[page-n-9]
[page-n-10]
Aquest llibre es va editar amb motiu
de l’exposició temporal «Prehistòria i
Còmic», inaugurada el juny del 2016.
Animacions 3D
Agraïments
Ángel Sánchez Molina
Cecilio Alonso Alonso
Jorge Iván Arguiz
Suresh Ariaratnam
Emili Aura Tortosa
Gilles Bourgarel
Adam Brockbank
Maggie Calt
Chantal Chéret
Lora Fountain & Associates
Judit Foz Povill
Gloria García
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Manel Granell
Ben Haggarty
Tanino Liberatore
Cristina Rihuete
Jose María Segura Martí
Museu Arqueològic Son Fornés
Dude Comics
Editorial Toxosoutos
El Patio editorial
Grupo Planeta
Audiovisuals
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Gravació, edició i muntatge
President
Jorge Rodríguez Gramage
Empreses col·laboradores de la producció
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
Render Comunicación, SL
Disseny de la gràfica de l’exposició
Vanesa Mora Casanova
Disseny del material imprés
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Marc Granell Artal
Directora
Helena Bonet Rosado
Impressió del material de difusió
Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
EXPOSICIÓ
Projecte expositiu
Museu de Prehistòria de València
Comissariat
Helena Bonet Rosado
Álvaro Pons Moreno
Equip de treball
Francisco Chiner Vives
Eva Ferraz García
Santiago Grau Gadea
Vanesa Mora Casanova
Begoña Soler Mayor
Impremta Provincial Diputació de València
Transport de l’obra
TTI
Assegurança
Muñiz y Asociados. Generali Seguros
Traduccions anglès / francès
Lambe & Nieto
Marc Tiffagom
Producció
Museu de Prehistòria de València
Reinadecorazones Espacios para el Ocio y
la Cultura
PUBLICACIÓ
Projecte editorial i coordinació
Amb la col·laboració de
Josep Lluís Pascual Benito
Bernat Martí Oliver
Alfred Sanchis Serra
Museu de Prehistòria de València
Disseny, instal·lació i muntatge
Francisco Chiner Vives
Autors dels articles
Imatge del cartell i coberta del catàleg
Paco Roca
Equip d’edició
Joaquín Abarca Pérez
Helena Bonet Rosado
Ernestina Badal García
Santiago Grau Gadea
Antoni Guiral Conti
Didàctica
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Vicky Menor Cuenca
Ajudant de muntatge
Amadeo Moliner Blay
Pedro Porcel Torrens
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Col·lecció Helena Bonet Rosado
Emmanuel Roudier
Miguel Quesada
Antonio Fraguas «Forges»
Mikel Begoña i Iñaki Martínez «Iñaket»
Ortifus
Mireia Pérez
Philuc
Museu Arqueològic Municipal
Camil Visedo Moltó d’Alcoi
Didier Pasamonik
Álvaro Pons Moreno
Emmanuel Roudier
Gonzalo Ruiz Zapatero
Begoña Soler Mayor
Joaquín Soler Navarro
Traducció al valencià i correcció
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Disseny i maquetació
Marc Granell Artal
Impressió
Pentagraf Impresores, s.l.
Nota dels editors
Els autors i els editors d’aquest llibre
comuniquen als drethavents de les
il·lustracions o d’altre tipus d’imatges no
trobats, que poden posar-se en contacte
amb l’editorial per a acreditar la seua
propietat intel·lectual o d’una altra índole.
Contacte: Museu de Prehistòria de València,
Tel.: 963 883 627 i gestio.exposicio@dival.es.
ISBN: 978-84-7795-763-8
DL: V 1293-2016
© dels textos: els autors, 2016.
© de les imatges: els autors, 2016.
© de l’edició: Museu de Prehistòria de
València. Diputació de València, 2016.
[page-n-11]
07
09
37
59
87
107
125
149
167
193
219
233
presentació
Helena Bonet Rosado
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
Helena Bonet Rosado
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria:
Camins divergents o convergents?
Gonzalo Ruiz Zapatero
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
Antoni Guiral Conti
Barbes, garrots i dinosaures: els
cavernícoles de paper
Pedro Porcel Torrens
La prehistòria en els còmics americans
Álvaro Pons Moreno
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN
EL CÒMIC FRANCÒFON
Didier Pasamonik
GRÀCIES LUCY!
Begoña Soler Mayor
EL CÒMIC COM A RECURS DIDÀCTIC PER A
L’APRENENTATGE DE LA PREHISTÒRIA ALS MUSEUS
Santiago Grau Gadea
Conversacions amb Emmanuel Roudier
Helena Bonet Rosado
CATÀLEG DE SELECCIÓ DE CÒMICS
Vicky Menor Cuenca
[page-n-12]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
9
[page-n-13]
10
Helena Bonet Rosado
El mite de l’avantpassat-simi posseeix arrels perdudes en la penombra
[...]. Els capitells i els bestiaris, les historietes dibuixades en les revistes
i els monstres de les fires, despleguen una imatge de l’home que pertany a la psicologia de les profunditats. Aquesta imatge [...], encara
als nostres dies, causa satisfacció als lletrats, però posseeix també els
seus dobles populars en l’abominable home de les neus i en el Tarzan
dels tebeos i dels cines de barri.
André Leroi-Gourhan, El gesto y la palabra.
Ediciones de la Biblioteca de la Universidad Central de Venezuela, 1971, p. 29.
(És traducció)
L’experiència expositiva de «Prehistòria i Cine», inaugurada al Museu de
Prehistòria en 2012 (Jardón et al., 2012), ens va permetre observar l’estreta
relació que hi havia entre el cine i la historieta il·lustrada, amb plantejaments
molt semblants a l’hora de transmetre el passat i, més concretament, la prehistòria. Ambdós gèneres ens remeten a un món de ficció prehistòrica on es
poden veure una sèrie de tòpics que han perdurat al llarg de més d’un segle.
Ara, l’exposició dedicada a «Prehistòria i Còmic» reprén aquesta temàtica
i ofereix una doble mirada, des del còmic i des de la prehistòria mateixa, a
través d’una sèrie d’icones presents en el nostre imaginari que ens remeten
directament als temps més remots. El discurs de l’exposició compagina, d’una
banda, la visió que els autors de còmics ens han llegat sobre la prehistòria i,
d’una altra, la nostra reflexió, com a arqueòlegs, sobre aquest gènere en la
seua aproximació a la temàtica prehistòrica. Aquesta mirada dual es presenta
a través de sis icones universals que ens traslladen als inicis de la història de
la humanitat i l’examen de la qual ens permetrà contrastar ficció i realitat.
Les hem titulades: l’espècie humana, l’eina, el foc, un món de feres, l’art i
el megalitisme. Qualsevol lector identifica la imatge d’un troglodita, d’un
os empunyat com a arma, un mamut, o un dolmen, com una referència als
temps prehistòrics i, en un sentit més ampli, com una evocació d’allò primitiu i ancestral. Aquests ítems recurrents s’evidencien fins i tot hui en dia
en l’art urbà, expressió estètica i social d’un planeta immers en un profund
procés de transformació.
Els tebeos, els còmics, o historietes il·lustrades, i, en general, el món de les
vinyetes, han tingut una difusió extraordinària entre el públic infantil i juvenil,
a pesar de la seua consideració com a subproducte cultural fins ben entrades
les últimes dècades del segle passat. Serà a partir dels anys seixanta quan
[page-n-14]
11
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
s’assistirà a la reivindicació artística del còmic, que arribarà a ser considerat
com el nové art (López, 2013), tot això afavorit, en gran part, per la difusió que
estava aconseguint el cine i la democratització de l’art entre amplis sectors de
la població. Figures del pop-art com Andy Warhol, Roy Lichtenstein o Richard
Hamilton es van apropiar de la iconografia d’arquetips procedents del món
de la historieta il·lustrada (Gasca i Mensuro, 2014: 7). Hui en dia, l’estètica del
còmic ha envaït sectors importants del món de la publicitat i el disseny, però
el seu verdader reconeixement artístic s’està impulsant des de les galeries
d’art i els museus d’art contemporani, on cada dia és més freqüent de veure
en les seues sales dibuixos originals d’autors de tebeos i còmics.
En aquest període de creixent reconeixement i impuls creatiu experimentat
pel còmic, s’observa un escàs interés d’aquest gènere per la prehistòria, a
excepció potser de les il·lustracions satíriques per a les quals els temps prehistòrics han sigut un dels escenaris més recurrents on ambientar tot tipus
d’humor. No obstant això, les albors de la humanitat pareix un marc idoni,
a priori, per a narrar històries fantàstiques, de misteri, de terror fins i tot, ja
que permet d’imaginar un món ancestral i enigmàtic que adopta tota classe
de llicències històriques i narratives. I així pareix que s’haja reconegut en les
últimes dècades, en les quals els mitjans de comunicació -premsa, revistes,
xarxes socials, documentals i el cine mateix- han jugat un paper determinant
en la difusió dels descobriments científics.
La importància dels nous descobriments arqueològics i la seua difusió han
despertat en el públic un interés major cap a la prehistòria, del qual han
participat, com no podia ser d’una altra manera, els autors de les historietes
gràfiques i les editorials. Aquest potencial narratiu ha significat un abans i
un després en el còmic històric ambientat en la prehistòria ja que tracta de
relatar el passat d’una manera diferent, amb grans possibilitats de difusió i a
l’abast de tots els públics gràcies al seu potent grafisme i a la seua específica
forma narrativa.
En aquest article ens hem volgut aturar, a tall d’introducció de l’exposició
«Prehistòria i còmic», en alguns aspectes que han contribuït a crear un
imaginari col·lectiu que es veu reflectit en les historietes i les narracions
gràfiques: temes com ara l’art prehistòric, les reconstruccions científiques
sobre els primers éssers humans i la seua relació amb les il·lustracions i la
narrativa fantàstica.
L’Homo sapiens és l’única espècie del planeta que ha mostrat inquietud i
necessitat de comunicar els seus pensaments i les seues sensacions a través
de la imatge. Com a espècie social que és, ha buscat formes de representar
i transmetre el seu món cognoscitiu, i aqueixa inquietud i materialització
Les primeres narracions
gràfiques: l’art prehistòric
[page-n-15]
12
1
Helena Bonet Rosado
Plaqueta gravada de la Cova del Parpalló
(Gandia). Cap al 12.000 aC.
Museu de Prehistòria de València.
L’art préhistorique en bande dessinée,
d’Éric Le Brun, vol. 2, 2013, on es fa
referència a les plaquetes pintades de
la Cova del Parpalló.
del seu pensament la coneixem a través de l’art prehistòric. Les primeres
manifestacions de pintures rupestres es remunten a l’inici del període del
Paleolític superior, fa uns 35.000 anys, que ha deixat verdaderes obres mestres,
com les pintures de la Cova dels Somnis, de Chauvet (Ardéche, França). En les
coves amb art parietal del sud de França i nord d’Espanya, les seqüències de
grans animals -cavalls, bisons, lleons, cabres, bous- pintats o gravats en les
profunditats de les galeries mostren un realisme i un dinamisme propi del
llenguatge narratiu. Recentment, les investigacions sobre les escenes de l’art
paleolític han donat un nou gir a l’estudiar la representació del moviment
en les figures dels animals vinculant les primeres imatges de la humanitat
a un art narratiu en 3D. Marc Azéma, arqueòleg i cineasta, ens ensenya que
els artistes prehistòrics ja utilitzaven en les seues pintures i els seus gravats
algunes tècniques que recorden les de l’animació actual, de manera que eren
capaços de crear dibuixos animats en tres dimensions, gràcies al volum de
les parets sobre les quals es van pintar, a la superposició i la duplicació de
traços i figures, i a l’efecte de moviment que produiria la il·luminació de les
torxes (Azéma, 2011).
En terres valencianes, aquesta capacitat de l’home paleolític de transmetre
experiències a través de l’art la tenim molt ben representada en un dels
conjunts més importants d’art moble prehistòric: la col·lecció de milers de
plaquetes pintades i gravades de la Cova del Parpalló, de Gandia, datades
entre el 21.000 i el 12.000 aC. Algunes d’elles mostren escenes que evoquen
moviment, com la plaqueta que recrea l’alletament d’un cervatell, amb el
detall del doble dibuix del cap que busca la mamella de la mare, o la plaqueta
[page-n-16]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
amb dues cerves a corre-cuita, i també la gravada per ambdues cares, en una
de les quals dos cervatells corren entre les potes de sa mare, mentres que en
el revers, en animació coordinada, un cavall inclina el cap per a llepar-se la
pota
1
(Villaverde, 1994: fig. 35, 140 i 157 ).
Però on l’art narratiu aconsegueix el seu major dinamisme i expressivitat és
en els conjunts d’art rupestre postpaleolític de l’arc mediterrani peninsular,
anomenat art rupestre llevantí. Sens dubte, és la manifestació artística més
genuïna de la nostra prehistòria, extraordinàriament representada en els
abrics valencians, i declarada Patrimoni de la Humanitat el 1998. És un art
que s’expressa en les parets dels abrics rocosos a l’aire lliure, en el qual la
figura humana cobra un gran protagonisme, orquestrant escenes de caça,
enfrontaments i desfilades de guerrers, o escenes de la vida quotidiana, com
la recol·lecció de la mel de la Cova de l’Aranya, de Bicorb. Aquestes primeres
narracions, de fa uns 7.000 a 5.000 anys, materialitzen escenes d’una vida
diària els contextos orals de les quals s’han perdut per sempre. En alguns
plafons els seus creadors van voler plasmar seqüències narratives, com en
l’Abric del Barranc de la Palla, a Tormos (Marina Alta), on un caçador segueix
el rastre de sang i les empremtes deixades per un cervo ferit (Hernández et
al., 1988: 223), o la curiosa escena de la Cova Remígia, a Ares del Maestrat
(Sarria, 1989: 12-14), on un bou malferit per una fletxa persegueix un caçador
que pega a fugir.
Les pintures paleolítiques i neolítiques són les primeres narracions il·lustrades de la humanitat i així ho explica gràficament el guionista i il·lustrador
nord-americà Will Eisner en el seu llibre Graphic storytelling and visual
narrative (1996; trad. cast.: La narración gráfica, 2002). No obstant això, en
la majoria dels còmics el seu acostament a l’art prehistòric és tangencial
i anecdòtic, fins i tot a vegades és un element merament decoratiu i amb
nul·la documentació sobre la pintura parietal prehistòrica (Gasca i Mensuro,
2014: 25), com podem veure en Altamiro de la cueva (1965) de Joan Bernet
o en BC de Johnny Hart (1957), per citar només personatges molt coneguts.
Veiem com en la majoria dels tebeos i còmics és freqüent, per no dir recurrent, la mescla d’imatges de l’art rupestre paleolític, com les mans i els grans
mamífers, amb les esveltes figures humanes de l’art neolític llevantí 2 . Una
excepció a aquesta tendència general seria el volum La légende de la grotte
de Niaux (2009) de Jean-François Lécureux i André Chéret, en què la narració discorre entre el misteri de l’entrada a la cova i el grup humà protector
de les seues magnífiques pintures paleolítiques. L’àlbum destinat al públic
infantil Ticayou, le petit cro-magnon (2009) d’Éric Le Brun i Priscille Mahieu
ofereix una visió molt didàctica sobre l’art paleolític, però, sens dubte, L’art
préhistorique en bande dessinée (2012 i 2013) d’Éric Le Brun és el treball
més complet i de major rigor científic sobre l’art prehistòric europeu. Luis
Gasca i Asier Mensuro en La pintura en el cómic (2014: 40-41), després
13
[page-n-17]
Helena Bonet Rosado
14
2
Girighiz, d’Enzo Lunari.
Libri edizioni, Milano, 1972.
d’analitzar-ne els principals exemples, destaquen el còmic Rupestres (2011),
en el qual sis autors ens ofereixen la seua visió del món màgic i sensorial
de l’art paleolític a través de la seua pròpia experiència en relació amb les
coves del sud de França.
L’home prehistòric a
través de la il·lustració:
el poder de la imatge
Si bé les pintures en les coves paleolítiques es remunten a fa uns 35.000 anys,
amb figures d’animals i signes, la imatge més antiga que tenim de l’ésser humà
data de fa uns 15.000 o 20.000 anys, en el Paleolític superior avançat. Davant
de l’enorme riquesa d’animals representats en les coves, crida l’atenció la
pràctica absència de figures humanes de qualsevol tipus, siga aïllades o siga
compartint plafó amb la fauna. Les excepcions que confirmen la regla són els
coneguts xamans, o bruixots dansaires, abillats amb pells i cornamentes, de
la cova de Trois-Frères (Arieja, França), o l’home ocell de la cova de Lascaux
(Dordonya, França). Més antiguitat s’atribueix a les figuretes que es tallen
en banya, marfil, pedra o fusta, conegudes com venus paleolítiques, que
mostren l’important paper de la dona en aquelles societats prehistòriques.
Amb tot, desconeixem de quina forma imaginaven els inicis del món i dels
éssers vius. Caldrà esperar a temps històrics, amb l’aparició de l’escriptura i
les civilitzacions urbanes, per a tindre evidències artístiques i narratives de
com es conceben els orígens de la humanitat.
Si en les civilitzacions antigues i en el món clàssic l’origen del món i de la
humanitat s’expliquen a través de diferents mites i llegendes, amb el cristia-
[page-n-18]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
nisme serà el Gènesi el que substituirà qualsevol especulació sobre la creació
del món i l’ésser humà. L’ancestralitat s’identificarà amb monstres, dimonis i
éssers semihumans en contraposició amb els «nostres primers pares», de raça
blanca, com a únic origen de l’espècie humana. Aquest panorama canviarà
gradualment a partir del Renaixement, amb el descobriment de nous continents i amb les cada vegada més nombroses expedicions a tots els racons
del planeta. Aquests mons obriran un ampli univers d’estranyes criatures,
de gent i races molt diverses, que si bé finalment es consideraran humanes,
en molts casos seran vistes com a salvatges enfront dels conquistadors, els
civilitzats. Stephanie Moser arreplega les imatges i il·lustracions més significatives i inquietants d’aquestes èpoques en què el diví, l’humà, l’exòtic i
l’atàvic s’hibriden fins a oferir imatges com la de L’Homme sauvage ou l’État de
nature, de Jean Bourdichon (cap al 1500), on una família, amb el cos recobert
de pèl, posa davant d’una gruta en un ambient bucòlic (Moser, 1998: 51).
En aquesta nova Edat Moderna, filòsofs, científics, historiadors i lliurepensadors començaran, cada vegada més, a plantejar-se interrogants sobre
la primera humanitat, encara que serà durant el segle xviii, el segle de la
Il·lustració, quan es faça el gran salt en el coneixement científic de la història natural. Els avanços en els estudis de geologia i zoologia i, en especial,
la publicació de la classificació dels éssers vius de Carl von Linné el 1735,
faran que la imatge de l’home bíblic done pas, a poc a poc, al concepte de
primat. Linné, en la seua obra Systema naturae, inclou homes i simis en un
mateix ordre, els antropomorfs, que després reanomenarà com a primats.
L’adscripció de l’home a l’àmbit de la zoologia va teixir un llarg període de
discussions i de crítiques per banda dels seus contemporanis científics que
va sembrar el precedent del que serien els futurs debats sobre l’evolució
de la nostra espècie (Núñez et al., 2012: 96). L’aparició, a principi del segle
xix, de restes fòssils humanes permetrà ampliar els coneixements sobre els
primers homínids, al mateix temps que la paleontologia humana s’anirà
consolidant al llarg d’aquest segle.
Juntament amb l’avanç del coneixement científic apareixen les primeres
il·lustracions que recreen els temps i els ambients prehistòrics, i que ofereixen imatges d’éssers d’aspecte simiesc com a representants de la naixent
espècie humana. Així ho podem contemplar en la primera imatge de l’home
fòssil
3
publicada el 1838 pel biòleg, zoòleg i geòleg francés Pierre Boitard
en Le Magasin Universel. En aquest treball, Boitard, basant-se en les restes
humanes fòssils trobades a Europa en dècades anteriors, reconstrueix la figura
del primer ésser humà amb trets simiescos i característiques morfològiques
semblants a les dels pobles indígenes d’Àfrica, Oceania i Sud-amèrica (Boitard,
1838: 240). Tan sols dos anys després es donarà a conéixer a Espanya en la
revista de divulgació Semanario Pintoresco Español (19-01-1840, núm. 3: 1719) l’article de Boitard. Aquest va suscitar grans crítiques i, de fet, constituí
15
[page-n-19]
16
3
Helena Bonet Rosado
L’Homme fossile, de Pierre Boitard.
Le Magasin Universel. Vol 5é.
Paris, 1838.
una contribució primerenca a la teoria evolucionista, prou anys abans de la
publicació de L’origen de les espècies de Darwin, el 1859.
Pòstumament, el 1861, Boitard publica Paris avant les hommes, una versió
novel·lada de l’article de Le Magasin Universel; es tracta d’un text de divulgació
paleontològica, on es presenta una nova imatge de l’home primigeni amb
la seua família, d’aspecte igualment simiesc i negroide, que, erròniament,
s’ha considerat moltes vegades com la primera il·lustració de l’home fòssil.
L’autor descriu la seua trobada amb aquest grup familiar de la manera següent:
«La dona es va amagar al fons de la cova portant al seu menut fortament
aferrat al seu pit. No obstant això, el mascle va donar un rugit gutural i feroç,
em va llançar una mirada rutilant, s’alçà sobre les seues potes posteriors, va
empunyar amb les de davant el tomahawk de sílex, i, d’un bot furiós, s’abalançà cap a mi alçant l’arma terrible sobre el meu cap. En aquell instant, vaig
[page-n-20]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
17
Mr. Punch’s Prehistory Peeps, d’E.T. Reed.
Bradbury, Agnew, Cº and Lim, London,1894.
cridar de terror, perquè acabava de reconéixer l’espècie més perillosa de tots
els monstres… era un home.» (Boitard, 1861: 218)
El profund debat que es va desencadenar en la segona meitat del segle xix
entre creacionistes i evolucionistes es veurà ben reflectit en les publicacions
acadèmiques, però també en les revistes divulgatives de l’època, on la sàtira
i les caricatures d’un Darwin d’aspecte simiesc perduraran fins ben entrat el
segle xx. En aquest sentit, cal mencionar la visió de la prehistòria que ofereix
el britànic E. T. Reed en Mr. Punch’s Prehistory Peeps (1894), precedent del
còmic caricaturesc (Ruiz Zapatero, 1997: 287), en què aborda tots els tòpics
iconogràfics dels temps prehistòrics. En vint-i-sis làmines, homes vestits amb
pells i llargues cabelleres, proveïts de porres, arcs amb fletxes i destrals de
pedra, que conviuen amb un bestiari a cavall entre els dinosaures i els dracs
dels contes medievals, duen a terme moltes de les activitats del present. En
moltes de les làmines es parodia la societat anglesa, com en les divertides
imatges de la tertúlia literària campestre o la visita a la Royal Academy d’altes
personalitats del món de l’art transformades en troglodites
4
; el discurs,
se suposa que sobre l’evolució humana, pronunciat davant d’un públic
d’homes-simi somnolents, els partits de béisbol i de fútbol, on les porteries
són dòlmens, o també les carreres de dinosaures, o les caceres amb bèsties
inimaginables.
A aquests primers intents de posar rostre i cos a l’home primigeni seguirien
altres imatges no menys conegudes, com la família de pitecantrops de Gabriel
von Max (1894), o l’antecessor de František Kupka (1909), reconstrucció
assessorada pel paleontòleg francés Marcellin Boule posterior a la trobada
4
[page-n-21]
18
5
Helena Bonet Rosado
Ritual de caça, de Rudolph Zallinger en
La epopeya del Hombre, Time, Barcelona,
1962.
de les restes fòssils neandertals de Chapelle-aux-Saints (Corresa, França).
Mentrestant, de forma coetània, els investigadors creacionistes continuaran
representant els primers humans a semblança de l’home actual, mantenint
el model romàntic d’il·lustració, per bé que mostren una major documentació sobre les formes de vida d’acord amb les noves descobertes d’hàbitats i instruments prehistòrics. Ho veiem en les magnífiques il·lustracions
d’Emile Bayard en l’obra de Louis Figuier L’Homme primitif (1882), en què
la història de la humanitat s’inicia en «l’època dels mamuts i dels óssos»,
negant com a explicació del nostre origen la teoria darwinista d’un passat
en comú amb el simi: «Calia refutar la teoria que dóna una explicació tan
miserable al nostre origen; nosaltres considerem l’home en el moment que,
dèbil i malaltús, va ser llançat a la terra, rodejat d’una naturalesa inclement
i salvatge» (Figuier, 1882: 29 i 34).
A mitjan segle xx, l’il·lustrador de la prehistòria més conegut, el txec Zden k
Burian, féu, en col·laboració amb el paleontòleg Joseph Augusta, centenars
de recreacions de distints passatges de la història de la humanitat (Augusta
i Burian, 1960). Els seus magnífics dibuixos han il·lustrat manuals i sales de
museus de tot el món, sent les seues figures humanes i les seues escenes de caça
imitades o reproduïdes per infinitat de dibuixants (Velasco, 2001: 8). Rudolph
Zallinger, un altre gran il·lustrador de la prehistòria, és quasi exclusivament
conegut pel gran públic per la seua famosa seqüència evolutiva de l’home
titulada La marxa del progrés, de 1965. No obstant això, Zallinger va tindre
una gran influència en la divulgació de la prehistòria durant les dècades dels
anys 50 i 60 per les seues il·lustracions realistes, editades a Espanya el 1962 per
Time Life en La epopeya del hombre
5
. Totes aquestes imatges, que són un clar
reflex dels avanços de la investigació, han inspirat i han influït els paleoartistes
posteriors a l’hora de recrear la prehistòria i, per extensió, en els il·lustradors
[page-n-22]
19
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
de llibres educatius i d’obres de divulgació. I són moltes les escenes d’aquests
artistes les que reconeixem en els còmics realistes quan recreen, per exemple,
la caça de mamuts, la dansa ritual de l’ós, el xaman pintant en les parets de la
cova, etc. Unes escenes de les quals, en molts casos, desconeixem l’autoria, o
l’original, però que formen ja part del nostre imaginari col·lectiu.
En les últimes dècades, la imatge de l’home prehistòric s’ha vist revolucionada per la investigació paleoantropològica i, en especial, per l’aplicació de
les noves tecnologies informàtiques a les reconstruccions facials i a d’altres
parts del cos a partir de les restes fòssils. Tot això permet tindre imatges
molt pròximes a la realitat de com seria la nostra espècie, des dels primers
homínids fins als neandertals. Aquesta documentació que ha sigut esplèndidament arreplegada en còmics com Lucy. L’espoir, de Tanino Liberatore i
Patrick Norbert (2007).
El poder de la imaginació, aqueixa capacitat humana per a representar
mentalment històries o imatges que no existeixen en la realitat, és, com
l’art, una cosa exclusiva de l’home. I aqueixa facultat de fer volar la imaginació li ha permés crear, per a la literatura universal, epopeies, llegendes
i novel·les fantàstiques, des de l’Odissea, d’Homer, fins a la novel·la èpica
d’El senyor dels anells, de J. R. R. Tolkien (1937-1949). En aquest sentit, la
novel·la de ficció, terme que es va originar a mitjan segle xix per a descriure
en la literatura els elements de ficció amb una terminologia científica, ha
creat històries, personatges, paisatges i animals que ens submergeixen
en mons imaginaris i ha construït narracions que han perdurat fins als
nostres dies.
Les grans novel·les d’aventures de mitjan i de final del segle xix, com Viatge
al centre de la Terra, de Jules Verne, editada el 1864 en ple debat sobre la
teoria de l’evolució, La màquina del temps, d’Herbert George Wells (1895),
que presenta un món futurible marcat per les diferències de classes, o, ja
en 1912, El món perdut, d’Arthur Conan Doyle, en són bons exemples. Amb
diverses versions cinematogràfiques de gran èxit, totes elles estan ambientades en el món actual des d’on el protagonista, sol o acompanyat d’un
equip de científics i aventurers, viatja a través del temps, bé a períodes prediluvians, o bé a un futur interplanetari, descobrint nous mons imaginaris
i fantàstics. A pesar de la bona acollida per part del gran públic d’aquestes
novel·les de ficció, són poques les versions realitzades en tebeos o còmics,
com la de Viaje al centro de la Tierra il·lustrada per Chiqui de la Fuente, ja
en 1987. El que és evident, en tot cas, és que aquestes novel·les han sigut
un referent, conscientment o inconscient, per a il·lustradors i guionistes a
l’hora d’ambientar personatges i paisatges prehistòrics, tant en el món de
la narrativa com en el de les vinyetes.
La novel·la de ficció
d’ambientació prehistòrica
[page-n-23]
20
Helena Bonet Rosado
Una altra novel·la, poc coneguda però de gran interés, és l’obra de Jack
London Before Adam (1907), que ens ofereix una lectura molt avançada
per a la seua època sobre l’origen de l’home. Desafiant els Homes dels
Arbres i els Homes del Foc, el protagonista, un «quasi-home», viu una llarga
aventura a la recerca de la seua identitat, del seu propi procés evolutiu. El
protagonista reviu en somnis la història del seu jo profund, Ullal Llarg, el
seu altre jo, i ens transmet l’ansietat que li causa la seua doble personalitat
i la recerca dels seus orígens.
La novel·la més cèlebre ambientada en la prehistòria, que es llig encara amb
enorme delit, és La guerre du feu, de Joseph-Henri Rosny (1911), coneguda
internacionalment per la versió cinematogràfica dirigida per Jean-Jacques
Annaud (1981). És un dels pocs exemples, si no l’únic, en què una novel·la
d’ambientació prehistòrica serveix d’inspiració a posteriors edicions de
còmic, des de la versió per entregues de Martine Berthelemy en la revista
Le Journal de Mickey (1953), o el còmic de René Pellos de 1976, fins als tres
volums d’Emmanuel Roudier recentment editats (2012-2014). Els personatges humans i semihumans que es descriuen en La guerre du feu -els wah, els
nans rojos, els gegants de pèl blau o els devoradors d’homes- els reconeixem
en nombrosos tebeos i còmics.
I, com a referent de moltes altres novel·les i personatges de ficció, no podia
faltar el prolífic escriptor americà Edgar Rice Burroughs, autor de les sagues
d’El mundo de Pellucidar (1915)
6
, Tarzan de les mones (1912 i 1914) o Cave
Girl (1913). Aquests personatges van inspirar, i continuen inspirant, una
infinitat d’herois i heroïnes d’aspecte presumptament prehistòric però ambientats en la selva africana, on conviuen amb pobles indígenes, molts d’ells
equiparats en la seua forma de vida i les seues actituds a suposats primers
estadis prehistòrics de l’home. L’èxit de Tarzan, el major heroi salvatge de la
història del cel·luloide, va sumar el component selvàtic a la prehistòria de ficció.
En les últimes dècades ha canviat substancialment el concepte de la novel·la
de ficció d’ambientació prehistòrica. El supervendes El clan de l’ós de les
cavernes, de l’americana Jean Marie Auel, publicat el 1980, iniciava la saga
Els fills de la terra amb un èxit de supervendes sense precedents en el món
editorial. Portada al cine pel director Michael Chapman el 1986, no va tindre
l’acollida esperada, com també li va ocórrer a la novel·la francesa Ao le dernier
néandertal, de Marc Klapczynski (2007), una espectacular aventura sobre
el destí dels últims neandertals, en què l’adaptació cinematogràfica, feta
per Jacques Malaterre el 2010, tampoc no va tindre l’èxit desitjat. El collar
del Neandertal (1999) i Al otro lado de la niebla (2005) de Juan Luis Arsuaga
obrin a Espanya una línia de novel·les ambientades en la prehistòria que se
situen entre la divulgació científica i la ficció, on el pes dels descobriments
al jaciment d’Atapuerca és innegable. Alguns novel·listes s’han atrevit a
[page-n-24]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
21
Tarzán. Pellucidar, el mundo fantástico,
d’Edgar Rice Burroughs.
Sèrie la Selva, Pantera 4, Hispano Americana
de Ediciones, S.A., Barcelona, 1949.
seguir aquesta temàtica, entre els quals cabria destacar Lorenzo Mediano
amb Tras la huella del hombre rojo (2005) on, una vegada més, la narració se
centra en la trobada entre dues espècies diferents, neandertals i cromanyons.
Aquestes novel·les aborden, abans que res, aspectes de l’evolució humana i
temes d’actualitat, parant una atenció especial a les últimes investigacions
entorn de l’extinció dels neandertals. No obstant això, el zel per una documentació científica rigorosa i la preocupació per estar al dia en les últimes
investigacions obliga a una major rigidesa narrativa, per la qual cosa resulten
guions un tant repetitius i pareguts entre ells, poc originals en comparació
amb aquelles novel·les fantàstiques, d’una imaginació desbordant, però, això
sí, amb escenaris i personatges que poc tenien a veure amb la prehistòria.
Troglodites, homes simi, tarzans i, per fi, l’espècie humana; així és com veuen els guionistes i els dibuixants els seus protagonistes en les historietes.
6
[page-n-25]
Helena Bonet Rosado
22
Els tebeos i els còmics transmeten valors i ideologies, no només per mitjà
de la imatge, sinó també del missatge escrit, del guió, mitjançant aquests
diàlegs encapsulats en bafarades o en els peus de vinyetes. De manera que
aquest doble missatge, a través de la imatge i el text, converteix les narracions
gràfiques en un referent i un model per a milers de lectors.
Els protagonistes
prehistòrics en els còmics
Un recorregut visual pels còmics de temàtica prehistòrica mostra la gran
varietat de representacions humanes que apareixen al llarg de prop d’un
segle. Arquetips que, d’altra banda, estan estretament marcats per l’època, el
gènere i el públic a qui van dirigits. En aquest viatge per la prehistòria, l’home
i la dona no estaven sols, sinó que interactuaven amb el medi; per això que
el món vegetal i animal tingueren un protagonisme quasi tan important com
els humans. Els paisatges hostils, des dels grans gels fins a les impenetrables
selves, passant per l’aridesa extrema dels deserts, són eterns adversaris de
l’ésser humà, la qual cosa li permet, a aquest, mostrar el seu valor, enfrontant-se a riscs i aventures continus. Els grans mamífers i les feres representen
els perills més extrems, però també en són la base de la subsistència: l’animal
caçat i el consumit; i és per això que els animals estan presents en tots els
còmics. Malgrat això, fins i tot sent sabedors que tots aquests elements són
inseparables, ara ens centrarem en com els còmics han retratat l’home i la
dona prehistòrics, les imatges dels quals agrupem en quatre estereotips:
caricaturesc, simiesc tarzanesc i realista.
La imatge caricaturesca
El troglodita és per excel·lència l’estereotip en el còmic caricaturesc,
humorístic i infantil i, tal vegada, qui millor resumeix els tòpics i atributs
identitaris de l’home prehistòric. Aquests tòpics apareixen ben resumits,
per exemple, en el personatge del troglodita tímid de Raf (Mortadelo:
Especial Prehistoria, 1985: 22), on en la primera vinyeta tenim al robust i
poc intel·ligent troglodita cabellut, abillat amb pells, porra en mà, un plat
de menjar amb ossos i, de fons paisatgístic, un pterodàctil que sobrevola un
dolmen. En els còmics espanyols, ho veiem des de les primeres vinyetes de
les aventures del TBO
7
i de Daca y Toma (1938), en multitud d’acudits de
totes les èpoques i en un llarg repertori de xicotets i simpàtics personatges
cavernícoles com el Troglodito, de Schimdt (1958), El Troglodita Manolo,
de Raf, autor també de la portada del número especial de prehistòria de
Mortadelo, núm. 47, 1978, o els més cèlebres Altamiro de la cueva (1965),
de Joan Bernet Toledano, i Hug, el troglodita (1965), de Jordi Gosset.
En les tires d’humor i vinyetes americanes, el cavernícola Alley Oop, creat
7
El origen de algunas cosas. TBO.
Any XIV, núm. 701. Barcelona, 1928.
el 1934 per V. T. Hamlin
8
(Trucutú en la versió hispana), compagina el
seu caràcter bonàs amb el seu comportament com a brutal. A cavall del
[page-n-26]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
23
[page-n-27]
24
8
Helena Bonet Rosado
Alley Oop, de Vincent T. Hamlin.
All new stories. Dell Comics, NewYork, 1962.
seu dinosaure i destral en mà, es va convertir en una icona americana de
la cultura pop, com després ho serien Els Picapedra, creats com a sèrie
d’animació en 1960 per Hanna-Barbera. Una imatge oposada, cavernícoles xicotets i intel·ligents, són el personatge de BC de Johnny Hart, on
l’important de les tires còmiques és la narració i els gags; o Altamiro de la
cueva, en el qual el període històric és mera anècdota, ja que la majoria
d’aquests personatges funcionarien igualment ambientats en qualsevol altre
període històric. En general, el paisatge ocupa ací un paper molt secundari
i es redueix a un mer decorat, mentre que els animals, en canvi, cobren
un protagonisme més gran. S’humanitzen i formen part del repartiment
d’actors en nombroses historietes, com els mamuts de Girighiz (1972),
d’Enzo Lunari, o els amables animals de companyia representats per les
mascotes Dinny d’Alley Oop o Dino d’Els Picapedra.
[page-n-28]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
9
Caveman, de Tayyar Özkan.
Dude Comics, Barcelona, 2001.
En aquest apartat podríem incloure The Cartoon History of the Universe
(1978) del matemàtic i il·lustrador Larry Gonick que, a través d’un dibuix ple
d’humor, narra la història de la humanitat. L’autor utilitza la caricatura i la
narrativa gràfica per a difondre els últims coneixements sobre la prehistòria
de forma pedagògica al mateix temps que divertida. En aquesta mateixa
línia, l’humorista gràfic Forges en la Historia de aquí (1980) parodia el món
de la prehistòria i il·lustra tots els seus tòpics com ningú. Les seues conversacions hilarants, els jocs de paraules i els personatges forgians, han arribat
fins a l’imaginari col·lectiu de diverses generacions d’espanyols. Per contra,
en Caveman, del turc Tayyar Özkan (2001), trobem una paròdia feroç de la
societat actual. Amb un enèrgic llenguatge narratiu mut mostra com les
passions més baixes de l’ésser humà, la violència o l’individualisme, no han
canviat des de la prehistòria fins a la nostra suposada societat civilitzada
9
.
25
[page-n-29]
26
Helena Bonet Rosado
En aquest gènere satíric i humorístic, les dones apareixen igualment estereotipades, encara que prou pitjor considerades: arrossegades pels cabells, grosses
i remugones, o com a objectes de desig que fan bavejar els seus companys
de vinyetes. Les picapedra Wilma i Betty, amb els seus modelets de pells i
les seues preocupacions domèstiques, tot i que són més espavilades que la
seua parella respectiva -la qual cosa no era molt difícil-, ofereixen la imatge
d’esposa ideal, ama de casa. Al final dels anys 70, en el còmic infantil només
una xiqueta, Roquita, de Jordi Gosset, es pot considerar un personatge amb
carisma que, sense aconseguir el reconeixement d’Hug, el troglodita, del
mateix autor, quedarà immortalitzada amb la seua sopa d’ossos.
La imatge simiesca
La referència a l’home simi és recurrent en aquells còmics fantàstics i de
ficció en els quals el protagonista, sempre un home modern i occidental,
s’enfronta a éssers simiescs que remeten a l’esclavó perdut. Barrero (2011)
assenyala la fascinació que ha despertat sempre entre nosaltres la imatge
d’aquell esclavó perdut entre la bèstia i l’home civilitzat, i que s’ha anat
construint amb imatges fantasiejades al llarg del segle xx, per descomptat
sense contrastar amb la ciència, i que ha resultat, com no podia ser d’una
altra manera, un estereotip.
La representació de l’home prehistòric com a ésser monstruós, mig home
mig simi, remet a les llegendes i a la pròpia història de la investigació sobre
l’evolució de la humanitat com hem vist anteriorment. L’interés i l’atracció
que despertà la llegenda del ieti, l’abominable home de les neus, que a mitjan
segle xix van popularitzar els muntanyistes que escalaven l’Everest, contribuí
en gran manera a crear aqueixa imatge aterridora i misteriosa que la cultura
popular va vincular erròniament als nostres orígens. També la mítica pel·lícula
King Kong (1933), un habitant d’una perduda illa prehistòrica, contribuiria
a forjar aqueixa imatge terrible però humanitzada dels grans primats. Tot
això ha proporcionat un cabal imaginatiu enorme a l’hora de crear enemics
i situacions terrorífiques en què s’estableix una clara equivalència entre
l’element primitiu, l’atàvic i el monstruós.
Així ho veiem en nombrosos còmics de totes les èpoques i de tots els gèneres,
on el malvat és un ésser simiesc i brutal que sorgeix de les profunditats, o del
més enllà, i l’única arma del qual sol ser una gran maça capaç d’obrir el cap
del contrincant d’un sol colp mortal. Els superherois americans, Superman
i Batman, també defenen la humanitat de gegants cavernícoles vinguts de
mons remots, sempre amb una gran porra en la mà
10
. Fins i tot Flash Gordon
lluita contra homes simi vinguts d’El Satélite de los Skorpi (1980). Brutals simis
antropitzats, parlants, els veiem en els còmics espanyols dels anys 50 i 60,
lluitant contra personatges medievals com en El Jabato o El Capitán Trueno,
però qui millor il·lustra aquests primers homes prehistòrics és Miquel Quesada
[page-n-30]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
10
Batman. Superman DC National Comics, 115.
NewYork, 1958.
en les cobertes i vinyetes de Pequeño Pantera Negra (1958). Cal assenyalar
que aquesta imatge simiesca és sempre masculina; quan el sexe femení pren
les regnes del mal és sempre sota l’aspecte d’una bruixa malvada, però que
es pot convertir en una bellesa seductora o bé en una anciana decrèpita.
Si bé aquest tipus d’home primitiu és recurrent en els còmics de ficció i de
misteri de totes les èpoques, vegeu Delito en la Prehistoria o El misterio de
Stonehenge de la sèrie «Martin Mystère», de Castelli i Alessandrini (1982), en
les últimes dècades aquest estereotip ha canviat substancialment a causa
de la difusió i divulgació dels avanços científics sobre l’evolució humana. La
visió ingènua i infantil d’aquells homes simi és cada vegada menys freqüent
i ara els Austalopithecus, l’Homo erectus, l’Homo habilis, l’antecessor o els
neandertals van abandonant els seus rols de bèsties perilloses per convertir-se
en vertaders protagonistes humans de les seues històries. Una vegada més,
còmics com Lucy. L’espoir, de Norbert i Liberatore, On a marché sur la Terre,
d’Houot (1990), o Néandertal, de Roudier (2007-2011), s’acosten amb una gran
sensibilitat i humanitat a la vida i les passions d’aquests primers humans.
27
[page-n-31]
28
Helena Bonet Rosado
La imatge tarzanesca
La influència de la figura de Tarzan, el rei de la selva, d’Edgar Rice Burroughs
(1912) en el món del còmic és innegable. A partir dels anys 20 del segle xx l’home prehistòric continuarà mantenint el seu aspecte simiesc però apareixerà
també una nova figura de l’estil del mite del bon salvatge de Rousseau: un home
lliure, noble i plenament integrat en la naturalesa, que anirà prenent cada
vegada més protagonisme. La publicació de les novel·les de jungla d’aquest
mateix autor, The Cave Girl (1913) i The eternal savage (1925), confirmen
l’èxit d’aquest gènere, amb una aportació molt important: la introducció de
la dona salvatge prehistòrica com a protagonista i heroïna. Per descomptat,
aquestes imatges d’home i dona prehistòrics, responen en realitat a l’home
actual i occidental que habita en la jungla i que no té res de prehistòric, ni
tan sols les armes defensives. En aquest tipus de còmics veurem l’etern enfrontament de l’heroi contra simis humanitzats i feres salvatges, però també
contra tribus africanes ambientades en el seu passat.
A Espanya, el màxim exponent d’aquest perfil tarzanesc és Purk, el hombre
de piedra (1950), de Manuel Gago, seguits de Piel de lobo i Castor, tots ells
ambientats en una mítica prehistòria plena de llicències. Tamar (1961), de
Ricardo Acedo i Antoni Borrell, en realitat és una còpia de la saga de Tarzan
on, igual que el seu progenitor, lluita contra troglodites i tota classe de feres
salvatges inclosos els dinosaures.
Rahan, l’heroi del guionista Roger Lécureux i del dibuixant André Chéret
(1969) ha sigut llegit per tres generacions de francesos i traduït a més de
dèsset llengües. És el personatge que millor representa l’èxit d’aquesta
caracterització de l’home salvatge i tarzanesc del Paleolític
11
. Amb el seu
tapall de cuiro, el seu ganivet de marfil i el seu collar d’urpes d’ós vola a
través de les vinyetes amb un gran dinamisme i força corporal, només
comparable amb el guerrer prehistòric nord-americà Tor. Dels àlbums de
Rahan cal destacar els dedicats a jaciments i coves paleolítiques francesos,
com L’homme de Tautavel (1997), Le secret du Solutré (2008) o La légende
de la grotte de Niaux (2009). En el primer volum, Chéret realitza també el
guió i ens narra una emotiva història d’amistat entre Rahan i Tau-toa, un
preneandertal de la cova de Tautavel.
També en la dècada dels anys 70, l’il·lustrador italo-argentí Juan Zanotto i
els guionistes Ray Collins i Diego Navarro creen el personatge prehistòric
d’Henga, el caçador (1974) (Yor a Itàlia i Espanya) que viatja, acompanyat
de la seua companya Ka-laa, entre dues civilitzacions distintes en un món
primitiu ambientat en el Neolític i en el futur. A partir del 1975 es gesta la
saga Hor, el fill d’Henga, que conservarà les mateixes característiques que la
historieta original entre mons prehistòrics i futurs. Poc coneguda en altres
països fora d’Itàlia i Argentina, aquesta sèrie fantàstica de ciència-ficció va
[page-n-32]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
29
ser portada al cine, sense massa èxit, en 1983 (Yor, el cazador del futuro), pel
Rahan, de R. Lécoureux i A. Chéret.
Vol. 10 de l’edició integral en blanc i negre
de l’editorial Soleil, 2014.
director Antonio Margheriti (Barrero, 2011).
Lògicament és als Estats Units on la figura de Tarzan donarà lloc a una quantitat
més gran de personatges, molt semblants entre ells, i que tindran una gran
acollida a partir dels anys 60 i 70, com Korak, el fill de Tarzan, Ka-Zar amb la
seua núvia la diablessa Shanna, o Kong, el Salvatge, que s’enfrontaran a tot
tipus de cavernícoles, feres i dinosaures en suposats períodes prehistòrics, o
Tragg y los dioses del cielo, on es mescla ciència-ficció i prehistòria (Barrero,
2011). Però, sens dubte, Tor, in the world 1,000,000 years ago (1953), creat per
Joe Kubert, és el guerrer prehistòric que més èxit va tindre, molt influït per la
pel·lícula de 1940 dirigida per Hal Roach (Golden Caster, 2013). És aquest un
dels personatges més volguts per Kubert, que el va acompanyar al llarg de tota
la seua vida artística fins a la seua mort el 2012. Anthro (1968), el primer xiquet
cromanyó nascut de pares neandertals, o Naza, Stone Age Warrior, s’aparten
de la influència tarzanesca, i creen un personatge prehistòric propi 12 . També
serà als Estats Units on triomfaran, a partir dels anys 50, les heroïnes de perfil
11
[page-n-33]
30
12
Helena Bonet Rosado
Naza. Stone Age Warrior. Ice entombed
monsters. Il·lustracions de Jack Sparling.
Dell 12 Comics, New York, 1966.
selvàtic amb un fort component eròtic, com Cave Girl, Rima, o Shanna, totes
elles valentes guerrers abillades amb escasses pells de felí.
Un altre tipus d’heroi prehistòric que incloem en aquest apartat, encara
que no s’ambiente en la selva ni el seu perfil és el del bon salvatge, és el dels
indis americans prehistòrics. Cal recordar que fins ben entrat el segle xx,
els indis de les praderies es consideraven els primers pobladors d’Amèrica,
per la qual cosa els autors de còmics no van dubtar a crear superherois prehistòrics indis. Així naix, en 1954, Turok, son of stone (en castellà Turok, el
guerrero de piedra), un autèntic pellroja paleolític que lluita contra homes
cavernícoles i fauna prehistòrica americana, però sobretot contra animals
antediluvians.
La imatge realista
L’escola franco-belga, amb la seua tradició de còmics històrics, és la que
millor recrea i il·lustra la prehistòria. Guionistes i il·lustradors s’assessoren
sobre els últims avanços de la investigació prehistòrica, visiten els jaciments i
[page-n-34]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
els museus i, fins i tot, col·laboren amb prestigiosos prehistoriadors. Tounga,
(1961), Tunga en les edicions espanyoles, va ser creat per l’il·lustrador belga
Édouard Aidans i es pot considerar com el precedent del còmic realista prehistòric, que compagina la ficció i la documentació arqueològica amb una
fauna creïble, contemporània al Paleolític mitjà i superior (Vich, 1997: 16).
Però serà el guionista i il·lustrador André Houot, amb els seus quatre volums
sobre Chroniques de la nuit des temps (1987-1992), el primer que narra la
història de la humanitat des dels seus orígens fins a l’Edat del Bronze amb
una clara voluntat pedagògica i amb assessorament de científics
13
.
El mestre de la bande dessinée de narració il·lustrada sobre la prehistòria és
Emmanuel Roudier. Des de la publicació de Vo’hounâ el 2002, definida pel
seu autor com una narració màgico-realista sobre neandertals i cromanyons,
ha estat en contacte amb nombrosos arqueòlegs francesos, assessorant-se
sobre la fauna, la flora i el clima, a més de seguir de prop les últimes propostes de reconstruccions anatòmiques i facials dels neandertals. Aquest
interés, unit a la seua passió per la prehistòria, ha donat com a resultat
magnífiques il·lustracions i ambientacions de la prehistòria europea, com
les del seu àlbum més conegut, Néandertal (editat en castellà en 2012). Els
avanços de la investigació prehistòrica també es reflecteixen en la imatge
i les accions dels protagonistes d’altres còmics excepcionals, com el ja
mencionat àlbum de Lucy. L’espoir, de Patrick Norbert i Tanino Liberatore
(2007), una història de supervivència i amor protagonitzada pels primers
homínids. El còmic de Matthieu Bonhomme L’Âge de raison (2002) ens presenta un homínid en l’alba de la seua història, en el qual prevalen més els
impulsos del desig, l’amistat i la violència sobre la raó. La força narrativa i
el colorit d’aquest còmic fan que resulten innecessàries les paraules per a
transmetre’ns el seu missatge sobre la violència i les passions humanes, com
també ocorre en el còmic, igualment mut, Neanderthal, del nord-americà
Frank Frazetta (2009)
14
.
En Mesolith (2010), els britànics Ben Haggarty i Adam Brockbank, creen un
ambient màgic en el qual s’entrellacen les situacions de perill, somnis i malsons, però en un món real de caçadors-recol·lectors del Mesolític i el Neolític.
Destacarem, en l’àmbit peninsular, l’interessant àlbum Ötzi: por un puñado
de ámbar (2015) de Mikel Begoña i de l’il·lustrador Iñaket, un còmic d’aventures, un western calcolític, com agrada definir-lo als seus autors (www.rtve.
es › Noticias › Especiales › El cómic en RTVE.es), sobre la mòmia descoberta
als Alps italians de fa 5.000 anys
15
.
Tots aquests còmics són un bon exemple de com la suma d’una rigorosa documentació científica, una narrativa original i unes il·lustracions
potents, poden convertir aquest art seqüencial en un excel·lent manual
gràfic de la prehistòria. I en aquest sentit, els museus som cada vegada
31
[page-n-35]
32
Helena Bonet Rosado
[page-n-36]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
13
Tête-Brûlée. Chroniques de la nuit de temps,
d’André Houot.
Editorial Le Lombard, Bruxelles, 1989.
Neanderthal, de Frank Frazetta.
Image Comic, Berkeley, 2009.
14
més conscients del potencial comunicatiu que tenen la imatge i la narració
gràfica com a transmissors de coneixement, per això la importància que
té el fet que hi haja una estreta col·laboració entre els il·lustradors i els
conservadors-investigadors del museu en el desenrotllament d’un discurs
expositiu correcte. Un bon exemple que s’ha de seguir des de les institucions
és l’àlbum El bosc negre: una aventura talaiòtica de Max i Pau (2007), editat
pel Museu Arqueològic de Son Fornés, a Montuïri (Mallorca) i ambientat
ja en el llindar de la protohistòria. El guió està escrit pels mateixos responsables científics del museu i relata la vida quotidiana al poblat talaiòtic
de Son Fornés fa uns 2.000 anys. També el còmic Explorador en la Sierra
de Atapuerca (2004), de Jesús Pinilla, editat per la Fundación Atapuerca,
33
[page-n-37]
34
15
Helena Bonet Rosado
Ötzi. Por un puñado de ámbar,
de Mikel Begoña i Iñaket.
Norma Editorial, Madrid, 2015.
disposa de l’assessoria científica de Juan Carlos Díez. En aquesta mateixa
línia, el Museu de Prehistòria de València ha editat dos contes, El misteri
de la cova (2006) i La trobada entre dos mons (2013), argumentats per Eva
Ripollés i Laura Fortea, arqueòlogues-monitores del Museu, amb il·lustracions de Gerard Miquel, on els xiquets protagonistes viuen els canvis que
se succeeixen en l’esdevindre dels temps prehistòrics. L’excel·lent acollida
d’aquests treballs entre el públic infantil i familiar demostra el valor de la
narració gràfica com a recurs comunicatiu i museogràfic per a acostar-nos
a la prehistòria. Per açò, des d’aquestes línies, reivindiquem la màgia de
la imatge i de l’art seqüencial com a mitjà per a construir relats sobre la
prehistòria, pel seu llenguatge internacional i per la seua capacitat per a
suscitar i evocar emocions.
[page-n-38]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
35
BIBLIOGRAFIA
Augusta, J. i Burian, Z. (1960): Les hommes préhistoriques. París.
La Farandole.
AZÉMA, M. (2011): La préhistoire du cinéma. Paris. Éditions Errance.
BARRERO, M. (2011): «El trogloditismo en los cómics», Tebeosfera
[2.ª època], nº 8. Disponible en: http://www.tebeosfera.com/obras/
documentos/el_trogloditismo_en_los_comics.html
MORTADELO (1985): Especial prehistoria, n.º 191. Barcelona. Bruguera.
MOSER, S. (1998): Ancestral images. The iconography of human origins.
Stroud. Sutton Publishing.
RUIZ ZAPATERO, G. (1997): «Héroes de piedra en papel: la prehistoria
en el cómic», Complutum, 8. p. 285-310.
BOITARD, P (1837-1838): «L’ Homme fossile», Le Magasin Universel,
.
vol. V, Paris, p. 209-240.
— (2010): «Prehistoria y cómics: ciencia y ficción». BBC Historia, p.
64-71. Disponible en: www.academia.edu/1516842/Prehistoria_y_
comics_ciencia_y_ficción
— (1961): Paris avant les hommes. L’homme fossile, etc. Études antédiluviennes. Paris. Passard, Librairi-Editeur.
SARRIÁ, E. (1989): «Las pinturas rupestres de Cova Remígia (Ares del
Maestre, Castellón)», Lucentum, VII-VIII, p. 7-34.
GASCA L. i MENSURO, A. (2014): La pintura en el cómic. Madrid.
Cátedra.
NÚÑEZ CENTELLA, R., SÁNCHEZ RON J. M. i ORDÓÑEZ, J. (2012):
Libros inmortales, instrumentos esenciales. [Catàleg d’exposició]/
Direcció: Ramón Núñez Centella; comissaris: José Manuel Sánchez
Ron i Javier Ordóñez. Madrid. Museo Nacional de Ciencia y Tecnología.
GOLDEN CASTER (2013): «De Purk a Atila. Cómic e historia. Una
aproximación. I. Hace un millón de años». Disponible en: www.theflagrants.com/blog/.../comic/de-purk-a-atila-comic-e-historia/ist.
HERNÁNDEZ, M., FERRER, P i CATALÁ, E. (1988): El arte rupestre en
.
Alicante. Alacant. Banco de Alicante.
JARDÓN, P., PÉREZ C. i SOLER, B. (ed.) (2012): Prehistoria y cine.
València. Museu de Prehistòria de València.
LÓPEZ, P (2013): «El origen de la historieta». Disponible en: https://
.
prezi.com/3akm30sajmjc/el-origen-de-la-historieta/
VELASCO, F. (2001): “La prehistoria en los cómics”, Black & White.
Cómic y Prehistoria, p. 7-11.
VILLAVERDE, V. (1994): El arte paleolítico de Cova del Parpalló. Estudio
de la colección de plaquetas y cantos grabados y pintados. Museu de
Prehistòria de València.
VICH, S. (1997): La historia en los cómics. Biblioteca Cuto. Barcelona.
Glénat.
[page-n-39]
[page-n-10]
Aquest llibre es va editar amb motiu
de l’exposició temporal «Prehistòria i
Còmic», inaugurada el juny del 2016.
Animacions 3D
Agraïments
Ángel Sánchez Molina
Cecilio Alonso Alonso
Jorge Iván Arguiz
Suresh Ariaratnam
Emili Aura Tortosa
Gilles Bourgarel
Adam Brockbank
Maggie Calt
Chantal Chéret
Lora Fountain & Associates
Judit Foz Povill
Gloria García
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Manel Granell
Ben Haggarty
Tanino Liberatore
Cristina Rihuete
Jose María Segura Martí
Museu Arqueològic Son Fornés
Dude Comics
Editorial Toxosoutos
El Patio editorial
Grupo Planeta
Audiovisuals
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Gravació, edició i muntatge
President
Jorge Rodríguez Gramage
Empreses col·laboradores de la producció
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
Render Comunicación, SL
Disseny de la gràfica de l’exposició
Vanesa Mora Casanova
Disseny del material imprés
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Marc Granell Artal
Directora
Helena Bonet Rosado
Impressió del material de difusió
Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
EXPOSICIÓ
Projecte expositiu
Museu de Prehistòria de València
Comissariat
Helena Bonet Rosado
Álvaro Pons Moreno
Equip de treball
Francisco Chiner Vives
Eva Ferraz García
Santiago Grau Gadea
Vanesa Mora Casanova
Begoña Soler Mayor
Impremta Provincial Diputació de València
Transport de l’obra
TTI
Assegurança
Muñiz y Asociados. Generali Seguros
Traduccions anglès / francès
Lambe & Nieto
Marc Tiffagom
Producció
Museu de Prehistòria de València
Reinadecorazones Espacios para el Ocio y
la Cultura
PUBLICACIÓ
Projecte editorial i coordinació
Amb la col·laboració de
Josep Lluís Pascual Benito
Bernat Martí Oliver
Alfred Sanchis Serra
Museu de Prehistòria de València
Disseny, instal·lació i muntatge
Francisco Chiner Vives
Autors dels articles
Imatge del cartell i coberta del catàleg
Paco Roca
Equip d’edició
Joaquín Abarca Pérez
Helena Bonet Rosado
Ernestina Badal García
Santiago Grau Gadea
Antoni Guiral Conti
Didàctica
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Vicky Menor Cuenca
Ajudant de muntatge
Amadeo Moliner Blay
Pedro Porcel Torrens
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Col·lecció Helena Bonet Rosado
Emmanuel Roudier
Miguel Quesada
Antonio Fraguas «Forges»
Mikel Begoña i Iñaki Martínez «Iñaket»
Ortifus
Mireia Pérez
Philuc
Museu Arqueològic Municipal
Camil Visedo Moltó d’Alcoi
Didier Pasamonik
Álvaro Pons Moreno
Emmanuel Roudier
Gonzalo Ruiz Zapatero
Begoña Soler Mayor
Joaquín Soler Navarro
Traducció al valencià i correcció
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Disseny i maquetació
Marc Granell Artal
Impressió
Pentagraf Impresores, s.l.
Nota dels editors
Els autors i els editors d’aquest llibre
comuniquen als drethavents de les
il·lustracions o d’altre tipus d’imatges no
trobats, que poden posar-se en contacte
amb l’editorial per a acreditar la seua
propietat intel·lectual o d’una altra índole.
Contacte: Museu de Prehistòria de València,
Tel.: 963 883 627 i gestio.exposicio@dival.es.
ISBN: 978-84-7795-763-8
DL: V 1293-2016
© dels textos: els autors, 2016.
© de les imatges: els autors, 2016.
© de l’edició: Museu de Prehistòria de
València. Diputació de València, 2016.
[page-n-11]
07
09
37
59
87
107
125
149
167
193
219
233
presentació
Helena Bonet Rosado
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
Helena Bonet Rosado
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria:
Camins divergents o convergents?
Gonzalo Ruiz Zapatero
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
Antoni Guiral Conti
Barbes, garrots i dinosaures: els
cavernícoles de paper
Pedro Porcel Torrens
La prehistòria en els còmics americans
Álvaro Pons Moreno
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN
EL CÒMIC FRANCÒFON
Didier Pasamonik
GRÀCIES LUCY!
Begoña Soler Mayor
EL CÒMIC COM A RECURS DIDÀCTIC PER A
L’APRENENTATGE DE LA PREHISTÒRIA ALS MUSEUS
Santiago Grau Gadea
Conversacions amb Emmanuel Roudier
Helena Bonet Rosado
CATÀLEG DE SELECCIÓ DE CÒMICS
Vicky Menor Cuenca
[page-n-12]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
9
[page-n-13]
10
Helena Bonet Rosado
El mite de l’avantpassat-simi posseeix arrels perdudes en la penombra
[...]. Els capitells i els bestiaris, les historietes dibuixades en les revistes
i els monstres de les fires, despleguen una imatge de l’home que pertany a la psicologia de les profunditats. Aquesta imatge [...], encara
als nostres dies, causa satisfacció als lletrats, però posseeix també els
seus dobles populars en l’abominable home de les neus i en el Tarzan
dels tebeos i dels cines de barri.
André Leroi-Gourhan, El gesto y la palabra.
Ediciones de la Biblioteca de la Universidad Central de Venezuela, 1971, p. 29.
(És traducció)
L’experiència expositiva de «Prehistòria i Cine», inaugurada al Museu de
Prehistòria en 2012 (Jardón et al., 2012), ens va permetre observar l’estreta
relació que hi havia entre el cine i la historieta il·lustrada, amb plantejaments
molt semblants a l’hora de transmetre el passat i, més concretament, la prehistòria. Ambdós gèneres ens remeten a un món de ficció prehistòrica on es
poden veure una sèrie de tòpics que han perdurat al llarg de més d’un segle.
Ara, l’exposició dedicada a «Prehistòria i Còmic» reprén aquesta temàtica
i ofereix una doble mirada, des del còmic i des de la prehistòria mateixa, a
través d’una sèrie d’icones presents en el nostre imaginari que ens remeten
directament als temps més remots. El discurs de l’exposició compagina, d’una
banda, la visió que els autors de còmics ens han llegat sobre la prehistòria i,
d’una altra, la nostra reflexió, com a arqueòlegs, sobre aquest gènere en la
seua aproximació a la temàtica prehistòrica. Aquesta mirada dual es presenta
a través de sis icones universals que ens traslladen als inicis de la història de
la humanitat i l’examen de la qual ens permetrà contrastar ficció i realitat.
Les hem titulades: l’espècie humana, l’eina, el foc, un món de feres, l’art i
el megalitisme. Qualsevol lector identifica la imatge d’un troglodita, d’un
os empunyat com a arma, un mamut, o un dolmen, com una referència als
temps prehistòrics i, en un sentit més ampli, com una evocació d’allò primitiu i ancestral. Aquests ítems recurrents s’evidencien fins i tot hui en dia
en l’art urbà, expressió estètica i social d’un planeta immers en un profund
procés de transformació.
Els tebeos, els còmics, o historietes il·lustrades, i, en general, el món de les
vinyetes, han tingut una difusió extraordinària entre el públic infantil i juvenil,
a pesar de la seua consideració com a subproducte cultural fins ben entrades
les últimes dècades del segle passat. Serà a partir dels anys seixanta quan
[page-n-14]
11
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
s’assistirà a la reivindicació artística del còmic, que arribarà a ser considerat
com el nové art (López, 2013), tot això afavorit, en gran part, per la difusió que
estava aconseguint el cine i la democratització de l’art entre amplis sectors de
la població. Figures del pop-art com Andy Warhol, Roy Lichtenstein o Richard
Hamilton es van apropiar de la iconografia d’arquetips procedents del món
de la historieta il·lustrada (Gasca i Mensuro, 2014: 7). Hui en dia, l’estètica del
còmic ha envaït sectors importants del món de la publicitat i el disseny, però
el seu verdader reconeixement artístic s’està impulsant des de les galeries
d’art i els museus d’art contemporani, on cada dia és més freqüent de veure
en les seues sales dibuixos originals d’autors de tebeos i còmics.
En aquest període de creixent reconeixement i impuls creatiu experimentat
pel còmic, s’observa un escàs interés d’aquest gènere per la prehistòria, a
excepció potser de les il·lustracions satíriques per a les quals els temps prehistòrics han sigut un dels escenaris més recurrents on ambientar tot tipus
d’humor. No obstant això, les albors de la humanitat pareix un marc idoni,
a priori, per a narrar històries fantàstiques, de misteri, de terror fins i tot, ja
que permet d’imaginar un món ancestral i enigmàtic que adopta tota classe
de llicències històriques i narratives. I així pareix que s’haja reconegut en les
últimes dècades, en les quals els mitjans de comunicació -premsa, revistes,
xarxes socials, documentals i el cine mateix- han jugat un paper determinant
en la difusió dels descobriments científics.
La importància dels nous descobriments arqueològics i la seua difusió han
despertat en el públic un interés major cap a la prehistòria, del qual han
participat, com no podia ser d’una altra manera, els autors de les historietes
gràfiques i les editorials. Aquest potencial narratiu ha significat un abans i
un després en el còmic històric ambientat en la prehistòria ja que tracta de
relatar el passat d’una manera diferent, amb grans possibilitats de difusió i a
l’abast de tots els públics gràcies al seu potent grafisme i a la seua específica
forma narrativa.
En aquest article ens hem volgut aturar, a tall d’introducció de l’exposició
«Prehistòria i còmic», en alguns aspectes que han contribuït a crear un
imaginari col·lectiu que es veu reflectit en les historietes i les narracions
gràfiques: temes com ara l’art prehistòric, les reconstruccions científiques
sobre els primers éssers humans i la seua relació amb les il·lustracions i la
narrativa fantàstica.
L’Homo sapiens és l’única espècie del planeta que ha mostrat inquietud i
necessitat de comunicar els seus pensaments i les seues sensacions a través
de la imatge. Com a espècie social que és, ha buscat formes de representar
i transmetre el seu món cognoscitiu, i aqueixa inquietud i materialització
Les primeres narracions
gràfiques: l’art prehistòric
[page-n-15]
12
1
Helena Bonet Rosado
Plaqueta gravada de la Cova del Parpalló
(Gandia). Cap al 12.000 aC.
Museu de Prehistòria de València.
L’art préhistorique en bande dessinée,
d’Éric Le Brun, vol. 2, 2013, on es fa
referència a les plaquetes pintades de
la Cova del Parpalló.
del seu pensament la coneixem a través de l’art prehistòric. Les primeres
manifestacions de pintures rupestres es remunten a l’inici del període del
Paleolític superior, fa uns 35.000 anys, que ha deixat verdaderes obres mestres,
com les pintures de la Cova dels Somnis, de Chauvet (Ardéche, França). En les
coves amb art parietal del sud de França i nord d’Espanya, les seqüències de
grans animals -cavalls, bisons, lleons, cabres, bous- pintats o gravats en les
profunditats de les galeries mostren un realisme i un dinamisme propi del
llenguatge narratiu. Recentment, les investigacions sobre les escenes de l’art
paleolític han donat un nou gir a l’estudiar la representació del moviment
en les figures dels animals vinculant les primeres imatges de la humanitat
a un art narratiu en 3D. Marc Azéma, arqueòleg i cineasta, ens ensenya que
els artistes prehistòrics ja utilitzaven en les seues pintures i els seus gravats
algunes tècniques que recorden les de l’animació actual, de manera que eren
capaços de crear dibuixos animats en tres dimensions, gràcies al volum de
les parets sobre les quals es van pintar, a la superposició i la duplicació de
traços i figures, i a l’efecte de moviment que produiria la il·luminació de les
torxes (Azéma, 2011).
En terres valencianes, aquesta capacitat de l’home paleolític de transmetre
experiències a través de l’art la tenim molt ben representada en un dels
conjunts més importants d’art moble prehistòric: la col·lecció de milers de
plaquetes pintades i gravades de la Cova del Parpalló, de Gandia, datades
entre el 21.000 i el 12.000 aC. Algunes d’elles mostren escenes que evoquen
moviment, com la plaqueta que recrea l’alletament d’un cervatell, amb el
detall del doble dibuix del cap que busca la mamella de la mare, o la plaqueta
[page-n-16]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
amb dues cerves a corre-cuita, i també la gravada per ambdues cares, en una
de les quals dos cervatells corren entre les potes de sa mare, mentres que en
el revers, en animació coordinada, un cavall inclina el cap per a llepar-se la
pota
1
(Villaverde, 1994: fig. 35, 140 i 157 ).
Però on l’art narratiu aconsegueix el seu major dinamisme i expressivitat és
en els conjunts d’art rupestre postpaleolític de l’arc mediterrani peninsular,
anomenat art rupestre llevantí. Sens dubte, és la manifestació artística més
genuïna de la nostra prehistòria, extraordinàriament representada en els
abrics valencians, i declarada Patrimoni de la Humanitat el 1998. És un art
que s’expressa en les parets dels abrics rocosos a l’aire lliure, en el qual la
figura humana cobra un gran protagonisme, orquestrant escenes de caça,
enfrontaments i desfilades de guerrers, o escenes de la vida quotidiana, com
la recol·lecció de la mel de la Cova de l’Aranya, de Bicorb. Aquestes primeres
narracions, de fa uns 7.000 a 5.000 anys, materialitzen escenes d’una vida
diària els contextos orals de les quals s’han perdut per sempre. En alguns
plafons els seus creadors van voler plasmar seqüències narratives, com en
l’Abric del Barranc de la Palla, a Tormos (Marina Alta), on un caçador segueix
el rastre de sang i les empremtes deixades per un cervo ferit (Hernández et
al., 1988: 223), o la curiosa escena de la Cova Remígia, a Ares del Maestrat
(Sarria, 1989: 12-14), on un bou malferit per una fletxa persegueix un caçador
que pega a fugir.
Les pintures paleolítiques i neolítiques són les primeres narracions il·lustrades de la humanitat i així ho explica gràficament el guionista i il·lustrador
nord-americà Will Eisner en el seu llibre Graphic storytelling and visual
narrative (1996; trad. cast.: La narración gráfica, 2002). No obstant això, en
la majoria dels còmics el seu acostament a l’art prehistòric és tangencial
i anecdòtic, fins i tot a vegades és un element merament decoratiu i amb
nul·la documentació sobre la pintura parietal prehistòrica (Gasca i Mensuro,
2014: 25), com podem veure en Altamiro de la cueva (1965) de Joan Bernet
o en BC de Johnny Hart (1957), per citar només personatges molt coneguts.
Veiem com en la majoria dels tebeos i còmics és freqüent, per no dir recurrent, la mescla d’imatges de l’art rupestre paleolític, com les mans i els grans
mamífers, amb les esveltes figures humanes de l’art neolític llevantí 2 . Una
excepció a aquesta tendència general seria el volum La légende de la grotte
de Niaux (2009) de Jean-François Lécureux i André Chéret, en què la narració discorre entre el misteri de l’entrada a la cova i el grup humà protector
de les seues magnífiques pintures paleolítiques. L’àlbum destinat al públic
infantil Ticayou, le petit cro-magnon (2009) d’Éric Le Brun i Priscille Mahieu
ofereix una visió molt didàctica sobre l’art paleolític, però, sens dubte, L’art
préhistorique en bande dessinée (2012 i 2013) d’Éric Le Brun és el treball
més complet i de major rigor científic sobre l’art prehistòric europeu. Luis
Gasca i Asier Mensuro en La pintura en el cómic (2014: 40-41), després
13
[page-n-17]
Helena Bonet Rosado
14
2
Girighiz, d’Enzo Lunari.
Libri edizioni, Milano, 1972.
d’analitzar-ne els principals exemples, destaquen el còmic Rupestres (2011),
en el qual sis autors ens ofereixen la seua visió del món màgic i sensorial
de l’art paleolític a través de la seua pròpia experiència en relació amb les
coves del sud de França.
L’home prehistòric a
través de la il·lustració:
el poder de la imatge
Si bé les pintures en les coves paleolítiques es remunten a fa uns 35.000 anys,
amb figures d’animals i signes, la imatge més antiga que tenim de l’ésser humà
data de fa uns 15.000 o 20.000 anys, en el Paleolític superior avançat. Davant
de l’enorme riquesa d’animals representats en les coves, crida l’atenció la
pràctica absència de figures humanes de qualsevol tipus, siga aïllades o siga
compartint plafó amb la fauna. Les excepcions que confirmen la regla són els
coneguts xamans, o bruixots dansaires, abillats amb pells i cornamentes, de
la cova de Trois-Frères (Arieja, França), o l’home ocell de la cova de Lascaux
(Dordonya, França). Més antiguitat s’atribueix a les figuretes que es tallen
en banya, marfil, pedra o fusta, conegudes com venus paleolítiques, que
mostren l’important paper de la dona en aquelles societats prehistòriques.
Amb tot, desconeixem de quina forma imaginaven els inicis del món i dels
éssers vius. Caldrà esperar a temps històrics, amb l’aparició de l’escriptura i
les civilitzacions urbanes, per a tindre evidències artístiques i narratives de
com es conceben els orígens de la humanitat.
Si en les civilitzacions antigues i en el món clàssic l’origen del món i de la
humanitat s’expliquen a través de diferents mites i llegendes, amb el cristia-
[page-n-18]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
nisme serà el Gènesi el que substituirà qualsevol especulació sobre la creació
del món i l’ésser humà. L’ancestralitat s’identificarà amb monstres, dimonis i
éssers semihumans en contraposició amb els «nostres primers pares», de raça
blanca, com a únic origen de l’espècie humana. Aquest panorama canviarà
gradualment a partir del Renaixement, amb el descobriment de nous continents i amb les cada vegada més nombroses expedicions a tots els racons
del planeta. Aquests mons obriran un ampli univers d’estranyes criatures,
de gent i races molt diverses, que si bé finalment es consideraran humanes,
en molts casos seran vistes com a salvatges enfront dels conquistadors, els
civilitzats. Stephanie Moser arreplega les imatges i il·lustracions més significatives i inquietants d’aquestes èpoques en què el diví, l’humà, l’exòtic i
l’atàvic s’hibriden fins a oferir imatges com la de L’Homme sauvage ou l’État de
nature, de Jean Bourdichon (cap al 1500), on una família, amb el cos recobert
de pèl, posa davant d’una gruta en un ambient bucòlic (Moser, 1998: 51).
En aquesta nova Edat Moderna, filòsofs, científics, historiadors i lliurepensadors començaran, cada vegada més, a plantejar-se interrogants sobre
la primera humanitat, encara que serà durant el segle xviii, el segle de la
Il·lustració, quan es faça el gran salt en el coneixement científic de la història natural. Els avanços en els estudis de geologia i zoologia i, en especial,
la publicació de la classificació dels éssers vius de Carl von Linné el 1735,
faran que la imatge de l’home bíblic done pas, a poc a poc, al concepte de
primat. Linné, en la seua obra Systema naturae, inclou homes i simis en un
mateix ordre, els antropomorfs, que després reanomenarà com a primats.
L’adscripció de l’home a l’àmbit de la zoologia va teixir un llarg període de
discussions i de crítiques per banda dels seus contemporanis científics que
va sembrar el precedent del que serien els futurs debats sobre l’evolució
de la nostra espècie (Núñez et al., 2012: 96). L’aparició, a principi del segle
xix, de restes fòssils humanes permetrà ampliar els coneixements sobre els
primers homínids, al mateix temps que la paleontologia humana s’anirà
consolidant al llarg d’aquest segle.
Juntament amb l’avanç del coneixement científic apareixen les primeres
il·lustracions que recreen els temps i els ambients prehistòrics, i que ofereixen imatges d’éssers d’aspecte simiesc com a representants de la naixent
espècie humana. Així ho podem contemplar en la primera imatge de l’home
fòssil
3
publicada el 1838 pel biòleg, zoòleg i geòleg francés Pierre Boitard
en Le Magasin Universel. En aquest treball, Boitard, basant-se en les restes
humanes fòssils trobades a Europa en dècades anteriors, reconstrueix la figura
del primer ésser humà amb trets simiescos i característiques morfològiques
semblants a les dels pobles indígenes d’Àfrica, Oceania i Sud-amèrica (Boitard,
1838: 240). Tan sols dos anys després es donarà a conéixer a Espanya en la
revista de divulgació Semanario Pintoresco Español (19-01-1840, núm. 3: 1719) l’article de Boitard. Aquest va suscitar grans crítiques i, de fet, constituí
15
[page-n-19]
16
3
Helena Bonet Rosado
L’Homme fossile, de Pierre Boitard.
Le Magasin Universel. Vol 5é.
Paris, 1838.
una contribució primerenca a la teoria evolucionista, prou anys abans de la
publicació de L’origen de les espècies de Darwin, el 1859.
Pòstumament, el 1861, Boitard publica Paris avant les hommes, una versió
novel·lada de l’article de Le Magasin Universel; es tracta d’un text de divulgació
paleontològica, on es presenta una nova imatge de l’home primigeni amb
la seua família, d’aspecte igualment simiesc i negroide, que, erròniament,
s’ha considerat moltes vegades com la primera il·lustració de l’home fòssil.
L’autor descriu la seua trobada amb aquest grup familiar de la manera següent:
«La dona es va amagar al fons de la cova portant al seu menut fortament
aferrat al seu pit. No obstant això, el mascle va donar un rugit gutural i feroç,
em va llançar una mirada rutilant, s’alçà sobre les seues potes posteriors, va
empunyar amb les de davant el tomahawk de sílex, i, d’un bot furiós, s’abalançà cap a mi alçant l’arma terrible sobre el meu cap. En aquell instant, vaig
[page-n-20]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
17
Mr. Punch’s Prehistory Peeps, d’E.T. Reed.
Bradbury, Agnew, Cº and Lim, London,1894.
cridar de terror, perquè acabava de reconéixer l’espècie més perillosa de tots
els monstres… era un home.» (Boitard, 1861: 218)
El profund debat que es va desencadenar en la segona meitat del segle xix
entre creacionistes i evolucionistes es veurà ben reflectit en les publicacions
acadèmiques, però també en les revistes divulgatives de l’època, on la sàtira
i les caricatures d’un Darwin d’aspecte simiesc perduraran fins ben entrat el
segle xx. En aquest sentit, cal mencionar la visió de la prehistòria que ofereix
el britànic E. T. Reed en Mr. Punch’s Prehistory Peeps (1894), precedent del
còmic caricaturesc (Ruiz Zapatero, 1997: 287), en què aborda tots els tòpics
iconogràfics dels temps prehistòrics. En vint-i-sis làmines, homes vestits amb
pells i llargues cabelleres, proveïts de porres, arcs amb fletxes i destrals de
pedra, que conviuen amb un bestiari a cavall entre els dinosaures i els dracs
dels contes medievals, duen a terme moltes de les activitats del present. En
moltes de les làmines es parodia la societat anglesa, com en les divertides
imatges de la tertúlia literària campestre o la visita a la Royal Academy d’altes
personalitats del món de l’art transformades en troglodites
4
; el discurs,
se suposa que sobre l’evolució humana, pronunciat davant d’un públic
d’homes-simi somnolents, els partits de béisbol i de fútbol, on les porteries
són dòlmens, o també les carreres de dinosaures, o les caceres amb bèsties
inimaginables.
A aquests primers intents de posar rostre i cos a l’home primigeni seguirien
altres imatges no menys conegudes, com la família de pitecantrops de Gabriel
von Max (1894), o l’antecessor de František Kupka (1909), reconstrucció
assessorada pel paleontòleg francés Marcellin Boule posterior a la trobada
4
[page-n-21]
18
5
Helena Bonet Rosado
Ritual de caça, de Rudolph Zallinger en
La epopeya del Hombre, Time, Barcelona,
1962.
de les restes fòssils neandertals de Chapelle-aux-Saints (Corresa, França).
Mentrestant, de forma coetània, els investigadors creacionistes continuaran
representant els primers humans a semblança de l’home actual, mantenint
el model romàntic d’il·lustració, per bé que mostren una major documentació sobre les formes de vida d’acord amb les noves descobertes d’hàbitats i instruments prehistòrics. Ho veiem en les magnífiques il·lustracions
d’Emile Bayard en l’obra de Louis Figuier L’Homme primitif (1882), en què
la història de la humanitat s’inicia en «l’època dels mamuts i dels óssos»,
negant com a explicació del nostre origen la teoria darwinista d’un passat
en comú amb el simi: «Calia refutar la teoria que dóna una explicació tan
miserable al nostre origen; nosaltres considerem l’home en el moment que,
dèbil i malaltús, va ser llançat a la terra, rodejat d’una naturalesa inclement
i salvatge» (Figuier, 1882: 29 i 34).
A mitjan segle xx, l’il·lustrador de la prehistòria més conegut, el txec Zden k
Burian, féu, en col·laboració amb el paleontòleg Joseph Augusta, centenars
de recreacions de distints passatges de la història de la humanitat (Augusta
i Burian, 1960). Els seus magnífics dibuixos han il·lustrat manuals i sales de
museus de tot el món, sent les seues figures humanes i les seues escenes de caça
imitades o reproduïdes per infinitat de dibuixants (Velasco, 2001: 8). Rudolph
Zallinger, un altre gran il·lustrador de la prehistòria, és quasi exclusivament
conegut pel gran públic per la seua famosa seqüència evolutiva de l’home
titulada La marxa del progrés, de 1965. No obstant això, Zallinger va tindre
una gran influència en la divulgació de la prehistòria durant les dècades dels
anys 50 i 60 per les seues il·lustracions realistes, editades a Espanya el 1962 per
Time Life en La epopeya del hombre
5
. Totes aquestes imatges, que són un clar
reflex dels avanços de la investigació, han inspirat i han influït els paleoartistes
posteriors a l’hora de recrear la prehistòria i, per extensió, en els il·lustradors
[page-n-22]
19
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
de llibres educatius i d’obres de divulgació. I són moltes les escenes d’aquests
artistes les que reconeixem en els còmics realistes quan recreen, per exemple,
la caça de mamuts, la dansa ritual de l’ós, el xaman pintant en les parets de la
cova, etc. Unes escenes de les quals, en molts casos, desconeixem l’autoria, o
l’original, però que formen ja part del nostre imaginari col·lectiu.
En les últimes dècades, la imatge de l’home prehistòric s’ha vist revolucionada per la investigació paleoantropològica i, en especial, per l’aplicació de
les noves tecnologies informàtiques a les reconstruccions facials i a d’altres
parts del cos a partir de les restes fòssils. Tot això permet tindre imatges
molt pròximes a la realitat de com seria la nostra espècie, des dels primers
homínids fins als neandertals. Aquesta documentació que ha sigut esplèndidament arreplegada en còmics com Lucy. L’espoir, de Tanino Liberatore i
Patrick Norbert (2007).
El poder de la imaginació, aqueixa capacitat humana per a representar
mentalment històries o imatges que no existeixen en la realitat, és, com
l’art, una cosa exclusiva de l’home. I aqueixa facultat de fer volar la imaginació li ha permés crear, per a la literatura universal, epopeies, llegendes
i novel·les fantàstiques, des de l’Odissea, d’Homer, fins a la novel·la èpica
d’El senyor dels anells, de J. R. R. Tolkien (1937-1949). En aquest sentit, la
novel·la de ficció, terme que es va originar a mitjan segle xix per a descriure
en la literatura els elements de ficció amb una terminologia científica, ha
creat històries, personatges, paisatges i animals que ens submergeixen
en mons imaginaris i ha construït narracions que han perdurat fins als
nostres dies.
Les grans novel·les d’aventures de mitjan i de final del segle xix, com Viatge
al centre de la Terra, de Jules Verne, editada el 1864 en ple debat sobre la
teoria de l’evolució, La màquina del temps, d’Herbert George Wells (1895),
que presenta un món futurible marcat per les diferències de classes, o, ja
en 1912, El món perdut, d’Arthur Conan Doyle, en són bons exemples. Amb
diverses versions cinematogràfiques de gran èxit, totes elles estan ambientades en el món actual des d’on el protagonista, sol o acompanyat d’un
equip de científics i aventurers, viatja a través del temps, bé a períodes prediluvians, o bé a un futur interplanetari, descobrint nous mons imaginaris
i fantàstics. A pesar de la bona acollida per part del gran públic d’aquestes
novel·les de ficció, són poques les versions realitzades en tebeos o còmics,
com la de Viaje al centro de la Tierra il·lustrada per Chiqui de la Fuente, ja
en 1987. El que és evident, en tot cas, és que aquestes novel·les han sigut
un referent, conscientment o inconscient, per a il·lustradors i guionistes a
l’hora d’ambientar personatges i paisatges prehistòrics, tant en el món de
la narrativa com en el de les vinyetes.
La novel·la de ficció
d’ambientació prehistòrica
[page-n-23]
20
Helena Bonet Rosado
Una altra novel·la, poc coneguda però de gran interés, és l’obra de Jack
London Before Adam (1907), que ens ofereix una lectura molt avançada
per a la seua època sobre l’origen de l’home. Desafiant els Homes dels
Arbres i els Homes del Foc, el protagonista, un «quasi-home», viu una llarga
aventura a la recerca de la seua identitat, del seu propi procés evolutiu. El
protagonista reviu en somnis la història del seu jo profund, Ullal Llarg, el
seu altre jo, i ens transmet l’ansietat que li causa la seua doble personalitat
i la recerca dels seus orígens.
La novel·la més cèlebre ambientada en la prehistòria, que es llig encara amb
enorme delit, és La guerre du feu, de Joseph-Henri Rosny (1911), coneguda
internacionalment per la versió cinematogràfica dirigida per Jean-Jacques
Annaud (1981). És un dels pocs exemples, si no l’únic, en què una novel·la
d’ambientació prehistòrica serveix d’inspiració a posteriors edicions de
còmic, des de la versió per entregues de Martine Berthelemy en la revista
Le Journal de Mickey (1953), o el còmic de René Pellos de 1976, fins als tres
volums d’Emmanuel Roudier recentment editats (2012-2014). Els personatges humans i semihumans que es descriuen en La guerre du feu -els wah, els
nans rojos, els gegants de pèl blau o els devoradors d’homes- els reconeixem
en nombrosos tebeos i còmics.
I, com a referent de moltes altres novel·les i personatges de ficció, no podia
faltar el prolífic escriptor americà Edgar Rice Burroughs, autor de les sagues
d’El mundo de Pellucidar (1915)
6
, Tarzan de les mones (1912 i 1914) o Cave
Girl (1913). Aquests personatges van inspirar, i continuen inspirant, una
infinitat d’herois i heroïnes d’aspecte presumptament prehistòric però ambientats en la selva africana, on conviuen amb pobles indígenes, molts d’ells
equiparats en la seua forma de vida i les seues actituds a suposats primers
estadis prehistòrics de l’home. L’èxit de Tarzan, el major heroi salvatge de la
història del cel·luloide, va sumar el component selvàtic a la prehistòria de ficció.
En les últimes dècades ha canviat substancialment el concepte de la novel·la
de ficció d’ambientació prehistòrica. El supervendes El clan de l’ós de les
cavernes, de l’americana Jean Marie Auel, publicat el 1980, iniciava la saga
Els fills de la terra amb un èxit de supervendes sense precedents en el món
editorial. Portada al cine pel director Michael Chapman el 1986, no va tindre
l’acollida esperada, com també li va ocórrer a la novel·la francesa Ao le dernier
néandertal, de Marc Klapczynski (2007), una espectacular aventura sobre
el destí dels últims neandertals, en què l’adaptació cinematogràfica, feta
per Jacques Malaterre el 2010, tampoc no va tindre l’èxit desitjat. El collar
del Neandertal (1999) i Al otro lado de la niebla (2005) de Juan Luis Arsuaga
obrin a Espanya una línia de novel·les ambientades en la prehistòria que se
situen entre la divulgació científica i la ficció, on el pes dels descobriments
al jaciment d’Atapuerca és innegable. Alguns novel·listes s’han atrevit a
[page-n-24]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
21
Tarzán. Pellucidar, el mundo fantástico,
d’Edgar Rice Burroughs.
Sèrie la Selva, Pantera 4, Hispano Americana
de Ediciones, S.A., Barcelona, 1949.
seguir aquesta temàtica, entre els quals cabria destacar Lorenzo Mediano
amb Tras la huella del hombre rojo (2005) on, una vegada més, la narració se
centra en la trobada entre dues espècies diferents, neandertals i cromanyons.
Aquestes novel·les aborden, abans que res, aspectes de l’evolució humana i
temes d’actualitat, parant una atenció especial a les últimes investigacions
entorn de l’extinció dels neandertals. No obstant això, el zel per una documentació científica rigorosa i la preocupació per estar al dia en les últimes
investigacions obliga a una major rigidesa narrativa, per la qual cosa resulten
guions un tant repetitius i pareguts entre ells, poc originals en comparació
amb aquelles novel·les fantàstiques, d’una imaginació desbordant, però, això
sí, amb escenaris i personatges que poc tenien a veure amb la prehistòria.
Troglodites, homes simi, tarzans i, per fi, l’espècie humana; així és com veuen els guionistes i els dibuixants els seus protagonistes en les historietes.
6
[page-n-25]
Helena Bonet Rosado
22
Els tebeos i els còmics transmeten valors i ideologies, no només per mitjà
de la imatge, sinó també del missatge escrit, del guió, mitjançant aquests
diàlegs encapsulats en bafarades o en els peus de vinyetes. De manera que
aquest doble missatge, a través de la imatge i el text, converteix les narracions
gràfiques en un referent i un model per a milers de lectors.
Els protagonistes
prehistòrics en els còmics
Un recorregut visual pels còmics de temàtica prehistòrica mostra la gran
varietat de representacions humanes que apareixen al llarg de prop d’un
segle. Arquetips que, d’altra banda, estan estretament marcats per l’època, el
gènere i el públic a qui van dirigits. En aquest viatge per la prehistòria, l’home
i la dona no estaven sols, sinó que interactuaven amb el medi; per això que
el món vegetal i animal tingueren un protagonisme quasi tan important com
els humans. Els paisatges hostils, des dels grans gels fins a les impenetrables
selves, passant per l’aridesa extrema dels deserts, són eterns adversaris de
l’ésser humà, la qual cosa li permet, a aquest, mostrar el seu valor, enfrontant-se a riscs i aventures continus. Els grans mamífers i les feres representen
els perills més extrems, però també en són la base de la subsistència: l’animal
caçat i el consumit; i és per això que els animals estan presents en tots els
còmics. Malgrat això, fins i tot sent sabedors que tots aquests elements són
inseparables, ara ens centrarem en com els còmics han retratat l’home i la
dona prehistòrics, les imatges dels quals agrupem en quatre estereotips:
caricaturesc, simiesc tarzanesc i realista.
La imatge caricaturesca
El troglodita és per excel·lència l’estereotip en el còmic caricaturesc,
humorístic i infantil i, tal vegada, qui millor resumeix els tòpics i atributs
identitaris de l’home prehistòric. Aquests tòpics apareixen ben resumits,
per exemple, en el personatge del troglodita tímid de Raf (Mortadelo:
Especial Prehistoria, 1985: 22), on en la primera vinyeta tenim al robust i
poc intel·ligent troglodita cabellut, abillat amb pells, porra en mà, un plat
de menjar amb ossos i, de fons paisatgístic, un pterodàctil que sobrevola un
dolmen. En els còmics espanyols, ho veiem des de les primeres vinyetes de
les aventures del TBO
7
i de Daca y Toma (1938), en multitud d’acudits de
totes les èpoques i en un llarg repertori de xicotets i simpàtics personatges
cavernícoles com el Troglodito, de Schimdt (1958), El Troglodita Manolo,
de Raf, autor també de la portada del número especial de prehistòria de
Mortadelo, núm. 47, 1978, o els més cèlebres Altamiro de la cueva (1965),
de Joan Bernet Toledano, i Hug, el troglodita (1965), de Jordi Gosset.
En les tires d’humor i vinyetes americanes, el cavernícola Alley Oop, creat
7
El origen de algunas cosas. TBO.
Any XIV, núm. 701. Barcelona, 1928.
el 1934 per V. T. Hamlin
8
(Trucutú en la versió hispana), compagina el
seu caràcter bonàs amb el seu comportament com a brutal. A cavall del
[page-n-26]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
23
[page-n-27]
24
8
Helena Bonet Rosado
Alley Oop, de Vincent T. Hamlin.
All new stories. Dell Comics, NewYork, 1962.
seu dinosaure i destral en mà, es va convertir en una icona americana de
la cultura pop, com després ho serien Els Picapedra, creats com a sèrie
d’animació en 1960 per Hanna-Barbera. Una imatge oposada, cavernícoles xicotets i intel·ligents, són el personatge de BC de Johnny Hart, on
l’important de les tires còmiques és la narració i els gags; o Altamiro de la
cueva, en el qual el període històric és mera anècdota, ja que la majoria
d’aquests personatges funcionarien igualment ambientats en qualsevol altre
període històric. En general, el paisatge ocupa ací un paper molt secundari
i es redueix a un mer decorat, mentre que els animals, en canvi, cobren
un protagonisme més gran. S’humanitzen i formen part del repartiment
d’actors en nombroses historietes, com els mamuts de Girighiz (1972),
d’Enzo Lunari, o els amables animals de companyia representats per les
mascotes Dinny d’Alley Oop o Dino d’Els Picapedra.
[page-n-28]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
9
Caveman, de Tayyar Özkan.
Dude Comics, Barcelona, 2001.
En aquest apartat podríem incloure The Cartoon History of the Universe
(1978) del matemàtic i il·lustrador Larry Gonick que, a través d’un dibuix ple
d’humor, narra la història de la humanitat. L’autor utilitza la caricatura i la
narrativa gràfica per a difondre els últims coneixements sobre la prehistòria
de forma pedagògica al mateix temps que divertida. En aquesta mateixa
línia, l’humorista gràfic Forges en la Historia de aquí (1980) parodia el món
de la prehistòria i il·lustra tots els seus tòpics com ningú. Les seues conversacions hilarants, els jocs de paraules i els personatges forgians, han arribat
fins a l’imaginari col·lectiu de diverses generacions d’espanyols. Per contra,
en Caveman, del turc Tayyar Özkan (2001), trobem una paròdia feroç de la
societat actual. Amb un enèrgic llenguatge narratiu mut mostra com les
passions més baixes de l’ésser humà, la violència o l’individualisme, no han
canviat des de la prehistòria fins a la nostra suposada societat civilitzada
9
.
25
[page-n-29]
26
Helena Bonet Rosado
En aquest gènere satíric i humorístic, les dones apareixen igualment estereotipades, encara que prou pitjor considerades: arrossegades pels cabells, grosses
i remugones, o com a objectes de desig que fan bavejar els seus companys
de vinyetes. Les picapedra Wilma i Betty, amb els seus modelets de pells i
les seues preocupacions domèstiques, tot i que són més espavilades que la
seua parella respectiva -la qual cosa no era molt difícil-, ofereixen la imatge
d’esposa ideal, ama de casa. Al final dels anys 70, en el còmic infantil només
una xiqueta, Roquita, de Jordi Gosset, es pot considerar un personatge amb
carisma que, sense aconseguir el reconeixement d’Hug, el troglodita, del
mateix autor, quedarà immortalitzada amb la seua sopa d’ossos.
La imatge simiesca
La referència a l’home simi és recurrent en aquells còmics fantàstics i de
ficció en els quals el protagonista, sempre un home modern i occidental,
s’enfronta a éssers simiescs que remeten a l’esclavó perdut. Barrero (2011)
assenyala la fascinació que ha despertat sempre entre nosaltres la imatge
d’aquell esclavó perdut entre la bèstia i l’home civilitzat, i que s’ha anat
construint amb imatges fantasiejades al llarg del segle xx, per descomptat
sense contrastar amb la ciència, i que ha resultat, com no podia ser d’una
altra manera, un estereotip.
La representació de l’home prehistòric com a ésser monstruós, mig home
mig simi, remet a les llegendes i a la pròpia història de la investigació sobre
l’evolució de la humanitat com hem vist anteriorment. L’interés i l’atracció
que despertà la llegenda del ieti, l’abominable home de les neus, que a mitjan
segle xix van popularitzar els muntanyistes que escalaven l’Everest, contribuí
en gran manera a crear aqueixa imatge aterridora i misteriosa que la cultura
popular va vincular erròniament als nostres orígens. També la mítica pel·lícula
King Kong (1933), un habitant d’una perduda illa prehistòrica, contribuiria
a forjar aqueixa imatge terrible però humanitzada dels grans primats. Tot
això ha proporcionat un cabal imaginatiu enorme a l’hora de crear enemics
i situacions terrorífiques en què s’estableix una clara equivalència entre
l’element primitiu, l’atàvic i el monstruós.
Així ho veiem en nombrosos còmics de totes les èpoques i de tots els gèneres,
on el malvat és un ésser simiesc i brutal que sorgeix de les profunditats, o del
més enllà, i l’única arma del qual sol ser una gran maça capaç d’obrir el cap
del contrincant d’un sol colp mortal. Els superherois americans, Superman
i Batman, també defenen la humanitat de gegants cavernícoles vinguts de
mons remots, sempre amb una gran porra en la mà
10
. Fins i tot Flash Gordon
lluita contra homes simi vinguts d’El Satélite de los Skorpi (1980). Brutals simis
antropitzats, parlants, els veiem en els còmics espanyols dels anys 50 i 60,
lluitant contra personatges medievals com en El Jabato o El Capitán Trueno,
però qui millor il·lustra aquests primers homes prehistòrics és Miquel Quesada
[page-n-30]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
10
Batman. Superman DC National Comics, 115.
NewYork, 1958.
en les cobertes i vinyetes de Pequeño Pantera Negra (1958). Cal assenyalar
que aquesta imatge simiesca és sempre masculina; quan el sexe femení pren
les regnes del mal és sempre sota l’aspecte d’una bruixa malvada, però que
es pot convertir en una bellesa seductora o bé en una anciana decrèpita.
Si bé aquest tipus d’home primitiu és recurrent en els còmics de ficció i de
misteri de totes les èpoques, vegeu Delito en la Prehistoria o El misterio de
Stonehenge de la sèrie «Martin Mystère», de Castelli i Alessandrini (1982), en
les últimes dècades aquest estereotip ha canviat substancialment a causa
de la difusió i divulgació dels avanços científics sobre l’evolució humana. La
visió ingènua i infantil d’aquells homes simi és cada vegada menys freqüent
i ara els Austalopithecus, l’Homo erectus, l’Homo habilis, l’antecessor o els
neandertals van abandonant els seus rols de bèsties perilloses per convertir-se
en vertaders protagonistes humans de les seues històries. Una vegada més,
còmics com Lucy. L’espoir, de Norbert i Liberatore, On a marché sur la Terre,
d’Houot (1990), o Néandertal, de Roudier (2007-2011), s’acosten amb una gran
sensibilitat i humanitat a la vida i les passions d’aquests primers humans.
27
[page-n-31]
28
Helena Bonet Rosado
La imatge tarzanesca
La influència de la figura de Tarzan, el rei de la selva, d’Edgar Rice Burroughs
(1912) en el món del còmic és innegable. A partir dels anys 20 del segle xx l’home prehistòric continuarà mantenint el seu aspecte simiesc però apareixerà
també una nova figura de l’estil del mite del bon salvatge de Rousseau: un home
lliure, noble i plenament integrat en la naturalesa, que anirà prenent cada
vegada més protagonisme. La publicació de les novel·les de jungla d’aquest
mateix autor, The Cave Girl (1913) i The eternal savage (1925), confirmen
l’èxit d’aquest gènere, amb una aportació molt important: la introducció de
la dona salvatge prehistòrica com a protagonista i heroïna. Per descomptat,
aquestes imatges d’home i dona prehistòrics, responen en realitat a l’home
actual i occidental que habita en la jungla i que no té res de prehistòric, ni
tan sols les armes defensives. En aquest tipus de còmics veurem l’etern enfrontament de l’heroi contra simis humanitzats i feres salvatges, però també
contra tribus africanes ambientades en el seu passat.
A Espanya, el màxim exponent d’aquest perfil tarzanesc és Purk, el hombre
de piedra (1950), de Manuel Gago, seguits de Piel de lobo i Castor, tots ells
ambientats en una mítica prehistòria plena de llicències. Tamar (1961), de
Ricardo Acedo i Antoni Borrell, en realitat és una còpia de la saga de Tarzan
on, igual que el seu progenitor, lluita contra troglodites i tota classe de feres
salvatges inclosos els dinosaures.
Rahan, l’heroi del guionista Roger Lécureux i del dibuixant André Chéret
(1969) ha sigut llegit per tres generacions de francesos i traduït a més de
dèsset llengües. És el personatge que millor representa l’èxit d’aquesta
caracterització de l’home salvatge i tarzanesc del Paleolític
11
. Amb el seu
tapall de cuiro, el seu ganivet de marfil i el seu collar d’urpes d’ós vola a
través de les vinyetes amb un gran dinamisme i força corporal, només
comparable amb el guerrer prehistòric nord-americà Tor. Dels àlbums de
Rahan cal destacar els dedicats a jaciments i coves paleolítiques francesos,
com L’homme de Tautavel (1997), Le secret du Solutré (2008) o La légende
de la grotte de Niaux (2009). En el primer volum, Chéret realitza també el
guió i ens narra una emotiva història d’amistat entre Rahan i Tau-toa, un
preneandertal de la cova de Tautavel.
També en la dècada dels anys 70, l’il·lustrador italo-argentí Juan Zanotto i
els guionistes Ray Collins i Diego Navarro creen el personatge prehistòric
d’Henga, el caçador (1974) (Yor a Itàlia i Espanya) que viatja, acompanyat
de la seua companya Ka-laa, entre dues civilitzacions distintes en un món
primitiu ambientat en el Neolític i en el futur. A partir del 1975 es gesta la
saga Hor, el fill d’Henga, que conservarà les mateixes característiques que la
historieta original entre mons prehistòrics i futurs. Poc coneguda en altres
països fora d’Itàlia i Argentina, aquesta sèrie fantàstica de ciència-ficció va
[page-n-32]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
29
ser portada al cine, sense massa èxit, en 1983 (Yor, el cazador del futuro), pel
Rahan, de R. Lécoureux i A. Chéret.
Vol. 10 de l’edició integral en blanc i negre
de l’editorial Soleil, 2014.
director Antonio Margheriti (Barrero, 2011).
Lògicament és als Estats Units on la figura de Tarzan donarà lloc a una quantitat
més gran de personatges, molt semblants entre ells, i que tindran una gran
acollida a partir dels anys 60 i 70, com Korak, el fill de Tarzan, Ka-Zar amb la
seua núvia la diablessa Shanna, o Kong, el Salvatge, que s’enfrontaran a tot
tipus de cavernícoles, feres i dinosaures en suposats períodes prehistòrics, o
Tragg y los dioses del cielo, on es mescla ciència-ficció i prehistòria (Barrero,
2011). Però, sens dubte, Tor, in the world 1,000,000 years ago (1953), creat per
Joe Kubert, és el guerrer prehistòric que més èxit va tindre, molt influït per la
pel·lícula de 1940 dirigida per Hal Roach (Golden Caster, 2013). És aquest un
dels personatges més volguts per Kubert, que el va acompanyar al llarg de tota
la seua vida artística fins a la seua mort el 2012. Anthro (1968), el primer xiquet
cromanyó nascut de pares neandertals, o Naza, Stone Age Warrior, s’aparten
de la influència tarzanesca, i creen un personatge prehistòric propi 12 . També
serà als Estats Units on triomfaran, a partir dels anys 50, les heroïnes de perfil
11
[page-n-33]
30
12
Helena Bonet Rosado
Naza. Stone Age Warrior. Ice entombed
monsters. Il·lustracions de Jack Sparling.
Dell 12 Comics, New York, 1966.
selvàtic amb un fort component eròtic, com Cave Girl, Rima, o Shanna, totes
elles valentes guerrers abillades amb escasses pells de felí.
Un altre tipus d’heroi prehistòric que incloem en aquest apartat, encara
que no s’ambiente en la selva ni el seu perfil és el del bon salvatge, és el dels
indis americans prehistòrics. Cal recordar que fins ben entrat el segle xx,
els indis de les praderies es consideraven els primers pobladors d’Amèrica,
per la qual cosa els autors de còmics no van dubtar a crear superherois prehistòrics indis. Així naix, en 1954, Turok, son of stone (en castellà Turok, el
guerrero de piedra), un autèntic pellroja paleolític que lluita contra homes
cavernícoles i fauna prehistòrica americana, però sobretot contra animals
antediluvians.
La imatge realista
L’escola franco-belga, amb la seua tradició de còmics històrics, és la que
millor recrea i il·lustra la prehistòria. Guionistes i il·lustradors s’assessoren
sobre els últims avanços de la investigació prehistòrica, visiten els jaciments i
[page-n-34]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
els museus i, fins i tot, col·laboren amb prestigiosos prehistoriadors. Tounga,
(1961), Tunga en les edicions espanyoles, va ser creat per l’il·lustrador belga
Édouard Aidans i es pot considerar com el precedent del còmic realista prehistòric, que compagina la ficció i la documentació arqueològica amb una
fauna creïble, contemporània al Paleolític mitjà i superior (Vich, 1997: 16).
Però serà el guionista i il·lustrador André Houot, amb els seus quatre volums
sobre Chroniques de la nuit des temps (1987-1992), el primer que narra la
història de la humanitat des dels seus orígens fins a l’Edat del Bronze amb
una clara voluntat pedagògica i amb assessorament de científics
13
.
El mestre de la bande dessinée de narració il·lustrada sobre la prehistòria és
Emmanuel Roudier. Des de la publicació de Vo’hounâ el 2002, definida pel
seu autor com una narració màgico-realista sobre neandertals i cromanyons,
ha estat en contacte amb nombrosos arqueòlegs francesos, assessorant-se
sobre la fauna, la flora i el clima, a més de seguir de prop les últimes propostes de reconstruccions anatòmiques i facials dels neandertals. Aquest
interés, unit a la seua passió per la prehistòria, ha donat com a resultat
magnífiques il·lustracions i ambientacions de la prehistòria europea, com
les del seu àlbum més conegut, Néandertal (editat en castellà en 2012). Els
avanços de la investigació prehistòrica també es reflecteixen en la imatge
i les accions dels protagonistes d’altres còmics excepcionals, com el ja
mencionat àlbum de Lucy. L’espoir, de Patrick Norbert i Tanino Liberatore
(2007), una història de supervivència i amor protagonitzada pels primers
homínids. El còmic de Matthieu Bonhomme L’Âge de raison (2002) ens presenta un homínid en l’alba de la seua història, en el qual prevalen més els
impulsos del desig, l’amistat i la violència sobre la raó. La força narrativa i
el colorit d’aquest còmic fan que resulten innecessàries les paraules per a
transmetre’ns el seu missatge sobre la violència i les passions humanes, com
també ocorre en el còmic, igualment mut, Neanderthal, del nord-americà
Frank Frazetta (2009)
14
.
En Mesolith (2010), els britànics Ben Haggarty i Adam Brockbank, creen un
ambient màgic en el qual s’entrellacen les situacions de perill, somnis i malsons, però en un món real de caçadors-recol·lectors del Mesolític i el Neolític.
Destacarem, en l’àmbit peninsular, l’interessant àlbum Ötzi: por un puñado
de ámbar (2015) de Mikel Begoña i de l’il·lustrador Iñaket, un còmic d’aventures, un western calcolític, com agrada definir-lo als seus autors (www.rtve.
es › Noticias › Especiales › El cómic en RTVE.es), sobre la mòmia descoberta
als Alps italians de fa 5.000 anys
15
.
Tots aquests còmics són un bon exemple de com la suma d’una rigorosa documentació científica, una narrativa original i unes il·lustracions
potents, poden convertir aquest art seqüencial en un excel·lent manual
gràfic de la prehistòria. I en aquest sentit, els museus som cada vegada
31
[page-n-35]
32
Helena Bonet Rosado
[page-n-36]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
13
Tête-Brûlée. Chroniques de la nuit de temps,
d’André Houot.
Editorial Le Lombard, Bruxelles, 1989.
Neanderthal, de Frank Frazetta.
Image Comic, Berkeley, 2009.
14
més conscients del potencial comunicatiu que tenen la imatge i la narració
gràfica com a transmissors de coneixement, per això la importància que
té el fet que hi haja una estreta col·laboració entre els il·lustradors i els
conservadors-investigadors del museu en el desenrotllament d’un discurs
expositiu correcte. Un bon exemple que s’ha de seguir des de les institucions
és l’àlbum El bosc negre: una aventura talaiòtica de Max i Pau (2007), editat
pel Museu Arqueològic de Son Fornés, a Montuïri (Mallorca) i ambientat
ja en el llindar de la protohistòria. El guió està escrit pels mateixos responsables científics del museu i relata la vida quotidiana al poblat talaiòtic
de Son Fornés fa uns 2.000 anys. També el còmic Explorador en la Sierra
de Atapuerca (2004), de Jesús Pinilla, editat per la Fundación Atapuerca,
33
[page-n-37]
34
15
Helena Bonet Rosado
Ötzi. Por un puñado de ámbar,
de Mikel Begoña i Iñaket.
Norma Editorial, Madrid, 2015.
disposa de l’assessoria científica de Juan Carlos Díez. En aquesta mateixa
línia, el Museu de Prehistòria de València ha editat dos contes, El misteri
de la cova (2006) i La trobada entre dos mons (2013), argumentats per Eva
Ripollés i Laura Fortea, arqueòlogues-monitores del Museu, amb il·lustracions de Gerard Miquel, on els xiquets protagonistes viuen els canvis que
se succeeixen en l’esdevindre dels temps prehistòrics. L’excel·lent acollida
d’aquests treballs entre el públic infantil i familiar demostra el valor de la
narració gràfica com a recurs comunicatiu i museogràfic per a acostar-nos
a la prehistòria. Per açò, des d’aquestes línies, reivindiquem la màgia de
la imatge i de l’art seqüencial com a mitjà per a construir relats sobre la
prehistòria, pel seu llenguatge internacional i per la seua capacitat per a
suscitar i evocar emocions.
[page-n-38]
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
35
BIBLIOGRAFIA
Augusta, J. i Burian, Z. (1960): Les hommes préhistoriques. París.
La Farandole.
AZÉMA, M. (2011): La préhistoire du cinéma. Paris. Éditions Errance.
BARRERO, M. (2011): «El trogloditismo en los cómics», Tebeosfera
[2.ª època], nº 8. Disponible en: http://www.tebeosfera.com/obras/
documentos/el_trogloditismo_en_los_comics.html
MORTADELO (1985): Especial prehistoria, n.º 191. Barcelona. Bruguera.
MOSER, S. (1998): Ancestral images. The iconography of human origins.
Stroud. Sutton Publishing.
RUIZ ZAPATERO, G. (1997): «Héroes de piedra en papel: la prehistoria
en el cómic», Complutum, 8. p. 285-310.
BOITARD, P (1837-1838): «L’ Homme fossile», Le Magasin Universel,
.
vol. V, Paris, p. 209-240.
— (2010): «Prehistoria y cómics: ciencia y ficción». BBC Historia, p.
64-71. Disponible en: www.academia.edu/1516842/Prehistoria_y_
comics_ciencia_y_ficción
— (1961): Paris avant les hommes. L’homme fossile, etc. Études antédiluviennes. Paris. Passard, Librairi-Editeur.
SARRIÁ, E. (1989): «Las pinturas rupestres de Cova Remígia (Ares del
Maestre, Castellón)», Lucentum, VII-VIII, p. 7-34.
GASCA L. i MENSURO, A. (2014): La pintura en el cómic. Madrid.
Cátedra.
NÚÑEZ CENTELLA, R., SÁNCHEZ RON J. M. i ORDÓÑEZ, J. (2012):
Libros inmortales, instrumentos esenciales. [Catàleg d’exposició]/
Direcció: Ramón Núñez Centella; comissaris: José Manuel Sánchez
Ron i Javier Ordóñez. Madrid. Museo Nacional de Ciencia y Tecnología.
GOLDEN CASTER (2013): «De Purk a Atila. Cómic e historia. Una
aproximación. I. Hace un millón de años». Disponible en: www.theflagrants.com/blog/.../comic/de-purk-a-atila-comic-e-historia/ist.
HERNÁNDEZ, M., FERRER, P i CATALÁ, E. (1988): El arte rupestre en
.
Alicante. Alacant. Banco de Alicante.
JARDÓN, P., PÉREZ C. i SOLER, B. (ed.) (2012): Prehistoria y cine.
València. Museu de Prehistòria de València.
LÓPEZ, P (2013): «El origen de la historieta». Disponible en: https://
.
prezi.com/3akm30sajmjc/el-origen-de-la-historieta/
VELASCO, F. (2001): “La prehistoria en los cómics”, Black & White.
Cómic y Prehistoria, p. 7-11.
VILLAVERDE, V. (1994): El arte paleolítico de Cova del Parpalló. Estudio
de la colección de plaquetas y cantos grabados y pintados. Museu de
Prehistòria de València.
VICH, S. (1997): La historia en los cómics. Biblioteca Cuto. Barcelona.
Glénat.
[page-n-39]