El SIP i l’Institut d’Estudis Valencians (1937-1939)
Joaquim Juan Cabanilles
2006
[page-n-1]
El SIP i l’Institut d’Estudis Valencians
(1937-1939)
Joaquim Juan Cabanilles
Servei d’Investigació Prehistòrica
La relació del SIP amb l’Institut d’Estudis Valencians (IEV) es
reduïx a una curta etapa, la de l’efímera existència d’este organisme
(1937 a 1939), marcada per unes circumstàncies històriques extraordinàries com les que va suposar la Guerra Civil espanyola i en les quals
també es va vore immersa la pròpia Diputació Provincial de València.
Amb l’esclat de la guerra, al juliol de 1936, les competències de
la Diputació, que havia passat per diferents reestructuracions des de la
proclamació de la II República (abril de 1931), van quedar subsumides —com relata Javier Paniagua (1995), a qui continuadament ací es
parafraseja— en el denominat Comité Executiu Popular de València,
constituït pels partits del Front Popular i el sindicat de la CNT. Este
Comité es va estructurar en base a l’organització provincial i es va erigir pràcticament com l’únic poder en la província fins a gener de 1937,
amb el reconeixement del govern de la República que, en un primer
moment, havia enviat a València una Junta Delegada amb el propòsit
de restablir l’autoritat governamental. A partir de la constitució del
govern de Largo Caballero, a l’octubre de 1936, i el seu posterior trasllat a València al novembre, l’autoritat del Comité va anar disminuint
a mesura que l’executiu republicà aconseguia recuperar la iniciativa
com l’autèntic poder de l’Estat, eliminant els múltiples centres de decisions. El resultat final va ser la dissolució per Decret (desembre de
1936) del Comité Executiu Popular, substituït per un Consell
Provincial que, en la pràctica, tenia les mateixes competències que la
Diputació en el seu origen. En el nou Consell participarien tots els partits del Front Popular, els sindicats i la FAI, davall la presidència —més
nominativa que real— del Governador civil, distribuint-se els respectius representants per distintes Conselleries amb competències inicialment poc definides. Després de diverses crisis internes, donades les
dificultats per a portar a terme una bona administració en les circumstàncies del moment (escassetat de recursos, poques facultats per a
Escut de la Secció
històrico-arqueològica
de l’Institut d’Estudis
Valencians.
177
[page-n-2]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Portada del Reglament
Interior de l’Institut
d’Estudis Valencians. 1937.
recaptar fons i amb una tresoreria provincial ja de per si exhausta i
deficitària, desatenció per part d’un executiu governamental que lluitava contra l’autonomia de les institucions, etc.), el Consell Provincial
es va reorganitzar i va reestructurar les seues funcions al novembre de
1937, davall el govern de Negrín i amb majoria dels seus representants
(socialistes, comunistes, republicans d’esquerra), la qual cosa va suposar la completa subordinació del Consell al poder de l’Estat.
En esta tessitura política, de precarietat de mitjans i amb la guerra com a teló de fons cal situar la creació de l’Institut d’Estudis
178
[page-n-3]
El SIP i l’Institut d’Estudis Valencians
Valencians, aprovada per unanimitat del Ple del Consell Provincial
(Decret de 9 de febrer de 1937) a proposta del Conseller de Cultura
Francesc Bosch Morata. La constitució de l’IEV també cal entendre-la
des del clima d’un renovat valencianisme polític i cultural propiciat per
l’adveniment de la República. F. Bosch Morata, representant aleshores
del Partit Valencianista d’Esquerra en el Consell Provincial, és autor de
la Memòria (redactada en valencià) presentada al Ple del Consell en la
qual s’exposaven els antecedents i les necessitats del moment que justificarien un organisme com l’IEV canalitzador de l’activitat cultural
valenciana, dedicat a la investigació i a l’orientació en temes de
Ciència, Filologia, Història, etc. En esta Memòria (publicada en un
opuscle que inclou els decrets de creació i d’aprovació del reglament
interior de l’IEV: Institut d’Estudis Valencians. Memòria - Membres Reglament interior, València, 1937) ja es fa al·lusió al Museu de
Prehistòria i al SIP, en parlar de la fecunditat arqueològica del territori valencià i del problema que les investigacions en este camp estigueren, en una gran part, en mans d’estudiosos particulars, no sempre amb
possibilitats econòmiques suficients i sense rendir a la cultura general
«els fruits que calen per la seua condició privada» (p. 11). El paper a
exercir per aquelles institucions, heretades de l’anterior Diputació, era
clar en la ment de Bosch Morata: «[...] l’actual Museu de Prehistòria
iniciat per la Diputació Provincial valenciana fa deu anys [...] constituïx l’índex del que el nostre País podria representar en esta disciplina
cultural si se li prestara l’atenció i l’ajuda degudes, màxim tenint en
compte les moltes estacions prehistòriques de la nostra terra i la seua
riquesa arqueològica» (p. 11). I referint-se al SIP: «Per tal, doncs, d’assegurar al Servei d’Investigació Prehistòrica una labor orgànica i continuada amb plans sistemàtics d’excavacions, treballs de laboratori, de
classificació i estudi, contribuint eficaçment a l’engrandiment del
Museu de Prehistòria sota normes rigurosament científiques, considerem indispensable una Secció Històrico-Arqueològica de la que dependria el Museu de Prehistòria» (p. 12).
Esta secció, per descomptat, cobrarà cos en el Decret de creació de
l’IEV (9-II-1937; article 2n), on se n’especificarà la comesa: «Entendrà en la
publicació d’obres de caràcter històric i arqueològic en el mes ample sentit
de la paraula: Excavacions; viatges d’exploració; estudi i formació de
Museus i Biblioteques, etc.». Les altres tres seccions creades seran la
Filològica, la de Ciències i la d’Estudis Econòmics. Pel que es referix al
Museu de Prehistòria i al SIP, en l’article 4t del mateix Decret és on es disposa que «L’actual Museu de Prehistòria, la seua Biblioteca i el Servei
d’Investigació Prehistòrica de l’extingida Diputació Provincial de València,
queden adscrits a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis
Valencians». Esta secció, com qualsevol altra, i segons estipulava l’article
3r del Decret, havia d’estar composta per cinc membres, entre els quals
179
[page-n-4]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Pàgines del Reglament
que fan referència al
Museu de Prehistòria.
180
s’elegiria un Director. La designació de membres es va aprovar per nou
Decret de 19 de març de 1937 (junt amb el Reglament interior), passant a
integrar la secció Històrico-Arqueològica Isidre Ballester Tormo, Doménec
Fletxer i Valls, Felip Mateu i Llopis, Leopold Querol Roso i Emili Gómez
Nadal. D’estos cinc membres, I. Ballester continuava ostentant el càrrec de
director del SIP, del qual havia sigut l’impulsor i el primer director en l’etapa
immediatament prèvia de la Diputació Provincial, mentre que E. Gómez
Nadal i D. Fletcher eren col·laborador i agregat, respectivament, del mateix
Servei. La constitució definitiva de l’IEV es realitzaria el 25 de març, i amb
ella l’elecció de càrrecs reglamentaris, ja que segons l’article 2n del
Reglament interior, cada secció havia d’elegir un President (apel·latiu de rang
preferible al de Director, per considerar-se este «de regust autocràtic») i un
Secretari de Secció, el primer càrrec a ocupar durant dos anys (reelegible), i
el segon vitalici. Cada president de secció ho seria de l’IEV per torn rotatiu
de sis mesos, tot regint el ple de l’Institut. Al final, I. Ballester va assumir la
presidència de la secció Històrico-Arqueològica, i D. Fletcher la secretaria.
Com a president de l’IEV es va nomenar Josep Puche Álvarez, rector en eixe
moment de la Universitat de València i membre de la secció de Ciències; com
a secretari general, Carles Salvador Gimeno, de la secció Filològica; i com a
tresorer, R. Feo García, de la mateixa secció que el president.
[page-n-5]
El SIP i l’Institut d’Estudis Valencians
La curta vida institucional de l’IEV, i les seues vicissituds, pot
seguir-se en les 22 actes de les sessions ordinàries i extraordinàries realitzades entre el 25 de març de 1937 i el 25 de novembre de 1938, de
les quals hi ha còpia en l’Arxiu de la Diputació de València. En elles
queda ben reflectit que la història de l’IEV és la dels projectes contínuament ajornats per la carència persistent de recursos humans i econòmics (per exemple, la creació de la Biblioteca del País Valencià o del
Museu de Ciències; l’edició del Tirant lo Blanc o del Vocabulari
Castellà-Valencià; la publicació d’una revista orgànica i de butlletins de
les respectives seccions, etc.). En el que respecta al SIP i Museu de
Prehistòria, l’activitat de camp quedarà pràcticament paralitzada en
este període (v. Ballester, 1942a), encara que no la labor de gabinet o
de laboratori i, sobretot, de divulgació científica editorial. Estancada la
publicació del segon volum de l’Archivo de Prehistoria Levantina
(revista-anuari del SIP, iniciada en 1928), que pretenia editar l’IEV
(acta de 25-III-1937), davall els auspicis de l’Institut sí que tindrà lloc
un fet de gran transcendència: la creació de la sèrie de «Treballs Solts»,
amb l’objectiu de presentar notes i xicotets treballs monogràfics sobre
prehistòria valenciana (v. Martí i Juan Cabanilles, 2000). Amb peu
d’impremta de 1937 es van traure a llum cinc números d’esta sèrie,
Pàgines del Reglament
amb el llistat de membres
de l’Institut d’Estudis
Valencians
181
[page-n-6]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
redactats en valencià per ser esta la llengua oficial de l’IEV (Reglament,
art. 13é), distribuint-se l’últim d’ells ja acabada la guerra, fet una
miqueta sorprenent donada la situació en què queden les cultures
espanyoles no «oficials» després de la caiguda de la República. Els
Treballs Solts, i açò és el realment important, tindran continuïtat com
a sèrie en els difícils temps que obri el franquisme, però rebatejats amb
el nom de Trabajos Varios, tot havent sobreviscut així fins a l’actualitat (sobre les publicacions del SIP, vore el text corresponent en este
mateix llibre).
Pel que es deduïx de la documentació conservada, el SIP sembla
l’únic òrgan, dins l’IEV, amb una dinàmica de funcionament regular i
ben reconeguda pels estaments de govern. Això explicaria que, en el
pressupost Provincial de 1938, se li assignara més subvenció a ell tot
sol que a la resta de la secció de què formava part (42.000 pessetes
enfront de 10.000), o que a les restants seccions, inclosa la Secció
Filològica que també tenia a les seues expenses la Biblioteca del País
Valencià (acta de 25-IV-1938). Paradoxalment, este pressupost no va
poder tindre aplicació. El setge de la guerra a València, i el ser esta una
zona d’evacuació, va obligar el Consell Provincial a limitar els subsidis
a les tasques més imprescindibles, entre les quals no es trobaven les
exercides per l’IEV. Privat de la consignació anual, el Ple de l’Institut,
presidit per I. Ballester (que havia accedit al càrrec de President per
torn reglamentari al març de 1938), va acordar suspendre totes les activitats «fins que el Consell Provincial haja arribat a una normalitat econòmica que faça possible el pagament de la subvenció» (acta de 25-VI1938). Normalitat, per descomptat, a la qual ja no va poder arribar-se.
A manera de colofó: l’Institut d’Estudis Valencians va ser creat per
un ens «provincial», però en el pensament dels seus impulsors i els seus
membres sempre va estar la consciència d’una institució de país, com ha
sigut també la consciència que ha presidit el llarg camí del SIP des de la
seua fundació.
182
[page-n-7]
El SIP i l’Institut d’Estudis Valencians
(1937-1939)
Joaquim Juan Cabanilles
Servei d’Investigació Prehistòrica
La relació del SIP amb l’Institut d’Estudis Valencians (IEV) es
reduïx a una curta etapa, la de l’efímera existència d’este organisme
(1937 a 1939), marcada per unes circumstàncies històriques extraordinàries com les que va suposar la Guerra Civil espanyola i en les quals
també es va vore immersa la pròpia Diputació Provincial de València.
Amb l’esclat de la guerra, al juliol de 1936, les competències de
la Diputació, que havia passat per diferents reestructuracions des de la
proclamació de la II República (abril de 1931), van quedar subsumides —com relata Javier Paniagua (1995), a qui continuadament ací es
parafraseja— en el denominat Comité Executiu Popular de València,
constituït pels partits del Front Popular i el sindicat de la CNT. Este
Comité es va estructurar en base a l’organització provincial i es va erigir pràcticament com l’únic poder en la província fins a gener de 1937,
amb el reconeixement del govern de la República que, en un primer
moment, havia enviat a València una Junta Delegada amb el propòsit
de restablir l’autoritat governamental. A partir de la constitució del
govern de Largo Caballero, a l’octubre de 1936, i el seu posterior trasllat a València al novembre, l’autoritat del Comité va anar disminuint
a mesura que l’executiu republicà aconseguia recuperar la iniciativa
com l’autèntic poder de l’Estat, eliminant els múltiples centres de decisions. El resultat final va ser la dissolució per Decret (desembre de
1936) del Comité Executiu Popular, substituït per un Consell
Provincial que, en la pràctica, tenia les mateixes competències que la
Diputació en el seu origen. En el nou Consell participarien tots els partits del Front Popular, els sindicats i la FAI, davall la presidència —més
nominativa que real— del Governador civil, distribuint-se els respectius representants per distintes Conselleries amb competències inicialment poc definides. Després de diverses crisis internes, donades les
dificultats per a portar a terme una bona administració en les circumstàncies del moment (escassetat de recursos, poques facultats per a
Escut de la Secció
històrico-arqueològica
de l’Institut d’Estudis
Valencians.
177
[page-n-2]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Portada del Reglament
Interior de l’Institut
d’Estudis Valencians. 1937.
recaptar fons i amb una tresoreria provincial ja de per si exhausta i
deficitària, desatenció per part d’un executiu governamental que lluitava contra l’autonomia de les institucions, etc.), el Consell Provincial
es va reorganitzar i va reestructurar les seues funcions al novembre de
1937, davall el govern de Negrín i amb majoria dels seus representants
(socialistes, comunistes, republicans d’esquerra), la qual cosa va suposar la completa subordinació del Consell al poder de l’Estat.
En esta tessitura política, de precarietat de mitjans i amb la guerra com a teló de fons cal situar la creació de l’Institut d’Estudis
178
[page-n-3]
El SIP i l’Institut d’Estudis Valencians
Valencians, aprovada per unanimitat del Ple del Consell Provincial
(Decret de 9 de febrer de 1937) a proposta del Conseller de Cultura
Francesc Bosch Morata. La constitució de l’IEV també cal entendre-la
des del clima d’un renovat valencianisme polític i cultural propiciat per
l’adveniment de la República. F. Bosch Morata, representant aleshores
del Partit Valencianista d’Esquerra en el Consell Provincial, és autor de
la Memòria (redactada en valencià) presentada al Ple del Consell en la
qual s’exposaven els antecedents i les necessitats del moment que justificarien un organisme com l’IEV canalitzador de l’activitat cultural
valenciana, dedicat a la investigació i a l’orientació en temes de
Ciència, Filologia, Història, etc. En esta Memòria (publicada en un
opuscle que inclou els decrets de creació i d’aprovació del reglament
interior de l’IEV: Institut d’Estudis Valencians. Memòria - Membres Reglament interior, València, 1937) ja es fa al·lusió al Museu de
Prehistòria i al SIP, en parlar de la fecunditat arqueològica del territori valencià i del problema que les investigacions en este camp estigueren, en una gran part, en mans d’estudiosos particulars, no sempre amb
possibilitats econòmiques suficients i sense rendir a la cultura general
«els fruits que calen per la seua condició privada» (p. 11). El paper a
exercir per aquelles institucions, heretades de l’anterior Diputació, era
clar en la ment de Bosch Morata: «[...] l’actual Museu de Prehistòria
iniciat per la Diputació Provincial valenciana fa deu anys [...] constituïx l’índex del que el nostre País podria representar en esta disciplina
cultural si se li prestara l’atenció i l’ajuda degudes, màxim tenint en
compte les moltes estacions prehistòriques de la nostra terra i la seua
riquesa arqueològica» (p. 11). I referint-se al SIP: «Per tal, doncs, d’assegurar al Servei d’Investigació Prehistòrica una labor orgànica i continuada amb plans sistemàtics d’excavacions, treballs de laboratori, de
classificació i estudi, contribuint eficaçment a l’engrandiment del
Museu de Prehistòria sota normes rigurosament científiques, considerem indispensable una Secció Històrico-Arqueològica de la que dependria el Museu de Prehistòria» (p. 12).
Esta secció, per descomptat, cobrarà cos en el Decret de creació de
l’IEV (9-II-1937; article 2n), on se n’especificarà la comesa: «Entendrà en la
publicació d’obres de caràcter històric i arqueològic en el mes ample sentit
de la paraula: Excavacions; viatges d’exploració; estudi i formació de
Museus i Biblioteques, etc.». Les altres tres seccions creades seran la
Filològica, la de Ciències i la d’Estudis Econòmics. Pel que es referix al
Museu de Prehistòria i al SIP, en l’article 4t del mateix Decret és on es disposa que «L’actual Museu de Prehistòria, la seua Biblioteca i el Servei
d’Investigació Prehistòrica de l’extingida Diputació Provincial de València,
queden adscrits a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis
Valencians». Esta secció, com qualsevol altra, i segons estipulava l’article
3r del Decret, havia d’estar composta per cinc membres, entre els quals
179
[page-n-4]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Pàgines del Reglament
que fan referència al
Museu de Prehistòria.
180
s’elegiria un Director. La designació de membres es va aprovar per nou
Decret de 19 de març de 1937 (junt amb el Reglament interior), passant a
integrar la secció Històrico-Arqueològica Isidre Ballester Tormo, Doménec
Fletxer i Valls, Felip Mateu i Llopis, Leopold Querol Roso i Emili Gómez
Nadal. D’estos cinc membres, I. Ballester continuava ostentant el càrrec de
director del SIP, del qual havia sigut l’impulsor i el primer director en l’etapa
immediatament prèvia de la Diputació Provincial, mentre que E. Gómez
Nadal i D. Fletcher eren col·laborador i agregat, respectivament, del mateix
Servei. La constitució definitiva de l’IEV es realitzaria el 25 de març, i amb
ella l’elecció de càrrecs reglamentaris, ja que segons l’article 2n del
Reglament interior, cada secció havia d’elegir un President (apel·latiu de rang
preferible al de Director, per considerar-se este «de regust autocràtic») i un
Secretari de Secció, el primer càrrec a ocupar durant dos anys (reelegible), i
el segon vitalici. Cada president de secció ho seria de l’IEV per torn rotatiu
de sis mesos, tot regint el ple de l’Institut. Al final, I. Ballester va assumir la
presidència de la secció Històrico-Arqueològica, i D. Fletcher la secretaria.
Com a president de l’IEV es va nomenar Josep Puche Álvarez, rector en eixe
moment de la Universitat de València i membre de la secció de Ciències; com
a secretari general, Carles Salvador Gimeno, de la secció Filològica; i com a
tresorer, R. Feo García, de la mateixa secció que el president.
[page-n-5]
El SIP i l’Institut d’Estudis Valencians
La curta vida institucional de l’IEV, i les seues vicissituds, pot
seguir-se en les 22 actes de les sessions ordinàries i extraordinàries realitzades entre el 25 de març de 1937 i el 25 de novembre de 1938, de
les quals hi ha còpia en l’Arxiu de la Diputació de València. En elles
queda ben reflectit que la història de l’IEV és la dels projectes contínuament ajornats per la carència persistent de recursos humans i econòmics (per exemple, la creació de la Biblioteca del País Valencià o del
Museu de Ciències; l’edició del Tirant lo Blanc o del Vocabulari
Castellà-Valencià; la publicació d’una revista orgànica i de butlletins de
les respectives seccions, etc.). En el que respecta al SIP i Museu de
Prehistòria, l’activitat de camp quedarà pràcticament paralitzada en
este període (v. Ballester, 1942a), encara que no la labor de gabinet o
de laboratori i, sobretot, de divulgació científica editorial. Estancada la
publicació del segon volum de l’Archivo de Prehistoria Levantina
(revista-anuari del SIP, iniciada en 1928), que pretenia editar l’IEV
(acta de 25-III-1937), davall els auspicis de l’Institut sí que tindrà lloc
un fet de gran transcendència: la creació de la sèrie de «Treballs Solts»,
amb l’objectiu de presentar notes i xicotets treballs monogràfics sobre
prehistòria valenciana (v. Martí i Juan Cabanilles, 2000). Amb peu
d’impremta de 1937 es van traure a llum cinc números d’esta sèrie,
Pàgines del Reglament
amb el llistat de membres
de l’Institut d’Estudis
Valencians
181
[page-n-6]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
redactats en valencià per ser esta la llengua oficial de l’IEV (Reglament,
art. 13é), distribuint-se l’últim d’ells ja acabada la guerra, fet una
miqueta sorprenent donada la situació en què queden les cultures
espanyoles no «oficials» després de la caiguda de la República. Els
Treballs Solts, i açò és el realment important, tindran continuïtat com
a sèrie en els difícils temps que obri el franquisme, però rebatejats amb
el nom de Trabajos Varios, tot havent sobreviscut així fins a l’actualitat (sobre les publicacions del SIP, vore el text corresponent en este
mateix llibre).
Pel que es deduïx de la documentació conservada, el SIP sembla
l’únic òrgan, dins l’IEV, amb una dinàmica de funcionament regular i
ben reconeguda pels estaments de govern. Això explicaria que, en el
pressupost Provincial de 1938, se li assignara més subvenció a ell tot
sol que a la resta de la secció de què formava part (42.000 pessetes
enfront de 10.000), o que a les restants seccions, inclosa la Secció
Filològica que també tenia a les seues expenses la Biblioteca del País
Valencià (acta de 25-IV-1938). Paradoxalment, este pressupost no va
poder tindre aplicació. El setge de la guerra a València, i el ser esta una
zona d’evacuació, va obligar el Consell Provincial a limitar els subsidis
a les tasques més imprescindibles, entre les quals no es trobaven les
exercides per l’IEV. Privat de la consignació anual, el Ple de l’Institut,
presidit per I. Ballester (que havia accedit al càrrec de President per
torn reglamentari al març de 1938), va acordar suspendre totes les activitats «fins que el Consell Provincial haja arribat a una normalitat econòmica que faça possible el pagament de la subvenció» (acta de 25-VI1938). Normalitat, per descomptat, a la qual ja no va poder arribar-se.
A manera de colofó: l’Institut d’Estudis Valencians va ser creat per
un ens «provincial», però en el pensament dels seus impulsors i els seus
membres sempre va estar la consciència d’una institució de país, com ha
sigut també la consciència que ha presidit el llarg camí del SIP des de la
seua fundació.
182
[page-n-7]