Vilanova i Piera. Camí a la Prehistòria
Yolanda Fons Grau
Juan Salazar Bonet
Rodolfo Gozalo Gutiérrez
Rosa Enguix Alemany
Bernat Martí Oliver
Francisco Pelayo López
Catalá Gorgues Jesús Ignacio
2021
, ISBN 978-84-7795-906-9
[page-n-1]
[page-n-2]
Vilanova
i Piera
CAMÍ A LA PREHISTÒRIA
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
[page-n-3]
Vilanova
i Piera
CAMÍ A LA PREHISTÒRIA
Tresors del Museu de Prehistòria
Desembre 2021-juny 2022
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
Antoni Francesc Gaspar Ramos
Diputat de l'Àrea de Cultura
Xavier Rius i Torres
Disseny cartell i materials de difusió / Diseño de
cartel y materiales de difusión
Organització i producció / Organización y
producción
Lupe Martínez Campos (espaciobascuñán)
Pau Soriano Pérez-Almazán
Diputació de València - Museu de Prehistòria de
València
Muntatge peces i documents / Montaje piezas y
documentos
Traducció textos al valencià i castellà /
Traducción de textos al valenciano y castellano
Ramón Canal Roca
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Directora
María Jesús de Pedro Michó
Cap Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
EXPOSICIÓ / EXPOSICIÓN
Comissariat / Comisariado
Yolanda Fons Grau
Juan Salazar Bonet
Coordinació tènica / Coordinación técnica
Santiago Grau Gadea, Eva Ferraz García
Projecte museogràfic / Proyecto museográfico
Francesc Chiner Vives
Programa didàctic /Programa didáctico
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Difusió i xarxes socials / Difusión y redes sociales
Begonya Soler Mayor
Traducció textos a l’italià / Traducción de textos
al italiano
Centro G. Leopardi
Gestió administrativa / Gestión administrativa
Christine Comiti
Cristina Richarte Martínez
Ana Beltrán Olmos
Impressió material de difusió / Impresión
material de difusión
Audiovisual “Vilanova y Piera. Camino hacia la
Prehistoria”
Impremta Provincial de la Diputació de València
Microfilm
Assegurances / Seguros
Allianz
Kumi Furió (Limoestudio)
Art i Clar
Francesc Chiner Vives
Símbols. Senyalització Integral
Artesanos Hnos. Ferrer. Vicent Vendrell
Dissai. Rotulació i disseny
Francesc Chiner Vives
Enmarcats / Enmarcados
Galería Cuatro
Disseny gràfic exposició / Diseño gráfico
exposición
Michael Maudsley
Traducció textos al francès / Traducción de textos
al francés
Rosa Bou (Limoestudio)
Isabel Carbó Dolz
Traducció textos a l’anglès / Traducción de textos
al inglés
Francisco Pavón Tudela
Muntatge instal·lació i execució producció /
Montaje instalación y ejecución producción
Coordinació muntatge / Coordinación montaje
Juli Jordà Mulet
Fons exposats / Fondos expuestos
Museu de Prehistòria de València
-Fons Documental Juan Vilanova
(FDJV-MPV)
-Fons Biblioteca (MPV)
-Fons SIP
L'Etno. Museu Valencià d'Etnologia
Museu Temps de Dinosaures. Ajuntament de
Morella
Rosa Bou (Limoestudio)
Equipament audiovisual / Equipamiento
audiovisual
Museu de Ciències Naturals de València (MCNV)
Kumi Furió (Limoestudio)
Sonoidea
Col·lecció particular Amparo Camallonga Vilanova
Col·lecció particular Margarita Belinchón García
Col·lecció particular Inmaculada Cedeño Morales
Col·lecció particular Manuel Sarti
Rèplica de mamut gravat en ivori de La
Madeleine. França
[page-n-4]
Imatges / Imágenes
Traducció catàleg al valencià i castellà /
Biblioteca. Museu de Prehistòria de València
Traducción catàlogo al valenciano y castellano
O Occidente: Revista Illustrada de Portugal e do
Estrangeiro. Portugal
Joaquin Abarca Pérez
Ny Illustreret Tidente. Dinamarca
Library of Congress. Prints and Photographs
Rafael De Luis Casademunt. Fotògraf
Agraïments / Agradecimientos
Bernat Martí Oliver
Rodolfo Gozalo Gutiérrez
Rosa Enguix Alemany
Jorge Cruz Orozco
José Miguel Gasulla
Javier Martí Oltra
Josep Fernández Peris
Victor S. Gonçalves
Antonio Gottarelli
Salvador Ortí Camallonga
Carlos Sangüesa
Margarita Belinchón
Celeste Serra Aracil
Marta Ruiz-Cortina Seco
CATÀLEG / CATÁLOGO
Coordinació edició / Coordinación edición
Yolanda Fons Grau
Juan Salazar Bonet
Autors / Autores
Jesús Ignacio Catalá-Gorgues
Rosa Enguix Alemany
Yolanda Fons Grau
Rodolfo Gozalo Gutiérrez
Bernat Martí Oliver
Francisco Pelayo López
Juan Salazar Bonet
Disseny catàleg / Diseño de catálogo
Lupe Martínez Campos (espaciobascuñán)
Pau Soriano Pérez-Almazán
Juli Jordà Mulet
Traducció a l’anglès / Traducción al inglés
Michael Maudsley
Imatges / Imágenes
Biblioteca i Arxiu SIP. Museu de Prehistòria de València
Museu de Ciències Naturals de València (MCNV)
Rafael De Luis Casademunt. Fotògraf
Impressió / Impresión
Gràficas Papallona Sdad. Coop. V.
Agraïments / Agradecimientos
Bernat Martí Oliver
Rodolfo Gozalo Gutiérrez
Rosa Enguix Alemany
Helena Bonet Rosado
Edita
Museu de Prehistòria de València
Diputació de València
© del text: els autors
© de les imatges: els autors o institucions propietàries
© de l’edició: Diputació de València. Museu de Prehistòria, 2021
I.S.B.N.:978-84-7795-906-9
D.L.: V-3496-2021
[page-n-5]
Làmina de 1871 inclosa en Viaje científico a Dinamarca y Suecia con motivo del Congreso Internacional
Prehistórico celebrado en Copenhague en 1869 / Lámina de 1871 incluída en Viaje científico a Dinamarca y
Suecia con motivo del Congreso Internacional Prehistórico celebrado en Copenhague en 1869. Biblioteca MPV.
[page-n-6]
5
06
Presentació
Presentación
María Jesús de Pedro Michó
10
Cronologia
Cronología
14
La memòria de Vilanova. Les mil cares d’una donació
La memoria de Vilanova. Las mil caras de una donación
Yolanda Fons Grau i Juan Salazar Bonet
36
Per la ciència espanyola i universal: Juan Vilanova, l’associacionisme
científic i la geologia com a empresa internacional
Por la ciencia española y universal: Juan Vilanova, el asociacionismo
científico y la geología como empresa internacional
Jesús Ignacio Catalá-Gorgues
54
Juan Vilanova i l’harmonia entre ciència i religió: les seues crítiques
creacionistes al darwinisme
Juan Vilanova y la armonía entre ciencia y religión: sus críticas
creacionistas al darwinismo
Francisco Pelayo López
70
Vilanova, pioner de la geologia i paleontologia espanyoles
en la universitat
Vilanova, pionero de la geología y paleontología españolas
en la universidad
Rodolfo Gozalo Gutiérrez
90
Juan Vilanova i Piera i l’estudi de la Prehistòria
Juan Vilanova y Piera y el estudio de la Prehistoria
Bernat Martí Oliver i Rosa Enguix Alemany
113
Bibliografia / Bibliografía
117
Annex en anglés / Anexo en inglés
[page-n-7]
6
VILANOVA I PIERA. CAMÍ A LA PREHISTÒRIA
En 1993 commemoràrem, des del Museu de Prehistòria de València, el centenari de la mort de
Juan Vilanova y Piera, investigador valencià, catedràtic de Geologia i Paleontologia, i introductor
de la ciència prehistòrica en l’Estat espanyol. Figura destacada de la segona mitat del segle
xix, Juan Vilanova y Piera va nàixer a València en 1821, on cursà la carrera de Medicina, tot i que
després es va doctorar en Ciències Naturals. Pensionat pel govern espanyol, viatjà a França,
Itàlia, Suïssa i Alemanya per tal d’ampliar els seus coneixements sobre geologia i paleontologia
i, en tornar a Espanya, s’encarregà de la càtedra creada ex professo per a ell en la Universitat
Central; impartí la docència en el Museu de Ciències Naturals. Entre les seues aportacions a
la prehistòria peninsular destaquem la proposta d’una Edat del Coure entre el Neolític i l’Edat
del Bronze, i la defensa de l’autenticitat de les pintures de la cova d’Altamira.
Els actes d’homenatge els van organitzar el Departament de Geologia de la Universitat de
València, el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València i la Reial Societat
Econòmica d’Amics del País de València, amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement i la
valoració de la seua obra, i de l’estat general de la ciència espanyola de l’època, en concret de
la geologia, la paleontologia i la prehistòria. Llavors, i com a arqueòloga del Servei d’Investigació Prehistòrica, vaig formar part del comité organitzador, de la mà del director del museu,
Bernat Martí Oliver, amb el també arqueòleg del SIP Joaquim Juan Cabanilles, i un nodrit equip
d’investigadors del Departament de Geologia.
Com a part integrant d’esta institució, aquella fou la primera ocasió en què el meu treball es
vinculava a la figura de l’il·lustre valencià Juan Vilanova y Piera, si bé era coneixedora de la
seua obra i havia consultat els seus llibres en relació amb el meu projecte de tesi doctoral sobre
l’Edat del Bronze; en concret els descobriments al Castellet del Porquet de l’Olleria i al Molló
de les Mentires d’Aielo de Malferit. Ambdós, identificats com a dòlmens i túmuls, anys després
seran els primers jaciments prehistòrics que s’identifiquen sobre la superfície de les nostres
muntanyes. Així, parafrasejant a Bernat Martí en el seu minuciós treball sobre Los poblados
coronan las montañas del 2002, «aquells poblats que dominen les altures i fan que l’Edat del
Bronze siga aquell període en què tot el territori sembla poblat».
Anys després, en 1996, acompanyada de Bernat Martí i de Maria Victoria Goberna, bibliotecària
del SIP entre 1974 i 1987, rebérem la donació d’un conjunt de medalles, diplomes, fotografies,
manuscrits i altres objectes, pertanyents a Juan Vilanova y Piera i que ens va entregar el net,
Juan Masiá Vilanova; donació que venia a completar-ne una altra feta amb anterioritat, en
1985, de la qual Maria Victoria Goberna havia donat compte en una publicació en la revista
Archivo de Prehistoria Levantina, XX, de 1990.
[page-n-8]
7
VILANOVA Y PIERA. CAMINO A LA PREHISTORIA
En 1993 conmemoramos, desde el Museo de Prehistoria de Valencia, el centenario de la muerte
de Juan Vilanova y Piera, investigador valenciano, catedrático de Geología y Paleontología, e introductor de la ciencia prehistórica en el Estado español. Figura destacada de la segunda mitad
del siglo xix, Juan Vilanova y Piera nació en Valencia en 1821, donde cursó la carrera de Medicina,
aunque después se doctoró en Ciencias Naturales. Pensionado por el gobierno español, viajó a
Francia, Italia, Suiza y Alemania para ampliar sus conocimientos sobre geología y paleontología
y, al volver a España, se encargó de la cátedra creada ex profeso para él en la Universidad
Central; impartió su docencia en el Museo de Ciencias Naturales. Entre sus aportaciones a la
prehistoria peninsular destacamos la propuesta de una Edad del Cobre entre el Neolítico y la
Edad del Bronce, y la defensa de la autenticidad de las pinturas de la cueva de Altamira.
Los actos de homenaje los organizaron el Departamento de Geología de la Universidad de Valencia, el Servicio de Investigación Prehistórica de la Diputación de Valencia y la Real Sociedad
Económica de Amigos del País de Valencia, con el objetivo de profundizar en el conocimiento y
la valoración de su obra, y del estado general de la ciencia española de la época, en concreto
de la geología, la paleontología y la prehistoria. Entonces, y como arqueóloga del Servicio de
Investigación Prehistórica, formé parte del comité organizador, de la mano del director del
museo, Bernat Martí Oliver, junto al también arqueólogo del SIP Joaquim Juan Cabanilles, y un
nutrido equipo de investigadores del Departamento de Geología.
Como parte integrante de esta institución, aquella fue la primera ocasión en la que mi trabajo
se vinculaba a la figura del ilustre valenciano Juan Vilanova y Piera, si bien era conocedora de
su obra y había consultado sus libros en relación con mi proyecto de tesis doctoral sobre la
Edad del Bronce; en concreto los descubrimientos en el Castellet del Porquet de L’Olleria y en
el Molló de les Mentires de Aielo de Malferit. Ambos, identificados como dólmenes y túmulos,
años después serán los primeros yacimientos prehistóricos que se identifican sobre la superficie de nuestras montañas. Así, parafraseando a Bernat Martí en su minucioso trabajo sobre
Los poblados coronan las montañas del 2002, «aquellos poblados que dominan las alturas y
hacen que la Edad del Bronce sea aquel periodo en el que todo el territorio parece poblado».
Años después, en 1996, acompañada de Bernat Martí y de Maria Victoria Goberna, bibliotecaria
del SIP entre 1974 y 1987, recibimos la donación de un conjunto de medallas, diplomas, fotografías, manuscritos y otros objetos, pertenecientes a Juan Vilanova y Piera y que nos entregó
su nieto Juan Masiá Vilanova; donación que venía a completar otra realizada con anterioridad,
en 1985, de la cual Maria Victoria Goberna había dado cuenta en una publicación en la revista
Archivo de Prehistoria Levantina, XX, de 1990.
[page-n-9]
8
De la donació de 1985 cal destacar les publicacions, els manuscrits i les fotografies que cedí Juan
Masiá Vilanova, catedràtic de Geografia i Història, comissari provincial d’excavacions arqueològiques des de 1954 i delegat provincial d’excavacions arqueològiques fins a la segona mitat de
la dècada dels seixanta, raó per la qual va mantindre sempre una relació estreta amb l’arqueologia valenciana i amb el SIP. Part important de la donació eren els llibres de la biblioteca de
Vilanova, que donà a conéixer Maria Victoria Goberna. Primeres edicions d’obres de Vilanova
y Piera, alguna tan important i significativa com Origen, naturaleza y antigüedad del hombre
(1872), els mapes geològics que impulsà la comissió del mapa geològic per a confeccionar la
carta geològica nacional; llibres de la seua biblioteca particular i documentació fotogràfica,
fotografies fetes en diferents ciutats europees a científics contemporanis, possiblement en el
transcurs dels congressos als quals assistia. Escrits sobre paleontologia i geologia, quaderns
de viatge per Europa entre 1849 i 1852, etc.
Ambdues donacions conformaren el que ara coneixem com a fons documental Juan Vilanova
y Piera del Museu de Prehistòria de València, objecte d’un estudi acurat publicat en el Trabajo
Vario del SIP número 114 del 2012; monografia excel·lent de Francisco Pelayo i Rodolfo Gozalo
amb pròleg del nostre benvolgut col·lega Bernat Martí Oliver, en la qual es dona compte de la
formació de Vilanova a Europa, les investigacions i la docència en la disciplina de geologia i
paleontologia, el seu protagonisme en congressos internacionals, la seua labor com a divulgador, el reconeixement assolit com a autoritat científica i la seua preocupació per harmonitzar
creences religioses i ciència moderna.
El llibre inclou la catalogació del fons documental Juan Vilanova y Piera del Museu de Prehistòria
de València, que s’afig a d’altres aportacions prèvies dels autors, com la biografia i bibliografia
de Vilanova que va traçar Rodolfo Gozalo en 1993, i els estudis de Pelayo sobre la formació
científica de Vilanova en 1995; a més del treball conjunt de Salavert, Pelayo i Gozalo sobre Los
inicios de la Prehistoria en la España del siglo xix, del 2003, a propòsit del llibre de Vilanova
Origen, naturaleza y antigüedad del hombre.
Ara, en el 2021, commemorem el segon centenari del seu naixement amb l’exposició «Vilanova
i Piera. Camí a la Prehistòria», exposició de producció pròpia que comissarien la bibliotecària
del Museu de Prehistòria i SIP, Yolanda Fons Grau, i l’arqueòleg Juan Salazar Bonet. Exposició
que culmina, a hores d’ara, una llarga etapa d’estudi i de recerca, propiciada per les successives
donacions de la família de Vilanova y Piera (donació Masiá Vilanova), a les quals hem d’afegir
la de Natalia Mansilla Masiá (donació Mansilla Masiá), neta de Juan Masiá Vilanova, al llarg
del 2020. Es tracta d’un nou lot format per un conjunt de fòssils, restes de fauna i indústria lítica que han passat a formar part de les col·leccions del museu. Donacions que han conformat
l’important fons documental Juan Vilanova y Piera del Museu de Prehistòria de València: llibres,
quaderns de camp, manuscrits, fotografies i objectes diversos reunits i presents en l’exposició
«Vilanova i Piera. Camí a la Prehistòria», que ha motivat la present publicació. A tots ells, el
nostre agraïment.
Maria Jesús de Pedro Michó
directora del Museu de Prehistòria de València
[page-n-10]
9
De la donación de 1985 hay que destacar las publicaciones, los manuscritos y las fotografías
que cedió Juan Masiá Vilanova, catedrático de Geografía e Historia, comisario provincial de
excavaciones arqueológicas desde 1954 y delegado provincial de excavaciones arqueológicas
hasta la segunda mitad de la década de los sesenta, razón por la que mantuvo siempre una
relación estrecha con la arqueología valenciana y con el SIP. Parte importante de la donación
eran los libros de la biblioteca de Vilanova, que dio a conocer Maria Victoria Goberna. Primeras
ediciones de obras de Vilanova y Piera, alguna tan importante y significativa como Origen,
naturaleza y antigüedad del hombre (1872), los mapas geológicos que impulsó la comisión del
mapa geológico para confeccionar la carta geológica nacional; libros de su biblioteca particular y documentación fotográfica, fotografías tomadas en diferentes ciudades europeas a
científicos contemporáneos, posiblemente en el transcurso de los congresos a los que asistía.
Escritos sobre paleontología y geología, cuadernos de viaje por Europa entre 1849 y 1852, etc.
Ambas donaciones conformaron lo que ahora conocemos como fondo documental Juan Vilanova y Piera del Museo de Prehistoria de Valencia, objeto de un estudio cuidadoso publicado
en el Trabajo Vario del SIP número 114 del 2012; excelente monografía de Francisco Pelayo y
Rodolfo Gozalo con prólogo de nuestro estimado colega Bernat Martí Oliver, en la que se da
cuenta de la formación de Vilanova en Europa, sus investigaciones y docencia en la disciplina
de geología y paleontología, su protagonismo en congresos internacionales, su labor como
divulgador, el reconocimiento como autoridad científica y su preocupación por armonizar
creencias religiosas y ciencia moderna.
El libro incluye la catalogación del fondo documental Juan Vilanova y Piera del Museo de Prehistoria de Valencia, que se suma a otras aportaciones previas de los autores, como la biografía
y bibliografía de Vilanova que trazó Rodolfo Gozalo en 1993, y los estudios de Pelayo sobre la
formación científica de Vilanova en 1995; además del trabajo conjunto de Salavert, Pelayo y
Gozalo sobre Los inicios de la Prehistoria en la España del siglo xix, del 2003, a propósito del
libro de Vilanova Origen, naturaleza y antigüedad del hombre.
Ahora, en el 2021, conmemoramos el segundo centenario de su nacimiento con la exposición
«Vilanova y Piera. Camino a la Prehistoria», exposición de producción propia que comisarían la
bibliotecaria del Museo de Prehistoria y SIP, Yolanda Fons Grau, y el arqueólogo Juan Salazar
Bonet. Exposición que culmina, ahora, una larga etapa de estudio y de investigación, propiciada
por las sucesivas donaciones de la familia de Vilanova y Piera (donación Masiá Vilanova), a
las que tenemos que añadir la de Natalia Mansilla Masiá (donación Mansilla Masiá), nieta de
Juan Masiá Vilanova, a lo largo del 2020. Se trata de un nuevo lote formado por un conjunto
de fósiles, restos de fauna e industria lítica que han pasado a formar parte de las colecciones
del museo. Donaciones que han conformado el importante fondo documental Juan Vilanova
y Piera del Museo de Prehistoria de Valencia: libros, cuadernos de campo, manuscritos, fotografías y objetos varios reunidos y presentes en la exposición «Vilanova y Piera. Camino a la
Prehistoria», que ha motivado la presente publicación. A todos ellos, nuestro agradecimiento.
Maria Jesús de Pedro Michó
directora del Museo de Prehistoria de Valencia
[page-n-11]
Una vida dedicada a la ciència
Una vida dedicada a la ciencia
La Reial Acadèmia
de Ciències premia
l’obra Manual de
Geología Aplicada
a la agricultura
y a las artes
industriales.
Memoria
GeognósticoAgrícola de
Castellón,
premiada per la
Reial Acadèmia de
Ciències
Manual de
Geología Aplicada
a la Agricultura
y a las Artes
Industriales.
5 de maig.
Naix a València
Llicenciat en
medicina i batxiller
en Filosofia
Llicenciat
en Ciències
Ajudant en el
Museu Nacional
de Ciències
1821
1845
1846
1847
5 de mayo.
Nace en Valencia
Licenciado en
medicina y bachiller
en Filosofía
Licenciado
en Ciencias
Ayudante en el
Museo Nacional
de Ciencias
Defensa l’antiguitat
de la humanitat
Ingressa en
l’Acadèmia
de Medicina
de Madrid
Ensayo de
Descripción
Geognóstica de la
Provincia de Teruel
L’antiguitat de la
humanitat en el
discurs d’obertura
del curs 1864-1865
1858
1860-1861
1861
1863,1968,1870
1864
La Real Academia
de Ciencias
premia la obra de
Vilanova Manual
de Geología
Aplicada a la
agricultura y a las
artes industriales
Manual de
Geología Aplicada
a la Agricultura
y a las Artes
Industriales.
Ingresa en
la Academia
de Medicina
de Madrid
Ensayo de
descripción
Geognóstica de la
Provincia de Teruel
La antigüedad
de la humanidad
en el discurso de
apertura curso
1864-1865
Memoria
GeognósticoAgrícola de
Castellón,
premiada por la
Real Academia
de Ciencias
Defiende la
antigüedad de
la humanidad
[page-n-12]
Periple de formació
per Europa
Membre de la
Societat Geològica
de França
Càtedra de
Geologia i
Paleontologia de la
Universitat Central
Vocal de la
Comissió del
Mapa Geològic
Comença a
impartir cursos en
l’Ateneu Científic i
Literari de Madrid
Catedràtic d’ascens
de la Facultat de
Ciències
1849-1854
1850
1854
1855
1856
1857
Periplo de formación
por Europa
Miembro de la
Sociedad Geológica
de Francia
Cátedra de
Geología y
Paleontología de la
Universidad Central
Vocal de la
Comisión del
Mapa Geológico
Comienza a impartir
cursos en el Ateneo
Científico y Literario
de Madrid
Catedrático de
ascenso de la
Facultad de Ciencias
Soci fundador
de la Societat
Antropològica
Espanyola
Descobriment
de Parpalló a
Gandia, primer
jaciment prehistòric
identificat en terres
valencianes, la
Cova Negra de
Xàtiva, la cova
de les Meravelles
a Gandia i la de
Bolomor a Tavernes
de la Valldigna
1865
Socio fundador
de la Sociedad
Antropológica
Española
Assistència
al II Congrés
d’Antropologia
i Arqueologia
Prehistòriques
a París
Fa treballs de camp a
la Cova Avellanera a
Catadau, la cova de Sant
Nicolau i el Castellet del
Porquet a l’Olleria, el Molló
de les Mentires a Aielo de
Malferit i altres jaciments a
Bellús, Ador, Tavernes de la
Valldigna i Alcalà de Xivert
«Estudios pre-históricos
en la provincia de Valencia»
en Las Provincias
1866
1867
1867-1868
1868
Descubrimiento
de Parpalló en
Gandia, primer
yacimiento
prehistórico
identificado en
tierras valencianas,
la Cova Negra de
Xàtiva, la Cova
de les Meravelles
en Gandia y la
Cova de Bolomor
en Tavernes de la
Valldigna
Asistencia al II
Congreso de
Antropología
i Arqueología
Prehistóricas
en París
Realiza trabajos de campo
en Cova Avellanera en
Catadau, Cova de Sant
Nicolàs y el Castellet del
Porquet en l’Olleria, el Molló
de les Mentires en Aielo de
Malferit y otros yacimentos
en Bellús, Ador, Tavernes de
la Valldigna y Alcalà de Xivert
«Estudios pre-históricos
en la provincia de Valencia»
en Las Provincias
[page-n-13]
Assistència
al IV Congrés
d’Antropologia
i Arqueologia
Prehistòriques a
Copenhaguen,
«Découvertes
archéologiques
préhistoriques
faites en Espagne»
Soci fundador de la
Societat Espanyola
d’Història Natural
Viaje Científico
a Dinamarca
y Suecia, en
col·laboració amb
Francisco Tubino
Compendio de
Geología. Primera
cita, per escrit,
d'un dinosaure a
Espanya
Origen, naturaleza
y antigüedad del
hombre
La Creación.
Historia Natural
escrita por una
sociedad de
naturalistas y
publicada bajo
la dirección del
Doctor Juan
Vilanova y Piera
Desdoblament
de la Càtedra
de Geologia i
Paleontologia en
dues càtedres
1869
1871
1872
1872-1876 1873
Asistencia al IV
Congreso de
Antropología
y Arqueología
Prehistóricas en
Copenhague.
«Découvertes
archéologiques
préhistoriques
faites en Espagne»
Socio fundador
de la Sociedad
Española de
Historia Natural
Compendio de
Geología. Primera
cita, por escrito, de
un dinosaurio en
España
La Creación.
Historia Natural
escrita por una
sociedad de
naturalistas y
publicada bajo
la dirección del
Doctor Juan
Vilanova y Piera
Viaje Científico
a Dinamarca
y Suecia, en
colaboración con
Francisco Tubino
Defensa d’Altamira en sessió de
l’Associació Francesa per a l’Avanç
de les Ciències a La Rochelle
Origen, naturaleza
y antigüedad del
hombre
Desdoblamiento
de la Cátedra
de Geología y
Paleontología en
dos cátedras
Assistència al
VII Congrés
d’Antropologia
i Arqueologia
Prehistòriques a
Estocolm
Inicia cursos de
ciència prehistòrica
en l’Ateneu Científic
i Literari de Madrid
1874
Asistencia al VII
Congreso de
Antropología
y Arqueología
Prehistóricas en
Estocolmo
Inicia cursos
de ciencia
prehistórica en el
Ateneo Científico
y Literario de
Madrid
Conferència «Tiempos
prehistóricos» en l’Ateneu Científic
i Literari de Madrid
Ensayo de Diccionario
Geográfico-Geológico
/ Essai de Dictionnaire
géographique et
géologique
Vicepresident del II Congrés
Geològic Internacional a Bolonya
Descobriment de la cova
de les Llometes a Alcoi
Vicepresident del III
Congrés Geològic
Internacional a
Berlín
1882
1884
1885
1889
1890
Defensa de Altamira en sesión
de la Asociación Francesa para
el Avance de las Ciencias
Ensayo de Diccionario
Geográfico-Geológico
/ Essai de Dictionnaire
géographique et
géologique
Protohistoria o
historia primitiva de
la Península Ibérica
Ingresa en la Real
Academia de la Historia
Geología y
Protohistoria
ibéricas
Conferencia «Tiempos
prehistóricos» en el Ateneo
Científico y Literario de Madrid
Vicepresidente del II Congreso
Geológico Internacional en Bolonia
Descubrimiento de la
Cova de les Llometes
en Alcoi
Protohistoria o
historia primitiva de
la Península Ibérica
Ingressa en la Reial
Acadèmia de la Història
Assistència al X
Congrés d’Antropologia
i Arqueologia
Prehistòriques a París
Geología y
Protohistoria
ibéricas
Vicepresidente del III
Congreso Geológico
Internacional en
Berlín
Asistencia al X Congreso
de Antropología
y Arqueología
Prehistóricas en París
[page-n-14]
Impartició de conferències
a Santander, publicades en
1881
Ingressa en
l’Acadèmia de
Ciències Exactes,
Físiques i Naturals
Soci fundador
de la Societat
Geogràfica de
Madrid
Atlas GeográficoUniversal bajo la
dirección del Dr.
Juan Vilanova y
Piera
Lección inaugural
de Paleontología,
comença a impartir
Paleontologia en la
Universitat Central
Geología agrícola
Assistència al IX Congrés
d’Antropologia i Arqueologia
Prehistòriques a Lisboa,
presentació internacional
de les pintures d’Altamira,
«Du cuivre et de bronze en
Espagne et de la période
que les a précédés»
Prospecció a l’Ereta
del Pedregal de
Navarrés
Teoría y práctica de
pozos artesianos y arte de
alumbrar aguas
1875
1876
1877
1878
1879
1880
Ingresa en la
Academia de
Ciencias Exactas,
Físicas y Naturales
Socio fundador
de la Sociedad
Geográfica de
Madrid
Atlas GeográficoUniversal bajo la
dirección del Dr.
Juan Vilanova y
Piera
Miembro del Primer
Congreso Geológico
Internacional en
París
Geología agrícola
Impartición de
conferencias en Santander,
publicadas en 1881
Membre del I
Congrés Geològic
Internacional a
París
Conferència
«Protohistoria
valenciana», amb
motiu del I Congrés
Medicofarmacèutic
Regional
Lección inaugural
de Paleontología,
comienza a impartir
Paleontología en la
Universidad Central
Prospección en
Ereta del Pedregal
de Navarrés
Asistencia al IX Congreso
de Antropología y
Arqueología Prehistóricas
en Lisboa, presentación
internacional de las
pinturas de Altamira. «Du
cuivre et de bronze en
Espagne et de la période
que les a précédés»
Teoría y práctica de
pozos artesianos y arte de
alumbrar aguas
Memoria GeognósticoAgrícola y Protohistórica
de Valencia
7 de juny. Mor a Madrid
1891
1893
Conferencia
«Protohistoria
valenciana»,
con motivo del
Primer Congreso
Medicofarmacéutico
Regional
Memoria GeognósticoAgrícola y Protohistórica
de Valencia
7 de junio. Fallece
en Madrid
[page-n-15]
La memòria de Vilanova.
Les mil cares d’una
donació
14
La memoria de Vilanova.
Las mil caras de una
donación
YOLANDA FONS GRAU
Biblioteca i Arxiu, Museu de Prehistòria de València
JUAN SALAZAR BONET
International Programs Valencia, Florida State University
[page-n-16]
15
El llegat material de Juan Vilanova
Pocs dies després de morir Juan Vilanova y Piera, la vídua, Francisca de Paula Pizcueta, va
sol·licitar a l’Estat que comprara diferents col·leccions que havia reunit el seu marit al llarg de
vora quatre dècades. Un llegat privat que consistia en «minerals, roques i fòssils», «objectes
prehistòrics», així com la seua biblioteca de «magnífics llibres» [figura 1], tot això localitzat en
sa casa del carrer de San Vicente de Madrid. Els acords de venda es van fer amb la direcció
del Museu de Ciències Naturals de Madrid, i es va establir la taxació en dos mil nou-centes
trenta-nou pessetes i setanta-cinc cèntims per la col·lecció geològica, en mil cinc-centes pessetes per la col·lecció de prehistòria i en quatre mil quatre-centes noranta-tres pessetes per
la biblioteca. Una suma considerable, tenint en compte que, a la fi del segle xix, el salari mitjà
diari d’un treballador era de dos pessetes i mitja al dia i el preu d’un quilo de pa era de mitja
pesseta. En els tràmits de compra i venda dels materials destaca la labor del també valencià
Manuel Antón, director de la secció d’antropologia del Museu de Ciències Naturals, que considerava imprescindible l’adquisició per ser «la primera col·lecció de prehistòria». No obstant
això, i tres anys després, únicament havien passat a propietat estatal la biblioteca i la col·lecció
d’objectes prehistòrics. Al setembre de 1898, Alfonso Vilanova, fill del catedràtic, continuava
El legado material de Juan Vilanova
A los pocos de días de la muerte de Juan Vilanova y Piera, su viuda, Francisca de Paula Pizcueta,
solicitó al estado que comprara diferentes colecciones reunidas por su marido a lo largo de casi
cuatro décadas. Este legado privado consistía en “minerales, rocas y fósiles”, “objetos prehistóricos”, así como su biblioteca de “magníficos libros” [figura 1], todo ello localizado en su vivienda de
la calle San Vicente de Madrid. Los acuerdos de venta se realizaron con la dirección del Museo
de Ciencias Naturales de Madrid, estableciéndose la tasación en dos mil novecientas treinta y
nueve pesetas y setenta y cinco céntimos por la colección geológica, en mil quinientas pesetas por
la colección de prehistoria y en cuatro mil cuatrocientas noventa y tres pesetas por su biblioteca.
Una suma considerable dado que, a finales del siglo XIX, el salario medio diario de un trabajador era de dos pesetas y media al día y el precio de un kilo de pan era de media peseta. En los
trámites de compra y venta de los materiales destaca la labor del también valenciano Manuel
Antón, director de la Sección de Antropología del Museo de Ciencias Naturales, que consideraba
imprescindible la adquisición por ser “la primera colección de prehistoria”. Sin embargo, y tres
años después, únicamente habían pasado a propiedad estatal la biblioteca y su colección de
objetos prehistóricos. En septiembre de 1898, Alfonso Vilanova, hijo del catedrático, continuaba
[page-n-17]
16
Figura 1. Catàleg de la
biblioteca de Vilanova
/ Catálogo de la
biblioteca de Vilanova
FDJV-MPV
amb les gestions de la venda, que s’allargaren
en el temps fins a 1906.
con las gestiones de la venta, alargándose estas en el tiempo hasta 1906.
El Museu de Ciències Naturals va ser la destinació principal de l’important llegat, situat
llavors en el palau de Goyeneche. El vincle de
Vilanova amb el museu es va iniciar quan tenia
vint-i-sis anys, després d’obtindre’n la plaça
d’ajudant de professor del Gabinet d’Història
Natural. Posteriorment, i ja com a catedràtic,
va romandre associat al museu fins al final
de la seua vida. La col·lecció que va vendre la
vídua es va unir a altres fons que havia donat
el mateix Vilanova. El primer va ser la col·lecció de roques, minerals i fòssils, fruit de les
adquisicions fetes durant la beca d’estudis de
diversos anys a Europa. Més de mil exemplars
que havia catalogat el mateix Vilanova en 1851
i que havia lliurat a l’anteriorment conegut
com a Museu d’Història Natural, encara que
van romandre embalats en caixes dins de les
seues instal·lacions fins a 1873. També, i fruit
del seu treball en la Comissió del Mapa Geològic, va aportar durant diversos anys materials procedents de Castelló, Terol i València,
i continuà les aportacions a partir de 1884
(Montero, 2003).
El Museo de Ciencias Naturales fue el destino
principal de este importante legado, ubicado
entonces en el palacio de Goyeneche. El vínculo de Vilanova con este lugar se inició cuando
tenía 26 años, tras la obtención de la plaza de
Ayudante de Profesor de su Gabinete de Historia Natural. Posteriormente, y ya como catedrático, permaneció asociado a este museo
hasta el final de su vida. La colección vendida
por su viuda se unió a otros fondos donados
por el propio Vilanova. El primero de ellos fue
la colección de rocas, minerales y fósiles, fruto de las adquisiciones realizadas durante su
beca de estudios de varios años en Europa.
Más de 1000 ejemplares catalogados por el
propio Vilanova en 1851 y entregados al anteriormente conocido como Museo de Historia
Natural, aunque permanecieron embalados en
cajas dentro de sus instalaciones hasta 1873.
También, y fruto de su trabajo en la Comisión
del Mapa Geológico, aportó durante varios
años materiales procedentes de Castellón,
Teruel y Valencia, continuando las aportaciones a partir de 1884 (Montero, 2003).
En 1910, una secció del Museu de Ciències
Naturals passa a convertir-se en el Museu
d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria, on
s’allotja part de la col·lecció Vilanova de
prehistòria (Fletcher, 1945). Les col·leccions
de prehistòria es van traslladar en 1942 des
d’eixa localització al Museu Arqueològic
Nacional (MAN). El MAN també havia rebut
donacions destacades de Vilanova des que
es va crear en 1867. De fet, la primera donació al MAN de materials del jaciment de San
Isidro (Madrid), les troballes del qual inicien
la prehistòria peninsular, la va fer Vilanova
el 24 de desembre de 1867 (Martos, 2017).
Un primer lot de dos-cents sis objectes, que
En 1910 una sección del Museo de Ciencias
Naturales pasa a convertirse en el Museo de
Antropología, Etnografía y Prehistoria, donde se aloja parte de la colección Vilanova de
prehistoria (Fletcher, 1945). Las colecciones de
prehistoria se trasladaron en 1942 desde esta
localización al Museo Arqueológico Nacional.
El MAN también había recibido destacadas
donaciones de Vilanova desde su creación en
1867. De hecho, la primera donación al MAN
de materiales del yacimiento de San Isidro
(Madrid), estación cuyos hallazgos inician la
prehistoria peninsular, fue realizada por Vilanova el 24 de diciembre de 1867 (Martos,
2017). A ese primer lote de 206 objetos, que
[page-n-18]
17
[page-n-19]
18
[page-n-20]
19
Figura 2. Agraïment per
part d'Isabel II a Juan
Vilanova per la seua
donació de materials
prehistòrics al Museu
Arqueològic Nacional.
2 de gener de 1868 /
Agradecimiento por
parte de Isabel II a
Juan Vilanova por la
donación de materiales
prehistóricos al Museo
Arqueológico Nacional.
2 de enero de 1868
FDJV-MPV
incloïa un parell de destrals de San Isidro,
al qual en van seguir d’altres, que es farien, sobretot, en el període entre 1868 i 1871
[figura 2]. Fons consistents tant en objectes
peninsulars, que havia excavat i prospectat ell mateix, com en materials adquirits a
l’estranger durant els viatges que feia sovint
(Barril i Pérez, 2010: 202).
incluía dos hachas de San Isidro, le siguieron
otras, que se realizarían, sobre todo, en el
período entre 1868 y 1871 [figura 2]. Fondos
consistentes tanto en objetos peninsulares, excavados y prospectados por él mismo, como
en aquellos materiales adquiridos en el extranjero durante sus frecuentes viajes (Barril,
y Pérez, 2010: 202).
L’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Madrid, del qual Juan Vilanova era membre i
conferenciant assidu, i la Universitat Central,
on impartia classes, van ser institucions amb
arxius històrics destacats que van tindre destinacions dispars. El vincle de Vilanova amb
l’Ateneu de Madrid es remunta a 1854, quan
és admés com a soci. Quasi quaranta anys
després i fins a poc abans de faltar, el catedràtic mantenia el vincle amb la institució
fent-hi cursos anuals com ara «El Origen
del Hombre», a més de diferents seminaris i
conferències. No obstant això, de la dita institució a penes han arribat als nostres dies
documents previs a 1939. A pesar que la biblioteca i els fons van sobreviure a la guerra,
l’arxiu històric de l’Ateneu desapareix quasi
íntegrament, durant l’ocupació falangista
de l’immoble a principis dels anys quaranta
(Herrera et al., 2009).
El Ateneo Científico, Literario y Artístico de Madrid, del que Juan Vilanova era miembro y asiduo conferenciante, y la Universidad Central,
donde impartía clases, fueron instituciones con
destacados archivos históricos que tuvieron
destinos dispares. El vínculo de Vilanova con el
Ateneo de Madrid se remonta a 1854, cuando
es admitido como socio. Casi 40 años después
y hasta poco antes de su fallecimiento, el catedrático mantenía su vínculo con esta institución ofreciendo cursos anuales como el de “El
Origen del Hombre”, además de diferentes seminarios y conferencias. Sin embargo, de esta
institución apenas han llegado a nuestros días
documentos previos a 1939. A pesar de que la
biblioteca y los fondos sobrevivieron a la guerra, el archivo histórico del Ateneo desaparece
casi en su totalidad, durante la ocupación falangista del inmueble a principios de los años
cuarenta (Herrera et al., 2009).
Pel que fa a la permanència de Vilanova en
la Universitat Central, s’inicia en 1852, quan
obté la càtedra de Geologia i Paleontologia i
apareix vinculat, fins que va morir, a la institució situada al carrer de San Bernardo. Com
a catedràtic participa en la docència, però
també en organismes de gestió universitaris,
que van generar un volum important d’informació. L’actual Arxiu General de la Universitat Complutense, des de 1850 i fins a 1943
denominada Universitat Central, conserva un
fons de documentació històrica de 1893 caixes
que abasten els segles xix i xx. Un arxiu sus-
Por lo que respecta a la permanencia de Vilanova en la Universidad Central, se inicia en
1852, cuando obtiene la cátedra de Geología y
Paleontología y aparece vinculado hasta su fallecimiento a esta institución ubicada en la calle
de San Bernardo. Como catedrático participa
en la docencia, pero también en organismos de
gestión universitarios, que generaron un importante volumen de información. El actual Archivo
General de la Universidad Complutense, desde 1850 y hasta 1943 denominada Universidad
Central, conserva un fondo de documentación
histórica de 1893 cajas que abarcan el siglo XIX
[page-n-21]
20
Figura 3. Membres
del congrés de
Copenhague (1869) de
visita a un closquer en
Sølager. Juan Vilanova
apareix amb el
número 16 / Miembros
del congreso de
Copenhague (1869) de
visita a un conchero en
Sølager. Juan Vilanova
aparece con el número
16
MCNV
ceptible d’aportar noves dades sobre la vida
acadèmica del catedràtic durant una etapa
amb episodis convulsos per a l’autonomia
universitària. A més, també es conserven mil
cinc-centes caixes amb documentació generada durant els segles xix i xx procedent del
Rectorat (Olivares, 1997).
y XX. Un archivo susceptible de aportar nuevos
datos sobre la vida académica del catedrático durante una etapa con episodios convulsos
para la autonomía universitaria. Además, también se conservan 1.500 cajas con documentación generada durante los siglos XIX y XX procedente del Rectorado (Olivares, 1997).
Altres arxius de la capital i els seus voltants
amb fons de Juan Vilanova y Piera són l’Arxiu
General de l’Administració d’Alcalá de Henares, conservats amb l’epígraf «Juan Vilanova y Piera. Expediente Personal». Un fons
que inclou, per exemple, l’exercici manuscrit
que va presentar Vilanova a la càtedra de
Zoologia de la Universitat en 1847 (Pelayo,
1995). També hi ha documentació en la Reial
Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, en la Reial Acadèmia de la Història, o
en la Societat Espanyola d’Història Natural.
Pel que fa a arxius valencians, cal esmentar,
a banda del fons depositat en la Biblioteca
del Museu de Prehistòria de València, que hi
ha diverses fonts documentals en el Museu
de Ciències Naturals de València [figura 3],
en la Biblioteca Serrano Morales de València,
en el Museu Arqueològic Municipal Camilo
Visedo Moltó d’Alcoi, en la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu o en l’Hemeroteca
Municipal de València, on es conserven els
articles periodístics que va publicar Vilanova
en Las Provincias.
Otros archivos de la capital y sus alrededores
con fondos de Juan Vilanova y Piera son el Archivo General de la Administración de Alcalá
de Henares (A.G.A.), conservados bajo el epígrafe “Juan Vilanova y Piera. Expediente Personal”. Este fondo incluye, por ejemplo, el ejercicio
manuscrito que presentó Vilanova a la cátedra
de zoología de la Universidad en 1847 (Pelayo, 1995). También existe documentación en la
Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y
Naturales, en la Real Academia de la Historia,
o en la Sociedad Española de Historia Natural. Por lo que respecta a archivos valencianos
cabe mencionar, aparte del fondo depositado
en la Biblioteca del Museu de Prehistòria de
València, la existencia de diversas fuentes documentales en el Museo de Ciencias Naturales
de Valencia [figura 3], en la Biblioteca Serrano
Morales de Valencia, en el Museu Arqueològic
Municipal Camilo Visedo Moltó de Alcoi, en la
Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu o en la
Hemeroteca Municipal de València, donde se
conservan los artículos periodísticos publicados
por Vilanova en Las Provincias.
La destacada trajectòria acadèmica personal de Vilanova forma part d’un fràgil però
creixent esforç investigador a l’Espanya de la
segona mitat del segle xix. Com a part del
dit esforç, Vilanova es va relacionar amb diferents pioners en la disciplina de la prehistòria. Casiano de Prado y Vallo (1797-1866),
Francisco María Tubino y Oliva (1833-1888) o
Eduardo Boscá Casanoves (1843-1924) exemplifiquen, des de tres generacions diferents
La destacada trayectoria académica personal de Vilanova forma parte de un frágil pero
creciente esfuerzo investigador en la España
de la segunda mitad del siglo XIX. Como parte de éste esfuerzo, Vilanova se relacionó con
diferentes pioneros en la disciplina de la prehistoria. Casiano de Prado y Vallo (1797-1866),
Francisco María Tubino y Oliva (1833-1888) o
Eduardo Boscá Casanoves (1843-1924) ejemplifican, desde tres generaciones distintas
[page-n-22]
21
[page-n-23]
22
coetànies a Vilanova, eixes relacions entre
investigadors. La descripció i comparació de
la conservació dels seus fons permet contextualitzar el llegat Vilanova. L’obra impresa publicada, suport per excel·lència del període, és
la que ha transcendit i ha sigut preservada en
molts arxius.
coetáneas a Vilanova, esas relaciones entre
investigadores. La descripción y comparación de la conservación de sus fondos permite contextualizar el legado Vilanova. La obra
impresa publicada, soporte por excelencia del
período, es la que ha trascendido y ha sido
preservada en multitud de archivos.
Casiano de Prado resulta, per diferents motius, una figura indispensable a l’hora de
documentar els primers passos de la prehistòria en la península. Tot i mantindre
una relació de rivalitat amb Vilanova (Pelayo i Gozalo, 2012, 105-108), tots dos van
participar en projectes estatals en diverses
institucions científiques, com la Comissió
del Mapa Geològic d’Espanya, i fins i tot en
l’interés per jaciments com el de San Isidro.
La documentació generada arran del pas
de l’enginyer de mines per organismes de
l’administració de l’Estat es conservava en
l’Arxiu General Central d’Alcalá de Henares.
No obstant això, a l’agost de 1939 i acabada
la guerra civil, l’immoble va patir un incendi
devastador que va destruir la pràctica totalitat
dels 140.000 lligalls administratius i històrics
dels segles previs, inclosa la documentació
del Cos de Mines i de la Direcció General de
Mines anterior a 1873 (González, 2004). A
pesar d’haver-hi documentació dispersa sobre
Casiano de Prado en una vintena d’arxius nacionals, pareix confirmada l’absència de pistes
sobre un fons de caràcter privat o personal.
Casiano de Prado, resulta, por diferentes motivos, una figura indispensable a la hora de documentar los primeros pasos de la prehistoria
en la península. A pesar de mantener una relación de rivalidad con Vilanova (Pelayo, Gozalo,
2012, 105-108), ambos participaron en proyectos estatales en diversas instituciones científicas, como la Comisión del Mapa Geológico de
España, e incluso en el interés por yacimientos
como el de San Isidro. La documentación generada a raíz del paso de este ingeniero de
minas por organismos de la administración
del estado se conservaba en el Archivo General Central de Alcalá de Henares. Sin embargo,
en agosto de 1939 y acabada la guerra civil,
el inmueble sufrió un devastador incendio que
destruyó la práctica totalidad de los 140.000
legajos administrativos e históricos de los siglos
previos, incluida la documentación del Cuerpo
de Minas y de la Dirección General de Minas
anterior a 1873 (González, 2004). A pesar de
existir documentación dispersa sobre Casiano
de Prado en una veintena de archivos nacionales, parece confirmada la ausencia de pistas
sobre un fondo de carácter privado o personal.
Respecte a Francisco María Tubino y Oliva,
autor polifacètic, periodista, historiador i polític, era membre actiu de l’Ateneu Científic
i Literari de Madrid, on va coincidir sovint
amb Vilanova. Tots dos, amb el director del
MAN, José Amador de los Ríos, van intentar
sense èxit fundar la Societat Prehistòrica en
1868. A l’interés científic cal afegir les visites
a diversos jaciments peninsulars, així com el
Respecto a Francisco María Tubino y Oliva,
este polifacético autor, periodista, historiador y político, era miembro activo del Ateneo
Científico y Literario de Madrid, donde coincidió con frecuencia con Vilanova. Ambos, junto
al director del MAN José Amador de los Ríos,
intentaron sin éxito fundar la Sociedad Prehistórica en 1868. A este interés científico hay
que añadir las visitas a diversos yacimientos
[page-n-24]
23
viatge per Europa per a assistir al Congrés
Internacional d’Antropologia i d’Arqueologia Prehistòriques de 1869. En la publicació
que en va resultar, Tubino i Vilanova reflecteixen els temes i debats de les sessions, les
excursions fetes durant el congrés, i les seues
impressions de viatge per Escandinàvia. Tubino va aportar, igual que Vilanova, objectes
prehistòrics al MAN. Tot i conservar-se les
seues nombroses publicacions, part de la
seua correspondència i diversos documents
fruit de la intensa labor investigadora i divulgativa que dugué a terme, el seu arxiu
personal va desaparéixer a causa d’una riuada a la província de Jaén.
peninsulares, así como su viaje cruzando
Europa para asistir al Congrès international
d’anthropologie et d’archéologie préhistoriques de 1869. En la publicación resultado del
mismo, Tubino y Vilanova reflejan los temas
y debates de las sesiones, las excursiones
realizadas durante el congreso, así como sus
impresiones de viaje por Escandinavia. Tubino
aportó, al igual que Vilanova, objetos prehistóricos al MAN. A pesar de conservarse sus
numerosas publicaciones, parte de su correspondencia y diversos documentos fruto de su
intensa labor investigadora y divulgativa, su
archivo personal desapareció a causa de una
riada en la provincia de Jaén.
Finalment, el naturalista i catedràtic Eduardo
Boscá Casanoves, al qual Vilanova considerava «amic i deixeble volgut», va compartir
diversos episodis i interessos intel·lectuals. En
1866, amb vint-i-tres anys, ja havia prospectat amb Vilanova jaciments com la cova del
Parpalló o la Cova Negra. A més, Vilanova
havia sigut professor seu a Madrid i havia
format part del tribunal per a obtindre el grau
de doctor en 1873. Boscá, compromés amb
les tesis darwinistes, va encapçalar la comissió tècnica de l’Ajuntament de València per
a gestionar la col·lecció paleontològica que
va aportar a la ciutat Rodrigo Botet en 1889
(Salinas, 2001). Un fons, del qual Vilanova
estudia el famós esquelet humà de Samborondón, que va generar un volum important
d’informació conservada fins a l’actualitat en
l’Arxiu Municipal de València i en el Museu
de Ciències Naturals de València. Pitjor sort
va tindre el Gabinet d’Història Natural de la
Universitat de València, en el qual va treballar durant anys Boscá, destruït en 1932 en un
incendi, o la seua destacada col·lecció particular hui desapareguda, allotjada en sa casa
de l’avinguda del Port de València (Sánchez,
1998; Català, 2004).
Por último, el naturalista y catedrático Eduardo Boscá Casanoves, al que Vilanova consideraba “amigo y discípulo querido”, compartió
diversos episodios e intereses intelectuales.
En 1866, con 23 años, ya había prospectado
junto a Vilanova yacimientos como la Cova del
Parpalló o la Cova Negra. Además, Vilanova
había sido profesor suyo en Madrid y formado parte del tribunal para la obtención de su
grado de doctor en 1873. Boscá, comprometido con las tesis darwinistas, encabezó la Comisión Técnica del Ayuntamiento de Valencia
para gestionar la colección paleontológica
aportada a la ciudad por Rodrigo Botet en
1889 (Salinas, 2001). Este fondo, del que Vilanova estudia el famoso esqueleto humano de
Samborondón, generó un importante volumen
de información conservada hasta la actualidad en el Archivo Municipal de Valencia y en
el Museo de Ciencias Naturales de Valencia.
Peor suerte tuvo el Gabinete de Historia Natural de la Universidad de Valencia, en el que
trabajó durante años Eduardo Boscá, destruido en 1932 en un incendio, o su destacada colección particular hoy desaparecida, alojada
en su vivienda de la avenida del Puerto de
Valencia (Sánchez, 1998; Català, 2004).
[page-n-25]
24
El fons Vilanova de la Biblioteca
del Museu de Prehistòria
de València
El fondo Vilanova de la Biblioteca
del Museu de Prehistòria
de València
El fons documental i bibliogràfic de Juan Vilanova y Piera a la Biblioteca del Museu de
Prehistòria de València es va originar a partir
de la donació de Juan Masiá Vilanova, net de
Juan Vilanova. El llegat s’ha anat alimentant
des de l’any 1985 fins a l’actualitat a través de
successives aportacions de documents. Fins
i tot enguany, 2021, Natalia Mansilla Masiá,
neta de Juan Masiá, ha incorporat més documentació i objectes, encara inèdits, sobre el
reconegut naturalista.
El fondo documental y bibliográfico de Juan
Vilanova y Piera en la Biblioteca del Museu de
Prehistòria de València se originó a partir de
la donación realizada por Juan Masiá Vilanova, nieto de Juan Vilanova. El legado se ha ido
alimentando desde el año 1985 hasta la actualidad a través de sucesivas aportaciones
de documentos. Incluso este año, 2021, Natalia
Mansilla Masiá, nieta de Juan Masiá, ha incorporado más documentación y objetos, todavía
inéditos, sobre el reconocido naturalista.
Isidro Ballester (1876-1950), primer director del
Servei d’Investigació Prehistòrica i del Museu
de Prehistòria (1927-1950), ja tenia notícia de
l’existència de documentació sobre Juan Vilanova en poder de Juan Masiá, ja que a l’hora
de fer un estudi sobre els cranis de la cova
de les Llometes d’Alcoi va consultar els documents que custodiava, encara que no res
podia fer que presagiara que tota aquella
documentació acabaria en la institució que
ell va promoure.
Don Isidro Ballester (1876-1950), primer director del Servicio de Investigación Prehistórica
y del Museo de Prehistoria (1927-1950), ya tenía noticia de la existencia de documentación
sobre Juan Vilanova en poder de Juan Masiá,
pues a la hora de realizar un estudio sobre los
cráneos de la Cueva de les Llometes de Alcoi
consultó los documentos que éste custodiaba,
aunque nada le hacía presagiar que toda esa
documentación acabaría en la institución que
él promovió.
Juan Masiá (1902-1998), catedràtic de Geografia i Història en diferents instituts valencians,
que havia format part com a estudiant del
Laboratori d’Arqueologia de la Universitat
de València (Albelda, Real i Vizcaíno, 2014),
nomenat comissari provincial d’Excavacions
Arqueològiques i, en acabant, delegat provincial d’Excavacions Arqueològiques, sentia
un vincle molt especial amb l’arqueologia
valenciana i amb el Servei d’Investigació
Prehistòrica i el Museu de Prehistòria (Martí, 2012). Amb anterioritat a la donació, Juan
Masiá ja havia fet intercanvis de publicacions
amb el museu, encara que no eren d’edicions
associades a Juan Vilanova.
Juan Masiá (1902-1998), catedrático de Geografía e Historia en distintos institutos valencianos, que había formado parte como estudiante
del Laboratorio de Arqueología de la Universitat de València (Albelda, Real y Vizcaíno, 2014),
nombrado Comisario Provincial de Excavaciones Arqueológicas y, posteriormente, Delegado
Provincial de Excavaciones Arqueológicas, sentía un vínculo muy especial con la arqueología
valenciana y con el Servicio de Investigación
Prehistórica y el Museo de Prehistoria (Martí,
2012). Con anterioridad a la donación, Juan
Masiá ya había realizado intercambios de publicaciones con el museo, aunque dichos canjes
no eran de ediciones asociadas a Juan Vilanova.
[page-n-26]
25
Es poden establir tres etapes en la donació de
documents a la Biblioteca. En cada una han
prevalgut diverses tipologies documentals.
Així, la primera, feta per Masiá en 1985, comprenia publicacions impreses, manuscrits i fotografies (Goberna, 1990). La segona, en 1996,
efectuada també per Juan Masiá, constava
bàsicament de diplomes i títols acadèmics,
medalles i insígnies, a més d’alguna fotografia i un daguerreotip (De Pedro, 1996). En la
tercera fase, materialitzada en dos períodes,
2012 i 2021, s’han incorporat fotografies –familiars i de congressos–, un mapa, diferents
documents, fòssils, indústria lítica i dos pergamins del segle xv pertanyents a la família. En
el darrer cas, va ser Natalia Mansilla, qui, preocupada per la dispersió del fons i els objectes
de l’acreditat acadèmic, va decidir donar els
materials i documents que encara romanien
en poder de la família.
Se pueden establecer tres etapas en la donación de documentos a la Biblioteca. En cada una
de ellas han primado diversas tipologías documentales. Así, la primera, realizada por Masiá
en 1985, comprendía publicaciones impresas,
manuscritos y fotografías (Goberna, 1990). La
segunda, en 1996, efectuada también por Juan
Masiá, constaba básicamente de diplomas y
títulos académicos, medallas e insignias, además de alguna fotografía y un daguerrotipo (De
Pedro, 1996). En la tercera fase, materializada
en dos periodos, 2012 y 2021, se han incorporado
fotografías, familiares y de congresos, un mapa,
distintos documentos, fósiles, industria lítica y
dos pergaminos del siglo XV pertenecientes a
la familia. En este caso fue Natalia Mansilla,
quien, preocupada por la dispersión del fondo
y los objetos del acreditado académico, decidió donar los materiales y documentos que aún
permanecían en poder de la familia.
Així, gràcies a Juan Masiá i a la neta, actualment, en el Museu de Prehistòria, estan depositats tant l’arxiu personal de Juan Vilanova
com diversos objectes i publicacions que va
adquirir ell mateix. S’hi han d’afegir alguns
documents i llibres propietat de la família.
La pluralitat de tipologies contingudes en la
donació ha significat una catalogació diferenciada. Així la biblioteca personal de Juan
Vilanova i les primeres edicions de les seues
obres estan integrades en la Biblioteca del
Museu de Prehistòria. Destaquen alguns títols
com Les premiers âges du Métal dans le Sudest de l’Espagne dels germans Henri i Louis
Siret, un dels cent exemplars que es van editar en 1887, Elementos de geología de Charles
Lyell o Cours élémentaire de Paléontologie et
de Géologie stratigraphiques d’Alcide d’Orbigny. Quant a les medalles i condecoracions,
incorporades en 1996, es troben catalogades
i incloses en la base de dades del museu (Gozalbes, 2012).
Así, gracias a Juan Masiá y a su nieta, actualmente, en el Museu de Prehistòria, están depositados tanto el archivo personal de Juan
Vilanova como diversos objetos y publicaciones adquiridas por él mismo. A éstos, hay que
añadir algunos documentos y libros propiedad de la familia. La pluralidad de tipologías
contenidas en la donación ha significado una
catalogación diferenciada. De esta manera la
biblioteca personal de Juan Vilanova y las primeras ediciones de sus obras están integrados
en la Biblioteca del Museo de Prehistòria. Destacan algunos títulos como Les premiers âges
du Métal dans le Sud-est de l’Espagne de los
hermanos Henri y Louis Siret, uno de los 100
ejemplares que se editaron en 1887, Elementos
de geología de Charles Lyell o Cours élémentaire de Paléontologie et de Géologie stratigraphiques de Alcide d’Orbigny. En cuanto a las
medallas y condecoraciones, incorporadas en
1996, se encuentran catalogadas e incluidas en
la base de datos del museo (Gozalbes, 2012).
[page-n-27]
26
[page-n-28]
27
Figura 4. Fulla
manucrita de Vilanova
sobre el Congrés
d’Alger. Versió prèvia
a Los congresos
científicos de Chalons,
Berna, París, Lisboa
y Argel (1884) / Hoja
manuscrita de Vilanova
sobre el congreso de
Argel. Versión previa
a Los congresos
científicos de Chalons,
Berna, París, Lisboa y
Argel (1884)
FDJV-MPV
L’arxiu personal de Juan Vilanova, conjunt
de documents que va generar i va rebre al
llarg de la seua vida, amb informació única
i irreemplaçable sobre l’acreditat acadèmic,
el van descriure i estudiar Francisco Pelayo,
Vicente Salavert i Rodolfo Gozalo (Pelayo i
Gozalo, 2012). Gràcies a la labor immensa
de catalogació dels tres investigadors al
llarg de molts anys, el fons documental, de
vora set mil pàgines, es va poder estructurar i se’n va identificar el contingut. El llegat
consta d’una gran diversitat de documents,
tant de caràcter personal com oficial. Per a
descriure’l es van crear set conjunts o sèries: Manuscrits, Correspondència, Impresos,
Documents d’una entitat, Il·lustracions i fotografies, Quaderns de camp i Originals de
text.
El archivo personal de Juan Vilanova, conjunto
de documentos generados y recibidos por él
a lo largo de su vida, con información única
e irreemplazable sobre el acreditado académico, fue descrito y estudiado por Francisco Pelayo, Vicente Salavert y Rodolfo Gozalo
(Pelayo y Gozalo, 2012). Gracias a la inmensa
labor de catalogación realizada por los tres
investigadores a lo largo de muchos años, el
fondo documental de, aproximadamente, siete
mil páginas, se pudo estructurar e identificar
su contenido. El legado consta de una gran
diversidad de documentos, tanto de carácter
personal como oficial. Para su descripción se
crearon siete conjuntos o series: Manuscritos,
Correspondencia, Impresos, Documentos de
una entidad, Ilustraciones y fotografías, Cuadernos de campo y Originales de texto.
Manuscrits consta de notes d’excursions,
congressos i conferències, esborranys per a
possibles publicacions, apunts per a les classes i d’ús personal, resums d’articles o llibres,
esquemes i esborranys de conferències, per
citar-ne uns quants [figura 4]. En molts casos estan ratllats per a reutilitzar-los en altres
manuscrits o són els reversos de documents
publicitaris.
Manuscritos consta de notas de excursiones,
congresos y conferencias, borradores para
posibles futuras publicaciones, apuntes para
sus clases y uso personal, resúmenes de artículos o libros, esquemas y borradores de
conferencias, por citar algunos [figura 4]. En
muchos casos han sido rayados para ser reutilizados en otros manuscritos o son los reversos de documentos publicitarios.
Correspondència permet documentar les relacions de Juan Vilanova amb, entre altres,
Juan Valera, Antonio Cánovas del Castillo, Roc
Chabás, Francisco Tubino, Juan de Dios de la
Rada, José Joaquín Landerer, José Macpherson i Edouard Verneuil. La comunicació amb
els impressors d’algunes de les seues obres
també queda registrada a través de la correspondència mantinguda amb Alejandro Gómez
Fuentenebro, editor de Compedio de Geología (1872) i de Viaje científico a Dinamarca y
Suecia... (1871), amb Montaner y Simón, editor
de La Creación (1872-76), de la qual Vilanova va ser director, o amb Astort Hermanos,
Correspondencia permite documentar las
relaciones de Juan Vilanova con, entre otros,
Juan Valera, Antonio Cánovas del Castillo,
Roque Chabás, Francisco Tubino, Juan de
Dios de la Rada, José Joaquín Landerer, José
Macpherson y Edouard Verneuil. La comunicación con los impresores de algunas de sus
obras también queda registrada a través de
la correspondencia mantenida con Alejandro
Gómez Fuentenebro, editor de Compedio de
Geología (1872) y de Viaje científico a Dinamarca y Suecia... (1871), con Montaner y Simón, editor de La Creación (1872-76), de la
que Vilanova fue director o con Astort Herma-
[page-n-29]
28
Figura 5. Fotografia
del l’arqueòleg i
historiador danés
Jens Jacob Asmussen
Worsaae / Fotografía
del arquéologo e
historiador danés
Jens Jacob Asmussen
Worsaae
FDJV-MPV
amb qui va treballar en l’Atlas geográfico
universal (1877).
nos, con quienes trabajó en el Atlas geográfico universal (1877).
Impresos reuneix sobretot documentació que
va acumular Vilanova i, en menor mesura,
els descendents, una vegada ja havia mort.
Inclou publicitat, factures, albarans, retalls
de premsa, targetes o documents de congressos.
Impresos reúne en su mayoría documentación
acumulada por Vilanova y, en menor medida,
por sus descendientes, una vez éste ya había
fallecido. Incluye publicidad, facturas, albaranes, recortes de prensa, tarjetas o documentos de congresos.
Les tres sèries esmentades es caracteritzen
per ser, sovint, documents reutilitzats per a
convertir-se en manuscrits o apunts. Cartes personals, esborranys de publicacions,
publicitat, rebuts, factures o convocatòries
d’assemblees en són uns quants exemples.
Vilanova se serveix del revers de qualsevol
plec de paper per a escriure. Gràcies a eixa
intensa labor de reciclatge de documents
efímers per part de Vilanova, s’ha preservat
la informació continguda en els documents
originals. Així, s’ha pogut documentar on van
estudiar els fills i les filles, el preu d’algunes
de les seues col·laboracions en revistes o
diferents esqueles, entre elles la de Gaudry.
Reaprofita gran part dels impresos i de la
correspondència que rep, excepte la d’organismes oficials. La investigació de la documentació permetrà reconstruir no només
les seues relacions familiars i d’amistat, amb
administradors de les seues empreses, amb
els impressors, amb la seua xarxa d’investigadors i de corresponsals o amb polítics, sinó
també una època de grans canvis polítics i
socials, com és el segle xix.
Las tres series mencionadas se caracterizan
por ser, a menudo, documentos reutilizados
para convertirse en manuscritos o apuntes.
Cartas personales, borradores de publicaciones, publicidad, recibos, facturas o convocatorias de asambleas son algunos ejemplos.
Vilanova se sirve del reverso de cualquier
pliego de papel para escribir. Gracias a esta
intensa labor de reciclaje de documentos efímeros por parte de Vilanova, se ha preservado la información contenida en los documentos originales. Así, se ha podido documentar
dónde estudiaron sus hijos e hijas, el precio
de algunas de sus colaboraciones en revistas
o distintas esquelas, entre ellas la de Gaudry.
Reaprovecha gran parte de los impresos y
de la correspondencia que recibe, excepto la
de organismos oficiales. La investigación de
esta documentación permitirá reconstruir no
solo sus relaciones familiares y de amistad,
con administradores de sus empresas, con sus
impresores, con su red de investigadores y de
corresponsales o con políticos, sino también
una época de grandes cambios políticos y sociales, como es el siglo XIX.
Documents d’una entitat engloba tota la
documentació dirigida a Vilanova generada
pels diferents organismes amb els quals va
estar vinculat al llarg de la seua vida: l’Ateneu Científic i Literari de Madrid, el Museu
de Ciències Naturals, la Universitat Central,
la Universitat Literària de València, la Re-
Documentos de una entidad engloba toda la
documentación dirigida a Vilanova generada
por los distintos organismos con los que estuvo
vinculado a lo largo de su vida: Ateneo Científico y Literario de Madrid, Museo de Ciencias
Naturales, Universidad Central, Universidad Literaria de Valencia, Real Academia de la His-
[page-n-30]
29
[page-n-31]
30
Figura 6. Fotografia
d'estudi inèdita de
Juan Vilanova (ca.
1862) / Fotografía de
estudio inédita de Juan
Vilanova (ca. 1862)
FDJV-MPV
ial Acadèmia de la Història, la Comissió del
Mapa Geològic o la Reial Acadèmia de Ciències Exactes Físiques i Naturals, entre altres.
La sèrie inclou els títols obtinguts i els nomenaments i reconeixements que li van atorgar.
toria, Comisión del Mapa Geológico o la Real
Academia de Ciencias Exactas Físicas y Naturales, entre otras. Esta serie incluye los títulos
conseguidos y los nombramientos y reconocimientos que le otorgaron a lo largo de su vida.
Il·lustracions i fotografies consta de cent fotografies i postals, entre les quals hi ha documentat un daguerreotip de Juan Vilanova, fet a
començaments de 1854 en l’estudi Millet, poc
abans de la tornada a Espanya després de
l’estada d’estudis per Europa per a formar-se
en geologia. D’altra banda, recentment, gràcies a les tecnologies actuals de la informació i
de la documentació, la digitalització de moltes
biblioteques i arxius, i a un treball d’identificació exhaustiu, s’ha reconegut gran part dels
investigadors que apareixen en les targetes
de visita que intercanviava Juan Vilanova amb
els seus homòlegs durant els congressos internacionals i viatges científics. El biòleg i paleontòleg Richard Owen, l’antropòleg i biòleg
Armand de Quatrefages, el metge i antropòleg
Paul Pierre Broca, l’historiador i arqueòleg
Jens Jacob Asmussen Worsaae [figura 5], el
metge Robert Koch o el bacteriòleg Louis Pasteur són només uns quants exemples de les
cartes de visita tan típiques en l’últim terç del
segle xix.
Ilustraciones y fotografías está compuesta por
más de cien fotografías y postales, entre las
cuales hay documentado un daguerrotipo de
Juan Vilanova, realizado a inicios de 1854 en
el estudio Millet, poco antes de su vuelta a España tras su estancia de estudios por Europa
para formarse en geología. Por otra parte, recientemente, gracias a las actuales tecnologías
de la información y de la documentación, la
digitalización de muchas bibliotecas y archivos,
y a un exhaustivo trabajo de identificación, se
ha reconocido a gran parte de los investigadores que aparecen en las tarjetas de visita que
intercambiaba Juan Vilanova con sus homólogos durante sus congresos internacionales y
viajes científicos. El biólogo y paleontólogo Richard Owen, el antropólogo y biólogo Armand
de Quatrefages, el médico y antropólogo Paul
Pierre Broca, el historiador y arqueólogo Jens
Jacob Asmussen Worsaae [figura 5], el médico
Robert Koch o el bacteriólogo Louis Pasteur son
solo algunos ejemplos de estas cartas de visita
tan típicas en el último tercio del siglo XIX.
Quaderns de camp consta d’un total de tretze quaderns compresos entre 1850 i 1889 que
arrepleguen anotacions de primera mà, comentaris d’algunes excursions geològiques i
de congressos i viatges científics, fins i tot hi
registra despeses dels viatges. La importància
de la sèrie és que, sovint, escriu sobre les seues
pròpies impressions.
Cuadernos de campo consta de un total de
trece cuadernos comprendidos entre 1850 y
1889 recogen anotaciones de primera mano,
comentarios de algunas excursiones geológicas y de congresos y viajes científicos, incluso registra en ellos gastos de sus viajes. La
importancia de esta serie es que, a menudo,
escribe sobre sus propias impresiones.
Originals de text són bàsicament manuscrits
de discursos llegits en les diferents acadèmies o societats, entre els quals cal destacar el
manuscrit del discurs d’entrada en la Reial
Originales de texto son básicamente manuscritos de discursos leídos en las distintas academias o sociedades, entre ellos cabe destacar el manuscrito del discurso de entrada en la
[page-n-32]
31
[page-n-33]
32
Figura 7. Peces lítiques
de la col·lecció privada
de Juan Vilanova
aportades per Natalia
Mansilla en la donació
de 2021 / Piezas
líticas de la colección
privada de Juan
Vilanova aportadas por
Natalia Mansilla en la
donación de 2021
FDJV-MPV
Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i
Naturals i el d’entrada en la Reial Acadèmia
de la Història, a més de l’original d’Historia
y Protohistoria Ibéricas signada amb Rada.
(La darrera informació es troba detallada en
l’article «Juan Vilanova i l’estudi de la prehistòria» del present catàleg.)
Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y
Naturales y el de entrada en la Real Academia
de la Historia, además del original de Historia
y Protohistoria Ibéricas firmada junto a Rada.
(Esta última información se encuentra detallada en el artículo Juan Vilanova y el estudio de
la Prehistoria de este mismo catálogo).
Aportacions recents
Recientes aportaciones
En el 2012 i el 2021 la donació de quasi cinquanta fotografies de diferents moments de
la família Vilanova-Pizcueta ha suposat incorporar a la sèrie Il·lustracions i fotografies la
part més personal del prestigiós acadèmic. Es
tracta d’imatges de Juan Vilanova en diferents
èpoques [figura 6], de la dona, Francisca Pizcueta, del sogre, José Pizcueta Donday, dels
fills i nets, nebots... S’hi han d’afegir les fotografies dels assistents al XVI Congrés de
l’Associació Francesa per a l’Avanç de les
Ciències a Tolosa (1887), al IX Congrés Internacional d’Antropologia i d’Arqueologia
Prehistòriques celebrat a Lisboa (1880) i al II
Congrés Internacional de Geologia (1881), i
targetes de visita d’altres investigadors. Cal
destacar la incorporació de l’esborrany del
mapa geològic de la província de València de
Coello i Vilanova, la publicació del qual data
de 1882, i d’altres documents personals.
En 2012 y 2021 la donación de casi cincuenta
fotografías de distintos momentos de la familia
Vilanova-Pizcueta ha supuesto la incorporación
a la serie Ilustraciones y fotografías de la parte más personal del prestigioso académico. Se
trata de imágenes de Juan Vilanova en distintas épocas [figura 6], de su esposa, Francisca
Pizcueta, de su suegro, José Pizcueta Donday,
de sus hijos y nietos, sobrinos... A ellas hay que
añadir las fotografías de los asistentes al XVI
Congreso de la Asociación Francesa para el
Avance de las Ciencias en Toulouse (1887), al
IX Congreso Internacional de Antropología y
Arqueología Prehistóricas celebrado en Lisboa
(1880) y al II Congreso Internacional de Geología
(1881) y tarjetas de visita de otros investigadores.
Cabe destacar la incorporación del borrador del
mapa geológico de la provincia de Valencia de
Coello y Vilanova cuya publicación data de 1882,
y de otros documentos personales.
Així mateix, s’han agregat diversos conjunts
de restes fòssils, d’utensilis lítics i de fauna, de
procedència indeterminada en no haver-hi
contextualització, però que, potser, Juan Vilanova portava com a mostra en els seus viatges
científics. El primer consisteix, entre altres, en
braquiòpodes, un trilobit, dos pissarres amb
frondes de falaguera i una tova calcària. La
indústria lítica està composta, bàsicament, per
puntes de fletxa i ascles de sílex [figura 7].
Dues espècies conformen el grup de fauna:
Asimismo, se han agregado varios conjuntos
de restos fósiles, de útiles líticos y de fauna,
cuya procedencia es indeterminada por carecer de contextualización, pero que, quizás,
Juan Vilanova llevara como muestra en sus viajes científicos. El primero consiste, entre otros,
en braquiópodos, un trilobite, dos pizarras con
frondes de helecho y una toba calcárea. La
industria lítica está compuesta, básicamente,
por puntas de flecha y lascas de sílex [figura
7]. Dos especies conforman el grupo de fauna:
[page-n-34]
33
[page-n-35]
34
Figura 8. Fotografia
de grup inèdita on
apareixen Vilanova
i el seu fill Alfonso
en el centenari de
Studio Bolognese
(1888) / Fotografía de
grupo inédita donde
aparecen Vilanova y
su hijo Alfonso en el
centenario de Studio
Bolognese (1888)
FDJV-MPV
quatre dents d’esqual i una dent molar d’elefant amb la regió oclusal polida.
cuatro dientes de escualo y un molar de elefante con su región oclusal pulida.
A més, s’han depositat dos documents notarials en pergamí, emmarcats, de 1420 i 1437,
respectivament, en llatí i lletra gòtica cursiva
procedents d’Alcalà de Xivert, i custodiats per
la família de Juan Vilanova.
Además, se han depositado dos documentos
notariales en pergamino, enmarcados, de 1420
y 1437 respectivamente, en latín y letra gótica
cursiva procedentes de Alcalà de Xivert, y custodiados por la familia de Juan Vilanova.
El futur
El futuro
Des de la Biblioteca hi ha un projecte de digitalització i accés en línia al fons documental
que suposarà la preservació i conservació de l’arxiu, i que evitarà el maneig de la
documentació original i en minimitzarà la
deterioració.
Desde la Biblioteca existe un proyecto de digitalización y acceso en línea al fondo documental que supondrá la preservación y conservación del archivo, evitando el manejo de
la documentación original y minimizando su
deterioro.
Amb aquesta iniciativa es pretén que, en un
futur, es puga aprofundir en la figura de Vilanova y Piera, un dels pioners de la prehistòria
espanyola, tant en la faceta intel·lectual com
en la més íntima, arribant fins i tot a traçar, en
part, els esbossos de la vida quotidiana d’un
investigador del segle xix [figura 8].
Con esta iniciativa se pretende que, en un futuro, se pueda profundizar en la figura de Vilanova y Piera, uno de los pioneros de la prehistoria
española, tanto en su faceta intelectual como
en la más íntima, llegando incluso a trazar, en
parte, los esbozos de la vida cotidiana de un
investigador del siglo XIX [figura 8].
[page-n-36]
35
[page-n-37]
Per la ciència espanyola
i universal: Juan Vilanova,
l’associacionisme científic i
la geologia com a empresa
internacional
36
Por la ciencia española
y universal: Juan Vilanova,
el asociacionismo científico
y la geología como empresa
internacional
JESÚS IGNACIO CATALÁ-GORGUES
Universidad CEU Cardenal Herrera, CEU Universities
[page-n-38]
37
La ciència moderna és definida, moltes vegades, d’acord amb unes referències teòriques que,
convencionalment, haurien suposat el canvi d’unes maneres antigues d’interpretar el món natural a uns nous paradigmes explicatius d’aqueixa mateixa realitat circumdant. La mecànica
newtoniana, la teoria cel·lular, la consideració atòmica dels elements químics o l’evolució biològica són algunes d’aqueixes referències que configuren la visió popular del trànsit cap a la
modernitat de les diferents branques de la ciència. Aquesta visió simplificada compromet, no
obstant això, una comprensió encertada de la complexitat de la ciència en el seu esdevindre
històric, en no tindre en compte la pròpia pràctica dels sabers en el seu arrelament social.
Les discrepàncies teòriques es van fer efectives no en un mitjà neutre o en l’evanescència del
pensament profund dels genis, sinó en trames denses d’interacció entre les persones que compartien interessos intel·lectuals, professionals o materials entorn de les qüestions debatudes. En
aqueix sentit, algú com Juan Vilanova, poc inclinat a l’acceptació dels nous aires darwinistes,
representa no obstant això un naturalista plenament conscient de la importància de les societats científiques o els congressos d’especialistes per a les noves maneres de fer ciència que es
configuraven en el seu propi temps. En aqueix aspecte, Vilanova va ser un dels personatges més
en l’avantguarda, dins d’aqueixa generació intermèdia de científics huitcentistes que pugnaven
per traure Espanya de l’aïllament.
La ciencia moderna, muchas veces, es definida de acuerdo con unas referencias teóricas que,
convencionalmente, habrían supuesto el cambio de unos modos antiguos de interpretar el
mundo natural a unos nuevos paradigmas explicativos de esa misma realidad circundante. La
mecánica newtoniana, la teoría celular, la consideración atómica de los elementos químicos
o la evolución biológica son algunas de esas referencias que configuran la visión popular del
tránsito hacia la modernidad de las diferentes ramas de la ciencia. Esta visión simplificada
compromete, sin embargo, una comprensión atinada de la complejidad de la ciencia en su
devenir histórico, al no tener en cuenta la propia práctica de los saberes en su enraizamiento
social. Las discrepancias teóricas se hicieron efectivas no en un medio neutro o en la evanescencia del pensamiento profundo de los genios, sino en tramas densas de interacción entre
las personas que compartían intereses intelectuales, profesionales o materiales en torno a las
cuestiones debatidas. En ese sentido, alguien como Juan Vilanova, reacio a la aceptación de
los nuevos aires darwinistas, representa sin embargo un naturalista plenamente consciente de
la importancia de las sociedades científicas o los congresos de especialistas para los nuevos
modos de hacer ciencia que se configuraban en su propio tiempo. En ese aspecto, Vilanova fue
uno de los personajes más en la vanguardia, dentro de esa generación intermedia de científicos
decimonónicos que pugnaban por sacar a España del aislamiento.
[page-n-39]
38
Vilanova no va ser només un adherent a
aqueixes pràctiques associatives, cada vegada més presents en el conjunt de la comunitat
científica internacional, sinó que va ser un
activista d’aquestes. La seua implicació en
l’obra dels congressos internacionals de geologia és, segurament, amb l’adopció d’acords
fonamentals per a la normalització de la nomenclatura i de la representació cartogràfica,
la que major presència li va donar entre els
seus col·legues europeus i americans. Però la
seua projecció com a animador de l’associacionisme també es va dirigir cap a Espanya, que
patia precisament en aquells temps un procés
de construcció nacional ple de tensions i disputes, i en el qual la ciència també va prendre
la paraula en més d’una ocasió.
Vilanova no fue solo un adherente a esas
prácticas asociativas, cada vez más presentes en el conjunto de la comunidad científica internacional, sino que fue un activista
de las mismas. Su implicación en la obra de
los congresos internacionales de geología,
con la adopción de acuerdos fundamentales
para la normalización de la nomenclatura y
de la representación cartográfica, es, seguramente, la que mayor presencia le dio entre
sus colegas europeos y americanos. Pero su
proyección como animador del asociacionismo también se dirigió hacia España, envuelta
precisamente en aquellos tiempos en un proceso de construcción nacional lleno de tensiones y disputas, y en el que la ciencia también
tomó la palabra en más de una ocasión.
Vilanova i la fundació
de la Societat Espanyola
d’Història Natural
Vilanova y la fundación
de la Sociedad Española
de Historia Natural
El 8 de febrer de 1871, onze homes d’edats
diverses, que anaven dels 20 als 63 anys, es
van reunir a la sala de professors de l’Institut Industrial de Madrid. Tenien ocupacions
ben diverses. Alguns eren catedràtics i auxiliars d’universitat, que s’asseien allí al costat
d’un dels seus alumnes; però també hi havia
sacerdots, militars i fins a banquers (Gomis,
1998). El que unia a aquell variat grup, amb
plebeus i aristòcrates, liberals i conservadors,
filokrausistes i catòlics, era la seua comuna
dedicació a la història natural. Eren temps
en què el sentit de la professionalització de
l’activitat científica encara no estava tan demarcat com en l’actualitat, la qual cosa no
impedia que, amb major o menor dedicació a
les investigacions en raó de les seues respectives maneres de vida, tots foren destacats
estudiosos de la fauna, la flora i la gea d’Es-
El 8 de febrero de 1871, once hombres de edades diversas, que iban de los 20 a los 63 años,
se reunieron en la sala de profesores del Instituto Industrial de Madrid. Tenían ocupaciones bien diversas. Algunos eran catedráticos y
auxiliares de universidad, que se sentaban allí
junto a uno de sus alumnos; pero también había
sacerdotes, militares y hasta banqueros (Gomis,
1998). Lo que unía a aquel variopinto grupo, con
plebeyos y aristócratas, liberales y conservadores, filokrausistas y católicos, era su común
dedicación a la historia natural. Eran tiempos
en que el sentido de la profesionalización de
la actividad científica todavía no estaba tan
demarcado como en la actualidad, lo que no
impedía que, con mayor o menor dedicación a
las investigaciones en razón de sus respectivos
modos de vida, todos fueran destacados estudiosos de la fauna, la flora y la gea de España.
[page-n-40]
39
panya. I el que aquells estudiosos pretenien
en reunir-se, era posar les bases per a una
societat científica d’abast nacional, que servira per a dotar als naturalistes espanyols d’un
fòrum de discussió i d’un canal editorial en els
quals donar compte de l’avanç del coneixement entorn de la naturalesa del país.
Y lo que aquellos estudiosos pretendían al reunirse, era poner las bases para una sociedad
científica de alcance nacional, que sirviera para
dotar a los naturalistas españoles de un foro de
discusión y de un canal editorial en los cuales
dar cuenta del avance del conocimiento en torno a la naturaleza del país.
Les produccions naturals espanyoles, tan riques en la seua varietat, eren en aquells dies
molt atractives per a bastants savis estrangers, els quals, àvids de novetat, exploraven
aquell racó del sud-oest d’Europa a la cerca
de noves espècies que incorporar al catàleg
de la biodiversitat continental. No menys interessats estaven uns altres, en aquest cas per
raons no sols científiques, sinó també econòmiques i fins i tot polítiques, en la complexa
conformació geològica d’Espanya, tant en la
seua porció peninsular com en els seus arxipèlags. Decididament, el coneixement de la
naturalesa espanyola devia més als estrangers que als nacionals, una cosa que, per als
reunits en aquell local del carrer d’Atocha,
provava com de necessari era impulsar la ciència al país. Un país agitat llavors pel frenesí
polític del Sexenni Democràtic, aquell assaig
revolucionari que va precipitar un canvi dinàstic, primer, i de règim, a continuació; que
es va deixar pel camí molts somnis frustrats;
però que també va propiciar mutacions irreversibles en la configuració d’un sistema
polític que, fins i tot després de la tormada
a la monarquia sota la dinastia borbònica, ni
molt menys va poder reeditar els regusts absolutistes que encara cuejaven cap a la meitat
de la centúria.
Las producciones naturales españolas, tan
ricas en su variedad, eran por entonces muy
atractivas para bastantes sabios extranjeros,
los cuales, ávidos de novedad, exploraban
aquel rincón del sudoeste de Europa a la búsqueda de nuevas especies que incorporar al
catálogo de la biodiversidad continental. No
menos interesados estaban otros, en este caso
por razones no solo científicas, sino también
económicas y hasta políticas, en la compleja
conformación geológica de España, tanto en
su porción peninsular como en sus archipiélagos. Decididamente, el conocimiento de la naturaleza española debía más a los extranjeros
que a los nacionales, algo que, para aquellos
reunidos en aquel local de la calle de Atocha,
probaba lo necesario que era impulsar la
ciencia en el país. Un país agitado entonces
por el frenesí político del Sexenio Democrático, aquel ensayo revolucionario que precipitó
un cambio dinástico, primero, y de régimen,
a continuación; que se dejó por el camino
muchos sueños frustrados; pero que también propició mutaciones irreversibles en la
configuración de un sistema político que, aun
tras la vuelta a la monarquía bajo la dinastía
borbónica, ni mucho menos pudo reeditar los
resabios absolutistas que aún coleaban hacia
la mitad de la centuria.
Aquells naturalistes, com ja hem avançat,
estaven molt lluny de coincidir ideològicament sobre la manera de construir Espanya
en aquella cruïlla històrica. Sí que estaven
d’acord, no obstant això, en la necessitat de
Aquellos naturalistas, como ya hemos avanzado, estaban bien lejos de coincidir ideológicamente sobre el modo de construir España en
aquella encrucijada histórica. Sí que estaban
de acuerdo, sin embargo, en la necesidad de
[page-n-41]
40
Figura 1. Làmina de la
primera contribució
de Vilanova (1872) als
Anales de la Sociedad
Española de Historia
Natural / Lámina de la
primera contribución
de Vilanova (1872) a los
Anales de la Sociedad
Española de Historia
Natural
donar-li una presència notable a la ciència
en aqueixa construcció, i en la reivindicació que aqueixa ciència estiguera feta per
espanyols. El país no havia sigut sempre un
erm quant al cultiu dels sabers naturalistes;
en èpoques pretèrites, de fet, havia mostrat
al món individualitats destacades. Ara, tanmateix, eren temps per a l’acció col·lectiva,
i d’ací aquella associació d’esforços. Evocar
el passat històric de la ciència pàtria estava bé, però el més urgent era avançar en
el coneixement de les produccions naturals
del país per part dels espanyols, que havien
de prendre així la davantera a tants forans
que, legítimament, i davant l’escàs interés
nacional, havien aportat en aquell segle xix
el més i millor per al catàleg d’aquestes produccions. De totes les branques de la ciència,
a més, cap tan unida al territori —excepte la
geografia— com la història natural. El seu
cultiu, per tant, era un deure patriòtic; no de
bades, al coneixement en si de les produccions naturals, s’unia la possibilitat evident
que aquest coneixement s’aplicara a la prosperitat econòmica general. El progrés de la
història natural espanyola, doncs, atenia
justificacions intel·lectuals, materials i morals, com era habitual en els nacionalismes
que tant van proliferar a l’Europa de l’època
(Casado, 1994).
darle una presencia notable a la ciencia en esa
construcción, y en la reivindicación de que esa
ciencia estuviera hecha por españoles. El país
no había sido siempre un yermo en cuanto al
cultivo de los saberes naturalistas; en épocas
pretéritas, de hecho, había mostrado al mundo
individualidades destacadas. Ahora, sin embargo, eran tiempos para la acción colectiva, y
de ahí aquella asociación de esfuerzos. Evocar
el pasado histórico de la ciencia patria estaba
bien, pero lo más urgente era avanzar en el
conocimiento de las producciones naturales del
país por parte de los españoles, que debían así
tomar la delantera a tantos foráneos que, legítimamente, y ante el escaso interés nacional,
habían aportado en aquel siglo XIX lo más y
mejor para el catálogo de dichas producciones. De todas las ramas de la ciencia, además,
ninguna tan pegada al territorio —salvo la geografía— como la historia natural. Su cultivo, por
tanto, era un deber patriótico; no en vano, al
conocimiento en sí de las producciones naturales, se unía la posibilidad evidente de que dicho conocimiento se aplicara a la prosperidad
económica general. El progreso de la historia
natural española, pues, atendía a justificaciones intelectuales, materiales y hasta morales,
como era habitual en los nacionalismos que
tanto proliferaron en la Europa de la época
(Casado, 1994).
Entre aquells onze naturalistes estava, per
descomptat, Vilanova, qui representava al costat del seu deixeble José María Solano i Eulate
(1841-1912), marqués del Socorro, l’àmbit de les
ciències de la Terra. Allí hi havia també botànics i zoòlegs de diferents especialitats, és
a dir, una representació bastant ponderada
de les principals branques de la història natural. De comú acord, van decidir aquell dia
fundar la Societat Espanyola d’Història Natural
(SEHN), l’objectiu de la qual devia ser, d’acord
amb l’acta, «promoure l’estudi de la Història
Entre aquellos once naturalistas estaba, por
supuesto, Vilanova, quien representaba junto
a su discípulo José María Solano y Eulate (18411912), marqués del Socorro, el ámbito de las
ciencias de la tierra. Allí había también botánicos y zoólogos de diferentes especialidades, es
decir, una representación bastante ponderada
de las principales ramas de la historia natural.
De común acuerdo, decidieron aquel día fundar la Sociedad Española de Historia Natural
(SEHN), cuyo objetivo sería, de acuerdo con el
acta, «promover el estudio de la Historia Na-
[page-n-42]
41
[page-n-43]
42
Natural a Espanya i donar a conéixer els productes naturals del país»; i això, a través d’una
publicació periòdica, denominada Anales de
la Sociedad Española de Historia Natural, que
des de l’any següent va anar apareixent amb
regularitat, que presentava un gruixut tom per
cada exercici, el contingut del qual es basava
en els estudis originals que s’enviaven per a la
publicació, i als quals s’afegien, com una espècie d’annex, les actes de les sessions mensuals
de la Societat, en les quals es discutien tant
qüestions administratives com científiques. La
primera d’aquelles sessions ordinàries va tindre lloc l’1 de març, encara que es pren com
a referència de la fundació oficial la del 15
d’aqueix mes, per ser la de la constitució formal de la SEHN (Gomis, 1998).
tural en España dando a conocer los productos naturales del país»; y ello, a través de una
publicación periódica, denominada Anales de
la Sociedad Española de Historia Natural, que
desde el año siguiente fue apareciendo con regularidad, conformando un grueso tomo por
cada ejercicio, cuyo contenido se basaba en
los estudios originales que se mandaban para
su publicación, y a los cuales se añadían, como
una especie de anexo, las actas de las sesiones
mensuales de la Sociedad, en las que se discutían tanto cuestiones administrativas como
científicas. La primera de aquellas sesiones
ordinarias tuvo lugar el 1 de marzo, aunque se
toma como referencia de la fundación oficial la
del 15 de ese mes, por ser la de la constitución
formal de la SEHN (Gomis, 1998).
Vilanova es va implicar activament no sols en
la fundació, sinó també en la consolidació de
l’acabada de crear societat científica, i atesos
els diferents aspectes que calia desenvolupar.
Ja en el primer tom dels Anales apareix una
contribució de la seua autoria, «Lo prehistórico en España» (Vilanova y Piera, 1872) [figura
1]. La seua participació en les sessions va ser
molt freqüent, com mostren les nombroses intervencions que se li registren fins a pocs anys
abans de la seua mort, en les quals oferia primícies d’observacions i descobriments, a més
de ressenyes de les seues excursions científiques. També va maldar per reforçar el suport
social i les finances de la SEHN, amb la presentació de nous socis i sòcies, inclosa alguna
dama de l’aristocràcia. Finalment, va ser el
seu president el 1878, després d’exercir l’any
anterior la vicepresidència (Pelayo i Gozalo,
2012, pàg. 54-55).
Vilanova se implicó activamente no solo en la
fundación, sino también en la consolidación de
la recién creada sociedad científica, y atendiendo a los diferentes aspectos que había que
desarrollar. Ya en el primer tomo de los Anales
aparece una contribución de su autoría, «Lo
prehistórico en España» (Vilanova y Piera, 1872)
[figura 1]. Su participación en las sesiones fue
muy frecuente, como muestran las numerosas
intervenciones que se le registran hasta pocos
años antes de su muerte, en las que ofrecía
primicias de observaciones y descubrimientos,
además de reseñas de sus excursiones científicas. También se afanó en reforzar el soporte
social y las finanzas de la SEHN, con la presentación de nuevos socios y hasta socias, incluida
alguna dama de la aristocracia. Finalmente,
fue su presidente en 1878, tras ejercer el año
anterior la vicepresidencia (Pelayo y Gozalo,
2012, pp. 54-55).
Encara que és dubtós que la SEHN arribara a
articular en aquelles dècades finiseculars un
projecte integrat entorn del coneixement de la
naturalesa espanyola —el que es va expressar
Aunque es dudoso que la SEHN llegara a articular en aquellas décadas finiseculares un proyecto integrado en torno al conocimiento de la
naturaleza española —lo que se expresó en las
[page-n-44]
43
en les pàgines dels Anales reflectia més aviat
les investigacions dels socis des de les seues
opcions personals—, sí que va aconseguir,
tanmateix, normalitzar l’associacionisme naturalista a Espanya. En això, va resultar decisiu
que s’aconseguira superar des del primer moment la reducció als cenacles madrilenys que,
en definitiva, l’havien impulsada. I, per descomptat, aqueix costum de la reunió periòdica,
oberta mitjançant la correspondència als socis
no residents a Madrid, i replicada des de 1885
en altres ciutats a través de la fundació de seccions locals. L’actitud proactiva de Vilanova i
alguns altres naturalistes veterans va ser clau,
perquè lluny d’acomodar-se en els seus llocs
oficials, van entendre que la història natural
solament contribuiria eficaçment a la construcció d’una nova Espanya si era capaç de
concitar al seu voltant les diverses vocacions
naturalistes que operaven al país, foren desenvolupades per professionals o aficionats, en
les diferents regions, amb pretensions d’abast
nacional o més centrades en la dimensió local,
i, fins i tot amb dificultats, passant per damunt
de les opcions ideològiques de cadascú.
páginas de los Anales reflejaba más bien las
investigaciones de los socios desde sus opciones personales—, sí que consiguió, sin embargo, normalizar el asociacionismo naturalista en
España. En ello, resultó decisivo que se lograra
superar desde el primer momento la reducción
a los cenáculos madrileños que, en definitiva,
la habían impulsado. Y, por supuesto, esa
costumbre de la reunión periódica, abierta
mediante la correspondencia a los socios no
residentes en Madrid, y replicada desde 1885
en otras ciudades a través de la fundación de
secciones locales. La actitud proactiva de Vilanova y algunos otros naturalistas veteranos fue
clave, pues lejos de acomodarse en sus puestos oficiales, entendieron que la historia natural
solamente contribuiría eficazmente a la construcción de una nueva España si era capaz de
concitar a su alrededor las diversas vocaciones
naturalistas que operaban en el país, fueran
desarrolladas por profesionales o aficionados,
en las diferentes regiones, con pretensiones de
alcance nacional o más centradas en lo local,
y, aun con dificultades, pasando por encima de
las opciones ideológicas de cada cual.
Vilanova en altres iniciatives
associacionistes
Vilanova en otras iniciativas
asociacionistas
La SEHN, gràcies a la continuïtat de la seua
presència fins als nostres dies, és sens dubte
el gran referent de l’associacionisme científic
no mèdic a Espanya. Però, abans de la seua
fundació ja va haver-hi altres iniciatives. En
una d’aquestes, la Societat Antropològica
Espanyola (SAE), fundada el 1865, també va
estar implicat Vilanova. Malgrat la proximitat
de dates, el context en el qual va sorgir la SAE
era diferent al de la SEHN. Amb una legislació
encara molt repressiva de les llibertats de càtedra i premsa, i una vigilància constant sobre
La SEHN, gracias a la continuidad de su presencia hasta nuestros días, es sin duda el
gran referente del asociacionismo científico
no médico en España. Sin embargo, antes de
su fundación ya hubo otras iniciativas. En una
de estas, la Sociedad Antropológica Española (SAE), fundada en 1865, también estuvo
implicado Vilanova. Pese a la proximidad de
fechas, el contexto en el que surgió la SAE era
diferente al de la SEHN. Con una legislación
todavía muy represiva de las libertades de
cátedra y prensa, y una vigilancia constante
[page-n-45]
44
Figura 2. Convocatòria
a una sessió científica
(febrer de 1881) de la
Societat Geogràfica de
Madrid / Convocatoria
a una reunión científica
(febrero de 1881) de la
Sociedad Geográfica
de Madrid
FDJV-MPV
qualsevol tema que poguera entrar en col·lisió
amb el dogma catòlic, els primers anys de la
SAE a penes van registrar activitat. Després
de 1868, significativament, va guanyar en presència pública al mateix temps que augmentava el número dels seus socis. Des de 1874
va disposar d’un òrgan propi, la Revista de
Antropología, l’aparició de la qual marca d’alguna manera el decenni més actiu i brillant en
la breu vida d’aquesta societat científica, que
no va poder sobreposar-se a la mort del seu
impulsor, l’anatomista Pedro González de Velasco (1815-1882), un personatge vinculat a la
Institució Lliure d’Ensenyament, seguidor dels
corrents positivistes de l’antropologia física,
amic de l’especialista francés Paul Broca i, coherentment, procliu a les tesis evolucionistes
(Verde, 1994). Malgrat l’evident distància científica i ideològica, el perfil de González de Velasco no va dissuadir Vilanova d’associar-se al
projecte de la SAE. Efectivament, hi va ser en
els seus començaments, ja que va ser un dels
sol·licitants de l’autorització governativa per
a la constitució de l’entitat. Durant el període
de major activitat, va ser integrant d’algunes
de les comissions d’estudi que s’anaven constituint per a objectius específics. I va mostrar
el seu suport a la revista publicant en el seu
primer volum un article en diversos lliuraments
amb el títol d’«Origen, antigüedad y naturaleza del hombre» (Vilanova, 1874).
sobre cualquier tema que pudiera entrar en
colisión con el dogma católico, los primeros
años de la SAE apenas registraron actividad.
Tras 1868, significativamente, ganó en presencia pública al tiempo que aumentaba el
número de sus socios. Desde 1874 contó con
un órgano propio, la Revista de Antropología,
cuya aparición marca de alguna manera el
decenio más activo y brillante en la breve
vida de esta sociedad científica, que no pudo
sobreponerse a la muerte de su impulsor, el
anatomista Pedro González de Velasco (18151882), un personaje vinculado a la Institución
Libre de Enseñanza, seguidor de las corrientes
positivistas de la antropología física, amigo
del especialista francés Paul Broca y, coherentemente, proclive a las tesis evolucionistas (Verde, 1994). Pese a la evidente distancia
científica e ideológica, el perfil de González
de Velasco no disuadió a Vilanova de asociarse al proyecto de la SAE. Estuvo, efectivamente, en sus comienzos, al ser uno de los solicitantes de la autorización gubernativa para la
constitución de la entidad. Durante el período
de mayor actividad, fue integrante de varias
de las comisiones de estudio que se iban constituyendo para objetivos específicos. Y mostró
su apoyo a la revista publicando en su primer
volumen un artículo en varias entregas con el
título de «Origen, antigüedad y naturaleza del
hombre» (Vilanova, 1874).
Més assidu com a publicista es va mostrar en
el Boletín que va impulsar la Societat Geogràfica de Madrid (SGM) [figura 2], de la qual
va ser, de nou, soci fundador. Constituïda el
1876, la nova societat naixia, d’acord amb el
que manifestava el seu principal impulsor,
Francisco Coello de Portugal y Quesada (18221898), cartògraf i antic enginyer militar, per a
posar d’una vegada per sempre Espanya a
l’una d’altres nacions, que des de feia dècades
mantenien actives nombroses corporacions
Más asiduo como publicista se mostró en el
Boletín que impulsó la Sociedad Geográfica
de Madrid (SGM) [figura 2], de la que fue, de
nuevo, socio fundador. Constituida en 1876, la
nueva sociedad nacía, de acuerdo con lo que
manifestaba su principal impulsor, Francisco
Coello de Portugal y Quesada (1822-1898),
cartógrafo y antiguo ingeniero militar, para
poner de una vez por todas a España a la par
de otras naciones, que desde hacía décadas
mantenían activas numerosas corporaciones
[page-n-46]
45
[page-n-47]
46
dedicades als estudis geogràfics. Coello, qui
va arribar a manifestar en la reunió inaugural haver sentit vergonya per la inexistència
d’una societat que representara Espanya en el
II Congrés Geogràfic Internacional celebrat a
París l’any anterior, era un personatge també
preocupat pel poc interés que el seu país mostrava per l’exploració d’altres territoris, en un
context colonialista on Espanya a penes defensava les mínimes restes del seu antic imperi
ultramarí, i no acabava de girar la seua vista
a Àfrica, on ara se centraven les ambicions de
les potències europees (Rodríguez, 1996, pàg.
141-142). El component nacionalista, doncs, estava inequívocament present, en forma d’anhel colonial; però també, per descomptat, en
la reivindicació d’un millor coneixement del
solar patri. Això li interessava molt a Vilanova, per descomptat. La geografia, per aquella
època, travessava una època especialment
agitada quant a la seua definició i demarcació científica. Afectada també per l’impacte
de l’evolucionisme, el solapament d’interessos
amb la geologia no podia deixar-se de costat (Livingstone, 1992, capítols 6 i 7). D’aquí
ve que foren diversos els naturalistes que es
van adherir a la SGM des del primer moment,
amb Vilanova com un dels més esforçats a
reivindicar la necessària fonamentació de la
geografia en el coneixement del medi natural.
No és casual, per descomptat, que la geografia física tinguera una presència considerable
(quasi el 40%) en les publicacions de la SGM
durant els seus primers deu anys d’existència
(Rodríguez, 1996, p. 172). Moltes d’elles es van
deure a Vilanova, i la seua «Reseña geológica
de la provincia de Valencia» va anar apareixent al llarg de quatre anys i dotze lliuraments
en el Boletín de la Sociedad Geográfica de
Madrid (Pelayo i Gozalo, 2012, p. 55). Vilanova, doncs, va participar de manera molt conspícua en aqueix ressorgir dels estudis sobre
la naturalesa espanyola, des de perspectives
dedicadas a los estudios geográficos. Coello,
quien llegó a manifestar en la reunión inaugural haber sentido vergüenza por la inexistencia
de una sociedad que representara a España en
el II Congreso Geográfico Internacional celebrado en París el año anterior, era un personaje también preocupado por el poco interés que
su país mostraba por la exploración de otros
territorios, en un contexto colonialista donde
España apenas defendía los mínimos restos de
su antiguo imperio ultramarino, y no acababa
de girar su vista a África, donde se centraban
ahora las ambiciones de las potencias europeas (Rodríguez, 1996, pp. 141-142). El componente nacionalista, pues, estaba inequívocamente presente, en forma de anhelo colonial;
pero también, desde luego, en la reivindicación
de un mejor conocimiento del solar patrio. Esto
le interesaba mucho a Vilanova, desde luego.
La geografía, por aquella época, atravesaba
una época especialmente agitada en cuanto a su definición y demarcación científica.
Afectada también por el impacto del evolucionismo, el solapamiento de intereses con la
geología no podía dejarse de lado (Livingstone, 1992, capítulos 6 y 7). De ahí que fueran
varios los naturalistas que se adhirieron a la
SGM desde el primer momento, con Vilanova
como uno de los más esforzados en reivindicar
la necesaria fundamentación de la geografía
en el conocimiento del medio natural. No es
casual, desde luego, que la geografía física
tuviera una presencia considerable (casi el 40
%) en las publicaciones de la SGM durante sus
primeros diez años de existencia (Rodríguez,
1996, p. 172). Muchas de ellas se debieron a
Vilanova, cuya «Reseña geológica de la provincia de Valencia» fue apareciendo a lo largo
de cuatro años y doce entregas en el Boletín
de la Sociedad Geográfica de Madrid (Pelayo
y Gozalo, 2012, p. 55). Vilanova, pues, participó
de modo muy conspicuo en ese resurgir de los
estudios sobre la naturaleza española, desde
[page-n-48]
47
científiques relativament variades, i amb l’alé
d’un nacionalisme que pretenia aprofitar la
ciència per a impulsar la construcció d’una Espanya més ben compassada amb la modernitat. Però la ciència ja començava també a ser
concebuda, en aquells dies, com una empresa
que travessava les fronteres nacionals. Vilanova, també ací, es va mostrar com un home
del seu temps.
perspectivas científicas relativamente variadas, y con el aliento de un nacionalismo que
pretendía aprovechar la ciencia para impulsar
la construcción de una España mejor acompasada con la modernidad. Pero la ciencia ya
empezaba también a ser concebida, por entonces, como una empresa que atravesaba las
fronteras nacionales. Vilanova, también aquí,
se mostró como un hombre de su tiempo.
No solament per la ciència
espanyola: Vilanova i els congressos
geològics internacionals
No solamente por la ciencia
española: Vilanova y los congresos
geológicos internacionales
La vocació internacionalista de Vilanova deu
molt, sens dubte, a la seua pròpia circumstància vital. El fet de ser un dels pocs científics
espanyols de la seua generació comissionat
oficialment per a estudiar a l’estranger (18491853) [figura 3], li va permetre no sols establir
fructuosos contactes, sinó sensibilitzar-se amb
les reivindicacions d’una ciència que havia de
transcendir les fronteres estatals per a aconseguir els seus objectius plenament. Pres de
manera abstracta, l’ideal internacionalista aplicat a la ciència sembla trivial, de tan
natural com es presenta, associat a la difosa retòrica d’una ciència lliure d’interessos
polítics i econòmics, consagrada a la noble
tasca d’incrementar el coneixement natural
pel bé de la humanitat. Però la veritat és que
l’empresa científica es vincula molt sovint als
diferents poders que s’exerceixen a cada moment històric. I en el context específic del segle
XIX, l’afirmació de l’estat modern dins d’unes
fronteres perfectament definides, es lligava
a un imperatiu que obligava al control territorial des del coneixement de la seua realitat
natural. La reivindicació del poder de l’estat
es projectava, doncs, a la del coneixement
del territori que aquell administrava, sobre
La vocación internacionalista de Vilanova debe
mucho, sin duda, a su propia circunstancia vital. El hecho de ser uno de los pocos científicos
españoles de su generación comisionado oficialmente para estudiar en el extranjero (18491853) [figura 3], le permitió no solo establecer
fructuosos contactos, sino sensibilizarse con
las reivindicaciones de una ciencia que debía trascender las fronteras estatales para
alcanzar sus objetivos plenamente. Tomado
de forma abstracta, el ideal internacionalista aplicado a la ciencia parece trivial, de tan
natural como se presenta, asociado a la difundida retórica de una ciencia libre de intereses
políticos y económicos, consagrada a la noble
tarea de incrementar el conocimiento natural
por el bien de la humanidad. Pero lo cierto
es que la empresa científica se vincula muy
frecuentemente a los diferentes poderes que
se ejercen en cada momento histórico. Y en el
contexto específico del siglo XIX, la afirmación
del estado moderno dentro de unas fronteras
perfectamente definidas, se ligaba a un imperativo que obligaba al control territorial desde
el conocimiento de su realidad natural. La reivindicación del poder del estado se proyectaba, pues, a la del conocimiento del territorio
[page-n-49]
48
[page-n-50]
49
Figura 3. Calendari de
sessions de la Societat
Geològica Francesa
(1851-1852) / Calendario
de sesiones de la
Sociedad Geológica
Francesa (1851-1852)
FDJV-MPV
el qual, al seu torn, s’havia de construir una
referència emocional i identitària anomenada «nació». Un conjunt d’ens, doncs, gens
simple, i que entrava en col·lisió, de fet, amb
l’ideal internacionalista. Des del punt de vista de la cartografia geològica, per exemple,
se suscitaria el problema de coordinar les
representacions del territori de cada país
amb les que produïen els estats veïns. S’entenia, raonablement, que no hauria d’haver-hi
discrepància a l’hora de caracteritzar unes
formacions estratigràfiques que travessen les
fronteres; al mateix temps, no obstant això, el
mapa era un exercici de sobirania, i per tant,
un instrument de la política nacional i internacional, i les dades que en ell apareixien havien
de modular-se segons els interessos de l’estat.
Aquesta tensió és un dels exemples de la paradoxa de la gran ciència en la segona meitat
del segle XIX, quan les iniciatives científiques
que requerien de la col·laboració internacional
es veien interpel·lades per unes relacions entre països creixentment tibants, amb freqüents
rivalitats per la pretensió d’estendre les seues
respectives àrees d’influència (SchroederGudehus, 1990). La política, per descomptat,
devia interferir en els somnis d’una ciència
genuïnament universal.
que aquel administraba, sobre el que a su vez
se debía construir una referencia emocional
e identitaria llamada nación. Un conjunto de
entes, pues, nada simple, y que entraba en colisión, de hecho, con el ideal internacionalista.
Desde el punto de vista de la cartografía geológica, por ejemplo, se suscitaría el problema
de coordinar las representaciones del territorio
de cada país con las que producían los estados vecinos. Se entendía, razonablemente, que
no debería haber discrepancia a la hora de
caracterizar unas formaciones estratigráficas
que cruzan las fronteras; al mismo tiempo, sin
embargo, el mapa era un ejercicio de soberanía, y por tanto, un instrumento de la política
nacional e internacional, y los datos que en
él aparecían debían modularse según los intereses del estado. Esta tensión es uno de los
ejemplos de la paradoja de la gran ciencia en
la segunda mitad del siglo XIX, cuando las iniciativas científicas que requerían de la colaboración internacional se veían interpeladas por
unas relaciones entre países crecientemente
tirantes, con frecuentes rivalidades por la pretensión de extender sus respectivas áreas de
influencia (Schroeder-Gudehus, 1990). La política, desde luego, interfería en los sueños de
una ciencia genuinamente universal.
Vilanova és reconegut com un dels primers
geòlegs europeus a proposar la celebració
d’un congrés internacional, en data tan primerenca com 1867, amb l’objectiu d’unificar
la nomenclatura geològica. La proposta era
una mica prematura, però dona bon senyal
de l’actitud del valencià, que es va adonar
prompte de la necessitat de dotar a una ciència en procés de consolidació d’uns marcs
normalitzats de comunicació. Perquè la proposta triomfara va caldre afegir adhesions
durant tots aquells anys i des de diferents
països europeus, encara que l’empenyiment
definitiu va arribar dels Estats Units, de la mà
Vilanova es reconocido como uno de los primeros geólogos europeos en proponer la celebración de un congreso internacional, en fecha tan
temprana como 1867, con el objetivo de unificar
la nomenclatura geológica. La propuesta era
algo prematura, pero da buena cuenta de la
actitud del valenciano, que se dio cuenta pronto de la necesidad de dotar a una ciencia en
proceso de consolidación de unos marcos normalizados de comunicación. Para que la propuesta fraguara hubo que añadir adhesiones
durante todos aquellos años y desde diferentes
países europeos, aunque el empuje definitivo
llegó de los Estados Unidos, de la mano de la
[page-n-51]
50
Figura 4. Fotografia de
grup dels participants
al II Congrés Geològic
Internacional (Bolonya,
1881) / Fotografía de
grupo de los participantes en el II Congreso
Geológico Internacional
(Bolonia, 1881)
FDJV-MPV
Figura 5. Insígnia del II
Congrés Geològic Internacional (Bolonya, 1881)
/ Insignia del II Congreso
Geológico Internacional
(Bolonia, 1881)
MPV
de l’Associació Americana per a l’Avanç de la
Ciència. D’aquesta manera, el Primer Congrés Geològic Internacional es va celebrar
a París, el 1878; a ell va assistir Vilanova, qui
va assumir, com era en ell costum, un paper
molt actiu. A més de la nomenclatura, una
altra de les línies bàsiques per a l’estandardització de la comunicació geològica afectava
els mapes; era necessari crear un codi visual
que facilitara una interpretació universal de
les representacions cartogràfiques. Des del
congrés de París, aquesta va ser una altra de
les línies prioritàries de treball, que van continuar en els congressos successius. Al Segon,
que es va celebrar a Bolonya [figures 4 i 5]
tres anys després, va tornar a assistir el nostre
personatge, en qualitat de vicepresident. Allí,
Vilanova es va erigir en un dels més destacats
Asociación Americana para el Avance de las
Ciencias. De este modo, el Primer Congreso
Geológico Internacional se celebró en París,
en 1878; a él, asistió Vilanova, quien asumió,
como era su costumbre, un papel muy activo.
Además de la nomenclatura, otra de las líneas
básicas para la estandarización de la comunicación geológica afectaba a los mapas; era
necesario crear un código visual que facilitara
una interpretación universal de las representaciones cartográficas. Desde el congreso de
París, esta fue otra de las líneas prioritarias
de trabajo, que continuaron en los congresos
sucesivos. El Segundo, que se celebró en Bolonia [figuras 4 y 5] tres años después, volvió a
contar con la asistencia de nuestro personaje,
en calidad de vicepresidente. Allí, Vilanova se
erigió en uno de los más destacados defenso-
[page-n-52]
51
defensors de la línia internacionalista, secundada especialment per autors italians,
francesos, britànics i estatunidencs, que
advocava per donar-li preferència a la conformació d’un marc estandarditzat d’obligat
compliment per part de tots els geòlegs. S’hi
oposaven, en aquest aspecte, a les pretensions encapçalades pels geòlegs alemanys,
austríacs i russos, poc disposats a canviar
les maneres de treball desenvolupades en
les seues respectives tradicions científiques
nacionals (Ellenberger, 1999; Vai, 2002). Els
congressos geològics, en realitat, tenien molt
de joc diplomàtic, i Espanya, un país amb
poc pes en el concert internacional, no hi tenia molt a dir tampoc, malgrat l’obstinació
de Vilanova i el seu ben guanyat prestigi. Ell
mateix va ser molt més reconegut i secundat
des de l’estranger que al seu país; mentre que
els congressos internacionals a penes van trobar expressions d’interés per part del govern
espanyol i d’entitats oficials com la Comissió
del Mapa Geològic en aquelles primeres edicions, Vilanova va rebre l’encàrrec del comité
congressual de compilar un diccionari internacional de termes geològics i geogràfics, la
primera proposta impresa del qual, redactada
en versió francesa i espanyola, va ser presentada per l’autor a Berlín, en l’avinentesa del
Tercer Congrés Geològic Internacional (1885)
(Pelayo i Gozalo, 2012, pàg. 64-65).
res de la línea internacionalista, apoyada especialmente por autores italianos, franceses,
británicos y estadounidenses, que abogaba
por darle preferencia a la conformación de un
marco estandarizado de obligado cumplimiento por parte de todos los geólogos. Se oponían,
en este aspecto, a las pretensiones encabezadas por los geólogos alemanes, austríacos y
rusos, poco dispuestos a cambiar los modos
de trabajo desarrollados en sus respectivas
tradiciones científicas nacionales (Ellenberger,
1999; Vai, 2002). Los congresos geológicos, en
realidad, tenían mucho de juego diplomático,
y España, un país con poco peso en el concierto internacional, no tenía mucho que decir
tampoco allí, pese al empeño de Vilanova y su
bien ganado prestigio. Él mismo fue mucho
más reconocido y apoyado desde el extranjero que en su país; mientras que los congresos
internacionales apenas hallaron expresiones
de interés por parte del gobierno español y de
entidades oficiales como la Comisión del Mapa
Geológico en aquellas primeras ediciones, Vilanova recibió el encargo del comité congresual
de compilar un diccionario internacional de
términos geológicos y geográficos, cuya primera propuesta impresa, redactada en versión
francesa y española, fue presentada por el autor en Berlín, con ocasión del Tercer Congreso
Geológico Internacional (1885) (Pelayo y Gozalo, 2012, pp. 64-65).
Vilanova va participar en altres iniciatives
congressuals internacionals i nacionals [figura 6], que ja no comentarem; de la mateixa
manera, la nòmina de societats científiques
en les quals es va implicar excedeix a les que
hem esmentat. En tot cas, aquest breu i incomplet repàs de les contribucions de Vilanova a diversos projectes associacionistes i
corporatius en la història natural i en les ciències de la Terra, mostra la seua consciència activa davant les noves formes de treball
Vilanova participó en otras iniciativas congresuales internacionales y nacionales [figura 6],
que ya no vamos a comentar; del mismo modo,
la nómina de sociedades científicas en las que
se implicó excede a las que hemos mencionado. En todo caso, este breve e incompleto
repaso de las contribuciones de Vilanova a
diversos proyectos asociacionistas y corporativos en la historia natural y en las ciencias de
la tierra, muestra su conciencia activa ante las
nuevas formas de trabajo científico que exi-
[page-n-53]
52
[page-n-54]
53
científic que exigia un món articulat entorn
d’estats nacionals, àvids de control territorial però al mateix temps necessitats d’espais
de col·laboració internacional. Enfront d’uns
certs judicis retrospectius, construïts en clau
d’uns desenvolupaments futurs de la geologia que ell ja no va poder conéixer, i que el
presenten com algú que no sempre va saber
triar una suposada «línia correcta» ( Julivert,
2014, p. 122), Vilanova ha de ser entés com un
geòleg absolutament del seu temps, implicat
tant en les principals controvèrsies teòriques,
com en les més importants línies d’acció pràctica, que defineixen les ciències de la Terra en
la segona meitat del segle XIX.
Figura 6. Fotografia
de grup d'alguns
participants al XVI
Congrés de l'Associació
Francesa per l'Avanç
de les Ciències (Tolosa
de Llenguadoc, 1887) /
Fotografía de grupo de
algunos participantes
en el XVI Congreso de
la Asociación Francesa
para el Avance de las
Ciencias (Tolosa, 1887)
FDJV-MPV
gía un mundo articulado en torno a estados
nacionales, ávidos de control territorial pero
al mismo tiempo necesitados de cauces de
colaboración internacional. Frente a ciertos
juicios retrospectivos, construidos en clave de
unos desarrollos futuros de la geología que él
ya no pudo conocer, y que lo presentan como
alguien que no siempre supo escoger una supuesta «línea correcta» (Julivert, 2014, p. 122),
Vilanova debe ser entendido como un geólogo
absolutamente de su tiempo, implicado tanto
en las principales controversias teóricas, como
en las más importantes líneas de acción práctica, que definen las ciencias de la tierra en la
segunda mitad del siglo XIX.
[page-n-55]
Juan Vilanova i l’harmonia
entre ciència i religió:
les seues crítiques creacionistes
al darwinisme
Juan Vilanova y la armonía
entre ciencia y religión:
sus críticas creacionistas
al darwinismo
54
FRANCISCO PELAYO LÓPEZ
Instituto de Historia, CSIC
[page-n-56]
55
En l’obra científica de Juan Vilanova, i en coherència amb el seu fervent catolicisme, va destacar la seua creença en què existia una harmonia entre el relat bíblic de la creació del Gènesi
i les dades que s’extreien de la investigació en ciències naturals, especialment en geologia,
paleontologia i prehistòria, matèries en les quals el naturalista valencià s’havia especialitzat.
Aquesta pretesa harmonia va ser un component característic i constant que va mantindre al
llarg de la seua vida acadèmica. D’acord amb ella, va defensar el creacionisme de les espècies,
fonamentalment del gènere humà, i va rebutjar qualsevol tipus d’evolucionisme, tant el dels
transformistes francesos com el de Darwin [figura 1].
Ja en el seu primer llibre, el Manual de Geología aplicada a la Agricultura y a las Artes Industriales (Madrid, 1860-61), Vilanova va annexar al final del tom II, tretze pàgines en les quals
pretenia mostrar la concordança entre el Gènesi i les Ciències, text que va tornar a publicar,
amb lleugeres modificacions, en el Compendio de Geología Madrid (1872) i en el tom VIII de la
Creación..., Barcelona, (1872-76). Vilanova va mantindre i va reflectir la seua creença en aquesta
harmonia en les obres que va publicar al llarg de la seua vida acadèmica.
En la obra científica de Juan Vilanova, y en coherencia con su ferviente catolicismo, destacó
su creencia en que existía una armonía entre el relato bíblico de la creación del Génesis y los
datos que se extraían de la investigación en ciencias naturales, especialmente en geología,
paleontología y prehistoria, materias en las que el naturalista valenciano se había especializado. Esta pretendida armonía fue un componente característico y constante que mantuvo a lo
largo de su vida académica. En consonancia con ella, defendió el creacionismo de las especies,
fundamentalmente del género humano, y rechazó cualquier tipo de evolucionismo, tanto el de
los transformistas franceses como el de Darwin [figura 1].
Ya en su primer libro, el Manual de Geología aplicada a la Agricultura y a las Artes Industriales
(Madrid, 1860-61), Vilanova anexó al final del tomo II, trece páginas en las que pretendía mostrar la concordancia entre el Génesis y las Ciencias, texto que volvería a publicar, con ligeras
modificaciones, en el Compendio de Geología Madrid (1872) y en el tomo VIII de La Creación...,
Barcelona, (1872-76). Vilanova mantuvo y reflejó su creencia en esta armonía en las obras que
publicó a lo largo de su vida académica.
[page-n-57]
56
Figura 1. Charles
Darwin (ca. 1854).
Maull & Fox
Figura 2. Albert Gaudry
(ca. 1890). Annales.org
La postura de Vilanova que manifesta les seues
posicions creacionistes i antidarwinistes l’hem
exposada de manera detallada en anteriors
treballs (Pelayo, 1998; Pelayo, 1999; Pelayo i
Gozalo, 2012). Per a descriure la seua posició acudim a les publicacions del naturalista
valencià, tant en llibres com en articles. Però
també analitzem les seues intervencions en la
Societat Espanyola d’Història Natural (SEHN),
a propòsit de la polèmica sobre el caràcter
orgànic de l’Eozoon canadense, que Vilanova
rebutjava, i les seues crítiques a Albert Gaudry
La postura de Vilanova manifestando sus
posiciones creacionistas y antidarwinistas la
hemos expuesto de forma detallada en anteriores trabajos (Pelayo, 1998; Pelayo, 1999;
Pelayo y Gozalo, 2012). Para describir su posición acudimos a las publicaciones del naturalista valenciano, tanto libros como artículos.
Pero también analizamos sus intervenciones
en la Sociedad Española de Historia Natural (SEHN), a propósito de la polémica sobre
el carácter orgánico del Eozoon canadense, que Vilanova rechazaba, y sus críticas a
[page-n-58]
57
[figura 2], catedràtic de paleontologia al Museu Nacional d’Historia Natural de París, per
la defensa d’aquest Protriton petrolei com un
exemple que confirmava la teoria de l’evolució. Incloem els comentaris reprovatoris a les
idees evolucionistes recollides en La Creación.
Història Natural escrita per una societat de
naturalistes..., que Vilanova, com a director de
l’obra, va afegir en notes al text que va redactar Francisco Tubino sobre les obres de Darwin
i l’estat del coneixement sobre l’antropologia.
Finalment, no van faltar en la nostra exposició
sobre les idees antidarwinistes de Vilanova,
les seues opinions crítiques amb la teoria de
l’evolució, quan va comentar les intervencions
d’autors proclius al transformisme, en els congressos internacionals, als quals va assistir el
naturalista valencià.
Albert Gaudry [figura 2], catedrático de paleontología en el Muséun National d’Histoire
Naturelle de París, por su defensa del Protriton
petrolei como un ejemplo que confirmaba la
teoría de la evolución. Incluimos los comentarios reprobatorios a las ideas evolucionistas recogidas en La Creación Historia Natural escrita
por una Sociedad de naturalistas..., que Vilanova, como director de la obra, añadió en notas
al texto que redactó Francisco Tubino sobre las
obras de Darwin y el estado del conocimiento
sobre la Antropología. Por último, no faltaron en
nuestra exposición sobre las ideas antidarwinistas de Vilanova, sus opiniones críticas con
la teoría de la evolución, cuando comentó las
intervenciones de autores proclives al transformismo, en los congresos internacionales, a los
cuales asistió el naturalista valenciano.
En l’apartat paleontologia del seu Manual
[figura 3], Vilanova va exposar per primera
vegada les seues idees creacionistes i crítiques
amb el transformisme de les espècies. Va comentar que l’anàlisi del registre paleontològic
mostrava que, en les mateixes capes sedimentàries es trobaren els mateixos fòssils i, a
més, que la troballa de fòssils idèntics estava
limitada a profunditats determinades. Totes
dues dades semblaven provar que durant la
història geològica havien tingut lloc una sèrie
successiva de creacions i extincions.
En el apartado Paleontología de su Manual
[figura 3], Vilanova expuso por primera vez
sus ideas creacionistas y críticas con el transformismo de las especies. Comentó que el
análisis del registro paleontológico, mostraba que en las mismas capas sedimentarias se
encontraran los mismos fósiles y, además, que
el hallazgo de fósiles idénticos estaba limitado
a profundidades determinadas. Ambos datos
parecían probar que durante la historia geológica habían tenido lugar una serie sucesivas
de creaciones y extinciones.
Vilanova va mantindre que al llarg del temps
havien tingut lloc diferents creacions, la
manifestació de les quals més visible era la
independència de les faunes i flores fòssils
que caracteritzaven els períodes geològics,
les quals no procedien per generació directa
de les espècies que els havien precedit. Des
d’aquest punt de vista, Vilanova va ser partidari del fixisme de les espècies. Sostenia
que la paleontologia demostrava que havien
existit molts i variats períodes caracteritzats
Vilanova mantuvo que a lo largo del tiempo
habían tenido lugar diferentes creaciones,
cuya manifestación más visible era la independencia de las faunas y floras fósiles que
caracterizaban los períodos geológicos, las
cuales no procedían por generación directa de
las especies que les habían precedido. Desde
este punto de vista, Vilanova fue partidario del
fijismo de las especies. Sostenía que la paleontología demostraba que habían existido
muchos y variados períodos caracterizados
[page-n-59]
58
[page-n-60]
59
Figura 3. Manual de
geología aplicada a
la agricultura y a las
artes industriales
(1860-1861)
Biblioteca MPV
per condicions físiques i biològiques diferents
i amb una flora i una fauna enterament diferents de les anteriors i posteriors, sent pocs
els organismes que passaven a un terreny
superior. Vilanova insistia que les dades paleontològiques no confirmaven el trànsit o
transmutació d’unes espècies en unes altres.
Ell no negava les formes intermèdies, però en
limitava l’existència als ordres i classes i, potser, a tipus de menor categoria, però en cap
cas a les espècies, ja que en aquestes s’havia
demostrat la independència de les unes respecte a les altres. Les espècies podien patir
desviacions en el seu aspecte, produint tipus
molt diferents de l’original, els quals sotmesos
espontàniament o artificialment a la selecció
i a la múltiple i complexa acció de l’herència,
podien convertir-se en el tronc d’una varietat
i fins i tot d’una raça nova. Segons que les
condicions exteriors foren indiferents, favorables o contràries, es mantenia la varietat,
s’accentuava aquesta o s’extingia.
por condiciones físicas y biológicas diferentes
y con una flora y una fauna enteramente distintas de las anteriores y posteriores, siendo
pocos los organismos que pasaban a un terreno superior. Vilanova insistía en que los datos
paleontológicos no confirmaban el tránsito o
transmutación de unas especies en otras. Él no
negaba las formas intermedias, pero limitaba
su existencia a los órdenes y clases y, quizás,
a tipos de menor categoría, pero en ningún
caso a las especies, ya que en éstas se había
demostrado la independencia de unas respecto a otras. Las especies podían sufrir desviaciones en su aspecto, produciendo tipos muy
diferentes del original, los cuales sometidos
espontánea o artificialmente a la selección y
a la múltiple y compleja acción de la herencia,
podían convertirse en el tronco de una variedad y hasta de una raza nueva. Según que las
condiciones exteriores fueran indiferentes, favorables o contrarias, se mantenía la variedad,
se acentuaba ésta o se extinguía.
En la dècada dels anys seixanta, Vilanova va
encaminar els seus interessos científics cap a
la prehistòria, disciplina emergent en aquells
moments, i d’aquesta manera, les primeres
crítiques al darwinisme van aparéixer en una
sèrie d’articles dedicats a l’origen i l’antiguitat
del gènere humà. En ells va defensar les creacions independents de les espècies enfront de
la posició que postulaven Lamarck i Darwin.
Va criticar el transformisme atés que, perquè
tinguera lloc, feia falta un temps incommensurablemente extens, una cosa a la qual
s’oposava la raó i la Bíblia. Va sostindre que
la hipòtesi darwinista no veia confirmats els
seus postulats per la paleontologia, quan partia de la base que la matèria orgànica havia
començat amb el menor grau de complexitat
possible. A això caldria afegir que la teoria
darwinista feia passar per una sèrie de transformacions segons els principis de «l’elecció o
En la década de los años sesenta, Vilanova encaminó sus intereses científicos hacia la prehistoria, disciplina emergente en esos momentos,
y de esta forma, las primeras críticas al darwinismo aparecieron en una serie de artículos
dedicados al origen y antigüedad del género
humano. En ellos defendió las creaciones independientes de las especies frente a la posición
que postulaban Lamarck y Darwin. Criticó el
transformismo porque para que tuviera lugar
hacía falta un tiempo inconmensurablemente extenso, algo a lo que se oponía la razón y
la Biblia. Sostuvo que la hipótesis darwinista
no veía confirmado sus postulados por la paleontología, cuando partía de la base de que la
materia orgánica había comenzado con el menor grado de complejidad posible. A esto habría que añadir que la teoría darwinista hacía
pasar por una serie de transformaciones según
los principios de la “elección o selección” y el
[page-n-61]
60
la selecció» i el de «la competència vital», a
més del temps com a factor necessari perquè
es produïra la varietat de tipus existents. Per
a Vilanova, la implicació immediata d’aquesta
teoria aplicada al gènere humà era que «l’ascendent natural i propi de la humanitat havia
de ser el mico més perfecte entre els vius»,
ja fora l’orangutan, el ximpanzé, el goril·la o
alguna espècie fòssil del Terciari. Assegurava
que el gènere humà estava representat per
una espècie procedent, com les altres, d’una
sola parella primitiva, de la qual, procedien les
diferents races existents i això significava que
la ciència confirmava l’exposat en el Gènesi.
de la “competencia vital”, además del tiempo
como factor necesario para que se produjera
la variedad de tipos existentes. Para Vilanova,
la implicación inmediata de esta teoría aplicada al género humano era que “el ascendiente
natural y propio de la humanidad debía ser el
mono más perfecto entre los vivos”, ya fuera
el orangután, el chimpancé, el gorila o alguna
especie fósil del Terciario. Aseguraba que el
género humano estaba representado por una
especie procedente, como las demás, de una
sola pareja primitiva, de la cual, procedían las
distintas razas existentes y esto significaba que
la ciencia confirmaba lo expuesto en el Génesis
En treballs posteriors va defensar que els
terrenys més primitius estaven representats
per diversos tipus, com trilobits, cefalòpodes
i braquiòpodes, organismes de relativa complexitat orgànica, la qual cosa desmentia el
suposat augment continuat que preconitzaven
els darwinistes. Per a ell, els diversos tipus orgànics havien aparegut, no de manera lenta,
paulatina i gradual, sinó de manera sobtada
i instantània, confirmant així el principi que
les formes orgàniques primitives no eren el
resultat d’una lenta i contínua transformació
d’altres anteriors, sinó obra directa i immediata d’un creador omnipotent.
En trabajos posteriores defendió que los terrenos más primitivos estaban representados
por varios tipos, como trilobites, cefalópodos y braquiópodos, organismos de relativa
complejidad orgánica, lo que desmentía el
supuesto aumento continuado que preconizaban los darwinistas. Para él, los diversos tipos
orgánicos habían aparecido, no de forma lenta, paulatina y gradual, sino de manera súbita
e instantánea, confirmando así el principio de
que las formas orgánicas primitivas no eran
el resultado de una lenta y continua transformación de otras anteriores, sino obra directa
e inmediata de un Creador omnipotente.
Va discutir la possible influència dels agents
ambientals en el procés d’especiació i trobava una completa independència dels éssers
vius en relació amb el mitjà en què vivien.
Per tant, en cap cas podia atribuir-se a l’acció ambiental l’origen de les espècies, sinó a
l’actuació d’un «poder infinit», que regulava
les forces físiques i els organismes i que mantenia les necessàries relacions harmòniques
i adaptatives.
Discutió la posible influencia de los agentes
ambientales en el proceso de especiación y
encontraba una completa independencia de
los seres vivos en relación con el medio en
que vivían. Por tanto, en ningún caso podía
atribuirse a la acción ambiental el origen de
las especies, sino a la actuación de un “poder
infinito”, que regulaba las fuerzas físicas y los
organismos y que mantenía las necesarias relaciones armónicas y adaptativas.
Segons Vilanova, en comparar el grau relatiu
d’organització dels elements constitutius de
Según Vilanova, al comparar el grado relativo
de organización de los elementos constitutivos
[page-n-62]
61
les faunes silúriques amb les posteriors, es deduïa un predomini de les formes més simples
en els temps més moderns, la qual cosa era
impossible d’harmonitzar amb els principis
fonamentals del darwinisme, el de la selecció
natural i el de la lluita per l’existència.
de las faunas silúricas con las posteriores, se
deducía un predominio de las formas más simples en los tiempos más modernos, lo que era
imposible de armonizar con los principios fundamentales del darwinismo, el de la selección
natural y el de la lucha por la existencia.
Vilanova es va basar, per a defensar el seu
creacionisme i rebutjar l’evolucionisme, en les
dades conegudes per la paleontologia de la
seua època, ja que la imperfecció del registre
fòssil era, com el mateix Darwin reconeixia, la
baula més feble de la teoria de la descendència amb modificació, i d’aquesta fragilitat es
va servir Vilanova per a rebatre el darwinisme.
Així no va acceptar l’argument de Darwin sobre l’escassetat de materials fòssils, perquè,
en la seua opinió, l’únic que pretenia el naturalista britànic era justificar el perquè la seua
teoria no es veia confirmada pels fets. Darwin
sostenia que els organismes més simples des
del punt de vista de la complexitat orgànica
s’havien perdut o encara no s’havien trobat, i
així pretenia justificar l’absència de tals exemplars en els terrenys fossilífers més antics. Però
les dades paleontològiques, segons el parer
de Vilanova, no confirmaven aquestes suposicions, que eren una de les implicacions
bàsiques del darwinisme. Per tant, si la vida
no havia aparegut amb el grau de simplicitat
orgànica suposat per Darwin, calia considerar que el més probable era que la naturalesa
no havia procedit al seu desenvolupament
mitjançant una sèrie indefinida i ininterrompuda de transformacions lentes i successives,
tal com afirmava la teoria evolucionista. En
aquest punt és on s’emmarca la polèmica
sobre l’Eozoon canadense «l’albor o l’aurora
de la vida» [figura 4]. La troballa de l’Eozoon
canadense el 1858, en roques precàmbriques
va donar lloc a una controvèrsia en relació a
la primera aparició de la vida sobre la Terra,
entre aquest suposat fòssil i la «fauna primor-
Vilanova se basó para defender su creacionismo y rechazar el evolucionismo en los datos
conocidos por la paleontología de su época,
ya que la imperfección del registro fósil era,
como el propio Darwin reconocía, el eslabón
más débil de la teoría de la descendencia con
modificación y de esta fragilidad se sirvió Vilanova para rebatir al darwinismo. Así no aceptó el argumento de Darwin sobre la escasez
de materiales fósiles, porque en su opinión lo
que único que pretendía el naturalista británico era justificar el porqué su teoría no se
veía confirmada por los hechos. Darwin sostenía que los organismos más simples desde
el punto de vista de la complejidad orgánica
se habían perdido o aún no se habían encontrado, y así pretendía justificar la ausencia
de tales ejemplares en los terrenos fosilíferos
más antiguos. Pero los datos paleontológicos,
a juicio de Vilanova, no confirmaban estas suposiciones, que eran una de las implicaciones
básicas del darwinismo. Por tanto, si la vida
no había aparecido con el grado de simplicidad orgánica supuesto por Darwin, había que
considerar que lo más probable era que la
naturaleza no había procedido a su desarrollo
mediante una serie indefinida e ininterrumpida de transformaciones lentas y sucesivas, tal
como afirmaba la teoría evolucionista. En este
punto es donde se enmarca la polémica sobre el Eozoon canadense “el albor o la aurora
de la vida” [figura 4]. El hallazgo del Eozoon
canadense en 1858, en rocas precámbricas
dio lugar a una controversia en relación a la
primera aparición de la vida sobre la Tierra,
entre este supuesto fósil y la “fauna primor-
[page-n-63]
62
[page-n-64]
63
Figura 4. Eozoon
canadense. Anales de
la Sociedad Española
de Historia Natural,
tom V, 1876, làmina V
/ Eozoon canadense.
Anales de la Sociedad
Española de Historia
Natural, tomo V, 1876,
lámina V
dial» del que Joachim Barrande denominava
«Silúric», una fauna composta per trilobits i
altres diferents invertebrats fòssils.
dial” de lo que Joachim Barrande denominaba
Silúrico, una fauna compuesta por trilobites y
otros diferentes invertebrados fósiles.
La importància de l’Eozoon per al debat sobre
el darwinisme va radicar en el fet que l’existència d’aquest organisme podia confirmar
les tesis de Darwin, en relació a una major
antiguitat en l’aparició de la vida sobre la Terra, com també de l’augment de complexitat
orgànica a partir d’una «forma primordial
única». A partir de la 4a i següents edicions
de L’origen de les espècies, Darwin esmentava
que ell ja havia plantejat el 1859 l’existència
d’éssers vius anteriors al període Càmbric, per
la qual cosa la troballa de l’Eozoon confirmava les seues paraules. Però per a Vilanova, la
Paleontologia demostrava que l’Eozoon no
era l’organisme que havia iniciat la vida i la
fauna universal al globus, com la teoria evolucionista suposava. El començament de tan
extraordinari fenomen era la fauna primordial, que no oferia la simplicitat de tipus que
els agradaria als partidaris del darwinisme.
La importancia del Eozoon para el debate sobre el darwinismo radicó en que la existencia
de este organismo podía confirmar las tesis
de Darwin, en relación a una mayor antigüedad en la aparición de la vida sobre la Tierra,
así como del aumento de complejidad orgánica a partir de una “forma primordial única”. A
partir de la 4ª y siguientes ediciones del Origen de las especies, Darwin mencionaba que
él ya había planteado en 1859 la existencia
de seres vivos anteriores al período Cámbrico, por lo que el hallazgo del Eozoon venía a
confirmar sus palabras. Pero para Vilanova, la
Paleontología demostraba que el Eozoon no
era el organismo que había iniciado la vida y
la fauna universal en el globo, como la teoría
evolucionista suponía. El comienzo de tan extraordinario fenómeno era la fauna primordial, que no ofrecía la simplicidad de tipos que
les gustaría a los partidarios del darwinismo.
En una altra intervenció antidarwinista, Vilanova va comentar en la SEHN un treball de
Gaudry, on aquest va referir la troballa en
terrenys paleozoics de restes fòssils d’amfibis
que confirmaven la teoria evolucionista (Gaudry 1874-1875). Per a Vilanova, Gaudry havia
exagerat el seu desig de fer ajustar els fets a
una teoria que tan entusiasmat el tenia. La
posició de Gaudry en relació amb l’evolucionisme i si se li pot considerar darwinista o no,
ha sigut objecte de diversos estudis i debats.
En qualsevol cas, a Gaudry se li emmarca dins
del transformisme francés.
En otra intervención antidarwinista, Vilanova
comentó en la SEHN un trabajo de Gaudry,
en donde éste refirió el hallazgo en terrenos
paleozoicos de restos fósiles de anfibios que
confirmaban la teoría evolucionista (Gaudry
1874-1875). Para Vilanova, Gaudry había exagerado su deseo de hacer ajustar los hechos a
una teoría que tan entusiasmado lo tenía. La
posición de Gaudry con relación al evolucionismo y si se le puede considerar darwinista o
no, ha sido objeto de varios estudios y debates. En cualquier caso, a Gaudry se le enmarca
dentro del transformismo francés.
Gaudry va plantejar que fins a aqueix moment els tipus actuals de batracis semblaven
ser molt recents, ja que només s’havien trobat
alguns dels seus representants en terrenys ter-
Gaudry planteó que hasta ese momento los
tipos actuales de batracios parecían ser muy
recientes, ya que sólo se habían encontrado
algunos de sus representantes en terrenos ter-
[page-n-65]
64
Figura 5. Protriton
petrolei. Bulletin de la
Société Geologique de
France, t. III, 3a sèrie,
1874-1875, plantxes VII
i VIII / Bulletin de la
Société Geologique de
France, t. III, 3ª serie,
1874-1875, planchas
VII y VIII
ciaris, per la qual cosa considerava estrany
que éssers d’organització tan senzilla dins
del tipus vertebrats hagueren aparegut tan
tard en el curs dels temps, la qual cosa era
una objecció contra la teoria evolucionista.
Les restes fòssils de batracis descoberts en
la part superior dels terrenys paleozoics de
Muse i Autun (França), van ser denominats
Protriton petrolei [figura 5] per Gaudry, nom
que indicava que havien sigut els predecessors de les salamandres, i comentava «… ces
Batraciens sont tels qu’un Évolutionniste devait les imaginer dans un terrain ancien: par
queue très-courte, leur tronc et leurs membres
où dominent les caractères des Salamandres,
leur tête où dominent au contraire les caractères des Grenouilles, ils diminuent la distance
qui nous semblait séparer les Urodèles d’avec
le Anoures» (Gaudry, 1874-1875). Vilanova va
alterar aquest paràgraf de Gaudry, ja que va
substituir evolucionista per darwinista, que
per a Vilanova era el mateix, encara que no
és clar que per a Gaudry també ho fora. Vilanova a més va afegir al final del paràgraf:
«formant com el llaç d’unió entre aquests dos
grups d’amfibis».
ciarios, por lo que consideraba extraño que
seres de organización tan sencilla dentro del
tipo vertebrados hubieran aparecido tan tarde en el curso de los tiempos, lo cual era una
objeción contra la teoría evolucionista. Los
restos fósiles de batracios descubiertos en la
parte superior de los terrenos paleozoicos de
Muse y Autun (Francia), fueron denominados
Protriton petrolei [figura 5] por Gaudry, nombre que indicaba que habían sido los predecesores de las salamandras, y comentaba “…
ces Batraciens sont tels qu’un Évolutionniste
devait les imaginer dans un terrain ancien: par
queue très-courte, leur tronc et leurs membres
où dominent les caractères des Salamandres,
leur tête où dominent au contraire les caractères des Grenouilles, ils diminuent la distance
qui nous semblait séparer les Urodèles d’avec
le Anoures” (Gaudry, 1874-1875). Vilanova alteró este párrafo de Gaudry, ya que sustituyó
evolucionista por darwinista, que para Vilanova era lo mismo, aunque no está claro que
para Gaudry también lo fuera. Vilanova además añadió al final del párrafo, “formando
como el lazo de unión entre estos dos grupos
de anfibios”.
Durant el curs de Prehistòria que va impartir en l’Ateneu de Madrid, Vilanova va
polemitzar amb Manuel de la Revilla, qui li
va retraure oposar-se al darwinisme i posar
en íntim acord la ciència amb la revelació
i el que aconseguia era mostrar amb això
una intel·ligència petrificada com un fòssil
i defensar una ciència anyenca i una creença moribunda (Revilla, 1875). Vilanova
va respondre en el seu article «La teoría de
Darwin». Retreia als qui fent gala d’independència criticaven el principi d’autoritat i
acceptaven les doctrines que procediren de
més enllà dels Pirineus, si eren formulades
per una eminència científica. Considerava
a aquest grup com uns nous inquisidors, ja
Durante el curso de Prehistoria que impartió
en el Ateneo de Madrid, Vilanova polemizó
con Manuel de la Revilla, quien le reprochó
oponerse al darwinismo y poner en íntimo
acuerdo la ciencia con la revelación y lo que
conseguía era mostrar con ello una inteligencia petrificada como un fósil y defender una
ciencia añeja y una creencia moribunda (Revilla, 1875). Vilanova respondió en su artículo
“La teoría de Darwin”. Reprochaba a quienes
alardeando de independencia criticaban el
principio de autoridad y aceptaban las doctrinas que procedieran de más allá de los Pirineo, si eran formuladas por una eminencia
científica. Consideraba a este grupo como
unos nuevos inquisidores, ya que descalifica-
[page-n-66]
65
[page-n-67]
66
que desqualificaven els que com ell, volien
estudiar les noves teories abans d’admetre-les. En l’extrem oposat, uns altres li havien
criticat per tractar el darwinisme amb excessiva indulgència. Vilanova, parlava de teoria
darwinista, evolutiva o transformista, sense
diferenciar entre aquestes tres denominacions, obviant la importància que donava
Darwin al mecanisme de la selecció natural
o la que donaven a l’herència dels caràcters
adquirits i a la influència del medi Lamarck
i els transformistes francesos. En qualsevol
cas Vilanova afirmava que ell es resistia a
admetre aquesta teoria ja que ni s’ajustava
als fets, ni a la unitat de la creació; ja que
segons l’evolucionisme, la matèria era capaç
de produir per si mateixa la vida començant
pels organismes més senzills, els quals seguint determinades lleis anomenades de
selecció i competència per la vida, s’havien
anat perfeccionant i transformant els uns
en els altres, fins a arribar a l’home, última
baula de l’escala zoològica. Vilanova basava
el seu rebuig en les mateixes premisses que
havia expressat en els seus treballs anteriors,
això és, que en tots els terrenys de sediment
es trobaven vestigis clars i evidents de tipus dels més variats, des del zoòfit i briozuo
fins al vertebrat, que coexistien tots i sense
poder trobar aqueixos tipus intermedis que
la filiació evolucionista suposava. En temps
relativament moderns havia aparegut els
primers micos o primats i només es trobaven restes fòssils d’aquests mamífers com
a pertanyents a gèneres i a espècies ben
determinables, sense que fins hui ningú haguera provat el trànsit d’aquests organismes
al que s’havia anomenat preludi de l’home,
encara que sí que existien restes humanes
fossilitzades, idèntiques, malgrat la seua remota antiguitat, als ossos d’humans actuals.
Acabava afirmant que si s’aplicava la competència per la vida i la selecció natural en
ban a los que como él, querían estudiar las
nuevas teorías antes de admitirlas. En el extremo opuesto, otros le habían criticado por
tratar al darwinismo con excesiva indulgencia.
Vilanova, hablaba de teoría darwinista, evolutiva o transformista, sin diferenciar entre estas
tres denominaciones, obviando la importancia
que daba Darwin al mecanismo de la selección natural o la que daban a la herencia de
los caracteres adquiridos y a la influencia del
medio Lamarck y los transformistas franceses.
En cualquier caso Vilanova afirmaba que él
se resistía a admitir dicha teoría ya que ni se
ajustaba a los hechos, ni a la unidad de la
creación, ya que según el evolucionismo, la
materia era capaz de producir por sí misma
la vida empezando por los organismos más
sencillos, los cuales siguiendo determinadas
leyes llamadas de selección y competencia
por la vida, se habían ido perfeccionando y
trasformando unos en otros, hasta llegar al
hombre, último eslabón de la escala zoológica. Vilanova basaba su rechazo en las mismas
premisas que había expresado en sus trabajos
anteriores, esto es, que en todos los terrenos
de sedimento se encontraban vestigios claros y evidentes de tipos de los más variados,
desde el zoofito y briozoo hasta el vertebrado,
coexistiendo todos y sin poder encontrar esos
tipos intermedios que la filiación evolucionista
suponía. En tiempos relativamente modernos
había aparecido los primeros monos o primates y sólo se encontraban restos fósiles de estos mamíferos como pertenecientes a géneros
y a especies bien determinables, sin que hasta
la fecha nadie hubiera probado el tránsito de
estos organismos a lo que se había dado en
llamar preludio del hombre, aunque sí existían restos humanos fosilizados, idénticos, a
pesar de su remota antigüedad, a los huesos
de humanos actuales. Terminaba afirmando
que si se aplicaba la competencia por la vida
y la selección natural en la especie humana,
[page-n-68]
67
l’espècie humana, caldria considerar-la igual
que aqueixes races de bous, carners i cavalls
que els criadors anglesos manejaven al seu
gust, adaptant-les a les diferents exigències de la necessitat, de la conveniència o del
capritx de la moda (Vilanova, 1876a).
habría que considerarla igual que esas razas
de toros, carneros y caballos que los criadores
ingleses manejaban a su gusto, adaptándolas
a las diferentes exigencias de la necesidad,
de la conveniencia o del capricho de la moda
(Vilanova, 1876a).
Revilla va contestar a Vilanova recordant que
havia censurat l’obstinació de Vilanova per
posar d’acord la ciència amb la doctrina del
Gènesi i combatre el darwinisme, dirigint atacs
pocs fundats i menys profunds a aquesta teoria. I això que no havia criticat La Creación…
[figura 6], obra d’història natural dirigida per
Vilanova. Entre altres coses, havia admés en
aqueixa obra un tractat d’Antropologia, escrit
pel darwinista Tubino (Revilla, 1876).
Revilla contestó a Vilanova recordando que había censurado el empeño de Vilanova por poner
de acuerdo la ciencia con la doctrina del Génesis y combatir al darwinismo, dirigiendo a esta
teoría ataques pocos fundados y menos profundos. Y eso que no había criticado La Creación…
[figura 6], obra de Historia Natural dirigida por
Vilanova. Entre otras cosas, había admitido en
esa obra un tratado de Antropología, escrito por
el darwinista Tubino (Revilla, 1876).
Va tornar a respondre Vilanova queixant-se
que Revilla li diguera inquisidor de nou encuny per no doblegar el genoll davant Darwin
o Haeckel, que per a Revilla eren pontífexs
més infal·libles que el papa. Com Revilla li
titllava amb sorna de darwinista, per haver
publicat Tubino Tratado de Antropologia sota
la direcció de Vilanova, el paleontòleg valencià acceptava i defensava les idees del seu
col·laborador, però insistia que les dades de
la paleontologia contradeien els principis fonamentals del darwinisme (Vilanova, 1876b).
Volvió a responder Vilanova quejándose de
que Revilla le llamara inquisidor de nuevo
cuño por no doblar la rodilla ante Darwin o
Haeckel, que para Revilla eran pontífices más
infalibles que el Papa. Como Revilla le tildaba
con sorna de darwinista, por haber publicado Tubino el tratado de Antropología bajo la
dirección de Vilanova, el paleontólogo valenciano aceptaba y defendía las ideas de su colaborador, pero insistía en que los datos de la
Paleontología contradecían los principios fundamentales del darwinismo (Vilanova, 1876b).
En aquest punt Revilla s’equivocava. Vilanova va anotar sistemàticament en el text de
Tubino les qüestions referents a la teoria de
l’evolució amb les quals no estava d’acord,
i que van aparéixer a peu de pàgina com
a «(N. de la D.)». En una desena de notes
Vilanova es va distanciar de la postura de
Tubino criticant afirmacions d’aquest com,
per exemple, el que les mòneres foren l’origen
dels animals, el que la hipòtesi transformista
fora la més racional, sobre l’expressió que
més valia ser un simi perfeccionat que un
En este punto Revilla se equivocaba. Vilanova
anotó sistemáticamente en el texto de Tubino
las cuestiones referentes a la teoría de la evolución con las que no estaba de acuerdo, y que
aparecieron a pie de página como “(N. de la
D.)”. En una decena de notas Vilanova se distanció de la postura de Tubino criticando afirmaciones de éste como, por ejemplo, el que
las móneras fueran el origen de los animales,
el que la hipótesis transformista fuese la más
racional, sobre la expresión de que más valía
ser un simio perfeccionado que un Adán dege-
[page-n-69]
68
[page-n-70]
69
Figura 6. La Creación.
Historia natural...
(1872-1876). Portada de
l'obra dirigida per Juan
Vilanova / La Creación.
Historia natural...
(1872-1876). Portada
de la obra dirigida por
Juan Vilanova
Adam degenerat, l’afirmació de Tubino que
per a creacionistes i fixistes les espècies eren
establides per un acte especial i instantani
de la provisió, el que per a Darwin espècie i
raça eren paraules equivalents, l’existència
dels preadamites o la idea de Haeckel que
el gènere humà havia sorgit en Lemuria, un
hipotètic continent submergit.
nerado, la afirmación de Tubino de que para
creacionistas y fijistas las especies eran establecidas por un acto especial e instantáneo de
la providencia, el que para Darwin especie y
raza eran palabras equivalentes, la existencia
de los preadamitas o la idea de Haeckel que
el género humano había surgido en Lemuria,
un hipotético continente sumergido.
Quasi al final de la seua trajectòria, Vilanova va tornar a la qüestió de l’harmonia entre
la ciència i el Gènesi, quan va ressenyar de
manera molt crítica en la Reial Acadèmia de
la Història, l’obra del jesuïta Juan Mir titulada
La Creación segons que es conté en el primer
capítol del Gènesi (1890). Vilanova recordava
que ja en el seu primer llibre havia intentat
demostrar la perfecta conformitat i harmonia
que existia entre la història de la terra i del
cosmos i la narració del Gènesi, que mostra
la lenta i gradual aparició dels organismes,
la qual cosa havia donat peu a alguns autors que veien en això un cert fonament de
la teoria evolutiva. Amb el pas del temps,
deia, les seues conviccions sobre l’harmonia
s’havien enfortit en comptes d’haver-se anat
afeblint (Vilanova, 1891). D’aquesta manera, i
després de trenta anys, Vilanova tancava el
cercle de la seua defensa en l’existència d’una
harmonia entre ciència i religió, que portava
implícita el rebuig al darwinisme.
Casi al final de su trayectoria, Vilanova volvió
a la cuestión de la armonía entre la ciencia
y el Génesis, cuando reseñó de manera muy
crítica en la Real Academia de la Historia, la
obra del jesuita Juan Mir titulada La Creación
según que se contiene en el primer capítulo
del Génesis (1890). Vilanova recordaba que
ya en su primer libro había intentado demostrar la perfecta conformidad y armonía que
existía entre la historia de la tierra y del cosmos y la narración del Génesis, mostrando la
lenta y gradual aparición de los organismos,
lo que había dado pie a algunos autores que
veían en ello un cierto fundamento de la teoría evolutiva. Con el paso del tiempo, decía,
sus convicciones sobre la armonía se habían
fortalecido en vez de haberse ido debilitando
(Vilanova, 1891). De esta forma, y después de
treinta años, Vilanova cerraba el círculo de su
defensa en la existencia de una armonía entre ciencia y religión, que llevaba implícita el
rechazo al darwinismo.
[page-n-71]
Vilanova, pioner de la geologia
i paleontologia espanyoles
en la universitat
70
Vilanova, pionero de la geología
y paleontología españolas
en la universidad
RODOLFO GOZALO GUTIÉRREZ
Departament de Botànica i Geologia, Universitat de València
[page-n-72]
71
En la segona meitat del segle XIX es van produir diversos intents per a modernitzar la universitat
espanyola (Pla Pidal, 1845; Llei Moyano, 1857). En aquest context apareix per primera vegada
la Geologia dins de la universitat com una assignatura per a obtindre el grau de doctor en
ciències, i Juan Vilanova es convertirà en el primer catedràtic de Geologia i Paleontologia de
la Universitat en 1854 [figura 1].
La Geologia s’havia d’impartir des del Museu de Ciències Naturals de Madrid; Graells, com
a director del Museu de Ciències Naturals, va decidir que la persona adequada per a ocupar
aqueix lloc era Vilanova, per la qual cosa se el va comissionar perquè completara la seua
instrucció geològica a París. Aquesta comissió originalment era de només dos anys, però el
periple de Vilanova es va estendre quasi quatre anys, que va aprofitar no sols per formar-se, si
no per a visitar nombroses localitats d’interés geològic. Finalment, la seua tornada a Espanya
va ser al començament de 1854.
En la segunda mitad del siglo XIX se produjeron varios intentos para modernizar la universidad
española (Plan Pidal, 1845; ley Moyano, 1857). En este contexto aparece por primera vez la
Geología dentro de la universidad como una asignatura para obtener el grado de doctor en
Ciencias, y Juan Vilanova se convertirá en el primer catedrático de Geología y Paleontología
de la Universidad en 1854 [figura 1].
La Geología se debía impartir desde el Museo de Ciencias Naturales de Madrid; Graells, como
director del Museo de Ciencias Naturales, decidió que la persona adecuada para ocupar ese
puesto era Vilanova, por lo que se le comisionó para que completara su instrucción geológica en
París. Esta comisión originalmente era de sólo dos años, pero el periplo de Vilanova se extendió
casi cuatro años que aprovechó no sólo para formarse, si no para visitar numerosas localidades
de interés geológico. Finalmente, su vuelta a España se produjo a comienzos de 1854.
[page-n-73]
72
[page-n-74]
73
Figura 1. Nomenament
de Catedràtic
de Geologia i
Paleontologia de la
Universidad Central el
24 de febrer de 1852;
diploma amb data de
19 de desembre de
1860 / Nombramiento
de Catedrático
de Geología y
Paleontología de la
Universidad Central el
24 de febrero de 1852;
diploma con fecha de 19
de diciembre de 1860
FDJV-MPV
El 24 de febrer de l’any 1852 es va crear la càtedra de Geologia i Paleontologia de la Universitat Central, dotada ex professo per a Vilanova,
a la qual va accedir sense oposició, ja que es va
considerar que havia demostrat la seua capacitat en anteriors oposicions, i en va prendre
possessió el 16 de gener de 1854. Anys més tard
aquesta càtedra es va dividir entre la de Geologia i la de Paleontologia, per Reial Decret de
23 de setembre de 1873; Vilanova, com a catedràtic propietari, va triar la de Paleontologia,
que va començar a impartir l’any de 1878.
El 24 de febrero del año 1852 se creó la cátedra de Geología y Paleontología de la Universidad Central, dotada ex profeso para Vilanova, a la que accedió sin oposición, ya que se
consideró que había demostrado su capacidad en anteriores oposiciones y tomó posesión
el 16 de enero de 1854. Años más tarde dicha
cátedra se dividió entre la de Geología y la
de Paleontología, por Real Decreto de 23 de
septiembre de 1873; Vilanova, como catedrático propietario, eligió la de Paleontología, que
comenzó a impartir en el año de 1878.
Va iniciar el seu viatge d’ampliació d’estudis
per Europa al començament del mes de novembre de 1849, disposava de cartes de recomanació de Graells i de Pérez Arcas, i des
del primer moment va entrar en contacte amb
la comunitat científica i va ser admés en diferents societats científiques.
Inició su viaje de ampliación de estudios por
Europa a comienzos del mes de noviembre de
1849, disponía de cartas de recomendación
de Graells y de Pérez Arcas, y desde el primer
momento entró en contacto con la comunidad
científica y fue admitido en distintas sociedades científicas.
A París va tindre contacte estret amb geòlegs
i paleontòlegs, com Prevost, Dufrenoy, Bayle,
Ch. D’Orbigny i Elie de Beaumont. Vilanova es
relaciona amb ells, no sols com a alumne, si
no com un col·lega més (el que en l’actualitat
devia ser una estada postdoctoral). Aquesta
posició li permet accedir a una formació teòrica i pràctica avançada i realitzar una sèrie
d’excursions a diferents llocs de França, Suïssa
i Itàlia amb els millors especialistes en Geologia regional, la qual cosa li convertirà en un
avesat geòleg de camp i bon coneixedor dels
terrenys mesozoics i cenozoics. Aquest aprenentatge li serà de gran utilitat a l’hora de realitzar els seus estudis regionals en el llevant
espanyol.
En París trabó contacto estrecho con geólogos y paleontólogos, como Prevost, Dufrenoy,
Bayle, Ch. D’Orbigny y Elie de Beaumont. Vilanova se relaciona con ellos, no sólo como
alumno, sino como un colega más (lo que en
la actualidad sería una estancia posdoctoral).
Esta posición le permite acceder a una formación teórica y práctica avanzada y realizar
una serie de excursiones a distintos lugares de
Francia, Suiza e Italia con los mejores especialistas en geología regional, lo que le convertirá
en un avezado geólogo de campo y buen conocedor de los terrenos mesozoicos y cenozoicos. Este aprendizaje le será de gran utilidad a
la hora de realizar sus estudios regionales en
el levante español.
Durant la seua estada i viatges va poder
comprovar que els científics francesos es
trobaven agrupats en dues tendències tant
en geologia com en paleontologia. En geologia refereix l’escola de les causes actuals de
Durante su estancia y viajes pudo comprobar
que los científicos franceses se encontraban
agrupados en dos tendencias tanto en geología como en paleontología. En geología refiere la escuela de las causas actuales de Prevost
[page-n-75]
74
Figura 2. Compendio
de Geología (1872)
Biblioteca MPV
Prevost i la dels alçaments de muntanyes
d’Elie de Beaumont. Els partidaris de la geologia actualista de Prevost sostenien que els
mateixos agents físics, químics i mecànics
que obraven avui dia eren els que havien
donat lloc en èpoques remotes a tots els fenòmens geològics, sense que hi haguera necessitat de recórrer a causes extraordinàries
i sí, en canvi, a una extensió indefinida del
temps. L’escola catastrofista dels alçaments,
encara que tenia en compte aquesta visió,
mantenia el principi que els fenòmens actuals, tant geològics com físics, no eren més
que un feble reflex dels d’altres èpoques i,
per consegüent, que les causes que els havien ocasionats havien sigut d’un «ordre»
de major envergadura o, almenys, d’una
energia que no guardava proporció amb els
efectes que es podien observar en el present.
Per a Vilanova, en la majoria dels casos que
s’observaven en la naturalesa, era preferible
aplicar la teoria de Prevost.
y la de los levantamientos de montañas de Elie
de Beaumont. Los partidarios de la geología
actualista de Prevost sostenían que los mismos agentes físicos, químicos y mecánicos que
obraban hoy en día eran los que habían dado
lugar en épocas remotas a todos los fenómenos geológicos, sin que hubiera necesidad de
recurrir a causas extraordinarias y sí, en cambio, a una extensión indefinida del tiempo. La
escuela catastrofista de los levantamientos,
aunque tenía en cuenta dicha visión, mantenía
el principio de que los fenómenos actuales,
tanto geológicos como físicos, no eran más
que un débil reflejo de los de otras épocas y,
por consiguiente, que las causas que los habían ocasionado habían sido de un «orden»
de mayor envergadura o, por lo menos, de
una energía que no guardaba proporción
con los efectos que se podían observar en el
presente. Para Vilanova, en la mayoría de los
casos que se observaban en la naturaleza, era
preferible aplicar la teoría de Prevost.
També hi havia dues tendències en paleontologia, que Vilanova denominava «escola de
detalls», encapçalada per Deshayes i A. D’Orbigny, i «escola de mires de conjunt», de Bayle.
Per als partidaris de l’escola de detalls, catastrofistes en paleontologia, les faunes i flores
fòssils estaven circumscrites per límits temporals i geològics fixos, que no podien traspassar, i que permetien reconéixer els «horitzons
geològics»; admetien les extincions sobtades
de faunes i flores, i les creacions successives, esquema amb el qual estava totalment
d’acord Vilanova. Per a Bayle i la seua escola,
la desaparició de faunes i flores hauria sigut
gradual i les espècies fòssils passaven d’uns
terrenys geològics a uns altres, sense admetre les catàstrofes. Segons Vilanova aquest
aspecte no era el que s’observava en la naturalesa, sinó els canvis bruscos de la biota en
els diferents nivells.
También había dos tendencias en paleontología, que Vilanova denominaba «escuela
de detalles», encabezada por Deshayes y A.
D’Orbigny, y «escuela de miras de conjunto»,
de Bayle. Para los partidarios de la «escuela
de detalles», catastrofistas en paleontología,
las faunas y floras fósiles estaban circunscritas
por límites temporales y geológicos fijos, que
no podían traspasar, y que permitían reconocer los «horizontes geológicos»; admitían
las extinciones repentinas de faunas y floras, y
las creaciones sucesivas, esquema con el que
estaba totalmente de acuerdo Vilanova. Para
Bayle y su escuela, la desaparición de faunas
y floras habría sido gradual y las especies fósiles pasaban de unos terrenos geológicos a
otros, sin admitir las catástrofes. Según Vilanova este aspecto no era el que se observaba
en la naturaleza, sino los cambios bruscos de
la biota en los distintos niveles.
[page-n-76]
75
[page-n-77]
76
La geologia i paleontologia a través
dels seus manuals
La geología y paleontología a
través de sus manuales
Vilanova va publicar tres manuals sobre geologia general: Manual de Geología aplicada a
la agricultura y a las artes industriales (186061), Compendio de Geología (1872) [figura 2]
i el tom 8 de La Creación (1876). En comparar-los s’observa que el contingut és quasi
idèntic, hi havia variat només l’extensió i la
presència o absència dels capítols de geologia aplicada. Malgrat els 15 anys de diferència
entre la primera i l’última, no es produeixen
quasi modificacions i no s’hi incorpora quasi
cap de les novetats que s’havien anat produint
durant aqueixos anys, limitant-se a canviar
lleugerament alguns aspectes puntuals. Es
pot dir sense menyscapte a la seua labor que,
encara que els seus primers llibres es poden
considerar moderns, els últims ja havien quedat una mica desfasats per a la seua època.
Vilanova publicó tres manuales sobre geología general: Manual de Geología aplicada a
la agricultura y a las artes industriales (186061), Compendio de Geología (1872) [figura 2]
y el tomo VIII de La Creación (1876). Al compararlos se observa que el contenido es casi
idéntico, variando solamente en la extensión y
en la presencia o ausencia de los capítulos de
geología aplicada. A pesar de los quince años
de diferencia entre la primera y la última, no se
producen casi modificaciones y no se incorporan casi ninguna de las novedades que se había
ido produciendo durante esos años, limitándose a cambiar ligeramente algunos aspectos
puntuales. Se puede decir sin menoscabo a su
labor que, aunque sus primeros libros se pueden considerar modernos, los últimos ya habían
quedado un poco desfasados para su época.
Des de 1854 fins a 1877, Vilanova va impartir
l’assignatura de doctorat Geologia i Paleontologia. El temari s’ajustava al contingut de
Manual de Geología; obra que va ser premiada per l’Acadèmia de Ciències, i on es
plasmaven els coneixements geològics i paleontològics que Vilanova va adquirir durant
el seu viatge de formació. Era el marc conceptual en el qual es va moure l’ensenyament
de la Geologia per part de Vilanova, amb una
concepció catastrofista-actualista per als
aspectes estratigràfics i paleontològics, una
acceptació de la teoria dels alçaments d’Elie
de Beaumont de tall castastrofista per a la
formació de les muntanyes i l’acceptació de
la concordança entre ciència i gènesi. En l'aspecte metodològic el primer que destaca és
que, malgrat la seua concepció catastrofista
per a uns certs moments de la història de la
Terra, per a la major part de la mateixa té
una concepció actualista, com ho demostra
Desde 1854 hasta 1877, Vilanova impartió la
asignatura de doctorado “Geología y Paleontología”. El temario se ajustaba al contenido
del Manual de Geología; obra que fue premiada por la Academia de Ciencias, y donde
se plasmaban los conocimientos geológicos
y paleontológicos que Vilanova adquirió durante su viaje de formación. Era el marco conceptual en el que se movió la enseñanza de la
geología por parte de Vilanova, con una concepción catastrofista-actualista para los aspectos estratigráficos y paleontológicos, una
aceptación de la teoría de los levantamientos
de Elie de Beaumont de corte catastrofista
para la formación de las montañas y la aceptación de la concordancia entre ciencia y génesis. En el aspecto metodológico lo primero
que destaca es que, a pesar de su concepción
catastrofista para ciertos momentos de la historia de la Tierra, para la mayor parte de la
misma tiene una concepción actualista, como
[page-n-78]
77
en plantejar un capítol dedicat a les causes
actuals.
demuestra al plantear un capítulo dedicado a
las causas actuales.
El Manual de Geología va ser llibre de text
obligatori durant deu anys, gràcies al premi
de l’Acadèmia. Una vegada passat aquest termini Vilanova va editar, el 1872, el Compendio de Geología en conjunt és un resum del
Manual i no incloïa el tom de l’Atles, i suposem
que degué ser el llibre utilitzat per Vilanova i
en altres centres d’educació secundària i universitària.
El Manual de Geología fue libro de texto obligatorio durante diez años, merced al premio
de la Academia. Una vez pasado este plazo Vilanova editó en 1872 el Compendio de
Geología que en conjunto es un resumen del
Manual y no incluía el tomo del Atlas, y suponemos que pasaría a ser el libro utilizado
por Vilanova y por otros centros de educación
secundaria y universitaria.
Respecte als pocs canvis de fons existents entre aquestes obres, potser el més significatiu
va ser la introducció de la teoria hidrotermal
per a l’origen del granit en el Compendio,
on explica succintament aquesta teoria i les
investigacions que hi han conduït fins a ella.
L’altre canvi important es dona en el Cuadro
de Clasificación General de los Terrenos, en el
qual modifica la divisió dels materials denominats «Cuaternario» i «Modernos» entre les
que ofereix en el Manual i la del Compendio,
que s’adequen a les últimes investigacions en
relació amb els terrenys més moderns i, segurament, el seu interés cada vegada major per
la «protohistòria».
Respecto a los pocos cambios de fondo existentes entre estas obras, quizás el más significativo fue la introducción de la teoría
hidrotermal para el origen del granito en el
Compendio, donde explica someramente esta
teoría y las investigaciones que han conducido hasta ella. El otro cambio importante se
da en el «Cuadro de Clasificación General de
los Terrenos», en el que modifica la división
de los materiales denominados Cuaternario y
Modernos entre la que ofrece en el Manual y
la del Compendio, que se adecúa a las últimas
investigaciones en relación con los terrenos
más modernos y, seguramente, su cada vez
mayor interés por la «protohistoria».
Un aspecte que ens demostra que Vilanova es
troba al dia en els avanços de la Geologia en
tots els seus camps és, per exemple, la ràpida
incorporació al capítol de Geognosia de la
Creació de les classificacions petrogràfiques
de les roques, desenvolupades per Zirkel i von
Lassaulx el 1873. Curiosament, Vilanova no accepta que la classificació de les roques puga
ser independent del terreny en què afloren
i considera que cada tipus de roca ígnia es
forma en relació amb un alçament concret,
d’acord amb les idees d’Elie de Beaumont,
de manera que continua mantenint en el seu
quadro de terrenys una «sèrie neptúnica» (ro-
Un aspecto que nos demuestra que Vilanova
se encuentra al día en los avances de la Geología en todos sus campos es, por ejemplo,
la pronta incorporación al capítulo de Geognosia de La Creación de las clasificaciones
petrográficas de las rocas, desarrolladas por
Zirkel y von Lassaulx en 1873. Curiosamente,
Vilanova no acepta que la clasificación de las
rocas pueda ser independiente del terreno en
que afloran y considera que cada tipo de roca
ígnea se forma en relación con un levantamiento concreto, de acuerdo con las ideas de
Elie de Beaumont, de modo que sigue manteniendo en su cuadro de terrenos una «serie
[page-n-79]
78
[page-n-80]
79
Figura 3. Manuscrit
del Discurs d'ingrés
a la Real Acadèmia
de Ciències Exactes,
Físiques i Naturals en
1875 / Manuscrito del
Discurso de ingreso
en la Real Academia
de Ciencias Exactas,
Físicas y Naturales en
1875
FDJV-MPV
ques sedimentàries) i una «sèrie ígnia», idees
que ja en aquests moments començaven a
estar en franca reculada.
neptúnica» (rocas sedimentarias) y una «serie
ígnea», ideas que ya en estos momentos empezaban a estar en franco retroceso.
A partir de 1874 Vilanova es va dedicar preferentment a l’estudi i difusió dels problemes
paleontològics i prehistòrics. Per a fer-nos
una idea del concepte de paleontologia que
tenia Vilanova, a més de les tres obres ja citades, són de gran interés, el programa establit
per Vilanova per a aquesta assignatura (1876,
1878) i, també el seu discurs d’ingrés en l’Acadèmia de Ciències el 1875 [figura 3]. Per a ell,
la paleontologia no sols era la pedra angular
de la geologia històrica sinó també proporcionava les solucions de problemes plantejats
per la filosofia, botànica i zoologia i era el
«més ferma barrera» contra el qual s’estavellaven totes les teories i elucubracions que no
es basaven en l’observació dels fets. Bàsicament, la importància de la paleontologia radicava en el fet que aspirava «al coneixement
de l’origen de la vida, de l’espècie orgànica i
altres grups de tota la classificació natural, de
la distribució dels éssers orgànics en el temps
i en l’espai». A més, considerava que la paleontologia demostrava la unitat de pla en la
creació orgànica i que la vida havia començat
pel més senzill, encara que no per generació espontània, i mantenia que les espècies eren fixes, admetent la possibilitat d’una
variabilitat intraespecífica, però no la seua
variació il·limitada com plantejaven Lamarck o Darwin. La concepció del canvi orgànic
en la paleontologia de Vilanova mostra total
afinitat amb les concepcions de la biologia
francesa de Cuvier i Geoffroy Saint-Hilaire,
amb un disseny de la creació, obra de Déu,
que es desenvolupa en el temps seguint un
pla establit per endavant.
A partir de 1874 Vilanova se dedicó preferentemente al estudio y difusión de los problemas
paleontológicos y prehistóricos. Para hacernos
una idea del concepto de paleontología que tenía Vilanova, además de las tres obras ya citadas, son de gran interés, el programa establecido por Vilanova para esta asignatura (1876,
1878) y, también su discurso de ingreso en la
Academia de Ciencias en 1875 [figura 3]. Para
él, la paleontología, no sólo era la piedra angular de la geología histórica sino también proporcionaba las soluciones de problemas planteados por la filosofía, botánica y zoología y
era el «más firme valladar» contra el que se estrellaban todas las teorías y elucubraciones que
no se basaban en la observación de los hechos.
Básicamente, la importancia de la paleontología radicaba en que aspiraba «al conocimiento
del origen de la vida, de la especie orgánica y
demás grupos de toda la clasificación natural,
de la distribución de los seres orgánicos en el
tiempo y en el espacio». Además, consideraba
que la paleontología demostraba la unidad de
plan en la creación orgánica y que la vida había comenzado por lo más sencillo, aunque no
por generación espontánea, y mantenía que las
especies eran fijas, admitiendo la posibilidad
de una variabilidad intraespecífica, pero no su
variación ilimitada como planteaban Lamarck
o Darwin. La concepción del cambio orgánico
en la paleontología de Vilanova muestra la afinidad total con las concepciones de la biología
francesa de Cuvier y Geoffroy Saint-Hilaire, con
un diseño de la creación, obra de Dios, que se
desarrolla en el tiempo siguiendo un plan establecido de antemano.
Per a Vilanova les espècies havien viscut de
manera contínua des de la seua creació fins
Para Vilanova las especies habían vivido de
modo continuo desde su creación hasta su
[page-n-81]
80
a la seua brusca i sobtada extinció; les causes
de la qual devien ser de tipus físic; aquest fet
venia corroborat per l’harmonia existent entre
la fauna, la flora i el terreny on es trobaven.
Aquestes causes físiques eren potser provocades per l’alçament d’una serralada, encara
que no necessàriament l’alçament havia de
ser quasi instantani, en la seua opinió, una acció geològica lenta i contínua podia originar
un fenomen catastròfic. Vilanova se’ns mostra,
respecte a l’extinció de les espècies, com un
catastrofista de mètode actualista, però és
molt més vague a l’hora d’abordar el tema de
la seua aparició. Per a intentar aclarir aquest
problema indica que les hipòtesis que s’havien
emés es podrien agrupar en tres:
1. Translació de les faunes locals.
2. Creació única i aparició de noves
espècies per transformació lenta.
3. Creacions successives, que era
el que preferia.
De totes maneres, al tema que va donar mes
importància en els seus treballs va ser a la
part de paleontologia aplicada o estratigràfica. Va analitzar primer els elements estratigràfics bàsics en els quals es basaven els estudis i després una descripció detallada dels
diferents terrenys (períodes geològics) amb
les formacions i els fòssils que contenen, que
permeten datar els materials i devien ser indicatius de les condicions ambientals de cada
període. Com a conclusió sobre el tema de
l’aparició de les espècies, diu Vilanova: «En
conclusió, doncs, quede amb el benentés que
els animals de les diverses faunas geològiques
no procedeixen, per generació directa, de les
espècies que les van precedir, sinó que són
independents les unes de les altres, almenys
en els tipus ben marcats així de faunas com
de terrenys».
brusca y repentina extinción; cuyas causas
serían de tipo físico; este hecho venía corroborado por la armonía existente entre la fauna, la flora y el terreno donde se encontraban.
Estas causas físicas serían provocadas por el
levantamiento de una cordillera, aunque no
necesariamente el levantamiento debería ser
casi instantáneo, en su opinión, una acción
geológica lenta y continua podía originar un
fenómeno catastrófico. Vilanova se nos muestra, respecto a la extinción de las especies,
como un catastrofista de método actualista,
pero es mucho más vago a la hora de abordar
el tema de su aparición. Para intentar clarificar este problema indica que las hipótesis que
se habían emitido se podrían agrupar en tres:
1. Traslación de las faunas locales.
2. Creación única y aparición de nuevas
especies por transformación lenta.
3. Creaciones sucesivas, que era
la que prefería.
De todos modos, al tema que dio más importancia en sus trabajos fue a la parte de
paleontología aplicada o estratigráfica. Analizó primero los elementos estratigráficos
básicos en los que se basaban los estudios y
luego una descripción detallada de los distintos terrenos (periodos geológicos) con las
formaciones y los fósiles que contienen, que
permiten datar los materiales y serían indicativos de las condiciones ambientales de cada
periodo. Como conclusión sobre el tema de
la aparición de las especies, dice Vilanova:
«Quede, pues, sentado en conclusión, que los
animales de las diversas Fáunas geológicas
no proceden, por generación directa, de las
especies que les precedieron, sino que son
independientes las unas de las otras, al menos en los tipos bien marcados así de Fáunas
como de terrenos».
[page-n-82]
81
Aplicació de la geologia.
Ex. Pous artesians
Aplicación de la geología.
Ej. Pozos artesianos
Vilanova destaca pel seu interés en l’aplicació
de la geologia a qüestions pràctiques, sobretot a l’agricultura i les aigües busterrànies,
així tant en el Manual com en La Creación
finalitza amb un capítol de «Geotecnia», on
desenvolupa les aplicacions més importants
de la geologia (mineria, agricultura i aigües
subterrànies). Finalment, ampliaria aqueixos
dos últims temes en forma de sengles llibres:
Geología agrícola (1879) [figura 4] i Teoría y
práctica de pozos artesianos y arte de iluminar aguas (1880). A més, hi ha constància que
Vilanova va dictar conferències sobre qüestions agrícoles i pous artesians en els fòrums
més variats i va publicar diferents treballs de
divulgació; exemples notables van ser els seus
cicles de conferències a l’Ateneu.
Vilanova destaca por su interés en la aplicación de la geología a cuestiones prácticas,
sobre todo a la agricultura y aguas subterráneas, así tanto en el Manual como en La
Creación finaliza con un capítulo de geotecnia, donde desarrolla las aplicaciones más importantes de la geología (minería, agricultura
y aguas subterráneas). Finalmente, ampliaría
esos dos últimos temas en forma de sendos
libros: Geología agrícola (1879) [figura 4] y
Teoría y práctica de pozos artesianos y arte de
alumbrar aguas (1880). Además, hay constancia de que Vilanova dictó conferencias sobre
cuestiones agrícolas y pozos artesianos en los
foros más variados y publicó distintos trabajos
de divulgación, ejemplos notables fueron sus
ciclos de conferencias en el Ateneo.
Val la pena destacar el llibre Teoría y práctica
de pozos artesianos y arte de iluminar aguas
que és considerat per Martínez Gil (1994)
com el primer tractat d’hidrogeologia escrit
a Espanya i un dels primers a nivell mundial. Vilanova era conscient de la importància
que podia tindre per al desenvolupament
de l’agricultura i de la indústria a Espanya
l’explotació de les aigües subterrànies. En
aquesta obra es recullen els principals coneixements sobre les aigües subterrànies,
el seu funcionament, la seua cerca i la seua
captació. Donats els coneixements tècnics de
l’època, només aquells pous on l’aigua rajara en superfície (pous artesians) o se situara
molt prop de la superfície podien ser factibles
d’explotació, per la qual cosa és normal que
el títol del llibre i el seu contingut faça referència als pous artesians.
Merece la pena destacar el libro Teoría y
práctica de pozos artesianos y arte de alumbrar aguas que es considerado por Martínez
Gil (1994) como el primer tratado de hidrogeología escrito en España y uno de los primeros
en el mundo. Vilanova era consciente de la importancia que podía tener para el desarrollo
de la agricultura y de la industria en España
la explotación de las aguas subterráneas. En
esta obra se recogen los principales conocimientos sobre las aguas subterráneas, su
funcionamiento, su búsqueda y su captación.
Dados los conocimientos técnicos de la época,
sólo aquellos pozos donde el agua manara
en superficie (pozos artesianos) o se situara
muy cerca de la superficie serían factibles de
explotación, por lo que es normal que el título
del libro y su contenido haga referencia a los
pozos artesianos.
El llibre és una important posada al dia de les
idees i coneixements sobre aigües subterrà-
El libro es una importante puesta al día de las
ideas y los conocimientos sobre aguas subte-
[page-n-83]
82
Figura 4. Geología
Agrícola (1879)
Biblioteca MPV
nies, i hi aporta una interessant informació
sobre tècniques de perforació i maquinària
necessària. Val la pena destacar que exposa amb gran claredat el cicle hidrològic, en
què assenyala que les aigües subterrànies es
troben en terrenys permeables, confinades
per altres impermeables; dividint els pous en
artesians i inversos o absorbents [figura 5].
Un altre tema que cal ressaltar és que Vilanova era conscient que els aqüífers havien de
recarregar-se i aquesta recàrrega era funció
tant de les condicions geològiques com meteorològiques de la regió, igual que ocorria
amb les inundacions, en aquest cas proposa
algunes actuacions relacionades amb obres
públiques i la necessitat d’una repoblació
de les muntanyes. Com a conclusió podem
dir que ens trobem davant un dels primers
i més complets tractats d’hidrogeologia; on
s’aborda tant la part teòrica com la pràctica,
la qual cosa ens permet tindre un coneixement adequat de les idees i coneixements sobre aquesta matèria en l’últim terç del segle
XIX, com també els anhels i les expectatives
que oferien la possibilitat d’explotació de les
aigües subterrànies.
rráneas, aporta una interesante información
sobre técnicas de perforación y maquinaria
necesaria para la misma. Merece la pena
destacar que expone con gran claridad el
ciclo hidrológico, señalando que las aguas
subterráneas se encuentran en terrenos permeables, confinadas por otros impermeables
y dividiendo los pozos en artesianos e inversos
o absorbentes [figura 5]. Otro tema por resaltar es que Vilanova era consciente de que los
acuíferos debían recargarse y esta recarga
era función tanto de las condiciones geológicas como meteorológicas de la región, al
igual que ocurría con las inundaciones, en este
caso propone algunas actuaciones relacionadas con obras públicas y la necesidad de una
repoblación de los montes. Como conclusión
podemos decir que nos encontramos ante uno
de los primeros y más completos tratados de
hidrogeología; donde se aborda tanto la parte
teórica como la práctica, lo que nos permite
tener un conocimiento adecuado de las ideas
y conocimientos sobre esta materia en el último tercio del siglo XIX, así como los anhelos
y expectativas que ofrecían la posibilidad de
explotación de las aguas subterráneas.
A més, Vilanova va intentar portar a la pràctica aquestes idees, realitzant informes per
a la realització de pous artesians i participant en diverses empreses per a la perforació de pous, tant Alcalà de Xivert com a
Alcoi. És curiós, quan s'analitza l'obra de Vilanova, que després de 1880 el seu interés
per les aigües subterrànies desapareix i no
coneixem que torne a intentar cap empresa
relacionada amb aquestes. Potser el fracàs
a l’hora d’obtindre resultats en les diferents
empreses que va intentar i l’important desemborsament econòmic que degué suposar,
li van fer decantar-se més per altres qüestions científiques.
Además, Vilanova intentó llevar a la práctica estas ideas, elaborando informes para la
realización de pozos artesianos y participando en varias empresas para la perforación
de pozos, tanto en Alcalà de Xivert como en
Alcoi. Es curioso, cuando se analiza la obra
de Vilanova, que después de 1880, su interés
por las aguas subterráneas desaparece y no
conocemos que vuelva a intentar ninguna empresa relacionada con ellas. Quizás el fracaso
a la hora de obtener resultados en las distintas empresas que intentó y el importante
desembolso económico que debió suponer, le
hicieron decantarse más por otras cuestiones
científicas.
[page-n-84]
83
[page-n-85]
84
[page-n-86]
85
Figura 5. Làmina del
llibre Teoría y práctica
de pozos artesianos
y arte de alumbrar
aguas (1880) / Lámina
del libro Teoría y
práctica de pozos
artesianos y arte de
alumbrar aguas (1880)
Biblioteca MPV
Les memòries geològiques
provincials
Las memorias geológicas
provinciales
Des del punt de vista de la investigació geològica i paleontològica les obres de major
rellevància publicades per Vilanova van ser
les seues memòries provincials de Castelló
(1859) [figura 6], Teruel (1870) i València (1893),
aquesta línia d’investigació no va ser abandonada en cap moment per Vilanova, com ho
demostra la referència de diferents autors a
una memòria provincial d’Alacant que mai es
va arribar a publicar i la presència en el Llegat
Masià Vilanova d’un ampli esborrany titulat
«Reseña geológica-agrícola del Salar», es
tracta d’una memòria sobre part de les províncies d’Almeria i Granada.
Desde el punto de vista de la investigación
geológica y paleontológica, las obras de mayor relevancia publicadas por Vilanova fueron
sus memorias provinciales de Castellón (1859)
[figura 6], Teruel (1870) y Valencia (1893). Esta
línea de investigación no fue abandonada en
ningún momento por Vilanova, como lo demuestra la referencia de distintos autores
a una memoria provincial de Alicante que
nunca se llegó a publicar y la presencia en el
Legado Masiá Vilanova de un amplio borrador titulado «Reseña geológica-agrícola del
Salar», que se trata de una memoria sobre
parte de las provincias de Almería y Granada.
Va encetar aquesta labor només tornar del
seu viatge de preparació per Europa; així el
1859 va publicar l’esbós geològic de les província de Castelló i poc després té preparat
el de Terol (1863), encara que va ser publicat definitivament el 1870. Una peculiaritat
d’aquests treballs és que presta gran atenció
a les condicions físiques i químiques del sòl, a
la seua manera de descompondre’s i als sòls
que se n’originen, sobretot en relació amb
els usos agrícoles; d’altra banda, aquestes
obres també tenen un notable contingut paleontològic. L’esbós geològic sobre la província de València es va publicar com a llibre el
1893, prèviament ho havia publicat parcialment en el Boletín de la Sociedad Geográfica
de Madrid; sense els capítols dedicats al sòl,
a la vegetació i a la prehistòria.
Inició esta labor nada más volver de su viaje
de preparación por Europa, así en 1859 publicó el bosquejo geológico de la provincia
de Castellón y poco después tiene preparado el de Teruel (1863), aunque fue publicado
definitivamente en 1870. Una peculiaridad de
estos trabajos es que presta gran atención a
las condiciones físicas y químicas del suelo, a
su modo de descomponerse y a los suelos que
originan, sobre todo en relación con los usos
agrícolas; por otro lado, estas obras también
tienen un notable contenido paleontológico.
El bosquejo geológico sobre la provincia de
Valencia se publicó como libro en 1893, con
anterioridad lo había publicado parcialmente
en el Boletín de la Sociedad Geográfica de
Madrid; sin los capítulos dedicados al suelo,
a la vegetación y a la Prehistoria.
L’esquema general d’aquestes obres és molt
semblant, amb una introducció, que inclou la
situació geogràfica i la climatologia, i la resta
de l’obra dividida en cinc parts:
El esquema general de estas obras es muy
parecido, con una introducción, que incluía
la situación geográfica y la climatología, y el
resto de la obra dividida en cinco partes:
[page-n-87]
86
Figura 6. Làmina de
Fòssils Cretacis de la
Memoria geognósticoagrícola sobre la
provincia de Castellón
(1859) / Lámina de
Fósiles Cretáceos de la
Memoria geognósticoagrícola sobre la
provincia de Castellón
(1859)
Biblioteca MPV
1 Geognosia (descripció de les principals
unitats geològiques i les seues
característiques).
2. Descripció de les roques, marxa de
la seua descomposició, i agents
que la determinen.
3. Terra vegetal (es tracta de l’anàlisi dels
sòls).
4. Consells i preceptes agrícoles, on
dedica quasi tot l’espai al tema dels
milloraments.
5. Apèndix dedicat a fonts i pous
artesians i en el cas de València en la
«protohistòria».
1. Geognosia (descripción de las
principales unidades geológicas y sus
características).
2. Descripción de las rocas, marcha de
su descomposición y agentes que la
determinan.
3. Tierra vegetal (se trata del análisis de
los suelos).
4. Consejos y preceptos agrícolas, que
dedica casi todo el espacio al tema de
los mejoramientos.
5. Apéndice dedicado a fuentes y pozos
artesianos y en el caso de Valencia a la
«protohistoria».
Totes les memòries presenten diverses làmines de gran qualitat [figura 7], dedicades
fonamentalment a fòssils (Castelló i Terol), a
més del mapa geològic provincial. De totes
maneres, l’apartat paleontològic se cenyeix
exclusivament a la utilització dels fòssils com
a marcadors del terreny, donant-ne només
la indicació del nom taxonòmic, l’autor que
va descriure l’espècie, la localitat i l’edat.
Malgrat la parquedat de la informació paleontològica, la qualitat de les làmines ha
permés que en treballs actuals es puga revisar i estudiar el material figurat en aquestes
memòries.
Todas las memorias presentan varias láminas
de gran calidad [figura 7], dedicadas fundamentalmente a fósiles (Castellón y Teruel),
además del mapa geológico provincial. De
todos modos, el apartado paleontológico se
ciñe exclusivamente a la utilización de los fósiles como marcadores del terreno, dando sólo
la indicación de su nombre taxo nómico, autor
que describió la especie, la localidad y edad.
A pesar de la parquedad de la información
paleontológica, la calidad de las láminas ha
permitido que en trabajos actuales se pueda
revisar y estudiar el material figurado en estas
memorias.
[page-n-88]
87
[page-n-89]
88
Figura 7. Mapa
geognóstico de
València, publicado
en la Memoria
geognóstico-agrícola
sobre la provincia de
Valencia (1893) / Mapa
geognòstic de València,
publicat en la Memoria
geognóstico-agrícola
sobre la provincia de
Valencia (1893)
Biblioteca MPV
Conclusió
Conclusión
Com a investigador podem dir que Vilanova
va ser un dels geòlegs i paleontòlegs espanyols més importants de la seua època. La
major part dels seus treballs de camp suposen la recollida de noves dades en diferents
llocs de la geografia espanyola, en un intent
de realitzar primer, i millorar després, les
cartografies geològiques existents d’Espanya
o de les seues províncies. D’altra banda, a
través dels seus manuals teòrics va intentar
oferir a la societat espanyola unes bases teòriques de la geologia equiparables a les que
existien en altres països del nostre entorn i
aprofundir en alguns dels aspectes més aplicats de la geologia.1
Como investigadores podemos decir que Vilanova fue uno de los geólogos y paleontólogos
españoles más importantes de su época. La
mayor parte de sus trabajos de campo suponen la recogida de nuevos datos en diferentes
lugares de la geografía española, en un intento de realizar primero, y mejorar después,
las cartografías geológicas existentes de España o de sus provincias. Por otro lado, a través de sus manuales teóricos, intentó ofrecer
a la sociedad española unas bases teóricas
de la geología equiparables a las que existían
en otros países de nuestro entorno y profundizar en algunos de los aspectos más aplicados
de la geología.1
1 La major part de la informació ha estat analitzada per Pelayo i Gozalo (2012). En la mencionada
publicació es poden trobar les referències originals i
els treballs previs.
1 La mayor parte de la información del artículo
ha sido analizada por Pelayo y Gozalo (2012). En la
mencionada publicación se pueden encontrar las
referencias originales y los trabajos previos.
[page-n-90]
89
[page-n-91]
Juan Vilanova i Piera
i l’estudi de la Prehistòria
90
Juan Vilanova y Piera
y el estudio de la Prehistoria
BERNAT MARTÍ OLIVER
SIP i Museu de Prehistòria de València
ROSA ENGUIX ALEMANY
SIP i Museu de Prehistòria de València
[page-n-92]
91
Des de la dècada de 1860 fins al 1893 Juan Vilanova és el principal impulsor dels estudis prehistòrics a Espanya. Completa la seua formació en geologia i paleontologia a l’estranger, entre
1849 i 1853, bàsicament a París i en les tres institucions que llavors impartien allí les disciplines
dites, l’Escola de Mines, el Museu d’Història Natural i la Universitat de la Sorbona. Coneix,
per tant, els progressos que es fan a Europa en els camps de la Història Natural i les disputes
científiques sobre la immutabilitat de les espècies, o sobre la formació del relleu, entre l’escola
de les causes actuals i la dels catastrofistes, en un ambient on també és creixent l’atenció a la
qüestió de l’origen i l’antiguitat de la humanitat. Quan torna a Espanya i pren possessió de la
càtedra de Geologia i Paleontologia de la Universitat de Madrid, en 1854, Vilanova es manté
atent a la recerca europea. En 1860 i 1861, en el Manual de Geología aplicada a la agricultura
y a las artes industriales, de manera pionera entre nosaltres, reclama l’atenció que mereixen
les novetats sobre l’home fòssil. En estudiar el terreny quaternari recorda que en els nivells del
diluvi de la Picardia, a França, hi ha evidències de l’associació d’eines de pedra fabricades pels
éssers humans amb restes de la fauna extingida. Allí Boucher de Perthes fa excavacions a les
terrasses dels rius i els seus treballs reben la sanció dels principals naturalistes de França i Gran
Bretanya, com ara Prestwich, Falconer, Lyell, Buteux, Gaudry i Rigollot. A més a més, Vilanova
Desde la década de 1860 hasta 1893 Juan Vilanova es el principal impulsor de los estudios prehistóricos en España. Completa su formación en geología y paleontología en el extranjero, entre
1849 y 1853, básicamente en París y en las tres instituciones que entonces impartían allí estas
disciplinas, la Escuela de Minas, el Museo de Historia Natural y la Universidad de la Sorbona.
Conoce, por lo tanto, los progresos que se llevan a cabo en Europa en los campos de la historia
natural y las disputas científicas sobre la inmutabilidad de las especies, o sobre la formación del
relieve, entre la escuela de las causas actuales y la de los catastrofistas, en un ambiente donde
también crece la atención a la cuestión del origen y la antigüedad de la humanidad. Cuando
vuelve a España y toma posesión de la cátedra de Geología y Paleontología de la Universidad
de Madrid, en 1854, Vilanova se mantiene atento a la investigación europea. En 1860 y 1861, en
el Manual de Geología aplicada a la agricultura y a las artes industriales, de manera pionera
entre nosotros, reclama la atención que merecen las novedades sobre el hombre fósil. Al estudiar el terreno cuaternario recuerda que en los niveles del diluvio de la Picardía, en Francia, hay
evidencias de la asociación de herramientas de piedra fabricadas por los seres humanos con
restos de la fauna extinguida. Allí, Boucher de Perthes realiza excavaciones en las terrazas de los
ríos y sus trabajos reciben la sanción de los principales naturalistas de Francia y Gran Bretaña,
como Prestwich, Falconer, Lyell, Buteux, Gaudry y Rigollot. Además, Vilanova explica que uno de
[page-n-93]
92
explica que un dels fets més curiosos de la
història terrestre és la contemporaneïtat entre
la formació diluvial de les valls i el sediment
que rebleix les cavernes que s’anomenen
ossoses, pels ossos d’animals, particularment
de mamífers ja extingits, que contenen. Vol dir
això que en el sediment del diluvium d’eixes
cavernes trobarem els testimonis de l’activitat
humana junt amb els ossos d’espècies animals antediluvianes, la qual cosa confirma la
gran antiguitat de la humanitat.
los hechos más curiosos de la historia terrestre
es la contemporaneidad entre la formación diluvial de los valles y el sedimento que colmata
las cavernas que se denominan óseas, por los
huesos de animales, particularmente de mamíferos ya extinguidos, que contienen. Quiere
decir esto que en el sedimento del diluvium de
esas cavernas encontraremos los testigos de
la actividad humana junto con los huesos de
especies animales antediluvianas, lo cual confirma la gran antigüedad de la humanidad.
Als distints països d’Europa la recerca prehistòrica ja es remunta a unes quantes dècades,
però no així a Espanya, on s’enfronta a la rígida oposició de l’Església. Així que, d’acord
amb la seua militància catòlica, Vilanova
dedica l’últim capítol del Manual a la concordança entre el relat del Gènesi i les noves
evidències de la geologia i la paleontologia
sobre la profunditat de la història de la Terra
i de l’espècie humana. Una concordança que
troba dificultats insalvables davant l’obra
de Darwin, L’origen de les espècies, publicada en 1859, que transforma el pensament
sobre l’origen de la humanitat. En les dècades següents la teoria de l’evolució de les
espècies es converteix en el centre de la polèmica que oposa ciència i religió, un debat
sobre l’origen de la humanitat, entre creacionistes i evolucionistes, que sobrepassa
el marc científic.
En los distintos países de Europa la investigación prehistórica se remonta ya a varias
décadas, pero no así en España, donde se
enfrenta a la rígida oposición de la Iglesia.
Así que, de acuerdo con su militancia católica,
Vilanova dedica el último capítulo del Manual
a la concordancia entre el relato del Génesis y las nuevas evidencias de la geología y
la paleontología sobre la profundidad de la
historia de la Tierra y de la especie humana.
Una concordancia que encuentra dificultades
insalvables ante la obra de Darwin, El origen
de las especies, publicada en 1859, que transforma el pensamiento sobre el origen de la
humanidad. En las décadas siguientes la teoría de la evolución de las especies se convierte
en el centro de la polémica que opone ciencia
y religión, un debate sobre el origen de la humanidad, entre creacionistas y evolucionistas,
que sobrepasa el marco científico.
Així, doncs, des de 1860 els nostres naturalistes es fan ressò dels treballs que es duen a
terme a França i al Regne Unit sobre l’origen
i els primers temps de la humanitat, entre els
quals destaca el descobriment d’una mandíbula humana a Moulin Quignon, en 1863,
testimoniatge directe de l’home fòssil. S’hi afig
la presència a Espanya de naturalistes estrangers, com ho demostra el descobriment del
jaciment de San Isidro a Madrid, en 1862, de L.
Así, pues, desde 1860 nuestros naturalistas se
hacen eco de los trabajos que se llevan a cabo
en Francia y en el Reino Unido sobre el origen
y los primeros tiempos de la humanidad, entre
los cuales destaca el descubrimiento de una
mandíbula humana en Moulin Quignon, en
1863, testimonio directo del hombre fósil. A esto
se añade la presencia en España de naturalistas extranjeros, como lo demuestra el descubrimiento del yacimiento de San Isidro en Ma-
[page-n-94]
93
Lartet, Verneuil i Prado, els quals identifiquen
una destral de mà paleolítica. En 1864, Prado
publica l’estudi del jaciment i, de la seua banda, Vilanova fa un nou viatge a l’estranger, al
retorn del qual, en el discurs d’obertura del
curs 1864-65 de la Universitat de Madrid, es
referirà a la palpitant qüestió de l’antiguitat
de la humanitat.
drid, en 1862, de L. Lartet, Verneuil y Prado, que
identifican una hacha de mano paleolítica. En
1864, Prado publica el estudio de ese yacimiento y, por su parte, Vilanova hace un nuevo viaje
al extranjero, a cuyo retorno, en el discurso de
apertura del curso 1864-65 de la Universidad
de Madrid, se referirá a la palpitante cuestión
de la antigüedad de la humanidad.
L’estiu de 1866, mentre recorre les nostres
terres, amb el jove Eduard Boscà, per a fer
la memòria geològica de la província de València, Vilanova excava a la cova del Parpalló
de Gandia, on recupera un conjunt notable
d’ossos i estris de pedrenyal. El mateix estiu, Vilanova explora la Cova Negra de Xàtiva, que presenta la superfície coberta per
una potent capa de tarquim diluvial gris i
groguenc, on també troba ganivets de pedrenyal i ossos fòssils, com a Parpalló, de
manera que les dues coves correspondrien
a la mateixa època del Ren o dels Ganivets.
A més a més, prospecta una bretxa ossosa
molt important a Tavernes de la Valldigna, i
té notícia de les troballes d’altres materials
prehistòrics en una cova d’Ador, en la de Sant
Nicolau de l’Olleria, en la de l’Avellanera de
Catadau i en la de les Meravelles de Gandia.
Coves prehistòriques que formen part de la
Memoria geognóstica agrícola de la provincia de Valencia, que presenta a la Societat
Econòmica d’Amics del País de València en la
primavera de 1867, continuant les campanyes
de prospecció eixe any i en 1868.
El verano de 1866, mientras recorre nuestras
tierras, con el joven Eduardo Boscá, para
realizar la memoria geológica de la provincia
de Valencia, Vilanova excava en la cueva del
Parpalló de Gandia, donde recupera un conjunto notable de huesos y útiles de pedernal. El
mismo verano, Vilanova explora la Cova Negra
de Xàtiva, que presenta la superficie cubierta
por una potente capa de tarquín diluvial gris
y amarillento, donde también encuentra cuchillos de pedernal y huesos fósiles, como en
Parpalló, de forma que las dos cuevas corresponderían a la misma época del Reno o de los
Cuchillos. Además, prospecta una brecha ósea
muy importante en Tavernes de la Valldigna, y
tiene noticia de que se encuentran otros materiales prehistóricos en una cueva de Ador, en
la de Sant Nicolau de L’Olleria, en la Avellanera
de Catadau y en la de Meravelles de Gandia.
Cuevas prehistóricas que forman parte de la
Memoria geognóstica agrícola de la provincia
de Valencia, que presenta a la Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia en la
primavera de 1867, continuando las campañas
de prospección ese año y en 1868.
Vilanova manifesta repetidament la preferència pel nom de protohistòria, perquè no té
sentit parlar de prehistòria o antehistòria, si
estem d’acord que tota l’existència de la humanitat és història i, per això mateix, que no
hi pot haver res abans dels primers humans.
El mateix any de 1866 comença a publicar
una llarga sèrie d’articles sobre «El origen del
Vilanova manifiesta repetidamente la preferencia por el nombre de protohistoria, porque
no tiene sentido hablar de prehistoria o de antehistoria si estamos de acuerdo en que toda
la existencia de la humanidad es historia y, por
eso mismo, que no puede haber nada antes de
los primeros humanos. El mismo año de 1866
empieza a publicar una larga serie de artículos
[page-n-95]
94
Figura 1. Plànol del
jaciment Molló de les
Mentires (Aielo de
Malferit). José Vilanova.
Presentat en el Congrés
de Copenhague (1869)
/ Plano del yacimiento
el Molló de les Mentires
(Aielo de Malferit). José
Vilanova. Presentado
en el Congreso de
Copenhague (1869)
FDJV-MPV
hombre» i «Antigüedad de la especie humana». En 1867 participa per primera vegada
en les reunions sobre la matèria a l’estranger, en l’assemblea de la Societat Geològica
de França i en la segona sessió del Congrés
Internacional d’Antropologia i d’Arqueologia
Prehistòriques (CIAAP), a París, on exposa els
descobriments prehistòrics fets a Espanya,
com San Isidro i els jaciments valencians. En
1868 dona compte de les excursions fetes per
la província de València, amb el doble interés
geològic i prehistòric, en la sèrie d’articles
que publica en Las Provincias, on anuncia
que ha presentat el resultat de les exploracions a la Vall d’Albaida i al Marquesat de
Llombai, en la tercera sessió del CIAAP, de
Norwich i Londres. La comunicació, «Prehistoric remains in Valencia», escrita en francés,
dona compte del treball de camp de Vilanova
i de l’estat dels coneixements sobre la prehistòria valenciana. Les coves de Parpalló,
Cova Negra, Bolomor, Meravelles, Avellanera, Sant Nicolau i altres d’imprecises a Ador,
Tavernes de la Valldigna i Alcalà de Xivert,
es reconeixen com a testimonis de les dues
edats de la Pedra. El Castellet del Porquet
a l’Olleria, el Molló de les Mentires a Aielo
de Malferit [figura 1], dos tossalets a Bellús i
altres «muntons de terra» al cim de les muntanyes, són considerats túmuls funeraris del
Neolític i principis de l’Edat del Bronze. Una
llista a la qual s’afegiran el prat de Torreblanca i el túmuls de la Falaguera a Alfarb,
i de la pedrera d’Ontinyent, en 1869, quan
Vilanova acudeix a la quarta sessió del CIAAP a Copenhaguen, en la qual presenta els
principals treballs d’arqueologia prehistòrica
fets a Espanya des de 1846.
sobre «El origen del hombre» y «Antigüedad
de la especie humana». En 1867 participa por
primera vez en las reuniones sobre la materia
en el extranjero, en la asamblea de la Sociedad
Geológica de Francia y en la segunda sesión
del Congreso International de Antropología y
de Arqueología Prehistóricas (CIAAP), ambas
en París, donde expone los descubrimientos
prehistóricos realizados en España, como San
Isidro y los yacimientos valencianos. En 1868 da
cuenta de las excursiones por la provincia de
Valencia, con el doble interés geológico y prehistórico, en la serie de artículos que publica
en Las Provincias, donde anuncia que ha presentado el resultado de las exploraciones en La
Vall d’Albaida y en el Marquesat de Llombai, en
la tercera sesión del CIAAP, de Norwich y Londres. La comunicación, «Prehistoric remains in
Valencia», escrita en francés, da cuenta del trabajo de campo de Vilanova y del estado de los
conocimientos sobre la prehistoria valenciana.
Las cuevas de Parpalló, Cova Negra, Bolomor,
Meravelles, Avellanera, Sant Nicolau y otras
imprecisas en Ador, Tavernes de la Valldigna
y Alcalà de Xivert, se reconocen como testigos
de las dos edades de la Piedra. El Castellet del
Porquet en L’Olleria, el Molló de les Mentires en
Aielo de Malferit [figura 1], dos colinas en Bellús
y otros «montones de tierra» en la cumbre de
las montañas, son considerados túmulos funerarios del Neolítico y principios de la Edad del
Bronce. Una lista a la que se añadirán el Prat
de Torreblanca y los túmulos de La Falaguera
en Alfarb, y de la cantera de Ontinyent, en 1869,
cuando Vilanova acude a la cuarta sesión del
CIAAP en Copenhague, en la que presenta los
principales trabajos de arqueología prehistórica hechos en España desde 1846.
Les conferències i els articles de Vilanova
que difonen la nova ciència seran l’estímul
que porta la Universitat de València a crear
una comissió, dirigida pel naturalista R. Cis-
Las conferencias y los artículos de Vilanova que
difunden la nueva ciencia serán el estímulo que
llevará a la creación por parte de la Universitat
de València de una comisión, dirigida por el na-
[page-n-96]
95
[page-n-97]
96
[page-n-98]
97
Figura 2. Tall geològic
d’Istadt recollit en
Viaje científico a
Dinamarca y Suecia...
on es manté que la
metodologia geològica
és fonamental per
a la nova ciència
prehistòrica / Corte
geológico de Istadt
recogido en Viaje
científico a Dinamarca
y Suecia... donde
se mantiene que la
metodología geológica
es fundamental para
la nueva ciencia
prehistórica
FDJV-MPV
ternas, la qual realitza la primera campanya d’excavació arqueològica prehistòrica
a les nostres terres, al túmul del Molló de les
Mentires, en 1869. I els estudis prehistòrics
també s’incorporen a l’activitat de la Societat Arqueològica Valenciana des de la seua
creació en 1871, de la qual formen part José
Vilanova y Piera, N. Ferrer y Julve, i S. Moreno
Tovillas, a Oriola.
turalista R. Cisternas, la cual realiza la primera
campaña de excavación arqueológica prehistórica en nuestras tierras, en el túmulo del
Molló de les Mentires, en 1869. Y los estudios
prehistóricos también se incorporan a la actividad de la Sociedad Arqueológica Valenciana
desde su creación en 1871, de la cual forman
parte José Vilanova y Piera, N. Ferrer Julve, y S.
Moreno Tovillas, éste en Orihuela.
En 1871, Vilanova i F. M. Tubino publiquen el
llibre Viaje científico a Dinamarca y Suecia
con motivo del Congreso Internacional Prehistórico celebrado en Copenhague en 1869.
A més de la crònica del congrés, l’obra és com
una introducció a l’arqueologia prehistòrica,
la història de la seua recerca i la relació amb
la geologia com a fonament de la metodologia [figura 2]. Una altra part està dedicada a
la descripció d’un bon nombre de jaciments,
paratges i museus de Dinamarca i Suècia,
així com del viatge fins allí. De tornada, en
la parada a Brussel·les, Vilanova explora les
valls del riu Mosa i del seu afluent el Lesse, a
més del conjunt de coves de la zona que Schmerling havia estudiat en la dècada de 1830.
El periple continua a París, amb una atenció
especial ací als terrenys quaternaris del Sena
i a les galeries del museu de Saint Germain.
En 1871, Vilanova y F. M. Tubino publican el libro Viaje científico a Dinamarca y Suecia con
motivo del Congreso Internacional Prehistórico
celebrado en Copenhague en 1869. Además de
la crónica del congreso, la obra es como una
introducción a la arqueología prehistórica, la
historia de su investigación y la relación con
la geología como cimiento de su metodología
[figura 2]. Otra parte está dedicada a la descripción de un buen número de yacimientos,
parajes y museos de Dinamarca y Suecia, así
como del viaje hasta allí. De vuelta, en la parada en Bruselas, Vilanova explora los valles del
río Mosa y de su afluente Lesse, además del
conjunto de cuevas de la zona que Schmerling
había estudiado en la década de 1830. El periplo continúa en París, con especial atención
aquí a los terrenos cuaternarios del Sena y a
las galerías del museo de Saint Germain.
La publicació següent és Origen, naturaleza y
antigüedad del hombre, en 1872, que podem
considerar el primer manual de la ciència
prehistòrica. Vilanova afirma la unitat de
l’espècie humana, creada de manera independent segons el relat bíblic, enfront dels qui,
com Lamarck i Darwin, admeten una creació
única de tots els éssers. L’espècie és un tipus
fix i cada terreny conté un conjunt d’espècies
animals i vegetals diferent al dels anteriors
i posteriors, resultat de creacions diferents.
Acceptada la unitat de l’espècie humana,
hem de concloure que les diferents races i el
La siguiente publicación es Origen, naturaleza
y antigüedad del hombre, en 1872, que podemos considerar el primer manual de la ciencia
prehistórica. Vilanova afirma la unidad de la
especie humana, creada de manera independiente según el relato bíblico, frente a los que,
como Lamarck y Darwin, admiten una creación
única de todos los seres. La especie es un tipo
fijo y cada terreno contiene un conjunto de especies animales y vegetales diferente al de los
anteriores y posteriores, resultado de creaciones diferentes. Aceptada la unidad de la especie
humana, tenemos que concluir que las diferen-
[page-n-99]
98
Figura 3. Quadre
integrat en la
conferència de l’Ateneu
Tiempos prehistóricos
on Vilanova advoca
per una Edat del Coure
prenent com epònim
Olleriense. 1882 /
Cuadro integrado en la
conferencia del Ateneo
Tiempos prehistóricos
donde Vilanova aboga
por una Edad del
Cobre tomando como
epónimo Olleriense.
1882
Biblioteca MPV
gran nombre de llengües que hui existeixen
han necessitat d’un llarg període per a la seua
formació, el qual podria allargar-se fins al
Terciari. Des del Pliocé i Miocé se succeeixen
les èpoques del Paleolític, Arqueolític, Mesolític, Neolític, del Bronze i del Ferro, definides
pels seus caràcters geològic, paleontològic,
arqueològic i antropològic, és a dir, pel mateix
jaciment, els animals que van acompanyar
l’home, els productes de la indústria i les restes humanes. Vilanova considera que són els
caràcters geològic i paleontològic els que
fixen la posició temporal d’un jaciment, i no
l’ordre suggerit per l’evolució ideal de les indústries, que és particular de cada jaciment o
regió. L’apèndix, titulat «Prehistórico Español»,
és el primer assaig d’una prehistòria peninsular i arreplega els principals jaciments: S.
Isidro, Argecilla, la Cueva de los Murciélagos
d’Albuñol, la Cueva de la Mujer, els terrenys
explotats per l’anomenada mineria dels ossos a Palència i altres províncies del nord de
Castella, Gibraltar, Parpalló i Cova Negra,
etc. En el llibre, Vilanova introdueix el nom
de Mesolític com a sinònim de l’Edat del Ren
o dels Ganivets, com un període de transició
que s’oposa a l’existència d’un hiat entre el
Paleolític i el Neolític.
tes razas y el gran número de lenguas que hoy
existen han necesitado de un largo periodo para
su formación, que podría alargarse hasta el Terciario. Desde el Plioceno y Mioceno se suceden
las épocas del Paleolítico, Arqueolítico, Mesolítico, Neolítico, del Bronce y del Hierro, definidas
por sus caracteres geológico, paleontológico,
arqueológico y antropológico, es decir, por el
propio yacimiento, los animales que acompañaron al hombre, los productos de la industria
y los restos humanos. Vilanova considera que
son los caracteres geológico y paleontológico
los que fijan la posición temporal de un yacimiento, y no el orden sugerido por la evolución
ideal de las industrias, que es particular de cada
yacimiento o región. El apéndice, titulado «Prehistórico Español», es el primer ensayo de una
prehistoria peninsular y recoge los principales
yacimientos: San Isidro, Argecilla, la Cueva de
los Murciélagos de Albuñol, la Cueva de la Mujer, los terrenos explotados por la llamada minería de los huesos en Palencia y otras provincias
del norte de Castilla, Gibraltar, Parpalló y Cova
Negra, etc. En este libro, Vilanova introduce el
nombre de Mesolítico como sinónimo de la Edad
del Reno o de los Cuchillos, como un periodo de
transición que se opone a la existencia de un
hiato entre el Paleolítico y el Neolítico.
Vilanova també participa en la setena sessió
del CIAAP a Estocolm, el 1874, en companyia
del seu germà José Vilanova i d’altres naturalistes espanyols, sense presentar cap comunicació. Des de la tardor de 1874 imparteix
el curs de ciència prehistòrica a l’Ateneu de
Madrid i les seues lliçons són resumides i publicades en la Revista Europea. En elles Vilanova
resumeix allò tractat en el congrés d’Estocolm
i manifesta l’oposició a la tesi de Mortillet sobre l’existència d’un hiat entre l’Edat del Ren i
el Neolític: d’acord amb el criteri antropològic
no hi ha extinció ni substitució de les races humanes, ni es produïren fenòmens que feren
Vilanova también participa en la séptima sesión del CIAAP en Estocolmo, el 1874, en compañía de su hermano José Vilanova y otros
naturalistas españoles, sin presentar ninguna
comunicación. Desde el otoño de 1874 imparte
el curso de ciencia prehistórica en el Ateneo
de Madrid y sus lecciones son resumidas y
publicadas en la Revista Europea. En ellas,
Vilanova resume lo tratado en el congreso de
Estocolmo y manifiesta la oposición a la tesis
de Mortillet sobre la existencia de un hiato entre la Edad del Reno y el Neolítico: de acuerdo
con el criterio antropológico no hay extinción
ni sustitución de las razas humanas, ni se pro-
[page-n-100]
99
[page-n-101]
100
inhabitable gran part d’Europa, ni alteració
sensible de la fauna diluvial, excepte la disminució del nombre d’espècies de grans mamífers, ni hi ha ruptura dins la sèrie contínua
de l’utillatge, el qual abasta des del més rudimentari pedrenyal fins a la pedra polida. Al
contrari, quan s’ocupa dels jaciments del Paleolític i Mesolític sí que accepta la proposta
de Mortillet de donar als distints períodes el
nom d’aquells jaciments que representen més
bé el seu caràcter arqueològic. Una divisió de
l’Edat de la Pedra en cinc períodes, que prenen el nom del jaciment epònim de França:
Acheulià, Moustierià, Solutrià i Magdalenià,
i Robenhausià, dels palafits de Suïssa [figura
3]. D’altra banda, la postura de Vilanova a
favor de la prehistòria i alhora la tendència
conservadora amb què exposa les seues lliçons en l’Ateneu, mereixen la crítica per part
dels sectors oberts als nous corrents de pensament, manifestada públicament per part
de Revilla en la Revista Contemporánea, el
desembre de 1875. Hi ha consens de reconéixer els coneixements de Vilanova com a
naturalista, però hom considera un error la
dura oposició al darwinisme al mateix temps
que es pretén harmonitzar la ciència amb la
revelació.
dujeron fenómenos que hicieron inhabitable
gran parte de Europa, ni alteración sensible de
la fauna diluvial, excepto la disminución del número de especies de grandes mamíferos, ni hay
ruptura dentro de la serie continua del utillaje,
el cual comprende desde el más rudimentario
pedernal hasta la piedra pulida. Al contrario,
cuando se ocupa de los yacimientos del Paleolítico y Mesolítico sí que acepta la propuesta de
Mortillet de dar a los distintos periodos el nombre de aquellos yacimientos que mejor representan su carácter arqueológico. Una división
de la Edad de la Piedra en cinco periodos, que
toman el nombre del yacimiento epónimo de
Francia: Acheulense, Musteriense, Solutrense y
Magdaleniense, y Robenhausense, de los palafitos de Suiza [figura 3]. Por otro lado, la postura
de Vilanova a favor de la prehistoria y a la vez la
tendencia conservadora con que expone sus lecciones en el Ateneo, merecen la crítica por parte
de los sectores abiertos a las nuevas corrientes
de pensamiento, manifestada públicamente por
parte de Revilla en la Revista Contemporánea,
en diciembre de 1875. Hay consenso en reconocer los conocimientos de Vilanova como naturalista, pero se considera un error la dura oposición
al darwinismo al mismo tiempo que se pretende
armonizar la ciencia con la revelación.
En 1876 Vilanova torna a prospectar un jaciment valencià arran de la remor sobre una
cova a Enguera on hi havia desenes d’esquelets humans. Aleshores visita la Cueva
de las Calaveras, de las Maravillas o de los
Muertos, i també la Cueva de la Carrasquilla
i la Cueva Santa, en companyia de socis de
la SAV. En 1879 fa una petita excavació en el
palafit de Bolbaite, juntament amb el descobridor del jaciment, F. Palop, i el seu germà
José. I en 1880 canvia per complet d’escenari
quan s’implica en la defensa de l’autenticitat i importància de les pintures de la Cueva
de Altamira, descoberta en 1879 per Sanz de
En 1876, Vilanova vuelve a prospectar un yacimiento valenciano a raíz del rumor sobre una
cueva en Enguera donde había decenas de esqueletos humanos. Entonces visita la Cueva de
las Calaveras, de las Maravillas o de los Muertos, y también la Cueva de la Carrasquilla y la
Cueva Santa, en compañía de socios de la SAV.
En 1879, lleva a cabo una pequeña excavación
en el palafito de Bolbaite, junto con el descubridor del yacimiento, F. Palop, y su hermano
José. Y en 1880 cambia por completo de escenario cuando se implica en la defensa de la
autenticidad e importancia de las pinturas de
la cueva de Altamira, descubrimiento en 1879
[page-n-102]
101
Sautuola. En setembre, Vilanova visita Altamira en companyia de Sautuola per a emetre
un informe i després imparteix dues conferències, a Torrelavega i a Santander. En la
primera presenta l’estat general dels coneixements sobre els temps prehistòrics i sobre
els jaciments espanyols més importants. En la
segona, a més a més, es deté sobre la cova
d’Altamira: l’estructura geològica, les característiques dels estris lítics i ossis, i sobretot
les pintures parietals. Les pintures d’Altamira
corresponen al període del Ganivet o del Ren,
són contemporànies del depòsit que allí va
deixar l’antic troglodita i superen els assajos
artístics fets sobre pedra, banya de cérvol i
ivori de les coves de Massat, La Madelaine
i altres de França. Ara bé, per ser úniques
en el seu gènere, Vilanova avisa, de manera
premonitòria, que «han de motivar serias y
tal vez apasionadas discusiones, no siempre
inspiradas en el amor a la verdad».
de Sanz de Sautuola. En septiembre, Vilanova
visita Altamira en compañía de Sautuola para
emitir un informe y después imparte dos conferencias, en Torrelavega y en Santander. En
la primera presenta el estado general de los
conocimientos sobre los tiempos prehistóricos
y sobre los yacimientos españoles más importantes. En la segunda, además, se detiene
sobre la cueva de Altamira: su estructura geológica, las características de los útiles líticos y
óseos, y sobre todo las pinturas parietales. Las
pinturas de Altamira corresponden al periodo
del Cuchillo o del Reno, son contemporáneas
del depósito que allí dejó el antiguo troglodita
y superan los ensayos artísticos hechos sobre
piedra, asta de ciervo y marfil de las cuevas de
Massat, la Madelaine y otras de Francia. Ahora
bien, por ser únicas en su género, Vilanova avisa, de manera premonitoria, que «han de motivar serias y tal vez apasionadas discusiones,
no siempre inspiradas en el amor a la verdad».
Tot seguit, Vilanova acudeix a la novena
sessió del CIAAP a Lisboa [figura 4], on està
autoritzat a invitar els assistents a una visita
a la cova de Santillana, a càrrec del ministeri, que no es farà. En el congrés, Vilanova
forma part de la comissió que ha d’examinar
els estris de sílex procedents dels jaciments
d’Otta i la seua atribució o no al Terciari, a
la qual es mostra contrari. La seua comunicació planteja l’existència d’una verdadera
Edat del Coure a Espanya. Contra el que es
diu d’Europa, que la metal·lúrgia comença
amb el bronze i és conseqüència d’importacions orientals, a Espanya la coexistència
en una mateixa estació de destrals de pedra
polida i destrals de coure demostra que hi
ha una transició autònoma des del Neolític
a l’edat dels Metalls i, per tant, una fabricació indígena dels instruments del coure. Un
exemple serien les destrals, una de diorita i
una de coure, trobades ambdues al dolmen
A continuación, Vilanova acude en la novena
sesión del CIAAP en Lisboa [figura 4], donde
está autorizado a invitar a los asistentes a
una visita a la cueva de Santillana, a cargo
del ministerio, que no se llevó a cabo. En el
congreso, Vilanova forma parte de la comisión que tiene que examinar los materiales de
sílex procedentes de los yacimientos de Otta
y su atribución o no al Terciario, a la cual se
muestra contrario. Su comunicación plantea la
existencia de una verdadera Edad del Cobre
en España. Contra lo que se dice de Europa,
que la metalurgia empieza con el bronce y es
consecuencia de importaciones orientales, en
España la coexistencia en una misma estación
de hachas de piedra pulida y hachas de cobre
demuestra que hay una transición autónoma
desde el Neolítico a la Edad de los Metales y,
por lo tanto, una fabricación indígena de los
instrumentos de cobre. Un ejemplo serían las
hachas, una de diorita y una de cobre, encon-
[page-n-103]
102
[page-n-104]
103
Figura 4. Fotografia
dels membres del
Congrés de Lisboa on
Vilanova va defensar
l’antiguitat de les
pintures d’Altamira i
l’existència de l’Edat
del Coure. També
va polemitzar sobre
l’home terciari
/ Fotografía de
los miembros del
Congreso de Lisboa
donde Vilanova
defendió la antigüedad
de las pinturas de
Altamira y la existencia
de la Edad del Cobre.
También polemizó
sobre el hombre
terciario
FDJV-MPV
de l’Olleria [figura 5]. I en la mateixa línia
de continuïtat Neolític-Edat dels Metalls interpretarà els nous descobriments, com els
enterraments de la Serreta la Vella de Monòver, el 1882, i els de la Cova de les Llometes
d’Alcoi, el 1884. El descobriment i la posterior
excavació de les Llometes per part d’E. Vilaplana mereixen una gran atenció dels diaris
d’Alcoi, que mantenen posicions enfrontades
sobre el significat i la importància de la cova,
tot palesant la controvèrsia que encara genera la prehistòria al nostre país. Vilanova
acudeix a Alcoi per a donar suport a la investigació que dirigeix Vilaplana, i acorden
la redacció d’una memòria conjunta, que
finalment no es publica.
tradas ambas en el dolmen de L’Olleria [figura
5]. Y en la misma línea de continuidad Neolítico-Edad de los Metales interpretará los nuevos
descubrimientos, como los enterramientos de
la Serreta la Vella de Monòver, en 1882, y los
de la Cova de les Llometes de Alcoi, en 1884.
El descubrimiento y la posterior excavación de
Les Llometes por parte de E. Vilaplana merecen
una gran atención de los diarios de Alcoi, que
mantienen posiciones enfrentadas sobre el significado y la importancia de la cueva, haciendo
patente la controversia que todavía genera la
prehistoria en nuestro país. Vilanova acude a
Alcoi para apoyar la investigación que dirige
Vilaplana, y acuerdan la redacción de una memoria conjunta, que finalmente no se publica.
Quant a Altamira, prompte la discussió sobre
l’art parietal és plena de prejudicis ideològics
mentre falten les investigacions objectives.
Des de finals de setembre de 1880 la premsa
local de Santander es fa ressò de les posicions conservadores contràries a l’antiguitat
de les pintures i a la prehistòria en general,
i també se sap d’un informe que prepara
la Institució Lliure d'Ensenyament. L’informe, fet per Quiroga i Torres, s’inclina per un
veredicte negatiu respecte de l’antiguitat
prehistòrica de les pintures parietals després
de confrontar-les amb els dibuixos trobats en
La Madeleine, atenent a la policromia i a la
perfecció d’Altamira, més pròpia d’un poble
artísticament avançat, d’època relativament
recent. Igualment, l’informe del francés Harlé, qui fa dues estades a Santander per a
estudiar directament les pintures, al març i
l’abril de 1881, és contrari a la seua antiguitat.
Vilanova mantindrà una activa vindicació de
la importància de l’art prehistòric d’Altamira
i a l’estiu de 1882 contesta amb arguments
sòlids a les objeccions de Harlé, en la sessió
de l’Associació Francesa per a l’Avanç de les
Ciències (AFAC) a la Rochelle.
En cuanto a Altamira, pronto la discusión sobre
el arte parietal se llena de prejuicios ideológicos mientras faltan las investigaciones objetivas.
Desde finales de septiembre de 1880 la prensa
local de Santander se hace eco de las posiciones
conservadoras contrarias a la antigüedad de las
pinturas y a la prehistoria en general, y también
se sabe de un informe que prepara la Institución
Libre de Enseñanza. El informe, hecho por Quiroga y Torres, se inclina por un veredicto negativo respecto de la antigüedad prehistórica de
las pinturas parietales después de confrontarlas
con los dibujos encontrados en La Madeleine,
atendiendo a la policromía y a la perfección de
Altamira, más propia de un pueblo artísticamente avanzado, de época relativamente reciente. Igualmente, el informe del francés Harlé,
quien realiza dos estancias en Santander para
estudiar directamente las pinturas, en marzo y
abril de 1881, es contrario a su antigüedad. Vilanova mantendrá una activa vindicación de la
importancia del arte prehistórico de Altamira y
en el verano de 1882 contesta con argumentos
sólidos a las objeciones de Harlé, en la sesión
de la Asociación Francesa para el Avance de
las Ciencias (AFAC) en La Rochelle.
[page-n-105]
104
[page-n-106]
105
Figura 5. Làmina de
Anales de la Sociedad
Española de Historia
Natural, on apareixen
destrals de pedra i
coure procedents del
Castellet del Porquet,
l’Olleria / Lámina de
Anales de la Sociedad
Española de Historia
Natural, donde
aparecen hachas
de piedra y cobre
procedentes de El
Castellet del Porquet,
l’Olleria
El 1883, en compliment de la voluntat de F.
de Castro, es convoca un concurs públic per
a premiar una memòria sobre els temps
prehistòrics d’Espanya. Vilanova presenta
en 1885 la memòria Protohistoria o Historia
Primitiva de la Península Ibérica, premiada
en 1886 [figura 6]. La Protohistòria es divideix en dues parts. En la primera s’explica el
desenvolupament i l’estat actual dels estudis
protohistòrics amb caràcter general, amb
una doble atenció, al fonament que li donen
els estudis geològics, i a l’estat de la recerca
a Europa. La segona part està dedicada als
resultats aconseguits a la península Ibèrica
i a les illes Canàries, i a la relació amb el
nord d’Àfrica. Aquesta memòria no veu la
llum aleshores, però sí que ho farà a partir
de 1890, en el llibre de Vilanova i Rada al qual
ens referirem més avant.
El 1883, en cumplimiento de la voluntad de F.
de Castro, se convoca un concurso público
para premiar una memoria sobre los tiempos
prehistóricos de España. Vilanova presenta
en 1885 la memoria Protohistoria o Historia
Primitiva de la Península Ibérica, premiada en
1886 [figura 6]. La Protohistoria se divide en
dos partes. En la primera se explica el desarrollo y el estado actual de los estudios protohistóricos de manera general, con una doble
atención, al fundamento que le dan los estudios geológicos y al estado de la investigación
en Europa. La segunda parte está dedicada a
los resultados logrados en la península Ibérica y en las islas Canarias, y a la relación con
el norte de África. Esta memoria no ve la luz
entonces, pero sí que lo hará a partir de 1890,
en el libro de Vilanova y Rada al cual nos referimos más adelante.
Destacarem que en la Protohistoria de 1885
Vilanova explica la importància de la cova
d’Altamira dins del conjunt de jaciments
que pertanyen al Magdalenià, transcriu
àmpliament la descripció dels materials i
de les pintures de Sanz de Sautuola, i repeteix els arguments amb què ha rebatut
l’informe contrari de Harlé, que ha comptat
amb l’aprovació del també francés Cartailhac en la reunió d’Alger de l’AFAC en 1891.
Afig, a més a més, una lamentació sobre la
postura dels espanyols perquè no defensen
la importància d’aquelles pintures. Però la
controvèrsia continuarà amb major intensitat i les discussions al si de la Societat Espanyola d’Història Natural, en acabar 1886,
mostren la confrontació ideològica existent
en la comunitat dels naturalistes. El debat
no persegueix contestar o matisar els arguments de Vilanova. La negativa a acceptar
la gran antiguitat de les pintures d’Altamira
es fonamenta, sobretot, en consideracions a
priori sobre l’art i la història de l’art, i sobre
Destacaremos que en esta Protohistoria de
1885 Vilanova explica la importancia de la
cueva de Altamira dentro del conjunto de yacimientos que pertenecen al Magdalenense,
transcribe ampliamente la descripción de los
materiales y de las pinturas realizada por Sanz
de Sautuola, y repite los argumentos con los
que ha rebatido el informe contrario de Harlé,
que ha contado con la aprobación del también
francés Cartailhac en la reunión de Argel de la
AFAC de 1891. Añade, además, una lamentación sobre la postura de los españoles porque
no defienden la importancia de aquellas pinturas. Pero la controversia continuará con mayor
intensidad y las discusiones en el seno de la
Sociedad Española de Historia Natural, al acabar 1886, muestran la confrontación ideológica
existente en la comunidad de los naturalistas.
El debate no persigue contestar o matizar los
argumentos de Vilanova. La negativa a aceptar
la gran antigüedad de las pinturas de Altamira
se fundamenta, sobre todo, en consideraciones
a priori sobre el arte y la historia del arte, y
[page-n-107]
106
Figura 6. Fulla
manuscrita del llibre de
Vilanova de 1885 que
s’utilitza per al primer
volum de la història
d’Espanya dirigirida
per Cánovas / Hoja
manuscrita del libro
de Vilanova de 1885
que se utiliza para el
primer volumen de
la historia de España
dirigida por Cánovas
FDJV-MPV
les capacitats de la humanitat prehistòrica.
Ningú no para atenció als nous paral·lels
mobles descoberts en les coves franceses,
ni a temes fonamentals com la presència de
restes de bisó en els jaciments prehistòrics
de l’occident europeu. Cartailhac en el seu
llibre de 1887 no menciona les pintures en
descriure la importància del jaciment paleolític d’Altamira.
sobre las capacidades de la humanidad prehistórica. Nadie presta atención a los nuevos
paralelos muebles descubiertos en las cuevas
francesas, ni a temas fundamentales como
la presencia de restos de bisonte en los yacimientos prehistóricos del occidente europeo.
Cartailhac en su libro de 1887 no menciona las
pinturas al describir la importancia del yacimiento paleolítico de Altamira.
La notorietat de Vilanova com a diligent propagador de la ciència prehistòrica, alhora
que els cercles erudits s’inclinen a acceptar
les aportacions de la dita ciència, expliquen
que en 1888 siga elegit membre de la Acadèmia de la Història, en la qual ingressa en
1889. Vilanova és el científic de referència
que compleix la doble condició d’un coneixement ampli dels avanços de la prehistòria
a Europa i també a Espanya, i l’ortodòxia catòlica moderada. El discurs d’ingrés de 1889
serà el seu darrer text sobre la prehistòria o
protohistòria peninsular. L’any següent, 1890,
la bona nova és que comença a publicar-se
la Historia general de España escrita por individuos de número de la Academia de la
Historia, amb la direcció d’A. Cánovas, en
quaderns setmanals. El primer tom, Geología
y Protohistoria ibéricas, el signen Vilanova i
J. D. de la Rada, i consta de tres apartats,
dedicats a la geologia de la península Ibèrica, la protohistòria general i la protohistòria ibèrica. En el llibre no s’aclareix quina
és l’aportació de cada autor, però és manifest que respon als treballs i a la recerca de
Vilanova. De fet, la segona part del llibre,
«Protohistoria ibérica», (1890: 415-627), que
comprén la introducció sobre la història de
la nova disciplina a Espanya i Portugal i els
capítols dedicats a cada període, des del
Paleolític fins a l’Edat del Ferro, corresponen, amb molt poques modificacions, a la
memòria de 1885.
La notoriedad de Vilanova como diligente propagador de la ciencia prehistórica, al tiempo
que los círculos eruditos se inclinan a aceptar
las aportaciones de esta, explican que en 1888
sea elegido miembro de la Academia de la
Historia, en la cual ingresa en 1889. Vilanova
es el científico de referencia que cumple la
doble condición de un conocimiento amplio
de los avances de la prehistoria en Europa
y también en España, y la ortodoxia católica moderada. El discurso de ingreso de 1889
será su último texto sobre la prehistoria o protohistoria peninsular. El año siguiente, 1890,
la buena nueva es que empieza a publicarse la Historia general de España escrita por
individuos de número de la Academia de la
Historia, bajo la dirección de A. Cánovas, en
cuadernos semanales. El primer tomo, Geología y Protohistoria ibéricas, lo firman Vilanova
y J. D. de la Rada, y consta de tres apartados,
dedicados a la geología de la península Ibérica, la protohistoria general y la protohistoria ibérica. En el libro no se aclara cuál es la
aportación de cada autor, pero es manifiesto
que responde a los trabajos y la investigación
de Vilanova. De hecho, la segunda parte del
libro, «Protohistoria ibérica» (1890: 415-627),
que comprende la introducción sobre la historia de la nueva disciplina en España y Portugal y los capítulos dedicados a cada periodo,
desde el Paleolítico hasta la Edad del Hierro,
corresponden, con muy pocas modificaciones,
a la memoria de 1885.
[page-n-108]
107
[page-n-109]
108
[page-n-110]
109
Figura 7. Manuscrit
del discurs d’ingrés
de Vilanova a la
Reial Acadèmia de
la Història. Primer
acadèmic procedent
de les ciències naturals
/ Manuscrito del
discurso de ingreso
de Vilanova en la
Real Academia de
la Historia. Primer
académico procedente
de las ciencias
naturales
FDJV-MPV
Els estius de 1889, 1890 i 1891, Vilanova continua amb l’habitual participació en reunions
i congressos a l’estranger, com la sessió del
CIAAP a París en 1889. A casa nostra, en 1889
dona la notícia d’un nou jaciment mesolític a
la Cova del Moro de Teulada; en 1890 descriu l’antiga troballa d’A. Ibarra d’un depòsit
de curioses destrals de coure a Elx, i en 1891
explora el Cabezo Redondo a Villena. L’arribada a València l’estiu de 1889 de la col·lecció paleontològica americana de J. Rodrigo
Botet també li mereix una gran atenció. Llavors sovintegen els informes sobre les comunicacions de noves troballes prehistòriques
que rep l’Acadèmia. Malauradament, en
1892 està malalt i els més pròxims fan saber
que treballa en les notes per a la memòria
geològica d’Alacant, que no podrà acabar.
A més, enllesteix la reedició de la memòria
geognòstica-agrícola de València, escrita en
1867, publicada entre 1881 i 1884 en el butlletí
de la Societat Geogràfica. El llibre veu la llum
en 1893 i hi incorpora l’informe de la comissió
de la SEAP de València de 1867 i un apèndix
sobre la protohistòria de la província.
Los veranos de 1889, 1890 y 1891, Vilanova continúa con la habitual participación en reuniones
y congresos en el extranjero, como la sesión
del CIAAP en París en 1889. Entre nosotros,
en 1889 da la noticia de un nuevo yacimiento
mesolítico en la Cova del Moro de Teulada; en
1890 describe el antiguo hallazgo de A. Ibarra
de un depósito de curiosas hachas de cobre
en Elche, y en 1891 explora el Cabezo Redondo en Villena. La llegada a Valencia durante el
verano de 1889 de la colección paleontológica
americana de J. Rodrigo Botet también le merece una gran atención. Entonces abundan los
informes sobre las comunicaciones de nuevos
hallazgos prehistóricos que recibe la Academia.
Desgraciadamente, en 1892 está enfermo y los
más próximos hacen saber que trabaja en las
notas para la memoria geológica de Alicante,
que no podrá acabar. Además, termina la reedición de la memoria geognóstica-agrícola de
Valencia, escrita en 1867, publicada entre 1881 y
1884 en el boletín de la Sociedad Geográfica. El
libro ve la luz en 1893 e incorpora el informe de
la comisión de la SEAP de València de 1867 y un
apéndice sobre la protohistoria de la provincia.
La memòria de 1885, el llibre de Vilanova i
Rada de 1890 i el discurs de l’Acadèmia de
la Història [figura 7], escrit els primers mesos de 1889, insisteixen en el seu pensament
que la recerca prehistòrica és com la geologicopaleontològica, que podem encadenar
el diluvium de les valls i el sediment de les
coves, que la varietat de la indústria d’un
jaciment assenyala la pertinència a amplis
estadis culturals, a la manera dels fòssils dels
terrenys geològics. La humanitat apareix de
sobte, amb tots els caràcters distintius de la
seua estirp, amb molta escassa diferència en
el físic del que és hui. Vilanova accepta que
es produeix un desenvolupament intel·lectual
i moral de llavors ençà, que des d’un estadi salvatge o poc menys, com escriu en la
La memoria de 1885, el libro de Vilanova y
Rada de 1890 y el discurso de la Academia de
la Historia [figura 7], escrito los primeros meses
de 1889, insisten en su pensamiento de que la
investigación prehistórica es como la geológico-paleontológica, que podemos encadenar
el diluvium de los valles y el sedimento de las
cuevas, que la variedad de la industria de un
yacimiento señala la pertenencia a amplios estadios culturales, a la manera de los fósiles de
los terrenos geológicos. La humanidad aparece
de repente, con todos los caracteres distintivos
de su estirpe, con muy poca diferencia en el físico de lo que es hoy. Vilanova acepta que se
produce un desarrollo intelectual y moral desde
entonces, que desde un estadio salvaje o poco
menos, como escribe en la memoria de 1885,
[page-n-111]
110
memòria de 1885, la humanitat passa pels
estadis successius que queden reflectits en
la cultura material i en la manera de viure de
les diferents edats i períodes. Els petits canvis
físics que aniran venint es convertiran en la
varietat de les races humanes, de les quals
la primera raça fòssil és la de Canstadt o de
Neandertal, a què pertany el crani de Gibraltar. La determinació geològica dels terrenys
que contenen els fòssils contradiu l’existència
de la humanitat en el període Terciari, com ell
comprova a Otta, en 1880. Ja en el Quaternari, des del bressol original, possiblement a
Àsia, les poblacions humanes s’expandeixen
pel camí del nord d’Àfrica, on cada vegada
hi ha més evidències dels períodes Chel·lià i
Mosterià, i per l’istme de Gibraltar, arriben
a la península. Aquests grups humans, els
primers pobladors en el període Quaternari,
són els aborígens ibèrics que protagonitzen
en avant un desenvolupament continu i autònom fins a l’Edat del Ferro. A la península
arribaran nous grups de població, però la
importància dels nouvinguts queda pal·liada
pels que ja hi són i totes les races perduren i
coexisteixen en les distintes zones, sense que
cap en siga responsable dels canvis del Neolític o de l’Edat dels Metalls.
la humanidad pasa por los estadios sucesivos
que quedan reflejados en la cultura material
y en la manera de vivir de las diferentes edades y periodos. Los pequeños cambios físicos
que irán viniendo se convertirán en la variedad
de las razas humanas, de las que la primera
raza fósil es la de Canstadt o de Neandertal,
a la que pertenece el cráneo de Gibraltar. La
determinación geológica de los terrenos que
contienen los fósiles contradice la existencia de
la humanidad en el periodo terciario, como él
comprueba en Otta, en 1880. Ya en el Cuaternario, desde la cuna original, posiblemente en
Asia, las poblaciones humanas se expanden por
el camino del norte de África, donde cada vez
hay más evidencias de los periodos Chelense y
Musteriense, y por el istmo de Gibraltar, llegan
a la península. Estos grupos humanos, los primeros pobladores en el periodo Cuaternario,
son los aborígenes ibéricos que protagonizan
en adelante un desarrollo continuo y autónomo
hasta la Edad del Hierro. A la península llegarán
nuevos grupos de población, pero la importancia de los recién llegados queda paliada por
los que ya están y todas las razas perduran y
coexisten en las distintas zonas, sin que ninguna de ellas sea responsable de los cambios del
Neolítico o de la Edad de los Metales.
Els aborígens segueixen els estadis culturals de
les tres edats que havien proposat els arqueòlegs escandinaus, i també s’ajusten de manera aproximada al sistema de Mortillet per
als jaciments de França. Ara bé, Vilanova insisteix que els models forans tenen una validesa relativa perquè en cada lloc l’evolució
pot ser diferent en la cronologia, el ritme i el
mode. La ceràmica potser apareix ací abans
del Neolític i no hi ha hiat entre el Mesolític
i el Neolític. Les estacions que ha estudiat,
com Argecilla, demostren l’autoctonisme i
els processos de transició que travessen el
Neolític, el Coure i el Bronze.
Los aborígenes siguen los estadios culturales de
las tres edades que habían propuesto los arqueólogos escandinavos, y también se ajustan
de manera aproximada al sistema de Mortillet
para los yacimientos de Francia. Ahora bien,
Vilanova insiste en que los modelos foráneos
tienen una validez relativa porque en cada lugar la evolución puede ser diferente en la cronología, el ritmo y el modo. La cerámica quizás
aparece aquí antes del Neolítico y no hay hiato
entre el Mesolítico y el Neolítico. Las estaciones
que ha estudiado, como Argecilla, demuestran
la autoctonía y los procesos de transición que
atraviesan el Neolítico, el Cobre y el Bronce.
[page-n-112]
111
La lectura dels llibres de Cartailhac, de 1886,
i dels germans H. i L. Siret, de 1887, no modifiquen el seu pensament. Cartailhac fa dos
advertiments importants, sobre el poc valor
del recompte exhaustiu de troballes sense
context, i sobre les coves valencianes prospectades per Vilanova –Parpalló, Cova Negra,
Sant Nicolau, Meravelles i Avellanera–, de les
quals només aporta referències imprecises.
Tanmateix, Vilanova insisteix a relativitzar les
diferències entre els jaciments, en l’espai i en
el temps, mentre que destaca la continuïtat i
el desenvolupament autònom. En els capítols
que dedica a cada període, des del Paleolític fins a l’Edat del Ferro, Vilanova recorre la
península donant notícia de totes les dades
que coneix, sense atendre els problemes de
definició d’aquells quatre caràcters en què
ha de fonamentar-se la periodització prehistòrica. Així, la documentació de tants i tants
jaciments a Espanya, dins del marc de les reflexions i els problemes oberts en el context
d’Europa, dibuixa l’estampa de la continuïtat
del poblament des dels orígens més llunyans
fins al present, com una invitació a endinsar-nos en la seua recerca.
La lectura de los libros de Cartailhac, de 1886,
y de los germanos H. y L. Siret, de 1887, no
modifican su pensamiento. Cartailhac hace
dos advertencias importantes, sobre el poco
valor del recuento exhaustivo de hallazgos sin
contexto, y sobre las cuevas valencianas prospectadas por Vilanova –Parpalló, Cova Negra,
Sant Nicolau, Meravelles y Avellanera–, de las
cuales solo aporta referencias imprecisas. Aun
así, Vilanova insiste en relativizar las diferencias entre los yacimientos, en el espacio y en el
tiempo, mientras que destaca la continuidad
y el desarrollo autónomo. En los capítulos que
dedica a cada periodo, desde el Paleolítico
hasta la Edad del Hierro, Vilanova recorre la
península dando noticia de todos los datos que
conoce, sin atender a los problemas de definición de aquellos cuatro caracteres en los
que tiene que fundamentarse la periodización
prehistórica. Así, la documentación de tantos y
tantos yacimientos en España, dentro del marco de las reflexiones y los problemas abiertos
en el contexto de Europa, dibuja la estampa de
la continuidad del poblamiento desde los orígenes más lejanos hasta el presente, como una
invitación a adentrarnos en su investigación.
[page-n-113]
112
[page-n-114]
113
Bibliografia / Bibliografía
Albelda Borràs, V.; Real Margalef, C. y Vizcaíno Estevan, A. (2014): “Unas aplicadas de mucho
cuidado”: precursores, pioneres i lluitadores en la història del Departament de Prehistòria i
Arqueologia de la Universitat de València. En Desmuntant Lara Croft: dones, arqueologia i
universitat. SAGVNTVM-PLAV Extra-15, p. 67-74.
Aura, J.E. y J. Mª Segura (2009): El creacionisme militant. Les Llometes.: crónica breu d’una
troballa. Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics, p. 37. Imp. Comercial Gráfica, Alcoi.
Barril Vicente, M. y Pérez Rodríguez, F. J. (2010): “Obras públicas, minas de huesos y
su repercusión en el patrimonio histórico y el comercio de antigüedades a través de la
documentación del Museo Arqueológico Nacional y del Museo de Palencia”. En C. Papí
Rodes, G. Mora y M. Ayarzagüena (Eds.) Patrimonio arqueológico en España en el siglo XIX.
El impacto de las desamortizaciones. MECD, Madrid, p. 193-226.
Casado de Otaola, S. (1994): La fundación de la Sociedad Española de Historia Natural y
la dimensión nacionalista de la historia natural en España. Boletín de la Institución Libre de
Enseñanza, 19, p. 45-64.
Catalá Gorgués, J. I. (2004): El desarrollo de una carrera científica en un contexto
institucional precario: el caso del naturalista Eduardo Boscá y Casanoves (1843-1924).
Cronos: Cuadernos valencianos de historia de la medicina y de la ciencia, Vol. 7, Nº. 1. p.
3-60.
Cisternas Fontseré, R. (1869): Exploración de un supuesto dolmen en Ayelo de Malferit,
provincia de Valencia. Las Provincias, 22/08.
De Pedro Michó, M. J. (1996): Informe sobre la donación Masiá Vilanova, abril 1996. Informe
inédito. Servei d’Investigació Prehistòrica i Museu de Prehistòria.
Làmina de José
Landerer inclosa en
Memoria geognósticoagrícola y protohistórica
de la provincia de
Valencia. 1893 / Lámina
de José Landerer
incluída en Memoria
geognóstico-agrícola
y protohistórica de la
provincia de Valencia.
1893
Biblioteca MPV
Ellenberger, F. (1999): The First International Geological Congress, Paris, 1878. Episodes, 22, p.
113-117.
Fletcher Valls, D. (1945): Restos arqueológicos valencianos de la colección de D. Juan Vilanova
y Piera, en el Museo Antropológico Nacional. Archivo de Prehistoria Levantina, 2, p. 343-348.
Gaudry, A. (1874-1875): Sur la découverte de Batraciens dans le terrain primaire. Bulletin de
la Société Géologique de France, 3 (3ª serie), p. 299-305.
Goberna Valencia, M.V. (1990): La donación “Vilanova” a la Biblioteca del S.I.P. Archivo de
prehistoria levantina, 20, p. 475-479.
Gomis Blanco., A. (1998): Desarrollo institucional de la Real Sociedad Española de Historia
Natural. Memorias de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 1 (2ª época), p. 5-46.
González Fabre, M. (2004): Aportación científica del ingeniero de minas D. Casiano de
Prado y Vallo (1797-1866): en su contexto histórico. Tesis Doctoral. Universitat de València.
[page-n-115]
114
Gonzalbes Fernández de Palencia, M. (2012): Apéndice VII: medallas y condecoraciones de
Juan Vilanova. En F. Pelayo López, R. Gozalo Gutiérrez (2012): Juan Vilanova y Piera (18211893), la obra de un naturalista y prehistoriador valenciano: la donación Masiá Vilanova en
el Museo de Prehistoria de Valencia. Museu de Prehistòria de València, Diputació de València
(Trabajos varios del SIP 114), Valencia, p. 302-315.
Gozalo Gutiérrez, R. (1993): Biografia de Juan Vilanova y Piera. En Homenaje a Juan Vilanova
y Piera, Valencia. 25-27 de noviembre de 1993. Imp. Provincial, Valencia. p. 11-83.
Herrera Tejada, C.; Serrano de la Rosa, Mª J. y Sígler Silvera, F. (2009): “El Ateneo de
Madrid y la recuperación de su archivo: un proyecto de memoria histórica”. Comunicación
presentada en las Cuartas Jornadas Archivo y Memoria. La memoria de los conflictos:
legados documentales para la Historia. Madrid, 19-20 febrero.
Julivert Casagualda, M. (2014): Una historia de la geología en España. En su contexto
socioeconómico, cultural y político, y en el marco de la geología internacional. Publicacions i
Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona.
Livingstone David N. (1992): The geographical tradition: episodes in the history of a contested
enterprise. Blackwell, Oxford.
Martí Oliver, B. (2012): Prólogo. En F. Pelayo López y R. Gozalo Gutiérrez: Juan Vilanova y
Piera (1821-1893), la obra de un naturalista y prehistoriador valenciano: la donación Masiá
Vilanova en el Museo de Prehistoria de Valencia. Museu de Prehistòria de València, Diputació
de València (Trabajos varios del SIP 114), Valencia, p. VII-VIII.
Martos, J. A. (2017): San Isidro y la temprana institucionalización del Paleolítico en el Museo
Arqueológico Nacional: carta de José Amador de los Ríos al Ayuntamiento de Madrid. Boletín
del Museo Arqueológico Nacional, 36, p. 69-88.
Montero, A. (2003): La Paleontología y sus colecciones desde el Real Gabinete de Historia
Natural al Museo de Ciencias Naturales. Monografías del Museo Nacional de Ciencias
Naturales. CSIC, Madrid.
Olivares Pozas, A. (1997): El archivo de la Universidad Complutense. Boletín de la ANABAD,
47(3), p. 115-122.
Pelayo López, F. (1995): Un capítulo en la creación de la Cátedra de Geología y Paleontología
de la Universidad Central: La formación científica de Juan Vilanova en Europa. Llull: Revista
de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias y de las Técnicas, 18(35), p. 493-516.
Pelayo López, F. (1998): Las polémicas sobre las teorías paleontológicas en la Real Sociedad
Española de Historia Natural. Memorias de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 1
(2ª época), p. 205-219.
Pelayo López, F. (1999): Ciencia y creencia en España. La paleontología en el debate sobre el
dawinismo. CSIC, Madrid.
Pelayo López, F.; Gozalo Gutiérrez, R. (2012): Juan Vilanova y Piera (1821-1893), la obra de
un naturalista y prehistoriador valenciano: la donación Masiá Vilanova en el Museo de
Prehistoria de Valencia. Museu de Prehistòria de València, Diputació de València (Trabajos
varios del SIP 114), Valencia.
Prado, C. de (1864): Descripción física y geológica de la Provincia de Madrid. Imp. Nacional,
Madrid.
[page-n-116]
115
Revilla y Moreno, M. (1875): Revista Crítica. Revista Contemporánea, 1 (1, 15 de diciembre): 128.
Revilla y Moreno, M. (1876): Revista Crítica. Revista Contemporánea, 3 (1, 15 de mayo). p.
383-384.
Rodríguez Esteban, J. A. (1996): Geografía y colonialismo. La Sociedad Geográfica de Madrid
(1876-1936). Ediciones de la Universidad Autónoma de Madrid, Madrid.
Salavert Fabiani, V.; Pelayo López, F. y Gozalo Gutiérrez, R. (2003): Los inicios de la
Prehistoria en la España del siglo XIX: Juan Vilanova y Piera y el Origen y Antigüedad del
hombre. [CD] Universitat de València, Fundación M. Botín, CSIC.
Salinas Jaques, M. A. (2001): Las colecciones paleontológicas y conquilógica del Museo
Paleontológico J. Rodrigo Botet de Valencia: inventario faunístico, importancia científica,
museística e histórica. Tesis Doctoral. Universitat de València.
Sánchez Santiró, E. (1998): Científics i professionals: la Facultat de Ciències de València
(1857-1939) (Vol. 1). Universitat de València.
Schroeder-Gudehus, B. (1990): Nationalism and internationalism. En R.C. Olby, G.N.
Cantor, J.R.R. Christie y M. J. S. Hodge (eds.), Companion to the History of Modern Science.
Routledge, London, p. 909–919.
Vai, Gian B. (2004): The Second International Geological Congress, Bologna, 1881. Episodes,
27, p. 13-20.
Verde Casanova, A. M. (1994): Sociedad Antropológica Española. En: C. Ortiz García
y L. Ángel Sánchez Gómez (eds.), Diccionario histórico de la antropología española. CSIC,
Madrid, p. 635-637.
Vilanova y Piera, J. (1859): Memoria geognóstico-agrícola sobre la provincia de Castellón.
Memorias de la Real Academia de Ciencias de Madrid, 4, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1860-61): Manual de Geología aplicada a la agricultura y a las artes
industriales. II vols. Imprenta Nacional, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1868): “Estudios prehistóricos en la provincia de Valencia. I, II, i III.” Las
Provincias, 15, 20 i 24/9/1868.
Vilanova y Piera, J. (1870): Ensayo de una descripción geognóstica de la provincia de Teruel
en sus relaciones con la agricultura de la misma. Junta General de Estadística, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1872): Compendio de Geología. Imprenta Alejandro Gómez Fuenterebro,
Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1872): Lo prehistórico en España. Anales de la Sociedad Española de
Historia Natural, 1, p.187-229.
Vilanova y Piera, J. (1872): Origen, naturaleza y antigüedad del hombre”. Imp. de la
Compañía de Impresores y Libreros del Reino, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1874-1875): Ciencia prehistórica. Revista Europea, III i IV. Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1874): Origen, antigüedad y naturaleza del Hombre. Revista de
Antropología, 1, pp. 53-65, 127-137, 185-204.
Vilanova y Piera, J. (1875): De la importancia y altísima significación de los estudios
paleontológicos, en todos conceptos considerados. Discurso de ingreso en la Academia de
[page-n-117]
116
Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid. Imprenta de la Viuda e hijo de D.E. Aguado,
Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1875): Découvertes archéologiques faites en Espagne. CIAAP. Compte
Rendu de la 4eme session, Copenhague, 1869. Imp. de Thiele, Copenhague.
Vilanova y Piera, J. (1876): La Creación. Historia Natural, escrita por una sociedad de
Naturalistas y publicada bajo la dirección de Juan Vilanova y Piera. 8: Mineralogía, Geología
y Paleontología. Montaner y Simón, Barcelona.
Vilanova y Piera, J. (1876a): Ciencia prehistórica. VI y VII. La doctrina de Darwin. Revista
Europea, 7, p. 356-358, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1876b): La cátedra de Prehistoria en el Ateneo y su censor Revilla. Revista
Europea, 8, p. 219-223, Madrid
Vilanova y Piera, J. (1879): Geología agrícola. Imprenta y fundición de M. Tello, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1880): Teoría y práctica de pozos artesianos y arte de alumbrar aguas.
Imprenta y fundición de M. Tello, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1881): Conferencias dadas en Santander. Septiembre de 1880. Imp. de
Bernardo Rueda, Torrelavega.
Vilanova y Piera, J. (1885): Protohistoria o Historia Primitiva de la Peninsula Ibérica.
Manuscrito. Biblioteca Valenciana Digital. Copia Digital, http://bivaldi.gva.es
Vilanova y Piera, J. (1889): Discursos leídos en la Real Academia de la Historia en la recepción
pública del Dr. D. Juan Vilanova y Piera, el día 29 de junio de 1889. Imp. A, Pérez Dubrull,
Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1891): La Creación según que se contiene en el primer capítulo de
Génesis. Revista Contemporánea, 81, p. 561-581
Vilanova y Piera, J. (1893): Memoria geognóstico-agrícola y protohistórica de Valencia.
Establecimiento Tipográfico de Fortanet, Madrid.
Vilanova y Piera, J. y Rada y Delgado, J.D. (1890): Geología y Protohistoria Ibéricas. I. En
Cánovas del Castillo, A. (dir): Historia General de España, escrita por individuos de número
de la Real Academia de la Historia. El Progreso Editorial, Madrid.
Vilanova y Piera, J. y Tubino, F. (1871): Viaje científico a Dinamarca y Suecia con motivo del
Congreso Internacional Prehistórico celebrado en Copenhague en 1869. Imp. A. Gómez
Fuentenebro, Madrid.
[page-n-118]
Vilanova
i Piera
THE PATH TO PREHISTORY
[page-n-119]
118
THE MEMORY OF VILANOVA:
THE THOUSAND FACES OF A
DONATION
Yolanda Fons Grau
Biblioteca i Arxiu, Museu de Prehistòria
de València
Juan Salazar Bonet
International Programs Valencia,
Florida Satate University
The material legacy of Juan
Vilanova
A few days after the death of
Juan Vilanova y Piera, his widow,
Francisca de Paula Pizcueta, asked
the government to purchase various
collections that her late husband
had gathered together over a period
of almost four decades. This private
legacy consisted of “minerals, rocks
and fossils”, “prehistoric items”, as
well as his library of “magnificent
books”, all still at the family home
in Calle San Vicente in Madrid. The
sale agreements were made with
the Museum of Natural Sciences
of Madrid, establishing sums of
2,939.75 pesetas for the geology
collection, 1,500 pesetas for the
prehistory collection and 4,493
pesetas for his library. Together, this
added up to a considerable amount,
bearing in mind that at the end of
the nineteenth century the average
daily wage of a worker was two
and a half pesetas and a kilo of
bread cost half a peseta. Manuel
Antón, director of the Anthropology
Section of the Museum of Natural
Sciences, played a key role in the
sale of the materials. From Valencia,
like Vilanova, Antón considered the
purchase to be essential for the
museum, because it was “the first
collection of prehistory”. Three years
later, however, only the library and
the prehistory collection had been
passed on to their new owners. In
September 1898, Alfonso Vilanova,
the professor’s son, was still
negotiating the sale, and in fact it
was not completed until 1906.
The Museum of Natural Sciences,
housed at the Goyeneche palace,
was the main destination of
this important legacy. In fact,
Vilanova’s association with the
place had begun when he was 26
years old, after obtaining a post
as professor’s assistant at the
Royal Cabinet of Natural History.
Later, as a professor, he kept up
his association with the museum
and in fact remained in contact
with the institution until the end of
his life. The collection sold by his
widow joined other legacies that
Vilanova himself had donated. The
first of these was the collection of
rocks, minerals and fossils acquired
during his scholarship in Europe,
which had lasted several years. The
collection comprised more than
1000 specimens catalogued by
Vilanova himself in 1851 and given
to the museum, formerly known
as the Museum of Natural History,
although the pieces remained
packed in boxes on the museum’s
premises until 1873. For several
years Vilanova also contributed
materials from Castellón, Teruel and
Valencia, as a result of his work for
[page-n-120]
119
the Geological Map Commission,
and continued to do so from 1884
onwards (Montero, 2003).
In 1910, a section of the Museum
of Natural Sciences became
the Museum of Anthropology,
Ethnography and Prehistory, where
part of the Vilanova prehistory
collection was housed (Fletcher,
1945). In 1942, the collections were
moved from there to the National
Archaeological Museum, which,
created in 1867, had also received
notable donations from Vilanova
during his lifetime. In fact, Vilanova
made his first donation to the
National Archaeological Museum
(comprising materials from the site
of San Isidro, the discovery that had
set in motion the study of prehistory
in the peninsula) on December 24,
1867 (Martos, 2017). This first batch
of 206 objects, which included two
axes from San Isidro, was followed
by others, mainly between 1868 and
1871. Some of the materials were
from the peninsula, excavated and
prospected by Vilanova himself,
while others he had acquired
abroad during his frequent trips
(Barril, and Pérez, 2010: 202).
The Athenaeum of Madrid, of
which Juan Vilanova was a member
and a frequent lecturer, and the
Central University, where he taught,
were institutions with outstanding
historical archives. Vilanova’s
association with the Athenaeum
dated back to 1854, when he was
admitted as a member. Over the
next 40 years and until shortly
before his death, the professor
maintained his links with this
institution, offering annual courses
such as “The Origin of Man”, and
attending seminars and conferences.
However, hardly any documents
from this institution prior to 1939
have come down to us. Although the
library and its stocks survived the
civil war, the historical archive of
the Athenaeum disappeared almost
entirely during the occupation of
the property by the Falangists in the
early 1940s (Herrera et al., 2009).
Vilanova’s association with the
Central University began in 1852,
when he obtained the chair of
Geology and Palaeontology,
and continued until his death. As
a professor, he taught classes,
but he was also involved in the
administration of the university,
and this engagement has left a
significant amount of information
about his activities there. Today the
General Archive of the Complutense
University, as the Central University
has been known since 1943, preserves
a collection of historical documents
in a set of 1,893 boxes that span the
nineteenth and twentieth centuries –
an archive that is likely to shed new
light on the professor’s academic life
during a period of major upheaval
for the university. In addition, 1,500
boxes holding nineteenth- and
twentieth-century documents from
the Rectorate are also preserved
(Olivares, 1997).
Other archives in Madrid and its
surroundings also contain materials
referring to Juan Vilanova y Piera.
The collection entitled “Juan
Vilanova y Piera. Personal File”, in
the General Archive of Alcalá de
Henares, includes the handwritten
examination that Vilanova presented
when he applied for the chair of
Zoology at the University in 1847
(Pelayo, 1995). Other documents
are held at the Academy of Exact,
Physical and Natural Sciences, the
Royal Academy of History, and the
Royal Spanish Society of Natural
History. In Valencia, apart from
the collection at the Library of the
Museum of Prehistory, documentary
sources on Vilanova’s life can be
found at the Museum of Natural
Sciences, the Serrano Morales
Library, the Camilo Visedo Moltó
Municipal Archaeological Museum
of Alcoi, the Nicolau Primitiu Library
and the Municipal Newspaper
Library, which holds the newspaper
articles published by Vilanova in Las
Provincias.
Vilanova’s outstanding academic
career can be seen against the
background of the timid but steadily
growing interest in research in
Spain in the second half of the
nineteenth century. Vilanova worked
together with several pioneers in the
discipline of prehistory. Casiano de
Prado y Vallo (1797-1866), Francisco
María Tubino y Oliva (1833-1888)
and Eduardo Boscá Casanoves
(1843-1924) were researchers from
three different generations with
whom Vilanova enjoyed fruitful
associations. The description and
comparison of the preservation
[page-n-121]
120
of his collections allows us to
contextualize the Vilanova legacy:
his publications in print, the habitual
medium of the time, have been
preserved in a multitude of archives.
Casiano de Prado is, for many
reasons, a key figure in the story of
the first steps of prehistory in the
peninsula. Although his relationship
with Vilanova was competitive
(Pelayo, Gozalo, 2012, 105-108), they
both participated in state projects
at scientific institutions, such as the
Geological Mapmaking Commission
of Spain, and were both interested
in sites such as San Isidro. The
documentation generated by the
dealings of this mining engineer
with official bodies was kept in
the Central General Archive of
Alcalá de Henares. However, in
August 1939, just after the end of
the civil war, the building suffered
a devastating fire that destroyed
practically all of the 140,000
administrative and historical files
from previous centuries, including
the documentation of the Mining
Corps and the General Directorate
of Mining prior to 1873 (González,
2004). Documents referring to
Casiano de Prado can be found in
a score of national archives, but we
have little information of a private or
personal nature.
Francisco María Tubino y Oliva,
a multifaceted author, journalist,
historian and politician, was an
active member of the Scientific
and Literary Athenaeum of Madrid,
where he frequently met Vilanova.
Together with the director of the
National Archaeological Museum
José Amador de los Ríos, they
tried unsuccessfully to found
the Prehistoric Society in 1868.
Vilanova and Tubino made visits
to various peninsular sites, and
travelled across Europe together to
attend the International Congress
of Anthropology and Prehistoric
Archaeology in 1869. Their account
of the journey, published later,
reflects the themes and debates of
the sessions, the excursions made
during the congress, and their
impressions of their trip through
Scandinavia. Like Vilanova, Tubino
contributed prehistoric objects to the
National Archaeological Museum.
Many pf Tubino’s publications, part
of his correspondence and various
documents resulting from his
intense research and dissemination
work have been preserved, but his
personal archive disappeared in a
flood in the province of Jaén.
Finally, the naturalist and professor
Eduardo Boscá Casanoves, whom
Vilanova considered his “dear friend
and pupil”, shared many of Vilanova’s
intellectual interests. In 1866, at the
age of 23, he had already surveyed
sites such as Cova del Parpalló
and Cova Negra with Vilanova; in
addition, Vilanova had been his
professor in Madrid and a member
of his doctorate degree tribunal in
1873. Boscá, committed to Darwinian
theories, was appointed head of
the Technical Commission entrusted
by Valencia City Council with the
management of the palaeontological
collection given to the city by Rodrigo
Botet in 1889 (Salinas, 2001). This
collection, containing the famous
human skeleton of Samborondón,
which Vilanova studied, generated
a large volume of information now
preserved in the Municipal Archive of
Valencia and in the city’s Museum of
Natural Sciences. Sadly, the Cabinet
of Natural History of the University
of Valencia, where Eduardo Boscá
worked for years, was destroyed in
a fire in 1932, and his outstanding
private collection housed in his home
on Avenida del Puerto de Valencia
has also disappeared (Sánchez,
1998; Català, 2004).
The Vilanova collection in the
Library of the Valencia Museum
of Prehistory
The documentary and bibliographic
collection of Juan Vilanova y Piera in
the Library of the Valencia Museum
of Prehistory originated from the
donation made by Juan Masiá
Vilanova, Vilanova’s grandson. Since
1986, the legacy has expanded
thanks to successive additions. This
year, 2021, Natalia Mansilla Masiá,
Juan Masiá’s granddaughter, has
added more unpublished documents
and objects connected with the
renowned naturalist.
Don Isidro Ballester (1876-1950),
the first director of the Prehistoric
Research Service and the Museum
of Prehistory between 1927 and
1950, already knew that Juan
Masiá possessed a wealth of
documentation on Vilanova. While
[page-n-122]
121
preparing a study on the skulls
in the Cueva de les Llometes in
Alcoi, he consulted the documents
belonging to Masiá, although he
would have never thought that all
this documentation would eventually
become part of the institution that
he directed.
Juan Masiá (1902-1998), professor
of Geography and History at
several institutions in Valencia, had
been a student at the Archaeology
Laboratory of the University of
Valencia (Albelda, Real & Vizcaíno,
2014). He was appointed Provincial
Commissioner of Archaeological
Excavations, and later Provincial
Delegate of Archaeological
Excavations. Masiá felt a very special
bond with Valencian archaeology and
with the Prehistoric Research Service
and the Museum of Prehistory (Martí,
2012). Prior to the donation he had
already exchanged publications with
the museum, although they did not
include any editions associated with
Juan Vilanova.
Three stages can be established in
the donation of documents to the
library. Each one involved different
kinds of documentation. Thus, the
first, made by Juan Masiá in 1986,
comprised printed publications,
manuscripts and photographs
(Goberna, 1990). The second, in
1996, also made by Masiá, basically
consisted of diplomas and academic
titles, medals and insignia, as well as
photographs and a daguerreotype.
The third phase, carried out in two
periods, 2012 and 2021, comprised
photographs of family and
congresses, a map, documents,
fossils, lithic products and two
fifteenth-century parchments
belonging to the family. In this case
the donor was Natalia Mansilla;
concerned that the collections of
the accredited academic might be
broken up, she decided to donate the
materials and documents that were
still in the possession of her family.
Thus, thanks to Juan Masiá and
his granddaughter, the personal
archive of Juan Vilanova as well as
various publications and objects
that he himself acquired are now
held at the Museum of Prehistory.
There are also some documents and
books owned by the family. Because
of the varied nature of the items
contained in the donation, they had
to be catalogued in different ways.
For instance, the personal library of
Juan Vilanova and the first editions
of his works have been added to the
library of the Museum of Prehistory.
Certain titles stand out, such as Les
premiers âges du Métal dans le
Sud-est de l’Espagne by the brothers
Henri and Louis Siret, one of the 100
copies published in 1887, Elements
of Geology by Charles Lyell and
Cours élémentaire de Paléontologie
et de Géologie stratigraphiques
by Alcide d’Orbigny. The medals
and decorations, incorporated in
1996, have been catalogued and
included in the museum’s database
(Gozalbes, 2012).
Juan Vilanova’s personal archive,
a set of documents that he wrote
or received throughout his life,
contain unique and irreplaceable
information regarding his career.
It was described and studied by
Francisco Pelayo, Vicente Salavert
and Rodolfo Gutiérrez (Pelayo
and Gozalo, 2012). Thanks to
the dedication of these three
researchers over many years,
the documentary collection of
approximately 7,000 pages has
now been catalogued. The legacy
consists of a great diversity of
documents, both personal and
official. Seven sets or series have
been created for their description:
Manuscripts, Correspondence,
Printed texts, Documents from
official bodies, Illustrations and
photographs, Field notebooks and
Original texts.
Manuscripts: These comprise notes
from excursions, congresses and
conferences, drafts for possible
future publications, notes for classes
and personal use, summaries of
articles or books, diagrams and
conference drafts, and so on.
In many cases they have been
underlined to be reused in other
manuscripts or are written on the
backs of advertisements.
Correspondence: These letters allow
us to trace Vilanova’s relationships
with, among others, Juan Valera,
Antonio Cánovas del Castillo, Roque
Chabás, Francisco Tubino, Juan
de Dios de la Rada, José Joaquín
Landerer, José Macpherson and
Edouard Verneuil. His communication
with the publishers of some of his
[page-n-123]
122
works is also recorded through
correspondence with Alejandro
Gómez Fuentenebro, editor of the
Compendium of Geology (1872) and
of The scientific journey to Denmark
and Sweden... (1871), with Montaner
and Simón, publisher of The Creation
… (1872-76), which Vilanova edited,
and with Astort Hermanos, with
whom he worked on the Universal
Geographical Atlas (1877).
Printed texts: This section comprises
most of the documentation
accumulated by Vilanova and, to
a lesser extent, by his descendants
after his death. It includes
advertisements, invoices, delivery
notes, press clippings, cards and
conference documents.
The items in these three sections
are often documents that were
reused to become manuscripts or
notes: for example, personal letters,
draft publications, advertisements,
receipts, invoices or calls for
meetings. Vilanova was happy
to use the back of any old sheet
of paper. Thanks to his habit of
recycling ephemeral documents,
the information contained in the
original documents has also been
preserved. This means that we
know where his sons and daughters
studied, or the fees he charged for
some of his publications in journals;
there are also some obituaries,
including Gaudry’s. He reused a
large part of the printed matter and
the correspondence he received,
although not documents from official
bodies. The study of these documents
will not only allow a reconstruction
of his relationships with his family
and friends, the administrators of his
projects, his publishers, his network
of researchers and correspondents or
with politicians, but can also tell us a
great deal about the late nineteenth
century, a time of huge political and
social change.
Documents from official bodies: This
series includes all the documentation
sent to Vilanova by the organizations
with which he was linked throughout
his life: the Madrid Athenaeum,
the Museum of Natural Sciences,
the Central University, the Literary
University of Valencia, the Royal
Academy of History, the Geological
Mapmaking Commission or the
Royal Academy of Exact Physical
and Natural Sciences, among others.
It also includes the titles, awards and
recognitions that he received during
his lifetime.
Illustrations and photographs: This
section comprises more than 100
photographs and postcards, among
them a daguerreotype of Vilanova,
made in early 1854 at Millet’s studio
in Paris, shortly before his return to
Spain after his stay abroad training
as a geologist. Recently, thanks to
the use of modern information and
documentation technologies, the
digitization of many libraries and
archives, and an exhaustive study,
many of the researchers with whom
Juan Vilanova exchanged business
cards at international congresses
and on his scientific trips have been
identified. They include the biologist
and palaeontologist Richard Owen,
the anthropologist and biologist
Armand de Quatrefages, the
physician and anthropologist Paul
Pierre Broca, the historian and
archaeologist Jens Jacob Asmussen
Worsaae, the physician Robert Koch
and the bacteriologist Louis Pasteur.
Thus, Vilanova’s archive contains
their visiting cards, so characteristic
of the late nineteenth century.
Field notebooks: Thirteen notebooks
dated between 1850 and 1889 collect
first-hand notes, comments on
geological excursions and scientific
congresses and trips, some even
recording travel expenses. The main
interest of these notebooks is the fact
that they often contain Vilanova’s
own impressions of these events.
Original texts: These are mainly
manuscripts of speeches given at
various academies or societies.
Among them it is worth highlighting
the manuscript of Vilanova’s
speeches to mark his admission
into the Royal Academy of Exact,
Physical and Natural Sciences,
and the Royal Academy of History,
in addition to the original text of
Iberian History and Protohistory
written in conjunction with Rada.
This information is mentioned in the
article Juan Vilanova and the study
of prehistory, in this same catalogue.
Recent additions
Thanks to the donation of almost
fifty photographs depicting various
moments in the lives of the Vilanova-
[page-n-124]
123
Pizcueta family In 2012 and 2021,
the Illustrations and Photographs
section now sheds light on the more
personal side of the prestigious
academic. The photos are images
of Juan Vilanova at different times
in his life, his wife, Francisca
Pizcueta, his father-in-law, José
Pizcueta Donday, and his children,
grandchildren, nephews and nieces.
There are also photographs of
the participants at the Sixteenth
Congress of the Association
Française pour l’Avancement des
Sciences in Toulouse in 1887, the
Ninth International Congress of
Anthropology and Prehistoric
Archeology held in Lisbon in 1880,
and the Second International
Congress of Geology in 1881, as
well as the business cards of other
researchers. Other interesting
additions are a draft of the
geological map of the province of
Valencia by Coello and Vilanova,
dating from 1882, and other personal
documents.
Two framed parchment notarial
documents from Alcalà de Xivert,
dated 1420 and 1437, are also
included. They are written in Latin
and Gothic cursive script, and were in
the possession of the Vilanova family.
Likewise, several sets of fossil
remains, lithic tools, and fauna
have been added. Their origin is
unknown, but they may have been
samples that Vilanova took with him
on his scientific trips. The first set
comprises brachiopods, a trilobite,
two slates with fern fronds and a
calcareous tufa. The lithic products
basically comprise arrowheads and
flint flakes. Two species make up the
fauna group: four shark teeth and
an elephant molar with a polished
occlusal region.
FOR A SPANISH AND
UNIVERSAL SCIENCE: JUAN
VILANOVA, SCIENTIFIC
COLLABORATION AND THE
STUDY OF GEOLOGY AS AN
INTERNATIONAL PROJECT
The future
The Library’s plan to digitize
and provide online access to the
documentary collection will help to
preserve the archive, by avoiding the
handling of the original documents
and minimize its deterioration.
Juan Vilanova y Piera was one of the
pioneers of Spanish prehistory and
we hope that in the future both his
intellectual activity and the more
intimate aspects of his life can be
explored further. Perhaps their study
will be able to produce a sketch of
the daily life of a nineteenth-century
researcher.
Jesús Ignacio Catalá-Gorgues
Universidad CEU Cardenal Herrera,
CEU Universities
Very often, modern science
is defined according to new
theoretical concepts that entail
a radical change in the way the
natural world is interpreted and
explained. Newtonian mechanics,
cell theory, the atomic theory of
chemical elements and biological
evolution are some of those
concepts that make up the popular
vision of the transition to modernity
of the different branches of science.
But this oversimplified vision does
not help us to understand the
complexity of the historical evolution
of science, because it ignores the
ways in which this new knowledge
is achieved and how it becomes
accepted and consolidated inside
a society. Debates about scientific
theory do not emerge in a neutral
environment – and only rarely
as sudden flashes of genius or
the profound thought of great
minds – but in complex networks
of interaction between people who
share intellectual, professional and
material interests concerning the
issues in question. In this regard,
someone like the naturalist Juan
Vilanova, reluctant to accept the
new concepts of Darwinism, was
nevertheless fully aware of the
vital role of scientific societies and
congresses of specialists in the
new ways of practising science
that were emerging in his time.
In fact, Vilanova was one of the
most forward-looking members
of that intermediate generation of
nineteenth-century scientists who
struggled so hard to bring Spain out
of its isolation.
Vilanova was a firm believer in
cooperation between scientists,
and enthusiastically supported
[page-n-125]
124
the creation of scientific societies
which were beginning to make their
mark in the international scientific
community. His involvement in
international geology congresses,
where fundamental agreements for
the standardization of nomenclature
and cartography were adopted,
established his reputation among his
colleagues in Europe and America.
And in Spain too he was one of the
leading proponents of scientific
associations, precisely at a time
when the country was involved in a
process of national construction full
of tensions and disputes, in which
science was a key player on more
than one occasion.
Vilanova and the foundation of
the Spanish Society of Natural
History
On February 8, 1871, eleven men
aged between 20 and 63 years
old met in the staff room of the
Industrial Institute of Madrid.
Some were academics: university
professors, their assistants and
students, and there were also
priests, soldiers and even bankers
(Gomis Blanco, 1998). This diverse
group, made up of commoners
and aristocrats, liberals and
conservatives, philo-Krausists and
Catholics, was brought together by
their common dedication to natural
history. At that time, scientific activity
was far less professionalized than it
is today; nevertheless, to the extent
that their respective ways of life
allowed them to devote themselves
to research, all these men were
outstanding scholars of the fauna,
flora and geology of Spain.
The
aim of their meeting was to lay the
foundations for a national scientific
society which would provide Spanish
naturalists with a forum for debate,
and a vehicle for publication, that
could publicize the advances being
made in the knowledge of the
country’s natural environment.
Indeed, the rich variety of Spain’s
flora and fauna attracted
many foreign scholars, who
enthusiastically explored this corner
of south-western Europe in search of
new species to add to the catalogue
of the continent’s biodiversity.
Others were interested in the
complex geological conformation
of Spain, both the peninsula and
its archipelagos – in this case not
only in the interests of expanding
scientific knowledge, but for
economic and even political reasons
as well. In fact, the knowledge
of Spain’s natural environment
owed more to foreigners than to
the Spanish themselves. For those
gathered in Calle de Atocha on that
day, it was vital to promote science
in a country in ferment caused by
the political frenzy of the Six Years of
Democracy from 1868 to 1874. This
political revolution had precipitated
a change first in the dynasty and
then in the government, and had left
many broken dreams behind; but it
also led to irreversible changes in
the political system which, even after
the return of the monarchy under
the Bourbons, was unable to reestablish the remnants of absolutism
that had endured until the middle of
the century.
As mentioned above, the naturalists
were ideologically divided on
the way to build Spain at that
historical crossroads. They did
agree, however, on the importance
of assigning science a major role
in that construction, and on the
condition that this science should be
practised by Spaniards. The country
had not always been a wasteland in
terms of the cultivation of naturalistic
knowledge; in ancient times, in
fact, it had given the world several
prominent figures. Now was the
time for collective action, the time
to join forces. Evoking the historical
past of the country’s science was all
well and good, but the most urgent
task was to promote knowledge of
the country’s natural environment
among the Spanish people
themselves and thus encourage
them to play a more prominent role
in this research. Until then – and
quite understandably, given the
scant interest shown by the country’s
inhabitants – the most important
contributions to the scientific study
of the peninsula had been made by
foreigners.
Of all the branches of science,
after geography, none was so
closely associated with the land
as natural history. Its study was
a patriotic duty, as knowledge of
the natural environment had many
obvious practical applications
that might help to increase the
country’s economic prosperity. So
[page-n-126]
125
the progress of Spanish natural
history had intellectual, material and
even moral justifications, at a time
when nationalism in Europe was
proliferating (Casado de Otaola,
1994).
Juan Vilanova was, of course, one of
the eleven naturalists at the meeting.
Along with his pupil José María
Solano y Eulate (1841-1912), Marquis
of Socorro, he represented the field
of earth sciences. There were also
botanists and zoologists of various
specialities, and indeed the main
branches of natural history were
quite evenly represented. On that day
they decided to found the Sociedad
Española de Historia Nacional (the
Spanish Society of Natural History,
or SEHN), whose objective would
be, according to the minutes, “to
promote the study of Natural History
in Spain by making the country’s
natural products known”; and that
the society would do so through a
periodical publication, the Anales
de la Sociedad Española de Historia
Natural (the Annals of the Spanish
Society of Natural History). From
the following year onwards the
Annals appeared regularly, a large
volume each year containing original
studies sent in for publication, and,
in an appendix, the minutes of the
society’s monthly sessions where
both administrative and scientific
questions were discussed. The first
of those ordinary sessions was held
on March 1, although the session
of March 15 is taken as the date of
the official foundation of the SEHN
(Gomis Blanco, 1998).
Vilanova was actively involved
in both the foundation and the
consolidation of the society. The very
first volume of the Annals contained
an article of his entitled “Prehistory
in Spain” (Vilanova y Piera, 1872).
He was a frequent participant at
the sessions, as witnessed by his
numerous interventions until only a
few years before his death, in which
he gave first reports of observations
and discoveries and reviews of his
scientific visits. He also tried to build
up social support for the SEHN and
bolster its finances by introducing
new members, including one lady
from the aristocracy. Finally, he
became president in 1878, after
serving as vice-president the
previous year (Pelayo López and
Gozalo Gutiérrez, 2012, pp. 54-55).
Although it is doubtful whether
the SEHN ever really constituted
an integrated project for the
promotion of the natural sciences
in late nineteenth-century Spain
(in fact, the articles in the Annals
reported only the personal research
conducted by the members) it did
manage to establish cooperation
among Spanish naturalists. Key
elements in this were the fact that,
from the very first moment, the
society’s endeavours were not
limited to the Madrid circles that
had brought it into being, and the
practice of holding regular meetings
to which members from outside
Madrid were invited, and which
were replicated from 1885 onwards
in other cities through the founding
of local sections. The proactive
engagement of Vilanova and other
veteran naturalists was vital; far
from sitting back and enjoying the
benefits of their official positions,
they understood that natural history
could only contribute effectively to
the construction of a new Spain if it
was able to gather together all the
various naturalist projects underway
in the different regions of the
country – professional or amateur,
nationwide or focused locally –
and setting aside any ideological
differences.
Vilanova and his involvement in
other collaborative projects
To this day, the SEHN remains the
reference point of non-medical
scientific associations in Spain.
Before its foundation, however, other
scientific societies had been created,
including the Spanish Anthropological
Society (SAE), founded in 1865, in
which Vilanova was also involved.
Though created only a few years
before the SEHN, the SAE was born in
a very different intellectual climate:
the legislation on academic and press
freedoms was draconian, and any
subject that might clash with Catholic
dogma would be severely repressed.
As a result, for the first years of its
existence the SAE recorded barely
any activity. After the revolution of
1868, however, the SAE gained a
significant public presence and its
membership increased notably. In
1874 it launched its own publication,
the Revista de Antropología, whose
appearance marked the most active
and successful decade in the short life
[page-n-127]
126
of this scientific society. The journal
was unable to survive the death of
its promoter, the anatomist Pedro
González de Velasco (1815-1882)
– a figure linked to the Institución
Libre de Enseñanza, a follower of
the positivist currents of physical
anthropology, a friend of the French
specialist Paul Broca and, as a result,
receptive to evolutionary theses
(Verde Casanova, 1994). Despite the
obvious scientific and ideological
distances between them, Vilanova
was not deterred from joining the
SAE project; indeed, at the beginning,
he was one of the members who
applied to the government for
authorization of the constitution of
the society. During his busiest period,
he was a member of several of the
study commissions that were being
set up for specific purposes, and
he demonstrated his support for
the society’s journal by publishing
an article in several instalments in
its first volume, under the title of
“Origin, Antiquity and nature of man”
(Vilanova y Piera, 1874).
Vilanova also worked hard to
publicize the Bulletin promoted by
the Madrid Geographical Society
(SGM), of which he was, again, a
founding member. According to its
main promoter, Francisco Coello
de Portugal y Quesada (1822-1898),
cartographer and former military
engineer, the new society was born
with the aim of putting Spain once
and for all on a par with other
nations which had been promoting
geographical studies for decades.
At the inaugural meeting of the
SGM in 1876, Coello expressed his
displeasure that Spain had not
been represented at the Second
International Geographical Congress
held in Paris the previous year.
He was another scientist who was
concerned about his country’s lack of
interest in exploring other lands, in a
context in which Spain did the bare
minimum to defend what was left
of its overseas empire and seemed
reluctant to turn its sights to Africa,
where the ambitions of the European
powers were now firmly centred
(Rodríguez Esteban, 1996, pp. 141142). So the nationalist element was
unequivocally present in the form
of a kind of colonial yearning, but
also, of course, in the insistence on
the need for a more comprehensive
knowledge of Spain itself. This
subject, of course, interested
Vilanova a great deal. The study of
geography, at that time, was going
through a particularly tumultuous
period in terms of its definition as a
science; also affected by the impact
of evolutionism, the overlapping of
its interests with those of geology
could not be ignored (Livingstone,
1992, chapters 6 and 7). Hence,
several naturalists had joined the
SGM at the very beginning, among
them Vilanova, and he was one
of the most vociferous in calling
for geography to be grounded
in the knowledge of the natural
environment. In fact, physical
geography accounted for almost
40% of the SGM’s publications
during its first ten years of existence
(Rodríguez Esteban, 1996, p.
172). Many of these were written
by Vilanova, whose “Geological
Review of the Province of Valencia”
appeared over four years and in
twelve instalments in the Bulletin of
the SGM (Pelayo López and Gozalo
Gutiérrez, 2012, p. 55). Vilanova,
therefore, participated in a very
conspicuous way in this resurgence
of studies on Spanish natural history,
from a relatively wide range of
scientific perspectives, and with
the encouragement of a nationalist
sentiment that sought to capitalize
on science in order to promote the
construction of a Spain that was
more in step with the modern world.
But science was also beginning to
be conceived as an endeavour that
crossed national borders. In this
regard as well, Vilanova showed
himself to be a man of his time.
Not only for Spanish science:
Vilanova and the international
geological congresses
Vilanova’s internationalist
vocation owes a great deal to the
circumstances of his own life. As one
of the few Spanish scientists of his
generation officially authorized to
study abroad (he spent four years
in France between 1849 and 1853),
he was not only able to establish
fruitful contacts, but also he became
aware of the demands of a science
that needed to transcend state
borders in order to achieve its goals.
Considered abstractly, it seems
obvious that scientific study should
be internationalist, free of political
and economic interests, and devoted
to the noble task of increasing natural
[page-n-128]
127
knowledge for the good of humanity.
But the truth is that scientific
enterprise is very frequently linked
to the centres of political power of
a particular moment; and in the
specific context of the nineteenth
century, a key part of the affirmation
of a modern state within clearly
defined borders was a knowledge
of its natural environment. So the
power of the state was projected
onto the knowledge of the territory
that it administered, the basis of the
construction of an identity called the
“nation”. In fact, the emergence of
these complex new entities collided
head-on with the internationalist
ideal. From the point of view of
geological cartography, for example,
the problem arose of coordinating
the representations of the territory of
each country with the ones produced
by neighbouring states. Obviously,
there would be no discrepancies
in the description of stratigraphic
formations that crossed borders, but
at the same time mapmaking was an
exercise of sovereignty; a map could
be an instrument of national and
international politics, and the data
that it contained could be modulated
according to the interests of the state.
This tension is one of the examples
of the paradox of “big science” in
the second half of the nineteenth
century, when scientific projects that
required international collaboration
were put under enormous pressure
by the increasingly strained relations
between countries, which frequently
competed with each other to extend
their respective areas of influence
(Schroeder-Gudehus, 1990). Thus,
politics interfered with the dreams of
a genuinely universal science.
Vilanova is acknowledged as one
of the first European geologists
to propose the organization of an
international congress, as early as
1867, with the aim of standardizing
the nomenclature of the discipline.
The proposal was rather premature,
but it bears witness to Vilanova’s
awareness of the need to provide
a science in the process of
consolidation with standardized
frameworks for communication.
For the proposal to bear fruit,
contributions were made over the
following years by the different
European countries, but in fact the
main impetus came from the United
States, via the American Association
for the Advancement of Science.
The First International Geological
Congress was held in Paris in 1878; it
was attended by Vilanova, who, as
ever, played a particularly active role.
Apart from nomenclature, another
key area for the standardization
of geological communication
was cartography: a visual code
was needed to allow a universal
interpretation of maps. This was
another of the priorities addressed at
the congresses after Paris. Vilanova
attended the second meeting, held
three years later in Bologna, as vicepresident. There, he became one
of the most prominent defenders of
the internationalist line, supported
especially by Italian, French, British
and American authors, who called
for the formation of a standardized
framework to be complied with by all
geologists. They met opposition from
their German, Austrian and Russian
colleagues, who were reluctant
to change the working practices
developed in their respective national
scientific traditions (Ellenberger,
1999; Vai, 2002). In fact, a great deal
of diplomatic work went on behind
the scenes at the congresses, but
Spain was a country with little weight
in the international arena and had
little influence on the events, despite
Vilanova’s efforts and his wellearned prestige. Vilanova himself
was much more highly regarded
and supported abroad than in his
own country. The first international
congresses were largely ignored
by the Spanish government and
official bodies such as the Spanish
Geological Map Commission, but
Vilanova was commissioned by the
congress committee to compile an
international dictionary of geological
and geographical terms. The first
printed version, written in French and
Spanish, was presented by the author
in Berlin on the occasion of the Third
International Geological Congress
in 1885 (Pelayo López and Gozalo
Gutiérrez, 2012, pp. 64-65).
Vilanova participated in other
international and national
congresses which we will not
mention here. The list of scientific
societies of which he was a member
is also too long for us to record them
all. In any case, this necessarily brief
review of Vilanova’s contributions
to various associations and joint
projects in natural history and
[page-n-129]
128
earth sciences bears witness to
his awareness of the new forms of
scientific study required in a world
divided into nation states, eager for
territorial control but at the same
time in urgent need of channels of
international cooperation. Certain
retrospective judgments based on
future developments in geology,
which he was in no position to
foresee, present him as someone
who did not always know how to
choose the ”correct line” (Julivert,
2014, p. 122); but Vilanova must be
understood as a geologist absolutely
of his time, involved both in the main
theoretical controversies and in the
most important lines of practical
action that defined the study of the
earth sciences in the second half of
the nineteenth century.
JUAN VILANOVA AND
THE HARMONY BETWEEN
SCIENCE AND RELIGION:
HIS CREATIONIST CRITIQUE
OF DARWINISM
Francisco Pelayo López
Instituto de Historia (CSIC)
A devout Catholic, the Valencian
naturalist Juan Vilanova believed
that there was a harmony between
the Biblical account of the creation
in Genesis and the data that
were emerging from research in
the natural sciences, especially
in geology, palaeontology and
prehistory. This belief in the
harmony between science and
religion was a constant feature
of his academic career. Vilanova
defended creationism; he
believed that all species, and most
importantly the human race, were
created by design, and rejected
the evolutionism of both the French
transformists and of Darwin.
Already in his first book, the Manual
of Geology applied to agriculture
and the industrial Arts (Madrid,
1860-61), Vilanova annexed 13 pages
at the end of volume II, in which
he tried to show the concordance
between Genesis and the sciences.
He would revise the text, with slight
modifications, in the Compendium
of Geology (Madrid, 1872) and
in volume VIII of The Creation...,
published in Barcelona (1872-76).
Vilanova maintained and expressed
his belief in this harmony in the
works that he published throughout
his academic life.
Vilanova’s belief in creationism
and his opposition to Darwinism
have been examined in detail in
previous work (Pelayo, 1998; Pelayo,
1999; Pelayo and Gozalo, 2012).
Here, to discuss his position we will
draw on his books and articles,
but we also analyse his role at the
Spanish Society of Natural History
(SEHN), regarding the controversy
about the organic character of the
Eozoon canadense, which Vilanova
rejected, and his criticisms of Albert
Gaudry, professor of palaeontology
at the National Museum of Natural
History in Paris, for the latter’s
defence of the Protriton petrolei
as an example confirming the
theory of evolution. We discuss the
disapproving comments on the
evolutionary ideas compiled in The
Creation: Natural History written
by a Society of Naturalists..., which
Vilanova, editor of the book, added
in notes to the text that Francisco
Tubino had written on the works
of Darwin and on the current state
of knowledge of anthropology.
Finally, our description of Vilanova’s
anti-Darwinian ideas includes his
criticisms of the theory of evolution
in the comments he made at
international congresses on the
contributions of authors sympathetic
to transformism.
In the section on palaeontology in
his Manual..., Vilanova presented
for the first time his creationist ideas
and his criticism of transformism.
He stated that the analysis of the
palaeontological record showed
that the same fossils were found in
the same sedimentary layers and,
furthermore, that the finding of
identical fossils was limited to certain
depths. These data seemed to prove
that a successive series of creations
and extinctions had taken place over
the course of geological history.
Vilanova maintained that different
creations had taken place over time.
The most visible manifestation of this
phenomenon was the independence
of the fossil fauna and flora that
characterized geological periods,
which did not come from direct
generation from the species that
had preceded them. So Vilanova
[page-n-130]
129
believed in the immutability
of species; he argued that
palaeontology showed that there
had been many and varied periods
characterized by different physical
and biological environments, with
a flora and fauna entirely different
from those that preceded and
succeeded them. Vilanova insisted
that that palaeontological data did
not confirm the transmutation of
some species into others. He did not
deny the existence of intermediate
forms, but limited them to orders
and classes and, perhaps, to
lower-category types, but certainly
not to species, since species had
been shown to be independent of
one another. Species might suffer
deviations in their appearance,
producing types which were very
different from the original and
which, subjected spontaneously
or artificially to selection and
the multiple and complex action
of inheritance, might become
a new variety, and even a new
race. Depending on whether the
external conditions were indifferent,
favourable or hostile, the variety
was maintained, accentuated or
extinguished.
In the 1860s, Vilanova directed his
scientific interests towards prehistory,
a new discipline that was emerging
at that time. His first criticisms of
Darwinism appeared in a series
of articles dedicated to the origin
and age of the human race. In
them, he defended the independent
creation of species against the
positions of Lamarck and Darwin.
He criticized transformism on the
grounds that its occurrence would
require an immeasurably long
time, something that both reason
and the Bible opposed. Vilanova
argued that the postulates of the
Darwinian hypothesis were not
borne out by palaeontology, insofar
as the theory proposed that organic
matter had started at the lowest
degree of complexity possible.
Darwinian theory required a series
of transformations according to the
principles of natural selection and
the struggle for existence, in addition
to time as a necessary condition
for the emergence of the variety of
organisms recorded.
For Vilanova, the immediate
implication of this theory applied
to the human race was that “the
natural and proper ancestor of
humanity should be the most perfect
monkey among the living”, be it the
orangutan, the chimpanzee, the
gorilla or some fossil species from
the Tertiary period. He claimed that
the human race was represented
by a species from a single primitive
couple, like the others, from which
the different existing races came; this
meant that science confirmed what
was stated in Genesis.
In later work he defended that
the most primitive periods were
represented by various types, such
as trilobites, cephalopods and
brachiopods, organisms of relative
organic complexity, and that this
refuted the gradual increase
advocated by Darwinists. For him,
the various organic types had
appeared, not slowly and gradually,
but suddenly and instantaneously;
this would confirm the principle that
primitive organic forms were not
the result of a slow and continuous
transformation of previous ones, but
the direct and immediate work of an
omnipotent Creator.
Vilanova rejected the possible
influence of environmental agents
in the process of speciation and
believed that living beings were
completely independent of the
environment in which they lived.
Therefore, the origin of species
should be attributed to the action
of an “infinite power”, regulating
physical forces and organisms and
maintaining the necessary harmony
and adaptation. Comparing the
relative degree of organization of
the components of the Silurian fauna
with the later ones, he deduced that
the simplest forms were predominant
in the more modern times, and
that this was incompatible with the
fundamental principles of Darwinism:
namely, natural selection and the
struggle for existence.
Vilanova based his defence of
creationism and his rejection of
evolutionism on the data known
to the palaeontology of his time,
since the incompleteness of the
fossil record was, as Darwin himself
acknowledged, the weakest link in the
theory of descent with modification.
Vilanova capitalized on this weak
link to refute Darwinism. He did not
accept Darwin’s argument about
[page-n-131]
130
the scarcity of fossil materials,
because in his opinion the British
naturalist used this argument simply
to explain why his theory was not
confirmed by the facts. Darwin held
that the simplest organisms in terms
of organic complexity had been
lost or had not yet been found, and
that this was the only reason for the
absence of such specimens in the
oldest fossil soils. In Vilanova’s opinion
the palaeontological data did not
bear out these assumptions, which
were one of the basic implications
of Darwinism. Therefore, if life
had not appeared with the degree
of organic simplicity assumed by
Darwin, most probably it had not
developed through an indefinite
and uninterrupted series of slow
and successive transformations, as
evolutionary theory claimed. This is
the background to the controversy
surrounding the Eozoon canadense,
“the dawn of life”. The discovery
of the Eozoon canadense in 1858,
in Precambrian rocks, triggered a
debate on the first appearance of life
on Earth, between this supposed fossil
and the “primordial fauna” of what
Joachim Barrande called Silurian, a
fauna composed by trilobites and
other fossil invertebrates.
Species onwards, Darwin noted that
in 1859 he had already suggested
the existence of living beings prior
to the Cambrian period, and so the
finding of the Eozoon confirmed this
theory. For Vilanova, however, the
palaeontological record showed that
the Eozoon was not the organism
that had initiated life and universal
fauna on the globe, as evolutionary
theory supposed. The beginning of
such an extraordinary phenomenon
was the primordial fauna, which did
not present the simplicity of types
that Darwin’s supporters were so
eager to see.
The importance of the Eozoon to
the debate on Darwinism was that
the existence of this organism could
confirm Darwin’s theory regarding
the date of the appearance of life
on Earth, as well as the increase in
organic complexity developing from
a single “primordial form”. From
the fourth edition of The Origin of
Gaudry noted that the modern
types of batrachians seemed to be
very recent, since only some of their
representatives had been found in
Tertiary contexts; he was surprised
that vertebrates with such a simple
organization had appeared so late
in the course of time. This was an
obstacle to evolutionary theory.
In another anti-Darwinian
intervention, this time at the SEHN,
Vilanova discussed a work by Gaudry,
which had mentioned the discovery
of fossil remains of amphibians in the
palaeozoic period that confirmed
evolutionary theory (Gaudry 18741875). For Vilanova, Gaudry was
adapting the facts to fit a theory.
Gaudry’s position on evolutionism,
and whether or not he can be
considered Darwinian, has been
the subject of several studies and
debates; whatever the case, Gaudry
is acknowledged as a member of the
French transformist school.
The fossil remains of batrachians
discovered in the upper part of the
palaeozoic sites of Muse and Autun
in France were named Protriton
petrolei by Gaudry, a name that
indicated that they had been the
predecessors of salamanders. He
noted that “… ces Batraciens sont
tels qu’un évolutionniste devait les
imaginer dans un terrain ancien: par
queue très-courte, leur tronc et leurs
membres où dominent les caractères
des Salamandres, leur tête où
dominent au contraire les caractères
des Grenouilles, ils diminuent la
distance qui nous semblait séparer
les Urodèles des Anoures” (Gaudry,
1874-1875). Vilanova altered this
paragraph of Gaudry’s by replacing
“evolutionist” with “Darwinian”; for
Vilanova these were synonyms,
although they may not have been for
Gaudry. At the end of the paragraph,
Vilanova also added the phrase
“forming the bond between these two
groups of amphibians”.
During the course on prehistory that
he taught at the Madrid Athenaeum,
Vilanova argued with Manuel de la
Revilla, who had reproached him for
his opposition to Darwinism and for
placing science at the same level as
revelation; by so doing, said Revilla,
all that Vilanova had achieved was
to demonstrate an “intelligence as
petrified as a fossil” and to defend
an “ancient science” and a “dying
belief” (Revilla, 1875). Vilanova
responded in his article “Darwin’s
theory”, in which he criticized those
who, boasting of their independence,
challenged the principle of authority
[page-n-132]
131
and were ready to accept the
doctrines that came from beyond the
Pyrenees if they were formulated by
a scientific eminence. He regarded
this group as the “new inquisitors”,
since they dismissed the efforts
of scholars who, like him, wanted
to study the new theories before
subscribing to them. At the opposite
extreme, he said, he had also been
criticized by others for treating
Darwinism too leniently.
Vilanova spoke of Darwinian,
evolutionary or transformist theory
without differentiating between
these three terms, ignoring
the importance that Darwin
attributed to the mechanism
of natural selection and the
importance that Lamarck and the
French transformists attributed
to the inheritance of acquired
characters and the influence of the
environment. In any case, Vilanova
stated that he was reluctant to
admit this theory since it did not
conform to the facts, or to the
unity of creation. According to
evolutionism, he said, matter was
capable of producing life by itself,
starting with the simplest organisms
of all which had managed to
develop into more sophisticated
forms thanks to the action of certain
laws termed natural selection and
the survival of the fittest; eventually
they reached the level of humans,
the last link on the zoological scale.
Vilanova based his rejection on
the same premises that he had
expressed in his previous work, that
is, that in all the layers of sediment
there were clear and evident
traces of the most varied types,
from zoophytes and bryozoans to
vertebrates, which all coexisted,
and that the intermediate types that
the evolutionary theory required
were conspicuous by their absence.
The first monkeys or primates had
appeared in relatively modern
times and the fossil remains of
these mammals belonged to
genera and species that could be
well determined; to date, no one
had proven the transition of these
organisms towards what had been
called the prelude to humankind,
while on the other hand extremely
old fossilized human remains had
been found that were identical
to the bones of modern humans.
Finally, he claimed that if the
struggle for existence and natural
selection were applied in the human
species, one would have to consider
human beings to be the same as the
bulls, sheep and horses that English
breeders adapted and modified
as they wished, in order to meet
particular needs or the whims of
fashion (Vilanova, 1876a).
Revilla replied, recalling that he had
criticized Vilanova’s efforts to align
science with the doctrine of Genesis
and to combat Darwinism, and that
Vilanova’s attacks on this theory
were poorly founded and even less
profound. He stated that he had
not criticized The Creation…, the
volumes on natural history compiled
by Vilanova: among other things, he
noted that in that work Vilanova had
accepted a treatise on anthropology
written by the Darwinian Tubino
(Revilla, 1876)
Vilanova replied again, protesting
that Revilla had called him a new
inquisitor for not bowing down to
Darwin or Haeckel; for Revilla, he
said, these thinkers seemed to be
more infallible pontiffs than the
Pope. As Revilla had derisively
branded him a Darwinist for
accepting Tubino’s treatise on
anthropology The Creation…,
Vilanova acknowledged and
defended the ideas of his colleague,
but insisted that the data from the
palaeontological undermined the
fundamental principles of Darwinism
(Vilanova, 1876b).
On this point Revilla was wrong.
In Tubino’s text, Vilanova had
systematically noted the questions
referring to the theory of evolution
with which he did not agree, and
which appeared at the bottom of
the page as “editor’s notes”. In a
dozen cases Vilanova distanced
himself from Tubino’s position,
criticizing statements such as,
for example, that Monera were
the origin of animals; that the
transformist hypothesis was the
most reasonable; the expression
that it was “better to be a perfected
ape than a degenerate Adam”; the
claim that for creationists species
were established by a special and
instantaneous act of providence;
that for Darwin species and race
were synonyms; the existence of
pre-Adamites; or Haeckel’s idea
that humankind had arisen in
[page-n-133]
132
Lemuria, a hypothetical submerged
continent.
Almost at the end of his career,
Vilanova returned to the question
of the harmony between science
and Genesis, writing a highly critical
review for the Royal Academy of
History of the work by the Jesuit
Juan Mir entitled The Creation as
it is contained in the first chapter
of Genesis, published in 1890.
Vilanova recalled that in his first
book he had tried to demonstrate
the perfect conformity and harmony
between the history of the Earth
and the Cosmos and the narrative
of Genesis, showing the slow and
gradual appearance of organisms
which had led some authors to
see it as a kind of foundation
of evolutionary theory. With the
passage of time, he said, his
convictions on this harmony had
strengthened rather than weakened
(Vilanova, 1891). In this way, and
thirty years later, Vilanova closed the
circle of his defence of the existence
of a harmony between science and
religion, which entailed an implicit
rejection of Darwinism.
JUAN VILANOVA, A PIONEER
IN SPANISH GEOLOGY AND
PALAEONTOLOGY AT THE
UNIVERSITY
Rodolfo Gozalo Gutiérrez
Departamento de Botánica y Geología,
Universidad de Valencia
In the second half of the nineteenth
century, several attempts were made
to modernize the Spanish university
system, among them the Pidal Plan
of 1845 and the Moyano Law of 1852.
One of the changes implemented
was the introduction of geology
as one of the subjects required
to obtain the degree of Doctor of
Science. As a result, Juan Vilanova
would become the first professor of
Geology and Palaeontology at the
University of Madrid, in 1854.
The courses in geology were to be
taught at the Museum of Natural
Sciences of Madrid. Mariano
Graells, director of the museum,
regarded Vilanova as the ideal
candidate for the professorship, and
urged him to complete his geological
training in Paris, where he had
been for the best part of four years.
During his time in Paris, which had
initially been intended to last only
two years, he had not just received
training as a geologist but had
visited numerous sites of geological
interest. Finally, Vilanova returned to
Spain in early 1854.
On February 24, 1852, the chair
of Geology and Palaeontology at
the Central University of Madrid
had been created expressly
for Vilanova. He took up the
chair without having to pass an
examination, because it was felt that
he had already amply demonstrated
his ability, and he took up the post
on January 16, 1854. Years later,
in 1873, the professorship was
divided between Geology and
Palaeontology, by Royal Decree;
Vilanova, as holder of the chair,
chose Palaeontology, and began
teaching this subject in 1878.
As a young man he had extended
his studies in Europe, arriving in
Paris in early November 1849, with
letters of recommendation from
Graells and Pérez Arcas. From the
very first moment he was in contact
with the scientific community, and
was admitted to several scientific
societies.
In Paris he studied and worked
with leading geologists and
palaeontologists such as Prévost,
Dufrenoy, Bayle, Ch. d’Orbigny
and Élie de Beaumont. Vilanova
interacted with them not only as
a student, but also as a colleague
on what today would be termed
a postdoctoral stay. Thanks to his
position, he received advanced
theoretical and practical training
and was able to make field trips to
sites in France, Switzerland and Italy
with leading specialists in regional
geology. The experience established
him as a seasoned field geologist
and an expert in the Mesozoic and
Cenozoic eras, and the training he
received stood him in good stead
[page-n-134]
133
when he went on to carry out his
regional studies in eastern Spain.
During his stay and his travels,
he saw that in both geology and
palaeontology French scientists
were grouped into two schools. In
geology the division was between
Prévost’s theory of current causes
and Élie de Beaumont’s theory of
mountain formation via vertical
uplifts. The supporters of Prévost’s
actualist or uniformitarian geology
maintained that the same physical,
chemical and mechanical agents
that were at work today had given
rise in remote times to all geological
phenomena; there was no need
for the occurrence of extraordinary
events, although it did require an
indefinite extent of time. In contrast,
the catastrophic school of uplifts,
while acknowledging the value of
this view, maintained that current
phenomena, both geological and
physical, were only a weak reflection
of phenomena of earlier times and,
consequently, that their causes had
been of a greater “order” or, at least,
of an energy that bore no proportion
to the effects that could be observed
in the present. For Vilanova, in most
of the cases that were observed in
nature, Prévost’s theory appeared
more convincing.
There were also two trends in
palaeontology, which Vilanova
called the “school of details”, led by
Deshayes and A. D’Orbigny, and
the “school of the broad view”, led
by Bayle. For the advocates of the
“school of details”, catastrophists in
palaeontology, the fossil fauna and
flora were limited by fixed temporal
and geological boundaries, which
they could not cross, and which
made it possible to recognize
the “geological horizons”; they
accepted sudden extinctions of
fauna and flora, and successive
creations, a system that Vilanova
fully supported. For Bayle and his
school, the disappearance of fauna
and flora was gradual and the fossil
species passed from one geological
period to another, without any
catastrophic events. According to
Vilanova, however, this was not what
one observed in nature; rather, one
saw sudden changes in the biota at
different levels.
GEOLOGY AND
PALAEONTOLOGY IN
VILANOVA’S MANUALS
Vilanova published three manuals
on general geology: the Manual
of Geology applied to agriculture
and industrial arts (1860-61), the
Compendium of Geology (1872) and
volume VIII of The Creation (1876).
A comparison of the three texts
shows that their contents are almost
identical, varying only in terms of
length and in the presence or absence
of the chapters on applied geology.
Despite the fifteen-year gap between
the first text and the last, there are
very few modifications at all, and
hardly any of the novelties that were
recorded during that time period
were introduced; at most, Vilanova
made slight changes to certain
specific aspects. It can be said without
detriment to his work that, although
his first book can be considered
modern, the later ones were already
slightly out of date for his time.
From 1854 to 1877, Vilanova taught
the doctoral course “Geology
and Palaeontology”. The syllabus
followed the Manual of Geology, a
work which was awarded a prize
by the Academy of Sciences, and
which reflected the geological and
palaeontological knowledge that
Vilanova had acquired on the field
trips during his training. The Manual
of Geology provided the conceptual
framework for Vilanova’s teaching
of geology, with a catastrophicactualist conception of stratigraphic
and palaeontological aspects, an
acceptance of Élie de Beaumont’s
catastrophist theory of the formation
of the mountains, and a belief in the
compatibility of science and Genesis.
From the methodological point of
view, the main feature of the Manual
is that, despite its catastrophist
conception of certain moments in
the history of the Earth, for the most
part it subscribes to actualism or
uniformitarianism; indeed, the book
includes a chapter dedicated to
current causes
Thanks to the award given by the
Academy, the Manual of Geology
remained a set textbook for
ten years. Once this period had
passed, Vilanova published the
Compendium of Geology in 1872,
which is a summary of the Manual,
without the volume on the Atlas.
Presumably, it was the book used by
[page-n-135]
134
Vilanova and by teachers at other
centres of secondary and university
education.
Among the few differences between
these works, perhaps the most
significant was the introduction of
the hydrothermal theory for the
origin of granite in the Compendium,
where Vilanova briefly explains this
theory and the investigations that
led to its formulation. The other
important change occurs in the
“Table of General Classification of
Eras” in the Compendium, in which
the author modifies the division
of materials termed Quaternary
and Modern in order to reflect the
findings of recent research and also
probably due to his growing interest
in what he termed “protohistory”.
A detail that shows us that Vilanova
was keeping abreast of the
advances of geology in all its fields
is, for example, the introduction in
the chapter entitled “Geognosy” in
The Creation of the petrographic
classifications of rocks presented
by Zirkel and von Lassaulx in 1873.
Curiously, Vilanova does not accept
that the classification of rocks can
be independent of the era in which
they outcrop and considers that
each type of igneous rock is formed
in relation to a specific uplift, in
accordance with the ideas of Élie de
Beaumont; so, in his table he retains
a “neptunic series” (i.e., sedimentary
rocks) and an “igneous series” –
ideas whose popularity was already
waning at this time.
From 1874 onwards, Vilanova
devoted himself mainly to the
study and dissemination of
palaeontological and prehistoric
issues. To understand his conception
of palaeontology, in addition to the
three works already mentioned, the
syllabus he devised for this course
in 1876 and 1878 and his speech
on the occasion of his admission
to the Academy of Sciences in
1875 are of great interest. For him,
palaeontology was not only the
cornerstone of historical geology,
but also provided the solutions to
problems posed by philosophy,
botany and zoology and was
the “strongest defence” against
theories and speculations that were
not based on observation of the
facts. Basically, the importance of
palaeontology was that it aspired
“to the knowledge of the origin
of life, of the organic species and
other groups in the classification
of nature and of the distribution of
organic beings in time and space”.
In addition, he considered that
palaeontology demonstrated the
unity of the plan of creation and
that life had begun with the simplest
forms, although not through
spontaneous generation. Vilanova
maintained that species were
fixed; he accepted the possibility
of intraspecific variability, but not
the unlimited variation posited by
Lamarck or Darwin. The conception
of organic change in Vilanova’s
palaeontology coincides with the
conceptions of the French biologists
Cuvier and Geoffroy Saint-Hilaire,
with a design of creation, the work
of God, which develops over time
following a pre-established plan.
For Vilanova, species lived
continuously from their creation
until their abrupt and sudden
extinction, the causes of which were
physical. This fact was corroborated
by the harmony between the fauna,
flora and the terrain in which they
were found. These physical causes
might be due to the formation of
a mountain range, although this
formation did not have to be almost
instantaneous; in his opinion, slow
and continuous geological action
could originate a catastrophic
phenomenon. With respect to the
extinction of species, Vilanova
appears to us to be a catastrophist
with an actualist method, but he is
much less precise when it comes
to addressing the issue of their
appearance. In his attempts to
shed light on this problem, he lists
three hypotheses that had been
proposed:
1. The transfer of local fauna.
2. A single creation and
appearance of new species by slow
transformation.
3. Successive creations (the theory
that he preferred).
In any case, the most important
subject in his work is applied or
stratigraphic palaeontology. He first
analysed the basic stratigraphic
elements on which the studies
were based and then presented
a detailed description of the
different geological eras with the
[page-n-136]
135
formations and the fossils they
contain, which made it possible to
date the materials, and indicated
the environmental conditions of
each period. As his conclusion on
the matter of the appearance of
species, Vilanova says: “Let it be
concluded, then, that the animals
of the various geological faunas
do not come, by direct generation,
from the species that preceded
them but are independent of each
other, at least in the well-marked
types of both faunas and periods”.
THE APPLICATION OF GEOLOGY:
ARTESIAN WELLS
Vilanova’s profound interest in the
application of geology to practical
issues, especially to agriculture and
groundwater, is amply reflected in
both the Manual and The Creation.
Both works end with a chapter on
geotechnical engineering, focusing
on the most important applications
of geology: that is, mining,
agriculture and groundwater.
Finally, he expanded on these last
two topics in two books, Agricultural
geology and Theory and practice
of artesian wells and the art of
finding water (1880). There is
also evidence that Vilanova gave
lectures on agricultural issues and
artesian wells in many different
forums, notably at the Athenaeum,
and he also published several more
popular works on the subject.
His book Theory and practice of
artesian wells and the art of finding
water was considered by Martínez
Gil (1994) as the first hydrogeology
treatise written in Spain, and indeed
one of the first in the world. Vilanova
was aware of the importance that
the exploitation of groundwater
might have for the development of
agriculture and industry in Spain.
This work presents a detailed
description of groundwater; how
it works, how it is found, and how
it is extracted. Given the limited
technical knowledge of the time,
only wells where the water flowed
on the surface (i.e., artesian wells)
or was located very close to the
surface could be exploited, so it is
natural that the title of the book
and its contents should refer to
artesian wells.
The book presents many new
ideas about groundwater and
provides interesting information
on drilling techniques and the
machinery required. It describes
the water cycle with great clarity,
noting that groundwater is found
in permeable soils hemmed in
by other impermeable ones, and
divides wells into artesian and
inverse or absorption. Another
point to highlight is that Vilanova
was aware that the aquifers had
to be recharged, and that this
recharging depended on both the
geological and meteorological
conditions of the region, as
occurred with flooding; in this
case he proposes some activities
related to public works and the
need to repopulate the mountains.
In conclusion, this is one of the first
and most complete treatises on
hydrogeology, which deals with
both theoretical and practical
aspects and gives us a thorough
insight into the understanding of
this subject in the last third of the
nineteenth century, as well as the
hopes and expectations offered
by the possibility of exploiting the
underground waters.
Vilanova also sought to put these
ideas into practice, preparing
reports for the creation of artesian
wells and participating in several
plans for drilling wells in both Alcalà
de Xivert and Alcoi. Curiously, after
1880, his interest in groundwater
waned and there are no records of
his involvement in its study after this
date. Perhaps the lack of tangible
results of his projects and the
significant financial outlay that they
must have entailed made him focus
on other scientific questions.
THE PROVINCIAL GEOLOGICAL
REPORTS
From the point of view of geological
and palaeontological research,
Vilanova’s most important
publication were the provincial
reports on Castellón (1859), Teruel
(1870) and Valencia (1893). He never
gave up this line of research, and
indeed several authors mention
a provincial report of Alicante
that was never published, and the
Masiá Vilanova Archive contains an
extensive draft entitled “Geological
and Agricultural Review of El Salar”,
a report on parts of the provinces of
Almería and Granada.
[page-n-137]
136
He began this work as soon as he
returned from his preparatory trip
to Europe. In 1859, he published his
geological report of the province
of Castellón and shortly afterwards
another for Teruel (1863), although
it was not published until 1870. An
unusual feature of these reports is
that they pay great attention to the
physical and chemical conditions
of the soil and its decomposition,
especially in relation to agricultural
uses, and they also have a notable
palaeontological content. The
geological report of the province
of Valencia was published in book
form in 1893. Previously it had been
partially published in the Boletín
de la Sociedad Geográfica of
Madrid, without the chapters on soil,
vegetation and prehistory.
The general layout of these works
is very similar, with an introduction
describing the geographical location
and the weather, and the rest
divided into five parts:
1. Geognosy (a description of the
main geological units and their
characteristics)
2. Description of the rocks, their state
of decomposition and the causal factors
3. Topsoil (i.e., soil analysis)
4. Agricultural recommendations
and precepts, almost all of them
describing possible improvements
5. An appendix dedicated to artesian
wells and, in the case of Valencia, to
“protohistory”.
All the reports contained several
high-quality plates, mainly depicting
fossils in Castellón and Teruel or
archaeological materials in Valencia,
in addition to the geological
sketch map of the province. In
any case, the palaeontological
section is limited exclusively to the
use of fossils as markers of eras,
giving only the indication of their
taxonomic name, the author who
described the species, the locality,
and the age. Despite the scarcity
of palaeontological information,
the quality of the plates means that
these reports contain materials that
are useful for modern-day studies.
CONCLUSION
As researchers, we can say that
Vilanova was one of the most
important Spanish geologists and
palaeontologists of his time. Most of
his field work involved the collection
of new data in different parts of
Spain, in an attempt first to create
geological maps of the country and
its provinces, and then to improve
on them. And through his theoretical
manuals, he tried to offer Spanish
society a foundation for the study of
geology comparable to those already
existing in neighbouring countries, and
to promote the study of some of the
discipline’s more practical aspects.1
1
Most of the information contained
here was analysed in Pelayo and Gozalo
(2012), where the original references and
previous works can be found.
JUAN VILANOVA Y PIERA AND
THE STUDY OF PREHISTORY
Bernat Martí Oliver
SIP and Museu de Prehistòria de València
Rosa Enguix Alemany
SIP and Museu de Prehistòria de València
From the 1860s until his death in
1893, Juan Vilanova was the main
instigator of the study of prehistory
in Spain. Between 1849 and 1853 he
completed his training in geology
and palaeontology abroad, mainly
in Paris, at the three institutions that
taught these disciplines there: the
School of Mining, the Museum of
Natural History and the University
of the Sorbonne. So he was well
aware of the advances being
made in Europe in the field of
natural history, and of the scientific
disputes regarding the immutability
of species or the formation of the
Earth’s surface between the actualist
or uniformitarian school and that of
the catastrophists, in an environment
the question of the origin and
antiquity of humanity was attracting
increasing attention.
After returning to Spain and taking
possession of the chair of Geology
and Palaeontology at the University
of Madrid in 1854, Vilanova kept
abreast of European research.
His Manual of Geology applied to
agriculture and the industrial arts
was published in 1860-1861m the
first Spanish work to describe the
new findings regarding fossil man.
When studying the Quaternary
period, he noted that the flood levels
[page-n-138]
137
of Picardy, in France, contained
evidence of stone tools made by
humans alongside the remains
of extinct fauna. There, Boucher
de Perthes had been excavating
the terraces of the rivers and his
work had been acknowledged by
leading naturalists in France and
Britain, such as Prestwich, Falconer,
Lyell, Buteux, Gaudry and Rigollot.
In addition, Vilanova explained
that one of the most curious facts
in the Earth’s history was the
coincidence in time between the
diluvial formation of the valleys
and the sediment that filled the
caves containing bones of animals,
particularly of mammals now extinct.
This means that the diluvial sediment
in these caves offered evidence
of human activity alongside with
the bones of antediluvian animal
species, thus confirming the great
antiquity of humankind.
Elsewhere in Europe prehistoric
research already dated back
several decades, but in Spain
it faced fierce opposition from
the Church. A militant Catholic,
Vilanova devoted the last chapter
of the Manual to the concordance
between the account of Genesis
and the new evidence emerging
from geology and palaeontology
regarding the timescale of the
history of the earth and the human
species – a concordance that had
been under intense pressure ever
since the publication of Darwin’s
Origin of the Species in 1859, which
transformed the conception of the
origin of humanity. In the following
decades the theory of the evolution
of species became the centre of the
controversy between science and
religion, a debate on the origin of
humankind between creationists
and evolutionists that stretched far
beyond the scientific domain.
Thus, since 1860, Spanish naturalists
had echoed the work carried out
in France and the United Kingdom
on the origin and early days of
humanity. In 1863, the discovery of
a human jaw in Moulin Quignon
provided direct testimony of the
existence of fossil man. Foreign
naturalists began to carry out
fieldwork in Spain; in 1862, Lartet,
Verneuil and Prado had discovered
the San Isidro site in Madrid and
identified a palaeolithic axe, and
in 1864 Prado published the study
of this site. For his part, Vilanova
made another trip abroad, and
on his return to the University of
Madrid he spoke of the enthralling
question of the age of humankind in
the inaugural lecture of the 1864-65
academic year.
In the summer of 1866, Vilanova
toured the province of Valencia with
the young Eduard Boscà to assemble
the geological report on the region.
During excavations in the Cova del
Parpalló in Gandia, he recovered a
remarkable set of bones and utensils
made of flint. The same summer, he
explored the Cova Negra de Xàtiva,
whose surface was covered by a
thick layer of grey and yellowish silt
caused by flooding; there, Vilanova
also found stone knives and fossil
bones, as at Parpalló, suggesting
that the two caves corresponded to
the Age of the Reindeer. In addition,
he prospected a very important bone
breccia in Tavernes de la Valldigna,
and heard reports of the discovery
of other prehistoric materials in a
cave in Ador and in the caves of Sant
Nicolau in l’Olleria, Avellanera in
Catadau, and Meravelles in Gandia.
Vilanova included these prehistoric
caves in the Agricultural Geognosy
Report of the province of Valencia,
which he presented to the Valencia
Economic Society of Friends in the
spring of 1867. He continued his
prospecting campaigns in that year
and in 1868.
Vilanova repeatedly expressed
his preference for the term
“protohistory”. In his view, it makes
no sense to speak of prehistory if we
agree that “history” covers the whole
existence of humanity and that, as
a result, nothing could have existed
before the first humans. In the same
year, 1866, he began to publish a
long series of articles on the “Origin
of Man” and the “Antiquity of the
Human Species”. In 1867 he took part
for the first time in meetings on these
matters abroad, at the assembly
of the Geological Society of France
and at the second International
Congress of Anthropology and
Prehistoric Archaeology (CIAAP),
both held in Paris. At these meetings
he exhibited prehistoric discoveries
made in Spain, at San Isidro and
at the sites in Valencia. In 1868 he
gave an account of his trips in the
province of Valencia conducting
[page-n-139]
138
geological and prehistoric research
in a series of articles he published in
Las Provincias, where he announced
that he had presented the results of
his explorations in the Vall d’Albaida
and the Marquisate of Llombai at
the third session of the CIAAP in
Norwich and London. His lecture
“Prehistoric remains in Valencia”,
written in French, gives an account of
his fieldwork and the understanding
of Valencian prehistory at the time.
The caves of Parpalló, Cova Negra,
Bolomor, Meravelles, Avellanera,
Sant Nicolau and others in Ador,
Tavernes de la Valldigna and
Alcalà de Xivert, are recognized as
testimony of the two Stone Ages.
Castellet del Porquet in l’Olleria,
Molló de les Mentires in Aielo de
Malferit, two hills in Bellús and other
“mounds of earth” on mountain tops
were interpreted as Neolithic and
early Bronze Age burial mounds. He
would later add to this list; in 1869,
at the fourth session of the CIAAP
in Copenhagen, he described the
most important studies of prehistoric
archaeology carried out in Spain
since 1846, and mentioned the
meadow of Torreblanca and the
mounds of La Falaguera in Alfarb,
and the Ontinyent quarry.
The conferences and articles in
which Vilanova disseminated
the new science would lead the
University of Valencia to set up a
commission, led by the naturalist
R. Cisternas, to supervise the
first prehistoric archaeological
excavation campaign in the region,
at the mound of the Molló de
les Mentires, in 1869. Prehistoric
studies were also carried out by the
Valencian Archaeological Society
after its creation in 1871 in Orihuela,
of which José Vilanova y Piera, N.
Ferrer y Julve, and S. Moreno Tovillas
were also members.
In 1871, Vilanova and F.M. Tubino
published their book The scientific
journey to Denmark and Sweden,
on the occasion of the International
Prehistoric Congress held in
Copenhagen in 1869. As well as a
chronicle of the congress itself, the
work is an introduction to prehistoric
archaeology, the history of research
in the field and the relationship
with geology as the foundation of
its methodology. Another part was
devoted to the description of a large
number of sites and museums in
Denmark and Sweden, as well as the
journey there. On the way back to
Spain, in Brussels, Vilanova explored
the valleys of the river Meuse and
its tributary the Lesse, as well as
the series of caves in the area that
Schmerling had studied in the 1830s.
In Paris, Vilanova was particularly
interested in the Quaternary terrains
of the Seine and also visited the
galleries of the archaeology museum
in Saint Germain-en-Laye.
Vilanova’s next publication was
The origin, nature and antiquity of
man, in 1872, which can considered
the first textbook of the science
of prehistory in Spain. Vilanova
defended the unity of the human
species, created independently in
accordance with the Biblical story,
against the theories of Lamarck
and Darwin. The species were
fixed and each period contained
a set of animal and plant species
that differed from the previous
and subsequent ones, which were
the result of different creations. If
we accept the unity of the human
species, the conclusion is that
the different races and the vast
exist
number of languages that
today took an extremely long
time to form, extending perhaps
back to the Tertiary period.
After the Pliocene and Miocene,
the Palaeolithic, Archaeolithic,
Mesolithic, Neolithic, Bronze and
Iron periods follow on from one
another, defined by their geological,
palaeontological, archaeological
and anthropological features – that
is, the sites themselves, the animals
that accompanied humans, and
the human products and remains.
Vilanova considered that it was the
geological and palaeontological
characteristics that determine the
chronology of a site, and not the
order suggested by the evolution
of the productions, which was
particular to each site or region.
The appendix, entitled “Spanish
Prehistory”, is the first essay on
peninsular prehistory and includes
the most significant sites: San
Isidro, Argecilla, the Cueva de los
Murciélagos in Albuñol, la Cueva
de la Mujer, the lands exploited
for bone mining in Palencia and
other northern provinces of Castile,
Gibraltar, Parpalló and Cova Negra,
and so on. In this book Vilanova
introduced the term “Mesolithic”
[page-n-140]
139
as a synonym for the Age of the
Reindeer or Knives; he regarded it as
a period of transition, in contrast to
the theory of a hiatus between the
Palaeolithic and the Neolithic.
Vilanova also attended the seventh
session of the CIAAP in Stockholm,
in 1874, accompanied by his brother
José and other Spanish naturalists,
although he did not give a lecture.
In the autumn of 1874 he taught a
course in prehistoric science at the
Madrid Athenaeum and his classes
were summarized and published in
the Revista Europea. In these classes,
Vilanova went over the themes
discussed at the Stockholm Congress
and expressed his opposition to
Mortillet’s thesis of the existence
of a hiatus between the Age of
the Reindeer and the Neolithic:
according to anthropological
criteria, there was no extinction
or replacement of human races,
nor any phenomena that would
have made a large part of Europe
uninhabitable, nor any significant
alterations of diluvial fauna, except
for the fall in the number of large
mammal species; nor was there a
rupture in the continuous series of
stone tools, which ranged from the
most rudimentary to others made
of polished stone. In contrast, with
regard to palaeolithic and mesolithic
sites, he did accept Mortillet’s
proposal that the different periods
should be given the names of the
sites that were most representative of
their archaeological character. This
classification divided the Stone Age
into five periods, which take their
names from the eponymous sites
in France: Acheulean, Mousterian,
Solutrean and Magdalenian, and
Robenhausian, from the stilt-house
settlements of Switzerland. However,
sectors open to the new currents of
thought regarded Vilanova’s support
for prehistory to be at odds with the
conservative tendency underlying
his lectures at the Athenaeum,
and this contradiction was publicly
criticized by Revilla in the Revista
Contemporánea in December 1875.
Vilanova’s status as a naturalist was
widely acknowledged, but his fierce
opposition to Darwinism and his
attempts to harmonize science with
revelation were considered serious
errors.
In 1876 Vilanova again surveyed a
Valencian site, following reports of a
cave in Enguera containing dozens
of human skeletons. He then visited
the Cueva de las Calaveras, de las
Maravillas or de los Muertos, as
well as the Cueva de la Carrasquilla
and the Cueva Santa, accompanied
by members of the archaeological
society of Valencia. In 1879 he made
a small excavation at the stilthouse of Bolbaite, together with
his brother José and the discoverer
of the site, F. Palop. And in 1880,
in a radical change of scenery, he
became involved in the defence of
the authenticity and importance
of the paintings in the Cave of
Altamira, discovered in 1879 by Sanz
de Sautuola. In September, Vilanova
visited Altamira in the company of
Sautuola to write a report, and then
gave two lectures, in Torrelavega
and Santander. In the first he
presented a general overview of
prehistoric times and of the most
important Spanish sites, and in the
second he focused on the Cave of
Altamira: the geological structure,
the characteristics of the tools made
of stone or bone, and especially
the wall paintings. The paintings of
Altamira correspond to the Age of
the Reindeer or the Knives; they are
contemporary to the deposit left by
the cave-dwellers there and are
artistically superior to the ones made
on stone, deer horns and ivory in the
caves of Massat, La Madeleine and
others in France. However, Vilanova
warned that these unique creations
are bound to “provoke serious and
perhaps passionate discussions, not
always inspired by the love of truth”.
Vilanova then attended the ninth
session of the CIAAP in Lisbon,
where he was authorized by the
ministry to invite the attendees
to a visit to the Santillana cave,
although finally the visit did not take
place. At the congress, Vilanova
was a member of the commission
given the task of examining
the flint utensils from the Otta
deposits and deciding whether
they should be attributed to the
Tertiary period, a hypothesis that
he opposed. His lecture suggested
the existence of a true Copper Age
in Spain. In contrast to Europe,
where metallurgy was believed
to have begun with bronze and
was a consequence of Eastern
imports, in Spain the presence in
the same site of polished stone
[page-n-141]
140
axes and copper axes showed
that there was an autonomous
transition from the Neolithic to
the Age of Metal, and therefore
an indigenous manufacture of
copper instruments. Examples of
this production are the axes, one
of diorite and one of copper, found
in the dolmen of Olleria. Vilanova
interpreted new discoveries like
the burials in the Serreta la Vella
of Monòver in 1882, and those in
the Cave of the Llometes of Alcoy
in 1884, as indicating the same
line of continuity between the
Neolithic and the Age of Metal.
The discovery and subsequent
excavation of the Llometes by E.
Vilaplana was reported in detail
by the newspapers of Alcoy, which
maintained conflicting positions
on the meaning and importance
of the cave (an early example of
the controversy that prehistory in
our country still generates today).
Vilanova went to Alcoy to support
the research led by Vilaplana;
they agreed to write a joint
report, although finally it was not
published.
As for Altamira, in the absence
of any objective research the
discussion about cave art soon
became markedly ideological. By
the end of September 1880, the local
press in Santander were echoing
conservative positions that rejected
the antiquity of the paintings and
dismissed prehistory, and a report
was also being prepared by the
Institución Libre de Enseñanza.
This report, written by Quiroga y
Torres, issued a largely negative
verdict regarding the prehistoric
antiquity of the wall paintings
after comparing them with the
paintings found in La Madeleine;
the polychromy and aesthetic
quality of Altamira, read the report,
suggested the involvement of an
artistically advanced people of
relatively recent times. Likewise,
the report of the Frenchman Harlé,
who made two visits to Santander to
study the paintings at first hand in
March and April 1881, rejected their
antiquity. Vilanova maintained his
active defence of the importance
of the prehistoric art of Altamira,
and in the summer of 1882 he
provided sound arguments to refute
Harlé’s objections at the session
of the French Association for the
Advancement of Science in La
Rochelle.
In 1883, in fulfilment of the will of
F. de Castro, a public competition
was organized to offer a prize for
a report on the prehistoric times of
Spain. In 1885 Vilanova presented
his entry, entitled Protohistory or
Primitive History of the Iberian
Peninsula, which was awarded the
prize in 1886. Protohistory is divided
into two parts. The first describes the
development and current state of
protohistoric studies in general, with
a dual focus on the foundation of
geological studies and on the state
of research in Europe. The second
part describes the results obtained
in the Iberian Peninsula and the
Canary Islands, and the relationship
with North Africa. This report was
not immediately published but it
appeared in 1890 in the book by
Vilanova and Rada to which we will
refer later.
In this Protohistory of 1885, Vilanova
explained the importance of the
cave of Altamira within the set
of sites from the Magdalenian
period, transcribing extensively
Sanz de Sautuola’s description of
the materials and paintings, and
repeating the arguments he had
used to refute Harlé’s report, which
had been approved by Cartailhac
at the Algiers meeting of the French
Association for the Advancement
of Science. He also added a note
lamenting his compatriots’ lack of
interest in defending the importance
of these paintings. The controversy
persisted and grew more intense,
and the discussions within the
SEHN, at the end of 1886, reflected
the profound ideological conflict
that existed inside the community
of naturalists. The debate did not
seek to answer or refine Vilanova’s
arguments: the refusal to accept
the great antiquity of the Altamira
paintings was based, above all, on a
priori considerations about art and
art history and about the capabilities
of prehistoric humanity. No one paid
any attention to the new parallels
being discovered in caves in France,
or to fundamental issues such as
the presence of bison remains in the
prehistoric sites of Western Europe. In
his book describing the importance
of the palaeolithic site of Altamira
published in 1887 Cartailhac did not
even mention the paintings.
[page-n-142]
141
Due to his reputation as a diligent
propagator of prehistoric science,
and the growing acceptance in the
academic world of the importance
of the discipline, Vilanova was
made a member of the Academy
of History in 1888, and entered the
institution in 1889. Two key facets
qualified him as a reference point
for other scientists: his wealth
of knowledge of the advances
of prehistory in Europe and also
in Spain, and his moderate and
orthodox Catholicism. The speech
he gave on his admission to the
academy in 1889 was to be his last
on the prehistory or protohistory
of the peninsula. The following
year, 1890, the Historia general
de España was published, written
by members of the Academy of
History, under the direction of A.
Cánovas, in weekly instalments.
The first volume, Iberian Geology
and Protohistory was written in
conjunction with J. D. de la Rada,
and comprised three sections
dedicated to the geology of the
Iberian peninsula, protohistory in
general, and Iberian protohistory.
The book does not indicate the
contribution of each author, but
the contents clearly correspond to
Vilanova’s work and research. In
fact, the second part of the book,
“Iberian protohistory” (1890: 415627), which includes an introduction
to the history of the new discipline
in Spain and Portugal and the
chapters dedicated to each period
from the Palaeolithic to the Iron
Age, broadly reproduce his report
of 1885, with very few modifications.
In the summers of 1889, 1890 and
1891, as was his custom, Vilanova
attended meetings and congresses
abroad, including the CIAAP session
in Paris in 1889. Back home, he
reported a new Mesolithic site in
the Cova del Moro de Teulada in
1889; in 1890 he reported A. Ibarra’s
discovery of a deposit of unusual
copper axes in Elche, and in 1891
he explored the Cabezo Redondo
in Villena. The arrival of Rodrigo
Botet’s American palaeontological
collection in Valencia in the summer
of 1889 also caught his attention.
The Academy now frequently
received reports of new findings.
Unfortunately, in 1892 Vilanova
became ill; those closest to him
reported that he was still working
on the notes for the geological
report of Alicante, which finally
he was unable to finish. He
completed the revised version of
the geognostic-agricultural report
of Valencia, written in 1867, and
which had been published between
1881 and 1884 in the bulletin of
the Geographic Society. It was
published in book form in 1893
along with an appendix on the
protohistory of the province.
The report of 1885, Vilanova and
Rada’s book of 1890 and the speech
at the Academy of History, written
in the first months of 1889, reflect
his belief that prehistoric research is
like geological and palaeontological
research: that is, that we can link
together the diluvium of the valleys
and the sediment of the caves, and
that the variety of the production
of a deposit indicates its belonging
to broad cultural stages, just as
fossils do for geological periods.
Humankind appeared suddenly,
with all the distinctive features of its
lineage, with very little difference
in physique with regard to what it
is today. Vilanova accepted that
there had been an intellectual and
moral development since then,
and that, from a stage more or
less of savagery, as he writes in
the report of 1885, humanity had
gone through the successive stages
that are reflected in the material
culture and in the ways of life of
the different ages and periods.
The small physical changes that
appeared had caused the variety of
the human races, of which the first
fossil race was that of Canstadt or
Neanderthal, to which the skull of
Gibraltar belonged. The geological
determination of the lands
containing the fossils challenged
the existence of humankind in the
Tertiary period, as he proved in
Otta, in 1880. In the Quaternary,
possibly starting from Asia, human
populations expanded along the
route to North Africa, where there
was increasing evidence from the
Chellian and Mousterian periods,
and reached the peninsula via
the isthmus of Gibraltar. These
human groups, the first settlers
in the Quaternary period, are the
original Iberians who developed
continuously and autonomously until
the Iron Age. New population groups
arrived in the peninsula, but the
impact of their arrival was palliated
by those who are already there;
[page-n-143]
142
all races survived and coexisted in
different areas, and none of them
were responsible for the changes
in the Neolithic period or the Age of
Metals.
The aborigines passed through
the cultural stages of the three
ages proposed by Scandinavian
archaeologists, and also roughly
conformed to Mortillet’s system
for the sites in France. However,
Vilanova insisted that the validity of
foreign models was only relative,
because in each site the process
of evolution may differ in terms of
chronology, rhythm and mode; for
instance, in the peninsula, pottery
may have appeared before the
Neolithic, and there was no hiatus
between the Mesolithic and the
Neolithic. The sites he had studied,
such as Argecilla, demonstrated
the autochthonous nature of the
transition processes that crossed the
Neolithic, Copper and Bronze Ages.
Reading the books of Cartailhac
in 1886 and the Siret brothers in
1887 did not change his thinking.
Cartailhac made two important
warnings, about the limited value of
exhaustive counts of findings without
any context, and about the Valencian
caves surveyed by Vilanova
(Parpalló, Cova Negra, Sant Nicolas,
Meravelles and Avellanera), of which
he said that Vilanova had provided
inaccurate references. In contrast,
Vilanova insisted on relativizing the
differences between the sites in
space and time, while emphasizing
the continuity and autonomous
development. In the chapters
dedicated to each period, from the
Palaeolithic to the Iron Age, Vilanova
examined the entire peninsula
presenting all the information at his
disposal, though without addressing
the problems of definition of the
four characters on which the
periodization of prehistory must be
based. Thus, the documentation
of so many sites in Spain, against
the background of the reflections
and problems open in the context
of Europe, draws a picture of the
continuity of the population from the
most distant origins to the present,
and is an invitation to pursue its
research further.
[page-n-144]
[page-n-145]
[page-n-2]
Vilanova
i Piera
CAMÍ A LA PREHISTÒRIA
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
[page-n-3]
Vilanova
i Piera
CAMÍ A LA PREHISTÒRIA
Tresors del Museu de Prehistòria
Desembre 2021-juny 2022
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
Antoni Francesc Gaspar Ramos
Diputat de l'Àrea de Cultura
Xavier Rius i Torres
Disseny cartell i materials de difusió / Diseño de
cartel y materiales de difusión
Organització i producció / Organización y
producción
Lupe Martínez Campos (espaciobascuñán)
Pau Soriano Pérez-Almazán
Diputació de València - Museu de Prehistòria de
València
Muntatge peces i documents / Montaje piezas y
documentos
Traducció textos al valencià i castellà /
Traducción de textos al valenciano y castellano
Ramón Canal Roca
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Directora
María Jesús de Pedro Michó
Cap Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
EXPOSICIÓ / EXPOSICIÓN
Comissariat / Comisariado
Yolanda Fons Grau
Juan Salazar Bonet
Coordinació tènica / Coordinación técnica
Santiago Grau Gadea, Eva Ferraz García
Projecte museogràfic / Proyecto museográfico
Francesc Chiner Vives
Programa didàctic /Programa didáctico
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Difusió i xarxes socials / Difusión y redes sociales
Begonya Soler Mayor
Traducció textos a l’italià / Traducción de textos
al italiano
Centro G. Leopardi
Gestió administrativa / Gestión administrativa
Christine Comiti
Cristina Richarte Martínez
Ana Beltrán Olmos
Impressió material de difusió / Impresión
material de difusión
Audiovisual “Vilanova y Piera. Camino hacia la
Prehistoria”
Impremta Provincial de la Diputació de València
Microfilm
Assegurances / Seguros
Allianz
Kumi Furió (Limoestudio)
Art i Clar
Francesc Chiner Vives
Símbols. Senyalització Integral
Artesanos Hnos. Ferrer. Vicent Vendrell
Dissai. Rotulació i disseny
Francesc Chiner Vives
Enmarcats / Enmarcados
Galería Cuatro
Disseny gràfic exposició / Diseño gráfico
exposición
Michael Maudsley
Traducció textos al francès / Traducción de textos
al francés
Rosa Bou (Limoestudio)
Isabel Carbó Dolz
Traducció textos a l’anglès / Traducción de textos
al inglés
Francisco Pavón Tudela
Muntatge instal·lació i execució producció /
Montaje instalación y ejecución producción
Coordinació muntatge / Coordinación montaje
Juli Jordà Mulet
Fons exposats / Fondos expuestos
Museu de Prehistòria de València
-Fons Documental Juan Vilanova
(FDJV-MPV)
-Fons Biblioteca (MPV)
-Fons SIP
L'Etno. Museu Valencià d'Etnologia
Museu Temps de Dinosaures. Ajuntament de
Morella
Rosa Bou (Limoestudio)
Equipament audiovisual / Equipamiento
audiovisual
Museu de Ciències Naturals de València (MCNV)
Kumi Furió (Limoestudio)
Sonoidea
Col·lecció particular Amparo Camallonga Vilanova
Col·lecció particular Margarita Belinchón García
Col·lecció particular Inmaculada Cedeño Morales
Col·lecció particular Manuel Sarti
Rèplica de mamut gravat en ivori de La
Madeleine. França
[page-n-4]
Imatges / Imágenes
Traducció catàleg al valencià i castellà /
Biblioteca. Museu de Prehistòria de València
Traducción catàlogo al valenciano y castellano
O Occidente: Revista Illustrada de Portugal e do
Estrangeiro. Portugal
Joaquin Abarca Pérez
Ny Illustreret Tidente. Dinamarca
Library of Congress. Prints and Photographs
Rafael De Luis Casademunt. Fotògraf
Agraïments / Agradecimientos
Bernat Martí Oliver
Rodolfo Gozalo Gutiérrez
Rosa Enguix Alemany
Jorge Cruz Orozco
José Miguel Gasulla
Javier Martí Oltra
Josep Fernández Peris
Victor S. Gonçalves
Antonio Gottarelli
Salvador Ortí Camallonga
Carlos Sangüesa
Margarita Belinchón
Celeste Serra Aracil
Marta Ruiz-Cortina Seco
CATÀLEG / CATÁLOGO
Coordinació edició / Coordinación edición
Yolanda Fons Grau
Juan Salazar Bonet
Autors / Autores
Jesús Ignacio Catalá-Gorgues
Rosa Enguix Alemany
Yolanda Fons Grau
Rodolfo Gozalo Gutiérrez
Bernat Martí Oliver
Francisco Pelayo López
Juan Salazar Bonet
Disseny catàleg / Diseño de catálogo
Lupe Martínez Campos (espaciobascuñán)
Pau Soriano Pérez-Almazán
Juli Jordà Mulet
Traducció a l’anglès / Traducción al inglés
Michael Maudsley
Imatges / Imágenes
Biblioteca i Arxiu SIP. Museu de Prehistòria de València
Museu de Ciències Naturals de València (MCNV)
Rafael De Luis Casademunt. Fotògraf
Impressió / Impresión
Gràficas Papallona Sdad. Coop. V.
Agraïments / Agradecimientos
Bernat Martí Oliver
Rodolfo Gozalo Gutiérrez
Rosa Enguix Alemany
Helena Bonet Rosado
Edita
Museu de Prehistòria de València
Diputació de València
© del text: els autors
© de les imatges: els autors o institucions propietàries
© de l’edició: Diputació de València. Museu de Prehistòria, 2021
I.S.B.N.:978-84-7795-906-9
D.L.: V-3496-2021
[page-n-5]
Làmina de 1871 inclosa en Viaje científico a Dinamarca y Suecia con motivo del Congreso Internacional
Prehistórico celebrado en Copenhague en 1869 / Lámina de 1871 incluída en Viaje científico a Dinamarca y
Suecia con motivo del Congreso Internacional Prehistórico celebrado en Copenhague en 1869. Biblioteca MPV.
[page-n-6]
5
06
Presentació
Presentación
María Jesús de Pedro Michó
10
Cronologia
Cronología
14
La memòria de Vilanova. Les mil cares d’una donació
La memoria de Vilanova. Las mil caras de una donación
Yolanda Fons Grau i Juan Salazar Bonet
36
Per la ciència espanyola i universal: Juan Vilanova, l’associacionisme
científic i la geologia com a empresa internacional
Por la ciencia española y universal: Juan Vilanova, el asociacionismo
científico y la geología como empresa internacional
Jesús Ignacio Catalá-Gorgues
54
Juan Vilanova i l’harmonia entre ciència i religió: les seues crítiques
creacionistes al darwinisme
Juan Vilanova y la armonía entre ciencia y religión: sus críticas
creacionistas al darwinismo
Francisco Pelayo López
70
Vilanova, pioner de la geologia i paleontologia espanyoles
en la universitat
Vilanova, pionero de la geología y paleontología españolas
en la universidad
Rodolfo Gozalo Gutiérrez
90
Juan Vilanova i Piera i l’estudi de la Prehistòria
Juan Vilanova y Piera y el estudio de la Prehistoria
Bernat Martí Oliver i Rosa Enguix Alemany
113
Bibliografia / Bibliografía
117
Annex en anglés / Anexo en inglés
[page-n-7]
6
VILANOVA I PIERA. CAMÍ A LA PREHISTÒRIA
En 1993 commemoràrem, des del Museu de Prehistòria de València, el centenari de la mort de
Juan Vilanova y Piera, investigador valencià, catedràtic de Geologia i Paleontologia, i introductor
de la ciència prehistòrica en l’Estat espanyol. Figura destacada de la segona mitat del segle
xix, Juan Vilanova y Piera va nàixer a València en 1821, on cursà la carrera de Medicina, tot i que
després es va doctorar en Ciències Naturals. Pensionat pel govern espanyol, viatjà a França,
Itàlia, Suïssa i Alemanya per tal d’ampliar els seus coneixements sobre geologia i paleontologia
i, en tornar a Espanya, s’encarregà de la càtedra creada ex professo per a ell en la Universitat
Central; impartí la docència en el Museu de Ciències Naturals. Entre les seues aportacions a
la prehistòria peninsular destaquem la proposta d’una Edat del Coure entre el Neolític i l’Edat
del Bronze, i la defensa de l’autenticitat de les pintures de la cova d’Altamira.
Els actes d’homenatge els van organitzar el Departament de Geologia de la Universitat de
València, el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València i la Reial Societat
Econòmica d’Amics del País de València, amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement i la
valoració de la seua obra, i de l’estat general de la ciència espanyola de l’època, en concret de
la geologia, la paleontologia i la prehistòria. Llavors, i com a arqueòloga del Servei d’Investigació Prehistòrica, vaig formar part del comité organitzador, de la mà del director del museu,
Bernat Martí Oliver, amb el també arqueòleg del SIP Joaquim Juan Cabanilles, i un nodrit equip
d’investigadors del Departament de Geologia.
Com a part integrant d’esta institució, aquella fou la primera ocasió en què el meu treball es
vinculava a la figura de l’il·lustre valencià Juan Vilanova y Piera, si bé era coneixedora de la
seua obra i havia consultat els seus llibres en relació amb el meu projecte de tesi doctoral sobre
l’Edat del Bronze; en concret els descobriments al Castellet del Porquet de l’Olleria i al Molló
de les Mentires d’Aielo de Malferit. Ambdós, identificats com a dòlmens i túmuls, anys després
seran els primers jaciments prehistòrics que s’identifiquen sobre la superfície de les nostres
muntanyes. Així, parafrasejant a Bernat Martí en el seu minuciós treball sobre Los poblados
coronan las montañas del 2002, «aquells poblats que dominen les altures i fan que l’Edat del
Bronze siga aquell període en què tot el territori sembla poblat».
Anys després, en 1996, acompanyada de Bernat Martí i de Maria Victoria Goberna, bibliotecària
del SIP entre 1974 i 1987, rebérem la donació d’un conjunt de medalles, diplomes, fotografies,
manuscrits i altres objectes, pertanyents a Juan Vilanova y Piera i que ens va entregar el net,
Juan Masiá Vilanova; donació que venia a completar-ne una altra feta amb anterioritat, en
1985, de la qual Maria Victoria Goberna havia donat compte en una publicació en la revista
Archivo de Prehistoria Levantina, XX, de 1990.
[page-n-8]
7
VILANOVA Y PIERA. CAMINO A LA PREHISTORIA
En 1993 conmemoramos, desde el Museo de Prehistoria de Valencia, el centenario de la muerte
de Juan Vilanova y Piera, investigador valenciano, catedrático de Geología y Paleontología, e introductor de la ciencia prehistórica en el Estado español. Figura destacada de la segunda mitad
del siglo xix, Juan Vilanova y Piera nació en Valencia en 1821, donde cursó la carrera de Medicina,
aunque después se doctoró en Ciencias Naturales. Pensionado por el gobierno español, viajó a
Francia, Italia, Suiza y Alemania para ampliar sus conocimientos sobre geología y paleontología
y, al volver a España, se encargó de la cátedra creada ex profeso para él en la Universidad
Central; impartió su docencia en el Museo de Ciencias Naturales. Entre sus aportaciones a la
prehistoria peninsular destacamos la propuesta de una Edad del Cobre entre el Neolítico y la
Edad del Bronce, y la defensa de la autenticidad de las pinturas de la cueva de Altamira.
Los actos de homenaje los organizaron el Departamento de Geología de la Universidad de Valencia, el Servicio de Investigación Prehistórica de la Diputación de Valencia y la Real Sociedad
Económica de Amigos del País de Valencia, con el objetivo de profundizar en el conocimiento y
la valoración de su obra, y del estado general de la ciencia española de la época, en concreto
de la geología, la paleontología y la prehistoria. Entonces, y como arqueóloga del Servicio de
Investigación Prehistórica, formé parte del comité organizador, de la mano del director del
museo, Bernat Martí Oliver, junto al también arqueólogo del SIP Joaquim Juan Cabanilles, y un
nutrido equipo de investigadores del Departamento de Geología.
Como parte integrante de esta institución, aquella fue la primera ocasión en la que mi trabajo
se vinculaba a la figura del ilustre valenciano Juan Vilanova y Piera, si bien era conocedora de
su obra y había consultado sus libros en relación con mi proyecto de tesis doctoral sobre la
Edad del Bronce; en concreto los descubrimientos en el Castellet del Porquet de L’Olleria y en
el Molló de les Mentires de Aielo de Malferit. Ambos, identificados como dólmenes y túmulos,
años después serán los primeros yacimientos prehistóricos que se identifican sobre la superficie de nuestras montañas. Así, parafraseando a Bernat Martí en su minucioso trabajo sobre
Los poblados coronan las montañas del 2002, «aquellos poblados que dominan las alturas y
hacen que la Edad del Bronce sea aquel periodo en el que todo el territorio parece poblado».
Años después, en 1996, acompañada de Bernat Martí y de Maria Victoria Goberna, bibliotecaria
del SIP entre 1974 y 1987, recibimos la donación de un conjunto de medallas, diplomas, fotografías, manuscritos y otros objetos, pertenecientes a Juan Vilanova y Piera y que nos entregó
su nieto Juan Masiá Vilanova; donación que venía a completar otra realizada con anterioridad,
en 1985, de la cual Maria Victoria Goberna había dado cuenta en una publicación en la revista
Archivo de Prehistoria Levantina, XX, de 1990.
[page-n-9]
8
De la donació de 1985 cal destacar les publicacions, els manuscrits i les fotografies que cedí Juan
Masiá Vilanova, catedràtic de Geografia i Història, comissari provincial d’excavacions arqueològiques des de 1954 i delegat provincial d’excavacions arqueològiques fins a la segona mitat de
la dècada dels seixanta, raó per la qual va mantindre sempre una relació estreta amb l’arqueologia valenciana i amb el SIP. Part important de la donació eren els llibres de la biblioteca de
Vilanova, que donà a conéixer Maria Victoria Goberna. Primeres edicions d’obres de Vilanova
y Piera, alguna tan important i significativa com Origen, naturaleza y antigüedad del hombre
(1872), els mapes geològics que impulsà la comissió del mapa geològic per a confeccionar la
carta geològica nacional; llibres de la seua biblioteca particular i documentació fotogràfica,
fotografies fetes en diferents ciutats europees a científics contemporanis, possiblement en el
transcurs dels congressos als quals assistia. Escrits sobre paleontologia i geologia, quaderns
de viatge per Europa entre 1849 i 1852, etc.
Ambdues donacions conformaren el que ara coneixem com a fons documental Juan Vilanova
y Piera del Museu de Prehistòria de València, objecte d’un estudi acurat publicat en el Trabajo
Vario del SIP número 114 del 2012; monografia excel·lent de Francisco Pelayo i Rodolfo Gozalo
amb pròleg del nostre benvolgut col·lega Bernat Martí Oliver, en la qual es dona compte de la
formació de Vilanova a Europa, les investigacions i la docència en la disciplina de geologia i
paleontologia, el seu protagonisme en congressos internacionals, la seua labor com a divulgador, el reconeixement assolit com a autoritat científica i la seua preocupació per harmonitzar
creences religioses i ciència moderna.
El llibre inclou la catalogació del fons documental Juan Vilanova y Piera del Museu de Prehistòria
de València, que s’afig a d’altres aportacions prèvies dels autors, com la biografia i bibliografia
de Vilanova que va traçar Rodolfo Gozalo en 1993, i els estudis de Pelayo sobre la formació
científica de Vilanova en 1995; a més del treball conjunt de Salavert, Pelayo i Gozalo sobre Los
inicios de la Prehistoria en la España del siglo xix, del 2003, a propòsit del llibre de Vilanova
Origen, naturaleza y antigüedad del hombre.
Ara, en el 2021, commemorem el segon centenari del seu naixement amb l’exposició «Vilanova
i Piera. Camí a la Prehistòria», exposició de producció pròpia que comissarien la bibliotecària
del Museu de Prehistòria i SIP, Yolanda Fons Grau, i l’arqueòleg Juan Salazar Bonet. Exposició
que culmina, a hores d’ara, una llarga etapa d’estudi i de recerca, propiciada per les successives
donacions de la família de Vilanova y Piera (donació Masiá Vilanova), a les quals hem d’afegir
la de Natalia Mansilla Masiá (donació Mansilla Masiá), neta de Juan Masiá Vilanova, al llarg
del 2020. Es tracta d’un nou lot format per un conjunt de fòssils, restes de fauna i indústria lítica que han passat a formar part de les col·leccions del museu. Donacions que han conformat
l’important fons documental Juan Vilanova y Piera del Museu de Prehistòria de València: llibres,
quaderns de camp, manuscrits, fotografies i objectes diversos reunits i presents en l’exposició
«Vilanova i Piera. Camí a la Prehistòria», que ha motivat la present publicació. A tots ells, el
nostre agraïment.
Maria Jesús de Pedro Michó
directora del Museu de Prehistòria de València
[page-n-10]
9
De la donación de 1985 hay que destacar las publicaciones, los manuscritos y las fotografías
que cedió Juan Masiá Vilanova, catedrático de Geografía e Historia, comisario provincial de
excavaciones arqueológicas desde 1954 y delegado provincial de excavaciones arqueológicas
hasta la segunda mitad de la década de los sesenta, razón por la que mantuvo siempre una
relación estrecha con la arqueología valenciana y con el SIP. Parte importante de la donación
eran los libros de la biblioteca de Vilanova, que dio a conocer Maria Victoria Goberna. Primeras
ediciones de obras de Vilanova y Piera, alguna tan importante y significativa como Origen,
naturaleza y antigüedad del hombre (1872), los mapas geológicos que impulsó la comisión del
mapa geológico para confeccionar la carta geológica nacional; libros de su biblioteca particular y documentación fotográfica, fotografías tomadas en diferentes ciudades europeas a
científicos contemporáneos, posiblemente en el transcurso de los congresos a los que asistía.
Escritos sobre paleontología y geología, cuadernos de viaje por Europa entre 1849 y 1852, etc.
Ambas donaciones conformaron lo que ahora conocemos como fondo documental Juan Vilanova y Piera del Museo de Prehistoria de Valencia, objeto de un estudio cuidadoso publicado
en el Trabajo Vario del SIP número 114 del 2012; excelente monografía de Francisco Pelayo y
Rodolfo Gozalo con prólogo de nuestro estimado colega Bernat Martí Oliver, en la que se da
cuenta de la formación de Vilanova en Europa, sus investigaciones y docencia en la disciplina
de geología y paleontología, su protagonismo en congresos internacionales, su labor como
divulgador, el reconocimiento como autoridad científica y su preocupación por armonizar
creencias religiosas y ciencia moderna.
El libro incluye la catalogación del fondo documental Juan Vilanova y Piera del Museo de Prehistoria de Valencia, que se suma a otras aportaciones previas de los autores, como la biografía
y bibliografía de Vilanova que trazó Rodolfo Gozalo en 1993, y los estudios de Pelayo sobre la
formación científica de Vilanova en 1995; además del trabajo conjunto de Salavert, Pelayo y
Gozalo sobre Los inicios de la Prehistoria en la España del siglo xix, del 2003, a propósito del
libro de Vilanova Origen, naturaleza y antigüedad del hombre.
Ahora, en el 2021, conmemoramos el segundo centenario de su nacimiento con la exposición
«Vilanova y Piera. Camino a la Prehistoria», exposición de producción propia que comisarían la
bibliotecaria del Museo de Prehistoria y SIP, Yolanda Fons Grau, y el arqueólogo Juan Salazar
Bonet. Exposición que culmina, ahora, una larga etapa de estudio y de investigación, propiciada
por las sucesivas donaciones de la familia de Vilanova y Piera (donación Masiá Vilanova), a
las que tenemos que añadir la de Natalia Mansilla Masiá (donación Mansilla Masiá), nieta de
Juan Masiá Vilanova, a lo largo del 2020. Se trata de un nuevo lote formado por un conjunto
de fósiles, restos de fauna e industria lítica que han pasado a formar parte de las colecciones
del museo. Donaciones que han conformado el importante fondo documental Juan Vilanova
y Piera del Museo de Prehistoria de Valencia: libros, cuadernos de campo, manuscritos, fotografías y objetos varios reunidos y presentes en la exposición «Vilanova y Piera. Camino a la
Prehistoria», que ha motivado la presente publicación. A todos ellos, nuestro agradecimiento.
Maria Jesús de Pedro Michó
directora del Museo de Prehistoria de Valencia
[page-n-11]
Una vida dedicada a la ciència
Una vida dedicada a la ciencia
La Reial Acadèmia
de Ciències premia
l’obra Manual de
Geología Aplicada
a la agricultura
y a las artes
industriales.
Memoria
GeognósticoAgrícola de
Castellón,
premiada per la
Reial Acadèmia de
Ciències
Manual de
Geología Aplicada
a la Agricultura
y a las Artes
Industriales.
5 de maig.
Naix a València
Llicenciat en
medicina i batxiller
en Filosofia
Llicenciat
en Ciències
Ajudant en el
Museu Nacional
de Ciències
1821
1845
1846
1847
5 de mayo.
Nace en Valencia
Licenciado en
medicina y bachiller
en Filosofía
Licenciado
en Ciencias
Ayudante en el
Museo Nacional
de Ciencias
Defensa l’antiguitat
de la humanitat
Ingressa en
l’Acadèmia
de Medicina
de Madrid
Ensayo de
Descripción
Geognóstica de la
Provincia de Teruel
L’antiguitat de la
humanitat en el
discurs d’obertura
del curs 1864-1865
1858
1860-1861
1861
1863,1968,1870
1864
La Real Academia
de Ciencias
premia la obra de
Vilanova Manual
de Geología
Aplicada a la
agricultura y a las
artes industriales
Manual de
Geología Aplicada
a la Agricultura
y a las Artes
Industriales.
Ingresa en
la Academia
de Medicina
de Madrid
Ensayo de
descripción
Geognóstica de la
Provincia de Teruel
La antigüedad
de la humanidad
en el discurso de
apertura curso
1864-1865
Memoria
GeognósticoAgrícola de
Castellón,
premiada por la
Real Academia
de Ciencias
Defiende la
antigüedad de
la humanidad
[page-n-12]
Periple de formació
per Europa
Membre de la
Societat Geològica
de França
Càtedra de
Geologia i
Paleontologia de la
Universitat Central
Vocal de la
Comissió del
Mapa Geològic
Comença a
impartir cursos en
l’Ateneu Científic i
Literari de Madrid
Catedràtic d’ascens
de la Facultat de
Ciències
1849-1854
1850
1854
1855
1856
1857
Periplo de formación
por Europa
Miembro de la
Sociedad Geológica
de Francia
Cátedra de
Geología y
Paleontología de la
Universidad Central
Vocal de la
Comisión del
Mapa Geológico
Comienza a impartir
cursos en el Ateneo
Científico y Literario
de Madrid
Catedrático de
ascenso de la
Facultad de Ciencias
Soci fundador
de la Societat
Antropològica
Espanyola
Descobriment
de Parpalló a
Gandia, primer
jaciment prehistòric
identificat en terres
valencianes, la
Cova Negra de
Xàtiva, la cova
de les Meravelles
a Gandia i la de
Bolomor a Tavernes
de la Valldigna
1865
Socio fundador
de la Sociedad
Antropológica
Española
Assistència
al II Congrés
d’Antropologia
i Arqueologia
Prehistòriques
a París
Fa treballs de camp a
la Cova Avellanera a
Catadau, la cova de Sant
Nicolau i el Castellet del
Porquet a l’Olleria, el Molló
de les Mentires a Aielo de
Malferit i altres jaciments a
Bellús, Ador, Tavernes de la
Valldigna i Alcalà de Xivert
«Estudios pre-históricos
en la provincia de Valencia»
en Las Provincias
1866
1867
1867-1868
1868
Descubrimiento
de Parpalló en
Gandia, primer
yacimiento
prehistórico
identificado en
tierras valencianas,
la Cova Negra de
Xàtiva, la Cova
de les Meravelles
en Gandia y la
Cova de Bolomor
en Tavernes de la
Valldigna
Asistencia al II
Congreso de
Antropología
i Arqueología
Prehistóricas
en París
Realiza trabajos de campo
en Cova Avellanera en
Catadau, Cova de Sant
Nicolàs y el Castellet del
Porquet en l’Olleria, el Molló
de les Mentires en Aielo de
Malferit y otros yacimentos
en Bellús, Ador, Tavernes de
la Valldigna y Alcalà de Xivert
«Estudios pre-históricos
en la provincia de Valencia»
en Las Provincias
[page-n-13]
Assistència
al IV Congrés
d’Antropologia
i Arqueologia
Prehistòriques a
Copenhaguen,
«Découvertes
archéologiques
préhistoriques
faites en Espagne»
Soci fundador de la
Societat Espanyola
d’Història Natural
Viaje Científico
a Dinamarca
y Suecia, en
col·laboració amb
Francisco Tubino
Compendio de
Geología. Primera
cita, per escrit,
d'un dinosaure a
Espanya
Origen, naturaleza
y antigüedad del
hombre
La Creación.
Historia Natural
escrita por una
sociedad de
naturalistas y
publicada bajo
la dirección del
Doctor Juan
Vilanova y Piera
Desdoblament
de la Càtedra
de Geologia i
Paleontologia en
dues càtedres
1869
1871
1872
1872-1876 1873
Asistencia al IV
Congreso de
Antropología
y Arqueología
Prehistóricas en
Copenhague.
«Découvertes
archéologiques
préhistoriques
faites en Espagne»
Socio fundador
de la Sociedad
Española de
Historia Natural
Compendio de
Geología. Primera
cita, por escrito, de
un dinosaurio en
España
La Creación.
Historia Natural
escrita por una
sociedad de
naturalistas y
publicada bajo
la dirección del
Doctor Juan
Vilanova y Piera
Viaje Científico
a Dinamarca
y Suecia, en
colaboración con
Francisco Tubino
Defensa d’Altamira en sessió de
l’Associació Francesa per a l’Avanç
de les Ciències a La Rochelle
Origen, naturaleza
y antigüedad del
hombre
Desdoblamiento
de la Cátedra
de Geología y
Paleontología en
dos cátedras
Assistència al
VII Congrés
d’Antropologia
i Arqueologia
Prehistòriques a
Estocolm
Inicia cursos de
ciència prehistòrica
en l’Ateneu Científic
i Literari de Madrid
1874
Asistencia al VII
Congreso de
Antropología
y Arqueología
Prehistóricas en
Estocolmo
Inicia cursos
de ciencia
prehistórica en el
Ateneo Científico
y Literario de
Madrid
Conferència «Tiempos
prehistóricos» en l’Ateneu Científic
i Literari de Madrid
Ensayo de Diccionario
Geográfico-Geológico
/ Essai de Dictionnaire
géographique et
géologique
Vicepresident del II Congrés
Geològic Internacional a Bolonya
Descobriment de la cova
de les Llometes a Alcoi
Vicepresident del III
Congrés Geològic
Internacional a
Berlín
1882
1884
1885
1889
1890
Defensa de Altamira en sesión
de la Asociación Francesa para
el Avance de las Ciencias
Ensayo de Diccionario
Geográfico-Geológico
/ Essai de Dictionnaire
géographique et
géologique
Protohistoria o
historia primitiva de
la Península Ibérica
Ingresa en la Real
Academia de la Historia
Geología y
Protohistoria
ibéricas
Conferencia «Tiempos
prehistóricos» en el Ateneo
Científico y Literario de Madrid
Vicepresidente del II Congreso
Geológico Internacional en Bolonia
Descubrimiento de la
Cova de les Llometes
en Alcoi
Protohistoria o
historia primitiva de
la Península Ibérica
Ingressa en la Reial
Acadèmia de la Història
Assistència al X
Congrés d’Antropologia
i Arqueologia
Prehistòriques a París
Geología y
Protohistoria
ibéricas
Vicepresidente del III
Congreso Geológico
Internacional en
Berlín
Asistencia al X Congreso
de Antropología
y Arqueología
Prehistóricas en París
[page-n-14]
Impartició de conferències
a Santander, publicades en
1881
Ingressa en
l’Acadèmia de
Ciències Exactes,
Físiques i Naturals
Soci fundador
de la Societat
Geogràfica de
Madrid
Atlas GeográficoUniversal bajo la
dirección del Dr.
Juan Vilanova y
Piera
Lección inaugural
de Paleontología,
comença a impartir
Paleontologia en la
Universitat Central
Geología agrícola
Assistència al IX Congrés
d’Antropologia i Arqueologia
Prehistòriques a Lisboa,
presentació internacional
de les pintures d’Altamira,
«Du cuivre et de bronze en
Espagne et de la période
que les a précédés»
Prospecció a l’Ereta
del Pedregal de
Navarrés
Teoría y práctica de
pozos artesianos y arte de
alumbrar aguas
1875
1876
1877
1878
1879
1880
Ingresa en la
Academia de
Ciencias Exactas,
Físicas y Naturales
Socio fundador
de la Sociedad
Geográfica de
Madrid
Atlas GeográficoUniversal bajo la
dirección del Dr.
Juan Vilanova y
Piera
Miembro del Primer
Congreso Geológico
Internacional en
París
Geología agrícola
Impartición de
conferencias en Santander,
publicadas en 1881
Membre del I
Congrés Geològic
Internacional a
París
Conferència
«Protohistoria
valenciana», amb
motiu del I Congrés
Medicofarmacèutic
Regional
Lección inaugural
de Paleontología,
comienza a impartir
Paleontología en la
Universidad Central
Prospección en
Ereta del Pedregal
de Navarrés
Asistencia al IX Congreso
de Antropología y
Arqueología Prehistóricas
en Lisboa, presentación
internacional de las
pinturas de Altamira. «Du
cuivre et de bronze en
Espagne et de la période
que les a précédés»
Teoría y práctica de
pozos artesianos y arte de
alumbrar aguas
Memoria GeognósticoAgrícola y Protohistórica
de Valencia
7 de juny. Mor a Madrid
1891
1893
Conferencia
«Protohistoria
valenciana»,
con motivo del
Primer Congreso
Medicofarmacéutico
Regional
Memoria GeognósticoAgrícola y Protohistórica
de Valencia
7 de junio. Fallece
en Madrid
[page-n-15]
La memòria de Vilanova.
Les mil cares d’una
donació
14
La memoria de Vilanova.
Las mil caras de una
donación
YOLANDA FONS GRAU
Biblioteca i Arxiu, Museu de Prehistòria de València
JUAN SALAZAR BONET
International Programs Valencia, Florida State University
[page-n-16]
15
El llegat material de Juan Vilanova
Pocs dies després de morir Juan Vilanova y Piera, la vídua, Francisca de Paula Pizcueta, va
sol·licitar a l’Estat que comprara diferents col·leccions que havia reunit el seu marit al llarg de
vora quatre dècades. Un llegat privat que consistia en «minerals, roques i fòssils», «objectes
prehistòrics», així com la seua biblioteca de «magnífics llibres» [figura 1], tot això localitzat en
sa casa del carrer de San Vicente de Madrid. Els acords de venda es van fer amb la direcció
del Museu de Ciències Naturals de Madrid, i es va establir la taxació en dos mil nou-centes
trenta-nou pessetes i setanta-cinc cèntims per la col·lecció geològica, en mil cinc-centes pessetes per la col·lecció de prehistòria i en quatre mil quatre-centes noranta-tres pessetes per
la biblioteca. Una suma considerable, tenint en compte que, a la fi del segle xix, el salari mitjà
diari d’un treballador era de dos pessetes i mitja al dia i el preu d’un quilo de pa era de mitja
pesseta. En els tràmits de compra i venda dels materials destaca la labor del també valencià
Manuel Antón, director de la secció d’antropologia del Museu de Ciències Naturals, que considerava imprescindible l’adquisició per ser «la primera col·lecció de prehistòria». No obstant
això, i tres anys després, únicament havien passat a propietat estatal la biblioteca i la col·lecció
d’objectes prehistòrics. Al setembre de 1898, Alfonso Vilanova, fill del catedràtic, continuava
El legado material de Juan Vilanova
A los pocos de días de la muerte de Juan Vilanova y Piera, su viuda, Francisca de Paula Pizcueta,
solicitó al estado que comprara diferentes colecciones reunidas por su marido a lo largo de casi
cuatro décadas. Este legado privado consistía en “minerales, rocas y fósiles”, “objetos prehistóricos”, así como su biblioteca de “magníficos libros” [figura 1], todo ello localizado en su vivienda de
la calle San Vicente de Madrid. Los acuerdos de venta se realizaron con la dirección del Museo
de Ciencias Naturales de Madrid, estableciéndose la tasación en dos mil novecientas treinta y
nueve pesetas y setenta y cinco céntimos por la colección geológica, en mil quinientas pesetas por
la colección de prehistoria y en cuatro mil cuatrocientas noventa y tres pesetas por su biblioteca.
Una suma considerable dado que, a finales del siglo XIX, el salario medio diario de un trabajador era de dos pesetas y media al día y el precio de un kilo de pan era de media peseta. En los
trámites de compra y venta de los materiales destaca la labor del también valenciano Manuel
Antón, director de la Sección de Antropología del Museo de Ciencias Naturales, que consideraba
imprescindible la adquisición por ser “la primera colección de prehistoria”. Sin embargo, y tres
años después, únicamente habían pasado a propiedad estatal la biblioteca y su colección de
objetos prehistóricos. En septiembre de 1898, Alfonso Vilanova, hijo del catedrático, continuaba
[page-n-17]
16
Figura 1. Catàleg de la
biblioteca de Vilanova
/ Catálogo de la
biblioteca de Vilanova
FDJV-MPV
amb les gestions de la venda, que s’allargaren
en el temps fins a 1906.
con las gestiones de la venta, alargándose estas en el tiempo hasta 1906.
El Museu de Ciències Naturals va ser la destinació principal de l’important llegat, situat
llavors en el palau de Goyeneche. El vincle de
Vilanova amb el museu es va iniciar quan tenia
vint-i-sis anys, després d’obtindre’n la plaça
d’ajudant de professor del Gabinet d’Història
Natural. Posteriorment, i ja com a catedràtic,
va romandre associat al museu fins al final
de la seua vida. La col·lecció que va vendre la
vídua es va unir a altres fons que havia donat
el mateix Vilanova. El primer va ser la col·lecció de roques, minerals i fòssils, fruit de les
adquisicions fetes durant la beca d’estudis de
diversos anys a Europa. Més de mil exemplars
que havia catalogat el mateix Vilanova en 1851
i que havia lliurat a l’anteriorment conegut
com a Museu d’Història Natural, encara que
van romandre embalats en caixes dins de les
seues instal·lacions fins a 1873. També, i fruit
del seu treball en la Comissió del Mapa Geològic, va aportar durant diversos anys materials procedents de Castelló, Terol i València,
i continuà les aportacions a partir de 1884
(Montero, 2003).
El Museo de Ciencias Naturales fue el destino
principal de este importante legado, ubicado
entonces en el palacio de Goyeneche. El vínculo de Vilanova con este lugar se inició cuando
tenía 26 años, tras la obtención de la plaza de
Ayudante de Profesor de su Gabinete de Historia Natural. Posteriormente, y ya como catedrático, permaneció asociado a este museo
hasta el final de su vida. La colección vendida
por su viuda se unió a otros fondos donados
por el propio Vilanova. El primero de ellos fue
la colección de rocas, minerales y fósiles, fruto de las adquisiciones realizadas durante su
beca de estudios de varios años en Europa.
Más de 1000 ejemplares catalogados por el
propio Vilanova en 1851 y entregados al anteriormente conocido como Museo de Historia
Natural, aunque permanecieron embalados en
cajas dentro de sus instalaciones hasta 1873.
También, y fruto de su trabajo en la Comisión
del Mapa Geológico, aportó durante varios
años materiales procedentes de Castellón,
Teruel y Valencia, continuando las aportaciones a partir de 1884 (Montero, 2003).
En 1910, una secció del Museu de Ciències
Naturals passa a convertir-se en el Museu
d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria, on
s’allotja part de la col·lecció Vilanova de
prehistòria (Fletcher, 1945). Les col·leccions
de prehistòria es van traslladar en 1942 des
d’eixa localització al Museu Arqueològic
Nacional (MAN). El MAN també havia rebut
donacions destacades de Vilanova des que
es va crear en 1867. De fet, la primera donació al MAN de materials del jaciment de San
Isidro (Madrid), les troballes del qual inicien
la prehistòria peninsular, la va fer Vilanova
el 24 de desembre de 1867 (Martos, 2017).
Un primer lot de dos-cents sis objectes, que
En 1910 una sección del Museo de Ciencias
Naturales pasa a convertirse en el Museo de
Antropología, Etnografía y Prehistoria, donde se aloja parte de la colección Vilanova de
prehistoria (Fletcher, 1945). Las colecciones de
prehistoria se trasladaron en 1942 desde esta
localización al Museo Arqueológico Nacional.
El MAN también había recibido destacadas
donaciones de Vilanova desde su creación en
1867. De hecho, la primera donación al MAN
de materiales del yacimiento de San Isidro
(Madrid), estación cuyos hallazgos inician la
prehistoria peninsular, fue realizada por Vilanova el 24 de diciembre de 1867 (Martos,
2017). A ese primer lote de 206 objetos, que
[page-n-18]
17
[page-n-19]
18
[page-n-20]
19
Figura 2. Agraïment per
part d'Isabel II a Juan
Vilanova per la seua
donació de materials
prehistòrics al Museu
Arqueològic Nacional.
2 de gener de 1868 /
Agradecimiento por
parte de Isabel II a
Juan Vilanova por la
donación de materiales
prehistóricos al Museo
Arqueológico Nacional.
2 de enero de 1868
FDJV-MPV
incloïa un parell de destrals de San Isidro,
al qual en van seguir d’altres, que es farien, sobretot, en el període entre 1868 i 1871
[figura 2]. Fons consistents tant en objectes
peninsulars, que havia excavat i prospectat ell mateix, com en materials adquirits a
l’estranger durant els viatges que feia sovint
(Barril i Pérez, 2010: 202).
incluía dos hachas de San Isidro, le siguieron
otras, que se realizarían, sobre todo, en el
período entre 1868 y 1871 [figura 2]. Fondos
consistentes tanto en objetos peninsulares, excavados y prospectados por él mismo, como
en aquellos materiales adquiridos en el extranjero durante sus frecuentes viajes (Barril,
y Pérez, 2010: 202).
L’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Madrid, del qual Juan Vilanova era membre i
conferenciant assidu, i la Universitat Central,
on impartia classes, van ser institucions amb
arxius històrics destacats que van tindre destinacions dispars. El vincle de Vilanova amb
l’Ateneu de Madrid es remunta a 1854, quan
és admés com a soci. Quasi quaranta anys
després i fins a poc abans de faltar, el catedràtic mantenia el vincle amb la institució
fent-hi cursos anuals com ara «El Origen
del Hombre», a més de diferents seminaris i
conferències. No obstant això, de la dita institució a penes han arribat als nostres dies
documents previs a 1939. A pesar que la biblioteca i els fons van sobreviure a la guerra,
l’arxiu històric de l’Ateneu desapareix quasi
íntegrament, durant l’ocupació falangista
de l’immoble a principis dels anys quaranta
(Herrera et al., 2009).
El Ateneo Científico, Literario y Artístico de Madrid, del que Juan Vilanova era miembro y asiduo conferenciante, y la Universidad Central,
donde impartía clases, fueron instituciones con
destacados archivos históricos que tuvieron
destinos dispares. El vínculo de Vilanova con el
Ateneo de Madrid se remonta a 1854, cuando
es admitido como socio. Casi 40 años después
y hasta poco antes de su fallecimiento, el catedrático mantenía su vínculo con esta institución ofreciendo cursos anuales como el de “El
Origen del Hombre”, además de diferentes seminarios y conferencias. Sin embargo, de esta
institución apenas han llegado a nuestros días
documentos previos a 1939. A pesar de que la
biblioteca y los fondos sobrevivieron a la guerra, el archivo histórico del Ateneo desaparece
casi en su totalidad, durante la ocupación falangista del inmueble a principios de los años
cuarenta (Herrera et al., 2009).
Pel que fa a la permanència de Vilanova en
la Universitat Central, s’inicia en 1852, quan
obté la càtedra de Geologia i Paleontologia i
apareix vinculat, fins que va morir, a la institució situada al carrer de San Bernardo. Com
a catedràtic participa en la docència, però
també en organismes de gestió universitaris,
que van generar un volum important d’informació. L’actual Arxiu General de la Universitat Complutense, des de 1850 i fins a 1943
denominada Universitat Central, conserva un
fons de documentació històrica de 1893 caixes
que abasten els segles xix i xx. Un arxiu sus-
Por lo que respecta a la permanencia de Vilanova en la Universidad Central, se inicia en
1852, cuando obtiene la cátedra de Geología y
Paleontología y aparece vinculado hasta su fallecimiento a esta institución ubicada en la calle
de San Bernardo. Como catedrático participa
en la docencia, pero también en organismos de
gestión universitarios, que generaron un importante volumen de información. El actual Archivo
General de la Universidad Complutense, desde 1850 y hasta 1943 denominada Universidad
Central, conserva un fondo de documentación
histórica de 1893 cajas que abarcan el siglo XIX
[page-n-21]
20
Figura 3. Membres
del congrés de
Copenhague (1869) de
visita a un closquer en
Sølager. Juan Vilanova
apareix amb el
número 16 / Miembros
del congreso de
Copenhague (1869) de
visita a un conchero en
Sølager. Juan Vilanova
aparece con el número
16
MCNV
ceptible d’aportar noves dades sobre la vida
acadèmica del catedràtic durant una etapa
amb episodis convulsos per a l’autonomia
universitària. A més, també es conserven mil
cinc-centes caixes amb documentació generada durant els segles xix i xx procedent del
Rectorat (Olivares, 1997).
y XX. Un archivo susceptible de aportar nuevos
datos sobre la vida académica del catedrático durante una etapa con episodios convulsos
para la autonomía universitaria. Además, también se conservan 1.500 cajas con documentación generada durante los siglos XIX y XX procedente del Rectorado (Olivares, 1997).
Altres arxius de la capital i els seus voltants
amb fons de Juan Vilanova y Piera són l’Arxiu
General de l’Administració d’Alcalá de Henares, conservats amb l’epígraf «Juan Vilanova y Piera. Expediente Personal». Un fons
que inclou, per exemple, l’exercici manuscrit
que va presentar Vilanova a la càtedra de
Zoologia de la Universitat en 1847 (Pelayo,
1995). També hi ha documentació en la Reial
Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, en la Reial Acadèmia de la Història, o
en la Societat Espanyola d’Història Natural.
Pel que fa a arxius valencians, cal esmentar,
a banda del fons depositat en la Biblioteca
del Museu de Prehistòria de València, que hi
ha diverses fonts documentals en el Museu
de Ciències Naturals de València [figura 3],
en la Biblioteca Serrano Morales de València,
en el Museu Arqueològic Municipal Camilo
Visedo Moltó d’Alcoi, en la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu o en l’Hemeroteca
Municipal de València, on es conserven els
articles periodístics que va publicar Vilanova
en Las Provincias.
Otros archivos de la capital y sus alrededores
con fondos de Juan Vilanova y Piera son el Archivo General de la Administración de Alcalá
de Henares (A.G.A.), conservados bajo el epígrafe “Juan Vilanova y Piera. Expediente Personal”. Este fondo incluye, por ejemplo, el ejercicio
manuscrito que presentó Vilanova a la cátedra
de zoología de la Universidad en 1847 (Pelayo, 1995). También existe documentación en la
Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y
Naturales, en la Real Academia de la Historia,
o en la Sociedad Española de Historia Natural. Por lo que respecta a archivos valencianos
cabe mencionar, aparte del fondo depositado
en la Biblioteca del Museu de Prehistòria de
València, la existencia de diversas fuentes documentales en el Museo de Ciencias Naturales
de Valencia [figura 3], en la Biblioteca Serrano
Morales de Valencia, en el Museu Arqueològic
Municipal Camilo Visedo Moltó de Alcoi, en la
Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu o en la
Hemeroteca Municipal de València, donde se
conservan los artículos periodísticos publicados
por Vilanova en Las Provincias.
La destacada trajectòria acadèmica personal de Vilanova forma part d’un fràgil però
creixent esforç investigador a l’Espanya de la
segona mitat del segle xix. Com a part del
dit esforç, Vilanova es va relacionar amb diferents pioners en la disciplina de la prehistòria. Casiano de Prado y Vallo (1797-1866),
Francisco María Tubino y Oliva (1833-1888) o
Eduardo Boscá Casanoves (1843-1924) exemplifiquen, des de tres generacions diferents
La destacada trayectoria académica personal de Vilanova forma parte de un frágil pero
creciente esfuerzo investigador en la España
de la segunda mitad del siglo XIX. Como parte de éste esfuerzo, Vilanova se relacionó con
diferentes pioneros en la disciplina de la prehistoria. Casiano de Prado y Vallo (1797-1866),
Francisco María Tubino y Oliva (1833-1888) o
Eduardo Boscá Casanoves (1843-1924) ejemplifican, desde tres generaciones distintas
[page-n-22]
21
[page-n-23]
22
coetànies a Vilanova, eixes relacions entre
investigadors. La descripció i comparació de
la conservació dels seus fons permet contextualitzar el llegat Vilanova. L’obra impresa publicada, suport per excel·lència del període, és
la que ha transcendit i ha sigut preservada en
molts arxius.
coetáneas a Vilanova, esas relaciones entre
investigadores. La descripción y comparación de la conservación de sus fondos permite contextualizar el legado Vilanova. La obra
impresa publicada, soporte por excelencia del
período, es la que ha trascendido y ha sido
preservada en multitud de archivos.
Casiano de Prado resulta, per diferents motius, una figura indispensable a l’hora de
documentar els primers passos de la prehistòria en la península. Tot i mantindre
una relació de rivalitat amb Vilanova (Pelayo i Gozalo, 2012, 105-108), tots dos van
participar en projectes estatals en diverses
institucions científiques, com la Comissió
del Mapa Geològic d’Espanya, i fins i tot en
l’interés per jaciments com el de San Isidro.
La documentació generada arran del pas
de l’enginyer de mines per organismes de
l’administració de l’Estat es conservava en
l’Arxiu General Central d’Alcalá de Henares.
No obstant això, a l’agost de 1939 i acabada
la guerra civil, l’immoble va patir un incendi
devastador que va destruir la pràctica totalitat
dels 140.000 lligalls administratius i històrics
dels segles previs, inclosa la documentació
del Cos de Mines i de la Direcció General de
Mines anterior a 1873 (González, 2004). A
pesar d’haver-hi documentació dispersa sobre
Casiano de Prado en una vintena d’arxius nacionals, pareix confirmada l’absència de pistes
sobre un fons de caràcter privat o personal.
Casiano de Prado, resulta, por diferentes motivos, una figura indispensable a la hora de documentar los primeros pasos de la prehistoria
en la península. A pesar de mantener una relación de rivalidad con Vilanova (Pelayo, Gozalo,
2012, 105-108), ambos participaron en proyectos estatales en diversas instituciones científicas, como la Comisión del Mapa Geológico de
España, e incluso en el interés por yacimientos
como el de San Isidro. La documentación generada a raíz del paso de este ingeniero de
minas por organismos de la administración
del estado se conservaba en el Archivo General Central de Alcalá de Henares. Sin embargo,
en agosto de 1939 y acabada la guerra civil,
el inmueble sufrió un devastador incendio que
destruyó la práctica totalidad de los 140.000
legajos administrativos e históricos de los siglos
previos, incluida la documentación del Cuerpo
de Minas y de la Dirección General de Minas
anterior a 1873 (González, 2004). A pesar de
existir documentación dispersa sobre Casiano
de Prado en una veintena de archivos nacionales, parece confirmada la ausencia de pistas
sobre un fondo de carácter privado o personal.
Respecte a Francisco María Tubino y Oliva,
autor polifacètic, periodista, historiador i polític, era membre actiu de l’Ateneu Científic
i Literari de Madrid, on va coincidir sovint
amb Vilanova. Tots dos, amb el director del
MAN, José Amador de los Ríos, van intentar
sense èxit fundar la Societat Prehistòrica en
1868. A l’interés científic cal afegir les visites
a diversos jaciments peninsulars, així com el
Respecto a Francisco María Tubino y Oliva,
este polifacético autor, periodista, historiador y político, era miembro activo del Ateneo
Científico y Literario de Madrid, donde coincidió con frecuencia con Vilanova. Ambos, junto
al director del MAN José Amador de los Ríos,
intentaron sin éxito fundar la Sociedad Prehistórica en 1868. A este interés científico hay
que añadir las visitas a diversos yacimientos
[page-n-24]
23
viatge per Europa per a assistir al Congrés
Internacional d’Antropologia i d’Arqueologia Prehistòriques de 1869. En la publicació
que en va resultar, Tubino i Vilanova reflecteixen els temes i debats de les sessions, les
excursions fetes durant el congrés, i les seues
impressions de viatge per Escandinàvia. Tubino va aportar, igual que Vilanova, objectes
prehistòrics al MAN. Tot i conservar-se les
seues nombroses publicacions, part de la
seua correspondència i diversos documents
fruit de la intensa labor investigadora i divulgativa que dugué a terme, el seu arxiu
personal va desaparéixer a causa d’una riuada a la província de Jaén.
peninsulares, así como su viaje cruzando
Europa para asistir al Congrès international
d’anthropologie et d’archéologie préhistoriques de 1869. En la publicación resultado del
mismo, Tubino y Vilanova reflejan los temas
y debates de las sesiones, las excursiones
realizadas durante el congreso, así como sus
impresiones de viaje por Escandinavia. Tubino
aportó, al igual que Vilanova, objetos prehistóricos al MAN. A pesar de conservarse sus
numerosas publicaciones, parte de su correspondencia y diversos documentos fruto de su
intensa labor investigadora y divulgativa, su
archivo personal desapareció a causa de una
riada en la provincia de Jaén.
Finalment, el naturalista i catedràtic Eduardo
Boscá Casanoves, al qual Vilanova considerava «amic i deixeble volgut», va compartir
diversos episodis i interessos intel·lectuals. En
1866, amb vint-i-tres anys, ja havia prospectat amb Vilanova jaciments com la cova del
Parpalló o la Cova Negra. A més, Vilanova
havia sigut professor seu a Madrid i havia
format part del tribunal per a obtindre el grau
de doctor en 1873. Boscá, compromés amb
les tesis darwinistes, va encapçalar la comissió tècnica de l’Ajuntament de València per
a gestionar la col·lecció paleontològica que
va aportar a la ciutat Rodrigo Botet en 1889
(Salinas, 2001). Un fons, del qual Vilanova
estudia el famós esquelet humà de Samborondón, que va generar un volum important
d’informació conservada fins a l’actualitat en
l’Arxiu Municipal de València i en el Museu
de Ciències Naturals de València. Pitjor sort
va tindre el Gabinet d’Història Natural de la
Universitat de València, en el qual va treballar durant anys Boscá, destruït en 1932 en un
incendi, o la seua destacada col·lecció particular hui desapareguda, allotjada en sa casa
de l’avinguda del Port de València (Sánchez,
1998; Català, 2004).
Por último, el naturalista y catedrático Eduardo Boscá Casanoves, al que Vilanova consideraba “amigo y discípulo querido”, compartió
diversos episodios e intereses intelectuales.
En 1866, con 23 años, ya había prospectado
junto a Vilanova yacimientos como la Cova del
Parpalló o la Cova Negra. Además, Vilanova
había sido profesor suyo en Madrid y formado parte del tribunal para la obtención de su
grado de doctor en 1873. Boscá, comprometido con las tesis darwinistas, encabezó la Comisión Técnica del Ayuntamiento de Valencia
para gestionar la colección paleontológica
aportada a la ciudad por Rodrigo Botet en
1889 (Salinas, 2001). Este fondo, del que Vilanova estudia el famoso esqueleto humano de
Samborondón, generó un importante volumen
de información conservada hasta la actualidad en el Archivo Municipal de Valencia y en
el Museo de Ciencias Naturales de Valencia.
Peor suerte tuvo el Gabinete de Historia Natural de la Universidad de Valencia, en el que
trabajó durante años Eduardo Boscá, destruido en 1932 en un incendio, o su destacada colección particular hoy desaparecida, alojada
en su vivienda de la avenida del Puerto de
Valencia (Sánchez, 1998; Català, 2004).
[page-n-25]
24
El fons Vilanova de la Biblioteca
del Museu de Prehistòria
de València
El fondo Vilanova de la Biblioteca
del Museu de Prehistòria
de València
El fons documental i bibliogràfic de Juan Vilanova y Piera a la Biblioteca del Museu de
Prehistòria de València es va originar a partir
de la donació de Juan Masiá Vilanova, net de
Juan Vilanova. El llegat s’ha anat alimentant
des de l’any 1985 fins a l’actualitat a través de
successives aportacions de documents. Fins
i tot enguany, 2021, Natalia Mansilla Masiá,
neta de Juan Masiá, ha incorporat més documentació i objectes, encara inèdits, sobre el
reconegut naturalista.
El fondo documental y bibliográfico de Juan
Vilanova y Piera en la Biblioteca del Museu de
Prehistòria de València se originó a partir de
la donación realizada por Juan Masiá Vilanova, nieto de Juan Vilanova. El legado se ha ido
alimentando desde el año 1985 hasta la actualidad a través de sucesivas aportaciones
de documentos. Incluso este año, 2021, Natalia
Mansilla Masiá, nieta de Juan Masiá, ha incorporado más documentación y objetos, todavía
inéditos, sobre el reconocido naturalista.
Isidro Ballester (1876-1950), primer director del
Servei d’Investigació Prehistòrica i del Museu
de Prehistòria (1927-1950), ja tenia notícia de
l’existència de documentació sobre Juan Vilanova en poder de Juan Masiá, ja que a l’hora
de fer un estudi sobre els cranis de la cova
de les Llometes d’Alcoi va consultar els documents que custodiava, encara que no res
podia fer que presagiara que tota aquella
documentació acabaria en la institució que
ell va promoure.
Don Isidro Ballester (1876-1950), primer director del Servicio de Investigación Prehistórica
y del Museo de Prehistoria (1927-1950), ya tenía noticia de la existencia de documentación
sobre Juan Vilanova en poder de Juan Masiá,
pues a la hora de realizar un estudio sobre los
cráneos de la Cueva de les Llometes de Alcoi
consultó los documentos que éste custodiaba,
aunque nada le hacía presagiar que toda esa
documentación acabaría en la institución que
él promovió.
Juan Masiá (1902-1998), catedràtic de Geografia i Història en diferents instituts valencians,
que havia format part com a estudiant del
Laboratori d’Arqueologia de la Universitat
de València (Albelda, Real i Vizcaíno, 2014),
nomenat comissari provincial d’Excavacions
Arqueològiques i, en acabant, delegat provincial d’Excavacions Arqueològiques, sentia
un vincle molt especial amb l’arqueologia
valenciana i amb el Servei d’Investigació
Prehistòrica i el Museu de Prehistòria (Martí, 2012). Amb anterioritat a la donació, Juan
Masiá ja havia fet intercanvis de publicacions
amb el museu, encara que no eren d’edicions
associades a Juan Vilanova.
Juan Masiá (1902-1998), catedrático de Geografía e Historia en distintos institutos valencianos, que había formado parte como estudiante
del Laboratorio de Arqueología de la Universitat de València (Albelda, Real y Vizcaíno, 2014),
nombrado Comisario Provincial de Excavaciones Arqueológicas y, posteriormente, Delegado
Provincial de Excavaciones Arqueológicas, sentía un vínculo muy especial con la arqueología
valenciana y con el Servicio de Investigación
Prehistórica y el Museo de Prehistoria (Martí,
2012). Con anterioridad a la donación, Juan
Masiá ya había realizado intercambios de publicaciones con el museo, aunque dichos canjes
no eran de ediciones asociadas a Juan Vilanova.
[page-n-26]
25
Es poden establir tres etapes en la donació de
documents a la Biblioteca. En cada una han
prevalgut diverses tipologies documentals.
Així, la primera, feta per Masiá en 1985, comprenia publicacions impreses, manuscrits i fotografies (Goberna, 1990). La segona, en 1996,
efectuada també per Juan Masiá, constava
bàsicament de diplomes i títols acadèmics,
medalles i insígnies, a més d’alguna fotografia i un daguerreotip (De Pedro, 1996). En la
tercera fase, materialitzada en dos períodes,
2012 i 2021, s’han incorporat fotografies –familiars i de congressos–, un mapa, diferents
documents, fòssils, indústria lítica i dos pergamins del segle xv pertanyents a la família. En
el darrer cas, va ser Natalia Mansilla, qui, preocupada per la dispersió del fons i els objectes
de l’acreditat acadèmic, va decidir donar els
materials i documents que encara romanien
en poder de la família.
Se pueden establecer tres etapas en la donación de documentos a la Biblioteca. En cada una
de ellas han primado diversas tipologías documentales. Así, la primera, realizada por Masiá
en 1985, comprendía publicaciones impresas,
manuscritos y fotografías (Goberna, 1990). La
segunda, en 1996, efectuada también por Juan
Masiá, constaba básicamente de diplomas y
títulos académicos, medallas e insignias, además de alguna fotografía y un daguerrotipo (De
Pedro, 1996). En la tercera fase, materializada
en dos periodos, 2012 y 2021, se han incorporado
fotografías, familiares y de congresos, un mapa,
distintos documentos, fósiles, industria lítica y
dos pergaminos del siglo XV pertenecientes a
la familia. En este caso fue Natalia Mansilla,
quien, preocupada por la dispersión del fondo
y los objetos del acreditado académico, decidió donar los materiales y documentos que aún
permanecían en poder de la familia.
Així, gràcies a Juan Masiá i a la neta, actualment, en el Museu de Prehistòria, estan depositats tant l’arxiu personal de Juan Vilanova
com diversos objectes i publicacions que va
adquirir ell mateix. S’hi han d’afegir alguns
documents i llibres propietat de la família.
La pluralitat de tipologies contingudes en la
donació ha significat una catalogació diferenciada. Així la biblioteca personal de Juan
Vilanova i les primeres edicions de les seues
obres estan integrades en la Biblioteca del
Museu de Prehistòria. Destaquen alguns títols
com Les premiers âges du Métal dans le Sudest de l’Espagne dels germans Henri i Louis
Siret, un dels cent exemplars que es van editar en 1887, Elementos de geología de Charles
Lyell o Cours élémentaire de Paléontologie et
de Géologie stratigraphiques d’Alcide d’Orbigny. Quant a les medalles i condecoracions,
incorporades en 1996, es troben catalogades
i incloses en la base de dades del museu (Gozalbes, 2012).
Así, gracias a Juan Masiá y a su nieta, actualmente, en el Museu de Prehistòria, están depositados tanto el archivo personal de Juan
Vilanova como diversos objetos y publicaciones adquiridas por él mismo. A éstos, hay que
añadir algunos documentos y libros propiedad de la familia. La pluralidad de tipologías
contenidas en la donación ha significado una
catalogación diferenciada. De esta manera la
biblioteca personal de Juan Vilanova y las primeras ediciones de sus obras están integrados
en la Biblioteca del Museo de Prehistòria. Destacan algunos títulos como Les premiers âges
du Métal dans le Sud-est de l’Espagne de los
hermanos Henri y Louis Siret, uno de los 100
ejemplares que se editaron en 1887, Elementos
de geología de Charles Lyell o Cours élémentaire de Paléontologie et de Géologie stratigraphiques de Alcide d’Orbigny. En cuanto a las
medallas y condecoraciones, incorporadas en
1996, se encuentran catalogadas e incluidas en
la base de datos del museo (Gozalbes, 2012).
[page-n-27]
26
[page-n-28]
27
Figura 4. Fulla
manucrita de Vilanova
sobre el Congrés
d’Alger. Versió prèvia
a Los congresos
científicos de Chalons,
Berna, París, Lisboa
y Argel (1884) / Hoja
manuscrita de Vilanova
sobre el congreso de
Argel. Versión previa
a Los congresos
científicos de Chalons,
Berna, París, Lisboa y
Argel (1884)
FDJV-MPV
L’arxiu personal de Juan Vilanova, conjunt
de documents que va generar i va rebre al
llarg de la seua vida, amb informació única
i irreemplaçable sobre l’acreditat acadèmic,
el van descriure i estudiar Francisco Pelayo,
Vicente Salavert i Rodolfo Gozalo (Pelayo i
Gozalo, 2012). Gràcies a la labor immensa
de catalogació dels tres investigadors al
llarg de molts anys, el fons documental, de
vora set mil pàgines, es va poder estructurar i se’n va identificar el contingut. El llegat
consta d’una gran diversitat de documents,
tant de caràcter personal com oficial. Per a
descriure’l es van crear set conjunts o sèries: Manuscrits, Correspondència, Impresos,
Documents d’una entitat, Il·lustracions i fotografies, Quaderns de camp i Originals de
text.
El archivo personal de Juan Vilanova, conjunto
de documentos generados y recibidos por él
a lo largo de su vida, con información única
e irreemplazable sobre el acreditado académico, fue descrito y estudiado por Francisco Pelayo, Vicente Salavert y Rodolfo Gozalo
(Pelayo y Gozalo, 2012). Gracias a la inmensa
labor de catalogación realizada por los tres
investigadores a lo largo de muchos años, el
fondo documental de, aproximadamente, siete
mil páginas, se pudo estructurar e identificar
su contenido. El legado consta de una gran
diversidad de documentos, tanto de carácter
personal como oficial. Para su descripción se
crearon siete conjuntos o series: Manuscritos,
Correspondencia, Impresos, Documentos de
una entidad, Ilustraciones y fotografías, Cuadernos de campo y Originales de texto.
Manuscrits consta de notes d’excursions,
congressos i conferències, esborranys per a
possibles publicacions, apunts per a les classes i d’ús personal, resums d’articles o llibres,
esquemes i esborranys de conferències, per
citar-ne uns quants [figura 4]. En molts casos estan ratllats per a reutilitzar-los en altres
manuscrits o són els reversos de documents
publicitaris.
Manuscritos consta de notas de excursiones,
congresos y conferencias, borradores para
posibles futuras publicaciones, apuntes para
sus clases y uso personal, resúmenes de artículos o libros, esquemas y borradores de
conferencias, por citar algunos [figura 4]. En
muchos casos han sido rayados para ser reutilizados en otros manuscritos o son los reversos de documentos publicitarios.
Correspondència permet documentar les relacions de Juan Vilanova amb, entre altres,
Juan Valera, Antonio Cánovas del Castillo, Roc
Chabás, Francisco Tubino, Juan de Dios de la
Rada, José Joaquín Landerer, José Macpherson i Edouard Verneuil. La comunicació amb
els impressors d’algunes de les seues obres
també queda registrada a través de la correspondència mantinguda amb Alejandro Gómez
Fuentenebro, editor de Compedio de Geología (1872) i de Viaje científico a Dinamarca y
Suecia... (1871), amb Montaner y Simón, editor
de La Creación (1872-76), de la qual Vilanova va ser director, o amb Astort Hermanos,
Correspondencia permite documentar las
relaciones de Juan Vilanova con, entre otros,
Juan Valera, Antonio Cánovas del Castillo,
Roque Chabás, Francisco Tubino, Juan de
Dios de la Rada, José Joaquín Landerer, José
Macpherson y Edouard Verneuil. La comunicación con los impresores de algunas de sus
obras también queda registrada a través de
la correspondencia mantenida con Alejandro
Gómez Fuentenebro, editor de Compedio de
Geología (1872) y de Viaje científico a Dinamarca y Suecia... (1871), con Montaner y Simón, editor de La Creación (1872-76), de la
que Vilanova fue director o con Astort Herma-
[page-n-29]
28
Figura 5. Fotografia
del l’arqueòleg i
historiador danés
Jens Jacob Asmussen
Worsaae / Fotografía
del arquéologo e
historiador danés
Jens Jacob Asmussen
Worsaae
FDJV-MPV
amb qui va treballar en l’Atlas geográfico
universal (1877).
nos, con quienes trabajó en el Atlas geográfico universal (1877).
Impresos reuneix sobretot documentació que
va acumular Vilanova i, en menor mesura,
els descendents, una vegada ja havia mort.
Inclou publicitat, factures, albarans, retalls
de premsa, targetes o documents de congressos.
Impresos reúne en su mayoría documentación
acumulada por Vilanova y, en menor medida,
por sus descendientes, una vez éste ya había
fallecido. Incluye publicidad, facturas, albaranes, recortes de prensa, tarjetas o documentos de congresos.
Les tres sèries esmentades es caracteritzen
per ser, sovint, documents reutilitzats per a
convertir-se en manuscrits o apunts. Cartes personals, esborranys de publicacions,
publicitat, rebuts, factures o convocatòries
d’assemblees en són uns quants exemples.
Vilanova se serveix del revers de qualsevol
plec de paper per a escriure. Gràcies a eixa
intensa labor de reciclatge de documents
efímers per part de Vilanova, s’ha preservat
la informació continguda en els documents
originals. Així, s’ha pogut documentar on van
estudiar els fills i les filles, el preu d’algunes
de les seues col·laboracions en revistes o
diferents esqueles, entre elles la de Gaudry.
Reaprofita gran part dels impresos i de la
correspondència que rep, excepte la d’organismes oficials. La investigació de la documentació permetrà reconstruir no només
les seues relacions familiars i d’amistat, amb
administradors de les seues empreses, amb
els impressors, amb la seua xarxa d’investigadors i de corresponsals o amb polítics, sinó
també una època de grans canvis polítics i
socials, com és el segle xix.
Las tres series mencionadas se caracterizan
por ser, a menudo, documentos reutilizados
para convertirse en manuscritos o apuntes.
Cartas personales, borradores de publicaciones, publicidad, recibos, facturas o convocatorias de asambleas son algunos ejemplos.
Vilanova se sirve del reverso de cualquier
pliego de papel para escribir. Gracias a esta
intensa labor de reciclaje de documentos efímeros por parte de Vilanova, se ha preservado la información contenida en los documentos originales. Así, se ha podido documentar
dónde estudiaron sus hijos e hijas, el precio
de algunas de sus colaboraciones en revistas
o distintas esquelas, entre ellas la de Gaudry.
Reaprovecha gran parte de los impresos y
de la correspondencia que recibe, excepto la
de organismos oficiales. La investigación de
esta documentación permitirá reconstruir no
solo sus relaciones familiares y de amistad,
con administradores de sus empresas, con sus
impresores, con su red de investigadores y de
corresponsales o con políticos, sino también
una época de grandes cambios políticos y sociales, como es el siglo XIX.
Documents d’una entitat engloba tota la
documentació dirigida a Vilanova generada
pels diferents organismes amb els quals va
estar vinculat al llarg de la seua vida: l’Ateneu Científic i Literari de Madrid, el Museu
de Ciències Naturals, la Universitat Central,
la Universitat Literària de València, la Re-
Documentos de una entidad engloba toda la
documentación dirigida a Vilanova generada
por los distintos organismos con los que estuvo
vinculado a lo largo de su vida: Ateneo Científico y Literario de Madrid, Museo de Ciencias
Naturales, Universidad Central, Universidad Literaria de Valencia, Real Academia de la His-
[page-n-30]
29
[page-n-31]
30
Figura 6. Fotografia
d'estudi inèdita de
Juan Vilanova (ca.
1862) / Fotografía de
estudio inédita de Juan
Vilanova (ca. 1862)
FDJV-MPV
ial Acadèmia de la Història, la Comissió del
Mapa Geològic o la Reial Acadèmia de Ciències Exactes Físiques i Naturals, entre altres.
La sèrie inclou els títols obtinguts i els nomenaments i reconeixements que li van atorgar.
toria, Comisión del Mapa Geológico o la Real
Academia de Ciencias Exactas Físicas y Naturales, entre otras. Esta serie incluye los títulos
conseguidos y los nombramientos y reconocimientos que le otorgaron a lo largo de su vida.
Il·lustracions i fotografies consta de cent fotografies i postals, entre les quals hi ha documentat un daguerreotip de Juan Vilanova, fet a
començaments de 1854 en l’estudi Millet, poc
abans de la tornada a Espanya després de
l’estada d’estudis per Europa per a formar-se
en geologia. D’altra banda, recentment, gràcies a les tecnologies actuals de la informació i
de la documentació, la digitalització de moltes
biblioteques i arxius, i a un treball d’identificació exhaustiu, s’ha reconegut gran part dels
investigadors que apareixen en les targetes
de visita que intercanviava Juan Vilanova amb
els seus homòlegs durant els congressos internacionals i viatges científics. El biòleg i paleontòleg Richard Owen, l’antropòleg i biòleg
Armand de Quatrefages, el metge i antropòleg
Paul Pierre Broca, l’historiador i arqueòleg
Jens Jacob Asmussen Worsaae [figura 5], el
metge Robert Koch o el bacteriòleg Louis Pasteur són només uns quants exemples de les
cartes de visita tan típiques en l’últim terç del
segle xix.
Ilustraciones y fotografías está compuesta por
más de cien fotografías y postales, entre las
cuales hay documentado un daguerrotipo de
Juan Vilanova, realizado a inicios de 1854 en
el estudio Millet, poco antes de su vuelta a España tras su estancia de estudios por Europa
para formarse en geología. Por otra parte, recientemente, gracias a las actuales tecnologías
de la información y de la documentación, la
digitalización de muchas bibliotecas y archivos,
y a un exhaustivo trabajo de identificación, se
ha reconocido a gran parte de los investigadores que aparecen en las tarjetas de visita que
intercambiaba Juan Vilanova con sus homólogos durante sus congresos internacionales y
viajes científicos. El biólogo y paleontólogo Richard Owen, el antropólogo y biólogo Armand
de Quatrefages, el médico y antropólogo Paul
Pierre Broca, el historiador y arqueólogo Jens
Jacob Asmussen Worsaae [figura 5], el médico
Robert Koch o el bacteriólogo Louis Pasteur son
solo algunos ejemplos de estas cartas de visita
tan típicas en el último tercio del siglo XIX.
Quaderns de camp consta d’un total de tretze quaderns compresos entre 1850 i 1889 que
arrepleguen anotacions de primera mà, comentaris d’algunes excursions geològiques i
de congressos i viatges científics, fins i tot hi
registra despeses dels viatges. La importància
de la sèrie és que, sovint, escriu sobre les seues
pròpies impressions.
Cuadernos de campo consta de un total de
trece cuadernos comprendidos entre 1850 y
1889 recogen anotaciones de primera mano,
comentarios de algunas excursiones geológicas y de congresos y viajes científicos, incluso registra en ellos gastos de sus viajes. La
importancia de esta serie es que, a menudo,
escribe sobre sus propias impresiones.
Originals de text són bàsicament manuscrits
de discursos llegits en les diferents acadèmies o societats, entre els quals cal destacar el
manuscrit del discurs d’entrada en la Reial
Originales de texto son básicamente manuscritos de discursos leídos en las distintas academias o sociedades, entre ellos cabe destacar el manuscrito del discurso de entrada en la
[page-n-32]
31
[page-n-33]
32
Figura 7. Peces lítiques
de la col·lecció privada
de Juan Vilanova
aportades per Natalia
Mansilla en la donació
de 2021 / Piezas
líticas de la colección
privada de Juan
Vilanova aportadas por
Natalia Mansilla en la
donación de 2021
FDJV-MPV
Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i
Naturals i el d’entrada en la Reial Acadèmia
de la Història, a més de l’original d’Historia
y Protohistoria Ibéricas signada amb Rada.
(La darrera informació es troba detallada en
l’article «Juan Vilanova i l’estudi de la prehistòria» del present catàleg.)
Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y
Naturales y el de entrada en la Real Academia
de la Historia, además del original de Historia
y Protohistoria Ibéricas firmada junto a Rada.
(Esta última información se encuentra detallada en el artículo Juan Vilanova y el estudio de
la Prehistoria de este mismo catálogo).
Aportacions recents
Recientes aportaciones
En el 2012 i el 2021 la donació de quasi cinquanta fotografies de diferents moments de
la família Vilanova-Pizcueta ha suposat incorporar a la sèrie Il·lustracions i fotografies la
part més personal del prestigiós acadèmic. Es
tracta d’imatges de Juan Vilanova en diferents
èpoques [figura 6], de la dona, Francisca Pizcueta, del sogre, José Pizcueta Donday, dels
fills i nets, nebots... S’hi han d’afegir les fotografies dels assistents al XVI Congrés de
l’Associació Francesa per a l’Avanç de les
Ciències a Tolosa (1887), al IX Congrés Internacional d’Antropologia i d’Arqueologia
Prehistòriques celebrat a Lisboa (1880) i al II
Congrés Internacional de Geologia (1881), i
targetes de visita d’altres investigadors. Cal
destacar la incorporació de l’esborrany del
mapa geològic de la província de València de
Coello i Vilanova, la publicació del qual data
de 1882, i d’altres documents personals.
En 2012 y 2021 la donación de casi cincuenta
fotografías de distintos momentos de la familia
Vilanova-Pizcueta ha supuesto la incorporación
a la serie Ilustraciones y fotografías de la parte más personal del prestigioso académico. Se
trata de imágenes de Juan Vilanova en distintas épocas [figura 6], de su esposa, Francisca
Pizcueta, de su suegro, José Pizcueta Donday,
de sus hijos y nietos, sobrinos... A ellas hay que
añadir las fotografías de los asistentes al XVI
Congreso de la Asociación Francesa para el
Avance de las Ciencias en Toulouse (1887), al
IX Congreso Internacional de Antropología y
Arqueología Prehistóricas celebrado en Lisboa
(1880) y al II Congreso Internacional de Geología
(1881) y tarjetas de visita de otros investigadores.
Cabe destacar la incorporación del borrador del
mapa geológico de la provincia de Valencia de
Coello y Vilanova cuya publicación data de 1882,
y de otros documentos personales.
Així mateix, s’han agregat diversos conjunts
de restes fòssils, d’utensilis lítics i de fauna, de
procedència indeterminada en no haver-hi
contextualització, però que, potser, Juan Vilanova portava com a mostra en els seus viatges
científics. El primer consisteix, entre altres, en
braquiòpodes, un trilobit, dos pissarres amb
frondes de falaguera i una tova calcària. La
indústria lítica està composta, bàsicament, per
puntes de fletxa i ascles de sílex [figura 7].
Dues espècies conformen el grup de fauna:
Asimismo, se han agregado varios conjuntos
de restos fósiles, de útiles líticos y de fauna,
cuya procedencia es indeterminada por carecer de contextualización, pero que, quizás,
Juan Vilanova llevara como muestra en sus viajes científicos. El primero consiste, entre otros,
en braquiópodos, un trilobite, dos pizarras con
frondes de helecho y una toba calcárea. La
industria lítica está compuesta, básicamente,
por puntas de flecha y lascas de sílex [figura
7]. Dos especies conforman el grupo de fauna:
[page-n-34]
33
[page-n-35]
34
Figura 8. Fotografia
de grup inèdita on
apareixen Vilanova
i el seu fill Alfonso
en el centenari de
Studio Bolognese
(1888) / Fotografía de
grupo inédita donde
aparecen Vilanova y
su hijo Alfonso en el
centenario de Studio
Bolognese (1888)
FDJV-MPV
quatre dents d’esqual i una dent molar d’elefant amb la regió oclusal polida.
cuatro dientes de escualo y un molar de elefante con su región oclusal pulida.
A més, s’han depositat dos documents notarials en pergamí, emmarcats, de 1420 i 1437,
respectivament, en llatí i lletra gòtica cursiva
procedents d’Alcalà de Xivert, i custodiats per
la família de Juan Vilanova.
Además, se han depositado dos documentos
notariales en pergamino, enmarcados, de 1420
y 1437 respectivamente, en latín y letra gótica
cursiva procedentes de Alcalà de Xivert, y custodiados por la familia de Juan Vilanova.
El futur
El futuro
Des de la Biblioteca hi ha un projecte de digitalització i accés en línia al fons documental
que suposarà la preservació i conservació de l’arxiu, i que evitarà el maneig de la
documentació original i en minimitzarà la
deterioració.
Desde la Biblioteca existe un proyecto de digitalización y acceso en línea al fondo documental que supondrá la preservación y conservación del archivo, evitando el manejo de
la documentación original y minimizando su
deterioro.
Amb aquesta iniciativa es pretén que, en un
futur, es puga aprofundir en la figura de Vilanova y Piera, un dels pioners de la prehistòria
espanyola, tant en la faceta intel·lectual com
en la més íntima, arribant fins i tot a traçar, en
part, els esbossos de la vida quotidiana d’un
investigador del segle xix [figura 8].
Con esta iniciativa se pretende que, en un futuro, se pueda profundizar en la figura de Vilanova y Piera, uno de los pioneros de la prehistoria
española, tanto en su faceta intelectual como
en la más íntima, llegando incluso a trazar, en
parte, los esbozos de la vida cotidiana de un
investigador del siglo XIX [figura 8].
[page-n-36]
35
[page-n-37]
Per la ciència espanyola
i universal: Juan Vilanova,
l’associacionisme científic i
la geologia com a empresa
internacional
36
Por la ciencia española
y universal: Juan Vilanova,
el asociacionismo científico
y la geología como empresa
internacional
JESÚS IGNACIO CATALÁ-GORGUES
Universidad CEU Cardenal Herrera, CEU Universities
[page-n-38]
37
La ciència moderna és definida, moltes vegades, d’acord amb unes referències teòriques que,
convencionalment, haurien suposat el canvi d’unes maneres antigues d’interpretar el món natural a uns nous paradigmes explicatius d’aqueixa mateixa realitat circumdant. La mecànica
newtoniana, la teoria cel·lular, la consideració atòmica dels elements químics o l’evolució biològica són algunes d’aqueixes referències que configuren la visió popular del trànsit cap a la
modernitat de les diferents branques de la ciència. Aquesta visió simplificada compromet, no
obstant això, una comprensió encertada de la complexitat de la ciència en el seu esdevindre
històric, en no tindre en compte la pròpia pràctica dels sabers en el seu arrelament social.
Les discrepàncies teòriques es van fer efectives no en un mitjà neutre o en l’evanescència del
pensament profund dels genis, sinó en trames denses d’interacció entre les persones que compartien interessos intel·lectuals, professionals o materials entorn de les qüestions debatudes. En
aqueix sentit, algú com Juan Vilanova, poc inclinat a l’acceptació dels nous aires darwinistes,
representa no obstant això un naturalista plenament conscient de la importància de les societats científiques o els congressos d’especialistes per a les noves maneres de fer ciència que es
configuraven en el seu propi temps. En aqueix aspecte, Vilanova va ser un dels personatges més
en l’avantguarda, dins d’aqueixa generació intermèdia de científics huitcentistes que pugnaven
per traure Espanya de l’aïllament.
La ciencia moderna, muchas veces, es definida de acuerdo con unas referencias teóricas que,
convencionalmente, habrían supuesto el cambio de unos modos antiguos de interpretar el
mundo natural a unos nuevos paradigmas explicativos de esa misma realidad circundante. La
mecánica newtoniana, la teoría celular, la consideración atómica de los elementos químicos
o la evolución biológica son algunas de esas referencias que configuran la visión popular del
tránsito hacia la modernidad de las diferentes ramas de la ciencia. Esta visión simplificada
compromete, sin embargo, una comprensión atinada de la complejidad de la ciencia en su
devenir histórico, al no tener en cuenta la propia práctica de los saberes en su enraizamiento
social. Las discrepancias teóricas se hicieron efectivas no en un medio neutro o en la evanescencia del pensamiento profundo de los genios, sino en tramas densas de interacción entre
las personas que compartían intereses intelectuales, profesionales o materiales en torno a las
cuestiones debatidas. En ese sentido, alguien como Juan Vilanova, reacio a la aceptación de
los nuevos aires darwinistas, representa sin embargo un naturalista plenamente consciente de
la importancia de las sociedades científicas o los congresos de especialistas para los nuevos
modos de hacer ciencia que se configuraban en su propio tiempo. En ese aspecto, Vilanova fue
uno de los personajes más en la vanguardia, dentro de esa generación intermedia de científicos
decimonónicos que pugnaban por sacar a España del aislamiento.
[page-n-39]
38
Vilanova no va ser només un adherent a
aqueixes pràctiques associatives, cada vegada més presents en el conjunt de la comunitat
científica internacional, sinó que va ser un
activista d’aquestes. La seua implicació en
l’obra dels congressos internacionals de geologia és, segurament, amb l’adopció d’acords
fonamentals per a la normalització de la nomenclatura i de la representació cartogràfica,
la que major presència li va donar entre els
seus col·legues europeus i americans. Però la
seua projecció com a animador de l’associacionisme també es va dirigir cap a Espanya, que
patia precisament en aquells temps un procés
de construcció nacional ple de tensions i disputes, i en el qual la ciència també va prendre
la paraula en més d’una ocasió.
Vilanova no fue solo un adherente a esas
prácticas asociativas, cada vez más presentes en el conjunto de la comunidad científica internacional, sino que fue un activista
de las mismas. Su implicación en la obra de
los congresos internacionales de geología,
con la adopción de acuerdos fundamentales
para la normalización de la nomenclatura y
de la representación cartográfica, es, seguramente, la que mayor presencia le dio entre
sus colegas europeos y americanos. Pero su
proyección como animador del asociacionismo también se dirigió hacia España, envuelta
precisamente en aquellos tiempos en un proceso de construcción nacional lleno de tensiones y disputas, y en el que la ciencia también
tomó la palabra en más de una ocasión.
Vilanova i la fundació
de la Societat Espanyola
d’Història Natural
Vilanova y la fundación
de la Sociedad Española
de Historia Natural
El 8 de febrer de 1871, onze homes d’edats
diverses, que anaven dels 20 als 63 anys, es
van reunir a la sala de professors de l’Institut Industrial de Madrid. Tenien ocupacions
ben diverses. Alguns eren catedràtics i auxiliars d’universitat, que s’asseien allí al costat
d’un dels seus alumnes; però també hi havia
sacerdots, militars i fins a banquers (Gomis,
1998). El que unia a aquell variat grup, amb
plebeus i aristòcrates, liberals i conservadors,
filokrausistes i catòlics, era la seua comuna
dedicació a la història natural. Eren temps
en què el sentit de la professionalització de
l’activitat científica encara no estava tan demarcat com en l’actualitat, la qual cosa no
impedia que, amb major o menor dedicació a
les investigacions en raó de les seues respectives maneres de vida, tots foren destacats
estudiosos de la fauna, la flora i la gea d’Es-
El 8 de febrero de 1871, once hombres de edades diversas, que iban de los 20 a los 63 años,
se reunieron en la sala de profesores del Instituto Industrial de Madrid. Tenían ocupaciones bien diversas. Algunos eran catedráticos y
auxiliares de universidad, que se sentaban allí
junto a uno de sus alumnos; pero también había
sacerdotes, militares y hasta banqueros (Gomis,
1998). Lo que unía a aquel variopinto grupo, con
plebeyos y aristócratas, liberales y conservadores, filokrausistas y católicos, era su común
dedicación a la historia natural. Eran tiempos
en que el sentido de la profesionalización de
la actividad científica todavía no estaba tan
demarcado como en la actualidad, lo que no
impedía que, con mayor o menor dedicación a
las investigaciones en razón de sus respectivos
modos de vida, todos fueran destacados estudiosos de la fauna, la flora y la gea de España.
[page-n-40]
39
panya. I el que aquells estudiosos pretenien
en reunir-se, era posar les bases per a una
societat científica d’abast nacional, que servira per a dotar als naturalistes espanyols d’un
fòrum de discussió i d’un canal editorial en els
quals donar compte de l’avanç del coneixement entorn de la naturalesa del país.
Y lo que aquellos estudiosos pretendían al reunirse, era poner las bases para una sociedad
científica de alcance nacional, que sirviera para
dotar a los naturalistas españoles de un foro de
discusión y de un canal editorial en los cuales
dar cuenta del avance del conocimiento en torno a la naturaleza del país.
Les produccions naturals espanyoles, tan riques en la seua varietat, eren en aquells dies
molt atractives per a bastants savis estrangers, els quals, àvids de novetat, exploraven
aquell racó del sud-oest d’Europa a la cerca
de noves espècies que incorporar al catàleg
de la biodiversitat continental. No menys interessats estaven uns altres, en aquest cas per
raons no sols científiques, sinó també econòmiques i fins i tot polítiques, en la complexa
conformació geològica d’Espanya, tant en la
seua porció peninsular com en els seus arxipèlags. Decididament, el coneixement de la
naturalesa espanyola devia més als estrangers que als nacionals, una cosa que, per als
reunits en aquell local del carrer d’Atocha,
provava com de necessari era impulsar la ciència al país. Un país agitat llavors pel frenesí
polític del Sexenni Democràtic, aquell assaig
revolucionari que va precipitar un canvi dinàstic, primer, i de règim, a continuació; que
es va deixar pel camí molts somnis frustrats;
però que també va propiciar mutacions irreversibles en la configuració d’un sistema
polític que, fins i tot després de la tormada
a la monarquia sota la dinastia borbònica, ni
molt menys va poder reeditar els regusts absolutistes que encara cuejaven cap a la meitat
de la centúria.
Las producciones naturales españolas, tan
ricas en su variedad, eran por entonces muy
atractivas para bastantes sabios extranjeros,
los cuales, ávidos de novedad, exploraban
aquel rincón del sudoeste de Europa a la búsqueda de nuevas especies que incorporar al
catálogo de la biodiversidad continental. No
menos interesados estaban otros, en este caso
por razones no solo científicas, sino también
económicas y hasta políticas, en la compleja
conformación geológica de España, tanto en
su porción peninsular como en sus archipiélagos. Decididamente, el conocimiento de la naturaleza española debía más a los extranjeros
que a los nacionales, algo que, para aquellos
reunidos en aquel local de la calle de Atocha,
probaba lo necesario que era impulsar la
ciencia en el país. Un país agitado entonces
por el frenesí político del Sexenio Democrático, aquel ensayo revolucionario que precipitó
un cambio dinástico, primero, y de régimen,
a continuación; que se dejó por el camino
muchos sueños frustrados; pero que también propició mutaciones irreversibles en la
configuración de un sistema político que, aun
tras la vuelta a la monarquía bajo la dinastía
borbónica, ni mucho menos pudo reeditar los
resabios absolutistas que aún coleaban hacia
la mitad de la centuria.
Aquells naturalistes, com ja hem avançat,
estaven molt lluny de coincidir ideològicament sobre la manera de construir Espanya
en aquella cruïlla històrica. Sí que estaven
d’acord, no obstant això, en la necessitat de
Aquellos naturalistas, como ya hemos avanzado, estaban bien lejos de coincidir ideológicamente sobre el modo de construir España en
aquella encrucijada histórica. Sí que estaban
de acuerdo, sin embargo, en la necesidad de
[page-n-41]
40
Figura 1. Làmina de la
primera contribució
de Vilanova (1872) als
Anales de la Sociedad
Española de Historia
Natural / Lámina de la
primera contribución
de Vilanova (1872) a los
Anales de la Sociedad
Española de Historia
Natural
donar-li una presència notable a la ciència
en aqueixa construcció, i en la reivindicació que aqueixa ciència estiguera feta per
espanyols. El país no havia sigut sempre un
erm quant al cultiu dels sabers naturalistes;
en èpoques pretèrites, de fet, havia mostrat
al món individualitats destacades. Ara, tanmateix, eren temps per a l’acció col·lectiva,
i d’ací aquella associació d’esforços. Evocar
el passat històric de la ciència pàtria estava bé, però el més urgent era avançar en
el coneixement de les produccions naturals
del país per part dels espanyols, que havien
de prendre així la davantera a tants forans
que, legítimament, i davant l’escàs interés
nacional, havien aportat en aquell segle xix
el més i millor per al catàleg d’aquestes produccions. De totes les branques de la ciència,
a més, cap tan unida al territori —excepte la
geografia— com la història natural. El seu
cultiu, per tant, era un deure patriòtic; no de
bades, al coneixement en si de les produccions naturals, s’unia la possibilitat evident
que aquest coneixement s’aplicara a la prosperitat econòmica general. El progrés de la
història natural espanyola, doncs, atenia
justificacions intel·lectuals, materials i morals, com era habitual en els nacionalismes
que tant van proliferar a l’Europa de l’època
(Casado, 1994).
darle una presencia notable a la ciencia en esa
construcción, y en la reivindicación de que esa
ciencia estuviera hecha por españoles. El país
no había sido siempre un yermo en cuanto al
cultivo de los saberes naturalistas; en épocas
pretéritas, de hecho, había mostrado al mundo
individualidades destacadas. Ahora, sin embargo, eran tiempos para la acción colectiva, y
de ahí aquella asociación de esfuerzos. Evocar
el pasado histórico de la ciencia patria estaba
bien, pero lo más urgente era avanzar en el
conocimiento de las producciones naturales del
país por parte de los españoles, que debían así
tomar la delantera a tantos foráneos que, legítimamente, y ante el escaso interés nacional,
habían aportado en aquel siglo XIX lo más y
mejor para el catálogo de dichas producciones. De todas las ramas de la ciencia, además,
ninguna tan pegada al territorio —salvo la geografía— como la historia natural. Su cultivo, por
tanto, era un deber patriótico; no en vano, al
conocimiento en sí de las producciones naturales, se unía la posibilidad evidente de que dicho conocimiento se aplicara a la prosperidad
económica general. El progreso de la historia
natural española, pues, atendía a justificaciones intelectuales, materiales y hasta morales,
como era habitual en los nacionalismos que
tanto proliferaron en la Europa de la época
(Casado, 1994).
Entre aquells onze naturalistes estava, per
descomptat, Vilanova, qui representava al costat del seu deixeble José María Solano i Eulate
(1841-1912), marqués del Socorro, l’àmbit de les
ciències de la Terra. Allí hi havia també botànics i zoòlegs de diferents especialitats, és
a dir, una representació bastant ponderada
de les principals branques de la història natural. De comú acord, van decidir aquell dia
fundar la Societat Espanyola d’Història Natural
(SEHN), l’objectiu de la qual devia ser, d’acord
amb l’acta, «promoure l’estudi de la Història
Entre aquellos once naturalistas estaba, por
supuesto, Vilanova, quien representaba junto
a su discípulo José María Solano y Eulate (18411912), marqués del Socorro, el ámbito de las
ciencias de la tierra. Allí había también botánicos y zoólogos de diferentes especialidades, es
decir, una representación bastante ponderada
de las principales ramas de la historia natural.
De común acuerdo, decidieron aquel día fundar la Sociedad Española de Historia Natural
(SEHN), cuyo objetivo sería, de acuerdo con el
acta, «promover el estudio de la Historia Na-
[page-n-42]
41
[page-n-43]
42
Natural a Espanya i donar a conéixer els productes naturals del país»; i això, a través d’una
publicació periòdica, denominada Anales de
la Sociedad Española de Historia Natural, que
des de l’any següent va anar apareixent amb
regularitat, que presentava un gruixut tom per
cada exercici, el contingut del qual es basava
en els estudis originals que s’enviaven per a la
publicació, i als quals s’afegien, com una espècie d’annex, les actes de les sessions mensuals
de la Societat, en les quals es discutien tant
qüestions administratives com científiques. La
primera d’aquelles sessions ordinàries va tindre lloc l’1 de març, encara que es pren com
a referència de la fundació oficial la del 15
d’aqueix mes, per ser la de la constitució formal de la SEHN (Gomis, 1998).
tural en España dando a conocer los productos naturales del país»; y ello, a través de una
publicación periódica, denominada Anales de
la Sociedad Española de Historia Natural, que
desde el año siguiente fue apareciendo con regularidad, conformando un grueso tomo por
cada ejercicio, cuyo contenido se basaba en
los estudios originales que se mandaban para
su publicación, y a los cuales se añadían, como
una especie de anexo, las actas de las sesiones
mensuales de la Sociedad, en las que se discutían tanto cuestiones administrativas como
científicas. La primera de aquellas sesiones
ordinarias tuvo lugar el 1 de marzo, aunque se
toma como referencia de la fundación oficial la
del 15 de ese mes, por ser la de la constitución
formal de la SEHN (Gomis, 1998).
Vilanova es va implicar activament no sols en
la fundació, sinó també en la consolidació de
l’acabada de crear societat científica, i atesos
els diferents aspectes que calia desenvolupar.
Ja en el primer tom dels Anales apareix una
contribució de la seua autoria, «Lo prehistórico en España» (Vilanova y Piera, 1872) [figura
1]. La seua participació en les sessions va ser
molt freqüent, com mostren les nombroses intervencions que se li registren fins a pocs anys
abans de la seua mort, en les quals oferia primícies d’observacions i descobriments, a més
de ressenyes de les seues excursions científiques. També va maldar per reforçar el suport
social i les finances de la SEHN, amb la presentació de nous socis i sòcies, inclosa alguna
dama de l’aristocràcia. Finalment, va ser el
seu president el 1878, després d’exercir l’any
anterior la vicepresidència (Pelayo i Gozalo,
2012, pàg. 54-55).
Vilanova se implicó activamente no solo en la
fundación, sino también en la consolidación de
la recién creada sociedad científica, y atendiendo a los diferentes aspectos que había que
desarrollar. Ya en el primer tomo de los Anales
aparece una contribución de su autoría, «Lo
prehistórico en España» (Vilanova y Piera, 1872)
[figura 1]. Su participación en las sesiones fue
muy frecuente, como muestran las numerosas
intervenciones que se le registran hasta pocos
años antes de su muerte, en las que ofrecía
primicias de observaciones y descubrimientos,
además de reseñas de sus excursiones científicas. También se afanó en reforzar el soporte
social y las finanzas de la SEHN, con la presentación de nuevos socios y hasta socias, incluida
alguna dama de la aristocracia. Finalmente,
fue su presidente en 1878, tras ejercer el año
anterior la vicepresidencia (Pelayo y Gozalo,
2012, pp. 54-55).
Encara que és dubtós que la SEHN arribara a
articular en aquelles dècades finiseculars un
projecte integrat entorn del coneixement de la
naturalesa espanyola —el que es va expressar
Aunque es dudoso que la SEHN llegara a articular en aquellas décadas finiseculares un proyecto integrado en torno al conocimiento de la
naturaleza española —lo que se expresó en las
[page-n-44]
43
en les pàgines dels Anales reflectia més aviat
les investigacions dels socis des de les seues
opcions personals—, sí que va aconseguir,
tanmateix, normalitzar l’associacionisme naturalista a Espanya. En això, va resultar decisiu
que s’aconseguira superar des del primer moment la reducció als cenacles madrilenys que,
en definitiva, l’havien impulsada. I, per descomptat, aqueix costum de la reunió periòdica,
oberta mitjançant la correspondència als socis
no residents a Madrid, i replicada des de 1885
en altres ciutats a través de la fundació de seccions locals. L’actitud proactiva de Vilanova i
alguns altres naturalistes veterans va ser clau,
perquè lluny d’acomodar-se en els seus llocs
oficials, van entendre que la història natural
solament contribuiria eficaçment a la construcció d’una nova Espanya si era capaç de
concitar al seu voltant les diverses vocacions
naturalistes que operaven al país, foren desenvolupades per professionals o aficionats, en
les diferents regions, amb pretensions d’abast
nacional o més centrades en la dimensió local,
i, fins i tot amb dificultats, passant per damunt
de les opcions ideològiques de cadascú.
páginas de los Anales reflejaba más bien las
investigaciones de los socios desde sus opciones personales—, sí que consiguió, sin embargo, normalizar el asociacionismo naturalista en
España. En ello, resultó decisivo que se lograra
superar desde el primer momento la reducción
a los cenáculos madrileños que, en definitiva,
la habían impulsado. Y, por supuesto, esa
costumbre de la reunión periódica, abierta
mediante la correspondencia a los socios no
residentes en Madrid, y replicada desde 1885
en otras ciudades a través de la fundación de
secciones locales. La actitud proactiva de Vilanova y algunos otros naturalistas veteranos fue
clave, pues lejos de acomodarse en sus puestos oficiales, entendieron que la historia natural
solamente contribuiría eficazmente a la construcción de una nueva España si era capaz de
concitar a su alrededor las diversas vocaciones
naturalistas que operaban en el país, fueran
desarrolladas por profesionales o aficionados,
en las diferentes regiones, con pretensiones de
alcance nacional o más centradas en lo local,
y, aun con dificultades, pasando por encima de
las opciones ideológicas de cada cual.
Vilanova en altres iniciatives
associacionistes
Vilanova en otras iniciativas
asociacionistas
La SEHN, gràcies a la continuïtat de la seua
presència fins als nostres dies, és sens dubte
el gran referent de l’associacionisme científic
no mèdic a Espanya. Però, abans de la seua
fundació ja va haver-hi altres iniciatives. En
una d’aquestes, la Societat Antropològica
Espanyola (SAE), fundada el 1865, també va
estar implicat Vilanova. Malgrat la proximitat
de dates, el context en el qual va sorgir la SAE
era diferent al de la SEHN. Amb una legislació
encara molt repressiva de les llibertats de càtedra i premsa, i una vigilància constant sobre
La SEHN, gracias a la continuidad de su presencia hasta nuestros días, es sin duda el
gran referente del asociacionismo científico
no médico en España. Sin embargo, antes de
su fundación ya hubo otras iniciativas. En una
de estas, la Sociedad Antropológica Española (SAE), fundada en 1865, también estuvo
implicado Vilanova. Pese a la proximidad de
fechas, el contexto en el que surgió la SAE era
diferente al de la SEHN. Con una legislación
todavía muy represiva de las libertades de
cátedra y prensa, y una vigilancia constante
[page-n-45]
44
Figura 2. Convocatòria
a una sessió científica
(febrer de 1881) de la
Societat Geogràfica de
Madrid / Convocatoria
a una reunión científica
(febrero de 1881) de la
Sociedad Geográfica
de Madrid
FDJV-MPV
qualsevol tema que poguera entrar en col·lisió
amb el dogma catòlic, els primers anys de la
SAE a penes van registrar activitat. Després
de 1868, significativament, va guanyar en presència pública al mateix temps que augmentava el número dels seus socis. Des de 1874
va disposar d’un òrgan propi, la Revista de
Antropología, l’aparició de la qual marca d’alguna manera el decenni més actiu i brillant en
la breu vida d’aquesta societat científica, que
no va poder sobreposar-se a la mort del seu
impulsor, l’anatomista Pedro González de Velasco (1815-1882), un personatge vinculat a la
Institució Lliure d’Ensenyament, seguidor dels
corrents positivistes de l’antropologia física,
amic de l’especialista francés Paul Broca i, coherentment, procliu a les tesis evolucionistes
(Verde, 1994). Malgrat l’evident distància científica i ideològica, el perfil de González de Velasco no va dissuadir Vilanova d’associar-se al
projecte de la SAE. Efectivament, hi va ser en
els seus començaments, ja que va ser un dels
sol·licitants de l’autorització governativa per
a la constitució de l’entitat. Durant el període
de major activitat, va ser integrant d’algunes
de les comissions d’estudi que s’anaven constituint per a objectius específics. I va mostrar
el seu suport a la revista publicant en el seu
primer volum un article en diversos lliuraments
amb el títol d’«Origen, antigüedad y naturaleza del hombre» (Vilanova, 1874).
sobre cualquier tema que pudiera entrar en
colisión con el dogma católico, los primeros
años de la SAE apenas registraron actividad.
Tras 1868, significativamente, ganó en presencia pública al tiempo que aumentaba el
número de sus socios. Desde 1874 contó con
un órgano propio, la Revista de Antropología,
cuya aparición marca de alguna manera el
decenio más activo y brillante en la breve
vida de esta sociedad científica, que no pudo
sobreponerse a la muerte de su impulsor, el
anatomista Pedro González de Velasco (18151882), un personaje vinculado a la Institución
Libre de Enseñanza, seguidor de las corrientes
positivistas de la antropología física, amigo
del especialista francés Paul Broca y, coherentemente, proclive a las tesis evolucionistas (Verde, 1994). Pese a la evidente distancia
científica e ideológica, el perfil de González
de Velasco no disuadió a Vilanova de asociarse al proyecto de la SAE. Estuvo, efectivamente, en sus comienzos, al ser uno de los solicitantes de la autorización gubernativa para la
constitución de la entidad. Durante el período
de mayor actividad, fue integrante de varias
de las comisiones de estudio que se iban constituyendo para objetivos específicos. Y mostró
su apoyo a la revista publicando en su primer
volumen un artículo en varias entregas con el
título de «Origen, antigüedad y naturaleza del
hombre» (Vilanova, 1874).
Més assidu com a publicista es va mostrar en
el Boletín que va impulsar la Societat Geogràfica de Madrid (SGM) [figura 2], de la qual
va ser, de nou, soci fundador. Constituïda el
1876, la nova societat naixia, d’acord amb el
que manifestava el seu principal impulsor,
Francisco Coello de Portugal y Quesada (18221898), cartògraf i antic enginyer militar, per a
posar d’una vegada per sempre Espanya a
l’una d’altres nacions, que des de feia dècades
mantenien actives nombroses corporacions
Más asiduo como publicista se mostró en el
Boletín que impulsó la Sociedad Geográfica
de Madrid (SGM) [figura 2], de la que fue, de
nuevo, socio fundador. Constituida en 1876, la
nueva sociedad nacía, de acuerdo con lo que
manifestaba su principal impulsor, Francisco
Coello de Portugal y Quesada (1822-1898),
cartógrafo y antiguo ingeniero militar, para
poner de una vez por todas a España a la par
de otras naciones, que desde hacía décadas
mantenían activas numerosas corporaciones
[page-n-46]
45
[page-n-47]
46
dedicades als estudis geogràfics. Coello, qui
va arribar a manifestar en la reunió inaugural haver sentit vergonya per la inexistència
d’una societat que representara Espanya en el
II Congrés Geogràfic Internacional celebrat a
París l’any anterior, era un personatge també
preocupat pel poc interés que el seu país mostrava per l’exploració d’altres territoris, en un
context colonialista on Espanya a penes defensava les mínimes restes del seu antic imperi
ultramarí, i no acabava de girar la seua vista
a Àfrica, on ara se centraven les ambicions de
les potències europees (Rodríguez, 1996, pàg.
141-142). El component nacionalista, doncs, estava inequívocament present, en forma d’anhel colonial; però també, per descomptat, en
la reivindicació d’un millor coneixement del
solar patri. Això li interessava molt a Vilanova, per descomptat. La geografia, per aquella
època, travessava una època especialment
agitada quant a la seua definició i demarcació científica. Afectada també per l’impacte
de l’evolucionisme, el solapament d’interessos
amb la geologia no podia deixar-se de costat (Livingstone, 1992, capítols 6 i 7). D’aquí
ve que foren diversos els naturalistes que es
van adherir a la SGM des del primer moment,
amb Vilanova com un dels més esforçats a
reivindicar la necessària fonamentació de la
geografia en el coneixement del medi natural.
No és casual, per descomptat, que la geografia física tinguera una presència considerable
(quasi el 40%) en les publicacions de la SGM
durant els seus primers deu anys d’existència
(Rodríguez, 1996, p. 172). Moltes d’elles es van
deure a Vilanova, i la seua «Reseña geológica
de la provincia de Valencia» va anar apareixent al llarg de quatre anys i dotze lliuraments
en el Boletín de la Sociedad Geográfica de
Madrid (Pelayo i Gozalo, 2012, p. 55). Vilanova, doncs, va participar de manera molt conspícua en aqueix ressorgir dels estudis sobre
la naturalesa espanyola, des de perspectives
dedicadas a los estudios geográficos. Coello,
quien llegó a manifestar en la reunión inaugural haber sentido vergüenza por la inexistencia
de una sociedad que representara a España en
el II Congreso Geográfico Internacional celebrado en París el año anterior, era un personaje también preocupado por el poco interés que
su país mostraba por la exploración de otros
territorios, en un contexto colonialista donde
España apenas defendía los mínimos restos de
su antiguo imperio ultramarino, y no acababa
de girar su vista a África, donde se centraban
ahora las ambiciones de las potencias europeas (Rodríguez, 1996, pp. 141-142). El componente nacionalista, pues, estaba inequívocamente presente, en forma de anhelo colonial;
pero también, desde luego, en la reivindicación
de un mejor conocimiento del solar patrio. Esto
le interesaba mucho a Vilanova, desde luego.
La geografía, por aquella época, atravesaba
una época especialmente agitada en cuanto a su definición y demarcación científica.
Afectada también por el impacto del evolucionismo, el solapamiento de intereses con la
geología no podía dejarse de lado (Livingstone, 1992, capítulos 6 y 7). De ahí que fueran
varios los naturalistas que se adhirieron a la
SGM desde el primer momento, con Vilanova
como uno de los más esforzados en reivindicar
la necesaria fundamentación de la geografía
en el conocimiento del medio natural. No es
casual, desde luego, que la geografía física
tuviera una presencia considerable (casi el 40
%) en las publicaciones de la SGM durante sus
primeros diez años de existencia (Rodríguez,
1996, p. 172). Muchas de ellas se debieron a
Vilanova, cuya «Reseña geológica de la provincia de Valencia» fue apareciendo a lo largo
de cuatro años y doce entregas en el Boletín
de la Sociedad Geográfica de Madrid (Pelayo
y Gozalo, 2012, p. 55). Vilanova, pues, participó
de modo muy conspicuo en ese resurgir de los
estudios sobre la naturaleza española, desde
[page-n-48]
47
científiques relativament variades, i amb l’alé
d’un nacionalisme que pretenia aprofitar la
ciència per a impulsar la construcció d’una Espanya més ben compassada amb la modernitat. Però la ciència ja començava també a ser
concebuda, en aquells dies, com una empresa
que travessava les fronteres nacionals. Vilanova, també ací, es va mostrar com un home
del seu temps.
perspectivas científicas relativamente variadas, y con el aliento de un nacionalismo que
pretendía aprovechar la ciencia para impulsar
la construcción de una España mejor acompasada con la modernidad. Pero la ciencia ya
empezaba también a ser concebida, por entonces, como una empresa que atravesaba las
fronteras nacionales. Vilanova, también aquí,
se mostró como un hombre de su tiempo.
No solament per la ciència
espanyola: Vilanova i els congressos
geològics internacionals
No solamente por la ciencia
española: Vilanova y los congresos
geológicos internacionales
La vocació internacionalista de Vilanova deu
molt, sens dubte, a la seua pròpia circumstància vital. El fet de ser un dels pocs científics
espanyols de la seua generació comissionat
oficialment per a estudiar a l’estranger (18491853) [figura 3], li va permetre no sols establir
fructuosos contactes, sinó sensibilitzar-se amb
les reivindicacions d’una ciència que havia de
transcendir les fronteres estatals per a aconseguir els seus objectius plenament. Pres de
manera abstracta, l’ideal internacionalista aplicat a la ciència sembla trivial, de tan
natural com es presenta, associat a la difosa retòrica d’una ciència lliure d’interessos
polítics i econòmics, consagrada a la noble
tasca d’incrementar el coneixement natural
pel bé de la humanitat. Però la veritat és que
l’empresa científica es vincula molt sovint als
diferents poders que s’exerceixen a cada moment històric. I en el context específic del segle
XIX, l’afirmació de l’estat modern dins d’unes
fronteres perfectament definides, es lligava
a un imperatiu que obligava al control territorial des del coneixement de la seua realitat
natural. La reivindicació del poder de l’estat
es projectava, doncs, a la del coneixement
del territori que aquell administrava, sobre
La vocación internacionalista de Vilanova debe
mucho, sin duda, a su propia circunstancia vital. El hecho de ser uno de los pocos científicos
españoles de su generación comisionado oficialmente para estudiar en el extranjero (18491853) [figura 3], le permitió no solo establecer
fructuosos contactos, sino sensibilizarse con
las reivindicaciones de una ciencia que debía trascender las fronteras estatales para
alcanzar sus objetivos plenamente. Tomado
de forma abstracta, el ideal internacionalista aplicado a la ciencia parece trivial, de tan
natural como se presenta, asociado a la difundida retórica de una ciencia libre de intereses
políticos y económicos, consagrada a la noble
tarea de incrementar el conocimiento natural
por el bien de la humanidad. Pero lo cierto
es que la empresa científica se vincula muy
frecuentemente a los diferentes poderes que
se ejercen en cada momento histórico. Y en el
contexto específico del siglo XIX, la afirmación
del estado moderno dentro de unas fronteras
perfectamente definidas, se ligaba a un imperativo que obligaba al control territorial desde
el conocimiento de su realidad natural. La reivindicación del poder del estado se proyectaba, pues, a la del conocimiento del territorio
[page-n-49]
48
[page-n-50]
49
Figura 3. Calendari de
sessions de la Societat
Geològica Francesa
(1851-1852) / Calendario
de sesiones de la
Sociedad Geológica
Francesa (1851-1852)
FDJV-MPV
el qual, al seu torn, s’havia de construir una
referència emocional i identitària anomenada «nació». Un conjunt d’ens, doncs, gens
simple, i que entrava en col·lisió, de fet, amb
l’ideal internacionalista. Des del punt de vista de la cartografia geològica, per exemple,
se suscitaria el problema de coordinar les
representacions del territori de cada país
amb les que produïen els estats veïns. S’entenia, raonablement, que no hauria d’haver-hi
discrepància a l’hora de caracteritzar unes
formacions estratigràfiques que travessen les
fronteres; al mateix temps, no obstant això, el
mapa era un exercici de sobirania, i per tant,
un instrument de la política nacional i internacional, i les dades que en ell apareixien havien
de modular-se segons els interessos de l’estat.
Aquesta tensió és un dels exemples de la paradoxa de la gran ciència en la segona meitat
del segle XIX, quan les iniciatives científiques
que requerien de la col·laboració internacional
es veien interpel·lades per unes relacions entre països creixentment tibants, amb freqüents
rivalitats per la pretensió d’estendre les seues
respectives àrees d’influència (SchroederGudehus, 1990). La política, per descomptat,
devia interferir en els somnis d’una ciència
genuïnament universal.
que aquel administraba, sobre el que a su vez
se debía construir una referencia emocional
e identitaria llamada nación. Un conjunto de
entes, pues, nada simple, y que entraba en colisión, de hecho, con el ideal internacionalista.
Desde el punto de vista de la cartografía geológica, por ejemplo, se suscitaría el problema
de coordinar las representaciones del territorio
de cada país con las que producían los estados vecinos. Se entendía, razonablemente, que
no debería haber discrepancia a la hora de
caracterizar unas formaciones estratigráficas
que cruzan las fronteras; al mismo tiempo, sin
embargo, el mapa era un ejercicio de soberanía, y por tanto, un instrumento de la política
nacional e internacional, y los datos que en
él aparecían debían modularse según los intereses del estado. Esta tensión es uno de los
ejemplos de la paradoja de la gran ciencia en
la segunda mitad del siglo XIX, cuando las iniciativas científicas que requerían de la colaboración internacional se veían interpeladas por
unas relaciones entre países crecientemente
tirantes, con frecuentes rivalidades por la pretensión de extender sus respectivas áreas de
influencia (Schroeder-Gudehus, 1990). La política, desde luego, interfería en los sueños de
una ciencia genuinamente universal.
Vilanova és reconegut com un dels primers
geòlegs europeus a proposar la celebració
d’un congrés internacional, en data tan primerenca com 1867, amb l’objectiu d’unificar
la nomenclatura geològica. La proposta era
una mica prematura, però dona bon senyal
de l’actitud del valencià, que es va adonar
prompte de la necessitat de dotar a una ciència en procés de consolidació d’uns marcs
normalitzats de comunicació. Perquè la proposta triomfara va caldre afegir adhesions
durant tots aquells anys i des de diferents
països europeus, encara que l’empenyiment
definitiu va arribar dels Estats Units, de la mà
Vilanova es reconocido como uno de los primeros geólogos europeos en proponer la celebración de un congreso internacional, en fecha tan
temprana como 1867, con el objetivo de unificar
la nomenclatura geológica. La propuesta era
algo prematura, pero da buena cuenta de la
actitud del valenciano, que se dio cuenta pronto de la necesidad de dotar a una ciencia en
proceso de consolidación de unos marcos normalizados de comunicación. Para que la propuesta fraguara hubo que añadir adhesiones
durante todos aquellos años y desde diferentes
países europeos, aunque el empuje definitivo
llegó de los Estados Unidos, de la mano de la
[page-n-51]
50
Figura 4. Fotografia de
grup dels participants
al II Congrés Geològic
Internacional (Bolonya,
1881) / Fotografía de
grupo de los participantes en el II Congreso
Geológico Internacional
(Bolonia, 1881)
FDJV-MPV
Figura 5. Insígnia del II
Congrés Geològic Internacional (Bolonya, 1881)
/ Insignia del II Congreso
Geológico Internacional
(Bolonia, 1881)
MPV
de l’Associació Americana per a l’Avanç de la
Ciència. D’aquesta manera, el Primer Congrés Geològic Internacional es va celebrar
a París, el 1878; a ell va assistir Vilanova, qui
va assumir, com era en ell costum, un paper
molt actiu. A més de la nomenclatura, una
altra de les línies bàsiques per a l’estandardització de la comunicació geològica afectava
els mapes; era necessari crear un codi visual
que facilitara una interpretació universal de
les representacions cartogràfiques. Des del
congrés de París, aquesta va ser una altra de
les línies prioritàries de treball, que van continuar en els congressos successius. Al Segon,
que es va celebrar a Bolonya [figures 4 i 5]
tres anys després, va tornar a assistir el nostre
personatge, en qualitat de vicepresident. Allí,
Vilanova es va erigir en un dels més destacats
Asociación Americana para el Avance de las
Ciencias. De este modo, el Primer Congreso
Geológico Internacional se celebró en París,
en 1878; a él, asistió Vilanova, quien asumió,
como era su costumbre, un papel muy activo.
Además de la nomenclatura, otra de las líneas
básicas para la estandarización de la comunicación geológica afectaba a los mapas; era
necesario crear un código visual que facilitara
una interpretación universal de las representaciones cartográficas. Desde el congreso de
París, esta fue otra de las líneas prioritarias
de trabajo, que continuaron en los congresos
sucesivos. El Segundo, que se celebró en Bolonia [figuras 4 y 5] tres años después, volvió a
contar con la asistencia de nuestro personaje,
en calidad de vicepresidente. Allí, Vilanova se
erigió en uno de los más destacados defenso-
[page-n-52]
51
defensors de la línia internacionalista, secundada especialment per autors italians,
francesos, britànics i estatunidencs, que
advocava per donar-li preferència a la conformació d’un marc estandarditzat d’obligat
compliment per part de tots els geòlegs. S’hi
oposaven, en aquest aspecte, a les pretensions encapçalades pels geòlegs alemanys,
austríacs i russos, poc disposats a canviar
les maneres de treball desenvolupades en
les seues respectives tradicions científiques
nacionals (Ellenberger, 1999; Vai, 2002). Els
congressos geològics, en realitat, tenien molt
de joc diplomàtic, i Espanya, un país amb
poc pes en el concert internacional, no hi tenia molt a dir tampoc, malgrat l’obstinació
de Vilanova i el seu ben guanyat prestigi. Ell
mateix va ser molt més reconegut i secundat
des de l’estranger que al seu país; mentre que
els congressos internacionals a penes van trobar expressions d’interés per part del govern
espanyol i d’entitats oficials com la Comissió
del Mapa Geològic en aquelles primeres edicions, Vilanova va rebre l’encàrrec del comité
congressual de compilar un diccionari internacional de termes geològics i geogràfics, la
primera proposta impresa del qual, redactada
en versió francesa i espanyola, va ser presentada per l’autor a Berlín, en l’avinentesa del
Tercer Congrés Geològic Internacional (1885)
(Pelayo i Gozalo, 2012, pàg. 64-65).
res de la línea internacionalista, apoyada especialmente por autores italianos, franceses,
británicos y estadounidenses, que abogaba
por darle preferencia a la conformación de un
marco estandarizado de obligado cumplimiento por parte de todos los geólogos. Se oponían,
en este aspecto, a las pretensiones encabezadas por los geólogos alemanes, austríacos y
rusos, poco dispuestos a cambiar los modos
de trabajo desarrollados en sus respectivas
tradiciones científicas nacionales (Ellenberger,
1999; Vai, 2002). Los congresos geológicos, en
realidad, tenían mucho de juego diplomático,
y España, un país con poco peso en el concierto internacional, no tenía mucho que decir
tampoco allí, pese al empeño de Vilanova y su
bien ganado prestigio. Él mismo fue mucho
más reconocido y apoyado desde el extranjero que en su país; mientras que los congresos
internacionales apenas hallaron expresiones
de interés por parte del gobierno español y de
entidades oficiales como la Comisión del Mapa
Geológico en aquellas primeras ediciones, Vilanova recibió el encargo del comité congresual
de compilar un diccionario internacional de
términos geológicos y geográficos, cuya primera propuesta impresa, redactada en versión
francesa y española, fue presentada por el autor en Berlín, con ocasión del Tercer Congreso
Geológico Internacional (1885) (Pelayo y Gozalo, 2012, pp. 64-65).
Vilanova va participar en altres iniciatives
congressuals internacionals i nacionals [figura 6], que ja no comentarem; de la mateixa
manera, la nòmina de societats científiques
en les quals es va implicar excedeix a les que
hem esmentat. En tot cas, aquest breu i incomplet repàs de les contribucions de Vilanova a diversos projectes associacionistes i
corporatius en la història natural i en les ciències de la Terra, mostra la seua consciència activa davant les noves formes de treball
Vilanova participó en otras iniciativas congresuales internacionales y nacionales [figura 6],
que ya no vamos a comentar; del mismo modo,
la nómina de sociedades científicas en las que
se implicó excede a las que hemos mencionado. En todo caso, este breve e incompleto
repaso de las contribuciones de Vilanova a
diversos proyectos asociacionistas y corporativos en la historia natural y en las ciencias de
la tierra, muestra su conciencia activa ante las
nuevas formas de trabajo científico que exi-
[page-n-53]
52
[page-n-54]
53
científic que exigia un món articulat entorn
d’estats nacionals, àvids de control territorial però al mateix temps necessitats d’espais
de col·laboració internacional. Enfront d’uns
certs judicis retrospectius, construïts en clau
d’uns desenvolupaments futurs de la geologia que ell ja no va poder conéixer, i que el
presenten com algú que no sempre va saber
triar una suposada «línia correcta» ( Julivert,
2014, p. 122), Vilanova ha de ser entés com un
geòleg absolutament del seu temps, implicat
tant en les principals controvèrsies teòriques,
com en les més importants línies d’acció pràctica, que defineixen les ciències de la Terra en
la segona meitat del segle XIX.
Figura 6. Fotografia
de grup d'alguns
participants al XVI
Congrés de l'Associació
Francesa per l'Avanç
de les Ciències (Tolosa
de Llenguadoc, 1887) /
Fotografía de grupo de
algunos participantes
en el XVI Congreso de
la Asociación Francesa
para el Avance de las
Ciencias (Tolosa, 1887)
FDJV-MPV
gía un mundo articulado en torno a estados
nacionales, ávidos de control territorial pero
al mismo tiempo necesitados de cauces de
colaboración internacional. Frente a ciertos
juicios retrospectivos, construidos en clave de
unos desarrollos futuros de la geología que él
ya no pudo conocer, y que lo presentan como
alguien que no siempre supo escoger una supuesta «línea correcta» (Julivert, 2014, p. 122),
Vilanova debe ser entendido como un geólogo
absolutamente de su tiempo, implicado tanto
en las principales controversias teóricas, como
en las más importantes líneas de acción práctica, que definen las ciencias de la tierra en la
segunda mitad del siglo XIX.
[page-n-55]
Juan Vilanova i l’harmonia
entre ciència i religió:
les seues crítiques creacionistes
al darwinisme
Juan Vilanova y la armonía
entre ciencia y religión:
sus críticas creacionistas
al darwinismo
54
FRANCISCO PELAYO LÓPEZ
Instituto de Historia, CSIC
[page-n-56]
55
En l’obra científica de Juan Vilanova, i en coherència amb el seu fervent catolicisme, va destacar la seua creença en què existia una harmonia entre el relat bíblic de la creació del Gènesi
i les dades que s’extreien de la investigació en ciències naturals, especialment en geologia,
paleontologia i prehistòria, matèries en les quals el naturalista valencià s’havia especialitzat.
Aquesta pretesa harmonia va ser un component característic i constant que va mantindre al
llarg de la seua vida acadèmica. D’acord amb ella, va defensar el creacionisme de les espècies,
fonamentalment del gènere humà, i va rebutjar qualsevol tipus d’evolucionisme, tant el dels
transformistes francesos com el de Darwin [figura 1].
Ja en el seu primer llibre, el Manual de Geología aplicada a la Agricultura y a las Artes Industriales (Madrid, 1860-61), Vilanova va annexar al final del tom II, tretze pàgines en les quals
pretenia mostrar la concordança entre el Gènesi i les Ciències, text que va tornar a publicar,
amb lleugeres modificacions, en el Compendio de Geología Madrid (1872) i en el tom VIII de la
Creación..., Barcelona, (1872-76). Vilanova va mantindre i va reflectir la seua creença en aquesta
harmonia en les obres que va publicar al llarg de la seua vida acadèmica.
En la obra científica de Juan Vilanova, y en coherencia con su ferviente catolicismo, destacó
su creencia en que existía una armonía entre el relato bíblico de la creación del Génesis y los
datos que se extraían de la investigación en ciencias naturales, especialmente en geología,
paleontología y prehistoria, materias en las que el naturalista valenciano se había especializado. Esta pretendida armonía fue un componente característico y constante que mantuvo a lo
largo de su vida académica. En consonancia con ella, defendió el creacionismo de las especies,
fundamentalmente del género humano, y rechazó cualquier tipo de evolucionismo, tanto el de
los transformistas franceses como el de Darwin [figura 1].
Ya en su primer libro, el Manual de Geología aplicada a la Agricultura y a las Artes Industriales
(Madrid, 1860-61), Vilanova anexó al final del tomo II, trece páginas en las que pretendía mostrar la concordancia entre el Génesis y las Ciencias, texto que volvería a publicar, con ligeras
modificaciones, en el Compendio de Geología Madrid (1872) y en el tomo VIII de La Creación...,
Barcelona, (1872-76). Vilanova mantuvo y reflejó su creencia en esta armonía en las obras que
publicó a lo largo de su vida académica.
[page-n-57]
56
Figura 1. Charles
Darwin (ca. 1854).
Maull & Fox
Figura 2. Albert Gaudry
(ca. 1890). Annales.org
La postura de Vilanova que manifesta les seues
posicions creacionistes i antidarwinistes l’hem
exposada de manera detallada en anteriors
treballs (Pelayo, 1998; Pelayo, 1999; Pelayo i
Gozalo, 2012). Per a descriure la seua posició acudim a les publicacions del naturalista
valencià, tant en llibres com en articles. Però
també analitzem les seues intervencions en la
Societat Espanyola d’Història Natural (SEHN),
a propòsit de la polèmica sobre el caràcter
orgànic de l’Eozoon canadense, que Vilanova
rebutjava, i les seues crítiques a Albert Gaudry
La postura de Vilanova manifestando sus
posiciones creacionistas y antidarwinistas la
hemos expuesto de forma detallada en anteriores trabajos (Pelayo, 1998; Pelayo, 1999;
Pelayo y Gozalo, 2012). Para describir su posición acudimos a las publicaciones del naturalista valenciano, tanto libros como artículos.
Pero también analizamos sus intervenciones
en la Sociedad Española de Historia Natural (SEHN), a propósito de la polémica sobre
el carácter orgánico del Eozoon canadense, que Vilanova rechazaba, y sus críticas a
[page-n-58]
57
[figura 2], catedràtic de paleontologia al Museu Nacional d’Historia Natural de París, per
la defensa d’aquest Protriton petrolei com un
exemple que confirmava la teoria de l’evolució. Incloem els comentaris reprovatoris a les
idees evolucionistes recollides en La Creación.
Història Natural escrita per una societat de
naturalistes..., que Vilanova, com a director de
l’obra, va afegir en notes al text que va redactar Francisco Tubino sobre les obres de Darwin
i l’estat del coneixement sobre l’antropologia.
Finalment, no van faltar en la nostra exposició
sobre les idees antidarwinistes de Vilanova,
les seues opinions crítiques amb la teoria de
l’evolució, quan va comentar les intervencions
d’autors proclius al transformisme, en els congressos internacionals, als quals va assistir el
naturalista valencià.
Albert Gaudry [figura 2], catedrático de paleontología en el Muséun National d’Histoire
Naturelle de París, por su defensa del Protriton
petrolei como un ejemplo que confirmaba la
teoría de la evolución. Incluimos los comentarios reprobatorios a las ideas evolucionistas recogidas en La Creación Historia Natural escrita
por una Sociedad de naturalistas..., que Vilanova, como director de la obra, añadió en notas
al texto que redactó Francisco Tubino sobre las
obras de Darwin y el estado del conocimiento
sobre la Antropología. Por último, no faltaron en
nuestra exposición sobre las ideas antidarwinistas de Vilanova, sus opiniones críticas con
la teoría de la evolución, cuando comentó las
intervenciones de autores proclives al transformismo, en los congresos internacionales, a los
cuales asistió el naturalista valenciano.
En l’apartat paleontologia del seu Manual
[figura 3], Vilanova va exposar per primera
vegada les seues idees creacionistes i crítiques
amb el transformisme de les espècies. Va comentar que l’anàlisi del registre paleontològic
mostrava que, en les mateixes capes sedimentàries es trobaren els mateixos fòssils i, a
més, que la troballa de fòssils idèntics estava
limitada a profunditats determinades. Totes
dues dades semblaven provar que durant la
història geològica havien tingut lloc una sèrie
successiva de creacions i extincions.
En el apartado Paleontología de su Manual
[figura 3], Vilanova expuso por primera vez
sus ideas creacionistas y críticas con el transformismo de las especies. Comentó que el
análisis del registro paleontológico, mostraba que en las mismas capas sedimentarias se
encontraran los mismos fósiles y, además, que
el hallazgo de fósiles idénticos estaba limitado
a profundidades determinadas. Ambos datos
parecían probar que durante la historia geológica habían tenido lugar una serie sucesivas
de creaciones y extinciones.
Vilanova va mantindre que al llarg del temps
havien tingut lloc diferents creacions, la
manifestació de les quals més visible era la
independència de les faunes i flores fòssils
que caracteritzaven els períodes geològics,
les quals no procedien per generació directa
de les espècies que els havien precedit. Des
d’aquest punt de vista, Vilanova va ser partidari del fixisme de les espècies. Sostenia
que la paleontologia demostrava que havien
existit molts i variats períodes caracteritzats
Vilanova mantuvo que a lo largo del tiempo
habían tenido lugar diferentes creaciones,
cuya manifestación más visible era la independencia de las faunas y floras fósiles que
caracterizaban los períodos geológicos, las
cuales no procedían por generación directa de
las especies que les habían precedido. Desde
este punto de vista, Vilanova fue partidario del
fijismo de las especies. Sostenía que la paleontología demostraba que habían existido
muchos y variados períodos caracterizados
[page-n-59]
58
[page-n-60]
59
Figura 3. Manual de
geología aplicada a
la agricultura y a las
artes industriales
(1860-1861)
Biblioteca MPV
per condicions físiques i biològiques diferents
i amb una flora i una fauna enterament diferents de les anteriors i posteriors, sent pocs
els organismes que passaven a un terreny
superior. Vilanova insistia que les dades paleontològiques no confirmaven el trànsit o
transmutació d’unes espècies en unes altres.
Ell no negava les formes intermèdies, però en
limitava l’existència als ordres i classes i, potser, a tipus de menor categoria, però en cap
cas a les espècies, ja que en aquestes s’havia
demostrat la independència de les unes respecte a les altres. Les espècies podien patir
desviacions en el seu aspecte, produint tipus
molt diferents de l’original, els quals sotmesos
espontàniament o artificialment a la selecció
i a la múltiple i complexa acció de l’herència,
podien convertir-se en el tronc d’una varietat
i fins i tot d’una raça nova. Segons que les
condicions exteriors foren indiferents, favorables o contràries, es mantenia la varietat,
s’accentuava aquesta o s’extingia.
por condiciones físicas y biológicas diferentes
y con una flora y una fauna enteramente distintas de las anteriores y posteriores, siendo
pocos los organismos que pasaban a un terreno superior. Vilanova insistía en que los datos
paleontológicos no confirmaban el tránsito o
transmutación de unas especies en otras. Él no
negaba las formas intermedias, pero limitaba
su existencia a los órdenes y clases y, quizás,
a tipos de menor categoría, pero en ningún
caso a las especies, ya que en éstas se había
demostrado la independencia de unas respecto a otras. Las especies podían sufrir desviaciones en su aspecto, produciendo tipos muy
diferentes del original, los cuales sometidos
espontánea o artificialmente a la selección y
a la múltiple y compleja acción de la herencia,
podían convertirse en el tronco de una variedad y hasta de una raza nueva. Según que las
condiciones exteriores fueran indiferentes, favorables o contrarias, se mantenía la variedad,
se acentuaba ésta o se extinguía.
En la dècada dels anys seixanta, Vilanova va
encaminar els seus interessos científics cap a
la prehistòria, disciplina emergent en aquells
moments, i d’aquesta manera, les primeres
crítiques al darwinisme van aparéixer en una
sèrie d’articles dedicats a l’origen i l’antiguitat
del gènere humà. En ells va defensar les creacions independents de les espècies enfront de
la posició que postulaven Lamarck i Darwin.
Va criticar el transformisme atés que, perquè
tinguera lloc, feia falta un temps incommensurablemente extens, una cosa a la qual
s’oposava la raó i la Bíblia. Va sostindre que
la hipòtesi darwinista no veia confirmats els
seus postulats per la paleontologia, quan partia de la base que la matèria orgànica havia
començat amb el menor grau de complexitat
possible. A això caldria afegir que la teoria
darwinista feia passar per una sèrie de transformacions segons els principis de «l’elecció o
En la década de los años sesenta, Vilanova encaminó sus intereses científicos hacia la prehistoria, disciplina emergente en esos momentos,
y de esta forma, las primeras críticas al darwinismo aparecieron en una serie de artículos
dedicados al origen y antigüedad del género
humano. En ellos defendió las creaciones independientes de las especies frente a la posición
que postulaban Lamarck y Darwin. Criticó el
transformismo porque para que tuviera lugar
hacía falta un tiempo inconmensurablemente extenso, algo a lo que se oponía la razón y
la Biblia. Sostuvo que la hipótesis darwinista
no veía confirmado sus postulados por la paleontología, cuando partía de la base de que la
materia orgánica había comenzado con el menor grado de complejidad posible. A esto habría que añadir que la teoría darwinista hacía
pasar por una serie de transformaciones según
los principios de la “elección o selección” y el
[page-n-61]
60
la selecció» i el de «la competència vital», a
més del temps com a factor necessari perquè
es produïra la varietat de tipus existents. Per
a Vilanova, la implicació immediata d’aquesta
teoria aplicada al gènere humà era que «l’ascendent natural i propi de la humanitat havia
de ser el mico més perfecte entre els vius»,
ja fora l’orangutan, el ximpanzé, el goril·la o
alguna espècie fòssil del Terciari. Assegurava
que el gènere humà estava representat per
una espècie procedent, com les altres, d’una
sola parella primitiva, de la qual, procedien les
diferents races existents i això significava que
la ciència confirmava l’exposat en el Gènesi.
de la “competencia vital”, además del tiempo
como factor necesario para que se produjera
la variedad de tipos existentes. Para Vilanova,
la implicación inmediata de esta teoría aplicada al género humano era que “el ascendiente
natural y propio de la humanidad debía ser el
mono más perfecto entre los vivos”, ya fuera
el orangután, el chimpancé, el gorila o alguna
especie fósil del Terciario. Aseguraba que el
género humano estaba representado por una
especie procedente, como las demás, de una
sola pareja primitiva, de la cual, procedían las
distintas razas existentes y esto significaba que
la ciencia confirmaba lo expuesto en el Génesis
En treballs posteriors va defensar que els
terrenys més primitius estaven representats
per diversos tipus, com trilobits, cefalòpodes
i braquiòpodes, organismes de relativa complexitat orgànica, la qual cosa desmentia el
suposat augment continuat que preconitzaven
els darwinistes. Per a ell, els diversos tipus orgànics havien aparegut, no de manera lenta,
paulatina i gradual, sinó de manera sobtada
i instantània, confirmant així el principi que
les formes orgàniques primitives no eren el
resultat d’una lenta i contínua transformació
d’altres anteriors, sinó obra directa i immediata d’un creador omnipotent.
En trabajos posteriores defendió que los terrenos más primitivos estaban representados
por varios tipos, como trilobites, cefalópodos y braquiópodos, organismos de relativa
complejidad orgánica, lo que desmentía el
supuesto aumento continuado que preconizaban los darwinistas. Para él, los diversos tipos
orgánicos habían aparecido, no de forma lenta, paulatina y gradual, sino de manera súbita
e instantánea, confirmando así el principio de
que las formas orgánicas primitivas no eran
el resultado de una lenta y continua transformación de otras anteriores, sino obra directa
e inmediata de un Creador omnipotente.
Va discutir la possible influència dels agents
ambientals en el procés d’especiació i trobava una completa independència dels éssers
vius en relació amb el mitjà en què vivien.
Per tant, en cap cas podia atribuir-se a l’acció ambiental l’origen de les espècies, sinó a
l’actuació d’un «poder infinit», que regulava
les forces físiques i els organismes i que mantenia les necessàries relacions harmòniques
i adaptatives.
Discutió la posible influencia de los agentes
ambientales en el proceso de especiación y
encontraba una completa independencia de
los seres vivos en relación con el medio en
que vivían. Por tanto, en ningún caso podía
atribuirse a la acción ambiental el origen de
las especies, sino a la actuación de un “poder
infinito”, que regulaba las fuerzas físicas y los
organismos y que mantenía las necesarias relaciones armónicas y adaptativas.
Segons Vilanova, en comparar el grau relatiu
d’organització dels elements constitutius de
Según Vilanova, al comparar el grado relativo
de organización de los elementos constitutivos
[page-n-62]
61
les faunes silúriques amb les posteriors, es deduïa un predomini de les formes més simples
en els temps més moderns, la qual cosa era
impossible d’harmonitzar amb els principis
fonamentals del darwinisme, el de la selecció
natural i el de la lluita per l’existència.
de las faunas silúricas con las posteriores, se
deducía un predominio de las formas más simples en los tiempos más modernos, lo que era
imposible de armonizar con los principios fundamentales del darwinismo, el de la selección
natural y el de la lucha por la existencia.
Vilanova es va basar, per a defensar el seu
creacionisme i rebutjar l’evolucionisme, en les
dades conegudes per la paleontologia de la
seua època, ja que la imperfecció del registre
fòssil era, com el mateix Darwin reconeixia, la
baula més feble de la teoria de la descendència amb modificació, i d’aquesta fragilitat es
va servir Vilanova per a rebatre el darwinisme.
Així no va acceptar l’argument de Darwin sobre l’escassetat de materials fòssils, perquè,
en la seua opinió, l’únic que pretenia el naturalista britànic era justificar el perquè la seua
teoria no es veia confirmada pels fets. Darwin
sostenia que els organismes més simples des
del punt de vista de la complexitat orgànica
s’havien perdut o encara no s’havien trobat, i
així pretenia justificar l’absència de tals exemplars en els terrenys fossilífers més antics. Però
les dades paleontològiques, segons el parer
de Vilanova, no confirmaven aquestes suposicions, que eren una de les implicacions
bàsiques del darwinisme. Per tant, si la vida
no havia aparegut amb el grau de simplicitat
orgànica suposat per Darwin, calia considerar que el més probable era que la naturalesa
no havia procedit al seu desenvolupament
mitjançant una sèrie indefinida i ininterrompuda de transformacions lentes i successives,
tal com afirmava la teoria evolucionista. En
aquest punt és on s’emmarca la polèmica
sobre l’Eozoon canadense «l’albor o l’aurora
de la vida» [figura 4]. La troballa de l’Eozoon
canadense el 1858, en roques precàmbriques
va donar lloc a una controvèrsia en relació a
la primera aparició de la vida sobre la Terra,
entre aquest suposat fòssil i la «fauna primor-
Vilanova se basó para defender su creacionismo y rechazar el evolucionismo en los datos
conocidos por la paleontología de su época,
ya que la imperfección del registro fósil era,
como el propio Darwin reconocía, el eslabón
más débil de la teoría de la descendencia con
modificación y de esta fragilidad se sirvió Vilanova para rebatir al darwinismo. Así no aceptó el argumento de Darwin sobre la escasez
de materiales fósiles, porque en su opinión lo
que único que pretendía el naturalista británico era justificar el porqué su teoría no se
veía confirmada por los hechos. Darwin sostenía que los organismos más simples desde
el punto de vista de la complejidad orgánica
se habían perdido o aún no se habían encontrado, y así pretendía justificar la ausencia
de tales ejemplares en los terrenos fosilíferos
más antiguos. Pero los datos paleontológicos,
a juicio de Vilanova, no confirmaban estas suposiciones, que eran una de las implicaciones
básicas del darwinismo. Por tanto, si la vida
no había aparecido con el grado de simplicidad orgánica supuesto por Darwin, había que
considerar que lo más probable era que la
naturaleza no había procedido a su desarrollo
mediante una serie indefinida e ininterrumpida de transformaciones lentas y sucesivas, tal
como afirmaba la teoría evolucionista. En este
punto es donde se enmarca la polémica sobre el Eozoon canadense “el albor o la aurora
de la vida” [figura 4]. El hallazgo del Eozoon
canadense en 1858, en rocas precámbricas
dio lugar a una controversia en relación a la
primera aparición de la vida sobre la Tierra,
entre este supuesto fósil y la “fauna primor-
[page-n-63]
62
[page-n-64]
63
Figura 4. Eozoon
canadense. Anales de
la Sociedad Española
de Historia Natural,
tom V, 1876, làmina V
/ Eozoon canadense.
Anales de la Sociedad
Española de Historia
Natural, tomo V, 1876,
lámina V
dial» del que Joachim Barrande denominava
«Silúric», una fauna composta per trilobits i
altres diferents invertebrats fòssils.
dial” de lo que Joachim Barrande denominaba
Silúrico, una fauna compuesta por trilobites y
otros diferentes invertebrados fósiles.
La importància de l’Eozoon per al debat sobre
el darwinisme va radicar en el fet que l’existència d’aquest organisme podia confirmar
les tesis de Darwin, en relació a una major
antiguitat en l’aparició de la vida sobre la Terra, com també de l’augment de complexitat
orgànica a partir d’una «forma primordial
única». A partir de la 4a i següents edicions
de L’origen de les espècies, Darwin esmentava
que ell ja havia plantejat el 1859 l’existència
d’éssers vius anteriors al període Càmbric, per
la qual cosa la troballa de l’Eozoon confirmava les seues paraules. Però per a Vilanova, la
Paleontologia demostrava que l’Eozoon no
era l’organisme que havia iniciat la vida i la
fauna universal al globus, com la teoria evolucionista suposava. El començament de tan
extraordinari fenomen era la fauna primordial, que no oferia la simplicitat de tipus que
els agradaria als partidaris del darwinisme.
La importancia del Eozoon para el debate sobre el darwinismo radicó en que la existencia
de este organismo podía confirmar las tesis
de Darwin, en relación a una mayor antigüedad en la aparición de la vida sobre la Tierra,
así como del aumento de complejidad orgánica a partir de una “forma primordial única”. A
partir de la 4ª y siguientes ediciones del Origen de las especies, Darwin mencionaba que
él ya había planteado en 1859 la existencia
de seres vivos anteriores al período Cámbrico, por lo que el hallazgo del Eozoon venía a
confirmar sus palabras. Pero para Vilanova, la
Paleontología demostraba que el Eozoon no
era el organismo que había iniciado la vida y
la fauna universal en el globo, como la teoría
evolucionista suponía. El comienzo de tan extraordinario fenómeno era la fauna primordial, que no ofrecía la simplicidad de tipos que
les gustaría a los partidarios del darwinismo.
En una altra intervenció antidarwinista, Vilanova va comentar en la SEHN un treball de
Gaudry, on aquest va referir la troballa en
terrenys paleozoics de restes fòssils d’amfibis
que confirmaven la teoria evolucionista (Gaudry 1874-1875). Per a Vilanova, Gaudry havia
exagerat el seu desig de fer ajustar els fets a
una teoria que tan entusiasmat el tenia. La
posició de Gaudry en relació amb l’evolucionisme i si se li pot considerar darwinista o no,
ha sigut objecte de diversos estudis i debats.
En qualsevol cas, a Gaudry se li emmarca dins
del transformisme francés.
En otra intervención antidarwinista, Vilanova
comentó en la SEHN un trabajo de Gaudry,
en donde éste refirió el hallazgo en terrenos
paleozoicos de restos fósiles de anfibios que
confirmaban la teoría evolucionista (Gaudry
1874-1875). Para Vilanova, Gaudry había exagerado su deseo de hacer ajustar los hechos a
una teoría que tan entusiasmado lo tenía. La
posición de Gaudry con relación al evolucionismo y si se le puede considerar darwinista o
no, ha sido objeto de varios estudios y debates. En cualquier caso, a Gaudry se le enmarca
dentro del transformismo francés.
Gaudry va plantejar que fins a aqueix moment els tipus actuals de batracis semblaven
ser molt recents, ja que només s’havien trobat
alguns dels seus representants en terrenys ter-
Gaudry planteó que hasta ese momento los
tipos actuales de batracios parecían ser muy
recientes, ya que sólo se habían encontrado
algunos de sus representantes en terrenos ter-
[page-n-65]
64
Figura 5. Protriton
petrolei. Bulletin de la
Société Geologique de
France, t. III, 3a sèrie,
1874-1875, plantxes VII
i VIII / Bulletin de la
Société Geologique de
France, t. III, 3ª serie,
1874-1875, planchas
VII y VIII
ciaris, per la qual cosa considerava estrany
que éssers d’organització tan senzilla dins
del tipus vertebrats hagueren aparegut tan
tard en el curs dels temps, la qual cosa era
una objecció contra la teoria evolucionista.
Les restes fòssils de batracis descoberts en
la part superior dels terrenys paleozoics de
Muse i Autun (França), van ser denominats
Protriton petrolei [figura 5] per Gaudry, nom
que indicava que havien sigut els predecessors de les salamandres, i comentava «… ces
Batraciens sont tels qu’un Évolutionniste devait les imaginer dans un terrain ancien: par
queue très-courte, leur tronc et leurs membres
où dominent les caractères des Salamandres,
leur tête où dominent au contraire les caractères des Grenouilles, ils diminuent la distance
qui nous semblait séparer les Urodèles d’avec
le Anoures» (Gaudry, 1874-1875). Vilanova va
alterar aquest paràgraf de Gaudry, ja que va
substituir evolucionista per darwinista, que
per a Vilanova era el mateix, encara que no
és clar que per a Gaudry també ho fora. Vilanova a més va afegir al final del paràgraf:
«formant com el llaç d’unió entre aquests dos
grups d’amfibis».
ciarios, por lo que consideraba extraño que
seres de organización tan sencilla dentro del
tipo vertebrados hubieran aparecido tan tarde en el curso de los tiempos, lo cual era una
objeción contra la teoría evolucionista. Los
restos fósiles de batracios descubiertos en la
parte superior de los terrenos paleozoicos de
Muse y Autun (Francia), fueron denominados
Protriton petrolei [figura 5] por Gaudry, nombre que indicaba que habían sido los predecesores de las salamandras, y comentaba “…
ces Batraciens sont tels qu’un Évolutionniste
devait les imaginer dans un terrain ancien: par
queue très-courte, leur tronc et leurs membres
où dominent les caractères des Salamandres,
leur tête où dominent au contraire les caractères des Grenouilles, ils diminuent la distance
qui nous semblait séparer les Urodèles d’avec
le Anoures” (Gaudry, 1874-1875). Vilanova alteró este párrafo de Gaudry, ya que sustituyó
evolucionista por darwinista, que para Vilanova era lo mismo, aunque no está claro que
para Gaudry también lo fuera. Vilanova además añadió al final del párrafo, “formando
como el lazo de unión entre estos dos grupos
de anfibios”.
Durant el curs de Prehistòria que va impartir en l’Ateneu de Madrid, Vilanova va
polemitzar amb Manuel de la Revilla, qui li
va retraure oposar-se al darwinisme i posar
en íntim acord la ciència amb la revelació
i el que aconseguia era mostrar amb això
una intel·ligència petrificada com un fòssil
i defensar una ciència anyenca i una creença moribunda (Revilla, 1875). Vilanova
va respondre en el seu article «La teoría de
Darwin». Retreia als qui fent gala d’independència criticaven el principi d’autoritat i
acceptaven les doctrines que procediren de
més enllà dels Pirineus, si eren formulades
per una eminència científica. Considerava
a aquest grup com uns nous inquisidors, ja
Durante el curso de Prehistoria que impartió
en el Ateneo de Madrid, Vilanova polemizó
con Manuel de la Revilla, quien le reprochó
oponerse al darwinismo y poner en íntimo
acuerdo la ciencia con la revelación y lo que
conseguía era mostrar con ello una inteligencia petrificada como un fósil y defender una
ciencia añeja y una creencia moribunda (Revilla, 1875). Vilanova respondió en su artículo
“La teoría de Darwin”. Reprochaba a quienes
alardeando de independencia criticaban el
principio de autoridad y aceptaban las doctrinas que procedieran de más allá de los Pirineo, si eran formuladas por una eminencia
científica. Consideraba a este grupo como
unos nuevos inquisidores, ya que descalifica-
[page-n-66]
65
[page-n-67]
66
que desqualificaven els que com ell, volien
estudiar les noves teories abans d’admetre-les. En l’extrem oposat, uns altres li havien
criticat per tractar el darwinisme amb excessiva indulgència. Vilanova, parlava de teoria
darwinista, evolutiva o transformista, sense
diferenciar entre aquestes tres denominacions, obviant la importància que donava
Darwin al mecanisme de la selecció natural
o la que donaven a l’herència dels caràcters
adquirits i a la influència del medi Lamarck
i els transformistes francesos. En qualsevol
cas Vilanova afirmava que ell es resistia a
admetre aquesta teoria ja que ni s’ajustava
als fets, ni a la unitat de la creació; ja que
segons l’evolucionisme, la matèria era capaç
de produir per si mateixa la vida començant
pels organismes més senzills, els quals seguint determinades lleis anomenades de
selecció i competència per la vida, s’havien
anat perfeccionant i transformant els uns
en els altres, fins a arribar a l’home, última
baula de l’escala zoològica. Vilanova basava
el seu rebuig en les mateixes premisses que
havia expressat en els seus treballs anteriors,
això és, que en tots els terrenys de sediment
es trobaven vestigis clars i evidents de tipus dels més variats, des del zoòfit i briozuo
fins al vertebrat, que coexistien tots i sense
poder trobar aqueixos tipus intermedis que
la filiació evolucionista suposava. En temps
relativament moderns havia aparegut els
primers micos o primats i només es trobaven restes fòssils d’aquests mamífers com
a pertanyents a gèneres i a espècies ben
determinables, sense que fins hui ningú haguera provat el trànsit d’aquests organismes
al que s’havia anomenat preludi de l’home,
encara que sí que existien restes humanes
fossilitzades, idèntiques, malgrat la seua remota antiguitat, als ossos d’humans actuals.
Acabava afirmant que si s’aplicava la competència per la vida i la selecció natural en
ban a los que como él, querían estudiar las
nuevas teorías antes de admitirlas. En el extremo opuesto, otros le habían criticado por
tratar al darwinismo con excesiva indulgencia.
Vilanova, hablaba de teoría darwinista, evolutiva o transformista, sin diferenciar entre estas
tres denominaciones, obviando la importancia
que daba Darwin al mecanismo de la selección natural o la que daban a la herencia de
los caracteres adquiridos y a la influencia del
medio Lamarck y los transformistas franceses.
En cualquier caso Vilanova afirmaba que él
se resistía a admitir dicha teoría ya que ni se
ajustaba a los hechos, ni a la unidad de la
creación, ya que según el evolucionismo, la
materia era capaz de producir por sí misma
la vida empezando por los organismos más
sencillos, los cuales siguiendo determinadas
leyes llamadas de selección y competencia
por la vida, se habían ido perfeccionando y
trasformando unos en otros, hasta llegar al
hombre, último eslabón de la escala zoológica. Vilanova basaba su rechazo en las mismas
premisas que había expresado en sus trabajos
anteriores, esto es, que en todos los terrenos
de sedimento se encontraban vestigios claros y evidentes de tipos de los más variados,
desde el zoofito y briozoo hasta el vertebrado,
coexistiendo todos y sin poder encontrar esos
tipos intermedios que la filiación evolucionista
suponía. En tiempos relativamente modernos
había aparecido los primeros monos o primates y sólo se encontraban restos fósiles de estos mamíferos como pertenecientes a géneros
y a especies bien determinables, sin que hasta
la fecha nadie hubiera probado el tránsito de
estos organismos a lo que se había dado en
llamar preludio del hombre, aunque sí existían restos humanos fosilizados, idénticos, a
pesar de su remota antigüedad, a los huesos
de humanos actuales. Terminaba afirmando
que si se aplicaba la competencia por la vida
y la selección natural en la especie humana,
[page-n-68]
67
l’espècie humana, caldria considerar-la igual
que aqueixes races de bous, carners i cavalls
que els criadors anglesos manejaven al seu
gust, adaptant-les a les diferents exigències de la necessitat, de la conveniència o del
capritx de la moda (Vilanova, 1876a).
habría que considerarla igual que esas razas
de toros, carneros y caballos que los criadores
ingleses manejaban a su gusto, adaptándolas
a las diferentes exigencias de la necesidad,
de la conveniencia o del capricho de la moda
(Vilanova, 1876a).
Revilla va contestar a Vilanova recordant que
havia censurat l’obstinació de Vilanova per
posar d’acord la ciència amb la doctrina del
Gènesi i combatre el darwinisme, dirigint atacs
pocs fundats i menys profunds a aquesta teoria. I això que no havia criticat La Creación…
[figura 6], obra d’història natural dirigida per
Vilanova. Entre altres coses, havia admés en
aqueixa obra un tractat d’Antropologia, escrit
pel darwinista Tubino (Revilla, 1876).
Revilla contestó a Vilanova recordando que había censurado el empeño de Vilanova por poner
de acuerdo la ciencia con la doctrina del Génesis y combatir al darwinismo, dirigiendo a esta
teoría ataques pocos fundados y menos profundos. Y eso que no había criticado La Creación…
[figura 6], obra de Historia Natural dirigida por
Vilanova. Entre otras cosas, había admitido en
esa obra un tratado de Antropología, escrito por
el darwinista Tubino (Revilla, 1876).
Va tornar a respondre Vilanova queixant-se
que Revilla li diguera inquisidor de nou encuny per no doblegar el genoll davant Darwin
o Haeckel, que per a Revilla eren pontífexs
més infal·libles que el papa. Com Revilla li
titllava amb sorna de darwinista, per haver
publicat Tubino Tratado de Antropologia sota
la direcció de Vilanova, el paleontòleg valencià acceptava i defensava les idees del seu
col·laborador, però insistia que les dades de
la paleontologia contradeien els principis fonamentals del darwinisme (Vilanova, 1876b).
Volvió a responder Vilanova quejándose de
que Revilla le llamara inquisidor de nuevo
cuño por no doblar la rodilla ante Darwin o
Haeckel, que para Revilla eran pontífices más
infalibles que el Papa. Como Revilla le tildaba
con sorna de darwinista, por haber publicado Tubino el tratado de Antropología bajo la
dirección de Vilanova, el paleontólogo valenciano aceptaba y defendía las ideas de su colaborador, pero insistía en que los datos de la
Paleontología contradecían los principios fundamentales del darwinismo (Vilanova, 1876b).
En aquest punt Revilla s’equivocava. Vilanova va anotar sistemàticament en el text de
Tubino les qüestions referents a la teoria de
l’evolució amb les quals no estava d’acord,
i que van aparéixer a peu de pàgina com
a «(N. de la D.)». En una desena de notes
Vilanova es va distanciar de la postura de
Tubino criticant afirmacions d’aquest com,
per exemple, el que les mòneres foren l’origen
dels animals, el que la hipòtesi transformista
fora la més racional, sobre l’expressió que
més valia ser un simi perfeccionat que un
En este punto Revilla se equivocaba. Vilanova
anotó sistemáticamente en el texto de Tubino
las cuestiones referentes a la teoría de la evolución con las que no estaba de acuerdo, y que
aparecieron a pie de página como “(N. de la
D.)”. En una decena de notas Vilanova se distanció de la postura de Tubino criticando afirmaciones de éste como, por ejemplo, el que
las móneras fueran el origen de los animales,
el que la hipótesis transformista fuese la más
racional, sobre la expresión de que más valía
ser un simio perfeccionado que un Adán dege-
[page-n-69]
68
[page-n-70]
69
Figura 6. La Creación.
Historia natural...
(1872-1876). Portada de
l'obra dirigida per Juan
Vilanova / La Creación.
Historia natural...
(1872-1876). Portada
de la obra dirigida por
Juan Vilanova
Adam degenerat, l’afirmació de Tubino que
per a creacionistes i fixistes les espècies eren
establides per un acte especial i instantani
de la provisió, el que per a Darwin espècie i
raça eren paraules equivalents, l’existència
dels preadamites o la idea de Haeckel que
el gènere humà havia sorgit en Lemuria, un
hipotètic continent submergit.
nerado, la afirmación de Tubino de que para
creacionistas y fijistas las especies eran establecidas por un acto especial e instantáneo de
la providencia, el que para Darwin especie y
raza eran palabras equivalentes, la existencia
de los preadamitas o la idea de Haeckel que
el género humano había surgido en Lemuria,
un hipotético continente sumergido.
Quasi al final de la seua trajectòria, Vilanova va tornar a la qüestió de l’harmonia entre
la ciència i el Gènesi, quan va ressenyar de
manera molt crítica en la Reial Acadèmia de
la Història, l’obra del jesuïta Juan Mir titulada
La Creación segons que es conté en el primer
capítol del Gènesi (1890). Vilanova recordava
que ja en el seu primer llibre havia intentat
demostrar la perfecta conformitat i harmonia
que existia entre la història de la terra i del
cosmos i la narració del Gènesi, que mostra
la lenta i gradual aparició dels organismes,
la qual cosa havia donat peu a alguns autors que veien en això un cert fonament de
la teoria evolutiva. Amb el pas del temps,
deia, les seues conviccions sobre l’harmonia
s’havien enfortit en comptes d’haver-se anat
afeblint (Vilanova, 1891). D’aquesta manera, i
després de trenta anys, Vilanova tancava el
cercle de la seua defensa en l’existència d’una
harmonia entre ciència i religió, que portava
implícita el rebuig al darwinisme.
Casi al final de su trayectoria, Vilanova volvió
a la cuestión de la armonía entre la ciencia
y el Génesis, cuando reseñó de manera muy
crítica en la Real Academia de la Historia, la
obra del jesuita Juan Mir titulada La Creación
según que se contiene en el primer capítulo
del Génesis (1890). Vilanova recordaba que
ya en su primer libro había intentado demostrar la perfecta conformidad y armonía que
existía entre la historia de la tierra y del cosmos y la narración del Génesis, mostrando la
lenta y gradual aparición de los organismos,
lo que había dado pie a algunos autores que
veían en ello un cierto fundamento de la teoría evolutiva. Con el paso del tiempo, decía,
sus convicciones sobre la armonía se habían
fortalecido en vez de haberse ido debilitando
(Vilanova, 1891). De esta forma, y después de
treinta años, Vilanova cerraba el círculo de su
defensa en la existencia de una armonía entre ciencia y religión, que llevaba implícita el
rechazo al darwinismo.
[page-n-71]
Vilanova, pioner de la geologia
i paleontologia espanyoles
en la universitat
70
Vilanova, pionero de la geología
y paleontología españolas
en la universidad
RODOLFO GOZALO GUTIÉRREZ
Departament de Botànica i Geologia, Universitat de València
[page-n-72]
71
En la segona meitat del segle XIX es van produir diversos intents per a modernitzar la universitat
espanyola (Pla Pidal, 1845; Llei Moyano, 1857). En aquest context apareix per primera vegada
la Geologia dins de la universitat com una assignatura per a obtindre el grau de doctor en
ciències, i Juan Vilanova es convertirà en el primer catedràtic de Geologia i Paleontologia de
la Universitat en 1854 [figura 1].
La Geologia s’havia d’impartir des del Museu de Ciències Naturals de Madrid; Graells, com
a director del Museu de Ciències Naturals, va decidir que la persona adequada per a ocupar
aqueix lloc era Vilanova, per la qual cosa se el va comissionar perquè completara la seua
instrucció geològica a París. Aquesta comissió originalment era de només dos anys, però el
periple de Vilanova es va estendre quasi quatre anys, que va aprofitar no sols per formar-se, si
no per a visitar nombroses localitats d’interés geològic. Finalment, la seua tornada a Espanya
va ser al començament de 1854.
En la segunda mitad del siglo XIX se produjeron varios intentos para modernizar la universidad
española (Plan Pidal, 1845; ley Moyano, 1857). En este contexto aparece por primera vez la
Geología dentro de la universidad como una asignatura para obtener el grado de doctor en
Ciencias, y Juan Vilanova se convertirá en el primer catedrático de Geología y Paleontología
de la Universidad en 1854 [figura 1].
La Geología se debía impartir desde el Museo de Ciencias Naturales de Madrid; Graells, como
director del Museo de Ciencias Naturales, decidió que la persona adecuada para ocupar ese
puesto era Vilanova, por lo que se le comisionó para que completara su instrucción geológica en
París. Esta comisión originalmente era de sólo dos años, pero el periplo de Vilanova se extendió
casi cuatro años que aprovechó no sólo para formarse, si no para visitar numerosas localidades
de interés geológico. Finalmente, su vuelta a España se produjo a comienzos de 1854.
[page-n-73]
72
[page-n-74]
73
Figura 1. Nomenament
de Catedràtic
de Geologia i
Paleontologia de la
Universidad Central el
24 de febrer de 1852;
diploma amb data de
19 de desembre de
1860 / Nombramiento
de Catedrático
de Geología y
Paleontología de la
Universidad Central el
24 de febrero de 1852;
diploma con fecha de 19
de diciembre de 1860
FDJV-MPV
El 24 de febrer de l’any 1852 es va crear la càtedra de Geologia i Paleontologia de la Universitat Central, dotada ex professo per a Vilanova,
a la qual va accedir sense oposició, ja que es va
considerar que havia demostrat la seua capacitat en anteriors oposicions, i en va prendre
possessió el 16 de gener de 1854. Anys més tard
aquesta càtedra es va dividir entre la de Geologia i la de Paleontologia, per Reial Decret de
23 de setembre de 1873; Vilanova, com a catedràtic propietari, va triar la de Paleontologia,
que va començar a impartir l’any de 1878.
El 24 de febrero del año 1852 se creó la cátedra de Geología y Paleontología de la Universidad Central, dotada ex profeso para Vilanova, a la que accedió sin oposición, ya que se
consideró que había demostrado su capacidad en anteriores oposiciones y tomó posesión
el 16 de enero de 1854. Años más tarde dicha
cátedra se dividió entre la de Geología y la
de Paleontología, por Real Decreto de 23 de
septiembre de 1873; Vilanova, como catedrático propietario, eligió la de Paleontología, que
comenzó a impartir en el año de 1878.
Va iniciar el seu viatge d’ampliació d’estudis
per Europa al començament del mes de novembre de 1849, disposava de cartes de recomanació de Graells i de Pérez Arcas, i des
del primer moment va entrar en contacte amb
la comunitat científica i va ser admés en diferents societats científiques.
Inició su viaje de ampliación de estudios por
Europa a comienzos del mes de noviembre de
1849, disponía de cartas de recomendación
de Graells y de Pérez Arcas, y desde el primer
momento entró en contacto con la comunidad
científica y fue admitido en distintas sociedades científicas.
A París va tindre contacte estret amb geòlegs
i paleontòlegs, com Prevost, Dufrenoy, Bayle,
Ch. D’Orbigny i Elie de Beaumont. Vilanova es
relaciona amb ells, no sols com a alumne, si
no com un col·lega més (el que en l’actualitat
devia ser una estada postdoctoral). Aquesta
posició li permet accedir a una formació teòrica i pràctica avançada i realitzar una sèrie
d’excursions a diferents llocs de França, Suïssa
i Itàlia amb els millors especialistes en Geologia regional, la qual cosa li convertirà en un
avesat geòleg de camp i bon coneixedor dels
terrenys mesozoics i cenozoics. Aquest aprenentatge li serà de gran utilitat a l’hora de realitzar els seus estudis regionals en el llevant
espanyol.
En París trabó contacto estrecho con geólogos y paleontólogos, como Prevost, Dufrenoy,
Bayle, Ch. D’Orbigny y Elie de Beaumont. Vilanova se relaciona con ellos, no sólo como
alumno, sino como un colega más (lo que en
la actualidad sería una estancia posdoctoral).
Esta posición le permite acceder a una formación teórica y práctica avanzada y realizar
una serie de excursiones a distintos lugares de
Francia, Suiza e Italia con los mejores especialistas en geología regional, lo que le convertirá
en un avezado geólogo de campo y buen conocedor de los terrenos mesozoicos y cenozoicos. Este aprendizaje le será de gran utilidad a
la hora de realizar sus estudios regionales en
el levante español.
Durant la seua estada i viatges va poder
comprovar que els científics francesos es
trobaven agrupats en dues tendències tant
en geologia com en paleontologia. En geologia refereix l’escola de les causes actuals de
Durante su estancia y viajes pudo comprobar
que los científicos franceses se encontraban
agrupados en dos tendencias tanto en geología como en paleontología. En geología refiere la escuela de las causas actuales de Prevost
[page-n-75]
74
Figura 2. Compendio
de Geología (1872)
Biblioteca MPV
Prevost i la dels alçaments de muntanyes
d’Elie de Beaumont. Els partidaris de la geologia actualista de Prevost sostenien que els
mateixos agents físics, químics i mecànics
que obraven avui dia eren els que havien
donat lloc en èpoques remotes a tots els fenòmens geològics, sense que hi haguera necessitat de recórrer a causes extraordinàries
i sí, en canvi, a una extensió indefinida del
temps. L’escola catastrofista dels alçaments,
encara que tenia en compte aquesta visió,
mantenia el principi que els fenòmens actuals, tant geològics com físics, no eren més
que un feble reflex dels d’altres èpoques i,
per consegüent, que les causes que els havien ocasionats havien sigut d’un «ordre»
de major envergadura o, almenys, d’una
energia que no guardava proporció amb els
efectes que es podien observar en el present.
Per a Vilanova, en la majoria dels casos que
s’observaven en la naturalesa, era preferible
aplicar la teoria de Prevost.
y la de los levantamientos de montañas de Elie
de Beaumont. Los partidarios de la geología
actualista de Prevost sostenían que los mismos agentes físicos, químicos y mecánicos que
obraban hoy en día eran los que habían dado
lugar en épocas remotas a todos los fenómenos geológicos, sin que hubiera necesidad de
recurrir a causas extraordinarias y sí, en cambio, a una extensión indefinida del tiempo. La
escuela catastrofista de los levantamientos,
aunque tenía en cuenta dicha visión, mantenía
el principio de que los fenómenos actuales,
tanto geológicos como físicos, no eran más
que un débil reflejo de los de otras épocas y,
por consiguiente, que las causas que los habían ocasionado habían sido de un «orden»
de mayor envergadura o, por lo menos, de
una energía que no guardaba proporción
con los efectos que se podían observar en el
presente. Para Vilanova, en la mayoría de los
casos que se observaban en la naturaleza, era
preferible aplicar la teoría de Prevost.
També hi havia dues tendències en paleontologia, que Vilanova denominava «escola de
detalls», encapçalada per Deshayes i A. D’Orbigny, i «escola de mires de conjunt», de Bayle.
Per als partidaris de l’escola de detalls, catastrofistes en paleontologia, les faunes i flores
fòssils estaven circumscrites per límits temporals i geològics fixos, que no podien traspassar, i que permetien reconéixer els «horitzons
geològics»; admetien les extincions sobtades
de faunes i flores, i les creacions successives, esquema amb el qual estava totalment
d’acord Vilanova. Per a Bayle i la seua escola,
la desaparició de faunes i flores hauria sigut
gradual i les espècies fòssils passaven d’uns
terrenys geològics a uns altres, sense admetre les catàstrofes. Segons Vilanova aquest
aspecte no era el que s’observava en la naturalesa, sinó els canvis bruscos de la biota en
els diferents nivells.
También había dos tendencias en paleontología, que Vilanova denominaba «escuela
de detalles», encabezada por Deshayes y A.
D’Orbigny, y «escuela de miras de conjunto»,
de Bayle. Para los partidarios de la «escuela
de detalles», catastrofistas en paleontología,
las faunas y floras fósiles estaban circunscritas
por límites temporales y geológicos fijos, que
no podían traspasar, y que permitían reconocer los «horizontes geológicos»; admitían
las extinciones repentinas de faunas y floras, y
las creaciones sucesivas, esquema con el que
estaba totalmente de acuerdo Vilanova. Para
Bayle y su escuela, la desaparición de faunas
y floras habría sido gradual y las especies fósiles pasaban de unos terrenos geológicos a
otros, sin admitir las catástrofes. Según Vilanova este aspecto no era el que se observaba
en la naturaleza, sino los cambios bruscos de
la biota en los distintos niveles.
[page-n-76]
75
[page-n-77]
76
La geologia i paleontologia a través
dels seus manuals
La geología y paleontología a
través de sus manuales
Vilanova va publicar tres manuals sobre geologia general: Manual de Geología aplicada a
la agricultura y a las artes industriales (186061), Compendio de Geología (1872) [figura 2]
i el tom 8 de La Creación (1876). En comparar-los s’observa que el contingut és quasi
idèntic, hi havia variat només l’extensió i la
presència o absència dels capítols de geologia aplicada. Malgrat els 15 anys de diferència
entre la primera i l’última, no es produeixen
quasi modificacions i no s’hi incorpora quasi
cap de les novetats que s’havien anat produint
durant aqueixos anys, limitant-se a canviar
lleugerament alguns aspectes puntuals. Es
pot dir sense menyscapte a la seua labor que,
encara que els seus primers llibres es poden
considerar moderns, els últims ja havien quedat una mica desfasats per a la seua època.
Vilanova publicó tres manuales sobre geología general: Manual de Geología aplicada a
la agricultura y a las artes industriales (186061), Compendio de Geología (1872) [figura 2]
y el tomo VIII de La Creación (1876). Al compararlos se observa que el contenido es casi
idéntico, variando solamente en la extensión y
en la presencia o ausencia de los capítulos de
geología aplicada. A pesar de los quince años
de diferencia entre la primera y la última, no se
producen casi modificaciones y no se incorporan casi ninguna de las novedades que se había
ido produciendo durante esos años, limitándose a cambiar ligeramente algunos aspectos
puntuales. Se puede decir sin menoscabo a su
labor que, aunque sus primeros libros se pueden considerar modernos, los últimos ya habían
quedado un poco desfasados para su época.
Des de 1854 fins a 1877, Vilanova va impartir
l’assignatura de doctorat Geologia i Paleontologia. El temari s’ajustava al contingut de
Manual de Geología; obra que va ser premiada per l’Acadèmia de Ciències, i on es
plasmaven els coneixements geològics i paleontològics que Vilanova va adquirir durant
el seu viatge de formació. Era el marc conceptual en el qual es va moure l’ensenyament
de la Geologia per part de Vilanova, amb una
concepció catastrofista-actualista per als
aspectes estratigràfics i paleontològics, una
acceptació de la teoria dels alçaments d’Elie
de Beaumont de tall castastrofista per a la
formació de les muntanyes i l’acceptació de
la concordança entre ciència i gènesi. En l'aspecte metodològic el primer que destaca és
que, malgrat la seua concepció catastrofista
per a uns certs moments de la història de la
Terra, per a la major part de la mateixa té
una concepció actualista, com ho demostra
Desde 1854 hasta 1877, Vilanova impartió la
asignatura de doctorado “Geología y Paleontología”. El temario se ajustaba al contenido
del Manual de Geología; obra que fue premiada por la Academia de Ciencias, y donde
se plasmaban los conocimientos geológicos
y paleontológicos que Vilanova adquirió durante su viaje de formación. Era el marco conceptual en el que se movió la enseñanza de la
geología por parte de Vilanova, con una concepción catastrofista-actualista para los aspectos estratigráficos y paleontológicos, una
aceptación de la teoría de los levantamientos
de Elie de Beaumont de corte catastrofista
para la formación de las montañas y la aceptación de la concordancia entre ciencia y génesis. En el aspecto metodológico lo primero
que destaca es que, a pesar de su concepción
catastrofista para ciertos momentos de la historia de la Tierra, para la mayor parte de la
misma tiene una concepción actualista, como
[page-n-78]
77
en plantejar un capítol dedicat a les causes
actuals.
demuestra al plantear un capítulo dedicado a
las causas actuales.
El Manual de Geología va ser llibre de text
obligatori durant deu anys, gràcies al premi
de l’Acadèmia. Una vegada passat aquest termini Vilanova va editar, el 1872, el Compendio de Geología en conjunt és un resum del
Manual i no incloïa el tom de l’Atles, i suposem
que degué ser el llibre utilitzat per Vilanova i
en altres centres d’educació secundària i universitària.
El Manual de Geología fue libro de texto obligatorio durante diez años, merced al premio
de la Academia. Una vez pasado este plazo Vilanova editó en 1872 el Compendio de
Geología que en conjunto es un resumen del
Manual y no incluía el tomo del Atlas, y suponemos que pasaría a ser el libro utilizado
por Vilanova y por otros centros de educación
secundaria y universitaria.
Respecte als pocs canvis de fons existents entre aquestes obres, potser el més significatiu
va ser la introducció de la teoria hidrotermal
per a l’origen del granit en el Compendio,
on explica succintament aquesta teoria i les
investigacions que hi han conduït fins a ella.
L’altre canvi important es dona en el Cuadro
de Clasificación General de los Terrenos, en el
qual modifica la divisió dels materials denominats «Cuaternario» i «Modernos» entre les
que ofereix en el Manual i la del Compendio,
que s’adequen a les últimes investigacions en
relació amb els terrenys més moderns i, segurament, el seu interés cada vegada major per
la «protohistòria».
Respecto a los pocos cambios de fondo existentes entre estas obras, quizás el más significativo fue la introducción de la teoría
hidrotermal para el origen del granito en el
Compendio, donde explica someramente esta
teoría y las investigaciones que han conducido hasta ella. El otro cambio importante se
da en el «Cuadro de Clasificación General de
los Terrenos», en el que modifica la división
de los materiales denominados Cuaternario y
Modernos entre la que ofrece en el Manual y
la del Compendio, que se adecúa a las últimas
investigaciones en relación con los terrenos
más modernos y, seguramente, su cada vez
mayor interés por la «protohistoria».
Un aspecte que ens demostra que Vilanova es
troba al dia en els avanços de la Geologia en
tots els seus camps és, per exemple, la ràpida
incorporació al capítol de Geognosia de la
Creació de les classificacions petrogràfiques
de les roques, desenvolupades per Zirkel i von
Lassaulx el 1873. Curiosament, Vilanova no accepta que la classificació de les roques puga
ser independent del terreny en què afloren
i considera que cada tipus de roca ígnia es
forma en relació amb un alçament concret,
d’acord amb les idees d’Elie de Beaumont,
de manera que continua mantenint en el seu
quadro de terrenys una «sèrie neptúnica» (ro-
Un aspecto que nos demuestra que Vilanova
se encuentra al día en los avances de la Geología en todos sus campos es, por ejemplo,
la pronta incorporación al capítulo de Geognosia de La Creación de las clasificaciones
petrográficas de las rocas, desarrolladas por
Zirkel y von Lassaulx en 1873. Curiosamente,
Vilanova no acepta que la clasificación de las
rocas pueda ser independiente del terreno en
que afloran y considera que cada tipo de roca
ígnea se forma en relación con un levantamiento concreto, de acuerdo con las ideas de
Elie de Beaumont, de modo que sigue manteniendo en su cuadro de terrenos una «serie
[page-n-79]
78
[page-n-80]
79
Figura 3. Manuscrit
del Discurs d'ingrés
a la Real Acadèmia
de Ciències Exactes,
Físiques i Naturals en
1875 / Manuscrito del
Discurso de ingreso
en la Real Academia
de Ciencias Exactas,
Físicas y Naturales en
1875
FDJV-MPV
ques sedimentàries) i una «sèrie ígnia», idees
que ja en aquests moments començaven a
estar en franca reculada.
neptúnica» (rocas sedimentarias) y una «serie
ígnea», ideas que ya en estos momentos empezaban a estar en franco retroceso.
A partir de 1874 Vilanova es va dedicar preferentment a l’estudi i difusió dels problemes
paleontològics i prehistòrics. Per a fer-nos
una idea del concepte de paleontologia que
tenia Vilanova, a més de les tres obres ja citades, són de gran interés, el programa establit
per Vilanova per a aquesta assignatura (1876,
1878) i, també el seu discurs d’ingrés en l’Acadèmia de Ciències el 1875 [figura 3]. Per a ell,
la paleontologia no sols era la pedra angular
de la geologia històrica sinó també proporcionava les solucions de problemes plantejats
per la filosofia, botànica i zoologia i era el
«més ferma barrera» contra el qual s’estavellaven totes les teories i elucubracions que no
es basaven en l’observació dels fets. Bàsicament, la importància de la paleontologia radicava en el fet que aspirava «al coneixement
de l’origen de la vida, de l’espècie orgànica i
altres grups de tota la classificació natural, de
la distribució dels éssers orgànics en el temps
i en l’espai». A més, considerava que la paleontologia demostrava la unitat de pla en la
creació orgànica i que la vida havia començat
pel més senzill, encara que no per generació espontània, i mantenia que les espècies eren fixes, admetent la possibilitat d’una
variabilitat intraespecífica, però no la seua
variació il·limitada com plantejaven Lamarck o Darwin. La concepció del canvi orgànic
en la paleontologia de Vilanova mostra total
afinitat amb les concepcions de la biologia
francesa de Cuvier i Geoffroy Saint-Hilaire,
amb un disseny de la creació, obra de Déu,
que es desenvolupa en el temps seguint un
pla establit per endavant.
A partir de 1874 Vilanova se dedicó preferentemente al estudio y difusión de los problemas
paleontológicos y prehistóricos. Para hacernos
una idea del concepto de paleontología que tenía Vilanova, además de las tres obras ya citadas, son de gran interés, el programa establecido por Vilanova para esta asignatura (1876,
1878) y, también su discurso de ingreso en la
Academia de Ciencias en 1875 [figura 3]. Para
él, la paleontología, no sólo era la piedra angular de la geología histórica sino también proporcionaba las soluciones de problemas planteados por la filosofía, botánica y zoología y
era el «más firme valladar» contra el que se estrellaban todas las teorías y elucubraciones que
no se basaban en la observación de los hechos.
Básicamente, la importancia de la paleontología radicaba en que aspiraba «al conocimiento
del origen de la vida, de la especie orgánica y
demás grupos de toda la clasificación natural,
de la distribución de los seres orgánicos en el
tiempo y en el espacio». Además, consideraba
que la paleontología demostraba la unidad de
plan en la creación orgánica y que la vida había comenzado por lo más sencillo, aunque no
por generación espontánea, y mantenía que las
especies eran fijas, admitiendo la posibilidad
de una variabilidad intraespecífica, pero no su
variación ilimitada como planteaban Lamarck
o Darwin. La concepción del cambio orgánico
en la paleontología de Vilanova muestra la afinidad total con las concepciones de la biología
francesa de Cuvier y Geoffroy Saint-Hilaire, con
un diseño de la creación, obra de Dios, que se
desarrolla en el tiempo siguiendo un plan establecido de antemano.
Per a Vilanova les espècies havien viscut de
manera contínua des de la seua creació fins
Para Vilanova las especies habían vivido de
modo continuo desde su creación hasta su
[page-n-81]
80
a la seua brusca i sobtada extinció; les causes
de la qual devien ser de tipus físic; aquest fet
venia corroborat per l’harmonia existent entre
la fauna, la flora i el terreny on es trobaven.
Aquestes causes físiques eren potser provocades per l’alçament d’una serralada, encara
que no necessàriament l’alçament havia de
ser quasi instantani, en la seua opinió, una acció geològica lenta i contínua podia originar
un fenomen catastròfic. Vilanova se’ns mostra,
respecte a l’extinció de les espècies, com un
catastrofista de mètode actualista, però és
molt més vague a l’hora d’abordar el tema de
la seua aparició. Per a intentar aclarir aquest
problema indica que les hipòtesis que s’havien
emés es podrien agrupar en tres:
1. Translació de les faunes locals.
2. Creació única i aparició de noves
espècies per transformació lenta.
3. Creacions successives, que era
el que preferia.
De totes maneres, al tema que va donar mes
importància en els seus treballs va ser a la
part de paleontologia aplicada o estratigràfica. Va analitzar primer els elements estratigràfics bàsics en els quals es basaven els estudis i després una descripció detallada dels
diferents terrenys (períodes geològics) amb
les formacions i els fòssils que contenen, que
permeten datar els materials i devien ser indicatius de les condicions ambientals de cada
període. Com a conclusió sobre el tema de
l’aparició de les espècies, diu Vilanova: «En
conclusió, doncs, quede amb el benentés que
els animals de les diverses faunas geològiques
no procedeixen, per generació directa, de les
espècies que les van precedir, sinó que són
independents les unes de les altres, almenys
en els tipus ben marcats així de faunas com
de terrenys».
brusca y repentina extinción; cuyas causas
serían de tipo físico; este hecho venía corroborado por la armonía existente entre la fauna, la flora y el terreno donde se encontraban.
Estas causas físicas serían provocadas por el
levantamiento de una cordillera, aunque no
necesariamente el levantamiento debería ser
casi instantáneo, en su opinión, una acción
geológica lenta y continua podía originar un
fenómeno catastrófico. Vilanova se nos muestra, respecto a la extinción de las especies,
como un catastrofista de método actualista,
pero es mucho más vago a la hora de abordar
el tema de su aparición. Para intentar clarificar este problema indica que las hipótesis que
se habían emitido se podrían agrupar en tres:
1. Traslación de las faunas locales.
2. Creación única y aparición de nuevas
especies por transformación lenta.
3. Creaciones sucesivas, que era
la que prefería.
De todos modos, al tema que dio más importancia en sus trabajos fue a la parte de
paleontología aplicada o estratigráfica. Analizó primero los elementos estratigráficos
básicos en los que se basaban los estudios y
luego una descripción detallada de los distintos terrenos (periodos geológicos) con las
formaciones y los fósiles que contienen, que
permiten datar los materiales y serían indicativos de las condiciones ambientales de cada
periodo. Como conclusión sobre el tema de
la aparición de las especies, dice Vilanova:
«Quede, pues, sentado en conclusión, que los
animales de las diversas Fáunas geológicas
no proceden, por generación directa, de las
especies que les precedieron, sino que son
independientes las unas de las otras, al menos en los tipos bien marcados así de Fáunas
como de terrenos».
[page-n-82]
81
Aplicació de la geologia.
Ex. Pous artesians
Aplicación de la geología.
Ej. Pozos artesianos
Vilanova destaca pel seu interés en l’aplicació
de la geologia a qüestions pràctiques, sobretot a l’agricultura i les aigües busterrànies,
així tant en el Manual com en La Creación
finalitza amb un capítol de «Geotecnia», on
desenvolupa les aplicacions més importants
de la geologia (mineria, agricultura i aigües
subterrànies). Finalment, ampliaria aqueixos
dos últims temes en forma de sengles llibres:
Geología agrícola (1879) [figura 4] i Teoría y
práctica de pozos artesianos y arte de iluminar aguas (1880). A més, hi ha constància que
Vilanova va dictar conferències sobre qüestions agrícoles i pous artesians en els fòrums
més variats i va publicar diferents treballs de
divulgació; exemples notables van ser els seus
cicles de conferències a l’Ateneu.
Vilanova destaca por su interés en la aplicación de la geología a cuestiones prácticas,
sobre todo a la agricultura y aguas subterráneas, así tanto en el Manual como en La
Creación finaliza con un capítulo de geotecnia, donde desarrolla las aplicaciones más importantes de la geología (minería, agricultura
y aguas subterráneas). Finalmente, ampliaría
esos dos últimos temas en forma de sendos
libros: Geología agrícola (1879) [figura 4] y
Teoría y práctica de pozos artesianos y arte de
alumbrar aguas (1880). Además, hay constancia de que Vilanova dictó conferencias sobre
cuestiones agrícolas y pozos artesianos en los
foros más variados y publicó distintos trabajos
de divulgación, ejemplos notables fueron sus
ciclos de conferencias en el Ateneo.
Val la pena destacar el llibre Teoría y práctica
de pozos artesianos y arte de iluminar aguas
que és considerat per Martínez Gil (1994)
com el primer tractat d’hidrogeologia escrit
a Espanya i un dels primers a nivell mundial. Vilanova era conscient de la importància
que podia tindre per al desenvolupament
de l’agricultura i de la indústria a Espanya
l’explotació de les aigües subterrànies. En
aquesta obra es recullen els principals coneixements sobre les aigües subterrànies,
el seu funcionament, la seua cerca i la seua
captació. Donats els coneixements tècnics de
l’època, només aquells pous on l’aigua rajara en superfície (pous artesians) o se situara
molt prop de la superfície podien ser factibles
d’explotació, per la qual cosa és normal que
el títol del llibre i el seu contingut faça referència als pous artesians.
Merece la pena destacar el libro Teoría y
práctica de pozos artesianos y arte de alumbrar aguas que es considerado por Martínez
Gil (1994) como el primer tratado de hidrogeología escrito en España y uno de los primeros
en el mundo. Vilanova era consciente de la importancia que podía tener para el desarrollo
de la agricultura y de la industria en España
la explotación de las aguas subterráneas. En
esta obra se recogen los principales conocimientos sobre las aguas subterráneas, su
funcionamiento, su búsqueda y su captación.
Dados los conocimientos técnicos de la época,
sólo aquellos pozos donde el agua manara
en superficie (pozos artesianos) o se situara
muy cerca de la superficie serían factibles de
explotación, por lo que es normal que el título
del libro y su contenido haga referencia a los
pozos artesianos.
El llibre és una important posada al dia de les
idees i coneixements sobre aigües subterrà-
El libro es una importante puesta al día de las
ideas y los conocimientos sobre aguas subte-
[page-n-83]
82
Figura 4. Geología
Agrícola (1879)
Biblioteca MPV
nies, i hi aporta una interessant informació
sobre tècniques de perforació i maquinària
necessària. Val la pena destacar que exposa amb gran claredat el cicle hidrològic, en
què assenyala que les aigües subterrànies es
troben en terrenys permeables, confinades
per altres impermeables; dividint els pous en
artesians i inversos o absorbents [figura 5].
Un altre tema que cal ressaltar és que Vilanova era conscient que els aqüífers havien de
recarregar-se i aquesta recàrrega era funció
tant de les condicions geològiques com meteorològiques de la regió, igual que ocorria
amb les inundacions, en aquest cas proposa
algunes actuacions relacionades amb obres
públiques i la necessitat d’una repoblació
de les muntanyes. Com a conclusió podem
dir que ens trobem davant un dels primers
i més complets tractats d’hidrogeologia; on
s’aborda tant la part teòrica com la pràctica,
la qual cosa ens permet tindre un coneixement adequat de les idees i coneixements sobre aquesta matèria en l’últim terç del segle
XIX, com també els anhels i les expectatives
que oferien la possibilitat d’explotació de les
aigües subterrànies.
rráneas, aporta una interesante información
sobre técnicas de perforación y maquinaria
necesaria para la misma. Merece la pena
destacar que expone con gran claridad el
ciclo hidrológico, señalando que las aguas
subterráneas se encuentran en terrenos permeables, confinadas por otros impermeables
y dividiendo los pozos en artesianos e inversos
o absorbentes [figura 5]. Otro tema por resaltar es que Vilanova era consciente de que los
acuíferos debían recargarse y esta recarga
era función tanto de las condiciones geológicas como meteorológicas de la región, al
igual que ocurría con las inundaciones, en este
caso propone algunas actuaciones relacionadas con obras públicas y la necesidad de una
repoblación de los montes. Como conclusión
podemos decir que nos encontramos ante uno
de los primeros y más completos tratados de
hidrogeología; donde se aborda tanto la parte
teórica como la práctica, lo que nos permite
tener un conocimiento adecuado de las ideas
y conocimientos sobre esta materia en el último tercio del siglo XIX, así como los anhelos
y expectativas que ofrecían la posibilidad de
explotación de las aguas subterráneas.
A més, Vilanova va intentar portar a la pràctica aquestes idees, realitzant informes per
a la realització de pous artesians i participant en diverses empreses per a la perforació de pous, tant Alcalà de Xivert com a
Alcoi. És curiós, quan s'analitza l'obra de Vilanova, que després de 1880 el seu interés
per les aigües subterrànies desapareix i no
coneixem que torne a intentar cap empresa
relacionada amb aquestes. Potser el fracàs
a l’hora d’obtindre resultats en les diferents
empreses que va intentar i l’important desemborsament econòmic que degué suposar,
li van fer decantar-se més per altres qüestions científiques.
Además, Vilanova intentó llevar a la práctica estas ideas, elaborando informes para la
realización de pozos artesianos y participando en varias empresas para la perforación
de pozos, tanto en Alcalà de Xivert como en
Alcoi. Es curioso, cuando se analiza la obra
de Vilanova, que después de 1880, su interés
por las aguas subterráneas desaparece y no
conocemos que vuelva a intentar ninguna empresa relacionada con ellas. Quizás el fracaso
a la hora de obtener resultados en las distintas empresas que intentó y el importante
desembolso económico que debió suponer, le
hicieron decantarse más por otras cuestiones
científicas.
[page-n-84]
83
[page-n-85]
84
[page-n-86]
85
Figura 5. Làmina del
llibre Teoría y práctica
de pozos artesianos
y arte de alumbrar
aguas (1880) / Lámina
del libro Teoría y
práctica de pozos
artesianos y arte de
alumbrar aguas (1880)
Biblioteca MPV
Les memòries geològiques
provincials
Las memorias geológicas
provinciales
Des del punt de vista de la investigació geològica i paleontològica les obres de major
rellevància publicades per Vilanova van ser
les seues memòries provincials de Castelló
(1859) [figura 6], Teruel (1870) i València (1893),
aquesta línia d’investigació no va ser abandonada en cap moment per Vilanova, com ho
demostra la referència de diferents autors a
una memòria provincial d’Alacant que mai es
va arribar a publicar i la presència en el Llegat
Masià Vilanova d’un ampli esborrany titulat
«Reseña geológica-agrícola del Salar», es
tracta d’una memòria sobre part de les províncies d’Almeria i Granada.
Desde el punto de vista de la investigación
geológica y paleontológica, las obras de mayor relevancia publicadas por Vilanova fueron
sus memorias provinciales de Castellón (1859)
[figura 6], Teruel (1870) y Valencia (1893). Esta
línea de investigación no fue abandonada en
ningún momento por Vilanova, como lo demuestra la referencia de distintos autores
a una memoria provincial de Alicante que
nunca se llegó a publicar y la presencia en el
Legado Masiá Vilanova de un amplio borrador titulado «Reseña geológica-agrícola del
Salar», que se trata de una memoria sobre
parte de las provincias de Almería y Granada.
Va encetar aquesta labor només tornar del
seu viatge de preparació per Europa; així el
1859 va publicar l’esbós geològic de les província de Castelló i poc després té preparat
el de Terol (1863), encara que va ser publicat definitivament el 1870. Una peculiaritat
d’aquests treballs és que presta gran atenció
a les condicions físiques i químiques del sòl, a
la seua manera de descompondre’s i als sòls
que se n’originen, sobretot en relació amb
els usos agrícoles; d’altra banda, aquestes
obres també tenen un notable contingut paleontològic. L’esbós geològic sobre la província de València es va publicar com a llibre el
1893, prèviament ho havia publicat parcialment en el Boletín de la Sociedad Geográfica
de Madrid; sense els capítols dedicats al sòl,
a la vegetació i a la prehistòria.
Inició esta labor nada más volver de su viaje
de preparación por Europa, así en 1859 publicó el bosquejo geológico de la provincia
de Castellón y poco después tiene preparado el de Teruel (1863), aunque fue publicado
definitivamente en 1870. Una peculiaridad de
estos trabajos es que presta gran atención a
las condiciones físicas y químicas del suelo, a
su modo de descomponerse y a los suelos que
originan, sobre todo en relación con los usos
agrícolas; por otro lado, estas obras también
tienen un notable contenido paleontológico.
El bosquejo geológico sobre la provincia de
Valencia se publicó como libro en 1893, con
anterioridad lo había publicado parcialmente
en el Boletín de la Sociedad Geográfica de
Madrid; sin los capítulos dedicados al suelo,
a la vegetación y a la Prehistoria.
L’esquema general d’aquestes obres és molt
semblant, amb una introducció, que inclou la
situació geogràfica i la climatologia, i la resta
de l’obra dividida en cinc parts:
El esquema general de estas obras es muy
parecido, con una introducción, que incluía
la situación geográfica y la climatología, y el
resto de la obra dividida en cinco partes:
[page-n-87]
86
Figura 6. Làmina de
Fòssils Cretacis de la
Memoria geognósticoagrícola sobre la
provincia de Castellón
(1859) / Lámina de
Fósiles Cretáceos de la
Memoria geognósticoagrícola sobre la
provincia de Castellón
(1859)
Biblioteca MPV
1 Geognosia (descripció de les principals
unitats geològiques i les seues
característiques).
2. Descripció de les roques, marxa de
la seua descomposició, i agents
que la determinen.
3. Terra vegetal (es tracta de l’anàlisi dels
sòls).
4. Consells i preceptes agrícoles, on
dedica quasi tot l’espai al tema dels
milloraments.
5. Apèndix dedicat a fonts i pous
artesians i en el cas de València en la
«protohistòria».
1. Geognosia (descripción de las
principales unidades geológicas y sus
características).
2. Descripción de las rocas, marcha de
su descomposición y agentes que la
determinan.
3. Tierra vegetal (se trata del análisis de
los suelos).
4. Consejos y preceptos agrícolas, que
dedica casi todo el espacio al tema de
los mejoramientos.
5. Apéndice dedicado a fuentes y pozos
artesianos y en el caso de Valencia a la
«protohistoria».
Totes les memòries presenten diverses làmines de gran qualitat [figura 7], dedicades
fonamentalment a fòssils (Castelló i Terol), a
més del mapa geològic provincial. De totes
maneres, l’apartat paleontològic se cenyeix
exclusivament a la utilització dels fòssils com
a marcadors del terreny, donant-ne només
la indicació del nom taxonòmic, l’autor que
va descriure l’espècie, la localitat i l’edat.
Malgrat la parquedat de la informació paleontològica, la qualitat de les làmines ha
permés que en treballs actuals es puga revisar i estudiar el material figurat en aquestes
memòries.
Todas las memorias presentan varias láminas
de gran calidad [figura 7], dedicadas fundamentalmente a fósiles (Castellón y Teruel),
además del mapa geológico provincial. De
todos modos, el apartado paleontológico se
ciñe exclusivamente a la utilización de los fósiles como marcadores del terreno, dando sólo
la indicación de su nombre taxo nómico, autor
que describió la especie, la localidad y edad.
A pesar de la parquedad de la información
paleontológica, la calidad de las láminas ha
permitido que en trabajos actuales se pueda
revisar y estudiar el material figurado en estas
memorias.
[page-n-88]
87
[page-n-89]
88
Figura 7. Mapa
geognóstico de
València, publicado
en la Memoria
geognóstico-agrícola
sobre la provincia de
Valencia (1893) / Mapa
geognòstic de València,
publicat en la Memoria
geognóstico-agrícola
sobre la provincia de
Valencia (1893)
Biblioteca MPV
Conclusió
Conclusión
Com a investigador podem dir que Vilanova
va ser un dels geòlegs i paleontòlegs espanyols més importants de la seua època. La
major part dels seus treballs de camp suposen la recollida de noves dades en diferents
llocs de la geografia espanyola, en un intent
de realitzar primer, i millorar després, les
cartografies geològiques existents d’Espanya
o de les seues províncies. D’altra banda, a
través dels seus manuals teòrics va intentar
oferir a la societat espanyola unes bases teòriques de la geologia equiparables a les que
existien en altres països del nostre entorn i
aprofundir en alguns dels aspectes més aplicats de la geologia.1
Como investigadores podemos decir que Vilanova fue uno de los geólogos y paleontólogos
españoles más importantes de su época. La
mayor parte de sus trabajos de campo suponen la recogida de nuevos datos en diferentes
lugares de la geografía española, en un intento de realizar primero, y mejorar después,
las cartografías geológicas existentes de España o de sus provincias. Por otro lado, a través de sus manuales teóricos, intentó ofrecer
a la sociedad española unas bases teóricas
de la geología equiparables a las que existían
en otros países de nuestro entorno y profundizar en algunos de los aspectos más aplicados
de la geología.1
1 La major part de la informació ha estat analitzada per Pelayo i Gozalo (2012). En la mencionada
publicació es poden trobar les referències originals i
els treballs previs.
1 La mayor parte de la información del artículo
ha sido analizada por Pelayo y Gozalo (2012). En la
mencionada publicación se pueden encontrar las
referencias originales y los trabajos previos.
[page-n-90]
89
[page-n-91]
Juan Vilanova i Piera
i l’estudi de la Prehistòria
90
Juan Vilanova y Piera
y el estudio de la Prehistoria
BERNAT MARTÍ OLIVER
SIP i Museu de Prehistòria de València
ROSA ENGUIX ALEMANY
SIP i Museu de Prehistòria de València
[page-n-92]
91
Des de la dècada de 1860 fins al 1893 Juan Vilanova és el principal impulsor dels estudis prehistòrics a Espanya. Completa la seua formació en geologia i paleontologia a l’estranger, entre
1849 i 1853, bàsicament a París i en les tres institucions que llavors impartien allí les disciplines
dites, l’Escola de Mines, el Museu d’Història Natural i la Universitat de la Sorbona. Coneix,
per tant, els progressos que es fan a Europa en els camps de la Història Natural i les disputes
científiques sobre la immutabilitat de les espècies, o sobre la formació del relleu, entre l’escola
de les causes actuals i la dels catastrofistes, en un ambient on també és creixent l’atenció a la
qüestió de l’origen i l’antiguitat de la humanitat. Quan torna a Espanya i pren possessió de la
càtedra de Geologia i Paleontologia de la Universitat de Madrid, en 1854, Vilanova es manté
atent a la recerca europea. En 1860 i 1861, en el Manual de Geología aplicada a la agricultura
y a las artes industriales, de manera pionera entre nosaltres, reclama l’atenció que mereixen
les novetats sobre l’home fòssil. En estudiar el terreny quaternari recorda que en els nivells del
diluvi de la Picardia, a França, hi ha evidències de l’associació d’eines de pedra fabricades pels
éssers humans amb restes de la fauna extingida. Allí Boucher de Perthes fa excavacions a les
terrasses dels rius i els seus treballs reben la sanció dels principals naturalistes de França i Gran
Bretanya, com ara Prestwich, Falconer, Lyell, Buteux, Gaudry i Rigollot. A més a més, Vilanova
Desde la década de 1860 hasta 1893 Juan Vilanova es el principal impulsor de los estudios prehistóricos en España. Completa su formación en geología y paleontología en el extranjero, entre
1849 y 1853, básicamente en París y en las tres instituciones que entonces impartían allí estas
disciplinas, la Escuela de Minas, el Museo de Historia Natural y la Universidad de la Sorbona.
Conoce, por lo tanto, los progresos que se llevan a cabo en Europa en los campos de la historia
natural y las disputas científicas sobre la inmutabilidad de las especies, o sobre la formación del
relieve, entre la escuela de las causas actuales y la de los catastrofistas, en un ambiente donde
también crece la atención a la cuestión del origen y la antigüedad de la humanidad. Cuando
vuelve a España y toma posesión de la cátedra de Geología y Paleontología de la Universidad
de Madrid, en 1854, Vilanova se mantiene atento a la investigación europea. En 1860 y 1861, en
el Manual de Geología aplicada a la agricultura y a las artes industriales, de manera pionera
entre nosotros, reclama la atención que merecen las novedades sobre el hombre fósil. Al estudiar el terreno cuaternario recuerda que en los niveles del diluvio de la Picardía, en Francia, hay
evidencias de la asociación de herramientas de piedra fabricadas por los seres humanos con
restos de la fauna extinguida. Allí, Boucher de Perthes realiza excavaciones en las terrazas de los
ríos y sus trabajos reciben la sanción de los principales naturalistas de Francia y Gran Bretaña,
como Prestwich, Falconer, Lyell, Buteux, Gaudry y Rigollot. Además, Vilanova explica que uno de
[page-n-93]
92
explica que un dels fets més curiosos de la
història terrestre és la contemporaneïtat entre
la formació diluvial de les valls i el sediment
que rebleix les cavernes que s’anomenen
ossoses, pels ossos d’animals, particularment
de mamífers ja extingits, que contenen. Vol dir
això que en el sediment del diluvium d’eixes
cavernes trobarem els testimonis de l’activitat
humana junt amb els ossos d’espècies animals antediluvianes, la qual cosa confirma la
gran antiguitat de la humanitat.
los hechos más curiosos de la historia terrestre
es la contemporaneidad entre la formación diluvial de los valles y el sedimento que colmata
las cavernas que se denominan óseas, por los
huesos de animales, particularmente de mamíferos ya extinguidos, que contienen. Quiere
decir esto que en el sedimento del diluvium de
esas cavernas encontraremos los testigos de
la actividad humana junto con los huesos de
especies animales antediluvianas, lo cual confirma la gran antigüedad de la humanidad.
Als distints països d’Europa la recerca prehistòrica ja es remunta a unes quantes dècades,
però no així a Espanya, on s’enfronta a la rígida oposició de l’Església. Així que, d’acord
amb la seua militància catòlica, Vilanova
dedica l’últim capítol del Manual a la concordança entre el relat del Gènesi i les noves
evidències de la geologia i la paleontologia
sobre la profunditat de la història de la Terra
i de l’espècie humana. Una concordança que
troba dificultats insalvables davant l’obra
de Darwin, L’origen de les espècies, publicada en 1859, que transforma el pensament
sobre l’origen de la humanitat. En les dècades següents la teoria de l’evolució de les
espècies es converteix en el centre de la polèmica que oposa ciència i religió, un debat
sobre l’origen de la humanitat, entre creacionistes i evolucionistes, que sobrepassa
el marc científic.
En los distintos países de Europa la investigación prehistórica se remonta ya a varias
décadas, pero no así en España, donde se
enfrenta a la rígida oposición de la Iglesia.
Así que, de acuerdo con su militancia católica,
Vilanova dedica el último capítulo del Manual
a la concordancia entre el relato del Génesis y las nuevas evidencias de la geología y
la paleontología sobre la profundidad de la
historia de la Tierra y de la especie humana.
Una concordancia que encuentra dificultades
insalvables ante la obra de Darwin, El origen
de las especies, publicada en 1859, que transforma el pensamiento sobre el origen de la
humanidad. En las décadas siguientes la teoría de la evolución de las especies se convierte
en el centro de la polémica que opone ciencia
y religión, un debate sobre el origen de la humanidad, entre creacionistas y evolucionistas,
que sobrepasa el marco científico.
Així, doncs, des de 1860 els nostres naturalistes es fan ressò dels treballs que es duen a
terme a França i al Regne Unit sobre l’origen
i els primers temps de la humanitat, entre els
quals destaca el descobriment d’una mandíbula humana a Moulin Quignon, en 1863,
testimoniatge directe de l’home fòssil. S’hi afig
la presència a Espanya de naturalistes estrangers, com ho demostra el descobriment del
jaciment de San Isidro a Madrid, en 1862, de L.
Así, pues, desde 1860 nuestros naturalistas se
hacen eco de los trabajos que se llevan a cabo
en Francia y en el Reino Unido sobre el origen
y los primeros tiempos de la humanidad, entre
los cuales destaca el descubrimiento de una
mandíbula humana en Moulin Quignon, en
1863, testimonio directo del hombre fósil. A esto
se añade la presencia en España de naturalistas extranjeros, como lo demuestra el descubrimiento del yacimiento de San Isidro en Ma-
[page-n-94]
93
Lartet, Verneuil i Prado, els quals identifiquen
una destral de mà paleolítica. En 1864, Prado
publica l’estudi del jaciment i, de la seua banda, Vilanova fa un nou viatge a l’estranger, al
retorn del qual, en el discurs d’obertura del
curs 1864-65 de la Universitat de Madrid, es
referirà a la palpitant qüestió de l’antiguitat
de la humanitat.
drid, en 1862, de L. Lartet, Verneuil y Prado, que
identifican una hacha de mano paleolítica. En
1864, Prado publica el estudio de ese yacimiento y, por su parte, Vilanova hace un nuevo viaje
al extranjero, a cuyo retorno, en el discurso de
apertura del curso 1864-65 de la Universidad
de Madrid, se referirá a la palpitante cuestión
de la antigüedad de la humanidad.
L’estiu de 1866, mentre recorre les nostres
terres, amb el jove Eduard Boscà, per a fer
la memòria geològica de la província de València, Vilanova excava a la cova del Parpalló
de Gandia, on recupera un conjunt notable
d’ossos i estris de pedrenyal. El mateix estiu, Vilanova explora la Cova Negra de Xàtiva, que presenta la superfície coberta per
una potent capa de tarquim diluvial gris i
groguenc, on també troba ganivets de pedrenyal i ossos fòssils, com a Parpalló, de
manera que les dues coves correspondrien
a la mateixa època del Ren o dels Ganivets.
A més a més, prospecta una bretxa ossosa
molt important a Tavernes de la Valldigna, i
té notícia de les troballes d’altres materials
prehistòrics en una cova d’Ador, en la de Sant
Nicolau de l’Olleria, en la de l’Avellanera de
Catadau i en la de les Meravelles de Gandia.
Coves prehistòriques que formen part de la
Memoria geognóstica agrícola de la provincia de Valencia, que presenta a la Societat
Econòmica d’Amics del País de València en la
primavera de 1867, continuant les campanyes
de prospecció eixe any i en 1868.
El verano de 1866, mientras recorre nuestras
tierras, con el joven Eduardo Boscá, para
realizar la memoria geológica de la provincia
de Valencia, Vilanova excava en la cueva del
Parpalló de Gandia, donde recupera un conjunto notable de huesos y útiles de pedernal. El
mismo verano, Vilanova explora la Cova Negra
de Xàtiva, que presenta la superficie cubierta
por una potente capa de tarquín diluvial gris
y amarillento, donde también encuentra cuchillos de pedernal y huesos fósiles, como en
Parpalló, de forma que las dos cuevas corresponderían a la misma época del Reno o de los
Cuchillos. Además, prospecta una brecha ósea
muy importante en Tavernes de la Valldigna, y
tiene noticia de que se encuentran otros materiales prehistóricos en una cueva de Ador, en
la de Sant Nicolau de L’Olleria, en la Avellanera
de Catadau y en la de Meravelles de Gandia.
Cuevas prehistóricas que forman parte de la
Memoria geognóstica agrícola de la provincia
de Valencia, que presenta a la Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia en la
primavera de 1867, continuando las campañas
de prospección ese año y en 1868.
Vilanova manifesta repetidament la preferència pel nom de protohistòria, perquè no té
sentit parlar de prehistòria o antehistòria, si
estem d’acord que tota l’existència de la humanitat és història i, per això mateix, que no
hi pot haver res abans dels primers humans.
El mateix any de 1866 comença a publicar
una llarga sèrie d’articles sobre «El origen del
Vilanova manifiesta repetidamente la preferencia por el nombre de protohistoria, porque
no tiene sentido hablar de prehistoria o de antehistoria si estamos de acuerdo en que toda
la existencia de la humanidad es historia y, por
eso mismo, que no puede haber nada antes de
los primeros humanos. El mismo año de 1866
empieza a publicar una larga serie de artículos
[page-n-95]
94
Figura 1. Plànol del
jaciment Molló de les
Mentires (Aielo de
Malferit). José Vilanova.
Presentat en el Congrés
de Copenhague (1869)
/ Plano del yacimiento
el Molló de les Mentires
(Aielo de Malferit). José
Vilanova. Presentado
en el Congreso de
Copenhague (1869)
FDJV-MPV
hombre» i «Antigüedad de la especie humana». En 1867 participa per primera vegada
en les reunions sobre la matèria a l’estranger, en l’assemblea de la Societat Geològica
de França i en la segona sessió del Congrés
Internacional d’Antropologia i d’Arqueologia
Prehistòriques (CIAAP), a París, on exposa els
descobriments prehistòrics fets a Espanya,
com San Isidro i els jaciments valencians. En
1868 dona compte de les excursions fetes per
la província de València, amb el doble interés
geològic i prehistòric, en la sèrie d’articles
que publica en Las Provincias, on anuncia
que ha presentat el resultat de les exploracions a la Vall d’Albaida i al Marquesat de
Llombai, en la tercera sessió del CIAAP, de
Norwich i Londres. La comunicació, «Prehistoric remains in Valencia», escrita en francés,
dona compte del treball de camp de Vilanova
i de l’estat dels coneixements sobre la prehistòria valenciana. Les coves de Parpalló,
Cova Negra, Bolomor, Meravelles, Avellanera, Sant Nicolau i altres d’imprecises a Ador,
Tavernes de la Valldigna i Alcalà de Xivert,
es reconeixen com a testimonis de les dues
edats de la Pedra. El Castellet del Porquet
a l’Olleria, el Molló de les Mentires a Aielo
de Malferit [figura 1], dos tossalets a Bellús i
altres «muntons de terra» al cim de les muntanyes, són considerats túmuls funeraris del
Neolític i principis de l’Edat del Bronze. Una
llista a la qual s’afegiran el prat de Torreblanca i el túmuls de la Falaguera a Alfarb,
i de la pedrera d’Ontinyent, en 1869, quan
Vilanova acudeix a la quarta sessió del CIAAP a Copenhaguen, en la qual presenta els
principals treballs d’arqueologia prehistòrica
fets a Espanya des de 1846.
sobre «El origen del hombre» y «Antigüedad
de la especie humana». En 1867 participa por
primera vez en las reuniones sobre la materia
en el extranjero, en la asamblea de la Sociedad
Geológica de Francia y en la segunda sesión
del Congreso International de Antropología y
de Arqueología Prehistóricas (CIAAP), ambas
en París, donde expone los descubrimientos
prehistóricos realizados en España, como San
Isidro y los yacimientos valencianos. En 1868 da
cuenta de las excursiones por la provincia de
Valencia, con el doble interés geológico y prehistórico, en la serie de artículos que publica
en Las Provincias, donde anuncia que ha presentado el resultado de las exploraciones en La
Vall d’Albaida y en el Marquesat de Llombai, en
la tercera sesión del CIAAP, de Norwich y Londres. La comunicación, «Prehistoric remains in
Valencia», escrita en francés, da cuenta del trabajo de campo de Vilanova y del estado de los
conocimientos sobre la prehistoria valenciana.
Las cuevas de Parpalló, Cova Negra, Bolomor,
Meravelles, Avellanera, Sant Nicolau y otras
imprecisas en Ador, Tavernes de la Valldigna
y Alcalà de Xivert, se reconocen como testigos
de las dos edades de la Piedra. El Castellet del
Porquet en L’Olleria, el Molló de les Mentires en
Aielo de Malferit [figura 1], dos colinas en Bellús
y otros «montones de tierra» en la cumbre de
las montañas, son considerados túmulos funerarios del Neolítico y principios de la Edad del
Bronce. Una lista a la que se añadirán el Prat
de Torreblanca y los túmulos de La Falaguera
en Alfarb, y de la cantera de Ontinyent, en 1869,
cuando Vilanova acude a la cuarta sesión del
CIAAP en Copenhague, en la que presenta los
principales trabajos de arqueología prehistórica hechos en España desde 1846.
Les conferències i els articles de Vilanova
que difonen la nova ciència seran l’estímul
que porta la Universitat de València a crear
una comissió, dirigida pel naturalista R. Cis-
Las conferencias y los artículos de Vilanova que
difunden la nueva ciencia serán el estímulo que
llevará a la creación por parte de la Universitat
de València de una comisión, dirigida por el na-
[page-n-96]
95
[page-n-97]
96
[page-n-98]
97
Figura 2. Tall geològic
d’Istadt recollit en
Viaje científico a
Dinamarca y Suecia...
on es manté que la
metodologia geològica
és fonamental per
a la nova ciència
prehistòrica / Corte
geológico de Istadt
recogido en Viaje
científico a Dinamarca
y Suecia... donde
se mantiene que la
metodología geológica
es fundamental para
la nueva ciencia
prehistórica
FDJV-MPV
ternas, la qual realitza la primera campanya d’excavació arqueològica prehistòrica
a les nostres terres, al túmul del Molló de les
Mentires, en 1869. I els estudis prehistòrics
també s’incorporen a l’activitat de la Societat Arqueològica Valenciana des de la seua
creació en 1871, de la qual formen part José
Vilanova y Piera, N. Ferrer y Julve, i S. Moreno
Tovillas, a Oriola.
turalista R. Cisternas, la cual realiza la primera
campaña de excavación arqueológica prehistórica en nuestras tierras, en el túmulo del
Molló de les Mentires, en 1869. Y los estudios
prehistóricos también se incorporan a la actividad de la Sociedad Arqueológica Valenciana
desde su creación en 1871, de la cual forman
parte José Vilanova y Piera, N. Ferrer Julve, y S.
Moreno Tovillas, éste en Orihuela.
En 1871, Vilanova i F. M. Tubino publiquen el
llibre Viaje científico a Dinamarca y Suecia
con motivo del Congreso Internacional Prehistórico celebrado en Copenhague en 1869.
A més de la crònica del congrés, l’obra és com
una introducció a l’arqueologia prehistòrica,
la història de la seua recerca i la relació amb
la geologia com a fonament de la metodologia [figura 2]. Una altra part està dedicada a
la descripció d’un bon nombre de jaciments,
paratges i museus de Dinamarca i Suècia,
així com del viatge fins allí. De tornada, en
la parada a Brussel·les, Vilanova explora les
valls del riu Mosa i del seu afluent el Lesse, a
més del conjunt de coves de la zona que Schmerling havia estudiat en la dècada de 1830.
El periple continua a París, amb una atenció
especial ací als terrenys quaternaris del Sena
i a les galeries del museu de Saint Germain.
En 1871, Vilanova y F. M. Tubino publican el libro Viaje científico a Dinamarca y Suecia con
motivo del Congreso Internacional Prehistórico
celebrado en Copenhague en 1869. Además de
la crónica del congreso, la obra es como una
introducción a la arqueología prehistórica, la
historia de su investigación y la relación con
la geología como cimiento de su metodología
[figura 2]. Otra parte está dedicada a la descripción de un buen número de yacimientos,
parajes y museos de Dinamarca y Suecia, así
como del viaje hasta allí. De vuelta, en la parada en Bruselas, Vilanova explora los valles del
río Mosa y de su afluente Lesse, además del
conjunto de cuevas de la zona que Schmerling
había estudiado en la década de 1830. El periplo continúa en París, con especial atención
aquí a los terrenos cuaternarios del Sena y a
las galerías del museo de Saint Germain.
La publicació següent és Origen, naturaleza y
antigüedad del hombre, en 1872, que podem
considerar el primer manual de la ciència
prehistòrica. Vilanova afirma la unitat de
l’espècie humana, creada de manera independent segons el relat bíblic, enfront dels qui,
com Lamarck i Darwin, admeten una creació
única de tots els éssers. L’espècie és un tipus
fix i cada terreny conté un conjunt d’espècies
animals i vegetals diferent al dels anteriors
i posteriors, resultat de creacions diferents.
Acceptada la unitat de l’espècie humana,
hem de concloure que les diferents races i el
La siguiente publicación es Origen, naturaleza
y antigüedad del hombre, en 1872, que podemos considerar el primer manual de la ciencia
prehistórica. Vilanova afirma la unidad de la
especie humana, creada de manera independiente según el relato bíblico, frente a los que,
como Lamarck y Darwin, admiten una creación
única de todos los seres. La especie es un tipo
fijo y cada terreno contiene un conjunto de especies animales y vegetales diferente al de los
anteriores y posteriores, resultado de creaciones diferentes. Aceptada la unidad de la especie
humana, tenemos que concluir que las diferen-
[page-n-99]
98
Figura 3. Quadre
integrat en la
conferència de l’Ateneu
Tiempos prehistóricos
on Vilanova advoca
per una Edat del Coure
prenent com epònim
Olleriense. 1882 /
Cuadro integrado en la
conferencia del Ateneo
Tiempos prehistóricos
donde Vilanova aboga
por una Edad del
Cobre tomando como
epónimo Olleriense.
1882
Biblioteca MPV
gran nombre de llengües que hui existeixen
han necessitat d’un llarg període per a la seua
formació, el qual podria allargar-se fins al
Terciari. Des del Pliocé i Miocé se succeeixen
les èpoques del Paleolític, Arqueolític, Mesolític, Neolític, del Bronze i del Ferro, definides
pels seus caràcters geològic, paleontològic,
arqueològic i antropològic, és a dir, pel mateix
jaciment, els animals que van acompanyar
l’home, els productes de la indústria i les restes humanes. Vilanova considera que són els
caràcters geològic i paleontològic els que
fixen la posició temporal d’un jaciment, i no
l’ordre suggerit per l’evolució ideal de les indústries, que és particular de cada jaciment o
regió. L’apèndix, titulat «Prehistórico Español»,
és el primer assaig d’una prehistòria peninsular i arreplega els principals jaciments: S.
Isidro, Argecilla, la Cueva de los Murciélagos
d’Albuñol, la Cueva de la Mujer, els terrenys
explotats per l’anomenada mineria dels ossos a Palència i altres províncies del nord de
Castella, Gibraltar, Parpalló i Cova Negra,
etc. En el llibre, Vilanova introdueix el nom
de Mesolític com a sinònim de l’Edat del Ren
o dels Ganivets, com un període de transició
que s’oposa a l’existència d’un hiat entre el
Paleolític i el Neolític.
tes razas y el gran número de lenguas que hoy
existen han necesitado de un largo periodo para
su formación, que podría alargarse hasta el Terciario. Desde el Plioceno y Mioceno se suceden
las épocas del Paleolítico, Arqueolítico, Mesolítico, Neolítico, del Bronce y del Hierro, definidas
por sus caracteres geológico, paleontológico,
arqueológico y antropológico, es decir, por el
propio yacimiento, los animales que acompañaron al hombre, los productos de la industria
y los restos humanos. Vilanova considera que
son los caracteres geológico y paleontológico
los que fijan la posición temporal de un yacimiento, y no el orden sugerido por la evolución
ideal de las industrias, que es particular de cada
yacimiento o región. El apéndice, titulado «Prehistórico Español», es el primer ensayo de una
prehistoria peninsular y recoge los principales
yacimientos: San Isidro, Argecilla, la Cueva de
los Murciélagos de Albuñol, la Cueva de la Mujer, los terrenos explotados por la llamada minería de los huesos en Palencia y otras provincias
del norte de Castilla, Gibraltar, Parpalló y Cova
Negra, etc. En este libro, Vilanova introduce el
nombre de Mesolítico como sinónimo de la Edad
del Reno o de los Cuchillos, como un periodo de
transición que se opone a la existencia de un
hiato entre el Paleolítico y el Neolítico.
Vilanova també participa en la setena sessió
del CIAAP a Estocolm, el 1874, en companyia
del seu germà José Vilanova i d’altres naturalistes espanyols, sense presentar cap comunicació. Des de la tardor de 1874 imparteix
el curs de ciència prehistòrica a l’Ateneu de
Madrid i les seues lliçons són resumides i publicades en la Revista Europea. En elles Vilanova
resumeix allò tractat en el congrés d’Estocolm
i manifesta l’oposició a la tesi de Mortillet sobre l’existència d’un hiat entre l’Edat del Ren i
el Neolític: d’acord amb el criteri antropològic
no hi ha extinció ni substitució de les races humanes, ni es produïren fenòmens que feren
Vilanova también participa en la séptima sesión del CIAAP en Estocolmo, el 1874, en compañía de su hermano José Vilanova y otros
naturalistas españoles, sin presentar ninguna
comunicación. Desde el otoño de 1874 imparte
el curso de ciencia prehistórica en el Ateneo
de Madrid y sus lecciones son resumidas y
publicadas en la Revista Europea. En ellas,
Vilanova resume lo tratado en el congreso de
Estocolmo y manifiesta la oposición a la tesis
de Mortillet sobre la existencia de un hiato entre la Edad del Reno y el Neolítico: de acuerdo
con el criterio antropológico no hay extinción
ni sustitución de las razas humanas, ni se pro-
[page-n-100]
99
[page-n-101]
100
inhabitable gran part d’Europa, ni alteració
sensible de la fauna diluvial, excepte la disminució del nombre d’espècies de grans mamífers, ni hi ha ruptura dins la sèrie contínua
de l’utillatge, el qual abasta des del més rudimentari pedrenyal fins a la pedra polida. Al
contrari, quan s’ocupa dels jaciments del Paleolític i Mesolític sí que accepta la proposta
de Mortillet de donar als distints períodes el
nom d’aquells jaciments que representen més
bé el seu caràcter arqueològic. Una divisió de
l’Edat de la Pedra en cinc períodes, que prenen el nom del jaciment epònim de França:
Acheulià, Moustierià, Solutrià i Magdalenià,
i Robenhausià, dels palafits de Suïssa [figura
3]. D’altra banda, la postura de Vilanova a
favor de la prehistòria i alhora la tendència
conservadora amb què exposa les seues lliçons en l’Ateneu, mereixen la crítica per part
dels sectors oberts als nous corrents de pensament, manifestada públicament per part
de Revilla en la Revista Contemporánea, el
desembre de 1875. Hi ha consens de reconéixer els coneixements de Vilanova com a
naturalista, però hom considera un error la
dura oposició al darwinisme al mateix temps
que es pretén harmonitzar la ciència amb la
revelació.
dujeron fenómenos que hicieron inhabitable
gran parte de Europa, ni alteración sensible de
la fauna diluvial, excepto la disminución del número de especies de grandes mamíferos, ni hay
ruptura dentro de la serie continua del utillaje,
el cual comprende desde el más rudimentario
pedernal hasta la piedra pulida. Al contrario,
cuando se ocupa de los yacimientos del Paleolítico y Mesolítico sí que acepta la propuesta de
Mortillet de dar a los distintos periodos el nombre de aquellos yacimientos que mejor representan su carácter arqueológico. Una división
de la Edad de la Piedra en cinco periodos, que
toman el nombre del yacimiento epónimo de
Francia: Acheulense, Musteriense, Solutrense y
Magdaleniense, y Robenhausense, de los palafitos de Suiza [figura 3]. Por otro lado, la postura
de Vilanova a favor de la prehistoria y a la vez la
tendencia conservadora con que expone sus lecciones en el Ateneo, merecen la crítica por parte
de los sectores abiertos a las nuevas corrientes
de pensamiento, manifestada públicamente por
parte de Revilla en la Revista Contemporánea,
en diciembre de 1875. Hay consenso en reconocer los conocimientos de Vilanova como naturalista, pero se considera un error la dura oposición
al darwinismo al mismo tiempo que se pretende
armonizar la ciencia con la revelación.
En 1876 Vilanova torna a prospectar un jaciment valencià arran de la remor sobre una
cova a Enguera on hi havia desenes d’esquelets humans. Aleshores visita la Cueva
de las Calaveras, de las Maravillas o de los
Muertos, i també la Cueva de la Carrasquilla
i la Cueva Santa, en companyia de socis de
la SAV. En 1879 fa una petita excavació en el
palafit de Bolbaite, juntament amb el descobridor del jaciment, F. Palop, i el seu germà
José. I en 1880 canvia per complet d’escenari
quan s’implica en la defensa de l’autenticitat i importància de les pintures de la Cueva
de Altamira, descoberta en 1879 per Sanz de
En 1876, Vilanova vuelve a prospectar un yacimiento valenciano a raíz del rumor sobre una
cueva en Enguera donde había decenas de esqueletos humanos. Entonces visita la Cueva de
las Calaveras, de las Maravillas o de los Muertos, y también la Cueva de la Carrasquilla y la
Cueva Santa, en compañía de socios de la SAV.
En 1879, lleva a cabo una pequeña excavación
en el palafito de Bolbaite, junto con el descubridor del yacimiento, F. Palop, y su hermano
José. Y en 1880 cambia por completo de escenario cuando se implica en la defensa de la
autenticidad e importancia de las pinturas de
la cueva de Altamira, descubrimiento en 1879
[page-n-102]
101
Sautuola. En setembre, Vilanova visita Altamira en companyia de Sautuola per a emetre
un informe i després imparteix dues conferències, a Torrelavega i a Santander. En la
primera presenta l’estat general dels coneixements sobre els temps prehistòrics i sobre
els jaciments espanyols més importants. En la
segona, a més a més, es deté sobre la cova
d’Altamira: l’estructura geològica, les característiques dels estris lítics i ossis, i sobretot
les pintures parietals. Les pintures d’Altamira
corresponen al període del Ganivet o del Ren,
són contemporànies del depòsit que allí va
deixar l’antic troglodita i superen els assajos
artístics fets sobre pedra, banya de cérvol i
ivori de les coves de Massat, La Madelaine
i altres de França. Ara bé, per ser úniques
en el seu gènere, Vilanova avisa, de manera
premonitòria, que «han de motivar serias y
tal vez apasionadas discusiones, no siempre
inspiradas en el amor a la verdad».
de Sanz de Sautuola. En septiembre, Vilanova
visita Altamira en compañía de Sautuola para
emitir un informe y después imparte dos conferencias, en Torrelavega y en Santander. En
la primera presenta el estado general de los
conocimientos sobre los tiempos prehistóricos
y sobre los yacimientos españoles más importantes. En la segunda, además, se detiene
sobre la cueva de Altamira: su estructura geológica, las características de los útiles líticos y
óseos, y sobre todo las pinturas parietales. Las
pinturas de Altamira corresponden al periodo
del Cuchillo o del Reno, son contemporáneas
del depósito que allí dejó el antiguo troglodita
y superan los ensayos artísticos hechos sobre
piedra, asta de ciervo y marfil de las cuevas de
Massat, la Madelaine y otras de Francia. Ahora
bien, por ser únicas en su género, Vilanova avisa, de manera premonitoria, que «han de motivar serias y tal vez apasionadas discusiones,
no siempre inspiradas en el amor a la verdad».
Tot seguit, Vilanova acudeix a la novena
sessió del CIAAP a Lisboa [figura 4], on està
autoritzat a invitar els assistents a una visita
a la cova de Santillana, a càrrec del ministeri, que no es farà. En el congrés, Vilanova
forma part de la comissió que ha d’examinar
els estris de sílex procedents dels jaciments
d’Otta i la seua atribució o no al Terciari, a
la qual es mostra contrari. La seua comunicació planteja l’existència d’una verdadera
Edat del Coure a Espanya. Contra el que es
diu d’Europa, que la metal·lúrgia comença
amb el bronze i és conseqüència d’importacions orientals, a Espanya la coexistència
en una mateixa estació de destrals de pedra
polida i destrals de coure demostra que hi
ha una transició autònoma des del Neolític
a l’edat dels Metalls i, per tant, una fabricació indígena dels instruments del coure. Un
exemple serien les destrals, una de diorita i
una de coure, trobades ambdues al dolmen
A continuación, Vilanova acude en la novena
sesión del CIAAP en Lisboa [figura 4], donde
está autorizado a invitar a los asistentes a
una visita a la cueva de Santillana, a cargo
del ministerio, que no se llevó a cabo. En el
congreso, Vilanova forma parte de la comisión que tiene que examinar los materiales de
sílex procedentes de los yacimientos de Otta
y su atribución o no al Terciario, a la cual se
muestra contrario. Su comunicación plantea la
existencia de una verdadera Edad del Cobre
en España. Contra lo que se dice de Europa,
que la metalurgia empieza con el bronce y es
consecuencia de importaciones orientales, en
España la coexistencia en una misma estación
de hachas de piedra pulida y hachas de cobre
demuestra que hay una transición autónoma
desde el Neolítico a la Edad de los Metales y,
por lo tanto, una fabricación indígena de los
instrumentos de cobre. Un ejemplo serían las
hachas, una de diorita y una de cobre, encon-
[page-n-103]
102
[page-n-104]
103
Figura 4. Fotografia
dels membres del
Congrés de Lisboa on
Vilanova va defensar
l’antiguitat de les
pintures d’Altamira i
l’existència de l’Edat
del Coure. També
va polemitzar sobre
l’home terciari
/ Fotografía de
los miembros del
Congreso de Lisboa
donde Vilanova
defendió la antigüedad
de las pinturas de
Altamira y la existencia
de la Edad del Cobre.
También polemizó
sobre el hombre
terciario
FDJV-MPV
de l’Olleria [figura 5]. I en la mateixa línia
de continuïtat Neolític-Edat dels Metalls interpretarà els nous descobriments, com els
enterraments de la Serreta la Vella de Monòver, el 1882, i els de la Cova de les Llometes
d’Alcoi, el 1884. El descobriment i la posterior
excavació de les Llometes per part d’E. Vilaplana mereixen una gran atenció dels diaris
d’Alcoi, que mantenen posicions enfrontades
sobre el significat i la importància de la cova,
tot palesant la controvèrsia que encara genera la prehistòria al nostre país. Vilanova
acudeix a Alcoi per a donar suport a la investigació que dirigeix Vilaplana, i acorden
la redacció d’una memòria conjunta, que
finalment no es publica.
tradas ambas en el dolmen de L’Olleria [figura
5]. Y en la misma línea de continuidad Neolítico-Edad de los Metales interpretará los nuevos
descubrimientos, como los enterramientos de
la Serreta la Vella de Monòver, en 1882, y los
de la Cova de les Llometes de Alcoi, en 1884.
El descubrimiento y la posterior excavación de
Les Llometes por parte de E. Vilaplana merecen
una gran atención de los diarios de Alcoi, que
mantienen posiciones enfrentadas sobre el significado y la importancia de la cueva, haciendo
patente la controversia que todavía genera la
prehistoria en nuestro país. Vilanova acude a
Alcoi para apoyar la investigación que dirige
Vilaplana, y acuerdan la redacción de una memoria conjunta, que finalmente no se publica.
Quant a Altamira, prompte la discussió sobre
l’art parietal és plena de prejudicis ideològics
mentre falten les investigacions objectives.
Des de finals de setembre de 1880 la premsa
local de Santander es fa ressò de les posicions conservadores contràries a l’antiguitat
de les pintures i a la prehistòria en general,
i també se sap d’un informe que prepara
la Institució Lliure d'Ensenyament. L’informe, fet per Quiroga i Torres, s’inclina per un
veredicte negatiu respecte de l’antiguitat
prehistòrica de les pintures parietals després
de confrontar-les amb els dibuixos trobats en
La Madeleine, atenent a la policromia i a la
perfecció d’Altamira, més pròpia d’un poble
artísticament avançat, d’època relativament
recent. Igualment, l’informe del francés Harlé, qui fa dues estades a Santander per a
estudiar directament les pintures, al març i
l’abril de 1881, és contrari a la seua antiguitat.
Vilanova mantindrà una activa vindicació de
la importància de l’art prehistòric d’Altamira
i a l’estiu de 1882 contesta amb arguments
sòlids a les objeccions de Harlé, en la sessió
de l’Associació Francesa per a l’Avanç de les
Ciències (AFAC) a la Rochelle.
En cuanto a Altamira, pronto la discusión sobre
el arte parietal se llena de prejuicios ideológicos mientras faltan las investigaciones objetivas.
Desde finales de septiembre de 1880 la prensa
local de Santander se hace eco de las posiciones
conservadoras contrarias a la antigüedad de las
pinturas y a la prehistoria en general, y también
se sabe de un informe que prepara la Institución
Libre de Enseñanza. El informe, hecho por Quiroga y Torres, se inclina por un veredicto negativo respecto de la antigüedad prehistórica de
las pinturas parietales después de confrontarlas
con los dibujos encontrados en La Madeleine,
atendiendo a la policromía y a la perfección de
Altamira, más propia de un pueblo artísticamente avanzado, de época relativamente reciente. Igualmente, el informe del francés Harlé,
quien realiza dos estancias en Santander para
estudiar directamente las pinturas, en marzo y
abril de 1881, es contrario a su antigüedad. Vilanova mantendrá una activa vindicación de la
importancia del arte prehistórico de Altamira y
en el verano de 1882 contesta con argumentos
sólidos a las objeciones de Harlé, en la sesión
de la Asociación Francesa para el Avance de
las Ciencias (AFAC) en La Rochelle.
[page-n-105]
104
[page-n-106]
105
Figura 5. Làmina de
Anales de la Sociedad
Española de Historia
Natural, on apareixen
destrals de pedra i
coure procedents del
Castellet del Porquet,
l’Olleria / Lámina de
Anales de la Sociedad
Española de Historia
Natural, donde
aparecen hachas
de piedra y cobre
procedentes de El
Castellet del Porquet,
l’Olleria
El 1883, en compliment de la voluntat de F.
de Castro, es convoca un concurs públic per
a premiar una memòria sobre els temps
prehistòrics d’Espanya. Vilanova presenta
en 1885 la memòria Protohistoria o Historia
Primitiva de la Península Ibérica, premiada
en 1886 [figura 6]. La Protohistòria es divideix en dues parts. En la primera s’explica el
desenvolupament i l’estat actual dels estudis
protohistòrics amb caràcter general, amb
una doble atenció, al fonament que li donen
els estudis geològics, i a l’estat de la recerca
a Europa. La segona part està dedicada als
resultats aconseguits a la península Ibèrica
i a les illes Canàries, i a la relació amb el
nord d’Àfrica. Aquesta memòria no veu la
llum aleshores, però sí que ho farà a partir
de 1890, en el llibre de Vilanova i Rada al qual
ens referirem més avant.
El 1883, en cumplimiento de la voluntad de F.
de Castro, se convoca un concurso público
para premiar una memoria sobre los tiempos
prehistóricos de España. Vilanova presenta
en 1885 la memoria Protohistoria o Historia
Primitiva de la Península Ibérica, premiada en
1886 [figura 6]. La Protohistoria se divide en
dos partes. En la primera se explica el desarrollo y el estado actual de los estudios protohistóricos de manera general, con una doble
atención, al fundamento que le dan los estudios geológicos y al estado de la investigación
en Europa. La segunda parte está dedicada a
los resultados logrados en la península Ibérica y en las islas Canarias, y a la relación con
el norte de África. Esta memoria no ve la luz
entonces, pero sí que lo hará a partir de 1890,
en el libro de Vilanova y Rada al cual nos referimos más adelante.
Destacarem que en la Protohistoria de 1885
Vilanova explica la importància de la cova
d’Altamira dins del conjunt de jaciments
que pertanyen al Magdalenià, transcriu
àmpliament la descripció dels materials i
de les pintures de Sanz de Sautuola, i repeteix els arguments amb què ha rebatut
l’informe contrari de Harlé, que ha comptat
amb l’aprovació del també francés Cartailhac en la reunió d’Alger de l’AFAC en 1891.
Afig, a més a més, una lamentació sobre la
postura dels espanyols perquè no defensen
la importància d’aquelles pintures. Però la
controvèrsia continuarà amb major intensitat i les discussions al si de la Societat Espanyola d’Història Natural, en acabar 1886,
mostren la confrontació ideològica existent
en la comunitat dels naturalistes. El debat
no persegueix contestar o matisar els arguments de Vilanova. La negativa a acceptar
la gran antiguitat de les pintures d’Altamira
es fonamenta, sobretot, en consideracions a
priori sobre l’art i la història de l’art, i sobre
Destacaremos que en esta Protohistoria de
1885 Vilanova explica la importancia de la
cueva de Altamira dentro del conjunto de yacimientos que pertenecen al Magdalenense,
transcribe ampliamente la descripción de los
materiales y de las pinturas realizada por Sanz
de Sautuola, y repite los argumentos con los
que ha rebatido el informe contrario de Harlé,
que ha contado con la aprobación del también
francés Cartailhac en la reunión de Argel de la
AFAC de 1891. Añade, además, una lamentación sobre la postura de los españoles porque
no defienden la importancia de aquellas pinturas. Pero la controversia continuará con mayor
intensidad y las discusiones en el seno de la
Sociedad Española de Historia Natural, al acabar 1886, muestran la confrontación ideológica
existente en la comunidad de los naturalistas.
El debate no persigue contestar o matizar los
argumentos de Vilanova. La negativa a aceptar
la gran antigüedad de las pinturas de Altamira
se fundamenta, sobre todo, en consideraciones
a priori sobre el arte y la historia del arte, y
[page-n-107]
106
Figura 6. Fulla
manuscrita del llibre de
Vilanova de 1885 que
s’utilitza per al primer
volum de la història
d’Espanya dirigirida
per Cánovas / Hoja
manuscrita del libro
de Vilanova de 1885
que se utiliza para el
primer volumen de
la historia de España
dirigida por Cánovas
FDJV-MPV
les capacitats de la humanitat prehistòrica.
Ningú no para atenció als nous paral·lels
mobles descoberts en les coves franceses,
ni a temes fonamentals com la presència de
restes de bisó en els jaciments prehistòrics
de l’occident europeu. Cartailhac en el seu
llibre de 1887 no menciona les pintures en
descriure la importància del jaciment paleolític d’Altamira.
sobre las capacidades de la humanidad prehistórica. Nadie presta atención a los nuevos
paralelos muebles descubiertos en las cuevas
francesas, ni a temas fundamentales como
la presencia de restos de bisonte en los yacimientos prehistóricos del occidente europeo.
Cartailhac en su libro de 1887 no menciona las
pinturas al describir la importancia del yacimiento paleolítico de Altamira.
La notorietat de Vilanova com a diligent propagador de la ciència prehistòrica, alhora
que els cercles erudits s’inclinen a acceptar
les aportacions de la dita ciència, expliquen
que en 1888 siga elegit membre de la Acadèmia de la Història, en la qual ingressa en
1889. Vilanova és el científic de referència
que compleix la doble condició d’un coneixement ampli dels avanços de la prehistòria
a Europa i també a Espanya, i l’ortodòxia catòlica moderada. El discurs d’ingrés de 1889
serà el seu darrer text sobre la prehistòria o
protohistòria peninsular. L’any següent, 1890,
la bona nova és que comença a publicar-se
la Historia general de España escrita por individuos de número de la Academia de la
Historia, amb la direcció d’A. Cánovas, en
quaderns setmanals. El primer tom, Geología
y Protohistoria ibéricas, el signen Vilanova i
J. D. de la Rada, i consta de tres apartats,
dedicats a la geologia de la península Ibèrica, la protohistòria general i la protohistòria ibèrica. En el llibre no s’aclareix quina
és l’aportació de cada autor, però és manifest que respon als treballs i a la recerca de
Vilanova. De fet, la segona part del llibre,
«Protohistoria ibérica», (1890: 415-627), que
comprén la introducció sobre la història de
la nova disciplina a Espanya i Portugal i els
capítols dedicats a cada període, des del
Paleolític fins a l’Edat del Ferro, corresponen, amb molt poques modificacions, a la
memòria de 1885.
La notoriedad de Vilanova como diligente propagador de la ciencia prehistórica, al tiempo
que los círculos eruditos se inclinan a aceptar
las aportaciones de esta, explican que en 1888
sea elegido miembro de la Academia de la
Historia, en la cual ingresa en 1889. Vilanova
es el científico de referencia que cumple la
doble condición de un conocimiento amplio
de los avances de la prehistoria en Europa
y también en España, y la ortodoxia católica moderada. El discurso de ingreso de 1889
será su último texto sobre la prehistoria o protohistoria peninsular. El año siguiente, 1890,
la buena nueva es que empieza a publicarse la Historia general de España escrita por
individuos de número de la Academia de la
Historia, bajo la dirección de A. Cánovas, en
cuadernos semanales. El primer tomo, Geología y Protohistoria ibéricas, lo firman Vilanova
y J. D. de la Rada, y consta de tres apartados,
dedicados a la geología de la península Ibérica, la protohistoria general y la protohistoria ibérica. En el libro no se aclara cuál es la
aportación de cada autor, pero es manifiesto
que responde a los trabajos y la investigación
de Vilanova. De hecho, la segunda parte del
libro, «Protohistoria ibérica» (1890: 415-627),
que comprende la introducción sobre la historia de la nueva disciplina en España y Portugal y los capítulos dedicados a cada periodo,
desde el Paleolítico hasta la Edad del Hierro,
corresponden, con muy pocas modificaciones,
a la memoria de 1885.
[page-n-108]
107
[page-n-109]
108
[page-n-110]
109
Figura 7. Manuscrit
del discurs d’ingrés
de Vilanova a la
Reial Acadèmia de
la Història. Primer
acadèmic procedent
de les ciències naturals
/ Manuscrito del
discurso de ingreso
de Vilanova en la
Real Academia de
la Historia. Primer
académico procedente
de las ciencias
naturales
FDJV-MPV
Els estius de 1889, 1890 i 1891, Vilanova continua amb l’habitual participació en reunions
i congressos a l’estranger, com la sessió del
CIAAP a París en 1889. A casa nostra, en 1889
dona la notícia d’un nou jaciment mesolític a
la Cova del Moro de Teulada; en 1890 descriu l’antiga troballa d’A. Ibarra d’un depòsit
de curioses destrals de coure a Elx, i en 1891
explora el Cabezo Redondo a Villena. L’arribada a València l’estiu de 1889 de la col·lecció paleontològica americana de J. Rodrigo
Botet també li mereix una gran atenció. Llavors sovintegen els informes sobre les comunicacions de noves troballes prehistòriques
que rep l’Acadèmia. Malauradament, en
1892 està malalt i els més pròxims fan saber
que treballa en les notes per a la memòria
geològica d’Alacant, que no podrà acabar.
A més, enllesteix la reedició de la memòria
geognòstica-agrícola de València, escrita en
1867, publicada entre 1881 i 1884 en el butlletí
de la Societat Geogràfica. El llibre veu la llum
en 1893 i hi incorpora l’informe de la comissió
de la SEAP de València de 1867 i un apèndix
sobre la protohistòria de la província.
Los veranos de 1889, 1890 y 1891, Vilanova continúa con la habitual participación en reuniones
y congresos en el extranjero, como la sesión
del CIAAP en París en 1889. Entre nosotros,
en 1889 da la noticia de un nuevo yacimiento
mesolítico en la Cova del Moro de Teulada; en
1890 describe el antiguo hallazgo de A. Ibarra
de un depósito de curiosas hachas de cobre
en Elche, y en 1891 explora el Cabezo Redondo en Villena. La llegada a Valencia durante el
verano de 1889 de la colección paleontológica
americana de J. Rodrigo Botet también le merece una gran atención. Entonces abundan los
informes sobre las comunicaciones de nuevos
hallazgos prehistóricos que recibe la Academia.
Desgraciadamente, en 1892 está enfermo y los
más próximos hacen saber que trabaja en las
notas para la memoria geológica de Alicante,
que no podrá acabar. Además, termina la reedición de la memoria geognóstica-agrícola de
Valencia, escrita en 1867, publicada entre 1881 y
1884 en el boletín de la Sociedad Geográfica. El
libro ve la luz en 1893 e incorpora el informe de
la comisión de la SEAP de València de 1867 y un
apéndice sobre la protohistoria de la provincia.
La memòria de 1885, el llibre de Vilanova i
Rada de 1890 i el discurs de l’Acadèmia de
la Història [figura 7], escrit els primers mesos de 1889, insisteixen en el seu pensament
que la recerca prehistòrica és com la geologicopaleontològica, que podem encadenar
el diluvium de les valls i el sediment de les
coves, que la varietat de la indústria d’un
jaciment assenyala la pertinència a amplis
estadis culturals, a la manera dels fòssils dels
terrenys geològics. La humanitat apareix de
sobte, amb tots els caràcters distintius de la
seua estirp, amb molta escassa diferència en
el físic del que és hui. Vilanova accepta que
es produeix un desenvolupament intel·lectual
i moral de llavors ençà, que des d’un estadi salvatge o poc menys, com escriu en la
La memoria de 1885, el libro de Vilanova y
Rada de 1890 y el discurso de la Academia de
la Historia [figura 7], escrito los primeros meses
de 1889, insisten en su pensamiento de que la
investigación prehistórica es como la geológico-paleontológica, que podemos encadenar
el diluvium de los valles y el sedimento de las
cuevas, que la variedad de la industria de un
yacimiento señala la pertenencia a amplios estadios culturales, a la manera de los fósiles de
los terrenos geológicos. La humanidad aparece
de repente, con todos los caracteres distintivos
de su estirpe, con muy poca diferencia en el físico de lo que es hoy. Vilanova acepta que se
produce un desarrollo intelectual y moral desde
entonces, que desde un estadio salvaje o poco
menos, como escribe en la memoria de 1885,
[page-n-111]
110
memòria de 1885, la humanitat passa pels
estadis successius que queden reflectits en
la cultura material i en la manera de viure de
les diferents edats i períodes. Els petits canvis
físics que aniran venint es convertiran en la
varietat de les races humanes, de les quals
la primera raça fòssil és la de Canstadt o de
Neandertal, a què pertany el crani de Gibraltar. La determinació geològica dels terrenys
que contenen els fòssils contradiu l’existència
de la humanitat en el període Terciari, com ell
comprova a Otta, en 1880. Ja en el Quaternari, des del bressol original, possiblement a
Àsia, les poblacions humanes s’expandeixen
pel camí del nord d’Àfrica, on cada vegada
hi ha més evidències dels períodes Chel·lià i
Mosterià, i per l’istme de Gibraltar, arriben
a la península. Aquests grups humans, els
primers pobladors en el període Quaternari,
són els aborígens ibèrics que protagonitzen
en avant un desenvolupament continu i autònom fins a l’Edat del Ferro. A la península
arribaran nous grups de població, però la
importància dels nouvinguts queda pal·liada
pels que ja hi són i totes les races perduren i
coexisteixen en les distintes zones, sense que
cap en siga responsable dels canvis del Neolític o de l’Edat dels Metalls.
la humanidad pasa por los estadios sucesivos
que quedan reflejados en la cultura material
y en la manera de vivir de las diferentes edades y periodos. Los pequeños cambios físicos
que irán viniendo se convertirán en la variedad
de las razas humanas, de las que la primera
raza fósil es la de Canstadt o de Neandertal,
a la que pertenece el cráneo de Gibraltar. La
determinación geológica de los terrenos que
contienen los fósiles contradice la existencia de
la humanidad en el periodo terciario, como él
comprueba en Otta, en 1880. Ya en el Cuaternario, desde la cuna original, posiblemente en
Asia, las poblaciones humanas se expanden por
el camino del norte de África, donde cada vez
hay más evidencias de los periodos Chelense y
Musteriense, y por el istmo de Gibraltar, llegan
a la península. Estos grupos humanos, los primeros pobladores en el periodo Cuaternario,
son los aborígenes ibéricos que protagonizan
en adelante un desarrollo continuo y autónomo
hasta la Edad del Hierro. A la península llegarán
nuevos grupos de población, pero la importancia de los recién llegados queda paliada por
los que ya están y todas las razas perduran y
coexisten en las distintas zonas, sin que ninguna de ellas sea responsable de los cambios del
Neolítico o de la Edad de los Metales.
Els aborígens segueixen els estadis culturals de
les tres edats que havien proposat els arqueòlegs escandinaus, i també s’ajusten de manera aproximada al sistema de Mortillet per
als jaciments de França. Ara bé, Vilanova insisteix que els models forans tenen una validesa relativa perquè en cada lloc l’evolució
pot ser diferent en la cronologia, el ritme i el
mode. La ceràmica potser apareix ací abans
del Neolític i no hi ha hiat entre el Mesolític
i el Neolític. Les estacions que ha estudiat,
com Argecilla, demostren l’autoctonisme i
els processos de transició que travessen el
Neolític, el Coure i el Bronze.
Los aborígenes siguen los estadios culturales de
las tres edades que habían propuesto los arqueólogos escandinavos, y también se ajustan
de manera aproximada al sistema de Mortillet
para los yacimientos de Francia. Ahora bien,
Vilanova insiste en que los modelos foráneos
tienen una validez relativa porque en cada lugar la evolución puede ser diferente en la cronología, el ritmo y el modo. La cerámica quizás
aparece aquí antes del Neolítico y no hay hiato
entre el Mesolítico y el Neolítico. Las estaciones
que ha estudiado, como Argecilla, demuestran
la autoctonía y los procesos de transición que
atraviesan el Neolítico, el Cobre y el Bronce.
[page-n-112]
111
La lectura dels llibres de Cartailhac, de 1886,
i dels germans H. i L. Siret, de 1887, no modifiquen el seu pensament. Cartailhac fa dos
advertiments importants, sobre el poc valor
del recompte exhaustiu de troballes sense
context, i sobre les coves valencianes prospectades per Vilanova –Parpalló, Cova Negra,
Sant Nicolau, Meravelles i Avellanera–, de les
quals només aporta referències imprecises.
Tanmateix, Vilanova insisteix a relativitzar les
diferències entre els jaciments, en l’espai i en
el temps, mentre que destaca la continuïtat i
el desenvolupament autònom. En els capítols
que dedica a cada període, des del Paleolític fins a l’Edat del Ferro, Vilanova recorre la
península donant notícia de totes les dades
que coneix, sense atendre els problemes de
definició d’aquells quatre caràcters en què
ha de fonamentar-se la periodització prehistòrica. Així, la documentació de tants i tants
jaciments a Espanya, dins del marc de les reflexions i els problemes oberts en el context
d’Europa, dibuixa l’estampa de la continuïtat
del poblament des dels orígens més llunyans
fins al present, com una invitació a endinsar-nos en la seua recerca.
La lectura de los libros de Cartailhac, de 1886,
y de los germanos H. y L. Siret, de 1887, no
modifican su pensamiento. Cartailhac hace
dos advertencias importantes, sobre el poco
valor del recuento exhaustivo de hallazgos sin
contexto, y sobre las cuevas valencianas prospectadas por Vilanova –Parpalló, Cova Negra,
Sant Nicolau, Meravelles y Avellanera–, de las
cuales solo aporta referencias imprecisas. Aun
así, Vilanova insiste en relativizar las diferencias entre los yacimientos, en el espacio y en el
tiempo, mientras que destaca la continuidad
y el desarrollo autónomo. En los capítulos que
dedica a cada periodo, desde el Paleolítico
hasta la Edad del Hierro, Vilanova recorre la
península dando noticia de todos los datos que
conoce, sin atender a los problemas de definición de aquellos cuatro caracteres en los
que tiene que fundamentarse la periodización
prehistórica. Así, la documentación de tantos y
tantos yacimientos en España, dentro del marco de las reflexiones y los problemas abiertos
en el contexto de Europa, dibuja la estampa de
la continuidad del poblamiento desde los orígenes más lejanos hasta el presente, como una
invitación a adentrarnos en su investigación.
[page-n-113]
112
[page-n-114]
113
Bibliografia / Bibliografía
Albelda Borràs, V.; Real Margalef, C. y Vizcaíno Estevan, A. (2014): “Unas aplicadas de mucho
cuidado”: precursores, pioneres i lluitadores en la història del Departament de Prehistòria i
Arqueologia de la Universitat de València. En Desmuntant Lara Croft: dones, arqueologia i
universitat. SAGVNTVM-PLAV Extra-15, p. 67-74.
Aura, J.E. y J. Mª Segura (2009): El creacionisme militant. Les Llometes.: crónica breu d’una
troballa. Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics, p. 37. Imp. Comercial Gráfica, Alcoi.
Barril Vicente, M. y Pérez Rodríguez, F. J. (2010): “Obras públicas, minas de huesos y
su repercusión en el patrimonio histórico y el comercio de antigüedades a través de la
documentación del Museo Arqueológico Nacional y del Museo de Palencia”. En C. Papí
Rodes, G. Mora y M. Ayarzagüena (Eds.) Patrimonio arqueológico en España en el siglo XIX.
El impacto de las desamortizaciones. MECD, Madrid, p. 193-226.
Casado de Otaola, S. (1994): La fundación de la Sociedad Española de Historia Natural y
la dimensión nacionalista de la historia natural en España. Boletín de la Institución Libre de
Enseñanza, 19, p. 45-64.
Catalá Gorgués, J. I. (2004): El desarrollo de una carrera científica en un contexto
institucional precario: el caso del naturalista Eduardo Boscá y Casanoves (1843-1924).
Cronos: Cuadernos valencianos de historia de la medicina y de la ciencia, Vol. 7, Nº. 1. p.
3-60.
Cisternas Fontseré, R. (1869): Exploración de un supuesto dolmen en Ayelo de Malferit,
provincia de Valencia. Las Provincias, 22/08.
De Pedro Michó, M. J. (1996): Informe sobre la donación Masiá Vilanova, abril 1996. Informe
inédito. Servei d’Investigació Prehistòrica i Museu de Prehistòria.
Làmina de José
Landerer inclosa en
Memoria geognósticoagrícola y protohistórica
de la provincia de
Valencia. 1893 / Lámina
de José Landerer
incluída en Memoria
geognóstico-agrícola
y protohistórica de la
provincia de Valencia.
1893
Biblioteca MPV
Ellenberger, F. (1999): The First International Geological Congress, Paris, 1878. Episodes, 22, p.
113-117.
Fletcher Valls, D. (1945): Restos arqueológicos valencianos de la colección de D. Juan Vilanova
y Piera, en el Museo Antropológico Nacional. Archivo de Prehistoria Levantina, 2, p. 343-348.
Gaudry, A. (1874-1875): Sur la découverte de Batraciens dans le terrain primaire. Bulletin de
la Société Géologique de France, 3 (3ª serie), p. 299-305.
Goberna Valencia, M.V. (1990): La donación “Vilanova” a la Biblioteca del S.I.P. Archivo de
prehistoria levantina, 20, p. 475-479.
Gomis Blanco., A. (1998): Desarrollo institucional de la Real Sociedad Española de Historia
Natural. Memorias de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 1 (2ª época), p. 5-46.
González Fabre, M. (2004): Aportación científica del ingeniero de minas D. Casiano de
Prado y Vallo (1797-1866): en su contexto histórico. Tesis Doctoral. Universitat de València.
[page-n-115]
114
Gonzalbes Fernández de Palencia, M. (2012): Apéndice VII: medallas y condecoraciones de
Juan Vilanova. En F. Pelayo López, R. Gozalo Gutiérrez (2012): Juan Vilanova y Piera (18211893), la obra de un naturalista y prehistoriador valenciano: la donación Masiá Vilanova en
el Museo de Prehistoria de Valencia. Museu de Prehistòria de València, Diputació de València
(Trabajos varios del SIP 114), Valencia, p. 302-315.
Gozalo Gutiérrez, R. (1993): Biografia de Juan Vilanova y Piera. En Homenaje a Juan Vilanova
y Piera, Valencia. 25-27 de noviembre de 1993. Imp. Provincial, Valencia. p. 11-83.
Herrera Tejada, C.; Serrano de la Rosa, Mª J. y Sígler Silvera, F. (2009): “El Ateneo de
Madrid y la recuperación de su archivo: un proyecto de memoria histórica”. Comunicación
presentada en las Cuartas Jornadas Archivo y Memoria. La memoria de los conflictos:
legados documentales para la Historia. Madrid, 19-20 febrero.
Julivert Casagualda, M. (2014): Una historia de la geología en España. En su contexto
socioeconómico, cultural y político, y en el marco de la geología internacional. Publicacions i
Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona.
Livingstone David N. (1992): The geographical tradition: episodes in the history of a contested
enterprise. Blackwell, Oxford.
Martí Oliver, B. (2012): Prólogo. En F. Pelayo López y R. Gozalo Gutiérrez: Juan Vilanova y
Piera (1821-1893), la obra de un naturalista y prehistoriador valenciano: la donación Masiá
Vilanova en el Museo de Prehistoria de Valencia. Museu de Prehistòria de València, Diputació
de València (Trabajos varios del SIP 114), Valencia, p. VII-VIII.
Martos, J. A. (2017): San Isidro y la temprana institucionalización del Paleolítico en el Museo
Arqueológico Nacional: carta de José Amador de los Ríos al Ayuntamiento de Madrid. Boletín
del Museo Arqueológico Nacional, 36, p. 69-88.
Montero, A. (2003): La Paleontología y sus colecciones desde el Real Gabinete de Historia
Natural al Museo de Ciencias Naturales. Monografías del Museo Nacional de Ciencias
Naturales. CSIC, Madrid.
Olivares Pozas, A. (1997): El archivo de la Universidad Complutense. Boletín de la ANABAD,
47(3), p. 115-122.
Pelayo López, F. (1995): Un capítulo en la creación de la Cátedra de Geología y Paleontología
de la Universidad Central: La formación científica de Juan Vilanova en Europa. Llull: Revista
de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias y de las Técnicas, 18(35), p. 493-516.
Pelayo López, F. (1998): Las polémicas sobre las teorías paleontológicas en la Real Sociedad
Española de Historia Natural. Memorias de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 1
(2ª época), p. 205-219.
Pelayo López, F. (1999): Ciencia y creencia en España. La paleontología en el debate sobre el
dawinismo. CSIC, Madrid.
Pelayo López, F.; Gozalo Gutiérrez, R. (2012): Juan Vilanova y Piera (1821-1893), la obra de
un naturalista y prehistoriador valenciano: la donación Masiá Vilanova en el Museo de
Prehistoria de Valencia. Museu de Prehistòria de València, Diputació de València (Trabajos
varios del SIP 114), Valencia.
Prado, C. de (1864): Descripción física y geológica de la Provincia de Madrid. Imp. Nacional,
Madrid.
[page-n-116]
115
Revilla y Moreno, M. (1875): Revista Crítica. Revista Contemporánea, 1 (1, 15 de diciembre): 128.
Revilla y Moreno, M. (1876): Revista Crítica. Revista Contemporánea, 3 (1, 15 de mayo). p.
383-384.
Rodríguez Esteban, J. A. (1996): Geografía y colonialismo. La Sociedad Geográfica de Madrid
(1876-1936). Ediciones de la Universidad Autónoma de Madrid, Madrid.
Salavert Fabiani, V.; Pelayo López, F. y Gozalo Gutiérrez, R. (2003): Los inicios de la
Prehistoria en la España del siglo XIX: Juan Vilanova y Piera y el Origen y Antigüedad del
hombre. [CD] Universitat de València, Fundación M. Botín, CSIC.
Salinas Jaques, M. A. (2001): Las colecciones paleontológicas y conquilógica del Museo
Paleontológico J. Rodrigo Botet de Valencia: inventario faunístico, importancia científica,
museística e histórica. Tesis Doctoral. Universitat de València.
Sánchez Santiró, E. (1998): Científics i professionals: la Facultat de Ciències de València
(1857-1939) (Vol. 1). Universitat de València.
Schroeder-Gudehus, B. (1990): Nationalism and internationalism. En R.C. Olby, G.N.
Cantor, J.R.R. Christie y M. J. S. Hodge (eds.), Companion to the History of Modern Science.
Routledge, London, p. 909–919.
Vai, Gian B. (2004): The Second International Geological Congress, Bologna, 1881. Episodes,
27, p. 13-20.
Verde Casanova, A. M. (1994): Sociedad Antropológica Española. En: C. Ortiz García
y L. Ángel Sánchez Gómez (eds.), Diccionario histórico de la antropología española. CSIC,
Madrid, p. 635-637.
Vilanova y Piera, J. (1859): Memoria geognóstico-agrícola sobre la provincia de Castellón.
Memorias de la Real Academia de Ciencias de Madrid, 4, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1860-61): Manual de Geología aplicada a la agricultura y a las artes
industriales. II vols. Imprenta Nacional, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1868): “Estudios prehistóricos en la provincia de Valencia. I, II, i III.” Las
Provincias, 15, 20 i 24/9/1868.
Vilanova y Piera, J. (1870): Ensayo de una descripción geognóstica de la provincia de Teruel
en sus relaciones con la agricultura de la misma. Junta General de Estadística, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1872): Compendio de Geología. Imprenta Alejandro Gómez Fuenterebro,
Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1872): Lo prehistórico en España. Anales de la Sociedad Española de
Historia Natural, 1, p.187-229.
Vilanova y Piera, J. (1872): Origen, naturaleza y antigüedad del hombre”. Imp. de la
Compañía de Impresores y Libreros del Reino, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1874-1875): Ciencia prehistórica. Revista Europea, III i IV. Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1874): Origen, antigüedad y naturaleza del Hombre. Revista de
Antropología, 1, pp. 53-65, 127-137, 185-204.
Vilanova y Piera, J. (1875): De la importancia y altísima significación de los estudios
paleontológicos, en todos conceptos considerados. Discurso de ingreso en la Academia de
[page-n-117]
116
Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid. Imprenta de la Viuda e hijo de D.E. Aguado,
Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1875): Découvertes archéologiques faites en Espagne. CIAAP. Compte
Rendu de la 4eme session, Copenhague, 1869. Imp. de Thiele, Copenhague.
Vilanova y Piera, J. (1876): La Creación. Historia Natural, escrita por una sociedad de
Naturalistas y publicada bajo la dirección de Juan Vilanova y Piera. 8: Mineralogía, Geología
y Paleontología. Montaner y Simón, Barcelona.
Vilanova y Piera, J. (1876a): Ciencia prehistórica. VI y VII. La doctrina de Darwin. Revista
Europea, 7, p. 356-358, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1876b): La cátedra de Prehistoria en el Ateneo y su censor Revilla. Revista
Europea, 8, p. 219-223, Madrid
Vilanova y Piera, J. (1879): Geología agrícola. Imprenta y fundición de M. Tello, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1880): Teoría y práctica de pozos artesianos y arte de alumbrar aguas.
Imprenta y fundición de M. Tello, Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1881): Conferencias dadas en Santander. Septiembre de 1880. Imp. de
Bernardo Rueda, Torrelavega.
Vilanova y Piera, J. (1885): Protohistoria o Historia Primitiva de la Peninsula Ibérica.
Manuscrito. Biblioteca Valenciana Digital. Copia Digital, http://bivaldi.gva.es
Vilanova y Piera, J. (1889): Discursos leídos en la Real Academia de la Historia en la recepción
pública del Dr. D. Juan Vilanova y Piera, el día 29 de junio de 1889. Imp. A, Pérez Dubrull,
Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1891): La Creación según que se contiene en el primer capítulo de
Génesis. Revista Contemporánea, 81, p. 561-581
Vilanova y Piera, J. (1893): Memoria geognóstico-agrícola y protohistórica de Valencia.
Establecimiento Tipográfico de Fortanet, Madrid.
Vilanova y Piera, J. y Rada y Delgado, J.D. (1890): Geología y Protohistoria Ibéricas. I. En
Cánovas del Castillo, A. (dir): Historia General de España, escrita por individuos de número
de la Real Academia de la Historia. El Progreso Editorial, Madrid.
Vilanova y Piera, J. y Tubino, F. (1871): Viaje científico a Dinamarca y Suecia con motivo del
Congreso Internacional Prehistórico celebrado en Copenhague en 1869. Imp. A. Gómez
Fuentenebro, Madrid.
[page-n-118]
Vilanova
i Piera
THE PATH TO PREHISTORY
[page-n-119]
118
THE MEMORY OF VILANOVA:
THE THOUSAND FACES OF A
DONATION
Yolanda Fons Grau
Biblioteca i Arxiu, Museu de Prehistòria
de València
Juan Salazar Bonet
International Programs Valencia,
Florida Satate University
The material legacy of Juan
Vilanova
A few days after the death of
Juan Vilanova y Piera, his widow,
Francisca de Paula Pizcueta, asked
the government to purchase various
collections that her late husband
had gathered together over a period
of almost four decades. This private
legacy consisted of “minerals, rocks
and fossils”, “prehistoric items”, as
well as his library of “magnificent
books”, all still at the family home
in Calle San Vicente in Madrid. The
sale agreements were made with
the Museum of Natural Sciences
of Madrid, establishing sums of
2,939.75 pesetas for the geology
collection, 1,500 pesetas for the
prehistory collection and 4,493
pesetas for his library. Together, this
added up to a considerable amount,
bearing in mind that at the end of
the nineteenth century the average
daily wage of a worker was two
and a half pesetas and a kilo of
bread cost half a peseta. Manuel
Antón, director of the Anthropology
Section of the Museum of Natural
Sciences, played a key role in the
sale of the materials. From Valencia,
like Vilanova, Antón considered the
purchase to be essential for the
museum, because it was “the first
collection of prehistory”. Three years
later, however, only the library and
the prehistory collection had been
passed on to their new owners. In
September 1898, Alfonso Vilanova,
the professor’s son, was still
negotiating the sale, and in fact it
was not completed until 1906.
The Museum of Natural Sciences,
housed at the Goyeneche palace,
was the main destination of
this important legacy. In fact,
Vilanova’s association with the
place had begun when he was 26
years old, after obtaining a post
as professor’s assistant at the
Royal Cabinet of Natural History.
Later, as a professor, he kept up
his association with the museum
and in fact remained in contact
with the institution until the end of
his life. The collection sold by his
widow joined other legacies that
Vilanova himself had donated. The
first of these was the collection of
rocks, minerals and fossils acquired
during his scholarship in Europe,
which had lasted several years. The
collection comprised more than
1000 specimens catalogued by
Vilanova himself in 1851 and given
to the museum, formerly known
as the Museum of Natural History,
although the pieces remained
packed in boxes on the museum’s
premises until 1873. For several
years Vilanova also contributed
materials from Castellón, Teruel and
Valencia, as a result of his work for
[page-n-120]
119
the Geological Map Commission,
and continued to do so from 1884
onwards (Montero, 2003).
In 1910, a section of the Museum
of Natural Sciences became
the Museum of Anthropology,
Ethnography and Prehistory, where
part of the Vilanova prehistory
collection was housed (Fletcher,
1945). In 1942, the collections were
moved from there to the National
Archaeological Museum, which,
created in 1867, had also received
notable donations from Vilanova
during his lifetime. In fact, Vilanova
made his first donation to the
National Archaeological Museum
(comprising materials from the site
of San Isidro, the discovery that had
set in motion the study of prehistory
in the peninsula) on December 24,
1867 (Martos, 2017). This first batch
of 206 objects, which included two
axes from San Isidro, was followed
by others, mainly between 1868 and
1871. Some of the materials were
from the peninsula, excavated and
prospected by Vilanova himself,
while others he had acquired
abroad during his frequent trips
(Barril, and Pérez, 2010: 202).
The Athenaeum of Madrid, of
which Juan Vilanova was a member
and a frequent lecturer, and the
Central University, where he taught,
were institutions with outstanding
historical archives. Vilanova’s
association with the Athenaeum
dated back to 1854, when he was
admitted as a member. Over the
next 40 years and until shortly
before his death, the professor
maintained his links with this
institution, offering annual courses
such as “The Origin of Man”, and
attending seminars and conferences.
However, hardly any documents
from this institution prior to 1939
have come down to us. Although the
library and its stocks survived the
civil war, the historical archive of
the Athenaeum disappeared almost
entirely during the occupation of
the property by the Falangists in the
early 1940s (Herrera et al., 2009).
Vilanova’s association with the
Central University began in 1852,
when he obtained the chair of
Geology and Palaeontology,
and continued until his death. As
a professor, he taught classes,
but he was also involved in the
administration of the university,
and this engagement has left a
significant amount of information
about his activities there. Today the
General Archive of the Complutense
University, as the Central University
has been known since 1943, preserves
a collection of historical documents
in a set of 1,893 boxes that span the
nineteenth and twentieth centuries –
an archive that is likely to shed new
light on the professor’s academic life
during a period of major upheaval
for the university. In addition, 1,500
boxes holding nineteenth- and
twentieth-century documents from
the Rectorate are also preserved
(Olivares, 1997).
Other archives in Madrid and its
surroundings also contain materials
referring to Juan Vilanova y Piera.
The collection entitled “Juan
Vilanova y Piera. Personal File”, in
the General Archive of Alcalá de
Henares, includes the handwritten
examination that Vilanova presented
when he applied for the chair of
Zoology at the University in 1847
(Pelayo, 1995). Other documents
are held at the Academy of Exact,
Physical and Natural Sciences, the
Royal Academy of History, and the
Royal Spanish Society of Natural
History. In Valencia, apart from
the collection at the Library of the
Museum of Prehistory, documentary
sources on Vilanova’s life can be
found at the Museum of Natural
Sciences, the Serrano Morales
Library, the Camilo Visedo Moltó
Municipal Archaeological Museum
of Alcoi, the Nicolau Primitiu Library
and the Municipal Newspaper
Library, which holds the newspaper
articles published by Vilanova in Las
Provincias.
Vilanova’s outstanding academic
career can be seen against the
background of the timid but steadily
growing interest in research in
Spain in the second half of the
nineteenth century. Vilanova worked
together with several pioneers in the
discipline of prehistory. Casiano de
Prado y Vallo (1797-1866), Francisco
María Tubino y Oliva (1833-1888)
and Eduardo Boscá Casanoves
(1843-1924) were researchers from
three different generations with
whom Vilanova enjoyed fruitful
associations. The description and
comparison of the preservation
[page-n-121]
120
of his collections allows us to
contextualize the Vilanova legacy:
his publications in print, the habitual
medium of the time, have been
preserved in a multitude of archives.
Casiano de Prado is, for many
reasons, a key figure in the story of
the first steps of prehistory in the
peninsula. Although his relationship
with Vilanova was competitive
(Pelayo, Gozalo, 2012, 105-108), they
both participated in state projects
at scientific institutions, such as the
Geological Mapmaking Commission
of Spain, and were both interested
in sites such as San Isidro. The
documentation generated by the
dealings of this mining engineer
with official bodies was kept in
the Central General Archive of
Alcalá de Henares. However, in
August 1939, just after the end of
the civil war, the building suffered
a devastating fire that destroyed
practically all of the 140,000
administrative and historical files
from previous centuries, including
the documentation of the Mining
Corps and the General Directorate
of Mining prior to 1873 (González,
2004). Documents referring to
Casiano de Prado can be found in
a score of national archives, but we
have little information of a private or
personal nature.
Francisco María Tubino y Oliva,
a multifaceted author, journalist,
historian and politician, was an
active member of the Scientific
and Literary Athenaeum of Madrid,
where he frequently met Vilanova.
Together with the director of the
National Archaeological Museum
José Amador de los Ríos, they
tried unsuccessfully to found
the Prehistoric Society in 1868.
Vilanova and Tubino made visits
to various peninsular sites, and
travelled across Europe together to
attend the International Congress
of Anthropology and Prehistoric
Archaeology in 1869. Their account
of the journey, published later,
reflects the themes and debates of
the sessions, the excursions made
during the congress, and their
impressions of their trip through
Scandinavia. Like Vilanova, Tubino
contributed prehistoric objects to the
National Archaeological Museum.
Many pf Tubino’s publications, part
of his correspondence and various
documents resulting from his
intense research and dissemination
work have been preserved, but his
personal archive disappeared in a
flood in the province of Jaén.
Finally, the naturalist and professor
Eduardo Boscá Casanoves, whom
Vilanova considered his “dear friend
and pupil”, shared many of Vilanova’s
intellectual interests. In 1866, at the
age of 23, he had already surveyed
sites such as Cova del Parpalló
and Cova Negra with Vilanova; in
addition, Vilanova had been his
professor in Madrid and a member
of his doctorate degree tribunal in
1873. Boscá, committed to Darwinian
theories, was appointed head of
the Technical Commission entrusted
by Valencia City Council with the
management of the palaeontological
collection given to the city by Rodrigo
Botet in 1889 (Salinas, 2001). This
collection, containing the famous
human skeleton of Samborondón,
which Vilanova studied, generated
a large volume of information now
preserved in the Municipal Archive of
Valencia and in the city’s Museum of
Natural Sciences. Sadly, the Cabinet
of Natural History of the University
of Valencia, where Eduardo Boscá
worked for years, was destroyed in
a fire in 1932, and his outstanding
private collection housed in his home
on Avenida del Puerto de Valencia
has also disappeared (Sánchez,
1998; Català, 2004).
The Vilanova collection in the
Library of the Valencia Museum
of Prehistory
The documentary and bibliographic
collection of Juan Vilanova y Piera in
the Library of the Valencia Museum
of Prehistory originated from the
donation made by Juan Masiá
Vilanova, Vilanova’s grandson. Since
1986, the legacy has expanded
thanks to successive additions. This
year, 2021, Natalia Mansilla Masiá,
Juan Masiá’s granddaughter, has
added more unpublished documents
and objects connected with the
renowned naturalist.
Don Isidro Ballester (1876-1950),
the first director of the Prehistoric
Research Service and the Museum
of Prehistory between 1927 and
1950, already knew that Juan
Masiá possessed a wealth of
documentation on Vilanova. While
[page-n-122]
121
preparing a study on the skulls
in the Cueva de les Llometes in
Alcoi, he consulted the documents
belonging to Masiá, although he
would have never thought that all
this documentation would eventually
become part of the institution that
he directed.
Juan Masiá (1902-1998), professor
of Geography and History at
several institutions in Valencia, had
been a student at the Archaeology
Laboratory of the University of
Valencia (Albelda, Real & Vizcaíno,
2014). He was appointed Provincial
Commissioner of Archaeological
Excavations, and later Provincial
Delegate of Archaeological
Excavations. Masiá felt a very special
bond with Valencian archaeology and
with the Prehistoric Research Service
and the Museum of Prehistory (Martí,
2012). Prior to the donation he had
already exchanged publications with
the museum, although they did not
include any editions associated with
Juan Vilanova.
Three stages can be established in
the donation of documents to the
library. Each one involved different
kinds of documentation. Thus, the
first, made by Juan Masiá in 1986,
comprised printed publications,
manuscripts and photographs
(Goberna, 1990). The second, in
1996, also made by Masiá, basically
consisted of diplomas and academic
titles, medals and insignia, as well as
photographs and a daguerreotype.
The third phase, carried out in two
periods, 2012 and 2021, comprised
photographs of family and
congresses, a map, documents,
fossils, lithic products and two
fifteenth-century parchments
belonging to the family. In this case
the donor was Natalia Mansilla;
concerned that the collections of
the accredited academic might be
broken up, she decided to donate the
materials and documents that were
still in the possession of her family.
Thus, thanks to Juan Masiá and
his granddaughter, the personal
archive of Juan Vilanova as well as
various publications and objects
that he himself acquired are now
held at the Museum of Prehistory.
There are also some documents and
books owned by the family. Because
of the varied nature of the items
contained in the donation, they had
to be catalogued in different ways.
For instance, the personal library of
Juan Vilanova and the first editions
of his works have been added to the
library of the Museum of Prehistory.
Certain titles stand out, such as Les
premiers âges du Métal dans le
Sud-est de l’Espagne by the brothers
Henri and Louis Siret, one of the 100
copies published in 1887, Elements
of Geology by Charles Lyell and
Cours élémentaire de Paléontologie
et de Géologie stratigraphiques
by Alcide d’Orbigny. The medals
and decorations, incorporated in
1996, have been catalogued and
included in the museum’s database
(Gozalbes, 2012).
Juan Vilanova’s personal archive,
a set of documents that he wrote
or received throughout his life,
contain unique and irreplaceable
information regarding his career.
It was described and studied by
Francisco Pelayo, Vicente Salavert
and Rodolfo Gutiérrez (Pelayo
and Gozalo, 2012). Thanks to
the dedication of these three
researchers over many years,
the documentary collection of
approximately 7,000 pages has
now been catalogued. The legacy
consists of a great diversity of
documents, both personal and
official. Seven sets or series have
been created for their description:
Manuscripts, Correspondence,
Printed texts, Documents from
official bodies, Illustrations and
photographs, Field notebooks and
Original texts.
Manuscripts: These comprise notes
from excursions, congresses and
conferences, drafts for possible
future publications, notes for classes
and personal use, summaries of
articles or books, diagrams and
conference drafts, and so on.
In many cases they have been
underlined to be reused in other
manuscripts or are written on the
backs of advertisements.
Correspondence: These letters allow
us to trace Vilanova’s relationships
with, among others, Juan Valera,
Antonio Cánovas del Castillo, Roque
Chabás, Francisco Tubino, Juan
de Dios de la Rada, José Joaquín
Landerer, José Macpherson and
Edouard Verneuil. His communication
with the publishers of some of his
[page-n-123]
122
works is also recorded through
correspondence with Alejandro
Gómez Fuentenebro, editor of the
Compendium of Geology (1872) and
of The scientific journey to Denmark
and Sweden... (1871), with Montaner
and Simón, publisher of The Creation
… (1872-76), which Vilanova edited,
and with Astort Hermanos, with
whom he worked on the Universal
Geographical Atlas (1877).
Printed texts: This section comprises
most of the documentation
accumulated by Vilanova and, to
a lesser extent, by his descendants
after his death. It includes
advertisements, invoices, delivery
notes, press clippings, cards and
conference documents.
The items in these three sections
are often documents that were
reused to become manuscripts or
notes: for example, personal letters,
draft publications, advertisements,
receipts, invoices or calls for
meetings. Vilanova was happy
to use the back of any old sheet
of paper. Thanks to his habit of
recycling ephemeral documents,
the information contained in the
original documents has also been
preserved. This means that we
know where his sons and daughters
studied, or the fees he charged for
some of his publications in journals;
there are also some obituaries,
including Gaudry’s. He reused a
large part of the printed matter and
the correspondence he received,
although not documents from official
bodies. The study of these documents
will not only allow a reconstruction
of his relationships with his family
and friends, the administrators of his
projects, his publishers, his network
of researchers and correspondents or
with politicians, but can also tell us a
great deal about the late nineteenth
century, a time of huge political and
social change.
Documents from official bodies: This
series includes all the documentation
sent to Vilanova by the organizations
with which he was linked throughout
his life: the Madrid Athenaeum,
the Museum of Natural Sciences,
the Central University, the Literary
University of Valencia, the Royal
Academy of History, the Geological
Mapmaking Commission or the
Royal Academy of Exact Physical
and Natural Sciences, among others.
It also includes the titles, awards and
recognitions that he received during
his lifetime.
Illustrations and photographs: This
section comprises more than 100
photographs and postcards, among
them a daguerreotype of Vilanova,
made in early 1854 at Millet’s studio
in Paris, shortly before his return to
Spain after his stay abroad training
as a geologist. Recently, thanks to
the use of modern information and
documentation technologies, the
digitization of many libraries and
archives, and an exhaustive study,
many of the researchers with whom
Juan Vilanova exchanged business
cards at international congresses
and on his scientific trips have been
identified. They include the biologist
and palaeontologist Richard Owen,
the anthropologist and biologist
Armand de Quatrefages, the
physician and anthropologist Paul
Pierre Broca, the historian and
archaeologist Jens Jacob Asmussen
Worsaae, the physician Robert Koch
and the bacteriologist Louis Pasteur.
Thus, Vilanova’s archive contains
their visiting cards, so characteristic
of the late nineteenth century.
Field notebooks: Thirteen notebooks
dated between 1850 and 1889 collect
first-hand notes, comments on
geological excursions and scientific
congresses and trips, some even
recording travel expenses. The main
interest of these notebooks is the fact
that they often contain Vilanova’s
own impressions of these events.
Original texts: These are mainly
manuscripts of speeches given at
various academies or societies.
Among them it is worth highlighting
the manuscript of Vilanova’s
speeches to mark his admission
into the Royal Academy of Exact,
Physical and Natural Sciences,
and the Royal Academy of History,
in addition to the original text of
Iberian History and Protohistory
written in conjunction with Rada.
This information is mentioned in the
article Juan Vilanova and the study
of prehistory, in this same catalogue.
Recent additions
Thanks to the donation of almost
fifty photographs depicting various
moments in the lives of the Vilanova-
[page-n-124]
123
Pizcueta family In 2012 and 2021,
the Illustrations and Photographs
section now sheds light on the more
personal side of the prestigious
academic. The photos are images
of Juan Vilanova at different times
in his life, his wife, Francisca
Pizcueta, his father-in-law, José
Pizcueta Donday, and his children,
grandchildren, nephews and nieces.
There are also photographs of
the participants at the Sixteenth
Congress of the Association
Française pour l’Avancement des
Sciences in Toulouse in 1887, the
Ninth International Congress of
Anthropology and Prehistoric
Archeology held in Lisbon in 1880,
and the Second International
Congress of Geology in 1881, as
well as the business cards of other
researchers. Other interesting
additions are a draft of the
geological map of the province of
Valencia by Coello and Vilanova,
dating from 1882, and other personal
documents.
Two framed parchment notarial
documents from Alcalà de Xivert,
dated 1420 and 1437, are also
included. They are written in Latin
and Gothic cursive script, and were in
the possession of the Vilanova family.
Likewise, several sets of fossil
remains, lithic tools, and fauna
have been added. Their origin is
unknown, but they may have been
samples that Vilanova took with him
on his scientific trips. The first set
comprises brachiopods, a trilobite,
two slates with fern fronds and a
calcareous tufa. The lithic products
basically comprise arrowheads and
flint flakes. Two species make up the
fauna group: four shark teeth and
an elephant molar with a polished
occlusal region.
FOR A SPANISH AND
UNIVERSAL SCIENCE: JUAN
VILANOVA, SCIENTIFIC
COLLABORATION AND THE
STUDY OF GEOLOGY AS AN
INTERNATIONAL PROJECT
The future
The Library’s plan to digitize
and provide online access to the
documentary collection will help to
preserve the archive, by avoiding the
handling of the original documents
and minimize its deterioration.
Juan Vilanova y Piera was one of the
pioneers of Spanish prehistory and
we hope that in the future both his
intellectual activity and the more
intimate aspects of his life can be
explored further. Perhaps their study
will be able to produce a sketch of
the daily life of a nineteenth-century
researcher.
Jesús Ignacio Catalá-Gorgues
Universidad CEU Cardenal Herrera,
CEU Universities
Very often, modern science
is defined according to new
theoretical concepts that entail
a radical change in the way the
natural world is interpreted and
explained. Newtonian mechanics,
cell theory, the atomic theory of
chemical elements and biological
evolution are some of those
concepts that make up the popular
vision of the transition to modernity
of the different branches of science.
But this oversimplified vision does
not help us to understand the
complexity of the historical evolution
of science, because it ignores the
ways in which this new knowledge
is achieved and how it becomes
accepted and consolidated inside
a society. Debates about scientific
theory do not emerge in a neutral
environment – and only rarely
as sudden flashes of genius or
the profound thought of great
minds – but in complex networks
of interaction between people who
share intellectual, professional and
material interests concerning the
issues in question. In this regard,
someone like the naturalist Juan
Vilanova, reluctant to accept the
new concepts of Darwinism, was
nevertheless fully aware of the
vital role of scientific societies and
congresses of specialists in the
new ways of practising science
that were emerging in his time.
In fact, Vilanova was one of the
most forward-looking members
of that intermediate generation of
nineteenth-century scientists who
struggled so hard to bring Spain out
of its isolation.
Vilanova was a firm believer in
cooperation between scientists,
and enthusiastically supported
[page-n-125]
124
the creation of scientific societies
which were beginning to make their
mark in the international scientific
community. His involvement in
international geology congresses,
where fundamental agreements for
the standardization of nomenclature
and cartography were adopted,
established his reputation among his
colleagues in Europe and America.
And in Spain too he was one of the
leading proponents of scientific
associations, precisely at a time
when the country was involved in a
process of national construction full
of tensions and disputes, in which
science was a key player on more
than one occasion.
Vilanova and the foundation of
the Spanish Society of Natural
History
On February 8, 1871, eleven men
aged between 20 and 63 years
old met in the staff room of the
Industrial Institute of Madrid.
Some were academics: university
professors, their assistants and
students, and there were also
priests, soldiers and even bankers
(Gomis Blanco, 1998). This diverse
group, made up of commoners
and aristocrats, liberals and
conservatives, philo-Krausists and
Catholics, was brought together by
their common dedication to natural
history. At that time, scientific activity
was far less professionalized than it
is today; nevertheless, to the extent
that their respective ways of life
allowed them to devote themselves
to research, all these men were
outstanding scholars of the fauna,
flora and geology of Spain.
The
aim of their meeting was to lay the
foundations for a national scientific
society which would provide Spanish
naturalists with a forum for debate,
and a vehicle for publication, that
could publicize the advances being
made in the knowledge of the
country’s natural environment.
Indeed, the rich variety of Spain’s
flora and fauna attracted
many foreign scholars, who
enthusiastically explored this corner
of south-western Europe in search of
new species to add to the catalogue
of the continent’s biodiversity.
Others were interested in the
complex geological conformation
of Spain, both the peninsula and
its archipelagos – in this case not
only in the interests of expanding
scientific knowledge, but for
economic and even political reasons
as well. In fact, the knowledge
of Spain’s natural environment
owed more to foreigners than to
the Spanish themselves. For those
gathered in Calle de Atocha on that
day, it was vital to promote science
in a country in ferment caused by
the political frenzy of the Six Years of
Democracy from 1868 to 1874. This
political revolution had precipitated
a change first in the dynasty and
then in the government, and had left
many broken dreams behind; but it
also led to irreversible changes in
the political system which, even after
the return of the monarchy under
the Bourbons, was unable to reestablish the remnants of absolutism
that had endured until the middle of
the century.
As mentioned above, the naturalists
were ideologically divided on
the way to build Spain at that
historical crossroads. They did
agree, however, on the importance
of assigning science a major role
in that construction, and on the
condition that this science should be
practised by Spaniards. The country
had not always been a wasteland in
terms of the cultivation of naturalistic
knowledge; in ancient times, in
fact, it had given the world several
prominent figures. Now was the
time for collective action, the time
to join forces. Evoking the historical
past of the country’s science was all
well and good, but the most urgent
task was to promote knowledge of
the country’s natural environment
among the Spanish people
themselves and thus encourage
them to play a more prominent role
in this research. Until then – and
quite understandably, given the
scant interest shown by the country’s
inhabitants – the most important
contributions to the scientific study
of the peninsula had been made by
foreigners.
Of all the branches of science,
after geography, none was so
closely associated with the land
as natural history. Its study was
a patriotic duty, as knowledge of
the natural environment had many
obvious practical applications
that might help to increase the
country’s economic prosperity. So
[page-n-126]
125
the progress of Spanish natural
history had intellectual, material and
even moral justifications, at a time
when nationalism in Europe was
proliferating (Casado de Otaola,
1994).
Juan Vilanova was, of course, one of
the eleven naturalists at the meeting.
Along with his pupil José María
Solano y Eulate (1841-1912), Marquis
of Socorro, he represented the field
of earth sciences. There were also
botanists and zoologists of various
specialities, and indeed the main
branches of natural history were
quite evenly represented. On that day
they decided to found the Sociedad
Española de Historia Nacional (the
Spanish Society of Natural History,
or SEHN), whose objective would
be, according to the minutes, “to
promote the study of Natural History
in Spain by making the country’s
natural products known”; and that
the society would do so through a
periodical publication, the Anales
de la Sociedad Española de Historia
Natural (the Annals of the Spanish
Society of Natural History). From
the following year onwards the
Annals appeared regularly, a large
volume each year containing original
studies sent in for publication, and,
in an appendix, the minutes of the
society’s monthly sessions where
both administrative and scientific
questions were discussed. The first
of those ordinary sessions was held
on March 1, although the session
of March 15 is taken as the date of
the official foundation of the SEHN
(Gomis Blanco, 1998).
Vilanova was actively involved
in both the foundation and the
consolidation of the society. The very
first volume of the Annals contained
an article of his entitled “Prehistory
in Spain” (Vilanova y Piera, 1872).
He was a frequent participant at
the sessions, as witnessed by his
numerous interventions until only a
few years before his death, in which
he gave first reports of observations
and discoveries and reviews of his
scientific visits. He also tried to build
up social support for the SEHN and
bolster its finances by introducing
new members, including one lady
from the aristocracy. Finally, he
became president in 1878, after
serving as vice-president the
previous year (Pelayo López and
Gozalo Gutiérrez, 2012, pp. 54-55).
Although it is doubtful whether
the SEHN ever really constituted
an integrated project for the
promotion of the natural sciences
in late nineteenth-century Spain
(in fact, the articles in the Annals
reported only the personal research
conducted by the members) it did
manage to establish cooperation
among Spanish naturalists. Key
elements in this were the fact that,
from the very first moment, the
society’s endeavours were not
limited to the Madrid circles that
had brought it into being, and the
practice of holding regular meetings
to which members from outside
Madrid were invited, and which
were replicated from 1885 onwards
in other cities through the founding
of local sections. The proactive
engagement of Vilanova and other
veteran naturalists was vital; far
from sitting back and enjoying the
benefits of their official positions,
they understood that natural history
could only contribute effectively to
the construction of a new Spain if it
was able to gather together all the
various naturalist projects underway
in the different regions of the
country – professional or amateur,
nationwide or focused locally –
and setting aside any ideological
differences.
Vilanova and his involvement in
other collaborative projects
To this day, the SEHN remains the
reference point of non-medical
scientific associations in Spain.
Before its foundation, however, other
scientific societies had been created,
including the Spanish Anthropological
Society (SAE), founded in 1865, in
which Vilanova was also involved.
Though created only a few years
before the SEHN, the SAE was born in
a very different intellectual climate:
the legislation on academic and press
freedoms was draconian, and any
subject that might clash with Catholic
dogma would be severely repressed.
As a result, for the first years of its
existence the SAE recorded barely
any activity. After the revolution of
1868, however, the SAE gained a
significant public presence and its
membership increased notably. In
1874 it launched its own publication,
the Revista de Antropología, whose
appearance marked the most active
and successful decade in the short life
[page-n-127]
126
of this scientific society. The journal
was unable to survive the death of
its promoter, the anatomist Pedro
González de Velasco (1815-1882)
– a figure linked to the Institución
Libre de Enseñanza, a follower of
the positivist currents of physical
anthropology, a friend of the French
specialist Paul Broca and, as a result,
receptive to evolutionary theses
(Verde Casanova, 1994). Despite the
obvious scientific and ideological
distances between them, Vilanova
was not deterred from joining the
SAE project; indeed, at the beginning,
he was one of the members who
applied to the government for
authorization of the constitution of
the society. During his busiest period,
he was a member of several of the
study commissions that were being
set up for specific purposes, and
he demonstrated his support for
the society’s journal by publishing
an article in several instalments in
its first volume, under the title of
“Origin, Antiquity and nature of man”
(Vilanova y Piera, 1874).
Vilanova also worked hard to
publicize the Bulletin promoted by
the Madrid Geographical Society
(SGM), of which he was, again, a
founding member. According to its
main promoter, Francisco Coello
de Portugal y Quesada (1822-1898),
cartographer and former military
engineer, the new society was born
with the aim of putting Spain once
and for all on a par with other
nations which had been promoting
geographical studies for decades.
At the inaugural meeting of the
SGM in 1876, Coello expressed his
displeasure that Spain had not
been represented at the Second
International Geographical Congress
held in Paris the previous year.
He was another scientist who was
concerned about his country’s lack of
interest in exploring other lands, in a
context in which Spain did the bare
minimum to defend what was left
of its overseas empire and seemed
reluctant to turn its sights to Africa,
where the ambitions of the European
powers were now firmly centred
(Rodríguez Esteban, 1996, pp. 141142). So the nationalist element was
unequivocally present in the form
of a kind of colonial yearning, but
also, of course, in the insistence on
the need for a more comprehensive
knowledge of Spain itself. This
subject, of course, interested
Vilanova a great deal. The study of
geography, at that time, was going
through a particularly tumultuous
period in terms of its definition as a
science; also affected by the impact
of evolutionism, the overlapping of
its interests with those of geology
could not be ignored (Livingstone,
1992, chapters 6 and 7). Hence,
several naturalists had joined the
SGM at the very beginning, among
them Vilanova, and he was one
of the most vociferous in calling
for geography to be grounded
in the knowledge of the natural
environment. In fact, physical
geography accounted for almost
40% of the SGM’s publications
during its first ten years of existence
(Rodríguez Esteban, 1996, p.
172). Many of these were written
by Vilanova, whose “Geological
Review of the Province of Valencia”
appeared over four years and in
twelve instalments in the Bulletin of
the SGM (Pelayo López and Gozalo
Gutiérrez, 2012, p. 55). Vilanova,
therefore, participated in a very
conspicuous way in this resurgence
of studies on Spanish natural history,
from a relatively wide range of
scientific perspectives, and with
the encouragement of a nationalist
sentiment that sought to capitalize
on science in order to promote the
construction of a Spain that was
more in step with the modern world.
But science was also beginning to
be conceived as an endeavour that
crossed national borders. In this
regard as well, Vilanova showed
himself to be a man of his time.
Not only for Spanish science:
Vilanova and the international
geological congresses
Vilanova’s internationalist
vocation owes a great deal to the
circumstances of his own life. As one
of the few Spanish scientists of his
generation officially authorized to
study abroad (he spent four years
in France between 1849 and 1853),
he was not only able to establish
fruitful contacts, but also he became
aware of the demands of a science
that needed to transcend state
borders in order to achieve its goals.
Considered abstractly, it seems
obvious that scientific study should
be internationalist, free of political
and economic interests, and devoted
to the noble task of increasing natural
[page-n-128]
127
knowledge for the good of humanity.
But the truth is that scientific
enterprise is very frequently linked
to the centres of political power of
a particular moment; and in the
specific context of the nineteenth
century, a key part of the affirmation
of a modern state within clearly
defined borders was a knowledge
of its natural environment. So the
power of the state was projected
onto the knowledge of the territory
that it administered, the basis of the
construction of an identity called the
“nation”. In fact, the emergence of
these complex new entities collided
head-on with the internationalist
ideal. From the point of view of
geological cartography, for example,
the problem arose of coordinating
the representations of the territory of
each country with the ones produced
by neighbouring states. Obviously,
there would be no discrepancies
in the description of stratigraphic
formations that crossed borders, but
at the same time mapmaking was an
exercise of sovereignty; a map could
be an instrument of national and
international politics, and the data
that it contained could be modulated
according to the interests of the state.
This tension is one of the examples
of the paradox of “big science” in
the second half of the nineteenth
century, when scientific projects that
required international collaboration
were put under enormous pressure
by the increasingly strained relations
between countries, which frequently
competed with each other to extend
their respective areas of influence
(Schroeder-Gudehus, 1990). Thus,
politics interfered with the dreams of
a genuinely universal science.
Vilanova is acknowledged as one
of the first European geologists
to propose the organization of an
international congress, as early as
1867, with the aim of standardizing
the nomenclature of the discipline.
The proposal was rather premature,
but it bears witness to Vilanova’s
awareness of the need to provide
a science in the process of
consolidation with standardized
frameworks for communication.
For the proposal to bear fruit,
contributions were made over the
following years by the different
European countries, but in fact the
main impetus came from the United
States, via the American Association
for the Advancement of Science.
The First International Geological
Congress was held in Paris in 1878; it
was attended by Vilanova, who, as
ever, played a particularly active role.
Apart from nomenclature, another
key area for the standardization
of geological communication
was cartography: a visual code
was needed to allow a universal
interpretation of maps. This was
another of the priorities addressed at
the congresses after Paris. Vilanova
attended the second meeting, held
three years later in Bologna, as vicepresident. There, he became one
of the most prominent defenders of
the internationalist line, supported
especially by Italian, French, British
and American authors, who called
for the formation of a standardized
framework to be complied with by all
geologists. They met opposition from
their German, Austrian and Russian
colleagues, who were reluctant
to change the working practices
developed in their respective national
scientific traditions (Ellenberger,
1999; Vai, 2002). In fact, a great deal
of diplomatic work went on behind
the scenes at the congresses, but
Spain was a country with little weight
in the international arena and had
little influence on the events, despite
Vilanova’s efforts and his wellearned prestige. Vilanova himself
was much more highly regarded
and supported abroad than in his
own country. The first international
congresses were largely ignored
by the Spanish government and
official bodies such as the Spanish
Geological Map Commission, but
Vilanova was commissioned by the
congress committee to compile an
international dictionary of geological
and geographical terms. The first
printed version, written in French and
Spanish, was presented by the author
in Berlin on the occasion of the Third
International Geological Congress
in 1885 (Pelayo López and Gozalo
Gutiérrez, 2012, pp. 64-65).
Vilanova participated in other
international and national
congresses which we will not
mention here. The list of scientific
societies of which he was a member
is also too long for us to record them
all. In any case, this necessarily brief
review of Vilanova’s contributions
to various associations and joint
projects in natural history and
[page-n-129]
128
earth sciences bears witness to
his awareness of the new forms of
scientific study required in a world
divided into nation states, eager for
territorial control but at the same
time in urgent need of channels of
international cooperation. Certain
retrospective judgments based on
future developments in geology,
which he was in no position to
foresee, present him as someone
who did not always know how to
choose the ”correct line” (Julivert,
2014, p. 122); but Vilanova must be
understood as a geologist absolutely
of his time, involved both in the main
theoretical controversies and in the
most important lines of practical
action that defined the study of the
earth sciences in the second half of
the nineteenth century.
JUAN VILANOVA AND
THE HARMONY BETWEEN
SCIENCE AND RELIGION:
HIS CREATIONIST CRITIQUE
OF DARWINISM
Francisco Pelayo López
Instituto de Historia (CSIC)
A devout Catholic, the Valencian
naturalist Juan Vilanova believed
that there was a harmony between
the Biblical account of the creation
in Genesis and the data that
were emerging from research in
the natural sciences, especially
in geology, palaeontology and
prehistory. This belief in the
harmony between science and
religion was a constant feature
of his academic career. Vilanova
defended creationism; he
believed that all species, and most
importantly the human race, were
created by design, and rejected
the evolutionism of both the French
transformists and of Darwin.
Already in his first book, the Manual
of Geology applied to agriculture
and the industrial Arts (Madrid,
1860-61), Vilanova annexed 13 pages
at the end of volume II, in which
he tried to show the concordance
between Genesis and the sciences.
He would revise the text, with slight
modifications, in the Compendium
of Geology (Madrid, 1872) and
in volume VIII of The Creation...,
published in Barcelona (1872-76).
Vilanova maintained and expressed
his belief in this harmony in the
works that he published throughout
his academic life.
Vilanova’s belief in creationism
and his opposition to Darwinism
have been examined in detail in
previous work (Pelayo, 1998; Pelayo,
1999; Pelayo and Gozalo, 2012).
Here, to discuss his position we will
draw on his books and articles,
but we also analyse his role at the
Spanish Society of Natural History
(SEHN), regarding the controversy
about the organic character of the
Eozoon canadense, which Vilanova
rejected, and his criticisms of Albert
Gaudry, professor of palaeontology
at the National Museum of Natural
History in Paris, for the latter’s
defence of the Protriton petrolei
as an example confirming the
theory of evolution. We discuss the
disapproving comments on the
evolutionary ideas compiled in The
Creation: Natural History written
by a Society of Naturalists..., which
Vilanova, editor of the book, added
in notes to the text that Francisco
Tubino had written on the works
of Darwin and on the current state
of knowledge of anthropology.
Finally, our description of Vilanova’s
anti-Darwinian ideas includes his
criticisms of the theory of evolution
in the comments he made at
international congresses on the
contributions of authors sympathetic
to transformism.
In the section on palaeontology in
his Manual..., Vilanova presented
for the first time his creationist ideas
and his criticism of transformism.
He stated that the analysis of the
palaeontological record showed
that the same fossils were found in
the same sedimentary layers and,
furthermore, that the finding of
identical fossils was limited to certain
depths. These data seemed to prove
that a successive series of creations
and extinctions had taken place over
the course of geological history.
Vilanova maintained that different
creations had taken place over time.
The most visible manifestation of this
phenomenon was the independence
of the fossil fauna and flora that
characterized geological periods,
which did not come from direct
generation from the species that
had preceded them. So Vilanova
[page-n-130]
129
believed in the immutability
of species; he argued that
palaeontology showed that there
had been many and varied periods
characterized by different physical
and biological environments, with
a flora and fauna entirely different
from those that preceded and
succeeded them. Vilanova insisted
that that palaeontological data did
not confirm the transmutation of
some species into others. He did not
deny the existence of intermediate
forms, but limited them to orders
and classes and, perhaps, to
lower-category types, but certainly
not to species, since species had
been shown to be independent of
one another. Species might suffer
deviations in their appearance,
producing types which were very
different from the original and
which, subjected spontaneously
or artificially to selection and
the multiple and complex action
of inheritance, might become
a new variety, and even a new
race. Depending on whether the
external conditions were indifferent,
favourable or hostile, the variety
was maintained, accentuated or
extinguished.
In the 1860s, Vilanova directed his
scientific interests towards prehistory,
a new discipline that was emerging
at that time. His first criticisms of
Darwinism appeared in a series
of articles dedicated to the origin
and age of the human race. In
them, he defended the independent
creation of species against the
positions of Lamarck and Darwin.
He criticized transformism on the
grounds that its occurrence would
require an immeasurably long
time, something that both reason
and the Bible opposed. Vilanova
argued that the postulates of the
Darwinian hypothesis were not
borne out by palaeontology, insofar
as the theory proposed that organic
matter had started at the lowest
degree of complexity possible.
Darwinian theory required a series
of transformations according to the
principles of natural selection and
the struggle for existence, in addition
to time as a necessary condition
for the emergence of the variety of
organisms recorded.
For Vilanova, the immediate
implication of this theory applied
to the human race was that “the
natural and proper ancestor of
humanity should be the most perfect
monkey among the living”, be it the
orangutan, the chimpanzee, the
gorilla or some fossil species from
the Tertiary period. He claimed that
the human race was represented
by a species from a single primitive
couple, like the others, from which
the different existing races came; this
meant that science confirmed what
was stated in Genesis.
In later work he defended that
the most primitive periods were
represented by various types, such
as trilobites, cephalopods and
brachiopods, organisms of relative
organic complexity, and that this
refuted the gradual increase
advocated by Darwinists. For him,
the various organic types had
appeared, not slowly and gradually,
but suddenly and instantaneously;
this would confirm the principle that
primitive organic forms were not
the result of a slow and continuous
transformation of previous ones, but
the direct and immediate work of an
omnipotent Creator.
Vilanova rejected the possible
influence of environmental agents
in the process of speciation and
believed that living beings were
completely independent of the
environment in which they lived.
Therefore, the origin of species
should be attributed to the action
of an “infinite power”, regulating
physical forces and organisms and
maintaining the necessary harmony
and adaptation. Comparing the
relative degree of organization of
the components of the Silurian fauna
with the later ones, he deduced that
the simplest forms were predominant
in the more modern times, and
that this was incompatible with the
fundamental principles of Darwinism:
namely, natural selection and the
struggle for existence.
Vilanova based his defence of
creationism and his rejection of
evolutionism on the data known
to the palaeontology of his time,
since the incompleteness of the
fossil record was, as Darwin himself
acknowledged, the weakest link in the
theory of descent with modification.
Vilanova capitalized on this weak
link to refute Darwinism. He did not
accept Darwin’s argument about
[page-n-131]
130
the scarcity of fossil materials,
because in his opinion the British
naturalist used this argument simply
to explain why his theory was not
confirmed by the facts. Darwin held
that the simplest organisms in terms
of organic complexity had been
lost or had not yet been found, and
that this was the only reason for the
absence of such specimens in the
oldest fossil soils. In Vilanova’s opinion
the palaeontological data did not
bear out these assumptions, which
were one of the basic implications
of Darwinism. Therefore, if life
had not appeared with the degree
of organic simplicity assumed by
Darwin, most probably it had not
developed through an indefinite
and uninterrupted series of slow
and successive transformations, as
evolutionary theory claimed. This is
the background to the controversy
surrounding the Eozoon canadense,
“the dawn of life”. The discovery
of the Eozoon canadense in 1858,
in Precambrian rocks, triggered a
debate on the first appearance of life
on Earth, between this supposed fossil
and the “primordial fauna” of what
Joachim Barrande called Silurian, a
fauna composed by trilobites and
other fossil invertebrates.
Species onwards, Darwin noted that
in 1859 he had already suggested
the existence of living beings prior
to the Cambrian period, and so the
finding of the Eozoon confirmed this
theory. For Vilanova, however, the
palaeontological record showed that
the Eozoon was not the organism
that had initiated life and universal
fauna on the globe, as evolutionary
theory supposed. The beginning of
such an extraordinary phenomenon
was the primordial fauna, which did
not present the simplicity of types
that Darwin’s supporters were so
eager to see.
The importance of the Eozoon to
the debate on Darwinism was that
the existence of this organism could
confirm Darwin’s theory regarding
the date of the appearance of life
on Earth, as well as the increase in
organic complexity developing from
a single “primordial form”. From
the fourth edition of The Origin of
Gaudry noted that the modern
types of batrachians seemed to be
very recent, since only some of their
representatives had been found in
Tertiary contexts; he was surprised
that vertebrates with such a simple
organization had appeared so late
in the course of time. This was an
obstacle to evolutionary theory.
In another anti-Darwinian
intervention, this time at the SEHN,
Vilanova discussed a work by Gaudry,
which had mentioned the discovery
of fossil remains of amphibians in the
palaeozoic period that confirmed
evolutionary theory (Gaudry 18741875). For Vilanova, Gaudry was
adapting the facts to fit a theory.
Gaudry’s position on evolutionism,
and whether or not he can be
considered Darwinian, has been
the subject of several studies and
debates; whatever the case, Gaudry
is acknowledged as a member of the
French transformist school.
The fossil remains of batrachians
discovered in the upper part of the
palaeozoic sites of Muse and Autun
in France were named Protriton
petrolei by Gaudry, a name that
indicated that they had been the
predecessors of salamanders. He
noted that “… ces Batraciens sont
tels qu’un évolutionniste devait les
imaginer dans un terrain ancien: par
queue très-courte, leur tronc et leurs
membres où dominent les caractères
des Salamandres, leur tête où
dominent au contraire les caractères
des Grenouilles, ils diminuent la
distance qui nous semblait séparer
les Urodèles des Anoures” (Gaudry,
1874-1875). Vilanova altered this
paragraph of Gaudry’s by replacing
“evolutionist” with “Darwinian”; for
Vilanova these were synonyms,
although they may not have been for
Gaudry. At the end of the paragraph,
Vilanova also added the phrase
“forming the bond between these two
groups of amphibians”.
During the course on prehistory that
he taught at the Madrid Athenaeum,
Vilanova argued with Manuel de la
Revilla, who had reproached him for
his opposition to Darwinism and for
placing science at the same level as
revelation; by so doing, said Revilla,
all that Vilanova had achieved was
to demonstrate an “intelligence as
petrified as a fossil” and to defend
an “ancient science” and a “dying
belief” (Revilla, 1875). Vilanova
responded in his article “Darwin’s
theory”, in which he criticized those
who, boasting of their independence,
challenged the principle of authority
[page-n-132]
131
and were ready to accept the
doctrines that came from beyond the
Pyrenees if they were formulated by
a scientific eminence. He regarded
this group as the “new inquisitors”,
since they dismissed the efforts
of scholars who, like him, wanted
to study the new theories before
subscribing to them. At the opposite
extreme, he said, he had also been
criticized by others for treating
Darwinism too leniently.
Vilanova spoke of Darwinian,
evolutionary or transformist theory
without differentiating between
these three terms, ignoring
the importance that Darwin
attributed to the mechanism
of natural selection and the
importance that Lamarck and the
French transformists attributed
to the inheritance of acquired
characters and the influence of the
environment. In any case, Vilanova
stated that he was reluctant to
admit this theory since it did not
conform to the facts, or to the
unity of creation. According to
evolutionism, he said, matter was
capable of producing life by itself,
starting with the simplest organisms
of all which had managed to
develop into more sophisticated
forms thanks to the action of certain
laws termed natural selection and
the survival of the fittest; eventually
they reached the level of humans,
the last link on the zoological scale.
Vilanova based his rejection on
the same premises that he had
expressed in his previous work, that
is, that in all the layers of sediment
there were clear and evident
traces of the most varied types,
from zoophytes and bryozoans to
vertebrates, which all coexisted,
and that the intermediate types that
the evolutionary theory required
were conspicuous by their absence.
The first monkeys or primates had
appeared in relatively modern
times and the fossil remains of
these mammals belonged to
genera and species that could be
well determined; to date, no one
had proven the transition of these
organisms towards what had been
called the prelude to humankind,
while on the other hand extremely
old fossilized human remains had
been found that were identical
to the bones of modern humans.
Finally, he claimed that if the
struggle for existence and natural
selection were applied in the human
species, one would have to consider
human beings to be the same as the
bulls, sheep and horses that English
breeders adapted and modified
as they wished, in order to meet
particular needs or the whims of
fashion (Vilanova, 1876a).
Revilla replied, recalling that he had
criticized Vilanova’s efforts to align
science with the doctrine of Genesis
and to combat Darwinism, and that
Vilanova’s attacks on this theory
were poorly founded and even less
profound. He stated that he had
not criticized The Creation…, the
volumes on natural history compiled
by Vilanova: among other things, he
noted that in that work Vilanova had
accepted a treatise on anthropology
written by the Darwinian Tubino
(Revilla, 1876)
Vilanova replied again, protesting
that Revilla had called him a new
inquisitor for not bowing down to
Darwin or Haeckel; for Revilla, he
said, these thinkers seemed to be
more infallible pontiffs than the
Pope. As Revilla had derisively
branded him a Darwinist for
accepting Tubino’s treatise on
anthropology The Creation…,
Vilanova acknowledged and
defended the ideas of his colleague,
but insisted that the data from the
palaeontological undermined the
fundamental principles of Darwinism
(Vilanova, 1876b).
On this point Revilla was wrong.
In Tubino’s text, Vilanova had
systematically noted the questions
referring to the theory of evolution
with which he did not agree, and
which appeared at the bottom of
the page as “editor’s notes”. In a
dozen cases Vilanova distanced
himself from Tubino’s position,
criticizing statements such as,
for example, that Monera were
the origin of animals; that the
transformist hypothesis was the
most reasonable; the expression
that it was “better to be a perfected
ape than a degenerate Adam”; the
claim that for creationists species
were established by a special and
instantaneous act of providence;
that for Darwin species and race
were synonyms; the existence of
pre-Adamites; or Haeckel’s idea
that humankind had arisen in
[page-n-133]
132
Lemuria, a hypothetical submerged
continent.
Almost at the end of his career,
Vilanova returned to the question
of the harmony between science
and Genesis, writing a highly critical
review for the Royal Academy of
History of the work by the Jesuit
Juan Mir entitled The Creation as
it is contained in the first chapter
of Genesis, published in 1890.
Vilanova recalled that in his first
book he had tried to demonstrate
the perfect conformity and harmony
between the history of the Earth
and the Cosmos and the narrative
of Genesis, showing the slow and
gradual appearance of organisms
which had led some authors to
see it as a kind of foundation
of evolutionary theory. With the
passage of time, he said, his
convictions on this harmony had
strengthened rather than weakened
(Vilanova, 1891). In this way, and
thirty years later, Vilanova closed the
circle of his defence of the existence
of a harmony between science and
religion, which entailed an implicit
rejection of Darwinism.
JUAN VILANOVA, A PIONEER
IN SPANISH GEOLOGY AND
PALAEONTOLOGY AT THE
UNIVERSITY
Rodolfo Gozalo Gutiérrez
Departamento de Botánica y Geología,
Universidad de Valencia
In the second half of the nineteenth
century, several attempts were made
to modernize the Spanish university
system, among them the Pidal Plan
of 1845 and the Moyano Law of 1852.
One of the changes implemented
was the introduction of geology
as one of the subjects required
to obtain the degree of Doctor of
Science. As a result, Juan Vilanova
would become the first professor of
Geology and Palaeontology at the
University of Madrid, in 1854.
The courses in geology were to be
taught at the Museum of Natural
Sciences of Madrid. Mariano
Graells, director of the museum,
regarded Vilanova as the ideal
candidate for the professorship, and
urged him to complete his geological
training in Paris, where he had
been for the best part of four years.
During his time in Paris, which had
initially been intended to last only
two years, he had not just received
training as a geologist but had
visited numerous sites of geological
interest. Finally, Vilanova returned to
Spain in early 1854.
On February 24, 1852, the chair
of Geology and Palaeontology at
the Central University of Madrid
had been created expressly
for Vilanova. He took up the
chair without having to pass an
examination, because it was felt that
he had already amply demonstrated
his ability, and he took up the post
on January 16, 1854. Years later,
in 1873, the professorship was
divided between Geology and
Palaeontology, by Royal Decree;
Vilanova, as holder of the chair,
chose Palaeontology, and began
teaching this subject in 1878.
As a young man he had extended
his studies in Europe, arriving in
Paris in early November 1849, with
letters of recommendation from
Graells and Pérez Arcas. From the
very first moment he was in contact
with the scientific community, and
was admitted to several scientific
societies.
In Paris he studied and worked
with leading geologists and
palaeontologists such as Prévost,
Dufrenoy, Bayle, Ch. d’Orbigny
and Élie de Beaumont. Vilanova
interacted with them not only as
a student, but also as a colleague
on what today would be termed
a postdoctoral stay. Thanks to his
position, he received advanced
theoretical and practical training
and was able to make field trips to
sites in France, Switzerland and Italy
with leading specialists in regional
geology. The experience established
him as a seasoned field geologist
and an expert in the Mesozoic and
Cenozoic eras, and the training he
received stood him in good stead
[page-n-134]
133
when he went on to carry out his
regional studies in eastern Spain.
During his stay and his travels,
he saw that in both geology and
palaeontology French scientists
were grouped into two schools. In
geology the division was between
Prévost’s theory of current causes
and Élie de Beaumont’s theory of
mountain formation via vertical
uplifts. The supporters of Prévost’s
actualist or uniformitarian geology
maintained that the same physical,
chemical and mechanical agents
that were at work today had given
rise in remote times to all geological
phenomena; there was no need
for the occurrence of extraordinary
events, although it did require an
indefinite extent of time. In contrast,
the catastrophic school of uplifts,
while acknowledging the value of
this view, maintained that current
phenomena, both geological and
physical, were only a weak reflection
of phenomena of earlier times and,
consequently, that their causes had
been of a greater “order” or, at least,
of an energy that bore no proportion
to the effects that could be observed
in the present. For Vilanova, in most
of the cases that were observed in
nature, Prévost’s theory appeared
more convincing.
There were also two trends in
palaeontology, which Vilanova
called the “school of details”, led by
Deshayes and A. D’Orbigny, and
the “school of the broad view”, led
by Bayle. For the advocates of the
“school of details”, catastrophists in
palaeontology, the fossil fauna and
flora were limited by fixed temporal
and geological boundaries, which
they could not cross, and which
made it possible to recognize
the “geological horizons”; they
accepted sudden extinctions of
fauna and flora, and successive
creations, a system that Vilanova
fully supported. For Bayle and his
school, the disappearance of fauna
and flora was gradual and the fossil
species passed from one geological
period to another, without any
catastrophic events. According to
Vilanova, however, this was not what
one observed in nature; rather, one
saw sudden changes in the biota at
different levels.
GEOLOGY AND
PALAEONTOLOGY IN
VILANOVA’S MANUALS
Vilanova published three manuals
on general geology: the Manual
of Geology applied to agriculture
and industrial arts (1860-61), the
Compendium of Geology (1872) and
volume VIII of The Creation (1876).
A comparison of the three texts
shows that their contents are almost
identical, varying only in terms of
length and in the presence or absence
of the chapters on applied geology.
Despite the fifteen-year gap between
the first text and the last, there are
very few modifications at all, and
hardly any of the novelties that were
recorded during that time period
were introduced; at most, Vilanova
made slight changes to certain
specific aspects. It can be said without
detriment to his work that, although
his first book can be considered
modern, the later ones were already
slightly out of date for his time.
From 1854 to 1877, Vilanova taught
the doctoral course “Geology
and Palaeontology”. The syllabus
followed the Manual of Geology, a
work which was awarded a prize
by the Academy of Sciences, and
which reflected the geological and
palaeontological knowledge that
Vilanova had acquired on the field
trips during his training. The Manual
of Geology provided the conceptual
framework for Vilanova’s teaching
of geology, with a catastrophicactualist conception of stratigraphic
and palaeontological aspects, an
acceptance of Élie de Beaumont’s
catastrophist theory of the formation
of the mountains, and a belief in the
compatibility of science and Genesis.
From the methodological point of
view, the main feature of the Manual
is that, despite its catastrophist
conception of certain moments in
the history of the Earth, for the most
part it subscribes to actualism or
uniformitarianism; indeed, the book
includes a chapter dedicated to
current causes
Thanks to the award given by the
Academy, the Manual of Geology
remained a set textbook for
ten years. Once this period had
passed, Vilanova published the
Compendium of Geology in 1872,
which is a summary of the Manual,
without the volume on the Atlas.
Presumably, it was the book used by
[page-n-135]
134
Vilanova and by teachers at other
centres of secondary and university
education.
Among the few differences between
these works, perhaps the most
significant was the introduction of
the hydrothermal theory for the
origin of granite in the Compendium,
where Vilanova briefly explains this
theory and the investigations that
led to its formulation. The other
important change occurs in the
“Table of General Classification of
Eras” in the Compendium, in which
the author modifies the division
of materials termed Quaternary
and Modern in order to reflect the
findings of recent research and also
probably due to his growing interest
in what he termed “protohistory”.
A detail that shows us that Vilanova
was keeping abreast of the
advances of geology in all its fields
is, for example, the introduction in
the chapter entitled “Geognosy” in
The Creation of the petrographic
classifications of rocks presented
by Zirkel and von Lassaulx in 1873.
Curiously, Vilanova does not accept
that the classification of rocks can
be independent of the era in which
they outcrop and considers that
each type of igneous rock is formed
in relation to a specific uplift, in
accordance with the ideas of Élie de
Beaumont; so, in his table he retains
a “neptunic series” (i.e., sedimentary
rocks) and an “igneous series” –
ideas whose popularity was already
waning at this time.
From 1874 onwards, Vilanova
devoted himself mainly to the
study and dissemination of
palaeontological and prehistoric
issues. To understand his conception
of palaeontology, in addition to the
three works already mentioned, the
syllabus he devised for this course
in 1876 and 1878 and his speech
on the occasion of his admission
to the Academy of Sciences in
1875 are of great interest. For him,
palaeontology was not only the
cornerstone of historical geology,
but also provided the solutions to
problems posed by philosophy,
botany and zoology and was
the “strongest defence” against
theories and speculations that were
not based on observation of the
facts. Basically, the importance of
palaeontology was that it aspired
“to the knowledge of the origin
of life, of the organic species and
other groups in the classification
of nature and of the distribution of
organic beings in time and space”.
In addition, he considered that
palaeontology demonstrated the
unity of the plan of creation and
that life had begun with the simplest
forms, although not through
spontaneous generation. Vilanova
maintained that species were
fixed; he accepted the possibility
of intraspecific variability, but not
the unlimited variation posited by
Lamarck or Darwin. The conception
of organic change in Vilanova’s
palaeontology coincides with the
conceptions of the French biologists
Cuvier and Geoffroy Saint-Hilaire,
with a design of creation, the work
of God, which develops over time
following a pre-established plan.
For Vilanova, species lived
continuously from their creation
until their abrupt and sudden
extinction, the causes of which were
physical. This fact was corroborated
by the harmony between the fauna,
flora and the terrain in which they
were found. These physical causes
might be due to the formation of
a mountain range, although this
formation did not have to be almost
instantaneous; in his opinion, slow
and continuous geological action
could originate a catastrophic
phenomenon. With respect to the
extinction of species, Vilanova
appears to us to be a catastrophist
with an actualist method, but he is
much less precise when it comes
to addressing the issue of their
appearance. In his attempts to
shed light on this problem, he lists
three hypotheses that had been
proposed:
1. The transfer of local fauna.
2. A single creation and
appearance of new species by slow
transformation.
3. Successive creations (the theory
that he preferred).
In any case, the most important
subject in his work is applied or
stratigraphic palaeontology. He first
analysed the basic stratigraphic
elements on which the studies
were based and then presented
a detailed description of the
different geological eras with the
[page-n-136]
135
formations and the fossils they
contain, which made it possible to
date the materials, and indicated
the environmental conditions of
each period. As his conclusion on
the matter of the appearance of
species, Vilanova says: “Let it be
concluded, then, that the animals
of the various geological faunas
do not come, by direct generation,
from the species that preceded
them but are independent of each
other, at least in the well-marked
types of both faunas and periods”.
THE APPLICATION OF GEOLOGY:
ARTESIAN WELLS
Vilanova’s profound interest in the
application of geology to practical
issues, especially to agriculture and
groundwater, is amply reflected in
both the Manual and The Creation.
Both works end with a chapter on
geotechnical engineering, focusing
on the most important applications
of geology: that is, mining,
agriculture and groundwater.
Finally, he expanded on these last
two topics in two books, Agricultural
geology and Theory and practice
of artesian wells and the art of
finding water (1880). There is
also evidence that Vilanova gave
lectures on agricultural issues and
artesian wells in many different
forums, notably at the Athenaeum,
and he also published several more
popular works on the subject.
His book Theory and practice of
artesian wells and the art of finding
water was considered by Martínez
Gil (1994) as the first hydrogeology
treatise written in Spain, and indeed
one of the first in the world. Vilanova
was aware of the importance that
the exploitation of groundwater
might have for the development of
agriculture and industry in Spain.
This work presents a detailed
description of groundwater; how
it works, how it is found, and how
it is extracted. Given the limited
technical knowledge of the time,
only wells where the water flowed
on the surface (i.e., artesian wells)
or was located very close to the
surface could be exploited, so it is
natural that the title of the book
and its contents should refer to
artesian wells.
The book presents many new
ideas about groundwater and
provides interesting information
on drilling techniques and the
machinery required. It describes
the water cycle with great clarity,
noting that groundwater is found
in permeable soils hemmed in
by other impermeable ones, and
divides wells into artesian and
inverse or absorption. Another
point to highlight is that Vilanova
was aware that the aquifers had
to be recharged, and that this
recharging depended on both the
geological and meteorological
conditions of the region, as
occurred with flooding; in this
case he proposes some activities
related to public works and the
need to repopulate the mountains.
In conclusion, this is one of the first
and most complete treatises on
hydrogeology, which deals with
both theoretical and practical
aspects and gives us a thorough
insight into the understanding of
this subject in the last third of the
nineteenth century, as well as the
hopes and expectations offered
by the possibility of exploiting the
underground waters.
Vilanova also sought to put these
ideas into practice, preparing
reports for the creation of artesian
wells and participating in several
plans for drilling wells in both Alcalà
de Xivert and Alcoi. Curiously, after
1880, his interest in groundwater
waned and there are no records of
his involvement in its study after this
date. Perhaps the lack of tangible
results of his projects and the
significant financial outlay that they
must have entailed made him focus
on other scientific questions.
THE PROVINCIAL GEOLOGICAL
REPORTS
From the point of view of geological
and palaeontological research,
Vilanova’s most important
publication were the provincial
reports on Castellón (1859), Teruel
(1870) and Valencia (1893). He never
gave up this line of research, and
indeed several authors mention
a provincial report of Alicante
that was never published, and the
Masiá Vilanova Archive contains an
extensive draft entitled “Geological
and Agricultural Review of El Salar”,
a report on parts of the provinces of
Almería and Granada.
[page-n-137]
136
He began this work as soon as he
returned from his preparatory trip
to Europe. In 1859, he published his
geological report of the province
of Castellón and shortly afterwards
another for Teruel (1863), although
it was not published until 1870. An
unusual feature of these reports is
that they pay great attention to the
physical and chemical conditions
of the soil and its decomposition,
especially in relation to agricultural
uses, and they also have a notable
palaeontological content. The
geological report of the province
of Valencia was published in book
form in 1893. Previously it had been
partially published in the Boletín
de la Sociedad Geográfica of
Madrid, without the chapters on soil,
vegetation and prehistory.
The general layout of these works
is very similar, with an introduction
describing the geographical location
and the weather, and the rest
divided into five parts:
1. Geognosy (a description of the
main geological units and their
characteristics)
2. Description of the rocks, their state
of decomposition and the causal factors
3. Topsoil (i.e., soil analysis)
4. Agricultural recommendations
and precepts, almost all of them
describing possible improvements
5. An appendix dedicated to artesian
wells and, in the case of Valencia, to
“protohistory”.
All the reports contained several
high-quality plates, mainly depicting
fossils in Castellón and Teruel or
archaeological materials in Valencia,
in addition to the geological
sketch map of the province. In
any case, the palaeontological
section is limited exclusively to the
use of fossils as markers of eras,
giving only the indication of their
taxonomic name, the author who
described the species, the locality,
and the age. Despite the scarcity
of palaeontological information,
the quality of the plates means that
these reports contain materials that
are useful for modern-day studies.
CONCLUSION
As researchers, we can say that
Vilanova was one of the most
important Spanish geologists and
palaeontologists of his time. Most of
his field work involved the collection
of new data in different parts of
Spain, in an attempt first to create
geological maps of the country and
its provinces, and then to improve
on them. And through his theoretical
manuals, he tried to offer Spanish
society a foundation for the study of
geology comparable to those already
existing in neighbouring countries, and
to promote the study of some of the
discipline’s more practical aspects.1
1
Most of the information contained
here was analysed in Pelayo and Gozalo
(2012), where the original references and
previous works can be found.
JUAN VILANOVA Y PIERA AND
THE STUDY OF PREHISTORY
Bernat Martí Oliver
SIP and Museu de Prehistòria de València
Rosa Enguix Alemany
SIP and Museu de Prehistòria de València
From the 1860s until his death in
1893, Juan Vilanova was the main
instigator of the study of prehistory
in Spain. Between 1849 and 1853 he
completed his training in geology
and palaeontology abroad, mainly
in Paris, at the three institutions that
taught these disciplines there: the
School of Mining, the Museum of
Natural History and the University
of the Sorbonne. So he was well
aware of the advances being
made in Europe in the field of
natural history, and of the scientific
disputes regarding the immutability
of species or the formation of the
Earth’s surface between the actualist
or uniformitarian school and that of
the catastrophists, in an environment
the question of the origin and
antiquity of humanity was attracting
increasing attention.
After returning to Spain and taking
possession of the chair of Geology
and Palaeontology at the University
of Madrid in 1854, Vilanova kept
abreast of European research.
His Manual of Geology applied to
agriculture and the industrial arts
was published in 1860-1861m the
first Spanish work to describe the
new findings regarding fossil man.
When studying the Quaternary
period, he noted that the flood levels
[page-n-138]
137
of Picardy, in France, contained
evidence of stone tools made by
humans alongside the remains
of extinct fauna. There, Boucher
de Perthes had been excavating
the terraces of the rivers and his
work had been acknowledged by
leading naturalists in France and
Britain, such as Prestwich, Falconer,
Lyell, Buteux, Gaudry and Rigollot.
In addition, Vilanova explained
that one of the most curious facts
in the Earth’s history was the
coincidence in time between the
diluvial formation of the valleys
and the sediment that filled the
caves containing bones of animals,
particularly of mammals now extinct.
This means that the diluvial sediment
in these caves offered evidence
of human activity alongside with
the bones of antediluvian animal
species, thus confirming the great
antiquity of humankind.
Elsewhere in Europe prehistoric
research already dated back
several decades, but in Spain
it faced fierce opposition from
the Church. A militant Catholic,
Vilanova devoted the last chapter
of the Manual to the concordance
between the account of Genesis
and the new evidence emerging
from geology and palaeontology
regarding the timescale of the
history of the earth and the human
species – a concordance that had
been under intense pressure ever
since the publication of Darwin’s
Origin of the Species in 1859, which
transformed the conception of the
origin of humanity. In the following
decades the theory of the evolution
of species became the centre of the
controversy between science and
religion, a debate on the origin of
humankind between creationists
and evolutionists that stretched far
beyond the scientific domain.
Thus, since 1860, Spanish naturalists
had echoed the work carried out
in France and the United Kingdom
on the origin and early days of
humanity. In 1863, the discovery of
a human jaw in Moulin Quignon
provided direct testimony of the
existence of fossil man. Foreign
naturalists began to carry out
fieldwork in Spain; in 1862, Lartet,
Verneuil and Prado had discovered
the San Isidro site in Madrid and
identified a palaeolithic axe, and
in 1864 Prado published the study
of this site. For his part, Vilanova
made another trip abroad, and
on his return to the University of
Madrid he spoke of the enthralling
question of the age of humankind in
the inaugural lecture of the 1864-65
academic year.
In the summer of 1866, Vilanova
toured the province of Valencia with
the young Eduard Boscà to assemble
the geological report on the region.
During excavations in the Cova del
Parpalló in Gandia, he recovered a
remarkable set of bones and utensils
made of flint. The same summer, he
explored the Cova Negra de Xàtiva,
whose surface was covered by a
thick layer of grey and yellowish silt
caused by flooding; there, Vilanova
also found stone knives and fossil
bones, as at Parpalló, suggesting
that the two caves corresponded to
the Age of the Reindeer. In addition,
he prospected a very important bone
breccia in Tavernes de la Valldigna,
and heard reports of the discovery
of other prehistoric materials in a
cave in Ador and in the caves of Sant
Nicolau in l’Olleria, Avellanera in
Catadau, and Meravelles in Gandia.
Vilanova included these prehistoric
caves in the Agricultural Geognosy
Report of the province of Valencia,
which he presented to the Valencia
Economic Society of Friends in the
spring of 1867. He continued his
prospecting campaigns in that year
and in 1868.
Vilanova repeatedly expressed
his preference for the term
“protohistory”. In his view, it makes
no sense to speak of prehistory if we
agree that “history” covers the whole
existence of humanity and that, as
a result, nothing could have existed
before the first humans. In the same
year, 1866, he began to publish a
long series of articles on the “Origin
of Man” and the “Antiquity of the
Human Species”. In 1867 he took part
for the first time in meetings on these
matters abroad, at the assembly
of the Geological Society of France
and at the second International
Congress of Anthropology and
Prehistoric Archaeology (CIAAP),
both held in Paris. At these meetings
he exhibited prehistoric discoveries
made in Spain, at San Isidro and
at the sites in Valencia. In 1868 he
gave an account of his trips in the
province of Valencia conducting
[page-n-139]
138
geological and prehistoric research
in a series of articles he published in
Las Provincias, where he announced
that he had presented the results of
his explorations in the Vall d’Albaida
and the Marquisate of Llombai at
the third session of the CIAAP in
Norwich and London. His lecture
“Prehistoric remains in Valencia”,
written in French, gives an account of
his fieldwork and the understanding
of Valencian prehistory at the time.
The caves of Parpalló, Cova Negra,
Bolomor, Meravelles, Avellanera,
Sant Nicolau and others in Ador,
Tavernes de la Valldigna and
Alcalà de Xivert, are recognized as
testimony of the two Stone Ages.
Castellet del Porquet in l’Olleria,
Molló de les Mentires in Aielo de
Malferit, two hills in Bellús and other
“mounds of earth” on mountain tops
were interpreted as Neolithic and
early Bronze Age burial mounds. He
would later add to this list; in 1869,
at the fourth session of the CIAAP
in Copenhagen, he described the
most important studies of prehistoric
archaeology carried out in Spain
since 1846, and mentioned the
meadow of Torreblanca and the
mounds of La Falaguera in Alfarb,
and the Ontinyent quarry.
The conferences and articles in
which Vilanova disseminated
the new science would lead the
University of Valencia to set up a
commission, led by the naturalist
R. Cisternas, to supervise the
first prehistoric archaeological
excavation campaign in the region,
at the mound of the Molló de
les Mentires, in 1869. Prehistoric
studies were also carried out by the
Valencian Archaeological Society
after its creation in 1871 in Orihuela,
of which José Vilanova y Piera, N.
Ferrer y Julve, and S. Moreno Tovillas
were also members.
In 1871, Vilanova and F.M. Tubino
published their book The scientific
journey to Denmark and Sweden,
on the occasion of the International
Prehistoric Congress held in
Copenhagen in 1869. As well as a
chronicle of the congress itself, the
work is an introduction to prehistoric
archaeology, the history of research
in the field and the relationship
with geology as the foundation of
its methodology. Another part was
devoted to the description of a large
number of sites and museums in
Denmark and Sweden, as well as the
journey there. On the way back to
Spain, in Brussels, Vilanova explored
the valleys of the river Meuse and
its tributary the Lesse, as well as
the series of caves in the area that
Schmerling had studied in the 1830s.
In Paris, Vilanova was particularly
interested in the Quaternary terrains
of the Seine and also visited the
galleries of the archaeology museum
in Saint Germain-en-Laye.
Vilanova’s next publication was
The origin, nature and antiquity of
man, in 1872, which can considered
the first textbook of the science
of prehistory in Spain. Vilanova
defended the unity of the human
species, created independently in
accordance with the Biblical story,
against the theories of Lamarck
and Darwin. The species were
fixed and each period contained
a set of animal and plant species
that differed from the previous
and subsequent ones, which were
the result of different creations. If
we accept the unity of the human
species, the conclusion is that
the different races and the vast
exist
number of languages that
today took an extremely long
time to form, extending perhaps
back to the Tertiary period.
After the Pliocene and Miocene,
the Palaeolithic, Archaeolithic,
Mesolithic, Neolithic, Bronze and
Iron periods follow on from one
another, defined by their geological,
palaeontological, archaeological
and anthropological features – that
is, the sites themselves, the animals
that accompanied humans, and
the human products and remains.
Vilanova considered that it was the
geological and palaeontological
characteristics that determine the
chronology of a site, and not the
order suggested by the evolution
of the productions, which was
particular to each site or region.
The appendix, entitled “Spanish
Prehistory”, is the first essay on
peninsular prehistory and includes
the most significant sites: San
Isidro, Argecilla, the Cueva de los
Murciélagos in Albuñol, la Cueva
de la Mujer, the lands exploited
for bone mining in Palencia and
other northern provinces of Castile,
Gibraltar, Parpalló and Cova Negra,
and so on. In this book Vilanova
introduced the term “Mesolithic”
[page-n-140]
139
as a synonym for the Age of the
Reindeer or Knives; he regarded it as
a period of transition, in contrast to
the theory of a hiatus between the
Palaeolithic and the Neolithic.
Vilanova also attended the seventh
session of the CIAAP in Stockholm,
in 1874, accompanied by his brother
José and other Spanish naturalists,
although he did not give a lecture.
In the autumn of 1874 he taught a
course in prehistoric science at the
Madrid Athenaeum and his classes
were summarized and published in
the Revista Europea. In these classes,
Vilanova went over the themes
discussed at the Stockholm Congress
and expressed his opposition to
Mortillet’s thesis of the existence
of a hiatus between the Age of
the Reindeer and the Neolithic:
according to anthropological
criteria, there was no extinction
or replacement of human races,
nor any phenomena that would
have made a large part of Europe
uninhabitable, nor any significant
alterations of diluvial fauna, except
for the fall in the number of large
mammal species; nor was there a
rupture in the continuous series of
stone tools, which ranged from the
most rudimentary to others made
of polished stone. In contrast, with
regard to palaeolithic and mesolithic
sites, he did accept Mortillet’s
proposal that the different periods
should be given the names of the
sites that were most representative of
their archaeological character. This
classification divided the Stone Age
into five periods, which take their
names from the eponymous sites
in France: Acheulean, Mousterian,
Solutrean and Magdalenian, and
Robenhausian, from the stilt-house
settlements of Switzerland. However,
sectors open to the new currents of
thought regarded Vilanova’s support
for prehistory to be at odds with the
conservative tendency underlying
his lectures at the Athenaeum,
and this contradiction was publicly
criticized by Revilla in the Revista
Contemporánea in December 1875.
Vilanova’s status as a naturalist was
widely acknowledged, but his fierce
opposition to Darwinism and his
attempts to harmonize science with
revelation were considered serious
errors.
In 1876 Vilanova again surveyed a
Valencian site, following reports of a
cave in Enguera containing dozens
of human skeletons. He then visited
the Cueva de las Calaveras, de las
Maravillas or de los Muertos, as
well as the Cueva de la Carrasquilla
and the Cueva Santa, accompanied
by members of the archaeological
society of Valencia. In 1879 he made
a small excavation at the stilthouse of Bolbaite, together with
his brother José and the discoverer
of the site, F. Palop. And in 1880,
in a radical change of scenery, he
became involved in the defence of
the authenticity and importance
of the paintings in the Cave of
Altamira, discovered in 1879 by Sanz
de Sautuola. In September, Vilanova
visited Altamira in the company of
Sautuola to write a report, and then
gave two lectures, in Torrelavega
and Santander. In the first he
presented a general overview of
prehistoric times and of the most
important Spanish sites, and in the
second he focused on the Cave of
Altamira: the geological structure,
the characteristics of the tools made
of stone or bone, and especially
the wall paintings. The paintings of
Altamira correspond to the Age of
the Reindeer or the Knives; they are
contemporary to the deposit left by
the cave-dwellers there and are
artistically superior to the ones made
on stone, deer horns and ivory in the
caves of Massat, La Madeleine and
others in France. However, Vilanova
warned that these unique creations
are bound to “provoke serious and
perhaps passionate discussions, not
always inspired by the love of truth”.
Vilanova then attended the ninth
session of the CIAAP in Lisbon,
where he was authorized by the
ministry to invite the attendees
to a visit to the Santillana cave,
although finally the visit did not take
place. At the congress, Vilanova
was a member of the commission
given the task of examining
the flint utensils from the Otta
deposits and deciding whether
they should be attributed to the
Tertiary period, a hypothesis that
he opposed. His lecture suggested
the existence of a true Copper Age
in Spain. In contrast to Europe,
where metallurgy was believed
to have begun with bronze and
was a consequence of Eastern
imports, in Spain the presence in
the same site of polished stone
[page-n-141]
140
axes and copper axes showed
that there was an autonomous
transition from the Neolithic to
the Age of Metal, and therefore
an indigenous manufacture of
copper instruments. Examples of
this production are the axes, one
of diorite and one of copper, found
in the dolmen of Olleria. Vilanova
interpreted new discoveries like
the burials in the Serreta la Vella
of Monòver in 1882, and those in
the Cave of the Llometes of Alcoy
in 1884, as indicating the same
line of continuity between the
Neolithic and the Age of Metal.
The discovery and subsequent
excavation of the Llometes by E.
Vilaplana was reported in detail
by the newspapers of Alcoy, which
maintained conflicting positions
on the meaning and importance
of the cave (an early example of
the controversy that prehistory in
our country still generates today).
Vilanova went to Alcoy to support
the research led by Vilaplana;
they agreed to write a joint
report, although finally it was not
published.
As for Altamira, in the absence
of any objective research the
discussion about cave art soon
became markedly ideological. By
the end of September 1880, the local
press in Santander were echoing
conservative positions that rejected
the antiquity of the paintings and
dismissed prehistory, and a report
was also being prepared by the
Institución Libre de Enseñanza.
This report, written by Quiroga y
Torres, issued a largely negative
verdict regarding the prehistoric
antiquity of the wall paintings
after comparing them with the
paintings found in La Madeleine;
the polychromy and aesthetic
quality of Altamira, read the report,
suggested the involvement of an
artistically advanced people of
relatively recent times. Likewise,
the report of the Frenchman Harlé,
who made two visits to Santander to
study the paintings at first hand in
March and April 1881, rejected their
antiquity. Vilanova maintained his
active defence of the importance
of the prehistoric art of Altamira,
and in the summer of 1882 he
provided sound arguments to refute
Harlé’s objections at the session
of the French Association for the
Advancement of Science in La
Rochelle.
In 1883, in fulfilment of the will of
F. de Castro, a public competition
was organized to offer a prize for
a report on the prehistoric times of
Spain. In 1885 Vilanova presented
his entry, entitled Protohistory or
Primitive History of the Iberian
Peninsula, which was awarded the
prize in 1886. Protohistory is divided
into two parts. The first describes the
development and current state of
protohistoric studies in general, with
a dual focus on the foundation of
geological studies and on the state
of research in Europe. The second
part describes the results obtained
in the Iberian Peninsula and the
Canary Islands, and the relationship
with North Africa. This report was
not immediately published but it
appeared in 1890 in the book by
Vilanova and Rada to which we will
refer later.
In this Protohistory of 1885, Vilanova
explained the importance of the
cave of Altamira within the set
of sites from the Magdalenian
period, transcribing extensively
Sanz de Sautuola’s description of
the materials and paintings, and
repeating the arguments he had
used to refute Harlé’s report, which
had been approved by Cartailhac
at the Algiers meeting of the French
Association for the Advancement
of Science. He also added a note
lamenting his compatriots’ lack of
interest in defending the importance
of these paintings. The controversy
persisted and grew more intense,
and the discussions within the
SEHN, at the end of 1886, reflected
the profound ideological conflict
that existed inside the community
of naturalists. The debate did not
seek to answer or refine Vilanova’s
arguments: the refusal to accept
the great antiquity of the Altamira
paintings was based, above all, on a
priori considerations about art and
art history and about the capabilities
of prehistoric humanity. No one paid
any attention to the new parallels
being discovered in caves in France,
or to fundamental issues such as
the presence of bison remains in the
prehistoric sites of Western Europe. In
his book describing the importance
of the palaeolithic site of Altamira
published in 1887 Cartailhac did not
even mention the paintings.
[page-n-142]
141
Due to his reputation as a diligent
propagator of prehistoric science,
and the growing acceptance in the
academic world of the importance
of the discipline, Vilanova was
made a member of the Academy
of History in 1888, and entered the
institution in 1889. Two key facets
qualified him as a reference point
for other scientists: his wealth
of knowledge of the advances
of prehistory in Europe and also
in Spain, and his moderate and
orthodox Catholicism. The speech
he gave on his admission to the
academy in 1889 was to be his last
on the prehistory or protohistory
of the peninsula. The following
year, 1890, the Historia general
de España was published, written
by members of the Academy of
History, under the direction of A.
Cánovas, in weekly instalments.
The first volume, Iberian Geology
and Protohistory was written in
conjunction with J. D. de la Rada,
and comprised three sections
dedicated to the geology of the
Iberian peninsula, protohistory in
general, and Iberian protohistory.
The book does not indicate the
contribution of each author, but
the contents clearly correspond to
Vilanova’s work and research. In
fact, the second part of the book,
“Iberian protohistory” (1890: 415627), which includes an introduction
to the history of the new discipline
in Spain and Portugal and the
chapters dedicated to each period
from the Palaeolithic to the Iron
Age, broadly reproduce his report
of 1885, with very few modifications.
In the summers of 1889, 1890 and
1891, as was his custom, Vilanova
attended meetings and congresses
abroad, including the CIAAP session
in Paris in 1889. Back home, he
reported a new Mesolithic site in
the Cova del Moro de Teulada in
1889; in 1890 he reported A. Ibarra’s
discovery of a deposit of unusual
copper axes in Elche, and in 1891
he explored the Cabezo Redondo
in Villena. The arrival of Rodrigo
Botet’s American palaeontological
collection in Valencia in the summer
of 1889 also caught his attention.
The Academy now frequently
received reports of new findings.
Unfortunately, in 1892 Vilanova
became ill; those closest to him
reported that he was still working
on the notes for the geological
report of Alicante, which finally
he was unable to finish. He
completed the revised version of
the geognostic-agricultural report
of Valencia, written in 1867, and
which had been published between
1881 and 1884 in the bulletin of
the Geographic Society. It was
published in book form in 1893
along with an appendix on the
protohistory of the province.
The report of 1885, Vilanova and
Rada’s book of 1890 and the speech
at the Academy of History, written
in the first months of 1889, reflect
his belief that prehistoric research is
like geological and palaeontological
research: that is, that we can link
together the diluvium of the valleys
and the sediment of the caves, and
that the variety of the production
of a deposit indicates its belonging
to broad cultural stages, just as
fossils do for geological periods.
Humankind appeared suddenly,
with all the distinctive features of its
lineage, with very little difference
in physique with regard to what it
is today. Vilanova accepted that
there had been an intellectual and
moral development since then,
and that, from a stage more or
less of savagery, as he writes in
the report of 1885, humanity had
gone through the successive stages
that are reflected in the material
culture and in the ways of life of
the different ages and periods.
The small physical changes that
appeared had caused the variety of
the human races, of which the first
fossil race was that of Canstadt or
Neanderthal, to which the skull of
Gibraltar belonged. The geological
determination of the lands
containing the fossils challenged
the existence of humankind in the
Tertiary period, as he proved in
Otta, in 1880. In the Quaternary,
possibly starting from Asia, human
populations expanded along the
route to North Africa, where there
was increasing evidence from the
Chellian and Mousterian periods,
and reached the peninsula via
the isthmus of Gibraltar. These
human groups, the first settlers
in the Quaternary period, are the
original Iberians who developed
continuously and autonomously until
the Iron Age. New population groups
arrived in the peninsula, but the
impact of their arrival was palliated
by those who are already there;
[page-n-143]
142
all races survived and coexisted in
different areas, and none of them
were responsible for the changes
in the Neolithic period or the Age of
Metals.
The aborigines passed through
the cultural stages of the three
ages proposed by Scandinavian
archaeologists, and also roughly
conformed to Mortillet’s system
for the sites in France. However,
Vilanova insisted that the validity of
foreign models was only relative,
because in each site the process
of evolution may differ in terms of
chronology, rhythm and mode; for
instance, in the peninsula, pottery
may have appeared before the
Neolithic, and there was no hiatus
between the Mesolithic and the
Neolithic. The sites he had studied,
such as Argecilla, demonstrated
the autochthonous nature of the
transition processes that crossed the
Neolithic, Copper and Bronze Ages.
Reading the books of Cartailhac
in 1886 and the Siret brothers in
1887 did not change his thinking.
Cartailhac made two important
warnings, about the limited value of
exhaustive counts of findings without
any context, and about the Valencian
caves surveyed by Vilanova
(Parpalló, Cova Negra, Sant Nicolas,
Meravelles and Avellanera), of which
he said that Vilanova had provided
inaccurate references. In contrast,
Vilanova insisted on relativizing the
differences between the sites in
space and time, while emphasizing
the continuity and autonomous
development. In the chapters
dedicated to each period, from the
Palaeolithic to the Iron Age, Vilanova
examined the entire peninsula
presenting all the information at his
disposal, though without addressing
the problems of definition of the
four characters on which the
periodization of prehistory must be
based. Thus, the documentation
of so many sites in Spain, against
the background of the reflections
and problems open in the context
of Europe, draws a picture of the
continuity of the population from the
most distant origins to the present,
and is an invitation to pursue its
research further.
[page-n-144]
[page-n-145]
La memòria de Vilanova. Les mil cares d'una donació = La memoria de Vilanova. Las mil caras de una donación
Yolanda Fons Grau / Juan Salazar BonetPag. 14-35descargarJuan Vilanova i Piera i l'estudi de la Prehistòria = Juan Vilanova y Piera y el estudio de la Prehistoria
Bernat Martí Oliver / Rosa Enguix AlemanyPag. 90-111descargar