes a la muralla. Així, hi destaca el conteni-
se’ns referix, «quisquis ardua turrium miraris culmina», en
dor oriental LRA 1 / Keay LIII, en concret una de les seues
un verdader desplegament propagandístic perquè «sic
variants més tardanes, el tipus LRA 1B1, que es produeix
semper Hispania tali rectore laetetur» (CIL II 3420).
160 /
[page-n-163]
Siga com siga, excavacions dutes a terme en altres
pròxim nord d’Àfrica, Trípoli, Sabratha o Leptis Magna. No
punts de la ciutat ens ajuden a manejar certes hipò-
cal perdre de vista tampoc que la mateixa Administració
tesis, si no de la materialitat, almenys sí del recorregut
imperial (CI I, 27, 2y 14) recomana la reducció del períme-
del perímetre fortificat. Per a això ha sigut determinant
tre fortificat per a optimitzar els esforços defensius.
la documentació d’una àmplia necròpolis en el sector
A l’interior d’aquest recinte habitat, els projectes
sud-oriental de Carthago Spartaria, sobre un antic barri
d’excavació, investigació i museïtzació del Teatre Romà
altimperial ja abandonat en el segle ii dC. La seua enver-
de Cartagena i del Cerro Molinete ens han permés obtin-
gadura, amb més de dos-cents soterraments, ens mostra
dre una abundant informació sobre l’ocupació de la ciu-
l’emplaçament necessari d’aquest extra moenia. Encara
tat en època bizantina. En la mesura que sabem, el barri
que ja prèviament la investigació havia mostrat l’aban-
construït sobre l’antic edifici d’espectacles va poder val-
dó a partir del segle ii dC de la meitat oriental de l’anti-
dre per al servei i potser, fins i tot per a residència de la
ga urbs, amb la conseqüent retracció de l’àrea habitada
guarnició desplegada a Carthago Spartaria. Tinguem en
a l’espai més pròxim al port, la zona compresa entre els
compte que aquest barri sorgeix al vessant del turó més
turons de la Concepción i Molinete, el sorgiment d’aques-
elevat de Cartagena, entorn del qual ha gravitat ancestral-
ta necròpolis a partir del segle v ratifica tals canvis. En la
ment la defensa de la ciutat, com mostra encara avui en
mateixa direcció, la pròpia topografia de Cartagena fa de
dia el castell i les muralles d’època medieval.
la línia compresa entre les extremitats orientals dels es-
Entre les diferents troballes, al costat de les puntes
mentats turons, deixant de banda la necròpolis del Barri
de fletxa del conegut com a tipus àvar, sobreïx el d’una
Universitari, el lloc òptim per a la seua defensa. No deba-
cuirassa de tipus laminar, recuperada en el nivell d’aban-
des, les successives fortificacions d’època moderna han
dó posterior a la destrucció identificada amb la conquista
seguit el mateix recorregut sense a penes variacions, cir-
de la ciutat per part de les tropes del rei visigot Suíntila,
cumstància que també ha pesat en el profund desmante-
ca. 625. El material ceràmic documentat en l’habitació
llament de les tanques precedents i, així, en certa «invisi-
on es va localitzar o en el conjunt d’estances de què for-
bilitat» arqueològica.
mava part aquesta, reforça tal data, que integra algunes
En aquest sentit, encara que en aquest flanc encara
de les formes més habituals de la TSA-D (Hayes 99 B/C,
no s’ha documentat la muralla, és incontestable la reduc-
91 D, 100, 101, i 106), àmfores nord-africanes (Keay LXI,
ció del perímetre fortificat, que, acoblat a la zona habi-
spatheia), orientals (LRA 1/Keay LIII), eivissenques (Keay
tada, suposa que el recinte passe de prop de quaranta
LXXIX / RE-0314b) o ceràmiques de cuina de producció
hectàrees a pràcticament la meitat. Tal procés de contrac-
local, lluernes tunisianes (Atlant XA1a / Hayes IIB) o LRU
ció i consegüent replegament defensiu és comú a altres
orientals. De fet, precisament a partir de finals del segle
ciutats com Egitania, Conimbriga o Italica, o en el cas del
vi, és quan s’estén aquest tipus de protecció d’origen ori-
Carthago Spartaria, una plaça forta bizantina. Jaime Vizcaíno Sánchez
/ 161
[page-n-164]
Selecció de lamellae de la cuirassa laminar
recuperada al barri d’època bizantina
instal·lat sobre el teatre romà
de Cartagena. (Imatgen: J. Vizcaíno)
ental entre els milites romani, mes sobretot, entre oficials i
membres de la cavalleria pesada, no ja així a la infanteria.
La seua configuració i execució, producte exclusiu de les
fabricae imperials (Nov. Iust. 85, 4), mostren les diferències
respecte a l’armament dels hostes barbaros visigots, recuperat a jaciments com Sant Julià de Ramis o Puig Rom.
Aquest tipus de cuirassa militar es documenta, d’altra
banda, en altres llocs inclosos en el desplegament militar
que comporta la Renovatio Imperii, i que es daten a partir d’un moment avançat del segle vi, com Caricin Grad,
Svetinja, Jelica, o Crypta Balbi.
També revesteix singular interés una peça vítria, una
banya per a beure (Isings 113), la difusió de la qual es limi162 /
ta fins al segle vi a l’Europa centre-septentrional, amb una
concentració quasi exclusiva en l’àrea germànica. A partir
d’aquests moments, si ens atenim a l’àmbit italià, tant a
la zona longobarda com a la bizantina, pareix donar-se,
sobretot, en àmbits vinculats a les elits. Tot això obri nombrosos interrogants al seu registre al barri del teatre romà
de Cartagena, únic lloc conjuntament amb Segòbriga on,
per ara, es documenta. El caràcter del primer, on és possible conjecturar una certa empremta castrense, podria
informar-nos, entre altres possibilitats, sobre la presència
de quadros oficials entre els seus habitants.
Les recents excavacions al turó del Molinete també
han documentat un altre barri d’època bizantina, amb un
[page-n-165]
patró material bastant semblant. En aquest cas, el complex sorgeix en el vessant meridional del tossal, protegit,
per tant, per la muralla abans referida que se situa en la
seua cima. El nou barri, alçat sobre les insulae veïnes al
fòrum, revela una predominant orientació artesanal, amb
instal·lacions com una ferreria o una terrisseria, construïdes mitjançant la compartimentació del denominat
«Edifici de l’Atri». Els contextos recuperats en el seu interior
il·lustren sobre l’ocupació de la ciutat durant els segles vi
i vii. Així, en el cas de la ceràmica, hi ha un predomini de
les importacions africanes, dinàmica, d’altra banda, poc
«sorprenent», en tant que la província africana és precisament el verdader baluard de la presència bizantina al
Mediterrani occidental.
Nivell de destrucció de l’habitació nùm. 20 del barri d’època
bizantina alçat sobre el teatre romà de Cartagena.
Arxiu gràfic del Museu del Teatre Romà de Cartagena.
Entre les importacions tunisianes sobreïxen els
grans contenidors cilíndrics Keay LXI i LXII, com també els
datat en el primer quart del segle vii. Les àmfores, sobre-
spatheia, que, en virtut de la seua presència constant als
tot tunisianes i, en menor grau, eivissenques i orientals,
jaciments incorporats en el marc de la Renovatio Imperii
apareixen esclafades contra el sòl, i mostren concomitàn-
justinianea, i de manera especial, a la regió danubiana i
cies amb el nivell de destrucció trobat al barri del teatre
assentaments de naturalesa militar, s’han relacionat amb
romà, que s’identifica amb la presa visigoda de la ciutat
l’aprovisionament de les tropes bizantines. Aquest mateix
per les tropes de Suíntila c. 625. Amb això, en l’actualitat,
valor s’atribueix a altres contenidors orientals, en algun
diferents punts del solar urbà mostren que tals accions
cas documentats per primera vegada a la ciutat, com el
destructives no van ser episòdiques, per la qual cosa co-
Samos cistern type. Es tracta de depòsits ceràmics que,
bra més força la possibilitat d’identificar-les amb el des-
considerant els nolis d’oli, vi i altres mercaderies que van
enllaç relatat per les fonts. La pròpia envergadura de la
haver de transportar, constitueixen possiblement el més
conquista visigoda, que la deixa sumida in desolationem
clar reflex material del restabliment d’una mena d’annona
(Isid. Hisp., Etym. XV, I, 67-68), de tal forma que després
per al sosteniment dels milites romani, independentment
d’ella els indicis d’ocupació siguen molt tènues, són altres
del seu aquarterament en ciutats o castra.
factors, al costat dels ja enumerats, que insisteixen en el
Fa poc, sobre l’amortitzat Iseum, també s’ha pogut
documentar el nivell d’abandó d’un magatzem d’àmfores,
Carthago Spartaria, una plaça forta bizantina. Jaime Vizcaíno Sánchez
caràcter de plaça forta de la Carthago Spartaria ocupada
per les tropes bizantines entre els segles vi i vii.
/ 163
[page-n-166]
164 /
[page-n-167]
Les Illes Balears dels segles v al viii dC.
Algunes dades noves aportades
per l’arqueologia del segle xxi
Mateu Riera Rullan
Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes
Introducció
Durant les últimes dècades ha augmentat considerablement el coneixement del succeït a les Illes Balears durant
els segles v al viii dC. Aquest període, anomenat per alguns «antiguitat tardana» i per altres «alta edat mitjana»,
coincideix en el temps amb els regnes visigòtics de la
península Ibèrica. Cal recordar però que, tot i l’existència
de teories indocumentades que proposen el contrari, els
visigots mai varen dominar les Balears, tal com ha demostrat Josep Amengual i Batlle, tant a partir de les fonts escrites, com de les arqueològiques.
◁ Muntatge fotogramètric de la basílica del Fornàs de Torelló (Maó,
Menorca), realitzada durant les feines de neteja i restauració de
l’any 2018 efectuades per Montserrat Anglada, Margalida Munar i
Bernat Burgaya (Autor: Bernat Burgaya Martínez).
Fotografia aèria del conjunt de Son Peretó (Manacor, Mallorca)
realitzada durant la campanya arqueològica de l’any 2016,
coordinada pel Magdalena Salas Burguera i dirigida per Miguel
Ángel Cau Ontiveros i Mateu Riera Rullan. Autor: Miquel Àngel
Escanelles Garau.
Gràcies a les fonts textuals, se sap que durant els segles aquí tractats, les Balears passaren de l’Imperi romà
d’Occident al Regne vàndal (455 a 534 dC) i, d’aquest, a
l’Imperi romà d’Orient, altrament conegut com Imperi
bizantí. També permeten veure confusament com el cristianisme es va anar consolidant, primer a les ciutats i després a la ruralia. Però la veritat és que a partir de l’any 420
ben poc expliquen de l’esdevingut a les esmentades illes.
L’abans mencionat Josep Amengual i Batlle ha estat qui
més inferències n’ha fet, deduïdes, principalment, a partir
de les informacions contingudes a les escasses i succintes fonts textuals referides a les Balears. D’aquelles, molt
probablement, encara se’n poden extreure més coneixements històrics però, no hi ha dubte que és a partir de les
dades que estan aportant els treballs arqueològics d’on
més es podrà escriure la història de les persones que varen habitar l’arxipèlag Balear durant els segles v al viii dC.
Durant el darrer quart del segle xx, es varen realitzar
diverses excavacions arqueològiques i alguns treballs
/ 165
[page-n-168]
d’investigació molt meritoris, els quals servirien per en-
Cabrera, en canvi, ha patit greus problemes de finança-
llumenar més els segles v i vi que no pas els vii i viii. Es
ment des de l’any 2014. Cal ressenyar que, en ambdós
poden destacar els realitzats per Pere de Palol i diversos
projectes, a més de les feines d’excavació, també s’han
membres del seu equip de la Universitat de Barcelona,
realitzat estudis dedicats a la ceràmica, les monedes, el
centrats en els assentaments no urbans amb basíliques
vidre, la fauna, les restes antropològiques, els morters,
de Mallorca i Menorca. D’altra banda, cal esmentar la la-
els elements lítics, els carbons, el pol·len, les llavors, i
bor feta a la ciutat mallorquina de Pollentia i la publicació
també anàlisis de 14C, d’isòtops estables (δ 13C i δ 15N), de
de materials mobles allà trobats, com també d’algunes
residus orgànics, fitòlits, etc. La majoria d’aquests ja han
construccions tardanes. Pel que fa a les Pitiüses, sobre-
estat publicats i, els que no, estan gairebé tots en vies de
surten les excavacions, l’obra investigadora i les publica-
publicació. Molts d’aquests estudis mai abans s’havien fet
cions de Joan Ramon Torres. En un context més general,
amb materials d’aquestes cronologies o, com a mínim,
Miquel Barceló i Perelló és qui més aportacions va fer per
mai s’havien publicat. Convé destacar a més que, tant a
mirar de conèixer què és el que va esdevenir a les socie-
Cabrera com a Son Peretó, s’estan documentant fases del
tats balears dels segles vii al x.
segle viii el qual, juntament amb el segle ix, són els dos
Tanmateix, tal com anuncia el títol d’aquesta petita
aportació que tenen entre mans, el seu objectiu és expo-
dels que menys informació es disposa de tota la història
de les Balears.
sar algunes noves dades arqueològiques referides a les
Les investigacions realitzades a partir del projecte
Illes Balears dels segles v al viii dC, donades a conèixer
de Cabrera han permès aprofundir en l’estudi del mona-
durant el segle xxi. S’ha procurat que siguin les més re-
cat cristià dels segles iv al viii a la Mediterrània. També
llevants però, també és cert que, a causa de les reduïdes
han proporcionat la base per a poder entendre com va
dimensions d’aquesta aportació, de ben segur que se’n
començar i com es va organitzar la comunitat monàstica
pot trobar qualcuna a faltar.
cabrerenca. Tota aquesta feina, on ha estat cabdal l’estudi dels materials mobles, especialment els ceràmics, ha
Les dades arqueològiques del segle xxi
permès situar en el segle v el moment de la instal·lació
Els projectes de l’arxipèlag de Cabrera i el de Son
dels monjos a Cabrera. Entre els segles v al vii, la comu-
Peretó a l’illa de Mallorca són els que més han aportat,
nitat va disposar d’un cenobi i de diversos eremitoris, i
durant les dues últimes dècades, perquè poguem conèi-
s’han pogut descriure alguns dels elements que els ca-
xer el passat balear dels segles v al viii dC. El projecte de
racteritzaren, com també els recursos i les activitats que
Cabrera està en marxa des de l’any 1999 i el de Son Peretó,
els monjos van dur a terme. Per exemple, s’han trobat
des de l’any 2005. Aquest últim és, dels dos, el que més
instal·lacions per a l’elaboració de salaons, de porpra i
continuïtat i recursos ha tingut en els darrers anys. El de
de vi; s’han identificat les principals fonts d’abastiment
166 /
[page-n-169]
d’aigua i les àrees de possible conreu, i s’han analitzat
ció d’aquests productes. Altres troballes indiquen que
les estratègies d’explotació i gestió faunístiques, tant ra-
s’hi treballava el ferro i el vidre.
maderes com de caça i recol·lecció, etc. També s’ha vist
Un altre jaciment excavat ininterrompudament du-
com Cabrera pot ser considerada una «illa santa» ocupa-
rant tots els anys del segle xxi és el de Pollentia. Aquest
da exclusivament per part de la comunitat monacal i els
segueix aportant dades referides als segles v al viii, però
seus eventuals servents.
la novetat més cridanera ha estat la referida al gran ce-
Els resultats de la investigació arqueològica del ja-
mentiri localitzat allà on hi havia hagut el fòrum de la
ciment de Son Peretó han permès obtenir dades impor-
ciutat, que no devia ser d’aquestes centúries, tal com
tants sobre la vida d’una comunitat cristiana dels segles
s’havia publicat nombroses vegades, sinó entre els se-
v al viii. El descobert fins ara apunta que, per exemple,
gles viii i xii. Aquesta nova proposta cronològica s’ha fet
en un nucli de població romà anterior, lligat a una im-
a partir dels resultats de mig centenar de proves de 14C
portant via de comunicació terrestre, es va erigir una
realitzades en ossos de persones allà inhumades en po-
església i un baptisteri per donar servei religiós a la co-
sició de decúbit supí. Queda pendent però comprovar
munitat del lloc i, molt probablement, també a la dels
si en aquesta necròpoli, de la qual ja s’han excavat més
encontorns. El seu cementiri va estar actiu, com a mí-
de quatre-centes sepultures, potser hi havia també un
nim, durant els segles v, vi, vii i viii. La basílica de prop
nombre significatiu d’enterraments anteriors al segle viii.
del segle vi tenia una capacitat pròxima a quatre-cents
En qualsevol cas, és interessant saber que, gràcies als
ànimes. S’ha documentat l’existència de dos baptisteris
valors dels isòtops estables (δ 13C i δ 15N), de la cinquan-
successius en el temps amb les seves corresponents pis-
tena d’individus analitzats per radiocarboni, s’ha consi-
cines baptismals. Durant el segle vii, en contacte imme-
derat que aquell fossar correspondria a una població de
diat al baptisteri construït en el segle vi, es va edificar un
caràcter cosmopolita.
nucli d’hàbitat, el qual encara només es coneix molt par-
Pollentia, a Mallorca, i Sanitja, a Menorca, són els
cialment. Els estudis de fauna indiquen que els recursos
jaciments arqueològics balears on més s’ha estat exca-
ramaders d’aquella població devien estar molt diversifi-
vant i on més gent ha treballat durant el segle xxi. Però
cats. Són diversos els indicis que fan pensar en una dieta
són dos models d’investigació radicalment diferents. I
basada fonamentalment en aliments d’origen terrestre i
és que uns dels grans despropòsits de l’arqueologia es-
en una explotació important dels recursos vegetals. La
panyola de la present centúria són les excavacions rea-
presència de sitges i de molins en diverses habitacions
litzades a Sanitja, un dels jaciments més importants de
parla de l’emmagatzematge i mòlta de llegums o cereals,
totes les Balears. Ho és tant per la metodologia d’exca-
entre els quals s’ha confirmat l’ordi. La constatació d’un
vació i registre emprats durant molts d’anys, com per la
dipòsit amb restes de vi i oli demostra també l’elabora-
manca d’estudis i publicacions de gairebé tot allò que
Les Illes Balears dels segles v al viii dC. Mateu Riera Rullan
/ 167
[page-n-170]
es va desenterrant, per exemple, desenes d’edificacions,
més descobriments, especialment en l’àmbit urbà o su-
centenars de tombes i monedes, etc. Pel que respecta a
burbà de l’única ciutat que hi ha des d’època antiga, però
les suposades troballes dels segles v al vii dC, cal delatar
també per la seva ruralia. A Menorca destaquen els des-
la invenció d’una basílica i un baptisteri (edifici 11) que
cobriments fets a Ciutadella i al seu port. De Mallorca es
s’han volgut associar a un possible monestir del segle v.
poden ressaltar els descobriments fets al centre històric
Tampoc no és encertada la identificació de moltes de les
de la ciutat de Palma i, fora d’aquesta, a Son Fornés, Puig
més de mig centenar de monedes considerades com a
de s’Escolà, Son Sard i s’Illot. Finalment, de Formentera
vàndales, ni la classificació de la majoria de ceràmiques
es pot citar un conjunt de tombes trobat a Sant Francesc
comunes o de cuina dels segles iv al viii. Per tot plegat,
Xavier. Cal esmentar però, que llevat de comptades ex-
convé prendre amb molta precaució tot el que s’ha pu-
cepcions, molt del descobert a totes quatre illes, fins i tot
blicat d’aquesta estació arqueològica menorquina, però
dels casos esmentats, encara roman inèdit.
també és cert que és ben segur que allà hi ha, com a mí-
Són de molt d’interès les noves dades publicades
nim, una basílica cristiana, donada a conèixer fa poc per
de l’illa del Rei, illa d’en Colom i dels illots dels Frares i
Llorenç Alapont Martín. Tant de bo que Jordina Sales
de s’Espalmador. També les referents als fons marins
Carbonell, nova codirectora del lloc des de l’any 2017,
mallorquins de Portocolom i Portocristo. Nous treballs
pugui posar ordre, coherència i rigor científic en els tre-
arqueològics fets al castellum de Can Blai de Formentera i
balls que allà se segueixen fent cada any.
en el seu entorn han servit per proposar que aquella forti-
La basílica començada a excavar de fa poc a Sanitja
s’ha pogut afegir a l’espectacular llista de basíliques dels
ficació no deu ser del segle vi, sinó del iv, però sembla que
el debat sobre la seva datació no està tancat.
segles V al VII incontestablement descobertes a les dues
Miguel Ángel Cau Ontiveros és l’arqueòleg que més te-
illes més grans de l’arxipèlag. Les altres vuit, la majoria
mes ha tractat i publicat relacionats amb l’antiguitat tarda-
amb esplèndids paviments de mosaics són les de Fornàs
na de gairebé totes les Illes Balears, sigui a títol individual
de Torelló, illa del Rei, Son Bou i Cap des Port, a Menorca,
o amb altres investigadors. Ha treballat un ampli ventall de
i les de Cas Frares, Sa Carrotja, Son Peretó i Son Fadrinet,
camps d’actuació: prospeccions, excavacions, estudis del
a Mallorca.
territori, fortificacions, arquitectura i mobiliari litúrgic, ma-
A més de les troballes de l’arxipèlag de Cabrera, Son
terials mobles, etc., sovint aplicant estudis arqueomètrics
Peretó, Pollentia i Sanitja, s’han documentat materials
i noves tecnologies. Entre els estudis dels materials es po-
dels segles v al vii dC i, fins i tot, alguna estructura de les
den destacar les anàlisis fetes en morters o residus orgànics
mateixes centúries, tant en excavacions programades
però, especialment, tot el relacionat amb la ceramologia.
fetes en estacions prehistòriques com en excavacions
Les troballes ceràmiques a gairebé tots els indrets
d’urgència. Proporcionalment, Eivissa és l’illa on s’han fet
fins ara esmentats, com també als assentaments rurals
168 /
[page-n-171]
de sa Mesquida a Mallorca, Cap des Port de Fornells a
Menorca i Can Sorà a Eivissa i, encara més, a l’arxipèlag de
Cabrera, han permès documentar la importació de nombrosos i variats productes d’arreu de la Mediterrània durant els segles v, vi i vii. En canvi, no es pot dir el mateix del
segle viii. A Cabrera també s’ha constatat arqueomètricament la presència de marbres originaris de la península
Ibèrica, la península Itàlica, les illes gregues, la península
d’Anatòlia i, tal vegada, del nord d’Algèria.
Entre els materials trobats, suposadament a les
Balears, i publicats en el que portem de segle xxi, sobresurten vuit segells de plom dels segles vi al viii dC, cinc
dels quals es deuen haver trobat al castell de Santueri
de Mallorca i els altres tres, en diversos indrets del terme municipal de Ciutadella (Menorca). Malauradament,
cap d’ells es va recuperar en el marc d’un projecte d’investigació legal ni en excavació arqueològica feta amb
mètode estratigràfic. Així i tot, tal com han afirmat Joan
C. de Nicolás Mascaró i Bernat Moll Mercadal, en conjunt
aporten informacions molt valuoses de la presència bizantina, especialment per la constatació d’un «arcont
mallorquí per a les Balears en el segle viii». També durant
el segle xxi, s’han donat a conèixer nombroses monedes
i alguns espectaculars materials metàl·lics d’època vàn-
Fotografia i dibuix d’un segell de plom bizantí trobat a
Menorca, donat a conèixer per Joan C. de Nicolàs i Bernat Moll
(2013), gràcies al qual s’ha conegut l’existència d’un arcontat
balear del segle viii.
dala o bizantina trobats, aparentment, al castell citat i
en nombrosos indrets de Menorca, però també gairebé
sempre recuperats en tan deplorables circumstàncies.
A manera de conclusions
El recull de dades de caràcter arqueològic suara
presentat no pretenia ser exhaustiu sinó selectiu, esLes Illes Balears dels segles v al viii dC. Mateu Riera Rullan
pecialment pel que fa a les que més informacions han
aportat per poder conèixer millor el passat dels balears
dels segles v al viii dC. Aquestes centúries han estat sovint considerades de les més obscures de totes les fases
històriques de les Illes Balears però, gràcies als treballs
esmentats, cada vegada estan més il·luminades.
/ 169
[page-n-172]
170 /
[page-n-173]
L’edifici visigòtic dels Casals del Mas de
Sabater, Morella, els Ports (Castelló)
José Manuel de Antonio Otal, Ramiro Pérez Milián
Noverint Coop. V, Morella
Introducció
La situació i l’entorn físic
Els Casals de Mas de Sabater es troba a la comarca dels
Ports, extrem NO de Castelló, lloc de trobada amb les províncies de Tarragona i Terol. El medi físic de la comarca
es defineix com de mitja muntanya (900-1000 m s.n.m.),
i el seu paisatge mesomediterrani és abrupte i escàs de
sòl agrícola, encara que excel·lent per a la ramaderia
extensiva.
L’assentament controla el sector occidental de la
Vega del Moll, corredor de la formació Morella (abans coneguda com «terres roges de Morella»), just on aquesta
formació té la màxima amplària i potència, a més d’una
orientació est-oest. Com exposa l’investigador de la comarca Miquel Guardiola: «És evident que es tracta d’un
◁ Ortofoto de la planta completa de l’edifici dels Casals
del Mas de Sabater.
territori molt apte per a la vida agrícola i ramadera, almenys el més apte a la comarca dels Ports, i una bona
prova n’és que dels dènou nuclis de població, quinze
estan a menys de 1,5 km de la formació Morella. En
l’època medieval, la partida del Moll produïa gran part de
la collita de cereal de Morella. I també en el baix Imperi
romà, quan les villae proliferaven, les trobem concentrades a la Vega del Moll». De la mateixa manera, concentra
la majoria de les masies de la comarca que han sobreviscut a la despoblació actual.
El marc dels treballs
La sol·licitud per part de l’empresa Vega del Moll S.A.,
a finals dels anys noranta, de l’explotació de la pedrera
de la Parreta (Morella), va comportar un seguit de mesures preventives, correctores i compensatòries, respecte a
la preservació del patrimoni cultural. Tots els treballs arqueològics duts a terme des de llavors han sigut finançats
per l’empresa concessionària de la dita explotació.
/ 171
[page-n-174]
Els primers estudis es van desenvolupar entre l’any
Entre els anys 2014 i 2017 s’han realitzat diverses
1999 i 2000, i van consistir en una sèrie de prospeccions
campanyes d’excavació, alguns dels resultats de les quals
arqueològiques dirigides per l’arqueòloga Pilar Ulloa
se sintetitzen més avant.
Chamorro, amb la participació en els treballs de camp
de Miquel Guardiola Fígols, qui, en aquells moments, va
Els antecedents historiogràfics i arqueològics sobre la
cridar l’atenció sobre el lloc on ara sabem que es troba el
tardoantiguitat a la comarca dels Ports
singular edifici dels Casals.
Cal assenyalar l’escassetat d’informació disponible
Els resultats de les prospeccions van permetre docu-
per fonts historiogràfiques per a aquest període, tant en
mentar un important nombre de jaciments i gravats ru-
l’àmbit local com comarcal. Aquestes queden reduïdes a
pestres a l’aire lliure, a partir dels quals es van delimitar les
vagues referències repetides en les obres d’historiadors
zones d’explotació de la pedrera.
locals, com Francisco Oliet (1861), Segura Barreda (1868)
Des d’aquest moment, i seguint els requeriments i in-
o Ortí Miralles (1958), entre altres, que es refereixen a una
formes vinculants de la Direcció General de Patrimoni, es
suposada destrucció de les defenses de Morella per part
realitzen prospeccions intensives de determinades àrees,
del rei Vítiza, sense esmentar fonts.
els resultats dels quals permeten crear mapes de localitza-
D’altra banda, Ferran Arasa arreplega les troballes
ció de jaciments, zones amb risc arqueològic i zones amb
descontextualitzades de tres objectes de bronze situables
elements d’alt interés patrimonial com els gravats rupestres.
en la tardoantiguitat de la comarca. Una placa de cinturó
Amb tota aquesta informació es pregueren distintes
lliriforme procedent de Cinctorres (possiblement relacio-
mesures correctores i/o preventives, com delimitar l’àrea
nada amb una necròpolis a uns 4,5 km dels Casals); una
d’explotació en determinades zones, excavar sondejos ar-
altra de similar de Bel (Rossell, municipi situat a uns 26
queològics per a comprovar si les restes localitzades en
km), i un osculatori presumptament trobat a Portell de
superfície es corresponien amb jaciments arqueològics i
Morella (localitat distant uns 12 km).
avaluar la seua entitat.
Molt més eloqüent és la localització i excavació de
El descobriment del jaciment dels Casals del Mas de
dos conjunts funeraris al terme de Morella, dins de l’àmbit
Sabater s’enquadra dins del projecte d’ampliació de la
rural, ubicats en punts marginals de dues àrees producti-
pedrera, la qual cosa va comportar una sèrie de treballs
ves agrícoles (formació d’argiles roges de Morella):
previs (prospeccions arqueològiques i sondejos) per a
El Mas de la Perera: situat a 8,5 km dels Casals; treballs
delimitar l’àrea d’explotació i el propi jaciment. Una vega-
dirigits per Francesc-Xavier Duarte Martínez i Francisco
da definits els dits àmbits, es resol que l’empresa es farà
José Hernández García. La datació per 14C va donar 660-
càrrec de l’excavació del jaciment de forma paral·lela a les
790 d. C. (2Sigma).
fases d’explotació.
172 /
[page-n-175]
El Mas de Macià Querol situat a 150 m del nostre edifici, treballs dirigits per Ramiro Pérez Milián i Elisa García
Prósper. La datació per 14C va donar 410-600 dC. (2Sigma).
L’edifici
La descripció i el projecte constructiu
L’edifici exhumat en el jaciment arqueològic dels
Casals del Mas de Sabater presenta uns trets que permeten enquadrar-lo clarament en l’arquitectura de representació d’època tardoantiga.
En primer lloc, es va construir seguint un disseny i
projecte minuciosament establits, i d’una complexitat considerable. Morfològicament, la planta està constituïda per
Detall de les obertures que comuniquen els diversos àmbits
de les naus laterals a la zona on es troben els alçats
màxims conservats.
tres naus longitudinals i una quarta de transversal que tanca l’edifici en la capçalera. L’eix de la nau central marca una
Abans de recórrer mitja sala, s’hi troben cadascu-
simetria perfecta, amb una orientació SE-NO i una longitud
na de les obertures que donen accés a les naus laterals,
total de 22,80 m. L’amplària oscil·la entre 18,90 m i 13 m (se-
únics accessos que aquestes tenen. Disposen de quatre
gons trams). El gros dels murs oscil·la entre 0,65 m i 0,70 m.
àmbits i una absidiola cadascuna. Els quatre àmbits es
La façana principal (SE) i la posterior van ser rectes,
comuniquen d’un a l’altre a través d’obertures alineades,
mentre que les laterals estan reculades regularment, que
que formen quasi un corredor que segueix el sentit longi-
donen als flancs una fisonomia fortificada. Cal destacar la
tudinal de l’edifici. Des dels dos àmbits més pròxims a la
ubicació de sengles absidioles, cadascuna en una façana
capçalera, s’accedeix a les absidioles (en gir de 90º) i a la
lateral, que trenca el ritme de les reculades, encara que
nau transversal que tanca l’edifici, la qual consisteix en un
estan perfectament repartides respecte a l’eix de simetria.
gran espai unitari de 14,15 x 3,15 m.
Disposa d’un únic accés per la façana principal, si-
A més del caràcter representatiu que confereix a
tuada a la nau central, que deixa pas a un atri de 16 m .
l’edifici l’estricta planificació espacial que es llig en la seua
Des d’aquest s’accedeix al saló central a través d’una ober-
planta i distribució, amb clares semblances amb el palau
tura acarada amb l’anterior. Aquesta gran estança té unes
episcopal de Barcino (grup episcopal de la 2.ª meitat del
dimensions de 17,50 m x 4,80 m, i en el centre exacte de la
segle VI), és també molt significatiu l’ús del pes drusianus,
seua capçalera es conserva una base pètria clavada al sòl.
de 0,332 m, com a unitat de mesura. Devem aquesta dada
2
L’edifici visigòtic dels Casals del Mas de Sabater, Morella. José Manuel de Antonio Otal, Ramiro Pérez Milián
/ 173
[page-n-176]
al Dr. Lorenzo Arias Páramo (Universitat d’Oviedo), qui,
gar enormes forces en les laterals, que devien actuar com
molt amablement, per mediació del Dr. Ricardo González
a potents contraforts.
Villaescusa, s’ha brindat a realitzar una primera anàlisi del
patró metrològic de l’edifici.
Les qüestions arqueològiques i la interpretació
Un altre exemple d’edifici de representació, aquesta vegada amb origen en el segle v, és el castellum de la
L’entorn arqueològic immediat
muntanya de Sant Julià de Ramis (Girona). Els edificis
L’edifici singular dels Casals forma part d’un jaciment
emirals de Morería (Mèrida) responen també a aquest
arqueològic molt més ampli (potser ocupa un mínim de
prototip edificatiu, amb una cronologia que es deu acos-
sis hectàrees), encara bastant desconegut i escassament
tar al segle ix.
conservat, que ocupa terrenys de tres masies actuals, les
terres de les quals conflueixen en aquest punt.
Les pautes i els materials utilitzats
Al Mas de Sabater es troba l’edifici dels Casals i les
Les pautes d’execució de l’obra reafirmen la idea
restes de fases posteriors. El veí Mas de Macià Querol al-
d’un projecte edilici de caràcter oficial i de representació
berga una necròpolis a què ens hem referit més amunt, i
del poder. Es va plantejar un fonament corregut en tota la
que ens ha servit per fixar l’inici de la Fase I (fundacional),
planta de l’edifici, amb la anivellació prèvia del terreny de
que, per estar en procés d’excavació a l’edifici, no és pos-
vessant suau. Així mateix, es van utilitzar robustos carreus
sible caracteritzar encara. Provisionalment, se situa en les
als muntants i reforços de cantons, que contrasten amb
últimes dues dècades del segle vi (datació radiocarbònica
la maçoneria irregular adherida amb argamassa de fang
inhumació de la necròpolis). Entre la necròpolis i l’edifici
de la resta de murs. L’absència de morters o formigons
hi ha una zona bastant arrasada, encara que amb sufi-
de calç i d’elements arquitectònics ornamentals no deu
cients restes com per pensar en una continuïtat espacial
restar monumentalitat ni efectivitat representativa al con-
de l’assentament.
junt. D’altra banda, el fet que usaven hàbilment materials
Finalment, al Mas de Pereu, sobre un turó que do-
constructius de l’entorn immediat (pedra arenosa, argiles
mina tot el conjunt, es troba el tossal de Pereu, amb un
i àrids diversos) introdueix una interessant variable en
complex fortificat que està per estudiar i que es postula,
l’anàlisi arquitectònica: el factor autòcton combinat amb
al costat de la necròpolis de Macià Querol, com futur ob-
un poder extern que interactua en el procés constructiu.
jecte d’investigació.
Basant-se en aquests elements conservats, no hi ha
dubte que l’edifici es va poder alçar una o dues plantes
Les fases d’ocupació i l’ús de l’edifici
sobre els fonaments i basaments estudiats, quelcom es-
La construcció i primera ocupació de l’edifici són fets
pecialment segur en la nau central, que podia descarre-
que encara no s’han pogut datar amb precisió. No hi ha
174 /
[page-n-177]
indicis d’assentaments anteriors respecte a la nova fundació. Es tracta, doncs, d’un edifici de nova planta, d’una
instal·lació ex novo en un territori que suposem habitat,
encara que sense una presència efectiva, o sense una visibilitat tan pròxima del poder com la que s’implanta a
partir de la dita fundació. Com s’esmenta més amunt, la
necròpolis de Macià Querol ja estava en ús abans d’arrancar el segle vii i, encara que amb cautela, utilitzarem provisionalment la dita referència.
A l’abandó de l’edifici per part de l’elit que ho va
fundar li segueix, sense pausa, la Fase II, que suposa una
verdadera reconversió de l’edifici. Diversos fets caracteritzen aquest moment: reorganització de l’espai intern,
excavació de sitges en el subsòl interior, repavimentació i ubicació de llars sobre aquests sòls. Aquesta fase
s’ha pogut datar en el trànsit del segle vii al viii (més
probablement en la primera dècada del segle viii), gràcies a la troballa d’un trient del rei Vítiza, encunyat a
Caesaraugusta. Aquesta fase s’inscriu en els últims moments del regne visigot, amb un poder debilitat, en un
escenari de lluites internes i pèrdua progressiva del control efectiu del territori.
Si ja durant la Fase II es constata la degradació d’algunes parts de l’edifici, la Fase III pareix que es duga a
terme al mateix temps que es consume el col·lapse generalitzat de la seua estructura. S’ha detectat un ús residual
Moneda localitzada a la capçalera de la nau central,
sobre la capa de pavimentació de la Fase II de l’edifici.
sobre els primers paquets d’enderrocs, amb les sitges i
part de l’edifici ja amortitzats, centrat en reduïts àmbits
de les antigues estances. Aquests fets confirmen l’abandó
de l’edifici i només es poden donar en un ambient d’ocupació esporàdica. Els materials ceràmics d’aquesta fase
indiquen un horitzó encara visigot, cronològicament endinsat en el segle viii.
Després d’un abandó persistent, es tornaran a instal·lar noves edificacions, consistents en infraestructures
ramaderes, ja en ple període andalusí. Les ruïnes de l’edifici visigot serviran de base a aquests corrals i recintes associats, com també de pedrera, com indiquen les fosses
de recerca detectades als seus afonaments.
L’edifici visigòtic dels Casals del Mas de Sabater, Morella. José Manuel de Antonio Otal, Ramiro Pérez Milián
/ 175
[page-n-178]
176 /
[page-n-179]
Economia productiva,
societat i comerç
E. Huguet, J. M. Macias, F. Rodríguez, M. Rosselló
ICAC
Precursors del món medieval
L’Arqueologia ha demostrat com va haver una intensa
transformació del sistema econòmic a l’antiga Hispània, a
partir del segle iii dC, que va deixar pas a un sistema productiu que va evolucionar cap a la regionalització i l’autoabastiment. L’etapa visigòtica va representar l’eclosió definitiva d’aquest nou model que va establir les bases per a
l’economia i la societat de l’edat mitjana.
Van ser canvis profunds que afectaren la majoria de
la població però que, des del punt de vista arqueològic, no
sempre han estat fàcils de percebre. La nova realitat social
i econòmica es va desenvolupar en una arquitectura més
feble i, quant a la cultura material, la fusta i la pell jugaren
un paper tan fonamental com imperceptible per les nostres
condicions climàtiques. En canvi, les ceràmiques, romanen inalterables en el subsòl i ens mostren el manteniment
◁ Àmfora de Palestina de Punta de l’Illa.
Museu de Prehistòria de València. Foto: Rafael de Luis
d’unes relacions comercials amb els principals ports de la
Mediterrània que, a diferència del període romà, cada vegada es van restringir a una capa de la població més reduïda.
El litoral valencià, i el seu rerepaís, es va beneficiar
d’aquesta situació, i els arqueòlegs hem recuperat nombrosos vestigis materials procedents del nord d’Àfrica o
del Pròxim Orient i, pràcticament, fins a l’arribada de l’islam en aquestes terres.
D’altra banda, les excavacions desenvolupades en
els espais productius —magatzems, cellers— mostren
canvis profunds derivats d’una intensa transformació social en què la concentració de les terres, la desaparició del
que avui diríem «classes mitjanes» urbanes i un augment
de la pressió fiscal, conduïren a una profunda divisió social i un empobriment de la major part de la població.
A les acaballes de l’Imperi romà la societat es va dividir
entre honestiores i humiliores, un fenomen precursor de
temps posteriors en què les persones es van dividir entre
la plebs i l’aristocràcia, aquesta última d’origen politico/ 177
[page-n-180]
heretades de la tradició romana i influenciades per la cultura bizantina. En aquest context cal situar una davallada
progressiva de la població hispànica, iniciada en l’època
romana, ja fos per l’aparició d’epidèmies, sequeres o plagues de llagosta que van propiciar males collites i nombroses èpoques de fam. Aquesta decadència es relaciona
amb una reculada tecnològica que va afectar les condicions de vida: l’arquitectura domèstica, el subministrament
d’aigua potable i el sistema d’eliminació de residus van
Olla globular amb anses laterals de ceràmica de cuina apareguda
a las excavacions de les Corts Valencianes. València.
SIAM-Ajuntament de València. Foto: Rafael de Luis
ser deficitaris en relació als segles anteriors.
Nous models territorials
Algunes ciutats varen mantindre el seu paper de centre polític i religiós, però la majoria no. I en totes aquelles
militar o religiós. Dita transformació tingué relació amb la
concentració de l’escassa riquesa generada per les elits,
civils i eclesiàstiques; és el domini definitiu del privat sobre el públic i la desaparició de les ciutats com a espais
de projecció social a través de l’activitat econòmica. Si de
cas, només les elits comercials pogueren mantenir-se al
marge d’aquest empobriment generalitzat.
Així nasqueren les relacions de dependència o patrocinium que conformaren la societat feudal. En l’àmbit de
l’arqueologia es constata un empobriment generalitzat en
l’activitat constructiva, principalment domèstica i, en general, en l’urbanisme. Fora de l’arquitectura del poder, no
hi hagué cap activitat constructiva rellevant i el lleure i el
consum social es va reconduir cap a la ritualitat religiosa.
La major part de la societat devia viure en un entorn
de subsistència i autarquia, mentre que les classes benestants civils i religioses mantingueren pautes de consum,
178 /
documentem una contracció o esponjament urbanístic
major o menor d’acord amb el seu rol en el regne visigòtic. A més, la presència d’una seu episcopal o d’un centre
de culte martirial van ser clars factors de vitalitat urbana.
D’aquesta forma, la rellevància martirial de Valentia va incrementar el poder de la seva seu episcopal. Altres ciutats
romanes es van apagar progressivament durant el període visigòtic si bé, en el cas dels nuclis portuaris, l’activitat econòmica d’aquestes es va mantindre. És el cas de
Portus Ilicitanus (Santa Pola) i Portus Sucronensis (Cullera).
En canvi, la fundació de València la Vella mostra la capacitat de crear nous centres urbans i com la situació militar
derivada de l’ocupació bizantina del sud-est era capaç
de propiciar la construcció d’un espai habitat de gairebé cinc hectàrees que es va mantenir en ús entre cent i
cent-cinquanta anys. Sobre el rol d’aquest assentament
hi ha encara molts dubtes, però creiem que exemplifica
[page-n-181]
el paper de dinamitzador econòmic i urbanístic que va
ciutats portuàries —com també aquelles que, per la seua
generar la necessitat de contingents militars en aquesta
influència política, van tindre prou capacitat d’atracció de
zona geogràfica. Exèrcits i soldades devien trencar les ru-
béns de consum rellevants— pogueren mantindre vin-
tines d’una economia regionalitzada i potser propiciaven
cles comercials amb els centres productius mediterranis
les relacions comercials per simples necessitats d’abas-
de més prestigi. Aquest és el cas de València la Vella, la
timent. Prova d’això són les troballes numismàtiques a
rellevància i proximitat d’aquesta amb el port de Valentia
l’entorn de València durant la segona meitat del segle vi
ha permés recuperar contextos ceràmics semblants entre
i la primera del vii.
ambdues ciutats.
Òbviament, no podem parlar d’una civitas en el
Al camp, el sistema productiu vertebrat a partir d’ex-
sentit clàssic o contemporani del terme. La ciutat visigo-
tenses vil·les excedentàries en mans de famílies urbanes
da va ser ex novo o continuïtat d’una de precedent, és un
aposentades va abaixar irremeiablement a partir del
espai que lidera jeràrquicament un territori on residei-
segle iii dC. Hi ha qui creu que es va produir una concen-
xen les estructures de poder i on s’alcen unes muralles
tració de la propietat de manera que, durant els segles
com a element de prestigi i de protecció. L’arquebisbe
iv i v encara documentem extenses propietats agrícoles
Isidor de Sevilla ens expressa, en les seues conegudes
sumptuoses i extenses. Posteriorment, l’arribada de les
Etimologies la rellevància de les muralles com a element
elits germàniques a les terres valencianes podria haver
distintiu envers altres formes d’assentament humà. Però
tingut conseqüències en aquest procés de concentra-
en el seu interior, l’arqueologia ha constatat una clara
ció de grans propietats, en el marc teòric d’un procés de
contracció i una ocupació de l’espai menys ordenada.
substitució o concordança envers les antigues classes
En aquesta època, els espais de producció econòmica
altes hispanoromanes. Però ja no eren exclusivament
apareixen barrejats amb els espais residencials; si és que
centres de producció, sinó illes de riquesa en mans de
no va haver-hi una arquitectura mixta en què la planta
patrons que acollien i dominaven una població rural em-
baixa va ser l’espai productiu, d’emmagatzematge o on
pobrida i sotmesa a la seua jurisdicció particular. Molts
es tenia cura dels animals; mentre que el pis superior
camperols arruïnats potser donaven les seues terres en
devia convertir-se en la zona de repòs. Així, l’aparició de
canvi de protecció. Juntament amb aquestes grans pro-
tallers artesanals, petits espais agraris o ramaders es-
pietats observem la proliferació de nombrosos poblats i
devenen un fet habitual en una ciutat que no disposa
aglomeracions rurals. Aquests, sovint, es van desenvolu-
d’una ferma estructura d’abastiment extern i que reque-
par a l’entorn de parroquiae rurals o, més endavant, de
reix incorporar en l’interior activitats anteriorment exclu-
centres monàstics. Ambdues realitats esdevingueren els
sives de l’entorn rural.
nous instruments d’organització i fiscalització eclesiàstica
No obstant això, també hem de reconéixer que les
del camp. De tal manera que ja en els concilis eclesiàstics
Economia productiva, societat i comerç. E. Huguet, J. M. Macías, F. Rodríguez, M. Rosselló
/ 179
[page-n-182]
del segle vii s’aprecia com els abats van rivalitzar en im-
tre territori procedeix de l’Horta Vella (Bétera). La rama-
portància amb els bisbes urbans.
deria va esdevindre una activitat amb un pes important
en les zones interiors. Era una ramaderia de transhumàn-
L’economia
cia d’ovins, caprins i bovins, però també es criaven suids
L’economia es basava fonamentalment en l’agri-
i aus. La incidència d’aquesta pràctica era rellevant. Així,
cultura i en la ramaderia. De la primera trobem abun-
estudis de reconstrucció del paisatge desenvolupats al
dants mostres als jaciments coneguts, tant urbans com
nord-est peninsular mostren en el període visigòtic im-
rurals on són nombroses les sitges o dipòsits excavats
portants actuacions de desforestació que s’han vinculat
en el subsòl per a l’emmagatzematge de gra. Excepte en
al pasturatge. Com activitats complementàries es pot ci-
grans espais civils o religiosos, desaparegueren els ma-
tar la recol·lecció i la caça. La recol·lecció era estacional,
gatzems construïts, tipus horreum, i les sitges obertes
es recollien determinades plantes i animals com els ca-
en el terra van ser el recurs més emprat. Es va recuperar
ragols, molt abundants en els estrat d’època visigòtica, o
així una antiga pràctica característica del període ibèric
productes com la mel, citada en el Pacte de Tudmir entre
on, pràcticament, dins de les cases s’excavaven els ma-
els impostos que els camperols havien de pagar. Els do-
gatzems privats. Eren mitjans d’estalvi d’escassa capa-
cuments comercials escrits en pissarres ens parlen igual-
citat i pensats per al consum familiar, no per a la seua
ment de formatge, sal, mel, etc. Però, en línies generals,
comercialització. Això no lleva que hi haguessen grans
la documentació escrita —les pissarres visigodes, pres-
àrees d’emmagatzemament, però no en tenim constàn-
cripcions legals o regles monàstiques— ens descriu unes
cia arqueològica. Sabem que progressivament la recap-
pautes generals d’alimentació continuistes en relació a
tació fiscal es va fonamentar en la recepció de queviu-
l’etapa romana i sempre adaptades al seu entorn geogrà-
res, fossen per abastiment de tropes o perquè la pròpia
fic i climàtic. Una altra cosa és l’assiduïtat en què molts
Església esdevingué una important institució receptora
d’aquests aliments es podien consumir i en quines capes
fiscal. A la mateixa vegada sabem que, l’Església va de-
socials eren més freqüents.
senvolupar importants accions benefactores en repar-
La vitalitat constructiva del moment, sobretot en el
tir aquests mateixos queviures als més necessitats i en
segle vi, devia portar aparellada l’existència de tot un grup
períodes de carestia.
de persones relacionades amb l’edificació. Era habitual la
Cereals, blat i ordi, la vinya i l’olivera eren els con-
recuperació de material arquitectònic romà per a la reuti-
reus més estesos encara que, en zones amb agricultura
lització en nous edificis d’aquest moment. Hi devia haver,
de regadiu o més properes als nuclis d’hàbitat, hi devia
per tant, personal dedicat a la construcció en pedra, altres
haver també horta amb lleguminoses i arbres fruitals. Un
dedicats a la forja, altres a la fusteria i altres activitats de
dels pocs conjunts d’eines de conreu de la terra del nos-
la construcció. L’ofici de picapedrer era un treball espe-
180 /
[page-n-183]
cialitzat i devien haver diferents graus entre els artesans.
Hi havia des d’un treball d’extracció de les pedres a les
pedreres que requeria un coneixement específic, fins als
picapedrers dedicats a la creació de la decoració arquitectònica, que eren veritables especialistes. Al territori
valencià devien existir aquests mestres artesans que tallaren decoracions arquitectòniques acurades en cancells,
capitells i frisos tant a ciutat com en les nobles residències
rurals. El millor exemple d’això és el palau de Pla de Nadal
a Riba-roja de Túria. Cal preveure l’existència d’artesans
itinerants, que copiaven o estenien els models decoratius
arreu del regne visigòtic i que, en molts casos, tenien una
clara inspiració bizantina.
Pel que fa a la producció artesanal, la metal·lúrgia es
va desenvolupar àmpliament, com mostren els tresors de
Guarrazar i Torredonjimeno com a màxim exponent amb
l’ús d’or i pedres precioses. Tanmateix, hi havia una activitat metal·lúrgica molt més modesta, però no per això
Creu del tresor de Torredonjimeno (Jaén).
Fotografia: arxiu del MAC.
menys activa, que confeccionava sobretot elements d’indumentària personal com són fíbules, sivelles, polseres,
cades a la fabricació de fils, tints, entre altres. Quant als
arracades i tota mena d’elements metàl·lics, decorats en
teixits hi ha constància d’ús en època visigòtica que són
la majoria dels casos. Les creus de Punta de l’Illa (Cullera)
sobretot de llana, lli, cànem i seda, que requerien diversos
en són un bon exemple. Una altra activitat artesanal identificada a València la Vella, i que es tracta de manera específica en un altre dels capítols, és la producció de vidre,
confirmada per la recuperació de fragments de vaixella
bufada, rebutjos, proves de vidrier i blocs de matèries primeres importades d’Egipte o de l’entorn de l’actual Síria.
processos de fabricació. En l’àmbit arqueològic, apareixen sovint fusaioles per a la confecció de fils per a teixits
de fabricació domèstica. En aquesta cadena productiva
els monestirs potser desenvoluparen progressivament
un paper capdavanter, que exemplificava el control de
Poca informació ens ha arribat de la indústria tèxtil
l’Església visigoda en el territori i les principals rutes de
però sabem que devia estar molt desenvolupada, amb
comunicació. Així, el paper de l’Església en la producció i
una especialització important i sastres, persones dedi-
redistribució de vi a la Mediterrània és rellevant.
Economia productiva, societat i comerç. E. Huguet, J. M. Macías, F. Rodríguez, M. Rosselló
/ 181
[page-n-184]
Comerç i consum
vaixella fina africana del moment, aquelles produccions
Sembla clar que, sota la nova configuració terri-
tunisianes de terra sigillata africana D que, tot i no ser
torial apareguda a mitjan del segle vi a la Mediterrània
massiva, és constant en els jaciments valencians; o les
occidental, arran del famós programa militar, polític i
llànties africanes per a la il·luminació, sovint amb motius
propagandístic protagonitzat per Justinià, l’Imperi de
decoratius i simbòlics cristians.
Constantinoble fou el nou motor comercial. Va ser un mo-
També des d’Orient arribaven contenidors amb oli i
nopoli, entre els segles vi i vii, fonamentat en l’intercanvi
vi, de millor qualitat que els nord-africans, i molt estimat
de llarga distància desenvolupat gràcies a la fiscalitat de
en aquell moment per les diverses elits aristocràtiques.
les noves províncies conquerides i al transport de queviu-
Ho sabem per les àmfores procedents de l’Àsia Menor,
res a espais fortificats, de control territorial o espais mili-
Síria, Palestina i Egipte, que es consumien en terres va-
tars en disputa. La nova xarxa pública d’extracció fiscal i
lencianes mitjançant una connexió directa entre grans
annonaria també degué provocar que molts comerciants
ports com Roma, Cartago, Nàpols, Marsella o Tarragona.
orientals aprofitaren el control d’aquests canals, sota la
Un altre contenidor interessant que detectem en les exca-
protecció d’alguna elit secular, aristocràtica o, fins i tot, de
vacions arqueològiques són els ungüentaris, petits recep-
manera independent, per a vendre productes de diferents
tacles fets amb argila, a mà o amb motle, que procedien
tipus en els ports mediterranis occidentals fora de la nova
de la zona costanera de l’Àsia Menor (Lícia, Panfília, Efes,
òrbita territorial bizantina.
etc.). Tot i que sovint s’ha pensat que el seu contingut
A la península Ibèrica queda documentada l’arriba-
podria relacionar-se probablement amb olis, perfums o
da de comerciants grecs, siris i jueus, al costat d’altres
espècies. Fa poc s’hi han proposat hipòtesis que podrien
autòctons que gestionaven el comerç que arribava per
transportar alguna espècie de fàrmacs vegetals, barrejats
aquests canals. Fins i tot, la legislació visigoda reconeix
amb mel o substàncies líquides de consistència viscosa.
l’existència de «zones franques», anomenades «cata-
D’Orient també s’importaven vaixella fina i recipients de
plus», on les grans ciutats portuàries mediterrànies sot-
cuina, tot i que amb un nombre percentual menor i bàsi-
metien a control i fiscalitat tot producte que entrava i
cament a nuclis urbans costaners.
sortia del regne de Toledo. Entre els productes extrape-
La influència comercial i cultural de l’Imperi bizan-
ninsulars detectats arqueològicament trobem oli i vi que
tí és notable i encara no s’ha calibrat del tot. En tenim
procedien del continent africà, que eren transportats
constància, per exemple en l’art cristià, amb els bronzes
mitjançant grans i petits contenidors amfòrics com els
litúrgics (gerres, encensers o polycandelon) o peces de
exemplars complets de Punta de l’Illa o els incomplets de
marbre (frontals d’altar, pàteres, morters). Fins i tot, en la
València la Vella i Valentia. Per rutes independents tam-
recuperació de ponderals o pesos i balances amb inscrip-
bé arribaven altres productes bàsics acompanyats de la
cions, com la recuperada en el nucli fortificat del Puntal
182 /
[page-n-185]
del Cid, a Almenara (Castelló). En aquestes transaccions
certes produccions utilitàries que arriben a terres valenci-
comercials coneixem l’arribada de mercaderies de luxe,
anes de regions més allunyades, olles globulars i/o casso-
metalls preciosos, lingots de vidre, marbres, teixits, etc.
les amb la vora triangular que comencen a ser documen-
Fins i tot comerç d’esclaus des de Marsella. En contrapar-
tades tant a Girona, Barcelona i/o Tarragona.
tida, les fonts de la Hispània visigoda ens diuen que po-
L’entrada en l’escenari mediterrani d’una nova super-
drien continuar exportant saladures, oli, vi, cereals, etc. En
potència en alça, el califat àrab, va comportar una pugna
tot cas, aquest comerç es devia efectuar en botes de fusta,
pel control del mar i les rutes de comerç de llarga distàn-
bots de pell o sacs i, per tant, no podem quantificar-ne la
cia entre aquest i l’Imperi bizantí. A poc a poc, els àrabs
rellevància. Tarraco, Dertosa, Valentia, Portus Sucronensis,
van anar conquerint àmplies zones de l’espai sota domini
Portus Ilicitanus o Carthago Nova devien ser punts fona-
constantinopolità, indrets essencials per al subministra-
mentals d’entrada i redistribució de béns de consum, que
ment i la distribució de productes alimentaris i de luxe,
es convertien en escales portuàries en un mercat global
com Palestina, Síria, Egipte i Cartago. Tot i que les expor-
mediterrani que es devia trobar sota el control bizantí, i
tacions d’aquestes àrees conquerides van continuar nave-
on la presència de colons forans devia ser una constant.
gant pel Mediterrani entre els segles vii i viii, les documen-
En paral·lel al comerç exterior hi havia un comerç in-
tem amb uns nivells cada vegada més reduïts i en punts
terregional, que estem començant a descobrir, molt actiu
costaners geoestratègics. Al mateix temps, l’Administració
entre els diferents ports de la ribera mediterrània. Es co-
bizantina a poc a poc va haver de reorientar els seus princi-
merciava vi contingut en àmfores de petites dimensions,
pals canals de subministrament cap a zones més properes
de procedència regional o local, que reprodueixen mo-
a Constantinoble, com la Mar Negra, l’Egea i l’Adriàtica, i
dels amfòrics coneguts en altres zones de la Mediterrània.
això podria explicar un cert desproveïment de les terres
Aquestes, no solament es detecten en terres valencianes
occidentals. Al llarg dels primers decennis del segle viii co-
sinó que es comencen a documentar en punts allunyats
mencen a desaparéixer del nostre registre arqueològic els
com Cartagena, les Illes Balears, Tarragona o Barcelona.
indicadors ceramològics indispensables per reconstruir
La ceràmica comuna i de cuina tenia un espai comerci-
les dinàmiques econòmiques i les rutes comercials opera-
al majoritàriament local o regional; el seu estudi denota
tives en aquell moment. La nova potència a la península
unes característiques morfològiques i de fabricació comu-
Ibèrica iniciarà una nova gestió de l’intercanvi a gran escala
nes que ens reflecteixen una cultura artesanal comparti-
de difícil detecció en l’actualitat, però, tanmateix, prioritzà
da. Tot i que potser hi havia diferents terrisseries segons
unes noves rutes comercials associades a les seues neces-
les zones, abunden entre les diverses regions cassoles de
sitats, pràcticament, fins el segle x.
vora invasada, ‘olles de perfil en «S»’, bullidors i morters
amb visera, bols carenats i ampolles. També evidenciem
Economia productiva, societat i comerç. E. Huguet, J. M. Macías, F. Rodríguez, M. Rosselló
/ 183
[page-n-186]
[page-n-187]
La moneda
del Regne visigÒtIC (c. 420-714)
Ruth Pliego
Universitat de Lisboa
La pressió exercida a les fronteres pels anomenats pobles
bàrbars va ser sens dubte un dels factors que més van
influir en la configuració de les fases més avançades de
l’Imperi romà, que va contribuir de manera decisiva a la
seua posterior fragmentació i caiguda. Els esdeveniments
que es van succeir des que els visigots van travessar el limes romà el 376, els van portar a protagonitzar episodis
destacats com la batalla d’Adrianòpolis (378) i el saqueig
de Roma (410). Després de servir com a foederati de l’emperador en la seua lluita a la península Ibèrica contra els
grups bàrbars que havien travessat els Pirineus l’any 409,
es van convertir en el primer poble que va aconseguir establir-se dins de les fronteres de l’Imperi en desplegar, al
sud de França, el regne de Tolosa (c. 418-507).
◁ [dalt] Trient de Leovigild amb llegenda Rex Inclitus.
Tresor de Mérida, CSIC. [centre] Trient de Leovigild de Toleto
amb tipus de Victoria-xitxarra. Col. Particular. [baix] Trient de
Leovigild de Reccopolis. Tresor de Mérida, CSIC
La moneda visigoda des de les encunyacions tolosanes fins a Àkhila I
Els visigots devien estar habituats al concepte dels
diners i a l’ús de la moneda, ja que la seua relació amb els
romans venia de lluny. No obstant això, no degué de ser
fins al regnat de Teodoric I (418-451) quan van començar
a emetre’s les primeres monedes visigodes. Aquestes primeres encunyacions van imitar la moneda oficial romana,
per la qual cosa no sols es va copiar la llegenda d’aquestes monedes, inclòs el nom i títol de l’emperador, sinó
també les seues tipologies. Seguint aquests models, els
anversos dels seus sòlids van ser ocupats pel bust de l’emperador vigent, i els successius reversos triats mostren el
propi emperador en actitud victoriosa, ja siga sobre un
captiu o sobre una serp amb cap humà. No obstant això,
la tipologia preferida per als sòlids d’imitació va ser la de
l’emperador amb vestimenta militar, a l’anvers, i Victòria
amb creu llarga, al revers, que es va mantindre sense canvis fins que aquesta denominació va deixar d’encunyar-se
/ 185
[page-n-188]
poc abans del regnat de Leovigild. D’aquesta primera etapa es coneixen sòlids a nom dels diferents emperadors
occidentals, des d’Honori a Libi Sever, i dels orientals, des
de Lleó I a Justinià I.
En aquesta primera fase (c. 420-c. 568) no sols es
van encunyar sòlid sinó també algunes síliqües i els seus
divisors —generalment a nom d’Honori—, i seguint la tendència que venia produint-se en l’Imperi des de principis
del segle V, els visigots també van encunyar trients. La tipologia més habitual que van usar els visigots per als seus
trients d’imitació va ser la que presenta una creu dins de
lloreja en el revers, que es correspon amb la tipologia més
estesa dels trients oficials occidentals. No obstant això, a
diferència del que s’ha comentat respecte al sòlid, els visigots, des de molt prompte, van començar a introduir novetats pel que fa a la tipologia del trient. Aquestes novetats
no respondran a la creació de nous tipus sinó a l’elecció
d’aquests, que produeixen emissions que deixaran de seguir els prototips de les denominacions romanes contem[dalt] Trient visigot de Teodoric II o Euric a nom
de Libi Sever (461-465). Bibliothèque National de France, París.
[baix] Trient visigot d’Alaric II a nom d’Anastasi (British
Museum) i trient de Leovigild ant. 579.
Arxiu Municipal de Sevilla.
porànies. És el que succeeix amb els trients visigots amb
revers de Victòria amb llarga creu, que no té prototip oficial
per a aqueixa denominació. Coneixem trients visigots amb
aquesta tipologia a nom de Valentinià III, Libi Sever, Zenó
i Basilisc. La rellevància de la dita tipologia per als visigots
és evident ja que, com s’ha vist, també és la preferida per
als reversos dels seus sòlids. Segons la nostra opinió, l’elecció d’aqueixa tipologia pròpia de Gal·la Placídia podria vindre a recordar la vinculació del poble visigot amb l’Imperi
romà a través de la unió matrimonial de l’emperadriu amb
Ataülf (414), en un intent de legitimar la preeminència visigoda respecte a la resta dels pobles bàrbars.
186 /
[page-n-189]
A diferència d’aqueixa discreta innovació, la transfor-
i que, analitzades globalment, fan la sensació que la mo-
mació més significativa en la moneda visigoda de l’etapa
narquia estiguera tantejant diferents possibilitats fins a
tolosana va tindre lloc en el regnat d’Alaric II (484-507),
donar amb la moneda formalment adequada per a les
quan la tipologia de la Victòria amb palma i corona es va
seues necessitats. En la pràctica, poguera ser que aquei-
imposar amb exclusivitat en els trients visigots, que es va
xos tantejos no respongueren més que a la falta de ca-
estendre fins al regnat de Leovigild (c. 568-586). Aquesta
pacitat d’adaptar de manera efectiva les indicacions del
a més va tindre un gran èxit i la seua imitació que altres
rei entre els diversos tallers que havien d’estar produint
pobles en feren, fonamentalment burgundis i francs, va
moneda fins aleshores. Però és evident que l’opinió del
suposar un avanç important en el panorama monetari
monarca durant aquest període va experimentar canvis
bàrbar. Associada tal com el seu nom indica a les victòries
importants que van ser decisius en la concepció institu-
militars, no pareix que la seua representació tinguera un
cional d’aquest, que també es van reflectir en la moneda,
gran significat per als visigots, ja que s’observa com va ex-
on l’assumpte religiós era el més destacat.
perimentant una gradual evolució que la va assimilant a
Va haver de ser poc abans del regnat d’aquest mo-
un insecte, d’ací que se la denomine tradicionalment «sè-
narca quan el sòlid va deixar d’encunyar-se, ja que no es
rie de la xitxarra», o de la «Victòria-xitxarra». Recentment,
coneixen sòlids a nom de l’emperador Justí II (565-578).
hem assenyalat que aquesta representació va poder ha-
Pel que fa als trients, en els anversos es continuarà usant
ver sigut intencionada, apel·lant a la xitxarra com un ele-
el bust de l’emperador tocat amb l’stephanos o banda
ment iconogràfic conegut entre les gents del període de
perlada, mentre la Victòria-xitxarra dels reversos va arri-
les grans migracions. Per la nostra part considerem que
bar molt evolucionada al regnat de Leovigild (c. 568-586).
els visigots van triar aquesta tipologia entre el reperto-
Aquesta denominació experimentarà una doble evolució
ri iconogràfic romà, perquè era una tipologia pròpia de
que ha de ser entesa en el context de la Guerra Civil (579-
Valente, l’emperador que va obrir les portes de l’Imperi
584) mantinguda per Leovigild amb el seu fill i primogè-
l’any 376, i els va permetre assentar-se en la llavors aban-
nit, Hermenegild, i els distints àmbits d’ocupació i actua-
donada província de Tràcia. Devia ser, per tant, una altra
ció de cadascun dels bans a la península Ibèrica.
al·lusió al seu llarg passat vinculat a l’Imperi i la seua legitimitat com a hereus.
L’any 579, Hermenegild, convertit al catolicisme a la
ciutat d’Hispalis on exercia de governador de la Bètica,
es va rebel·lar contra son pare, el rei Leovigild, i va iniciar
Els primers passos de la moneda visigoda hispànica
un conflicte que va durar diversos anys i que va suposar
(c. 568-584)
importants canvis a tots els nivells. L’amonedament vi-
Durant el regnat de Leovigild es va assistir a tot un
sigot experimentarà canvis notables tant pel que fa a la
seguit de canvis que van incloure importants innovacions
tipologia com a les llegendes. Amb relació a aquestes úl-
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
/ 187
[page-n-190]
catòlic enfront d’arrià, devia haver pogur ser utilitzada
com la causa belli del dit conflicte i influir decisivament
en aquestes insòlites al·lusions religioses. Es coneixen
molt pocs exemplars a nom d’Hermenegild i encara que
en els últims anys han aparegut dues noves peces de la
tipologia amb llegenda religiosa, només es coneix la moneda del British Museum ja que el conservat al Museu
Arqueològic Nacional es va perdre durant la Guerra Civil
Trient d’Hermenegild (British Museum).
espanyola (1936-1939).
A part de la indubtable novetat que suposen les
emissions del rebel Hermenegild, van ser, no obstant això,
times, si fins aleshores havien sigut imitades, amb més
o menys fidelitat, tant el nom com la nomenclatura imperial en sòlids i trients, i per tant l’al·lusió en poder continuava fent referència a l’emperador, durant el regnat de
Leovigild es va començar a incloure el nom del monarca
visigot. Sense entrar a discutir si va ser a iniciativa del rei
legítim o bé del rebel Hermenegild, la veritat és que les
dues emissions conegudes d’aquest últim inclouen el
seu nom en les llegendes.
En una d’aquelles, tal vegada la primera cronològicament parlant, Hermenegild va gravar un missatge clarament religiós: «Ermenegildi Regi A Deo Vita»,
tradicionalment interpretat com ‘Done Vida Déu al Rei’. Si
bé s’ha proposat que el terme Regi deu ser Regia i que
deu al·ludir la ciutat d’Híspalis i no a Hermenegild, el títol
Rex sí s’inclou clarament en l’altra emissió: «Ermenegildi
Rex Inclit(us)». La tipologia dels reversos és en ambdós
casos la Victòria-xitxarra. Encara que considerada per la
investigació com un pretext que ocultava les ànsies de
poder de la facció d’Hermenegild, la diferència de credos,
188 /
les del rei legítim, les que presenten majors innovacions.
Les més destacades venen de la mà de les llegendes ja en
l’esmentada substitució del nom de l’emperador pel seu
propi —Leovigildus Rex Inclitus—, que presenten diverses
combinacions que mostren sempre la tipologia de revers:
Victòria-xitxarra. Per un altre costat, es van produir altres
dues novetats importants: d’una banda, es va adoptar,
per als reversos, l’acabada d’estrenar tipologia de la creu
sobre grades, introduïda per l’emperador Tiberi II (578582); d’una altra, es comença a incloure el nom de seca en
els reversos de les monedes, quelcom que es va convertir en una de les característiques més representatives de
l’amonedament visigot enfront de la d’altres pobles, que
van arribar a encunyar-se quasi en un centenar d’elles.
Si, fins a dates relativament recents, la victòria de Leovigild sobre el seu rebel fill a Emerita, l’any
582 —segons el testimoni de l’obra Liber Vitas Patrum
Emeritensium— podria considerar-se el moment en què
es degueren de materialitzar ambdues innovacions monetàries en els reversos —tipus creu sobre grades i seca—,
[page-n-191]
l’existència d’un exemplar híbrid, amb aqueixa tipologia
reial i nom de seca en el revers, i metrològic, perquè la
de revers i la llegenda habitual de «Rex Inclitus» per a les
nova tipologia va comportar l’abandó del patró bàrbar el
emissions amb Victòria-xitxarra en compte de seca, parla
trient de la qual pesava 1,30 g, per a adequar-lo a l’oficial
potser d’una simultaneïtat en l’adopció d’aquestes nove-
romanobizantí d’1,516 g. Aquesta última reforma mone-
tats. De la mateixa manera, també molt recentment, hem
tària de Leovigild degué marcar la producció monetària
tingut l’oportunitat d’estudiar un exemplar amb tipus de
visigoda feta posteriorment, fins al punt que l’estil mone-
revers Victòria-xitxarra, que no obstant això inclou el nom
tari estandarditzat impost llavors, es va convertir en un
de la seca, Toleto, i que confirma l’existència d’una peça
tret característic del Regne visigot, molt diferent de l’amo-
semblant mencionada ja pel pare Flórez.
nedament que van mostrar altres pobles.
Per un altre costat, la resposta monetària de l’irat
La moneda resultant d’aquesta última reforma de
pare a la llegenda religiosa d’Hermenegild, també va
Leovigild es va desplegar pràcticament sense canvis fins
tindre al·lusions cristianes. Això s’observa no sols en l’es-
al regnat de Khindasvint (642-649). Es tracta d’un perío-
mentada adopció de la creu sobre grades per als seus re-
de de relativa homogeneïtat en què la tipologia bàsica
versos, sinó també en el rosari de llegendes que grava en
del bust de front va continuar inspirant-se en la icono-
les seues encunyacions a mesura que va obtenint victòri-
grafia romana. En aquest sentit, és evident que un dels
es sobre les ciutats aliades a la causa d’Hermenegild. Així:
trets que els visigots volen plasmar en les seues mone-
«Cum Deo Roda», «Cum Deo Italica» i «Cum Deo Optinuit
des va ser precisament la seua romanitas, aspecte que,
Spali». Leovigild va utilitzar l’associació de la creu sobre
com s’ha vist, és possible rastrejar fins i tot en l’elecció
grades i el nom de seca almenys en nou ciutats més, així
tipològica de les encunyacions de l’etapa tolosana. De
a: Barcinona, Cesaragusta, Tirasona, Reccopoli, Toleto,
fet Leovigild no sols va adoptar temporalment la creu
Elvora, Emerita i Elissa.
sobre grades de Tiberi II per als reversos d’una de les
seues sèries, sinó que, en la seua reforma definitiva, el
L’estandardització de la moneda visigoda (c. 584-649)
bust del monarca va ser tocat amb la stemma o ‘corona
Cap als últims anys del mandat de Leovigild, proba-
tancada’, també introduïda pel mateix emperador. No
blement després de la reconquista de Còrdova c. 584, en el
obstant això, si bé és cert que els visigots van adoptar
marc del conflicte mantingut amb el seu fill Hermenegild,
tipus romans per a les seues encunyacions, la simplifica-
la moneda visigoda va quedar sistematitzada de mane-
ció tècnica d’aquests és tan acusada que dona com re-
ra contundent a tots els nivells: tipològic, amb el bust de
sultat un estil propi i característic, enormement simple,
front del monarca, tant en l’anvers com en el revers; epi-
directe i parc. A pesar d’això els seus elements no deixen
gràfic, amb llegendes centrades en l’eix vertical i un clar
de ser recognoscibles, i mostren un destacat sentit de la
missatge: nom del monarca i títol Rex per a l’anvers, epítet
proporció en què cada element ocupa el seu lloc. D’altra
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
/ 189
[page-n-192]
que ja no abandonaria els reversos fins al final del període—, en aquesta última etapa monetària s’hi van produir
importants transformacions.
Moltes d’aquestes van tindre lloc a partir del regnat
de Vamba (672-680), a més quan el nivell d’esquematització dels tipus va aconseguir cotes extraordinàries. El
seu regnat està considerat com el moment àlgid en què
el caràcter sacre de la monarquia es fa més evident i que
coneixem gràcies a la Historia Wambae de Julià de Toledo
Trient de Leovigild de Toleto. American Numismatic Society
(† 690). En tota aqueixa obra s’adverteix l’origen diví de la
reialesa basat en la seua doctrina bíblica, un dels aspectes del qual és el cerimonial de la unció real adoptada per
banda, alhora que s’hi adopten els tipus romans, no
la monarquia visigoda que pren com a model la unció del
se’ls pot negar un sentit tremendament creatiu que fins
rei David. Hem de remarcar, d’un costat, que la descripció
i tot és evident en l’etapa que s’estén fins al regnat de
de Julià de Toledo sobre la unció de Vamba es converteix
Khindasvint, en la qual, sobre l’homogeneïtat imposada
en la primera narració sobre uncions reials a tot Europa
pel bust de front, s’observa un intent de dotar de perso-
occidental, la qual cosa va influir en l’adopció d’aquest
nalitat regional les encunyacions.
ritual per altres poders, principalment el carolingi; de l’altre costat, és destacat que es pot rastrejar el simbolisme
L’envol de la moneda visigoda:
d’aquesta teoria politicoreligiosa en el repertori de mone-
des de mitjans del segle VII fins al final del Regnum
des de Vamba.
La mencionada dicotomia entre tradició i innovació,
En efecte, és a partir d’aquest monarca quan els sím-
que en la pràctica es tradueix en l’existència d’una in-
bols de la reialesa es mostren de manera més evident en
discutible dualitat en la moneda visigoda entre préstecs
les monedes, simbolisme que adquireix tot el seu sentit
iconogràfics imperials i creació tipològica, és una carac-
en el context d’un esdeveniment com poguera ser la un-
terística que serà més evident en la fase que inaugura el
ció reial de Vamba a Toleto, l’any 672 o 673, o amb la seua
regnat conjunt de Khindasvint i Recesvint, i que es va es-
victòria militar sobre Paulus, l’any 673. En aquest període
tendre fins al final del període visigot. Així, mentre aqueix
es torna a mirar a l’Imperi i s’adopten ara els nous models
regnat, i sobretot el de Recesvint en solitari, va estar mar-
oficials bizantins vigents. La corona tancada, la stemma,
cat pel retorn als models clàssics d’època de Leovigild
introduïda en els temps de Leovigild, es fa més detallada,
—inclosa la seua efímera tipologia de creu sobre grades,
a vegades rematada en xicotetes esferes o en una creu.
190 /
[page-n-193]
Però també apareixen profusament altres símbols com
el ceptre —o creu processional— o la flor de lis, tant en
les llegendes com en la tipologia, i que està repleta de
simbolisme relacionat amb Jesucrist i, per tant, amb la
reialesa bíblica. No és casualitat que va ser també a partir
de Vamba quan es va adoptar el «In nomine Domini» —
abreviada de diverses maneres i separades en la majoria
dels casos per glòbuls— com a fórmula d’inici de les llegendes de l’anvers.
En aquest interés per mostrar el caràcter sacre de la
monarquia, en els temps d’Ervigi (680-687) va tindre lloc
una important innovació tipològica que es va sumar al
Anvers de trient de Vamba de Toleto.
(Kung. Myntkabinettet Nationalmuseum, Stockholm)
repertori monetari visigot: el Crist en majestat, que apareix amb un nimbe cruciforme que sorgeix del seu cap.
Considerant que els bizantinistes tenen dades per a afir-
la figura de la placa i fins i tot el mantell que vesteix el
mar que aquesta tipologia només va ser introduïda en
personatge és atípic del tot, si el comparem amb el que
l’amonedament bizantí en el segon mandat de l’empe-
mostren els bustos reials.
rador Justinià II (685-695; 705-711), posant-la en relació
S’hi observa, per tant, un avanç cap a la creació ti-
amb el cànon 83 del concili de Trull de 692, és possible
pològica monetària que és més que evident en els últims
considerar Ervigi com el primer monarca de la cristiandat
reis visigots: Roderic i Àkhila II. La Crònica de 754 conta
a utilitzar la iconografia de Crist pantocràtor en els seus
que, a la mort de Vítiza (710), va haver un interregne d’uns
amonedaments. Recentment hem plantejat que tal vega-
quants mesos en què Hispània va haver de sumir-se en
da hi haja una altra representació de Crist en el repertori
una situació caòtica fins que Roderic va accedir al tron,
d’Ervigi, encara que en una actitud diferent. Si, en el cas
probablement a través d’un procediment il·legal, a la
del Crist en majestat, disposem del relleu de l’església
vista de les paraules que utilitza l’autor de dita crònica.
de Quintanilla de las Viñas (Burgos) com a prototip pre-
Aquest fet va haver de provocar l’esclat d’una guerra civil
sent en una altra manifestació artística, la seca d’Ispali,
contra un altre grup de la noblesa, tal vegada partidari de
entre les tipologies usades per aquest monarca, disposa
col·locar en el tron algú pertanyent al llinatge de Vítiza o
d’una que s’assembla a la figura representada a la Placa
de la seua facció. La veritat és que molt probablement
de las Tamujas (Malpica, Toledo). Com s’observa en la fi-
Roderic no va poder fer-se amb tot el territori del Regne
gura inferior, el cabell adopta la mateixa forma que el de
de Toledo, la qual cosa pot explicar l’existència d’un reg-
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
/ 191
[page-n-194]
[dalt] Anvers de trient d’Ervigi d’Emerita (Kung.
Myntkabinettet Nationalmuseum, Stockholm). Relleu de Crist
en majestat, Església de Quintanilla de las Viñas (Burgos).
[baix] Placa de las Tamujas (Malpica, Toledo)
i anvers de trient d’Ervigi d’Ispali.
192 /
nat independent en el nord-est de la península Ibèrica i
Narbona, sota Àkhila II.
Les escasses monedes conegudes de Roderic (711)
mostren el bust del monarca tocat amb una original corona apuntada amb dues banyes. Curiosament tenim
una representació de Roderic quasi contemporània en
un fresc que decora els banys omeies de Qusayr ‘Amra,
al desert de Jordània, datada entre 720 i 724, anys del
govern de Yazid ibn Abdal Malik. En aqueix fresc, Roderic
apareix al costat de personalitats importants com el propi emperador bizantí, el negus d’Abissínia i Khosrau, rei
dels sasànides. En un altre testimoni quelcom posterior
es representen diversos monarques visigots amb un tocat
molt semblant al que mostra Roderic en les seues encunyacions. Es tracta del Codex Vigilianus o Albeldensis, conservat a la Biblioteca de l’Escorial i datat cap al segle x,
que, exceptuant les monedes, inclou la representació
més antiga dels reis visigots.
També alguna de les tipologies monetàries d’Àkhila II
resulta sorprenent. Aquest monarca és conegut exclusivament per una versió del Laterculus Regum Visigothorum
a més de per les seues encunyacions en diverses seques
de la Tarraconensis —Cesaragusta, Gerunda i Tarracona—
a més de a Narbona. Les tipologies utilitzades són les
pròpies de la moneda anterior característica d’aqueixa
província, a excepció d’una d’aquestes de Narbona, on
[page-n-195]
Trient de Roderic d’Egitania.
Museu de Conimbriga.
Trient d’Akhila II de Narbona.
Museu Arqueològic Nacional.
pareix que representa una àguila. Si la nostra percepció
és encertada, es deu tractar no sols d’una tipologia sense precedent sinó de la mateixa concepció que parla del
tipus que deu demostrar que la moneda dels moments
precedents a la fi del Regne visigot començava a prendre
un rumb molt allunyat dels models imperials.
***
En resum, lluny de ser imitativa, homogènia i repetitiva, creiem haver mostrat que la moneda visigoda disposa d’una rica i variada iconografia monetària. Encara
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
que tracta de manifestar la seua romanitas, sobretot en
les primeres encunyacions tolosanes, i és evident la seua
mirada al repertori iconogràfic de l’Imperi, la dita mirada
no es tradueix en fidels còpies, sinó que s’observa una
adaptació en què la pròpia tècnica deixa pas a un estil
propi molt característic. D’una banda, la seua inspiració
romana no és estesa en el temps i encara que renovada
en l’època de Vamba, açò es produeix alhora que la innovació tipològica, evident en els temps d’Ervigi. D’altra
banda, tant el tocat bicorn de Roderic, com la possible
elecció d’un tipus parlant per a una emissió narbonesa
d’Àkhila II, dona mostres que la moneda visigoda tractava
de consolidar-se en la seua especificitat i a ella es dirigia
just abans de la conquista omeia del 711.
/ 193
[page-n-196]
[page-n-197]
Les seques visigodes
del territori de València
Albert Vicent Ribera i Lacomba
ICAC
Les primeres troballes de monedes visigodes
al País Valencià
Amb el nou context politicomilitar originat per l’arribada
de l’exèrcit de Justinià, coincideixen, no casualment, les
primeres troballes segures de moneda visigoda al territori
valencià. La nova conjuntura política i territorial explica, a
partir d’aquest moment, la presència de contingents gots
per aquestes terres per a impedir l’expansió bizantina cap
al nord i controlar directament un territori que fins al moment només els pertanyeria nominalment.
No ha de ser cap casualitat que les primeres monedes de filiació visigoda que es troben per la zona valenciana es daten en el regnat de Leovigild, que va ser quan
va haver de consolidar-se el dispositiu fronterer després
de l’ocupació fàctica d’aquest territori pel vigoritzat regne de Toledo. De la ciutat de València procedix un trient
◁ Trient de Gundemar encunyat a Saguntum.
Col·lecció Vidal Valle. numisdata.org
d’imitació de models bizantins de Justinià, trobat pel
professor M. Tarradell a la plaça de la Reina (València),
semblant a altres trobats a les excavacions de Barcino
o Caesaraugusta o al tresor de Recópolis (Zorita de los
Canes, Guadalajara), per citar només alguns dels trobats
en treballs arqueològics controlats. Més abundants i significatius, encara que menys coneguts, són les nombroses troballes d’aquests mateixos trients, bastes imitacions
de les sèries dels emperadors bizantins Justinià i Justí II,
que es van realitzar esporàdicament però contínua a la
localitat d’Alcàsser, entre 1930 i 1950. Aquesta extraordinària troballa ha sigut molt citada des de quasi el mateix moment del seu descobriment i apareix arreplegada
tant com el «tresor bizantí d’Alcàsser» com el «tresor de
València». La major part d’aquestes monedes es va vendre indiscriminadament. Només se n’han pogut estudiar
recentment quatre peces. Altres dues, encastades en sengles anells, han pogut ser vistes i fotografiades, però el seu
estat actual impedeix completar la seua descripció. Altres
/ 195
[page-n-198]
S E U S E P I S CO PA LS
I SEQUES
Seu episcopal i seca
Seu episcopal
Seca
Il·lustració: Espirelius.
196 /
[page-n-199]
quatre se’n coneixen per fotografies d’un estudi anterior.
d’excavació, ja hi han aparegut dos d’aquests trients de
En conjunt, totes s’ajusten als mateixos tipus: imitacions
Leovigild i molts xicotets bronzes, com es pot veure en un
de monedes de Justinià I i Justí II. Comentaris de testimo-
altre capítol d’aquesta obra.
nis visuals parlen de la presència d’algunes monedes d’or
De l’interior de la província de València, a Osset
més grans que aquests trients, però no s’ha conservat cap
(Andilla), es coneix una altra referència a la troballa, el
d’aquests possibles sòlids.
1895, de monedes visigodes que haurien aparegut en
Crida l’atenció la possibilitat que moltes d’aquestes
l’interior de dues gerres de ceràmica, sense que hi haja
peces es trobaren dins de gerretes relacionades amb con-
constància de més detalls sobre el seu nombre i les cir-
textos funeraris d’aquest jaciment, fenomen no habitual
cumstàncies d’aquest descobriment.
però de cap manera exclusiu, com es testifica en les ofrenes de monedes a les necròpolis visigodes de Duratón
Les primeres emissions visigodes al País Valencià
(Segòvia) i Sant Julià de Ramis (Girona). De les nou mone-
Poc després del regnat de Leovigild, a qui recentment
des conegudes, i les que arribara a veure Pius Beltrán, que
se li ha atribuït una moneda suposadament encunyada al
només menciona aquestes imitacions, es dedueix que
Valentia, considerada una falsificació per Miles, comença-
caldria datar el conjunt d’Alcàsser en un moment anterior
rien a funcionar seques visigodes al País Valencià. Dues
al tresor de Recópolis, on, al costat d’aquestes mateixes
de les tres que es coneixen, Saguntum i Valentia, estan, al
monedes, ja apareixen les primeres encunyacions a nom
mateix temps, molt prop entre si i molt allunyades dels al-
de Leovigild. En tot cas, per a Alcàsser, sempre estaríem
tres centres emissors. Els més pròxims serien Dertosa, que
en els primers anys del regnat de Leovigild (573-586),
només va encunyar en els temps de Recared, i Tarraco,
com és fàcil deduir per la data de les imitades monedes
al nord; Recópolis i Toletum a l’oest, i Aorariola, al sud.
de Justí II (568-572) i de la coexistència en Recópolis (fun-
Tipològicament, aquestes escasses primeres emissions
dada el 578), d’aquests mateixos trients amb els primers
visigodes de la zona valenciana s’enquadrarien entre els
que va encunyar Leovigild al seu nom. El mateix topònim,
tipus de la Tarraconensis.
La primera moneda coneguda que van emetre els vi-
d’arrel islàmica, que fa referència a un important lloc fortificat, indica el caràcter defensiu del lloc.
sigots a terres valencianes és un trient de Gundemar (609-
La ubicació d’Alcàsser, a dotze quilòmetres al sud
612) encunyat a Saguntum, trobat a Barcelona i conservat al
de València a la vora de la via Augusta i una ruta cap a
Gabinet Numismàtic de Catalunya. Durant el següent regnat,
l’interior, que la comunica fàcilment amb la zona de Riba-
el de Sisebut (612-621), aquesta mateixa seca degué conti-
roja, on s’ha localitzat un gran assentament fortificat del
nuar funcionant i se’n coneixen, almenys, dos exemplars.
segle vi, València la Vella, encaixaria perfectament en un
La seca de Valentia va encunyar durant el següent
entramat militar fronterer. En aquest jaciment, en curs
regnat, el de Suíntila (621-631). D’aquesta sèrie només
Les seques visigodes del territori de València. Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 197
[page-n-200]
Trient de Khintila encunyat a Valentia.
Col·lecció Vidal Valle. numisdata.org
Trient de Suinthila encunyat a Valentia.
Col·lecció Vidal Valle. numisdata.org
es coneix un exemplar, la troballa del qual, en l’edifi-
seua encunyació, en molt pocs regnats, fa d’aquelles unes
ci de la Universitat, el 1844 —en contra del que sol ser
sèries molt minoritàries, ben diferenciades de les grans
habitual en aquests casos—, va ser ben documentat, a
urbs encunyadores, que ho fan en quantitat i en quin-
pesar del seu caràcter fortuït. Presenta el bust del rei
ze o més regnats: Toletum, Tarraco, Hispalis, Emerita,
de front, en les dues cares, amb la llegenda que el ro-
Caesaraugusta i Corduba.
deja. El disseny es correspon amb els tipus propis de la
Tarraconensis.
Si prestem atenció al primer període en què van funcionar aquestes seques, s’observa que s’agrupen en un
L’altre exemplar que es coneix d’aquest període és del
moment molt concret: el primer terç del segle vii, amb els
curt regnat de Khintila (636-639), que presenta el mateix es-
reis Gundemar i Sisebut a Saguntum; Suíntila i Khintila
quema que l’anterior, el bust de front en les dues cares, però
a Valentia, i Sisebut a Aorariola, la qual cosa coincideix
amb el tipus propi de la Carthaginensis, la qual cosa es
plenament amb l’etapa del conflicte bizantí i amb les
correspondria millor amb l’adscripció territorial de la ciutat,
campanyes visigodes que van aconseguir l’expulsió dels
que ara es podria regularitzar per l’expulsió dels bizantins.
imperials. Només l’emissió de Khintila ix d’aquest esque-
Fa poc de temps s’ha conegut que Oriola ‘Aorariola’
també va encuyar durant el regnat de Sisebut. D’aquesta
nova seca només es coneix aquest exemplar.
ma, però per molt pocs anys.
L’extrema escassetat d’exemplars deixa poc de marge per a comprendre l’entorn d’aquestes encunyacions.
Aquesta raresa numèrica, ja que les peces conegu-
Pot paréixer que Valentia substituïra Saguntum a partir
des són pràcticament úniques, procedix de troballes aï-
de Suíntila, la qual cosa coincideix amb el retrocés de
llades i mai es troba en els tresors d’aquesta època. La
les posicions bizantines després de les campanyes de
198 /
[page-n-201]
Sisebut, que possiblement van reduir la presència imperi-
hispanes per la seua incapacitat de reacció a Occident
al a Cartagena i els seus voltants.
quan a Orient lluitava per la seua supervivència.
Una altra possibilitat, que no exclou l’anterior, és que
El context de les emissions d’inicis del segle vii
a la zona elevada del castell s’instal·lara una guarnició tan
De la Saguntum del segle vii a penes es coneix una
important com per a disposar d’un taller monetari. A la
altra cosa que aquestes emissions monetàries, però dels
Ciutadella, es veu un potent mur construït amb profusió
segles v i vi tampoc no hi ha moltes dades, com no siguen
de fustos de columnes romanes, molt a l’estil tardoantic,
de caràcter negatiu, ja que a l’inici de la sisena centúria
que podria correspondre a aquesta època.
es va abandonar l’antic port romà del Grau Vell. Després
Al contrari, la realitat arqueològica de València per a
de la seua etapa ibèrica i romana, l’urbs saguntina va
aquest període és bastant abundant i deixa pocs dubtes
experimentar un retrocés, plasmat en la pèrdua del seu
de la seua gran importància com a centre urbà i seu epis-
nom, que apareix transmutat en el període medieval a
copal, quelcom que ja es percebia a través de les fonts
«Morvedre», derivat de murus vetus.
històriques, que són relativament presents per al segle vi.
Corroborant aquest minso panorama històric,
Després de les diverses mencions de l’episcopat de
l’arqueologia confirma la pèrdua de categoria urbana
Justinià, que degué morir cap al 550, Valentia apareix ci-
d’aquesta, avalada per la seua exclusió de la categoria
tada per Joan de Biclar com un dels llocs en què va ser
episcopal. El restabliment d’aquesta seca, en els succes-
empresonat Hermenegild després de la seua fracassada
sius regnats de Gundemar i Sisebut, s’ha de relacionar
rebel·lió a la Bètica i abans de ser executat a Tarragona,
amb la creació en aquest moment d’una flota destina-
el 585. Aquest episodi il·lustra que la ciutat no sols es-
da a assetjar una important plaça bizantina de la zona
tava en mans de la corona visigoda sinó, que devia ser
(Dianium?) i intentar contrarestar el control naval que
un nucli urbà destacat que degué disposar d’una impor-
els bizantins exercien a tota la Mediterrània. No obstant
tant guarnició goda per a garantir la seguretat d’aquest
això, l’evidència arqueològica per a aquesta època és
il·lustre i perillós presoner, tal com era el seu paper dins
pràcticament inexistent.
de l’entramat defensiu enfront dels bizantins. En la ma-
Després del regnat de Recared, hi destaca el greu
teixa línia devia estar l’altra referència, en el regnat de
deteriorament que per a l’Imperi van suposar, a partir del
Recared, la celebració del III Concili de Toledo, que va
602, la usurpació de Focas, la invasió persa i àvara, i la
significar l’abandó de l’arrianisme. A aquest van acudir
proclamació d’Heracli a Occident, que després de llarga
dos bisbes de Valentia: Celsí, de nom llatí i cap de l’anti-
i esgotadora lluita va salvar la situació. No ha de ser casu-
ga comunitat catòlica i hispanoromana, i Ubiligiscle,
alitat que l’ofensiva visigoda coincidira amb aquesta greu
d’antropònim germànic, que devia regir la llavors ja
crisi de l’Imperi, que devia perdre les seues possessions
nombrosa població goda. Aquesta dualitat episcopal no
Les seques visigodes del territori de València. Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 199
[page-n-202]
Trient d’Ègica-Vítiza encunyat a Saguntum.
Col·lecció Vidal Valle. numisdata.org
és exclusiva de València, ni d’Hispània, però tampoc no
és quelcom que es donara en molts casos.
S’han constatat bisbes arrians, en el III Concili
de Toledo, a Lugo, Tui, Porto, Viseo, Mèrida, Palència,
Toledo i Barcelona. Excepte les quatre primeres, totes
pròximes i de la zona galaicoportuguesa, la resta són ciutats importants o estan dins de la zona de forta població
goda, com és el cas de Palència. Els quatre de Gallaecia,
en el que va ser el recentment annexat, i catòlic, regne
sueu, es poden explicar pels contingents assentats per
a garantir el control d’aquests territoris. En aquesta mateixa àrea, anteriorment sueva, són molt abundants les
seques visigodes.
200 /
El context general d’aquestes emissions valencianes devia ser semblant al d’altres zones frontereres del
regne de Toledo, com a les pròximes, entre si, seques de
Mave i Saldania, que van ser xicotets centres fortificats
que vigilaven la cara sud de la serralada Cantàbrica i
que van disposar de tallers monetaris des de Sisebut a
Khindasvint, la primera, i des de Leovigild a Khindasvint,
la segona. Aquests xicotets nuclis, en tot cas, pareix que
van encunyar més moneda i durant més temps que els
de la zona valenciana.
[page-n-203]
Les últimes emissions visigodes al País Valencià
A mitjan segle VII es va produir una considerable reducció de les seques visigodes, mesura centralitzadora
promoguda per Khindasvint i Recesvint, que va afectar
principalment els tallers monetaris de menor entitat. No
és res d’estrany, aleshores, que l’activitat emissora es paralitzara a la zona valenciana fins a la fi del segle vii, quan
tornem a trobar monedes de Saguntum i Valentia encunyades per Ègica i Vítiza, ja coneguts a Valentia, però que
fa poc de temps també s’han assenyalat a Saguntum.
Després de mig segle, Valentia va tornar a encunyar
moneda en època d’Ègica (687-698), un trient d’or de poca
llei, amb l’efígie, molt tosca, del monarca que mira cap a
la dreta i la creu sobre grades, d’imitació bizantina, en el
revers i la llegenda «VALENTIA P.VS». Va tornar a encunyar
a nom d’aquest mateix rei i del seu fill Vítiza, que van governar junts entre 698 i 702. En aquesta ocasió, en l’anvers
apareixen els bustos enfrontats dels dos monarques, amb
una creu al mig i el nom d’Ègica. En el revers es troba el
monograma de Valentia i el nom de Vítiza.
Recentment, s’ha comprovat que a Saguntum també
va treballar coetàniament un taller monetari, almenys durant aquest mateix curt període, el regnat conjunt d’Ègica
i Vítiza. L’única peça coneguda es troba en una col·lecció
particular valenciana i presenta el típic baix contingut auri
d’aquestes emissions més tardanes. Els tipus d’anvers i
revers són semblants a la coetània moneda de Valentia:
bustos enfrontats i el nom d’Ègica en l’anvers i monograma de Saguntum i nom de Vítiza en el revers. Aquests són
els tipus propis d’aquest coregnat.
El context de les emissions de finals del segle vii
Aquest paral·lelisme encunyador de les dues ciutats
pròximes pareix indicar que ambdues seques funcionarien a l’uníson i que els motius d’aquestes encunyacions
eren, per consegüent, els mateixos. La raó de ser d’aquesta emissió, que suposem conjuntural, potser es semblava
molt a la que va originar les anteriors: la presència anòmala de contingents militars, als quals anaven dirigides
les monedes, mobilitzats i traslladats per alguna causa
específica. No creiem que no siga tampoc cap casualitat
que la nova etapa d’activitat de les dues seques valencianes coincidisca amb la llarga estada en aquestes terres de
Teodomir que, durant el regnat conjunt d’Ègica i Vítiza, cap
al 700-702, el trobem repel·lint una incursió naval bizantina. El cas és que al començament del segle viii, s’ha constatat que el litoral de la província cartaginesa, després de
més de setanta anys de calma, va tornar a patir incidents
bèl·lics que no van tindre major abast, en ser desbaratada la incursió per les tropes visigodes, al comandament
del referit Teodomir, que ha transcendit pel seu paper
negociador, després que va ser vençut pels àrabs el 713,
més que per aquesta victòria.
Les escasses, i ben delimitades en dues fases, emissions numismàtiques d’època visigoda realitzades al País
Valencià són un bon exemple de les esporàdiques i nombroses seques que es van obrir i es van tancar conjunturalment per motius militars de cap a cap de Spania. Són
ben diferents dels grans centres que van emetre contínuament i en quantitat: Toletum, Tarraco, Hispalis, Emerita,
Caesaraugusta i Corduba.
Les seques visigodes del territori de València. Albert Vicent Ribera i Lacomba
/ 201
[page-n-204]
202 /
[page-n-205]
El duX Tebdemir
i el seu temps
Albert Vicent Ribera i Lacomba, ICAC
Miquel Rosselló Mesquida
Aquest interessant personatge formava en la seua joventut part del cercle pròxim al rei Ègica (687-702).
Posteriorment va comandar una flota que va derrotar els
bizantins en una incursió naval. Quan els àrabs van arribar
al sud valencià, els va fer front amb sort adversa, encara que va negociar un pacte pel qual, en canvi de tributs,
es va mantindre com el senyor de set ciutats i d’un ampli
territori del sud-est de la península Ibèrica. Probablement
va ser l’últim dux, governador, visigot de la província
Carthaginensis marítima, o Aurariola. Sis d’aquestes ciutats es concentren en les actuals províncies d’Alacant,
Albacete i Múrcia, i l’última, Balantala, no s’ha identificat
amb certesa, encara que deu ser Valentia, tant per l’evident semblança toponímica, com per la no excessiva
distància amb les altres i la seua pertinença a la mateixa
província Carthaginensis.
◁ Anagrama amb el nom del propietari del palau
Aquesta assimilació, a més, encaixa i interrelaciona fàcilment aquest personatge amb el palau de Pla de
Nadal, a catorze quilòmetres de València, on s’ha trobat
un anagrama i un grafit amb un antropònim semblant
a Teodomir, com s’exposa en un altre capítol d’aquesta
obra. El refinament, riquesa i simbolisme iconogràfic de
Pla de Nadal s’adapta molt bé amb el que es coneix de
la vida i la personalitat de Teodomir. Un cronista ho va
descriure com: «Fuit enim Scripturarum amator, eloquentia mirificus, in praeliis expeditus», el que retrata la triple
naturalesa de la formació dels visigots laics: religiosa, literària i militar.
Teodomir també devia representar l’augment del
poder de la noblesa enfront del rei, en un moment en què
les fonts reflecteixen el fracàs de la centralització i d’un
estat visigot fort, amb els duces provincials que formaven una aristocràcia protofeudal que concentrava en les
seues mans el poder civil i militar.
de Pla de Nadal. Foto: Rafa de Luis
/ 203
[page-n-206]
Pla de Nadal. Detall del moment
d’aparició d’un fust de columna i
un capitell durant l’excavació. Arxiu
Museu de Prehistòria de València.
Teodomir, frontissa de dues èpoques: guerra i pacte
Les primeres notícies que es coneixen de Teodomir
són de la seua joventut, en què va ser guàrdia reial, garding d’Ègica, el 693, i va estar a punt de perir en una
fallida conspiració contra el rei. Entre el 700 i 702, en el
regnat conjunt d’Ègica i Vítiza, va repel·lir una incursió
naval bizantina, de la qual no es coneix la procedència,
encara que hi haja opcions, com Septem (Ceuta), les
Balears, Sicília o Carthago. El cas és que, en els inicis
del segle viii, s’ha constatat que el litoral de la província
Carthaginensis, després de més de setanta anys de calma,
va tornar a patir incidents bèl·lics controlats per les tropes visigodes al comandament de Teodomir que, paradoxalment ha transcendit més pel seu paper negociador,
després de ser vençut pels àrabs prop d’Oriola, el 713,
que per aquesta victòria.
204 /
Entre la primera vegada que tenim constància de
Teodomir en aquest territori, 700-702, i la segona, 713,
va passar més d’una dècada, la qual cosa porta a suposar que aquest important dignatari devia residir contínuament a la zona durant aqueix període. Les fonts
islàmiques refereixen que quan els àrabs van arribar al
sud-est de la península Ibèrica, el 713, van véncer les
gents d’Oriola, —Orta?—, València, Dénia i Alacant, i van
pactar amb el seu cap, el mencionat Teodomir, les condicions de la seua submissió, que deixava les autoritats
visigodes amb les seues funcions i privilegis en canvi
d’un tribut anual, en moneda i espècie. Poc després,
el nostre personatge va haver d’anar a Damasc amb el
governador àrab Mussa i altres prominents personatges
per a entrevistar-se amb el califa.
[page-n-207]
El territori del Pacte de Teodomir
L’àrea que comprenia aquest pacte es pot delimitar
a través de les ciutats que s’hi mencionen, totes, menys
una, d’acceptada identificació: Lorca, Oriola, Laqant/
Alacant, Mula, B.q.s.ra/Begastri, Iyyuh/Eio/Elo. En altres
versions es canvia Begastri per Ils/Ilici.
Els dubtes se centren en la identificació de B.l.n.t.la/
B.n.til·la, que normalment es transcriu com «Balantala».
Com les restants se centren en el sud-est, en les actuals
províncies de Múrcia, Albacete i Alacant, se’n considerava
problemàtica la identificació amb València, aparentment
més allunyada de les altres, encara que toponímicament
devia ser extraordinàriament convincent i es troba a faltar una altra alternativa raonable. Deu ser Valentia, no
sols per la semblança toponímica i la no excessiva distància amb les restants, sinó que, a més, i sobretot, per
la seua comuna pertinença a la mateixa província, la
Carthaginensis, amb la qual cosa en conjunt presenten
una clara coherència territorial.
A més, després de les troballes de Pla de Nadal,
València és encara més clar que devia ser aqueixa no lo-
Pla de Nadal. Grafit de Teudinir.
Museu de Prehistòria de València.
calitzada Balantala. Els següents arguments potser avalen la identificació:
• La coincidència del topònim.
• Les troballes de Pla de Nadal, a Riba-roja de Túria,
on, en una vil·la àulica, pròpiament un palau, de la
fi del segle vii, s’ha trobat un medalló de pedra amb
l’anagrama d’un «Tebdemir». Aquests anagrames,
normals en les llegendes de monedes visigodes,
precisament apareixen en les últimes monedes de la
seca de Valentia i Saguntum. En el revers d’una veneEl dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
ra d’aquest edifici també va aparéixer un grafit amb
el nom «Teudimir», que ha de correspondre al mateix
personatge, que devia ser el constructor de l’edifici,
el coetani i famós Teodomir.
• La menció que les tropes de València lluitaren contra els àrabs, el 713, al costat de les d’Alacant, Dénia,
Oriola i la desconeguda Orta, sota el comandament
de Teodomir, devia implicar que aquest personatge
/ 205
[page-n-208]
sada a l’últim monarca, Roderic, dux de la Bètica, un altre
representant d’aquests senyors regionals.
La menció, en l’anònim de Ravenna, de la província
d’Aurariola, devia donar carta de naturalesa a aquesta
província litoral i que Teodomir fora el seu dux provinciae.
En aquesta línia, s’ha descobert recentment l’existència
de la seca Aurariola, que va encunyar moneda almenys
en el regnat de Sisebut. Les altres dues seques del territori valencià, Valentia i Saguntum, que van funcionar a
l’uníson en dos períodes curts de temps, potser ho feren
pels mateixos motius conjunturals, una situació d’inestabilitat i conflicte bèl·lic, amb la presència anòmala de
Vista est de la nau central de Pla de Nadal en l’actualitat.
Foto: Albert Vicent Ribera
contingents militars a què anaven dirigides les monedes.
No creiem que siga casualitat que la segona etapa d’activitat de les dues seques valencianes coincidisca amb els
regnats d’Ègica i Vítiza, i amb la llarga estada en aquestes
devia ser el cap militar visigot del territori comprés
entre Lorca i Oriola, al sud, i València.
terres de Teodomir.
L’absència, entre les ciutats que van continuar en
mans de Teodomir, de llocs tan rellevants com Saetabis
Si traslladem aquest espai a l’estructura administrativa d’època visigoda, fàcilment s’assimila el nostre personatge a un dux provincial que potser governava un territori que, no creiem que casualment, coincidira amb els
límits del litoral de la província Carthaginensis. Teodomir
devia ser el representant oficial de l’estat visigot, que és
com apareix en arribar Abd el-Aziz. Les turbulències del
final del regne visigot potser l’havien convertit en un dels
poderosos duxs, autèntics senyors protofeudals, típics
de les raneres de la monarquia toledana i que no sempre
acataven les ordres reials, com pot ser el cas, per la seua
condició de membre destacat de la facció de Vítiza, opo206 /
i Dianium, que van ser seus episcopals, o la mateixa
Saguntum, també es pot entendre com que devien ser
expressament excloses del pacte i ocupades pels àrabs,
donades les seues especials característiques militars i
estratègiques, enfront de les altres, que excepte Valentia
i Ilici, van ser centres menors. El caràcter palatí de l’edifici de Pla de Nadal indueix a pensar que en l’entorn de
València hauria d’estar la residència oficial de Teodomir i
el seu centre de poder. Es planteja la possibilitat que no
fora erigit a finals del segle vii, sinó ja en el segle viii, després del 713, quan la seua autoritat segurament devia ser
encara major que en l’etapa visigoda.
[page-n-209]
Pla de Nadal. Detall de la decoració de les impostes dels arcs de
la planta baixa. Foto: Rafael de Luis
El contingut del pacte és una preciosa font d’informació sobre l’activitat econòmica del moment, ja que,
al costat de la imposició monetària en or, hi detalla els
productes i quantitats que s’havien de tributar en espècie
als nous que ara exercien el poder, en concret: blat, ordi,
vinagre, mel i oli.
La ciutat de Valentia
Davant de la innegable activitat del complex construït al voltant del palau de Pla de Nadal, a la ciutat de
València, al contrari, l’escassa o nul·la evidència arqueològica indica una paràlisi edilícia i una certa perduració sense a penes canvis del nucli cristià fins mitjan del
segle viii.
Encara que no es descarta que algunes de les grans
tombes col·lectives del cementeri del grup episcopal
també arribara a aquest moment, amb aquest període
final només es relaciona la tercera fase de la necròpolis, la denominada mossàrab, de la qual ens han arribat
poques sepultures, sempre situades al voltant dels dos
centres d’atracció funerària: la memòria martirial i el
El dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 207
[page-n-210]
Pla de Nadal. Façana principal de la vil·la on es conserven l’arrancada de
les finestres i els basaments dels suports del pòrtic d’entrada. Foto Rafael de Luis.
208 /
[page-n-211]
mausoleu cruciforme. Aquest últim cementeri cristià es
En l’entorn de la ciutat, a partir del segle x, ja s’ha-
caracteritza per la tornada als sepulcres individuals dins
via consolidat i organitzat un entramat de regadius, com
de fosses delimitades per pedres de xicoteta i mitjana
deixa constància un molí trobat molt prop de la ciutat.
grandària. Encara que aquestes tombes suposen la per-
En el territorium o en les seues proximitats, es coneix
duració innegable del caràcter cristià de la zona, a més
una primerenca islamització (segle ix) d’enclavaments
del canvi tipològic funerari, també s’hi detecten altres
estratègics com Alzira ‘Jazīrat Xuqar’ en un meandre del
indicis de la nova situació, en trobar-se entre les pedres
Xúquer que controlava el pas sobre el riu i el castell de
que formaven les noves tombes elements del mobilia-
Cullera, que vigila la desembocadura del mateix riu, zona
ri litúrgic, com fragments de cancells i d’altars, la qual
d’arribada de la preada fusta dels boscos de l’interior. La
cosa devia significar els primers passos de la desafecció
islamització del territori i la ciutat de València, doncs, no
al culte cristià.
es degué iniciar el 711, sinó quaranta anys més tard, per
Fins al segle x no s’aprecia nova activitat constructiva. A l’antic barri episcopal, va sorgir un barri artesanal
implantar-se definitivament en el segle x, quan aquesta
zona es va incorporar al califat de Còrdova.
sobre la memòria martirial i l’antiga cúria que van ser derrocades, mentre que de la fase constructiva visigoda en-
Després de Teodomir.
cara es van utilitzar, fins al segle xi, les estructures d’abas-
El final de la primera època cristiana (segle viii)
timent hidràulic: el pou i la sénia. El baptisteri va ser molt
A la zona valenciana, el sobtat col·lapse del regne
restaurat al seu interior i en els segles xi i xiii va ser integrat
visigot, provocat el 711 per la invasió àrab, no va suposar
en les fortificacions de l’alcàsser, mentre que el mausoleu
una ràpida ruptura de la societat ja que la islamització
cruciforme es va transformar en uns banys i la catedral,
va ser un procés lent, que en llocs com Còrdova només
en mesquita. També en el segle X, en la part nord, al costat
culminarà en el segle x. En la major part del País Valencià,
del riu, i en uns quants llocs, s’han assenyalat instal·laci-
a més, a través del pacte de Teodomir, el forma de vida
ons per al tractament de pells, indici clar d’una certa or-
anterior va romandre bastant inalterada fins mitjan del
ganització de la vida artesanal i comercial lligada al retorn
segle viii, quan, en el sud, el que devia ser la cora de
de forma de vida urbana, perduda durant part del segle
Tudmir, la instal·lació organitzada de contingents àrabs
viii i el ix. En el centre, on va estar el fòrum i el grup episco-
enquadrats militarment, va acabar amb aquesta perdu-
pal, la topografia islàmica es va imposar amb rotunditat
ració visigoda cristiana.
en el segle xi, que va cancel·lar el que poguera subsistir de
El context històric general potser indica que la isla-
la ciutat cristiana, que va tornar a ressorgir en el segle xiii,
mització es va accelerar entre el 743 i 744, amb l’arribada
amb l’inici d’una nova cristianització dels topònims, que
i l’assentament en la zona alacantina i murciana d’una
són els que persisteixen en l’actualitat.
fracció egípcia de l’exèrcit sirià de Balg, un dels compo-
El dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 209
[page-n-212]
nents del qual, Jattab, encara en vida de Teodomir, es va
casar amb la seua filla, que va aportar dues alqueries com
a dot i va encetar la integració de les antigues elits amb
els nouvinguts d’estirp àrab. Un dels seus descendents, en
el segle x, encara era cadi de Sharq al-Andalus, el territori entre Oriola i Tortosa. Al contrari, la zona al voltant de
València va veure la instal·lació, més o menys espontània
però majoritària, de nuclis berbers que ben prompte, ja
en la segona meitat del segle viii, van posar de manifest
la seua escassa afecció al poder central cordovés, donant
suport a usurpadors, com Abdallah, dit «Balansí», que va
arribar a veure reconegut el seu control polític del territori valencià per l’emir omeia de Còrdova, el seu nebot.
L’autonomia de facto d’aquesta àrea serà el seu estat normal fins a la implantació del Califat.
En aquest context d’inestabilitat, les fonts històriques assenyalen que, entre el 778 i 779, Valentia va ser
destruïda en el transcurs d’una revolta, moment que
devia posar el final de la ciutat tardoantiga i l’inici de la
islàmica. No obstant això, l’arqueologia de València ha
sigut molt parca per a aquests moments de transició,
tant per al segle viii com per al ix. On l’arqueologia s’ha
mostrat eloqüent per a aquest moment és al Tolmo
de Minateda (Hellín, Albacete), una de les ciutats del
Pacte, que s’ha convertit, al costat de Mèrida, en el millor referent arqueològic d’aquest període. No podem
deixar de mencionar l’ocupació de la seua basílica en el
segle viii per una modesta zona artesanal, clara evidència de la desafecció al culte cristià i de la continuïtat
dels antics edificis.
210 /
De l’interior de les províncies de Castelló i València,
i del nord de la d’Alacant es coneixen un seguit de jaciments en altura que devien estar habitats entre els segles viii i x, la cultura material dels quals és extremament
pobra, limitada i senzilla, dominada per les denominades «olles valencianes». Devia ser el cas de Muntanya
Mollet (Vilafamés), Muntanya Marinet (Xodos), Castellar
de Meca (Aiora), el Molón (Camporrobles) i el Pic Negre
(Cocentaina). Caldria veure en aquests llocs els assentaments inicials d’aqueixos grups berbers. Més al sud, la datació entre els segles viii i x del cementeri islàmic instal·lat
sobre l’antiga Lucentum devia ser un clar indici de la primerenca islamització d’aquesta zona.
El semblant destí fatal de quasi totes les ciutats integrades en el Pacte, almenys de les que es coneixen arqueològicament (Elo, Ilici, Valentia, Lucentum), unides
per un clar procés desintegrador i desurbanitzador, que
va acabar amb la seua desaparició per abandó, trasllat o
destrucció, devia assenyalar que, a partir de fins la fi segle
viii, el principal i quasi únic desenrotllament urbà potser
es donava només en els nous nuclis musulmans, origen
de les actuals Hellín, Elx o Múrcia, on es devien instal·lar
els forans i els pobladors locals que es convertien a l’islam. Només València va perdurar, sense descartar un cert
període d’abandó, encara que cada vegada pareix més
evident la seua escassa o nul·la importància fins al segle
x, etapa en què va arribar a perdre el seu nom, substituït
pel de Madinat al-Turab ‘la ciutat de terra’, de controvertida traducció i de no menys debatuda interpretació, encara
que sempre relacionada amb la seua pèrdua de categoria.
[page-n-213]
Reconstrucció infogràfica del palau de Pla de Nadal.
Arquitectura virtual. Ajuntament de Riba-roja de Túria
El dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 211
[page-n-214]
212 /
[page-n-215]
Pla de Nadal (Riba-Roja de Túria),
el palau de TeBdEmir
Albert Vicent Ribera i Lacomba, ICAC
Miquel Rosselló Mesquida
Pla de Nadal dona nom a un edifici de la zona dels
Carasols, al terme de Riba-roja de Túria, situat a vint quilòmetres al nord-oest de València. El seu entorn és pla i
gens accidentat. Fou identificat el 1971 pel Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València (SIP)
en aparéixer algunes peces de decoració arquitectònica,
mentre removien la terra per plantar tarongers, acció
aquesta que va destruir més de la meitat de l’edifici. La
part conservada en corresponia al costat sud, que era la
façana principal. Abans de les excavacions semblava un
petit monticle.
Les excavacions arqueològiques es varen fer entre
1981 i 1989, dirigides per Empar Juan, amb la col·laboració de l’arquitecte Ignacio Pastor. L’excavació va consistir en la neteja, documentació i selecció d’una quantitat
enorme d’enderrocs i de peces arquitectòniques. Les res◁ Capitell amb decoració de veneres recuperat a
Pla de Nadal. Ajuntament de Riba-roja de Túria.
Foto: Rafael de Luis
tes corresponien a un mateix període i a un sol edifici que
havia patit un gran incendi, com mostraven les bigues i
altres fustes carbonitzades i els senyals que el foc va deixar a les parets.
L’edifici va ser saquejat abans de l’incendi i la destrucció, perquè les troballes mobles eren molt escasses,
només alguns objectes de metall, que devien estar fixats a
les parets, i poques ceràmiques, que han permés establir
la destrucció a partir de les darreries del segle vii o, més
probablement, ja en el segle viii avançat. Hi ha una petita
ampolla, que s’assembla a la típica visigoda, una olla sense anses i decoració incisa, evolució local de recipients
de València i el seu territori entre mitjan del segle vi i la
meitat del segle vii. Una altra olla amb anses és similar a
les del Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete) del segle vii
avançat. També hi ha un fragment d’àmfora globular, típica de València des de final del segle vi.
Però els elements més destacats d’aquest lloc impressionant són els de l’estructura constructiva, tant els
/ 213
[page-n-216]
Vista aèria de Pla de Nadal abans de la seua consolidació i restauració. Museu de Prehistòria de València.
conservats in situ, com la gran quantitat de peces arquitectòniques.
L’ edifici i el seu entorn
El complex arquitectònic constava d’una planta baixa, més austera i funcional, i un pis superior, totalment
derrocat, que degué ser la planta noble, residencial i representativa.
Es conserva tota l’aula central de la façana sud, de 17 m
de longitud i 5,30 m d’amplària, amb quatre accessos centrats, un a cada costat: dos de principals (nord/sud), un
obert al pòrtic exterior i l’altre al desaparegut pati interior.
Els dos de secundaris (est/oest) donaven als vestíbuls laterals, a manera d’atris accessibles a través de tres arcs de
ferradura que també donaven als porxos laterals. El pis de
la planta baixa era la mateixa terra natural solidificada i
214 /
dura, i devia servir com àrea utilitària i de servei: zona de
pas, estable i/o magatzem.
La primera planta devia ser la zona noble, la pars dominicata. D’aquesta cambra superior devia vindre la majoria, si no totes, les escultures recuperades. Les cobertes
eren de teula plana i corba, de tradició romana, el que
indicava teulades a aigües diferents, amb un elaborat sistema d’evacuació amb gàrgoles. L’edifici té una estructura
compacta que, amb les torres angulars, li dona un aire de
palau-fortalesa, que és el que devia ser.
Al nord-est de la zona excavada, però molt a prop, es
troben les restes d’una estructura allargada i físicament
separada i de difícil interpretació, en gran part destruïda
per tasques agrícoles.
A l’estructura original s’afegiren alguns elements. Als
voltants dels dos accessos laterals i menors, l’est i l’oest,
[page-n-217]
es reforçaren considerablement els murs, ja ben amples
de gruix i en algunes parts han arribat a una alçada de
d’origen, cosa que deu indicar l’aparició d’algun problema
2,35 m, el que ha permés identificar diverses finestres.
estructural important. A la part sud de la torre occidental
Els murs no tenien cap fonament, ja que recolzen direc-
es va adossar un mur lleuger que potser continuava cap el
tament en el sòlid sòl natural. Tot i això, els potents pa-
sud-est, i que devia ser una mena de tanca.
raments són suficients per a crear una més que potent i
Al sud de Pla de Nadal es coneixia un altre jaciment
resistent estructura constructiva.
coetani, anomenat Pla de Nadal II. Malgrat això, el 1989,
Entre els materials de construcció hi ha una bona
la construcció d’una carretera el va destruir per falta de
quantitat de grans pedres romanes reutilitzades, encara
controls. Abans sols s’havia fet un sondeig que localit-
que la majoria dels murs són de maçoneria menuda i irre-
zà l’angle d’un edifici arrasat. També es van recuperar
gular de pedra calcària local blana, com també les dove-
alguns elements de decoració arquitectònica, princi-
lles, les peces decorades i altres elements petris tallats. Al
palment frisos, amb temes semblants a Pla de Nadal.
contrari, les peces robades d’edificis romans són de bona
També s’ha recuperat una llosa amb un forat quadrat al
mida i del tipus dit «de pedra blava», una calcària molt
centre i decorat pels quatre costats, que segurament era
dura procedent de la serra Calderona, entre els límits de
una taula o un altar, el que potser indica la funció religi-
les províncies de Castelló i València, que es va emprar in-
osa de l’edifici.
tensament en l’arquitectura pública de les ciutats roma-
Els tres edificis, i un altre més de probable al sud, devien formar part d’un mateix conjunt edilici. Pla de Nadal,
doncs, no devia ser un palau aïllat sinó el centre d’un
complex més ample.
nes d’Edeta, Saguntum i Valentia, al bell mig de les quals
es troba Pla de Nadal.
Les pedres reaprofitades al palau visigot segurament
venien d’Edeta, perquè és la ciutat més propera i estava
L’esquema arquitectònic presenta elements de con-
abandonada, o havia deixat de ser un nucli urbà des de
tinuïtat amb la tradició de la vil·la clàssica, porxos i peristil
les darreries del segle iii dC, tot i que es coneixen activitats
central; però també n’afegeix de nous, com el desenvolu-
productives i alguns edificis romans que, com les grans
pament de la planta residencial i les estances de repre-
termes, es van cristianitzar i perduraren, almenys, fins al
sentació en el pis superior, característic d’algunes villae
segle vii. Una bona part en són grans carreus que encara
africanes del final del període romà i que ja trobem a pa-
es troben inserits a les parets de l’edifici, formant normal-
laus paleobizantins dels segles v i vi.
ment les cantoneres de les grans torres. Altres se n’han
recuperats solts entre els enderrocs provinents de la part
La tècnica de construcció
Malgrat que l’edifici havia estat cremat, es conserva
en molt bon estat. Les parets són de gairebé d’un metre
superior de la planta baixa i de la planta superior. Aquests
són de formes i formats més diversos i inclouen capitells,
fusts de columna, pilastres i peces decorades.
Pla de Nadal (Riba-Roja de Túria), el palau de Tebdemir. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 215
[page-n-218]
Les excavacions demostraren que la major part dels
de frisos decorats, amb tres motius diferents en la seua
murs devien estar lluïts, tot i que ara l’efecte de la intem-
decoració almenys, que devien ser tant d’arcs com de
pèrie ha deixat les parets amb la pedra al aire. També es
trams horitzontals. Es coneixen també columnes, claus,
va fer palés que hi havia una bona proporció de decoració
gàrgoles, creus patents i diverses peces decoratives de
d’algeps, que va desaparéixer poc després de quedar ex-
l’exterior.
posada a l’exterior. És un fenomen comú en el món tardoantic peninsular i no obeeix a importacions orientals,
La decoració escultòrica i el programa iconogràfic
com es pensava. El problema per al seu estudi ha estat
La decoració escultòrica i el programa iconogràfic
l’escassa presència i la difícil conservació d’aquest tipus
forma el conjunt més nombrós de la Hispania visigoda i
d’ornamentació, com al mausoleu-església de Santa
un dels més significatius del món tardoantic occidental.
María de Melque (Toledo), que conserva part de la deco-
És molt interessant també per les circumstàncies del seu
ració d’estuc que cobria les voltes en l’arrancada de les
descobriment, ja que, al contrari d’allò que normalment
petxines. Els estucs s’han conservat molt deteriorats, amb
passa, aquests elements decoratius de la planta superi-
una iconografia similar a la de l’escultura. L’edifici també
or s’han trobat in situ, als nivells de destrucció de l’edi-
devia estar decorat amb pintures, com indiquen les restes
fici. Es caracteritzen per una gran diversitat funcional i
de policromia conservades als estucs. Coneixem pintures
tipològica i una iconografia molt específica. També són
en aquest període al grup episcopal d’Ègara (Terrassa).
interessants per la tècnica de treball escultòric, obra de
Es detectà l’abundant presència de fusta carbonitza-
tallers àulics.
da, que caigué del forjat del primer pis. El paviment de la
El conjunt es pot dividir en dos grups. D’una banda,
planta superior devia ser una mena d’opus signinum en
les pedres romanes reutilitzades, que són les de menor
combinació amb rajoles de ceràmica de 22 x 22 x 5 cm
nombre, però de bona qualitat i de grans dimensions i
sobre un pobre morter de calç i codolets de riu, com
que principalment devien complir una funció arquitec-
una mena de rudus. Les rajoles planes (tegulae) i corbes
tònica i estructural. D’altra, les més menudes i nom-
(imbrices) indiquen que les teulades devien ser a dues
broses treballades in situ per diverses mans o tallers,
aigües. El que més destaca del sistema constructiu és la
que eren els elements ornamentals i decoratius de la
gran quantitat d’elements solts de decoració arquitectò-
sala principal de la planta superior, encara que alguna
nica, més de vuit-cents, que caigueren de la planta superi-
puga pertànyer a la façana, com és el cas de les fines-
or i de les façanes. La seua varietat també és notable, amb
tres. També hi ha molts elements de càrrega: columnes,
grans capitells, alguns fets ex professo i altres reutilitzats
bases, capitells, claus, etc. tot i que la funció decorati-
d’època romana. Altres més petits, i més abundants, de-
va era segurament la predominant. Hi ha una repetició
vien vindre de finestres i petits arcs. Hi havia un muntó
constant dels temes de veneres i el trifoli en les parts
216 /
[page-n-219]
que formen l’interior dels arcs. Cal destacar algunes pe-
i rotlles de veneres, formen un programa iconogràfic molt
ces úniques, com els calats, les rossetes i els merlets que
elaborat i complex, susceptible de diverses interpretaci-
devien coronar l’edifici, tal com era habitual en l’arqui-
ons simbòliques, no només de caràcter religiós, tot i que
tectura d’inspiració clàssica i oriental.
això és molt present.
El grup escultòric permet reconstruir el procés de
La venera, encara que normalment devia ser un
treball dels tallers. En el lloc no va treballar un únic ta-
símbol de la regeneració del baptisme cristià, també pot
ller, sinó diversos al mateix temps, ja que les qualitats
actuar, segons la seua posició a l’edifici, en els espais
entre els elements decoratius són molt diferents i cal
simbòlicament més importants (absis, exedra) de l’ar-
descartar-hi l’existència de fases de construcció diferents.
quitectura de la representació i el poder. La major part
Circumstància que devia ser per la necessitat urgent de
de la decoració consisteix principalment en frisos de
concloure el treball amb una mica de pressa.
veneres i trifolis, que són una constant en la decoració
La major part de l’obra escultòrica era pedra local,
dels edificis de la Toledo visigoda, com les veneres reuti-
normalment calcària de diferents tipologies i calcareni-
litzades per Abd-al-Rahman III a la porta d’Alcántara, de
tes, que s’extraurien de les pedreres properes. És un ma-
probable procedència de l’antic pretori visigot situat a la
terial fàcil de tallar i treballar, de bàsica funció ornamen-
part alta de la ciutat.
tal. Sobre la pedra es traçava la forma de la decoració amb
Els artesans que construïren i decoraren Pla de
una espècie de tint roig amb pinzellades que són encara
Nadal es van inspirar en models artístics que es basaven
perceptibles en algunes peces. Posteriorment, aquest traç
en l’art bizantí, però tant l’estuc i la decoració escultòrica
inicial és revisat amb un punxó o brúixola (compàs?) i es ta-
presenta una riquesa i un estil barroc que li dona una per-
llava directament amb el cisell. Aquest procediment expli-
sonalitat pròpia. L’obra escultòrica es vincularia a tallers
ca la diferència en la qualitat de les talles, tenint en compte
de la desapareguda cort de Toledo. Tal vegada seguint un
l’existència de diversos tallers amb qualitats molt diferents
fenomen semblant a què hi hauria uns segles més tard,
al final del treball. Sembla clar, però, que hi va haver una
després de la caiguda del califat de Còrdova, on els dife-
certa especialització del treball i les millors peces correspo-
rents tallers àulics del califa tal vegada continuaven el seu
nen a les pedres més dures. És freqüent la reutilització de
treball en altres llocs.
parts que es destinaven a una funció i que acabaren fent
una altra diferent a què originalment estaven pensades.
Una vegada col·locades les peces d’escultura, els estucadors i els pintors completaven la decoració de les sales.
Interpretació del conjunt
Durant les primeres campanyes, quan la planta de
l’edifici no era coneguda, van sorgir propostes d’inter-
Els elements decoratius dels frisos, principalment
pretació d’aquesta singular construcció (església, mo-
flors de lis enllaçades, vinyes amb raïm, fulles i palmeres,
nestir, etc.), fins que es va identificar correctament amb
Pla de Nadal (Riba-Roja de Túria), el palau de Tebdemir. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 217
[page-n-220]
una gran vil·la àulica, un palau, del final del període visigot. És un excepcional conjunt palatí en el territori de
Valentia i ha de ser entés en íntima relació amb la ciutat.
Respon al model d’origen baiximperial de les villae de
galeria i torres als cantons, un pis superior i un peristil
central.
Alguns han suggerit que es va construir en el període dels emirs àrabs i que era el reflex d’un auge de la
construcció general dels inicis de la dominació musulmana, sota les directes influències dels omeies. Tanmateix,
l’edifici segueix cànons clars dins de l’art i arquitectura
visigoda de tradició romanobizantina. Per l’epigrafia i els
detalls decoratius és clar que els seus usuaris eren cristians i utilitzaven el llatí, i no es pot relacionar amb l’islam
o amb el món àrab.
La proximitat del recinte fortificat de València la
Pla de Nadal. Pinacle de forma triangular amb decoració als
dos costats, s’ha proposat que devia coronar les torres de
l’edifici. MUPLA-Ajuntament de Riba-roja de Túria.
Vella, també a Riba-Roja de Túria, deu indicar alguna relació, però els estudis d’ambdós llocs suggereixen que no
coincidiren en el temps. La nombrosa ceràmica trobada
recentment a València la Vella indica que el jaciment va
existir entre la segona meitat del segle vi i la fi del segle vii,
el que deixaria un lapse entre l’abandó d’un lloc i l’inici de
l’altre, sense descartar que l’un substituís l’altre.
Per la conjunció d’arguments arqueològics i, sobretot, epigràfics, cas d’un monograma en forma de creu en
un clipeus (Tebdemir) i un grafit gravat al darrere d’una
venera, amb el mateix nom (Teudinir), la seua construcció
s’hauria de vincular a la figura del dux Teodomir, del període visigot final, lligat als reis Ègica i Vítiza, que governà
el sud-est peninsular, on va lluitar i pactar amb els àrabs,
que el deixaren al seu càrrec.
218 /
[page-n-221]
A Pla de Nadal es degué donar l’extraordinària i afor-
com és el cas d’alguns palaus de l’arquitectura civil de la
tunada circumstància no només de conéixer el nom de
dinastia de Justinià, en particular el complex de Qars ibn
l’usuari de l’edifici, sinó de disposar de clars arguments
Wardan (Síria), la residència d’un dux bizantí (alt coman-
per identificar-lo amb un important personatge històric
dament militar que regeix una província), on, a l’entorn
d’aquest territori en l’ocàs del regne visigot de Toledo i el
d’un palau similar, hi havia altres dos edificis exempts,
començament de l’arribada dels àrabs. Potser coincidiren
que han estat interpretats com una església i una caserna.
en el temps la construcció d’aquest palau-fortalesa i la pre-
Aquest esquema devia ser seguit en altres conjunts
sència de Teodomir com a rector del territori que anava
palatins del món Omeia i es reproduïa en els ambients
de València a Almeria, primer com a governador depenent
àulics de la cort asturiana, als afores d’Oviedo, a la zona
del rei de Toledo i després, amb la mateixa funció, com a
del Naranco, amb el palatium de Santa Maria i l’església
vassall, regulus, reietó, del califa Omeia de Damasc, per
de San Miguel de Lillo. El mateix esquema ja devia estar
al qual recaptava els impostos del seu territori. El palau
present en la pròpia cort visigoda, cas de Gérticos, pro-
probablement era el centre de poder d’un ample territori.
bablement ubicada en l’actual província de Valladolid,
És en aquest context polític on hauria d’encaixar la
la finca d’esbarjo del rei Recesvint, i on serà nomenat el
construcció del complex palatí de Pla de Nadal, seguint
patrons artístics establits ja en anteriors edificis àulics
dels reis i la noblesa visigòtica d’inspiració bizantina.
nou monarca Vamba.
Els darrers exemples d’aquesta arquitectura residencial palatina encara es deuen trobar en molts palaus
La tipologia i la riquesa decorativa dels elements
de Constantinoble dels segles x al xii, que mantenen
escultòrics i arquitectònics de l’edifici apuntaven a un
l’articulació d’un tram central rectangular amb dos ni-
conjunt de caràcter oficial de tipus cortesà i residenci-
vells, porxos laterals i torres, i aula de representació amb
al, relacionat amb un personatge important de l’elit civil
nombroses finestres decorades amb gelosies mitjançant
més que eclesiàstica, probablement el famós Teodomir
calats, com a Pla de Nadal. Aquesta supervivència de l’ar-
d’Oriola, possibilitat més que obvia sustentada per les
quitectura residencial a l’edat mitjana també es dona a
troballes epigràfiques del grafit «Tevdinir» i el medalló
Hispània, com es veu a Toledo.
amb el nom «Tebdemir», semblant a d’altres de l’església
El complex va ser destruït algunes dècades després
de Quintanilla de las Viñas, i que també es troben a les
de la seua construcció, ja en el segle viii. Probablement,
llindes de les portes del palau de Qars ibn Wardan, que el
en el moment de l’atac a València per l’exèrcit de l’emir
daten entre els anys 565-572.
Abd-ar-Rahman I, que l’any 778-779 va sufocar una re-
Al costat del més desconegut edifici de Pla de Nadal II
volta en aquesta zona. Com a residència del governant
i de les restes d’altres dos a prop del palau, cal pensar en
del territori, era un objectiu militar i econòmic evident en
un ampli conjunt residencial, com en altres llocs similars,
aquest conflicte.
Pla de Nadal (Riba-Roja de Túria), el palau de Tebdemir. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 219
[page-n-222]
220 /
[page-n-223]
Diverses esferes, diverses dinàmiques.
La transformació de València
i la seua regió durant el segle viii
Julián M. Ortega, Universidad de Zaragoza
Fa ara cinquanta anys, el 1969, va aparéixer en les pàgines
de la revista Mélanges de la Casa de Velázquez, l’òrgan de
difusió de la institució cultural francesa del mateix nom,
un article firmat per un jove investigador, Pierre Guichard,
amb el títol «Le peuplement de la région de Valence aux
deux premiers siècles de la domination musulmane». En
aquest, l’autor es preguntava per les raons que justificaven l’absència quasi total de testimonis escrits sobre
la primerenca implantació dels musulmans en aquesta
regió «llunyana, mal coneguda i molt sovint hostil». Les
respostes de Pierre Guichard en aquest seminal treball,
que es fonamentaven en l’ús combinat dels textos i la
toponímia, assenyalaven més els prejudicis etnocèntrics
dels cronistes àrabs contra els berbers que la seua escassa densitat demogràfica, que pareixia particularment
◁ Gravat del rei Roderic. Retratos de los reyes de España desde
Atanarico hasta nuestro católico monarca don Cárlos III..., p. 218.
García de la Huerta, Vicente (1734-1787) Rodríguez, Manuel Mariano
(1729-1802) - grab. Ibarr. © Biblioteca Nacional de España.
elevada en aquesta part d’al-Àndalus. El suport de l’arqueologia a aquesta tesi va vindre després, gràcies a la
intensa col·laboració de Guichard amb André Bazzana.
La seua caracterització del paisatge tribal, generat per la
instal·lació dels berbers al medi rural, prompte va assenyalar el paper determinant que van adquirir, segons pareix des de dates primerenques, els xicotets assentaments
de llauradors denotats per la toponímia en «Beni-» i les
fortificacions, anomenades ḥuṣūn en els textos àrabs, que
van servir de refugis col·lectius a una població llauradora
sempre zelosa de la seua autonomia política.
El principal tret conceptual d’aquesta narrativa ha
sigut des dels seus primers esbossos una clara propensió a centrar la seua atenció en la caracterització de les
estructures sobre els processos de canvi social. La meua
aproximació a aquesta qüestió en les següents pàgines
intentarà seguir una línia distinta, procurant realitzar un
breu repàs als principals contextos materials del segle viii,
per tractar d’observar quin tipus de transformacions va
/ 221
[page-n-224]
detonar la conquista islàmica de Spania
el 711 i distingir les dinàmiques que van
portar a la desaparició en aquesta regió del
llegat visigot.
Començaré per les ciutats, l’objectiu
militar prioritari dels combatents musulmans. Cap testimoni de violència atribuïble
a l’avanç musulmà ha sigut detectat fins
a hores d’ara a les velles ciutats que van
aconseguir retindre el seu paper de capçalera regional. Però que ha deixat rastre, és
un dels acords de pau negociats entre la
màxima autoritat de l’aparell administratiu i militar d’ocupació i un alt representant
de l’Estat got a la zona, el subscrit l’abril
de 713 per l’emir ˁAbd al-ˁAziz i el dux?, comes? Teodomir, l’aplicació del qual s’estenia
als territoria d’Oriola, Mula, Lorca, B.l.nt.la
(València?), Alacant, Ello (Minateda) i Elx (o
Begastri). Tot indica que durant unes dècades el pacte va ser respectat, probablement
a causa del manteniment, durant aquesta
primera etapa de l’autoritat episcopal, com
a corretja de transmissió entre la població
local i el poder musulmà. No obstant això,
cap a mitjan de segle, el pacte va haver de
quedar en paper mullat. Això explica que, al
Mapa dels llocs citats en el text. S’hi afegeix
la distribució dels topònims en Beni- a partir
d’un abocament sistemàtic d’aquestes en
els maps de l’IGN a escala 1:25.000.
222 /
[page-n-225]
Tolmo de Minateda (Hellín), el conjunt format per la basíli-
Els testimonis directes de l’establiment dels con-
ca i el palatium episcopal assistiren des d’aqueixes dates a
quistadors a les ciutats i presa de control dels seus
successives campanyes d’espoli, que van desembocar en
principals ressorts de poder són, doncs, molt tènues. El
la instal·lació d’una barriada residencial plenament consti-
principal potser siga el que proporciona la moneda. Les
tuïda cap a finals de la vuitena centúria.
últimes emissions monetàries dels monarques gots a la
Per la seua part, l’urbanisme de l’antiga Lucentum
regió corresponen als batiments a les seques de Sagunt
havia experimentat, durant la segona meitat del segle vii,
i València en els temps d’Ègica-Vítiza (698-702). La seua
una retracció tan severa que a penes constituïa un cas-
circulació pareix haver sigut en tot cas limitada, com en
trum alçat sobre la cima del Benacantil, entorn del qual
suggereix l’absència entre les troballes registrades al lle-
s’escampaven algunes xicotetes implantacions rurals amb
vant i el sud-est peninsulars, on només figuren el trient
cementeris annexos. El pas a domini musulmà pareix ha-
d’Ègica-Vítiza encunyat, trobat a la l’Alcúdia d’Elx i la sèrie
ver alterat poc les rutines d’aquests establiments, que,
documentada al Tolmo de Minateda, composta per un tri-
per descomptat, no van experimentar a curt termini res
ent d’Ègica-Vítiza i altres quatre més encunyats durant el
paregut a un floriment, més aïna el contrari. Els únics tes-
regnat en solitari de Vítiza (702-710). En tot cas, la moneda
timonis clars d’activitat durant els primers compassos del
andalusina de primera època tampoc no resulta massa
segle viii es concentren entorn de l’Albufereta, al xicotet es-
abundant. Les troballes de dinars es redueixen a l’exem-
tabliment del Tossal de les Basses i la gran necròpolis del
plar amb llegenda llatina encunyat al nord d’Àfrica, entre
Tossal de Manises, a la qual, després, em tornaré a referir.
els anys 704-714, que va aparéixer a Sagunt. Els dírhams,
Més al nord, Valentia evidencia millors condicions
per la seua part, estan representats per dues ocultacions,
per a conservar quelcom del seu anterior vigor urbà en-
una descoberta a Yecla i una altra, a Alacant, el 1913, l’úl-
torn del seu monumental episcopium, que es va mantin-
tima moneda de la qual va ser encunyada el 742. Els felu-
dre sense grans canvis, encara que de manera poc inten-
sos presenten una localització semblant, molt concentra-
sa, fins mitjan del segle viii, moment en què poden ser
da a l’actual espai alacantí. Aquesta desigual distribució
datades unes poques sepultures localitzades entorn de la
ha sigut relacionada pel control fiscal exercit a Tudmīr del
memòria martirial i el mausoleu cruciforme. La instal·la-
ŷund egipci establit en aquesta zona.
ció de la nova autoritat islàmica tampoc no va tindre ací
El problema del control territorial dels conquista-
un impacte immediat sobre l’urbanisme. Els contextos
dors, més enllà dels malparats recintes urbans, és una
andalusins més primerencs detectats fins ara correspo-
qüestió subjecta a debat. Al medi rural, el rastre deixat per
nen amb poques excepcions a rebliments d’acumulació
les campanyes militars resulta tan imperceptible com a
de sitges o fosses del segle ix i algunes instal·lacions ar-
les ciutats. L’única excepció, dubtosa, correspon al gran
tesanals dedicades a l’assaonat de pells.
recinte fortificat del Punt del Cid (Almenara), que en algu-
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 223
[page-n-226]
na ocasió ha sigut identificat com un campament d’època
prolonga des de mitjans del segle viii fins ben entrada la
de la Conquista. La posterior ocupació i administració pri-
següent centúria. És també segur que alguns dels antics
merenca també planteja nombroses incògnites. Alguns
castra van tornar a ser ocupats, segurament en el context
autors han sostingut l’existència de torres de comunica-
de la fitna del segle ix, com suggereixen els exemples, ja
ció òptica que devien haver servit com a punts d’ajuda de
citats, del Zambo, el Castellar de la Morera i el Castellar
l’aparell de control territorial per als conquistadors, però
d’Alcoi. Una dinàmica semblant es pot entreveure, més
els suports materials d’aquesta idea són bastant febles.
al nord, en llocs com El Castillón (Manzanera), Muntanya
Divers és el problema que afecta els establiments si-
Mollet (Vilafamés) i Muntanya Marinet (Xodos). Més enllà
tuats en llocs destacats que van començar a sorgir a partir
de la indefinició cronològica que encara complica els in-
de finals del segle iv. Es tracta de xicotets poblats alçats
tents per fitar els trams d’ocupació en aquests assenta-
sobre cotes considerables que completen la capacitat de-
ments, el problema principal que continuen plantejant
fensiva de la seua posició amb tancaments emmurallats,
aquest grup d’assentaments és el de la identitat dels ocu-
a vegades extensos però molt simples en el seu disseny
pants, encara que hi ha indicis que potser assenyalen la
i execució: fàbriques de pedra seca, cortines adaptades
presència d’elits en alguns d’ells, com el Monastil.
al terreny, absència de bastions de reforç, accessos di-
La desorganització de les xarxes de poder aristocrà-
rectes mancats d’obres de flanqueig, etc. El que resulta
tiques resulta, en tot cas, evident. L’abandó del palau de
més complicat d’establir és durant quant de temps es van
Pla de Nadal (Riba-roja de Túria) en constitueix la millor
mantindre en actiu aquests incòmodes centres fortificats
prova. El conjunt va ser destruït per un potent incendi
i, de manera més concreta, quina va ser la seua destinació
que va tindre lloc algunes dècades després de la seua
durant el segle viii. En alguns casos van experimentar un
construcció (si és que aquesta va arribar a ser acabada).
abandó primerenc, abans de concloure el segle vi, com
Notable interés té, en aquest sentit, la troballa recent a
pareix succeir a Sant Josep (la Vall d’Uixó), Arco Fuentes
la partida dels Casals del Mas de Sabater (Morella), d’un
(Soneja), el Castellar (Alcoi), el Castellar de la Morera (Elx)
singular edifici de planta tripartida, façanes laterals forti-
i el Zambo (Novelda / Monòver). En uns pocs casos, no
ficades i sòcols de maçoneria reforçada amb carreu a les
obstant això, se n’ha constatat la durada fins a la següent
obertures, encara que sense elements arquitectònics or-
centúria, com ocorre amb el Monastil (Elda), l’última fase
namentals. Segons José M. de Antonio i Ramiro Pérez, que
d’ocupació del qual data de finals del segle vii i principis
han donat a conéixer el jaciment, la construcció, de sobri
del segle viii. És segur, de totes les maneres, que les instal·
to àulic, va ser erigida en les últimes dècades del segle
lacions en altura van continuar produint-se després de la
vi i es va mantindre sense canvis durant tota la centúria
conquista islàmica. El millor exemple d’això possiblement
següent fins que, a principis del segle viii, va experimen-
l’oferisca El Molón (Camporrobles), l’existència del qual es
tar una important reforma, datada per un trient de Vítiza,
224 /
[page-n-227]
que va tapiar diverses obertures i va elevar-ne els sòls. Poc
després, l’edifici va ser abandonat, la qual cosa va ocasionar la seua ruïna progressiva, amb el consegüent enfonsament de les parets sobre les sitges i els sòls.
L’alteració de les trames del poblament rural presenta altres derivades, que ací només cal resumir. Una
d’aquestes afecta la pervivència de les antigues villae i
les seues possessions. La major part van haver de desaparéixer per complet a causa de la tremenda garbellada
a què va ser sotmesa durant tot el segle v la xarxa que formaven aquestes implantacions. Les que van aconseguir
sobreviure, van experimentar un procés de reconversió
en granges de caire molt lax, generat per una combinació
d’àrees de residència, de treball ‒sitges, premses‒ i de soterrament. És possible que algun d’aquests establiments
perdurara durant el segle vii, encara que l’enrariment
de la vaixella fina d’importació complica la identificació
d’aquestes fases tardanes d’ocupació. La desaparició de
molts d’aquests establiments es pot rastrejar també a «llogarets» com el de Sitjar Baix (Onda), l’excavació del qual va
oferir la troballa de gran quantitat de ceràmica dels segles
vi i vii, que incloïa algunes produccions ebusitanes, però
no materials de cronologia emiral. Semblant és el cas de
Fontcalent, localitzat a les proximitats d’Alacant, l’última fase d’ocupació de la qual s’estén des de mitjans del
segle vii fins a les primeres dècades del segle viii. De totes
maneres, és segur que es van donar també noves fundacions, encara que desconeixem en quin grau van compensar els nombrosos abandons abans apuntats. És el cas
de l’anomenat Cabezo de los Ojales (San Isidro/la Granja
de Rocamora), empleats des de mitjans del segle viii
Assentaments i habitatges:
1) Tossal del Mollet (Villafamés);
2) El Molón (Camporrobles);
3) El Palau (Burriana);
4) El Casals de Mas de Sabater (Morella);
5) El Molón (Camporrobles);
6) Cabezo Ojales (San Isidro / Granja de Rocamora);
7) Tossal del Mollet (Villafamés).
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 225
[page-n-228]
com a ubicació dels diversos sectors que integraven un
Mollet i Muntanya Marinet, potser en permeta avançar la
assentament de pla disseminat, amb una àrea d’emma-
introducció en aquesta zona a mitjan segle ix.
gatzematge a Cabezo Pardo i una altra de residència al veí
Un segon aspecte d’aquesta mateixa discussió és el
Cabezo de los Ojales. Just ací s’ha tret a la llum part d’un
relatiu a les rutines domèstiques i en particular a les cu-
complex domèstic compost per dos edificis articulats en-
linàries, que des del segle ix evidencien una pronunciada
torn d’una espècie de pati exterior.
regionalització de les distintes ferramentes ceràmiques
Més complicat resulta vincular el sorgiment d’assen-
empleades en els processos de cocció. Així, mentre a les
taments d’aquest tipus a la multiplicació de topònims en
comarques meridionals predomina la marmita de base
«Beni-». Molts d’aquests estan vinculats a assentaments
plana i parets rectes, de clara tradició tardoantiga; al nord,
romans, com succeeix amb Benicató (Nules) i Benaduf
als entorns de les províncies de Castelló, València, Terol i
(Villar del Arzobispo), però les excavacions realitzades en
Tarragona, resulta molt més freqüent «l’olla llevantina»,
aquests jaciments no han aportat materials posteriors
d’origen més discutit. Les marmites formaven part d’un
al segle vi. A l’alqueria de Beniham, que es va implantar
conjunt d’artefactes culinaris i de servei d’aliments que va
sobre les ruïnes de la vil·la romana del Palau (Borriana),
començar a experimentar canvis a partir de la segona mei-
els materials més primerencs que s’han constatat fins a
tat del segle viii i que, a finals d’aquesta mateixa centúria,
hores d’ara pertanyen al segle ix. A la pròxima alqueria
comença a incorporar novetats procedents d’altres regions
de Benirrage, que va estar situada a l’actual partida de
islàmiques, com el tannur, el canó i la gerra carena (tipus
Vinarragell (Borriana), la major part de les ceràmiques
T20). Les olles llevantines han rebut menys atenció, enca-
andalusines recuperades donen datacions encara més
ra que val la pena ressenyar ràpidament algunes novetats,
tardanes, dels segles xii i xiii.
com el lot procedent del Mirador de la Cruz (Rubielos de
Un altre aspecte sobre el qual val la pena detindre’s
Mora). Compost de manera quasi íntegra per olles de gran
un moment és el relatiu a la morfologia dels habitatges
format, grosses parets, perfil globular amb coll acampa-
rurals, un aspecte que necessàriament cal posar en rela-
nat i vores tornades de llavi arredonit, els tractaments de
ció amb l’organització dels grups familiars. El tipus tradi-
superfície que presenten aquestes peces es redueixen a
cional correspon a unitats de planta rectangular amb un
l’intens espatulat a la panxa d’alguns dels exemplars i la
número variable de divisions internes. La seua perduració
presència del característic anellat del coll, que tampoc no
fins mitjan del segle ix pot ser comprovada al Tossal de
constitueix una norma generalitzada. Amb paral·lels evi-
les Basses (Alacant), però també a castra, com El Molón,
dents al Punt del Cid (Almenara), la cronologia d’aquesta
i a assentaments rurals, com El Cabezo de los Ojales. Les
producció, que amb seguretat cal situar en les fases més
primeres mostres clares d’adopció dels típics habitatges
primerenques de desenrotllament de l’olla llevantina, deu
andalusins de pati central, que es rastregen a Tossal del
assenyalar el segle viii, sense rebutjar un origen anterior.
226 /
[page-n-229]
Els paràgrafs previs han servit per a fer algunes con-
ció d’Alacant apunta en el mateix sentit. Al Tossal de les
sideracions sobre les dinàmiques que van experimentar,
Basses s’ha descobert una extensa necròpolis tardoanti-
arran de la conquista islàmica, les estructures de poder
ga, de la qual s’han excavat més de vuit-centes tombes,
(ciutats, monedes) i socioeconòmiques (pautes de pobla-
algunes d’elles de ritual islàmic. Concretament, a la Zona I
ment, espai domèstic). Cal que dediquem el que resta al
de l’Àrea I, s’han exhumat una desena de soterraments,
procés d’islamització i l’adopció de noves identitats reli-
dos dels quals (tombes 6 i 7) han proporcionat datacions
gioses i culturals que es va iniciar en el segle viii. Singular
per 14C centrades en el segle viii. El cementeri del Tossal
importància té en aquest capítol la recent troballa al
de Manises, a l’altre costat de l’Albufereta, manca, per la
Tolmo de Minateda d’una botella que porta sobre la su-
seua part, de precedents cristians. Està compost per un
perfície una inscripció pintada on es poden llegir dos
centenar d’inhumacions disposades en decúbit lateral
noms, Saˁīd i Ŷarīr, al costat de la frase «Ibn Nabdak (?) es
dins de fosses simples dotades a la seua base d’un nínxol
va dirigir a una mesquita», o potser, «Ibn Tīdakaš (?) (es
lateral i una espècie de prefossa superior, tancada de ve-
troba) en una mesquita». El context estratigràfic del que
gades amb lloses inclinades. La datació per radiocarboni
procedix aquesta peça apunta a una cronologia de la
dels soterraments més antics en el segle viii ha portat a
primera meitat del segle viii. La precocitat d’aquesta re-
relacionar l’origen d’aquesta necròpolis amb l’assenta-
ferència a un lloc d’oració encaixa bé, d’altra banda, amb
ment a Laqant d’un contingent de l’exèrcit sirià arribat per
l’aparició d’oratoris islàmics en el medi rural a partir de la
a sufocar la revolta berber del 740.
generació següent, concretament a El Molón, on han sigut
Algunes d’aquestes necròpolis, presumiblement ac-
exhumades dues mesquites adjacents, cadascuna amb la
tives abans del 711, com la de Vistalegre (Crevillent) i la de
seua sala d’oració i el seu propi miḥrāb, però precedides
Polisixto (Concentaina), van ser abandonades abans que
per un pati comú.
la comunitat que les utilitzava donara mostres d’islamit-
Un altre indicador rellevant del procés d’islamitza-
zació, encara que, a falta de datacions radiocarbòniques,
ció, el proporcionen els canvis ocorreguts en els rituals
resulta impossible concretar el moment. Convé recordar
de soterrament. En alguns llocs és possible observar que
en aquest sentit que, durant la segona meitat del segle
la conversió religiosa no va implicar cap tipus de ruptura
viii, a la vall sota el Segura encara fundaven granges grups
topogràfica. Així succeeix en Segóbriga (Saelices), però
llauradors de confessió cristiana. Així ho indica el xicotet
també al Tolmo de Minateda, la necròpolis septentrional
cementeri detectat al Cabezo Pardo, del qual han pogut
del qual ha oferit la troballa de tombes de ritu cristià (tres
excavar-se dues tombes de fosses simples amb parets re-
sepultures individuals i un soterrament infantil doble),
forçades mitjançant pedres de xicotets blocs, que també
conjuntament amb altres de ritu islàmic (dotze inhuma-
van ser empleats a les cobertes. La número 2 albergava
cions amb cadàver en decúbit lateral). La documenta-
les restes d’un individu col·locat en decúbit supí, que ha
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 227
[page-n-230]
228 /
[page-n-231]
pogut ser datat entre els segles viii i ix. En tot cas, els tres
individus soterrats al costat de la doble mesquita descoberta a El Molón (Camporrobles) —un d’ells difunt entorn
del 770, segons indica l’anàlisi de 14C— apunten a l’existència de poblacions rurals prompte islamitzades que, no
obstant això, continuaven aferrades en alguns aspectes
als seus modes tradicionals de vida (assentament en altura, cases-bloc).
Aquest últim exemple em serveix com a peu per a
una última reflexió. El 1969, Pierre Guichard va albirar a la
geografia valenciana un al-Àndalus nou. Avui, cinquanta
anys després, continua la necessitat de renovar al-Àndalus, i la geografia del llevant peninsular continua sent un
laboratori privilegiat per a fer-ho. És possible, per això,
que siga convenient mudar l’agenda i vorellar el debat
sobre si el 711 representa una detenció neta i instantània respecte de l’Estat got o si es tracta més aïna de l’inici
d’un procés lent de canvi. Al meu parer, és potser preferible analitzar les transformacions que van portar a la desaparició del regnum visigothorum segons l’esfera social i
cultural que s’aborde. L’enderrocament de les instàncies
de poder que constituïen la monarquia visigoda va ser tan
ràpid com les operacions militars destinades a trencar la
◁ Exemples primerencs d’olla valenciana (ss. VIII-IX). 1-5) El Mirador
de la Cruz (Rubielos de Mora); 6-7) El Punt del Cid (Almenara); 8-9)
Monte Mollet (Villafamés); 10) El Palau (Burriana); 11) Torre de Mal
Paso (Castellnovo); 12) Mas de Pere (Onda); 13) Almoina (Valencia,
C.U.); 14) C/ Comte de Trènor (Valencia, C.U.); 15) El Sequer de Sant
Bernat (Alcira); 16) El Molón (Camporrobles); 17) Castellar de Meca
(Áyora); 18) El Castellar (Alcoy); 19) El Castellar de la Morera (Elche);
El Tolmo de Minateda (Hellín).
seua resistència. La ruptura va ser, en açò, manifesta. El
vell aparell administratiu dels gots es va mantindre actiu
durant algunes dècades, el mateix que els ducs, comtes i
bisbes més proclius a sotmetre’s a la jurisdicció del califa, però, des de mitjans del segle viii, aqueix entramat va
ser desplaçat pel control més directe que a les ciutats van
poder implantar els emirs de Còrdova. La fallida de l’aristocràcia al medi rural també va començar a resultar evident per aqueixes mateixes dates, com deixen entreveure
els abandons de castra i residències campestres més o
menys àuliques. L’alteració de les xarxes de poblament va
operar segurament a un altre ritme, difícil per ara de concretar a causa de la indefinició en què encara es mouen
els nostres principals indicadors cronològics, especialment a les comarques més septentrionals. D’una banda,
s’hi assisteix a un significatiu nombre d’abandons de poblats i cementeris, però també, d’una altra, al sorgiment
d’uns altres de nous. És segur, en tot cas, que, més enllà
de les estructures de poder i de l’organització social de
l’espai, les transformacions de les rutines domèstiques es
van moure a ritmes més pausats. El tipus d’habitatge i de
parament empleat en el seu interior només va començar
a experimentar modificacions significatives a partir dels
inicis del segle ix, molt després que els exèrcits musulmans desembarcaren a Algesires. El paisatge guichardià
de ḥusūn i alqueries formades per uns pocs habitatges de
pati central, que van adoptar topònims en «Beni-», pareix
sorgir precisament a partir de llavors.
Diverses regions, diverses esferes, diverses dinàmiques. Les nocions de «ruptura» i «transició» difícilment
permeten capturar aqueixa complexitat.
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 229
[page-n-232]
ReferÈnciEs bibliogrÀfiques
LEs migracions germÀniQUEs a Hispania
La diàspora dels visigots
Alba , M. (2005): “Evolución y final de los espacios romanos emeritenses a la
luz de los datos arqueológicos (pautas de transformación de la ciudad
Tardoantigua y Altomedieval)”. En T. Nogales (ed.): Augusta Emerita: territorios, espacios, imágenes y gentes en Lusitania romana”, Monografías
Emeritenses 8, Mérida, p. 207-255.
Barroso , R.; López , J. i Morín, J. (2009): “La presencia ‘bárbara’ en Hispania en las necrópolis del siglo V d. C.”. En J. López , A. M. Martínez, i J.
Morín (eds.): El tiempo de los bárbaros: Pervivencia y transformación en
Gallia e Hispania (siglos V-VI d.C.). Zona Arqueológica, p. 137-149.
Diarte , P. (2009): “La evolución de las ciudades romanas en Hispania entre
los siglos IV y VI d. C.: los espacios públicos como factor de transformación”. Mainake 31, Málaga, p. 71-84.
Díaz , P. C., 2011, El reino suevo (411-585). Ed. Akal, Madrid.
Escribano , M. V. (2000): “Usurpación y defensa de las Hispanias: Dídimo y
Veriniano (408)”. Gerión 18, Madrid, p. 509-534.
Gurt , J. M. (2002): “Transformaciones en el tejido urbano de las ciudades
hispanas durante la Antigüedad Tardía: dinámicas urbanas”. Zephyrus
53-54 (2000-2001), Salamanca, p. 443-471.
Heras , F. J. i Olmedo , A. B. (2014): “Identidad y contexto en la necrópolis
tardorromana de Mérida”. En J. A. Quirós i S. Castellano (dirs.): Identidad
y etnicidad en Hispania. Propuestas teóricas y cultura material en los siglos V-VIII. Documentos de Arqueología Medieval 8, Vitoria, p. 275-290.
Kazanski, M. (2009): “Les traces archéologiques de le migration des vandales
et leurs alliés suèves: état des recerques”. Archéologie des peoples barbares. Roman Academy Institute of Archaeology of Iasi, Bucarest-Braila,
p. 427-454.
Mateos , P. (2000): “Augusta Emerita, de capital de la Diocesis Hispaniarum
a sede temporal visigoda”. En G. Ripoll i J. M. Gurt (eds.): Sedes Regiae
(ann. 400-800). Barcelona, p. 491-520.
Pampliega, J. (1998): Los germanos en España. Pamplona.
ARCE, J. (2005): Barbaros y romanos en Hispania. 400-507 A.D. Marcial Pons
Historia, Madrid.
ARCE, J. (2016): “Funeral y tumba de Alarico”. En A. Chavarría i M. Jurković
eds.: Alla Ricerca di un Passato Complesso. Contributi in onore di Gian Pietro Brogiolo, Motuvun-Zagreb, p. 73-82.
DOHIJO, E. (2017): “La etnicidad de la “gens gothorum spaniae” y su asociada
“cultura material”, un posicionamiento y una propuesta como línea de
investigación”. Oppidum 13, Segovia, p. 199-248.
GARCIA MORENO, L. (1998): Historia de España visigoda. Ed. Catedra, Madrid.
HILLGARTH, J.N. (2010): The Visigoths in History and Legend. Pontifical Institute of Mediaeval Studies.
JIMÉNEZ GARNICA, A.M. (1982): “Primeros establecimientos permanentes de
visigodos en Hispania”. Hispania 42, p. 485-503.
KAZANSKI, M. (1991): Les Goths (Ier-VIIe s. ap. J.C.). Ed. Errance, Paris.
LIPPS, J.; MACHADO, C. i VON RUMMEL, P. (eds.) (2013): The Sack of Rome in
410 AD. The Event, its Context and its Impact. Proceedings of the Conference held at the German Archaeological Institute at Rome (4-6 November 2010). Wiesbaden.
MORIN, J.; LOPEZ, J. i MARTINEZ, A. (eds.) (2010): El tiempo de los “bárbaros”.
Pervivencia y transformación en Galia e Hispania (ss. V-VI d.C.). Zona Arqueológica 11. Alcalá de Henares.
230 /
Els visigots davant de l’espill de la història
ÁLVAREZ JUNCO, J., (2001): Mater dolorosa. La idea de España en el siglo xix,
Madrid.
CORNEJO, F.J. (2000): “Felipe II, San Hermenegildo y la imagen de la “Sacra
Monarquía””, Boletín del Museo del Prado 18, p. 25-38.
DÍAZ, P.C. (2008): “Los Godos como epopeya y la construcción de identidades
en la historiografía española”, Anales de Historia antigua, Medieval y Moderna 40, p. 11-23.
[page-n-233]
GONZÁLEZ , R. (1986): “El mito gótico en la historiografía del siglo xv”, Los
visigodos. Historia y civilización.
GONZÁLEZ , R. i SANCHO , M. P. (2007): “La Real Academia de Historia y las
memorias de 1796: Los godos en la idea de la identidad española”. En J.
B. Vilar, A. Peñafiel i A. Irigoyen (coord.): Historia y sociabilidad. Homenaje a la profesora María del Carmen Melendreras Gimeno, Universidad de
Murcia, Murcia, p. 347-363.
GRACIA, F. (2008): “Las relaciones entre los arqueólogos españoles y la Alemania Nazi (1939-1945). La influencia de la Ahnenerbe en España, Un estudio preliminar”. En G. Mora, C. Papi i M. Ayarzagüena (eds.): Documentos inéditos para la historia de la Arqueología. Memorias de la Sociedad
Española de historia de la Arqueología I, p. 129-154.
GRACIA, F. (2013) “La arqueología durante el Franquismo. Instrumentalización identitaria”. Los intelectuales y la dictadura franquista. Cultura y poder en España de 1939 a 1975, Madrid: Fundación Pablo Iglesias, p. 47-76.
OLMO , L. (1991): “Ideología y Arqueología: los estudios sobre el periodo visigodo en la primera mitad del siglo XX”. En J. Arce y R. Olmos (eds.):
Historiografía de la Arqueología y de la Historia Antigua en España (siglos
xviii-xx), Madrid, 156-161.
MARTÍNEZ SANTA-OLALLA, J. (1934): “Notas para un ensayo de sistematización de la arqueología visigoda en España. Periodos Godo y Visigodo”.
Archivo Español de Arte y Arqueología X, p. 139-176.
MORENO MARTÍN, F. J. (2017): “Visigoths, Crowns, Crosses and the Construction of Spain”, Memoirs of the American Academy in Rome 62, p. 41-64.
TEJERIZO, C. (2012) “Identidad nacional y Arqueología en el primer franquismo: Julio Martínez Santa-Olalla y la Arqueología de época visigoda”.
En J. Aldea, P. Ortega, I. Pérez i M. Soto (eds.): Historia, identidad y alteridad. Actas del III Congreso Interdisciplinar de Jóvenes Historiadores.
Salamanca: Hergar ediciones Antema, p. 479-502.
TEJERIZO, C. (2017): “Nazis, visigodos y Franco: La arqueología visigoda durante el primer franquismo”. En F. Moreno (ed.): El franquismo y la apropiación del pasado. Madrid: Fundación Pablo Iglesias, p. 107-135.
Toledo: la ciutat del Rei
BARROSO, R. i MORÍN, J. (2007): “La ciuitas regia Toletana en el contexto de la
Hispania de la séptima centuria”. En J. Carrobles, R. Barroso, J. Morín i F.
Valdés: Regia Sedes Toletana I. La topografía de la ciudad de Toledo en la
Antigüedad tardía y Alta Edad Media, Madrid.
BARROSO, R.; CARROBLES, J. i MORÍN, J. (2011): Toledo y su provincia en época visigoda. Toledo.
BARROSO, R.; CARROBLES, J. i MORÍN, J. (2011): Arquitectura de poder en el territorio toledano en la Antigüedad tardía y época visigoda. Los palacios de
Toledo como referente de la edilicia medieval. En R. Izquierdo i J. Passini:
La ciudad Medieval: de la casa principal al palacio urbano, Toledo.
BARROSO, R.; CARROBLES, J.; MORÍN, J. i SÁNCHEZ, I. (2015): “El paisaje urbano de Toledo en la Antigüedad Tardía”. Antiquité Tardive, 23, p. 329-352.
Referències bibliogràfiques
BARROSO, R.; CARROBLES, J.; MORÍN, J. i SÁNCHEZ, I. (2016): ”Toletum. Ciuitas, suburbium, territorium. La construction d’une sedes regia wisigothique”. Aquitania, 32, p. 241-266.
BARROSO, R.; CARROBLES, J.; MORÍN, J. i SÁNCHEZ, I. (2018):”Toletum: configuración y evolución urbana de la capital visigoda y su territorio”. Mytra,
1, p. 195-236.
MARTIN, C. (2003) : La Géographie du pouvoir dans l’Espagne visigothique. Lille.
SÁNCHEZ RAMOS, I. i MORÍN, J. (eds.) (2016): Guía para descubrir el Toledo
visigodo. Madrid.
VELÁZQUEZ, I. i RIPOLL, G. (2000): “Toletum, la construcción de una urbs regia”. En G. Ripoll i J. Mª. Gurt (eds.): Sedes Regiae (ann. 400-800), Barcelona, p. 521-578.
La fundació d’una nova ciutat: Reccopolis
CABRÉ, J. (1946): El tesorillo visigodo de Trientes de las excavaciones del Plan
Nacional de 1944-45 en Zorita de los Canes (Guadalajara), Comisaría General de Excavaciones (Informes y Memorias, 10).
CASTRO, M. (2014): “Reccopolis y los contextos numismáticos de época visigoda
en el centro de la Península Ibérica”. Revue Numismatique, 171, p. 463–495.
CASTRO, M. (2016): “Absent Coinage: Archaeological Contexts and Tremisses
on the Central Iberian Peninsula in the 7th and 8th Centuries AD.” Medieval Archaeology, 60 (1), p. 27-56.
GÓMEZ DE LA TORRE , A. (2011): “La producción de vidrio en época visigoda:
el taller de Recópolis”, Zona Arqueológica, 15-II, p. 257-280.
OLMO, L., (2008): “Recópolis: una ciudad en una época de transformaciones”.
En L. Olmo (ed.). Recópolis y la ciudad en la época visigoda. Museo Arqueológico Regional de la Comunidad de Madrid (Zona Arqueológica, 9),
Madrid, p. 41-62.
OLMO, L. (2008). “Fuentes escritas y primeras investigaciones sobre Recópolis”. En L. Olmo-Enciso (ed.): Recópolis y la ciudad en la época visigoda.
Museo Arqueológico Regional de la Comunidad de Madrid (Zona Arqueológica, 9), Madrid, p. 22-39.
OLMO, L. (2010): “Ciudad y Estado en época visigoda: Toledo la construcción
de un nuevo paisaje urbano”, en A. García, R. Izquierdo, L. Olmo-Enciso i
D. Peris (eds.): Espacios urbanos en el occidente mediterráneo (s. VI-VIII)
(87-111). Toletum Visigodo, Toledo, p. 87-111.
OLMO, L. (2015): “The Materiality of Complex Landscapes: central Iberia during 6th-8th centuries A.D.”, en S. Gelichi i R. Hodges (eds.): New Directions in Early Medieval European Archaeology: Spain and Italy Compared.
Essays For Riccardo Francovich. Brepols,Turnhout, p. 15-42.
OLMO, L.; CASTRO, M. i DIARTE, P. (2019a): “Transformación social y agrosistema
en el interior peninsular durante la Alta Edad Media (s. VI-VIII d. C.): nuevas
evidencias desde Recópolis”. Lucentum, XXXVIII, 1-23.
http://dx.doi.org/10.14198/LVCENTVM2019.38.xx.
OLMO, L.; CASTRO, M., RUIZ; B., GIL, Mª J.; GALINDO, M.; CHECA, J. i GÓMEZ
DE LA TORRE, A. (2019b): “The Construction and Dynamics of Early Me-
/ 231
[page-n-234]
dieval Landscapes in Central Iberia”. En S. Gelichi i L. Olmo-Enciso (eds.):
Mediterranean Landscapes In Post Antiquity: New Frontiers And New
Perspectives (pp. 104-128). Archeopress, Oxford, p. 104-128.
Les ciutats visigodes al nord-est peninsular
BELTRÁN J. (2018): “Barcelona, la topografía de un centro de poder visigodo:
católicos y arrianos a través de la arqueología”. En I. Sánchez i P. Mateos
(eds.): Territorio, topografía y arquitectura de poder durante la Antigüedad Tardía. Mytra 1, Mérida, p. 79-125.
BELTRÁN, J. i MACIAS, J. M. (2016): “Técnicas constructivas en la Tarraconensis durante la Antigüedad Tardía. Planteamientos y estrategias de investigación para una propuesta de síntesis”. Quarhis 12, p. 16-38.
FERRÉ, R.; NAVARRO, S. i SARDÀ, H. (2017): “Sepulcres i enterraments a la Dertosa tardoantiga. Les excavacions del carrer de la Mercè (Tortosa, Baix
Ebre)”. Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló 35, Castelló de
la Plana, p. 185-202.
GARCÍA, G.; MORO, A. i TUSET, F. (2009): La seu episcopal d’Ègara. Arqueologia
d’un conjunt cristià del segle IV al IX. Serie Documenta 8, Tarragona.
GARCÍA, G.; MACIAS, J. M. i MORO, A. (2017): “La Iglesia funeraria de época
visigoda de Sant Miquel de Terrassa. Análisis Arquitectónico”, Modelos
constructivos y urbanísticos de la arquitectura de Hispania, Sèrie Documenta 29, Tarragona, p.183-198.
MACIAS , J. M. (2011): “La “ciudad arqueológica” en el área catalana ante la
irrupción del Islam”. Zona Arqueológica 15, p. 103-117.
MACIAS, J. M. (2013): “La medievalización de la ciudad romana”. En J.M. Macias i A. Muñoz, (eds.): Tarraco christiana ciuitas. Serie Documenta 24,
Tarragona, p. 123-147.
NOLLA, J. M. (2014): “Ciudades, torres y castella. La defensa de la Vía Augusta”. En
R. Catalán, P. Fuentes i J.C. Sastre: Las fortificaciones en la Tardoantigüedad.
Élites y articulación del territorio (siglos V – VIII d. C.). Madrid, p. 43-56.
NOLLA, J. M.; PALAHÍ, L. i PRAT, M. (2018): “Visigots a Girona”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 59, p. 105-130.
NOLLA, J. M. i TREMOLEDA, J. (eds.) (2015): Empúries a l’Antiguitat Tardana.
Monografies Emporitanes 15.1-2, L’Escala.
OLLICH, I. i PRATDESABA, A. (en premsa): “La civitas visigoda de Roda-l’Esquerda: la fortalesa i el territori del riu Ter”. En J.M. Macias, A. Ribera i M.
Rosselló (eds.): Recintos fortificados en época visigoda: historia, arquitectura i técnica constructiva.
El final del món romà a Valentia
BURRIEL, J.M. i ROSSELLÓ, M. (2000): “Un vertedero bajoimperial en la C/.
Conde de Trénor, 13-14 (Valencia). Estudio de sus materiales”. Saguntum-PLAV 32, València, p. 169-184.
MARÍN, C. i RIBERA, A. (1999): “Un edificio público Bajoimperial del Foro de
Valentia”. Revista d’Arqueologia de Ponent 9, p. 277-290.
232 /
MAROT, T. i RIBERA, A. (2005): “El tesoro de la calle Avellanas (Valencia)”. En
P.P. Ripollès i A. Ribera: Tesoros monetarios de Valencia y su entorno
(Grandes Temas Arqueológicos 4), València, p. 161-168.
RIBERA, A. (2000): “Valentia del paganismo al cristianismo: siglos IV y V”. En
A. RIBERA (coord.): Los orígenes del Cristianismo en Valencia y su entorno
(Grandes Temas Arqueológicos 2), València, p. 19-32.
RIBERA, A. (2000): “La primitiva cristiandat (s. IV-VI) a Valentia”. Scripta in Honorem Enrique A. Llobregat Conesa, Alacant, p. 459-480.
RIBERA, A. (2008): “La primera topografía cristiana de Valencia (Hispania Carthaginensis)”. Rivista di Archeologia Cristiana LXIII, Roma, p. 377-434.
RIBERA, A. (2016): “Valentia (Hispania) en el siglo IV: los inicios de la primera ciudad cristiana”. Acta Congressus Internationalis XVI Archaeologiae
Christianae, Roma, p. 1773-1792.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2007): “Contextos cerámicos de mediados del siglo V en Valencia y sus alrededores”. En M. Bonifay i J.C. Treglia, (eds):
LRCW. Late Roman Coarse Ware, Cooking Wares and Amphorae in the
Mediterranean. Archaeology and Archaeometry (BAR International Series
1662), p. 189-198.
RIBERA, A. i SALAVERT, J.V. (2005): “El depósito monetal del siglo III de las
excavaciones de la calle Roc Chabàs de Valencia”. En P.P. Ripollès i A.
Ribera: Tesoros monetarios de Valencia y su entorno (Grandes Temas Arqueológicos 4), València, p. 141-154.
Valentia, ciuTaT episcopal
ALAPONT, L. i RIBERA, A. (2008): “Topografía y jerarquía funeraria en la Valencia tardo-antigua”. En J. López i A. Martínez: Morir en el Mediterráneo
Medieval. Archaeological Studies on Late Antiquity and Early Medieval
Europe (400-1000 AD). (BAR International Series 2001), Oxford, p. 59-88.
ESCRIVÀ, I.; MARÍN, J.J.; RIBERA, A.; ROSSELLÓ, M. i SANTONJA, A. (2017): “Reconstructing the Late Antiquity Episcopal Complex of Valentia”. En S. Garagnani
i A. Gaucci: Knowledge, analysis and innovative methods for the study and
the dissemination of ancient urban areas. Proceedings of the KAINUA 2017
International Conference in Honour of Professor Giuseppe Sassatelli’s 70th
Birthday (Archeologia e Calcolatori 28.2), Florencia, p. 369-378.
RIBERA, A. (ed.) (2000): Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno.
Grandes Temas Arqueológicos 2, Valencia,
RIBERA, A. (2005): “Origen i desenvolupament del nucli episcopal de València”. En J.M. Gurt i A. Ribera (eds.): VI Reunió d’Arqueología Cristiana Hispànica (València, 2003), Barcelona, p. 207-243.
RIBERA, A. (2012): “La primera fase del grupo episcopal de Valencia (Hispania Carthaginensis)”. Industria apium. L’archéologie: une demarche
singulière, des practiques multiples. Hommages à Raymond Brulet, Louvain-la-Neuve, p. 149-162.
RIBERA, A. (2013): “Obispo y arquitectura en la Valencia tardoantigua”. Acta Congressus Internationalis XV Archaeologiae Christianae (Roma 2013), p. 675-696.
RIBERA, A. i ESCRIVÀ, I. (2018): “From the far West to the far East. Relationship
[page-n-235]
of Episcopal complexes of the 5th - 6th centuries: Valentia versus Novae
and Tauric Chersonesos”. En E. Klenina ed.: Sacrum et Profanum. Haec
studia amici et collegae Andrei B. Biernacki septuagennio dicant (Novae.
Studies and Materials VI), Poznan, p. 269-294.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2014): Los primeros obispos de Valencia. Quaderns
de Difusió Arqueològica 11, València.
Les fases tardoromana i visigòtica de la vil·la romana
de l’horta vella (Bétera, València)
Aranegui, C. i Jiménez, J. L. (2009): “De l’Ebre al Xúquer: València i Castelló”.
En V. Revilla, J. R. González i M. Prevosti (ed.): Actes del Simposi les vil·les
romanes a la Tarraconense. Implantació, evolució i trasformació. Estat actual de la investigación del món rural en época romana (Lleida, 2007), Monografies, 10, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona, p. 243-258.
Jiménez, J. L. i Burriel, J. Mª (2007): “L’Horta Vella (Bétera, Valencia)”.
Saguntum-PLAV, 39, València. 193-197.
Jiménez, J. L. i Burriel, J. Mª (2008): “VIII Campaña de excavaciones arqueológicas en L’Horta Vella (Bétera, Valencia). Saguntum-PLAV, 40, València,
p. 243-245.
JIMÉNEZ, J. L. i BURRIEL, J. Mª (2014): “L’Horta Vella (Bétera, Valencia). Evolución arquitectónica y funcional de un establecimiento rural romano en la
Antigüedad Tardía”. En J. Mª Álvarez, T. Nogales i I. Rodà (ed.): CIAC. Actas
XVIII Congreso Internacional de Arqueología Clásica: Centro y periferia en el
mundo clásico/Centre and periphery in the ancient world. S. 15. La transformación de la ciudad y el campo en la Antigüedad Tardía. The transformation
of the town and countryside in Late Antiquity, Mérida, vol. II, p. 1877-1880.
JIMÉNEZ, J. L.; ARANEGUI, C. i BURRIEL, J. Mª (2013): “La definición territorial
del triángulo Saguntum-Valentia-Edeta: estado de la cuestión”. En J. L.
Fiches, R. Plana-Mallart i V. Revilla (ed.): Paysages ruraux et territorires
dans les cités de l’Occident romain. Gallia et Hispania. Paisajes rurales y
territorios en las ciudades del Occidente romano. Gallia e Hispania, Actes
du Colloque International AGER IX, Barcelone, 25-27 mars 2010, Presses
Universitaires de la Mediterranée, Université Paul-Valéry, Montpellier 3.
Montpellier, p. 109-119.
JIMÉNEZ, J. L.; BURRIEL, J. Mª. i RUIZ, A. L. (2011): “IX Campaña de excavaciones arqueológicas en el yacimiento romano de L’Horta Vella (Bétera,
Valencia)”. Saguntum-PLAV, 43, València, p. 219-222.
JIMÉNEZ, J. L.; BURRIEL, J. Mª; SERRANO, M.; SALAVERT, J. V. i ROSSELLÓ, M.
(2005): “L’Horta Vella (Bétera, Valencia). De vil·la altimperial a establiment rural visigòtic”. En J. Mª Gurt i A. Ribera (ed.): VI Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica (València, 2003), Barcelona, p. 305-315.
JIMÉNEZ, J. L.; BURRIEL, J. Mª; ROSSELLÓ, M.; SERRANO, M. i SALAVERT, J. V.
(2007): “La fase tardorromana de l’Horta Vella (Bétera, Valencia). En C.
Fernández, V. García i F. Gil (ed.): Las villae tardorromanas en el Occidente
del Imperio. Arquitectura y función, Actas del IV Coloquio Internacional de
Arqueología, Gijón, p. 629-638.
Referències bibliogràfiques
JIMÉNEZ, J. L.; BURRIEL, J. Mª; ORTEGA, M. J.; ROSSELLÓ, M. i RUIZ, L. (2012):
“L’Horta Vella (Bétera, València)”. En V. Revilla, J. R. González i M. Prevosti
(ed.): Actes del Simposi Les vil·les romanes a la Tarraconense. Implantació, evolució i transformació. Estat actual de la investigació del món rural
en època romana, (Lleida 2007), Barcelona, p. 175-182.
El Monestir de Punta de l’Illa de Cullera
GARCÍA, M.I. i ROSSELLÓ, M. (1992): “Las ánforas tardorromanas de Punta de
l’Illa de Cullera”. Trabajos Varios del SIP, 89, València, p. 639-661.
GARCÍA, M.I. i ROSSELLÓ, M. (1993): “Late Roman Unguentarium: Ungüentarios cristianos de la Antigüedad Tardía procedentes de Punta de l’Illa de
Cullera (Valencia)”. Archivo Español de Arqueología, 66, Madrid, p. 294300.
JUAN, E. i ROSSELLÓ, M. (2003): “Jaciments no urbans d’època visigoda
(segles VI-VII)”. En H. Bonet, R. Albiach i M. Gozalbes, (coord.), Romans
i Visigots a les terres valencianes, Museu de Prehistòria de de València,
València, p. 175-183.
LLOBREGAT, E. (1977): “San Vicente Màrtir y Justiniano de Valencia”. Homenaje a Fray Justo Pérez de Urbel, OSB, t. II, Silos, p. 7-18.
MAROT, T. i LLORENS, M.M. (1996): “La circulación monetaria en el siglo VI d.C.
en la costa mediterránea: La Punta de l’Illa de Cullera (Valencia)”. Revista
d’Arqueologia de Ponent 6, Lleida, p. 151-180.
MATEU, F. (1972): “Bronces romanos imperiales y vándalos en l’Illa de Cullera”. Archivo de Prehistoria Levantina, XIII, València, p. 241-256.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2007): “Monasterios en el territorio de Valencia:
abades, obispos y edificios”. En J. López, A. Martínez i J. Morín (eds.):
Monasteria et Territoria. Elites, edilicia y territorio en el Mediterráneo
medieval (siglos V-XI) (Madrid, 2006) (BAR International Series S1720),
Oxford, 163-180.
ROSSELLÓ, M. (1995): “Punta de l’Illa de Cullera (Valencia): Un posible establecimiento monástico del s. VI d.C.”. IV Reunió d’Arqueologia Cristiana
Hispànica, Barcelona, p. 151-161.
ROSSELLÓ, M. (2000): “El Conjunto Monástico de la Punta de l’Illa de Cullera”. En A.
Ribera (coord.), Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno. Grandes
Temas Arqueológicos, 2. Ajuntament de València, València, p. 143-150.
ROSSELLÓ, M. (2005): “El territorium de Valentia a l’antiguitat tardana”. VI Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica: Les Ciutats Tardoantigues d’Hispania: Cristianització i Topografia (València, 2003), Monografies de la Secció
Històrico-Arqueològica, IX, Barcelona, p. 279-304.
ROSSELLÓ, M. (2005): “Mártirs, monjos i bisbes. El bisbe Justinià i el monestir
de Sant Vicent mártir de l’Illa de Cullera”. VI Jornades d’Estudis de Cullera
(2003), Ajuntament de Cullera, p. 379-397.
ROSSELLÓ, M. i COTINO, F. (2005): “El panorama cerámico de los siglos V-VII
dC en Cullera (Ribera Baixa, Valencia)”. Saguntum-P.L.A.V., 37, València,
p. 139-152.
/ 233
[page-n-236]
Valentia, ciutat de frontera (550-624)
ALAPONT, L. (2005): “La necròpolis de l´àrea episcopal de València. noves
aportacions antropològiques”. VI Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica (València 2003), p. 245-250.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2005): “El grupo episcopal de Valentia en el siglo
VII, un ejemplo del desarrollo del culto martirial”. El siglo VII en España y
su contexto mediterráneo. Acta Antiqua Complutensia 5, Alcalá de Henares, p. 123-153.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2009): “Valentia en el siglo VII, de Suinthila a Teodomiro”. El siglo VII frente al siglo VII: arquitectura (Anejos de AEspA LI),
Madrid, p. 185-203.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2011): “Valencia y su entorno territorial tras el 713:
epilogo visigodo y ¿”. 711, Arqueología e historia entre dos mundos (Zona
Arqueológica 15), Alcalá de Henares, p. 85-102.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2013): “La ocupación tardoantigua del circo romano de Valentia”. XV Congreso Internacional de Arqueología Cristiana
(Roma), p. 47-62.
RIBERA, A.; ROSSELLÓ, M. i RUIZ, E. (2010): “Cerámicas de los niveles de ocupación del circo romano de Valencia en la época tardoantigua (siglos VI
y VII)”. LRCW3. Late Roman Coarse Ware, Cooking Wares and Amphorae
in the Mediterranean. Archaeology and Archaeometry (Parma-Pisa 2008)
(BAR International Series 2185), p., 173-182.
ROSSELLÓ, M. i RIBERA, A. (2016): “Arquitectura, ciudad y territorio: Valentia y
su entorno entre los siglos VI y VIII”. En I. Käflein/J. Staebel/M. Untermann
eds.: Im Schnittpunkt der Kulturen. Architektur und ihre Ausstattung auf der
Iberischen Halbinsel im 6.-10./11. Jahrhundert (Ars iberica et Americana
19), Frankfurt am Main, p. 415-456.
ROSSELLÓ, M. (1998): “La politique d’unification de Léovigild et son impact à Valence (Espagne): évidences littéraires et archéologiques » XIII
Congressus Internationalis Archaeologiae Christianae, Città del Vaticano-Split, p. 735-744.
VALLEJO, M. (1993): Bizancio y la España tardo-antigua (ss. V-VIII): un capítulo
de historia mediterránea. Memorias del Seminario de Historia Antigua IV,
Alcalá de Henares.
VIZCAINO, J. (2009): La presencia bizantina en Hispania (siglos VI-VII). La documentación arqueológica. Antigüedad y Cristianismo XXIV, Murcia.
València la Vella. Un jaciment encara per descobrir
HUGUET, E.; MACIAS, J. M.; RAMÓN, M. A.RIBERA, A.; RODRÍGUEZ, F. i ROSSELLÓ,
M. (en premsa): “Nuevos datos sobre el asentamiento visigodo de “València la Vella”. En J.M. Macias, A. Ribera, M. Rosselló (eds): Recintes fortificats
en época visigoda: Historia, arquitectura i técnica constructiva, ICAC.
HUGUET, E.; RODRÍGUEZ, F.; MACIAS, J. M.; RAMÓN, M. A.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (en premsa): “Producciones locales e importaciones (s. VI - VII)
en el recinto fortificado visigodo de València la Vella (Riba-roja de Túria)”. 6th International Conference on Late Roman Coarse Wares, Cooking
234 /
Wares and Amphorae in the Mediterranean: Archaeology and Archaeometry. Land and Sea: Pottery Routes (LRCW6), Agrigento (24-28 mayo 2017).
ROSSELLÓ, M. (1996): “El yacimiento de València la Vella (Riba-roja de Túria,
Valencia). Algunas consideraciones para su atribución cronológica y cultural”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 17, Castelló de
la Plana, p. 435-454.
ROSSELLÓ, M. (2000): “El recinto fortificado de “València la Vella” en Riba-roja
de Túria”. En A. Ribera, Los orígenes del Cristianismo en Valencia y su entorno, Grandes Temas Arqueológicos 2, València, p. 127-133.
Les monedes del jaciment visigot de València la Vella
(Riba-roja de Túria)
CRUSAFONT, M. (1994): El sistema monetario visigodo: cobre y oro. Barcelona-Madrid.
Marot, T. (1997): “Aproximación a la circulación monetaria en la península
ibérica y las islas baleares durante los siglos V y VI: la incidencia de las
emisiones vándalas y bizantinas”. Revue Numismatique, 152, p. 157-190.
Marot, T. (2000-2001): “La Península Ibérica en los siglos V-VI: consideraciones
sobre provisión, circulación y usos monetarios”. Pyrenae, 31-32, p. 133-160.
Marot, T. i Llorens, Mª M. (1996): “La circulación monetaria en el siglo VI
d. C. en la costa mediterránea: la Punta de l’Illa de Cullera (Valencia)”.
Revista d’Arqueologia de Ponent, 6, p. 151-180.
MARTÍN, J.; CARCEDO, M. i GARCÍA, J. R. (2016): Numismática bizantina del
Bajo Guadalhorce (Málaga), Málaga.
MORA SERRANO, B. (2016): “Old and new coins in Southern Hispania in the
sixth century AD”. Produktion und Recyceln von Münzen in der Spätantike
/ Produire et recycler la monnaie au Bas-Empire, Mainz, p. 139-154.
PLIEGO, R. (2009): La moneda visigoda. Universidad de Sevilla, Sevilla.
PLIEGO, R. (2015- 2016): “The Visigoth Copper Coin Circulation in the Iberian
Peninsula during the Early Medieval Age: New Approach”. Journal of Archaeological Numismatics, 5-6, p. 125-160.
VIZCAÍNO, J. (2009): La presencia bizantina en Hispania (siglos VI-VII). La documentación arqueológica, Antigüedad y Cristianismo, XXIV, 2007, Murcia.
Monedes en ús en l’Antiguitat tardana a l’entorn pròxim
de Valentia. La moneda en l’àmbit visigot
ALAPONT, L. i TORMO, F.J. (2007): “El tresor de monedes d´or visigodes de
la Senda de l´Horteta”. Senda de l´Horteta Alcàsser (València). El tresor
d´Alcàsser i el legat visigot, Alcàssser, p. 37-45.
CRUSAFONT, M. (1994): El sistema monetario visigodo: cobre y oro, Barcelona-Madrid.
HURTADO, T.; MAS, P.; RAMÓN, M.A. i ROSSELLÓ, M. (2008): “Un nivel de destrucción del siglo V d.C. en el Portus Sucronem (Cullera, Valencia). Contexto material”. Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló, 26,
Castelló de la Plana, p. 95-141.
[page-n-237]
JIMÉNEZ, J.L. i BURRIEL, J.M. (2014): “L´Horta Vella (Bétera, Valencia). Evolución arquitectónica y funcional de un establecimiento rural romano en
la Antigüedad Tardía”. En J.M. Álvarez, T. Nogales i I. Rodà (eds.): Actas del
XVIII Congreso Internacional de Arqueología Clásica. Centro y periferia en
el mundo clásico, Mérida, p. 1877-1880.
MAROT, T. (2000): “El uso de la moneda en la Antigüedad Tardía Hispánica”.
En: Ribera, Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno, València, p. 273-278.
MAROT, T. (2000-2001): “La Península Ibérica en los siglos V-VI: consideraciones sobre provisión, circulación y usos monetarios”. Pyrenae, 31-32, p.
133-160.
MARTÍNEZ, R.; MOLINA, M.; NUÑEZ, G.; ROSSELLÓ, M.; HURTADO, T.; GARCÍA-PROSPER, E.; POLO, M. i GARCÍA, I. (2019): “El poblamiento visigodo de
Alcàsser. Senda de l´Horteta. Un asentamiento rural en L´Horta Sud (València)”. Primer congrés d´Història local d´Alcàsser, Alcàssser, p. 277-309.
MORA, B. (2016): “Old and new coins in Southern Hispania in the sixth century
AD”. Produktion und Recyceln von Münzen in der Spätantike / Produire et
recycler la monnaie au Bas-Empire, Mainz, p. 139-154.
PLIEGO, R. (2015- 2016): “The Visigoth Copper Coin Circulation in the Iberian
Peninsula during the Early Medieval Age: New Approach”. Journal of Archaeological Numismatics, 5-6, pp. 125-160.
VERDASCO, C.; LÓPEZ, J.E.; SANFELIU, D.; SAÑUDO, P. i VILA, A. (s.f.), “La intervención arqueológica en la villa romana del sector Rio (Paterna)”. En Ll.
Alapont i J. Martí (eds.): III Jornades d´Arqueologia de València i Castelló,
València, Castelló i Onda, 10- 12 de desembre de 2010. Intervencions sobre
el patrimoni arqueològic. Excavació, restauració, difusió, pasada en valor,
València, p. 51-64.
El vidre en època visigoda
CRUZ, M. i SÁNCHEZ DE PRADO, M.D. (2015): “Glass working Sites in Hispania:
What we know”. En I. Lazar (ed.): Annales du 19 Congrès de l’Association
Internationale puor l’Histoire du Verre (Piran, 2012), Koper, p. 178-187.
FEYEUX, J.I. (1995): “La typologie de la verrerie mérovingienne du nord de la
France”. En D. Foy (ed.): Le Verre de l´Antiquité Tardiveet du Haut Moyen
Age, typologie, chronologie et diffusion. VIII Rencontre de l´AFAV (Guiry-enVexin, 1993), Guiry-en-Vexin, p. 109-138.
ISINGS, C. (1957): Roman Glass from dated Finds, Archaeologica Traiectina, II,
Grönningen-Djakarta.
NOLLEN, J. (1988): “Vidros de San Cucufate”. Conimbriga, XXVII, p. 5-59.
ORTIZ, E. (2001): Vidrios procedentes de la provincia de Zaragoza: El Bajo Imperio Romano, (Catálogo: Fondos del Museo de Zaragoza), Zaragoza.
RAMÓN, M.A. (2015): (Ed.): El vidrio Antiguo en Valencia. Catálogo de Exposición. Quaderns de Difusió Arqueològica, 12, València.
SÁNCHEZ DE PRADO, M.D. i RAMÓN PERIS, A. (2014): “La producción de
vidrio en Valentia. El taller de la calle Sabaters”. Lucentum, XXXIII, Alacant, p. 215-242.
Referències bibliogràfiques
SÁNCHEZ DE PRADO, M.D. (2018): La vajilla de vidrio en el ámbito suroriental
de la Hispania Romana: Comercio y producción entre los siglos I-VII d.C.
Publicacions de la Universitat d’ Alacant, Sant Vicent del Raspeig.
STERNINI, M. (1989): Una manifattura vetraria di V secolo a Roma. Firenze.
XUSTO, M. (2001): O vidro provincial galaicorromano, Vigo.
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia
entre els segles vi i vii dC
ALAPONT, L. i TORMO, F.J. (2005): “La necròpolis i les troballes monetaries
del jaciment visigotic de la Senda de l’Horteta en Alcasser (Valencia)”. En
J.M. Gurt i A.Ribera (eds.): Actas de la VI Reunió d’Arqueologia Cristiana
Hispànica. Les ciutats tardoantigues d’Hispania: cristianització i topografia, Valentia 8-10 de mayo 2003, Barcelona, p. 317-322.
BARROSO, R. i MORÍN, J. (2003): “El monasterio servitano. Auge y caída de un
cenobio visigodo”. Codex Aquilarensis 19, p. 9-25.
EIROA, J.A. (2008): “El Castillo de Ricote (Murcia): identificación y bases para
su estudio”. Estudio sobre desarrollo regional, Múrcia, p. 18.
GONZÁLEZ VILLAESCUSA, R. (2001): El mundo funerario romano en el País Valenciano monumentos funerarios y sepulturas entre los siglos I a. de C.-VII
d. de C., Madrid : Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”.
JIMÉNEZ, J.L.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2014): “Valentia y su territorium des
de su época romana imperial hasta la antigüedad tardía: una síntesis”.
En D.Vaquerizo, J.A. Garriguet, i A. León (eds.): Ciudad y territorio: transformaciones materiales e ideológicas entre la época clásica y el altomedievo. Monografías de arqueología cordobesa, 20, p.272-277.
MARTÍNEZ, R.; MOLINA, M.; NÚÑEZ, G.; ROSSELLÓ, M.; GARCÍA-PRÓSPER, E.;
POLO, M. i GARCÍA, I. (2018): “Senda de l’Horteta. Nuevas aportaciones
al estudio de un asentamiento visigodo”. En C. Matamoros, F.E. Tendero,
L. Alapont i J. Alfonso (eds.): Actes de les Jornades d´Arqueologia de la
Comunitat Valenciana (2013-2015). València, 191-203.
RIPOLL, G. (1996): “L’Arquitectura funeraria de Hispania entre los siglos V y
VIII: aproximación tipológica, Spania”. Estudis d’Antiguitat Tardana oferts
en homenatge al professor Pere Palol i Salelles. Publicacions de l’Abadia
de Montserrat. Sèrie Il·lustrada, 12, Barcelona, p. 215-224.
ROSSELLÓ, M. i RIBERA, A. (2016): “Arquitectura, ciudad y territorio: Valentia y
su entorno entre los siglos VI y VIII”. En I. Käflein, J. Staebel, i M.Untermann
(eds.): Cruce de Culturas. Arquitectura y su decoración en la Península Ibérica
del siglo VI al X/XI. Iberoamericana-Vervuert, Madrid-Frankfurt, p. 415-456.
RUBIO, R. (2012): “Geografía funeraria, comunidades campesinas y articulación
territorial post-romana al suroeste de Salamanca”. En G. Company, J. Fonte,
B. Gómez, L. Moragón i J. M. Señorán (eds.): Actas de las V Jornadas de Jóvenes en Investigación Arqueológica. Santiago de Compostela, p. 119-125.
VIGIL-ESCALERA, A. (2007): “Granjas y aldeas altomedievales de la Meseta.
Configuración espacial, socioeconómica y política de un territorio rural
al norte de Toledo (ss.V-X dC)”. Archivo Español de Arqueologia, 80, Madrid, p. 239-284.
/ 235
[page-n-238]
El Tolmo de Minateda: de Senable a Teodomir
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii
ABAD, L.; GUTIÉRREZ, S. i SANZ, R. (1998): El Tolmo de Minateda. Una historia
de tres mil quinientos años, Toledo.
ABAD, L.; GUTIÉRREZ, S.; SANZ, R. i CÁNOVAS, P. (2011): Tolmo, una ciudad
en el camino. Guía del parque arqueológico. Junta de Comunidades de
Castilla-La Mancha. Hellín
ABAD, L.; GUTIÉRREZ, S.; SANZ, R. i CÁNOVAS, P. (2012): “El Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete, España): un proyecto de investigación y puesta
en valor del patrimonio”. Debates de Arqueología Medieval, 2, 351-381.
http://www.arqueologiamedievaldebates.com/articulo-46/el-tolmo-de-minateda-(hellin-albacete-espana):-un-proyecto
AMOROS, V. (2018): El Tolmo de Minateda en la Ata Edad Media. Cerámica y
contexto. Publicacions Universitat D’Alacant.
AMOROS, V.; SARABIA, J.; DOMÉNECH, C. i GUTIÉRREZ, S. (2018): “The Buildings of the Visigothic Elite: Function and Material Culture in Spaces of
Power”, Visigothic Symposia. 2017-2018, 2: Iberian Spaces, Iberian Identities. https://visigothicsymposia.org/gutierrez-lloret-et-al/
DOMÉNECH, C., (2014): “Moneda y espacios de poder en el reino visigodo.
Los tremises de El Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete)”. Arqueología y
Territorio Medieval, 21, p.9-37
GAMO, B., (2014): “Fortificaciones del reino de Toledo en el sureste de la
Península Ibérica el ejemplo del Tolmo de Minateda”. Congreso Internacional de Fortificaciones en la Tardoantigüedad. Élites y articulación del
Territorio entre los siglos V-VIII d. C. (Zamora, 2012), Fundación Rei Afonso
Henriquez, p. 79-94
GAMO, B.; GUTIÉRREZ, S., (2017): “El Tolmo de Minateda entre la Tardía Antigüedad y la Alta Edad Media: nuevos retos en nuevos tiempos”. En Perlines, M.; Hevia, P. (eds.): La Meseta Sur entre la Tardía Antigüedad y la
Alta Edad Media. Toledo: Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha,
Consejería de Educación Cultura y Deportes, p. 47-74
GUTIÉRREZ, S., (2011): “El Tolmo de Minateda en torno al 711”. 711. Arqueología e Historia entre dos mundos, Zona arqueológica, 15, vol. I, 355-374.
GUTIÉRREZ, S.; ABAD, L. i GAMO, B. (2005): “Eio, Iyyuh y el Tolmo de Minateda
(Hellín, Albacete): de sede episcopal a madīna islámica”. En Les ciutats
tardoantigues d’Hispania: cristianització i topografia, Institut d’Estudis Catalans. VI Reunió d’Arqueología Cristiana Hispànica, Barcelona, p. 345-68.
GUTIÉRREZ, S. i SARABIA, J. (2013): “The episcopal complex of Eio-El Tolmo
de Minateda (Hellín, Albacete, S pain). Architecture and spatial organization. 7th to 8th centuries AD”. Hortus Artium Medievalium, 19, p. 267-300.
SARABIA, J.; GUTIÉRREZ, S. i AMOROS, V., (2019): “The rural and suburban
landscape of Eio-Iyyuh (Tolmo de Minateda, Hellín, Spain): new methodological approaches to detect and interpret its main generating elements. En S. Gelichi i L. Olmo (eds.): Mediterranean Lanscapes in post
Antiquity. New frontiers and new perpectives, Archaeopress, Oxford, p.
145-63.
GUILABERT, A.; OLCINA, M. i TENDERO, E. (2015): “Lucentum (Tossal de Manises, Alicante). Estudio de caso de un municipium de la Tarraconense sur”.
En L. Brassous i A. Quevedo (eds.), Urbanisme civique en temps de «crise».
Les espaces publics dans les villes d’Hispanie et de l’Occident roman entre
les IIe et IVe s. ap. J.-C., Collection de la Casa de Velázquez, nº. 148, Casa
de Velázquez, Madrid, p. 143-158.
GUTIÉRREZ, S. (2012): “De Teodomiro a Tudmīr. Los primeros tiempos desde la arqueología (s. VII – IX)”. De Mahoma a Carlomagno. Los primeros
tiempos (siglos VII-IX). XXXIX Semana de Estudios Medievales de Estella.
Gobierno de Navarra, Pamplona, p. 229-284.
LORENZO, R. (2016): Ilici en la Antigüedad tardía. Ciudad y territorio del ocaso
imperial al Pacto de Tudmīr. Tesis doctoral de la Universidad de Alicante,
RUA, http://hdl.handle.net/10045/60677
OLCINA, M.; GUILABERT, A. i TENDERO, E. (2014): “El municipi de Lucentum”. En
M. Olcina (ed.): Ciudades romanas valencianas, MARQ, Alacant, p. 200-216.
REYNOLDS, P. (2016): “From Vandal Africa to Arab Ifrīqiya. Tracing Ceramic
and Economic Trends through the Fifth to the Eleventh Centuries”, En S.
T. Stevens i J. P. Conant (eds.): North Africa under Byzantium and Early Islam, Dumbarton Oaks Byzantine Symposia and Colloquia, Washington,
D.C., p. 129-172.
RONDA, A. M. (2009): “La cristianización del enclave de Baños de la Reina”.
Calp. Arqueología y Museo, Catálogo exposición monográfica del MARQ.
Calp. Arqueología y Museo. Excma. Diputación Provincial de Alicante,
Alacant, p. 134-137.
RONDA, A. M. (2018): L’Alcúdia de Alejandro Ramos Folqués. Contextos arqueológicos y humanos en el yacimiento de la Dama de Elche. Anejos de Lucentum 24, Publicaciones de la Universitat d’Alacant. Alacant.
ROSSER, P. (2014): “Arqueología del poblamiento de un territorio del Mediterráneo Occidental (Alicante, España) en época tardo-antigua. Un espacio activo sin ciudad”. Anales de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Murcia, nº. 30, Murcia, p. 55-83.
TENDERO, M. i RONDA, A. (2014): “Nuevos datos sobre la Colonia Iulia Ilici Augusta (s. II-IV d.C.)”. En S. Ramallo i A. Quevedo (eds.): Las ciudades de
la Tarraconense oriental entre los siglos II-IV d.C. Evolución urbanística y
contextos materiales. Universidad de Murcia, Murcia, p. 375-420.
TENDERO, M. i RONDA, A. (2014): “La ciudad romana de Ilici (L’Alcúdia de Elche, Alicante)”. En M. Olcina (ed.): Ciudades romanas valencianas, MARQ,
Alacant, p. 226-242.
VIZCAÍNO, J. (2018): “Ad pristinum decus. La metamorfosis urbana de Carthago Spartaria durante el siglo V”. En S. Panzram i L. Callegarin (eds.): Entre
civitas y madīna. El mundo de las ciudades en la Península Ibérica y en el
norte de África (siglos IV‑IX). Colección de la Casa de Velázquez, nº. 167,
Casa de Velázquez, Madrid, p. 75‑104.
236 /
[page-n-239]
El territori d’Allon
ESPINOSA, A. (1996): Arqueología romana de la comarca de la Marina Baixa
(Alicante). Tesis Doctoral, Universidad Autónoma de Madrid.
ESPINOSA, A; RUIZ, D. i MARCOS, A. (2014): “Allon”. En M. Olcina: Las ciudades romanas valencianas. Actas de las Jornadas sobre Ciudades
Romanas Valencianas. Actualidad de la investigación historioarqueológica, MARQ, Museo Arqueológico de Alicante, Diputación de Alicante,
p. 179-198.
FRÍAS, C. (2010): El poblamiento rural de Dianium, Lucentum, Ilici y la ciudad romana de la Vila Joiosa (siglos II a. C. – VII d. C.). Bases para su estudio. Publicaciones de la Universidad de Alicante, Anejo a la revista Lucentum 20, Alacant.
LLORET, M. D. (2012): La decoración tallada del yacimiento de Xauxelles, Villajoyosa. Trabajo de Fin de Máster. Universidad de Alicante.
GARCÍA, J. R.; PÉREZ, G. i LLORENS, S. (2004): “L’Almisserà: territorio castral y
espacio rural en época islámica”. II Jornadas de Arqueología Medieval: De
la medina a la vila, II Jornadas de Arqueología Medieval (Petrer-Novelda,
2003), Alicante, p. 83-106.
OLCINA, M. H. (1990): “Partida de Torres”. Excavacions arqueològiques de salvament a la Comunitat Valenciana (1984-1988), Intervencions rurals, 91-93.
MARTÍNEZ, J. A. (2005): “Patrimoni Arqueològic d’Altea”. En García i Espinosa
(ed.): Actas de las I Jornadas sobre la Actualidad del Patrimonio Arqueológico y Etnográfico de la Marina Baixa, Universidad Miguel Hernández,
Altea, p. 37-48.
TARRADELL, M. (1988): “Prehistòria i Antiguitat”. En M. Tarradell i M. Sanchis
Guarner: Història del País Valencià, vol. I, Barcelona, p. 186.
GUTIÉRREZ , S. (1995): “Tradiciones culturales y proceso de cambio entre el
mundo romano y la sociedad islámica”. XXIII Congreso Nacional de Arqueología (Elx, 1995), Elx, p. 123-154.
TORRÓ, J. i FERRER, P. (1986): “Asentamientos altomedievales en el Pic Negre
(Cocentaina, Alicante). Aportación al estudio del tránsito a la época islámica en el ámbito montañoso de las comarcas meridionales del País Valenciano”. I Congreso de Arqueología Medieval Española (Huesca 1985),
Zaragoza, p. 129-147.
Carthago Spartaria, una plaça forta bizantina
BONIFAY, M. (2004) : Etudes sur la céramique romaine tardive d’Afrique, BAR
International Series 1301.
FONTAINE, J. (2000): “Un général byzantin en Espagne en 589: Observations
sur la romanité de l’inscription byzantine de Carthagène (Vives 362)”.
Romanité et cité chrétienne. Permanences et mutations. Intégration et
exclusion du Ie au VIe siècle, Paris, p.91-100.
GUTIÉRREZ, S. (1999): “La ciudad en la Antigüedad Tardía en el Sureste de la
provincia Carthaginiensis: La reviviscencia urbana en el marco del conflicto grecogótico”. Complutum y las ciudades hispanas en la Antigüedad
Tardía. Actas del I encuentro Hispania en la Antigüedad Tardía (Alcalá
1996), Alcalá de Henares, pp.101-128.
Referències bibliogràfiques
MADRID, M.ªJ. i VIZCAÍNO, J. (2009): “La necrópolis de Carthago Spartaria.
Dinámica de un espacio funerario entre el Bajo Imperio y la época bizantina”. Contextos funeraris a la Mediterrània nord-occidental (Segles
V-VIII), Taula Rodona Sant Cugat del Vallès, del 1 al 3 de octubre de 2009,
Gausac, p.191-209.
RAMALLO, S.F.; RUIZ, E. y BERROCAL, MªC. (1997) : “Un contexto cerámico
del primer cuarto del siglo VII en Cartagena”. ArqueoMediterrania 2,
p. 203-228.
REYNOLDS, P. (2011): “A 7th century pottery deposit from Byzantine Carthago
Spartaria (Cartagena, Spain)”. En M.A. Cau, P. Reynolds i M. Bonifay (eds.):
LRFW 1. Late Roman Fine Wares. Solving Problems of Typology and Chronology. A review of the evidence, debate and new contexts. Roman and
Late Antique Mediterranean Pottery, 1. Oxford: Archaeopress. p.99-128.
RIBERA, A. (2008): “La ciudad de Valencia durante el período visigodo”. Zona
arqueológica, 9, p.303-320.
VALLEJO, M. (2012): Hispania y Bizancio. Una relación desconocida. Madrid.
VIZCAÍNO, J. (2008): Early Byzantine Lamellar Armour from Carthago Spartaria (Cartagena, Spain). Gladius. Estudios sobre armas antiguas, arte militar y vida cultural en Oriente y Occidente, XXVIII, p.195-210.
VIZCAÍNO, J. (2009): La presencia bizantina en Hispania (siglos VI-VII). La documentación arqueológica. Murcia: Anejos de Antigüedad y Cristianismo, XXIV.
VIZCAÍNO, J.; NOGUERA, J.M. i MADRID, MªJ. (En premsa): “Rediviva moenia.
Nuevos datos sobre las murallas de Carthago Spartaria en época bizantina”. En J.Mª Macías; A. Ribera i M. Rosselló (eds.), Recintes fortificats en época visigoda: Història, Arquitectura i Territori. Sèria Trama ICAC. Tarragona.
Les Illes Balears dels segles v al viii dC. Algunes dades
noves aportades per l’arqueologia del segle xxi
ALAPONT, L. (2017): “Enterramientos alrededor de la basílica de Sanisera (Menorca). Estudio antropológico y de los rituales funerarios”. En M. Anglada, M. Riera i A. Martínez (coords.): VII Jornades d’Arqueologia de les Illes
Balears (Maó, 2016). Consell Insular de Menorca y Secció d’Arqueologia
del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de les Illes Balears, Maó, p. 241-250.
ALCAIDE, S. i CAU, M. A. (2016): “Les esglésies de domini bizantí de la costa
oriental d’Espanya i les Balears”. En J. Guitart, M. Pagès, I. Rodà i J. Sans,
J. (ed.): L’arquitectura cristiana preromànica a Catalunya. Edició facsímil i
textos d’actualització. Institut d’Estudis Catalans, Arxiu Nacional de Catalunya, Museu Nacional d’Art de Catalunya y Institut Català d’Arqueologia
Clàssica, Barcelona, p. 527-542.
AMENGUAL, J. (1991-1992): Els orígens del cristianisme a les Balears i el seu
desenvolupament fins a l’època musulmana. Volums I i II, Editorial Moll
(Els treballs i els dies, 36-37), Palma.
CAU, M. A.; VAN STRYDONK, M.; BOUDIN, M.; MAS FLORIT, C.; MESTRES, J.
S.; CARDONA, F. et al. (2016): “Christians in a Muslim world? Radiocarbon dating of the cemetery overlaying the forum of Pollentia (Mallorca,
/ 237
[page-n-240]
Balearic Islands)”. Archaeological and Anthropological Sciences, 9 (7), p.
1529-1538.
NICOLÁS J. C. i MOLL, B. (2013): “Sellos Bizantinos de Menorca. Un arconte
mallorquin para las Baleares en el siglo VIII”. Tharros Felix, 5, p. 537-528.
Riera, M. (coord.) (2014): El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC, Ajuntament
de Palma, Palma.
Riera, M. (2017): El monacat insular de la Mediterrània Occidental. El monestir de Cabrera (Balears, segles V-VIII). Ateneu Sant Pacià, Facultat Antoni
Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes, Facultat de Teologia de
Catalunya y Institut Català d’Arqueologia Clàssica (Studia Archaeologiae
Chritianae, 1), Barcelona.
Riera, M.; Cau, M. A. i Salas, M. (coords.) (2012): Cent anys de Son Peretó:
descobrint el passat cristià. Consell de Mallorca, Palma.
Rosselló, J. M. (2017): “Reinterpretación del edificio 11 de Sanisera (Sanitja,
Menorca). ¿Es una basílica?”. En M. Anglada, M. Riera i A. Martínez (coords.):
VII Jornades d’Arqueologia de les Illes Balears (Maó, 2016). Consell Insular
de Menorca y Secció d’Arqueologia del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de les Illes Balears, Maó, p. 237-240.
VAN STRYDONK, M; BOUDIN, M. i RAMIS, D. (2017): “De la prehistòria a la història: Canvi i continuïtat en els hàbits alimentaris dels habitants de les Illes
Balears a partir dels estudis de 14C i isòtops estables δ 13C i δ 15N”. En
M. Anglada, M. Riera i A. Martínez (coords.): VII Jornades d’Arqueologia de
les Illes Balears (Maó, 2016). Consell Insular de Menorca y Secció d’Arqueologia del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en
Ciències de les Illes Balears, Maó, p. 369-378.
L’edifici visigot dels Casals del Mas de Sabater, Morella,
els Ports (Castelló)
ALBA, M. (2009): “Los edificios emirales de Morería (Mérida), una muestra de
arquitectura del poder”. Anales de Arqueología Cordobesa, 20, p. 379-418.
ARASA, F. (1991): “Un osculatori i dues plaques de cinturó de la comarca dels
Ports (Castelló)”. Saguntum-PLAV, 24, València, p. 203-210.
BELTRAN, J. i MACIAS, J.M. (2016): “Técnicas constructives en la Tarraconensis
durante la Antigüedad Tardía. Planteamientos y estrategias de investigación para una propuesta de síntesis”. Quaderns d’Arqueologia i Història
de la Ciutat de Barcelona, Epoca II, 12, p. 16-38. Museu d’Història de Barcelona. Barcelona
BONNET, CH. i BELTRAN, J. (2000): “El primer grupo episcopal de Barcelona”.
Sedes Regiae (400-800 d.C.) Memorias De La Real Academia De Buenas
Letras De Barcelona, p. 467-490.
BONNET, CH. i BELTRÁN, J. (2005): “Arquelogía y arquitectura de los siglos VIVII en Barcelona: La reforma y monumentalización del grupo episcopal”.
V Congreso Internacinal Hispania en la antigüedad Tardía. El siglo VII en
España y su contexto mediterráneo. Alcalá de Henares, p. 135-160.
BURCH, J.; GARCIA, G.; NOLLA, J.Mª.; MIQUEL, I.; PALAHI, J.; SAGRERA, J.; SUREDA, M. i VIVO, D. (2006): Excavacions arqueológiques a la muntanya de
238 /
Sant Juliá de Ramis Vol. 2. El Castellum. Sant Julià de Ramis (ESP). Ajuntament de Sant Julià de Ramis.
DE ANTONIO, J.M. i PEREZ, R. (en prensa): “El edificio Visigodo de Els Casals
del Mas de Sabater, Morella (Els Ports, Castellón)”. Actas II Jornades Internacionals d’Arqueologia de Riba-roja de Túria.
DUARTE, F.X.; HERNÁNDEZ, F.J.; NÚÑEZ, G. i PÉREZ, R. (2009): “Tres conjuntos
funerarios rurales en Morella (Els Ports, Castelló), siglos VI-XI: aspectos
arqueológicos.” En M. Polo Cerdá i E. García-Prósper (ed.): Actas del IX
Congreso Nacional de Paleopatología. Morella (Castellón), 2007, Grupo
Paleolab, València, p. 117-136.
GUARDIOLA, M. (2005): “La Formació Morella: un patró geològic per a l’assentament prehistòric a la comarca dels Ports”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 24. Diputació de Castelló, Castelló de la Plana, p. 91-110.
MATEOS, P. i ALBA, M. (2000): “De Emerita Augusta a Marida”. Visigodos y Omeyas. Un debate entre la Antigüedad Tardía y la Alta edad Media. Anejos
AEspA XXIII, CSIC y Consorcio de la Ciudad Monumental, p. 143-168.
EconomIa productiva, socieTaT I comerç
GARCÍA-VARGAS, E. (2011):”Oriental Trade in the Iberian Peninsula during
Late Antiquity(5th -7th centuries AD)”. New pespective in Late Antiquity,
Newcastle, p. 76-117.
GUTIÉRREZ, S. (2000): “Algunas consideraciones acerca de la cultura material
de las épocas visigoda y emiral en el territorio de Tudmir”. Anejos del
Archivo Español de Arqueología XXIII, Madrid, p. 95-116.
PASCUAL, J.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2003): “Cerámicas de la ciudad de
Valentia entre la época visigoda y omeya (siglos VI-X)”. Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la Península Ibérica. Anejos de AEspA XXVIII,
Madrid, p. 67 – 117.
REYNOLDS, P. (2015): “Material culture and the economy in the age of Saint
Isidore of Seville (6th and 7th centuries)”. En J.P. Caillet, I. Velázquez i G.
Ripoll (eds.): Isidore de Séville et son temps, Antiquité Tardive 23, Brepols,
Paris, p. 163-210.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2012): “Las ánforas tardoantiguas de Valencia”. Rei
Cretariae Romanae Fautorum Acta 42, p. 385-396.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2016): “Imports of cerramic from de Eastern Mediterranean on the territory of Valencia in Late Antiquity period (5th centuries-7th AD)”. Histoires matérielles : terre cuite, bois, métal et autres objets.
Des pots et des potes : Mélanges offerts à Lucien Rivet, Autun, p. 551-560.
ROSSELLÓ, MIQUEL (2000): “Economía y comercio en época visigoda”. En A.
Ribera (coord.): Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno.
(Grandes Temas Arqueológicos 2), Valencia, p. 207-217.
ROSSELLÓ, M. i RIBERA, A. (2004): “Las cerámicas del siglo VII en Valentia (Hispania) y su entorno”. Rei Cretariae Romanae Fautorum Acta 39.
VIZCAINO, J. i PÉREZ, I. (2008): “Ungüentarios Bizantinos con sello epigráfico en Cartagho Spartaria”. Archivo Español de Arqueología 81, Madrid,
p. 151-176.
[page-n-241]
La moneda del Regne visigot (c. 420-714)
ALMAGRO, M.; CABALLERO, L. i ZOZAYA, J. (2002): Qusayr ‘Amra. Residencia y
Baños Omeyas en el Desierto de Jordania, Granada.
BARROSO, R. i MORIN , J. (1994): “Dos relieves de época visigoda como representación figurada: la placa de La Tamujas y la de Narbona”. Anales
toledanos, 31, p. 41-64.
BRECKENRIDGE, J.D. (1959): The Numismatic Iconography of Justinian II (685695, 705-711 AD), New York.
GARCIA, L.A. (2013): España 702-719. La conquista musulmana, Sevilla.
GRIERSON, Ph. (1953): “Visigothic Metrology”. The Numismatic Chronicle, ser.
6, XIII, p. 74-87.
MARTINEZ, C. (2015): “Los bárbaros desde la perspectiva intelectual romana”. En
J. A. Quirós i S. Castellano (coord.): Identidad y etnicidad en Hispania: propuestas teóricas y cultura material en los siglos V-VIII, Vitoria-Gasteiz, p. 41-52.
MILES, G.C. (1952): The Coinage of the Visigoths of Spain, Leovigild to Achila
II, New York.
PLIEGO, R. (2009): La Moneda Visigoda (2 tomos), Sevilla.
PLIEGO, R. (2013): “El origen de la representación de Cristo en la moneda del
rey visigodo Ervigio (680-687)”. Numismatica e Antichità Classiche. Quaderni Ticinesi, XLII, p. 251-264.
TOMASINI, W.J. (1964): The Barbaric Tremissis in Spain and Southern France:
Anastasius to Levigild, New York.
Les seques visigodes del territori de València
ALAPONT, L. i TORMO, F. (2005): “El tesoro de monedas de oro visigodas de la
Senda de l’Horteta (Alcasser, Valencia)”. En P.P. Ripollès i A. Ribera eds.:
Tesoros monetarios de Valencia y su entorno (Grandes Temas Arqueológicos 4), València, p. 169-176.
CABEZA, M.C. (1989): “El entorno del triente de Suintila de la Biblioteca Universitaria de Valencia”. Saitabi XXXIX, Xàtiva, p. 73-80.
CRUSAFONT, M. (2002): “Las acuñaciones visigodas”. Arse-Saguntum. Historia
monetaria de la ciudad y su territorio, Sagunt, p. 303-318.
GARCIA, L. (1982): “Cecas visigodas y sistema económico”. II Reunión de Arqueología Cristiana Hispánica. Barcelona, p. 333-345.
MAROT, T. (1999): “Invasions i accions militars a la península Ibérica durant
l’antiguitat tardana (segles V-VII): el testimoni de la moneda”. Moneda i
exèrcits. Gabinet Numismàtic de Catalunya, Barcelona, p. 145-167.
MATEU, F. (1941): “Sobre el numerario visigodo de la Tarraconense. Las cecas
de Sagunto y Valencia en el primer tercio del siglo VII”. Ampurias III, p.
85-95.
MOLINERO, A. (1949): “La necrópolis visigoda de Duratón (Segovia). Materiales de tipo bizantino”. IV Congreso Arqueológico del Sudeste Español,
Cartagena, p. 502-504.
PLIEGO, R. (2008): “La acuñación monetaria en el Reino Visigodo de Toledo:
El funcionamiento de las cecas”. Els tallers monetaris: organització i producción (XII Curs d’Història monetària d’Hispania), Barcelona, p. 117-141.
Referències bibliogràfiques
PLIEGO, R. (2009): La moneda visigoda. Historia monetaria del Reino visigodo
de Toledo (c. 569-711). Sevilla.
RIBERA, A. (2005): “El contexto histórico y arqueológico de las monedas visigodas del País Valenciano”. Gaceta Numismática 157, p. 45-61.
El duX Tebdemir i el seu temps
AZUAR, R. (2000): “Enrique Llobregat. Del Pacto de Teodomiro a los orígenes
del País Valenciano”. Scripta in honorem Enrique A. Llobregat Conesa,
Alacant, p. 53-66.
BARROSO, R.; MORIN J. i SANCHEZ, I. (2018): Theudemirus Dux. El ultimo godo.
El ducado de Auriola y el final del reino visigodo de Toledo. Audema.
BAZZANA, A. (1986): “Asentamientos medievales en las sierras del Bajo Maestrazgo: monte Marinet y Monte Mollet (Castellón de la Plana, España)”.
Actas del I Congreso de Arqueología Medieval española, Andalusí. Zaragoza, p. 147-161.
CHALMETA, P. (2003): Invasión e islamización. La sumisión de Hispania y la formación de al-Andalus. Universidad de Jaén. Torredonjimeno.
GARCIA, L. (1992): “Los últimos tiempos del reino visigodo”. Boletín de la Real
Academia de la Historia CLXXXIX, Madrid, p. 425-459.
GUICHARD, P. (1973): Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad
islámica en Occidente. Granada.
GUTIERREZ, S. (1996): La cora de Tudmir. De la antigüedad tardía al mundo
islámico. Poblamiento y cultura material. Casa de Velázquez, Madrid.
LLOBREGAT, E.A. (1973): Teodomiro de Oriola. Su vida y su obra, Alacant.
LLOBREGAT, E.A. (1977): La primitiva cristiandat valenciana. Segles IV al VIII.
L’Estel. València.
RIBERA, A. i ROSSELLO, M. (2011): “Valencia y su entorno territorial tras el 713:
epilogo visigodo y ¿”. En 711. Arqueología e historia entre dos mundos
(Zona Arqueológica 15), Alcalá de Henares, p. 85-102.
Pla de Nadal (Riba-Roja de Túria), el palau de Tebdemir
JIMENEZ, J.L.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2014): “Valentia y su territorium
desde época romana imperial a la antigüedad tardía: una síntesis”. En D.
Vaquerizo, J.A. Garriguet i A. León (eds.): Ciudad y territorio: transformaciones materiales e ideológicas entre la época clásica y el Altomedioevo
(Monografías de Arqueología Cordobesa 20), Córdoba, p. 265–282.
JUAN, E. i LERMA, J.V. (2000): “La villa aúlica del “Plá de Nadal” (Riba-roja de
Túria)”. Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno (Grandes
Temas Arqueológicos 2), València, p. 135-142.
JUAN, E. i PASTOR, I. (1985): “El yacimiento de época visigótica de Pla de
Nadal”. Gallo-romaines, wisigoths et francs en Aquitaine, Septimaine et
Espagne (Actes des VII Journées Internationales d’Archéologie Mérovingienne) Toulouse, p. 83-96.
JUAN, E. i PASTOR, I. (1989): “Los visigodos en Valencia. Pla de Nadal: ¿una
villa áulica?”. Boletín de Arqueología Medieval, 3: p. 137-179.
/ 239
[page-n-242]
JUAN, E.; ESCRIVÀ, I.; MORÍN, J.; RIBERA, A.; ROSSELLÒ, M. i SÁNCHEZ, I. (2018):
“Pla de Nadal: la residencia de Teodomiro. Entre visigodos y omeyas”. En
I. Sánchez i P. Mateos (eds.): Territorio, topografía y arquitectura de poder
durante la Antigüedad Tardía (Mytra 1), Mérida, p.261-282.
PERICH, A. (2013): “El palacio de Qasr Ibn Wardan (Siria) y la evolución de la
tipología palacial bizantina (siglos VI-XV)”. Revista d’Arqueologia de Ponent 23, p. 45-74.
RIBERA, A. (2017): “El palau de Pla de Nadal (Riba-roja de Túria). L’últim batec
del poder visigòt”. En F. Arasa i C. Mata (eds.): Homenaje a la profesora
Carmen Aranegui Gascó, Saguntum-PLAV, Extra-19, València, p. 279-287.
RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2007): “Escultura decorativa de época tardoantigua en Valencia y su entorno”. Escultura decorativa tardorromana y
altomedieval en la Península Ibérica (Anejos de Archivo Español de Arqueología XLI), Madrid, p 345-366.
RIBERA, A. et alii. (2015): Pla de Nadal (Riba-roja) del Túria). El Palacio de Teudinir. Ajuntament de Riba-roja de Túria, València.
ROSSELLÓ, M. (2005): “El territorium de Valentia a l’antiguitat tardana”. VI Reunió
d’Arqueologia Cristiana Hispànica, (València 2003) Barcelona, p. 279-304.
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació
de València i la seua regió durant el segle viii
AZUAR, R. (2015): Castillos, ciudades y campesinos en el Sharq al-Andalus. Instituto Alicantino de Cultura «Juan Gil Albert», Alacant.
BAZZANA, A. (1992): Maisons d’al-Andalus. Habitats médiévales et structures du peuplement dans l’Espagne orientale. Madrid, Casa de Velzquez (2 vols.).
240 /
DOMÉNECH, C. (2003) Dinares, dirhames y feluses. Circulación monetaria islámica en el País Valenciano. Instituto Alicantino de Cultura «Juan Gil
Albert», Alacant.
GUICHARD, P. (1990-1991): Les musulmans de Valence et la Reconquête (XIeXIIIe siècles). Institut Français de Damas, Damasc (2 vols.).
Gutiérrez, s. (1996): La cora de Tudmir de la Antigüedad Tardía al mundo
islámico. Poblamiento y cultura material.Casa de Velazquez/Instituto de
Cultura “Juan Gil Albert”, Madrid/Alacant
López, J. A. i Ximénez, T. (2014): “Excavaciones arqueológicas en Cabezo Pardo (San Isidro/Granja de Rocamora, Alicante). Últimas actuaciones”- En
M. Olcina i J. A. Soler (ed.): Arqueología en Alicante en la primera década
del siglo XXI. II Jornadas de Arqueología y Patrimonio alicantino (MARQ.
Arqueología y Museo, Extra-01). MARQ, Alacant, p. 209-214.
LORRIO, A. J.; ALMAGRO, M. i SÁNCHEZ DE PRADO, M.ª D. (2009): El Molón
(Camporrobles, Valencia): “oppidum” prerromano y “hisn” islámico: guía
turística y arqueológica. Ayuntamiento de Camporrobles, Camporrobles.
MARTÍNEZ, M.ª A.; GUTIÉRREZ, S. y AMORÓS, V. (2016): “Un mensaje en la botella: escritura árabe en contexto. Un ejemplo de El Tolmo de Minateda”.
Debates de Arqueología Medieval, 6, p. 11-39.
ROSSER, P. (2014):”Arqueología del poblamiento de un territorio del Mediterráneo occidental (Alicante, España) en época tardo-antigua. un espacio
activo sin ciudad”. Anales de Prehistoria y Arqueología de Murcia, 30, p.
55-83.
Tendero, E.; Guilabert, A. i Orfila, M. (2007): La maqbara del Tossal de Manises (Alicante), t. I. Estudio Arqueológico. Instituto Alicantino de Cultura
“Juan Gil Albert”, Alacant.
[page-n-243]
[page-n-244]
[page-n-245]
La fundació d'una nova ciutat: Reccopolis
Pilar Diarte Blasco / Manuel Castro Priego / Lauro Olmo EncisoPag. 45-49descargarLes fases tardoromana i visigòtica de la vil·la romana de l'horta vella (Bétera, València)
Josep Mª Burriel i Alberich / José Luis Jiménez Salvador / Miquel Rosselló MesquidaPag. 77-81descargarValencia la Vella. Un jaciment encara per descobrir
Esperança Huguet Enguita / Josep María Macias Solé / Albert Ribera Lacomba / F. Rodríguez / Miquel Rosselló MesquidaPag. 97-103descargarLes monedes del jaciment visigòtic de València la Vella (Riba-Roja de Túria)
Òscar CaldésPag. 105-109descargarMonedes en ús en l'antiguitat tardana a l'entorn pròxim de Valentia. La moneda en l'àmbit visigòtic
Tomás Hurtado MullorPag. 111-117descargarEvidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles VI i VII d.C.
Joaquim Botella PascualPag. 125-131descargarIlici i l'evolució territorial entre els segles IV i VII
Antonio Gilabert Mas / Ana Ronda Femenía / Mercedes Tendero PorrasPag. 141-147descargarEl territori d'Allon
Antonio Espinosa Ruiz / Diego Ruiz Alcalde / Amanda Marcos GonzálezPag. 149-153descargarLes Illes Balears dels segles V al VIII d.C.: algunes dades noves aportades per l'arqueologia del segle XXI
Mateu Riera RullánPag. 165-169descargarL'edifici visigòtic dels Casals del Mas de Sabater, Morella, Els Ports (Castelló)
José Manuel de Antonio Otal / Ramiro Pérez MiliánPag. 171-175descargarEconomia productiva, societat i comerç
Esperança Huguet Enguita / Josep María Macias Solé / F. Rodríguez / Miquel Rosselló MesquidaPag. 177-183descargarPla de Nadal (Riba-Roja de Túria), el Palau de Tebdemir
Albert Ribera Lacomba / Miquel Rosselló MesquidaPag. 213-219descargarDiverses esferes, diverses dinàmiques. La tranformació de València i la seua regió durant el segle VIII
Julián M. OrtegaPag. 221-229descargar