L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació Prehistòrica
Ángel Sánchez Molina
Carlos Ferrer García
2006
[page-n-1]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació
Prehistòrica
Ángel Sánchez Molina i Carlos Ferrer García
Servei d’Investigació Prehistòrica
La utilitat de la fotografia i les possibilitats del mètode fotogràfic
en l’Arqueologia van ser ja destacades en la presentació oficial del
daguerreotip1 en 1839. François Arago, un dels membres de la comissió
científica encarregada de valorar el profit d’este invent, va considerar
llavors molt interessant per a la ciència arqueològica la possibilitat d’obtindre representacions fidedignes de la realitat, documents objectius tal
com es perceben en l’època (Frizot, 1998: 378).2
Eixe mateix any, Horace Vernet i Frédéric Goupil-Fesquet realitzen
les primeres imatges de monuments egipcis, encara que és més rellevant
la labor realitzada en 1841 per John Lloyd Stephens en la difusió de la
cultura maia a través de les seues instantànies. Els daguerreotips de les
ruïnes del Yucatán que formen part de l’exposició de Nova York de
1842 servixen, junt amb les peces originals, com a documents amb valor
expositiu, i són bona expressió de l’important paper que l’Arqueologia
atorgarà a la fotografia (Casanova i Debroise, 1989: 24-27). Són també
ressenyables les expedicions protagonitzades per Karl Richard Lepsius a
Egipte entre 1842 i 1845, i les de Victor Place en Assíria entre 1852 i
1855,3 les sèries fotogràfiques de les quals, preses per Gabriel Tranchand
durant les seues excavacions, seran publicades posteriorment.
A Espanya, més enllà de la representació de monuments i de patrimoni artístic, que va tindre un gran desenrotllament durant la segona mitat del
s. XIX4 (López Mondejar, 1989), la fotografia arqueològica hi assolirà
també una primerenca difusió. Ja en 1880, José Escalante i González, catedràtic d’Història Natural de l’Institut de Santander, va il·luminar les coves
d’Altamira per a obtindre diverses instantànies de les seues pintures.
La ràpida implantació de la fotografia com a instrument auxiliar en
el camp de l’Arqueologia va anar d’acord amb la seua evolució tècnica: la
introducció d’emulsions més ràpides ja no va fer necessari el processament
105
[page-n-2]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
immediat de la foto després de prendre-la, sinó que això podia fer-se posteriorment en el laboratori. Els arqueòlegs d’esta primera època es convertixen en autèntics fotògrafs aficionats que posseïxen coneixements més o
menys avançats de la tècnica o col·laboren amb experts que disposen de
sofisticats equips per a portar-ne a terme el treball. La fotografia es va consolidant com un instrument científic bàsic i, de fet, investigadors com Juan
Cabré, Manuel Cazurro o el Marqués de Cerralbo van promoure esta tècnica en les campanyes d’excavació i la seua posterior publicació com a
recurs fonamental de documentació científica (González, 2004).
La fotografia en el SIP
La fotografia ha exercit des de la fundació del SIP en 1927 un
important paper en la documentació del treball de camp i la catalogació
de les peces arqueològiques del seu Museu. L’arxiu fotogràfic del Servei
es nodrix de les obres realitzades tant pels propis membres com per fotògrafs professionals contractats, i reunix un conjunt d’imatges de temàtica científico-tècnica d’indiscutible valor patrimonial i documental.
En els seus fons es conserven aproximadament 50.000 instantànies
en diversos formats i suports que van dels daguerreotips i les plaques de
vidre, als negatius, positius en paper, diapositives, transparències i imatges digitals. D’este conjunt destaquen pel seu interés les fotografies realitzades amb anterioritat a 1950, objecte d’este treball.
El valor patrimonial del material fotogràfic queda reconegut en
les lleis de patrimoni espanyol (article 50 de la Llei 16/1985) i valencià (articles 1.2, 76.6 i 77 de la Llei 4/1998); a més, el seu valor com
a obra de creació intel·lectual està arreplegat en la Llei de Propietat
Intel·lectual (particularment en els articles 10 i 128 del RDL 1/1996).
D’igual manera, la col·lecció del SIP posseïx un gran valor documental, ja que no sols mostra un ampli conjunt de materials i de jaciments
arqueològics, sinó que deixa constància de la metodologia de treball
de l’època.
Dins d’esta col·lecció, les reproduccions dels objectes arqueològics
que tenen com a finalitat la realització d’inventaris i catàlegs o la il·lustració de publicacions suposen el major percentatge d’imatges. També hi
és rellevant el nombre de fotografies que reflectixen el procés d’excavació dels jaciments arqueològics on ha intervingut el SIP. Així, trobem vistes generals i detalls dels treballs, de talls estratigràfics, d’arqueòlegs i
obrers treballant o posant, etc. Finalment, hi ha un reduït grup d’imatges referides al Museu, la seua biblioteca i el seu laboratori, i un altre
que mostra aspectes menys relacionats amb la investigació: paisatges,
llocs, monuments, persones, activitats tradicionals, etc.
106
[page-n-3]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació Prehistòrica
Conjunt de tres enòcoes
procedents de la Bastida
de les Alcusses (Moixent).
[Casa Grollo. Placa
de vidre. SIP 308]
L’estudi actual d’estes imatges ha fet eixir a la llum dades inèdites
que ens permeten tindre una visió més completa de l’Arqueologia del
moment. A l’hora de la seua anàlisi és important considerar que la fotografia no és un sistema completament neutre d’obtenció de registres
materials, ja que la seua realització implica una posada en escena que
exigix una discreta —però significativa— interpretació de qui està darrere de la càmera (Frizot, 1998: 76-79, Dubois, 1994).
L’arxiu fotogràfic del SIP inclou peces de gran singularitat, com
ara un daguerreotip de la meitat del s. XIX que representa a un jove Juan
Vilanova i Piera, considerat com l’introductor dels estudis de
Prehistòria a Espanya, o les plaques de vidre d’excavacions prèvies a la
constitució del Servei, com ara les de Casa del Monte (Valdeganga,
Albacete), realitzades entre 1918 i 1920, i de Covalta (Albaida), en
1919. També destaquen les imatges que documenten els primers treballs de camp del SIP en la Bastida de les Alcusses (Moixent), la Cova
del Parpalló (Gandia) i la Cova Negra (Xàtiva), entre 1928 i 1931, i les
del Tossal de Sant Miquel (Llíria), des de 1933, així com aquelles que
mostren tots els conjunts de materials que van donant forma als fons
del Museu de Prehistòria. Són igualment interessants les sèries de negatius que documenten el procés d’excavació de l’Ereta del Pedregal
(Navarrés), des de 1944, i els treballs en la Cueva de la Cocina (Dos
Aguas), entre 1941 i 1945, o el procés d’estudi i calc de les pintures
rupestres de Dos Aguas, en 1945.
107
[page-n-4]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
La Col·lecció
Tipus de Suport
Els suports emprats per a fixar les imatges han anat variant amb
el pas del temps. Com ja s’ha assenyalat, hi ha un únic daguerreotip
que remet a la mitat del s. XIX i 1.916 plaques de vidre de gelatinobromur5 datades entre 1918 i 1967. Els formats en vidre més usuals són
els de 13x18 i 9x12, encara que també hi ha formats inferiors com el
6x9, i molt superiors com el 18x24. Moltes de les plaques són de
mesures irregulars perquè freqüentment era major el nombre de preses de vista a realitzar que la quantitat de material disponible, la qual
cosa obligava a practicar el retall manual dels vidres. En algunes d’elles es detecten actuacions directes sobre el suport com ara l’aplicació
de tires de paper negre per a aïllar o retallar la peça retratada, o com
l’ús de certes substàncies per a enfosquir zones sobreexposades de la
imatge.
A més d’estos materials, fins a 1955 es depositen 1.560 plàstics o
negatius de pasta6 i més de 300 instantànies antigues, de les quals només
es conserva el positiu en paper. Des de 1950 comencen a utilitzar-se en
el Museu els negatius de pas universal en blanc negre i, des de 1970, en
color. Estos dos tipus de suport comptabilitzen més de 21.900 imatges.
Fernando Gil Carles, que comença els seus treballs per al SIP en 1962,
realitza les primeres transparències en color (Berrocal et al., 2005), i cap
al 1969 apareixen les primeres diapositives de l’arxiu, que suposen un
total de 15.500 registres. Les fotografies en format digital, de les quals
s’han inventariat fins ara unes 5.700, comencen a realitzar-se a partir de
l’any 1999.
La temàtica
Des del punt de vista temàtic, podem classificar el catàleg fotogràfic en dos grans àmbits relacionats amb la pràctica arqueològica. D’una
banda, les imatges realitzades durant les excavacions i, d’una altra, les
fotografies preses en el Museu durant la fase d’estudi i posada en valor
del patrimoni excavat.
En el cas dels materials arqueològics, estos solen representar-se
fora del seu context, la qual cosa ens remet d’alguna manera a la concepció de la ciència arqueològica del moment, que prioritza l’estudi de
l’objecte. Predominen les peces aïllades, encara que també són habituals
les composicions tipològiques amb un clar sentit estètic que s’assemblen
als llenços amb materials de principis del segle XX, o als bodegons amb
fons entelats que en alguns casos permetien realçar les peces, però que
també els hi atorga un cert caràcter escènic. L’objecte d’estes imatges és
documentar les col·leccions del Museu, així com disposar de recursos
108
[page-n-5]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació Prehistòrica
Tall estratigràfic
de la Cova del Parpalló
(Gandia). 1931.
[Lluís Pericot. Placa
de vidre. SIP 480]
per a les publicacions del Servei. Efectivament, l’existència d’una línia
editorial que té com a finalitat difondre’n les investigacions, va obligar
a realitzar sèries fotogràfiques de les peces arqueològiques que van ser
encomanades a fotògrafs de la Casa Grollo.
Són escasses, però de gran valor, algunes fotos que documenten el
procés de restauració de determinades peces, com és el cas de les imatges preses en el laboratori de l’antic Museu (cat. 92 i 93). Estes imatges
oferixen la possibilitat de reconéixer l’estat de conservació original dels
objectes i les tècniques de restauració aplicades en aquell moment. Així,
en algunes ceràmiques decorades del Tossal de Sant Miquel s’observa
109
[page-n-6]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Grup de treball en la
Bastida de les Alcusses
(Moixent). Mariano Jornet
es troba a la dreta de la
imatge assegut amb
un barret a la mà.
Cap a 1928.
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 1.865]
una major intensitat dels pigments emprats, la qual cosa permet una
millor identificació de les composicions.
Un altre gran àmbit temàtic és el de les fotografies realitzades en les
campanyes d’excavació i prospecció dels primers anys. Tot i que amb
menor pes percentual, aporten una important informació sobre el procés
d’excavació i el context arqueològic dels objectes conservats en el Museu.
És per això que se’ls ha concedit una major rellevància en este catàleg.
Així, comptem amb l’excepcional sèrie que documenta l’estratigrafia de la
Cova del Parpalló, excavada per Lluís Pericot (cat. 25-28), i amb la dels
objectes arqueològics fotografiats in situ en la Bastida de les Alcusses, en
les campanyes de Mariano Jornet i Emili Gómez Nadal (cat. 4), o amb la
de les campanyes del Tossal de Sant Miquel, dirigides també per L. Pericot.
Dins d’este conjunt, el nombre més gran d’imatges mostra els
investigadors i obrers posant en moments de descans durant l’excavació.
Són ja famoses algunes de les realitzades a la Bastida de les Alcusses, a
la Cova del Parpalló, a l’Ereta del Pedregal i a la Cueva de la Cocina,
especialment les dels dos primers jaciments, en les quals apareixen representats els obrers d’Atzeneta d’Albaida que van col·laborar durant anys
amb Isidro Ballester i el Servei. Hi ha també un apartat d’imatges en què
les persones servixen com a referència o escala, i un altre un poc menor
en què es troben treballant, tot oferint una valuosa informació sobre la
metodologia i els equips utilitzats en el procés d’excavació. És el cas de
les completes sèries fotogràfiques del Tossal de Sant Miquel (cat. 36-43)
110
[page-n-7]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació Prehistòrica
i de les imatges que representen a M. Jornet realitzant mesuraments o
estudiant materials (cat. 3).
Comparativament, són més freqüents les fotos panoràmiques de
paisatges i de zones excavades. Les primeres pretenen ubicar el jaciment
en el seu context geogràfic ampli, mentre que les segones restringixen
l’espai representat i mostren la zona excavada en l’entorn immediat.
També hi ha un reduït —encara que interessant— conjunt de fotografies de temàtica variada. Cal destacar les referides a les instal·lacions
del Museu (cat. 95-99) i als seus visitants (cat. 94), així com les que arrepleguen excursions del Centre de Cultura Valenciana a jaciments i monuments (cat. 105). I un xicotet grup de fotografies curioses com ara les realitzades al voltant de la figura de L. Pericot enfront de l’entrada de la Cova
del Parpalló, assegut (cat. 24) o bevent en una botija (cat. 23). Finalment,
trobem les que representen grups humans i activitats de clar interés etnogràfic, com són les realitzades als habitants de les cases on s’allotjaven els
excavadors de la Bastida (cat. 13) i de la Cueva de la Cocina (cat. 53), i
les referides al treball de trillat en una era de la partida de les Alcusses.
Els autors
Gran part de les imatges de materials arqueològics del Museu procedixen de l’empresa fotogràfica Grollo. Esta firma va ser l’única que va realitzar este tipus de treballs fins a 1962 i va continuar complint encàrrecs fins a
1975. La Casa Grollo va ser fundada en 1898 per José Grollo Chiarro, personatge de gran rellevància en la València del primer terç del s. XX7; això el
portà a ser nomenat Diputat durant la Dictadura de Primo de Rivera
(Frasquet, 1995; Mir, 1995) i, com a tal, a formar part de la Comissió encarregada d’aprovar la creació del SIP. En una nota d’I. Ballester a J. Grollo, en
la qual l’exhorta a accelerar els tràmits d’adquisició de la Col·lecció Ponsell,
es deixa entrevore una relació d’amistat entre ambdós que podria explicar el
posterior vincle comercial del SIP amb l’empresa fotogràfica del segon.8
En qualsevol cas, les fotografies realitzades per al SIP en nom de la
Casa Grollo van ser preses per Joaquín Adell, fotògraf col·laborador o
associat a esta casa. J. Adell és l’autor de les instantànies de les plaquetes de Parpalló publicades en 1933 (Pericot, 1933) i 1942 (Pericot,
1942), i firma una carta en 1935 dirigida a L. Pericot en què reclama el
pagament d’un treball realitzat l’any anterior. Tot sembla indicar que
posseïa una posició rellevant en l’empresa, de la qual arribaria fins i tot
a ser propietari, ja que va ser ell qui va donar la col·lecció de fotografies
de J. Grollo a l’Arxiu del Regne en 1981 (Alcaide, 1994).
Les fotografies de les campanyes d’excavació i prospecció van ser
preses per membres del Servei i apareixen amb l’epígraf «SIP». Només
111
[page-n-8]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
en comptades ocasions hi figura l’autor, especialment I. Ballester, L.
Pericot, José Chocomeli i José Alcácer. Els equips fotogràfics emprats
per a realitzar estes imatges no es conserven en el SIP, ja que pertanyien
als propis investigadors; de fet, caldrà esperar fins a 1950 per a trobar
la primera càmera adquirida amb pressupost del Servei: una Leica III c
amb objectiu 1:2.
Placa de vidre amb
despreniment de la
pel·lícula. Muntanyeta de
Cabrera (Torrent). 1931.
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 620]
Afeccions
L’estat de conservació de l’arxiu fotogràfic del SIP és prou bo en
general, encara que cada suport té les seues pròpies particularitats. De
manera general, els deterioraments del material fotogràfic poden ser
de dos tipus: mecànics i químics. Els primers tenen l’origen en una
manipulació inadequada que provoca ratlles, escamacions en l’emulsió, ruptura o exfoliació dels suports i plecs o arrugues. Els deterioraments químics poden deure’s a la qualitat del procediment d’obtenció
de la imatge, la inestabilitat dels materials emprats i a unes condicions
de conservació deficients.
Les condicions mediambientals tenen una poderosa influència
sobre este tipus de materials. La temperatura i la humitat relativa són els
causants de l’aparició i el desenrotllament de molts dels deterioraments.
Estos factors es troben íntimament relacionats, la qual cosa dificulta
l’obtenció d’un equilibri entre ells. Com a valors generals per a la preservació s’aconsella una temperatura màxima de 21 graus centígrads i
entre el 30 i el 50% d’humitat relativa. La llum afavorix l’oxidació dels
112
[page-n-9]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació Prehistòrica
Placa de vidre amb fractura
del suport i de la pel·lícula.
[Lluís Pericot. Placa de
vidre. SIP 2.989]
materials i té efectes acumulatius sobre ells, provocant la fragilitat dels
suports, l’engroguiment, la decoloració o l’enfosquiment de la imatge.
Com a orientació general, la il·luminació que hi incidisca directament no
ha d’excedir els 55 luxs.
La ruptura d’algunes de les plaques de vidre, com a conseqüència d’una inadequada manipulació o forma d’emmagatzematge,
manifesta la fragilitat d’este tipus de suport. Però a més, al costat de
la pròpia inconsistència del vidre, les plaques més antigues poden
presentar problemes d’estabilitat perquè es van emprar com a fundents òxids de sodi i de potassi, i fins i tot de plom. Estos òxids ataquen la superfície del vidre i provoquen una exsudació (llàgrimes de
silicat) que pot cristal·litzar i donar lloc a xicotetes taques blanquinoses.
En algunes de les plaques de vidre s’observen deterioraments
provocats per una elevada humitat. Açò desencadena un procés d’oxidació-reducció de la plata denominat esvaïment o empal·lidiment
(Fox, 2003), sobretot en les parts més fosques, però que també pot
accelerar els processos de deterioració propis del vidre, cosa que provoca una olor d’àcid nítric i acètic. Pel contrari, si la humitat és massa
baixa, el suport es torna trencadís i desprén una forta olor d’àcid
nítric. També es constaten uns altres tipus de danys com a conseqüència d’un procediment fotogràfic defectuós i d’oscil·lacions en la humitat i la temperatura: el despreniment de la capa d’imatge respecte al
seu suport de vidre, el craqueig d’emulsions i vernissos, i la dissolució
113
[page-n-10]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Família que vivia en la
Casa de Valle, al costat
de la qual es va instal·lar
el campament durant
les excavacions de la
Cueva de la Cocina
(Dos Aguas) Cap a 1940.
[Placa de vidre. SIP 2.716]
de l’emulsió de gelatina per retenció d’humitat o per acció directa de
l’aigua; als quals encara cal afegir l’aparició de nòduls irregulars en
l’emulsió, provocats per la reacció d’un depòsit de material residual
o, en alguns casos, per la presència de microorganismes o contaminants atmosfèrics.
Les fotografies sobre pasta presenten en general un bon estat de
conservació, encara que en algunes d’elles s’observen problemes de craqueig en l’emulsió motivats per l’oscil·lació en els valors de temperatura
i humitat relativa.
En el cas de les diapositives en color, s’ha pogut constatar que un
gran nombre d’elles presenta problemes evidents. La humitat i la temperatura altes hi han desencadenat una tendència cap als colors falsejats, per la pèrdua en la densitat dels tints cromògens, especialment del
cian. En alguns casos, els problemes també poden deure’s a un procediment fotogràfic defectuós o a la utilització de productes químics de
baixa qualitat.
Conservació
La gran diversitat de suports de l’arxiu multiplica les variables a
tindre en compte a l’hora d’emmagatzemar, organitzar i conservar les
imatges. Cada suport té una composició física distinta que reacciona
de manera diferent als factors ambientals i, des del punt de vista morfològic, la varietat de formes i dimensions pot provocar-ne problemes
d’organització.
114
[page-n-11]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació Prehistòrica
Placa de vidre amb
esvaïment de la imatge
a causa de processos
d’oxidació-reducció en
l’emulsió. Covarxa del
Camí Reial d’Alacant
(Albaida). 1928.
[Isidro Ballester. Placa
de vidre. SIP 238]
El mobiliari utilitzat en el Museu per a l’ordenació i l’emmagatzematge de fotografies no digitals és de tipus metàl·lic. Amb això s’evita
l’emissió d’àcids i d’altres substàncies nocives que produïxen els segelladors i adhesius emprats en mobles de fusta. Els vidres i pastes antigues
es guarden en sobres de paper de conservació. Les diapositives s’emmagatzemen en fulls arxivadors de plàstic transparent amb capacitat per a
vint unitats, amb coberta protectora i vareta per a penjar, de les firmes
Panodia i Lacor. Els negatius de pas universal són arxivats en carpetes
de la marca Paterson, amb fulls classificadors de paper de conservació
que poden contindre set files de negatius. No obstant això, donada la
fragilitat d’esta col·lecció, és necessària per a la seua preservació futura
l’adopció de mesures singulars de conservació preventiva.
115
[page-n-12]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Treballs de batuda als
voltants de la Bastida
de les Alcusses (Moixent).
Cap a 1929.
[Isidro Ballester. Placa
de vidre. SIP 2.516]
El risc imminent de desaparició d’algunes imatges ha forçat a realitzar-ne la duplicació o canvi de format. Per mitjà de la duplicació només es
preserva el valor informatiu de la fotografia, en intervindre sobre el seu
contingut icònic i no sobre el suport o procediment fotogràfic. Per als primers duplicats es van utilitzar negatius en blanc i negre de pas universal,
però en l’actualitat s’ha optat per la digitalització de les fotografies.
A manera de conclusió, podem afirmar que ens trobem davant
d’un arxiu iconogràfic de gran valor que constituïx una visió unitària,
completa, representativa i evocadora de l’Arqueologia de principis del
segle XX a València. És també una aproximació als protagonistes d’una
època en què es va viure el trànsit cap a la professionalització d’una activitat que ha permés recuperar el nostre patrimoni arqueològic.
1
El daguerreotip, invent de Louis Daguerre i Nicephore Niepce, és un positiu directe monocrom sobre una planxa de metall (normalment plata de coure) on la imatge es veu en positiu o negatiu segons l’angle de visió i la incidència de la llum.
2
F. Arago va assenyalar en el seu discurs en la sessió conjunta de les Acadèmies de Ciències i
Belles Arts de França: «El món de l’arqueologia es vorà immensament enriquit gràcies a la
nova ciència! Per a copiar els milions i milions de jeroglífics que cobrixen en l’exterior fins i
tot, els grans monuments de Tebes, de Memfis, de Karnak, etc. es necessitarien vintenes d’anys
116
[page-n-13]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació Prehistòrica
i legions de dibuixants. Amb el daguerreotip, un sol home podria portar a terme a bon fi eixe
treball immens». Citat en Marie-Loup Soguees (1981: 58).
3
Ninive et l’Assirie de V. Place (París, 1867-1870).
4
Campanya mampresa per C. Clifford i J. Laurent per al registre fotogràfic del patrimoni
artístic de la Península.
5
La tècnica de gelatinobromur sobre vidre va ser desenrotllada per R. Leach en 1878, i partix d’una emulsió de bromur de cadmi i d’una solució a parts iguals de gelatina i aigua.
Una vegada sensibilitzada esta emulsió amb nitrat de plata s’estén sobre el vidre i es deixa
eixugar.
6
Nitrat de cel·lulosa, diacetat de cel·lulosa i tricetat de cel·lulosa.
7
(1875-1936). President de la Unió Gremial, és un dels millors fotògrafs de la seua època.
Va ser també president de la Fira Mostrari, des de la seua fundació en 1917 fins a l’any de
la seua mort. Tant la Biblioteca Valenciana (Col·lecció Huguet) com l’Arxiu del Regne de
València (Fons José Grollo) posseïxen part de la seua obra.
8
«[...] Querido Pepe: [...] creo debeis daros prisa en tomar el acuerdo pertinente. De lo contrario os exponeis a no llegar a tiempo. [...]». 10 d’octubre de 1927. Arxiu SIP.
117
[page-n-14]
[page-n-15]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació
Prehistòrica
Ángel Sánchez Molina i Carlos Ferrer García
Servei d’Investigació Prehistòrica
La utilitat de la fotografia i les possibilitats del mètode fotogràfic
en l’Arqueologia van ser ja destacades en la presentació oficial del
daguerreotip1 en 1839. François Arago, un dels membres de la comissió
científica encarregada de valorar el profit d’este invent, va considerar
llavors molt interessant per a la ciència arqueològica la possibilitat d’obtindre representacions fidedignes de la realitat, documents objectius tal
com es perceben en l’època (Frizot, 1998: 378).2
Eixe mateix any, Horace Vernet i Frédéric Goupil-Fesquet realitzen
les primeres imatges de monuments egipcis, encara que és més rellevant
la labor realitzada en 1841 per John Lloyd Stephens en la difusió de la
cultura maia a través de les seues instantànies. Els daguerreotips de les
ruïnes del Yucatán que formen part de l’exposició de Nova York de
1842 servixen, junt amb les peces originals, com a documents amb valor
expositiu, i són bona expressió de l’important paper que l’Arqueologia
atorgarà a la fotografia (Casanova i Debroise, 1989: 24-27). Són també
ressenyables les expedicions protagonitzades per Karl Richard Lepsius a
Egipte entre 1842 i 1845, i les de Victor Place en Assíria entre 1852 i
1855,3 les sèries fotogràfiques de les quals, preses per Gabriel Tranchand
durant les seues excavacions, seran publicades posteriorment.
A Espanya, més enllà de la representació de monuments i de patrimoni artístic, que va tindre un gran desenrotllament durant la segona mitat del
s. XIX4 (López Mondejar, 1989), la fotografia arqueològica hi assolirà
també una primerenca difusió. Ja en 1880, José Escalante i González, catedràtic d’Història Natural de l’Institut de Santander, va il·luminar les coves
d’Altamira per a obtindre diverses instantànies de les seues pintures.
La ràpida implantació de la fotografia com a instrument auxiliar en
el camp de l’Arqueologia va anar d’acord amb la seua evolució tècnica: la
introducció d’emulsions més ràpides ja no va fer necessari el processament
105
[page-n-2]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
immediat de la foto després de prendre-la, sinó que això podia fer-se posteriorment en el laboratori. Els arqueòlegs d’esta primera època es convertixen en autèntics fotògrafs aficionats que posseïxen coneixements més o
menys avançats de la tècnica o col·laboren amb experts que disposen de
sofisticats equips per a portar-ne a terme el treball. La fotografia es va consolidant com un instrument científic bàsic i, de fet, investigadors com Juan
Cabré, Manuel Cazurro o el Marqués de Cerralbo van promoure esta tècnica en les campanyes d’excavació i la seua posterior publicació com a
recurs fonamental de documentació científica (González, 2004).
La fotografia en el SIP
La fotografia ha exercit des de la fundació del SIP en 1927 un
important paper en la documentació del treball de camp i la catalogació
de les peces arqueològiques del seu Museu. L’arxiu fotogràfic del Servei
es nodrix de les obres realitzades tant pels propis membres com per fotògrafs professionals contractats, i reunix un conjunt d’imatges de temàtica científico-tècnica d’indiscutible valor patrimonial i documental.
En els seus fons es conserven aproximadament 50.000 instantànies
en diversos formats i suports que van dels daguerreotips i les plaques de
vidre, als negatius, positius en paper, diapositives, transparències i imatges digitals. D’este conjunt destaquen pel seu interés les fotografies realitzades amb anterioritat a 1950, objecte d’este treball.
El valor patrimonial del material fotogràfic queda reconegut en
les lleis de patrimoni espanyol (article 50 de la Llei 16/1985) i valencià (articles 1.2, 76.6 i 77 de la Llei 4/1998); a més, el seu valor com
a obra de creació intel·lectual està arreplegat en la Llei de Propietat
Intel·lectual (particularment en els articles 10 i 128 del RDL 1/1996).
D’igual manera, la col·lecció del SIP posseïx un gran valor documental, ja que no sols mostra un ampli conjunt de materials i de jaciments
arqueològics, sinó que deixa constància de la metodologia de treball
de l’època.
Dins d’esta col·lecció, les reproduccions dels objectes arqueològics
que tenen com a finalitat la realització d’inventaris i catàlegs o la il·lustració de publicacions suposen el major percentatge d’imatges. També hi
és rellevant el nombre de fotografies que reflectixen el procés d’excavació dels jaciments arqueològics on ha intervingut el SIP. Així, trobem vistes generals i detalls dels treballs, de talls estratigràfics, d’arqueòlegs i
obrers treballant o posant, etc. Finalment, hi ha un reduït grup d’imatges referides al Museu, la seua biblioteca i el seu laboratori, i un altre
que mostra aspectes menys relacionats amb la investigació: paisatges,
llocs, monuments, persones, activitats tradicionals, etc.
106
[page-n-3]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació Prehistòrica
Conjunt de tres enòcoes
procedents de la Bastida
de les Alcusses (Moixent).
[Casa Grollo. Placa
de vidre. SIP 308]
L’estudi actual d’estes imatges ha fet eixir a la llum dades inèdites
que ens permeten tindre una visió més completa de l’Arqueologia del
moment. A l’hora de la seua anàlisi és important considerar que la fotografia no és un sistema completament neutre d’obtenció de registres
materials, ja que la seua realització implica una posada en escena que
exigix una discreta —però significativa— interpretació de qui està darrere de la càmera (Frizot, 1998: 76-79, Dubois, 1994).
L’arxiu fotogràfic del SIP inclou peces de gran singularitat, com
ara un daguerreotip de la meitat del s. XIX que representa a un jove Juan
Vilanova i Piera, considerat com l’introductor dels estudis de
Prehistòria a Espanya, o les plaques de vidre d’excavacions prèvies a la
constitució del Servei, com ara les de Casa del Monte (Valdeganga,
Albacete), realitzades entre 1918 i 1920, i de Covalta (Albaida), en
1919. També destaquen les imatges que documenten els primers treballs de camp del SIP en la Bastida de les Alcusses (Moixent), la Cova
del Parpalló (Gandia) i la Cova Negra (Xàtiva), entre 1928 i 1931, i les
del Tossal de Sant Miquel (Llíria), des de 1933, així com aquelles que
mostren tots els conjunts de materials que van donant forma als fons
del Museu de Prehistòria. Són igualment interessants les sèries de negatius que documenten el procés d’excavació de l’Ereta del Pedregal
(Navarrés), des de 1944, i els treballs en la Cueva de la Cocina (Dos
Aguas), entre 1941 i 1945, o el procés d’estudi i calc de les pintures
rupestres de Dos Aguas, en 1945.
107
[page-n-4]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
La Col·lecció
Tipus de Suport
Els suports emprats per a fixar les imatges han anat variant amb
el pas del temps. Com ja s’ha assenyalat, hi ha un únic daguerreotip
que remet a la mitat del s. XIX i 1.916 plaques de vidre de gelatinobromur5 datades entre 1918 i 1967. Els formats en vidre més usuals són
els de 13x18 i 9x12, encara que també hi ha formats inferiors com el
6x9, i molt superiors com el 18x24. Moltes de les plaques són de
mesures irregulars perquè freqüentment era major el nombre de preses de vista a realitzar que la quantitat de material disponible, la qual
cosa obligava a practicar el retall manual dels vidres. En algunes d’elles es detecten actuacions directes sobre el suport com ara l’aplicació
de tires de paper negre per a aïllar o retallar la peça retratada, o com
l’ús de certes substàncies per a enfosquir zones sobreexposades de la
imatge.
A més d’estos materials, fins a 1955 es depositen 1.560 plàstics o
negatius de pasta6 i més de 300 instantànies antigues, de les quals només
es conserva el positiu en paper. Des de 1950 comencen a utilitzar-se en
el Museu els negatius de pas universal en blanc negre i, des de 1970, en
color. Estos dos tipus de suport comptabilitzen més de 21.900 imatges.
Fernando Gil Carles, que comença els seus treballs per al SIP en 1962,
realitza les primeres transparències en color (Berrocal et al., 2005), i cap
al 1969 apareixen les primeres diapositives de l’arxiu, que suposen un
total de 15.500 registres. Les fotografies en format digital, de les quals
s’han inventariat fins ara unes 5.700, comencen a realitzar-se a partir de
l’any 1999.
La temàtica
Des del punt de vista temàtic, podem classificar el catàleg fotogràfic en dos grans àmbits relacionats amb la pràctica arqueològica. D’una
banda, les imatges realitzades durant les excavacions i, d’una altra, les
fotografies preses en el Museu durant la fase d’estudi i posada en valor
del patrimoni excavat.
En el cas dels materials arqueològics, estos solen representar-se
fora del seu context, la qual cosa ens remet d’alguna manera a la concepció de la ciència arqueològica del moment, que prioritza l’estudi de
l’objecte. Predominen les peces aïllades, encara que també són habituals
les composicions tipològiques amb un clar sentit estètic que s’assemblen
als llenços amb materials de principis del segle XX, o als bodegons amb
fons entelats que en alguns casos permetien realçar les peces, però que
també els hi atorga un cert caràcter escènic. L’objecte d’estes imatges és
documentar les col·leccions del Museu, així com disposar de recursos
108
[page-n-5]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació Prehistòrica
Tall estratigràfic
de la Cova del Parpalló
(Gandia). 1931.
[Lluís Pericot. Placa
de vidre. SIP 480]
per a les publicacions del Servei. Efectivament, l’existència d’una línia
editorial que té com a finalitat difondre’n les investigacions, va obligar
a realitzar sèries fotogràfiques de les peces arqueològiques que van ser
encomanades a fotògrafs de la Casa Grollo.
Són escasses, però de gran valor, algunes fotos que documenten el
procés de restauració de determinades peces, com és el cas de les imatges preses en el laboratori de l’antic Museu (cat. 92 i 93). Estes imatges
oferixen la possibilitat de reconéixer l’estat de conservació original dels
objectes i les tècniques de restauració aplicades en aquell moment. Així,
en algunes ceràmiques decorades del Tossal de Sant Miquel s’observa
109
[page-n-6]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Grup de treball en la
Bastida de les Alcusses
(Moixent). Mariano Jornet
es troba a la dreta de la
imatge assegut amb
un barret a la mà.
Cap a 1928.
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 1.865]
una major intensitat dels pigments emprats, la qual cosa permet una
millor identificació de les composicions.
Un altre gran àmbit temàtic és el de les fotografies realitzades en les
campanyes d’excavació i prospecció dels primers anys. Tot i que amb
menor pes percentual, aporten una important informació sobre el procés
d’excavació i el context arqueològic dels objectes conservats en el Museu.
És per això que se’ls ha concedit una major rellevància en este catàleg.
Així, comptem amb l’excepcional sèrie que documenta l’estratigrafia de la
Cova del Parpalló, excavada per Lluís Pericot (cat. 25-28), i amb la dels
objectes arqueològics fotografiats in situ en la Bastida de les Alcusses, en
les campanyes de Mariano Jornet i Emili Gómez Nadal (cat. 4), o amb la
de les campanyes del Tossal de Sant Miquel, dirigides també per L. Pericot.
Dins d’este conjunt, el nombre més gran d’imatges mostra els
investigadors i obrers posant en moments de descans durant l’excavació.
Són ja famoses algunes de les realitzades a la Bastida de les Alcusses, a
la Cova del Parpalló, a l’Ereta del Pedregal i a la Cueva de la Cocina,
especialment les dels dos primers jaciments, en les quals apareixen representats els obrers d’Atzeneta d’Albaida que van col·laborar durant anys
amb Isidro Ballester i el Servei. Hi ha també un apartat d’imatges en què
les persones servixen com a referència o escala, i un altre un poc menor
en què es troben treballant, tot oferint una valuosa informació sobre la
metodologia i els equips utilitzats en el procés d’excavació. És el cas de
les completes sèries fotogràfiques del Tossal de Sant Miquel (cat. 36-43)
110
[page-n-7]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació Prehistòrica
i de les imatges que representen a M. Jornet realitzant mesuraments o
estudiant materials (cat. 3).
Comparativament, són més freqüents les fotos panoràmiques de
paisatges i de zones excavades. Les primeres pretenen ubicar el jaciment
en el seu context geogràfic ampli, mentre que les segones restringixen
l’espai representat i mostren la zona excavada en l’entorn immediat.
També hi ha un reduït —encara que interessant— conjunt de fotografies de temàtica variada. Cal destacar les referides a les instal·lacions
del Museu (cat. 95-99) i als seus visitants (cat. 94), així com les que arrepleguen excursions del Centre de Cultura Valenciana a jaciments i monuments (cat. 105). I un xicotet grup de fotografies curioses com ara les realitzades al voltant de la figura de L. Pericot enfront de l’entrada de la Cova
del Parpalló, assegut (cat. 24) o bevent en una botija (cat. 23). Finalment,
trobem les que representen grups humans i activitats de clar interés etnogràfic, com són les realitzades als habitants de les cases on s’allotjaven els
excavadors de la Bastida (cat. 13) i de la Cueva de la Cocina (cat. 53), i
les referides al treball de trillat en una era de la partida de les Alcusses.
Els autors
Gran part de les imatges de materials arqueològics del Museu procedixen de l’empresa fotogràfica Grollo. Esta firma va ser l’única que va realitzar este tipus de treballs fins a 1962 i va continuar complint encàrrecs fins a
1975. La Casa Grollo va ser fundada en 1898 per José Grollo Chiarro, personatge de gran rellevància en la València del primer terç del s. XX7; això el
portà a ser nomenat Diputat durant la Dictadura de Primo de Rivera
(Frasquet, 1995; Mir, 1995) i, com a tal, a formar part de la Comissió encarregada d’aprovar la creació del SIP. En una nota d’I. Ballester a J. Grollo, en
la qual l’exhorta a accelerar els tràmits d’adquisició de la Col·lecció Ponsell,
es deixa entrevore una relació d’amistat entre ambdós que podria explicar el
posterior vincle comercial del SIP amb l’empresa fotogràfica del segon.8
En qualsevol cas, les fotografies realitzades per al SIP en nom de la
Casa Grollo van ser preses per Joaquín Adell, fotògraf col·laborador o
associat a esta casa. J. Adell és l’autor de les instantànies de les plaquetes de Parpalló publicades en 1933 (Pericot, 1933) i 1942 (Pericot,
1942), i firma una carta en 1935 dirigida a L. Pericot en què reclama el
pagament d’un treball realitzat l’any anterior. Tot sembla indicar que
posseïa una posició rellevant en l’empresa, de la qual arribaria fins i tot
a ser propietari, ja que va ser ell qui va donar la col·lecció de fotografies
de J. Grollo a l’Arxiu del Regne en 1981 (Alcaide, 1994).
Les fotografies de les campanyes d’excavació i prospecció van ser
preses per membres del Servei i apareixen amb l’epígraf «SIP». Només
111
[page-n-8]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
en comptades ocasions hi figura l’autor, especialment I. Ballester, L.
Pericot, José Chocomeli i José Alcácer. Els equips fotogràfics emprats
per a realitzar estes imatges no es conserven en el SIP, ja que pertanyien
als propis investigadors; de fet, caldrà esperar fins a 1950 per a trobar
la primera càmera adquirida amb pressupost del Servei: una Leica III c
amb objectiu 1:2.
Placa de vidre amb
despreniment de la
pel·lícula. Muntanyeta de
Cabrera (Torrent). 1931.
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 620]
Afeccions
L’estat de conservació de l’arxiu fotogràfic del SIP és prou bo en
general, encara que cada suport té les seues pròpies particularitats. De
manera general, els deterioraments del material fotogràfic poden ser
de dos tipus: mecànics i químics. Els primers tenen l’origen en una
manipulació inadequada que provoca ratlles, escamacions en l’emulsió, ruptura o exfoliació dels suports i plecs o arrugues. Els deterioraments químics poden deure’s a la qualitat del procediment d’obtenció
de la imatge, la inestabilitat dels materials emprats i a unes condicions
de conservació deficients.
Les condicions mediambientals tenen una poderosa influència
sobre este tipus de materials. La temperatura i la humitat relativa són els
causants de l’aparició i el desenrotllament de molts dels deterioraments.
Estos factors es troben íntimament relacionats, la qual cosa dificulta
l’obtenció d’un equilibri entre ells. Com a valors generals per a la preservació s’aconsella una temperatura màxima de 21 graus centígrads i
entre el 30 i el 50% d’humitat relativa. La llum afavorix l’oxidació dels
112
[page-n-9]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació Prehistòrica
Placa de vidre amb fractura
del suport i de la pel·lícula.
[Lluís Pericot. Placa de
vidre. SIP 2.989]
materials i té efectes acumulatius sobre ells, provocant la fragilitat dels
suports, l’engroguiment, la decoloració o l’enfosquiment de la imatge.
Com a orientació general, la il·luminació que hi incidisca directament no
ha d’excedir els 55 luxs.
La ruptura d’algunes de les plaques de vidre, com a conseqüència d’una inadequada manipulació o forma d’emmagatzematge,
manifesta la fragilitat d’este tipus de suport. Però a més, al costat de
la pròpia inconsistència del vidre, les plaques més antigues poden
presentar problemes d’estabilitat perquè es van emprar com a fundents òxids de sodi i de potassi, i fins i tot de plom. Estos òxids ataquen la superfície del vidre i provoquen una exsudació (llàgrimes de
silicat) que pot cristal·litzar i donar lloc a xicotetes taques blanquinoses.
En algunes de les plaques de vidre s’observen deterioraments
provocats per una elevada humitat. Açò desencadena un procés d’oxidació-reducció de la plata denominat esvaïment o empal·lidiment
(Fox, 2003), sobretot en les parts més fosques, però que també pot
accelerar els processos de deterioració propis del vidre, cosa que provoca una olor d’àcid nítric i acètic. Pel contrari, si la humitat és massa
baixa, el suport es torna trencadís i desprén una forta olor d’àcid
nítric. També es constaten uns altres tipus de danys com a conseqüència d’un procediment fotogràfic defectuós i d’oscil·lacions en la humitat i la temperatura: el despreniment de la capa d’imatge respecte al
seu suport de vidre, el craqueig d’emulsions i vernissos, i la dissolució
113
[page-n-10]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Família que vivia en la
Casa de Valle, al costat
de la qual es va instal·lar
el campament durant
les excavacions de la
Cueva de la Cocina
(Dos Aguas) Cap a 1940.
[Placa de vidre. SIP 2.716]
de l’emulsió de gelatina per retenció d’humitat o per acció directa de
l’aigua; als quals encara cal afegir l’aparició de nòduls irregulars en
l’emulsió, provocats per la reacció d’un depòsit de material residual
o, en alguns casos, per la presència de microorganismes o contaminants atmosfèrics.
Les fotografies sobre pasta presenten en general un bon estat de
conservació, encara que en algunes d’elles s’observen problemes de craqueig en l’emulsió motivats per l’oscil·lació en els valors de temperatura
i humitat relativa.
En el cas de les diapositives en color, s’ha pogut constatar que un
gran nombre d’elles presenta problemes evidents. La humitat i la temperatura altes hi han desencadenat una tendència cap als colors falsejats, per la pèrdua en la densitat dels tints cromògens, especialment del
cian. En alguns casos, els problemes també poden deure’s a un procediment fotogràfic defectuós o a la utilització de productes químics de
baixa qualitat.
Conservació
La gran diversitat de suports de l’arxiu multiplica les variables a
tindre en compte a l’hora d’emmagatzemar, organitzar i conservar les
imatges. Cada suport té una composició física distinta que reacciona
de manera diferent als factors ambientals i, des del punt de vista morfològic, la varietat de formes i dimensions pot provocar-ne problemes
d’organització.
114
[page-n-11]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació Prehistòrica
Placa de vidre amb
esvaïment de la imatge
a causa de processos
d’oxidació-reducció en
l’emulsió. Covarxa del
Camí Reial d’Alacant
(Albaida). 1928.
[Isidro Ballester. Placa
de vidre. SIP 238]
El mobiliari utilitzat en el Museu per a l’ordenació i l’emmagatzematge de fotografies no digitals és de tipus metàl·lic. Amb això s’evita
l’emissió d’àcids i d’altres substàncies nocives que produïxen els segelladors i adhesius emprats en mobles de fusta. Els vidres i pastes antigues
es guarden en sobres de paper de conservació. Les diapositives s’emmagatzemen en fulls arxivadors de plàstic transparent amb capacitat per a
vint unitats, amb coberta protectora i vareta per a penjar, de les firmes
Panodia i Lacor. Els negatius de pas universal són arxivats en carpetes
de la marca Paterson, amb fulls classificadors de paper de conservació
que poden contindre set files de negatius. No obstant això, donada la
fragilitat d’esta col·lecció, és necessària per a la seua preservació futura
l’adopció de mesures singulars de conservació preventiva.
115
[page-n-12]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Treballs de batuda als
voltants de la Bastida
de les Alcusses (Moixent).
Cap a 1929.
[Isidro Ballester. Placa
de vidre. SIP 2.516]
El risc imminent de desaparició d’algunes imatges ha forçat a realitzar-ne la duplicació o canvi de format. Per mitjà de la duplicació només es
preserva el valor informatiu de la fotografia, en intervindre sobre el seu
contingut icònic i no sobre el suport o procediment fotogràfic. Per als primers duplicats es van utilitzar negatius en blanc i negre de pas universal,
però en l’actualitat s’ha optat per la digitalització de les fotografies.
A manera de conclusió, podem afirmar que ens trobem davant
d’un arxiu iconogràfic de gran valor que constituïx una visió unitària,
completa, representativa i evocadora de l’Arqueologia de principis del
segle XX a València. És també una aproximació als protagonistes d’una
època en què es va viure el trànsit cap a la professionalització d’una activitat que ha permés recuperar el nostre patrimoni arqueològic.
1
El daguerreotip, invent de Louis Daguerre i Nicephore Niepce, és un positiu directe monocrom sobre una planxa de metall (normalment plata de coure) on la imatge es veu en positiu o negatiu segons l’angle de visió i la incidència de la llum.
2
F. Arago va assenyalar en el seu discurs en la sessió conjunta de les Acadèmies de Ciències i
Belles Arts de França: «El món de l’arqueologia es vorà immensament enriquit gràcies a la
nova ciència! Per a copiar els milions i milions de jeroglífics que cobrixen en l’exterior fins i
tot, els grans monuments de Tebes, de Memfis, de Karnak, etc. es necessitarien vintenes d’anys
116
[page-n-13]
L’Arxiu Fotogràfic del Servei d’Investigació Prehistòrica
i legions de dibuixants. Amb el daguerreotip, un sol home podria portar a terme a bon fi eixe
treball immens». Citat en Marie-Loup Soguees (1981: 58).
3
Ninive et l’Assirie de V. Place (París, 1867-1870).
4
Campanya mampresa per C. Clifford i J. Laurent per al registre fotogràfic del patrimoni
artístic de la Península.
5
La tècnica de gelatinobromur sobre vidre va ser desenrotllada per R. Leach en 1878, i partix d’una emulsió de bromur de cadmi i d’una solució a parts iguals de gelatina i aigua.
Una vegada sensibilitzada esta emulsió amb nitrat de plata s’estén sobre el vidre i es deixa
eixugar.
6
Nitrat de cel·lulosa, diacetat de cel·lulosa i tricetat de cel·lulosa.
7
(1875-1936). President de la Unió Gremial, és un dels millors fotògrafs de la seua època.
Va ser també president de la Fira Mostrari, des de la seua fundació en 1917 fins a l’any de
la seua mort. Tant la Biblioteca Valenciana (Col·lecció Huguet) com l’Arxiu del Regne de
València (Fons José Grollo) posseïxen part de la seua obra.
8
«[...] Querido Pepe: [...] creo debeis daros prisa en tomar el acuerdo pertinente. De lo contrario os exponeis a no llegar a tiempo. [...]». 10 d’octubre de 1927. Arxiu SIP.
117
[page-n-14]
[page-n-15]