[page-n-1]
[page-n-2]
[page-n-3]
[page-n-4]
RESTES

DE VIDA
DE MORT

ÁNGELA PÉREZ FERNÁNDEZ
BEGOÑA SOLER MAYOR
Coord.

LA MORT EN LA PREHISTÒRIA
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
DEL 04 DE FEBRER AL 30 DE MAIG DE 2010

[page-n-5]
Aquest llibre es va editar amb motiu de l’exposició temporal «Restes de vida, restes de mort», inaugurada el dia 4 de febrer de 2010.

DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA

MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA

President
Alfonso Rus Terol

Directora
Helena Bonet Rosado

Diputat de l’Àrea de Cultura
Salvador Enguix Morant

Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions
Santiago Grau Gadea

EXPOSICIÓ

PUBLICACIÓ

Projecte expositiu
Museu de Prehistòria de València
Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions

Edició
Museu de Prehistòria de València

Comissariat
Ángela Pérez Fernández
Begoña Soler Mayor
Disseny instal·lació i muntatge
Francesc Chiner Vives
Col·laboracions
Nuño López-Silves Botello
Fons arqueològics
Museu de Prehistòria de València
Museu Arqueològic Municipal d’Alcoi
Museu de Belles Arts de Castelló
Museu Arqueològic Municipal de la Vall d’Uixó
Museu d’Història de la Vilavella
Museu de la Valltorta
Fotografies
J. Emili Aura, Amparo Barrachina, Josep Casabó,
Giacomo Giacobini, María Paz de Miguel, Enric Flors,
Carme Olària, Josep Pascual, Consuelo Roca, Alejandro
Romero, Pablo Rosser, Alex Peña, Jorge Soler
Fotos audiovisual «Enfrontar-se a la mort hui»
Getty Images, Panòptic, Inés Domingo, Alex Peña, Jaime
Vives-Ferrándiz, Santiago Grau
Fotos audiovisual «Sant Joaquim de la Menarella»
David Vizcaíno. Ein Mediterráneo, SL
Dibuixos
Francesc Chiner i Libor Balák Antropark
Audiovisuals i interactiu
Render Comunicación, S.L.
Restauració
Laboratori de restauració del Museu de Prehistòria de
València
Rèpliques d’objectes
D’Arqueo i Marc Tiffagom
Rèplica Cova del Blaus
Museu Arqueològic Municipal de la Vall d’Uixó
Gestió administrativa
Josep Marí i Mollà
Traducció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de
València
Producció i muntatge
Museu de Prehistòria de València
Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions
Ajudants muntatge
Amadeo Moliner
José Tamarit
Empreses col·laboradores
Elaboració d’estructures i impressió gràfica: Símbols,
Senyalització integral
Disseny i maquetació gràfica: Vanesa Mora
Fusteria i pintura: Sebastián López
Il·lluminació: Jesús Martínez
Material imprés: Papallona Sociedad Cooperativa
Recreació i adaptació dels soterraments de Costamar i
Tabaià: Sfumato i Pedro Mas

4

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

Coordinació
Ángela Pérez
Begoña Soler
Autors dels articles
J. Emili Aura, Universitat de València
Amparo Barrachina, SIAP, Diputació de Castelló
Joan Bernabeu, Universitat de València
Yolanda Carrión, Universitat de València
Josep Casabò, Direcció General de Patrimoni,
Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana
María Paz de Miguel, Universitat d’Alacant
María Jesús de Pedro, Museu de Prehistòria de València
Carles Ferrer, Museu de Prehistòria de València
Enric Flors, Fundació Marina D’Or
Elisa García, Grupo Paleolab
Oreto García, Universitat de València
Olga Gómez, Universitat de València
Alfredo González, Universitat d’Alacant
F. José Hernández, Ein Mediterráneo, SL.
Mauro S. Hernández, Universitat d’Alacant.
Carles Lalueza, Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF).
J. Antonio López, MARQ, Diputació d’Alacant.
Assumpció Malgosa, GROB, Universitat Autònoma de
Barcelona.
Sarah B. McClure, Univerty of Oregon, EUA.
Lluís Molina, Universitat de València.
J. Vicente Morales, Universitat de València.
Carmen Olària, Universitat Jaume I, Castelló.
Josep Pascual, Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall
d’Albaida.
Àngela Pérez, Museu de Prehistòria de València.
Guillem Pérez, Universitat de València.
Manuel Polo, Grupo Paleolab.
Consuelo Roca, MARQ, Diputació d’Alacant.
Alejandro Romero, Universitat d’Alacant.
Pablo Rosser, Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament
d’Alacant.
María Luisa Rovira, Museu Arqueològic Municipal de la
Vall d’Uixó.
Jorge A. Soler, MARQ, Diputació d’Alacant.
Anna Viciach.
Valentín Villaverde, Universitat de València.
David Vizcaíno, Ein Mediterráneo, SL.

Fotografies
-Les fotografies són propietat intelectual dels autors i de:
J. Zilhão i E. Trinkhaus (fig. 2, pàg. 34)
P. Arias (fig. 4, pàg. 39)
H. Juan (fig. 4, pàg. 53)
Arxiu SIP (fig. 2, pàg. 129)
IVARCOR (fig. 1, pàg. 142)
Museu Arqueològic i d’Història d’Elx Alejandro Ramos
Folqués (fig. 3, pàg. 147)
Pau García Borja (fig. 4, pàg. 149)
Museu Arqueològic Municipal d’Alcoi (fig. 2, pàg. 158)
María Dolores Asquerino (fig. 4, pàg. 164)
Álex Peña (fig. 2, pàg. 205)
Ángel Sánchez (fig. 2, pàg. 62; fig. 3, pàg. 63)
Raquel Pérez (fig. 1, pàg. 240)
Global Alacant, SL, i Inés Blay (fig. 2, pàg. 241)
- Els dibuixos són propietat intel·lectual dels autors i de:
Gida Casella (fig. 2, pàg. 34)

Traducció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de
València
Disseny i maquetació
Pascual Lucas
Impressió

Agraïments
J. Emili Aura; Josep Casabó; Mª Paz de Miguel;
Departamento de Prehistoria de la Universidad de
Granada; Enric Flors; Oreto García; Giacomo Giacobini;
IVARCOR; Pedro Mas Guereca; Guillermo Morote,
Museu de la Valltorta; Museu Arqueològic i d’Història
d’Elx “Alejandro Ramos Folqués”; Museu de Bocairent;
Carmen Olària; Artur Oliver, Museu de Belles Arts de
Castelló; Mª Luisa Rovira, Museu Arqueològic Municipal
de la Vall d’Uixò; Josep Maria Segura, Museu
Arqueològic Municipal d’Alcoi; Andrey Sinitsyn; Bernard
Vandermeersch; Josep Vicent, Museu d’Història de La
Vilavella; David Vizcaíno Ein Mediterráneo S.L. i Joaquim
Juan, Bernat Martí, Josep Lluís Pascual, Mª Jesús de
Pedro, Ángel Sánchez i Alfred Sanchís del Museu de
Prehistòria de València
Exposició patrocinada per
Caja Mediterráneo

ISBN: 978-84-7795-557-3
Dipòsit legal: V-436-2010
© dels textos: els autors
© de les fotografies: els autors
© de l’edició: Museu de Prehistòria de València
Diputació de València

[page-n-6]
11

I DESPRÉS DE LA VIDA...
HELENA BONET ROSADO

175 L’ASSENTAMENT MESOLÍTIC FINAL
I NEOLÍTIC ANTIC DEL CINGLE DEL MAS NOU
CARMEN OLÀRIA PUYOLES

LA MORT EN LA PREHISTÒRIA
17 LES PRIMERES PRÀCTIQUES FUNERÀRIES DE LA PREHISTÒRIA

179 SEPULTURES NEOLÍTIQUES A COSTAMAR
ENRIC FLORS UREÑA

VALENTÍN VILLAVERDE BONILLA

31

UN DELS NOSTRES.
NOTES PER A UNA ARQUEOLOGIA DE LES PRÀCTIQUES FUNERÀRIES
DELS CAÇADORS PREHISTÒRICS DE LA PENÍNSULA IBÈRICA
J. EMILI AURA TORTOSA

183 SEPULTURES NEOLÍTIQUES I CREENCES
EN EL TOSSAL DE LES BASSES: PRIMERES DADES
PABLO ROSSER LIMIÑANA

191 EL BARRANC DE BENITEIXIR
JOSEP PASCUAL BENEYTO

45

EL MÓN FUNERARI ENTRE EL VI I EL II MIL·LENNI AC
JOAN BERNABEU AUBÁN

55

COVES, FOSSES I CISTES.
EVIDÈNCIES FUNERÀRIES DEL II MIL·LENNI AC EN TERRES VALENCIANES.
ENTORN DE L’ARGAR I EL BRONZE VALENCIÀ
M.ª JESÚS

DE

PEDRO MICHÓ

195 COVA D’EN PARDO.
PRECISIONS SOBRE LA CRONOLOGIA DEL FENOMEN
DE LA INHUMACIÓ MÚLTIPLE
JORGE A. SOLER DÍAZ
CONSUELO ROCA DE TOGORES MUÑOZ
CARLES FERRER GARCÍA

203 LA COVA DE LA PASTORA
L’ESTUDI DE LES RESTES
73 ADN I ARQUEOLOGIA
CARLES LALUEZA FOX

81

ANÀLISIS QUÍMIQUES I PALEODIETA
ASSUMPCIÓ MALGOSA MORERA

95

BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA.
EINES PER A LA INVESTIGACIÓ HISTÒRICO-ARQUEOLÒGICA
MANUEL POLO CERDÁ
ELISA GARCÍA PRÓSPER
ALEJANDRO ROMERO RAMETA

117 TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA.
ELS CASOS DATATS PER C14 DE LES COVES DE LA PASTORA (ALCOI)
I D’EN PARDO (PLANES)
CONSUELO ROCA DE TOGORES MUÑOZ
JORGE A. SOLER DÍAZ

141 SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
ÁNGELA PÉREZ FERNÁNDEZ

155 LA INFÀNCIA A TRAVÉS DE L’ESTUDI DE LES RESTES HUMANES DES
DEL NEOLÍTIC A L’EDAT DEL BRONZE EN TERRES VALENCIANES
M.ª PAZ

DE

MIGUEL IBÁÑEZ

CATÀLEG DE JACIMENTS
169 RESTES HUMANES AMB MARQUES ANTRÒPIQUES
DE LES COVES DE SANTA MAIRA
J. EMILI AURA TORTOSA
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
M.ª PAZ DE MIGUEL IBÁÑEZ

ORETO GARCÍA PUCHOL
SARAH B. MCCLURE

211 LA VITAL
JOAN BERNABEU AUBÁN
YOLANDA CARRIÓN MARCO
ORETO GARCÍA PUCHOL
OLGA GÓMEZ PÉREZ
LLUÍS MOLINA BALAGUER
GUILLEM PÉREZ JORDÀ

217 LES INHUMACIONS PREHISTÒRIQUES DE LA COVA DELS BLAUS
JOSEP CASABÓ BERNAD
M.ª LUISA ROVIRA GOMAR

221 LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ.
EL TABAIÀ COM A PARADIGMA
MAURO S. HERNÁNDEZ PÉREZ
JUAN ANTONIO LÓPEZ PADILLA

229 LA NECRÒPOLIS DE LES MORERES:
UN CEMENTERI DE CREMACIÓ DEL FINAL DE LA PREHISTÒRIA
ALFREDO GONZÁLEZ PRATS

235 LA NECRÒPOLI TUMULÀRIA DEL SALEGAR DEL MESÓN DEL CARRO
AMPARO BARRACHINA IBÁÑEZ

239 LA NECRÒPOLI TUMULÀRIA DE SANT JOAQUIM DE LA MENARELLA
AMPARO BARRACHINA IBÁÑEZ
FRANCISCO JOSÉ HERNÁNDEZ GARCÍA
ANNA VICIACH I SAFONT
DAVID VIZCAÍNO LEÓN

5

[page-n-7]
[page-n-8]
Totes les persones vivim amb la consciència de la mort,

les sitges de la necròpolis de Costamar a la Torre de la

i per això totes les cultures, tant les presents com les

Sal, la Cova dels Blaus a la Vall d’Uixó, o la cista funerà-

passades, han desenrotllat sistemes per a afrontar-la. La

ria del Tabaià a Asp, són algunes de les fites arqueològi-

mort, culturalment, no significa un final absolut per a la

ques que permetran al públic valencià comprendre com,

societat. Al llarg del temps, les societats han anat for-

a mesura que les societats prehistòriques es van anar

mulant creences de continguts diversos sobre la relació

transformant, també es va anar fent més divers i complex

entre la vida i la mort. No obstant això, tots els pobles

el món funerari que les va caracteritzar.

saben bé que la mort marca el final de l’existència corporal.

En totes les èpoques i cultures s’ha mantingut una
vinculació amb els morts, convertits en esperits o avant-

En esta ocasió, el Museu de Prehistòria de la

passats, i la memòria dels quals ha perdurat en major o

Diputació de València ens presenta l’exposició «Restes

menor mesura, segons la importància social que estos

de vida, Restes de mort», una visió nova i actualitzada

van tindre en vida. Amb gran encert, el Museu de

sobre les últimes interpretacions de la mort en la

Prehistòria, mitjançant la present exposició, recupera la

Prehistòria. Des de la distància que aporta el saber cien-

memòria dels nostres avantpassats depositada en les res-

tífic, ens acostarem a les restes de les persones que en

tes humanes de la Prehistòria.

un passat ens precediren, els testimoniatges de les

La Diputació de València, a través del seu Museu de

quals, materialitzats a través de les seues restes òssies i

Prehistòria, es troba compromesa amb la recuperació i

els seus aixovars, ens parlen tant de la seua mort com de

difusió del nostre patrimoni arqueològic. És per això que

la seua vida.

Restes de vida, restes de mort, a través del seu progra-

L’exposició ens oferix un recorregut pels jaciments

ma d’itinerància provincial, també podrà ser visitada en

amb enterraments més emblemàtics de la nostra comu-

els museus d’altres localitats amb el mateix èxit que en

nitat. L’abric del Cingle del Mas Nou d’Ares del Maestrat,

esta primera presentació a València.

ALFONSO RUS TEROL
President de la Diputació de València

7

[page-n-9]
[page-n-10]
L’exposició Restes de vida, Restes de mort presenta

al fons de sitges amb una cronologia ampla dins del

d’una manera suggerent, atractiva a l’hora que científica,

neolític.

la relació que des de les albors de la humanitat han establert els éssers humans amb la mort.

Restes de vida, Restes de mort s’emmarca dins la
programació d’exposicions itinerants que des de fa més

L’exposició, dividida en quatre àmbits, Enfrontar-se a

de deu anys està desenvolupant-se, fonamentalment,

la mort, L’Arqueologia Funerària, Morir en terres valen-

entre els pobles de la nostra província. En aquesta oca-

cianes i Noves tècniques per a vells ossos. Es proposa

sió vol apostar per facilitar als museus del nostre àmbit

un recorregut que mostra com les diferents comunitats

territorial un instrument de divulgació que serveixca per

humanes que s’han assentat a les nostres terres han trac-

donar a conèixer una nova disciplina, l’Arqueologia de

tat el tema del traspàs, de la desaparició dels éssers esti-

la Mort, des d’una perspectiva científica al temps que

mats. Al mateix temps es mostra com, des del present,

respectuosa.

recuperem eixa informació mitjançant l’arqueologia
funerària.

Aquest llibre que compta amb la col·laboració de
diferents especialistes, completa la informació que l’ex-

Sorprèn com, en els darreres anys, les excavacions

posició aborda. Es un obra de divulgació científica que

arqueològiques estan donant gran quantitat de resul-

desenvolupa els temes més innovadors que al voltant de

tats relacionats amb aquest món funerari que van a

la mort en la prehistòria estan investigant-se a hores

transformar de manera important el que fins ara es

d’ara, des de temps neolítics fins a la primera edat del

coneixia.Un exemple clar el trobem als jaciments de

ferro. Com a Diputat de l’Àrea de Cultura, invite a tot el

Camí de Misena (Pobla del Duc), Arenal de la Costa

públic a gaudir del novador muntatge expositiu que

(Ontinyent), Barranc de Beniteixir (Piles) o La Vital

sobre la vida i la mort en la Prehistòria ens presenta el

(Gandia) que han proporcionat més de 10 soterraments

Museu de Prehistòria de València.

SALVADOR ENGUIX MORANT
Diputat de l’Àrea de Cultura

9

[page-n-11]
[page-n-12]
Arran de la positiva experiència de l’exposició itinerant
dedicada a Les dones en la Prehistòria, que des de la
seua inauguració el 2006 s’ha pogut contemplar en diferents municipis valencians i de la resta d’Espanya, el
Museu de Prehistòria centra la seua atenció en un altre
tema d’actualitat permanent: les actituds i els rituals a
l’entorn de la mort.
Com ocorre en el present, les maneres com les
societats humanes s’enfronten al fenomen de la mort

I DESPRÉS DE LA VIDA...
HELENA BONET ROSADO

també ofereixen una gran diversitat en el passat. Aquest

Directora del Museu de Prehistòria de

extens repertori, que comença ja durant el Paleolític

València i Servei d’Investigació
Prehistòrica

mitjà i es converteix en una característica fonamental de
les societats humanes, fa del fenomen de la mort un
tema suggeridor i atractiu com a fil conductor d’una
exposició a través de la qual podem comprovar el seu
gran potencial informatiu sobre l’existència mateixa dels
grups humans. Així, els llocs d’enterrament, ja siga en la
mateixa cova en què hom viu, en el subsòl dels poblats
o en llocs destinats a necròpolis, són espais essencials
per al coneixement de les societats del passat, de la
seua cultura i del seu univers religiós. La cambra sepulcral dels grans dòlmens o la sala de les coves naturals,
la cista sota el sòl de la casa o l’urna cinerària enterrada
i senyalada a l’exterior per una estela de pedra ens parlen de comportaments socials, d’actituds i ritus amb els

I DESPRÉS DE LA VIDA...

11

[page-n-13]
quals les diferents societats humanes han tractat d’expli-

decennis següents. L’Arqueologia de la Mort, com a

car, tal vegada d’acceptar, el trànsit entre el seu món i

especialitat dins de l’anomenada Nova Arqueologia, va

aquell altre del més enllà per al viatge del qual han vol-

aconseguir una veritable renovació dels estudis sobre els

gut proveir els difunts amb tots aqueixos béns que for-

enterraments, les necròpolis, els rituals, etc., participant

men el seu aixovar.

de la renovació disciplinar en altres camps com ara l’ar-

Parlar i mostrar la mort en la Prehistòria és, doncs, un

queologia espacial, l’arqueologia del paisatge o l’ar-

repte que mereix la pena d’afrontar-lo. Del ritual i del

queologia de gènere. Si bé aquests estudis mai no es

món simbòlic a l’estudi de les restes humanes mateixa,

van abordar com compartiments tancats, ara els interro-

aquesta exposició participa del respecte amb què se’n

gants inherents al món funerari quedaven explícits i abas-

mamprén l’estudi. Actitud que subjau a l’exhibició de les

taven des de la tomba i el mateix espai de les necròpo-

seues rèpliques o al desvelament dels seus secrets quan

lis fins a l’assentament i el territori dels vius, tractant

mostrem les últimes línies d’investigació aplicades a les

d’entrellaçar els uns i els altres, cercant aquella interpre-

restes humanes i els descobriments més recents, que ací

tació social de les restes funeràries.

es presenten de forma didàctica, recorrent per a això a

En tal singladura també va resultar essencial la millo-

maquetes, ambientacions i dibuixos. Potser el més nou i

ra dels sistemes de classificació i el tractament estadístic

atractiu de la mostra siga comprovar com «ens parlen les

de les dades, la col·laboració interdisciplinar i l’aplicació

restes òssies mateixa», observar aqueix potencial infor-

de les noves tecnologies. Resultat de tot això va ser un

matiu que comparteixen, si bé de manera especial, amb

pas definitiu en els estudis sobre les restes humanes i del

la resta de la documentació arqueològica. L’exposició

món ritual i simbòlic de les pràctiques funeràries, al qual

Restes de vida, restes de mort aborda tots aquests temes

prompte es va incorporar l’etnoarqueologia per a posar-

fent especial èmfasi en els recents treballs d’investigació

nos de manifest com, sens dubte, la vida i la mort en les

sobre les restes humanes mateixa: la paleopatologia, els

societats tradicionals han estat molt més interrelaciona-

estudis de paleodieta i d’ADN dels enterraments ens

des que no semblen estar en l’actual societat occidental,

revelen malalties, causes de mortaldat, violència, edat i

on pareix haver-se instal·lat una separació formal i racio-

gènere, rituals i, fins i tot, ens acosten al tipus de treballs

nal entre ambdós àmbits.

i activitats que van desenvolupar els homes i les dones

La iniciativa de fer una exposició sobre morir en la
Prehistòria també ens vingué marcada pels propis fons

en les diferents etapes del passat.
pren cos l’especia-

del Museu de Prehistòria, així com pels projectes d’inves-

litat de l’Arqueologia de la Mort com la metodologia que

tigació que s’estan duent a terme sobre les seues col·lec-

regeix la pràctica arqueològica relacionada amb el món

cions. La història de la formació d’aquests fons es remun-

funerari, amb nous enfocaments teòrics i metodològics

ta a l’any 1927, quan, acabat de crear el SIP, la troballa

que s’introdueixen en l’arqueologia peninsular en els

d’uns cranis i restes humanes procedents de la coveta

A partir dels anys 60 del segle

12

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

XX

[page-n-14]
sepulcral del Camí Reial d’Alacant, a Albaida, va decidir

en la Cova del Bolomor de Tavernes de la Valldigna, la

el llavors director del SIP, Isidro Ballester, a iniciar la pri-

necròpoli mesolítica del Collado d’Oliva o les inhuma-

mera excavació de salvament. Entre les troballes pione-

cions documentades en l’interior dels poblats de l’Edat

res, serà el 1933 quan G. Viñes trobarà els primers frag-

del Bronze de la Lloma de Betxí de Paterna i la Muntanya

ments ossis de l’home de Neandertal: un parietal classi-

Assolada d’Alzira. La primera Edat del Ferro i la Cultura

ficat per J. Royo com a Homo i publicat posteriorment,

Ibèrica tanquen la Prehistòria de les nostres terres alhora

el 1953, per M. Fusté com pertanyent al tipus neandertal

que ens introdueixen en un nou món funerari: les crema-

clàssic europeu. També als anys 30 del segle passat, L.

cions. També en aquest apartat mereixen especial aten-

Pericot troba les restes d’Homo sapiens en la Cova del

ció els treballs del SIP en necròpolis d’incineració, algu-

Parpalló de Gandia, publicades per S. Alcové el 1942

nes d’elles amb tombes monumentals, com ara el Corral

com de la raça de l’Home de Cro-Magnon, els «europeus

de Saus de Moixent, sense oblidar els enterraments

del Paleolític superior».

infantils documentats en el subsòl de molts poblats ibè-

Des de llavors, les notícies de troballes de coves
d’enterrament al llarg de tota la geografia valenciana es

rics valencians, com ara en el Castellet de Bernabé de
Llíria o en Los Villares de Caudete de las Fuentes.

van multiplicar, i han estat constants les notícies, pros-

Així, doncs, el SIP custodia una important col·lecció

peccions i excavacions que s’adscriuen sobretot al perío-

de restes òssies humanes que abasta des de les restes

de comprés entre el Calcolític i l’Edat del Bronze. Entre

fòssils neandertals fins a enterraments procedents de

els jaciments que ocupen un lloc destacat esmentarem la

necròpolis islàmiques i cristianes, convertint el Museu

Cova de la Sarsa de Bocairent, pertanyent al Neolític, i la

de Prehistòria en un singular «laboratori» on es desen-

Cova de la Pastora d’Alcoi, amb el seu elevat nombre

volupen les darreres tendències i línies d’investigació

d’inhumats pertanyents al Calcolític, alguns dels quals

que es practiquen avui en l’antropologia. Equips inter-

amb trepanacions cranials, prompte estudiats el 1949

disciplinars, nacionals i internacionals, investiguen

per A. Rincón de Arellano i J. Fenollosa. Sens dubte, la

constantment sobre les nostres col·leccions, i precisa-

relació podria ser molt més extensa, com els enterra-

ment alguns dels resultats més recents es publiquen en

ments de la coveta de Rocafort, del Barranc del Castellet

aquest llibre.

de Carrícola, del Vessant del Castell de Xiva, de l’Avenc

Sens dubte, realitzar aquesta exposició ens ha donat

de la Pedrera de Benicull, entre altres; o estudis com el

l’oportunitat de reflexionar sobre l’estat actual dels pro-

de M. Fusté sobre les poblacions neo-eneolítiques valen-

blemes. Mostra d’això, de les principals línies de treball,

cianes i de D. Campillo sobre les lesions patològiques en

és la present publicació, que reuneix les aportacions de

aquestes mateixes restes. Troballes i estudis que jalonen

destacats especialistes, les últimes investigacions i troba-

la labor investigadora del SIP fins a arribar als descobri-

lles realitzades en les nostres terres dins d’aquest camp.

ments més recents de restes humanes del Paleolític mitjà

El llibre, estructurat en tres apartats, s’inicia amb els arti-

I DESPRÉS DE LA VIDA...

13

[page-n-15]
cles que ens presenten una síntesi dels quatre períodes

dels isòtops estables o del patró d’estriament dentari, les

que configuren la nostra prehistòria, des dels primers

restes humanes s’han convertit en la clau per a establir

comportaments relacionats amb el món funerari del

les pautes alimentàries d’una població i de la seua varia-

Paleolític fins a la diversitat ritual de l’Edat del Bronze. El

bilitat individual o social. El tercer bloc del llibre el com-

segon bloc, de caràcter més disciplinar, ens parla de la

ponen els estudis corresponents de dotze enterraments

importància de la paleoantropologia en l’arqueologia

prehistòrics que abasten tota la nostra geografia, des del

actual. Com, a través d’aquesta disciplina, podem conéi-

Mesolític fins a l’Edat del Ferro.

xer el sexe i l’edat, fins i tot d’aquelles restes que van ser

Les últimes troballes, moltes d’elles inèdites i resultat

incinerades, mentre la paleopatologia ens remet a les

de les excavacions de l’arqueologia preventiva, han

pandèmies, plagues, malalties o a la violència en la pre-

renovat la visió tradicional que teníem sobre el compor-

història. Els estudis d’ADN han significat una revolució en

tament, els hàbits i els cultes de les societats prehistòri-

els nostres coneixements sobre l’origen de la humanitat,

ques. Amb l’exposició i aquesta publicació Restes de

sobre el poblament dels diferents continents i les migra-

vida, Restes de mort, el Museu de Prehistòria pretén des-

cions. També les anàlisis de paleodieta, juntament amb

pertar en el visitant l’interés per aquelles societats que

la palinologia, la carpologia, la zoologia i l’antracologia,

ens precediren, atenent justament al missatge que elles

estableixen els patrons mediambientals dels assenta-

mateixes ens van deixar a través de la manera de confiar

ments i de l’alimentació de les societats del passat. Avui

els seus difunts a la terra, un missatge al qual sempre ens

veiem com, a través dels estudis dels elements traça,

acostem amb admiració i respecte.

14

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-16]
LA MORT EN LA PREHISTÒRIA

[page-n-17]
[page-n-18]
Introducció
Pocs temes han suscitat tanta controvèrsia com l’aparició de les primeres pràctiques funeràries. La raó cal
buscar-la en els principis teòrics amb què s’aborda
aquesta qüestió, ja que l’existència de rituals funeraris
implica un comportament que s’aproxima, o fins i tot
resulta semblant, al que considerem propi de la nostra
humanitat. El debat sobre l’existència o no d’enterraments en els homínids anteriors a l’aparició dels pri-

LES PRIMERES PRÀCTIQUES FUNERÀRIES DE LA
PREHISTÒRIA
VALENTÍN VILLAVERDE

mers humans moderns remet, en definitiva, a la consi-

Universitat de València

deració de si en aquestes poblacions existia una capacitat cognitiva prou complexa com per a posseir unes
idees sobre la individualitat personal i la mort, així com
un llenguatge capaç d’articular el grup en aquestes
pràctiques funeràries i aquests pensaments (D’Errico et
al., 2003). En definitiva, admetre l’existència de pràctiques funeràries és tant com admetre la humanitat
d’uns homínids diferents de nosaltres mateixos.

Pràctiques funeràries en els neandertals (a més de les
sepultures)
L’expressió «pràctiques funeràries» amb la qual ens
referim ací a la valoració de les dades disponibles per
al paleolític inferior i mitjà és poc precisa, ja que comprén des dels ritus funeraris més complexos als actes

LES PRIMERES PRÀCTIQUES FUNERÀRIES DE LA PREHISTÒRIA

17

[page-n-19]
senzills d’enterrament o deposició del cos, vinculats a

del difunt. En expressió de Giacobini (2006), es tracta

l’aïllament del difunt del medi extern, ja siga per a pro-

dels gestos funeraris «en paral·lel a les sepultures», un

tegir-lo de les accions dels animals carronyers, ja siga

conjunt d’accions que inclouen des del descarnament

per a evitar la seua descomposició a l’aire lliure, als vol-

i l’antropofàgia ritual, al tractament del cos per a la

tants del lloc d’hàbitat.

seua inhumació en dues fases. Aquesta última propo-

En referir-nos a les etapes antigues de la prehistò-

sició, suggerida en algun jaciment en relació amb els

ria, les limitacions sobre el coneixement del ritual i la

neandertals, com és el cas de les restes dentals i cra-

significació dels gestos funeraris són tantes que la pru-

nials trobades en el nivell IV de la Grotte du Loup,

dència obliga a desvincular els fets objectius, que con-

d’Arcy-sur-Cure, en una espècie de fossa excavada en

sisteixen en els senyals de manipulació de les restes

l’argila estèril del nivell subjacent (Leroi-Gourhan,

òssies recuperades, de la suposició que aquests sen-

1950), o per a les restes de Kaprina (Russel, 1987),

yals han de ser interpretats a la llum d’un cos de creen-

resulta, no obstant això, molt difícil d’avaluar a partir

ces sobrenaturals, sobretot quan les dades provenen

de la informació disponible (Garralda, 2008). El mateix

d’excavacions antigues (Duday et al., 1990). Són nom-

problema genera el descarnament ritual, suggerit

brosos els investigadors que prevenen sobre la dificul-

també per a alguns fòssils amb marques de descarna-

tat d’associar les primeres pràctiques funeràries a la

ment i fractures, com els de Marillac i Combe Grenal

religió o la creença en una vida d’ultratomba

(Russel, 1987; Le Mort, 1988a i 1988b), però que pot

(Vandermeersch, 2005). I no podem oblidar que el buit

igualment estar indicant l’existència d’una antropofà-

social que genera la mort d’un membre del grup, la

gia alimentària.

valoració de la seua personalitat o els llaços afectius i

El fet que la major part del registre fòssil dels nean-

de respecte són suficients per a articular entorn del

dertals recuperat en els diversos jaciments arqueolò-

difunt un ritual d’enterrament desvinculat de la religió

gics estiga constituït per unes quantes restes òssies

o de la idea d’una vida després de la mort. Per això és

aïllades, la major part de les vegades fracturades, i en

preferible referir-se a les pràctiques funeràries i no als

un bon nombre d’ocasions corresponents a la calota

ritus funeraris. Però, més per la dificultat de precisar el

cranial o a la dentició, ja siga d’un o més individus, i

caràcter ritual d’aquelles pràctiques, a penes testimo-

que aquests ossos estiguen integrats en els nivells d’o-

niades per les restes trobades en els jaciments arqueo-

cupació dels jaciments, sense que la seua situació i

lògics, que per una prevenció sobre la capacitat cogni-

característiques es diferencien de les de les restes dels

tiva o de complexitat conductual dels neandertals i els

animals consumits com a aliment, explica la dificultat

seus avantpassats més immediats.

de la seua valoració en relació a si constitueixen una

Es consideren habitualment com a pràctiques funeràries el conjunt d’accions que es realitzen amb el cos

18

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

prova de l’existència d’algun tipus de pràctica funerària de les que hem descrit anteriorment.

[page-n-20]
La publicació en una data tan primerenca com

ritual quan ens referim a les etapes més remotes del

1910, per Capitán i Peyrony, de la troballa de les res-

paleolític, i això, encara que estiguen ben testificades

tes cranials, esclafades, d’un neandertal infantil a

en etapes més avançades de la prehistòria o en perío-

Pech-de-l’Azé, dóna compte ja dels dubtes que la

des posteriors. Com s’ha assenyalat anteriorment, la

interpretació d’aquestes restes va generar en els dos

presència de marques de carnisseria o de fractures en

arqueòlegs. La seua aparició, mesclades amb nombro-

els ossos pot estar implicant tant una simple antropo-

ses restes faunístiques fracturades, integrades en el

fàgia alimentària, com un canibalisme ritual, de caire

nivell mosterià, els va portar a plantejar-se les alterna-

funerari.

tives següents: «¿es tracta d’un ritu funerari consistent

Però aquesta problemàtica no es limita a les restes

en l’enterrament sota una llar del cadàver del xiquet;

dels neandertals, també sorgeix amb la interpretació

o bé aquest crani infantil hauria estat abandonat en

de les restes dels humans moderns del paleolític supe-

aquesta llar pels mosterians, de la mateixa manera

rior. Basten com a exemple, prenent alguns casos

que les restes òssies, fracturades per a extraure’n la

publicats recentment, els dubtes que suscita la inter-

medul·la, dels animals que havien servit per a la seua

pretació de les marques que apareixen en la mandíbu-

alimentació? ¿o, finalment, el cadàver hauria sigut

la infantil trobada en els nivells aurinyacians de la

devorat per les hienes i no en quedaria més que el

Grotte Les Rois, amb incisions que tant poden estar

crani fracturat?

indicant un tractament ritual com el simple consum de

Estudis tafonòmics posteriors han demostrat que la

l’individu (Ramírez Rozzi et al., 2009). O les que ha

varietat de situacions respecte a l’origen de les restes

generat també el conjunt de restes òssies, format

òssies dels neandertals és realment considerable, i

almenys per quatre individus, del jaciment iranià

que, en absència d’un estudi detingut de les superfí-

d’Eshkaft-e Gavi, situat a les Muntanyes Zagros, on

cies òssies i d’una valoració arqueològica completa

malgrat que les marques de descarnament s’uneixen a

del context, la seua interpretació no té sentit i presen-

evidències de cremades, els investigadors es mostren

ta nombrosos problemes: són nombroses les restes

reticents a l’hora de decidir si es deuen a una manipu-

aportades pels carnívors en la complexa dinàmica d’o-

lació funerària o a un canibalisme alimentari (Scott i

cupació de les cavitats, com ho confirma la troballa

Marean, 2009).

molt recent d’un fragment de maxil·lar en la Grotte du

Són vàries les restes òssies d’homínids que presen-

Bison, d’Arcy-sur-Cure, amb unes mossegades que

ten marques d’origen antròpic i es remunten a etapes

indiquen clarament el seu origen no antròpic (David et

prou remotes del procés evolutiu humà. Les evidències

al., 2009).

que presenten les restes del nivell TD6 de la Gran

D’altra banda, és obvi que resulta extremadament

Dolina d’Atapuerca resulten altament convincents del

difícil establir l’existència de pràctiques de canibalisme

canibalisme, amb unes pautes de manipulació i de

LES PRIMERES PRÀCTIQUES FUNERÀRIES DE LA PREHISTÒRIA

19

[page-n-21]
fractura que en res no es diferencien de les que carac-

Vandermeersch, 2000) i Macassargues (Garralda,

teritzen les restes alimentàries dels herbívors del

2008) només es registren estries. En el seu conjunt,

mateix nivell (Fernández Jalvo et al., 1999).

les restes inclouen tant individus immadurs com

Els exemples referits als neandertals s’han anat

adults. Mentre que a Croàcia es documenten en els

multiplicant els últims anys, al mateix temps que les

jaciments de Vindija (Malez i Ullrich, 1982) i Kaprina

velles idees sobre el culte als cranis, construïdes a

(Russel, 1987), aquest últim especialment important,

partir de la troballa del crani de Monte Circeo, han

per la controvèrsia entorn de la seua interpretació i

sigut abandonades després de l’estudi tafonòmic

amb existència d’un cas, el crani 3, amb trenta-cinc

detingut d’aquesta resta: allò que en un primer

estries subparal·leles que suggereixen un comporta-

moment es va considerar un engrandiment artificial

ment ritual (Frayer et al., 2006) que no s’allunya molt

de l’orifici occipital, destinat a l’extracció del cervell i

del que també ha sigut assenyalat per a la mandíbu-

considerat com una prova del seu consum ritual i el

la d’adolescent de Combe Grenal 3, amb més de 15

seu dipòsit en un cercle de pedres, ara s’ha relacionat

marques en la vora anterior, moltes més de les neces-

amb l’activitat de la hienes, amb marques visibles al

sàries per a seccionar el múscul masseter (Garralda et

voltant d’aquesta zona i en altres punts del crani, així

al., 2005; Garralda, 2008).

com sobre el conjunt de la fauna recuperada

La interpretació de la rica col·lecció de restes

(Giacobini, 1990-91; Giacobini i Piperno, 1990; White

neandertals de Kaprina resulta especialment significa-

i Toth, 1991; Stiner, 1991).

tiva de la polèmica al voltant de l’existència o no de

No obstant això, són diverses les restes de nean-

les pràctiques de canibalisme, en part deguda al mal

dertals que presenten empremtes de manipulació

estat de conservació de les restes, però també com a

antròpica, si bé l’àrea geogràfica a què remeten és

conseqüència dels diferents punts de vista teòrics

limitada. A la península Ibèrica es troben les restes de

amb què s’ha estat abordant el seu estudi (Smith,

diferents individus immadurs i adults del Boquete de

1976; Trinkaus, 1985; Patou-Mathis, 1997; Ullrich,

Zafarraya (Barroso i de Lumley, 2006) i de la Cova El

2006).

Sidrón (Rosas et al., 2006; Fortea et al., 2007), en els

En un altre ordre de coses, i referint-nos als con-

dos casos amb estries produïdes amb talls lítics

temporanis dels neandertals, en els primers humans

tallants i fractures destinades a l’extracció de la

moderns del sud d’Àfrica s’han assenyalat també mar-

medul·la. A França s’han assenyalat restes amb mar-

ques antròpiques sobre distintes restes de Klasies

ques d’aquest tipus en els jaciments de Les Pradélles

River Mouth (Deacon i Geleijnse, 1988). És oportú cri-

(Marillac) i l’Abri Moula-Guercy (Defleur, 1995;

dar l’atenció ací sobre la diferència de criteri seguit

Garralda et al., 2005), els dos amb estries i fractures,

per alguns investigadors a l’hora d’interpretar mar-

mentre que en La Chaise, Combe Grenal (Garralda i

ques semblants associades a restes de neandertals.

20

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-22]
Allò que en el jaciment sud-africà constitueix una

excavacions posteriors a Weidenreich (Boaz i

prova inequívoca del comportament modern, asso-

Ciochon, 2004).

ciat al ritual funerari, no passa de ser una activitat

Encara que la base documental del plistocé inferior

funerària desproveïda de significació ritual en el cas

i mitjà ha anat augmentant en els últims anys, la inter-

dels neandertals. Tot això com a conseqüència del

pretació, igual que per als neandertals, continua sent

punt de partida amb què s’afronta l’estudi d’aquests

difícil en la majoria dels casos. I si bé l’explicació més

últims.

senzilla sembla la de l’antropofàgia, no és possible

En fer un balanç del que s’ha exposat fins ara del
conjunt d’evidències disponibles vinculades als nean-

descartar que pogueren haver-se donat pràctiques
funeràries més complexes.

dertals, i a la vista de les limitacions existents en la

És impossible ometre ací, en referir-nos a aquestes

documentació arqueològica, la falta en moltes restes

dates i aquestes qüestions, la interpretació mateixa

d’estudis tafonòmics adequats i la dificultat, en si

del conjunt de restes òssies recuperades en la Sima de

mateixa, d’interpretació de les pràctiques funeràries,

los Huesos d’Atapuerca. Considerades com el produc-

tal com Garralda (2008) ha indicat recentment, bé pot

te d’una pràctica funerària consistent a llançar els cos-

dir-se que la informació disponible només permet par-

sos a la cavitat (Carbonell et al., 2003; Carbonell i

lar de manipulacions perimortem, sense que de

Mosquera, 2006), la formació d’aquest important

moment siga possible descartar o afirmar cap de les

dipòsit de restes d’Homo heidelbergensis constitueix

hipòtesis formulades respecte al seu origen (antropo-

un dels temes de debat més habituals en els anys

fàgia, canibalisme ritual o tractament ritual o simbòlic

recents i un dels punts angulars de la seua pròpia

de les restes). En tot cas, l’enterrament en dues fases

interpretació

resulta més difícil d’argumentar per a aquest període

Aguirre, 2008).

(Bocquet-Appel

i

Arsuaga,

1999;

(Le Mort, 2003).
Amb anterioritat als neandertals, a més del cas ja

Els enterraments neandertals

citat del nivell TD6 de la Gran Dolina d’Atapuerca,

Un tema a part el constitueixen els enterraments dels

datat en 0,78 milions d’anys, s’han assenyalat també

neandertals. Des del descobriment de les primeres

marques de manipulació antròpica en un crani de

restes fòssils, la investigació ha estat acompanyada

Sterkfontein, el Stw 53, datat en 2,4 milions d’anys

d’un debat sobre la interpretació de si algun dels

(Pickering et al., 2000); al crani de Bodo, datat en el

esquelets més complets trobats podia ser interpretat

plistocé mitjà i al voltant de 0,6 milions d’anys d’anti-

com el resultat d’enterraments o de la simple conser-

guitat, que presenta marques en dèsset punts dife-

vació casual dels ossos en connexió anatòmica. Les

rents (White, 1986); i en Zhoukoudian, sobre el crani

primeres troballes, del segle

5, confirmades a partir de les restes hi trobades en les

segle

XX,

XIX

al començament del

amb esquelets relativament complets com

LES PRIMERES PRÀCTIQUES FUNERÀRIES DE LA PREHISTÒRIA

21

[page-n-23]
els de Feldhofer (Neanderthal), Spy o la Chapelle-

ció escassa. També propicia aquesta discussió, com tot

aux-Saints, van ser rebutjades ràpidament com a

seguit veurem, la limitada extensió geogràfica dels

enterraments, a conseqüència del rudimentari psi-

enterraments, perquè lluny de documentar-se al llarg

quisme que es va atribuir a aquestes poblacions

de l’ampli territori ocupat pels neandertals, aquests es

(Boule, 1911) o a la forta posició anticlerical d’algun

concentren fonamentalment en dues zones prou reduï-

dels prehistoriadors més influents de l’època, total-

des: la regió francesa d’Aquitània i en una franja menu-

ment contraris a la idea d’una incipient religiositat en

da de l’Orient Pròxim, entre el Mont Carmel i el Mar de

el paleolític (Mortillet, 1883).

Galilea. Fora d’aquestes dues zones es localitzen altres

En els últims decennis el debat ha estat centrat en
les implicacions cognitives de les pràctiques funerà-

jaciments que han proporcionat enterraments, però es
tracta de llocs relativament separats.

ries i la idea, defensada per un important nombre

L’inventari és curt i en algunes zones riques en

d’investigadors, que la cognició moderna, capaç de

jaciments i restes del paleolític mitjà no s’ha desco-

l’expressió simbòlica, el llenguatge i la creació artísti-

bert cap enterrament fins ara. Així, a França, amb

ca, va sorgir només amb l’aparició de la humanitat

independència de les reticències mostrades per una

moderna (Binford, 1989; Mellars, 1996). Aquest

part de la investigació, s’accepten com a evidències

corrent d’investigació ha generat una posició molt crí-

d’enterraments els individus 1 a 6 i 8 de l’Abri de la

tica sobre l’existència d’enterraments neandertals,

Ferrassie; els individus 1 i 2 de l’Abri de le Moustier;

admetent tan sols en alguns casos l’existència d’ente-

l’individu, ben conegut, de La Chapelle-aux-Saints;

rraments desvinculats de rituals funeraris, és a dir,

un individu de le Regourdou i un altre de Roc de

indicatius de l’existència de relacions afectives, però

Marsal. Una part de la investigació considera també

sense que impliquen un pensament simbòlic: sense

que l’individu de Saint-Césaire, encara que incomplet

aixovars o ofrenes diferents dels objectes d’ús quoti-

per causes d’ordre postdeposicional, i l’individu H5

dià (Chase i Dibble, 1987).

de la Quina podrien incloure’s en aquesta relació. A

Amb una posició fins i tot més radical, altres autors

Alemanya està la coneguda troballa de Feldhofer,

han negat l’existència mateixa d’enterraments abans

que constitueix l’espècimen tipus de neandertal; a

de l’aparició de la moderna humanitat, i han criticat els

Bèlgica els dos individus trobats en la Grotte de la

criteris esgrimits per a la seua identificació (Gargett,

Brèche-aux-Roches de Spy; a Ucraïna els dos indivi-

1989 i 1999).

dus

de

Kiik-Koba;

a

Rússia

l’individu

1

de

Afavoreix, en part, aquesta posició el fet que la

Mezmaiskaya; a Síria els dos esquelets infantils de

major part dels enterraments neandertals foren exca-

Dederiyeh; a Israel els individus 1 i 2 de Kebara, els

vats en dates primerenques, amb mètodes molt dife-

individus 1 i 7 d’Amud i l’individu C1 de Mugharet et-

rents dels actuals i que donaren lloc a una documenta-

Tabun; a Iraq els individus 1, 3, 4, 6 i 7 del conegut

22

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-24]
jaciment de Shanidar; i a Uzbekistan, l’individu 1 de

Com s’indicava anteriorment, els buits geogràfics
amb absència d’enterraments ben documentats resul-

Teshik-Tash (Maureille i Tillier, 2008).
Un breu repàs a les dates de descobriment d’aquestes restes explica part de les deficiències de

ten nombrosos i cridaners en relació a l’àmplia zona
d’expansió dels neandertals.

documentació que han acompanyat la polèmica de la
seua identificació com a enterraments, sobretot pel

El registre fòssil neandertal de la Península Ibèrica

que fa a Europa. La major part de les restes d’aques-

El cas de la Península Ibèrica resulta significatiu del

ta zona van ser descobertes entre els anys 1856 i

que s’acaba d’indicar. De l’ampli inventari de jaciments

1926, i s’han excavat ja en dates més recents les res-

que han proporcionat restes fòssils de neandertals, hui

tes de Regourdou (1957), Roc-de Marsal (1961),

en dia no es pot establir amb seguretat l’existència de

Saint-Césaire

cap enterrament. En conjunt, es disposa de restes de

(1979),

La

Ferrassie

8

(1973)

i

neandertals d’un total de vint-i-cinc jaciments, alguns

Mezmaiskaya (1993).
A Àsia el panorama és un poc diferent. Encara que

dels quals amb restes que remeten a més d’un indivi-

les primeres troballes es remunten a la primera meitat

du. Els casos més significatius, pel nombre mínim d’in-

del segle

(la sepultura de Tabun l’any 1932 i la de

dividus i per la documentació de parts esquelètiques

Teshik-Tash en 1938), la majoria es concentra en la

cranials i postcranials, són la Cueva del Sidrón, a

segona meitat del segle

Astúries (Rosas et al., 2006), i la Sima de las Palomas, a

XX

XX,

amb la més primerenca

documentació dels individus de Shanidar (entre 1953

Múrcia (Walker et al., 2009).

i 1960), Amud (1961) i Kebara 1 (1965), i la més recent

En la Cueva del Sidrón el nombre de troballes

de Kebara 2 (1983), Amud 7 (1992) i Dederiyeh (1993

sobrepassa les 1.400 restes, amb una elevada fractu-

i 1998).

ració dels ossos, deguda a raons d’ordre postdeposi-

Dos fets destaquen, a més de la concentració de

cional i d’ordre antròpic. En aquest últim cas, associa-

troballes en dues zones geogràfiques relativament

des a marques de carnisseria que semblen indicar l’e-

reduïdes. En primer lloc, la concentració d’enterra-

xistència de pràctiques de canibalisme. Els ossos

ments en dos jaciments (La Ferrassie i Shanidar), amb

semblen correspondre a un mínim de vuit individus

set i cinc individus respectivament; i en segon terme, la

(un infantil, un juvenil, dos adolescents i quatre adults

bona representació dels individus infantils, alguns

jóvens). El fet que es troben en posició secundària

associats a enterraments ben conservats.

genera un conjunt en general escassament articulat,

No obstant això, la major part dels enterraments

molt diferent del que seria necessari per a definir

conserven només part de l’esquelet, amb pèrdues que

pràctiques funeràries. No obstant això, s’individualit-

semblen degudes a diverses raons d’ordre postdepo-

zen algunes parts esquelètiques en posició articulada

sicional.

que inciten a pensar en un ràpid cobriment dels cadà-

LES PRIMERES PRÀCTIQUES FUNERÀRIES DE LA PREHISTÒRIA

23

[page-n-25]
vers per la sedimentació o pel seu enterrament volun-

dus (Barroso et al., 2006); la Cova Negra a València,

tari. Aquesta circumstància contrasta amb les mar-

amb un nombre mínim de 7 individus (Arsuaga et al.,

ques trobades en els ossos llargs i cranials, fet que

2006); i la Cueva de los Moros a Osca, amb sis restes i,

implica prudència a l’hora de valorar el conjunt. La

almenys, tres individus: una primera premolar d’un

publicació detallada de les excavacions en curs segu-

individu juvenil, dues molars adscrites a individus

rament permetrà precisar més aquestes qüestions. La

adults, probablement de sexe diferent, una clavícula

datació directa d’algunes restes proporciona una edat

dreta atribuïda a un adult femení, i una falange i uns

mitjana d’uns 43.000 anys.

metatars, també atribuïts a un adult femení (Lorenzo i

Les excavacions a la Sima de las Palomas també es

Montes, 2001).

troben en curs, per la qual cosa les dades que utilitza-

Amb tot, resulten dominants, igual que en altres

rem són provisionals, però resulten significatives de la

zones d’Europa, els jaciments que han proporcionat

importància del jaciment per al coneixement dels

una o poques restes òssies, moltes vegades fragments

neandertals ibèrics. S’han documentat restes òssies de

cranials, mandibulars i peces dentals. Entre aquestes

neandertals en dues unitats sedimentàries de l’àrea

últimes destaquen, per la importància de les troballes,

d’excavació superior: la superior, amb nombrosos

els cranis incomplets de Devil’s Tower i Forbes’ Quarry

ossos fragmentats i dents, datada al voltant dels

(Garralda, 2005/2006), de Gibraltar, el parietal de

34.500 anys, i la inferior, amb esquelets articulats,

Bolomor, recentment donat a conéixer (Sarrión, 2006),

almenys, de quatre individus, en aquest cas datats

i les mandíbules de Banyoles (Maroto, 1993) i

entre 50.000 i 60.000 anys. A l’espera de la continua-

Valdegoba (Quam et al., 2001).

ció dels treballs de camp i de la conclusió de la inves-

Només les troballes de Gibraltar, Banyoles i el

tigació, no és possible precisar les raons de la conser-

parietal recuperat per Viñes en la Cova Negra es

vació articulada dels cossos, però el conjunt resulta ser

remunten a final del segle

un dels més nombrosos de la Península Ibèrica i, per

La resta dels jaciments van ser excavats a partir dels

les seues característiques, d’especial interés en relació

anys cinquanta del segle passat, i nombrosos exem-

amb el tema que ens ocupa.

plars s’han trobat en excavacions en curs o realitzades

XIX

o el primer terç del

XX.

Ja amb un menor nombre de restes cal citar també

en els últims decennis d’aquesta centúria. Per tant,

la Cueva de la Carihuela a Granada, amb dos frag-

l’absència de documentació sobre pràctiques funerà-

ments de parietals d’adult (Carihuela 1 i 2), un frontal

ries no pot atribuir-se, en principi, a la metodologia

incomplet infantil (Carihuela 3) i la dentició d’un imma-

de l’excavació, encara que és cert que en molts casos

dur d’uns 7 anys (Carihuela 7) (Garralda, 2005/2006); el

no s’ha realitzat un estudi detingut de les restes

Boquete de Zafarraya a Granada, amb un conjunt d’on-

orientades a l’establiment de si existeixen o no mar-

ze ossos que remet a un nombre mínim de nou indivi-

ques capaces d’informar sobre l’origen antròpic o

24

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-26]
animal de les restes, l’existència de marques de manipulació, o les característiques del procés deposicional
i postdeposicional.
Un dels pocs exemples en què la informació sobrepassa la mera descripció de la unitat sedimentària en
què les restes es van localitzar la constitueix el crani de
Devil’s Tower, i resulta significatiu d’una pauta àmpliament documentada en nombrosos jaciments europeus:
les restes del crani infantil es van trobar en distintes
zones de la superfície, a distàncies superiors als 5
metres (Garrod et al., 1928).

Algunes notes sobre les restes òssies neandertals de
les terres valencianes
En l’àmbit valencià, en el qual centrarem l’atenció per
a concloure, el nombre de jaciments que han proporcionat restes de neandertals és relativament elevat.

Figura 1. Cova Negra. Planta amb indicació del nombre de restes de neandertals localitzats en les campanyes dels anys cinquanta del segle XX.

De nord a sud comptem amb les troballes del Tossal
de la Font (Vilafamés, Castelló) (un fragment de coxal
i un húmer) (Arsuaga i Bermúdez de Castro, 1984); la

immadur; un fragment mandibular dret infantil, que

Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, València)

inclou una molar decídua; una dent incisiva central

(una molar inferior esquerra, una segona molar decí-

superior dreta d’un individu adult jove; diversos frag-

dua superior dreta, una dent canina inferior esquerra,

ments cranials de parietals i un occipital, tots d’indivi-

una canina superior esquerra, un fragment de parie-

dus infantils, i un radi, dos metatarsos, dos fèmurs —

tal, un parietal prou complet i un fragment de pero-

un fragmentat—, un peroné i un fragment d’occipital,

né) (Arsuaga et al., 2006; Fernández, 2007; Sarrión,

encara inèdit; també tots d’individus immadurs)

2006); la Cova Foradada (Oliva, València) (un frag-

(Arsuaga et al., 2006), i l’Abric del Salt (Alcoi, Alacant)

ment de parietal infantil i altres restes cranials, inclòs

(un fragment de dent incisiva, una premolar superior

un fragment de maxil·lar, d’un individu adult)

dreta fracturada, una premolar superior dreta, i dues

(Campillo et al., 2002); la Cova Negra (Xàtiva,

molars superiors dretes, primera i segona, totes pos-

València) (un parietal dret d’un individu adult, prou

siblement del mateix individu, un adult jove)

ben conservat; un altre parietal dret d’un individu

(Garralda, 2005-2006).

LES PRIMERES PRÀCTIQUES FUNERÀRIES DE LA PREHISTÒRIA

25

[page-n-27]
tal vegada, 5a (Fig. 1 i 2). De les excavacions realitzades per G. Viñes en els anys vint prové el parietal dret
d’un adult, mentre que de les de F. Jordá, en els anys
quaranta i cinquanta, provenen el fragment mandibular i la dent incisiva. La resta d’ossos van ser localitzats en els fons del Museu de Prehistòria de València
i en les excavacions dels anys vuitanta. Aquests
últims, per desgràcia, en les terres remogudes despreses dels talls dels sectors excavats en etapes anteriors.
Tot i que en els jaciments del paleolític mitjà són
abundants les restes d’individus infantils, no sempre
associades a enterraments, la presència en la Cova
Negra de diverses restes cranials i postcranials que
podrien correspondre a dos individus infantils (Fig. 3 i
4) genera un cert dubte sobre les condicions de la
seua situació original en el jaciment, tenint en compte
que cap de les restes trobades en les excavacions dels
Figura 2. Proposta d’ordenació seqüencial de les restes neandertals. La
falta d’indicacions estratigràfiques obliga a una aproximació que té en
compte la profunditat i la seua comparació amb la seqüència obtinguda
en les excavacions dels anys vuitanta del segle XX.

anys quaranta no va ser identificada en el procés d’excavació.
En un jaciment on les ocupacions de neandertals
alternen amb les de nombrosos carnívors que van utilitzar la cavitat com a amagatall o cau de cria

Ens detindrem un poc més en el comentari de la

(Villaverde et al., 1997), no resulta senzill explicar la

Cova Negra de Xàtiva, per l’elevat nombre mínim

conservació d’unes restes infantils de tan notable fra-

d’individus, la presència de diversos infantils i pel fet

gilitat si no hagueren estat protegides pel sediment.

que una bona part de les restes publicades en treballs

En aquest ordre de coses, com tothom sap, un dels

recents passaren desapercebudes en el procés d’ex-

arguments més reiterats a l’hora de resoldre la polèmi-

cavació.

ca suscitada per l’existència o no d’enterraments

La major part de les restes es van localitzar en el

neandertals ha estat considerar la dificultat que un

terç sud de la cavitat i corresponen a diverses fases

nombre relativament important d’esquelets d’indivi-

del farciment, i comprenen els estadis isotòpics 3, 4 i,

dus immadurs o nounats s’haja pogut conservar sense

26

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-28]
Figura 3. Cova Negra. Distintes restes cranials infantils.

l’existència de la protecció dels seus cossos, mitjan-

tal infantil esquerre presenta dues depressions en la

çant la seua sepultura, apartant-los així de l’acció dels

seua cara externa que semblen produïdes, considerant

carnívors i carronyers.

els seus diàmetres i la distància de separació, per un

La conservació dels ossos d’aquestes dues associa-

carnívor de dimensió reduïda, que ben bé podria ser

cions d’individus infantils de la Cova Negra resulta, per

un teixó. Les empremtes de les dents canines només

tant, altament improbable si s’hagueren quedat els

es manifesten en la cara externa i resulten coherents

ossos simplement dipositats a la intempèrie. A més a

amb la idea que l’animal va poder accedir a l’os quan

més, cap dels ossos menuts de les extremitats d’a-

aquest estava enterrat.

questes dues associacions a què ens estem referint no

Aquestes dades indiquen que les circumstàncies

presenta marques de carnívors en les seues superfícies,

postdeposicionals pogueren ser molt complexes en

ni marques antròpiques de descarnament que puguen

un jaciment com la Cova Negra i que en determina-

suggerir canibalisme alimentari o ritual.

des zones, si és que s’hi van practicar enterraments,

De l’ampli conjunt de restes cranials recuperades

aquests es van poder veure alterats no sols per l’ac-

en les terres remogudes, només un fragment de parie-

ció antròpica, caracteritzada per ocupacions reitera-

LES PRIMERES PRÀCTIQUES FUNERÀRIES DE LA PREHISTÒRIA

27

[page-n-29]
Figura 4. Cova Negra. Restes postcraneals infantils: radi, fèmur, peroné i metatarsos.

des que van donar lloc a vertaders palimpsests
arqueològics, sinó per l’acció esporàdica d’algun carnívor excavador. Desgraciadament, la falta de documentació sobre la situació de les restes durant les
excavacions impedeix avançar en la resolució d’a-

BINFORD, L.R. (1989): «Isolating the transition to culturals adaptations: an
organizational approach». En TRINKAUS (ed.): The Emergence of

Modern Humans: biocultural adaptations in the later Pleistocene.
Cambridge University Press. p. 18-41.
BOAZ, N.T.

CIOCHON, R. (2004): Dragon Bone Hill: An Ice-Saga of Homo

I

erectus. Oxford University Press.
BOCQUET-APPEL, J.P

I

ARSUAGA, J.L. (1999): «Age Distributions of Hominid

Samples at Atapuerca (SH) and Kaprina Could Indicate Acmulations by

questa problemàtica.

Catastrophe». Journal of Archaeological Science, 26. p. 327-338.
BOULE, M. (1911): L’Homme fossile de la Chapelle-aux-Saints, París, Masson.
CAMPILLO, D.; SUBIRÀ, M. E.; CHIMENOS, E.; APARICIO, J.; PÉREZ, A.

Bibliografia
AGUIRRE, E. (2008): Homo hispánico. Editorial Espasa Calpe.
ARSUAGA, J.L.; VILLAVERDE, V.; QUAM, R.; MARTÍNEZ, I.; CARRETERO, J.M.;
LORENZO, C. i GRACIA, A. (2006): «New Neanderthals remains from
Cova Negra (Valencia, Spain)». Journal of Human Evolution, 52.
p.31-58.
ARSUAGA, J.L.

I

BERMÚDEZ

DE

CASTRO, J.M. (1984): «Estudio de los restos

humanos del yacimiento de la Cova del Tossal de la Font (Vilafamés,
Castellón)». Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense,
10. p. 19-34.
BARROSO, C.; DE LUMLEY, M.A.; CAPARRÓS, M. I VERDÚ, L. (2006): «Les restes
humains néandertaliens et Homo sapiens dans la Grotte du Boquete
de Zafarraya». En BARROSO, C. i DE LUMLEY, H. (dirs.): La Grotte du

Boquete de Zafarraya, Málaga, Andalousie. Junta de Andalucía. p.
1167-1396.

28

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

I

VILA, S.

(2002): «Estudi de les restes humanes de la campanya 2000 de la cova
Foradà (Oliva, València)». Cypsela, 14. p. 143-150.
CAPITAN, L.

I

PEYRONY, D. (1910): «Deux squelettes humains au milieu de

foyers de l’époque moustérienne». Bulletins et Mémoires de la Société

d’Anthropologie de Paris, Volume 1, Numéro 1. p. 48-56.
CARBONELL, E. I MOSQUERA, M. (2006): «The emergence of a symbolic behaviour: the sepulcral pit of Sima de los Huesos, Sierra de Atapuerca,
Burgos, Spain». C.R. Palevol, 5. p. 155-160.
CARBONELL, E.; MOSQUERA, M.; OLLÉ, A.; RODRÍGUEZ, X.P.; SALA, R.; VERGÈS,
J.M.; ARSUAGA, J.L. I BERMÚDEZ

DE

CASTRO, J.M. (2003): «Les premiers

comportements funéraires aurient-ils pris place à Atapuerca, il y a
350000 ans?». L’Anthropologie, 107. p. 1-14.
CHASE, P.G. I DIBBLE, H.L. (1987): «Middle Paleolithic symbolism: a review of
current evidence and interpretations». Journal of Anthropological

Archeology, 6. p. 263-296.

[page-n-30]
DAVID, F.; D’IATCHENKO, V.; ENLOE, J.G.; GIRARD, M.; ARDÍ, M.; LHOMME, V.;

GIACOBINI, G. (1990-91): «Hyenas or cannibals: fifty years of debate on the

ROBLIN-JOUVE, A.; TILLIER, A.M. I TOLMIE, C. (2009): «New Neanderthal

Guattari Cave Neanderthal cranium». Quaternaria Nova, 1. p. 593-604

remains from the Grotte du Bison at Arcy-sur-Cure, France». Journal of

GIACOBINI, G. (2006): «En parallèle aux sépultures. Histoire des idées sur
d’autres pratiques mortuaires attribuées aux Néandertaliens». C.R.

Human Evolution, doi:10.1016/j.jhevol.2009.03.006.
DEACON, H.J. I GELEIJNSE, V.B. (1988): «The stratigraphy and sedimentology
of the main sequence, Klasies River, South Africa». South African

Archaeological Bulletin, 43. p. 5-14.

Palevol, 5. p. 177-182.
GIACOBINI, G.

I

PIPERNO, M. (1990): «Taphonomic considerations on the

Circeo 1 Neanderthal cranium. Comparison of surface characteristics of

DEFLEUR, A. (1995): «Nouvelles découvertes de restes humains moustériens

the human cranium with faunal remains from paleosurface». En The

dans les dépôts de la Baume Moula-Guercy (Soyons, Ardèche)».

Circeo 1 Neandertal skull. Studies and documentation, Roma, Museo

Bulletins et Mémoires de la Société d’Anthropologie de Paris, Volume
D’ERRICO, F.; HENSHILWOOD, C.; LAWSON, G.;VANHAEREN, M.; TILLIER, A,M.;
SORESSI, M.; BRESSON, F.; MAUREILLE, B.; NOWELL, A.; LAKARRA, J.;
BACKWELL, L.

Nazionale Preistorico Etnografico. p. 457-486.
LE MORT, F. (1988a): «Traces de décharnement sur les ossements néander-

7, Numéro 3. p. 185-190.

taliens de Combre-Grenal (Dordogne)». Bulletin de la Société

Préhistorique Française, 86-3. p. 79-87.

JULIEN, M. (2003): «Archaeological Evidence for the

LE MORT, F. (1988b): «Le décharnement du cadavre chez les Néandertaliens:

Emergence of Language, Symbolism, and Music—An Alternative

quelques exemples». En OTTE, M. (ed.) L’Homme de Neandertal, vol.

I

Multidisciplinary Perspective». Journal of World Prehistory, 31. p. 1-70.
DUDAY, H.; COURTAUD, P.; CRUBEZY, E.; SÉLLER, P.

I

TILLIER, A.M. (1990):

«L’Anthropologie : reconnaissance et interprétation des
gestes

funéraires».

Bulletins

et

Mémoires

de

la

Société

d’Anthropologie de Paris, n.s. 1-2, nº 3-4. p. 29-54.
lism in the early Pleistocene of Europe (Gran Dolina, Sierra de Atapuerca,
Burgos, Spain)». Journal of Human Evolution, 37. p. 591-622.

Bulletin de la Société Préhistorique Française, 47-5. p. 268-280.
LORENZO, J.I. I MONTES, L. (2001): «Restes néandertaliens de la Grotte de Los
Moros de (Gabassa, Espagne)». En ZILHÃO, J.; AUBRY, T.; CARBALLO, F.

FERNÁDEZ PERIS, J. (2007): La Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna,

València). Trabajos Varios del SIP, 108, Valencia.

(eds.): Les premiers hommes modernes de la Peninsule Ibérique.
Trabalhos de Arqueologia, 17. p. 77-86.

FORTEA, F.J.; DE LA RASILLA, M; SANTAMARÍA, D.; ROSAS, A.; LALUEZA-FOX, C.;
I

ques: signification et interprétations». Revue archéologique de

Picardie. Numéro spécial, Volume 21, Numéro 1. p. 117-123
LEROI-GORHAN, A. (1950): «La grotte du Loup, Arcy-sur-Cure (Yonne)».

FERNÁDEZ JALVO, Y.; DÍEZ, C.; CÁCERES, I. i ROSELL, J. (1999): «Human canniba-

MARTÍNEZ, E.; SÁNCHEZ-MORAL, E.

5. La pensée. ERAUL. p. 43-55.
LE MORT, F. (2003): «Modifications artificielles et restes humains préhistori-

CAÑAVERAS, J.C. (2007): «El Sidrón

(Boriñes, Piloña, Asturias) 2000-2007». En La Prehistoria de Asturias,

MALEZ,

M.

I

ULLRICH,

H.

(1982):

«Neuere

paläanthropologische

Untersuchungen am Material aus der Höhle Vindija (Kroatien,
Jugoslawien)». Paleontologia Jugoslavica, 29. p. 1-44.
MAROTO, J. (ed.) (1993): La mandíbula de Banyoles en el context dels fòssils

Editorial Prensa Asturiana. p. 321-354.
GARGETT, R.H. (1989): «Grave shortcomings: the evidence for Neanderthal
burials». Current Anthropology, 30. p. 157-190.

humans del Pleistocè. Sèrie monogràfica del Centre d’Investigacions
Arqueològiques de Girona, 13.

GARGETT, R.H. (1999): «Middle Paleolithic Burial is not a dead issue: gthe

MAUREILLE, B. I TILLIER, A.M. (2008): «Répartition géographique et chronolo-

view from Qafzeh, Saint-Césaire, Kebara, Amud and Dederiyeh».

gique des sépultures néandertaliennes». En Première Humanité.

Journal of Human Evolution, 37. p. 27-90.

Gestes funeraires des Néandertaliens. Musée National de Préhistoire.

GARRALDA, M.D. (2005/2006): «Los Neandertales en la Península Ibérica».

Munibe, 57. (Homenaje a J. Altuna). p. 289-314.

MELLARS, P. (1996): The Neanderthal legacy. An Archaeological perspective

GARRALDA, M.D. (2008): «Les Néandertaliens: d’autres gestes envers les
défunts».

En

Première

Humanité.

Gestes

funeraires

des

Néandertaliens. Musée National de Préhistoire. p. 42-51.
GARRALDA, M.D.; GIACOBINI, G. I VANDERMEERSCH, B. (2005): «Neandertal cutmarks. Combre-Grenal and Marillac (France): A SEM análisis».

Anthropologie, 43. p. 189-197.

from Western Europe. Princenton University Press.
MORTILLET, G. (1883): Le Préhistorique. París: Reinwald.
PATOU-MATHIS, M. (1997): «Analyses taphonomique et palethnographique
du matériel osseux de Kaprina (Croatie): nouvelles donées sur la faune
et les restes humaines». En Préhistoire européenne, 10. p. 63-90.
PICKERING, T.; WHITE, T.D. I TOTH, N. (2000): «Cutmarks on a Plio-Pleistocene

GARRALDA, M.D. I VANDERMEERSCH, B. (2000): «Les Néandertaliens de CombeGranl (Domme, France)». Paléo, 12. p. 213-259.
GARROD, D.A.E.; BUXTON, L.H.D., ELLIOT SMITH, G.

p. 66-74.

I

Hominid From Sterkfontein, South Africa». American Journal of

Physical Anthropology, 111. p. 579-584.
BATE, D.M.A. (1928):

RAMÍREZ ROZZI, F.V.; D’ERRICO, F.; VANHAEREN, M.; GROOTES, M.; KERANTRET, B.

I

«Excavation of Mousterian Rock-Shelter at Devil’s Tower, Gibraltar».

DUJARDIN, V. (2009): «Cutmarked human remains bearing Neanderthal

Journal of royal Anthropological Institute, 58. p. 37-48.

features and modern human remains associated with the Aurignacian

LES PRIMERES PRÀCTIQUES FUNERÀRIES DE LA PREHISTÒRIA

29

[page-n-31]
at Les Rois». Journal of Anthropological Sciences. Istituto Italiano di

Antropologia, 87. p. 153-185.

Evolution, 14. p. 203-216.

ROSAS, A.; MARTÍNEZ-MAZA, C.; BASTIR, M.; GARCÍA-TABERNERO, A.; LALUEZA-FOX,
C.; HUGUET, R.; ORTIZ, J.E,; JULIA, R.; SOLER, V.; TORRES, T.; MARTÍNEZ, E.;
CAÑAVERAS, J.C.; SÁNCHEZ-MORAL, S.; CUEZVA, S.; LARIOL, J.; SANTAMARÍA,
D.; DE LA RASILLA I FORTEA, J. (2006): «Paleobiology and comparative
morphology of a late Neanderthal sample from El Sidrón, Asturias,
Spain». PNAS, 103-51. p. 19.266-19.271.
RUSSEL, M.D. (1987): «Mortuary practices at the Kaprina Neanderthal site».

American Journal of Physical Anthropology, 72. p. 381-198.
SARRIÓN, I. (2006): «Hallazgo de un parietal humano del tránsito Pleistoceno
medio-superior procedente de la Cova del Bolomor. Tavernes de la
Valldigna, Valencia». Archivo de Prehistoria Levantina, 26. p. 11-23.
SCOTT, J.E.

I

TRINKAUS, E. (1985): «Cannibalism and burial at Kaprina». Journal of Human

MAREAN, C.W. (2009): «Paleolithic hominin remains from

ULRRICH, H. (2006): «A Mortuary Practice site with Cannibalistic Rites».

Pedioricum Biologorum, 108. p. 503-518.
VANDERMEERSCH, B. (2006): «Ce que nous apprenent les premières sépultures». C.R. Palevol, 5. p. 161-167.
VILLAVERDE, V.; MARTÍNEZ-VALLE, R.; GUILLEM, P.M.

I

FUMANAL, M.P. (1997):

«Mobility and the role of small game in the Middle Paleolithic of the
Central Region of the Spanish Mediterranean: a comparison of Cova
Negra with other Paleolithic deposits». En The last Neanderthals, the first

anatomically modern humans: a Tale about the human diversity. Cultural
change and Human evolution: the crisis at 40 KA BP. p. 267-288.
WALKER, M.J. ; GIBERT, J.; LÓPEZ, M.V.; LOMBARDI, A.V.; PÉREZ-PÉREZ, A.; ZAPATA,
J.; ORTEGA, J.; HIGHAM, T.; PIKE, A.; SCHWENNINGER, J.L.; ZILHÃO, J.

I

Eshkaft-e Gavi (southern Zagros Mountains, Iran): description, affinities,

TRINKAUS, E. (2009): «Late Neanderthals in Southeastern Iberia: Sima de

Journal of Human Evolution,

las Palomas del Cabezo Gordo, Murcia, Spain». PNAS, 105-52. p.

SMITH, F.H. (1976): The Neanderthal Remains from Kaprina: A Descriptive

WHITE, T.D. (1986): «Cut marks on the Bodo cranium: A case of prehistoric

and Comparative Study. University of Tennessee. Department of

defleshing». En American Journal of Physical Anthropology, 69. p. 503-

and

evidence

for

butchery».

doi:10.1016/j.jhevol.2009.05.012.

Anthopology, vol. 15.
STINER, M.C. (1991): «The faunal remains from Grotta Guattari: a taphonomic perspective». Current Anthropology, 32. p. 103-117.

30

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

20.631-20.636.

509.
WHITE, T.D. I TOTH, N. (1991): «The question of ritual cannibalism at Grotta
Guatari». Current Anthropology, 32. p. 118-138.

[page-n-32]
De la pràctica d’enterrar els seus morts ha sigut comú
deduir que les societats prehistòriques havien desenvolupat creences sobrenaturals. Per això, els objectes
associats eren apreciats com les “ofrenes” necessàries
per a un trànsit divers, en la seua duració i també en les
verificacions a superar. Des d’una perspectiva més analítica, quan aquestes pràctiques aconsegueixen una formalització arqueològica se situen en una posició substantiva en la jerarquia de les capacitats que poden ser

UN DELS NOSTRES.
NOTES PER A UNA ARQUEOLOGIA DE LES PRÀCTIQUES FUNERÀRIES
DELS CAÇADORS PREHISTÒRICS DE LA PENÍNSULA IBÈRICA
J. EMILI AURA TORTOSA
Universitat de València

utilitzades per a argumentar què és el que ens fa
humans: des de la socialització tècnica al llenguatge i
des d’ací recorrent les complexes vies que desemboquen en la construcció de la simbolització col·lectiva
(Leroi-Gourhan, 1965).
L’Arqueologia paleolítica ha centrat la seua investigació en l’expressió material d’aquestes capacitats: per
un costat l’Art paleolític i l’adorn personal, per un altre,
les pràctiques funeràries. Sobre la primera agrupació hi
ha una nombrosa documentació en aquest extrem
d’Europa que està permetent investigar la cartografia
de l’adorn (Álvarez, 2006), els sistemes compartits de
representació, la història dels intercanvis entre grups
distants (Sauvet et al., 2008), sense oblidar els llaços
tècnics entre la cadena de societats que els van sustentar (Tiffagom, 2006); sobre el seu significat, es pot con-

UN DELS NOSTRES

31

[page-n-33]
tinuar discutint. Pel que fa a la segona de les categories,

Bartel, 1982; Delgado, 1996), amb una clara repercus-

l’escassesa d’enterraments paleolítics-epipaleolítics a la

sió en la historiografia post-breuiliana de l’Art paleolític.

Península Ibèrica és tan significativa com la seua explo-

Per la seua banda, l’Antropologia social britànica va

sió final, associada als últims caçadors prehistòrics

valorar les pràctiques funeràries com una expressió

(Arias i Álvarez, 2004).

ritual que requeria ser analitzada des de la perspectiva

Aquest plantejament presenta els codis gràfics, els

de la seua funció social (Radcliffe-Brown, 1945). Un

sistemes de representació —incloent-hi també els atri-

plantejament també empíric havia desenvolupat

buïts a les identitats individuals i grupals— i les pràcti-

l’Arqueologia soviètica des dels anys trenta del segle

ques funeràries com a parts solidàries de la simbolitza-

XX,

ció social, encara que la valoració de cada un d’aquests

trets bàsics de l’estructura social i prestant una especial

elements ha sigut molt desigual al llarg del temps.

atenció a la identificació de la família nuclear patriarcal

Quan, M. Sanz de Sautuola va plantejar que el jaciment

com a unitat social bàsica (Alekshin, 1983).

considerant que els costums funeraris reflectien els

arqueològic d’Altamira havia de ser relacionat amb les

A pesar de l’optimisme d’alguns arqueòlegs a l’hora

figures pintades i gravades de les seues parets, ja havien

d’utilitzar l’analogia etnogràfica en la interpretació de les

sigut referenciades les restes humanes paleolítiques

pràctiques funeràries, la veritat és que els exemples apor-

aparegudes en La Madeleine o Le Placard. Això no obs-

tats per Ucko (1969) destaquen la diversitat i la complexi-

tant, la capacitat comuna de simbolització implícita en

tat dels comportaments rituals en relació amb la seua

aquestes accions no va ser relacionada, i així Cartailhac

expressió material. Així, la multiplicitat d’accions que

(1886) inclou en Les Ages Préhistoriques de l’Espagne et

l’Etnografia documenta durant la seua execució, els con-

du Portugal una figura amb la dispersió de les tombes

textos i temps singulars en què es duen a terme o la varia-

en el primer cementeri mesolític, però no esmenta l’art

bilitat simbòlica atribuïda —respecte al difunt, als ances-

paleolític d’Altamira, possiblement per altres motius ja

tres o entre els vius— no permeten una relació mecànica

coneguts com li va retraure Vilanova (Fig. 1).

amb un registre arqueològic que en la major part de les

A principi del segle XX, el debat sobre el significat de

ocasions és estudiat a la recerca de desigualtats.

les pràctiques funeràries en el passat disposava de

Un treball molt referenciat de Binford (1971) enllaça

dades subministrades per l’Etnografia i la Història.

amb aquesta última afirmació, en plantejar que la diver-

L’anàlisi plantejada per l’escola sociològica francesa,

sitat de pràctiques funeràries que l’Antropologia docu-

amb Durkheim i Mauss al capdavant, sobre el culte als

mentada no ha de ser entesa en termes purament de

avantpassats no va tindre gran transcendència ni en la

conducta sinó en relació amb la variabilitat formal i

metodologia ni en la interpretació arqueològiques,

organitzativa dels sistemes socials. La forma i l’estructu-

però la seua influència sí que pot rastrejar-se en la

ra d’aquestes pràctiques estan condicionades pel grau

importància atribuïda a la simbolització col·lectiva (cf

de complexitat i per les característiques de la societat

32

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-34]
Figura 1. Dispersió de restes humanes en el closquer de Cabeço de Arruda (Cartailhac,1886).

mateixa, plantejant que hi ha una correlació estreta

noeconòmics que simbòlics. Uns altres autors han apro-

entre la complexitat subsistencial i social.

fundit en l’anàlisi de les formes de diferenciació social

En els últims anys s’aprecia una perspectiva més

horitzontal i vertical dels últims caçadors, assumint que

etnosociològica que socioeconòmica en l’estudi d’a-

ritual i aixovar funeraris reflecteixen tant l’estatus com la

questes qüestions. En el fons, el que s’està investigant

societat (Clark i Neeley, 1987). Més recentment, s’han

a través de la complexitat desigual i la riquesa que mos-

destacat els canvis en la consideració social dels indivi-

tren les pràctiques funeràries del paleo-epipaleolític i

dus infantils i els grups d’edat (Vanhaeren i d’Errico,

mesolític és la construcció d’identitats mitjançant la sim-

2001; Zilhão 2005), el sentit dels soterraments múlti-

bolització i la seua diversa expressió material en el que

ples, la identificació d’individus amb greus patologies

convenim anomenar cultures.

(Formicola, 2007), la difícil avaluació de les lesions

Algunes línies obertes poden exemplificar uns

osteològiques com prova de la violència entre individus

objectius que, en general, estan condicionats per l’es-

i grups (Jackes, 2004) o la paleodemografia dels últims

cassa informació disponible sobre molts dels aixovars

caçadors (Jackes i Meiklejohn, 2008).

funeraris, recuperats en excavacions realitzades fa dècades. En primer lloc, els adorns han sigut utilitzats com

L’home que va sorgir del fred

un índex de diferenciació ètnica, com un marcador gru-

A finals del 1998 es va excavar un enterrament infantil a

pal, en tractar-se d’objectes sense correlació directa

l’Extremadura portuguesa (Zilhão i Trinkaus, 2002). Les

amb l’edat o el sexe dels difunts (Newell et al., 1990;

preguntes obertes a partir del seu estudi continuen sent

d’Errico i Vanhaeren, 2000); una orientació pròxima al

nombroses, però en aquest text interessa destacar que

concepte de territoris socials de J.G. Clark (1975), enca-

el xiquet de Lagar Velho és l’enterrament humà més

ra que construïda en aquest cas amb elements més tec-

antic descrit fins ara a la Península Ibèrica (25-24500

UN DELS NOSTRES

33

[page-n-35]
Figura 2. Enterrament infantil de Lagar Velho.

anys BP) que s’haja excavat amb una metodologia

més de vint llocs s’han descrit restes humanes “soltes”,

moderna. Aquesta circumstància permet conéixer que

tant cranials com postcranials; en definitiva, hi ha una

tant la preparació del lloc, la col·locació del cos, la dis-

documentació molt desigual.

posició “d’ofrenes” (carbó en el fons de la fossa i parts

En l’inventari elaborat per a aquest text, s’han arre-

anatòmiques de cérvol i conill), la seua posició estesa i

plegat algunes dades bàsiques de cada enterrament

cobert de pedres, amb una nítida empremta de pols

referides a la fase arqueològica amb la qual s’associa,

d’ocre roig coincidint amb el perímetre del vestit i amb

l’edat, el sexe, els elements de preparació, el cobriment

uns senzills adorns (dos gasteròpodes marins i quatre

i la disposició del cos, així com les grans categories de

canins atrofiats de cérvol, perforats), constitueixen l’ex-

les possibles “ofrenes”: presència de carbó i llars, res-

pressió material d’unes pràctiques funeràries no docu-

tes de fauna, artefactes lítics i ossis, ocre i adorns; en el

mentades amb anterioritat a Ibèria (Fig. 2). Al mateix

llistat s’inclou també, quan ha sigut possible, l’any del

temps, ritual i aixovar permeten traçar vincles amb

seu descobriment (Taules 1-2). Dels tres llocs, només

altres enterraments del gravetià europeu, aportant

Lagar Velho aporta dades significatives, ja que en

dades sobre les pràctiques funeràries de la primera mei-

Parpalló no es van reconéixer (Pericot, 1942) i sobre

tat del paleolític superior (Zilhão i Trinkaus, 2002;

Cova Fosca només s’han publicat dades preliminars

Zilhão, 2005).

(Olària, 2002-03). Quant als casos qüestionats, o no ha

De la lectura crítica de la documentació disponible a

tingut una contrastació posterior o s’han plantejat sufi-

la Península Ibèrica podria concloure’s que el seu nom-

cients reserves com per a incloure’ls en aquesta secció

bre és reduït en comparació amb allò ocorregut a

(González Morales, 1997, entre altres). Com descartats

França, Itàlia o Europa centreoriental (Binant, 1991;

s’inclouen aquells soterraments que han proporcionat

Riel-Salvatore i Clark, 2001; Mussi, 2001; Zilhão, 2005).

resultats radiocarbònics de la Prehistòria recent (Nerja-

Si descomptem els enterraments qüestionats i descar-

1 i cranis d’Urtiaga).

tats, el resultat és que en tres jaciments hi ha dades rao-

En general, la major part de les restes “soltes”

nables sobre altres enterraments més, mentre que en

inventariades com a paleolítiques-epipaleolítiques per-

34

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-36]
Epipaleolític

Any

UA1

Sexe2

Edat

Base

Cubrició3

Los Azules

1976

Az

M

Adult

Fossa

CòdolsEstés, supí
Lloses

Nerja T-13

1982

EM

F

18-20

Fossa?

Qüestionats
La Paloma-2 1914
Az
Descartats
Roc del
1981-82 Mediev.
Migdia
Paleolític
Superior
Parpalló-1
1930
S
Lagar Velho

1998

2005

Fauna

H?

Banya,
crani,
Meles

Decúbit
lat. dret

Ind.
Ind.
Gastrò- Dents
Macro5
Ocre
Altres
Lítica
Òssia
podes perfor.
·

C

·

·

·

Modiolus

·

F

F

G

17-18
5

P

MSFEM

1948

Foc4

>10

G

Cova Fosca

P

Posició

Fossa

H
Pelvis
Cervus,
1 conill
Capra
pyrenaica,
banyes

Vestit

2
4 Cervus
Litorines

P

Estés, supí

C

P

Estés, supí

H

Bloc

Depòsit 2º

C

L amb
ocre

Depòsit 2º

·

Pe

·

1
bivalve

L amb
ocre

Depòsit 2º

·

Pe

·

1
bivalve

Cranis
Malladetes

Cova Beneito
1980-90
1

S

Cova Beneito
1980-90
2

Infantil

Fornicula

S

F

Adult-jove

·

Qüestionats
Abric Romaní 1909-11

A?

Reclau Viver 1940-49

G

Coveta
Nord

Desaparegut

Nassas, (Felins +
etc.
Cervus)

Desaparegut

Nerja V-2

1963

S?

F

Adult

Nerja V-3

1963

S?

F?

Adult

Nerja V-4

1963

S?

Infantil

Morín-I

1968-69

A

Pseudomorf

Morín-II
1968-69
A
Morín-III 1968-69
A
Morín-IV 1968-69
A
Descartats
Nerja V-1
1963 Neolít.
Urtiaga B1
1936 Bronze
Urtiaga A1
1936 Bronze
Urtiaga B2
1936 Bronze

¿fossa?-IX

·

Estés, supí

¿fossa?VIII
¿fossa?-VIII

Estés, supí
Fetal
Lat. esq.,
flexionat

H

1 cèrvid
juvenil +
vert.

·

Pseudomorf

M
M
M
F

Adult
Adult
Vell
Adult

¿fossa?-VIII

P

·

C

Iberus sp

Taula 1. Llistat dels enterraments del paleolític superior i epipaleolític de la Península Ibèrica. 1: Aurinyacià (= A), Gravetià (= G), S (= Solutrià),
Magdalenià (= M), Epipaleolític (= EM) i Azilià (= Az). 2: Masculí (= M), Femení (= F). 3: Pedres (= P), Llosa (= L). 4: Llar (=H), Carbó (= C). 5: Còdol (=
C), Percussor (= Pe).

tanyen al crani i mandíbula, mentre que els ossos llargs

2002: 300). En Cova Beneito s’ha descrit un enterra-

estan menys representats. En dos casos s’ha descrit

ment secundari de restes de cranis pertanyents a dos

algun tractament intencional en la disposició de les res-

individus, disposats entre la paret i una gran pedra

tes, i en ambdós es tracta de fragments cranials. En

encaixada amb restes d’ocre, associats a dos nuclis, un

Malladetes es va anotar en els diaris que l’occipital fou

percussor, una bola d’ocre i una petxina de bivalve per-

dipositat en una fornícula de la paret de l’abric, davall

forada (Iturbe et al., 1993: 73, fig. 40). Amb l’excepció

d’un bloc amb carbons i restes òssies (Arsuaga et al.,

d’aquestes referències, les dades sobre el context de la

UN DELS NOSTRES

35

[page-n-37]
Cantàbric

Any

UA1 Sexe2

Edat

Base3 Cubrició

Posició

Foc4

Braña-Arintero-1

2006

M

M

30-35

Sòl

Decúbit
lateral esq.

Braña-Arintero-2

2006

M

M

40

Agrupat

Aizpea
J3

1991
2001

MG
M

F
M

30
30-40

El Truchiro

2000-02 As

F?

Los Canes I

1980-90 M

M

Vella

Fossa

Los Canes II

1980-90 M

F

Jove

Fossa

M

Adult

Fossa

Ind.
Ind.
Malaco- Dents
Macro5
Ocre
Lítica
Òssia
fauna6 perfor.

C

Sòl

C

Pedres

Fauna

Altres7

24
Cervus

·

Lat. flexion.
Lat. flexion.
Estés

Lat. flexion.

Cerastoderma
Cepaea
3 Cervus
nemoralis

·

Cervus:
escápula
Capra pyrenaica: frontals

C

61 Trivia,
Callista
3
1 Cervus
chione
Littorina

·

Los Canes II (pie) 1980-90 M
Los Canes III-a

1980-90 M

Los Canes III-b

Sòl
Fossa

1980-90 M

Tio Bustillo XI
Colomba
Molino de Gasparín
Probables
Cuartamentero
Poza l’Egüa
Balmorí
Mazaculos
Mediterrani

Terra /
pedres
Terra /
pedres
Cap
Túmul

Fossa

LlosesFusta?

Infantil

2001
2001
1926

M
As
As

+
_1970
2000
1916
1977

As
As
As
As

M
M
M

2002

MG

M

25-35

C. Mas Nou-2
C. Mas Nou-3
C. Mas Nou-4
C. Mas Nou-5
C. Mas Nou-6
El Collao-I
El Collao-II
El Collao-III
El Collao-IV
El Collao-V

2002
2002
2002
2002
2002
1987-89
1987-89
1987-89
1987-89
1987-89

MG
MG
MG
MG
MG
M
M
M
M
M

F

Rupicapra,
Cervus, Sus

10
Adult

C. Mas Nou-1

Flexionat

M

F
F
M
M
F

20-25
5a6
4a6
3a4
Perinatal
>18
Fossa
>18
EP
>18
EP
>18
EP
>18

1987-89 M

M

>18

El Collao-VII
El Collao-VIII

1987-89 M
1987-89 M

F
M?

>18
15 a 18

El Collao-IX

1987-89 M

M?

12 a 17

El Collao-X

1987-89 M

El Collao-XI

1987-89 M

M

>18

El Collao-XII
El Collao-XIII
El Collao-XIV

1987-89 M
1987-89 M
1987-89 M

M
M
M

41-60
18 a 22
41-45

El Collao-XV

1987-89 M
2000
2000
2000

E-M
E-M
E-M

Cervus: tíbia

3 P As

60

El Collao-VI

Probables
Penya Comptador
Penya Comptador
Penya Comptador

Lat. flexion.

Adult

EP

EP
EP

12 a 17
EP
EP
EP

Capra pyrenaica: banyes

2º
2º
2º
2º
2º
Ossos agrup.
Flex. lat. esq.
Flex. lat. dret
Flexionat
Flex. lat. dret
Flex. lat. dret
Flex. lat. esq.
Restes=2º?
Restes
cranials=2º?

Perinatal Fossa

Adult
15
8a9

Llosa

Estés

·

·

·

?
?
?
?
?

·

Cervus elaphus: banyes

·

1C

?
?
?

·

1C

?

Restes=21%
Vertical sobre
pedra
Flex. lat. dret
Flex. lat. esq.
Flex. lat. esq.
¿Crani
8770?
Agrupat
Restes
Restes

?
·

·
·
·
·

2C

·

?

·
·

Cardium
?
?

G.D.
G.D.

?
·

1 Col.

Taula 2. Llistat dels enterraments del Mesolític de les regions cantàbrica i mediterrània. 1: E-M (= Epipaleolític – Mesolític), Mesolític (= M), MG (= Mesolític
Geomètric) i Asturià (= As). 2: Masculí (= M), Femení (= F). 3: Entre Pedres (= EP). 4: Carbó (= C). 5: Còdol (= C), Pics asturians (= P As). 6: Columbella (=
Col.) 7: Gast. dolsaqüícoles (=G.D.)

36

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-38]
9 - 8500 BP

8.5 - 8000 BP

8 - 7500 BP

7.5 - 7000 BP

7 - 6500 BP

Atlàntic

-

-

2 (1c)

9 (9c)

8 (8c)

1 (1c)

20

Cantàbric

1

2

-

3 (2cc)

5 (4cc)

3 (1cc)

14

cc

cc

cc

6.5 - 6000 BP

Mediterrani

3 (1c - 1 )

1 (1c)

2 (2c)

1 (1 )

1 (1 )

-

8

Nombre dates

4

3

4

13

14

4

42

Taula 3. Ordenació per trams de 500 anys de les datacions radiocarbòniques directes sobre restes humanes associades a contextos mesolítics. Entre parèntesis s’anota el nombre de dates obtingudes en cementeris a l’aire lliure ( c), en cementeris a cova ( cc) i sobre restes “soltes” (sense especificar).

majoria de les restes humanes són genèriques i han arri-

reduïda, però indica algun canvi. Les restes post-cra-

bat a convertir-se en una descripció del que és evident

nials estan millor representades i en dos dels tres jaci-

quan no deriva en especulació.

ments es diagnostica la presència de diversos individus,

Al final del paleolític superior, entorn de 11500 anys

incloent infantils (Taula 2). És inviable especular en ter-

BP, s’aguaita la combinació de vells i nous trets que més

mes generals si es tracta d’arreplegues diacròniques de

tard seran característics del mesolític. Aquesta situació

restes per a la seua agrupació —algun tipus de pràcti-

renova arguments sobre les arrels de l’epipaleolític que

ques secundàries derivades d’amortitzacions—, o si té

han sigut descrites en diversos components —des dels

una explicació de tipus catastròfic; la veritat és que

equips materials al grafisme mobiliar, l’adorn o l’econo-

aquests trets són més mesolítics (Arias et al., 2009).

mia (Fortea, 1973; Aura, 2001; Aura et al., 2009). Entre
els elements de continuïtat es pot citar el fet que es trac-

Mort entre les flors

ta també d’enterraments en l’interior de coves-abrics, de

Al breu però rigorós refredament que va suposar el

caràcter individual i practicant una fossa que posterior-

Younger Dryas (ca. 11-10000 BP) el va succeir un més

ment és recoberta amb pedres o lloses, i terra; sobre els

llarg període temperat i humit que va permetre l’expan-

aixovars es pot consultar allò que s’ha resumit en les tau-

sió dels boscos caducifolis i la ràpida reculada de les

les. En aquest inventari s’han considerat com epipaleolí-

marjals costaneres per l’ascens del nivell de les aigües

tics els enterraments de Los Azules i Nerja-Torca, i

marines. A mesura que ens endinsem en l’holocé, els

queda com qüestionada la referència de La Paloma-2 i

caçadors-recol·lectors-pescadors es van convertir, cada

com descartat el Roc del Migdia, en haver proporcionat

vegada més, en els caçadors del bosc (Aura, 2001).

un mesurament radiomètric històric (Taula 1).

Anys arrere, un inventari amb perspectiva continen-

El seu menor nombre, en comparació amb el paleo-

tal dels soterraments del mesolític europeu situava el

lític superior, és una dada relativa si tenim en compte

seu nombre en una miqueta més de 1600 (Grünberg,

que la duració temporal de l’epipaleolític se situa en un

2000). Els concheros de Portugal —llocs a l’aire lliure

poc més de 2000 anys, respecte als més de 20000 del

localitzats en els estuaris del Muge, Sado o Mira— con-

paleolític superior; una il·lustrativa quantificació ja plan-

centren uns 400 individus (Cunha et al., 2003) i al vol-

tejada a escala europea per Clark i Neeley (1987). Un

tant de 40 en la resta d’Ibèria (cf. Arias et al., 2009 vs

altre tret que estableix diferències respecte al Paleolític

Taula 2). Una comparació del nombre d’enterraments

és el nombre de jaciments que contenen restes huma-

paleolítics i mesolítics indica que en uns pocs segles es

nes i el nombre d’individus representats. La mostra és

concentren deu vegades més inhumacions que les

UN DELS NOSTRES

37

[page-n-39]
Deixant de banda allò esdevingut a Portugal, és
interessant recalcar que en la majoria de llocs cantàbrics
es descriuen enterraments d’un únic individu, excepte
en Los Canes (Arias i Pérez, 1999) i en el recentment
publicat jaciment de Braña-Arintero (Vidal et al., 2008)
ja en el vessant sud de la serralada. Aquesta situació és
un poc distinta en la regió mediterrània, on el comú és
trobar pocs jaciments però amb successius enterraments: El Collado (VV. AA., 2008), Cingle del Mas Nou
Figura 3. El Collado, enterrament VI (segons VV. AA., 2008).

(Olària, 2002-03) i, amb dubtes, la Penya Comptador
(Aura et al., 2006). Restes “soltes” de diversos individus

registrades durant mil·lennis; a més, es reconeixen ara

s’han recuperat en el Tossal de la Roca (Cacho et

autèntics cementeris.

al.,1995) i Coves de Santa Maira (Aura et al., 2006).

La distribució temporal i regional dels enterraments

El Collado d’Oliva és un cementeri a l’aire lliure vin-

mesolítics també permet un comentari. Hem aconseguit

culat a un conchero, molt semblant als descrits a

compondre, per a tot Ibèria, un llistat de cinquanta-set

Portugal, en el qual es van recuperar, almenys, quinze

datacions radiomètriques obtingudes sobre mostres de

enterraments amb dates directes sobre restes humanes

restes humanes paleo-epipaleolítiques (dotze dates) i

entre 8760 ± 100 i 7570 ± 120 anys BP (VV. AA., 2008).

mesolítiques (45 dates); d’aquestes, 43 poden ser consi-

Aquesta duració de l’ús del cementeri és poc usual i

derades com a coherents atenent a la mostra datada, el

també ho és la seua antiguitat, ja que el comú és trobar

seu context, els valors estadístics i l’avaluació dels seus

les seus dates en els últims tres trams de la taula ante-

excavadors: dos del paleolític final i la resta del mesolític.

rior, encara que a aquestes dates no se’ls ha realitzat

La majoria d’aquestes dates s’agrupen a partir de 7500

cap tipus de correcció, per l’efecte reservori, que cal

anys BP i els seus últims segles se solapen amb l’expan-

aplicar en el cas de dietes amb una aportació significa-

sió dels primers agricultors (Taula 3). De fet, els llocs por-

tiva d’origen marí (Fig. 3). Sobre el Cingle del Mas Nou

tuguesos i cantàbrics del tram més recent es poden con-

hi ha un text de la seua excavadora en aquest mateix

siderar contemporanis del primer neolític peninsular

volum (cf. Olària) i sobre la Penya s’està ultimant un tre-

(Zilhão, 1993; Arias i Álvarez, 2004; Arias et al., 2009). En

ball; es tracta d’un lloc que conserva restes parcials al

definitiva, una bona part de les dates d’aquesta segona

menys de tres individus, segons l’estudi de M. Paz de

meitat està referida a enterraments que formen part de

Miguel (Aura et al., e.p.).

cementeris a l’aire lliure, quan el nombre d’individus
potencialment datables s’incrementa notablement.

38

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

En ambdues regions la inhumació majoritària és
individual, sobre el sòl, en fossa o entre pedres (Taula

[page-n-40]
Figura 4. Los Canes, enterrament II.

2), encara que n’hi ha alguna de doble (Los Canes,

al., 2009). Aquesta situació ha portat a plantejar la pos-

estructura III, (Fig. 4) i múltiple (Cingle del Mas Nou).

sibilitat que hi pogué haver existit algun tipus de mar-

També s’han descrit possibles agrupacions de restes i

cador que servira de referència i memòria sobre la ubi-

afeccions d’antigues tombes per la pràctica de nous

cació de la tomba. Respecte d’això es pot indicar que

enterraments, cas de Los Canes, estructura II (Arias i

l’enterrament Collado VI és el que conserva un percen-

Pérez, 1999) o d’algunes agrupacions de poques restes

tatge més gran de restes (75 %) i sobre les terres i

a El Collado —potser els enterraments I, VIII, IX i X—; la

pedres que el cobrien s’ha descrit un llit de banyes de

reobertura de la tomba en diversos moments s’ha argu-

Cervus elaphus, que recorda allò excavat a Téviec

mentat per a explicar el cas del Cingle del Mas Nou.

(Péquart et al., 1937) i allò referit en el Cingle, en aquest

També en les dues regions es documenten enterra-

cas de Capra pyrenaica (Olària, 2002-03).

ments perinatals-infantils associats a adults, a diferència

Algunes evidències semblen suggerir algun tipus de

d’allò que s’ha assenyalat per a Muge, on aquests indi-

separació, temporal i espacial, entre àrees d’hàbitat i

vidus estaven segregats dels adults (Roche, 1988).

enterraments-cementeris encara que les dades són

Com s’ha assenyalat, encertadament, contrasta la

encara escasses i variables. Altres contextos menys for-

millor conservació i articulació dels esquelets aïllats res-

malitzats obrin la possibilitat que existiren altres formes

pecte dels llocs amb múltiples inhumacions, on sovint

de tractament dels cadàvers (cf. Aura i Morales, aquest

apareixen individus desarticulats i incomplets (Arias et

volum).

UN DELS NOSTRES

39

[page-n-41]
Paleolític superior - Epipaleolític
ca. 34000 - 9000 anys BP

Mesolític
ca. 9000 - 6200 anys BP

- PF individuals // pocs individus

- PF individuals i múltiples // coves i cementeris

- pocs soterraments // rituals definits

- soterraments associats // rituals definits i diversificats

- moltes restes ‘soltes’ // no hi ha explicació tafonòmica

- poques restes “soltes” //

- soterraments ‘secundaris’

- agregació de difunts, altres rituals

- visibilitat nul·la: coves

- major visibilitat: aire lliure
¿marques de referència?

Nombre soterraments: 5

Nombre soterraments: ± 440

Taula 4. Trets formals elementals de les pràctiques funeràries (PF) dels caçadors prehistòrics de la Península Ibèrica.

Conclusions temptatives sobre una Arqueologia dels

possibles posicions socials simbolitzades (Tainter, 1978);

enterraments

cal recordar que les reserves plantejades per Ucko

«on aurait tort de penser que la dette, le don, le pouvoir et l'i-

(1969) sobre la utilització de dades etnogràfiques enca-

dentité, ou encore le voyage du mort vers l'au-delà sont les

ra estan vigents (cf. Lemonnier, 2008 ). El segon és la

seules préocupations/actions collectives mises en gestes et

seua expressió desigual al llarg del temps, amb grans

en matière lorsque survient un décès ou lorsqu'il s'agit de

buits d’informació, junt amb agrupacions regionals des-

composer avec les morts anciens. Au-delà des «rites de

tacades: els enterraments del gravetià oriental, de l’epi-

mort», ce ne sont alors ni le mort, ni les morts qui sont directement en jeu, mais la mort» (Lemonnier, 2008).

gravetià italià, del badegulià-magdalenià francés o del
mesolític portugués. Aquesta fragmentació no impedeix

Plantejar que les pràctiques funeràries tenen una

identificar elements rituals i components materials

dimensió social és raonable i hi ha una llarga tradició

comuns entre regions distants (Binant, 1991; Riel-

antropològica que considera que són reflex de l’estruc-

Salvatore i Clark, 2001; Zilhão, 2005).

tura de les societats en què es van produir, ja siguen

En la Península Ibèrica, l’escassesa i discontinuïtat de

extintes, històriques o prehistòriques. Dins d’aquesta

les pràctiques funeràries al llarg del temps, així com les

tradició, o almenys en una part rellevant d’ella, es com-

diferències entre regions, són també aspectes ja assen-

parteix l’interés per “classificar” les societats en tipolo-

yalats en els principals treballs (Arias i Álvarez, 2004). No

gies socials. El trasllat d’aquest procediment evolucio-

obstant, una simple comparació de trets elementals, als

nista a les pràctiques funeràries resulta una extensió

quals hem unit anotacions de caràcter més aviat intuïtiu,

lògica i l’Arqueologia ha usat l’analogia etnogràfica

permet apreciar pautes formals pròpies per a cada agru-

com un full de ruta en la investigació de processos

pació. La taula 4 pot servir com una primera caracterit-

socials, les formes d’expressió de l’estatus o la simbolit-

zació del que es coneix arqueològicament, encara que

zació col·lectiva.

aporta ben poc al coneixement de l’estructura i dels

En el cas de les pràctiques funeràries dels caçadors
prehistòrics hi ha algunes qualitats de les dades que

principis d’organització dels sistemes socials prehistòrics
(Tainter, 1978).

quasi mereixen el rang d’estructurals. El primer és que la

Més enllà de la seua desigual duració temporal i del

seua naturalesa arqueològica hauria de ser decisiva per

creixement demogràfic que s’associa a l’Holocè, la com-

a triar aquelles dades més pertinents per a identificar les

paració suggereix canvis, possiblement de divers abast:

40

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-42]
a) El binomi pocs enterraments, sempre individuals, i
un nombre important de restes “soltes” caracteritza el paleolític superior-epipaleolític.
En absència d’estudis tafonòmics, no es pot assegurar que procedesquen de cadàvers simplement abandonats o si han tingut algun tipus de tractament i manipulació; només en el crani Beneito-1 s’han descrit senyals de talls i raspaments (Iturbe et al., 1993). Açò converteix les inhumacions individuals, i el depòsit singular
d’algunes restes cranials, en les úniques pràctiques
funeràries conegudes entre ca. 34000 i 9000 anys BP.
Aquestes pràctiques van tindre lloc a coves i abrics,
ocupant posicions protegides: prop de la paret (Lagar
Velho, Los Azules, Malladetes, Beneito) o de grans lloses (Parpalló). Elements a destacar són que les “ofrenes” vinculades es componen dels mateixos equips tècnics, lítics i ossis, que és usual trobar en els contextos
funcionals dels mateixos jaciments. Una cosa semblant

Figura 5. Ullals de cérvol associats a l’enterrament de Braña-2.

ocorre amb els objectes d’adorn, majoritàriament fabricats sobre malacofauna marina i dents perforades,

discutir si aquestes reflecteixen rangs individuals o sim-

sense que s’hagen descrit alguns dels objectes en os i

plement habilitats, capacitats i possessions d’uns pocs

banya als quals s’ha atribuït un major valor simbòlic per

materials que, com acabem de relatar, no formen part

se: peces d’art mobiliar amb relats gràfics figuratius o

de les categories més simbòliques o exòtiques. Aquests

no, bastons perforats, rodets, brunzidores, així com

objectes tenen una distribució fitada regionalment i, per

objectes fabricats sobre materials poc usuals —marfil,

tant, un valor més grupal que individual.

ambre, atzabeja o dents de mamífers marins—
(Corchón, 2005; Álvarez, 2006).

b) El binomi enterraments associats, no sempre indi-

Hi ha una extensa literatura sobre el caràcter igualita-

viduals i amb agregacions, i un nombre reduït de

ri de les societats de caçadors paleolítics, en la qual s’ar-

restes “soltes” caracteritza el mesolític (ca. 9000-

gumenta que l’edat i el gènere semblen ser quasi els

6200 BP). En les regions mediterrània i atlàntica la

únics factors de diferenciació social. A Ibèria, el nombre

majoria d’inhumacions procedeixen de cementeris

d’enterraments i les escasses “ofrenes” no permeten

a l’aire lliure, mentre que en la cantàbrica es van

UN DELS NOSTRES

41

[page-n-43]
utilitzar abrics i coves, amb enterraments múltiples

1981). Precisament, en un treball recent ens hem ocupat

en algun cas. El comú és la inhumació en fosses, en

del sentit dels termes intensificació i diversificació apli-

posicions sovint flexionades, encara que no falten

cats a l’economia dels caçadors mesolítics del nostre

exemples sobre el mateix sòl de coves i sense cap

àmbit, apreciant alguns canvis que estableixen certa dis-

cobriment (Vidal et al., 2008) o la possibilitat de

tància respecte al paleolític-epipaleolític i, per descomp-

cobertes de fusta per a facilitar la incorporació de

tat, respecte al neolític (Aura et al., 2009). Indicis d’una

noves inhumacions (Olària, 2002-03). La disposició

certa intensificació econòmica i d’una major estabilitat

insòlita dels cadàvers, forçada fins i tot, té també

territorial semblen acompanyar l’aparició dels primers

una àmplia distribució: l’individu “assegut” núm. 6

cementeris mesolítics i encara que els llaços entre estos

de Le Parc du Château (Verjux, 2003: fig. 36.6), la

processos pareixen estrets la seua connexió no està sufi-

sepultura M del closquer de Téviec (Péquart et al.,

cientment argumentada. Es constaten anteriors pràcti-

1937: planche IV, 2) o el nº XI d’El Collado, que

ques funeràries, com a soterraments individuals en xico-

reposa recolzat sobre un bloc, quasi vertical (VV.

tets abrics, junt amb necròpolis de diversos individus-

AA., 2008). En definitiva, rituals més diversificats i

desenes en el cas de Portugal.

que convindrà valorar si són només conseqüència
de l’increment del seu nombre.

No pareix adequat tractar estes diferències com
simples variacions i es pot pensar que durant el meso-

En aquest cas les ofrenes vinculades també es com-

lític afloren transformacions més profundes, materialit-

ponen dels mateixos equips que és usual trobar en els

zant-se en nous espais per al soterrament, rituals més

contextos funcionals dels jaciments; només el punxó

diversificats i agregacions d’individus. La veritat és que

d’os i el bastó perforat de banya de l’estructura II de

tal com arreplega E. de Cartailhac en referir-se als

Los Canes (Fig.4) (Arias i Pérez, 1999) pot matisar

comentaris de l’arqueòleg danés M. Worsaae sobre els

aquesta valoració general, encara que resulta difícil

closquers de la Florida i el Japó «a fait observer que,

argumentar símptomes d’asimetria social que permeten

(…), l’anthropophagie étant généralment en relation

una consideració sobre formes de filiació estructurades

avec les idées et les fêtes religieuses, on s’expliquerait

en llinatges.

mieux la formation des plus vastes kjoekenmoeddings

L’observació d’aquesta taula revela una qualitat no

(= concheros). Ils seraient les restes des fêtes célébré-

comentada fins ara i que no es dedueix de les dades

es par les habitants du voisinage et les offrandes aux

sinó de la contextualització de les noves pràctiques

dieux» (1886: 51). Disquisicions que més enllà del seu

funeràries. L’aparició dels cementeris ha sigut interpreta-

valor historiogràfic destaquen les diferències respecte

da com a resultat de la formació de grups corporatius

al paleolític: agrupació de soterraments durant genera-

locals, els membres dels quals legitimen així l’accés al

cions i certa visibilitat dels cementeris associats als

territori econòmic grupal (Saxe, 1970 en Chapman,

closquers.

42

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-44]
Des de llavors, les formes d’oblidar-separar, conjurarconvocar, acomiadar-reviure un dels nostres sempre han
sigut diverses; segurament, molt més que allò descrit

(ed.): De Neandertals a Cromanyons. L’inici del poblament humà a les ter-

res valencianes. València: Universitat de València. p. 265-322.
AURA, J.E. (2001): «Cazadores emboscados. El Epipaleolítico en el País
Valenciano». En V. Villaverde (ed.): De Neandertales a Cromañones. El

inicio del poblamiento humano en tierras valencianas. València:

fins ara per l’Arqueologia.

Universitat de València. p. 219-238.
AURA, J.E.; CARRIÓN, Y.; GARCÍA, O.; JARDÓN, P.; JORDÁ PARDO, J.F.; MOLINA, LL.;

Agraïments

MORALES, J.V.; PASCUAL, J.LL.; PÉREZ, G.; PÉREZ, M.; RODRIGO, M.J.,

A Jesus F. Jordà Pardo li dec suggerents comentaris sobre la cronologia

VERDASCO, C. (2006): «Epipaleolítico-Mesolítico en las comarcas cen-

I

dels enterraments i, a més, la calibració del corpus de datacions radiocar-

trales valencianas». En A. Alday (coord.) El Mesolítico de muescas-den-

bòniques obtingudes sobre les restes humanes paleolítiques, epipaleolí-

ticulados de la Cuenca del Ebro y el Litoral Mediterráneo. Vitoria-

tiques i mesolítiques de la Península Ibèrica. Les imatges del soterrament

Gasteiz: Memorias de Yacimientos Alaveses 1. (Diputación Foral de

de Lagar Velho han pogut ser incorporades gràcies a la generositat de J.
Zilhâo; P. Arias Cabal ens ha aportat la que documenta l’estructura II de la
Cova dels Canes i a Julio M. Vidal Encinas la corresponent als ullals atrofiats de cérvol perforats del soterrament de Braña-II. Les datacions de les
restes de Coves de Santa Maira s’han obtingut dins del projecte HUM2004-

Álava. Departamento de Cultura). p. 65-120.
AURA, J.E.; JORDÁ, J.F.; MORALES, J.V.; PÉREZ RIPOLL, M.; VILLALBA, M.P.,

I

ALCOVER, J.A. (2009): «Prehistoric Economy of Iberian Mediterranean
Region, Spain (ca. 15000- 7000 bp)». Before Farming.
BARTEL, B. (1982) «A historical review of ethnological and archaeological

05643 Hist i la investigació dels soterraments Solutrià i Magdalenià forma

analyses of mortuary practices». Journal of Anthropological

part del projecte HAR2008-03005.

Archaeology 1, p. 32-58.
BINANT, P. (1991): La Préhistoire de la Mort. Premières sepultures en Europe.
París, Errance, ed.
BINFORD, L. R.(1971): «Mortuary practices: their study and their potential».
En James A. Brown (ed.): Approaches to the social dimensions of mor-

Bibliografia

tuary practices. Memoirs of the Society for American Archaeology 25.

ALEKSHIN, V.A. (1983): «Burial Customs as an Archaeological Source».

Current Anthropology 24 (2), p. 137-149.

p. 6-29.
CACHO, C., FUMANAL, M.P.; LÓPEZ, P.; LÓPEZ, J.A.; PÉREZ RIPOLL, M.; MARTÍNEZ

ÁLVAREZ FERNÁNDEZ, E. (2006): Los objetos de adorno-colgantes del

VALLE, R.; UZQUIANO, P.; ARNANZ, A.; SÁNCHEZ, A.; SEVILLA, P.; MORALES, A.;

Paleolítico superior y del Mesolítico en la Cornisa Cantábrica y en el

ROSELLÓ, E.; GARRALDA, M.D., I GARCÍA. M. (1995): «El Tossal de la Roca

Valle del Ebro: una visión europea. Salamanca: Universidad de

(Vall d’Alcalà, Alicante). Reconstrucción paleoambiental y cultural de la

Salamanca.

transición del Tardiglacial al Holoceno inicial». Recerques del Museu

ARIAS, P.

I

PÉREZ, C. (1999): «Las sepulturas de la cueva de Los Canes

(Asturias) y la neolitización de la región cantábrica». Trabajos de

Prehistoria 47, p. 39-62.

d’Alcoi 4, p. 11-101.
CARTAILHAC, É. (1886): Les âges préhistoriques de l’Espagne et Portugal.
París, Ch. Reinwald, Librairie-Éditeur.

ARIAS, P. I ÁLVAREZ, E. (2004): «Iberian Foragers and Funerary Ritual. A Review

D’ERRICO, F. I VANHAEREN, M. (2000): «Mes morts et les morts de mes voisins. Le

of Paleolithic and Mesolithic Evidence on the Peninsula». En González

mobilier funéraire de l’Aven des Iboussières et l’identification des mar-

Morales, M.R. y Clark, G.A. (eds.): The Mesolithic of the Atlantic Façade:

queurs culturels à l’Épipaléolithique». Actes du Colloque International de

Proceedings of the Santander Symposium. Tempe: Arizona State

Besançon (octobre 1998). Presses Universitaires de Franc-Comtoises.

University Press, Anthropological Reserach Papers, 55. p. 225-248.
ARIAS, P.; ARMENDÀRIZ, A.;

DE

BALBÍN, R.; FANO, M.A.; FERNÁNDEZ-TRESGUERRES,

J.; GONZÁLEZ, M.R.; IRIARTE, M.J.; ONTAÑÓN, R.; ALCOLEA, J.; ÁLVAREZ, E.;
ETXEBARRIA, F.; GARRALDA, M.D.; JACKES, M.,

I

ARRIZABALAGA, A. (2009):

«Burials in the cave: new evidence on mortuary practices during the

Série Environnement, sociétés et archéologie,1. p. 325-342.
CLARK, J.G.D. (1975): The Earlier Stone Age Settlement of Scandinavia,
Cambridge: Cambridge University Press.
CLARK, G.A.

I

NEELEY, M.P. (1987): «Social Differentiation in European

Mesolithic Burial Data». En P. Rowley-Conwy, M. Zvelebil y H.P.

Mesolithic of Cantabrian Spain». En S. McCartan, R. Schulting, G.

Blankholm (eds.): Mesolithic Northwestern Europe: Renet Trends.

Warren y P. Woodman: Mesolithic Horizons. Papers presented at the

Sheffield, John R. Collis Ltd., 121-127.

Seventh International Conference on the Mesolithic in Europe (Belfast,
2005). Oxbow Books, p. 650-656.
ARSUAGA, J.L.; MARTÍNEZ, I.; VILLAVERDE, V.; LORENZO, C.; QUAM, R.; CARRETERO, J.M.,
I

GRACIA, A. (2001): «Fòssils Humans del País Valencia». En V. Villaverde

CORCHÓN, M.S. (2004): «El Arte mueble paleolítico en la cornisa cantábrica
y su prolongación en el Epipaleolítico». En M.A. Fano (coord.): Las

sociedades del Paleolítico en la Región cantábrica. Kobie, anejo 8, p.
425-474.

UN DELS NOSTRES

43

[page-n-45]
CUNHA, E.; CARDOSO, F., I UMBELINO, C. (2003): «Inferences about Mesolithic
lifestyle on the basis of anthropological data. The case of the
Portuguese shell middens». En Larsson L., Kindgren H., Knutsson K.,
Loeffler D. & Kerlund A. (eds.): Mesolithic on the Move: Papers pre-

sented at the Sixth International Conference on the Mesolithic in
Europe, Stockholm 2000. p.184-188. Oxford: Oxbow Books.
CHAPMAN, R. (1981): «The emmergence of formal disposal areas and the

PERICOT, L. (1942): La Cova del Parpalló (Gandia,Valencia). Madrid:
Publicaciones CSIC Instituto Diego Velázquez.
PÉQUART, M.

ET

S-J.; BOULE, M.,

I

VALLOIS, H. (1937): Tëviec. Station-

Nécropole Mésolithique du Morbihan. Archives de l’Institut de
Paléntologie Humaine, Mem. 18. París: Masson et Cie. Éditeurs.
RADCCLIFFE-BROWN, A.R. (1969): «Religión and Society». En Structure and

Function in primitive society (Original de 1945). Londres: Routledge &

‘problem’ of megalithic tombs in prehistoric Europe». En R. Chapman,

Keagan Paul.

I. Kinnes i K. Randsborg (eds): The Archaeology of Death. Cambridge:

RIEL-SALVATORE, J.

Cambridge University Press.

I

CLARK, G.A. (2001): «Grave Markers. Middle ans Early

Upper Paleolithic Burials and the Use of Chronotypology in

DELGADO, M. (1996): «Introducción» a E. Durkheim: Clasificaciones primiti-

vas (y otros ensayos de antropología positiva). Barcelona: Ariel

Contemporary Paleolithic Research». Current Anthropology 42 (4), p.
449-479.
ROCHE, J. (1989): «Spatial organization in the Mesolithic sites of Muge,

Antropología.
FORMICOLA, V. (2007): «From the Sunghir Children to the Romito Dwarf».

Current Anthropology 48 (3), p. 446-453.
FORTEA, J. (1973): Los complejos microlaminares y geométricos del

Epipaleolítico mediterráneo español. Salamanca.
GONZÁLEZ MORALES, M.R. (1997): «Changes in the uses of caves in

Portugal». En C. Bonsall (ed.) The Mesolithic in Europe. Papers pre-

sented at the third International Symposium, Edinburgh: John Donald.
p. 607-613.
SAUVET, G.; FORTEA, J.; FRITZ, C., I TOSELLO, G. (2008): «Crónica de los intercambios entre los grupos humanos paleolíticos. La contribución del

Cantabrian Spain during the Stone Age». En Bonsall, C. i Tolan-Smith,

arte para el periodo 20000-12000 años BP». Zephyrus, 61 (1).

C. (eds.): The Human Use of Caves. BAR-International Series, 667.

Salamanca. p. 35-61.

Oxford. p. 63-69.

TAINTER, J.A. (1978): «Mortuary Practices and the Study of Prehistoric Social

GRÜNBERG, J.M. (2000): Mesolithische Bestattungen in Europa: Ein Beitrag

Systems». Advances in Archaeological Method and Theory, 1, p. 105-141.

zur vergleischenden Gräberkunde. Internationale Archäeologie, 40.

TIFFAGOM, M. (2006): De la Pierre à l’Homme. Essai sur une

Paléoanthropologie solutréenne. Liège: Études et Recherches

Rahden-Westfalen.
ITURBE, G.; FUMANAL, M.P.; CARRIÓN, J.S.; CORTELL, E.; MARTÍNEZ VALLE R.;
GUILLEM P.M.; GARRALDA M.D.,

I

VANDERMEERSCH, B. (1993): «Cova

Beneito (Muro, Alicante): una perspectiva interdisciplinar». Recerques

del Museu d’Alcoi, 2, p. 23-88.
JACKES, M. (2004): «Osteological evidence for Mesolithic and Neolithic violence: problems of interpretation». In, Roksandiƒ M. (ed.) Violent

Interactions in the Mesolithic: Evidence and Meaning. p. 23-39. BAR
International Series 1237. Oxford: Archaeopress.
JACKES, M.

I

MEIKLEJOHN, C. (2008): «The paleodemography of central

Archéologiques de l’Université de Liége.
UCKO, PETER J. (1969): «Ethnography and archaeological interpretation of
funerary remains». World Archaeology 1, p. 262-281.
VANHAEREN, M. I D’ERRICO, F. (2001): «La parure de l’enfant de La Madeleine
(Fouilles Peyrony). Un noveu regard sur l’enfance au Paléolithique
supérieur». Paleo 13, p. 201-240.
VERJUX, CH. (2003): «The function of the Mesolithic sites in the Paris basin
(France). New Data». En Larsson L.; Kindgren H.; Knutsson K.; Loeffler
D. & Kerlund A. (eds.): Mesolithic on the Move: Papers presented at

Portugal and the Mesolithic-Neolithic transition». En J.P. Bocquet-

the Sixth International Conference on the Mesolithic in Europe,

Appel (ed.): Recent Advances in Palaeodemography: Data,

Stockholm 2000. Oxford: Oxbow Books. p.262-268.

Techniques, Patterns. New York-Heildelberg, Springer Verlag. p. 209258.
LEMONNIER, P. (2008): «La mort, le mort, les morts, et les autres. Remarques
d’anthropolgue». En Préhistoire, Antrhopologie Méditerranéennes,
Tome 14. 2005-2008. p. 209-214.
LEROI-GOURHAN, A. (1965): El Gesto y la palabra. Ediciones de la Biblioteca.
Caracas: Universidad Central de Venezuela.
MUSSI, M. (2001): Earliest Italy: An overview of the Italian Upper Palaeolithic

and Mesolithic. New York: Kluver Academic-Plenum Publishers.

VIDAL, J.M.; FERNÁNDEZ, C.; PRADA, M.E., I FUERTES, M.N. (2008): «Los hombres mesolíticos de la Braña-Arintero (Valdelugeros, León): un hallazgo
funerario excepcional en la vertiente meridional de la Cordillera cantábrica». Férvedes 5, p. 153-164.
ZILHÃO, J. I TRINKAUS, E. (2002): Portrait of the artist as a child: The Gravettian

human skeleton from the Abrigo do Lagar Velho and its archeologicalcontext, ed. J. Zilhão and E. Trinkaus. Lisboa: Trabalhos de
Arqueologia 22.
ZILHÃO, J. (2005): «Burial evidence for the social differentiation of age class-

OLÀRIA, C. (2002/2003): «La muerte como rito trascendental. Los rituales

es in the early Upper Paleolithic». En D. Vialou, J. Renault-Miskowsky y

funerarios del epipaleolitico-mesolítico y su probable influencia en el

M. Patou-Mathis (eds.): Comportement des hommes du Paléolithique

mundo megalítico». Castelló: Quaderns de Prèhistoria i Arqueologia

44

moyen et supérieuren Europe: Territoires et milieux. Liège: Études et

de Castelló, 23. p. 85-106.

Recherches Archéologiques de l’Université de Liége 111. p. 231-241.

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-46]
Des de mitjan del

VI

mil·lenni cal. aC té lloc, al País

Valencià, un canvi transcendental: l’aparició dels primers grups humans que basen la seua subsistència en
la combinació de plantes i animals domèstics. Encara
que puga paréixer simple, es tracta d’un canvi substancial que afecta distintes esferes, tant econòmiques com
socials. La sedentarització, l’augment demogràfic, l’extensió de les xarxes d’intercanvi i el desenvolupament
de les desigualtats socials són aspectes que aniran des-

EL MÓN FUNERARI
ENTRE EL VI I EL II MIL·LENNI AC
JOAN BERNABEU AUBÁN

plegant-se a mesura que aquests grups agrícoles i

Universitat de València

ramaders s’estenguen pel territori.
També l’esfera del comportament ritual i simbòlic es
va veure notablement transformada. L’extraordinari
desenvolupament que, des de la segona meitat del

VI

mil·lenni aC, experimentaran les manifestacions de l’art
rupestre en els seus distints estils es troben entre les
manifestacions més notables d’aquesta transformació.
I no obstant això, caldrà esperar fins al

IV

i el

III

mil·lennis aC per a poder veure reflectides en el món
funerari aquestes transformacions. Pareixia com si, fins
aquest moment, l’extraordinària inversió dirigida a l’esfera simbòlica i ritual, que sembla caracteritzar aquestes
societats, afectara mínimament el seu comportament
funerari fins al punt de convertir-lo en un fenomen
arqueològicament opac.

EL MÓN FUNERARI ENTRE EL VI I EL II MIL·LENNI AC

45

[page-n-47]
Afortunadament, en l’última dècada pareix que

l’ús de certes cavitats amb fins exclusivament funeraris.

s’haja trencat aquesta tendència: la revisió de la docu-

Al llarg del temps, com veurem, seran aquestes últimes

mentació referida als moments més antics (Bernabeu et

les úniques cavitats emprades per a tal finalitat.

al., 2001); les excavacions en extensió de grans poblats
amb sitges i fosses que cobreixen un extens ventall

Del

cronològic, almenys des del

mil·lenni aC —i

Com assenyalàvem en una revisió recent (Bernabeu et

dels quals són excel·lents exemples els publicats en

al., 2001), certs indicis pareixien suggerir que la tradi-

aquest llibre—; l’excavació de conjunts funeraris cone-

ció de les coves d’enterrament, característiques d’eta-

guts des d’antic, com la Cova d’En Pardo (Soler et al.,

pes més recents, podria iniciar el seu cicle en aquestes

en aquest volum) o la revisió de necròpolis col·lectives

cronologies. El cas de la Cova de Sant Martí (Agost)

excavades d’antic, com la Cova de la Pastora (McClure

confirmava aquest supòsit, almenys per al

i García, en aquest volum), estan aportant ja un volum

dóna sentit a troballes procedents de covetes d’ente-

d’informació notable que obri perspectives noves i

rrament situades en la contornada dels llocs clàssics de

interessants.

la Cova de l’Or i de la Sarsa.

V

fins al

III

VI

al

V

mil·lenni aC

V

mil·lenni, i

En termes generals, la imatge que emergeix d’a-

Encara que no han sigut mai datats, d’aquest últim

questes novetats és molt més rica i diversa del que

jaciment procedeix una col·lecció de set cranis indica-

cabia imaginar fa tan sols uns pocs anys; tot i que enca-

tius del fet que aquest lloc va funcionar també com a

ra hi ha llacunes importants en el registre —que, sens

contenidor funerari. D’aquest jaciment procedeix l’úni-

dubte, aniran omplint-se en el futur—, davant nostre

ca sepultura atribuïble amb relativa seguretat a aquest

s’obri una perspectiva en la qual les necròpolis en coves

període: es tracta d’una sepultura doble efectuada en

i en fosses-sitja, dins dels poblats, més que succeir-se,

una de les esquerdes interiors (Casanova, 1978).

pareix que conviuen durant un llarg període de temps.

També a l’Or es coneixen algunes restes humanes

Amb tot, i amb efecte purament expositiu, tractarem

que indiquen l’ús funerari de la cavitat, si bé no se’n pot

per separat ambdues classes de manifestacions; així
mateix, i a fi d’alleugerir el text, s’entendrà que totes les
cronologies que s’hi han utilitzat són calibrades.

precisar la cronologia.
L’ús funerari de certes coves no és un cas especial
del País Valencià. Les coves d’Unang (a França) i de
Caldeirao (a Portugal) constitueixen excel·lents exem-

1. Necròpolis segregades: les coves

ples de l’extensió d’aquest fenomen. En els casos

La utilització de les coves com a contenidors funeraris

coneguts es tracta sempre de sepultures simples o

endinsa les seues arrels en els temps anteriors al neolí-

dobles realitzades en diversos llocs de la cova, de

tic. No obstant això, a partir d’aquest moment es pro-

manera que la quantitat total d’individus inhumats és

dueixen alguns canvis notables que afecten, sobretot,

reduïda.

46

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-48]
Tanmateix, la Sarsa o, si és el cas, l’Or, no són com-

Ací, en la sepultura 1 —una fossa el·líptica de només

parables a les covetes d’enterrament documentades

1,65 metres de diàmetre màxim ? 0,21 m de profundi-

pels voltants; la seua grandària, d’una banda, i l’especi-

tat—, datada cap al 5000 aC, es localitzaren cinc indivi-

ficitat del seu registre material, d’una altra, les fan sin-

dus, entre ells un infant. Amb tot, no es pot desdenyar

gulars. Aquesta circumstància es pot considerar l’ex-

la possibilitat que es tracte tan sols de sepultures sim-

pressió d’una dicotomia en el tractament funerari que

ples o dobles.

convé explicitar.

Siga com siga, l’existència d’un patró funerari des

En el primer cas, ens trobem davant de coves

del neolític inicial evidencia un procés de marcat arrela-

espaioses, ben orientades i aptes per a l’habitació, en

ment dels grups socials a uns espais geogràfics. La seua

l’interior de les quals es van practicar inhumacions (no

organització ens permet albirar, per primera vegada,

mai excessives) de caràcter primari, individuals o

alguna cosa que s’assemble a una àrea de necròpolis

dobles. Presenten un registre material sense cap mena

reservada i segregada, situada més enllà del lloc d’ha-

de dubte peculiar; ací es concentren, per exemple: la

bitació i clarament organitzada i que mostra un patró

totalitat dels braçalets de pissarra elaborats amb litolo-

doble (Fig. 1):

gies importades del sud peninsular; una gran quantitat

- coves d’enterrament, simple o múltiple, el ritual de

de vasos amb estils simbòlics; objectes musicals; ocre

les quals és difícil de precisar. Els seus aixovars, en la

en pols i en barra emmagatzemats i preparats per a la

mesura que hi podem accedir, són simples: ceràmi-

fabricació de material colorant; grans quantitats de

ques, algun utillatge lític i adorns personals elabo-

cereal emmagatzemat; i un consum carni en el qual les

rats amb os o amb petxina;

cries d’ovidocaprins representen una part important del

- aquestes s’organitzen al voltant d’altres, molt més

total. Un registre, en suma, escassament comparable al

espaioses, que, a més de contindre sepultures, sim-

d’altres coves grans també utilitzades com a llocs habi-

ples o dobles, funcionaren com a llocs per als vius.

tació, com ara les Cendres (Bernabeu (ed.), e.p.)

La riquesa, la varietat del seu registre material i les

En les covetes d’enterrament de la contornada, de

pautes de consum peculiars que s’hi donen perme-

dimensions molt reduïdes, és possible que les sepultu-

ten suposar que van funcionar com a llocs rituals,

res foren múltiples, però, en tot cas, la quantitat d’inhu-

potser relacionats amb la necròpolis o amb les

mats no degué ser notable; l’aixovar pareix limitat a

sepultures del seu interior, però de significació

certs vasos ceràmics, a alguns objectes lítics i a objec-

social més àmplia (Bernabeu et al., 2006).

tes d’adorn personal fets d’os o de petxina. Un exem-

El cas de la Cova de Sant Martí (Torregrosa i López,

ple del que degueren ser aquestes sepultures, encara

2004) constitueix, ara com ara, el millor exemple de

que en un context distint, el podem veure en la troba-

continuïtat en l’ús de coves funeràries col·lectives

da recent de Paternambidea (García Gazólaz, 2007).

durant el

V

mil·lenni. Probablement no en seria l’únic,

EL MÓN FUNERARI ENTRE EL VI I EL II MIL·LENNI AC

47

[page-n-49]
Coves d’enterrament

Aldees

Coves singulars
Coves especialitzades
Santuaris rupestres

Coves en regions limítrofes
Figura 1. Ubicació de les coves d’enterrament de la segona meitat del

VI

mil·lenni aC en l’entorn de les valls del Serpis.

V

A pesar que ens trobem davant d’un conjunt molt

mil·lenni aC obtinguda sobre un os humà de la Cova

nombrós de sepultures en coves, en avencs i en esquer-

d’En Pardo (veure Soler et al., en aquest volum), però

des, en són molt poques les que han pogut ser excava-

la veritat és que la informació sobre el possible ús

des i analitzades amb criteris moderns. Moltes d’elles, a

funerari de les coves, en qualsevol de les seues accep-

més, se situen en llocs distants, de manera que qualse-

cions,

vol aproximació a aspectes com la demografia, la dieta

com pareixen indicar la data del començament del

decau

considerablement

durant

aquest

o les patologies no pot ser més que general; i encara i

mil·lenni.

tot aquestes aproximacions només podran ser que par-

El

IV

i el

III

mil·lenni aC

cials, donada l’absència d’anàlisis antropològiques en

El conegut fenomen de les coves valencianes d’ente-

bona part dels conjunts —o la sospita de parcialitat en

rrament múltiple s’ha de situar cronològicament a par-

altres—, per les característiques de com se n’ha dut a

tir de mitjan del

terme l’excavació.

IV

mil·lenni aC i es prolonga almenys

un mil·lenni, fins a l’aparició de les ceràmiques campa-

Potser per idèntiques raons, l’anàlisi de la variabilitat

niformes, per a decaure novament durant l’edat del

dels aixovars, en relació amb els inhumats, tampoc no

bronze, d’acord amb l’àmplia sèrie de dates d’En

ha despertat l’interés per banda dels investigadors.

Pardo (Soler et al., en aquest volum). La nova sèrie de

Com a conseqüència de tot això, no disposem d’estu-

dates que s’està obtenint de la Cova de la Pastora

dis que tracten el document funerari de manera que

contribuirà a millorar la nostra informació en aquest

permeta una aproximació a la societat que el va produir.

aspecte.

Per aquest motiu, hem de saludar el fet que distints

48

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-50]
investigadors hagen représ aquesta qüestió, des de
l’excavació amb criteris moderns d’antics jaciments (En
Pardo), o la revisió d’altres excavats per complet al seu
dia (la Pastora); sens dubte, les publicacions corresponents aportaran una informació molt valuosa sobre
aquest tema.
De la mateixa manera, l’anàlisi de restes humanes
des de noves perspectives, com els isòtops estables i
la mobilitat, o l’ADN, permetran accedir a una informació fins ara vedada. Amb elles es podria accedir a
conéixer les relacions de parentiu que hi havia entre els
inhumats d’un mateix lloc, o a la seua procedència,

Figura 2. Coves d’enterrament múltiple (cercles en verd) del IV i III mil·lenni
aC en el tram mitjà del riu Serpis, en relació amb els poblats (àrees en roig)
de la mateixa època.

cosa que permetrà extraure observacions interessants
en el pla social.
Tampoc no es troba ben estudiada la relació espa-

ara no hi ha un lloc singular, a l’estil de la Sarsa o de

cial entre coves d’enterrament i poblats. No obstant

l’Or, entorn del qual s’organitza la necròpolis. Ateses

això, sabem que aquestes s’organitzaven formant

les característiques de la seua excavació, desconeixem

necròpolis al voltant dels poblats. El cas dels jaciments

tots els aspectes relatius al ritual funerari, el nombre

de la vall del Serpis i les sepultures de la serra d’Alberri,

total d’inhumats i la representativitat real dels aixovars

resulten il·lustratius (Fig. 2).

recuperats. Encara que, en general, s’ha suposat un

En el tram mitjà d’aquesta vall, entre les poblacions

ritual d’inhumació múltiple i secundari i, a vegades,

de Cocentaina i Muro, es coneixen diversos poblats de

s’ha arribat a apuntar l’existència d’una selecció de

sitges, com ara les Jovades i el Niuet. Cada un d’ells

part dels ossos que finalment es depositaven, la veri-

es troba separat de l’altre pel riu principal i per una

tat és que aquesta circumstància molt bé es pogué

sèrie de barrancs que baixen de la propera serra

deure a factors postdeposicionals, naturals o antrò-

d’Alberri. Entre els que limiten el poblat de les

pics, incloent-hi la violació dels sepulcres. Així, es

Jovades es coneixen deu coves d’enterrament, totes

podria tractar perfectament d’inhumacions primàries

elles, desafortunadament, excavades sense cap con-

successives que, al llarg del temps, simplement apar-

trol. Com en el cas del VI mil·lenni, tractat abans, resul-

ten les restes més antigues per a deixar espai a les

ta difícil no considerar aquest conjunt com una necrò-

més recents. El resultat final d’aquesta conducta, amb

polis, en aquest cas relacionada amb el poblat pròxim

l’afegit simple de les alteracions postdeposicionals

de les Jovades. A diferència dels moments més antics,

naturals, donaria lloc al caràcter d’ossari que presen-

EL MÓN FUNERARI ENTRE EL VI I EL II MIL·LENNI AC

49

[page-n-51]
ten alguns conjunts (En Pardo, per exemple); en altres,

amb les sepultures múltiples en el que pareixia que era

com en la Cova Santa de Vallada (Martí, 1981), encara

l’etapa final del seu desenvolupament.

resulta possible de distingir l’emplaçament original
d’alguns dels inhumats.

Les excavacions efectuades en els últims anys, i de
les quals són exemples excel·lents els treballs presen-

Quant als aspectes demogràfics, tampoc no estem

tats en aquest llibre (Costamar, el Camí de Missena, el

en millors condicions. De les restes finalment recupera-

Barranc de Beniteixir, la Vital i el Tossal de les Basses),

des de la necròpolis d’Alberri, s’ha pogut establir la pre-

assenyalen que aquest ritual d’inhumació simple (o

sència d’un mínim de noranta-cinc individus a partir de

doble) està present des del V mil·lenni fins al III mil·lenni

l’estudi de les dents (Bernabeu i Pascual Benito, 1995).

aC, convivint, per tant, amb tot el període de desenvo-

Atesa la duració probable de la necròpolis (800-1000

lupament de les coves d’enterrament múltiple. No

anys), aquesta resulta una xifra molt baixa. No obstant

tenim exemples que es remunten al

això, donades les sospites fundades de parcialitat de la

però les troballes recentment efectuades a Los

mostra, és convenient de no aprofundir en interpreta-

Cascajos, Navarra (García Gazólaz i Sesma Sesma,

cions basades en aquesta estimació.

2007), o el ja conegut de La Revilla, a Sòria (Rojo et al.,

VI

mil·lenni aC,

Amb tot, la imatge que ofereixen les coves d’ente-

2008), suggereixen que açò es podria deure a una

rrament, tant les antigues com les recents, és incomple-

documentació parcial del registre, que l’extensió de les

ta. El ritual funerari, almenys des del

mil·lenni, va

intervencions de camp s’encarregarà de solucionar en

incloure també les necròpolis i les sepultures situades

el futur. Lluny de significar una peculiaritat del registre

en els poblats.

valencià, aquesta característica del doble ritual de

V

soterrament està present, almenys, des del

IV

mil·lenni

2. Necròpolis integrades: els poblats

aC en tot el centre-sud peninsulars (Fig. 3) (Murillo

Una de les novetats més interessants aportades per la

González, 2007).

investigació de camp més recent ha sigut la documen-

Tornant als exemples valencians, en tots els casos

tació de sepultures en els poblats. Fins fa relativament

coneguts fins ara es repeteix una estructura similar: no

poc de temps, es pensava que el món de les coves

es tracta de necròpolis, és a dir, d’àrees específicament

d’enterrament múltiple era el ritual exclusiu del

i del

reservades per a les deposicions funeràries que, enca-

mil·lennis aC, i que aquest només començava a tren-

ra que estiguen prop dels poblats o dins d’ells, se

car-se durant l’etapa campaniforme, quan el fet és que

separen de l’àrea habitada; sinó que ens trobem més

antigues informacions (Vil·la Filomena, Castelló) i noves

exactament amb sepultures situades en distintes parts

evidències (l’Arenal de la Costa, València) pareixien

de l’assentament la relació de les quals amb els habi-

confirmar la presència, durant l’etapa campaniforme,

tatges no resulta fàcil d’establir amb la informació de

de sepultures situades en l’interior del poblat convivint

què disposem.

III

50

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

IV

[page-n-52]
Figura 3. Distribució de sepultures en sitja, fosses i fossars dins dels poblats del del IV i III mil·lenni en diverses zones del sud peninsular.

La part més antiga està representada per les sepultures

comportament continu en el temps, al capdavall, resul-

epicardials de Costamar (encara sense datar) i del Camí de

tara un aspecte cíclicament recurrent, i, en aquest cas,

mil·lenni i

s’obririen unes expectatives d’interpretació interessants

la primera meitat del V mil·lenni aC; les setze sepultures del

que ara per ara no resulta possible d’encetar. En qual-

Tossal de les Basses cobreixen el mil·lenni següent, si bé

sevol cas, sembla clar que representen una part del

en dos episodis diferenciats: c. 4550/4250 i 3950/3550; les

ritual funerari que necessàriament s’haurà de tindre en

troballes següents se situen ja en el III mil·lenni, a partir de

compte a l’hora d’abordar tant els aspectes rituals del

c. 2750 aC (Rosser Limiñana i Fuentes, 2008).

neolític, com els socials.

Missena, que podrien cobrir entre el final del

VI

D’acord amb el que puguen aportar les noves data-

Per bé que és prompte encara per a avaluar

cions, ben bé podria passar que allò que ara pareix un

aquests aspectes, les aportacions que comporten les

EL MÓN FUNERARI ENTRE EL VI I EL II MIL·LENNI AC

51

[page-n-53]
noves troballes permeten d’assenyalar-ne alguns

altres, resulta difícil considerar que es tracte de

aspectes:

sepultures.

a) En primer lloc, i pel que fa a l’esfera ritual, interes-

Finalment, dins d’aquest mateix apartat, caldria

sa assenyalar una circumstància comuna entre el

considerar l’estranya absència de part dels esque-

Tossal de les Basses i la Vital (Fig. 4): la presència

lets en inhumacions primàries (la Vital, conjunt 11;

de deposicions rituals —sepultures— d’animals

Barranc de Beniteixir). Tampoc en aquest cas

domèstics. És el cas de l’estructura 11776 del

pareix que aquest aspecte es puga relacionar amb

Tossal de les Basses i el de la sitja annexa a la

la presència o l’absència d’aixovars, com reflecteix

sepultura situada en el conjunt 10 (una dona amb

el cas de la Vital. Tot això ens informa de la mani-

un vas campaniforme d’estil marítim, en aquest

pulació freqüent dels cadàvers, formant part d’un

mateix volum). En ambdós casos es tractava de la

ritual funerari divers i complex que no sempre

deposició d’una vaca juntament amb altres animals

estem en condicions de conéixer.

(cabra i gos), que no van ser consumits i, per tant,

c) Per acabar, pel que fa als aixovars mateixos, pre-

no es poden assimilar a les estructures amb grans

senten una gran diversitat, que varia des de l’ab-

quantitats de fauna consumida annexes a la necrò-

sència d’aquests, fins a la presència d’aixovars

polis de Los Cascajos o a les inhumacions de

notables, normalment considerats rics.

Costamar.

Si hem de jutjar pel que es coneix fins ara, en les

b) Una altra característica comuna, aquesta vegada a

sepultures atribuïbles al

V

mil·lenni aC no hi ha

distints jaciments, la constitueix l’aparició de restes
humanes en posició secundària. Pareix com si es

nem aquells que incorporen objectes elaborats

tractara del resultat de la manipulació freqüent

amb matèries primeres foranes. L’element més

dels cadàvers, amb el trasllat final d’algunes de les

habitual són els vasos ceràmics, si bé convé mati-

seues restes a llocs diferents d’aquell en què

sar que no totes les sepultures presenten aixovar

havien sigut depositats inicialment.

i que algunes contenen una major quantitat d’ele-

A vegades, com en la sepultura GE 000-096 de

ments comuns que no altres, dins del mateix jaci-

Costamar, atribuïda a la seua fase més recent, o en

ment (el Tossal de les Basses). Cal fer notar que

el conjunt 3 de la Vital, aquestes restes són soterra-

algunes d’aquestes sepultures se segellen amb

des amb un ric aixovar i en estructures complexes.

una capa de pedretes i sembla que s’hagen sen-

En el cas de la Vital, per exemple, s’hauria de con-

yalat amb un fita en forma de llosa rectangular

siderar més exactament una inhumació simple

(Costamar).

secundària, ja que només hi apareixia el crani i

Dins ja del

algun os llarg, associat a un ric aixovar metàl·lic. En

52

aixovars especialment rics, si per tal cosa ente-

de la Vital. En aquest cas, per exemple, totes les

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

III

mil·lenni aC, destaquen les troballes

[page-n-54]
Figura 4. Depòsit ritual del poblat de la Vital format per l'esquelet complet d'un vedell i les restes de dues cabres.

sepultures trobades en l’assentament es podrien

compte que aquesta variabilitat s’haurà de relacio-

interpretar com a riques, si atenem a la presència

nar també amb la que apareix en les coves d’ente-

d’objectes de coure fabricats amb matèria primera

rrament múltiple coetànies.

importada. L’únic cas que no conté metall en el seu

¿Com explicar aquesta diversitat de ritual? Si, com

aixovar és la dona del conjunt 10; no obstant això,

habitualment se suposa, les sepultures col·lectives

el grau d’elaboració del ritual (vegeu-ne la descrip-

reflecteixen el predomini de les estructures de parentiu

ció en aquest volum) i la presència d’un vas campa-

en l’organització social, ¿com explicar que, al mateix

niforme d’estil marítim fan sospitar que més aviat

temps, alguns individus, pel que sembla de distint sexe

l’absència de metall s’haja de relacionar amb una

i edat, amb aixovar o sense ell, siguen objecte d’un

diferenciació de gènere.

tractament diferenciat?

Per contraposició, les sepultures conegudes de

No disposem, per ara, de les claus necessàries per a

l’Arenal de la Costa (Ontinyent, València), també

intentar una aproximació a aquest problema que, com

campaniformes, però un poc posteriors en el

hem assenyalat, pareix comú a bona part de les regions

temps, no contenen cap aixovar (Bernabeu i

del centre i del sud de la península Ibèrica, almenys des

Pascual Benito, 1998). A més, s’ha de tindre en

del

IV

mil·lenni abans de Crist. Per començar, desconei-

EL MÓN FUNERARI ENTRE EL VI I EL II MIL·LENNI AC

53

[page-n-55]
xem en gran manera si el conjunt d’aquestes manifestacions són comparables entre elles al llarg del temps; si
el seu desenvolupament és continu o simplement recurrent en el temps; desconeixem les possibles relacions
de parentiu, tant en les coves d’enterrament múltiple
com en les sepultures dels poblats; factors ambdós
decisius per a una valoració del document funerari en la
seua dimensió social i simbòlica, objectiu bàsic d’aquella part de la disciplina arqueològica coneguda com
l’«arqueologia de la mort» (Vicent, 1995).

tierra te sea leve. Arqueología de la Muerte en Navarra. Pamplona:
Gobierno de Navarra, p. 52-58.
FÁBREGAS VALCARCE, R.; PÉREZ LOSADA, F. I FERNÁNDEZ IBÁÑEZ, C. (1995) (eds):

Arqueoloxía da Morte. Arqueoloxía da Morte na Península Ibérica
desde as orixes ata o Medievo. Xinzo de Limia (Ourense): Concelho de
Xinzo de Limia.
GARCÍA GAZÓLAZ, J. (2007). «Los enterramientos neolítico del yacimiento de
Paternanbidea (Ibero)». En Hurtado Alfaro, M.A.; Cañada Palacio, F.;
Sesma Sesma, J.; García Gazólaz, J. (coords.). La tierra te sea leve.

Arqueología de la Muerte en Navarra. Pamplona: Gobierno de
Navarra, p. 59-65.
MARTÍ, B. (1981). «La Cova Santa (Vallada, Valencia)», Archivo de Prehistoria

Levantina,

XVI.

València: Servei d’Investigació Prehistòrica-Diputació

Provincial de València, p. 159-196.
MURILLO GONZÁLEZ, J.M. (2007). El asentamiento prehistórico de Torre San

Francisco (Zafra, Badajoz) y su contextualización en la cuenca media
del Guadiana. Mérida: Editora Regional de Extremadura-Junta de
Extremadura (Memorias de Arqueología Extremeña, 8).
Bibliografia

ROJO, M.A.; KUNST, M.; GARRIDO, R.; GARCÍA, I., I MORÁN, G. (2008). Paisajes

BERNABEU, J. I PASCUAL BENITO, J.L. (1998). L’expansió de l’agricultura. La Vall

de la memoria: asentamientos del neolítico antiguo en el Valle de

del riu Alcoi fa 5000 anys. València: Museu de Prehistòria-Diputació de

Ambrona (Soria, España). Valladolid: Instituto Arqueológico Alemán;

València.
BERNABEU, J.; MOLINA, L . I GARCÍA, O. (2001). «El mundo funerario en el horizonte cardial valenciano. Un registro oculto». Saguntum, 33, p. 27-36.

Universidad de Valladolid. 607 p.
ROSSER LIMIÑANA, P. I FUENTES, C. (2008). Tossal de les Basses, seis mil años

de historia de Alicante. Alacant

BERNABEU, J.; MOLINA, L.; DÍEZ CASTILLO, A. I OROZCO, T. (2006). «Inequalities

TORREGROSA, P.; LÓPEZ, E. (coord.) (2004). La Cova de Sant Martí (Agost,

and power: three millennia of prehistory in Mediterranean Spain». En

Alicante). Alacant: Diputació Provincial d’Alacant-Museu Arqueològic

Díaz del Río, P.; García Sanjuán, L. (eds). Social inequality in Iberian

Late Prehistory. BAR-IS, 1525, p. 97-116.

d’Alacant. 152 p.
VICENT GARCÍA, J.M. (1995). «Problemas teóricos de la arqueología de la

GARCÍA GAZÓLAZ, J. I SESMA SESMA, J., (2007). «Enterramientos en el poblado

muerte. Una introducción». En Fábregas Valcarce, R.; Pérez Losada, F.;

neolítico de Los Cascajos (Los Arcos)». En HURTADO Alfaro, M.A.;

Fernández Ibáñez, C. (eds) (1995). Arqueoloxía da Morte na Península

Cañada Palacio, F.; Sesma Sesma, J.; García Gazólaz, J. (coords). La

Ibérica desde as orixes ata o Medievo, p. 15-31.

54

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-56]
A Juanmi

In memoriam1

Introducció
Les troballes funeràries han despertat, des de sempre,
un enorme interés, pel fet de tractar-se, generalment,
dels espais en què es concentren els millors i més atractius aixovars, les peces més riques, com joies i armes, o
els vasos que contenien les ofrenes. L’estudi dels contextos funeraris i de les pràctiques funeràries s’ha enri-

COVES, FOSSES I CISTES.
EVIDÈNCIES FUNERÀRIES DEL II MIL·LENNI AC EN TERRES VALENCIANES.
ENTORN DE L’ARGAR I EL BRONZE VALENCIÀ
M.ª JESÚS

DE

PEDRO MICHÓ

quit notablement amb el desenvolupament i l’aplicació

Museu de Prehistòria de València

de noves tècniques i d’una metodologia d’excavació

Servei d’Investigació Prehistòrica

més rigorosa, sobretot a partir de la segona meitat del
segle passat. Contextos que s’han convertit en l’objecte
d’estudi de l’anomenada «arqueologia de la mort» que
va sorgir, com a camp d’interés disciplinar diferenciat, en
el curs de les transformacions metodològiques i teòriques que van commoure la pràctica de l’arqueologia
durant els anys seixanta i setanta. Les seues formulacions han influït en les investigacions arqueològiques
generals i han tractat de superar els limitats enfocaments
tradicionals, més descriptius i especulatius. Així, la nova
1.- Juan Miguel Pérez Gil, el nostre Juanmi, va participar entre el 2000 i el
2006 en totes les campanyes d'excavació realitzades sota la meua direcció
en la Muntanya Assolada, Altet de Palau i especialment en la Lloma de
Betxí. En la primavera de 2007 ens va deixar, de manera sobtada, orfes de
la seua amistat i de la seua presència. Ens queda el seu record, lligat per
sempre a aquest últim jaciment, on passàrem junts tants bons moments.

COVES, FOSSES I CISTES

55

[page-n-57]
arqueologia es planteja d’una manera sistemàtica l’es-

treball, abordable des de l’estudi comparatiu del des-

pecificitat del registre funerari com a font d’informació

gast dels ossos o de la incidència de traumatismes. Així,

privilegiada sobre l’estructura social i la cultura (Vicent,

segons l’opinió d’Assumpció Vila (2002), si volem veure

1995), de manera que si entenem que el ritu funerari

diferència en les activitats realitzades, en la distribució

tracta de representar l’orde social, el seu coneixement

del producte, en l’accés als recursos, o si hi havia un con-

ens portarà a conéixer l’estructura de la societat.

sum diferencial, hem de recórrer als cossos dels subjec-

En general, en els enterraments humans es complei-

tes, a les sepultures; o siga, recórrer a les restes huma-

xen una sèrie de principis (O’Shea, 1984; Chapa, 1991)

nes per a veure si hi ha diferències pel que fa a l’accés

susceptibles de ser estudiats en relació amb la caracte-

als béns i a les condicions de vida; constatar si es van

rització dels grups socials. A saber, que totes les socie-

produir carències físiques, malalties, traumatismes; la

tats empren un o més sistemes per al soterrament dels

presència o no d’aixovar; el treball invertit en la prepara-

morts; una població funerària mostrarà característiques

ció de la tomba, etc. (Vila, 2002: 339).

demogràfiques i fisiològiques que reflectiran les de la

Finalment, els estudis genètics tenen una importàn-

població viva; en un context funerari, cada enterrament

cia capital en la corroboració de les inferències sobre

representa l’aplicació sistemàtica d’una sèrie de mesures

parentiu i mobilitat, sense oblidar la relació amb l’ar-

descriptives i postcriptives, rellevants per a aquell indivi-

queologia dels assentaments, l’única capaç de determi-

du. És a dir, que la naturalesa de la societat modelarà les

nar les condicions històriques (Lull i Picazo, 1989); i altres

pràctiques per a la deposició dels difunts. El tractament

qüestions plantejades per l’arqueologia postprocessual

específic que es dóna a un individu en el moment de la

a partir dels anys noranta, com la reivindicació de l’indi-

seua mort serà consistent amb la posició social de l’indi-

vidu, el paper crucial del simbolisme en la cultura mate-

vidu en vida; d’això es desprén que els elements mate-

rial o la reclamació de la perspectiva de gènere, que han

rials i simbòlics que es combinen en un context funerari

proporcionat una altra dimensió als estudis funeraris

han format part de la societat dels vius en el moment del

(Ruiz Zapatero, 2007).

seu enterrament.

Des de la perspectiva de l’arqueologia de la mort

La forma i l’estructura que caracteritzen les pràcti-

presentem en aquest treball documentació nova sobre

ques funeràries en qualsevol societat està en relació

les evidències funeràries en l’àrea valenciana durant l’e-

directa amb la forma i la complexitat de l’organització de

dat del bronze.

la citada societat. L’anàlisi física dels morts ofereix dades
importants en relació amb els efectes de la desigualtat

L’edat del bronze en les terres valencianes

social, a partir de la incidència distinta de les malalties

La investigació sobre l’edat del bronze en terres valen-

causades per un accés diferencial a la riquesa, reflectida

cianes es remunta a les excavacions pioneres de Furgús

en la suficiència i varietat de la dieta; o per la divisió del

en els jaciments alacantins de San Antón, d’Oriola, i

56

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-58]
Laderas del Castillo, de Callosa de Segura; i a les dutes

Un dels trets que tradicionalment han servit per a

a terme en poblats com el Mas de Menente i la Mola

diferenciar ambdues cultures ha sigut precisament el del

Alta de Serelles, d’Alcoi, o la Muntanyeta de Cabrera, a

ritual funerari, argàric al sud, amb sepultures en cistes,

Torrent, que permeten anar matisant la pertinença de les

fosses i urnes en l’interior de l’espai habitat, i amb sepul-

terres valencianes a la cultura de l’Argar. En els anys sei-

tures individuals en covetes i balmes en el del bronze

xanta, Tarradell (1963) sistematitza les característiques

valencià. Així, en relació amb el bronze valencià, s’ha

del bronze valencià diferenciant-lo de l’Argar i situant la

assenyalat sempre la importància del ritual funerari

frontera entre ambdós entre el Segura i el Vinalopó, i els

durant el calcolític, manifestat en les coves sepulcrals

límits septentrionals entre les terres castellonenques i

múltiples o col·lectives, i la continuïtat en l’ús de les

l’Ebre.

coves i en els aixovars durant l’horitzó campaniforme de

En els últims anys s’ha mantingut el significat de l’e-

transició, a pesar de l’existència de sepultures en sitja a

dat del bronze sobretot com una època en què consta-

l’interior dels poblats. Al contrari, durant l’edat del bron-

tem la plena ocupació del territori, amb clares influèn-

ze eren nombrosos els poblats coneguts i molt escasses

cies argàriques en les comarques meridionals i qualificat

les evidències sobre el tipus de soterrament, general-

com a «bronze valencià» el de les terres al nord del riu

ment inhumacions individuals o dobles en covetes

Vinalopó, si bé acceptant la continuïtat del poblament i

menudes i en abrics al costat dels poblats i sense pre-

la permeabilitat i interrelació entre ambdues zones.

sència d’aixovar funerari, com en el cas de la

L’edat del bronze s’estén, cronològicament, entre

Muntanyeta de Cabrera. Tot això al marge dels jaci-

l’horitzó campaniforme de transició i la cultura ibèrica,

ments argàrics i d’altres notícies, com el túmul del

situant-se el bronze ple entre el 2200/2100 i el 1500 cal

Cercat de Gaianes o la construcció de pedra del

aC, moment a partir del qual començaria el bronze tardà

Castellet del Porquet de l’Olleria (Martí Oliver, 2001).

que arribaria al canvi de mil·lenni i donaria pas al bron-

El trobament d’una sepultura individual a la

ze final, que en el seu desenvolupament enllaça amb els

Muntanya Assolada d’Alzira, en fossa i sense aixovar,

poblats ibèrics. La presència de poblats d’altura campa-

localitzada entre dues grans construccions de pedra, en

niformes, ben documentada en les comarques meridio-

un moment inicial de l’ocupació del poblat, confirmà

nals, i la coincidència entre aquests poblats i la zona

altres troballes anteriors com les de La Atalayuela, a la

ocupada posteriorment per la cultura argàrica, advoca-

Llosa del Bisbe, l’Altico de la Hoya, de Navarrés, i Peña

ria per una major antiguitat de l’edat del bronze a

la Dueña, de Teresa de Cofrents (Martí, Enguix i De

Alacant (Hernández, 2001). El bronze valencià es desen-

Pedro, 1995). D’altra banda, l’excavació d’una cova

rotllaria de forma paral·lela a l’Argar en les terres més

sepulcral, també a la Muntanya Assolada, amb sepultu-

meridionals, mentres la seua cronologia inicial seria lleu-

ra múltiple i alguns elements d’aixovar, es posà en rela-

gerament posterior en el nord.

ció amb altres notícies sobre la continuïtat en l’ús de les

COVES, FOSSES I CISTES

57

[page-n-59]
coves com a lloc d’enterrament, cas de la Cova dels

arrere en diversos treballs. Jover i López (1995) feren

Gats, d’Alzira, la Coveta del Gat, de Corbera, la balma

una revisió de les evidències funeràries en la zona de

amb quatre inhumacions del Mas del Corral, d’Alcoi, o

contacte entre l’Argar i el bronze valencià, i constataven

la del Pic dels Corbs, de Sagunt, amb fins a deu indivi-

la presència de sepultures en cova, prova de la continuï-

dus. I la llista era encara major si comptàvem d’altres

tat en la seua utilització; de sepultures en balma i en

sepultures fora del poblat, inhumacions individuals o

coveta, de les quals hi ha nombroses notícies, no totes

dobles en cista, escletxa o coveta pròxima al poblat,

ben contrastades; i la presència de sepultures en les

com el ja citat de la Muntanyeta de Cabrera, el de

zones d’habitació, en cistes, fosses i urnes. Cinc són els

l’Aixebe, de Sagunt, o la Covacha de Llatas, d’Andilla,

jaciments en què es va practicar l’enterrament dins dels

la cista descrita per Monzó a les Raboses, d’Albalat dels

més purs cànons argàrics: San Antón, Laderas del

Tarongers, les restes de la Cova de Bolumini, de

Castillo, el Tabaià, d’Asp (que es presenta en aquest

Benimeli-Beniarbeig, amb un possible ús funerari de la

mateix volum), el Puntal del Búho, d’Elx, i la Illeta dels

cova durant l’edat del bronze, i la Cova de les Bruixes,

Banyets, del Campello. En la resta de la província, el

a Rossell, la Cova de la Seda, de Castelló, la Cueva del

tipus de sepultura més estés és l’efectuat en escletxa o

Murciélago, d’Altura, o la Cova de la Recambra, de

en coveta; a banda de les sepultures de Cabezo

Gandia; i les sepultures múltiples del Mas d’Abat, a les

Redondo, de Villena, i del Mas del Corral, considerades

Coves de Vinromà, i Benissit, a la Vall d’Ebo. La inter-

del bronze tardà.

pretació donada a aquesta diversitat era que ens trobà-

Atés que en la conca del Vinalopó es registra l’hàbi-

vem davant d’uns grups humans plenament fixats al

tat en altura i un món funerari amb sepultures múltiples

territori però sense evidències d’una clara jerarquització

o individuals en balma o en cova, prèviament a la forma-

social —com sí que ocorria en l’àrea argàrica—, sinó

ció de l’edat del bronze, els autors plantegen una

que més aïna es tractava d’unes societats segmentàries.

expansió territorial argàrica cap a terres alacantines en

L’escassetat o l’absència d’objectes de valor i l’escassa

els primers segles del

o nul·la diferenciació dels aixovars funeraris, a pesar de

te amb els grups campaniformes abans del sorgiment

la major diversitat dels tipus de sepultures, es traduïa en

de les societats no argàriques de l’edat del bronze. La

la inexistència d’un veritable ritual propi del bronze

Illeta dels Banyets en seria el punt més septentrional de

valencià.

l’expansió. Encara així, les comunitats no argàriques van

II

mil·lenni aC, entrant en contac-

Amb la divisió d’ambdues cultures —bronze valen-

conservar els seus codis ideològics, evidenciats en el

cià i bronze argàric— al Vinalopó, quedà patent l’exis-

manteniment de les sepultures en cova o en balma, però

tència de dues tradicions culturals distintes en sòl ala-

adoptant també formes alienes a la manera de sepultu-

cantí durant el II mil·lenni aC. Respecte a l’àrea argàrica,

ra tradicional; prova de la coexistència de dues societats

l’abundant informació disponible ha sigut tractada anys

amb bases econòmiques i ideologies diferents.

58

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-60]
La informació generada per mitjà de les pràctiques

sepultures en l’interior dels poblats i, en altres, n’am-

funeràries és utilitzada, de nou, per a intentar establir els

plien la tipologia; s’han iniciat els estudis osteoarqueo-

límits territorials, o frontera, entre l’àrea argàrica i el

lògics, amb resultats molt interessants sobre la determi-

bronze valencià (Jover i López, 1997). La valoració del

nació del sexe i l’edat dels inhumats, sobre l’activitat

cost i del valor social dels continents i continguts permet

física realitzada o sobre la dieta alimentària. La investi-

comprovar que el cost social, ni tan sols en el cas de les

gació de l’edat del bronze peninsular, sobretot a l’Argar,

cistes de lloses, representa un gran esforç que haja de

ha generat informació precisa sobre l’estructura social,

ser considerat com un balanç diferencial significatiu. I

l’accés diferencial als béns de prestigi, o la normalitza-

tampoc no es pot establir una relació directa entre el

ció d’un ritual funerari; i també disposem ara de noves

tipus de continent funerari i el valor social de l’aixovar

datacions absolutes. En el present treball ens ocupa-

que acompanya els cadàvers. A un suposat major cost

rem, per tant, de les evidències funeràries en terres

social de la tomba no es correspon un valor social més

valencianes i de les novetats oferides pels nostres jaci-

gran dels aixovars, com sí que ocorre en l’àmbit argàric,

ments, i intentarem valorar-ne els resultats en termes

on l’àmplia dissimetria existent en el contingut de les

d’identificació del ritual funerari —aixovars, estructures,

tombes ha servit com a base per a elaborar una propos-

ofrenes càrnies, etc.— i de caracterització dels grups

ta d’estructuració social.

socials, de les relacions de parentiu, de l’activitat física

La determinació dels límits o zones de contacte entre

realitzada, etc.

la societat argàrica i la no argàrica no ha sigut resolta del

Al marge dels treballs més recents, alguns dels

tot. La conclusió és que el corredor per a on discorre el

quals s’inclouen en el present volum i la cronologia

Segura, el Camp d’Elx i les zones litorals del Camp

dels quals correspon al bronze final o primera edat del

d’Alacant, constitueix l’espai geogràfic ocupat per

ferro (cas de la necròpolis d’incineració de les Moreres,

poblacions argàriques. En la resta del territori, el

de Crevillent, o de les necròpolis tumulars de la

Prebètic meridional valencià, es desenvolupa un altre

Menarella, a Forcall, i el Salegar, a Cortes d’Arenós; del

grup arqueològic, amb trets culturals singulars, el princi-

Mesón del Carro, també a Cortes d’Arenós, i de la

pal exponent del qual és la realització de pràctiques

Vilavella (Barrachina, 2002), i de les sepultures megalí-

funeràries fora de les zones habitades. A partir del bron-

tiques descrites en el cas de l’Argilagar, de Morella

ze tardà, tota l’àrea d’estudi passà a estar integrada en

(Mesado i Andrés, 1999), amb les restes de dues per-

una realitat social diferent de les anteriors, les evidències

sones inhumades (en posició lateral encollida i sense

funeràries de la qual estarien representades pel Cabezo

aixovar), hi ha les aportacions derivades, sobretot, del

Redondo.

camp de l’osteoarqueologia, com ara el cas de la Cova

En els últims anys s’han produït noves troballes en

dels Blaus, a la Vall d’Uixò (també en aquest volum), o

l’àrea valenciana, que en alguns casos confirmen les

la sepultura recuperada en la contornada del Capurri, a

COVES, FOSSES I CISTES

59

[page-n-61]
Figura 1. Inhumació secundària en el sector E de la Lloma de Betxí, i restes d'un cànid associades a l’enterrament.

Oliva (Cuesta et al., 2002), corresponent a un individu

de Cabezo Pardo, i la presentació, en aquest mateix

adult, de sexe femení, amb crani d’aspecte gràcil, que

volum, de les troballes del Tabaià —sempre comptant

presenta una lesió en la volta craniana i patologies

amb la nova perspectiva que ens ofereix l’estudi osteo-

odontològiques, com càries, que fan pensar en una

arqueològic dels citats contextos funeraris. Sense obli-

dieta relativament blana, rica en hidrats de carboni, en

dar la revisió d’altres col·leccions antigues, cas del

què destaca el desgast de les dents anteriors, tant

Peñón de la Zorra i del Puntal de los Carniceros, de

superiors com inferiors, indici d’algun hàbit parafuncio-

Villena, a fi de determinar el començament de la pràc-

nal selectiu de les dents anteriors per a ús instrumen-

tica de la inhumació individual a la conca del Vinalopó

tal, com el mossegament d’objectes sense finalitat ali-

(Jover i De Miguel, 2002).

mentària, etc.

A la Lloma de Betxí (De Pedro, 1998; 2005), en el
sector E, zona d’ampliació del poblat amb grans rebli-

Les evidències funeràries: Argar i bronze valencià

ments que configuren espais de terrassa, i al costat de

Entre els poblats pertanyents a l’àmbit del bronze

rebliments que pareixen correspondre a un abocador, va

valencià, ens ocuparem de dues sepultures individuals

ser localitzada, en la campanya de 2002, una sepultura

trobades a la Lloma de Betxí, de Paterna, i de la revisió

humana en posició secundària d’un individu senil, al cos-

de les sepultures, individual i en cova, de la Muntanya

tat del qual hi havia l’esquelet d’un gos en posició pri-

Assolada; noves dades que se sumen a la notícia sobre

mària (Fig.1). L’estudi realitzat per Mª Paz de Miguel

una inhumació doble a les Raboses (Ripollés, 2005) i a

determina que es tracta d’un adult madur, de sexe mas-

la sepultura individual de la Mola d’Agres (Martí Bonafé

culí; la seua talla és de 176 cm i el seu índex cranial de

et al., 1996), entre d’altres. I més cap al sud, en l’àrea

80, braquicranià. Les patologies observades inclouen

argàrica, cal destacar la revisió de les sepultures de la

desgast dental acusat, tosca dentària, edentació total de

Illeta dels Banyets, les novetats de Cabezo Redondo i

les dents mandibulars amb cicatrització total de tots els

60

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-62]
alvèols; artrosi en l’articulació temporomandibular i

mes cada vegada més freqüents en altres jaciments

artrosi generalitzada en clavícules, escàpules, costelles,

peninsulars, com és el cas de la Loma del Lomo, a

vèrtebres, húmer dret i metacarpià; periostitis en la tíbia

Cogolludo (Guadalajara), on es deposità un gos com-

dreta i entesopaties en radi dret i falanges de les mans.

plet en una fossa pròxima a la sepultura núm. 9, inter-

La datació absoluta proporciona una data de 3650 ± 40

pretat com a ofrena vinculada a l’aixovar funerari de la

BP, calibratge a 2 σ entre 2140 i 1910 cal aC.

citada inhumació (Blasco, 1997); o el de Minferri de

Interessa destacar la presència d’un cànid, estudiat

Juneda, Lleida (Equip Minferri, 1997) que ens parla

per Sanchis i Sarrión (2004), individu parcialment com-

d’una tomba amb una dona entre 25 i 35 anys, un

plet d’uns dos anys d’edat que manté la seua posició

xiquet de bolquers i un home adult entre 60 i 70 anys.

original i la connexió anatòmica, llevat d’alguns ossos

El cos de la dona abraçava una gosseta; per damunt es

lleugerament desplaçats com a conseqüència del procés

va depositar l’individu infantil i, finalment, l’home, amb

de descomposició del cadàver i d’alteracions postdepo-

aixovar ceràmic, ofrenes d’un bòvid i set cabres, possi-

sicionals. Presenta alteracions d’origen antròpic, mar-

blement un banquet funerari dedicat a l’individu de

ques de descarnament sobre alguns ossos, en concret

més edat, interpretat com un personatge objecte

sobre el crani, l’atles, la quarta, la cinquena i la sisena

d’una veneració particular.

cervicals, tres lumbars, l’húmer dret i esquerre, el radi

També a la Lloma de Betxí, en el sector W, en la

esquerre, el fèmur dret, la tíbia i la pelvis dreta, ambdós

base d’un gran mur atalussat que tanca l’edificació

calcanis, els dos astràgals i deu costelles. L’animal fou

superior, es trobà, el 2003, una altra sepultura humana,

escorxat i posteriorment eviscerat: una vegada obtingu-

en aquest cas en posició primària, orientada en sentit

da la pell, les marques sobre la zona ventral de les cos-

est-oest, amb les cames i els braços flexionats i el cap

telles i d’alguna vèrtebra indiquen que l’animal va ser

girat cap al nord, sense aixovar, en una fosseta de plan-

buidat, accedint per l’interior de la seua caixa toràcica

ta aproximadament circular delimitada per una sèrie de

amb un instrument tallant, i que van ser extrets els

pedres; reclinat sobre el costat esquerre, en posició de

òrgans blans superiors. No hi ha elements que eviden-

decúbit lateral esquerre, però amb el tronc molt inclinat

cien directament el descarnament dels ossos, encara

cap a la dreta, potser per causes postdeposicionals

que és factible que les parts blanes obtingudes foren

(Fig.2). D’acord amb l’estudi de Mª Paz de Miguel, es

consumides en relació amb algun acte social o ritual vin-

tracta d’un individu adult, de sexe masculí, amb un

culat a l’enterrament humà.

índex cranial de 79,2, mesocranià. Entre les patologies

La utilització del gos amb fins alimentaris durant l’e-

observades destaca el desgast dental, la presència de

dat del bronze està testimoniada per diversos exem-

càries en diverses peces, un abscés radicular, calcifica-

ples, però el tema que ens interessa ara és el de la

ció del lligament groc i artrosi cervical. Com a prova de

seua presència en un context funerari, amb paral·lelis-

l’activitat física realitzada, presenta una marcada inser-

COVES, FOSSES I CISTES

61

[page-n-63]
Figura 2. Enterrament en fossa del Sector O de la Lloma de Betxí i reconstrucció.

ció del lligament costoclavicular, entesopatia en la

ment, el conjunt de les restes humanes, amb un total de

tuberositat radial d’ambdós radis i entesopatia en falan-

169 restes que corresponen a un nombre mínim de qua-

ges de les mans. La datació obtinguda per a aquesta

tre individus, l’estudi preliminar de les quals va ser efec-

segona sepultura és de 3400 ± 40 BP, calibratge a 2 σ

tuat per Inocencio Sarrión. La revisió de Mª Paz de

entre 1760 i 1610 cal aC.

Miguel confirma que es tracta de restes d’una inhuma-

Quant a la Muntanya Assolada, els resultats obtin-

ció múltiple, amb una conservació molt parcial dels

guts en l’excavació d’una cova sepulcral menudeta i

esquelets, entre els quals es troben clarament represen-

d’una sepultura individual ja han sigut publicats amb

tats infantils i adults. L’estudi revela que el nombre

anterioritat (Martí, Enguix i De Pedro, 1995). Presentem

mínim d’individus és, en efecte, de quatre —encara que

ara la informació aportada per Mª Paz de Miguel en la

n’hi poden haver més—, entre ells dos d’infantils, un de

determinació de les restes òssies i les datacions d’amb-

6-7 anys i un altre de 8-11 anys. La determinació del

dós contextos.

sexe no ha sigut possible perquè en la mostra no hi ha

L’excavació de la cova sepulcral va permetre recupe-

parts representatives que en permeten l’adscripció

rar diverses restes d’aixovar —una punta de fletxa de

sexual. Les restes es corresponen amb depòsits prima-

sílex blanc, cent vint-i-sis grans de collar discoïdals, un

ris i entre les patologies cal destacar la presència de

gra de collar tubular, un penjoll rectangular de calcària,

tosca dentària, càries, hipoplàsia de l’esmalt i lleugera

un fragment de botó d’os amb perforació en V, quinze

artrosi en una vèrtebra. Com a signes d’activitat es

petxinetes perforades i alguns fragmentets de ceràmica

menciona l’entesopatia en un húmer i en falanges de

sense decoració—; restes de fauna —Bos taurus, Canis

les mans. Les talles s’han determinat a partir dels

familiaris, Capra hircus, ovidocaprins, Vulpes vulpes,

húmers conservats i estan entre 148-153 cm i 164-167

Oryctolagus cuniculus, Eliomys quercinus, Apodemus

cm, segons que es tracte d’homes o de dones. La data-

sylvaticus, peixos i gasteròpodes terrestres—; i, final-

ció obtinguda sobre un fragment d’húmer proporciona

62

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-64]
una data de 3760 ±40 BP, calibrada a 2 σ entre 2460 i
2190 aC.
D’altra banda, en l’interior del poblat s’excavà una
fossa de planta circular que contenia un altre enterrament humà, davall d’una sedimentació de més de dos
metres de potència. La persona inhumada es trobava en
posició fetal, decúbit lateral dret, amb les cames doblegades i els peus encreuats. El braç dret allargat per
darrere de l’esquena i la mà esclafada per un bloc. El
braç esquerre estava flexionat per davant del cos i la mà
estirada per davall de la cara, i li faltava la major part del
crani i del maxil·lar superior (Fig.3). La seua datació
absoluta ha proporcionat una data de 3760 ±40 BP, calibrada a 2 σ entre 2210 i 2130 aC. Les restes, estudiades
igualment per Mª Paz de Miguel, corresponen a una
dona adulta que presentava dos blocs vertebrals a nivell
cervical, un afectava l’axis-C3, i, l’altre, la C6-C7.
L’absència d’altres signes patològics permet de pensar
en una malformació congènita cervical, compatible amb
una síndrome de Klippel-Feil, la identificació de la qual
és poc freqüent en els contextos arqueològics. La fusió
de dos o més segments vertebrals produeix, com a con-

Figura 3. Enterrament en fossa, Muntanya Assolada.

seqüència, un acurtament del coll i malformacions asso-

de en l’atles, i marcats signes d’activitat en ambdós

ciades, com l’existència d’hemivèrtebres, costelles cervi-

húmers i clavícules. A pesar que l’esquelet postcranial

cals, elevació unilateral o bilateral de l’escàpula, etc.

està ben representat, les epífisis es troben quasi total-

L’origen no n’és clar, encara que poguera tindre, en

ment destruïdes, tan sols un peroné conserva la seua

alguns casos, un origen hereditari, si bé són més fre-

longitud màxima, a partir del qual se n’ha obtingut la

qüents els casos aïllats. Altres alteracions patològiques

talla aproximada: entre 147-148 cm / 150-151 cm (De

identificades són la presència d’hipoplàsia de l’esmalt

Miguel et al., 2007).

en la dent 35, i l’escassa quantitat de tosca dentària;

La informació aportada per les datacions absolutes

osteocondritis dissecant en les primeres falanges dels

confirma la presència en el jaciment de pràctiques fune-

peus; artrosi en la careta articular per a l’apòfisi odontoi-

ràries diverses: inhumació col·lectiva en coveta a l’exte-

COVES, FOSSES I CISTES

63

[page-n-65]
rior del poblat i inhumació individual en l’interior d’a-

drat dins del tipus braquimorf corb occipital. De nou,

quest, amb datacions molt pròximes en el temps, per no

com sembla habitual, es va detectar, entre les patolo-

dir coetànies. Un altre aspecte que cal destacar és el de

gies, la presència de càries, associada a dietes riques en

la presència de restes humanes sense context en el jaci-

carbohidrats, lligades al consum de cereals; signes d’ar-

ment: possibles sepultures remogudes i desmantellades

trosi i presència de punts cribòtics en el sostre d’amb-

com a conseqüència de les remodelacions de les estruc-

dues òrbites, la qual cosa es coneix com cribra orbitàlia,

tures d’habitació, tenint en compte l’àmplia seqüència

que té el seu origen en l’anèmia. De l’aixovar, destaca el

cronològica del jaciment; o bé manipulació de les restes,

punyal la tipologia, les proporcions, el mànec i la com-

si atenem el fet que el crani de la fossa pogué ser extret

posició del qual remeten a la metal·lúrgia argàrica, entre

de manera intencionada. I pel que fa a les restes de

el bronze antic i el mitjà. És l’únic element que per la

fauna trobades en la cova, cal assenyalar que algunes

seua qualitat i origen pot suggerir una interpretació

espècies es poden considerar poblacions naturals. No

social, de prestigi, en relació amb l’individu inhumat,

així les restes de Bos taurus, Canis familiaris, Capra hir-

màximament quan es tracta d’una peça que no ha sigut

cus, ovidocaprins i peixos, la presència de les quals

utilitzada amb anterioritat i que és amortitzada en el

implica un transport, tal vegada humà, que es podria

moment de la deposició. Amb anterioritat, a la Mola

relacionar amb les mateixes pràctiques funeràries.

d’Agres es tenia notícia del trobament d’un fragment de

En relació amb les pràctiques funeràries presents en

crani aparegut en una escletxa de la terrassa oest. La

altres jaciments considerats del bronze valencià, recor-

nova tomba amplia la tipologia de les sepultures asso-

dem ara la sepultura individual localitzada a la Mola

ciades a aquest poblat, de forma semblant al que s’ha

d’Agres, apareguda sobre l’estructura que reforça el mur

esdevingut a la Muntanya Assolada.

que delimita el poblat, és a dir, en la zona habitacional.

I, finalment, cal recordar la notícia sobre una altra

Es tracta d’una inhumació primària en posició de decú-

sepultura apareguda en un poblat de l’àmbit del bronze

bit lateral esquerre amb el crani decantat cap al NO i les

valencià; a les Raboses, al costat d’un dels murs d’ate-

extremitats flexionades. L’aixovar estava compost per un

rrassament del poblat, es van documentar dues sepultu-

punyal de reblons amb mànec en forma d’omega i res-

res que constitueixen la primera evidència clara de les

tes de la baina realitzada en fusta de freixe, un fragment

pràctiques funeràries del grup que n’ocupà el jaciment.

de pedra polida, diversos fragments ceràmics i quatre

La més ben conservada estava depositada en una cista

resquills de sílex; a més d’una incisiva d’ovidocaprí i una

construïda amb blocs inclinats i coberta de pedres de

molar d’èquid (Martí Bonafé et al., 1996).

grandària mitjana. L’inhumat es trobava en posició de

Les restes òssies corresponen a un subjecte masculí

decúbit lateral esquerre i no presentava restes d’aixovar.

amb una edat compresa entre els 17-22 anys (adult

D’acord amb la informació facilitada per Eva Ripollés i

jove), l’estatura del qual no s’ha pogut establir, enqua-

Mª Paz de Miguel, s’han identificat restes de dos indivi-

64

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-66]
dus adults, però les patologies observades corresponen

nal i concentrades en un espai relativament reduït. Els

al millor conservat. Es tracta d’un individu adult, madur,

contenidors funeraris són variats, i s’adapten a les matè-

de sexe masculí, amb una talla aproximada de 160-161

ries primeres i a la matriu geològica existent en l’entorn

cm i un índex cranial de 85,71; presenta un traumatisme

dels poblats; i preval el contingut sobre el continent en

cranial, signes d’artrosi, càries, pèrdues dentals, fístules i

les pràctiques funeràries documentades. De les nou

desgast acusat en les incisives; fractura de costelles i cal-

tombes, quatre eren sepultures dobles i les altres cinc

cificació del lligament groc en algunes vèrtebres dorsals;

d’un sol cadàver. Hi ha cinc individus de sexe femení i

signes d’activitat en clavícules, extremitats inferiors i

sis de sexe masculí, adults, a més d’un individu infantil

falanges de la mà. La seua cronologia se situa en dates

de sexe indeterminat i un adult també de sexe impossi-

calibrades entre 1960 i 1750 a. n. e., semblant a altres

ble de precisar. Quatre hòmens apareixen associats a

datacions del jaciment.

quatre dones més; i només cinc sepultures tenen aixo-

Des de les comarques meridionals valencianes, vin-

var: tres tombes dobles i dues d’individuals. Les patolo-

culades a l’àrea argàrica, les novetats es refereixen,

gies observades augmenten significativament amb l’e-

d’una banda, sobretot a la revisió de conjunts excepcio-

dat, fet que afavoreix la presència d’alteracions dege-

nals, cas de la Illeta dels Banyets (López Padilla,

neratives osteoarticulars, potenciades per la sobrecàrre-

Belmonte i De Miguel, 2005), o del Tabaià, la publicació

ga d’activitat mantinguda al llarg del temps, a més de

detallada de les quals es presenta en aquest volum,

càries, periodontitis, presència d’hipoplàsia de l’esmalt

completant així l’estudi de les restes òssies efectuades

dental, artrosi, etc. En algunes restes apareixen unes

anys arrere (De Miguel, 2001); i, d’una altra, hi ha les

reduïdes superfícies tintades de verd pel contacte amb

aportacions dels últims treballs d’excavació a Cabezo

elements de bronze; altres estan tintades de roig. Els

Redondo (Hernández, 1997; 2001) i a Cabezo Pardo, en

cadàvers estan en posició flexionada i de costat, decú-

San Isidro de Albatera (López Padilla, 2009).

bit lateral flexionat. Els individus masculins sobre el cos-

La revisió dels contextos funeraris argàrics de la

tat esquerre i la dona de la tomba IV en disposició opo-

Illeta dels Banyets es planteja, novament, des de les

sada, sobre el seu costat dret. La posició concorda amb

hipòtesis plantejades anteriorment sobre la frontera

les restes descrites de la Mola d’Agres, les Raboses o la

entre Argar i bronze valencià i la delimitació de dos

Lloma de Betxí i és possible que es tracte d’una norma

àmbits diferenciats quant a les pràctiques funeràries. Els

general en el món argàric.

resultats obtinguts mostren l’existència de sepultures

En les sepultures dobles es troben depositats un

argàriques, nou tombes —amb un total de 13 indivi-

home i una dona, o un adult i un xiquet o xiqueta.

dus— de les quals cap no es correspon amb espais

D’acord amb les observacions dels autors del treball,

d’habitació vinculats a activitats de tipus domèstic,

les deposicions són diacròniques: passa un cert temps

encara que es troben en una àrea d’ocupació habitacio-

entre un soterrament i l’altre. Pel que sembla, la dona

COVES, FOSSES I CISTES

65

[page-n-67]
és la que s’enterra primer, la qual cosa planteja rela-

dorns d’or apareguts allí. Els treballs en curs han posat

cions de filiació necessàriament existents entre la dona

de manifest l’existència tant de sepultures davall del sòl

i l’home inhumats. Vincles que atorguen a la dona un

de les cases, com en covetes menudes i en balmes;

paper rellevant en l’expressió de la cadena genealògi-

corresponents a adults i a xiquets; en l’interior de vasos

ca, molt d’acord amb els models de societat que es

de fang o en fosses i cistes de pedra. Algunes tombes

regeixen per la norma del matrillinatge, mentres que en

no tenen aixovar i en altres es redueix a uns pocs

els casos inversos es relacionarien amb una norma d’a-

adorns d’or, plata o closques de mol·luscs, i a recipients

vunculocalitat. Els aixovars es componen d’objectes

ceràmics, entre ells vasos geminats (Hernández, 2009);

metàl·lics i, en menor grau, ceràmics, a més d’elements

pràctiques funeràries diverses que proven el desigual

realitzats sobre marfil, en notable sintonia amb la norma

accés no sols al tipus de contenidor funerari, sinó també

argàrica. Les datacions, del bronze ple, situen les sepul-

als productes que integren l’aixovar.

tures en una franja cronològica prou més recent del que

I, finalment, la revisió de col·leccions antigues en la

es podria esperar, cosa que mostra la continuïtat del

conca del Vinalopó, en relació amb els poblats de Peñón

poblament en la Illeta almenys fins al final del denomi-

de la Zorra i de Puntal de los Carniceros, de Villena, i de

nat «bronze tardà».

les sepultures associades tradicionalment a aquests

Sobre el parentiu entre les inhumacions dobles,

poblats, en la frontera entre els dos àmbits de l’edat del

només l’anàlisi d’ADN de les restes òssies pot aportar

bronze, qüestiona el començament de la pràctica de les

dades al tipus de relació consanguínia entre els individus

inhumacions individuals en cova en aquesta zona (Jover

inhumats en les sepultures dobles.

i De Miguel, 2002). L’estudi de les restes humanes de la

Les excavacions realitzades els últims anys a Cabezo

cova occidental del Peñón de la Zorra confirma que es

Redondo continuen aportant dades rellevants quant al

tracta de dos individus, possiblement home i dona, dels

sorgiment de noves pràctiques funeràries a la Vall del

quals es descriuen diferents patologies; de la cova orien-

Vinalopó, apareixent les primeres evidències clares d’in-

tal del Peñón de la Zorra es determina que en són sis, els

humacions en l’interior de l’àrea habitada (Jover i

individus inhumats, tres adults i tres infantils, i del Puntal

López, 2005). Encara que la pràctica de l’enterrament

de los Carniceros es conserven restes de sis cranis

múltiple en coveta no s’abandona, es constata ara la

almenys, quatre adults, un juvenil i un infantil. En tots els

presència de cistes de maçoneria i fosses en l’interior

casos apareixen aixovars singulars de procedència

de les unitats habitacionals, com també enterraments

al·lòctona. L’estudi confirma que els tres jaciments són

infantils en urnes. A partir del 1500 aC, el Cabezo

coetanis, del final del III mil·lenni aC; que no s’hi va prac-

Redondo esdevé un enclavament que pareix mostrar

ticar cap inhumació individual, i que en els tres contex-

una capacitat de centralització fins i tot superior a les

tos s’acompanyà algun dels individus amb productes

dels nuclis argàrics, com prova la gran quantitat d’a-

al·lòctons obtinguts a través de xarxes d’intercanvi. El

66

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-68]
ritual d’inhumació en coves, covetes i escletxes durant la

Almanzora, però també n’hi ha que es distribueixen per

fase campaniforme és de caràcter col·lectiu, i aquestes

cada un dels barris, com en la Cuesta del Negro, a

pràctiques continuen sent el ritual característic durant

Purullena, o al Castellón Alto, a Galera. D’aquest últim,

bona part de l’edat del bronze en la mateixa zona. La

val la pena destacar la trobada d’una sepultura amb res-

presència d’aixovars singulars com les arracades de

tes humanes momificades al seu interior. Aquesta sepul-

plata, puntes de Palmela, punyal de llengüeta, o grana-

tura, de tipus coveta, excepcionalment conservada,

dura de pedra verda, no significa que es puga validar l’e-

havia sigut segellada amb taulons de fusta i un mur de

xistència de clares diferències socials. L’indicador funera-

pedra. En el seu interior aparegué un individu adult i un

ri per si sol no és suficient per a determinar diferències

altre d’infantil, dels quals es conserven restes de pèl i

socials, per la qual cosa s’hauran de prendre en conside-

pell, l’aixovar dels quals es compon d’uns quants vasos

ració també els espais de producció i consum, d’habita-

ceràmics, un punyal, una aixà amb mànec de fusta i

ció, els assentaments, o el territori.

adorns de metall, i també restes de lli i possiblement
llana (Molina et al., 2003).

Algunes consideracions entorn de la diversitat del ritual

L’estreta vinculació de les sepultures argàriques amb

El registre funerari és un dels elements que millor ha ser-

les unitats habitacionals dels poblats ha sigut interpreta-

vit per a l’anàlisi de les possibles diferències socials en

da com a evidència de la fragmentació dels llinatges en

l’edat del bronze peninsular. Tal és el cas de la cultura de

el sud-est a partir de l’Argar, amb la consegüent aparició

l’Argar en les sepultures de la qual trobem extensos

de dissimetries socials expressades en les diferències

aixovars rics en joies d’or i plata, i armes; vasos ceràmics

dels aixovars depositats en elles. La presència de tom-

expressament fabricats per al funeral; i ofrenes alimentà-

bes amb fortes dissimetries quant a la composició i la

ries: porcions de bòvids i d’ovidocaprins, fonamental-

riquesa dels seus aixovars, en nivells estratigràfics con-

ment, que també es poden interpretar com a part del

temporanis dins d’una mateixa unitat habitacional, evi-

banquet funerari en relació amb pràctiques de comensa-

dencien l’existència i el desenrotllament d’aristocràcies i

lisme en les quals participaria de forma total o parcial la

de serfs associats a elles. Unes diferències que també

resta de la comunitat (Aranda i Esquivel, 2007). Les clas-

han sigut posades en relleu pels estudis osteològics a

ses basals presenten aixovars diferents, armes de

partir de les diferències observables entre les mateixes

menors dimensions, vasos domèstics reutilitzats, rars

restes òssies, ja que els primers haurien dut a terme tre-

adorns de coure i també instruments d’os o de pedra;

balls menys penosos que els segons (Contreras, 2004;

altres individus no van acompanyats d’aixovar i molts

Cámara, 2000; 2009).

altres ni tan sols van meréixer enterrament. Les tombes

En altres àrees peninsulars, la informació aportada

més riques es concentren en les parts altes dels poblats,

pel registre funerari és menor però suficient per a realit-

com en el cas de Fuente Álamo, de Cuevas del

zar propostes sobre el model social existent, almenys en

COVES, FOSSES I CISTES

67

[page-n-69]
alguns casos. Així, a la Manxa occidental, en relació amb

tori argàric. I en la resta, en l’àrea pertanyent al bronze

la necròpolis de La Motilla del Azuer, a Daimiel, s’obser-

valencià, queda patent la varietat de les seues necròpo-

ven diferències socials a partir de la lectura dels aixovars

lis i, pel que sembla, l’absència d’un ritual funerari insti-

en els assentaments del tipus Motilla respecte als dels

tucionalitzat.

poblats en altura. El ritual funerari de Las Motillas, carac-

A excepció del punyal metàl·lic depositat sobre l’in-

teritzat per un baix nivell d’elements d’aixovar, reflectiria

dividu de la Mola d’Agres, les altres sepultures presen-

una estructura social més homogènia que la que pareix

tades en aquest treball —les Raboses, la Lloma de Betxí

estar representada en alguns poblats d’altura, com el

i la Muntanya Assolada— proporcionen una informació

Cerro de la Encantada, de Granátula de Calatrava, on es

escassa en relació amb l’existència d’inhumacions dife-

documenten unes diferències socials majors, d’acord

rencials, tal com es descriuen en altres àrees peninsulars,

amb individus soterrats amb aixovars més rics. En els

pel fet de presentar aixovars quasi inexistents. I això a

poblats d’altura residirien les elits, mentres que els

pesar de l’existència de xarxes d’intercanvi, com proven

assentaments de plana, ben fortificats, complirien una

determinades matèries primeres i elements de prestigi,

funció dirigida a l’explotació, el magatzematge, la ges-

com ara objectes metàl·lics, ceràmiques decorades i

tió i el control de l’aigua, els cereals i la ramaderia. Altres

botons de marfil, que sí que han aparegut en els contex-

poblats de plana sense fortificar durien a terme els tre-

tos d’habitació. No obstant això, alguns aspectes merei-

balls agrícoles (Nájera, 2009).

xen ser tinguts en consideració com a prova de les pràc-

El registre funerari de l’edat del bronze en les terres

tiques funeràries realitzades: aspectes com el de la

valencianes presenta una clara diversitat quant al ritual,

deposició del cadàver, que confirma que els individus

com ja s’havia posat de manifest, amb anterioritat, amb

masculins descansen sobre el costat esquerre i els feme-

sepultures individuals en coveta pròxima al jaciment,

nins —cas de la Muntanya Assolada—, sobre el costat

sepultures col·lectives i sepultures individuals en

dret; la coexistència, en el mateix jaciment, de diferents

poblat. En relació amb el període anterior, durant l’edat

tipus de sepultura, com en el cas de la Muntanya

del bronze s’amplia el ritual funerari a les sepultures

Assolada, amb una sepultura individual en fossa i una

individuals, com ocorre a El Argar, a Las Motillas, o en

altra col·lectiva en cova, i de la Mola d’Agres; o la pre-

altres àrees peninsulars, però això no representa el final

sència de restes humanes disperses a la Lloma de Betxí,

de la utilització de covetes o balmes com a necròpolis.

localitzades entre les restes de fauna, de la mateixa

Hi ha, a més, clares diferències en relació amb la diver-

manera que ja s’havia observat a la Muntanya Assolada.

sitat cultural de les nostres terres durant el

mil·lenni

Finalment, l’enterrament d’un cànid al costat d’un dels

aC. Així, les pràctiques funeràries observades en les

individus de la Lloma de Betxí ens parla de possibles

comarques meridionals, com en el cas de Sant Antón, el

ofrenes funeràries en clara similitud amb altres jaciments

Tabaià o la Illeta, testimonien la seua vinculació al terri-

peninsulars.

68

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

II

[page-n-70]
Sense pretendre presentar ací un registre exhaustiu

anterior. Des de la complexitat i l’estandardització del

de la documentació existent referent a això, destaquem

ritual de l’Argar, o la dualitat entre Las Motillas i els

algunes de les referències sobre la presència de cànids

poblats en altura de la Manxa, pareixeria que la diversi-

en sepultures de l’edat del bronze; per exemple, a la

tat caracteritza la resta de territoris. Coves menudes

Loma del Lomo, on es coneixen un total de 24 inhuma-

amb sepultures individuals i col·lectives, inhumacions en

cions individuals en l’interior de subestructures o fons,

l’interior de sitges que es reaprofiten, o fosses ad hoc,

en disposició primària i secundària, i introduïdes en

mostren que els assentaments reduïts diversifiquen les

gerres o cassoles en algun cas. La presència freqüent

seues pràctiques funeràries en el transcurs del temps,

d’individus infantils es troba associada a ofrenes d’ani-

potser perquè estem en un període canviant que, pas a

mals nounats, entre els quals un cànid (Valiente, 1992).

pas, ens portarà cap a un ritual plenament instituciona-

En el jaciment de Cortecampo II, a Los Arcos, Navarra,

litzat, el de la incineració, a partir del bronze final.

una inhumació individual primària depositada en fossa
de planta circular estava acompanyada d’un recipient
amb decoració de boquique, restes d’ovidocaprí i restes
òssies almenys de quatre gossos, dos d’ells depositats

Agraïments
A Eva Ripollés, Mª Paz de Miguel i Juan A. López Padilla, per la informació
facilitada referent als jaciments de les Raboses, Muntanya Assolada i Lloma
de Betxí, i Cabezo Pardo, respectivament. A Ángel Sánchez Molina, la seva
col·laboració en l'elaboració de la part gràfica.

intencionadament, ja que les seues restes van aparéixer
en connexió anatòmica, sense senyals d’activitat carnissera. L’inhumat es trobava al fons de la fossa, amb el
crani desplaçat i allotjat en una xicoteta cavitat (Ramos
Aguirre, 2007). En el jaciment de Minferri, que ja ha sigut
citat, o en el més espectacular, encara que allunyat en el
temps, del Camino del Molino, de Caravaca, la sepultu-

Bibliografia
ARANDA JIMÉNEZ, G.I ESQUIVEL GUERRERO, J.A. (2007): «Poder y prestigio en
las sociedades de la Cultura de El Argar. El consumo comunal de bóvidos y ovicápridos en los rituales de enterramiento», Trabajos de

Prehistoria, 64, núm. 2, p. 95-118.
BARRACHINA, E. (2002-2003): «Dos noves necròpolis d’incineració a la conca
del Millars: el Mesón del Carro i La Vilavella (Castelló)», Quaderns de

Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 23, p. 141-150.

ra amb més quantitat d’inhumats de la prehistòria penin-

BLASCO BOSQUED, M.C. (1997): «Manifestaciones funerarias de la Edad del

sular, associada al poblat del Molino de Papel, i datada

CÁMARA SERRANO, J.A. (2000): «Bases teóricas para el estudio del ritual

en el III mil·lenni aC, entre 2870 i 2460 cal aC, s’han recu-

funerario utilizado durante la prehistoria reciente en el sur de la penín-

perat, en aquest jaciment, les restes de 1.300 individus

— (2009): «Jerarquización social en el mundo argárico (2000-1300 aC) » En

els aixovars dels quals, escassos, comprenen peces de
sílex, ceràmica, punxons de metall i 50 esquelets de gos
(Lomba, 2009).
En resum, la diversitat que es manifesta en el bronze
valencià tal vegada es podria interpretar com a mostra
d’un nou ritual enfront del de l’horitzó campaniforme

Bronce en la Meseta», Saguntum-PLAV, 30, p. 173-190.

sula ibérica», Saguntum-PLAV, 32, p. 97-114.

La Edad del Bronce en la España mediterránea. Cursos de verano de
la Universidad de Alicante. Villena (e.p.)
CHAPA, T. (1991): «La Arqueología de la Muerte: planteamientos, problemas y resultados» En Vaquerizo, D.: Arqueología de la Muerte.

Metodología y perspectivas actuales, p. 13-39.
CONTRERAS CORTÉS, F. (2004): «El mundo de la muerte en la Edad del
Bronce. Una aproximación desde la cultura Argárica». En Y acumula-

ron tesoros. Alacant: Caja de Ahorros del Mediterráneo, p. 67-85.
CUESTA, M.M.; CAMPILLO, D.; CHIMENOS, E.; VILA, S.,

I

APARICIO, J. (2002):

COVES, FOSSES I CISTES

69

[page-n-71]
«Estudi d’un esquelet de l’Edat del Bronze, exhumat a la “covacha”

la España mediterránea. Cursos de verano de la Universidad de

del Capurri (Oliva, la Safor) (València), que pertany a (L.P.474)»,

Alicante. Villena (e.p.)

Cypsela, 14, p. 205-210.
DE MIGUEL IBÁÑEZ, M.P. (2001): «Aspectos antropológicos y paleopatológicos de las inhumaciones prehistóricas del Tabayá (Aspe, Alicante)». En

VI Congreso Nacional de Paleopatología, p. 263-278.

LULL, V.; PICAZO, M. (1989): «Arqueología de la Muerte y estructura social»,

Archivo Español de Arqueología, 62, p. 5-20.
MARTÍ BONAFÉ, M.A.; GRAU ALMERO, E.; PEÑA SÁNCHEZ, J.L.; SIMÓN GARCÍA,
J.L.; CALVO GÁLVEZ, M.; PLASENCIA, E.; PALLARÉS, A., I PIQUERAS, F. (1996):

DE MIGUEL, M.P.; BALLESTEROS, J.M.; DE PEDRO, M.J., I MARTÍ OLIVER, B. (2007):

«La Mola d’Agres: Aportaciones desde una óptica interdisciplinar al

«Malformación congénita cervical en una mujer de la Edad del Bronce

estudio de una inhumación individual», Recerques del Museu d’Alcoi,

procedente de la Muntanya Assolada (Alzira, Valencia)», en IX

Congreso Nacional de Paleopatología, Morella (poster).
DE PEDRO, M.J. (1998): La Lloma de Betxí (Paterna, Valencia). Un poblado

de la Edad del Bronce. València: Diputació de València – Servei
d’Investigació Prehistòrica (Trabajos Varios, 94), 272 p.
— (2005): «L’Edat del Bronze al nord del País Valencià: Hàbitat i Territori»,

Cypsela, 15 (Girona), p. 103-122.

V, p. 67-82.
MARTÍ OLIVER, B. (2001): «Los poblados coronan las montañas: los inicios de
la investigación valenciana sobre la Edad del Bronce». En Y acumula-

ron tesoros. Alacant: Caja de Ahorros del Mediterráneo, p. 119-135.
MARTÍ, B.; ENGUIX, R.; DE PEDRO, M.J. (1995): «La Muntanya Assolada de
Alzira y las necrópolis de la Cultura del Bronce Valenciano»,

Saguntum-PLAV, 28, p. 75-91.

G.I.P. EQUIP MINFERRI (1997): «Noves dades per a la caracterització dels

MESADO OLIVER, N. I ANDRÉS BOSCH, J. (1999): «La necrópolis de l’Argilagar

assentaments a l’aire lliure durant la primera meitat del II mil·lenni cal

del Mas de García (Morella, Castellón)», Archivo de Prehistoria

BC: Primers resultats de les excavacions en el jaciment de Minferri
(Juneda, les Garrigues)», Revista d’Arqueologia de Ponent, 7 (Lleida),
p. 161-211.
Bronce en las tierras meridionales valencianas», Saguntum-PLAV, 30,

Alacant: Caja de Ahorros del Mediterráneo, p. 201-217.
— (2009): «Cabezo Redondo (Villena, Alicante). Setenta años de excavaciones y estudios». En La Edad del Bronce en la España mediterránea.

Cursos de verano de la Universidad de Alicante. Villena (e.p.)
I

LÓPEZ PADILLA, J.A. (1995): «El Argar y el Bronce

Valenciano. Reflexiones en torno al mundo funerario», Trabajos de

Prehistoria, 52, núm. 1, p. 71-86.
— (1997): Arqueología de la Muerte. Prácticas funerarias en los límites de

El Argar. Alacant: Publicacions de la Universitat d’Alacant.
I

BOTELLA, M. (2003): «La

Granada)», Trabajos de Prehistoria, 60, nº 1, p. 153-158.
NÁJERA, T. (2009): «La Edad del bronce en la Mancha: la Motilla del Azuer».
En La Edad del Bronce en la España mediterránea. Cursos de verano

p. 93-114.
— (2001): «La Edad del Bronce en Alicante». En Y acumularon tesoros.

JOVER, F.J.

I

sepultura 121 del yacimiento argárico de El Castellón Alto (Galera,

HERNÁNDEZ PÉREZ, M.S. (1997): «Desde la periferia del Argar. La Edad del

JOVER MAESTRE, F.J.,

Levantina, XXIII, p. 85-112.
MOLINA, F.; RODRÍGUEZ ARIZA, M.O.; JIMÉNEZ, S.

DE MIGUEL, M.P. (2002): «Peñón de la Zorra y Puntal de los

Carniceros (Villena, Alicante): Revisión de dos conjuntos de yacimientos campaniformes en el corredor del Vinalopó», Saguntum-PLAV, 34,
p. 59-74.
LOMBA, J. (2009): «El enterramiento calcolítico de Camino del Molino
(Caravaca)». En La Edad del Bronce en la España mediterránea.

Cursos de verano de la Universidad de Alicante. Villena (e.p.)
LÓPEZ PADILLA, J.A.; BELMONTE MAS, D., I DE MIGUEL IBÁÑEZ, M.P. (2006): «Los

de la Universidad de Alicante. Villena (e.p.)
O’SHEA, J.M. (1984): Mortuary variability. An archaeological investigation.
Londres: Academic Press, 338 p.
RAMOS AGUIRRE, M. (2007): «Cortecampo II (Los Arcos) y Osaleta (Lorca,
Valle de Yerri). Sepulturas descubiertas en las obras de la Autovía del
Camino». En La Tierra te sea leve. Arqueología de la Muerte en

Navarra, p. 93-96.
RIPOLLÉS ADELANTADO, E. (2005): «Montaña de les Raboses». En Gran

Enciclopedia de la Comunidad Valenciana. Levante-EMV.
RUIZ ZAPATERO, G. (2007): «Morir, enterrar y recordar. Las tierras navarras
durante la Edad del Hierro». En La tierra te sea leve. Arqueología de

la muerte en Navarra, p. 97-113.
SANCHIS SERRA, A. I SARRIÓN MONTAÑANA, I. (2004): «Restos de cánidos (Canis
familiaris ssp.) en yacimientos valencianos de la Edad del Bronce»,

Archivo de Prehistoria Levantina, XXV, p. 161-189.
TARRADELL MATEU, M. (1963): «Ensayo de identificación de las necrópolis del
Bronce Valenciano», Archivo de Prehistoria Levantina, X, p. 59-67.
VALIENTE MALLA, J. (1992): La Loma del Lomo II. Toledo: Servicio de

enterramientos argáricos de la Illeta dels Banyets de El Campello.

Publicaciones de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, 304 p.

Prácticas funerarias en la frontera oriental de El Argar». En Soler Díaz,

VICENT GARCÍA, J.M. (1995): «Problemas teóricos de la arqueología de la

Jorge A. (coord.): La ocupación prehistórica de la “Illeta dels Banyets”

muerte. Una introducción». En Arqueoloxía da morte na Península

(El Campello, Alicante), Alacant: Diputació Provincial d’Alacant, p.

Ibérica desde as orixes ata o medievo. Xinzo de Limia: Ayuntamiento

119-172.
LÓPEZ PADILLA, J. A. (2009): «La Edad del bronce en el Bajo Segura
(Alicante): de San Antón a Cabezo Pardo». En La Edad del Bronce en

70

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

de Ginzo de Limia, p. 13-31.
VILA, A. (2002): «Viajando hacia nosotras», Revista Atlántica Mediterránea

de Prehistoria y Arqueología Social, vol. V (Cadis), p. 325-342.

[page-n-72]
L’ESTUDI DE LES RESTES

[page-n-73]
[page-n-74]
Introducció
El desenvolupament de les tècniques de la biologia
molecular a final de la dècada dels anys vuitanta del
segle XX va permetre recuperar material genètic de restes del passat, incloent poblacions humanes prehistòriques i espècies extingides, de fins a diverses desenes
de milers d’anys d’antiguitat. Aquest camp científic ha
sigut conegut com ADN antic, o més recentment,
paleo-genètica o arqueogenètica, i constitueix un dels

ADN I ARQUEOLOGIA

CARLES LALUEZA FOX

exemples multidisciplinaris més notables en l’estudi

Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF)

del passat.
La potencialitat de les dades genètiques va fer
pensar als arqueòlegs en la possibilitat de disposar de
fonts d’informació noves, independents i objectives,
que els permeteren contrastar hipòtesis detallades
sobre processos migratoris passats, afinitats poblacionals, sexe d’espècimens i fins i tot relacions de parentiu entre individus excavats en una necròpolis determinada. Al cap de vint-i-cinc anys d’iniciar-se aquestes
tècniques, els resultats han estat espectaculars en el
camp de la biologia evolutiva (on recentment s’han
aconseguit seqüències de genomes sencers d’espècies extingides, com els neandertals i els mamuts) i de
l’antropologia forense (especialment en treballs que
podríem denominar d’anàlisi forense històric, on s’ha

ADN I ARQUEOLOGIA

73

[page-n-75]
treballat amb mostres de més antiguitat que les nor-

casos especials ADN de fa uns cent mil anys o fins i tot

malment emprades en ciències forenses, com les res-

més, ens fa creure que es tracta d’una molècula molt

tes del tsar Nicolau II de Rússia i la seua família, assas-

estable i duradora. En realitat, es tracta d’una molècula

sinats el 1918). No obstant això, l’èxit d’aquestes tèc-

química molt fràgil la qual, des de la mort d’un individu

niques ha resultat en certa manera menys satisfactori

viu, experimenta ràpidament diversos processos de

per a les aspiracions de la reconstrucció arqueològica

degradació (Hofreiter et al., 2001). Únicament es con-

del passat humà. Açò es pot deure tant a factors intrín-

serva en casos excepcionals i en condicions ambientals

secs de la informació genètica mateixa i del seu des-

favorables. És a dir, poder recuperar material genètic

coneixement per part del col·lectiu d’arqueòlegs, com

d’un resta òssia és molt menys probable que la seua

a problemàtiques metodològiques pròpies i internes

degradació completa. En el cas dels neandertals, per

d’aquest camp científic, algunes de les quals, no obs-

exemple, l’ADN mitocondrial dels quals és clarament

tant això, són abordables amb aproximacions tècni-

distint i per tant distingible del dels humans moderns,

ques molt acurades que just ara comencem a desen-

s’han analitzat més d’un centenar d’espècimens datats

volupar. La falta de ponts de comunicació entre biò-

entre fa uns 38.000 i uns 100.000 anys, i únicament ens

legs moleculars i arqueòlegs pot explicar en part la

ha estat possible recuperar l’ADN de tretze, la qual cosa

confusió existent sobre les possibilitats reals de les

dóna una eficiència al voltant d’un 10% (Lalueza-Fox et

tècniques paleogenètiques, així com el fet que els

al., 2006; Krause et al., 2007a).

problemes que interessen als arqueòlegs moltes vega-

L’ADN és atacat en primer lloc pels propis enzims

des no són els mateixos que interessen als biòlegs

de l’organisme, que són alliberats dels seus comparti-

moleculars. Els primers centren sovint les seues hipò-

ments cel·lulars, i posteriorment per tots els microorga-

tesis a nivell individual, mentre que els segons treba-

nismes implicats en la descomposició del cos. Així

llen sempre a nivell poblacional.

mateix, factors externs com la calor, l’acidesa del sòl o

La intenció d’aquest article és explicar tant les

la humitat contribueixen posteriorment a la seua

expectatives reals com les problemàtiques actuals de

degradació. El missatge genètic està constituït per un

les anàlisis d’ADN sobre restes antigues, a fi d’aclarir

codi basat en combinacions de quatre nucleòtids, que

quins problemes científics es poden realitzar i com

són els enllaços químics bàsics de la molècula d’ADN.

s’han de plantejar des d’un punt de vista metodològic.

Aquests nucleòtids, formats per un sucre, un grup fosfòric i una base nitrogenada, són: adenina (abreviada

Degradació postmortem

A), guanina (G), citosina (C) i timina (T). Els processos

Per a entendre la problemàtica de la paleogenètica, cal

de degradació comporten la ruptura de l’enllaç fosfò-

conéixer prèviament els processos de degradació del

ric, la qual cosa fragmenta la cadena de l’ADN, la pèr-

material genètic. El fet de poder recuperar en alguns

dua de bases nitrogenades, que deixen un buit en la

74

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-76]
cadena de l’ADN (especialment la guanina i l’adenina)

tors limiten la informació que pot ser recuperada.

i la pèrdua del grup amí de la citosina (la qual cosa

Normalment busquem mutacions concretes, que

comporta la seua degradació a uracil, un procés en el

representen un canvi d’un únic nucleòtid (els denomi-

qual les reaccions de laboratori poden incorporar falses

nats SNPs o single nucleotide polymorphisms), o

timines en compte d’algunes citosines originals)

regions curtes molt variables (com la regió hipervaria-

(Hofreiter et al., 2001). Una degradació continuada de

ble de l’ADN mitocondrial), algunes de les quals es

l’ADN conduirà a fragments cada vegada més menuts

poden recuperar mitjançant una superposició prou

i eventualment a la seua desaparició total. Si una mos-

laboriosa de molts fragments més curts. Les zones

tra no conserva ADN, en el futur serà impossible obte-

repetitives altament variables estan generalment fora

nir-la per cap millora tècnica. És a dir, no sabem fins a

del nostre abast, com els microsatèl·lits o STRs, que

quina antiguitat serà possible recuperar repetidament

són molt utilitzats en antropologia forense per a la

ADN, però mai no arribarem a milions d’anys, senzilla-

identificació individual, però molt problemàtics en

ment perquè en aquesta escala temporal no hi haurà

paleogenètica.

res que recuperar.
La fragmentació de l’ADN significa que ens veiem

La contaminació

obligats a treballar amb fragments molt més curts que

L’escull principal dels estudis paleogenètics en

quan s’analitza una mostra d’ADN modern. Per exem-

humans encara és la contaminació de les mostres amb

ple, la ultraseqüenciació massiva de mostres òssies en

ADN humà modern, un procés complex i encara poc

el Projecte Genoma Neandertal, que ha obtingut

estudiat. Atès que les tècniques emprades en el labo-

enguany el primer esborrany genòmic d’un neandertal,

ratori són extremadament sensibles (fins al punt que

ha posat de manifest que els fragments d’ADN tenen

poden iniciar-se a partir d’una única cadena d’ADN) i

una longitud mitjana d’uns 60 nucleòtids únicament

l’ADN original, com hem vist, poden presentar degra-

(alguns fragments arriben a cent i uns pocs fins i tot a

dacions químiques que el faran menys eficient a

dos-cents nucleòtids). En la pràctica, això significa que

aquestes tècniques i el resultat serà la recuperació

si intentem recuperar fragments majors, els resultats

d’ADN contaminant en compte de l’endogen que es

seran lògicament negatius. Inclús si intentem recuperar

pretenia analitzar.

en una reacció de laboratori un fragment curt, de

Açò és irrellevant quan es treballa, per exemple,

només 60 nucleòtids, els resultats podran ser igual-

amb una espècie extingida, com el mamut. És impossi-

ment negatius, senzillament perquè la cobertura genò-

ble que la mostra estiga contaminada amb ADN

mica de les mostres antigues és molt baixa i tal vegada

modern d’elefant abans d’arribar al laboratori i fins i tot

no encertàrem a donar amb la cadena buscada en

allí, si mai no s’ha treballat amb proboscidis. No obs-

aquella reacció en particular. Com és lògic, aquests fac-

tant això, quan es treballa amb mostres humanes, el

ADN I ARQUEOLOGIA

75

[page-n-77]
tocol d’anticontaminació, ha passat de ser un 95% a ser
menys del 5% (Fortea et al., 2008), i en alguns casos
menys del 0,3% (Fig.1 i 2).
En un estudi dut a terme amb restes neolítiques del
jaciment del Camí de Can Grau, a Granollers
(Barcelona), decidírem dur a terme una aproximació
nova per a controlar la contaminació. Com que es tractava d’una excavació antiga, realitzada el 1994, no
podíem adoptar les mesures anticontaminació que
apliquem en El Sidrón. Però sí que sabíem qui era la
persona que havia excavat, netejat i estudiat les restes,
que des de llavors romanien guardades en caixes en
Figura 1. Protocol d’extracció anticontaminació en el jaciment neandertal
d’El Sidrón (Astúries). Les mostres s’extrauen amb roba estèril de laboratori, guants, màscara facial i material d’excavació estèril. Són congelades
immediatament i traslladades al laboratori de biologia molecular.

una dependència del museu local. Analitzàrem 23
dents d’altres tants individus i obtinguérem 572
seqüències de l’ADN mitocondrial, algunes replicades
en dos laboratoris de forma independent (Sampietro et

problema de la contaminació és greu, simplement per-

al., 2006). Després, vam seqüenciar l’ADN de totes les

què no pot distingir-se a posteriori i perquè és difícil

persones, arqueòlegs, antropòlegs i biòlegs moleculars

saber si les mesures anticontaminació, que es prenen a

implicats en l’estudi. De manera un tant sorprenent,

priori, són realment efectives. Entre aquestes destaca

tots tenien seqüències distintes en la regió hipervaria-

el genotip de les persones implicades en l’excavació,

ble de l’ADN mitocondrial, la qual cosa significa que

així com l’adopció de mesures preventives, com ara

poguérem distingir exactament a qui pertanyia cada

l’ús de roba de laboratori, guants estèrils i màscares

seqüència contaminant i també distingir-les de les

facials, en l’excavació mateixa. Aquestes mesures són

autèntiques, que eren clarament majoritàries i variaven

algunes de les adoptades de forma pionera en l’exca-

d’una mostra a una altra (Sampietro et al., 2007). Els

vació del jaciment neandertal d’El Sidrón, a Astúries,

arqueòlegs, que lògicament havien manipulat sense

on les mostres no sols s’extrauen amb mesures anticon-

precaucions les restes i les havien netejat amb aigua,

taminació, sinó que són immediatament congelades i

havien deixat les seues seqüències en totes les mos-

enviades al laboratori de genètica (Fortea et al., 2008).

tres, les quals representen un 33% del total.

En seqüències d’ADN mitocondrial de mostres d’El

L’antropòloga, que probablement havia manipulat molt

Sidrón, s’ha pogut comprovar que el percentatge

més les restes, però quan aquestes es trobaven ja

d’ADN contaminant, abans i després d’adoptar el pro-

seques (l’aigua contribueix a transportar a l’interior

76

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-78]
dels ossos els contaminants externs), havia deixat el
seu ADN en menor proporció (un 7% del total). Els
investigadors del laboratori havien contaminat un poc
menys que els arqueòlegs (al voltant d’un 10% del
total) (Sampietro et al., 2006). Cal recordar que les restes havien estat excavades feia més de deu anys; és a
dir, que els processos de contaminació provoquen problemes de llarga duració en les mostres antigues.

Figura 2. Treball de laboratori.

Altres estudis semblants van mostrar que els fragments
contaminants, quan són recents, formen seqüències

Informació genòmica

d’ADN de major longitud que l’ADN endogen, el qual

Durant els primers vint anys d’existència de l’ADN antic,

es troba més fragmentat (Malmström et al., 2007).

les seues possibilitats quedaren restringides a la recu-

Òbviament, si s’intenta recuperar fragments que supe-

peració de xicotetes regions genètiques, normalment la

ren la longitud de l’ADN endogen, és probable que

regió hipervariable de l’ADN mitocondrial (Hofreiter et

únicament recuperem l’ADN contaminant.

al., 2001). Açò és conseqüència de les limitacions tècni-

Així mateix, s’ha demostrat també que la conserva-

ques existents i al fet que l’ADN mitocondrial es troba

ció de les restes a la temperatura ambient d’un museu

representat entre quatre-centes i mil vegades més que

perjudica l’ADN de forma irreparable en poques dèca-

el genoma nuclear en qualsevol mostra antiga. És a dir,

des. Açò es va poder demostrar a partir de l’anàlisi de

hi ha moltes més possibilitats que una mostra continga

bòvids prehistòrics d’un jaciment francès, el qual s’havia

ADN mitocondrial que no nuclear. El genoma mitocon-

excavat parcialment feia vint anys. Els ossos de les

drial és un marcador genètic molt utilitzat en filogènies

noves campanyes presentaven fins a deu vegades més

i en estudis de diversitat intraespecífica, perquè acumu-

ADN que els que havien estat emmagatzemats en les

la variació més ràpidament que una regió mitjana del

vitrines d’un museu durant aquell període (Pruvost et

genoma nuclear i perquè, pel fet d’actuar com un mar-

al., 2007). Per tant, potser és una bona idea congelar

cador neutre, la variació esmentada és bàsicament una

algunes mostres que poden ser interessants per a estu-

funció del temps. Ho direm d’una altra manera, com

dis paleogenètics, encara que no es realitzen en un

més diferents són dues seqüències de mitocondrial,

futur immediat. El cost de conservar, per exemple, algu-

més temps farà que han divergit. L’estudi de l’ADN

nes dents a menys vint graus, és molt menor que la des-

mitocondrial humà va permetre, per exemple, establir a

trucció irreversible d’un material conservat a temperatu-

Àfrica l’origen recent de tota la humanitat actual, la qual

ra ambient.

cosa es coneix com a teoria d’«Eva mitocondrial» o
«Eva africana».

ADN I ARQUEOLOGIA

77

[page-n-79]
No obstant això, des de la finalització del projecte

2008). Malgrat l’homogeneïtat de les poblacions euro-

del genoma humà l’any 2001, s’ha conegut la funció

pees, l’anàlisi en profunditat del genoma permet

de molts gens en aspectes fisiològics, immunitaris,

reconstruir processos migradors molt més subtils del

neurològics, fenotípics i fins i tot conductius dels

que es creia fins ara.

éssers humans. La informació present en els 3.200

En definitiva, si poguérem resoldre els problemes

milions de nucleòtids que formen un genoma humà,

metodològics relacionats amb la conservació de l’ADN

per contraposició als 16.500 d’un genoma mitocon-

i la contaminació de les mostres, tot un univers d’infor-

drial, és enorme. Coneixem fins i tot gens implicats en

mació sobre el passat seria accessible (Fig. 3).

aspectes físics externs que no trobem mai conservats,
com el color del pèl, de la pell o dels ulls, el grup san-

El futur: les noves tècniques d’ultraseqüenciació

guini o les capacitats cognitives, i podem recuperar-

L’any 2005, va aparéixer una nova tècnica de les

los en espècies extingides (Römpler et al., 2006;

denominades d’ultraseqüenciació (producció massiva

Lalueza-Fox et al., 2007; Krause et al., 2007b; Lalueza-

de seqüències d’ADN), que s’havia desenvolupat per

Fox et al., 2008). No només açò, estudis recents realit-

la companyia tecnològica Life Sciences (Margulies et

zats sobre milers d’individus de poblacions europees i

al., 2005): la piroseqüenciació 454 (Fig. 4). Fins a

milers de SNPs repartits per tot el genoma, han

aquell moment, la paleogenètica s’havia basat en la

demostrat que hi ha suficient estructura geogràfica

denominada «reacció en cadena de la polimerasa» o

com per a poder atribuir cada individu al seu país d’o-

PCR. La PCR és una aproximació específica, en la

rigen amb una elevada certesa (Novembre et al.,

qual nosaltres planifiquem quina regió genètica

Aproximació específica: Reacció en cadena de la polimerasa (PCR)

Aproximació inespecífica: ultraseqüenciació metagenòmica

Extracció os
PCR

Extracte
ADN

Trituració
os
Clonació productes de
PCR
Seqüenciació en fragments solapats

Creació d’una llibrería genòmica

Extracció
ADN

Identificació bioinformàtica
Anotació
i acoblament
Ultraseqüenciació
massiva
Bases de
dades
genètiques

Figura 3. Procediment tècnic de recuperació específica de regions d’ADN
per mitjà de la reacció en cadena de la polimerasa o PCR. Es dissenyen sondes per a intentar recuperar el fragment genètic d’interés; posteriorment,
el producte de la reacció es clona en bacteris i s’obtenen les seqüències. Si
volem obtenir un fragment llarg, necessitarem treballar amb fragments
xicotets solapats.

78

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

Figura 4. Procediment tècnic de les noves plataformes d’ultraseqüenciació
metagenòmica. S’obté un extracte d’ADN de l’os que es vol analitzar. Es
generen milions de seqüències inespecífiques de l’extracte citat, i posteriorment s’identifiquen informàticament mitjançant comparació amb les
bases de dades actuals i se seleccionen aquelles que corresponen a l’organisme estudiat.

[page-n-80]
volem estudiar i dissenyem unes sondes específiques

tatges de recuperació de l’1 al 4% en mostres de lati-

(denominades carabassetes) destinades a la «pesca»

tuds temperades i de fins al 40-50% en mostres conser-

de les seqüències investigades en un extracte de

vades en sòl gelat com el de la Sibèria. No obstant

material antic on trobem bilions de fragments d’ADN

això, aquesta obtenció massiva de dades genètiques fa

endogen i ambiental. L’èxit o el fracàs d’aquest tipus

que acaben per mostrar-se parts significatives de qual-

d’aproximació dependrà de la quantitat d’ADN

sevol genoma.

endogen present en l’extracte i també del disseny

El desenvolupament d’una tècnica d’enriquiment

d’aquestes sondes, però tot el procés és molt artesa-

per a regions cromosòmiques específiques o per al

nal i per tant lent.

genoma mitocondrial sencer per mitjà de la utilització

Els nous projectes genòmics, entre els quals està el

de sondes específiques, prèviament a la reacció d’ul-

genoma neandertal (Green et al., 2006; Green et al.,

traseqüenciació 454, ha representat una revolució tec-

2008), són de tipus inespecífic o metagenòmic. S’entén

nològica posterior, que ha ajudat a superar les limita-

per metagenòmica el fet de seqüenciar una mostra en

cions inicials. Bàsicament, aquesta tècnica combina

la qual no ha estat possible aïllar els diferents organis-

l’especificitat de la PCR amb la producció massiva de

mes que la componen. Açò requereix identificar poste-

dades pròpies de la ultraseqüenciació. En el futur,

riorment cada seqüència obtinguda per mitjà d’alinea-

quan els preus seran més assequibles, serà possible

ments informàtics amb les bases de dades genètiques

analitzar mostres arqueològiques més recents amb

disponibles. Les mostres òssies antigues no sols conte-

aquestes tecnologies i d’aquesta manera generar

nen l’ADN de l’individu quan era viu, atrapat en vidres

quantitats enormes d’informació genètica. Atés que la

de la matriu d’hidroxiapatita de l’os, sinó que també

contaminació afecta de forma semblant mostres dife-

contenen grans quantitats d’ADN de bacteris del sòl,

rents d’un mateix jaciment, amb aquestes aproxima-

fongs, etc., que viuen en el sediment o han colonitzat

cions genòmiques hauria de ser possible distingir

l’os. Les noves tècniques d’ultraseqüenciació (hi ha dis-

aquest patró de contaminants idèntics al de les

ponibles unes quantes plataformes tecnològiques que

seqüències endògenes, que tindrien patrons variables

les duen a terme, no sols la piroseqüenciació 454 de

entre individus i que haurien de ser coherents en un

Life Sciences, sinó també la plataforma de Solexa

mateix individu. Per tant, preguntes que sempre han

Illumina o la plataforma Solid, d’Applied Biosystems)

interessat als arqueòlegs, com les afinitats poblacio-

simplement generen quantitats massives de seqüèn-

nals, el parentiu o el sexe d’alguns individus, podrien

cies d’un determinat extracte antic, sense seleccionar-

quedar per fi al nostre abast, almenys en jaciments

les a priori. Algunes d’aquestes poden obtenir fins a

que compliren els requisits exposats anteriorment de

milions de seqüències en poques hores. En general, el

bona conservació i d’excavació controlada. El futur

procés és extraordinàriament ineficient, amb percen-

dels estudis genètics en restes antigues dependrà

ADN I ARQUEOLOGIA

79

[page-n-81]
d’una major col·laboració entre els biòlegs moleculars
i els arqueòlegs, així com de l’establiment de laboratoris de qualitat científica reconeguda, de protocols
consensuats d’obtenció de mostres (Hublin et al.,
2008) i de fonts de finançament destinades a projectes

LALUEZA-FOX, C.; KRAUSE, J.; CARAMELLI, D.; CATALANO, G.; MILANI, L.;
SAMPIETRO, L.; CALAFELL, F.; MARTÍNEZ-MAZA, C.; BASTIR, M.; GARCÍATABERNERO, A.; DE LA RASILLA, M.; FORTEA, J.; PÄÄBO, S.; BERTRANPETIT, J.,
I

ROSAS, A. (2006): «Mitochondrial DNA of an Iberian Neandertal sug-

gests a population affinity with other European Neandertals». Current

Biology 16 (16), p. R629-R630.
LALUEZA-FOX, C.; Römpler, H.; CARAMELLI, D.; STÄUBERT, C.; CATALANO, G.;
HUGHES, D.; ROHLAND, N.; PILLI, E.; LONGO, L.; CONDEMI, S.; DE

multidisciplinaris.

LA

RASILLA, M.; FORTEA, J.; ROSAS, A.; STONEKING, M.; SCHÖNEBERG, T.;
BERTRANPETIT, J.,

I

HOFREITER, M. (2007): «A melanocortin 1 receptor

allele suggests varying pigmentation among Neanderthals». Science
318, p. 1453-1455.

Bibliografia
FORTEA, J.; RASILLA, M.; GARCÍA-TABERNERO, A.; GIGLI, E.; ROSAS, A., I LALUEZAFOX, C. (2008): «Excavation protocol of bone remains for Neandertal
DNA analysis in El Sidrón cave» (Asturias, Spain)». Journal of Human

LALUEZA-FOX, C.; GIGLI, E.; DE

LA

RASILLA, M.; FORTEA, J.; ROSAS, A.;

BERTRANPETIT, J., I KRAUSE, J. (2008): «Neandertal paleogenomics in the
ABO blood group gene». BMC Evolutionary Biology 8, p. 342.
M ALMSTRÖM , H.; S VENSSON , E.M.; G ILBERT , M.T.; W ILLERSLEV , E.;

Evolution 55 (2), p. 353-357.
GREEN, R.E.; KRAUSE, J.; PTAK, S.E.; BRIGGS, A.W.; RONAN, M.T.; SIMONS, J.F.;
DU, L.; EGHOLM, M.; ROTHBERG, J.M.; PAUNOVIC, M., I PÄÄBO, S. (2006):

GÖTHERSTRÖM, A.,

I

HOLMLUND, G. (2007): «More on contamination:

the use of asymmetric molecular behavior to identify authentic

«Analysis of one million base pairs of Neanderthal DNA». Nature

ancient human DNA». Molecular Biology and Evolution 24 (4), p.

444, p. 330-336.

998-1004.

GREEN, R.E.; MALASPINAS, A.S.; KRAUSE, J.; BRIGGS, A.; JOHNSON, P.L.F.; UHLER,

MARGULIES, M.; EGHOLM, M.; ALTMAN, W.E.; ATTIYA, S.; BADER, J.S.; BEMBEN,

C.; MEYER, M.; GOOD, J.M.; MARICIC, T.; STENZEL, U.; PRÜFER, K.;

L.A.; BERKA, J.; BRAVERMAN, M.S.; CHEN, Y.J.; CHEN, Z.; et al. (2005):

SIEBAUER, M.; BURBANO, H.A.; RONAN, M.; ROTHBERG, J.M.; EGHOLM, M.;

«Genome Sequencing In Microfabricated High-Density Picolitre

RUDAN, P.; BRAJKOVIC, D.; KUCAN, Z.; GU?IC, I.; WIKSTRÖM, M.;
LAAKKONEN, L.; KELSO, J.; SLATKIN, M., I PÄÄBO, S. (2008): «A complete

Reactors». Nature 437(7057), p. 376-380.
NOVEMBRE, J.; JOHNSON, T.; BRYC, K.; KUTALIK, Z.; BOYKO, A.R.; AUTON, A.;

Neandertal mitochondrial genome sequence determined by high-

INDAP, A.; KING, K.S.; BERGMANN, S.; NELSON, M.R.; STEPHENS, M.,

throughput sequencing». Cell 134, p. 416-426.

BUSTAMANTE, C.D. (2008): «Genes mirror geography within Europe».

HOFREITER, M.; SERRE, D.; POINAR, H.N.; KUCH, M.

I

PÄÄBO, S. (2001):

I

Nature 456, p. 98-101.

^

PRUVOST, M.; SCHWARZ, R.; CORREIA, V.B.; CHAMPLOT, S.; BRAGUIER, S.; MOREL,

«Ancient DNA». Nature Reviews 2, p. 353-359.
HUBLIN, J.J.; PÄÄBO, S.; DEREVIANKO, A.P.; DORONICHEV, V.B.; GOLOVANOVA,
L.V.; Friess, M.; FROMENT, A.; HOFFMANN, A.; JILLANI, KACHACHE, N.E.;

N.; FERNÁNDEZ-JALVO, Y.; GRANGE, T.,

I

GEIGL, E.M. (2007): «Freshly

excavated fossil bones ares best for amplification of ancient DNA».

KULLMER, O.; LORDKIPANIDZE, D.; MONCEL, M.H.; POTTS, R.; RADOVCIC, J.;

Proceedings of the National Academy of Sciences USA 104, p. 739-

RAK, I.Z.; RICHARDS, M.; MÉNDEZ, J.R.; ROSAS, A.; SCHMAUDER, M.;

744.

SCHMITZ, R.W.; SEMAL, P.; SMITH, T.; TAFURI, M.A.; TATTERSALL, I.;
TOURNEPICHE, J.F.; TOUSSAINT, M.; VASSILIEV, S.; VIALET, A.; WHITE, T.,

I

ZIEGLER, R. (2008): «Suggested guidelines for invasive sampling of
hominid remains». Journal of Human Evolution 55(4), p. 756-757.

RÖMPLER, H.; ROHLAND, N.; LALUEZA-FOX, C.; WILLERSLEV, E.; KUZNETSOVA, T.;
RABEDER, G.; BERTRANPETIT, J.; SCHÖNEBERG, T.,

I

HOFREITER, M. (2006):

«Nuclear gene indicates coat-color polymorphism in mammoths».

Science 313(5783), p. 62.

KRAUSE, J.; SERRE, D.; VIOLA, B.; PRÜFER, K.; RICHARDS, M.P.; HUBLIN, J.J.;

SAMPIETRO, M.L.; GILBERT, M.T.P.; LAO, O.; CARAMELLI, D.; LARI, M.;

DEREVIANKO, A.P., i PÄÄBO, S. (2007a): «Neandertals in Central Asia and

BERTRANPETIT, J., I LALUEZA-FOX, C. (2006): «Tracking down human contamination in ancient human teeth». Molecular Biology and Evolution

Siberia». Nature 444, p. 902-904.
KRAUSE, J.; LALUEZA-FOX, C.; ORLAND, L.; ENARD, W.; GREEN, R.E.; BURBANO,

23(9), p.1801-1807.

RASILLA, M.;

SAMPIETRO, M.L.; LAo, O.; CARAMELLI, D.; LARI, M.; POU, R.; MARTÍ, M.;

FORTEA, J.; ROSAS, A., I PÄÄBO, S. (2007b): «The derived FOXP2 variant

BERTRANPETIT, J., I LALUEZA-FOX, C. (2007): «Paleogenetic evidence sup-

H.A.; HUBLIN, J.-J.; BERTRANPETIT, J.; HÄNNI, C.; DE

LA

of modern humans was shared with Neanderthals». Current Biology

80

ports a dual model of Neolithic spreading into Europe». Proceedings

17 (21), p.1908-1912.

of the Royal Society of London (Biological Series) 274, p. 2161-2167.

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-82]
Introducció
L’alimentació és un aspecte central en l’ecologia i en el
comportament de les espècies i condiciona la vida dels
organismes: la recerca d’aliment ocupa sovint gran part
del dia; la disponibilitat estacional pot tindre un fort
impacte en qüestions com ara pautes de mobilitat,
dimensió de la població i organització social; i, finalment, la qualitat i la quantitat del que s’ingerisca afectarà l’estat de salut de la població. A més, en el cas

ANÀLISIS QUÍMIQUES I PALEODIETA
ASSUMPCIÓ MALGOSA
GROB. Unitat d’Antropologia Biològica
Dept. Biologia Animal, Biologia Vegetal i
Ecologia
Universitat Autònoma de Barcelona

humà, les preferències i la transformació dels aliments
que constitueixen el repertori dietètic dependrà no sols
dels gustos individuals, sinó també de les tradicions culturals. Per tant, és una realitat complexa en què intervenen qüestions ecològiques, fisiològiques i culturals,
totes

entrellaçades

i

pràcticament

inseparables

(Malgosa i Subirà, 1996).
L’alimentació, a més de ser una qüestió complexa,
és també un concepte ampli. D’una banda, el terme

alimentació inclou allò que pròpiament s’ingereix: verdures, carn, peix, aigua, etc., en definitiva, les distintes substàncies que constitueixen el que anomenem

menjar o dieta. D’altra banda, en l’alimentació també
s’inclou el profit que l’organisme obtindrà d’aquests
aliments a través de la nutrició. Finalment, cal tindre
en compte l’estratègia que cal desenvolupar per a

ANÀLISIS QUÍMIQUES I PALEODIETA

81

[page-n-83]
obtindre els aliments: que es base en la recol·lecció, la
caça, el cultiu, etc., el que es denomina patró de sub-

sistència. Encara que sovint aquests conceptes —
dieta, nutrició i subsistència— es consideren sinònims,
expressen aspectes molt diferents en relació amb l’alimentació. Així, la dieta comprén un conjunt d’actes
voluntaris i conscients que van dirigits a la tria, la preparació i la ingestió dels aliments, fenòmens molt rela-

Figura 1. Bases antropològiques dels estudis sobre la dieta.

cionats amb el medi sociocultural i econòmic i que
determinen, en gran part, els hàbits dietètics i els
estils de vida. D’altra banda, la nutrició fa referència

entrellaçats que les informacions procedents de tots

als nutrients que componen els aliments, i comprén un

els camps i metodologies tenen cabuda i se sostenen

conjunt de fenòmens involuntaris que succeeixen des-

o corroboren els uns als altres (Hublin i Richards,

prés de la ingestió dels aliments (digestió, absorció i

2009).

assimilació de nutrients). La nutrició és el procés bio-

Els mètodes tradicionals per a la determinació de

lògic pel qual els organismes assimilen els aliments i

paleodietes es basen sovint en la interpretació incom-

els líquids necessaris per al funcionament, el creixe-

pleta, i a vegades enganyosa, dels registres arqueolò-

ment i el manteniment de les seues funcions vitals.

gics, com ara restes de fauna i flora, artefactes o altres

Quant al patró de subsistència, té una determinació

proves culturals. Aquesta documentació permet inferir

cultural important i es defineix pels mitjans amb què

qüestions alimentàries, però val la pena tindre en

un grup humà extrau i utilitza l’energia del seu entorn

compte totes les opcions possibles (ritual, estratificació

i que poden ser farratgers, ramaders, horticultors,

social, etc.). Per contra, els estudis efectuats sobre l’es-

agricultors, etcètera. Cada patró de subsistència com-

quelet mateix permeten abordar l’estudi de la dieta

porta el seu propi nivell d’estratificació social, els seus

d’una manera més objectiva, analitzant directament les

patrons d’assentament i el grau d’especialització de la

evidències de l’alimentació i també les conseqüències

mà d’obra.

de la presència, l’abús o el defecte d’una determinada

Aquest treball se centrarà bàsicament en l’estudi

classe d’aliment.

de la determinació de la dieta de poblacions antigues

Els estudis sobre l’esquelet analitzen tant les restes

i, per tant, en el primer dels conceptes adés esmen-

òssies com els registres dentals de les poblacions anti-

tats, és a dir, en la caracterització dels aliments que

gues (Fig. 1) (Malgosa i Subirà, 1996). En ambdós casos,

ingeria una població. No obstant això, els tres temes,

l’anàlisi es pot dur a terme fent un abordament directe

dieta, nutrició i subsistència, estan tan íntimament

—analitzant la seua composició o les restes microscòpi-

82

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-84]
ques—, o bé mitjançant l’anàlisi indirecta que la respos-

L’os està format per una matriu orgànica (30 %

ta nutricional presenta envers determinats aliments i la

aproximadament) impregnada de sals minerals (70 %

seua proporció en la dieta. Entre les primeres, hi ha les

aproximadament), bàsicament hidroxiapatita, un fosfat

anàlisis químiques de les estructures esquelètiques

càlcic hidratat. Aquesta estructura rígida és en realitat

(Ambrose i Katzenberg, 2002) i la composició del càlcul

un teixit dinàmic que després de l’etapa de creixe-

dental (Lalueza Fox et al., 1996; Henry i Piperno, 2008).

ment continua remodelant-se a un ritme aproximat de

Entre les segones, es troben el desgast dental (Pérez-

7 a 10 anys.

Pérez et al., 1999; Romero i De Juan, 2005; Romero et

D’aquesta manera, la composició de l’os varia al

al., 2005), les patologies òssies i dentals (Borgognini i

llarg de la vida d’un organisme. La doble fracció de

Repetto, 1985; Carrasco i Malgosa, 1990; Chimenos,

l’os, orgànica i inorgànica, permet d’efectuar-hi dos

1990; Chimenos i Martínez, 1993; Hillson 1979; Lukacs,

tipus d’anàlisi, segons que se n’empre una o l’altra:

1989), l’estat de creixement i el desenvolupament de

per a l’estudi amb isòtops estables s’analitza principal-

l’esquelet (Cohen i Armelagos, 1984).

ment la matriu orgànica de l’os, mentre que els elements traça s’analitzen sobre la fracció inorgànica

Anàlisis químiques

(Mays, 1998).

En les últimes dècades els estudis sobre la dieta s’han
orientat principalment cap a les anàlisis químiques

Anàlisi d’isòtops estables

(Ambrose i Katzenberg, 2002). Actualment es té un

Els elements químics en estat natural no estan formats

coneixement precís sobre els processos que segueixen

per àtoms totalment idèntics, sinó per una mescla de

els aliments perquè puguen ser utilitzats per l’organis-

diverses formes que es diferencien entre elles pel nom-

me humà i així mantindre un estat funcional òptim,

bre de neutrons del seu nucli i, per tant, en la seua

incloent-hi la formació i el manteniment de les estruc-

massa atòmica. Els isòtops estables són els que no es

tures òssies; aquests processos inclouen la digestió

descomponen i es mantenen impertorbables al llarg del

dels aliments i la seua posterior absorció i transport a

temps, sent els més abundants en la naturalesa. En

les distintes cèl·lules, on els nutrients seran utilitzats.

qualsevol reacció química o física hi ha una selecció a

Això permet relacionar la dieta amb la variabilitat en la

favor o en contra d’un o més dels isòtops, per la qual

composició química de l’os, ja que qualsevol dels ele-

cosa hi ha diferències en la proporció de les diferents

ments químics que conformen l’esquelet té una única

formes segons el medi en què es troben (Chisholm,

via d’entrada a l’organisme: l’alimentació. Per tant, es

1989). Basant-se en aquesta diferent proporció, l’estudi

pot relacionar la quantitat d’un element present en l’os

dels isòtops, principalment els del carboni i els del

amb la possible ingestió majoritària d’un tipus d’ali-

nitrogen, s’utilitza per a la reconstrucció de les paleo-

ment o d’un altre.

dietes. Actualment és un camp en ple desenvolupa-

ANÀLISIS QUÍMIQUES I PALEODIETA

83

[page-n-85]
-26‰ (plantes terrestres)

-6‰ (CO2 atmosfèric)

C3, el primer compost orgànic fabricat en la fotosínte-23‰ (carboni
orgànic)

si té tres àtoms de carboni, mentre que en el tipus C4
+1‰ (carbonis
_
inorgànics)

sediments

en té quatre. Així, la distinta incorporació del carboni
en les plantes condueix a diferents proporcions de
13

C/12C entre aquests tipus de plantes, amb un contin-

gut de 13C més elevat en les plantes C4 que en les C3.
El 85 % de les plantes superiors són del tipus C3 (quasi
Figura 2. Distribució dels nivells d'isòtops de carboni.

totes les arbòries) i tenen uns valors de δ 13C molt baixos, entre –22‰ i –30 ‰. L’altre 15 % de les plantes
són del tipus C4, la majoria d’elles són plantes tropicals

ment, per la qual cosa la bibliografia que se cita ací n’és

(dacsa, melca, canya de sucre, mill, soja, etc.) i tenen

només una reduïda representació.

uns valors de δ 13C més alts, entre –10 ‰ i –14 ‰. Així,

Carboni. Globalment, es pot dir que hi ha una variabilitat isotòpica espacial i temporal del CO2 atmosfèric

doncs, el valor δ 13C dels ossos depén, en gran part, del
tipus de planta més abundant en la dieta.

(Klinken et al., 2002). Prop del 99 % del CO2 atmosfèric conté el carboni lleuger

Un altre motiu de diferenciació entre aliments el

C, una xicoteta part,

proporciona la font de carboni: marina o atmosfèrica.

l’1,1 % del CO2, és una miqueta més pesant, ja que

En el primer cas, la proporció és major d’1:100, mentre

conté

C, i, finalment, una molt reduïda proporció

que si el carboni procedeix de l’atmosfera, la relació és

conté C, que és radioactiu i inestable, i les aplicacions

aproximadament 1:100; per tant, el valor serà major si

del qual han sigut fonamentalment paleocronològi-

l’aliment prové d’un ambient marí (Fig. 2). Així, es

ques. En el procés d’absorció fotosintètica del CO2, la

poden diferenciar tres grups de plantes pel que fa al

vegetació terrestre i el fitoplàncton marí practiquen

contingut de 13C: les marines i les terrestres, C3 i C4,

una discriminació en contra de les molècules pesants,

per la qual cosa la composició isotòpica dels ossos

absorbint una major quantitat de 12C que de 13C; d’a-

d’un animal dependrà del tipus d’alimentació, basada

questa manera, el carboni atrapat en els vegetals conté

en una major proporció del tipus de plantes que cons-

C que el carboni del CO2

tituesquen la base de la seua cadena alimentària. Els

atmosfèric, per la qual cosa s’observa una reducció de

mamífers que mengen aquestes plantes enriqueixen

la relació inicial.

els seus teixits amb isòtops pesants que resulten en

13

12

14

una menor proporció de

13

A més, no totes les plantes duen a terme les dues
mateixes fases de la fotosíntesi; d’acord amb això, es

valors d’un 3-5 ‰ superiors als de la planta ingerida
(Aufderheide, 1993).

Nitrogen. L’isòtop més freqüent del nitrogen és el

classifiquen en tres tipus: plantes C3, plantes C4 i plantes CAM [crassulacean acid metabolism]. En les plantes

84

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

14

N (99,634 %) enfront del 15N. Aquest últim presenta

[page-n-86]
valors pròxims al 0 ‰ en l’atmosfera i al 10 isòtops

En els animals, la disponibilitat d’aigua pot ser crítica;

de nitrogen reflecteix els nivells basals de la cadena

per exemple, els animals adaptats a la sequera o els

alimentària: les plantes (Katzenberg, 2000). Les plan-

que habiten en els deserts mostren valors δ 15N anò-

tes obtenen el nitrogen a partir dels ions amoni i

malament alts (Schoeninger et al., 1983), cosa que

nitrats del sòl i de l’aigua o del nitrogen atmosfèric,

també s’observa en restes humanes procedents de

a partir dels bacteris fixadors del N2. Per tant, hi ha

zones àrides, que sovint mostren valors molt alts de

diferències en els nivells de nitrogen presents en l’at-

δ 15N.

mosfera i els presents en el sòl, sent el 15N més abun-

Quantificació. La desviació de la concentració isotò-

dant en el segon cas; també hi ha diferències entre

pica de 13C (δ 13C) en qualsevol mostra, viva o fòssil, es

les plantes, ja que les lleguminoses obtenen nitrogen

mesura respecte a un estàndard, que sol ser el carboni

a partir dels bacteris fixadors del nitrogen que es tro-

contingut en el carbonat càlcic de la petxina d’un deter-

ben en les arrels i, per tant, tenen nivells superiors de

minat fòssil marí denominat PDB (Pee Dee Belemnite),

14

o VPDB (Vienna Pee Dee Belemnite), que pertany a una

N.
Una altra font de nitrogen és l’aigua dolça i l’aigua

formació geològica del Cretaci a Carolina del Nord, i el

marina, en què és fixat per bacteris i per algues bla-

valor del qual ha sigut establit per l’Agència

ves. En els organismes marins, el

Internacional de l’Energia Atòmica.

15

N és més abun-

dant; els valors dels organismes aquàtics són més

Tant en el cas del carboni com en el del nitrogen, els

positius que els dels terrestres pel fet que els nitrats

valors obtinguts s’expressen en tants per mil (‰) i es

usats pel fitoplàncton estan enriquits per la dissolució

veuen reflectits en les fórmules següents:

de nitrats i d’amoníacs de l’aigua marina. A més, hi ha
un enriquiment d’un 3-4 ‰ a mesura que s’ascendeix

δ 13C = (13C/12C mostra - 13C/12C estàndard )

de nivell tròfic, tant en organismes marins com en

C/12C estàndard x 1.000

13

terrestres. Com que la cadena tròfica marina és més
llarga que la terrestre, els organismes marins presen-

δ 15N = (15N/14N mostra - 15N/14N estàndard)

ten valors més alts. Per exemple, els organismes

N/14N estàndard x 1.000

15

terrestres tenen una mitjana de +5,7 ‰, mentre que
en els mamífers marins és de +15,6 ‰; així doncs, es

En el cas del carboni els valors sempre són negatius,

produeix un increment de δ 15N al llarg de la cadena

mentre que en el nitrogen poden ser-ho o no. Els inter-

tròfica. Altres factors que afecten els valors concrets

vals de variació de δ 13C i de 15N poden ser representats

de δ 15N de les plantes inclouen la temperatura, l’alti-

en un eix de coordenades (Fig. 3) en el qual s’observen

tud, la pluviositat, la salinitat del sòl i l’aplicació de

diferents categories associades a diversos patrons ali-

fertilitzants naturals, com el guano (Ambrose, 1991).

mentaris.

ANÀLISIS QUÍMIQUES I PALEODIETA

85

[page-n-87]
Isòtop radiactiu

Carboni 12

datació

Carboni 14
Carboni 13

Isòtop estable

Isòtop
normal

dieta

CARNÍVORS MARINS

CARNÍVORS
Preses dieta C3

δ 15N‰ (AIRE)

No bosc

Preses dieta C4

HERBÍVORS

RUMIANTS
PLANTES C3
Bosc

PASTOS
PLANTES C4

No bosc

HERBÍVORS
FIXADORS N2 (C3)
Bosc
No bosc

Marins no esculls

ESCULLS MARINS
TROPICALS

δ 13C‰ (PDB)

Figura 3. Distribució dels isòtops de C i N en distints ecosistemes (modificat de Keegan, 1989).

Aplicacions. Aquest tipus d’estudis tenen diverses

aportar informacions significatives; per exemple el

aplicacions i contribueixen al coneixement sobre l’ho-

cabell (Macko et al., 1999), o fins i tot la fusta del sarcò-

mogeneïtat de la dieta en una població, les variacions

fag que va contindre l’individu (Filley et al., 2001).

espacials, ecològiques i temporals entre grups humans,

Cal no oblidar tampoc la seua aplicació a contextos

i també a la valoració de l’estatus social individual

més antics, per exemple a l’estudi d’homínids, ja que ha

(Schwarcz, 1991). També han sigut molt utilitzats en

sigut possible obtindre resultats significatius a partir de

Amèrica per a determinar el paper de la dacsa en la

material fòssil. Així, per exemple, s’ha reafirmat l’estatus

dieta dels diferents grups ètnics (Buikstra i Milner, 1991;

carnívor i depredador de l’home de Neandertal (Richards

Larsen et al., 1992), mentre que a Europa s’han emprat

et al., 2000; Bocherens et al., 2005; Bocherens, 2009) o

per a conéixer la contribució d’aliment de diversos eco-

l’oportunisme i l’adaptabilitat de l’Australopithecus afri-

sistemes —marí versus terrestre (García et al., 2004),

canus (Van der Merwe et al., 2003) o l’estacionalitat del

aigua dolça (Katzenberg et al., 2009), etc.— en distintes

Paranthropus robustus (Sponheimer, 2006).

poblacions, però sobretot per a avaluar els canvis ali-

D’altra banda, els isòtops estables poden aportar

mentaris durant la transició mesolítico-neolítica (Lubell

proves per a conéixer el moment del deslletament dels

et al., 1994; García et al., 2006; Schulting et al., 2008).

infants en l’antiguitat. Diferències en els valors de δ 15N

A pesar que tant l’esmalt, com la dentina, i l’os mostren

poden reflectir el canvi de nivell tròfic que es produeix

un bon registre de la dieta i de les pràctiques alimentà-

quan el xiquet rep aliments sòlids en compte de rebre-

ries, la utilització d’altres elements orgànics també pot

’ls a través de la mare (Fogel et al., 1997; Herring et al.,

86

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-88]
1998; Schurr, 1998). Un lactant es troba en un nivell trò-

na un 0,5 % més de δ 13C que les primeres molars del

fic superior en la cadena alimentària i, per tant, té un

mateix esquelet, mentre que les terceres molars no

valor de δ N superior al de sa mare o al d’un xiquet no

estaven significativament més enriquides que les pre-

lactant. Aquests resultats també es poden comparar

molars (Wright i Schwarcz, 1998); el canvi de les prime-

amb isòtops de carboni els valors dels quals poden

res molars premolars pareix que es deu a la transició als

reflectir la introducció d’aliments sòlids (com la dacsa)

aliments sòlids a partir de la llet materna, que és rica en

en la dieta, i amb els valors d’isòtops d’oxigen, que

lípids. Després dels dos anys, quan comença la minera-

indicarien si un bebé ingereix llet materna o altres fonts

lització de les premolars, els nivells de δ 13C de la dieta

d’aigua (Wright i Schwarcz, 1998).

infantil no van canviar sistemàticament. En relació amb

15

els isòtops d’oxigen, les primeres molars i premolars

Oxigen, hidrogen, estronci i plom. Les anàlisis d’isò-

tenen uns valors de δ 18O pareguts, encara que en les

tops estables s’han convertit, en els últims anys, en una

terceres molars la mitjana és un 0,7 % inferior respecte

eina poderosa i no invasiva per a estudiar la conducta

de les primeres molars, i un 0,5 % inferior a les premo-

animal i humana que ha ampliat l’espectre d’elements i

lars. Tant la primera molar com la premolar tenen valors

de materials analitzats. El coneixement cada vegada

de δ 18O majors, ja que la llet materna està més enriqui-

més gran dels cicles geoquímics dels isòtops i l’aug-

da en 18O que l’aigua potable. Sembla que hi hagué un

ment del nombre de qüestions plantejades amb relació

procés asincrònic en els canvis de δ

a la dieta i el seu origen, ha tingut, com a conseqüèn-

demostra que les mares kaminaljuyú practicaven una

cia, la utilització d’isòtops, que tradicionalment eren

alimentació complementària. La composició isotòpica

emprats en altres problemàtiques —per exemple la

de l’esmalt dels kaminaljuyú indica que molts xiquets

paleoclimàtica— per a la resolució de temes paleoan-

continuaven prenent llet —rica en 18O— entre els dos i

tropològics. Els isòtops de l’oxigen van ser ràpidament

els sis anys, quan les premolars es mineralitzen. Encara

integrats en aquesta temàtica per a resoldre qüestions

que els aliments sòlids es van introduir prompte, abans

com el deslletament. S’ha observat que les dents que

que s’iniciara la mineralització de les premolars, la llet

es desenvolupen més tardanament estan més enriqui-

materna pareix que haja aportat una proporció impor-

des en 13C, al mateix temps que estan més empobrides

tant dels líquids absorbits pels kaminaljuyú fins als cinc

en O, en comparança amb les dents que es desenvo-

o els sis anys d’edat (Wright i Schwarcz, 1998).

18

13

C i δ

18

O que

lupen en edats més primerenques. En la població de

També els ossos recuperats dels jaciments arqueolò-

Kaminaljuyú, un estat antic de Guatemala, la datació de

gics poden ser analitzats per a obtindre informació

la qual comprén des del Preclàssic Mitjà fins al

sobre altres aspectes de la vida, com la migració. Els

Postclàssic Tardà (del 700 aC al 1500 dC), els valors tro-

isòtops de carboni, oxigen i hidrogen poden ajudar a

bats per a les premolars, per exemple, tenien de mitja-

determinar l’origen geogràfic per mitjà de les propor-

ANÀLISIS QUÍMIQUES I PALEODIETA

87

[page-n-89]
Figura 4. Mapa de distribució dels nivells de δ 2H i δ 13O als EUA generats a través de GIS (d'Ehleringher et al., 2009).

cions d’aquests en l’aigua que beuen (Fig. 4) (Daux et

persona. D’altra banda, l’esmalt de les dents es forma

al., 2008; Thompson et al., 2008; Ehleringer et al.,

durant la infància i els canvis que puga patir la seua

2008); així mateix, els isòtops d’estronci i el plom en les

composició són relativament petits i no comporten una

dents i els ossos pot ser emprat per a reconstruir la

veritable remodelació, com la de l’os. Per això, les dife-

migració en les poblacions humanes i la seua afinitat

rències d’isòtops d’estronci entre l’os i l’esmalt de les

cultural. Per exemple, la composició isotòpica de l’es-

dents en una sola persona reflecteix els canvis en la his-

tronci dels ossos i les dents reflecteix la composició d’i-

tòria de residència d’aquella persona. Així doncs, la

sòtops d’estronci de la geologia local. Ara bé, l’estron-

relació d’aquests isòtops mesurats en les dents i en els

ci consumit és incorporat en l’esquelet durant la forma-

ossos humans pot servir com a marcador de la geologia

ció d’os, però també durant la seua remodelació. Tenint

de les àrees on els individus es van criar i on van morir,

en compte que l’os està sotmés a una contínua renova-

respectivament (Price et al., 2002).

ció de la seua fase inorgànica, els mesuraments d’es-

Quant al plom, el distint origen radiogènic de tres

tronci ossi reflecteixen els últims anys de la vida de la

dels seus quatre isòtops estables dóna lloc a un senyal

88

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-90]
isotòpic característic de qualsevol depòsit geològic.

sobre la fisiologia de les persones i dels animals antics

Com que el plom no es fracciona en els sistemes biolò-

(Appenzeller et al., 2007).

gics, inclòs el metabolisme humà, la composició isotò-

Aquests estudis ofereixen, doncs, una visió de l’am-

pica del plom de l’esquelet reflecteix la font o les fonts

plitud de possibilitats que poden tindre les anàlisis iso-

a què van estar exposades les persones. Se suposa que

tòpiques aplicades a les restes antigues. No obstant

els diferents grups culturals seran exposats a diferents

això, per a millorar-ne els resultats, l’investigador hauria

fonts de plom a través dels processos naturals i de pràc-

de poder determinar els nivells originals d’isòtops en

tiques culturals (Carlson, 1996).

l’organisme en el moment de la seua mort i això no

Un desenvolupament recent en la ciència forense és

sempre és exactament així. A partir de la mort d’un

l’anàlisi isotòpica del cabell, que podria ser aplicada a

organisme, es desencadenen una sèrie de processos i

restes capil·lars conservades. El cabell té una taxa de

de reaccions en el cos mateix i en el seu ambient imme-

creixement recognoscible d’uns 9 a 11 mm per mes, o

diat. Els processos diagenètics —físics, químics i biolò-

15 cm per any, sent aquest creixement dependent prin-

gics— tendiran a modificar les restes i la seua composi-

cipalment de la dieta, incloent sobretot l’aigua. La com-

ció. Per això, és important entendre els processos de

posició isotòpica de l’aigua potable depén de la seua

diagènesi que puguen afectar el senyal isotòpic original

ubicació i de la geologia, per això els isòtops d’estron-

a fi d’interpretar els seus nivells i obtindre una imatge

ci ( Sr, Sr) i d’oxigen ( O i O) varien en tot el món.

precisa de la paleodieta (Bocherens, 2002). També és

Aquestes diferències en la relació isotòpica es veuen

important, per a l’investigador, saber les variacions d’i-

reflectides en el nostre cabell quan creix, i, per tant, és

sòtops en els individus, entre individus i en el temps.

87

88

18

16

possible d’identificar els últims moviments geogràfics
mitjançant l’anàlisi del cabell. Per exemple, seria possi-

Anàlisi d’elements traça

ble determinar el lloc de residència recent d’un sospitós

Tal com el nom indica, els elements traça són aquells

comparant la composició isotòpica de distintes zones

elements químics que es troben en petites quantitats,

del cabell. Aquesta anàlisi del cabell és un mètode no

en aquest cas en l’os. El seu estudi segueix pautes sem-

invasiu que s’està tornant molt popular en els casos en

blants a l’estudi dels isòtops estables, perquè en amb-

què l’ADN o altres mitjans tradicionals no són resolutius

dós casos es tracta de metodologies químiques analíti-

(Sharp et al., 2003; Smith, 2007). Actualment també es

ques i es basa en el fraccionament tròfic de determinats

disposa de dades diverses que demostren que el pèl i

elements. Es tracta de quantificar la concentració d’un

les dents contenen un llarg historial dels ritmes biolò-

determinat element traça en els ossos de diferents indi-

gics, registrat en la ràtio d’isòtops; així, l’anàlisi de la

vidus d’una població i contrastar-la amb estàndards o

distribució d’isòtops en aquests materials procedents

patrons que en permeten la classificació segons el tipus

d’espècimens arqueològics podria donar informació

de dieta. En aquest cas, els patrons emprats són les res-

ANÀLISIS QUÍMIQUES I PALEODIETA

89

[page-n-91]
Sr 38 P
50 N
Fra
cci
on
am
ien
td
el
’Es
tro
nc
i (S
r)

Consumidors
terciaris
(grans
carnívors)
Consumidors
secundaris
(petits
carnívors)

Consumidors
primaris
(herbívors)

Productors
(plantes)

Circulació d’energia a través del sistema

Pèrdua d’energia calòrica del sistema

Figura 5. Fraccionament de l’estronci al llarg de la cadena tròfica.

tes de fauna de dieta coneguda del mateix jaciment i

comportament químic molt semblant a aquest. Els ani-

estratigrafia.

mals herbívors tenen, per tant, un accés fàcil a l’estron-

La quantitat d’un element traça al llarg d’una cade-

ci i, per això, constitueixen un important reservori d’a-

na tròfica varia en funció de raons fisiològiques de l’ali-

quest element. No obstant això, la seua concentració

mentació del grup. S’utilitzen elements químics no

en els teixits animals no és la mateixa que en les plan-

essencials per a l’organisme que no estiguen limitats

tes del lloc, ja que el tracte intestinal dels animals dis-

per uns requeriments concrets (Ezzo, 1994). Tres d’a-

crimina l’estronci en favor del calci. En les etapes suc-

quests elements en particular (l’estronci, el bari i el

cessives de la cadena tròfica (omnívors i carnívors) la

vanadi) estan significativament concentrats en les plan-

proporció d’estronci es reduirà encara més per dues

tes; uns altres dos, el coure i el zinc, es troben major-

raons (Fig. 5): una és la ja esmentada discriminació del

ment disponibles en els aliments d’origen animal

sistema digestiu i l’altra la major dificultat d’accés als

(Underwood, 1977).

depòsits d’estronci, que en els animals són els ossos

L’estronci és l’element més paradigmàtic de les anà-

(Gilbert, 1985). Aquest procés d’empobriment d’un ele-

lisis de paleodieta mitjançant elements traça. Es tracta

ment en els diferents estadis d’alimentació, des d’un

d’un element alcalinoterri que les plantes absorbeixen

herbívor fins a un carnívor, es dóna també en altres ele-

del sòl amb facilitat, juntament amb el calci, i que té un

ments traça. Així, alguns elements veuen reduïdes les

90

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-92]
Sr, Ba
seues quantitats al llarg de la cadena tròfica (en general

Herbívor – Omnívor – Carnívor

els alcalinoterris com l’estronci, el bari o el magnesi,

Zn, Cu

abundants en els sòls i en les plantes), mentre que d’altres, com el coure i el zinc, incrementen la seua ràtio en

Figura 6. Variació dels elements traça segons la base alimentària.

ser retinguts en els teixits musculars (Klepinger, 1984;
Francalacci i Borgognini, 1988). És interessant de poder

associats a l’aliment o al seu tractament, com també

integrar les dades dels diferents elements traça pel

d’altres associats a les activitats laborals (Aufderheide

diferent tipus d’informació que aporten i per la interac-

et al., 1991; Runia, 1988).

ció que hi ha entre ells (Fig. 6). En conjunt, l’estudi multielemental ens pot donar una aproximació a l’alimenta-

Limitacions de les anàlisis químiques en restes antigues

ció bàsica del grup humà (Francalacci, 1987; Subirà i

Tot tipus d’anàlisi sobre l’os necessita d’una bona con-

Malgosa, 1992).

servació del material, màximament quan aquesta anàlisi és química. A pesar de l’escassa quantitat d’os que

Aplicacions de les anàlisis d’elements traça. L’anàlisi

fa falta per a l’anàlisi d’elements traça, 0,5 grams, l’os

dels isòtops i dels elements traça facilita informació

ha d’estar tan indemne com siga possible per a poder

sobre les proporcions d’algund tipus d’aliments en la

considerar-ne acceptables les dades (Subirà, 1993). En

dieta d’un grup. S’ha aplicat a distints contextos i èpo-

el cas dels isòtops estables, cal l’extracció del col·lagen

ques, fins i tot a restes fòssils (Safont et al., 1999;

d’un gram d’os, evitant d’utilitzar aquella part de l’os

Sponheimer et al., 2004; entre d’altres), i també com-

en què la matriu orgànica pràcticament haguera des-

binant amb diversos models químics (Sillen et al.,

aparegut o estiguera alterada per la presència de

1995). Així mateix ens permeten conéixer l’estat de

microorganismes. En aquest sentit, alguns autors con-

salut d’una població, en tant que la deficiència d’algun

sideren que no es conserva col·lagen en restes de més

element químic present en un producte alimentari pot

de 10.000 anys, i que l’error en el mesurament podria

quedar reflectida en els nivells basals dels elements

procedir del 13C del carbonat present en l’hidroxiapati-

traça en l’os. D’altra banda, qualsevol supòsit que esti-

ta (Sillen, 1994).

ga relacionat amb un canvi en la dieta pot quedar

Altres consideracions a tindre en compte són la pos-

reflectit en l’os, tant les diferències entre grups socials,

sible variabilitat geogràfica i regional, i la interrelació

bé d’edat, de sexe o d’estratificació social (Auferheide,

entre marcadors alimentaris, per exemple alimentació

1989; Blakely, 1989; Hatch i Geidel, 1985), com les

marina i plantes C3 i C4, i la complexitat en la interpre-

diferències entre cronologies dins d’un mateix jaciment

tació dels resultats quan es tenen en compte influències

(Sillen, 1984). Finalment, aquest tipus d’estudi pot

fisiològiques, com les diferències de sexe en el metabo-

reflectir possibles contaminacions i enverinaments

lisme de Sr/Ca en les quals les dones solen tindre ràtios

ANÀLISIS QUÍMIQUES I PALEODIETA

91

[page-n-93]
Sr/Ca majors que els hòmens, a causa de les demandes

APPENZELLER, O.; QUALLS, C.; BARBIC, F.; FURLAN, R.,

I

PORTA, A. (2007).

«Stable isotope ratios in hair and teeth reflect biologic rhythms»,

de l’embaràs i de la lactància (Eckhardt, 2004).

PLoS ONE, 2 (7): e636. doi:10.1371/journal.pone.0000636

Però potser el principal toc d’atenció resideix en la
impossibilitat de comparar els valors absoluts obtinguts
en diferents poblacions, tant per l’ús de diverses metodologies analítiques, com pels diversos processos diagenètics lligats a les característiques pròpies de cada
jaciment i de cada època. Per això, és extremadament
important la comparació dels nivells químics obtinguts

AUFDERHEIDE, A.C. (1989). «Chemical analysis of skeletal remains». En
Iscan, M.Y.; Kennedy, K.A.R. (eds.). Reconstruction of life from the

skeleton. Nova York: Alan R. Liss, p. 237-260.
— (1993). «Reconstrucción química de la dieta del hombre de Acha»,. En
MUÑOZ I.; ARRIAZA, B.; AUFDERHEIDE, A.C. (eds). Acha-2 y los orígenes

del poblamiento humano en Arica. Arica: Universidad de Tarapacá, p.
65-80.
AUFDERHEIDE, A.C.; WITTMERS. L.E.; RAPP, G. I WALLGREN, J. (1991). «El uso
del contenido de plomo en material óseo para hipótesis antropológicas», Eres, 2, p. 51-58.
BLAKELY, R.L. (1989). «Bone strontium in pregnant and lactating females

amb els de la fauna del lloc.

from archaeological samples», American Journal of Physical

Anthropology, 80, p. 173-185.
BOCHERENS, H. (2002). «Preservation of isotopic signals in Pleistocene

Conclusions

mammals».

L’Antropologia biològica proporciona diferents eines
per estudiar la dieta d’una població, sent les anàlisis
químiques una evidència directa de la contribució alimentària. Isòtops estables –principalment de carboni i
nitrogen, però també d’oxigen, hidrogen, i estronci- i
elements traça –estronci, bari, zinc i coure- mostren la
situació del grup humà dins un marc contextual de tipus
alimentaris (herbívor/omnívor/ carnívor, dieta marítima/
terrestre, plantes C3/C4), la relació amb la lactància, l’o-

En

Ambrose,

S.H.;

Katzenberg,

M.A.

(2002).

Biogeochemical approaches to paleodietary analysis. Nova York:
Kluwer Academic Publishers, p. 65-88.
— (2009). «Neanderthal dietary habits: review of the isotopic evidence».
En Hublin, J.; Richards, M.P. (eds.) (2009). The evolution of hominid

diets. Integrating approaches to the study of Palaeolithic subsistence.
(Holanda): Springer, p. 241-250.
BOCHERENS, H.; DRUCKER, D.G.; BILLIOU, D.; PATOU-MATHIS, M.

I

VANDERMEERSCH, B. (2005). «Isotopic evidence for diet and subsistence pattern of the Saint-Césaire I Neanderthal: review and use of a
multi-source mixing model», Journal of Human Evolution, 49 (1), p.
87.
BORGOGNINI, S.M.

I

REPETTO, E. (1985). «Antropologia dentaria nella

Preisroria». En Vogel, G.; Gambacorta, G. (eds.). Storia della

Odontoiatria. Milà: Ars Medica Antiqua Editrice.

rigen i la mobilitat del grup o la persona.

BUIKSTRA, J.E. I MILNER. G.P. (1991). «Isotopic and archaeological interpre-

No obstant això, és la interpretació conjunta de les
diferents anàlisis (químiques, patològiques o de creixement) el que proporciona un cos de dades consistent

tations of diet in the Central Mississippi Valley», Journal of

Archaeologica1 Science, 18, p. 319-329.
CARLSON, A. K. (1996). «Lead isotope analysis of human bone for addressing cultural affinity: a case study from Rocky Mountain House,
Alberta», Journal of Archaeological Science, 23, p. 557-567.

per explicar l’alimentació dels grups del passat.

CARRASCO, T.

I

MALGOSA, A. (1990): «Paleopatología oral y dieta.

Interpretación de la patología oral de 112 individuos procedentes de
una necrópolis talayótica mallorquina (siglos VI al II a.C.)», Dynamis,
10, p. 17-37.

Bibliografia
AMBROSE, S.H. (1991). «Effects of diet, climate and physiology on nitrogen
isotope

abundance

in

terrestrial

foodwebs»,

Journal

of

Archaeological Science, 18, p. 293-317.
AMBROSE, S.H. I KATZENBERG, M.A. (2002). Biogeochemical approaches to

paleodietary analysis. Nova York: Kluwer Academic Publishers.

92

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

CHIMENOS, E. (1990). Estudio paleoestomatológico de poblaciones prehis-

tóricas de Catalunya. Saragossa: Pórtico.
CHIMENOS, E.

I

MARTÍNEZ, A. (1993). «Prevalencia de paleopatología oral

infecciosa y su relación con la dieta en poblaciones prehistóricas»,

Archivos de Odontoestomatología, 9, p. 139-145.

[page-n-94]
CHISHOLM, B.S. (1989). «Variations in diet reconstructions based on stable
carbon isotopic evidences». En Price, T.D. (ed.). The Chemistry of

prehistoric human bone. Nova York: Cambridge University Press, p.
10-37.

HENRY, A.G.

I

PIPERNO, D.R. (2008). «Using plant microfossils from dental

calculus to recover human diet: a case study from Tell al-Raq?’i,
Syria», Journal of Archaeological Science, 35 (7), p. 1943-1950.
HERRING, D.A.; SAUNDERS, S.R. I KATZENBERG, M.A. (1998). «Investigating the

COHEN, M.N. I ARMELAGOS, G.J. (eds.) (1984). Paleopathology at the origins

of agriculture. Orlando: Academic Press.

weaning process in past populations», American Journal of Physical

Anthropology, 105, p. 425-439.

DAUX, V.; LÉCUYER, C.; HÉRAN, M.A.; AMIOT, R.; SIMON, L.; FOUREL, F.;
MARTINEAU, F.; LYNNERUP, N.; REYCHLER H.

I

ESCARGUEL G. (2008).

«Oxygen isotope fractionation between human phosphate and water
revisited», Journal of Human Evolution, 55 (6), p. 1138-1147.

HILLSON, S.W. (1979). «Diet and dental disease», World Archaeology, 111
(2), p. 147-161.
HUBLIN, J.

I

RICHARDS, M.P. (eds.) (2009). The Evolution of hominid diets.

Integrating approaches to the study of Palaeolithic subsistence.

ECKHARDT, R. B. (2004). Human paleobiology. Cambridge University
Press.

Springer. 300 p.
KATZENBERG, M.A. (1992). «Advances in stable isotope analysis of prehisto-

EHLERINGER, J.R.; BOWEN, G.J.; CHESSON, L.A.; WEST, A.G.; PODLESAK, D.W.

I

ric bones». En Saunders, S. R.; Katzenberg, M.A. (eds.). Skeletal bio-

CERLING, T.E. (2008). «From the cover: hydrogen and oxygen isotope

logy of past peoples: research methods, Wiley Liss, p. 105-119.

ratios in human hair are related to geography», Proceedings of the

— (2000). «Stable isotope analysis: a tool for studying past diet, demo-

National Academy of Sciences, 105 (8), p. 2788-2793.
EZZO, J.A. (1994). «Putting the “Chemistry” back into archaeological bone
chemistry analysis: modelling potential paleodietary indicators»,

Journal of Anthropological Archaeology, 13, p. 1-34.

graphy, and life history». En Katzenberg, M.A.; Saunders, S.R. (eds.).

Biological anthropology of the human skeleton. Nova York: WileyLiss, p. 305-328.
KATZENBERG, M.A.; GORIUNOVA, O.

I

WEBER, A. (2009). «Paleodiet recons-

FILLEY, T.R.; BLANCHETTE, R.A.; SIMPSON, E. I FOGEL, M.L. (2001). «Nitrogen

truction of Bronze Age Siberians from the mortuary site of Khuzhir-

cycling by wood decomposing soft-rot fungi in the “King Midas

Nuge XIV, Lake Baikal», Journal of Archaeological Science, 36, p.

tomb”, Gordion, Turkey», PNAS [Proceedings of the National
Academy of Sciences of the United States of America], 98 (23), p.
13346-13350.
FOGEL, M.L.; TUROSS, N.; JOHNSON, B.J.

663-674.
KEEGAN, F.W. (1989). «Stable isotopic analysis of prehistoric diet». En
Iscan, M.Y.; Kennedy, K.A.R. (eds.). Reconstruction of life from the

I

MILLER, G.H. (1997).

«Biogeochemical record of ancient humans», Organic Geochemistry,
27, p. 275-287.

skeleton. Alan R. Liss, p. 223-236.
KLEPINGER, R.L. (1984). «Nutritional assessment from bones», Annual

Review of Anthropology, 13, p. 75-96.

FRANCALACCI, P. (1987). Oligoelementi e paleonutrizione: Aspetti metohlo-

KLINKEN, G.J. V.; RICHARDS, M.P. I HEDGES, R.E.M. (2002). «An overview of cau-

gici e applicativi in due Giacimenti Italiani. (Grotta delle Arene

ses for stable isotopic variations in past European human populations:

Candide e Grotta dell’Uzzo). [Dottorato di ricerca in Scienze

environmental, ecophysiological, and cultural effects». En Ambrose,

Antropologiche.]

S.H.; Katzenberg, M.A. (2002). Biogeochemical approaches to paleo-

FRANCALACCI, P.

I

BORGOGNINI, S.M. (1988). «Multielementary analysis of

dietary analysis. Nova York: Kluwer Academic Publishers, p. 39-63.

trace elements and preliminary results on stable isotopes in two

LALUEZA FOX, C.; JUAN, J. I ALBERT, R. M. (1996). «Phytolith analysis on den-

Italian prehistoric sites. Methodological aspects». En Grupe, G.;

tal calculus, enamel surface, and burial soil: information about diet

Herrmann B. (eds.). Trace elements in environmental History. Berlín:

and paleoenvironment», American Journal of Physical Anthropology,

Springer.
GARCÍA, E.; SUBIRÀ, M.E. I RICHARDS, M.P. (2004). «Régime et société d’après

101, p. 101-113.
LARSEN, C.S.; SCHOENINGE, M.G.; VAN

DER

MERWE, J.; MOORE, K.M. i LEE-

l’analyse des isotopes stables: l’exemple de la population de “Can

THRP, J.A. (1992). «Carbon and nitrogen stable isotopic signatures of

Reinés” (Mallorca, Espagne, 600 ap. J.C.», Antropo, 7, p. 171-176.

human dietary change in the Georgia Bight», American Journal of

GARCÍA, E.; RICHARDS, M.P. I SUBIRÀ, M.E. (2006). «Paleodiets of humans and
fauna at the Spanish Mesolithic site of El Collado», Current

Anthropology, 47 (3), p. 549-556.

Physical Anthropology, 89, p. 197-214.
LUBELL, D.; JACKES, M.; SCHWARCZ, H.; KNYF, M. I MEIKLEJOHN, C. (1994). «The
Mesolithic-Neolithic transition in Portugal: isotopic and dental evi-

GILBERT, R.I. (1985). «Stress, paleonutrition, and trace elements». En

dence of diet», Journal of Archaeological Science, 21 (2), p. 20 1-216.

GILBERT, R.I.; MIELKE, J. H. (eds.). The analysis of prehistoric diets.

LUKACKS, J.R. (1989). «Dental paleopathology: methods for reconstructing

(EUA): Academic Press, p. 339-358.
HATCH, J.W. I GEIDEL, R.A. (1985). «Status-specific dietary variation in two
world cultures», Journal of Human Evolution, 14, p. 469-476.

dietary patterns». En Iscan, M.Y.; Kennedy, K.A.R. (1989).

Reconstruction of life from the skeleton. Nova York: Alan R. Liss, p.
261-286.

ANÀLISIS QUÍMIQUES I PALEODIETA

93

[page-n-95]
Maritime, France)» Journal of Archaeological Science, 35 (3), p.

MACKO, S.A.; LUBEC, G.; TESCHLER-NICOLA, M.; ANDRUSEVICH, V. I ENGEL, M.H.
(1999). «The Ice Man’s diet reflected by the stable nitrogen and carbon isotopic composition of his hair», Federation of American for

763-772.
SCHURR, M.R. (1998). «Using stable nitrogen-isotopes to study weaning
behavior in past populations», World Archaeology, 30, p. 327-342.

Experimental Biology Journal, 13 (3), p. 559-562.
MALGOSA, A. I SUBIRÀ, M.E. (1996). «Antropologia i dieta: metodologies per

SCHWARCZ, H.P. (1991). «Some theoretical aspects of isotope paleodiet stu-

a la reconstrucció de l’alimentació de poblacions antigues», Cota

Zero, 12, p. 15-27.

dies», Journal of Archaeological Science, 18, p. 261-275.
SHARP, Z.; ATUDOREI, V.; PANARELLO, H.O.; FERNÁNDEZ, J.

MAYS, S. (1998). The archaeology of human bones. Londres; Nova York:

DOUTHITT, C.

forensic applications», Journal of Archaeological Science, 30, p.

Routledge.
PÉREZ-PÉREZ, A.; BERMÚDEZ

DE

CASTRO, J.M.

I

ARSUAGA, J.L. (1999).

«Nonoclusal dental microwear analysis of 300.000-year-old Homo

1709-1716.
SILLEN, A. (1994). «L’alimentation des hommes préhistoriques», La

heidelbergensis teeth from Sima de los Huesos (Sierra de Atapuerca,
Spain)», American Journal of Physical Anthropolology, 108 (4), p.

Recherche, 264, p. 384-390.
SILLEN, A.; HALL, G.

I

ARMSTRONG, R. (1995). «Strontium calcium ratios

(Sr/Ca) and strontium isotopic ratios (87Sr/86Sr) of Australopithecus

433-457.
PRICE, T.D.; BURTON, J H.

I

(2003). «Hydrogen isotope systematics of hair: archeological and

I

robustus and Homo sp. from Swartkrans», Journal of Human

BENTLEY, R.A. (2002). «The characterization of

Evolution, 28 (3), p. 277-285

biologically available strontium isotope ratios for the study of prehistoric migration», Archaeometry, 44 (1) (2002), p. 117-135.
’
RICHARDS, M.P.; PETTITT, P.B.; TRINKAUS, E.; SMITH, F.H.; PAUNOVIC, M.

SMITH, J.M. (2007). «Stable isotope abundances in forensic evidence». En
Blackledge, R.D. (ed.). Forensic analysis on the cutting edge. New

I

KARAVANI, I. (2000). «Neanderthal diet at Vindija and Neanderthal pre-

methods for trace evidence analysis. John Wiley and Sons, p. 398-

dation: the evidence from stable isotopes», Proceedings of the

421.

National Academy of Sciences of the United States of America, 97

SPONHEIMER, M.; RUITER, D.J. de, LEE-THORP, J.A. i SPÄTH, A. (2005). «Sr/Ca

(13), p. 7663-7666.

and early hominin diets revisited: new data from modern and fossil
tooth enamel», Journal of Human Evolution, 48 (2), p. 147-156.

ROMERO, A. I DE JUAN, J. (2005). «Scanning microscopy exam of hominoid
dental enamel surface: exploring the effect of abrasives in the diet».

SPONHEIMER, M.; PASSEY, B.H.; RUITER, D.J. de; GUATELLI-STEINBERG, D.;

En Science, Technology and Education of Microscopy: an overview.

CERLING, T.E.

Méndez-Vilas, A.; Labajos-Broncano, L. (eds.). (2005). Current Issues

variability in the early hominin Paranthropus robustus», Science, 314

on Multidisciplinary Microscopy Research and Education. Badajoz:
Formatex (Microscopy Book Series, 2), p. 1-17.
ROMERO, A.; MARTÍNEZ-RUIZ, N.

I DE

(5801), p. 980-982.
Saragossa: Pórtico.
SUBIRÀ, M.E.; MALGOSA, A. (1992). «Multi-element analysis for dietary
reconstruction at a Balearic Iron Age site», International Journal of

Española de Antropología Física, 25, p. 68-69.

Osteoarchaeology, 2, p. 199-204.

RUNIA, L. (1988). «Discrimination factors on different trophic levels in relation to the trace element content in human bones». En Grupe, G.;

LEE-THORP, J.A. (2006). «Isotopic evidence for dietary

SUBIRÀ, M.E. (1993). Elementos traza en restos humanos talayóticos.

JUAN, J. (2005). «Análisis de microdes-

gaste dentario-vestibular en sujetos humanos actuales», Revista.

I

THOMPSON, A.H.; CHAIX L I RICHARDS, M.P. (2008). «Stable isotopes and diet

Herrmann, B. (eds.). Trace elements in environmental History. Berlín:

at Ancient Kerma, Upper Nubia (Sudan)», Journal of Archaeological

Springer, p. 53-66.

Science, 35 (2), p. 376-387.

SAFONT, S.; MALGOSA, A.; SUBIRÀ, M.E.

I

GIBERT J. (1998). «Can trace ele-

UNDERWOOD, E.J. (1977). Trace elements in human and animal nutrition.

ments in fossils provide information about palaeodiet?», International

Journal of Osteoarchaeology, 8, p. 23-37.

4a. ed. Nova York: Academic Press.
VAN

DER

MERWE, N.; THACKERAY, J.F.; LEE-THORP, J.A I LUYT, J. (2003). «The

SCHOENINGER, M.J.; DENIRO, M.J. I TAUBER, H. (1983). «Stable nitrogen iso-

carbon isotope ecology and diet of Australopithecus africanus at

tope ratios of collagen bone reflect marine and terrestrial compo-

Sterkfontein, South Africa», Journal of Human Evolution, 44 (5), p.

nents of prehistoric diets», Science, 220, p. 1381-1383.

581-597.

SCHULTING, R.J.; BLOCKLEY, S.M.; BOCHERENS, H.; DRUCKER, D. I RICHARDS, M.

WRIGHT, L.E. I SCHWARCZ, H.P. (1998). «Stable carbon and oxygen isotopes

(2008). «Stable carbon and nitrogen isotope analysis on human

in human tooth enamel: identifying breastfeeding and weaning in

remains from the Early Mesolithic site of La Vergne (Charente-

Prehistory», American Journal of Physical Anthropology, 106, p. 1-18.

94

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-96]
La investigació bioantropològica i paleopatològica, i
l’activitat arqueològica
Hi ha una discrepància entre el gran volum de necròpolis que s’han excavat des de la dècada de 1980 a la
Comunitat Valenciana i l’escassa realització d’estudis
bioantropològics i paleopatològics efectuats, la qual
cosa denota la precària situació que aqueixes disciplines tenen en aquesta àrea geogràfica. Si a açò unim
que tampoc no hi ha una formació específica en els

BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA.
EINES PER A LA INVESTIGACIÓ HISTÒRICO-ARQUEOLÒGICA
MANUEL POLO CERDÁ

nivells de grau i postgrau en les universitats públiques i

Grup Paleolab. València

privades d’aquesta Comunitat, a excepció de la que es

ELISA GARCÍA PRÓSPER
Grup Paleolab. València

duu a terme en la Universitat d’Alacant, és obvi que la
investigació del registre biològic humà procedent de
les intervencions arqueològiques no és una font habi-

ALEJANDRO ROMERO
Departament de Biotecnologia
Facultat de Ciències
Universitat d´Alacant

tual de treball i menys encara d’interés institucional.
Aquesta situació és consentida i mantinguda des de
fa anys per una Administració pública que fins fa relativament poc de temps no exigia la investigació del
registre osteoarqueològic. A hores d’ara, aquesta exigència no consta en cap reglament d’activitats arqueològiques, precisament perquè aquest no existeix. Ara
com ara, aquesta situació, per bé que ha millorat sensiblement, és encara anecdòtica i lamentablement capritxosa, ja que depenent del projecte i de l’equip arqueològic, els tècnics que vetlen pel compliment de la Llei

BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA

95

[page-n-97]
4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià,

poden donar la solució futura per a una vertadera inte-

exigeixen o no estudis complementaris, com els de

gració arqueològica i bioantropològica-paleopatològi-

tipus bioantropològic o paleopatològic. D’altra banda,

ca. Ens referim al canvi substancial que des de 1999 viu

des de les Administracions públiques no es regula qui

Portugal amb l’entrada en vigor del Regulamento dos

està capacitat per a aquestes investigacions, la qual

Trabalhos Arqueológicos (Decret Llei 270/99, de 15 de

cosa deriva cap a estudis amb resultats diversos, molts

juliol, DR 163/99, sèrie I-A, p. 4412 a 4417), que en

d’escassa qualitat i d’altres realitzats per personal no

l’article huit estipula que l’excavació de necròpolis o

especialitzat, i que contrasten amb l’alt nivell científic

intervencions on puga haver-hi restes antropològiques

de diferents grups d’investigació a nivell nacional que

només serà autoritzada en el cas que l’equip promotor

des d’un prisma multidisciplinari, publiquen els seus

tinga garantida la presència d’especialistes en antro-

treballs en congressos nacionals i internacionals d’an-

pologia física. D’altra banda, les administracions públi-

tropologia física, paleopatologia i arqueologia, mante-

ques certifiquen una cartera professional d’antropò-

nint vives les investigacions prehistòriques i històriques

legs i paleopatòlegs mitjançant l’acreditació correspo-

en aquestes àrees del coneixement.

nent. Des de llavors, totes les intervencions arqueofu-

És, doncs, una realitat que les necròpolis excavades

neràries tenen el seu corresponent estudi osteoar-

en aquestes terres s’emmagatzemen fins al seu oblit en

queològic, cosa que s’ha traduït en un increment quan-

museus o en serveis municipals d’arqueologia, sense

titatiu quant a publicacions.

ser conservades adequadament per a la seua preserva-

A pesar de la lamentable situació particular que viu

ció i sense ser investigades per equips multidisciplina-

aquesta àrea del Llevant peninsular, la realitat espanyo-

ris de cap institució que manifeste interés per aquestes

la està quantificada a través d’estudis bibliomètrics

disciplines. Segurament, la inexorable destrucció o fins

recents, com els de González, Blanco i Robles (2007) i

i tot l’excavació dins dels museus mateixos serà l’única

Etxeberria (2009) sobre l’estat de la paleopatologia a

possibilitat d’investigar en les dècades futures.

Espanya. Entre les xifres que es donen sobre la produc-

L’obligada reglamentació de les activitats arqueolò-

ció científica destaca el fet que el 82,5% dels investiga-

giques permetria una solució a unes anàlisis, les oste-

dors que publiquen treballs sobre paleopatologia estan

oarqueològiques, on ha imperat, fins al moment, la

integrats en diversos centres i universitats, enfront d’un

bona voluntat, en el millor dels casos, i la desídia admi-

17,5% que treballen des de l’àmbit privat. D’altra

nistrativa, en la majoria d’ells. No obstant això, aques-

banda, el 24% dels treballs publicats procedeix de

ta situació és dispar en la resta dels territoris a causa

Madrid, el 21% de Catalunya i el 21% de la Comunitat

de les diferents lleis de patrimoni autonòmiques i a les

Valenciana (fonamentalment per personal no vinculat a

seues diferents reglamentacions sobre activitats

institucions públiques). Només el 40% dels investiga-

arqueològiques. Exemples molt vàlids i pròxims ens

dors són metges i un 39% de les observacions patològi-

96

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-98]
160

Nº artícles

140

ques no van acompanyades d’un diagnòstic diferencial

120
100
80
60

(absència que vindria donada perquè la majoria dels

40

autors no metges desconeixen les fonts de la patologia).

20

Finalment, pel que fa al període cronològic investigat, el

Lo
gr
o
Lo ño
gr 19
o
8
Lo ño 8
gr 19
Sa
oñ 89
n
o
Se
19
ba
90
st
iá
Va n
le 19
B nci 91
Sa arce a 1
9
n
l
Fe ona 93
Al rna 19
ca
n
9
lá do 5
la
1
Re 99
7
M al 1
ad 99
rid 9
M
ah 200
1
ó
Cá n
ce 200
re
3
M s2
or
00
el
la 5
20
07

0

15% versa sobre col·leccions prehistòriques, mentre que
només l’11% són estudis poblacionals.
Així mateix, en el treball de Vizcaíno, Monroy i
González (2009) sobre anàlisi bibliomètrica de les publi-

Figura 1. Evolució de la producció científica en paleopatologia a través dels
congressos de la Societat Espanyola de Paleopatologia (1988-2007).

cacions de la Societat Espanyola d’Antropologia Física
(SEAF), lamentablement cap universitat valenciana no

per entitats nosològiques, els estudis sobre trauma en

figura entre les que han publicat en el període 1978-

poblacions antigues representen fins al 28% de la pro-

2005, sent Barcelona, Madrid i Granada les universitats

ducció científica, seguits de l’anàlisi de malalties infec-

que aglutinen el pes de la investigació espanyola.

cioses (13%), degeneratives i articulars (12%), metabò-

Sobre la dimensió que la paleopatologia té a nivell

liques i endocrines (9%), neoplàsiques (8%), congènites

internacional és de consulta obligada el treball de

(8%), dentals (7%), indicadors d’estrés (2%) i malalties

Stodder et al. (2006), en el qual a partir d’una anàlisi

vasculars (2%). En la revista Journal of Archaeological

bibliomètrica del període 1996-2005 sobre quatre

Science (JAS) per al mateix període, predominen els

bases de dades on estan indexades la majoria de les

treballs sobre paleodieta i indicadors (isòtops estables i

revistes científiques que publiquen bioantropologia i

elements traça) d’estrés fins a un 53%, seguits de pale-

paleopatologia (Medline, Anthropological Literature,

opatologia traumàtica (17%), paleopatologia dental

ISI

[Institute

for

Scientific

Information]

i

AIO

(12%) i ADN antic (8%).

[Anthropological Index Online]) s’analitzen fins a 1.013

A pesar de disposar de fonts i de recursos suficients,

articles, dels quals el 15,6% es publiquen en

l’anàlisi de l’impacte de la investigació actual en bioan-

International Journal of Osteoarchaeology (IJO), el

tropologia i paleopatologia està extremadament limita-

13,33% en American Journal of Physical Anthropology

da a la gran dispersió de la bibliografia, en què un gran

(AJPA), el 4,4% en Anthropologischer Anzeiger, i la

volum de les aportacions no es publiquen en cap de les

resta es distribueix entre un 1 i un 3% entre un variat

tres revistes amb un índex d’impacte més gran, fins i tot

conjunt de revistes (Journal of Archaeological Science

molts treballs apareixen a nivell nacional en revistes,

[JAS], Homo, Chungara, Paleopathology Newsletter,

actes o monografies, com es pot observar quan s’acu-

Anthropologie, Human Evolution, etc.).

deix a consultar alguns dels pocs repertoris bibliogrà-

Si analitzem el repertori de la revista International

Journal of Osteoarchaeology (IJO) entre 1996 i 2005

fics

existents

sobre

paleopatologia,

com

la

Paleopathology Bibliography of the San Diego

BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA

97

[page-n-99]
Museum of Man o la Bibliografía sobre paleopatología

disciplines com la paleomicrobiologia i la paleogenèti-

en España, de la Societat Espanyola de Paleopatologia

ca estan realitzant sobre l’impacte de les malalties

(SEP), recopilada pel professor Francisco Etxeberria

infeccioses en el passat (Malgosa et al., 2005).

(2007). No obstant això, a Espanya s’ha produït un

Al capdavall, l’anàlisi de les restes humanes en con-

increment notable de les publicacions sobre paleopato-

text arqueològic ha d’incloure sempre un doble paper:

logia, si atenem el volum de treballs arreplegats en els

en primer lloc, la integració de la informació en un qua-

llibres d’actes de congressos de la SEP [Societat

dre de coneixement paleoambiental general (a través

Espanyola de Paleopatologia] en els seus vint anys d’e-

de patrons de paleonutrició, indicadors d’estrés adap-

xistència (Fig. 1). Es pot dir que a Espanya aquesta

tatiu, impacte de les malalties o anàlisi d’economies de

ciència té un gran dinamisme i unes expectatives de

subsistència), i, en segon lloc, ha d’incloure la investiga-

futur enormes (Etxeberria, 2009).

ció sobre l’home i el seu comportament davant la mort
en un context cronocultural específic, bé siga prehistò-

Arqueologia funerària i paleopatologia

ric o històric. En definitiva, en la lectura del registre

L’arqueologia i la bioantropologia-paleopatologia

osteoarqueològic, l’antropologia física s’encarrega de

tenen el seu nexe d’unió en la denominada «arqueolo-

la variabilitat de l’individu i de la població; la paleopa-

gia de la mort» o «arqueologia funerària», que ha evo-

tologia, de la normalitat i de la malaltia del grup humà;

lucionat cap a la integració gradual de diferents con-

i l’arqueologia funerària, de l’aportació dels materials

ceptes biològics i biomèdics traspassant la clàssica anà-

d’estudi en un context cronocultural determinat.

lisi estàtica poblacional sobre el registre funerari. S’ha

El terme paleopatologia va ser utilitzat per primera

passat d’utilitzar l’aplicació de ciències com l’antropolo-

vegada per Schufeldt (1892) com a «terme sota el qual

gia física durant l’excavació arqueològica, a través de

poden ser descrites totes les malalties o condicions

l’«arqueoantropologia de camp», a la conceptualització

patològiques trobades en les restes d’animals extingits

de l’excavació funerària des d’una perspectiva biològi-

o fossilitzats» (Villalaín, 2007). A partir d’aquest concep-

ca integradora, i en la qual les ciències mèdiques tenen

te, s’accepta que va ser el 1913 quan Sir Marc Armand

també el seu espai.

Ruffer definí el concepte de paleopatologia «com la

En el segle

dins de l’estudi multidimensional de

ciència que té com a objecte l’estudi de les malalties

les societats del passat, tota excavació arqueofunerària,

capaces de deixar la seua empremta en els teixits orgà-

prehistòrica o històrica, s’hauria de fer des d’una pers-

nics, sobretot en els ossos, més antics o menys ».

pectiva àmplia que obligatòriament inclouria la paleo-

Posteriorment, els estudis de Moodie (1923) i Pales

patologia. Hui en dia, els nous conceptes biològics s’in-

(1930) van permetre a la disciplina d’aconseguir la seua

corporen a l’arqueologia de la mort, i valga com a

pròpia maduresa com a especialitat mèdica, amb

exemple recordar la importància de les aportacions que

objectius i metodologia específics dins dels estudis de

98

XXI,

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-100]
paleoantropologia (Etxeberria, 2009). La paleopatolo-

de…» a l’anàlisi epidemiològica poblacional i interpo-

gia s’ha d’entendre, per tant, com una especialitat his-

blacional. Es pot dir que, a Espanya, és encara una

tòrico-mèdica (Campillo, 1992, 1997).

ciència jove l’origen de la qual podríem situar cap a

Però, com ja indicàvem anteriorment, durant molts

1970, ja que amb anterioritat només notes científiques

anys l’arqueologia funerària no ha dirigit la seua mirada

esporàdiques, sobretot efectuades per estrangers,

cap a l’aspecte biològic, llevat d’algunes escasses apor-

havien aportat alguns exemples paleopatològics.

tacions. L’estudi del ritual funerari, l’anàlisi tipològica

Menció a part té el desenvolupament d’aquesta cièn-

del soterrament i, sobretot, la riquesa d’elements, com

cia a Canàries, en gran manera impulsada per Bosch

adorns o el tipus d’aixovar, concentraven la base de

Millares des de la dècada de 1960 i desconnectada fins

l’interés científic. En la dècada de 1980, l’«arqueologia

fa ben poc de la investigació peninsular (Bosch

de terreny» o «de camp», promoguda des de diferents

Millares, 1975).

grups francesos, s’estén per Europa (Duday et al., 1990)

En l’àmbit geogràfic mediterrani peninsular s’ha

i els antropòlegs comencen a practicar una arqueotana-

passat de la importància de descriure casos aïllats, com

tologia en què resulta fonamental la presència de l’an-

els cranis trepanats de la Cova de la Pastora, d’Alcoi

tropòleg en l’excavació arqueològica, participant direc-

(Rincón de Arellano i Fenollosa, 1950), en què es feien

tament en les labors de documentació, registre de ges-

unes breus anotacions paleopatològiques (possible-

tos funeraris i recuperació de restes humanes (Mallegni

ment les primeres a terres valencianes), a estudis pobla-

i Rubini, 1994). Des de llavors, sorgeixen conceptes

cionals més o menys amplis (Campillo, 1977; Puchalt,

nous vinculats a la paleopatologia, com l’osteoarqueo-

1990; Baxarías, 2002; entre altres), i, finalment, a infe-

logia i la bioarqueologia, que comencen a insinuar la

rències interpoblacionals (Chimenos, 1990; Cloquell,

seua entrada en els plans educatius universitaris. No

1994; Romero, 2005; entre altres). El futur de la paleo-

podem oblidar les noves publicacions monogràfiques

patologia s’encamina cap a una paleoepidemiologia

que han introduït la disciplina a través de manuals

local, regional i global.

(Campillo, 1983; Aufderheide i Rodríguez-Martín, 1998;
Campillo, 2001; Isidro i Malgosa, 2003; Campillo i

Estàndards en bioantropologia i paleopatologia

Subirà, 2004) i que constitueixen les principals fonts

En la sistemàtica de l’estudi osteoarqueològic hi ha

d’estudi per als nous estudiants i investigadors.

múltiples protocols i mètodes. Per a l’estudi paleopato-

D’acord amb l’opinió de Pales (1930), la malaltia

lògic estan consensuades les recomanacions de la

sempre ha existit i no es pot separar del naixement

Paleopathology Association (1991). Aquestes estructu-

dels éssers vius i, per tant, des de l’aparició de l’home.

ren no sols l’anàlisi de patologia en les restes òssies

Com qualsevol disciplina científica, la paleopatologia

humanes, sinó que estandarditzen aspectes com la

ha evolucionat, i així s’ha passat de descriure «un cas

demografia, l’antropometria, la paleodieta, etcètera.

BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA

99

[page-n-101]
Demografia

la Universitat de Tennessee (Moore-Jansen, Ousley i

Per a l’anàlisi bàsica de l’estudi esquelètic es recoma-

Jantz, 1994) o les mesures arreplegades en el manual

na l’ús dels Standards for Data Collection from Human

de Campillo i Subirà (2004). Per al càlcul de l’estatura

Skeletal Remains, de Buikstra i Ubelaker (1994). Per a

de la població sempre han d’emprar-se diverses taules

les estimacions d’edat i sexe, és recomanable d’usar

i equacions, com les de Trotter i Gleser (1958),

European

Manouvrier (1893) o De Mendonça (2000), especial-

Anthropologists (1980); de vegades, a causa de l’estat

ment per a poblacions de la Península Ibèrica. En tot

de fragmentació d’alguns esquelets, es poden utilitzar,

cas, sempre cal tractar d’emprar estàndards com més

amb una certa cautela, mètodes bioantropològics

ajustats a la població d’estudi millor i no oblidar les

d’estimació d’edat i sexe habitualment emprats en les

limitacions i els marges d’error de cada mètode.

les

propostes

del

Workshop

of

anàlisis de cremacions (Gejvall, 1980). Per a l’estudi de
restes òssies infantils i juvenils és referència obligada el

Paleodontologia

manual de Fazekas i Kosa (1978), que arreplega un

L’estudi paleodontològic i de salut bucodental es pot

estudi detallat del creixement i desenvolupament

fer utilitzant la fitxa de registre proposada per

infantils.

Chimenos et al. (1999), que valora l’estat alveolar, l’es-

Una vegada realitzada la distribució mostral de la

tat dentari, el desgast oclusal, les càries, la reabsorció

població objecte d’estudi, cal acudir a la utilització de

alveolar, el càlcul, els abscessos i les fístules, i la hipo-

les taules de vida, sempre que es dispose de sèries

plàsia. Per a estudis específics, com la hipoplàsia de

osteològiques representatives. Aquestes taules mos-

l’esmalt, es pot acudir a mètodes clàssics (Goodman i

tren la història de la mortalitat, des del naixement fins a

Jerome, 1991) o a d’altres revisats i més actuals (Hillson

la mort, dels diferents grups d’edat. Amb elles es pre-

i Bond, 1997). Finalment, l’anàlisi odontomètrica pot

tén determinar l’esperança de vida a distintes edats de

ser de gran importància per a observar la variabilitat

la població i, per a procedir a la seua obtenció s’han de

entre poblacions o per a explorar diferències entre

resoldre equacions diverses. L’aplicació de fonaments

sexes en una població (Hillson, 1996). Les anàlisis esta-

estadístics ha permés, entre altres avanços, de conéixer

bleixen diferents índexs mètrics basats en el diàmetre

la transició demogràfica durant el neolític (Bocquet-

mesiodistal (MD) i vestibulolingual (VL) per a obtindre,

Appel, 2002).

entre d’altres, l’índex de robustesa, el mòdul de la corona o el seu índex.

Osteometria
Per a l’anàlisi antropomètrica és recomanable l’ús de les

Marcadors d’estrés ocupacional

78 mesures proposades en protocols com el Data

A causa de la plasticitat òssia, les insercions musculoli-

Collection Procedures for Forensic Skeletal Material, de

gamentoses poden patir processos inflamatoris locals.

100

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-102]
Les lesions entesopàtiques són atribuïdes a una hipe-

Paleodietes

ractivitat muscular i és fàcil d’observar-les en restes

Caracteritzar la dieta d’una població humana antiga és

òssies arqueològiques; així es pot establir una estreta

important per a obtindre una aproximació a les seues

relació amb determinades activitats laborals; per això,

formes de vida, directament relacionades amb l’explo-

s’han conceptualitzat com a indicadors paleoocupacio-

tació i l’adaptació a un medi. En bioantropologia, jun-

nals o marcadors d’estrès ocupacional, que resulten

tament amb diverses patologies òssies o amb l’anàlisi

molt útils per a caracteritzar la biomecànica repetida de

del desgast dentari i les dades —sovint parcials— arre-

les poblacions antigues (Castellana i Malgosa, 1991;

plegades del jaciment arqueològic (fauna, llavors, uti-

Galera i Garralda, 1993; Rodríguez-Martín i Martín-

llatge, etc.), les evidències quantitatives més directes

Oval, 1997). En aquest sentit, en tot estudi poblacional

per a obtindre informació sobre els tipus d’aliments

és important de diferenciar els d’origen entesopàtic,

consumits es basen en les anàlisis bioquímiques dels

d’altres que tenen un origen patològic i que s’han rela-

ossos i microscòpiques de les dents.

cionat clàssicament amb activitats laborals, com són

Des del final de la dècada dels anys setanta, l’anà-

alguns tipus d’artrosi, la miositis ossificant traumàtica,

lisi bioquímica de l’os va introduir la possibilitat d’ob-

etc. Per a aquest tipus d’estudis es recomana l’ús de

tindre informació dels aliments consumits per un grup

treballs com els de Kennedy (1989) o l’Atles de

humà a partir dels nivells o de la concentració d’ele-

Capasso, Kennedy i Wilczak (1999).

ments químics presents en l’os. L’anàlisi d’elements
traça com l’estronci (Sr) i la seua relació amb el calci

Variants anatòmiques epigenètiques

(Ca) en l’os (Sr/Ca) permet determinar la importància

L’estudi de la prevalença de variants anatòmiques

de la carn o de productes d’origen vegetal en la dieta,

de caràcter epigenètic presents en la població podria

basada en una relació menor Sr/Ca com major siga la

servir per a valorar el grau d’endogàmia. Es denominen

proporció de carn en la dieta (Sillen i Kavanagh, 1982).

epigenètics perquè fan referència al fet que l’expressió

D’altra banda, l’anàlisi d’isòtops estables del carboni

d’aquests vindria donada per factors genètics, als quals

(12C i 13C) i del nitrogen (14N i 15N) sobre el col·lagen de

s’uneixen factors ambientals. Aquesta anàlisi permet de

l’os permet, d’una forma més precisa, discriminar die-

caracteritzar la població i poder confrontar-la amb d’al-

tes d’origen marí d’altres de terrestre, i fins i tot una

tres de la mateixa cronologia i àmbit geogràfic. Per a

aproximació

aquest tipus d’estudis es pot acudir a la relació propo-

(Schoeninger, 1995). D’esta manera, per exemple, con-

sada

la

sumidors de productes carnis d’origen terrestre pre-

Paleopathology Association (1991) o al manual de

senten valors inferiors de δ 13C i δ 15N respecte al d’a-

Pastor et al. (2001) pel que fa a variants cranials en

quells amb un alt consum de carn d’origen marí. No

poblacions peninsulars.

obstant això, aquest tipus d’anàlisi requereix d’un cali-

per

les

recomanacions

mateixes

de

al

tipus

de

plantes

(C3

o

BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA

C4)

101

[page-n-103]
bratge; en primer lloc, la mostra òssia ha de conservar

superfície vestibular de la dentició postcanina perma-

prou de matèria orgànica per a poder ser analitzada;

nent en el seu terç mitjà i amb preferència a M1, amb

així mateix, cal controlar l’efecte diagenètic o de con-

un microscopi electrònic d’escombratge (MEE). Sobre

taminació per altres elements químics presents en el

aquestes superfícies no hi ha un contacte entre dents i

lloc de deposició on ha estat la mostra fins a la seua

la presència d’abrasions microscòpiques es troba

anàlisi. Aquests factors en compliquen l’anàlisi, ja que

directament associada al diferent grau d’abrasivitat,

cal observar els nivells dels elements químics en el sòl

natural o artificial, dels tipus d’aliments mastegats.

i en restes de fauna associada als mateixos nivells

D’aquesta manera, la hipòtesi de treball parteix del

estratigràfics. Per a la Comunitat Valenciana, de

principi que la variabilitat en els patrons de microdes-

moment, hi ha pocs exemples que informen de la dieta

gast es deu a la importància del consum d’aliments

de comunitats humanes antigues a partir de les anàli-

naturals no abrasius, com la carn, respecte d’altres

sis bioquímiques en os (García-Guixé, Richards i

amb característiques abrasives intrínseques, com els

Subirà, 2006; Romero, Martínez-Ruiz i De Juan, 2002),

productes d’origen vegetal en la dieta, però conside-

potser per les dificultats intrínseques del mètode o per

rant també com a factor de diferenciació els possibles

impossibilitat de contextualitzar materials d’excava-

procediments tècnics de transformació dels aliments.

cions antigues.

A partir de l’anàlisi de caçadors recol·lectors del plisto-

Una línia d’anàlisi nova que està aplicant-se per a

cé i de l’holocé i de poblacions agrícoles (Pérez-Pérez

l’aproximació al coneixement dels tipus d’aliments

et al., 2003; Romero i De Juan, 2008) s’ha demostrat

consumits en grups humans antics es basa en l’anàlisi

que la variabilitat en el patró de microdesgast es veu

del microdesgast dental. Les característiques fisicoquí-

que és menor a nivell intragrupal que intergrupal.

miques dels aliments, com també la seua forma de

Grups caçadors recol·lectors amb un elevat compo-

preparar-los i de conservar-los, són factors directament

nent carni en la dieta es caracteritzen per una densitat

relacionats amb la pèrdua d’esmalt de la dent.

menor de microestries dentàries més llargues, un

Partícules d’igual duresa que l’esmalt o superior (4,5-5

model que, de moment, es mostra inversament pro-

en l’escala de Mohs) contingudes en els aliments, com

porcional al d’altres grups humans amb un sistema

els fitòlits d’origen vegetal o la sílice cristal·litzada

econòmic de subsistència basat en la producció d’ali-

adherida durant la transformació de l’aliment per al

ments.

seu consum (mòlta del gra o assecat de carn i peix),
produeixen, a nivell microscòpic, abrasions en l’esmalt

Indicadors d’estrés ambiental-nutricional

de la dent (Romero, 2005; Romero et al., 2009). La

Els indicadors d’estrès ambiental constitueixen mar-

densitat i la longitud d’aquestes microestries s’analit-

cadors osteològics resultants de la interacció entre

zen en reduïdes àrees d’esmalt (~ 0,5 mm ) sobre la

l’individu i el medi ambient (per exemple, cribra orbi-

2

102

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-104]
PRESSIONS
AMBIENTALS

Motius
econòmics

tàlia, hiperostosi poròtica, línies de Harris o hipoplàsia de l’esmalt). Sense cap dubte, de tots els factors
ambientals que poden afectar el creixement i el desenrotllament d’una població, la nutrició és el que està

Recursos
existents
(Disponibilitat
alimentària)

Motius
culturals
Recursos
limitants
(Mode de vida,
característiques
individuals, etc.)

implicat més directament. Si considerem l’estrès

FILTRE
CULTURAL

ambiental com la limitació en la disponibilitat de
recursos alimentaris, ja siga per motius econòmics

RESISTÈNCIA
Edat

Sexe

gastronòmica, la forma de vida, les característiques

pel de «nutricional».

Indicadors de dieta
bioquímics
(oligoelements, isòtops)

restes esquelètiques provenen directament de l’escas-

una situació alimentària deficitària d’origen ambiental

Indicadors de dieta
morfològics, radiològics i
demogràfics

Alteracions de la talla, línies de Harris,
periostitis, hipoplàsia de lʼesmalt, patologies bucodentals, cribra orbitàlia, síndrome porós, placticèmia, etc.

Òbviament, els marcadors que analitzem en les

setat alimentària o bé de la resistència de l’individu a

Susceptibilitat
genètica

CANVIS I
TRASTORNS

individuals, etc.), arribem directament a la conclusió
que perfectament és substituïble el vocable «estrès»

Produeix noves
pressions

Modifica pressions

(períodes de pobresa, escala social, epidèmies, etc.)
o culturals (situacions bèl·liques, la pròpia cultura

Factors
estressants
(Malalties)

Figura 2. Estrés ambiental i indicadors paleonutricionals (modificat de
Goodman, 1984).

(Fig. 2). No obstant això, les mateixes dades poden

bles (infantils-juvenils) a agents adversos no donaria

ser utilitzades per a fonamentar hipòtesis contradictò-

temps al desenrotllament de marcadors esquelètics

ries si no s’analitzen tots els indicadors des d’una pers-

visibles». Aquesta interacció entre estrés ambiental i

pectiva més àmplia. Aquesta reflexió, formulada per

patologia ha permés reflexionar i reinterpretar la infor-

Wood et al. (1992), és la base de la «paradoxa osteo-

mació paleoecològica sorgida de l’estudi de les

lògica», que parla de la doble intepretació de l’anàlisi

poblacions antigues.

d’indicadors d’estrès ambiental o paleonutricional:

Per a l’estudi d’aquests indicadors es recomana

«Sota condicions ambientals estables, l’alta presència

emprar la proposta de Pérez-Pérez (1996), i sobre

d’indicadors pareix que indica baixos nivells d’adapta-

alguns indicadors, com els fenòmens porosos, sugge-

bilitat al medi o una elevada susceptibilitat o debilitat

rim la revisió d’algunes de les nostres aportacions (Polo,

enfront de condicions ambientals desfavorables. No

2000; 2001; Polo i Villalaín, 2003).

obstant això, la major freqüència d’indicadors esquelètics estaria reflectint una major capacitat de sobre-

Paleopatologia i entitats nosològiques

viure a episodis de malaltia o d’estrès ambiental. Així

En antropologia física i en osteologia es recomana

mateix, una ràpida mortalitat en individus molt sensi-

l’ús de la Nomina Anatomica, la qual pot ser perfec-

BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA

103

[page-n-105]
tament aplicable a les poblacions antigues (Debu i
Mafart, 2002). En paleopatologia, per contra, estem
immersos en diferents discussions semàntiques que a
vegades no aclareixen res, per la qual cosa seria
aconsellable una correcta nomenclatura que anara
des de l’ús de conceptes bàsics, com les lesions elementals òssies proposades per Thillaud i Charon
(1994), al pla del diagnòstic retrospectiu o de presumpció de les diferents entitats nosològiques. L’ús
de les esmentades lesions elementals permet una
estandardització de les descripcions patològiques i
definiria les principals observacions macroscòpiques i
radiològiques en l’os arqueològic (per exemple, erosió, cavitat, perforació, osteòlisi, osteoblàstic, osteoclàstic, periostitis, porositat, cribrositat, nòdul, espícula, osteòfit, exostosi, eburnació, osteopènia, deformació axial, deformació volumètrica, anquilosi, pseudoartrosi, etc.).
El mètode diagnòstic paleopatològic es fonamenta en la ubicació crono-cultural i demogràfica del
cas o casos d’estudi per a, posteriorment, dur a terme
una primera descripció de la lesió elemental segons la
morfologia macroscòpica, ubicar-la segons l’anatomia
topogràfica, confrontar-la amb la imatge mèdica, descartar l’alteració tafonòmica post mortem i, després
d’un diagnòstic diferencial, inferir un diagnòstic mèdic
Figura 3. Paleopatologia infecciosa. (a-b) Brucel·losi (Necròpolis vil·la romana de la Vall d’Uixó, s. I-II dC); (c) tuberculosi, mal de Pott (necròpolis romana del carrer de Quart, València, s. II aC); (d) pleuritis, tuberculosi pulmonar
(necròpolis romana del carrer de Quart, València, s. II aC); (e-f) Tuberculosi
coxofemoral, necrosi de cap femoral (església fortalesa de Castielfabib, s.
XVIII dC) i (g) tuberculosi dactilar o espina ventosa (Cova dels Blaus, la Vall
d’Uixó, Castelló, edat del bronze).

de presumpció. A tot aquest procés es poden aplicar
tècniques complementàries, com l’anatomia patològica, la radiologia, la bioquímica, la biologia molecular
etc. Amb tot això s’arriba a establir una síndrome osteoarqueològica semblant a l’entitat nosològica en medicina clínica (Thillaud i Charon, 1994).

104

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-106]
La paleopatologia ha permés documentar en el
passat la majoria de les malalties osteològiques i moltes de les sistèmiques que hui en dia coneixem. A pesar
de tot, el percentatge d’identificació és baix, perquè
majoritàriament només arribem a valorar entre el 10 i el
20 per cent de les malalties. Entre les entitats nosològiques freqüentment documentades destaquen les
següents, moltes de les quals s’han descrit en la literatura paleopatològica sobre estudis de necròpolis valencianes:

· Inflamacions-infeccions (Fig. 3): artritis, periostitis,
treponematosi, osteomielitis, tuberculosi òssia,
tuberculosi pulmonar, brucel·losi, lepra, discitis, etc.

· Neoplàsies o tumors (Fig. 4): osteomes, condromes,
carcinomes, osteoblastomes, metàstasis, osteosarcomes, quists ossis, etc.

· Traumatismes (Fig. 5): fractures (simples, comminutes, patològiques, etc.), fissures, hematomes,
lesions (per arma blanca, per arma de foc, etc.)

· Vasculars: angiomes, aneurismes, necrosis, etc.
· Degeneratives i reumàtiques (Fig. 6): artrosi, artritis,
etc.

· Deficiències nutricionals (Fig. 7): cribra orbitàlia,

Figura 4. Paleopatologia tumoral. (a) Encondroma protuberans (necròpolis
islàmica de Huelva, s. XI-XII dC); (b) osteoma osteoide en placa (cas forense actual).

hiperostosi poròtica, cribra femoral, cribra humeral,
alteracions volumètriques costals i metafisials, etc.

· Malformacions i anomalies congènites: cranials,
axials, apendiculars, etc.

· Modificacions culturals (Fig. 9): trepanacions, deformacions cranials intencionals o mutilacions dentàries, etc.

· Patologia i desgast dentari (Fig. 8): abscessos, malaltia periodontal, càries i graus d’exposició de denti-

Paleopatologia i ADN

na que es relaciona amb la gènesi de diverses pato-

El desenvolupament científic ha contribuït a l’aplicació

logies en funció del seu grau i de l’edat de l’indivi-

de noves metodologies biomèdiques al desenvolupa-

du, etc.

ment de l’estudi ecològic i l’impacte de les malalties

BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA

105

[page-n-107]
infeccioses. L’avanç en biologia molecular, en genètica
i en microbiologia ha permés la seua aplicació a l’anàlisi de restes òssies antigues, la qual cosa ha propiciat
el desenvolupament de manera autònoma d’una paleogenètica i una paleomicrobiologia (Malgosa et al.,
2005) que han fet possible, entre altres èxits, la recuperació d’ADN d’alguns dels principals microorganismes causants de moltes de les malalties infeccioses
que han delmat les poblacions en l’antiguitat (tuberculosi, lepra, pesta, sífilis, etc.). Aquests treballs han permés confirmar diagnòstics de presumpció sobre mostres osteològiques enquadrades en àmbits cronoculturals definits i que fins llavors només havien pogut ser
diagnosticades per les característiques macroscòpiques o topogràfiques de les lesions. Entre els nous
avanços, s’ha aconseguit recuperar ADN de mycobacteris com el Mycobacterium tuberculosis (Spigelman i
Lemma, 1993), del Mycobacterium leprae (Taylor et
Figura 5. Paleopatologia traumàtica. (a) Fractura espiroide femoral (necròpolis parroquial de Puçol, València, s. XV dC; (b) fractura radial amb defecte de consolidació o pseudoartrosi (necròpolis de l’Hospital d’En Conill,
València, s. XV dC); (c-d) hematoma subperiòstic calcificat femoral (necròpolis vil·la romana de la Vall d’Uixó, s. I-II dC i (e) necrosi avascular posttraumàtica de cap humeral (necròpolis islàmica dels Alters, l’Ènova [València],
s. XI-XII dC).

al., 2009), del Treponema pallidum (Mulligan, Norris i
Lukehart, 2008) o del Yersinia pestis (Wiechmann i
Grupe, 2005). Respecte a aquest últim, són significatius els treballs de Drancourt et al. (1996; 1998) sobre
l’evidència osteoarqueològica i paleogenètica de
pesta en les víctimes de l’epidèmia de Marsella de
1722.

Bases de dades i arxivament
Finalment, en tota anàlisi paleopatològica és recomanable que tota la informació bioantropològica i paleoFigura 6. Paleopatologia degenerativa. (a) Espondiloartrosi cervical; (b)
uncartrosi cervical; (c) artrosi de cap humeral (els tres corresponen a casos
procedents de la necròpoli parroquial d’Hortells, Castelló, ss. XIII-XIV dC).

patològica siga introduïda en una fitxa de registre (Polo
i García-Prósper, 2004) per a la seua valoració; posteriorment es poden usar programes informàtics per a l’a-

106

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-108]
Figura 7. Paleopatologia de mancança. (a) Cribra orbitàlia trabecular; (b) cribra orbitàlia proliferativa; (c) raquitisme; (d) hiperostosi parietal (els tres
corresponen a casos procedents de la necròpoli islàmica del Portal de
València, a Borriana (Castelló), ss. XI-XIII dC).

nàlisi de dades, com l’SPSS [Statistical Package for the

Figura 8. Patologia i desgast dentari. (a) Malaltia periodontal i càries (necròpoli parroquial d’Hortells, Castelló, ss. XIII-XIV dC); (b-c) dos exemples de
càries de major (Cueva del Molinico, Villena, Alacant, III mil·leni aC) i menor
grau d’afectació en la dent (necròpoli islàmica de La Losilla, Villena
(Alacant), ss. X-XIII dC); (d) abscés apical mandibular (necròpoli de Benizahat,
la Vall d’Uixó (Castelló), ss. XII-XIII dC, i (e-f) variabilitat en el grau d’exposició de dentina en dents postcanines d’individus adults (~30 anys) relacionat
amb diferències en el caràcter abrasiu de la dieta.

Social Sciences] o Excel. Recentment, van sorgint programes informàtics que permeten establir anàlisis intra

envolupament. Els seus treballs sistemàtics des de

i interpoblacionals, com el Fordisc (d’ús preferent en

1976 han motivat un merescut premi Pàtera d’Honor de

estudis forenses) o el Herrin’s Project (http://proyecto-

l’Arqueologia Catalana (2003). Amb anterioritat, només

herrerin.blogspot.com), que permetran nodrir un fons

podem citar les notes publicades per Rincón de

poblacional peninsular.

Arellano i Fenollosa (1950) i per Riquet (1953) sobre la
Cova de la Pastora. No obstant això, des d’un punt de

La investigació bioantropològica i paleopatològica en

vista bioantropològic, el primer treball poblacional es

terres valencianes a través d’alguns exemples

pot atribuir a Fusté (1957), sobre els pobladors neo-

Sense cap dubte es pot considerar el professor

eneolítics de la regió valenciana.

Domènec Campillo l’introductor de la paleopatologia

En la paleopatologia valenciana també s’ha evolu-

en terres valencianes i qui establí les bases del seu des-

cionat des de la descripció singular de certes patolo-

BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA

107

[page-n-109]
rent de la que van viure els primers paleopatòlegs, i és
en aquest context a on han sorgit interessants projectes
interdisciplinaris, com l’estudi de les sepultures neolítiques del PAI de la Torre de la Sal, a Castelló. Altres projectes, tanmateix, sorgeixen per iniciativa de museus,
com l’anàlisi de la Cova dels Blaus, també a Castelló, o
fins i tot promoguts per entitats científiques privades,2
com l’estudi de la necròpoli romana més antiga, documentada fins ara a la ciutat de València (García-Prósper,
2002; García-Prósper i Polo, 2003; García-Prósper, Polo
i Guerin, 2007).

Projecte Costamar (PAI de la Torre de la Sal, Castelló)
(Neolític)
El jaciment de Costamar és, fins al moment, un dels
Figura 9. Modificacions culturals. (a) Trepanació incompleta (cripta de Santa
Bàrbara, a l’església de Sant Joan de l’Hospital, València, s. XVI-XVIII dC); (b)
maxil·lar de l’individu PZC159 (dona-adulta) amb evidències de mutilació
en dents anteriors (I1, I2 i C) conservats in situ (necròpoli islàmica de la Plaza
del Castillo, Pamplona, s. VIII dC).

majors assentaments neolítics a l’aire lliure excavats en
extensió. La seua excavació, promoguda des de la
Fundació Marina d’Or de la C.V. i sota la direcció
arqueològica d’Enric Flors, es duu a terme a través de

gies procedents de necròpolis prehistòriques i històri-

diversos projectes d’intervenció arqueològica d’urgèn-

ques cap a inferències poblacionals. No hi ha dubte

cia com a mesura prèvia a les obres d’urbanització i edi-

que moltes de les investigacions bioantropològiques i

ficació de l’àrea urbana de la Torre de la Sal, de més de

paleopatològiques dutes a terme en els últims vint anys

56.000 m2. De les 694 estructures arqueològiques exca-

han estat i estan condicionades a una certa exigència

vades, 478 corresponen a una cronologia neolítica,

administrativa en el context d’intervencions arqueològi-

entre les quals destaca un conjunt funerari que ha sigut

ques d’urgència o de salvament sorgides a propòsit de

objecte d’estudi bioantropològic i paleopatològic.

1

plans urbanístics (PAI), d’obres civils o d’infraestructures

Les restes humanes estudiades procedeixen de sis

públiques o privades. Aquesta és una realitat molt dife-

estructures funeràries circulars (sitges) que o bé van ser

1.- Valga d’exemple el treball pioner de Campillo (1988) sobre la malaltia en la prehistòria valenciana, en el qual es descriuen casos paleopatològics procedents del Barranc d’En Llopis, a Castelló de Rugat, de la cova eneolítica del Palanqués, la Cova de la Pastora, la Coveta Emparetà, de Bocairent, o
la Cova de les Llometes (Alcoi).
2.- El projecte Bioantropologia dels Primers Pobladors de Valentia, que des de 1999 aborda el Grup Paleolab amb finançament privat, comprén l’estudi de
la necròpoli del carrer de Quart i ha proporcionat, entre altres resultats, tendències sobre l’esperança de vida i l’impacte de certes patologies infeccioses a la València romana (Polo i García-Prósper, 2002a, 2002b, 2009; Polo et al., 2004).

108

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-110]
reutilitzades com a estructures d’enterrament, o bé van

Catalunya, o Cloquell (1994) per al Llevant peninsular

ser construïdes intencionalment com a tombes d’inhu-

(Vall del Vinalopó, Alacant). Totes aquestes dades

mació. Des d’un punt de vista cronològic, la seua data-

odontomètriques s’associarien al procés de gracilitza-

ció comprendria entre el final del

ció neolítica descrit per múltiples autors.

V

VI

mil·lenni i l’inici del

mil·lenni aC, amb una fase cronològica posterior, o

segona ocupació, datada en el

IV

mil·lenni aC.

En relació a la patologia oral resulta significativa
l’absència de l’observació de càries i l’escassa incidèn-

La demografia obtinguda representa set individus

cia de tosca dentària. Per contra, s’ha observat la pre-

amb edats que van des de la infància fins a l’edat adul-

sència de malaltia periodontal, en una sola peça dental

ta (quatre probables barons entre 30-45 anys, dos

de la sèrie es presenta hipoplàsia de l’esmalt i també

infantils, entre 4 i 6 anys, i un juvenil entre 12 i 15 anys).

s’ha observat un sol cas de malaltia infecciosa bucal en

Tot i tractar-se d’una sèrie reduïda, l’esperança de vida

forma d’abscés apical. El desgast oclusal assoleix

al naixement (e0) se situa entorn dels 25 anys, en con-

nivells mitjans-alts (4-5) per a la sèrie adulta, fins i tot

cordança amb els resultats de l’estudi sobre demogra-

presenta morfologia bisellada atribuïble a activitat mas-

fia durant la transició neolítica desenvolupat per

ticatòria patològica (bruxisme). Des de la infància, com

Bocquet-Appel (2002).

ho testimonia l’esquelet GE-257, ja s’objectiva un des-

En general, les troballes paleopatològiques són

gast 3-4, indicatiu d’una dieta extremadament abrasiva

escasses per culpa, en part, del deficient estat de con-

i amb abundants elements exògens derivats d’un trac-

servació de la sèrie (entre un 10 i un 30 % d’índex de

tament alimentari poc elaborat d’una dieta majoritària-

conservació esquelètica). Només s’ha documentat un

ment cerealista.

cas lleuger de cribra orbitàlia en l’estructura GE-254,
fenomen porós inespecífic i multifactorial associat a

Projecte Cova dels Blaus (Edat del bronze)

anèmia, malnutrició calòrico-proteica o infecció gas-

Un altre projecte d’estudi multidisciplinari ha sigut l’a-

trointestinal (Polo, 2000, 2001), i una lleugera artrosi

nàlisi de la sèrie de la Cova dels Blaus (CDB) (la Vall

radiocarpiana en GE-310, indicativa probablement d’e-

d’Uixó, Castelló), adscrita a l’edat del bronze. Aquest

tiologia ocupacional.

projecte, dirigit per Josep Casabó i María Luisa Rovira

L’estudi paleodontològic s’ha realitzat sobre una

des del Museu d’Arqueologia de la Vall d’Uixó, ha

mostra total de 98 dents. Els resultats odotomètrics

inclòs l’estudi bioantropològic, paleopatològic i paleo-

indiquen que els diàmetres mesiodistal (MD) i vestibu-

nutricional (Polo i Casabó, 2004; Romero et al., 2004;

lolingual (VL) com també l’índex de robustesa (àrea

Polo et al., 2007). La sepultura col·lectiva de la Cova

oclusal), l’índex de la corona i el mòdul de la corona,

dels Blaus està formada per nou inhumacions: sis adults

estan dins dels valors per a poblacions neolítiques que

i tres infantils. L’edat de mort dels adults oscil·la entre

proposen Anfruns et al. (1996) per a sèries de

els 20 i els 30 anys, i la mortalitat infantil se situa entre

BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA

109

[page-n-111]
1,5 i 3,5 anys. Els marcadors d’activitats físiques docu-

bronze castellonenc, com la Cova dels Castellets (8,9

mentats estan relacionats probablement amb la

%) a Artana, o a la Vall del Vinalopó a Alacant (17,1 %)

recol·lecta, la preparació de l’aliment, la caça i les acti-

(Cloquell i Aguilar, 1996; Cloquell et al., 2001). Aquests

vitats artesanals. Hi ha certes variants anatòmiques epi-

valors de càries baixos en la CDB s’associen a una pre-

genètiques que poden suposar relacions familiars entre

sència de càlcul dentari també menor respecte als con-

els individus.

junts prehistòrics de Castelló (Cova dels Castellets o

L’aproximació a la paleodieta del grup es va dur a

Cova de la Masadeta), sent aquest tipus de patologies

terme a partir de la mostra d’individus adults aplicant

les que caracteritzen un conjunt singular de dieta en

diferents mètodes d’anàlisi dentària (Romero, Polo i De

terres valencianes ja que la resta de patologies compa-

Juan, 2004; Polo et al., 2007). En primer lloc, l’anàlisi de

rades, com la malaltia periodontal o l’hipoplàsia, es tro-

la patologia dentària va comprendre l’examen, a nivell

ben en valors semblants.

intrapoblacional, del càlcul dentari, la càries, hipoplàsia

Juntament amb l’anàlisi de la patologia dentària, l’a-

de l’esmalt, malaltia periodontal, pèrdues ante mortem

nàlisi de desgast en dents de poblacions humanes s’ha

i abscessos. A més, es valorà el grau d’exposició de

relacionat amb el tipus de dieta i també amb les tècni-

dentina i s’efectuaren anàlisis de microdesgast dentari.

ques de preparació dels aliments. Anàlisis recents de

Les dades obtingudes es presenten ara en el marc

revisió i correlació d’aquestes entitats nosològiques en

d’una variabilitat interpoblacional a partir de resultats

poblacions prehistòriques i històriques de la Vall del

obtinguts per a altres sèries prehistòriques de la Vall del

Vinalopó (Gómez, Romero i De Juan, 2009) han mostrat

Vinalopó (Alacant), de València i de Castelló.

que el grau d’exposició de dentina presenta relació

El problema de la caracterització alimentària d’un

amb la freqüència, el tipus i la severitat de la càries. En

grup humà antic basada en l’anàlisi de la patologia

la CDB, el desgast de les dents no és marcat, el 75,6 %

bucodental radica en la significació dels resultats. Les

presenten valors inferiors al grau 5 basat en una escala

restes humanes recuperades en terres valencianes (IV-II

d’1-10 (Smith, 1984) i semblants als d’altres poblacions

mil·lenni aC) es caracteritzen, en molts casos, per con-

de la Vall del Vinalopó (Gómez Romero i De Juan, 2008)

junts reduïts, que no permeten establir diferències fia-

caracteritzades per sistemes econòmics de subsistència

bles entre rangs d’edat i sexe. De la mateixa manera,

basats en el cultiu de cereals i en la cabanya ramadera.

els valors de patologies varien en funció de la seua pre-

No obstant això, diferències en la patologia i el desgast

sència per individu o si considerem el nombre de dents

dentari entre poblacions poden estar vinculades als

en el grup analitzat. Per tant, la interpretació dels resul-

procediments tècnics de processament i transformació

tats s’ha d’enfocar a la variabilitat interpoblacional. La

dels aliments. En aquest sentit, la caracterització de l’a-

càries dental en la CDB (5,4 %) és significativament

nàlisi del microdesgast dentari en la CDB i la seua varia-

menor que l’observada en altres conjunts de l’edat del

bilitat respecte a altres poblacions del IV-II mil·lenni aC

110

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-112]
ha permés mostrar un model alimentari per a la prehistòria a la Comunitat Valenciana i les seues àrees limítrofes (Romero, 2005; Romero i De Juan, 2007, 2008;
Romero, Martínez-Ruiz i De Juan, 2004). Un ampli conjunt de jaciments han sigut analitzats des de 1999
(veure Fig. 10, símbols entre parèntesis) pertanyents al
neolític, com el Tossal de les Basses (l’Albufereta,
Alacant) (TB) (Rosser i Fonts, 2007) o la Cova de Sant
Martí (Agost, Alacant) (csm) (Torregrosa i López, 2004).
Per al calcolític, s’han inclòs un conjunt de coves o
covetes de la vall alta del Vinalopó (Villena, Alacant)
com la Cueva del Molinico (mol), Cueva del Lagrimal
(LG), Cuevas del Alto (CA), Cueva de las Delicias (D) o
la Cueva de las Lechuzas (L) (Soler, 1993) i restes adscrites al campaniforme (Jover i De Miguel, 2002), com el
Peñón de la Zorra (PZ) o el Puntal de los Carniceros (P).
Els conjunts de l’edat del bronze són més variats pel
que fa a la seua localització i corresponen a la referida
Cova dels Blaus (CDB) (Polo et al., 2007) a Castelló, El
Cuchillo (Almansa, Albacete) (CU) (De Miguel, 2002), el
Tabaià (Asp, Alacant) (TA) (De Miguel, 2001), Cabezo
Redondo (CR) (Soler, 1987; 1993) o el Cabezo de la
Escoba (ce) (Villena, Alacant) (Soler, 1993), la Lloma de
Betxí (Paterna, València) (bx) o les Raboses (Albalat dels
Tarongers, València) (R) (De Pedro, 2004). Finalment,
com a grup de control es presenten resultats sobre
població actual (mostra in vivo) (C) (Romero, MartínezRuiz i De Juan, 2006).

Figura 10. Microdesgast dentari. (a) Procés d’obtenció de motles dentaris;
micrografia obtinguda per microscòpia electrònica d’escombratge (MEE) a
30X d’una rèplica dentària (M1 inferior-esquerre humà adult), on es mostra
la superfície vestibular i s’indica l’àrea d’anàlisi en el terç mitjà de la dent
davall de la cúspide protocònide; (b) micrografies a 100X (àrea de 0,56
mm2) que mostren diferents patrons de microdesgast dentari. Note’s la
major densitat de menor longitud mitjana (µm) de microestries (esq.) característiques de poblacions neolítiques i aquelles de menor densitat i major
longitud (dta.) que presenten poblacions de l’edat del bronze. (c)
Representació de les dues primeres Funcions Discrminants (76,1%) que
mostren la variabilitat en el patró de microdesgast (F1=longitud i F2=densitat de microestries per orientació 0º-180º) i la seua relació amb el tipus de
dieta i els seus modes tècnics d’obtenció i transformació entre poblacions
del neolític (TB i csm), el calcolític (mol, L, D, CA, LG), el campaniforme (P i
PZ), l’edat del bronze (CU, TA, CR, cdb, ce, R i bx) i un grup de control (C)
adult in vivo.

L’anàlisi de la variabilitat del patró de microdesgast
dental (densitat i longitud mitjana d’estries per orien-

longitud mitjana d’estries (µm), sent aquesta última

tació 0º-180º) mostra com les variables que més discri-

variable la que més correlació ha presentat (F1) segui-

minen entre grups per cronologia són les de densitat i

da de la seua densitat (F2) (Fig. 10). Aquests resultats

BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA

111

[page-n-113]
representen un gradient que respon clarament a la

dades reforcen la hipòtesi de l’estreta relació de convi-

importància dels tipus d’aliments i el seu caràcter abra-

vència o familiar entre els individus, com també l’exis-

siu en les poblacions analitzades. D’aquesta manera, el

tència de morts pròximes en el temps, la qual cosa, a

grup de control in vivo representa un tipus de dieta

més, explicaria certes característiques de rapidesa del

industrialitzada amb un caràcter abrasiu significativa-

depòsit funerari (Polo et al., 2005). Constitueixen

ment menor que en poblacions del neolític, el calcolí-

aquests els casos més antics de tuberculosi documen-

tic i de grups humans durant el campaniforme amb un

tats fins al moment en terres valencianes.

component de cereals i carni en la dieta processats
amb procediments tècnics que incorporarien gran

Interdisciplinaritat i paleopatologia

quantitat de partícules abrasives extrínseques, per

És obvi que cap estudi del passat no es pot analitzar

exemple procedents de molins o de moles de pedra,

des d’un prisma exclusivista; només la interacció entre

menys refinades que durant l’edat del bronze. Sorprén,

disciplines permet tindre una visió global de la pobla-

al seu torn, la gran homogeneïtat en la distribució d’a-

ció, de la seua evolució i de la seua adaptació al medi

questes poblacions del IV-III mil·lenni aC en contraposi-

en el seu context cultural. La unió pluridisciplinar per-

ció amb una major variabilitat per als grups de l’edat

metrà l’anàlisi integradora amb garanties suficients de

del bronze (II mil·lenni aC), en què el component carni

qualsevol fenomen patològic. Tal com ha manifestat el

i el processament de cereals per a l’obtenció de pro-

professor Campillo (1989; 1997), l’objectiu final és con-

ductes secundaris degueren ser més refinats o variats

servar el que s’ha aconseguit fins ara en paleopatologia

(per exemple introducció de cultius de regadiu), deri-

a fi que en el futur guanye en importància aquesta dis-

vats de millores en els procediments tècnics d’obten-

ciplina històrico-mèdica i no acabem lamentant-nos de

ció i transformació dels aliments. Durant aquest perío-

la seua pèrdua per desídia. Si construïm ciència i acon-

de, les poblacions analitzades presenten una densitat

seguim traspassar la barrera divulgativa, fent veure el

d’estries més llargues, semblant a models de caçadors

valor que aquests estudis tenen per al coneixement his-

recol·lectors, amb un elevat consum carni en la seua

tòric, podrem combatre algunes tendències sorgides

alimentació.

del fanatisme i que limiten el progrés del coneixement

Finalment, cal assenyalar la importància que tenen

humà, com són la reinhumació de les sèries osteoar-

certes lesions multifocals descrites, que evidencien la

queològiques depositades en els museus, l’impedi-

presència probable de tuberculosi en la prehistòria

ment de l’anàlisi de les necròpolis procedents d’algu-

recent de la Península Ibèrica i concretament en aques-

nes col·lectivitats religioses o l’eliminació de l’exposició

ta cova. Les probables vies de contagi degueren ser el

de processos patològics en museus o exposicions. És,

consum de llet bovina en mal estat, la mala higiene o

per tant, motiu d’alegria que exposicions arqueològi-

l’apilotament de la gent en el poblat. Totes aquestes

ques com aquesta o d’altres, com la recentment cele-

112

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-114]
brada «Esquelets malalts. Una visió de la malaltia a través del temps» (Museu Egipci de Barcelona, febrersetembre de 2009), hagen permés de donar a conéixer
al públic l’impacte de la malaltia en el passat.

M.C.; Jiménez, S.; Ruiz, L.; Du Souich, Ph. (ed.): Nuevas perspectivas

en antropología. Granada: Universidad de Granada - Facultad de
Medicina - Laboratorio de Antropolgía, p. 165-178.
CHIMENOS, E. (1990): Estudio paleoestomatológico de poblaciones prehis-

tóricas de Catalunya. Saragossa: Libros Pórtico.
CHIMENOS, E.; SAFONT, S.; ALESAN, A.; ALFONSO, J.

I

MALGOSA, A. (1999):

«Propuesta de protocolo de valoración de parámetros en paleodontología», Gaceta Dental, 102, p. 44-52.

Bibliografia
ANFRUNS, J.; OMS, J.I. I PÉREZ-PÉREZ, A. (1996): «La dentición de la pobla-

CLOQUELL, B. (1994): La dentición de poblaciones prehistóricas asentadas

ción neolítica de Catalunya. Caracteres métricos y su significación

en los valles del alto y medio Vinalopó. [Tesi doctoral]. Universitat

evolutiva», Rubricatum (Revista del Museu de Gavà), 1, p. 571-574.
AUFDERHEIDE, A.C. I RODRÍGUEZ-MARTÍN, C. (1998): The Cambridge encyclo-

pedia of human paleopathology. Cambridge: Cambridge University

d’Alacant.
CLOQUELL, B.

I

AGUILAR, M. (1996): «Paleopatología oral en el valle del

Vinalopó (Alicante)». En Pérez-Pérez, A. (ed.): Salud, enfermedad y

muerte en el pasado. Consecuencias biológicas del estrés y la

Press.
BAXARIAS, J. (2002): La enfermedad en la Hispania romana: estudio de una

Paleopatología. Barcelona: Fundació Uriach, p. 65-76.
CLOQUELL, B.; RODES, F.

necrópolis tarraconense. Saragossa: Libros Pórtico.
BOCQUET-APPEL, J-P. (2002): «Paleoanthropological traces of a Neolithic
demographic transition», Current Anthropology, 43 (4), p. 637-650.

I

MARTÍ, J.B. (2001): «Estudio antropológico de

cuevas de enterramiento procedentes de Artana (Castellón)»,

Archivos de Prehistoria Levantina, 24, p. 181-197.

BOSCH MILLARES, J. (1975): Paleopatología ósea de los primitivos poblado-

DE MENDONÇA, M.C. (2000): «Estimation of height from the length of long

res de Canarias. Las Palmas de Gran Canaria: Cabildo Insular de Gran

bones in a Portuguese adult population», American Journal of

Physical Anthropology, 112, p. 39-48.

Canaria.
UBELAKER, D. (1994): Standards for Data Collection from

DE MIGUEL IBÁÑEZ, M.P. (2000): Contribución al estudio osteoarqueológico

Human Skeletal Remains. Arkansas Archaeological Survey (Arkansas

de la Prehistoria reciente en las comarcas meridionales valencianas.

BUIKSTRA, J.

I

[Tesi de llicenciatura.] Universitat d’Alacant.

Archaeological Report Research Series, 44).
CAMPILLO, D. (1976): Lesiones patológicas en cráneos prehistóricos de la

Región Valenciana. València: S.I.P. (Trabajos Varios, 50).
— (1977): Paleopatología del cráneo en Cataluña, Valencia y Baleares.
— (1983): La enfermedad en la Prehistoria. Introducción a la paleopato-

Robles, F. (ed.): ¿Dónde estamos? Pasado, presente y futuro de la
278.
— (2002): «El Cerro de El Cuchillo (Almansa, Albacete): estudio antropo-

logía. Barcelona: Salvat. 141 p.
— (1988): «Prehistoria». En López Piñero, J.Mª (cord.): Historia de la medi-

cina valenciana (vol. I). València: Vicent García Editores, p. 27-54.
— (1989): «Historic news of paleopathology in Spain», Journal of

lógico». En Sanz Gamo, R.: II Congreso de Historia de Albacete.
(Actas. Vol. I: Arqueología y prehistoria), p. 126-136.
DE PEDRO MICHÓ, Mª.J. (2004): «La lectura del Bronce valenciano: consideraciones sobre su cronología y periodización». En Hernández Alcaráz,

Paleopathology, 3, p. 714.
— (1992): «Noticia histórica de la paleopatología en España», Asclepio-

L.; Hernández Pérez, M.S. (ed.): La Edad del Bronce en tierras valen-

cianas y zonas limítrofes. Alacant: Ayuntamiento de Villena; Institut

II, p. 173-1991.
— (1997): «Paleopatologia, una especialitat historicomèdica quasi desco-

Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, p. 41-57.
DEBU, B. I MAFART, B. (2002): «Nomina paleo-anatomica?», Anthropologie,

neguda i negligida», Afers, 26, p. 171-179.
— (2001): Introducción a la paleopatología. Barcelona: Bellaterra

40 (1), p. 33-36.
DRACOURT, M.; ABOUDHRARAM, G.; SIGNOLI, M.; DUTOUR, O.

(Arqueologia).
CAMPILLO, D. I SUBIRÀ, M.E. (2004): Antropología física para arqueólogos.

human

remains»,

I

RAOULT, D.

(1998): «Detection of 400-year-old Yersinia pestis DNA in human
dental pulp: an approach to the diagnosis of ancient septicaemia»,

Barcelona: Ariel (Ariel Prehistoria).
CAPASSO, L.; KENNEDY, K.A.R. I WILCZAK, C.A. (1999): «Atlas of occupational
on

ciones prehistóricas del Tabayá (Aspe, Alicante)». En Campo, M.;

Paleopatología. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid, p. 263-

Barcelona: Montblanc-Martín.

markers

— (2001): «Aspectos antropológicos y paleopatológicos de las inhuma-

Journal

of

Paleopathology

(Monographic publication, 3). Chieti (Itàlia): Edigrafital. 183 p.
CASTELLANA, C. I MALGOSA, A. (1991): «El complejo postural en cuclillas en
los individuos de s’illot des Porros (Mallorca, VI-II a.C.)». En Botella,

Proceedings of National Academy of Science, 95, p. 12637-12640.
DUDAY, H.; COURTAUD, P.; CRUBEZY, E.; SELLIER, P.

I

TILLIER, A.M. (1990):

«L’anthropologie de “terrain”: reconnaissance et interprétation des
gestes

funéraires»,

Bulletins

et

Mémoires

de

la

Société

d’Anthropologie de Paris, 2 (3-4), p. 29-50.

BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA

113

[page-n-115]
ETXEBERRIA, Francisco (2007): Bibliografía de las investigaciones sobre

Paleopatología en España. (Actualización 2007). Sant Sebastià.

(els Ports, Castelló), 26-29 septiembre 2007). Grupo Paleolab;
Sociedad Española de Paleopatología, p. 657-662.

— (2009): «La Paleopatología, una ciencia dinámica en España. Orígenes

GONZÁLEZ, A.; BLANCO, F. I ROBLES, F.J. (2007): «Descripción de los trabajos

y expectativas». En Polo Cerdá, M.; García-Prósper, E. (ed.):

recogidos en las actas de los congresos y reuniones nacionales de

Investigaciones histórico-médicas sobre salud y enfermedad en el

paleopatología entre 1988 y 2001». En Barca, F.J.; Jiménez Ávila, J.

pasado. Grupo Paleolab; Sociedad Española de Paleopatología, p.

(ed.): Enfermedad, muerte y cultura en las sociedades del pasado:

importancia de la contextualización en los estudios paleopatológi-

23-25.
FAZEKAS,

I. I KOSA, F. (1978): Forensic fetal osteology. Budapest: Akadémiai

cos. Actas del VIII Congreso Nacional de Paleopatología (Cáceres,
16-19 noviembre de 2005). (Vol II). Càceres: Fundación Academia

Kiadó.
FUSTÉ, M. (1957): Estudio antropológico de los pobladores neo-eneolíti-

cos de la Región Valenciana. València: S.I.P. (Trabajos Varios, 20)
GARCIA GUIXÉ, E.; RICHARDS, M.P.

I

SUBIRÀ, M.E. (2006): «Palaeodietary

analysis of humans and fauna from the spanish Mesolithic site of El
Collado», Current Anthropology, 47, p. 549-556.

Europea de Yuste, p. 642-650.
GOODMAN, A.H. (1984): «Indication of stress from bone and teeth». En
Cohen, M.; Armelagos, G. (ed.): Paleopathology at the origins of

agriculture. Orlando: Florida Academic Press, p. 13-52.
GOODMAN, A.H. I JEROME, C.R (1991): «Dental enamel hypoplasias as indi-

GARCÍA PRÓSPER, E. (2002): Los ritos funerarios de los primeros pobladores

cators of nutritional status». En Kelley, M.A.; Larsen, C.S. (ed.):

de Valentia (ss. II-I a.C). [Treball d’investigació de tercer cicle (D.E.A.

Advances in dental Anthropology. Nova York: Wiley-Liss, p. 279-293.

d’Arqueologia).] Universitat de València.
GARCÍA PRÓSPER, E. I POLO CERDÁ, M. (2003): «Enterramientos en decúbito

HILLSON, S. (1996): Dental Anthropology. Cambridge University Press. 373 p.
HILLSON, S. I BOND, S. (1997): «Relationship of enamel hypoplasia to the

prono y un posible preso entre los primeros pobladores de Valencia

pattern of tooth crown growth: a discussion», American Journal of

(siglos II a.C.- III d.C.)». En Campo, M.; Robles, F. (ed.): ¿Dónde esta-

Physical Anthropology, 104, p. 89-103.

mos? Pasado, presente y futuro de la Paleopatología. Universidad
Autónoma de Madrid, p. 298-316.

ISIDRO, A. I MALGOSA, A. (2003): Paleopatología. La enfermedad no escri-

ta. Barcelona: Masson. 408 p.

GARCÍA PRÓSPER, E.; POLO CERDÁ, M. I GUÉRIN, P. (2007): «Aproximación a la

JOVER MAESTRE, F.J. I DE MIGUEL IBÁÑEZ, Mª.P. (2002): «Peñón de la Zorra y

arqueología funeraria de Valencia a través de la necrópolis de la calle

Puntal de los Carniceros (Villena, Alicante): revisión de dos conjuntos

Quart (ss. II a.C-III d.C): estudio preliminar de los rituales funerarios,

de yacimientos campaniformes en el corredor del Vinalopó»,

bioantropología y paleopatología». En Barca, F.J.; Jiménez Ávila, J.

Saguntum, 34, p. 59-74.

(ed.): Enfermedad, muerte y cultura en las sociedades del pasado:

KENNEDY, K.A.R. (1989): «Skeletal markers of ocupational stress». En Iscan,

importancia de la contextualización en los estudios paleopatológi-

M.Y.; Kennedy, K.A.R. (ed.), Reconstruction of life from skeleton.

cos. Actas del VIII Congreso Nacional de Paleopatología (Cáceres,
16-19 noviembre de 2005). (Vol. I). Càceres: Fundación Academia
Europea de Yuste, p. 159-187.
GALERA, V. I GARRALDA, M.D. (1993): «Enthesopathies in a Spanish medieval population. Anthropological, epidemiological and ethnohistorical
aspects», International Journal of Anthropology, 8, p. 247-258.
GEJVALL, N.G. (1980): «Cremaciones». En Brothwell, D.R.; Higgs, E.
(comp.): Ciencia en arqueología. Mèxic: Fondo de Cultura
Económica, p. 482-493.
GÓMEZ, S.; ROMERO, A.

I

DE JUAN, J. (2008): «Análisis de exposición de

dentina en poblaciones agro-pastoriles del valle del río Vinalopó

Nova York: Wiley-Liss, p. 129-160.
MALGOSA, A.; MONTIEL, R.; DÍAZ, N.; SOLÓRZANO, E.; SMERLING, A.; ISIDRO, A.;
GARCÍA, C. I SIMÓN, M. (2005): «Ancient DNA. A modern look at the
infections of the past», Recent Research Developments in

Microbiology, 9, p. 213-236.
MALLEGNI, F. I RUBINI, M. (1994): Recupero dei materiali scheletrici umani in

archeologia. Roma: CISU [Centro d’Informazione e Stampa
Universitaria].
MOODIE, R.L. (1923): Paleopathology: an introduction the study of ancient

evidences of disease. Urbana: University of Illinois Press.
MOORE-JANSEN, P.; OUSLEY, S. I JANTZ, R. (1994): Data collection procedu-

(Alicante, España)», En Nieto Amada, J.L.; Obón Nogués, J.A.;

res for forensic skeletal material. Knoxville: University of Tennessee.

Baena Pinilla, S. (ed.): Genes, ambiente y enfermedades en poblacio-

(Report of Investigations, 48).

nes humanas. Zaragoza: Prensas Universitarias de Zaragoza, p. 185193.
— (2009): «Caries y desgaste dental en poblaciones del valle del río
Vinalopó (Alicante)». En Polo Cerdá, M.; García-Prósper, E. (ed.):

MULLIGAN, C.J.; NORRIS, S.J. I LUKEHART, S.A. (2008): «Molecular studies in

Treponema pallidum evolution: Toward clarity?», PLoS Negl Trop Dis,
2 (1), .
PALEOPATHOLOGY ASSOCIATION (1991): Recomendaciones del comité para la

Investigaciones histórico-médicas sobre salud y enfermedad en el

114

base de datos de restos óseos. Madrid: Asociación Española de

pasado. (Actas del IX Congreso Nacional de Paleopatología. Morella

Paleopatología. 15 p.

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-116]
PALÉS, L. (1930): Paléopathologie et pathologie comparative. París:

POLO, M.; GARCÍA PRÓSPER, E.; GUÉRIN, P. I VILLALAÍN, J.D. (2004): «La fundación de Valentia y sus primeros pobladores: primeras evidencias

Massan.
PASTOR, J.F.; GIL, J.A.; DE PAZ, F.J. I BARBOSA, M. (2001): Atlas de variacio-

osteoarqueológicas de tuberculosis en Hispania». En Baquedano, E.;
Rubio, S. (ed.): Miscelánea en homenaje a Emiliano Aguirre. (Volum

nes epigenéticas craneales. Valladolid: Universidad de Valladolid.
PÉREZ-PÉREZ, A. (1996): «Problemática de la caracterización de las condiciones y calidad de vida de poblaciones humanas de épocas pasadas».En
Villalaín, J.D.; Gómez-Bellard, C.; Gómez-Bellard, F. (ed.): Actas del II

Congreso Nacional de Paleopatología. València: Asociación Española

III:

Paleoantropología). Comunidad de Madrid - Publicaciones ;

Museo Arqueológico Regional de Alcalá de Henares, p. 292-305.
POLO, M.; GARCÍA PRÓSPER, E.

I

VILLALAÍN, J.D. (2004): «Introducción a la

tafonomía forense. Análisis del depósito funerario y génesis de fenómenos pseudopatológicos». En Sanabria Medina, C. (ed.): Manual de

de Paleopatología; Universitat de València, p. 405-413.
PÉREZ-PÉREZ, A.; ESPURZ, V.; BERMÚDEZ DE CASTRO, J.Mª.; DE LUMLEY, M.A.

I

TURBÓN, D. (2003): «Non-occlusal dental microwear variability in a sample of Middle and Late Pleistocene human populations from Europe

antropología forense. Bogotà (Colòmbia): Instituto Nacional de
Medicina Legal y Ciencias Forenses - Fiscalía General.
POLO, M.; MIQUEL FEUCHT, M.J.

I

VILLALAÍN BLANCO, J.D. (2001):

and the Near East», Journal of Human Evolution, 44, p. 497-513.

«Experimental cribra orbitalia in Wistar rats: an etiopathogenic

POLO, M. (2000): Indicadores paleonutricionales en restos óseos arqueo-

model of porotic hyperostosis and other porotic phenomena». En La

lógicos. Propuesta conceptual y metodológica. [Treball d’investiga-

Verghetta, M.; Capasso, L. (ed.): Proceedings of XIIIth European

ció de tercer cicle.] Universitat de València - Unitat Docent de

Meeting of the Paleopathology Association. (September 2000.)
Teramo; Chieti (Itàlia): Edigrafital, p. 253-259.

Medicina Legal i Forense. 104 p.
— (2001): «El indicador de salud paleonutricional: propuesta conceptual
y

metodológica»,

Boletín

de

la

Asociación

Española

de

Paleopatología, 30, p. 7-12.
POLO, M.

I

CASABÓ, J. (2004): «Cova dels Blaus (la Vall d’Uixó - Plana

Baixa). Estudio bioantropológico y paleopatológico de los enterra-

POLO, M.; ROMERO, A.; CASABÓ, J. I DE JUAN, J. (2007): «The Bronze Age
burials from Cova dels Blaus (Vall d’Uixó, Castelló, Spain): An approach to palaeodietary reconstruction through dental pathology, occlusal wear and buccal microwear patterns», Journal of Comparative

Human Biology, 58, p. 297-307.

mientos de la Edad del Bronce». En Hernández Alcaraz, L.;

POLO, M. I VILLALAÍN, J.D. (2003): «Fenómenos porosos en paleopatología:

Hernández Pérez, M.S. (ed.): La Edad del Bronce en tierras valencia-

estado de la cuestión y nuevas aportaciones».En Campo, M.; Robles,

nas y zonas limítrofes. Alacant: Ayuntamiento de Villena - Institut

F. (ed.): ¿Dónde estamos? Pasado, presente y futuro de la paleopa-

Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, p. 147-158.

tología. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid, p. 88-101.

POLO, M.; CASABÓ, J.; PUCHALT, F. I VILLALAÍN, J.D. (2005): «Probables evidencias de tuberculosis en el Bronce valenciano, Cova dels Blaus
(Vall d’Uixó, Castellón)». En Cañellas Trobat, Antonio (ed.). Nuevas

perspectivas del diagnóstico diferencial en paleopatología. AEP
[Asociación Española de Paleopatología], p. 244-257.

PUCHALT, F.J. (1990): Paleopatología en la Almoina. Necrópolis islámica.
[Tesi doctoral]. Universitat de València.
RINCÓN

DE

ARELLANO, A.

I

FENOLLOSA, J. (1950): Algunas consideraciones

acerca de los cráneos trepanados de la cueva de La Pastora (Alcoy).
València: Diputació de València; CSIC.

POLO, M. I GARCÍA PRÓSPER, E. (2002a): «Osteoarchaeological evidences of

RIQUET, R. (1953): «Analyse anthropologique des crânes énéolithiques de

tuberculosis in the first population of Valentia (Spain)». En

la grotte sepulcrale de La Pastora (Alcoy)», Archivo de Prehistoria

Paleopathology Association Papers and Posters Meeting Report.
Coimbra (Portugal), p. 24.
— (2002b): «Ritual, violencia y enfermedad. Los enterramientos en decúbito prono de la necrópolis fundacional de Valentia», Saguntum

(Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia), 34, p. 137148.
— (2004): «Ficha de registro de Antropología Forense. Esqueleto adulto
(anexo nº 1)». En Sanabria Medina, C. (ed.): Antropología forense y

Levantina, IV, p. 105-122.
RODRÍGUEZ-MARTÍN, C. I MARTÍN-OVAL, M. (1997): «Marcadores esqueléticos
de stress ocupacional en la población guanche de Tenerife (Islas
Canarias)», Eres (Arqueología), 7 (1), p. 105-117.
ROMERO, A. (2005): Ecología y subsistencia de las comunidades humanas

prehistóricas en el valle del Vinalopó, Alicante, España: el patrón de
microdesgaste dental en la reconstrucción de la dieta. Alacant:
Universitat d’Alacant.

la investigación médico-legal de las muertes. Bogotà (Colòmbia):

ROMERO, A. I DE JUAN, J. (2007): «Intra- and interpopulation human buccal

Policía Nacional - Dirección Nacional de Escuelas - Facultad de

tooth surface microwear analysis: inferences about diet and forma-

Investigación Criminal, p. 123-136.

tion processes», Anthopologie, 45 (1), p. 61-70.

— (2009): «Pleuritis en la Valencia romana». [Comunicació al X Congrés

— (2008): «Patrones de subsistencia del pasado: modelo de microdesgaste

Nacional de Paleopatologia. Universidad Autónoma de Madrid, 3-5

dentario en poblaciones agro-pastoriles del oeste del Mediterráneo».

setembre de 2009.] [En premsa]

En Roca de Togores Muñoz, C.; Rodes Lloret, F. (ed.): Actas de las

BIOANTROPOLOGIA I PALEOPATOLOGIA

115

[page-n-117]
Jornadas de Antropología Física y Forense. Alacant: Institut Alacantí de
Cultura Juan Gil-Albert - Diputació d’Alacant, p. 113-126.

— (1993): Guía de los yacimientos y del Museo de Villena. València:
Generalitat Valenciana - Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.

ROMERO, A.; MARTÍNEZ-RUIZ, N. I DE JUAN, J. (2002): «Quantitative relations-

SPIGELMAN, M. I LEMMA, E. (1993): «The use of the PCR to detect mycobac-

hip of paleonutritional indicators: dental microwear analysis and bio-

terium tuberculosis in ancient skeletons», International Journal of

chemical aspects in a Islamic sample from Alicante, Spain»,

International Journal of Dental Anthropology, 3, p. 1-13.
— (2004): «Non-occlusal dental microwear in a Bronze-Age human sample from East Spain», Anthropologie, 42 (1), p. 65-70.
— (2006): «Análisis de microdesgaste dentario-vestibular en sujetos
humanos actuales». En Martínez-Almagro Andreo, A. (ed.):

Osteoarchaeology, 3, p. 137-143.
STODDER, A.L.W.; JOHNSON, K.; CHAN, A.; HANDWERK, E.

I

RUDOLPH, K.Z.

(2006): «Publishing patterns in paleopathology: findings of publications explorations committee», Paleopathology Newsletter, 134
(juny), p. 6-13.
TAYLOR, G.M.; BLAU, S.; MAYS, S.; MONOT, M.; LEE, O.; MINNIKIN, M.; BESRA,

Diversidad biológica y salud humana. Múrcia: Universidad Católica

G.S.; COLE, S.T. I RUTLAND, P. (2009): «Mycobacterium leprae genotype

de San Antonio, p. 595-600.

amplified from an archaeological case of lepromatous leprosy in Central

ROMERO, A.; POLO CERDÁ, M. I DE JUAN, J. (2004): «Análisis por microscopía electrónica de barrido de la dentición de los individuos de la
Cova dels Blaus (la Vall d’Uixó, Castelló): aproximación a la paleodieta a través del patrón de microestriación dentaria». En Hernández
Alcaraz, L.; Hernández Pérez, M.S. (ed.): La Edad del Bronce en tie-

rras valencianas y zonas limítrofes. Alacant: Ayuntamiento de Villena
- Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, p. 159-166.
ROMERO, A.; GALBANY, J.; MARTÍNEZ-RUIZ, N. I DE JUAN, J.; (2009): «In vivo
turnover rates in human buccal dental-microwear», American Journal

of Physical Anthropology, 138, p. 223-224.

Asia» Journal of Archaeological Science, 36 (10), p. 2408-2414.
THILLAUD, P.L. I CHARON, P. (1994): Lesions osteo-archeologiques. Recueil

et identification. Sceaux: Kronos.
TORREGROSA JIMÉNEZ, P.

I

LÓPEZ SEGUÍ, E. (2004): La Cova de Sant Martí

(Agost, Alicante). Alacant: Diputació d’Alacant - Museu Arqueològic
d’Alacant. (Excavaciones Arqueológicas. Memorias, 3).
VILLALAÍN, J. D. (2007): «¿Qué es la Paleopatología?», Jano, 1646, p. 4549.
VIZCAÍNO, E.; MONROY, D. I GONZÁLEZ, A. (2009): «La historia de la Sociedad
Española de Antropología Física a través de sus publicaciones: aná-

ROSSER, P. I FUENTES, C. (2007): Tossal de les Basses: seis mil años de his-

lisis de los trabajos recogidos en las actas de los congresos de la

toria de Alicante. Alacant: Patronat Municipal de Cultura -

SEAF (1978-2005)», Revista Española de Antropología Física, 29, p.

Ajuntament d’Alacant.
SCHOENINGER, M.J. (1995): «Stable isotope studies in human evolution».

Evolutionary Anthropology, 4, p. 83-98.
SILLEN, A. I KAVANAGH, M. (1982): «Strontium and paleodietary research»,

Yearbook of Physical Anthropology, 25, p. 67-90.
SMITH, B.H. (1984): «Patterns of molar wear in hunter-gatherers and agriculturalists», American Journal of Physical Anthropology, 63, p. 39-56.
SOLER GARCÍA, J.Mª. (1987): Excavaciones arqueológicas en el Cabezo

Redondo (Villena, Alicante). Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert.

116

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

33-40.
WIECHMANN, I. I GRUPE, G. (2005): «Detection of Yersinia pestis DNA in two
early medieval skeletal finds from Aschheim (Upper Bavaria, 6th century A.D.)», American Journal of Physical Anthropology, 126, p. 48-55.
WOOD, J.W.; MILNER, G.R.; HARPENDIN, H.C. I WEISS, K.M. (1992): «The osteological paradox: problems of inferring prehistoric health from skeletal samples», Current Anthropology, 33 (4), p. 343-358.
WORKSOP OF EUROPEAN ANTHROPOLOGISTS (1980): «Recommendations for age
and sex determination», Journal of Human Evolution, 9, p. 517-549.

[page-n-118]
Floreal Palanca Vinué.
Antropòleg Cultural.

In Memoriam

1. Algunes consideracions d’índole general
Resulta sempre interessant abordar el tema de la trepanació en la prehistòria, perquè no deixa de sorprendre
que persones que van viure fa uns mil·lennis foren
intervingudes perforant-los el crani, generalment in

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA.
ELS CASOS DATATS PER C14 DE LES COVES DE LA PASTORA (ALCOI)
I D’EN PARDO (PLANES)
CONSUELO ROCA DE TOGORES MUÑOZ

vivo. Es fa difícil imaginar com aquella gent, amb mit-

MARQ. Museu Arqueològic Provincial
d’Alacant

jans tècnics i higiènics rudimentaris, podia atrevir-se a

JORGE A. SOLER DÍAZ
MARQ. Museu Arqueològic Provincial
d’Alacant

realitzar aquest tipus de pràctiques, amb èxit en la
majoria de les que ens arriben evidències. I és que, al
contrari del que podem pensar, comptaven amb uns
coneixements anatòmics suficients per evitar tocar les
meninges i els teixits subjacents (Thillaud, 1996: 152), i
respectar estructures vitals, com ara els sins venosos.
Inevitablement vénen a la ment una sèrie de preguntes: ¿Què és en realitat una trepanació?, ¿Per a què es
feia?, ¿Quan es va originar?, ¿Com la feien?, ¿Es practicava a hòmens i dones?, ¿A quina edat?, ¿Sobrevivien
a ella?, ¿Té alguna cosa a veure la seua pràctica amb
patologies associades?, etc.
Des que l’any 1867 l’antropòleg Pierre Paul Broca
reconeguera com a vàlida la trepanació d’un crani del

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

117

[page-n-119]
trobat en la necròpolis inca de Yucay (Perú),

de Yucay, dins del context europeu el primer crani on

han estat molts els investigadors que han abordat el

es reconeix aquesta primitiva pràctica és en el megàlit

tema, entre els quals han destacat científics com J.

de Crouzon (Finisterre) (Thillaud, 1996: 152), aconse-

Lucas-Championnière, J. Le Baron, L. Manouvrier o P.

guint prompte la investigació a França èxits notables,

Weiss, a Europa i Amèrica, i F. Barras de Aragón, M.

com la identificació a final del segle

Fusté, A. Rincón de Arellano, J. Fenollosa o D.

òssies —rondelles— extretes de cranis, o la descripció

Campillo, entre d’altres, a Espanya. En aquestes línies

de la tècnica de la «T sincipital» proposada en 1895

s’aborden aquelles qüestions que de manera general

per Manouvrier, com el resultat d’una pràctica d’incisió

suscita la trepanació, per a centrar-se després en les

i cauterització, després no acceptada per tothom

terres valencianes i tractar més detalladament els casos

(Campillo, 2007: 288 i 423).

segle

XV,

XIX

de rodanxes

de dues cavitats eneolítiques d’inhumació múltiple, la

Via difusió, potser desenvolupada mundialment a

Cova d’en Pardo (Planes) i la Cova de la Pastora (Alcoi),

partir de diferents focus (Brothwell, 1994), el mapa de

i presentar les datacions absolutes que per a tres indivi-

les trepanacions prehistòriques en el continent europeu

dus s’han realitzat dins d’un programa d’investigació

es mostra ampli, des de les Illes Britàniques (Roberts i

que sobre el vessant funerari de cavitats d’inhumació

Manchester, 1983) o Dinamarca (Bennicke, 2003) als paï-

múltiple patrocina el MARQ.

sos meridionals (Germana i Fornaciari, 1992). Pel seu

Encara que les primeres evidències sobre la trepa-

nombre destaquen els casos identificats a França,

nació es remunten al mesolític, i s’assenyalen referèn-

Alemanya i Espanya (Lisowski, 1967), i s’assenyala una

cies al respecte a l’Orient Pròxim, a l’est d’Europa

incidència elevada de la pràctica en l’àmbit mediterrani

(Ferembach, 1970, Aufderheide i Rodríguez-Martín,

occidental, observant-se bé en illes com Malta, Sicília,

1998: 31) i en àmbits més propers al nostre entorn,

Sardenya, Mallorca i Menorca (Campillo, 2007: 290).

com el de la cova Taforalt del Marroc o el jaciment de

Després de la seua determinació en el Pròxim Orient, el

Muge a Portugal (Ferembach, 1962 i Crubézy et al.

seu desenvolupament es vincula a les primeres cultures

2001), en el seu desenvolupament es tracta d’un gest

agrícoles europees, en el

vinculat al neolític, resultant un dels casos més antics el

el seu major èxit ja avançat el neolític (Guilaine i Zammit,

de la perforació doble i pòstuma del parietal dret del

2002: 161).

crani d’una jove localitzat a Çatal Hüyüc (Angel, 1971).
Des d’aquest

VI

i

V

mil·lennis aC, i confirma

Pel que fa a la Península Ibèrica, en 1880 Nery

període, la trepanació perdura en el

Delgado aporta la primera dada sobre una trepanació

temps amb diversos graus d’intensitat i amb diferents

feta en vida, identificada en el registre de la Gruta

tècniques i coneixements, i arriba fins i tot als nostres

Furninha de Peniche (Silva, 2003: 117). Poc després, en

dies en cultures primitives africanes i polinèsies

1884 en l’alcoiana Cova de les Llometes, E. Vilaplana

(Marguetts, 1967; Campillo, 1994: 41). Després del cas

localitza un fragment de frontal en el nivell inferior de

118

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-120]
la cavitat, on es van identificar les restes de divuit indi-

nats que, com elucubrà F. Barras de Aragón (1931: 15),

vidus adscrits a l’eneolític (Soler, 2002: 316). Anys des-

obtindrien la consideració de sagrats, a fi de, una

prés, el fragment arreplegat en els fons de la Col·lec-

vegada morts, disposar de fragments dels seus cranis

ció del Museu Nacional de Ciències Naturals, que

a manera de talismans. Com assenyala C. Rihuete

porta el nom del

eminent científic Juan Vilanova y

(2003: 200) són dues les categories per a considerar

Piera (Fletcher, 1945), el va estudiar F. Barras de

les raons que justificarien tan tremenda pràctica: les

Aragón (1930: 89), qui va assenyalar en l’os una perfo-

d’índole terapèutica i les que es vinculen amb pràcti-

ració doble circular, feta post mortem1, segons el parer

ques rituals o màgiques. Els defensors de la primera es

de D. Campillo (2007: 246), mitjançant la tècnica de

basen en els arguments que proporcionen els textos

barrinament.

hipocràtics i consideren l’operació com un remei, i

Al llarg de la investigació s’han considerat diferents

sempre des del diagnòstic de probabilitat o hipotètic,

motius per a justificar aquesta primitiva intervenció

de traumatismes per enfonsament, malalties mentals i

quirúrgica. Investigadors i cirurgians del segle

atri-

fins i tot sífilis. Les seues asseveracions entropessen

buint un excés de coneixements als practicants, la van

amb la problemàtica que són molt pocs els casos de

considerar una pràctica perillosa que, amb una finalitat

trepanacions que poden aconsellar la seua pràctica,

terapèutica, s’aplicaria com a tractament en traumatis-

davant d’una majoria on l’operació no troba cap justi-

mes, amb la intenció d’extraure els resquills d’os, ja

ficació mèdica.

XIX,

que eren diversos els casos on s’observaven fractures

Des de la neurocirurgia, D. Campillo, potser un

pròximes a l’orifici de trepanació, ruptures que, en

dels investigadors amb més coneixements en el tema,

gran part i des del coneixement actual, sembla que

rebutja fermament la validesa de les raons terapèuti-

són el resultat d’alteracions dels cranis en els jaciments

ques (Campillo, 2007: 428). No considera diagnòstics

arqueològics, precisament perquè resultaven més frà-

de certesa que justifiquen la intervenció, i posa en

gils allí on anteriorment s’havia practicat la trepanació

dubte que en la prehistòria s’obtingueren coneixe-

(Campillo, 2007: 427). Altres van vincular la pràctica

ments hipocràtics i es decanta per les causes magicori-

prehistòrica amb les recomanacions fetes per cirur-

tuals. Des d’aquesta perspectiva, les trepanacions

gians en l’època medieval, quant a la seua idoneïtat

podrien haver-se realitzat per diferents motius, consi-

per a extraure els mals esperits que devien tindre

derant-se accions que propiciarien capacitats de brui-

aquells que patien crisis epilèptiques, individus trepa-

xots o xamans, sotmetrien a prova individus dotats

1.- El fill del descobridor, A. Villaplana, remet per carta de 25 de gener de 1915 informació a M. Antón sobre l’existència d’un crani trepanat. La transcriu
Barras de Aragón, qui apunta que en l’etiqueta del frontal s’indica la data del descobriment, 1 de desembre de 1884. Ho descriu: «Avançada fossilització. Aquest frontal presenta dos forats de trepanació, ambdós circulars i fets post-mortem, atés que no hi ha cicatrització en cap vora. El del costat dret
de 17 a 18 mil·límetres de diàmetre. El del costat esquerre té, per la part interior, uns 20 mil·límetres de diàmetre, i per fora 14 a 16, amb vora fina i irregular, com si s’haguera deixat una pel·lícula d’os que s’haguera trencat després (Barras de Aragón, 1930, 89).

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

119

[page-n-121]
d’autoritat o tractarien de fer recuperar la consciència

· La tècnica del barrinament: és la més senzilla i la que

davant de la seua pèrdua (Rihuete, 2003: 200). És sor-

es reconeix amb més freqüència. Consisteix a rotar

prenent el nombre de trepanacions que arriba a pro-

sobre la cortical una punta dura de tal manera que

duir-se en diferents col·lectius. Així en els departa-

s’hi produeix un orifici cònic o troncocònic.

ments francesos de Lozère i Averyron es concentren

· La tècnica de l’abrasió, raspatge o rascada: resulta

160 casos, això és un 25% dels 600 casos que aproxi-

de fregar l’os amb un útil rugós o de superfície

madament es comptabilitzen en el neolític europeu, i

granelluda, i desgastar-ne la cortical fins a perfo-

en l’enterrament col·lectiu de la cova de Les Baumes-

rar-lo. La seua pràctica provoca un orifici el·lipsoï-

Chaudes s’indiquen uns 60 casos, de la qual cosa s’in-

dal de dimensions mitjanes o menudes, al voltant

fereix una alta freqüència, que afecta una de cada cinc

del qual es determina una àmplia superfície de

o sis persones (Guilaine i Zammit, 2002: 160). Menys

desgast.

espectacular, encara que igualment significatiu, és el

· La tècnica de la incisió: radica en l’aplicació de talls

nombre de trepanats que s’arreplega en l’enterrament

rectilinis o circulars mitjançant un instrument esmolat

megalític burgalés de Las Arnillas, on de 35 cranis se’n

o apuntat.

determinen 5 amb aquesta afecció (García Ruiz, 1996:

Totes aquestes tècniques troben el seu acomoda-

277). Les altes xifres dels departaments francesos han

ment en la prehistòria en contextos previs al desenvo-

fet que es propose una vinculació entre combatents i

lupament dels útils metàl·lics. D’aquesta manera, en

trepanació, des de la perspectiva que aquesta fóra

l’instrumental de sílex propi del neolític i l’eneolític hi

conseqüència mèdica de la violència (Brenot i Riquet,

ha trepants com a puntes idònies per a barrinar, gani-

1977: 9), opció descartada entre altres motius per la

vets per a incidir o rascar la superfície òssia i, des de

raresa de la coexistència de traumatismes i trepana-

la cadena operativa que condueix a l’útil polit, hi ha un

cions en els cranis estudiats (Guilaine i Zammit, 2002:

bon coneixement d’altres pedres granelludes que

161). Respecte d’això és interessant indicar que en el

podrien aconseguir, mitjançant picada, formes idònies

jaciment amb moltes evidències de violència de San

per a l’acció de l’abrasió. A partir de l’edat del bronze

Juan Ante Portam Latinam, de 333 cranis, només se’n

no s’ha de desestimar la utilització d’instrumental

determinen quatre casos amb trepanació (Etxeberria i

metàl·lic. Amb la medicina hipocràtica es produeix una

Herrasti, 2007: 168 i 267-272).

especialització de l’instrumental que resol l’operació i

Bàsicament són tres els gestos tècnics estimats per a

de la qual resulta el trepà metàl·lic amb les seues dues

fer la trepanació (Thillaud, 1996; Campillo, 1977, 2007):

variants, massís o terebra, o buit o amb corona deno-

barrinament, raspatge o raspament i incisió, encara que

minat modiolus (Campillo, 2007: 352). No obstant

en pocs casos se’n documenta una combinació (tècnica

això, el registre ofereix sorpreses com ara la identifica-

composta):

ció d’una trepanació amb la primitiva tècnica de l’a-

120

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-122]
brasió lítica en el parietal esquerre d’un crani de baró

sagnat excessiu del cuiro cabellut, sense descartar

de 35-42 anys, amb diagnòstic de supervivència en els

taponar la ferida amb teixits de fibres vegetals o tires

nivells baix medievals de la Capella del Convent de

de pell. La trepanació es limitava a la perforació de

Santa Llúcia d’Elx (Roca de Togores i De Miguel,

l’os, respectant necessàriament la membrana externa

1998).

envoltant del cervell, la duramàter, la perforació de la

Pel que fa a la pràctica quirúrgica prehistòrica, les

qual podria causar la mort. Conclosa la trepanació,

serradures o residu ossi i els diminuts resquills del des-

podria pal·liar-se la sèpsia tancant i suturant la ferida i

gast dels talls de l’útil lític anirien conformant un

unint les vores del cuiro cabellut. Atesa la supervivèn-

empastat que afavoriria l’hemostàsia. Per a la seua

cia, es pot pensar en una operació basada en certs

neteja s’utilitzaria aigua, cosa que reduiria la sèpsia.

coneixements que podrien tindre els primitius «cirur-

L’operació no sobrepassaria l’hora, i s’obtindrien resul-

gians», potser transmesos mitjançant difusió al llarg

tats més ràpids quan s’optara pel barrinament. Per a

del temps i fonamentats en una pràctica tradicional.

pal·liar el dolor adormien o drogaven el pacient, man-

Sens dubte, una bona organització asseguraria l’èxit

tenint-lo semiinconscient, subministrant-li beuratges

de la intervenció, que en si mateixa constituiria un ritu

fets amb plantes narcòtiques o al·lucinògenes, com

que necessitaria comptats participants, ja que resulta-

alguns tipus de fongs, o amb plantes amb efectes anal-

ria necessària la subjecció adequada de l’individu a

gèsics, com el cascall (Papaver somniferum L.), sobre el

trepanar, el crani del qual s’hauria de mantindre en

consum de la qual hi ha bons testimonis en l’àmbit

una posició fixa. A més del «cirurgià» s’hauria de pen-

Mediterrani (Becerra, 2006), i de manera concreta en el

sar en uns assistents que pogueren subministrar aigua,

neolític de la Península (Juan-Tresserras, 2000: 263;

assegurar els torniquets o ajudar en qualsevol de les

Guerra, 2005), on resulta testimoni suggestiu la troba-

tasques relacionades.

da d’una càpsula de cascall en el càlcul dental del crani

Tota anàlisi sobre la trepanació parteix de l’obser-

amb doble perforació de la Mina 28 de Can Tintorer

vació detinguda de l’os sec. La seua morfologia, de la

de Gavà (Juan-Tresserras i Villalba, 1999: 397-403), la

qual és circumstància comuna una major amplitud de

supervivència del qual podria suggerir el seu consum

l’orifici en la taula externa que en la interna, ofereix en

amb fins terapèutics postoperatoris. Amb el pacient

primer terme informació sobre dos aspectes: la tècni-

endormiscat començaria l’operació, després de rapar

ca utilitzada i la supervivència o defunció del subjecte.

el cabell en la zona a tractar, practicant incisions en el

És possible reconstruir el procés postoperatori, tenint

cuiro cabellut i a continuació separant-lo i doblegant-

en compte que pot deixar empremtes en l’os. En prin-

lo cap a fora, sense arribar a extraure’l. Mitjançant l’a-

cipi l’agressió provocada esdevé en una isquèmia que

plicació d’un torniquet fet amb cordes o pells que

ocasiona necrosi òssia i es produeix una osteòlisi, que

comprenguera circularment el crani es podria evitar un

dóna lloc a l’augment de les dimensions de la perfora-

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

121

[page-n-123]
ció, i torna roma la vora externa del forat. Uns dies

vivència entre algunes setmanes i dos mesos. Són

després s’iniciaria el procés de reconstrucció en què

necessaris uns 6 mesos per a completar la cicatrització,

una làmina d’os compacte recobriria la superfície del

i no es pot establir a partir d’aqueix moment el temps

díploe i quedarien ocultes les cel·les, fent que hi

que transcorre fins a la defunció del subjecte. Quan no

haguera una continuïtat de les taules externa i interna.

hi ha signes de regeneració pot suposar-se que la tre-

De tot això pot resultar la formació d’un moderat anell

panació va causar l’òbit, i que es va realitzar en un

hiperostòtic al voltant de l’orifici que deixaria un sen-

moment perimortem, o bé considerar el seu caràcter

yal com una cicatriu (Thillaud, 1996: 153). Malgrat

pòstum, post mortem, i per tant desvinculat del final de

poder ser de grandària reduïda, l’orifici de l’operació

la vida del subjecte. Les trepanacions realitzades en

mai no es tanca completament, provocant general-

crani en sec, és a dir, aquelles practicades havent trans-

ment processos inflamatoris que incideixen en la cica-

corregut prou de temps des de la mort, es diferencien

trització. Això és susceptible de provocar irregularitats

de les anteriors per una morfologia irregular (Campillo,

en la taula externa de l’àrea intervinguda. No obstant

2007: 416), i ací també caben problemes d’identificació,

això, algunes patologies com ara traumatismes, infec-

ja que el forat es pot deure a un deteriorament del crani

cions, neoplàsies o fins i tot alteracions post mortem

en el jaciment.

poden causar empremtes similars i ocasionar errors
d’interpretació, per la qual cosa és del tot recomana-

2. Panorama de la trepanació a la Península Ibèrica i a

ble utilitzar tècniques com les radiografies o les tomo-

les Illes Balears

grafies computades (TAC) que corroboren o descarten

En La trepanación prehistórica, excel·lent i recent mono-

la trepanació.

grafia, resultat de l’enorme trajectòria científica de D.

Per a establir que una trepanació es va practicar en

Campillo (2007), s’arreplega un corpus documental

vida s’han d’apreciar d’alguna manera aquests signes

magnífic de les trepanacions al vessant mediterrani

de cicatrització. No resulta fàcil establir el temps de

peninsular i a les Illes Balears, a més d’altres àrees. Ací

supervivència del pacient després de la intervenció, si

es pot observar una majoria de casos amb el lateral

bé sempre pot considerar-se una aproximació des del

esquerre afectat per una sola trepanació, trepanacions

coneixement de les distintes fases de cicatrització que

dobles, moltes d’elles amb supervivència, tan impressio-

es produeixen al llarg del procés postoperatori, gens

nants com les realitzades per abrasió en el parietal

evidents en l’os complides dues setmanes des de la

esquerre del crani citat de Can Tintorer i múltiples resul-

intervenció (Campillo, 1994). D’aquesta manera, encara

tants de l’aplicació d’una mateixa tècnica i generalment

que no s’haja tancat per complet el forat, observada la

post mortem, com ara les set aconseguides mitjançant

regeneració de les cel·les diploiques i el caràcter rom

barrinament en el frontal d’un xiquet (36-4) de la necrò-

de la vora de la taula externa, es pot estimar una super-

polis mallorquina de Son Real.

122

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-124]
S’han constatat diferències per zones geogràfiques.

culins afectats per diverses lesions es consideren loca-

Entre el neolític final i el bronze antic, la trepanació al

litzats a la necròpolis de Sant Pau del Camp

vessant occidental de la península s’ha determinat

(Barcelona), un amb una perforació troncocònica per

només en individus masculins i s’ha observat una pre-

barrinament i supervivència (crani VI), un altre (crani

dominança de la pràctica en el parietal, una bona

XIX) amb una pòstuma per abrasió en l’occipital i un

determinació de la tècnica de raspament o abrasió i de

tercer (crani XVIII) del tot cridaner en consignar-se tres

la incisió, aquesta aplicada en algun cas amb resultat

trepanacions seguides de supervivència, realitzades

de supervivència, resultant del tot estranya la tècnica

combinant l’abrasió i el barrinament, segons sembla

del barrinament. Aquestes dades, extretes d’una sínte-

en un lapse curt de temps; o els propis del neolític

si sobre la trepanació a Portugal (Silva, 2003: 127),

mitjà, com el de la perforació doble abans indicada de

contrasten d’alguna manera amb la realitat documen-

Can Tintorer, o el masculí afectat per lesions pòstumes

tada per D. Campillo per al vessant mediterrani. De la

incises localitzat entre les restes que aporta el complex

seua relació (Campillo, 2007: 279-280) s’extrau que a

de sepulcres de fossa de la Bòvila Madurell de Sant

Catalunya, en un marc cronològic en les qüestions

Quirze del Vallés.

fonamentals i llevat de comptades referències de l’àm-

En allò que afecta les terres valencianes, el frag-

bit de la cultura ibèrica, des de l’epicardial a l’edat del

ment de parietal infantil foradat de la Cova de la Sarsa

bronze, predominen com a tècniques el barrinament i

a Bocairent podria ser el més antic del registre. M.

l’abrasió, i la majoria de les trepanacions són practica-

García Sánchez (1983: 194) va proposar que es tracta-

des sobre individus masculins adults o jóvens adults

va d’una perforació per barrinament, atesa la possibi-

amb supervivència i són simples, si bé n’hi ha un cert

litat de la mort del subjecte en el transcurs de la inter-

nombre de dobles o triples, i algunes múltiples, aques-

venció, diagnòstic del qual discrepa D. Campillo, qui

tes últimes sempre pòstumes. Dins d’aquest panora-

es decanta pel seu caràcter pòstum (Campillo, 2007:

ma, on queden ben representades les inhumacions

246). De l’hàbitat de La Ereta del Pedregal de

col·lectives (Turbón, 1981: 69-80), pot ser interessant

Navarrés és el crani corresponent a un adult madur

indicar una certa varietat en els casos més antics com

masculí amb tres depressions còniques en l’escata

els de l’epicardial —el femení adult jove amb trepana-

occipital suprainíaca, amb els contorns suavitzats per

ció per abrasió de l’enterrament en sitja de la Timba

la cicatrització, després de la seua accepció com un

del Barenys de Riudoms (Vilardell, 1992) o el masculí

cas de lesions resultat de foruncolosi o lesions quísti-

amb orifici enorme en la part superior, pòstum per inci-

ques (Campillo, 1976: 59) ha sigut recentment valorat

sió de l’enterrament múltiple de l’espai III de la Cova

com afectat per trepanacions suprainíaques (Campillo,

del Pasteral de Girona (Bosch i Tarrús, 1990: 121)—, el

2007, 241). Vinculats a les coves de soterrament múl-

postcardial (Gibaja, 1999: 190), i els tres individus mas-

tiple s’uneixen a l’antiga referència del fragment de la

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

123

[page-n-125]
Cova de les Llometes els cranis amb trepanacions

pretació terapèutica en vincular-se amb una fractura

localitzats a les coves d’en Pardo i de la Pastora, en els

prèvia (Jiménez, Botella i Alemán, 1996). Pel que fa al

quals se centra aquest treball. El crani de la Cova de

vessant occidental andalús les notícies remeten a l’emi-

les Bagasses de Banyeres s’atribueix a l’edat del bron-

nent treball de registre antropològic arreplegat en

ze (Aparicio et al. 1981: 171), corresponent a un baró

Notas sobre restos humanos prehistóricos, protohistó-

pròxim a l’edat madura amb forat de 22-27 mm de

ricos y antiguos de España, que en diverses àrees de la

diàmetre produït per barrinament en el frontal. Amb

península va realitzar F. Barras de Aragón (1933: 204),

dubtes, es considera pòstuma o de molt escassa

el qual identifica un cas amb doble perforació en el

supervivència (Campillo, 1981: 250-253). Finalment i

frontal en el jaciment d’Alcolea, considerat neolític per

també de l’edat del bronze, sense que es puga confir-

Hernández Pacheco (1924); un altre en el sevillà de Los

mar per pèrdua, és de principis del segle passat la

Alcores amb trepanació parietal post mortem, i un ter-

menció d’un fragment d’un crani trepanat en el jaci-

cer en l’onubense Cueva de Jabugo, amb una perfora-

ment argàric de San Antón d’Oriola, indicant en 1903

ció post mortem en forma d’ou amb la vora en bisell

J. Furgús que un dels fragments presentava un orifici

que arriba al frontal i als dos parietals (Barras de

de 20 mm de diàmetre, cosa que per a l’investigador

Aragón, 1942: 55), tremenda operació que patiria un

jesuïta és un clar indici de trepanació (Furgús, 1937:

individu masculí adult jove documentat en aquell con-

26).

text d’inhumació múltiple, on potser es van poder

En altres regions peninsulars s’anota un nombre

determinar més trepanacions (Pérez, Cruz i Rivero,

menor de trepanacions prehistòriques. De Múrcia s’in-

1990). La resta, conservat al Museu Arqueològic de

dica el cas del crani amb perforació en el frontal i

Sevilla, té una perforació oval en el vèrtex cranial que

supervivència del soterrament múltiple eneolític dels

en la taula externa sobrepassa els 102 mm en el seu

Blanquizares de Lébor de Totana (Barras de Aragón,

eix longitudinal. En el seu diagnòstic hi ha discrepància

1938) i d’Andalusia Oriental, la referència de la troballa

i es reconeixen senyals d’unes dues setmanes de

per part de L. Siret d’un crani trepanat en un dels dòl-

supervivència després de l’aplicació d’una abrasió

mens de La Sabina de Río de Gor, i l’anotació de casos

intensa (Guijo, Lacalle i Romero, 1999), mentre que D.

comptats amb supervivència en individus masculins

Campillo (2007: 261) advoca, com en el cas del

adults assimilats al neolític, realitzats mitjançant barri-

Pasteral, pel seu caràcter pòstum i realització mitjan-

nament, com els localitzats a les cavitats granadines de

çant incisió. Amb el calcolític, si no amb el bronze final,

Las Mayólicas i La Carigüela, i la cordovesa de Los

s’ha vinculat el crani conservat al Museu de Càceres de

Mármoles —aquesta no acceptada per D. Campillo

la Cueva del Maltravieso, amb una trepanació oval més

(2007: 263) —; o per abrasió, en el cas de la Cueva de

reduïda, 38 x 25 mm en els seus eixos majors, en el

los Molinos (Alhama de Granada), un exemple d’inter-

parietal esquerre, operació que va afectar una dona

124

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-126]
d’una vintena d’anys que va sobreviure a aquesta

vida en el frontal esquerre d’un crani de l’enterrament

(Mateos et al. 1996).

múltiple localitzat en una cavitat de Tisuco (Segòvia),

Del centre peninsular resulta tremendament interes-

un jaciment per ell atribuït al Magdalenià (Barras de

sant la recuperació de la informació del jaciment de

Aragón, 1933 B: 91), que ara troba el seu acomoda-

Ciempozuelos excavat en 1894 i 1895, autèntic para-

ment com a referència del neolític o l’eneolític (Delibes

digma per al campaniforme peninsular. Entre les restes

i Santonja, 1986: 155-156).

òssies custodiades en la Reial Acadèmia de la Història,

En allò que afecta la meitat centreseptentrional, tal

H. Deslaers va identificar, en 1917, una trepanació amb

com assenyala Mª. L. García Ruiz (1999) és possible que

supervivència en el parietal esquerre d’un fragment

el mapa de les trepanacions estiga alterat per la falta de

cranial d’un individu madur masculí. Conforme a una

dades en aquelles àrees on no es conserven restes

revisió recent la intervenció es va realitzar mitjançant

humanes, pel caràcter àcid del sòl, condició que afecta

incisió poligonal, potser després de patir un traumatis-

bé el nucli de dolmens de Salamanca i de Zamora. Per

me, i no es descarta causa terapèutica. Però a efectes

això, molt possiblement la bona incidència de la trepa-

de valorar la vinculació de la pràctica amb individus

nació en el sepulcre de Las Arnillas (Burgos) on s’identi-

que gaudiren de poder és interessant recordar la pos-

fica en 5 individus adults i jóvens de sexe amb certesa (3)

sibilitat que la calota fóra el mig crani trobat en les aca-

o amb probabilitat (2) masculí, feta per abrasió, barrina-

balles del segle

amb un bol, una cassola i un vas, a

ment o incisió, amb diferents graus de supervivència, és

més de dues peces de coure (Sampedro i Liesau,

possible que no fóra tan excepcional. En una àrea relati-

1999), de manera que corresponguera a algun líder o

vament pròxima es documenten els quatre casos de San

règul local (Blasco, Baena i Liesau, 1999: 74). Altres

Juan Ante Portam Latinam (Àlaba), on s’observen també

referències també són degudes a F. Barras de Aragón

les tres tècniques. En un d’ells, d’un individu jove, es va

(1931), qui per la presència de nou casos amb trepana-

perforar el frontal mitjançant abrasió, i va sobreviure a

cions atribueix al neolític la sèrie de cranis procedents

l’operació (Etxeberría i Herrasti, 2007: 267-272). En la

d’una excavació irregular que en 1880 es realitzà a

mateixa província es localitza en el context funerari neo-

Alcázar del Rey (Conca) a la qual dedica un extens tre-

lític en cova de Fuente Hoz, on es constata una trepana-

ball. Des de la seua lectura, D. Campillo (2007: 276-

ció considerable, 25 cm2, mitjançant abrasió (crani FH1)

277) considera només dos casos evidents d’individus

en el parietal dret d’un baró adult que almenys va sobre-

masculins amb una trepanació sobre el parietal, un

viure deu mesos (Basabé i Bennassar, 1983; Etxeberría,

d’ells amb evidents signes de supervivència. També

1986: 301). Queda a Biscaia el fragment de frontal tre-

d’excavació antiga i pel mateix autor (Barras de

panat de subadult de la Cueva de Atxarte (Yurre) que,

Aragón, 1933) aconseguim el diagnòstic de L. Hoyos

atribuït a l’eneolític o a l’edat de bronze, no va sobreviu-

Sainz, el qual, en 1908, determina una trepanació en

re a l’operació (Etxeberría, 1986: 305-306).

XIX

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

125

[page-n-127]
Del tot particular és el fenomen de la trepanació a

efectuats per V. Pascual sota la direcció de M.

les Balears, on els casos més antics localitzats a la

Tarradell. La seua trepanació s’ha referenciat en tre-

menorquina Cova d’es Càrritx no semblen resultar ante-

balls previs on s’arreplega la seua descripció osteolò-

riors al final del II mil·lenni aC. Ací s’identifiquen tres

gica (Campillo, 1976, 1977, 2007; Soler i Roca de

cranis en posició secundària de barons amb senyals de

Togores 1999)2. Correspon a un baró adult jove (20-25

supervivència, després de patir la pràctica mitjançant el

anys) de tipologia mediterrània gràcil. En el parietal

barrinament, dos adults, o mitjançant la combinació de

esquerre, pròxim a la protuberància de l’os, s’observa

la incisió i l’abrasió, un jove (Rihuete, 2003: 201-202).

una trepanació realitzada amb la tècnica del raspa-

Vinculats a la primera edat del ferro resulten els docu-

ment o abrasió, sent la superfície abrasida molt àmplia

mentats en les necròpolis talaiòtiques mallorquines de

mentre que l’orifici és molt xicotet (Fig. 1). Aquest és

Son Real i S’Illot de Porros. El cementeri de Son Real,

de forma ovalada i sembla que es va realitzat en sen-

amb dates de final del s.

aC. (Guerrero, Calvo i

tit anteroposterior si es jutja pels diàmetres màxim i

Gornés, 2006: 99) ofereix catorze cranis trepanats (un

mínim de tal orifici (7,5 x 5 mm). El seu centre dista 45

8,3% sobre el total d’individus) determinant-se un ús

mm de la sutura coronal i 48 mm de la sagital. Al vol-

paritari de l’abrasió o el barrinament en una majoria

tant del mateix es documenta un gran enfonsament,

d’individus masculins adults, com a tònica en què els

que s’estén entre els 25 i 40 mm rodejat d’una hipe-

cranis infantils amb perforacions múltiples constitueixen

rostosi, que, junt amb els signes de regeneració òssia,

tota una singularitat.

justifiquen una prolongada supervivència. No s’apre-

IX

al s.

V

cien alteracions patològiques que justificaren una
3. Els casos de les coves d’en Pardo i de la Pastora. A

intervenció quirúrgica.

propòsit de la seua cronologia

3.1. Descripció dels cranis i lesions

Cranis trepanats de la Cova de la Pastora (Alcoi)

Crani trepanat de la Cova d’en Pardo (Planes)

Es determinen quatre cranis depositats en el Museu de

Amb sigla Emp 1 (F-28) (9.084) es troba depositat en

Prehistòria de València amb números 17, 53, 54 i 77. La

el Museu Arqueològic d’Alcoi. Es va trobar en 1965 en

cavitat va ser excavada per V. Pascual i J. Alcácer

la sala de l’esquerra de la cavitat (Sector F capa 1:

(Ballester, 1949), i en el SIP es conserva documentació

0,00-0,40 m des del tall) en el transcurs dels treballs

manuscrita de les seues intervencions. En el document

2.- Descripció morfològica del crani: Es tracta d’un crani complet en bon estat de conservació, encara que mostra xicotetes pèrdues de substància òssia a
nivell dels pòmuls, ossos propis del nas, i també en la base del crani. Presenta unes insercions musculars mitjanament marcades. És un crani alt (hipsocrani) de tendència ovoide amb un perfil curvilini i lleugera depressió postbregmàtica. Posseeix un front mitjanament ample, malars (pòmuls) poc marcats, òrbites subquadrangulars molt baixes (cameconc) i una cara estreta i alta (leptena). La seua capacitat craniana és de 1.417 cm3. El maxil·lar conserva les peces dentàries 17, 21, 23, 24, 25, 26, i 27, havent perdut ante mortem la peça 18. Es determina un pronunciat desgast dental en totes les peces
conservades, així com una lleugera acumulació de tosca i una lleu periodontitis, tot indicatiu d’una mala higiene bucal. Presenta artrosi de l’articulació
temporomandibular en ambdues cavitats glenoides.

126

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-128]
redactat pel primer només es contempla el fragment
de l’os frontal (17), fragment localitzat juntament amb
dues puntes de fletxa (Fig. 2). Els altres cranis amb trepanacions no s’anomenen en la documentació manuscrita, la qual cosa ha motivat que no s’hagen considerat en un treball recent (Fregeiro, 2006: 226)3. En treballs previs sí que s’han abordat (Rincón de Arellano i
3.- No tenim dubtes quant a l’adscripció dels cranis al registre per diverses raons. En primer lloc el manuscrit de V. Pascual no és un diari sinó una recopilació d’informació a manera d’informe que podria haver-se escrit de seguit. Segons escriu, inicia els treballs en la finca de la seua propietat en 1940,
havent-ne de realitzar el gros en 1944, conforme a la indicació d’I. Ballester (Ballester, 1945). Acaba amb la frase: «¿I els cranis XLII, XLIII, XLIV i res-

tants?. Veure’ls». Tot sembla suggerir que V. Pascual posposa la redacció d’aquesta part, per a no escriure-la mai, potser perquè informara directament
I. Ballester, llavors director del Servei i redactor de la informació publicada on sí que s’arreplega la totalitat dels cranis i es raona brillantment sobre el
seu sentit ¿màgic?, ¿religiós?, ¿mèdic?, s’apunta sobre la possibilitat que existira algun tipus d’anestèsia, es proposa l’ús d’instruments de sílex considerant tècniques com el raspament o la rotació i se subratllen els indicis de supervivència en atenció a les observacions que realitzen A. Rincón de

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

127

[page-n-129]
Fenollosa, 1949; Riquet, 1953; Fusté, 1957; Campillo,

d’entre 4 i 8 mm. Presenta senyals de regeneració

1976, 1977, 2007), incloent-hi més casos, ara en dis-

òssia i per tant de supervivència. No mostra signes

cussió per diagnòstic4.

patològics que justifiquen la intervenció com a terapèutica (Fig. 3).

Cova de la Pastora 175. Fragment de crani que únicament conserva l’os frontal corresponent a un individu

Cova de la Pastora 536. Calota a la qual li falta part del

jove d’uns 20 anys d’edat, de sexe indeterminat.

parietal dret pròxim al temporal, pertanyent a un baró

Mostra una trepanació amb la tècnica del barrinament

d’uns 20-25 anys d’edat. En el parietal esquerre mostra

en el costat esquerre del frontal, de 24 x 17 mm, el

una trepanació feta amb la tècnica de l’abrasió o raspat-

centre de la qual dista 30 mm de la sutura coronal i 25

ge, que dista 20 mm de la sutura sagital i 61 mm de la

mm de la vora supraorbitària esquerra. Al voltant de les

sutura coronal. Les dimensions de l’orifici, de morfolo-

vores de l’orifici mostra un xicotet halo d’erosió òssia,

gia ovalada irregular, són 18 x 12 mm. Al voltant de la

Arellano i J. Fenollosa en un annex (Ballester, 1949: 64-65).Lexistència de problemes en el registre pot conduir de cap manera a proposar que engrandira el jaciment amb dades —ídols oculats i trepanacions— que no correspongueren a l’excavació, amb la intenció d’incrementar la seua importància
a nivell internacional (Fregeiro, 2006: 226), perquè això no se sustenta en una altra possible procedència per a les peces prehistòriques del registre, i
perquè senzillament no té sentit dins del bon fer que al llarg de la seua vida va demostrar I. Ballester Tormo. Tenint en compte que V. Pascual i J.
Alcácer només enumeren bosses o paquets d’ossos amb cranis, s’ha considerat possible que en estudis antropològics posteriors de R. Riquet (1953)
i M. Fusté (1954) pogueren identificar i numerar més restes cranials (Soler, 2002: 324). En la recent revisió es demostra que tot és un problema de registre. La caixa «76» contenia el crani «54» de Riquet i la «77» el «55» del mateix. D’aquesta manera, després del seu estudi va poder produir-se un error
o un canvi de criteri en la sigla, i es va signar en el cas del «77» amb el número de la caixa i no amb el de la sigla considerada per R. Riquet. A més,
quasi tots els cranis mostren un número escrit a llapis, amb una grafia característica, que pensem que degué fer-se en l’excavació. Aquesta numeració
coincideix amb la realitzada a tinta, feta segurament després, durant la seua classificació o estudi, no trobant-se aquest tipus de grafia a llapis en la
resta de la col·lecció de cranis albergats en el SIP.
4.- Del registre d’ossos del jaciment només es consideren ací aquests quatre casos com a trepanats. En treballs previs s’han descrit més casos que, estant
en revisió, seran objecte de discussió en un pròxim treball de C. Roca de Togores desenvolupat dins del programa d’investigació que per a la cavitat
dirigeixen S. Mc Clure i O. García. Es tracta de la calota identificada com a «B» (Rincón de Arellano i Fenollosa, 1949: 70) o com a núm. 45 (Riquet, 1953:
112) on es va considerar en el parietal esquerre una trepanació amb signes de regeneració òssia; la de la calota cranial núm. 25 (Fusté, 1957: 12) on es
descriu una trepanació perimortem en una zona d’alt risc, escata del temporal esquerre, la identificació de la qual provoca dubtes previs (Fregeiro, 2006:
279); i d’una altra considerada recentment (Campillo, 2007: 233): el fragment cranial amb referència L.P. 253, on es proposa una trepanació mitjançant
abrasió, sense supervivència i amb un treball posterior de l’os.
5.- Identificat amb la lletra «A» per a A. Rincón de Arellano i J. Fenollosa (1949: 69-70), amb núm. 17 per a R. Riquet (1953: 5) M. Fusté (1957) el va considerar masculí. Descripció morfològica del crani: El periosti es troba molt deteriorat, amb pèrdues òssies en algunes zones. Presenta unes insercions en
el crotafi molt marcades, un front mitjanament ample amb unes protuberàncies frontals poc prominents i uns arcs supraciliars mitjanament marcats. Es
determina garbell orbital A en les dues conques orbitàries. Així mateix presenta un buit més o menys circular amb les vores arrodonides en el sostre de
la conca orbitària esquerra que podria relacionar-se amb un tumor benigne (Fregeiro, 2006: 265) si bé sense diagnòstic concloent. Les seues mesures
són 5 x 6 mm i penetra uns 5 mm cap a l’interior de la conca orbitària.
6.- Identificat amb la lletra «E» per a A. Rincón de Arellano i J. Fenollosa (1949: 72-73), amb núm. 53 per a R. Riquet (1953: 6). Descripció morfològica del crani: Mostra unes insercions marcades i el grau d’obliteració de les sutures és mínim. De contorn el·lipsoide i perfil curvilini amb depressió prelambdàtica, mostra unes protuberàncies mitjanament marcades i tendents cap a la línia mitjana i unes protuberàncies parietals molt poc
prominents. El front és ample, la glabel·la i arcs supraciliars mitjanament marcats i l’occípit molt poc prominent. Presenta un os epactal de grandària mitjana.

128

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-130]
Figura 2. Dibuix del fragment cranial nº 17 i les dues puntes de fletxa amb les quals es va trobar, de La Pastora. Extret del manuscrit de les excavacions.

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

129

[page-n-131]
Figura 3. Trepanació del crani nº 17 de La Pastora i detall.

trepanació s’aprecia una àmplia àrea d’erosió de 90 x

lambda, 59 mm de la sutura sagital i 57 mm de la sutu-

37 mm aproximadament, de morfologia el·lipsoïdal

ra coronal (Fig. 5). S’observa una important regeneració

molt allargada amb estries radials a causa dels proces-

òssia, per tant la supervivència va haver de ser prolon-

sos de cicatrització (Fig. 4). Hi ha evidents signes de

gada. No s’hi observen patologies que proven una

regeneració òssia i per tant de supervivència. No es

intervenció terapèutica.

detecten altres alteracions patològiques que argumenten una trepanació.

Cova de la Pastora 778. Fragment de calota. Pertany a
un adult entre 20 i 40 anys, de sexe indeterminat.

Cova de la Pastora 547. Calota a la qual li falten restes

Presenta una trepanació realitzada amb la tècnica de

de l’àrea pròxima al parietal dret, pertanyent a un indi-

barrinament en el parietal esquerre, les mides del qual

vidu del sexe masculí amb edat compresa entre 40-50

són 23 x 21 mm, que dista des del centre d’aquesta 26

anys. En el parietal dret mostra una trepanació realitza-

mm de la sutura sagital i 90 mm de la sutura lambdàti-

da amb la tècnica de barrinament, observant-se a nivell

ca (Fig. 6). No s’aprecien signes de remodelació òssia,

extern una forma circular lleugerament irregular, i en

per la qual cosa podria haver-se practicat en moments

secció mostra una morfologia troncocònica. Té unes

perimortem.

dimensions de 30 x 27 mm, i dista 77 mm del punt
7.- Identificat amb la lletra «C» per a A. Rincón de Arellano i J. Fenollosa (1949: 71-72), amb núm. 54 per a R. Riquet (1953: 7). Descripció morfològica del
crani: Presenta un contorn ovoide allargat amb unes protuberàncies mitjanament marcades i tendents cap a la línia mitjana i unes protuberàncies parietals mitjanament marcades. El front és estret. Vist en la seua norma lateral mostra un perfil curvilini amb depressió prelambdàtica, crotafis marcats, glabel·la i arcs supraciliars mitjanament marcats, cresta supramastoïdal marcada i occípit molt poc prominent. En norma posterior el contorn és domiforme
i mostra unes línies nucals poc marcades.
8.- Identificat amb la lletra «D» per a A. Rincón de Arellano i J. Fenollosa (1949: 73-74), amb núm. 55 per a R. Riquet (1953: 8). Descripció morfològica del
crani: Conserva part del parietal esquerre des de la sutura sagital i lambdàtica fins a la meitat d’aquest i la meitat esquerra de l’occipital fins a les línies
nucals. Mostra un periosti molt deteriorat sobretot en l’occipital. Les protuberàncies parietals són arrodonides i poc ixents i les línies nucals apareixen
mitjanament marcades.

130

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-132]
Figura 4. Trepanació del crani nº 53 de La Pastora i detall.

Figura 5. Trepanació del crani nº 54 de La Pastora i detall.

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

131

[page-n-133]
Jaciment /
Campanya

ENP
(1965)

Referència /
material

Beta 231886
Crani Emp 1

PAST
(1944)

Beta 231884
Crani
Pastora 53

PAST
(1944)

Beta 231885
Crani
Pastora 77

Datació BP

CAL BC 2 σ + CAL BC 2 σ -

CAL BC 2 σ
CAL BC 1 σ + CAL BC 1 σ (m)

CAL BC 1 σ
(m)

Intersecció
CAL BC

4430±40

3330
3180
3130

3210
3150
2920

3270
3165
3025

3260
3100

3250
3020

3255
3060

3090
3050
3040

4860±40

3700
3560

3630
3540

3665
3550

3660

3640

3650

3650

4270±40

2920

2870

2895

2910

2880

2895

2890

Taula 1. Datacions de la Cova d’en Pardo i la Cova de la Pastora. (BP=abans del present; BC=abans de Crist; Cal=calibració amb rang a 1 o 2 σ; (m)
mitjana dels rangs a 1 o 2 σ; Intersecció de l’edat del radiocarboni amb la corba de calibratge.

Cranis de la Cova de la Pastora amb erosions intencio-

na, sense que el díploe es veja alterat, totes mostren

nals. A més d’aquests quatre casos de trepanació cal

signes de regeneració òssia i per tant de supervivèn-

considerar les erosions cranials intencionals identifica-

cia del subjecte, havent-se considerat el seu possible

des en dos cranis més, núm. 7 i núm. 169, el primer

caràcter ritual (Fig. 7).

pertanyent a un individu masculí d’uns 40 anys, que
presenta una erosió de forma allargada en el parietal

3.2. Datacions absolutes

dret, molt pròxima a la sutura sagital, de 30 x 17 mm

En 2007 es van enviar a datar tres mostres de tres cranis,

en les seues dimensions màximes, el centre de la qual

dos de la Cova de la Pastora (53 i 77) i un de la Cova

dista 47 mm de la sutura coronal i 20 mm de la sagi-

d’en Pardo (Emp 1). D’acord amb els criteris tècnics dels

tal. El segon correspon igualment a un individu mascu-

conservadors, en la selecció dels dos cranis de Pastora10

lí d’uns 40 anys d’edat que mostra en el frontal dues

es va considerar la diferent tècnica de la trepanació i

erosions, una localitzada en la protuberància dreta de

diagnòstic de supervivència11.

16 x 8 mm i l’altra pròxima a la protuberància esquerra, de 15 x 8 mm, ambdós de morfologia més o

3.3. Consideracions finals

menys rectangular, encara que la primera més ovala-

Les datacions presentades (Taula 1) revelen una àmplia

da. Les tres erosions únicament afecten la taula exter-

temporalitat per a la pràctica de la trepanació dins de

9.- Ja identificades per D. Campillo (1977: 258; 1996: 58; 2007: 241).
10.- Agraïm a la directora del SIP, H. Bonet, així com a B. Martí i a M. J. de Pedro, tota l’ajuda que ens van brindar respecte d’això. De la mateixa manera
volem deixar constància del nostre agraïment al director del Museu d’Alcoi, J. M. Segura.
11.- Del crani 53 es va extraure un fragment de 33x16 mm amb un pes de 2,005 g, del crani 77 un fragment de 28 x 21 mm amb un pes d’1,821 g, i del
crani emp 1 es van extraure quatre fragments amb un pes total d’1,20 g. Les extraccions es van fer de la zona basal del crani, o pròxima a ella, per ser
aquesta la menys afectada estèticament. Les mostres es van enviar a datar al Laboratori Beta de Miami (EUA) —C14 AMS—, i es van obtindre els resultats que es mostren en la taula 1.

132

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-134]
Figura 6. Trepanació del crani nº 77 de La Pastora i detall.

Figura 7. Erosions intencionals dels cranis nº 7 i nº 16 de La Pastora.

l’àmbit propi del neolític final-calcolític en les comarques

resulta pròxima a la data més recent que, a efectes d’a-

centremeridionals valencianes. Les mostres obtingudes

quell ús, es determina en Pardo12, i 750-760 anys poste-

de cranis amb aquella intervenció, trobats en necròpolis

rior a la del crani 53. Al mig queda l’interval de dates

d’inhumació múltiple, suggereixen que aquesta pràctica

que també expressades a 1 σ ofereix el crani d’en Pardo

degué dur-se a terme diversos segles. En la seua expres-

—3260-3250 i 3100-3020 aC— amb una lesió semblant

sió a 1 σ la data del crani 53 de Pastora —3660-3640

a la del 53 de Pastora, en coincidir en tècnica —abra-

aC— es revela com una datació antiga dins del desen-

sió— i localització —parietal esquerre—. La tècnica del

volupament del fenomen de la inhumació múltiple en

barrinament és la que afecta el parietal esquerre del

aquell àmbit territorial, mentre que la del crani 77,

crani de data més recent (77), mètode que es va emprar

expressada en els mateixos termes —2910-2880 aC—,

per a perforar el parietal dret del 54 i la part esquerra del

12.- Veure en aquest volum el treball sobre la Cova d’en Pardo subscrit per J. Soler, C. Roca de Togores i C. Ferrer. La data més recent s’obté a en Pardo
a partir de la datació d’un fèmur de la capa superficial d'un ossari. Beta 95394: 4270 ± 50 BP. En la seua expressió a 1 σ: 2890-2860 / 2805-2750 / 2720
-2700 cal BC.

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

133

[page-n-135]
frontal del 17, aquell que es vincula a dues puntes de

practiquen trepanacions amb tècniques reconegudes de

fletxa. L’avaluació cronològica de les diferents caracterís-

manera coetània en contextos d’inhumació múltiple

tiques de les lesions dels cranis 53 i 77, i de les similituds

d’altres àrees peninsulars, i com a segona, una només

observades entre els cranis 53 i Emp 1, podria interpre-

aparent prevalença temporal de l’abrasió, tècnica amb la

tar-se com una prioritat en allò temporal de l’abrasió en

qual també han de relacionar-se les lesions dels cranis 7

el marc cultural i geogràfic que atenen aquestes mostres

i 16 de Pastora.

preses de necròpolis d’inhumació múltiple. No obstant,

Del resultat de l’aplicació d’aquelles tècniques es

això no és obstacle per a descartar la convivència

pot considerar una certa homogeneïtat en la intenció de

d’ambdues tècniques al llarg del temps propi del desen-

trepanar. Les perforacions practicades atenyen una

volupament d’aquella realitat funerària. Respecte d’això,

grandària moderada. En allò que afecta l’abrasió, la per-

pot recordar-se la seua coexistència amb la de la incisió

foració del crani d’en Pardo, reduïda per un bon procés

en el context de cronologia concorde de San Juan Ante

de cicatrització no sobrepassa els 7,5 mm, veient-se

Portam Latinam, on des de l’avaluació d’una bona bate-

precedida d’una superfície d’abrasió més àmplia (40 x

ria de dates de C14 calibrat es determina un estret marc

25 mm) i en Pastora 53 es mostra un orifici un poc més

cronològic per a la realització de més de tres-centes

gran, 18 x 12 mm, també resultant de l’acció de raspa-

inhumacions —3338 a 3095 cal BC 2 σ— (Armendáriz,

ment d’una bona superfície òssia. Pel que fa al barrina-

2007), cronologia per un altre costat coherent amb la

ment, les perforacions observades en els tres cranis de

que proporciona una mostra d’ossos extreta de la cam-

Pastora no sobrepassen els 30 mm. Un altre tret d’uni-

bra del sepulcre de corredor burgalés de Las Arnillas,

formitat és el que atén a la localització, que es determi-

destacat ací per la variància i nombre d’individus trepa-

na en quatre casos en el parietal i només en un en el

13

nats -3377-3325 cal BC 1 σ —, si bé de manera òbvia, i

frontal. Aquesta moderació no té cap relació amb aque-

com ocorre a la Pastora i a en Pardo, l’espai cronològic

lles lesions grans observades en el Pasteral, Jabugo i

de l’ús funerari d’aquell dolmen de Moradillo de Sedano

Fuente Hoz, i sí que troba el seu acomodament en regis-

s’ampliaria si es disposara d’un nombre més alt d’anàli-

tres de contextos d’inhumació múltiple com, a títol d’e-

sis radiocarbòniques, en no determinar-se ací les excep-

xemple, el de la Cova d’Aïgues Vives (Solsonés) on s’i-

cionals circumstàncies de simultaneïtat que, en allò que

dentifiquen tres casos amb supervivència realitzats mit-

afecta el depòsit funerari, es defensa per al jaciment ala-

jançant barrinament o abrasió en el frontal o el parietal

bés (Vegas, 2006). Amb tot, podrà subratllar-se com a

amb forats que no sobrepassen els 27 mm de diàmetre

primera consideració que en l’àrea septentrional

(Turbón, 1981: 71-73; Campillo, 2007: 167-179). Sembla

d’Alacant, des de final de la primera meitat del

IV

que les lesions observades a Alacant responen a un

mil·lenni aC. es

patró d’intervenció que denota un bon control de la tèc-

mil·lenni a les centúries inicials del

III

13.- GrN 12.124: 4575 ± 40 (Delibes, Alonso i Rojo, 1987: 186-187). Calibratge a 1 σ segons P.V. Castro, V. Lull i R. Micó (1996).

134

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-136]
nica, i es consigna la supervivència en tots els casos,

meny de Maltravieso i els catalans de diferent cronolo-

excepte en el del crani 77 amb trepanació per barrina-

gia de la Timba del Barenys de Riudoms i el de la Balma

ment. Des de la certa contemporaneïtat que poguera

de la Sargantana (Oliola), aquest amb més dubtes a par-

oferir el registre amb el de Las Arnillas se subratlla l’ho-

tir de la reconstrucció d’un frontal localitzat en una inhu-

mogeneïtat del conjunt analitzat, indicant algunes dife-

mació col·lectiva atribuïda al calcolític o l’edat del bron-

rències com l’absència ací de la incisió i la realització allà

ze (Marcet et al. 1982, 56). En allò que afecta l’edat

de forats una mica més grans, per damunt dels 30 mm,

poden considerar-se dos grups, un integrat per indivi-

amb l’excepció del crani 50, amb una lesió en el frontal,

dus entre 20 i 25 anys (Emp 1, Pastora 17 i 53), i un altre

de grandària molt semblant a l’observada en el d’en

amb individus que devien rondar la quarantena (Pastora

Pardo i en el 53 de la Pastora (García Ruiz, 1996). També

54, 7, 16), i no pot deduir-se a quin dels dos es podria

en Las Arnillas s’anoten dobles intervencions aplicant

adscriure Pastora 77, aquell que no mostra clars senyals

tècniques distintes, qüestió que en paràmetres de

de supervivència. A partir d’això podrien considerar-se

supervivència no s’observa a Alacant i que sembla tro-

dues possibilitats: que la trepanació poguera realitzar-

bar el seu referent més antic en el cas provocat mitjan-

se a partir de la joventut sense resultar important l’edat,

çant abrasió, localitzat en el context d’inhumació múlti-

o que la pràctica de la lesió es vinculara sobretot a indi-

ple de la Mina 28 de Can Tintorer, amb datacions que

vidus jóvens, pauta que perfectament podrien haver

resulten concordes a les del crani 53 de la Pastora , cas

guardat els del segon grup d’edat si es considera que

encara posterior en el temps a aquell afectat per tres

la cicatrització, especialment evident en Pastora 54, és

trepanacions localitzat en la necròpolis de Sant Pau

bon factor per a considerar que la intervenció no afec-

aconseguides mitjançant barrinament i abrasió.

taria l’esperança de vida dels lesionats. En els cinc

14

Altres trets d’homogeneïtat configuren la trepanació

casos abordats en la sepultura de Las Arnillas també es

com una pràctica selectiva. Amb un sol cas dubtós

determinen dos grups d’edat, un amb cranis d’adults

(crani 17), pot considerar-se que tots els cranis amb

amb edats superiors als 35 anys —cranis 30, 50 i 53— i

lesions de les cavitats d’en Pardo i de la Pastora són

un altre d’individus més jóvens, molt interessant pel que

d’individus masculins, la qual cosa sembla que respon a

fa al que es comenta, una vegada que integra aquells la

la pauta observada en tot el territori peninsular, on,

vida dels quals, després de patir la intervenció, no es va

sempre recorrent al corpus de D. Campillo (2007), a

prolongar en excés, cas del crani 49, d’adult jove, i del

diferència dels contextos de Balears, es determinen

crani 52 de subadult, aquest amb dues trepanacions. En

escassos casos segurs de trepanació en dones: l’extre-

el context més antic de Sant Pau, aquell que té tres

14.- Mina 28 Can Tintorer. Dates extretes del context de les inhumacions i de les capes en contacte (Buxó Catalá i Villalbenca, 1991: 66-67) / Calibratge
1 σ (Castro, Lull, i Micó): UBAR-47: 4.610 ± 90 BP/ 3468-3209 cal BC; UBAR-30: 4710 ± 130 BP / 3650-3360 cal BC; I-13.099: 4820 ± 100 BP / 37203490 cal BC; UBAR-48: 4.690±100 BP/ 3590-3370 cal BC; i UBAR 49: 4740±90 BP 3648-3402 cal BC.

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

135

[page-n-137]
lesions (el crani 18) té escassos trets de supervivència

peració, la cicatriu o l’enfonsament és la marca per a tota

(Campillo, 2007: 202) i una edat no superior als 19-20

la vida, senyal o símbol, que pot ser sempre evident,

anys (Alfruns, Majó i Oms, 1991: 51).

que pot mostrar-se o, retirant el cabell, identificar-se.

Si no s’assumeixen raons terapèutiques convindria

Quan la lesió s’observa en el frontal l’individu es desta-

aprofundir en la significació social que podria atendre la

ca per la seua cicatriu i es donen casos que degueren

trepanació. Tenint en compte la parquedat de l’aixovar i

resultar del tot impactants per als seus contemporanis

la localització, s’ha indicat la possibilitat que foren

com el d’aquell jove de San Juan Ante Portam Latinan

miners els que van ser enterrats en la inhumació múltiple

amb la lesió per abrasió en el centre del front (Etxeberría

de Can Tintorer que acull el crani doblement trepanat

i Herrasti, 2007: 268), o en les nostres latituds, el que

del baró adult que va morir en la quarta dècada de la

fóra inhumat en la necròpolis de Los Blanquizares de

seua vida (Villalba, Buxó i Catalá, 1991: 71). Com s’ha

Lébor, el de l’individu jove del qual resta el crani 17 de

exposat, de manera contrària es valora la presència de la

la cova de la Pastora, que va patir les erosions frontals

lesió identificada en el crani custodiat en els fons del

testificades en el crani 16 de la mateixa cova, o d’haver-

Gabinet d’Antiguitats de la Reial Acadèmia de la

se practicat en vida el de la Cova de les Bagasses, el

Història, atés que el subjecte, també madur i baró,

crani de la qual es va localitzar aïllat i sense un context

podria ser líder o règul, si amb ell s’associen els bons

material que resolga d’una manera precisa la seua cro-

materials de Ciempozuelos. Dues interpretacions con-

nologia. Tenint en compte la no regeneració del cabell

traposades de gestos tremends i potser molt pareguts,

en les àrees cranials afectades, les trepanacions en el

si s’atén a l’opinió de D. Campillo (2007: 275) en el fet

parietal, sobretot aquelles realitzades mitjançant abra-

que el crani madrileny també poguera estar doblement

sió, que afecten una bona superfície òssia (Emp 1 i

trepanat, que en principi pateixen individus d’època i

Pastora 53), serien més evidents que les practicades en

condició diferents, encara que potser, en el cas de Gavà,

l’occipital, com les que afecten l’exemplar de l’Ereta, si

aquell que en les seues últimes hores consumia cascall,

s’accepta el seu segon diagnòstic.

el tret de la seua prelació social poguera ser més subtil i

En les coves de la Pastora i d’en Pardo hi ha bons

només determinar-se des de la condició d’inaugurar

aixovars, i des de l’estimació del temps d’aprofitament

amb el seu cadàver l’àmbit d’un soterrament successiu.

de les necròpolis i de l’immens càlcul de difunts que

La significació social de l’individu afectat per la trepa-

secularment determinara el grup social que va inhumar

nació podria resultar del tot evident amb el signe o la

en aquestes coves, l’escàs nombre d’individus determi-

marca que determina l’operació. Respecte d’això, el

nat en les cavitats, uns 55 a la Pastora i una trentena a en

registre de trepanacions que arreplega D. Campillo ofe-

Pardo, és entre altres un bon argument per a considerar

reix una certa variància i potser no totes les trepanacions

que els ací inhumats hagueren gaudit en vida d’unes

significaren el mateix. Després de la intervenció i la recu-

certes prerrogatives, un cert reconeixement social o un

136

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-138]
cert poder de decisió en el grup. Del bon nombre de

centrats sobretot en un jaciment, la Cova de la Pastora,

cavitats que de manera contemporània atén el fenomen

un conjunt excepcional pels seus ídols, els seus ele-

de la inhumació múltiple en les terres centremeridionals

ments de vestit i adorn, les seues sèries d’utillatge lític,

valencianes només es determinen els casos previstos a

l’alt nombre de recipients ceràmics (Soler, 2002: 322-

en Pardo, a la Pastora i potser a les Llometes. Amb ells,

358) i inhumacions «selectives» que acull. Molt proba-

i per una proximitat en el registre material, també podria

blement Pastora encara no es troba valorat en els seus

relacionar-se el cas de Los Blanquizares de Lébor, i no

justos termes perquè impera una visió que busca moltes

seria descartable que les Bagasses poguera formar part

vegades sense èxit una relació directa entre necròpolis i

del conjunt a la vista de la raresa de la pràctica en l’edat

hàbitats pròxims per a explicar els enterraments, sense

del bronze, ací només indicada per l’indici testimoniat

encara pronunciar-se per jerarquitzacions entre necròpo-

per J. Furgús en un context argàric, autèntica raresa en

lis pròximes i amb registres de diferent entitat.

aquella època i cultura. En allò que afecta el cas de

Les operacions pòstumes, difícils de distingir de les

Navarrés és molt probable la seua vinculació amb els

perimortem, ací D. Campillo les considera per als casos

trobats en necròpolis d’inhumació múltiple15, resultant

de les Bagasses, les Llometes i la Sarsa, qüestionant

potser la seua trobada un possible vestigi d’inhumació

obertament en aquesta el fet que fóra perimortem. Si

en l’hàbitat, tal com succeeix en altres poblats del neo-

resultaren operacions post mortem, aquestes interven-

lític final-eneolític com en el que aquest volum de J. Ll.

cions entrarien en l’univers de les pràctiques rituals vin-

Pascual presenta del Barranc de Beniteixir de Piles.

culades a la mort, consideració recurrent des dels inicis

És evident que són pocs els trepanats, la qual cosa

de la investigació de les trepanacions, si s’anota la idea

evidencia que no tots necessiten un gest la freqüència

que arreplega F. Barras de Aragón (1931: 14) del mateix

del qual, des de la perspectiva de les datacions ara pre-

P. Broca, qui estimava que les pòstumes guardaven la

sentades, distaria del tot d’aquells «centres quirúrgics»

intenció «d’obtindre amulets que no servien l’individu

que es reconeixen en els contextos francesos de Les

sotmés a la mutilació, sinó als que li sobrevivien i que

Grands Causses o en la vall de Petit Morin (Guilaine i

esperaven, apropiant-se de les seues relíquies, garantir-

Zammit, 2002: 161). Es revela llavors el signe de la tre-

se contra els mals esperits». Com a relíquia s’ha vist la

panació entre individus per si mateixos destacats, com

possibilitat d’interpretar el crani trobat de manera aïlla-

un gest potser vinculat a un ritual d’iniciació necessari

da en el context neolític habitacional de la segoviana

per a accedir a aquells drets per part d’aquell que per si

Cova de la Vaquera, jaciment que també disposa d’un

mateix no el tinguera, o com un signe que encara faria

àmbit funerari amb indicis que el seu primer ús es

més poderosos aquells que el patiren. Pocs casos i con-

remunta al neolític, i no es descarta que d’aquest

15.- Tenint en compte la seua trobada en el tercer nivell dels huit que es consideraven en les primeres campanyes a La Ereta del Pedregal, a 1 m de profunditat, mateixa cota on D. Fletcher ressenyava la identificació de fragments d'ídols oculats (Fletcher, 1961: 90) de tipus Pastora (Soler, 1985: 32-33).

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

137

[page-n-139]
poguera haver-se extret aquest crani (Delibes et al.,
1999: 433). Llevat dels dos cranis i d’altres restes trobades en un clivell de la Cova de la Sarsa (Casanova, 1978),

Bibliografia
ALFRUNS, J.; MAJÓ, T. I OMS, J. (1991): «Estudio preliminar de los restos humanos neolíticos procedentes del yacimiento de la calle Sant Pau
(Barcelona)». En Botella López, Miguel C. (edit. lit.) (1995): Nuevas

Perspectivas en Antropología (Congreso Español en Antropología

de les restes humanes d’aquest jaciment recentment no

Biológica. Granada, 7-1991). Granada: Universidad de Granada, p. 43-51.

es determina localització ni adscripció cronològica segu-

ANGEL, J.L. (1971): «Early Neolithic skeletons from Catal Hüyük: demo-

ra, si bé és molt probable la vinculació d’alguns al car-

APARICIO PÉREZ, J.; MARTÍNEZ PERONA, J.V.; VIVES BALMAÑA, E. I CAMPILLO

dial a la vista de la meritòria identificació d’un fragment
d’aquella espècie en una concreció de terra i ossos
humans (De Miguel, 2008). De la ubicació del parietal
infantil només queda la referència que fa M. Sánchez ,
16

graphy and pathology», Anatolian Studies, 21, p. 77-98.
VALERO, D. (1981): Las raíces de Bañeres ( Les arrels de Banyeres)

(Alicante). València: Universitat de València.
ARMENDÁRIZ, A. (2007): «Cronología». En Vegas, J.I.: San Juan Ante Portam

Latinam. Una inhumación colectiva prehistórica en el Valle Medio del
Ebro. Vitòria: Diputación Foral de Álava - Fundación José Miguel de
Barandiarán, p. 101-103.
ASQUERINO, M.D. (1998): «Cova de la Sarsa, sector II: Gatera», Recerques del

on apunta distints elements materials, sense que s’espe-

Museu d’Alcoi, 7, p. 47-88.

cifique cap os acompanyant-lo. La troballa de fragments

AUFDERHEIDE, A. I RODRÍGUEZ MARTÍN, C. (1998): The Cambridge Encyclopedia

de cranis en contextos habitacionals ha sigut una qües-

BALDEÓN, A.; GARCÍA, E.; ORTIZ, L. I LOBO, P. (1983). «Excavaciones en el yaci-

tió recentment comprovada en la mateixa Cova d’en
Pardo en moments propis el neolític mitjà, quan la cavitat de Planes és un hàbitat de pastors (Soler, 2008: 50).
La interpretació d’aquests fragments pot ser motiu d’a-

of Human Paleopathology. Cambridge: Cambridge University Press.
miento de Fuente Hoz: Informe preliminar. I Campaña de excavaciones», Estudios de Arqueología Alavesa, 11 (Vitòria), p. 7-67.
BARRAS

DE

ARAGÓN, F. (1930): «Nota sobre los restos humanos prehistóricos

protohistóricos y antiguos de España», Actas y Memorias de la Sociedad

Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria, LXXVII, p. 84-90.
— (1931): «Estudio de los cráneos procedentes de un yacimiento neolítico
de Alcázar del Rey (Cuenca)», Actas y Memorias de la Sociedad

portacions següents, si bé avancem que oferim una

Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria, X, 1-2, p. 3-93.

certa resistència a l’hora de considerar-los propis d’inhu-

— (1933a): «Cráneo de Alcolea, Córdoba», Actas y Memorias de la Sociedad

macions, ja que, almenys a en Pardo, són molt pocs els

— (1933b): «Cráneos del yacimiento magdaleniense de Tisuco (Segovia)»,

ossos humans que s’identifiquen. D’aquesta manera, la
trepanació de l’infantil de la Sarsa, si fóra pòstuma,
podria consignar la manipulació d’un os humà, potser
una relíquia, i no guardar relació amb les trepanacions

Española de Antropología, Etnografia y Prehistoria, XII, 2/3, p. 200-205.
Actas y Memorias de la Sociedad Española de Antropología,
Etnografia y Prehistoria, XII, p. 89-100.
— (1938): «Cráneo eneolítico encontrado en una cueva de los Blanquizares
de Lebor», Actas y Memorias de la Sociedad Española de

Antropología, Etnografía y Prehistoria, XII, p. 119-124.
— (1942): «Restos humanos de la Cueva de La Mora». Actas y Memorias de

la Sociedad Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria, XVII,

que, avançat el temps, es determinaran entre la gent
que aprofita les cavitats com a necròpolis.

p. 53-60.
BASABE, J.M. I BENNASSAR, I. (1983): «Estudio antropológico del yacimiento
de Fuente Hoz (Anúcita, Álava)», Estudios de Arqueología Alavesa, 11
(Vitòria), p. 77-119.

Alacant-Mutxamel, agost del 2009

BECERRA, D. (2006): «La adormidera en el Mediterráneo Oriental: planta
sagrada, planta profana», Habis (Universidad de Sevilla), 37, p. 7-15.

16.- M. Sánchez apunta que el parietal es va trobar en l'estrat II de l'àrea 2 el 13 d'agost de 1971, estrat que integrava diverses làmines de sílex, algunes
d'elles retocades; una cullera d'os, completa; tres punxons d'os; ceràmica cardial, en relleu, impresa i llisa. La referència és de la directora de les excavacions, M. D. Asquerino, qui no va arribar a publicar el treball que ací s'apunta en la sèrie Excavaciones Arqueológicas en España. Morta recentment,
en el seu últim treball sobre les intervencions en el jaciment no s'esmenta aquest fragment, d'altra banda no localitzat (De Miguel, 2008). Sí que refereix que la intervenció d'aquell any la van realitzar aficionats en el Vestíbul (Asquerino, 1998).

138

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-140]
BENNICKE, P. (2003): «Ancient trepanation and differential diagnoses: a re-

osteoarqueología de un yacimiento del Neolítico Cardial». En

evaluation of skeletal remains from Denmark». En Arnott, R.; Finger, S.

Hernández Pérez, M.S.; Soler Díaz, J.A. i López Padilla, J.A.: IV

i Smith, C.U.M. (eds.). Trepanation: history, discovery, theory. Lisse

Congreso del Neolítico Peninsular. (IV Congreso del Neolítico

(Holanda): Swets & Zeitlinger Publishers, p. 95-115.

Peninsular. Alicante, 2006) (vol.

BLASCO, C.; BAENA, J.

I

LIESAU, C. (1999): La Prehistoria madrileña en el

Gabinete de Antigüedades de la Real Academia de la Historia. Los

II).

Alacant: Museu Arqueològic

d’Alacant (MARQ) - Diputació d’Alacant, p. 85-91.
ETXEBERRÍA, F. (1986): «Introducción al estudio de los cráneos trepanados en

yacimientos Cuesta de la Reina (Ciempozuelos) y Valdocarros (Arganda

el pasado del País Vasco», Estudios de Arqueología Alavesa, 13

del Rey). Madrid: Departamento de Prehistoria y Arqueología -

(Vitòria), p. 297-315.

Universidad Autónoma de Madrid.

ETXEBERRÍA, F. I HERRASTI, L. (2007): «Los restos humanos del enterramiento

TARRÚS, J. (1990): La cova sepulcral del neolític antic de

de San Juan Ante Portam Latinam (Laguardia, Álava): caracterización

l’Avellaner (Cogolls, les Planes d’Hostoles, La Garrotxa). Girona: Centre

de la muestra, tafonomía y paleopatología». En Vegas, J.I.: San Juan

de d’Investigacions Arqueològiques de Girona (Sèrie Monogràfica, 11).

Ante Portam Latinam. Una inhumación colectiva prehistórica en el Valle

RIQUET, R. (1977): «La trépanation néolithique», Archéologia,

Medio del Ebro. Vitòria: Diputación Foral de Álava - Fundación José

BOSCH, A.

BRENOT, P.

I

I

104, p. 8-17.
BUXÓ, R.; CATALÀ, M. I VILLALBA, M.J. (1991): «Llavors i fruits en un conjunt fune-

Miguel de Barandiarán, p. 159-280.
FLETCHER, D. (1945): «Restos arqueológicos valencianos en la colección de

rari situat en la galeria d’accés a la mina 28 del complex miner de Can

Juan Vilanova y Piera en el Museo Antropológico Nacional», Archivo

Tintoré (Gavà)», Cypsela (Museu d’Arqueologia de Catalunya), IX, p. 65-72.

de Prehistoria Levantina, II (SIP - Diputació de València), p. 343-348.

CAMPILLO VALERO, D. (1976): Lesiones patológicas en cráneos prehistóricos

de la Región Valenciana. València: Servei d’Investigació Prehistòrica Diputació de València (Sèrie: Trabajos Varios, 50).
— (1977): Paleopatología del cráneo en Cataluña, Valencia y Baleares.
Barcelona: Montblanc-Martín.
— (1981): «Estudio del cráneo trepanado de Les Bagases». En Aparicio et al.:

Las raíces de Bañeres. Alicante. p. 247-253.
— (1994): Paleopatología: los primeros vestigios de la enfermedad. (vol. II).
Barcelona: Fundació Uriach 1838, 168 p.

— (1961) «La Ereta del Pedregal, Navarrés, Valencia», Archivo de

Prehistoria Levantina, IX (SIP - Diputació de València), p. 79-96.
FREGEIRO, M.I. (2006): «Estado de la cuestión de las investigaciones antropológicas sobre el Calcolítico Peninsular y estudio bioarqueológico de
la Cova de la Pastora (Alcoy, Alicante)». En Sanahuja Yll, M.E. (coord.):

Contra la falsificación del pasado prehistórico: Buscando la realidad de
los hombres y las mujeres detrás de los estereotipos. Instituto de la
Mujer - Ministeri de Treball i Afers Socials, p. 138-302.
FURGÚS, J. (1937): «La Edad Prehistórica de Orihuela (Necrópoli de San

— (1996): «Troballes paleopatològiques en jaciments prehistòrics de les comar-

Antón)» en Col·lecció de treballs del P. J. Furgús sobre la prehistoria

ques centrals valencianes», Recerques del Museu d’Alcoi, 5, p. 53-65.

valenciana. València: Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) (sèrie:

— (2007): La trepanación prehistórica. Barcelona: Edicions Bellaterra.

Treballs Solts, 5), p. 7-45.

CASANOVA, V. (1978): «El enterramiento doble de la Cova de la Sarsa

FUSTÉ, M. (1957): Estudio antropológico de los pobladores neo-eneolíticos

(Bocairent, Valencia)», Archivo de Prehistoria Levantina, XV (SIP -

de la región valenciana. València: Servei d’Investigació Prehistòrica -

Diputació de València), p. 27-37.

Diputació de València (sèrie: Trabajos Varios, 20).

CRUBÉZY, E.; BRUZEK, J.; GUILAINE, J.; CUNHA, E.; ROUGE, D. I JELINEK, J. (2001):

GARCÍA RUIZ, M.L. (1996): «La trepanación craneal entre pobladores neolíti-

«The antiquity of cranial surgery in Europe and in the Mediterranean

cos de la Lora burgalesa». En Actas del II Congreso Nacional de

basin», Comptes Rendus de l’Académie des Sciences. Série II-A: Sciences

Paleopatología.

de la Terre et des planètes, 332 (6) (París: Elsevier), p. 417-423.

Paleopatología; Universitat de València, p. 267-279.

DELIBES, G.; ALONSO, M. I ROJO, M.A. (1987): «Los sepulcros colectivos del

(1993).

València:

Asociación

Española

de

GARCÍA SÁNCHEZ, M. (1983): «Parietal infantil trepanado de la Cova de la

Duero medio y Las Loras, y su conexión con el foco dolménico rioja-

Sarsa (Bocairente, Valencia)», Varia II-9 (València: Departament

no». En El megalitismo en la Península Ibérica. Madrid: Ministeri de

d’Història Antiga - Universitat de València), p. 189-198.

Cultura, p. 181-197.
DELIBES, G.; ESTREMERA, M. S.; ALONSO, M. S. I PASTOR, O. (1999): «¿Sepultura

GERMANA, F. I FORNACIARI, G. (1992): Trepanazioni, craniotomie e traumi cra-

nici in Italia. Pisa: Giardini Editori.

o reliquia? A propósito de un cráneo hallado en un ambiente habita-

GIBAJA BAO, J. F. (1999): «Análisis del utillaje lítico de la necrópolis de Sant

cional de la Cueva de la Vaquera (Segovia)», Saguntum, extra 2 (Actes

Pau del Camp. Estudio morfológico y funcional», Saguntum, extra 2

del II Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. València, 1999), p.
429-434.

(Actes del II Congrés del Neolític a la Península Ibérica), p. 187-192.
GUERRA, E. (2005): «Drogas y rituales funerarios en el Neolítico europeo». En

DELIBES, G. I SANTONJA, M. (1986): «Aspectos generales del fenómeno mega-

Arias, P.; Ontañón, R. i García-Monco, C. (eds.): Actas III Congreso del

lítico de la Submeseta norte». En Actas de la Mesa Redonda sobre

Neolítico en la Península Ibérica (III Congreso del Neolítico Peninsular.

Megalitismo Peninsular. Madrid: Asociación Española de Amigos de la

Santander, 5-8 octubre, 2003). Santander: Universidad de Cantabria, p.

Arqueología, p. 145-163.
DE MIGUEL IBÁÑEZ, M.P. (2008): «La Cova de la Sarsa (Bocairent, Valencia):

705-714.
GUERRERO, V.; CALVO, M. I GORNÉS, S. (2006): Mallorca y Menorca en la Edad

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

139

[page-n-141]
del Hierro. (Historia de las Baleares, vol. 2). Palma de Mallorca: Rey Sol.

RINCÓN

DE

ARELLANO, A.

I

FENOLLOSA, J. (1949): «Algunas consideraciones

GUIJO, J.M.; LACALLE, R. I ROMERO, E. (2000): «Estudio de los restos antropo-

acerca de los cráneos trepanados de la Cova de la Pastora (Alcoy)» . En

lógicos y trepanación con supervivencia de la Cueva de la Mora

La labor del S.I.P. y su Museo. Años 194048. Diputación Provincial de

(Jabugo, Huelva)». En Actas del III Congreso de Arqueología

Peninsular. Vila Real (Portugal): UTAD (Universidade Trás-os-Montes e

Valencia.València, p. 66 -76.
RIQUET, R. (1953): «Analyse anthropologique des cranes énéolithiques de le
grotte sépulcrale de La Pastora (Alcoy)», Archivo de Prehistoria

Alto Douro), 1999, p. 331-342.
GUILAINE, J. I ZAMMIT, J. (2002): El camino de la guerra. Barcelona: Ariel.
HERNÁNDEZ PACHECO, E. (1924): «Los yacimientos prehistóricos de Alcolea
(Córdoba)», Actas y Memorias de la Sociedad Española de

Antropología, Etnografía y Prehistoria, III, p. 19-25.

Levantina, IV (SIP - Diputació de València), p. 105-122.
ROBERTS, C.A.

MANCHESTER, K. (1983): The Archaeology of disease.

I

Gloucester (G.B.): Alan Sutton Publishing.
ROCA DE TOGORES MUÑOZ, C. I DE MIGUEL IBÁÑEZ, M.P. (1998): «Estudio antro-

HOYOS SAINZ, L. (1908): «Los yacimientos prehistóricos de Sepúlveda».

pológico y paleopatológico de los restos óseos humanos». En Azuar
Ruiz, R.; López Padilla, J.A. i Menéndez Fueyo, J.L. (eds.). Los baños

Congreso de Zaragoza, IV, 1, p. 345.
JIMÉNEZ BROVEIL, S.A.; BOTELLA, M.C. I ALEMÁN, I. (1996): «Cráneos trepana-

árabes de Elche. Elx: Ajuntament d’Elx (Bimilenario), p. 71-78.

dos neolíticos de Andalucía Oriental». En Salud, enfermedad y muerte

SAMPEDRO, C. I LIESAU, C. (1998): «El yacimiento campaniforme de la Cuesta de

en el pasado. Ed. Alejandro Pérez Pérez. (Actas del III Congreso

la Reina (Ciempozuelos): los restos antropológicos», en Blasco Bosqued,

Nacional de Paleopatología. Barcelona 18-21 de septiembre de 1995).

C.; Baena Preysler, J. i Liesau Von Lettow-Vorbeck, C. (1998): La Prehistoria

Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, p. 271-276.

madrileña en el Gabinete de Antigüedades de la Real Academia de la

JUAN TRESSERRAS, J. (2000): «La arqueología de las drogas en la Península

Historia. Los yacimientos Cuesta de la Reina (Ciempozuelos) y Valdocarros

Ibérica: una síntesis de las recientes investigaciones arqueobotánicas»,

(Arganda del Rey). Madrid: Departamento de Prehistoria y Arqueología de

Complutum, 11 (Madrid), p. 261-274.

la U.A.M. (Patrimonio Arqueológico del Bajo Jarama, 3), p. 34-55.

JUAN TRESSERRAS, J.

VILLALBA, M.J. (1999): «Consumo de la adormidera

SILVA, A.M. (2003): «Trepanation in the Portuguese late Neolithic,

(Papaver somniferum L.) en el Neolítico peninsular: el enterramiento M28

Chalcolithic and early Bronze age periods». En Arnott, R.; Finger, S. y

del complejo minero de Can Tintorer», Saguntum, extra 2 (Actes del II

Smith, C.U.M. (eds.). Trepanation: history, discovery, theory. Lisse

I

Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. València, 1999), p. 397-404.
LISOWSKI, F.P. (1967): «Prehistoric and early historic trepanation». En
Brothwell, D. i Sandison, A.T.: Diseases in antiquity. Springfield

(Holanda): Swets & Zeitlinger Publishers, p. 117-129.
SOLER DÍAZ, J.A. (1985): «Los ídolos oculados sobre huesos largos del enterramiento de El Fontanal (Onil, Alicante)», Lucentum, IV, p. 1535.
— (2002): Cuevas de inhumación múltiple en la Comunidad Valenciana. Madrid:

(Illinois): Charles C. Thomas Publisher, p. 651-672.
MARCET, R.; PETIT, M.A.; ROVIRA, J. I VIVES, E. (1982): «Balma de la Sargantana

Real Academia de la Historia; Alacant: Museu Arqueològic d’Alacant.

o Balma de Renan (Oliola)». En Les excavacions arqueològiques a

— (2008): «Vaso anforoide de la Cova d’En Pardo. Un cántaro del Neolítico

Catalunya en els darrers anys. (vol. I). Barcelona: Departament de

Medio en un hábitat de pastores». En Soler, J. A. i Roca de Togores, C.

Cultura de la Generalitat de Catalunya .Direcció General del Patrimoni

(eds.): El secreto del barro. Un cántaro neolítico de la Cova d’En Pardo

Artistic. Servei d’Arqueologia. Barcelona. 1982, p. 155-157.
MARGUETTS, E.I. (1967): «Trepanation of the skull by the medicine-men of pri-

(Planes, Alicante). Alacant: Museu Arqueològic d’Alacant (MARQ), p. 21-90.
SOLER DÍAZ, J.A.

I

ROCA

DE

TOGORES MUÑOZ, C. (1999): «Estudio de los res-

mitive cultures with particular reference to present-day native east

tos humanos encontrados en las intervenciones practicadas en 1961 y

African practice». En Brothwell, D. i Sandison, A.T.: Diseases in anti-

1965 en la Cova d’En Pardo, Planes (Alicante). Análisis antropológico y

quity. Springfield (Illinois): Charles C. Thomas Publisher, p. 673-701.

aproximación a su contexto cultural», Saguntum, extra 2 (Actes del II

MATEOS, T.; ETXEBERRIA, F.; MOLANO, J.

I

ALVARADO, M.

DE

(1996): «Estudio

Congrés del Neolític a la Península Ibérica. València, 1999), p. 369-377.

paleopatológico del cráneo trepanado de la Cueva de Maltravieso

THILLAUD, P.L. (1996): Paléopathologie humaine. París: Kronos.

(Cáceres)». En Salud, enfermedad y muerte en el pasado. Ed.

TURBÓN, D. (1981): Antropología en Cataluña en el II milenio a.C. Barcelona:

Alejandro Pérez Pérez. (Actas del III Congreso Nacional de
Paleopatología. Barcelona 18-21 de septiembre de 1995). Barcelona:
Museu d’Arqueologia de Catalunya, p. 329-331.
PASCUAL, V. (1963): «Hallazgos prehistóricos en Les Llometes», Archivo de

Prehistoria Levantina, III (SIP - Diputació de València), p. 135-146.

Universitat de Barcelona.
VEGAS, J.I. (2007): «Interpretación de los resultados y conclusiones», en
Vegas, J.I.: San Juan Ante Portam Latinam. Una inhumación colectiva

prehistórica en el Valle Medio del Ebro. Vitòria: Diputación Foral de
Álava - Fundación José Miguel de Barandiarán, p. 101-103.

PÉREZ MACÍAS, A.; CRUZ-AUÑÓN BRIONES, R. I RIVERO GALÁN, E. (1990): «Estudio

VILARDELL PASCUAL, R. (1991): «Problemàtica que ens planteja la troballa

estratigráfico de la Cueva de la Mora (Jabugo, Huelva)» . En Huelva en

d’una inhumació a la Timba d’En Barenys (Ruidoms, Baix Camp)» . En

su Historia. (vol. 3). Huelva: Universidad de Huelva, p. 11-45.

Estat de la investigació sobre el neolític a Catalunya: IX Col·loqui

RIHUETE, C. (2003): Bio-arqueología de las prácticas funerarias: Análisis de la

Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (abril, 1991). Andorra: Servei

comunidad enterrada en el cementerio de la Cova des Càrritx

d’Arqueologia d’Andorra; Institut d’Estudis Ceretans (Publicacions de

(Ciutadella, Menorca) ca. 1450-800 cal ANE. Oxford: BAR International

l’Institut d’Estudis Ceretans, 17), p. 117-120.

Series, 1161.

140

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-142]
Introducció
Lluny d’intentar resoldre el dilema sobre si l’ésser
humà és agressiu per naturalesa o si l’agressivitat és
fruit d’una evolució cultural, és indubtable que hi ha
evidències clares de comportaments violents en el
registre arqueològic, en concret en el registre ossi,
que ens revelen l’existència d’una violència activa
en les societats passades, i que continua en l’actualitat.

SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE
OSTEOARQUEOLÒGIC
ÁNGELA PÉREZ FERNÁNDEZ
Museu de Prehistòria de València
Servei d’Investigació Prehistòrica

Entenem per violència qualsevol tipus d’acte intencional que genere alguna modalitat de lesió traumàtica a l’individu, la morfologia de la qual dependrà del
tipus d’agressió, i provocarà, o no, la seua mort.
Sintetitzant la gran variabilitat del comportament
humà, les principals evidències arqueològiques capaces d’aproximar-nos a la reconstrucció del conflicte i
la violència entre els grups humans prehistòrics provenen de diverses fonts de documentació: per una
part, de la identificació de senyals de trauma en les
restes òssies; per una altra, del context arqueològic
associat a les restes; per la presència d’armes o
aspectes defensius; i, finalment, per les representacions iconogràfiques.
Alguns autors (Vegas, 1999) simplifiquen la varietat d’aquestes manifestacions en el que denominen

SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC

141

[page-n-143]
agents que van exercir una violència física; i, finalment, les representacions mostren la violència física
en acció, i es tracta d’una gran varietat de símbols
que

evoquen

esdeveniments

relacionats

amb

ambients hostils, com per exemple les representacions en l’art rupestre llevantí, en què s’encarnen
escenes de batalles i de presumptes execucions d’individus (Guillem, 2006) (Fig. 1 i 2).
En el present treball ens centrarem en els efectes,
és a dir, en les evidències òssies, o estigmes de violència, que són les que afecten l’esquelet i, per tant, les
que es poden trobar en el registre ossi, concretades
fonamentalment en la presència de lesions traumàtiques i de traumes perimortem.
La violència, com altres comportaments humans,
deixa traces recuperables en el registre osteoarqueològic; marques que queden registrades de manera
indeleble en l’os i que permeten documentar els episodis violents d’un individu o població. Aquest tipus
de lesions pot ser reflex de molts factors que fan referència a la forma i a l’estil de vida dels individus
Figura 1. Abric VII de les Coves de la Saltadora (el Maestrat). Home amb un
adorn al cap que es precipita després de ser assagetat per diversos projectils a l’altura del coll i de les extremitats inferiors. Calc de l’Abric VII
(Obermaier i Wernet, 1919).

(Roberts i Manchester, 1997), la seua cultura material,
la seua economia i desenvolupament, l’ocupació i el
grau de violència. I l’estat curatiu de les ferides ens pot
indicar també el seu estatus social, la dieta, els tracta-

els efectes, els mitjans i les representacions; així, els

ments curatius rebuts entre altres aspectes.

efectes de la violència seria tot tipus de material que

En aquest sentit, una de les disciplines que més

conserve els estigmes d’una agressió, fonamental-

aportacions pot proporcionar al coneixement d’a-

ment el material ossi, amb la presència de signes o

quest tipus de comportament és l’antropologia física.

lesions traumàtiques curades i/o letals; d’altra banda,

L’osteologia es presenta com a eina bàsica per a l’es-

els mitjans fan referència als mecanismes utilitzats per

tudi de les lesions òssies i ens aporta les bases meto-

a provocar l’agressió, permetent de visualitzar els

dològiques per a l’anàlisi de les lesions traumàtiques.

142

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-144]
Figura 2. Escena bèl·lica de les Dogues (Ares del Maestrat). Enfrontament entre distints grups humans amb presència de persones assagetades. Calc de
J.B. Porcar Ripollés.

En aquesta línia presentarem les restes arqueològi-

necessària la participació de l’antropòleg en l’excava-

ques més representatives de casos de mort violenta i

ció arqueològica mateixa. No obstant això, davant de

de signes d’agressió emmarcats, fonamentalment, en

l’absència d’elements reveladors de violència, la majo-

la prehistòria valenciana —però també en la d’altres

ria de les restes es tradueixen com a casos de lesió

àrees peninsulars—, des del neolític fins a l’edat del

accidental, d’ací prové la dificultat interpretativa d’a-

bronze.

questes.
Per a l’avaluació de les fractures i la possible relació

Els signes de violència: els efectes

d’aquestes amb un ambient hostil i de violència, cal

Les evidències de fractures i traumes són molt fre-

distingir entre fractures ante, peri i post mortem. Les

qüents en les restes osteoarqueològiques. Els traumes

fractures ante mortem són les produïdes en vida, rela-

són considerats com la segona patologia més comuna

cionades o no directament o indirectament amb la

que afecta l’esquelet , sent-ne el canvi degeneratiu la

defunció de l’individu. Presenten senyals de remodela-

primera (White, 2000).

ció òssia, generalment en forma d’un call d’os nou que

La trobada d’ossos fracturats i fragmentats pot res-

es genera al voltant de la fractura i que persisteix

pondre a processos molt diferents, per la qual cosa es

durant molt de temps després que s’haja produït el

poden diferenciar lesions en vida i lesions post mor-

traumatisme.

tem. Aquest problema, moltes vegades es resol amb

Les fractures perimortem , produïdes en els

l’observació in situ mateixa de les restes, per això es fa

moments que envolten la mort de l’individu, amb rela-

SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC

143

[page-n-145]
ció directa, o sense ella, amb el resultat final, no pre-

molt útil per a la interpretació individual i global del

senten senyals de remodelació òssia i es diferencien

context arqueològic en què ens moguem. La variabili-

entre elles, bàsicament per la tipologia del instrument

tat de les activitats humanes és molt àmplia i, per tant,

de l’agresió. Aquestes han sigut produïdes sobre l’os

la interpretació dependrà del comportament de cada

en estat fresc.

grup social.

Finalment, les fractures post mortem, produïdes

En l’àmbit de l’antropologia forense, l’anàlisi dels

després de la mort de l’individu sense cap relació amb

traumes perimortem és crucial per a determinar la

la seua defunció, poden ser el resultat de diferents

causa de mort de l’individu. Aquest tipus d’estudis i les

causes: processos tafonòmics, maniobres de recupera-

seues tècniques d’anàlisi ajudaran a diagnosticar i a

ció i extracció de les restes, condicions improcedents

avaluar la resta òssia. En aquest sentit, alguns treballs

d’embalatge i transport, o a causa de manipulacions

com els de Lovell (1997), Roberts i Manchester (1997),

inadequades en el laboratori mateix. Es tracta de frac-

Zinanovic (1982), Loe (2009), Subirana (2005), Botella

tures ocasionades sobre l’os en estat sec.

(2003), Botella et al (1999), Walker i Long (1977), tots

Les fractures ante mortem i perimortem, sobretot

ells d’orientació forense, es posen al servici de l’ar-

aquestes últimes, són les que hauran de ser avaluades

queologia per a obtindre una visió mes ampla del nos-

per a determinar el caràcter etiològic de la lesió o la

tre passat.

circumstància d’aquesta, distingint entre lesions pato-

No obstant això, en aquest context sorgeixen una

lògiques, lesions espontànies, o lesions per violència

sèrie de limitacions que hem de tindre en compte: úni-

directa i intencional. Els senyals de trauma ante mor-

cament som capaços d’observar els casos en què l’a-

tem poden estar associats, o no, amb els senyals de

gressió ha deixat senyal en l’os, és a dir, que només és

trauma perimortem, i poden donar indicis sobre el

possible detectar aquelles lesions que afecten directa-

tipus de conflicte violent succeït.

ment el teixit ossi i no les que danyen els teixits blans,

El terme perimortem ha sigut qualificat d’imprecís

lesions que sens dubte també van poder provocar la

i, en conseqüència, de vegades se l’ha considerat

mort violenta de l’individu. La mala conservació del

mancat de validesa. És obvi que resulta quasi impos-

material i els efectes tafonòmics i postdeposicionals

sible d’establir si una lesió es va produir immediata-

també hi representen una barrera o limitació, ja que de

ment abans de la mort de l’individu, en el mateix

vegades ens poden arribar a confondre.

moment de la mort, o en un curt període després. No

D’altra banda, l’enorme variabilitat de manifesta-

obstant això, si detectem aquest tipus de lesions peri-

cions traumàtiques ens obliga a realitzar una descrip-

mortem —en les quals l’os no ha tingut temps de reac-

ció detallada i exhaustiva de la lesió a fi d’interpretar el

cionar—, encara que no puguem determinar el

caràcter etiològic de la ferida. Certes marques en l’os,

moment precís o exacte de la seua producció, serà

depenent de la seua distribució i la seua morfologia,

144

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-146]
poden estar associades a determinats processos de

això, no són concloents d’una agressió i també poden

violència directa, intencional i interpersonal, i de vega-

ser associades a lesions pòstumes. André Leroi-

des associades a certes dinàmiques socials que formen

Gourhan (1965: 236-237) considera que hi ha xocs

part d’un ambient hostil.

bèl·lics entre aquests grups humans. No obstant això,

Aqueixes marques es concreten, d’una banda, en la

les restes humanes recuperades corresponents al pale-

presència de lesions traumàtiques com ara: fractures,

olític inferior i mitjà són molt escasses i incompletes, i

quan l’os pateix una solució de continuïtat; luxacions,

cronològicament comprenen un període molt llarg en

quan dos ossos perden la seua connexió articular;

el temps, per la qual cosa no permeten de traure con-

lesions adjacents a l’àrea afectada, és a dir, alteracions

clusions definitives.

posttraumàtiques, com edemes, lesió del periosti,

Entre les restes de neandertals s’han trobat algunes

àrees de necrosi, etc.; consolidacions posttraumàti-

evidències de morts violentes, però tampoc no són

ques, com calls de fractura; i possibles complicacions

concloents d’una agressió, ja que la seua etiologia és

posttraumàtiques, quan el procés de reparació no ha

de causalitat incerta. El cas de Kaprina (Russell, 1987),

sigut reeixit. D’altra banda, en la presència de traumes

jaciment mosterià situat a Croàcia, datat en 100000

perimortem, que classificats segons l’instrument amb

anys d’antiguitat, destaca per la presència d’una sèrie

què es realitza la lesió, s’hi poden distingir tres grups:

de lesions relacionades amb l’antropofàgia, la desarti-

impactes de projectil, amb una lesió variable; les d’ins-

culació de membres i el descarnament final. La hipòte-

truments tallants, que produeixen lesions afilades; i les

si del canibalisme entre l’Homo sapiens neandertha-

d’instruments esmussats, que generen una lesió contu-

lensis és un tema controvertit que es va perfilant amb

sa (Loe, 2009; Lovell, 1997; Roberts i Manchester,

la investigació de noves restes trobades en els jaci-

1997; Zinanovic, 1982; Thillaud, 1994; Walker i Long,

ments arqueològics.

1977; Subirana, 2005).

A la península Ibèrica, les restes trobades en la

Per tant, la presència de fractures i ferides sense

Cueva del Sidrón, Astúries (Fortea et al., 2007), no dei-

signes de regeneració òssia seran elements objectius

xen lloc al dubte sobre la pràctica de l’antropofàgia o

de

al.,

la manipulació ritual del cadàver entre aquests grups

2005/2006), els quals hauran de ser apreciats i avaluats

humans. No obstant això, siga per a consumir o siga

per l’investigador.

per a ritualitzar el cos, aquestes lesions no les relacio-

possible

mort

violenta

(Etxeberria

et

nem amb els signes de violència o amb els actes
Signes de violència en la prehistòria

d’hostilitat que estem tractant en aquest treball. Lluny

La presència de lesions traumàtiques, fonamentalment

de la controvèrsia generada sobre el significat de l’an-

de ferides contuses, en els primers moments de l’apa-

tropofàgia prehistòrica, considerem que són diferents

rició del gènere Homo és molt freqüent; no obstant

els signes de violència i els signes de canibalisme en el

SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC

145

[page-n-147]
registre ossi, ja que les marques trobades en l’os

tificar-se, apareixent les primeres desigualtats socials,

també són distintes (vegeu el treball d’Aura, Morales i

que seran més clares amb la introducció de la

De Miguel en aquest mateix volum).

metal·lúrgia, quan l’acumulació de béns materials va

Per al grup dels primers Homo sapiens sapiens, les

donar pas al concepte de riquesa i pobresa i al proble-

lesions traumàtiques són més freqüents, no obstant això

ma de defensa d’aqueixos béns (Gallay, 1991;

aquest fet pareix respondre no tant a una violència lesi-

Barandiarán et al., 2007).

va interpersonal, com al tipus de vida d’aquests indivi-

Així mateix, des del punt de vista de l’antropologia

dus i a lesions fortuïtes o accidentals (Campillo, 1984).

i de la paleopatologia, la violència lesiva és un feno-

Les restes òssies recuperades en El Collado (Oliva,

men recent, que pareix gestar-se en el mesolític i es

Valencia) (Campillo, 2008) corroboren la imatge de la

desenrotlla i s’intensifica en el neolític i, posteriorment,

duresa de les condicions de vida d’aquestes comunitats,

en el calcolític i l’edat del bronze (Guilaine i Zammit,

ja que abunden les lesions contuses i xicotets traumes

2002; Campillo, 1984; Etxeberria, 2005/2006). Com

associats a caigudes fortuïtes o accidentals. En aquests

hem vist, no hi ha arguments que demostren un aug-

casos és molt difícil determinar l’etiologia de la lesió.

ment de la violència per als primers moments del

Fins a dates molt avançades, coincidint amb l’apa-

gènere Homo; no obstant això, a partir del neolític es

rició dels primers agricultors, no apareixen restes

constata un fort augment d’agressions que argüeixen

òssies amb signes evidents de violència. Sense descar-

la idea de l’agressivitat i la violència en les societats

tar que les societats prehistòriques no exerciren la vio-

prehistòriques, desvinculant-nos d’aquella visió tradi-

lència com una activitat quotidiana, potser la raó d’a-

cional, estàtica i rousseauniana del «bon salvatge».

questa absència de senyals de violència siga la falta de

En aquest sentit, és interessant de ressaltar l’estre-

documentació arqueològica, d’excavacions fetes amb

ta relació que guarden les lesions traumàtiques amb

metodologia més avançada i l’absència d’estudis

els avanços culturals (Campillo, 1989). Així, en el pale-

antropològics. Pareix evident que és a partir del neolí-

olític inferior i mitjà totes les lesions són contuses, pos-

tic quan la violència adopta un paper important a nivell

siblement perquè les armes utilitzades eren contun-

social i, progressivament, anirà augmentant fins a arri-

dents i, rares vegades, punxants i, si ho eren, lesiona-

bar a l’època actual (Campillo, 1995).

ven amb facilitat les parts blanes però sense arribar a

Una de les argumentacions referents a quan apareix

perforar el teixit ossi. A partir del paleolític superior es

la violència entre els éssers humans estaria relacionada

documenten les primeres puntes de fletxa incrustades

amb l’inici de la jerarquització i de la complexitat

en l’esquelet, és a dir lesions ja no contuses, sinó de

social, que juguen un paper molt important en les rela-

tipus inciso-contundent. Amb el descobriment dels

cions de poder i domini. Amb el desenvolupament de

metalls es generalitzen les lesions incises, atribuïbles a

l’agricultura i la ramaderia, la societat comença a estra-

l’ús de destrals i espases.

146

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-148]
Un exemple important de la violència en el neolític
va ser la troballa efectuada en el jaciment de Talheim,
a Baden-Württemberg (Alemanya), entre 1983-1984
(Wahl i Köning, 1987), datat en el 5000 a.C. Es tracta
d’una gran fossa comuna, on es van trobar restes de 34
individus, mesclats i sense un ordre o una cura clars,
tots amb signes evidents de violència i d’agressió i un
alt nombre de traumes perimortem. Sens dubte,
Talheim és un exemple excepcional, i quasi únic, en
què les restes ens parlen d’una violència activa entre

Figura 3. Crani infantil de Caramoro I (Elx, Alacant). Detall de la lesió.
Fractura en scalp amb vores semicicatritzades.

els primers agricultors europeus.
A la península Ibèrica, un jaciment significatiu, de
cronologia un poc més avançada (entre el neolític i el

tipus tallant en el crani. Una fractura en scalp, de forma

calcolític, 3300-3000 a.C), és la sepultura col·lectiva

tangencial i obliqua, que continua fins a l’arc supraci-

de San Juan Ante Portam Latinam (Laguardia, Rioja

liar esquerre i que comporta l’arrancament de part de

Alabesa) (Vegas 1992a; Vegas et al, 1999; 2006). Es

l’os frontal (Fig. 3). La morfologia de la fractura i de les

tracta d’un abric menut o coveta col·lectiva amb,

seues vores identifiquen l’instrument de l’atacant com

almenys, 289 individus inhumats, entre els quals en

una arma llarga i esmolada, possiblement una espasa.

destaquen nou per la presència de projectils incrus-

La supervivència poc prolongada de l’individu està

tats en l’esquelet, sis casos de fractura de cúbit, pro-

reflectida en la presència d’alguns punts d’unió entre

duïdes per l’impacte d’un colp fort en la cara dorsal

les dues vores de la fractura, i la seua mort pogué ser

de l’avantbraç quan l’agredit l’alça per protegir-se

provocada per complicacions secundàries a la ferida

del colp, i uns altres tants amb diverses ferides de

(Cloquell i Aguilar, 1996: 14).

contusió.

En la taula 1 s’arrepleguen els casos en què s’han

En terres valencianes també disposem d’evidències

documentat signes de violència en algun individu,

òssies que presenten els estigmes d’una agressió. Tal

emmarcats en conjunts peninsulars de la prehistòria

volta el cas més cridaner siga la trobada d’un individu

recent; restes que revelen els estigmes d’un ambient

infantil recuperat en el jaciment de Caramoro I (Elx,

hostil i violent. No obstant això, cal remarcar que alguns

Alacant) (Cloquell i Aguilar, 1996), datat en la meitat

dels casos inclosos es consideren dubtosos o de causa-

del segon mil·lenni a.C (1700-1500 a.C); es tracta d’un

litat incerta (fonamentalment els casos de lesions ante

esquelet infantil, lactant, d’any i mig aproximadament,

mortem) que es poden emmarcar tant en un context

trobat en l’interior d’un habitatge amb una lesió de

accidental com en un context violent. En aquesta taula

SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC

147

[page-n-149]
Nre.

Sexe

Edat

Tipus de lesió

Localitz.
anatòm.

Cronologia
de lesió

Referència Bibliogràfica

Bòbila Madurell (Sant
Neolític (4000-3500
Quirze del Vallés,
a.C.)
Barcelona)

1

Home

Adult

Impacte punta fletxa
Fractura per impacte

Vèrtebra
Vèrtebra

Perimortem
Perimortem

Campillo et al. (1993)

Camí de Can Grau (La
Roca del Vallés)

Neolític Mitjà

1

Home

Adult

Impacte punta fletxa

Vèrtebra

Antemortem

Martí et al. (1997)

Cova d'En Pardo (Planes,
Alacant)

Home

Adult

Neolític

2

Crani
Crani
Crani

Antemortem
Antemortem
Antemortem

Rodes et al. (2006)

Dona

Inciso-contundent
Inciso-contundent
Adulta Calcificació hematoma

Cova de la Sarsa
(Bocairent, València)

Neolític

1

Dona

Adulta

Inciso-contundent

Crani

Antemortem

De Miguel (2006a y 2006b)

Cova de la Boixadera
dels Bancs (Barcelona)

Neolític Final

1

Home

Adult

Lesió contusa

Crani

Antemortem

Guerrero y Muntané (2001: 17)

Dolmen de Aizibita
(Cirauqui, Navarra)

3500-3200 a.C.

1

Home

Adult

Inciso-tallant amb
fractura per resquill

Crani

Antemortem

Beguiristain y Etxeberria (1994)

Les Llometes (Alcoi,
Alacant)

Calcolític

1

Home

Madur

2 lesions contuses

Crani

Antemortem Campillo (1976: 66-68; 1977: 325)

Cueva H de Arboli
(Tarragona)

Calcolític

1

Home

Adult

Impacte punta fletxa

Crani

Perimortem

Dolmen del Collet de Sú
(Lleida)

Calcolític

1

Home

Adult

Impacte punta fletxa

Crani

Antemortem Campillo (1977: 290-295; 1983: 57)

Las Cáscaras
(Cantàbria)

Calcolític

1

Home

Adult

Impacte punta fletxa

Fèmur

Perimortem

Cabré (1925)

Cova de la Pastora
(Alcoi, Alacant)

Calcolític

1

Dona

Juvenil

Lesió contusa

Crani

Antemortem

Campillo (1976: 57; 1977: 269)

Camí Reial d'Alacant
(Vall d'Albaida)

Calcolític

1

Home

Adult

Lesió contusa

Crani

Antemortem

Campillo (1976: 55-59)

Megalit Clarà (Solsonès,
Barcelona)

Calcolític Final/
Bronze Inicial

1

Home

Adult

Lesió incisa

Crani

Antemortem

Campillo (1977: 316)

Cova d'Annes (Prullans,
Lleida)

Calcolític Final/
Bronze Inicial

1

Dona

Madura

Contusa-fractura amb
afonament

Crani

Antemortem

Campillo (1977: 312)

Abric Can Bosc de
Monistrol de Rajadell
(Barges, Barcelona)

Calcolític Final/
Bronze Inicial

1

Home

Adult

Lesió contusa

Crani

Antemortem

Guerrero y Ribas (1997)

El Tomillar (Àvila)

Calcolític Final/
Bronze Inicial

1

Home

Adult

Lesió contusa

Crani

Antemortem

Etxeberria (1995: 53)

Caramoro I (Elx, Alacant)

Bronze 1700-1500
a.C.

1

Indet.

Infantil lactant

Lesió incisa-tallant

Crani

Perimortem

Cloquell y Aguilar (1996)

Cova de l'Heura
(Ulldemolins, Tarragona)

Bronze

1

Home

Adult

Impacte punta fletxa

Crani

Antemortem

Mercadal y Agustí (2006)

Roc d'Orenetes
(Tarragona)

Bronze

1

Home

Adult

Tall o fractura en bisell

Cúbit

Antemortem

Campillo (1993)

Jaciment

Època

Campillo (1977: 290-295)

Taula 1. Casos amb signes de violència (individus aïllats). Conjunts peninsulars de la prehistòria recent.

hem valorat els aspectes següents: el jaciment, l’època

i l’edat d’aquests, el tipus de lesió detectada, la seua

cronològica en què s’emmarca, el nombre d’individus

localització anatòmica i la seua cronologia, a més de la

que presenten lesions traumàtiques, com també el sexe

referència bibliogràfica de l’estudi.

148

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-150]
Figura 4. Crani femení de la Cova de la Sarsa. Detall de la lesió. Es tracta d’una erosió cranial, segurament produïda per un colp tangencial amb arma
tallant. S’hi observen signes de regeneració òssia.

De les dades obtingudes es desprén que la pobla-

En general, es tracta d’una població adulta (gràfic

ció masculina és molt més propensa a patir els estig-

2); tan sols hi ha un cas d’individu juvenil (Cova de la

mes d’una agressió (gràfic 1), ja que el 75 % dels casos

Pastora) i un altre d’infantil (Caramoro I). Aquestes

arreplegats correspon a individus masculins i tan sols el

dades reafirmen la idea que les agressions interperso-

20 % a femenins. Destaca el traumatisme localitzat en

nals solen estar vinculades a la població masculina i

un crani femení de la Cova de la Sarsa (De Miguel,

adulta.

2006) (Fig. 4), per tractar-se d’una lesió molt poc fre-

S’observa un clar augment de les lesions tallants en

qüent entre les dones procedents de contextos

el període corresponent a l’edat del bronze (gràfic 3),

arqueològics.

corroborant l’estreta relació que guarden les lesions

Indet.

Dones

Infantil
Juvenil
Homes

Adult

Dones

Madur

Indet.

Homes
Homes

Gràfic 1. Distribució sexual dels individus lesionats.

Dones

Indet.

Gràfic 2. Distribució de l’edat dels individus lesionats.

SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC

149

[page-n-151]
Projectil

Contundent

Tallant

Antemortem
Perimortem

Neolític

Calcolític

Crani

Bronze

Postcranial

Gràfic 3. Distribució dels tipus de lesió segons períodes cronològics.

Gràfic 4. Distribució anatòmica i cronològica de les lesions detectades.

traumàtiques amb els desenvolupaments tecnològics.

aquests valors no són del tot objectius ja que molts dels

Així, en l’edat dels metalls es generalitzen les lesions

jaciments valorats van ser excavats fa diverses dècades,

inciso-tallants, atribuïbles a l’ús de destrals i espases,

amb una pràctica selectiva d’arreplega del material ossi

en detriment de les lesions per impactes de projectil,

que se centrava en el crani, rebutjant la resta dels ossos,

que disminueixen considerablement. D’altra banda,

per la qual cosa els resultats obtinguts no possibiliten

l’alt índex de lesions contuses, tant en el neolític com

d’establir conclusions definitives.

en el calcolític i l’edat del bronze, pot estar en relació

En la taula 2, arrepleguem els casos en què s’ha

amb l’àmbit accidental o fortuït, per tant no són con-

documentat signes de violència en més d’un individu.

cloents d’una agressió.

Jaciments relacionats amb possibles massacres o con-

La distribució anatòmica de les lesions (gràfic 4) des-

flictes grupals en què, igual que en els casos obser-

taca per la seua alta freqüència en la zona cranial enfront

vats en la taula 1, la distribució sexual dels individus

de la resta de l’esquelet postcranial. Possiblement

lesionats incideix en el sexe masculí i fonamentalment

Jaciment

Època

San Juan Ante Portam Neolític Final/
Latinam (Rioja alabesa)
Calcolític

Nre

Sexe

12 Homes

Edat

Tipus de lesió

Adults

9 Impactes de projectil
6 fractures
3 punxant-penetrants
5 contusions

4 Impactes per projectil

Hipogeo del Longar
(Navarra)

Neolític Final/
Calcolític

4

Homes

3 Adults
1 Madur

Cerro de la Cabeza
(Àvila)

Calcolític

6

Homes

Adults

Localització
anatòmica

Cronologia
de la lesió

Postcranial 5 Peri/ 4 ante.
Cúbit
Antemortem
Crani
Antemortem
Crani
Antemortem
Costella
Crani
Vértebra
Húmer

6 Impactes de punta de fletxa Postcranial

Referència Bibliogràfica

Vegas (1992a)
Vegas et al. (1999 y 2006)
De la Rua (1995)

Antemortem
Perimortem
Perimortem
Perimortem

Armendáriz et al. (1994, 1995)

Perimortem

Trancho i Robledo (2003)

Taula 2. Casos amb signes de violència (diversos individus) relacionats amb algun tipus de conflicte grupal, emmarcats en conjunts peninsulars de la
prehistòria recent.

150

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-152]
Perimortem
Antemortem

Projectil

Contusió

Punxant

Fractures d’aturada

Gràfic 5. Tipus i percentatges de les lesions observades.

d’edat adulta. Aquest sector de la població seria el
més propens a patir els estigmes d’una agressió.

Cranial

Postcranial

Gràfic 6. Distribució anatòmica i cronològica de les lesions observades.

· El tipus d’individu que presenta la lesió: sexe, edat
i patologies preexistents.

Les lesions més freqüents (gràfic 5) són les d’impac-

Tenint en compte aquests paràmetres, podrem

tes de projectil (incrustació de puntes de fletxa), indi-

obtindre una visió global i multidisciplinària de les

cant possibles models o pautes d’enfrontament bèl·lic,

situacions de conflicte i violència en contextos arqueo-

que es farien a llarga distància i, en menor grau, en

lògics. Sense caure en una mera descripció factual dels

combats cos a cos. La distribució anatòmica d’aques-

esdeveniments violents, aquesta visió permet obrir

tes lesions (gràfic 6) es localitza fonamentalment en

noves vies d’investigació que passen per una dimensió

l’esquelet postcranial, en vèrtebres, costelles i ossos

social de la Paleopatologia i per plantejar qüestions

llargs. Les lesions localitzades en el crani són de tipus

com ara: ¿qui va patir la violència física?; ¿va ser acci-

contús, ja cicatritzades i amb una etiologia dubtosa, i

dental o de caràcter intencional?; ¿quines repercus-

s’emmarquen tant en actes violents com en possibles

sions va tindre?, ¿amb quins mitjans es va produir?;

actes accidentals o fortuïts.

¿amb quina intensitat?; ¿qui va rebre cures després
d’una agressió?, i ¿qui no en va rebre?; etcètera.

Conclusió

Considerem que abans d’explicar per què i per a

Certes característiques traumàtiques es poden relacio-

què es va utilitzar la violència, cal tindre clar què és el

nar directament amb determinades dinàmiques

que es va fer i de quina manera (Botella, Aleman i

socials, en aquest cas de violència, tenint en compte

Jiménez, 1999). En aquesta línia, l’Antropologia Física i,

una sèrie d’elements com són:

sobretot, la Paleopatologia, són les disciplines més útils

· El context en què l’individu va ser trobat: lloc d’enterrament, aixovar i posició del cos.

al servei de l’arqueòleg, les quals permeten visualitzar
d’una manera més ferma els episodis de conflicte i vio-

· El patró de la lesió detectada: localització anatòmi-

lència en contextos arqueològics, i mostrar els efectes i

ca, forma de la lesió, distribució i disposició de les

els mitjans d’una violència activa que encara hui es con-

lesions.

tinua practicant, per bé que amb fins molt diversos.

SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC

151

[page-n-153]
Ens enfrontem a una gran varietat de comportaments i d’estructures socials que, des del paleolític fins
als nostres dies, el ser humà ha hagut de resoldre
d’una forma o d’una altra. Les dades arqueològiques, i
més tard les històriques i les fonts escrites, fonamentalment, corroboren la imatge de l’ésser humà com un
individu agressiu i hostil; comportament que encara
forma part de la vida diària i amb el qual hem aprés a
conviure.

––– (1977): Paleopatología del cráneo en Cataluña, Levante y Baleares.
Barcelona: Montblanc-Martín.
––– (1983): La enfermedad en la Prehistoria. Introducción a la

Paleopatología. Madrid: Salvat.
––– (1984): «Los traumatismos en la Prehistoria y en los tiempos antiguos»,

Medicina e Historia, 2 (Barcelona), p. 1-16.
––– (1987): «La investigación paleopatológica», Zainak. Cuadernos de

Antropología-Etnografía, 4 (Sociedad de Estudios Vascos), p. 179-200.
––– (1989): «Contribución de los estudios paleopatológicos a la
Prehistoria», Boletín de la Sociedad Española de Antropología

Biológica, 10 (Madrid), p. 139-152.
––– (1992): «Cicatrización del hueso craneal», Munibe (Antropologia-

Arkeologia), suplement 8 (Sant Sebastià), p. 33-49.
––– (1993): Paleopatologia. Els primers vestigis de la malaltia, (Primera part).
Barcelona: Fundació Uriach 1838 (Històrica de Ciències de la Salut, 4).
––– (1995) : «Agressivitat i violència a les societats prehistòriques i primitives», Limes, Revista d’Arqueologia, 4-5 (Barcelona), p. 5-17.

Bibliografia

––– (2001a): Introducción a la Paleopatología. Barcelona: Bellaterra.

ARMENDÁRIZ, J.; IRIGARAI, S.

I

ETXEBERRIA, F. (1994): «New evidence of

Prehistoric arrow wounds in the Iberian Peninsula», International

Journal of Osteoarchaeology, 4 (Londres), p. 153-172.
––– (1995): «Violencia y muerte en la prehistoria. El hipogeo de Longar»,

Revista de Arqueología, any XVI, nº 168, p. 16-29.
BARANDIARÁN, I.; MARTÍ, B.; DEL RINCÓN, M.A.

I

MAYA, J.L. (2007): Prehistoria

de la Península Ibérica. Barcelona: Ariel.
BEGUIRISTAIN, M. A. I ETXEBERRIA, F. (1994): «Lesión craneal seguida de super-

––– (2001b): Manual de antropología biológica para arqueólogos.
Barcelona: Ariel.
— (2008): «Estudio antropológico». En La Necrópolis Mesolítica de El

Collado (Oliva-Valencia). València: Real Academia de Cultura
Valenciana - Sección de Prehistoria y Estudios Arqueológicos (Serie
Arqueológica, extra 8), p. 177-344.
CAMPILLO, D.; MERCADAL, O. I BLANCH, R.M. (1993): «A mortal wound caused
by a flint arrowhead in individual MF-18 of the Neolithic period exhu-

vivencia en un individuo del dolmen de Aizibita (Cirauqui, Navarra)»,

med

Cuadernos de Arqueología de la Universidad de Navarra, 2

Osteoarchaeology, 3, p. 145-150.

(Pamplona), p. 49-69.

at

Sant

Quirze

del

Valles»,

International

Journal

of

CHAPA BRUNET, T. (1990): «La Arqueología de la muerte: planteamientos,

BOTELLA LÓPEZ, M. (2003): «Diagnóstico diferencial de las marcas de corte

problemas y resultados». En Vaquerizo Gil, D. (coord..): Arqueología de

sobre los huesos humanos». En Cañellas Trobat, A. (ed.): VII Congreso

la muerte: metodología y perspectivas actuales. (Recull els continguts

Nacional de Paleopatología: Nuevas perspectivas del diagnóstico dife-

presentats a: Seminarios “Fons Mellaria” [2-1990, Fuente Ovejuna]).

rencial en Paleopatología, p. 87-95.
BOTELLA LÓPEZ, M.; ALEMÁN, I.

I

JIMÉNEZ, S. (1999): Los huesos humanos.

Manipulaciones y alteraciones. Barcelona: Bellaterra. 229 p.

Diputación de Córdoba, p. 13-32.
CLOQUELL, B. I AGUILAR, M. (1996): «Herida por espada en un niño argárico»,

Revista de Arqueología, 184 (Madrid), p. 10-15.

BROTHWELL, D. R. (1987): Desenterrando huesos. La excavación, tratamiento

CUNHA, E. i PINHEIRO, J. (2009): «Antemortem trauma». En Blau, S. y

y estudio de restos del esqueleto humano. Mèxic: Fondo de Cultura

Ubelaker, D. (edit.): Handbook of forensic Anthropology and

Económica.

Archaeology. Walnut Creek (Califòrnia): Left Coast Press, p. 246-262

UBELAKER, D. H. (1994): Standards for data collection from

DE LA RUA, C.; BARAYBAR, J.P.; CUENDE, M. I MANZANO, C. (1995): «La sepultu-

human skeletal remains. Arkansas Archaeological Survey (Arkansas

ra colectiva de San Juan Ante Portam Latinam (Laguardia. Álava): con-

BUIKSTRA, J.

I

Archaeological Survey Research Series, 44).
CABRÉ AGUILÓ, J. (1925): «Las colecciones de Prehistoria y Protohistoria del
Museo Cantábrico de Comillas», Revista de Coleccionismo, 109
(Madrid), p. 1-39.
CAMPILLO, D. (1976): Lesiones patológicas en cráneos prehistóricos de la

tribución de la Antropología a la interpretación del ritual funerario»,

Rubricatum, 1: I Congrés Neolític a la Península Ibèrica (GavàBellaterra) (Revista del Museu de Gavà), p. 585-589.
DE MIGUEL IBÁÑEZ, Mª. P. (2003): «Evidencias de cuidados a través de la patología traumática durante la Prehistoria». En Cañellas Trobat, A. (ed.): VII

Región Valenciana. València: Diputació de València - Servei

152

Congreso Nacional de Paleopatología: Nuevas Perspectivas del diag-

d’Investigacions Prehistòriques (Trabajos Varios, 50), p. 1-96.

nóstico diferencial en Paleopatología, p. 397-402.

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-154]
––– (2006a): «Las mujeres en los contextos funerarios prehistóricos.
Aportaciones desde la ostearqueología». En Las mujeres en la

Prehistoria. València: Diputació de València - Museu de Prehistòria de

GUILAINE, J. I ZAMMIT, J. (2002): El camino de la guerra. La violencia en la

Prehistoria. Barcelona: Ariel.
GUILLEM CALATAYUD, P.M. (2006): «Las escenas bélicas del Maestrazgo». En
Martínez Valle, R. (coord.): Arte Rupestre en la Comunidad Valenciana.

València, p. 91-104.
––– (2006b): «La Cova de la Sarsa (Bocairent, Valencia). Osteoarqueología

València: Generalitat Valenciana, p. 239-251.

de un yacimiento Neolítico Cardial». En Hernández, M. S.; Soler, J. A.

LEROI-GOURHAN, A. (1965): Préhistoire de l’art occidental. París: Mazenod.

i López Padilla, J. A. (ed.): Actas del IV Congreso del Neolítico

LOE, L. (2009): «Perimortem trauma». En Blau, S. i Ubelaker, D. (edit.):

Peninsular. (Alicante, 27-30 de noviembre 2006). Vol. II, p. 85-91.
ETXEBERRIA, F. (1995): «Informe sobre los restos humanos procedentes del
enterramiento colectivo de “El Tomillar” (Bercial de Zapardiel, Ávila)» .
En Fabián, J. F.: El aspecto funerario durante el Calcolítico y los inicios

de la Edad del Bronce en la Meseta Norte. El enterramiento colectivo
en fosa de El Tomillar (Ávila). Salamanca: Universidad de Salamanca, p.

Handbook of forensic Anthropology and Archaeology. Walnut Creek
(Califòrnia): Left Coast Press, p. 263-283.
LOVELL, N.C. (1997): «Trauma analysis in Paleopathology», Yearbook of

Physical Anthropology, 40, p. 139-170.
LULL, V. I PICAZO, M. (1989): «Arqueología de la muerte y estructura social»,

Archivo Español de Arqueología, 62 (Madrid), p. 5-20.
LULL, V.; MICÓ, R.; RIHUETE, C. I RISCH, R. (2006): «La investigación de la violen-

45-58.
— (2003): «Patología traumática». En Isidro, A. y Malgosa, A. (edit.):

Paleopatología. La enfermedad no escrita. Barcelona: Masson, p. 195207.

cia: una aproximación desde la arqueología», Cypsela, 16, p. 87-108.
MARTÍ, M.; POU, R. I CARLÚS, X. (1997): «La necròpolis del neolític mitjà i les
restes romanes de Can Grau (la Roca del Vallès, Vallès Oriental). Els jaci-

VEGAS, J. I. (1993):

ments de Cal Jardiner (Granollers, Vallès Oriental)» . En Les excavacions

«Identificación post-mortem y mecanismos de producción de las frac-

arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Barcelona: Generalitat

ETXEBERRIA, F.; BARAIBAR, J. P.; DE

LA

RUA, C.

I

turas diafisarias de cúbito». En Actas del II Congreso Nacional de

Paleopatología. València: Publicacions de la Universitat de València, p.
319-323.

de Catalunya (Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 14).
MERCADAL, O.

I

AGUSTÍ, B. (2003): «Estudi paleoantropològic: la Costa de

Can Martorell (Dosrius, el Maresme). Mort i violència en una comunitat

ETXEBERRIA, F.; HERRASTI, L.

I

BANDRÉS, A. (2005/2006): «Muertes violentas

determinadas a través de estudios de paleopatología», Munibe

(Antropologia-Arkeologia), 57 (Sant Sebastià), p. 345-357.
ETXEBERRIA, F. I VEGAS, J. I. (1988): «¿Agresividad social o guerra? durante el
Neo-eneolítico en la cuenca media del Valle del Ebro, a propósito de
San Juan Ante Portam Latinam (Rioja Alavesa)», Munibe (Antropologia-

Arkeologia), suplement 6 (Sant Sebastià), p. 105-112.
––– (1992): «Heridas por flecha durante la Prehistoria en la Península

del litoral català durant el tercer mil·lenni a.C.», Laietania, 14 (Museu
de Mataró), p. 75-115.
— (2006): «Comportaments agressius a la prehistòria recent. La desmitificació del bon salvatge?», Cypsela, 16 (Museu d’Arqueologia de
Catalunya), p. 37-49.
ROBERTS, C.

I

MANCHESTER, K. (1997): The Archaeology of disease.

Gloucester: Sutton Publishing, p. 65-98.
RODES, F.; SOLER, J.; ROCA DE TOGORES, C.; CHIARRI, J.; CLOQUELL, B.; MARTÍ, J.

Ibérica», Munibe (Antropologia-Arkeologia), suplement 8 (Sant

I

Sebastià), p. 129-136.

encontrados en el nivel III de la Cova d’En Pardo (Planes, Alicante)» .

FORTEA, F.J.; DE

LA

RASILLA, M.; SANTAMARÍA, D.; ROSAS, A.; LALUEZA-FOX, C.;

MARTÍNEZ, E.; SÁNCHEZ MORAL, E.

I

CAÑAVERAS, J.C. (2007): «El Sidrón

(Boriñes, Piloña, Asturias) 2000-2007». En La Prehistoria de Asturias,
Oviedo: Prensa Asturiana, p. 321-354.
GALLAY, A. (1991): «El hombre neolítico y la muerte», en Los orígenes del

hombre moderno. Barcelona: Investigación y Ciencia, p. 124-133.
GUERRERO SALA, L.

I

SOLÉ MUNTANÉ, J. (2001): «Práctica antrópica y

Paleopatología en la Cueva de la Boixadera dels Bancs (Montmajor,
Barcelona)» . En Actas del IV Congreso Nacional de Paleopatología.
Madrid, p. 123-138.
GUERRERO SALA, L. I RIBAS MUJAL, D. (1997): «Caracterización paleopatológi-

ETXEBERRIA, F. (2006): «Paleopatología traumática en dos cráneos

En Roca de Togores Muñoz, C. i Rodes Lloret, F. (eds.): Actas de

Jornadas de Antropología Física y Forense. Alacant: Institut de Cultura
Juan Gil-Albert, p. 9-24.
RUSSELL, M.D. (1987): «Mortuary practices at the Kaprina Neanderthal site»,

American Journal of Physical Anthropology, 72, p. 181-198.
SUBIRANA, M.; GALTÉS, I.; JORDANA, X.; GARCÍA, C.

I

MALGOSA, A. (2005):

«Importancia del estudio antropológico para la calificación jurídica de una
muerte violenta», Cuadernos de Medicina Forense, 11 (42), p. 293-305.
THILLAUD, P. (1992): «El diagnóstico retrospectivo en Paleopatología», (1).

Munibe (Antropologia-Arkeologia), suplement 8 (Sant Sebastià), p. 8188.

ca de la población prehistórica de Can Bosc de Monistrol de Rajadell

TRANCHO, G. J. I ROBLEDO, B. (2003): «Indicadores traumáticos huellas de vio-

(Bages, Barcelona). La Enfermedad en los restos humanos». En Actas

lencia en la población calcolítica de Cerro de la Cabeza (Ávila)» . En

del IV Congreso Nacional de Paleopatología. San Fernando (Cadis), p.

Aluja, Mª P.; Malgosa, A. i Nogués, R.Mª: Antropología y biodiversidad.

325-334.

Volum I. Barcelona: Bellaterra, p. 557-566.

SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC

153

[page-n-155]
UBELAKER, D. H. (1989): Human skeletal remains. Excavation, analysis, inter-

pretation. Washington (D.C.): Taraxacum (Manuals on Archeology, 2).
VEGAS ARAMBURU, J.I. (1992a): «San Juan Ante Portam Latinam (Laguardia,
Álava). Nueva visión de un depósito de restos óseos en su excavación,
estudio y valoración», Munibe (Antropologia-Arkeologia), suplement 8
(Sant Sebastià), p. 223-226.
––– (1992b): «Presente y futuro de las relaciones entre Arqueología y
Paleopatología-Antropología», Munibe (Antropologia-Arkeologia),
suplement 8 (Sant Sebastià), p. 241-244.
––– (1999): «¿Qué podemos decir hoy sobre la violencia en la Prehistoria?»,

Zainak, 18 (Vitòria), p. 295-308.
VEGAS, J.I.; ARMENDÁRIZ, A.; ETXEBERRIA, F.; FERNÁNDEZ, M. I HERRASTI, L. (2006):

San Juan Ante Portam Latinam: Una inhumación colectiva prehistórica
en el Valle Medio del Ebro. Vitòria: Diputación Foral de Álava ;
Fundación José Miguel de Barandiarán. (Barandiarán, 11).

154

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

VEGAS, J.I.; ARMENDÁRIZ, A.; ETXEBERRIA, F.; FERNÁNDEZ, M.; HERRASTI, L.

I

ZUMALABE, F. (1999): «La sepultura colectiva de San Juan Ante Portam
Latinam (Laguardia, Álava)», Saguntum: Papeles del Laboratorio de

Arqueología de Valencia, extra 2, p. 439-445.
WAHL, J.

I

KÖNING, H.G. (1987): «Anthropologisch-traumatologisch

Untersuchung der menschlichen skelettreste aus dem bandkeramischen Massengrab bei Talheim, Kreis Heilbronn», Fundberichte aus

Baden-Württemberg, 12, p. 65-123.
WALKER, P. L. I LONG, J. C. (1977): «An experimental study of the morphological characteristics of tool marks», American Antiquity, 42-4 (octubre)
(Society for American Archaeology), p. 605-616.
WHITE, T. D. (2000): Human Osteology. (2a. ed.). San Diego (Califòrnia):
Academic Press.
ZIVANOVIC, S. (1982): Ancient diseases: the elements of paleopathology.
Londres: Methuen, p. 156-171.

[page-n-156]
A Josefina Ibáñez Garrués

In Memoriam

Introducció
Quan ens plantegem fer una revisió sobre la presència
de restes humanes pertanyents a individus infantils en
contextos prehistòrics del nostre entorn, la primera
cosa que hem de preguntar-nos és quines característiques defineixen la infància. Des d’el punt de vista de

LA INFÀNCIA A TRAVÉS DE L’ESTUDI
DE LES RESTES HUMANES DES DEL NEOLÍTIC A
L’EDAT DEL BRONZE EN TERRES VALENCIANES
l’Antropologia Física hi ha diferents paràmetres ossis

M.ª PAZ

DE

MIGUEL IBÁÑEZ

Universitat d’Alacant

que permeten fer una assignació aproximada de l’edat
de les restes humanes que trobem en jaciments
arqueològics (Scheuer i Black, 2000). La simple observació de la dentició, així com de gran part de l’esquelet, permet a qualsevol persona fer una primera diferenciació entre subjectes adults i infantils. No obstant això,
malgrat que la maduració òssia i dental són indicadors
físics de l’edat, aquesta dada no pot ser transportada
de forma directa al món social.
La consideració que la infància té en la nostra cultura dista molt de poder ser transferida a altres
moments històrics i molt menys a la prehistòria. La
gran mortalitat infantil que es pressuposa en tota
societat antiga, fa que la defunció de les filles i els fills
1.- Infància: Període de la vida que comprèn des del naixement fins a l'adolescència. Diccionari de la LLengua Catalana.

LA INFÀNCIA A TRAVÉS DE L’ESTUDI DE LES RESTES HUMANES

155

[page-n-157]
en les primeres fases de la vida haja de ser considera-

en terres valencianes pertanyents al neolític, calcolític,

da com un esdeveniment que, si bé no seria desitjat,

campaniforme i edat del bronze, i fins i tot disposar

estaria acceptat com un fet possible i, fins i tot, proba-

d’enterraments individuals en alguns moments cultu-

ble durant la criança.

rals, tant la població adulta representada com la infan-

Reconéixer l’afecció afectiva que es tenia cap a la

til disten molt de ser el reflex de les societats a les

descendència no és fàcil des del nostre coneixement,

quals van pertànyer. En aquest punt són els aspectes

si bé és possible que a partir de la presència en con-

culturals els que s’imbriquen, saber qui són els que

textos funeraris d’individus morts durant els primers

tenen dret a ser tractats d’una forma especial després

anys de vida puguem accedir a un registre difícil d’in-

de la seua mort, cosa que els ha permés perdurar fins

terpretar, però útil a l’hora de reconéixer la representa-

als nostres dies, quines característiques tenen, quin

ció d’aquestes persones en contextos arqueològics,

aixovar els acompanya, a quin sexe pertanyen, quina

funeraris o no.

és la seua edat, quines malalties van patir, etc., són

S’ha proposat que la presència d’un gran nombre

preguntes a les quals voldríem donar una resposta. En

d’infantils en espais funeraris és un indicador demo-

definitiva el nostre objectiu és conéixer les persones

gràfic que ens mostra una societat en creixement. Des

que van ser i en quin entorn es va desenvolupar la

del neolític, l’assentament en un territori, l’existència

seua vida.

de nuclis d’habitatges estables, la convivència contí-

L’osteoarqueologia tan sols pot rescatar una part

nua entre homes i dones, i l’existència de recursos ali-

d’aquesta informació, això sí, de forma directa a tra-

mentaris més abundants, van afavorir clarament la

vés de les restes pertanyents als individus que van fer

natalitat (Bocquet-Appel i de Miguel, 2002: 36-37). En

aquesta part de la història, i entre ells estan els indi-

aquest moment comencen a aparéixer de forma més

vidus infantils la figura dels quals ha estat oblidada

evident els espais funeraris, molts d’ells col·lectius, en

per la investigació durant molt de temps. És cert que

els quals s’inhuma una part de la població. Si en aquei-

sempre hi ha hagut excepcions i entre les últimes

xos llocs aparegueren restes infantils en nombre ele-

hem de destacar l’obra col·lectiva recentment publi-

vat, seria l’indicador esperat en una població que s’ex-

cada (Gusi, Muriel i Olaria, 2008), en la qual conver-

pandeix segons els models demogràfics prevacunals.

geixen diferents estudis i disciplines amb l’afany últim

La realitat, no obstant, n’és una altra. Són poques les

de disposar d’un exhaustiu registre tant arqueològic,

restes humanes procedents d’espais funeraris neolítics

com osteoarqueològic, que ens permeta aproximar-

coneguts en el nostre entorn, i entre ells la presència

nos amb més recursos al coneixement del món de la

de població infantil està igualment infrarepresentada.

infància.

El mateix ocorre amb altres moments de la prehistòria,

En el treball que ací presentem farem un repàs d’al-

a pesar de conéixer nombroses coves d’enterrament

guns espais funeraris en què s’han identificat restes

156

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-158]
Figura 1. Restes claviculars de tres infantils trobats al mateix espai sepulcral. Cabezo Redondo (Villena).

d’individus infantils des del neolític fins a l’edat del

La localització de restes humanes suposa la realitza-

bronze. En alguns casos les dades procedeixen de tre-

ció d’un minuciós treball de camp que permeta docu-

balls propis, alguns d’ells inèdits, i en altres ens assorti-

mentar la seua posició, conservació, relació amb els

rem dels realitzats per diferents equips d’investigació

aixovars i amb altres possibles ocupants de l’espai.

en terres valencianes. En realitat són pocs en termes

L’arreplega dels materials ha de ser exhaustiva, més en

absoluts però, de gran rellevància a l’hora de recuperar

el cas dels individus infantils, atés que els ossos encara

un protagonisme del qual durant molt de temps se’ls

no hi han finalitzat el seu desenvolupament i es troben

ha privat.

amb les epífisis sense fusionar, a la qual cosa s’afig unes
dents en formació, amb grandària reduïda i fàcilment

Les dades osteoarqueològiques

alterables pels processos tafonòmics.

L’osteoarqueologia estudia les restes esquelètiques

L’estudi se centrarà a conéixer quina és la seua fase

excavades en diferents contextos arqueològics.

de desenvolupament, i en aquest punt serà de gran

Aquests espais poden tindre una funcionalitat diferent

rellevància disposar de restes dentals, ja que són els

ja que la presència de restes humanes no és exclusiva-

indicadors més fiables de l’edat de l’individu

ment en les necròpolis, entenent per aquestes un espai

(Ubelaker, 2007: 84). Quan aquests no es conserven

per als morts diferenciat del món dels vius. El seu fona-

disposem d’altres paràmetres que ens permeten, a

ment és obtindre la major informació possible sobre el

partir del grau de desenvolupament de diferents

seu estat de conservació, edat, sexe, signes d’activitat,

ossos, determinar una edat aproximada (Scheuer i

característiques físiques, malalties, etc.

Black, 2000) (Fig. 1).

LA INFÀNCIA A TRAVÉS DE L’ESTUDI DE LES RESTES HUMANES

157

[page-n-159]
tors que potencien els riscos de patir accidents o d’estar en contacte amb diferents malalties infeccioses i
parasitàries que posarien seriosament en compromís la
seua vida, circumstàncies que permeten justificar la
seua primerenca presència en contextos funeraris.
Aquestes variables han estat analitzades recentment
Figura 2. Hiperostosi parietal (Coveta Emparetà, Bocairent, València).

per Buchet i Séguy (2008), fent propostes de periodització d’edats molt suggeridores a l’hora de realitzar
una interpretació sociocultural.

La identificació del sexe en la població infantil és

Les malalties que van patir durant la seua vida i les

molt més complexa que en l’adulta, ja que les caracte-

causes que els van portar a la defunció queden la majo-

rístiques sexuals es defineixen a partir de la pubertat,

ria de les vegades ocultes. Una infecció es pot conside-

per la qual cosa tan sols les determinacions d’ADN

rar una patologia greu quan no es disposa de recursos

podrien oferir-nos aquesta informació de manera fiable,

farmacològics per a combatre-la, i aquesta és molt pro-

si bé la seua complexitat fa que no siga un mètode

bablement la causa de mort de la majoria de les xique-

accessible en l’actualitat. La seua rellevància no és poca

tes i els xiquets que tenim documentats en els nostres

ja que permetria reconéixer si hi ha una diferenciació

jaciments. A vegades hi ha signes que podem associar

per sexes entre els infantils conservats, cosa que ens

amb algunes malalties, preferentment infeccioses o

portaria a obtindre una informació sociocultural molt

carencials, que han deixat la seua empremta en les

rellevant a l’hora d’interpretar la seua presència en els

dents i els ossos, encara que en poques ocasions ens

diferents jaciments.

permeten relacionar-les directament amb la seua mort

Conéixer quin era el seu paper social passa per

(Fig. 2).

reconéixer quines eren les seues funcions dins del

Un altre aspecte, tal vegada controvertit des de la

grup. És sabut que la realització de diferents tasques

nostra perspectiva actual, és la mort relacionada amb

relacionades amb el manteniment de la família i/o

la maternitat. D’una banda tenim els testimonis de

comunitat és molt primerenca en les societats anti-

restes fetals que pel seu tamany van haver de morir

gues. Són precoços a l’hora de fer-se autosuficients, i

intraúter o en nàixer prematurament, i d’altra banda,

no és estrany que assumisquen responsabilitats com

esquelets que pertanyen a nounats difunts en dates

l’atenció del ramat, l’ajuda en les tasques agrícoles, el

molt pròximes al part. També cal considerar que pro-

tragí de l’aigua, etc., des de fases inicials de la vida.

bablement l’edat en què s’inicia la maternitat pot

No sol ser fàcil reconéixer aquestes labors a través de

estar en relació amb la primera regla, moment en el

les restes d’individus infantils i, malgrat això, són fac-

qual es considera la xiqueta ja una dona, i en el qual

158

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-160]
s’iniciarien les relacions sexuals. Aquesta precocitat

ficació es produeix en l’interior de coves o clavills,

podria relacionar-se amb embarassos de risc que

prou disperses pel nostre territori, amb la dificultat ja

posarien en perill tant la vida del fetus com la de la

esmentada perquè en molts casos hi ha materials d’è-

mare. Les altes taxes de mortalitat fetal i perinatal

poques posteriors. Hem de ressenyar que l’ús de cavi-

estan fàcilment justificades davant els nombrosos fac-

tats naturals com a llocs d’enterrament suposa, en la

tors de risc que durant l’embaràs i el part poden inter-

majoria dels casos, que el depòsit dels cadàvers es

ferir en el seu desenvolupament normal i, com a con-

realitzaria sense cap ubicació real sota terra, més aviat

seqüència, provocar avortaments, parts preterme, dis-

s’hi van depositar, potser embolcats i en forma de far-

tòcies de part, etc.

dell sobre el sòl natural de la cova. Això comportaria
que, passat un temps, es poguera produir la dispersió

Els espais funeraris

dels ossos i que les reutilitzacions successives com a

La relació dels espais funeraris en què s’ha determinat

espai funerari condicionaren la variació de la seua

la presència de restes infantils, s’allunya parcialment

posició inicial, així com el buidatge parcial de la cavi-

de l’interés d’aquest article, encara que volguérem

tat, de vegades fàcilment justificable per la limitació

exposar algunes dades. En terres valencianes hi ha

de l’espai.

alguns centenars de jaciments amb materials prehistò-

En alguns jaciments recentment excavats s’han

rics entre els quals es troben restes humanes. En molts

documentat fosses d’enterrament individual, amb cro-

d’ells, les cronologies dels enterraments es veuen

nologies corresponents al neolític mitjà, com per exem-

eclipsades davant la presència de materials que per-

ple el Tossal de les Basses a Alacant i el jaciment de

tanyen a diferents moments cronoculturals, per la qual

Costamar a Orpesa (Castelló), dels quals disposem d’al-

cosa és prou complicat determinar en quin moment

gunes dades antropològiques presentades en aquesta

d’ocupació s’han d’identificar les inhumacions i, fins i

publicació. No obstant això, els espais funeraris indivi-

tot, es pot manejar la hipòtesi que siguen depòsits dia-

duals en fosses són minoritaris quant als realitzats en

crònics d’individus l’únic nexe d’unió dels quals de

coves o covetes, ja esmentats.

vegades seria ocupar un mateix espai funerari, sense

El costum funerari d’inhumar o depositar el cadàver

altres connotacions cronoculturals. Malgrat aquestes

en coves o covetes està clarament documentat durant

limitacions, hi ha algunes dades que sí han de ser tin-

les successives fases de la prehistòria, fins i tot, al bron-

gudes en consideració i integrades en els contextos als

ze final, com ha quedat patent després de les datacions

quals pertanyen.

obtingudes en la Cova d’En Pardo a Planes (Alacant)

Són diverses les referències a enterraments en

(Soler et al., 1999: 115). Serà a partir de l’edat del bron-

espais funeraris amb nivells que es poden adscriure a

ze, i primerament en les àrees d’influència de l’Argar,

diferents fases del neolític. En general, la seua identi-

quan s’identifiquen les inhumacions individuals en llocs

LA INFÀNCIA A TRAVÉS DE L’ESTUDI DE LES RESTES HUMANES

159

[page-n-161]
Figura 3. Restes infantils de la Illeta dels Banyets (El Campello, Alacant).

160

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-162]
d’hàbitat (Fig. 3). En alguns jaciments adscrits al bronze

dades precises sobre l’edat dels individus. Destaquem,

valencià, segons la classificació clàssica (De Pedro,

entre altres, els treballs realitzats per B. Cloquell i M.

2004: 41-42), es documenten tant inhumacions indivi-

Aguilar (1996 a, b, c), així com algunes dades proce-

duals com col·lectives en coves o covetes pròximes. En

dents d’altres investigadors (García, 1983; Campillo,

el campaniforme, els enterraments es realitzen en cove-

1996; Gómez Bellard, 2002; Polo i Casabó, 2004; Soler

tes pròximes als hàbitats, amb aixovars més rellevants,

Díaz et al., 2008; Agustí, ep.; Núñez et al., 2009); als

però en els quals perdura encara la dificultat de ser

quals hem afegit estudis propis, alguns publicats i altres

assignats a un dels individus inhumats.

inèdits (Taula 1).

Durant el bronze final serà quan quede patent un

Atés que volem obtindre dades que puguen ser

canvi dràstic de ritual. De la inhumació a la cremació,

interpretades des d’una perspectiva cultural, només

amb necròpolis pròpiament dites, en les quals es

hem utilitzat les procedents de jaciments en què es va

documenten les sepultures principalment individuals,

fer un esment clar de l’edat dels infantils, si bé algu-

de diferents tipologies, com en el cas de les Moreres,

nes vegades hem hagut de realitzar una distribució

a Crevillent, (González, 2002). Només un jaciment La

aproximada a un determinat grup d’edat segons els

Escurrupenia, a Cocentaina, ix de la norma d’inhuma-

paràmetres demogràfics utilitzats (Bocquet-Appel,

ció durant el calcolític, amb la presència de crema-

2008: 76).

cions (Pascual, 2002), en una etapa clarament inhuma-

Amb les dades obtingudes hem elaborat una taula

dora, que s’ha convertit en un unicum en la nostra

en què s’arrepleguen els resultats absoluts per perío-

geografia, més encara després de descartar que el

des culturals (Taula 2). En aquest cas no s’han conside-

contacte amb el foc d’algunes restes humanes troba-

rat les dades pertanyents al bronze final, ja que els

des en diferents jaciments prehistòrics es deu a un

espais funeraris estudiats corresponen a necròpolis en

ritual intencionat de destrucció, i que més aviat és a

què el nombre d’individus és significativament més ele-

causa de l’exposició accidental dels ossos, ja esquele-

vat que els espais funeraris d’èpoques anteriors i amb

titzats, a fogueres amb una finalitat que podria ser

una concepció del ritual funerari molt diferent de les

diversa.

etapes prèvies.
Com podem observar són numèricament molt escas-

Restes infantils en el nostre entorn

ses les restes infantils indicades amb la seua edat. És en

Per a aquest treball hem revisat nombroses publica-

contextos calcolítics i de l’edat del bronze on s’ha iden-

cions en què es fa referència a la presència de restes

tificat la major quantitat d’infantils de la mostra, el pri-

humanes infantils des del neolític fins al l’edat del bron-

mer cas clarament justificat, atés que els espais sepul-

ze, encara que hem de reconéixer que, malgrat ser molt

crals estudiats són significativament més nombrosos

nombroses les cites, en poques ocasions es presenten

que en el neolític i el campaniforme, encara que en

LA INFÀNCIA A TRAVÉS DE L’ESTUDI DE LES RESTES HUMANES

161

[page-n-163]
Jaciment

Localització

Cultura

Coveta Emparetà

Bocairent (València)

Neolític

Fetus Perinatal 0-1

1-4

5-9 10-14 Inf. I Inf. II Sense det. Total

Cova de la Sarsa

Bocairent (València)

Neolític

Cova de l'Or

Beniarrés (Alacant)

Neolític

Cova de Sant Martí

Agost (Alacant)

Neolític

1

1

Tossal de les Basses

Alacant

Neolític

1

1

Cova de Gerra

Bocairent (València)

Calcolític

1

1

1

3

Cova del Montgó

Xàbia (Alacant)

Calcolític

1

3

4

Coves 1

Alcalalí (Alacant)

Calcolític

1

1

4

Coves 3

Alcalalí (Alacant)

Calcolític

1

1

Gos Flac 2

Beniarbeig (Alacant)

Calcolític

1

1

Penyó

Xaló (Alacant)

Calcolític

Ocaide 2

Pedreguer (Alacant)

Calcolític

Parra 1

Pedreguer (Alacant)

Calcolític

Parra 3

Pedreguer (Alacant)

Calcolític

Parra 4

Pedreguer (Alacant)

Calcolític

Parra 5

Pedreguer (Alacant)

Calcolític

1

Café 2

Pedreguer (Alacant)

Calcolític

2

Randero

Pedreguer (Alacant)

Calcolític

Covetes del Campell

Pedreguer (Alacant)

Calcolític

Les Llometes

Alcoi (Alacant)

Calcolític

El Fontanal

Onil (Alacant)

Calcolític

Cova d'en Pardo

Planes (Alacant)

Calcolític

1

1

1

1
2

2

1

2
1

3
2

1

2
2

1
1

1

2

2

3

1

1

2

2

4
1

2

2

1

5

1
1

1

1
1

3

1
2

Biar (Alacant)

Calcolític

Villena (Alacant)

Calcolític

Cova de la Barcella

Torre de les Maçanes (Alacant)
Dénia (Alacant)

Campaniforme

5

Puntal de los Carniceros

Villena (Alacant)

Campaniforme

Villena (Alacant)

Campaniforme

1

Cova del Fum

Alacant

Cova del Cau de les Raboses

2

1

7
2

1

Peñón de la Zorra Oriental

1

Calcolític

Corvaxa Soler

1

3

Cova del Cantal

1

2

1

Cueva Occidental de Salvatierra

1

4
1

2

2

2

2

1

8

1

1

3

Campaniforme

2

2

4

Alcoi (Alacant)

Edat del Bronze

1

Cabeço del Navarro

Ontinyent (València)

Edat del Bronze

1

Benissit

Vall d'Ebo (Alacant)

Edat del Bronze

3

Cova Sotarroni

Alcoi (Alacant)

Edat del Bronze

Mas del Corral Poblat

Alcoi (Alacant)

Edat del Bronze

1

1

1
1

Alcoi (Alacant)

Edat del Bronze

1

1

2

Alcoi (Alacant)

Edat del Bronze

La Horna

Aspe (Alacant)

Edat del Bronze

Tabaià

Aspe (Alacant)

Edat del Bronze

Cabezo Redondo

Villena (Alacant)

Edat del Bronze

1
2

15

1

Ull del Moro

9

1

1

Mas del Corral Cova

1

1

2
4
5

1
1

1

2

3

1
1

1

3

10

La Illeta

El Campello (Alacant)

Edat del Bronze

Crevillent (Alacant)

Edat del Bronze

Alzira (València)

Edat del Bronze

Pic dels Corbs

Sagunt (València)

Edat del Bronze

Cova dels Blaus

Vall d'Uixó (Castelló)

Edat del Bronze

Cova del Bolón 9

Elda (Alacant)

Edat del Bronze

Artana (Castelló)

Edat del Bronze

5

Peña Negra

Crevillent (Alacant)

Bronze Final

Crevillent (Alacant)

Bronze Final

11

2

31

1

Les Moreres

2
1

1

Cova de la Masadeta

4

1

Cova de la Muntanya Assolada

9

1

Caramoro I

1

3
1

15

Taula 1. Conjunt de dades procedents de jaciments pertanyents a la prehistòria recent valenciana.

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

1
1

3

162

1

2

1
1

2
6

2

3
1
4

9
1

26
10

51

56

33

5

1

43

29

11

4

212

[page-n-164]
Jaciment

Núm. Jaciment

Neolític

5

Calcolític

20

Campaniforme

4

Edat del Bronze

17

Fetus

Perinatal

0-1

3

8

10-14

3

1

12

19

20

7
3

5-9

3
2

1-4

5

4

29

28

Infantil I

8

Infantil II Sense determinar

Total
7

1

1

2

57
16

1

7

1

88

Taula 2. Distribució dels infantils per períodes cronoculturals.

aquest últim la presència d’infantils és prou rellevant.

El gràfic 1 il·lustra una mortalitat infreqüent, ja

Durant l’edat del bronze és major el nombre de restes

que en societats prevacunals s’espera una major mor-

infantils identificades, destacant les troballes de Cabezo

talitat entre els 0-4 anys, disminuint significativament

Redondo (Villena) i Benisid (Vall d’Ebo). És ara quan tro-

en els períodes posteriors. És possible que l’explica-

bem individus de poca edat, ja que s’han exhumat fetus

ció d’aquesta distorsió demogràfica s’haja d’interpre-

prematurs tant en Cabezo Redondo (Villena) com en el

tar a partir de dades socioculturals més que demo-

Mas del Corral (Alcoi), als quals se’ls ha realitzat un sote-

gràfiques.

rrament cuidadós i se’ls reconeix com a individus amb
drets, almenys després de la seua defunció.

Neolític

Feto

Perinatal

0-1

gics identificats en les restes infantils, si bé n’hi ha

Calcolític

1-4

No volem aprofundir en els aspectes paleopatolò-

Campaniforme

5-9

10 - 14

Edat del Bronze

Infantil I

Infantil II

Sense determ.

Total

Gràfic 1. Distribució de les restes infantils per períodes culturals.

LA INFÀNCIA A TRAVÉS DE L’ESTUDI DE LES RESTES HUMANES

163

[page-n-165]
malnutrició (Campillo, 1996: 54). La presència de patologies dentals com la càries o la tosca són poc habituals durant la infància. En ella és més freqüent la identificació d’hipoplàsies de l’esmalt (xicotetes línies visibles d’aprimament de l’esmalt causades per la detenció transitòria del creixement de la dent). El garbell
orbital (xicotetes perforacions en l’òrbita ocular del
crani, variables en grandària segons la gravetat), sol
identificar-se molt sovint en cranis ben conservats,
aquesta lesió es relaciona igualment amb anèmies les
causes originàries de les quals poden ser molt variades
(infeccions, parasitosi, crisis alimentàries, etc.).
Encara que les infeccions, com ja hem comentat,
degueren ser freqüents no ho són tant les seues
empremtes en l’esquelet, ja que les més greus solen
Figura 4. Parietal trepanat sense supervivència, Cova de la Sarsa.

causar la mort abans d’alterar els ossos. Entre els
casos documentats hem de destacar les lesions presents en les inhumacions de la Cova dels Blaus (la Vall

algunes referències de gran rellevància. En els

d’Uixò, Castelló) d’origen tuberculós, presents tant en

moments inicials, açò és, durant el neolític cardial,

esquelets d’adults com en dos dels infantils (Polo i

tenim documentada la presència de restes d’un indivi-

Casabó, 2004).

du infantil d’uns 3 anys en la Cova de la Sarsa

Només s’ha documentat un cas de violència en un

(Bocairent, València) (García Sánchez, 1983). La seua

infantil d’uns 18 mesos del jaciment argàric de

importància queda patent ja que és un dels pocs casos

Caramoro I (Crevillent, Alacant). En el seu frontal s’ob-

en què s’evidencia la realització d’una trepanació en

serven signes d’una ferida provocada per una arma de

una edat tan primerenca. Tenim constància de la troba-

tall, que podria ser una espasa o un punyal. S’ha con-

lla parcial d’un infantil en la Coveta Emparetà

siderat la possibilitat que la ferida es produïra de

(Bocairent, València), l’edat del qual seria d’uns 4-6

forma intencional i, fins i tot, s’ha suggerit la possibi-

anys, en què destaca la presència d’hiperostosi poròti-

litat que l’agressió tinguera com a finalitat lesionar la

ca en un parietal (xicotetes perforacions clarament visi-

persona que portava el xiquet en els braços i no ser

bles en el crani, que a vegades apareixen limitades en

un intent de ferir o matar el xiquet. De fet s’eviden-

una zona) (Fig. 2); que s’ha de relacionar amb fases de

cien lleugers signes de cicatrització, per la qual cosa

164

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-166]
la mort no va ser immediata, el xiquet va ser cuidat
durant un curt període de temps i va morir potser com
a conseqüència de la ferida i les seues possibles complicacions (Cloquell i Aguilar, 1996c). No obstant això,

Bibliografia
AGUSTÍ, B.; VIZCAÍNO, D.; PÉREZ, R. VIACIACH, A. I BARRACHINA, A. (en prensa):
«Necròpolis de Sant Joaquim de la Menarella (els Ports, Castelló)».
Taula Redona Les necròpolis d’incineració entre l’Ebre i el Tíber

(segles IX-VI aC).Barcelona.
BOCQUET-APPEL, J-P.

I

DE MIGUEL IBÁÑEZ, Mª.P. (2002): «Demografía de la

són escassos els testimonis de violència interpersonal

difusión neolítica en Europa y los datos paleoantropológicos». El

durant l’edat del bronze, per la qual cosa no hem de

Mediterranean. En Sagumtum: Papeles del laboratio de arqueología

descartar un accident fortuït com la causa originària
de la lesió.

paisaje en el Neolítio mediterráneo. Neolithic landscapes of the
de València. Extra 5. p. 23-44.
BOCQUET-APPEL, J-P. (2005): «La paléodemographie». En O. Dutour, J.J. i
Hublin,

B.

Vandermeersch:

Objets

et

Méthodes

en

Paléoanthropologie. CTHS. París, p. 271-313.

A manera de reflexió
Oferides aquestes dades, hem de ressenyar la necessitat de continuar la investigació i realitzar excavacions
minucioses i estudis que permeten precisar l’edat dels

BOCQUET-APPEL, J-P. (2008): La paléodémographie. 99,99% de l’histoire

démographique des hommes ou la démographiende la Préhistoire.
Éditions Errance. Paris. 192 p.
BUCHET, L. I SÉGUY, I. (2008): «L´âge au décès des enfants: âge civil, âge
biologique, âge social?». En F. GUSI; S. MURIEL i C. OLARIA: Nasciturus,

Infans, Puerulus vobis mater terra. SIAP. Diputació de Castelló.
Castelló, p. 25-39.

individus inhumats. S’haurà de relacionar la coexistèn-

CAMPILLO VALERO, D. (1976): Lesiones patológicas en cráneos prehistóricos de

cia d’individus infantils amb adults, fet que permetrà

la Región Valenciana. Servicio de Investigación Prehistórica. Diputación

reconéixer la importància o marginalitat de la seua pre-

CAMPILLO VALERO, D. (1996): «Troballes paleopatològiques en jaciments

sència en espais funeraris, i a partir d’això comprendre

Provincial de València. Serie Trabajos Varios, 50. València. 96 p.
prehistòrics de les comarques centrals Valencianes». Recerques del

Museu d´Alcoi, 5. p. 53-65.

el valor social dels individus infantils, i inferir possibles

CLOQUELL, B. I AGUILAR, M. (1996 a): «Mortalidad en poblaciones prehistó-

drets hereditaris fins i tot després de la seua defunció.

ricas del Vinalopó (Alacant)». En A. Pérez-Pérez (Ed.): Salud,

Potser en un futur pròxim podrem documentar rela-

Barcelona, p. 77-80.

cions de parentiu genètic entre aquells que ocupen una
mateixa sepultura.

Enfermedad y Muerte en el Pasado. Fundación Uriach 1838.
CLOQUELL, B. I AGUILAR, M. (1996 b): «Paleopatología oral en el valle del
Vinalopó (Alacant)». En A. Pérez-Pérez (Ed.): Salud, Enfermedad y

Muerte en el Pasado. Fundación Uriach 1838. Barcelona, p. 65-76.

El reconeixement precís de l’edat de mort pot con-

CLOQUELL, B. I AGUILAR, M. (1996 c): «Herida por espada en un niño argá-

vertir-se en un indicador important a l’hora de proposar

CLOQUELL, B.; RODES, F.; CHIARRI, J.; SOLER, J.; ROCA TOGORES, C.; AGUILAR,

possibles causes de mort en relació amb els factors de
risc relacionats amb les funcions de manteniment del
grup pròpies de cada fase de la infància.
Són molts els enigmes que encara queden a resoldre a l’hora de comprendre el paper de la infància en

rico» Revista de Arqueología, 184. Madrid, p: 10-15.
M., I MARTÍ, J.B. (1999): «Paleopatología oral en el Calcolític del norte
de la provincia de Alacant». Actas del V Congreso Nacional de

Paleopatología (Alcalá La Real), p. 146-156.
DE PEDRO MICHÓ, M.J. (2004): «La cultura del Bronce Valenciano: consideraciones sobre su cronología y periodización». En M.S. Hernández
Pérez i L. Hernández Alcaraz: La Edat del Bronze en tierras

Valencianas y zonas limítrofes, p. 41-57.
GARCÍA SÁNCHEZ, M. (1983): «Parietal infantil trepanado de la Cova de la

les societats prehistòriques, però el camí cap a la seua
resolució ja s’ha mamprés.

Sarsa (Bocairent, València)». Varia II, Serie Arqueológica 9, Universitat
de València, p. 189-197.
GUSI, F.; MURIEL, S. I OLARIA, C. (2008): Nasciturus, Infans, Puerulus vobis

mater terra. SIAP. Diputació de Castelló. Castelló, 710 p.

LA INFÀNCIA A TRAVÉS DE L’ESTUDI DE LES RESTES HUMANES

165

[page-n-167]
NÚÑEZ, A.; LAGUILLO, O.; JORDANA, X. I MALGOSA, A. (2009): Estudio bioan-

tropológico de la necrópolis neolítica de “El Cerro de las Balsas
(Alacant)”. Universidad Autónoma de Barcelona (Inèdit). 28 p.

En M.S. Hernández Pérez i L. Hernández Alcaraz: La Edat del Bronze

en tierras Valencianas y zonas limítrofes. Alacant, p.147-158.
SOLER DÍAZ, J.A.; LÓPEZ PADILLA, J.A; ROCA DE TOGORES MUÑOZ, C.; BENITO

PASCUAL BENITO, J. LL. (2002): «Incineración y cremación parcial en contex-

IBORRA, M. I BOTELLA LÓPEZ, M.C. (2008): «Sepultura infantil de la Edat

tos funerarios Neolíticos y Calcolíticos del este peninsular al sur del

del Bronze de Monte Bolón. Un proyecto de investigación del MARQ

Xúquer». En M. Rojo Guerra i M. Kunst (Eds.): Sobre el significado del

a propósito de la exposición Elda Arqueología y Museo». Elda.

fuego en los Rituales Funerarios del Neolític. En Studia
Archaelologica, 91. Valladolid, p.155-189.
POLO CERDÁ, M.

I

CASABÓ BERNAD, J.A. (2004): «Cova dels Blaus (la Vall

d’Uixò-Plana Baixa). Estudio Bioantropológico y Paleopatológico)».

166

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

Arqueología y Museo. Museos Municipales en el MARQ, p. 38-59.
UBELAKER, D.H. (2007): Enterramientos humanos, excavación, análisis

interpretación. En Munibe, suplemento, 24. Sociedad de Ciencias
Aranzadi. San Sebastián. 200 p.

[page-n-168]
CATÀLEG DE JACIMENTS

[page-n-169]
[page-n-170]
La identificació de marques de manipulació antròpica
sobre restes humanes prehistòriques ha merescut una
extensa literatura que, en molts casos, coincideix en un
diagnòstic similar a pesar de referir-se a situacions
arqueològiques diverses (Boulestin, 1999; Vila, 1992;
White, 1992). Incisions, fractures, mossegades i alteracions tèrmiques són valorades sovint com a prova de
pràctiques d’antropofàgia, tant en societats caçadores
com en agrícoles.

RESTES HUMANES AMB MARQUES ANTRÒPIQUES
DE LES COVES DE SANTA MAIRA
(CASTELL DE CASTELLS, LA MARINA ALTA, ALACANT)

J. EMILI AURA TORTOSA
Universitat de València

JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
Universitat de València

En aquest breu text es presenta un avanç de l’estudi d’un conjunt de marques d’origen antròpic
sobre restes humanes procedents de les Coves de
Santa Maira, datades en ca. 9-8 anys BP (Morales et
al., EP).

M.ª PAZ

DE

MIGUEL IBÁÑEZ

Universitat d’Alacant

Context arqueològic
Les Coves de Santa Maira es troben a la capçalera del
riu Gorgos, en un entorn de relleus contrastats delimitat per les serres d’Alfaro (1.166 m) i la Serrella (1.351
m); la línia de costa actual es troba a uns 35 km de distància.
En la boca O s’han determinat cinc unitats litoestratigràfiques que contenen ocupacions del magdalenià
final, de l’epipaleolític, del mesolític i del neolític.
D’aquest sector s’han obtingut dades rellevants sobre

RESTES HUMANES AMB MARQUES ANTRÒPIQUES DE LES COVES DE SANTA MAIRA

169

[page-n-171]
la cronologia, l’evolució paleoambiental, l’economia i
els equips industrials dels humans que van ocupar el
lloc entre 12.000 i 5.000 anys BP.
La UE-3 es va formar en el transcurs d’uns mil anys
radiocarbònics i presenta un espessor desigual, entre
30 i 180 cm i amb un marcat pendent cap a l’interior
de la cavitat. Engloba episodis recurrents de desocupació humana i és molt probable que els humans n’ocuparen el vestíbul exterior i que els dipòsits arqueològics s’acumularen en la seua posició actual per proFigura 1. Húmer distal esquerre. Vista caudal. Presenta una sèrie d’incisions
en la cara caudal medial que es disposen formant dos grups, entre la fossa
olecraniana i l’epicòndil medial (detall dreta dalt), i entre la tròclea i aquest
mateix epicòndil (detall dreta baix). Relacionades amb la desarticulació del
colze. La resta està cremada. Escala= 2 cm.

cessos gravitacionals. La dispersió horitzontal i vertical
de les restes humanes és coherent amb aquest pendent i pot correspondre a un o dos episodis de deposició.
Fins ara s’hi han identificat 26 restes humanes (24
fragments ossis i 2 dentals) en la UE-3, als quals se’n
poden sumar quatre més, recuperats en contextos que
plantegen alguna incertesa, però amb elements suficients com per a relacionar-los amb la UE-3. Una de les
restes ha estat datada el 8690 ± 50 BP (Beta-244010),
i aporta la primera datació de vida curta del mesolític
de moses-denticulats en l’àmbit valencià.

Les restes humanes
L’estudi antropològic ha determinat la presència d’almenys dos individus adults, l’un robust i l’altre més gràcil. El seu estudi tafonòmic ha permés reconéixer una
sèrie de trets bastant homogenis: a) un estat de conservació excel·lent, sense alteracions originades per
meteorització, ni per processos postdeposicionals
Figura 2. Fragment de parietal cremat amb raspats grans i intensos.
Probablement relacionats amb l’extracció del múscul temporal. Escala=
2 cm.

170

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

hídrics, químics o biològics; b) la termoalteració és
comuna en la major part de les restes; c) també les

[page-n-172]
marques de manipulació antròpica; i d) la coloració de
la cortical en aquests ossos és homogènia, exceptuantne òbviament aquells termoalterats (Morales et al., EP).
A partir de la metodologia desenvolupada per a
l’estudi de les marques sobre restes de fauna (Pérez
Ripoll, 1992) i humanes (Botella, et al., 2001), s’ha descrit la seua morfologia i possible finalitat. La seua descripció s’ha organitzat en dos nivells, tenint en compte
l’agent causant: marques lítiques (talls, raspats), percussions i marques dentals (mossegades, mossecs i flexió); com també el seu objectiu: marques d’escorxament, marques de desarticulació, marques de descarnament, marques de neteja i fractures per a accedir a
la medul·la.

Marques lítiques
No s’hi han reconegut marques d’escorxament, però sí
de desarticulació sobre un fragment distal d’húmer
produïdes en separar l’articulació del colze (Fig. 1). En
altres sis fragments d’os llarg i un de costella s’han
identificat incisions relacionades amb l’extracció de la
carn, i en un fragment de crani (Fig. 2) i un altre de pelvis apareixen raspaments amples i plans relacionats
amb l’extracció de músculs o amb la neteja de l’os. En
altres tres restes s’han identificat raspaments forts,
plans i amples associats a punts d’impacte que es produeixen sobre ossos ja descarnats i potser associats a
un impacte fracassat per a fracturar l’os. Altres dos
fragments de diàfisis presenten marques que s’assemblen a les tres últimes, però el seu origen i el seu objectiu són dubtosos.

Figura 3. Dos fragments de diàfisi de fèmur en vista externa (esquerra) i
interna (dreta). Presenta un impacte per a fracturar-lo (fragment superior) i
una cremació parcial prèvia a la fractura relacionada amb la preparació de
la medul·la per al seu consum. Escala= 5 cm.

RESTES HUMANES AMB MARQUES ANTRÒPIQUES DE LES COVES DE SANTA MAIRA

171

[page-n-173]
La fractura dels ossos

ció s’ha produït amb anterioritat a la fractura dels

S’han identificat fractures directes per percussió en tres

ossos per a l’extracció medul·lar, probablement per a

fragments de diàfisis. En un altre, la percussió no arri-

licuar la medul·la abans de la seua extracció i consum

ba a fracturar-lo, però n’extrau un resquill cortical (Fig.

(Fig. 3).

3). A més d’aquestes restes amb percussió directa,
dotze més presenten fractures realitzades en frescs,

Mesolítics i caníbals?

amb la qual cosa el nombre de restes fracturades amb

En el cas de la UE-3 de Santa Maira no hi ha diferèn-

anterioritat a la seua deposició ascendeix a setze (Villa

cies significatives entre les marques sobre restes

i Mahieu, 1991).

humanes i les reconegudes sobre restes de cabra o
cérvol: ni en la seua freqüència ni en la seua tipolo-

Mossegades

gia. La fauna consumida en el jaciment reflecteix una

La identificació de mossegades antròpiques és com-

economia diversificada, en la qual es combina l’ex-

plexa, però en aquest cas s’hi pot detectar algunes

plotació dels recursos de la costa i de la muntanya

diferències relacionades amb la seua menor intensitat i

mitjana (Aura et al., 2006, 2009). A més, el conjunt de

amb l’absència de marques d’arrossegament o pun-

restes humanes compleix tots els criteris proposats

cions com les produïdes per carnívors (Pérez Ripoll,

per a ser considerades com a consumides (Boulestin,

1992). La seua identificació constitueix una prova evi-

1999).

dent de canibalisme (Botella et al., 2000; Boulestin,

Una segona qüestió és la causa i el significat del

1999; White, 1992). En el jaciment de Santa Maira se

canibalisme, atesa la diversitat de contextos cronolò-

n’han identificat sobre dues costelles (Fig. 4).

gics i culturals en què es documenta. Boulestin (1999)
arreplega diferents modalitats d’antropofàgia i propo-

Termoalteracions

sa una sistematització en dos tipus bàsics: a) l’excep-

Es poden produir durant el processament i el consum

cional, motivada per una necessitat esporàdica; i b) la

o bé de forma accidental. En vint de les restes estu-

instituïda socialment, en l’origen de la qual es poden

diades s’han determinat termoalteracions i, amb

trobar motivacions bèl·liques, funeràries o màgiques.

dubtes, en quatre més. Les restes amb termoaltera-

Aquesta variabilitat indica que per a la seua correcta

cions confirmades comprenen tant ossos cranials

identificació ha d’intervenir, necessàriament, la tradició

(NR=1) com axials (NR=4) i apendiculars (NR=15). La

cultural en la qual s’integra. En el nostre territori, s’han

cremació no és en cap cas extremament intensa.

reconegut marques d’instruments lítics que poden o

Quatre casos presenten alteracions només en la cara

no estar relacionades amb el seu consum en el crani

externa, i no en la interna o directament en les vores

Beneito I, recuperat en un context datat en ca. 17-

de fractura, cosa que mostra clarament que la crema-

16.000 anys BP (Iturbe et al., 1993), però no s’han des-

172

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-174]
Figura 4. Costella. L’articulació vertebral està fracturada per una mossegada humana que deixa dues osques (A i B) i unes marques dentals molt lleugeres
(B). A més presenta uns lleugers arrossegaments concentrats en la vora (C) i una incisió lítica en la cara ventral (D).

crit en altres restes del paleolític superior, epipaleolític

luar-ne la importància, continuïtat o finalitat, i roman

i mesolític. Per tant, és una pràctica documentada,

oberta la discussió sobre quins criteris diagnòstics han

però no hi ha un estudi sistemàtic que permeta ava-

d’usar-se per a la seua identificació més precisa.

RESTES HUMANES AMB MARQUES ANTRÒPIQUES DE LES COVES DE SANTA MAIRA

173

[page-n-175]
ITURBE, G. (1993): «Cova Beneito (Muro, Alicante). Una perspectiva inter-

Bibliografia

disciplinar». Recerques del Museu d’Alcoi, 2, 23-88.

AURA, J. E.; CARRIÓN, Y.; GARCÍA PUCHOL, O.; JARDÓN, P.; JORDÁ, J. F.;
MOLINA, L.; MORALES, J. V.; PASCUAL, J. L.; PÉREZ JORDÀ, G.; PÉREZ

MORALES, J. V.; AURA, J. E.; PÉREZ RIPOLL, M.; DE MIGUEL, M. P. I MIRET, C.

RIPOLL, M.; RODRIGO, M. J. I VERDASCO, C. (2006): «Epipaleolítico -

(EP): Human remains with anthropic marks from the Iberian

Mesolítico en las comarcas centrales valencianas». En A. Alday

Mediterranean Mesolithic: Les Coves de Santa Maira (Alacant,

(ed.): El mesolítico de muescas y denticulados en la cuenca del

Spain).
PÉREZ RIPOLL, M. (1992): Marcas de carnicería, fracturas intencionadas y

Ebro y el litoral mediterráneo peninsular. Vitoria, p. 65-118.
AURA, J. E.; JORDÁ, J. F.; MORALES, J. V.; PÉREZ RIPOLL, M.; VILLALBA, M. P.

I

ALCOVER, J. A. (2009): «Transitions in the western Mediterranean finis

terrae. Prehistoric Economy of Iberian Mediterranean Region, Spain (c
15–7 ka BP)». Before Farming, the archaeology and anthropology of

hunter-gatherers. Western Academic & Specialist Press, Liverpool. ep.
BOTELLA, M. C.; ALEMÁN, I. I JIMÉNEZ, S. A. (2000): Los huesos humanos.

Manipulación y alteraciones. Bellaterra, Barcelona.
BOULESTIN, B. (1999): Approche taphonomique des restes humains. Le cas

des Mésolithiques de la grotte des Perrats et le problème du cannibalisme en préhistoire récente européenne, Oxford.

174

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

mordeduras de carnívoros en huesos prehistóricos del Mediterráneo
español. Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Alicante.
VILLA, P. (1992): «Cannibalism in Prehistoric Europe». Evolutionary

Anthropology 1, p. 93-104.
VILLA, P. I MAHIEU, E. (1991): «Breakage patterns of human long bones».

Journal of Human Evolution 21, p. 27-48.
WHITE, T. (1992): Prehistoric cannibalism at Mancos 5MTUMR-2346,
Princeton University Press, Princeton.

[page-n-176]
Situació
S’ubica a la comarca de l’Alt Maestrat, forma part dels
contraforts de l’extrem sud corresponents a la serra d’En
Seller. Es localitza en el full 570, corresponent a
Albocàsser, de l’Institut Geogràfic Cadastral, exactament
entre X+744615.9675 y Y+4478163.752 del meridià de
Madrid i en les coordenades UTM.
El jaciment es troba a la zona superior d’un escarpament o faralló rocós, al vessant meridional del qual s’em-

L’ASSENTAMENT MESOLÍTIC FINAL I NEOLÍTIC
ANTIC DEL CINGLE DEL MAS NOU
(ARES DEL MAESTRE, ALT MAESTRAT, CASTELLÓ)

CARME OLÀRIA

placen una sèrie d’abrics menuts oberts a una àmplia

Laboratori d’Arqueologia Prehistòrica

esplanada, el suau pendent de la qual es troba travessat

Universitat Jaume I de Castelló

pel camí de ferradura que comunica la masia de l’anomenat Mas Nou, a uns 50 metres del jaciment, amb el brollador natural de la font de la Castella, situada a 200
metres de la masia indicada, en direcció oest. Per l’oest i
el sud, limiten els barrancs dels Cirerals i el Molero, els
cursos dels quals queden a escassa distància de l’assentament prehistòric. El jaciment del Mas Nou es troba en
un entorn vegetal significat per un bosc residual d’alzina
(Quercus ilex sp. rotundifolia) (Fig. 1). Si bé, el dominant
vegetal de carrasca es mescla amb roure menut i, fins i
tot, algun ginebre. La zona resguardada, orientada al
migdia, reuneix unes condicions òptimes per a l’assentament humà, tant per la idoneïtat de la seua ubicació i la
frondositat de la seua vegetació, com també per la rique-

L’ASSENTAMENT MESOLÍTIC FINAL I NEOLÍTIC ANTIC DEL CINGLE DEL MAS NOU

175

[page-n-177]
Figura 1. Vista general del Jaciment.

sa aqüífera, hui encara testimoniada pel brollador de la

Excavacions

denominada font de la Castella i pel brollador-pou de

El jaciment es va excavar per primera vegada al juny de

Mas d’En Llorens. Així doncs, tot el conjunt paisatgístic

1986, i els seus resultats es van publicar el 1988. Des del

ens presenta unes característiques que reflecteixen un

1999 fins al 2003 s’hi van reiniciar noves intervencions en

ecosistema privilegiat per a l’ocupació humana. L’altitud

extensió, la qual cosa ens va permetre establir la datació,

sobre el nivell del mar és de 900 metres.

seqüència estratigràfica, naturalesa de les ocupacions
humanes, i realitzar el descobriment de l’enterrament

Geologia

col·lectiu.

El marc geològic pertany al Cretaci. La morfologia càrstica es reconeix per l’existència de dolines permanents,

Fases i cronologia

juntament amb una important xarxa hidrogràfica desen-

Al jaciment es van identificar dues fases d’ocupació: la

volupada en el quaternari. L’aplanament s’hi registra per

fase I, corresponent al moment d’ocupació dels nivells N-

damunt dels 1.100 metres sobre el nivell del mar, es

1 i N-2, i la fase II, pertanyent als nivells N-3 i N-4.

troba traspassat per profundes valls de xarxa fluvial, amb
una típica morfologia d’escalonaments en V, en funció o
no de l’existència de trams litològics més consistents
(calcaris), intercalats en la sèrie margosa predominant.

La fase I pertany a un neolític antic i la fase II a un
mesolític final de geomètrics.
La cronologia d’aquest assentament mesoneolític a
l’aire lliure del Cingle del Mas Nou correspon a una evolució contínua dins del VII mil·lenni, que segons els resul-

176

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-178]
tats de la datació, és: 6800 ± 70 BP; 6900 ± 70 BP i
6560 ± 130 BP.

Enterrament
En la fase II, corresponent al moment mesolític final, s’hi
va trobar una tomba col·lectiva amb dos tipus d’enterrament, un primari per a l’adult masculí situat en decúbit

Figura 2. Tomba col·lectiva. Fase II.

supí, que conservava tota la connexió anatòmica, i sobre
aquest, una inhumació secundària de la resta dels individus. (Fig. 2). El nombre mínim d’individus hi era de 6
espècimens, si bé en un primer estudi s’indicava l’existència de 9, l’última revisió de totes les restes ofereix
amb seguretat l’existència d’un home d’entre 25-35 anys,
una dona de 20-25 anys, un indeterminat d’1 any, junt
amb un altre indeterminat d’entre 1 i 2 anys d’edat, un
xiquet de 3 o 4 anys, un altre xiquet de 4 a 6 anys i un
indeterminat de 5 a 6 anys.
Per tant, en la mateixa tomba es van dipositar 6 individus: dos adults, un home i una dona; a més de 4 infantils, dels quals només se n’ha pogut determinar el sexe
masculí a dos. En un estudi anterior (Gómez, 2007) s’hi
van identificar 9 individus: 3 adults, 1 juvenil, 4 infantils i

Figura 3. Lesió crònica. Fusió de l’articulació sacra ilíaca amb el coxal
esquerre.

1 perinatal. La reducció del nombre d’individus es deu a
la consideració de l’anomenat crani 44 com un altre adult

obstant això, l’home adult presenta una fractura consoli-

masculí, atesa la robustesa que presenta, però en realitat

dada en el terç distal del cúbit esquerre, però que no

es tracta del crani de l’individu adult femení, i les restes

afecta el radi, que sens dubte estaria associada a alguna

assignades a l’existència de l’individu juvenil també s’a-

caiguda o a frenades de colps amb el braç. Així mateix,

tribueixen a la mateixa dona adulta. Cap dels subadults

aquest individu presenta una fusió de l’articulació sacroi-

ni cap de les restes de la dona adulta presenta altera-

líaca amb el coxal esquerre i, encara que aquesta fusió és

cions morfològiques a causa de patologies, per tant, la

pròpia del sexe masculí, hi anava acompanyada d’una

seua mort degué estar associada a alguna malaltia aguda

depressió en l’ala ilíaca d’uns 7 cm de diàmetre, aproxi-

i infecciosa que no va produir alteracions a nivell ossi. No

madament, a nivell de la pala ilíaca esquerra, produïda

L’ASSENTAMENT MESOLÍTIC FINAL I NEOLÍTIC ANTIC DEL CINGLE DEL MAS NOU

177

[page-n-179]
Blanc, Mas del Cingle i Villarroches, aquest últim a la
major distància, encara que es troba aproximadament a
menys de dos mil metres.
Amb uns nivells de ceràmiques llises i impreses cardials que s’assenten sobre un nivell mesolític d’indústries
lítiques geomètriques caracteritzat per la presència de traFigura 4. Bola d’almangra en el globus ocular de l’adult masculí.

pezis, creiem que pot servir de pauta o d’horitzó delimitador d’algunes de les expressions artístiques manifestades

per una lesió crònica de compressió produïda per un

en els distints abrics rupestres del seu entorn territorial,

hipotètic aneurisma aortilíac o bé una ptosi renal esque-

amb la qual cosa la prossecució de la seua investigació

rra que exercia una compressió continuada (Fig. 3).

pot aportar noves bases d’interpretació a la problemàtica

Les inhumacions d’aquesta tomba permeten establir

cronològica de l’art rupestre del denominat estil llevantí.

relacions de parentiu dins del conjunt funerari, igual que
establir relacions biològiques entre poblacions, com els
marcadors que indiquen la flexió continuada de les
cames que han comportat variacions a nivell de l’epífisi
distal de la tíbia i el tars.
Finalment, hi destaquem l’ull postís, realitzat amb una
bola d’almangra, que es va introduir en el globus ocular
de l’adult masculí. L’estudi realitzat sobre la seua òrbita
indica que molt probablement aquest ull postís el va portar ja en vida i no es va deure a una introducció post mor-

tem (Fig. 4).

Bibliografia
GÓMEZ PÉREZ, J. L. (2004): «Yacimiento del Cingle del Mas Nou (Ares del
Maestre, Castellón). Informe antropológico» (en premsa).
GUSI, F.; MURIEL, S. i OLÀRIA, C. (coord.) (2008): Nasciturus, infans, puerulus

vobis Mater Terra. Ed. Diputació de Castelló, Servei d’Investigacions
Arqueològiques i Prehistòriques, 710 p.
OLÀRIA, C.; GUSI, F. i DÍAZ, M. (1987/1988): «El asentamiento neolítico del
Cingle del Mas Nou (Ares del Maestrat, Castellón)». Cuadernos de

Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 13. Ed. Diputació de
Castelló, Servei d’Investigacions Arquelògiques i Prehistòriques.
Castelló, p. 95-170.
OLÀRIA, C. (2002/2003): «La muerte como rito trascendental. Los rituales
funerarios del epipaleolítico-mesolítico y su probable influencia en el
mundo megalítico». Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de

Castelló, 23. Ed. Diputació de Castelló: Servei d’Investigacions
Arqueològiques i Prehistòriques; Servei de Publicacions, Castelló, p.

Territori artístic
Una altra de les característiques del màxim interès que
presenta l’assentament de Cingle del Mas Nou és la seua
ubicació dins d’un entorn significativament ric en jaciments d’art rupestre, dels quals cal destacar l’important
conjunt del barranc de Gasulla, amb la Cova Remigia, a
500 m del jaciment citat; el Racó Gasparo, el Racó
Molero, a escassos 60 m de Cingle del Mas Nou, Mas

178

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

87-108.
OLÀRIA, C. i GÓMEZ, J. L. (2006): «Hallazgos antropológicos del 12000 al
7000 BP en Ares del Maestre (Castellón)». Actas Jornadas de

Antropología Física y Forense. Alicante, 29-30 junio 2006, Instituto de
Cultura Juan Gil-Albert, Alicante, p.47-56.
OLÀRIA, C. (2008): «Restos y tumbas infantiles y juveniles en la Prehistoria
europea: del Musteriense al Mesolítico». Nasciturus, infans, puerulus

vobis Mater Terra. Ed. Diputació de Castelló: Servei d’Investigacions
Arqueològiques i Prehistòriques, Castelló, p. 387-472.
RUIZ, J.; NEKANE, M.; CAPILLA, L. i SUBIRÀ, M. E. (2009): «Informe antropològic
de les restes humanes exhumades al Cingle del Mas Nou (Ares del
Maestre, Castelló)». Barcelona (en premsa).

[page-n-180]
La investigació del jaciment de Costamar des de la
Fundació Marina d’Or de la Comunitat Valenciana es
duu a terme a través de diversos projectes com a
mesura prèvia a les obres d’edificació de l’àrea urbana de la Torre de la Sal (Cabanes), amb una àrea exca2

vada en extensió que ha superat ja els 57.000 m . De
les 694 estructures documentades, 414 són neolítiques, fase que es caracteritza per la presència d’estructures excavades en les argiles, la majoria d’elles

SEPULTURES NEOLÍTIQUES A COSTAMAR
(RIBERA DE CABANES, CABANES, CASTELLÓ)

ENRIC FLORS UREÑA

circulars, moltes interpretades com a sitges per a

Fundació Marina d’Or

l’emmagatzematge de gra. La documentació de sis

de la Comunitat Valenciana

sepultures en estructures igualment circulars manifesta una intencionalitat ritual i simbòlica que evoca
aspectes com la continuïtat (cabanyes circulars,
estructures d’emmagatzematge circulars i tombes circulars), el renaixement (el gra conservat que torna a
germinar) i que reforça l’arrelament en un lloc determinat «guardant els seus morts al costat d’ells com a
prova de la seua permanència en el lloc» (Hernando,
1996: 195).
Pel que fa al ritual de soterrament, associades als
fragments ceràmics inciso-impresos (entre el final del VI
mil·leni i l’inici del

V

mil·lenni aC), tenim quatre sepul-

tures en posició primària (GE 254-507, GE 257-510, GE
285-538 i GE 310-563). D’un segon moment (IV

SEPULTURES NEOLÍTIQUES A COSTAMAR

179

[page-n-181]
clavada va ser trobada en posició inclinada i recolzava
sobre un estrat de pedres que segellava la tomba. A
Los Cascajos (Navarra) apareix una estructura singular
on es va documentar una «gran acumulació de fauna
consumida de forma simultània» (García i Sesma, 2007:
55) al costat d’un bol amb una destral polida en l’inteInhumació GE 310-563 durant el procés d’excavació; junt al finat apareixen diverses restes de bòvid.

rior i altres restes materials associades; en una estructura apareixien a més «les restes d’una llosa clavada
verticalment molt trossejada, a manera de fita, i diver-

mil·lenni segons cronologia relativa), s’han documentat

sos molins fragmentats» (García i Sesma, 2007: 55).

restes humanes en posició secundària en els GE 000-

Espacialment, tres de les quatre inhumacions de la fase

090 i 000-096.

antiga de Costamar pareixen associades a estructures

La inhumació GE 254-507 es trobava alterada per

limítrofes amb grans quantitats de fauna i cultura mate-

les fluctuacions del nivell freàtic i l’individu identificat,

rial coetània al moment dels soterraments. D’altra

un baró entre 30 i 40 anys (Polo i García, 2009), apareix

banda, a la possible fita identificada en el GE 254-507,

en posició hiperflexionada amb una orientació NW-SE,

se n’afig una altra situada a deu metres al sud, el GE

amb el cap mirant cap al NE. La particularitat d’aques-

174-427, un gran bloc de pedra calcària, de planta

ta sepultura està en la presència d’una possible fita

aproximadament triangular, amb una alçària de 70 cm

que podria haver estat senyalant la tomba. La pedra

i una amplària de 60 x 30 cm i que va aparéixer aïllat
però associat a fragments de ceràmica feta a mà i una
fulla de sílex de dors rebaixat.
La inhumació GE 257-510 és un individu infantil
entre 4 i 6 anys, en posició de decúbit lateral dret,
amb les cames flexionades i el braç dret flexionat
sobre el tòrax, amb una orientació NE-SW i el cap
orientat al NW. Segons l’informe bioantropològic,
«s’ha pogut documentar una hiperflexió de l’avantbraç sobre el braç bilateral, cosa que denota un gest
funerari clar de manipulació antròpica en el procés
d’inhumació del cadàver per a depositar-lo en hiperflexió i decúbit lateral» (Polo i García, 2009). Associats

Vista de detall en la qual s'aprecien els braçalets i els grans de collar al
costat de l'húmer i a l'altura de les vèrtebres cervicals.

180

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

a la sepultura, apareixen diversos fragments ceràmics

[page-n-182]
entre els quals destaca la part inferior d’un cànter
(forma 12E, Sanfeliu; Flors, en premsa) en l’interior del
qual va aparéixer una mola; a més, en la sitja es recuperà un penjoll i un gra de collar realitzats sobre malacologia, com també restes de fauna alterada en part
per l’acció del foc.

Objectes d'adorn personal pertanyents a la inhumació GE 310-563 de
Costamar.

La inhumació del GE 285-538 es trobava en posició fetal: cames flexionades i braços flexionats sobre

tat; el mateix ocorre amb part dels més de huit-cents

el tòrax. Es tracta d’un baró entre 35 i 45 anys i no

grans d’un collar, també sobre malacologia, que con-

presentava aixovar, si bé van aparéixer abundants

servava al voltant del coll. S’hi han recuperat, a més,

fragments ceràmics, lítics, de terrissa, carbons, restes

abundants fragments ceràmics decorats, carbons,

de fauna i malacologia, com també fragments de

fauna, etc.

molins escampats, però sempre sense mantindre un

Com a contrast, el GE 000-090 i el GE 000-096

ordre aparent. A menys d’un metre d’aquesta estruc-

(segona fase d’ocupació de Costamar), presenten un

tura n’hi ha una altra amb abundant material i restes

ritual de soterrament diferenciat. Per al primer d’ells,

d’una cornamenta de cèrvid; altres dues estructures

sense cap tipus d’aixovar associat, trobem les restes

situades a uns cinc metres proporcionaren abundants

en posició secundària d’un individu juvenil, entre 12

fragments ceràmics, lítics, etcètera, i una d’elles pre-

i 15 anys (Polo i García, 2009). El GE 000-096, també

sentava un llit de cendres amb diversos blocs termo-

en posició secundària, és una sepultura doble.

alterats.
La inhumació del GE 310-563, també en posició
primària, es trobava alterada per processos postdeposicionals derivats de la descomposició pròpia del cos i
per les alternances en la pujada i la baixada del nivell
freàtic. Es tracta d’un baró entre 30 i 35 anys (Polo i
García, 2009), en posició de decúbit lateral, amb els
braços apegats al tòrax i les cames flexionades i arraconat contra la paret nord-est. L’estructura estava
segellada per una capa de pedres i l’inhumat conservava diverses polseres o braçalets realitzats sobre
malacologia que presenten restes d’ocre, possiblement pel contacte dels objectes sobre el cos pigmen-

Collar de variscita pertanyent a l'individu adult de la sepultura doble GE
000-096.

SEPULTURES NEOLÍTIQUES A COSTAMAR

181

[page-n-183]
L’estructura a penes fa 35 cm de profunditat i presen-

restes de fauna (¿consumida durant el ritual?), mala-

tava una filada de blocs que la delimitava parcial-

cologia, fragments ceràmics, etc., són els mateixos

ment. En la cota –193 es van recuperar les restes

elements que podem trobar en la resta de les estruc-

d’un individu infantil entre 1 i 6 anys (Polo i García,

tures coetànies, sense diferències que impliquen una

2009). En una cota inferior (–203) es van documentar

consideració especial excepte la del mateix cos allí

restes d’un segon individu per al qual s’ha estimat

depositat. No obstant això, les pautes observades

una edat compresa entre els 30 i els 40 anys (Polo i

inviten a pensar en nous conceptes simbòlics i rituals

García, 2009). Associat a ell, apareixen dues destrals

derivats de la nova forma de vida agrícola, amb

polides, un cisell i un collar confeccionat amb 36

estructures que presenten les mateixes característi-

denes tallades sobre «pedra verda» (Pascual, 1998:

ques formals que les destinades a l’emmagatzematge

218), possiblement variscita, l’origen de la qual

i en un entorn que denota una nova manera d’enten-

podria situar-se en les mines neolítiques de Can

dre l’espai.

Tintorer (Gavà, Barcelona) (Noaín, 1999: 171), i que
confirmaria unes relacions d’intercanvi de béns a llarga distància i amb això uns contactes amb comunitats que devien freqüentar el corredor de la costa del
Llevant peninsular.
En definitiva, durant la primera fase, les inhumacions apareixen en posició de decúbit lateral, amb les
cames i els braços flexionats per a aconseguir una
postura fetal, a vegades molt forçada, cosa que pareix
indicar que els cossos devien ser amortallats d’alguna
manera. Aquesta postura és intencional ja que les
estructures són de dimensions relativament grans i el
cos està disposat en un lateral, cosa que indicaria que
el procés de deposició del finat es faria des de dalt i
des de dins (Rojo et al., 2008: 85). Quant al GE 310563, les restes d’ocre sobre el cos i els elements d’adorn personal podrien ser indicatiu d’algun tipus de
distinció social. Quant a la deposició intencional d’objectes, no hi ha indicis que avalen un ritual que implique la col·locació ordenada d’aquests, sinó que les

182

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

Bibliografia
GARCÍA, J.; SESMA, J. (2007): «Enterramientos en el poblado neolítico de
Los Cascajos (Los Arcos)», en La tierra te sea leve. Arqueología de la

muerte en Navarra. Pamplona: Departamento de Cultura y Turismo
- Institución Príncipe de Viana (Gobierno de Navarra), p. 52-58.
HERNANDO, A. (1996): «Aproximación etnoarqueológica al estudio del
neolítico. La utilidad del caso K’ekchí para el estudio de la prehistoria europea». Complutum, extra 6 (II), Madrid, p. 193-202.
NOAÍN, M.J. (1999): «Las cuentas de collar en variscita de las minas prehistóricas de Gavà (Can Tintorer). Bases para un estudio experimental». Saguntum, extra 2 (Actes del II Congrés del Neolític a la
Península Ibèrica, abril, 1999). Universitat de València, p. 171-178.
PASCUAL, J.L. (1998): Utillaje óseo, adornos e ídolos neolíticos valencia-

nos. València: Servici d’Investigació Prehistòrica (SIP) (sèrie Trabajos
Varios del SIP, 95). 358 p.
POLO CERDÁ, M. I GARCÍA-PRÓSPER, E. (2009): Bioantropología de los ente-

rramientos neolíticos del yacimiento de Costamar (PAI Torre de la
Sal, Cabanes, Castelló).
ROJO, M.A.; KUNST, M.; GARRIDO, R.; GARCÍA, I. I MORÁN, G. (2008): Paisajes

de la memoria: asentamientos del neolítico antiguo en el Valle de
Ambrona (Soria, España). Valladolid: Instituto Arqueológico Alemán;
Universidad de Valladolid. 607 p.
SANFELIU, D. I FLORS, E. (en premsa): «Los materiales cerámicos», en Flors,
E. (coord.): Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castelló). Evolución del

paisaje antrópico desde la prehistoria hasta el medioevo. Castelló
de la Plana: Diputació de Castelló – Servei d’Investigacions
Arqueològiques i Prehistòriques (SIAP) (Monografies de Prehistòria i
Arqueologia Castellonenques, 8).

[page-n-184]
La zona del Tossal de les Basses (l’Albufereta, Alacant),
és un espai pla, als peus la Serra Grossa, i un poc alçat
sobre una rambla i un aiguamoll litoral, que disposa de
recursos hídrics associats a l’aqüífer càrstic i terra de
cultiu abundant; se situa, a més, al costat de la línia de
costa. Es tracta d’un assentament a l’aire lliure que, en
cada període estacional, supleix la manca de certs productes amb l’abundància d’altres (és el cas, per exemple, de la recol·lecció de mol·luscs, activitat molt pro-

SEPULTURES NEOLÍTIQUES I CREENCES EN EL
TOSSAL DE LES BASSES: PRIMERES DADES
(ALACANT, L’ALACANTÍ)

PABLO ROSSER LIMIÑANA

bablement de temporada). L’extensió en la dispersió

COPHIAM, Unitat de Conservació del

dels nivells i de les estructures documentades, insistim,

Patrimoni Històric i Artístic Municipal
Ajuntament d’Alacant

pot deure’s a distintes ocupacions del lloc en el temps,
durant un període prolongat que hem pogut concretar,
gràcies a les datacions del C14, entre el 4950-4720 cal
BC, i el 3650-3520 cal BC. Estem, per tant, davant d’un
assentament més o menys estable —o semipermanent— amb unitats d’hàbitat fràgil i de planta circular,
però amb una organització espacial que, a diferència
potser de les seues estructures d’hàbitat, sí que requereixen d’un esforç gran de la col·lectivitat (construcció
de fosses, zona d’empedrat, sepultures humanes i votives, etc.) i, per tant, deuen formar part d’un assentament estable que amortitze l’esforç invertit.
Quant al món dels morts, en el nostre jaciment
s’han localitzat, fins ara, setze sepultures humanes

SEPULTURES NEOLÍTIQUES I CREENCES EN EL TOSSAL DE LES BASSES

183

[page-n-185]
Figura 1. Planta i seccions de les diferents estructures.

184

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-186]
(Fig. 1). Les pautes funeràries que s’han pogut apreciar en la majoria d’elles són les següents: presenten
una localització més o menys dispersa, sense formar
un cementeri, però fonamentalment s’erigeixen
entorn —o immediatament damunt— de la zona d’hàbitat fins ara documentada, i també, curiosament,
amortitzant la fossa principal o de drenatge (fossa
2/5). Les deposicions, normalment, s’han fet excavant
en el paleosòl una fossa no molt profunda, tendent a
la forma circular; a l’interior d’aquesta es col·loca el
cadàver en decúbit lateral, normalment esquerre, o en

Figura 2. En groc les tombes de la fase TBIII; en marró clar les que possiblement es poden adscriure a aquesta fase; en blau les de la fase TBIV. Les
que apareixen en cercle blanc no tenen datació ni tampoc possible adscripció hipotètica.

decúbit supí lateralitzat esquerre. Potser les sepultures presentaven una coberta tumulària de pedres

tcardial o de les ceràmiques pentinades (NIC),

menudes i mitjanes. El depòsit funerari està format, en

moment en què està en funcionament l’anomenada

la majoria dels casos, per vasos ceràmics, encara que

per nosaltres «fossa d’irrigació» i els fons de cabanya

s’han pogut documentar grans de collar, malacofauna

ja existents. És, precisament, en la contornada de les

i un poc de fauna en algunes de les tombes. Damunt

esmentades cabanyes que es produeixen les primeres

del cap de l’individu soterrat, o al costat d’ell, es

deposicions de sepultures humanes (T2, T9 i T13), que

posaven efectivament un, dos o fins a tres vasos, la

han donat les datacions següents: 4590-4450 cal BC,

majoria de les vegades boca avall. Les sepultures són

4590-4450 cal BC, i 4460-4330 cal BC, respectiva-

sempre individuals. D’altra banda, només s’han trobat

ment; dates equiparables a les de Cendres Va (4590-

—almenys fins ara— dues sepultures infantils (entre 2-

4350 cal BC), (Bernabeu i Orozco, 1999) també del

3 i 7-9 anys, respectivament).

mateix horitzó postcardial (Fig. 2). En la fase TBIV, açò

Respecte al seu enquadrament cronològic, gràcies

és, a partir de l’últim quart del

V

mil·lenni i la primera

a l’obtenció de datacions més o menys precises pel

meitat del

C14 d’algunes de les sepultures,1 podem fins i tot

trobem davant d’una ocupació que continua sent

plantejar una seqüència temporal per a les deposi-

intensiva de l’àrea del Tossal de les Basses, amb

cions de les inhumacions, si bé no de totes. Així, és

estructures associades a ceràmiques pentinades,

per a la tercera fase (TBIII), datable entre mitjan i final

esgrafiades i brunyides (NIC/NIIA). Es localitzen en la

del

mil·lenni, que comencem a documentar sepultu-

mateixa zona ocupada per les sepultures anteriors, si

res, fase que podríem paralelitzar en ple horitzó pos-

bé amb alguna variació, és a dir que ja no estan només

V

IV,

es produeixen nous soterraments. Ens

1.- Beta Analytic Radiocarbon Dating Laboratory.

SEPULTURES NEOLÍTIQUES I CREENCES EN EL TOSSAL DE LES BASSES

185

[page-n-187]
Les sepultures del Tossal de les Basses s’aparten
del món de les sepultures múltiples, fonamentalment
en coves, tan presents en el neolític de les comarques
centremeridionals valencianes (Soler, 2002), difícils d’identificar per al neolític antic (Fairén, 2006), però que
són més habituals a mesura que ens acostem al calcolític i a l’horitzó campaniforme. Alguns autors han insinuat l’existència de sepultures a l’aire lliure al costat
dels llocs d’habitació (Fairén, 2006:107), però fins ara
no se n’havia documentat res al País Valencià. A més,
aquestes sepultures s’han relacionat només amb l’a-

mortització d’estructures excavades (Fairén, 2006:
112) que, evidentment, no és el nostre cas, ja que les
estructures negatives amb sepultura en el seu interior
es van realitzar en el Tossal de les Basses per a una
única finalitat: la funerària, i aquelles eren primàries.
Per tant, la documentació de les nostres sepultures
enriqueix el panorama sobre l’arqueologia de la mort
Figura 3. Vasos que formen part del depòsit funerari de la T14, excepte la
inferior dreta que pertany al T10.

en el neolític de manera important. Però és que, d’altra banda, fins ara, des d’un punt de vista cronològic,

en la contornada de la zona de les cabanyes, sinó

només es documentaven sepultures a l’aire lliure en

fonamentalment damunt d’elles.

jaciments calcolítics i campaniformes (Soler, 1995,

Només una de les sepultures excavades, la T6, l’es-

2002; Pascual Benito, 1989), per bé que la majoria en

quelet de la qual és de sexe masculí entre 25 i 35 anys

deposicions secundàries que han sigut amortitzades.

d’edat, se n’ix dels paràmetres definits més amunt. Si

En tot cas, la clara diferenciació, a nivell de ritual de

bé no ens detindrem en la seua anàlisi crono-estratigrà-

soterrament, entre el Tossal de les Basses i les comar-

fica, per falta d’espai, plantegem, com a hipòtesi de

ques valencianes centremeridionals no es veu total-

treball, que aquesta tomba siga la d’un personatge

ment corroborada en el territori que circumda el Camp

destacat de la comunitat neolítica assentada al Tossal

d’Alacant. Així, es documenta sepultura en cova a la

de les Basses (Fig. 4), a causa del caràcter de registre

Cova de Sant Martí (Agost) (Torregrosa i López, 2004:

intencional que té tot depòsit funerari que és regulat

Fig. 13.1 i Fig. 16.4). Açò es podria explicar de dues

per pautes socials específiques (Vicent, 1995).

maneres: o bé es tracta d’un soterrament puntual, rela-

186

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-188]
Figura 4. Elements que potser podien formar part de l’ofrena de la sepultura T6.

cionat amb l’ocupació temporal i circumstancial de la

la localització de l’assentament a l’aire lliure, on

cavitat en les rutes entre el Vinalopó Mitjà i el Camp

aquests soterraments es duen a terme en zones baixes

d’Alacant, o bé s’hauria de plantejar una coexistència

de la depressió prelitoral i a la zona litoral, pròxims a

entre ambdues formes de sepultura (Fairén, 2006).

cursos d’aigua òptims per a la pràctica de l’agricultura

Fora de l’àmbit del País Valencià, potser on més simi-

i la ramaderia.

lituds trobem amb el nostre jaciment siga a la zona

Quant a la situació espacial de les sepultures,

catalana, més concretament amb el denominat «nucli

començarem per dir que no podem assegurar que esti-

d’Amposta», açò és, amb el neolític mitjà dels sepul-

guem davant d’un terreny o espai exclusivament desti-

cres de fossa i, més concretament, amb la fàcies valle-

nat a ús funerari; només podríem plantejar-ho en el cas

siana (Martín et al., 1996), caracteritzada tant per

que les dues fases en què es documenten sepultures

documentar-s’hi només sepultures de fossa, com per

foren immediatament posteriors a fases d’ocupació

SEPULTURES NEOLÍTIQUES I CREENCES EN EL TOSSAL DE LES BASSES

187

[page-n-189]
com a lloc d’hàbitat, com ocorre en alguns exemples

Pocs elements demogràfics podem avançar sense

coneguts (Sesma i García 1999; Rojo et al., 2002;

entrar a fons en l’estudi realitzat per encàrrec nostre,3 ja

Delibes de Castro i Zapatero, 1996) i que poden inter-

que dels 16 individus documentats només s’ha pogut

pretar-se des d’una perspectiva simbòlica, en el sentit

determinar el sexe de cinc d’ells, sent-ne tres femenins

de retrotraure drets sobre el territori; és a dir, la reafir-

i dos masculins. Respecte a les edats de mort, ens fal-

mació en l’ocupació d’una àrea, una vegada abando-

ten els perinatals i els individus senils, i el de més edat

nats els poblats per grups anteriors (Rubio de Miguel,

dels documentats és l’existent en la T15, entre 45 i 55

2001-2002).

anys, sense que se’n puga determinar si va ser aquesta

Sobre orientacions de les tombes, no és molt el que

l’esperança de vida de la població. Si es confirmara

s’ha pogut concloure, pel fet que moltes tenen un estat

aquesta dada, podríem pensar que l’esperança de vida

de conservació que no permet traure’n cap informació.

era més aïna curta. Són molt escasses (dues) les sepul-

D’altra banda, no hem trobat un patró únic per a orien-

tures infantils, encara que la mortaldat en aquest seg-

tar els individus que sí que hem aconseguit identificar.

ment de població degué ser molt alta. La no existència

Així, la que considerem més antiga, la T6, presenta una

de perinatals, per tant, sorprén. Potser aquest fet

orientació NE/SO, orientació que segueix la trajectòria

podria estar parlant-nos, com per a altres èpoques —la

solar des de l’alba fins a l’ocàs. Pel que fa a les de la fase

ibèrica, per exemple— d’una clara distinció en el trac-

TBIII, per la seua banda, tenim orientacions S/N, amb el

tament que es dóna als individus infantils al morir

cap mirant a l’O (T2), o SO/NE amb el cap mirant al NO

(Rubio de Miguel, 2001-2002: 63). Encara que en la cul-

(T11). Per a la fase següent, TBIV, l’orientació varia entre

tura dels sepulcres de fossa si que hi ha presència d’in-

NO/SE i el cap al NE (T4), o SO/NE amb el cap al N (T5

dividus infantils, no n’hi ha d’individus de poca edat

i T10). Per tant, l’única cosa que podem dir és que l’o-

(Martí i Rosell et al., 1997: 99-104). En aquest sentit,

rientació més antiga potser buscava la referència solar,

igual que s’ha plantejat un possible caràcter selectiu a

mentre que per a les sepultures següents pareix predo-

l’hora d’inhumar en coves o en tombes megalítiques

minar l’orientació contrària SO/NE, si bé no de manera

col·lectives (Delibes de Castro, 1995; Price, 2000; Soler,

exclusiva. En aquest cas, molt probablement, es busca-

2002), aqueixa selecció pot ser, en aquest cas, amplia-

ra l’orientació cap a l’ocàs. La disposició dels individus

ble segons l’edat del difunt. Les possibles creences

és majoritàriament en decúbit lateral esquerre, encara

que aquesta diferenciació porte implícita, lògicament,

que també es documenta la posició en decúbit supí

se’ns escapen.

lateralitzat esquerre. Només el soterrament T6 està clarament soterrat en decúbit supí.2

Potser es podria parlar d’algun tipus d’agrupació o
conjunt en les sepultures pertanyents a la fase TBIV,

2.- Aquesta última posició és la majoritària en la cultura dels sepulcres de fossa, per bé que també existeix en menor grau el decúbit lateral plegat, però
per als individus infantils en Can Grau (Martí et al., 1997: 99 i 103-104).
3.- FADRIQUE RUBIO, Thaïs; GARCÍA SÍVOLI, Carlos; MALGOSA MORERA, Assumpció, NÚÑEZ, Alba; LAGUILLO, Oliver; JORDANA, Xavier.

188

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-190]
més concretament les tres tombes més pròximes —o

4343-3957 cal BC, la qual cosa també podria coincidir

damunt— de la zona d’hàbitat abandonada (T3, T4,

amb les nostres datacions, tenint en compte que

T5). Si tenim en compte que pertanyen al mateix

nosaltres ho tenim documentat amb datacions entre el

moment cronològic, que almenys dues d’elles (T4 i T5)

4590-4450 cal BC i el 3650-3520 cal BC. Per la seua

presenten la mateixa orientació SW/NE i amb el cap al

banda, el tipus II apareix al final de la fase TBIII (4450-

N, així com que també presenten el mateix tipus cons-

4330 cal BC) amb un sol cas. Encara que també el

tructiu, açò és el subtipus I.b, tot pareix indicar que,

tenim en la fase TBIV (un exemplar) ni tan sols podem

efectivament, podríem estar parlant d’un conjunt unit

pensar si es podria tractar d’un tipus més comú en

bé per llaços familiars, bé pels de clan, etc. Quant als

aquesta o en l’anterior fase, alhora que els altres

gests funeraris, creiem que —almenys en els esquelets

exemplars documentats d’aquest tipus (tres), per ara,

conservats— en tots es guarda més o menys la posició

no els hem poguts adscriure d’una manera clara a cap

anatòmica, la qual cosa ens fa pensar que, una vegada

de les anteriors fases per falta d’elements de datació

dipositats a les fosses, es cobrien de terra, almenys

concrets. No apareixen, en la nostra necròpolis, sepul-

parcialment, i potser amb una coberta més o menys

tures amb estructures complexes, que sí que són

tumulària de pedres. Només en un cas, el de la tomba

comunes en els sepulcres de fossa, que en Bòbila

infantil T4, es podria parlar d’un amortallament amb un

Madurell es daten a partir del 3500-3300 cal BC i a

sudari o amb cordes, a causa de la posició excessiva-

Can Grau en 3500 cal BC (Martí et al., 1997: 159), data

ment flexionada de l’esquelet.

que coincideix més o menys amb la fase d’abandó del

Respecte a la morfologia constructiva, les fosses

nostre assentament.

de soterrament del Tossal de les Basses se situen entre

Quant al depòsit funerari, ja apareix en les tombes

les de tipus constructius simples. En aquest sentit,

més antigues, primer malacofauna sola, després vasos

podrien incloure’s en els tipus I i II establits per a la

i, en l’última fase, malacofauna, ceràmica i un gra de

necròpolis de Bòbila Madurell (Bordas et al., 1994). A

collar, indistintament (Fig. 3). Com ja hem comentat, els

grans trets, els distints tipus constructius no tenen el

vasos solen aparéixer prop del cap o, fins i tot, damunt

seu correlatiu cronològic evident, excepte potser el

d’ell i normalment boca avall.

subtipus I.a, que podria ser més antic. En Bòbila

Encara que és prompte per a poder traure conclu-

Madurell aquest subtipus és també el més antic i s’ha

sions en el nostre jaciment sobre aspectes tan comple-

pogut datar amb el C14, en 5415-3370 cal BC, per la

xos com la diferenciació social, potser alguna cosa d’ai-

qual cosa, degut a la seua àmplia datació, no hi hauria

xò puga apuntar la sepultura T6, com ja hem comentat

problema a fer-la coincidir amb la possible data de la

més amunt, tant per la seua possible antiguitat, com

nostra sepultura. El tipus I.b, molt habitual en la nostra

per la posició en què se soterra l’individu, pel tipus de

necròpolis, ha sigut datat en el Camí de Can Grau en

fossa, pel seu depòsit funerari i per la possible ofrena

SEPULTURES NEOLÍTIQUES I CREENCES EN EL TOSSAL DE LES BASSES

189

[page-n-191]
pròxima de polseres. Com s’ha arribat a afirmar recentment, «alguns individus són objecte d’un tractament
diferencial» (Fairén, 2006: 117).

MARTÍN CÓLLIGA, A.; BORDAS TISSIER, A.; POU CALVET, R.; DÍAZ ORTELLS, J.

I

MARTÍ ROSSELL, M. (1996): «Estructuras de hábitat al aire libre veracienses en el Vallés ( Barcelona )». Formacio i implantacio de les

comunitats agricoles : actes I congrés del neolític a la península ibè-

La possible significació religiosa o cultural de les
sepultures pot llegir-se de moltes maneres. Ja hem vist
més amunt la simbologia d’apropiació del territori en
alguns casos i, en un altre lloc, hem parlat del soterrament votiu d’animals (Rosser i Fuentes, 2008).

rica, Gavà-Bellaterra, 27, 28 i 29 de març de 1995, Vol. 1, p. 447-453.
PRICE, T. D. (2000): «Lessons in the transition to agriculture», En: T.D. Price
(ed.), Europe’s First Farmers, Cambridge, p. 301-318.
PASCUAL BENITO, J. (1989): «Les Jovades (Cocentaina, Alacant), habitat del
neolitic final amb estructures excavades: Sitges i Fosses». Alberri:

Quaderns d’investigacio del centre d’estudis contestants, nº 2, 1989,
p. 9-52.
ROJO GUERRA, M.A. I KUNST M. (eds.): Sobre el Significado del Fuego en

los Rituales Funerarios del Neolítico. Studia Archaeologica, 91.
Valladolid. 254 p.
ROJO GUERRA, M.A.; KUNST M. I PALOMINO, A.L. (2002): «El fuego como pro-

Bibliografia
BERNABEU, J. I OROZCO, T. (eds.) (1999): Actes del II Comgrés del Neolitic

a la Peninsula Ibèrica (València, 1999), Saguntum Extra-2. Valencia.
BORDAS TISSIER, A.; DÍAZ ORTELLS, J.; POU CALVET, R.

I

MARTÍN CÓLLIGA, A.

(1994): «Excavacions arqueològiques 1991/92 a la Bòbila MadurellMas Duran (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)», en Tribuna

d’Arqueologia, 1993.
DELIBES DE CASTRO, G. I ZAPATERO MAGDALENO, P. (1996): «De lugar de habi-

cedimiento de clausura en tres tumbas monumentales de la
Submeseta Norte». En M. A. Rojo i M.Kundt (eds.): Sobre el

Significado del Fuego en los Rituales Funerarios del Neolítico.
Studia Archaeologica, 91.Valladolid, p.21-38.
ROSSER LIMIÑANA, P. I FUENTES, C.(2008): Tossal de les Basses, seis mil años

de historia de Alicante. Alicante.
RUBIO DE MIGUEL, I. (2001-2002): «El mundo funerario neolítico peninsular:

tación a sepulcro monumental: una reflexión sobre la trayectoria del

algunas reflexiones sobre su transfondo social». En Anales de prehis-

yacimiento neolítico de La Velilla en Osorno (Palencia)». I Congreso

toria y arqueología, nº 17-18, p. 53-66.

del Neolítico de la Península ibérica (Vol. I). Rubricatum I Gavá, p.
337-348.
DELIBES

DE

CASTRO, G. (1995): «Ritos funerarios, demografía y estructura

social entre las comunidades neolíticas de la Submeseta Norte». En

SESMA SESMA, J.

I

GARCÍA GAZÓLAZ, J. (1999): «Talleres de sílex “versus”

lugares de habitación: Los Cascajos (Los Arcos, Navarra), un ejemplo
de neolitización en el Alto Valle del Ebro». Saguntum: Papeles del

Laboratorio de Arqueología de Valencia, nº 2, p. 343-352.

Fernández Ibáñez, C.; Pérez Losada, F. i Fábregas Valcarce, R.

SOLER, J. A. (2002): Cuevas de inhumación múltiple en la Comunidad

(coords.): Arqueoloxía da morte : arqueoloxía da morte na Península

Valenciana. Diputación Provincial de Alicante y Real Academia de la

Ibérica desde as Orixes ata o Medievo: (actas do Curso de Verán da
Universidade de Vigo, celebrado en Xinzo de Limia, do 4 ó 8 de
xullo de 1994), p.61-94.
FAIRÉN, S. (2006): El paisaje de la neolitización. Arte rupestre, poblamien-

to y mundo funerario en las comarcas centro-meridionales valencianas. Universidad de Alicante.

Historia.
TORREGROSA GIMÉNEZ, P.; LÓPEZ SEGUÍ, E.

I

JOVER MESTRE, F. J. (2004): «La

Cova Sant Martí (Agost, Alicante) y las primeras comunidades neolíticas al sur de la cuenca del Serpis». Recerques del Museu d’Alcoi,
nº 13, p. 9-34.
VICENT GARCÍA, J. M. (1995): «Problemas teóricos de la Arqueología de la

MARTÍ ROSSELL, M.; PAU CALVET, P. I CORLUS MARTÍN, X. (1997): «Excavacions

Muerte: una introducción». En Arqueoloxía da morte : arqueoloxía

arqueològiques a la ronda sud de Granollers, 1994. La necròpolis del

da morte na Península Ibérica desde as Orixes ata o Medievo: (actas

Neolític mitjà i les restes romanes del Camí de Can Grau (La Roca del

do Curso de Verán da Universidade de Vigo, celebrado en Xinzo de

Vallès, Vallès Oriental) i els jaciments de Cal Jardiner (Granollers,

Limia, do 4 ó 8 de xullo de 1994) / coord. por Carmelo Fernández

Vallès Oriental». En Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 14.

Ibáñez, Fermín Pérez Losada, Ramón Fábregas Valcarce, 1995, ISBN

Generalitat de Catalunya.

84-606-2443-9, p. 13-32.

190

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-192]
Aquest jaciment, situat al costat del marge esquerre del
barranc del mateix nom, i tot just a 1,8 km de l’actual línia
de costa, va ser localitzat d’una manera fortuïta l’any 2002
per Joan Cardona Escrivà, arqueòleg de l’Ajuntament de
Gandia. Amb motiu d’unes obres de desmunt en la denominada Unitat d’Execució número 3 de Piles s’havien seccionat nou estructures excavades en els nivells geològics
argilencs, de les quals almenys tres, per les restes materials presentades en secció, eren de clara adscripció cul-

EL BARRANC DE BENITEIXIR
(PILES, LA SAFOR, VALÈNCIA)

JOSEP PASCUAL BENEYTO

tural prehistòrica. La resta d’estructures mostraven asso-

MAOVA. Museu Arqueològic

ciats en els seus farciments elements de caràcter ibèric i

d’Ontinyent i la Vall d’Albaida

islàmic, per la qual cosa, encara que la seua interpretació
inicial semblava un poc més complexa, indicaven també
un origen prehistòric. Amb posterioritat, durant les
següents obres d’urbanització del polígon, amb l’execució del projecte de la rotonda de distribució del trànsit
entre el municipi i la platja, van aparéixer de nou restes
d’estructures de tipus sitja o fossa de cronologia prehistòrica, al costat de materials ibèrics i islàmics, indicant una
relació temporal i funcional entre les dues zones que
havien oferit restes arqueològiques.
La comunicació de les troballes a la Unitat d’Inspecció
Territorial de València, de la Direcció General de
Patrimoni de la Conselleria de Cultura, com també les
reunions informatives amb els serveis tècnics i administra-

EL BARRANC DE BENITEIXIR

191

[page-n-193]
ta circular i/o ovalada, encara que n’hi havia d’altres de
plantes irregulars (espècie de fossats), fosses quadrades,
etc. Encara que els treballs d’anàlisi i estudi de materials
arqueològics i de les estructures encara no s’han finalitzat,
Enterrament de l’estructura 13.

podem afirmar ara com ara que es tracta d’un jaciment

tius i amb les autoritats locals, van permetre delimitar

complex, en el qual trobem en principi materials i estruc-

l’«àrea de protecció arqueològica» convenient per a

tures de diversos períodes cronoculturals. És a dir, la

aquesta zona d’expansió urbanística del municipi de Piles.

majoria d’estructures (sitges i fosses) semblen pertànyer al

A partir d’aquest moment, s’han realitzat diverses

IV-III mil·lenni, és a dir, al neolític IIB, o siga, el que ara

actuacions concretes en diverses parcel·les annexes a la

coneixem com la darreria del neolític, possiblement el

descoberta inicialment i, per l’escassa informació que es

previ al fenomen campaniforme. Per altra banda, dispo-

disposa provisionalment, s’hi ha descobert una important

sem d’algunes estructures amb materials romans, d’altres

quantitat d’estructures de diversa filiació cultural: prehis-

(escasses) d’islàmics i d’altres que sens dubte semblen

tòriques, islàmiques, concordants en general amb allò

simples clots per a plantar tarongers, i fins i tot un èquid

conegut documentalment per a la zona.

(possiblement contemporani). Hi ha dos elements que fan

La nostra actuació, objecte d’aquestes notes, es va
centrar en la parcel·la número 7 del polígon industrial

interessant per a la investigació arqueològica en terres
valencianes el jaciment del Barranc de Beniteixir (Piles):

número 3 de Piles, al costat de la carretera de Piles a

D’una banda, el descobriment de cinc estructures de

Gandia (CV-670) i del carrer de Llevant. Presenta una

sitges i fosses amb enterraments. Els enterraments van apa-

extensió de 2.276 m2.

réixer en les estructures 8, 9, 13, 16 i 25. Els millor conser-

A la primavera del 2006 realitzem els treballs de des-

vats són els que es troben en les sitges 13 i 16. Es tracta

munt de la parcel·la, retirant només uns 40 cm, aproxima-

d’unes grans sitges en les quals, en la seua base, van ser

dament, de terra vegetal en la zona on anteriorment hi

dipositats sengles cadàvers. A causa de la seua singularitat,

havia hagut un hort de tarongers, i uns 45 cm en la zona en

els enterraments de les estructures 13 i 16 van rebre tracta-

què hi havia una antiga nau. L’aparició immediata d’una

ment de consolidació per part de la conservadora Victòria

gran quantitat d’estructures molt superficials va fer que el

Cardona Cruanyes, per a realitzar posteriorment un motle

desmunt fóra tan superficial. Al principi s’hi van localitzar 60

de cadascun d’ells, gràcies a una subvenció de la Direcció

estructures de plantes diverses (majoritàriament circulars).

General de Patrimoni Cultural Valencià. Posteriorment es va

Realitzem l’excavació entre finals de la primavera del
2006 i part de l’estiu d’aquest mateix any.

procedir a la seua musealització en les sales d’exposició del
Museu Arqueològic de Gandia (MAGa).

En total es van excavar 75 estructures de diverses

L’estructura 13 morfològicament és una sitja de planta

grandàries i morfologia. La majoria sitges i fosses de plan-

circular, base aplanada i forma troncocònica. Amb 1,50 m

192

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-194]
de diàmetre superior, 1,80 de diàmetre inferior i 1,06 de
profunditat. De farciment complex, s’hi van distingir diverses unitats estratigràfiques. Els materials recuperats van
ser abundants, destacant pel seu nombre les restes ceràmiques, entre elles un fragment amb decoració pentinada.

Enterrament de l’estructura 16.

Entre les restes lítiques hi destaquen les restes de talla —

supí lateral dret amb les extremitats superiors flexionades

important en aquest jaciment—, amb nòduls i nuclis,

descansant l’esquerra sobre la dreta, igual que els peus.

fauna, una important malacofauna marina, fang cuit i car-

El crani es troba afonat pel pes del sediment, del qual

bons. Les restes humanes descansen sobre la base de l’es-

s’han després una part de les dents. Com a aixovar hi des-

tructura. Es tracta d’un individu adult de sexe femení d’uns

taquen dos fragments de part passiva de molí de mà i una

30 anys d’edat al qual li falten els peus. La seua posició és

punta de fletxa sense utilitzar sobre el pit.

decúbit supí amb l’extremitat superior dreta sobre el pit,

Fem dues anàlisis de C14, una realitzada sobre frag-

un poc flexionada cap al costat esquerre del cos, l’extremi-

ment d’os humà de l’estructura 13 i l’altra sobre os d’ani-

tat superior esquerra descansa directament sobre la base

mal de l’estructura 21. Els resultats d’aquestes: estructu-

de la sitja. Les dues extremitats inferiors estan paral·leles i

ra 13: 2 σ cal BC 2850 to 2810, 2740 to 2730, 2690 to

un poc flexionades cap a l’esquerra. Hi destaca la presèn-

2480), i estructura 21: 2 σ cal BC 2870 to 2800, 2780 to

cia d’aixovar funerari format per un bol globular

2560, 2520 to 2500).

sense

decorar realitzat a mà i possiblement un pecten sobre salabre dret i un cantal menut al costat de la mà dreta.

D’altra banda, localitzar i excavar dues grans estructures presumptament del bronze final en un jaciment ens

L’estructura 16, sitja de planta circular, base aplanada

ha proporcionat majoritàriament materials i estructures

i forma troncocònica, amb 1,31 m de diàmetre superior,

del III mil·lenni. El fenomen del final de l’edat del bronze

2,09 m de diàmetre inferior i 1,35 m de profunditat. De

(bronze tardà-bronze final) és encara un període no molt

farciment complex, s’hi van distingir diverses unitats estra-

ben conegut. La manca de jaciments fa que el de

tigràfiques. Els materials són variats, i hi destaquen les

Beniteixir adquirisca una importància rellevant, si a més

restes ceràmiques; entre elles, abundants elements de

observem el seu quasi desconeixement en la comarca de

prensió: mamellons i llengüetes, tipològicament hi desta-

la Safor. A més, cal destacar l’important volum de mate-

quen els vasos de classe A, és a dir, plats, plàteres i escu-

rials recuperats en una d’aquestes estructures (33).

delles, entre aquestes un plat d’ala plana, també els vasos

Beniteixir ens ha oferit una gran quantitat d’estructu-

de classe B, bols hemisfèrics i globulars i olles de la clas-

res i una gran quantitat de materials. Tot el conjunt carac-

se C. Dins del farciment abunden les restes de talla, la

teritza un típic jaciment neolític del IV-III mil·lenni, jaci-

fauna i la malacofauna. Les restes humanes descansen

ments bastant habituals en les comarques centrals inte-

sobre la base de l’estructura. La seua posició és decúbit

riors però, fins fa poc temps, desconeguts a la costa.

EL BARRANC DE BENITEIXIR

193

[page-n-195]
utilitzades com a llocs de soterrament. Ens inclinem a pensar que els habitatges, cabanyes, de les quals a penes
tenim informació, es trobaven entre i prop de les sitges,
però que possiblement el fet de tindre una mínima part
excavada sobre el subsòl fa que no ens quede constància
Vista parcial del jaciment.

de la seua existència; els processos erosius i les transformacions agrícoles, han arrasat aquestes estructures.

Aquest tipus d’estructures, segons allò que sabem en
l’actualitat, posseeixen una o diverses funcions primàries i
altres de secundàries. En un primer moment, la funció que
s’atribueix a la majoria d’estructures, sitges i fosses (es
tracta en la majoria dels casos de sitges, tallades), és a dir,
de recipients d’emmagatzematge, és la de graners per a
cereals principalment. Les estructures, una vegada s’erosionen, s’utilitzen majoritàriament com a abocadors (per
aquesta raó el farciment és tan desigual), i vam pensar que

Més complicats d’interpretar són els fossats, i altres
estructures de planta irregular. Se n’han barallat com a
possibles funcions: el drenatge, espai d’estabulació de
bestiar, aljubs per a acumular-hi aigua, estructures defensives, entre altres; se’ns fa difícil inclinar-nos per una o
altra possible funcionalitat, de moment.
De singular podem qualificar l’estructura 33 (amb
materials del bronze final). Potser està relacionada amb
processos de combustió.

s’amortitzen de manera ràpida, amb les deixalles antròpiques, tal com ens mostra la sedimentació en aquestes

Bibliografia

estructures. Unes altres, les menys, tal com veiem no sols

BERNABEU AUBÁN, J. (1989): La tradición cultural de las cerámicas impresas

a Beniteixir, sinó també a l’Arenal de la Costa i possible-

en la zona oriental de la Península Ibérica. Trabajos Varios del SIP, 86.

ment a l’Atarcó, Missena i l’Alqueria de Sant Andreu, són

– (1993): «El tercer milenio a.C. en el País Valenciano. Los poblados de

València.
Jovades (Cocentaina , Alacant) y Arenal de la Costa (Ontinyent,
Valencia)». Saguntum, 26 Universitat de València.
BERNABEU AUBÁN, J.; GUITART

I

PERARNAU, I.

I

PASCUAL BENITO, J. Ll. (1989):

«Reflexiones en torno al patrón de asentamiento en el País Valenciano
entre el Neolítico y la Edad del Bronce», Saguntum: Papeles del

Laboratorio de Arqueología de Valencia, 22; València, p. 99-124.
– (1989): «El País Valenciano desde finales del Neolítico a los inicios de la
Edad del Bronce». A.P.L., XVIII: p. 159-180. València.
BERNABEU AUBÁN, J. et al. (1994): «Niuet (l’Alqueria d’Asnar). Poblado del III
milenio a. C.», Recerques del Museu d´Alcoi, 3, Alcoi, p. 9-74.
BERNABEU AUBÁN, J.; OROZCO KÖHLER, T.
Poblamiento

I

DÍEZ

CASTILLO, A. (2002): «El

Neolítico: desarrollo del paisaje agrario en les Valls

d’Alcoi». En Mauro S. Hernández i Josep M. Segura (coords.). La Sarga:

Arte rupestre y territorio. Alcoi, p.171-184.
MARTÍ OLIVER, B. (1983): El naixement de l’agricultura en el País Valencià: del

Neolític a l’Edat del Bronze, Cultura Universitària Popular, 1. Universitat
Planta del jaciment.

194

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

de València.

[page-n-196]
Entre 1993 i 2007, la cavitat d’En Pardo s’ha excavat dins
del programa d’actuacions arqueològiques ordinàries
que patrocina el MARQ. Aconseguir un major coneixement de l’ús de la cavitat com a necròpolis de soterrament en la Prehistòria recent ha resultat un dels objectius principals de la investigació d’aquest jaciment
arqueològic obert a uns 640 msnm en el vessant meridional de la Serra de l’Albureca. Aquest intens cicle
d’excavacions, plantejat guardant una perspectiva pluri-

COVA D’EN PARDO.
PRECISIONS SOBRE LA CRONOLOGIA DEL FENOMEN DE LA
INHUMACIÓ MÚLTIPLE
(PLANES, EL COMTAT, ALACANT)
JORGE A. SOLER DÍAZ
MARQ. Museu Arqueològic Provincial
d’Alacant

disciplinar i centrat en la sala de la dreta, d’uns 14x8 m
en les seues dimensions majors, comença a realitzar-se
32 anys després de l’excavació que en la cavitat es rea-

CONSUELO ROCA DE TOGORES MUÑOZ
MARQ. Museu Arqueològic Provincial
d’Alacant

CARLES FERRER GARCÍA

litzara sota la direcció de Miquel Tarradell, amb una activa participació en els treballs de camp de qui fóra director del Museu d’Alcoi, Vicente Pascual. Encara que en
aquella intervenció es va realitzar un sondeig en la sala

Museu de Prehistòria de València

de la dreta, els seus treballs es van centrar totalment en

Servei d’Investigació Prehistòrica

la sala de l’esquerra, aquesta una miqueta més menuda
–11x6 m en els seus eixos majors–, lobular en planta
com la de la dreta, i ben comunicada amb aquella, per
l’espai immediat a l’entrada i previ a una gran estalactita central que diferencia ambdues sales.
De la intervenció de 1965, arreplegada en el diari
que d’ella van portar E. Llobregat, i sobretot V. Pascual,
va transcendir en primer terme una valoració de la

COVA D’EN PARDO

195

[page-n-197]
Sala de la dreta de la Cova d'en Pardo. Final de la campanya 1997.

seqüència, considerant en el que ací afecta, un nivell

succintes anotacions, de les restes humanes i dels aixo-

d’enterrament col·lectiu i eneolític semblant al que es

vars funeraris d’En Pardo només transcendirien comp-

reconeixia en la cova de la Pastora d’Alcoi o la cova de

tats trets, com la trepanació d’un crani (Campillo, 1976)

la Barcella de la Torre de les Maçanes, successiu a un

o el registre de singulars elements d’adorn (Bernabeu,

altre d’habitació per al qual es proposava la mateixa

1979); plantejant-se en l’àmbit científic la necessitat

assignació cultural (Tarradell, 1969: 164); seqüència

aprofundir en els treballs d’investigació sobre la cova,

després matisada en considerar la inserció del d’habi-

menyscabats per romandre inèdits els resultats de l’ex-

tació en un neolític final (Fortea, 1973: 221), i quedar

cavació de M. Tarradell (Llobregat, 1975; Martí, 1977:

definit en el calcolític només el suprajacent d’enterra-

35-36). Amb una posada al dia de la informació, els

ments múltiples (Llobregat, 1973). A més d’aquestes

materials dels aixovars funeraris es van publicar en

196

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-198]
l’Homenaje a Enrique Llobregat (Soler, 2000) i en el

litzada en l’excavació d’aquest nivell característic de les

Corpus de Cuevas de inhumación múltiple de la

ceràmiques esgrafiades, la datació de la qual –Beta

Comunidad Valenciana (Soler, 2002, I: 235-271), edició

202432: 3080 ± 40 BP/ 1340 cal BC 2 σ (m) (Soler et al.,

que en algunes dades se servia dels resultats que del

2008: 84-85)– és pròpia d’un moment avançat de l’edat

nou cicle d’intervencions s’havien obtingut entre 1993

del bronze (Soler, 2008: 45). Recordarem que del bronze

i 1998 (Soler, 2002, II: 13-16), quan es tenia un bon

hi ha fragments ceràmics i enterraments clarament iden-

coneixement dels tres primers nivells, distingits en

tificats en el nivell II de la cavitat de Planes, amb la carac-

1994, en quant a la sedimentologia, per Ma. Pilar

terística d’haver-los practicat en fossa després d’un pro-

Fumanal en el perfil que restava de la intervenció de

cés de desarticulació complex. D’aquests, la datació

1965, estratigrafia que servia de guia per al desenvolu-

d’un fèmur d’una dona –Beta 124123: 2920 ± 70 BP/

pament de l’excavació en extensió en la sala de la

1107 cal BC 2 σ (m) (Soler et al., 1999)– llança una data

dreta (Soler et al., 1999).

del tot avançada dins del II mil·lenni aC, datació que de

En aquest estat de coneixement, en els dos treballs

manera òbvia enriqueix el procés d’investigació del jaci-

referenciats i també en comunicacions al II Congrés del

ment però que, en qualsevol cas assenta un bon prece-

Neolític Peninsular es vinculava l’inici de les inhumacions

dent a l’hora de considerar revisions de registres mate-

successives en la cavitat amb el nivell del neolític final

rials d’excavació antiga o irregular, i adverteix sobre la

(nivell IV), definit per les ceràmiques decorades després

circumstància que moltes de les restes humanes troba-

de la cocció o esgrafiades, considerant a l’inici de la

des en coves i conservades en museus i col·leccions pot-

seua excavació l’existència en aquest de comptades

ser no tinguen res a veure amb el fenomen de la inhu-

puntes de fletxa en sílex i alguns ossos humans (Soler,

mació múltiple.

1999; Soler i Roca de Togores, 1999). Acabat el procés

La inhumació múltiple es determina bé en el nivell III

d’excavació del nivell IV d’En Pardo ja no s’hi pot man-

d’En Pardo, unitat d’uns 35-40 cm de potència que ve a

tindre aquesta hipòtesi amb totes les garanties, ja que

definir-se en quant a sedimentologia per fraccions fines

aquests elements i altres, com els fragments de varetes

de color marró molt pàl·lid, quasi groguenc (7/3 10 YR),

planes, no es mostren amb la freqüència suficient que

conformant una estructura massiva en la qual s’interca-

permeta participar de la definició feta del nivell, consi-

len pedretes, carbó, cendra, ossos, i diferents, alhora

derant ara la possibilitat que s’adscriguen a la base del

que abundants, elements materials, resultat de l’ús con-

nivell III (Soler, Roca de Togores i Rodes, 2008: 42) o que

tinuat de la cavitat com a necròpolis. Sembla que una

la seua presència en el IV resulte producte d’un transva-

causa del color del nivell podria deure’s a la rica presèn-

sament de material en sentit vertical, circumstància fre-

cia de cendres remobilitzades i sotmeses a condicions

qüent en jaciments estratificats d’intens ús o ocupació, i

d’hidromòrfia, que potser podrien respondre a forma-

que de manera veraç afecta una clavícula humana loca-

cions d’estabulació preexistents, alterades amb poste-

COVA D’EN PARDO

197

[page-n-199]
rioritat a la seua deposició (Soler et al., 2008: 81), si bé

d’alteracions antròpiques posteriors. Aquesta és una

no s’hauria de descartar el fet que durant l’ús exclusiu de

característica pròpia del sediment en les parets de la

la cavitat com a cementeri podria resultar necessària una

cavitat, on abunden restes humanes i objectes propis

encesa de foc per raons profilàctiques o de mera il·lumi-

dels enterraments múltiples i es localitzen paquets ossis

nació per a la manipulació dels ossos i la correcta dispo-

de potent desenvolupament, com el localitzat en el

sició dels cadàvers (Soler, 2000: 188).

quadre 7.5 la base del qual s’endinsa del tot en el sedi-

Alguns dels conjunts característics del nivell III, com

ment del nivell III.

ossaris o elements materials propis dels aixovars d’en-

Considerant les restes trobades en tota la superfície

terraments múltiples es descobreixen des del supraja-

excavada de la sala de la dreta, uns 45 m2 (nivells III i

cent i més fosc nivell II, que es consigna com IIb quan

IIb), s’han pogut comptabilitzar una trentena d’indivi-

presenta ossades i objectes característics fora de perill

dus susceptibles de vincular-se amb el fenomen de la
inhumació múltiple, destacant la troballa de 6 cranis
sencers. Aquesta xifra s’incrementa amb les restes descobertes en la sala de l’esquerra on es comptabilitza un
nombre mínim de 12 individus, considerant només les
restes que es conserven en el Museu d’Alcoi, còmput
del tot insuficient, si es pren en compte que en l’excavació de 1965 només es van arreplegar ossos de certa
entitat (Soler i Roca de Togores, 1999). L’acumulació de
les restes és del tot perceptible en les parets, encara
que anàlisis detallades d’ossos trobats cap al centre de
la sala també anuncien la seua pertinença a distints
individus. En molt pocs casos es determinen connexions anatòmiques, i no s’ha localitzat en el jaciment
cap esquelet que guarde la posició connexa. Del vessant propi de l’Antropologia Física ha resultat una
novetat, la documentació de dos cranis de diferent
sexe amb traumatismes, que en el cas del masculí possiblement s’originaren en combat. Ambdós presenten
lesions en el frontal amb signes de supervivència. En el
baró coexisteixen dues lesions en el frontal que per les

Restes humanes trobades al nivell III, al fons de la cavitat.

198

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

seues característiques indiquen un origen d’agressió

[page-n-200]
Nivell

IIb

Referència /
material

Datació BP

CAL BC 2 σ + CAL BC 2 σ -

Beta 95394
Fèmur hum.

4270±50

2905

2630

III

Beta 231875
Calcani hum.

4550±40

3370
3250

3260
3100

III

Beta 203493
Crani hum.

4490±40

3350

III

Beta 152955
Sediment

4960±40

III

Beta 156661
Sediment

III
(1965)

Beta 231886
Crani 9084
1965

CAL BC 2 σ
(m)

CAL BC 1 σ + CAL BC 1 σ -

2767

CAL BC 1 σ
(m)

Intersecció
CAL BC

2875

2890
2805
2720

2860
2750
2700

2875
2777
2710

3315
3175

3360
3210
3150

3330
3180
3130

3345
3195
3140

3350

3020

3185

3340

3090

3215

3310
3230
3110

3900
3800

3890
3660

3895
3730

3780

3680

3730

3710

4980±40

3940
3820

3850
3660

3895
3740

3790

3700

3745

3760

4430±40

3330
3180
3130

3210
3150
2920

3270
3165
3025

3260
3100

3250
3020

3255
3060

3090
3050
3040

Datacions de la cova d’En Pardo referides i vinculades amb el fenomen de la inhumació múltiple. (BP=abans del present; BC=abans de Crist; Cal=calibració amb rang a 1 o 2 σ; (m) mitjana dels rangs a 1 o 2 σ; Intersecció de l’edat del radiocarboni amb la corba de calibratge.

amb un objecte incís-contús, mentre que en el femení

també sobre suport ossi, com agulles de cap acanalat o

la causa podria tractar-se igualment d’una agressió

ídols plans.

però amb un objecte rom. Aquestes lesions es poden

Amb les dades disponibles pot considerar-se que l’ús

vincular amb els nombrosos exemples de causes vio-

funerari de la cavitat abasta amb seguretat mig miler

lentes o combats documentats per a aquestos perío-

d’anys. Això es dedueix de les datacions de C14 sobre

des (Rodes et al., 2006: 19).

mostres d’ossos humans enviades a datar al laboratori

Acompanyen les restes humanes d’En Pardo tota

Beta (Miami, EUA), arreplegades de la part superior i

una mena d’elements comuns a altres registres funera-

inferior de l’ossari que en el sector 7.5 es va localitzar

ris com els abans esmentats de Pastora i Barcella (Soler,

per davall d’una gerra de l’edat moderna. La datació de

2000). Pel que fa a les noves intervencions no s’obser-

la part inferior, obtinguda a partir d’un calcani ofereix

ven discrepàncies en el registre material, afegint-se a

una data en C14 convencional de 4550 ± 40 BP (Beta

una sèrie de puntes de fletxa, geomètrics i làmines de

231875) i la de la part superior, resultant de l’anàlisi d’un

diferent format en sílex, escassos útils polits, un bon

fèmur de 4270 ± 50 BP (Beta 95394). En anys reals, si es

nombre de fragments ceràmics llisos assimilables a for-

pren en compte la seua expressió calibrada a 2 σ (m), el

mes simples, comptats granets de collar i penjolls de

calcani ofereix unes dates de 3315 i 3175 aC, (Soler,

distinta naturalesa, així com un ampli repertori de vare-

Roca de Togores i Rodes, 2008) que resulten entre 408 i

tes planes acompanyades d’un nombre menor de pun-

548 anys més antigues que les que, en els mateixos ter-

xons en os, aquests normalment aconseguits esmolant

mes, proporciona el fèmur: 2767 aC (Soler et al., 1999).

tíbies de lagomorf, a més d’altres elements especials,

A la datació del crani localitzat en la base del sediment

COVA D’EN PARDO

199

[page-n-201]
del nivell III, aquell de baró afectat per traumatismes

alts de les datacions obtingudes sobre mostres de vida

Beta 203493 s’uneix ara la realitzada sobre el crani tre-

curta. Però en qualsevol cas sempre referència si no dels

panat (F 28 9084) (Soler i Roca de Togores, 1999: 370)

possibles inicis del fenomen de la inhumació múltiple sí

trobat en la primera capa distingida en el sector F de

potser de l’ocàs del nivell IV o, el que és el mateix, del

l’excavació de 1965, capa (0,00-0,40 m) que, per recons-

final de l’habitació amb fins d’aprofitament agropecuari

trucció de cotes, és possible considerar la seua assimila-

del jaciment. La sorprenent equivalència d’ambdues

ció als nivells II-III de l’estratigrafia de la sala de la dreta.

anàlisis extretes de mostres obtingudes en diferents talls

En la seua expressió a 2 σ (m) ambdós cranis queden

de subsectors contigus –perfil esquerre 4.3/C i perfil

més prop de la datació del calcani trobat en la base de

dret del subsector 5.3/C– en allò que es consigna com a

l’ossari del nivell 7.5, responent a restes d’individus

base de nivell III podria alertar sobre la possible adscrip-

morts en l’últim terç del IV mil·lenni aC.

ció de les mostres a una laminació superior de les taques

Disposar d’una aproximació del temps d’ús d’En

de cendra resultants de l’estabulació de bestiar que

Pardo com a necròpolis i d’un nombre mínim d’indivi-

afecten el nivell IV i que, com bé s’apunta en les seues

dus a partir de les restes localitzades en la sala de la

anàlisis, podrien haver-se desmantellat en el transcurs

dreta introdueix sempre la problemàtica d’una baixa

de les alteracions antròpiques del funerari nivell III.

freqüència d’inhumacions. Considerant un nombre

El fet que hi haja restes a En Pardo que, vinculades a

mínim d’individus semblant en la sala de l’esquerra s’es-

la inhumació múltiple, abasten una cronologia superior a

tabliria un còmput especulatiu de 60 individus inhumats

la pròpia del calcani no és gens descartable a la vista de

en 400 o 550 anys, cosa que aporta quocients mínims

la data que, dins d’un programa de datacions patrocinat

de soterrats/any. En raó del càlcul han de considerar-se

pel MARQ s’aconsegueix d’un dels cranis trepanats de la

respostes que necessàriament hauran de resoldre’s des

Cova de la Pastora1. La seua datació –Beta 231884 3665

de l’assumpció que hi van existir criteris socials de

i 3550 Cal BC 2 σ (m)– presenta valors que es remunten

selecció, o que s’hi donaren circumstàncies de mobilitat

al final de la primera meitat del IV mil·lenni aC, sense

en el fet habitacional que provocaren una pràctica inter-

arribar a abastar la cronologia de les datacions de la

mitent del ritu.

base del sediment del nivell III d’En Pardo que se situen

Encara que aqueix és l’interval temporal segur, no és

a circa 3.800 aC.

gens descartable considerar que fóra encara major. En

Més coincidents amb aquesta data resulten les data-

aquesta línia estan les dates que proporciona el sedi-

cions de les últimes inhumacions vinculades a l’horitzó

ment Beta 152955: 3890 i 3660 Cal BC 2 σ (m)/ Beta

propi de les ceràmiques esgrafiades en el poblat a l’aire

156661 3850 i 3660 Cal BC 2 σ (m), és clar que sempre

lliure del Tossal de les Basses –expressades en 2 σ BC

imprecises i per ara allunyades en excés dels valors més

tomba 4: Beta 225218: 3990-3960/ tomba 10: Beta

1.- Veure treball de C. Roca de Togores i J.A. Soler Díaz en aquest mateix volum.

200

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-202]
225224: 3980-3800 i tomba 3 Beta 225217: 3650-3520
(Rosser, 2007: 30)– datacions que a hores d’ara i amb les
dades que disposem determinen un horitzó previ a
aquell que ofereixen les restes de les inhumacions en la
cova d’En Pardo i aquell trepanat de Pastora. Quedaran
com a evidències prèvies de l’ús funerari d’En Pardo la
localització d’ossos humans en nivells anteriors, disposant-se de la datació –Beta 208464: 5.740 ± 40 BP/ 4590
Cal BC 2 σ (m)– d’un fragment de crani humà vinculat
amb l’horitzó propi de les ceràmiques pentinades (Soler,
2008: 44). Aquestes evidències de cap manera no hauran de relacionar-se amb l’ús posterior de la cavitat com
a necròpolis d’inhumació múltiple.

SOLER DÍAZ, J. A. (1999): «Consideraciones en torno al uso funerario de la
Cova d’En Pardo, Planes, Alicante». II Congrés del Neolític a la
Península Ibérica. Saguntum, Papeles del Laboratorio de Arqueología

de Valencia, extra 2. Universitat de València. Servei de Publicacions.
València. p. 361-367.
SOLER DÍAZ, J. A. (2000): «Cova d’En Pardo, Planes, Alicante: cavidad de
inhumación múltiple. Consideraciones en torno a los niveles funerarios hallados en las campañas efectuadas en 1965». Homenaje a

Enrique Llobregat, Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”,
Alicante, p. 157-199.
SOLER DÍAZ, J. A. (2002): Cuevas de inhumación múltiple en la Comunidad

Valenciana. Real Academia de la Historia-Museo Arqueológico
Provincial de Alicante. Madrid-Alicante.
SOLER DÍAZ, J.A. (2008): «Vaso anforoide de la Cova d’En Pardo. Un cántaro del Neolítico Medio en un hábitat de pastores». El secreto del

barro. MARQ, Alicante, p. 21-89.
SOLER, J.A.; DUPRÉ, M.; FERRER, C.; GONZÁLEZ-SAMPÉRIZ, P.; GRAU, E, MÁÑEZ, S.
I

ROCA

DE

TOGORES, C. (1999): «Cova d’En Pardo, Planes, Alicante.

Primeros resultados de una investigación pluridisciplinar en un yacimiento prehistórico.» Memorial María Pilar Fumanal García. Universitat
de València. València.

Bibliografia

SOLER DÍAZ, J.A.; FERRER, C.; GONZÁLEZ, P.; BELMONTE, D.; LÓPEZ, D.; IBORRA,

BERNABEU AUBÁN, J. (1979): «Los elementos de adorno en el Eneolítico

P.; CLOQUELL, B.; ROCA DETOGORES, C.; CHIARRI, J.; RODES, F. I MARTÍ, J.B.

Valenciano». Saguntum, Papeles del Laboratorio de Arqueología de

(1999 b): «Uso funerario al final de la Edad del Bronce de la Cova

Valendcia, 14, Universitat de València. Servei de Publicacions.

d’En Pardo, Planes, Alicante. Una perspectiva pluridisciplinar».

València. p. 109-126.

Recerques del Museu d’Alcoi, 8. Museu Arqueològic Municipal

CAMPILLO VALERO, D. (1976): Lesiones patológicas en cráneos prehistóricos

de la Región Valenciana. Diputació de València. Valencia.

d’Alcoi. p. 111-177.
SOLER DÍAZ, J.A.; FERRER GARCÍA, C.; ROCA

DE

TOGORES MUÑOZ

I

GARCÍA

FORTEA PÉREZ, F.J. (1973): Los complejos microlaminares y geométricos del

ATIENZAR, G. (2008): «Cova d’En Pardo (Planes, Alicante). Un avance

Epipaleolítico Mediterráneo Español. Universidad de Salamanca.

sobre la secuencia cultural». En M. S. Hernández, J.A. Soler y J.A.

Salamanca.

López Padilla (eds): IV Congreso del Neolítico Peninsular, Alicante,

LLOBREGAT CONESA, E. (1973): Pardo, Cova d’En. Gran Enciclopedia de la

Región Valenciana, 8. Levante. València. p. 182.

2006, Alicante, vol. I, p. 79-89.
SOLER DÍAZ, J.A. I ROCA

DE

TOGORES MUÑOZ, C. (1999): «Estudio de los res-

LLOBREGAT CONESA, E. (1975): «Nuevos enfoques para el estudio del perío-

tos humanos encontrados en las intervenciones practicadas en 1961 y

do del Neolítico al Hierro en la región valenciana». Papeles del

1965 en la Cova d’En Pardo, Planes Alicante. Análisis antropológico y

Laboratorio de Arqueología de Valencia, 11, València, p. 119-140.

aproximación a su contexto cultural». II Congrés del Neolític a la

MARTÍ OLIVER, B. (1977): Cova de l’Or. Serie Trabajos Varios del SIP, 51.

Península Ibérica. Saguntum: Papeles del Laboratorio de Arqueología

Diputació Provincial de València. València.
RODES, F.; SOLER, J.A.; ROCA

DE

TOGORES, C.; CHIARRI, J.; CLOQUELL, B.; MARTÍ

de Valencia. Extra 2, p. 369-377.
SOLER DÍAZ, J.A.; ROCA

DE

TOGORES MUÑOZ, C.

I

RODES LLORET, C. (2008):

LLORET, J.B. I ETXEBERRÍA, F. (2006). «Paleopatología traumática en dos

«Lesiones en individuos neolíticos de la Cova d’En Pardo (Planes,

cráneos encontrados en el nivel III de la Cova d’En Pardo (Planes,

Alicante). Mecanismos, circunstancias y cronología.» Jornadas de

Alicante)». MARQ. Arqueología y Museos, 1. Diputación Provincial de

Antropología Física y Forense, Alicante, junio de 2006, Instituto

Alicante: Museo Arqueológico de Alicante. p. 9-24.
ROSSER LIMIÑANA, P. (2007): «El yacimiento arqueológico Tossal de les

Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant, p. 27-46.
TARRADELL MATEU, M. (1969): «Noticia de las recientes excavaciones del

Basses. Seis mil años de historia de Alicante». Tossal de les Basses.

Laboratorio de Arqueología de la Universidad de Valencia». X

Seis mil años de historia de Alicante. Patronato Municipal de Cultura,

Congreso Nacional de Arqueología, Mahón, 1967. Zaragoza. p. 183

Ayuntamiento de Alicante, Alicante, p. 4-80.

-186.

COVA D’EN PARDO

201

[page-n-203]
[page-n-204]
La Cova de la Pastora com a espai funerari del neolític
final ocupa un lloc destacat en la investigació arqueològica valenciana. Diversos són els motius que podem
adduir, encara que subratllarem dos dels aspectes que
han aconseguit una més àmplia repercussió bibliogràfica: la detecció i l’anàlisi de diversos cranis amb orificis
de trepanació i la riquesa quantitativa i qualitativa dels
objectes materials trobats. La informació disponible
sobre aquest interessant conjunt procedeix de l’estudi

LA COVA DE LA PASTORA
(ALCOI, L’ALCOIÀ, ALACANT)

ORETO GARCÍA PUCHOL

de les evidències arqueològiques recuperades en els

UNED. Valencia

treballs d’excavació antics, représ en dates recents en el

Investigadora contratada
Programa Torres Quevedo, Ministeri de

marc del projecte1 «Pastora Cave Project and the

Ciència i Innovació

Emergence of Social Hierarchies in Mediterranean
Spain»*. Les dades adverteixen d’un ús intensiu de la

SARAH B. MCCLURE
Department of Anthropology
University of Oregon, USA

cavitat com a receptacle mortuori durant el neolític final
(finals del VI al primer terç del IV mil·lenni cal BP), repetint un esquema característic per a aquest tipus de ritualitat en bona part de la geografia valenciana: inhumacions primàries en coves o clevills, que a més suggerei1.- Projecte National Geographic Society Research Grant 2007: Pastora
Cave Project and the Emergence of Social Hierarchies in Mediterranean
Spain. Direcció: Sarah B. McClure i Oreto García. En el projecte participen
diferents organismes d’investigació de l’àmbit nacional (SIP Museu de
Prehistòria –Diputació de València–, Universitat de València, Museu
Arqueològic Municipal Camil Visedo i Moltó d´Alcoi, MARQ Diputació
d’Alacant, UNED, CSIC) i internacional (University of Oregon, University of
Illinois, Universidade do Algarve).
* National Geographic Society, Garcia Puchol y McClure (2008).

LA COVA DE LA PASTORA

203

[page-n-205]
El jaciment està situat en el terme municipal d’Alcoi
(Alacant), obert en la part alta d’un xicotet turó a una
altura aproximada de 860 msnm (Fig. 1). De dimensions mitjanes (13,5 m), quan s’hi van efectuar les primeres exploracions es trobava en gran manera reblit.
La informació manejada reflecteix una àmplia cronologia d’ús inaugurada amb els nivells funeraris del neolític final. Dels tres nivells distingits amb restes d’inhumacions, dos han estat considerats propis d’aquesta
temporalitat, en tant que per al final diversos autors
suggereixen la seua atribució a l’edat del bronze. A
sostre va ser descrit un nivell remenat amb materials
del bronze final, però també d’època ibèrica, romana i
posteriors.
El gros dels treballs de camp es remunta a la dècada dels quaranta del segle passat (Ballester, 1945 i
1949), als quals cal sumar la intervenció efectuada en
l’àrea de l’entrada l’any 2008. El senyor Vicente
Pascual, posterior director del Museu Arqueològic
Camil Visedo d’Alcoi, va iniciar l’any 1940 l’excavació
del jaciment, situat en una finca de propietat familiar.
La Cova de la Pastora o dels Francesos ocultava un
conjunt arqueològic excepcional. La lectura dels diaris
de camp exhibeix un interessant conjunt d’inhumació
Figura 1. Situació de la Cova de la Pastora i les coves de soterrament múltiple al País Valencià.

amb un total de 46 cranis assimilats a tres capes diferenciades. Descriu igualment els objectes materials
associats: elements d’adorn, ganivets de pedra, pun-

xen desplaçaments posteriors possiblement relacionats

tes de fletxa, vaixella ceràmica i ídols sobre os, entre

amb successives adequacions de l’espai, acompanya-

altres. L’interés suscitat va comportar la implicació del

des d’una sèrie d’objectes característics (ídols sobre os,

Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de

elements d’adornament, eines de pedra i os, vaixella

València, que va assumir el projecte d’excavació del

ceràmica).

depòsit restant sota la direcció de J. Alcácer en dues

204

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-206]
1

2

3

4

5

6

7

9
8

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

Figura 2. Selecció d’objectes associats als soterraments del neolític final/eneolític de Pastora: d’esquerra a dreta i de dalt a baix. 1, gran fulla ganivet de
sílex (mesures: 22 x 26 x 5,5 mm); 2, punxó d’os; 3, agulla de cap esferoidal mòbil; 4, ídol oculat sobre os; 5, ídol pla sobre os; 6, dena geminada amb perforació bicònica; 7 dena en oliva de forma pseudoval amb perforació bicònica; 8, ídol antropomorf sobre pedra negra; 9, grans de pedra verda; 10 i 11,
puntes de fletxa de forma romboidal; 12,13 i 14, penjolls sobre ullals de cérvol;15, penjoll recte sobre os; 16, penjoll en “L”; 17, penjoll acanalat; 18, penjoll cilíndric amb apèndix no perforat sobre ambre; 19, denes discoïdals, sobre lignit i calcària.

campanyes escomeses durant els anys 1945 i 1950. En

Un breu repàs a la col·lecció depositada en els fons

realitat, l’àrea excavada per Pascual –meitat septen-

arqueològics del SIP resulta obligat, alhora que tracta-

trional– va resultar la més fèrtil, en tant que l’excavació

rem de contrastar la informació citada amb les indica-

d’Alcácer en la zona meridional i de l’entrada va supo-

cions dels diaris d’excavació de Pascual i Alcácer. Per a

sar la ràpida detecció d’una crosta estalagmítica que

un detall més exhaustiu remetrem a alguns treballs de

ocupava, amb pronunciat pendent, bona part de la

caràcter monogràfic sobre el món funerari calcolític en

meitat meridional. El diari refereix un total de 6 cranis

l’àmbit valencià (Soler Díaz, 2002), a propòsit de la cul-

que segueixen la numeració dels discriminats en el seu

tura material associada (Ballester, 1945; Simón 1998;

dia per Pascual.

Pascual Benito, 1998; Orozco, 2000; García Puchol i

LA COVA DE LA PASTORA

205

[page-n-207]
Juan Cabanilles, ep.), o sobre les restes cranials (Rincón

–grans làmines-ganivets, puntes de fletxa–, pedra poli-

y Fenollosa 1949; Fregeiro, 2006; Riquet, 1953; Fusté,

da, vaixella ceràmica). Resulta obvi com qualsevol d’a-

1958; Campillo, 1976 i 1977; Roca de Togores i Soler en

quests elements pot arribar a tenir un significat especial,

aquest volum).

relacionat amb el món de les creences i els ritus asso-

Els fons del museu custodien el conjunt de cranis

ciats. Els ídols sobre os (oculats, plans), ben documen-

recuperats, convertits des de la primera publicació en

tats a Pastora, advertirien d’una manera més immediata

un dels objectes principals d’anàlisi. Diverses han estat

sobre aquest tipus de significat. Els escassos objectes

les qüestions abordades en relació amb les patologies

metàl·lics descrits no pareixen en canvi estar relacionats

observades i les empremtes d’intervencions quirúrgi-

amb els vestigis funeraris neolítics.

ques conegudes com a trepanacions (Rincón y

No obstant això, donat el caràcter no sistemàtic de

Fenollosa, 1948; Campillo, 1976 i 1977). De la mateixa

l’excavació, moltes de les qüestions lligades a la seua

manera s’han dut a terme diverses estimacions d’edat

interpretació relacionades amb les modalitats d’enterra-

i sexe dels individus encara que no disposem fins a la

ment, ritualitat i diacronia resulten de difícil solució. En

data d’un estudi que comprenga la totalitat de la mos-

aquest sentit, la intervenció de camp de l’any 2008 en

tra. Aquest fet ha propiciat la publicació de diferents

el marc del projecte NSG tenia com un dels seus objec-

aproximacions sobre el nombre d’individus inhumats

tius demanar informació sobre la formació del depòsit i

(entre 50 i 70), i també ha donat peu a certes incon-

la seua lectura en termes cronoculturals. Per a això es

gruències relatives a l’edat i el gènere d’aquestos.

van dur a terme diversos sondejos: un en l’interior de la

Amb les dades disponibles, poc podem afegir sobre

cavitat, a fi de comprovar la naturalesa del nivell de

l’existència o no de relacions genealògiques, o fins i

base actual, un altre en l’àrea de l’entrada, ja en l’exte-

tot a propòsit de la detecció de tractaments rituals par-

rior de la cova, i quatre més que van afectar els amun-

ticulars.

tonaments de pedres i sediment que pareixien corres-

Pel que fa a les evidències materials depositades

pondre a la terra de garbella extreta durant les excava-

conjuntament amb els cadàvers (Fig. 2), la mostra ofe-

cions antigues. El projecte contempla al mateix temps

reix una relació característica que incorpora diverses

l’aplicació de tècniques arqueomètriques (ADN, isòtops

peces que podrien formar part de la vestimenta (agulles

d’estronci, isòtops de carboni i nitrogen, datacions

i alguns punxons) i de l’ornament personal (com penjolls

radiocarbòniques, anàlisis metal·logràfiques, de proce-

o granets de collar elaborats sobre matèries primeres

dència, entre altres), sobre una selecció estudiada de

pètries diverses –variscita, calcària, lignit, etc.–, o fins i

mostres amb l’objectiu d’avançar en el coneixement

tot d’origen animal –incisius, petxines–). També són

global d’aquestes societats prehistòriques del neolític

comuns els objectes que podem considerar propis d’ac-

final, fent insistència en els aspectes organitzatius i en el

tivitats quotidianes (cas de les eines de pedra tallada

rerefons ideològic i ritual.

206

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-208]
Figura 3. Excavació de la terrera en l’àrea exterior del jaciment.

Després de finalitzar els treballs de camp, la inves-

extensió sobre el tractament dels cossos i la seua deri-

tigació es troba en fase d’avaluació de dades.

va postdeposicional. Tampoc no disposàvem d’infor-

Disposem ja dels resultats de la datació AMS de 10

mació sobre el parador de les restes de fauna esmen-

mostres tretes de fragments de mandíbules humanes.

tades en els diaris de camp. Els sondeigs efectuats en

Aquestes datacions emmarquen l’ús funerari de la cavi-

el terrer exterior del jaciment han posat de manifest la

tat durant el neolític final (des de finals del VI mil·lenni

selecció d’objectes practicada (Fig. 3). En efecte, s’hi

cal BP) l’horitzó campaniforme (finals del Vé mil·lenni

han trobat nombroses restes òssies postcranials huma-

cal BP), i el bronze mitjà (primer terç del IV mil·lenni cal

nes, així com restes de fauna, abandonades junt amb el

BP). També estem en disposició d’avançar algunes

sediment en el moment de la garbella. Els fragments

claus per a la seua interpretació contextual i diacròni-

ceràmics també suposen una xifra significativa, tant a

ca. Entre elles assenyalarem, en primer lloc, la referida

mà, com a torn. El mateix cal dir d’altres objectes de

al grau de selecció dels materials depositats en el SIP.

variada grandària, com els grans de collar, i en menor

Servisca d’exemple la presència quasi exclusiva de res-

nombre algunes peces sobre pedra tallada (bàsicament

tes cranials en els fons del museu, factor que impedia

puntes de fletxa). La intenció resulta òbvia: només van

fer valoracions relacionades amb altres aspectes anatò-

ser traslladats aquells restes que al seu dia es van con-

mics o patològics sobre les restes postcranials i per

siderar rellevants (cas dels cranis més complets) o

LA COVA DE LA PASTORA

207

[page-n-209]
Figura 4. Sondeig efectuat a l’entrada de la cavitat.

objectes materials significatius (adorns, objectes ossis,

lògic practicat2 ha revelat l’anterioritat de la formació en

ídols, una selecció de fragments ceràmics, peces

relació amb els nivells de deposició funerària calcolítics,

metàl·liques entre altres). Encara així, el mostratge

alhora que la circulació hídrica pareix haver afavorit l’a-

efectuat ha propiciat un increment notable en la xifra

tapeïment del sediment immediatament en contacte

d’objectes materials, sobretot pel que fa als adorns

amb ella. Per tot això, la neteja hi efectuada ha propiciat

menuts.

la recuperació de diversos objectes materials i també

Una segona qüestió abordada feia referència al grau

restes humanes in situ.

de conservació del depòsit en l’actualitat. Si les indica-

D’altra banda, a més de comprovar la naturalesa

cions dels diaris arribaven a plantejar certes contradic-

estèril del sediment de base actual, vam decidir realit-

cions respecte d’això, els anys transcorreguts havien

zar un sondeig a l’entrada de la cova, únic lloc on

aconseguit emmascarar el nivell de base i qualsevol altre

podia entreveure’s la conservació de depòsit arqueo-

testimoni de l’antiga intervenció. Un punt en particular

lògic (Fig. 4). L’estratigrafia hi exhumada ha revelat

va ser objecte del nostre interés: indagar sobre la natu-

principalment l’existència de nivells de cronologia his-

ralesa de la crosta estalagmítica que ocupava gran part

tòrica, des d’època ibèrica fins a l’actualitat. No obs-

de la meitat meridional de la cavitat. L’estudi geomorfo-

tant, s’hi ha detectat un nivell prehistòric amb presèn-

2.- L’estudi ha estat efectuat per Jesús Jordá (UNED, Madrid).

208

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-210]
cia de vaixella ceràmica a mà, l’adscripció de la qual al
neolític final o l’edat del bronze estaria encara per
determinar.

– (1977): Paleopatología del cráneo en Cataluña, Valencia y Baleares.
Barcelona: Montblanc-Martín, 1977.
FREGEIRO, Mª. I. (2006): «Investigaciones antropológicas sobre el Calcolítico
penínsular y estudio bioarqueológico de la “Cova de la Pastora”

Moltes són encara les qüestions obertes entorn d’aquest conjunt funerari. Respondre-les constitueix el fi del
projecte en curs per a tractar així d’endinsar-nos en el
món ritual i organitzatiu d’aquestes societats de la fi de
la prehistòria. Pastora exhibeix, com hem vist, diversos
punts a favor. La seua ubicació en una àrea on s’han realitzat els màxims esforços en la valoració del poblament
prehistòric3 complementa la lectura contextual per a la
seua interpretació en termes històrics. Desfer el camí
previ relatat pels primers investigadors del lloc ens ha
servit també de guia per al coneixement d’aquest interessant jaciment. Els seus encerts i llacunes podran ser
abordats a l’empara dels avanços tècnics disponibles en
l’actualitat.

(Alcoy, Alicante)». En Sanahuja (dir.) Contra la Falsificación del Pasado

Prehistórico. Buscando la realidad de las mujeres y los hombres destrás de los estrerotipos. (Abstratc 2002-2005). Ministerio de Trabajo y
Asuntos Sociales. Instituto de la mujer. p. 188-310.
FUSTÉ ARA, M. (1957): Estudio antropológico de los pobladores neo-eneolíticos de la Región Valenciana.
GARCÍA PUCHOL, O. I JUAN CABANILLES, J. (en premsa): «Las grandes láminas
de sílex en el ámbito valenciano. Estado de la cuestión». Europa al

final de la Prehistòria: Les grans fulles de sílex. Museu d’Arqueologia
de Catalunya. Barcelona.
GARCÍA PUCHOL, O. I MCCLURE, S. (2008): «Cova de la Pastora. A collaborative Project in Mediterranean Spain». The SAA Archaeological Record,

Special Issue: Internacional Cooperative Research. Society for
American Archaeology, vol. 8. N. 2, p. 18-20.
OROZCO KOHLER, T. (2000): Aprovisionamiento e intercambio. Análisis petro-

lógico del utillaje pulimentado en la Prehistoria reciente del

País

Valenciano (España). BAR Internacional Series, 867. Oxford.
PASCUAL BENITO, J. Ll. (1998): Utillaje óseo, adornos e ídolos neolíticos

valencianos. Serie Trabajos Varios del SIP, 95, Diputació de València,
València.
RINCÓN

DE

ARELLANO, A.

I

FENOLLOSA, J. (1949): «Algunas consideraciones

acerca de los cráneos trepanados de la Pastora (Alcoy)». La labor del

SIP y su Museo en los años 1940-1948, València. p. 66-76.
RIQUET, R. (1953): «Analyse anthropologique des crânes énéolithiques de la
Bibliografia

grotte sépulcrale de La Pastora». En Archivo de Prehistoria Levantina

BALLESTER TORMO, I. (1949): La Labor del SIP y su Museo en los años 1940-

1948. Museu de Prehistòria. València.
– (1945): «Ídolos oculados valencianos» En

IV, Diputació de València, València, pp. 105-122.
SIMÓN GARCÍA, J.L. (1998): La metalurgia prehistórica valenciana. Serie

Archivo de Prehistoria

Levantina II, Diputació de València, València, pp. 115-141.
CAMPILLO VALERO, D. (1976): Lesiones patológicas en cráneos prehistóricos

de la Región Valenciana. Serie Trabajos Varios del SIP, 50, Diputació

Trabajos Varios del SIP, 93, Diputació de València, València.
SOLER DÍAZ, J.A. (2002): Cuevas de inhumación múltiple en la Comunidad

Valenciana. Real Academia de la historia. museo arqueológico provincial de alicante. madrid/alicante. 2 vol.

de València, València.

3.- Projectes «Epipaleolithic and Neolithic, economy and settlement in the western Mediterranean: a regional approach to understanding the transition to
domestication economies» 1991-1993, National Science Foundation, dirigit per C. Michael Barton, Joan Bernabeu Aubán i Joan Emili Aura Tortosa, i
«Holocene Land Use Dynamics in the Western Mediterranean: a regional approach to the Transition to Domestication Economies» 2000-2003, National
Science Foundation, sota la direcció de C. Michael Barton.

LA COVA DE LA PASTORA

209

[page-n-211]
[page-n-212]
L’excavació d’urgència de l’assentament de la Vital va
deparar, entre altres aspectes interessants, la documentació de tres fosses d’inhumació individual atribuïdes a l’Horitzó Campaniforme1. La singularitat venia
donada per l’escassetat de dades conegudes sobre
aquest tipus d’habitacles funeraris localitzats als voltants de l’espai habitat. Les troballes de Villa Filomena
(Vila-real, Castelló) constitueixen un dels primers exemples publicats en l’àmbit valencià, si bé en els últims

LA VITAL
(GANDIA, LA SAFOR, VALÈNCIA)

JOAN BERNABEU

anys han sigut reconeguts en contextos del neolític

YOLANDA CARRIÓN

final (jaciment de Beniteixir, pròxim a la Vital) i fins i tot

ORETO GARCÍA

anteriors –veieu en aquest mateix volum–.

OLGA GÓMEZ

El jaciment està ubicat sobre una terrassa plistoce-

LLUÍS MOLINA

na a la dreta del riu Serpis i s’hi han detectat diferents

GUILLEM PÉREZ

ocupacions entre el neolític antic i l’època contempo-

Universitat de València

rània. Es troba a poc més de 2 km de la línia de costa,
encara que l’estudi geomorfològic indica que, almenys
durant l’ocupació neolítica estaria més prop, al voltant
d’1 km.
En l’ocupació prehistòrica es diferencien dues fases.
Una més antiga, que correspon a l’epicardial, de la qual
només hem recuperat tres fosses i l’altra, millor documentada, que s’atribueix al calcolític.
1.- La intervenció d’urgència en un solar confrontant propicià la documentació parcial d’una fossa amb evidències funeràries similars (Pascual
Beneyto et al., 2008).

LA VITAL

211

[page-n-213]
La gran majoria de les estructures documentades

Conjunt 3

són excavades, bàsicament fosses i sitges, a més de

Aquest conjunt funerari s’organitza en l’interior d’una

quatre possibles àrees d’habitació. Aquestes últimes

sitja (95) de grandària mitjana. Podem suposar que, en

són unes grans fosses que tenen entre 6 i 7 m d’amplà-

deixar de funcionar com a contenidor, en un dels late-

ria, una longitud indeterminada i una profunditat d’uns

rals –nord–, i des de la base, es va excavar una cambra

50 cm. En el seu interior no hi ha restes de llars o de

lateral (143) on va tindre lloc la deposició d’un enterra-

forats de pal, només algunes concentracions de pedres

ment secundari. L’estudi antropològic identifica les res-

que podríem interpretar com a suports. Després de

tes d’un individu masculí d’edat compresa entre els 20

diverses fases d’ús es reomplin, moment en què al seu

i els 40 anys. Els escassos ossos instal·lats apareixen de

voltant pareixen definir-se agrupacions de sitges i de

forma dispersa, recolzats directament sobre la base de

fosses. Les úniques llars documentades estan construï-

l’estructura. En una localització més o menys central se

des en el moment en què aquestes àrees d’habitació ja

situa el crani, jalonat a la seua esquerra per les restes

estan anul·lades.

mandibulars i un punxó biapuntat, i a la seua dreta per

Cap al sud de l’assentament s’ha localitzat un fossat

una destral plana i una agulla de coure. En l’extrem

que hem pogut excavar en dos trams sense poder con-

oest d’aquesta cambra van ser col·locats els fragments

nectar-los. En un dels trams té una secció en U i unes

de la tíbia i del peroné. Reforçant la teatralitat de l’es-

dimensions que no superen 1 m de profunditat i 1,5 m

cena, el crani apareix recolzat directament sobre la

d’amplària i, per contra, en l’altre tram arriba quasi als

base de l’estructura i disposat frontalment segons l’eix

set metres.

transversal de la cambra.

Centrarem la nostra atenció en les inhumacions

Després de la deposició, la cambra pareix segellar-

detectades, les característiques de les quals donen

se mitjançant un muret de pedra seca i la sitja reblida

compte d’un transfons ritual singular. Es tracta de tres

amb terra i pedra. Una datació efectuada sobre el

inhumacions individuals en l’interior de sitges. No

material ossi de l’individu inhumat situa la seua utilitza-

tenim cap dada sobre l’existència de marcadors aeris,

ció cap a mitjan del III mil·lenni cal BC (Beta-222444:

atés que el grau d’arrasament dels nivells arqueològics

2620-2430).

els hauria afectat directament. Cada una observa unes
pautes particulars tant pel que fa a la morfologia de les

Conjunt 10

estructures, com a la forma de deposició de l’individu,

L’enterrament està col·locat en l’interior d’una gran

o fins i tot en la composició dels aixovars del mode

sitja, en el rebliment de la qual es contemplen diversos

que descrivim a continuació:

episodis. El primer d’aquests obeiria a la col·locació
sobre la pròpia base horitzontal i en un dels laterals
(nord-oest), de dos vasos xicotets disposats del revés i

212

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-214]
Figura 1. Conjunt 3.

rodejats d’un muret de pedres que dibuixa un recepta-

cadàver i el vas immediat, com el vas campaniforme,

cle menut entre ell mateix i la paret. De l’interior d’a-

van quedar recoberts per una espècie de banquetes de

quest espai procedeix un conjunt faunístic format per

sediment arenós. El farciment superior difereix notable-

restes de conill. El següent episodi detectat respon a

ment d’allò que s’ha descrit, ja que correspon a un

un amuntonament de pedres i terra, sobre el qual apa-

sediment argilós de coloració marró fosc amb presèn-

reix un paquet d’arena i sobre ella, en el lateral oest, es

cia d’alguna pedra i, que si es jutja pels escassos mate-

du a terme la deposició del cadàver d’una dona jove

rials recuperats, va resultar pràcticament immediat a la

(20-25 anys), que es troba flexionat i disposat en decú-

deposició. Aquest fet queda corroborat per la docu-

bit lateral dret.

mentació de fragments de ceràmica pertanyents a tres

A un costat del cap, i entre dues pedres clavades de

vasos dispersos entre els farciments inferiors i els supe-

grandària mitjana, va ser depositada una olla. Just en el

riors. S’adverteix d’aquesta manera la intencionalitat

costat oposat de l’estructura, i a una cota semblant, es

immediata de cobrir l’enterrament una vegada finalit-

va procedir a la col·locació d’un vas campaniforme

zat l’episodi cerimonial, del qual són testimoni la lectu-

d’estil

Maritime

ra contextual de les característiques de la deposició i

Herringbone Variety), pràcticament sencer. Tant el

les evidències materials. La datació cal BC obtinguda

marítim

internacional

(MHV:

LA VITAL

213

[page-n-215]
Figura 2. Conjunt 10.

sobre una mostra òssia de la dona inhumada és la

na (Semicassis undulata). Els objectes lítics tallats es

següent (Beta-229791: 2560-2520; 2500-2280; 2240).

reparteixen entre diverses restes de talla a més d’una
punta de fletxa de peduncle i aletes. El conjunt mor-

Conjunt 11

tuori va ser recobert amb un farciment de terra argilo-

Aquest enterrament es troba en l’interior d’una sitja

sa i grans pedres de base a sostre. Comptem amb una

mitjana en la base de la qual va ser col·locat un indivi-

datació radiocarbònica AMS realitzada sobre una de

du masculí d’edat compresa entre 20 i 40 anys.

les restes òssies de l’individu que ha proporcionat una

Flexionat i disposat en posició decúbit lateral dret, el

data de la segona meitat del III mil·lenni cal BC (Beta-

cadàver va aparéixer pràcticament complet, amb l’ex-

222443: 2450-2140).

cepció de part de l’esquelet cranial.

D’un altre costat, van ser documentats diversos

A la seua dreta, i immediat a la paret de l’estructu-

fragments ossis humans desproveïts d’un context fune-

ra, va ser depositat un vas campaniforme d’estil marí-

rari. En un cas es tracta d’una resta de fèmur pertan-

tim mixt (CZM: Corded Zoned Maritime). Al seu torn es

yent a un individu masculí (entre 20-40 anys), trobat en

va trobar un fragment de punyal de coure classificat

la base de la fossa 115. El segon exemple correspon a

com de llengüeta i un fragment de penjoll sobre petxi-

un fragment mandibular trobat en el farciment de l’es-

214

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-216]
Figura 3. Conjunt 11.

tructura d’habitació 141. Amb un marcat deteriora-

normalment les pràctiques relacionades amb la caça, i

ment, la resta òssia va aparéixer dispersa entre el sedi-

també amb la guerra, són algunes de les hipòtesis des-

ment del farcit inferior d’aquesta gran estructura

envolupades en la bibliografia a l’ús.

domèstica.

Com hem pogut comprovar en aquest breu text, els

Totes les tombes de la Vital tenen aixovars. En la

depòsits funeraris de la Vital aporten tota una sèrie de

seua composició, l’únic element que permet establir

dades rellevants a propòsit del ritualisme d’aquestes

una diferenciació de gènere són els elements

societats prehistòriques del III mil·lenni cal aC en l’àm-

metàl·lics, presents només en els enterraments mascu-

bit valencià. El diferent tractament donat als individus,

lins. La presència notòria d’elements metàl·lics cal rela-

els aixovars diferenciats, i fins i tot la inversió de treball

cionar-la possiblement amb la constatació d’una

en cada una de les tombes, pareixen corroborar el

metal·lúrgia local. Armament, objectes de caràcter uti-

caràcter no generalitzat d’aquestes pràctiques i per

litari divers, són alçats a la categoria de peces valora-

tant la seua vinculació a determinats individus que

des pel seu valor econòmic intrínsec, però segurament

tenen un estatus particular en el si del grup.

proveïts d’un altre tipus de significat social. La trans-

No obstant això, persisteix al mateix temps l’ús de

missió de la idea del masculí, a la qual s’adhereixen

cavitats com a contenidors funeraris, utilitzades de

LA VITAL

215

[page-n-217]
forma estesa per les societats del neolític final al llarg
del IV i inicis del III mil·lenni cal AC (Bernabeu, 1984;
Bernabeu et al., 2001; Soler, 2002). Una explicació
directa podria estar relacionada amb la distància d’aquests habitacles naturals als llocs d’hàbitat, encara
que no pareix l’únic argument plausible. Esperem que
la creixent ampliació en la naturalesa i el nombre de
contextos funeraris prehistòrics estudiats, a l’empara
de les urgències arqueològiques i de projectes d’investigació multidisciplinària, es convertisca en una de les
claus per a la seua interpretació en termes diacrònics i
també particulars.

216

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

Bibliografia
BERNABEU, J. (1984): El vaso campaniforme en el País Valenciano. Servei
d’Investigació Prehistòrica, Diputació de València (Treballs Diversos,
80), València.
BERNABEU, J.; MOLINA, L.

I

GARCÍA, O. (2001): «El mundo funerario en el

Horizonte cardial: un registro oculto». Saguntum (PLAV), 33, p. 2736.
PASCUAL BENEYTO, J. P.; BARBERÁ MICÓ, M; LÓPEZ, L.; CARDONA, J.; ROVIRA,
J.L. I PASCUAL BENITO, J.L. (2008): «L’Alqueria de Sant Andreu. Avanç
sobre un assentament costaner de finals del Neolític». En

IV

Congreso del Neolítico Peninsular (Alicante del 27 al 30 de novembre de 2006). MARQ Museu Arqueològic d’Alacant, Diputació
d’Alacant, p. 58-69.
SOLER, J. (2002): Cuevas de inhumación múltiple en la Comunidad

Valenciana. Real Academia de la Historia i Museo Arqueológico
Provincial de Alicante, 2 vol., Madrid/Alacant.

[page-n-218]
Descoberta per a l’arqueologia el 1986, la cova dels
Blaus es localitza a 2 km al nord-est de la Vall d’Uixó, al
vessant oriental del turó de la Murta, que constitueix un
dels primers contraforts de la serra d’Espadà. Situada a
tan sols 120 m sobre el nivell del mar, es troba molt pròxima a la plana litoral que s’estén davant d’ella, en un
paratge que rep l’adequat apel·latiu de Miramar.
Des de l’entrada s’albira un paisatge de plana que
coincideix amb la pràctica totalitat de la Plana de

LES INHUMACIONS PREHISTÒRIQUES DE LA COVA
DELS BLAUS
(LA VALL D’UIXÓ, PLANA BAIXA, CASTELLÓ)

JOSEP CASABÓ

Castelló, les terres fèrtils de la qual són excel·lents per

Direcció Territorial de Patrimoni

a l’agricultura, mentre que al darrere s’estén la serra,

de Castelló
Conselleria de Cultura

amb fonts i pastius pels quals, fins i tot hui, ronda el

Generalitat Valenciana

bestiar. Aquestes condicions expliquen segurament
que al voltant de Blaus es documenten quatre poblats

M.ª LUISA ROVIRA
Museu Arqueològic Municipal
Ajuntament de la Vall d’Uixó

i d’altres coves amb inhumacions de la prehistòria
recent.
La cova dels Blaus va començar a excavar-se amb
l’objectiu prioritari de conéixer aspectes rellevants de l’ocupació humana en la transició del paleolític superior i
l’epipaleolític, però des de l’inici s’hi documentaren
nivells pertanyents a una fase de necròpolis prehistòrica
que pensàvem que estava reclosa en una coveta vora
l’entrada, no obstant això, durant la tardor del 1995, en
obrir en extensió el sector del corredor es va posar de
manifest la verdadera entitat de la necròpolis i van pren-

LES INHUMACIONS PREHISTÒRIQUES DE LA COVA DELS BLAUS

217

[page-n-219]
sobre el pit i amb els caps orientats cap a l’entrada. De
la paret superior de la cambra partien alineacions de lloses horitzontals, a manera de rampa escalonada, que
acabaven al peu d’un gran bloc que pràcticament tancava l’entrada, el buit restant es va cobrir amb lloses, de les
Detall del tancament de Blaus on s'aprecia una llosa recolzada sobre un
gran bloc.

quals només se’n conserva una.

dre sentit estructures que fins al moment no havíem estat

diferents unitats estratigràfiques es pot inferir la seqüèn-

capaços d’interpretar (Casabó, 2005).

cia de fets següent:

De l’anàlisi de l’estratigrafia i de les relacions entre les

Enmig de la cova va aparéixer una cambra funerària

Les ocupacions de final del plistocé superior i holocé

delimitada per dues grans alineacions de blocs de grans

inicial acaben amb un episodi mecanoclàstic que va pro-

dimensions, perpendiculars a l’eix de la cavitat, en l’inte-

duir un progressiu desmantellament del sostre vora l’en-

rior de la qual es van exhumar les restes de nou esque-

trada, que va acabar per fer inhabitable la cavitat.

lets en connexió anatòmica, col·locats en posició decúbit

A final del tercer mil·lenni aC els éssers humans tor-

lateral, encollits, amb els braços i les cames plegats

nen a utilitzar Blaus, però aquesta vegada no com a
refugi sinó com a necròpolis. Amb aquesta finalitat
excavaran una cubeta (UE 1.025) i llançaran els sediments al fons de la cova (UE 1.015), després alçaran un
mur de grans blocs, transversal a l’eix de la galeria (UE
1.011), que es reforçarà amb un altre més menut en un
dels seus costats (UE 1.010), i tancaran la cambra funerària per l’interior amb blocs en la part més estreta de
la galeria (UE 1.013), entre tots dos s’estén un sòl, en el
qual es practicaran les primeres inhumacions (nivell IIID,
UE 1.008).
Amb el pas del temps aquesta cambra haurà de ser
reparada o reutilitzada, per a la qual cosa la van netejar i
van llançar més sediments al fons de la cova (UE 1.014),
es va reparar el mur de tancament interior (UE 1.012) i es
va construir una rampa escalonada fins a la mateixa boca
de la cova, on un gran bloc la tancava quasi per complet

Planta dels enterraments del nivell III.

218

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

(UE 1.009). En aquell procés es va alterar considerable-

[page-n-220]
ment el nivell més recent de les ocupacions epipaleolítiques, el nivell IVA (UE 1.016).
Posteriorment, es van practicar nou inhumacions en
l’interior de la cambra (nivells IIIC, UE 1.007, i IIIB, UE
1.006), que després d’un procés erosiu breu i puntual (UE
1.005) van quedar cobertes per un nivell amb aixovars i
alguna resta humana (nivell IIIA, UE 1.004), que fossilitzava la cambra i s’estenia des del mur interior a l’exterior
de la cavitat que es trobava tancada amb lloses verticals.
L’erosió del vessant va acabar per segellar completament
la cova amb la formació del nivell II (UE 1.003).
El 1938, en el transcurs de la Guerra Civil, quan els
militars excavaven una trinxera (UE 1.002), van trobar de
nou la cova i li van provocar algunes remocions de poca
importància i van generar l’últim nivell excavat (UE 1.001),
que correspon al sediment extret en cavar la trinxera.

Detall d'una de les inhumacions.

Els aixovars funeraris, depositats de manera col·lectiva

geomètrica formada per cordons amb digitacions, onze

vora l’entrada, semblen apuntar també en la direcció que

puntes de fletxa, un ganivet sobre làmina de grans

la cambra es va utilitzar durant un llarg període de temps

dimensions, un altre de sílex tabular, cinc geomètrics

que probablement se situa entre el 2300 i el 1700 aC.

(tres segments, un trapezi i un triangle) i més d’un cen-

Els moments més antics, corresponents a la construc-

tenar de grans de collar.

ció de la cambra i al nivell IVD, es caracteritzen per cerà-

Segellant el depòsit, el nivell II és sens dubte el més

miques llises, globulars o de casquet esfèric, a les quals

peculiar amb atuells de cos bicònic, coll recte i vora lleu-

s’associen cinc grans de collar, dues puntes de peduncle

gerament exvasada, profusament decorats amb motius

i aletes, un ganivet sobre làmina de gran format i un

geomètrics incisos que formen motius en zig-zag, amb

punxó metàl·lic biapuntat de secció quadrada.

sèries de curtes línies paral·leles obliqües a aquests i

Els nivells IIIA, B i C, que contenen les inhumacions i
segellen la cambra i el corredor, reuneixen la major part

espigues invertides, als quals s’associen 24 grans de
collar i dues puntes de fletxa.

dels aixovars. Crida l’atenció que aquests estan majori-

Aquestes tres fases s’evidencien també en les restes

tàriament a l’entrada, fora de l’estructura funerària. Es

humanes. Del primer moment són diversos ossos sense

tracta de ceràmiques llises de formes globulars i de cas-

connexió anatòmica, localitzats en el nivell IIID o disper-

quet esfèric junt amb una gran gerra amb decoració

sos pels nivells de condicionament de la cambra funerà-

LES INHUMACIONS PREHISTÒRIQUES DE LA COVA DELS BLAUS

219

[page-n-221]
va haver-hi una aportació important de recursos carnis
(Polo et al., 2007).
A partir de la informació que tenim en aquests
moments, difícilment podem plantejar-nos altres qüestions, en un futur breu podrem disposar de datacions
absolutes que milloraran l’enquadrament cronològic,
però la falta d’un finançament adequat per a dur a terme
les anàlisis d’ADN no permet abordar qüestions rellevants, al nostre parer, com el parentiu o la procedència
de la gent inhumada a Blaus, per la qual cosa, de
moment, preguntes com si els enterraments col·lectius
Restitució de les ceràmiques incises del nivell II.

ria; a la segona fase pertanyen segurament la majoria de

responen o no a hipogeus familiars o si l’estatus personal
s’adquireix o s’hereta queden encara en l’aire.

les restes humanes exhumades que es trobaven parcialment articulades, però alterades de la seua posició original, i finalment associem les restes inconnexes de la
coveta amb la tercera fase.
Els estudis antropològics han demostrat que en la
cambra funerària de Blaus es van inhumar sis adults i tres
xiquets. Entre els adults hi ha quatre dones, un home i un
individu de sexe desconegut. L’edat de mort se situa
entre els 20 i els 35 anys en els adults, mentre que en els
xiquets es va produir entre el primer i el quart any de
vida. La causa de la mort va ser majoritàriament la tuberculosi (Polo et al., 2002), encara que en un cas va estar
causada per la fractura de l’húmer i diverses costelles a
conseqüència, probablement, d’una caiguda.
L’anàlisi de les patologies i estries dentàries ha permés concloure que els individus de Blaus van tindre una
dieta rica en hidrats de carboni a causa del consum de
grans quantitats de vegetals però, al contrari del que
ocorre en altres poblacions de cronologia similar, també

220

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

Bibliografia
CASABÓ BERNAD, J.A. (2004): Paleolítico Superior Final y Epipaleolítico en la

Comunidad Valenciana. MARQ. Serie Mayor, 3. Alacant, p. 381.
POLO CERDÁ, M.

I

CASABÓ BERNAD, J.A. (2002): «Cova dels Blaus (La Vall

d’Uixó-Plana Baixa). Estudio bioantropológico y paleopatológico de
los enterramientos de la edad del bronce». Primeras Jornadas de la
Edad del Bronce en tierras valencianas y zonas limítrofes. Villena,
Alicante; del 18 al 20 de abril de 2002.
POLO CERDÁ, M.; CASABÓ BERNAD, J.A.; PUCHALT FORTEA, F.J.

I

VILLALAÍN

BLANCO, J.D. (2003): «Probables evidencias de tuberculosis en el
Bronce Valenciano. Cova dels Blaus (Vall d’Uixó, Castelló)». Actas del
VII Congreso Nacional de Paleopatología. Nuevas perspectivas del
diagnóstico diferencial en paleopatología. Mahón, Menorca; del 2 al 5
de octubre de 2003.
POLO CERDÁ, M.; ROMERO, A.; CASABÓ BERNAD, J.A. I DE JUAN, J. (2007): «The
Bronze Age burials from Cova dels Blaus (La Vall d’Uixó, Castelló,
Spain): An approach to paleodietary reconstruction through dental
pathology, occlusal wear and buccal microwear patterns». HOMO.

Journal of Comparative Human Biology, 58, p. 297-307.
ROMERO, A.; POLO CERDÁ, M. I DE JUAN, J. (2002): «Análisis por Microscopía
Electrónica de Barrido de la dentición de los individuos de la Cova dels
Blaus (Vall d’Uixó, Castelló): Aproximación a la paleodieta a través del
patrón de microestriación dentaria». Primeras Jornadas de la Edad del
Bronce en tierras valencianas y zonas limítrofes. Villena, Alicante; del
18 al 20 de abril de 2002.

[page-n-222]
Els treballs del jesuïta Julio Furgús a San Antón,
d’Oriola, i a Las Laderas del Castillo, a Callosa de
Segura, van posar al descobert, a començament del
segle

XX,

una elevada quantitat de sepultures, que el

mateix Furgús arribà a avaluar en prop d’un miler, en el
jaciment oriolà (Furgús, 1939). Segons la seua opinió,
es tractava d’una necròpoli, descartant l’existència d’un
poblat, a pesar de les observacions que Henri Siret
(1905) li fera respecte al fet que es tractava del mateix

LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ.
EL TABAIÀ COM A PARADIGMA
(ASP, VINALOPÓ MITJÀ, ALACANT))

MAURO S. HERNÁNDEZ PÉREZ

poble que la civilització d’El Argar, que soterrava els

Universitat d’Alacant

seus morts en el sòl dels habitatges.

JUAN ANTONIO LÓPEZ PADILLA

Serien aquestes tombes en l’interior de poblat, jun-

MARQ. Museu Arqueològic Provincial

tament amb el nombre i la tipologia de l’utillatge

d’Alacant

metàl·lic i les característiques morfotècniques de les
ceràmiques, les que van permetre d’identificar en el
territori valencià, fa ja més de mig segle, dues cultures
—el bronze argàric i el bronze valencià—, les fronteres
de les quals oscil·laren entre les conques del Segura i
del Vinalopó, concretant-se ara en els contraforts del
Sistema Prebètic meridional, incloent-hi, en el primer,
les terres alacantines del Baix Segura, el Baix Vinalopó
i part de l’Alacantí.
Actualment, el gros de la informació disponible
sobre l’Argar alacantí continua procedint, a pesar del
temps transcorregut, de les excavacions dutes a terme

LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ

221

[page-n-223]
Padilla) hi està duent a terme, des de l’any 2006, en el
marc d’un projecte sobre la cultura argàrica al Baix
Segura alacantí.
Deixant de banda la incompleta, i de vegades contradictòria, informació procedent de les excavacions
de Furgús i de Colominas en els jaciments de San
Antón i de Laderas del Castillo i de la conservada en
la documentació de la Illeta dels Banyets (López,
Figura 1. Enterrament en cista de maçoneria amb alabarda i vas ceràmic
carenat.

Belmonte i De Miguel, 2006), la necròpoli del Tabaià,
de la qual, en aquesta exposició, es reprodueix una

fa més d’un segle per Julio Furgús a Oriola i a Callosa

de les tombes (Fig.1), aporta una informació interes-

de Segura i, anys més tard, per Josep Colominas en

sant i variada sobre les pràctiques funeràries argàri-

aquest últim jaciment, almenys pel que fa als aixovars

ques en territori alacantí, d’acord amb el conjunt de

depositats en les tombes i, en el cas del jaciment callo-

sepultures relativament important exhumades entre

sí, pel que fa als seus tipus. De la resta d’assentaments

1987 i 1991.

argàrics coneguts, només en uns altres quatre s’han

El jaciment del Tabaià s’estén pel cim i els vessants

dut a terme excavacions arqueològiques: el Pic de les

de l’extrem de la serra del mateix nom que dóna sobre

Moreres (Crevillent), Caramoro I (Elx), el Tabaià (Asp) i

el riu Vinalopó, en el punt on el seu llit s’estreny i fa

la Illeta dels Banyets (el Campello). Pràcticament en

pràcticament impossible el seu accés directe des d’a-

tots ells —amb l’única excepció del Pic de les

quest, si bé, no sense certes dificultats, es pot arribar a

Moreres— es van documentar sepultures, sobre les

la zona ocupada, sobre el curs del riu, pels vessants

quals, en major o menor mesura, s’han avançat dades

laterals, on s’han constatat evidències del bronze final.

(González i Ruiz, 1995; Hernández, 1990, 1997a; De

També es pot accedir al poblat des del Portitxol, en l’al-

Miguel, 2001, 2003; López, Belmonte i De Miguel,

tre extrem de la Serra, que en direcció longitudinal

2006; Simón, 1997), a les quals caldria afegir algunes

separa les conques mitjana i baixa del Vinalopó.

notícies, més o menys confuses, d’una cista trobada en

S’ha proposat una extensió de prop de mitja hectà-

el jaciment elxà del Puntal del Búho, del qual es dispo-

rea, que s’estén des de la cota 260 fins a la de 325

sa, almenys, d’una fotografia i d’una reconstrucció en

metres sobre el nivell del mar, encara que en diversos

el Museu de l’Alcúdia d’Elx (Ramos Folqués, 1989;

punts del vessant SE, que no és possible de precisar

Jover i López, 1997) i una sepultura doble al Cabezo

per la seua rostària i per la seua intensa erosió, s’arre-

Pardo, a San Isidro de Albatera, localitzada en les

plegà un interessant conjunt de ceràmiques i objectes

excavacions que un de nosaltres (Juan Antonio López

metàl·lics del bronze, sobre el qual les contradiccions

222

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-224]
dels informadors no ha permés de precisar-ne la ubica-

cialment excavades, i diverses sepultures. Es tracta

ció exacta ni, fins i tot, si tots els objectes inventariats

d’un nivell que, sens dubte, es correspon amb el bron-

es trobaven pròxims (Hernández i López, 1992).

ze argàric. Sobre aquest, se’n va localitzar un altre del

Per la seua posició estratègica, per l’ampli domini

bronze tardà que en alguns punts es trobava afectat

visual de les terres del Baix Vinalopó del Vinalopó

per remocions agrícoles i per actuacions clandestines,

Mitjà i per la seua llarga ocupació, el Tabayà és reite-

i, de manera dispersa, restes del bronze final que apa-

radament citat en tots els estudis sobre el

mil·lenni

reixien mesclats amb altres del bronze Tardà, en el

aC en les terres valencianes i el sud-est peninsular des

nivell I d’alguns dels talls. Aquestes excavacions,

del moment que Juan Francisco Navarro Mederos fera

sobre les quals s’han publicat alguns avanços, es van

públic, en 1980, un important conjunt de ceràmiques

plantejar per a obtindre una seqüència de l’edat del

i utensilis metàl·lics, lítics i ossis, repartit per diverses

bronze que servira de suport als diversos estudis de

col·leccions privades de Novelda, fruit de nombroses

caràcter arqueogràfic que en els seus inicis es duien a

actuacions clandestines en l’últim terç del segle pas-

terme en la Universitat d’Alacant sota la direcció d’un

sat, i que actualment està depositat en el Museu

de nosaltres.

II

Municipal de Novelda; així mateix, també va ser alte-

Durant les campanyes d’excavació realitzades entre

rat per activitats agrícoles, que van remoure els nivells

1987 i 1991, es van documentar un total d’onze sepul-

del bronze final i, en alguns punts, també els del bron-

tures, algunes d’elles dels moments finals de l’ocupa-

ze tardà. Les excavacions dutes a terme entre 1987 i

ció del jaciment, ja que es trobaven pràcticament en

1991 permeteren de constatar una ocupació ininte-

superfície i, almenys tres d’elles, havien sigut saqueja-

rrompuda, almenys pel que fa a la plataforma inferior,

des per a extraure’ls els objectes que tingueren adhe-

en la qual, almenys en un dels talls, s’arribà a la roca

rits al seu cos. Altres, per la seua situació estratigràfica,

amb l’extensió suficient per a identificar un bronze ini-

pel tipus de tomba i, excepcionalment, per l’aixovar,

cial amb què s’associa un banc o escudeller amb una

són inqüestionablement argàriques.

sitja o petit depòsit reblit de fragments de fauna, car-

Es tracta, majoritàriament, de cistes de maçoneria o

bons i ceràmiques, algunes amb decoració incisa.

fosses amb les parets parcialment o completament

Damunt d’aquest nivell d’ocupació inicial, que pels

revestides de pedra (Fig. 2). No obstant això, també

seus materials és inqüestionablement de l’edat del

s’han trobat diverses sepultures en fosses simples i una

bronze, se’n superposa un altre que, si hem de jutjar

sepultura en urna d’un xiquet d’uns cinc anys, amb cri-

per les zones excavades, s’estén amb una potència

bra orbitària de tipus A de Knip en el costat dret i hipo-

desigual per tota la plataforma inferior, a la qual s’as-

plàsia de l’esmalt (De Miguel, 2003: 265). Aquesta últi-

socien uns quants sòls d’ocupació, uns grossos murs

ma resulta especialment rellevant ja que, al marge de

de pedra, que formen part d’unitats habitacionals par-

les del Tabaià —on ja es coneixia l’existència d’almenys

LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ

223

[page-n-225]
D’acord amb les dades registrades en les cistes
d’aquest tipus en el jaciment, pareix clar que la seua
construcció s’iniciava amb l’excavació d’una fossa en
l’interior de la qual es disposava després una caixa de
maçoneria que s’adossava al perímetre intern d’aquella delimitant un espai, generalment reduït, destinat a
depositar el cadàver i, si és el cas, els objectes d’aixovar que l’acompanyaven. Després, la caixa es cobria
mitjançant un entramat de branques grosses i maçoneria d’una grandària mitjana o menuda que, amb el
temps, acabaria sempre desplomant-se sobre la
sepultura una vegada que els travessers de fusta es
podrien i desapareixien; tot això confereix a aquestes
tombes aqueixa aparença tumular amb què van ser
descrites per Furgús en excavar-les a San Antón
(Jover i López, 1997: 79) i que ja criticara encertadament Henri Siret (1905: 377).
D’acord amb els estudis paleoantropològics duts a
terme per María Paz de Miguel (2003), tots els inhuFigura 2. Enterrament en cista de maçoneria. Individu adult de sexe masculí.

mats en les cistes de maçoneria localitzades en el jaciment eren barons, o probablement barons, i tots adults

una altra sepultura d’aquest tipus, l’aixovar de la qual

o adults joves. Tan sols tres d’aquestes tombes conte-

s’exhibeix actualment en el Museu Arqueològic de

nien aixovar i només una un objecte metàl·lic. Aquesta

Novelda— i de les localitzades per Furgús i Colominas

última va ser excavada durant la campanya de 1988 en

a San Antón i a Laderas del Castillo, no s’han documen-

la capa VI del tall 11. La cista, d’1,30 metres de llarga i

tat inhumacions en urnes en la resta de jaciments argà-

uns 45 cm d’ampla, estava formada per pedres d’una

rics d’Alacant. La sepultura infantil no tenia aixovar,

grandària mitjana; la cobrien unes altres de similars

mentres que la depositada a Novelda contenia el cadà-

que, en afonar-se, havien produït una acusada frag-

ver d’una dona amb un aixovar compost per un

mentació dels ossos. L’esquelet corresponia a un indi-

anell/orellal de coure, una tulipa amb la línia de carena

vidu masculí adult, jove, de 167 cm d’alçada, amb

en el terç inferior i dos punxons de banya (Jover i

escàs desgast dental, tosca dentària i una lleugera

López, 1997: 56).

hipoplàsia de l’esmalt (De Miguel, 2003: 265); es va

224

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-226]
Figura 3. Enterrament en cista.

col·locar en posició de decúbit supí amb les cames

yes de 1987 i 1991 en el tall 7, i un tercer en la cam-

lleugerament flexionades cap a la dreta, en una posició

panya de 1991 en el tall 16, es van depositar en posi-

que, segons la nostra opinió, indica que en origen

cions encollides, amb les cames i els braços flexionats i

degueren estar doblegades cap amunt, igual com s’ha

els genolls i els colzes pròxims entre si, a vegades en

registrat en altres tombes argàriques —tomba 3 del

contacte directe. La majoria dels esquelets es trobaven

Cerro del Culantrillo (García Sánchez, 1963: 72), tomba

recolzats sobre el costat esquerre, al contrari que els

12 de Madres Mercedarias (Martínez, Ponce i Ayala,

trobats en els sepulcres en fossa —tombes del tall 10

1996: 44) o la tomba 14 del Cerro de la Virgen (Schüle,

de la campanya de 1988 i del tall 7 de la campanya de

1980: f. 117a), entre altres. El seu aixovar es componia

1991. En la primera, amb un molí es protegia el cap

d’un vas menut carenat, de 5,8 cm d’alçària i 7,9 cm de

d’un baró adult, que feia 167 cm d’alçada, amb tosca,

diàmetre de boca i carena, i una alabarda de 17 cm de

malaltia periodontal i artrosi en les articulacions costal

llarga amb una marcada nervadura central amb sis

i vertebral amb les costelles (De Miguel, 2003: 265).

reblons que conservaven restes de la fusta del mànec

En el cas de la tomba del tall 16, capa III, els ende-

(Badal, 1980), que devia sostindre amb la mà dreta a

rrocs que havien caigut sobre l’esquelet i unes condi-

l’altura del baix ventre.

cions de conservació particulars van permetre compro-

La resta dels sepulcres en les cistes de maçoneria

var que el difunt —un home adult d’aproximadament

del Tabaià (Fig.3), dos d’ells localitzats en les campan-

1,68 m de talla, amb pèrdua post mortem de diverses

LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ

225

[page-n-227]
peces dentals, tosca dentària, malaltia periodontal,

sepultures de San Antón (Furgús, 1937: 57). En tot cas,

artrosi en vèrtebres cervicals, dorsals i lumbars i fractu-

la seua desaparició ens impedeix hui avaluar-ne la

ra de Colles en el radi esquerre amb artrosi posttrau-

importància en relació amb l’aixovar d’aquesta tomba i

màtica (De Miguel, 2003: 256)— vestia un tratge o

establir possibles vinculacions entre el sepulcre i deter-

sudari que li cobria el cos almenys fins als genolls, ja

minades activitats productives, com s’ha assenyalat

que en contacte directe sobre els ossos i davall d’algu-

recentment per a la tomba 3 de Los Cipreses (Delgado

nes de les pedres de la tapa de la cista desplomades

i Risch, 2006).

sobre ells es localitzaren unes finíssimes làmines que

Pel que fa a la resta dels aixovars en les altres tom-

corresponien a diminuts fragments de teixit —possi-

bes, tan sols es pot mencionar un bol de ceràmica que

blement lli— que per circumstàncies que se’ns esca-

acompanyava l’adolescent inhumat en la tomba del tall

pen havien patit un procés de dessecació que les

7 en la campanya de 1991 (De Miguel, 2003). La resta

havia preservades in situ. Lamentablement, un desgra-

d’elements inclosos en les sepultures corresponen a

ciat incident féu desaparéixer aquestes restes junta-

restes òssies de fauna pertanyents a les ofrenes càrnies

ment amb els altres elements continguts en la tomba,

que, com s’ha apuntat (Aranda i Esquivel, 2006),

a excepció dels ossos de l’esquelet i els d’una pota de

degueren formar part d’algun tipus de festí o banquet

cabrit que es trobava depositada al costat del crani.

funerari inclòs en el ritu de soterrament. En la major

No obstant això, durant l’excavació es va poder com-

part dels casos documentats en el Tabaià, les restes

provar que l’individu lluïa les restes d’un braçalet de

corresponen a extremitats anteriors d’ovidocaprins i,

marfil en el braç dret, per davall del colze, i que al cos-

en un cas, a lagomorf.

tat de l’ofrena càrnia hi havia també un cudol de
dimensió mitjana.

D’acord amb les dades registrades durant l’excavació, l’orientació de les cistes de maçoneria del Tabaià

Aquest últim objecte, encara que únic en el registre

era majoritàriament est/oest —només la tomba 4 pre-

funerari del jaciment, en canvi no resulta excepcional ni

sentava una orientació nord-est/sud-oest— mentre que

en el registre d’altres jaciments argàrics alacantins ni

els sepulcres en fossa presentaven majoritàriament una

tampoc en el de la resta del territori argàric peninsular.

orientació sud/nord.

En efecte, els germans Henri i Louis Siret (1890: 250) ja

Pràcticament en superfície i a penes cobertes de

mencionaven que moltes sepultures d’El Oficio conte-

terra, es van localitzar les restes d’un individu adult en

nien cantals «de la grandària d’un puny», que, al seu

l’interior d’una fossa rodejada d’algunes pedres, al

entendre, devien ser percussors semblants als que

qual, en una actuació clandestina, se li va extraure part

també van documentar en algunes tombes d’El Argar

del cap que devia portar adherit algun objecte

(Siret i Siret, 1890: 170), i igualment coneguda és la

metàl·lic a l’altura de l’orella, i les restes de dos xiquets,

menció de nombrosos cantals depositats en algunes

també alterades per actuacions clandestines i, almenys

226

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-228]
BP

1σ

Med.

2σ

Med.

Beta-240409

3480+
_40

1878-1749

1814

1898-1691

1795

Tall 11–Tomba-os d’ovicaprí

Beta-240410

3340+
_40

1686-1537

1612

1737-1522

1630

Tall 11–Tomba–os humà

Kia-38217

3557+
_26

1944-1882

1913

2010-1777

1894

Tall 10–Tomba–os humà

Taula 1. Datacions radiocarbòniques.

un d’ells, per pràctiques agrícoles. Totes aquestes

tall 11 —una de l’esquelet i una altra d’un os d’ovido-

sepultures, a l’igual d’altres escampades pels vessants,

caprí pertanyent a l’aixovar carni depositat al costat del

segons informacions que no s’han pogut contrastar, no

cadàver— a més de diferir considerablement en els

tenen aixovar, almenys en el moment de la seua exca-

seus respectius intervals a 1σ i 2σ, resulten més recents

vació. Per la seua posició estratigràfica, aquestes tres

que la que ha proporcionat l’esquelet de la tomba del

sepultures han de relacionar-se amb el final del bronze

tall 10, estratigràficament superposada a l’anterior. A

tardà o l’inici del bronze final, ja que en el seu entorn

això s’uneix el fet que només un dels quatre intents

es van arreplegar materials dispersos d’aquests

efectuats per a datar l’esquelet de la tomba del tall 11

moments, sovint desplaçats per l’aladre o acumulats

resultara fructífer, atés que la resta de les mostres no

pels clandestins.

contenien, pel que sembla, col·lagen suficient. Tot això

Per acabar, a hores d’ara, podem afegir que les

ens fa pensar que molt probablement les restes òssies

datacions radiocarbòniques obtingudes d’algunes de

d’aquesta tomba es troben afectades per àcids húmics

les sepultures del Tabaià —dutes a terme en el marc

que invaliden les dues dates que han proporcionat,

del projecte que sobre el grup argàric del Baix Segura

especialment quan la datació de la tomba del tall 10

s’impulsa des del MARQ d’Alacant—, permeten corro-

fixa un horitzó ante quem que necessàriament la situa

borar l’antiguitat de les pràctiques funeràries argàri-

amb anterioritat a c. 1900 cal aC.

ques en l’assentament i fixar-les cap a l’horitzó del 2000
cal aC, clarament en sintonia amb el que ja s’havia
avançat en aquest sentit a partir dels aixovars i dels
materials arqueològics localitzats durant els treballs de
camp (Hernández Pérez, 1990; 1997) (veure Taula1).
En concret, les tres datacions efectuades procedeixen de les dues tombes trobades en els talls 10 i 11. Al
marge de dotar de cronologia radiocarbònica la

Bibliografia
ARANDA JIMÉNEZ, G.

I

ESQUIVEL GUERRERO, J.A. (2006): «Ritual funerario y

comensalidad en las sociedades de la Edad del Bronce del Sureste
Peninsular: la Cultura del Argar», Trabajos de Prehistoria, 63-2.
Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), p.
117-133.
BADAL GARCÍA, E. (1990): «Análisis anatómico de un fragmento de madera del yacimiento arqueológico de Tabayá (Aspe, Alicante)». En

Homenaje a Jerónimo Molina García. Múrcia: Academia Alfonso X el
Sabio, p. 95-97.
DE MIGUEL IBÁÑEZ, Mª. P. (2003): «Aspectos antropológicos y paleopatoló-

seqüència d’ocupació en el jaciment, la tria d’aquestes

gicos de las inhumaciones prehistóricas del Tabayá (Aspe, Alicante)».

dues tombes responia també a la possibilitat que ofe-

En Actas del VI Congreso Nacional de Paleopatología. Madrid:

rien de relacionar-les-hi estratigràficament. No obstant

DELGADO RAAK, S. I RISCH, R. (2006): «La tumba nº 3 de Los Cipreses y la

això, les dates que han proporcionat han resultat con-

Universidad Autónoma de Madrid, septiembre 2001, p. 263-278.
metalurgia argárica», Alberca, 4 (Lorca), p. 21-50.
FURGÚS, J. (1937): Col·lecció de treballs del P. Furgús sobre la Prehistòria

trovertides, perquè les dues datacions que es van

Valenciana. València: Diputació de València - Servei d’Investigació

obtindre a partir de les restes òssies de la tomba del

Prehistòrica (Treballs Solts, 5), p. 73.

LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ

227

[page-n-229]
GARCÍA SÁNCHEZ, M. (1963): «El poblado argárico del cerro del Culantrillo

Prácticas funerarias en la frontera oriental de El Argar». En Soler Díaz,

en Gorafe (Granada)», Archivo de Prehistoria Levantina, X. València:

J.A. (coord.): La ocupación prehistórica de la “Illeta de la Banyets” (El

Diputació de València, p. 69-96.

Campello, Alicante). Alacant: Diputació d’Alacant - Museu

GONZÁLEZ PRATS, A. I RUIZ SEGURA, E. (1995): «Urbanismo defensivo de la

Arqueològic Provincial d’Alacant (MARQ) (Serie Mayor, 5), p. 119-171.

Edad del Bronce en el Bajo Vinalopó. La fortificación argárica de

MARTÍNEZ RODRÍGUEZ, A.; PONCE GARCÍA, J. I AYALA JUAN, M.M. (1996): Las

Caramoro I (Elche, Alicante)». En Estudios de vida urbana. Múrcia:

prácticas funerarias de la cultura argárica en Lorca, Murcia. Lorca:

Academia Alfonso X el Sabio (Cuadernos del Grupo de

Ayuntamiento de Lorca ; Cajamurcia.

Investigación: Geografía e Historia del Urbanismo, 2), p. 85-107.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M.S. (1990): «Un enterramiento argárico en Alicante».
En Homenaje a Jerónimo Molina. Múrcia: Academia Alfonso X el

Jahrtansend v. Chr. im Südosten der Iberischen Halbinsel.
[Excavacions 1962-1970]. Mainz: Verlag Philipp von Zabern.
SIMÓN GARCÍA, J.L. (1997): «La Illeta: asentamiento litoral en el

Sabio, p. 87-94.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M.S.

SCHÜLE, W. (1980): Orce und Galera. Zwei Siedlungen aus dem 3 Bis I.

I

LÓPEZ MIRA, J.A. (1992): «Bronce Final en el

Mediterráneo Occidental de la Edad del Bronce». En Olcina, M.

Medio Vinalopó. A propósito de dos conjuntos cerámicos del Tabaià

(ed.): La Illeta dels Banyets (El Campello, Alicante). Estudios de la

(Aspe, Alicante)». En Estudios de arqueología ibérica y romana:

Edad del Bronce y Época Ibérica. Alacant: Museu Arqueològic

homenaje a Enrique Pla Ballester.València: Diputació de València Servei d’Investigació Prehistòrica (Trabajos Varios, 89), p. 1-16.

Provincial d’Alacant (Serie Mayor, 1), p. 47-131.
SIRET, E. (1905): «Notas sobre la comunicación del Reverendo Padre Furgús,

JOVER MAESTRE, F.J. I LÓPEZ PADILLA, J.A. (1997): Arqueología de la muerte.

relativa a las tumbas prehistóricas de Orihuela». En Siret, E.; Siret, L.

Prácticas funerarias en los límites de El Argar. Alacant: Publicacions

(1997): Del Neolítico al Bronce (Compendio de Estudios). Mojácar:

de la Universitat d’Alacant, 128 p.
LÓPEZ PADILLA, J.A.; BELMONTE MAS, D. I DE MIGUEL IBÁÑEZ, Mª. P. (2006): «Los
enterramientos argáricos de la “Illeta dels Banyets” de El Campello.

228

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

Arraéz Editores ; Ayuntamiento de Cuevas del Almanzora, p. 263-273.
SIRET, E. I SIRET, L. (1890): Las Primeras Edades del Metal en el Sudeste de

España. Barcelona.

[page-n-230]
La necròpolis de cremació de les Moreres s’inscriu en el
context dels cementeris europeus i mediterranis que
adopten el ritu de l’aplicació del foc al cadàver per a després, una vegada trossejades les restes i arreplegades,
ser depositat amb el seu aixovar en l’interior d’una urna
ceràmica.
Aquest comportament funerari s’ha produït al llarg de
la prehistòria recent en diversos llocs i moments (neolític
grec, bronze antic anatòlic, etc.), però la seua generalit-

LA NECRÒPOLIS DE LES MORERES: UN CEMENTERI
DE CREMACIÓ DEL FINAL DE LA PREHISTÒRIA
(CREVILLENT, BAIX VINALOPÓ, ALACANT)

ALFREDO GONZÁLEZ PRATS
Universitat d’Alacant

zació es produeix a partir de mitjan del

II

mil·lenni aC

amb diversos significats, depenent de les àrees culturals,
siguen europees, gregues o fenícies.
Tradicionalment, la qüestió d’aquest tipus de ritu s’intentava adscriure exclusivament a una cultura i la denominació genèrica CU (camps d’urnes) s’ha passejat per
àrees geogràfiques culturalment diferents.
Les Moreres representa, amb les seues aproximadament 150 tombes recuperades, la necròpolis més extensa, fins ara, de la zona del sud-est peninsular i de la
Comunitat Valenciana i la seua anàlisi ha contribuït a
reorganitzar i a contextualitzar les troballes de què disposàvem des de l’època dels germans Siret per a Almeria i
Múrcia (Siret-Siret, 1890; Ros, 1985) —incrementada i
posada al dia per Alberto Lorrio (Lorrio, 2008)— i des de
Colominas i Bosch Gimpera per a Castelló i València

LA NECRÒPOLIS DE LES MORERES

229

[page-n-231]
Urna funerària. Tomba 19.

(Colominas, 1915-1920; Bosch Gimpera, 1953; González,
1975; Mata, 1978; Barrachina, 2002-2003). Vegem com
és el comportament d’aquesta necròpolis crevillentina.
Les restes humanes, després de la combustió en la pira,
són arreplegades, separades cuidadosament —per regla

Aixovar funeràri. Tomba 10.

· simple deposició del paquet ossi, tal vegada embolicat amb algun teixit o matèria perible

· allotjament de les restes òssies en l’interior d’una
urna ceràmica, coberta o no amb una tapadora de
ceràmica o amb una lloseta de pedra.

general— dels carbons i generalment trossejades per a ser

Les 152 tombes recuperades presenten 135 registres

introduïdes en l’urna ceràmica o en la fossa. L’absència de

amb restes òssies (88,81 %) i 17 registres sense restes

cendres a l’interior de les urnes o directament en les fosses

humanes (11,19 %). Del total de 135 tombes amb restes

suggereix que les restes òssies van ser llavades abans de

òssies, 36 són paquets ossis sense acompanyament d’ur-

ser depositades en la tomba corresponent.

na ceràmica (26,7 %), mentres que les 99 cremacions res-

Segons l’informe forense, prop de les tres quartes

tants (73,3 %) han sigut depositades en urnes. Les pro-

parts dels cadàvers van patir l’acció d’una temperatura

porcions a penes varien si observem la dualitat de tom-

elevada, assegurada per una important provisió de mate-

bes amb urnes: 111 (73,03 %) i tombes sense urnes: 41

rial combustible que sabem que existia llavors a la serra

(26,97 %).

de Crevillent.
La deposició de les restes s’efectua sempre en una

I atenent la quantitat d’individus soterrats en cada
tomba, aquestes poden ser:

fossa practicada en terra. En molts casos s’ha produït una

· senzilles: 107 (89,2 %)

alteració del jaciment calcolític preexistent, però no fal-

· dobles: 10 (8,3 %)

ten casos en què s’ha retallat la mateixa roca arenosa de

· triples: 3 (2,5 %)

base.

Les restes dels individus, així disposades, són suscep-

Bàsicament, els diferents tipus de sepultura permeten
de ser agrupats en dues grans categories:

230

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

tibles de ser incloses, cobertes i/o senyalitzades per
diverses estructures sòlides. Els elements funeraris de

[page-n-232]
pedra inclosos en aquest apartat, en ordre de menor a
major complexitat i grandària, són:

Les urnes ceràmiques s’agrupen en quatre grans
categories tipològiques: T1, T2, T3 i T4. Les urnes de

· lloses de cobriment: presents en 34 tombes (22,36 %)

tipus 1 corresponen a vasos i bols realitzats a mà de la

· superestructures senzilles: corones circulars forma-

més pura tradició del bronze final, ben tipificats en els

des amb pedres de dimensió reduïda i que oferei-

estrats de la fase Penya Negra I del poblat. Les urnes

xen un diàmetre comprés entre 0,40 i 0,80 metres;

de tipus 2 comprenen aquells vasos de ceràmica fets a

se n’han registrat un total de 22 corones d’aquest

mà que presenten formes ovoides amb base plana, en

tipus, que representen un 14,47 % amb relació a la

algunes de les quals es conserven empremtes de galó;

totalitat de les tombes i el 51,2 % del total de super-

arrepleguen els tipus A1-A2-A3 de Penya Negra I

estructures de pedra (43)

(González Prats, 1983a). La qualitat d’aquestes urnes

· superestructures mitjanes: empedrats oblongs o circu-

no millora la de les seues formes homòlogues del

lars de 0,70 a 0,90 metres de diàmetre; representen un

poblat: pastes amb desgreixant gros i molt abundant i

3,28 % del conjunt de tombes i l’11,62 % de les tom-

superfícies sense tractament. Les urnes de tipus 3

bes amb superestructura; es componen de llosa i urna

· superestructures complexes: empedrats quadrangulars, ovalats i circulars de 0,70 a 2 metres de diàmetre; són 14 estructures que representen un 9,21 %
del conjunt de tombes i el 32,55 % de les funeràries

· túmuls: en realitat, tres empedrats plans de 3,5 a 5
metres de diàmetre que han arribat a nosaltres prou
deteriorats.

Tombes de cremació davall estructures mitjanes i complexes de la Fase I i conjunt de empedrats de la fase II.

LA NECRÒPOLIS DE LES MORERES

231

[page-n-233]
?

Edat
>50

representen els vasos fets amb torn que s’utilitzen com

35-50

a urnes i/o tapadores. S’hi poden establir dues grans

20-35

categories: d’una banda, les formes tancades i, d’una

>18
12-18

altra, les obertes o plats; dins de la primera, entrarien

7-12

els vasos E11 (González Prats, 1983a) coneguts per

6-7

«urnes de tipus Cruz del Negro», que són els més nom-

0-6

brosos pel fet de tractar-se d’una forma de reconegu-

30

20

10

5

Piràmide de població de les Moreres (sobre 136 individus).

da vinculació al món funerari en els àmbits fenicis i
orientalitzants del Mediterrani central i occidental; els

Del total de 135 tombes utilitzables per a l’anàlisi, tan

seguiria l’urna ovoide de tipus Rachgoun-Frigiliana de

sols el 29,6 % d’elles s’acompanyen d’aixovars , i queden

la tomba 37, l’amforeta de sac de la tomba 84 i els

el 70,4 % desproveïdes de qualsevol tipus d’aixovar de

vasos amb una ansa del tipus C10 de Penya Negra II

matèria perdurable. És a dir, només poc menys de la ter-

(González Prats, 1986, 288). Les formes obertes estan

cera part dels casos vàlids es presenten amb aixovars,

representades per bols de vora entrant amb engalba

mentres que les dues terceres parts de les tombes de la

roja (tomba 6), plats de vora en ala curta amb engalba

necròpolis apareixen sense aixovar. Per tant, l’aixovar no

roja (tomba 28), el bol carenat gris de la tomba 71, el

constitueix un factor necessàriament vinculat al soterra-

bol amb vora indicada internament de la tomba 85,

ment i la seua presència o absència deu obeir a algun

plats grisos amb la vora girada en ala (tomba 113) o

tipus de norma cultural o sociològica, ja que afecta igual-

amb la vora entrant (tomba 128). En tots els casos,

ment tots els sexes i edats.

aquestes formes obertes fan la funció de tapadores de
les urnes corresponents.

Les dues grans fases d’utilització de la necròpolis de
les Moreres han pogut ser establides, en primer lloc, per

Fase

Tipus d’urnes

Elements comuns

Elements distintius

I
(900-750 aC)

T1A
(Tipus Parazuelos-Mojácar)
T1B
(Tipus B7 PNI)
T1C
(Tipus B8 PNI)

Grans de collar de pedra
Braçalets ovals de bronze
Anells de bronze

Grans de collar de coure
Grans de collar de pasta vítria blava
amb entalladures circulars
Braçalets d’ivori

II
(750-625 aC)

T2
(Tipus A2 PNI o Ceperos)
T3A
T3B
(Tipus Rachgoun-Frigiliana, Mozia i
Cruz del Negro)

Grans de collar de pedra
Braçalets ovals de bronze
Anells de bronze

Pinces depilatòries
Braçalets cordiformes
Anelles de bronze
Adorns de plata
Fíbula de doble ressort
Ganivets de ferro

Quadre de periodització de la necròpolis de les Moreres.

232

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-234]
l’existència d’algunes superposicions de tombes (cronologia estratigràfica) i, en segon lloc, per la tipologia de
les urnes ceràmiques i dels aixovars que, de vegades, els
acompanyen (cronologia tipològica).
Les pautes sociològiques del conjunt funerari de les
Moreres (González, 2002) ens alerten sobre la possibilitat
que aquesta no siga l’única necròpolis utilitzada pels
habitants de la ciutat protohistòrica de la Penya Negra,
tant pel nombre de tombes que podria contindre com
per la falta de correspondència amb la riquesa de la cultura material trobada en el món dels vius, que a penes es
traspassa al món funerari. Encara que també hi ha la possibilitat que, com ocorre en altres moments i cultures,
l’accés a un espai funerari no fóra un dret de tothom i
que el prestigi i l’estatus del difunt no vinguera denotat
només per l’aixovar sinó pel lloc precís que ocupa en la
necròpoli i pel tipus d’estructura funerària; un simbolisme que només de lluny reflecteix la dinàmica sociocultural que entreveiem en els registres domèstics dels pobladors de la Penya Negra. Almenys, diverses estructures i
trets funeraris marquen els antecedents de les necròpolis ibèriques.

Bibliografia
BARRACHINA IBÁÑEZ, E. (2002-2003): «Dos noves necròpolis d’incineració a la
conca del Millars: el Mesón del Carro i la Vilavella (Castelló)».

Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 23, Castelló, p.
141-150.
BOSCH GIMPERA, P. (1953): «Las urnas del Boverot (Almazora) y las infiltraciones célticas en tierras valencianas». Archivo de Prehistoria Levantina,
vol. IV, p. 187-193.
COLOMINAS ROCA, J. (1915-1920): «Els enterraments dels Espleters a
Salsadella». Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. VI, Barcelona, p.
616 i ss.
GONZÁLEZ PRATS, A. (1975): «El campo de urnas de La Montalbana (Ares del
Maestre, Castellón de la Plana)». Archivo de Prehistoria Levantina, vol
XIV,

València, p. 113-122.

— (1983): «Estudio arqueológico del poblamiento antiguo de la Sierra de
Crevillente (Alicante)». Lvcentvm (annex I), Universitat d’Alacant.
— (1986): «Las importaciones y la presencia fenicia en la Sierra de
Crevillente (Alicante)». Aula Orientalis, 4, Sabadell, p. 279-302.
— (2002): La necrópolis de cremación de les Moreres (Crevillente, Alicante).

Siglos

IX-VII

AC. Universitat d’Alacant (Edició a banda dels Seminaris

Internacionals sobre temes Fenicis).
LORRIO, A. (2008): Qurénima. El Bronce Final del Sureste de la Península

Ibérica. Reial Acadèmia de la Història; Universitat d’Alacant.
MATA PARREÑO, C. (1978): «La Cova del Cavall y unos enterramientos en urna
de Liria (Valencia)». Archivo de Prehistoria Levantina, vol.

XV,

València,

p. 113-135.
ROS SALA, M. (1985): «Nuevas aportaciones para el conocimiento del Bronce
Final en el conjunto arqueológico Parazuelos-Llanos de los Ceperos
(Ramonete-Lorca, Múrcia)». Anales de Prehistoria y Arqueología, núm.
1, Múrcia, p. 117-122.
SIRET, L. I SIRET, E. (1898): Las primeras edades del metal en el Sudeste de

España. Barcelona.

LA NECRÒPOLIS DE LES MORERES

233

[page-n-235]
[page-n-236]
El topònim Salegar és una denominació local que assenyala el lloc on es dóna sal a les ovelles. Al Mesón del
Carro el pastor utilitza una zona pròxima als corrals on es
van localitzar uns quants cercles de pedra que a penes
no sobreeixien de la superfície.
Estaven situats molt pròxims, formant un grup de
cinc, encara que en podrien haver sigut més. Es distingien a l’extrem nord d’un camp totalment cobert de
pedres. Aquest camp, a principi del segle

XX,

s’utilitzava

LA NECRÒPOLIS TUMULÀRIA DEL SALEGAR
DEL MESÓN DEL CARRO
(CORTES D’ARENÓS, ALT MILLARS, CASTELLÓ)

AMPARO BARRACHINA IBÁÑEZ

per a amuntonar troncs d’arbres procedents de les mun-

Servei d’Investigacions Arqueològiques i

tanyes pròximes, destinats als forns de les grans indús-

Prehistòriques
Diputació de Castelló

tries ceràmiques de la costa. El pastor ens va indicar que
allí s’acumulaven els troncs, es carregaven en els carros i
eren arrossegats per tirs de cavalls. Aquest tragí de fustes pogué escampar altres estructures tumulàries i crear
aquest gran camp de pedres, i dificultar la localització de
més túmuls en l’actualitat.
Dels cinc túmuls visibles n’hem excavat quatre. Les
seues dimensions no són semblants, però coincideixen
en la manera de ser construïts i en l’aprofitament de la
roca calcària base per a assentar-los (Fig. 1).
Totes les estructures estan afectades per processos
erosius relacionats amb l’aigua i les baixes temperatures.
Aquest fet ha provocat la fragmentació de les pedres
més grans que delimiten els cercles, per la qual cosa en

LA NECRÒPOLI TUMULÀRIA DEL SALEGAR DEL MESÓN DEL CARRO

235

[page-n-237]
El diàmetre de l’anell de pedra varia en cada cercle, així
com l’estructura interna. Només dos presenten cambra
interior (2.000 i 3.000), i només un, en ser excavat, ens ha
permés fer la documentació completa (3.000). En ambdós casos, la cambra es podria dir que és excèntrica i
que es construeix des de la mateixa base del túmul,
assentada directament sobre la roca.
Possiblement els túmuls tindrien un alçat un poc més
gran que el conservat i la seua superfície visible estaria
coberta per pedres i terra. Només en el cas del túmul
Figura 1. Plànol de la necròpolis del salegar del Mesón del Carro.

2.000, el més gran, observem la presència, més o menys
centrada, de tres pedres de grandària mitjana en posició

alguns casos la delineació interna no ha estat senzilla. En

vertical. No obstant això, atesa la degradació del túmul,

diverses estructures també hem observat que estan afec-

no volem pronunciar-nos sobre la seua interpretació.

tades per actuacions incontrolades, possiblement antigues, que poden estar en relació amb la falta d’aixovars

Les característiques particulars que presenta cada
túmul i que els diferencia són:

associats. Aquestes es van detectar en el punt on correspondria estar l’accés a la cambra o cista, i en superfície

TÚMUL 1.000

es va observar el desplaçament de les pedres exteriors

El seu diàmetre és de 170 centímetres i l’alçat conservat

de l’anell en dos dels casos (2.000 i 3.000). A aquestes

és de 20 centímetres. L’estructura estava afectada per les

qüestions indicades cal afegir l’afecció produïda per l’a-

arrels d’una alzina (Quercus ilex) jove que en creixia a l’in-

cumulació i la conducció de fustes, i la seua situació en

terior, arribant a desfer literalment algunes de les pedres

mig d’una senda que utilitzen habitualment les ovelles.

del cercle en introduir-se per les clivelles de la roca base.

Amb tot, mitjançant l’excavació hem pogut realitzar

No tenim constància de la seua morfologia interna.

una valoració del conjunt tumulari que per primera vegada es documentava a les comarques interiors castello-

TÚMUL 2.000

nenques. En línies generals, per a la construcció s’hi van

Les seues dimensions són de 240 per 250 centímetres de

utilitzar pedres calcàries locals de diferents dimensions i

diàmetre, i conserva un alçat de 20 centímetres. Dins l’a-

terra. El sistema constructiu del mur és de pedra seca,

nell de pedres està situada la cambra on es diposita l’en-

utilitzant poca terra per a la unió de les pedres, entre les

terrament. Aquesta és de forma rectangular, encara que

quals s’incorporen altres de dimensions més reduïdes a

només se’n va poder definir bé un dels costats, i manté

manera de falca. No se’n conserven més de dues filades.

una posició excèntrica. La seua orientació és sud-est. Les

236

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-238]
dimensions aproximades que presenta són 80 centímetres d’ample per 160 centímetres de llarg.

TÚMUL 3.000
El seu diàmetre és de 220 centímetres i conserva un alçat
de 25 centímetres. A l’interior se situa la cambra rectangular realitzada en maçoneria i en posició excèntrica. La
seua orientació és sud-est. Les dimensions que presenta
són de 50/70 centímetres d’ample per 140 centímetres
de llarg.

TÚMUL 4.000
Les seues dimensions són 220 per 240 centímetres. La
morfologia interna d’aquest túmul és diferent de la de les
dues estructures anteriors, ja que no s’hi ha trobat cap
cambra. Construïda igualment sobre la roca, ací s’aprofita la irregularitat del traçat rocós (que presenta un esca-

Figura 2. Grup tumulari de la necròpolis del salegar del Mesón del Carro.

ló en la meitat oest), per a col·locar l’urna en la part més
alta. Aquesta estava situada a un costat del cercle i rode-

i sobre una fina capa de color gris que interpretem com

jada per pedres. No s’hi van localitzar restes òssies però

cendra. La dispersió irregular dels fragments d’ossos

sí una fina capa grisa, que interpretem com cendra. És

ens indica de nou una antiga acció incontrolada sobre

l’únic túmul on s’ha documentat ceràmica, encara que

el grup de túmuls. Si aquests ossos hagueren estat dins

només fragments relacionats amb el cos i sense cap ele-

d’un contenidor ceràmic o orgànic (tela, cuiro, etc.),

ment significatiu que ens indique la seua morfologia.

estarien tots junts o pròxims. La seua reduïda presència

D’aquesta peça es van obtindre dues datacions per ter-

i la gran dispersió, a més de la falta d’aixovars, apunten

moluminiscència amb un resultat similar: 2.800 BP, amb

en aquesta direcció. Només un dels conjunts ossis s’ha

un error del 10 per cent (+ 280).

pogut estudiar (2.000). Tret d’aquestes restes no s’ha
pogut recuperar cap aixovar ni cap urna funerària. A

Els túmuls amb cambra (2.000 i 3.000) mantenen
una orientació semblant, es troben mirant al sud-est. A

excepció dels fragments ceràmics recuperats en el
túmul 4.000.

l’interior de cadascun es va localitzar un conjunt modest

La distribució espacial dels túmuls no presenta regu-

d’ossos molt fragmentats i cremats, mesclats amb terra

laritat (Fig. 2), tres n’estan molt pròxims, mentre que el

LA NECRÒPOLI TUMULÀRIA DEL SALEGAR DEL MESÓN DEL CARRO

237

[page-n-239]
2.000 està lleugerament desplaçat cap al nord-est, i

L’experiència directa que hem tingut en estudiar els

encara més el cercle cinqué no excavat. Al voltant dels

conjunts ceràmics de la necròpoli de Sant Joaquim de la

tres primers hi ha un empedrat, amb pedres de grandà-

Menarella (vegeu en aquest mateix volum), i la manera

ria mitjana que es desgranaven en el procés d’excavació

de construcció/amortització de les seues estructures, ens

pels problemes assenyalats a l’inici d’aquestes línies. Per

porta a reinterpretar allò que denominem cista com cam-

aquesta causa no es va poder determinar si les pedres

bra. Aquest terme ens sembla més adequat per a des-

esmentades procedien de l’amortització dels túmuls, si

criure l’espai rectangular de l’interior del cercle 3.000. No

havien estat col·locades amb una funció determinada o

obstant això, els túmuls del Salegar no tenen la base

si estaven en relació amb la litologia del terreny.

construïda que caracteritza les estructures circulars de

Pel que fa a l’estudi antropològic (Agustí, 2003), ja

Sant Joaquim, les cambres s’han construït directament

hem indicat que la mostra era molt reduïda. Es van recu-

sobre la roca i per tant amb una alçària menor que aque-

perar 454 fragments d’ossos molt menuts, amb un pes

lles. Pel que fa a l’escassa alçària conservada en aques-

de 63,79 grams, dels quals només se’n van identificar 42.

tes, bé podria estar determinada pels problemes postde-

No obstant això, algunes dades interessants se’n van

posicionals que assenyalàvem al principi. Aquesta recon-

poder obtindre, com la temperatura del procés de cre-

sideració de la tipologia dels túmuls del Salegar del

mació, que se situa entre els 650 i 700 graus. Alguns sec-

Mesón del Carro també ens porta a reconsiderar la seua

tors anatòmics (extremitats inferiors o tòrax) no hi esta-

cronologia. És molt probable que aquesta se situe entre

ven representats, per la qual cosa degué donar-se una

el final del segle VIII i l’inici del segle

selecció intencionada en el receptacle de la cremació

dins de la primera edat del ferro.

VII

cal ANE, és a dir,

(ustrinum) per a efectuar un dipòsit funerari simbòlic o,
simplement, una combustió contundent amb manipulació de les restes. Les dades obtingudes apuntaven un
individu adolescent o adult, de sexe indeterminat i una
morfologia general gràcil.
Quant a la seua cronologia i tipologia, aprofitarem
aquestes línies per a fer algunes matisacions. El grup
tumulari del Salegar del Mesón del Carro el relacionem

Bibliografia
AGUSTÍ, B. (2003): «Hostal del Carro (Cortes de Arenoso, Alt Millars,
Castelló)». Estudi Antropològic de la UE 2006 (informe inèdit).
AGUSTÍ, B.; BARRACHINA, A. I GRAELLS, R. (2006): «Posibilidades de interpretación en depósitos funerarios de incineración en Castellón y el sur de

inicialment amb els túmuls plans de la necròpoli dels

Cataluña». En C. Roca de Togores Muñoz i F. Rodes Lloret, eds. Actas

Castellets de Mequinensa (Barrachina, 2002-03: 143),

Jornadas de Antropología Física y Forense. Alicante, 29-30 junio 2006.
Institut de Cultura Juan Gil-Albert. Alacant, p. 65-72.

basant-nos per a fer-ho en l’escàs alçat conservat, mal-

BARRACHINA, E. (2002-2003): «Dos noves necròpolis d’incineració a la conca

grat les diferències que observàvem en les formes i les

del Millars: el Mesón del Carro i La Vilavella (Castelló)». Quaderns de

dimensions de les cistes.

d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques. Castelló. p. 141-150.

238

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 23. Diputació Provincial. Servei

[page-n-240]
La necròpolis de Sant Joaquim de la Menarella se situa
en la divisòria de la serra de la Menarella, límit provincial
entre Castelló i Terol (Fig. 1). Ocupa una plataforma lleugerament sobreelevada de 720 m2 a 1.063 m d’altitud,
des d’on es domina un important encreuament de
camins. Des d’eixa posició ofereix un alt grau de visibilitat, amb nombrosos jaciments de la mateixa cronologia
localitzats en aquesta àrea, per la qual cosa creiem que
la seua visualització va tindre caràcter d’icona destacada

LA NECRÒPOLIS TUMULÀRIA
DE SANT JOAQUIM DE LA MENARELLA
(FORCALL, ELS PORTS, CASTELLÓN)

AMPARO BARRACHINA
Servei d’Investigacions Arqueològiques i
Prehistòriques.
Diputació de Castelló

del paisatge.
En total s’han excavat 28 estructures funeràries, amb
un nivell de conservació elevat. Des d’un punt de vista
morfològic, s’hi poden agrupar en dos tipus: circulars i

FRANCISCO J. HERNÁNDEZ
EIN Mediterráneo, S.L.

ANNA VICIACH
Arqueòloga

quadrades, encara que trobem algunes variacions que
ens han portat a dividir-les en tres tipus bàsics (Fig. 2):
A) estructures circulars amb cista excèntrica de maçoneria;
B) estructures circulars amb cista de lloses superior;

DAVID VIZCAÍNO
EIN Mediterráneo, S.L.

C) estructures quadrangulars amb sòcol exterior.
En el primer cas (tipus A) la base del túmul és de planta circular i es construeix en bloc, per la qual cosa els
murs que el delimiten només presenten la cara exterior,
fins a una alçària d’uns 25 cm, i l’interior s’alça al mateix
temps i aquest espai s’ompli amb lloses, pedres i terra. El
sistema constructiu del mur és de maçoneria travada

LA NECRÒPOLI TUMULÀRIA DE SANT JOAQUIM DE LA MENARELLA

239

[page-n-241]
Figura 1. Ubicació geogràfica de la necròpolis de Sant Joaquim de la Menarella (Forcall, Castelló).

amb poca terra per a la unió de les pedres, entre les

El segon tipus (B) presenta una variabilitat formal

quals se n’incorporen altres de dimensió reduïda a tall de

més gran i, encara que el seu sistema constructiu és

falques. A continuació, es construeixen les parets de la

semblant a l’anterior, se’n diferència per la inexistència

cambra funerària i es continua alçant el mur perimetral

de cambra i la presència d’una cista en la part superior

exterior i l’espai intermedi es rebleix de la mateixa mane-

del túmul. La cista està construïda amb lloses col·loca-

ra que en la base. El sòl de la base es realitza mitjançant

des verticalment que se situen en una posició lleuge-

un enllosat de pedres de grandària menuda i mitjana tra-

rament excèntrica. Destaca l’estructura E4 pel seu

vades amb terra. Des de la meitat fins al fons de la cam-

sòcol exterior i per les seues dimensions (6,94 m de

bra, es col·loquen lloses verticals recolzades en les parets

diàmetre).

o sobre elles mateixa a manera de cista. En l’interior d’a-

Adossats als túmuls, trobem una quantitat variable de

quest espai se situa l’urna cinerària amb les restes de la

loculi, o depòsits funeraris: són estructures negatives

incineració i de l’aixovar (Fig. 3). Aquest espai podia anar

menudetes, amb formes circulars o el·líptiques, excava-

cobert amb lloses. Finalment, es tanca la porta de la

des en el nivell d’ús de la necròpoli, sempre localitzades

cambra, continuant la construcció del mur perimetral i

al voltant dels túmuls circulars, fins i tot la majoria d’elles

reblint l’espai intermedi.

recolzen en la paret exterior d’aquests.

240

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-242]
Figura 2. Ortofoto de la necròpolis després del procés de consolidació i posada en valor.

Finalment, les cambres funeràries de tipus C són

recobertes de fang, ja que hi apareixen restes d’aquest

estructures de planta quadrangular, construïdes amb

material constructiu, especialment en E25, on s’ha con-

murs de maçoneria a doble cara, els quals s’alcen amb

servat un fragment d’aquest enlluït in situ, a més de l’a-

blocs i lloses de calcàries locals de mides diverses trava-

bundant presència de restes d’enlluït en els nivells infe-

des amb terra. La grossària d’aquests murs és de 40 cm i

riors dels esfondraments interns de totes les cambres. La

delimiten un espai intern de 85 x 90 cm de mitjana, on es

coberta de la cambra devia estar formada per lloses pla-

deposita l’urna amb les restes incinerades i l’aixovar. El

nes i utilitza, com a elements sustentadors, biguetes de

paviment de la cambra es forma amb pedres planes

juniperus (savina o ginebre), segons els resultats obtin-

col·locades a manera d’enllosat o amb margues compac-

guts en els estudis antracològics. Les estructures millor

tades. Creiem que les cares internes dels murs van estar

conservades presenten una obertura d’entrada a la cam-

LA NECRÒPOLI TUMULÀRIA DE SANT JOAQUIM DE LA MENARELLA

241

[page-n-243]
Figura 3. Estructura circular amb cambra excèntrica de maçoneria i cista (E1).

bra, excepte E19 i E25 que no en tenen. A la cara exterior

A més de la documentació de les estructures, s’hi

de la cambra se li adossa un sòcol de 35 cm de gruix fet

recuperà una quantitat important d’objectes, tant de

amb els mateixos materials que la resta de l’estructura.

ceràmics com de metàl·lics. Els més nombrosos són els

L’única cambra que resulta diferent d’aquest grup és

contenidors ceràmics relacionats tant amb les urnes fune-

l’estructura E28; la seua diferència resideix en la presèn-

ràries com els vasos d’acompanyament. Tots ells s’han

cia d’un sòcol exterior de planta circular que envolta un

agrupat en 19 tipus, que inclouen tant els realitzats a mà

altre sòcol quadrangular. En el centre trobem l’estructura

com amb torn (Fig. 4).

de planta quadrangular que s’erigeix utilitzant el sistema

Entre els fets a mà, trobem sobretot vasos de coll

de construcció dels túmuls circulars, no de les cambres

cilíndric i de vora llarga exvasada amb bases anellades,

quadrangulars. El depòsit es trobava en la part superior

juntament amb els perfils en S amb cordó al coll i base

però no s’ha pogut documentar el tipus d’estructura que

plana. En els vasos d’ofrenes es repeteixen molts dels

el contenia.

perfils de les urnes; un percentatge prou ampli d’aquests

242

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-244]
Figura 4. Taula tipològica de les urnes i vasos d’acompanyament de la necròpolis.

presenta una aplicació d’engalba roja, ocre o marró, en

són els braçalets i les polseres, seguits dels objectes cir-

la superfície. Només en uns pocs exemplars s’ha pogut

culars tancats o oberts, relacionats amb grans de collar,

documentar una aplicació de grafit. Els vasos fets amb

volanderes, anells, etc., a més d’un penjoll en forma de

torn en són pocs i podrien dividir-se en dos grans con-

huit, una arracada abotifarrada amb tulipes i una fíbula

junts: per una part, els que pareixen derivar de tipus feni-

de doble ressort amb pont rectangular decorat amb inci-

cis, i, per una altra, els tipus més pròxims a les gerres

sió en zig-zag i graninis (grans xicotets).

ovoïdals del món ibèric.

Finalment, l’estudi antropològic ha calculat, fins al

Entre els objectes metàl·lics, els més nombrosos són

moment, un nombre mínim de 90 individus, entre els

els fabricats en bronze, mentres que el ferro és realment

quals s’han identificat totes les classes d’edat, inclòs un

molt escàs i es limita a un objecte i a set fragments inde-

lactant. L’atribució sexual no s’ha pogut determinar en la

terminats d’aquest material. En bronze es diferencien

majoria de la mostra però el dimorfisme observat permet

diversos tipus d’objectes, dels quals els més nombrosos

pensar en individus d’ambdós sexes.

LA NECRÒPOLI TUMULÀRIA DE SANT JOAQUIM DE LA MENARELLA

243

[page-n-245]
D’altra banda, el ritual funerari va consistir en la cre-

que ocupa el segle

VII

i

VI

arq ANE com hem vist quan

mació en pira del cadàver —que degué dur-se a terme

hem enumerat les característiques dels seus materials.

en un ustrinum— amb una intervenció o conducció del

No obstant això, encara hi ha elements en estudi que

procés fins a aconseguir l’eliminació dels teixits blans i un

podrien matisar-ne la cronologia, com també establir

aspecte homogeni de les restes esquelètiques.

una seqüència del desenrotllament d’aquest espai per

L’arreplega posterior de les restes humanes és minuciosa

als morts, on tot sembla que s’estructura al voltant del

i sistemàtica i comprén elements minúsculs, com ara

túmul circular amb anell extern i cista lleugerament

xicotetes falanges o raïls dentàries, la qual cosa sugge-

excèntrica, E4.

reix una cura especial en aquestes activitats concretes
per banda d’alguns membres de la comunitat.
En la pira, l’individu no sempre està acompanyat dels
seus objectes personals, ja que només de vegades trobem els elements metàl·lics formant un pilot amalgamat
per l’acció del foc, mentre que la norma és la seua recuperació fragmentada. Després, una vegada depositat el
cadàver, es devien afegir aquests objectes, en què la
seua proximitat es documenta per les taques deixades
en alguns ossos.
El depòsit final de les restes humanes es formalitzà

Bibliografia
AGUSTÍ, B.; VIZCAÍNO, D.; PÉREZ, R.; VICIACH, A. I BARRACHINA, A. (en premsa):
«La Necrópolis de Sant Joaquim de la Menarella (els Ports, Castelló)».
En Taula Rodona Internacional: Les Necròpolis d’incineració entre

l’Ebre i el Tíber (ss. IX-VI aC). Metodologia, pràctiques funeràries i
societat (21 i 22 de novembre de 2008). Barcelona: Museu
d’Arqueologia de Catalunya.
BARRACHINA, A.; VIZCAÍNO, D.; VICIACH, A.; PÉREZ, R.; AGUSTÍ, B.; ARQUER, N.;

dins de contenidors ceràmics o directament en terra, en

SANCHIS, A.; HERNÁNDEZ, F.J.

un espai preparat a l’efecte, el loculus. Ambdues moda-

tumular de Sant Joaquim de la Menarella de Forcall, comarca dels

litats estan en relació amb les estructures, i es diferencien

Ritos y Mitos. (Daroca 27 a 29 de noviembre de 2008.) Centro de

tres fórmules per a la distribució dins de l’estructuració
de la necròpoli: d’una banda, els enterraments ubicats
en l’interior de les estructures tumulàries circulars i cam-

I

TORMO, C. (en premsa): «La necrópolis

Ports (Castelló)». En Burillo, F. (ed.): VI Simposio sobre los Celtíberos.
Estudios Celtibéricos-Fundación Segeda.
HERNÁNDEZ, F.J.

I

VIZCAÍNO, D. (coord.): La Necrópolis de Sant Joaquim.

Parque Eólico de Refoies-Zona II-Plan Eólico Valenciano. [CD-ROM].
València, 2008.
PÉREZ, R.; VIZCAÍNO, D.; ARQUER, N.; BARRACHINA, A.; VICIACH, A.; AGUSTÍ, A;

bres quadrades; d’una altra, les efectuades en urnes

SANCHIS, A.; TORMO, C.

col·locades juntament amb les estructures circulars; i,

Joaquim. Un espacio funerario del Hierro I». En González, R.; i

I

DE HARO, S. (2007): «La Necrópolis de Sant

Vizcaíno, D. (coords.): Paisaje y arqueología en la Sierra de la

finalment, les practicades en un loculus al costat de les

Menarella. Estudios previos del Plan Eólico Valenciano: Zona II, Refoies

estructures circulars.

y Todolella. València: Generalitat Valenciana; Renomar, SA i EIN
Mediterráneo, SL, p. 188-289.

La tipologia de les estructures ens remet sens dubte

VIZCAÍNO, D. (2006): «Avance del estudio de los hallazgos arqueológicos

a l’àrea del Baix Aragó, tot i comptant amb les seues

realizados durante las actuaciones en la zona 2 del Plan Eólico

peculiaritats. Cronològicament se situaria en el segment

Arqueologia de Castelló, núm. 25, Castelló, p. 361-365.

Valenciano en la comarca dels Ports», Quaderns de Prehistòria i

244

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-246]
[page-n-247]
[page-n-248]
[page-n-249]