Trepanacions en la Prehistòria. Els casos datats per C14 de les Coves de la Pastora (Alcoi) i d'En Pardo (Planes)

[page-n-1]
Floreal Palanca Vinué.
Antropòleg Cultural.

In Memoriam

1. Algunes consideracions d’índole general
Resulta sempre interessant abordar el tema de la trepanació en la prehistòria, perquè no deixa de sorprendre
que persones que van viure fa uns mil·lennis foren
intervingudes perforant-los el crani, generalment in

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA.
ELS CASOS DATATS PER C14 DE LES COVES DE LA PASTORA (ALCOI)
I D’EN PARDO (PLANES)
CONSUELO ROCA DE TOGORES MUÑOZ

vivo. Es fa difícil imaginar com aquella gent, amb mit-

MARQ. Museu Arqueològic Provincial
d’Alacant

jans tècnics i higiènics rudimentaris, podia atrevir-se a

JORGE A. SOLER DÍAZ
MARQ. Museu Arqueològic Provincial
d’Alacant

realitzar aquest tipus de pràctiques, amb èxit en la
majoria de les que ens arriben evidències. I és que, al
contrari del que podem pensar, comptaven amb uns
coneixements anatòmics suficients per evitar tocar les
meninges i els teixits subjacents (Thillaud, 1996: 152), i
respectar estructures vitals, com ara els sins venosos.
Inevitablement vénen a la ment una sèrie de preguntes: ¿Què és en realitat una trepanació?, ¿Per a què es
feia?, ¿Quan es va originar?, ¿Com la feien?, ¿Es practicava a hòmens i dones?, ¿A quina edat?, ¿Sobrevivien
a ella?, ¿Té alguna cosa a veure la seua pràctica amb
patologies associades?, etc.
Des que l’any 1867 l’antropòleg Pierre Paul Broca
reconeguera com a vàlida la trepanació d’un crani del

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

117

[page-n-2]
trobat en la necròpolis inca de Yucay (Perú),

de Yucay, dins del context europeu el primer crani on

han estat molts els investigadors que han abordat el

es reconeix aquesta primitiva pràctica és en el megàlit

tema, entre els quals han destacat científics com J.

de Crouzon (Finisterre) (Thillaud, 1996: 152), aconse-

Lucas-Championnière, J. Le Baron, L. Manouvrier o P.

guint prompte la investigació a França èxits notables,

Weiss, a Europa i Amèrica, i F. Barras de Aragón, M.

com la identificació a final del segle

Fusté, A. Rincón de Arellano, J. Fenollosa o D.

òssies —rondelles— extretes de cranis, o la descripció

Campillo, entre d’altres, a Espanya. En aquestes línies

de la tècnica de la «T sincipital» proposada en 1895

s’aborden aquelles qüestions que de manera general

per Manouvrier, com el resultat d’una pràctica d’incisió

suscita la trepanació, per a centrar-se després en les

i cauterització, després no acceptada per tothom

terres valencianes i tractar més detalladament els casos

(Campillo, 2007: 288 i 423).

segle

XV,

XIX

de rodanxes

de dues cavitats eneolítiques d’inhumació múltiple, la

Via difusió, potser desenvolupada mundialment a

Cova d’en Pardo (Planes) i la Cova de la Pastora (Alcoi),

partir de diferents focus (Brothwell, 1994), el mapa de

i presentar les datacions absolutes que per a tres indivi-

les trepanacions prehistòriques en el continent europeu

dus s’han realitzat dins d’un programa d’investigació

es mostra ampli, des de les Illes Britàniques (Roberts i

que sobre el vessant funerari de cavitats d’inhumació

Manchester, 1983) o Dinamarca (Bennicke, 2003) als paï-

múltiple patrocina el MARQ.

sos meridionals (Germana i Fornaciari, 1992). Pel seu

Encara que les primeres evidències sobre la trepa-

nombre destaquen els casos identificats a França,

nació es remunten al mesolític, i s’assenyalen referèn-

Alemanya i Espanya (Lisowski, 1967), i s’assenyala una

cies al respecte a l’Orient Pròxim, a l’est d’Europa

incidència elevada de la pràctica en l’àmbit mediterrani

(Ferembach, 1970, Aufderheide i Rodríguez-Martín,

occidental, observant-se bé en illes com Malta, Sicília,

1998: 31) i en àmbits més propers al nostre entorn,

Sardenya, Mallorca i Menorca (Campillo, 2007: 290).

com el de la cova Taforalt del Marroc o el jaciment de

Després de la seua determinació en el Pròxim Orient, el

Muge a Portugal (Ferembach, 1962 i Crubézy et al.

seu desenvolupament es vincula a les primeres cultures

2001), en el seu desenvolupament es tracta d’un gest

agrícoles europees, en el

vinculat al neolític, resultant un dels casos més antics el

el seu major èxit ja avançat el neolític (Guilaine i Zammit,

de la perforació doble i pòstuma del parietal dret del

2002: 161).

crani d’una jove localitzat a Çatal Hüyüc (Angel, 1971).
Des d’aquest

VI

i

V

mil·lennis aC, i confirma

Pel que fa a la Península Ibèrica, en 1880 Nery

període, la trepanació perdura en el

Delgado aporta la primera dada sobre una trepanació

temps amb diversos graus d’intensitat i amb diferents

feta en vida, identificada en el registre de la Gruta

tècniques i coneixements, i arriba fins i tot als nostres

Furninha de Peniche (Silva, 2003: 117). Poc després, en

dies en cultures primitives africanes i polinèsies

1884 en l’alcoiana Cova de les Llometes, E. Vilaplana

(Marguetts, 1967; Campillo, 1994: 41). Després del cas

localitza un fragment de frontal en el nivell inferior de

118

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-3]
la cavitat, on es van identificar les restes de divuit indi-

nats que, com elucubrà F. Barras de Aragón (1931: 15),

vidus adscrits a l’eneolític (Soler, 2002: 316). Anys des-

obtindrien la consideració de sagrats, a fi de, una

prés, el fragment arreplegat en els fons de la Col·lec-

vegada morts, disposar de fragments dels seus cranis

ció del Museu Nacional de Ciències Naturals, que

a manera de talismans. Com assenyala C. Rihuete

porta el nom del

eminent científic Juan Vilanova y

(2003: 200) són dues les categories per a considerar

Piera (Fletcher, 1945), el va estudiar F. Barras de

les raons que justificarien tan tremenda pràctica: les

Aragón (1930: 89), qui va assenyalar en l’os una perfo-

d’índole terapèutica i les que es vinculen amb pràcti-

ració doble circular, feta post mortem1, segons el parer

ques rituals o màgiques. Els defensors de la primera es

de D. Campillo (2007: 246), mitjançant la tècnica de

basen en els arguments que proporcionen els textos

barrinament.

hipocràtics i consideren l’operació com un remei, i

Al llarg de la investigació s’han considerat diferents

sempre des del diagnòstic de probabilitat o hipotètic,

motius per a justificar aquesta primitiva intervenció

de traumatismes per enfonsament, malalties mentals i

quirúrgica. Investigadors i cirurgians del segle

atri-

fins i tot sífilis. Les seues asseveracions entropessen

buint un excés de coneixements als practicants, la van

amb la problemàtica que són molt pocs els casos de

considerar una pràctica perillosa que, amb una finalitat

trepanacions que poden aconsellar la seua pràctica,

terapèutica, s’aplicaria com a tractament en traumatis-

davant d’una majoria on l’operació no troba cap justi-

mes, amb la intenció d’extraure els resquills d’os, ja

ficació mèdica.

XIX,

que eren diversos els casos on s’observaven fractures

Des de la neurocirurgia, D. Campillo, potser un

pròximes a l’orifici de trepanació, ruptures que, en

dels investigadors amb més coneixements en el tema,

gran part i des del coneixement actual, sembla que

rebutja fermament la validesa de les raons terapèuti-

són el resultat d’alteracions dels cranis en els jaciments

ques (Campillo, 2007: 428). No considera diagnòstics

arqueològics, precisament perquè resultaven més frà-

de certesa que justifiquen la intervenció, i posa en

gils allí on anteriorment s’havia practicat la trepanació

dubte que en la prehistòria s’obtingueren coneixe-

(Campillo, 2007: 427). Altres van vincular la pràctica

ments hipocràtics i es decanta per les causes magicori-

prehistòrica amb les recomanacions fetes per cirur-

tuals. Des d’aquesta perspectiva, les trepanacions

gians en l’època medieval, quant a la seua idoneïtat

podrien haver-se realitzat per diferents motius, consi-

per a extraure els mals esperits que devien tindre

derant-se accions que propiciarien capacitats de brui-

aquells que patien crisis epilèptiques, individus trepa-

xots o xamans, sotmetrien a prova individus dotats

1.- El fill del descobridor, A. Villaplana, remet per carta de 25 de gener de 1915 informació a M. Antón sobre l’existència d’un crani trepanat. La transcriu
Barras de Aragón, qui apunta que en l’etiqueta del frontal s’indica la data del descobriment, 1 de desembre de 1884. Ho descriu: «Avançada fossilització. Aquest frontal presenta dos forats de trepanació, ambdós circulars i fets post-mortem, atés que no hi ha cicatrització en cap vora. El del costat dret
de 17 a 18 mil·límetres de diàmetre. El del costat esquerre té, per la part interior, uns 20 mil·límetres de diàmetre, i per fora 14 a 16, amb vora fina i irregular, com si s’haguera deixat una pel·lícula d’os que s’haguera trencat després (Barras de Aragón, 1930, 89).

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

119

[page-n-4]
d’autoritat o tractarien de fer recuperar la consciència

· La tècnica del barrinament: és la més senzilla i la que

davant de la seua pèrdua (Rihuete, 2003: 200). És sor-

es reconeix amb més freqüència. Consisteix a rotar

prenent el nombre de trepanacions que arriba a pro-

sobre la cortical una punta dura de tal manera que

duir-se en diferents col·lectius. Així en els departa-

s’hi produeix un orifici cònic o troncocònic.

ments francesos de Lozère i Averyron es concentren

· La tècnica de l’abrasió, raspatge o rascada: resulta

160 casos, això és un 25% dels 600 casos que aproxi-

de fregar l’os amb un útil rugós o de superfície

madament es comptabilitzen en el neolític europeu, i

granelluda, i desgastar-ne la cortical fins a perfo-

en l’enterrament col·lectiu de la cova de Les Baumes-

rar-lo. La seua pràctica provoca un orifici el·lipsoï-

Chaudes s’indiquen uns 60 casos, de la qual cosa s’in-

dal de dimensions mitjanes o menudes, al voltant

fereix una alta freqüència, que afecta una de cada cinc

del qual es determina una àmplia superfície de

o sis persones (Guilaine i Zammit, 2002: 160). Menys

desgast.

espectacular, encara que igualment significatiu, és el

· La tècnica de la incisió: radica en l’aplicació de talls

nombre de trepanats que s’arreplega en l’enterrament

rectilinis o circulars mitjançant un instrument esmolat

megalític burgalés de Las Arnillas, on de 35 cranis se’n

o apuntat.

determinen 5 amb aquesta afecció (García Ruiz, 1996:

Totes aquestes tècniques troben el seu acomoda-

277). Les altes xifres dels departaments francesos han

ment en la prehistòria en contextos previs al desenvo-

fet que es propose una vinculació entre combatents i

lupament dels útils metàl·lics. D’aquesta manera, en

trepanació, des de la perspectiva que aquesta fóra

l’instrumental de sílex propi del neolític i l’eneolític hi

conseqüència mèdica de la violència (Brenot i Riquet,

ha trepants com a puntes idònies per a barrinar, gani-

1977: 9), opció descartada entre altres motius per la

vets per a incidir o rascar la superfície òssia i, des de

raresa de la coexistència de traumatismes i trepana-

la cadena operativa que condueix a l’útil polit, hi ha un

cions en els cranis estudiats (Guilaine i Zammit, 2002:

bon coneixement d’altres pedres granelludes que

161). Respecte d’això és interessant indicar que en el

podrien aconseguir, mitjançant picada, formes idònies

jaciment amb moltes evidències de violència de San

per a l’acció de l’abrasió. A partir de l’edat del bronze

Juan Ante Portam Latinam, de 333 cranis, només se’n

no s’ha de desestimar la utilització d’instrumental

determinen quatre casos amb trepanació (Etxeberria i

metàl·lic. Amb la medicina hipocràtica es produeix una

Herrasti, 2007: 168 i 267-272).

especialització de l’instrumental que resol l’operació i

Bàsicament són tres els gestos tècnics estimats per a

de la qual resulta el trepà metàl·lic amb les seues dues

fer la trepanació (Thillaud, 1996; Campillo, 1977, 2007):

variants, massís o terebra, o buit o amb corona deno-

barrinament, raspatge o raspament i incisió, encara que

minat modiolus (Campillo, 2007: 352). No obstant

en pocs casos se’n documenta una combinació (tècnica

això, el registre ofereix sorpreses com ara la identifica-

composta):

ció d’una trepanació amb la primitiva tècnica de l’a-

120

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-5]
brasió lítica en el parietal esquerre d’un crani de baró

sagnat excessiu del cuiro cabellut, sense descartar

de 35-42 anys, amb diagnòstic de supervivència en els

taponar la ferida amb teixits de fibres vegetals o tires

nivells baix medievals de la Capella del Convent de

de pell. La trepanació es limitava a la perforació de

Santa Llúcia d’Elx (Roca de Togores i De Miguel,

l’os, respectant necessàriament la membrana externa

1998).

envoltant del cervell, la duramàter, la perforació de la

Pel que fa a la pràctica quirúrgica prehistòrica, les

qual podria causar la mort. Conclosa la trepanació,

serradures o residu ossi i els diminuts resquills del des-

podria pal·liar-se la sèpsia tancant i suturant la ferida i

gast dels talls de l’útil lític anirien conformant un

unint les vores del cuiro cabellut. Atesa la supervivèn-

empastat que afavoriria l’hemostàsia. Per a la seua

cia, es pot pensar en una operació basada en certs

neteja s’utilitzaria aigua, cosa que reduiria la sèpsia.

coneixements que podrien tindre els primitius «cirur-

L’operació no sobrepassaria l’hora, i s’obtindrien resul-

gians», potser transmesos mitjançant difusió al llarg

tats més ràpids quan s’optara pel barrinament. Per a

del temps i fonamentats en una pràctica tradicional.

pal·liar el dolor adormien o drogaven el pacient, man-

Sens dubte, una bona organització asseguraria l’èxit

tenint-lo semiinconscient, subministrant-li beuratges

de la intervenció, que en si mateixa constituiria un ritu

fets amb plantes narcòtiques o al·lucinògenes, com

que necessitaria comptats participants, ja que resulta-

alguns tipus de fongs, o amb plantes amb efectes anal-

ria necessària la subjecció adequada de l’individu a

gèsics, com el cascall (Papaver somniferum L.), sobre el

trepanar, el crani del qual s’hauria de mantindre en

consum de la qual hi ha bons testimonis en l’àmbit

una posició fixa. A més del «cirurgià» s’hauria de pen-

Mediterrani (Becerra, 2006), i de manera concreta en el

sar en uns assistents que pogueren subministrar aigua,

neolític de la Península (Juan-Tresserras, 2000: 263;

assegurar els torniquets o ajudar en qualsevol de les

Guerra, 2005), on resulta testimoni suggestiu la troba-

tasques relacionades.

da d’una càpsula de cascall en el càlcul dental del crani

Tota anàlisi sobre la trepanació parteix de l’obser-

amb doble perforació de la Mina 28 de Can Tintorer

vació detinguda de l’os sec. La seua morfologia, de la

de Gavà (Juan-Tresserras i Villalba, 1999: 397-403), la

qual és circumstància comuna una major amplitud de

supervivència del qual podria suggerir el seu consum

l’orifici en la taula externa que en la interna, ofereix en

amb fins terapèutics postoperatoris. Amb el pacient

primer terme informació sobre dos aspectes: la tècni-

endormiscat començaria l’operació, després de rapar

ca utilitzada i la supervivència o defunció del subjecte.

el cabell en la zona a tractar, practicant incisions en el

És possible reconstruir el procés postoperatori, tenint

cuiro cabellut i a continuació separant-lo i doblegant-

en compte que pot deixar empremtes en l’os. En prin-

lo cap a fora, sense arribar a extraure’l. Mitjançant l’a-

cipi l’agressió provocada esdevé en una isquèmia que

plicació d’un torniquet fet amb cordes o pells que

ocasiona necrosi òssia i es produeix una osteòlisi, que

comprenguera circularment el crani es podria evitar un

dóna lloc a l’augment de les dimensions de la perfora-

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

121

[page-n-6]
ció, i torna roma la vora externa del forat. Uns dies

vivència entre algunes setmanes i dos mesos. Són

després s’iniciaria el procés de reconstrucció en què

necessaris uns 6 mesos per a completar la cicatrització,

una làmina d’os compacte recobriria la superfície del

i no es pot establir a partir d’aqueix moment el temps

díploe i quedarien ocultes les cel·les, fent que hi

que transcorre fins a la defunció del subjecte. Quan no

haguera una continuïtat de les taules externa i interna.

hi ha signes de regeneració pot suposar-se que la tre-

De tot això pot resultar la formació d’un moderat anell

panació va causar l’òbit, i que es va realitzar en un

hiperostòtic al voltant de l’orifici que deixaria un sen-

moment perimortem, o bé considerar el seu caràcter

yal com una cicatriu (Thillaud, 1996: 153). Malgrat

pòstum, post mortem, i per tant desvinculat del final de

poder ser de grandària reduïda, l’orifici de l’operació

la vida del subjecte. Les trepanacions realitzades en

mai no es tanca completament, provocant general-

crani en sec, és a dir, aquelles practicades havent trans-

ment processos inflamatoris que incideixen en la cica-

corregut prou de temps des de la mort, es diferencien

trització. Això és susceptible de provocar irregularitats

de les anteriors per una morfologia irregular (Campillo,

en la taula externa de l’àrea intervinguda. No obstant

2007: 416), i ací també caben problemes d’identificació,

això, algunes patologies com ara traumatismes, infec-

ja que el forat es pot deure a un deteriorament del crani

cions, neoplàsies o fins i tot alteracions post mortem

en el jaciment.

poden causar empremtes similars i ocasionar errors
d’interpretació, per la qual cosa és del tot recomana-

2. Panorama de la trepanació a la Península Ibèrica i a

ble utilitzar tècniques com les radiografies o les tomo-

les Illes Balears

grafies computades (TAC) que corroboren o descarten

En La trepanación prehistórica, excel·lent i recent mono-

la trepanació.

grafia, resultat de l’enorme trajectòria científica de D.

Per a establir que una trepanació es va practicar en

Campillo (2007), s’arreplega un corpus documental

vida s’han d’apreciar d’alguna manera aquests signes

magnífic de les trepanacions al vessant mediterrani

de cicatrització. No resulta fàcil establir el temps de

peninsular i a les Illes Balears, a més d’altres àrees. Ací

supervivència del pacient després de la intervenció, si

es pot observar una majoria de casos amb el lateral

bé sempre pot considerar-se una aproximació des del

esquerre afectat per una sola trepanació, trepanacions

coneixement de les distintes fases de cicatrització que

dobles, moltes d’elles amb supervivència, tan impressio-

es produeixen al llarg del procés postoperatori, gens

nants com les realitzades per abrasió en el parietal

evidents en l’os complides dues setmanes des de la

esquerre del crani citat de Can Tintorer i múltiples resul-

intervenció (Campillo, 1994). D’aquesta manera, encara

tants de l’aplicació d’una mateixa tècnica i generalment

que no s’haja tancat per complet el forat, observada la

post mortem, com ara les set aconseguides mitjançant

regeneració de les cel·les diploiques i el caràcter rom

barrinament en el frontal d’un xiquet (36-4) de la necrò-

de la vora de la taula externa, es pot estimar una super-

polis mallorquina de Son Real.

122

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-7]
S’han constatat diferències per zones geogràfiques.

culins afectats per diverses lesions es consideren loca-

Entre el neolític final i el bronze antic, la trepanació al

litzats a la necròpolis de Sant Pau del Camp

vessant occidental de la península s’ha determinat

(Barcelona), un amb una perforació troncocònica per

només en individus masculins i s’ha observat una pre-

barrinament i supervivència (crani VI), un altre (crani

dominança de la pràctica en el parietal, una bona

XIX) amb una pòstuma per abrasió en l’occipital i un

determinació de la tècnica de raspament o abrasió i de

tercer (crani XVIII) del tot cridaner en consignar-se tres

la incisió, aquesta aplicada en algun cas amb resultat

trepanacions seguides de supervivència, realitzades

de supervivència, resultant del tot estranya la tècnica

combinant l’abrasió i el barrinament, segons sembla

del barrinament. Aquestes dades, extretes d’una sínte-

en un lapse curt de temps; o els propis del neolític

si sobre la trepanació a Portugal (Silva, 2003: 127),

mitjà, com el de la perforació doble abans indicada de

contrasten d’alguna manera amb la realitat documen-

Can Tintorer, o el masculí afectat per lesions pòstumes

tada per D. Campillo per al vessant mediterrani. De la

incises localitzat entre les restes que aporta el complex

seua relació (Campillo, 2007: 279-280) s’extrau que a

de sepulcres de fossa de la Bòvila Madurell de Sant

Catalunya, en un marc cronològic en les qüestions

Quirze del Vallés.

fonamentals i llevat de comptades referències de l’àm-

En allò que afecta les terres valencianes, el frag-

bit de la cultura ibèrica, des de l’epicardial a l’edat del

ment de parietal infantil foradat de la Cova de la Sarsa

bronze, predominen com a tècniques el barrinament i

a Bocairent podria ser el més antic del registre. M.

l’abrasió, i la majoria de les trepanacions són practica-

García Sánchez (1983: 194) va proposar que es tracta-

des sobre individus masculins adults o jóvens adults

va d’una perforació per barrinament, atesa la possibi-

amb supervivència i són simples, si bé n’hi ha un cert

litat de la mort del subjecte en el transcurs de la inter-

nombre de dobles o triples, i algunes múltiples, aques-

venció, diagnòstic del qual discrepa D. Campillo, qui

tes últimes sempre pòstumes. Dins d’aquest panora-

es decanta pel seu caràcter pòstum (Campillo, 2007:

ma, on queden ben representades les inhumacions

246). De l’hàbitat de La Ereta del Pedregal de

col·lectives (Turbón, 1981: 69-80), pot ser interessant

Navarrés és el crani corresponent a un adult madur

indicar una certa varietat en els casos més antics com

masculí amb tres depressions còniques en l’escata

els de l’epicardial —el femení adult jove amb trepana-

occipital suprainíaca, amb els contorns suavitzats per

ció per abrasió de l’enterrament en sitja de la Timba

la cicatrització, després de la seua accepció com un

del Barenys de Riudoms (Vilardell, 1992) o el masculí

cas de lesions resultat de foruncolosi o lesions quísti-

amb orifici enorme en la part superior, pòstum per inci-

ques (Campillo, 1976: 59) ha sigut recentment valorat

sió de l’enterrament múltiple de l’espai III de la Cova

com afectat per trepanacions suprainíaques (Campillo,

del Pasteral de Girona (Bosch i Tarrús, 1990: 121)—, el

2007, 241). Vinculats a les coves de soterrament múl-

postcardial (Gibaja, 1999: 190), i els tres individus mas-

tiple s’uneixen a l’antiga referència del fragment de la

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

123

[page-n-8]
Cova de les Llometes els cranis amb trepanacions

pretació terapèutica en vincular-se amb una fractura

localitzats a les coves d’en Pardo i de la Pastora, en els

prèvia (Jiménez, Botella i Alemán, 1996). Pel que fa al

quals se centra aquest treball. El crani de la Cova de

vessant occidental andalús les notícies remeten a l’emi-

les Bagasses de Banyeres s’atribueix a l’edat del bron-

nent treball de registre antropològic arreplegat en

ze (Aparicio et al. 1981: 171), corresponent a un baró

Notas sobre restos humanos prehistóricos, protohistó-

pròxim a l’edat madura amb forat de 22-27 mm de

ricos y antiguos de España, que en diverses àrees de la

diàmetre produït per barrinament en el frontal. Amb

península va realitzar F. Barras de Aragón (1933: 204),

dubtes, es considera pòstuma o de molt escassa

el qual identifica un cas amb doble perforació en el

supervivència (Campillo, 1981: 250-253). Finalment i

frontal en el jaciment d’Alcolea, considerat neolític per

també de l’edat del bronze, sense que es puga confir-

Hernández Pacheco (1924); un altre en el sevillà de Los

mar per pèrdua, és de principis del segle passat la

Alcores amb trepanació parietal post mortem, i un ter-

menció d’un fragment d’un crani trepanat en el jaci-

cer en l’onubense Cueva de Jabugo, amb una perfora-

ment argàric de San Antón d’Oriola, indicant en 1903

ció post mortem en forma d’ou amb la vora en bisell

J. Furgús que un dels fragments presentava un orifici

que arriba al frontal i als dos parietals (Barras de

de 20 mm de diàmetre, cosa que per a l’investigador

Aragón, 1942: 55), tremenda operació que patiria un

jesuïta és un clar indici de trepanació (Furgús, 1937:

individu masculí adult jove documentat en aquell con-

26).

text d’inhumació múltiple, on potser es van poder

En altres regions peninsulars s’anota un nombre

determinar més trepanacions (Pérez, Cruz i Rivero,

menor de trepanacions prehistòriques. De Múrcia s’in-

1990). La resta, conservat al Museu Arqueològic de

dica el cas del crani amb perforació en el frontal i

Sevilla, té una perforació oval en el vèrtex cranial que

supervivència del soterrament múltiple eneolític dels

en la taula externa sobrepassa els 102 mm en el seu

Blanquizares de Lébor de Totana (Barras de Aragón,

eix longitudinal. En el seu diagnòstic hi ha discrepància

1938) i d’Andalusia Oriental, la referència de la troballa

i es reconeixen senyals d’unes dues setmanes de

per part de L. Siret d’un crani trepanat en un dels dòl-

supervivència després de l’aplicació d’una abrasió

mens de La Sabina de Río de Gor, i l’anotació de casos

intensa (Guijo, Lacalle i Romero, 1999), mentre que D.

comptats amb supervivència en individus masculins

Campillo (2007: 261) advoca, com en el cas del

adults assimilats al neolític, realitzats mitjançant barri-

Pasteral, pel seu caràcter pòstum i realització mitjan-

nament, com els localitzats a les cavitats granadines de

çant incisió. Amb el calcolític, si no amb el bronze final,

Las Mayólicas i La Carigüela, i la cordovesa de Los

s’ha vinculat el crani conservat al Museu de Càceres de

Mármoles —aquesta no acceptada per D. Campillo

la Cueva del Maltravieso, amb una trepanació oval més

(2007: 263) —; o per abrasió, en el cas de la Cueva de

reduïda, 38 x 25 mm en els seus eixos majors, en el

los Molinos (Alhama de Granada), un exemple d’inter-

parietal esquerre, operació que va afectar una dona

124

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-9]
d’una vintena d’anys que va sobreviure a aquesta

vida en el frontal esquerre d’un crani de l’enterrament

(Mateos et al. 1996).

múltiple localitzat en una cavitat de Tisuco (Segòvia),

Del centre peninsular resulta tremendament interes-

un jaciment per ell atribuït al Magdalenià (Barras de

sant la recuperació de la informació del jaciment de

Aragón, 1933 B: 91), que ara troba el seu acomoda-

Ciempozuelos excavat en 1894 i 1895, autèntic para-

ment com a referència del neolític o l’eneolític (Delibes

digma per al campaniforme peninsular. Entre les restes

i Santonja, 1986: 155-156).

òssies custodiades en la Reial Acadèmia de la Història,

En allò que afecta la meitat centreseptentrional, tal

H. Deslaers va identificar, en 1917, una trepanació amb

com assenyala Mª. L. García Ruiz (1999) és possible que

supervivència en el parietal esquerre d’un fragment

el mapa de les trepanacions estiga alterat per la falta de

cranial d’un individu madur masculí. Conforme a una

dades en aquelles àrees on no es conserven restes

revisió recent la intervenció es va realitzar mitjançant

humanes, pel caràcter àcid del sòl, condició que afecta

incisió poligonal, potser després de patir un traumatis-

bé el nucli de dolmens de Salamanca i de Zamora. Per

me, i no es descarta causa terapèutica. Però a efectes

això, molt possiblement la bona incidència de la trepa-

de valorar la vinculació de la pràctica amb individus

nació en el sepulcre de Las Arnillas (Burgos) on s’identi-

que gaudiren de poder és interessant recordar la pos-

fica en 5 individus adults i jóvens de sexe amb certesa (3)

sibilitat que la calota fóra el mig crani trobat en les aca-

o amb probabilitat (2) masculí, feta per abrasió, barrina-

balles del segle

amb un bol, una cassola i un vas, a

ment o incisió, amb diferents graus de supervivència, és

més de dues peces de coure (Sampedro i Liesau,

possible que no fóra tan excepcional. En una àrea relati-

1999), de manera que corresponguera a algun líder o

vament pròxima es documenten els quatre casos de San

règul local (Blasco, Baena i Liesau, 1999: 74). Altres

Juan Ante Portam Latinam (Àlaba), on s’observen també

referències també són degudes a F. Barras de Aragón

les tres tècniques. En un d’ells, d’un individu jove, es va

(1931), qui per la presència de nou casos amb trepana-

perforar el frontal mitjançant abrasió, i va sobreviure a

cions atribueix al neolític la sèrie de cranis procedents

l’operació (Etxeberría i Herrasti, 2007: 267-272). En la

d’una excavació irregular que en 1880 es realitzà a

mateixa província es localitza en el context funerari neo-

Alcázar del Rey (Conca) a la qual dedica un extens tre-

lític en cova de Fuente Hoz, on es constata una trepana-

ball. Des de la seua lectura, D. Campillo (2007: 276-

ció considerable, 25 cm2, mitjançant abrasió (crani FH1)

277) considera només dos casos evidents d’individus

en el parietal dret d’un baró adult que almenys va sobre-

masculins amb una trepanació sobre el parietal, un

viure deu mesos (Basabé i Bennassar, 1983; Etxeberría,

d’ells amb evidents signes de supervivència. També

1986: 301). Queda a Biscaia el fragment de frontal tre-

d’excavació antiga i pel mateix autor (Barras de

panat de subadult de la Cueva de Atxarte (Yurre) que,

Aragón, 1933) aconseguim el diagnòstic de L. Hoyos

atribuït a l’eneolític o a l’edat de bronze, no va sobreviu-

Sainz, el qual, en 1908, determina una trepanació en

re a l’operació (Etxeberría, 1986: 305-306).

XIX

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

125

[page-n-10]
Del tot particular és el fenomen de la trepanació a

efectuats per V. Pascual sota la direcció de M.

les Balears, on els casos més antics localitzats a la

Tarradell. La seua trepanació s’ha referenciat en tre-

menorquina Cova d’es Càrritx no semblen resultar ante-

balls previs on s’arreplega la seua descripció osteolò-

riors al final del II mil·lenni aC. Ací s’identifiquen tres

gica (Campillo, 1976, 1977, 2007; Soler i Roca de

cranis en posició secundària de barons amb senyals de

Togores 1999)2. Correspon a un baró adult jove (20-25

supervivència, després de patir la pràctica mitjançant el

anys) de tipologia mediterrània gràcil. En el parietal

barrinament, dos adults, o mitjançant la combinació de

esquerre, pròxim a la protuberància de l’os, s’observa

la incisió i l’abrasió, un jove (Rihuete, 2003: 201-202).

una trepanació realitzada amb la tècnica del raspa-

Vinculats a la primera edat del ferro resulten els docu-

ment o abrasió, sent la superfície abrasida molt àmplia

mentats en les necròpolis talaiòtiques mallorquines de

mentre que l’orifici és molt xicotet (Fig. 1). Aquest és

Son Real i S’Illot de Porros. El cementeri de Son Real,

de forma ovalada i sembla que es va realitzat en sen-

amb dates de final del s.

aC. (Guerrero, Calvo i

tit anteroposterior si es jutja pels diàmetres màxim i

Gornés, 2006: 99) ofereix catorze cranis trepanats (un

mínim de tal orifici (7,5 x 5 mm). El seu centre dista 45

8,3% sobre el total d’individus) determinant-se un ús

mm de la sutura coronal i 48 mm de la sagital. Al vol-

paritari de l’abrasió o el barrinament en una majoria

tant del mateix es documenta un gran enfonsament,

d’individus masculins adults, com a tònica en què els

que s’estén entre els 25 i 40 mm rodejat d’una hipe-

cranis infantils amb perforacions múltiples constitueixen

rostosi, que, junt amb els signes de regeneració òssia,

tota una singularitat.

justifiquen una prolongada supervivència. No s’apre-

IX

al s.

V

cien alteracions patològiques que justificaren una
3. Els casos de les coves d’en Pardo i de la Pastora. A

intervenció quirúrgica.

propòsit de la seua cronologia

3.1. Descripció dels cranis i lesions

Cranis trepanats de la Cova de la Pastora (Alcoi)

Crani trepanat de la Cova d’en Pardo (Planes)

Es determinen quatre cranis depositats en el Museu de

Amb sigla Emp 1 (F-28) (9.084) es troba depositat en

Prehistòria de València amb números 17, 53, 54 i 77. La

el Museu Arqueològic d’Alcoi. Es va trobar en 1965 en

cavitat va ser excavada per V. Pascual i J. Alcácer

la sala de l’esquerra de la cavitat (Sector F capa 1:

(Ballester, 1949), i en el SIP es conserva documentació

0,00-0,40 m des del tall) en el transcurs dels treballs

manuscrita de les seues intervencions. En el document

2.- Descripció morfològica del crani: Es tracta d’un crani complet en bon estat de conservació, encara que mostra xicotetes pèrdues de substància òssia a
nivell dels pòmuls, ossos propis del nas, i també en la base del crani. Presenta unes insercions musculars mitjanament marcades. És un crani alt (hipsocrani) de tendència ovoide amb un perfil curvilini i lleugera depressió postbregmàtica. Posseeix un front mitjanament ample, malars (pòmuls) poc marcats, òrbites subquadrangulars molt baixes (cameconc) i una cara estreta i alta (leptena). La seua capacitat craniana és de 1.417 cm3. El maxil·lar conserva les peces dentàries 17, 21, 23, 24, 25, 26, i 27, havent perdut ante mortem la peça 18. Es determina un pronunciat desgast dental en totes les peces
conservades, així com una lleugera acumulació de tosca i una lleu periodontitis, tot indicatiu d’una mala higiene bucal. Presenta artrosi de l’articulació
temporomandibular en ambdues cavitats glenoides.

126

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-11]
redactat pel primer només es contempla el fragment
de l’os frontal (17), fragment localitzat juntament amb
dues puntes de fletxa (Fig. 2). Els altres cranis amb trepanacions no s’anomenen en la documentació manuscrita, la qual cosa ha motivat que no s’hagen considerat en un treball recent (Fregeiro, 2006: 226)3. En treballs previs sí que s’han abordat (Rincón de Arellano i
3.- No tenim dubtes quant a l’adscripció dels cranis al registre per diverses raons. En primer lloc el manuscrit de V. Pascual no és un diari sinó una recopilació d’informació a manera d’informe que podria haver-se escrit de seguit. Segons escriu, inicia els treballs en la finca de la seua propietat en 1940,
havent-ne de realitzar el gros en 1944, conforme a la indicació d’I. Ballester (Ballester, 1945). Acaba amb la frase: «¿I els cranis XLII, XLIII, XLIV i res-

tants?. Veure’ls». Tot sembla suggerir que V. Pascual posposa la redacció d’aquesta part, per a no escriure-la mai, potser perquè informara directament
I. Ballester, llavors director del Servei i redactor de la informació publicada on sí que s’arreplega la totalitat dels cranis i es raona brillantment sobre el
seu sentit ¿màgic?, ¿religiós?, ¿mèdic?, s’apunta sobre la possibilitat que existira algun tipus d’anestèsia, es proposa l’ús d’instruments de sílex considerant tècniques com el raspament o la rotació i se subratllen els indicis de supervivència en atenció a les observacions que realitzen A. Rincón de

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

127

[page-n-12]
Fenollosa, 1949; Riquet, 1953; Fusté, 1957; Campillo,

d’entre 4 i 8 mm. Presenta senyals de regeneració

1976, 1977, 2007), incloent-hi més casos, ara en dis-

òssia i per tant de supervivència. No mostra signes

cussió per diagnòstic4.

patològics que justifiquen la intervenció com a terapèutica (Fig. 3).

Cova de la Pastora 175. Fragment de crani que únicament conserva l’os frontal corresponent a un individu

Cova de la Pastora 536. Calota a la qual li falta part del

jove d’uns 20 anys d’edat, de sexe indeterminat.

parietal dret pròxim al temporal, pertanyent a un baró

Mostra una trepanació amb la tècnica del barrinament

d’uns 20-25 anys d’edat. En el parietal esquerre mostra

en el costat esquerre del frontal, de 24 x 17 mm, el

una trepanació feta amb la tècnica de l’abrasió o raspat-

centre de la qual dista 30 mm de la sutura coronal i 25

ge, que dista 20 mm de la sutura sagital i 61 mm de la

mm de la vora supraorbitària esquerra. Al voltant de les

sutura coronal. Les dimensions de l’orifici, de morfolo-

vores de l’orifici mostra un xicotet halo d’erosió òssia,

gia ovalada irregular, són 18 x 12 mm. Al voltant de la

Arellano i J. Fenollosa en un annex (Ballester, 1949: 64-65).Lexistència de problemes en el registre pot conduir de cap manera a proposar que engrandira el jaciment amb dades —ídols oculats i trepanacions— que no correspongueren a l’excavació, amb la intenció d’incrementar la seua importància
a nivell internacional (Fregeiro, 2006: 226), perquè això no se sustenta en una altra possible procedència per a les peces prehistòriques del registre, i
perquè senzillament no té sentit dins del bon fer que al llarg de la seua vida va demostrar I. Ballester Tormo. Tenint en compte que V. Pascual i J.
Alcácer només enumeren bosses o paquets d’ossos amb cranis, s’ha considerat possible que en estudis antropològics posteriors de R. Riquet (1953)
i M. Fusté (1954) pogueren identificar i numerar més restes cranials (Soler, 2002: 324). En la recent revisió es demostra que tot és un problema de registre. La caixa «76» contenia el crani «54» de Riquet i la «77» el «55» del mateix. D’aquesta manera, després del seu estudi va poder produir-se un error
o un canvi de criteri en la sigla, i es va signar en el cas del «77» amb el número de la caixa i no amb el de la sigla considerada per R. Riquet. A més,
quasi tots els cranis mostren un número escrit a llapis, amb una grafia característica, que pensem que degué fer-se en l’excavació. Aquesta numeració
coincideix amb la realitzada a tinta, feta segurament després, durant la seua classificació o estudi, no trobant-se aquest tipus de grafia a llapis en la
resta de la col·lecció de cranis albergats en el SIP.
4.- Del registre d’ossos del jaciment només es consideren ací aquests quatre casos com a trepanats. En treballs previs s’han descrit més casos que, estant
en revisió, seran objecte de discussió en un pròxim treball de C. Roca de Togores desenvolupat dins del programa d’investigació que per a la cavitat
dirigeixen S. Mc Clure i O. García. Es tracta de la calota identificada com a «B» (Rincón de Arellano i Fenollosa, 1949: 70) o com a núm. 45 (Riquet, 1953:
112) on es va considerar en el parietal esquerre una trepanació amb signes de regeneració òssia; la de la calota cranial núm. 25 (Fusté, 1957: 12) on es
descriu una trepanació perimortem en una zona d’alt risc, escata del temporal esquerre, la identificació de la qual provoca dubtes previs (Fregeiro, 2006:
279); i d’una altra considerada recentment (Campillo, 2007: 233): el fragment cranial amb referència L.P. 253, on es proposa una trepanació mitjançant
abrasió, sense supervivència i amb un treball posterior de l’os.
5.- Identificat amb la lletra «A» per a A. Rincón de Arellano i J. Fenollosa (1949: 69-70), amb núm. 17 per a R. Riquet (1953: 5) M. Fusté (1957) el va considerar masculí. Descripció morfològica del crani: El periosti es troba molt deteriorat, amb pèrdues òssies en algunes zones. Presenta unes insercions en
el crotafi molt marcades, un front mitjanament ample amb unes protuberàncies frontals poc prominents i uns arcs supraciliars mitjanament marcats. Es
determina garbell orbital A en les dues conques orbitàries. Així mateix presenta un buit més o menys circular amb les vores arrodonides en el sostre de
la conca orbitària esquerra que podria relacionar-se amb un tumor benigne (Fregeiro, 2006: 265) si bé sense diagnòstic concloent. Les seues mesures
són 5 x 6 mm i penetra uns 5 mm cap a l’interior de la conca orbitària.
6.- Identificat amb la lletra «E» per a A. Rincón de Arellano i J. Fenollosa (1949: 72-73), amb núm. 53 per a R. Riquet (1953: 6). Descripció morfològica del crani: Mostra unes insercions marcades i el grau d’obliteració de les sutures és mínim. De contorn el·lipsoide i perfil curvilini amb depressió prelambdàtica, mostra unes protuberàncies mitjanament marcades i tendents cap a la línia mitjana i unes protuberàncies parietals molt poc
prominents. El front és ample, la glabel·la i arcs supraciliars mitjanament marcats i l’occípit molt poc prominent. Presenta un os epactal de grandària mitjana.

128

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-13]
Figura 2. Dibuix del fragment cranial nº 17 i les dues puntes de fletxa amb les quals es va trobar, de La Pastora. Extret del manuscrit de les excavacions.

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

129

[page-n-14]
Figura 3. Trepanació del crani nº 17 de La Pastora i detall.

trepanació s’aprecia una àmplia àrea d’erosió de 90 x

lambda, 59 mm de la sutura sagital i 57 mm de la sutu-

37 mm aproximadament, de morfologia el·lipsoïdal

ra coronal (Fig. 5). S’observa una important regeneració

molt allargada amb estries radials a causa dels proces-

òssia, per tant la supervivència va haver de ser prolon-

sos de cicatrització (Fig. 4). Hi ha evidents signes de

gada. No s’hi observen patologies que proven una

regeneració òssia i per tant de supervivència. No es

intervenció terapèutica.

detecten altres alteracions patològiques que argumenten una trepanació.

Cova de la Pastora 778. Fragment de calota. Pertany a
un adult entre 20 i 40 anys, de sexe indeterminat.

Cova de la Pastora 547. Calota a la qual li falten restes

Presenta una trepanació realitzada amb la tècnica de

de l’àrea pròxima al parietal dret, pertanyent a un indi-

barrinament en el parietal esquerre, les mides del qual

vidu del sexe masculí amb edat compresa entre 40-50

són 23 x 21 mm, que dista des del centre d’aquesta 26

anys. En el parietal dret mostra una trepanació realitza-

mm de la sutura sagital i 90 mm de la sutura lambdàti-

da amb la tècnica de barrinament, observant-se a nivell

ca (Fig. 6). No s’aprecien signes de remodelació òssia,

extern una forma circular lleugerament irregular, i en

per la qual cosa podria haver-se practicat en moments

secció mostra una morfologia troncocònica. Té unes

perimortem.

dimensions de 30 x 27 mm, i dista 77 mm del punt
7.- Identificat amb la lletra «C» per a A. Rincón de Arellano i J. Fenollosa (1949: 71-72), amb núm. 54 per a R. Riquet (1953: 7). Descripció morfològica del
crani: Presenta un contorn ovoide allargat amb unes protuberàncies mitjanament marcades i tendents cap a la línia mitjana i unes protuberàncies parietals mitjanament marcades. El front és estret. Vist en la seua norma lateral mostra un perfil curvilini amb depressió prelambdàtica, crotafis marcats, glabel·la i arcs supraciliars mitjanament marcats, cresta supramastoïdal marcada i occípit molt poc prominent. En norma posterior el contorn és domiforme
i mostra unes línies nucals poc marcades.
8.- Identificat amb la lletra «D» per a A. Rincón de Arellano i J. Fenollosa (1949: 73-74), amb núm. 55 per a R. Riquet (1953: 8). Descripció morfològica del
crani: Conserva part del parietal esquerre des de la sutura sagital i lambdàtica fins a la meitat d’aquest i la meitat esquerra de l’occipital fins a les línies
nucals. Mostra un periosti molt deteriorat sobretot en l’occipital. Les protuberàncies parietals són arrodonides i poc ixents i les línies nucals apareixen
mitjanament marcades.

130

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-15]
Figura 4. Trepanació del crani nº 53 de La Pastora i detall.

Figura 5. Trepanació del crani nº 54 de La Pastora i detall.

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

131

[page-n-16]
Jaciment /
Campanya

ENP
(1965)

Referència /
material

Beta 231886
Crani Emp 1

PAST
(1944)

Beta 231884
Crani
Pastora 53

PAST
(1944)

Beta 231885
Crani
Pastora 77

Datació BP

CAL BC 2 σ + CAL BC 2 σ -

CAL BC 2 σ
CAL BC 1 σ + CAL BC 1 σ (m)

CAL BC 1 σ
(m)

Intersecció
CAL BC

4430±40

3330
3180
3130

3210
3150
2920

3270
3165
3025

3260
3100

3250
3020

3255
3060

3090
3050
3040

4860±40

3700
3560

3630
3540

3665
3550

3660

3640

3650

3650

4270±40

2920

2870

2895

2910

2880

2895

2890

Taula 1. Datacions de la Cova d’en Pardo i la Cova de la Pastora. (BP=abans del present; BC=abans de Crist; Cal=calibració amb rang a 1 o 2 σ; (m)
mitjana dels rangs a 1 o 2 σ; Intersecció de l’edat del radiocarboni amb la corba de calibratge.

Cranis de la Cova de la Pastora amb erosions intencio-

na, sense que el díploe es veja alterat, totes mostren

nals. A més d’aquests quatre casos de trepanació cal

signes de regeneració òssia i per tant de supervivèn-

considerar les erosions cranials intencionals identifica-

cia del subjecte, havent-se considerat el seu possible

des en dos cranis més, núm. 7 i núm. 169, el primer

caràcter ritual (Fig. 7).

pertanyent a un individu masculí d’uns 40 anys, que
presenta una erosió de forma allargada en el parietal

3.2. Datacions absolutes

dret, molt pròxima a la sutura sagital, de 30 x 17 mm

En 2007 es van enviar a datar tres mostres de tres cranis,

en les seues dimensions màximes, el centre de la qual

dos de la Cova de la Pastora (53 i 77) i un de la Cova

dista 47 mm de la sutura coronal i 20 mm de la sagi-

d’en Pardo (Emp 1). D’acord amb els criteris tècnics dels

tal. El segon correspon igualment a un individu mascu-

conservadors, en la selecció dels dos cranis de Pastora10

lí d’uns 40 anys d’edat que mostra en el frontal dues

es va considerar la diferent tècnica de la trepanació i

erosions, una localitzada en la protuberància dreta de

diagnòstic de supervivència11.

16 x 8 mm i l’altra pròxima a la protuberància esquerra, de 15 x 8 mm, ambdós de morfologia més o

3.3. Consideracions finals

menys rectangular, encara que la primera més ovala-

Les datacions presentades (Taula 1) revelen una àmplia

da. Les tres erosions únicament afecten la taula exter-

temporalitat per a la pràctica de la trepanació dins de

9.- Ja identificades per D. Campillo (1977: 258; 1996: 58; 2007: 241).
10.- Agraïm a la directora del SIP, H. Bonet, així com a B. Martí i a M. J. de Pedro, tota l’ajuda que ens van brindar respecte d’això. De la mateixa manera
volem deixar constància del nostre agraïment al director del Museu d’Alcoi, J. M. Segura.
11.- Del crani 53 es va extraure un fragment de 33x16 mm amb un pes de 2,005 g, del crani 77 un fragment de 28 x 21 mm amb un pes d’1,821 g, i del
crani emp 1 es van extraure quatre fragments amb un pes total d’1,20 g. Les extraccions es van fer de la zona basal del crani, o pròxima a ella, per ser
aquesta la menys afectada estèticament. Les mostres es van enviar a datar al Laboratori Beta de Miami (EUA) —C14 AMS—, i es van obtindre els resultats que es mostren en la taula 1.

132

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-17]
Figura 6. Trepanació del crani nº 77 de La Pastora i detall.

Figura 7. Erosions intencionals dels cranis nº 7 i nº 16 de La Pastora.

l’àmbit propi del neolític final-calcolític en les comarques

resulta pròxima a la data més recent que, a efectes d’a-

centremeridionals valencianes. Les mostres obtingudes

quell ús, es determina en Pardo12, i 750-760 anys poste-

de cranis amb aquella intervenció, trobats en necròpolis

rior a la del crani 53. Al mig queda l’interval de dates

d’inhumació múltiple, suggereixen que aquesta pràctica

que també expressades a 1 σ ofereix el crani d’en Pardo

degué dur-se a terme diversos segles. En la seua expres-

—3260-3250 i 3100-3020 aC— amb una lesió semblant

sió a 1 σ la data del crani 53 de Pastora —3660-3640

a la del 53 de Pastora, en coincidir en tècnica —abra-

aC— es revela com una datació antiga dins del desen-

sió— i localització —parietal esquerre—. La tècnica del

volupament del fenomen de la inhumació múltiple en

barrinament és la que afecta el parietal esquerre del

aquell àmbit territorial, mentre que la del crani 77,

crani de data més recent (77), mètode que es va emprar

expressada en els mateixos termes —2910-2880 aC—,

per a perforar el parietal dret del 54 i la part esquerra del

12.- Veure en aquest volum el treball sobre la Cova d’en Pardo subscrit per J. Soler, C. Roca de Togores i C. Ferrer. La data més recent s’obté a en Pardo
a partir de la datació d’un fèmur de la capa superficial d'un ossari. Beta 95394: 4270 ± 50 BP. En la seua expressió a 1 σ: 2890-2860 / 2805-2750 / 2720
-2700 cal BC.

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

133

[page-n-18]
frontal del 17, aquell que es vincula a dues puntes de

practiquen trepanacions amb tècniques reconegudes de

fletxa. L’avaluació cronològica de les diferents caracterís-

manera coetània en contextos d’inhumació múltiple

tiques de les lesions dels cranis 53 i 77, i de les similituds

d’altres àrees peninsulars, i com a segona, una només

observades entre els cranis 53 i Emp 1, podria interpre-

aparent prevalença temporal de l’abrasió, tècnica amb la

tar-se com una prioritat en allò temporal de l’abrasió en

qual també han de relacionar-se les lesions dels cranis 7

el marc cultural i geogràfic que atenen aquestes mostres

i 16 de Pastora.

preses de necròpolis d’inhumació múltiple. No obstant,

Del resultat de l’aplicació d’aquelles tècniques es

això no és obstacle per a descartar la convivència

pot considerar una certa homogeneïtat en la intenció de

d’ambdues tècniques al llarg del temps propi del desen-

trepanar. Les perforacions practicades atenyen una

volupament d’aquella realitat funerària. Respecte d’això,

grandària moderada. En allò que afecta l’abrasió, la per-

pot recordar-se la seua coexistència amb la de la incisió

foració del crani d’en Pardo, reduïda per un bon procés

en el context de cronologia concorde de San Juan Ante

de cicatrització no sobrepassa els 7,5 mm, veient-se

Portam Latinam, on des de l’avaluació d’una bona bate-

precedida d’una superfície d’abrasió més àmplia (40 x

ria de dates de C14 calibrat es determina un estret marc

25 mm) i en Pastora 53 es mostra un orifici un poc més

cronològic per a la realització de més de tres-centes

gran, 18 x 12 mm, també resultant de l’acció de raspa-

inhumacions —3338 a 3095 cal BC 2 σ— (Armendáriz,

ment d’una bona superfície òssia. Pel que fa al barrina-

2007), cronologia per un altre costat coherent amb la

ment, les perforacions observades en els tres cranis de

que proporciona una mostra d’ossos extreta de la cam-

Pastora no sobrepassen els 30 mm. Un altre tret d’uni-

bra del sepulcre de corredor burgalés de Las Arnillas,

formitat és el que atén a la localització, que es determi-

destacat ací per la variància i nombre d’individus trepa-

na en quatre casos en el parietal i només en un en el

13

nats -3377-3325 cal BC 1 σ —, si bé de manera òbvia, i

frontal. Aquesta moderació no té cap relació amb aque-

com ocorre a la Pastora i a en Pardo, l’espai cronològic

lles lesions grans observades en el Pasteral, Jabugo i

de l’ús funerari d’aquell dolmen de Moradillo de Sedano

Fuente Hoz, i sí que troba el seu acomodament en regis-

s’ampliaria si es disposara d’un nombre més alt d’anàli-

tres de contextos d’inhumació múltiple com, a títol d’e-

sis radiocarbòniques, en no determinar-se ací les excep-

xemple, el de la Cova d’Aïgues Vives (Solsonés) on s’i-

cionals circumstàncies de simultaneïtat que, en allò que

dentifiquen tres casos amb supervivència realitzats mit-

afecta el depòsit funerari, es defensa per al jaciment ala-

jançant barrinament o abrasió en el frontal o el parietal

bés (Vegas, 2006). Amb tot, podrà subratllar-se com a

amb forats que no sobrepassen els 27 mm de diàmetre

primera consideració que en l’àrea septentrional

(Turbón, 1981: 71-73; Campillo, 2007: 167-179). Sembla

d’Alacant, des de final de la primera meitat del

IV

que les lesions observades a Alacant responen a un

mil·lenni aC. es

patró d’intervenció que denota un bon control de la tèc-

mil·lenni a les centúries inicials del

III

13.- GrN 12.124: 4575 ± 40 (Delibes, Alonso i Rojo, 1987: 186-187). Calibratge a 1 σ segons P.V. Castro, V. Lull i R. Micó (1996).

134

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-19]
nica, i es consigna la supervivència en tots els casos,

meny de Maltravieso i els catalans de diferent cronolo-

excepte en el del crani 77 amb trepanació per barrina-

gia de la Timba del Barenys de Riudoms i el de la Balma

ment. Des de la certa contemporaneïtat que poguera

de la Sargantana (Oliola), aquest amb més dubtes a par-

oferir el registre amb el de Las Arnillas se subratlla l’ho-

tir de la reconstrucció d’un frontal localitzat en una inhu-

mogeneïtat del conjunt analitzat, indicant algunes dife-

mació col·lectiva atribuïda al calcolític o l’edat del bron-

rències com l’absència ací de la incisió i la realització allà

ze (Marcet et al. 1982, 56). En allò que afecta l’edat

de forats una mica més grans, per damunt dels 30 mm,

poden considerar-se dos grups, un integrat per indivi-

amb l’excepció del crani 50, amb una lesió en el frontal,

dus entre 20 i 25 anys (Emp 1, Pastora 17 i 53), i un altre

de grandària molt semblant a l’observada en el d’en

amb individus que devien rondar la quarantena (Pastora

Pardo i en el 53 de la Pastora (García Ruiz, 1996). També

54, 7, 16), i no pot deduir-se a quin dels dos es podria

en Las Arnillas s’anoten dobles intervencions aplicant

adscriure Pastora 77, aquell que no mostra clars senyals

tècniques distintes, qüestió que en paràmetres de

de supervivència. A partir d’això podrien considerar-se

supervivència no s’observa a Alacant i que sembla tro-

dues possibilitats: que la trepanació poguera realitzar-

bar el seu referent més antic en el cas provocat mitjan-

se a partir de la joventut sense resultar important l’edat,

çant abrasió, localitzat en el context d’inhumació múlti-

o que la pràctica de la lesió es vinculara sobretot a indi-

ple de la Mina 28 de Can Tintorer, amb datacions que

vidus jóvens, pauta que perfectament podrien haver

resulten concordes a les del crani 53 de la Pastora , cas

guardat els del segon grup d’edat si es considera que

encara posterior en el temps a aquell afectat per tres

la cicatrització, especialment evident en Pastora 54, és

trepanacions localitzat en la necròpolis de Sant Pau

bon factor per a considerar que la intervenció no afec-

aconseguides mitjançant barrinament i abrasió.

taria l’esperança de vida dels lesionats. En els cinc

14

Altres trets d’homogeneïtat configuren la trepanació

casos abordats en la sepultura de Las Arnillas també es

com una pràctica selectiva. Amb un sol cas dubtós

determinen dos grups d’edat, un amb cranis d’adults

(crani 17), pot considerar-se que tots els cranis amb

amb edats superiors als 35 anys —cranis 30, 50 i 53— i

lesions de les cavitats d’en Pardo i de la Pastora són

un altre d’individus més jóvens, molt interessant pel que

d’individus masculins, la qual cosa sembla que respon a

fa al que es comenta, una vegada que integra aquells la

la pauta observada en tot el territori peninsular, on,

vida dels quals, després de patir la intervenció, no es va

sempre recorrent al corpus de D. Campillo (2007), a

prolongar en excés, cas del crani 49, d’adult jove, i del

diferència dels contextos de Balears, es determinen

crani 52 de subadult, aquest amb dues trepanacions. En

escassos casos segurs de trepanació en dones: l’extre-

el context més antic de Sant Pau, aquell que té tres

14.- Mina 28 Can Tintorer. Dates extretes del context de les inhumacions i de les capes en contacte (Buxó Catalá i Villalbenca, 1991: 66-67) / Calibratge
1 σ (Castro, Lull, i Micó): UBAR-47: 4.610 ± 90 BP/ 3468-3209 cal BC; UBAR-30: 4710 ± 130 BP / 3650-3360 cal BC; I-13.099: 4820 ± 100 BP / 37203490 cal BC; UBAR-48: 4.690±100 BP/ 3590-3370 cal BC; i UBAR 49: 4740±90 BP 3648-3402 cal BC.

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

135

[page-n-20]
lesions (el crani 18) té escassos trets de supervivència

peració, la cicatriu o l’enfonsament és la marca per a tota

(Campillo, 2007: 202) i una edat no superior als 19-20

la vida, senyal o símbol, que pot ser sempre evident,

anys (Alfruns, Majó i Oms, 1991: 51).

que pot mostrar-se o, retirant el cabell, identificar-se.

Si no s’assumeixen raons terapèutiques convindria

Quan la lesió s’observa en el frontal l’individu es desta-

aprofundir en la significació social que podria atendre la

ca per la seua cicatriu i es donen casos que degueren

trepanació. Tenint en compte la parquedat de l’aixovar i

resultar del tot impactants per als seus contemporanis

la localització, s’ha indicat la possibilitat que foren

com el d’aquell jove de San Juan Ante Portam Latinan

miners els que van ser enterrats en la inhumació múltiple

amb la lesió per abrasió en el centre del front (Etxeberría

de Can Tintorer que acull el crani doblement trepanat

i Herrasti, 2007: 268), o en les nostres latituds, el que

del baró adult que va morir en la quarta dècada de la

fóra inhumat en la necròpolis de Los Blanquizares de

seua vida (Villalba, Buxó i Catalá, 1991: 71). Com s’ha

Lébor, el de l’individu jove del qual resta el crani 17 de

exposat, de manera contrària es valora la presència de la

la cova de la Pastora, que va patir les erosions frontals

lesió identificada en el crani custodiat en els fons del

testificades en el crani 16 de la mateixa cova, o d’haver-

Gabinet d’Antiguitats de la Reial Acadèmia de la

se practicat en vida el de la Cova de les Bagasses, el

Història, atés que el subjecte, també madur i baró,

crani de la qual es va localitzar aïllat i sense un context

podria ser líder o règul, si amb ell s’associen els bons

material que resolga d’una manera precisa la seua cro-

materials de Ciempozuelos. Dues interpretacions con-

nologia. Tenint en compte la no regeneració del cabell

traposades de gestos tremends i potser molt pareguts,

en les àrees cranials afectades, les trepanacions en el

si s’atén a l’opinió de D. Campillo (2007: 275) en el fet

parietal, sobretot aquelles realitzades mitjançant abra-

que el crani madrileny també poguera estar doblement

sió, que afecten una bona superfície òssia (Emp 1 i

trepanat, que en principi pateixen individus d’època i

Pastora 53), serien més evidents que les practicades en

condició diferents, encara que potser, en el cas de Gavà,

l’occipital, com les que afecten l’exemplar de l’Ereta, si

aquell que en les seues últimes hores consumia cascall,

s’accepta el seu segon diagnòstic.

el tret de la seua prelació social poguera ser més subtil i

En les coves de la Pastora i d’en Pardo hi ha bons

només determinar-se des de la condició d’inaugurar

aixovars, i des de l’estimació del temps d’aprofitament

amb el seu cadàver l’àmbit d’un soterrament successiu.

de les necròpolis i de l’immens càlcul de difunts que

La significació social de l’individu afectat per la trepa-

secularment determinara el grup social que va inhumar

nació podria resultar del tot evident amb el signe o la

en aquestes coves, l’escàs nombre d’individus determi-

marca que determina l’operació. Respecte d’això, el

nat en les cavitats, uns 55 a la Pastora i una trentena a en

registre de trepanacions que arreplega D. Campillo ofe-

Pardo, és entre altres un bon argument per a considerar

reix una certa variància i potser no totes les trepanacions

que els ací inhumats hagueren gaudit en vida d’unes

significaren el mateix. Després de la intervenció i la recu-

certes prerrogatives, un cert reconeixement social o un

136

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-21]
cert poder de decisió en el grup. Del bon nombre de

centrats sobretot en un jaciment, la Cova de la Pastora,

cavitats que de manera contemporània atén el fenomen

un conjunt excepcional pels seus ídols, els seus ele-

de la inhumació múltiple en les terres centremeridionals

ments de vestit i adorn, les seues sèries d’utillatge lític,

valencianes només es determinen els casos previstos a

l’alt nombre de recipients ceràmics (Soler, 2002: 322-

en Pardo, a la Pastora i potser a les Llometes. Amb ells,

358) i inhumacions «selectives» que acull. Molt proba-

i per una proximitat en el registre material, també podria

blement Pastora encara no es troba valorat en els seus

relacionar-se el cas de Los Blanquizares de Lébor, i no

justos termes perquè impera una visió que busca moltes

seria descartable que les Bagasses poguera formar part

vegades sense èxit una relació directa entre necròpolis i

del conjunt a la vista de la raresa de la pràctica en l’edat

hàbitats pròxims per a explicar els enterraments, sense

del bronze, ací només indicada per l’indici testimoniat

encara pronunciar-se per jerarquitzacions entre necròpo-

per J. Furgús en un context argàric, autèntica raresa en

lis pròximes i amb registres de diferent entitat.

aquella època i cultura. En allò que afecta el cas de

Les operacions pòstumes, difícils de distingir de les

Navarrés és molt probable la seua vinculació amb els

perimortem, ací D. Campillo les considera per als casos

trobats en necròpolis d’inhumació múltiple15, resultant

de les Bagasses, les Llometes i la Sarsa, qüestionant

potser la seua trobada un possible vestigi d’inhumació

obertament en aquesta el fet que fóra perimortem. Si

en l’hàbitat, tal com succeeix en altres poblats del neo-

resultaren operacions post mortem, aquestes interven-

lític final-eneolític com en el que aquest volum de J. Ll.

cions entrarien en l’univers de les pràctiques rituals vin-

Pascual presenta del Barranc de Beniteixir de Piles.

culades a la mort, consideració recurrent des dels inicis

És evident que són pocs els trepanats, la qual cosa

de la investigació de les trepanacions, si s’anota la idea

evidencia que no tots necessiten un gest la freqüència

que arreplega F. Barras de Aragón (1931: 14) del mateix

del qual, des de la perspectiva de les datacions ara pre-

P. Broca, qui estimava que les pòstumes guardaven la

sentades, distaria del tot d’aquells «centres quirúrgics»

intenció «d’obtindre amulets que no servien l’individu

que es reconeixen en els contextos francesos de Les

sotmés a la mutilació, sinó als que li sobrevivien i que

Grands Causses o en la vall de Petit Morin (Guilaine i

esperaven, apropiant-se de les seues relíquies, garantir-

Zammit, 2002: 161). Es revela llavors el signe de la tre-

se contra els mals esperits». Com a relíquia s’ha vist la

panació entre individus per si mateixos destacats, com

possibilitat d’interpretar el crani trobat de manera aïlla-

un gest potser vinculat a un ritual d’iniciació necessari

da en el context neolític habitacional de la segoviana

per a accedir a aquells drets per part d’aquell que per si

Cova de la Vaquera, jaciment que també disposa d’un

mateix no el tinguera, o com un signe que encara faria

àmbit funerari amb indicis que el seu primer ús es

més poderosos aquells que el patiren. Pocs casos i con-

remunta al neolític, i no es descarta que d’aquest

15.- Tenint en compte la seua trobada en el tercer nivell dels huit que es consideraven en les primeres campanyes a La Ereta del Pedregal, a 1 m de profunditat, mateixa cota on D. Fletcher ressenyava la identificació de fragments d'ídols oculats (Fletcher, 1961: 90) de tipus Pastora (Soler, 1985: 32-33).

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

137

[page-n-22]
poguera haver-se extret aquest crani (Delibes et al.,
1999: 433). Llevat dels dos cranis i d’altres restes trobades en un clivell de la Cova de la Sarsa (Casanova, 1978),

Bibliografia
ALFRUNS, J.; MAJÓ, T. I OMS, J. (1991): «Estudio preliminar de los restos humanos neolíticos procedentes del yacimiento de la calle Sant Pau
(Barcelona)». En Botella López, Miguel C. (edit. lit.) (1995): Nuevas

Perspectivas en Antropología (Congreso Español en Antropología

de les restes humanes d’aquest jaciment recentment no

Biológica. Granada, 7-1991). Granada: Universidad de Granada, p. 43-51.

es determina localització ni adscripció cronològica segu-

ANGEL, J.L. (1971): «Early Neolithic skeletons from Catal Hüyük: demo-

ra, si bé és molt probable la vinculació d’alguns al car-

APARICIO PÉREZ, J.; MARTÍNEZ PERONA, J.V.; VIVES BALMAÑA, E. I CAMPILLO

dial a la vista de la meritòria identificació d’un fragment
d’aquella espècie en una concreció de terra i ossos
humans (De Miguel, 2008). De la ubicació del parietal
infantil només queda la referència que fa M. Sánchez ,
16

graphy and pathology», Anatolian Studies, 21, p. 77-98.
VALERO, D. (1981): Las raíces de Bañeres ( Les arrels de Banyeres)

(Alicante). València: Universitat de València.
ARMENDÁRIZ, A. (2007): «Cronología». En Vegas, J.I.: San Juan Ante Portam

Latinam. Una inhumación colectiva prehistórica en el Valle Medio del
Ebro. Vitòria: Diputación Foral de Álava - Fundación José Miguel de
Barandiarán, p. 101-103.
ASQUERINO, M.D. (1998): «Cova de la Sarsa, sector II: Gatera», Recerques del

on apunta distints elements materials, sense que s’espe-

Museu d’Alcoi, 7, p. 47-88.

cifique cap os acompanyant-lo. La troballa de fragments

AUFDERHEIDE, A. I RODRÍGUEZ MARTÍN, C. (1998): The Cambridge Encyclopedia

de cranis en contextos habitacionals ha sigut una qües-

BALDEÓN, A.; GARCÍA, E.; ORTIZ, L. I LOBO, P. (1983). «Excavaciones en el yaci-

tió recentment comprovada en la mateixa Cova d’en
Pardo en moments propis el neolític mitjà, quan la cavitat de Planes és un hàbitat de pastors (Soler, 2008: 50).
La interpretació d’aquests fragments pot ser motiu d’a-

of Human Paleopathology. Cambridge: Cambridge University Press.
miento de Fuente Hoz: Informe preliminar. I Campaña de excavaciones», Estudios de Arqueología Alavesa, 11 (Vitòria), p. 7-67.
BARRAS

DE

ARAGÓN, F. (1930): «Nota sobre los restos humanos prehistóricos

protohistóricos y antiguos de España», Actas y Memorias de la Sociedad

Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria, LXXVII, p. 84-90.
— (1931): «Estudio de los cráneos procedentes de un yacimiento neolítico
de Alcázar del Rey (Cuenca)», Actas y Memorias de la Sociedad

portacions següents, si bé avancem que oferim una

Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria, X, 1-2, p. 3-93.

certa resistència a l’hora de considerar-los propis d’inhu-

— (1933a): «Cráneo de Alcolea, Córdoba», Actas y Memorias de la Sociedad

macions, ja que, almenys a en Pardo, són molt pocs els

— (1933b): «Cráneos del yacimiento magdaleniense de Tisuco (Segovia)»,

ossos humans que s’identifiquen. D’aquesta manera, la
trepanació de l’infantil de la Sarsa, si fóra pòstuma,
podria consignar la manipulació d’un os humà, potser
una relíquia, i no guardar relació amb les trepanacions

Española de Antropología, Etnografia y Prehistoria, XII, 2/3, p. 200-205.
Actas y Memorias de la Sociedad Española de Antropología,
Etnografia y Prehistoria, XII, p. 89-100.
— (1938): «Cráneo eneolítico encontrado en una cueva de los Blanquizares
de Lebor», Actas y Memorias de la Sociedad Española de

Antropología, Etnografía y Prehistoria, XII, p. 119-124.
— (1942): «Restos humanos de la Cueva de La Mora». Actas y Memorias de

la Sociedad Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria, XVII,

que, avançat el temps, es determinaran entre la gent
que aprofita les cavitats com a necròpolis.

p. 53-60.
BASABE, J.M. I BENNASSAR, I. (1983): «Estudio antropológico del yacimiento
de Fuente Hoz (Anúcita, Álava)», Estudios de Arqueología Alavesa, 11
(Vitòria), p. 77-119.

Alacant-Mutxamel, agost del 2009

BECERRA, D. (2006): «La adormidera en el Mediterráneo Oriental: planta
sagrada, planta profana», Habis (Universidad de Sevilla), 37, p. 7-15.

16.- M. Sánchez apunta que el parietal es va trobar en l'estrat II de l'àrea 2 el 13 d'agost de 1971, estrat que integrava diverses làmines de sílex, algunes
d'elles retocades; una cullera d'os, completa; tres punxons d'os; ceràmica cardial, en relleu, impresa i llisa. La referència és de la directora de les excavacions, M. D. Asquerino, qui no va arribar a publicar el treball que ací s'apunta en la sèrie Excavaciones Arqueológicas en España. Morta recentment,
en el seu últim treball sobre les intervencions en el jaciment no s'esmenta aquest fragment, d'altra banda no localitzat (De Miguel, 2008). Sí que refereix que la intervenció d'aquell any la van realitzar aficionats en el Vestíbul (Asquerino, 1998).

138

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-23]
BENNICKE, P. (2003): «Ancient trepanation and differential diagnoses: a re-

osteoarqueología de un yacimiento del Neolítico Cardial». En

evaluation of skeletal remains from Denmark». En Arnott, R.; Finger, S.

Hernández Pérez, M.S.; Soler Díaz, J.A. i López Padilla, J.A.: IV

i Smith, C.U.M. (eds.). Trepanation: history, discovery, theory. Lisse

Congreso del Neolítico Peninsular. (IV Congreso del Neolítico

(Holanda): Swets & Zeitlinger Publishers, p. 95-115.

Peninsular. Alicante, 2006) (vol.

BLASCO, C.; BAENA, J.

I

LIESAU, C. (1999): La Prehistoria madrileña en el

Gabinete de Antigüedades de la Real Academia de la Historia. Los

II).

Alacant: Museu Arqueològic

d’Alacant (MARQ) - Diputació d’Alacant, p. 85-91.
ETXEBERRÍA, F. (1986): «Introducción al estudio de los cráneos trepanados en

yacimientos Cuesta de la Reina (Ciempozuelos) y Valdocarros (Arganda

el pasado del País Vasco», Estudios de Arqueología Alavesa, 13

del Rey). Madrid: Departamento de Prehistoria y Arqueología -

(Vitòria), p. 297-315.

Universidad Autónoma de Madrid.

ETXEBERRÍA, F. I HERRASTI, L. (2007): «Los restos humanos del enterramiento

TARRÚS, J. (1990): La cova sepulcral del neolític antic de

de San Juan Ante Portam Latinam (Laguardia, Álava): caracterización

l’Avellaner (Cogolls, les Planes d’Hostoles, La Garrotxa). Girona: Centre

de la muestra, tafonomía y paleopatología». En Vegas, J.I.: San Juan

de d’Investigacions Arqueològiques de Girona (Sèrie Monogràfica, 11).

Ante Portam Latinam. Una inhumación colectiva prehistórica en el Valle

RIQUET, R. (1977): «La trépanation néolithique», Archéologia,

Medio del Ebro. Vitòria: Diputación Foral de Álava - Fundación José

BOSCH, A.

BRENOT, P.

I

I

104, p. 8-17.
BUXÓ, R.; CATALÀ, M. I VILLALBA, M.J. (1991): «Llavors i fruits en un conjunt fune-

Miguel de Barandiarán, p. 159-280.
FLETCHER, D. (1945): «Restos arqueológicos valencianos en la colección de

rari situat en la galeria d’accés a la mina 28 del complex miner de Can

Juan Vilanova y Piera en el Museo Antropológico Nacional», Archivo

Tintoré (Gavà)», Cypsela (Museu d’Arqueologia de Catalunya), IX, p. 65-72.

de Prehistoria Levantina, II (SIP - Diputació de València), p. 343-348.

CAMPILLO VALERO, D. (1976): Lesiones patológicas en cráneos prehistóricos

de la Región Valenciana. València: Servei d’Investigació Prehistòrica Diputació de València (Sèrie: Trabajos Varios, 50).
— (1977): Paleopatología del cráneo en Cataluña, Valencia y Baleares.
Barcelona: Montblanc-Martín.
— (1981): «Estudio del cráneo trepanado de Les Bagases». En Aparicio et al.:

Las raíces de Bañeres. Alicante. p. 247-253.
— (1994): Paleopatología: los primeros vestigios de la enfermedad. (vol. II).
Barcelona: Fundació Uriach 1838, 168 p.

— (1961) «La Ereta del Pedregal, Navarrés, Valencia», Archivo de

Prehistoria Levantina, IX (SIP - Diputació de València), p. 79-96.
FREGEIRO, M.I. (2006): «Estado de la cuestión de las investigaciones antropológicas sobre el Calcolítico Peninsular y estudio bioarqueológico de
la Cova de la Pastora (Alcoy, Alicante)». En Sanahuja Yll, M.E. (coord.):

Contra la falsificación del pasado prehistórico: Buscando la realidad de
los hombres y las mujeres detrás de los estereotipos. Instituto de la
Mujer - Ministeri de Treball i Afers Socials, p. 138-302.
FURGÚS, J. (1937): «La Edad Prehistórica de Orihuela (Necrópoli de San

— (1996): «Troballes paleopatològiques en jaciments prehistòrics de les comar-

Antón)» en Col·lecció de treballs del P. J. Furgús sobre la prehistoria

ques centrals valencianes», Recerques del Museu d’Alcoi, 5, p. 53-65.

valenciana. València: Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) (sèrie:

— (2007): La trepanación prehistórica. Barcelona: Edicions Bellaterra.

Treballs Solts, 5), p. 7-45.

CASANOVA, V. (1978): «El enterramiento doble de la Cova de la Sarsa

FUSTÉ, M. (1957): Estudio antropológico de los pobladores neo-eneolíticos

(Bocairent, Valencia)», Archivo de Prehistoria Levantina, XV (SIP -

de la región valenciana. València: Servei d’Investigació Prehistòrica -

Diputació de València), p. 27-37.

Diputació de València (sèrie: Trabajos Varios, 20).

CRUBÉZY, E.; BRUZEK, J.; GUILAINE, J.; CUNHA, E.; ROUGE, D. I JELINEK, J. (2001):

GARCÍA RUIZ, M.L. (1996): «La trepanación craneal entre pobladores neolíti-

«The antiquity of cranial surgery in Europe and in the Mediterranean

cos de la Lora burgalesa». En Actas del II Congreso Nacional de

basin», Comptes Rendus de l’Académie des Sciences. Série II-A: Sciences

Paleopatología.

de la Terre et des planètes, 332 (6) (París: Elsevier), p. 417-423.

Paleopatología; Universitat de València, p. 267-279.

DELIBES, G.; ALONSO, M. I ROJO, M.A. (1987): «Los sepulcros colectivos del

(1993).

València:

Asociación

Española

de

GARCÍA SÁNCHEZ, M. (1983): «Parietal infantil trepanado de la Cova de la

Duero medio y Las Loras, y su conexión con el foco dolménico rioja-

Sarsa (Bocairente, Valencia)», Varia II-9 (València: Departament

no». En El megalitismo en la Península Ibérica. Madrid: Ministeri de

d’Història Antiga - Universitat de València), p. 189-198.

Cultura, p. 181-197.
DELIBES, G.; ESTREMERA, M. S.; ALONSO, M. S. I PASTOR, O. (1999): «¿Sepultura

GERMANA, F. I FORNACIARI, G. (1992): Trepanazioni, craniotomie e traumi cra-

nici in Italia. Pisa: Giardini Editori.

o reliquia? A propósito de un cráneo hallado en un ambiente habita-

GIBAJA BAO, J. F. (1999): «Análisis del utillaje lítico de la necrópolis de Sant

cional de la Cueva de la Vaquera (Segovia)», Saguntum, extra 2 (Actes

Pau del Camp. Estudio morfológico y funcional», Saguntum, extra 2

del II Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. València, 1999), p.
429-434.

(Actes del II Congrés del Neolític a la Península Ibérica), p. 187-192.
GUERRA, E. (2005): «Drogas y rituales funerarios en el Neolítico europeo». En

DELIBES, G. I SANTONJA, M. (1986): «Aspectos generales del fenómeno mega-

Arias, P.; Ontañón, R. i García-Monco, C. (eds.): Actas III Congreso del

lítico de la Submeseta norte». En Actas de la Mesa Redonda sobre

Neolítico en la Península Ibérica (III Congreso del Neolítico Peninsular.

Megalitismo Peninsular. Madrid: Asociación Española de Amigos de la

Santander, 5-8 octubre, 2003). Santander: Universidad de Cantabria, p.

Arqueología, p. 145-163.
DE MIGUEL IBÁÑEZ, M.P. (2008): «La Cova de la Sarsa (Bocairent, Valencia):

705-714.
GUERRERO, V.; CALVO, M. I GORNÉS, S. (2006): Mallorca y Menorca en la Edad

TREPANACIONS EN LA PREHISTÒRIA

139

[page-n-24]
del Hierro. (Historia de las Baleares, vol. 2). Palma de Mallorca: Rey Sol.

RINCÓN

DE

ARELLANO, A.

I

FENOLLOSA, J. (1949): «Algunas consideraciones

GUIJO, J.M.; LACALLE, R. I ROMERO, E. (2000): «Estudio de los restos antropo-

acerca de los cráneos trepanados de la Cova de la Pastora (Alcoy)» . En

lógicos y trepanación con supervivencia de la Cueva de la Mora

La labor del S.I.P. y su Museo. Años 194048. Diputación Provincial de

(Jabugo, Huelva)». En Actas del III Congreso de Arqueología

Peninsular. Vila Real (Portugal): UTAD (Universidade Trás-os-Montes e

Valencia.València, p. 66 -76.
RIQUET, R. (1953): «Analyse anthropologique des cranes énéolithiques de le
grotte sépulcrale de La Pastora (Alcoy)», Archivo de Prehistoria

Alto Douro), 1999, p. 331-342.
GUILAINE, J. I ZAMMIT, J. (2002): El camino de la guerra. Barcelona: Ariel.
HERNÁNDEZ PACHECO, E. (1924): «Los yacimientos prehistóricos de Alcolea
(Córdoba)», Actas y Memorias de la Sociedad Española de

Antropología, Etnografía y Prehistoria, III, p. 19-25.

Levantina, IV (SIP - Diputació de València), p. 105-122.
ROBERTS, C.A.

MANCHESTER, K. (1983): The Archaeology of disease.

I

Gloucester (G.B.): Alan Sutton Publishing.
ROCA DE TOGORES MUÑOZ, C. I DE MIGUEL IBÁÑEZ, M.P. (1998): «Estudio antro-

HOYOS SAINZ, L. (1908): «Los yacimientos prehistóricos de Sepúlveda».

pológico y paleopatológico de los restos óseos humanos». En Azuar
Ruiz, R.; López Padilla, J.A. i Menéndez Fueyo, J.L. (eds.). Los baños

Congreso de Zaragoza, IV, 1, p. 345.
JIMÉNEZ BROVEIL, S.A.; BOTELLA, M.C. I ALEMÁN, I. (1996): «Cráneos trepana-

árabes de Elche. Elx: Ajuntament d’Elx (Bimilenario), p. 71-78.

dos neolíticos de Andalucía Oriental». En Salud, enfermedad y muerte

SAMPEDRO, C. I LIESAU, C. (1998): «El yacimiento campaniforme de la Cuesta de

en el pasado. Ed. Alejandro Pérez Pérez. (Actas del III Congreso

la Reina (Ciempozuelos): los restos antropológicos», en Blasco Bosqued,

Nacional de Paleopatología. Barcelona 18-21 de septiembre de 1995).

C.; Baena Preysler, J. i Liesau Von Lettow-Vorbeck, C. (1998): La Prehistoria

Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, p. 271-276.

madrileña en el Gabinete de Antigüedades de la Real Academia de la

JUAN TRESSERRAS, J. (2000): «La arqueología de las drogas en la Península

Historia. Los yacimientos Cuesta de la Reina (Ciempozuelos) y Valdocarros

Ibérica: una síntesis de las recientes investigaciones arqueobotánicas»,

(Arganda del Rey). Madrid: Departamento de Prehistoria y Arqueología de

Complutum, 11 (Madrid), p. 261-274.

la U.A.M. (Patrimonio Arqueológico del Bajo Jarama, 3), p. 34-55.

JUAN TRESSERRAS, J.

VILLALBA, M.J. (1999): «Consumo de la adormidera

SILVA, A.M. (2003): «Trepanation in the Portuguese late Neolithic,

(Papaver somniferum L.) en el Neolítico peninsular: el enterramiento M28

Chalcolithic and early Bronze age periods». En Arnott, R.; Finger, S. y

del complejo minero de Can Tintorer», Saguntum, extra 2 (Actes del II

Smith, C.U.M. (eds.). Trepanation: history, discovery, theory. Lisse

I

Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. València, 1999), p. 397-404.
LISOWSKI, F.P. (1967): «Prehistoric and early historic trepanation». En
Brothwell, D. i Sandison, A.T.: Diseases in antiquity. Springfield

(Holanda): Swets & Zeitlinger Publishers, p. 117-129.
SOLER DÍAZ, J.A. (1985): «Los ídolos oculados sobre huesos largos del enterramiento de El Fontanal (Onil, Alicante)», Lucentum, IV, p. 1535.
— (2002): Cuevas de inhumación múltiple en la Comunidad Valenciana. Madrid:

(Illinois): Charles C. Thomas Publisher, p. 651-672.
MARCET, R.; PETIT, M.A.; ROVIRA, J. I VIVES, E. (1982): «Balma de la Sargantana

Real Academia de la Historia; Alacant: Museu Arqueològic d’Alacant.

o Balma de Renan (Oliola)». En Les excavacions arqueològiques a

— (2008): «Vaso anforoide de la Cova d’En Pardo. Un cántaro del Neolítico

Catalunya en els darrers anys. (vol. I). Barcelona: Departament de

Medio en un hábitat de pastores». En Soler, J. A. i Roca de Togores, C.

Cultura de la Generalitat de Catalunya .Direcció General del Patrimoni

(eds.): El secreto del barro. Un cántaro neolítico de la Cova d’En Pardo

Artistic. Servei d’Arqueologia. Barcelona. 1982, p. 155-157.
MARGUETTS, E.I. (1967): «Trepanation of the skull by the medicine-men of pri-

(Planes, Alicante). Alacant: Museu Arqueològic d’Alacant (MARQ), p. 21-90.
SOLER DÍAZ, J.A.

I

ROCA

DE

TOGORES MUÑOZ, C. (1999): «Estudio de los res-

mitive cultures with particular reference to present-day native east

tos humanos encontrados en las intervenciones practicadas en 1961 y

African practice». En Brothwell, D. i Sandison, A.T.: Diseases in anti-

1965 en la Cova d’En Pardo, Planes (Alicante). Análisis antropológico y

quity. Springfield (Illinois): Charles C. Thomas Publisher, p. 673-701.

aproximación a su contexto cultural», Saguntum, extra 2 (Actes del II

MATEOS, T.; ETXEBERRIA, F.; MOLANO, J.

I

ALVARADO, M.

DE

(1996): «Estudio

Congrés del Neolític a la Península Ibérica. València, 1999), p. 369-377.

paleopatológico del cráneo trepanado de la Cueva de Maltravieso

THILLAUD, P.L. (1996): Paléopathologie humaine. París: Kronos.

(Cáceres)». En Salud, enfermedad y muerte en el pasado. Ed.

TURBÓN, D. (1981): Antropología en Cataluña en el II milenio a.C. Barcelona:

Alejandro Pérez Pérez. (Actas del III Congreso Nacional de
Paleopatología. Barcelona 18-21 de septiembre de 1995). Barcelona:
Museu d’Arqueologia de Catalunya, p. 329-331.
PASCUAL, V. (1963): «Hallazgos prehistóricos en Les Llometes», Archivo de

Prehistoria Levantina, III (SIP - Diputació de València), p. 135-146.

Universitat de Barcelona.
VEGAS, J.I. (2007): «Interpretación de los resultados y conclusiones», en
Vegas, J.I.: San Juan Ante Portam Latinam. Una inhumación colectiva

prehistórica en el Valle Medio del Ebro. Vitòria: Diputación Foral de
Álava - Fundación José Miguel de Barandiarán, p. 101-103.

PÉREZ MACÍAS, A.; CRUZ-AUÑÓN BRIONES, R. I RIVERO GALÁN, E. (1990): «Estudio

VILARDELL PASCUAL, R. (1991): «Problemàtica que ens planteja la troballa

estratigráfico de la Cueva de la Mora (Jabugo, Huelva)» . En Huelva en

d’una inhumació a la Timba d’En Barenys (Ruidoms, Baix Camp)» . En

su Historia. (vol. 3). Huelva: Universidad de Huelva, p. 11-45.

Estat de la investigació sobre el neolític a Catalunya: IX Col·loqui

RIHUETE, C. (2003): Bio-arqueología de las prácticas funerarias: Análisis de la

Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (abril, 1991). Andorra: Servei

comunidad enterrada en el cementerio de la Cova des Càrritx

d’Arqueologia d’Andorra; Institut d’Estudis Ceretans (Publicacions de

(Ciutadella, Menorca) ca. 1450-800 cal ANE. Oxford: BAR International

l’Institut d’Estudis Ceretans, 17), p. 117-120.

Series, 1161.

140

RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT

[page-n-25]