Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles VI i VII d.C.
Joaquim Botella Pascual
2019
[page-n-1]
124 /
[page-n-2]
Evidències funeràries rurals
al territorium de Valentia
entre els segles vi i vii dC
Joaquim Botella Pascual
Introducció
Dins del món funerari, en l’àmbit topogràfic trobem dues
vessants: la urbana i la rural. A la primera, vinculada a ciutats, hi corresponen nuclis de cert rang jurídic, polític, administratiu i religiós, on els cementeris estan ben definits
i jerarquitzats com és el cas de Valentia entre altres grans
metròpolis. La segona, la rural, correspon a una àrea més
heterogènia i diversa, on s’enquadren les villae, vici i altres
estructures rurals on, per proximitat, poden tindre en relació agrupacions funeràries o cementeris rurals. Tot i que
aquest nexe no sempre és clar, ja que arqueològicament
és difícil de constatar, com veurem a continuació. A més,
aquestes restes funeràries mostren una varietat tipològica
molt heterogènia i diversa al llarg dels segles vi i vii dC, arran de l’herència romanovisigoda que es materialitza en
l’arquitectura funerària.
◁ Àmfora de la càmara sepulcral de la Senda de l’Horteta
(Alcàsser). Museu de Prehistòria de València.
El territorium de Valentia: distribució de les evidències
funeràries rurals entre els segles vi-vii dC
L’aspecte geogràfic és clau i fonamental per entendre i donar context a la distribució espacial de qualsevol
territori. En aquest cas, el territorium de Valentia, àrea
d’influència de la Ciutat, s’ha d’emmarcar entre la serra
Calderona, al nord; la serra d’Utiel i l’altiplà de Requena,
a l’oest; la serra de Martés, al sud-oest, i per la ribera del
Xúquer amb l’Albufera i el mar Mediterrani, a l’est. A més,
queda enquadrat també pels rius Túria, Magre i Xúquer.
Posant-nos en context, durant els segles v i vii dC, el
territorium de Valentia sofrirà un seguit de transformacions, influïdes pel conflicte entre visigots i bizantins. Però
també s’esdevindran canvis per qüestions econòmiques,
com serà la vinculació dels enclavaments al litoral per la
importància dels llaços comercials que oferia el mar.
Assistim a un procés de reactivació del mercat marítim, com va ser el cas del Portum Sucrone, on s’han
documentat restes d’àmfores, vidres, ceràmica de cui/ 125
[page-n-3]
Aixovars de las càmeres sepulcrals del territori de Valentia.
na, vaixella de taula i ungüentaris procedents de tot el
Mediterrani.
Mitjançant l’aplicació dels Sistemes d’Informació
Geogràfica s’ha cartografiat el territorium de Valentia. A
l’hora d’analitzar un territori cal estudiar una sèrie d’aspectes geogràfics que poden mostrar relació amb les evidències funeràries.
El primer factor que cal tindre en compte és la
vinculació amb les zones d’hàbitat, és a dir, hem d’as126 /
sociar els cementeris als nuclis de població, tant en el
món urbà com en el rural. Aquest nexe s’observa molt
clarament en els cementeris urbans, però de manera
més difusa en els rurals, perquè hi ha casos on no es
coneix l’enclavament rural, aleshores es cataloguen
com a soterraments aïllats o també, si hi ha un gran
nombre de sepultures, pot ser que diverses comunitats
rurals d’una zona concreta depositaren els seus difunts
en un mateix cementeri.
[page-n-4]
Tipologia de les evidències funeràries
Nuclis urbans
Cambra sepulcral
Diversa
Seu episcopal
Cista
Llosa
Ciutat
Covatxa
Tegulae
Mapa del territori de Valentia amb els nuclis urbans i les evidències funeràries.
Però aquest nexe no sempre és tèrbol, per exemple
observem relació amb enclavaments rurals a les sepultures de La Solana (Utiel), amb l’hàbitat d’El Ardal (Caudete
de las Fuentes) i a les inhumacions de la Font de Mussa.
També trobem vincles amb un possible assentament militar com pot ser el cas de la Senda de l’Horteta.
El segon factor és la relació que hi ha amb les vies
de comunicació terrestres, les quals es configuren per les
calçades romanes com la via Augusta, les vies secundà-
ries i finalment els camins, sendes i vies pecuàries actuals.
Si analitzem amb els SIG la distància dels nous jaciments,
respecte de la via pecuària més pròxima, s’observen uns resultats d’uns 326 m de mitjana. A més a més, les restes més
llunyanes no superen els 850 m, fet que evidencia vincles
entre ambdós punts i una articulació de l’entorn rural.
Finalment, el tercer factor n’és la relació amb els recursos hidrològics, principalment els rius, els quals són
clau per als assentaments humans. Per exemple, els estu-
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC. Joaquim Botella Pascual
/ 127
[page-n-5]
dis de la zona del sud-oest de Salamanca revelen que els
pedra, depositades horitzontalment o a doble vessant, i
rius són un tret geogràfic amb llaços amb les necròpolis
les inhumacions de tipus cista, que són estructures sim-
rurals que s’ubiquen en petites elevacions que segueixen
ples fetes de pedres col·locades verticalment als límits
el curs fluvial.
de la fossa, i que poden tindre una coberta formada per
Per cercar aquesta relació, hem repetit el procés
una o múltiples lloses ‘tegulae’, o no tindre coberta. Les
analític anterior i hem comprovat com jaciments com el
inhumacions en cista són utilitzades des de la prehistòria.
de la Senda de l’Horteta es trobava a una distància de
Però dins d’aquests contexts, la cronologia d’ús comprén
poc més de 200 m respecte del barranc de Picassent. Cal
entre els segles iv i vii dC, amb possible continuïtat durant
destacar que, si analitzem la toponímia actual, com els
les primeres comunitats musulmanes, com són les huit
de la Font de Musa i de Sant Sofí fan referència a punts
sepultures del Cabezo de Aleja (Ricote, Múrcia).
d’extracció d’aigua.
Per exemple, a La Solana (Utiel), hi ha un grup de
tres fosses amb coberta de lloses. A Las Suertes (Villar del
Arquitectura funerària
Arzobispo), hi ha un conjunt de cinc soterraments amb
Les evidències funeràries documentades al territo-
coberta de lloses. I als Xarcons (Monserrat d’Alcalà), hi ha
rium de Valentia mostren un món funerari heterogeni i
un soterrament aïllat de caràcter col·lectiu amb tres indi-
divers entre els segles vi i vii dC, les quals presenten un
vidus al seu interior, amb una arquitectura de tipus cista i
llegat de la tradició romanovisigoda i posteriorment algu-
coberta de lloses.
nes tindran continuïtat durant el segle viii dC.
Prosseguint amb la tipologia de l’arquitectura fune-
D’una banda, tenim les estructures amb coberta de
rària, cal destacar les construccions subterrànies descri-
tegulae, característiques de les zones més romanitzades,
tes com cambres sepulcrals, com són les de Los Praos
que eren col·locades planes o a dues aigües coronades
(Requena), la Senda de l’Horteta (Alcàsser) i el Romaní
o no amb imbrex; damunt d’una rasa simple o al mateix
(Sollana). Aquestes criptes eren construïdes excavant la
sòl sense excavar. Són una assimilació de les estructures
marga; la seua estructura era d’un corredor d’accés amb
emprades en el segle i aC per a les incineracions roma-
una entrada, segellada per una llosa de grans dimensions,
nes i, a la nostra àrea d’estudi, s’emmarquen cronològica-
que conduïa a una estança amb volta, on s’inhumaven els
ment entre els segles ii i vii dC; per exemple, a la Font de
individus al seu interior.
Mussa (Benifaió) tenim un cementeri rural amb soterra-
Les cambres sepulcrals evidencien la complexitat
ments de tipus tegulae a doble vessant, prop d’una villa
dels rituals funeraris que hi havia entre els segles vi i vii dC.
a la mateixa partida.
Dins de l’àmbit peninsular s’observen paral·lels amb la
D’altra banda, de l’arquitectura funerària de tradició
mateixa àrea valenciana, però fora del territorium de
visigoda devien ser les fosses amb coberta de lloses de
Valentia, com són la Falquia (Beneixida), la cripta d’Anna
128 /
[page-n-6]
(Anna) i les Llomes (Bocairent). D’altra banda també cal
cambra funerària plena de diferents tipus de ceràmiques:
fer referència a la construcció excavada en la roca d’Erca-
àmfores africanes del tipus Keay LXXII i Keay LXXIX amb
vica, la qual presenta semblances significatives amb les
decoració incisa des del segle v fins a final del vi dC, àm-
cambres sepulcrals de l’àrea valenciana.
fores de petit format com la Keay LXXI, a mà/torneta del
Finalment, en l’àmbit tipològic caldria referenciar
tipus FPHW 8. De ceràmica de cuina africana tardana, cal
una sèrie de construccions funeràries descrites com a
destacar-hi les cassoles FCW 12.1, FCW 25.1 i una possible
«covarxes», que van ser trobades a la Huerta de Arriba
FCW 24.1, tapadores, un morter, bol/pàtera, bols carenats,
(Bunyol) i la Font de Sant Sofí (Llaurí); i a l’individu so-
bols amb tub abocador, olles, alfàbies de tub abocador,
terrat dins de la sitja núm. 5 del jaciment de la Senda de
gerra amb boca de pessic que data entre el 575-650 dC.
l’Horteta (Alcàsser).
També hi ha una olleta de ceràmica comuna regional,
un bol amb tub abocador i gerra de ceràmica comuna ei-
Cultura material i aixovar funerari
vissenca i, per acabar, la ceràmica comuna indeterminada.
La cultura material dels segles vi i vii dC que ha sigut
La riquesa ceràmica del jaciment de la Senda de
identificada a les inhumacions analitzades és heterogè-
l’Horteta evidencia la diversitat dels contactes comercials
nia: agulles, anells, arracades, ceràmiques i granadures
que hi havia durant els segles vi i vii dC entre el litoral va-
de collar entre altres. Encara que en molts casos les se-
lencià i les diferents regions del Mediterrani.
pultures no tenen cap tipus d’aixovars sinó exclusivament
Pel que fa a l’ornament de l’aixovar funerari, cal fer
les restes òssies, ja que segueixen rigorosament el ritus
referència als anells de Los Praos (Requena) i el Romaní
cristià, on l’únic que importa és el món espiritual, on la
(Sollana) amb dimensions idèntiques (Ø: 2,2 cm). El pri-
voluntat era conservar el cos per la creença en la salvació
mer és una baga d’argent de secció de cinta amb ins-
i vida eterna.
cripcions o símbols de línies i punts a la part plana del
Majoritàriament l’aixovar referenciat deu formar part
cèrcol. Aquest presenta paral·lels amb els cementeris
de l’ornament personal de l’individu, amb excepció dels
de Naharros (Sevilla) i Castiltierra (Segovia). El segon és
materials ceràmics, per exemple, als Xarcons (Montserrat
tracta d’un anell de bronze amb decoració encastada a la
d’Alcalà) amb la gerra de color beix amb ansa i línies inci-
muntura i creu rodejada per un cercle d’un centímetre de
ses al coll i cos globular; i la ampolla de color ocre, base
diàmetre aproximadament. Aquest presenta semblances
lleugerament còncava, cos ovoide, coll estilitzat i coll
amb anells trobats en diferents cementeris visigots com
motlurat, que va ser trobada a l’interior de la cambra se-
a Piña de Esgueva (Valladolid), Duratón (Segovia), Los
pulcral del Romaní (Sollana).
Balconcillos (Conca) i Castiltierra (Segovia).
Però sens dubte, el cas més significatiu és el de la
Seguint amb el repàs de l’aixovar funerari, cal fer
Senda de l’Horteta (Alcàsser), on es va descobrir una
referència a les arracades de plata, amb secció circular i
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC. Joaquim Botella Pascual
/ 129
[page-n-7]
1
Tipologia funerària de l’àmbit valencià (ss. VI-VII dC)
1.- Sepultures amb coberta tegulae: plana, dos aigües, i a dos
aigües amb ímbrex.
2.- Sepultura amb coberta de lloses.
3.- Sepultura excavada en la roca amb coberta de lloses i tegulae.
4.- Sepultura amb paredat i coberta de lloses.
5.- Sepultura amb coberta de lloses.
6.- Cambra sepulcral de la Senda de l’Horteta
(Alapont i Tormo, 2005: 174)
7.- Sitja amb ús funerari de la Senda de l’Horteta
(Martínez-Porral et al., 2015: 200)
2
6
130 /
3
4
7
5
[page-n-8]
acabaments als extrems en forma de ganxo com és la de
Los Praos (Requena) i la del Romaní (Sollana), també d’argent i circular, però amb dos forats i una secció còncava
amb un fi rebaixament en un dels dos extrems; les agulles
amb caboixó i les granadures de pasta vítria dels Xarcons
(Montserrat d’Alcalà). I finalment hem de fer referència al
braçalet de bronze de la Font de Mussa (Benifaió).
Conclusió
El territorium de Valentia és un clar exemple de la
complexitat i heterogeneïtat que presenten els segles vi i
vii dC, moment de conflictes i inestabilitat amb la pugna
entre bizantins i visigots pel territori del litoral del sud peninsular, on l’àrea valenciana va jugar un paper clau amb
jaciments com la Senda de l’Horteta i València la Vella, o
la mateixa seu episcopal de Valentia. A més, cal assenyalar
que els fluxos comercials i les relacions del territorium de
Valentia amb la resta de regions de la Mediterrània seran
importants com s’ha documentat al Portum Sucrone o a
la riquesa de materials ceràmics de la Senda de l’Horteta.
També hem de ressaltar que, gràcies a l’aplicació del
SIG, podem veure que hi ha una estructuració del territorium de Valentia, a la qual s’adapta la ubicació dels cementeris i evidencien una connexió significativa amb el
seu entorn geogràfic, a través de les vies de comunicació,
els nuclis de població i els recursos hidrològics.
El batibull tipològic de les tombes en aquest moment pot ser la conseqüència d’una falta d’ordre en les
pràctiques funeràries d’aquest període per part de l’Església, que posteriorment es corregirà en els cementeris
medievals. També aquesta heterogeneïtat potser representa les diverses pràctiques rituals dels contingents de
població que habitaven en el territori: visigots, bizantins
i hispanoromans.
En definitiva, els segles vi i vii dC són un període de
temps en constant transformació, com ens indiquen l’arquitectura i els aixovars funeraris, on les petjades visigodes es barregen amb les romanes i donen com a resultat
una rica diversitat cultural que es plasma tant en la ciutat
com en el món rural.
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC. Joaquim Botella Pascual
/ 131
[page-n-9]
124 /
[page-n-2]
Evidències funeràries rurals
al territorium de Valentia
entre els segles vi i vii dC
Joaquim Botella Pascual
Introducció
Dins del món funerari, en l’àmbit topogràfic trobem dues
vessants: la urbana i la rural. A la primera, vinculada a ciutats, hi corresponen nuclis de cert rang jurídic, polític, administratiu i religiós, on els cementeris estan ben definits
i jerarquitzats com és el cas de Valentia entre altres grans
metròpolis. La segona, la rural, correspon a una àrea més
heterogènia i diversa, on s’enquadren les villae, vici i altres
estructures rurals on, per proximitat, poden tindre en relació agrupacions funeràries o cementeris rurals. Tot i que
aquest nexe no sempre és clar, ja que arqueològicament
és difícil de constatar, com veurem a continuació. A més,
aquestes restes funeràries mostren una varietat tipològica
molt heterogènia i diversa al llarg dels segles vi i vii dC, arran de l’herència romanovisigoda que es materialitza en
l’arquitectura funerària.
◁ Àmfora de la càmara sepulcral de la Senda de l’Horteta
(Alcàsser). Museu de Prehistòria de València.
El territorium de Valentia: distribució de les evidències
funeràries rurals entre els segles vi-vii dC
L’aspecte geogràfic és clau i fonamental per entendre i donar context a la distribució espacial de qualsevol
territori. En aquest cas, el territorium de Valentia, àrea
d’influència de la Ciutat, s’ha d’emmarcar entre la serra
Calderona, al nord; la serra d’Utiel i l’altiplà de Requena,
a l’oest; la serra de Martés, al sud-oest, i per la ribera del
Xúquer amb l’Albufera i el mar Mediterrani, a l’est. A més,
queda enquadrat també pels rius Túria, Magre i Xúquer.
Posant-nos en context, durant els segles v i vii dC, el
territorium de Valentia sofrirà un seguit de transformacions, influïdes pel conflicte entre visigots i bizantins. Però
també s’esdevindran canvis per qüestions econòmiques,
com serà la vinculació dels enclavaments al litoral per la
importància dels llaços comercials que oferia el mar.
Assistim a un procés de reactivació del mercat marítim, com va ser el cas del Portum Sucrone, on s’han
documentat restes d’àmfores, vidres, ceràmica de cui/ 125
[page-n-3]
Aixovars de las càmeres sepulcrals del territori de Valentia.
na, vaixella de taula i ungüentaris procedents de tot el
Mediterrani.
Mitjançant l’aplicació dels Sistemes d’Informació
Geogràfica s’ha cartografiat el territorium de Valentia. A
l’hora d’analitzar un territori cal estudiar una sèrie d’aspectes geogràfics que poden mostrar relació amb les evidències funeràries.
El primer factor que cal tindre en compte és la
vinculació amb les zones d’hàbitat, és a dir, hem d’as126 /
sociar els cementeris als nuclis de població, tant en el
món urbà com en el rural. Aquest nexe s’observa molt
clarament en els cementeris urbans, però de manera
més difusa en els rurals, perquè hi ha casos on no es
coneix l’enclavament rural, aleshores es cataloguen
com a soterraments aïllats o també, si hi ha un gran
nombre de sepultures, pot ser que diverses comunitats
rurals d’una zona concreta depositaren els seus difunts
en un mateix cementeri.
[page-n-4]
Tipologia de les evidències funeràries
Nuclis urbans
Cambra sepulcral
Diversa
Seu episcopal
Cista
Llosa
Ciutat
Covatxa
Tegulae
Mapa del territori de Valentia amb els nuclis urbans i les evidències funeràries.
Però aquest nexe no sempre és tèrbol, per exemple
observem relació amb enclavaments rurals a les sepultures de La Solana (Utiel), amb l’hàbitat d’El Ardal (Caudete
de las Fuentes) i a les inhumacions de la Font de Mussa.
També trobem vincles amb un possible assentament militar com pot ser el cas de la Senda de l’Horteta.
El segon factor és la relació que hi ha amb les vies
de comunicació terrestres, les quals es configuren per les
calçades romanes com la via Augusta, les vies secundà-
ries i finalment els camins, sendes i vies pecuàries actuals.
Si analitzem amb els SIG la distància dels nous jaciments,
respecte de la via pecuària més pròxima, s’observen uns resultats d’uns 326 m de mitjana. A més a més, les restes més
llunyanes no superen els 850 m, fet que evidencia vincles
entre ambdós punts i una articulació de l’entorn rural.
Finalment, el tercer factor n’és la relació amb els recursos hidrològics, principalment els rius, els quals són
clau per als assentaments humans. Per exemple, els estu-
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC. Joaquim Botella Pascual
/ 127
[page-n-5]
dis de la zona del sud-oest de Salamanca revelen que els
pedra, depositades horitzontalment o a doble vessant, i
rius són un tret geogràfic amb llaços amb les necròpolis
les inhumacions de tipus cista, que són estructures sim-
rurals que s’ubiquen en petites elevacions que segueixen
ples fetes de pedres col·locades verticalment als límits
el curs fluvial.
de la fossa, i que poden tindre una coberta formada per
Per cercar aquesta relació, hem repetit el procés
una o múltiples lloses ‘tegulae’, o no tindre coberta. Les
analític anterior i hem comprovat com jaciments com el
inhumacions en cista són utilitzades des de la prehistòria.
de la Senda de l’Horteta es trobava a una distància de
Però dins d’aquests contexts, la cronologia d’ús comprén
poc més de 200 m respecte del barranc de Picassent. Cal
entre els segles iv i vii dC, amb possible continuïtat durant
destacar que, si analitzem la toponímia actual, com els
les primeres comunitats musulmanes, com són les huit
de la Font de Musa i de Sant Sofí fan referència a punts
sepultures del Cabezo de Aleja (Ricote, Múrcia).
d’extracció d’aigua.
Per exemple, a La Solana (Utiel), hi ha un grup de
tres fosses amb coberta de lloses. A Las Suertes (Villar del
Arquitectura funerària
Arzobispo), hi ha un conjunt de cinc soterraments amb
Les evidències funeràries documentades al territo-
coberta de lloses. I als Xarcons (Monserrat d’Alcalà), hi ha
rium de Valentia mostren un món funerari heterogeni i
un soterrament aïllat de caràcter col·lectiu amb tres indi-
divers entre els segles vi i vii dC, les quals presenten un
vidus al seu interior, amb una arquitectura de tipus cista i
llegat de la tradició romanovisigoda i posteriorment algu-
coberta de lloses.
nes tindran continuïtat durant el segle viii dC.
Prosseguint amb la tipologia de l’arquitectura fune-
D’una banda, tenim les estructures amb coberta de
rària, cal destacar les construccions subterrànies descri-
tegulae, característiques de les zones més romanitzades,
tes com cambres sepulcrals, com són les de Los Praos
que eren col·locades planes o a dues aigües coronades
(Requena), la Senda de l’Horteta (Alcàsser) i el Romaní
o no amb imbrex; damunt d’una rasa simple o al mateix
(Sollana). Aquestes criptes eren construïdes excavant la
sòl sense excavar. Són una assimilació de les estructures
marga; la seua estructura era d’un corredor d’accés amb
emprades en el segle i aC per a les incineracions roma-
una entrada, segellada per una llosa de grans dimensions,
nes i, a la nostra àrea d’estudi, s’emmarquen cronològica-
que conduïa a una estança amb volta, on s’inhumaven els
ment entre els segles ii i vii dC; per exemple, a la Font de
individus al seu interior.
Mussa (Benifaió) tenim un cementeri rural amb soterra-
Les cambres sepulcrals evidencien la complexitat
ments de tipus tegulae a doble vessant, prop d’una villa
dels rituals funeraris que hi havia entre els segles vi i vii dC.
a la mateixa partida.
Dins de l’àmbit peninsular s’observen paral·lels amb la
D’altra banda, de l’arquitectura funerària de tradició
mateixa àrea valenciana, però fora del territorium de
visigoda devien ser les fosses amb coberta de lloses de
Valentia, com són la Falquia (Beneixida), la cripta d’Anna
128 /
[page-n-6]
(Anna) i les Llomes (Bocairent). D’altra banda també cal
cambra funerària plena de diferents tipus de ceràmiques:
fer referència a la construcció excavada en la roca d’Erca-
àmfores africanes del tipus Keay LXXII i Keay LXXIX amb
vica, la qual presenta semblances significatives amb les
decoració incisa des del segle v fins a final del vi dC, àm-
cambres sepulcrals de l’àrea valenciana.
fores de petit format com la Keay LXXI, a mà/torneta del
Finalment, en l’àmbit tipològic caldria referenciar
tipus FPHW 8. De ceràmica de cuina africana tardana, cal
una sèrie de construccions funeràries descrites com a
destacar-hi les cassoles FCW 12.1, FCW 25.1 i una possible
«covarxes», que van ser trobades a la Huerta de Arriba
FCW 24.1, tapadores, un morter, bol/pàtera, bols carenats,
(Bunyol) i la Font de Sant Sofí (Llaurí); i a l’individu so-
bols amb tub abocador, olles, alfàbies de tub abocador,
terrat dins de la sitja núm. 5 del jaciment de la Senda de
gerra amb boca de pessic que data entre el 575-650 dC.
l’Horteta (Alcàsser).
També hi ha una olleta de ceràmica comuna regional,
un bol amb tub abocador i gerra de ceràmica comuna ei-
Cultura material i aixovar funerari
vissenca i, per acabar, la ceràmica comuna indeterminada.
La cultura material dels segles vi i vii dC que ha sigut
La riquesa ceràmica del jaciment de la Senda de
identificada a les inhumacions analitzades és heterogè-
l’Horteta evidencia la diversitat dels contactes comercials
nia: agulles, anells, arracades, ceràmiques i granadures
que hi havia durant els segles vi i vii dC entre el litoral va-
de collar entre altres. Encara que en molts casos les se-
lencià i les diferents regions del Mediterrani.
pultures no tenen cap tipus d’aixovars sinó exclusivament
Pel que fa a l’ornament de l’aixovar funerari, cal fer
les restes òssies, ja que segueixen rigorosament el ritus
referència als anells de Los Praos (Requena) i el Romaní
cristià, on l’únic que importa és el món espiritual, on la
(Sollana) amb dimensions idèntiques (Ø: 2,2 cm). El pri-
voluntat era conservar el cos per la creença en la salvació
mer és una baga d’argent de secció de cinta amb ins-
i vida eterna.
cripcions o símbols de línies i punts a la part plana del
Majoritàriament l’aixovar referenciat deu formar part
cèrcol. Aquest presenta paral·lels amb els cementeris
de l’ornament personal de l’individu, amb excepció dels
de Naharros (Sevilla) i Castiltierra (Segovia). El segon és
materials ceràmics, per exemple, als Xarcons (Montserrat
tracta d’un anell de bronze amb decoració encastada a la
d’Alcalà) amb la gerra de color beix amb ansa i línies inci-
muntura i creu rodejada per un cercle d’un centímetre de
ses al coll i cos globular; i la ampolla de color ocre, base
diàmetre aproximadament. Aquest presenta semblances
lleugerament còncava, cos ovoide, coll estilitzat i coll
amb anells trobats en diferents cementeris visigots com
motlurat, que va ser trobada a l’interior de la cambra se-
a Piña de Esgueva (Valladolid), Duratón (Segovia), Los
pulcral del Romaní (Sollana).
Balconcillos (Conca) i Castiltierra (Segovia).
Però sens dubte, el cas més significatiu és el de la
Seguint amb el repàs de l’aixovar funerari, cal fer
Senda de l’Horteta (Alcàsser), on es va descobrir una
referència a les arracades de plata, amb secció circular i
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC. Joaquim Botella Pascual
/ 129
[page-n-7]
1
Tipologia funerària de l’àmbit valencià (ss. VI-VII dC)
1.- Sepultures amb coberta tegulae: plana, dos aigües, i a dos
aigües amb ímbrex.
2.- Sepultura amb coberta de lloses.
3.- Sepultura excavada en la roca amb coberta de lloses i tegulae.
4.- Sepultura amb paredat i coberta de lloses.
5.- Sepultura amb coberta de lloses.
6.- Cambra sepulcral de la Senda de l’Horteta
(Alapont i Tormo, 2005: 174)
7.- Sitja amb ús funerari de la Senda de l’Horteta
(Martínez-Porral et al., 2015: 200)
2
6
130 /
3
4
7
5
[page-n-8]
acabaments als extrems en forma de ganxo com és la de
Los Praos (Requena) i la del Romaní (Sollana), també d’argent i circular, però amb dos forats i una secció còncava
amb un fi rebaixament en un dels dos extrems; les agulles
amb caboixó i les granadures de pasta vítria dels Xarcons
(Montserrat d’Alcalà). I finalment hem de fer referència al
braçalet de bronze de la Font de Mussa (Benifaió).
Conclusió
El territorium de Valentia és un clar exemple de la
complexitat i heterogeneïtat que presenten els segles vi i
vii dC, moment de conflictes i inestabilitat amb la pugna
entre bizantins i visigots pel territori del litoral del sud peninsular, on l’àrea valenciana va jugar un paper clau amb
jaciments com la Senda de l’Horteta i València la Vella, o
la mateixa seu episcopal de Valentia. A més, cal assenyalar
que els fluxos comercials i les relacions del territorium de
Valentia amb la resta de regions de la Mediterrània seran
importants com s’ha documentat al Portum Sucrone o a
la riquesa de materials ceràmics de la Senda de l’Horteta.
També hem de ressaltar que, gràcies a l’aplicació del
SIG, podem veure que hi ha una estructuració del territorium de Valentia, a la qual s’adapta la ubicació dels cementeris i evidencien una connexió significativa amb el
seu entorn geogràfic, a través de les vies de comunicació,
els nuclis de població i els recursos hidrològics.
El batibull tipològic de les tombes en aquest moment pot ser la conseqüència d’una falta d’ordre en les
pràctiques funeràries d’aquest període per part de l’Església, que posteriorment es corregirà en els cementeris
medievals. També aquesta heterogeneïtat potser representa les diverses pràctiques rituals dels contingents de
població que habitaven en el territori: visigots, bizantins
i hispanoromans.
En definitiva, els segles vi i vii dC són un període de
temps en constant transformació, com ens indiquen l’arquitectura i els aixovars funeraris, on les petjades visigodes es barregen amb les romanes i donen com a resultat
una rica diversitat cultural que es plasma tant en la ciutat
com en el món rural.
Evidències funeràries rurals al territorium de Valentia entre els segles vi i vii dC. Joaquim Botella Pascual
/ 131
[page-n-9]