[page-n-1]
L’Ereta del Pedregal (Navarrés, València)
Joaquim Juan Cabanilles
Servei d’Investigació Prehistòrica
L’Ereta del Pedregal, junt amb unes altres poques estacions prehistòriques valencianes, compartix el privilegi d’haver sigut donada a
conéixer primerencament per Juan Vilanova i Piera, després de visitar-la
cap a la mitat del segle XIX (Vilanova y Piera, 1879). J. Vilanova la va
situar en el terme municipal de Bolbaite i no en el de Navarrés, al qual
actualment pertany, considerant-la una «estació palustre» pel seu emplaçament en un «lloc pantanós i de torbera», com fins temps relativament
recents n’ha sigut La Marjal de Navarrés, hui pràcticament dessecada.
Caiguda en l’oblit, l’Ereta va ser redescoberta en 1933 per José
Chocomeli, qui, patrocinat pel SIP, hi va realitzar uns primers sondejos
a l’any següent (1934) i va iniciar en 1942 la seua excavació, ajudat pels
membres del Servei Enrique Pla i Salvador Espí (Chocomeli, 1946). Els
treballs es van prosseguir durant quasi tota la resta de la dècada dels 40
(de 1944 a 1948), ara davall la direcció d’Isidro Ballester i la col·laboració en les tasques de camp de José Alcácer, E. Pla i Francisco Jordá
(Ballester, 1949a: 77-100; Fletcher, 1961). Després d’un parèntesi en els
anys 50, l’excavació es va reprendre en 1963, de manera quasi continuada fins a 1974, estant-ne al front E. Pla i col·laborant en diversos
moments Enrique A. Llobregat, Vicente Pascual, entre d’altres (Fletcher,
Pla i Llobregat, 1964; Fletcher i Pla, 1966; La Labor del SIP, anys 1965
a 1974). Amb la incorporació de Bernat Martí a la direcció, al costat
d’E. Pla, s’inicia el cicle més recent d’intervencions, en 1976, seguit sense
interrupció fins a 1982, amb una última campanya addicional en 1990
(Pla, Martí i Bernabeu, 1983a; Juan Cabanilles, 1994). Estes prop de 25
campanyes d’excavació, repartides per 4 dècades principals, dóna idea
de l’atenció posada pel SIP en l’Ereta, a la qual van lligats els noms dels
membres i col·laboradors més destacats del Servei.
La història de l’Ereta del Pedregal com a hàbitat prehistòric és la
història mateixa de les seues interpretacions en el temps, al compàs dels
treballs d’excavació, els seus mètodes i la documentació arreplegada.
189
[page-n-2]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Vista de l’Ereta del
Pedregal (Navarrés) amb
la zona d’excavació
inundada. 1948.
[Placa de vidre. SIP 3.432]
Des de J. Vilanova i Piera, sempre ha prevalgut la visió d’un poblat
lacustre, que J. Chocomeli (1946) va relacionar amb els «steinbergers»
suïssos o els «crannogs» d’Irlanda i d’Escòcia (assentaments en medis
lagunars sobre basaments de pedres), per la qual cosa la discussió ha solgut centrar-se en els aspectes culturals i cronològics. Fins a principis de
la dècada de 1960, com resumien D. Fletcher, E. Pla i E. A. Llobregat
(1964), les atribucions culturals, basades en les fases d’ocupació del
poblat revelades per l’estratigrafia, havien basculat entre períodes que
anaven del Neolític —antic o recent— a l’Eneolític (J. Chocomeli, I.
Ballester, F. Jordá), l’Eneolític exclusivament (Lluís Pericot, Julio
Martínez Santa-Olalla), l’Eneolític final o Bronze inicial (E. Pla), o de
l’Eneolític al Bronze inicial (Domingo Fletcher, Miquel Tarradell). A esta
última adscripció cronocultural s’adherien els mateixos autors després
de la campanya de 1963 i els resultats dels treballs anteriors (anys 40),
havent-se mantingut en les seues línies generals fins temps recents (Pla,
Martí i Bernabeu, 1983b).
En l’actualitat, i a partir de la reavaluació dels resultats i dades de
les excavacions del període 1976-1982, i de la campanya complementària de 1990, l’Ereta es percep com un poblat desenvolupat en tres fases
cronològiques successives, atenent a sengles episodis en què l’hàbitat
hauria experimentat canvis substancials en els seus condicionaments i
construccions en pedra. L’inici de l’ocupació pareix situar-se en el
Neolític final (segona mitat del IV mil·lenni aC), i amb ella es relacionen
denses acumulacions de pedres, de grandària mitjana i gran, que s’expliquen com un basament destinat a aïllar el sòl d’habitació del subsòl molt
190
[page-n-3]
L’Ereta del Pedregal (Navarrés, València)
humit i poc ferm que constituiria en eixe instant el lloc elegit per a l’assentament, probablement una de les vores de La Marjal. La fase següent,
ja en l’Eneolític inicial/ple (primera mitat del III mil·lenni aC), ve definida per l’erecció d’unes grans vivendes de planta allargada, amb sòls
empedrats, llars i paviments de fang cuit, de les quals ha subsistit la base
dels murs, fabricats amb pedra i terra i delimitats en les seues cares
externes per lloses planes verticals; estos murs són el primer testimoni,
en l’àmbit valencià, de la utilització de la pedra en la construcció de
recintes domèstics. La fase més recent, que correspon a l’Eneolític final
o Horitzó Campaniforme de Transició (tercer quart del III mil·lenni aC),
la caracteritzen noves construccions pètries, en forma igualment de murs
però de tècnica distinta als de la fase anterior, alçats a dos cares per mitjà
d’aparell regular de pedres en sec, i en forma també de potents acumulacions de grans blocs, amb paraments divisoris o sense, a manera d’àmplies plataformes. Localitzades estes estructures en un dels sectors perifèrics del poblat, les de tipus mural pareixen pertànyer tant a vivendes
com a un sistema de tancament extern, mentre que les de tipus plataforma, desenvolupades extramurs, s’interpreten com possibles «dics» amb
la finalitat de protegir l’espai habitat en aquells punts més amenaçats d’inundació per la pujada del nivell de la marjal, circumstància que hauria
anat donant-se gradualment en el transcurs del III mil·lenni i que al final
obligaria a l’abandó de l’enclavament.
La significació de l’Ereta del Pedregal, a banda de les estructures
de pedra revelades i la seqüència cronocultural que han ajudat a precisar —una de les poques amb què es compta per a l’etapa del Neolític
final i l’Eneolític en el marc valencià—, radica també en la important
col·lecció de materials i restes exhumades. Part d’estos materials han
anat donant-se a conéixer en diferents treballs temàtics, com és el cas
dels ídols oculats recuperats en les més velles campanyes d’excavació
(Ballester, 1946), tornats a estudiar, junt amb altres objectes simbòlics i
d’adorn (perles de collar, penjolls, braçalets, etc.), d’os i d’altres matèries (pedra verda, pissarra, calcària, petxines marines i continentals,
etc.), i junt amb un no menys ric conjunt d’utillatge ossi (mànecs, punxons, agulles, espàtules, cisells, culleres, etc.), per Josep Lluís Pascual
Benito (1998). Determinades peces metàl·liques, entre elles tres destrals
planes i una alena de coure, arreplegades també en les antigues exploracions i excavacions, van ser objecte d’una primera anàlisi espectrogràfica per part de Beatrice M. Blance (1959); posteriorment, José Luis
Simón (1998) ha oferit l’inventari complet de les troballes metàl·liques
de l’Ereta (destrals, punxons de secció quadrada, enformadors, fulles de
ganivets o punyals, laminetes, etc.) i noves anàlisis metalogràfiques.
Joan Bernabeu va utilitzar en el seu moment mostres d’adorns (1979), i
després de ceràmiques (1984), per a il·lustrar els trets tipològics de
l’Eneolític valencià en eixos concrets apartats; igual que ha fet més
191
[page-n-4]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Ídol oculat de l’Ereta
del Pedregal (Navarrés).
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 63]
recentment Teresa Orozco (2000) amb un important conjunt d’objectes
de pedra polida (destrals, aixes, martells, xicotets cisells, etc.), analitzant-ne també les característiques petrològiques i confirmant —i
ampliant al mateix temps— les primeres determinacions de procedència
realitzades per María Dolores Gallart i Marcelino Lago (1988), que
apuntaven al proper Cerro Negro de Quesa com a zona principal d’aprovisionament. Altres materials de l’Ereta estan en fase d’estudi, cas de
l’utillatge de pedra tallada, bàsicament en sílex, caracteritzat per les
grans fulles-ganivet i una gran quantitat i varietat de puntes de fletxa
foliàcies, fabricades in situ com testifica la quantitat no menor d’esbos-
192
[page-n-5]
L’Ereta del Pedregal (Navarrés, València)
Utensilis de sílex de
l’Ereta del Pedregal
(Navarrés).
[Casa Grollo. Placa
de vidre. SIP 416]
sos i rebutjos de talla que les acompanyen. Testimoni d’altres activitats
dutes a terme en l’assentament són alguns pesos de teler de ceràmica i
fusaioles de pedra, a més de molins de mà, moledores i trituradors
també de pedra. A tots estos testimonis de la cultura material cal sumar
les abundants restes òssies de fauna, domèstica i salvatge, analitzades
per Manuel Pérez Ripoll (1990).
La fauna silvestre documentada (cérvol, cabirol, cabra salvatge,
porc senglar, linx, cavall, etc.) ja dóna una idea del medi natural que rodejava l’Ereta en el moment de l’ocupació, però les dades més significatives
193
[page-n-6]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Pàgina de l’inventari de
materials de l’Ereta
del Pedregal (Navarrés).
sobre la paleoecologia i el paleoambient de la zona provenen de l’anàlisi
de sediments del propi jaciment, realitzada per María Pilar Fumanal
(1986), i de les anàlisis dels pòl·lens que estos contenen, potades a terme
primerament per Josefa Menéndez Amor i F. Florschütz (1961), i després
per Michèle Dupré (1988), informació palinològica que ha vingut completant-se a partir d’altres sondejos practicats en l’interior de La Marjal
de Navarrés (Carrión i Dupré, 1996). La preocupació pels aspectes paleoambientals i econòmics, encara que arrancant d’antic, seria l’objectiu
prioritari de l’últim cicle d’excavacions iniciat el 1976, representant en
eixe moment un programa pioner d’estudi interdisciplinar.
194
[page-n-7]
L’Ereta del Pedregal (Navarrés, València)
En una breu pinzellada, la imatge de l’Ereta i els seus habitants,
tal com permeten reconstruir-la tots estos estudis i anàlisis, quedaria
així traçada: instal·lats en un medi lagunar i un entorn natural relativament verge, els ocupants del poblat, a través d’una intensificació continuada de les pràctiques de subsistència (caça, pasturatge, agricultura),
haurien contribuït a la transformació d’eixe entorn en un període en
què pareix manifestar-se un canvi també progressiu cap a unes condicions ambientals de major humitat, amb la conseqüent reactivació
hídrica de la marjal i la impossibilitat, ja assenyalada, de permanència
en l’espai d’assentament.
Des de la publicació dels primers treballs, l’Ereta del Pedregal ha
constituït una referència obligada a l’hora d’entendre o valorar qualsevol aspecte del Neolític final i l’Eneolític del territori valencià. Les seues
col·leccions sempre han estat exposades en el Museu de Prehistòria, com
a exemple integral del que representaria la cultura material neoeneolítica, al procedir d’un lloc d’hàbitat o context domèstic, enfront del caràcter selectiu dels aixovars recuperats en les coves sepulcrals del mateix
període.
195
[page-n-8]
[page-n-9]
L’Ereta del Pedregal (Navarrés, València)
Joaquim Juan Cabanilles
Servei d’Investigació Prehistòrica
L’Ereta del Pedregal, junt amb unes altres poques estacions prehistòriques valencianes, compartix el privilegi d’haver sigut donada a
conéixer primerencament per Juan Vilanova i Piera, després de visitar-la
cap a la mitat del segle XIX (Vilanova y Piera, 1879). J. Vilanova la va
situar en el terme municipal de Bolbaite i no en el de Navarrés, al qual
actualment pertany, considerant-la una «estació palustre» pel seu emplaçament en un «lloc pantanós i de torbera», com fins temps relativament
recents n’ha sigut La Marjal de Navarrés, hui pràcticament dessecada.
Caiguda en l’oblit, l’Ereta va ser redescoberta en 1933 per José
Chocomeli, qui, patrocinat pel SIP, hi va realitzar uns primers sondejos
a l’any següent (1934) i va iniciar en 1942 la seua excavació, ajudat pels
membres del Servei Enrique Pla i Salvador Espí (Chocomeli, 1946). Els
treballs es van prosseguir durant quasi tota la resta de la dècada dels 40
(de 1944 a 1948), ara davall la direcció d’Isidro Ballester i la col·laboració en les tasques de camp de José Alcácer, E. Pla i Francisco Jordá
(Ballester, 1949a: 77-100; Fletcher, 1961). Després d’un parèntesi en els
anys 50, l’excavació es va reprendre en 1963, de manera quasi continuada fins a 1974, estant-ne al front E. Pla i col·laborant en diversos
moments Enrique A. Llobregat, Vicente Pascual, entre d’altres (Fletcher,
Pla i Llobregat, 1964; Fletcher i Pla, 1966; La Labor del SIP, anys 1965
a 1974). Amb la incorporació de Bernat Martí a la direcció, al costat
d’E. Pla, s’inicia el cicle més recent d’intervencions, en 1976, seguit sense
interrupció fins a 1982, amb una última campanya addicional en 1990
(Pla, Martí i Bernabeu, 1983a; Juan Cabanilles, 1994). Estes prop de 25
campanyes d’excavació, repartides per 4 dècades principals, dóna idea
de l’atenció posada pel SIP en l’Ereta, a la qual van lligats els noms dels
membres i col·laboradors més destacats del Servei.
La història de l’Ereta del Pedregal com a hàbitat prehistòric és la
història mateixa de les seues interpretacions en el temps, al compàs dels
treballs d’excavació, els seus mètodes i la documentació arreplegada.
189
[page-n-2]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Vista de l’Ereta del
Pedregal (Navarrés) amb
la zona d’excavació
inundada. 1948.
[Placa de vidre. SIP 3.432]
Des de J. Vilanova i Piera, sempre ha prevalgut la visió d’un poblat
lacustre, que J. Chocomeli (1946) va relacionar amb els «steinbergers»
suïssos o els «crannogs» d’Irlanda i d’Escòcia (assentaments en medis
lagunars sobre basaments de pedres), per la qual cosa la discussió ha solgut centrar-se en els aspectes culturals i cronològics. Fins a principis de
la dècada de 1960, com resumien D. Fletcher, E. Pla i E. A. Llobregat
(1964), les atribucions culturals, basades en les fases d’ocupació del
poblat revelades per l’estratigrafia, havien basculat entre períodes que
anaven del Neolític —antic o recent— a l’Eneolític (J. Chocomeli, I.
Ballester, F. Jordá), l’Eneolític exclusivament (Lluís Pericot, Julio
Martínez Santa-Olalla), l’Eneolític final o Bronze inicial (E. Pla), o de
l’Eneolític al Bronze inicial (Domingo Fletcher, Miquel Tarradell). A esta
última adscripció cronocultural s’adherien els mateixos autors després
de la campanya de 1963 i els resultats dels treballs anteriors (anys 40),
havent-se mantingut en les seues línies generals fins temps recents (Pla,
Martí i Bernabeu, 1983b).
En l’actualitat, i a partir de la reavaluació dels resultats i dades de
les excavacions del període 1976-1982, i de la campanya complementària de 1990, l’Ereta es percep com un poblat desenvolupat en tres fases
cronològiques successives, atenent a sengles episodis en què l’hàbitat
hauria experimentat canvis substancials en els seus condicionaments i
construccions en pedra. L’inici de l’ocupació pareix situar-se en el
Neolític final (segona mitat del IV mil·lenni aC), i amb ella es relacionen
denses acumulacions de pedres, de grandària mitjana i gran, que s’expliquen com un basament destinat a aïllar el sòl d’habitació del subsòl molt
190
[page-n-3]
L’Ereta del Pedregal (Navarrés, València)
humit i poc ferm que constituiria en eixe instant el lloc elegit per a l’assentament, probablement una de les vores de La Marjal. La fase següent,
ja en l’Eneolític inicial/ple (primera mitat del III mil·lenni aC), ve definida per l’erecció d’unes grans vivendes de planta allargada, amb sòls
empedrats, llars i paviments de fang cuit, de les quals ha subsistit la base
dels murs, fabricats amb pedra i terra i delimitats en les seues cares
externes per lloses planes verticals; estos murs són el primer testimoni,
en l’àmbit valencià, de la utilització de la pedra en la construcció de
recintes domèstics. La fase més recent, que correspon a l’Eneolític final
o Horitzó Campaniforme de Transició (tercer quart del III mil·lenni aC),
la caracteritzen noves construccions pètries, en forma igualment de murs
però de tècnica distinta als de la fase anterior, alçats a dos cares per mitjà
d’aparell regular de pedres en sec, i en forma també de potents acumulacions de grans blocs, amb paraments divisoris o sense, a manera d’àmplies plataformes. Localitzades estes estructures en un dels sectors perifèrics del poblat, les de tipus mural pareixen pertànyer tant a vivendes
com a un sistema de tancament extern, mentre que les de tipus plataforma, desenvolupades extramurs, s’interpreten com possibles «dics» amb
la finalitat de protegir l’espai habitat en aquells punts més amenaçats d’inundació per la pujada del nivell de la marjal, circumstància que hauria
anat donant-se gradualment en el transcurs del III mil·lenni i que al final
obligaria a l’abandó de l’enclavament.
La significació de l’Ereta del Pedregal, a banda de les estructures
de pedra revelades i la seqüència cronocultural que han ajudat a precisar —una de les poques amb què es compta per a l’etapa del Neolític
final i l’Eneolític en el marc valencià—, radica també en la important
col·lecció de materials i restes exhumades. Part d’estos materials han
anat donant-se a conéixer en diferents treballs temàtics, com és el cas
dels ídols oculats recuperats en les més velles campanyes d’excavació
(Ballester, 1946), tornats a estudiar, junt amb altres objectes simbòlics i
d’adorn (perles de collar, penjolls, braçalets, etc.), d’os i d’altres matèries (pedra verda, pissarra, calcària, petxines marines i continentals,
etc.), i junt amb un no menys ric conjunt d’utillatge ossi (mànecs, punxons, agulles, espàtules, cisells, culleres, etc.), per Josep Lluís Pascual
Benito (1998). Determinades peces metàl·liques, entre elles tres destrals
planes i una alena de coure, arreplegades també en les antigues exploracions i excavacions, van ser objecte d’una primera anàlisi espectrogràfica per part de Beatrice M. Blance (1959); posteriorment, José Luis
Simón (1998) ha oferit l’inventari complet de les troballes metàl·liques
de l’Ereta (destrals, punxons de secció quadrada, enformadors, fulles de
ganivets o punyals, laminetes, etc.) i noves anàlisis metalogràfiques.
Joan Bernabeu va utilitzar en el seu moment mostres d’adorns (1979), i
després de ceràmiques (1984), per a il·lustrar els trets tipològics de
l’Eneolític valencià en eixos concrets apartats; igual que ha fet més
191
[page-n-4]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Ídol oculat de l’Ereta
del Pedregal (Navarrés).
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 63]
recentment Teresa Orozco (2000) amb un important conjunt d’objectes
de pedra polida (destrals, aixes, martells, xicotets cisells, etc.), analitzant-ne també les característiques petrològiques i confirmant —i
ampliant al mateix temps— les primeres determinacions de procedència
realitzades per María Dolores Gallart i Marcelino Lago (1988), que
apuntaven al proper Cerro Negro de Quesa com a zona principal d’aprovisionament. Altres materials de l’Ereta estan en fase d’estudi, cas de
l’utillatge de pedra tallada, bàsicament en sílex, caracteritzat per les
grans fulles-ganivet i una gran quantitat i varietat de puntes de fletxa
foliàcies, fabricades in situ com testifica la quantitat no menor d’esbos-
192
[page-n-5]
L’Ereta del Pedregal (Navarrés, València)
Utensilis de sílex de
l’Ereta del Pedregal
(Navarrés).
[Casa Grollo. Placa
de vidre. SIP 416]
sos i rebutjos de talla que les acompanyen. Testimoni d’altres activitats
dutes a terme en l’assentament són alguns pesos de teler de ceràmica i
fusaioles de pedra, a més de molins de mà, moledores i trituradors
també de pedra. A tots estos testimonis de la cultura material cal sumar
les abundants restes òssies de fauna, domèstica i salvatge, analitzades
per Manuel Pérez Ripoll (1990).
La fauna silvestre documentada (cérvol, cabirol, cabra salvatge,
porc senglar, linx, cavall, etc.) ja dóna una idea del medi natural que rodejava l’Ereta en el moment de l’ocupació, però les dades més significatives
193
[page-n-6]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Pàgina de l’inventari de
materials de l’Ereta
del Pedregal (Navarrés).
sobre la paleoecologia i el paleoambient de la zona provenen de l’anàlisi
de sediments del propi jaciment, realitzada per María Pilar Fumanal
(1986), i de les anàlisis dels pòl·lens que estos contenen, potades a terme
primerament per Josefa Menéndez Amor i F. Florschütz (1961), i després
per Michèle Dupré (1988), informació palinològica que ha vingut completant-se a partir d’altres sondejos practicats en l’interior de La Marjal
de Navarrés (Carrión i Dupré, 1996). La preocupació pels aspectes paleoambientals i econòmics, encara que arrancant d’antic, seria l’objectiu
prioritari de l’últim cicle d’excavacions iniciat el 1976, representant en
eixe moment un programa pioner d’estudi interdisciplinar.
194
[page-n-7]
L’Ereta del Pedregal (Navarrés, València)
En una breu pinzellada, la imatge de l’Ereta i els seus habitants,
tal com permeten reconstruir-la tots estos estudis i anàlisis, quedaria
així traçada: instal·lats en un medi lagunar i un entorn natural relativament verge, els ocupants del poblat, a través d’una intensificació continuada de les pràctiques de subsistència (caça, pasturatge, agricultura),
haurien contribuït a la transformació d’eixe entorn en un període en
què pareix manifestar-se un canvi també progressiu cap a unes condicions ambientals de major humitat, amb la conseqüent reactivació
hídrica de la marjal i la impossibilitat, ja assenyalada, de permanència
en l’espai d’assentament.
Des de la publicació dels primers treballs, l’Ereta del Pedregal ha
constituït una referència obligada a l’hora d’entendre o valorar qualsevol aspecte del Neolític final i l’Eneolític del territori valencià. Les seues
col·leccions sempre han estat exposades en el Museu de Prehistòria, com
a exemple integral del que representaria la cultura material neoeneolítica, al procedir d’un lloc d’hàbitat o context domèstic, enfront del caràcter selectiu dels aixovars recuperats en les coves sepulcrals del mateix
període.
195
[page-n-8]
[page-n-9]