Publicaciones diversas
Cova del Bolomor: 25 anys a la recerca d'un temps perdut
Virginia Barciela González
Felipe Cuartero González
Josep Fernández Peris
Laura Hortelano Piqueras
Pablo Sañudo Die
Ruth Blasco López
2013
, ISBN 978-84-7795-677-8 , 75 p.
[page-n-1]
[page-n-2]
Cova del Bolomor
25 anys a la recerca d’un temps perdut
Virginia Barciela, Ruth Blasco, Felipe Cuartero,
Josep Fernández Peris, Laura Hortelano, Pablo Sañudo
Museu de Prehistòria de València
2013
[page-n-3]
Diputació de València
President
Alfonso Rus Terol
Diputada de Cultura
María Jesús Puchalt Farinós
Museu de Prehistòria de València
Directora
Helena Bonet Rosado
Disseny i maquetació
Pablo Sañudo i Virginia Barciela
Text
Virginia Barciela, Ruth Blasco, Felipe Cuartero, Josep Fernández Peris, Laura Hortelano i Pablo Sañudo
Traducció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València
Dibuix
Francisco Chiner i Susana Alonso
Col·laboracions
Raúl Felis, Carlos Ferrer, Miquel Joan, Juan Moragues i Carolina Aparicio
Edita: Museu de Prehistòria de València - Diputació de València
Creative Commons
Reconeixement - NoComercial - CompartirIgual 3.0 Espanya (CC BY-NC-SA 3.0)
Excepte per a aquelles imatges on s’indiquen reserves de drets
ISBN: 978-84-7795-677-8
Depòsit legal: V 2297-2013
Imprimeix: Impremta Provincial
[page-n-4]
Índex
Pròleg....................................................................................................................7
Del “cementeri de moros” a la morada de l’home primitiu..........................................9
Un jaciment paleolític excepcional............................................................................13
25 anys d’investigació i excavacions........................................................................16
La història comença fa 400.000 anys.......................................................................21
Les restes humanes: evolució i llinatge....................................................................29
Utillatge lític i tecnologia.........................................................................................35
Recursos i estratègies per a la subsistència...............................................................45
La calor de la llar: producció i ús del foc...................................................................53
Territori i hàbitat: els campaments neandertals...................................................61
Epíleg..................................................................................................................69
Bibliografia............................................................................................................70
[page-n-5]
6
[page-n-6]
Pròleg
L’any 1997 es publicava, amb motiu d’una exposició celebrada al Centre Cultural
La Beneficència de València —seu del Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) de la
Diputació—, el llibre Els primers habitants de les terres valencianes. Aquella obra,
de caràcter divulgatiu, es va fer per a explicar a un públic ampli les formes de vida
durant el Plistocé mitjà (780.000-120.000 anys), encara que sense renunciar a l’ús
d’una documentació exhaustiva que s’havia generat des de l’inici de les excavacions,
el 1989. A aquest treball l’han seguit una gran quantitat de publicacions científiques,
en revistes especialitzades, sobre aspectes tan rellevants com l’origen de la producció
i el control del foc, les restes humanes, les estratègies de subsistència, la tecnologia
lítica o l’anàlisi espacial, que han convertit Bolomor en un referent mundial en els
estudis sobre el Paleolític.
En els últims anys, les investigacions i la difusió del que va ser la Cova del Bolomor
no sols es deuen a les campanyes d’excavació ordinària finançades, anualment, per
la Diputació de València a través del SIP, sinó també a l’esforç de moltes persones
que, d’una manera o d’una altra, han contribuït a la continuïtat d’aquest projecte.
Entre elles es troben els visitants, que s’acosten durant l’època en què es duen a terme
els treballs arqueològics amb l’objectiu de conéixer millor els seus orígens i amb un
interés, sovint apassionat, cap a la nostra tasca. Persones que valoren el jaciment com
un patrimoni propi i mundial.
7
[page-n-7]
Per tot això, setze anys després d’aquell primer llibre divulgatiu, i amb motiu del 25
aniversari de les excavacions, l’equip de Bolomor considera que és el moment de
publicar una nova monografia destinada no sols al col·lectiu acadèmic, sinó també
als lectors anònims compromesos amb el patrimoni arqueològic d’aquest país. Amb
aquest pensament, s’ha fet una obra que permet diverses lectures i que, sense deixar
d’emprar un vocabulari tècnic i rigorós, procura combinar-lo amb paraules pròpies
d’un llenguatge més senzill i quotidià.
El llibre s’ha estructurat en diversos capítols que pretenen reflectir el passat i el present
de la Cova del Bolomor, afegint-hi algunes reflexions sobre el que hauria de ser en les
pròximes dècades. Es concedeix una atenció especial a les aportacions fetes els últims
anys, fruit d’una investigació sistemàtica al jaciment.
Portada del llibre Els primers habitants de les
terres valencianes (1997).
Pel que fa a les perspectives de futur, es destaca la necessitat d’aprofundir en la
valoració científica i divulgativa de la cova, en un moment delicat, en què, més que
mai, cal apostar per la ciència i el coneixement.
Agraïm, per endavant, la gentilesa de tots aquells que s’animen a llegir aquesta obra,
com també a les institucions que han fet possible la investigació i aquesta publicació: el
Servei d’Investigació Prehistòrica del Museu de Prehistòria de la Diputació de València
i la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana.
Per a concloure, un record molt especial a les persones que, en algun moment, han
estat vinculades al jaciment, compartint les fatigues d’una labor no sempre massa
grata. Aquesta obra també és la vostra recompensa.
8
[page-n-8]
Del “cementeri de moros” a la morada de l’home primitiu
Dos homes, de barba acuradament retallada i semblança formal, s’obrin pas a
través d’una sendeta, seguint les indicacions que han rebut dels pobletans sorpresos.
L’espessor de la vegetació del barranc, conegut com Bolomor, contrasta amb l’aridesa
i el paisatge agostat en la solana de la Serra de les Creus, situada just davant del
Mondúber, massís on s’obri la gorja. En arribar a la seua destinació, s’arrupeixen al
costat de la boca de la cavitat, ara desmantellada. El pas del temps i l’acció humana
no han aconseguit, tanmateix, fer desaparéixer la infinitat de riqueses que alberga la
cova. A poc a poc, els dos homes identifiquen, junt amb els ossos fòssils de diferents
espècies d’animals, les primeres evidències de la presència de l’home primitiu; es tracta
de destrals de calcària silícia, sens dubte associades a la bretxa òssia. És l’estiu de 1867
i acaben de descobrir per a la ciència un dels jaciments paleolítics més importants
d’Europa. Un dels dos protagonistes és Joan Vilanova i Piera, catedràtic de Geologia i
Paleontologia de la Universitat Central de Madrid; l’altre, el seu deixeble, Eduard Boscà
i Casanoves, futur catedràtic d’Història Natural de la Universitat de València.
Les exploracions d’aquests dos investigadors a la Cova del Bolomor sorgeixen arran
de les informacions que es tenen, almenys, des de la dècada dels anys seixanta del
segle XIX. Les primeres notícies fan referència a la recerca de tresors per part dels
veïns de Tavernes de la Valldigna, els quals, alimentats per llegendes i relats infundats,
denominen la cova “cementeri de moros”.
Joan Vilanova i Piera i Eduard Boscà i
Casanoves, descobridors científics de la Cova
del Bolomor l’any 1867.
9
[page-n-9]
Aquest testimoni és publicat, dues dècades després, pel geòleg Leandre Calvo en el
diari comarcal Litoral de Gandia:
«Estimulados los habitantes de La Vall por la codicia y creídos sin duda que se destinaba en
otro tiempo el dinero para enriquecer a los muertos, trabajaron para desencantar a la fuerza de
barrenos los tesoros escondidos en aquel Cementerio de Moros. No contentos con despeñar tanta
preciosidad... -dientes de carniceros, ciervos, algún paquidermo y también, pequeños pedazos
Leandre Calvo, hidrogeòleg de les
Escoles Pies de Gandia, ca. 1870.
angulosos de pedernal blanco- ..., continuaron excavando hasta las entrañas del monte la rendija
cada vez más angosta. La generación presente ya se da por desengañada, y Dios haga que los
venideros conserven lo poco que los presentes han dejado» (L. Calvo, Litoral núm. 183, 1884).
Els materials arreplegats durant aquella primera visita per Vilanova i Boscà van ser
entregats al Museu Arqueològic Nacional i constitueixen una part dels seus fons
fundacionals. Posteriorment, Eduard Boscà degué freqüentar la cova en diverses
ocasions, i incorporà algunes de les restes òssies a una col·lecció que, en l’actualitat,
es conserva en la Facultat de Biologia de València. Aquestes donacions van contribuir
a fomentar el coneixement del jaciment arqueològic entre la comunitat científica,
en diverses universitats i congressos internacionals de Prehistòria. D’un gran valor va
ser, també, el paper de Leandre Calvo en la dècada de 1880, atés que els resultats
de les seues exploracions van servir per a crear una primera i succinta descripció
estratigràfica de la cova, publicada el 1896 en l’obra Simas y Cavernas de España del
geòleg Gabriel Puig y Larraz.
Inventari de la col·lecció Vilanova i Piera
en el qual se citen les peces arreplegades
per aquest a la Cova del Bolomor. Museu
Arqueològic Nacional (exp. 1868/51).
10
Al començament del segle XX, l’interés per la Cova del Bolomor s’incrementa i rep
les visites de reconeguts naturalistes i investigadors com Henri Breuil, el 1913, o Lluís
Pericot, el 1932. Aquest últim va arreplegar un lot de materials que va ser depositat
per Breuil a l’Institut de Paléontologie Humaine de París. En aquell moment, la Cova
del Bolomor era ja considerada, junt amb altres coves de la zona com ara la Cova de
les Meravelles, la Cova del Parpalló o la Cova Negra, un enclavament que ratificava la
presència de l’home prehistòric o «de l’home primitiu» en terres valencianes.
[page-n-10]
Però l’entusiasme i el rigor científic d’aquesta primera època d’investigacions va topar
amb la realitat d’un país poc acostumat a valorar i protegir els vestigis del passat.
Així, cap al 1935, es van produir una sèrie d’activitats mineres a la cova amb l’objectiu
d’explotar la roca dels mantells estalagmítics, per a la qual cosa es van emprar barrines
i el resultat de les quals encara pot observar-se en el perfil escalonat del sector nord.
Part dels blocs es van destinar, segons informació oral, a construir les taules de l’antic
casino de Tavernes de la Valldigna, actualment desaparegut.
El resultat d’aquestes activitats va ser devastador. Junt amb les actuacions prèvies dels
«buscatresors», l’obertura de galeries per a arribar a la roca va destruir aproximadament
un setanta per cent del depòsit arqueològic existent.
Primeres publicacions on se cita la Cova del Bolomor com a jaciment prehistòric.
Làmina de l’obra Origen, Naturaleza y
Antigüedad del hombre de J. Vilanova (1872).
11
[page-n-11]
Una vegada esgotada la pedrera, el jaciment va caure en un profund oblit, potenciat per
l’esclat de la Guerra Civil i la gran depressió de la postguerra. No és fins a la dècada de
1970 quan torna a ser objecte d’atenció, en aquest cas per part del Servei d’Investigació
Prehistòrica de la Diputació de València, amb motiu de la seua catalogació com a lloc
arqueològic. Aquest interés comporta la realització, el 1977, d’una prospecció per part
de José Aparicio, el qual fa una primera valoració de les indústries que hi havia a la
cova i les classifica com a mosterianes.
El 1982 una nova visita canvia el destí del jaciment. Un dels membres de l’equip i coautor
d’aquest llibre, Josep Fernández Peris, llavors estudiant de Prehistòria, recorre, junt
amb els membres del Centre Excursionista de Tavernes, diverses coves de la localitat.
A Bolomor descobreix una «majestuosa estratigrafia amb ossos i indústria lítica» que,
en aquell moment, va considerar el primer Paleolític inferior de les terres valencianes
amb indústria taiaciana, segons les consideracions i les classificacions tipològiques
de l’època. D’aquesta manera, s’inicia la creació d’un equip multidisciplinari —amb el
suport de les geògrafes María Pilar Fumanal i Michèle Dupré i el prehistoriador Valentín
Villaverde de la Universitat de València— per a aconseguir un permís d’intervenció
arqueològica. Aquesta autorització és concedida per la Conselleria de Cultura el 1989,
Extracció minera i talla manual d’un bloc
estalagmític a la Cova del Bolomor.
i dóna pas a la primera campanya d’excavació, dirigida per Josep Fernández i Pere
Guillem, vinculada al Servei d’Investigació Prehistòrica de València sota la direcció de
Bernat Martí.
Les excavacions sistemàtiques a la cova han suposat un període nou i fructífer de
troballes arqueològiques relacionades amb la prehistòria més antiga d’aquestes terres.
Per paradoxal que semble, 25 anys d’estudi i d’investigació han tornat a Bolomor
la consideració que es tenia d’aquest jaciment fa més d’un segle, quan dos grans
investigadors van recórrer per primera vegada aquell barranc frondós, per a trobar-se
Primera fitxa d’inventari de la Cova del
Bolomor. Museu de Prehistòria de València.
12
amb un lloc que ja van considerar de gran interés. Era l’estiu de 1867 i s’iniciava, així,
la història d’un jaciment excepcional.
[page-n-12]
Un jaciment paleolític excepcional
La Cova del Bolomor és un dels jaciments prehistòrics més singulars dels que es
coneixen al continent europeu. Es tracta d’una cova poc profunda, actualment amb
morfologia d’abric, enclavada al vessant oriental del barranc del mateix nom, a 100
metres sobre el nivell del mar. Aquesta cova va ser ocupada durant el període cultural
que, amb poques paraules, es coneix com Paleolític mitjà i que en termes geològics
correspon al Plistocé mitjà, i comprén un lapse de temps que oscil·la entre els 400.000
i els 100.000 anys abans del present.
La cavitat destaca imponent entre altres formacions rocoses d’origen càrstic que hi ha
al barranc, a manera d’un gran balcó orientat cap a la vall. La Valldigna, com es coneix
aquesta depressió des de la conquista cristiana, s’obri pas entre els relleus muntanyosos
del Mondúber i l’alineació de les serres de les Agulles i les Creus, i es prolonga fins al
mar Mediterrani. Està travessada pel riu Vaca o de Xeraco, que desemboca a escassos
quilòmetres de la cova i forma una marjal litoral molt minvada com a conseqüència de
la secular expansió agrícola i de projectes urbanístics agressius.
Les característiques de l’entorn de Bolomor revelen un paisatge ple de contrastos
i de riqueses naturals al llarg de tota la Prehistòria. La confluència de vies naturals
Situació de la Cova del Bolomor.
13
[page-n-13]
de comunicació i l’existència de zones negades a les terres planes, com ara llacs i
marjals, degué constituir un important reclam per a les bandades d’algunes espècies
d’animals en els seus cicles migratoris i un lloc permanent d’hàbitat per a moltes
altres. L’abundància de caça en l’entorn, unida a les bones condicions d’habitabilitat
de la cova, van convertir aquest indret en un bon refugi temporal per a l’home. A més,
l’ampli domini visual que es té des de la cavitat i la seua altitud mitjana respecte a la
vall van permetre el control d’un territori fàcilment accessible des d’un lloc protegit i
segur.
Vista aèria del jaciment i de la Valldigna.
En l’actualitat, tot i que el paisatge de la plana litoral s’ha transformat dràsticament
com a conseqüència del creixement demogràfic i de l’expansió dels cultius, el Barranc
del Bolomor manté l’essència d’un territori agrest, en veure’s menys afectat per l’acció
de l’home. Així, tan sols els tarongers situats a les zones abancalades més baixes
contrasten amb una vegetació silvestre típicament mediterrània en la qual predominen
les espècies arbustives com ara el romer, el margalló, el coscoll o l’estepa. Els carrascars
propis de l’antic bosc mediterrani han desaparegut com a conseqüència d’un llarg
procés de degradació. No obstant això, algunes espècies han trobat en aquest paratge
un lloc òptim on «resistir», com ara el freixe de flor, el marfull, el lligabosc, la sarsa,
l’aladern, el càdec, la savina negra i l’endemisme de l’espècie Anthirrinum valentinus,
coneguda popularment com Conillet blanc.
La cavitat, d’uns 35 metres de longitud i 17 d’amplària, ha patit les transformacions
pròpies d’un jaciment en procés d’excavació i estudi. Per a evitar els espolis i els actes
vandàlics, el 1990 es va instal·lar una tanca perimetral que va ser reforçada el 2007.
En aquell mateix any es va construir una visera artificial amb l’objectiu d’evitar els
escolaments d’aigua cap a l’interior de la cova que, en èpoques de pluja, dificultaven
el procés d’excavació. També es va alçar una plataforma interior a fi de millorar les
condicions de treball i la circulació en les visites guiades, cada vegada més nombroses
com a conseqüència del interés creixent pel jaciment.
Paisatge del barranc del Bolomor.
14
[page-n-14]
Poc queda, per tant, d’aquella estreta i allargada entrada a una cavitat les parets i
el sostre de la qual semblaven constituïts, segons alguns dels seus primers visitants,
«per un conglomerat de calcària i ossos de diferents espècies animals, en forma de
duríssima roca». En realitat, només eren les galeries obertes pels miners, que deixaven
a la vista un estrat compost de terra bretxificada, endurida pel degoteig de l’aigua
calcària en determinades èpoques. Actualment, amb uns 50 m2 d’excavació en
extensió, l’obertura de la cova es mostra de nou en tota la seua esplendor, i dóna una
imatge més aproximada del que va ser aquest enclavament en època prehistòrica. El
seu interior ofereix una il·lustrativa estratigrafia, formada pels sediments acumulats
durant milers d’anys, símbol del passat de Bolomor i testimoni que es pretén deixar
intacte per a les generacions futures.
Vista de l’excavació del sector nord de la Cova del Bolomor en la campanya de 2007.
15
[page-n-15]
25 anys d’investigació i excavacions arqueològiques (1989-2013)
La dècada dels anys huitanta del segle xx va ser, sens dubte, un bon moment per a
la investigació prehistòrica a Espanya, gràcies a les noves possibilitats de l’acabada
d’implantar democràcia. D’aquesta manera, al territori valencià es van crear
equips d’investigació entorn dels jaciments paradigmàtics de les diferents èpoques
prehistòriques, amb l’objectiu de determinar-ne les característiques i la periodització.
En l’àmbit dels estudis sobre Paleolític mitjà, el projecte de la Cova del Bolomor va
sorgir acompanyat d’uns altres com el de la Cova Negra (Xàtiva, València), El Salt (Alcoi,
Alacant) o la Cova Beneito (Muro d’Alcoi, Alacant), dirigits per Valentín Villaverde,
Bertila Galván i Guillermo Iturbe i Emili Cortell, respectivament. Les dades de les noves
campanyes d’excavació, com també la revisió dels estudis anteriors duts a terme sobre
aquests jaciments, permetrien abordar un període cronològic ampli sobre el qual
assentar les bases del Paleolític regional.
Vista del sector nord el 1982, abans de l’inici
de les excavacions arqueològiques.
16
Les primeres campanyes d’excavació arqueològica a Bolomor es van centrar en
la realització d’un primer alçament topogràfic i en la regularització del depòsit
sedimentològic, de cara a determinar aquelles zones no afectades per les actuacions
mineres. Bàsicament es conservaven tres àrees intactes —al nord, a l’oest i a l’est—, i
era la part central de la cavitat la que presentava més remocions de terra.
[page-n-16]
L’excavació intensiva en l’àrea oest del jaciment, fins a arribar a la base de la cova,
va revelar una estratigrafia important excepcionalment conservada. Es va determinar
l’existència de 17 nivells estratigràfics, alguns dels quals es van datar i així es va
aconseguir una seqüència amb uns horitzons més antics que superen els 350.000
anys, mentre que els més recents arriben als 100.000 anys abans del present. Aquesta
intervenció va permetre, al mateix temps, fer els primers estudis de mamífers
menuts —microfauna—, pol·len i llavors —palinologia i carpologia—, sediments —
sedimentologia—, fauna —zooarqueología— i indústria lítica, a partir dels quals crear
una base sòlida d’investigació per a afrontar l’inici de l’excavació extensiva d’algunes
zones de la cova.
Topografia de la Cova del Bolomor amb la representació dels diferents depòsits sedimentaris del seu interior.
17
[page-n-17]
Equip d’excavació de la campanya de l’any 1991.
Garbellament en sec de sediments procedents de la Cova del Bolomor el 1992.
En aquell moment, el coneixement sobre el Plistocé mitjà peninsular i europeu era, en
comparació amb altres etapes més recents, molt elemental, especialment sobre les
primeres fases i de la «transició» al Plistocé superior. El principal problema va ser que
molts dels models teòrics sobre les formes de vida en aquest període s’havien construït
a partir de l’estudi de jaciments a l’aire lliure, mancats d’estratigrafies prolongades en
el temps, de restes faunístiques o de datacions vinculades a les indústries lítiques.
D’altra banda, les estratigrafies de les cavitats estudiades, encara que proporcionaven
més informació diacrònica, corresponien, majoritàriament, als moments del Plistocé
superior, amb seqüències de menys de 100.000 anys de duració.
Equip d’excavació de l’any 2006.
18
En aquest context, la Cova del Bolomor va permetre observar, per primera vegada en
el vessant mediterrani de la Península Ibèrica, els canvis en el paisatge, en el clima, en
la fauna i, en conseqüència, en les formes de vida al llarg de més de 250.000 anys en un
mateix espai. A més, en tractar-se d’un dels escassos jaciments arqueològics d’Europa
amb estratigrafies plistocenes àmplies, el seu estudi permetia la comparació de les
dades amb les d’altres enclavaments peninsulars i europeus, cosa que contribuïa de
manera important a l’anàlisi dels patrons humans de selecció d’hàbitat i als processos
generals d’adaptació i subsistència.
[page-n-18]
L’any 1994 es produeix una troballa excepcional, ja que es descobreix la primera resta
humana, una molar inferior esquerra d’un individu d’entre 3 i 4 anys procedent del
nivell IV, amb una cronologia estimada de 120.000 anys. Aquest descobriment va obrir
a Bolomor una nova línia de treball relacionada amb la Paleoantropologia, i a aquesta
anàlisi es van incorporar, progressivament, altres restes humanes que, en l’actualitat,
en són set. Aquests fragments d’ossos o de dents s’han atribuït de forma genèrica a
l’espècie Homo neanderthalensis, llevat de la resta més antiga adscrita al nivell XIII,
que probablement corresponga a l’espècie Homo heidelbergensis, amb una cronologia
pròxima a 250.000 anys.
En l’excavació de l’any 1994, a més de la primera resta humana, es fa un descobriment
d’una gran rellevància. Al nivell IV es documenten quatre llars de grandàries diverses.
Un any abans, al nivell II s’havien registrat unes acumulacions de cendres, però sense
Situant elements arqueològics en tres
dimensions (3D) en la campanya de 2009.
evidència d’un ús controlat del foc en un espai clarament definit. Les llars van ser
excavades amb detall, encara que no s’hi va emprar una metodologia moderna i
específica que, anys més tard, sí que ha permés identificar i demostrar, amb proves
científiques irrefutables, les primeres estructures de combustió d’aquest territori.
L’any 2000, amb l’aparició de dues llars al nivell XI, d’uns 170.000 anys, es posa en
pràctica aquesta metodologia precisa i adequada que és aplicada sistemàticament a
les cinc llars que es van registrar en els anys posteriors en aquell mateix nivell i en
les dues llars del nivell XIII, de moment les més antigues del sud d’Europa amb una
datació entorn de 230.000 anys.
L’aparició de les llars a Bolomor no sols va implicar la constatació de l’existència de foc
controlat per l’home en dates antigues del Plistocé, no documentat fins al moment a
la Península Ibèrica. També possibilitava, per primera vegada, la realització d’estudis
de distribució dels materials arqueològics al jaciment —com ara restes d’animals i
eines lítiques— entorn d’unes estructures de combustió que corresponien a moments
puntuals i a tasques específiques de la vida humana, com petits escenaris «congelats»
en el temps.
Prenent mides d’un fragment ossi recuperat
durant l’excavació de 2007.
19
[page-n-19]
Utilització d’una estació total en la ubicació del material arqueològic.
Sistema d’excavació i registre de dades durant la campanya de 2010.
Aquests estudis s’estan ampliant, gràcies a un registre minuciós i a les noves tècniques
d’anàlisi espacial, a tots els nivells excavats, de manera que, en un futur pròxim, es
podrà definir cada una de les ocupacions humanes de la cavitat.
Dibuix del material arqueològic.
20
Les excavacions en extensió en el sector nord han incrementat totes les possibilitats
d’anàlisi, la qual cosa ha suposat un verdader impuls en la labor diària per conéixer
i difondre l’enclavament. Aquesta realitat ha derivat, de la mateixa manera, en una
estreta col·laboració amb investigadors i institucions nacionals i internacionals de
prestigi, les aportacions dels quals han sigut i seran, en el futur, fonamentals en el
procés d’investigació i caracterització del jaciment.
[page-n-20]
La història comença fa 400.000 anys
El temps, des de l’àmbit de la Geologia i de la Prehistòria, és un terme complex.
Milers d’anys que són testimonis d’innumerables canvis quant al clima, al paisatge,
als recursos naturals i a l’ésser humà mateix.
El Plistocé és un període d’escala temporal geològica que comença fa uns 2,6 milions
d’anys, caracteritzat per l’aparició de l’home i l’alternança d’èpoques glacials i d’altres
més temperades. A les terres valencianes, el coneixement sobre la seua evolució ha
estat molt condicionat per l’estudi de terrasses fluvials i depòsits marins discontinus
que proporcionaven una informació desigual. De la mateixa manera, les estratigrafies
presents en altres coves es limitaven, fonamentalment, als moments avançats del
Plistocé superior, per la qual cosa no proporcionaven informació més enllà de 50.000
anys d’antiguitat.
L’excavació a la Cova del Bolomor suposa un gran canvi d’aquest panorama, ja que
presenta una cronostratigrafia contínua de més de 350.000 anys. Com a lloc geològic
és, per tant, un enclavament excepcional, poc afectat pels processos erosius que, al
contrari, sí que han patit els vessants i la vall. Però, a més, Bolomor conserva milers
de proves i evidències sobre l’evolució de tots els recursos de l’entorn susceptibles de
ser explotats per l’home o per altres mamífers que van ocupar, esporàdicament, la
cavitat. Un registre valuós, a la vora del Mediterrani, que la naturalesa ha preservat
per al nostre delit i coneixement.
Primer perfil estratigràfic de Bolomor elaborat
per María Pilar Fumanal (1989).
21
[page-n-21]
Recreació de l’evolució de la Valldigna i de la Cova del Bolomor durant el Plistocé.
22
[page-n-22]
Estratigrafia del sector occidental prèvia a les excavacions arqueològiques
el 1988.
Estratigrafia del sector occidental en l’excavació de 2003.
La història de Bolomor, des del punt de vista arqueològic, comença, aproximadament,
fa uns 400.000 anys, si bé la gènesi de la cova degué iniciar-se fa entre 2 i 5 milions
d’anys, en el Pliocé o en els inicis del Plistocé. La seua formació, d’origen càrstic,
es va produir en un ambient tancat i càlid, sense obertura a l’exterior, moment al
qual corresponen les capes de mantell estalagmític sobre el qual s’assenta l’estrat
sedimentari de la cova. Unes capes, d’aspecte compacte i d’estructura cristal·lina, que
es produeixen per la contínua precipitació d’aigua filtrada i la deposició de carbonat
de calci.
La cavitat s’obri a l’exterior en un moment indeterminat, molt probablement ja en
el Plistocé mitjà, a través d’una boca o conducte. A partir d’aquell instant comença a
entrar sediment des de l’exterior i a omplir-se, de manera progressiva, l’espai interior.
En aquell període, el Barranc del Bolomor no devia tindre la seua actual morfologia
encaixada, sinó que el vessant es prolongaria cap a la vall i les aigües s’evacuarien
cap a les terres planes a través de conductes càrstics subterranis. L’erosió progressiva
i el retrocés del vessant van donar lloc a la gorja i van provocar el desmantellament
de la xarxa de coves que van quedar penjades cap al barranc. És en aquell moment
quan la Cova del Bolomor s’obri definitivament a través d’una gran boca i quan
Fragment de bretxa òssia del nivell VI.
23
[page-n-23]
comencen les ocupacions humanes, abans de 350.000 anys. Poc de temps després, a
partir dels 300.000 anys —nivell XVI— es produeix l’afonament de la visera de la cova,
possiblement relacionat amb un procés sísmic, i també un nou eixamplament de la
boca de la cavitat, la qual cosa es tradueix en una major entrada de sediment des de
l’exterior —nivell XV—.
Secció longitudinal N-S projectada del depòsit arqueològic amb representació dels diferents estrats geològics i la seua ubicació cronostratigràfica.
24
[page-n-24]
Vista del sector nord, amb la ubicació dels diferents estrats geològics, el 2006.
Des de l’inici de l’ocupació humana de la cova, la seua evolució i la del paisatge
circumdant s’explica en quatre grans fases que reflecteixen els canvis climàtics més
importants, amb els quals es relacionen els processos de transgressió i regressió
marina, és a dir, de llunyania o proximitat del mar. Cada una d’aquestes fases està
constituïda per diversos nivells sedimentaris —fins a 17— que són els que han
proporcionat les dades necessàries per a la seua caracterització i, en els casos en què
ha sigut possible, les datacions absolutes o relatives.
La Fase Bolomor I comprén els nivells XVII al XV i està datada entre 350.000
i 250.000 anys abans del present, per la qual cosa s’inscriu dins dels estadis
isotòpics —marine isotopic stage (MIS)— 8 i 9. L’única datació procedent
d’aquesta fase —525.000 ± 125.000— és del nivell XVII, obtinguda per
racemització d’aminoàcids.
Anàlisi de susceptibilitat magnètica i
ciclostratigrafia dels processos climàtics que
afecten les propietats magnètiques del sediment de Bolomor (mètode MSEC) i la seua
interpretació, segons B. Ellwood.
25
[page-n-25]
Aquest conjunt de nivells correspon a un moment de clima fresc, d’una certa
humitat, la conseqüència més evident del qual és la bretxificació o enduriment
del sediment de la cova per la deposició del carbonat de calci de l’aigua que
es filtra per les parets i el sostre. Els petits mamífers documentats en aquests
nivells també contribueixen a determinar les característiques climàtiques.
La presència d’Allocricetus bursae (hàmster) indica un clima fred, tot i que
l’existència d’espècies com Microtus brecciensis (talponet mediterrani) i Talpa
europaea (talp) assenyalen el desenrotllament d’unes condicions menys
rígides, d’una certa humitat. Es tracta d’un període de regressió marina, en
el qual el mar està més allunyat que en l’actualitat, amb un paisatge fluvial de
curs mitjà envoltat d’una vegetació arbustiva i arbòria important, on abunden
els carrascars. Els nivells freàtics són elevats, de manera que a les zones planes
emergeixen llacunes i marjals. Aquest entorn està lligat a una fauna freda amb
espècies com el megaceront, el cavall o el rinoceront.
Nivell del mar Mediterrani durant el Plistocé
i la seua relació amb els estadis isotòpics
(MIS), segons V. Rosselló (1996).
La Fase Bolomor II correspon als nivells XIV i XIII, de 250.000 a 150.000 anys,
dins del MIS 7. S’han obtingut tres datacions per termoluminescència, dues en
el nivell XIV, de 233.000 ± 35.000 i 225.000 ± 34.000; i una en el nivell XIII, de
152.000 ± 23.000.
L’inici d’aquesta fase ve marcat per un canvi gradual però molt accentuat de
les condicions climàtiques, que refereixen a un cicle interestadial de temperat
a càlid, estacionalment molt humit i amb un fort predomini de pluges, la qual
cosa provocaria l’entollada periòdica de la cova. Aquest fet ve confirmat per la
desaparició de micromamífers de climes àrids i freds i l’increment de Microtus
brecciensis (talponet mediterrani), propi de condicions humides.
Es produeix un descens acusat de la fauna freda i apareixen altres espècies com
el cérvol, la daina o les tortugues, pròpies de climes més temperats.
26
[page-n-26]
En les últimes campanyes d’excavació s’ha detectat la presència, en els
moments finals, d’elefants i macacos, encara que és possible que apareguen
amb anterioritat, aspecte que s’haurà de corroborar amb l’excavació en
extensió dels nivells corresponents. El paisatge es modifica lleugerament,
amb una progressiva entrada del mar cap a la vall i la formació de restingues i
albuferes.
La Fase Bolomor III comprén els nivells XII a VIII, entre 150.000 i 130.000
anys, en el MIS 6. Correspon a un cicle climàtic fresc i humit que evoluciona
gradualment cap a una situació freda i àrida —nivell XII—, i això deriva en la
caiguda de plaquetes i grans lloses del sostre de la cova a causa de l’acció del
gel o gelifracció. Aquesta etapa marca la màxima regressió del Plistocé mitjà,
amb un descens del nivell marí estimat en uns 150 metres que va situar la
línia de costa a uns 30 km de l’actual. En descendir el mar es van generar uns
cordons dunars importants i els ambients sedimentaris continentals es van
adaptar a les formacions fluvials de conca mitjana, amb praderies extenses i
boscos de ribera, i també àrees boscoses a les zones més elevades. La fauna
característica d’aquest moment també assenyala un clima més sec i rigorós,
amb la desaparició del megaceront i una presència important del cavall,
acompanyat d’altres herbívors i de petits mamífers com l’hàmster o la rata
cellarda (Elyomis quercinus).
Relació dels nivells de Bolomor amb els
estadis isotòpics (MIS) i la seua cronologia.
La Fase Bolomor IV comprén els nivells VII a I, situats cronològicament entre
el 130.000 i el 100.000 abans del present, en el MIS 5. Del nivell II procedeix
una datació absoluta, obtinguda per termoluminescència, de 121.000 ± 18.000
anys.
Aquesta fase correspon al tram superior de la seqüència, caracteritzat per
les oscil·lacions temperades i humides de l’últim interglacial, la qual cosa va
provocar la inundació parcial de la cova i la bretxificació dels sediments.
27
[page-n-27]
Durant aquesta fase es produeix una variació important de la línia de costa,
amb avanços i retrocessos, però amb una inundació de la vall major que en
l’actualitat i, per tant, una major proximitat del mar a la cavitat. La creixent
elevació del nivell del mar va propiciar l’entollada d’àrees que abans eren de
domini fluvial, on van progressar els cordons litorals generant zones negades.
El nivell IV va ser el de major transgressió marina, amb un ambient de tipus
«subtropical».
El paisatge d’aquest moment va estar constituït per importants zones boscoses,
molt extenses a causa de l’elevada humitat local. Aquestes arbredes es
desenrotllarien des de les ombries de muntanya fins a les abundants zones
lacustres i fluvials vinculades al riu Vaca i a les restingues i albuferes, on
habitaria una fauna propícia amb espècies com ara hipopòtams, aus i petites
musaranyes (Neomis sp.) i rates d’aigua (Arvicola sapidus). Les zones frondoses
de vessant i muntanya, amb presència d’arbres i arbustos com el lledoner o
l’aranyoner, estarien ocupades per cabres, daines, porcs senglars, i musaranyes
nanes (Sorex minutus) i eriçons (Erinaceus europaeus), mentre que cérvols,
grans bòvids, conills, musaranyes i talponets habitarien les praderies situades
entre els vessants i les àrees lacustres.
Mostres per a l’anàlisi sedimentològica i
pol·línica de la Cova del Bolomor (1989).
28
En aquesta fase última, la Cova del Bolomor, situada als peus d’una vall
pràcticament negada, és testimoni de les últimes ocupacions humanes
antigues, abans de l’arribada dels profunds canvis d’una nova època geològica
coneguda com Holocé.
[page-n-28]
Les restes humanes: evolució i llinatge
L’aparició de l’home en l’àrea mediterrània de la Península Ibèrica s’insereix en el
procés de colonització del gènere Homo del continent europeu, iniciat fa més d’un
milió d’anys. Aquesta expansió degué tindre, ineludiblement, el seu origen en un
homínid africà —descendent d’alguna de les branques evolutives proposades a partir
de l’Homo habilis—, cosa que va derivar en un llinatge pròpiament europeu, que
culmina i s’extingeix amb l’espècie Homo neanderthalensis.
Durant dècades, l’anàlisi antropològica de les restes fòssils humanes ha generat teories
oposades. Els estudis filogenètics recents han contribuït a resoldre una part d’aquest
problema. Les anàlisis d’ADN mitocondrial, aplicades per primera vegada el 1997,
van determinar que les diferències genètiques entre Homo neanderthalensis i Homo
sapiens són significatives i que, per tant, aquests últims no són descendents directes
dels anteriors. No obstant això, la primera seqüència d’ADN nuclear, coneguda el 2010,
confirma la presència de gens neandertals en poblacions euroasiàtiques, contribució
que es degué produir per un encreuament entre espècies, quan l’ésser humà modern
va arribar a l’Orient Mitjà després de la seua eixida d’Àfrica, fa uns 200.000 anys.
Al marge d’aquest debat, i reprenent el discurs inicial, els escassos vestigis que hi ha no
permeten determinar amb precisió en quin moment les primeres comunitats que van
eixir del continent africà es van establir de manera permanent a Europa.
Molar inferior del nivell IV. Primera resta
fòssil humana trobada a Bolomor (1994).
29
[page-n-29]
Al jaciment d’Atapuerca (Burgos) la presència de l’home està testificada des de fa
un poc més d’un milió d’anys (Homo antecessor), per la qual cosa és factible que, en
aquella cronologia, aquesta espècie ja ocupara les terres valencianes, encara que no
s’hagen documentat proves sobre això.
Les evidències més antigues corresponen a homínids del llinatge neandertal, segons
els primers nivells d’ocupació de la Cova del Bolomor datats fa més de 350.000
anys. Un hàbitat de grups de caçadors-recol·lectors les característiques del qual
denoten un triomf adaptatiu i, possiblement, el primer poblament humà consolidat
d’aquestes terres. Les restes antropològiques trobades fins a l’actualitat en aquest
jaciment corresponen a set peces òssies. Es tracta d’elements recuperats en el procés
d’excavació, perfectament contextualitzats, i d’uns altres procedents dels rebutjos de
les antigues remocions mineres, l’adscripció cronològica dels quals, en algun cas, s’ha
fet a partir de les característiques del sediment adherit. El conjunt està format per les
restes que es detallen a continuació:
Diàfisi de peroné (HCB 01). Nivell III.
-Molar decídua superior dreta d’un individu de sis a nou mesos d’edat (HCB 03).
-Canina inferior esquerra, de característiques molt semblants a les dels humans
actuals, possiblement d’un individu femení adult (HCB 04).
-Fragment de parietal coincident amb la sutura coronal d’individu adult (HCB
06).
-Diàfisi de peroné d’un individu adult amb una cronologia estimada en 110.000
anys - nivell III (HCB 01).
-Molar inferior esquerra d’un individu d’uns cinc anys d’edat amb una cronologia
estimada de 125.000 anys - nivell IV (HCB 02).
Canina superior (HCB 05).
30
[page-n-30]
-Fragment de parietal d’individu adult, possiblement procedent del nivell VI,
amb una cronologia estimada de 130.000 anys (HCB 07).
-Canina superior esquerra d’individu adult de característiques arcaiques amb
una cronologia estimada entre 190.000 i 235.000 anys (HCB 05).
Les restes òssies humanes trobades a la Cova del Bolomor constitueixen una mostra
reduïda i fragmentada en la qual destaquen els elements dentals enfront dels
postcranials. Les set restes poden ser atribuïdes a individus diferents —dos xiquets
i cinc adults— en funció de les seues propietats físiques, edat de la mort i ubicació
estratigràfica. Per les seues característiques i cronologia han sigut classificats dins de
l’espècie Homo neanderthalensis, a excepció de la peça més antiga (HCB 05), els trets
arcaics de la qual difereixen mètricament dels neandertals i es relacionen bé amb
altres restes trobades en jaciments com Atapuerca (Burgos), Krapina (Croàcia) o Mauer
(Alemanya), adscrits a l’espècie Homo heidelbergensis. Totes les restes humanes de
Bolomor mostren característiques arcaiques i neandertals, amb els trets morfològics
propis d’aquest llinatge evolutiu.
Molar superior infantil (HCB 03).
Un dels fòssils més rellevants del jaciment és el parietal quasi complet trobat dins
d’un bloc de sediment bretxificat (HCB 07). Les sutures de l’endocrani indiquen la
seua relació clara amb les poblacions primerenques de neandertals en procés de
transformació cap als neandertals clàssics europeus propis del Plistocé superior. Tots
els seus trets morfològics i mètrics analitzats suggereixen afinitats amb altres restes
arcaiques, mentre que el pronunciat gruix de la volta cranial evidencia la seua relació
amb les poblacions del Plistocé mitjà europeu.
Els fòssils humans trobats en jaciments del Plistocé mitjà a Europa han permés
reconstruir peça a peça, com si es tractara d’un puzle, l’aspecte d’aquestes poblacions.
Així, per primera vegada, podem dotar de trets físics l’Home de Bolomor i tornar-li el
protagonisme, que sovint només se centra en les eines que van fabricar o en les restes
dels animals consumits.
Canina inferior femenina (HCB 04).
31
[page-n-31]
Parietal amb bretxa adherida del nivell VI.
Vista de la cara interior del parietal (HCB 07).
Els homínids que van ocupar la Cova del Bolomor tindrien una postura totalment erecta,
amb una alçària entre 1,60 i 1,70 metres, depenent del sexe. El seu pes oscil·lava entre
els 80 i els 100 quilos a causa d’una constitució pesada i una musculatura robusta,
com es dedueix de la grandària dels seus ossos i de les pronunciades marques de les
insercions musculars en ells. En comparació amb l’Homo sapiens, el seu esquelet era
fort i robust, amb una caixa toràcica més ampla i curta, una pelvis allargada i plana, i les
extremitats relativament curtes i arquejades en relació al cos. El crani, d’una capacitat
semblant a la de l’Homo sapiens, presentava una morfologia ovalada i menys globular
que la nostra amb un marcat bony a la zona occipital o posterior, denominat «monyo
occipital». La possessió d’un espai retromolar dins d’unes mandíbules potents i sense
mentó, i també un nas ample i projectat cap avant, contribueixen al fet que el rostre
del neandertal tinguera una faç prominent denominada prognatisme mitjà facial. Un
altre dels trets més característics i coneguts són el front baix i els arcs supraciliars
marcats damunt de les cavitats oculars, la qual cosa feia sobreeixir les celles.
32
[page-n-32]
Des d’una perspectiva genètica i evolutiva aquests grups humans presenten unes
característiques perfectament adaptades a les condicions ambientals europees, amb
una constitució molt més robusta i una alçada inferior a la nostra, una capacitat cranial
lleugerament major i, com correspon a la seua ubicació geogràfica, una pell blanca,
ulls clars i cabell ros o pèl-roig.
La població estava composta per individus infantils i adults que, presumiblement,
vivien en grups de trenta a cinquanta individus, tant homes com dones. Aquests éssers
humans van desenvolupar unes relacions socials complexes gràcies a un llenguatge
o sistema de comunicació oral molt eficient, possiblement semblant al modern,
tal com pareixen revelar algunes parts de l’esquelet cranial —os hioide i de l’orella
mitjana—, així com els estudis filogenètics i experimentals basats en els rangs de
freqüència d’audició. L’ús del foc controlat, que va permetre allargar les hores de llum
als campaments, degué ser determinant en el desenrotllament d’aquest llenguatge
i d’un pensament complex aplicat a unes estratègies de subsistència molt eficients
basades en la caça i en la recol·lecció.
Els homínids de Bolomor no degueren viure més de quaranta anys, coincidint amb
la fi del cicle reproductiu de les dones, i només uns pocs arribarien a aquesta edat
màxima. Les femelles degueren tindre una esperança de vida lleugerament inferior
a la dels barons, pels riscos del part, encara que aquests tindrien més possibilitats de
morir en les activitats de caça. D’aquesta manera, els xiquets i els joves constituirien
el major percentatge poblacional dels grups o clans, amb unes altes taxes de natalitat
però també de mortalitat infantil, com revelen les troballes arqueològiques. En aquest
context és poc probable la presència de més de dues generacions dins del mateix
grup, la qual cosa obligaria els individus neandertals a iniciar el cicle reproductiu de
manera molt primerenca. Per a evitar la consanguinitat i les malalties associades
caldria el contacte amb altres grups humans que permetera l’intercanvi d’individus,
probablement de les dones. Al jaciment d’El Sidrón (Astúries), els estudis genètics
demostren l’ús d’aquesta pràctica, la qual cosa no implica que en altres zones no se’n
desenvoluparen d’altres de distintes amb la mateixa finalitat.
Recreació de l’Home de Bolomor per a
l’exposició «Els primers habitants de les
terres valencianes», el 1997 (dibuix de
Francesc Chiner).
33
[page-n-33]
Les restes humanes i les seues ocupacions informen d’una estructura social complexa
i eficient, que aglutina membres iguals els rols dels quals degueren dependre del
sexe, de l’edat i de l’experiència. La cultura, com en el cas d’altres grups de caçadorsrecol·lectors, està basada en la transmissió d’informació, per la qual cosa l’atenció als
individus senils és fonamental per a contribuir a l’educació de les noves generacions.
En aquest sentit, l’ús del llenguatge articulat seria un factor determinant no sols
per al desenrotllament d’estratègies de subsistència, sinó també en la transmissió
de valors culturals i simbòlics. És molt probable que aquestes espècies ja tingueren
algunes formes d’expressió simbòlica —pintures corporals o adorns senzills—, encara
que no està clar que, almenys de manera primerenca, soterraren els seus morts o
feren pintures o gravats rupestres. El que sí que sabem és que l’atenció als malalts o
a individus amb mobilitat limitada va ser important, i en alguns grups es va practicar
el canibalisme amb alguna assiduïtat. Aquestes pràctiques, a més d’altres dades que
s’exposen en els següents capítols, ens remeten a una espècie amb una complexitat
social i comunicativa, i també amb una ment conscient i simbòlica que, en alguns
aspectes, pogué ser semblant a la dels homínids anatòmicament moderns d’aquest
període.
L’Home de Bolomor, igual que els seus congèneres, va evolucionar a Europa fins als
moments avançats del Plistocé superior. Les terres valencianes van ser un dels últims
territoris que va ocupar aquesta espècie, l’hàbitat de la qual es va reduir a zones
europees aïllades i perifèriques, fins a la seua extinció fa uns 25.000 anys. En aquest
moment l’Homo sapiens ja ocupava —almenys des de fa 40.000 anys— pràcticament
tot el continent, i la seua irrupció, coincidint amb l’extinció dels neandertals, ha donat
origen a una gran quantitat de teories causals, més o menys encertades. El més
probable és que aquesta fóra provocada per la conjugació de múltiples factors.
34
[page-n-34]
Utillatge lític i tecnologia
L’ésser humà, des dels seus orígens, ha desenvolupat la capacitat de transformar
la matèria primera per a fabricar utensilis o eines per a emprar-les en les tasques
quotidianes. La participació d’aquests objectes en l’exercici de determinades activitats
va suposar un gran salt evolutiu, enfront d’altres primats que tan sols utilitzen
elements naturals sense transformar o escassament modificats. De la mateixa manera,
la fabricació d’objectes dissenyats per a dur a terme treballs específics va permetre
l’optimització dels recursos i això degué tindre conseqüències en l’organització social
dels grups humans i en una major eficàcia de les estratègies de subsistència. També
en l’evolució cognitiva de la nostra espècie, ja que l’elaboració d’utensilis implica l’ús
de tècniques i operacions que necessiten una transmissió de coneixements mitjançant
processos de comunicació complexos.
En el Plistocé mitjà, el recurs natural més emprat pels grups humans en la fabricació
d’eines és la roca, treballada per mitjà de la tècnica de la talla —indústria lítica tallada—,
tot i que cal tindre en compte que els utensilis fets amb matèria orgànica, com ara la
fusta, han desaparegut quasi per complet. Aquestes indústries lítiques proporcionen
una informació important sobre les formes de vida prehistòriques, fonamentalment
sobre la mobilitat al territori, en funció de la proximitat o la llunyania de les àrees de
captació de les roques.
Percussió directa sobre un nucli per a
l’obtenció d’una ascla.
35
[page-n-35]
Les peces lítiques també informen del grau de desenvolupament tècnic aconseguit
en cada moment, per mitjà de l’anàlisi dels aspectes tecnològics dels utensilis, o
de la mateixa funcionalitat del jaciment i el patró conductual dels grups humans,
gràcies a la seua associació amb altres vestigis com les restes faunístiques o les
llars. En aquest sentit, els denominats estudis funcionals o traceològics, realitzats
mitjançant l’observació macroscòpica i microscòpica de la superfície de les peces,
permeten determinar, de vegades, l’ús concret de cada utensili i la manera d’usar-lo, i
proporcionen dades sobre l’aprofitament dels recursos existents en un territori i de les
estratègies emprades pels grups humans per a tal fi.
Percussor de calcària de grans dimensions.
La Cova del Bolomor, amb la seua àmplia seqüència cronostratigràfica de més de
250.000 anys, representa un dels millors registres paleolítics de l’Europa mediterrània
per a conéixer les característiques i l’evolució dels instruments lítics al llarg del Plistocé
mitjà. Un lapse temporal en què es produeixen importants canvis climàtics, ecològics
i ambientals que tenen una clara repercussió en les roques usades, en les tècniques
d’elaboració i en els tipus i les formes dels utensilis.
Les eines tallades permeten identificar les àrees i les estratègies de captació dels
recursos lítics que oferia l’entorn de la cova, com també els desplaçaments dels seus
habitants pel territori. El mètode d’obtenció de roques per a tallar d’aquestes poblacions
de caçadors-recol·lectors quasi sempre es limitava a la recol·lecció superficial de
còdols, nòduls i fragments despresos de les grans masses on es van formar, i eren
rares les labors pròpiament extractives o de tipus miner. És molt probable que aquest
procediment formara part dels recorreguts quotidians lligats a altres tasques com la
caça o la recol·lecció de fruits i vegetals, ja que no s’observen desplaçaments a llargues
distàncies per a captar determinades matèries primeres o una explotació exclusiva i
intensiva d’aquestes.
Nuclis de format menut en sílex.
36
L’entorn de la cova ha patit canvis importants al llarg de la seua història geològica,
i també modificacions antròpiques en la història recent. A causa d’això, no sempre
resulta senzill ubicar les fonts de matèria primera lítica. Tanmateix, gràcies a les anàlisis
[page-n-36]
de les peces i a les prospeccions fetes els últims anys s’han pogut identificar els tipus de
roca explotats i localitzar alguns llocs potencials d’aprovisionament. Aquestes roques
tenen una propietat comuna, que és la de fracturar de la mateixa manera en qualsevol
direcció que es colpegen —fractura isòtropa— la qual cosa permet predeterminar la
forma dels utensilis i obtindre fils tallants.
La calcària és la roca predominant al territori, tant en les dues serres que delimiten la
Valldigna —Serra de les Creus i Mondúber— com en els col·luvions i depòsits fluvials
que n’arrosseguen els còdols. Es tracta, per tant, de la matèria primera de major
disponibilitat, amb qualitats distintes, i l’única que es presenta en blocs de format gran.
Són especialment idònies per a la talla les calcàries de gra fi (micrítiques) de colors
verdosos i blavosos que es documenten formant bancs en l’extrem oriental de la Serra
de les Creus, al piemont que dóna pas a la plana costanera. De la mateixa manera, els
depòsits de graves del riu Vaca, el curs del qual travessa la Valldigna relativament prop
de la cova, contenen diversos tipus de calcàries que també són adequades per a la
seua talla. La menor duresa i resistència d’aquesta roca, com també la seua obtenció
en blocs, va fer que fóra aprofitada per a les eines tallants més grans i de menor
complexitat tècnica —grans ascles i denticulats amb fils simples marginals— però no
tant per als utensilis que requereixen la utilització de tècniques més depurades per
a la seua configuració, que permeten un reciclatge o un reaprofitament i que, per
tant, poden suportar un major desgast associat a un ús més intensiu o especialitzat al
jaciment (rascadores).
Tot i que abundava més la calcària, la roca preferida pels homínids que ocupaven la
Cova del Bolomor era el sílex, emprat quasi en el 80 % de les peces documentades.
El sílex és la roca autòctona més adequada per a la confecció d’utensilis de pedra
tallada per la seua gran duresa, la seua fractura controlable —mitjançant les tècniques
d’elaboració— i perquè permet l’obtenció de fils molt tallants. Aquest material no és
molt abundant en l’entorn i apareix en forma de codolets, la qual cosa va portar els
pobladors de la cova a emprar estratègies diverses per al seu màxim aprofitament.
Aquest sílex pogué ser obtingut d’afloraments múltiples i reduïts en depòsits cretacis
Denticulat en calcària micrítica; macroutensili.
Punta pseudoleval·loisiana en calcària micrítica.
Rascadora lateral recta en sílex.
37
[page-n-37]
i juràssics de les serres que envolten el jaciment, com els vessants meridionals del
Massís del Mondúber o el Pla del Barber, a la part alta de la Serra de les Creus, on
es localitzen nòduls de sílex en els conglomerats i les argiles de terra rossa. Les
desembocadures dels dos rius pròxims de major envergadura, el Serpis a Gandia i el
Xúquer a Cullera, i els depòsits de graves i arenes de la platja, també van proporcionar
còdols de sílex —arrossegats de zones més llunyanes i de millor qualitat—, encara que
en proporcions reduïdes.
Retocador en quarsita de còdol fluvial.
L’última de les roques emprades de manera significativa a Bolomor és la quarsita, de
gra gros i de duresa semblant a la del sílex, els còdols fluvials de poca grandària de la
qual sembla que provenen, majoritàriament, de les graves aportades pel riu Xúquer
des del seu curs alt —Serra de Martés.
Perforador en sílex.
Rascadora lateral en sílex.
38
Les variacions en la línia de costa, relacionades amb les fluctuacions climatològiques
de cicles glacials i interglacials durant el Quaternari, van influir enormement en la
disponibilitat de roques en l’entorn de la cova. Els còdols marins de sílex van ser
aprofitats per l’home en les èpoques de clima temperat en què la costa arribava quasi
fins als peus del Barranc del Bolomor, al contrari que en els moments freds, amb la
línia de costa molt allunyada, en què s’usava majoritàriament la calcària. Al nivell XII,
amb el mar a uns trenta quilòmetres de la cova, aquest material va ser triat de manera
dominant (85 %) i arribà a superar el sílex com a matèria primera tallada. En alguns
nivells, com ara el XVII —el més antic de l’ocupació amb 350.000 anys—, la calcària va
ser un material tallat amb assiduïtat —20 % de les peces—, tot i que va ser ocasional
en molts altres moments de la seqüència.
El treball diferenciat de cada tipus de roca —amb tècniques i mètodes diversos—
permet reconéixer a Bolomor una estratègia que la investigadora francesa Catherine
Perlès va denominar «economia de matèries primeres», comportament mitjançant el
qual es destinaven roques diverses a la fabricació de diferents tipus d’útensilis segons
la seua adequació a l’ús i als requisits morfològics.
[page-n-38]
La tècnica emprada en l’elaboració dels instruments lítics és la talla. Aquests s’obtenen
per mitjà d’un procés de percussió de la matèria triada amb un còdol (percussor) que
permet l’extracció de porcions del material denominades ascles. El bloc de matèria
treballat rep el nom de nucli i la seua configuració inicial permet l’extracció d’ascles
amb característiques morfològiques predeterminades. En la talla distingim dos
tipus principals de processos segons el seu objectiu: l’explotació o débitage (talla) i
el retoc o configuració. L’explotació és el treball inicial d’obtenció de les ascles que
posteriorment seran configurades mitjançant el retoc. Aquest últim té com a objectiu
donar la forma desitjada a l’utensili, especialment al fil, mitjançant la percussió o la
pressió amb codolets o ossos.
Els diversos tipus d’utensilis es classifiquen en tipologies segons la seua morfologia i les
seues característiques «estilístiques». Aquests eren emprats en tasques quotidianes
com ara la caça, l’esquarterament, el descarnament i el filetejat d’animals, o en el
treball de les pells i de la fusta, entre altres. No obstant això, les anàlisis funcionals
fetes en alguns jaciments han determinat el caràcter multifuncional de la majoria
d’ells, sense que s’haja identificat, exceptuant alguns casos concrets, cap associació
estreta o exclusiva entre la forma de l’utensili i la seua funció, tal com s’entén hui en
dia. El que sí que sembla més probable és l’especialització d’un tipus d’utensili en una
ocupació concreta, com també el predomini d’unes formes i uns usos relacionats amb
la funció dels diversos jaciments.
A Europa occidental, les primeres indústries tallades vinculades a l’home són còdols
i ascles de dimensions reduïdes. A aquests conjunts s’incorporen, fa uns 500.000
anys, altres indústries formades per grans instruments sobre còdols i ascles de gran
format. Entre ells destaca el «bifaç o destral de mà», una peça de grans dimensions —
normalment de més de 10 cm— a la qual es donava forma extraient ascles d’ambdues
cares des de tota la vora, creant un perímetre tallant proveït d’una punta ben destacada
i esmolada. Aquests bifaços, la tecnologia dels quals es denomina acheuliana, es
documenten associats a l’especejament d’animals de grans dimensions, per la qual
cosa es creu que el seu ús estava destinat fonamentalment a aquesta activitat.
Rascadora sobre còdol marí. Microutensili.
Productes retocats en calcària.
39
[page-n-39]
Ganivet de dors en quarsita.
El bifaç representa l’objecte de referència dels jaciments europeus de la primera
meitat del Plistocé mitjà, i s’ha associat a una cultura concreta també denominada
acheuliana. Durant dècades, aquesta eina s’ha presentat com el contrapunt dels
utensilis més menuts sobre ascles en un procés de major a menor antiguitat i de
menor a major desenvolupament tecnològic i evolutiu. Tanmateix, investigacions
recents i noves interpretacions del registre arqueològic apunten que aquests bifaços i
altres grans eines —macroutillatge— podrien no constituir una cultura específica, sinó
un tipus d’indústria itinerant i de requeriment immediat, una eina de viatge perfecta
per a la caça, l’esquarterament, la defensa personal i fins i tot per a l’elaboració d’altres
utensilis de fusta o de pedra. En canvi, les peces sobre ascla, més específiques per a
processos de descarnament i filetejat, estarien més vinculades als campaments, on els
bifaços serien pràcticament inexistents per no estar associada la seua funció a aquest
espai ocupacional i a les seues activitats.
A partir de fa 400.000 anys, a Europa es produeix un canvi conductual en el patró de
mobilitat al territori que dóna lloc al que es coneix com Paleolític mitjà. S’hi observa
com es multipliquen els campaments i, conseqüentment, cobren més protagonisme
les eines de format menut relacionades amb les activitats d’aquest tipus d’hàbitat i
de les seues estratègies de subsistència. De manera progressiva, els instruments de
gran format com bifaços, pics triedres i fenedors són més escassos i més limitats
a determinats espais arqueològics amb funcions específiques, i per això no se’n
documenten en campaments com Bolomor. Aquesta tecnologia, que reflecteix una
forma de vida concreta, continuarà documentant-se a Europa fins als inicis del Plistocé
superior amb la variant denominada mosteriana de tradició acheuliana, última
expressió europea de l’elaboració del bifaç, i que en recorrerà principalment els
territoris septentrionals.
Rascadora en calcària micrítica. Macroutensili.
40
El Paleolític mitjà s’associa a un estadi tecnològic i cultural denominat Mosterià, que
es caracteritza, entre altres coses, per mostrar un aprofitament eficaç de la matèria
primera mitjançant l’obtenció d’utensilis de morfologia adequada als diversos usos i
de forma regular.
[page-n-40]
Una de les característiques més importants és que les ascles que serveixen de suport
per a l’utillatge s’extrauen amb una forma molt pròxima a la que tindrà l’utensili acabat
després del retoc. Per a aquest fi es preparaven nuclis amb morfologies regulars
que permetien obtindre ascles de grandària i de forma predicibles, com els nuclis
denominats de tipus discoide o els de tipus levallois, la talla dels quals requereix una
gran destresa. Hi ha, per tant, una recurrència a les tècniques de talla que implica una
producció seriada de múltiples ascles i una estandardització dels suports. L’extracció
de diferents tipus d’ascles d’un mateix nucli amb morfologies diverses adequades per a
tipus d’utensilis diversos es denomina «economia de talla», una tecnologia que permet
un màxim aprofitament de la matèria primera i que va ser emprada, fonamentalment,
en el sílex i la quarsita.
El procés d’innovació tecnològica degué produir-se de manera gradual, la qual cosa,
Anvers de nucli leval·loisià centrípet. Peça
microlítica de 2 cm.
unida al desconeixement del Paleolític antic, fa difícil determinar a partir de quin
moment podem parlar de Paleolític mitjà. Alguns investigadors proposen que el ple
desenvolupament d’aquest estadi es dóna a partir de l’aparició de la talla levallois, un
augment en la proporció de rascadores i un ús controlat i sistemàtic del foc. A la Cova
del Bolomor s’observa la combinació d’aquests tres fenòmens pràcticament des de
l’inici de les ocupacions fa uns 350.000 anys, i és el jaciment de la Península Ibèrica on,
de forma més fiable, podem parlar de Paleolític mitjà en moments antics.
En els primers nivells d’ocupació de la cova —XVII i XV— els utensilis són principalment
eines d’elaboració senzilla i immediata, independentment de la matèria primera, com
ara ascles amb molt de córtex —superfície exterior dels nòduls de sílex, calcària i
quarsita—, rascadores —ascles amb retoc continu en el seu fil— i denticulats —ascles
amb el fil dentat per mitjà d’un retoc en forma de xicotetes mosses—. S’observa
una escassa producció seriada, fils de morfologies diverses i una menor regularitat
en l’obtenció d’ascles que, per a aconseguir la forma desitjada, se supleix amb
una configuració més intensa mitjançant un major procés de retoc. Hi ha una gran
diversificació de matèries primeres, a causa d’una gran disponibilitat d’aquestes en
l’entorn immediat. Es documenta la presència de macroutillatge denticulat al nivell XVII
Revers de nucli leval·loisià.
41
[page-n-41]
i una presència important d’utensilis molt menuts al XV, la qual cosa podria respondre
a particularitats funcionals en les ocupacions. No obstant això, en ambdós casos es
tracta d’estades curtes, en un moment fred i d’escassa freqüentació de la cova, tenint
en compte el volum reduït de restes arqueològiques, els escassos taxons d’animals
consumits representats i, possiblement, una incidència escassa del foc controlat.
En el primer interestadial —nivells XIV-XIII— la freqüentació humana de la cova continua
sent esporàdica —amb lapses de més de mil anys entre elles—, possiblement a causa
d’unes condicions poc adequades de la cova, temporalment entollada. Tanmateix, en
aquest context de clima càlid i amb el mar pròxim a la cova, es donen ocupacions
més llargues associades al consum de nombroses espècies d’animals. L’utillatge
sobre ascla i fet de sílex cobra, ara, protagonisme enfront de la resta, i en aquesta
Macroutensili (ribot) del nivell XII.
indústria és possible observar, de manera ben definida, els conceptes d’economia i
d’estandardització que defineixen el Paleolític mitjà.
Amb l’arribada del màxim fred, en el MIS 6, es produeix un canvi radical en la indústria
lítica. Pràcticament tot el material és de calcària (85 %) de procedència immediata
a la cova i està molt poc elaborat. Va acompanyat d’abundants nuclis i percussors
destinats a la talla i al processament de restes animals. Els utensilis més freqüents
són denticulats, ascles amb retoc, mosses —ascla amb una vora retocada de forma
pronunciadament còncava— i ganivets de dors —ascles amples amb retoc abrupte—.
Aquestes peces d’obtenció ràpida corresponen, de nou, a ocupacions molt breus,
associades al consum d’unes poques espècies i, per tant, de biòtops molt concrets. En
alguns nivells —XII— la presència de nuclis i restes de talla junt amb les restes òssies
indiquen que els utensilis s’elaboren en el mateix moment del processament dels
animals, en el qual participen també grans percussors per a fragmentar determinades
parts anatòmiques òssies. Aquest nivell constitueix, possiblement, l’expressió més
accentuada del model d’ocupació puntual, idea que també es reforça per l’escassa
presència d’evidències de foc controlat.
Dibuix de ribot sobre calcària micrítica.
42
[page-n-42]
A partir del nivell V i fins al nivell I, es produeix una transformació en la indústria
lítica que, de nou, està associada a ocupacions més prolongades i recurrents, amb
activitats més intenses en l’interior de la cavitat —tant de talla com de processament
d’animals— també evidenciades per la presència de nombroses llars. Aquesta
intensitat en les ocupacions —sobretot en els nivells III a I— és superior, inclús, a les
vinculades al Mosterià clàssic d’etapes posteriors, que recorden en part conductes i
patrons de l’Homo sapiens pròpies del Paleolític superior. No es donarà mai més durant
el Paleolític mitjà i podria correspondre a ocupacions humanes molt recurrents i de
tipus estacional o a campaments de major duració destinats a una caça diversificada.
En aquest sentit, les nombroses restes òssies indiquen una explotació de biòtops molt
variats. Les indústries lítiques d’aquest moment són més estandarditzades i acurades
Rascadora doble en sílex.
i es confeccionen, sobretot en els moments finals, quasi exclusivament en sílex, que
s’obté no sols d’afloraments de l’entorn sinó d’altres de procedència més llunyana.
Les diverses estratègies de talla documentades a Bolomor, tant en l’obtenció d’asclessuport com en el retoc, indiquen una bona capacitat de planificació i gestió dels
recursos lítics que ofereix l’entorn. Aprofitaven de manera diferencial les distintes
roques —sílex, calcària, quarsita— en funció d’una «economia de matèries primeres».
Aquest fet es documenta al llarg de tota la seqüència i no sols ve motivat per una
menor disponibilitat del sílex, sinó per una adequació al patró d’ocupació de la cavitat,
de baixa temporalitat, i al model d’explotació del territori, en el qual la matèria primera
es recol·lecta d’una manera oportunista, junt amb el desenvolupament d’altres
activitats. D’aquesta manera trobem utensilis elaborats amb roques distintes segons
la funcionalitat, la qual cosa implica una gran efectivitat a menor cost en l’obtenció,
el processament i el rebuig de les peces. Només al final de la seqüència s’observa un
ús quasi exclusiu del sílex, cosa que podria relacionar-se amb una explotació menys
oportunista de l’entorn, buscant noves i llunyanes fonts de la matèria primera més
apta per a tallar eines de tecnologia més complexa. Aquest fet ha de relacionar-se,
necessàriament, amb un canvi en les formes d’ocupació de la cova, de major duració
i/o recurrència, i dels patrons de subsistència.
Puntes retocades en sílex.
43
[page-n-43]
Vista frontal d’una rascadora.
També s’observa, en el cas del sílex i, en menor grau, en la quarsita, una economia de
talla en la configuració de diversos tipus d’utensilis, la qual cosa indica una optimització
dels recursos lítics. El fet que l’entorn de la cova fóra pobre en sílex va propiciar el
desenvolupament d’estratègies de màxima utilització com ara el reaprofitament de les
peces mitjançant l’avivament —retoc prop de la vora, extraient ascletes per a generar un
fil nou— o el reciclatge —reutilització i transformació mitjançant la talla d’un objecte ja
tallat amb un altre fi—. Aquests processos es documenten puntualment o amb escassa
incidència a la Cova del Bolomor al llarg de tota la seqüència, però s’intensifiquen en
els moments finals d’ocupació de la cova, fa entre 100.000 i 125.000 anys. En aquest
període també es produeix un major desenvolupament del microlitisme —conjunts en
què apareixen reiteradament instruments de format especialment reduït—, fet que no
es pot entendre exclusivament des de la perspectiva d’una economia de talla, sinó des
d’una òptica funcional i cultural que encara presenta moltes incògnites.
En definitiva, l’àmplia seqüència de Bolomor permet observar diferències no sols en
els tipus de roca emprats en cada moment, sinó també en els tipus d’utensilis i els
seus aspectes tecnològics. No obstant això, aquestes diferències no responen a un
procés evolutiu, sinó que corresponen a qüestions funcionals, coincidents amb el tipus
d’ocupació de cada moment. La utilització d’una cultura tecnològica perfectament
adaptada des d’una perspectiva funcional i determinada per uns paràmetres simples
—des de la nostra òptica actual— en què s’utilitzen majoritàriament ascles retocades,
rascadores i denticulats, fa que no es puguen establir límits entre les indústries d’aquest
ampli període cronològic. Almenys, no fins als moments eemians del 120.000 abans
del present, quan pogué produir-se un augment poblacional amb el patró d’ocupació
menys itinerant respecte a tot el Plistocé mitjà, la qual cosa justificaria els profunds
canvis que s’observen en el registre arqueològic de la cova.
Productes retocats en sílex.
44
[page-n-44]
Recursos i estratègies per a la subsistència
La diversificació de la subsistència en períodes anteriors al Paleolític superior ha
configurat, durant els últims quaranta anys, un dels principals temes de discussió a
Europa. Per poder valorar la contribució de la Cova del Bolomor a aquest debat, cal
definir alguns aspectes i contextualitzar algunes de les aportacions que van portar a
establir els paradigmes relacionats amb l’amplitud de la dieta.
El 1968, l’investigador Lewis Binford va proposar l’existència d’una diversificació
important en la subsistència, al final del Paleolític, en les latituds mitjana i alta
Procés d’escorxament d’una cérvola mitjançant
l’ús d’una eina lítica experimental.
d’Europa. Aquesta diversificació es caracteritzava, principalment, per la inclusió de
noves espècies en la dieta humana, com els animals menuts de la talla de conills o
aus. Basant-se en açò, un any després, Kent Flannery encunyà el terme «revolució
d’espectre ampli» (broad spectrum revolution) per donar una explicació a aquest
canvi en l’explotació dels recursos. Aquesta proposta entrava en contradicció amb la
teoria del farratjament òptim (optimal foraging theory), segons la qual els recursos
eren seleccionats d’acord amb el benefici econòmic que aportaven. És a dir, encara
que l’obtenció i el processament d’animals menuts no era rendible des del punt de
vista del cost/benefici, aquests eren explotats sistemàticament en els moments finals
del Plistocé. Per explicar aquesta aparent contradicció, el 1999, Mary C. Stiner, al
capdavant d’un equip d’investigadors, publicà un model que no va tindre una resposta
unànime en la comunitat científica, però que donà pas a un debat important.
Impactes de percussió per a extraure medul·la
òssia de les diàfisis. Nivell XII.
45
[page-n-45]
Falange d’elefant. Nivell XIII.
Representació de les distintes espècies faunístiques trobades en la seqüència de Bolomor.
Mandíbula d’elefant infantil amb marques
de descarnament. Nivell XII.
Molar de rinoceront. Nivell XVII.
46
Aquest model tenia com a base fonamental determinar el moment concret en què
es produeix l’explotació intensiva d’animals menuts i buscava de donar resposta a
l’amplitud de la dieta humana per mitjà de factors relacionats amb la pressió ambiental,
la pressió cinegètica o l’estadi de desenvolupament tecnològic. Basant-se en aquests
models, molts investigadors van argumentar que l’obtenció i el consum sistemàtics
d’animals menuts —en especial de lepòrids— només va començar a ser rendible a
partir del Paleolític superior i vinculat a l’Homo sapiens. Alguns autors van precisar
més aquesta cronologia i van advertir la relativa importància que aquests animals
comencen a adquirir al final del Paleolític mitjà a la conca mediterrània.
Enmig d’aquesta discussió, la Cova del Bolomor, amb una cronologia situada entre 350
i 100 mil anys, sorgeix com una de les evidències més clares i antigues del consum
sistemàtic d’animals menuts en homínids anteriors a l’Homo sapiens. Les dades de
Bolomor reobrin amb força aquest debat i plantegen la necessitat de reconsiderar
aspectes i d’interrelacionar factors per a explicar aquesta diversificació de la
subsistència en cronologies anteriors al Paleolític superior.
[page-n-46]
Des d’aquesta perspectiva, a Bolomor s’han documentat un total de trenta espècies
animals, entre les quals s’inclouen primats, carnívors, herbívors, preses menudes
(animals de menys de deu quilos, com ara conills, aus i tortugues) i, fins i tot, de
forma puntual, restes de peixos. Els animals que tenen més representació al llarg de
la seua seqüència estratigràfica són el cérvol (Cervus elaphus) i el cavall (Equus ferus),
amb una representació relativament inferior de daina (Dama sp.), tar (Hemitragus
bonali i Hemitragus cedrensis en el nivell IV), ur (Bos primigenius), megaceront
(Megaloceros giganteus), ase europeu (Equus hydruntinus), rinoceront de musell estret
(Stephanorhinus hemitoechus), porc senglar (Sus scrofa), mona de Gibraltar (Macaca
sylvana), elefant d’ullals rectes (Paleoloxodon antiquus) i hipopòtam (Hippopotamus
anphibius), entre d’altres. Els percentatges d’animals menuts, especialment de conills,
en el nivell IV, i d’anàtids en el nivell XI, superen conjuntament, en alguns casos, el 50
% de la quantitat mínima total d’individus. La presència de carnívors hi és esporàdica;
no obstant això, s’han recuperat restes d’ós bru (Ursus arctos), ós tibetà (Ursus
thibetanus), llop (Canis lupus), lleó (Panthera leo), linx ibèric (Lynx pardina), rabosa
(Vulpes vulpes) i teixó (Meles meles).
La majoria de les espècies identificades a Bolomor presenten una representació
anatòmica esbiaixada d’acord amb la seua talla de pes. Només els animals amb pes
inferior als deu quilos, com els conills, mostren una integritat més o menys generalitzada
dels seus elements esquelètics. D’altra banda, els animals amb pesos superiors estan
representats fonamentalment per l’esquelet apendicular (ossos de les extremitats) i
per l’esquelet cranial (crani i mandíbula), mentre que els elements que componen
l’esquelet axial (vèrtebres i costelles) hi estan pràcticament absents. Aquest fenomen
respon a un transport antròpic diferencial de les carcasses, que es coneix amb el nom
de schleep effect. En aquest sentit, els homínids traslladen a l’assentament, de forma
regular, les parts esquelètiques amb major contingut nutricional i abandonen en el seu
lloc d’obtenció (kill site) les menys riques i difícils de transportar —caixa toràcica—.
Maxil·lar de macaco. Nivell XII.
Extremitat inferior de cèrvid en connexió
anatòmica.
47
[page-n-47]
Juntament amb aquesta selecció anatòmica, el conjunt faunístic de Bolomor presenta
una alta proporció de marques antropogèniques que evidencien, de forma inequívoca,
la relació dels grups humans amb la fauna. Aquestes són: marques de tall sobre la
superfície òssia, elements diagnòstics de la fractura òssia per a l’obtenció de medul·la,
cremació intencional —relacionada amb activitats de rostida de la carn—, i mossegades
humanes sobre animals menuts, en les quals es pot prescindir d’eines per al consum
directe.
Dentat de cavall. Nivells IV i XVII.
Durant els processos de carnització és freqüent que es produïsquen senyals sobre la
superfície dels ossos amb els instruments lítics. Aquestes estries es coneixen amb el
nom de marques de tall i el seu estudi, en relació amb la posició, delineació i direcció,
permet de reconéixer les activitats que les van produir (escorxament, descarnació,
etc.). Aquestes marques s’han identificat en la majoria de taxons de Bolomor, des
d’ungulats de gran envergadura (elefants, hipopòtams i rinoceronts) fins a preses
menudes (conills, aus i tortugues), passant per carnívors perillosos (grans fèlids) o,
fins i tot, animals exòtics (macacos). Però, la carn no sols és extreta mitjançant l’ús
d’eines lítiques; també les dents són emprades per a la descarnació i l’aprofitament
de la medul·la, el greix i/o el cartílag de conills, aus i quelonis. Aquesta activitat
genera enfondrons, solcs, mosses de diàmetre ampli, extraccions corticals i fissures,
juntament amb una elevada proporció de cilindres diafisials (diàfisis completes sense
articulacions). Aquestes alteracions, relacionades amb la rosegada o la combinació de
mossegada i flexió, s’han registrat no sols en alguns jaciments europeus del Paleolític
mitjà i superior, sinó també en alguns grups de caçadors-recol·lectors actuals, com els
aché de l’est de Paraguai.
Molars d’elefant. Nivells IV i XVII.
48
En el cas dels ungulats, la presència de marques d’evisceració en la cara ventral
d’algunes de les costelles recuperades indica l’existència d’accessos primaris i
immediats a les carcasses, circumstància que permet establir la cacera com a principal
estratègia de subsistència en el paratge. Aquesta pràctica comprén des de la caça
simple fins a tècniques cinegètiques més complexes, com, per exemple, la predació
múltiple identificada en el nivell XII.
[page-n-48]
Diàfisi de fèmur de cérvol retocada i utilitzada com a percussor ossi. Nivell XVII.
Aquestes estratègies podrien coexistir amb esdeveniments esporàdics de carronyeig
o d’accés secundari a les carcasses, com és el cas del nivell XII i IV. En aquests nivells
s’han identificat marques de tall damunt de mossegades de carnívor, que indiquen un
aprofitament antròpic posterior a l’acció dels predadors no humans.
La forma antròpica de capturar animals menuts constitueix un tema complex d’abordar.
L’absència d’evidències amb caràcter no perible que permeten d’identificar l’ús de
trampes constitueix una limitació important. No obstant això, alguns investigadors
han intentat abordar aquesta qüestió a partir d’observacions etnogràfiques i la seua
posterior aplicació arqueològica. A partir d’aquestes observacions, hi ha acord a
considerar que el tipus de presa podria determinar o condicionar la forma de capturarla. Per exemple, els conjunts formats per aus amb gran varietat d’espècies i edats de
mort que, a priori, podrien respondre a la utilització de trampes, també es podrien
interpretar com a resultat d’un aprofitament antròpic posterior a la seua mort per
fenòmens naturals —tempestats o vents forts—. Per contra, algunes espècies gregàries
amb capacitats reproductores prolífiques, com els lagomorfs europeus, podrien ser
més susceptibles de ser capturades en massa. Un exemple d’això és el conjunt de
lagomorfs procedent del nivell 4 de Les Canalettes (França) amb una cronologia de
120.000 anys.
Banya de cérvol. Nivell XVII.
49
[page-n-49]
Marques de tall en parts anatòmiques de
tortuga. Nivell IV.
Per a l’equip d’investigació d’aqueix jaciment, la sobrerepresentació de femelles,
—que a penes no s’allunyen dels caus— i l’absència de catxaps podria respondre a
activitats relacionades amb la cacera amb parany o a la recol·lecció en massa. Igual
que en el nivell 4 de Les Canalettes, el conjunt de conills del nivell IV de Bolomor està
fortament dominat per les femelles adultes i, per tant, no es pot descartar l’ús de
mètodes relacionats amb la recol·lecció en massa en les zones pròximes als caus. A
pesar d’això, l’alta proporció de conills adults i la distribució equilibrada de mascles i
femelles en la resta de nivells de Bolomor (XI, XVIIa, XVIIc) podria respondre més aïna
a episodis d’obtenció individual.
La presència de cremació en el conjunt pot suggerir l’existència de diversos processos,
com ara que hi haguera un tractament tèrmic de la carn, el desenvolupament
de possibles activitats de neteja o la preparació dels ossos per a facilitar-ne el
trencament. Des d’aquesta perspectiva, s’han recuperat dobles coloracions sobre la
mateixa superfície òssia, que suggereixen la preservació diferencial de la carn en el
moment d’exposar-la al foc. Així, les zones menys afectades són les que presenten més
quantitat de teixit bla i menor grau de cremació, mentre que les més afectades són
les que a penes presenten teixits adherits i, per tant, adquireixen els graus més alts
de coloració. Aquest fet permet inferir una cocció de la carn prèvia a la descarnació.
Les alteracions tèrmiques diferencials sobre les zones articulars de lagomorfs i aus
també suggereixen l’existència de rostiment de la carn abans d’extraure-la. Aquesta
evidència també és observada per diversos investigadors, tant a nivell experimental
com arqueològic, en jaciments del Paleolític superior d’Europa occidental. A pesar
d’açò, hi ha dobles coloracions que, si bé es documenten de forma minoritària en el
conjunt, se situen en cares diferents de l’os. Aquestes permeten inferir l’existència
d’altres processos que no es relacionen amb la rostida de la carn, com per exemple
l’eliminació de rebuigs amb finalitat de neteja o, simplement, accions no intencionals
que desemboquen en la cremació dels ossos una vegada fracturats.
Placa de la closca de tortuga cremada del
nivell IV.
50
[page-n-50]
No obstant això, les restes identificades que concentren una proporció més gran
d’aquestes modificacions són les closques de tortuga. Encara que hi ha un cert grau de
variabilitat, aquestes pareixen descriure un patró basat en la cremació diferencial de
la cara dorsal (major grau de coloració) respecte de la ventral (menor grau). Açò s’ha
interpretat com a resultat del rostiment d’aquests animals abans de ser consumits.
Les característiques de les dobles coloracions coincideix amb la col·locació de les
tortugues cap per avall directament sobre les brases. Aquest patró ha sigut descrit
etnogràficament al Kayapó del Brasil central i representa, per a diversos investigadors,
un element diagnòstic clar del consum humà de quelonis.
Per a accedir a les vísceres de les tortugues o a la medul·la continguda en els ossos
d’ungulats, cal emprar la fractura. Així, s’han observat estigmes, impactes i cons de
percussió sobre les closques i en elements esquelètics de les extremitats. La presència
de contracolps suggereix que l’os ha sigut recolzat en terra o sobre un objecte a
manera d’enclusa per a ser colpejat amb un percussor de pedra. Potser a causa de
l’escassa representació de vèrtebres i costelles en el conjunt, la fractura per flexió
Marques de tall en una mandíbula de conill. Nivell XVII.
Marques de tall en la diàfisi d’húmer d’un cigne mut. Nivell XII.
51
[page-n-51]
Gasteròpodes continentals procedents dels
nivells I, VII i XIII.
Fragments de bivalves i peixos marins del
nivell I.
52
(peeling) no pareix que siga utilitzada de forma freqüent. D’altra banda, les dades
extretes a partir de la localització dels impactes de percussió sobre porcions i cares
esquelètiques concretes permeten inferir una manera d’actuar estandarditzada per
a fracturar els ossos dels animals superiors a vint quilos, especialment en el cas del
nivell IV. Aquesta estandardització indica l’existència de fenòmens de transmissió
d’informació i d’aprenentatge social dins del grup, que podrien desembocar en
tradicions culturals, les quals serien d’una importància vital per al desenrotllament
amb èxit de determinades estratègies cinegètiques.
De forma general, i per concloure, les dades zooarqueològiques proporcionades per
Bolomor han permés argumentar una diversitat comportamental rellevant entre els
grups humans que habitaren el recinte. Tals variacions queden reflectides no sols
en l’espectre de preses que els homínids són capaços d’explotar (des d’elefants a
tortugues), sinó també en la varietat d’estratègies d’obtenció que són capaços de dur
a terme: des de complexes estratègies de caça fins a esdeveniments esporàdics de
carronyeig. Dins de l’espectre de preses potencials, la utilització sistemàtica d’animals
menuts en aquest lloc no pareix ajustar-se a les respostes proposades per a explicar
la diversificació de la dieta humana des de l’enfocament de la broad spectrum
revolution. Les dades proporcionades per Bolomor permeten plantejar que els canvis
en la dieta humana no van ser lineals en el temps i en l’espai, sinó que podrien haver
estat condicionats per la diversitat comportamental, pel patró ocupacional i per les
característiques pròpies del medi on es desenvolupen els diferents grups humans del
territori europeu.
[page-n-52]
La calor de la llar: producció i ús del foc
El foc ha tingut un protagonisme important al llarg de la història de la humanitat,
únicament minvat pel descobriment i la generalització, en alguns països, d’altres tipus
d’energia. És font de calor, permet coure els aliments i produeix llum, per la qual cosa,
al voltant del foc es genera i es desenvolupa la vida, fins al punt que la paraula llar fa
referència no sols al lloc concret a on es realitza la combustió, sinó a un espai domèstic
o a la família mateixa.
Se sap molt poc sobre les primeres llars prehistòriques. De fet, una de les qüestions
més controvertides entre els prehistoriadors és determinar en quin moment l’home va
passar d’usar i conservar el foc —generat de forma natural— a produir-lo i controlarlo a voluntat. Les característiques d’aquest procés, tant pel que fa a l’origen com pel
que fa als moments inicials, són desconegudes; encara que, necessàriament, han de
relacionar-se amb l’aprofitament dels incendis provocats per causes naturals.
L’ús del foc controlat durant el Plistocé mitjà va permetre als homínids desenvolupar
una sèrie d’avantatges adaptatius, amb avanços importants en les formes de vida i en
les estratègies de subsistència. Com a font de calor, comporta una disminució de les
malalties relacionades amb el fred i una millora en les condicions de l’hàbitat que,
alhora, queda protegit dels predadors.
Presència de llars en la seqüència
estratigràfica de la Cova del Bolomor.
53
[page-n-53]
Distribució espacial de les estructures de combustió de la Cova del Bolomor.
A més, la cocció d’aliments enriqueix les qualitats nutricionals d’alguns d’ells —
eliminant-ne paràsits i toxines— i facilita la digestió d’uns altres, fins al punt que s’ha
suggerit que aquest tractament tèrmic va contribuir a la transformació dels enzims
estomacals dels homínids. L’ús regulat del foc degué facilitar la conservació d’alguns
aliments mitjançant, per exemple, el fumatge. També es convertí en un element
decisiu no sols en la defensa contra determinats animals, sinó en el desplegament i, el
que és més important, en la planificació d’estratègies de caça.
En aquest sentit, l’aparició de la tecnologia del foc i la seua generalització tingué
unes implicacions culturals de gran rellevància, i transformà els llocs d’habitació en
importants centres socials de transmissió de coneixements. En veure’s prolongades les
hores de llum, va augmentar l’activitat entorn de les llars, i va fer possible dedicar més
temps a planificar el treball, a distribuir tasques i a afavorir, en general, la comunicació
i l’intercanvi d’idees.
Llar del nivell II indicada amb el núm. 1.
54
[page-n-54]
De la mateixa manera, el foc facilità el desenvolupament dels vincles socials entre
els membres del grup i, molt probablement, l’aparició d’un llenguatge articulat,
instrument fonamental del comportament humà organitzat.
Per a determinar quines són les evidències més antigues de l’ús controlat del foc cal,
en primer lloc, assenyalar quins són els elements que caracteritzen les estructures
de combustió antròpiques dels jaciments arqueològics. La documentació de cendres
no és suficient per a afirmar la presència d’una llar. El sediment on es va originar el
foc ha de tindre una estructura concreta, a manera de capes, amb característiques
distintes segons la seua alteració tèrmica. Així, una llar sol dividir-se, almenys, en una
capa superior de cendra, amb una coloració negra-grisenca, una segona capa inferior
rubefaent, de tonalitat rogenca, i una capa final de base sense alteració tèrmica i, per
tant, amb el color del mateix sediment.
Detall d’una de les llars del nivell IV.
Estructures de combustió del nivell IV.
55
[page-n-55]
Les potències de les capes superiors depenen del temps de combustió transcorregut
i, per tant, de la seua duració. A més, en situacions de bona conservació, poden
aparéixer-hi associades restes vegetals cremades i convertides en carbons, i també
material arqueològic en l’entorn, amb una distribució espacial complexa que indique
la seua relació amb la llar i, de vegades, afectada pel foc mateix. La presència de
nombroses estructures d’aquest tipus en un mateix jaciment i de forma continuada en
el temps és una prova més de l’ús controlat d’aquest important recurs.
Situació de les llars del nivell XI.
Actualment, la sistematització del mètode d’excavació arqueològica i l’aplicació de
tècniques modernes per a registrar i analitzar les característiques del sediment de les
llars fa més rigorós el debat sobre l’origen del foc controlat. No obstant això, durant
dècades, les primeres llars es van vincular a jaciments que hui en dia s’han desmitificat
a través de diversos estudis i revisions.
Procés de documentació de les llars del nivell XI.
56
[page-n-56]
Aquest és el cas de l’enclavament de Zhoukoutian (Xina) al qual es van associar les
evidències més antigues de control del foc vinculades a l’Homo erectus, amb una
cronologia de 500.000 anys; o el recentment publicat sobre Gesher Benot Ya’aqov
(Israel), amb dates de 790.000 anys, si bé no hi ha una micromorfologia termoalterada
del sediment que ho confirme, tan sols una concentració d’elements cremats.
A l’espera de noves troballes a Àsia, el centre del debat s’ha traslladat al continent
europeu. Les dades proporcionades per jaciments com Verteszöllos (Hongria), MenezDregan (França) i Bilzingsleben (Alemanya) apunten, no sense una certa controvèrsia,
que l’origen del foc com a adquisició tècnica es produeix primer en els homínids del
Plistocé mitjà europeu, és a dir, amb l’Homo heidelbergensis. No hi ha constància
que les primeres comunitats humanes europees de fa poc més d’un milió d’anys
conegueren aquesta tecnologia. El foc s’instal·la i es difon a Europa només com a
conseqüència d’un model de poblament permanent, possiblement fa 400.000 anys,
encara que la seua verdadera generalització es produeix entre els grups neandertals
del Plistocé superior.
Excavació de les llars del nivell XI.
La investigació duta a terme a la Cova del Bolomor també ha aportat una informació
valuosa sobre l’aparició del foc controlat al sud d’Europa. Actualment, és l’únic
jaciment peninsular en què es documenten elements de combustió dins d’una àmplia
seqüència estratigràfica del Plistocé mitjà, almenys des de fa 228.000 ± 53.000 anys,
encara que hi ha evidències que assenyalen la presència de foc en nivells encara no
excavats en extensió.
Fins a l’any 2013, les evidències d’ús del foc corresponen als nivells II, IV, XI i XIII, si bé
en el nivell II tan sols es van registrar acumulacions de cendres com a conseqüència
de la neteja de llars o d’alteracions postdeposicionals. En el nivell IV es documentaren
quatre llars de morfologia ovalada d’una sola fase —una d’elles amb pedres en la base
i una altra de dimensions reduïdes—, situades davall de la línia de visera, en el lateral
oest de la boca de la cavitat.
Estructures de combustió del nivell XI.
57
[page-n-57]
Situació de les llars del nivell XI.
Làmina prima amb les fàcies d’alteració
sedimentària d’una llar del nivell XIII.
Visió microscòpica dels components cremats
d’una llar del nivell XIII.
58
L’anàlisi de la distribució espacial dels materials revela que, entorn d’aquestes,
s’originà una àrea d’activitat, a l’interior de la cova, associada al processament de
fauna i a la talla lítica, mentre que la zona que quedava a l’exterior s’emprà com a
àrea de rebuigs. L’excavació del nivell IV va permetre d’observar, per primera vegada
al jaciment, l’organització de l’espai i de les activitats al voltant de les llars. No obstant
això, les limitacions d’aquesta zona d’excavació, de 12 m2, no van permetre de fer una
valoració més àmplia sobre l’ocupació humana en aquell moment.
El panorama difereix notablement en els estadis més antics que tenen presència de
llars, ja que els nivells XI i XIII es conserven en extensió tant en el sector oest com
en el sector nord de la cavitat. En el nivell XI s’han excavat set llars monofàsiques de
morfologia ovalada, amb un diàmetre mitjà d’1,1 metres i 50 mil·límetres de potència,
que es trobaven alineades davall de l’arrancada de la cornisa de la cova. Al voltant de
les llars es va documentar una acumulació important de material arqueològic, encara
en procés d’estudi, que en un futur pròxim permetrà definir àrees d’activitat i extraure
conclusions sobre les característiques de l’ocupació. Una cosa pareguda podria
ocórrer amb el nivell XIII, del qual només s’ha excavat la zona oest i on es van trobar
les llars més antigues de la seqüència. Aquestes dues llars, també monofàsiques i de
0,45 i 0,5 metres de diàmetre, estaven assentades sobre una superfície lleugerament
afonada en la qual hi havia una concentració de blocs de roca plans termoalterats,
possiblement col·locats en la base o aprofitats intencionadament. L’existència de
materials associats a les llars s’ha de posar en relació amb les activitats realitzades al
seu voltant. La fauna processada i la detecció de greixos vegetals i animals indicarien
una funció culinària. D’altra banda, la presència d’indústria lítica, majoritàriament
restes menudes, assenyalaria activitats de talla, sense que puguem descartar altres
funcions de les quals no queden evidències tangibles.
Les característiques de les llars de Bolomor apunten a conjunts situats en la visera,
per tal de facilitar l’evacuació del fum i delimitar i protegir l’espai interior de la cavitat,
on es duen a terme les activitats relacionades amb l’ús del foc. Es tracta, en tots els
casos, de llars de curta duració d’una sola fase i sense superposicions. És a dir, que el
[page-n-58]
Procés d’excavació de les llars del nivell XIII.
temps transcorregut entre la implantació d’un conjunt i de l’altre és llarg, podent haver
passat milers d’anys. Aquestes dades s’han de relacionar amb el model ocupacional
del jaciment, que es caracteritza per la presència de grups humans de forma
recurrent —encara que amb ocupacions distanciades en el temps— durant breus
lapses temporals, probablement de pocs dies. Aquest model difereix notablement
de l’identificat en altres jaciments més tardans del Paleolític mitjà, com el Salt
(Alcoi) o l’Abric Romaní (Capellades) on, depenent del nivell, s’han documentat llars
corresponents a ocupacions més llargues, amb més d’una fase i amb superposicions.
Aquestes diferències indiquen l’existència de campaments destinats a diversos tipus
d’ocupació i de diferent duració, i també una evolució complexa en l’explotació del
territori, allunyada de la imatge immobilista que, fora del món acadèmic, es té d’aquest
període.
Reconstrucció, mitjançant motle i buidatge
en positiu, de les llars del nivell XIII.
59
[page-n-59]
Diferents vistes de l’excavació de les dues estructures de combustió del nivell XIII.
Procés d’excavació d’una de les llars del
nivell XI en la campanya de 2008.
60
En efecte, des del descobriment de la tecnologia del foc, la seua producció i el seu
control va constituir un factor evolutiu de primer ordre. Les llars més antigues de
Bolomor, datades en 228.000 anys, representen l’origen d’aquest moment a la
Península Ibèrica i en constitueixen, a més, la prova més antiga per al sud d’Europa.
Altres jaciments peninsulars, com la Gran Dolina (Atapuerca), amb l’estratigrafia més
llarga i millor documentada des del Plistocé inferior, no presenten proves de foc. Només
jaciments com Solana del Zamborino (Granada), San Quince del Pisuerga (Salamanca) i
la Cueva del Ángel (Còrdova) són indicadors d’aquest ús en el trànsit del Plistocé mitjà
al superior, fa uns 120.000 anys. Bolomor és, per tant, no sols una de les evidències
més antigues de l’ús controlat del foc a Europa, sinó que, des del punt de vista del
procés evolutiu i tecnològic, és l’únic jaciment conegut amb un registre que comprén
250.000 anys, la qual cosa el converteix en un dels millors llocs per a entendre l’èxit
adaptatiu dels homínids.
[page-n-60]
Territori i hàbitat
Els grups humans que van habitar la Valldigna i la Cova del Bolomor durant el Plistocé
mitjà eren caçadors-recol·lectors. Les seues estratègies de subsistència i les seues formes
de vida es basaven en l’aprofitament d’un paisatge contrastat en el qual la major part
dels recursos alimentaris provenien de la caça, complementada, puntualment, amb
un carronyeig oportunista associat a la recerca d’aliments sense una pauta definida.
És molt probable que la recol·lecció d’insectes, de mel o de vegetals completara la
dieta i podria ser que aquests últims hagueren adquirit una importància notable en
l’alimentació. Així pareixen indicar-ho els fitolits (mineralització d’origen vegetal) i les
marques de desgast pròpies del seu consum trobades en algunes dents o les anàlisis
químiques complexes d’elements traçadors i d’isòtops de carboni i nitrogen, de les
quals s’obtenen dades sobre la dieta i la mobilitat.
La forma d’ocupar el territori estigué condicionada per l’adaptació als recursos —biòtics
o abiòtics— existents en l’entorn, l’absència o l’abundància dels quals està marcada
per un accentuat caràcter estacional. Aquesta necessitat de garantir la supervivència
podria haver dut els grups humans a adoptar estratègies migratòries caracteritzades
per una alta mobilitat i per campaments de curta duració, que eren ocupats durant
uns pocs dies o unes poques setmanes. L’existència de diverses comunitats en una
mateixa regió també degué contribuir notablement a la pressió sobre els recursos i
el seu eventual esgotament, i a generar tensions socials i competència pel control del
territori.
El riu Vaca i el seu entorn de marjals.
61
[page-n-61]
Vista del massís del Mondúber i del territori agrest en què se situa la Cova del Bolomor.
Només en alguns casos, l’aprofitament intensiu de determinats recursos i la presència
de bandades d’herbívors en algunes zones podrien haver afavorit un assentament més
prolongat en els campaments, però sense arribar a produir-se una sedentarització o
una ocupació continuada.
Conillet blanc (Anthirrinum valentinus),
endemisme de vegetació rupícola de la Cova
del Bolomor.
62
L’estructura social dels homínids atribuïts al llinatge neandertal és un factor essencial
a tindre en compte en relació amb els patrons d’habitació i d’explotació del territori.
Els grups humans estarien constituïts per un nombre d’individus prou ampli per a
garantir-ne la continuïtat i la subsistència, vinculats per llaços de parentiu difícils de
precisar. La grandària d’aquestes agrupacions és un tema que s’ha abordat en diversos
estudis especialitzats i des de distints enfocaments, entre els quals cal destacar
criteris genètics, econòmics, socials i etnològics. La perspectiva genètica té un interés
especial, ja que considera necessària una mínima densitat poblacional, a més del flux
d’individus entre grups diferents, per tal d’afavorir l’intercanvi de gens.
[page-n-62]
Un estudi recent de l’anàlisi d’ADN mitocondrial a la Cueva del Sidrón (Astúries), proposa
una permanència estable dels barons en l’entorn familiar, sent les femelles les que es
mobilitzarien en la pubertat. Els contactes entre grups degueren tindre, per tant, no sols
un interés genètic, sinó també profundes repercussions a nivell social i cultural.
D’altra banda, i atenent a criteris econòmics, a la Cova del Bolomor s’ha documentat
el desenvolupament d’estratègies de caça complexes, com la predació múltiple, que
requereixen la participació d’un alt nombre d’individus, considerant, a més, que no
tots podien prendre part en les caceres per limitacions físiques o d’edat. En aquest
sentit, també la reiteració de les ocupacions i la seua estructuració en alguns nivells
del jaciment —nivell IV o XII—, pareixen indicar que l’assentament va ser ocupat per
un ampli grup de mig centenar d’individus, dades que confirmen determinats estudis
etnològics sobre poblacions de caçadors-recol·lectors actuals.
Recreació d’activitats quotidianes en un
campament, segons M. Wilson (modificat).
Recreació de la Valldigna i de la Cova del Bolomor en els temps eemians, fa 120.000 anys, del llibre De
Neandertales a Cromañones (Valentín Villaverde, 2001).
63
[page-n-63]
L’ocupació d’un territori per part dels homínids es duia a terme a través d’una important
diversitat d’assentaments. Encara que s’han localitzat llocs d’habitació a l’aire lliure, les
coves van ser el paratge generalment triat per a establir-se. Aquestes proporcionen un
refugi natural enfront de les inclemències climàtiques i constitueixen un espai segur
i protegit on alimentar-se i pernoctar. La seua elecció també pogué dependre de les
seues característiques morfològiques i d’habitabilitat, com també de la proximitat als
principals recursos econòmics.
Identificació estratigràfica de les unitats
geoarqueològiques vinculades als campaments
de la Cova del Bolomor.
Unitats geoarqueològiques i els esdeveniments de desocupació (àrees buides) de
Bolomor.
64
L’organització dels llocs d’habitació neandertal representa un reflex de l’organització
del grup en un context determinat i, per tant, pot proporcionar una informació valuosa
des d’una perspectiva social. Cal destacar la importància de l’aparició de llars en
aquest tipus de jaciments arqueològics, entorn de les quals se solen observar àrees
d’activitat —talla, processament d’aliments, assaonament de pells, entre altres—. La
seua distribució en l’espai permet inferir de quina manera es podria haver estructurat
i ocupat l’espai habitat, la qual cosa generalment no encaixa amb la imatge literària de
tot el grup entorn d’un gran foc central. A pesar de la rellevància d’aquestes dades, la
seua extrapolació per a tractar de determinar com s’organitzen socialment els grups
d’homínids és un assumpte summament complex, i encara més si tenim en compte
la diversitat de tipus d’assentaments i ocupacions que, sovint, responen a qüestions
funcionals.
Els assentaments situats en coves o abrics presenten un avantatge important respecte
dels que se situen a l’aire lliure: el seu estat de conservació és millor, generalment
en una àmplia extensió i, en casos com el de Bolomor, amb àmplies seqüències que
permeten veure canvis en el tipus d’ocupació del jaciment i en l’explotació dels recursos
del territori. La Cova del Bolomor va ser utilitzada reiteradament pels grups humans
que van freqüentar la Valldigna durant el Plistocé mitjà i en els moments inicials del
Plistocé superior. L’estudi de la seqüència estratigràfica del jaciment mitjançant l’ús de
la denominada anàlisi arqueoestratigràfica ha permés identificar conjunts de materials
arqueològics aïllats, continguts en els diferents nivells sedimentaris.
[page-n-64]
L’anàlisi arqueoestratigràfica relaciona els materials arqueològics amb la seua ubicació
en la seqüència estratigràfica, i busca l’associació o major concentració d’aquests
materials en llits estèrils. Per a això, mitjançant programari informàtic, es reconstrueix
l’emplaçament original de cada una de les restes arqueològiques recuperades en
l’excavació, i el conjunt s’analitza mitjançant seccions que permeten identificar fases
d’ocupació i de desocupació humana de la cavitat.
A partir dels resultats obtinguts amb aquesta anàlisi, realitzada entre els nivells I i XII
de la seqüència estratigràfica del jaciment, es pot establir que la Cova del Bolomor va
tindre, almenys, vint períodes d’ocupació importants, entre els 100.000 i els 150.000180.000 anys. Durant aquests períodes, la cavitat va ser habitada de forma reiterada
i intermitent i s’hi van exercir activitats quotidianes, com ara el processament i el
consum d’aliments o l’elaboració d’eines lítiques. En les ocupacions més prolongades
o recurrents, com les del nivell IV, amb major activitat a l’interior de la cova, aquestes
activitats es feien generalment a l’entorn d’unes quantes llars, que també actuaven com
a element socialitzador. Per contra, en ocupacions més breus és possible documentar
evidències del procés de talla en el mateix lloc i moment que les del processament i
consum d’animals, amb presència molt puntual de foc.
Les ocupacions de la part superior de la seqüència de la Cova del Bolomor, en general
i, en el nivell IV, en particular, es caracteritzen per presentar una densitat de restes
arqueològiques elevada, que, en aquest nivell, arriba a 6.442 peces per metre cúbic.
L’elevada concentració de materials, a pesar de mostrar una alta relació temporal, i la
important incidència del foc —restes de cendres, abundants materials cremats—, són
fruit d’un ús reiterat de la cavitat pels grups humans i de diverses ocupacions d’una
certa continuïtat temporal i/o d’una alta recurrència en l’ús dels espais. L’absència
d’elements que indiquen períodes de desocupació llargs reforça la importància que
tingué l’ús de la cavitat, especialment a partir del 120.000 abans del present, on es
registra el patró d’ocupació amb menor mobilitat dins de la seqüència. En aquests
moments, es produeix una explotació de biòtops variats, com apunta la presència de
restes d’animals com cérvol, ur, daina, anàtids, tar i porc senglar, entre altres; i també la
Situació i percentatge del material lític en
calcària vinculat a les llars del nivell IV.
Situació i percentatge del material faunístic
vinculat a les llars del nivell IV.
Situació i percentatge del material ossi
cremat vinculat a les llars del nivell IV.
Núvol de punts o elements arqueològics
vinculats a les llars del nivell IV.
65
[page-n-65]
indústria lítica, estandarditzada i cuidada, que es realitza majoritàriament en sílex que
s’obté en zones pròximes a la cova però, també, en àrees de captació més llunyanes.
Tíbia de tar (Hemitragus sp.) en procés
d’excavació en la campanya de 2007. Nivell X.
El campament de més entitat del nivell IV disposa de quatre llars, que articulen l’espai
i el desenvolupament de les activitats associades a aquestes. Podem considerar,
per tant, que hi ha una estructuració complexa de l’espai, reflex d’una organització
no sols espacial, sinó també social. En aquestes ocupacions s’observa una marcada
diferenciació entre l’espai exterior i interior de la cova, triant els grups humans la zona
protegida per la visera de l’abric per a instal·lar el campament, i descartant l’exterior,
a on únicament es duen a terme algunes activitats de poca importància. En aquesta
estructuració, les llars també juguen un paper important, situant-se davall de la línia
de visera de l’abric i delimitant la zona habitada.
El nivell XI conté ocupacions —almenys dues— més breus que la descrita anteriorment
del nivell IV. El conjunt, que disposa d’un total de set llars, presenta una densitat de
materials baixa, en comparació amb els nivells de la zona superior de la seqüència.
Aquest fet, sumat a una menor amplitud en l’explotació dels recursos faunístics i una
menor estandardització en les formes de processar els recursos animals, indica una
major brevetat d’ocupació d’aquest nivell respecte als moments posteriors.
Procés d’excavació del material arqueològic
del nivell XII.
66
En l’àmplia seqüència de la Cova del Bolomor hi ha altres nivells, d’una antiguitat
entre 350.000 i 150.000 anys, rellevants quant al mode d’ocupació de la cavitat i al
desenvolupament d’estratègies d’explotació dels recursos. Encara que la informació
procedent d’aquests és parcial, per una limitació en l’àrea excavada o en el tractament
de les dades, és possible avançar algunes observacions. En el nivell XII —fa uns 180.000
anys— es registren ocupacions destinades principalment al processament d’espècies
—cavall i cérvol— pròpies de les zones planes i de mig vessant. La indústria lítica està
poc elaborada i, majoritàriament, és de calcària, obtinguda en les proximitats de la
cova. Aquest nivell constitueix un dels exemples més accentuats de model d’ocupació
curta dins de la seqüència estratigràfica.
[page-n-66]
Representació del material arqueològic recuperat en el nivell XVIIc.
El nivell XVII de la Cova del Bolomor, el més antic de la seqüència estratigràfica,
presenta dos períodes d’ocupació importants, separats per un nivell estèril. La densitat
de materials és menor que al nivell IV, però significativament major que al nivell XI.
En aquest moment es produeixen períodes intermitents d’abandó de la cavitat per
part dels homínids, que són aprofitats per alguns carnívors com a cau, encara que, a
causa de la intensitat de l’ocupació humana, no devia ser un fenomen ni freqüent ni
prolongat. En el nivell XVII, donades les reduïdes dimensions de l’àrea excavada, no
ha sigut possible valorar-ne el grau de complexitat ocupacional mitjançant una anàlisi
de la distribució espacial. No obstant això, el poc volum de restes arqueològiques,
la presència d’una indústria lítica de matèries primeres locals molt diversificada, i
també poc elaborada i estandarditzada, i les escasses espècies d’animals consumits
—sobretot cavall i cérvol— suggereix unes ocupacions humanes esporàdiques i
Mandíbula de cervo del nivell XII.
67
[page-n-67]
breus. Les dades del nivell XV, amb una actuació sobre diferents biòtops, indiquen una
major freqüentació de la cova i unes ocupacions de més duració, però dins d’aquests
paràmetres d’ocupació curta.
Excavació del nivell XII en 2011.
Detall d’una de les àrees d’excavació del
nivell XII (2011).
Representació de l’abandó de Bolomor per
les poblacions de neandertals.
68
L’anàlisi detallada dels distints nivells de Bolomor i dels seus materials arqueològics
associats són una prova evident que els homínids del Plistocé mitjà i de l’inici del
superior, durant 250.000 anys van dur a terme una gran varietat d’estratègies de
subsistència adequades a les característiques ambientals, climàtiques i als recursos
existents en el territori en cada moment. El patró ocupacional sempre va ser itinerant
o migratori però amb una mobilitat variable —alta, mitjana o baixa— en relació amb
les seues necessitats adaptatives. Les formes de vida quotidianes degueren ser de
resposta immediata segons les necessitats esmentades, si bé integrades en processos
de major planificació que posen de manifest un coneixement sòlid i establit d’aquest
territori.
Fa aproximadament uns 100.000 anys, els neandertals de la Valldigna van abandonar
definitivament la Cova del Bolomor. Amb un espai molt reduït a l’interior —per
l’acumulació de sediments derivats de processos geològics i per les ocupacions humanes
durant 250.000 anys—, les condicions d’habitabilitat ja no devien ser suficients per a
uns grups nombrosos i exigents en l’organització dels seus campaments. La cova quedà
buida i envellida, com a mostra d’un poblament primitiu que es modificarà de forma
dràstica durant tot el Plistocé superior, sobretot amb l’arribada, a partir del 40.000
abans del present, de l’Homo sapiens. Però, en el moment de desocupació de la
cavitat, els neandertals encara no eren una espècie en decadència. Encara tenien per
davant 80.000 anys d’evolució en els quals florirà la cultura coneguda com mosteriana,
ben exemplificada en els més de cinquanta jaciments documentats per tot el territori
valencià.
[page-n-68]
Epíleg
El capvespre discorre lentament sobre la Valldigna, tenyint el barranc del Bolomor
d’una llum ataronjada, preludi de la tardor. L’eco juga amb les rialles i les conversacions
d’un grup de joves que baixen de la cova. Per a alguns, és la seua primera experiència
en arqueologia. Altres, però, porten en la memòria el grat record de moltes campanyes
compartint vocació i amistat. Aquella vesprada de setembre, no sembla que a cap d’ells
li preocupe el pas de les hores. Tampoc la fatiga d’un llarg dia de tallers i explicacions
a les desenes de persones que han visitat la cova. Els xiquets corrent amunt i avall,
l’interés dels més curiosos i el gran moment de la recreació del foc prehistòric seran els
temes de conversació durant almenys dos dies.
A la vall, aquell mateix rebombori pareix que també perdurarà algun temps. El fet
que un dels jaciments paleolítics més assenyalats del món estiga en aquest territori
no és una cosa que, una vegada sabuda, es passe per alt fàcilment. A poc a poc, es
corre la veu i aquells que, per diversos motius, no han pogut fer la visita, prometen de
fer-la l’any que ve... Perquè sí, al final de l’estiu de l’any següent un nou grup tornarà
carregat de reptes i d’il·lusions a continuar la investigació d’un assentament clau per
a la Prehistòria europea, sabent que, sense el seu treball i la seua dedicació, això no
seria possible. I amb ells, tornarà el foc i la gent de la vall a ocupar, durant un breu
instant, la Cova del Bolomor, perquè aquesta no torne a ser mai més la gruta oblidada
de la Valldigna.
69
[page-n-69]
Bibliografia sobre la Cova del Bolomor
Publicacions generals
BARCIELA, V. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2008): «La Cova del Bolomor i els orígens del poblament prehistòric a
la Valldigna», Saó, 41, p. 27-31.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (1994): «El Paleolítico inferior en el País Valenciano», Recerques del Museu
d’Alcoi, 2, p. 7-21.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (2001): «Una aproximació al nostres orígens humans», L’Avenc. Revista d’investigació
i assaig de la Valldigna, 6, p. 3-14.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (2001): «Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia)». En Valentín Villaverde
(ed.): De Neandertales a Cromañones. El inicio del poblamiento humano en las tierras valencianas, p. 389392.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (2003): «La Cova del Bolomor (La Valldigna, Valencia). Un registro paleoclimático i arqueológico en un medio kárstico», Sociedad Española de Espeleología y Ciencias del Karst (SEDECK), 4:, p. 34-47.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; GUILLEM, P.; FUMANAL, M.P. i MARTÍNEZ, R. (1994): «Cova del Bolomor (Tavernes
de Valldigna, Valencia). Primeros datos de una secuencia del Pleistoceno medio», Saguntum, 27, p. 9-37.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; GUILLEM, P. i MARTÍNEZ, R. (1997): Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia), Els primers habitants de les terres valencianes, Diputació de València, 61 p.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; GUILLEM, P. i MARTÍNEZ, R. (2000): «Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna,
Valencia). Datos cronoestratigráficos y culturales de una secuencia del Pleistoceno medio». En Actas del III
Congreso de Arqueología Peninsular, vol. II., Porto, p. 81-94.
FERNÁNDEZ PERIS, J. i VILLAVERDE, V. (2001): «El Paleolítico medio, el tiempo de los neandertales: Periodización y características». En Valentín Villaverde (ed.): De Neandertales a Cromañones. El inicio del poblamiento humano en las tierras valencianas, p. 147-175.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; ALONSO, S.; BLASCO, R.; SAÑUDO, P. i BARCIELA, V. (2008): «Cova del Bolomor en el
contexto del Pleistoceno medio de la Península Ibérica». En Estudos sobre Paleolítico: Homenaje a Álvarez
Blázquez [2 vol.], p. 193-222.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; BARCIELA, V.; BLASCO, R. i SAÑUDO, P. (2009): «Els orígens del poblament humà a les
terres valencianes i la Safor: la Cova del Bolomor (la Valldigna)», Revista de la Safor, 1, p. 47-68.
70
[page-n-70]
FERNÁNDEZ PERIS, J.; BARCIELA, V.; BLASCO, R. i SAÑUDO, P. (2009): «Cova del Bolomor. L’inici de la Prehistòria en la Valldigna», Revista D.Y.A. [Deporte y Aventura]; Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna, XXXVII Aniversari, p. 27-38.
ROSSELLÓ, V. (1996): «Les Penyes de l’Albir (litoral Prebètic Valencià). Variació del nivell marí: repercussions
geomòrfiques», Cuadernos de Geografía, 60, p. 295-326.
VILLAVERDE, V., (ed.) (2001): De Neandertales a Cromañones. El inicio del poblamiento en las tierras valencianas, Universitat de València, 463 p.
VILLAVERDE, V. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2004): «El Paleolític mitjà al País Valencià: periodització i característiques», Fonaments, 10/11, p. 67-95.
Restes humanes
ARSUAGA, J.L.; MARTÍNEZ, I.; VILLAVERDE, V.; LORENZO, C.; QUAM, R.; CARRETERO, J.M. i GRACIA, A. (2001):
«Fósiles humanos en el País Valenciano». En Valentín Villaverde (ed.): De Neandertales a Cromañones. El
inicio del poblamiento humano en las tierras valencianas, p. 265-326.
ARSUAGA, J.L.; FERNÁNDEZ PERIS, J.; GRACIA, A.; QUAM, R.; CARRETERO, J.M.; BARCIELA, V.; BLASCO, R.;
CUARTERO, F. i SAÑUDO, P. (2012): «Fossil remains from Bolomor Cave (Valencia, Spain)», Journal of Human
Evolution, 62, p. 629-639.
SARRIÓN, I. (2006): «Hallazgo de un parietal humano del tránsito Pleistoceno medio-superior procedente
de la Cova del Bolomor. Tavernes de la Valldigna, Valencia», Archivo de Prehistoria Levantina, 26, p. 11-24.
Estratigrafia i sedimentologia
FUMANAL, M. P. (1993): «El yacimiento premusteriense de la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna,
País Valenciano)», Cuadernos de Geografía, 54. p. 223-248.
FUMANAL, M. P. (1995): «Los depósitos cuaternarios en cuevas y abrigos rocosos. Implicaciones sedimentológicas». En V.M. Rosselló (ed.): El Cuaternario del País Valenciano, p- 115-124.
Estudis paleoclimàtics
FERNÁNDEZ PERIS, J.; GUILLEM, P. i MARTÍNEZ VALLE, R. (1998): «Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia). Resumen de las investigaciones paleoclimáticas y culturales», Actas del XXV Congreso Nacional de Arqueología, Valencia, p. 230-237.
71
[page-n-71]
FERNÁNDEZ PERIS, J.; GUILLEM, P. i MARTÍNEZ VALLE, R. (1999): «Datos paleoclimáticos y culturales de
la Cova del Bolomor vinculados a la variación de la línea de costa». En Geomorfologia i Quaternari litoral.
Memorial María Pilar Fumanal, p. 125-137.
Estudis faunístics i subsistència
BLASCO, R. (2006): Estrategias de subsistencia de los homínidos del nivel XII de la Cova del Bolomor (la Valldigna, Valencia. Memòria de llicenciatura, Departament d’Història, Història de l’Art i Geografia, Universitat
Rovira i Virgili, 236 p.
BLASCO, R. (2008): «Human consumption of tortoises at Level IV of Bolomor Cave (Valencia, Spain)», Journal
of Archaeological Science, 35, p. 2839–2848.
BLASCO, R. (2011): La amplitud de la dieta cárnica en el Pleistoceno medio peninsular: una aproximación
a partir de la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia) y del subnivel TD10-1 de Gran Dolina
(Sierra de Atapuerca, Burgos). Tesi doctoral, Universitat Rovira i Virgili, 724 p.
BLASCO, R.; ROSELL, J.; FERNÁNDEZ PERIS, J.; CÁCERES I. i CÁCERES, J.M. (2008): «A new element of trampling: an experimental application on the Level XII faunal record of Bolomor Cave (Valencia, Spain)», Journal
of Archaeological Science, 35, p. 1.605-1.618.
BLASCO, R.; FERNÁNDEZ PERIS, J. i ROSELL, J. (2009): «Estrategias de subsistencia en los momentos finales
del Pleistoceno medio: el Nivel XII de la Cova del Bolomor (la Valldigna, Valencia)», Zephyrus (Salamanca),
42, p. 63-80.
BLASCO, R. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2009): «Middle Pleistocene bird consumption at Level XI of Bolomor Cave
(Valencia, Spain)», Journal of Archaeological Science, 36, p. 2.213-2.223.
BLASCO, R.; FERNÁNDEZ PERIS, J. i ROSELL, J. (2010): «Several different strategies for obtaining animal resources in the late Middle Pleistocene: The case of level XII at Bolomor Cave (Valencia, Spain)», Comptes
Rendus Palevol, 9, p. 171-184.
BLASCO, R. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2010): «Los refugios ocasionales de carnívoros en contextos antrópicos:
el ejemplo del nivel X de la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia)». En 1ª Reunión de científicos sobre cubiles de hiena (y otros grandes carnívoros) en los yacimientos arqueológicos de la Península
Ibérica (Alcalá de Henares), p. 199-211.
BLASCO, R. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2012): «A uniquely broad spectrum diet during the Middle Pleistocene at
Bolomor Cave (Valencia, Spain)», Quaternary International, 252, p. 16-31.
72
[page-n-72]
BLASCO, R.; ROSELL, J.; DOMÍNGUEZ-RODRIGO, M.; LOZANO, S.; PASTÓ, I.; RIBA, D.; VAQUERO, M.; FERNÁNDEZ PERIS, J.; ARSUAGA, J.L.; BERMÚDEZ DE CASTRO, J.M. i CARBONELL, E. (2013): «Learning by heart:
cultural patterns in the faunal processing sequence during the Middle Pleistocene», PLOS ONE, 8 (2), p. 1-20.
BLASCO, R.; ROSELL, J.; FERNÁNDEZ PERIS, J.; ARSUAGA, J.L.; BERMÚDEZ DE CASTRO, J.M. i CARBONELL, E.
(2013): «Environmental availability, behavioral diversity and diet: a zooarchaeological approach from the
TD10-1 sublevel of Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos, Spain) and Bolomor Cave (Valencia, Spain)»,
Quaternary Science Reviews, 70, p. 124-144.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (2004): «Datos sobre la incidencia de carnívoros en la Cova del Bolomor (Tavernes de
la Valldigna, Valencia)». En Miscelánea homenaje a Emiliano Aguirre, vol. IV, p. 140-157.
GUILLEM, P. (1995): «Bioestratigrafía de los micromamíferos (Rodentia, Mammalia) del Pleistoceno medio,
superior y Holoceno del País Valenciano», Saguntum, 28, p. 11-18.
GUILLEM, P. (1995): «Paleontología continental: microfauna». En V.M. Rosselló (ed.): El Cuaternario del País
Valenciano, p. 227-233.
GUILLEM, P. (2001): «Los micromamíferos y la secuencia climática del Pleistoceno medio, Pleistoceno superior y Holoceno en la fachada central mediterránea». En Valentín Villaverde (ed.): De Neandertales a
Cromañones. El inicio del poblamiento humano en las tierras valencianas, p. 57-72.
ROSELL, J. i BLASCO, R. (2008): «La presencia de carnívoros en conjuntos antrópicos del Pleistoceno medio:
el caso del nivel TD10-Sup de Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos) y del nivel XII de la Cova del Bolomor
(la Valldigna, Valencia)». En J. Carlos Díez (ed.): Zooarqueología hoy. Encuentros hispano-argentinos, p. 53-68.
RIVALS, F. i BLASCO, R. (2008): «Presence of Hemitragus aff. cedrensis (Mammalia, Bovidae) in the Iberian
Peninsula: Biochronological and biogeographical implications of its discovery at Bolomor Cave (Valencia,
Spain)», Comptes Rendus Palevol, 7, p- 391-399.
SANCHIS, A. (2012): «Los lagomorfos del Paleolítico medio en la vertiente mediterránea ibérica. Diputació
de València», Serie de Trabajos Varios del SIP, 115, 271 p.
SANCHIS, A. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2008): «Procesado y consumo antrópico de conejo en la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia). El nivel XVIIc (ca. 350 ka)», Complutum, 19, p. 25-46.
SANCHIS, A. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2012): «Nuevos datos sobre la presencia de Lepus en el Pleistoceno
Medio y Superior del Mediterráneo ibérico: la Cova del Bolomor (Valencia)», Saguntum, 43, p. 9-20.
SARRIÓN, I. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2006): «Presencia de Ursus thibetanus mediterraneus (Forsyth Major,
1873) en la Cova del Bolomor. Tavernes de la Valldigna, Valencia», Archivo de Prehistoria Levantina, 26, p.
25-38.
73
[page-n-73]
Indústria lítica i tecnologia
CUARTERO, F. (2004): Tecnología lítica en Cova del Bolomor nivel IV. Una economía de reciclado. Memòria
de llicenciatura, Universitat de València.
CUARTERO, F. (2007): «Tecnología lítica en el nivel IV de la Cova del Bolomor: Una economía de reciclado».
Saguntum, 39, p. 27-44.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (2006): Los complejos líticos del Pleistoceno medio de la Cova del Bolomor (la Valldigna, Valencia). Tesi doctoral, Universitat de València, 1.060 p.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (2007): La Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia). Las industrias líticas
del Pleistoceno medio en el ámbito del Mediterráneo peninsular. Diputació de València, Serie de Trabajos
Varios del SIP, 108, 450 p.
FERNÁNDEZ PERIS, J. i VILLAVERDE, V. (1996): «The role and appraisal of quartzite and other non-flint lithic
materials in the Lower and Middle Paleolithic of Valencia». En Non-Flint Stone Tools and Paleolithic Occupation of the Iberian Peninsula (BAR International Series, 649), p. 125-130.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; BARCIELA, V.; BLASCO, R.; CUARTERO, F. i SAÑUDO, P. (2009): «El Paleolítico Medio en
el territorio valenciano y la variabilidad tecno-económica de la Cova del Bolomor», Treballs d’Arqueologia,
14, p. 141-169.
Estudis sobre el foc
CARBONELL, E. i ROSELL, J. (2006): «Així s’escalfaven els primers humans. La vida a la Cova del Bolomor fa
250.000 anys», Sapiens, 50.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; SOLER MAYOR, B.; SANCHIS SERRA, A.; VERDASCO, C. i BLASCO LÓPEZ, R. (2007):
«Proyecto experimental para el estudio de los restos de combustión de la Cova del Bolomor (la Valldigna,
Valencia)». En Ramos, M.L.; González, J.E.; i Baena, J. (eds.): Arqueología experimental en la Península Ibérica, Investigación, Didáctica y Patrimonio, p. 183-201.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; BARCIELA, V.; BLASCO, R.; CUARTERO, F.; FLUCK, H.; SAÑUDO, P. i VERDASCO, C.
(2011): «The earliest evidence of hearths in Southern Europe: The case of Bolomor Cave (Valencia, Spain)»,
Quaternary International, 30, p. 1-11.
74
[page-n-74]
Anàlisis espacials dels campaments
SAÑUDO, P. (2007): Análisis espacial del nivel IV de la Cova del Bolomor (la Valldigna, Valencia). Hogares y
áreas domésticas a fines del Pleistoceno medio. Memòria de llicenciatura, Universitat Rovira i Virgili.
SAÑUDO, P. (2008): «Spatial analysis of Bolomor Cave level IV (Tavernes de la Valldigna, Valencia)», Annali
dell’Università degli Studi di Ferrara. Museologia Scientifica e Naturalistica, vol. 2008, p. 155-168.
SAÑUDO, P. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2007): «Análisis espacial del nivel IV de la Cova del Bolomor (la Valldigna,
Valencia)», Saguntum, 39, p. 9-26.
SAÑUDO, P.; FERNÁNDEZ PERIS, J. i VAQUERO, M. (2010): «Computer applications in the study of Paleolithic sites. Methodological approach to innovative methods and their use on earlier settlements. Fusion
of Cultures». En Abstracts of the XXXVIII Conference of Computer Applications and Quantitative Methods in
Archaeology (Granada), p. 121-123.
75
[page-n-75]
[page-n-76]
[page-n-2]
Cova del Bolomor
25 anys a la recerca d’un temps perdut
Virginia Barciela, Ruth Blasco, Felipe Cuartero,
Josep Fernández Peris, Laura Hortelano, Pablo Sañudo
Museu de Prehistòria de València
2013
[page-n-3]
Diputació de València
President
Alfonso Rus Terol
Diputada de Cultura
María Jesús Puchalt Farinós
Museu de Prehistòria de València
Directora
Helena Bonet Rosado
Disseny i maquetació
Pablo Sañudo i Virginia Barciela
Text
Virginia Barciela, Ruth Blasco, Felipe Cuartero, Josep Fernández Peris, Laura Hortelano i Pablo Sañudo
Traducció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València
Dibuix
Francisco Chiner i Susana Alonso
Col·laboracions
Raúl Felis, Carlos Ferrer, Miquel Joan, Juan Moragues i Carolina Aparicio
Edita: Museu de Prehistòria de València - Diputació de València
Creative Commons
Reconeixement - NoComercial - CompartirIgual 3.0 Espanya (CC BY-NC-SA 3.0)
Excepte per a aquelles imatges on s’indiquen reserves de drets
ISBN: 978-84-7795-677-8
Depòsit legal: V 2297-2013
Imprimeix: Impremta Provincial
[page-n-4]
Índex
Pròleg....................................................................................................................7
Del “cementeri de moros” a la morada de l’home primitiu..........................................9
Un jaciment paleolític excepcional............................................................................13
25 anys d’investigació i excavacions........................................................................16
La història comença fa 400.000 anys.......................................................................21
Les restes humanes: evolució i llinatge....................................................................29
Utillatge lític i tecnologia.........................................................................................35
Recursos i estratègies per a la subsistència...............................................................45
La calor de la llar: producció i ús del foc...................................................................53
Territori i hàbitat: els campaments neandertals...................................................61
Epíleg..................................................................................................................69
Bibliografia............................................................................................................70
[page-n-5]
6
[page-n-6]
Pròleg
L’any 1997 es publicava, amb motiu d’una exposició celebrada al Centre Cultural
La Beneficència de València —seu del Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP) de la
Diputació—, el llibre Els primers habitants de les terres valencianes. Aquella obra,
de caràcter divulgatiu, es va fer per a explicar a un públic ampli les formes de vida
durant el Plistocé mitjà (780.000-120.000 anys), encara que sense renunciar a l’ús
d’una documentació exhaustiva que s’havia generat des de l’inici de les excavacions,
el 1989. A aquest treball l’han seguit una gran quantitat de publicacions científiques,
en revistes especialitzades, sobre aspectes tan rellevants com l’origen de la producció
i el control del foc, les restes humanes, les estratègies de subsistència, la tecnologia
lítica o l’anàlisi espacial, que han convertit Bolomor en un referent mundial en els
estudis sobre el Paleolític.
En els últims anys, les investigacions i la difusió del que va ser la Cova del Bolomor
no sols es deuen a les campanyes d’excavació ordinària finançades, anualment, per
la Diputació de València a través del SIP, sinó també a l’esforç de moltes persones
que, d’una manera o d’una altra, han contribuït a la continuïtat d’aquest projecte.
Entre elles es troben els visitants, que s’acosten durant l’època en què es duen a terme
els treballs arqueològics amb l’objectiu de conéixer millor els seus orígens i amb un
interés, sovint apassionat, cap a la nostra tasca. Persones que valoren el jaciment com
un patrimoni propi i mundial.
7
[page-n-7]
Per tot això, setze anys després d’aquell primer llibre divulgatiu, i amb motiu del 25
aniversari de les excavacions, l’equip de Bolomor considera que és el moment de
publicar una nova monografia destinada no sols al col·lectiu acadèmic, sinó també
als lectors anònims compromesos amb el patrimoni arqueològic d’aquest país. Amb
aquest pensament, s’ha fet una obra que permet diverses lectures i que, sense deixar
d’emprar un vocabulari tècnic i rigorós, procura combinar-lo amb paraules pròpies
d’un llenguatge més senzill i quotidià.
El llibre s’ha estructurat en diversos capítols que pretenen reflectir el passat i el present
de la Cova del Bolomor, afegint-hi algunes reflexions sobre el que hauria de ser en les
pròximes dècades. Es concedeix una atenció especial a les aportacions fetes els últims
anys, fruit d’una investigació sistemàtica al jaciment.
Portada del llibre Els primers habitants de les
terres valencianes (1997).
Pel que fa a les perspectives de futur, es destaca la necessitat d’aprofundir en la
valoració científica i divulgativa de la cova, en un moment delicat, en què, més que
mai, cal apostar per la ciència i el coneixement.
Agraïm, per endavant, la gentilesa de tots aquells que s’animen a llegir aquesta obra,
com també a les institucions que han fet possible la investigació i aquesta publicació: el
Servei d’Investigació Prehistòrica del Museu de Prehistòria de la Diputació de València
i la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana.
Per a concloure, un record molt especial a les persones que, en algun moment, han
estat vinculades al jaciment, compartint les fatigues d’una labor no sempre massa
grata. Aquesta obra també és la vostra recompensa.
8
[page-n-8]
Del “cementeri de moros” a la morada de l’home primitiu
Dos homes, de barba acuradament retallada i semblança formal, s’obrin pas a
través d’una sendeta, seguint les indicacions que han rebut dels pobletans sorpresos.
L’espessor de la vegetació del barranc, conegut com Bolomor, contrasta amb l’aridesa
i el paisatge agostat en la solana de la Serra de les Creus, situada just davant del
Mondúber, massís on s’obri la gorja. En arribar a la seua destinació, s’arrupeixen al
costat de la boca de la cavitat, ara desmantellada. El pas del temps i l’acció humana
no han aconseguit, tanmateix, fer desaparéixer la infinitat de riqueses que alberga la
cova. A poc a poc, els dos homes identifiquen, junt amb els ossos fòssils de diferents
espècies d’animals, les primeres evidències de la presència de l’home primitiu; es tracta
de destrals de calcària silícia, sens dubte associades a la bretxa òssia. És l’estiu de 1867
i acaben de descobrir per a la ciència un dels jaciments paleolítics més importants
d’Europa. Un dels dos protagonistes és Joan Vilanova i Piera, catedràtic de Geologia i
Paleontologia de la Universitat Central de Madrid; l’altre, el seu deixeble, Eduard Boscà
i Casanoves, futur catedràtic d’Història Natural de la Universitat de València.
Les exploracions d’aquests dos investigadors a la Cova del Bolomor sorgeixen arran
de les informacions que es tenen, almenys, des de la dècada dels anys seixanta del
segle XIX. Les primeres notícies fan referència a la recerca de tresors per part dels
veïns de Tavernes de la Valldigna, els quals, alimentats per llegendes i relats infundats,
denominen la cova “cementeri de moros”.
Joan Vilanova i Piera i Eduard Boscà i
Casanoves, descobridors científics de la Cova
del Bolomor l’any 1867.
9
[page-n-9]
Aquest testimoni és publicat, dues dècades després, pel geòleg Leandre Calvo en el
diari comarcal Litoral de Gandia:
«Estimulados los habitantes de La Vall por la codicia y creídos sin duda que se destinaba en
otro tiempo el dinero para enriquecer a los muertos, trabajaron para desencantar a la fuerza de
barrenos los tesoros escondidos en aquel Cementerio de Moros. No contentos con despeñar tanta
preciosidad... -dientes de carniceros, ciervos, algún paquidermo y también, pequeños pedazos
Leandre Calvo, hidrogeòleg de les
Escoles Pies de Gandia, ca. 1870.
angulosos de pedernal blanco- ..., continuaron excavando hasta las entrañas del monte la rendija
cada vez más angosta. La generación presente ya se da por desengañada, y Dios haga que los
venideros conserven lo poco que los presentes han dejado» (L. Calvo, Litoral núm. 183, 1884).
Els materials arreplegats durant aquella primera visita per Vilanova i Boscà van ser
entregats al Museu Arqueològic Nacional i constitueixen una part dels seus fons
fundacionals. Posteriorment, Eduard Boscà degué freqüentar la cova en diverses
ocasions, i incorporà algunes de les restes òssies a una col·lecció que, en l’actualitat,
es conserva en la Facultat de Biologia de València. Aquestes donacions van contribuir
a fomentar el coneixement del jaciment arqueològic entre la comunitat científica,
en diverses universitats i congressos internacionals de Prehistòria. D’un gran valor va
ser, també, el paper de Leandre Calvo en la dècada de 1880, atés que els resultats
de les seues exploracions van servir per a crear una primera i succinta descripció
estratigràfica de la cova, publicada el 1896 en l’obra Simas y Cavernas de España del
geòleg Gabriel Puig y Larraz.
Inventari de la col·lecció Vilanova i Piera
en el qual se citen les peces arreplegades
per aquest a la Cova del Bolomor. Museu
Arqueològic Nacional (exp. 1868/51).
10
Al començament del segle XX, l’interés per la Cova del Bolomor s’incrementa i rep
les visites de reconeguts naturalistes i investigadors com Henri Breuil, el 1913, o Lluís
Pericot, el 1932. Aquest últim va arreplegar un lot de materials que va ser depositat
per Breuil a l’Institut de Paléontologie Humaine de París. En aquell moment, la Cova
del Bolomor era ja considerada, junt amb altres coves de la zona com ara la Cova de
les Meravelles, la Cova del Parpalló o la Cova Negra, un enclavament que ratificava la
presència de l’home prehistòric o «de l’home primitiu» en terres valencianes.
[page-n-10]
Però l’entusiasme i el rigor científic d’aquesta primera època d’investigacions va topar
amb la realitat d’un país poc acostumat a valorar i protegir els vestigis del passat.
Així, cap al 1935, es van produir una sèrie d’activitats mineres a la cova amb l’objectiu
d’explotar la roca dels mantells estalagmítics, per a la qual cosa es van emprar barrines
i el resultat de les quals encara pot observar-se en el perfil escalonat del sector nord.
Part dels blocs es van destinar, segons informació oral, a construir les taules de l’antic
casino de Tavernes de la Valldigna, actualment desaparegut.
El resultat d’aquestes activitats va ser devastador. Junt amb les actuacions prèvies dels
«buscatresors», l’obertura de galeries per a arribar a la roca va destruir aproximadament
un setanta per cent del depòsit arqueològic existent.
Primeres publicacions on se cita la Cova del Bolomor com a jaciment prehistòric.
Làmina de l’obra Origen, Naturaleza y
Antigüedad del hombre de J. Vilanova (1872).
11
[page-n-11]
Una vegada esgotada la pedrera, el jaciment va caure en un profund oblit, potenciat per
l’esclat de la Guerra Civil i la gran depressió de la postguerra. No és fins a la dècada de
1970 quan torna a ser objecte d’atenció, en aquest cas per part del Servei d’Investigació
Prehistòrica de la Diputació de València, amb motiu de la seua catalogació com a lloc
arqueològic. Aquest interés comporta la realització, el 1977, d’una prospecció per part
de José Aparicio, el qual fa una primera valoració de les indústries que hi havia a la
cova i les classifica com a mosterianes.
El 1982 una nova visita canvia el destí del jaciment. Un dels membres de l’equip i coautor
d’aquest llibre, Josep Fernández Peris, llavors estudiant de Prehistòria, recorre, junt
amb els membres del Centre Excursionista de Tavernes, diverses coves de la localitat.
A Bolomor descobreix una «majestuosa estratigrafia amb ossos i indústria lítica» que,
en aquell moment, va considerar el primer Paleolític inferior de les terres valencianes
amb indústria taiaciana, segons les consideracions i les classificacions tipològiques
de l’època. D’aquesta manera, s’inicia la creació d’un equip multidisciplinari —amb el
suport de les geògrafes María Pilar Fumanal i Michèle Dupré i el prehistoriador Valentín
Villaverde de la Universitat de València— per a aconseguir un permís d’intervenció
arqueològica. Aquesta autorització és concedida per la Conselleria de Cultura el 1989,
Extracció minera i talla manual d’un bloc
estalagmític a la Cova del Bolomor.
i dóna pas a la primera campanya d’excavació, dirigida per Josep Fernández i Pere
Guillem, vinculada al Servei d’Investigació Prehistòrica de València sota la direcció de
Bernat Martí.
Les excavacions sistemàtiques a la cova han suposat un període nou i fructífer de
troballes arqueològiques relacionades amb la prehistòria més antiga d’aquestes terres.
Per paradoxal que semble, 25 anys d’estudi i d’investigació han tornat a Bolomor
la consideració que es tenia d’aquest jaciment fa més d’un segle, quan dos grans
investigadors van recórrer per primera vegada aquell barranc frondós, per a trobar-se
Primera fitxa d’inventari de la Cova del
Bolomor. Museu de Prehistòria de València.
12
amb un lloc que ja van considerar de gran interés. Era l’estiu de 1867 i s’iniciava, així,
la història d’un jaciment excepcional.
[page-n-12]
Un jaciment paleolític excepcional
La Cova del Bolomor és un dels jaciments prehistòrics més singulars dels que es
coneixen al continent europeu. Es tracta d’una cova poc profunda, actualment amb
morfologia d’abric, enclavada al vessant oriental del barranc del mateix nom, a 100
metres sobre el nivell del mar. Aquesta cova va ser ocupada durant el període cultural
que, amb poques paraules, es coneix com Paleolític mitjà i que en termes geològics
correspon al Plistocé mitjà, i comprén un lapse de temps que oscil·la entre els 400.000
i els 100.000 anys abans del present.
La cavitat destaca imponent entre altres formacions rocoses d’origen càrstic que hi ha
al barranc, a manera d’un gran balcó orientat cap a la vall. La Valldigna, com es coneix
aquesta depressió des de la conquista cristiana, s’obri pas entre els relleus muntanyosos
del Mondúber i l’alineació de les serres de les Agulles i les Creus, i es prolonga fins al
mar Mediterrani. Està travessada pel riu Vaca o de Xeraco, que desemboca a escassos
quilòmetres de la cova i forma una marjal litoral molt minvada com a conseqüència de
la secular expansió agrícola i de projectes urbanístics agressius.
Les característiques de l’entorn de Bolomor revelen un paisatge ple de contrastos
i de riqueses naturals al llarg de tota la Prehistòria. La confluència de vies naturals
Situació de la Cova del Bolomor.
13
[page-n-13]
de comunicació i l’existència de zones negades a les terres planes, com ara llacs i
marjals, degué constituir un important reclam per a les bandades d’algunes espècies
d’animals en els seus cicles migratoris i un lloc permanent d’hàbitat per a moltes
altres. L’abundància de caça en l’entorn, unida a les bones condicions d’habitabilitat
de la cova, van convertir aquest indret en un bon refugi temporal per a l’home. A més,
l’ampli domini visual que es té des de la cavitat i la seua altitud mitjana respecte a la
vall van permetre el control d’un territori fàcilment accessible des d’un lloc protegit i
segur.
Vista aèria del jaciment i de la Valldigna.
En l’actualitat, tot i que el paisatge de la plana litoral s’ha transformat dràsticament
com a conseqüència del creixement demogràfic i de l’expansió dels cultius, el Barranc
del Bolomor manté l’essència d’un territori agrest, en veure’s menys afectat per l’acció
de l’home. Així, tan sols els tarongers situats a les zones abancalades més baixes
contrasten amb una vegetació silvestre típicament mediterrània en la qual predominen
les espècies arbustives com ara el romer, el margalló, el coscoll o l’estepa. Els carrascars
propis de l’antic bosc mediterrani han desaparegut com a conseqüència d’un llarg
procés de degradació. No obstant això, algunes espècies han trobat en aquest paratge
un lloc òptim on «resistir», com ara el freixe de flor, el marfull, el lligabosc, la sarsa,
l’aladern, el càdec, la savina negra i l’endemisme de l’espècie Anthirrinum valentinus,
coneguda popularment com Conillet blanc.
La cavitat, d’uns 35 metres de longitud i 17 d’amplària, ha patit les transformacions
pròpies d’un jaciment en procés d’excavació i estudi. Per a evitar els espolis i els actes
vandàlics, el 1990 es va instal·lar una tanca perimetral que va ser reforçada el 2007.
En aquell mateix any es va construir una visera artificial amb l’objectiu d’evitar els
escolaments d’aigua cap a l’interior de la cova que, en èpoques de pluja, dificultaven
el procés d’excavació. També es va alçar una plataforma interior a fi de millorar les
condicions de treball i la circulació en les visites guiades, cada vegada més nombroses
com a conseqüència del interés creixent pel jaciment.
Paisatge del barranc del Bolomor.
14
[page-n-14]
Poc queda, per tant, d’aquella estreta i allargada entrada a una cavitat les parets i
el sostre de la qual semblaven constituïts, segons alguns dels seus primers visitants,
«per un conglomerat de calcària i ossos de diferents espècies animals, en forma de
duríssima roca». En realitat, només eren les galeries obertes pels miners, que deixaven
a la vista un estrat compost de terra bretxificada, endurida pel degoteig de l’aigua
calcària en determinades èpoques. Actualment, amb uns 50 m2 d’excavació en
extensió, l’obertura de la cova es mostra de nou en tota la seua esplendor, i dóna una
imatge més aproximada del que va ser aquest enclavament en època prehistòrica. El
seu interior ofereix una il·lustrativa estratigrafia, formada pels sediments acumulats
durant milers d’anys, símbol del passat de Bolomor i testimoni que es pretén deixar
intacte per a les generacions futures.
Vista de l’excavació del sector nord de la Cova del Bolomor en la campanya de 2007.
15
[page-n-15]
25 anys d’investigació i excavacions arqueològiques (1989-2013)
La dècada dels anys huitanta del segle xx va ser, sens dubte, un bon moment per a
la investigació prehistòrica a Espanya, gràcies a les noves possibilitats de l’acabada
d’implantar democràcia. D’aquesta manera, al territori valencià es van crear
equips d’investigació entorn dels jaciments paradigmàtics de les diferents èpoques
prehistòriques, amb l’objectiu de determinar-ne les característiques i la periodització.
En l’àmbit dels estudis sobre Paleolític mitjà, el projecte de la Cova del Bolomor va
sorgir acompanyat d’uns altres com el de la Cova Negra (Xàtiva, València), El Salt (Alcoi,
Alacant) o la Cova Beneito (Muro d’Alcoi, Alacant), dirigits per Valentín Villaverde,
Bertila Galván i Guillermo Iturbe i Emili Cortell, respectivament. Les dades de les noves
campanyes d’excavació, com també la revisió dels estudis anteriors duts a terme sobre
aquests jaciments, permetrien abordar un període cronològic ampli sobre el qual
assentar les bases del Paleolític regional.
Vista del sector nord el 1982, abans de l’inici
de les excavacions arqueològiques.
16
Les primeres campanyes d’excavació arqueològica a Bolomor es van centrar en
la realització d’un primer alçament topogràfic i en la regularització del depòsit
sedimentològic, de cara a determinar aquelles zones no afectades per les actuacions
mineres. Bàsicament es conservaven tres àrees intactes —al nord, a l’oest i a l’est—, i
era la part central de la cavitat la que presentava més remocions de terra.
[page-n-16]
L’excavació intensiva en l’àrea oest del jaciment, fins a arribar a la base de la cova,
va revelar una estratigrafia important excepcionalment conservada. Es va determinar
l’existència de 17 nivells estratigràfics, alguns dels quals es van datar i així es va
aconseguir una seqüència amb uns horitzons més antics que superen els 350.000
anys, mentre que els més recents arriben als 100.000 anys abans del present. Aquesta
intervenció va permetre, al mateix temps, fer els primers estudis de mamífers
menuts —microfauna—, pol·len i llavors —palinologia i carpologia—, sediments —
sedimentologia—, fauna —zooarqueología— i indústria lítica, a partir dels quals crear
una base sòlida d’investigació per a afrontar l’inici de l’excavació extensiva d’algunes
zones de la cova.
Topografia de la Cova del Bolomor amb la representació dels diferents depòsits sedimentaris del seu interior.
17
[page-n-17]
Equip d’excavació de la campanya de l’any 1991.
Garbellament en sec de sediments procedents de la Cova del Bolomor el 1992.
En aquell moment, el coneixement sobre el Plistocé mitjà peninsular i europeu era, en
comparació amb altres etapes més recents, molt elemental, especialment sobre les
primeres fases i de la «transició» al Plistocé superior. El principal problema va ser que
molts dels models teòrics sobre les formes de vida en aquest període s’havien construït
a partir de l’estudi de jaciments a l’aire lliure, mancats d’estratigrafies prolongades en
el temps, de restes faunístiques o de datacions vinculades a les indústries lítiques.
D’altra banda, les estratigrafies de les cavitats estudiades, encara que proporcionaven
més informació diacrònica, corresponien, majoritàriament, als moments del Plistocé
superior, amb seqüències de menys de 100.000 anys de duració.
Equip d’excavació de l’any 2006.
18
En aquest context, la Cova del Bolomor va permetre observar, per primera vegada en
el vessant mediterrani de la Península Ibèrica, els canvis en el paisatge, en el clima, en
la fauna i, en conseqüència, en les formes de vida al llarg de més de 250.000 anys en un
mateix espai. A més, en tractar-se d’un dels escassos jaciments arqueològics d’Europa
amb estratigrafies plistocenes àmplies, el seu estudi permetia la comparació de les
dades amb les d’altres enclavaments peninsulars i europeus, cosa que contribuïa de
manera important a l’anàlisi dels patrons humans de selecció d’hàbitat i als processos
generals d’adaptació i subsistència.
[page-n-18]
L’any 1994 es produeix una troballa excepcional, ja que es descobreix la primera resta
humana, una molar inferior esquerra d’un individu d’entre 3 i 4 anys procedent del
nivell IV, amb una cronologia estimada de 120.000 anys. Aquest descobriment va obrir
a Bolomor una nova línia de treball relacionada amb la Paleoantropologia, i a aquesta
anàlisi es van incorporar, progressivament, altres restes humanes que, en l’actualitat,
en són set. Aquests fragments d’ossos o de dents s’han atribuït de forma genèrica a
l’espècie Homo neanderthalensis, llevat de la resta més antiga adscrita al nivell XIII,
que probablement corresponga a l’espècie Homo heidelbergensis, amb una cronologia
pròxima a 250.000 anys.
En l’excavació de l’any 1994, a més de la primera resta humana, es fa un descobriment
d’una gran rellevància. Al nivell IV es documenten quatre llars de grandàries diverses.
Un any abans, al nivell II s’havien registrat unes acumulacions de cendres, però sense
Situant elements arqueològics en tres
dimensions (3D) en la campanya de 2009.
evidència d’un ús controlat del foc en un espai clarament definit. Les llars van ser
excavades amb detall, encara que no s’hi va emprar una metodologia moderna i
específica que, anys més tard, sí que ha permés identificar i demostrar, amb proves
científiques irrefutables, les primeres estructures de combustió d’aquest territori.
L’any 2000, amb l’aparició de dues llars al nivell XI, d’uns 170.000 anys, es posa en
pràctica aquesta metodologia precisa i adequada que és aplicada sistemàticament a
les cinc llars que es van registrar en els anys posteriors en aquell mateix nivell i en
les dues llars del nivell XIII, de moment les més antigues del sud d’Europa amb una
datació entorn de 230.000 anys.
L’aparició de les llars a Bolomor no sols va implicar la constatació de l’existència de foc
controlat per l’home en dates antigues del Plistocé, no documentat fins al moment a
la Península Ibèrica. També possibilitava, per primera vegada, la realització d’estudis
de distribució dels materials arqueològics al jaciment —com ara restes d’animals i
eines lítiques— entorn d’unes estructures de combustió que corresponien a moments
puntuals i a tasques específiques de la vida humana, com petits escenaris «congelats»
en el temps.
Prenent mides d’un fragment ossi recuperat
durant l’excavació de 2007.
19
[page-n-19]
Utilització d’una estació total en la ubicació del material arqueològic.
Sistema d’excavació i registre de dades durant la campanya de 2010.
Aquests estudis s’estan ampliant, gràcies a un registre minuciós i a les noves tècniques
d’anàlisi espacial, a tots els nivells excavats, de manera que, en un futur pròxim, es
podrà definir cada una de les ocupacions humanes de la cavitat.
Dibuix del material arqueològic.
20
Les excavacions en extensió en el sector nord han incrementat totes les possibilitats
d’anàlisi, la qual cosa ha suposat un verdader impuls en la labor diària per conéixer
i difondre l’enclavament. Aquesta realitat ha derivat, de la mateixa manera, en una
estreta col·laboració amb investigadors i institucions nacionals i internacionals de
prestigi, les aportacions dels quals han sigut i seran, en el futur, fonamentals en el
procés d’investigació i caracterització del jaciment.
[page-n-20]
La història comença fa 400.000 anys
El temps, des de l’àmbit de la Geologia i de la Prehistòria, és un terme complex.
Milers d’anys que són testimonis d’innumerables canvis quant al clima, al paisatge,
als recursos naturals i a l’ésser humà mateix.
El Plistocé és un període d’escala temporal geològica que comença fa uns 2,6 milions
d’anys, caracteritzat per l’aparició de l’home i l’alternança d’èpoques glacials i d’altres
més temperades. A les terres valencianes, el coneixement sobre la seua evolució ha
estat molt condicionat per l’estudi de terrasses fluvials i depòsits marins discontinus
que proporcionaven una informació desigual. De la mateixa manera, les estratigrafies
presents en altres coves es limitaven, fonamentalment, als moments avançats del
Plistocé superior, per la qual cosa no proporcionaven informació més enllà de 50.000
anys d’antiguitat.
L’excavació a la Cova del Bolomor suposa un gran canvi d’aquest panorama, ja que
presenta una cronostratigrafia contínua de més de 350.000 anys. Com a lloc geològic
és, per tant, un enclavament excepcional, poc afectat pels processos erosius que, al
contrari, sí que han patit els vessants i la vall. Però, a més, Bolomor conserva milers
de proves i evidències sobre l’evolució de tots els recursos de l’entorn susceptibles de
ser explotats per l’home o per altres mamífers que van ocupar, esporàdicament, la
cavitat. Un registre valuós, a la vora del Mediterrani, que la naturalesa ha preservat
per al nostre delit i coneixement.
Primer perfil estratigràfic de Bolomor elaborat
per María Pilar Fumanal (1989).
21
[page-n-21]
Recreació de l’evolució de la Valldigna i de la Cova del Bolomor durant el Plistocé.
22
[page-n-22]
Estratigrafia del sector occidental prèvia a les excavacions arqueològiques
el 1988.
Estratigrafia del sector occidental en l’excavació de 2003.
La història de Bolomor, des del punt de vista arqueològic, comença, aproximadament,
fa uns 400.000 anys, si bé la gènesi de la cova degué iniciar-se fa entre 2 i 5 milions
d’anys, en el Pliocé o en els inicis del Plistocé. La seua formació, d’origen càrstic,
es va produir en un ambient tancat i càlid, sense obertura a l’exterior, moment al
qual corresponen les capes de mantell estalagmític sobre el qual s’assenta l’estrat
sedimentari de la cova. Unes capes, d’aspecte compacte i d’estructura cristal·lina, que
es produeixen per la contínua precipitació d’aigua filtrada i la deposició de carbonat
de calci.
La cavitat s’obri a l’exterior en un moment indeterminat, molt probablement ja en
el Plistocé mitjà, a través d’una boca o conducte. A partir d’aquell instant comença a
entrar sediment des de l’exterior i a omplir-se, de manera progressiva, l’espai interior.
En aquell període, el Barranc del Bolomor no devia tindre la seua actual morfologia
encaixada, sinó que el vessant es prolongaria cap a la vall i les aigües s’evacuarien
cap a les terres planes a través de conductes càrstics subterranis. L’erosió progressiva
i el retrocés del vessant van donar lloc a la gorja i van provocar el desmantellament
de la xarxa de coves que van quedar penjades cap al barranc. És en aquell moment
quan la Cova del Bolomor s’obri definitivament a través d’una gran boca i quan
Fragment de bretxa òssia del nivell VI.
23
[page-n-23]
comencen les ocupacions humanes, abans de 350.000 anys. Poc de temps després, a
partir dels 300.000 anys —nivell XVI— es produeix l’afonament de la visera de la cova,
possiblement relacionat amb un procés sísmic, i també un nou eixamplament de la
boca de la cavitat, la qual cosa es tradueix en una major entrada de sediment des de
l’exterior —nivell XV—.
Secció longitudinal N-S projectada del depòsit arqueològic amb representació dels diferents estrats geològics i la seua ubicació cronostratigràfica.
24
[page-n-24]
Vista del sector nord, amb la ubicació dels diferents estrats geològics, el 2006.
Des de l’inici de l’ocupació humana de la cova, la seua evolució i la del paisatge
circumdant s’explica en quatre grans fases que reflecteixen els canvis climàtics més
importants, amb els quals es relacionen els processos de transgressió i regressió
marina, és a dir, de llunyania o proximitat del mar. Cada una d’aquestes fases està
constituïda per diversos nivells sedimentaris —fins a 17— que són els que han
proporcionat les dades necessàries per a la seua caracterització i, en els casos en què
ha sigut possible, les datacions absolutes o relatives.
La Fase Bolomor I comprén els nivells XVII al XV i està datada entre 350.000
i 250.000 anys abans del present, per la qual cosa s’inscriu dins dels estadis
isotòpics —marine isotopic stage (MIS)— 8 i 9. L’única datació procedent
d’aquesta fase —525.000 ± 125.000— és del nivell XVII, obtinguda per
racemització d’aminoàcids.
Anàlisi de susceptibilitat magnètica i
ciclostratigrafia dels processos climàtics que
afecten les propietats magnètiques del sediment de Bolomor (mètode MSEC) i la seua
interpretació, segons B. Ellwood.
25
[page-n-25]
Aquest conjunt de nivells correspon a un moment de clima fresc, d’una certa
humitat, la conseqüència més evident del qual és la bretxificació o enduriment
del sediment de la cova per la deposició del carbonat de calci de l’aigua que
es filtra per les parets i el sostre. Els petits mamífers documentats en aquests
nivells també contribueixen a determinar les característiques climàtiques.
La presència d’Allocricetus bursae (hàmster) indica un clima fred, tot i que
l’existència d’espècies com Microtus brecciensis (talponet mediterrani) i Talpa
europaea (talp) assenyalen el desenrotllament d’unes condicions menys
rígides, d’una certa humitat. Es tracta d’un període de regressió marina, en
el qual el mar està més allunyat que en l’actualitat, amb un paisatge fluvial de
curs mitjà envoltat d’una vegetació arbustiva i arbòria important, on abunden
els carrascars. Els nivells freàtics són elevats, de manera que a les zones planes
emergeixen llacunes i marjals. Aquest entorn està lligat a una fauna freda amb
espècies com el megaceront, el cavall o el rinoceront.
Nivell del mar Mediterrani durant el Plistocé
i la seua relació amb els estadis isotòpics
(MIS), segons V. Rosselló (1996).
La Fase Bolomor II correspon als nivells XIV i XIII, de 250.000 a 150.000 anys,
dins del MIS 7. S’han obtingut tres datacions per termoluminescència, dues en
el nivell XIV, de 233.000 ± 35.000 i 225.000 ± 34.000; i una en el nivell XIII, de
152.000 ± 23.000.
L’inici d’aquesta fase ve marcat per un canvi gradual però molt accentuat de
les condicions climàtiques, que refereixen a un cicle interestadial de temperat
a càlid, estacionalment molt humit i amb un fort predomini de pluges, la qual
cosa provocaria l’entollada periòdica de la cova. Aquest fet ve confirmat per la
desaparició de micromamífers de climes àrids i freds i l’increment de Microtus
brecciensis (talponet mediterrani), propi de condicions humides.
Es produeix un descens acusat de la fauna freda i apareixen altres espècies com
el cérvol, la daina o les tortugues, pròpies de climes més temperats.
26
[page-n-26]
En les últimes campanyes d’excavació s’ha detectat la presència, en els
moments finals, d’elefants i macacos, encara que és possible que apareguen
amb anterioritat, aspecte que s’haurà de corroborar amb l’excavació en
extensió dels nivells corresponents. El paisatge es modifica lleugerament,
amb una progressiva entrada del mar cap a la vall i la formació de restingues i
albuferes.
La Fase Bolomor III comprén els nivells XII a VIII, entre 150.000 i 130.000
anys, en el MIS 6. Correspon a un cicle climàtic fresc i humit que evoluciona
gradualment cap a una situació freda i àrida —nivell XII—, i això deriva en la
caiguda de plaquetes i grans lloses del sostre de la cova a causa de l’acció del
gel o gelifracció. Aquesta etapa marca la màxima regressió del Plistocé mitjà,
amb un descens del nivell marí estimat en uns 150 metres que va situar la
línia de costa a uns 30 km de l’actual. En descendir el mar es van generar uns
cordons dunars importants i els ambients sedimentaris continentals es van
adaptar a les formacions fluvials de conca mitjana, amb praderies extenses i
boscos de ribera, i també àrees boscoses a les zones més elevades. La fauna
característica d’aquest moment també assenyala un clima més sec i rigorós,
amb la desaparició del megaceront i una presència important del cavall,
acompanyat d’altres herbívors i de petits mamífers com l’hàmster o la rata
cellarda (Elyomis quercinus).
Relació dels nivells de Bolomor amb els
estadis isotòpics (MIS) i la seua cronologia.
La Fase Bolomor IV comprén els nivells VII a I, situats cronològicament entre
el 130.000 i el 100.000 abans del present, en el MIS 5. Del nivell II procedeix
una datació absoluta, obtinguda per termoluminescència, de 121.000 ± 18.000
anys.
Aquesta fase correspon al tram superior de la seqüència, caracteritzat per
les oscil·lacions temperades i humides de l’últim interglacial, la qual cosa va
provocar la inundació parcial de la cova i la bretxificació dels sediments.
27
[page-n-27]
Durant aquesta fase es produeix una variació important de la línia de costa,
amb avanços i retrocessos, però amb una inundació de la vall major que en
l’actualitat i, per tant, una major proximitat del mar a la cavitat. La creixent
elevació del nivell del mar va propiciar l’entollada d’àrees que abans eren de
domini fluvial, on van progressar els cordons litorals generant zones negades.
El nivell IV va ser el de major transgressió marina, amb un ambient de tipus
«subtropical».
El paisatge d’aquest moment va estar constituït per importants zones boscoses,
molt extenses a causa de l’elevada humitat local. Aquestes arbredes es
desenrotllarien des de les ombries de muntanya fins a les abundants zones
lacustres i fluvials vinculades al riu Vaca i a les restingues i albuferes, on
habitaria una fauna propícia amb espècies com ara hipopòtams, aus i petites
musaranyes (Neomis sp.) i rates d’aigua (Arvicola sapidus). Les zones frondoses
de vessant i muntanya, amb presència d’arbres i arbustos com el lledoner o
l’aranyoner, estarien ocupades per cabres, daines, porcs senglars, i musaranyes
nanes (Sorex minutus) i eriçons (Erinaceus europaeus), mentre que cérvols,
grans bòvids, conills, musaranyes i talponets habitarien les praderies situades
entre els vessants i les àrees lacustres.
Mostres per a l’anàlisi sedimentològica i
pol·línica de la Cova del Bolomor (1989).
28
En aquesta fase última, la Cova del Bolomor, situada als peus d’una vall
pràcticament negada, és testimoni de les últimes ocupacions humanes
antigues, abans de l’arribada dels profunds canvis d’una nova època geològica
coneguda com Holocé.
[page-n-28]
Les restes humanes: evolució i llinatge
L’aparició de l’home en l’àrea mediterrània de la Península Ibèrica s’insereix en el
procés de colonització del gènere Homo del continent europeu, iniciat fa més d’un
milió d’anys. Aquesta expansió degué tindre, ineludiblement, el seu origen en un
homínid africà —descendent d’alguna de les branques evolutives proposades a partir
de l’Homo habilis—, cosa que va derivar en un llinatge pròpiament europeu, que
culmina i s’extingeix amb l’espècie Homo neanderthalensis.
Durant dècades, l’anàlisi antropològica de les restes fòssils humanes ha generat teories
oposades. Els estudis filogenètics recents han contribuït a resoldre una part d’aquest
problema. Les anàlisis d’ADN mitocondrial, aplicades per primera vegada el 1997,
van determinar que les diferències genètiques entre Homo neanderthalensis i Homo
sapiens són significatives i que, per tant, aquests últims no són descendents directes
dels anteriors. No obstant això, la primera seqüència d’ADN nuclear, coneguda el 2010,
confirma la presència de gens neandertals en poblacions euroasiàtiques, contribució
que es degué produir per un encreuament entre espècies, quan l’ésser humà modern
va arribar a l’Orient Mitjà després de la seua eixida d’Àfrica, fa uns 200.000 anys.
Al marge d’aquest debat, i reprenent el discurs inicial, els escassos vestigis que hi ha no
permeten determinar amb precisió en quin moment les primeres comunitats que van
eixir del continent africà es van establir de manera permanent a Europa.
Molar inferior del nivell IV. Primera resta
fòssil humana trobada a Bolomor (1994).
29
[page-n-29]
Al jaciment d’Atapuerca (Burgos) la presència de l’home està testificada des de fa
un poc més d’un milió d’anys (Homo antecessor), per la qual cosa és factible que, en
aquella cronologia, aquesta espècie ja ocupara les terres valencianes, encara que no
s’hagen documentat proves sobre això.
Les evidències més antigues corresponen a homínids del llinatge neandertal, segons
els primers nivells d’ocupació de la Cova del Bolomor datats fa més de 350.000
anys. Un hàbitat de grups de caçadors-recol·lectors les característiques del qual
denoten un triomf adaptatiu i, possiblement, el primer poblament humà consolidat
d’aquestes terres. Les restes antropològiques trobades fins a l’actualitat en aquest
jaciment corresponen a set peces òssies. Es tracta d’elements recuperats en el procés
d’excavació, perfectament contextualitzats, i d’uns altres procedents dels rebutjos de
les antigues remocions mineres, l’adscripció cronològica dels quals, en algun cas, s’ha
fet a partir de les característiques del sediment adherit. El conjunt està format per les
restes que es detallen a continuació:
Diàfisi de peroné (HCB 01). Nivell III.
-Molar decídua superior dreta d’un individu de sis a nou mesos d’edat (HCB 03).
-Canina inferior esquerra, de característiques molt semblants a les dels humans
actuals, possiblement d’un individu femení adult (HCB 04).
-Fragment de parietal coincident amb la sutura coronal d’individu adult (HCB
06).
-Diàfisi de peroné d’un individu adult amb una cronologia estimada en 110.000
anys - nivell III (HCB 01).
-Molar inferior esquerra d’un individu d’uns cinc anys d’edat amb una cronologia
estimada de 125.000 anys - nivell IV (HCB 02).
Canina superior (HCB 05).
30
[page-n-30]
-Fragment de parietal d’individu adult, possiblement procedent del nivell VI,
amb una cronologia estimada de 130.000 anys (HCB 07).
-Canina superior esquerra d’individu adult de característiques arcaiques amb
una cronologia estimada entre 190.000 i 235.000 anys (HCB 05).
Les restes òssies humanes trobades a la Cova del Bolomor constitueixen una mostra
reduïda i fragmentada en la qual destaquen els elements dentals enfront dels
postcranials. Les set restes poden ser atribuïdes a individus diferents —dos xiquets
i cinc adults— en funció de les seues propietats físiques, edat de la mort i ubicació
estratigràfica. Per les seues característiques i cronologia han sigut classificats dins de
l’espècie Homo neanderthalensis, a excepció de la peça més antiga (HCB 05), els trets
arcaics de la qual difereixen mètricament dels neandertals i es relacionen bé amb
altres restes trobades en jaciments com Atapuerca (Burgos), Krapina (Croàcia) o Mauer
(Alemanya), adscrits a l’espècie Homo heidelbergensis. Totes les restes humanes de
Bolomor mostren característiques arcaiques i neandertals, amb els trets morfològics
propis d’aquest llinatge evolutiu.
Molar superior infantil (HCB 03).
Un dels fòssils més rellevants del jaciment és el parietal quasi complet trobat dins
d’un bloc de sediment bretxificat (HCB 07). Les sutures de l’endocrani indiquen la
seua relació clara amb les poblacions primerenques de neandertals en procés de
transformació cap als neandertals clàssics europeus propis del Plistocé superior. Tots
els seus trets morfològics i mètrics analitzats suggereixen afinitats amb altres restes
arcaiques, mentre que el pronunciat gruix de la volta cranial evidencia la seua relació
amb les poblacions del Plistocé mitjà europeu.
Els fòssils humans trobats en jaciments del Plistocé mitjà a Europa han permés
reconstruir peça a peça, com si es tractara d’un puzle, l’aspecte d’aquestes poblacions.
Així, per primera vegada, podem dotar de trets físics l’Home de Bolomor i tornar-li el
protagonisme, que sovint només se centra en les eines que van fabricar o en les restes
dels animals consumits.
Canina inferior femenina (HCB 04).
31
[page-n-31]
Parietal amb bretxa adherida del nivell VI.
Vista de la cara interior del parietal (HCB 07).
Els homínids que van ocupar la Cova del Bolomor tindrien una postura totalment erecta,
amb una alçària entre 1,60 i 1,70 metres, depenent del sexe. El seu pes oscil·lava entre
els 80 i els 100 quilos a causa d’una constitució pesada i una musculatura robusta,
com es dedueix de la grandària dels seus ossos i de les pronunciades marques de les
insercions musculars en ells. En comparació amb l’Homo sapiens, el seu esquelet era
fort i robust, amb una caixa toràcica més ampla i curta, una pelvis allargada i plana, i les
extremitats relativament curtes i arquejades en relació al cos. El crani, d’una capacitat
semblant a la de l’Homo sapiens, presentava una morfologia ovalada i menys globular
que la nostra amb un marcat bony a la zona occipital o posterior, denominat «monyo
occipital». La possessió d’un espai retromolar dins d’unes mandíbules potents i sense
mentó, i també un nas ample i projectat cap avant, contribueixen al fet que el rostre
del neandertal tinguera una faç prominent denominada prognatisme mitjà facial. Un
altre dels trets més característics i coneguts són el front baix i els arcs supraciliars
marcats damunt de les cavitats oculars, la qual cosa feia sobreeixir les celles.
32
[page-n-32]
Des d’una perspectiva genètica i evolutiva aquests grups humans presenten unes
característiques perfectament adaptades a les condicions ambientals europees, amb
una constitució molt més robusta i una alçada inferior a la nostra, una capacitat cranial
lleugerament major i, com correspon a la seua ubicació geogràfica, una pell blanca,
ulls clars i cabell ros o pèl-roig.
La població estava composta per individus infantils i adults que, presumiblement,
vivien en grups de trenta a cinquanta individus, tant homes com dones. Aquests éssers
humans van desenvolupar unes relacions socials complexes gràcies a un llenguatge
o sistema de comunicació oral molt eficient, possiblement semblant al modern,
tal com pareixen revelar algunes parts de l’esquelet cranial —os hioide i de l’orella
mitjana—, així com els estudis filogenètics i experimentals basats en els rangs de
freqüència d’audició. L’ús del foc controlat, que va permetre allargar les hores de llum
als campaments, degué ser determinant en el desenrotllament d’aquest llenguatge
i d’un pensament complex aplicat a unes estratègies de subsistència molt eficients
basades en la caça i en la recol·lecció.
Els homínids de Bolomor no degueren viure més de quaranta anys, coincidint amb
la fi del cicle reproductiu de les dones, i només uns pocs arribarien a aquesta edat
màxima. Les femelles degueren tindre una esperança de vida lleugerament inferior
a la dels barons, pels riscos del part, encara que aquests tindrien més possibilitats de
morir en les activitats de caça. D’aquesta manera, els xiquets i els joves constituirien
el major percentatge poblacional dels grups o clans, amb unes altes taxes de natalitat
però també de mortalitat infantil, com revelen les troballes arqueològiques. En aquest
context és poc probable la presència de més de dues generacions dins del mateix
grup, la qual cosa obligaria els individus neandertals a iniciar el cicle reproductiu de
manera molt primerenca. Per a evitar la consanguinitat i les malalties associades
caldria el contacte amb altres grups humans que permetera l’intercanvi d’individus,
probablement de les dones. Al jaciment d’El Sidrón (Astúries), els estudis genètics
demostren l’ús d’aquesta pràctica, la qual cosa no implica que en altres zones no se’n
desenvoluparen d’altres de distintes amb la mateixa finalitat.
Recreació de l’Home de Bolomor per a
l’exposició «Els primers habitants de les
terres valencianes», el 1997 (dibuix de
Francesc Chiner).
33
[page-n-33]
Les restes humanes i les seues ocupacions informen d’una estructura social complexa
i eficient, que aglutina membres iguals els rols dels quals degueren dependre del
sexe, de l’edat i de l’experiència. La cultura, com en el cas d’altres grups de caçadorsrecol·lectors, està basada en la transmissió d’informació, per la qual cosa l’atenció als
individus senils és fonamental per a contribuir a l’educació de les noves generacions.
En aquest sentit, l’ús del llenguatge articulat seria un factor determinant no sols
per al desenrotllament d’estratègies de subsistència, sinó també en la transmissió
de valors culturals i simbòlics. És molt probable que aquestes espècies ja tingueren
algunes formes d’expressió simbòlica —pintures corporals o adorns senzills—, encara
que no està clar que, almenys de manera primerenca, soterraren els seus morts o
feren pintures o gravats rupestres. El que sí que sabem és que l’atenció als malalts o
a individus amb mobilitat limitada va ser important, i en alguns grups es va practicar
el canibalisme amb alguna assiduïtat. Aquestes pràctiques, a més d’altres dades que
s’exposen en els següents capítols, ens remeten a una espècie amb una complexitat
social i comunicativa, i també amb una ment conscient i simbòlica que, en alguns
aspectes, pogué ser semblant a la dels homínids anatòmicament moderns d’aquest
període.
L’Home de Bolomor, igual que els seus congèneres, va evolucionar a Europa fins als
moments avançats del Plistocé superior. Les terres valencianes van ser un dels últims
territoris que va ocupar aquesta espècie, l’hàbitat de la qual es va reduir a zones
europees aïllades i perifèriques, fins a la seua extinció fa uns 25.000 anys. En aquest
moment l’Homo sapiens ja ocupava —almenys des de fa 40.000 anys— pràcticament
tot el continent, i la seua irrupció, coincidint amb l’extinció dels neandertals, ha donat
origen a una gran quantitat de teories causals, més o menys encertades. El més
probable és que aquesta fóra provocada per la conjugació de múltiples factors.
34
[page-n-34]
Utillatge lític i tecnologia
L’ésser humà, des dels seus orígens, ha desenvolupat la capacitat de transformar
la matèria primera per a fabricar utensilis o eines per a emprar-les en les tasques
quotidianes. La participació d’aquests objectes en l’exercici de determinades activitats
va suposar un gran salt evolutiu, enfront d’altres primats que tan sols utilitzen
elements naturals sense transformar o escassament modificats. De la mateixa manera,
la fabricació d’objectes dissenyats per a dur a terme treballs específics va permetre
l’optimització dels recursos i això degué tindre conseqüències en l’organització social
dels grups humans i en una major eficàcia de les estratègies de subsistència. També
en l’evolució cognitiva de la nostra espècie, ja que l’elaboració d’utensilis implica l’ús
de tècniques i operacions que necessiten una transmissió de coneixements mitjançant
processos de comunicació complexos.
En el Plistocé mitjà, el recurs natural més emprat pels grups humans en la fabricació
d’eines és la roca, treballada per mitjà de la tècnica de la talla —indústria lítica tallada—,
tot i que cal tindre en compte que els utensilis fets amb matèria orgànica, com ara la
fusta, han desaparegut quasi per complet. Aquestes indústries lítiques proporcionen
una informació important sobre les formes de vida prehistòriques, fonamentalment
sobre la mobilitat al territori, en funció de la proximitat o la llunyania de les àrees de
captació de les roques.
Percussió directa sobre un nucli per a
l’obtenció d’una ascla.
35
[page-n-35]
Les peces lítiques també informen del grau de desenvolupament tècnic aconseguit
en cada moment, per mitjà de l’anàlisi dels aspectes tecnològics dels utensilis, o
de la mateixa funcionalitat del jaciment i el patró conductual dels grups humans,
gràcies a la seua associació amb altres vestigis com les restes faunístiques o les
llars. En aquest sentit, els denominats estudis funcionals o traceològics, realitzats
mitjançant l’observació macroscòpica i microscòpica de la superfície de les peces,
permeten determinar, de vegades, l’ús concret de cada utensili i la manera d’usar-lo, i
proporcionen dades sobre l’aprofitament dels recursos existents en un territori i de les
estratègies emprades pels grups humans per a tal fi.
Percussor de calcària de grans dimensions.
La Cova del Bolomor, amb la seua àmplia seqüència cronostratigràfica de més de
250.000 anys, representa un dels millors registres paleolítics de l’Europa mediterrània
per a conéixer les característiques i l’evolució dels instruments lítics al llarg del Plistocé
mitjà. Un lapse temporal en què es produeixen importants canvis climàtics, ecològics
i ambientals que tenen una clara repercussió en les roques usades, en les tècniques
d’elaboració i en els tipus i les formes dels utensilis.
Les eines tallades permeten identificar les àrees i les estratègies de captació dels
recursos lítics que oferia l’entorn de la cova, com també els desplaçaments dels seus
habitants pel territori. El mètode d’obtenció de roques per a tallar d’aquestes poblacions
de caçadors-recol·lectors quasi sempre es limitava a la recol·lecció superficial de
còdols, nòduls i fragments despresos de les grans masses on es van formar, i eren
rares les labors pròpiament extractives o de tipus miner. És molt probable que aquest
procediment formara part dels recorreguts quotidians lligats a altres tasques com la
caça o la recol·lecció de fruits i vegetals, ja que no s’observen desplaçaments a llargues
distàncies per a captar determinades matèries primeres o una explotació exclusiva i
intensiva d’aquestes.
Nuclis de format menut en sílex.
36
L’entorn de la cova ha patit canvis importants al llarg de la seua història geològica,
i també modificacions antròpiques en la història recent. A causa d’això, no sempre
resulta senzill ubicar les fonts de matèria primera lítica. Tanmateix, gràcies a les anàlisis
[page-n-36]
de les peces i a les prospeccions fetes els últims anys s’han pogut identificar els tipus de
roca explotats i localitzar alguns llocs potencials d’aprovisionament. Aquestes roques
tenen una propietat comuna, que és la de fracturar de la mateixa manera en qualsevol
direcció que es colpegen —fractura isòtropa— la qual cosa permet predeterminar la
forma dels utensilis i obtindre fils tallants.
La calcària és la roca predominant al territori, tant en les dues serres que delimiten la
Valldigna —Serra de les Creus i Mondúber— com en els col·luvions i depòsits fluvials
que n’arrosseguen els còdols. Es tracta, per tant, de la matèria primera de major
disponibilitat, amb qualitats distintes, i l’única que es presenta en blocs de format gran.
Són especialment idònies per a la talla les calcàries de gra fi (micrítiques) de colors
verdosos i blavosos que es documenten formant bancs en l’extrem oriental de la Serra
de les Creus, al piemont que dóna pas a la plana costanera. De la mateixa manera, els
depòsits de graves del riu Vaca, el curs del qual travessa la Valldigna relativament prop
de la cova, contenen diversos tipus de calcàries que també són adequades per a la
seua talla. La menor duresa i resistència d’aquesta roca, com també la seua obtenció
en blocs, va fer que fóra aprofitada per a les eines tallants més grans i de menor
complexitat tècnica —grans ascles i denticulats amb fils simples marginals— però no
tant per als utensilis que requereixen la utilització de tècniques més depurades per
a la seua configuració, que permeten un reciclatge o un reaprofitament i que, per
tant, poden suportar un major desgast associat a un ús més intensiu o especialitzat al
jaciment (rascadores).
Tot i que abundava més la calcària, la roca preferida pels homínids que ocupaven la
Cova del Bolomor era el sílex, emprat quasi en el 80 % de les peces documentades.
El sílex és la roca autòctona més adequada per a la confecció d’utensilis de pedra
tallada per la seua gran duresa, la seua fractura controlable —mitjançant les tècniques
d’elaboració— i perquè permet l’obtenció de fils molt tallants. Aquest material no és
molt abundant en l’entorn i apareix en forma de codolets, la qual cosa va portar els
pobladors de la cova a emprar estratègies diverses per al seu màxim aprofitament.
Aquest sílex pogué ser obtingut d’afloraments múltiples i reduïts en depòsits cretacis
Denticulat en calcària micrítica; macroutensili.
Punta pseudoleval·loisiana en calcària micrítica.
Rascadora lateral recta en sílex.
37
[page-n-37]
i juràssics de les serres que envolten el jaciment, com els vessants meridionals del
Massís del Mondúber o el Pla del Barber, a la part alta de la Serra de les Creus, on
es localitzen nòduls de sílex en els conglomerats i les argiles de terra rossa. Les
desembocadures dels dos rius pròxims de major envergadura, el Serpis a Gandia i el
Xúquer a Cullera, i els depòsits de graves i arenes de la platja, també van proporcionar
còdols de sílex —arrossegats de zones més llunyanes i de millor qualitat—, encara que
en proporcions reduïdes.
Retocador en quarsita de còdol fluvial.
L’última de les roques emprades de manera significativa a Bolomor és la quarsita, de
gra gros i de duresa semblant a la del sílex, els còdols fluvials de poca grandària de la
qual sembla que provenen, majoritàriament, de les graves aportades pel riu Xúquer
des del seu curs alt —Serra de Martés.
Perforador en sílex.
Rascadora lateral en sílex.
38
Les variacions en la línia de costa, relacionades amb les fluctuacions climatològiques
de cicles glacials i interglacials durant el Quaternari, van influir enormement en la
disponibilitat de roques en l’entorn de la cova. Els còdols marins de sílex van ser
aprofitats per l’home en les èpoques de clima temperat en què la costa arribava quasi
fins als peus del Barranc del Bolomor, al contrari que en els moments freds, amb la
línia de costa molt allunyada, en què s’usava majoritàriament la calcària. Al nivell XII,
amb el mar a uns trenta quilòmetres de la cova, aquest material va ser triat de manera
dominant (85 %) i arribà a superar el sílex com a matèria primera tallada. En alguns
nivells, com ara el XVII —el més antic de l’ocupació amb 350.000 anys—, la calcària va
ser un material tallat amb assiduïtat —20 % de les peces—, tot i que va ser ocasional
en molts altres moments de la seqüència.
El treball diferenciat de cada tipus de roca —amb tècniques i mètodes diversos—
permet reconéixer a Bolomor una estratègia que la investigadora francesa Catherine
Perlès va denominar «economia de matèries primeres», comportament mitjançant el
qual es destinaven roques diverses a la fabricació de diferents tipus d’útensilis segons
la seua adequació a l’ús i als requisits morfològics.
[page-n-38]
La tècnica emprada en l’elaboració dels instruments lítics és la talla. Aquests s’obtenen
per mitjà d’un procés de percussió de la matèria triada amb un còdol (percussor) que
permet l’extracció de porcions del material denominades ascles. El bloc de matèria
treballat rep el nom de nucli i la seua configuració inicial permet l’extracció d’ascles
amb característiques morfològiques predeterminades. En la talla distingim dos
tipus principals de processos segons el seu objectiu: l’explotació o débitage (talla) i
el retoc o configuració. L’explotació és el treball inicial d’obtenció de les ascles que
posteriorment seran configurades mitjançant el retoc. Aquest últim té com a objectiu
donar la forma desitjada a l’utensili, especialment al fil, mitjançant la percussió o la
pressió amb codolets o ossos.
Els diversos tipus d’utensilis es classifiquen en tipologies segons la seua morfologia i les
seues característiques «estilístiques». Aquests eren emprats en tasques quotidianes
com ara la caça, l’esquarterament, el descarnament i el filetejat d’animals, o en el
treball de les pells i de la fusta, entre altres. No obstant això, les anàlisis funcionals
fetes en alguns jaciments han determinat el caràcter multifuncional de la majoria
d’ells, sense que s’haja identificat, exceptuant alguns casos concrets, cap associació
estreta o exclusiva entre la forma de l’utensili i la seua funció, tal com s’entén hui en
dia. El que sí que sembla més probable és l’especialització d’un tipus d’utensili en una
ocupació concreta, com també el predomini d’unes formes i uns usos relacionats amb
la funció dels diversos jaciments.
A Europa occidental, les primeres indústries tallades vinculades a l’home són còdols
i ascles de dimensions reduïdes. A aquests conjunts s’incorporen, fa uns 500.000
anys, altres indústries formades per grans instruments sobre còdols i ascles de gran
format. Entre ells destaca el «bifaç o destral de mà», una peça de grans dimensions —
normalment de més de 10 cm— a la qual es donava forma extraient ascles d’ambdues
cares des de tota la vora, creant un perímetre tallant proveït d’una punta ben destacada
i esmolada. Aquests bifaços, la tecnologia dels quals es denomina acheuliana, es
documenten associats a l’especejament d’animals de grans dimensions, per la qual
cosa es creu que el seu ús estava destinat fonamentalment a aquesta activitat.
Rascadora sobre còdol marí. Microutensili.
Productes retocats en calcària.
39
[page-n-39]
Ganivet de dors en quarsita.
El bifaç representa l’objecte de referència dels jaciments europeus de la primera
meitat del Plistocé mitjà, i s’ha associat a una cultura concreta també denominada
acheuliana. Durant dècades, aquesta eina s’ha presentat com el contrapunt dels
utensilis més menuts sobre ascles en un procés de major a menor antiguitat i de
menor a major desenvolupament tecnològic i evolutiu. Tanmateix, investigacions
recents i noves interpretacions del registre arqueològic apunten que aquests bifaços i
altres grans eines —macroutillatge— podrien no constituir una cultura específica, sinó
un tipus d’indústria itinerant i de requeriment immediat, una eina de viatge perfecta
per a la caça, l’esquarterament, la defensa personal i fins i tot per a l’elaboració d’altres
utensilis de fusta o de pedra. En canvi, les peces sobre ascla, més específiques per a
processos de descarnament i filetejat, estarien més vinculades als campaments, on els
bifaços serien pràcticament inexistents per no estar associada la seua funció a aquest
espai ocupacional i a les seues activitats.
A partir de fa 400.000 anys, a Europa es produeix un canvi conductual en el patró de
mobilitat al territori que dóna lloc al que es coneix com Paleolític mitjà. S’hi observa
com es multipliquen els campaments i, conseqüentment, cobren més protagonisme
les eines de format menut relacionades amb les activitats d’aquest tipus d’hàbitat i
de les seues estratègies de subsistència. De manera progressiva, els instruments de
gran format com bifaços, pics triedres i fenedors són més escassos i més limitats
a determinats espais arqueològics amb funcions específiques, i per això no se’n
documenten en campaments com Bolomor. Aquesta tecnologia, que reflecteix una
forma de vida concreta, continuarà documentant-se a Europa fins als inicis del Plistocé
superior amb la variant denominada mosteriana de tradició acheuliana, última
expressió europea de l’elaboració del bifaç, i que en recorrerà principalment els
territoris septentrionals.
Rascadora en calcària micrítica. Macroutensili.
40
El Paleolític mitjà s’associa a un estadi tecnològic i cultural denominat Mosterià, que
es caracteritza, entre altres coses, per mostrar un aprofitament eficaç de la matèria
primera mitjançant l’obtenció d’utensilis de morfologia adequada als diversos usos i
de forma regular.
[page-n-40]
Una de les característiques més importants és que les ascles que serveixen de suport
per a l’utillatge s’extrauen amb una forma molt pròxima a la que tindrà l’utensili acabat
després del retoc. Per a aquest fi es preparaven nuclis amb morfologies regulars
que permetien obtindre ascles de grandària i de forma predicibles, com els nuclis
denominats de tipus discoide o els de tipus levallois, la talla dels quals requereix una
gran destresa. Hi ha, per tant, una recurrència a les tècniques de talla que implica una
producció seriada de múltiples ascles i una estandardització dels suports. L’extracció
de diferents tipus d’ascles d’un mateix nucli amb morfologies diverses adequades per a
tipus d’utensilis diversos es denomina «economia de talla», una tecnologia que permet
un màxim aprofitament de la matèria primera i que va ser emprada, fonamentalment,
en el sílex i la quarsita.
El procés d’innovació tecnològica degué produir-se de manera gradual, la qual cosa,
Anvers de nucli leval·loisià centrípet. Peça
microlítica de 2 cm.
unida al desconeixement del Paleolític antic, fa difícil determinar a partir de quin
moment podem parlar de Paleolític mitjà. Alguns investigadors proposen que el ple
desenvolupament d’aquest estadi es dóna a partir de l’aparició de la talla levallois, un
augment en la proporció de rascadores i un ús controlat i sistemàtic del foc. A la Cova
del Bolomor s’observa la combinació d’aquests tres fenòmens pràcticament des de
l’inici de les ocupacions fa uns 350.000 anys, i és el jaciment de la Península Ibèrica on,
de forma més fiable, podem parlar de Paleolític mitjà en moments antics.
En els primers nivells d’ocupació de la cova —XVII i XV— els utensilis són principalment
eines d’elaboració senzilla i immediata, independentment de la matèria primera, com
ara ascles amb molt de córtex —superfície exterior dels nòduls de sílex, calcària i
quarsita—, rascadores —ascles amb retoc continu en el seu fil— i denticulats —ascles
amb el fil dentat per mitjà d’un retoc en forma de xicotetes mosses—. S’observa
una escassa producció seriada, fils de morfologies diverses i una menor regularitat
en l’obtenció d’ascles que, per a aconseguir la forma desitjada, se supleix amb
una configuració més intensa mitjançant un major procés de retoc. Hi ha una gran
diversificació de matèries primeres, a causa d’una gran disponibilitat d’aquestes en
l’entorn immediat. Es documenta la presència de macroutillatge denticulat al nivell XVII
Revers de nucli leval·loisià.
41
[page-n-41]
i una presència important d’utensilis molt menuts al XV, la qual cosa podria respondre
a particularitats funcionals en les ocupacions. No obstant això, en ambdós casos es
tracta d’estades curtes, en un moment fred i d’escassa freqüentació de la cova, tenint
en compte el volum reduït de restes arqueològiques, els escassos taxons d’animals
consumits representats i, possiblement, una incidència escassa del foc controlat.
En el primer interestadial —nivells XIV-XIII— la freqüentació humana de la cova continua
sent esporàdica —amb lapses de més de mil anys entre elles—, possiblement a causa
d’unes condicions poc adequades de la cova, temporalment entollada. Tanmateix, en
aquest context de clima càlid i amb el mar pròxim a la cova, es donen ocupacions
més llargues associades al consum de nombroses espècies d’animals. L’utillatge
sobre ascla i fet de sílex cobra, ara, protagonisme enfront de la resta, i en aquesta
Macroutensili (ribot) del nivell XII.
indústria és possible observar, de manera ben definida, els conceptes d’economia i
d’estandardització que defineixen el Paleolític mitjà.
Amb l’arribada del màxim fred, en el MIS 6, es produeix un canvi radical en la indústria
lítica. Pràcticament tot el material és de calcària (85 %) de procedència immediata
a la cova i està molt poc elaborat. Va acompanyat d’abundants nuclis i percussors
destinats a la talla i al processament de restes animals. Els utensilis més freqüents
són denticulats, ascles amb retoc, mosses —ascla amb una vora retocada de forma
pronunciadament còncava— i ganivets de dors —ascles amples amb retoc abrupte—.
Aquestes peces d’obtenció ràpida corresponen, de nou, a ocupacions molt breus,
associades al consum d’unes poques espècies i, per tant, de biòtops molt concrets. En
alguns nivells —XII— la presència de nuclis i restes de talla junt amb les restes òssies
indiquen que els utensilis s’elaboren en el mateix moment del processament dels
animals, en el qual participen també grans percussors per a fragmentar determinades
parts anatòmiques òssies. Aquest nivell constitueix, possiblement, l’expressió més
accentuada del model d’ocupació puntual, idea que també es reforça per l’escassa
presència d’evidències de foc controlat.
Dibuix de ribot sobre calcària micrítica.
42
[page-n-42]
A partir del nivell V i fins al nivell I, es produeix una transformació en la indústria
lítica que, de nou, està associada a ocupacions més prolongades i recurrents, amb
activitats més intenses en l’interior de la cavitat —tant de talla com de processament
d’animals— també evidenciades per la presència de nombroses llars. Aquesta
intensitat en les ocupacions —sobretot en els nivells III a I— és superior, inclús, a les
vinculades al Mosterià clàssic d’etapes posteriors, que recorden en part conductes i
patrons de l’Homo sapiens pròpies del Paleolític superior. No es donarà mai més durant
el Paleolític mitjà i podria correspondre a ocupacions humanes molt recurrents i de
tipus estacional o a campaments de major duració destinats a una caça diversificada.
En aquest sentit, les nombroses restes òssies indiquen una explotació de biòtops molt
variats. Les indústries lítiques d’aquest moment són més estandarditzades i acurades
Rascadora doble en sílex.
i es confeccionen, sobretot en els moments finals, quasi exclusivament en sílex, que
s’obté no sols d’afloraments de l’entorn sinó d’altres de procedència més llunyana.
Les diverses estratègies de talla documentades a Bolomor, tant en l’obtenció d’asclessuport com en el retoc, indiquen una bona capacitat de planificació i gestió dels
recursos lítics que ofereix l’entorn. Aprofitaven de manera diferencial les distintes
roques —sílex, calcària, quarsita— en funció d’una «economia de matèries primeres».
Aquest fet es documenta al llarg de tota la seqüència i no sols ve motivat per una
menor disponibilitat del sílex, sinó per una adequació al patró d’ocupació de la cavitat,
de baixa temporalitat, i al model d’explotació del territori, en el qual la matèria primera
es recol·lecta d’una manera oportunista, junt amb el desenvolupament d’altres
activitats. D’aquesta manera trobem utensilis elaborats amb roques distintes segons
la funcionalitat, la qual cosa implica una gran efectivitat a menor cost en l’obtenció,
el processament i el rebuig de les peces. Només al final de la seqüència s’observa un
ús quasi exclusiu del sílex, cosa que podria relacionar-se amb una explotació menys
oportunista de l’entorn, buscant noves i llunyanes fonts de la matèria primera més
apta per a tallar eines de tecnologia més complexa. Aquest fet ha de relacionar-se,
necessàriament, amb un canvi en les formes d’ocupació de la cova, de major duració
i/o recurrència, i dels patrons de subsistència.
Puntes retocades en sílex.
43
[page-n-43]
Vista frontal d’una rascadora.
També s’observa, en el cas del sílex i, en menor grau, en la quarsita, una economia de
talla en la configuració de diversos tipus d’utensilis, la qual cosa indica una optimització
dels recursos lítics. El fet que l’entorn de la cova fóra pobre en sílex va propiciar el
desenvolupament d’estratègies de màxima utilització com ara el reaprofitament de les
peces mitjançant l’avivament —retoc prop de la vora, extraient ascletes per a generar un
fil nou— o el reciclatge —reutilització i transformació mitjançant la talla d’un objecte ja
tallat amb un altre fi—. Aquests processos es documenten puntualment o amb escassa
incidència a la Cova del Bolomor al llarg de tota la seqüència, però s’intensifiquen en
els moments finals d’ocupació de la cova, fa entre 100.000 i 125.000 anys. En aquest
període també es produeix un major desenvolupament del microlitisme —conjunts en
què apareixen reiteradament instruments de format especialment reduït—, fet que no
es pot entendre exclusivament des de la perspectiva d’una economia de talla, sinó des
d’una òptica funcional i cultural que encara presenta moltes incògnites.
En definitiva, l’àmplia seqüència de Bolomor permet observar diferències no sols en
els tipus de roca emprats en cada moment, sinó també en els tipus d’utensilis i els
seus aspectes tecnològics. No obstant això, aquestes diferències no responen a un
procés evolutiu, sinó que corresponen a qüestions funcionals, coincidents amb el tipus
d’ocupació de cada moment. La utilització d’una cultura tecnològica perfectament
adaptada des d’una perspectiva funcional i determinada per uns paràmetres simples
—des de la nostra òptica actual— en què s’utilitzen majoritàriament ascles retocades,
rascadores i denticulats, fa que no es puguen establir límits entre les indústries d’aquest
ampli període cronològic. Almenys, no fins als moments eemians del 120.000 abans
del present, quan pogué produir-se un augment poblacional amb el patró d’ocupació
menys itinerant respecte a tot el Plistocé mitjà, la qual cosa justificaria els profunds
canvis que s’observen en el registre arqueològic de la cova.
Productes retocats en sílex.
44
[page-n-44]
Recursos i estratègies per a la subsistència
La diversificació de la subsistència en períodes anteriors al Paleolític superior ha
configurat, durant els últims quaranta anys, un dels principals temes de discussió a
Europa. Per poder valorar la contribució de la Cova del Bolomor a aquest debat, cal
definir alguns aspectes i contextualitzar algunes de les aportacions que van portar a
establir els paradigmes relacionats amb l’amplitud de la dieta.
El 1968, l’investigador Lewis Binford va proposar l’existència d’una diversificació
important en la subsistència, al final del Paleolític, en les latituds mitjana i alta
Procés d’escorxament d’una cérvola mitjançant
l’ús d’una eina lítica experimental.
d’Europa. Aquesta diversificació es caracteritzava, principalment, per la inclusió de
noves espècies en la dieta humana, com els animals menuts de la talla de conills o
aus. Basant-se en açò, un any després, Kent Flannery encunyà el terme «revolució
d’espectre ampli» (broad spectrum revolution) per donar una explicació a aquest
canvi en l’explotació dels recursos. Aquesta proposta entrava en contradicció amb la
teoria del farratjament òptim (optimal foraging theory), segons la qual els recursos
eren seleccionats d’acord amb el benefici econòmic que aportaven. És a dir, encara
que l’obtenció i el processament d’animals menuts no era rendible des del punt de
vista del cost/benefici, aquests eren explotats sistemàticament en els moments finals
del Plistocé. Per explicar aquesta aparent contradicció, el 1999, Mary C. Stiner, al
capdavant d’un equip d’investigadors, publicà un model que no va tindre una resposta
unànime en la comunitat científica, però que donà pas a un debat important.
Impactes de percussió per a extraure medul·la
òssia de les diàfisis. Nivell XII.
45
[page-n-45]
Falange d’elefant. Nivell XIII.
Representació de les distintes espècies faunístiques trobades en la seqüència de Bolomor.
Mandíbula d’elefant infantil amb marques
de descarnament. Nivell XII.
Molar de rinoceront. Nivell XVII.
46
Aquest model tenia com a base fonamental determinar el moment concret en què
es produeix l’explotació intensiva d’animals menuts i buscava de donar resposta a
l’amplitud de la dieta humana per mitjà de factors relacionats amb la pressió ambiental,
la pressió cinegètica o l’estadi de desenvolupament tecnològic. Basant-se en aquests
models, molts investigadors van argumentar que l’obtenció i el consum sistemàtics
d’animals menuts —en especial de lepòrids— només va començar a ser rendible a
partir del Paleolític superior i vinculat a l’Homo sapiens. Alguns autors van precisar
més aquesta cronologia i van advertir la relativa importància que aquests animals
comencen a adquirir al final del Paleolític mitjà a la conca mediterrània.
Enmig d’aquesta discussió, la Cova del Bolomor, amb una cronologia situada entre 350
i 100 mil anys, sorgeix com una de les evidències més clares i antigues del consum
sistemàtic d’animals menuts en homínids anteriors a l’Homo sapiens. Les dades de
Bolomor reobrin amb força aquest debat i plantegen la necessitat de reconsiderar
aspectes i d’interrelacionar factors per a explicar aquesta diversificació de la
subsistència en cronologies anteriors al Paleolític superior.
[page-n-46]
Des d’aquesta perspectiva, a Bolomor s’han documentat un total de trenta espècies
animals, entre les quals s’inclouen primats, carnívors, herbívors, preses menudes
(animals de menys de deu quilos, com ara conills, aus i tortugues) i, fins i tot, de
forma puntual, restes de peixos. Els animals que tenen més representació al llarg de
la seua seqüència estratigràfica són el cérvol (Cervus elaphus) i el cavall (Equus ferus),
amb una representació relativament inferior de daina (Dama sp.), tar (Hemitragus
bonali i Hemitragus cedrensis en el nivell IV), ur (Bos primigenius), megaceront
(Megaloceros giganteus), ase europeu (Equus hydruntinus), rinoceront de musell estret
(Stephanorhinus hemitoechus), porc senglar (Sus scrofa), mona de Gibraltar (Macaca
sylvana), elefant d’ullals rectes (Paleoloxodon antiquus) i hipopòtam (Hippopotamus
anphibius), entre d’altres. Els percentatges d’animals menuts, especialment de conills,
en el nivell IV, i d’anàtids en el nivell XI, superen conjuntament, en alguns casos, el 50
% de la quantitat mínima total d’individus. La presència de carnívors hi és esporàdica;
no obstant això, s’han recuperat restes d’ós bru (Ursus arctos), ós tibetà (Ursus
thibetanus), llop (Canis lupus), lleó (Panthera leo), linx ibèric (Lynx pardina), rabosa
(Vulpes vulpes) i teixó (Meles meles).
La majoria de les espècies identificades a Bolomor presenten una representació
anatòmica esbiaixada d’acord amb la seua talla de pes. Només els animals amb pes
inferior als deu quilos, com els conills, mostren una integritat més o menys generalitzada
dels seus elements esquelètics. D’altra banda, els animals amb pesos superiors estan
representats fonamentalment per l’esquelet apendicular (ossos de les extremitats) i
per l’esquelet cranial (crani i mandíbula), mentre que els elements que componen
l’esquelet axial (vèrtebres i costelles) hi estan pràcticament absents. Aquest fenomen
respon a un transport antròpic diferencial de les carcasses, que es coneix amb el nom
de schleep effect. En aquest sentit, els homínids traslladen a l’assentament, de forma
regular, les parts esquelètiques amb major contingut nutricional i abandonen en el seu
lloc d’obtenció (kill site) les menys riques i difícils de transportar —caixa toràcica—.
Maxil·lar de macaco. Nivell XII.
Extremitat inferior de cèrvid en connexió
anatòmica.
47
[page-n-47]
Juntament amb aquesta selecció anatòmica, el conjunt faunístic de Bolomor presenta
una alta proporció de marques antropogèniques que evidencien, de forma inequívoca,
la relació dels grups humans amb la fauna. Aquestes són: marques de tall sobre la
superfície òssia, elements diagnòstics de la fractura òssia per a l’obtenció de medul·la,
cremació intencional —relacionada amb activitats de rostida de la carn—, i mossegades
humanes sobre animals menuts, en les quals es pot prescindir d’eines per al consum
directe.
Dentat de cavall. Nivells IV i XVII.
Durant els processos de carnització és freqüent que es produïsquen senyals sobre la
superfície dels ossos amb els instruments lítics. Aquestes estries es coneixen amb el
nom de marques de tall i el seu estudi, en relació amb la posició, delineació i direcció,
permet de reconéixer les activitats que les van produir (escorxament, descarnació,
etc.). Aquestes marques s’han identificat en la majoria de taxons de Bolomor, des
d’ungulats de gran envergadura (elefants, hipopòtams i rinoceronts) fins a preses
menudes (conills, aus i tortugues), passant per carnívors perillosos (grans fèlids) o,
fins i tot, animals exòtics (macacos). Però, la carn no sols és extreta mitjançant l’ús
d’eines lítiques; també les dents són emprades per a la descarnació i l’aprofitament
de la medul·la, el greix i/o el cartílag de conills, aus i quelonis. Aquesta activitat
genera enfondrons, solcs, mosses de diàmetre ampli, extraccions corticals i fissures,
juntament amb una elevada proporció de cilindres diafisials (diàfisis completes sense
articulacions). Aquestes alteracions, relacionades amb la rosegada o la combinació de
mossegada i flexió, s’han registrat no sols en alguns jaciments europeus del Paleolític
mitjà i superior, sinó també en alguns grups de caçadors-recol·lectors actuals, com els
aché de l’est de Paraguai.
Molars d’elefant. Nivells IV i XVII.
48
En el cas dels ungulats, la presència de marques d’evisceració en la cara ventral
d’algunes de les costelles recuperades indica l’existència d’accessos primaris i
immediats a les carcasses, circumstància que permet establir la cacera com a principal
estratègia de subsistència en el paratge. Aquesta pràctica comprén des de la caça
simple fins a tècniques cinegètiques més complexes, com, per exemple, la predació
múltiple identificada en el nivell XII.
[page-n-48]
Diàfisi de fèmur de cérvol retocada i utilitzada com a percussor ossi. Nivell XVII.
Aquestes estratègies podrien coexistir amb esdeveniments esporàdics de carronyeig
o d’accés secundari a les carcasses, com és el cas del nivell XII i IV. En aquests nivells
s’han identificat marques de tall damunt de mossegades de carnívor, que indiquen un
aprofitament antròpic posterior a l’acció dels predadors no humans.
La forma antròpica de capturar animals menuts constitueix un tema complex d’abordar.
L’absència d’evidències amb caràcter no perible que permeten d’identificar l’ús de
trampes constitueix una limitació important. No obstant això, alguns investigadors
han intentat abordar aquesta qüestió a partir d’observacions etnogràfiques i la seua
posterior aplicació arqueològica. A partir d’aquestes observacions, hi ha acord a
considerar que el tipus de presa podria determinar o condicionar la forma de capturarla. Per exemple, els conjunts formats per aus amb gran varietat d’espècies i edats de
mort que, a priori, podrien respondre a la utilització de trampes, també es podrien
interpretar com a resultat d’un aprofitament antròpic posterior a la seua mort per
fenòmens naturals —tempestats o vents forts—. Per contra, algunes espècies gregàries
amb capacitats reproductores prolífiques, com els lagomorfs europeus, podrien ser
més susceptibles de ser capturades en massa. Un exemple d’això és el conjunt de
lagomorfs procedent del nivell 4 de Les Canalettes (França) amb una cronologia de
120.000 anys.
Banya de cérvol. Nivell XVII.
49
[page-n-49]
Marques de tall en parts anatòmiques de
tortuga. Nivell IV.
Per a l’equip d’investigació d’aqueix jaciment, la sobrerepresentació de femelles,
—que a penes no s’allunyen dels caus— i l’absència de catxaps podria respondre a
activitats relacionades amb la cacera amb parany o a la recol·lecció en massa. Igual
que en el nivell 4 de Les Canalettes, el conjunt de conills del nivell IV de Bolomor està
fortament dominat per les femelles adultes i, per tant, no es pot descartar l’ús de
mètodes relacionats amb la recol·lecció en massa en les zones pròximes als caus. A
pesar d’això, l’alta proporció de conills adults i la distribució equilibrada de mascles i
femelles en la resta de nivells de Bolomor (XI, XVIIa, XVIIc) podria respondre més aïna
a episodis d’obtenció individual.
La presència de cremació en el conjunt pot suggerir l’existència de diversos processos,
com ara que hi haguera un tractament tèrmic de la carn, el desenvolupament
de possibles activitats de neteja o la preparació dels ossos per a facilitar-ne el
trencament. Des d’aquesta perspectiva, s’han recuperat dobles coloracions sobre la
mateixa superfície òssia, que suggereixen la preservació diferencial de la carn en el
moment d’exposar-la al foc. Així, les zones menys afectades són les que presenten més
quantitat de teixit bla i menor grau de cremació, mentre que les més afectades són
les que a penes presenten teixits adherits i, per tant, adquireixen els graus més alts
de coloració. Aquest fet permet inferir una cocció de la carn prèvia a la descarnació.
Les alteracions tèrmiques diferencials sobre les zones articulars de lagomorfs i aus
també suggereixen l’existència de rostiment de la carn abans d’extraure-la. Aquesta
evidència també és observada per diversos investigadors, tant a nivell experimental
com arqueològic, en jaciments del Paleolític superior d’Europa occidental. A pesar
d’açò, hi ha dobles coloracions que, si bé es documenten de forma minoritària en el
conjunt, se situen en cares diferents de l’os. Aquestes permeten inferir l’existència
d’altres processos que no es relacionen amb la rostida de la carn, com per exemple
l’eliminació de rebuigs amb finalitat de neteja o, simplement, accions no intencionals
que desemboquen en la cremació dels ossos una vegada fracturats.
Placa de la closca de tortuga cremada del
nivell IV.
50
[page-n-50]
No obstant això, les restes identificades que concentren una proporció més gran
d’aquestes modificacions són les closques de tortuga. Encara que hi ha un cert grau de
variabilitat, aquestes pareixen descriure un patró basat en la cremació diferencial de
la cara dorsal (major grau de coloració) respecte de la ventral (menor grau). Açò s’ha
interpretat com a resultat del rostiment d’aquests animals abans de ser consumits.
Les característiques de les dobles coloracions coincideix amb la col·locació de les
tortugues cap per avall directament sobre les brases. Aquest patró ha sigut descrit
etnogràficament al Kayapó del Brasil central i representa, per a diversos investigadors,
un element diagnòstic clar del consum humà de quelonis.
Per a accedir a les vísceres de les tortugues o a la medul·la continguda en els ossos
d’ungulats, cal emprar la fractura. Així, s’han observat estigmes, impactes i cons de
percussió sobre les closques i en elements esquelètics de les extremitats. La presència
de contracolps suggereix que l’os ha sigut recolzat en terra o sobre un objecte a
manera d’enclusa per a ser colpejat amb un percussor de pedra. Potser a causa de
l’escassa representació de vèrtebres i costelles en el conjunt, la fractura per flexió
Marques de tall en una mandíbula de conill. Nivell XVII.
Marques de tall en la diàfisi d’húmer d’un cigne mut. Nivell XII.
51
[page-n-51]
Gasteròpodes continentals procedents dels
nivells I, VII i XIII.
Fragments de bivalves i peixos marins del
nivell I.
52
(peeling) no pareix que siga utilitzada de forma freqüent. D’altra banda, les dades
extretes a partir de la localització dels impactes de percussió sobre porcions i cares
esquelètiques concretes permeten inferir una manera d’actuar estandarditzada per
a fracturar els ossos dels animals superiors a vint quilos, especialment en el cas del
nivell IV. Aquesta estandardització indica l’existència de fenòmens de transmissió
d’informació i d’aprenentatge social dins del grup, que podrien desembocar en
tradicions culturals, les quals serien d’una importància vital per al desenrotllament
amb èxit de determinades estratègies cinegètiques.
De forma general, i per concloure, les dades zooarqueològiques proporcionades per
Bolomor han permés argumentar una diversitat comportamental rellevant entre els
grups humans que habitaren el recinte. Tals variacions queden reflectides no sols
en l’espectre de preses que els homínids són capaços d’explotar (des d’elefants a
tortugues), sinó també en la varietat d’estratègies d’obtenció que són capaços de dur
a terme: des de complexes estratègies de caça fins a esdeveniments esporàdics de
carronyeig. Dins de l’espectre de preses potencials, la utilització sistemàtica d’animals
menuts en aquest lloc no pareix ajustar-se a les respostes proposades per a explicar
la diversificació de la dieta humana des de l’enfocament de la broad spectrum
revolution. Les dades proporcionades per Bolomor permeten plantejar que els canvis
en la dieta humana no van ser lineals en el temps i en l’espai, sinó que podrien haver
estat condicionats per la diversitat comportamental, pel patró ocupacional i per les
característiques pròpies del medi on es desenvolupen els diferents grups humans del
territori europeu.
[page-n-52]
La calor de la llar: producció i ús del foc
El foc ha tingut un protagonisme important al llarg de la història de la humanitat,
únicament minvat pel descobriment i la generalització, en alguns països, d’altres tipus
d’energia. És font de calor, permet coure els aliments i produeix llum, per la qual cosa,
al voltant del foc es genera i es desenvolupa la vida, fins al punt que la paraula llar fa
referència no sols al lloc concret a on es realitza la combustió, sinó a un espai domèstic
o a la família mateixa.
Se sap molt poc sobre les primeres llars prehistòriques. De fet, una de les qüestions
més controvertides entre els prehistoriadors és determinar en quin moment l’home va
passar d’usar i conservar el foc —generat de forma natural— a produir-lo i controlarlo a voluntat. Les característiques d’aquest procés, tant pel que fa a l’origen com pel
que fa als moments inicials, són desconegudes; encara que, necessàriament, han de
relacionar-se amb l’aprofitament dels incendis provocats per causes naturals.
L’ús del foc controlat durant el Plistocé mitjà va permetre als homínids desenvolupar
una sèrie d’avantatges adaptatius, amb avanços importants en les formes de vida i en
les estratègies de subsistència. Com a font de calor, comporta una disminució de les
malalties relacionades amb el fred i una millora en les condicions de l’hàbitat que,
alhora, queda protegit dels predadors.
Presència de llars en la seqüència
estratigràfica de la Cova del Bolomor.
53
[page-n-53]
Distribució espacial de les estructures de combustió de la Cova del Bolomor.
A més, la cocció d’aliments enriqueix les qualitats nutricionals d’alguns d’ells —
eliminant-ne paràsits i toxines— i facilita la digestió d’uns altres, fins al punt que s’ha
suggerit que aquest tractament tèrmic va contribuir a la transformació dels enzims
estomacals dels homínids. L’ús regulat del foc degué facilitar la conservació d’alguns
aliments mitjançant, per exemple, el fumatge. També es convertí en un element
decisiu no sols en la defensa contra determinats animals, sinó en el desplegament i, el
que és més important, en la planificació d’estratègies de caça.
En aquest sentit, l’aparició de la tecnologia del foc i la seua generalització tingué
unes implicacions culturals de gran rellevància, i transformà els llocs d’habitació en
importants centres socials de transmissió de coneixements. En veure’s prolongades les
hores de llum, va augmentar l’activitat entorn de les llars, i va fer possible dedicar més
temps a planificar el treball, a distribuir tasques i a afavorir, en general, la comunicació
i l’intercanvi d’idees.
Llar del nivell II indicada amb el núm. 1.
54
[page-n-54]
De la mateixa manera, el foc facilità el desenvolupament dels vincles socials entre
els membres del grup i, molt probablement, l’aparició d’un llenguatge articulat,
instrument fonamental del comportament humà organitzat.
Per a determinar quines són les evidències més antigues de l’ús controlat del foc cal,
en primer lloc, assenyalar quins són els elements que caracteritzen les estructures
de combustió antròpiques dels jaciments arqueològics. La documentació de cendres
no és suficient per a afirmar la presència d’una llar. El sediment on es va originar el
foc ha de tindre una estructura concreta, a manera de capes, amb característiques
distintes segons la seua alteració tèrmica. Així, una llar sol dividir-se, almenys, en una
capa superior de cendra, amb una coloració negra-grisenca, una segona capa inferior
rubefaent, de tonalitat rogenca, i una capa final de base sense alteració tèrmica i, per
tant, amb el color del mateix sediment.
Detall d’una de les llars del nivell IV.
Estructures de combustió del nivell IV.
55
[page-n-55]
Les potències de les capes superiors depenen del temps de combustió transcorregut
i, per tant, de la seua duració. A més, en situacions de bona conservació, poden
aparéixer-hi associades restes vegetals cremades i convertides en carbons, i també
material arqueològic en l’entorn, amb una distribució espacial complexa que indique
la seua relació amb la llar i, de vegades, afectada pel foc mateix. La presència de
nombroses estructures d’aquest tipus en un mateix jaciment i de forma continuada en
el temps és una prova més de l’ús controlat d’aquest important recurs.
Situació de les llars del nivell XI.
Actualment, la sistematització del mètode d’excavació arqueològica i l’aplicació de
tècniques modernes per a registrar i analitzar les característiques del sediment de les
llars fa més rigorós el debat sobre l’origen del foc controlat. No obstant això, durant
dècades, les primeres llars es van vincular a jaciments que hui en dia s’han desmitificat
a través de diversos estudis i revisions.
Procés de documentació de les llars del nivell XI.
56
[page-n-56]
Aquest és el cas de l’enclavament de Zhoukoutian (Xina) al qual es van associar les
evidències més antigues de control del foc vinculades a l’Homo erectus, amb una
cronologia de 500.000 anys; o el recentment publicat sobre Gesher Benot Ya’aqov
(Israel), amb dates de 790.000 anys, si bé no hi ha una micromorfologia termoalterada
del sediment que ho confirme, tan sols una concentració d’elements cremats.
A l’espera de noves troballes a Àsia, el centre del debat s’ha traslladat al continent
europeu. Les dades proporcionades per jaciments com Verteszöllos (Hongria), MenezDregan (França) i Bilzingsleben (Alemanya) apunten, no sense una certa controvèrsia,
que l’origen del foc com a adquisició tècnica es produeix primer en els homínids del
Plistocé mitjà europeu, és a dir, amb l’Homo heidelbergensis. No hi ha constància
que les primeres comunitats humanes europees de fa poc més d’un milió d’anys
conegueren aquesta tecnologia. El foc s’instal·la i es difon a Europa només com a
conseqüència d’un model de poblament permanent, possiblement fa 400.000 anys,
encara que la seua verdadera generalització es produeix entre els grups neandertals
del Plistocé superior.
Excavació de les llars del nivell XI.
La investigació duta a terme a la Cova del Bolomor també ha aportat una informació
valuosa sobre l’aparició del foc controlat al sud d’Europa. Actualment, és l’únic
jaciment peninsular en què es documenten elements de combustió dins d’una àmplia
seqüència estratigràfica del Plistocé mitjà, almenys des de fa 228.000 ± 53.000 anys,
encara que hi ha evidències que assenyalen la presència de foc en nivells encara no
excavats en extensió.
Fins a l’any 2013, les evidències d’ús del foc corresponen als nivells II, IV, XI i XIII, si bé
en el nivell II tan sols es van registrar acumulacions de cendres com a conseqüència
de la neteja de llars o d’alteracions postdeposicionals. En el nivell IV es documentaren
quatre llars de morfologia ovalada d’una sola fase —una d’elles amb pedres en la base
i una altra de dimensions reduïdes—, situades davall de la línia de visera, en el lateral
oest de la boca de la cavitat.
Estructures de combustió del nivell XI.
57
[page-n-57]
Situació de les llars del nivell XI.
Làmina prima amb les fàcies d’alteració
sedimentària d’una llar del nivell XIII.
Visió microscòpica dels components cremats
d’una llar del nivell XIII.
58
L’anàlisi de la distribució espacial dels materials revela que, entorn d’aquestes,
s’originà una àrea d’activitat, a l’interior de la cova, associada al processament de
fauna i a la talla lítica, mentre que la zona que quedava a l’exterior s’emprà com a
àrea de rebuigs. L’excavació del nivell IV va permetre d’observar, per primera vegada
al jaciment, l’organització de l’espai i de les activitats al voltant de les llars. No obstant
això, les limitacions d’aquesta zona d’excavació, de 12 m2, no van permetre de fer una
valoració més àmplia sobre l’ocupació humana en aquell moment.
El panorama difereix notablement en els estadis més antics que tenen presència de
llars, ja que els nivells XI i XIII es conserven en extensió tant en el sector oest com
en el sector nord de la cavitat. En el nivell XI s’han excavat set llars monofàsiques de
morfologia ovalada, amb un diàmetre mitjà d’1,1 metres i 50 mil·límetres de potència,
que es trobaven alineades davall de l’arrancada de la cornisa de la cova. Al voltant de
les llars es va documentar una acumulació important de material arqueològic, encara
en procés d’estudi, que en un futur pròxim permetrà definir àrees d’activitat i extraure
conclusions sobre les característiques de l’ocupació. Una cosa pareguda podria
ocórrer amb el nivell XIII, del qual només s’ha excavat la zona oest i on es van trobar
les llars més antigues de la seqüència. Aquestes dues llars, també monofàsiques i de
0,45 i 0,5 metres de diàmetre, estaven assentades sobre una superfície lleugerament
afonada en la qual hi havia una concentració de blocs de roca plans termoalterats,
possiblement col·locats en la base o aprofitats intencionadament. L’existència de
materials associats a les llars s’ha de posar en relació amb les activitats realitzades al
seu voltant. La fauna processada i la detecció de greixos vegetals i animals indicarien
una funció culinària. D’altra banda, la presència d’indústria lítica, majoritàriament
restes menudes, assenyalaria activitats de talla, sense que puguem descartar altres
funcions de les quals no queden evidències tangibles.
Les característiques de les llars de Bolomor apunten a conjunts situats en la visera,
per tal de facilitar l’evacuació del fum i delimitar i protegir l’espai interior de la cavitat,
on es duen a terme les activitats relacionades amb l’ús del foc. Es tracta, en tots els
casos, de llars de curta duració d’una sola fase i sense superposicions. És a dir, que el
[page-n-58]
Procés d’excavació de les llars del nivell XIII.
temps transcorregut entre la implantació d’un conjunt i de l’altre és llarg, podent haver
passat milers d’anys. Aquestes dades s’han de relacionar amb el model ocupacional
del jaciment, que es caracteritza per la presència de grups humans de forma
recurrent —encara que amb ocupacions distanciades en el temps— durant breus
lapses temporals, probablement de pocs dies. Aquest model difereix notablement
de l’identificat en altres jaciments més tardans del Paleolític mitjà, com el Salt
(Alcoi) o l’Abric Romaní (Capellades) on, depenent del nivell, s’han documentat llars
corresponents a ocupacions més llargues, amb més d’una fase i amb superposicions.
Aquestes diferències indiquen l’existència de campaments destinats a diversos tipus
d’ocupació i de diferent duració, i també una evolució complexa en l’explotació del
territori, allunyada de la imatge immobilista que, fora del món acadèmic, es té d’aquest
període.
Reconstrucció, mitjançant motle i buidatge
en positiu, de les llars del nivell XIII.
59
[page-n-59]
Diferents vistes de l’excavació de les dues estructures de combustió del nivell XIII.
Procés d’excavació d’una de les llars del
nivell XI en la campanya de 2008.
60
En efecte, des del descobriment de la tecnologia del foc, la seua producció i el seu
control va constituir un factor evolutiu de primer ordre. Les llars més antigues de
Bolomor, datades en 228.000 anys, representen l’origen d’aquest moment a la
Península Ibèrica i en constitueixen, a més, la prova més antiga per al sud d’Europa.
Altres jaciments peninsulars, com la Gran Dolina (Atapuerca), amb l’estratigrafia més
llarga i millor documentada des del Plistocé inferior, no presenten proves de foc. Només
jaciments com Solana del Zamborino (Granada), San Quince del Pisuerga (Salamanca) i
la Cueva del Ángel (Còrdova) són indicadors d’aquest ús en el trànsit del Plistocé mitjà
al superior, fa uns 120.000 anys. Bolomor és, per tant, no sols una de les evidències
més antigues de l’ús controlat del foc a Europa, sinó que, des del punt de vista del
procés evolutiu i tecnològic, és l’únic jaciment conegut amb un registre que comprén
250.000 anys, la qual cosa el converteix en un dels millors llocs per a entendre l’èxit
adaptatiu dels homínids.
[page-n-60]
Territori i hàbitat
Els grups humans que van habitar la Valldigna i la Cova del Bolomor durant el Plistocé
mitjà eren caçadors-recol·lectors. Les seues estratègies de subsistència i les seues formes
de vida es basaven en l’aprofitament d’un paisatge contrastat en el qual la major part
dels recursos alimentaris provenien de la caça, complementada, puntualment, amb
un carronyeig oportunista associat a la recerca d’aliments sense una pauta definida.
És molt probable que la recol·lecció d’insectes, de mel o de vegetals completara la
dieta i podria ser que aquests últims hagueren adquirit una importància notable en
l’alimentació. Així pareixen indicar-ho els fitolits (mineralització d’origen vegetal) i les
marques de desgast pròpies del seu consum trobades en algunes dents o les anàlisis
químiques complexes d’elements traçadors i d’isòtops de carboni i nitrogen, de les
quals s’obtenen dades sobre la dieta i la mobilitat.
La forma d’ocupar el territori estigué condicionada per l’adaptació als recursos —biòtics
o abiòtics— existents en l’entorn, l’absència o l’abundància dels quals està marcada
per un accentuat caràcter estacional. Aquesta necessitat de garantir la supervivència
podria haver dut els grups humans a adoptar estratègies migratòries caracteritzades
per una alta mobilitat i per campaments de curta duració, que eren ocupats durant
uns pocs dies o unes poques setmanes. L’existència de diverses comunitats en una
mateixa regió també degué contribuir notablement a la pressió sobre els recursos i
el seu eventual esgotament, i a generar tensions socials i competència pel control del
territori.
El riu Vaca i el seu entorn de marjals.
61
[page-n-61]
Vista del massís del Mondúber i del territori agrest en què se situa la Cova del Bolomor.
Només en alguns casos, l’aprofitament intensiu de determinats recursos i la presència
de bandades d’herbívors en algunes zones podrien haver afavorit un assentament més
prolongat en els campaments, però sense arribar a produir-se una sedentarització o
una ocupació continuada.
Conillet blanc (Anthirrinum valentinus),
endemisme de vegetació rupícola de la Cova
del Bolomor.
62
L’estructura social dels homínids atribuïts al llinatge neandertal és un factor essencial
a tindre en compte en relació amb els patrons d’habitació i d’explotació del territori.
Els grups humans estarien constituïts per un nombre d’individus prou ampli per a
garantir-ne la continuïtat i la subsistència, vinculats per llaços de parentiu difícils de
precisar. La grandària d’aquestes agrupacions és un tema que s’ha abordat en diversos
estudis especialitzats i des de distints enfocaments, entre els quals cal destacar
criteris genètics, econòmics, socials i etnològics. La perspectiva genètica té un interés
especial, ja que considera necessària una mínima densitat poblacional, a més del flux
d’individus entre grups diferents, per tal d’afavorir l’intercanvi de gens.
[page-n-62]
Un estudi recent de l’anàlisi d’ADN mitocondrial a la Cueva del Sidrón (Astúries), proposa
una permanència estable dels barons en l’entorn familiar, sent les femelles les que es
mobilitzarien en la pubertat. Els contactes entre grups degueren tindre, per tant, no sols
un interés genètic, sinó també profundes repercussions a nivell social i cultural.
D’altra banda, i atenent a criteris econòmics, a la Cova del Bolomor s’ha documentat
el desenvolupament d’estratègies de caça complexes, com la predació múltiple, que
requereixen la participació d’un alt nombre d’individus, considerant, a més, que no
tots podien prendre part en les caceres per limitacions físiques o d’edat. En aquest
sentit, també la reiteració de les ocupacions i la seua estructuració en alguns nivells
del jaciment —nivell IV o XII—, pareixen indicar que l’assentament va ser ocupat per
un ampli grup de mig centenar d’individus, dades que confirmen determinats estudis
etnològics sobre poblacions de caçadors-recol·lectors actuals.
Recreació d’activitats quotidianes en un
campament, segons M. Wilson (modificat).
Recreació de la Valldigna i de la Cova del Bolomor en els temps eemians, fa 120.000 anys, del llibre De
Neandertales a Cromañones (Valentín Villaverde, 2001).
63
[page-n-63]
L’ocupació d’un territori per part dels homínids es duia a terme a través d’una important
diversitat d’assentaments. Encara que s’han localitzat llocs d’habitació a l’aire lliure, les
coves van ser el paratge generalment triat per a establir-se. Aquestes proporcionen un
refugi natural enfront de les inclemències climàtiques i constitueixen un espai segur
i protegit on alimentar-se i pernoctar. La seua elecció també pogué dependre de les
seues característiques morfològiques i d’habitabilitat, com també de la proximitat als
principals recursos econòmics.
Identificació estratigràfica de les unitats
geoarqueològiques vinculades als campaments
de la Cova del Bolomor.
Unitats geoarqueològiques i els esdeveniments de desocupació (àrees buides) de
Bolomor.
64
L’organització dels llocs d’habitació neandertal representa un reflex de l’organització
del grup en un context determinat i, per tant, pot proporcionar una informació valuosa
des d’una perspectiva social. Cal destacar la importància de l’aparició de llars en
aquest tipus de jaciments arqueològics, entorn de les quals se solen observar àrees
d’activitat —talla, processament d’aliments, assaonament de pells, entre altres—. La
seua distribució en l’espai permet inferir de quina manera es podria haver estructurat
i ocupat l’espai habitat, la qual cosa generalment no encaixa amb la imatge literària de
tot el grup entorn d’un gran foc central. A pesar de la rellevància d’aquestes dades, la
seua extrapolació per a tractar de determinar com s’organitzen socialment els grups
d’homínids és un assumpte summament complex, i encara més si tenim en compte
la diversitat de tipus d’assentaments i ocupacions que, sovint, responen a qüestions
funcionals.
Els assentaments situats en coves o abrics presenten un avantatge important respecte
dels que se situen a l’aire lliure: el seu estat de conservació és millor, generalment
en una àmplia extensió i, en casos com el de Bolomor, amb àmplies seqüències que
permeten veure canvis en el tipus d’ocupació del jaciment i en l’explotació dels recursos
del territori. La Cova del Bolomor va ser utilitzada reiteradament pels grups humans
que van freqüentar la Valldigna durant el Plistocé mitjà i en els moments inicials del
Plistocé superior. L’estudi de la seqüència estratigràfica del jaciment mitjançant l’ús de
la denominada anàlisi arqueoestratigràfica ha permés identificar conjunts de materials
arqueològics aïllats, continguts en els diferents nivells sedimentaris.
[page-n-64]
L’anàlisi arqueoestratigràfica relaciona els materials arqueològics amb la seua ubicació
en la seqüència estratigràfica, i busca l’associació o major concentració d’aquests
materials en llits estèrils. Per a això, mitjançant programari informàtic, es reconstrueix
l’emplaçament original de cada una de les restes arqueològiques recuperades en
l’excavació, i el conjunt s’analitza mitjançant seccions que permeten identificar fases
d’ocupació i de desocupació humana de la cavitat.
A partir dels resultats obtinguts amb aquesta anàlisi, realitzada entre els nivells I i XII
de la seqüència estratigràfica del jaciment, es pot establir que la Cova del Bolomor va
tindre, almenys, vint períodes d’ocupació importants, entre els 100.000 i els 150.000180.000 anys. Durant aquests períodes, la cavitat va ser habitada de forma reiterada
i intermitent i s’hi van exercir activitats quotidianes, com ara el processament i el
consum d’aliments o l’elaboració d’eines lítiques. En les ocupacions més prolongades
o recurrents, com les del nivell IV, amb major activitat a l’interior de la cova, aquestes
activitats es feien generalment a l’entorn d’unes quantes llars, que també actuaven com
a element socialitzador. Per contra, en ocupacions més breus és possible documentar
evidències del procés de talla en el mateix lloc i moment que les del processament i
consum d’animals, amb presència molt puntual de foc.
Les ocupacions de la part superior de la seqüència de la Cova del Bolomor, en general
i, en el nivell IV, en particular, es caracteritzen per presentar una densitat de restes
arqueològiques elevada, que, en aquest nivell, arriba a 6.442 peces per metre cúbic.
L’elevada concentració de materials, a pesar de mostrar una alta relació temporal, i la
important incidència del foc —restes de cendres, abundants materials cremats—, són
fruit d’un ús reiterat de la cavitat pels grups humans i de diverses ocupacions d’una
certa continuïtat temporal i/o d’una alta recurrència en l’ús dels espais. L’absència
d’elements que indiquen períodes de desocupació llargs reforça la importància que
tingué l’ús de la cavitat, especialment a partir del 120.000 abans del present, on es
registra el patró d’ocupació amb menor mobilitat dins de la seqüència. En aquests
moments, es produeix una explotació de biòtops variats, com apunta la presència de
restes d’animals com cérvol, ur, daina, anàtids, tar i porc senglar, entre altres; i també la
Situació i percentatge del material lític en
calcària vinculat a les llars del nivell IV.
Situació i percentatge del material faunístic
vinculat a les llars del nivell IV.
Situació i percentatge del material ossi
cremat vinculat a les llars del nivell IV.
Núvol de punts o elements arqueològics
vinculats a les llars del nivell IV.
65
[page-n-65]
indústria lítica, estandarditzada i cuidada, que es realitza majoritàriament en sílex que
s’obté en zones pròximes a la cova però, també, en àrees de captació més llunyanes.
Tíbia de tar (Hemitragus sp.) en procés
d’excavació en la campanya de 2007. Nivell X.
El campament de més entitat del nivell IV disposa de quatre llars, que articulen l’espai
i el desenvolupament de les activitats associades a aquestes. Podem considerar,
per tant, que hi ha una estructuració complexa de l’espai, reflex d’una organització
no sols espacial, sinó també social. En aquestes ocupacions s’observa una marcada
diferenciació entre l’espai exterior i interior de la cova, triant els grups humans la zona
protegida per la visera de l’abric per a instal·lar el campament, i descartant l’exterior,
a on únicament es duen a terme algunes activitats de poca importància. En aquesta
estructuració, les llars també juguen un paper important, situant-se davall de la línia
de visera de l’abric i delimitant la zona habitada.
El nivell XI conté ocupacions —almenys dues— més breus que la descrita anteriorment
del nivell IV. El conjunt, que disposa d’un total de set llars, presenta una densitat de
materials baixa, en comparació amb els nivells de la zona superior de la seqüència.
Aquest fet, sumat a una menor amplitud en l’explotació dels recursos faunístics i una
menor estandardització en les formes de processar els recursos animals, indica una
major brevetat d’ocupació d’aquest nivell respecte als moments posteriors.
Procés d’excavació del material arqueològic
del nivell XII.
66
En l’àmplia seqüència de la Cova del Bolomor hi ha altres nivells, d’una antiguitat
entre 350.000 i 150.000 anys, rellevants quant al mode d’ocupació de la cavitat i al
desenvolupament d’estratègies d’explotació dels recursos. Encara que la informació
procedent d’aquests és parcial, per una limitació en l’àrea excavada o en el tractament
de les dades, és possible avançar algunes observacions. En el nivell XII —fa uns 180.000
anys— es registren ocupacions destinades principalment al processament d’espècies
—cavall i cérvol— pròpies de les zones planes i de mig vessant. La indústria lítica està
poc elaborada i, majoritàriament, és de calcària, obtinguda en les proximitats de la
cova. Aquest nivell constitueix un dels exemples més accentuats de model d’ocupació
curta dins de la seqüència estratigràfica.
[page-n-66]
Representació del material arqueològic recuperat en el nivell XVIIc.
El nivell XVII de la Cova del Bolomor, el més antic de la seqüència estratigràfica,
presenta dos períodes d’ocupació importants, separats per un nivell estèril. La densitat
de materials és menor que al nivell IV, però significativament major que al nivell XI.
En aquest moment es produeixen períodes intermitents d’abandó de la cavitat per
part dels homínids, que són aprofitats per alguns carnívors com a cau, encara que, a
causa de la intensitat de l’ocupació humana, no devia ser un fenomen ni freqüent ni
prolongat. En el nivell XVII, donades les reduïdes dimensions de l’àrea excavada, no
ha sigut possible valorar-ne el grau de complexitat ocupacional mitjançant una anàlisi
de la distribució espacial. No obstant això, el poc volum de restes arqueològiques,
la presència d’una indústria lítica de matèries primeres locals molt diversificada, i
també poc elaborada i estandarditzada, i les escasses espècies d’animals consumits
—sobretot cavall i cérvol— suggereix unes ocupacions humanes esporàdiques i
Mandíbula de cervo del nivell XII.
67
[page-n-67]
breus. Les dades del nivell XV, amb una actuació sobre diferents biòtops, indiquen una
major freqüentació de la cova i unes ocupacions de més duració, però dins d’aquests
paràmetres d’ocupació curta.
Excavació del nivell XII en 2011.
Detall d’una de les àrees d’excavació del
nivell XII (2011).
Representació de l’abandó de Bolomor per
les poblacions de neandertals.
68
L’anàlisi detallada dels distints nivells de Bolomor i dels seus materials arqueològics
associats són una prova evident que els homínids del Plistocé mitjà i de l’inici del
superior, durant 250.000 anys van dur a terme una gran varietat d’estratègies de
subsistència adequades a les característiques ambientals, climàtiques i als recursos
existents en el territori en cada moment. El patró ocupacional sempre va ser itinerant
o migratori però amb una mobilitat variable —alta, mitjana o baixa— en relació amb
les seues necessitats adaptatives. Les formes de vida quotidianes degueren ser de
resposta immediata segons les necessitats esmentades, si bé integrades en processos
de major planificació que posen de manifest un coneixement sòlid i establit d’aquest
territori.
Fa aproximadament uns 100.000 anys, els neandertals de la Valldigna van abandonar
definitivament la Cova del Bolomor. Amb un espai molt reduït a l’interior —per
l’acumulació de sediments derivats de processos geològics i per les ocupacions humanes
durant 250.000 anys—, les condicions d’habitabilitat ja no devien ser suficients per a
uns grups nombrosos i exigents en l’organització dels seus campaments. La cova quedà
buida i envellida, com a mostra d’un poblament primitiu que es modificarà de forma
dràstica durant tot el Plistocé superior, sobretot amb l’arribada, a partir del 40.000
abans del present, de l’Homo sapiens. Però, en el moment de desocupació de la
cavitat, els neandertals encara no eren una espècie en decadència. Encara tenien per
davant 80.000 anys d’evolució en els quals florirà la cultura coneguda com mosteriana,
ben exemplificada en els més de cinquanta jaciments documentats per tot el territori
valencià.
[page-n-68]
Epíleg
El capvespre discorre lentament sobre la Valldigna, tenyint el barranc del Bolomor
d’una llum ataronjada, preludi de la tardor. L’eco juga amb les rialles i les conversacions
d’un grup de joves que baixen de la cova. Per a alguns, és la seua primera experiència
en arqueologia. Altres, però, porten en la memòria el grat record de moltes campanyes
compartint vocació i amistat. Aquella vesprada de setembre, no sembla que a cap d’ells
li preocupe el pas de les hores. Tampoc la fatiga d’un llarg dia de tallers i explicacions
a les desenes de persones que han visitat la cova. Els xiquets corrent amunt i avall,
l’interés dels més curiosos i el gran moment de la recreació del foc prehistòric seran els
temes de conversació durant almenys dos dies.
A la vall, aquell mateix rebombori pareix que també perdurarà algun temps. El fet
que un dels jaciments paleolítics més assenyalats del món estiga en aquest territori
no és una cosa que, una vegada sabuda, es passe per alt fàcilment. A poc a poc, es
corre la veu i aquells que, per diversos motius, no han pogut fer la visita, prometen de
fer-la l’any que ve... Perquè sí, al final de l’estiu de l’any següent un nou grup tornarà
carregat de reptes i d’il·lusions a continuar la investigació d’un assentament clau per
a la Prehistòria europea, sabent que, sense el seu treball i la seua dedicació, això no
seria possible. I amb ells, tornarà el foc i la gent de la vall a ocupar, durant un breu
instant, la Cova del Bolomor, perquè aquesta no torne a ser mai més la gruta oblidada
de la Valldigna.
69
[page-n-69]
Bibliografia sobre la Cova del Bolomor
Publicacions generals
BARCIELA, V. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2008): «La Cova del Bolomor i els orígens del poblament prehistòric a
la Valldigna», Saó, 41, p. 27-31.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (1994): «El Paleolítico inferior en el País Valenciano», Recerques del Museu
d’Alcoi, 2, p. 7-21.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (2001): «Una aproximació al nostres orígens humans», L’Avenc. Revista d’investigació
i assaig de la Valldigna, 6, p. 3-14.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (2001): «Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia)». En Valentín Villaverde
(ed.): De Neandertales a Cromañones. El inicio del poblamiento humano en las tierras valencianas, p. 389392.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (2003): «La Cova del Bolomor (La Valldigna, Valencia). Un registro paleoclimático i arqueológico en un medio kárstico», Sociedad Española de Espeleología y Ciencias del Karst (SEDECK), 4:, p. 34-47.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; GUILLEM, P.; FUMANAL, M.P. i MARTÍNEZ, R. (1994): «Cova del Bolomor (Tavernes
de Valldigna, Valencia). Primeros datos de una secuencia del Pleistoceno medio», Saguntum, 27, p. 9-37.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; GUILLEM, P. i MARTÍNEZ, R. (1997): Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia), Els primers habitants de les terres valencianes, Diputació de València, 61 p.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; GUILLEM, P. i MARTÍNEZ, R. (2000): «Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna,
Valencia). Datos cronoestratigráficos y culturales de una secuencia del Pleistoceno medio». En Actas del III
Congreso de Arqueología Peninsular, vol. II., Porto, p. 81-94.
FERNÁNDEZ PERIS, J. i VILLAVERDE, V. (2001): «El Paleolítico medio, el tiempo de los neandertales: Periodización y características». En Valentín Villaverde (ed.): De Neandertales a Cromañones. El inicio del poblamiento humano en las tierras valencianas, p. 147-175.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; ALONSO, S.; BLASCO, R.; SAÑUDO, P. i BARCIELA, V. (2008): «Cova del Bolomor en el
contexto del Pleistoceno medio de la Península Ibérica». En Estudos sobre Paleolítico: Homenaje a Álvarez
Blázquez [2 vol.], p. 193-222.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; BARCIELA, V.; BLASCO, R. i SAÑUDO, P. (2009): «Els orígens del poblament humà a les
terres valencianes i la Safor: la Cova del Bolomor (la Valldigna)», Revista de la Safor, 1, p. 47-68.
70
[page-n-70]
FERNÁNDEZ PERIS, J.; BARCIELA, V.; BLASCO, R. i SAÑUDO, P. (2009): «Cova del Bolomor. L’inici de la Prehistòria en la Valldigna», Revista D.Y.A. [Deporte y Aventura]; Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna, XXXVII Aniversari, p. 27-38.
ROSSELLÓ, V. (1996): «Les Penyes de l’Albir (litoral Prebètic Valencià). Variació del nivell marí: repercussions
geomòrfiques», Cuadernos de Geografía, 60, p. 295-326.
VILLAVERDE, V., (ed.) (2001): De Neandertales a Cromañones. El inicio del poblamiento en las tierras valencianas, Universitat de València, 463 p.
VILLAVERDE, V. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2004): «El Paleolític mitjà al País Valencià: periodització i característiques», Fonaments, 10/11, p. 67-95.
Restes humanes
ARSUAGA, J.L.; MARTÍNEZ, I.; VILLAVERDE, V.; LORENZO, C.; QUAM, R.; CARRETERO, J.M. i GRACIA, A. (2001):
«Fósiles humanos en el País Valenciano». En Valentín Villaverde (ed.): De Neandertales a Cromañones. El
inicio del poblamiento humano en las tierras valencianas, p. 265-326.
ARSUAGA, J.L.; FERNÁNDEZ PERIS, J.; GRACIA, A.; QUAM, R.; CARRETERO, J.M.; BARCIELA, V.; BLASCO, R.;
CUARTERO, F. i SAÑUDO, P. (2012): «Fossil remains from Bolomor Cave (Valencia, Spain)», Journal of Human
Evolution, 62, p. 629-639.
SARRIÓN, I. (2006): «Hallazgo de un parietal humano del tránsito Pleistoceno medio-superior procedente
de la Cova del Bolomor. Tavernes de la Valldigna, Valencia», Archivo de Prehistoria Levantina, 26, p. 11-24.
Estratigrafia i sedimentologia
FUMANAL, M. P. (1993): «El yacimiento premusteriense de la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna,
País Valenciano)», Cuadernos de Geografía, 54. p. 223-248.
FUMANAL, M. P. (1995): «Los depósitos cuaternarios en cuevas y abrigos rocosos. Implicaciones sedimentológicas». En V.M. Rosselló (ed.): El Cuaternario del País Valenciano, p- 115-124.
Estudis paleoclimàtics
FERNÁNDEZ PERIS, J.; GUILLEM, P. i MARTÍNEZ VALLE, R. (1998): «Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia). Resumen de las investigaciones paleoclimáticas y culturales», Actas del XXV Congreso Nacional de Arqueología, Valencia, p. 230-237.
71
[page-n-71]
FERNÁNDEZ PERIS, J.; GUILLEM, P. i MARTÍNEZ VALLE, R. (1999): «Datos paleoclimáticos y culturales de
la Cova del Bolomor vinculados a la variación de la línea de costa». En Geomorfologia i Quaternari litoral.
Memorial María Pilar Fumanal, p. 125-137.
Estudis faunístics i subsistència
BLASCO, R. (2006): Estrategias de subsistencia de los homínidos del nivel XII de la Cova del Bolomor (la Valldigna, Valencia. Memòria de llicenciatura, Departament d’Història, Història de l’Art i Geografia, Universitat
Rovira i Virgili, 236 p.
BLASCO, R. (2008): «Human consumption of tortoises at Level IV of Bolomor Cave (Valencia, Spain)», Journal
of Archaeological Science, 35, p. 2839–2848.
BLASCO, R. (2011): La amplitud de la dieta cárnica en el Pleistoceno medio peninsular: una aproximación
a partir de la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia) y del subnivel TD10-1 de Gran Dolina
(Sierra de Atapuerca, Burgos). Tesi doctoral, Universitat Rovira i Virgili, 724 p.
BLASCO, R.; ROSELL, J.; FERNÁNDEZ PERIS, J.; CÁCERES I. i CÁCERES, J.M. (2008): «A new element of trampling: an experimental application on the Level XII faunal record of Bolomor Cave (Valencia, Spain)», Journal
of Archaeological Science, 35, p. 1.605-1.618.
BLASCO, R.; FERNÁNDEZ PERIS, J. i ROSELL, J. (2009): «Estrategias de subsistencia en los momentos finales
del Pleistoceno medio: el Nivel XII de la Cova del Bolomor (la Valldigna, Valencia)», Zephyrus (Salamanca),
42, p. 63-80.
BLASCO, R. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2009): «Middle Pleistocene bird consumption at Level XI of Bolomor Cave
(Valencia, Spain)», Journal of Archaeological Science, 36, p. 2.213-2.223.
BLASCO, R.; FERNÁNDEZ PERIS, J. i ROSELL, J. (2010): «Several different strategies for obtaining animal resources in the late Middle Pleistocene: The case of level XII at Bolomor Cave (Valencia, Spain)», Comptes
Rendus Palevol, 9, p. 171-184.
BLASCO, R. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2010): «Los refugios ocasionales de carnívoros en contextos antrópicos:
el ejemplo del nivel X de la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia)». En 1ª Reunión de científicos sobre cubiles de hiena (y otros grandes carnívoros) en los yacimientos arqueológicos de la Península
Ibérica (Alcalá de Henares), p. 199-211.
BLASCO, R. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2012): «A uniquely broad spectrum diet during the Middle Pleistocene at
Bolomor Cave (Valencia, Spain)», Quaternary International, 252, p. 16-31.
72
[page-n-72]
BLASCO, R.; ROSELL, J.; DOMÍNGUEZ-RODRIGO, M.; LOZANO, S.; PASTÓ, I.; RIBA, D.; VAQUERO, M.; FERNÁNDEZ PERIS, J.; ARSUAGA, J.L.; BERMÚDEZ DE CASTRO, J.M. i CARBONELL, E. (2013): «Learning by heart:
cultural patterns in the faunal processing sequence during the Middle Pleistocene», PLOS ONE, 8 (2), p. 1-20.
BLASCO, R.; ROSELL, J.; FERNÁNDEZ PERIS, J.; ARSUAGA, J.L.; BERMÚDEZ DE CASTRO, J.M. i CARBONELL, E.
(2013): «Environmental availability, behavioral diversity and diet: a zooarchaeological approach from the
TD10-1 sublevel of Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos, Spain) and Bolomor Cave (Valencia, Spain)»,
Quaternary Science Reviews, 70, p. 124-144.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (2004): «Datos sobre la incidencia de carnívoros en la Cova del Bolomor (Tavernes de
la Valldigna, Valencia)». En Miscelánea homenaje a Emiliano Aguirre, vol. IV, p. 140-157.
GUILLEM, P. (1995): «Bioestratigrafía de los micromamíferos (Rodentia, Mammalia) del Pleistoceno medio,
superior y Holoceno del País Valenciano», Saguntum, 28, p. 11-18.
GUILLEM, P. (1995): «Paleontología continental: microfauna». En V.M. Rosselló (ed.): El Cuaternario del País
Valenciano, p. 227-233.
GUILLEM, P. (2001): «Los micromamíferos y la secuencia climática del Pleistoceno medio, Pleistoceno superior y Holoceno en la fachada central mediterránea». En Valentín Villaverde (ed.): De Neandertales a
Cromañones. El inicio del poblamiento humano en las tierras valencianas, p. 57-72.
ROSELL, J. i BLASCO, R. (2008): «La presencia de carnívoros en conjuntos antrópicos del Pleistoceno medio:
el caso del nivel TD10-Sup de Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos) y del nivel XII de la Cova del Bolomor
(la Valldigna, Valencia)». En J. Carlos Díez (ed.): Zooarqueología hoy. Encuentros hispano-argentinos, p. 53-68.
RIVALS, F. i BLASCO, R. (2008): «Presence of Hemitragus aff. cedrensis (Mammalia, Bovidae) in the Iberian
Peninsula: Biochronological and biogeographical implications of its discovery at Bolomor Cave (Valencia,
Spain)», Comptes Rendus Palevol, 7, p- 391-399.
SANCHIS, A. (2012): «Los lagomorfos del Paleolítico medio en la vertiente mediterránea ibérica. Diputació
de València», Serie de Trabajos Varios del SIP, 115, 271 p.
SANCHIS, A. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2008): «Procesado y consumo antrópico de conejo en la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia). El nivel XVIIc (ca. 350 ka)», Complutum, 19, p. 25-46.
SANCHIS, A. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2012): «Nuevos datos sobre la presencia de Lepus en el Pleistoceno
Medio y Superior del Mediterráneo ibérico: la Cova del Bolomor (Valencia)», Saguntum, 43, p. 9-20.
SARRIÓN, I. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2006): «Presencia de Ursus thibetanus mediterraneus (Forsyth Major,
1873) en la Cova del Bolomor. Tavernes de la Valldigna, Valencia», Archivo de Prehistoria Levantina, 26, p.
25-38.
73
[page-n-73]
Indústria lítica i tecnologia
CUARTERO, F. (2004): Tecnología lítica en Cova del Bolomor nivel IV. Una economía de reciclado. Memòria
de llicenciatura, Universitat de València.
CUARTERO, F. (2007): «Tecnología lítica en el nivel IV de la Cova del Bolomor: Una economía de reciclado».
Saguntum, 39, p. 27-44.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (2006): Los complejos líticos del Pleistoceno medio de la Cova del Bolomor (la Valldigna, Valencia). Tesi doctoral, Universitat de València, 1.060 p.
FERNÁNDEZ PERIS, J. (2007): La Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna, Valencia). Las industrias líticas
del Pleistoceno medio en el ámbito del Mediterráneo peninsular. Diputació de València, Serie de Trabajos
Varios del SIP, 108, 450 p.
FERNÁNDEZ PERIS, J. i VILLAVERDE, V. (1996): «The role and appraisal of quartzite and other non-flint lithic
materials in the Lower and Middle Paleolithic of Valencia». En Non-Flint Stone Tools and Paleolithic Occupation of the Iberian Peninsula (BAR International Series, 649), p. 125-130.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; BARCIELA, V.; BLASCO, R.; CUARTERO, F. i SAÑUDO, P. (2009): «El Paleolítico Medio en
el territorio valenciano y la variabilidad tecno-económica de la Cova del Bolomor», Treballs d’Arqueologia,
14, p. 141-169.
Estudis sobre el foc
CARBONELL, E. i ROSELL, J. (2006): «Així s’escalfaven els primers humans. La vida a la Cova del Bolomor fa
250.000 anys», Sapiens, 50.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; SOLER MAYOR, B.; SANCHIS SERRA, A.; VERDASCO, C. i BLASCO LÓPEZ, R. (2007):
«Proyecto experimental para el estudio de los restos de combustión de la Cova del Bolomor (la Valldigna,
Valencia)». En Ramos, M.L.; González, J.E.; i Baena, J. (eds.): Arqueología experimental en la Península Ibérica, Investigación, Didáctica y Patrimonio, p. 183-201.
FERNÁNDEZ PERIS, J.; BARCIELA, V.; BLASCO, R.; CUARTERO, F.; FLUCK, H.; SAÑUDO, P. i VERDASCO, C.
(2011): «The earliest evidence of hearths in Southern Europe: The case of Bolomor Cave (Valencia, Spain)»,
Quaternary International, 30, p. 1-11.
74
[page-n-74]
Anàlisis espacials dels campaments
SAÑUDO, P. (2007): Análisis espacial del nivel IV de la Cova del Bolomor (la Valldigna, Valencia). Hogares y
áreas domésticas a fines del Pleistoceno medio. Memòria de llicenciatura, Universitat Rovira i Virgili.
SAÑUDO, P. (2008): «Spatial analysis of Bolomor Cave level IV (Tavernes de la Valldigna, Valencia)», Annali
dell’Università degli Studi di Ferrara. Museologia Scientifica e Naturalistica, vol. 2008, p. 155-168.
SAÑUDO, P. i FERNÁNDEZ PERIS, J. (2007): «Análisis espacial del nivel IV de la Cova del Bolomor (la Valldigna,
Valencia)», Saguntum, 39, p. 9-26.
SAÑUDO, P.; FERNÁNDEZ PERIS, J. i VAQUERO, M. (2010): «Computer applications in the study of Paleolithic sites. Methodological approach to innovative methods and their use on earlier settlements. Fusion
of Cultures». En Abstracts of the XXXVIII Conference of Computer Applications and Quantitative Methods in
Archaeology (Granada), p. 121-123.
75
[page-n-75]
[page-n-76]