Serie de Trabajos Varios 100
La romanització a les comarques septentrionals del litoral valencià: poblament iberoromà i impotacions itàliques en els segles II-I a.C
Ferran Arasa Gil
2001
, ISBN 84-7795-286-8
978-84-7795-286-2 , 292 p.
[page-n-1]
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
SERIE DE TRABAJOS VARIOS
Núm. 100
LA ROMANITZACIÓ A LES COMARQUES
'
SEPTENTRIONALS DEL LITORAL VALENCIA
Poblament iberic i importacions italiques
en els segles ll-1 aC
per
FERRAN ARASA I GIL
DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE VALENCIA
2001
[page-n-2]
292
[page-n-3]
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE VALENCIA
SERLE DE TRABAJOS VARIOS
Núm. 100
LA ROMANITZACIÓ A LES COMARQUES
SEPTENTRIONALS DEL LITORAL VALENCIÁ
Poblament iberic i importacions italiques
en els segles 11-1 a e
per
F ERRAN ARASA 1 GIL
VALENCIA
200 1
[page-n-4]
DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE VALENCIA
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
SERIE DE TRABAJOS VARIOS
Núm. 100
Foto ponada: lnscripció i~rica de Cnbancs (la Plana Alta).
Mu
I.S.B.N.: 84-7795-286-8
Depósito Legal: V-30 15-200 l
Imprime: Gráficas Villanueva Pérez, s.J.u.
Tel. 96 127 08 89 - AlbaJ (Valencia)
[page-n-5]
A Maria, i al nostre fill Andreu,
que acaba d'obrir els ulls a la llum.
[page-n-6]
[page-n-7]
ÍNDEX
Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ........ . .
J. EL TERRITORI
l . CARACTERÍSTIQUES GEOMORFOLOGIQUES
2. HIDROGRAFIA . . . . . . . . .. _ . . . . . . . . . . .
3.
3
• . . . . . . . . . . • . • . . . . . . . . . . •. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . -. . . • . . . . . . . . . . • •
3
U NITATS PAISATG ÍSTJQUES . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. . . . . • . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . • . . . . . - . - - · · · ·
5
5
3. 1. Les planes litarais . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
3.2. Els corredors prelitorals . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
6
3.3. Les alineacions muntanyoses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
8
4. L A LÍNIA DE COSTA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . • • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • .
10
10
5.
E LS SOLS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • .
6. EL CLIMA . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . •
11
7.
L A VEGETACIÓ
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . •• . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . • .
11
8.
E LS RECURSOS MlNERS . . • . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
9.
L ES COMUN ICACIONS. . . . • . . . . . . . . . . • . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . .
12
15
ll. METODOLOGIA
L. ELS
2. L ES
ASSENTAMENTS . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . .
PRODUCCIONS CERÁM JQUES . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . • . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
18
18
III. EL PERÍODE IBERIC FINAL
l.
2.
P ROI'OSTES DE DEFINICJÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . .
21
E ST UDIS REGIONAL$ . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
22
IV. LA ROMANITZACIÓ: UN CANVI CULTURAL
l. U N POC D' HISTORJOGRAFIA
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • •. •. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
23
26
27
2.
3.
ELS ESTUOIS ARQUEOLOGJCS . • • . . . . . . . . . . • . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • •
4.
L A ROMANITZACIÓ: UN ESBOc;: DESCRlPTT DEL CANVJ CULTURAL . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • . . .
U
29
4.1. Les fonts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4 .2. Els assentaments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4 .3. Tipología arq uitectonica i tecniques construc ti ves i decoratives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
30
4.4. Economía i diner . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
35
4.5. El comer~: béns d' ús i consum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
36
U NA PERSPECTIVA DES DE L' ANTROPOLOGIA CULTURAL . . • • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . • . .
31
35
4 .6. La vaixella ceriim.ica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
37
4 .7. Les c reences . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4.8. El canvi Lingüístic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4.8. 1. Les fonts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
38
39
39
VII
[page-n-8]
4.8.2. Llengua i escriptura ............ . ............ .. ......... . ..... . ...... . . . ..... . ... . ... . .
4.8.3. Inscripcions funerilries ........ . ....................... . . ... .. . ..... . . .. .............. .
4.8.3.1. Dispersió .................................. .. ... .. .. ... . . • . . ......... . .. ....
4.8.3.2. Materials, morfologia i decoració ... . .... . ........ ... ....... .. .. .. ... ......... .. .
4.8.3.3. Textos . ..... .. ... . .... ... .. ... .. .... ... .. ............. .. .. . .... . ... . ... . . . .
4.8.3.4. Cronologia ...... ... ..... . ... . ..... . .................... .. ................. .
4.8.4. Inscripcions de propietat ... . .. . ... . ..... . ... . . .. . .. . .. . ...... ..... .......... .. . ....... .
4.8.5. Consideracions fi nals
40
42
43
43
44
45
46
48
V. LES FONTS LITERÁRIES
J. ANTERIOR$ A LA SEGONA GUERRA P úNICA
2. LA SEGONA GUERRA P úNICA ' .• ' • . . . . .
3. L ES
. . . • . . . . . .. ...•• • . • . . . . . . . • . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . .
49
. . . • . ' . . . . . . . . . . • • • .. . . . . . • . • . .. . . . . • • .• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
53
58
58
61
63
REBEL·UONS IN DÍGENES . . . . . . . ... . ••• . . . . . . . . . . . . •• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4. L ES GUERRES CIVIL$ . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . .. . . . . . . . , ,
5. ELS CAMINS .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . • .
6. ALTRES REFERÉNCIES GEOGRAFIQUES O'EPOCA IMPERIAL
. . . . . . . . . . . . . . . . . . .. •• . , . . . . . . . . .. , . . . . . . . . . . .
.. . . . . . . . • . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . .
VI. ELS POBLES PREROMANS
1. ILERCAVONS . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . • . • . . . . . . . . . • . . . . . . ..••. . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . .
2. EDETANS . . . . . . . . . . . • •. . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . • . . . .
3. EL LfMIT TERRITORIAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . • • . . . . . . .
. . . . . • . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . • .. .. . . . . . . • .. .
. . . . . . . . . . . . . . • . .. . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . .. . . • .
68
69
69
VII. INVENTARJ DE JACIMENTS
l. EL PLA DE V LNAROS . . . . . . . . . . . .
2. EL CORREDOR D' ALCALÁ DE XJVERT
3. L A RIBERA DE CABANES
. . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . •• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . ..• . . .. . . .•. . . . . .. . . . . . . • . . . . . . . .•. , . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • • • . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . .. . . . . . . . . . . .. .. . . . . . . . ' . .
4. L A P LANA DE C ASTELLÓ . . . . . . . . . . . . . .
5. EL CORREDOR DE LES COVES DE VINROMÁ .
6. EL CORREDOR DE B ORRIOL . . . . . . . . . . . .
7. EL CORREDOR o' A LBOCASSER . . . • . . . . . .
8. L A DEPRESSIÓ DEL' ALCORA . . . . . . • . . . .
9. LES TROBALLES SUBMARINES .. , . . . . . . . .
. . . . . . . . . . • . . . • . . . . . . . . . . . . . . . •. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • •. . . . . . . . .
. . . • •• . . . . . . . . . . . . •• . . . . . . . . . • . . . . . • . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . • . . • . . . . . . . . . . •• • . . . . . . . . . •• . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. • . • •. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . • . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. • . . . . . . . . . .. , . . . • . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
75
83
88
102
130
151
153
162
165
VIII. ESTUDI DELS ASSENTAMENTS
........
........
........
........
........
........
169
170
172
172
173
174
174
176
2. CARACTERÍSTIQUES DELS ASSENTAMENTS . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . • . . .
2.1. Superfície .. , ................ ,. . . . . .. . . . . . ... ... ... . . . ...... .............. . . .. .. .... .. . . . .
2.2. Estructures defensives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.3. Visibilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.3.1. Control visual
2.3.2. Intervisibilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.4. Dispersió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.5. Jerarquització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.6. Funció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.6.1 . Fondejadors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.6.2. Zones d'ocupació extramurs . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
176
176
177
177
178
178
18 1
182
187
187
188
l. M EDI AMBlENT FfS IC 1 HABITAT
. .. . . . . .. , . , . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1. Distribució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2. Localització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2.1. Assentaments en altura . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2.2. Assentaments en altura rnitjana . . . . . . . . . . . .
1.2.3. Assentaments en pla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2.4. Altitud . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.3. Aprofitament deis recursos hídrics . . . . . . . . . . . . . . .
Vlll
......................................
......................................
......................................
......................................
......................................
......................................
[page-n-9]
2.6.3. Mercats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
3.
189
2.6.4. Santuaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
189
189
190
191
197
201
EsTRUCTURA POBLACIONAL 1 CONTROL DEL TERRITORt
4. E VOLUCIÓ
•. . . . . . . . . . . •. •. •. . . . . . . . . . . . •. •. . . •••. •. . . •. •. . . . . •. . .
• •. . •• •. . . . •••••. ••••. •. ••. . •••. •. •••. . . . •. . ••••. . . . •. . . . . . ••. . •••. •• •••• •. •• ••. •••••• •
4.1. El pas del segle 11 al ll . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1
4.2. El segle 11 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4.3. El seglc 1 i e l final de l'ocupació
IX. ANÁLISI DELS MATERIALS
l.
l.l.l. Campaniana A . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
l . l . 1.l. Formes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.1 .2. Decoració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
209
209
209
2 11
219
1.1.2. Campaniana B . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.2.1. Formes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.2.2. Decoració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1 .3. Ceramica de pasta grisa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.3.1. Formes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1 .3.2. Decoració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.4. Aretina de vernís negre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.5. Ceramica g risa eivissenca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
221
224
229
230
231
232
232
233
CERÁMICA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • • . . . . . . • . . . . . . • • . • . • . • . • . • • . . . . . . . . • . . . • . • • • . . . . . • • • • • . . .
1.1. Cer!unica de vernís negre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1. 1.6. l m.itacions en ceramica ib~rica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2. Ceramica de parets fines . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2.1. Formes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2.2. l mitacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.3. Lla nties . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.4. Ungüentaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.5. Ceramica comuna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.5.1. Ampolles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.5.2. Plates de vora bífida . . . . . . . . . . . . . . .
1.5.3. Platsltapadores . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.5.4. Morters . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.6. Ámfores. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
......
......
.. .. ..
......
......
......
......
......
......
......
..
..
..
..
..
..
..
.........
.........
.........
.........
.........
.........
.........
....
....
....
....
....
....
....
....
....
....
........
........
........
........
........
........
........
....
....
....
....
....
......
......
......
......
......
1.6.9. Segells . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.7. Recapitulació: la comercialització del vi italic i la vaixella ceramica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
243
244
M ETALL . . . . . . . . . . • . • . . . . • . • . . • • . . . • • . . . . • . . . . • • . . • • . . . . . • . . . . . • . • . . . . . • • • • • . . . • . • . . . • . • . • • • . . . . .
3. os . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4. T ECNIQUES CONSTRUCTIVES . . • . • • . . . . . . . . . . • . . • • . . . . . . . . . . • . . . . . • • . • . . . • . • . . • • . • . • • . . . . . . . • . • • . • . • • • . .
245
245
245
246
247
5.
247
..................
..................
..................
..................
..................
..................
..................
..................
..
..
..
..
..
233
233
234
234
234
235
236
238
238
239
240
241
241
242
242
.....................
.....................
.....................
.....................
.....................
.....................
.....................
.....................
......
......
......
......
......
.........
.........
.........
.........
.........
.........
.........
.....
.....
.....
.....
.....
.....
.....
.....
............
............
............
............
............
............
............
............
.......
.......
.......
.......
.......
.....
.....
.....
.....
.....
.....
.....
236
236
237
237
238
2.
..
..
..
..
..
....
....
....
....
....
....
....
..
..
..
..
..
1.6.1. G recoitalica . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.6.2. Grecoitalica recent o de transició .
1.6.3. Dressel lA . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.6.4. Dressel 1B . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.6.5. Dressel 1C . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.6.6. Lamboglia 2 . . . . . . . . . . . . . . . .
1.6.7. Dressel 1 tarraconense . . . . . . . . .
1.6.8. Tarraconense 1 . . . . • . . . . . . . . .
..
..
..
..
..
..................................
..................................
..................................
..................................
..................................
..................................
..................................
..................................
2. 1. Estatuaria votiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.2. Instntments quirúrgics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
LA CIRCULACIÓ MONETÁRIA
••. •• ••••• ••. •. •. •• ••. . . •. . ••. . •. . ••••. ••. . . . . •. . . . •. •. . . . . •. . ••. •. •. •. . . .
X. MEDI 1 EXPLOTACIÓ DE RECURSOS
l . AGR ICULTURA
2.
•. •• •. •. . . . . . . . •. . •. ••. . . . •. . . •. . . . . . . ••. •. . . . . . . . . . . . . . . . . .• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . •. •. .
252
RAMADERIA . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . • • . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . • . . . . . . . . . • . • . • . . . . . . . . • • • • • • . • . . . . . • . . • • • •
252
IX
[page-n-10]
XI. LA XARXA VI ÁRIA
1. CAMINS AMB DIRECCIÓ NE-$0
1.1. El camí litoral . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2. El camí interior . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2. CAMINS
AM13 DIRECCIÓ
255
255
256
NO-SE
2. 1. El camí de Morella . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.2. El camí de Vistabella . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.3. El camí deis Bandejats . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.4. El camí del Millars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
256
257
257
257
XII. CONCLUSJÓ FINAL: UN DESENVOLUPAMENT URBÁ TRUNCAT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
259
B.IDLIOGRAFIA ... .. . . .............. . . . . . ... . . . .......... . ................. . .. .. . . .. . ... . .........
261
X
[page-n-11]
INTRODUCCIÓ
Entre 1' inici de la conquesta romana en la darreria del segle
IIl i el comen~ament de !'epoca imperial al final del tercer
quart del segle 1 aC es desenvolupa un període d'intenses
transformacions culturals que resulta encara molt desconegut
en ten·es valencianes. Les fonts literaries són especialment
ronegues en llurs referencies al territori i l' arqueología resta
així l"únic instrument per al coneixement d'aquesta epoca.
L'estudi deis materials ceriunics d'importació, les seues imitacions iberiques, les monedes i altres objectes, permet aproximar- nos al coneixement del poblament iberic d'aquesta epoca
de transició entre la cultura iberica i el món imperial en que
esdevé el canvi cultural conegut amb el terme romanització.
L' aproximació a la cronología d'aquests assentaments mitjan~ant els materials esmentats permet descobrir un panorama
de gran dinamisme: mentre uns nuclis s'abandonen, uns altres
perviuen i n' apareixen de nous; la distribució espacial deis
assentaments i la seua grandaria permeten fer una aproximació
jerarquica; la seua localització fa possible avan~ar en la utilització de diverses vies de comunicació. Darrere d'aquesta
expressió material s' amaguen unes transformacions socials,
ideologiques. etc, que tot just comencem a albirar.
Aquest treball és una aproximació a l'estudi de les comarques
septentrionals del litoral valencia en epoca iberoromana. El seu
caracter aproximatiu ve donat no únicament per les lünitacions
quant a excavacions i intensitat de les prospeccions en aquesta
zona, sinó també perque l'estudi s' aborda fonamentalrnent des de
l'ana!isi deis materials d"importació. És, per tant, una contribució
al coneixement de la dan·era fase de la cultura iberica en aquest
territori, pero no l'estudi integral d'aquesta. que evidentment exigiría un treball més pregon. En aquest estudi no m'he limitar a la
simple enumeració deis jaciments arqueologics i de llurs materials, els quals configuren necessariament el seu cos principal.
sinó que he pretés incidir sobre altres qüestions que poguessen
enriquir-lo, com ara J'aplicació de models d'arqueologia territorial. Les delimitacions disciplinars, l'especialització per epoques i
cultures, fan del període republica -sobretot fora de les fundacions
urbanes, en el món rural- una veritable "terra de noningú" en la
qual els iberistes a penes s'endinsen, interessats com estan en l'o-
rigen d'aquesta cultura i en l'estudi de la seua epoca classica, i els
arqueolegs classics consideren en bona part una qüestió secundaria. És ciar que aquesta simpl ificació va quedant endarrerida per
tal com. cada vegada més, agosarats estudiosos d'una i altra vora
s"esforcen a trencar els rígids límits cronologics
La dispersió de la informació i deis materials han fet que la
tasca de recopilació haja estat particularment laboriosa. L'extensió
del territori, amb zones arqueologicament practicament desconegudes. ha estat una ditlcultat afegida. D'altra banda, el fet que es
base en bona parten l'esrudi de materials de superfície, fara que
de manera inevitable -pero també afortunada, per tal com suposara que la recerca segueix endavant- aquest treball puga superarse en poc temps. Particularment en els darrers quinze anys, els
avan~os hi han estat notables. A les troballes que sempre, d'una
manera o altra, van succeint-se, s'han afegit noves excavacions de
jaciments, les primeres síntesis en camps de cabdal impor1ancia
com !'epigrafía i la numismatica i els primers estudis monografics
sobre jaciments. S' ha fet moJI de camí i, al meu parer, es justifica va plenament un intent de sistematització.
El territori estudiat es troba situat en la franja costera que s'estén entre les ciutats d'Arse-Saguntwn i Dertosa i correspon a les
actuals comarques septentrionals del litoral valencia: el Baix
Maestrat, la Plana Alta i la Plana Baixa. Les raons per a la seua
elecció són variades: ha estat determinan! el fet que em resultava
particularment accessible, pero també considere que és una zona
molt poc coneguda en el conjunt de !'arqueología valenciana;
resultava estranya, d'antuvi, l'absencia de nuclis urbans en un
tram tan extens de la costa valenciana, quan en la resta del País
coneixem un nombre important de ciutats, i calia confirmar aquest
fet anomal. Com podía suposar-se, no ha hagut novetats en aquest
sentit i aquest treball ha acabat sent un estudi específic sobre el
món rural. D'altra banda, en part l'extensió del territori estudiat es
justificava inicialment pe! nivell superficial de coneixement que
se'n tenia del poblament d'aquest període; en aquest sentit, cree
haver contribult modestament a la seua profundització.
Els límits triats pera l'estudi tenen certa justificació historica
i geografica, pero sempre posterior a l'epoca estudiada: el septentrional ha estat la "frontera" historica -des del moment de la con-
[page-n-12]
questa cnstwna en el segle XITI- entre Catalunya i el País
Yalencii1. La provincialització del territori en el segle passat va
seguir aq uesta divisió de caire administratiu, i aquesta frontera
secular -tan permeable per als habitants de les comarques deis Ports
i del Maestral- senyala avui dia els límits entre les actuals comunitats autonomes. Al sud. la proximitat de la ciutat d' An;e-Saguntwu,
amb la comarca histórica del Camp de Morvedre, i la problematica
específica que envolta aquest impo11ant nucli urba. aconsellava
posar un límit al territori a estudiar, ja de per si prou extens; les
muntanyes d' Almenara, barrera natural que tanca la Plana de
Castelló pel sud, han servit pera fixar-ne ellimit. A l'oest, el relleu
posa un comode lúnj¡ natural en bona part del territori: els corredors
litorals i prelitorals donen pas a comarques muntanyoses, ai'llades i
llunyanes de la costa; la mateixa divisió comarcal, de caracter historie i geografic, hi tra¡;:a uns límits prou úti.ls. D'altra banda, elterritori pot dividir-se en lUla serie d ' unitats de caracter geomorfologic
que en permeten un estudi més particularitzat.
Pe! que fa als límits cronologics, aquest estudi pretén abra¡;:ar
el període historie que comprén la presencia romana en epoca
republicana: des de la derrota deis cartaginesas i l'ocupació del
territorial final de l segle IU aC, fins a l'inici del període imperial:
prop de dos-cents anys d ' historia que només pode m conéixer parcialment mitjanr;ant l'estudi de les restes de la cultura material.
Aquesta seqüencia histórica ens permet aborda r temes de cabdal
interés, com ara el procés de canvi de la cultura iberica en el seu
període final. Es tracta, dones, d ' un esrudi que pretén aprofundir
en els processos de canvi cultural que tenen lloc en la far;ana
mediterrania peninsular en l'antiguitat.
He estructurar el seu contingut en dotze capítols. Comen~ a per
l'analisi del territori, amb els seus recursos i comunicacions, i
l'exposició de la metodología emprada en la recerca. Continua
una aproximació al període iberic final, l'e studi del fenomen de la
romanització i les notícies proporcionades per les fonts literaries i
els pobles preromans que habitaven la zona. Segueix l'inventari
deis jaciments terrestres i submarins, amb els materials estudiats.
A continuació s'aborda l'estudi deis assentaments des d 'un enfocament territorial, l'analisi deis elements de la cultura material
que considere veritables indicadors del procés ele romanització,
les dades relacionades amb el paleoambient i l'explotació de
recursos i les vies de comunicació. Acaba amb unes'cbnclusions i
la bibliografía. Pel que fa a les il-lustracions. es renrese nten els
materials ceramics d ' importació i llurs imitacions. altres objectes
1
d'interés i algunes plantes deis jaciments excavats.
Aquest tre ball té coma base la primera pan de la meua tesi
doctoral que, amb el títol "Territori i poblament en epoca
romana a les comarques septentrionals del litoral valencia",
vaig defensar a la Universitat de Valencia el 27 de setembre de
1995 davant e l tribunal constitu"it pels doctors Y. M. Rosselló
2
i Verger, J. M. Nolla i Rebufat, J. M. Gurt Esparreguera, L.
Abad Casal i J. Pérez Ballester. Amb posterioritat, aquesta tesi
va rebre el premi extraordinari de Doctoral de la Universitat
de Valencia i el premi Puig i Cadafalch de J'lnstitut d'Estudis
Catalans corresponent a 1' any 1995. Com sempre passa en
aquest tipus de treballs, la recerca hauria resu lta! molt més
difícil. pe rno dir impossible, sense la col·laboració deis professionals, amics i col-legues, que amb llurs investigacions
han obert nous camins que no he fet més que seguir. En primer
lloc. vull mostrar el meu ag ra"imen t a la directora de la tes i
doctoral, la doc tora Carmen Aranegui, per la confian\a que ha
deposita! e n mi al llarg d'aquests anys. E n segon !loe, als
meus companys del departament de Prehistoria i Arqueología,
particularment als doctors i doctores J. L. Jiménez, C. Mata, J.
Pérez Ballester, P. P. Ripolles. E. Badal i E. Grau. Finalment,
a la Conselleria de Cultura de la Generalitat. que em va proporcionar el s upon economic necessari per al desenvolupament de la investigació mitjanr;ant el finanr;ament d ' un projecte bianual de prospecció.
O'altra banda, aquest agra"irnent es fa extensiu a les persones que han acollit la meua presencia -en ocasions dilatada- en
diverses institucions i m'han deixat estudiar materials de vegades encara inedits: el Dr. F. Gusi, cap del Servei d'Investigacions Arqueologiques i Prehistoriques de la Diputació
Provincial de Castelló; el Dr. A. Oliver, tecnic d'aquest Servei;
el Dr. F. Olucha, director del Museu Provincial de Selles Arts
de Castelló; A. Fernández Izquierdo, cap del Servei d' Arqueologia Subaquatica de la Conselleria d 'Educació i Cultura; N.
Mesado. director del Museu Aqueologic Comarcal de la Plana
Baixa (Borriana); M•. L. Rovira, d irectora del Museu Arqueolog ic Municipal de la Val! d 'Uixó: E. Grangel. director del
Museu Municipal de 1' Alcora; Y. Estall, director del Museu
Municipal d'Onda; V. Felip, director del Museu Historie
Municipal de Nules; G. Clausell, director del Museu Municipal
d 'Almassora; 1. M. Llorens, director de 1' Escala-Taller del
Castell de la Magdalena (Castelló de la Plana); J. M. de
Antonio, codirector de l'Escola-Taller del Castell d ' Alcala de
Xivert, i nombrosos col-leg ues com X. Allepuz (Yilafamés), M.
Díaz (Castelló de la Plana), Y. Falomir (Borriol), J . M. Melchor
(Borriana), Y. Meseguer (Benicarló), J. Gómez, l. Moraño i J.
M. García Fuertes (la Val] d'Uixó), P. Ulloa (Castelló de la
Plana), Y. Verdegal (Borriana), J. A. Yicent (la Yilavella) i particulars com J. Y. Calduch (Yilanova d ' Alcolea), S. Castellet (la
Pobla Tornesa), F. Meliá (Aibocasser), A. Rufino (Borriana) i J.
Ll. Yic iano, S. Esteve, J. López i J. Cases (Castelló de la Plana).
Em queden en el record molts informadors, necessariame nt
anonims. que sense saber-ho m' han e nsenyat a conéixer i a estimar més encara la meua terra.
[page-n-13]
l. EL TERRITORI
La zona esnadiada comprén una franja de territori costaner d' uns
105 km de llargaria, limitada al nord pel riu de la Sénia i al sud per
la sena d' Almenara. El límit septentrional esta situat a 25 km de
Dertosa, mentre que el meridional esta situat a 1Okm de Sagw1111111
(fig. 1) Cap a !' interior, ellímit miixim arriba als 28 km i se situa de
manera aproximada e n la isohipsa deis 600 m. La superfície aproximada d'aquest tenitori és de 2.900 km'. Les comarques incloses en
la seua totalitat són el Baix Maestral, la Plana Alta i la Plana Baixa,
i parcialment 1' AJt Maestral i 1'AJcalatén.
l. CARACTERÍSTIQUES
GEOMORFOLOGIQUES
Les comarques septentrionals del litoral valencia es caracteritzen perla dualitat entre planes litorals i massissos muntanyosos
(fig. 2). A nivel! estructural (Pérez Cueva, 1988), estan dividides
en dues unitats ben diferenciarles: la zona oriental fallada i la
Plana de Castelló. Cap a !'interior, en la meitat nord les zones septentrional plegada i central subtabular, que conformen el relleu de
les comarques deis Ports i de 1 Alt Maestral, estableixen una neta
'
divis ió entre els corredors prelitorals i el rerapaís muntanyós; en
la meitat sud, la zona meridional diapírica, travessada pels rius
Millars i Palancia, presenta una gran complexitat estructural que
contrasta amb !'extensa plana litoral.
La zona oriental fallada s'allarga més de 100 km entre la vall
del Millars i el Mont Caro (Tortosa), amb més de 80 km compresos en e l territori estudia!. Esta constitu"ida per un conjunt d'alineacions muntanyoses ("horst'") de direcció iberica, paral·leles al
litoral. separades per valls o fosses ("graben") de fons aplanat i
reblides de materials recents que formen veritables conedors.
D'est a oest, segons la toponímia convencional de cariicter desc riptiu. les alineacions muntanyoses són les serres d'lrta, de la
Val! d' Angel, d'En Galzeran i EspaaTeguera: aquesta darrera és el
límit occidental del territori estudia!. Quant a les fosses interiors,
també d 'est a oest, són les següents: d ' Alcala de Xivert, de les
Coves de Yinroma id' Albocasser. Les fosses de Ca tí i d' Atzeneta,
situades més cap a l'oest, resten fora del territori estudia!.
En la meitat meridional, el relleu es toma més complex: de nord
a sud, la zona meridional de Trias extrusiu, la banda triiisica
Argeleta-Onda i la sena Pina-Espada fom1en !'orla muntanyosa que
delimita la plana litoral. La zona meridional del Trias extrusiu s·uneix cap a l'est amb la zona oriental fallada a !'altura de les senes
EspaaTCguera, d' En Galzeran i de les Palmes i es prolonga cap a 1'oest en direcció als sectors centrals de la cordillera Iberica. Cap al sud
linúta amb la franja triiisica d' Argeleia-Onda, un con·edor on s'encaixa fonament el riu Millars. Al sud, la sena de Pina-Espada és un
eix muntanyós de directriu iberica format fonamentalment per materials triasics que discon·e entre les valls deis rius Millars i Palancia.
Tota la franja costanera esta formada per una serie de planes que
interrompen els dispositius iberics i possibiliten l'acumulació de
materials quatemaris m.itjan9ant les aportacions fluvials. De nord a
sud se succeeixen, també segons una denominació convencional, el
pla de Vinares. la Ribera de Cabanes i la Plana de Castelló.
2. HIDROGRAFIA
La xarxa fluvial esta formada per nombrosos barrancs i rambles
de caracter efírner (fig. 3); només el riu Millars té un cabal perenne
i abundant (Segura Beltrán, 1987). En general la superfície de les
conques és redu.ida, jaque, a excepció d'aquest riu, a penes superen
els 500 km! (Mateu Bellés, 1982). Les que tenen menor entitat són
les que es fonnen en els interfluvis deis rius majors en les fosses costaneres, com ara les deis barrancs de Barbiguera i d' Aigua Oliva.
També es ra·acta en general de cursos curts: la majoria no arriba als
50 km i només el riu Millars supera els 100 km. D'altra banda, són
cursos que naixen en altures moderades; excepte e l Millars i els seus
afluents, la majoria s'originen en cotes inferiors als 1.500 m i fins i
tot tenen la seua ca~alera per daval! deis 1.000 m.
3
[page-n-14]
Els llits ele les rambles presenten una morfología molt característica. En general són cursos amb pendents elevats, ja que han de
superar forts desnivells en un curt reco1Tegut; són habituals els valors
superiors al 2% i fins i tots alguns, com ara el riu de les Coves, superen el6%. Alllarg del seu recorregut so len distingir-se dos trams ben
diferenciats: el sector de cap¡;alera. amb una secció transversal quadrada. molt profund i poc ample, i el curs baix, on la secció s'eixampla notablement i la profunditat disminueix. Són també llits molt
pedregosos, formats fonamentalment per cOclols i graves.
.•
--
~ ··
-
Fig. 2.- Mapa físic delterritori.
Fig. 1.- Mapa amb la localització de les ciutats romanes que eovolteo
el territori estudiat.
D ' altra banda, la xarxa fluvial reflecteix les dues grans direccions
estrucrurals del relleu: la iberica i la catalana. La primera esta representada pels barrancs i rambles que travessen el territori d'oest a est:
riu de la Sénia, riu Cervol, rambla de Cervera, riu Millars, riu Sec de
Borriana, etc. L'orientació catalana es fa palesa en aquells c ursos que
mantenen una direcci6 NE-SO en tot o en part del seu recorregut i es
localitzen en les fosses septentrionals: riu de les Coves, rambla
Carbonera, riu Sec de Bon·iol, barranc de Cabanes, etc.
4
Fig. 3.- El territori entre els rius de la Sénia i Palancia,
ambla xarxa fluvial.
[page-n-15]
3. UNITATS PAISATGÍSTIQUES
He dividit e l territori en unitats i subunitats de caracter
estructural i geomorfologic amb la finalitat de fer-ne una descripció més detallada (fig. 4). Es tracta de zones de desigual
extensió, amb uns límits e n ocasions imprecisos. En la seua descripció s'han inclos les dimensions aproximarles, orografía i
hidrografía.
Fig. 4.· Les unitats paisalgístiques; 1) el pla de Vinar!Js; 2) el corredor
d' Alcala de Xívert; 3) la ser ra d' lrta; 4) la Ribera de Cabancs; S) la
serra del Desert de les Palmes; 6) la Plana de Castelló; 7) la scrra de la
Vall d'Ángcl; 8) el corredor de les Coves de Vinroma; 9) la serra d'En
Galzcran; 10) la serra de les Conteses; 11) el corredor de Borriol; 1 2) el
corredor d' Albocasser; 13) la serra Esparreguera; 14) la depressió de
!'Alcora; 15) l'orla muntanyosa de !' Alcora-Onda; 16) la serra Espada.
3.1. LES PLANES LITORALS
Es tracta de tres unitats situades al nord. centre i sud delterrilori que s'estenen al Uarg d' uns 85 km del litoral i ocupen la major
part de la linia de costa: e l pla de Vinaros, la Ribera de Cabanes i la
Plana de Castelló. Les tres presenten pendents molt suaus (< 5%)
que des deis límits munta nyosos davallen fins a la mar. En alguns
casos hi ha en la seua periferia zones de transició formarles per Jlomes i crestes que presenten pendents poc més acusats (5-9%). com
passa en l'extrem occidental de la Plana de Castelló entre la rambla
de la Viuda i el riu Millars. entre aquella i la depressió de 1' Alcora
i entre e l pla de Vinaros i e l sector septentrional de la serra de la Val!
d' Angel. El contacte amb !'orla muntanyosa que envolta aquestes
planes es realitza en uns pendents del 20-24%. Pero el veritable
contras! es fa pales entre les marjals, on la inclinació a penes és perceptible (0'6%-0'7%), i els vessants de les muntanyes que limite n
les planes per r oest, amb pendents reals del 200%-300%.
Element característic de les zones litorals són les nombrases
albuferes. amb restingues que recolzen e n e ls deposits al·luvials
(Rosselló. 1969; Sanjaume, 1985). De nord a sud se succeeixen
les albuferes de Peníscola. de To rreblanca-Cabanes i d'Orpesa, e l
Quadro de Be nicassim-Castelló, I'Estany de Nules, la marjal de
Xilxes- la Llosa i les Llacunes d' Almenara.
La línia de costa presenta sectors amb diferent morfología. El
tram septentrional fins a Benicarló esta formal per un penya-segat
baix que ha estat objecte d'una importan! acció erosiva. Entre
Benicarló i Peníscola hi ha una platj a d' arena a l'abric del tombol
on s'assenta aquesta població. Des de Torreblanca fins a Orpesa
dominen les platges de cOdols que formen la restinga de !'albufera, pero en el sector meridional, prop d'Orpesa, tornen a ser d'areoa. A la Plana de Castelló la costa és baixa i alternen les platges
d'arena i de códols. Al sud, entre Moncofa i Almenara, continua e l
mateix tipus de costa, encara que aquest sector és clarament erosiu.
En aquestes tres zones. més eolia de les mrujals es passa a una
franja de terra caracteritzada per pendents que oscil·len entre el 5%
i e l 10%; a la Plana de Castelló aquesta franja abasta una considerable extensió, puix arriba fms a la isohipsa deis 30 m, allunyada de l
mar uns 8 km en la seua zona central. En les altres dues planes
queda molt redu"ida i es manté pels voltants de les marjals. Aquest
fet ha condicional que siga la Plana de Castel ló la comarca on historicament el regadiu ha experimental un majar desenvolupament.
3. 1.1. El pla de Vinarbs: la franja septentrional del territori estlldiat esta f01mada per una extensa plana de prop de 300 km2, amb uns
27 km d'ampliiria des de Rossell (504 m) fins a Vinaros. Al nord esta
travessada pel riu de la Sénia, que en fixa el límit, meno-e que a 1' oest
esta cenyida per les altures del massís de Ben.ifassi1. Hom pot distingir
dos sectors clarament difcrenciats: 1 oest, fins a la Línia de puigs, veri'
tables muntanyes-testimoni, pot considerar-se una prolongació deis
corredors interiors, mentre que la banda oriental forma el ve1itable pla
litoral. Aquest adopta una forma aproximadament rectangular, amb
una Uargluia max.ima de 14 km entre el riu de la Sén.ia i Peníscola i una
amplaria d'uns 10 km des de la isohipsa deis 100 m fins al mar. Enmig
del pla s'alcen algunes muntanyes a"illades: els puigs de la
Misericordia (165m), de la Parreta ( 109m) i de la Nau (166m). Cap
al sud, el pla s'estreny a !'altura de Ben.icarló fms als 6 km, cenyit a
ponent per les altures de la Tossa Alta ( 168 m), Navarros (204 m) i la
Garrotxa (290m). La fita meridional és el tombol de Peníscola (47 m),
al nord del qua! s'estén !'única albufera d'aquest tram de costa. Els
sois estan formats per ventalls i cons al·luvials mitjans en la pan interior i un glacis d'acumulació en la part més proxima a la costa.
La xarxa fluvial esta formada per di verses rambles i barrancs de
desigual importancia amb tra~ats for~a paral·lels: e ls rius de la Sénia
i Cervol i la rambla de Cervera en coostitueixen els IUts principals,
als quals s'afegeixen altres de menor importancia com els barrancs
de la Barbiguera i d' Aigua Oliva, a més de la rambla d' A leal a i el
barranc de les Moles a la banda meridional. L' única font importan!
és la del Castell de Peníscola (Morell, 1992, passim).
5
[page-n-16]
3.1.1.1. E l pla d e Sant R a fae l d el Riu: a l'oest de l pla de
Vinaros s ' estén una extensa zona plana fins a Rossell (504 m),
situat a 28 km de la costa. Es tracta de la continuació septentrional deis corredors central i occidental que ací s'uneixen en
desaparéixer les muntanyes que els separen. En tot aquest sector el substrat calcari ha estat colmatat per deposits sedimentaris de diferent grossaria. Les zones de terreny ondula! alternen
amb els plans, amb un desnivel! que d'oest a est se situa entre
els 400 i els 100m. La zona oriental, al sud de !'amplia corba
que descriu el riu de la Sénia, esta formada per les Planes del
Regne i presenta una superfície més regular, mentre que cap a
l'oest el terreny es torna més ondulat. Al nord, aquest riu dibuixa una debí! frontera amb els corredors de la Sénia, d'uns 10
km d ' amplaria, i d'Ulldecona, de només 3 -4 km. La xarxa fluvial esta formada pels mateixos rius, rambles i barrancs que
trobem més avall a l p la de Vinaros. E ls sois són en general
pedregosos, mentre que les fonts són escasses i només apareixen als peus de les muntanyes occidentals: a Rossell es troben
les fonts del Poble, de Baix al barranc de Requena i de 1' Argent
prop del riu Cervol, mentre que al riu Cerval es troba la deu de
la Peixera.
3.1 .2. L a Ribe r a de Cab a n es: és una plana al·luvial que
s'estén entre A lcossebre i Orpesa, limitada a I'oest perles muntanyes de Torreb!anca i la serra d'Orpesa. La seua llargaria és
de 20 km, mentre que la seua ampliiria miixima arriba als 6 km.
Cap al nord es prolonga per l'estreta fossa de 1' Ametler i pel
peu de muntanya litoral, a ambdós costats de la serra d ' lrta,
mentre que cap a l sud es tanca amb els contraforts orientals de
la serra del Desert de les Palmes. En el sector septentrional esta
travessada pel riu de les Coves o de Sant Miguel, les aportacions sedimentaries del qua! han modifica! notablement la línia
d e costa, forman! la punta arrodonida de Capicorp. AJ sud del
riu s'estén la !larga albufera del Pral de Cabanes (Sanjaume,
Segura i Pardo, 1990); a l 'extrem sud, prop d'Orpesa, existía
una altra albufera fortament antropitzada. Les deus són molt
escasses: la de Rivamar i les Fonts d' Alcossebre a l'extrem
nord. Un element destacat de la costa és l'antic tombol de la
punta de les Llanees, on la forta sedimentació arenosa seguida
de l'acció antropica h a n esborrat l'istme.
3.1.3. L a Plana d e Castelló: és una depressió litoral de forma
triangular que s 'estén des de Beniciissim a Almenara amb una
llargllria de 40 km, i des d'Onda fins al mar amb una amplaria de
20 km. Esta limitada a l nord per la serra del Desert de les Palmes,
a I'oest pel massís d' Argeleta i al SO per la serra Espada (Pérez
Cueva, 1977, 1979, 1988 i 1990; Simón, 1984). La seua major
part esta constítu'lda per les aportacions deis aparells tluvials deis
rius i ba.r rancs que la travessen de NO a SE, en primer lloc el riu
Millars i la rambla de la Viuda, seguits deis rius Sonella, Bellcaire
i Sec, a més deis barrancs de Farja, la Parreta, 1' A lgepsar, Betxí,
la font Freda. Randero i Talavera. Es tracta biisicament d'una
extensa planúria al·luvial de ventalls i de cons de dejecció coalescents; als deposits al·luvials, preponderants en la seua part central,
se superposen sediments de mantell de rierada. Els seus sediments
estan formats per deposits miocens als quals se'ls superposen
materials plioquaternaris.
El sector septentrional es prolonga cap al nord per l'estret
corredor de Borriol i cap a l'oest per la depressió de !'Alcora. Al
sud, les altures de la Punta i el Castellar la divideixen en el seu
extrem meridional en dos corredors, l'un format per la plana litoral que s'estén fins a la serrad' Almenara i l'altre el prelitoral de
6
la Vall d'Uixó. La zona litoral esta ocupada en la seua majar part
per albuferes: el Quadro i e l Lluent de Benicassim-Castelló,
l'Estany de Nules i !'extensa marjal de la Llosa-Almenara
(Sanjaume i Pardo, 1991).
Les fonts són abundants, brollen majotitariament als peus deis
contraforts muntanyosos i aporten en molts casos grans cabdals: a
Castelló es troben -entre al tres surgencies (ullals) practicament desapareguts que alimentaven la marjal- les del Molí i de la Rabassota; a
Onda, les del Salvador, deis Frares i del Rector; a la Vilavella, la font
Calda -!'única d'aquestes característiques en e l territori estudiat- i la
de !'Olivera: a la Vall d'Uixó, la de Sant Josep; a la Llosa, la deu del
mateix nom; i a Almenara, la deu deis Estanys.
3.2. ELS CORREDORS PRELITORALS
Estan formats per una serie de fosses tectoniques que s'obren entre les serres de direcció catalana; la seua prolongació
cap al NE, més enlla del territori estudiat, permet establir una
continu'itat geomorfologica entre ambdues zones. D'est a oest
trobem e ls corredors oriental d' Alcala de Xivert, el central de
les Coves de Vinromii i 1' occidental d' Albocasser. La seua
llargaria i !'existencia de zones diferenciades en permeten una
divisió en subunitats. L'altitud mitjana d'aquests corredors
decreix d 'oest a est, la qual cosa determina el tra~at de la xarxa
fluvial. Per les seues característiques geomorfologiques són freqüents les zones endorrei'ques.
3.2.1. E l cor red o r d ' A lca la d e Xivert: és el més oriental deis
tres i s'estén entre les serres de la Vall d ' Angel i d'lrta. Cap al NE
s 'obre al pla de Vinaros, mentre que al SO estanca pels relleus del
sector de Vilanova d'Alcolea. Esta reblit amb sediments terciaris
i quaternaris. La seua llargaria és d'uns 25 km i la seua amplaria
maxima és de 2 km. La superfície, poc retocada al sud per l'erosió fluvial, presenta un debí! penden! cap al nord que afavoreix el
drenatge a través de la rambla d ' Alcalii, pero no impedeix l'endorre'isme d ' alguns sectors. El riu de les Caves talla la fossa pel seu
extrem meridional.
Mateu Bellés (1982, 183-184) hi distingeix tres subunitats
morfologiques a partir del desenvolupament de la xarxa de drenatge: 1) Unitat de Polpís: és el tram més estret de tot el corredor i esta drenat per la rambla d ' A leala ; aquesta discorre encaixada des de les immediacions de Santa Magdalena fins a l'eixida a l pla de Vinaros. 2) Unitat de Xivert: en aquest tram desapareix qualsevol rastre de jerarquització fluvial, amb petits llits
sense continu'itat; les dificultats de drenatge són suplides en part
per la séquia Mare que amb dificultats vehicula les aigües d'escorrentia cap a la rambla d ' A lcala. 3) Unitat de Castellnou de
Sant Miquel, on l'acció erosiva del riu de les Coves ha devastat
els diposits sedimentaris. L'extrem meridional és drena! per la
rambleta de Seguer.
3 .2.2. E l cor redor de les C o ves d e Vinro ma: esta format
perla fossa mitjana i s'estén des de Vilafamés fins a Tortosa.
En el sector central es troba emmarcat per les serres d ' En
Galzeran i de la Vall d'Angel. Esta reblit de sediments plioquaternaris sobre els substrat mesozoic. Pot dividir-se en sis
subunitats que, de nord a sud, són les següents: la depressió de
Canet lo Roig, la vall de Traig uera, e l pla de Sant Mateu, la
depressió de les Coves, el Pla de !'Are i el Pla de Vilafamés.
La zona central d'aquest corredor esta s ituada a menor altitud
[page-n-17]
que els extrems: menu·e que la depressió de les Coves es troba
a 190 m, les prolongacions cap al nord (la Salzedella) i cap al
sud (la Torre d 'En Doménec) estan situades a altures situades
entre els 200 i 400 m; al nord. el pla de Sant Mateu té una altitud de 300-400 m. Pel que fa als pendents. en la meitat septentrional arriben a 15- 19%, mentre que la meridional és priícticament plana(< 5%).
3.2.2.1. La deprcssió de Canet lo Roig: al sud del riu Cervol.
la presencia de la serra de Sant Pere (541 m) permet diferenciar
dos sectors amb disposició quasi paral-lela: a l'oest la depressió de
Canet lo Roig sembla una prolongació septentrional del corredor
occidental, mentre que a l'est, entre aquella i les altures de
Perdiguera, continua el corredor central amb la val! de Traiguera
(27 1 m). La depressió de Canet lo Roig (329 m) esta emmarcada
a l'oest pels estreps del massís de Benifassa, amb altures com la
Talaiola (998 m) i la Mola Llarga (685 m), i a l'est per l'esmentada serra de Sant Pere (541 m), mentre que al nord esta lirrútat pel
riu Cervol i al sud s'obre cap al pla de Sant Mateu. La zona nord
presenta un relleu suau, amb altures mitjanes com el tossal de
Canet (440 m). El terreny esta inclina! cap a l'est, amb cotes de
260-280 m, mentre que a l'oest arriba fins als 400 m. El drenatge
s'efectua per petits barrancs com els de les Moles, deis Plans i de
la Fontanella que desguassen al barranc de la font de la Roca, el
qua! ho fa al riu Cervol. Les fonts no són molt nombrases: a Canet
lo Roig hi ha les de la Vila. del Roig, del Vilagrós i de la Roca.
3.2.2.2. La vall de Traiguera: s'obre entre la serra de Sant
Pere (541 m) i les altures de Perdiguera, on se situa la població a
271 m. Es tracta d' una zona de terrenys ondulats d' uns 8 km de
llargaria i disposició irregular, en l'extrem meridional de la qua!
esta situada la població de la Jana (299 m). Presenta una inclinació cap a l'est, per on es canalitzen les aigües del Barranquet i del
barranc de la Font que segueixen pel ba1Tanc de Surrac; al nord, el
barranc deis Camps desguassa directament al riu Cervol. Els seus
deposits d'argiles han estat aprofitats historicament pera la producció de terrissa. Les fonts són escasses: a la vora de la població
esta situada la de Sant Vicent, mentre que a la vora del tossal de
Serra es troba la coneguda font de la Salut.
3.2.2.3. El pla de Sant Mateu: al sud de la depressió de Canet
lo Roig i la vall de Traiguera, el pla de San! Mateu s'obre entre les
moles de Xert a l'oest, amb les altures del Tormassal (806 m) i del
puig Cabrer (867 m), i la serra de la Vall d' Angel a l'est. Al nord
la rambla de Cervera travessa el pla i obre un pas cap a les terres
de !'interior a través de les muntanyes de Vallivana i cap al pla litoral per Cervera del Maestre. Entre aquesta rambla i la Jana, al nord,
el toponim les Llacuoes palesa !'existencia d'una zona endorre'lca.
Al sud hi ha també un importan! conjunt endorrei·c situat entre San!
Mateu i la Salzedella, on destaquen les Llacunes i el Fondo de la
Llacuna, que han estat drenats mitjan9ant la construcció de les
séquies Grossa i del Parat. El terreny presenta una inclinació cap a
l'est: als extrems nord i sud s'arriba a cotes inferiors als 300 m,
mentre que a l'oest se superen els 400 m. A l'est. el barranc de
Benifarquet canalitza les aportacions d'una densa xarxa de
barrancs que drena part del pla. Els sois són pedregosos a la banda
oest i més argilosos en la meitat est, on els deposits sedimentaris
són més potents. Les fonts són oombroses pero poc importants: a
San! Mateu es troben les de les Piques, de Morella id' Aigua Nova;
a Xert, la Font, a la vora de la població; a la Salzedella, les de Sant
Albert. a la vora de la població, de Ciurana i d' En Bosc.
3.2.2.4. La depressió de les Coves de Vinroma: és el domini central de la fossa d'aquest nom, un estret corredor de 2-2'5 km
d'amplaria i una llargaria de 12 km, cenyit a l'oest per l'abrupte
relleu de la serra d'En Galzeran i a l'est per la serra de la Vall
d' Angel, amb uo relleu més suau. Presenta una inclinació cap a
l'est i al NE s'estreny entre llomes suaus fins al pla de Sant Mateu,
mentre que cap al sud el petit graó de la Torre d'En Doménec en
tra9a el límit. El drenatge s'efectua per la banda est. amb cotes
inferiors als 200m; cap a l'oest, la cota maxima se situa al voltant
deis 300m. Al nord esta travessat perla rambla de la Valhorta, que
conflueix amb la de San! Mateu; de la unió d'aquesta amb la de
Yilanova naix el riu de les Coves, amb direcció NO-SE. Els sois
són pedregosos a la banda oest i més argilosos a la banda es!, on
els deposits sedimentaris són més potents. Al terme municipal de
les Coves trobem algunes fonts com les de la Figuera, del Molinet,
de Company -situada a la vora de la població- i de Boira.
3.2.2.5. El Pla de 1'Are: és el dorrúni meridional d'aquesta
fossa que s'obre entre la serra d' En Galzeran a l'oest i les muntanyes de Cabanes a l'est; el tossal de Gaidó (480 m) el tanca pel SE.
El Jímit nord pot situar-se al graó de la Torre d'Eo Doménec i el sud
se situa entre el tossal de Gaidó i el llogaret deis Corrals. La seua
llargaria és de 14 km i la seua amplaria és en els seus extrems de
2'5 km i de 7 km entre les poblacions de la Vall d' Alba i Cabanes.
Cap al SO, entre el tossal de Gaidó i els graons de la serra prelitoral s'obre una prolongació meridional anomenada el pla de les
Foies. La seua superfície és en part ondulada i esta formada per un
potent nivell de sediments quatemaris, amb grans acumulacions llimoses, formacions al·luvials als peus de les muntanyes, com ara el
gran ventall situat entre Bell-lloc i la Vall d' Alba que s'alc;a lleugerament sobre el pla, i formacions eoliques procedeots de la meteorització del gres de les formacions triasiques. La divisoria d'aigües
entre la rambla de la Viuda i el riu de les Coves és indecisa en
alguns Uocs i provoca l'aparició de zones endorre'lques, com ara les
Llacunes entre Vilanova d' Alcolea i BeU-Uoc i el pla de les Foies.
Els sois són en general argilosos. Hi ha algunes fonts corn la de la
Torre d'En Doménec i les de la Carrasqueta, de la Vil a i la font Roja
(Vilanova d' Alcolea); cap al sud les deus són molt escasses.
3.2.2.6. El Pla de Vilafamés: és una depressió allargada en direcció ESE, transversal, per tant, a la direcció general de la fossa. Pe! NE
enllac;a amb el Pla de !' Are, amb una Uargiíria ml!xima de 6 km en
senrit NE-SO i una amplaria de 3 km. Esta emmarcat al nord per l'alineació del coiJ de la Bassa (330m), al sud perles Talaies (563 m) i
el tossal de la Balaguera (499 m), a l'oest pel tossal d'En Bosc (322
m) i la PeneUa (340m) i a 1'est pe! tossal de Gaidó. Cap al SE es prolonga entre els tossals de la Balaguera i de Gaidó per un estret corredor cap a la Pobla Tornesa. La seua altitud se situa entre 230 i 260 m.
El drenatge s'efectua rrútjanc;ant els ban·ancs de Cabanes i de la
Pobla, que troben eixida a l'oest pe! portell deis estrets de Rodamonte
cap a la rambla Carbonera. A la banda est es conserven algunes formacions de dunes, producte de la meteorització del gres triasic. En el
seu extrem SE, prop de la Pobla Tornesa, el topünim deis Aiguamolls
prova !'existencia d' una zona de difícil desguas. Els sois són en general argilosos. Les fonts són poc nombroses: a Vilafamés trobem la de
la Vi la i. a la Pobla Tornesa, les fonts Pitxera i de la Vi la.
3.2.3. La vaU de Borriol: estret corredor de 1O km de U
argaria
que connecta l'extrem meridional del corredor central de les Coves
de Vinroma amb la Plana de Castelló a través del coiJ de la Pobla
Tornesa. Esta emmarcat a l'oest perla serra de les Conteses i a l'est
per la prolongació SO de la serra del Desert de les Palmes; ambdues
7
[page-n-18]
davaUen cap al SO. La meitat nord s'eixampla tins a 1'5 km, mentre
que la resta presenta una amplaria de 0'5 km. Cap al sud va obrint-se
pera connectar amb l'extrem septentrional de la Plana de Castelló. El
drenatge s'etectua a través d' una serie de barranquets que desguassen
al riu de Borriol, més endavant el riu Sec de Castelló: de la Penya,
Codina, Benifaet, Cominell, la Botalaria i les Ermites per l'oest, i de
la Mola i Olaries per l'est. El riu de Borriol pona aigua la major pan
de l'any. mentre que les fonts són més escasses i brollen als peus de
les serres, destacant-ne les del Poble, la Botalaria i de la Teula.
3.2.4. El corredor d ' Albocasser: és una linia de fosses que s'estén des de Tírig, per Albocasser fins a la Barona. separada per les
serres del MoUó, la Creu i Esparreguera de les petites fosses interiors
de Catí, situada entre les rambles de Cervera i Carbonera. i
d' Atzeneta, al sud d'aquesta. En el seu extrem nord s'obre a la fossa
de les Coves a !'altura del pla de Sant Mateu. Com la resta de fosses,
esta reblida de matelials terciaris i quatemaris que emmascaren la
seua estructura profunda. Pot dividir-se en tres subunitats de diferents
característiques i extensió: al nord la val! de Tírig, al centre el pla
d' Albocasser i al sud el corredor de la rambla Carbonera. A diferencia del que passa al corredor de les Coves de Vinroma, en aquest la
zona central esta més elevada, amb una altitud mitjana de 500-600 m,
mentre que les seues prolongacions cap al N i el S tenen una altitud
lleugerament inferior (400-500 m). En la zona centrall'accidentabilitat és practicament nul·la (< 5%), mentre que en les seues prolongacions hi ha un increment notable de 1'índex de pendent ( 15- 19% ).
3.2.4.1. La vall de Tírig: esta emmarcada a 1' oest per les serres
del Molió (776 m) i de la Creu (752 m), a l'est per la deis Peters
(622 m) i al sud per la pwfunda fractura de la Valltorta. Al nord
continua pe! pla del Mig fins al de Sant Mateu; la zona de transició entre ambdós és ondulada. Té unes dimensions maximes de 8
km de llargaria per 2'5 km d'amplaria. El terreny presenta una
inclinació cap a l'est, des dels 500 m d'altitud a l'oest tins als 460440 m a l'est. El drenatge s'efectua rnitjan~ant els petits barrancs
de la Ratlla, En Runa, el Llinovar, el Pujol, la Cova, Fondo i la foia
d'En Ban·era, els quals desguassen al de Calaf. Les fonts són molt
escasses i s'hi troben alguns pous com el de la Cadena a Tírig.
3.2.4.2. El pla d ' Albocasser: el sector central d'aquesta fossa
esta fonnat pel pla d' AJbocasser, separar de la vall de Tírig per una
zona abrupta (el Tormassal, 635 m) situada al sud de la Valltmta. A
l'oest esta emmarcada pel sector septentrional de la serra
Esparreguera i a l'est per les muntanyes de la Serratella, el sector
septentrional de la serra d'En Galzeran. Cap a I'ONO s'obre l'estret
corredor de la rambla Carbonera, que baixa des de la zona subtabular d' Ares del Maestre i canvia de direcció en entrar a la fossa. La
seua amplaria maxima és de 4' 5 km, mentre que la seua llargaria pot
situar-se en els 5 km. La major part del pla esta ocupat per ventalls
aJ.luvials, el major deis quals és precisament el format a l'eixida de
dita Rambla. El drenatge s'efectua a través deis barrancs del Bovalar
i de les Antones que van a parar al barranc Fondo, el qua! desguassa
a la Vailtorta. Tanmateix, la presencia d'algunes zones endorre'iques
queda retlectida en toponims com la Llacuna. Les fonts són escasses: a Albocl\sser es troben les del mas de Sant Pere i de Sant Pau.
3.2.4.3. El corredor de la rambla Carbonera: el sector meridional d'aquesta fossa esta format per una depressió encaixada entre
les serres Esparreguera i d'Eo Galzeran per on es canalitzen les
aigües de la rambla Carbonera. La seua llargaria és d'uns 24 km i la
seua amplaria és molt reduida al principi i augmenta cap al sud fins
als 3 km a !'altura de la Pelejana. Presenta una clara asimetria entre
8
les seues vores occidental i oriental, aquesta molt més abrupta. La
seua meitat septentrional esta orientada ~TE-SSO. quasi paraHela
al corredor central. i compta amb un terreny ondula! i només un pla
obert a Rosildos. merltre que la meridional, a !'altura de la Volta. té
una exacta orientació N-S que !'aproxima a l'esmentat corredor i
presenta un extens pla des deis lbarsos fins a la Barona, on toma a
prendre la direcció inicial en un darrer tram format pel pla de Fenosa.
El dreoatge s'efectua per una ntpida xarxa de barrancs que davallen
des de les serres que l'emmarquen: deis Estrets, En Boix, Forcallets,
la Morería, el Barranquet i la Ramblella a l'oest, i els de la Mola,
Seldó, Guitarra, la Ramblella i els Estrets a J'est. L'aponació més
gran, pero, és la del riu MontUeó que desguassa a la rambla
Carbonera al sud deis lbarsos. Les fonts són mol! escasses i s'hi troben alguns pous com els del Coixo i d' En Calbo a les Useres.
3.2.5. La depressió de 1' Alcora: al NO de la Plana de
Castelló, la cubeta de 1' Alcora-Ribesalbes s'individualitza formant
una zona de transició que s'estén des de Sant Joan de Moró fins a
Ribesalbes. Esta travessada per la rambla de la Viuda en la seua
banda est, a la qua] vessa el riu de 1'Alcora, i limita amb el riu
Millars per l'oest. A l'est s'al~a la serra de les Conteses, als peus
de la qua! s'estenen els plans de Moró i de Flors, a la banda esquerra de l'esmentada rambla. A la banda dreta s'estenen els plans de
Mol verde i de la Salzedella. La banda meridional esta limitada per
la serra de les Pedrisses, que enlla~a. a través deis tossals del
Morral i de la Galera (251 m), amb la de les Conteses. Al nord el
relleu es torna rnés abrupte i forma una mena d'arc que s'estén cap
al SO fins al riu Millars. Quant a les fonts, a 1' Alcora es troben la
Nova i la de Sant Vicent; a Sant Joan de Moró, les de la Figuera i
Juncosa; a Costur, la Pontanella i a Ribesalbes, la de Bruno.
3.3. LES ALINEACIONS MUNTANYOSES
3.3.1. LES SERRES UTORALS
Són dues alineacions amb la mateixa orientació que la resta,
pero que estan situades en part en la mateixa línia de costa, de
manera que els seus estreps formen els penya-segats tallats per la
mar. Al nord, la serrad' l rta esta situada entre el corredor d' Aleala
de Xivert i el mar, mentre que la serra del Desen de les Palmes, al
sud, s'estén entre el corredor de Barrio! i el mar i és ellímit septentrional de la Plana de Castelló.
3.3.1. 1. La serra d 'lrta: alineació d 'uns 15 km de llargaria
que separa el corredor d' Alcala del mar, amb una amplaria maxima de 7'5 km en la zona central. La seua estructura es complica per
la presencia de falles paral·leles al mar que han individualitzat petites fosses, com la de l' Ametler, oberta al principi del quatemari.
Les cotes maximes es troben en la zona central (tossal de
Campanilles, 572 m), des d'on davallen cap als costats: tossals de
La Bota (422 m) i de la Barra (387m). En la costa, des de Peníscola
fins a Alcossebre dominen els penya-segats i les cales llaurades per
l' acció marina. El drenatge s'efectua mitjan9ant una tupida xarxa
de curts barrancs que desguassen a la rambla d'Alcala i al mar; la
rambla de J' Ametler drena La zona SO. Les fonts són escasses: hi
podem esmentar les de Canes i Parra; a l'extrem sud, al peu de
muntanya, es troba la deu de les Fonts d' Alcossebre.
[page-n-19]
3.3.1.2. La .~erra del Deser t de les Pa lmes: és una sen·alada d'uns 20 km de )largaría que s' estén entre els rius Xinxilla al
nord i Sec al sud, entre el corredor de Borriol i el mar. A 1'es t.
la serra d'Orpesa (420 m) es prolonga fins al mar i separa la
Ribera de Cabanes de la Plana de Castelló, amb una amplaria
superior als 4 km. La zona central esta ocupada per la serra de
les Santes, amb el cim del Bartolo o Montsoliu (720 m); en
aquesta zona es dóna la seua amplaria maxima, superior als 1O
km entre la Masmudella (530 m) i la Renegada ( 110 rn). Cap al
SO va estrenyint-se a mesura que davallen les seues cotes: la
roca Blanca (626 m), el tossal de Raca (458 rn) i el tossal Gros
(354 rn) fins al riu Sec que l'envoJta. Cap al SE, al florejarnent
de la punta de les Llanees apareixen de nou els penya-segats
que se succeeixen fins a Benicassirn. En la zona NE, el drenatge s'efectua rnirjan~ant els barrancs de les Santes i de Miravet
que vessen al riu Xinxilla; a l'est, altres barrancs com els del
Diable, Cantallops i Farges desguassen directament a la mar; al
NO alguns curts barrancs vessen des de la serra de les Santes al
riu de la Pobla; la resta vessa al riu de Borriol per l'oest. Les
fonts són nombroses: a Cabanes es troben les de Miravet,
Perelló. les Santes i la font Tallada; a Benicassim les fonts de
Sant Josep, la Teula i del Pi i, a Castelló, la de la Salut.
3.3.2. LES SERRES PRELITORALS
En la meitat septentrional, el relleu forma tres cadenes muntanyoses paral·leles entre si que separen els corredors prelitorals i
segueixen llur mateixa direcció: les serres de la Vall d' Ángel, En
Galzeran i Esparreguera. La seua altitud mitjana decreix d'oest a
est. La serra Esparreguera té uns 850 m d'altitud mitjana, la d'En
Galzeran uns 650 m i la de la Val! d' Angel entre 550 i 600 m. En
les dues serres més occidentals les altituds decreixen des de la
zona central, on es troben els cims més alts, cap als extrems N i S,
mentre que en la més oriental les cotes més elevarles se situen en
els extrems i en el centre queda una lirea deprimida. La serra de
les Conteses és la darrera manifestació de les cadenes de directriu
catalana. En la part meridional, la Plana de Castelló esta limitada
a l'oest per una orla muntanyosa que s'estén al voltant del riu
Millars i enlla9a, al SO, amb el massís de la serra Espada.
3.3.2. 1. La serra de la Vall d ' Ángel: entre el corredor central
de les Coves de Vinroma i !'oriental d' Alcala de Xivert i la plana
litoral de la Ribera de Cabanes, s' estén una gran serralada que
arriba a tenir una llargaria de 52 km entre els rius Cervol i
XinxiUa, i una amplaria de 13 km entre Sant Mateu i Santa
Magdalena de Polpís. Les cotes maximes se situen en la meitat
septentrional: Perdiguera (516 m), Revoltons (633 m), les Talaies
(635 m), sant Josep (639 m) i En Canés (7 15 m). Al sud el relleu
es torna més suau, amb els tossals del Cavall (520 m) i En
Trevinyes (337 m). Al NE, la rambla de Cervera forma un corredor amb direcció ONO-ESE envoltat de cims baixos i algunes
depressions. Entre Cervera del Maestre i el pla de Benicarló s'estén una zona de petites altures (100-200 m) que va aproxirnant-se
al litoral pels termes de Sant Jordi i Calig: a l'extrem meridional
d'aquest s'obre la depressió del pou Bonet. El drenatge s'efectua
mitjan~ant una complexa xarxa de barrancs, entre els quals destaquen les rambles del Mas i de la Vall d' Angel i els rius de les
Coves o de sant Miguel i Xinxilla; només e.l de les Coves la travessa completament. Les fonts, com ara la de la Roca (Cervera del
Maestre), són poc oombroses i d' escassa importancia.
3.3.2.2. L a serra d'En Galzer an : és una cadena muntanyosa
que separa els corredors de la rambla Carbonera i de les Coves de
Vinroma. amb una llargaria de 35 km i una amplaria maxima de
8'5 km. Les altures maximes se situen en la zona central: els tossaJs d'En Boix (736 rn), Nepornuceno (938 m) i Saragossa ( 1.081
m); cap als extrem davallen per sota deis 500 m. El drenatge s' efectua mitjanc,:ant una densa xarxa de barrancs que vessen als dos
costats i en pan han estar esmentats: els barrancs Fondo, I'Ullal,
les Antones. la Mola, Guitarra, la Ramblella i altres vessen a la
rambla Carbonera, mentre que cap a l'est els de la Mesquita, la
font d'En Bosc, 1' Aigua, la Rabosera, Coloma, la Mallada i altres
vessen en la seua major part a la rambla de les Coves; només la
rambla de la Valltorta la travessa pel seu extrem norcl. Les fonts
són en general nombroses: a la Serratella es troben les del Rotador, el Torrent, la Figuera, el Canyo i Vella; a la serra d' En Galzeran, les de Sant Miguel, 1' Andreu, Solés, les Piques i En Fuster;
a Albocasser, la de Tosca; i a la Vall d' Alba, la de Beca.
3.3.2.3. La ser ra Espa rreguera: esta limitada al nord per la
rambla de Cervera, a l'oest pels corredors de Catí i d' Atzeneta i al
SE pel d' Albocl\sser. La seua llargliria aproximada és de 45 km i
la seua amplliria maxima s'aproxima als 8 km. El sector septentrional s'eixampla en la zona proxima a l'area subtabular, a l'oest
del pla de Sant Mateu; en el centre s' estreny fins als 2 km a !'altura de la rambla Carbonera; al sud torna a eixamplar-se entre
aquesta rambla i Atzeneta, en una zona amb cotes entre 550 i 300
m. Tres importants cursos Jluvials obren sengles corredors en
direcció NO: al nord la rambla de Cervera, en el centre la rambla
Carbonera i al sud el riu Montlleó. Les seues cotes maximes se
situen per damunt deis 800 m en la meitat septentrional: el puig
Cabrer (867 m), Montegordo (837 m), la Mola (91 J m), el Puig
(829 m), el Castellar (878 m), amb el cim més ah a Esparreguera
( l.087 m); cap al sud da vallen per sota deis 700 m: els tossals de
Montardit (664 m) i el Bovalar (638 m). El drenatge s'efectua mitjan~ant una densa xarxa de barrancs que vessen al nord a les rambies de Cervera i de la Morellana-la Valltorta i cap al sud a la
Carbonera. Les fonts són molt escasses: la de la Guilona (Xert), el
pou del Riu (Aibocasser) i la Fontanella (la Torre d'En Besora).
3.3.2.4. La serra de les Conteses: alineació de 17 km de
llargaria i 6 km d'amplaria que s'estén a l' oest del corredor de
Borriol. El PI a de Vilafamés al nord i la depressió de 1' Alcora al
SO 1' a"illen pels extrems de !'orla oriental de la zona de Trias
extrusiu de les Useres-Costur. Cap al NE enlla~a amb els darrers
contraforts de la serra d' En Galzeran. Les seues cotes maximes se
situen en la zona central: el tossal de la Balaguera (499 m), la
Penya (726 m), el tossal de Mollet (704 m) i Montnegre (503 m).
El drenatge s' efectua rnitjan~ant una densa xarxa de barrancs que
pel nord vessen a la rambla Carbonera a través del riu de la Pobla
i del barranc de Moró; cap al sud, el riu de Borriol arreplega les
aigües del vessant oriental, i els barrancs de Parra, el Molí Roig i
Batxina les de !'occidental que vessen a la rambla de la Viuda. Les
fonts són abundants: de Lleó, la Sen-a, Ferrer. la Canal, el Salze i
Sant Miquel (Vilafamés); la Teula i la Botalaria (Borriol); i la
Solana, la Teula i la Palomera (Sant Joan de Moró).
3.3.2.5. L'orla muntanyosa de 1' Alcora-Onda: en la seua
meitat septentrional, la Plana de Castelló esta envoltada a l'oest per
una orla muntanyosa formada pels contraforts orientals de la zona
meridional de Trias extrusiu i de la banda triasica A.rgeleta-Onda.
Des de Costur (el Cabe~o, 589 m), les muntanyes que s'estenen
cap al SO, en el lím.it amb Figueroles i Llucena. s' alcen a altituds
9
[page-n-20]
considerables: la penya Roja (720 m), Torremundo (717 m), Cabeza (785 m), la Peña Saganta (723 m) i la Mola (704 m) dibuixen
una barrera orografica travessada només pel tortuós corredor formal pel riu Millars. El drenatge s'efectua, al nord d'aquest riu, pel
de 1' Alcora i al sud per diversos barrancs que vessen al riu Sonella.
Cap a l'est, alguns tossals (les Foies, 425 m; Negre, 421 m) i serres
(les Pedrisses, 330 m) formen el darrcr graó que dóna pas a la
Plana de Castclló. Es tracta, en general. d' una zona molt abrupta i
arida, en el vessant oriental de la qual es troben algunes fonts, com
ara les de sant Vicent, el Xufero i el Racó (1' Alcora).
3.3.2.6. La serrct Espada: és un eix muntanyós de directriu iberica (ONO-ESE) que discorre entre les valls del Millars i del Palancia. La seua meitat oriental estreny la Plana de Castelló al sud
d'Onda i BetxJ. La zona oriental d'aquest massís es caracteritza per
un relleu abrupte on s' obren algunes va lis com les de Tales (24 1 m),
Artana (262 m) i Eslida (382m). La periferia d'aquest massfs abasta altures que se situen entre 300 i 500 m: la Rapita (466 m), Solaig
(328m) i el castell d'Uixó (491 m); un poc més a !'interior les cotes
pugen considerablement: el Puntal (692 m) i la Nevera (856 m).
Tota la franja nord esta drenada per una xarxa de barrancs que vessen al riu Sonella, més avall el riu Sec; a l'est el drenatge es diversifica i apareixen diversos barrancs com el de sant Antoni, mentre
que la zona SE esta drenada per una s~rie de barrancs que vessen al
riu Bellcaire. Les fonts són abundants, sobretot als seus peus: de
Montí (Tales); la Mina, sant lsidre, Orotana i santa Cristina (Artana); de Cabres (Nules); de Fosques, sant Josep, l'Oret, Fonillet,
Castro, el Barrane i Matilde (Eslida); de sant Ambrosi, la Carita!,
Noguerals, sant Martf, el barranc Roig, Junearet i la Basseta (Afn);
del Frare, Marc, Canyaret, la Figuera i Vida! (Aifondeguilla); i de
1' Anogueret i la Cervera (la Vall d'Uixó).
4. LA LÍNIA DE COSTA
A la desembocadura del riu Ebre, al nord de la zona estudiada,
la trangressió tlandriana va donar Uoc al naixement d'un delta que
avui dia té 30 km de llargaria, pero que en epoca romana no era un
entrebanc pera la navegació marítima (Dupré, 1987, 30-32). Cap al
sud, l'evolució general de la línia de costa mostra un retrocés notable, que es fa més o menys evident segons les característiques morfologiques del litoral. A aquests canvis, cal afegir els produi"ts per
l'erosió antropica en els darrers cent anys, ben palesa si prenem
com a referencia les casemes de carabincrs, sobretot a causa de la
construcció deis ports (Pardo, 1991, 111 -146). Els jaciments arqueelogies avui dia batuts pel mar o ja desapareguts són un testimoni
importan! per a estudiar l'evolució morfologica del litoral en un
període de temps rnés ampli (Mateu Bellés, 1982, 246-251; Pardo,
1991, 108-110). En la meitat septentrional, entre els rius de la Sénia
i de les Coves, on predomina la costa baixa de penya-segat, aquest
fenomen no resulta tan evident; fins i tot s'hi han produ'it alguns episodis contraris d'origen antropic, com és el cas de l'eixamplament
de l' istme de Peníscola. Les evidencies són més [reqüents en la meitat meridional, entre el riu de les Coves i les Llacunes d' Almenara.
El primer jaeiment en que ha pogut comprovar-se aquest fenomen és la necropolis medieval de les Solades, al sud del Port de
Benicarló, que fou destru'ida per l'acció del mar. Cap al sud, a la
Torre de la Sal (la Ribera de Cabanes). al principi de segle Peris y
Fuentes ( 1922) va assenyalar que part del jaciment iberic es trobava davalll'aigua. El jaciment, assentat obre una zona on la restinga s'eixampla, estll sent destru'it per l'acció del mar, que ataca
10
un front de construccions d' uns 150m de llargaria: di versos testimonis indiquen que. després deis temporals de la tardor. els materials arqueologics són baodejats pcr les ones.
Al litoral de la Plana de Castelló, el jaciment de la desembocadura de la Séquia de !'Obra (Castelló de la Plana), situat al voltam
d'uns graons ara desapareguts, amb restes de l'edat del bronze, iberics i romans (P01·car, 193la), ha desaparegut completament; l'efecte produn pcr la construcció del Po11 de Castelló ha completat
l'acció del mar. Al sud d'aquest port, i principalment per influencia
seua, l'avany del mar en la zona del Serrallo ha retallat en part la
restitució d'un parcel-lari de suposa1 origen roma (Bazzana, 1978a,
284). També en aquesta zona, Porcar (1933b, 80) esmenta un jaciment roma a la platja entre les partides de Vinatxell i Almalafa, prop
de la central termica, actualmcnt desaparegut. Més cap al sud, les
restes romanes de la platja de Benafeli (Almassora), situades
enfront del jaciment submarí del mateix nom (Ramos, Wagner i
Femández Izquierdo, 1984; Femández Izquierdo, 1985), han desaparegut igualment per acció del mar. En aquest sector de la costa, la
destrucció per aquesta mateixa causa de les torres de vigilancia del
Grau de Castelló i d'Almassora completa els testimonis arqueologics que palesen el retrocés de la lfnia de costa.
Al sud del riu Millars, el jaciment iberic i roma del Calamó
(Borriana) mostra en l'actualitat les conseqüencies de l'acció continuada del mar (Arasa, 1987c. 44-45). Més cap al sud. l'assentament ibcric i roma de la Torre d' Onda (Borriana), situat a 400 m
al sud del Port de Borriana, no ha sofert directament l'acció del
mar, pero els testimonis orals pcrmeten confirmar que aquest ha
avan9a1 de forma importan! en el present segle, en part també a
causa de la construcció de l port (Arasa, 1987c, 45-49). El darrer
deis testimonis arreplegats no és tan ferrn: a la platja de Moncofa,
prop de la Torre Derrocada, es coneix la treballa de monedes iberiques i romanes, en el que probablement deu ser un punt d'ancoratge i desambarcarnent d'epoca iberica i romana.
5. ELS SOLS
Des del pum de vista ütologic 'estableix una clara oposició
enrre les arces muntanyoses i els corredors, ja que mentre les primeres estan formades per potents series sedimcntllries d'origen
marí i fonamentalment calcaries, els segons corresponen a zones
cobertes de materials detrítics de facies lacustre o continental acumulats en !'última part del terciari i durant el quaternari. Aquesta
oposició pot establir-se tarnbé en l'ordre edafic, puix mentre que
sobre les roques de les arees muntanyoses s'ba desenvolupat un
sol terrós calcari de poca profunditat, en els fons deis corredors els
conglomerats terciaris i els depbsits quaternaris han permés un
desenvolupament més profund deis sois, on poden diferenciar-se
des deis terrossos calcaris fins als rogencs.
En les planes litorals l'espessor deis sediments augmcnta des de
)'interior cap a la costa. La ütologia dominant esta condicionada per
!'origen deis materials. Els depbsits tluvials presenten característiques diferents segons el període a que pertanyen. Els del Pleistoce
inferior i mitja solen estar formats per códols i una matriu llimo-argilosa. i presenten un encosu·ament que pot arribar a convertir-los en
autentics conglomerats. Els del Pleistoce superior solcn presentar una
textura semblant, encara que no tenen costra. Per últim, els dipbsits
de l'Holoce presenten una matriu més abundan! i cstan totalment
solts. En la meitat oriental de les planes litorals, sobre els depbsits
al·luvials recents, els sois són profunds i argilosos; en la resta, sobre
[page-n-21]
el glacis, tenen menor profunditat i una textura mé~ arenosa. Els
deposits recents deis cursos fluvials que travessen les planes litarais
formen generalment un ventall deltaic que aniba fins a les marjals; es
tracia d'un sol ten·ós desenvolupat sobre depüsits argilo-sabulosos.
Les terres de glacis contenen una prima capa de sol sobre la
costra de conglomerats i presenten grans dificultats pera transformar-les en regadiu. De fet. el seu cultiu tradicional ha estat la
ganofera i !'olivera fins a fa escassos decennis, quan en part han
estat transformades en regadiu.
Les marjals estan formades essencialment per llims sabulosoargilosos d'origen col·luvial que han evoluciona! cap a un gley
humífer (Rosselló, 1969, 21 ); en les parts més fondes es troben els
sóls més argilosos. Aquí dominen els llims i les argiles, tot i que
en profunditat poden trabar-se torberes amb un espessor considerable (pral de Cabanes, Almenara). Per últim, les arenes són considerables en les restingues i en les platges, encara que són escasses les formacions de dunes.
Pel que fa a les aptituds per al conreu (Sancho Comins.
1979), els sois argilosos són escassament permeables, retenen
l'aigua en superfície durant molt de temps i impedeixen la respiració de les arrels i incrementen el perill d'aparició posterior de
malalties; d'altra banda, tenen poca saó, és a dir, que els dies
aptes per a treballar-los són escassos. Els sois argilosos influeixen també en els arbres fruitals, ja que aquests són més petits i
els seus fruits més grollers, petits i tardans. Per aquesta raó, la
Plana de Castelló ha estat objecte d'un intens procés antropic de
transformació amb les aportacions de milers de tones d'arena i
sauló per enriquir els sois originaris.
6.ELCLIMA
Les comarques septenlrionals del liloral valencia tenen un
clima mediterrani (Quereda, 1976). En la plana costera es dóna un
subclima termo-medíterrani sec, mentre que en les serres i valls
prelitorals és mesomediterrani sec variant a subhúmit. Els factors
geografics assoleixen un paper fonamental en aquest clima: un de
caracter permanent és el mur orogriifíc que formen les cadenes
muntanyoses de !'interior; l'altre, de caracter estacional, és el contras! termic mar-terra. Amb els desplac;:aments estacionals deis
corrents atmosf~rics en sentit latitudinal, la situació en altura
durant la tardar és la més favorable pera la formació de pertorbacions. En hivern, la formació d'anticiclons continentals barra el
pasa J'entrada del front polar. de manera que alternen el dies inestables <1mb els períodes d'estabilitat. En primavera l' activitat és
menor per quant els contrasts de temperatura entre el mar i !'aire
són menys acusats. La tardar. dones, s'erigeix en el moment crític
deis contrasts termics i, consegüentment, de les pertorb<~cions
atmosferiques.
6.1 . TEMPERA'fURES
Les característiques termiques són les propies del clima mediterrani Litoral: alts valors de radiació solar i temperatures mitjanes
anuals prou elevades, arnb estius calorosos i tebis hivems. A la
plana costera la temperatura mitjana anual és superior a 17°, amb
una amplitud terrnica infe rior a 14°, me ntre que en les serres i corredors prelitorals la mitjana anual és de 15°, amb una amplitud terrni-
ca de 15'5°. El gradient termic d 'altura és d'un grau cada 140m. El
regim anual mostra un cicle en que agost és el mes més calid en
lotes les terres costeres, amb una mitjana de 24'5°. A partir deis 400
m. el mes de juliol comenc;:a a igualar-se arnb agost. El mes més fred
és gener, amb una mitjana de 10'7° a Castelló de la Plana. Aquesta
gradació termica té imponants repercussions en )'agricultura. puix
les optimes possibilitats d'aprofitament agrícola de les terres baixes
van cedint a mesura que )'altitud i la continentalització s'accentuen.
En la zona costera es donen excepcionalment gelades d'efectes
catastrofics pera !'agricultura que poden arribar a - 10°.
6.2. PRECIPITACIONS
La importancia del regim pluvial és fonamental en aquesta zona,
jaque en l'actualitat el 9 1'7% deis recursos hídrics estimats pera la
província de Castelló corresponen a les pluges, front a 1' 1'9% fluvial. La principal característica és l'escassesa de precipitacions en la
zona costera i el seu augrnent progressiu cap a !'interior, en funció
de la majar altitud. En conseqüencia, el mapa d'isoietes anuals
dibuixa una serie de franges paral·leles a la costa. En la plana costera, generalment per davall deis 400 m, es dóna una precipitació mitjana anual inferior a 600 mm, mentre que en les serres i corredors
prelitorals la rnitjana osciJ.la entre els 500 mm del litoral, per davall
deis 200 m, i els 700 mm de les zones muntanyoses.
El regim anual de pluges és de tipus mediterrani en la zona
litoral, amb maxims a la tardar i mínims estivals. Cap a !'interior,
a partir deis 600-700 m, els mínims pluviometrics es donen en el
trimestre hivernal. Juntament amb l'escassesa de precipitacions,
una altra característica del regim pluviometric és la seua gran irregularitat, puix a1riba a cicles de 5 anys entre els més secs i els més
plujosos. Aquesta irregularitat es manifesta també en les intensitats horaries de les precipitacions, amb valors del 35% del total
anual en només 24 hores, així com del 60% del total pluviometric
anual en el mes de maxima precipitació.
7. LA VEGETACIÓ
Tata 1' es treta banda alllarg del litoral queda inclosa en el pis bioclimatic termomedite nani, mentre que cap a !'interior se situa el
mesomeditenani (Costa. 1982 i 1987). L' ombroclima és sec i només
en les zones muntanyoses varia a subhúmjt. A aquests condicionants
bioclimatics i corologics, cal afegir la variabilitat edafica del tenitori. D'aquesta manera, hom pot distingir un tipus de formacions vegetals que es relacionen amb el clima i amb els sois normals del territori, denorninades ctimatofiles, i un altre tipus de formacions vegetals lligades a condicions particulars del sois, denominades edafofiles.
La vegetació climatotila litoral del País Valencia es caracteritza pels carrascals litorals i pels llentisclars. Els boscos de carrasques constitueixen !'autentica vegetació potencial de l'area. Els
llentisclars amb coscoll, are;:, ullastre i margalló, molt estesos en
1'actualitat, representen una e tapa de regressió deis antics carrascals, com s'ha pogut evidenciar a través deis estudis palinologics
i antracologics (Menéndez Amor i Florschutz, 1961; Parra, 1983;
Dupré, 1988). Els pins viuen de forma natural en les etapes de
degradació del carrascal (pi blanc) o de la s urera (pi negre), i abasten el seu optim en els respectius matossars de substitució.
11
[page-n-22]
En les planes litorals domina la vegetació edafOfila. mentre
que la vegetació climatofila queda limitada a les altures calcaríes. En la banda costera va estar ben representada la vegetació
de dunes. actualment molt alterada i en gran part destru'i da per
les activitats relacionades amb el turisme. Darrere del cordó
dunar hi ha una extensa zona humida de marjals, actualment
molt redu"ida per la seua transformació, previa dessecació. en
terrenys agrícoles.
Hom pot considerar tres etapes serials. En la primera, en
les zones sedimentaries el climax estava formal per extenses
omedes, destru'ides des d'antic peral seu aprofitament agrícola intensiu, les quals, juntament amb el lledoner i el llorer,
constitui·en el paisatge arbori. Queden també restes de pinars
de pi blanc, fins i tot prop del litoral (el Pinar del Grau de
Castelló). En les riveres deis rius encara és possible trobar
algunes salzedes i alberedes. En les zones calcaries del litoral
dominaven e ls carrascals amb llentiscle, palmito i fenas; la
pressió antropica ha redu'it molt la seua extensió i, en l'actualitat, han estat substitu'its fonamentalment per romaninars. En
la segona etapa apareixen romaninars amb bruc, timó, argelaga i alg un pi blanc. En la tercera apareixen pastissars de !listó
i altres gramínies.
En l'acrualitat la vegetació dominant és exótica com a conseqüencia de la seua rransformació per l'aprofitament agrícola: cítrics,
frutals i hortalisses en les zones de regadiu i garrofera en les de seca
A les serres i valls prelitorals esta ben representada la vegetació climatofila. La muntanya litoral presenta una vegetació
potencial de carrascals amb llentiscle i palmito, actualment
molt degradada i redu'ida a petites zones a'illades. En e l paisatge dominen les etapes seríais, fonamentalment coscollars amb
Jlentiscle i romaninars, que alternen amb pinars actualment
destru'its en gran part per incendis. En les zones muntanyoses
més elevades, la vegetació potencial correspon a carrascal amb
violetes i hedra. Les etapes seríais presenten orles dominarles
per salviars.
Quant a la vegetació edafofila, ca] destacar la vegetació riparia,
en gran part destruida per 1'aprofitament agrícola. Es conserva bé la
vegetació de rambles, amb el baladre com a especie característica.
Entre els cultius. domjnen els de seca: garroferes, ametlers,
frutals, vinyars i oliveres. En les zones més fredes i poc accidentarles hi ha cultius de cereals.
municipis de N a S, al qual afegim algunes notícies d'interés de
zones proximes (fig. 5).
Fig. 5.- Els jaciments miners: 1) la Tinenr;a de Benifassa; 2) Rossell;
3) Santa Magdalena de Polpís; 4) Alea la de Xivert; 5) Albocasser; 6)
les Coves de Vinroma; 7) Cabanes; 8) les Useres; 9) ViJafam és; 10)
Orpesa; JI) Borriol; 12) Benicassim; 13) l'Aicora; 14) Onda; 15)
Betxí; 16) Arta na; 17) Eslida; 18) la Vilavella; 19) Alfondeguilla; 20)
la Vall d'Uixó.
8. ELS RECURSOS MINERS
Per a l'elaboració d'aquesta síntesi ha estat fonamental el
treball de Sos (1970), redacta! a partir d'un important conjunt de
notícies bibliografiques de caracter especialitzat i local i d'un
intens treball de camp. Horn ha afegit la informació proporcionada pel "Mapa metalogenético de España" (MME, L974a i
1974b), així com algunes notícies sobre antigues explotacions
mineres localitzades mitjan¡;:ant publicacions de caracter local,
de la toponímia (Mina, cova del Ferro, Ferrissa, Ferreries,
Cagaferro, etc) i de les prospeccions. En conjunt, la informació
reunida es refereix majoritariament a petites explotacions
modemes deis segles XVIll-XlX i a notícies sobre !'existencia
de deposits o florejaments de mineral; només en alguns casos es
tracta d'explotacions més antigues, quasi exclusivament medievals, de característiques i importancia per determinar. Amb tota
aquesta documentació he confecciona! un llistat ordenat per
12
La Tincnc;a de Bcnifassa
Cavanilles, 1795, 4; Sarthou, 1913-15, 102; Bellido y Rubert,
1929, 98; Sos, 1970, 105.
Encara que situada al NO del territori estudiat, en el cerapaís de la zona nord hi ha notícies i vestigis d'importants
explotacions de ferro que hi incloc per la seua proximitat.
Cavanilles esmenta la seua abundancia: "(...) por espacio de
200 años se beneficiáron ántes las minas de hierro en Fredes y
en la Pobla. Estas se abandonáron á fines del siglo 15 por
causa de una peste, y aquellas en e l siglo pasado sin mas peste
que el descuido. (... ) Este metal es tan abundante, que en todas
partes se hallan minas ó señales. Los montones de escorias
que hoy di a existen junto á Fredes, parecen exceder al trabajo
de dos siglos empleados en beneficiar las minas".
L'abundancia de deposits d'escoria i de petites extraccions és
palesa en aquest terme municipal, en algun cas associats a
[page-n-23]
ceramica medieval. També se ' n !roben. en menor quantitat, a
la Pobla de Benifassa i Castell de Cabres.
Rossell
Sarthou, 1913-15, 991; Bellido y Rubert, 1929,98.
Notfcia de dues mines de ferro en punts indeterminats del
terme municipal.
Vallibona
En l'extrem est del terme municipal i prop deis de Rossell,
Canet lo Roig i Xert, als peus de la Talaiola, h.i ha un barranc deis
Ferrers que desguassa al riu Cervol, d' on hi ha notícies d'explotacions de ferro.
Santa Magdalena de Polpís
Sos, 1970,94
Notfcia d'un jaciment de galena en un Uoc indeterminat del
terme municipal.
Alcala de Xivert
Vilanova, J 858, 34; Mundina, 1873, 26; Sarthou, 1913- J5, 91 ,
1O1 i 836; Bellido y Rubert, 1929, 98; Sos, 1970, 94 i 97.
Notícia de deposits de ferro en tres llocs del terme municipal:
les muntanyes del Pinar, prop de la població; la partida de les
Talaies i prop del corral de Pasqual Bosc, al camf de Sant Mateu.
'
A més, s'esmenten dos jaciments de galena, un d'ells a 1 Ametlar.
Albocasser
Mundina, 1873, 22; Sarthou, 1913-15, 497; Bellido y Rubert,
1929, 98; Miralles, 1983, 14 i 87.
Segons Mundina, "en algunas partes de sus montes se descubren indicios de minerales hierro". Es coneixen els toponims de
barranc i foia de les Ferreries, ja documentats en 1581; en aquest
lloc hi ha una gran quantitat d' escoria que assenyala la presencia
d'antigues explotacions de ferro. Bellido y Rubert h.i esmenta una
mina de ferro.
Les Coves de Vinroma
Cavanilles, 1795, 67; Sarthou, 1913- 15,524.
Notícia sobre !'existencia de mineral de ferro en un lloc indeterminat del terme municipal; es coneix un barranc del Ferro.
Cabanes
Mundina, 1873, 158; Sarthou, 1913- 15, 430; Bellido y
Rubert, 1929, 97-98; Sos, 1970, 94 i 97; MME, 1974; Andreu,
1988, 14.
Notícia sobre !' existencia de jaciments de galena a la font del
Campe!Jo, d' una mina de plom al tossal del Morral i d'una de
ferro de poca llei altossal de Mortorum, tots tres situats a les muntanyes proximes a la Ribera de Cabanes, en la plana litoral.
Les Useres
Bellido y Rubert, 1929, 98.
Notícia d'una mi na de ferro. Hi ha una partida del seu terme
municipal, situada prop de la rambla Carbonera, anomenada Cagaferro, on hi ha abundant escoria.
Vilafamés
Botella, 1852; Mundina, 1873, 608: Sos, 1970,94-96.
Es coneixen les mines de galena de Sant Miquel, al vessan! est del tossal de Mollet; del mas del Bessó al barranc del
Molí Roig i de la font del Mas de Moró. A les cases del Molí
Roig es van fer alguns sondeigs sobre galenes. També hi ha
galena a la partida del Clot. A la partida de les Ferreries es
troba escoria.
Orpesa
Mundina, 1873, 444.
Aquest autor esmenta mines d'estany en un lloc indeterminat
del terme municipal.
Borriol
Madoz, 1846, ITI, 416; Madrid, 1851; Botella, 1852;
Mundina, 1873, 143; Excursionistas, 1884, 201; Excursionistas,
1885, 199; Sarthou, 1913- 15, 425; Sos. 1970, 91 i 94-95; MME,
1974; Babiloni, 1984, 58 i 167-177.
Hi ha notícies de !'existencia de jaciments de galena argentífera a la Botalaria, Montnegre, la Mola i al barranc de Cominells, i
de plom i zinc en aquest, a la vall d'Ombrí i Fontanar. Aquest és el
oc
j aciment més important i va donar U a diverses explotacions en
el segle passat: les mines del Misteri, de sant Vicent, Gabriela,
Nicolau i Anníbal. Els enginyers Madrid (1851) i Botella (1852)
van redactar sengles informes sobre aquestes mines. El primer
assenyala la presencia en la del Misteri d'una beta d'uns 90 cm
amb una proporció d'argent que podía arribar al 0'415%. El segon
autor indica la presencia en "un barranco inmediato, ... (de) un
socavón principiado en tiempos inmemoriales", que Babiloni
(1984, 170) localitza al nord del pont Vell del barranc de
Cominells, que sembla l'únic indici d' una explotació anterior d' epoca indeterminada. Aquestes mines, segons la Lradició, foren
explotades per fenicis, cartaginesos i romans, pero no hi ha evidencies segurs de la seua explotació amb anterioritat al segle XIX.
D'altra banda, hi ha vestigis d'explotació de mineral de ferro a la
foia del Yilar i de coure a la Mola.
Benicassim
Bellido y Rubert, 1929, 97; Sos, 1970, 97.
Notícies de mines de coure i de galena en llocs indeterminats
del tem1e municipal.
L'Alcora
Mundina, 1873, 36; Sarthou, 1913-15, 102 i 561; Bellido y
Rubert, 1929, 98.
Notícia de mines de ferro i plomen llocs indeterminats del terme
municipal. Hi ha indicis d'explotació de mineral de ferro a la Ferrissa.
Tal vegada un altre toponim relacional és el de les foies Ferrades.
Onda
Cavanilles, 1795, 101; Madoz, 1849, XII, 275; Mundina,
1873,418 i 424; Sos. 1970 i 91-92,94.
Notícia de !'existencia de betes de ferro en els contraforts de
la serra Espada i al Montí. Hi ha galena argentifera a la Pedrissa i
ferro a Condeta i Xiclana. Prop de !' alquería isliunica de Berita
s'esmenten mines de ferro.
13
[page-n-24]
Betxí
Mundina, 1873, 103- 104; Mata i Sanz, 1988, 146.
Notícia de l'existencia de mines de cinabri al Solaig i
Montserrat. Possiblement es tracia de la mina Sultana, on s'assenyala un reompliment secundari d'esquerdes amb la presencia de
diversos minerals en poca quantüat: cinabri, calcopirita, goethita,
hematites i malaquita.
Arta na
Cavanilles, 1797, 109-1 10; Mundina, 1873, 83-84 i 290;
Sarthou, 19J3-15, 102 i 750; Bellido y Rubert, 1929, 97-98; Sos,
1970, 90 i 107; Mata i Sanz, 1988, 146.
Cavanílles esmenta mines a Artana, Ain i Eslida, de les quals
els munts d'escoria i les estretes galeries permetien pensar en un
origen antic. Entre Artana i Eslida esmenta les mines de cinabri de
la Creueta, on bi havia també coure, que havien estat aprofitades
en l'antiguitat abans de la seua explotació moderna a partir de
1793. Aquest autor reprodueix els resultats de les analisis efectuades aleshores, on s'esmenten quantitats minimes de coure i argent.
A més s'hi esmenten mines de ferro. Hi ha un jaciment de
coure al racó de Miquel, al peu de la serra de la Creu; ferro a la
mina "Virgen del Amparo", a la partida de la font del Ferro, i al
canyar de Roig, a la partida de la Solana. De manera general, al
barranc del Ferro s'assenyala la presencia de goethita, hematites i
siderita. Prop es troba una mina de baritina, on també hi ha calcopirita, malaquita, goethita i hematites. A la partida deis Corralets
hi ha abundan! escoria, amb ceramica romana i medieval
Eslida
Mundina, 1873, 290; Sarthou, 1913-15, 785; Bellido y Rubert, 1929, 97; Sos, 1970,90 i 107; Mata i Sanz, 1988, 146.
Notícies sobre J'existencia de dues mines de coure, vuit de
cinabri, una petita beta aurífera localitzada en 1924 entre aquesta
població i Xovar i jaciments de ferro. Al coll d'Eslida hi ha mineralitzacions cupríferes: atzurita i malaquita, acompanyats de goethita i hematites.
La Vilavella
Sos, 1970, 107; Mata i Sanz, 1988, 145.
En les proximitats de la població, al vessant de la muntanya de
Santa B1irbara, hi ha una mina de ferro explotada en el present segle.
S'hi assenyala la presencia de goethita, limonita, hematites i siderita.
AlfondeguiUa
Mundina, 1873, 48; Bellido y Rubert, 1929, 97.
Notícia de ('existencia de mines de cinabri en un lloc indeterminat del terme municipal.
La Vall d 'Uixó
Mundina, 1873, 596; Sarthou, 1913-15, 811; Bellido y Rubert,
1929, 97-98; Sos, 1970,9 1-92 i 94; Oliver et alii, 1984,71.
Notícies sobre petites mines d'argent, coure i ferro. Dues
explotacions de galena argentífera i una de ferro i una de coure
anomenada Cassany hi bavia a les Creus. Al tossal de la Torrassa
hi ha vestigis d'una explotació de ferro, amb pirites, limonites i
oligist. En el vessant est d'aquest tossal es troben les mines de
galena argentífera de Campoi. Al barranc de la font de Cabres hi
ha una explotació de malaquita i assurita pera l'obtenció de coure.
14
Com ha posat de relleu Oliver ( 1991 e, 1097; 1992a, 33), en les
proximitats d'algunes de les explotacions de ferro hi ha jaciments
de la Primera Edat del Ferro, en ocasions amb ceramiques fenícies
deis segles VII-Vl, com ara el Coll del Moro, les Carrasquetes i el
Mas Nou (Rossell), el Mas de Bosquet (Albocasser), les Ferreries
(Fredes), la Ferrissa (1' Alcora) i la Torrassa (la Vall d'Uixó).
L'associació de cer1unica iberica amb alguna d'aquestes explotacions no ha pogut documentar-se en cap cas. D'altra banda, la
major part d'aquests jaciments de ferro foren aprofitats també
durant 1'Edat Mitjana, segons pot deduir-se de les ceramiques que
es troben en superfície. La presencia de mineral o d'escoria de
ferro en nombrosos assentaments iberics prova l'explotació deis
recursos minerals del territori, pero no permet precisar si aquesta
generava uns excedents que podien ser utiUtzats en l'intercanvi
comercial. En el cas de la Tinen~a de Benifassa, l'assentament de
la Morranda (Bellestar), que es troba situat en la via de comunicació cap al Maestral, té una primera fase d'ocupació en el segle YO
i experimenta un importan! auge en els segles 0 -TaC, tal vegada en
relació amb aquestes explotacions (Flors i Marcos, 1998).
En general, pot dir-se que hi ha dues zones d'explotació mineral de major importancia: la Tinen~a de Benifassa i la serra Espada.
La resta sembla tractar-se d'explotacions menors repartirles al llarg
del territori. La major part d'aquestes explotacions són de ferro i de
plom, pero se'n citen també de coure, estany i, de manera excepcional, d'argent i or. El coneixement sobre la seua existencia prové
quasi sempre de la seua explotaci6 recent i, en pocs casos, resulta
possible documentar una major antiguitat mitjan~ant el registre
arqueologic; fins i tot és possible que en alguns casos aquests jaciments minerals no hagen estat explotats mai, donada la seua escassa rendibilitat. En alguns casos, la toponírnia permet la localització
de llocs on s'ha transforma! el mineral: Cagaferro i Cagaferrar són
topbnims que fan referencia a l'existencia de deposits d'escoria.
L'or és molt escas, ja que trobem una sola referencia d'aquest
mineral nadiu en un filó molt pobre a Eslida. L'argent apareix
sempre en galenes argentíferes i es !roba a Borriol, Onda i la Vall
d'Uixó. En general, les galenes són abundants, jaque, a més d'aquestes localitats, es troben a Santa Magdalena de Polpís, Alcala
de Xivert, Cabanes i Vilafamés. Quant a la seua rendibilitat són
explícits els comentaris de Madrid ( 1851 ) sobre les mines de galena: "los yacimientos de este mineral están generalment en nidos,
en riñones, en venillas y sin continuidad", per la qual cosa són
totes mines pobres i costoses. L'estany només apareix esmentat en
una ocasió a Orpesa. El coure (azurita, malaquita i calcopirita) no
és molt abundant: hi ha alguns jaciments poc importants a la serra
Espada (Artana, Eslida i la Vall d'Uixó).
El ferro apareix sempre ambla forma d'oxids (oligist, limonita, siderita, hematites i goethita), amb dues zones més importants
d'explotació a la Tinen~a de Benifassa (Fredes, la Pobla de
Benifassa i Castell de Cabres) i en la franj a proxima del Maestral
(Vallibona i Rossell) i a la serra Espada (Artana, Eslida, Onda, la
Vall d' Uixó i la Vilavella), i altres explotacions menors a
Albocasser, les Coves de Vinroma, Alcala de Xivert, les Useres,
Cabanes i 1' Alcora. Els toponims són útils per a la seua localització: Ferro, Ferrissa, Ferreries, Ferrers, etc. Finalment, el cinabri és
abundan! a la serra Espada (Betxí, Artana, Eslida, Alfondeguilla);
el argentum uiuum (mercuri) s'utilitzava en epoca romana pera
daurar l'argent i el coure, segons recull Isidor de Sevilla (Etim.
XIX, 10, 29), que n'explica el procediment d'extracció.
En conclusió, semb1a que la riquesa mineral d'aquest territori i
de les 1irees proximes pot haver permés una certa autosuficiencia en
deterrninats metalls i en algunes zones determinarles, pero difícil-
[page-n-25]
ment pot haver produ"it un excedent que pogués comercialitzar-se i
revertir en un enriquiment notable. Probablement la producció mineral era importan! per al nivell tecnologic i les necessitats de la cultura iberica, i potser fins i tot fou la causa de !'auge que experimenten
determinats assentaments de la primera edat del ferro i del període
iberic antic situats en les proximitats de les zones d'explotació, pero
no sembla haver indicis per atribuir a l'explotació d'aquests recursos
una especial importancia en epoca iberoromana i imperial.
9. LES COMUNICACIONS
En general, el territori presenta una major permeabilitat en direcció NE-SO a causa de la disposició estructural del relleu, que alterna corredors i cadenes muntanyoses d'orientació NE-SO en la meitat septentrional, així com una extensa plana Litoral en la meitat meridional (fig. 6). En canvi, en clirecció NO-SE presenta una escassa
permeabilitat a causa d'aquesta mateixa disposició, puix cal salvar
les serralades prelitorals, paral·leles a la costa, i penetrar en els massissos muntanyosos de !'interior (Arasa i Rosselló, 1995, 20-24).
Fig. 6.- Els principals camins naturals.
Els obstacles naturals permeten seguir en la meitat nord un
doble tra~at: exclusivament pels corredors prelitorals o alternan!
les planes Jitorals amb el més oriental d'aquests corredors. La pri-
mera d'aquestes dues possibilitats fou la triada pels enginyers
rornans per a construir la via Augusta, pero l'accessibilitat de la
segona va fer que historicament haja existit una mena de duplicitat viaria entre el carní anomenat de la costa i el camí interior.
El camí interior comen\=a a Tortosa, segueix per la banda est
del corredor de la Galera i cerca l'estreta vall de Traiguera que
abandona a l'oest perla Jana. Després segueix el corredor de les
Coves de Vinromi\ travessant el Pla de 1' Are, pera cercar l'eixida
de les costes de la Pobla cap a l'estret corredor de Borriol. Els
majors obstacles orogrMics són llomes i barrancs que el cami travessa o rodeja sense massa dificultats. Una vegada a la Plana de
Castelló, s'adre~a cap al sud fins a Vila-real pera seguir paral·lel
a la costa a cena distancia deis aiguamolls i cerca l'eixida al Camp
de Morvedre a través de la serra d' Almenara.
El camí de la costa comen~a també a Tortosa i segueix pel
corredor oriental d'Ulldecona, gira cap al sud entre els puigs de la
Misericordia i de la Nau aproximant-se a la costa i s'endinsa pel
corredor d' Alcala de Xivert. Després entra a la Ribera de Cabanes
per l'extrem NO i segueix vorejant J'albufera fins a Orpesa. Entre
aquesta població i Benicassim es troba l'obstacle més importan!:
els contraforts orientals de la serra del Desen de les Palmes que
davallen fins a la mar. Després d'arribar a la plana litoral, voreja
de nou l'albufera del Quadro i segueix pera enlla9ar amb el camí
interior al sud de Borriana.
Un tercer corredor permet la comunicació NE-SO per terres de
l'interior, alhora que facilita la penetració cap al NO. Des del pla de
Sant Mateu cap al SO s'accedeix al corredor d' Albocasser perTírig,
amb l'obstacle que suposa la fractura de la Valltorta. Després, el
corredor de la rambla de Carbonera segueix cap al SSO per Rosildos
i gira cap al sud pels Ibarsos fms a la Pelejana, des d'on resulta facil
l'accés al Pla de Yilafamés. Més endavant, la Rambla s'encaix.a i
resulta prou inaccesible, per la qual cosa és més tacil seguir cap al
SO per l'estret corredor que enlla~aels plans de Yilafamés i de Moró
fins a accedir a la depressió de 1' Alcora i a la Plana de Castelló.
En general la cornunicació en direcció SE-NO, cap a !'interior,
resulta dificultosa per la presencia de les serres prelitorals i, ja fora
de l'i\rea d'estudi, deis graons que tanquen l'accés als massissos del
rerapaís. En aquest sentit, l'únic corredor natural que al sud de
I'Ebre permet un accés directe als altiplans terolencs és el format
pel riu Pallmcia, a l'eixida del qual esti\ situada la ciutat d'ArseSaguntum. Al nord alguns cursos tluvials penetren amb for~a en
aquests massissos, pero sense arribar a configurar corredors naturals de llarg tra~at. Els camins que segueixen arranquen en ocasions
del camí litoral o es creuen amb ell i travessen el carní interior.
El primer d'aquests esta format perla rambla de Cervera, que
facilita l'accés fins al peu del graó format per les muntanyes de
Vallivana, un important obstacle que cal guanyar per accedir a la
comarca deis Ports de Morena i, des d'allí, al Baix Aragó. Cap al
SE, la comunicació amb el pla de Yinaros no resul!a difícil seguint
la mateixa rambla de Cer-vera.
Cap al sud, la rambla Carbonera penetra també en direcci6
NO des del pla d' Albocasser fins a trobar-se amb les formacions
meridionals de la zona central subtabular, que poden travessar-se
pel coll d' Ares, des d' on pot accedir-se a les terres al tes deis Pons
per Yilafranca i Morella i a terres terolenques. Cap al SE aquest
camí ha de travessar la serra d'En Galzeran a l'altura de la
Serratella pera baixar al corredor de les Coves de Vinroma i, després, la serra de la Vall d' Angel seguint el riu de les Coves per a
baixar a la Ribera de Cabanes a !'altura de Torreblanca.
Un tercer camí de penetració cap a l'oest naix a la mateixa
Ribera de Cabanes a !'altura de la Torre de la Sal. Des d'allí Ira-
15
[page-n-26]
vessa les formacions meridionals de la serTa de la Vall d' Angel
per accedir al conedor de les Coves de Vinromil pel PI a de 1' Are,
des d' on s' accedeix pel coll d' Alba al corredor de la rambla
Carbonera. Des d' aquest caltravessar el coll de la Bassa per anibar al corredor d ' Atzeneta, des d 'on pot seguir-se cap a
Vistabella pel coll del Vidre i d'allí cap a Mosquerola (Terol) travessant el riu Montlleó.
El següent camí arranca del NO de la Plana de Castelló i, en
aquesta direcció, a través de la depressió de 1' Alcora segueix el riu
homonim fins a Llucena, des d'on cal pujar el coll del Rebolcador
fins al riu Villahermosa, des d'on s'accedeix a la se1ra de Gúdar,
ja en terres terolenques.
El riu Millars forma l'eix transversal de la Plana de Castelló i
la seua vall, en general prou encaixada, pot seguir-se fins a terres
16
de Tero!, per on s'estén la seua cap<;alera, en el vessant meridional de la serra de Gúdar.
També perla banda oest de la Plana de Castelló, des d'Onda i
seguint el riu Veo per Tales i Alcúdia de Veo es travessa la serra
Espada, des d'on pot seguir-se el riu Chico per la Vall d' Almonessir fins al corredor del Palancia a l'altura de Sogorb. Pel SO
de la Plana de Castelló pot practicar-se un altre accés a la serra
Espada seguint el barranc de Solaig perles va lis d' Artana i Es !ida.
En l'extrem meridional de la Plana de Castelló, les altures de
la Punta i el Castellar separen el pla litoral de la Vall d'Uixó, des
d'on hi ha un facil accés a la val! de Palancia seguint la rambla
Cerverola i a la serra Espada remuntant el riu de Sant Josep per
Alfondeguilla. També, cap al sud, hi ha una comunicació facil
amb el Camp de Morvedre a través de les Valls.
[page-n-27]
11. METODOLOGIA
Aquest treball és. fonamentalment, un estudi deis assentaments de !'epoca iberoromana i de les produccions artesanals,
sobretot ceramiques i d' importació; adopta, per tant, la forma d' un
inventari de jaciments amb l'estudi deis materials coneguts en
cadascun d'ells i les conclusions que se' n dedueixen, tanta nivell
individual com en general de tot el territori estudia!. He inclos en
l'inventari tots els jaciments amb materials pertanyents a aquesta
epoca, fins i tot les troballes soltes quan ho he cregut d'interés, 101
especifican! la seua categoría. El tractament de cada jaciment,
dones, adopta la forma d' una fitxa, per a l'elaboració de la qua!
s'han tingut en compte una serie d'aspectes referits a les condicions de l'habital que he considerat d'ínterés per a l'analísi territorial. Aíxf, cada fitxa inclou, sempre que ha estat possíble obtenir la informació, els següents apartats:
Coordenades UTM.
Deposit deis materíals estudíats.
Bibliografia.
Descrípció:
- situació.
- altitud absoluta (metres sobre el nívell del mar) i relativa.
- distancia fins a la costa.
- orientació.
-control sobre el territori: visibilitat.
- condicions defensives.
- morfología i estat de conservació.
- dimensions i superfície aproximada.
-distancia fins a l'assentament més proxim; intervisibilitat.
- distancia fins a les vies de comuoicació més próximes.
- proximitat de l'aprovisionament d'aigua.
- Historia: treballs reaHtzats i materials arqueologics coneguts.
- Estudi deis materials.
- Conclusions: categoría, funció í cronología.
-
En J'apartat de la descripció, he tingut en compte l' accessibilitat, les condicions defensíves, la visíbílítat sobre el territorí i la
intervisibilitat. En la relació de parametres he posat primer els
referents a les característiques físiq ues del lloc, a continuació els
propis de l'assentament i en darrer lloc altres complementaris
referits a les distancies entre ells i amb altres elements d'interés.
Pel que fa a l'estudi deis materials, s' hi inclouen tant els coneguts només per la bibliografía com aquells conservats en museus
i col·leccíons partículars que m'han estat accessibles. S'estudien
només els materials d'importació, el monetari i les imitacions
ceriimiques que poden resultar d'interés; hom fa esment també
deis materials iberics, de llurs característiques i de llur cronología
en els casos que es coneix aquesta informació i resulta d'interés.
Deis materials estudiats es fa una descripció de les produccions i
deis tipus, així com d'altres particularitats d'interés. Finalment, es
fan unes consideracions generals sobre l'assentament atenent a la
seua importancia, funció i cronología.
Hom pretén estudiar la incidencia de la cultura romana com a
element definidor d' un procés de canvi, cosa que en un estudi
arqueológic només pot fer-se mitjan~ant els materials d'importació i llurs imitacions en les produccions indígenes, l'aplicacíó de
noves tecniques constructives, etc; la seua utilitat, fonamentalment deis primers, és doble, ja que a més aporten precisions de
típus cronologic sobre l'ocupacíó d'aquests assentaments en el
període iberic final.
Aquesta metodología té les seues limitacions evidents, com ja
va assenyalar Buríllo ( 1980, 12-13):
- no coneixem amb seguretat tots els jaciments existents; en
algunes zones pitjor prospectades aquest buit pot distorsionar les conclusions sobre l'estudi del territori.
- la informació que tenim dels jaciments és molt parcial, ja
que en la seua major part no han estat excavats i hem de treballar, for~osmnent, amb materials de supe1fície.
- els jaciments s'estudien a partir de llurs característiques
externes; els processos erosius i antropics els han desfigura!
i la imatge que ens donen esta for~a deformada.
- els materials arqueologics són en molts casos pobres, estan
fragmentats í no tenen context estratigrafic.
- les dades de que disposem per a restituir el medí ambient
ffsic són molt escassess: a més, la utilització d' un metode regressiu pot conduir-nos a anacronismes.
17
[page-n-28]
Tanmateix, creiem que l'avan¡; en la investigació aconseguit
mitjan¡;ant l'aplicació d'aquesta metodología compensa les seues
limitacions i les de les conclusions a que ens permet arribar.
l. ELS ASSENTAMENTS
El sistema de localització deis jaciments ha seguit dues fases,
com és usual en aquest tipus de treballs (Burillo, 1979; Ruiz
Zapatero, 1983; Ruiz Zapatero i Burillo, 1988; Ruiz Zapatero i
Fernández, 1993). En primer lloc. en el procés d' informació he utilitzat els mapes topografics a escala 1:50.000, 1:25.000 i 1: 10.000,
així com la fotografía aetia 1:15.000. Mitjanr;ant els mapes
topogratics de I'IGN, particularment les edicions més antigues,
així com les publicacions de toponímia i d'allra documentació rica
en toponims, he pogut reunir diversos indicis de l'existencia de
jaciments arqueologics. Aquesta informació ha estat completada
mitjan¡;ant l'enquesta directa a persones coneixedores del terreny,
referida tanta toponims d' interés arqueologic (Arasa, 1986), com
als indicis de restes arqueologiques en general. Aquesta primera
fase es va completar amb el buidat de teta la bibliografia per tal de
reunir i sistematitzar les notícies d'interés arqueologic.
En segon lloc vaig procedir a realitzar els treballs de prospecció que, donada l'extensió del territori a estudiar. han estat
necessariament de caracter selectiu. El criteri general que he
seguit ha estat de tipus geografic,ja que he delimita! una serie d' unüats segons la relació exposada, en les quals resultava de major
interés realitzar treballs de camp que permetessen ampliar el nombre d'assentaments coneguts. Pera facilitar aquesta tasca he elabora! uns criteris de selecció consideran! les condicions defensives i la seua rellevancia, els emplar;aments en vessant i en llomes
i. en general, la proximitat a les !erres de cultiu, a les fonts o cursos d'aigua i a les vies de comunicació. A partir d'aquests criteris
s'han aplica! moduls de separació entre assentaments i s'han elabora! uns models teorics de distribució tenitorial.
Els res ultats d'aquest metode han estat valids en general i han
permes localitzar diversos jaciments inedits. Contrariament,
alguns intents de comprovar les velles notícies proporcionades per
la bibliografía s'han vist frustrats, com ara en els casos
d' Almedíxer i el Corral de Roio (Aicala de Xivert).
Pera l'estudi deis assentaments vaig elaborar inicialment un
llistat de tots els jaciments d'epoca iberica, coneguts tan! a través
de la bibliografía com per notícies orals, que he anat actualitzant.
S'hi van eliminar aquells suticientment coneguts que no presentaven restes del període iberic final; els altres van ser prospectats.
Els treballs de prospecció selectiva van permetre localitzar-ne
altres de nous. O'aquesta manera es va elaborar un llistat d'assentaments iberoromans que no pot considerar-se definitiu, ja que
seguira ampliant-se a mesura que avance la investigació.
Sobre cada jaciment he realitzat una prospecció directa, amb
l'estudi de la morfología, estructures visibles, extensió aproximada quan ha estat possible, relació amb el medi i materials arqueelogies. Pel que fa a la superfície deis assentaments, en general he
seguit criteris aproxirnatius, puix la inexistencia de lírnits precisos
dificulta en molts casos els treballs de rnesurament. Quant als
materials, s'han arreplegat els considerats d ' interés pera la datació i caracterització del jaciment.
El coneixernent deis assentaments iberics en aquesta zona és molt
incomplet i se centra principalrnent en jaciments amb nivells corresponents a períodes més antics d'aquesta cultura. Val a dir que deis
J8
220 jaciments iberics que he pogut inventariar, només 30 han estat
objecte d'excavacions o sondeig. Deis 97 jaciments que es daten en
epoca iberoromana, 27 han estat objecte de sondeig o excavació.
He intentat omplir els buits de jaciments que hi havia en determinades zones amb la realització de campanyes de prospecció
selectiva. Amb aixo horn ha aconseguit. sinó un coneixement
exhaustiu del territori, una rnostra suticientment representativa del
poblament que permet iniciar una analisi territorial, particularment en determinades zones, i definir les directrius de noves
investigacions.
Les intenses prospeccions de superfície han permés obtenir
suficient informació sobre la cronología i la periodització d'alguns assentaments iberics intensaments afectats pels cultius. La
utilitat deis materials arreplegats en superfície resulta determinant
en alguns casos i sempre complementa la informació que proporcionen les excavacions. En els jaciments iberics. el fet que els
nivells corresponents al període iberoroma siguen sernpre els més
superficials, fa que es troben revolts i alterats, de manera que l'excavació no sol aportar informació estratigrafica útil. En alguns
casos, com el jaciment iberic de la Curolla (Cervera del Maestre),
s'ha pogut arreplegar un considerable volum de ceramiques que
permet extraure una importan! informació sense necessitat de
recórrer a l'excavació. La prospecció, dones, esdevé particulament interessant des del punt de vista cronologic, ja que una mostra suficientment representativa de ceramiques permet establir una
seqüencia cronologica prou completa de l'ocupació d'un assentament (Leveau, Sillieres i Valla!, 1993, 26).
Pel que fa a la relació de jaciments, per tal de facilitar l'exposició i no fer excessives divisions i subdivisions, he redu'it el nombre d' unitats paisatgístiques a 8. Els jaciments de les zones més
proximes els he incorporal a aquelles considerades fonamentals,
com ara els existents en els contraforts de les serres, que passen a
formar part de les planes i corredors amb que estan relacionats.
D'aquesta manera, i seguint un ordre expositiu de nord a sud i
d'est a oest, les unitats que hi apareixen són: 1) el pia de Vinaros;
2) el corredor d' Alcala de Xivert; 3) la Ribera de Cabanes; 4) la
Plana de Castelló; 5) el corredor de les Coves de Vinroma; 6) el
conector de Boniol; 7) el corredor d' Albocasser; i 8) la depressió
de 1' Alcora.
2. LES PRODUCCIONS CERÁMIQUES
Una pan importan! de la informació obtinguda en aquest treball s'ha extret de l'estudi de les produccions ceramiques que
caracteritzen aquest període. És per aixo que, sense ser prbpiarnent un estudi ceramologic, en la seua elaboració ha estat fonamentalla utilització deis principis metodologics que caracteritzen
aquest tipus d 'estudis.
Pera la seua elaboració ha estat necessaria la confecció d' un
inventari general deis ·fragments ceramics de tots els jaciments
estudiats, tant deis procedents d'excavacions com deis arreplegats
en prospeccions superficials. Els mater.ials han estar objecte d'una
analisi completa que, en primer lloc, ha permés la seua adscripció
a les produccions corresponents; en segon lloc, cada pe~a ha estat
classificada tipologicament segons les taules propies de la seua
producció; en tercer lloc, els conjunts ceramics de cada jaciment
han esta! estudiats globalment per tal d'extreure'n el maxim d' informació sobre la evolució de l'ocupació, referida tant a la seua
cronología com a la seua importancia en relació a )'aprovisiona-
[page-n-29]
ment cer!unic en cada epoca. Finalment, cada producció ceramica
ha estar estudiada de manera individualitzada per tal d'analitzar
amb profunditat les formes. motius decoratíu$, etc, que han estar
registrats, i les conclusions de tipus cronologíc, comercial, etc,
que se'n deriven.
A partiJ· d'aquests inventaris s'han elaborar uns quadres que
sintetitzen la informació considerada essencial sobre les diferents
produccions ceramiques presents, en els quals he intentar conjugar claredat i facilitar de comprensió -utilítzant un mínim d"abreviacions- amb el volum d"informació. S'hi especifiquen en set
columnes la producció, forma, nombre mínim d' índividus (fragments i peces diferenciarles) de cada forma (NMI), dimensions.
observacions. figura i nombre de fragments de cada producció í el
toral del jaciment (TF), segons els criteris normalment utilitzats en
aquest tipus d'estudis (Bats, 1988; Arcelin, 1991; Py i Adroher,
1991 ). En la columna referida a les dimensions s' inclouen el diametre de la vora (V) i de la base (B), l'alc;:aria de la pec;:a (H) i
-només en el cas de les peces més completes- la relació entre
l'alc;:aria i el diametre de la vora (HN); d'aquesta manera, aquesta informació esta relacionada directament amb les característiques i estat de conservació de la pec;:a. En els casos excepcionals
que es conserva un nombre considerable de peces senceres, aquestes dades es presenten en un quadre a part (la Torre de la Sal. la
Torre d'Onda). Les dades referirles a ls diametres són aproximades
si no es tracta d' una pec;:a sencera o suficientment completa. En la
columna referida a les observacions s'indica, pera les cer3m.iques
de vemís negre, la decoració amb els motius corresponents (handes pintades, rosetes, palmetes, etc) i !'existencia de grafits.
Finalment, la columna referida a la figura indica el número d'aquesta i de la pe\=a o peces referides en cada aparta!.
Si els materials procedeixen d'excavacions, en general s'estudien a parr deis procedents de prospecció, excepte en els casos que
e l nombre i la representativitat d "uns i altres siga sernblant i redu"Jda. De més a més, per a facilitar la comprensió de la informació
s'hi inclouen grafics de percentatges de les diferents produccions
de ceramiques fines, així com diagrames de barres sobre les diferents formes de cada producció.
De manera general, les produccions ceramiques estudiarles
són les següents: campaniana A i B, campaniana de pasta grisa,
aretina de vernís negre. parets fines. imitacions de parets fines,
llantia. ungüentari , ceramica comuna, morter i amfora.
Ocasionalment es fa referencia a altres produccions del segle III:
Gncllhia, tallers de Roses, petites estampilles i Teano.
Per a la presenració de la ceramica de vernís negre he seguir
fonamentalment la tipología de Lamboglia ( J952a). Agrupe les
peces analitzades en les produccions caracteritzades per aquest
autor que convencionalrnent hom manté coma "universals" (campaniana A, B i de pasta grisa). Les parücularitats d' interés es
comenten en l'apartat de cadajaciment i, segons la seua importancia, e n el general dedicat a la producció corresponent. Si l'estat de
la pe\=a ho permet, he seguit la tipología de More! ( 1981 a) i faig
referencia a les divisions més amplíes (especie, genere, etc), i, en
els casos que aixo és possible, a les series o lipus concrets; en
general, pero, quan l'estat fragmentari de la pe\=a no permet una
altra cosa, he seguit la classificació de Lamboglia.
L'ordre de presentació deis materials és el següent: 1) campaniana A; 2) campaniana B; 3) campaniana de pasta grisa; 4)
aretina de vernís negre; 5) ceramica de parets fines; 6) ungüentari; 7) cera mica comuna; 8) morter; 9) amfora; 10) imitacions
de campaniana; 11 ) ímitacions de parets fines; 12) imitacions
d'amfora.
19
[page-n-30]
[page-n-31]
111. EL PERÍODE IBERIC FINAL
l . PROPOSTES DE DEFINICIÓ
La majar part deis autors que s'han ocupa! de la definició i cronología del denomina! període iberic final, tarda o iberoroma, el
defineixen en relació amb la presencia romana, !liguen el seu inici
a la conquesta i el daten en els segles Il-I aC. pero sense aprofundir-hi més. Sense pretendre fer un repas exhaustiu de les opinions
deis diferents investigadors que s'hi han pronuncia!, resumiré algunes de les propostes que em pareixen més significatives.
Pellicer ( 1979-80, 332), en el seu assaig sobre la periodització i
cronología tartessica i turdetana, assenyala un període de continu·itat cultural i crisi economica des de mitjan del segle 111 fm a mitjan
del II, quan comen9a la reactivació amb el comer9 roma en el període que anomena iberic final. Sense eixir d' Andalusia, a Granada.
Aguayo i Salvatierra (1987, 233) situen l'inici del període iberic
tarda en el segle IIl per les influencies púniques. A Castelló, Gusi i
Oliver ( 1987, 108-1 09) també anticipen el principi d'aquest període a les incursions deis cartaginesas al sud de la península.
Ruiz i Molinos ( 1992, 97-99) han elabora! una proposta de
periodització de les produccions artesanals iberiques. Aquests
autors han estructural la producció ceramica en sis períodes, deis
quals els tres darrers s'endinsen en !'epoca romana. El període
lberic IV (350/300-175/150) el daten en relació amb les importacions ceramiques: l'inici per l'aparició de les produccions gregues
de les colonies occidentals i el final per la importació de la camparuana A; el final és anterior a l'aparició de la campaniana B i esta en
relació histórica amb les reestructuracions administratives romanes
al final de la Segona Guerra Púnica. El període iberic V (175/150
aC-60 dC) esta clarament vinculat a les produccions romanes; es
planteja allargar el final del perfode a la vista de la continu'itat deis
tipus duran! les etapes cesariana i augusta, justificable perque no
pareix que fins aquel! moment l'artesanat s'haja plantejat fer un
can vi en la vaixella per la sigil·lata hispanica. Finalment, el període
iberic Vl (60 dC.-segles ll/IIl) comprén la producció marginal i es
caracteritza per la practica desaparició deis estils diversificats.
A Catalunya, a I'Emporda (Girona) Martín (1987, 26) sirua
aquest període en !'epoca romano-republicana. Un criteri semblant
segueix Junyent (1987, 62) a Lleida, on el data en els segles ll-1. A les
comarques interiors catalanes, Padró ( 1987, 52) es refereix expressament a la Romanització per a designar aquest període. Al Baix Ebre.
pera Gracia i Munilla (1993, 216 i 236) l'horitzó iberic tarda correspon als períodes iberic IV-Vi es data en els segles II-I aC. La característica fonamental és l'augment gradual de la influencia romana,
amb dues fases que tenen com a punt d'intlexió l'ocupació militar
derivada de l'enfrontament militar que té lloc en la Segona Guerra
Púnica. D'aquesta manera. mentre el segle
és una continuació de
l'iberic m, amb contactes incipients amb el món roma, en el segle n
esdevé l'estructuració de la presencia administrativa romana, ambla
transformació i desaparició deis nuclis indígenes.
Bonet i Mata ( 1995, 162-163) han ressaltat que, per oposició a
l'escassa incidencia que sembla tenir la Segona Guerra Púnica en
tenitori valencia -lleva! de l'episodi aillat de Sagunt-, la conquesta
romana incideix profundament en el desenvolupament de la cultura
iberica i en suposa l'inici d'una etapa diferenciada, amb canvis en el
patró d'assentament. En aquesta línia, Bemabeu, Bonet i Mata (t987,
150- 153), en el seu esrudi sobre l'organització del tenitori edeta, van
establir uns criteris arqueologics per a la caracterització del període
iberic final a la comarca de Camp del Túria (Valencia): canvis en el
patró d'assentament en el primer quart del segle quant a la ubicació (en vessant o en pla), grandana (reducció) i nombre (menor).
L'establiment d'una línia divisoria entre els períodes iberic pie i
iberic fmal és una qüestió complexa que ha d'abordar-se tenint en
compte diversos factors. És obvi que el desenvolupament de la propia cultura iberica és el que ha de definir els canvis que pem1eten
establir aquesta delimitació. Des d'aquest punt de vista, la producció
ceramica és un element importan! a tenir en compte en qualsevol
intent de periodització, pero també han de considerar-se altres aspectes com el poblament i el desenvolupament economic, social i polític.
D'altra banda, !'impacte de factors extems pot resultar també determinan! si les conseqüencies afecten decissivament al desenvolupament d'aquesta culrura. Des d'aquest punt de vista, l'expansió imperialista cartaginesa pel sud de la península i la resolució del conflicte
romano-cartaginés en tenitori iberic, amb la seua consegüent ocupació per part de Roma, poden tenir efectes rranscendentals, ja que a
curt terrnini suposen l'inici d' un procés de canvi cultural oriental a la
m
n
21
[page-n-32]
unifonnització sota patrons italics que coneixem amb el nom de
romanització. En aquesta línia. cree que hom pot fixar el rnomcnt
d'inllexió de manera aproximada en el transit del segle m al ll. entre
l'inici del contlicte romano-cartaginés el 2 18 i la data aproximada de
pacificació deis territoris conquerits en una primera etapa en la fa~a
na rnediterrlmia peninsular que hom pot situar en el 190.
El transit del segle m al 11 és, dones, el moment que assenyala el principi d'un període en que l'acció de Roma cornen~a a condicionar el desenvolupament de la darrera fase de la cultura iberica, quan s'inicia un canvi que marca el principi del len! pero constam procés cap a la seua desaparició. La conquesta romana és l'esdeveniment historie que va originar una serie de transformacions
de tora índole que caracteritzen aquest període com una fase de
can vi que dóna pas a una nova etapa caracteritzada per la progressiva hegemonía deis patrons romans. Aquests són, justament, dos
deis problemes més debatuts sobre aquest període: quins són
aquests canvis que caracteritzen la dan·era etapa de la cultura iberica i fins a quin moment es prolonga. Si sobre la primera qiiestió
pot arribar a haver certa unanimitat entre els investigadors. és evident que la resposta a la segona esta condicionada per la desigualtal deis processos de canvi en les diferents arces d'aquesta cultura.
Des del punt de vista de la cultura romana, el final de la
Segona Guerra Púnica l'any 206 suposa l' inici de l'acció romana
sobre les poblacions indígenes que tindra com a conseqiiencia un
procés de canvi cultural, tan llarg en la seua realització com transcedent en les seues conseqiiencies. Coneguts cls resultats d' aquesta acció. hom por afirmar sense exageració que la intervenció
romana suposa "el principi delllarg final" de la cultura iberica. El
significa! del fet historie, dones, resulta inqüestionable, la seua
transcedencia és suficient com per a considerar-lo la fita que
marca el final d'un període i el principi d'un altre
La denominació d' aquest període com iberoroma es justifica
pel fet que es tracta d'una etapa de transició, de canvi entre ambdues cultures. És !'última expressió de la cultura iberica i es desenvolupa sota la gran pressió exercida per la potencia conqueridora,
és una epoca de mestissatge, de mescladissa, de transit cap a un
nou període. Des d' aquest punt de vista podem parlar de període
iberoroma en la mesura que el pes de la cultura indígena resulta
encara fonamental. Aquesta denominació traba suport en les manifestacions culturals: ens trobem amb una cultura (indígena/dominada) en que les expressions d'aculturació sota el patró de la cultura romana (forania/dominadora) són cada vegada més freqüents
i intenses. El resultat fina l sera la substitució deis models propis
pels foranis i la seua adopció com a propis. amb un indubtable pes
d' aquells que permet parlar de cert mestissisme (Garcés, 1990).
2. ESTUDIS REGIONALS
L'estudi de la fase final de la cultura iberica ha estat aborda! practicament en lotes les arces del seu ambit territorial, encara que amb
desigual profunditat. A Catalunya, el treball de Casas i NoUa ( 1983)
sobre les comarques gironines ha permés demostrar la perduració de
la major part deis asscntaments en el segle 0:, amb processos contralis d'engrandíment i d'abandonament gradual. Cap al sud, els treballs
sobre la ciutat iberica de Burriac han permés caracteritzar aquesta cultura en els seus daners moments (Miró, Pujol i García, 1988).
En la zona central del litoral catala, el trcball de Miret, Sanmru1í
i Santacana ( 1986) sobre el territori compres entre els rius Llobregat
22
i Gaia ha posat de relleu la desigual resposta del poblament iberic,
tins i tot en zones molt properes. davant el fenomen de la romanüzacíó. Cap al sud. els estudis s'han central en la ciutat de Tarraco,
on s'ha pogut comprovar !'existencia d 'un oppidum iberic a la vora
del qual s'assentara el primer campament roma (Adserias et alii,
1994). Gracia i Munilla ( 1993, 216, 236) han esrudiat l'evolució del
poblament iberic en les comarques de I' Ebre. Per aquests autors el
segle ll suposa el final de l'assentament iberic en la zona com a
conseqüencia deis canvis operats en l'estrucrura poblacional: redistribució de la propietat de la terra a partir del 1'establiment de població romana. canvj en el model de relació economica entre les poblacions autoctones i l'administracíó provincial romana i ruptura de
l'estructura social indígena. A excepció del Castellet de Banyoles
(Tivissa), l' abandonament deis nuclis indígenes no es produeix per
accions militars, sinó per motius estrictament economics.
A les comarques de ponen!, Junyent ( 1987, 63) va assenyalar
que es produeix un abandonament gradual deis oppida, amb una
continu"ltat important de diversos asscntaments. El treball de Garcés
( 1990) resulta fonamental peral coneixement d'aquest període a les
planes de Lleida i Osea. A la banda meridional de I' Ebre. cal destacar el primerenc treball de Burillo ( 1980) sobre la jerarquització del
poblament iberic i la influencia del procés roman.itzador. Amb posterioritat, l'aparició de l'anornenada Tabula Comrebie11sis (Fatás,
1981) ens proporciona una valuosa informació sobre el grau d'integració de les poblacions iberiques en les primeries del segle l aC.
Els recents estudis sobre la ceramica iberica, amb treballs
monografics sobre formes com el calat (Conde, 1992), mostren la
vitalitat de les produccions iberiques en aquesr període i la seua
penetració en els circuits comercials del meditenani occidental al
si del naixent imperi roma.
Al País Valencia. una serie de recents treballs han suposat un
importan! avan~ en el coneixement de la cultura iberica. A les
comarques septentrionals, Oliver (1998) va realitzar una síntesi
sobre el poblament iberic davant la romanització i ha aborda! el
tema a partir de l'estudi del Puig de la M isericordia (Vinaros), la
darrera fase del qual es data en el segle II aC (Oliver, 1994). Cap
al sud, les darreres investigacions a Sagw11w11 i el se u port han permés comprovar el dinamisme de la cíutat en els decennis posteríors
a la Segona Guerra Púnica (Aranegui, 1982a; Pastor i Aranegui,
1993). A les comarques centrals (Bonet i Mata, 1995, 162- 163), els
treballs de Mata (199 1) sobre Los VilJares i de Bonet ( 1991, 1992,
1993 i 1995) sobre el Tossal de Sant Miquel han posar de relleu la
importancia de senglcs nuclís urbans iberics. En el tenitori
d' &Jeta, amb posterioritat a la destrucció de la ciutat i de bona part
de les talaies i llogarets del seu terrirori al principi del segle Il aC,
s'observa un canvi en el patró d'assentament caracteritzat per la
desaparició del factor defensiu en els empla9aments. A les comarques meridionals, el ja classic treball de Llobregat (1972) aporta
una importan! informació sobre el poblament de la Contestania.
A Múrcia. Lillo ( 1981) ha assenyalat que en la primera meitat
del segle li aC s'observen símptomes de decadencia i d' abandonament deis assentaments iberics a causa de la remodelació del
territori en funció de la ciutat núnera de Canlwgo Noua. A
Andalusia, a l'ilrea iberoturdetana, l'inici de la romanització suposa la desaparició de molts nuclis a l' alt Guadalquivir, com ha fet
veure Ruiz Rodríguez ( 1987). D'altra banda, sempre s'ha ressaltat la primerenca romanització de la Betica, tot í admetent la !larga perduració de les tradícions i manifestacions culturals iberiques
(Bendala. 198 1). Tanmateix. recents investigacions al Ceno de la
Cruz (Almenidilla) han permes comprovar la inexistencia de trets
romanitzadors en pie segle II aC (Vaquerizo el a/ii, 1991 ).
[page-n-33]
IV. LA ROMANITZACIÓ: UN CANVI CULTURAL
La conqucsta romana suposa l'in.ici d'una serie de transformacions culturals que caracteritzen un perfode decissiu pera la cultura
iberica, per tal com suposen una ruptura e n el seu desenvolupament
autonom i la seua progressiva incorporació a la civilització classica,
amb la qual entren de manera definitiva en la historia. Aquest fenomen. sens dubte un deis de majar transcendencia en J'antiguitat nostrada, és poc conegut en general i difcreix quant a ritme i intensitat
d' unes arees a altres dins la cultura iberica. També canvia l'en.focame nt segons !'estudien investigadors del món classic o de J'ibCric; en
general els primers posen més emfasi en l'estudi deis nuclis urbans,
mentre que els segons centren l'atenció e n el substrat indígena.
El concepte de romanització esta exposat a un ús -i fins i tot a
un abús- tan divers com en ocasions s uperficial. Hom parla de
romanització "primerenca". "'ta rdana". "rapida". "lenta". "profunda'', "superficial". " intensa", "forta". etc. L'ús recurren! d'aqucst
terrne en la historiografia moderna per part d 'arqueolegs i historiadors de l'antiguitat podría fer pensar que es tracta d ' un concepte c iar. perfectame nt definit. 1 aixf és e n aparenr;a mcntre e ns
movem en un nivel! superficial, sense exigencies d'aprofundir.
Pero resulta evident que es tracta d'un mot de significa! complex,
divers. Aquest fet es palesa quan intcntcm explicar-lo des de l'antropologia cultural, e n el context deis processos de canvi. camp on
investigadors de la prehistoria i de la protohistoria han avan~at
amb més decissió i profunditat en els darrers anys al nostre país.
Amb tot, cree que el terme romanització segueix sent el més
adequat pera denominar el procés de can vi cultural que té lloc en
la majar pan de la Península l berica en els segles Il-1 aC. La seua
recuperació exigeix redefinir-lo sota noves premisses i avan~ar en
la descripció del procés. La singularitat d 'aquest canvi radica e n
que és el primer del qual disposem d'informació escrita junta la
que proporciona el registre arqueologic. No resulta filcil sistematitzar els components d'aquest complex procés de canvi cultural, i
d' aquest projecte que ultrapassa les possibilitats -i les necessitatsd'aquest treball. només e n faré un es~ (Arasa. 1999a).
l. UN POC D'HISTORIOGRAFIA
La bibliografía que tracta d'aquest tema és molt extensa. És
per aixo que. més que fer-h i un recorrcgut cxhaustiu, em limitaré
a escorcollar-hi. Dividiré l'exposició e ntre una primera part de
caracte r general, referida a qüestions conceptuals, i una segona
centrada en els estudis sobre Hispania.
El terme romanitz.aci6 va comem,:ar a utilitzar-se en el segle
XIX, e n una conjuntura economica caracteritzada perles relacions
colonials, amb la finalitat de referir-se a J'acció de Roma en les
diferents províncies. Aquest origen va ser destacat per Pflaum
(1978, 386-388), qui, referint-se a !' África, es pronunciava de la
següe nt manera: "(...) hem d' alliberar-nos decididament de la
romanització en tant que procedeix d'una ideología del segle XIX:
els Romans, be nefactors del pobles conquerits fora d' Italia, als
quals ells aporten amb la pau el progrés i la civilització, vet ací un
concepte que esta fora d'ús. Pertany a !'era colonial i mor amb
ella". Pero els lúcids comentaris d'aquest historiador anaven més
enlla del posicionament ideologic i s'endi nsaven e n el funcionament d'aquest fenomen: "Aixf, dones, si hi ha romanització, és un
procés que s'entén per imitació, per osmosi. Hom assimila perque
es té la consciencia de poder vi ure millor, amb me nys dificultats
e n jugar el joc deis romans". 1 sobre el paper deis romans e n
aquest procés i el seu resultat. afegia: "Així, dones, els Romans
mai no han volgut romanitzar. i en realitat, la recepció de la civilització deis conqueridors no ha estat mai completa ni veritablement acabada". Finalment, concloi"a plantejant un altre problema
historie no menys complex i transcendent: "Així, e l problema de
la romanització, terme que jo desitjaria posar entre cometes, revela el més punyent i misteriós de la desromanització".
En aquesta línia, Hopkins ( 1996, 19) ha assenyalat que el concepte de romanització va sorgir e n principi "com un instrument
simplista del qual es va valdre la historia apologetica romanocentrica pc r analitzar els problemes plantejats per l'aculturació deis
primitius pobles conquerits perla civilització superior de la Roma
imperial" . Aquest autor destaca tumbé que alguns termes com
romans, poblacions sotmeses i fins i tot el mateix de romanització,
"obeeixen a una concepció simplificadora i fictícia, que pretén
imposar una unitat artificial sobre la inaprehensible diversitat que
escapa al nostre coneixement".
L'acccptació d'aquest terme -consideracions ideologiques a
banda- fou ra pida i general perque permetia resumir en un sol
mot un fenomen de gran complexitat, el qual, d 'altra banda,
compta amb paral·lels en altres ambits culturals i cronologics
(heJ.Ienització, arabització. etc). Aquestes mateixes raons són
les que el mantenen. avui dia. tan viu com sempre. Pe ro si el
23
[page-n-34]
concepte resultava prou ciar, també va coment¡;ar a ser evident
que ni el seu abast en les diferents regions de l' Jmperi, ni la
intencionalitat del govern roma foren les mateixes. Així,
Rostovtzeff (1937, 451 -455), que ja feu veure el paral·le lis rne
existent e ntre e ls ibe rs i e ls habitants de l'antiga Dalmacia, va
escriure referint-se a aq uest país: ''A més, la romanització a
fons de les ciutats i deis camps no entrava e n els inte ressos del
govern roma. jaque hauria privat l'estat d'excel·lents reclutes.
tant pera les legions com pera les tropes auxiliars. En aquestes
circumstancies no és d'estranyar que !'obra de romanització no
fos mai completada a Dalmacia. Tampoc la població de les ciutats arriba a estar acabadament romanitzada, i molt menys la de
llurs tcrritoris. Per últim. molles de les tribus no van ser mai
urba nitzades: seguiren sent allo que scmpre havien esta! i vivint
a l'antiga usant¡;a. lmpressions que condueixen a considerar que
el món rural vcgetava presoner de coslllms seculars, impe rmeable a tota transformació ( ...). Roma manifcstava el seu domini.
utilitzant al maxim la scnsibilitat i les tradicions indígenes".
En línia amb els corrents moderns. tant des d'una perspectiva
ideologica com terminologica i conceptual, l'any 1974 el VI'
Congrés Internacional d'Estudis Classics es va dedicar al terna
"Assirnilació i resistencia a la cultura grecorornana en el rnón
antic''. Corn va destacar Bénabou ( 1976a, 367), la utilització del
terrne "resistencia" obe·ia a una "moda", puix, e n un pe ríode historie caracteritzat per la descolonització. la tendencia ideologica
exigía pre ndre part pels indígenes i exaltar llur resistencia a la
romanització. al mateix temps que s' insistia sobre els seus aspectes negatius i mancances. Aquest fct posava e n evidencia la dependencia ideologica deis historiadors a !'hora de valorar els fenomens histories: mentre que e n l'~poca de la colonització moderna
es donava una imatge idílica de la romanització, com la renectida
per Cagnat. en !'epoca de la descolonirzació es passava a exaltar
la resistencia a l'estranger. Al cap i a la fi. la romanització va provocar l'extinció de cultures i llengües i, per tant, corn tota uniformització imposada. va produir un empobrime nt cultural. També és
legítim. dones. que en una epoca caracteritzada per !'auge del
nacionalisme, el ''ge nocidi c ultural" deis ibers despene simpatía.
De fet, el carkter negatiu de l'"acció civilitzadora" deis romans
ja fou assenyalat per Tacit (Ag1: XXI, 2) en referir-se als Brita ns:
ldque apud imperitas lmmaniflls uocabmw; cum pars seruiflltis
esset ("EIIs, ingenus, anomenaven civilització el que constitu'ia un
factor de la seua servitud"). Aquesta evidencia e ns obliga a una
utilització prudent del terrne resist~ncia. redu'it estrictarnent als
dominis militar i cultural (Bénabou, 1976a. 369), que tan sois de
manera matisada pot utilitzar-sc a Hispania, e n moments i en
regions molt determinarles. i sovint en contextos socioeconomics
complexos.
En el seu extens treball sobre la resis tencia africana a la romanització. Bénabou (1976b. 25-3 1) va proposar una periodització
del procés d'assimilació cultural amb tres fases: conquesta. colonització i romanització.
- Conquesta: és la submissió per les armes i annexió d' un
territori i no implica una transformació profunda del país conquerit. Roma, en lloc de sotmetre els ven¡¡:uts al seu propi regim de
producció i a les seues forn1es de pensament, pot mantenir l'estat
de coses i establir-hi irnpostos. La conquesta suposa una transferencia de propietat (dedictio) i els ocupants, fins aleshores propietaris, es veuen obligats a pagar un stipendium.
- Colonització: assignació de parccl·les del patrimoni roma a
colons perque s'organitzen en c iutats. Es tracta d' una transferencia d' hornes. de ciutadans romans.
24
- Romanit::.ació: és una veritable transferencia de civilit?.ació,
una remodelació que s'efectua a tots els nivells. Es tracta d'un
procés que comporta la creació de colonies, desenvolupament de
ciutats antigues, augment constan! del nombre de ciutadans i l'exte nsió de llurs necessitats.
Pera Bénabou ( 1976a), el terme romanització no es pot comprendre si no es posa en relació arnb altres mots que designen
nocions més o rnenys ve'ines. com conquesta i colonitt:ació. La
conquesta marca el domini de Roma sobre un territori. que es tradueix en una "uansfcrencia de propietat" que. eventualmcnt. pot
no tenir majors repercussions en els habitants del territori conquerit. La colonització, e n el sentit roma. és a dir. la implantació de
colonies de ciutadans en un territori. comporta una "tra nsferencia
de po blació'' que pot, també. no afectar di rectament els indígenes.
Contrar.iament. la romani tzació -que suposa l'acomplimcnt de les
e tapes precedents, amb les quals sovint es confon- no comen¡¡:a
més que amb una "transferencia de civilització". ésa dir, quan les
institucions, la religió i la llengua deis romans es difonen e ntre els
indígenes. Aixi caracteritzada. la romanització no és pas un procés simple, que puga ser sotmés a criteris precisos. La c ultura
romana, en la diversitat de dominis que engloba, no es poi transmetre e n bloc ni de colp: hi són necessaries un cert nombre d'etapes perque puga ser veritablement assimilada per aquells a qui
s'imposa o es proposa. La scua expansió no es produeix simplement per imitació o osmosi (romanització espontimia), sin6 que ha
requerit, en ocasions. de mesures autoritaries de foment.
L'assimilaci6 de l'clit deis pobles conquerits. i sobretot de !'aristocracia de les ciutats, beneticiava massa els interessos romans
com pera deixar-la a la lliure decissió de cadascun. En l'aspecte
jurídic. es pot observar corn l'atorgament de la ciutadania romana
s'utilitza sovint corn instrument de selecció i, en conseqü~ncia. de
divisió. La resistencia a la romanització pot ser fonamentalment
militar i religiosa. O'altra banda. en la romanització s'observen
mancances que aquest autor situa en el procés d' urbanització, la
llengua i l'onornastica i l'organització.
Si aquest terme resulta molt rnés fami liar pera l' arq ueoleg
i !'historiador, sembla que ha uria d' haver certa unanirnitat entre
els usuaris sobre el scu abast i definició. Pero no sembla que
siga així. Fa més de trenta anys. Balil (1963. 174) remarca va el
seu caracter equívoc, puix no era facil precisar qu~ n'en tencn
els diferents investigadors i com, e n ocasions. s'exigia
d ' Hispania fenomens que no arribaren a produir-se ni tan sois a
la propia Italia. Una crítica semblant era la de Bénabou ( 1976a,
369) quan el qualificava de terme imprecís, puix deoominava a
la vegada un procés i el seu resulta/. El seu freqüent ús sense
haver-lo previament definit fa que se l'utilitze amb sentits difere nts i que de vcgades gene re polemiques i male ntesos
(Tarradell, 196 1, 325). 1 ~s o bvi que, corn va asscnyalar Balil
( 1963, 175), coneixem millor e l resultat que el procés, quan -en
parauJes de Tarradcll ( 1965. 116)- "poder seguir de prop com
els íbers es transformen en llatins seria pera qualsevol persona
interessada per la historia un espectacle fascinant".
Hi ha algunes definieions gen~riques del que hom enté n per
romanització. Balil ( 1963. 174) hi entenia "l'assimilació. adaptació i identificació al gusl i sentir rornans, un ' procés' la culminació del qua! és la identitat entre el roma de Roma i el roma
d · Hispania... Llengua, norn i vestuari poden considerar-se. com ja
va advertir Estrabó. els 'signes externs' d'aquest procés". En
aquesta línia, pera Tarradell ( 1978, 2 16) "s'enté n per romanització el procés que va anar transforman! la societat indígena en una
comunitat sota el patró llatr'.
[page-n-35]
Fatás ( 1973, 157 ss) va assenyalar la importancia del registre
arqueologic i de la numismatica pera l'estudi del procés de romanització: les amfores pera l'estudi del comen;: i la ceriimica campaniana com a "fossil director" del període. Els efectes d'aquest
procés apareixen en epoca més avan9ada, des de mitjan segle 1 aC,
i no acaben fins a més d'un segle després ambla generalització de
la vida municipal, la coocessió de la ciutadania, etc.
Blázquez ( 1962; 1975. 18-21) va dedicar un breu capítol a les
causes de la romanització. Després de recordar com tradicionalment (Mommsen, Rostovtzeft) s'ha considera! que Hispania fou
la província més primerencament i profunda romanitzada, sintetitza les causes que Pareti considera com a fonamentals en aquest
procés: la presencia de l'exercit roma; la creació, des de !'epoca
deis Escipions, de centres italics i després de colonies; la concessió del dret de ciutadania, principalment per Cesar; la construcció
de vies i l'ús del llatí com a llengua otlcial, primer parlat només
en l'exercit i després per les classes cultes. A aquestes causes,
Blázquez afegeix el comer9, la presencia de tropes hispanes en els
exercits romans i l'influx sobre els indígenes de les grans personalitats que estigueren a la península.
Blázquez considera que algunes d'aquestes causes, com ara la
construcció de vies i l'ús del llatí, són efectes de la romanització
i al mateix temps van contribuir a estendre-la. La romanització va
comen9ar per signes exteriors individuals, com viure a la manera
deis romans i oblidar el propi idioma; hi va seguir l'obtenció del
dret i la condició de ciutadania, "ja que la plenitud de la romanització implicava la possessió de l'sw1us jurídic roma". Així, dones,
la romanització va portar la desaparició de la vida de tipus indígena, és a dir, el canvi de les velles estructures polítiques, socials
i econorn.iques deis pobles hispans per altres noves.
Per a Yigil ( 1976, 270 ss), el problema de la romanització cal
considerar-lo com un canvi en les estructures socioeconomiques
de la Península lberica i no com un fenomen purament polític o
cultural. La romanització, pero, també va suposar l'expansió deis
elements ideologics romans que donaren cohesió i justificació a
les noves realirats socioeconorn.iques. L'adopció delllatí va comportar l'adquisició d' un vehicle conceptual que facilitava la propagació d' aquests elements ideologics. Aquest autor destaca la
necessitat de considerar les formes d'organització social, tant de
Roma com de les organitzacions socials indígenes, perque de la
relació entre ambdós tipus d'organització sorgiria la forma peculiar de la societat peninsular durant !'epoca del domini polític
roma, en l'estmctura de la qual predominaran els e lements romans
com a factor dominan! de regularització. Un a ltre fet importan! és
La falta d'homogenei'tat de la roman.ització. L'evidencia d'aquest
fenomen es manifesta en les diferencies que existeixen entre les
diverses regions de la Hispania romana en l'assimilació deis elements romans, que tenen el seu origen en l'heterogenei'tat existen!
en l'organització deis diferents pobles que hi vivien, i poden
explicar-se perla supervivencia d 'elements estructurals indígenes.
Pereira ( 1984 i 1988), en estudiar el problema de la roman.ització a Gallaecia, planteja la dificultar de constrenyir tot el complex món de transformacions produ'ides per la conquesta romana
en un simple concepte mai ben definir com és el de romanització.
L'autor critica la visió tradicional segons la qua! les societats es
romanitzaven per contacte, per un lent flux d' influencies, fenomen en que l'exercit i els comerciants es consideraven importants
agents de romanització. Pero no es valora ven les transformacions
internes que es produi'en com a conseqüencia de la conquesta, i
que per fon;;a transforma ven els pobles en quelcom djferent a allo
que abans eren. Destaca també que les discussions sobre el propi
concepte de romanització no van donar rnai !loe a una idea que
pogués ser acceptada perla generalitat deis investigadors i que, al
mateix temps, fos operativa. Pera uns calia prestar especial atenció a allo que podríem anomenar "aculturació material"', és a dir,
l'adopció per part deis indígenes d'útils i instruments romans.
Pero l'aplicació d'aquesta concepció es veu dificultada perla troballa d'objectes romans (ceramica sigiJ.lata, monedes) en zones
com Polonia i certes regions de Rússia on mai no arribaren els
romans. La romanització ha estat considerada sobretot a través del
registre arqueologic, especialment en !'existencia de ciutats, sense
ten ir en compre llurs funcions i la se ua relació amb el territori i les
gents. El grau de romanització era mesurat segons els punts abastats en una escala, el maxim de la qual estava a la Betica o la
Narbonenca, on rotes les transformacions eren presents. Pero el
concepte de romanització que convé a la Betica no és apropiar per
a altres zones on les transformacions experimentades, tot i sent tan
importants com el trasllat d'algunes comunitats muntanyenques
als plans, no tenen perque portar al mateix resultat. Les realitats
preromanes, més les condicions de la conquesta, més el desenvolupament posterior, produeixen en cada cas un resultar distint, que
és sempre un canvi historie de primera magnitud.
Marín ( 1988) ha aprofundi t en dos aspectes fonamentals en el
procés de roman.ització: la creació de colonies i mun.icipis i les
aportacions de població, sobretot en relació amb la presencia
d'importants contingents de tropes a la península, que cal entendre com un procés de modificació de la realitat indígena.
Des del punt de vista de l'estudi del període tardopúnic, López
Castro (1992) ha efecruat una interessant reflexió crítica sobre el
concepte de "romanització". Planteja !' autor la necessitat de
rebutjar aquest terme en el sentit tradicional, puix s'ha caracteritzat per una gran ambigüitat i per una profunda carrega idealista
que la identifica amb el de progrés en una concepció unilinial de
la historia. L'ús irreflexiu i mecanic del concepte de romanització
furta als pobles "romanitzats'' la possibilitat de ser subjectes de la
seua propia historia, puix aquest concepte pot comportar un discurs subjacent de passivitat de les poblacions sotmeses per Roma
en processos en que foren les autentiques protagon.istes. D'altra
banda, el concepte de romanització és reduccionista, puix el seu
ús emmascara profunds processos de canvi. Amb la romanització
d'un poble es dóna per suposat que perd els seus trets particulars
per adoptar els romans. Pero l'ús del terme no implica el coneixement deis mecanismes histories interns d'aquest poble que permeten tal procés, ni la seua fonna d'actuar en una situació historien determinada, cosa que en moltes ocasions es tradueix en la
practica investigadora en el desconeixement de les causes, temps
i modes del procés historie de romanització. També és reduccionista perque la seua utilització resumeix perillosament en una
paraula, amb el risc de no percebre' ls, complexos processos de
llarga duració que sovint van protagonitzar diverses generacions.
Així mateix. las romanització ha esdevingut un estereotip de procés pacífic que amaga en molt casos una dura dominació que
implica la ruptura, violenta o no, de formes de vida seculars, la
perdua de la capacitat d ' un poble, l'esclavització deis sotmesos, la
imposició de tributs i l'expoli directe o indirecte deis recursos:
l' imperialisme, en una paraula.
D'aquesta manera, )'autor planteja la necessitat de rebutjar
aquest terme mentre continue impregna! de les mateixes connotacions idealistes, i -des del materialisme historie- considera preferible usar altres conceptes més útils com el d"'integració" en !'estal roma. que és historicament paral·lel i convergen! amb el de
"dissolució" d'unes formes productives i polítiques particulars
25
[page-n-36]
que van caracteritzar els pobles dominats per Roma. Aquest concepte conté el reconeixement implícit de !'existencia d'una entitat
política i social anterior a Roma que juga un paper actiu en la seua
propia historia. Amb el seu ús s'elimina l' apreciació d' inferioritat
cultural front a Roma del poble que es romanitza, una noció no
sempre expressada obertament pels investigadors i que justificava
historicament l'imperialisme roma, i de pas tots els imperialismes,
com a fenomens transmissors de civilització, cultura i progrés
(Muñoz, 1991 ).
2. UNA PERSPECTIVA DES DE
L'ANTROPOLOGIA CULTURAL
L' antropologia cultural ha introdult diversos termes utilitzats
pera la caracterització deis processos de can vi. El fet que els historiadors ens aproximem en estranyes ocasions a aquesta disciplina ha ocasional que el seu ús no sempre siga el més apropiat. La
distinció entre aquests termes i altres com difusió i canvi cultural
a penes ha portat a una discussió entre arqueolegs i historiadors
del món antic. Cal, per tant, una aproximació a les fonts que ens
permeta un coneixement més precís i, en conseqüencia, l'ús apropia! d'aquests termes.
La noció d'aculturació va ser encunyada pels antropolegs nordamericans al final del segle XIX, en el context deis processos de
contacte cultural motivats per les relacions colonials (cf Bastide,
1972; Spicer, 1974; Gruzinsk.i i Rouveret, 1976; M' Bokolo, 1978;
Wachtel, 1978). Amb aquest concepte hom pretenia distanciar-se
de l'escola difusionista, incapar;: d'admetre el dinamisme i la complexitat deis processos de canvi. Passava a estudiar-se així, més
enlla del resultat d'aquest contacte, el propi procés de canvi. A
partir de 1930 va comenr;:ar a ser objecte d'estudis seriosos per
part deis investigadors. lntroduit en l'analisi deis canvis culturals
esdevinguts en les tribus índies, el concepte d'aculturació prompte fou objecte de diversos estudis. En les decades següents van
proliferar entre els antropolegs els treballs predominantment descriptius, per tal de determinar quins deis elements culturals canviaven facilment i quins oferien més resistencia. Una vegada finalitzats aquests treballs, els investigadors s'interrogaven sobre els
factors que produi"en l'avanr;: o el retardament del procés.
Redfield, Linton i Herskovits (1936), en el seu ja classic
Memorandum for the study of acculturation, van propasar una
definició del concepte aculturació com "el conjunt deis fenomens resultants del fet que grups d'individus pertanyents a cultures diferents entren en contacte continu i directe, i deis can vis
que hom produeix en els patrons culturals originaris d' un o
d'ambdós grups (...). D'acord amb aquesta definició, l'aculturació ha de distingir-se del canvi cultural, del qua! no és més
que un aspecte, i de l'assimilació, que és tan sois una de les
seues fases. Ha de distingir-se també de la difusió, la qua!, si bé
es produeix en tots els casos d'aculturació, és un fenomen que
amb freqüencia s'esdevé sense necessi.tat que existesquen contactes entres grups culturals i, a més, constitueix només un
aspecte del procés d'aculturació". L'aculturació, dones, és el
procés d ' interacció entre grups culturals diferents. En síntesi,
parlarem d'aculturació quan un col·lectiu A agafa determinats
aspectes culturals propis d' un altre B dominan!, pero sense que
siga necessari que aquel! perda els seus propis. La utilització
d'aquest terme, pero, no és unanime entre e ls antropolegs, puix
26
els britanics prefereixen utilitzar rexpressió més ambigua de
"contacte cultural" que designa al mateix temps les modalitats,
el procés i els resultats del canvi cultural.
A partir del 1945, els investigadors es van esforr;:ar a precisar
els mecanismes i els resultats d'aquesta aculturació forr;:ada, imposada pe! context de la dominació colonial. Des d'aquest punt de
vista, resulta de gran interés la definició del concepte de "situació
colonial", entesa com la dominació imposada per una minoría
estrangera, en nom d'una superioritat etnica o cultural, a una
majaría autoctona materialment inferior. Amb ella, la problematica del contacte cultural es veu desbordada i s'obre .la via a una teoría general de la dependencia. Els estudis realitzats en aquest context s'estenen principalment sobre quatre dominis:
l. Les ciutats, en part eixides de la colonització, en les quals
s'observa tota la complexitat del canvi social en una població
heterogenia més o menys separada del marc tradicional i integrada en diversos graus en el quadre urba.
2. El sincretisme i els moviments nativistes analitzats com
reaccions globals i específiques de les societats dominades en el
seu procés de descomposició.
3. Les institucions que preserven la seua forma amb la condició que prenguen totalment o parcial un contingut nou.
4. L'emergencia de grups socials "aculturats", elits que aspiren a adoptar el mode de vida dominan! i cooperen amb les autoritats colonials. En aquest domini poden incloure's els problemes
lingüístics produHs per la situació colonial.
D'altra banda, junta l'aculturació imposada, hi ha també una
aculturació espontania, resultat de les relacions limitades al domini comercial. En determinats períodes histories, la causalitat externa pot ser el factor determinan! en l'aculturació de les societats
costeres. Els nombrosos estudis realitzats en aquesta línia s'esforcen a determinar els mecanismes, com el rol essencial del comerr;:,
i la profunditat de l'aculturació. Algunes de les conclusions fonamentals a que s'ha arribat són del major interés:
l. A nivell economic, l'abandonament de certes activitats,
sobretot artesanals, i l' adopció de bens manufacturats d'importació; aquestes dues tendencies apareixen com el primer estadi d'un
procés de dependencia.
2. A nivell social, la formació d'un grup d'individus definit no
pe! seu Uoc en !'escala social tradicional (llinatge, etc), sinó perla
riquesa acumulada en el comer9 i per l'adopció d'actituds i valors
colonials.
3. A nivell polític, la participació efectiva d'aquest grup en l'exercici del poder, sobretot gracies a la "reinterpretació" i a la integració d'alguns trets culturals prestats al sistema politic autocton.
lnvestigacions posteriors han permes demostrar la relació
d' interdependencia entre estructura social i cultura. Una cultura
constitueix una unitat mentre roman lligada a una estructura social
ben travada; una vegada dissolta aquesta, aquella es desintegra.
L'estructura social es revela aixf com l'objectiu a investigar, amb
la certesa que allí on !'estructura persisteix ha d' haver igualment
una continuHat deis usos i costums corresponents, i allí on aquests
sobreviuen ha d'haver una base estructural que explique aquesta
continunat. Certs elements culturals poden conservar-se simplement per ignorancia deis corresponents entre el grup dominan!, o
uns altres poden imitar-se de manera simbotica més que ser adoptats reemplar;:ant els corresponents propis.
El terme transculturació, encunyat per !'investigador cuba
Ortiz en 1947, aporta noves matisacions en la definició deis processos de canvi (Herskovits, 1952, 565-585). Pera aquest autor,
" la paraula transculturació expressa millar les diferents fases del
[page-n-37]
procés de la transició des d'una cultura a una altra, ( ... puix)
aquest procés comprén també necessariament la perdua o l'arrancament de rail d' una cultura previa, la qua! seria definida com
deculturació. A més d'a<;:ó. comporta la idea de la creació consegüent deis nous fenómens culturals, la qua! seria anomenada neoculturació". En la practica. pero, el significa! que s'atribueix a
ambdós conceptes és prou similar. De fet, Herskovits assenyala
que si no estigués tan fermament fixada la paraula aculruració en
la literatura antropologica, transculturació podría ser usada per a
expressar el mateix concepte. Aixo, passa, per exemple, entre
alguns antropolegs de llengua espanyola. Les situacions en que
esdevé la transculturació són di verses. En primer lloc cal considerar l'obligatorietat o voluntarietat de l'acceptació per un poble
deis elements culturals d'un altre. La segona és quan no existeix
cap desigualtat entre grups. En la tercera es presenten tres alternatives: si hi ha domini polític pero no social. si hi ha domini alhora polític i social i si es reconeix la superioritat social d ·un grup
sobre l'altre sense que existisca domini polític. El domini social i
el polític són sens dubte factors en l'acceleració o el retardament
de l'intercanvi cultural.
Un principi basic en l'estudi de qualsevol fase de canvi cultural és el de la selectivitat. El préstec cultural, fins i tot en els contactes més íntims, és selectiu. Aquest principi és fonamental pera
comprendre tant per que les innovacions produ'ides a !'interior
d'una societat passen a formar part de la seua cultura o es rebutgen, com per que cls elements d'una cultura presentats a una altra
s'accepten o es rebutgen, i fins i tot poden donar lloc a l'aparició
de moviments contratransculturals que persegueixen la restauració d' un rnode de vida anterior al contacte. A més, la selectivitat
té en compte la gran variació del grau en que els pobles que
emprenen la presa de contacte s'apropien recíprocament d'elements de llurs respectives cultures. D'altra banda, els factors
histories intervenen a !'hora de facilitar l'acceptació o d'enfortir
la resistencia a les innovacions. També la diferent base económica de cada cultura resulta determinan! a !'hora de comprendre l' abast deis préstecs. En conseqüencia, el contacte pot donar com a
resulta! almenys un préstec, amb pressió externa o lliurernent, o
pot elevar-se a la quasi completa acceptació deis modes de vida
d'un altre poble. En qualsevol cas, els aspectes transmesos de la
cultura són resulta! de circumstancies historiques pat1iculars, les
quals influeixen sobre les motivacions psicologiques que serveixen de base a la selecció.
En el seu estudi sobre els can vis al Perú entre 1530 i 1570, en
el cootext de la dominació espanyola, Wachtel valorava les estructures socials anteriors, el mestissatge, la resistencia, la revolta
indígena i encunyava el concepte de "desestructuració" pera referir-se al resulta! de la interacció en la cultura autóctona. Aquest
estudi revela un canvi d'actitud deis antropolegs: fins aleshores
l'aculturació havia estat vista des d'un punt de vista eurocentrista
que voldria veure en el procés part de la propia empresa colonial,
contrari a valorar-la comuna crisi del grup social que la pateix. De
fet, la visió tradicional del fenomen aculturador era, a més d'eurocentrista i colonial, d'essencia decimononica i profundament
evolutiva: s'esperava un destí unidireccional per als indígenes i,
en funció d'aquest, es j utjaven els passos i els estadis. Aquesta
visió traslladada a l'antiguitat classica feia de la romanització un
procés en que s'espera que els "barbars", coma única i millor surtida. s'assimilen rapidament.
A partir deis anys setanta els antropolegs abandonen paulatinament els conceptes d' aculturació i d' assimilació. Inunersos en
la problematica que ofereixen els darrers pobles primitus contem-
poranis, abocats a una implacable destrucció cultural i ecologica,
els antropolegs actuals prefereixen emprar termes més expressius
i contundents com ara desestructuració o etnocidi cultural, conceptes que -com és evident- poden fer-se retroactius a altres cultures i períodes histories. En aquesta línia, Devereux (1973) ha
aprofundit en els transtons psíquics que es produeixen en les situacions de contacte cultural.
3. ELS ESTUDIS ARQUEOLOGICS
En els camps de !'arqueología i de la historia antiga els conceptes d'aculturació i d'assimilació arriben tardanament, cap a la
darreria deis seixanta i principi deis 70, quan ja havien entrat en
crisi en !'antropología. L'interés pels processos d'aculturació en el
camp de !'arqueología s'ha central en les cultures primitives més
que en les societats complexes. Concretament, les investigacions
que han permés el desenvolupament deis models que pretenen
comprendre els fenomens de canvi cultural han estat desenvolupades majoritariament sobre cultures prehistoriques i protohistóriques (Wells, l 990). Aquests estudis basats en la recerca arqueológica han tingut un importan! desenvolupament en el món anglosaxó i escandinau, pero més pobre pel que fa a les cultures mediterranies. Tenen el seu inici als Estats Units, en el marc de la Nova
Arqueología, de la ma de Binford ( 1972), qui en un article publica! inicialment l'any 1962 va defensar una aproximació antropologica a la interpretació de !'evidencia del canvi cultural.
Pero el ver.itable punt de partida d'aquests nous plantejaments
se si tu a en 1968 amb la publicació del !Libre de Clarke (1984 ).
Segons aquest autor el can vi es pot comprendre millor si considerem la cultura com un sistema constitu'it per subsistemes interrelacionats (social, religiós, economic, etc). El canvi en qualsevol
deis subsistemes repercuteix sobre la resta per tal que el sistema
restablesca el seu equilibri dinamic. Si aquest equilibri no es pot
manteni.r. el sistema es col·lapsa i deixa de funcionar. Amb aquest
model el canvi pot explicar-se en funció de la dinamica cultural
dins de cada context. Les influencies externes hi tenen un gran
paper, pero només en tant que afecten a un subsistema. O' aquesta
manera, el canvi cultural no resulta de la interacció externa per
ella mateixa, sinó del reajustament del sistema cultural com un tot.
Pera Clarke, la "mort" d'un sistema de grup cultural o d'una cultura individual pot produir-se per transformació o per despla¡;ament. Per transformació cal entendre la introducció successiva i
acumulativa de nous artefactes-tipus essencials i clau, acompanayats per la cancelació decreixent i la fragmentació gradual de la
constel·lació d'artefactes-tipus clau primitiva. En la jerarquía deis
processos socioarqueologics, aquest autor distingia els següents
conceptes:
- Co11vergenci(l: creixent aproximació cultural, de vegades
sense necessitat d'una cornunicació intensa, per arribar a una
situació similar mitjan<;:ant el canvi d'arnbdues cultures.
- lntrusió/substitució cultural: el despla~ament d'una cultura
per altra en un territori específic i !' ocupació d' arces desocuparles.
Forma organitzada: conquesta militar seguida d'ocupació o migració en massa.
- Aculturació: la creixent semblan~a de cultures resu.ltat de la
difusió en un o altre sentit. Forma organitzada: intercomunicació
cultural organitzada.
27
[page-n-38]
- Assi111ilació cultural: J'assimilació d'una cultura per altra: la
cultura assimilada sobreviu com a subcultura etnica incorporada.
Forma organitzada: conquesta militar. previa aculruració.
A panir de les prcmiscs tcoriques elaborarles per Clarke, Alonso
i Cerrillo ( 1998) han elaborat un model per a la realitat hispanica en
el període de conquesta romana. El resultat de la intrusió romana
sobre la població de base seria )'existencia de dues zones sobre les
quals la influencia romana hauria adoptat formes diferents: convergencia i imrusió, arnb una franja intermedia de transformació
paral·lela. En tota la fa~ana mediterrdnia peninsular, on les cultures
existents havien assolit un alt grau de cornplexitat social que hom pot
qualificar de prccstatal, ja existien Les ciutats i s'havien produ'it contactes prcvis, en pal1 comuns als que havien experimental els mateixos romans, esdevé un procés de convergencia en que l'únic que fara
la potencia intrusiva sera remodelar i aprontar les bases existents per
tal de produir la integració d'aquestes est111ctures socials. L'existencia
d'unes bases prevics d'urbanització fara que no siga necessari el trencament del sistema d'assentaments. sinó que bastara la simple modificació d'alguns deis nuclis que es dotaran de la maquinaria administrativa neccssaria perque servesquen de centres nodals de la nova
estructura. La resistencia militar sera tarnbé menor o fins i tot inexistem. En la resta del territori peninsular amb un niveU inferior de
desenvolupament. l'acció de Roma adoptaria la forma d'intrusió.
El come)\: és un component del subsistema econornic que pot ser
ben conegut dins els estudis arqueologics; els objectes d' imponació
poden ofcrir sovint una identificació precisa deis contextos arqueologics. A panir de 1970 els estudis sobre come)\: i intercanvi es van convenir en el tema principal dins de la Protohistoria europea. Alguns
d'aqucsts estudis s'orientaven a mostrar com el comer~ podía ser
estudiat pcr les seues interrelacions amb altres subsistemes, i com a
través d'aquests mecanisrnes es podien explicar els complexos canvis culturals utilitzant l'analogia etnograti ca i la teoria arqueológica
junt al propi model sistcrnic. En aquesta línia, Wells ( 1980) va estudiar els canvis que es van produir amb l'aparició de les ciutats de
I'Edat del PerTO a !'Europa central, que explica com interaccions d'intercanvi entre les poblacions indígenes i els pobles mediterranis.
A Espan ya, Un·uela ( 1981 , 7-40) va fer una de les primeres
aproximacions al fenomen de la romanització des d'un enfocament
antropologic. Després de recordar la vella poli:Inica que envolta el
terme romanització, l'autor analitzava els dos usos més freqüents
d'aquest concepte. Per romanització s'entén normalment, en primer
lloc, la presencia en un indret i en un moment deterrninats d'un
objecte roma; el nombre d'aquests es relaciona amb el grau de
romanització. En segon lloc s'entén que la romanització és igual a
l'adopció de formes de vida. arnb una accepció semblant a la que
els antropblegs donen al concepte d'aculturació. Des d'aquest punt
de vista, hi ha una gradació de possibilitats segons la intensirat de
l'aculturació que van des d'una "lleugera impregnació" de la cultura indígena fins a la seua destnrcció, que es corresponen amb diferents "graus de romanització". Quan no s'explica l'abast del canvi
sofen o. com és freqüent. s'ignora per falta de dades. les apreciacions resulten confuses. Pel que fa als conceptes d'aculruració i
canvi cultural. Ufl1lela assenyala que en els treballs generals sobre
contacte de cultu res ambdós tenen un sentit analeg. amb la diferencia que els distints graus d'aculturació expressen canvis culturals
diferents. Si es pretén donar un sentit historie a aquesta expressió,
cal conéixer en quin sentit s'ha aculmrat, ésa dir. a quins nivells de
la societat sotmesa han esdevingut els canvis culturals: si s'han vist
afectades les institucions, o la producció i les relacions socials que
en depenen. Els conceptes d'assimilació i rebuig valoren eneertadament alguns deis aspectes de l'enfrontament de cultures.
28
Assimilació pot usar-se front a aculturació per donar-Ji un matís
nou: aculturació coma reciprocitat. coma intercanvi. L'assimilació
pot ser graduada i gradual: un grau total d'assimilació seria equivalen! a dominació. Aquests conceptes són úrils pero insuficientment
expressius pera referir-se a un únic fenomen: el can vi cultural.
Sobre aquesta qüestió, Blázquez ( 1985) va abordar e l problema de r adequació del terme 1"0mm1it::.ació pera referir-se a r acció
de Roma e n les diferents províncies, singularmem en els casos deis
poble del nord i nordest peninsular. i va plantejar la necessitat d'aplicar altres conceptes com ara els d'aculruració i d'assimilació.
L'any 1983 es va publicar el volum tiwlat Romcm allll Nmive in
the Loll" Countries. Spheres of imeraction (Brand i Slofstra. eds.),
del qual destacaré tres treballs de gran interés. En una primera aportació sobre l'aculturació coma procés d'informació, Van der Lceuw
( 1983, 24-25) considera el procés d'aculturaeió com la transformació de models d'interacció. amb quarre fases: difusió d'objectes
a"lllats. difusió de símbols s ignificatius, evolució i inregració; aquesta pot adoptar cinc formes: incorporació, substitució, s incretisme.
anlament i adaptació reactiva (rebel·lió). En segon lloc. Slofstra
( 1983) fa una aproximació antropologica a l'estudi del fenomen de
la romanització considerant-la com un procés de canvi produ"lt per
la interacció entre les societats protohistoriques i l'lmperi Roma.
Finalment. Bloemers ( 1983) fa un estudi preliminar sobre l'aculruració en les conques deis rius Rin i Mosa en el període roma.
El mateix any 1983 es van publicar les actes del congrés
Modes de cm1Wcts et processus de transfomwtion dans les sacietés amiques. on apareixen diversos treballs d'interés. Així, De la
Genicre aborda la qüestió de raeulturació deis indígenes a panir
de la colonització grega a Italia meridional i Sicília. Quant a la
Península lbcrica, Almagro ( 1983) tracta el problema de l'aculturaeió des de la perspectiva de la colonització fenícia i grega.
Aquest corrent investigador que tractava d' aprofundir en els
processos de can vi cultural en els pobles conquerits per Roma, va
produir a Espanya alguns treballs col·lectius els títols deis quals
expressaven clarament la idea d 'oposició entre indigenisme i
romanització. com ara el dedica! al convent Astur (AADD. 1983),
en el qual s'incidia, entre altres aspectes, en la importancia de
l'exercit coma factor de romanització i en els canvis i pervivences en els cstrats socials indígenes.
En aquesta línia es troba el volum Curren/ Researc/1 011 the
RomanizatiOII of the Westem Provinces publicat l'any 1992. on
destaca un trcball de Jlaselgrove i Scull ( 1992) que tracta de la
romanitzaeió i la desromanització a Belgica.
Un treball pioner a Catalunya és la tesi doctoral de Garcés i
Estallo ( 1990) Assimilació, resistencia i can vi a la mmanitz.ació en el
món ilerget, que aborda el fenomen del canvi cultural a les comarques
occidentals des del punt de vista de l'estudi de la cultura ibCrica.
Els treballs d' Alvar ( 1990) i Wagner (1993) suposen una importan! aponació teórica en el camp deis estudis sobre els processos de
canvi culrural. Hi destacaré algunes consideracions de l'anicle del
segon que poden aplicar-se a la romanització. Pel que fa a les rcpercussions del contacte intercullural. podem parlard'un procés d'acul!llració, ja que el contacte continu entre ambdós grups provoca canvis culturals en (almenys) un d'ells. L'aculturació és -si més no. inicialment- imposada. perque és conseqüencia de la conquesta i actua
a través d'un procés d'assimilació: l'adopció deis elements culrurals
externs compona la desaparició de les tradicions i models propis. la
submissió als patrons i valors de la cultura dominant. En el procés
d'assirnilació poden donar-se diferents situacions intermedies: de
reinterpretació (sincretisme), de mescla (hibridisme) i de fusió (mestissatge) etnicocultural. En aquesr procés actuen diversos agents
[page-n-39]
aculturadors: els individus que actuen coma vehicles de transmissió
c ultural, tant de cariicter extem com intem. Les conseqüencies deis
fenomens d'aculturació són el que coneixem com a canvi cultural.
innovacions que afecten les diverses esferes de la cultura. Des d'aquest punt de vista podem parlar de can vi tecnologic, social, econOmic, lingüístic, mediambiental, etc. El procés es desenvolupa en
diversos nivells i segons ritmes temporals diferents. El resultat final
de J'aculturació és una assimilació completa, entesa des de la perspectiva d'una etapa final de J'aculturació, en la qual caben diverses
possibilitats (matisos) que depenen al seu tom de diversos factors.
En els darrers anys s'han succe'it els estudis sobre la romanització. Hi destaca el volum La roma11izaci611 e11 occidente (1996),
amb diversos treballs d'interés. En primer lloc, HoplUns ( 1996)
assenyala que la Romanització no va ser probablement un procés
únic, scnzill i unidireccional, sinó que va consistir més bé e n una
serie complexa d' interaccions, amb sígnificats divergents que van
suposar un vincle -pero de vegades també una barrera- e ntre grups
d'agents molt variats, foren aquests d'origen provincial o roma.
Des d'aquest punt de vista, considera la romanització com a pan
integran! d'un procés més ampli d'adaptació e ntre conqueridors i
conquerits. Destaca el procés de revisió efectuat e n els darrers
anys per alguns investigadors que concebeixen la romanització
com un complex procés d'interacció, que es va verificar a llarg
termini i va estar dotat de múltiples ma nifestacions. Aquests, sembla que implíticament l'entenen corn el resultat de la combinació
d' una política conscient i d' una ccrta arbitrarietat voluntarista. Per
part deis romans, hauria sorgit de !'interés conscient de controlar
els pobles conquerits i, per part deis scus súbdits, del desig d'accedir a un status individual. Des d'aqucst punt de vista, es perccp
la romanització, d 'una banda, com un rnccanisme de control polític i, d'altra banda, com la resposta subjectiva de J'elit dominada.
En la seua colaboració en aquest volum i en altres treballs
publicats en els darrers anys Keay (1990. 1992. 1996 i 1997) ha
aprofundit en l'estudi deis rnodels de romanitzaeió a Catalunya i
Andalusia. En unes reflexions sobre el concepte de roma nització,
destaca que aquest terme no és més que una etiqueta utilitzada per
a descriure la intensitat i celc ritat amb que foren adoptats els símbols culturals romans per les poblacions indfgenes, i que, si bé hi
ha acord entre els investigadors sobre el fet que la cultura material
deis pobles conquerits per Roma va rencc tir l'adopció de caractcrístiques romanes, s'observa una notable divergencia d'opinions
quant a la forma en que es va produir aquest canvi: des deis que
creuen que la rornanització va ser imposada als pobles conquerits
m itjan~ant l'acció conjunta de l'imperialisme militar i cultural
romtl. fins als que plantegen que les clits indígenes van adoptar la
cultura romana amb la finalitat de perpetuar-se com a grup dominan! i interprete n que la romanització seria un procés dialectic de
canvi en que totes dues c ultures -la indígena i la romana- experimenten transformacions per influencia de l'altra. Keay creu que
l'estudi de la romanització hauria d'adoptar una perspectiva més
amplia. situanr el contacte roma amb les societats indígencs en
rclació amb l'evolució anterior de la zona sotmesa a aniilisi.
4. LA ROMANITZACIÓ: UN ESBO<;
DESCRIPTIU DEL CANVI CULTURAL
La cultura iberica presenta, en el rnarc c ultural de I'Edat del
rerro europea. una problematica companida per altres cultures
sotmeses a intensos processos d'aculturació. Exposada a contactes culturals des de la mateixa epoca de la seua gestació, la intcracció amb púnics i grecs fou una constant al llarg del seu procés
evolutiu i, sens dubte. va suposar la incorporació al seu bagatge
c ultural d'i mportants avan~os (Almagro, 1983). Pero aquest havia
estat un procés no subjectc -cxcepte e n períodes i zones molt
determinats- a mecanismcs de dominació. Els contactes amb els
grecs han estat objecte de particular atenció pels invcstigadors
(Olmos, 1987: Rouillard, 1991. 317 ss). En aquest sentit. Tovar
assenyalava que les poblacions més intensament colonitzades van
ser les primeres a romanitzar-sc (Tovar i Caro, 197 1. 23). La conquesta romana va suposar la intensificació d'aquesta interacció,
pero també l'inici d'un procés irreversible de perdua d'identitat
que va culminar en l'assimilació de les cultures indígcnes pcr pan
del poble conqueridor.
Com assenyala Kcay ( 1996, 149), Iberia era un mosaic cultural;
Roma no es va enfrontar a una societat homogenia, sinó a grups
variats dotats amb diversos graus de centralització política, tradicions urbanístiques, religió i cultura material. Per aquesta raó Roma
no va respondre de la mateixa manera davant les díferents societats
existents i no es va produir un model uniforme de romanització.
El fet fona mental que intcrvingué en aquest procés fou la conquesta i el consegüent establiment de relacions de poder entre
ambdues cultures. El contacte cultural for~at va posar les bases
pera la interacció, a partir de la qual els aspectes particulars de la
cultura van anar transformant-se fins a canviar el conjunt. La
dominació politica i cconornica comporta una dominació cultural
amb !'estrategia de la uniforrnització. Els mecanismcs utilitzats
pels conqueridors foren diversos, pero tenen les seues bases en
l'espessa malla urbana preexisten! que van ampliar i consolidar
segons els seus interessos estrategics. El món rural, en canvi, no
fou objecte d' interés prioritari per pan de Roma. i e n algunes
zones van perdurar les estructures socials i el regim de propietat
(Étienne et alii. 1976, 107). Paral·lelarnent al procés d'assimilació
que experimenta la població indígena, els ocupants va n anar teixint una superestructura políticoeconomica amb la finalitat de fer
possible l'explotació deis graos recursos del país.
L'expressió social del canvi se'ns escapa en la seua rnajor
pan. No podem parlar de l'cxistencia d'u na societat "iberoromana" ben caracteritzada, sinó més bé de dos grups socials: el dominant. regit pels seus propis patrons, en el qual va integrant-se progressivament l'elit social indígena; i !'indígena, segregat, sotmés
al control del grup dominant, e ncara que regit per patrons propis
en aspectes secundaris de la cultura. Aq uesta coexistencia de dos
grups socials ha estat posada de relleu en regions de romanització
rnés tardana, com ara Gallaecia (Le Roux i Tranoy. 1973, 227230). Podem parlar, dones, de !'existencia de dos grups socials: de
rornans i ibers ja romanitzats i d'ibers que es troben en via de ser
romans. L'adrninistració romana distingia bé quin era l'estatut
jurídic d'ambdós grups, per la qual cosa no hom pot parlar de
"fusió" de societats. El grup dominant limita l'autogcstió deis sotmesos mitjan~ant un estret marc jurídic. S'obre així un períodc de
transició e n que els trcts autbctons van perdent-se i van sent substituns pels del grup dominant. En tot allo que no és fonamcntal,
regit encara per patrons propis. es dóna un fenomen de mestissatge: és una societat e n vics de canvi.
La romanització, dones. és un canvi cultural amb exprcssions
i ritmes variables, que a la Península lberica afecta a un conjunt
de pobles de característiqucs en alguns casos molt heterogi!mies.
La duració d'aquest procés de canvi es prolonga en la seua fase
més intensa al llarg de quasi dos segles. Pot considerar-se que en
29
[page-n-40]
epoca d'August es dóna el punt d'inflexió en el procés d' assimilació. És llavors quan un conjunt majorilari deis componenls de la
cultura material experimenta un canvi decisiu que es manifesta al
món rural en l'abandonament o transformació deis vells assentaments iberics i la generalització d'un nou patró d ' assentament
basat en el model italic de la uil/a. Quedaran diversos aspectes de
la cultura que encara perduraran alguns decennis, com part de la
vaixella cerllmica i la llengua iberiques, que palesen que el procés
encara no s'havia consuma!.
Ena quest scntit, resulta ben expressiu el comentari del geograf
Estrabó (111, 2, 15) que, a l'inici del principal d' August, atirmava:
"(...) els Turdetans, en particular els que habiten en les proximitats
del Betis, s'han assi milat perfectament al mode de vida deis romans
i ni tan sois es recorden jade la seua propia llengua; a més, la majoría d'ells s'han fet llatins, han pres colons romans i falta poc perque
tots ells es facen romans". Malgrat l'indubtable sentit jurídic de la
darrera part d'aquest paragraf, en aquesta breu explicació podem
veure la que tal vegada és la primera definició d'un concepte aparentment tan senzill com rebregat: estar romanitzats no és altra cosa
que viure com cls romans, per a acabar sem, també, romans.
Les limitacions de !'arqueología a l'hora de documentar
aquest canvi són evidcnts. Mentre que l'assimiJació de determinats aspectes socioculturals, com ara la religió, les institucions o
els costums són més difícils de percebre en el registre arqueologic, altres com l'escriptura, la circulació monetaria, el mobiliari
domestic, algunes manifestacions artístiques, !'arquitectura i l'urbanismc, poden estudiar-se mitjanr;:ant l'analisi de la cultura material. No podem oblidar les limitacions en la interpretació de les
innovacions materials, que no expliquen per si mateix les transformacions en J'ambit de la conducta: la possessió d'objectes
materials no implica la modificació de les practiques locals, puix
aquests poden ser tan sois objectes de prestigi. El mateix podem
dir de les novctats tecniques i formals que afecten, per exemple, a
)'arquitectura i a l'ornamentació, que poden reflectir una aculturació superficial i no una penetració més profunda. Tanmateix,
fins i tot en aquests aspectes, la seua assimilació per part deis
pobles ibers esdevingué de manera desigual i lenta.
4.1. LES FONTS
El contacte inicial deis pobles iberics amb els romans se situa
en el contcxt de les operacions militars de la Segona Guerra
Púnica. Aquests ocupen el país amb la finalitat d'atacar la reraguarda deis cartaginesos que havien envan Italia. Els indígenes
són testimonis i víctimes involunt~ries d'un enfrontament que
només de manera immediata els podia interessar: la col·laboració
amb el bllndol romll els pcrmctia l' alliberament del jou púnic.
Pero inicialment cls va convertir en enemics de !'invasor roma per
la seua submissió aJs cartaginesos. L'actitud romana va jugar
habilment amb l'amenar;:a i el reconeixement per tal d'atraure'Is al
seu bllndol i restar aliats als púnics. El primer contacte deis
llercavons amb els romans el descriu Polibi (111. 97, 6): "després
d'intimidar les tribus ibcres que habitaven vora el pas del riu, arribaren a la ciutat de Sagunt". La mera demostració de forces sembla que servcix, tanta púnics com a romans, pera evitar qualsevol resposta deis indfgcncs, cls quals, davant la presencia de grans
exercits ben organitzats, devien sentir-se impotents.
Tal vegada una de les primcrcs mostrcs d'aculturació que apareix esmentada en les fonts es manifeste justament en el terreny
30
militar: en la segona sublevació d'Jndíbil l'any 205, quan els
llergets. Ausetans i altres tres pobles aliats presenten batalla contra l'exercit roma, organitzen la seua formació militar en tres cossos d'infanteria separats per amples passadissos que permetien
l'avanr;: de la cavalleria (Livi, XXIX, 2, 5). Will (1988) ha assenyalat paral·lcls d'aquest fenomen en el món hel·lenístic.
Tanmateix, podría tractar-se d'una formació militar propia deis
ibers i no necessllriament imitada deis romans.
En general, !'actitud deis grups dirigents de les etnies ibcriques envers els ocupants romans, una vegada sotmesos els
darrers intents de rebel·lió de primeries del segle II, sembla que
fou la d'adaptar-se a la cultura dorninant. Cal recordar ací el
"pcnsament nacionalista" d' lndíbil en la seua segona sublevació contra els romans (Livi, XXIX, 1, 24): l'alliberament
d ' Iberia deis romans, una vegada venr;:uts els cartaginesos, permctria tornar als costums i als usos del scus pares. Bcn diferent
fou !' actitud de Bclistages, cabdill deis Ilergets, alguns anys
després amb la darrera rebel·lió deis ibers, quan envia Jcgats a
Cató demanant-li ajuda militar per defendre els seus casrel/a
(Livi, XXXIV, 11). Els ibers aviat renunciaren a defendre un
projecte autonom de reafirmació nacional front a l'ocupant,
que podía traduir-se polfticament com un desig d'independencia, i optaren per dcfcnsar els privilegis resultants de la seua
inserció en la nova estructura socioeconomica. Aquesta actitud
degué condicionar sens dubte llurs manifestacions culturals. La
manera de legitimar la seua posició fou abandonar les vellcs
pautes i imitar el model dominan!. La urgencia en aconseguir
aquesta legitimació i la llunyania del model a imitar són les
causants de l'aparició de versions pobres, provincianes d'aquest, que scrvcixcn així per realimentar i reafirmar el sistema.
En efecte, amb les gestes hero"iques deis cabdills ilergets
Jndfbil i Mandoni i del turdet~ Culchas, i les hipotetiques repercussions en altrcs arces com 1'edetana, s'esgota la resistencia
"nacional", col·lectiva i conscient. Quan tornem a trobar participació activa de la població autoctona en conflictes armats ser!! ja
per la seua implicació directa en les manifestacions de la guerra
civil romana a Hispania, l'anomenada guerra sertoriana. No trobarem cap autor antic que parle de resistencia organitzada i conscient pera foragitar cls romans (Tarradell, 1965, 16; Étienne et
alii 1976, 95). No és estrany que, a la vista d'aquest panorama,
alguns autors proposen de desterrar el mot resisrhrcia de la ternlinologia historica d'aquest període (Étienne et alii, 1976, 106;
Blázquez, 1985, 39) o substituir-lo pel de persistencia, ja que no
pot qualiticar-se d'altra manera la continu'itat que s'observa en
camps com la cultura, la religió i la llengua (Barruol, 1976, 404405). Com asscnyala Bastide ( 1972, 57), la resistencia activa és
un fcnomen que, en general, només es dóna al principi del procés
aculturador, ja que si s'observés al fmal es tractaria més bé de
COI/tracu/wració.
La figura deis reis/cabdills indígenes juga un paper fonamental en les relacions amb els romans en els primers anys de l'ocupació (Tovar i Caro, 1971, 51 - 159; López Domech. 1986-87).
Entre cls llergets, lndíbil i Mandoni fins a la derrota del 205 i més
endavant Belistages quan la rebel·lió del 197-195; entTC cls
Edetans, Edesco, i entre els Turdetans, Culchas. pertanyien a les
scucs rcspectives nissagues re íais i les fonts els atribueixen el
paper de caps militars, amb capacitat de convocar tropes.
Figures individualitzables en aquest procés són cls ostatges i
els legats (Balil, 1955-56, 43). Ambdues entren en contacte directe amb !'invasor i tenen oportunitat de conéixer amb profunditat
els seus costums, llengua i cultura. En el cas deis ostatges. nor-
[page-n-41]
malment fills de les elits locals, la seua retenció durant un període de temps llarg pot comportar la seua reeducació segons el~
patrons culturals romans. Hi ha dos casos significatius: després de
la segona rebel·lió deis llergets i d'altres pobles aliats J'any 205,
una de les condicions imposades per Escipió és !'entrega d'ostatges de 30 pobles, els quals no tornen a ser esmentats perles fonts.
El segon és quant Sertori reté a Osea els fills de les elits locals i
crea la coneguda escoJa, de la qual parlarem més e ndavant.
Pel que fa a la població, la dilatada presencia de les tropes
romanes és un factor de gran importancia. Les relacions deis soldats amb les dones indígenes produeixen l'aparició d'una nova
categoría social, els hybridae. pera l'assentament deis quals fi ns i
tot es crea una nova ciutat (Carteia. el 17 1). Junt am b els militars
hi ha també aportacions difícilment quantificables d'altres grups
socials: funcionaris, comerciants, colons, etc (Wilson, 1965, 22-27,
29-42 i 156- 164; Gabba, 1973; Marín, 1988); hi destaca per la seua
concreció l'esme nt deis 4.000 homes amb els seus esclaus i llibcrts, entre els quals hi havia fills de senadors i cavallers, que l'any
49 se li van presentar a César (BC, T 5 1) en la campanya d'llerda
,
(Biázquez, 1962, 96). L'emigració esdevé un factor decisiu perla
presencia física deis agents culturals. Un instrument fonametal
d'integració fou l'exercit, ambles unitats d'auxiliars formarles per
indígenes (Balil, 1956; García y Bellido, 1963; Bosch, 1966;
Roldán, 1993 i 1996). Aquestes participen del costal de Roma en
el procés de conquesta d'altres regions d'Hispfmia, se sotmeten a
la disciplina de l'exercit roma i aprenen lle ngua, usos i costums
deis romans. Aquest conjunt de factors va comportar l'aparició de
nous mecanismes de promoció (servei militar) i de prestigi social
(llengua, indumentaria) que anarcn substituint els trets d'identitat
propis.
Els resultats d'aquest procés d'aculturació producte de més d'un
segle de dominació es manifesten de manera nítida amb la continuació a Hispllnia de la guerra civil. Sertori no acabdilla una rebel·lió de
pobles indígenes descontents per l'opressió romana, no utilitza pera
servir els seus interessos les seues reivindicacions deso'ides any rere
any per la llunyana Roma. La presa de postura de nombrosos pobles
'
per Sertori, sobretot a la vall de 1 Ebre, és un veritable posicionamcnt
davanl un conflicle civil entre romans. Sertori no es presenta davant
els indígenes com un antiroma o un amipatriota, sinó que ho fa com
"més roma" que Sil·la i el seu partit (Mangas, 1970, 507), i la seua
"clientela" no el segueix per resistencia cap a Roma, sinó per prosperar en el sistema roma, per ser reconeguts coro a romans: per una
ferma i clara voluntad d'imegració.
En el context de la guerra civil, un passatge for~a conegut i
interessant és quan Sertori reté els fills de les elits indígencs a
Osea en concepte d'ostatges (Piutarc, Sert., 14, 3) i, per justificar
la seua acció, disposa la fundació d'una escoJa d 'inequívoca
orientació hel·lenística: "els posll mestres de totes les ciencies i
professions gregues i romanes ( ...)en aparen~a els instru'ia perque
en arribar a l'edat varonil participassen en el govem i en la magistratura". Els indígenes, dones, podien observar el funcionament
del Senat. de les magist.ratures i institucions romanes (Appia, BC,
1, 108; Plutarc, Sert., 22, 5; i 23, 5). La satisfacció deis pares en
veure que els seus fills tenien oportunitat de participar de la vida
romana, que portaven la toga praetexta, estudiaven Gramatica i
Retorica i rebien bullae d'or quan destacaven, és un bon exemple
de l'atracció dels indígenes pels usos i costums del romans i de la
seua voluntad d'integració (Balil, 1956, 126- 127; Blázquez, 1962,
99-1 00; Fatás, 1973, 200).
Una siluació semblant és la que descriu Tacit (Ag1:, XXI, 2)
algun temps després en un passatge referit als Britans, de la bio-
grafía del seu sogre Agrícola. on trobem explicat aque t procés:
''A més. iniciava els fills deis cabdjlls en les arts liberals; ( ...),de
manera que els qui poc abans rebutjaven la llengua romana s'apassionaven per la seua eloqüencia. Després va comen~ar a agradar-los la nostra indumentaria i es va estendre l'ús de la toga. A
poc a poc es van desviar cap als encants deis vicis, els passeigs,
els banys i les exquisitats deis banquets".
Aquest procés de lenta transformació e n les estructures polítiques i socials, les formes d'intercanvi, la ideología i la religió, és
el que en conjunt cal considerar com el canvi cultural que en un
perfode de temps proxim als dos segles va produir, en allo fonamental. l'assimilació cultural al món roma.
4.2. ELS ASSENTAMENTS
El can vi cultural té un reflex ciar en aquest camp, on es manifesta tant en els nuclis urbans com en el món rural. En una situació de contacte entre dues cultures urbanes com són la iberica i la
romana, encara que amb un desigual desenvolupament, les ciutats
passen a ser instruments de control de primer odre. En la seua
estrategia de domini territorial, els romans utilitzen les ciutats
com a bases per a l'aquarterament de tropes i l'establiment de
veterans i altres gru ps de població. A Hispania, conquesta i colonització són elements indcstriables, com han posat de rclleu diversos autors (Roldán, 1989; Pena, 1994).
En els darrers anys diverses publicacions han tractat deis canvis
experimentats pel poblament a partir de la conquesta romana en algunes regions de la Península fberica. Recordarem els volums Los asentamientos ibéricos ame la romani<.aci6n ( l 986) i Roman Londscapes.
Arclweological survey in tire Mediterranean region ( 199 1). Amb posterioritat s'ha publicat una monografía sobre el poblament en ~poca
republicana a la comarca catalana del Maresme (Olesti, 1995).
En aquest camp, un deis aspectes que més atrau l'atenció deis
investigadors és el de la transformació i continu'itat de les ciutats.
Admesa !'existencia de diversos trets urbans e n molts assentamems iberics (Bcndala et alii, 1987; Ruiz Rodríguez, 1987),
alguns autors s'han cent ral en el desenvolupament de la ciutat en
tant que pot ser valorat com element catalitzador de les transformacions que condu'ien a una economía agraria, esclavista dins
d 'un marc d'especialització regional creixent i de potenciació de
l' intercanvi de mercat (Ruiz, Castro i Choclán, 1992).
En les ciutats s'observa tola la complexitat del canvi social en
una població heterogenia. Aquestes actuen com un veritablc gresol cultural en el qua! emergeixen els grups socials "aculrurats",
elits que aspiren a adoptar el mode de vida domi nan t i cooperen
amb las autoritats. S'hi poden disti ngir diferents situacions.
Possiblement la més freqüent és la continu'itat d' un oppidum de
desigual importancia. Els exemples són molt abundants i podem
esmentar, entre a hres. Burriac, El Cabezo de Alcalá (Azaila), el
Tossal del Castell (Sagumum), el Tossal de Manises (Lucentum),
1' Alcúdia (1/ici), etc. En ah res casos els assentaments se situen a
la vora de o sobre un ahre preexisten! mitjan~ant una instal·lació
militar o una fundació colonial. Recordem el campament
d'Emporiae a la vora de la ciutat hel·lenística, del qual es coneix
part del praetorium (Aquilué et alii, 1984); el de Tarraco, possiblement a la vora de 1 oppidum iberic de Kesse esmentat en el curs
'
de la Segona Guerra Púnica (Adserias et alii, 1994); l'assentament
iberic d' ltalica identifica! mitjan~ant les excavacions (Pellicer,
Hurtado i La Bandera, 1982), e tc.
31
[page-n-42]
La fundació de colonies per a l'establiment de veterans, en un
procés que es prolonga fins a !'epoca imperial, és relativament
ben conegut i ha estat objecte d'una periodització en relació amb
la política de colonització del món roma en el segle 11 aC (Marín,
1991). En aquest camp, la investigació arqueologica esta permetent precisar molts aspectes relacionats ambla cronología i !'evolució de les ciutats. A més deis casos esmentats d' Emporiae,
Tarraco i lwlica, s'ha confirma! la data de fundació de Valemia i
la inexistencia d'un assentament anterior (Ribera, 1995 i 1998a i
b). Pero també s'ha documental !'existencia d'altres fundacions
inequívocament romanes que no són esmentades per les fonts. És
el cas de les ciutats republicanes de la vall de I'Ebre (Asensio,
1994 i 1995), com la més coneguda de La Caridad de Tero!
(Vicente et a/ii, 1986). A Catalunya, fundacions com Baewlo,
lluro i Gemnda es daten en el marc de la profunda reestructuració
del territori que té lloc en epoca pompeiana (Oiesti, 1995). La
plasmació física de les noves concepcions urbanístiques es pot
veure en el tra~at de les noves ciutats. Entre les millor conegudes,
a Emporiae trobem un excel·lent exemple d'urbanisme ortogonal
(Aquilué et alii, 1984).
Entre els nuclis urbans podem distingir entre la fundació de
noves ciutats, de colonies pera l'establiment de ciutadans romans,
i les ciutats preexistents que van transforrnant-se graduahnent.
L' origen i les raons de les noves fundacions són di verses; en ocasions es tracta d'assentaments veritablement nous, creats ex nihilo, rnentre que en altres casos es tracta de ciutats iodígenes que
reben l'assentament deis colons. Aquest procés s'estén fins a !'epoca imperial i és relativament ben conegut. Sense pretendre fer
una repas exhaustiu, esmentarern algunes de les principals fundacions. La primera és de l'any 206, quan Escipió funda ltalial per
a J'assentament deis ferits en la batallad' Ilipa. El 195 Cató assenta el seu exercit en un campament situat al costal de la ciutat
d' Emporiae, el qua! acabara convertint-se en un nou nucli urba de
caracter ioequívocament roma; el cas de Tarraco, sobre l' aotiga
Kesse, és possiblement similar. Segueixen Gracchurris el 178,
fundació de T. Semproni Grac; Carteia el 17 1 per a 1' assentament
deis hybridae, fllls de soldats romans i dones indígenes; C01·duba
el 152 per M. Claudi Maree!; Bmtobriga i Valentía el 138 per Q.
Decirn Brut; Palma i Pollentia el 123- 122 per Q. Cecili Mete!;
/lerda poc abans del 89; Caecilia Metelliman el 80-79, Pompaelo
cap al 71 ; Urso el 44 per M. Antoni; Lepida-Celsa també el 44 per
M. Emili Lepid, etc.
Pero les transfonuacions derivarles de la presencia romana i
de l' aplicació del seus models s'estenen també al món rural, on
s'observen canvis en el patró i la tipología deis assentarnents. A
Catalunya, els estudis realitzats en els territoris deis l ndiquets
(Nolla i Casas, 1984), Laietans (Prevosti, 198Ia i b; Biasot et alii,
1984; Aquilué i Pardo, 1990) i Cessetans (Miret, Sanrnartí i
Santacaoa, 1986 i 1991). proposen situar J'aparició de les primeres uil/ae al final del segle 11 aC. Aquest fet comporta un canvi
economic importan!, l'aplicació d'un nou model d'explotació
agraria. Pero fins a l' aparició de les primeres uillae i més enlla al
llarg de l segle I , la continu'itat de rnolts assentaments i l'aparició
d'altres nous d'indubtables característiques iberiques, retlecteixen
el trencament del rnodel de poblament existen! fins a !'arribada
deis romans i el consegüent procés de descomposició social.
D'aquest tipus d'assentarnents, que en alguns casos poden considerar-se veritables masies, pot servir com a model el darrerament
donar a conéixer de Can Pons (Arbúcies), que pot datar-se entre la
segona meitat del segle 11 i el primer quan de 1 1 (Font et alii,
'
1996). Segons aquest model, al llarg d'un perfode de temps supe-
32
rior a mig segle coexistirien els dos models de poblament: les
uillae deis colons romans i potser d'alguns ibers romanitzats, i els
assentaments de la població indígena.
A I' Emporda, Plana (1986) ha assenyalat la forta perviven.;a
deis assentaments iberics, que pol constatar-se de manera general
a les comarques de Giro na (Nolla i Casas, 1984). Aixo no obstan!,
al llarg del segle II es constata l'aparició de nous assentaments
que estan situats perles rodalies de la ciutat d' Emporiae i presenten caracterfstiques indígenes pero amb una clara influencia romana: Valveralla, la Vinya, la Barraca d'En Guy, I'Oiivet d'En Pujo!
(Casas, 1989), etc. Les primeres vil·les no farien la seua aparició
fins a la primera meitat del segle 1 aC, i paraJ.lelament s'observa
la desaparició de la rnajoria deis assentaments iberics. Cap al sud,
als voltants del Montgrí, es reocupen assentaments preromans
abandonats com I'IIIa d' En Reixac i les primeres vil·les i altres
estacions romanes apareixerien des del final del segle 11, encara
que la data inicial de I'ocupació és poc precisa: el Palau, el Camp
de la Gruta, la Vinya d'En Xalan, la Torre Pon~a, etc. En el sector
més meridional, des de Begur fins a Sant Feliu de Guíxols, la
situació és diferent, jaque sembla donar-se una major perviven~a
del poblament iberic i una presencia tardana de les vil· les que no
apareixen fms al canvi d'era.
A les comarques d 'Osona, el Bages, el Bergueda i el Solsonés,
en territori deis Ausetans i Lacetans, Molas (1993, 138) assenyaJa que la penetració militar romana va produir l'abandonament de
les fortaleses que exercien una funció de control del teiTitori, mentre que aquells assentaments que tenien funcions més amplies perduren fins al segle 1 aC. Aixo no obstant, les velles divisions territorials es mantingueren com a nuclis organitzatius de base, possiblement amb objectius tributaris; en aquesta línia s'han d' interpretar les primeres encunyacions de moneda iberica. En el segle 11
es detecta un canvi en el patró d'assentament: hi sorgeixen establiments rurals en el pla que ocupen preferentment !loes enlairats
situats al costat deis rius: les Serrasses i el Puig Guardia! (Torelló),
Savassona (Tavemoles), el Cap del Pont del Gurri (Vic), etc, i es
reocupen Can Caseta (Manlleu) i el Camp de les Lloses de Tona
(Duran et alii, 1995). La multiplicació d'aquests assentaments,
que es fan més nombrosos en el segle 1, degué an ar acompanyada
de la introducció de noves formes de propietat de la terra, a la qua!
accedí ríen els indígenes per mitja de 1' assignatio.
El Maresme central ha estat objecte de diversos estudis que
han permes avan~ar en l'estudi del poblament rural (Garcia
Rosselló i Zamora, 1993; Pujo! i Garcia i Rosselló, 1994). A la vall
de Cabrera de Mar s'han detectat una serie d'abandonaments de
jaciments iberics que poden datar-se entre el final del segle m i el
primer qua11 del ll: I'assentament i la talaia del Turó deis Dos Pins,
les grans arees de sitges de Can Miralles-Can Modolell i de Can
Bartomeu i les necropolis de Can Rodon de l'Hort i del Turó deis
Dos Pins. La interpretació que en fan aquests autors és que són
conseqüencia d'un profund procés de reestructuració del territori.
Al rnateix temps, alguns oppida segueixen ocupats i potser ene unyen moneda en el context d' una primera organització de tipus fiscal, com tal vegada fou el cas de Burriac. Cap a mitjan segle II o
poc abans es detecten importants canvis en el poblament que no
sernblen producte de les propies estructures indígenes, sinó de la
implantació d'un nou model d'explotació del territori propicitat pel
poder roma. Els oppida de muntanya comencen a abandonar-se de
manera progressiva: en la segona meitat del segle 11 s'abandonen
el Turó Gros de Céllecs (Orrius), el Puig Castellar (Santa Coloma
de Gramenet) i el Turó del Vent (Llinars del Valles), mentre que
altres perduren fins al primer quart de 1' 1, com la Torre deis
[page-n-43]
Encamats (Arcnys de Mar) (Sanmartf. 1993). Amb posterioritat.
només Burriac continua ocupat fins a mitjan de seglc.
Paral·lelament. comencen a implantar-se diversos assentaments de plana. situats majoritllriament a la vora o molt a prop
deis principals c ursos fluvials. entre els qua ls es traben Can
Balen9ó (Argentona). Can Bada, Can Majoral i el Camí de la
Geganta (Mataró). Aquesta pauta d'assentament s'observa també
a la vall de Cabrera de Mar. El nombre d'aquests assentaments
deu ser major, si considerem que alguns deis jaciments estudiats
per Prevosti (1984. 188) que presenten ceramiques tardorcpublicancs poden ser en realitat assentaments iberoromans, alguns deis
quals degueren transformar-se en vil·les. Pujo! i Garcia i Rosselló
interpreten aquest fet com el primer pas d'una estrategia romana
de colonització agrícola de la plana litoral per part de la població
indígena, que s'associa a un canvi en el sistema de propicia! de la
tetTa en la línia d' un major repartimcnt, un veritable "assaig" del
sistema de ui/lae que s'implantara en la segona meital del segle 1
aC. En aquesta línia, Olesti ( 1995) parla d'un reassentarnent del
món indígena que culminara ambla fundació d'una serie de nuclis
urbans en epoca pompeiana (!furo. Baewlo, Gemnda); fins i tot
planteja la possibilitat de l'establimcnt d'un cadastre coma mecanis me fiscal que -juntament amb la moneda- serien introdu'lls pel
poder romll per obtenir recursos d'aquest territori.
A 1curs inferior del Llobregat, Solias i Menéndez ( J 993. 334336) assenyale n que els jaciments iberics no pateixen cap mena de
ruptura e n els seus registres estratigrilfics a causa de la romanització: continuen ocupats els del seglc IU i n ·apareixen de nous; e n
el scgle 11 aC es compten 29 assentaments iberics, la majoria en
plana. que. amb l'aparició de les primeres vil·les entre mitjan del
segle 11 i el principi de 1 1 aC. augmcnten fins a 40 en aquest seglc,
'
avan~at el qual se n'abandonen molts. El millor exemple d'aquest
fenomen és el del Canú Ycll del Llor a Sant Boi de Llobregat
( Molist. 1998), amb una ocupació continuada des del darrer quart
del segle IV aC fms al 20/25.
A la Cesset[mia, al Baix Penedes. un assentament de grandaría mi tjana com AJorda Park experimenta un important abandonament cap al 200 i desapareix en el tercer quart del segle Il, mentre que altres menors encara pervíuen (M iret, Sanmartí i
Santacana. 1986; Sanmartí i Santacana, 1992; Pou, Sanmartf í
Santacana. 1993. 193- 194). Cap a l'est, Darró, el major centre de
la zona, es transforma en tlilla, al temps que van sorgint una serie
de petits assentamems que acaben ocupant el pla i substituint la
vella trama de petits nuclis iberics situats en vessant. Fins que
acaba per imposar-se el sistema allí on és possible organitzar un
model agrícola excedentari, el poblament dispers iberic s'adequara al nou sistema economic, a pa1 del desmunt del modeltan
1ir
dens de poblats que no és compatible amb la nova realitat. í s'articulara un doble sistema de pctits assentaments rurals-uil/ae que
tendira a ser engolit per un model dominan! de ttilla. Aquests
autors oposen el rnodel de poblat amb el de uilla, puix entenen que
existeix una perfecta articulacíó. almenys en un primer moment.
entre les uillae i els petits assentaments rurals. En aquest darrer
cas. pel seu caracter compensatori. pero no així amb el primer (el
deis poblats), pe! factor competitiu en el pla de les funcions
comercials o de serveis. En conscqüencia, la fundació de ciutats
romanes (Baewlo. 1/uro, Barcino) va ser l'única manera de provocar un col·lapse deis assentaments indígenes de primer i segon
ordre í la subsegüent despoblació.
La primerenca aparició de les uillae a finals del segle 11 en
s :guncs comarques catalanes, configuran! el que s'anomena el
model "coster catala··, ha estat qüestionada per O les ti ( 1997).
Després d'analitzar 28 casos d'assentaments ocupats en els segles
11-1 que la literatura arqueologica ha considera! vil·les o possibles
vil·les, arriba a la conclusió que en la seua major part poden considerar-se assentaments tardoiberics; només en alguns casos la
troballa conjunta de d iversos elements constructi us i decoratius i
contenidors itlllics (signina, tegu/ae, pintu1·a mural. dolia), permet
parlar de residencies luxoses ocupades per les elits locals. tant
d'indígenes com d'itlllics. El vcritable canvi es dóna en l'aparició
de petíts assentaments indígcnes que ocupen de manera intensiva
el terrítori i posen en explotació noves arces agrícoles. desvinculant-se així de l'antic model deis oppida. En aquest sentí t. destaca
també la substitució deis camps de sitges com a sistema d'emmagatzemament lligat al conreu de cereals pels magatzems de dolía
relacionats amb el conreu del vi i l'oli, i l'aparicíó de forns d'llmfores que inicialment imiten tipus romans. El model interpretati u
que propasa rebutja l'asscntament massiu de colons italics com a
ocupants de les hipotetiques vil·les i planteja considerar aquests
assentaments com el resultat de l'evolució del patró d'assentament i de la incorporació de tecniques romanes en la construcció
i decoració de les residencies rurals, en relació amb els canvis
socioeconomics que experimenta el món tardoiberic en una etapa
de transició condicionada per la creixent influencia romana.
En el curs inferior de l'Ebre, Diloli (1996. 441-442) ha observat
una reestructuració del poblament que es data cap al final del segle
m i es concreta en 1'abandonament o destrucció de la major part deis
nuclis habitats. A nivelllocal, en la zona del Pas de 1'Ase s'assenyala !'existencia d'assentamcnts de nova planta en el segle IJ (Genera.
1995, 146). Aquesta tendencia suposa una aproximació a les terres
de cultiu i l'abandonarnent d' una part deis llocs cncastellats.
Al País Yalenci1i. Abad ( 1985, 342) ha assenyalat que, malgrat
ser un deis territoris de més primerenca ocupació. s' hi observa
una clara continui'tat en la major part deis més importants assentaments indígenes (la Moleta deis Frares, la Torre de la Sal,
Sagunt. la Carencia, el Tossal de Manises, 1 Alcúdia d'Eix, el
'
Monastil, el Castellar de Meca, etc). Aquest fet, pero, no permet
deduir una falsa imatge d' homogene'itat: hi ha elements divergents, com ara la llarga s~rie d' assentaments edetans -amb el
Tossal de Sant Miquel al cap- que desapareixen o almenys experimenten una important recessió al principi del segle 11. o la fundació de la primera colonia romana de Valelllia.
El territori millor estudia! és el d' Edeta, a la comarca del
Camp de Túria (Bemabeu. Bonet i Mata, 1985, 150-153; Bonct i
Guérin, 1989; Bonet. 1991. 1992a i 1995. 529-530; Bonet i Mata.
1995, 162-163), on s'ha comprovat que arnb l' inici de la romani tzació esdevé una transformació en el poblament que es manifcsta
en canvis signiticatius en el patró d'assentament. Com assenyala
Bonet. l'abandonament de les talaies confirma la hipotesi que
existía un mecanisme de control í poder centralitzat a Edeta que
no servía als nous interessos de Roma. Entre la segona mcitat del
scgle II i 1' 1 aparcix un nou model de poblament caracteritzat pels
asscntaments que ocupen terrenys plans al peu de rnuntanya de les
serres. preferentment en vessants suaus. Els jaciments de difícil
accés i emmurallats són substitui'ts per altres tacilment accessibles
i sense fortificació, tend~ncia que sembla afectar en major mesura als assentaments de les dues categories inferiors: oppida petits,
llogarets i talaies. Freqüentment aquests assen taments perduren
fins a !'epoca imperial donant lloc a vil·les. Només algu ns assentaments grans com la Cova Foradada o la Torre Seca perdu ren fins
al canvi d'era. Les pros peccions han permés catalogar 25 assentaments amb materials tardorepublicans que presenten les scgücnts
característiques:
33
[page-n-44]
- estan localitzats en terrenys plans i al peu de muntanya, preferentment en els vessants suaus.
- la seua superfície és redu.ida, puix l'area de dispersió de la
terrissa oscil·la entre 1000 i 2000 ml.
-en cap cas s ' ha constata! la presencia de muralla o element
defensiu.
- entre els rnaterials d'importació destaquen les amfores
Dressd !A i B. així com la campaniana B. molt escassa.
- no apareixen els rnaterials de construcció romans, com ara
les teules.
- la cerlimica comuna segueix essent iberica. encara que són
freqüents les peces de pitjor qualitat.
- majoritariament perduren en epoca imperial.
En conclusió, el canvi del patró d'assentament en el territori
de l'antiga Edeta es caracteritza, en un primer moment, perla destrucció de la major part deis nuclis de població, sobretot els de
carilcter defensiu o milltar, fetal qua! segueix un can vi gradual del
poblament rural al llarg del segle ll que cerca nous empla~aments,
ja sense caracter defensiu. Aquest model de poblarnent, que apareix format en la primera meitat del segle 1 aC, és el que dóna pas
a l'aparició de les uillcte i del model altimperial.
A les vaJis del Vinalopó, Poveda (1991 i l998a) ha constatar
una dismjnució del nombre de nuclis habitats en el pas del segle Hl
al període iberoroma. El poblament s'estructura en tres categories:
l'oppidum del Monastil (Eida) coro a !loe central; poblats en alt corn
San Cristóbal. El Castillo del RSo (Aspe) i El Castillo de Monforte
del Cid; i assentaments en pla o terres baixes com El Charco
(Monóvar) i El Carnpet-La Algualeja (Novelda-Monforte del Cid).
En l'area dominada per l'anomenat model nuclear deis oppida
(Ruiz. Molinos i Castro, 1991; Ruiz, Castro i Choclán, 1992; Ruiz i
Molinos, 1992. 278-279), la situació és ben diferent. Durant gran
pan del procés el sistema indígena sembla seguir vigent i es produeix
una tendencia constan!, que es fa palesa després de la Segona Guerra
Púnica, al despoblament de les grans unitats d'oppida. Assentaments
com el de Puente Tablas, i aparentment altres com Villagordo i
Torrejón, situats tots en la mateixa zona, s'abandonen definitivament. En aquests casos podría tractar-se d' una immediata reacció
després del conflicte en una zona que no degué ser especialrnent
favorable als interessos romans. Paral·lament comencen a aparéixer
alguns assentaments en pla i no fortificats, que aquests autorS interpreten com un efecte polític de dispersió de !' aristocracia gentilicia,
i que es constitueixen en grans aldees i en absolut en uillae, la
presencia de les quals és molt excepcional. Es constata, dones, una
doble tendencia, puix en el camp, a partir del segle II, i quasi des del
seu inici, es produeix la colonització de noves zones, com el curs del
Río San Juan, amb assentaments com Cabeza Baja de Encina
Hem10sa o Almenidilla. amb els dlnons del rnodels deis oppida, és
a dir. sense assentaments rurals en pla.
En el curs ah del Guadalirnar. no lluny de Castu/o, Gutiérrez
Soler ( 1998) ha esrudiat el territori existen! al voltant de l'oppidum
de Giribaile, on ha constata! que en el segle 11 el poblament rural
mostra diferencies importants, fonamentalment quant a la grandaría. Els situats en una posició central de la vall, en la confluencia
del Guadalimar amb cada un deis rierols secundaris, tenen dimensions considerables, menrre que aquells que se succeeixen de
manera continua fins al fons de les valls corresponen a cases de
camperols. de menor grandaria. Aquesta estructura del poblament
es correspon amb el sistema clientelar iberic, molt estructural i
jerarquic, i a un sistema de producció tradicional que ara ha deixat
de controlar l'excedent perla necessitat de pagar un stipendium al
poder roma. En un període d'inestabilitat generalitzat a tot l'alt
34
Guadalquivir, al principi del segle J es destrueix l'oppidum de
Giribaile com a conseqüencia de conflictes interns en la societat
iberica. La posterior fundació del poblat fortificar en pla de La
Monaria s'emmarca en un procés de colonització de les terrasses
del riu que manifesta can vis irnportants en la societal iberica.
Aquesta perduració deis models indígenes en el poblament i la
tardana aparició de les uillae ha estat assenyalada lambé per Sáez
(1998. 105). per a qui aquest no u sistema d 'explotació de la terra
esta directament relacional amb el canvi deis sistemes de tenen¡;a,
ésa dir, d'ús directe i real de la terra per part d'elements romans,
fet aquest que coincideix amb el final de la República i el comenr;ament de l'Irnperi. Així, !'efectiva penetració romana en el
món rural. amb els consegüents canvis en els sistemes d'explotació i de tinen~a de la terra. no es produiria almenys fins a la colonització cesariana i augusta, quan encara es comen~a a veure de
forma molt incipient.
A mode de recapitulació podem dir que en la segona meitat del
segle U sembla donar-se de manera prou general a la Tarraconense
mediterrania un fenomen d'expansió del poblament rural que
segueix un patró d'assentament diferent del que havia caracteritzat
fins aleshores la cultura iberica. Els nous assentaments rurals ocupen llocs situats en pla o poc elevats en o prop de les terres de conre u. en ocasions sobre altres ocupats en període lberic Pie, i no
solen presentar elements de caracter defensiu. La seua presencia
poi obeir a dues raons: una recuperació demografica anys després
de la crisi produ'ida per la conquesta romana i un reassentamenl de
la població que apoca poc va abandonan! els vells oppida i s'instal·la en Uocs més accessibles. Aquest fenornen deu anar relacionar
tanr amb un augment de les lirees d'explotació com ambla creixent
irnplantació de conreus com la vinya i ]' olivar. amb més possibilitats comercials que els tradicionals com els cereals.
En la construcció d'aquests edificis comencen a emprar-se
materials i tecniques constructives i decoratives romanes: apareixen els paviments de sig11i11a, la pintura parietal. les cobertes de
teula, els contraforts, etc; en estreta relació amb el can vi de conreus
cornencen a utilitzar-se sistemes d'emmagatzemament romans
coms e ls dolía que substitueixen les sitges. Possiblement el caracter "roma" d'aquests edificis no és més que un retlex del grau d' aculturació deis seus propietaris, que s'accentua conforme augmenta la seua posició en l'escala social: les residencies "més romanitzades" deuen pertanyer a les elits locals. Pero al mateix temps
també és el retlex en el món rural del que esta passant en les ciulats, on l' adopció deis models residencials italics per part de les
elits urbanes deu ser rnés prin1erenca i generalitzada. En alguns
casos, en territoris situats al voltant d ' importants ciutats, aquestes
residencies rurals poden pertanyer a colons o propietaris italics,
que sens dubte en un primer període degueren assentar-se en els
nuclis urbans. En un moment més avan9at, cap al segon quart del
segle 1, en alguns d'aquests assentaments es posen en activitat
foms cerlirnics que produeixen contenidors amforics que imiten
ti pus italics. Aquest fet palesa un importan! niveU de desenvolupament en la producció vitivinícola que esta obrint-se pasen els mercats locals i regionals i requereix de la fabricació de contenidors
propis que puguen ser reconeguts pels clients potencials.
Es tracta d'un període de transició que comen~a a partir de
la conquesta romana i de la desestructuració socioconomica del
món iberic i evoluciona al Jlarg de quasi dos segles fios a configurar el que coneixem com el sistema altimperial. Els canvis
en la propietat de la terra, els conreus, els s istemes de producció i ernmagatzemament, la comercialització deis productes,
e tc, van tenir un reflex inicial en els empla~aments deis nous
[page-n-45]
assentaments i de caracter progressiu en l'adopció deis models
i gustos italics. Algunes d' aquestes residencies rurals de caracter luxós prefiguren les vil·les altimperials, pero la seua presencia -sense entrar a considerar els problemes de la caracterització del que és una vil·la- no pot considerar-se general sinó més
bé excepcional. No es pot parlar així de veritable colonització,
ni de assaig d ' implantació del sistema de la vil·la, sinó d'una
societat immersa en un procés de canvi que es reflecteix en
l'emplar;:ament i forma deis seus assentaments. La culminació
d'aquesta evolució comenr;:ara a prendre forma en el regnat
d' August amb l'anomenat "sistema de vil· les" que anira generalitzant-se al llarg del segle 1 dC.
4.3. TIPOLOGIA ARQUITECTÓNICA 1 TECNIQUES
CONSTRUCTIVES 1 DECORATIVES
La implantació de models italics té un ciar reflex en la tipología
arquitectonica i en les tecniques constructives i decoratives (Abad,
1998). La seua expressió més coneguda en els nuclis urbans és el
desenvolupament de programes arquitectonics monumentals en els
centres cívics, tant en els antics oppida com en les colonies, que
reproduexen el model de la urbs (cf Bendala, 1987; Bendala er alii,
1987; Bendala, 1998; Rodríguez Oliva, 1998). A Emporiae trobem
un deis millors exemples d'aquestes iniciatives en la primera fase del
forum (Aquilué er alii, 1984). Encara que en general les ciutats republicanes són poc conegudes a causa de les profundes remodelacions
que van experimentar en epoca imperial, les excavacions han permés
identificar restes de construccions monumentals d'aquesta epoca en
ciutats com Saguntum i Valentia. Destacarem el cas de la primera, on
-des prés de la seua destrucció e l 219 per Anníbal- la ciutat és reconstrui'da per Escipió, la superfície ocupada experimenta una importan!
ampliació i es dota d' un nou recinte emmurallat amb torres (Pascual
i Aranegui, 1993) i d' un centre cívic de caracter monumental
(Aranegui, 1992a). Quant als recintes murats deis oppida iberics, a
Burriac (Cabrera de Mar) en el tercer quart del segle II es construeix
la porta meridional utilitzant una tecnica que recorda 1'opus quadratum roma (Garcia Rosselló i Zamora, 1993, 149).
En relació amb el desenvolupament d'aquests programes apareixen per primera vegada a Hispania les termes, tant en les fundacions colonials com en els oppida iberics. Sengles exemples iJ.Iustren els dos casos: les termes republicanes de Valentia, anteriors a la
destrucció de la ciutat per Pompeu l'any 75 aC, (Escrivá i Ribera,
1993), i les del Cabezo de Alcalá (Azaila), de semblant cronología
(Beltrán Lloris, 1976, 147-150, fig. 4 1). Podem afegir les termes
excavades a l'assentament de Ca 1 Amau (Cabrera de Mar), de simi'
lar cronología a les de Valentia, actualment en estudi. L' existencia de
termes en oppida iberics palesa la introducció d' un habit -el deis
banys públics- típicament roma, fins ara desconegut en el món indígena, la presencia deis quals pot explicar-se tant perla presencia de
grups d'origen roma com per l'aculturació de les elits municipals.
Pel que fa als espais domestics, en els assentaments rornans trobem els millors exemples de la introducció de models itlllics en les
fundacions republicanes de la vall de l'Ebre que van patir els efectes devastadors de la guerra sertoriana. A La Caridad (Caminreal)
s'ha excavar una domus que reprodueix el model hel·lenístic de
peristil i incorpora paviments d' opus signinum (Vicente et alii,
1991 ). Entre els oppida iberics trobem aquests nous models al
Cabezo de Alcalá (Azaila), on Beltrán Lloris ( 1976, 135-146, fig.
40) assenyala la presencia de diversos exemples de casa amb pati,
així com paviments de signina i pintura mural del 1 estil (Lasheras.
1984 i 1985; Mostalac i Guiral, 1992). També a Salduie s'ha pogut
excavar un triclinium decora! amb un pavimem d'opus signinum i
altres estances d' una domus (Galve, 1996). Pe! que fa al sistema de
coberta, la utilització de teguale i imbrices apareix ja en la segona
meitat del segle 11 aC a Catalunya, com per exemple al' oppidum de
Burriac (Oiesti, 1995, 97), pero és més tardana en altres zones, puix
no s'ha documental ni al Cabezo de Alcalá (Azaila) ni a La Caridad
(Caminreal), on la coneguda Casa de Likine devia tenir una coberta de branques i argila (Vicente et alii, 1991 , 95).
En el món n•ral els models italics també apareixen en primer
lloc a Catalunya: plantes, tecniques constructives i decoratives i
sistema de coberta es daten des del final del segle n aC. En les
proximitats d' Emporiae, la primera fase de I' Olivet d'En Pujo!
correspon a un assentament iberoroma en que s'utilitzen dolia i
tegulae, amb una datació entre el final del segle II i el primer quart
de 1' I aC (Casas, 1989, 44). A la Laietania, al Valles Oriental, Can
Martí a Samalús (Aquilué i Pardo, 1990) i Can Massot a
Montmeló (Cantaren i Estrada, 1998) són dos exemples d'aquests
assentaments amb paviments d' opus signinum. A les proximitats
de l'oppidum de Burriac, I'assentament de Can Cataia sembla un
exemple del que degué ser una situació prou freqüent, una mena
d' híbrid arquitectonic caracteritzat per la utilització conjunta de
les tecniques constructives tradicionals i les introdu'ides pels romans com el teulat (Garcia Rosselló i Zamora, 1993, 157). Les
tegulae passen a tenir també altres f uncions: a l'assentament de
Can Balenr;:ó (Argentona), amb una primera fase d'ocupació entre
mitjan del segle 11 i el segon quart de l'I, s'utilitzen coro a material constructiu en el soco! deis murs i com a base de les llars
(Pujo! i Garcia Rosselló, 1994, 1Ol ). Més cap al sud, a la
Cessetania, al poblat d' AJorda Park (Calafell), després del seu
abandonament es construeix en el segle 1aC un edifici cobert amb
teules que presenta paraJ.lels amb alguns establiments agrícoles
republicans del Laci (Pou, Sanrnartí i Satancana, 1993, 193).
4.4. ECONOMIA 1 DINER
El domi ni roma va comportar la implantació gradual d'una
nova estructura económica basada en la producció esclavista.
L' imperi roma era una estructura tributaria que extreia de les
zones conquerides, mitjanr;:ant imposicions economiques di verses,
els excedents productius en forma de diner, for9a de treball i produeles agrícoles, recursos que en bona part eren destinats a reproduir les condicions de domini (Woolf, 1992, 283). Aproximadament a partir del 200 aC, la política imperialista romana
d'establir impostas en dinerales províncies conquerides va obligar a aquestes a obtenir-lo per satisfer les exigencies de l'estat
roma. Aquestes, dones, es van veure obligades a aconseguir-lo
augmentant la seua producció i dedican! a l'exportació un volum
de productes per valor equivalent, almenys, a la quantitat de les
imposicions. Aquesta situació va comportar una serie de canvis en
la producció, distribució i consum deis béns, com ara l'augment
de la producció agrícola. una major divisió del treball, el desenvolupament de les manufactures i de !'artesanal i un increment
considerable del comerr;: local i a lla.rga distancia (Hopkins, 1980,
101 - 102).
La conquesta romana va alterar els patrons economics de les
poblacions indígenes, que comptaven amb llurs propies xarxes
comercials d'abast local i a llarga distancia. En una primera etapa
35
[page-n-46]
els romans van exhauri r les rese rves de diners. tant públiques com
privarles, bé de forma directa amb el saqueig, bé de forma indirecta mitjan~ant el pagament d'indemnitzacions i exaccions. A l
mateix temps van estendre el treball esclau fins a despla~ar altres
formes de treball tradicionals. Aquest veritable ··saqueig de capital, terra i treball" va comportar no únicament l'expropiació deis
recursos economics de molts deis sotmesos, sinó sobretot la profunda altcració de les formes de propietat anteriors a la conquesta, e n el que hom pot considerar un veritable procés de desestructuració economica. Molles de les poblacions que es van oposar a
Ro ma van ser destru'ides i llurs habitants van ser esclavitzats:
grans extensions de te rra van passar a ser ager publicus i molts
deis seus recursos (mines. sal, boscs i pastures) van comen~ar a
ser explotats pcr immigrants romans i italics. Moltes altres ciutats
van ser sotmcses a fortes exig~ncies fiscals i els propietaris locals
van comen~ar a utilitzar nombrosos esclaus en els treballs productius per tal d'augmentar- ne els rendiments.
El desenvolupament del diner és un deis fenomens economics
característics de la Roma republicana, estretament lligat a la producció esclavista, orientada a produir mercaderies pe r a l'intercanvi i l'acumulació, ésa dir, a un desenvolupament creixent del
valor de can vi que arriba a existir de manera separada de les me rcaderies produ'ides. A Hispania l'inici de !'economía monetaria
esta estretament relacional amb la Segona Guerra Púnica. Al llarg
del darrer ter~ del segle 111, en una primera fase amb l'expansió
cartaginesa per la península i posteriorment amb l'enfrontament
bel·lic amb Roma, les poblacions indígenes es van familiaritzar
amb l'ús de la moneda. L' important volum de les dracmes iberiques d'imitació emporitana present sobretot a Catalunya i al nord
del País Valencia s'explica com una amonedació efectuada per
finan~ar la resiste ncia armada contra els cartaginesos primer i
contra els romans més tard. En un primer moment. dones, la guerra sera la causa de les primeres encunyacions destinarles al pagament deis exercits. Els seus avatars i el trafec de les tropes s'encan·egaran de difondre la moneda pels territoris disputats. Aquesta
situació va produir un augment espectacular de la massa monetaria (Ripolles, 1994. 123-126).
Duran! les primeres decades del segle 11 la moneda forma pan
del botí de guerra i s'utilitza també peral pagament de tributs. El
diner que provenía deis impostos va contribuir a la monetarització
i al desenvolupament del comer~ en !'economía romana (Hopkins,
1980. 105). El diner es va anar fent imprescindible a causa de les
transformacions productives i economiques que la socie tat experimentava. Com a conseqüencia, es produeix una proliferació de
seques i emissions amb metrología romana, l'efecte de les quals
és !'abundancia de la moneda i la generalització del seu ús.
L'extensió de l'encunyació de moneda i la circulació d'un gran
volum de numari fa ra n possible la generalització deis intercanvis
monetaris i el control de l'economia (García-Bellido, 1998).
4.5. EL COMER(:: BÉNS D'ÚS 1 CONSUM
En estreta relució amb el procés de monetarització, el comer~
a !larga distancia experimenta un grao increment des deis últims
anys del segle lll aC. Aquest fet va introduir canvis en els habits
de consumen fer possible l'adquisió de béns exotics que procedien d'ahres territoris de la República. De manera general. en les
províncies occidentals es dó na un augment deis nivells de consum
respecte als pcríodes anteriors a la conquesta. Aquestes cir-
36
cumstancies van produir un enriquiment deis mHJancers com
comerciants. navegants i banquers (Hopkins. 1980. 102-1 05).
Aquest augment del consum i deis intercanvis comcrcials. espccialment importan! des de la meitat del segle 11. es veu retlectit en
la presimcia de ceramiques i altres manufactures d'importació en
la practica totalitat deis assentaments ocupats en aquesta epoca. la
major part de les quals correspon a contenidors de vi i vaixella de
taula italies (tf Uroz i Molina, 1989). L'absencia de produccions
propies en quantitat suficient pera destinar-oc una part a l'exportació, pcrmet deduir que l'adquisició d' aquests béns s'efectuava
amb una part deis excedeots productius de la població indíge na.
almenys en part. en forma dineraria. En relació amb aquest auge
comercial es trobe n els assentame nts que, amb funció de llocs
d'ancoratge, fan la funció de mercat i de redistribució deis produeles d'importació.
En els decennis següents a la conquesta, la República es beneficia considerablement de l'oc upació del territori d' una manera
di recta a través de les lributacions i de les exaccions abusives de
governadors i publicans. Des de la fi de la Segona Guerra Púnica,
i sobretot a partir de l'aixafame nt de les rebel·lions deis pobles
ibCrics, fins a !'epoca d' August, les relacions de dominació estabienes per Roma comporten l'establiment d'una aCLivitat comercial, en que la importació de vi italic assoleix un lloc privilegia! de
quasi monopoli, un fet que es va reproduir posteriorment a la
Gal·lia a partir de la conquesta de la Transalpina (Laubenhemier,
1990, 39). Un deis vchicles més antics en el procés de romanització va ser el comer~. en el quaJ destaca la presencia de mercatores. negotiatores i publicani a Hispaoia en epoca republicana
(García y Bellido. 1966: Rubio, 1998).
Ambla conquesta d' Hispimia s'obre un mercal immens pcr a
la producció agraria italica i, consegüentment, va produir-se una
inte nsificació del comen; marítim. Els romans. amb la conquesta
de les províncies occidentals, provoquen l'aparició de nombrosos
bevedors de vi nous (Tchemia, 1986, 58), als quals se' ls dóna
satisfacció amb l' increment de la producció vitivinícola italiana.
El consum de vi imponat per les poblacions iberiques de l'est
peninsular no és un fenomen nou, puix hi ha precedents amb el vi
massaliota, ctrusc i potser sicilia amb les més amigues de les
amfores grecoitl'l liqucs, pero sempre amb un carllcter minoritari.
La diferencia rau en la progressiva massificació d 'aquest consum
al llarg del segle 11, el qual deu estar indui't, en bona pan, pels
habits dels conqueridors, puix els exercits romans van constituir
indubtablement un bon mercat (per exemple, els eampaments de
Numamia). El desig d'emular el comportament de les elits socials
degué estendre aquest habit de consum, al temps que s'estrenyien
els lla~os de dependencia i s'abandonaven els propis Mbits. Hom
pot pensar e n un fenomen paral·lel al documental a la Gal·lia. on
segons Posidoni a l' inici del segle l aC els rics bevien vi importa!
i els pobres cervesa del país: alme nys en part, el producte que s' intercanviava pcr vi era ma d'obra: un esclau per una amfora
(Tc hernia. 1986, 88-90).
Acompanyant els irnportants carregaments de vi arriben a
Hispania les ceramiques fines de taula envemissades de negre produ'ides majoritariament a la Campania. Aquestes, amb els envasos
contenidors de vi, actue n com a veritables fossils-guia peral període lbe ric Final. Pero, mentre que les amfores es valoren pel productc que contenen, la ceramiea de vem ís negre s'adquireix pel seu
valor intrfnsec. perla seua qualitat tecnica i per la capacitat d' integració que representa: el vi i la copa, més enlla d'un líquid amb
detenninades propietats i del recipient amb que es veu. són els produeles que fabriquen, usen i consurneixen els dominadors. Són
[page-n-47]
sobre tot béns de prestigi: si hom no pot ser com ells. almenys hom
pot usar i consumir els mateixos productes que ells. Ambdós. vi i
cerl\mica. són. dones. dos poderosos símbols d'emulació: més
e nlltl del seu esu·icte i utilíssim valor cronologic, són els resorts
d'un complex i efica~ mecanisme d'integració cultural.
L'augment deis intercanvis comercials amb Italia. amb !'arribada massiva de productes d'importació d'ús i de consum.juga un
paper fonamental en les relacions economiques, tot i que no suposa més que un canvi quantitatiu -de graos proporcions. pero- en
una llarga tradició comercial. La distribució i venda deis productes es va veure afavorida per la pacificació del país. Les neccssitats estrategiques de control dclterritori i de recaptació d'impostos van permetre la mi llora i l'ampliació de la xarxa viaria. la qua!
cosa faci litava igualment l'activitat comercial.
La fase inicial d'importació massiva de vi dóna pas, possiblement des del principi del segle 1 aC, a una creixent producció vitivin1cola en les zones de més primcrenca romanització, al NE de la
península. Per a la seua comercialització s'imiten en un primer
moment els contenidors italics (Amfores Dressel 1A, B i C). pero
prompte apareixen ripus nous (Tarraconense 1 i Pascual 1) la difusió deis quals arriba al sud de Fran~a. la vall de l'Ebre i el litoral
valencia. Junta les amfores es produeixen els corresponents vasos
per a beure, concretament imitacions de la ceramica de vernís
negre i deis gobelets de parets fines.
A més de la ceramica, la presencia en jaciments iberics de
determinats objeetes d'origen iti.\lic, com és el cas deis bronzes,
pot mostrar la simple substitució deis propis o l'adopció d'usos i
costums romans. En el camp de la indumenti.\ria veiem com esdevé la substitució de la fíbula anular hisptmica i altres ripus autbctons per models importats com els tipus Alesia i Aucissa. Altres
objectes, com la sonda espatulada trobada al Cormulló deis
Moros. apareixen per primera vegada en el món iberic. La importació massiva i la diversificació del mobiliari metal·lic, amb la
introducció de nous tipus i motius decoratius, es pot veure al jaciment del Camp de les Lloses de Tona (Barcelona), un obrador
mctal·lúrgic e n que es reciclaven tota classe d'objectes (Duran e1
alii. 1995. 67-69).
4.6. LA VAIXELLA CERÁMICA
Amb les importacions de vi comencen a arribar, també en lfnia
amb una tradició ja secular, grans quantitats de ceramica d'importació, sobretot de vaixella de taula. Com ha assenyalat More!
(1983a), la ceramica és un instrument privilegiat de mesura del
comer~ antic perla seua indestructibilitat i pel seu rol en !'economía i la cultura antigues. En els modes de difusió d'aquest producte Morel distingeix entre el comer~ propiament dit i els fenomens
de difusió diferents d'aquest, com ara el transport d'objectes i les
imitacions. Quant a les modalitats del comer~. distingeix entre els
problemes de la producció. el transport i la venda i els clients i el
consum: entre aquests darrers cal considerar els preus i modalitats
de la compra. els termes d'aquesta. qui són els clients i les possibles innuencies d 'aquests sobre el comer~ de la cerarnica.
Com ha fet veure Bats (1988. 228-234), donat que les produccions locals oferien tota la vaixella per satisfer les necessitats
del grup, les importacions serien perfectament inútils si a les
necessitats primaries (consum) no s'afegiren les secundaries
(prestigi), veritable porta oberra al procés d'aculturació. En la vaixella cerarnica hom pot veure un signe revelador, puix en tota
societat -i en les primitives en particular- menjar i beure són actes
que s'insereixen en un marc cultural i mític (ritual). amb els seus
tabús i les seues obligacions: la cuina i la taula podrien ser, en el
procés d' aculturació. un deis elements més resistcnts. D'altra
banda. en termes d'aculturació. una societat pot adoptar una ceramica estrangera sense que aixo revele importants canvis socials
interns. sinó simplement mi llors possibilitats d' intercanvis.
En els assentaments estudiats hom ha trobat, junt als contenidors de vi (les amforcs). un nombre important de vasos per a beure
també d'importació, un servei de vaixella especialitzat i estranger.
Com succeeix al rnigdia francés. a partir del principi del segle 11 i
la part essencial
fins als primers decennis de la segona meitat de
de la vaixella de taula es compon de les importacions campanianes
que substittJeixen progrcssivament la vaixella autoctona (Arcelin,
J991, 227). La beguda i el recipient per a consumir-la passen a
substituír -en una proporció difíci l de detenninar- sengles productes
propis. Aquest fenomcn no és nou en la cultura iberica: les amforcs
massaliotes, etrusques. púniques j grecoitaliques, amb les corresponents vaixelles de taula, en són els precedents, pero a una escala
molt menor. La diferencia amb aquestes, pero. no sois és quantitativa (ma~sificació). sinó també qualitativa: el come(\: esta controla!
per una potencia que a més a més ha ocupat el territori. Ambla conquesta romana, des del segle llles ceramiques d' importació passen
a ser productes comcrcials per als consumidors indígenes. La seua
irnportació se supedita sempre a la del vi, objecte d'intercanvi per
excel·lencia. Si bé és cert que, pel que fa a la ceramica, tins aleshores no havia existit un veritable mercar indígena. la pressió aculturadora a panir de la conquesta va acabar per provocar-ne l'aparició. Conseqüencia d'aquest fenomen fou la irnitació d'algunes de
les formes cerlirniques pcr part de les terrisseries indígenes.
La substitució deis productes propis pels deis conqueridors
(forma ceramica per forma, vi o cervesa per vi) és un primer pasen
el procés de renúncia a la propia identitat, su posa el reconeixement
de la superioritat deis productes deis conqueridors sobre els propis
i contribueix a la dependencia economica perque pot suposar l'abandonament de la propia producció. Hom establcix d'aquesta
forma uns lla~os de dependencia económica i c ultural i unes categories ideologiques, en que'!. sens dubte, els productcs d' importació
(els deis conqueridors) se situen en primer lloc (sobre els propis) i
assoleixen una forta carrega de prestigi i de representació.
Pero si el consum de vi "iguala" d'alguna manera conqueridors i conquerits, la manera d'efectuar-lo serveix per reproduir les
categories. Les fonts comen que alguns pobles. com ara els Celtes.
no mesclaven el vi amb aigua a la manera grega. S'introdu'la un
hllbit (el consum de vi), pero aquest adoptava una forma (vi sol)
que permetia reproduir la diferencia entre barbarie i civilització.
L'exportació d'un producte i de l'hllbit de consumir-lo acabava
sent així un rneeanisme de autoatirmació (de la cultura romana) i
de discriminació (envers els conquerits).
L'apropiació d'aqucsts productes, encara que és un fet significatiu. no és un signe suficient d'apropiació cultural. Si en el cas
deis vasos pera beure, la importació del producte de consum permet un lligam segur. la resta de la vaixella de taula (bols. escudeHes. plats) resulta més problematica. Seguint Bats. convé fer dues
precisions sobre la presencia de recipients culinaris estrangers en
un jaciment: 1) pot assenyalar la presencia de població estrangera
al si de la comunitat indfgena: 2) hi ha una correlació possible
pero no necessaria entre l'adopció d'una forma de recipient i l'adopció de la seua fundó original: si amb una paella no an·iben e ls
hlibits alimenticis i les receptes de cuina que la fan servir. la seua
presencia no suposa una ruptura en els costums tradicionals i la
rr.
37
[page-n-48]
seua incidencia en el món indígena és mínima com a element
acuhurador. Al migdia francés. l'acuhuració alimentícia és un
fenomen tarda i inacabat que sembla tan tributari de la proximitat
geografica com de la freqüentació comercial.
D'altra banda, la far;ana mediterrania de la Península ! ~rica es
troba immersa en un domini culinaii on intervenen l'oli, les pastes
de cereals, els purés de lleguminoses. la cam i el peix, amb els recipients apropiats per amanir-los i guisar-los (mortarium, olla, patilla.
caccabus) i per menjar i beure (la1u:, parella. catinus, uas uinarium,
/ago11a). La penetració de la vaixella romana substitueix alguns deis
elements existents en la ibCrica i en diversifica altres. Entre la ceramica de cuina importada trobem mo11aria. patinae (plates de vora
bífida) i llurs operculi. a més d'altres no documentats entre els materials estudiats en aquest tcrritori com ol/ae i caccabi.
Pel que fa al reflcx deis canvis deis habits alimenticis en la
composició de la vaixella, la primacía de la parella escudelles/vasos de beure comenr;a a afeblir-se a Grecia continental des
del segle IV aC (Bats, 1988. 59) i. més tardanament. a Italia en e l
curs del segle 11 (lbidem. 72). El segle JI és un període xamera per
a la diversificació deis habits de taula en el món grec occidental.
Les primeres transformacions s'inicien a 0/bia en el segle lll per
J'augment del nombre de plats i de fonts. tendencia que s'acreixenta molt sensiblement des del principi del segle següent
(lbidem, 203-205). Com ha demostrat Arcelin ( 1991 . 227-229) a
G/anum, aquesta tendencia també es documenta al migdia francés
en els oppida indígenes: J'estudi per grups funcionals mostra que
en el segle II plats i fonts suposen el 40% del servei de taula, un
percentatge proxim al d' Olbia, mentre que disminueixen els bols.
com passa a La Cloche, Marduel, etc. Pel que fa a la vaixella de
cuina, mentre que en el món grec -on esta ben definida des del
final del segle V- les practiques de la taula evolucionen a pan ir del
final del segle IV i sobretot en el lfl, la Italia romana segueix molt
més temps fidel a una alimentació tradicional a base de bollits
(André. 1981. 60-62). amb l'ús exclusiu de l'ol/a, i no evoluciona
fins als segles III-ll amb l'adopció de la patilla, lligada al desenvolupament del consum de pa i per a la preparació d'estofats de
peix i de guisats (Ibídem, 65-70): el caccabus va comcnr;ar a utilitzar-se timidament a partir del segle 11.
En conclusió, en el conjunt de la ceramica d'importació la vaixella de taula penetra de manera generalitzada entre la població
indígena per la forta carrega ideologica que comporta el seu ús
(prestigi), mentre que la ceramica de cuina té una acceptació molt
més restringida: només alguns mortaria i patinae s'han trobat en
escassos assemaments, mentre que ollae i caccabi estan completament absents. D' aquesta manera. la substitució de recipients directament relacionats amb la prcparació del menjar, que pot suposar un
canvi en els habits culinaris, és mínima i es redueix a la sola pres~n
cia de pati11ae. Aquesl fet. pero. pot explicar-se en pan per la identitat de funcions entre rccipicnts semblants de la vaixella ib~rica: és
probable un cert grau de convergencia entre ambdues tradicions
culinaries. La menor permeabilitat de la vaixella de cuina als can vis
culturals pot obeir a dues causes: a la seua escassa carrega ideologica (no s'exhibeix) i a la major resistencia deis habits culinaris.
4.7. LES CREENCES
El canvi mental és l'indicador deis niveUs més profunds d'aculturació. La seua valoració és complexa i els seus indicadors
són molt lirnitats, donat que adopta expressions ben diferents en
38
camps com el llenguatge. les creacions plastiques. els universos
mítics, etc. De manera general ens trobem amb l'adopció de practiques i elements romans. amb l'extensió deis nous cultes i llur
reinterpretació per la població indígena (Plácido, 1988; Marco.
1996; Alvar. 1999). Aquestes expressions del sincretisme poden
identificar-se en qüestions com els emplar;aments deis santuaris,
les formes artfstiques producte de les interaccions entre el nou
llenguatge roma i la ideología de la tradició iberica (Olmos.
1998), etc. La consolidació d 'aquest procés portara a la construcció de temples de tipus italic en els assentaments iberics.
Una de les primeres manifestacions de la influ~ncia de les practiques religioses romanes és la presencia de petites ares en les capeH domestiques que s'han trobat en diversos jacimcnts del Penedes
es
a Catalunya com Darró. la Bassa i la Vinya d'En Pau (Pou,
Sanmarti i Santacana, 1993. 195). Tenim un precedent al jaciment
de Mas Castellar (Pontós, Girona), on s'ha trobat un altar hel·lenístic de marbre pent~lic en el que s'interpreta com una estructura de
culte (Adroher. Pons i Ruiz de Arbulo, 1993, 4 1-46). Per tractar-se
d'una zona proxima a Emporio11 i perla datació de l'ara -que pot
remuntar-se al segle m podem parlar més prompte d'intlu~ncia
hel·lenística. pero pel context ceramic es pot concloure que el lloc
va ser destru"it entre el final d'aquest segle i el principi del n.
Pel que fa a l'emplar;ament deis santuaris. possiblement és el cas
d'alguns situats en llocs alts (Tarradell, 1979), com el de la Muntanya
Frontera de Sagunt dedicat a Uber Pater (Corell, 1993) i el de la
Muntanya de Santa Barbara de la Vilavella (Vicent, 1979b: Corell,
1994). Quant als edificis peral culte, els temples apareixen també en
nuclis urbans en qu~ la presencia romana és molt primerenca i importan! (Mangas, 1998). com el cas de Sagumum. on la seua arca monumental compta amb un temple de celia tripartita (Aranegui. 1992b).
També a l'oppidw11 iberic del Cabezo de Alcalá (Azaila) trobem un
perit temple in amis (Beltrán Lloris. 1976, 151- 152, fig. 39). Al santuari de La Encamación de Cara vaca (Múrcia), un primer temple típicament italic substitueix el predecessor iberic en data tan primerenca
com la primera meitat del segle II aC (Ramallo, 1992). en una mostra del que degué ser el procés de monumentalització deis santuaris
en epoca republicana (Ramallo, 1993).
La coexistencia de les tradicions iberica i romana en la plastica -en relació amb els monuments funeraris i els santuaris- ha estat
qualificada de "dualital de corrents artfstiques" per León ( 198 1,
184). Balil ( 1989. 223) ja va assenyalar que no resulta tacil diferenciar entre !'escultura romanoiberica -en expressió del seu mestre Bianchi-Bandinelli- i l'anomenada propiament romanorepublicana. Rodríguez Oliva (1996, 14) ha denomina! aquest llenguatge
artístic com bilingüe. per comparació amb les monedes contemporanies. L' adopció de models romans és evident en alguns deis
escassos monuments funeraris que coneixem d'epoca republicana,
com els de Malla (Roda. 1992) i Obu/co (Rodríguez Oliva, 1996,
16}, aquest darrer un bon exemple delllenguatge "bilingüe" de les
formes plastiques. Com ha assenyalat Roda ( 1998). la frontera que
separa ('escultura iberica i romana és difícil d'establir.
La influencia deis models romans en l'escultura pot apreciarse també en els exvots d'alguns santuaris iberics, con els palliati
del Cerro de Jos Santos d' Albacete (Ruiz Bremón, 1986), on podem veure com els obradors locals que preparen per encllrrec les
escultures de pedra que serveixen d' ofrena a la divinitat, s'adapten
als nous canons pera satisfcr els gustos deis devots que són romans
o volen aparéixcr representats com a veritables romans (Noguera,
1994, 109-1 37 i 203-2 13; 1998). De la mateixa manera, els exvots
de bronze que apareixen en els santuaris comenccn a imitar models
[page-n-49]
i fins i tot a representar divinitats romanes. com per exemple succeeix a la mateixa ciutat de Sagunt (Blecht. 1989).
D'altra banda. la troballa d'amulets de caracter profilluic en
contextos iberics és un ciar exemple de l'adopció de les creences
romanes. La representació deis genitals masculins té, en el món
hel·lenístic, un valor d'amulet. Entre les seues atribucions destaca
la de fer frontal fascinwn o "mal d'ull". L'ús de filacteries, molt
freqiient en 1' Alt lmperi. era comú entre els xiquets, els més exposats a la fascinació i els encantaments. S'utilitzaven com penjolls
de diverses formes i grandaries que normalment eren de bronze.
encara que no faltaven els de metalls preciosos, ivori i fins i tot
d'os. Les troballes del penjoll de plata de la necropolis del Turó
deis dos Pins (Sabadell), que es data al principi del segle lJ aC
(Garcia i Rosselló, 1993, 145-146), i el d'os del poblat del
Cormulló deis Moros (Albocasser), possiblement anterior al 75
aC (Arasa, 1995a, .148-149, ftg. 45), són ben representatives d'aquest fenomen. També trobem aquests símbols, amb una funció
similar, llaurats en les portes d'accés d'algunes fundacions romanes, com és el cas més conegut de la porta meridional d' Emporiae
(Balil, 1983, 229-231, núm. 115- 116, lfun. lX)
4.8. EL CANVI LINGÜÍSTIC
La llengua, com a mitja de comunicació i expressió, és -ultra
un element més d'una culrura- el seu vehicle principal, el primer
instrument pera la seua transmissió. L'expressió del canvi cultural en el camp de la llengua adopta la forma del que en sociolingüística s'anomenen processos de substitució, fenomens ben
coneguts en les societats contemporanies, que també compten
amb paral·lels en períodes histories. com pot ser a l'edat mitjana
I'"arabització" d'AJ-Andalús o la "catalanització'' de l'antic
Regne de Valencia. Quan per alguna raó (invasió, domini i dependencia economica, cultural, etc), dos grups lingüístics entren
en contacte en un mateix territori, generalment un deis dos detenta una posició dominant i la seua llengua sempre acaba per despla9ar a la més feble. La primera (Ll) va associada als grups
socialment dominants i el seu aprenentatge, per tant, actua com a
mecanisme d'integració, mentre que la segona (L2) es relega a
l'ús familiar. En aquest procés de substitució apareixen manifestacions com el bilingüisme i la diglossia. Breument podem definir
el bilingüisme com la situació d'un individu o col·lectiu que
empra dues llengües, i la diglossia com la situació en que dues
llengües assoleixen funcions diferents dins d'una comunitat.
Altres expressions són les interferencies, tant de tipus fonologic
com gramatical i lexic, els préstecs lexics i els cales semantics (c.f
Vallverdú, 1980; Molli\ i Palanca, 1987; Rotaetxe, 1988; Molla i
Viana, 1989 i 1991; Romaine, 1996).
Respecte al procés de substitució de les llengües preromanes
pe! llatí, aquests plantejaments han estat desenvolupats per Untermann ( 1995a, 305-307), qui ha destacat que a pesar de la indubtable existencia d'un percentatge elevat d' individus bilingües. els
indicis d'aquest fenomen són molt escassos.
Les limitacions de l'arqueologia a !'hora de documentar
aquest canvi són evidents. A excepció de les poques notícies que
ens transmeten les fonts, només comptem amb els documents
escrits que l'arqueologia ens permet recuperar. Pero el caracter
minoritari de l'escriptura en aquesta epoca i la utilització
majoritaria de suports peribles, redueixen no únicarnent el volum
de la documentació coneguda, sinó també la seua diversitat i -el
que resulta més dramatic per a un historiador- el seu valor informatiu. De fet, el constan! degoteig de nous documents aporta molt
poca informació, sobretot perque -com calia esperar- els més
abundants són els més breus, i els de major interés són majoritariament funeraris. És per aixo que, en part, la descripció del canvi
Lingüístic a la Península lberica és al mateix temps la descripció
del desenvolupament del procés escriptuari.
La romanització lingüística -la llatinltzació- ha estat objecte
de diverses aproximacions generals amb diferents enfocaments
(García y Bellido, 1967 i 1972; Mariner, 1983 i 1989; Panosa,
1996; Arasa, 1997a; Plácido, 1998). Aquest fenomen va iniciar-se
arran d'un procés d'expansió imperialista, d'una violenta imposició sobre els pobles indígenes, i en la meitat occidental de l'lmperi
va comportar l'extinció de la major part de les llengües anteriors.
L'element que sens dubte va actuar d'una manera rnés decisiva i
transcendent socialment fou l'exercit ambla seua presencia continuada,junt amb els legionaris llicenciats que s'establien en el país
i els auxilia que hi toma ven. També colons, comerciants i func ionaris, amb la generalització de la vida urbana i el desenvolupament de les infrastructures viaries, degueren jugar un paper fonamental com a "agents lingüístics". La integració de les elits indígenes degué ser el primer pas. El llatí, dones, es va convertir -per
ser la llengua deis conqueridors- en el vehicle principal de la cultura. A més de ser llengua de tracte, era la utilitzada per l'administració i el seu domini era obligat per ascendre en !'escala social.
4.8.1. LES FONTS
Les referencies literaries a la llengua són molt escasses, tardanes i quasi sempre de poca transcendencia (García y Bellido, 1967).
La diferencia de llengua sembla no su posar cap problema en els primers contactes entre romans i ibers; si en un primer mornent pogueren servir corn a interprets els comerciants grecs d' Emporion, els
individus bilingües degueren formar-se rapidament per garantir la
comunicació entre ambdues comunitats lingüístiques. Possiblement
els membres de les elits indfgenes degueren participar activament
en aquest procés amb l'aprenentatge de la llengua deis conqueridors. Així, en els contactes entre els cabdills i reguls indígenes i els
generals romans, com devia haver succe'it amb els cartaginesos, no
apareix cap menció a dificultats en la comunicació, ni tan sois a la
utilització de traductors. Les referencies als interprets -persones que
sens dubte degueren jugar un paper fonamental en els contactes
interculturals- no apareixen en les fon ts fins a moments avan9ats
(Lejeune, 1949, 57 ss.). L'absencia de referencies a la llengua i als
possibles interprets es poden veure, per exemple, quan l'any 205
una ambaixada del senat saguntí formada per deu Uegats va viatjar
a Roma i -introdu'ida per Escipió- va donar les gracies al senat roma
perla seua intervenció contra els púnics per boca del major d'ells
(Livi, XXVill, 39, 1-22). Aquesta situació va tomar a repetir-se
l'any 203 amb una altra ambaixada saguntina que portava presoners
cartaginesas i l'or i la plata amb que aquests pretenien reclutar lropes auxiliars (Livi, XXX, 21 , 3-5).
Seguint un ordre cronologic. en primer lloc, Artemídor -en
una referencia transmesa per Esteve de Bizanci- assenyala cap al
lOO aC que entre els pobles hispanics els que habitaven junta la
mar empraven l'alfabet llatí (Schulten, 1925, FHA, 11, 159). Més
endavant, en una obra acabada el 45, Ciceró (De Diu., 11, 131)
explica que encara aleshores arribaven al senat roma comissions
de púnics i hispans que necessitaven un traductor.
39
[page-n-50]
De les referencies de localització concreta amb que comptem,
tres tenen com a escenari geografic la Betica i una la Celtiberia.
En primer lloc tenim l'al ·lusió pejorativa de Ciceró. en la seua
defensa del poeta Árquias (Pro Arch.. XXVI), als poetes locals de
Cordrtba que l'any 74 es trobaven junta Metel. deis quals destaca els seus accents rudes i barbars (Schulten. J937. FHA. IV, 231).
Més d'un quart de segle després, l'any 45, després de la batalla de
Munda, Cesar (Be/. Hisp., 42, 4) reprén amb acritud els hispalenses per la seua actitud favorable als pompeians, tant a peregrins
com a ciutadans. el que s'interpreta que tots entenien sense dificulta! el seu discursen llatí. A l'inici del principal d' August resulta de gran inte rés l'esmentada referencia d' Estrabó ( III. 2, 15)
quan afirmava que els Turdetans s'havien assimilat perfectament
al mode de vida deis romans i ni tan sois es recordaven de la seua
propia llengua. La darrera notícia és de Tacit (Anna/es, IV, 45, 2).
qui coma que l'any 25, sota el regnat de Tiberi, un llaurador de la
ciutat de Termes va assassinar el pretor L. Calpurni Pisó; sotmés a
tortura perque donés els noms deis seus complices, "a plena veu i
en la llengua del país escridassa que l'interrogaven endebades".
La importancia de la llengua en el procés d'integració de les
poblacions indígenes és clara en algunes de les disposicions que
en epoques posteriors van prendre alguns emperadors. En aquest
sentit, cal recordar que !'emperador Claudi va establir l'any 43
que no concediria la ciutadania romana a aquells que no conegueren la llengua llatina (Dio. LX, 17). Aquest és un exemple de com
els sistemes d ' imposició lingüística poden ser fins i tot coercitius,
en utilitzar la llengua corn una conditio sine qua non per accedir
a formar part de la comunitat.
Les perduracions lingüístiques que s'esmenten en la documentació cristiana, al final del segle IV a Aquitan.ia i al principi del V
dC a Menorca (Arce, 1982, 109-l l 0), són casos particulars que de
cap manera poden generalitzar-se a les zones de conquesta més primerenca, on el canvi lingüístic devia ha ver-se consumat feia segles.
4.8.2. LLENGUA I ESCRIPTURA
El procés de conquesta romana va suposar una autentica revolució per a la historia de l'escriptura a la Península Iberica
(Michelena, 1976). La introducció del llatí va adoptar en un primer moment una expressió aparentment contradictoria: el seu ús
incipieot en textos rarament conservats (per exemple, el bronze de
Lascuta) va anar acompanyat d'un notable augmen t de l'escriptura iberica sobre diversos tipus de suports a causa d 'un ciar afavoriment per part de l'administració romana. Pe! que fa a les arees
agrafes com la Meseta, com ha assenyalat De Hoz ( 1979, 244), el
progrés de la romanització va introduir l'escriptura al mateix
temps que el llatí. Pero e n un primer període entre el 150 aC i el
final del segle J' aC és la llengua celtiberica la utilitzada en !'epigrafía amb l'alfabet iberic oriental (Untermann, 1995b).
En aquest procés d'extensió de l'escriptura, la problematica se
centra en la continu'itat deis usos epigrafics queja existien abans de
la conquesta (ploms, monedes, esgrafiats sobre ceramica), en la introducció d'altres nous relacionats amb la presencia romana (altars.
segells sobre ceramica, inscripcions sobre vaixella metal·lica), en
ocasions amb els seus propis supo1ts (tabulae, tésseres, pavirnents) i
en la progressiva generalització de l'habit epigri\Jic que suposa un
importan! augment quantitatiu deis epígrafs. Aixo no obstant, !'epigrafía iberica apareix en poques de les esferes tematiques que són
40
normals en l'epigrafia del món antic (religiosa, pública). les quals
nornés apareixen en inscripcions d'epoca romana (De Hoz. 1995, 61).
De Hoz ( 1995) ha abordat el problema de les relacions entre l'escriptura iberica i la llatina. En el seu repas deis diferents tipus que
caracterizen l'epigrafia !latina d'epoca republicana a HispiíJl.ia, en
general destaca la seua parquedat, amb una importan! presencia de la
jurídica i de caracter públic i l'escassesa d'lnscripcions sepulcrals. Pel
que fa als tipus de J'epigratia iberica, tenint en compte la irnportant
limitació que suposa la impossibilitat de conéixerel contingut deis textos, pru1 deis epígrafs coneguts sern bla correspondre als propis de la
Llatina. tot i que en alguns casos no compten amb paral·lels: tabttlae de
bronze de possible caracter jurídic; suports monumentals de possible
cariícter públic, en ocasions bilingües: plaques de marbre. tal vegada
també de caracter públic; inscripcions musivaries. etc. L'aspecte més
cridaner és la seua expansió, pero considera dubtós que el fenomen
siga conseqüencia només de la influencia romana. En aquest sentit.
assenyala que aquesra tendencia comen~a abans i és general a tot el
Mediterrani. L'ocupació romana va provocar canvis economics que
van afectar a la societat iberica i es reflecteixen en l'epigrafia. La vida
urbana serveix d'estímul a l'epigrafia, i aixo explica el seu florirnent
en les ciutats juntament amb la Jlatina. D'altra banda. De Hoz propasauna suggerent hipbtesi, segons la qua! l' iberic vajugru· el paper de
Jlengua vehicular en amplies zones de la península des d' abans de l'an·ibada deis romans; aquests la van seguir utilitzant coma mitja privilegiat de comunicació en llurs relacions amb els conque1its, el que
explicada l'expansió de la seua epigrafía. La desaparició de l'epigrafia iberica en el segle I dC s'explicaria perla llaünització deis redu'its
cercles que coneixien l'escriptura; l'expressió grhlica de la !lengua,
dones, desapareixeria abans que aquesta. La desaparició de l'iberic
podría explicar-se així com la subsrin.ció d'una llengua vehicular per
una altra més efica~ i d':unbit més ampli. en un procés no molt diferent del que es va donar a Ita.lia. Abans de l'adopció del llatí per les
poblacions indígenes, va donar-se una fase en que aquestes conservaven la seua !lengua pera usos col·loquials i uti}jtzaven elllatí pera funcions especials, en una situació de bilingüisme -veritablernent de
diglossia- en que les llengiies locals ocupa ven una posició cada vegada rnés desfavorable tins a desaparéixer.
En el món iberic. !'auge del procés escriptuari -amb una llarga tradició almenys des del segle V- comen9a des de la darreria
del segle Ill amb la multiplicació d'un nou tipus de document, la
moneda, la inscripció monetal; aquest no és un fet estrictament
epigrafic. jaque més importan! que la llegenda és la moneda en si,
pero en certa manera el problema numismatic i l'epigri'tfic són
paral·lels (De Hoz, 1979, 237). Ambla generalització de l'ús de la
moneda, la difusió de l'alfabet a través deis breus textos rnonetals
va rebre un impuls decisiu.
Passem a veure alguns exemples de les diferents situacions que,
pe! que fa a la llengua, alfabet i iconografia, trobem entre les seques
hispiíniques (Panosa, 1993a; Untermann, 1995a). En el cas de la
seca /lerda es dóna la doble adaptació del Jletrer a les regles de la
llengua llatina i del símbol emprat en la iconografia romana: d' una
banda les monedes amb l'efígie del llop canvien de iltifta en alfabet iberic a /lerda en escriptura llatina, mitjan9antla representació
de la 1 forta escrita amb el dígraf lt amb la 1 simple, i el canvi de i a
e davant de r en síl·laba no-inicial; i d'altra banda. el llop -que
garanteix la continu'itat- esdevé una lloba en les darreres emissions
en referencia a la nodrissa deis fundadors de Roma. Un altre exemple de llatinització del toponim és el de la seca Bolskan. Segons la
hipotesi d' Untem1ann que explica aquesta forma com una cadena
trimembre constituida per prefix+toponim+sufix, el pas de la forrna
iberica Olsca a la llatina Osea pot explicar-se per una sirnplificació
[page-n-51]
fonetica e n que el grup consoniintic 1
-s-k, poc freqüent e n llatí. es
redueix a s-k. fenomen en que a més degué tenir importancia l'assonancia amb l'etnonim itiilic Osci. La utílització de llegendes
bilingües entre les seques hispiiniques és palesa e n el cas
d' Osicerda, en que una emissió que pot datar-se cap al 50/49. amb
la deessa de la victoria i l'elefant cesaria. combina el lle trer iberic
usekerJe amb J'abreviació llatina Osi. Pel que fa al cas de l'emissió
Arse-Sagu11IÍIIII, mcntre que la romanització iconografica és indubtable. ambla representació del cap femcní amb case a l'anvers i la
proa de nau al revers (Villaronga. 1967). les dues llegeodes presents
amb escriptures difercnts no corresponen al mateix top<)nim i poden
referir-se al caracter bilingüe i bicultural de la ciutat.
La introducció del llatí en les llegendes mooe tals no va ser
uniforme. A més de les seques ja esme ntades, va conviure amb
l'iberic e n les monedes de Cei/Ke/se, Gili/Kili, Saerabi/Sairi i
Obulco/lbo/ka, i e ra absent en altres eom Tarraco, Osea i Bilbilis
fins a Cesar, en ternps del qual encara va pe rviure la llegenda iberiea Usekerre. D'altra banda, en les monedes comencen a aparéixer els noms deis magistrats responsables de les emissions, fet
d'indubtable origen roma, que trobem en les seques d' U11rikesken,
Sag1111111111, Saiti i Obulco, a més d'altres ciutats de fu ndació romana com Va/enria (Ripolles, 1988). Aquests noms. escrits amb
earacters iberies en les e nc unyacions de la prime ra. presente n bé
una onomastica indígena (lskerbeles, 1/tirarker i Arabels). bé
romana (Tiberi. Luki i possiblement Serkir).
Aquest auge eseriptuari es manifesta també sobre un altre
tipus de suport, la ceramica, e n la qua! els lletrers pintats acompanyen sovint les cscenes de l'estil narratiu. Els vasos del Tossal
de Sant Mique l ( Liíria). anteriors al principi del segle II, són la
millor expressió d'aquest corrent ( Bonet. 1995, 449-464). Entre la
segona meitat d'aqucst segle i la primera del següent la utilització
del suport ceramic es diversifica amb el desenvolupament d'altres
ripus d'inscripcions com els segells que apareixen en diferents
produccions (MLH lli E.l.l , 287, Azaila), algunes de les quals
imiten formes romanes, com ara el segell iberic de l'amfora
Ta rracone nse 1 de Sald11ie (Aguarod, 1992) i els bilingUes que
figuren en els 1110rtaria deltipus Azaila (Aguarod, 199 1, 127- 128,
tig. 30). i sobretot els esgrafiats sobre cerarnica, deis quals parlarem més endavant (vegeu 4.8.4.).
A més d' aquest ti pus de suports ja utilitzats e n el món iberic.
amb la conquesta romana comeneen a utilitzar-se altres suports
inequívocament romans, expressió que es refereix a aquell tipus
de monume nt epigrMic que té el seu parangó e n exemplcs
romans de pareguda c ronología i és e mprat amb una funció semblant (Mayer i Velaza, 1993, 667-668): tabulae de bronze. plaques de marbre. tésscres, inscripcions musivaries, e tc. En primer
Jloc te nim les tabu/ae de bronze, probablement una expressió
paral-lela deis decrets i sentencies jurfdiques romanes en aquest
mateix su port. Corn ha assenyalat De Hoz ( 1979, 236 i 241-242).
els ibers no sembla que hagen uti litzat J'escriptura pcr a fi ns
públics; no hi ha inscripcions anteriors a la presencia romana que
puguem suposar que hagen estat gravades per e nciirrec d'un
magistral o d' un organisme públic. Aquest tipus de document,
dones, no té antecedents iberics i pot associar-se als textos llatíns
de la Italia republicana. El bronze era el material utilitzat normalment pera J'exposició d'aquest típus de textos ( Piini, Nm. ,
XXXlV, 97. 99), i la llei tlavia municipal (capítol XCV), com
podem veure en la /ex lmitana (González, 1990, 95 i 99), determi na en la fórmu la sobre l'exhibició d' aquestes tabulae aeneae
que havien de ser col·locades e n el lloc més concorregut del
municipi: ( ...)in aes incidmur et in loco ce/eberri1110 eius 1111111i-
cipii jigarur ur d(e) p(lano) r(ecre) l(egi) p(o.uir). Suetoni
(Vespasia, 8. 5) explica que !'emperador va manar reproduir
3.000 planxes de bronze que constitu·ien el més antic arxiu de
l'lmperi, que havien estat destru'ides en l'incendi del Capitoli de
rany 69. Dos excel-lents cxcmples d'aquests documents d'epoca
republicana els tenim e n els bronzes de ÚISCII/(1 amb la copia
d' un decret del 189 aC (González, 1990. 181- 183). i la Tabula
Comrebiensis (Botorrita 2) arnb una sente ncia del 87 aC ( Fatás.
1980). L'ús d'aq uest suport es va aplicar també en els textos iberics. en allo que podern considerar veritables versions indigenes
d'aquest tipus de documents (Oiiver. 1995b), com els dos bronzes de Comrebia: Botorrita 1 (Beltrán i Tovar, 1982) i Botorrita
3 (Beltrán Lloris, De Hoz i Untermann, 1996). A aquests cal afegir els exemplars de Sagunt (MLH fll F.IJ.9), la Muntanyeta de
Sant Antoni de Betxí (Fietcher, 1967c i 1968; MLH lli F.7.2) i el
darre r publicat d' Aranguren (Navarra) (Beltrán i Ve laza, 1993).
Pel que fa a les funcions de les llengües. donada la gran
escassesa de documents veritablement bilingües. resulten de
partic ular interés les tabu/ae de Contrebia Be/aesca (Botorrita),
en les quals podem veure un fenornen de diglossia quasibé únic
e n la Hispania preromana, és a dir, d'un ús jerarquitzat de dues
llengües -una indíge na i l'altra elllatí- segons les seues funcions
en el camp jurídic. Com ha assenyalat Unte rmann ( 1995a, 306307), la tabula Contrebiensis del 87 aC demostra que el senat
d'aquesta població, compost de membres amb noms plenaments
celtibcrics, va fer redactar un doeument j urídic e n llengua llatina pera un assu mpte de caracter supracomunitari, un pleit d 'aigües entre les ciutats ve·ines de Salduie i Alaw1, me ntre que en
els bronzcs Botonita 1 i 3, aproximadament coetanis. les mateixes autoritats es van servir de la llengua celtíberica pera tractar
de qüestions internes de la seua ciutat.
Amb una fundó diferent, pero sobre un supon també de
bronze, trobem les resserae hospitales, que apareixen exclusivament en tcrritori celtiberic i són absents de les zoncs de més primerenca romanítzació (Étíenne, Le Roux i Tranoy, 1987).
També entre les tésseres celtibédques veiem reflectit el canvi
lingüís tic, puix junt amb les escrites en aquesta Jlcngua trobem
les celtiberiques amb escríptura !latina i les propiamcnt llatínes
(De Hoz. 1986. 66-77).
Quant a les inscripcions musivaries sobre paviments d'opus
signi1111111 (Velaza, 1996a, 325-328), fins ara se'n coneixen dues:
una a La Caridad (Caminreal. Tcrol), que ha de datar-se abans de
la destrucció del jaciment cap al 75172 aC (Vicente et a/ii, 1986;
1989. 23-27; 199 1 i 1993; Un tcrmann, 1990, 34 1; Velaza, 1991;
Pérez Vilatcla, 1992; Silgo, 1993), i una altra a Andelos (Mendigorría, Navarra) (Mezquíriz, 1992; Silgo, 1993; Untermann.
1993). Pel que fa a la tecnica cmprada, coneixe m paral·lels Jlatins
d'epoca republicana en ambits públics de nuclis de romanització
primerenca com Carthago No11a a l'edícula dedicada a Atargatis
del Cerro del Molinico (Ramallo i Ruiz, 1994), al sacellum dedicat a f11ppirer Sraror (Amante et a/ii, 1995) i a la Loma de las
Henerfas de Mazarrón (Ramallo. 1986. 183-186).
Finalment, les plaques petries són relativament nombrases
(Mayer i Velaza, 1993, 668-670; De Hoz, 1995, 69-70). Se'n
coneixen 2 a Tarraco, 2 a Sagu11111111 i 5/6 a Emporiae. Pe! que fa
al material, alguns d 'aquests rnonuments són de marbre (MLH 111
C. l . l-4 d'Ernpúries, C.l8.8 de Tarragona i F. ll .8 de Sagunt).
Quant a la funció. algunes poden ser epígrafs cívis (C. I. I) i altres
són textos funeraris (C.l8.6 i F.ll.6). En aquest tipus de suport
trobem alguns deis epígrafs bilingües (C.J8.5-6 i 1O. i F.ll.8).
41
[page-n-52]
En relació amb l'onomastica, el "bateig" lingüístic pot considerar-se la forma primitiva i fonarnental d'aculturació (Étienne et alii, 1976, 97-98), i l'expressió més clara d'aquest fet es
reflecteix en l'onomastica: la progressiva implantació de noms
romans i, amb ells, el sistema de filiació roma. Aquests es coneixen inicialment mitjan¡;ant llurs versions iberitzades, tant sobre
ceramica (Siles, 1981), com tal vegada sobre paviments d'opus
signinum: Kai, Luki, Tiberi, Likine, etc, tot i que aquest darrer és
dubtós pe! fet d'haver-se documentar en el bronze Botorrita 3 el
nom personal celta likino.f (Beltrán Lloris, 1995, 176). La perdu ració d'elements indígenes en l'onomastica és palesa en els
documents jurídics del segle 1 aC, tant en la rabula d' Ascoli de
l'any 89 aC (Criniti, 1970), comen la de Conrrebia de l'any 87
aC. Paral·lelament, !'epigrafía monetal ens informa de !'existencia d'un grup social constitult per ciutadans que tenen noms italíes, del qua! formen part les elits que nodreixen les magistratures colonials i cíviques, com podem veure per exemple a
Va/enria (Ripolles, 1988). Més endavant, al principi del període
imperial, encara trobem epígrafs funeraris amb noms indígenes,
com ara en les comarques septentrionals del litoral valencia els
casos d'Asteduma (Algímia d' Almonessir) i Tannega/dumwm
(Nules). Aquesta perduració en la implantació progressiva de
1'onomastica llatina ha estat assenyalada particularment a
Gal/aecia, on el procés no arriba a completar-se (Le Roux i
Tranoy, 1973, 216). La importancia de l'onomastica coma element diferenciador es palesa en una disposició de )'emperador
Claudi (Suetoni, Claudi, 25, 7) amb que prohib"ia que els vinguts
de l'estranger adoptassen noms romans, singularment gentilicis.
Pel que fa als usos i metodes escriptuaris, una troballa singular s'ha efectual a l'oppidum iberic de Burriac, on -en un nivell
de la seua fase fmal (90-40 aC)- va aparéixer un estil de plata
associat a carbons de ti!, fusta amb la qual es fabricaven les tauletes encerades utilitzades pera l'escriptura (Olesti, 1995, 96).
Ens trobem, dones, amb un sistema de registre típicarnent roma.
D'altra banda, la perduració deis usos epigratics de la llengua
iberica alllarg del segle 1 dC -a més deis esgrafiats iberics documentats sobre ceramiques altirnperials (sigil·lata italica i sudgal·lica)- pot
obrir noves perspectives a la datació d'aquests monuments. La inscripció amb caracters monumentals trabada al teatre de Sagunrum va
ser interpretada inicialment comuna grada o subsellittm que hauria de
datar-se almenys en epoca claudioneroniana (Hemández er alii, 1993.
41 -42; Mayer i Velaza, 1996). Dones bé, recentment Velaza (2000) ha
fet veure que les proporcions que dóna la reconstrucció hipotetica del
monument a partir de les dimensions deis caracters conservats -amb
més de 70 cm de mOdul- difícilment pot correspondre a un subse1/han, jaque aquests estranyarnent arriben als 3 m i el text saguntí tindria una llargaria mínima de 8-9 mi possiblement major; a partir d'aquestes consideracions, Velaza planteja la hip<)tesi que aquest text
corresponga en realitat a la inscripció monumental del teatre de
Sagunt, que a més podria haver estat bilingüe. Aquesta suggerent
hipütesi obre la porta a la continu"itat en eJs usos públics i estrictament
romans de l'epigrafia iberica en aquesta epoca, quan la utilització de
les inscripcions romanes amb funció honorífica i funeraria ja esta
generalitzada. O' aquesta manera es justificaría la datació deis textos
iberics funeraris en un període que es prolongaría al llarg del segle 1
dC. En aquest sentit, un cas particularment interessant és el deis
esgrafiats iberics sobre una inscripció funeraria de Requena
(Martínez Valle, 1993). la datació de la qual podría situar-se en el
final del segle 1 dC (Velaza, 1996a, 330).
42
4.8.3. lNSCRIPCIONS FUNERÁRIES
El darrer ti pus que estudiarem són les inscripcions sobre pedra
amb funció funeraria, amb una problematica complexa que possibilita un tractament més profund. Són monuments majoritariarnent amb forma d'estela, decorats amb carteles incises i ocasionalment amb altres motius, que es concentren majoritariament
entre els rius Ebre i Xúquer, amb un importan! nombre en les
comarques septentrionals del País Valencia. No és un grup nombrós. puix esta constitu"it, segons la recopilació d' Untermann
( 1990), per un total de 35 inscripcions. S 'hi poden afegir alguns
exemplars més apareguts posteriorment. Com aquest autor assenyala, resulta cridanera la seua escassesa o fins i tot l'absencia en
nombrosos i irnportants jaciments iberics.
A nivelllocal, la discussió al voltant de la datació d'aquests
monuments ha produ"it una abundant bibliografía (Oiiver i
Macián, 1980, 122-126; Oliver, 1981 , 248-250; Oliver, 1985,
37; Arasa, 1987b, 130; Arasa, 1989b, 96-99; Oliver, 1990a, 8587; Oliver, 1994, 146; Oliver, 1995a, 109-11 0). Quant als estudis generals, Oliver ( 1995a) ha fet una revisió de les esteles no
decorades, Ve laza ( 1996b) ha elaborat una sfntesi sobre la problema ti ca general d'aquests epígrafs i jo mateix he preparat un
resum sobre les diferents qüestions relacionades amb el seu estudi incloent una proposta de tipología (Izquierdo i Arasa, 1999,
284-293).
JACIMENT/
NÚM. EPÍGRAFS
El Pla del~ Vinyets/3
MUNICIPI
Canet lo Roig
DIMENSIONS MATERIAL
HPUS
(50) X 48 X 12;
Gres
Estela
Calcaria
lnde1em1inat
(líl!) X 35 X
1
3"5;
(55) X 43x 1
5
Desconegui/1
El Corral del Roio/2
Polpísl l
SamMatcu
42 X 25
Alcala de Xiven
Desconegudes
Desconcgut lndeterminal
Caldl!ia ? lndelerntinal
Alelllh de Xiven
(30) X (35)
Els Tossalets/1
Les Cor<"S de Vinroma
(40) X ( 10) X (23)
Calchria
lndelcmünat
Les Llanties/1
Bell·lloc
(63) X (34) X 17
Gres
E>
tela
El Bordissa~l
Cabanes
1 X 45x 26
05
Ca Icaria
Estela
La Pobla Tornesa
(46"5) X 32"5 X 33'5
C caria
al
Estel3?
El Tossal de la Balaguero/1
En l'inventari de jaciments he assenyalat aquells en que han
aparegut inscripcions iberiques (fig. 7), als quaJs cal afegir altres
monuments de procedencia poc clara. En conjunt són JI les troballes conegudes:
- En contextos iberics: el Bordissal (Cabanes) i el Tossal de la
Balaguera (la Pobla Tornesa), possiblement en la necropolis.
- En un context poc precís que pot ser iberic o altimperiaJ: els
Tossalets (les Caves de Vinroma).
- Fora de context, que poden estar relacionades tant amb un
assentament iberic com amb un altimperial: tres al Pla deis Vinyets de Canet lo Roig.
- Es coneix la zona de la troballa, pero no el lloc exacte: les
Ermites de Bell-lloc.
- Descontextualitzades: dues al Corral del Roio (Aicala de
Xivert), una a Polpís (Aicala de Xivert) i una altra a Sant Mateu.
He deixat fora d'aquesta relació la inscripció de la Punta perque presenta una morfología diferent i unes dimensions molt
redu"ides que poden fer dubtosa la seua funció funeraria, tot i que
va ser trabada en la necropolis (Oiiver, Casabó i Ortega, 1982-83,
245 i 248). Fora de J'area estudiada, pero també en les comarques
septentrionals del País Valencia, es coneixen altres dues inscripcions a Benassal i AJgímia d' Almonessir.
[page-n-53]
En l'estudi d'aquests monuments convé distingir diferents
aspectes que desenvoluparé de manera individualüzada: dispersió; materials. morfología i decoració; textos i cronología.
A nivell local, per a Oliver l'aparició d' inscripcions iberiques al nord del riu Millars seria conseqüencia d' una major
reticencia deis Ilercavons a la romanització, mentre que la major
concentració d'epígrafs llatins al sud d'aquest riu provaria la
major receptivitat deis Edetans a la influencia romana; la zona
nord es romanitzaria més tardanament, mentre que la sud, més
próxima a Saguntum, assimilaria més rapidament i intensa les
influencies romanes. Aquest plantejament, que !' autor situa en
un context cultural diferencial pera ambdós pobles, en part produele de diferents influxos colonials, no té en compte el fet que
les esteles iberiques apareixen en un territori molt més ampli que
l'ací estudiat. La distribució d' aquest tipus de manifestacions
escriptuaries, tot consideran! els buits atribu"ibles a J'atzar de les
troballes, creiem que no permet la seua consideració com un
indicador etnic (vegeu Yl.3). Si hom pot establir alguns tipus de
caracterització a partir de la seua difusió, aquesta ha de ser
obviament supraetnica, de tipus regional, donada l'extensió de
l'area on apareixen: la meitat septentrional de la fa,.ana mediterrania de la Península lb~rica.
4.8.3.2. MATERIAL$, MORFOLOGIA 1 OECORACIÓ
fí"ig. 7.• lnscripcions iberiques sobre pedra (els números es corresponen amb el llistat d e jaciments).
4.8.3.1. DISPERSIÓ
Les inscripcions funeraries apareixen en una amplia zona que
s' estén almenys des de Yic fins a Bicorp. i des de Binéfar fins a la
Yall d' Albaida, amb la darrera troballa de Terrateig (Fletcher i
Gisbert, 1994). De manera general, l'area de dipersió deis monuments no decorats és prou semblant a la deis decorats, fonamentalment el sector NE de la península. Aixo no obstat, així com el
principal focus d'esteles decorades, epigratiques o no, se situa al
Baix Aragó, la major concentració de les no decorades es dóna en
la meitat nord del País Valencia, especialment entre els rius de la
Sénia i Xúquer. En la zona estudiada apareixen concentrats al
nord del riu Millars, en territori deis Jlercavons, pero no pot ignorar-se el fet que un poc més cap al sud. la ciutat de Saguntwn
-siruadaja a I'Edetania- és un importan! focus epigrafic en llengua
iberica, amb 17 textos sobre pedra en la ciutat (MLH III F. ll.l 16) i 8 més al santuari de la Muntanya Frontera (Fietcher i Silgo,
1987). Velaza ( 1996b, 254) explica la concentració d'epígrafs en
aquesta ciutat i Tarraco pel fet detractar-se d' importants centres
polítics i comercials.
Els ti pus de pedra utilitzats entre els exemplars conservats són
de procedencia local: calcaría i gres. Deis 11 exemplars coneguts,
se' n coneix el material de 8: 4 són de calcaría i 4 de gres; d'un
altre, Yalcárcel assenyala que era de "marbre negre" , material que
possiblement correspon a calduia fosca. A diferencia de zones
com el Baix Aragó o Catalunya, on trobem fins a 5 esteles epigrafiques amb decoració, tots els exemplars estudiats no estan decorats. Del total d'll epígrafs, 6 es troben suficientment ben conservats com per a ser considerats esteles; la resta possiblement
també ho fora, pero no es pot assegurar.
Aquest grup constitueix un focus importan! entre les esteles
iberiques, en el qual pot incloure's també l'epígraf del Mas de
Corbó de Dalt de Benassal (MLH III E.9.1). A aquest grup pot
afegi r-se per la seua proximitat i similitud !'estela de La
lglesuela del Cid (MLH 01 E.8.2). Aquest grup es troba situat
geograficament entre el del Baix Aragó, constitu"ít en la seua
majoria per esteles decorades, i el formal pels 17 epígrafs de la
ciutat d'Arse-Saguntwn, deis quals almenys 4 poden identificar-se com esteles.
Sobre les seues dimensions, entre els pocs exemplars conservats pro u complets destaca 1' al,.aria de 1'estela de Cabanes: 105
cm. Les que presenten una menor al,.aria pareixen estar incompletes; la resta es conserva molt fragmenta! i la seua al,.aria no és
representativa. Quant a l'amplaria, hi ha dos formats que concentren un nombre significatiu d'exemplars. El primer se situa entre
els 32 i 34 cm, amb 2 exemplars: Canet F.2.2 (32 cm) i Bell-lloc
(34 cm); el segon se situa entre els 43 i 45 cm, amb 3 exemplars:
Canet F.2.1 (44 cm), Canet F.2.3 (45 cm) i Cabanes (45 cm). Pel
que fa a la grossaria, els extrems se situen entre 10 i 37 cm, i
poden establir-se 4 formats. Entre 1O i 12 cm, amb 2 exemplars:
Canet F.2.1 -2 ( 1Ocm); entre 15 i 17 cm, amb 2 exemplars: Canet
F.2.3 (15 cm) i Bell-lloc (17 cm); entre 23 i 26 cm, amb 2 exemplars: les Coves de Yinroma (23 cm) i Cabanes (26 cm); i entre 33
i 37 cm, amb 1 exemplar: la Pobla Tornesa (33' 5 cm).
L'extrem superior de les esteles, segons l'acabat que presente,
pot dividir-se en 4 tipus (Izquierdo i Arasa, 1999, 289, fig. 13),
deis quals dos són presents entre els exemplars analitzats. En el
primer tipus (A), la cap~alera presenta un acabar groller que li
43
[page-n-54]
dóna una forma apuntada. comen el cas de Cabanes. possiblement
acusat per una deficient conservació. En el segon tipus (8 ) aquest
apuntament presenta una certa regularització mitjanc;ant l'elaboració de dos planols inclinats que acaben en altre horitzontal, prefiguran! J'acabat arrodonit, comen Canet F.2. 1-2. Un cas particular és el de la Pobla Tornesa, que presenta els angles bisellats. tret
que no trobem en cap altre exemplar.
El segon tret a tenir en compte en la classifícació d'aquests
monuments és la preparació del camp epigrafíc. Segons el tractament que es done al camp hi pode m distingir 6 ti pus. deis quals tres
són presents entre els exemplars analitzats. El primer (0) és el simple allisat de la zona on deu inscriure's eltext, sense línies de guia
entre els renglons, com succeeix a Cabanes. El segon ti pus ( 1) es
caracteriza pel trac;at de les línies de guia, com veiem en les tres
esteles de Canet. El quint tipus (4) té una major complexitat, puix
presenta una doble cartela, amb el tcxt situat en la part superior. i
esta representa! únicament per l'exemplar de Bell-lloc.
La combinació deis tipus formals amb els proposats a partir
del grau de preparació del camp epigrafíc permet classifícar les
este les millor conservades: Cabanes (A.O), Canet lo Roig ( 8 .1) i
Bell-lloc (8.4).
La fom1a del suport pot relacionar-se gmsso modo amb les esteles funerl\ries romanes. Es tracta d'una forma que requereix poca
elaboració: desenvolupament vertical, coronament de tendencia
apuntada o arrodonida i preparació del camp epigrafic, normalment
amb una canela delimitant el text. En l'aspecte formal, algunes esteles amb el coronament arrodonit com les de Sinarcas i Guissona, que
constitueixen el tipus D. presenten un acabat similar al d'un nombrós
subgrup d'esteles romanes (cf Schlüter, 1998). En aquest sentit,
Mayer i Vclaza ( 1993, 667) han destaca! la presencia de suports difcrents de !'estela en els nuclis de romanització antiga, front a l'absencia en les zones rurals o no urbanilzades on són presents les esteles
o cipus. Certamen!. algunes de les millors expressions de !'epigrafía
funerl\ria són les propies de les el.its locals en ambients rurals. allunyats de les ciutats. Aixo no obstan!, aquesta desigual distribució -que
possiblement puga matisar-se- pot ser objecte de diferents interpretacions, pero sembla raonable considerar que si !'estela coma supm1
epigrafic s'imrodueix per influencia romana, hauria de manifestar-se
primerament en contextos urbans i no en el món rural, més retardatan en el procés d'emulació, on podricn ser un poc més tardanes.
De fet. no pot descartar-se una interpretació contraria: podria tractarse d'una manifestació autúctona que ambla romanització es veu progressivament redui"da a ambients rurals, allunyats deis grans focus
d'aculturació que són les ciutats.
Quant al camp epigrafic, determinats tractaments en la preparació, com el rebaixament de !'estela de Guissona (Guitart et n/ii,
1996, 164), presenten una clara relació amb !' epigrafía romana.
En general, les esteles decorades són minoritaries. La presencia de
determinats motius com els sfmbols astrals i les armes, sobretot en
grups ben localitzats geografícament com el del Baix Aragó
(Marco, 1978), i fins i tot les formes peculiars que adopten algunes carteles quan falten altres motius, no poden relacionar-se amb
la influencia romana i han de considerar-se com una manifestació
iconografíca indígena.
4.8.3.3. TI::XTOS
Sobre els textos, que apareixcn sempre en alfabet nordoriental, tractarem quatre aspectes: paleografia, puntuació, contingut i
estructura.
44
Quant a )'epigrafía. la regularització deis signes que caracteritza les inscripcions sobre pedra s'ha interpreta! corn un tret originat en la influencia de l'alfabet monetal (Maluquer, 1968, 67).
En aquest sentit, Siles ( 1986. 21 i 39) ha assenyalat que les modificacions experimentades pel sistema d'escriptura iberic es manifesten en l'aproximació de les grafíes indígenes a les lletres capitals romanes. com un primer pas cap a la "llatinització gratica",
amb Emporiae i Sagumum com a casos paradigmatics. pero també
en la tendencia cap a una escriptura orientada cada vegada més
envers la representació grafíca alfabetica i el progressiu abandonament del sil·labisme. Al seu torn. Velaza (1996b. 253) assenyaJa la influencia deis models romans en tots els aspectes referents
a 1' ordinatio del text, pauta!, forma de les lletres i en l' habit i formes de les interpuncions. Concretament, pel que fa a la paleografía, destaca les transformacions experimentades per algunes lletres en la seua aproximació a les seues equivalents llatines: la n
prolonga el seu trae; oblic. la e experimenta una progressiva horitzontalització deis seus trac;os paral·lels i el silabograma ba es dota
d'apices que l'assimilen a la 1 llatina. Una bona mostra d'aquesta
regularització deis signes iberics. amb una clara influencia de l'alfabet monetal, es pot apreciar en !'estela de Guissona. on també
s'utilitza la puntuació triangular similar a J'emprada en els epígrafs llatins (Guitart et alii, 1996, 164).
Sobre el contingut, alguns autors han assenyalat que la informació proporcionada pels textos iberics de caracter funerari no
deu ser molt diferent de la que hom troba en els epígrafs funcraris
llatins (Untermann. 1980. 111 ss: 1984, ll l -115: 1990, 192- 194;
Siles, 1986,40-42: Velaza, 1996b). En aquest sentit. s'han proposat di verses classifícacions pcr als diferents formularis de les inscripcions funeraries ibCriques (De Hoz, 1983. 384-388: Siles.
1986, 40-42. nota 87: Untermann, MLH W § 582-587). Segons la
hipotesi més acceptada, el procés de llatinització hauria introdu'it
progressivament l'estil formu lar roma en aquest tipus de textos.
Així dones, els formularis continguts en els textos iberics i llatins
poden ser, en esquema, prou semblants (nom, liliació, dedican!,
edat, etc): per la mateixa raó. els textos iberics poden aparéixer
incomplets, com de vegades passa amb els romans, cosa que
explicaría La falta de regularització. La presencia d'antroponims
acompanyats d'altres terme . de detemúnats sufixos o de marques. dóna suport a aquesta interpretació.
Tres d'aquests elements i sufíxos, per a la comprensió deis
quals s'han cereal paral·lels en els formularis sepulcrals llatins.
s'associen al contingut funerari: afetake i variants, eban i variants
i seltar. En aquesta lfnia. Ve laza ( 1993, 161-1 65) ha proposat per
a la inscripció de Civit (Tarragona) una estructura formular típicament romana formada pel norn del difunt, la filiació, l'edat, el
parentesc i el nom de la dedican!. D'altra banda, .!'existencia de
textos bilingües amb correspondencies semantiques entre termes
iberics i llatins (afeteki = heic siflls est: tebanen "' coerauit),
aquests darrers amb grafies arcaiques, aproxima cronologicamcnt
ambdues formes d'expressió e crita. Per al terme eba11. Velaza
(1994) ha proposat la identificació de marca de filiació.
Finalment, el terme seltar ~s un element del formulari funerari
amb un sentit més difícil de determinar (Arasa i Izquierdo, 1998,
94 i 97).
En els textos funeraris iberics, a !'estructura més freqüent i
senzilla de nom personal, segueixen -cada vegada en menor nombre a mesura que augmenta la seua complexitat- estructures formulars en que apareixen altres elements (filiació, dedican!. edat,
etc), com ocorre en els casos de Santa Perpetua de Mogoda, Fraga,
Sinarcas i Bicorp. En ocasions aquests elements apareixen abre-
[page-n-55]
viats. segons veiem en l'estcla de Guissona i en algunes inscripcions saguntines (MLH 111 F.ll.ll - 12).
O' especial interés resulta el text de la inscripció de Guissona.
on apareixen dues abreviatures entre interpuncions a continuació
deis dos elements onomastics (Guitart et a/ii, 1996, 166- 167). La
hipotesi més versemblant pera la interpretació de la primera (e.)
és que es traeta de !'abreviatura del terme eba11, freqüent en contextos funeraris. Pera la segona (i.). el seu desenvolupament és
més problematie, puix en els formularis funeraris no hi ha cap
terme amb aquest comen~ament: s'apunta la possibilitat que es
tracte d ' una marca de quantitat i que els signes següents siguen
numerals. En qualsevol cas. el fet destacable és la utilització d'abreviatures en el formulari epigrMie, cosa que sens dubte cal
interpretar com un símptoma de la seua romanització.
Com han assenyalat Guitart et alii ( 1996. 169) en l'estudi d'aquesta estela, resulta simptomatic que a mesura que anem concixent major nombre de textos i monuments epigrafics iberics, ens
aproximem més i més a les formes romanes. De la mateixa manera que la fixació escrita de la !lengua iberica es produeix per
influencia externa i és producte de la importació del seu signari,
albirem ara que la generalització de la memoria funeraria i d'altres fets confiada a l'escriptura va ser també producte d'una
influencia cultural, ara de la eivilització romana, en la qual les
expressions epigrilfiques de l'eseriptura tenen un especial valor
com element de prestigi. Si l'cmulació en els usos de l'escriptura
va ser el primer pas, la utilització del signari !latí i l'abandonament de l'iberic no és més que el reflex d' un procés de substitució lingüística que culmina amb l'extinció -en el curs d'algunes
generacions- de la !lengua propia.
4.8.3.4. CRONOLOGIA
Els intents de datació de les esteles epigrafiques s'enfrontcn a
problemes com la manca de contextos arqueologics clars en la
major part de les troballes i l'escassesa de models romans en l'ambit de l'epigrafia funeraria d'epoca republicana. En el territori estudiat, les referencies cronologiques amb qu?: comptem pera la datació de les inscripcions sepulcrals són molt escasses. Quan poden
relacionar-se amb un assentament, aq ucst presenta evidencies d'oc upació en els segles D-1: és el cas de les inscripcions de Cabanes
i la Pobla Tornesa. Quant a l'epígraf de les Coves de Vinroma, la
proximitat entre l'assentament iberoroma i !'imperial no pennet
una adseripció segura. En el cas de les tres este les de Canet lo Roig
-que es van trobar reaprofitades- el jaciment més prox.im és altimperial, pero un poc més allunyat n'hi ha un d'iberic. Ja fora de l'area estudiada, l'exemplar recentrnent estudiat del Mas de Barberán
(Nogueruelas, Tero!) es va tmbar associat a un jaciment abandonat
en la primera meirat del segle 1 aC (/\rasa i Izquierdo, 1998).
De manera general les opinions deis diferents autors són coincidents en la seua datació en el contcxt del període iberoroma.
Maluquer ( 1968, 67) datava aquestes este les en els segles 11-1.
pero apuntava la possibilitat que algunes podrien datar-se en
epoca imperial. En el seu estudi de les csteles decorades deis convents Ccsaraugusta i Cluniense, Marco ( 1978, 9 1) les datava entre
el seglc 11 i la primera meitat de 1'1 aC. Martín-Bueno i Pellicer
( 1979-80, 419) daten els exemplars de Casp, del grup del Baix
Aragó, en el primer ten¡: del segle 11. i relacionen la seua aparició
amb la presencia romana; per aquests autors, la mentalitat que
provoca la utilüzació de l'escriptura i del relleu en les esteles iberiques és la mateixa. Mayer i Velaza ( 1993, 676; Velaza, 1993)
han proposat una datació des del final del segle 11 fins a 1'epoca
d'August, en considerar e l supon, l'ordinatio i la tecnica d'incisió. De Hoz ( 1993. 18) ha assenyalat que només poden datar-se
aquelles inscripcions funeraries que mostren una clara influencia
romana i que cap la possibilitat que en algunes zones, sobretot a
Catalunya, el seu desenvolupament siga conseqüencia del procés
de romanització. Beltrán Lloris ( 1993, 250-252: 1995, 178) les
data en els segles 11-1 i considera que consritueixen una síntesi
entre la tradició indígena representada per les esteles anepfgrafes
d'iconografia clarament autóctona i de l'habit epigriific roma. Un
exemple d'aquest fenomen seria l'esmentada estela antropomorfa
de Nogueruelas, decorada amb un pectoral en forma de disc pcr
davall del qual s'estén un text de cinc línies (Arasa i Izquierdo,
1998).
A les comarques septentrionals del País Valencia, Oliver
( 1995a, 11 0) data els exemplars sense decoració entre els segles 1
aC i I dC. De Hoz ( 1995. 74-75) ha recordat la falta de dades segures i !'existencia d'indicis contradictoris. A la falta d'informació
cronologica sobre la major part de les inscripcions, cal afegir que
moltes d'elles són tan senzilles que difícilment permetcn arribar a
conclusions precises. Sobre aquestes bases, seria prematur deduir
que la practica de l'epigrafia funeraria entre els ibers és d'inducció romana. En aquest sentit, assenyala !' existencia d'antecedents
segurs (el Corral de Saus, Moixent) i creu que !'actitud més prudenr és pensar que !'epigrafía funeraria existía ja abans de !'arribada deis romans, i que la inlluencia d' aquesrs va contribuir a la
seua expansió, sobretot en eiutats molt romanitzades com
Tarragona i Sagunt. Al seu torn, Guitart et alii ( 1996, 168) han
proposat una dataeió per a !'estela de Guissona (Lieida) des de
mitjan del segle 1 aC. en relació amb les necropolis deis primers
moments de la ciutat romana de /esso, en la fundació de la qual
haurien participa! les elits indígenes.
Yelaza ( 1996b. 254: 1996c. 25-26) ha proposat un rnodel descriptiu de l'evolució d'aquests epígrafs, que explicaría el pas de
les inscripcions iberiques a les llatines com un rellex en els habits
epigrafics del procés d'adaptació de la població indígena als nous
models polítics, socials i economics romans. L'autor considera
que la utilització del supon petri és un producte del contacte amb
l'epigrafia romana. El primer pas seria l'adquisició de l' habit de
gravar inscripcions funeraries. estrany fins a la romanització entre
els ibers del NE. Els primers textos iberics reflectirien la progressiva imiració de les tecniques romanes en l'aspecte formal.
Atenent a les seues característiques monumentals, ornamentals.
de paginació i paleografiques. pot parlar-se d'una paulatina
"romanització" d'aquest monuments: els més antics presenten
encara una decoració d'est il indígena i el rext esta inscrit en el
mateix camp ornamental, sense que existisca un camp epigrafic
especialment preparat; aquest va diferenciant-se progressivament
de !'ornamental, fins que aquest desapareix. Paral·lelament, el
carnp epigrafie va rebaixant-se i fins i tot adopta la típica forma
romana de tabu/a ansata, es va perfeccionan! la paginació amb
J'aparició de línies de pautat. se centren els renglons. es generalitza la puntuació (amb formes romanes com la triangular) i es dóna
una certa tendencia a l'estilització deis signes iberics que s'adeqüen a les formes deis llatins. Aquests elements ens portenja a !'epoca d' Augusr, quan se situa l'eclosió de !'epigrafía llatina a
Hispania. Aquest procés d'evolució formal, tant en el suport com
en el signari, es veu acompanyat de l'adopció deis formularis
funeraris romans. amb la introducció del patronímic i tal vegada
el cale de fórmules romanes com lric situs esr o semblants. Un deis
millors exemples d'aproximació als models romans és l'csmenta-
45
[page-n-56]
da este la de Guissona, per l'aparen9a formal, l'ordinatio interna i
l'estil formular. En aquesta linia cal incloure també la hipotesi
ex posada per De Hoz ( 1995, 74) sobre la interpretació deis numerals que figuren en e ls te xtos d'algunes inseripcions sepulcrals
que, millor que l'expressió de l'edat del difunt, c reu que poden
corrcspondre a les dades sobre la supe rfície del sepulcre que figuren en molts epitafis republicans d ' lta lia.
És e n aquest moment avan9at quan es graven les poques inscripcions bilingües llatinoiberiques que coneixem, que procedeixen
majoritanament de ciutalS que acruen com imponanlS focus de
romanització (Tarraco i Sagunwm). En aquest ambient epigrafic cal
situar també els escassos exemplars d'inscripcions no sepulcrals
sobre supon petri, entre les quals s'assenyalen diferents funcions
com !' honorífica, religiosa i pública; un exemple d'aquesta darrera
és l'esmemada del teatre de Sagunt. El darrer pasen aquest procés
va ser la substitució ling üística: e l llatf va despla¡;:ar a l'iberic com
llcngua de prestigi en els espais rescrvats als textos funeraris. La
rapidesa d 'aquesta substitució, amb un marge cronologic redu"it (un
segle o tal vegada menys), explicarla l'escassesa deis textos bilingües. Les darreres manifestacions de l'epigrafia ibCrica es date n en
epoca augusta i arriben fins i tot als primers juliclaudis. De fet, algunes de les peces documentarles en centres importants com Empúries,
Tarragona i Sagunt procedeixen de les mateixes officinae e pigrafiques que els textos llatins (Ve laza, 1996c, 15-16). Aquest procés,
pero, no deg ué donar-se al mateix temps i amb els mateixos ritmes i
estadis en totes les regions de la cultura iberica.
De manera general, les inscripc ions iberiques sobre pedra - i
més concrctamem les funeraries- són absents deis jac iments destru"its entre e l final del segle III i el princ ipi del ll, en relació amb
la conquesta romana. El cas més significatiu és la propia ciutat
d' Edeta (el Tossal de Sant Miquel, Llíria), el jaciment que ha proporcional més textos iberics, la composició deis quals és en pan
significativa de l'evolució funcional de l'escriptura iberica i deis
supons que utilitza. Deis 11 2 textos coneguts (8onet, 1995, 449464), 96 són lletrers pintats sobre ceramica, 13 són esgrafiats sobre
cera mica i 2 són ploms inscrits, en realitat una sola lamina i e l seu
cstutx; !'única estela (Liíria XC VI) procedeix e n realitat de 8icorp
(Silgo, 2000). Hi podem veure com e ls textos sobre plom -que en
general són freqüents entre els segles V i IV- són més escassos en
e l segle III a Edeta, on la nova modalitat deis textos pintats s'ha
desenvolupat extraordinanament amb l'aparició de l'estil narratiu
en la decoració de la cedlmica iberica i e ls esgrafialS sobre ceramica són e ncara una expressió minoritaria. Si bé és cen que el cas
d' Edeta no és extrapo lable a tot el territori edeta i molt menys
e ncara a Lota l'area iberica, cree que almenys és representatiu d ' un
estadi evolutiu del procés escriptuari en la cultura iberica, interromput amb la destrucció de la ciutat a l principi del segle IJ aC.
En aquesta evolució, el cas de Sagwlfum és representatiu de !'estadi més avan9at del procés, ja que passa a ser una importan! ciutat
iberoromana, presenta la major concentració d ' inscripcions iberiques sobre pedra, amb 24 textos, entre els quals n' hj ha un de bilingüe, i finalment viu l'eclosió de l'epigrafia llatina des de )'epoca
d ' August (Beltrán Lloris, 1980).
Com hem pogut veure, des de les primeres propostes de datació d 'aquests mo numents fa 30 anys, veri table me nt no ha hagut
més que una doble tendenc ia cap al seu refon;:ament amb nous
arguments i cap a la seua aproximac ió a ls inicis del període imperia l. Aixo no obstan!, e n el suposit d ' una datació tan tardana c ns
seguim trobant amb el proble ma que l'epig rafia llatina de la
Citerior destaca per la seua parquedat, amb un important presencia de la jurídica i de caracter públic i l'escassesa d ' inscripcions
46
sepulcrals que puguen haver servil com a model a la iberica
(M ayer, 1995; De Hoz. 1995. 63-68). En aquest sentit, resulten del
major interés les inscripc ions funer11ries que apareixen associades
a un jaciment iberic i poden datar-se amb anterioritat al període
imperia l, puix amb e lles es confirma )'existencia de )'epigrafía
iberica e n un moment anterior a l'eclosió de )'epigrafía funeraria
llatina a partir del regnat d' August. Creiem, dones, que -en l'estat
actua l de la investigació- és prematur afi rmar que la utilització del
supon petri és un productc exclusiu del contacte a mb l'epigrafia
romana i que l'adquisic ió de l'habit de gravar inscripcions funeraries és estrany als ibers fins a la romanització.
4.8.4. INSCRIPCIONS DE PROPIETAT
Es t rac ia fonamentalmcnt d 'esgrafiats sobre ceramiea,
majoritariament vaixella fina d'importació, textos breus que
s'interpre ten com inscripcions referirles al propie tari (8 o net i
M ata, 1989; Panosa, 1993b), segons un fe no me n molt generalitzat en ro tes les cultures del Mediterrani. La seua presencia,
a partir del segle III, se situa e n un període de generalització
de l ' ús de l'escriptura i d'auge de les importacions, qua n
aquestes passen de ser béns de prest ig ia ser béns de consum .
Ambla marca de l ' o bjecte importa! -per exemple, d'una pe~a
de vaixella ceramica- es manifesta la necessitat de d is tineió
social, d ' identificació e n un món cada vegad a més plura litzat.
La progress ió e n l'ús de l'escriptura amb aquesta fu nció a l
lla rg del període iberoroma és pate nt en la seua important
p resenc ia sobre campaniana A, sobretot alllarg del segle 11, i
e l seu espectacular augment sobre campa niana B tardana, ja
en el segle l. En el perfode imperial, l'habit de "marcar" la
vaixella de luxe -majoritariament d' importació (sigil·la ta ita lica i sudgal·lica)- seguira, pero el canvi de codi comen9a a
generalitzar-se i, en lloc d 'esgrafiats iberics, come n~arem a
trobar-ne de llatins. Aquesta fase de transició té una !larga
durada i presenta diferents ritmes, a mb manifestacions primerenques e n les fundacions romanes, com ara Valentia, on trobem esgrafiats llatins sobre campaniana A i B en un ambie nt
que es data des del final del segle JI aC ( Mata et alii. 1980,
169- 170 i 179, núm. 34, fig. 18 i núm. 4 1, fig. 19); i altres més
tardanes, com són els esgrafiats iberics sobre ceramica
sigil·lata en assentaments romans que poden datar-se a l lla rg
del segle I dC, un de is d a rrers testimonis lingüístics que
coneixem.
En total es coneixe n 32 esgrafiats de 12 jacime nts.
D' aquests, 11 (34'3%) apareixen sobre campaniana A , 19
(59'3%) apareixen sobre campaniana 8 i 2 apareix sobre amfora (6'2%). Quan ha estat possible determinar el ti pus ceramic. en
eampaniana A es tracta de scngles plats de les for mes Lamboglia
5 i 36, i en campaniana 8 , sobre un to tal de 9 casos segurs, en 7
es tracia de sengles copes, 5 de Lamboglia la, 1 de Lamboglia 2
i 1 de La mboglia 3; cls a hres 2 són plats de la forma Lamboglia
5, grup al qual possiblement poden afcgir-se els altres 2 dubtosos. Quant a la c ronología, resulta simptomatic el fet que en jacime nts del se gle 11, com e l Puig d e la Misericordi a, e ls esgrafi a ts
sobre ceramica s igue n absents. També a la Torre de la Sal, que
experimenta un notable a uge en la segona meitat del segle 11 i ha
proporcional un gran no mbre d ' importacio ns ceramiques, e ls
esgrafiats són molt estranys. Aquests són freqüents en jaciments
amb una ocupaeió que es prolo nga en el segle l. almenys en el
[page-n-57]
seu primer quart (el Poaig. el Tossal de la Balaguera, el Tossal
de l' Assut í el Cormulló deis Moros), o es dóna només en un
moment avaJl(;at d'aquest (la Torre d'Onda). D 'aquests. només 3
(la Torre d' Onda. el Tossal de la Balaguera i el Cormulló deis
Moros) e n reuneixen 18 (56'2%). Pel que fa al contingut, 5 són
incomplets i no s'hi reconeix cap signe ( 15'6%), 6 són marques
analfabetiques (18'7%) i 20 (65'5%) són textos deis quals es
reconeix almenys un signe. De les marques analfabetiques, 5
Jacimc nt
apareixen e n un sol jaciment (la Torre d'Onda): en total en són
3: X, Ti t, de les quals el prime r apareix en 4 ocasions, 3 en l'esmentat jaciment. Pel que fa als textos, 11 apareixen incomplets;
quant al nombre de signes, en totaln ' hi ha 13 de 1, 5 de 2 o més,
2 de 3 o més i 1 de 4 o més. Finalment, la localització de is esgrafiats es concentra en dues parts deis recipients: el fons exterior,
amb la variant de !'inte rior de l'ane ll basal, i !'exterior de la
paret. normalment en la part més próxima a la base.
Producció
For ma
Localització
Te xt/marca
To tal
El Poaig
Campaniana B
Lamboglia 2
Fons exterior
l ncomplet
1
La Curolla
(Cervera del Maestre)
Campaniana A
Campaniana A
Campaniana A
Campaniana B
Indeterminada
L
ndeterminada
Indeterminada
Indeterminada
Exterior paret
Exterior paret
Exterior paret
Exterior paret
lncomplet
El Palau
Campaniana A
Campaniana A
Indeterminada
Indeterminada
La Torre de la Sal
Campaniana A
Ám.fora
Lamboglia 36
Grecoitalica
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
La Punta
-]e[- ?
2 incomplets
4
]a
ka
2
Fons exterior
Vora
Incomplet
1
2
Lamboglia la
Lamboglia l a
Lamboglia 1a
Lamboglia la
Lamboglia 5
Lamboglia S
Indeterminada
Indeterminada
Fons exterior
Fons exterior
Fons exterior
Fons exterior
Interior de l'anell basal
Exterior paret
Fons exterior
Fons exterior
X
ke ?
T
Campaniana A
Indeterminada
L'Horta Seca
Amfora
El Tossal de la Balaguera
Campaniana
Campaniana
Campaniana
Campaniana
La Torre d'Onda
t
X
X
11
se
8
Fons exterior
X
1
Dressel lA
Coll
!ka
1
B
B
B
B
Lamboglia S ?
Indeterminada
Lamboglia S ?
Inde terminada
Fons exterior
Interior de l'ane ll basal
Fons exterior
Fons exterior
-]/ti/-
tike[-
4
El Tossal de 1' Assut
Campaniana B
Indeterminada
Fons exterior
¿
-1 i
1
El Mas de Melsa
Campaniana A
Lamboglia S
Exterior paret
lO
El Cormulló deis Moros
Campaniana A
Campaniana A
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Indeterminada
Indeterminada
Lamboglia 1a
Lamboglia 3
Indeterminada
Indeterminada
Exterior paret
Fons exterio r
Fons exterior
Exterior paret
tu
-}u[-
6
Campaniana A
I ndeterminada
Fons exterior
-]ais{-
1
El Mas de la Sémola
TOTAL
La presencia majoritaria d'esgrafiats iberics sobre campaniana B és molt sig nificativa a El Cabezo de Alcalá (Azaila), on
només n' hi ha 2 sobre campaniana A i més de 130 sobre campaniana B (Beltrán Lloris, 1979). En la publicació de les darreres
troballes d 'esgrafiats a Catalunya, Panosa ( 1993b. 177- 178) ha
assenyalat que la g ran majo ria (40 d' un total de 62) poden datar-
Jmbala[slki{-
1
tis
-]alka. ? {111
-]bo ? 1-
32
se entre el segle II i la prime ra me itat de 1' 1 aC; el tipus de suport
majoritari és la cera mica campaniana i, e ntre aquestes produccions, la campaniana B; i la forma que més es repeteix (fins a un
mínim de 7 exemplars) és e l plat Lamboglia 5. Aquests resultats
són, excepte en allo referent a la forma més freqüe nt, mo\t semblants als que hem pogut obten ir e n els materials estudiats.
47
[page-n-58]
20
18
16
1-
---;;;;;::
14
12
JO
8
6
4
-.---.-::::.
_......_,__.
2
o
~---..;;;:;:..;:
__
---
............,_. .
/
<
Campaniana B
Cttmpanian3 A
Amf
ora
Grafica amb les diferents produccions ceramiques sobre les quals
apareixen cls esgrafiats,
4.8.5. CONSIDERACIONS FINALS
La cultura iberica va experimentar al final del segle lli un
auge en la utiHtzació de l'escriptura que s'emmarca en un corren!
general a tot el Mediterrani i es manifesta en l' aparició de !'epigrafía monetal i deis lletrers sobre ceramica, al temps que continuen practicant-se els esgrafiats sobre ceramica i segueixen utilitzant-se minoritariament altres suports com el plom. Al parentesi
obert per la Segona Guerra Púnica va seguir la conquesta romana
i la introducció del llatí i, amb la progressiva generalització deis
habits epigrafics, es va produir l'aparició deis primers documents
escrits en aquesta !lengua i un impo1tant augment deis iberics,
l' alfabet deis quals és adopta! per pobles fins aleshores agrafs com
els Celtíbers. El període algid d'aquest auge escriptuari en la cultura tardoiberica sembla donar-se entre el dan·er ter9 del segle Il i
el primer quart de 1'1. amb una importan! inflexió en la guerra sertoriana, a partir de la qual s' inicia una davallada que des de la meitat d'aquest segle converteix !'epigrafía iberica en una expressió
cada vegada més minoritaria.
El llatí, com a llengua de la nació conqueridora, va convertirse en el vehicle obliga! de comunicació amb els nous governants.
De la mateixa manera que la conquesta va establir un sistema de
relacions caracteritzat per la dominació de les poblacions indígenes per part d' una mi noria estrangera, també en el cas de les llengiies es van establir unes relacions jerarquiques en que el llatí
adopta va el paper de llengua dominan! i les vernacles el de dominades. La coexistencia d'ambdues llengiies es va prolongar en un
període en el qua! el pes social de cadascuna va anar capgirant-se:
!'hegemonía delllatí es coJTespon ambla "minorització" de l' iberic. Els usos, les funcions i el paper social de la llengua com a
vehicle de comunicació i com a instrument fonamental de la cultura, van ser assumits progressivament pelllatí en detriment de les
llengües autoctones. Aquest procés de subsütució lingüística va
culnúmu- amb l'extinció de lotes les llengiies preromanes a
Hispania, amb excepció de !'Eusquera. i la implantació general
del llatí. A !' hora de considerar la duració d'aquest procés cal tenir
en compte diversos factors com el moment de la conquesta i l'ambit urba o rural de la zona estudiada, De manera general podem
48
deduir que. en el cas de la llengua iberica i en les zones de més
primerenca romanització, degué prolongar-se enu-e 200 i 250
anys.
Amb l'excepció d' algunes poques notícies litef11ries, aquest
procés només podem seguir-lo a través deis textos escrits, amb la
importan! limitació que té l'escriptura com instrument de comunicació quan el seu abast és for9a limitat per un analfabetisme
majoritari. La importancia de l'escriptura en l'estudi d'aquest procés, dones. ha de matisar-se, puix només reflecteix els usos lingüístics de la minoría social que practica els habits epigrafics.
Aquesta degué ser justament la que primer va adoptar el llatí, inicialment com a llengua vehicular pera les seues relacions (polítiques, comercials, etc) amb els nous governants i en un segon
moment -amb la renúncia de la materna- com a llengua propia. En
les classes socials inferiors aquest procés degué ser més lent i
retardatari.
Reflex de la situació viscuda en el camp de l'expressió oral,
també entre les escriptures iberica i llatina s'estableix un període
de relativa competencia en que la primera disputa amb la segona
els escassos espais públics de forma 1ninoritaria (sentencies.
monuments); en el camp priva! resulta hegemónica sobretot rnitjanc;ant objectes utilitaris de redu'ides dimensions que no han esta!
concebuts o no són primordialment suports epigrafics: llegendes
monetals, esgrafiats i segells sobre ceramica, paviments de
mosaic, tésseres d' hospitalitat, inscripcions rupestres i epitafis
(Beltrán Lloris, 1995, 170). Amb el pasa la cultura epigrafica de
l'lmperi, constitu'ida principalment per epitafis, inscripcions religioses i honorítiques, és a dir, missatges de caracter commemoratiu inscrits sobre pedra, aquesta desigual disputa deis espais de
comunicació escrita es decanta de manera progressiva. rapida i
contunden! pel llatí.
Els elements amb que comptem pera la descripció del canvi
lingüístic que té lloc en l'area iberica arran de la conquesta
romana són fon;a limitats, tant des del punt de vista estrictament
lingüístic com en allo que respecta a l' ús social de la llengua, i
es redueixen practicament als textos epigrafics. Hi podem
constatar l' adopció de nous habits epigrafics, amb nous usos i
suports, la regularització del signari per influencia de l'alfabet
Batí, la introducció de l'estil formular, pero el fet de no poder
traduir els textos disminueix les nostres possibilitats d' ana!isi.
D ' altra banda, aquests elements no aporten informació sobre les
particularitats del canvi lingüístic (interferencies gramaticals,
préstecs lexics, cales semantics, per no parlar de la fonología),
puix els textos escrits que trobem, sotmesos a la rigidesa deis
formularis i a la solemnitat deis missatges que pretenen transmetre, no resulten documents especialment útils peral coneixement de la Jlengua parlada, Finalment, pel que fa als problemes
propis d'aquests processos de canvi lingüístic, a penes alguns
textos ens en proporcionen informació. Si hem de suposar !'existencia d'individus d' una o altra comunitat que van aprendre
l' altra llengua coma segona llengua, és a dir, d'individus bilingües, el reflex d' aquest fenomen en l' epigrafia es limita a unes
poques inscripcions. Una cosa semblant succeeix ambla diglossia, quan trobem textos jurídics de caracter supracomunitari que
utilitzen el llatí i altres d' interés intracomunitari redactats e n
llengua celtiberica i alfabet iberic.
[page-n-59]
V. LES FONTS LITERÁRIES
Les notícies que proporcionen les fonts literaries gregues i
romanes sobre el territori estudiat són, en general, ben escasses.
La inexistencia de nuclis de població importants en elterritori que
s'estén entre les ciutats de Dertosa i Sagwllum , circumstancia que
pot deduir-se de 1' analisi realitzat, va fer que els autors antics passassen sovint en llurs descripcions d'una ciutat a l' altra sense fer
cap comentari o només en donassen referencies poc concretes.
Per tal d'oferir un recull complet de les escasses mencions deis
pobles, localitats i accidents geografics que poden reduir-se amb
aproximació a aquest tram de la costa valenciana, inclouré també
les fonts anteriors a la Segona Guerra Púnica i les referencies d'epoca imperial que resulten d'interés. Amb aixo pretenc, fonamentalment, intentar restituir una mínima "geografia" del territori en
epoca iberica que. almenys en part, deu cotTespondre a aquest primer període de la presencia romana. La inclusió de fonts antigues,
com ara l'Ora Maritima de R. Fesws Aviemts i els fragments
d' Hecateu. es justifica perque alguns deis accidents geografics o de
les localitats esmentades apareixen en fonts d'epoca romana i poden
haver perdurat fins al final de !'epoca iberica. He preferit, dones,
reunir totes les notícies i analitzar les diferents propostes d' interpretació que hom ha reali!zat, sense entrar en qüestions clarament
alienes al tema que ens ocupa, per tal de veure fins a quin punt és
possible avan~ar en la reducció deis toponims que aparentment
cotTesponen al ten; septentrional de la costa valenciana (fig. 8).
Reproduiré els textos de les edicions esrnentades en l' apartat
de fonts de la bibliografía on, sernpre que ha estat possible, figura una edició tradu"lda al catalli o al castella. Només en el cas d'algun dubte puntual sobre algun mot faré referencia a altres edicions
o a les versions de diferents manuscrits.
l. ANTERIORS A LA SEGONA
GUERRA PÚNICA
1.1. AVIÉ, ORA MAR/TIMA, 489-498
490
495
Fig. 8.- Propostes de reducció d'alguns toponims csmcntats
per les fonts literaries.
(...) Post Crabasiae iugum
procedit alfe. ac nuda litorum iacent
ad usque cassae Herronessi terminas.
Pa/us per il/a Naccararum extendiwr:
hoc 110men isti 1wm pa!ttdi mos dedit:
stagni medio pama surgit insula
ferax olivi, et hi11c Mineruae stat sacra.
Fuere propter óuitates plurimae:
quippe llic Hylactes, Hystra. Sama et 11obiles
Ty rychae stetere. (... )
49
[page-n-60]
"(...) Després s 'eleva l'alt c im de CJ·abasia i
continua un litoral nu tins als confins de la deserta
península. Per allí s'estén la llacuna deis Nacararas,
puix tal no m va donar el costum a aquesta llacuoa.
sorgint enmig d'ella una petita illa, fertil en ullastres i per aixo consagrada a Minerva. Prop hi hagué
nombrases ciutats, ja que aquí estigueren Hil.actes,
Histra, Sarna i la noble Tiricas ( ...)".
En aquests versos apareixen una serie de referencies geogratiques de la costa (un cim anomenat Crabasia, una península i una
llacuna anomenada deis Nacararas amb una illa enmig) i tres
noms de localitats que, a grans trets, poden situar-se en la meitat
septentrional del litoral valencia. Malgrat la nul-la credibilitat que
Llobregat ( 1980, 15-1 6) dóna a aquesta font, creiem -en línia amb
altres invesligadors- que pot ser útil per a l coneixement de la
Península lberica en el segle VI. Passaré a a na litzar, dones, cadascuna d'aquestes referencies geograt'iques i toponims.
C RABASIAE IUGUM-Kpa¡3ctoíct nóA.tc; '113TlPWv.
Probablement és el mateix toponim que esmenta Hecateu en
el fragment 23 transmes per Esteve de Bizanci (FGH, 1, F46;
THA, IIA, 23k): "Crabasia, ciutat deis ibers" (Tovar, 1989, 290).
En el vers 489 de I'Ora el toponim va acompanyat de la referencia orografica iugum (cim) (s. u. "l ugum", ThLL, Vil, 2, 643). Deu
tractar-se d'un cap o d ' un cim que avanc;:a sobre el mar (procedit)
-on o prop del qua! potser hi havia una població- que devia ser una
referencia orografica (talassonim) importan! pera la navegació de
cabotatge, que en aquest periple apareix esmentat en e l recorregut
sud-nord. Els etnics que dóna Esteve de Bizanci en permeten
deduir !'existencia d'una xwpa (THA, TIA, 153). Segons Schulten
(FHA. I , 1955. 133 i 188: 1959, 329), el toponim és de procedencia oriental i té sengles paral·lels en una vi la homonima citada per
Ptolemeu (4, 3, JO) prop d ' Hadrumet (Xpcif3ctoct) i en el riu
Crabra que hi ha prop de 7i1Sf.:ulum (Hubschmid, 1969, 478).
Altres autors, com Hübner (s. u. "Crabasia", RE, IV, 2, 1680) i
Fernández Nieto ( 1968-69, 125). creuen que é s iberic. Altrament,
Jacob ( 1985, 263-264; s/d) assenyala que deriva del grec JCpci¡3oc;"
(Chantraine, 1968, s. u. "Kpal3úCo", 1, 575; s. u. "Acipoc;" , 11, 621)
que, amb el significa! de gavina, permetria pensar que es tractava
de la denominació que e ls marins grecs donaven a la població
indígena (" vila de les gavines" ). Tanmateix, la seua interpretació
és improbable,ja que, com el mateix Chantraine assenyala, aquesta etimología é s rnolt hipotetica. En aquesta línia se situa l'opinió
de Santiago (1990, 124- 125; 1994, 53-54). Creiem, dones, que
resulta rnés probable un origen iberic per a aquest toponim.
D'altra banda, cal recordar !' existencia del prefix kra{u]- en indoeuropeu (Pokorny, 1959, 616-617).
Quaot a les propostes de reducció, Escolano ( 1611 , 638). a qui
segueix Hübner, interpreta que es u·acta del cap d 'Orpesa. Cortés
(1836, 111, 51) creu que és la serra d ' lrta. Blázquez y DelgadoAguilera (1894, 394) la identifica inicialrnent amb la serra del
Desert de les Palmes, i més endavant ( 1923, 11 1) amb el cap
d'Orpesa. Schulten opina que es tracta del Tossal del Castell de
Sagunt. Beltrán Villagrasa ( 1942, 8) el situa més al nord, al cap
d ' Orpesa o a Peniscola. Gómez Serrano ( 1953, 78) creu que es
tracta del cabés del Puig. Fernández Nieto (1968-69, 129) propasa el Castell d ' Almenara, mentre que altres autors, com ara Uroz
( 1983, 12), no se'n defineixen. Jacob ( 1989, 15) segueix l' opinió
de Schulten, pero creu que e l sobrenom devia aplicar-se més bé al
50
port. Diferents autors han posat de relleu aquesta diversitat d'opinions (Abad, 1992, !56; THA, l, 138-139).
La reducció a Sagunt compta amb l' obstacle que aquest toponim
no es correspon amb cap deis dos noms de la ciutat que coneixem
per les fonts l.iteriuies i epigrafiques (Arse-Saguntwn) (Aivar. 1994,
15), pero podria ser un toponim anterior a l' ús general d 'aquests. Si
no fos aixi. caldria admetre que Sagunt és ignorada pel periple. Pero
el toponim de la ciutat apareix possiblement en una data poc posterior, en els segles VI-V, puix en el text jonic trobat a Empúries que
ha estat estudiat per Santiago figura el toponim úiryav9a, mol! possiblement e l nom hel·lenitzat de la ciutat. D'altra banda, la identificació amb Sagunt resulta problemtnica també perque el context fa
pensar en un promontori que avanc;:a cap al mar. en un cap. En aquest
sentir. Santiago assenyala que en els usos del mot iugum en Avié el
sentit de "cap" és dominant i quan es refereix a " muntanya" els verbs
que l'acompanyen són altres. La identificació amb Almenara té el
mateix problema. Que Cl·abasia era un lloc habita! ho confirma el
fet que Hecateu l'esmenta amb el tem1e po/is.
Al nord de Cullera la costa valenciana es toma molt recta i els accidents d' irnportancia pera la navegació són escassos. Si interpretem que
es tracta d ' uo cap, hi ha el poc pronuncia! format en la desembocadura
del Jiu Millars i els més promineots d'Orpesa i Capicorp; siamés de
ser un cap ha de ser un lloc e levat, només queda el d' Orpesa. Per la seua
llunyania a la costa, les muntanyes de Sagunt i d' Almenara mai no han
estat un cap: aquestes serien opcions a tenir en compte només si interpretem que no té per que ser necessilriament un cap i pot tractar-se simplement d'una muntanya prox.ima al )jtoral uti)jtzada coma talassonim.
La interpretació de Jacob que el sobrenom de "vila de les gavines" s'aplicaria al por!, mentre que pera explicar el iugum caldria recórrer al
Tossal del Castell de Sagunt, no sembla molt convincent.
HERRONESSI
Des del cap Crabasia i en direcció nord s'estén la costa ad usque
cassae Herronessi terminas. Aquest és un mot grec que significa
"quasi illa" (Chantraine, 1968, s. u. "Xépooc;", 11, 1255), ambla grafía propia de la variant atica. Pera Treidler (s. u. "T
beria", RE, Sup.
IX, 1899-1911), cal descartar la seua identificació amb la
Querrónesos esmentada per Esteve de Bizanci en un fragment
d ' Hecateu de Milet (FGH, 1, F48; TI-lA, ITA, 231), segons defenia
Schulten ( 1955, FHA, 1, 188), ja que aquesta es refereix de manera
generica a fberia. En la primera edició del primer volum de les
Fontes, Schulten ( 1922, FHA, 1, 72, 120) transcriu cassae
Cherronesi, com la resta d'editors, on el primer rnot seria un adjectiu
("'a deserta península"), mentre que en la segona edició (Schulten,
1955, FHA, 1, 134) restitueix Onussae Cherronesi ("sembla que en
lloc de cassae s'ha d'escriure onussae"). Pera Tovar (1989, 290291 ), la lbc;:ó ad usque cassae Cherronesi tenninos no té sentit, puix
considera cassa un neutre plural que difícilment podria anar-hi substantiva!, mentre que ad usque té ja el seu compleroent en terminas.
Alvar (1994, 15; T HA, 1, 139) ha assenyalat que la forma Cherronesi
respon a una correcció de Schulten sobre la literal Herronesi per tal
d 'aproximar-la al toponim transmes per Estrabó; afegeix també que,
comen el cas del top(>nim anterior, no sabem realment de que es tracta: pot ser una ciutat abandonada o un lloc no habitar.
Pel que fa a la reducció, hi ha una opinió quasi unanime que
es trac ta de Peníscola. Un de is prime rs autors a afirmar-ho fou
Escolano (1611, 79 i 585). que -en lfoia amb una tradició erudita anterior- assenyala que el toponim actual deriva de la traduc ció llatina del mot grec. Aquesta opinió la segueixen Diago
(1613, 13), Cortés ( 1836, H, 357) i diversos autors posteriors
[page-n-61]
(Balbás, l887, 21; Fita, 1879, 53; Cuveiro, 189 1, 238;
B lázquez. 1894, 395: 1923, 111; Chabret, 1978. 11 i 40: García
y Be llido, 1948, 173; Bayerri, 1948. 675: e tc). D 'allra banda.
Hü bner (s. u. "Cherrónesos", RE. Ill. 2, 2270) interpreta que no
té per que ser el norn d'una ciutat i l'identifica amb el delta de
l'Ebre. Schullen (1922) va mantenir inicialment aquesta mateixa reducció, puix considerava Orpesa i Peníscola accidents
massa petits. pero més endavant ( 1955) segueix la reducció tradicional a Peníscola, postura que manté en altres publicacions
(Schulten. 1952. FHA. VI, 233; 1959. 328-329), on ressalta les
qualitats d'aquest tombo l com a possible emplacrament d'una
factoría de navegants. tan semblant a d'altres assentaments
grecs (i fenicis) del Mediterrani i de la mar Negra. Les qualitats
d 'aquest pe nyal pera l'ocupació humana han estat remarcades
per diversos autors ( Pia. s. u. "Peflíscola", GERV, 8, 243;
Mesegue r, 1980. 53-54). En aquesta mateixa línia se si tua 1' opinió de Gómez Serrano ( 1953, 79). També Fernández Nieto
( 1968-69, 127) reconeix -encara que no explíeitament- la
reducció a Pe níscola. lgualment ho fa PIa ( 1980, 198).
Contrariament, Jacob ( 1985, 259-260; s/d) redueix Herrónesos a
Cullera, localitat on també situa Sicmw, puix creu que en les fonts
d' Avie es juxtaposen ducs descripcions de la costa, una en sentit S-N
i l'altra en sentit N-S. cosa que explicaria l'aparició d' una doble toponfmia que l'autor estén a altres casos (Tyris = Tyrichae) i tarnbé la
menció del Palus Naccaran1111 després de Crabasia. Aquesta interprctació, criticada per Pena ( 1989. 2 1), farera en extrem la coherencia
interna de les fonts util.itzades per a la confecció del poema. Sobre
aquesta qOestió, Balboa ( 1992, 371-372) ha posat de relleu que en
I'Ora marítima es veu una dcscripciólinial rígida. determinada i amb
una estructura visible que palesa la forma del periple.
D 'altra banda. Olivcr ( 1991 a, 87; 1993, 234-235) ha asse nyalat que s'ha de te nir e n compte l'evolució histórica de la costa
e n plantejar-se l'estudi de la toponímia amiga; d'aques ta manera, veu un problema en la seua reducció a partir del toponim, ja
que conside ra que en l'antigui tat Pe níscola devia ser una illa en
lloc d ' una península; aixf mateix, recorda !'existencia d'altres
accide nts de la costa de caracterfstiques semblants (la Punta de
les Lla nees i Orpesa la Vella), on s'han trobat ceramiques iberiqucs que permeten fer propostcs de reducció tan versemblants
com aq uella.
La lectura del mot que precedeix Herronessi resulta de gran
transcendencia pe ra la interpretació, puix si es tracia de cassa ens
trobem amb un adjectiu referit a aquest subs tantiu, mentre que si
Uegim Onussa cns trobcm amb un top()nim que és citat més endavant per Livi en el context de la Segona Guerra Púnica (vegeu
2.2.). Resta encara una altra possibilitat: que es tracte de l'adjectiu cascae (s. 11. "cascus". TLL. 111, 512: antic, venerable), lli~ó
defensada per algun editor (Holde r, 1965, 162).
Deixarem. pero, l'estudi d'aquest scgon top()nim per a més
endavant i ens ccntrarcm ara en la identificació d'aquesta "península". La posterior menció d'Estrabó d' una localitat amb aquest
toponim (vcgcu 6. 1) pem1et su posar que devia tractar-se de la
mateixa que apareix a !'Ora Marítima i així ho admet la historiografía. El poema expressa clarament que des de CJ·abasia segueix
el litoral nu fins a 1/erronesus: sembla tractar-sc de dos accidents
de la costa (cap o penyasegat el primer i península el segon), e nnüg
deis quals s'cstén un tram de costa deshabitada. La descripció s'ajusta a un paisatgc costancr com el comprés entre el cap d' Orpesa
i el tombol de Pe níscola. En qualsevol cas, la rcducció de
Herronesus altombol de Peníscola creiem que és prou segura. puix
no hi ha un altre accidcnt scmblant en tota la costa.
PALVS NACCARAR VM
Després de descriure la costa entre el Crabasiae iugum i
Cherronesus. el text di u que perilla (per aquella costa) s'estén la
llacuna deis Nacararas. La referencia és ambigua i pot interpretarse literalment com que la llacuna es troba entre els altres dos accidents (cap i península), o de manera més laxa i suposar que es
tracia tan sois d'una aproximació.
Pcl que fa a l'etimologia. pera Jacob (s/d) és un mot indíge na.
Quant a la reducció. la mateixa tradició que situa Cherronesus a
Penfscola identifica aquesta llacuna amb l'albufera de la Ribera de
Cabancs. De nou és Escolano ( 1611, 646-647), a qui segucix Diago
(1613, 44), el que ho planteja primerarnent; els segueixen Cortés
( 1836. 111, 275) i Blázquez ( 1894, 394; 1924, 111 ). Berthelot (1934,
106) la situa encara més al nord, als Alfacs, al delta de I'Ebre. Gómez
Serrano ( 1953, 83-84) la situa entre Calig i Benicarló. Schulten
( 1922, FHA. l. 120- 12 1; 1955, FHA, 1, 134; 1963, 116), a qui seguci x
Uroz ( 1983, . 2), la redueix a 1 Albufera, mentre que l'illa consagra1
'
da a Minerva seria la del Palmar. Alcina (1950, 99), a qui segueixen
Femández Nieto (1968-69, 128-129) i Pla ( 1980, 201), proposen els
Estanys d' Almenara. El passatge de Polibi que menciona un sanruari
d' Afrodita prop de Sagunt vindria a conftrmar-ho (vegeu 2.4.). jaque
aquest es podria identificar amb l' illa consagrada a Minerva. Olive r
( 199 1a, 87; 1993, 235) ha plantejat la dificulta! de qualsevol reducció
ota
pel fet que les mrujals són abundants en L la costa. Darrerarnent,
s'ha proposat la seua reducció al pla de Vinaros, en una agosarada
hipótesi que el suposa una llacuna colmatada de la qual sobreeixiricn
cls puigs coma illcs (THA, I, 139-140).
Les propostes de reducció del Crabasiae iugum esmentades per
la bibliografía tcnen l'inconvenient que són incompatibles arnb la
'
rcducció del palus Naccararum a 1 Albufera, si hom segueix un
estrictc ordrc descriptiu de S a N. Al respecte. Uroz planteja que
aquest aparent dcsordrc no és més que un descuit de !'autor. A partir de la hipotesi d'una desorganització d'abast local deis elements
esmentats en el tcxt, pot formular-se la següent hipote tica ordenació: la llacuna deis Nacararas, que caldria reduir a 1 Albufera, es tro'
baria enmig deis altres dos elements orografics, el cap de CJ·abasia
que podría ide ntiticar-sc amb el cap Blanc de Cullera i la penúlsula de Herrónesos que es mantindria a Penfscola.
Al nord del riu Xúquer les llacunes litarais són nombrases, pero
entre lotes 1' Albufera destaca per la seua extcnsió i a més compta
amb l'illa del Pal mar, pero té l'inconvenient que es troba lluny de
qualsevol accident des tacat de la costa, excepte Cullera. Més al
nord, les llacunes d' Almenara no han envoltat mai la muntanyeta on
es trobava el suposat temple de Venus, de manera que falta l' illa.
Tampoc scmbla havcr cxistit mai una illa a l'albufera de la Ribera
de Cabanes. Seguint la costa, al nord del cap d'Orpesa existia una
albufera, avui desecada, que no era de gran extensió pero que arriba va a e nvoltar la Punta de les Llances. la qual era un veritable tombol; la troballa de restes d'epoca iocrica tardana en aquestlloc prova
la seua freqücntació. Aquesta proposta que integra els tres elements
(cap, llacuna i illa) s'ajusta més a la literalitat del text. pero té l'inconvenient de suposar que el Periple silencia 1' Albufera, com també
1'oppidum de Sagunt; aquest fet pot justificar-se com una més de les
omissions que s'hi pode n detectar.
HYLACTES, HYSTRA, SARNA
Aquests toponims apareixen e n els versos 496-497 com els noms
de tres ciuiwtes esmentades després del palus Naccararwn amb la
referencia¡nvprer ("prop"). No i.ncloem Ty,yclwe perque considerem
que dcu ser la més septentrional i devia estar situada. tal i com ha pro-
51
[page-n-62]
posat Pena ( 1989), a la vora del 1iu Ebre. Schulten ( 1922, FHA, ],
121; 1955, 134) les situa de manera general en la costa valenciana
entre Dénia i el1iu Ebre. pero creiem que el tram de costa on devien
estar situades ha de ser necessariament més redu'lt, entre el Crabasiae
iugum o el palus Naccararum i el riu Ebre i, si ho interpretem literalment, en el tram comprés entre Chermnesus i l'Ebre (Pla, 1980. 199).
La historiografía les redueix generalment a poblacions modemes
sense cap fonament. Berthelot (1934, 106) reconeix que hom no sap
res sobre aquestes tres localitats, i assenyala que seria paradoxal
empla~ar-les en el tram de costa entre Orpesa i e l delta de I'Ebre.
Possiblement aquests toponims designen reaJitats di verses, majoritariament accidents geogrilfics i tal vegada algun d'ells correspon a una
població (Jacob, 1985, 262; THA, l, 143).
Sobre el suposit que es tracte de veritables poblacions, cree
que cal cercar les possibles reduccions entre els assentaments costaners o proxims a la costa que devien estar ocupats en !'epoca del
Periple (ca. 575 aC), e ls potencialment coneguts pels navegants.
Els estudiats suficíentment com per a determinar si estaven ocupats en el segle Vle no són rnolts, pero sembla que hi han de figurar almenys la Torre de la Sal (Cabanes), el Puig de la Nau
(Benicarló), el Puig de la Misericordia (Vinares) i la Moleta del
Remei (AJcanar). Des d'aquest punt de vista, Oliver ( 1991 a, 88)
assenyala la importancia del Puig de la Nau entre els assentaments
ocupats en e ls segles VI-V en el litoral del Baix Maestrat. Tots
aquests assentaments, excepte e l darrer, segueixen ocupats després de la conquesta romana, encara que en alguns casos s'ha
constata! un hiatus ocupacional. No és inversemblant su posar que,
a lmenys en algun d'aquests assentaments, e l toponim podía haver
perdurat alllarg de !'epoca iberica fins a la conquesta romana.
HYSTRA
Quant a Hystra (Tovar, 1989. 431: Cepas. s. u. "Hystra", TIR
K/J-31. 1997, 87). per a Schulten es u·acta d ' un toponim iberic que
presenta e l radical isl- (vegeu la ciutat d' lsmrgis; també l'antroponim celtic fslolalio; Albertos, 1966, 126; i e l mot iberic islos[-: Siles,
1985, 1068). En aquest sentit, Vil lar (2000, 303) ha assenyalat la
presencia del tema paleoeuropeu isl- en la hidronímia (cf ls/urgi,
lslonium). Jacob ( 1985, 262; s/d) creu que correspon al grec ÚO"tepa
("l'altra, La següent") (Chantraine, 1968, O, s. 11. "\x:nEpo<;", 11621163), cosa perla qual pot referir-se a una població localitzada en un
determinar ordre descriptiu ("la següent al bosc del cap"); aquest
autor també apunta la possibilitat que en la font grega d ' Avié aquest
mot haja servil de connexió entre els altres dos llocs (Hylacres i
Sama), de manera que les reescriptures successives haurien acabat
per convertir-lo en un veritable toponim. Pena ( 1989, 19) critica
aquesta interpretació i assenyala la semblan~a entre aquest toponim
i e l de la serra d'lrta, en la qual va basar-se Diago ( 1613, 44) pera
plantejar la seua reducció al cap d 'll1a. En aquesta Línia, Valcárcel
( 1852, 9- 10}, Cortés ( 1836, W, 51), Cuveiro ( 1891 , 254) i Blázquez
y Delgado-Aguilera ( 1894, 393), plantegen la seua reducció a l'assentament iberic del Tossalet (Aicala de Xivert), situat a l'extrem
meridional de la serra d' h1a. El toponim "lrta" sembla realment preroma (vegeu l'iberic irlalunbalin: Siles, 1985, 1050, de la
Monravana, Llíria), pero presenta un radical molt diferent al del
toponim Hystra (1st-). La hipotesi, pero, segueix sent molt suggestiva. Ja Febrer ( 1924, 37) considerava roma el motlrta, an1b el significa! de "cosa aspra". Pel que fa a altres reduccions, Espinalt (1784,
125) la situa al Grau de Benicarló; Fita (1879, 54) al delta de I'Ebre;
i Blázquez y Delgado ( 1923, 111) la suposava situada en una muntanya proxima a Sant Mateu de nom " Vistra" (?).
HYLACTES
Sobre aquest primer toponim (Tovar, 1989, 431; Cepas, s. u.
"Hylactes", TIR K/J-31 , 1997, 87), Schulten va assenyalar que
aquest toponim pot posar-se en relació amb el grec bA.r¡ aK'tf¡, amb
e l significa! de " bosc del cap o del penyasegat" (Chantraine, 1968, s.
11. "ó.K'tf¡", 1, 52; s. 11. "tA.r¡", U, 1154-1155), per la qua! cosa deu
tractar-se d'una referencia grega de tipus geografic propia de la
navegació costanera (Jacob, 1985; 262; s/d). Si considerem que
aquesta es pot estendre a una població, caldria entendre que es
refereix a "la que esta situada prop del (o al) bosc del cap". Potser
aixo ens pem1eta precisar un poc rnés sobre la seua localització.
Pel que fa a les propostes de reducció, Escolano ( 161 l . 665)
la situ a a Sant Maten. Diago ( 1613, 44) la redueix al Castell
d' A1balat, tot identificant-la amb la posta lldwn de la vi a Augusta
per raó de l'aparent homofonía del radicaL Cortés (1835, 1, 334;
1836, TI, 50-51) i Cuveiro (1891, 253) propasen la seua reducció
a Alea! a de Xivert. Madoz ( 1845, I, 353) la situa al Tossalet
(Aicala de Xivert), segons la referencia de Valcárcel. Fita ( 1879,
54) la redueix als Alfacs, al delta de I'Ebre. Peris y Fuentes (1922,
222-223) la ubica a la Torre de la Sal, basant-se en la importancia
arqueologica de l lloc. Blázquez y Delgado-Aguilera (1923, 111)
la situa prop de Bell-lloc, en un lloc anomenat "Ab-illach" (?).
Hern vist com en aquest tram de la costa hi ha tres caps: el del
riu Millars, el d'Orpesa i el de Capicorp. Deis assentaments esmentats n'hi ha dos que es troben prop d 'aquests accidents: la Torre de
la Sal esta situat a 5 km al nord de la Punta de les Llanees, l'extrem
més pronuncia! del cap d 'Orpesa, i el Tossalet esta situat a 4,4 Km
al nord de Capicorp. El bosc, evidentment, pot haverexistit en qualsevol d'aquests llocs. Cree que no és possible concretar més.
SARNA
Pel que fa al tercer toponim (Tovar, 1989, 467; Cepas, s. 11.
"Sama", TIR K/J-31, 1997, 141), Schulten el compara amb el del riu
Sarno de Pompeia. Jacob (1985a, 262; s/d) assenyala que no és un
toponim grec i recorda que, com assenyala Sant lsidor (Orig. IV, 8,
6: imperigo esr (... ): hanc vulgus samam appellanl), es tracta d'un
mot preroma amb el significa! de imperigo (Keune, s. u. "Sarna",
RE, 2A, 1, 28; s. u., " lmpetigo··, ThLL, Vil, 1, 596), perla qua! cosa
deu tractar-se de la referencia a un punt prominent del litoral, interpretació que no comparteix Pérez Vilatela (1995, 228). Entre les
di verses reduccions de que ha estat objecte, Escolano ( 1611 , 664) la
situa a Cervera; Diago (1613, 290, 296) pels voltants del cap d' lrta;
Cortés ( 1836, JlJ, 334) la identifica amb Tyriche i la situa a
Peníscola; Müller ( 1882, 185) la identifica amb la ciutat de Sigarra
esmentada per P tolemeu (ll, 6. 63): Fita ( 1879, 54) la localitza al port
Fangós del delta de I'Ebre; i B1ázquez y Delgado-AguiJera (1923.
111) la redueix al llogaret de Saranyana (la TodoleUa).
52
En general, tal com assenyala Jacob ( 1985, 268-271 ), alguns
deis noms que apareixen en !'Ora Maritima sembla que són termes
grecs típics de la geografía costera, com és el cas més evident de
Cherronesus i Hylae1es. Aixo no obstant, i contrilriament al que afrrma aquest autor, hi ha suticients indicis pera confirmar !'existencia
d'una toponímia costera iberica. En efecte, als casos més evidents de
Sama i creiem que Crabasia, potser caldria afegir-hi el de Hystra.
Ens trobm·íem a ixí. tal com assenyala Pena ( 1989, ll-12}, amb que
una part d'aquests suposats toponims grecs són assimilacions de
toponims iudígenes o fins i tot fenicis (Ty1ychae) a mots hel-lenics
que, en la seua majoria, es perden i no tornen a ser esmentats per les
fonts literaries. Aquesta darrera consideració no pot aplicar-se al
[page-n-63]
toponim Herrone.ms. ja que respon a aqueixa categoría general de
termes usuals, puix es refereix a un accident de la costa (península).
pero toma a aparéixer esmentat per Estrabó en epoca romana.
Caldria pensar, si suposem que es tracta -com sembla raonable - del
mateix lloc, que ens trobem amb una excepció: la denominació
grega de l'accident de la costa hauria perdurat fins al segle l aC.
almenys en la font utilitzada per E.~trabó en aquest passatge.
La descripció de la costa que hom fa en els versos 489-491
sembla ajustar-se prou fidelment al tram compres entre Orpesa i
Peníscola. possiblement amb l"excepció de la llacuna amb una illa
que tal vegada correspon a 1' Albufera. tot i que no pot descartar-se
que es tracte de l'antiga Albufera d' Orpesa. Hom parla d'un cap i
d 'una península, pero en cap moment es diu que estiguen poblats;
sembla tractar-se. dones. d' una descripció física, orientativa pera
la navegació. És més endavant quan hom esmenta quatre possibles
nuclis de població, entre els versos 497-498, que se situen de
manera imprecisa (¡nvpter), quasibé sense connexió arnb els anteriors elements; a més, almenys un d' aquests toponims també pot
correspondre a un element orientatiu (Hylactes). Possiblement
només resulta segura la localització de T.wychae en la zona de
I' Ebre. Es tractaria de poblacions amb les quals s'efectuarien els
intercanvis comercials en un moment que recorda encara la presencia fenícia. Fins i tot és possible que alguns d'aquests noms no
corresponguen realment a poblacions, ja que podrien ser simples
llocs d'intercanvi, com ara les zones de les Roques de la Barbada
(Benicarló) i de Morro de Gos (Aicalit de Xivert), cosa que explicaría que els seus toponims foren referencies orientatives ("el hose
del cap"). Aquesta interpretació redueix els assentaments susceptibles de ser identificats amb aquests llocs a aquells que presenten
nivells arqueologics amb materials fenicis i, per tant, amb una
datació entre 630/625 i 575. Pena ( 1989, 21) es basa justament en
l'aparició de toponims d' origen semític pera propasar una datació
d'aquest passatge en el primer quru1 del segle VI.
1.2. HECATEU DE MILET
• YO\Jf1C6A.tc; ev 1¡3Tlpiq XEppovf¡oou.
Ciutat esrnentada en un fragment conesponent a la descripció de la costa de la Península fberica (FGH, 1, F 48; THA, IlA,
231). No h.i ha una altra referencia per a la seua localització que
el riu AEcrupoc; que apareix esmentat a continuació. Cap deis
dos toponims apareix esmentat en 1' Ora maritima ni en a !tres
fonts posteriors. Schulten ( 1922, FHA, I, 167) va s u posar que el
mot Herrónesos que acompanya aquest toponirn es referia a una
península de la costa que inicialrnent reduj·a al delta de 1' Ebre,
de manera que la ciutat caldria cercar-la més al nord.
Posteriorment redueix Herrónesos a Peníscola i diu que deu ser
també la Hyops d' Hecateu (1952. FHA. VI, 233; 1955, FHA, 1
,
188). Ja hem parlat de la interpretació de Treidler que fa del mot
península una referencia a Iberia. García y Bellido ( 1948, 132133 i 173) no creu que puga identificar-se Hyops amb Herronesos i la considera de localització desconeguda. Pérez Vilatela
( 1995, 231 -232) identifica de nou aquesta localitat amb
Peniscola. En l'edició deis textos d' Hecateu deis THA (IIA, 153154), es planteja la possibilitat que es tracte d' una traducció de
Hyops com " la (ciutat) porcina", per la tradició deis su"ids en la
iconografía peninsular. Aquesta ciutat estaria situada a Iberia
"del Quersones" o "de la Península", forma atica tardana que fa
dubtar de la seua presencia en un text propi d' Hecateu.
La coincidencia aproximada en un mateix tram de costa en la
menció del toponim Herrónesos (.. península") entre Avié i
Estrabó. on es troba la localitat de Peníscola, reforc;:a al nostre
parer la possibilitat enunciada per Schulten segons la qual Hyops
seria el nom de la localitat existent en una península (Herrónesos)
que pot reduir-se a Peníscola. Aquell seria un assentament posterior a !'epoca del periple utilitzat per Avíe pera la redacció del seu
poema (ca. 575 aC). on només apareix la denominació general
grega, i contemporani o poc anterior a la font d'Hecateu (ca. 500
aC). La referencia més tardana d' Estrabó arreplegaria només el
nom general grec. Creiem, dones, que no és inversemblant que el
mot Herrónesos esmentat per aquests tres au tors (Avié, Hecateu i
Estrabó) corresponga a un mateix accident de la costa, el qual pot
reduir-se amb moltes probabilitats a Peníscola. És també possible
que els toponims Hyops i Onussa -aquest darrer el trobem amb
més versemblanc;:a e n Livi a la darreria del segle lli- corresponguen a un assentament situat en aquest penyal en epoques diferents, en un període cronologic proxim als tres segles.
Aeoupóc; TCO"taJ.Ióc;.
Riu esmentat a continuació de la ciutat anterior (FGH. 1, F 48;
TI-JA. IlA, 231). Schulten (s. u. "Lesyros", RE. Xll, 2, 2138; 1955,
FI-JA, 1, 188; 1963, 35-36), a qui segueix Pla ( 1980, 199). el situa
entre Peníscola i 1'Ebre, ja que redueix Hyops a aquesta població. Es
tractaria. dones, d'un deis tres rius que h.i ha en aquest tram de la
costa: la rambla de Cervera, el riu Cervol o el riu de la Sénia. Al tres
autors, pero, l'han identifica! amb els rius Millars (Betí, 1924, 279)
o Leza, afluent de I'Ebre (Lomas, a Blázquez et alii 1983, 59).
Recentment, Vi llar (2000. 200 i 202) -que també el sirua en la zona
de Castelló- h.i identitica l'arrel ura/urialuris ("riu") i assenyala la
seua inclusió bé en el conglomera! indoeuropeu, bé en l' iberic/basc.
Els editors deis TI-JA plantegen la seua possible identificació
amb el Millars, que podria estar situat a la vora de la ciutat de
Lassira esmentada per Ptolemeu, que localitzen prop d'Orpesa.
Efectivament, el seu toponim és semblant al de la ciutat esmentada per Ptolemeu (11, 6, 63) ambla forma Lassira/Lessira, i documental epigraficament amb la forma Lesera (CIL IF 14, 770).
Aquesta es localitza al jaciment de la Moleta deis Frares del
Forcall (Aifii ldy, 1977; Arasa, 1987a), a 60 km de la costa i lluny
deis tres rius esmentats, per la qua! cosa és difícil establir-hi una
relació directa, sinó es tracta d'una simple coincidencia onomastica. Sembla tractar-se d' un toponim amb un radical (lés-) d'origen indoeuropeu (Pokorny, 1959, 680), amb diversos paral·lels
(Schmidt, 1957, 188 i 231 ), present també e o 1'onomastica preromana hispanica (Arasa, 1987a, 114; Pérez Vilatela, 1991 a. 108).
2. LA SEGONA GUERRA PÚNICA
Entre els textos deis diferents autors que s'ocupen deis fets
de la Segona Guerra Púnica hi ha alguns passatges que fan
referencia al territori estudiat, bé per raons de proximitat en el
cas del setge i destrucció de Sagunt, bé perque les localitats
esmentades han estat redui"des a alguna població actual d'aquest
territori. Analitzaré a continuació els textos d' Appia i de Livi
que fan referencia a l'inici del setge de la ciutat de Sagunt l'any
219, els dos textos de Livi on s'esmenta la localitat d'011ussa,
els textos de Polibi i de Livi sobre l'avanc;: roma fins a Sagunt
l'any 217 i els del mateix Livi i de Frontí on apareix esmentada
la localitat d' /ntibili.
53
[page-n-64]
2.1. APPIÁ., IBER., 10- LIVI, XXI, 7, 4
o
Appia, /ber., 10: ¡.t.év oT] 'tCI:ui: e'tnóv'tac; ánén€Jl1t€V ánó
'tOÜ cr'tpa'tonéoou, Ka\. 'tíic; emoúcrT]c; vuK'tóc; nav't\. 'tW cr'tpa'tCÚ
'tÓV • 1¡3T]pa Óta¡3ac;, 'tTJV XCÓpaV enóp8Et Ka\. ~ij 1tÓAE~
llllXaVf¡Jla'ta E~tO''tT].
"La nit següent, havent passat (Anníbal) I'Íber
amb tot el seu exercit, va devastar el territori de
Sagunt i va disposar les maquines de setge davant
la ciutat".
Livi, XXI. 7. 4: Hannibal infesto exercitus htgressus fines.
peruastatis passim agris urbem rripertito adgrediwr.
"Anníbal va entrar en el seu territori (de
Sagunt), va devastar completament la comarca i
va dirigir-se cap a la ciutat per tres fronts".
L'any 2 19, Anníbal, després de travessar un riu que, malgrat
el toponim que dóna Appia, ha d' identificar-se for~osament amb
el Xúquer, va devastar el territori de Sagunt (Jacob, 1989, 18). El
problema de l'hidrcmim Iber esmentat per aquest autor ha estat
estudia! per Jacob ( 1988), que revisa tota la bibliografia anterior.
Aquest primer episodi de la guerra, que Appia narra amb més
detalls que Polibi i Livi, pot haver afectat el poblament iberic deis
voltants de la ciutat. La referencia al devastament del territori pot
incloure tant els camps com les localitats menors que depenien de
la ciutat. Aquest episodi no mereixeria una altra consideració si no
fos perque ha estat proposat per alguns autors com la causa de
possibles destruccions en assentaments iberics del territori circumdant. Concretament, hom ha volgut veure vestigis d'aquesta
acció a l'assentament iberic del Castell d'Almenara. situat a 10
km al NNE de Sagunt (Gusi i Sanmartí, 1976; Uroz, 1983, 41
107; Oliver et alii, 1984, 88, 106; Oliver. 1989a, 208).
2.2. LIVI, XXI, 22, S; XXII, 20, 4: ONVSSA
XXI, 22, 5: Ab Gadibus Carthaginem ad hiberna exercitus
rediit; atque inde projecllls praeter Omtssam urbem ad Hibentm
maritima ora ducit.
"(Anníbal) va tornar de Cadis als campaments
d' hivern del seu exercit a Canagena; d'allí va partir pera. passant perla ciutat d' Onussa, arribar pe!
litoral al riu Ebre··.
XXII, 20, 4: /taque ad Onusam c/asse prouecti; escensio ab
nauibus in rerram Jacta. Cw11 urbem ui cepissent captamque diripuissent, Carrlwginem inde petunt ( ...).
"Així dones, l'esquadra va arribar a Omtsa i
van desembarcar a terra ferma. Després de prendre la ciutat per la for~a i destruir-la, es van dirigir des d'allí a Cartagena ( ...)".
Aquesta localitat apareix esmentada per Livi e n dues ocasions
sa,
(Tovar, 1989, 290 i 463; Cepas, s. u. ''Om1 Oenusa", TIR KJJ.
31. 1997. 113-114). En primer lloc quan Anníbal, després de pren·
dre Sagunt i d'haver anata Cadis pera fer els vots i organitzar la
campanya, l'any 218 comen~a la marxa cap a Italia dirigint-se a
l'Ebre pe) litoral. En segonlloc, quan -després de la victoria sobre
els púnics en la batalla naval de les boques de l' Ebre l'any 217- la
flota romana destrueix aquesta loca1itat i emprén una llarga expe-
54
dició fins a Carrlwgo Noua, Loguntica i després l'illa d'Eivissa.
mentre l'exercit de teiTa avan~ava fins al Salllls Castulonensis.
L'aparició del toponim Onussa en el primer passatge ha estat
discutida per alguns autors que acusen Schulten ( 1935, FHA, Ill,
50) d'haver-hi introdu'it el mot Onussam e n lloc de omissam
(García Bellido, 1960, 530; Tovar, 1989, 290-291 ). Pero aquesta
és la forma admesa per la major part deis editors, com ara Dorey
( Biblioteca Teubneriana) (llibres XXI-XXV) i Me Donald
(Biblioteca Osoniensis) (!libres XXXI-XXXV), tot i que hom
dóna variants com la indicada, de la mateixa manera que per al
segon passatge s'indica la variant onusta. Ja hem vist com el
mateix Schulten (1955, FHA. 1, 134; 1952, FHA, VI, 233; 1959,
328-329) restitueix aquest toponim en el vers 491 de !' Ora mari·
tima acompanyant el mot Herrónesos (vegeu 1.1.) També apareix
esmentat per Polaynós (VIll, 16, 6) ambla forma 0\voocrav, pero
referint-se possiblement a Carthago Noua, en el que es considera
un error de !'autor explicable per l'apel·latiu amb que era coneguda la Cartlwgo africana (García y Bellido, 1940, 73: 1940-41,
120; 1948, 72; Vallejo, 1943, 147; Jacob, 1985, 265).
Aquesta suposada expedició de l'any 217 ha estat considerada una exageració de les fonts romanes (Bosch i Aguado, 1955,
28; Tovar i Blázquez, 1975, 18; Roldán, a Blázquez et alii, 1978,
38-39; Lozano, 1987, 400-401 ). En general tots els autors coincideixen a considerar impensable un avan~ terrestre tan profund,
puix com diu Polibi els romans no s'havien atrevit a passar l'Ebre
fins a !'arribada de P. Corneli Escipió. En aquesta línia se situa
també l'opinió d'Oliver ( 1989a, 209; 1991a, 88; 1993, 235). Aixo
no obstant, com assenyala Montenegro ( 1982, 17). sembla admissible un avan~ de la flota per tal de saquejar algun port menor,
puix després de la dispersió de l'esquadra púnica els romans no
tenien rivals en el mar.
Pe! que fa al toponim, Müller ( 1882. 149) assenyala la
vacil·lació que sovint es veu en toponims antics amb aquesta terminació i identifica la localitat esmentada en Livi, XXII. 20, 4 amb
Cartagena basant-se justament en el sobrenom que li atribueix
Esteve de Bizanci, perla qua! cosa es veu obligat a veure en Livi,
XXI, 22, 5 una altra Omtssa que pera ell és Derrosa. Al seu tom,
Schulten (s. u. "Onus(s)a", RE, XVlll, 1, 534; 1935, FHA, III, 6567) va suposar que el sufix -ussa d'aquest toponim era foceu, per
la qua! cosa devia ser una població indfgena amb nom hel·lenitzat
o grec situada entre I'Ebre i Cartagena, possiblement PenJscola, el
toponim de la qua! derivaría del grec óvwc; (ase) pe! perfil de la
roca (''11om d'ase"), interpretació que va prendre de Müller. Vallejo
( 1946, LXI-LXlll) assenyala que en els códices el mot que apareix
a Livi (XXI. 22, 5) és omissam i que Onusam és una correcció,
avui generalment acceptada, basada en Livi (XXII, 20, 4). García
y Bellido (1940, 73; 1940-41, 120; 1948,72 i 132-133) creu que
devia tractar-se d' una factoría grega situada molt prop de Carthago
Noua, es mostra contrari a !'etimología propasada per Schulten i
assenyala que no és facil saber si es tracta de l'hel·lenització d'un
toponim indígena; la seua reducció a Peníscola, localitat objecte
d'altres reduccions (Hyops, Herronesos), li sembla dubtosa. Sense
entrar en consideracions etirnologiques, Beltrán Lloris ( 1984, 159)
es fa resso de la hipotesi sobre la seua reducció a Peníscola.
D'altra banda, Jacob ( 1985, 265) recorda que el radical onexisteix en iberic (vegeu Oningi.1· i Onuba) i pot tractar-se d' un
toponim indígena que podría haver estat assimilat al grec ótvooocra, qualificatiu amb que era coneguda Carthago i que també fou
aplicat a Carthago Noua. Aquesta assirrúlació potser explica la
presencia d'una Carthago Vetus que Pto1emeu (Il, 6, 64) empla9a
entre els llercavons: d'Onusa s'hauria passat a Oinoussa i d'aquest
[page-n-65]
al primer, Carthago, amb el qualilicatiu 11e111s que s 'aplicava a la
ciutat africana. En aquest sentit. Pé rez Vilatela ( 1994) relaciona
aquest toponim amb el grec ót~ ("vi") i relaciona aquesta població amb el comerrr hel·lenístic. El seu toponim. dones, pot havcr
estat iberic i tal vegada he l·le nitzat en assi rnilar-lo al sulix -oussa.
Fins i tot algun autor ha relacional aquest amb el toponim A11esa de
les foms arabs (Barceló, 1982, 196), referit a la població del Puig.
per la qual cosa redu"la el nom preroma a aquesta localitat. També
O Iliria ( 1985, 272) esmenta la scua hipotetica reducció entre
Alcanar i Peníscola. Pérez Vilatela ( 1994; 1995, 225-226) ha proposat la seua identificació amb el Puig de la Misericordia (Vinaros),
hipótesi inviable perla cronología d'aquest assentament.
Tot i que el passatge de Livi no resulta molt fiable per l'exagcració que suposa un avanrr tan profund, particularmem el terrestre, i adhuc pot haver-hi una confusió e n la cronologia deis fets,
crcic m que la coincidencia en l'esmcnt del toponim en l'avanrr
d' Anníbal cap a I'Ebre i després en el deis romans al sud d'aquest
riu corrobora )'existencia d'aquesta població del litoral situada al
sud de I'Ebre, potser utilitzada com a base naval per l'esquadra
púnica que vigilava el litoral. Des d 'aquest punt de vista, no és
invcrsemblant la proposta de Schulten de reduir-la a Peníscola,
que fo u també el principal port del lito ral caste llonenc en e ls
segles XIV-XV. Hom no pot oblidar l'exjstencia de l'importa nt
assentament costaner de la Torre de la Sal, la cronología de l qual
permet aital reducció. Cal recordar, pero, que les fonts donen unes
refercncies geografiques molt llunyanes (Cartage na i I'Ebre) que
no pcrmcten aproximar la seua localització.
D'altm banda, Oliver(l987-88, 21 1) relaciona tres cascos de ti pus
Montefortí trobats en la costa de Benicarló amb la bataUa naval de les
boques de I'Ebre (Livi, XXll, 19. 5-12; 20. 1-2). els quals -segons la
rup?¡tesi de !'autor- podien haver formal part d'una ofrena deis romans
després de la victoria. Aquesta interpretació és improbable, ja que la
cro nología d'aquests cascos és més itmplia i la seua treballa en llocs
d'ancoratge i en derelictes és un fet prou freqüent (vegeu Vll.9). De
més a més. la zona de la troballa esta molt aiJunyada de la desembocadura de l' Ebre, puix Sant Caries de la Riipita -en el límit meridional
del delta- es troba situada a uns 23 km al nord. Aquesta batalla degué
tenir lloc en la mateixa desembocadura del riu (Dupré, 1987, 29), on
canta Livi que es trobaven ancorades les naus cartagineses, possiblt>
menten una zona ocupada e n l'actualitat pel delta.
2.3. LIVI, XXII, 21, 6
Castra punica in agro 1/ergauollensium, castra romana ad
Nouam Classem era/11, cum fama repens afio auertit bellum.
"El campament cartaginés estava s ituat en e l
te rritori deis Tlergavons i e l roma quedava junt a
Noua Cfassis, quan una repentina notícia desvia la
guerra a una altra part".
Aquesta és la menció més antiga deis llercavons, en les primeres operacio ns de la Segona Guerra Púnica a ffispania (Tovar.
1989. 467; Ce pas. s. u. "Nova Classis", TIR K/J-31, 1997, 112).
El lloc conc ret de l'operació queda amb seguretat fora del territori estudiat, ja que possiblement es desenvolupa al nord del riu
Ebre. Com assenyala Dupré ( 198 1, 122), el país deis Jlercavons
estava situat al voltant de la ruta estrategica que portava cap a
Sagunt i el sud d'Hispania, d'on s'explica la seua aparició en les
fonts i la importancia que el seu territori tingué en aquests primc rs
episodis de la guerra.
2.4. POLIBI, III, 97,6-8 - LIVI, XXII, 22, 4
Polibi. m. 97, 6-8: 6 'E1tElOTJ yap 1Ca'ta1tAT]~éqtEVOl 'touc;
7tEpt 'tTJV Otpoo't1:11c; 'tepov Ka'tea'tpa'tonéoeuaav, 7
A.a¡36vtec; 'tÓTCOV eb\lÓ)c; lCÚJ.lEVOV npóc; 'tE 'tTJV 'ano 'tW V 1t0AEIÚWV ó.aljláA.etav Kat np?¡c; 'tTJV h 9o:A.ci't'tTJc; X.DPllitav ' 8 bf.lOÜ
yap a\rta'ic; auvéf3cttve Kat 'tOv a'tOA.ov note'ia9o:t [Ka\] 'tOv
napcinA.ouv. 'Ev9a ol') y'tvem't t tc; npayJ.lci'tú>v 7tEpl1tÉ'tEta
tOtciOe.
"En efecte. després d' intimidar les tribus iberes que habita ven vora el pas del riu, arribaren a la
ciutat de Sag unt i acamparen a la distancia d'uns
quaranta estadis prop de l temple d ' Afrodita.
Escolliren un indret molt ben s ituat, tant per la
seguretat contra els enemics com per la facilita!
per a rebre recursos del mar, com fos que la flota
anava costejant alhora amb ells".
Livi, XXII, 22, 4: Occ11patis igitur Cartlwginiensib11s
Ceftiberico bello haud ctmctallter Hibentm Transgrediwtlur nec
uf/o uiso hoste Sagwt111111 perg11nt ire, quod ibi obsides totius
Hispaniae traditos ab Ha1111iba/e fama eratmodic:o in cur:e custodisi praesidio.
"Així dones. com els cartaginesas estaven
ocupats en la guerra contra els celtibers, van travessar I' Ebre sense dubtar-ho i, sense haver vist
cap enemic, es van diposar a marxar a Sagunt,
perque se sabia que cls hostatges de tola Hispania
e ntregats per Anníbal hi eren custodiats en una
petita fortalcsa".
En la narració de la Segona Guerra Púnica. Polibi conta com
1'any 217 els romans, comandats pel proconsol P. Corneli Escipió,
després de passar I'Ebre van dirigir-se cap a Sagw11wn i van
acampar a uns 40 estadis (7,4 km) d'aquesta ciutat prop d' un temple dedicat a Afrodita. Aleshorcs se situa l'episodi de l'alliberament dels hostatges ibers que havien pres els cartaginesas (Polibi,
lll, 98-99). Bastar era el general al comandament de les tra pes
púniques q ue havien de barrar el pas deis romans en la línia del riu
Ebre; aquest no s'havia atrevit a presentar batalla i s'havia fortifi ca! a Sagunt, prop de la mar (Monte negro, 1982, 19; Jacob, 1989,
21 ). El passatge de Livi narra el mateix esdeveniment, pero no
conté els detalls de l temple i de la distancia del campame nt a
Sagunt. Aquest és el prime r contacte entre ambdós exercits en
tcrres valencianes, de l qua! no hi ha constancia sobre un e nfro ntameo! militar. Després, els romans tornen al seu campamcnt d'hivern al nord de I'Ebrc.
En e l passatge de Polibi apareixen dos elements de gran interés: el campament deis romans i un temple consagrat a Afrodita.
Pe l que fa al primer, Schulten ( 1927b, I928a, 1928b i 1933) e l va
identificar amb les ruines del recinte fortifica! existent a la muntanya del Punt del C id, entre e l Castell d ' Almenara i la
Muntanyeta deis Estanys, de manera q ue aquest suposat campament passava així a ser e l més antic d'Hisparua. Aquesta opinió
fou seguida per la major part deis autors posteriors. L'cxcavació
realitzada ha permcs demostrar que es tracta d' un recinte medieval (Arasa, 1980). El pas deis grans exercits -púnics i romans- per
la zona de Sagunt en e ls anys crftics de la Segona Guerra Púnica
no ha deixat vestigis reconeixibles (Mata, 2000. 30-3 1), com és
no rmal i també va succeir més endavant durant les guerres civils,
55
[page-n-66]
donarles les característiques deis campaments que es constru'ien en
aquestes operacions. Quant al temple d'Afrodita, s'ha volgut localitzar des del final del segle XVlll a la Muntanyeta deis Estanys
(Almenara). prop del recinte esmentat suara. on hi havia un
importan! conjunt de núnes romanes (Alcina, 1950: Mesado,
1966; Corell. 1986). Els estudis que s'hi han realitzat no han permés confirmar !'existencia d'un lloc de culte d'aquesta epoca,
encara que sí que hi ha vestigis d'una ocupació tardoiberica. Les
restes monurnentals conegudes conesponen a una llarga ocupació
entre els segles 1 i VI dC (Arasa, 1999d).
A l'hora d 'analitzar e ls elements que apareixen en aquest episodi, si hi cerquem un rnarc geogratí.c concret, les muntanyes
d' Almenara no s'hi adeqüen en absolut. La Muntanyeta deis
Estanys, situada avui dia a 2 km de la costa, no deu haver estat
accessible des del mar en epoca historica a causa de la barrera
formada perla restinga litoral; a més a més aquest quedava lluny
perque justament aleshores el seu nivell era més baix que en l'actualitat, i entre ambdós extrems hi havia una extensa franja d 'albufera. El santuari de Venus és més probable que estigués situat
en un lloc proxim a la mar com el cap de Canet. accident més
propi per a la localització d'aquest tipus de llocs sacres lligats
estretament a la navegació. Quant al campament deis Escipions, si
l'episodi de Polibi respon a un avanr; real de l'exercit roma, degué
estar situat en un punt més proxim a la costa, on ]'albufera no dificultés la comunicació entre l'exercit de tena i la flota.
2.5. LIVI, XXUI, 49,12: INTIBILI
1/iturgi obsidione libera/o ad lntihili oppugnandum Punici
exercitus traducti suppletis copiis ex prouincia. ut quae maxime
omniwn belli auida, modo praeda allf merces esset, et 111111 iuuentllfe abundante.
"Una vegada al~at el setge d'Iliturgi, els exercits cartaginesas van passar a atacar lntibili després d' haver recluta! noves tropes en la província,
ja que aquesta, mentre hi hagués botí o recompenses, era amb molt la més procliu de totes a la guerra, i comptava aleshores amb un gran nombre de
joves".
Després d'assetjar 1/iwrgi infructuosament -ciutat que s' havia
passat als romans- i de ser denotats per aquests. els cartaginesas
van fer front l'any 215 a la defecció d' lntibili (Tovar. 1989, 433;
AJ·asa i Cepas, s. u. "Jntibili, Intibilis", TIR K/J-31 , 1997, 93). El
fet q ue fmibili aparega esmentada amb 1/iturgi crea certa confusió
i resta credibilitat al passatge, ja que ambdós toponims corresponen a sengles localitats situarles al Baix Maestral i a 1' Alt
Guadalquivir, respectivament. La interpretació d' aquest passatge
és complexa, tant per la confusió d 'escenaris geogrilfics com
-sobretot- pel fet que Livi situa un exercit roma comandat pels
Escipions a 1' Alt Guadalquivir que va infringir una dura derrota
als púnics; aquests, pero, passen a continuació a atacar fmibili.
Amb el toponim lntibili coneixem una posta de la via Augusta
situada a 27 mp (40 Ion) al sud de Dertosa, cosa per .la qual hom
pensa que es tracta de la mateixa localitat esmentada per Livi
(Roldán, 1975, 243). La seua reducció no és segura, pero el lloc
més favorable és !'actual població de Traiguera (Arasa i Rosselló,
1995, 55-56 i 102). Algunes troballes ceramiques assenyalen la
seua ocupació en epoca iberica, pero en qualsevol cas la seua
importanica devia ser mínima, perla qua! cosa no pot descartar-se
56
que l'fnti!Jili d'aquesta acció bel·lica fora una altra localitat homonima situada més cap al nord i prop d'Hibem. El seu toponim és
clarament iberic (Hlibner, s. u. "lntibili", RE, IX, 2, 1731 ; Arasa i
Vicent, 1981 , 25) i el trobem documental en l'epigrafta, tant iberica com llatina: !'ilerdense lntibilis i lntebe/e[s/ a Sagunt (MLH
111, L.22.21 i F.JI.7).
Les postures deis diferents autors que han tractat sobre aquest
passatge poden sintetitzar-se en tres interpretacions diferents. La
primera l' accepta en tots els seus termes. pero admet que degué
tenir lloc en un deis dos escenaris de la guerra al qual pertanyen
aquestes localitats: bé al sud de I'Ebre o bé a Andalusia. Schulten
( 1928c; 1935. FHA. ITI, 80), encara que reconeix que aquest episodi és conseqüencia d'una exageració de les fonts sobre l'abast
de la intervenci6 romana, l'admet coma real i el situa íntegrament
al sud de I'Ebre, ambla qual cosa suposa !'existencia d'una ciutat
anomenada 1/iturgi en aquesta zona (vegeu també: Bayerri. 1948.
459-461; Bosch i Aguado, 1955, 39; PI a, 1980, 223; Dupré, 1981 ,
124, 134 i 136; Uroz, 1983, 109; OJaria, 1985, 272), la qua] s'identiftcaria amb la posta 1/dum de la via Augusta, situada a 27 mp
(40 km) al sud d' lmibili (Roldán, 1975, 241 ). En aquesta mateixa
línia d'interpretació, pero amb un escenari geografic diferent,
Tovar (1989, 433) situa aquest passatge íntegrament a Andalusia.
amb la qual cosa també Imibili havia d'estar situada -juntament
amb 1/iturgi- a 1' Alt Guadalquivir.
Schulten (1935, FHA, 111, 181) va manten ir la localització
d' 1/iturgi al sud de 1'Ebre en un altre paragraf en que aquesta localitat torna a ser esmentada l'any 195 en el context de la intervenció catoniana (Livi, XXXIV, 10. 1-5). Es u·acta del debatut passatge en que el pretor eixent de la Ulterior M. Helvi, que havia
assolit el comandament de la Citerior després de la mort de C.
Semproni Tudita, sol·licita els honors del triomf al Senat per la
seua victoria sobre els celtíbers a la vora d'lliturgi, i se Ji denega
per que l' havia obtinguda alieno auspicio et in aliena p1Vuincia.
Aquesta su posada referencia indirecta a la localització d' 1/iwrgi
en una altra província, o siga, en la Citerior, va fer que la menció
d'aquesta ciutat es relacionés amb la de l'any 215 en que era
esmentada juntament amb llllibili; esdevenia, dones, una confirmació de l'associació entre ambdues localitats i de la seua localització al sud de l'Ebre. Pero com ja va assenyalar Vallejo (1943,
175-177) i confrrmava Martínez Gázquez ( 1992. 59-62), aquesta
referencia es pot interpretar no en un sentit geografic, sin6 estrictament jurídic: corn a magistral eixent que havia entregat el
comandament als pretors que el van succeir en ambdues províncies, Helvi havia perdut l'imperium i no exercia cap carrec e n el
moment de la batalla, encara que conservava el comandament de
la tropa fins al seu retorn a Roma.
Una segona interpretaci6 admet la versemblan~a del passarge,
pero precisa que amaga una confusi6 de dos fets que degueren
ten ir lloc en sengles escenaris de la guena molt allunyats geograJicarnent: AndaJusia i el sud de I'Ebre. Per a Corzo ( 1975, 218219), la reconeguda existencia d' una ciutat amb el toponim
1/iturgi a Jaén permet situar amb seguretat aquest primer episodi
en l'escenari andalús, on ja el 216 els Turdetans protagonitzen una
rebel·lió que marca l'inici de les operacions a la Betica; la .íntervenció romana en aquest succés tal vegada és un error o una exageració de les fonts. També Roldán (a Blázquez et alii, 1978, 4041) admet l'acció romana en les dues zones i creu que la falta de
precisió en les fonts, les repeticions i el continu canvi d'escenaris
fan pensar que, si bé fins al moment el desenvolupament de la lluita havia estat favorable als romans, aquests evitaven un encontre
decisiu. En aquesta línia se situa també l'opini6 d' altres autors
[page-n-67]
com Pérez Vilatela (1988) i Oliver ( 1989a. 209: 1991a. 88-89).
Othmer ( 1912. 339) mamé una postura ambigua perque. tot i reconéixer la localització d' lntibili entre Traiguera i Sant Mateu.
explica que devia haver una altra ciutat homonima a Andalusia
prop d'l/iturgi.
Una tercera interpretació lleva tota credibititat a Livi sobre
aquestes operacions. perla qua! cosa creu que la menció d'aquestes tocalitats no deu respondre a episodis reals. El fet que tes
accions romanes se situen en part a r Ah Guadalquivir ha fet que
atguns autors, com ara Lozano (1987. 402), rebutgen globalment
tots els esdeveniments que Livi situa entre els anys 215 i 213 i
retarden l'inici de r ofensiva romana fins al212, quan comen~ari<~
ambla presa de Sagunt i l' avan~ fins a Andatusia.
Sense entrar a valorar a fons la possibilitat d' una primerenca
penetració romana fins a 1' Alt Guadalquivir. fet en el qua! es troba
el nucli de la discussió, creiem que -independentment de J'acció
d'lliwrgi- l'episodi d' lmibili dcgué tenir lloc realment al sud de
I'Ebre i pot trobar expticació en el context de les primeres defeccions de localitats indígenes otmeses fins aleshores als púnics.
encara que aparega barrejat amb una altra acció que possiblement
tingué lloc en l'altre escenari hisp1inic de la guerra. Després de la
batalla d'Hibera. localitat que controlava el pas de I'Ebre i apareix esmentada a la vora dreta del riu (a diferencia de Dertosa. que
es troba situada a !' esquerra), els romans degueren fer-se forts al
nord del riu. rnentre que els púnics es fortificaven a Sagulll/1111.
D'aquesta manera, el territori que s'estén entre I' Ebre i Sagllllt/1111
dcgué convenir-se durant un temps en front de guerra, amb la qual
cosa la població indígena devia trobar-se immersa en una tensa
situació motivada per la presencia de dos grans exercits i els consegücnts intents d' atraure-la per diversos mitjans cap als respectius bilndols. Les primeres manifestacions d'aquesta situació d'inseguretat entre les poblacions indígenes sóo els precedents de la
batallad' Hibera. ja que aquesta localitat era favorable al bilndol
púnic i per aixo fou assetjada pels romans: davant d' aquesta acció
la reacció dels púnics no fou anar en socors de la seua aliada, sinó
que en una maniobra de distracc ió van posar setge a una altra
localitat que acabava de sotmetre's als romans. En aquest contcxt
cal situar 1' episodi d' llltibili, com una més de les di verses operac ions de poca rellevancia ocasionarles pcr les vacil·lacions de les
poblacions indígenes, una escaramussa els resultats de la qual no
degucrcn tcnir conseqüencies decisives, puix els dos exercits es
van retirar després a llurs posicions. No creiem, dones, que puga
parlar-se realment d'una segona batalla, sinó més bé de rnoviments tactics i d'alguna escaramussa.
La aparició d'aquesta localitat junt a lliwrgi en un mateix
parilgrar deltext de Livi només palesa el fct que aquest autor est1\
barrejant informacions difercnts que tingueren lloc en escenaris
distants. El problema rau en admetre la presencia de l'exercit
roma en l'escenari andalús entre els anys 2 15 i 2 12. ja que suposa una profunda penelració que deixava a la reraguarda la guarnició de Sagu11111m -que no es conquereix fi ns al 212 (Livi. XXIV,
42. 9-1 0)- i la importan! plar;a de Cartlwgo No11a. On resulta evident que Livi forr;a la situació és quan conta que l'exercit canagines. després de patir una desastrosa derrota a mans del romans
a Andalusia. va dirigir-se a lmibili pcr tal d'assetjar-la. sense que
tampoc explique el següent moviment deis romans. Possiblement
és l'episodi més confús i, consegüentment. el que compta amb
menys credibilitat. Pel que fa a l'expedició púnica, no cree que la
delecció d'aquest petit oppid11m motivas per si mateix la mobilització de l'exercit. obligat a desplac;ar-se rilpidarnent per tal de salvar la llarga distancia que separa ambdues zones. Deu tractar-se
de dues accions diferents que possiblement tindrien lloc en
moments també difcrents. que foren barrejades per !'analista o ja
abans per la seua font. La mobilització de l'exercit púnic es va
produir a causa de 1<~ pressió deis romans en la línia de 1' Ebrc, un
front que encara seguía tenint importancia malgrat la suposada
presencia romana a Andalusia. En qualsevol cas. l11tibili només
dcvia ser un petit oppid11m que difícilment podía jugar un paper
estrategic. La seua importancia tant sois pot justiticar-se perque
esta va situat en la zona de fricció entre els dos exercits. en el camf
cap a Sagum i Andalusia. i. possiblement. per ser objecte per part
de l'exercit púnic d'un intent de castig exemplar arnb la finali tat
de dissuadir els ibers de qualsevol altra defecció.
Pérez Vil atela ( 1988 i 1991 b. 224) ha fet una reintcrpretació
d'aquests episodis. Comen~a per plamejar que l'esmcntada batalla d' Hibe ra degué produir-se rnés cap al sud d'aqucsta ciutat.
prop d'Imibili. Els romans estaven assetjant Hibe ra, aliada deis
púnics. i. per tal de fer-los abandonar el setgc. l'cxercit
d' Hasdrúbal va atacar una altra localitat aliada d'aquells. de la
qua! Livi no dóna el nom. pero que aquest autor identifica amb
f11tibi/i. Aleshores l'exercit rom1i va alr;ar el setge i. segons la seua
interpretació. va dirigir-se cap al sud a l'encontre de l'exercit cartagines, de manera que l'enfrontament degué tenir lloc a una
dist1incia equivalen! a un día de marxa. justament on es trobava
illtibili. la que més endavant seria posta de la via Augusta.
Després vingué la sublevació d'llit11rgi, que creu possiblc situar
1' any 216, el posterior setge d' lntibili, ja en el 2 15, que pcl silcnci deis analistes degué tenir exit, i la batalla prop d'aqucsta localita! que finalitzii amb similar fortuna pera ambdós bandols. La
referencia de Livi a que "per segona vegada es va lluitar en batalla regular... refor~a la hi¡X!tesi que la batalla coneguda com
d' Hibera tingué lloc realment prop d' lmibili.
En el cas de la batalla d' Hibera, sembla raonable suposarquc cls
romans es dirigiren cap al sud fms a trobar-se amb l'cxercit
d'Hasdrúbal, pero la informació que ens proporcionen les fonts és
molt ronega en detalls gcografies -no aixi en 1 aspecte estricwment
'
militar, jaque disposern d' una narració de la batalla- i, per tant. ens
hem de limitar a acccptar que degué produir-se ''més prop"
d' Hibera, puix amb aquest toponim l'esmenten les fonts. Sembla
estrany que, si la batalla s'havia produl! realment pels voltants
d'lntibili les fonts no esmenten aquest topünirn, quan sí que resmenten l'any següent en un episodi aparentment més intranscendent.
Cal cercar. a grans trets, un escenari en els corredors prelitorals que
s'estenen al nord del riu de la Sénia, en el més ample i extens de la
Galera. o en el més estret, curt i proxim a la costa d' Ulldccona.
2.6. FRONTÍ, STRAT., ll, 3, 1
Cn. Scipio in Hispm1ia aduers11s Ha1111011em ad oppidum
l11dibile. cwn a11imaduertisset Pwlicam aciem ila directom 111 in
dextro comu Hispani cmmiwere111111: (... ).
"Cn. Escipió. quan fcia campaoya contra
Hannó a Hisplmia. prop de la ciutat d' lndibili. va
observar que la formació de batalla de l'excrcit
cartagines estava organitzada de manera que els
hispans ocupaven !'ala dreta, (...)".
Aquesta referencia de Frontí a l'oppid11m l11dibili com ellloc
on els romans van inningir la primera derrota als púnics ha d' interpretar-se com una confusió amb Cissa. tal com ja va plantejar
Schulten (1935, FHA, 111, 60). Una altra interpretació, basada en
57
[page-n-68]
!'homofonía entre aquest toponim i l'amroponim del cabdill ilerget, fa d'aquest oppidum "la ciutat d'lndíbil" i situa els fetal país
deis Ilergets (Fatás, 1973, 125).
2.7. LIVI, XXVIII, 13,4-5
lpse ab Tarracone profectus protinus ab sociis qui accolunl
uiam modica contrahendo auxilia Castulonem peruenit.
"( ... el propi Escipió), eixint de Tarragona i
reclutan! petits contingents d'aliats que viuen a
prop de la via, va arribar a Castulo".
Quan es va assabentar que Asdrúbal Giscó havia armat un
poderós exercit, Escipió va enviar per davant Sila per a rebre del
regul Culeas les tropes que aquest s'havia compromés a enrolar
durant l'hívem. Després es va posar en marxa amb les seues
legions, reclutan! petíts contíngents d'aliats pel camí, fins a Ilipa,
on aconseguiria véncer els cartaginesas l'any 207. Aquest paragraf és d'un gran interés per dues qüestíons. En primer lloc perque mostra que l'any 207 els pobles ibers que vívíen al voltant del
camf que segueix fins a Andalusía -Ilercavons, Edetans i
Contestans, entre altres- eren aliats seus. En segon lloc, perque
aquesta és la primera menció expressa al camí que des de
Tarragona es dirigía cap a Andalusia.
3. LES REBEL·LIONS INDÍGENES
Com assenyala Dupré ( 1981 , 151 ), després de la segona revolta d'lndíbil i Mandoni, l'any 205 marca un canvi radical en l'acürud romana envers els habitants de la península. La derrota deis
cabdills ilergets, pero, no va suposar el final de les rebel·lions
indígenes, que d'aleshores endavant protagonitzen majoritariament pobles celtiberics de la val! de I'Ebre i del centre de la península. Segons Livi (XXXI, 49, 7) l'any 200 el pretor C. Corneli
Cetheg va derrotar un gran exercit in agro sedetano. Els anys
següents, les grans quantitats d'or i d'argent que els pretors aporten a l'erari roma, així com l'elevat nombre de tropes que se' ls
entrega (Livi, XXXII, 7, 4; 28. 11 ). mostren un panorama turbulent (Principal. 1996a).
L'any 197 esclata una impo1tant rebel·lió a Hispania que, com
han assenyalat diversos autors, cal considerar com general, no
com uns fets a"illats (Fatás, 1973, 140; Marfn, 1988, 16-17). El
conflicte, original a la Ulterior, s'estengué rapidament a la Citerior. La localitat de Turbaífurda (Schulten, s. u. "Turba", RE,
VIl A, 2, 1372-1372), on el pretor de la Citerior Q. Minuci Therm
va véncer l'any 196 els cabdills Budar i Besadines (Livi, XXX,
26, 1-4; 44, 4), ha estat situada per Schulten ( 1935, FHA, Ill, 177)
a la Ulterior, pero Fatás (1973, 141 - 142), en línia amb la interpretació tradicional. creu que el toponim pot relacionar-se amb
l'etnonim Turbolets i que, per tant, ambdós poden estar situats en
terres terolenques. També Villar ( 1995, 214) la considera coma
ciutat de la Tarraconense, com un toponim d'origen paleoeuropeu.
Knapp ( 1980) creu que Cató dugué a terme les seues activitats
exclusivarnent a la Citerior, per la qua! cosa les referencies a
aquesta ciutat han de situar-se en l'est peninsular.
58
Dos anys de guerra. on no faltaren resultats adversos per als
romans, provocaren la vinguda del consol M. Porci Cató el 195.
La seua acció es desenvolupa inicialment al nord de l'Ebre. Per a
reduir la rebel·lió de la Turdetania, el consol va enviar al pretor de
la Citerior P. Manli (Livi, XXXIV, 17, 1), que possiblement va
realitzar el viatge pel camí litoral (Bosch i Aguado, 1955, 60, nota
38). La greu situació creada a la Turdetania (Livi, XXXIV, 19, 1:
Difficilius be/lum in Turdetania) va obligar el consol a marxar en
ajuda deis seus pretors. El camí que va seguir en aquesta marxa
des de Tarragona -negada per alguns autors- també ha estat objecte de controversia, pero com assenyala Martínez Gázquez ( 1992,
74-75, 167 i 175) degué ser el de la costa. En el curs de totes
aquestes operacions bel·liques, Livi no fa cap al·lusió als Edetans
(Fatás, 1973, 29); d'aixo pot deduir-se que probablement no va
haver conflicte armat amb aquest poble en aquest any, pero no
necessariament que aquest no hagués tingut lloc amb anterioritat
al 195 o fins i tot posteriorment. Els episodis més coneguts de
l'acció catoniana són sens dubte l'ordre d'enderrocament de les
muralles (Livi, XXXJV, 17, 11-12: uno die muris omnium dirwis)
i la conquesta de "més cíutats que dies havia passat a Iberia"
(Piutarc, Cat. Mai., 10, 3). Pero com ha fet veure Martínez
Gázquez (1992, 166-167 i 174), cal interpretar aquesta ordre en
termes menys espectaculars. El seu abast, aixi com la submissió
de bona part d'aquestes ciutats, degué limitar-se a la zona on habita ven els pobles aleshores revoltats i de cap manera pot generalitzar-se a tota Hispania. El significa! d'un fet tan expressiu com
l'enderrocament de les muralles no és altre que el de la rendició
(Marín, 1988, 17). Sobre l'efectivitat d'aquestes mesures són ben
expressius els nombrosos conflictes que continuaren produint-se
després de la seua marxa a Roma.
Malgrat la celebració del triomf per part de Cató i la importancia del botí, els confiictes no acabaren. L'any 194, el pretor
Sext Digit hagué d'enfrontar-se amb les ciutats que s'havien
sublevat després de la marxa de Cató, amb resultats adversos
(Livi, XXXV, 1, 1-4); l'altre pretor, P. Corneli Escipió Nassica,
mantingué amb exit nombrosos combats enlla de l'Ebre (trans
Hiberum multa secunda proe/ia fecisset). Les lluites seguiren a
partir del 188 a la Celtiberia.
Els conflictes, dones, pareixen generals per tola la H ispania
Citerior des deis primers alr.;aments deis Uergets els anys 206-205.
En aquesta epoca de continus enfrontaments, moltes vegades les
fonts no concreten els pobles implicats ni els escenaris geogrlifics.
El període algid sembla centrar-se entre els anys 197 i 194, amb
una extensió coneguda només de manera parcial.
4. LES GUERRES CIVILS
En les narracions de les guerres civils, les referencies al tenitori
comprés entre Dertosa i Saguntwn són de caracter general o se centren en aquesta darrera ciutat i els seus voltants. Pel que fa a la guerra de Se1tori, els escenaris del conflicte se situen entre Dianium i
Sagumum, en les ciutats que s' adhereixen a una o altra causa. L'any
76, només els passatges de Livi (frag. lib. XCI) referits a que M.
Perpenna defenia la línia de I'Ebre en el país deis llercavons front a
Pompeu, i d'Orosi (4, 23, 6) a que Pompeu va situar el seu exercit a
la vora del Palantia per tal d'alliberar la ciutat de Lawv, es localitzen en aquest teJTitori o resulten d'interés geogratic. L'any 75, les
referencies de Plutarc (Sert. , 2 1) i Appia (BC, 1, 110) sobre la bata-
[page-n-69]
lla de Sagunt, que degué tenir lloc al sud d'aquesta ciutat, i sobrctot
la retirada de Sertori a una localitat identificada tradicionalment
també amb Sagunt, són els episodis més proxims, pero ja fora del
ten·itori estudiat. Completa aquesta cuna serie de ronegues notícies
la referencia de Sal·lusti (His. 2. 98) a una carta de Pompeu al Senat
de l'any 74. Quant a la guerra entre Cesar i Pompeu, els escenaris del
conflicte es traben situats al voltant d'llerda i a Andalusia. Només
un imprecís passatge del Bellum Hispaniense (X, 1) pot fer referencia a la participació deis sagunúns en el contlicte.
4.1. LIVI, XCI
La importancia d 'aquest episodi rau en el fct que el seu escenari és el país deis llercavons, a la vora dreta del riu Ebre, pero
sense que hi aparega esmentada cap de les seues ciutats. Les possibles destruccions o abandonaments d'assentaments iberics lligats a aquests fets, dones, no tenen un suport ciar en les fonts, pero
tampoc poden descartar-se en relació amb l' avan~ de l'exercit de
Pompeu i la seua provada actitud repressiva envers les ciutats que
havien recolzat o servil de refugi als sertorians.
4.2. OROSI, V, 23,6-7- PTOLEMEU, 2, 6, 10:
PAI.ANTIA
( ... )principio ueris M. Perpemam cum uiginti milibus peditum, equitibus mil/e quingentis, in 1/ercaonum gentem misil ad
tuendam regionis eius maritimam oram, ( ... ).
tu Lauronem ciuitatem, quam tune Sertorius oppugnabat, frustra
"Al comenr;ament de la primavera (Sertori) va
enviar a M. Perpenna amb 20.000 infants i 1.500
genets aJ país deis llercavons per a defendre la
costa d'aquesta regió (...)".
" Pompcu, concentran! 1' exercit prop de
Palancia, va intentar en va defendre la ciutat de
Lauro, que aleshores assetjava Sertori, i, ven~ut,
va retirar-se".
Pe1pemam in maritimam regionem superpositum w ea quae
integra adlwc ab hoste sint, tueri posset et si qua occasio detllr,
incawos per tempus adgressurum.
"Perpenna havia estat situat junta la costa perque pogués protegir els territoris encara intactes
per 1'enemic i atacar-Ji de sobte si 1' ocasió es presenta va".
Edito igimr exemplo bel/i consilium se initurum utrum prius
hostem, wram prouinciam petar. maritimamne oram 111 Pompeium
ab 1/ercaonia et Comesta11ia arceat, utraque socia gente, (... ).
''Fel el pla de campanya, va considerar quina
dcterminació havia de prendre, a quin deis dos
enemics i a quina de les dues províncies havia de
dirigir-se primer: o a la rcgió costera per allunyar
a Pompeu de la Ilercaonia i de la Contestarua,
poblcs aliats els dos (...)".
En la primavera de l'any 76 Sertori havia preparar la campanya
militar distribuint les seues forces de la següenl manera: mentre
Hirtulei es trobava a la Lusitania ambla finalitat de contenir Mete!,
i Perpcnna defenia la línia de I'Ebre front a Pompeu, ajudat en la
reraguarda per Herenni, ell es mantenía en posició equidistan! a la
Celtibhia, des d'on podía acudir a on fos necessari. El seu pla
estrategic consistía a impedir la unió de Pompeu i Metel (Schulten,
1937, FHA. IV, 192). En el litoral, Pcrpenna ocupava una posició
semblant a la deis cartaginesas front als romans a l'inici de les operacions de la Segona Guerra Púnica a Hispania, amb la finalitat de
bloquejar l'estrategica via litoral. De nou els país deis llcrcavons
era l'cscenari d'un enfrontament militar, pero ara entre faccions
romanes en el marc d'una guerra civil. Paral·lelament, Pompeu
havia travessat el Pirineu i havia assentat el seu campament d'hivem en la costa catalana, probablement a Empúries. En primavera,
després de travessar un riu que hom convé a identificar amb I'Ebre
(Schulten, 1937, FHA, IV, 193), va véncer Perpenna amb una
maniobra recollida per Frontí (Strat. l, 4, 8), possiblement en un
escenari semblant al de la batallad' Hibera del 217. A continuació,
Perpcnna va retirar-se amb Herenni tins a Va/elltia i Pompeu va
avan~ar fins a Sagumum, ciutat que li de vi a ser fidel, jaque els sertorians no s'hi fan forts.
Orosi V, 23, 6-7: Pompeius contracto apud Palamiam e.xerciconatus defendere uictus aufugit.
Ptolemeu (2. 6, 10): n o.;\;\wrt'to.
RO'to.)..lOÚ
bcJ3o;\cú tB' yo"
;\r]" r " y" tf)". (W40'-38°55')
El text d'Orosi és de diffcil precisió cronologica, pero, com ja
va assenyalar Schulten, pot correspondre a la campanya de primavera de Pompeu de l'any 76. Entre e ls diversos episodis militars que aleshores tingueren lloc possiblement a la costa valenciana, tal vegada el de Lauro és un deis més controvertits (García
Morá, 1991 , 218-228; Bonct, 1993, 567-569; Bonet, 1995, 498499; Llorens i Ripolles, 1998, 23-30). La destrucció d'aqucsta
ciutat apareix esmentada amb diversos matisos per Appia (BC 1,
109), Plutarc (Sert., 18, 4-11; Pomp., 18), Orosi (5, 23, 6-7),
Frontí (Strat. ll, 5, 31) i Flor (Epit. 2, 10). Després de la derrota
d 'Herenni en la Línia de I'Ebre i de l'avan~ de Pompeu, Sertori va
acudir amb celeritat a la costa valenciana des de Contrebia
Leukade, a la Celtiberia, possiblcment amb la finalitat de tallar el
a/enria. En l'csccnari d'aquest
pas a Pompeu entre Saguntwn i V
primer enfrontament descrit per les fonts hi havia un oppidum
anomenat Lauro que Sertori assetjava, possiblement amb la finalita! d'atraure Pompeu (Schuhen, 1937, FHA, IV, 198). És aleshores quan se situa l'cpisodi de Palamia, en la referencia al qual
no s'especifica que es tracte d'un riu, tot i que aquesta interpretació resulta probable perque Frontí esmenta un riu pero sense
donar-ne el nom, prop d'on Pompeu devia haver concentra! el seu
exercit, possiblement en referencia al seu campament, amb la
finalitat d'intentar defendre Lauro. La perícia de Scnori, en una
maniobra descrita per Plutarc (Sert., 18), va acabar amb la destrucció de l'oppidum. De fet, hi ha un corren! en l'erudició valenciana que identifica Pa/antia amb una ciutat i no amb un riu, i la
redueix a Valencia la Vella (Boix, 1845, 50; Va!Js, 1902).
Pera Schulten (1937, FHA. IV, 197- 198; s. u. "Palantia", RE,
XVIII, 3, 230), el teatre de les operacions bel·liques se situa al sud
de Sagumum i, per tant. creu que Lauro havia de ser la població
del Puig, que dóna nom a l'únic accident orografic existen! entre
aquella i Va/enria, on havia comprovat !'existencia de restes iberiques al cim de la Pedrera, jaciment actualment desaparegut. Uroz
(1983, 114), sorprenentment, planteja la possibilitat que aqucsts
fets tingueren lloc al nord de l' Ebre. Tanmateix, entre cls autors
valencians la reducció tradicional d'aquesta localitat ha estat el
Tossal de Sant Miquel (Bonet, 1995, 499), l'Edeta-Leiria de les
59
[page-n-70]
fonts , a causa de la relati va homofonía entre el topónim antic citat
pcr Ptolemeu (Leiria ) i ractual (Liíria) amb Lauro i per tractar-se
del més importan! jaciment iberic de la zona. La revisió de la data
de dcstrucció d' aquesta ciutat. que se si tu a entre la darre ria del
segle 111 i el principi del 11 (Bonet i Mata. 1982; Bonet. 1992a.
1992b i 1995). ha estat addu'lda com una raó que impossibilita
aquesta reducció, pero la seua reocupació en el segle 1 aC, segons
mostrcn alguns mate rials arqucologics. deixaria oberta aquesta
possibilitat. La improbabilitat d'aquesta reducció rau. al nostre
parer. més en la toponímia que en l'arqueologia. La proposta de
Schultcn sembla raonable per la posició del Puig. pero manca del
necessari suport documental. tant a nivell arq ueologic. pel fet que
el jaciment és practicament desconegut. i textual. pe rque les
refcrc ncics són massa ambigücs i fins i tot sembla que es refereixe n a una zona de més complicada orografía.
Tanmateix. el que més ens intcrcssa d'aquest episodi és la
menció per part d' Orosi d'un lloc -hom suposa unanimement que
es tracia d' un riu- anomenat Po/antia (Arasa, 2000a, 46-48), proxim al teatre d'operacions, el nom del qual presenta poques
variants en els manuscrits: palamiam, palemia, Pallantiam
(Zangemeister. 1967. 34 1). La seua idcntificació amb un riu es
basa en el fet que Ptolemeu (2, 6. 10) esmenta la desembocadura
d'un riu hornonim. La seua localització no ens interessa tan! directament, puix queda fora de la nostra zona d'cstudi, com pel fct que
esta cstrctament relacionada amb la del riu Udiua.
Pe l que fa a la seua reducció, nombrosos autors com Be utcr
( 1538, XVI), Escolano ( 1611, 274-275), Diago (1613, 34). Flórcz
(1747, 47-48), Chabret (1888, l. 19). Schulten (1947, 101; 1937,
193; 1963, 37), Lomas (a Blázquez et alii, 1983. 59), Jacob ( 1989.
27). Pérez Vil ate la ( 1990, 515). etc, c reuen que és !'actual Palancia. La reposició de l'hidronim en el Renaixement, en s ubstitució del tradicional 'riu de Morvedre' (Rosselló, 1995, 903), ha
esta! conside rada com una corrccció ultraerudita per alguns
autors, com Beiit (s. u. " Palancia, Río", GERV, 8, 154- 155). Un
corre n! de la investigació que segueix litcralment Ptolemeu, amb
autors com Cortés ( 1836, m, 272-273), Blázquez y DclgadoAguilera ( 1894, 272-273) i Flctcher ( 1965a, 249), 1' identifiquen
amb !'actual Túria. Beltrán Villagrasa (1972, 265) considera erronía la intcrpretació del text de Ptolemeu, i creu -seguint Escolano
(!bid. )- que no hi ha base per a la reducció. En aquesta línia,
Femández Nieto (1968-69, 120) el situa al sud d' aquest. Finalmcnt, segons una interpre tació originada en el mateix Beuter
( 1538, XLVI), com ja hem vist abans. Palltncia s'identifica amb
una ciutat (Vale ncia la Vella. Riba-roja de Túria) i no amb un riu.
D'altra banda. Ptolemeu situa aquest riu a l' Edet!mia i al sud
del 1itria. la reducció del qual sembla segura. És sobretot aquest
fct el que ha donat lloc a diverses intcrpretacions sobre la scua
reducció. En la meua opinió, lluny de seguir literalment les coordenades del geograf alexandrí. cal pensar que es tracta d'un e rror
en l'ordre i que en realitat el Po/antia esta situat al nord del Turia.
El fet que al sud d'aquest es trobc el riu Suero, també de reducció
segura. confirma al meu parer aques ta hipótesi.
Entre els rius Túria i Millars, l'únic curs fluvial d'importftncia
és )'actual Palancia. Quant als rius menors, sembla raonable no
considerar-ne els situats al nord de Saguntum, jaque la major pan
deis investigadors convénen que els fets van tenir lloc al sud d'aquesta ciutat. En aquesta dirccció l' accident fluvial més importan!
és el barranc del Carraixet, que queda al sud del Puig i massa prop
de Vale ncia. La distancia en línia recta entre el Puig i !'actual
Palancia és de 10 km. perla qual cosa sembla possible relacionar
ambdós punts en el marc d'un cpisodi beJ.lic com aquest.
60
Tanmateix. si aquests fets van tenir lloc en una zona tan proxima
a Sagw1111111. resulta mol! estrany que aquesta ciutat no hi aparega
esmentada. Possiblc me nt és aquest el punt més feble de la intc rpretació de Schulten.
Aquest toponim el trobcm també en el nom d'una ciutat celtiberica de la Meseta esmentada per Appia (!bu 55 ss) (':f. Tovar.
1989. 341-342). una mansió es me ntada pe r 1' ltinerari d' Antoní a
Lleó (Santas Martas) i en un derivat en el toponim portugues
Palen~a (A Imada. Setúbal). Holder (1907, II. 123-125) ha rcunit
nombrosos testimonis d 'aquest nomen les fonts literaries i epigrafiques. En aquest toponim es poden distingir dos elements fonamentab: el radical pa/- i el sufix -111-. ambdós d'indubtable origen
preroma. Pel que fa al primer. Krahe ( 1964, 48-49) ha constata!
que molts Pala curopeus són hidronims. i que aqucst Pala hidronfmic s'insereix en un sistema de derivació típfcamcnt indoeurope u que genera també altres hidronims. d'on ha coneJos )'existe ncia d'un Pala ("aigua estancada, terreny pantanós") perta nyent a
l'arrel indoeuropea *pe/-. *poi- ("vessar. fluir"), prcsent e n noms
de diverses Uengües indoe uropces com el Uatí, grcc. litua. cte.
També Pokomy ( 1959, 798 ss) arreplega aquesta e timología i considera l'hidronim Po/amia d'origen indoeuropeu. L'origen antic
d'aquest hidronim el tracten, amb diferents matisos. di versos
autors com Me néndez Pida! ( 1952, 166). Tovar ( 1957, 79; 1958.
15: 1961 , 116), Schmoll ( 1959, 93). Hübschmid ( 1960, ELH, 1.
485-486), Unte rmann ( 1961 , 16). De Hoz ( 1963, 236-237), Albertos ( 1966. 130), Pérez Vi late! a ( 199la, 100- 1O1), Nebot ( 1991 .
129 i 135), Vi llar ( 1993-95, 358-359 i 364) i Coromincs (OC. VI,
132-133). La base *pcíl- ha esta! estudiada de manera exhaustiva
per Prósper ( 1996). que asscnyala que *pala procedeix d' una llengua indoeuropea de sistema vocalic e/a i conté un radical hidronímic *pe/-/*pal-.
D'altra banda. pera Untcrmann (1992, 22) es tracia de derivacions d' un mol *pal/ant- ("la ciutat o la gen! pertanyent a
*pallant-"). documental també en el teonim Palantico (datiu) i en
l'epítet d 'una deessa lusitana. Toudopalandaigae (Vi llar. 1993-95,
356 ss); sobre el seu origen indocuropeu, mostra el seus dubtes i
assenyala la possibilitat que es tracte d' una asonancia casual.
Pel que fa al sufix -nt-, és un deis te mes individualitzats per
Krahe ( 1964, 62-70) per a la caracterització del sistema hidronímic propi del seu "primitiu estrat lingiiístic europeu". Aquest
sufix és molt comú sobretot en hidronims hispanics preromans (cf
Tovar. 1957.78 ss: 1958,95 ss; Schmoll, 1959, 72; De Hoz, 1963.
237; Lomas. a Blázquez et alii, 1983, 59). Albertos (1966. 29 1292) ha estudiat la scua presencia en l'antroponímia his panica, on
poi ten ir diversos orígens. Hubschmid ( 1960, ELH. l. 485) assenyala que hi ha un parentcsc llunya entre els sufixos -nt- mcditerrani i indoeuropeu. Al seu torn, Coromines (198 1, 1, 15) fa veure
que aquest sufix presenta la variant -nd-. Finalment, Dauzat
(1946, 184) conside ra italocelta el sufix -m1tia i indica la seua
maxima densitat als Alps occidentals.
En conclusió, segons aquesta interpretació eltoponim esmentat per Orosi estava siruat en aquesta zona i molt probablemcnt es
correspon amb !'actual riu Palancia: d'aquesta manera ho van
cntendre els cronistes deis segles XVT-XVIJ quan van introduir
aqucst hidronim que va acabar despla~ant el tradicional de riu de
Morvedre. El seu origen, dones, és semblant al d 'altres hidronims
valencians actuals com Be rgantes (A.rasa, 1989a), i tal vegada
altres preterits com Udiua, esmentat per Plini i que s' identifica
amb !'actual riu Millars (vegeu 6.2.), i Lesyros, esmentat per
Hecateu, que possiblcmcnt es relaciona amb el toponim de l'antiga ciutat de Lesera (Arasa, 1987a, 147). D 'aquesta manera sem-
[page-n-71]
bla confirmar-se !'origen indoeuropeu d'almenys una part de la
hidronímia antiga de la zona estudiada: Lesyros, Udiua i Palantia
formen , amb !'actual Bergantes, un importan! testimoni lingüístic
d'aquest substrat en les comarques septentrionals del País
Valencia.
formes conegudes. pero la precisió sobre el territori en que habitaven. al voltant de I'Ebre, contirma que es tracta del mateix poble.
De nou, amb aquesta referencia. tenim una prova de la implicació
deis pobles iberics en les lluites entre romans. en les guenes civils.
4.5. BELLVM HIS PANIENSE, X, 1
4.3. SAL·L UST I, HJST. 2, 98,9
Hispaniam citeriorem. quae non ab hostibus tenetw; nos a111
Sertorius ad internecionemuastauimus praeter marituma.1· ciuitatis, ultra nobis sumptui onerique.
"La Hispania Citerior, no dominada pels enemies, o bé jo o bé Sertori l'hem anasada, llevat de
les ciutats marítimes, que són pera nosaltres, més
que altra cosa, un motiu de dispendi i de treballs".
En aquesta carta de Pompeu al Senat de 1'any 74 es fa referencia, de manera general pero eloqüent, a les conseqüencies de la
guerra a la província Citerior i, de manera implícita, a l'acció de
les tropes victorioses contra les localitats que havien lluitat del
bando! de Sertori. A l'enumeració d'alguns fets concrets (Castra
lwstium apud Sucronem capta er proeli1.1111 apud flumen Turiam el
dux lwstium C. Heren11ius c w11 urbe Valemia er exercilll deleti),
com la destrucció del campament enemic a prop del riu Xúquer,
la batalla a la vora del riu Túria i l'extermini del cap deis enemics
G. Herenni, amb la ciutat de Valencia i el seu exercit, segueix la
referencia general a les conseqüer1cies desastroses que els anys de
guerra havien portal a la província. L' abast real d'aquesta lluita és
encara difícil de precisar, sobretot en el món rural, pero hi ha proves arqueologiques contundents sobre la seua versemblan~;a en
ciutats claus de la vall de I'Ebre i del litoral valencia, els dos escenaris principals de la guerra com la mateixa ciutat de Valen tia, La
Caridad (Caminreal, Tero!), El Cabezo de Alcalá (Azaila, Tero!) i
El Cabezo de las Minas (Botorrita, Saragossa).
4.4. CESAR, DE BELLO CJVILI , 1, LX, 1-4
lnterim Oscenses et Calagurritcmi. qui erant cum Oscensibus
contributi, millunt ad eum legatos seseque imperara facturas
pollicentw: Hos Tarraconenses et lacetcmi er Ausetani el paucis
pos! diebus lllurgauonenses, qui flumen Hiberum atJingunt, insequuntur.
"Mentrestant, els Oscenses i els Calagurritans.
que eren contributs deis Oscenses, li enviaren
legats. A aquests els seguiren els Tarraconenses, i
els Iacetans, i els Ausentans, i pocs dies després
els Illurgavonenses que toquen el riu Ebre".
Jnsequemi luce A1guerius ex Italia cwn equilallluenit. ls signa
Sagw1tÍ110rum reuulit quinque quae ab oppidanis cepit.
"El sendema, Argueci arriba d'Italia amb
cavalleria. Porta cinc ensenyes que havia pres als
ciutadans saguntins".
Aquest passatge del Bellum Hispcmiense dóna a entendre !'existencia l'any 46 d'una escaramussa entre els saguntins -fidels
als pompeians- i la cavalleria cesariana comandada per Arguetius
(Schulten, 1937, FHA, IV, 213-216; Uroz, 1983, 11 S; Jacob, 1989,
26), pero aquest fet resulta difícilment explicable. jaque l'escenar.í de la guerra se situa a Andalusia i no hi ha cap altra notícia d'episodis bel·lics en territori valencia. És reconeguda la fidelítat de
la Citerior a Cesar (Harmand, 1970, 197). En aquesta línia, alguns
autors han interpreta! que pot tractar-se -amb versemblanr;a- de
Sagumia (Gigonza), ciutat de la Betúría (Piíni, Nar.. lll, 1S) (lcart,
1988, 100, nota 3 1). Altrament caldria suposar !'existencia d' un
front encara obert en la zona valenciana, concretament a Sagunt,
que no apareix esmentat per les alu·es fonts.
5. ELS CAMINS
Timeu, en els segles IV-111, fa referencia a un "un camí anomena! d' Hercules des d'ltalia fins a la Celtica, els Celtoligurs i els
Ibers, pel qua!, tant si va un grec com un indígena és vigilat pels
que allí habiten, a fi que no patesca injúria alguna; puix estan obligats a pagar una multa aquells dins de les fronteres deis quals ha
tingut lloc la injúria" . Pera Schu1ten (1925, FHA, 11, 103-104 i
225) aquesta denominació la van crear els foceus. Estrictament no
hi ha una menció expressa de la seua continui'tat cap al sud. Aixo
no obstant, entre els investigadors s'accepta la seua prolongació
pe! litoral hisplmic fins a Andalusia (García Bellido, 1940-41, 116;
1948, 83). Es tracta de !' única referencia de les fonts a un camí preroma. Sembla tractar-se d'un camí de llarg abast i de caracter
comercial, pero no creiem segur que la referencia de Timeu puga
estendre's a tot elllarg trajecte per l'est de la Península l berica.
5.1. LA SEGO NA GUERRA PÚNICA
7i·ansit etiam co/wrs lllurgauonensis ad eum cognito ciuitatis
consilio er signa ex staJione trcmsfert.
"Fins una cohort d"illurgavone nses, en conéixer el parer de la seua gent, es passa a ell, abandonan! la posició que defensaven".
En contar com van abra~ar el seu partit una serie de pobles,
Cesar esmenta dues vegades els lllurgavonenses (Harmand, 1970,
190 i 192), sobre la identificació deis quals podrien ha ver dubtes a
causa de la forma de retnonim, que s'allunya un poc de les altres
En el curs deis esdeveniments de la Segona Guerra Púnica, els
deis exe rcits púnics i romans demostren J'existencia d'un camí litoral que permet una comunicació flu'ida entre
Tarragona i Cartagena i 1' Alta Andalusia (Sillieres, 1990, 183). En
un primer moment és Anníbal qui amb el seu exercit el segueix
l'any 218 en direcció nord camí d' ltalia (Livi. XXI. 22, 5-6).
Aquest mateix any Hasdrúbal es dirigeix a ajudar a Annó al nord
de I'Ebre. pero arriba quan aquest ja havia estat ven~;ut en la batadespla~;aments
61
[page-n-72]
lla de Cesse i torna al sud de I' Ebre (Livi, XXI, 61, 1-4). L'any
217 1'exercit púnic comandat per Hasdrúbal avam;:a des de
Carthago Noua fins a I'Ebre, acompanyat per l'esquadra dirigida
per Almílcar (Livi, XXll, 19, 2-3; Polibi, m, 95, 2). Aquest
mateix any, després de la batalla naval de les hoques de I'Ebre,
l'exercit roma comandat pel proconsol P. Corneli Escipió travessa I'Ebre i es dirigeix fins a Saguntum acompanyat de l'esquadra
(Polibi, IIJ, 97, 6-8; Livi, XXII, 22, 4).
Més endavant, aquests despla~aments es repeteixen en diverses ocasions. L'any 209 quan P. Corneli Escipió es dirigeix des de
Tarraco fins a Carthago Noua en un velor;: desplar;:ament per prendre la ciutat (Polibi, X, 9, 6-7). Possiblement el 208 quan Escipió
es retira cap a Tarraco després de la batalla de Baecula (Polibi, X,
40, 12). L'any 206 quan, després de reprimir el motí del campament de Suero, surt de Carthago Noua pera dirigir-se cap al país
deis llergets per a sufocar la rebei·Hó deis cabdills Indíbil i
Mandoni, quan va efectuar el desplar;:ament fins a l'Ebre en 1O
dies (Polibi, XI, 32, 1). De gran interés és també el paragraf vist
anteriorment (vegeu 2.7.) referent a la campanya de l'any 207
(Livi, XXVIII, 13, 4-5), en que s'esmenta per primera vegada el
camí que Escipió segueix des de Tarraco fins a Castulo en
referencia als pobles que hi habitaven prop.
5.2. POLffil, 111, 39, 3
En un passatge de la seua narració sobre la Segona Guerra
Púnica, !'historiador grec indica les distancies que Anníbal hagué
de recórrer entre Carthago Noua i el ROdan. Després de donar les
distancies existents entre les Columnes d 'Hercules i el Pirineu,
separades en tres sectors delirnitats entre aquelles i Carthago
Noua, entre aquesta ciutat i l'Ebre i entre aquest riu i Emporion,
PoHbi continua els mesuraments al s ud de la Gal·lia en altres dos
sectors entre aquella ciutat i Narbona i entre aquesta i el Rodan. A
continuació refereix que "aquesta via ha estat curosament mesurada pels romans i marcada amb pedres mil·liaries a cada mil estadis". Aquest passatge, que fins i tot s'ha pres comuna interpolació,
és certamen! ambigu i deu ser un afegit posterior a la redacció del
Hibre tercer de la seua Historia cap a l'any ISO i anterior a la mort
de !'autor en els anys 125-124. Entre les interpretacions possibles
de l'abast d'aquesta notícia n' hi ha dues que hom pot considerar
basiques: que es referesca només a l'últim sector esmentat al sud
de la Gal·lia, o que l'amollonament s'estenga a Hispauia, en parto
en tota la via fins a les Columnes d' Hercules. Sobre aquesta segona possiblitat, Pallí ( 1985, 31) considera que Polibi es refereix únicarnent al tram comprés entre Emporit1e i la Gai·Lia.
Com que Polibi fa referencia expressa a J'amoUonarnent de la
via, !'única forma de confirmar aquesta inforrnació és recórrer als
miJ.liaris. Els més antics entre els conservats a Hispania s'han trobat
a Catalunya i es daten cap al 118- 114, per la qual cosa es planteja un
problema cronologic en identificar aquestes obres d'organització viaria docurnentades epigrltficament al NE de la península amb les referides per Polibi, com proposen Mayer i Roda (1986, 165). A la Uum
deis mil·liaris coneguts, dones, difícilment pot entendre's que Polibi
esúga referint-se a algun tram hisp1mic de la via. Pero també si considerem la segona opció ens trobem amb el mateix problema, ja que
els mil·liaris més antics del sud de Fran~a daten deis anys 121-119,
quan Domitius Ahenobarbus va construir la via a la qual va donar
nom. Per eixird'aquest atzucat Schulten ( 1925, FHA, n, 137) va considerar que, com elllibre tercer de la Historia de Polibi estava coneJos
62
cap al 150, les notícies sobre la vi a devien ser una addició posterior,
feta poc abans de la mort de !'autor. Sobre aquesta qüestió, Sillieres
(1990, 568-569) considera que la notícia de Polibi és acceptable per
a Hispania i és versemblant que la via Carthago Noua-Tt:unxo havia
estat amollonada cap a la meitat del segle Il aC, la qual cosa suposava que per la seua imponancia capital pera les comunicacions s'havien efectual treballs que l'havien transforma! en una veritable via
romana. De moment, pero, falten els mil·liaris que ho proven.
5.3. LES GUERRES CIVILS
De nou, part deis desplar;:aments de tropes en el segle 1 aC a
causa de les guerres civils utilitzen l'important eix viari que
segueix el litoral hispanic. Els combats decisius de la guerra de
Sertori tingueren lloc sobre el litoral valencia, entre Dicmium i
Saguntum, e! que prova la importancia del camí que el seguía.
Amb el control d' aquesta zona es barrava el pas entre Tarraco i
Carthago Noua i l' accés a la vall del Guadalquivir. Els passatges
vistos de Livi, Orosi, Plutarc i Appia referents als anys 76-75
(vegeu 4, 1-2) mostren !'interés estrategic de la zona en ser disputada feror;:ment pels exercits de Sertori i Pompeu.
Posteriorment, en els anys 46-45 els despla~aments de Cesar,
com ara el conegut viatge des de Roma fins a la Hispania Ulterior
en 23 dies (Estrabó, Ill, 4, 9; Dió, XLffi, 32; Appiil, BC ll, 103;
Suetoni, Caes., LVI, 6), segueixen indubtablement el camí sobre
el qua! es trar;:ara pocs decennis més tard la via Augusta.
5.4. CICERÓ
Amb posterioritat, dues referencies de Ciceró mostren la utilització d'aquest camí. En primer lloc, en el seu al·legat contra Yatini,
Ciceró (In Var., 12) indica que normalment es va d'ltalia a Hispania
Ulterior pel carní de terra (Sillieres, 1990, 187 i 566-567). En segon
lloc, en una coneguda carta de C. Asini Pol·li a Ciceró (Ad Fam., X,
31) de l'any 43, l'aleshores proconsol de la província Hispania
Ulterior, historiador i home de Uetres amic de Cesar, explica que els
correus oficials (nosrros tabella ríos) que es dirigien des de Corduba
fins a Roma seguien un camí que travessava el Saltus Castulonensis,
la serra Morena occidental; en trobar-se aquesta regió infestada de
bandolers (García y Bellido, 1945, 602), els correus havien de seguir
un itinerari marítim (Sillieres, 1989, 358; 1990, 187,566-567 i 583).
Aquest passatge mostra el funcionament del sistema de comunicacions que bavia establert Cesar, l'embrió del que amb August esdevendria el cursus publicus. Aquesta referencia, encara que geograficament llunyana, mostra !'existencia d'un camí de !larga distancia al
final de la República que travessava el litoral valencia.
5.5. ESTRABÓ, III, 4, 9
En una breu descripció de la via Augusta, Estrabó indica que
des de Tarraco es dirigía a l'Ebre que travessava perla ciutat de
Dertosa; des d'allí, per Saguntum i Saetabi, anava separant-se
gradualment de la mar. A partir d'ací fa referencia a un cami vell
que es dirigía directament cap a Caswlo. Aquest camí era diferent
del que August havia construrt en el seu temps per Carthago
[page-n-73]
Nouo. la via Augusta. Aquest vell tra~;at és sens dubte la vía republicana. el camí tradicional cap a Andalusia (Sillieres. 1989, 359;
1990, 177). Amb aquesta referencia. Estrabó confirma que el
tra~at del vell cami republica entre Dertosa i Soitabi era el que
s'havia utilitzat pera la construcció de la via Augusta.
6. ALTRES REFERENCIES GEOGRÁFIQUES D'EPOCA IMPERIAL
Presente ací algunes referencies d'epoca altimperial que traeten d'accidents geografics i poblacions de la costa que poden ser
d'epoca preromana, segons pareixen indicar-ho lturs toponims
indfgenes o grecs.
1979. 125. amb la bibliografía anterior). i molt menys a Artana per
una cena homofonía entre ambdós toponims com van fer diversos
autors en el segle passat (Cottés, 1836, 11, 308-309; Boix, 1845,
31; Miralles del Imperial, 1868, 17; Cuveiro, 1891, 205), que
interpreta ven el toponim original coro Arctalias després de llevar
la preposició kai; ni roolt menys d ' Oléastron a Eslida (Cortés,
1836, Ill, 249; Boix, 1845, 39: Cuveiro, 1891, 283). Vi llar (2000.
283 ss) ha assenyalat el seu origen preroma. Cal cercar-la, coro
l' anteriorment esmentada, en les terres proxiroes a I'Ebre.
Contrariaroent, Jacob (1985, 259-260) intenta cercar reduccions
de les al tres dues localitats a pa11ir de la de Querrónesos a CuUera, de
manera que Karta/ías la identifica amb la Carta/a deis Olcades i la
situa en la zona d' Altea-penya d'lfac (Jacob, 1985, 258-259), roentre
que 0/éastiVn la redueix a l'estació d 'Elo (!) que l'Anoni.m de
Ravenna (IV, 42, 11) ernpla<;a entre Portwn Sucnme i Dionio.
Si la relació segueix un estricte ordre geografic i ens basem en
aquesta reducció de la localitat inicial, les altres dues devien estar
situades més al NE. pels voltants de la desembocadura de l'Ebre.
6.1. ESTRABÓ, III, 4, 6
6.2. PLINI, NAT., DI, 20-21: FLVMEN VDIVA
oe
O),:r¡crí.ov
1tÓAEl~ e'tcrl. Xeppóvr¡cró~ te KCÚ . ÜAÉ
"(Sagunt), ... No Uuny d 'allí es troben les ciutats de Querrónesos, 0/éastron i Kartalías; després, en el mateix lloc on es travessa l' Ebre, la
colonia Dertosa" .
Estrabó descriu la costa de sud a nord i, després de parlar de
Saguntum, diu que prop es traben les ciutats de Querrónesos,
0/éastron i Kartalías; a continuació esmenta el riu Ebre i la colonia Dertosa. Si no es tracta de toponims hel·lenitzats, sembla difícil no admetre la util ització de fonts anteriors en aquest passatge,
almenys quant a la primera d'aquestes localitats. Aquests toponims són d'origen divers i no tornen a aparéixer esmentats per cap
altre autor. El primer és indubtablement grec i sembla un nom
comú geografic; el segon sembla una hel·lenització del llatf oleasrrum ("ullastre"), i possiblement puga localitzar-se en la zona
proxima a la desembocadura de I'Ebre (Tovar, 1989, 291 i 448;
Hernández i Vilas, TIR K/J-31 , 1997, 56-57, s. u. ''Oieastrum");
en el tercer el radical cart- pot ser iberic (vegeu les ciutats Carteia
i Carwma; i l'iberic caftirol[ -, encara que de lectura insegura:
Siles, 1985, 602).
Només una d'aquestes localitats pot ser identificada amb certa
seguretat pel toponim: Querrónesos (Tovar, 1989, 290; Arasa i
Cepas, s. u. "Cherronesus". TIR K/J-31, 1997. 61 ), la península,
que apareix esroentada en Avié 471 (vegeu J. l.) i pot correspondre a Peníscola, com ja hem vist i han mantingut diversos autors
(Espinalt, 1784, 89; Cortés, 1836, H. 357; Balbás. 1887. 21; Cuveiro, 189 1, 238; Chabret. l 978, 11 ; Baycrri. 1948, 675; Góroez
Bayarri, 1987. 36). García y Bellido ( 1960. 563) considera que
devia tractar-se d 'un punt d 'escala, el nom del qua! sembla denunciar una factoría grega. La hipotesi sobre la seua reducció a
Peníscola ha estat roantinguda posteriorment peral tres autors corn
Fernández Nieto ( 1968-69. 127-128) i Llobregat ( 1980. 49 i 67).
Quant a Kartalías (Tovar, 1989. 291; Cepas. s. u. "Cartalias",
TIR K/J-31 , 1997, 56-57), no pot mantenir-se la seua reducció al
Castell de la Magdalena (Castelló de la Plana) per un canvi mitjan~;ant l'hidronim Kastalia que !'aproximaría al toponim
Castelló. coro ha defensa! la historiografía local (vegeu Arasa,
(... ) Valentia colonia 1/J p. a mari remota, flumen Turium, et
tantundem a mari Saguntum ciuium Romanorwn oppidum fide
nobile, flumen Udiua. regio 1/ergoonum, Hiberus amnis (.. .).
"Valencia, colonia situada a 3.000 passes del
mar; el riu Túria; i Sagunt, a la mateixa distancia del
mar, ciutat noble perla seua fidelitat, amb dret roma;
el riu Udiva; la regió deis Ilercavons; el riu Ebre (...)".
Plini, autor que escriu en el tercer quart del segle 1 dC, descriu
la costa de sud a nord i esmenta coro a ciutats rnés importants deis
Edetans Valen tia i Saguntwn. A continuació d' aquesta ciutat menciona el riu Udiua, amb les variants Udiba/Uduba, i tot seguit la
regió deis llercavons. El text és mol! ronce i no permet major precisió. Aquesta notfcia, encara que d'epoca altimperial, resulta de
gran interés pel fet que fixa aproximadament el lirnit entre els dos
pobles iberics que habita ven aquestes comarques. Del text hom pot
deduir que el límit estava situat en aquest riu. Aquest caracter
"delimitador" explica la transcendencia de la seua reducció a un riu
actual. Hi caben dues possibilitats, que han general les dues posturcs presents en la historiografía: una interpretació literal permet
deduir que es tracia del primer riu situat al nord de Saguntum, !'actual Palancia que passa al peu de la ciutat, mentre que una interpetació més laxa fa possible la seua reducció al Millars, el riu més
important de la zona, situat a uns 33 km al NE d'aquesta ciutat.
La primera hipütesi, segons la qua! el riu Udiua és el Palancia,
comporta que Saguntum es trobava practicament en el rnateix lírnit
septentrional del territori edeta, ja que Plini esmenta a continuació la
regió deis Uercavons; aixo suposa que l'area ocupada per aquest
poble arribaría almenys fins a la serra d' Almenara. Aquesta postura,
amb precedents en autors catalans des del segle XVII (Bayerri, 1948,
276-280, an1b bibliografía) i mantinguda per Bosch ( 1932, 378),
Beltrán Villagrasa ( 1942, 6), Tarradell (1965, 73-74) i Aranegui
( J992a, 61; 1996, 146), en realitat es basa en la reposició deis límits
eclesiastics de la diocesi de Tonosa segons un document del reí
AJfons II de l'any J 178, posteriorment ratificada per Jaume 1en 1225
(Huici i Cabanes, 1976, 148-149). restitui"ts de manera for~a interessada amb la finalitat de prolongar els seus dominis cap al sud, en un
cas similar al que explica la reposició de la diocesi de Sogorb (Arasa,
1992. 47-63). És evidem que aquests lírnits eclesiastics no tenien per
63
[page-n-74]
que seguir fidelment ni els etnics deis pobles iberics ni els adnúnistratius romans. A més, aquesta intcrpretació comporta que Plini no
esrnenta en el seu text el riu Millar-s, cosa que resultaria estranya per
ser aquest el rnés impor1ant de la zona. Corn a conseqüencia directa
d'aquesta interpretació. trobern la proposta de reducció del riu
Pa/amia que apareix en Ptolemcu (2, 6, 10) i Orosi (5, 23, 6) al
Millars (Llobregat, 1980, 40; Lomas. a Blázquez et alii 1983. 59).
La segona hipótesi. que identit ca el riu Udiua amb )'actual
i
Millat"S. compta també amb una llarga i solida tradiciólústoriogr:tfica iniciada per Escolano ( 1611, 585). que assimila l' hidronim a
1
'oronim ldubeda ("el nombre del Mijares lo da Plinio, y es ldubeda,
pero por descuido de los escribientes se lee Udiva"), nom del sistema iberic en l'anúguitat (Schulten. 1963, 240: Tovar, 1989, 356),
interpretació en que li segueixen Diago ( 1613, 8), Cortés ( 1836, 111,
63-64 i 477) i Blázquez ( 1894, 396); a més, aquest datTer redueix el
Palawia al Túria i el Serabis al Palilncia (Biázquez, 1894, 272-273
i 380-381). La reducció del riu Udiua al Millars ha estat seguida per
altres autors eom Flórez (1747, 48); Costa (1893, 300); Peris y
Fuentes ( 1915); el mateix Bosch (1924, 11 6; 1932,378-379: 1948,
83); García y Bellido (1947, 232); Schulten (1952, FHA, Vl , 222;
1963, 37; s. u. ''Uduba", RE, VIII, A 1, 556); Femández Nieto ( 196869, 118, 137 i 140); Llobregat ( 1980, 79), que el considera un segon
nom juntament amb el de Palantia; Dupré ( 1981, 134); Uroz ( 1983,
14 i 21 ); Olaria ( 1985, 262); Villa Iba ( 1984, 47 i 139); Arasa ( 1987a,
123); lniesta (1989, 353); Ferrer ( 1990, 1171 ); Pérez Vilatela ( 1990),
Abad (1992, 157), Hernández Prieto (s. u. "Udiva tlumen", TIR K30. 1993, 237), Jacob (s/d), etc.
Uns altres autors no mantenen una postura tan decidida. Així.
Hübner (1893, 221) el situa prop de Sagunt i compara l'hidronim an1b
el top(>nim Adeba, localitat esmentada per Ptolemeu (vegeu 6.4.); en
aquesta línia es manté també la postura d'Othmer (1912, 340). que no
en planteja cap reducció. Fatás ( 1973, 75) admct la reducció al Millat"S
amb dubtes i, pera Bru ( 1963, 34) i Fletcher (s.u. ''Uduba". GERV. 12,
3 1), no esta dar si es tracta d' un o de 1'altre.
La identificació de 1' Udiua amb el Millat"S comporta de manera
quasi inevitable la reducció del riu Palamia a !'actual Palancia
(Schulten. 1963, 37; Pérez Vilatela, 199 1a, 95 i 100-LOI; Arasa.
2000a, 48), jaque la reducció del Turia a !'actual Túria sembla segura, de manera que no queda una altrd possibilitat si no és que el cerquem al sud d'aquest. tal i com proposa Femández Nieto (1 968-69,
120), cosa que ens pareix ma~sa fo~ada. Hi queda pero. el riu Sombin
esmentat per Mela (2. 92), qui només diu que es tracta d' un riu que
desemboca en el golf sucronense. Si ens atenem a l'ordre seguit en la
descripció. pot tractar-se tant del riu MiUat"S com del PaUmcia. Aixo no
obstant, també se l'ha identifica! amb el riu Serpis, citat per Ptolemcu
(Fictchcr, s. u. "Sorobin", GERV. 10, 312; García y Bellido. 1947,30
i 50; Llobregat, 1980, 78; Pérez Vilatela, 1991 a, l 06). Hi ha també
altres opinions com la de Costa (1893, 357-402), pera qui !'actual
Palllncia es va denominar Baetis en l'antiguitat, segons un paragraf de
Sili ftalic que esmenta aquest hidrbnirn en parlar de Sagunt.
Pel que fa a l'origen de l'nidronim, Schulten assenyala l'exist~ncia d'a1tres top(>nims hispllnics amb el mateix sufix -uba:
Corduba, Salduba i Maenuba, mentre que Albertos (1966, 44) indica que udd- apareix en gales amb el signiticat de "senyor".
Darrerament. Pérez Vilatela ( 1990, 519-52 1) n'ha aprofundit en l'estudi lingüístic. Hom pot distingir-hi dos elements: Ud- i -diua, arnb
una dental sonora que convé a ambdós. El primer pot tenir un origen
indoeuropeu (Pokorny, 1959. 1103- 11 04), i presenta paral·lels en
antropbnims i lúdronims tant iberics com ccltics. Quant als antropOnims. ambla dental sorda. a Cáceres tenim Ut1ecius (Albertos. 1966.
257). i a centreeuropa els celtics Utta, Uttius i Utto (Schulten. 1963,
64
128). amb els quals cal relacionar l'lúspanic Uti de Tarragona (ILER
395) i potser Utilius de Sagunt (ILER 2 149): amb la dental sonora.
a centreeuropa tenirn els c~ ltics Udarus i Udia (Holder. 1907. 111. 55
SS) i, en rarea celtica hispimica. Udiobios (Gómez Moreno. 1949,
327). Un epítet del déu galaic Cosus, Udauienagus, presenta el mateix element inicial (Biázquez, 1975, 71 ). Quant a la toponímia, en
la mateixa itrea lingüística tenim la ciutat lacetana d' Udum
(Ptolemeu. 2. 6, 71).la posl
Quant al segon element. presenta igualment un ciar paral·lel
amb l' indoeuropeu déiuo-s (''déu") (Pokomy. 1959. 185- 186). que
en les llengües ce!tiques producix toponims com " Diva" o "Deva",
presents a la Península lberica (Ríodeva a Terol: Hübschmid, 1960.
488). Aquesta etimología, pero. presenta el problema que en l'ambit hispanic el toponim resultan! sol adoptar la forma Deua. fins i
tot en l' antiguitat. rnentre que en el nostre lúdronim la forma coneguda és -diua. Sobre aquesta hipotesi. el segon elernent de l' hidronim posaría de rclleu el caracter sacre del riu.
6.3. PLINI, NAT., 111, S, 11: COLVBRARIA INSVLA
Plini (ill. 5, 11 ) es menta una Colubmria ínsula front al riu
Suero, a 700 estadis de les Pitiüsses, que Cortés ( 1836, ll. 370)
redueix a l'illa de Montcolobrer. la major del petit arxipelag de les
illes Columbrets. situat front a la costa de Castelló, explican! que
n'hi havia una altra amb el mateix nom que pot reduir-sc a
Dragonera (Cortés, 1836, lll, 84-85). Aquesta reducció ha passat a
la literatura relacionada amb aquest petit arxipelag (Salvator, 1895,
289-296). També Fita ( 1907. 323) opina que la Colubraria ínsula
de Plini no pot reduir-se a Formentera. puix creu que ha de ser la de
Montcolobrer. Schuhen ( 1959. 355-356) segueix aquesta identificació i especifica que n' hi havia una altra homonima que és
Formentera (Schuhen, 1959, 365-366). El toponim és una traducció
Uatina del grec ólj>tooooa = " illa de les serps" (Chantraine, 1968,
s.u. ''b~tc;"II. 842: Schulten. S. 11. "Ophiussa", RE. xxvm, l. 665;
Hübner, s. u. "Colubraria", RE, IV, 1, 590). L'origen llatí d'aquest
toponim ha estat assenyalat per diversos autors (Vicent, 1885. 175:
1907, 493; Arasa, 2000a, 50-51). Perla descripció de Plini. horn pot
deduir que es refereix amb seguretat a Formentera (Tovar, 1989.
248-249: Blanes et alii. 1990, 24-26; Vilas, s. u. ·'Colubraria ínsula", TIR K/J-31, 1997, 64-65). Aixo no obstant. probablernent els
toponims Montcolobrer i Columbrets tenen -per la seua indubtable
etimología llatina- el seu origen en una denorninació similar.
6.4. PTOLEMEU, JI, 6, 16- ESTEVE DE BIZANCI
(12-13)
PTOLEMEU, 11, 6. 16"
TEvÉj3ptOV
Esteve de Bizanci ( 12- 13): TEvɡ3ptov
~e<.í>¡.¡n
Cortés ( 1836) va ser el gran divulgador de les rcduccions
infundades de localitats ilercavones esmentades per Ptolemcu a
poblacions de les comarques septentrionals del Pa.ís Valencia. en
la rnajor part deis casos basant-se en qüestionables homofonies i
[page-n-75]
en inversemblants etimologies. Aixf redueix la localitat de
TtaptOuA.í.a a Traiguera (1836. ni, 420; Miralles del Jmperial,
1868. 19; Mundina. 1873, 583; Cuveiro. 1891, 310) i la de eeaúa
a la Jana (Cuveiro. 1891 , 310). Possiblement el mateix M[iJler
( 1883. 185) el va seguir en la reducció de la primera. Aquest autor
(Mülle r. 1883, 187) situa A810~a. a la vora del riu Udi11a. pero
sense identiticar aquest amb cap riu actual. Possiblement basantse en aquesta suposada relació entre els dos toponims. Schulten
( 1963, 37) redueix aquella localitat a Castelló de la Plana i. per
proximitat, el riu Udi11a al Millars.
En general. lotes aquestes localitats devien estar situarles al
nord del territori estudia! i, almenys en par!, fins i tot al nord de
l'Ebre. Per aixo, només consideraré un deis toponims esmentats per
Ptolemeu, T~:ví::J3pt0c;, la reducció del qual a un punt concret del
litoral castellonenc ha estat argumentada de mane ra més rigorosa.
Amb eltoponim Te11ebria, probablement deriva! del llatí tellebra, Ptolemeu i Esteve de Bizanci esmenten un cap i un port. La
referencia de Ptolemeu és molt inexacta, mentre que la del segon
és ambigua, i cap de les dues permet concretar-ne amb seguretat
la localització. Diago ( 1613. 8) redueix el cap a Orpesa i el port a
I'Olla de Benicassim; en la primera reducció el segueixen Cortés
(1836. 111, 297 i 414-415), Balbás (1887, 24), Blázq uez (1894,
396), Chabret ( 1978, 140) i Senent ( 1924, 116). Peris y Fuentes
(1913, 4) es decanta per Sant Caries de la Rapita. Müller ( 1883,
152), a qui segueixen Schulten (s. u. "TevéJ3pt0v Ó.Kpov". RE. YA.
l , 493; 1959,330-331 i 40 1) i Grosse (1959, 435), )' identifiquen
amb el promo11torium Ferrarium (que redueixen al cap de la Nau)
de Mela (11, 92); el segon, a més a més nega qualsevol relació etimológica d'aquest toponim amb el llatí te11ebra. Des d'aquest
punt de vista, Schmoll ( 1959, 73), a qui segueix Albertos (1990,
142), relaciona aquest toponim amb el sufix -briga/bria, amb perdua de la velar sonora. com un testimoni lingüístic de la presencia
celtica e n la costa est peninsular. Fernández Nieto (1968-69, 121122) els s itu a juntament amb Dicmio en el tram de costa comprés
entre Valencia i J'Ebre. puix creu que aquesta deu ser una localitat diferent a resmentada per Estrabó que pot reduir-se amb seguretat a Dénia; el cap Tenebrion creu que pot correspondre al
d'Orpesa i el porta alguna de les badies proximes. Contriu-iament,
Llobregat ( 1980. 80) sirua el pon en la zona de Dénia i el promontori en la costa de Castelló. Per a Jacob ( 1985, 250-251 ), el
''cap i la vila de les Tenebres·· haurien d'estar en el litoral castellonenc. a Orpesa o Peníscola.
El mer fet que Ptolemeu el situe en territori ilercaó no dóna
cap seguretat sobre la seua veritable localització, puix són coneguts els nombrosos errors i desviacions de les seues referencies
geografiques. En qualsevol cas, s i seguim al peu de la lletra la
referencia a un por!, hem d'excloure qualsevol possible reducció
al litoral castellonenc, on no ha estat documental cap ti pus d' estructura portuitria, si no es tractava d ' una denominació generica
aplicada a un fondejador; pero els únics fondejadors importants
existents en la costa castellonenca (les Roques de la Barbada, a
Benicarló, i la Torre de la Sal, a Cabanes) estan situats en trams
rectes de la costa. No és inversemblant una localització més al
nord. potser al voltant de la desembocadura de I'Ebre o, amb les
mateixes probabibilitats, a la costa alacantina, ja que tal vegada
l'error de localització de Diani11111 puga estendre's també a aquest
cap i al port proxim.
65
[page-n-76]
[page-n-77]
VI. ELS POBLES PREROMANS
Fa més de tren la anys, Tarradell ( 1962, 87) es pregunta va si
els antics pobles iberics eren realitats diferenciarles etnicament i
cultural, o si pel contrari no eren més que simples superestructures polítiques, no molt diferents deis regnes de ta'ifa medievals.
Malgrat el temps transcorregut i el notable avan9 de la investigació arqueologica, no estem e n condicions de contestar més que
parcialment a la segona possibilitat: el seu nivell d'orgaoització
política sembla que no va arribar més enlla de la ciutat-estat, a
excepció de les situacions de guerra en que s'acordaven amplíes
aliances sota el comandament d'un cabdill militar.
Pel que fa al concepte d'etnia, comporta la idea d'un origen
comú o de trets comuns (Vilar, 1980, 154). Des d'una perspectiva
antropologica, Azcona (1988, s. u. "Etnia", 308-31 4) el defineix com
un col-lectiu huma amb consciencia social de grup, definit, almenys
e n un moment de la seua historia. en el territori, l'homogene'ltat deis
habits i costums del qual fa creUt·e en !'existencia d'un origen, de
sentiments i d' un destí comuns. La forma en que s'arriba a aquesta
consciencia de grup és molt variable i no resulta facil determinar si
la identitat apareix a l'irüci o com a conseqüencia d' un procés.
Aquesta qüestió resulta fonamental, jaque pera uns autors si !'etnia
es considera com l'elaboració ideologica de la consciencia de grup,
va lligada a l'aparició de !'esta!, mentre que pera altres pot !robarse en una societat políticament tribal. En el grau superior d'aquestes
es !roben les societats de cacicat o comandament. )'existencia de les
quals implica una estructurajeraquitzada delterritori, amb l'aparició
de la figura del no-productor (Nocete, 1984). La utilització del tetme
tribu porta implícita una dctemünada connotació sociopolítica que
s'allunya de les directrius del debat actual sobre la qüestió de l'aparició de les societats estatals en epoca preromana. Per aquesta raó
considere com molt més encertada la utilització delterme emia, amb
un sentit més proximal de ]'actual nació o nacionalitat, puix aq uests
no impliquen ]'existencia de l'estat i naixen de la consciencia de la
identitat diferenciada d'un poble, el qual pot formar part de dos o
més estats sense tenir una organització estatal propia.
Les investigacions sobre els processos formatius de les etnies
preromanes hispaniques resulten for9a complexes a causa de les
limitades informacions que cns proporcionen les fonts de que disposem. L' estudi diacronic d'una etnia, amb els canvis que poden
haver-se produn tant a nivell temporal com espacial, sembla una
tasca que requereix un volum d' informació moh més gran del que
disposem en l'actualitat. En la seua formació poden haver intervingut diversos factors, des de la genealogía deis grups domi nants fins
a la supremacía d'un nucli urba (Untermann, 1992, 19-20). Territori
i límits, origen i trets distintius, despla~ament i/o variació territorial,
interacció i canvis culturals, etc, són qliestions que en part pareixen
de difícil res posta. Burillo ( 1992) ha fet una ioteressant reflexió
sobre aquestes qliestions en el seu estudi de les etnies preromanes
de la vall de l'Ebre a partir de les fonts classiques i del registre
arqueologic. Per aquest autor, en el segle 111 aC comen~a a sorgir
una organització estatal en que la ciutat, i no !'etnia, sembla ser l'element biisic. En efecte, a través de l'estudi arqueologic deis nucUs
urbans i de llurs terri toris, com és el cas paradigmiitic
d' Edew/Leiria, hom pot comprovar comen una ernia coexisteixen
diversos nuclis urbans i, fins i tot, corn la ciutat eponima no controla amb el seu territori més que una porció redui'da de l'atribui't al
grup etnic. Etnia i ciutat són, per tant, realitats netament diferenciades i compatibles pero amb uns lla~os de dependencia encara poc
coneguts; la primera és anterior en eltemps a la segona i, per tant,
la seua existe ncia no comporta la d'aquesta, pero en la Hispania
preromana sembla que no existeix la ciutat no adscrita a una etnia.
Els trets diferencials assenyalats pels autors antics entre els
diversos grups etoics de la Hispillua preromana són molt nítids quan
es tracia de confrontar pobles d :ltics i ibers: llengua, religió, costums, lleis i fins i tot la forma de vestir els diferencien entre si. Pero
aquestes diferencies dcsapareixen en bona part quan es tracta deis
pobles de cadascun d'aquests grups. Hom poi su posar que devien ser
majors entre grups allunyats geograficament (per exemple: lndiquets
i Contestans), pero, entre pobles ve·ins com llercavons i Edetans? A
nivell lingüístic les variacions diatbpiques devien existir amb seguretat en un territori tan extens com el de la cultura iberica: la dialectología prova que cap Uengua és absolutament homogenia quan es
parla en territoris extensos; les diferencies (isoglosses) es manifesten
de manera progressiva i petmeten 1'aparicíó deis anomenats "parlars
de transició". Podem comptar amb !'existencia d'aquests trets diferenciadors, pero no podem rastrejar-los més que a partir de textos
escrits d' una llengua desapareguda que a més no podem traduir.
Massa limitacions per obtenir-hi resultats tangibles.
Buril lo ha assenyalat que allo més freqüent devia ser que les
etnies més proximes tinguessen aspectes afins, sinó identics, pero
és difícil determi nar el nivel! de llurs diferencies i contrastar-les
amb les fonts disponibles. El problema es planteja, justament.
quan vol e m ve ure les diferencies entre dues e tnies afins. Els factors que caracte ritzen els grups humans i que poden permetre la
seua diferenciació poden sintetitzar-se en els camps de l'antropo-
67
[page-n-78]
logia. la llengua, la religió, I'organització social i polftica, l'economia, e ls costums i la cultura material. Pera estudiar-los comptem només ambles limitades notícies deis autors antics, e ls textos
iberics i el registre arqueologic. D' aquests, el camp més esperan~ador és l'arqueologic. jaque l'organització política d'un grup
dete rmina! es manifesta en l'ocupació del territori: d'aquesta
manera, l'estudi deis tipus d'assentament. les seues interrelacions
i distribució. poden donar una informació clau sobre aquests
aspectes que no pode m obten ir d' una alu·a manera. En aquest senti t. la reconstrucció deis territoris de les ciutats d'una etnia pot ajudar a delimitar la seua extensió, a fixar-ne les ''fronteres".
Clarke ( 1984, 338) va assenyalar que les atinitats existents en la
culnm1 material de diverses etnies, segons els estudis etnologics, confirmen que una innovació en un Uoc detenninat esta subjecta a elements
tluctuants en la seua extensió a uns altres. Com més afí és el grup, més
fkilment ru1iba la seua difusió, de manera que la mitjana d'elements
culturals compartits per diversos grups units per !'idioma abasta un
70%. Per al registre arqueologic, el problema rau en que només es
detecta el 15% deis tipus d'artefactes específics de cada cultura.
Malgrat aquesta for1a disrninució de la mostra teorica, pot reatitzru·-se
una investigació sobre la distribució deis diferents elements de cultura
rnatetial i els graus d' afmitat existents segons el territori, de manera que
puguen definir-se les arees amb un alt grau de similitud, les zones de
contacte, etc. A.ix.í i tot, les dife rents variables obtingudes poden coiTespondre a diferents orientacions economiques dins d' una mateixa etnia
(pla = agticultura - rnuntanya = ramadetia), les quals poden crear elements de cultura material funcionalment diferenciats dins de l mateix
gmp. També pot donar-se el fet contnui: una aparent unifom1itat cultural a partir de les restes conservades en diferents etn.ies.
Els noms deis pobles preromans que habitaven aquesta zona
comencen a ser esmentats per les fonts ruTan de la Segona Guena
Púnica. pero les precisions sobre llurs límits tenitorials no apareixen
més que en autors d'epoca imperial (Estrabó. Plini. Ptolemeu), quan
¡·estructura social i etnica de la cultura iberica devia ha ver desapareg ut en bona pru1, sobretot e n les zones de més intensa colonització,
per la quai cosa cal pensar que en la mateixa mesura es n·acta de
refere ncies a e poques anteriors o de caracter merament cultural.
Gri\cies a aquestes fonts sabem que el te nitori que ací estudiem estava ocupat per dos pobles iberics: els Edetans i els llercavons. Es tracta d' una divisió territorial que conespon al període lberic Final. amb
un valor cronologic precís que no pot generalitzar-se al desenvolupament diacronic d'aquesta c ultura. Els límits occidentals d'aquests
pobles, igual que e ls respectius meridional i septentrioLJal. encara
que molt imprecisos en alguns casos, ultrapassaven amb seguretat el
territori estudiat i no entrarem, per tant, en la seua discussió. Ens
interessa, dones. el límit e ntre ambdós pobles, que les fonts situen
amb seguretat en el ten'itori comprés e ntre les ciutats de Sagumum i
Derrosa, i la seua possible fixació en un accident geografic deterrninat. Sobre aquesta qüestió, la discussió gira fonamentalment al voltant de la reducció del riu Udiua esmentat per Plini, en l'estudi del
qual (vegeu V.6.2) ja he m vist les diferents opinions de is investigadors que s'hi han ocupat. D'altra banda. intentarem cercar trets diferencials en el registre mate tial que recolzen aquesta divisió etnica.
l. ILERCAVONS
Othmer, 1912, 337- 340; Schulten, s. u. "IIurcavones,
Ile rcavones", RE, XI, 1, 1092- 1093; Bayerri, 1943; Maluque r,
68
1954, 314; Schulten, 1955, FHA, f, 188; Caro, 1976, 133; Knapp,
1977, 68; Tovar, 1989, 34-35; Abad, 1992, 154; Hernández Prie to,
s. 11. ''Tiercaones", TIR K-30. 1993, 131; Pons, 1994, 383-388,
Hernández i Vilas, s. u. "IIe rcaones, llergaones", TIR K/J-31,
1997.90.
Potser estan relacionats amb els 'IA.apauyci'tat dt 1f3npcc; que
Hecateu de Milet (FGH. l. F 49) situa e n la costa oriental d' Iberia.
jumament amb un riu homonim. El territori deis Ilercavons apareix esmentat per Livi (XXII. 2 1. 6) en les operacions de la
Segona Guena Púnica que te nen lloc al voltam de l'Ebre. possible ment en referencia a la zona situada al nord d'aquest riu; més
endavam (Livi, frag. XCI) esmenta de nou aquest poble i el seu
país, la llercaonia, en les operacions que tenen lloc l'any 76 en la
g uerra de Sertori. Cesar (ciu .. 1, LX. 2), en contar com van abrat;:ar
e l seu partit una serie de pobles situats al no rd de I'Ebre, menciona uns Illurgauonenses "que toquen e l riu Ebre'' i. a continuació
(Cesar, ciu., l. LX, 4), esme nta una cohort d 'aquest poble que
s'havia passat al seu exercit. Plini (HI, 21) situa la regió de.ls
Ilergaons al nord del riu Udiua i fins a la Cessetania. Segons
Ptolemeu (11, 6, 16; 63), el litoral deis l lercaons comprenia la
desembocadura de I'Ebre, la ciutat de I'.Ép'twcra coma més meridional i altres sis localitats que no han estat redtt'ides satisfactoriament: Kapx_r¡owv naA.atá, Btmmpyí.c;, eeaúa, • AO~:f)a,
TtapwuA.'ta t L't'yappa, a més de Tcvéf)ptov
mtmicipium Hibera Julia /lercauonia. El seu te rritori s'estenia
amb seguretat per una amplia ti·anja al voltant del Baix Ebre.
Autor
Livi, XXII. 21 . 6
Livi, frag. XCI
Cesar, ciu., I, LX, 2
Cesar. ciu., l , LX, 4
Plini, lli, 2 1
Ptolemeu, ll. 6. 16 i 63
Referencia
in agro lle rgauonensiw11
in llurcaonum ge111em; ab
/lercaonia
lllurgmtollenses. qui j1ume11
Hiberuut aflingwtt
coltors !llurgauonensis
regio lle rgamtum
' JA..epKabvwv napáA.wc;
'TA.cpKa6vcc; Ka\ n6A.ctc; ).lE06yEtOL
En general l' analisi de les fonts no permer moltes precisions
sobre el seu origen i tenitori. Alguns autors e ls consideren una branca meridional deis Ilergets (Bayeni. 1943, 114; Presedo. a Blázquez
er alii. 1983, 155). Potser tots dos corresponen a un tronc comú
(Pallarés, 1965. 11: Almagt·o Basch, 1965. 3), que alguns autors
identifiquen amb l'etnonim ' D..apauy
( 1989. 352). D ' altra baLJda, Jacob ( 1985. 252) identifica aquest poble
amb uns Ilergetes que Plini (ill, 21) situa en la costa entre la regio
Cessetania (Tanagona) i el riu Rubrica111m (Liobregat). Aquests tres
pobles presenten en el seu nom un mateix radical típicament iberic
(ilarliler-) que potser denota e l seu origen cornú. Pe l que fa a la capitalitat, e n come ntar e l passatge de Cesar Schulten (1940, FHA, V,
47-48) creu que devia anomenar-se !llurgavo; en aquesta línia,
García y Be llido ( 1963. 22 1) ide ntifica aquesta hipotetica localitat
amb Tortosa. Una hipotesi semblant va ser mantinguda per Bayerri
( 1943, 108-110) en tractar de l' anel ling üística de l'etnonim, puix
creu que la seua capital devia ser 1/erca. Recentment. Diloli ( 1999,
104) encara mamé la hipotetica existencia d' una capital etnica,
1/tirca o 1/erca, que caldria identificar a mb la Hibera de Livi.
D'altra banda, un con-e nt historiog rafic (Fiórez, Cortés,
De lgado, He iss) es basa en la numisma tica per diferenciar e ntre
[page-n-79]
dues ciutats. Derw.m i Hibera, que certarnent traba suport en les
fonts. puix en la Segona Guerra Púnica nornés s'esmenta el segon
toponim pera referir-se a una població situada a la vora dreta del
riu Ebre (Livi, XXIll, 28, 9- 10). mentre que el primer no apareix
fins al període imperial; pot tractar-se, pero. d'una doble denominació en epoques diferents. Tanmateix les excavacions arqueologiques a Tortosa no han proporcionar fins ara restes anteriors al
regnat d' August (Genera. 1991).
L'etnonim no apareix lligat a cap ciutat, excepte com a
renom (Untennann, 1992, 23). El nom del grup serveix per a
denominar el territori amb el sufix col·lectiu -ia. Es tracta d'un
deis pocs pobles iberics -juntament amb els Surdaones- que no
foren inclosos pels romans entre els etnics amb sufix -ewniliwni, sinó amb -a(u)on- (Faust, 1966, 133: Untermann, 1992,
30). Pel que fa a la integració de l'etnonim en la !lengua iberica,
Untermann ( 1992, 31) ha assenyalat !'existencia de tres antroponims amb l'element iltir a Empúries, Pech-Maho i la Bastida de
les Alcuses (Moixent). D'altra banda, els toponims amb el radical 1/ur- són freqüents en la meitat oriental de la Península:
1/urcis, llurco, lluro, llurbida, llurso.
2. EDETANS
Hübner, s. u. ''Edetani", RE, V, 2, 1938-1939; Schulten, 1922,
187; Maluquer, 1954, 314; Fernández Nieto, 1968-69, 116; Caro,
1976, 133; Knapp, 1977, 68 i 72; Uroz, 1983, 13- 16; Tovar, 1989,
32-34 ; Iniesta, 1989, 347; Abad, 1992, 153; Jiménez. s. 11.
"Edetani", a Aranegui, 1996, 71.
Possiblement es corresponen amb els '"Ecr~r¡'te~ eevo¡;;
'l¡)r¡ptKóv d'Hecateu de Milet, tal com ho accepta un corrent de la
investigació. Els Edetans són esmentats per Polibi (X. 34, 2) quan
P. Corneli Escipió allibera la família del seu monarca Edesco, hostatge deis púnics a Canagena (Polibi, X, 40, 3; Livi, XXVII, 17,
1). Estrabó (ill, 4, 1) explica que ocupa ven la costa des de
Cartagena fins a I'Ebre i que alguns grups vivien més enlla de
I'Ebre i eren ve'ins deis Indiquets, en una descripció for9a confusa; més endavant (Estrabó, IJI, 4, 12) els esmenta junt amb els
Bastetans com els pobles que habitaven la cordillera Orospeda i
que es trobaven, amb els Oretans, al sud deis Celtfbers; finalment
(Estrabó. III, 4, 14) es refereix a que els Sedetans es trobaven al
sud deis Celtíbers. Plini ( lll, 20-21. 23) situa el seu país emre els
rius Suero i Udiua; al sud limiten amb els Contestans i al nord
amb els llercavons. Per a Ptolemeu (IT, 6, 15 i 62), el seu litoral
comprenia les ciutats de ráyouv'tOv, VH~T]'t
i 52-57), així com els rius naA.A.av'tta i Toúptac;; altres rnencions,
com ara Diavnion, són clarament erronies. El seu territori ocupava amb seguretat les comarques centrals valencianes.
Autor
Referencia
Polibi, X, 34. 2
'EoeKwva. 'tov 'E~e'ta.vwv ~uvácr'tr¡v
Estrabó, III, 4, 1
'E~T]'t
Plini, III, 20-21, 23
regio Edewnia
Ptolemeu, II, 6, 15 i 62
'E~r¡'ta.vwv
'E~T]mvoov
rca.páA.toc;'
'E~T]'ta.voi.
Tant J'etnonim com el territori deriven del nom de la ciutat:
Edew = Edetani = Edetania (Faust. 1966, 1O1). La menció
d' Hecateu d'un poble anomenat Esdetes (THA, IIA. 23m), pressumpte precursor deis Edetans, pot fer més versemblant la hipotesi de l'anomenada "derivació retrograda", segons la qual el nom
del grup serveix pera denominar el tenitori amb el sufix col·lectiu -ia i el toponim de la ciutat es crea també a partir del col·lectiu (Untermann, 1992, 23). El fraccionament geografic i polític
deis Edetans -amb la consegüent inexistencia d'una estructura
estatal o semblant de ti pus etnic- resta clara a la llum deis recents
estudis sobre Edew i el seu territori i, al meu parer, pot deduir-se
tarnbé de !'actitud de la resta deis Edetans davant l'agressió
d' Annfbal a Sagunt.
El sufix -etes que apareix en l'etnonim Esdetes -i que perdura
en diferents etnonims com ara Ilergetes i lndiketes- sembla que
fou aplicat pels grecs als pobles hispanics, mentre que els sufixs
-etani/-itani foren aplicats als pobles que coneixien els romans
cap al 200. Pel que fa a la integració de l'etnonim en la llengua
iberica, Untennann ( 1992, 3 1) ha assenyalat !'existencia deis
ant.roponims ere-sike (Azaila) i ete-iltur (Yátova).
Respecte al significar del terme plinia regio Edetania, per a
Knapp ( 1977, 69 i 78-79) les regiones són divisiones administrati ves romanes del segle 11 aC, els límits de les quals poden ser tant
etnics com geografics; la seua funció fiscal i militar pot refon;arse amb una encunyació. Sobre aquesta qüestió, Jacob (s/d) apunta que en la terminología de Livi i Plini el mot populus s'oposa al
de gens i designa una comunitat que comprén una ciutat i el seu
territori. En conseqüencia, els edetani de Plini no serien els habitants de tota la regio Edetania, sinó els d' Edeta i el seu territori
(Bonet, 1995, 497; Mata. en premsa).
La lectura de Jacob és estrictament correcta pera !'epoca de
Plini, quan &teta ja és un municipi roma amb el seu territori, i tal
vegada també pera la de Livi, pero en qualsevol cases refereixen
a situacions i realitats molt posteriors i que no tenen res a veure
amb la distribució etnica de la població iberica durant la Segona
Guerra Púnica, ni tampoc arnb el significat etnic dels termes
Edetania/Edetans. Com ja va assenyalar Llobregat ( 1972. 11 ), les
fonts ofereixen una imatge del tenitori peninsular que té una reJació molt vaga amb allo que degué ser el món iberic en els segles
anteriors a aquesta epoca. Possiblement, la regio Edetania de Plini
-posterior en més de 250 anys a la destrucció de la ciutat i a la primera divisió administrativa romana d'Hispania- no és més que
una denominacó geografica d'ambigües ressonancies etniques,
pero no és tan segur que els seus límits no es corresponguen en
absolut amb els de I'Edetania iberica del segle I1I aC.
3. EL LÍMIT TERRITORIAL
Per a l'estudi d'aquesta qüestió cal considerar que part deis
autors antics esmentats escriuen en epoca imperial, quan la divisió
etnica deis pobles iberics devia ha ver perdut bona part del seu significar, i que possiblement utilitzen fonts amigues que no permeten
grans precisions i en ocasions fins i tot són contradictories entre si.
D'altra banda, ens trobem amb el problema que suposa desconéixer el caracter i la importancia real d'aquests límits etnics. També
desconeixem les implicacions culturals que puga tenir el concepte
de grup etnic entre els pobles preromans. lgnorem si aquesta divisió etnica comportava !'existencia de diferencies en la cultura
69
[page-n-80]
material, l'únic aspecte que hom pot estudiar, o si aquestes devien
tenir major -o tal vegada única- importancia en altres aspectes
inaccessibles a través del registre arqueologic.
Com ja hem vist, en la historiografia moderna hi ha dues postures sobre el tra~at del lím.it entre ambdós pobles, en relació amb la
reducció del riu Udiua (vegeu V.5.2.) i arnb la reposició deis límits
de la diocesi de Tortosa de l'any 11 78. Una reducció d'aquest riu a
!'actual Palancia condiciona la situació del límit de l' Edetania poc
més al nord d'aquest riu, on l'únic accide nt geografic important és la
serrad' Almenara. Contrariament, la seua reducció al Miilars pennet
incloure quasi tola la Plana de Castelló en l'Edetania i emplac;ar-ne
ellimit al menys a 33 km al nord de Sagumum. La primera d'aquestes postures utilitza com a argument detenninant l'esmentada reposició deis lírnits de la diocesi de Tortosa, la qual pren com a fites el
coll de Balaguer al nord i la serra d' Almenara al sud. Bosch ( 1932,
378) es basa en aquest document, e n línia amb al tres autors ante riors,
per a fixar-hi la delirnitació entre els pobles ibelics, puix creía que
arreplegava els limits administraúus romans, els quals eren a la
vegada la plasmació de1 etnics iberics. A partir d'aquest raonament
s
atribueix la comarca de la Plana de Castelló als Uercavons (Bosch,
1924, 115- l 16). Aquesta postura ha estat mantinguda per diversos
autors com Almagro Basch (a Pallarés, 1965, 3), amb dubtes entre la
serra d'Aimenara i el riu Millars, Tarradell (1965, 73), Fatás (1973,
81), Uroz (1983, 16-21 ) i lniesta (1989, 353). Pero no hi ha cap
prova que aquestes reposicions medievals seguesquen els anücs
límits, més bé al contrari, actualment hom ba qüestionat la seua validesa e n diversos casos, ja que quasi sempre responen als interessos
de les respectives diocesis per ampliar llurs dorninis temtorials.
D'altra banda, per explicar la referencia d'Estrabó que situa
grups d'Edetans al nord de I'Ebre, Bosch ( 1932, 379) va plan tejar
inicialment la hjpotesi que l'expansió ile rcavona podria haver-los
separat deis Edetans meridionals. Més e ndavant (Bosch, 1944, 147)
la va matisar: els Uercavons serien una branca desmembrada deis
llergets en ser espentats cap al sud pels Cossetans que van establirse al Camp de Tarragona a la darre ria del segle IV o en el ID; els
Ilercavons haurien guanyat terreny a expenses deis Edetans. La
notícia d'Estrabó hauria estat presa d' una font més antiga i es referíTia a un moment anterior a aquests movimenrs. La major part deis
autors posteriors que s'han ocupat del tema són deutors d'aquesta
hipótesi. fins i tot e n epoca recent, com Pla (1980, 207) i encara
Ferrer ( 1990, 117). Al tres investigadors com Maluquer ( 1963, 315)
i Uroz ( 1983, 20-21 ), !'han rebutjada: aixo no obstan!, mantenen la
delirnitació meridional que Bosch proposava a la serrad' Almenara.
Els intents de defmir les caracte rístiques d'ambdues arees etniques a partir de la documentació arqueologica van comen<;ar amb
Bosch ( 1932, 373-374), que va apreciar com la decoració pintada de
la cerarnica era més rica en la zona de I'Ebre. potser a causa d'una
major influencia hel·lenística durant el segle III. També reconeix que
"la Plana de CastelJó té una cultura gairebé identica a la deis altres
territoris edetans", pero al segle ID hi vivien els Ilercavons (Bosch.
1932, 368). Posterionnent, Tarradell ( 1965, 72) reconeixia les dificultats existents a l' hora d' ide ntiticar trets culturals i gmps etnics. En
aquesta mateixa línia, Femández Nie to ( 1968-68, 137- 140) va proposar la utilització com a parametres de la cerarnica i sobre tot de les
inscripcions. Aquest autor manté una postura conciliadora basada en
la hipótesi i la cronología proposades per Bosch sobre els moviments
d'ambdós pobles, i situa per la costa ellím.it deis llercavons a Orpesa
i el deis Edetans a Almenara, deixant tota la zona interrnitja -la Plana
de Castelló- com una zona de contacte entre els dos per on tindrien
!loe llurs tluctuacions teJTitorials. En aquesta línia també es manifesten Pla ( 1980, 207), Olive r (198 1, 249-250) i Olaria ( 1985, 262).
70
D'altra banda, Bosch suposa que els Uercavons tenien una cultura
molt pobra, mentre que ets Edetans eren més civilitzats, apreciació
e n que el segueix Ferrer ( 1990, 117); les relacions hostils enu·e arnbdós pobles van crear al Uarg de llurs fronteres una zona fluctuant que
fa més difícil l'exacta fixació deis límits.
Tot i que la documentació arqueologica aportada per aquest
autor és molt pobra i ha estat for~a ampliada d'aleshores en<;a,
creiem que algunes de les seues propostes poden ser d' interés. En
primer !loe, es troba la qüestió de la indetinició del lfrnit entre els
dos pobles. Sobre aquest aspecte, Oliver er alii ( 1984, 108). Olaria
( 1985, 262) i Ferrer ( 1990, 11 8) destaquen les fortificacions que es
troben en les proximitats del riu M illars, singularment el Torrelló
d'Onda i el Torrelló del Boverot, que potser indicarien la frontera
entre 1' Edetania i la Ilercavonia. Pero una veritable frontera suposaría !'existencia d'alrnenys una organització estata l amb control
sobre un territori ben delimita!, i no tenim constancia de la seua
existencia e n aquesta zona a nivell etnic. Cal descartar, per tant, el
valor "fronterer" deis assentaments forúficats de la línia del Millars,
almenys des d' un punt de vista etnic, i recordar que la presencia
d'algun tipus de fortificació és un tret definitori deis assentarnents
del període Iberic Pie. Resulta més raonable, dones, pensar en una
mena de "zona de contacte", més que un Límit geografic ben detinit. Pero aleshores el problema rau en l'extensió d'aquesta zona, ja
que precisament és a la Plana de Castelló on apareixen alguns deis
assentaments iberics més importants, com ara el Solaig i la Punta, i
sembla tractar-se, per tant, d'un poblarnent ben consolida! i no
"tluctuant". Aquesta zona pot ha ver estatlinútada per dos accidents
geografics d' importáncia, com són el mateix riu Millars al sud i la
serra de les Palmes que tanca la Plana de Castelló pel nord. Sembla
difícil i agosarat detenninar-hi amb seguretat l'atribució etnica
d'assentaments concrets, com han proposat alguns autors.
En aquesta línia, Oliver (1981, 249-250) va proposar una regionalització de la cultura material deis pobles iberics de la zona basant-se en
l'esrudi deis elements que apareixen en les necrópolis, amb una línia
divisolia situada al riu Millars. Segons la seua hipütesi, al sud d'aquest
riu hi ha una menor perduració de les influencies fenícies, pareixen més
nombroses les ceramiques gregues i hi ha inscripcions ibeliques sobre
plom. Al nord del Millars perduren més les influencies fenícies, les
ceriirniques gregues són més escasses i hi ha una major relació arnb
I'Emporda i el Llenguadoc; la cultura iberica és en aquesta zona més
impenneable a les influencies mediterñmies, per la qua! cosa presenta
un major estancarnent, una falta d'evolució. Posteriorment, aquest
mateix autor (Oliver, 1985, 42) es basa en l'estudi de l'epigrafia ibelica i planteja de nou )'existencia de dues zones: una al sud del Millars,
amb un ús primerenc de l'escriptura a partir del segle V i perduració
fms als segles ll-1, on falten els esgrafiats sobre cerarnica carnpaniana:
i l'altra al nord d'aquest riu, on l'escriptura no apareix abans del segle
D aC i perdura fms als segles 1 dC. Aquestes diferencies correspon-D
drien a les dues etnies esmentades: llercavons al nord i Edetans al sud.
Aquestes consideracions sobre les influencies medite.rrlmies en els
assentaments iberics d'aquest territori -menor presencia fenícia al sud
del riu Millm-s i escassesa de les ceramiques gregues al nord- poden
ser matisades a la Llum deis avan~os en la investigació en els darrers
anys, com el mateix autor ha posat de relleu posterionnent (Olive1;
1990-91 i 1991c), a banda que sembla difícil conciliar la major perduració de les influencies fenícies en la zona ilercavona amb una suposada major impenneabilitat a les influencies mediterránies.
Abad (1992, 153- 154 i 157-159) ha tractat el problema deis
lírnits costers entre aquests pobles i assenyala la indefinició
d'Estrabó i que !'única referencia concreta de Plini -el riu Udiua-
[page-n-81]
sembla referir-se a !'actual Millars. accident que constituiria el
límit deis Edetans amb els llercavons.
Pel que fa a les regions. segons Knapp ( 1977, 69-70 i 78-79)
hauricn estat i mplantades dcsprés del 197 i serie n originariament
unitats fiscals i militars en les quals Roma autoritzaria l'encunyació de moneda. Posteriorment, entre 133 i 80 les regiones haurien cstat reemplat;ades pels po¡mli. Sobre aquesta qüestió, pera
Jacob (s/d) és una característica comuna de la major part de
regions que fossilitzen els límits d'antigues entitats etniques.
En els darrers anys han prolifera! els intents de determinar
indicadors ctnics valids per a l'cstabliment deis límits entre les
diferents etnies iberiques, sobrctot a Andalusia (Escacena, 1992).
Al País Valencia, a I'Edetania Mata (en premsa) ha assenyalat com
aquests indicadors poden ajudar a establir e ls lírnits entre les diferents forrnacions socioeconomiques. En aquesta línia, indica que
no s'han pogut trobar -en una regió tan amplia com I'Edetil.nia de
les fonts- elements comuns de caracter ideologic, economic, militar o polític que permeten parlar d'una realitat etnica o sbciopolftica. En aquest territori es coneixen almenys diverses ciutats amb
llurs territoris, cosa que sembla evidenciar unes relacions d'equilibri e n que cap dorrúna sobre altra. En el cas d'Arse, la presencia del
sufix -etar en les inscripcions monetals amb un significa! d'origcn
etnic (Unterman n, 1992, 25), mostraría una clara voluntad deis
habitants d'aquesta ciutat de diferenciar-se de les altres. La distribució de determínades formes cer1uniques, com el rusc i algunes
variants de calats, Jebes i pi\teres, no ultrapassa el territori atribu'it
a la ciutat d'Edeta, cosa que s'interpreta comuna frontera en !'interior de la qual circulen aquests rnitjans de producció i béns de
consum. En conseqüencia, cal interpretar que hi ha dues realitats
quan s'utilitza el tenue Edetil.nia. En primer lloc la transmesa per
les fonts, en que es trobaria el concepte plinia de regio, que correspon a uns límits geografics precisos que a penes es poden justificar
amb uns trets culturals propis. Tots els indicadors que es poden
emprar tenen uns Límits més redu'its que els geografics, difíeilment
s'hi poden trobar elements sincronics i quasibé cap d'ells es
refereix a )'etapa iberoromana. Per tant. aquesta divisió administrativa degué respondre a un criteri geografic més que etnic i trobaria recolzament en les encunyacions d'Arse-Saguntum.
En segon lloc, la documentada per l'arqueologia, a través de
la qual s'han pogut determinar cls indicadors corresponents a
les quatre fonts del poder social definits per Mann ( 1991. 15):
les relacions economiques representades, entre alues, per l'estil
narratiu en la decoraci6 ceramica i l'escriptura; les relacions
economiques demostrarles per l'es pecialització deis assentaments i la distribució d'alguns productes ceramics lligats a la
producció; i les relacions polftiques i militars establertes mitjant;ant l'estructuraci6 del poblament i de la construcció d'una
línia fronterera. L'Edetania definida a partir de criteris arqueologics, dones, es lirrútaria al territori de la ciutat d' Edeta; d'aquesta manera s'explicaria !'existe ncia del nom de la ciutat, del
qual deri varien els noms del col·lectiu (Edetans), del territori
(Edetania) i fins i tot del seu monarca (Edecó). En conseqüencia, les ciutats iberiques del País Valenci?l degueren formar un
mosaic de territoris el model més proxim del qual és el deis
moduls estatals prirrútius (MEPs) definits per Renfrew ( 1975),
cap deis quals degué te nir la supremacía. El desenvolupament
d'aquest model es va veure tallat traumaticament per la íntervenció púnica en un primer rnoment, amb la conquesta de
Sagunt, i per la conquesta romana e n un segon colp decissiu,
amb la destrucció de la ciutat d' Edeta i !'estructura del poblament en el seu territori. Aquest model. per tant, només seria
valid per al període lberic Pie, entre el final del segle V i el
principi del Ir, quan cal interpretar que I'Edetiinia se circumscrivia al territori controlar per la ciutat d' Etleta. És després de
la conquesta romana i de la destrucció de la ciutat quan el terme
Edetlmia passaria a denomi nar un espai geografic major.
En relació amb Edesco, Jacob (s/d) planteja que la doble qualificació que rep a les fonts com a regulus (8uvá<:r'tli~) i dux per part
de Polibi i Livi, respcctivament, respon a una doble funció com a
regul de la seua ciutat (Edeta) i cabdill militar de toles les tribus iberiques d'una regió més amplia que situa enlre la serra de Javalambre
i el riu Ebre, que vindria a correspondre a I' Edetania de Ptolemeu.
Els Edetans serien una tribu de la qual la ciutat d' Ecleta devia ser la
més important; al seu tom aquest seria un etnonim utilitzat com a
toponim. Aixo no obstant, considera que Sagunt no devia estar
supeditada a Ecleta per la seua posició, localitzaci6 i territori que
permeten considerar-la una vcritable metropolis, i que els Edetans
devien ser una e ntitat etnica que ocupava el Camp de Túria.
Encara que en allo fonamental estic d'acord amb aquesta hip<)tesi, cree que el seu caracter és excessivament restrictiu per basarse només en indicadors arqueologics i presenta dos aspectcs no suficientment explicats. En primer lloc obvia la definici6 del concepte
etnia. Les etnies -els pobles- són esmentats per les fonts des del
segle VI, en un moment en que difícilment pot parlar-se de dcsenvolupament urba i, per tant, aquestes no poden estar lligadcs a !'existencia de ciutats e n el seu origen. En conseqüencia. les etnies s6n
realitats queja existien abans de l'aparició de les ciutats iberiques i,
tot i que ens resulta molt difícil copsar el significa! d'aquest concepte en el món ibCric a causa de la quasi inexistencia d'informació, amb el desenvolupament dels primers MEPs degueren experimentar una evolució pero mantenint el seu caracter supmurbil. La
definició del concepte d'etnia és un deis problemes pendents de
!'arqueología iberica. pero la seua existencia no pot lligar-sc únicamenta la presencia d'una ciutat ni pot explicar-se simpleme nt a partir de la distribució de determinats béns d'ús i consum. D'altra
banda, la consideraei6 que I'Edetania del període Tbe ric Pie és el
territori d' Edeta deixa fora altres nuclis urbans velns eom el rnateix
Arse o la Carencia (Torís), deis quals les fonts en cap moment diuen
que constituYen o penanyien a fonnacions etniques diferents.
En segon lloc, el model d' interpretació proposat explica només
!'existencia d'una ciutat amb el seu territori en que hi havia un tipus
de poblament determinar, que no pot generalitzar-se a tots els pobles
it>erics del litoral valencia. Corn hem vist anteriorment. el model de
"capital etnica" ha estat aplicat de manera desencertada al cas deis
llercavons per Schulten. Bayerri, García y Bellido i Diloli; la hipotetica ciutat (lllurgavo o 1/err:a), que la majoria d'autors identifiquen
amb Tonosa, és coneguda per les fonts literaries i epigratiques posteriors amb un altre toponim i tins ara no ha proporcional restes anteriors al regnat d' August. Sembla haver-hi, dones, una diversitat de
models, com succeeix també a Andalusia. D'altra banda, e n !'obra
de Plini el terme regio sembla tenir, com apunta Jacob (s/d), un senlit purarnent geogrllfic en el segJe 1 dC. L'autor, dones, utilitza un
terme descriptiu per a referir-se a una realitat etnica que es manté
viva en la memOria historica deis pobles encara en la seua epoca.
Peral territori estudiat i el període Iberic Final s'han considerar
diversos possibles indicadors etnics: la cerlunica feta a mil, la decoraci6 pintada sobre ceramica, un tipus d'amfora i l'epigrafia. Pel que
fa a la primera, Guérin ( 1994, 120-128) ha fet veure com, davant la
diversitat cultural en el territori edeta al segle rv, en el segle ill es
documenta una uniformitat tipologica en la ceramica que dificulta
l'establiment d'un marc cultural a panir de la distribució de materials peral moment final de 1' Tberic Pie. Al Camp de Túria i la Plana
71
[page-n-82]
de Castelló. aquesta homogene"ltat que es dóna per exemple amb la
difusió de ceril.mica figurada, contrasta amb forr;a amb el Maestrat.
on hi ha una importan! perduració de la ccramica a ma. fins i tot en
el segle ll (al Puig de la Misericordia: Olivcr. 1994). El riu Millars.
dones. apareix com una veritable frontera cultural. potser la línia de
dcmarcació septentrional de la tradició cultural edetana.
Jaciment
prén tot el període iberic tins a !'epoca iberoromana. Martí Bonafé
( 1996. 226 i 233) ha assenyalat la seua presencia al Baix Palancia.
A la Plana de CasteUó és present també en els jaciments de S
Pasquals. La seua distibució s'endinsa en terri tori ilercavó. de
manera que. en tant que contenidor objecte d'intercanvis comerdais. scmbla que tampoc pot utilitzar-se com indicador per a una
delimitació te rritorial de caracter ctnic.
Motius
El Puig de la Misericbrdia
La Curolla (Ccrvera del M3estre)
Peixos i aus
Tcxl
El Palau
El Torrclló del Bovcrol
El Torrelló (Onda)
El Solaig
La Torre d'Onda
Carabona
El Castell de la Vilavella
La Punta
El Castell d'Almcnara
El Mas de Víctor
El Tossalet de les Forques
Rosa
Figures humanes i textos
Au
Cavall i genet llanccr
Gcnets i peixos
Motius zoomorfs
Peixos i aus
Au i can id
Motius zoomorfs
Au
Peix. gucrrer i cavall
La presencia en la decoració ceramica de motius zoomorfs.
antropomorfs o epigrafics presenta una distribució més equilibrada i pot variar faci lme nt a rnb noves troballes (fi g. 9). Al
Maestrat les troballes conegudes són (Oii ver. 1994 , 145): e l
Puig de la Misericordia, la Curolla (Cervcra del Maestre), el
Palau i el Mas de Vfctor. A la Plana de Castelló e ls assentaments
amb troballes d'aquest tipus són: el Tossalet de les Forques. el
Torrelló del Boverot, el Torrelló d'Onda. el Solaig, la Torre
d'Onda, Carabona, el Castell de la Vilavella i la Punta. Podem
afegir, ja fora del territori estudiat, la troballa en les excavacions de la Morranda (Ballesta r, la Tine ncra de Be nifassa) de
fragme nts d'un clllat decorat amb una cérvola i dues aus (Fiors
i Marcos. 1998, 299, fi g. 4), i el text pintat de La Torre de l
Malpaso de Castellnou (MLH nr, F.IO.I). De manera general,
dones, no pot afirmar-se que en la zona nord es done una major
sobrietat en la decoració pictórica de la ceramica. A mesura que
avanc;a la investigació, les troballes van augmentant significativa me nt. En alguns casos la presencia d'aquests ele me nts pot
explicar-se per activitats come rcials: possible me nt és el cas del
Solaig, amb troballes atribuYbles als obradors de Llíria, que permetria aproximar l'abast del comercr d'aquesta ciutat. A més a
més, cal tenir en compte que aquesta producció es descnvolupa
majoritariament e n epoca iberoromana, per la qual cosa ha de
matisar-se el seu valor com a "marcador" cultural. Cal considerar, dones, que es tracta de peces pertanyents a un estil decorati u de la ceramica iberica que es difon tant pels corre nts artístics com per via comercial, i que difícilment pot considerar-se
un parametre cultural que puga utilitzar-se coma base pera una
dclimitació territorial de caracter etnic. simplement la freqüencia de les troballes disminueix a mesura que augmenta la dista ncia des del focus pri ncipal.
Un tercer indicador pot ser l'iunfora del tipus 1-8 de Ribera
( 1982, J07, fig. 1, 3), que es correspon amb la variant 4 del ti pus A
1.1.2 de Mata i Bonet ( 1992, 125), amb vora poc diferenciada i un
pivot molt característic que la individualitza. Ribera la va considerar una producció proceden! de Sagunt i va assenyalar la scua
presencia al Castell d' Almenara i la Punta. La seua cronología com-
72
Fig. 9.- Troballcs de cer!mlica ibcrica amb decoració figurada i lletrers (cls números es corrcsponen amb clllistat de jaciments).
En darrer lloc, sembla significativa la distribució de les inscripcions ibCriques amb suport metaJ.Iic (bronze i plom). que es
concentren e n jaciments de la Plana de Castelló: el Pujol de
Gasset, el Solaig, la Muntanyeta de Sant Antoni i la Punta, el primer situat un poc al nord del Millars, e ncara que noves tro balles
poden canviar aquest panorama. Cal recordar, pe ro, que el bronze
és un suport que apareix en epoca romana. Cap al nord, les manifestacions escriptuaries es limiten als suports petri i cerarnic.
També sembla iJ.Justrativa la distribució de les inscripcions
fuoeraries, amb una problematica particular analitzada anteriorme nt (vegeu JV.4.8.3.), puix resulten més oombroses en zona ilercavona, on formen un nucli ben caracteritzat al Baix Aragó. En
general. al País Vale ncia la scua aparició és un tan t irregular pe ro
constan!. Al nord del riu M illars s'han trobat e n les següents
poblacions: Canet lo Roig (3). Sant Mateu (1 ), Be nassal ( 1), les
Coves de Vinroma ( 1), Alea la de Xivert (3), Bell-lloc ( 1), Cabanes
[page-n-83]
( 1) i la Pobla Tornesa ( 1). Pero les inscripcions iberiques sobre
pcdra -entre elles alguns epígrafs funeraris- apareixen també al
sud del riu Millars en diversos llocs deis territoris edeta i contesta:
la Vall d' Uixó ( 1). Algímia d' Almonessir ( 1). Sagunt (23). Bicorp
( 1). Sinarcas ( 1) i Tcrratcig ( 1) i Moixent ( 1). Hom pot assenyalar,
dones. una panicular frcqüencia en l'aparició d'aquests monuments en territori ilercavó. pero sense oblidar que formen pan
d'una manifcstació comuna als pobles ibCrics del NE de la península i. en el cas deis epígrafs funerari s i públics. que possiblement
són d'inspiració romana.
En aquesta línia podem afegir l'intent de caracterització
arqueologica de Padró i Sanmaní (1992, 191). que atribueix als
llercavons un complex sistema poliorcetic constituH per una torre
central de planta absidal. No estem segurs, pero, que aquest sistema defensiu no es trobe fora del territori atribu'il als Ilercavons.
De l'esllldi del poblament iberic d'aquesta zona, pero, es pot
deduir el que tal vegada siga !'indicador més s ignificatiu:
l'absencia d'assentaments grans. En efecte, al nord d'ArseSagwlllll/1 la s upcrfície deis assentaments comen~a a recluir-se;
tres deis quatrc més extensos del territori estudia! es troben encara al sud del riu Millars: la Punta (4 ha) i el Solaig (2 ha) i, en un
moment més avan~at, la Torre d'Onda (3 ha). Al nord d'aquest
riu només destaca la Torre de la Sal (3 ha), un assentament eminentment comercial s ituat en la mateixa costa; per davall, els més
grans tenen una superfíeie considerablement menor: el Tossal de
la Balaguera ( 1'1 ha). S'observen. dones, dues característiques
que pcrmeten singularitzar aquest territori quant al poblament:
l'absencia de nuclis urbans de 10-IS ha que apareixen en les
comarques centrals de l País Valencia. i una disminució progressiva de la superffcie deis assentaments més grans en direcció
nord. que resulta panicularment significativa al nord del riu
Millars, amb l'excepció abans assenyalada. De manera general.
dones, s'adverteix e n el territori atribuH als edetans un major
desenvolupament urbll. mentre que en l'atribu'it als ilercavons hi
ha un cert retardament en aquest camp i el poblarnent presenta
una major dispersió. Dos rnodels de poblament diferenciats, amb
una zona de transició que té com a límits els assentaments de la
Torre de la Sal al nord i la Punta al s ud.
Scmbla. dones, que els indicadors arqueologics permeten
avan~ar a g rans trets en la delimitació de territoris etnics. De
manera general s'observa un major desenvolupament cultural en
l'arca edetana, on trobem un procés d'urbanització més avan~at,
arnb di verses ciutats que ofereixen una organització del territori i
una estructura jcrarquica del poblament, e n les quals es dóna una
utilització primerenca de l'amonedació i apareix l'estil narratiu en
la decoració de la ccr!tmica. Aquests trets van desapareixent de
manera gradual al nord de Sagunt a la Plana de Castelló. Un major
retardament en e l desenvolupament urba. amb absencia de nuclis
urbans i una major dispersió del poblament, i una cultura material
me nys desenvolupada caracteritzen el territori ilercavó. Aquests
trets apare ixen elarament definits al nord del riu Millars i esdeven
una constant almenys fins al riu Ebre. Cree. dones, que de manera aproximada sí que poden caracteritzar-se cultures materials
amb trets diferenciats pera aquestes dues etnies, al temps que pot
fixar-se un lfmit convencional -reco lzat en la referencia de Plinientre els seus territoris: e l riu Millars.
73
[page-n-84]
J5. El Torrclló (()nd:;¡)
Jb, El Ca,tell d'OJ'Kl;¡,
l. El Puig Jc ka MiSC"ricOrdi::. IVinarOsl
37. El SQI:lis < Hct~n
2.1:1 P~..•n:ngil tVinarbsJ
38. La ~luman)'etu de Sant Antoni f Bct:dl
39. L
.'Aittr tk Vinatragdi iBucriranaJ
.JO. El ('alamó (Bom~O;J)
.J 1. U. Torre d"Onda t Boniana 1
42. Cár.alx'Jn:;a (li1
'1ni;ma)
·13. L'Alcúdi:a tNult-sJ
.J.4.EITossal eNulc"l
45. f'J Castell de lil ViJa,·d la
-16. La Mum3R)'a de Sama Dtubar.:. cl::l
Vil:l,·r!l:l)
47. t 'tlort.a Seca t lo~ Vall U U i ~ót
-11:1.. Sant JQ~ (la v-.JI d'Uix6)
-19. Vin:~mb«»i era V,U d'Uixól
.'\0. U Punta ! la Vall J'UiAÓ)
.SI . El Castdl:ar tXibc:o.¡
.52. L:1 Corona li-\lm~nar.al
3. El Pui!!: Je la Nau t BtnK'arlót
~-
Lu T~ Alltt (B~nk;vló)
5. 1::1 PmiB tPcn(SCol:al
ti, La Picu:.sa {Chlig)
7. El MaJo tJ'Arogó cC~"·~ra ckl M;ac-~trt J
8. Ut C urui i:A (Cc:o •tr:t dl!'l M ::ttSUl!'l
9. El Ca)o(cll dc CCt\'Cf3 del Maesut
10. El Corral dd Roio (Ak; a dt Xivt"n)
d
11. Polpfo;; ( A1t'111!1lk Xh •trt)
12. El CO!Yal Blanc IAkal~ ck Xi\'C'rtl
13. Alió CAic31~ de- Xi\'C'rt )
1-l. L3 Séqui:t dt U \·3 IAIC'li?J dt Xi\'ertJ
15. El Ca:.tdl d'Aical!l Xi\'tn
16. Akula Jc XivC"rt
17. El Pal.:m (Ak313 ck Xawn¡
IS. Rcgalfiltl' 1Alcal3 de Xi\•tnl
19. El M~S(:t cAkal:. de Xhc-rtJ
20. ;\lrru:dfxer CAk:ll~ de Xtwrtl
2:1. El To)~CIIAkallade Xi\'Cnl
22. Capit·orp tAkal:. de Xh·
23. Eh Pal)l;¡~.~:~ls c To-rttbl::u~~H
24. El C3.l.nJ)('IIO CCab:mc:~l
;!5.EIT~at!Cab:&nc:$J
26. El 90fdissalcCáb1ntsJ
27. L3 Toocde la Sal fCaWJ~.S)
2$. El Ca)tcU de' Mir.a,·c:t ((,:a~llC')
29, El C:btdl d"C)rptS3
30. L3 Puma de ks LlaJK't) (0rpC"~:tl
==~.C~--c=='='============>''Km.
31. El ~1M dd Pi c Oc:nte~,,¡ ,n l
32. El Ca~ltll dt !.1. M!lg:daltna IC.btdl6
de 13 PI3.113J
JJ. El PujQI ck (ioa$:KI ¡C;a;_, t.:ll6 de b Pl;',ll•:tl
3-1. El Tomlló dd Bo''tnit CAIM!b).()r.a¡
Fig. 10.· Els jacimenls iberoromans.
74
.H . El Cil.'tell d',\ln'ICnam
54. l a Muman)'cta ..k:ls E!'>tM)'!>
tA!men:tr.a)
.S~. El i\·la. de VktoriRu~)( ll \
,
.$6. El PI :~ dtt~ Vinycts IC~t lc. RQigl
H. f.).. U(f>.tal tt~ ITraigucl':'t)
.
~8. l"r.!.i~ucra
5!1. L01 Cumlla lX('nl
60, El Mo de 11.·1..:1:-3 tXcrU
•'
6 1. 1 ¡. Mo.fin~ tS;:uu Má!CI.II
:1
f>~.S;¡.ntM:II\!U
6.l. F.l~ oou'r-.111qm:" , s~t ~bttu,
(H. f.J;, To!'>~:tkL~ ek~ Co\eS
66. l; h R~·un:-. 11:'1 Tom: dEn D
lro
ó8. u O:arriJacVihtuQva d'A1 óll
4'01i:'
69. .;_¡.. Vilar, t.-. ( Vil3l\I.W:l d'Aicolt:ll
•
10. El f>uig ptdró (Vilaoova d'Akok:u
71. El Mas d'En Scnyor IVil;anQ\':l
d'Airoli:'al
12. F.l Vlláttl (Vilmlma d'Alcolen¡
73. B:ubtrcs tVilano,·a d'A1·okal
4
N . Ba.rriMiue,CIX:II· IIvc;J
75. Lts UJnlil·~ (8di· IIOCJ
76. El TO">sallk Suharr.t t f iJ.IIOC' 1
k
17. El To>-50il ck C:.tit.ló ICab;~.nes.¡
7t(. l.::1Strrll'ltt (Cabarn."1oo)
'"N. El Mas de la Ct;sta fCntxmcs1
80. l:.t Co:.t;~ tC';~J,..,rn;,J
31. F.l Corr.aJ Ll'f.n U opis tb Pobl:l
Tom<"sal
82, F.l Con~tam i (la Publ;t. Tvmcs:u
lS3. F.l TO'\!>Ol tk la Bala~uc~ C Pobll
la
Tom<"~l
8- El Racll ,Jc ~ ..~~ CVibJ;;~n~sl
t
ti:S. Vc-Uerclc~ cVibran16.1
l:t6. F-1 Tn~~:;al de I'Aswt IOOtTiOI)
:
87. f.l Tu!<';~kt lk k~ FQf\lurs eBocrtQIJ
l,tt(. Tirig
tW. t;l Cormull(llk:b M o~ cAJt«·:O.sscn
90. El M.,, ,J..· 1:~ Sémo1 (t\ IOOciuen
3
91 . l.t< Rltt¡UI.'~ tAiboc?l!lt~fl
92. f.l M~" tk la Ba~)OI CAlbiX:O..sser}
9.1. 1!1 Pe~ eJe Llvbct tAiboc-.'ls.scrJ
94. 8 Ma. J... S::am P~r~ tAibod5set)
'
9;'i. Ut Koo h~ru CAiboctliSSC'rl
9C>. t...t Mulét¡ctAibvdlsser)
97. El Ma., tk Drn...~t iA.Ibodl~rl
98. ti Ca_,tc:llart la TOrl'C d'En lkWr.t.l
T(I\\:J Jc lo;¡ V:ll<-rn 1A11cncta)
ll!t
100. El To:o...~IN ík! Monlntiro II'Aicor-.a}
101. La Morutdlu CI'J\JC'Or.~l
ljiJ. 1.:.1
102.
S;;tnl ;¡
ll' t\lcQt31
10.1. Monlnt~ti!' !S:uu J m~n dr ~lnról
[page-n-85]
VII. INVENTAR! DE JACIMENTS
l. EL PLA DE VINAROS
1. El Puig de la Misericordia (Vina ros)
31 TBE824872.
SIA P.
Chillida, 1909; ChiUida, 1913; Borrás, 1929, 14; Fletcher i
Alcácer. 1956, 148, 156-157 i 164; Gusi, 1976; Oliver. 1977; Oliver,
1978, 286; Gusi i Sanmaní, 1976-78, 362; Oliver, 1980; Oliver, 1982;
Ribera, 1982, 30; Fletcher, 1983. 96-97; Oliver i Gusi, 1986, 269273; Gusi i Oliver, 1987, 111-124; Oliver, 1987, 97-98; Arasa, 1987b,
130: Oliver, 1988a; Oliver, 1990-91. 181; Oliver, 1991a, 95; Oliver,
199Ib; Oliver, 199lc, 1095- 1098; Gusi, Díaz i Oliver, 1991 , 96;
Oliver. 1994; Oliver, 1996a, 171- 175; Arasa, s. u. "Puig de la
Misericordia, el", a Aranegui, 1996, 129; Arasa, s. u. "Ciosa, La",
TlR K/J-31 , 1997, 62; Ara<;a, 1997b, ll49.
El jaciment esta situat a l'extrem meridional del Puig de la
Misericordia (151 m). que s'al9a enmig del pla de Vinarbs, entre
el riu de la Sénia i el barranc de la Barbiguera, a 4 km de la costa.
El lloc ocupa una posició estrategica i compta amb un excel·lent
control visual de l'entorn, puix domina la plana litoral i el camí
que segueix el litoral. Presenta unes bones condicions defensives,
amb una altitud re lativa d'uns 80 m, un fort desn.iveU deis pendents i un sol accés pel nord. Esta oriental cap al sud i permet un
habitat arrecerat en els vessants SSE. Sobre el jaciment s'al9a un
mirador al centre del qua) hi ha una creu monumental que el
cobreix en part. Oliver (1996a) Ji atribueix una superfície de 0'09
ha. Els assentaments visibles són el Pe re ngil. la Tossa Alta, la
Picossa i, ja fora de l'area estudiada, la Moleta del Remei (Gracia,
Munilla i Pallarés, 1989) i el Castell d'UIIdecona (Oiiver, 1996a,
155- 156). i el més prbxim és el primer, situat a 1'4 km cap al SO.
El Camí de Xivert passa a 1'2 km cap a l'oest. L'aigua és escassa
en aquesta zona; el riu Cervol esta situat a 1' 1 km al SO.
El jacirnent ha estat excavat per Oliver des de l'any 1983 fins
al 1990 al llarg de sis campanyes. Els resultats han estat publicats
inicialment en articles de síntesi i comunicacions sobre les tres
primeres fases d'ocupació i les importacions fenícies. Arnb posterioritat, el seu estudi s'ha inclbs en un treball més amp1i sobre el
poblarnent protohistiiric al Baix Maestral que ha constitui"l la tesi
doctoral d'aquest investigador (Oliver, 1993). Finalment, !'autor
n'ha publicat un treball monografic (Oiiver, 1994).
Les seues estructures apareixen molt ruTasades. Els treballs efectuats han proporcional una estratigrafía molt completa, amb una
periodització que comen9a amb la primera fase en la primera meitat
del segle VII, en la 1 fase deis Carnps d'Umes. L'aJTibada d'influencies fenícies del SE peninsular entre la segona meitat d'aquest segle
i el principi del Vl defmeix la segona fase. Després d'un breu hiatus,
l'ocupació continua arnb la tercera fase en l'horitzó Iberic Antic, que
es data al final del segle Vl i principis del V. A l'horitzó lberic Pie
correspon la construcció d'una estructura fortificada de planta rectangular, amb una datació en els segles V-IV. Al moment final d'aquesta fase poden correspondre 6 fragments d'un bolsa/ de ceram.ica atica de vemis negre que data de la primera meitat del segle IV.
La quarta fase es data en el segle U, quan l'assentament es redueix a
la zona interior del recinte, ja en desús i parcialment destru'it. i constitueix un petit llogaret. En aquesta fase l'ocupació s'estén també al
peu del vessant oriental del puig, en la zona de la Closa, on hi ha restes d'un assentament d'epoca imperial (Oliver, 1987; Arasa, J997b)
i s'han trobat alguns fragments d'amfores italiques.
En conjunt hi apareixen 8 recintes edificats al voltant d'un carrer
central de 14m de llargaria i una amplaria mitjana d'l'75 m. Estan
constru'its amb parets de mamposteria en la pan inferior i de tapia en
la superior i conserven zones llu'ldes en la pan interior. Hi destaquen
el4.000, amb una superfície de 23' 12 rn', i el 5.000, amb una superfície de 22'44 m' . Uns altres tres pertanyen a un mateix edifici de
12'4 m'. S'ha documentar un sol n.ivell d'ocupació que degué acabar
a causa d'un incendi, ja que nombrosos fragments de ceramica de
vemís negre apru·eixen cremats. La distribució percenrual del mateIial cerarnic és la següent: 18'7 1% de ceramica feta a ma, 79'16%
de ceramica iberica feta a torn i 2'0 1% de ceramica importada. Entre
la ceram.ica iberica hi ha abundants cillats i. pel que fa a la decoració, escassos motius fitomorfs i zoomorfs (peixos i un ocell). També
cal assenyalar la presencia de cerlunica púnica.
El conjunt de ceramiques estudiarles esta constinút per 80 peces
reconstruirles i fragments que poden atribuir-se a un total de 34 individus, deis quals 3 s' han trobat al peu del jaciment, en la zona de la
Closa: 71 de cerfunica de vemís negre, 7 d' amfores i 2 de ceriun.ica
comuna. Entre les ceramiques de vemís negre resulta rnajoritaria la
campaniana A, amb 64 fragments (81 '5%). Es tracta d'un conjunt
for9a homogeni, amb característiques priipies de la producció m.itjana
i un repertori no molt arnpli de formes: hi ha 1 exernplar de la copela
75
[page-n-86]
Lamboglia 25c; 6 de la fmma Lamboglia 27: 2 del bol L1mboglia 27ab, 3 de la copa Lamboglia 27c i 1 de la copa Lamboglia 27B; 3 de la
copa Lamboglia 28; 2 del bol Lamboglia 31 a-b i 2 de la copa
Lamboglia 33b. La vaixella es completa amb 1O exemplars del plat
Lamboglia 36 i 3 de la copa More! 68-F 3131. Pe! que fa a la decoració, hi ha 3 bases decorades amb palmetes impreses, 2 de les quals presenten també decoració d'estries, i 1 altra amb una roseta de 6 petals.
10,,-----,-----.-----.-----.-----.-~=s.-----"
q, ,_-----r-----+-----+----_,------~==· ~
~c~~H----~
L25
L27
L31
L28
L33
L36
M68
La distribució deis fragmems perles di verses habitacions permet
reconstruir, almenys parcialment, la vaixella de vemís negre i el total
de les cedtmiques d·imponació de cadascun deis diferents depaltaments. La resta es va trobar en e l catTer central i en altres UU.EE. En
conclusió. la major diversitat de fom1es i probablement d'exemplars
es dóna a les habitacions 3.000. 6.000, 7.000 i 9- 10.000.
Quant als materials trobats al peu de l'assentament, Oliver ( 1987.
98, núm. 61) va publicar una vora d'!unfora grecoitalica de transició
i jo he pogut trobar-ne dos més deltipus Dressel 1A (fig. 22. 3-4).
En conjunt. es tracta d'un lot de cerllmica característic del segle TI
aC. Tant les formes com els motius decoratius de la campaniana A proporcionen una cronología for~a homogenia que no ultmpassa aquest
segle. L'absencia de fotmes antigues aconsella una datació poste1ior al
J80/170. La presencia d'una ~tmfora del ti pus Dressel 1A ens situa en
la segona me itat del segle n, me ntre que l'absencia de formes tardanes de campaniana A i de campaniana B tardana pennet aproximar
una datació fmal anterior al 120/1 OO. L' absencia entre els motius decoratius de la campaniana A de canaletes concentriques pot remuntar
aquesta datació tins al 140/130, en el moment d' ruribada de les piimeres it.mfores Dressel 1A. Així dones, la darrera fase d'ocupació del
Puig de la Miseiicordia pot datar-se entre 180/170 i 130/120.
Gr afica de formes de campa niana A.
w
Quant a la campaniana B, hi ha 7 fragments (18'4%), 5 deis
quals corres ponen a la producció "'B yrsa 66 L", amb un total de 3
formes: el vas Almagro 65, el plat Lamboglia 55 i el que deu ser
una copa de la forma Lamboglia 59b, amb un exemplar cadascuna. Un altre fragment de base esta decorat amb una orla d'estries,
molt superficial, entre 2 canaletes cond:ntriques. Els altres 2 pertanyen a la producció " Byrsa 40 L" .
L' unic exemplar d'amfora trobat quasi complet és del tipus
Dressel 1A. S'han trobat altres dues vores del mateix lipus al peu
del jaciment, en la zona de la Closa. Pel que fa a la ceramica
comuna, hi ha 1 plat de vora bífida del tipus Aguarod 2.
Producció
Forma
Campaniana A LamboQiia 15
Lamboglia 27a
F 298~
Lambo•lia 27a
Lambo~lia 21c
Lambo~lia 278
Lambo2lia 18
Lamboglia Jla-b
Lamboglia 33b
Lamboglia 36
Morel68
F JIJI
lndctenninada
Indeterminada
lndetenninada
lndctenninada
Campaniana B Lamboglia 55
Lambo21 59b
ia
Almagro65
NMI Dimcnsions Ohsenacions Figura
1
l
1
3
1
3
2?
1
10
2
1
V: 10"5
V: 15"5: B: 6'2:
H: 8"6: li!V: 1"80
V:26
V: 13: 14: 1
6
V: 14
V: 9: 1~: 16
V: 11: 1
6
V: 20: 18
V: 20: 21: U: 26
V: 1
0:12
V: 1
2
B: n
B: 8
6:9
1
1?
1
B: 5"6: 6"5
V:26
tl: 5
V: S
1
3
V 33
:
V: 13: 16
1
ndeltnninada
Comuna
Ámfora
TOTAL
76
Agurarod 2
On:ssel lA
3~
1.000
2.000
3.000
1-27
[.28
L31
L.Jií
L68
Comuna Ámfora
TO"fAl.
1
1
~.000
5.000
6.000
1
1
2
1
1
7.000
9·10.000
TOTAL
1
5
1
1
1
1
2
1
3
1
1
1
1
2
.¡
~
1
1
1
.¡
1
1
1
IV
NF
6-l
1
2
ID
l.
7
80
.¡
2~
Quadre amb la distribució de formes de campa1úana A per ha bitacions.
11. 1
11.1
11.3
12. t-2: 16.1
IU
11. 3·5
Banda pimada
12.6-7
12.8: 16.2
13. 1· 10
3 bandcs pimadcs 13.11· 13
Banda pintada
14. 1-2
Roseta
IU
Palmctes i cstri.,; 1-1. 5-6
PalmetCS
14. 7
IU.8
1 1
5.
15. 2
15.3
Canalet.,; i cstri
15.4
15.5:
16. 3-.J
1
1
4
3
1
6
.¡
Fig. 11.· Cera mica del Puig de la Misericordia (Vinaros).
[page-n-87]
- -e?.
t...
1
1
...J
\J.)
lJ.
IV.
IV.
Fig. 12.· Ccrilmica del Puig de la Misericordia (Vinaros).
l.
=\ .
Fig. 14.- Ccr amica del Puig de la Misericordia (Vinaros).
l.
l. .-.1'
'-'
~-.
, -.
~~
o.
i ' ·""
\i· e
10
\s . 'C:J.
¡
' ··::-: ·') .,_¡.¡.¡¡
1
·-· 1
'L..
...J
Fig. 13.· Cera mica del Puig de la Misericordia (Vinaros).
Fig. 15.- Cerimtica del Puig de la Misericordia (Vinaros).
77
[page-n-88]
ren lloc en la desembocadura de 1' Ebre al principi de la Segona
Guerra Púnica
Forma
Nrvn
Obscrvacions
NF
umll01!1ia26
27
Palrnct•'
10
Tallm ~ Roses · N~>1
1
R
oseta "
!
3
ÁmforJ ilillica
1
2
TOTAL
~
IS
Producció
7
~==========~~
(
1•
S
\
..J''"·
Fig. 16.- Ceramica del Puig de la Misericordia (Vinaros).
2. El Perengil (Vinaros)
31TBE816861.
SIAP.
Oliver, 1987, 98; Oliver, 1989a. 211; Oliver, l991b, 1101;
Oliver, l996a, 175-177, fig. 35; Olivcr, 1999a; Oliver 1999b.
El jaciment esta situat al cim septentrional d'aquest petit puig
( 11 4 m), a la banda dreta del riu Cervol i a 5 '5 km de la costa. El
lloc controla la plana litoral i el camf que la segueix, amb una visibilitat limitada al nord pcr la proximitat del Puig de la
Misericordia, esta a·illat i ofereix unes bones condicions defensives, tot i que els pendents no són molt pronuncials, pero no pcrmet un habita! arrecerat. L'altitud relativa és de 25 m. Els voltants
no són aptes peral cultiu. Els assentaments visibles són el Puig de
la Misericordia i la Picossa i el més proxim és el primer, situat a
1'4 km cap al NE. El camí de Xiven esta siruat a 0'6 km cap a l'oest. L'aigua és escassa en aquesta zona; el riu Cervol esta situat a
0'4 km cap al NE.
El jaciment ha estat excavat al llarg de quatre campayes
( 1995-98), que han permés la seua exhumació total. Es tracta d ' un
editici de planta rectangular amb unes dimensions de 18 x 1Om i
una superficie constru"ida de 180m!, amb unes petites edificacions
annexes pel seu costat sud. Els murs perimetrals tenen una grossaria d'l '75 m i es conserven en alguns trams amb una al~aria
d'J'35 m. La pedrera aprotitada pera la construcció de l'edifici
esta situada a la seua vora. L'edifici presenta una estructura turriforme amb una entrada en colze de clara funció defensiva. que
confirma la grossaria deis seus murs. Esta divid.it en dues naus
longitudinals de dimensions desiguals, més gran la que es troba
situada davant l'entrada. Junt al mur divisori hi ha restes d' una
escala que possiblement donaría accés a una primera planta que
ocuparia la nau més petita. A l'interior de la pe~a major hi ha una
llar i algunes estructures, una de les quals recorda la forma d' un
altar. Oliver relaciona aquest edifici amb els episodis que lingue-
78
Tallm de Rose• · Tres palmel~ r.ldials
Els materials recuperats són escassos i estan molt fragmen tats, el que podría indicar un curt període d ' ocupació. Entre la
ceramica iberica hi ha algunes vores de calats. Quant a la ceramica d'importació. s'han recupera! 15 fragments: 13 de vemís
negre i 2 d'amfora. Els de vernís negre pertanyen als tallers de
Roses. Els trets morfologics. la pasta i la decoració permeten
determinar la presencia deis tallers de les tres palmetes radials
i Nuc'tac- Yiwv. Al primer pertanyen 10 fragments, un deis quals
pot atribuir-se amb dubtes a la forma Lamboglia 26 i ahres dos
conserven part de la decoració impresa: en un es poden distingir un cercle al centre i tres palmetes incompletes al vohant i en
l'altre part d'una palmeta. Al taller de Nu<'tac- vlwv penanyen 3
fragments, en un deis quals es conserva la vora d'una estampilla, sense que s'hi puga determinar el motiu representa!. Els
fragments d'amfora són de procedencia italica; a més a més hi
ha alguns fragments d'arnfora púnicoebussitana.
Aquestes ceram.iques, encara que poc nombrases, constitueixen un conjunt molt homogcni. La presencia exclusiva de produccions deis tallers de Roses, amb absencia de campaniana A,
aconsella una datació en el segle lll, tal vegada cap al tercer quan.
3. El Puig de la Nau (Benic.arló)
31 TBE81 0838.
SIAP.
Arasa, s. u. '"Puig de la Nau, el", a Aranegui, 1996, 130; Arasa,
1997b, 1149.
Esta situat al vessant sud de l'extrem est d'aquest puig (60 m),
on es troba J'assentament iberic del mateix nom, a 4'5 km de la
costa. Ellloc no reuneix condicions defensives, pero es troba arrecera!. L'altitud relativa és de JO m. La visibilitat esta obstaculitzada cap al nord pel mateix puig. La zona presenta un lleuger pendent i esta parcel·lada i conreada. Les escasses restes es troben
disseminades per dos bancals situats enfront de l'antiga pedrera,
als dos costats del camí d'accés, amb uns límits difícils de precisar. Els assentaments visibles són la Tossa Alta i el Poaig i el més
proxim és el Perengil, situat a 2'4 km cap al NNE. El cami deis
Moliners esta situat a 0'3 Km cap a l'est; el ca mí del Puig en lla~a
amb la costa a )'altura de Benicarló. L'aigua és escassa en aquesta zona; el barranc d' Aigua Oliva esta situat a 0'4 Km cap al NE.
Els escassos materials trobats penanyen a tres fases d'ocupació: iberica, iberoromana i tardoromana (Arasa. 1997b). De la
segona hi ha alguns fragmcnts de cerlimica iberica, entre els quals
hi ha una vora calat, i de ceramiques d'imponació. Els materials
estudiats són 1 fragment de campaniana A i 3 d'amfora. Entre els
d'limfora hi ha una vora de procedencia campaniana. Malgrat l'cscassesa de ceramiques, sembla tractar-se d'un petit asscntament
que pot datar-se de manera aproximada en el segle JI aC. sense
cap relació amb l'important assentament iberic existen! a l'extrem
SE del mateix puig, que s'abandona amb anterioritat al segle IV
aC (Oiiver i Gusi, 1995).
[page-n-89]
4. La Tossa Alta (Benicarló)
31TBE769803.
SIAP; Museu de Benicarló.
Esteve, 1966, 127; Gil-Mascarell, 1973, 31 -32: Meseguer,
I 982, 1O; Fletcher, 1983, 104; Meseguer, 1986, 1 1- 18; O liver,
J989a, 211; Gusi i Oliver, 1989, 87; Meseguer, 1992. S8-62:
Gimeno, 1993. SS; Oliver, 1996a, 197-198: Arasa. s. 11. "Tossa
Alta, la", a Aranegui. 1996, 168; Arasa. s. 11. "Tossa Alta, La", T IR
K/J-3 1, 1997, 161; Arasa, 1997b, 1149.
Esta s ituat sobre un estrep de la serra que tanca el pla litoral
per l'oest (166m), a poc més de 6 km de la costa. Ellloc ocupa
una posició estrategica, presenta unes bones condicions defensives i permet un excel·lent control visual, puix domina la plana
litoral, el camí que la segueix i el que penetra cap a !'interior. Els
seus vessants presenten un fort penden! pel SE i NO i són més
suaus pel NE i SO, amb una altitud relativa de 80 m. El cim té la
forma d'un altipla allargat i oriental NE-SO. El !loe no permet un
habitat arrecerat més que en els vessants S-SE, esta parcel·lat i
enn i actualment cobert en pan d ' una espessa vegetació. Els seus
eixos ami den 130 x 4S m; O Ji ver ( 1996) Ji atribueix una superfície aproximada de 0'45 ha. Els assentaments visibles són el Puig
de la Misericordia, el Puig de la Nau, el Poaig, la Picossa, e l Mas
d'Aragó i la Curolla (Cervera del Maestre), i e l més proxim és el
Poaig, situat a 4 '5 km cap al SSO. Es troba empla~at a la banda
dreta del camí de Benicarló a Cervera i a uns 2 km del camí deis
Moliners. L'aig ua és escassa e n aquesta zona; e l barranc del Pou
Bonet esta situat a 0 '8 km cap a l'oest.
El jaciment fou donat a conéixer arran de l'estudi d'Esteve
(1966) sobre la necropolis del Bovalar, s ituada a l SE del jaciment,
qui esmenta la troballa en el poblat de "cerámica helenística
corriente, monócroma, con barniz negro y palmetas estampadas".
Entre les ceramiques atiques estudiarles per Rouillard de la
col·lecció d'Esteve no apareixen les d'aquest jaciment, perla qua!
cosa deu tractar-se d ' una referencia a ceramica campaniana A.
L'any J978 un grup d ' aficionats de la població hi van obrir un
sondeig. Meseguer ( 1986) esmenta cera mica de vernís negre trobada en superfície, de la qua! reprodue ix un fragment decorat amb
una palmeta impresa. Oliver va fer un sondeig en la zona septentrional del jacimentl'any 1987. Al seu torn, Gusi i Oliver (1989)
plantegen la possible existencia d'un edifici públic a partir de la
troballa d ' una placa de terracuita decorada que daten en el segle 11
aC. L'assentament estava protegit per una muralla, de la qua! és
visible un tram construi't en part amb grans carreus a la banda est,
amb una possible to rre en el seu extrem sud. Oliver ( 1996a) assenyala la presencia de murs de mampostería de direccions d iferents
que conespondrien a dos moments d 'ocupació i data la necropolis en la segona meitat del segle VI.
L'ocupació de l jaciment presenta, a la llum deis materia ls fins
ara coneguts, tres fases: la primera se situa entre e ls segles VI i IV,
a la qua! corresponen alguns fragments de ceramica fenicia i 2
fragments de ceramica atica de vernís negre trobats en supe rfície
i les restes de la necropolis del Bovalar. La segona conespon al
pe ríode Iberic Final i es data en el segle II, fonamentalment a partir deis materials italics. Per últim, la tercera correspon al B aix
l mperi (Arasa, 1997b).
Producció
Camooniana A
Ámfora
TOTAl
Forma
lambo~lia
17c
Gret'Oitalica
N~U
Dimensions
1
V 15
:
1 1
7.
1
V: 11
1
7.2
2
Fieura
NF
3
7
10
e::J•rn.
Fig. 17.- Ceramica de la Tossa Alta (Benicarló).
Els materials estudiats són els trobats per Meseguer, els del
sondeig d ' Oiiver i els trobats en les meues prospeccions. En
superfkie les ceramiques són escasses en general. El conjunt de
materials estudiats és de 1O fragments ceramics. Pel que fa a la
ceramica de vernís negre, hi ha 3 fragments de campaniana A, un
d 'ells de la forma Lamboglia 27c. Quant a les amfores, s'han trobat 7 fragments, deis quals un és una vora de l tipus grecoitalic de
transició. Entre els materials trobats en el sondeig de 1987 hi ha
també un fragment d'!unfora ithlica. Tot i que e ls materials pertanyents a aquest període són molt escassos, poden datar-se de
manera aproximada en el segle JI aC, sense que hi haja indicis
d'una major perduració.
5. El Poaig (Peníscola)
31TBE762759.
S IAP; Ajuntament de Peníscola.
Meseguer i Giner, 1980,64 i 67-68; Oliver i Gusi, 1986, 273;
Arasa, 1987b, 129; Oliver, 1996a, 199-200; Arasa, s. u. "Poaig,
el", a Aranegui, 1996, I 26; Arasa, s. u. " Poaig, El" , TIR K/J-3 1.
1997, 122; Arasa, 1997b, 1149: Meseguer, 1998, 75-78.
Esta situat enrnig del pla sobre una lloma d'escassa altura (50
m ). a !'entrada del corredor d ' A lcala de Xivert, a la vora esquerra
de la rambla de Santa Magdalena i a 4'7 km de la costa. Ellloc
controla el cami que segueix el litoral i un canú de penetració cap
a !' inte rior, amb un domini visual prou limita! per l'escassa altura. Les seues condicions defens ives es limiten al costal est, pe r on
la rambla fa de fossat natural. El lloc no permet un habita! arrecerat. El jaciment va ser tallat pel ferrocarril e n dues parts en el segle
passat; fa pocs anys, amb la construcció d ' un nou tra9at pe r a la
doble via, ha estat afectat de nou sense que s'hi hagen fet treballs
arqueologics. Segons Olive r ( 1996a) la seua superf'ície devia
aproximar-se a les 0 '4 ha, pero en l'actualitat no se' n conserva
més de la meitat. Els assentaments visibles són el Puig de la Nau
i la TossaAita i e l més proximés aquest últim, situat a4'5 km cap
al NNE. E s troba prop de l'encreuament e ntre el camins deis
Moliners i de Cerve ra a Peníscola. L'aigua és escassa en aquesta
zona; la rambla de Santa Magdalena esta s ituada a la vora del jac iment.
El jaciment va ser prospectat inic ialment per Meseguer i
Giner ( 1980), e ls quals van obrir un sondeig o n aparegué un mur.
Alguns frag ments de ceramica feta a ma poden correspondre a
una primera ocupació en el Bronze Final-Ferro Antic. Segons
Oliver ( 1996a) hi ha un primer mome nt d'ocupació iberica en el
segle Y, al qua! correspondrien els nivells trobats e n aquell sondeig.
79
[page-n-90]
En pros peccions poste riors d'Oiiver i meues hem pogut recuperar diversos fragme nts de ceramiques d' irnportació. entre els
quals hi ha algunes vores d'amfores púniques, així com altres
escassos materials corresponents a una reocupació tardoromana
(Arasa. 1997b).
El conjunt de materials estudiats és de S 1 fragments cerámics que corresponen a un mínim de 10 peces: 28 fragments de
ceramica de vernís negre i 23 fragme nts d'ilmfora. La seua procedencia és la següent: en la biblioteca municipal de Peníscola
es conserven 4 fragrnents de cerilmica de vernís negre, una
donació de Giner i Meseguer: 2 de campania na A i 2 de campaniana B: d' aquests. 2 poden ide ntificar-se e ntre els S representats en la seua publicació, mentre que els altres 3 no han
pogut ser localitzats. En superffcie han esta! arreplegats 7 fragments de campaniana A, lS de campaniana B i 23 d'amfora.
Producció
Forma
NMI
CampanianaA
lndetenninada
1
lndetenninada
1
Lmnboglia 1
2
ll: 1
0
B: 11
Lamboglia 2
1
V: 10: B: 5"5:
H: 4: H/V: 0.4
Campaniana B
Lambo~lia 5
Amfora
2
Tarrnconense
TOTAL
18. 1
Canaletes
1
Dressei iA
Palmctes i cstries
9
J canaletes
1
8.3
1
8.4
6. La Picossa (Cer vera del Maestre)
1
8.2
1?
lndetenninada
8:9
1
Lambo2lia 7
Dimensions Observacions Figura NF
..
"Lrn;anee
V 15: 18
:
1
9
18. 5·6
1
23
11
51
1
1
2 canaletes concentriq ues. Respecte a la campaniana B. els 17
fragments pertanyen a la producció tardana; n' hi ha 2 de la forma
Lamboglia 1, 1 de la forma Larnboglia 2. 1 de la forma Lamboglia
S i un altre dubtós de la forma Larnboglia 7. Cal afegi r-hi. a més,
els fragments publicats per Mesegue r i Giner ( 1980) i no localitzats, e ntre els quals h.i ha una vora de la forma Lamboglia 1 i un
fragment de fons decorat amb una "losange". Quant a les amfores.
hi ha 2 vores del tipus Dressel lA i un fragment de cos d'amfora
tarraconense.
Aquest conjunt de materials pot datar-se e n els segles Il-1. Les
amfores Dressel 1A poden datar-se en la segona meitat del segle
JI. En conjunt, els fragments de campaniana B tardana -en particular el decorat amb una " losange"-, i el d'amfora tarraconense
poden datar-se e n la primera meitat del segle l. En aquest ambient
resulta anomala l'absencia de ceramica de parets fines i de troballes monetaries, de les quals no se'n té notícia. En conclusió, l'oc upació corresponent al període Iberic Final pot datar-se almenys
des de rnitjan segle li fins a un moment indeterminat de la primera meitat de 1' 1 que pot situar-se cap al 7S/50.
).
j
31 TBE74 1832.
SIAP; col·lecció de C. Borrás.
Arasa, 1987b. 129; Oliver, 1989a, 2 11 : Oliver, 1990-91, 18 1:
Oliver, 1996a, 19 1-192: Arasa, s. 11. "Mas d' Aragó, El", TIR K/J31 ' 1997' 1ol.
Ocupa un cim situat a la banda dreta de la rambla de Cervera
(200m), a 1O km de la costa. Ellloc perme t un gran control visual
de l'entorn i té unes bones condicions defensives, arnb una altitud
relativa de 60 m, pero només possibilita un habitat arrecerat pel
seu vessant meridional. L' únic accés es troba en e l costat est. El
cim esta parcel·lat i erm, arnb terrasses situades a diferents nivells;
els pendents són mol! pronunciats. Oliver (1996a) li atribueix una
supe rfície de 0'75 ha, que em pareix excessiva. Els assentaments
visibles són el Puig de la Misericordia, el Perengil, la Tossa Alta,
la Curolla (Cervera del Maestre), el Mas d' Aragó i el Castell de
Cervera i el més proxim és el Mas d' Aragó, situat a 2' 1 km cap a
!'OSO. El camí de Benicarló a Cervera esta situat a poc més de 2
km cap al sud. L'aigua és escassa en aquesta zona; la rambla de
Cervera esta situada a 0'5 km cap al NO.
El j aciment fou prospectat inicialme nt per V. M eseguer i C.
Borrás. Oliver hi va fer un sondeig. En superfície s'han trobat
fragments de calats decorats amb rnotius fi tomorfs i un penjoll
zoomorf de bronze. L'assentament presenta dos moments d'ocupació: el primer en els segles VI-V, amb una fortificació documentada en el sondeig, i e l segon en el període Iberic Final, al
qual potser correspon el recinte murat que e nvolta el jaciment.
Del primer s' han trobat fragments d 'amfora fenícia del tipus
Vuillemot R. 1 i de ceramica atica de figures roges (Oiiver,
1990-91 ). Del segon s'han trobat en superfície alguns fragments
de campaniana A i d'amfores italiques i púnicoebussitanes. No
m'ha estat possible examinar directament les ceritmiques italiques, per la qua) cosa date de mane ra aproximada aquesta segona fase e n e l segle 11.
Fig. 18.- Ceramica d el Poaig (Peníscola).
7. El Mas d'Aragó (Cervera del Maestre)
Pel que fa a la ceramica de vernís negre, hi ha 9 fragments de
campaniana A i 17 de campaniana B. De campaniana A no hi ha
cap forma reconeixible, pero sí 2 bases amb decoració: una amb
palmetes envoltades d'una orla d 'estries i l'alt.ra arnb un rrúnim de
80
3 1TBE720827.
SIAP.
Borrás, 1987-88, 38 1. 387 i 390; Borrás, 1988, ISO; Borrás i
Selma, 1989, 667 i 671-672; Borrás, 1990; Oliver, 1990-9 1, 18 1;
[page-n-91]
Femández izquierdo. 1995a. 212 i 215; Oliver, 1996a, 192-193:
Arasa. s. 11. "Mas d'Aragó, el'', a Aranegui, 1996a, 99-101; Arasa, s.
11. "Mas d' Aragó. El'', TIR K/J-31, 1997, 101; Arasa. 1997b, 1149.
Estit situat sobre el marge dret de la rambla de Cervera i
del barranc de 1' Alba ( 183 m). a 11 '5 km de la costa. És una
lloma allargada i orientada cap al NO que davalla en pendents
suaus cap al NE i SO, actualment parcel·lada i conreada. El
lloc esta prop d'un camí de penetració cap a !' interior i té un
domini visual prou limilat a causa de l'escassa altitud.
Presenta unes mínimes condicions defensives. amb un facil
accés pel sud. i no permet un habitat arrecerat. Els límits del
jacimem no estan ben definits. pero pot considerar-se de
reduldes dimens ions. Els assentaments visibles són la Tossa
Alta, la Picossa i el Castell de Cervera i el més prox im és
aquest darrer, situat a 2'1 km cap a I'ONO. El camí de
Benicarló a Cervera passa a 0' 6 km al sud del j aciment.
L' aigua és escassa en aquesta zona; el barranc de 1' Alba esta
situat a O 3 km cap a 1' oest.
'
El jaciment fou donat a conéixer per Borrás a rran de la !robaila de restes d'epoca altimperial; aquest hi va realitzar 5
campanyes d' excavació al llarg deis anys 1983-87, centrades
en la seua major part en la zona ocupada pel jaciment altimperial. L' assentament compta amb cinc fases d' ocupació entre
els períodes iberic i allmedieval. les dues primeres corresponents a l'epoca iberica. Només un deis sectors parcialment
excavats (11) correspon a l'assentament iberic, on s'han trobat
alguns fragments de ceriimica atica de vernís negre que poden
datar-se en e ls segles V-IV (Oliver. 1990-91 ). Pe l que fa als
materials de la fase iberoromana, es va n trobar, tant per la
zo na corresponent a l'assenta ment iberic com pel roma,
alguns fragments de ceritmica campaniana A i B i d'amfora
deis ti pus Dressel 1A i 1C. Entre la cera mica iberica trobada
e n les excavacions hi ha alguns fragments amb decoració filomorfa i de ca1ats. D' altra banda, Fernández Izquierdo (l995a)
assenyala la possibilitat que en el sector III , on es !roben els
forns ceramics, es podría haver produH també una variant
d'iimfores del tipus Dressel l.
En e l sector V, per davall de les estructures a ltimperials
corresponents probablement a un torcularium, es va trobar un
deposit formal sobretot per colls d'amfores, possiblement de l
tipus Lamboglia 2, i restes d'un petit forn metal-lúrgic del
qual quedaven alguns alveols, al voltant del qual es va recuperar gran quantitat d'escoria de metal!. La seua situació,
aparentment en un mateix nivell d ' ocupació anterio r a les
estructures altimperials, permet aproximar la seua datació en
el període iberoroma, tal vegada en la primera meitat del
segle I aC.
La presencia d'aquests materials ceramics permet confirmar
!'existencia d'una ocupació iberoromana, possiblement en el
mateix lloc de l'assentament altimperial, en els segles 11-1, sense
que puga precisar-se si hi ha continu'itat entre ambdues fases .
8. La Curolla (Ccrvcra del Maestre)
31 TBE806735.
SIAP.
Fletcher, 1972, 106-107; Oliver. 1978, 272-273; Siles, 1985,
383, núm. 1744; Untermann, 1990, MLH fU, 2, 359, F.l.l; Oliver,
199Ia, 93-94; Oliver, 1996a, 196- 197: Arasa, s. u. ''Mas d' Aragó,
El", TIR K/J-3 1, 1997, 101 ; Arasa, l997b, 1150.
Es ta empla<;:at en una lloma s ituada entre els barrancs de
l' Hortolii i del Po u de Bonet ( 172 m). a 9 km de la costa. El
Jloc ocupa una posició estrategica, puix controla e l camí de
penerració cap a !' interior i la depressió del pou de Bonet, una
rica plana que s'estén a l'est del jaciment. Presenta unes bones
condicions defens ives, amb una altitud relativa de 40 m. pero
no pennet un habitat arrecerat més que en e l seu vessant meridional. El cim adopta la forma d'un altipla de forma allargada. envoltat de pendents poc pronunciats. L'ocupació degué
estendre 's per aquesta zona i possiblement per les te rrasses
meridionals. El cinturó exterior que envolta aquest altipla. format per grans amuntegaments de pedres, potser senyala el
tra~at de la muralla. Oliver (J 996a) Ji calcu la una superfície
aproximada de 0' 5 ha. Per les dimensions i característiques
del jaciment devia estar organitzat al voltant d'un carrer central, probablement amb una zona d'ocupació situada a !'exterior del recinte en el vessant meridional. Els assentaments
visibles són la Tossa Alta i la Picossa i e l més proxim és
aquest darrer, situat a 2'7 km cap al NNE. El camí de
Benicarló a Cervera esta situat a 0'2 km cap al sud. L'aigua és
escassa en aquesta zona; el barranc de l'Hortola esta situat a
O' 1 km pel nord.
El jaciment fou donat a conéixer per Fletcher ( 1972) e n
publicar una inscripció iberica pintada trobada per Giner
(... ]í·stolka), que el va donar a conéixer amb e l toponim d'un
pou proxim: e l Po u Nerio l. Posteriorment el va prospectar
Oliver. Els materials estudiats corresponen a aquestes prospeccions i sobretot a les efectuades posteriorment per mi.
Alguns fragments de ceramica feta ama poden correspondre a
una ocupació inicial en el Ferro I. Les importacions més antigues són alguns fragments de ceramica iltica de vernís negre
que poden datar-se en els segles V-IV. També hi ha al!res fragments de produccions indeterminades. La resta de ceramiques
d'importació, molt més importan! quantitativament, pertany a
la dan·era fase d'ocupació iberica del jaciment, en e ls segles
JI-J. En general, els fragments de ceramica de vernís negre i
d'amfora són abu ndants e n l'altipla del jaciment. o n sembla
que es va concentrar la població. Alguns altres fragments trobats al peu de la zona alta. entre ceramica iberica, potser
corresponen a una extensió extramurs de la zona ocupada.
Entre la ceramica iberica hi ha a lguns fragrnents de vora de
calat i tenal1a del ti pus A 1.2.1. de Mata i Bonet ( 1992, 125).
Alguns fragments de ceriimiques africanes permeten precisar
una darrera fase d ' ocupació tardoromana (Arasa, 1997b).
3%
D
Campania_ A
.la
O
Campa1liana 8
0
P ...t.gñs.
Grafica amb els percentatges de les ceramiques de vernís negre.
En total s'han estudia! un total de 166 fragments cerii.mics,
deis quals 120 són de ceramica de vemís negre, 3 de ceramica de
parers fines, l de ceramica comuna i 34 d'arnfora.
81
[page-n-92]
CampaniwA
Forma
1Ni\U
Lambo21ia 6
!
l.:unbo,li3 23
Producció
NF
1
Dimensions
Observacions Figura
19. 1-2
lambo,lia 27a-b 3
V:
l.:unbc)#lia 278
1
V:20
Lambo,lia 36
6
1~:
18:20
19.8-10
19.11
V: .lO
19.3-7
lndetcmlinada
Fon<
Rose1a
19. 16
lndetermin:wl3
B:n
1 canaletes
19. 1
5
úrnfi1: ./t{.
19. 17-18
lndetenninada
lndetcrmin:Mia
19. 12-1~. 1' 72
Lamboglia la
2
V: 1
0:14
19. 20.21
lambo~lia
Campaniana 8
s:n:n:n
3
B: 9: 11
5
2 canaletes
V: 30:.11
1
ndcterminndu
B: 11
~ 1
20. 1
-3
Canalete;
Indeterminada
20.~
úr.dit incomplet
l.
!-.1 canalete<
i eslrks
lndetem1inada
l'a5ta ~risa
20.5-6
Indeterminada
o
~5
1
3
Paret> Fines
lndetermonada
1
Comuna
lndetem1inada
1
Ámfores
Grecoilihca
1
V: U
.l
V 12: 13: 15
:
20. 11:
21. 1-2
f
20. 10
Dm~IIA
TOTAL
20.7-9
3
1
166
T
\
~2
25
d""·
"=
1
7..
Fig. 20.- Ccra mica d e la Curolla (Cervera d el Maestre).
~-
•
••
)
)
"
2
·~ ••
b .
••
Fig. 19.- Ceramica de la Curolla (Cer vera del Maestre).
82
o'í:=====:=:~:::::=i cm.
s
Fig. 21.- Ccriimica de la Curolla (Cervera del Maestre).
Pcl que fa a la ceramica de vernís negre, hi ha 72 fragments
de campaniana A (60%), 45 de campaniana B (37'5%) i 3 de pasta
grisa (2'5%). Entre els de campaniana A les formes documentades
són poqucs: 6 exemplars del plat Lamboglia 36, 3 del bol
[page-n-93]
Lamboglia 27a-b i 1 de la copa Lamboglia 27B, 2 del plat
Lamboglia 6 i 1 del plat Lamboglia 23. Quant a la decoració, hi
ha un fragment de fons amb una roseta de 5 petals i uns altres 6
amb 2/3 canaletes concentriques. Uns altres 2 fragments presenten possibles esgrafiats incisos incomple ts. Pel que fa a la campaniana B. 39 fragments (86'6%) poden adscriure's a la producció
mitjana de Cales, 1 deis qua! pe1tany a la producció " Byrsa 66 1" ;
i 5 ( 13' 3%) a la tardana. Les formes presents són 3 exemplars de
la patera Lamboglia 5 i 2 de la copa Lamboglia l . Els motius
decoratius són les canaletes concentriques, a soles o combinades
amb una o rla d'estries. Un fragment té un possible esgrafia!.
Finalment, hi ha també 3 fragments de campaniana de pasta grisa.
Qua nt a la cerilfnica de parets fines, hi ha 2 bases. De ceramica comuna, només hi ha un petit fragment de cos de tipología
indeterminada. Respecte a les amfores, e ls fragments són notablement abundants, to t i que només s'hi han pogut identificar 5
exemplars: 2 de ti pus grecoitalic de transició i 3 del ti pus Dressel
lA.
En resum, les ceramiques estudiades permeten confirmar la
intensa ocupació de l'assentament en el segle TI. La forma
Lamboglia 23 de campaniana A i l'amfora grecoitalica de transició proporcionen la datació més antiga, entre el final del segle III
i la primera meitat del segle 11, mentre que els fragments decorats
amb canaletes d'aquesta producció i e ls de parets fines poden
datar-se de manera general en la segona meitat d'aquest segle. Els
escassos fragments de campaniana B tardana proporcionen la
datació més recenten e l pas del segle U a 1'1. La seua ocupació,
dones, sembla prolongar-se al llarg de to t el segle II fins a un
moment q ue no sembla anar més enlla del 100/90.
9. El Castell de Cervera del Maestre
31 TBE689819.
Col·lecció Esteve; S IAP.
Forcada, 1975, nú m. 1; Rouillard, 199 1, 393; Forcada, 1992,
40; Oliver, l996a, 195.
Esta situat en una elevació de forma tabular que s ' ah,:a a la
vora esquerra de la rambla de Cervera (348 m), a 13' 5 km de la
costa. El lloc ocupa una posició estrategica, puix controla e l
camí de penetració cap a !'interior. Presenta unes bones condicions defensives. amb una altitud relativa de 80 m, pero no permet un habitat arrecerat més que en el seu vessant meridional. El
cim adopta la forma d' un altipla de forma allargada, envoltat de
pendents poc pronunciats. Segons J. M. De Antonio, de l'equip
q ue hi treballa, la superfície del recinte del castell és de 0'7 ha.
que és possiblement la maxima que podría abastar l'assentament
iberic. Les ruines de la important fortificació medieval que li
dóna nom s'estenen per tota la superfície i vessants, de manera
que no és possibe fer precisions sobre l'area ocupada e n epoca
iberica. Els assentaments visibles són e l Mas d' Aragó i la
Picossa, que estan alioeats amb el Castell, i e l més proxim és e l
primer, situat a 3 km cap a !'ENE. E ls camins que puge n des de
la costa conflueixen poc abans i segueixen fins a la població.
L'aigua és escassa e n aquesta zona; la rambla de Cervera es
troba a 0'2 km de la població.
El castell medieval apareix esmentat des de la seua donació
per Ramon Berenguer IV e l 1157 a l'orde de !'Hospital. Després
de la conquesta cristiana el 1233 va passar a l'orde de Montesa en
13 19 (Forcada, 1975 i 1992). L' assentament iberic esta completament arrasat a causa de les editicacions medievals. Només la troballa d'escassos fragments ceramics confirma la seua ocupació en
e poca iberica. Fou prospectat per Esteve i posteriorment, entre
alu·es, per Oliver. De la col·lecció arqueológica del primer.
Rouillard ( 1991) esmenta una copa atica de vernís negre de la
segona meitat del segle V, !' única peca d' importació trobada.
Entre la ceramica iberica, solament la base d' un plat amb decoració pintada al fons interior pot tenir una datació tardana. Només
aquest i ndici i l'estrategica pos ició que ocupa el jaciment permeten considerar molt possible la seua ocupació fins als segles 11-1.
2. EL CORREDOR D'ALCALÁ DE XIVERT
10. El Corral del Roio (Aicala de Xivert)
3 1TBE6669.
Masdeu, 1800, 267-268, núm. 1664; Ceán, 1832, 38-39;
Valcárcel, 1852, 10-11 , lam. 1, 12- 13; Mi ralles del Imperial, 1868,
34; Zaragoza, 1877, 70; Hübner, 1893, 154, núm. XX-XXI;
Sarthou, 1913- 15, 841; Almarche, 1918, 31 i 57; Tovar, 1951,
3 13; Fletcher i Alcácer, 1956, J49, !53 i !58; Bru, 1963, 11 1;
Fletcher, 1965b, 7; Esteve, 1966, 146; Gil-Mascarell, 1973, 32;
Oliver, 1978, 268; Oliver, 1981 , 208-209; Meseguer, 1983, 79;
Siles, 1985, 177 i 268, núm. 708 i 1167; Arasa, !987b, 129:
Oliver, 1991a, 92; Untermann, 1990, MLH lli, 2, 364-365, F.3. 1F.3.2; De Hoz, 1995, 60.
Aquest corral esta siruat al vessant de l'extrem est d' un contrafort de la serra d'En Borró (220 m), a la banda oest del corredor. La prospecció de la zona al seu voltant només ha permes locaIitzar un assentament altmedieval. És possible que el jaciment
estigués s ituat en la zona del peu de muntanya, actualment parceJ.lada i conreada, on no tindria condicions defensives pero es
trobaria arreceral i exerciria un núnim control visual de l'entorn.
El lloc esta situat a l km de la part central del corredor, per on
transcorre el camí de la costa. L'aigua és escassa en la zona; el
barranc de la Basseta Blanca es troba a l km cap al SO.
Segons Valcárcel, en aquest !loe es van trobar dues inscripcions
iberiques que estaven encastades en una antiga construcció. Una
(núm. 12) "estaba colocada en una muralla de obra cimenticia, ó
piñoneada de argamasa antiquísima, cuya extructura y materia no
tiene semejanza con las obras romanas, godas ó moriscas. Esta
muralla tenia mas de ocho palmos de espesor". L'altra (núm . 13)
"estaba colocada en un trozo de torrecilla antigua de las mismas ruinas ya descritas, y fué descubierta en 11 de marzo de 1791 ". D'altra
banda, aquest mateix any "se descubrieron,( ...) haciendo excavaciones (...) cuatro urnas cinerarias de barro oscuro y de la forma que
aparece en el dibujo número 14. Tenían diez pulgadas de altura y
conservaban dentro cenizas y prutes de huesos humanos: estas urnas
estaban taladradas para introducir un alambre que ajustase y cerrase
bien la cubierta con e l cuerpo de la vasija. Tambien se hallaron unos
idolillos de bronce fig urando ciervos paletos, y ademas varias puntas y casquetes de lanzas y de otras armas bastante oxidadas. (. ..)".
La inscripció núm. 12 estava trencada (fig. 22, 1); el camp
epigrafic apareixia dins d'una cartela formada per dues línies horitzontals incises. És molt possible que, pel fet de trobar-se trencada,
el text no es conservas sencer. almenys en el principi. La lectura
deis onze signes conservats és la següent: -}nbatars/akuskiif-. La
inscripció nú m. 13 estava igualment trencada (tig. 22, 2); e l camp
epigriitic estava limitat almenys per una línia horitzontal incisa. La
lectura deis cinc signes conservats és insegura pel deficient estat de
83
[page-n-94]
conservació: - ]kules-. Possiblement es tracia de dos textos funeraris en que deuen figurar sengles antroponims.
Entre e ls materials esmentats. les urnes deuen pertimyer al
tipus d'orelletes, cas e n que la seua datació se situaría en e ls
segles VI-V. Pero. a banda de la inseguretat d'aquesta interpretació. la datació difícilment pot estendre's a les dues inscripcions. Aquestes. possiblement de caracter funerari, estaven reaprofitades com a elements constructius en un edificí e nderrocat
i deuen correspondre a una ocupació del !loe en un moment posterior. en els segles IJ-1.
extructura. Entre las minas se descubrió la inscripción de letras
desconocidas del número 15. Tenia un pié de alto con otro y dos
pulgadas de ancho ( ... )'· i "era de mármol negro". Z
de la troballa es trobava a la distancia esmentada "en dirección
de Peñíscola y en el extremo Nordeste del valle ( ... ) ...
Possiblement aquestes són les ru·ines i la inscripció que Ruiz de
Lihory (1906) esmenta com trobades "en un repliegue formado
por los montes de Chiven y de EmboiTó". e l que ha portal a
alguns autors a creure que es tractava d'una altra inscripció.
Sembla que també estava reaprofitada com a element constructiu, puix no hi ha seguretat que les ru'ines esmentades siguen de
la mateixa epoca.
Fig. 23.- lnscripció ibCrica de Polpís (Aicalli de Xivert), segons A. Valcárcel.
F ig. 22.- lnscripcions iberiques del Corral del Roio (Aicala de
Xivert), segons A. Valcárcel.
11. Polpís (Aicala de Xivcrt)
31 T BE6868.
Conyngham. 1790, a Estellés i Pérez Durá, 1991 , 426, núm. 6;
Masdeu, 1800.267-268. núm. 1663; Valcárcel,l852, 11, 11un.l. 15;
Miralles del Imperial. 1868. 34: Zaragoza, 1877. 76: Hübner, 1893,
154. núm. XIX: Ruiz de Lihory, 1906, 17; Sarthou. 1913-15, 841:
Tovar, 1951, 293; Fletcher i Alcácer, 1956, 149 i 158; Bru, 1963,
111; Olíver, 1978, 268; Siles, 1985, 88. núm. 289; Arasa, 1987b,
129; Untermann. 1990. J1.1LH m. 2. 365. F.3.2; Olí ver, 1991 a, 92.
Aquesta partida estll situada a la banda est del corredor. en la
zona que afronta amb e l terme municipal de Santa Magdalena de
Polpís i prllcticament enfront del jaciment del Corral del Roio. En
aquesta zona la serra de Xivert davalla des deis 340-320 m d'altitud fins a ls 150m en la zona central del corredor. És possible que,
com s ' ha plantejat peral cas anterior, e l jaciment estigués siruat
en la zona del peu de muntanya, actualment parcel·lada i conreada. on no tindria condicions defensives ni es trobaria aiTecerat.
pero excrciria un mínim control visual de l'entorn. La zona estll
situada a partir de 0'8 km de la part central del corredor, per on
transcorre el camí de la costa. L'aigua és escassa en la zona: el
barranc de la Coveta Roja travessa la part alta d'aquesta partida.
Segons Va !cárcel ( 1852), "en la partida llamada de Polpis.
lugar arruinado hoy dia, situado á dos leguas con corta diferencia al Noroeste de Alcalá de Chisvert y en su término, se reconocen tambien ruinas de edificios análogos y de la misma
84
Les dimensions que dóna Valcárcel cotTesponen aproximadament a 30 x 35 cm. Quant al tipus de pedra. és conegut que
Valcárcel utilitza sovint el terme marbre per a referir-se a la pedra
calcllria, com deu succeir en aquest cas. El camp epigraftc eslava
limitat, almenys en la part inferior, per una línia incisa horitzomal
(fig. 23). Pel fet de trabar-se trencada. és possible que el text no es
conserve sencer. La lectura deis vuit signes conservats és la següent:
-}balaí-koiaba{-. Possiblement es tracta d'un text funerari en que
deu figurar un antroponim. Com en el cas del CoiTal del Roio, la
presencia d ' una inscripció iberica sobre pedra. possiblement de
caracter funerari, és l'únic indici de datació en e ls segles 11-1.
12. El Corral Blanc (Alcala de Xivcrt)
31TBE640676.
SIAP.
Arasa, 1987b, 62-63; A.rasa, s. u. "Corra l Blanc, el'·, a
Aranegui, 1996, 63-64; Arasa, 1997b, 1150.
Esta situat al peu de muntana del vessant est de la serra de
Murs ( 190 m), al voltant d'una edificació mig derrocada i a 9'3
km de la costa . El !loe es troba més alt que la vall, amb una a ltitud relativa de 1O m; té possibilitats defensives, amb una visibilitat prou amplia, estll orientat a !' ESE i no permet un habitat
arrecerat. La zona estll parcel·lada i conreada. Els assentaments
visibles són Alió. la Séquia de Lava. el Castell d ' Alcala i Alcala
de Xivert. i e l més proxim és el primer, situat a 0'7 km cap a l
SSE. El lloc esta situat a 1'4 km cap a I'ONO de la zona central
del corredor que segueix el camí de la costa. L'aigua és escassa
en aquesta zona: a O' 1 km cap al NE passa un barranquet.
Al voltant d'aquesta construcci6 es troben alguns escassos fragments cerllmics d'epoca iberíca, tardoromana (Arasa. 1997b) i altmedieval, entre els quals es va arreplegar un sol fragment de campaniana
B tardana, que és part d'una base decorada amb canalates concentrí-
[page-n-95]
ques. Perla pobresa de matetials, sembla tractar-se d'un petit asscntarnent arnb una ocupació de curta durada que pot datar-se de manera
aproximada entre el daner quan del segle n i la meitat de r l.
13. Alió (Aicala de Xivert)
3 1TBE642672.
SIAP.
Esta silllat a la banda oest del corredor ( 180 m). en una zona
de pendent suau i a la vora esquena d'un barranquet. a 9'3 km de
la costa. El lloc no té possibilitats defensives, no permet un habita! arrecerat i té una visibilitat molt limitada. La zona esta parcel·lada i conreada i no es conserven restes constructives. Els
assentaments visibles són el Corral Blanc i el Castell d' Alea la i el
més proxim és la Séquia de Lava, situat a 0'3 km cap al SSO. El
lloc esta situat a 0'9 km al NO de la zona central del corredor que
segueix el camf de la costa. L' aigua és escassa en aquesta zona: a
la vora del jaciment passa l'esmentat bananquel.
Els materials es troben als dos costats d'un cami particular, sobretot a la banda NO, un poc més elevada, on apareixen alguns fragments ceramics concentrats en una arca molt redu'ida. Entre l'escassa
cerlun.ica iberica feta a tom hi ha 2 fragments de tenalles del tipus A
1.2.1. de Mata i Bonet ( 1992) i 1 fragment de calat. Pel que fa a les
ceramiques d' importació, hi ha 1 fragment de campaniana A, 2 de
campaniana B tardana i 5 d'amfora, entre ells un pivot i un fragment
d'ansa. Tot i tenint en compte la pobresa de materials, sembla tractarse d'un petit assentament amb una ocupació de curta durada que pot
datar-se de manera aproximada entre mitjan segle II i mitjan segle L
14. La Séquia de Lava (Aicala de Xivert)
3 1TBE641669.
SIAP.
Melchor, 1995, 48-50.
Esta situat a la banda oest del corredor ( 180 m), en una zona de
suau pendent a la vora esquerra del camí que Ji dóna nom, a 9 km
de la costa. El lloc no té possibilitats defensives, no permet un
habitat arrecerat i té una visibilitatmolt limitada. La zona esta parecHada i conrcada i no es conserven restes constructives. Els
assentaments visibles són el Corral Blanc, el Castell d' Alcala i
Alea la de Xiven i el més proxim és Alió, situat a 0'3 km cap al NE.
El !loe esta situat a 0'9 km al NO de la zona central del corredor
per on segueix el camí de la costa. L'aigua és escassa en aquesta
zona; a O 5 km cap al SO es troba el barranc del Pou del Salze.
'
El jaciment fou localitzat per Melchor ( 1995) 1' any 1993 en
una campanya de prospeccions encarregada per la Conselleria de
Cultura en finques dedicarles al conrcu de la vinya que anaven a
ser transformades. Els materials que va trobar estan constitu'its
fonamentalment per ceramica iberica. pero també hi ha alguns
fragments de teula i d'amfora d'epoca imperial. Un grup minoritari el formen dos fragrnents d'arnfora campaniana, un d'ells pertanyent a una ansa, i un altre de cerarnica comuna de la matcixa
procedencia. En la meua prospecció vaig trobar un petit fragment
de campaniana A amb el vernís quasi perdut. A panir d' aquests
escassos materials. el jaciment pot datar-se en el segles n-1.
15. El Castell d ' Aicala (Alcala de Xivert)
31TBE669658.
SIAP.
Forcada. 1975, núm. 15; Bazzana, 1976; Bazzana, 1992, l.
41 2-4 13; Porcada. 1992. 40: Neumaier, De Antonio i Vizcaíno.
1998, 202. fig. 14, núm. 24.
Esta situat en una forrnació tabular que s'al,:a en el costat
oriental de l corredor (389 m). a la vora sudoest de la serra d'lrta i
a 6'5 km de la costa. El lloc reuenix unes excel·lents condicions
defensivcs pel seu difícil accés. amb una altitud relativa de 200m:
permet el control visual del corredor i possibilita l'habitat arrecerat en el vessant meridional. El castell medieval i la població contigua han transfom1at el lloc per complet. En l'actualitat la zona
esta ocupada per un bosc de pins. Segons .1. M. de Antonio. de l'equip que hi treballa, la superffcie del recinte del castell, excloent la
vila. que és la de la formació tabular sobre la qual s'assenta, és de
0'2 ha. possiblement la miixima que se Ji pot atribuir a l'assentament iberic. Els assentaments visibles són el Corral Blanc, Alió, la
Séquia de Lava. Alea la de Xiven. el Palau, Regalfarí i el Maset i el
rnés proxim és Alcala de Xivert. situat a 2'5 km cap a roest. Ellloc
esta situat a 1'3 km de la zona central del corredor per on segueix
el camf de la costa. L'aigua és escassa en aquesta zona: el ban anc
deis Ametlers discorre a 1'5 km cap al SO.
Apareix esmentat en les fonts arabs amb el topOnirn hisn
Subrw. Alfons 11 el va donar l'any 1169 a l'orde del Temple, quan
apareix corn el castell d' Exuvert (María, 1933a), donació confirmada postcriorment per Jaurne 1 (María, 1933b i 1933c). Pel que
fa al toponim Xivert, Barceló ( 1982. 228) assenyala que pot tenir
una etimología llatina i no arabiga. La fortiticació medieval va ser
esudiada inicialment per Bazzana ( 1976).
Des de 1996 fins a l'actualitat s'estan realitzant treballs d'excavació a !'interior del recinte medieval que han permés confirmar l'ocupació antiga del U rnitian,:ant la trOballa de cernrniques en nivells de
oc
reblit (Neuamier. De Antorúo i Vizcaino, 1998). El jaciment presenta
una primera fase d'ocupació en els perfodes antie i mitia de I' Edat del
Bronze. La segona fase correspon a la l Edat del Feno, amb rnaterials
deis Camps d'Umes que poden datar-se de manera aproximada en el
perfode 750-600. La tercera correspon a la cultura iberica. amb materials que pcrtanyen als seus tres perfodes. Un fragment de ceramica
sigil·lata hispanica permet confirmar la freqüentació dellloc almenys
en el segle U dC i altres tardoromans poden datar-se en els segles fVV. Entre els materials recupcrats hi ha dos fragments de cflica de ceramica atica de VCJlÚS negre que poden dataHe des del final del segle
Yl fins al principi del fV. Enu-e els materials iberics hi ha alguns fragment~ de cernmica grisa ernporitana i una vora de calat amb decoració
fitomorfa. També s'ha trObat un frdgment de morter púnic ebussita
Producdó
Campani3MA
Forma
N
MJ
Dlmcnsions Obsen·acions Fieura
2~.
NF
L3m!Mlgliu 27a-b
2
Morcl68
1
lndtt~rmináda
l
B: 5
lncklcnnínada
l
8:6
Campanían3 B
t..unlmlía5
Amfor:t
Dn:))(JIA
1
¡•
?
7
8
TOTAL
1
·2
2 bandes
24.3
RO!Otla
2U
2U
7
l
En les excavacions s'indica la troballa d'alguns fragments
de ceramica campaniana A, entre els quals es representa una
base de la forma More! 68 que no he pogut analitzar. Els materials estudiats són 6 fragments de ceramica de vernís negre trobats en les campanyes de 1997-99, deis quals 5 són de campaniana A i 1 de campaniana B. Deis prirners, 2 pertanyen a sengles exemplars del bol Lambog lia 27a-b, 1 és de la copa More!
68 i conserva dues bandes pintades, 1 és una base amb una roseta impresa de 8 petals amb botó central i petits punts entre
85
[page-n-96]
aquells, i 1 altre és també una base, totes dues de forma indeterminada. L'únic fragment de campaniana B és de la producció
tardana i possiblement pertany a la forma Lamboglia 5. Entre els
fons de l'excavació he pogut observar la presencia d' un nombre
indeterminat de fragments de paret d'amfora italica. En una d ' aquestes campanyes es va trobar una amfora practicament completa. possiblement del ti pus Dressel 1A, que no he pogut estudiar. Aquests escassos materials permeten, si més no. confirmar
l'ocupació del Castell d' Alcala e ntre el segle 11 i la primera meitat de 1'1.
O
...........
#*===4
Scm.
.....
Fig. 24.- Cera mica del Castell d 'Aica la de Xiverl.
16. Alcala de Xivert
31T BE642655.
SIAP: Museu de Benicarló.
Oliver, 1990a; Oliver, 1996a, 285; Arasa, s. u. "Alcala de
Xivert", TlR K/J-31, 1997, 33 .
La població d' Alcala de Xivert es troba en una !loma molt
suau situada enmig del corredor ( 162 m), a 8 km de la costa. El
!loe no té condicions defensives, no permet un habita! an-ecerat i
té una visibilitat limitada. Els assentaments visibles són el Con-al
Blanc, la Séquia de Lava, el Castell d' Alea la i el Palau, j el més
proxim és el segon, situat a 1'5 km cap al nord. Per la vora est de
la població passa el camí de la costa. L'aigua és escassa en aquesta zona; per la vora sud de la població, a O' 1 km, discon-e el
barranc del Clot del Gitano.
Es tracta d'una troballa casual en obrir-se una trinxera de
0'5 m d'amplaria pera la instal·lació de la xarxa telefónica al
carrer Sant Josep, en la part més alta de la població, a !'altura
de la casa número 21. R. Ronchera i J. Arnau van recuperar els
materials i en van prendre notes. Oliver va publicar la troballa
basant-se en aques tes notes i en l'estudi deis materials recuperats. Sembla que el jaciment continuava per davall de la
vorera contigua i la casa proxima, estenent-se en sentil transversal a la trinxera que corría al llarg del carrer. Van identificar-se un total de vuit unitats estratigrafiques. En el croquis
publica! per Oliver es veu una petita fossa excavada en el
tapas (UE 007), en la qua! es va depositar l'enterrament, que
es va recobrir d' una terra groguenca sense pedres (UE 006). A
1' interior d' aquest estrat es van trobar els ossos en una cota
més alta i els fragments ceramics al fons. En un extrem es va
trobar una pelvis, la columna vertebral i unes potes d'equid,
me ntre que en l'altre es van !robar dos caps de la mateixa
especie. Pera Oliver es tractaria, tot i que amb reserves, d'un
enterrament iberic tarda, 1' únic conegut a la comarca del Baix
Maestral, en el qua! la presencia de dos cavalls expressaria
una alta posició social del difunt. La presencia d 'equids en
enterraments no és infreqüent, com ha assenyalat el mateix
Olí ver ( 1996a, 296). El fet de no ha ver-se pogut excavar en la
seua totalitat impedeix determinar a ltres aspectes del ritual
funerari .
El material ceramic que es va recuperar estava format per un
recipient iberic de forma globular amb vora en forma de cap d'anec i decoració geometrica pintada, un bol de pasta grisa amb una
banda pintada a la part exterior del llavi, una gerreta de cerarnica
grisa emporitana i, coma únic element d ' importació, una patera
de campaniana A tardana de' la forma Lamboglia 5 (fig. 25). La
seua presencia permet aproximar una datació cap al 125-75, amb
la qua! s'adju la cerarruca iberica que l'acompanyava.
La treballa -tal vegada de caracter funerari- deu indicar la
presencia d ' un assentament iberic, possiblement en aquesta mateixa zona de la població que, corn hem vist, ocupa una petita altura
enmig del corredor d' A !cala, en un cas similar al d'altres assentaments proxims.
D'altra banda, encara que siga una referencia generica, cal
recordar que Va!cárcel ( 1852, 6) di u, en relació amb les troballes
de monedes iberiques d' Almedíxer, que "estas monedas se
encuentran con frecuencia en las inmediaciones de aquella villa"
(Aicala de Xivert). També es coneix la troballa casual l'any 1972,
en un pou deis afores de la població, d ' un as de Sereisken
(Ripolles, 1980, 88; Doménech, 1987, 87; Doménech, 1991, 184185), actualment deposita! al Museu de Benicarló.
Fig. 25.- Ceramica campaniana d'A icala de Xivcrt.
86
[page-n-97]
17. E l Pala u (Aicala de Xivert )
31TBE648622.
SI AP.
Giner, 1969, 250-252. fig. 10- 11, la m. III. 1, i IV, 3; Salvador,
1979; Salvador, 1981 , 322-325, fig. 3a , lam. 2a; Oliver, 1981 ,
207-208; Ribera, 1982.30-31: Gusi i Oliver, 1985, 109; Oliver i
Gusi. 1986. 270: Arasa. 1987c, 129: Oliver. 1990-91 , 177: Oliver,
1991a, 93; Oliver, 1991c, 1094 i 1098; Melchor, 1995, 50; Arasa,
s. u. "Palau, el" , a Aranegui, 1996, 116.
Ocupa una petita liorna situada enmig del pla ( 175 m), a 8 km
de la costa. S'alya a la vora esquerra del camí de Vilanova, amb
una altitud relativa d'uns 3 m i un fort desnivel! per tots els costats excepte per 1'0-NO. Ellloc té condicions defensives, possibilita un habita! arrecerat pe! seu vessant S-SE i permet un control
visual de l'entorn. La zona esta parcel·lada i conreada; e l nivel!
arqueologic sembla completament arrasa!. La seua superfície es
calcula al voltant de O' 14/0' 15 ha. Els assentaments visibles són
el Castell d' Alcala, Alcala de Xivert i el Maset i el més proxim é s
el tercer, situat a 0'4 km cap al sud. La zona central del corredor
per on pass a el ca mí de la costa esta s ituada a l '6 km cap a 1' es t.
L'aigua é s escassa en aquesta zona; el barranc de Regalfarí esta
situat a quasi 1 km cap al SO.
Giner ( 1969) va donar notícia de la troballa, l' any 1968, de
restes atribu'ibles a la necropolis, aparegudes en el curs d ' uns treballs agrícoles a O' 4 km al nord del jaciment. Entre els materials
apareguts hi havia algunes urnes i diversos objectes metal·lics. A
la partida de la Bassassa. proxima al jaciment, es va trabar una
amfora del ti pus Dressel 1A practicament sencera conservada per
particulars. Posteriorment. Salvador ( 1979 i 1981) va fer una descripció de l'assentament i d'alguns materials ceramics. entre els
quals hi havia un fragment de plat trípode fenici. Gusi i Oliver
(1985) assenyalen !'existencia de nivells deis segles Ill-IT. Oliver
( 1990-91 ) ha donat a conéixer diversos fragments de ceramica
atica de vernís negre que poden datar-se en els segles Y-IV. La
ceramica campaniana i les amfores italiques daten la darrera fase
d'ocupació en el segle Il.
Producció
Campaniana A
NMI
Forma
Dimensions Obsenacions Figura
1~:
Lamboglia 27a-b 2
V:
18
Lambo2lia 278
1
V: 28
3
V:20
/
~
J
l,
l.
~-. ~ .
~7
•• 1
12
L
..J
N
F
26.4-7
B: 8
26. 1-2
lodeterminada
1
ndetermi nada
26. 11
B8
:
Lambo~lia
Amfom
Dressel lA
1a
Indeterminada
26. 10
26. 9
Grafit;: ./n:ki>
1
2
1
10
26. 12-13
22
2 canaletes
Indeterminada
Campaniana B
Fig. 26.- Ceramica del Palau (Aicala de Xivert).
26. 8
S: 4
Indeterminada
2 canaletes
l_¡>almcta
lndeterminad3
TOTAL
\
26,3
Lambo•lia 36
rada amb canaletes. Pe! que fa a les amfores. hi ha 2 vares del
tipus Dressel lA i un fTagment de coll decorar amb 2 bandes pintades . La presencia de canaletes en un fons de campaniana A i
d'amfores del tipus Dressel LA proporcionen una datació en la
segona meitat del segle 11. La base de la forma Lamboglia 1 de
campaniana B tardana ofereix la datació més recen! en el pas del
segle TI a 1'T.
16. 14
3
V: 13'5; 1
6
27. 1-2
lb311!<1~olld
1
29
Els materials estudiats són 29 fragments ceramics: 25 de vernís negre i 4 d 'amfora. Deis primcrs, 22 són de campaniana A
(88% ) i nornés 3 són de campaniana B. De campaniana A hi ha 2
peces del bol Lamboglia 27a-b i 1 de la copa Lamboglia 27B, 3
del plat Lamboglia 36, una base decorada amb una palmeta i una
altra decorada amb canaletes ; ru ha també dos fragments amb sengles grafits iberics; hi destaca l' absencia de formes antigues. De
campaniana B nornés hi ha una base de la copa Lamboglia 1 deco-
-¡,L-== --==::ll-...,¡¡5 cm.
Fig. 27.- Ceramica del Pa lau (Aicala de Xivert).
87
[page-n-98]
18. Regalfarí (Aicala de Xivert)
31 TBE612639.
S lA P.
Ripolles, 1980. 88; Ripolles, 1982, 135.
Esta situat al peu del vessant est de la serra de Murs (190m), en
una zona de suau penden! que forma una lloma situada a la vora del
camí, a 9 km de la costa. Ellloc té escasses possibilitats defensives,
en part permet un habita! arrecerat i té visibilitat només cap a l' E i
SE, cap a on s'orienta. L'altitud relativa és de 5 m. La zona esta parcel·lada i conreada i recentment ha estat objecte d'una transformació aglÍcola; no es conserven restes constructi ves. L' area de dispersió deis materials es limita a algunes parcel·les. L'únic assentament
visible és el Castell el' Aleala i el més proxim és el Maset. situat a
1'5 km cap a l'est. El jaciment queda en la part oest del con·edor i
aparta! del camí de la costa que el segueix. L'aigua és escassa en la
zona; el bammc de Regalfarí esta silllat a 0'5 km cap a l'ENE.
La notícia de la troballa en aquesta partida d'un as de Baitolo
(Ripolles. 1980 i 1982) m'hi va portar a la prospecció de diversos
punts, en un deis quals vaig localitzar les restes d'aquestjaciment que
tal vegada estiga relacional amb l'esmentada troballa. Entre escassos
fragments de ceramica iberica, vaig trobar 2 fragments d'amfora un
deis quals con·espon a una vora del ti pus Dressel lA de pasta campaniana (fig. 28). Amb aquests escassos materials, el jaciment pot datarse entre la segona meitat del segle TI i la primera de 1'1.
O
te:=w
_.
Scm.
FEFMI
Fig. 28.- Ceritmica de Regalfarí (Aicala de Xivert) .
19. E l Maset (Aicala de Xivert)
31TBE628638.
SIAP.
Est troba en una suau lloma silllada enmig del pla ( 178 m), a
la vora esquerra del camí de Subarra. a 7'8 km de la costa. Ellloc
no té condicions defensives, no permet un habitat arrecerat i té una
visibilitat molt limitada. La zona esta parcel·lada i conreada. Els
assentaments visibles són el Castell d' Alcala, Al cala de Xivert i el
Palau i el més proxim és el tercer. situar a 0'4 km cap al nord. El
jaciment queda un poc desplar;:at a I'oest del corredor i del camí
que el segueix. L'aigua és escassa en la zona; el barranc de
Regalfarí esta situat a 0'7 km cap al SO.
Les restes cerdmiques apareixen concentrades en dos bancals
situats a la vora del camí i són escasses. El jaciment presenta tres fases
oben alguns fragd'ocupació: iberica, iberoromana i altimperial. Es uments de cerimúca iberica i altres d' importació, entre els quals h.i ha
un fragment de patera de cerilmica atica de vemís negre que perrnet
determinar !'existencia d'una primera ocupació en els segles V-IV. Els
materials de procedencia italica estan constituüs per 4 fragments de
cerdmica campaniana A i altres 4 d'illnfora. Entre els de campaniana
A només hi ha una vora del plat Lamboglia 36. La datació d'aquest
conjunt pot situar-se de manera aproximada en el segle D.
88
3. LA RIBE RA DE CABANES
20. Almedíxer (Aicala de Xivert)
31TBE5958.
Museu de Benicarló; SIAP.
Masdeu. 1800. 627-628. núm. 216 1; Valcárcel, 1852, 6-8.
núm. 4-5: Miralles del Imperial, 1868, 18: Delgado, 1871. III.
369: Zaragoza. I 877, 82-83: Balbás, 1892. 28: Ruiz de Lihory,
1906, 17; Sarthou, 1913-15, 841; Mate u y Llopis. 195 I b. 242-243
(HM 517); Fletcher i Alcácer, 1956, 149, I 51 i 158; Bru. J963.
!11; Martín Yalls, !967, l52: Ripolles, 1980, 32; Oliver. 1981.
206-207; Ripolles, 1982, 60; Arasa. I 987b, 129; Doménech,
1987, 86-87; Doménech, 1991, 184; Arasa, s. 11. "Almedíxer", a
Aranegui, I 996, 3!.
Partida situada a I'oest de la serra litoral, en I'extrem meridional
del corredor d' AlcaJa, a !'interior del pla litoral de la Ribera de
Cabanes i a uns 6'5 km de la costa. Esta travessada perla rambleta de
Seguer i forma una vall envoltada de perites altures. La zona esta parceJ.Iada i conreada. L' assentament més prox.im és els Pasquals, situat
a uns 4 km cap al SSO; no n'hi ha cap de visible. El camí de la costa
passa a uns 3 km cap a l'est, pel pla litoral. L'aigua és molt escassa
en aquesta zona; el curs fluvial més importan! és 1'esmentada rambla.
Segons notícia de Ya!cárcel ( 1852), "en el despoblado llamado Almedijar, distante de la poblacion poco mas de una legua
hácia el O, donde se descubren ruinas que parecen anteriores á la
dominacion romana", es van trobar diversos asos de Titwu i un
triobol d'A rse. L'orientació erronia que dóna aquest autor (a l'oest de la població), dificulta també la seua localització, pero
Zaragoza ( 1877) explica que el lloc de la troballa esta va situat a
prop d'una llegua del Tosssalet (Alcala de Xivert) cap a l'oest.
L'any 1972 va trobar-se casualment, també en un punt indeterminat d'aquesta partida. un as de Baitolo que data de la primera meitat del segle 1 aC, actualment deposita! al Museu de Benicarló.
Aquestes troba!Jes deuen correspondre a un assentament iberoroma. possiblement amb la seua necrópolis. Les restes d'epoca
imperial que esmenta aquest autor deuen pertanyer a un segon
moment d'ocupació del mateix !loe. El jaciment no ha pogut ser
localitzat fins al moment, malgrat les prospeccions realitzades
almenys per V. Giner, A. Oliver i M. Díaz.
21. El Tossalet (Aicala de Xivert)
31 TBE663591 .
SIAP.
Madoz. !845, 1, 353; Valcárcel, 1852. 9: Zaragoza, !877, 7375; Chabret, 1907, 40; Sarthou, 19 l 3- I 5, 841; Al marche. 19 J 8,
58; Febrer, 1924. 67: Bosch, 1924, 107; Bayerri, 1948, 673:
Fletcher i Alcácer, 1956, 149, 151 i 158; Gine r, 1969, 252-256,
fig. 14- 16, lam. IV, 4; Gil-Mascarel!, 1973, 32-33; Ripolles, 1980,
3 1; Oliver, 1981, 209; Ripolles, !982, 59 i !63; O!iver, 1986a,
223; Arasa, 1987b, 129; Arasa, s. 11. "Tossalet, el", a Aranegui,
1996, !73; Arasa, s. u. "Tossalet, El", TIR K/J-3 1, !997, 162.
Esta situat a I'extrem meridional de la serra d'lrta (86 m), a poc
més de 2 km de la costa. El lloc ocupa una posició estrategica, presenta unes excel·lents condicions defensives i possibilita un bon
control visual, puix dorrúna la plana litoral i el carrú de la costa; en
els vessants S-SE permet un habitar arrecerat. La seua superfície es
troba parcel·lada i actualment erma; per la zona O-NO ha estat
objecte d'aterrassaments que !'han destruH en part. El seu cim
[page-n-99]
adopta la forma d ' un altipla que davalla amb un fort penden! cap
al sud i l'est. amb una altitud relativa de 20m. L'ocupació sembla
estendre's per l'altipla i per aquests vessants fins al pla, amb una
extensi.ó considerable. Sembla tractar-se d'un assentament de
grandaria mitjana. Els assentaments visibles són Capicorp i els
Pasquals i el més proxim és el segon, situat a uns 4 km cap al SSE.
El camí d' Alcala de Xiveit a Capicorp passa a 0'4 km al SO: el
camí de la costa passa per 1'0-NO cercant J'eixida del con·edor
d' Alcala. Les fonts d' Alcossebre es tan situades a 3 km a I'ENE.
Va ser donat a conéixer inicialment per Valcárcel ( 1852):
"Liámase así un collado, situado á media legua de la marina.
donde se descubren ruinas antiguas, y se hallan enu·e porciones de
casquillos de barro saguntino, señal segura de población romana,
medallas de letras desconocidas". Entre les monedes esmenta un
as de Seteisken. Aquest autor pretén demostrar que Hystra, localitat esmentada per Avié en I'Om maritima, pot reduir-se a aquest
lloc. Zaragoza (1877) manté aquesta reducció i explica amb detall
les troballes d' urnes funeraries que tingueren lloc els anys 186364 en les proximitats del jaciment, les quals han ocasional diversos errors d' interpretació en la bibliografía posterior. Zaragoza
distingeix clarament dues trobaUes diferents; en primer lloc
esmenta un grup de 19 urnes trobades en "las excavaciones del
montículo ó Tossalet inmediato á Alcocebre". Aquestes (no especifica si en la seua totalitat o només algunes que no es van trencar) foren conservarles per J. Llano White, l'enginyer que dirigía
les obres del ferrocarril, que fou el primer director de la Sociedad
Arqueológica Valenciana, i examinarles per M. Velasco y Santos,
que fou director de 1' Arxiu del Regne i membre també de !'esmentada societat (Gobema, 1981, 579; 1982-83, 20). En segon
lloc fa referencia a les urnes trobades en la paitida de la Palava:
"En otras urnas descubiertas, no ya en la colina del Tossalet, sino
en la inmediata llanura (partida de la Palava), ( ... )".
En la revisió que van fer d'aquestes troballes Gusi i Oliver
(1986) a partir de croquis originals de l'epoca conservats en el
SlAM, possiblement del mateix J. Llanos, localitzen la troballa de
la Pala va a 1'2 km al NNE del Tossalet, a !'altura del Baixador
d' Alcossebre (lam. Ia). i neguen !'existencia de la del Tossaler. En
el croquis que representa la troballa de la via es localitzen 19 urnes
que ocupaven el desmunt de 6 m d'amplaria per on havia de passar
la via del tren (lam. Illa), de manera que no pot descartar-se una
confusió de Zaragoza quant a l'atribució d'aquestes urnes a la troballa del Tossalet. Aixo no obstant, en la descripció de les umes
dibuixades en una altra lamina (lam. Illb) hi ha una llegenda que
diu: "N. L.2.3 urnas encontradas en Alcocebre labrando un campo.
N. 4 urna encontrada en el desmonte de S. Benito, en el fenocarril
de Tarragona a Valencia". S'hi distingeix, per tant, entre dues !robailes diferents pero possiblement molt proximes en el temps; la
segona és la del ferrocarril, pero la primera ha de ser necessi'triament
la del Tossalet que esmenta Zaragoza, que devia formar part de la
necropolis d'aquest assentament. Tal vegada Fletcher (1965b, 7-9)
es refereix a aquestes en parlar de les dues urnes trobades l'any
1864 en construir-se una sénia prop del Tossalet. Els materials conservats en el magatzem del SIAM són possiblement una barreja
d 'ambdues troballes. La tipología de les urnes és antiga i els aixovars metal·lics són els característics de les necropolis iberiques. La
datació que propasen Gusi i Oliver és del darrer ter~ del segle VI.
Pel que fa al Tossalet. Giner ( 1969) di u que va poder veure
encara algunes alineacions de pedres i va trobar ceramica iberica
i pedres de molí. Per últim, Oliver (l986a) va publicar un fragment de kamharos de bucchero nero en·usc que pot datar-se entre
625 i 580. Entre les ceramiques iberiques arreplegades hi ha un
fragment de cálat. un de tenalla del ti pus A 1.2.1. de Mata i Bonet
( 1992) i un alo·e decora! amb motius vegetals pintats.
Producció
Forma
Campaniana A
Lambo!llia .16
Campaniana B
NMI Dimfnsions Obsenacions Figura
2
V 18
:
Lambo•lia la
1
V: 15
l..amboglia 2
1?
MP 127
1
lndeu~rminada
NF
29. 1·2
Canalclcs
20
19.3
29.4
,.,
B: n
29. 5
Mave~ll
1
V: 8
29.6
1
Comuna
Tapadora
1
V: 24
29. 7
1
Amfores
Grecoiliúica
1
V: 12
29.8
2
V: 15
19.9
P grisa
itila
Lambo2lia 1
Lambo~lia 5
Pare!~
fines
DrcsscllA
,.
2
17
~5
1
2
TOTAL
4
\
~-.
~-2
l.
t==?=:),
-
o
Fig. 29.- Ceramica del Tossalet (Aica la de Xiver t).
L'ocupació d'aquesl assentament presenta, a la llum deis
materials fins ara coneguts. dues fases: la piimera se situa en el
període Iberic Antic, a la qual correspon el fragment de kamlwros
de bucchero etrusco de la primera meitat del segle VI; potser les
incineracions de la Palava puguen relacionar-s'hi. La segona se
situa en l'Iberic Final i es data en els segles 11-1, fonamentalment
a partir deis materials italics.
89
[page-n-100]
Els materials estudiats són 45 fragments ceramics: 26 de ceramica de vernís negre, l de parets fines. 1 de ceramica comuna i 17
d'amfores. Entre la ceramica de vernís negre hi ha 20 fragments de
campaniana A, 4 de B i 2 de pasta grisa. De campaniana A hi ha 2
vores de la forma Lamboglia 36 i 2 fragments de base decorats
amb canaletes concentriques. De campaniana B n'hi ha dos de la
producció mitjana de Cales i 2 de la tardana; quant a les formes, hi
ha 1 vora de la copa Lamboglia la, 1 de la copa Lamboglia 2 de
classificació insegura i 1 base del vas MP 127. Els 2 fragments de
campaniana de pasta grisa poden atribuir-se amb dubtes a les formes Lamboglia 1 i 5, respectivament. Pel que fa a les !múores, hi
ha 1 vora del ti pus grecoitalic de transició i 2 del ti pus Dressel 1A;
la resta són 3 fragments de pivot, 1 d' ansa i 1Ode eos. El fragment
de ceramica comuna italica pertany a la vora d'una tapadora.
Aquests materials poden datar-se fonamentalment en el
segle Il. En aquesta fase d'ocupació, al llarg del segle II es
documenta !' arribada a l'assentament d' un importan! volu m
d'importacions italiques, singularment amfores vinaries, les
restes de les quals es troben disperses perles terrasses més baixes del jaciment i del pla immediat en la zona S-SE. Aquest fet
indica l'important paper de l'assentament com a centre receptor, en relació amb un fondejador situat en la costa proxima
d' Alcossebre, possiblement a la platja de Morro de Gos, on s'ha
trobat ceramica fenícia. o tal vegada a Capicorp. La pobresa
deis materials no permet major coocreció a !'hora de determinar
la data d'abandonament, que deu situar-se en un moment imprecís de la primera meitat del segle 1, possiblement cap al 100175
a la llum de les ceramiques analitzades.
22. Capicorp (Aical:t de Xivert)
Miralles del Imperial, 1868, 18; Arasa, s. u. "Capicorp", a
Aranegui, 1996, 48; Arasa, s. u. "Tossalet, El", T IR K/J-3 1, 1997,
162.
Esta situat en una zona proxima a la desembocadura de la
rambla de Sant Miquel (10 m), en les proximitats de la costa.
Per !robar-se en pla, el lloc no té possibilitats defensives, no
permet un habitat arrecerat ni un contro l visual de l'entorn. La
zona esta parcel·lada i conreada i compta amb nombrases edificacions. Els assentaments visibles són el Tossalet i els
Pasquals, i el més proxim és e l primer, situat a uns 4 km cap al
NNO. El lloc es troba a la vora del camí d' Alcala a Capicorp,
que passa prop del Tossalet, i a uns 4 km del camí de la costa.
El curs fluvial més proxim és l'esmentada rambla.
Segons Mi ralles del Imperial ( 1868) en aquest lloc hi ha vía
rui"nes en les quals es van trobar monedes romanes d' argent i
coure. Aquesta imprecisa notícia és !'única referida a troballes
arqueologiques d'epoca romana en aquest lloc. No és possible
determinar la cronología de la troballa, pero el fet que algunes de
les monedes foren d' argent permet suposar que es tractava de
dracmes o denaris. Posteriorment, es té notícia de la troballa l' any
1969 de tres urnes iberiques en fer els fonaments d 'un xalet en
aquesta zona, cosa que dóna versemblan~a a !'existencia d' un
assentament iberic. Aquest podría estar relacional amb un fondejador situat a la desembocadura de la rambla de Sant Miquel.
ja que es troba a"illat per un collet al NO: J' altitud relativa és de
20 m. La visibilitat abasta tot el pla litoral. pero és més limitada
cap al N-0. El pendent nord és prou abrupte. mentre que la resta
són més suaus. La zona ocupada s'estén des del cim fins als vessants E-S, que es troben més arrecerats. Esta aterrassat peral cultiu excepte en la zona més alta, pero actualment roman erm en la
seua major part. L'accés NO esta protegit per una muralla en
forma d'arc d'uns 60 m de llargaria que, en part, ha estat deseoberta per obres recents d'aterrassament que a penes li han afecta!.
En la part més alta, a l'extrem SO, es conserven les restes d'una
gran torre que en protegeix l'accés. La resta del jaciment esta
molt destru"it per les transformacions agrícoles, pero encara es
poden veure alguns murs. Sembla tractar-se d'un assentament de
grandiiria mitjana. Els assentaments visibles són el Tossalet,
Capicorp i la Torre de la Sal i el més proxim és el segon, situat a
7 km cap a l'est; aixo no obstant, Almedíxer deu estar situat a uns
4 km cap al NNO. El camí de la costa passa a 0'8 km cap al SE.
L' aigua és molt escassa en la zona; el barranc del Toll esta situat
a 1'5 km cap al SSE i la marjal comen¡ya a 2'5 km cap al SE.
El jaciment és inedit i fou localitzat per M. D íaz. Es coneix la
troballa d'una moneda iberica per part d'un aficiona! de la població. En les meues prospeccions he pogut comprovar !'abundancia
de fragments de ceramica d' imp011ació, en la seua major part
d'amfora italica, que s'estenen per tota la seua superfície, des de
les terrasses proximes al cim fins al peu del vessant meridional i
en el pla. Entre la ceramica iberica hi ha vores de calats decorats
amb triangles pintats a la vora, així com dos pivots d'amfora iberica. Alguns fragments de ceramica atica permeten determinar l'existencia d'una primera fase d'ocupació en els segles V-IV
Els materials estudiats són 58 fragments ceramics: 35 de vernís negre, 22 d'amfora i 1 de morter. Entre els de ceramica de
vernís negre n'hi ha 26 de campaniana A i 9 de campaniana B.
De campaniana A hi ha presents les següents formes: 1 exemplar
de la copa Lamboglia 27c i 1 del bol Lamboglia 27a-b, 1 del plat
Lamboglia 36 i 2 de la copa More! 68. Els fragments d'aquesta
darrera estan decorats amb una banda pintada a la part interior
de la vora; a més hi ha 2 bases amb decoració impresa: una amb
una roseta de vuit petals i l'altra amb una estreta orla d' estries i
estampilles, de les quals només en queda la vora d' una. De campaniana B. hi ha 1 vora de la copa Lamboglia 2, 1 vora d'una
petita patera, 1 base decorada amb 4 canaletes concentriques, 1
base decorada arnb una orla d'estries envoltada de 2 canaletes
concentriques i 1 base amb el peu motlurat.
Producció
f'orma
Campaniana A lamboelia 27c
lamboelia 27a·b
NMI
Dimcnsions Obscrvacions
V: 18
30. 1
1
V: 26
30.2
Lamboelia 36
1
V: 27
Morel68
2
V: 10: 10"
5
lnde1em1inada
lambo~lia 2
8: 4"5
1
B: 9
90
Grecoir51ica
2
DresseiiA
1
V: 14
TOTAL
31. 1
10
V: 24
9
31. 2·.1
3U
Seoell il·k•ible
1
26
30.9
4 canaleles
V: 1 14
2:
lü\lic
30. 7
2 canale1es i est.ries
lndercnninada
Morter
30. 4·5
30.8
V 13
:
lndelenninada
lndererminada
23. E ls Pasquals (Torrebla nca)
31 TBE597551.
SlAP.
Ocupa un contrafort oriental de la serra litoral (83 m) i esta
situat a 4 km de la costa. El !loe té bones condicions defensives,
Rosela
V: 11
lnderemlinada
Amfora
30. 3
Una banda oimada
E."ries i esramoilles 30.6
lndelcnninada
Campaniana B
Figura NF
1
31. 6
31.5
22
1
58
[page-n-101]
Entre e ls 22 fragments d'amfora hi ha 2 vores de l tipus g re coitalic de transició i 1 del ti pus Dressel 1A; un fragment pertanyent al muscle amb l'arrancament de l'ansa presenta un
segell impres en la base d'aquesta, amb un cartutx rectangular i
el text il·legible. El morter és de tipus campania i correspon a la
forma Aguarod l.
En conjunt, es tracta d'un lot de materials prou homogeni que pot
datar-se en el segle 11, amb un moment final que pot situar-se de
manera aproximada cap all l0-90. Hi destaca el paral·lelisme amb el
Tossalet, tant pel que fa a les característiques del jaciment com per la
seua datació.
/.
1'
~
\
..7,
1
r.
(~
-
~e •
Fig. 30.- Ceramica deis Pasquals (Torreblanca).
1
1
:7:
\
25. E l Ta ncat (Cabanes)
13
F r
l.
.
24. El Campello (Cabanes)
3LTBE521481.
SIAP.
Bazzana. J978b, 180; Bazzana, 1992, I , 407.
Esta situat a 1' interior de la serra litoral, en un contrafort rocós sobre
el barranc homonirn (261 m), a 6'6 km de la costa. El lloc presenta unes
bones condicions defensives, amb un sol accés pel NE i uns pendents
molt pronunciats que el fan inaccesible per la resta. La seua orientació
perrnet un habitat arrecerat en el costat S-SE. L'altitud relativa pel costal del barranc és de 70 m, mentre que l'altipla des d'on és accessible
esta situat en la isohipsa deis 260 m. La zona esta parceJ.Iada en part i
actualment enna. L'assentament més proxim és el Tancat, situat a 2'8
km cap al SE; no n' hi ha cap de visible. El jaciment esta situat a la vora
de l'antic camí de la Fusta, que en part segueix la carretera local de
Cabanes a la Ribera; el camí de la costa que segueix el pla litoral esta
situat a uns 4 km cap a I'ESE. L'aigua és escassa en aquesta zona; l'esmentat barranc passa a O' 1 km cap a l'oest.
El jaciment ha estat prospectat. entre altres, per J. Ll.
Viciano, A. Oliver i X. Allepuz. Amb posterioritat a l període
iberic, el lloc fou ocupat esporadicameot en epoca romana i, a
l'Edat Mitjana, per un assentament fortifica! encara visible que
ha estat estudia! per Bazzana (1978b i 1992). La troballa d'alguns fragments de ceramica atica prova la seua ocupació en e ls
segles V-IV. Posteriorment, !'única prova d'ocupació en epoca
iberoromana és un petit fragment d'amfora campaniana que pot
datar-se entre el segle Il i la primera meitat de 1'1.
.-- '"
'
Fig. 31.- Ceramica deis Pasquals (Torreblanca).
31TBE545472.
S IA P
.
Esteve, 1989, 105.
Esta situat al peu de l'extrem est (70 m) del tossal de
Mortorum, a 4'1 km de la costa. Al cim d'aquest tossal hi ha un
jaciment de l'Edat del Bronze i una explotació minera moderna. El
lloc presenta un pendent molt suau, esta oriental cap al sud i no té
condicions defensives. Es troba a la vora de l'extensa plana litoral,
sobre la qua! té un limitat control visual. La seua superfície es traba
parcel·lada i conreada. Els seus Jímits són for~a imprecisos. Els
assentaments visibles són el Bordissal, la Torre de la Sal i la Punta
de les Llanees i el més proxim és el primer, situat a 1'3 km cap a
I'ESE. Perla banda nord d 'aquest tossal passa el carní de la Fusta
i, a 3'7 Jan cap a I'ESE, el camí de la costa. L'aigua és escassa en
la zona; e l barranc del Campello passa a 0'6 km cap al SSO.
El lloc fou ocupa! per un assentament altmedieval. Les troballes ceramiques són escasses, estan molt rodades i apareixen prou
disperses. Entre alguns fragments amb pasta i perfil típicament ibCrics només vaig trabar un fragment d'amfora italica corresponent a
l'ansa. Aquesta troballa confirma l'ocupació de l'assentament en
91
[page-n-102]
els segles ll-1. D'allra banda, Esteve (1989) arreplega la notfcia de
la troballa cl' incineracions iberiques en la zona del Tancat. possiblement en relació amb aquest lloc.
26. El Bordissal (Cabanes)
31 TBE559471.
Museu Arqueologic de Barcelona; SlAP.
Meneu, 1914, 4; Fila, 1914. 193; Almarche, 1918, 85; Peris y
Fuentes. 1922. 22 1-222; Almagro Basch, 1945. 21-22; Gómez
Moreno. 1949. 299. núm. 42; Tovar. 1951 , 309; Bru. 1963, 111:
Maluquer. 1968. 140. núm. 265: Siles. 1985.239. núm. 101 6: Oliver.
1978, 273; Untermann. 1984, 115. núm. 9: Untermann, 1987. 300 i
312; Esteve. 1989; Untermann, 1990, MLH ill. 2, 367-368. E5.1:
Arasa, s. 11. "Brosscral, el", a Aranegui, 1996, 43; Arasa, s. 11. ''Torre
delaSal.La",TlR K/J-31, 1997, 157;Arasa, 1997b, U50- 11 5 1.
Esta situat enmig de la plana litoral (34m). a 2'6 km de la costa.
Ellloc presenta un pendent suau, no té condicions defensives i no es
troba arrecerat. Es localitza al voltant de l'encreuament del camí de
Miravet i del barranc del Campello. La seua superficie es troba parce!· lada i conreada. Ellloc ha estat transforma\ per les fortes revingudes d'aigua que, com la de l'any 1949, porta en ocasions !'esmental barranc. El jaciment esta dividit en tres sectors pel camí i el
barranc, amb una diferencia de cota de lins a 3 m, per la qua! cosa
no és descartable un desplac;arnent del barranc que haja comportan!
una importan! transfonnació del paisatge. Els jaciments visibles són
el Tancat, la Torre de la Sal, el Castcll de Miravet, el Castell
d'Orpesa i la Punta de les Llanees i el més proxim és el primer, situat
a 1' 3 km cap a I'ONO, mentre que el segon es troba a 2'6 km cap a
l'ESE. El camí de la costa passa a 2'5 km cap a !'ESE. L'aigua és
escassa en la zona: el barranc del Campello travessa el jaciment.
Fig. 32.- Inscripci6 del Bordissal (Cabancs); fotografia del Muscu
Arqucologic de Catalunya, Barcelona.
El jaciment es coneix per la troballa d'una inscripció iberica
funeraria, junt a la qual aparegueren di verses incineracions i inhumacions, a més de restes romanes d'epoca imperial Es tracta d'una
92
estela completa amb el coronament apuntat i trencat i unes dimensions de ( 105) x 45 x 26 cm (lig. 32). El text. que no esta inscrit en
una cartela ni té línies de guia. és el següent: ilti í·bikisenseltarmi, on
s'identilica un antropünim (iltifbikis) amb un primer element de
clara arre) iberica, seguit de tres elements i sufixos (en+seltar+mi).
Esteve ( 1989) relaciona la inscripció amb una ocupació iberica inicial, pero Oliver ( 1990a, 86) considera que els matcrials trobats són
exclusivament romans i, per tant, l'epígraf deu ser d'epoca imperial. Les ceramiques coJTesponents al segon períodc d'ocupació
poden datar-se en els segles Y-VI dC (Arasa, 1997b).
En ractualitat les restes cer:tmiques són escasses i apareixen disperses en les parceJ.les situades als dos costats del camí, a la vora meridional de la carretera de Cabanes. Les cerruniques iberiques i tardorepublicanes es troben barrejades ambles d'epoca tardoromana. Entre la
ceri\mica ibCrica apareixen di verses vores de tenalles deltipus A 1.2.1.
de Mat.a i 13onet ( 1992). Pel que fa a les ceramiques d'importació, hi
ha un fragmcnt de cerrunica atica de vcmís negre que en confirma l'ocupació almenys des deis segles Y-IV i diversos fragments d'amfora
púnicacbussitana. Les ceri\miques itatiques són més escasses i només
s'han trobat 2 fragments de cos i 2 anses d'amfora; un altre fragment
de vorn amb el llavi trencat pertany a la producció tan-aconense i possiblement és del tipus Dressel 1A. Amb aquests escassos materials, el
jaciment només pot datar-se de manera aproximada en el segles 11-l.
27. La Torre de la Sal (Cabanes)
3 JTBE585463.
SIAP; Museu Arqueologic Comarcal de la Plana BaixaBorriana; Museu de Vila-real; Col·lecció de J. Ramos.
Scntenach, 1920, 14; Peris y Fuentes, 1922, 222-223; Mesado,
.w. ''Ton·e de la Sal". GERV, XI, 268; Gil-Mascarell, 1973, 34;
Fletcher, 1976a: Wagner, 1978; Femández Izquierdo, 1980, 158-165;
Oliver, 1981. 212; Ribera, 1982. 127; Meseguer, 1983, 81-83;
Fernández Izquierdo, 1986: Femández Izquierdo, 1987-88:
Femándcz Izquierdo, 1988a, 172; Oliver. 1989a, 210-211; Esteve.
1989. 105: QJjver. 1990b, 23 1; Olivcr, 1990-91. 176; Rouillard, 1991 ,
395-396; Doñate, 1991. 22; Olivcr, 1991c, 110 1; Oliver i Gusi, 1991,
203; Dupré. Pérez-Obiol i Roure, 1994, 168: Clauscll, 1995,98, fig.
4; Arasa, s. u. "Torre de la Sal. la". a Aranegui, 1996, 166; Arasa, s.
u. "Torre de la Sal. La". TIR K/J-31, 1997. 157; Molina, 1997, 106108; Ribera, 1998a, 61; Uroz i Molina, 1998. 127.
El Lloc esta situat a la vorn de la mar, en l'extrem meridional de ralbufera de la Ribera de Cabanes. no té condicions defensives. no permet
un control visual del tenitori i no esta
esta destruint progressivanlCnt tota la franja est. Els assentaments visibles són els Pasquals, el Tancat, el Bordissal. el Castell d'Orpesa i la
Punta de les Llanees i el més prox im és el Bordissal. situat a 2·6 km cap
a I'ONO. Esta emplac;at a l'inici d'un canú de penctració cap a !'interior (el camí de la Fusta) i prop del camí de la costa. L'aigua és molt
escassa en la zona; a més de la proxima albufera, el nivell freatic és
molt superlicial i permet l'aprovisionarnent amb pous.
El jaciment esta situat en una zona on la restinga s'cixampla.
de manera que en l'antiguitat possiblemenl quedaría tlanquejat
per la mar i les marismes. En l'actualitat s'estén al voltant d' una
torre del segle XVI que Ji dóna nom, situada sobre una petita elevació (2' 1 m). L'area arqucologica esta delimitada al nord pel
camí de la Torre de la Sal, per l'oest pel camí de 1 Atall, al sud per
'
un carni de trar,:at irregular i a l'cst perla mar (fig. 33, 1); aixo no
obstant, hi ha restes ceri\núques en una parcel·la situada a l'oest
del camí de 1' Atall i s'han trobat restes constructives de manera
[page-n-103]
ai"llada al llarg de la platja en direcció sud. Les estructures arquitectoniques que han pogut ser estudiarles apareixen superficialmene en la zona de la platja i estan molt erosionarles per l'acció
del mar, que ha destnút part del jaciment. Dins de l'area anteriorment delimitada, els materials apareixen dispersos en una area
d'uns 225 m de llargaria per 175 m d'amplaria, amb una superfície aproximada de 3'5-4 ha. En aquesta zona s'han delimita! tres
sectors: la parcel·la de la torre. plantada d'eucaliptus, que no ha
pogut ser excavada; la parcel·la situada al nord de la torre, que ha
estat aprofitada per a !'agricultura i es troba molt arrasada; i la
zona de la platja. D'altra banda, en la zona immediata dins de la
mar es troben abundants restes pertanyents a un fondejador que
conformen un extens jaciment submarí.
Tarrega. Pitarch. Confit i la Senieta. una d' elles situada a uns
300m del jaciment (Aimarche, 1918, 85; Peris y Fuentes, 1922.
220-221; Bosch, 1923, 625; Bosch. 1924, 106-107; Esteve.
J966,145-146;Gii-Mascare11.1973.34i41:01iver, l981, 195).
El primer a estudiar el jaciment submarí fou Wagner ( 1978), que
va publicar un importan! conjunt d'amfores. Posteriorment.
Fernández Izquierdo (1986 i 1987-88) ha dut a terme cinc campanyes d'excavació en el jaciment terrestre entre els anys 1985 i
1990, de les quals ha publicar les tres primeres, i unes aJtres quatre en el submarí (1979-1985) que han estat publicades en la
seua totalitat. Oliver ( 1990-9 1) ha donat a conéixer diversos
fragments de ceramica atica deis segles V-IV. Rouillard ( 1991)
ha publicar diversos fragments de ceramica atica de figures
roges i de vernís negre, arreplegats per Doñate, que poden datarse majoritariament en la segona meitat del segle V.
Posteriorment, Oliver i Gusi ( 1991) i Clausell (1995) han donat
a conéixer la troballa de ceramiques fenícies en les excavacions.
El monetari del jaciment sembla -segons les notícies de troballesprou ric, pero roman en la seua majar part dispers en mans de particulars. Tates les peces estudiarles s'han trobat en prospeccions superficials per la pla~a. Se'n coneixen 4: 3 asos i 1 quadrant, amb altres
tantes procedencies: el País Valencia, Catalunya. Aragó i Roma.
Ausesken-ban
Kelse
Arse
Roma
T OTAL
As
1
1
_Q_uadrant
1
1
3
1
TOTAL
1
1
1
1
4
"
35
36
r
20003
371
_. 2~
--·····
Fig. 33.- l. Planta de la Torre de la Sal {Cabanes); 2. Habitació amb
paviment de morter, segons A. Fernández Izquierdo.
Possiblement el lloc apareix esmentat l'any 1575 com la
Casa de la Sal, en l'acte formal d'annexió de les poblacions
d' Albalat i Miravet a Cabanes (Balbás, 1892, 600). La primera
referencia al jaciment és de Sentenach {1920), que esmenta vestigis arqueologics arreplegats per Peris y Fuentes. Pocs anys
després, aquest (Peris y Fuentes, 1922) explica que "en uoa
extensión de medio kilómetro de playa (se ven) bastantes pedazos de cerámica, que por su forma parecen de factura griega( ... )
en el centro de una extensión de aguas diáfanas se observa un
manchón obscuro; entrando en un bote se ve que lo producen los
cimientos de una población". En els primers decennis de segle.
pels voltants d'aquestjaciment es van destruir diverses necropolis iberiques en el curs deis treballs agrícoles en les finques de
Els primers treballs es van efectuar els anys 1977, 1979 i 1983
en algunes estructures arquitectoniques que eren visibles en la
platja. Posteriorment, les excavacions s' han realitzat en dos sectors, en la parcel·la situada al nord de la Torre i en la platja. Les
estructures estudiarles segueixen una orientació paral·lela a la
costa. En la zona de la platja, 1' any 1985 es va obrir un primer sondeig de 3 x 3m (9 m1) adosat a l'angle NE de la tanca de la Torre,
on no es van !robar restes constructives. Al SE de la Torre es va
abrir un segon sondeig de 4 x 3 m ( 12 m') on van aparéixer restes
d'un mur. Finalment es va excavar un pou (UE 1.004) amb el brocal construí'! de blocs de gres.
En 1987 es va comen~ar a excavar en la parcel·la situada al
nord de la Torre, on es van obrir tres sondeigs. El primer (A), de
1O x 1O m (100 m1), es va fer en la zona NO, en un U on la rotuoc
ració havia descobert les restes d' un paviment de códols de riu;
contigu a aquest aparegué un paviment de morter amb un lleuger
penden! cap al centre (UE 20.002), on hi havia una petita concavitat circular (fig. 33, 2); al seu voltant les restes d'una paret formaven un petit recinte de 2 x 1'40 m amb angles arrodonits en la
seua cara interna. Sobre aquest pavimentes van trobar una amfora Lamboglia 2 i una patera de pasta grisa.
El segon sondeig (B), també de JO x JO m (100m'). es va obriren
la zona NE. on abundaven restes d'amfores púniques del tipus Maña
C2. No aparegueren restes d'estructures. Podia tractar-se d'una zona
de magatzem amb una alineació d'amfores. El tercer (D) es va abrir
en la mateixa zona, prop d'una edificació on s'ha instal·lat un bar; s'hl
van trabar una serie de murs arnb la mateixa orientació, un d'ells
corresponent a un angle (UE 20.011) i altres dos que només conservaven la filada inferior (UE 20.016 i 20.013). Al nord es va trobar una
93
[page-n-104]
alineació formada pe! ter9 inferior de 8 amfores púniques clavades en
una trinxera tallada en la costra formada per les sals del nivell freatic,
falcades amb un reblit d'arena, grava i pedres, en el qua! hi havia una
gran quantitat de ceramiques variades (UE 20.0 18). L' any 1988 els trebaiJs d'excavació d'aquesta zona es van estendre cap a l'est, on continuaven els murs fonnant una habitació amb e l terra (UE 20.022) i un
reblit de ceramiques (UE 20.030). alguns fragments de les quals
enganxaven amb els de la UE 20.018, i cap al nord, amb una altra possible alineació d'amfores (UE 20.023) paral·lela a )'anterior, de la qua!
només restaven 3 pivots clavats en terra.
La m ajor part deis murs tenen entre 40 i 45 c m de grossaria i
conserven una o dues filades de pedres; la part superior devia ser
de toves. En la platja, l' habitació núm. 6, de 2'20 x 1'60 m, tenia
murs de 80 cm de grossaria, fets amb una doble filada de pedres
regulars amb altres més petites en els intersticis. Una altra habitació (núm. 11) tenia una planta quad rada d' l '60 x 1'60 m. Els murs
que segueixen una orientació N-S estan desviats 15° cap a l'est.
En les zones excavarles e l nivell d'ocupació correspon a una
mateixa epoca que pot datar-se en els segles II-I; les escasses ceramiques que es daten en els segles VI-IV apareixen fora de context
i, en ocasions, acompanyades d'altres més modernes. Els materiaJs segueixen apareixent per davall de la costra, amb una composició i una cronología semblants als deis nivells superiors. Hi
destaca la gran quantitat de fragments d'ossos, e ntre els quals hi
ha una importan! presencia del cavall. D'altra banda, l'aparició de
nombrases restes ossies corresponents a un núnim de 3 individus
fa molt versemblant la hipotesi de la seua destrucció violenta.
Els materials recuperats en les excavacions corresponen
majoritanament al període Iberic Final; en menor quantitat, també
n'hi ha deis períodes lberic Antic i Pie, de 1' Alt Imperi i de I'Edat
Mitjana. En l'excavacions de !990 i 1993 s'han trobat ceramiques
fenícies (elausell, 1995) i altres corresponents al període Iberic
Antic (VI-V), al qua! deu pertanyer una amfora de l tipus PE trobada en la mar. Les ceramiques atiques de vernís negre i figures roges,
més abundants en les troballes de superfície deis nivells destruns
per la mar, poden datar-se en els segles V-IV. L'absencia de ceramiques d'importació del segle ID impedeix pel moment documentar
l'ocupació de l'assentament en aquesta epoca; aquest fet pot atribuir-se possiblement a les limitacions propies de la recerca i no a
!'existencia d'un hiatus. Les ceramiques d'importació són molt
nombrases i es troben per totes les zones del jaciment, tant en les
habitacions de la platja com en els sondeigs oberts en la parcel·la
situada al nord de la Torre. En aquest sentit és de particular
importancia el deposit trobat en la UE 20.018, el reblit que sustentava l'alineació d' amfores. Entre la ceramica iberica n'hi ha de
cuina feta a ma, de cuina i de taula feta a Iom (olles, gerres, bols,
plats, tapadores, caliciformes, embuts, fonnatgeres), calats, amfores, tenalles del ti pus A 1.2.1 . de Mata i Bonet ( 1992) i ceramica
grisa emporitana. Entre la cerarnica d'importació n'hi ha campaniana A, B i de pasta g risa, gobelets de parets fines, ceramica comuna,
morters, a mfores Dressel 1A, 1B i le i Lamboglia 2 i púniques
Mañá el i e2. Presentem els materials distribu"its en dos quadres,
segons procedesquen de superficie o de les campanyes d'excavació.
En total han estat estudiarles 365 peces i fragments ceramics:
304 de vernís negre, 30 d'amfora, 28 de parets fines, 3 de ceramica comuna i 1 opercul. El NMI general és de 11 3. Pe! que fa al
vernis negre, 217 (71'3%) són de campaniana A, 84 (27'6%) de
campaniana B i 3 (0'9%) de pasta grisa. La producció majoritaria
és, a mb mol!, la A, que suposa prop de les tres quartes parts del
to tal; la B representa poc més de la quarta part i la presencia de la
campaniana de pasta grisa és insignificant.
94
O
%
O
Campaniana A
O
Campaniana 8
O
Pasta grisa
Grafica de percenta tges de les diferents produccions de vernís negre.
Producció
NMI Dimensions Observacions Figura
Forma
Campaniana A Lambo•lia Y7
1
V:30
34.2
Lambo~lia 27a·b
1
V: l6
Lambo2lia 278
1
V: 25
Lambo2lia 27
5
Lambo2lia 28
1
34.3
34.4
34.5
lndmnninada
8:9
Fulles
34.6
lnde~erminada
8:9
2 canaletes
35.3
Indeterminada
B: 5"5: 7'4:
).J.7.9:35.
1·2. ~
7:8: 8"5
Campani:lfla B Lambo•lia 1
3
Lambo21ia4
5
Lambo21.ia 8A
2
B: 10: 12
2 canaletes
V 25:32:33 3 canaletes
:
35. 5·9
V: 13: 17
36. 1·2
35. 10
B: 6"8
lnd"enninada
42
36. 3·5
1
Lambordia 5
Cordiformes i estries 36.6
37. 1·2
Indeterminada
8:7
3 canaletes i eslries
Indeterminada
8: 11
4canaletes i estampilles 37.3
Indeterminada
B: 6"3
Parets fines
M 11
avet
1
Ámfor•
Dressel lA
1
TOTAL
NF
34. l
V: 16
22
36.7
)7, 4
32
1
1
76
Ceramiques de superficie.
Pe l que fa a la campaniana A, han pogut identificar-se 62
individus pertanyents a JI formes, inclosa una llantia. La forma
majoritaria és el bol Lamboglia 27 amb 25 exemplars (40'3%);
segueix e l plat Lamboglia 36, amb 13 (20'9%); el bol
Lamboglia 31 amb 7 (11 '2% ); la copa Lamboglia 28 amb 4
(6'4%); la patera Lamboglia 55 a mb 3 (4'8%); les pateres
Lamboglia 517 i L amboglia 6, e l bol Lamboglia 33 i la copa
More! 68, amb 2 cadascun (3'2%); finalment, la patera
Lamboglia 5 i la lliintia Ricci E estan representades amb 1
e xemplar cadascuna ( l '6% ). Els motius decoratius apareixen
sobre 13 peces; la decoració impresa és poc freqüent: hi ha una
base amb una roseta i dues amb fulles. una d'elles amb una orla
d ' estries; la decoració pintada es limita a les bandes a la vora
interna de les formes: Lamboglia 31 (l ), Lamboglia 33 (2) i
Mo re ! 68 (2). Finalment, les canaletes concentriques apare ixen
e n 5 bases: 4 dobles i 1 simple. La practica totalitat de les peces
pertanyen a la producció mitjana, només els exempla rs de la
patera Lamboglia S/7 i alg uns fragments inde terminats poden
considerar-se tardans. L'única llantia trobada pertany a aquesta
producció i és del tipus Ricci E.
[page-n-105]
l.
l
>
7.
)
;
1
/.
l.
____Jcm.
Fig. 34.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
Fig. 36.- Cerarnica de la Torre de la Sal (Cabancs).
l.
L.
_.Jcm.
Fig. 35.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
........
o
._Jcm.
Fig. 37.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
95
[page-n-106]
)
l.
)
l.~ .
),
/)
)
-
...J
o
L
....J""·
Fig. 38.· Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
Fig. 40.- Ccramica de la Torre de la Sal (Cabancs).
~
~
7
1
r
x
J.
------~------~
)
Fig. 39.- Cera mica de la Torre de la Sal (Cabanes).
96
7
O
... ..
h
Scm.
w!
......
Fig. 4 1.· Cerilmica de la Torre de la Sal (Cabanes).
[page-n-107]
J
\
~
1
J
'
l.
Sci'P\.
_),
7
7:
l.
. .------~1 .
""'~
~
.-
Fig. 42.- Ceriunica de la Tor re de la Sal (Cabanes).
~
-.
~,
-
~~~~t).J
)
\:
/.
Fig. 44.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
7
7
..J'"'·
)
J.
Fig. 43.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
Fig. 45.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
97
[page-n-108]
L.
..J•m.
,,
!.
Fig. 46.- Cerrunica de la Torre de la Sal (Cabanes).
Fig. 48.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
\
~
l
1
7
~
L
(,
)
---
o
5an.
\.
Fig. 47.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabancs).
98
(.
Fig. 49.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
[page-n-109]
l
(
\
\
(
-
o
-
.,.J
Fig. 50.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabancs).
Sem.
Fig. 52.- Ceriimica de la Torre de la Sal (Cabanes).
\
¡,
-
o
Fig. 51.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabancs).
Fig. 53.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
99
[page-n-110]
r.....
Proclunit
~)U
~~un
Obo:-tf'l:KiiiiS
llim
Ui
~-];
JS.~
llrnt\>!lu6
V.11>
Lunt\J::Iu~
_\U-l
_\}_).6_jq_J.!
f?%).~
Lll'llbY.IIJn.t-h
\'• 1 16'.\, 1~19
!.16:
~1u!7c
\', 1;·~ 1~ 16'~
)9..\-.'.10.1-)
t.nlwlu ~18
1 11:19
':
.W,l-5
WN2l1Jl1
\': 1>19
lHM
l>mbo!lo!i
V: 11:16
lb
V: ll: ll: 1 : I~_!J
6
Jl. 1-~
1)
l>:nl\1fl¡¡_~
[lnJJwili'"i>JJ
li.J.9:J~
lioJ>b~nJ.X,
¡._;
GliJI
,-,~!t~1
J~. 1-1
0
V11:!J
:
l
J).l.)
}locd~
\~
! t.olo Ji¡uh
J.I.J
IW"Imi!Wl
B:i'S
fWit.IINAH
H.l
lnJM!ni!Wl
8' '
B
:l'&Hl
'"""
J).6
~in:ili
Uillil R
iaiE
rhn, n
m
l.l!nbo¡ljol
C~B
~f
).\1
LmN
Cla(lltu~n¡A
V 1 ~:6: HH
:
lU-J
1'. 1
1
-IU
Lld\'l!lil5
11
! t~
H.1
IJj
1:'
I.Jd\'l!ia1
~.s
l': ll
lJ,;ó
wildu!7»
V lb
.
-lJ, )
Llmbo¡li¡.ll
V IJ
:
LlmMtiül!
I': IU:J'Hl
ll.l:ll. l
~ab\\l'l
4.\ ~-)
Forma
lllll
Slom>Ti 1!6
\':lb
-6.6
~IMaÍludl
s.n
lfMW:Itl
1).1
~,;
\'.!r!;B:H
6ull.\'lñiblrit-
-16..1
.lb)oll
Part>fmc>
H
H/V
4'6
5
0'45
15'6
6
7'9
0'50
16
16'2
5'3
7'9
0'49
6'5
8
0'49
17'5
6'9
6
4
4' 3
0'22
19
25' 8
7'9
11 '7
0 '45
ló.!
!QDJ~w•icqric;
B
11
Lamboglia 27-F 2984
ló. l
V
Lambo<>lia 27-F 2983
~.16
P>,urn-o
dascuna (20%): segueixen la copa Lamboglia 8 i el bol Lamboglia
31 amb 4 cadascuna (13.3%); el plat Lamboglia 36 i el bol
Lamboglia 33 amb 2 exemplars cadascun (6,6%); la patera
Lamboglia 4. el bol Lamboglia 27a-b, el vas crateriforme F 4753
i la copa Sanmartí 166 estan representats amb l exemplar cadascun (3.3%): finalment. de la patera Lamboglia 7 hi ha 1 exemplar
de classificació dubtosa. Els motius decoratius apareixen només
en 9 peces: 1 vora de la copa Lamboglia 33 presenta decoració
d'estries a !'exterior de la vora; l base esta decorada amb estampilles cordiformes i estries; una altra amb estampilles de forma
indeterminada i 4 canaletes; 2 bases de la copa Lamboglia 1 presenten 2 canaletes; 1 de la patera Lamboglia 5, una canaleta; 2
bases de forma indeterminada, també 2 canaletes, i una tercera 3,
canaletes i estries. La major part deis fragments de campaniana B
pertanyen a la producció mitjana de Cales, entre els quals poden
diferenciar-se 5 peces pertanyents a la producció "Byrsa 401",
amb 2 exemplars del plat Lamboglia 36 i 1 de la copa Lamboglia
33. Els exemplars tardans, no sempre dife renciables a causa del
seu estat de conservació, són minoritaris. Les peces de campaniana B pertanyents a formes del repertori de la campaniana A
(Lamboglia 27, 31, 33 i 36) suposen més d ' un quart del total de
peces identificarles (9 = 27'5%).
Gm."OCtJJ;;~
1
-!
\~ !6
A!U~";
;...r.,
Lamboglia 36- F 13 10
<
1.1-i.JS.
V
:i:i:I'HIO
B
:l'l
((lmUMJ
;1
4)
!7
F 4753
0'22
J~l
Lamboglia S-pasta grisa
23'5
6'4
3'8
0' 16
l' lk l~ll: I&IS
-185ic19-lllll.l-7
Mayet 11
3' 1
13'3
1'90
llr««< IB
V: 11.16
}!.1: 53. 1
7
8'7
3'7
15'6
1'79
ilT<>.
V:ll'l:ll'i:ll'l
}~!-l)i!
V: IJCJIJ
ll-
19
Gnlil
1;1~17:1&1!
T
OlAL
)J.)
V:!'l
Uir.l>.'liu!
()¡:i¡illl
!il
!i9
11)
Ceramiques de les excavacions de 1979-1990.
25
,_,¡¡
20
-±
~..;:
15
=
10
:"-
?
5
o
+
~
L5
Jj'~
L517
L6
.,;;_:-
[tr.
L27
L28
=
¡----
ll:F
L31
L33
~
lCr. ~
L36
L55
M68
Gralica de formes de campaniana A.
El conjunt de campaniana B, tot i no ser tan nombrós, resulta
del major interés pel seu repertori tipologic. S' hi han pogut identificar 30 peces pertanyents a 11 formes. Les majoritaries són la
copa Lamboglia 1 i la patera Lamboglia 5, amb 6 exemplars ca-
lOO
Quadre de dhnensions de les peces completes.
l l.l
Quant a la carnpaniana de pasta grisa, hi ha 2 peces de la
forma Lamboglia 5: una esta decorada amb 6 canaletes i estries i
1' altra amb 2 canaletes i estries. De cerillnica de parets fines, hi ha
9 exemplars de la forma Mayet Il, 2 d'ells sencers. De ceriunica
comuna, hi ha un exemplar de plata de la forma Aguarod 3.
En el conjunt d'amfores. han pogut identificar-se 29 exemplars de procedencia itillica (58%) i 2 1 (42%) d 'origen púnic.
Entre les italiques el tipus Dressel lA resulta majoritari amb 19
exemplars (65'5%); segueixen les deis tipus Lamboglia 2 am b 4
exemplars ( 13'7%), Dressel lC amb 3 (10'3%). Dressel lB amb
2 (6'8%) i les grecoitaliques amb 1 (3'4%). L'al9aria de la vora
deis exemplars de Dressel lB és de 5 '7 i 6 cm, i la deis de Dressel
lC és de 6'6; 6' 7 i 7'2 cm. Entre les amfores púniques, eltipus
Maña C2 resulta majoritari amb 15 exemplars (71 '4% ), seguit del
Maña C l amb 6 (28'5%).
En general, la major part deis materials ceramics estudiats
poden datar-se en el segle ll. Entre les ceramiques de vernís negre,
la campaniana A i bona part de la B -tota de Cales- poden datar-se
en aquesta epoca. Hi destaca l'absencia de formes antigues de
campaniana A, estranya en un conjunt de materials prou nombrós,
i l' escassesa de motius impresos, així com la de les amfores grecoitaliques de transició. La major part de les monedes que han
[page-n-111]
pogut ser estudiarles tenen també una cronología semblant. La
presencia d'amfores Dressel lC i Lamboglia 2. d'alguns fragments
de campaniana B tardana i de campaniana de pasta grisa poden
datar-se entre els darrers decennis del segle li i els primers de 1' J.
En conclusió. l'assentament de la Torre de la Sal experimenta
alllarg del segle n un gran auge. després d'un període aproxima!
de 150 anys (350-200) del qua! no hom coneix materials d' importació. La gran quantitat d'amfores del tipus Dressel lA en situa el
seu floruit en la segona meitat d'aquest segle. D'altra banda, la
importan! presencia d'amfores púniques permet confirmar la
intensitat deis contactes amb Eivissa. El moment final d'aquesta
importan! activitat comercial pot situar-se -a partir deis materials
ací estudiats- en el pas del segle li a 1'1, cap al 100/90, i pot fixarse fonamentalment per la presencia d'ilmfores Dressel lC i
Lamboglia 2; l'escassesa de campaniana B tardana no aconsella
una datació posterior. Aixo no obstant, noves troballes en altres
sectors del jaciment -conegut encara de manera molt parcialpoden introduir canvis en la composició deis materials d 'importació i portar la data final fins al 80/70.
28. El Castell de Miravet (Cabanes)
31 TBE512436.
SIAP.
Forcada. 1976. núm. 2; Bazzana, 1978b, 181; Bazzana, 1979,
3 1O; Forcada. 1992, 40 i 83; Bazzana, 1992, 1, 425-426
Esta situat en un contrafort apuntat de la serra de les AguiJes
de Santa Agueda (266 m). sobre el riu Xinxilla i a 5'3 km de la
costa. Ellloc té unes excel·lents condicions defensives gracies als
seus espadats vessants, amb una altitud relativa de 160m. i només
compta amb un accés pel SO. Permet un control visual de l'estret
corredor per on transcorre l'esmentat riu, que uneix la plana litoral amb el corredor central. L'orientació no permet un habita! arrecera!, jaque la principal zona d'ocupació esta exposada al N-NO.
L'assentament més proxim és el Mas de la Costa. situat a 3'3 km
cap al SE, ja en el corredor central. i els visibles són el Bordissal,
situat a 5'8 km cap al NE, i el Tossal de Gaidó, situat a 6'4 km cap
a l NO. Per la seua situació, controla el camí que des de la plana
litoral de la Ribera puja fins al Pla de 1' Are. L'aprovisi onament
d'aigua pot efectuar-se a la font de Miravet, situada al peu del
jaciment, a 0'3 km cap al NO.
El lloc fou ocupat per un casteU medieval i una petita població
que tingué autonomía municipal fins al 1575, quan fou anexionada
a Cabanes (Andreu, 1975. 220-22 1), les restes deis quals s'estenen
pe! cim de la muntanya (Forcada. 1976 i 1992; Bazzana, 1978b,
1979 i !992). L'etimologia que normalment se Ji dóna és de l'arab
..morabit", lloc de guaita i oració deis Almorilvits, pero segons
Barceló (1982, 178) no és un mot d'etimologia arab. Apareix
esmentat per fonts arabs en epoca del Cid i fou propietat deis aragonesas des de la druTeria del segle XI fins al 1103. Posteriorment
apareix esmentat en 1225 (castrum Mirabeti) i en la carta de població de Cabanes de 1243 amb el mateix toponim. Un fossat excava!
en la roca i situat al peu del castell pot tenir un origen iberic.
La presencia de ceramica iberica ha estat assenyalada per M.
Díaz. Alguns fragments de ceramica romana proven la continu"ltat
en l'ocupació almenys en el període altimperial. Els materials
estudiats són 6 fragments ceramics: 2 de campaniana A, 2 de campaniana B, un deis quals pertany a una base, i 2 d'amfora. Amb
ells només pot aproximar-se una datació entre el segle U i la primera meitat de 1'1.
29. E l Castell d ' O r pesa
31 TBE558422.
Museu d'Orpesa.
Forcada. 1976, núm. 14: Forcada, 1992. 41; Arasa, s. u.
"Orpesa", TIR K/J-31. 1997. 115.
S'al~a sobre una muntanyeta a"illada situada enmig de la plana
litoral (34 m), a 1' 1 km de la costa, entre els barrancs del Diable i
de la Rompuda i en ellímit SO de !' albufera litoral de la Ribera de
Cabanes. El lloc té unes excel·lents condicions defensives. amb
una altitud relativa de 20m. possibilita un ampli control visual de
la plana litoral i pennet un habita! arrecerat en e ls vessants S-SE.
La seua situació 1i confereix un paper fonamental en e l control del
camí de la costa. Els assentaments visibles són el Bordissal, la
Torre de la Sal i la Punta de les Llanees i el més proxim és e l segon,
situat a 1' 3 km cap al SE. El camí de la costa passa per l'oest, als
peus del jaciment. En l'actualitat l'aigua és molt escassa en la
zona, pero antigament la franja proxima a la costa era una extensa
albufera; el barranc de la Rompuda passa a 0'2 km cap al sud.
El lloc fou ocupa! en 1' Alta Edat Mitjana per un castell, reedifica! en diverses ocasions en epoca cristiana (Forcada, 1976 i
1992). Aquest castell fou propietat deis aragonesas en la darreria
del segle Xl. L'any 1097 apru·eix esmentat amb el nom Auropesa
(Barceló, 1982, 189). En la donació d' Alfons Il a l'orde del
Temple en 1 169 figura ja el toponim actual Orpesa (María. 1933a
i 1933c; Sevillano, 1951). El castell va serdestrun pels francesos
al principi del segle XIX. Al comen~ament deis anys 80 un grup
d'aficionats de la població hi van fer excavacions, abans de
comen~ar els treballs de consolidació i reconstrucció. En aquestes
excavacions es va trobar un lot considerable de ceramiques
majoritilriament medievals. entre les quals hi havia nombrosos
fragments de cera mica iberica i -segons notícia d' A. Oliveralguns de campaniana A. conservats en l'actualitat en un magatzem municipal, que no m'ha estat possible examinar. Aquesta !robaila permet una datació aproximada en el segle ll.
30. La Punta de les Lla nees (Orpesa)
3JTBE568411.
SIAP.
Sentenach, 1920, 14: Mateu y Llopis, 1975,260 (HM 1531);
Mateu y Llopis. 1979. 138 (HM 1571 ); Fernández Izquierdo,
1980, 169- 171; Ripolles, 1980, 90; Ripom~s. 1982, 161; Arasa. s.
11. "Punta de les Llanees, la", a Aranegui, 1996, 132- 133; Falcó,
1996, 506. núm. 1-2; Arasa, s. 11. "Orpesa" , TIR K/J-31, 1997,
114.
Petit cap situat a l'extrem sud de !'albufera meridional de la
Ribera de Cabanes. el contrafort més oriental de la serra d'Orpesa
(24m) que tanca pel sud la plana litoral, a"illat per l'antiga albufera i pels barrancs del Diable i de la Rompuda. Antigament devia
ten ir la forma d'un tombol. Ellloc té bones condicions defensives,
amb una altitud relativa prilcticament similar a !'absoluta. possibilita un ampU control visual de la plana litoral i permet un habitat
arrecerat en els vessants S-SE. La intensa urbanització ha desfigura! completament la zona, en l'extrem est de la qual s'al~a !'anomenada Torre del Rei, de final del segle XV. En l'actualitat resulta
impossible definir les característiques i els límits del jaciment. Els
assentaments visibles són el Bordissal, la Torre de la Sal i el Castell
d'Orpesa i el més proxim és el darrer, situat a 1'3 km cap al NO.
El lloc esta situat a poc més d' 1'5 km a l'est del camí de Castelló
que segueix la plana litoral. L'aigua es molt escassa en la zona; al
nord del jaciment, a O' 1 km, s 'estenia l'antiga albufera.
101
[page-n-112]
Segons Sentenach (1920), en aquest lloc hi havia vestigis
antics. Notícies orals parlen de !'existencia de restes arqueologiques de caracter indeterminat, en l' actualitat desaparegudes a
causa de la transformació urbanística de la zona. Mateu y Llopis
( 1979) esmenta la troballa d'algunes monedes per V. Borras l'any
197 1, entre les quals hi ha quatre asos d' Emporiae, Gadir (47-44 ),
Ce/sa (42-36) i Calagurri.\', Recentment. Falcó ( 1996) ha donat a
conéixer les troballes monetaries efectuades per V. Borras pels
voltants de la Torre del Rei, entre les quals esrnenta un as púnic de
Gadir del segle 11 aC i un altre as de Ce/se, que possiblement es
corresponen amb dues del grup anterior. En prospeccions de l'any
1993 he pogut trobar algunes restes ceramiques en una parcel·la
no edificada del cim septentrional. Es tracta de 3 fragments d'amfora italica i d' un que pot pertanyer a una amfora púnica, a més
d'un petit lot de ceramica iberica. Hom confirma aixi l'ocupació
del lloc en els segles JI-l.
D' altra banda, Fernández Izquierdo (1980, 169- 171 ) va donar
a conéixer la troballa d'amfores Dressel IC i Lamboglia 2 en la
costa entre aquest petit cap i l'assentament de la Torre de la Sal,
situat a 5 km cap al nord. Potser aquestes troballes puguen relacionar-se amb una esporadica acti vitat comercial en les platges
immediates. L'existencia de tres assentarnents iberics, a banda
d 'aquest, en un radi de 2 km (el Castell d'Orpesa, Orpesa la Vella
i els Quarts) poden donar suport a aquesta rupotesi.
ha publicar un fragment de bol atic de vernís negre de la primera me itat del segle IV conserva! al museu de Bo rriana.
Darrerament. Gusi, Díaz i Oliver ( 199 1) n' han estudia! les
estructures defensives.
El material estudia! són 3 fragments d'amfora trobats en les
meues prospeccions. un deis quals correspon a una vora del tipus
grecoitalic de transició que pot datar-se en la primera meitat del
segle II (fig. 54). L'escassesa de ceramiques italiques i el fet que
l'amfora trobada siga del tipus grecoitalic, s'avenen amb un fi nal
de l'ocupació cap a 190/180.
-
O
Sn
......
Fig. 54.- Ceramica del Mas del Pi (Benicilssim).
4. LA PLANA DE CASTELLÓ
31. El Mas del Pi (Benicassim)
31 TBE473383.
SIAP.
Porcar, 1933b, 33-34; Porcar, 1954, 229; Ribera, 1982, 3 1;
Gusi i Oliver, 1987, 104 i 109; Oliver i Gusi, 1986, 270:
Rouillard, 1991, 397; Gusi, Díaz i Oliver. 1991 . 97: Oliver i Gusi.
1991, 205; Arasa, s. u. "Mas del Pi, El", TIR K/J-3 1, 1997, 103.
Esta situat sobre un contrafort de la serra de les Palmes que
s'al ~a sobre l'extrem septentrional de la Plana (200m), a 2'5 km
de la costa. E llloc ocupa una posició estrategica, puix domina la
plana litoral en el seu extrem nord on es comen~a a estrényer,
sobre la qual exerceix un ampli control visual. Té bones condicions defensives, amb una altitud relativa de 120m, esta orienta!
cap a I'ESE i permet un habitat arrecerat en el seu vessant. La
zona ocupada esta situada en l'extrem superior d'una cresta rocosa amb fort pendent, on es conserven restes d'algunes habitacions
i d'un recinte emmurallat. El j aciment ha estat objecte de di verses
excavacions furtives que, juntament amb l'erosió, han afectat de
manera importan! el seu estat de conservació. Segons Gusi, Díaz
i Olí ver ( 199 1) les se ues dimensions són 60 x 20 m, amb una
superfície de O' 12/0' 13 ha. L'únic assentament visible és el Pujo!
de Gasset i el més proxim és el Castell de la Magdalena, situat a
4'2 km cap al SO. El camí de la costa esta situat a 2'4 km cap al
SE. E l punt d'aiguada més proxim és la font de la Rufa, situada a
0'6 km cap al NO.
El jaciment fou donat a conéixer per Porcar ( 1954).
Posteriorment, Ribera ( 1982) va publicar un fragment d' ltmfora
fenicia trobat en superficie per D. Ramia. Gusi i Oliver ( 1987)
esmenten nivells d'ocupació deis segles III-II. Rouillard ( 1991)
102
32. El Castell de la Magda lena (Castelló de la Plana)
31 TBE556361.
SI A P.
Ceán, 1832, 65; Miralles del Imperial, 1868, 14; Llorente, 1887,
229; Balbás, 1892, 20-21; Perales Vi lar, 1912, 9; Sarthou, 1913-15, 155156; Huguet, 191 3; Almarche, 1918, 88; Porcar, 193 1b, 111; Porcar.
1948, 33; Bayeni, 1948, 363; Esteve, 1952, 150; Fletcher i Alcácer.
1955, 319; Fletcher i Alcácer, 1956, 148, 152, 154 i 161 ; Bazzana i
Guichard, 1977, 333-334; Bazzana, 1977, 181 i 201; Bazzana, 1978b,
180-181; Arasa, 1979, 149; Porcada, 1982;Arasa, 1990; Oliver, 199091, 176; Forcada, 1992. 64; Arasa. s. u. "Castell de la Magdalena, El",
TIR K-30, 1993, 45; Arasa, s. u. "Castell de la Magdalena. el", a
Aranegui, 1996. 55; Arasa. 1997b, 1151 ; Arasa, 1999b. 140.
Esta empla~at en un contrafort situat a la banda meridional de
la serra del Desert de les Palmes ( 111 m), a 4 '3 km de la costa. La
zona esta parceJ.Iada i actualment erma. El cim ha estat objecte de
diverses transformacions produ'ides per la construcció d' un repetidor, l'adequaci6 de l'entorn de !'ermita i la construcció d'accessos i camins. L' altitud relativa és de 70 m. El !loe presenta unes
excel·lents condicions defensives, permet un ampli control visual
de l'entorn. més redun per la zona NO, i possibilita un hAbitat
arrecerat en el vessant S-SE. Els assentaments més proxims són el
Mas del Pi. situat a 4'2 km cap al NE, i el Pujo! de Gasset, situat
a 7 km cap al SSE, i l'únic visible és el segon. El Caminas passa
a 1'4 km cap al SE. El barranc de 1' Algepsar passa a 0'2 km cap
a J'oest i la font de la Reina esta situada a 1'6 km cap al SSE.
En documents datats entre 1099 i 1103 que fan referencia a les
propietats aragoneses en territori andalusí apareix en di verses ocasions esmentat com Castilion/Castilgone/Castillone, en la designació del qual s'especifica la seua situació ripa de mare. En 1178
[page-n-113]
Alfons 111 fa donació al bisbe de Tortosa del Castrum et villam de
Khadrel. Aquesta donació es repeteix de nou en 1224 en aquests
mateixos termes, i, per dues vegades més en 1225, on se cita el
castrum de Fadre/1 i el cCIStmm et vi/1<1111 de Aliadre/. Arran de la
caiguda de Borriana en mans de les tropes del rei Jau me 1 el 1233,
el Llibre delsfeyts esmenta un Casteyllo de Burriana. En 1239, el
comte Nun yo Sancho del Rosselló, senyor de Castelló, en la concessió de la carta de població a 1'alquería de Benimahomet esmenta el toponim amb la forma castro de Castilione!Castellio. En
documents posteriors a la conquesta, com ara el laude episcopal
sobre Fadrell de 1242, es repeteix la denominació Castro de Castellione. Poc després, en un altre laude de 1249, apareix la denominació Castellione Burriane que, amb lleugeres variants, trobarem repetida en totes les donacions del rei Jaume l.
El Castell ha estat excavat en di verses ocasions: en els anys cinquanta per Porcar, en els anys 1977-78 per Bazzana i des del 1998
per J. M. Llorens. La construcció del castell islamic ha arrasar practicament les restes constructives anteriors (Bazzana 1977 i 1978b).
.
Aixo no obstant. com ja va assenyalar Porcar, el cim del tossalet fou
ocupat per un assentament iberic, possiblement fortificar, del qua!
s'han pogut trobar alguns fragments de ceramica iberica decorada i
llisa i d'i'ttica de vemís negre, que en confirmen l'ocupació almenys
en els segles Y-IV (Oliver, 1990-91 ). Bazzana assenyala la troballa
en les seues excavacions d'alguns fragments de ceramica que quaLifica de tardoromana i data en els segles IV-V. Al peu del tossalet,
en la banda S-SE, va existir un assentament roma avui practicament
arrasat del qua! s'han trobat alguns fragments de ceramica sigil·lata
al casteiJ, esmentada per Esteve ( 1952). amb noves troballes en les
recents excavacions, alguna moneda i una necropolis excavada parcialment per Porcar (Arasa, 1997b).
Segons J. M. Llorens, en les recents excavacions s'han trobat
diversos fragments de ceramica atica de vernís negre i altres -per
primera vegada- de campaniana A, que permeten datar l'ocupació
de l'assentament almenys fins al segle O.
33. E l Pujol de G asset (Castelló de la Pla na)
31SBE448292.
SIAP.
Balbás, 1892. 33; Hübner, I 893, 155, núm. XXII; Almarche,
1918. 87-88; Bosch, 1924, 112- 113; Porcar, 1933b, 82; José,
1944; Porcar, 1948, 34; Porcar, 1954, 229; Fletcher i Alcácer,
1956, 150, 154 i 161; Bru, 1963, 111; Esteve, 1966, 143-144;
Fernández Nieto, 1968-69, 141; Gil-Mascarell, 1973, 35; Oliver,
1978, 277-278; Arasa. 1979. 142- 144; Oliver, 1981.213: Fletcher,
1983, 60 i 97; Untermann, 1990, MLH ill, 2, 368-371. F.6.1;
Gimeno, 1993, 56: Arasa, s. u. "Pujo! de Gasset, el", a Aranegui,
1996. 131; Arasa, s. u. "Pujol de Gasset, El", TIR K/J-31 , 1997,
126; Arasa. 1999b, 139- 140.
Ocupava una zona situada a 0'2 km de la costa, en !'actual
case urba del Grau de Castelló. Antigament era un alter d'uns 3 m
d'al9aria envoltat d'aiguamolls, amb unes mínimes condicions
defensives i un control visual molt limita!, que no permetia un
habitar arrecerat. En l'actualitat la zona que ocupava esta travessada per la carretera vella del Grau i ha estat urbanitzada en la
seua major part. La seua extensió resulta difícil de delimitar, pero
devia ser considerable segons la descripció de Porcar. Els assentaments visibles són el Mas del Pi i el Castell de la Magdalena i el
més proxim és aquest darrer, situar a 7' 1 km cap al NO. El
Caminas passa a 3' 1 km cap a l'oest. Les deus d'aigua doh abundants en la zona d'aiguamolls.
L'any 1851 s'hi va trobar una inscripció iberica sobre plom,
actualment conservada al Museu Arqueologic Nacional. La
notícia de Balbás ( 1892) explica que es van trobar "restos de
una edificación casi a flor de tierra, cuencos de barro cocidos,
huesos calcinados, cenizas, dos hebillas de bronce, al parecer de
correa o ceñidor estrecho... y dos monedas de cobre, en una de
la cuales se ve una cabeza y al anverso un jinete montado".
Porcar (l933b) diu que "en tot aquest pujolet apareix gran
quantitat de ceramica íbera acompanyada d'altres fragments de
ceramica hel·leníslica negra italiana" . Més endavant, referint-se
a uns treballs agrícoles realitzats en la seua part oriental en
1905, diu que "els testimonis, treballadors que desferen aquesta zona conteo que la rebaixaren tres metres de profunditat, apareixent nombrases parets seques terraplenades de restos i ossos,
cridant-los l'atenció un munt de plats de foc, negres, de qualitat molt bona (ceramica hel·lenística ?)". Segons una notícia de
premsa (José, 1944), en fer els fonaments de les cases del Grup
Sant Pere en l'aleshores conegut com Pujolet de les Oliveres es
va trobar una veritable seqüencia estratigriifica d'aquest jaciment, amb un nivell inferior situat a 2 m de profunditat on aparegué una sitja amb material prehistoric i fauna, sobre el qua! hi
havia cerámica, petits molins i un bra9alet de pecten; per
damunt hi havia gran quantitat d'enderrocs amb ceramica iberica pintada i campaniana. L'existencia de nivells prehistorics la
confirma Este ve ( 1966). Finalment, en fer una trinxera pera les
instal·lacions de l' l nstitut de Batxillerat del Grau en setembre
de l'any 1983 encara vaig poder trobar ceramica iberica.
Deis materials arreplegats en els treballs de Porcar es conserven alguns fragments de cerarnica iberica i 2 bases de ceramica
campaniana B tardana decorada amb canaletes concentriques i
orles d'estries (fig. 55).
L
--
Fig. 55.- Ceramica dell•ujol de Gasset (Castclló de la Plana).
D'altra banda, al principi de segle es va trobar una amfora
romana en un punt indeterminar de la platja de Castelló, possiblement del tipus Lamboglia 2, que fou adquirida pel pintor V.
Castell (Sarthou, 1913-15, 206) i posteriorment donada al
Museu Provincial de Belles Arts el 1915 (Codina, 1946, 40,
núm. 139).
La notícia sobre la troballa d'amfores i de monedes iberiques,
així com els fragments conservats de campaniana B tardana. permeten datar el jaciment iberic -almenys en la seua darrera fase- en
la primera meitat del segle l.
103
[page-n-114]
34. El Torrelló del Boverot (Aimassora)
30SYK433287.
Muse u Municipal d' Almassora.
Porcar. 1933b. 85; Porcar. 1954, 229; Uroz. 1983, 35: Arasa.
1983; Clausell, 1987-88; Oliver, 1990-9 1. 175; Rouillard. 1991,
399; Oliver i Gusi, 1991 , 203 i 205; Bemat, 1993; Clausell. 1995.
94-96, fig. 1-3; Clausell el alii, J995; Boix el alii, 1995; Arasa, s. 11.
"Torrelló, el", a Aranegui, 1996, 167; Clausell, 1998a i 1998b;
Clausell, 1999a i 1999b; Clausell, Izquierdo i Arasa, 2000.
Esta situat sobre una terrassa que s'al~a a la vora esquerra del
riu Millars (95 m), a 13'5 km de la costa. El lloc esta defensat per
la cinglera del riu, amb un únic accés pel costal nord, pero no permet un habita! arrecerat ni un bon control visual de l'entorn. La
conservació del jaciment és bona per no haver estat objecte de
transformacions agrícoles. Segons Clausell té una superfície de
O' 14 ha. Els assentaments visibles són el Solaig i la Muntanyeta
de Sant Antoni i el més proxim és el Torrelló d'Onda, situat a 4 ' 1
km cap a I'ONO. Esta situat al costat d'un camí que segueix la
vora del riu cap a l' interior: el Caminas passa a uns 9'7 km cap
I'ESE. L'aprovisionament d'aigua pot efectuar-se en el mateix riu.
El jaciment fou localitzat per Porcar (1933b). Des de l'any
1988 esta sent excava! per Clausell, que ha posa! al descobert
un assentament del Bronze Final-Ferro Antic amb importacions
fenfcies. Sobre aquest es troba un assentament iberíc de major
extensió envoltat per una muralla de la qual és visible un tram
de 38 m de llargaria; aquesta s'associa a la dan·era fase d'ocupació. que mostra indicis de destrucció. Entre la ceramica iberica d 'aquesta fase hi ha nombrosos calats i alguns vasos pintats
amb figures humanes i una inscripció. En la campanya d'excavacions de 1'any 1993 es va localitzar la necropolis, situada a
250m cap a l'oest de l'assentament (Ciausell, 1999a i b). Oliver
( 1990-91) es menta un fragment de ceramica grega, potser de
figures roges. Al seu torn, Rouillard (1991) ha publica! un fragment de copa iHica de vernís negre del segle V deposita! al
Museu de Vila-real. Clausell ( 1995 i 1998a) ha dona! a conéixer un important lot de ceramiques fenícies i ha efectual analisis de pastes de ceramiques iberiques del segle VI (Boix,
Clausell i Sanfeliu, 1995; Clausell el alii, 1995).
Les excavacions s' han central en els nivells corresponents al
Bronze Final-Ferro Antic i només en la campanya del 95 s'han
excava! alguns departamems del període lberic Final, quan l'assentament sembla experimentar una reorganització urbanística.
Els materials estudiats procedeixen en part d'excavacions antigues realitzades per aficionats de la població; en les campanyes
deis anys 1988-89 només es van trobar alguns fragments en el
nivell superficial i barrejats amb ceramiques atiques deis segles
V-IV que permeten datar el primer nivell iberic. Amb posterioritat s' han trobat nous fragments en les campanyes de 1994-95. En
la campanya del 94 s'han trobat alguns fragments de campaniana
A a la necropolis, possiblement en relació ambla seua utilització
fins a la darrera fase d'ocupació de l'assentament. En la campanya del 95 es va trobar un fragment de canter de ceramica de
Gnathia que pot datar-se en el segle lll, i de la campanya del 89
és un petit fragment que pot atribuirse al taller de les Tres
Palmetes Radials de Roses amb una cronología similar. En conjunt s'han estudia! 46 peces i fragments de ceramica, 6 de les
excavacions antigues i la resta de les dirigides per Clausell, deis
quals 43 són de ceramica de vernís negre i 1 d' amfora italica
104
Prodrii
fn11
~\11
DlllltWoos
''~'"
Oi>
Gnathia
~f
O..'""'ió_rm!Jib
Tallmtk' Ro-<,
ÜU
'rf3n.i1tl3.A
b.m~li:~!l
L>mlmli! .il>
i6.1-l
i6.7
V; !6"5: hl\·:o·~
\101<1 ~'
V III; S;l
;
)iooJ!d<•J'iDI>l
l6.H
lnd.:ti.>
lnd
B: S
P:llrt\.'k l-..;lfi '\i
i6.8
56.9
t'amp.1ni;m:.8
L
omlmliol'
\';12
F lS..~I
\ ';.;()
7.
5 1
5
1.1
8: 3'9
,l l .J
L
lil11u
MPI
ÁrrJQr.l
lndtltrmimdJ
TOTM,
Bo:l
2
8
1<
1
1
.16
il
~-) ,
~.
\3
~~ e::>_xl_~~r======='fJ::
~
·.
··.
Fig. 56.- Ceramica del Torrelló del Boverot (Aimassora).
7
Fig. 57.- Cerarnica del Torrelló del Boverot (Airnassora).
Pel que fa a la ceramica de vernís negre. 28 fragments són de
campaniana A i 13 de campaniana B. Quant a la primera, hi ha
presents les següents formes: 1 patera del tipus Lamboglia 36-F
[page-n-115]
1313 quasi completa, l copa de l ti pus More! 68-F 3 131 prou completa amb 3 bandes pintades a !' interior de la vora. 4 fragments de
vora de sengles pateres de la forma Lamboglia 27 i 1 base i 1 fragment d' ansa geminada que pot atribuir-se a una altra copa del
tipus More! 68; cal afegir 2 bases amb decoració impresa formada possiblement per 4 palmetes i una orla d'estries envoltant-les.
una d 'elles de gran qualitat, i una base amb una banda pintada.
Quant a la campaniana B, possiblement de la producció nütjana
de Cales, les fonnes presents són 1 copa del tipus Lamboglia la,
1 patera de la serie F 2820 amb decoració d'estries al fons interior
i una base que sembla pertanyer a la fom1a MP 147-F 5740. Cal
afegir un fragment del bec d'una llantia de producció i tipología
indeterminades. El fragment d'amfora pertany al coll i a l'arrancament de !'ansa i no se' n pot determinar el tipus.
En conjuntes tracta d' un grup de ceramiques prou homogeni,
que pot datar-se en la primera meitat del segle 11 i permet datar la
darrera fase d'ocupació de l'assentament.
35. El Torrelló (Onda)
30SYK392297.
SIAP.
Gusi, !974a; Bazzana, J978b, 183- 184: Oliver, 1990-91, 175:
Doñate, 1991 , 21; Gusi, Díaz i Oliver, 1991. 97: Rouillard, 1991,
406-407; Gimeno, 1993, 56; Arasa, s. u. "Torrelló, el", a
Aranegui, 1996, 167.
Ocupa una terrassa elevada situada a la vora esquerra del riu
Millars ( 11 Om), entre aquest i un petit barranc, a 17 km de la costa. El
lloc té bones condicions defensives, amb un sol accés pe! NO, pero el
seu control visual és prou limita! i no permet un habita! arrecerat.
L'assentament iberic s'estén sobre una fortificació anterior de I'Edat
del Bronze i es troba molt arrasat. Els assentaments visibles són el
Castell d'Onda, el Solaig i la Muntanyeta de Sant Antoni i e l més proxim és el Torrelló del Boverot, situat a 4' 1 km cap a !' ESE. Pel seu
costal passa un camí que segueix la vora del riu cap a !'interior. El punt
d'aiguada rnés proxim és el rnateix riu, situat a O' t km cap al sud.
El jaciment fou excavat l' any 1973 per Gusi ( 1974a). Des del
1991 Estall excava els nivells més antics del jaciment. El lloc
també fou ocupa! a 1' Alt lmperi i a I' Edat Mitjana (Bazzana,
1978b). Els materials d 'epoca iberica són en general escassos.
Oliver ( 1990-91) ha donat a conéixer un fragrnent de patera atica
de vernís negre de la segona meitat del segle V. Rouillard ( 1991)
ha publica! dos fragrnents de ceramica de vemis negre atic, un
d'ells del Museu de Vila-real, que poden datar-se en la primera
meitat del segle IV. La resta de ceramiques d'irnportació pertany
al període lberic Final, en els segles 11-1.
Produmó
forma
C
ampani:lll:IA
~')U
Campani:lll:l B
lndelerminc>da
lndtlennin3da
P:ir<~sfine>
M ·e111
a
Amfoo
D
resse11 A
1
TOTAL
OimeiiSiOIIS
Obstl\ariOII'i
figur.l
1
1
B: 9'5
J canalr~es i es1rirs
1
B: 5
R 1
w a
4
V 6:1: 1
:
0
V1
: 1
1
8
~T
58.1
58.2
4
58.•
~6
4
58. 1
1
11
Els materials estudiats són 11 fragrnents ceramics: 6 de vemís
negre, 4 de parets fines i 1 d'amfora. De vernis negre hi ha 2 fragments de campaniana A i 4 de campaniana B, sense cap forma
reconeixible. Quant a la carnpaniana B, un penan y a una base amb
e l peu en forma de bota i esta decorat amb una orla d'estries entre
tres canaletes concentriques i un altre correspon també a una base
decorada amb una roseta incompleta. Els 4 fragments de ceramica de parets fines són de la forma Mayet 11. Finalment, el d' amfora és del ti pus Dressel 1A.
Es tracta d'conjunt de materials prou homogeni que permet
fixar un període d' ocupació entre la segona meitat del segle 11 i el
primer quart de l'l.
7
1\.1
7
1
\,
\.
1
\.
~
Fig. 58.- Ceramica del Torrelló (Onda).
36. El Castell d'Onda (Onda)
30SYK342273.
Museu Municipal d' Onda.
Estall, 1989, 117, 122, 124- 126 i 130, lam. XIII, XIV i XVII;
Bazzana, 1992, l , 429; Forcada, 1992, 48: Arasa, s. u. "Castell,
el" , a Aranegui, 1996, 54.
Ocupa una altura situada a la vora esquerra del riu Sonella (247
m), en l'extrern oest de la Plana, a 19 km de la mar. Ellloc té un marcal caracter estrategic, puix permet un control visual de la Plana. des
de l'extrem nord fins a la mar i més limitat al sud pels contraforts
orientals de la sena Espada, i a la vegada es traba prop de les serralades interiors. Té bones condicions defensives, amb un penden! més
pronunciat pel sud i una altitud relativa d'uns 60 m. La població
actual s'estén pel vessam i el pla cap a l'oest. Els assentaments visibles són el Tonelló d'Onda, el Solaig i la Muntanyeta de Sant Antoni
i el més prox.im és el primer, situat a 5'9 km cap a !'ONO. Encara
que el lloc esta situat a uns 14 km a 1 oest del ca mí que segueix la
'
plana litoral, es traba al principi d' un camí de muntanya que travessa la sena Espad¡t i permet la comunicació amb la vall del Palancia,
i a 4'5 km del riu Millars que serveix de tra<;:at a un carní de penetració cap a l'interior. El riu Sonella passa a 0' 3 km cap al sud.
El lloc fou ocupa! per un castell medieval esmentat per les fonts
des del segle XI amb el toponim hisn Unda (Bazzana, 1992;
Forcada, 1992). L'any 1224 figura coma límit del bisbat de Tonosa
105
[page-n-116]
amb el nom Undam. Des de 1237 es coneix amb el toponim preararabic actualment en ús. Estall va comen~ar a excavar el jaciment
l'any 1989, ha fet diversos sondeigs tant al castell coma la vila i ha
trobat materials iberics i romans en nivells medievals alterats. Un
fragment de ceramica fenicia i un altre de ceramica atica de venús
negre permeten determinar !'existencia d' una ocupació anterior,
almenys des del segle VI. En aquestes excavacions es va trobar
també un as de Kelse.
Prodoct~
C
ampaniana A
Fomu
NMI
Dimtlllioas
59. 1
1
V: 16
M
ortl68
1
8:5"5
59.2
59.3
U!m~lial
l?
l.am~lia5
1
B6
:
8: ll
V
:J2
lndetenninada
C
ampaniana 8
7
59.5-6
59. 4
5
ll
1 canaleles
lndetenninada
TOTAL
~r
fi¡un
Obsm1rions
l.amboglia 18
5
l.
-
ewJ
Fig. 59.- Ceramica del Castell d'Onda.
Els materials estudiats són 12 fTagments de ceriunica de vemís
negre. D'aquests, 7 han estat trobats en supetfície i 5 en !'excavació de 1989. En conjunt hi ha 7 fragrnents de campaniana A i 5 de
carnpaniana B. De carnpaniana A hi ha una copa Larnboglia 28, un
fragment de peu i un altre d' ansa de la copa Morel68 i un fragmenl
de base. De carnpaniana B hi ha un fragment de la patera Larnboglia
5, 2 de base i un de fons decorat arnb 2 canaletes. De manera general, aquest petit lot de materials confinna l'ocupació de l'assentament del Castell entre el segle JI i la primera meitat de I'I.
106
37. El Solaig (Betxí)
30SYK390215.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana:
col·lecció de F. Esteve.
Meneu, 1908; Meneu, 1911 a; Sarthou, 1913-15, 756; Bosch,
1915, 19; Almarche, 1918, 68; Bosch, 1923, 627; Bosch, 1924.82
i 110; Fletcher, 1967a; Fletcher i Mesado, 1967; Fletcher i
Mesado, 1969; Oliver, 1978, 270-272; Ripolles, 1980, 34; Ribera.
1982, 37; Ripolles, 1982, 68; Fletcher, 1983, 102; Uroz, 1983,3536; Oliver er a/ii, 1984, 68-70: Untermann, !990, MLH UI, 2,
371 -373, F.7.1 ; Mesado, Gil i Rufino, 1991 , 60; Pérez Ballester,
1994, 193; Arasa, s. u. "Solaig, el", a Aranegui, 1996, 156;
Mesado i Sarrión, 2000, 91-92, fig. 6; Esteve, en premsa.
Ocupa el cim d'una muntanya d'espadats vessants que
s' al~a a la vora SO de la Plana (329m), a 11 '7 km de la costa.
El !loe té unes excel·lents condicions defensives, puix esta
cornpletarnent a'lllat i és prou inaccessible, amb una altitud
relativa de 210m, permet un control visual d'una extensa zona
i possibilita un habitat arrecerat en els vessants S-SE. El jacirnent esta parcel·lat en part i ha sofert una forta degradació a
causa de l'erosió i de l'acció deis excavadors furtius. S' estén
pel c im i pels dos bra~os de la muntanya situats a una altura
inferior, amb uns eixos E-0 de 380m i N-S de 321100 mi una
superfície aproximada de 2 ha. Els assentaments visibles són el
Calamó, !'Alter de Yinarragell, el Torrelló del Boverot, el
Torrelló d ' Onda, el Castell d' Onda, la Muntanyeta de Sant
Antoni, Carabona, !' Alcúdia, el Tossal, e l Castell de la
Vilavella i la Muntanya de Santa Barbara i el més proxim és la
Muntanyeta de Sant Antoni, situat a 2'3 km cap a !'ESE. El
!loe esta situat al nord de l'accés a les valls d ' Artana i d'Eslida
des de la Plana; el Carninas es troba a 8 km cap al SE. L' aigua
no és abundan! en la zona; el barranc del Solaig esta situat a
0'3 km cap al sud.
La primera referencia al jacirnent és de Meneu ( 1908), que va
fer una donació al Museu Arqueologic Nacional de diversos materials (Bosch, 1915), en l'inventari deis quals figura amb el núm.
22.587 un "fragmento de barro negro. Romano" que potser corresponga a ceramica campaniana. Aquest autor conservava un morter de pedra i una llan~a de ferro (Meneu, 191 1a). Al marche
( 1918) esmenta monedes iberiques d'aquesta localitat, sense especiticar llur procedencia concreta. Posteriorment va ser prospectat
per Fletcher i Tarradell i Mesado; aquest va trobar un plom amb
inscripció iberica i va efectuar dos sondeigs l'any 1966. Esteve
(en premsa) esmenta la troballa d' una moneda gal·la "a la croix".
Amb posterioritat l'ha excavan! Verdegal, que ha realitzat quatre
campanyes els anys 1990-91 i 1993-94.
El jaciment presenta tres zones d' habitació. Al contrafort de
Conena hi ha un primer assentament de l' Edat del Bronze amb
ceramiques del Ferro Antic i importacions fenícies, mentre que al
deis Castellets hi ha restes iberiques (Meneu, 19llb). L' assentament iberic ocupa el cim del tossal, on tu ha restes de muralla
que resulten visibles en la zona N i NO, així com dive rsos murs
pertanyents a1s habitatges a !' interior de l recinte. S' hi han excava! nivells corresponents al Ferro Antic, pero no es coneixen pel
moment ceramiques atribu'ibles amb seguretat al període Iberic
Antic ni importacions anteriors al segle Ill. D'aquest segle és un
fragrnent de ceramica de Gnathia trobat en les recents excavacions (Pérez Ballester, 1994). al tres fragments trobats per excavadors furtius i un fragrnent d'un plat ambla vora agallonada de
la forma F 1334 possiblemelll de Teano. L' última fase del jaciment por datar-se en el segle 11 per la presencia d'alguns frag-
[page-n-117]
ments de campaniana A i d'amfora italica trobats en superfície i
en les excavacions.
Arran de la treballa de la inscripció iberica, Mesado va fer en
1966 dos sondeigs a la vora de sengles parets de l'interior del
recinte, el primer de 7 m!, en els quals va trobar nombrosos fragments d'amfores iberiques, algunes vores amb perfil d'anec, així
com diversos fragments de patera, calats, plats i vasos caliciformes. Destaquen alguns fragments de ceramica iberica pintada
amb decoració figurada que representen guerrers a cavall. La
presencia de dos fragments de campaniana A perrnet datar aquest
conjunt en el segle ll. També en el sondeig VI de 1993 fet a la
muralla es va trobar un fragment de campaniana A. La troballa
d'una moneda gal·la "a la croix" (segle JI) esmentada per Esteve
s'adiu amb aquesta datació. Hi ha notícies de la treballa d'altres
tres monedes de diffcil lectura.
Productw
l'ormJ
~MI
Oimmlioos
NF
Gallons
F 1334
Campaniana A
um~lial78
1
1
V: 20
um~lia498
1
1
8:9
lndeienninada
1
1
60. 1
V: II:B:.\'4
lodetenninada
TOTAL
fogur¡
Detornrió pin1:1da
Ttmro
Amfora
Oilsfr>KÍOilS
1
G
Mrhin
1
6
Palmei<.S i tlllÍ
60. 2
60.3
6
1
9
)
...J
Fig. 60.- Ceramica del Solaig (BetxJ).
En conjunt, són 9 fragments ceramics estudiats, deis quals
6 són de campaniana A i 1 d'amfora. De la primera, hi ha l
exemplar de la copa Lamboglia 278 i l de la copa Lamboglia
49, a més de dues bases amb decoració impresa, una amb palmetes i l'altra -que no he pogut estudiar- amb una roseta de 8
petals. El fragment d'amfora pertany al muscle d'un tipus indeterminat.
Amb la provisionalitat que imposa el redu'it nombre de
materials estudiats, pot determinar-se )'existencia de nivells
ben datats en el segle I1I per mitja de la ceramica de Gnathia.
L' escassesa general de les ceramiques d' importació, juntament
amb el fet que la ceramica de vernís negre trobada siga tota de
campaniana A, amb una datació almenys en part primerenca
com indica la copa Lamboglia 49, assenyalen un final de l'ocupació -sinó absoluta, almenys prou important- en els primers
anys del segle 11 .
38. La Muntanyeta de Sant Antoni (Betxí)
30SYK4132 11.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Meneu, 1901; Meneu, 19llc, 2-4; Bosch, 1924, 110; Fletcher,
1967c; Fletcher i Mesado, 1968, 21; Fletcher, 1968; Oliver, 1978,
269-270; Uroz, 1983, 36; Fletcher, 1985, 25, núm. 15;
Untermann, 1990, MLH ill, 2, 373-375, F.7.2; Mesado, 1993,
147- 154; Verdegal, 1995; De Hoz, 1995, 69; Arasa, s. u.
"Muntanyeta de Sant Antoni, la", a Aranegui, 1996, 112; Manyanós i Olaria, 1999, 137.
Ocupa el cim d ' una muntanya d'espadats vessants (139
m), a·illada enmig del pla i situada a la banda SO de la Plana,
a uns 9'5 km de la costa. El Jloc té unes excel-lents condicions
defensives, amb una altitud relativa de 60 m, possibilita un
habitat arrecerat en els vessants S-SE i permet un ampli control visual de l'entorn. El cim esta terraplena! i ocupat per
l'Ermita de Sant Antoni; els vessants estan abancalats i erms.
El jaciment ocupava tot l'altipla i la part alta deis vesants SSE; aquell té un eix N-S d'uns 67 m. La seua superfície pot
arribar fins a les 0'4 ha. Els assentaments visibles són el
Calamó, 1' Alter de Vinarragell, el Torrelló del Boverot, e l
Torrelló d ' Onda, el Castell d'Onda, el Solaig, la Torre d'Onda,
Carabona, 1' Alcúdia, el Tossal, el Castell de la Vilavella i la
Muntanya de Santa Barbara, i el més proxim és el Solaig,
situat a 2'3 km cap al SSO. El Caminas passa a 6'5 km cap al
SE. L'aigua és escassa en la zona; el barranc de Betxí esta
situat a 0 '5 km cap al NE.
Fou donat a conéixer per Meneu ( 1901 i 19llc), que l'identificava amb el Puig de Pasqües esmentat en la Crónica del
rei Jaume l. Aquest autor recullla noticia de l'aparició de nombrases troballes quan es van aterrassar els vessants de la muntanya per al cultiu; a principis de segle encara es veien fonaments de cases al vessant sud. En els primers seixanta Mesado
es va trobar una inscripció iberica sobre una lamina de bronze
en la zona nord, on resultaven visibles restes de construccions,
que fou publicada per Fletcher (1 968). Alli va realitzar un sondeig d' 11 m' en 1962 (Fletcher i Mesado, 1968), en una zona
que va ser aprofitada més endavant pera la consrrucció de l'aparcament de !'ermita, on va trobar alguns fragments de ceramica campaniana A (Mesado, 1993). En 1991 Verdegal ( 1995)
va fer una excavació d'urgencia al vessant SO, on havia de
construir-se una escala pera l'accés peatonal a !'ermita, en el
qua! va trobar un fragment de campaniana A en el sondeig l.
Un darrer fragrnent de campaniana A ha estat trobat en superfície al vessant nord. El context iberic esta format per pateres,
bols, plats, algun caliciforme, amfores, imitacions de formes
hel·lenístiques com un plat de peix i una copa amb anses horitzontals, vores amb perfil d 'anec, peus anulars a lts, abundant
ceramica de pasta grollera i decoració pintada formada per
motius geometrics com bandes, fil ets, semicercles, rombes,
espirals i teuladets.
107
[page-n-118]
ProdiK'rió
fonu
~)11
1
1
Oimm;ioos
f~~:~~n
Oblmarioas
1': 1~
~T
Esuio
1
\': 18
\': 10: 11
61.1
61. 1
3
8: 5"5:9: 10
f'¡¡fmM i CSUÍ<5
61.3-4
61.5; 62. 1-l
l:n"""'wi
lmitxió.X rwpano;w Fllll
1
V l'l
:
61.6
1
1
V: 6'6
61.1
1
TOTAL
9
Camp;llliWA
l.ambotli.J 17a-b
l l.:latlodia.llb
Umbo!Ji.J49
lndtlcmülllda
lnOOtmUIQ
9
11
Els materials estudiats són JI fragments cemmics: 9 de campaniana A. 1 d'ungüentari i 1 d'una possible inútació de campaniana.
De campaniana A hi ha 1 bol de la forma Lamboglia 27. un bol
Lamboglia 3 1. 2 copes Lamboglia 49 i 3 bases de forma indeterminada. 2 de les quals estan decorades amb palmetes i estries. El conjunt pot datar-se en el segle U: hi destaquen els 2 exemplars de la copa
Lamboglia 49, que ofereixen la datació més antiga en1re el final del
seglc LJ] i el principi del ll. L'absencia d'altres materials d'importació
més tardans fa molt improbable la seua perduració lins al segle 1 aC.
39. L' Alter de Vinarragell (Borriana)
{1.
\
\
\
1
2
1
lW.
Fig. 61.- Ceramica de la Muntanyeta de Sant AntonJ (Betxí).
Q
~cm.
Fig. 62.- Ccramica de la Muntanyeta de Sant Antoni (Betxí).
108
3 1SBE524235.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Mesado. 1974; Bazzana. 1978b, 185; Mesado i Arteaga, 1979;
Ripolles. 1980, lOS: Ribera, 1982, 3 1-37 i 129; Ripolles, 1982,
171 ; Fletcher, 1983, 106; Uroz, 1983, 35: Oliver i Gusi, 1986.
268-270; Mesado, 1987. 29-35 i 38-39: Arasa, 1987c, 43-44;
Mesado, 1988; Rouillard, 1991, 404-405; Gimeno, 1993, 56-57:
Arasa. s. 11. "Alter de Vinarragell,l"', a Aranegui, 1996, 33: Arasa.
1996, 87; Arasa, 2000b, 107.
Esta situat al pla ( 10m), a 80 m del riu Millars i a 3'5 km de
la costa. El lloc no presenta bones condicions defensives, no possibil ita un habitat arrecerat i no perrnet un control visual de l'entom. L'ocupació continuada des del Bronze Final fins a !'epoca
moderna ha configura! un petit monticle que destaca sobre les
terres del voltant. on els nivells del període Iberic Final han estat
arrasats per 1' ocupació medieval i moderna ( Bazzana. 1978b). Els
límits del jaciment són imprecisos, pero sembla tractar-se d'un
asscntament petit. almenys en epoca iberoromana. Els assentaments visibles són la Muntanyeta de Sant Antoni ( 11' 1 km) i el
Solaig ( 13'3 km) i el més proxim és el Calamó. situat a 3'1 km
cap al SE. El jacimcnt es troba a la vora del carni de Santa Pau (el
Caminas). El punt d'aiguada més proxim és el riu Millars, que discorre molt proxim al jaciment.
Excavat per Mesado en diverses campanyes des del 1967,
quan es van traure a la llum els nivells corresponcnts al Ferro
Antie amb importacions ceramiques fenícies pels quals és particularrnent conegut. L'ocupació, pero, va continuar durant tota !'epoca ibCrica fins a la romanització. L'ocupació altmedieval va dcixar el top<)nim arabic amb que es coneix encara.
Rouillard ( 1991 ) ha estudiat la cerarnica grega trobada en
les excavacions: un fragment de píxide etruscocoríntia datat cap
a 575-500 i un fragment de copa atica de figures roges i un ahre
de copa de vernís negre de la primera meitat del seglc IV.
També es va trobar un fragment de paret de ceramica de
Gnarhia amb la decoració mig perduda que pertany a un recipient tancat (Mesado, 1974, 82, fig. 42. 2). O'altra banda. possiblcmcnt a la partida de Seca, en les rodalies del jaciment, es
va trobar un as d' lldukoite.
Els nivclls superficials de l'assentament, en els quals hi ha matcrials corresponcnts a l'epoca iberica, a 1' Ah Imperi i a I'Edat Mitjana,
es trobcn molt revolts, de manera que no proporcionen una estratigrafía fiable. Entre les ceramiques iberiques hi ha alguns fragments
de campaniana A i 8, ceramica de parets fines i amfores Oressel 1A
que delirnilen cronologicament la fase iberica final del jaeiment
(Vinarragell V). Es tracta de ceramiques trobades en superficie i en
cls nivells A-C de les campanyes d'excavació de 1967, 1968 i 1969.
[page-n-119]
r-
Produ«ió
S)ll
Di-
1
Gtwlhtll
L bol!lialí
am
L boglia 31
am
2
1
V: Tl: 8: l"J
Lombo~lia.l6
panianaA
Cam
Obsf:o'«iil:s
r.,,.
IA>
1
1':20
V: 17
1
63. l. 6
1 fil~11 i flors pi mal>i 6. . 1
1
un3 earland3 incis.1.
63.3-.1
~lor
s:n
1
Ulmbo•lia 5
1
B8
:
1': 36
l c3n:lkies
Ca.n e) i t::)Lri~
alet
lndmm>in:lda
Por
1
lndmrminad:l
Camponian:~ B
1
B: 1
4 canaler i tslries
ts
M JJ
aye1
1
V: 6: 8
l
B4
:
V: 13:14
6l. 3
6l. 4
DrtSSti iA
TOTAL
Tn. l
\.
6l. 1-l
lndererminada
A
mfora
~r
6.1.1
6.l.5
8
63.8
6.1. 9
Ji
San.
====-=-
1
.1
1
ll
Fig. 64.· Ceramica de 1'Alter de Vinarragell (Borriana)
El fragment de ceramica de Gnathia permet determinar la
continuHat en l'ocupació en el segle m. EntTe els materials estudiats. el bol de la forma Lamboglia 33a de campaniana A amb
decoració incisa i pintada pertany a la producció antiga i pot datarse entre e l final del segle III i e l principi del II. Les altres formes
d 'aquesta producció poden datar-se de manera general en el segle
ll. La data més recent poden donar-la els 2 fragments de campaniana B, fins als primers decennis del segle l.
11
Fig. 63.· Cera mica de 1'Alter de Vina r ragell (Borriana).
Els materials estudiats són 21 fragments ceriu:n.ics: ll de ceramica de vemis negre, 3 de parets fines i 7 d 'amfora. Pel que fa a la ceramica de venús negre, lú ha 1 fragment de Gnathia, 8 fragments de
campaniana A i 2 de campaniana B. Entre els de campaniana A poden
identificar-se 4 formes: 2 exemplars del plat Lamboglia 36. 2 de la
copa More! 68, 2 de la copela Lamboglia 25 i un altre de la copa
Lamboglia 33a; aquest dan·er esta decora! amb 2 bandes i flors pintades i una garlanda incisa, menu·e que una base de fom1a indetemunada esta decorada amb 2 canaletes. La campaniana B esta representada per 2 fragments, deis quals un pertany a la forma Lamboglia 5 i
esta decora! amb canaletes concentriques i estries, menu·e que 1'altre
és una base de fom1a indetemlinada decorada amb 4 canaletes i
eStríes. De ceramica de parets fines hi ha almenys 2 gobelets de la
fonm Mayet II. Finalment, hi ha 7 fragments d'amfora, entre els
quals poden ide ntificar-se 2 vores del tipus Dressel lA.
40. El Calamó (Borriana)
30SYK54321 O.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Arasa, 1987c, 44-45; Ramos, Wagner i Fernández, 1990. 32,
39-40 i 45, fig. 6. C, F; Arasa, s. u. "Calamó, e l", a Aranegu.i,
1996, 44; Arasa, 1996, 86-87; Arasa, 2000b, 107.
Esta situar a la vora de la mar (2 m), a 1 '5 km al sud de la
desembocadura del riu Millars. El lloc no presenta condicions
defensives, no poss ibilita un habitat arrecerat ni permet un
control visual de l' entorn. L'acció erosiva de la mar l' ha destruft en part. La zona es ta parcel·lada i actualment erma. Els
límits del jaciment són molt imprecisos. Els assentaments visibles són la Muntanyeta de Sant Antoni ( 1.3 km) i el Solaig
( 15'3 km) i el més proxim és !'Alter de Vinarragell, situat a 3 ' 1
km cap al NO. El camí de Santa Pau (el Caminas) es troba a
2'6 km cap al NO. El punt d ' aiguada més proxim és l'esmentat riu, situat a 1'6 km cap al NE.
El !loe é s conegut tant per les troballes submarines com
per les realitzades en terra, majoritariament pertanyents a l
període imperial. En terra s'han trobat algunes fosses crematories i un penjoll de b ronze iberics. Les troballes submarines comprenen un Jlarg període; la més antiga és un fragment
d'amfora fenícia deis segles VII-VI. D'epoca romana se citen
amfores grecoitaliques , així com un col! del ti pus Dressel 1A
i un exemplar sencer del tipus Lamboglia 2. Del jacim.e nt
terres tre procede ixen 2 fragments de campaniana A, un deis
quals corres pon a una base (fig. 65).
109
[page-n-120]
o
5cm.
Fig. 65.- Cer a mica del CaJamó (Borriana).
Aquests materials permeten establir un període d'activitat del
jaciment com a fondejador almenys en el segle II, amb antecedents en el Ferro Antic/lberic Antic i possiblement en relació
directa amb 1' Alter de Yinarragell i allres assentaments situats a
vora riu com el Torrelló del Boverot.
41. La Torre d'Onda (Borriana)
30SYK497 165.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Viciana, 1564, 49; Escolano, 1611, 588; Sarthou, 19 13- 15,
775: Peris, 1915, 2-3; Peris, 1931, 8-10; Roca y Alcaide, 1932,32
i 42-43: Rull, 1943 [ 1967], 38: Fletcher i Alcácer, 1956, 148, 152,
154 i 160: Utrilla. 1964, 10-11; Utrilla, 1965, 13-15; Fletcher,
1972, 107; Muñoz Catalá, 1972, 158-1 59; Mesado, s.u. "Torre
d'Onda". GERY, Xl, 267; Oliver, 1978, 272; Ripolles, 1980, 105;
Ripolles. 1982. 161; Ribera, 1982, 37; Uroz. 1983, 36; Arasa,
I987c, 45-49: Mesado. 1989; Maestro, 1989, 77-78; Untermann,
1990. MLH 111. 2, 375, F.8.1: Mesado, Gil i Rufi no, 1991, 63:
Arasa. s. u. "Torre d 'Onda, la", a Aranegui, 1996, 165-166: Arasa,
1996, 87-90; Arasa i Mesado, 1997; Ribera, 1998a, 61; Arasa,
2000b, 108.
L'antic cabe~ol de la Torre d'Onda esta situat a 0'4 km al sud del
pon de Borriana i a la vora de la mar ( 2 m). S'assenta sobre una plataforma de conglomera! fossil (pinyó) que queda un poc elevada
sobre les terres contigües d'antiga mrujal, a la pan interior de la restinga litoral. Actualment estAdelimita! a l'est pel camí de la Serratella
que transcorre sobre aquesta restinga, al nord perla senda de la Torre
d'Onda. i a l'ocst i bona part del sud pcr una séquia de drenatge anomenada el Rajolí. El lloc no té condicions defensives, no possibilita
un habita! arrecerat i no permet un domini visual de 1 entom. La zona
'
esta parcel·lada i conreada i parcialment urbanitzada. La superficie
pcr on s'estenen les restes té una forma lleugerament rrapczoYdal,
amb un eix major de 200 m al costal sud i un eix menor de 170 m al
costat est, amb una supcrfície aproximada de 3 ha. Els assentaments
visibles són la Muntanyeta de Srull Antoni, el CasteU de la YiJavella i
la Muntanya de Santa Barbara: el Solaig ( 11'7 km) esta situat a una
distancia excessiva; el més proxim és Carabona. situat a 3'7 km cap
al NO. El Caminas passa a 3 km cap al NO. L'aprovisionament d' aigua es pot fer en la mateixa zona d'aiguamolls.
Les terres que ocupa, arenoses i ermes al final del segle
XVlll segons la descripció que en fa Cavanilles ( 1795. l 08), van
ser plantades de vinya possiblement en la segona meitat del
segle XIX. cultiu que fou substitu'it a principi del present segle
pel de la taronja. A causa d'aquesta transformació el jaciment va
sofrir una importan! destrucció; d 'aleshores tenim notícies orals
sobre les seues característiques arreplegades per Utrilla en cls
anys seixanta. En la decada deis 70 la zona va experimentar una
nova transformació. ara de caire urbanístic: part de la séquia de
drenatge que delimita el jaciment per ponent fou reblida, mentre
110
que les velles alqueries eren transformades en moderns xalets i
s'obrien nous camins particulars perpendiculars a la mar. Una
part considerable de les parceJ.Ies, pero, segueix dedicada encara a !'agricultura. L'ajuntament va instal·lar l'any 1976 la xarxa
d'aigua potable i llavors es van perdre nombrases restes arqueologiques. D' aleshores en~a les transformacions han continuat,
pcr la qual cosa el museu de Borriana ha realitzat diverses campanyes d'excavacions.
El jaciment es coneix des del segle XVI per una referencia
de Vicia na ( 1564): "(... ) hay junto a la mar un alto que nobramos, e l Cabe~ol, por otr o nombre, el Cargador de Onda, en e l
parage del qual ay en el mar cierta hondura que le nombra n la
Olla. donde navíos muy gruesos s urgen junto a tierra, y en este
Cabe~ol aun ay vestigios de edificios que en otro tiempo fueron para el e ffecto de cargador". Alguns anys després.
Escolano ( 1611 ) cita "unas ruynas que se hallan junto a la
costa. en e l término de Burriana, al cabe~o que se llama e l
Cargador de Onda; y ahora el Cabe~ote" . Segons aquestes
referencies i el mateix toponim actual, el lloc degué ser utilitzat com a fondejador per la població d' Onda, situada a 19 km
cap a !'interior; un camí uneix e ncara ambdós llocs. Al principi del present segle, Sarthou ( 1913-15) esmenta " unas lámparas romanas. ánforas y doliums que se encontraron en la playa,
y sitio que fué el antiguo cargador de Onda".
Pocs anys després, Peris (191 S) cita la troballa de grans
quantitats de ceramica: amfores -de les quals en reprodueix una
del tipus Dressel 1-, copes caliciformes, pateres, llan ties, pitxers
de boca trilobulada i decoració pintada ambones i filets i "fragmentos negros con incisiones circulares, continuas y punteadas.
ornamentación polfcroma y estampados hendidos que afectan
figuras simbólicas, conteniendo algunas signos alfabéticos ininteligibles de factura íbera o fenicia, y barros, en fin. con charolado negro". Posteriorrnent. Peris ( 1931) parla d' uns "productos
helenísticos, cerámicos y alfareros, recogidos en e l lugar denominado Cargador de Onda y en el fondeadero del mar frente al
sitio de referencia". Pel mateix temps, Roca ( 1932) afegeix a les
refcrencies anteriors "una crátera romana del siglo U antes de J.
C. (imitación por su barníz negro al barro campaniense ... )".
Aquestes mateixes notícies foren arreplegades per Rull ( 1943) i
Fletcher i Alcáeer ( 1956}, que parlen de !'existencia d'un possible poblat en aquest lloc on es trobaven amfores i monedes. Al
llarg deis anys 1964 i 1965 Utrilla va fer una síntesi de les notfcies arqueologiques sobre el lloc. amb interessants testimonis
di rectes de gent coneixedora del terreny i de les transformacions
que havia sofert. Mesado (1973b) va fer una nova síntesi del
jaciment. a la qual cal afegi r la nostra actualització (Arasa
1987c) i. sobretot. la publicació de les importacions italiques
(Arasa i Mesado. 1997). D'altra banda, els esgrafiats iberics
sobre cera mica han esta! publicats en part per Fletcher ( 1972).
Olíver ( 1978) i Untermann ( 1990). mentre que les troballes
monetllries han estat publicades en part per Ripolles ( 1980 i
1982).
Les notícies deis vells marjalers, arreplegades per Utrilla.
són de gran utilitat pera fer una reconstrucció aproximada del
jaciment. El poblat estava organitzat al voltant de diversos
carrers. amb cases de reduYdes dimensions i, almenys per la
part que mira a la mar, estava protegit per una muralla. Quan a
principi de segle es va comen~ar a substituir la vi nya per
tarongers, tots els horts es van cavar uns 60 cm. En aquesta
capa de terra era corren! trabar "canters acabats en punta, plats
de color terra amb dibuixos que pareixien flors". Les parets
[page-n-121]
que apareix ien forrnaven habitacions de mides sernblants a les
velles alqueries. "uns quatre per cinc me tres". Forma ven "corn
si fóra un poblat. Fileres de cases amb parets de cal~ i codols
llu'ides per dins. Donava la impressió que foren deposits o
magatzems. Als racons i junt a les parets s ·alineaven e ls cossis". L'extensió del poblat era gran, "dos o tres fileres de cases
paral·leles a la mar··. Els arrossegarnents de terra i els anivellaments pera la plantació deis tarongers van escampar les restes
arqueologiques, molles de les quals eren llan~ades pels mateixos rnarjalers a la mar o fins i tot eren aprofitades pera la construccio de marges i alqueries. Junt a la cerllmica e ra corrent trobar monedes, en la seua majoria de bronze i de diferents seques
ib~riques.
Mesado va comen~ar a excavar el jaciment l'any 1977, en
una primera campanya en qu~ es va obrir un sondeig de 10 x 1
m (1Om') en un ca mí particular situat a 23 m al sud de la senda
de la Torre d'Onda i a 106m del camí de la Serratella. La segona campanya tingué lloc en 1978, quan es va obrir un sondeig
de 5 x 5 m (25 m 2) en una parcel·la situada al sud d'aquest camí
particular, a 14 m del primer i a 88 m de l'esmentat camí. La
tercera campanya tingué lloc en 198 1, quan es va obrir un sondeig de 3 x 8'5 m (25'5 m') en una parcel·la situadajunt a l'esmentat camf i a la vora del camf particular anteriorment citat, a
9 m d'aquell i a 2m d'aquest. La quarta campanya es va realitzar en 1984-85. quan es va obrir un sondeig de 6 x 2 m, ampliat
fins als 14 m', en una parccl·la situada a la vora de la senda de
Torre d'Onda, a 3'5 m d'aquesta i a 96 m del camf de la
Serratella. En aquesta mateixa parceJ.Ia es va efectuar rany
1988 la cinquena campanya. quan es va obrir un sondeig de 8 x
7 m (56 m' ). En la mateixa parcel·la es va realitzar en 1989 la
sisena campanya. quan es va obrir un sondeig de 7 x JI m (77
m' ). En la setena i darrera campanya, de 1991, es van obrir 2
sondeigs: en el primer (A), de 15 x T 5 m, es van excavar 112 · 5
m' . mentre que en e l segon. de 8 x 5 m, es van excavar 40 m' .
En total la superfície excavada al llarg d'aquestes set campanyes és de 360 m2 • D'aquestes set campanyes només s'han
publica! sengles breus resums de la tercera (Arasa. 1987c. 464 7) i de la sisen a (Mesado. 1989).
Tots els sondeigs oberts fins al moment es localitzen en la
part septentrional del jaciment. Les estructures descobertes fins
ara no permeten completar la planta de cap habitatge.
L'arrasament de molts murs. la pedra deis quals ha estat reaprofitada. dificulta aquesta tasca. En les dues primeres campanyes no es van trobar estructures. En la tercera es va descobrir a
35 cm de fondaria el que sembla ser un mur de tanca de l'assenta me nt pel costal est. possiblement una mena de muralla.
assentat sobre la capa de graves de l'antiga restinga (fig. 66). El
tram descobert. amb una al~aria maxima de 160 cm, té una
grossaria de 95-120 cm en la base i de 50-60 cm en l'extrem
superior, presenta un parament de pedra travada amb argamassa de cal~ i arena. amb grans pedres en la seua meitat inferior. i
devia continuar en la seua part superior amb un parament de
tovots o tapia. A !'interior d'aquest mur hi havia part d'un habitatge adossat amb parets de 60 cm d'amph!ria. fetes de codols
travats amb fang. En la quarta campanya es va descobrir part
d'un alu·e habitatge amb parets de les mateixes característiques
i oriental NO-SE que devia obrir-se a un carrer de tra~at NESO. Particularment interessant resulta la setena campanya. en la
qual es va descobrir part d'un gran edifici amb murs de més de
5 m de llargaria i 75 cm de grossaria que pot estar obert a un
carrer amb la mateixa orientació i una amplaria de 3'20 m.
Fig. 66.- Fotografia de la muralla de la Torre d 'Onda (Borriana).
L'estratigrafia obtinguda en tots e ls sondeigs oberts fins ara és
molt homog~nia, amb un sol nivell d'ocupació de 25-30 cm de
potencia formal per argila clara. possiblement producte de la descomposició deis murs de tovots. molt ricen materials arqueologics.
Els talls que presenten una seqü~neia completa, com ara el de la
cinquena campanya, ofereixen els següents nivells: 1) nivell agrícola (30 cm): 2) argila clara amb materials arquelogics (25 cm); 3)
argila fosca. amb escassos materials arqueologics (20 cm): 4) argila negra (37 cm); 5) conglomera! IOssiJ (50 cm); 6) nivell freatic.
Els sondeigs ober1s en la part més proxima a la costa, on s'ha trobat la possible muralla, presenten un potent nivell de grava de l'antiga restinga i el nivell freatic apareix a 175 cm de fondaria.
Els materials arqueologics apareixen distribu'its de manera molt
irregular, ja que són molt abundants en alguns sondeigs i ben escassos e n altres. Així, en el sondeig oben en la quarta campanya es va
trobar un gran deposit de cerfmtica a !'exterior del que podria ser la
part posterior d'un habitatge; aquests amuntegaments també es van
trobar en la cinquena i sisena eamp¡myes, sempre davant d'obenures i amb la presencia de monedes iberiques. Contranament, en els
sondeigs obens en la setena campanya, la més extensa, els materials
arqueologics foren estranyament escassos.
La treballa de ceramiques altimperials. localitzades sobretot a
la zona SE del jaciment. pero documentades també en la tercera
campanya a la zona NE. mostra la eontinu'itat de l'oeupació dellloe.
si bé amb una important reduceió de superfície. Resulta impossible,
pel moment, determinar si hi ha un hiatus cronologic entre les dues
fases d'ocupació o si aquestes s'esdevenen sense solució de continu'itat. Aixo no obstant, !'estratigrafía permet eomprovar clarament
que en els niveUs tardoiberics no apareix mai terra sigiJ.Iata. ceramica que es troba només en els nivells superficials. També resta
obcrta la possibilitat que alguna zona deis sectors central o meridional del jaciment presente una ocupació anterior, de manera que
aquest hauria pogut créixer a partir d'un nucli uticial situat més cap
al sud, e ncara que ho considerem poc probable perque en general és
ben conegut i les restes trobades són for~a uniformes.
En la ceramica poden distingir-se tres grans grups: 1) ceramica de cuina. de pasta grollera. amb les olles com a tipus
majoritari; 2) ceramica a torn. amb tipus caracterfstics del període lberic Final: olles amb la vora en forma de cap d'anec,
111
[page-n-122]
calats de grans dimensions, grans tenalles amb la vora engrossida i plana del ti pus A I.2. 1. de Mata i Bonet ( 1992), amfores,
etc; la decoració pintada pateix les condicions del medí humit
en que s'ha conservar, pero a més deis motius vegetals i
geometrics, hi ha almenys dos clllats en que s' hi poden disting ir temes marins amb peixos i genets; 3) ceramica d'i mportació, amb tres grups: vaixella de taula (campaniana i parets
fi nes), ceramica comuna (morters i llanties) i recipients de
transpon (amfores). La proporció entre aquests diferents grups
no ha estat estudiada en conjunt, pero podem fer-nos una idea
de la importancia quantitativa de les ce ramiques d'importació
respecte del total en e l cas del sondeig obert en la tercera campanya, en que es van trobar un total de 3 JO fragments ceramics,
deis quals 30 eren d 'amfora italica (9'6%), 2 de campaniana B
(0'6%) i 1 de parets fines (0'3%).
Denari
1
Bo/sktm
Ke/se
As
Semis
Quadrant
5
TOTAL
1
5
1
En conjunt, s'han estudiat 137 peces i fragments: 126 de cerilmica de vemís negre. 8 d'amfores, 1 de parets fines. 1 llantia i L mo•ter.
La ceramica de vemís negre esta constitu'lda de manera quasi absoluta per campaniana 8 lardana de Cales, amb 124; a més d'aquesta hi ha
una base de campaniana A i una gran patera d'aretina de vemís negre.
De ceramica de parets fines hi ha un gobelet. Entre la ceramica comuna hi ha una llantia i un m011er italic. Quant a les iimfores. hi ha 8
exemplars, deis quals 7 són del tipus Dressel LA i 1 del tipus
Tarraconense l. En general és a!t el nombre de peces completes o bastant completes, bona part de les quals ha estat objecte de restauracions.
El fragment de base de campaniana A sembla conservar una
banda blanca pintada al fons interior. Pertany a la producció tardana i deu correspondre a un bol del ripus Lamboglia 31.
El conjunt ceramic de campaniana B presenta una gran homogene'itat en llurs característiques: pasta ocre ciar. beix o beix ataronjat. depurada i blana; vemís marró rogenc. poques vegades negre,
poc lluent, fi i d'escassa qualitat. S'han pogut classificar 70 peces. El
repertori de fonnes inclou quasi totes les propies d'aquesta producció: Lamboglia 1, 2, 3, 4, 5 i 1O. La forma predominant és la patera
Lamboglia 5, amb 3 1 exemplars; segueix la copa Lamboglia 1a, amb
18 i, a molta distancia, la resta de formes: la píxide Lamboglia 3a,
amb 5 exemplars; la patera Lamboglia 4b, amb 5 exemplars; i la
copa Lamboglia 2 i la gerrera Lamboglia lO, amb 4 exemplars. En
els quadres es presenten separadament les troballes de superfície i les
procedents d'excavació. En conjunt, només es donen les dimensions
deis fragments (diametres de vora i de base), jaque les de les peces
completes o restaurades es presenten en un quadre a pan.
Tamcmiu
1
Beligio
Bilbilis
l
l
Arse
l
2
Saiti
Casrulo
1
1
1
3
2
1
1
3
I'Ndll
r""'
S)JI
3
19
(.mp!Ri:lll¡ 8
Un!bollj¡J.
1
&
l
l
Ebusus
Roma
1
1
1
TOTAL
2
12
2
1
DMiiom
r,.,
ot.mxioo>
V:!';: l.\
ll-lru.Jkk'S
8:8'5!1)')
N~U
1
8: 6
2
V 18
:
2c:~Mieles
61. 1
6J.1.3
1
V 9'5
:
Jca~UI<~es
61.4
Lamlx!!!ia 5
iJJdelemJillilda
CampanillilaA
C
ampaniana B
Obsmarions
Banda iDiada
lamboilia 4
Producrió
1
V JO
:
3canak1es i
forma
Lambo!lia 31
lambodia la
Dlm!llliolm
1
61.5
4 canaletes i
61.6
67.7
8:9
3 ranalc1es i o:>~rie;
68. 1
8
63. 2
61t H
2
Mooer
lode1erminada
Carnpania
1
V: 25
A
mfor;¡
Dr<5S
2
V1
: 6
8
Troballes ceramiques de superficie.
112
~'f
B6
:
B: 9'4
lndeierminnda
TOT
AL
figun
1
1
2
71. 1-l
V: IO'l: B Yi
:
.¡ {ilDlk\~
71.5·8:72.1
L~lj¡J¡
El monetari és prou variat i abundan!, amb J9 peces de procedencia segura. H i destaquen les encunyacions de la vall de
I' Ebre que, amb 9 exe mplars. suposen quasi la meitat; segueixen
les de les seques valencianes. amb 5 exemplars, les romanorepublicanes amb 3 i les andaluses i l'ebussitana, amb una cadascuna.
La cronología correspon en general al segle segon, particularment
a la seua segona meitat; només algun exemplar, com el semis
d' Ebusus, s' inclou en un període d'encunyació més ampli que
s'endinsa en el segle J.
Pel que fa als elements metal·lics, hi ha reblons de ferro, grapes de plom, claus de bronze i abundant plom informe, a més de
polseres i torques de bronze de tipología iberica. Hi destaca un
fragment de sonda espatulada de bronze (vegeu IX.2.2).
GJ>Ii•:X:lr.!
LOJ!iml~l
8:5'2:8'1:9: 10
7!.2·1
i..uJto&li.!l b
Quadre amb les troballes monetaries.
V 9'1: 10: JO'l: 11'6 2candc1ti
:
13.1-1
V l7: 18:19:n2J:
:
l< ll;JO:.¡(J
:
1.l.l~:7l:7l:J&:
t..mbo¡!i3l
JO
lll
•~fiiS: X ill
Un!bo!>liaiO
n.•~
71.J.S:Jt l
8: 6: ~·.l: ~·6: Y: 9'4
lnd«<
flllio>h
2/)(¡¡llafttr>iQirits:
17. 9·11: JS. l-1
__trofic X
An:linade
~
T
&l: JO
t..mbo¡li• ).f llS&
1
\'('~('
V lO: 8: 1)'9:
:
H: 6'l: IW:O'I.l
6c.,okl<>i S
116
78.l
""'"Pi~¡
P.vru fUJts
~b.\ ttll
v:n
Lllno~
Ricci H
nxn .<6'9
l
ÁmfOR
Drtsld lA
V lb: 11: 18: !U
:
l
T~~~t"""llt.c 1
TOTAL
V: 16
19. 1
Stgcll: /•.¡,.,.,·
!
SI
11
115
Ceramiques procedents de les excavacions.
Pel que fa a les dimensions, de la forma Lamboglia 5 hi ha 24
exemplars amb uns diametres entre 17 i 40 cm que poden agruparse en tres moduls: 3 exemplars entre 17- 19 cm; 13 exemplars entre
21 -23 cm, arnb un predomini de 22 cm (10 exemplars); l de 30 i 4
de 40 cm; !'altura, només amb 3 valors, varia e ntre 2'5 i 3'8 cm. De
la forma Lamboglia 1 hi ha 17 exemplars amb uns diametres e ntre
l1 '5 i 18 cm, amb 7 exemplars de 12- 13 cm i alu·es 7 de 14-15 cm;
les 7 altures preses varíen entre 4 i 5' 1 cm. De la forma Lambogüa
2 hi ha 4 exemplars amb diametres de 10-10'5 cm i 3 amb alrures
de 4'2-6 cm. De la forma Lamboglia 3 hi ha 4 exemplars amb diametres entre 6'9 i 10 cm i 2 amb altures de 4' 9-5'4 cm. De la forma
Lamboglia 4 hi ha 5 exemplars amb diametres de 9'2-11 '6 cm i J
amb 4'9 cm d'altura. Finalment, de la fonna Lamboglia !O hi ha 3
exemplars amb diametres que varien entre 7'2 i 8'2 cm i altures de
[page-n-123]
9'5-10'1 cm. Quant a l'exemplar d'aretina de vemís negre de la
forma Lamboglia 7. té 50 cm de diamerre i 6'5 cm d'ahura.
Forma
Lamboglia 1a
V
B
H
HN
12
16
11'5
12'3
12'6
12'7
14
14'7
15
9'5
4'1
9
9'5
4
4'1
4'4
4'6
4'1
4'8
5'1
0'34
0'31
0'34
0'33
0']4
0'36
0'29
0'32
0'34
Lamboglia 2
10
5'9
6
0'60
F 1220
10
6
5'1
0'51
F 1230
F 2320
5
10'2
9'8
10'4
IO'J
11'4
10'2
9,6
5'5
4'2
0'41
Lamboglia 3a
F7540
10
5'8
0'60
6'9
8'6
5'4
0'78
8'4
4'9
0'70
Lambo~lia
7
9'2
5'5
4'9
17'2
6'5
2'5
0'53
0'14
21'9
24'8
7'1
8'1
0'17
7'2
5'1
4'6
3'8
3'2
10'1
9'5
1'1 8
4'8
10
1' 21
-
o
4-F 1410
Lamboglia 5
Lambog1ia lOa
F 3450
8
8'2
0'12
1'40
Fig. 67.- Ceramica de la Torre d'Onda {Borriana).
Dimensions de les peces senceres o restaurades.
Els motius dccoratius són en general moh simples: les canaletes conccntriques que apareixen en e l fons interior de les formes
Lamboglia 1, 4 i 5 i les orles d'cstries que apareixen en la forma
Lamboglia 5 -la que més freqüentmeot va decorada- nom1alment
en combinació amb aquells i amb un petit cercle al centre.
Un total de 8 peces de campaniana B presenten esgrafiats incisos. Pel que fa al contingut, 5 són signes de caracter geomenic i 3
són textos. Els signes de carncter geometric són 3: X, Ti t, deis quals
el primer apareix en 3 ocasions. Pel que fa als textos (11: se: ke?), un
apareix incomplet i la seua lli~ó és insegura: quant al nombre de signes. deis ahres dos un en té un i l'altre dos. Finalment, la localització deis grafits es concentra e n dues parts deis recipients: 6 al fons
exterior. 1 a la parct interior del peu i 1 a !'exterior de la paret.
35
=
30
25
-
20
.¡=:15 f- .
.
10
-
5
o
f- ;
f- :
"'"'
l1
l..UlWlur
l2
l3
~
1~
l4
LS
-FL
Grillica de formes de campa niana B.
uo
Fig. 68.- Ccramica de la Torre d'Onda {Borriana).
113
[page-n-124]
((
X
- -
o
S cm.
Fig. 69.· Ceramica de la Torre d 'Onda (Borriana).
Fig. 71.· Cerarnica de la Torre d'Onda (Borriana).
(
1
\
+
•¡.--==--==="'"..¡ cm.
&
Fig. 70.· Ceramica de la Torre d' Onda (Borriana).
114
Fig. 72.· Ceramica de la Torre d'Onda (Borriana).
[page-n-125]
1
[?
Id?
1
e=)
1
V.
"
Fig. 73.- Ceramica de la Torre d 'Onda (Borriana).
~
~
~
~
~
Fig. 74.- Ceramica de la Torre d' Onda (Borriana).
Fig. 75.- Ceramica de la Torre d 'Onda (Borriana).
~~~
e
1
~
'-=-===-"''"·
~
2
D.
-MM
1
•
- - - 1.
~.
~.
~
Fig. 76.- Ceramica de la Torre d 'Onda (Borriaoa).
11 5
[page-n-126]
o
lo--==--==,.~ c:~n.
...,¡
a
Fig. 77.- Ceramica de la Torre d 'Onda (Borria na).
Fig. 78.- Ceramica de la Torre d 'Onda (Borria na).
116
Fig. 79.- Ceramica de la Torre d 'Onda (Borriana).
Fig. 80.. Ceramica de la Torre d'Onda (Borriana).
[page-n-127]
Fig. 81.- Ceramica de la Torre d'Onda (Borriana).
Pel que fa a les altres produccions ceramiques. la gran
patera d'aretina de vernís negre de la forma Lamboglia 7 presenta una decoració formada per 3 series de 2 canaletes
concentriques i 8 estampilles geometriques del tipus de les
"dues C comraposades... Només hi ha un exemplar de parets
fines de la forma Mayet II i una llantia del tipus Ricci H de
ceramica comuna. Quant a les amfores, hi ha 8 exemplars. deis
quals 7 són del tipus Dressel lA i 1 del ti pus Tarraconense 1
amb un segell a penes Ilegible. Cal afegir, per últim. un exemplar de morter italic.
12
;¡::::::::>
10
de l'ocupació, l'absencia de sigil·lata italica permet fixar un termiiiiiS a11te quem en el 50/40. En conclusió, rocupació de l'assentament de la Torre d'Onda creiem que pot situar-se en el segon
quart del segle r aC.
L'estudi del jaciment planteja diversos problemes. Pel que fa
a les ceramiques d'importació, l'escassa diversificació de les produccions presents i el redu'it nombre d'amfores trobades en les set
campanyes d'excavacions no pareixen normals en contextos ceramies del segle 1 aC. Hom pot afegir l'absencia de tecniques constructives i ornamentals de procedencia italica, com ara els paviments d'opus signim1111, que trobem en nombrosos jaciments que
poden datar-se en el període J50-75. Cal afegir-hi el desfase cronologic que hi ha entre la datació que proporciona la ceramica
d' importació, fonamentalment del segle 1, i el conjunt rnonetari,
majoritariament del segle rr. Aquest fet només pot explicar-se per
la perduració del numari.
En relació amb aquestes qüestions, cal destacar el caracter
plenament iberic de l'assentament. Aquest iberisme es palesa
també en el material moble. amb l'excepció de les ceramiques i
altres materials d'importació. De les plantes descobertes fins ara
no pot deduir-se la presencia de models ititlics entre els habitatges.
Aixo no obstant, l'assentament presenta un caracter quasi urba,
tam per la xarxa de carrers com per la superfície. Les restes trobades tampoc es corresponen amb un assentament castrense.
D' altra banda, !'existencia d' un sol nivell d'ocupació i J'homogene'ital deis materials trobats sembla que permeten parlar d ' una
fundació ex nihilo d'ocupació relativament curta. Per la seua
situació en la mateixa línia de costa, pot deduir-se la seua relació
amb les activitats marítimes, tant pesqueres com de tipus comercial. Pel que fa a les causes del final de 1' ocupació, els resultats de
les excavacions no han permes identificar indicis d'incendi , ni
tampoc han proporcional elements que puguen fer pensar en una
destrucció produlda per una acció bel·lica. Només la troballa de
grans deposits de ceramica trencada davant de les portes deis edificis permet plantejar la possiblitat d'un saqueig i d'un abandonameo! sobtat.
8
42. Carabona (Bor riana)
6
4
~
2
l1'FIl..CF'l
o lFI
17
18
19
22
Jr 11
23
24
ffl ffl
25
30
40
Grafica de diametres de la forma Lamboglia 5.
La facies cera mica que trobem a la Torre d ·Onda es caracteritza perla presencia quasi exclusiva de campaniana B tardana de
Cales, amb un repertori tipologic molt redu'it i una gran pobresa
de motius decoratius, i és semblant a la que trobem en nivells que
es daten fooamentalment des del 80/70. La presencia testimonial
de campaniana A indica possiblement que la vaixella importada
esta constituida per les adquisicions fetes en un període en que
aquella practicament ha desaparegut del mercal. Aquest fet i la
seua composició homogenia semblen propis d'un assentament de
nova creació i de curta existencia. La presencia de dues produccions minoritaries com l'aretina de vernís negre i sobretot l'amfora Tarraconense 1 recolza la datació proposada. Pel que fa al final
30SYK463 !8 1.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Esteve, 1956; Arasa, 1996, 90.
Esta situat enmig del pla (JO m), a 3'6 km de la mar. El lloc
no té condicions defensives, no possibilita un hi\bitat arrecerat i no
permet un control visual de l'entorn. La zona esta parcel·lada i
conreada. En part fou destrui't per les obres de !'autopista A-7. Els
assentaments visibles són el Solaig, la Muntanyeta de Sant
Antoni, el Castell de la Vilavella i la Muntanya de Santa Barbara.
i el més proxim és 1' Alcúdia, situat a 2'3 km cap al SSO. El
Cami11as passa a 0'6 km cap al SE. El barranc de Betxí esta situat
a 1'7 km cap al SO.
Esteve esmenta la troballa cap a l'any 1927, en el curs d'uns
treballs agrícoles, d' un lot de vasos iberics, uns petits de color gris
i altres més graos amb decoració pintada amb temes florals i zoomorfs. Posteriorment, en prospeccions de superfície Mesado va
trobar alguns fragments de ceramica iberica. Entre els materials
revisats hi ha un fragment d'ansa d'amfora italica de tipus indeterminat. D 'altra banda, segons notícia d'aquest investigador en
aquesta partida va trobar-se una moneda iberica que no va poder
ser estudiada. Sembla tractar-se, dones. d'un assentament iberic
ocupa! en en els segles 11-1.
117
[page-n-128]
43. L' Alcúdia (Nules)
30SYK457159.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Felip i Vicent, 1991, 5; Arasa, s. u. "Aicúdia, !'", a Aranegui,
1996,28.
Esta situat enmig del pla (10 m), a 3' J km de la costa. El lloc
no té condicions defensives, no possibilita un habitat arrecerat i no
permet un control visual de l'entorn. La zona esta parcel·lada i
conreada. És un alter encara reconeixible, transforma! intensament pels moderns cultius de regadiu. Els assentaments visibles
són el Solaig, la Muntanyeta de Sant Antoni, el Tossal, el Castell
de la Vilavella, la Muntanya de Santa Barbara i la Punta, i el més
proxim és Carabona, situat a 2'3 km cap al NNE. Esta situat a 50
m a l'est del Caminas. L'aigua no és abundan! en la zona; el
barranc de Betxí esta situat a uns 150 m cap al NE.
El jaciment ha proporcional materials pertanyents a quatre
fases d'ocupació. Alguns elements lítics denoten una primera
ocupació prehistorica, mentre que les cedtmiques arreplegades
corresponen a les epoques iberica, romana i medieval. La fase
iberica esta datada mitjan~ant un fragment de ceramica bícroma,
un d'atica de vernís negre deis segles V-IV i un altre indeterminat. La perduració en epoca iberoromana esta documentada mitjan~ant 2 petits fragments de campaniaoa A i una vora d'llmfora
del ti pus Dressel 1A que poden datar-se entre el segle 11 i la primera meitat de l' I.
44. El Tossal (Nules)
30SYK424182
Museu Historie de Nules; col·lecció de F. Esteve.
Felip i Vicent, 1991, 5; Este ve, en premsa.
Estava situar en una petita elevació rocosa que s'al~ava enmig
de la plana (40 m). a 7 km de la costa, i que fou destru'lda en la seua
major part per una pedrera. L'altitud relativa devia ser d'uns 5 m.
En l'actualitat es conserva només l'extrem del vessant est de la
muntanyeta. Ellloc devia ten ir possibilitats defensives i permetia un
limita! control visual de l'entorn i un habita! arrecerat en el vessant
SSE. Els assentaments visibles són el Solaig, la Muntanyeta de Sant
Antoni, 1' Alcúdia, el Castell de la Vilavella, la Muntanya de Santa
Barbara i la Punta i el més proxim és el segon, situat a 2'5 km cap
al SO. El Caminas passa a 4 km cap al SE. L'aigua és escassa en la
zona: el baJTanc del Rodador esta situat a 0'3 km cap al SO.
Segons una informació oral arreplegada per Felip ( 1991 ), als
anys setanta, en rompre la zona de ponent del Tossal degueren
destruir-se nombrases sepultures, deis aixovars de les quals
pogueren salvar-se alguns ungüentaris i petits vasos conservats
actualment al museu de Nules. Juntament amb ells es van arreplegar fragments d'una gran tenatla iberica decorada. D 'aquest lloc
procedeixen també un fragment de mola i un molí. De la part alta
hi ha notfcies de la treballa de monedes. entre elles una iberica.
Esteve (en pre msa) conserva un conjunt de 8 monedes, de les
quals hi ha 1 quadrant d'Arse trobat al Tossal i 1 as de Saitabi trobat als seus peus. El jaciment presenta dues fases d'ocupació, la
primera iberoromana, sembla que centrada en la part alta. i la
segona altimperial als seus peus.
Els materials estudiats són 2 ungüentaris conservats al museu
de Nules i un fragment de morter (fig. 82). Els primers pertanyen
a un tipus de perfil fusiforme que és freqüent en les necropolis
iberoromanes i pot classificar-se en la forma B de Camilli. El morter és italic. Les monedes, almenys en part. també poden correspondre a aquesta primera fase que pot datar-se de manera aproximada entre el segle II i la primera meitat de I'I.
118
o
......
---
Scm.
.....
Fig. 82.- Ceramica del Tossal (Nules).
45. El Castell de la Vilavella
30SYK406 165.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana;
Museu Arqueologic de la Vall d'Uixó; Museu de Prehistoria de
Valencia; col·leccions de F. Esteve i J. Ll. Viciano.
Gómez Serrano, 1928, 198; Fletcher i Alcácer, 1956, 155 i
164; Gil-Mascarell, 197 1, 155-156; Vicent, 1977a; Vicent, 1977b,
146-148; Vicent. 1979a. 299-302, núm. 2 i 8-1 4; Ripolles, 1980.
35 i 109; Ripotles, 1982. 169; Uroz, 1983, 36; Falcó. 1985, 173174 i 179, núm. 16-22 i 48; Felip i Vicent, 1991, 4-5; Bazzana,
1992, 1, 449-450; Forcada. 1992. 48: Gomis, 1993, 56 i 61, núm.
32-46; Arasa, s. 11. "Castell, el". a Aranegui, 1996, 53; Este ve, en
premsa.
Ocupa un contrafort de la serra Espada orientat cap a
!'ESE ( 148 m), a la vora SO de la Plana i a 8 km de la costa.
El lloc té bones condicions defensives, amb un únic accés per
I' ONO i pendents molt abruptes. amb una altitud relativa de
80 m, possibilita un habitat arrecerat pels vessants S i SE i
permet e l control visual d'una amplia zona. El seu cim és
allargat i esta ocupat per una fortificació medieval que ha
arrasat les restes de l'assentament iberic. Resulta difícil fixarne els límits, pero possiblement puga considerar-se de grandaría mitjana. Els assentaments visibles són el Solaig, la
Muntanyeta de Sant Antoni, la Torre d'Onda, Carabona,
[page-n-129]
1' Alcúdia, el Tossal, la Punta i la Muntanya de Santa Barbara
i el més proxim és el darrer, situat a O' 5 km cap al SO. El
Caminas esta situat a 4' 1 km cap al SE. Al peu de muntanya,
a la parl SE, a O' 1 km hi ha una surgencia d' aigua, la font
Calda.
El castell és d'origen islamic i presenta reformes d'epoca
cristiana (Yicent, 1977a i b; Bazzana, 1992; Forcada, 1992).
Apareix esmentat per primera vegada el 1236 amb el toponim
Nubles i el 1238 com Nulles. Les restes més antigues, trobades
a la cova del Castell, pertanyen a I'Eneolític. El jaciment presenta un primera fase d ' ocupació a l'Edat de l Bronze.
L'assentament iberic ha proporcional fragments de ceramica
litica de vernís negre del segle IV. Gómez Serrano ( l 928)
esmenta " un fragmento de vaso con un pez, nadando en aguas
verticales, hallado por e l Dr. Beltrán Bigorra y depositado en el
Laboratorio de Arqueología de la Universidad de Valencia". A
més d'aq uest, Vicent (1977b, lam. V, 3; i VI, 2) reprodueix un
fragment amb dos ocells, tal vegada perdius. Les estructures
visibles corresponen al castell islamic, amb les ulteriors reformes cristianes. El jaciment ha esta! estudia! per Vicent ( 1977a i
b), que l'ha prospectat repetidament. Les ceramiques estudiarles
estan depositarles al museu de Borriana. Pe! que fa al monetari,
Vicent ( 1979a) va publicar les primeres troballes; posteriorment, Falcó ( 1985) va donar a conéixer els fons del museu de la
Yall d ' Uixó; Gomis ( 1993) ha publicat els del de N u les i Este ve
(en premsa) ha donat a conéixer les peces conservarles en la
seua col·lecció.
Div.
Vice
As
Scm. Ouad.
Scx.
AE
Dr.
TOTAL
1/lirkrsJ:.ttt
Eusti
K(•/st
Stkaisa
hoduaii
rorm
~)11
llio!onsioos
r.,...,
Obim'"'"'
1
l.ambo
J
V 1 ~~:JO
: 8:
1
V:ll
l bmhpin031b
!J. S
P
olm
SH
8:6:8'5
lcwlcu
8.1.7-8
B: 1
0
1ranaldt'S
8.!.9·10
lodctcrmi"""
ln
l.amllo
1
i.l. l·l
l.amilo
1
V: S
.1
V 18: 11:14:~7
:
81.).8
l.:unboolio8A
1
8. 6'5
:
81.9
l.:unboolg 10
1
B l'l
:
SI. lO
S.nnuni 166
1
V l
:l
lnd
1
8: ll
lndc~rminodo
1
B
:6:Tl
9
su
Lambo
TOTAL
~T
il.l
Lotnbo
MDRifJg
Camp¡níanaA
Sl.l
"""'tri
E>IOnllill<>
lcalt31ctcsíestries
II
8.1. 1
&Hl
19
18
1
6
l.
7
Bt-likinm
Bilbilis
Ar.tt/Sá¡:tmlllm
11
4
17
ValeniÍ
Saittrhi
Castulu
Cal'tt'ia
Roma
Hispanocan~uúnesa
TOTAL
10
15
36
El monetari és prou nombrós, amb un total de 36 peces. En
primer lloc cal destacar un grup de moneda hispanocartaginesa,
amb 2 divisors i 1 bronze. La moneda romana esta representada
per 5 peces: 1 as de lanus bifront, 2 quadrants i 1 di visor i 1 victoriat. En darrer Uoc, les encunyacions hispanoromanes són les
més abundants, amb un total de 28 peces: de J'area catalana hi ha
2 asos d'Jitirkesken i Eusti; de la vall de I'Ebre hi ha 4 asos de
Kelse, Sekaisa, Belikiom i Bilbilis; de l'area valenciana prové més
de la meitat del numari. amb un total de 19 peces: 1 dracma
d'Arsedar, 11 quadrants i 4 sextants d' Arse i 1 as de Sagumum, 1
as de Valentia i 1 quadrant de Saitabi; finalment, de l'area andalusa hi ha 1 as i l semis de Castulo i 1 semis de Carteia.
Fig. 83.- Cedtmica del Castell de la Vilavella.
Els materials cedtmics estudiats són 28 fragments de vernís
negre, amb un mínim de 15 peces, deis quals hi ha 9 de campaniana A i 19 de campaniana B. Entre els de campaniana A hi ha
presents 4 formes: els bols Lamboglia 27 amb 3 exemplars i la
patera Lamboglia 6 i la copa More! 68 amb 1 exemplar cadas-
119
[page-n-130]
cuna; a més hi ha 2 bases decorades: una amb 4 palmetes impreses i l'alu·a amb una canaleta. Pel que fa a la campaniana B. hi
ha presents les següents formes: la pillera Lamboglia S, amb S
exemplars i les copes Lamboglia 1a. Lamboglia 3. Sanmartí
166 i la gerreta Lamboglia 10, amb 1 exemplar cadascuna; a
més hi ha 2 bases decorades amb 2 canaletes i estries. altres 2
amb 2/3 canaletes i 1 decorada amb estampilles geometriques
en forma de "dues C contraposades". Cal afegir-hi els fragments d 'amfores Dressel 1 esmentats per Vicent ( 1977a-b) que
no he pogut estudiar.
ll? j
-=·
rn,
Fig. 85.- Ceramica del Castell de la Vilavella.
)
1
....Jcm.
7
2
0¡,--==--===--..,¡Scm.
46. La Muntanya de Santa Barbara (la Vilavella)
30SYK4041 60.
SIAP.
Esteve, 1956; Vicent, 1977b, 151 - 153; Vicent, 1979b;
Ripollés. 1979. 223-225 i 241-243. núm. 1-6: Ripollés, 1980. 9196; Arasa i Vicent, 1990-91, 466; Felip i Vicent, 199 J. 8-1 O;
Gomis. 1993. 57 i 63, núm. 92-97; Arasa. s. u. "Mutanya de Santa
Barbara, la", a Aranegui, 1996. 109- llO; Arasa, 1997b, 1152.
l.
Fig. 84.- Cera mica del Castcll de la Vilavella.
El nombrós monetari. amb una serie quasi ininterrompuda
que data des de la darreria del segle 1.11 fins a 1'1, i la ceramica
de vernís negre proporcionen una datació general en e ls segles
11-1. La campaniana B pertany en la seua major part a la producció tardana i pot datar-se des del final d ' aquest segle fins a
la primera meitat de 1' 1. Pe l que fa al moment final de !'ocupac ió, encara que les evidencies són molt limitades, la base de
campaniana B decorada amb estampilles geometriques en
forma de "dues C contraposades" por datar-se cap a l segon
quart o mirjan segle l. En conclusió,l'ocupació del Castell de la
Vilavel!a es prolonga durant tot el segle 11 fins a un moment
ava111;at del segle 1 que por situar-se de manera aproximada cap
a la seua meitat.
120
Esta situat en un contrafort de la serra Espada ( 180 m), a
7'2 km de la costa. Es localitza a la part del col! de !'esperó,
on hi ha un assentament fortifica! de I'Edat del Bronze. Ellloc
té bones condicions defensives. amb un únic accés per I'ONO
i pendents molt abruptes, amb una altitud relativa de 120 m.
possibilita un habitat arrecerat pels vessants S i SE i permet el
control visual d ' una ampli territori. La zona no ha estat objecte de transformacions agrícoles i esta ocupada per un gran
pedregar. Els assentaments visibles són el Solaig, la
Muntanyeta de Sant Antoni , el Tossal, el Castell de la
Vilavella, 1' Alcúdia. la Punta i Vinambros, i el més proxirn és
el Castell de la Vilavella, situat a 0'5 km. La font Calda es
troba a 0'5 km cap a l'est.
El jaciment fou descobert l'any 1924 per Esteve, que va arreplegar di verses peces del pedregar. L'any 1932 el va visitar Porcar.
En 1938, durant la guerra civil, la zona va sofrir intensos bombardejos. Esteve ( 1956) va publicar la primera referencia bibliografica del jaciment on avan~ava la seua possible funció religiosa. En
1976, Vicent el va prospectar i el 1979 va realitzar-hi una campanya d 'excavacions, de la qua! tot seguit va publicar els resultats.
Es rracta d ' un santuari d'epoca altimperial. amb una amplia mostra d'ofrenes entre les quals hi ha inscripciones (Corell, 1994) i
escultures (Arasa. 1998b. 323-327.lam. V, 2. i V I-VII), a més de
nombrases monedes, ceramiques i fins i tot algun joiell. Alguns
fragrnents ceramics i monedes conesponen poss iblement a una
reocupació del lloc en epoca tardoromana (Arasa, 1997b).
Roma
Arse
TOTAL
Victoria!
Sextant
1
Silekel
HiW~nocartilginesa
1
1
1
Quadrant
1
TOTAL
1
2
3
1
3
3
6
[page-n-131]
Entre els materials cer[unics arreplegats en l'excavació hi ha
75 fragments de ceramica iberica: 28 pertanyenls a pelits recipients de cos globular i vora inclinada (botelleta del ti pus IV.I.I.2.
de Mata i Bonet). 17 de pasta grisa i 30 amb restes de decoració
pintada (bandes i filets. reticulats. rombes i una fulleta). De les 86
monedes trobades a l'excavació. 6 poden datar-se en epoca tru·dorepublicana: 1 sl1ekel hispanocartagines. 1 victoria! i 1 sextant de
Roma i 3 quadrants d'Arse. amb una data d'emissió en els segles
lll-II aC. No s'han trobat, pero. ceriuniques d'importació. La
presencia d'aquests materials permet determinar !'existencia
d ' una primera fase d'ocupació del !loe en aquesta epoca. La
manca d'indicadors arqucologics de ritual no permet determinar
que aquesta fos religiosa. com una primera fase del santuari altimperial. El lloc pot haver estat utilitzat com a refugien un moment
de perill.
tamenl iberic anterior a la vil·la romana. del qua! no s'han pogut
identificar restes constructives. Aquest sembla presentar dues
fases d'ocupació: la primera poi datar-se almenys en els segles
V-IV i la segona. ibcroromana. en els segles II-1. Aquesta interpretació contradiu les conclusions deis seus excavadors que atribuYen a la vil·la una fundació tardorepublicana, a la qua! correspondría el paviment d' op11s sig11illltlll trobat en una de les estances (Arasa. 1998a). En la preparació de la base d'aquest paviment es van utililzar alguns fragments de ceramica campaniana
(Monraval, s/a). Sense negar la possible continunat entre ambdues fases, la iberoromana i J'altimperial, considerem que el
material arqueologic permel diferenciar-les cronologicament.
47. L'Horta Seca (la Vall d ' Uixó)
30SYK3721 18.
Museu Arqueologic de la Vall d' Uixó.
Falcó. 1985, 168, 174, 177-179 i 181, núm. 1, 23-25,27, 3536.39.46.53,67 i 70: Falcó, 1991; Rovira et alii, 1987; Arasa, s.
u. ''Horta Seca. 1'". a Aranegui, 1996, 80-81; Arasa, 1997b. 1152:
Arasa. 1998a. 218-220.
Esü\ situat a !'actual case urba de la població (lOO m), enmig
de la vall que Ji dóna nom i a 9 km de la costa. És una amiga zona
de seca, transformada en regadiu grades a l'aprofitament de l'aigua de la font de Sanl Josep. El lloc ha estat objecte d' intenses
transformacions que han alterat de manera important les restes
conservarles. Els assentaments visibles són Sant Josep i la Punta i
el més proxim és el segon, situat a l '9 km cap a !'ONO. El lloc
esta ben comunicat amb la plana litoral, a la qua! poi accedir-se
pels extrems nord i sud de la vall; a més, des d' aquesla es poi
accedir a la vall del Palancia i a les valls interiors de la serra
Espada. El punt d'aiguada més proxim és el riu Bellcaire. que esta
situat a 0'4 km cap al SO.
Els treballs d 'excavació van comen9ar a causa de la urbanització de la zona ambla prolongació de l'avinguda de 1'Agricultor.
Les excavacions realitzades en cinc campanyes successives
durant els anys 1985-86, encara en estudi, s'han estes per una parcel·la de 1.092 m' i han permes descobrir una serie d'estructures
molt arrasades coiTesponents a una vil·la romana. Aquestes aparegueren davall un nivell superficial de terra fosca, en un únic estrat
formal per argiles roges en que es van trobar abundants materials.
que s'assenlava sobre un altre d'argiles endurides, més compactes, amb códols encastats, que constitueix la base natural del
terreny.
Les excavacions van ser realitzades per M' L. Rovira. M• T.
Martínez, J. Gómez, L. Rivas, V. Palomar i V. Falcó. Posleriorment s'han realitzat dues excavacions d'urgencia els anys
1991 i 1994 dirigirles per J. M" García Fuertes i l. Moraño. Deis
resultats de les primeres excavacions es va publicar un avanr;
(Rovira et alii, 1987). El monetari ha estat publicat per Falcó
( 1985).
La revisió -no exhaustiva, donat el seu gran volum- deis
materials procedents de J'excavació d'aquest jaciment ha permés individualitzar un abundant grup de ceramica de vernís
negre constituH fonamentalment per campaniana A i B. en el
qua!, pero, hi ha també almenys 8 fragments de ceramica atica
de vernís negre, entre ells una patera, una copa i possiblement el
peu d'una cratera. Aquest fet, juntament ambla gran abundancia
de ceramica iberica, permet determinar !'existencia d' un assen-
Semis
Dil'isor
Hispanocarta~incsa
Sextant
TOTAL
As
1
1
Roma
Arse
1
1
4
4
Saelllbi
Kese
Kelse
1
1
1
1
1
TOTAL
1
1
4
1
3
9
Del monetari trobat en les excavacions de la vil·la. estudiat
per Falcó ( 1985 i 1991 ), també hi ha -com succeeix amb la ceramica- un primer grup de peces que poden coiTespondre a !'ocupació iberoromana. Es tracta de 9 exemplars, 5 deis quals són de
seques valencianes i, entre aquests, 4 són d'Arse. Hi ha també dos
asos, un de seca catalana i un altre d'aragonesa. La resta són un
divisor hispanocartaginés i un semis de Roma. Els valors són,
majoritariament, sextants d'A rse, i, a continuació. asos.
Prudurrió
Campan~naA
form:1
N.\U
LambOI!tia 27a-b
L
ambOI!Iia 36
Obsmacions
1
L
:llnbOI!Iia JO
~F
86.3
86. .¡.5
B: 5"5
L
ambOI!Iia5
rwra
86. 1
86.1. 6
2
Indeterminada
Campaniana B
Dirnl1llioll!
1
71
1'!
8:5:1
86. 7·8
38
Ma ·et ll
GrttOitalica
1
1': 8
86.9
1
1
V: 13
86. 1
0
Dr~s.:I I A
l
V: 15"5: 16
Indeterminada
Parets fine-s
Amfora
TOTAl.
10
Grafit:ll:t1
86. 11:87
3
ll.l
Els materials estudiats són 113 fragments cerllmics: 109 de
ceramica de vernís negre, 3 d'amfora (no s'ha fet recompte absolut de fragments) i 1 de parets fines. De ceramica de vernís negre
n'hi ha 7 1 (65' 1%) de campaniana A i 38 (34' 8%) de campaniana B. Quant a les formes, de campaniana A hi ha 1 bol de la forma
Lamboglia 27a-b i 2 plats de la forma Lamboglia 36; de campaniana B hj ha 2 pllteres de la forma Lamboglia 5 i possiblement
una geiTela de la forma Lamboglia 1O. De parets fines hi ha 1
gobelet de la forma Mayet Il. Finalment. d'amfores, hi ha 1 exemplar de tipus grecoitalic i 2 del tipus Dressel lA, un amb esgrafiat
iberic al coll. La datació d'aquest conjunt de materials ceramics i
monetaris pot situar-se, de manera aproximada. entre la segona
meitat del segle U i, almenys, el primer quart de 1'1.
121
[page-n-132]
48. Sant Josep (la Vall d'Uixó)
,-.
(
~-¡
10
Fig. 86.· Ceramica de I'Hor ta Seca (la Vall d 'Uixó).
o
Fig. 87.- Ceramica de I'Hor ta Seca (la Vall d 'Uixó).
122
5 cm.
30SYK3531 21.
SIAP; Museu Arqueologic de la Vall d'Uixó; Museu
Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
García García, 1962, 143; Brugal, 1975; Anonim, 1975;
Aranegui i Gii-Mascarell, 1978, 13; Vicent, 1979a, 299, núm. 1;
Rosas, 1980; Rosas, 1984; Oliver et alii, 1984, 70-71; Oliver i
Gusi, 1986, 271-272; Oliver, l990b, 232; Rosas, 1991; Gusi, Díaz
i Oliver, 1991, 97; Rouillard, 1991 , 410-411; Rosas, 1993; Rosas,
1995a; Flors, 1995; Arasa, s. u. "Sant Josep", a Aranegui, 1996,
150- 151;Arasa, 1997b, 1152-1153.
Esta situat en un contrafort rocós que s'al9a sobre el riu
Bellcaire ( 140m), a l'extrem oest de la vall que dóna noma la
població, a 1O 5 km de la costa. El lloc esta a'illat pel sud i per 1 o'
'
est per una cinglera, amb un sol accés pel NNE. Té, dones, unes
bones condicions defensives i una visibilitat limitada a I'ESE.
Davall es troba la cova de Sant Josep amb el seu riu subterrani.
L'a1titud relativa és de 20 m. El cim és allargat i l'assentament
s'estén pel vessant meridional, amb una superficie de 0'15 ha. Els
assentaments visibles són I'Horta Seca, Vinambros i la Punta i el
més proxim és el segon, situat a 1'9 km cap a !'ESE. El lloc controla un cami de penetració a la serra Espada que segueix el riu de
Sant Josep i a través de la val! esta ben comunica! amb la plana
litoral. El punt d'aiguada més proxim és l'esmentat riu, amb la
seua deu de la font de Sant Josep, situat a O' l km del jaciment.
Localitzat l'any 1928 per Porcar (García García, 1962), el
jaciment fou excavat els anys 1974-76 per Brugal (1975) sota la
direcció del SIAP de la Diputació de Castelló, després d'un intent
d'urbanització de la zona. Aranegui i Gii-Mascarell (1978) van
publicar un fragment de ceramica de vernís negre que representa
una mascara. Vicent ( 1979a) va publicar un divisor de bronze cartagi nés (221 -218) conservat al SJP. Posteriorment, Rosas va estudiar part deis materials recuperats, sobre el quals va preparar la
seua tesi de llicenciatura; en successius treballs, aquest autor ha
publica! sengles resums de la seua tesi (198 1 i 1984), el mobiliari
metal·lic (1980b), la muralla iberica ( 199 1) i la cerlimica de vernís negre ( 1995a). Una part de la ceramica grega també ha estat
estudiada per Rouillard (1991). Finalment, Flors (1995) ha donat
a conéixer un segell amb marca grega sobre un fragment d'amfora italica. D'altra banda, també es coneix la troballa en aquestjaciment d' una moneda cartaginesa de plata.
Eljaciment compta amb tres fases d'ocupació corresponents al
Bronze Final, la cultura iberica i el període tardoroma (Rosas,
1993; Arasa i Rosas, 1994; Rosas, 1997; Arasa, 1997b). Les estructures conservades pertanyen en la seua totalitat a la segona fase,
amb un tram de muralla de 16'75 m de !largaría refor9ada per
torres de planta quadrada que defensava el costal ESE. La presencia d'alguns fragments de ceramica d'importació permet datar els
períodes d'ocupació del jacirnent. Entre les ceramiques gregues hi
ha un fragment de copa jonia que proporciona la datació més amiga, en la segona meitat del segle VI. Un escif atic de figures roges
i alguns fragments de ceramica atica de vemís negre poden datarse en els segles V-IV. Principal (1998, 75) atribueix amb reserves
un exemplar del petit vas F 27 16 al taller de les Tres Pa1metes
Radials de Roses, Finalment, alguns materials ceramics permeten
prolongar l'ocupació del jaciment almenys fins al segle JJ.
En el seu estudi de les ceramiques fines d' importació,
Rosas ( 1995a) estudia el següents materials: 5 peces de campaniana A, entre elles 2 bols Lamboglia 27, i al tres 24 fragments informes, merme que de campaniana B hi ha 3 peces,
entre elles 1 patera Lamboglia 5, i 6 fragments informes.
[page-n-133]
L'autor conclou que l'ocupació de l'assentament s' interromp a
la darreria del segle 111, probablement a causa deis esdevenirnents de la Segona Guerra Púnica, i, després d'uo tall en la
primera meitat del 11, torna a ocupar-se fins a la segona meitat
del segle l aC. Discrepancies quant a l'adscripció d'algunes
peces a determinades produccions i a les datacions, així com el
major nombre de peces estud iades i la inclusió del material
amforic, ens porten a conclusions diferents sobre el darrer període d 'ocupació de l'assentament.
~··
Fonna
~
'MI
l..am~lia23
1
V: 24
88. 1
l.ambol!.lia lla-b
4
V 14: 1 24
:
6:
88.2-S
l.ambogija 34
Pnxlucrió
Campaniana A
1
llimfnsiolll
fllUrll
lndcl
1
1?
1'!
Gisa: tiviSStnc3
r
L1mbo21ia 28
1
Ámfora
Dressel lA
J
88.6
V: 13
F2S40
88.7
V: 17
FJI21
4palmecesi esuies
R ca
ose
8: 4'2; 9; 9
lndclenninada
C31llpaniana B
Obstn-acioJIS
89. 1
Mlsc31:1
89. 2
7
4 palmeces
89. 3
1
V: ll: 13: 16
89. 4-S: 90. 1
Se2ell: ANAP (ll!tro) 90, l
lndtttmtinada
TOTAL
JI
88.8
6
45
13
'L.
..J
Fig. 89.- Ceriun.ica de Sant Josep (la Vall d 'Uixó).
\
!.
)
'
/"
),
\l.
L
"-==
-
)
Fig. 88.- Ceramica de Sant Josep (la Vall d 'Uixó).
--===-.,¡Scm.
Fig. 90.- Ceramica de Sant J oscp (la Vall d' Uixó).
Els materials estudiats provenen en la seua gran majoria de les
excavacions de 1974-76. Hi ha també dos fragments conservats al
museu de Borriana i un altre del museu de la Vall d'Uixó. En conjunt s'han estudiat 45 fragments cerrunics: 38 de vemís negre, L d'imitació de campaniana i 6 d'amfora. De la primera hi ha 31 fragments de campaniana A (81 '5%) i 7 de campaniana B (18'4%).
Entre els de camparuana A hi ha 1 plat de la forma Lamboglia 23, 4
123
[page-n-134]
bols de la forma Lamboglia 27 i 1 copela de la forma Lamboglia
34b, a més de 2 bases decorades, una amb 4 petites palmetes impreses envoltades per una orla d'estries i l'altra amb una roseta de 6
petals. Pel que fa a la campaniana B, 6 fragments pertanyen a la producció mitjana de Cales, entre els quals hi ha una vora possiblement
de la forma F 3 12 1 i el peu d' un bol de !'especie F 2540 que representa una mascara: l'altre fragment és de la producció taJdana i pertany a una copa de la fonna Lamboglia 1. Cal afegir-hi una imitació
eivissenca de campaniana A: una base de ceramica de pasta grisa
amb una palmeta impresa, possiblement de la forma Lamboglia 28.
Quant a les amfores, hi ha 3 vores del ti pus Dressel 1A i un
fragment d'ansa amb un segell grec amb el nom ANL'.P (retro). A
més, hi ha 2 fragments d'amfora púnica del tipus C-1 i 1 deltipus
C-2 i 2 plats de vora concava.
De manera general, aquests materials poden datar-se majoritariament en el segle 11. El plat de peix de la forma Lamboglia 23 i
la patereta Lamboglia 34 ens proporcionen la datació més antiga,
entre el final del segle 111 i primeries del n. L'absencia d'altres
cerarniques més tardanes en nombre significatiu no aconsella portar el moment final del jaciment rnés enlla del tercer quart d'aquest segle. En aquest context, l' únic fragment de carnpaniana B
de la producció tardana queda a'illat i no resulta significatiu; deu
correspondre a una ocupació posterior i poc significativa del lloc,
possiblement ja en la primera meitat del segle 1 aC.
49. Vinambros (la Vall d'Uixó)
30SYK3810.
Oliver et alii, 1984, 65.
Esta situat al plaque s'estén al nord del riu Bellcaire (80 m). a
la banda est d' aquesta vall i a uns 6'5 km de la costa. El lloc no té
condicions defensives. no permet un control visual de l'entorn i no
fa possible un habita! an·ecerat. La zona esta parcel·lada i conreada i
en part ha estat transformada en regadiu. Els assentaments visibles
són la Muntanya de Santa Barbara, Sant Josep i la Punta, i el més
proxim és la Punta, situat a 0'7 km cap a I'ENE. El lloc esta ben
comunica! mnb la plana litoral, a la qua! pot accedir-se pels extrems
nord i sud de la va!J. El riu Bellcaire esta situat a la vora del jaciment.
El jaciment fou prospectat per Oliver, que em va comunicar la
presencia de cerlnnica campaniana en un lloc no molt allunyat de
la necropolis de la Punta. Aquesta és !'única notícia del jaciment,
ja que els meus intents de localitzar-lo han resulta! infructuosos.
Sense més informació, tan sois pot datar-se de manera aproximada entre el segle 11 i la primera meitat de l'I.
50. La Punta (la Vall d 'Uixó)
30SYK402108.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana:
SIAP; Museu Arqueologic de la Vall d'Uixó; Museu de Vila-real;
col·lecció de F. Esteve.
Fletcher, 1967b; Fletcher i Mesado, 1968, 15-2 1; Fletcher, 1969a;
Fletcher, 1970; Gii-Mascarell,l971,l58-160;Fletcher, 1972, 1 11 6;
08Mesado, s.u. ''Orleyl", GERV, Vlll. 112; Fletcher. 1974; Gusi, 1975;
Oliver, 1978, 28 1-285; Gusi. 1979: Yiceot, 1979a. 300-301. núm. 4-7;
Lázaro et a/ii, 1981; Oliver, 1981, 214-2 15; Gii-Mascarell iAranegui,
1981 , 57 i 59; Ribera, 1982. 37; Oliver, Casabó i Ortega, 1982-83;
Fletcher, 1983, 38 i 97-98; Uroz. 1983, 36-39; Oliver et alii. 1984, 7383; Fletcher. 1985. 25-26, núm. 16; Falcó, 1985, 170; Oliver i Gusi,
1986, 271-273; Grangel i Estall, 1987-88. 674-675; Fletcher, 1988;
Oliver. 1988b; Gusi i Oliver, 1989, 87; Oliver, 1990b, 232; UnteJmann,
1990, MLH ID, 2, 376-397, F.9. l·F.9.8; Doñate, 1991, 2 1; Rouillard,
124
1991. 407-410; Oliver. 199lc, 1095 i 1101 ; Arasa. s. u. "Punta, la". a
Aranegui, 1996. 131-132: Oliver, 1996c. 286: Gmda Fuertes, 1997;
García FueJtes. 1998: García Fuertes. Moraño i Meliil. 1998: Ribera,
1998a, 6 1-62: Many
Yall d'Uixó de la plana litoral (122m). a 5'5 km de la costa. El lloc
presenta unes bones condicions defensives, mnb una altitud relativa de
40 m, en part possibilita un habitat arrecerat i permet el control visual
de l'entom. La zona esta pm-cel·lada i actualment enna; el tra~al d' un
carní per tot el vessant oest ha infringit greus destrosses al jaciment,
completades perla incansable activitat deis excavadors furtius. Segons
Oliver el alii ( 1984) la seua superfície aproximada és d'l '25 ha. La
seua planta dibuixa aproximadament un triangle escale que. segons els
treballs de C(ll11p realitzats per García Fuertes i Maraño, té uns eixos
maxims N-S d'uns 600 m i E-0 d'uns LOO m, an1b una superfície
aproximada de 3' 5-4 ha. Els assentaments visibles són la Muntanya de
Santa Barbm-a, el CasteUde la Vilavella, el Tossal, 1' Alcúdia, Yinmnbros, Sant Josep i I'Horta Seca, i el més proxim és el darrer, situat a
0'7 km cap a !'OSO. La seua situació permet el control de les comunicacions en sentit N-S perla plmm litoral, estt-enyida pels aiguamolls,
a més d' un facil contacte per via marítima, donada la seua proximitat
a la costa. El cami de Cabres, que passa per J'extrem septentrional del
jaciment. es dirigeix cap a la costa, travessant les marjals, fins a la
Ton-e Derrocada (Moncofa), on hi ha noticia de la troba!Ja de monedes iberiques i romm1es; pot tractar-se, dones, d'un fondejador relacional amb aquest assentament i altt·es proxims. L'aigua és escassa en
la zona; el riu Bellcaire esta situat a 0'4 km cap al NO.
L'assentmnent ocupa el vessant oest i el cim d'una formació rocosa amb unes cingleres pel costal est que permeten una facil defensa. El
cim adopta la forma d'un petit ahipla, alllat pel sud mitjanr;ant un desnivel!; en aquesta zona hi ha restes de dos grans edificis constru'its amb
parament ciclopi i envoltats pels costats nord i oest per una muralla. El
poblat sembla que estava envoltat pe! costat oest per una muralla
refo~ada amb ton·es, des de l'extrem septentrional de la formació
apuntada en que s'assenta fins a l'altura del cingle meridional de
l'acropolis. En tola aquesta zona hom podia veure abundanis restes
d'habitacions. La necropolis esta situada a 0'4 km cap al SO.
Prospectat per Doñate i Mesado des deis primers seixanta. el
museu de BorTiana conserva una importan! col·lecció de materials
ceriimics de superfície pertanyents a una primera ocupació de I'Edat
del Bronze, l'assentament iberic i la seua necropolis. En 1975, Gusi
( 1975 i 1979) va realitzar una campanya d'excavacioos en la oecropolis, de la qua! va publicar un avanr;. Posteriorment, Lázaro et alii
( 1981) van publicm· un importan! lot de materials de la necropolis, en
el qual hi havia diverses peces de cedunica iberica -entre e!Jes un
fi·agment decorat amb uns dtnids- i d'importació, nombrosos elements metal·lics i tres ploms amb inscripcions iberiques. En els anys
1982-86 el SIAP va realitzar quatre campanyes d'excavacions centrarles en la zona de l'acropolis, deis resultats de les quals Oliver et
alii (1984) han publ.icat un avanr;. L'any 1994, García Fuertes i
Moraño han atrrat la topografia del jaciment. A banda del seu interés
estrict(ll11ent arqueologic, la importancia del jaciment rau en els nombrosos ploms amb inscripcions iberiques que ha proporcional, 7 deis
quals. procedents de la necropolis, han estat publicats per Fletcher
(1967b, 1969, 1972, 1974 i 1988) i per aquest en col·laboració amb
Mesado ( 1968); una inscripció sobre pedra i el vuité plorn, trobat en
el poblat, foren publicats per Oliver, Casabó i Onega ( 1982-83).
Deis tres sondeigs publicats per Oliver et a/ii (1984), els números
8 i 12 van ser oberts a l'acropolis. en la zona deis grans edificis.
L'estratigratia d'mnbdós sondeigs és prou semblant, pero des del punt
de vista cronologic resulta de major interés el número 12, obert a la
[page-n-135]
vora d'un deis murs millar conservats d'aquests edificis: el nivell
supe1ticial va proporcionar materials iberics. romans i medievals; el
nive111 se sirua sobre un paviment de tena baruda i cremada amb materia1s ibe1ics. en el qual es va trabar una imú'ora pónicoebussitana de la
fom1a PE-14, que Rmnon ( 1981, 101 -102) data entre el segon quart del
segle TV i el plincipi del ID; el niveUJI, per davaU del paviment esmentat. presenta abundants materials iberics que poden datar-se de manera
aproximada en el segle V; per úllim, el niveU mcmrespoo a la primera fase d'ocupació del jaciment en el Bronze Enal-Fen·o Antic que
poden datar-se en els segles IX-vm. El sondeig número 9 es va obrir a
la pan inferior del vessm1l oest, en la zona del poblat, on es va u·obar
una habitació amb restes d'una llar, per davall de la qua!, en el nivell
111, hi havia cerrunica ibelica que pot datar-se en la primera meitat del
segle V En els tres casos l'escassesa de cerarniques d'importació no
facilita la datació de les corresponents estructures. D'altra banda, Gusi
i Oliver ( 1989) posen la Punta com un exemple de plantejament urbanistic d'epoca iberica avan9ada mnb eixos viaris paraJ.Iels distlibu'its
seguint eltra9at aproxima! de les isohipses, que daten en el segle Il aC.
Darrerament, García Fuertes ( 1997 i 1998) ha revisa! les excavacions anteriors i hi ha realitzat treballs de planimetría (1992).
publicats recentment en la primera monografia sobre el jaciment
(García Fuertes, Moraño i Melia, 1998). Tot i que !'autor centra el
seu estudi en els períodes anteriors. data el seu abandonament al
llarg de la primera meitat del segle 11 aC en considerar que no hi
ha ceramiques posteriors, com a resultat d' una hipotética pugna
amb els saguntins per la possessió de la terra que es va resoldre en
favor d'aquests després de la Segona Guerra Púnica.
Part de les cerarniques d'importació de la necropolis conservades al museu de Borriana va ser publicada inicialment per Aranegui
(Lázaro el a/ii, 1981 ); posteriorment, Rouillard ( 1991 ) n' ha ampliat
la relació: 2 copes jon.ies que es daten en el 580-540; 1 copa de figures negres i l amtora de figures roges del 500-475; 1 copa de veroís negre del 475-450; 1 amforisc de vidre del 500-450; 2 copes de
vernís negre del segle V; 2 copes del 450-400; 2 copes del 450; 1
cratera, 1 copa i l escif de figures roges, 1 escif, 1 bol i 1 plat de
peix de vernís negre del 400-350; 1 cr!llera de Kertch del 350-330 i
1 bol del taller de les perites estampilles que es data cap al 280. Tot
i que aquesta relació de materials no és més que una sel-lecció quantitativament poc importan! deis recuperats a la necropolis, té un
indubtable valor cronologic, ja que comprén la major part del període d'ocupació de l'assemament iberic, des de mi0an segle VI fins
al UI, amb el seufloruil entre els segles Vi TV. D'aquest període són
dues monedes gregues de Seges/a i Acragas que daten del segle V
Els materials de cronología posterior no havien estat objecte d'estudi fms ara. La present sel·lecció ha estat realitzada entre les ceramiques recuperades en superficie per Doñate, Mesado i Lázaro des de
l'any 1962, tant al poblat com a la necrüpolis, i entre les recuperarles
en l'excavació de Gusi de 1975 també en aquesta. La proporció entre
les cemmiques deis segles U-1 i les deis segles V-1.0 ha estat estudiada
en el cas del sondeig efectual per Gusi en 1975: d'un total de 259 fragmems, n' hi ha 17 de campaniana A, 6 de cmnpaniana B i 3 de camparuana de pasta glisa, amb un total de 26 fragments deis segle U-1 que
suposen un 1O% del total; la resta són, en la seua majoria, fragments
de cerarnica atica de vemís negre deis segles V-TV. Pero aquesta proporció no es manté entre els materials conservats al museu de
Borriana, notablement més quantiosos, on en un conjunt superior als
400 fragments només n'hi ha 4 de can1pmum1a A Aquesta desproporció només s'inverteix en el cas de les ceramiques mreplegades en
superfície a l'assentament, d'on al museu de B01rim1a es conserven 13
fragments de campaniana A i 2 de campaniana B. front als 6 fragments
de ceramica atica de vemís negre i d'altres produccions posteriors.
Dracma
As
TOTAL
4
Arsedar
1
Va/emio
1
5
1
Soiti
1
1
2
Roma
TOTAL
4
2
5
9
Respecte al monetari, que és més ampli del que s'ha publica!,
de les 9 peces conegudes, 7 són de seques valencianes i, d'aquestes, 5 són d'A rse. El valor majoritari és !'as, del qualn' hi ha 2 de
Roma. 1 Saili i 1 de Valerllia.
r""'
~111
Lambo21ia 23
umbo21ia2.\
J
umll01!1ia33b
M
<>r
Prode«ió
CampanianaA
l
l
1
(jllf....,
(J!¡smxion¡
V: 22: 8: 8
V9
:
fl¡lll2
Ámfora
V 20
:
V 10'2: 8: 6'5;
:
11: 7'8; H 0'76
N:
~ oondes pintodes
9U
91.6
ln
~T
91. 1
-3
9U
8:5'5
s:n:4'8:5
8:4'8:7'5
ROS<'tJ
91.1
92.2-10
lndetenninada
L
amll01!lia 5
lnckt
D 6'5: 6'6: 7:8
:
V:13
B: 6:8
V: 14; 1
5
TOTAL
1
.l
Palm i estri
Grofit:X
lO
92.11
93. 1-l
1
3
93. J-l: 9-1. 1 3
36
Jl
Cerarniqucs procedents de I'assentament.
ronua
N11
.
\
l\1il< C>Llltlpilks
~
Lamboetia27~
1
CampanianaA
Lamboglia 2.\
t
LamboJ!Iia 27 a-b
l
V 16:16
:
9-1.6-7
Lambo2tia 27 B
l amll01!1ial8
1
V ll
:
9H
l amll01!tia 33b
1
1
V: lO
umboglia36
3
V: 19:36
Prodonió
Carnpaniana B
ln
~aSia ~ri><~
L
anlboj!üa.\
TOTAL
Diror~nt
r"""
V 8:6: fl: 2'6
:9:
HN:0'28
t\F
1
3COSI?t(')
9l2
9H
8: .\:.\'6
3
2
(J!¡sm'Jrio..
95. 1
9~. 3-4:95.2
Esumpill<>
V: 17:11
1
5
9U: 95.3-4 21
9.\.i-7
9.1. 8.-9
6
3
32
Cedimiques procedents de la nccropolis.
Els materials esrudiats són 67 peces i fragments ceramics, 36
del poblat i 31 de la necropolis. En conjunt, hi ha 64 fragments de
cerdmiques de vemís negre i 3 d'amfora. De les plimeres n'hi ha 42
de campaniana A, 19 de carnpaniana B i 3 de carnpaniana de pasta
grisa. Pel que fa a les ceramiques procedents del poblat, hi ha 20
fragments de campanjana A, 13 de campaniana B i 3 d'amfora. De
campaniana A han pogut classificar-se 8 fragrnents pertanyents a 4
formes: 3 del plat de peix Lamboglia 23, 1 capeta Lamboglia 25, 2
copes Lamboglia 33b i 2 copes More! 68; a més hi ha 3 bases decorades an1b rasetes, 2 amb palmetes i estríes, 1 arnb palmetes i 1 té
un grafit en forma de X. De campaniana B només hi ha 1 patera de
la forma Lamboglia 5. Les 3 arnfores són de tipus grecoitalic.
125
[page-n-136]
)
O
Ir
Scm.
-
......
Fig. 91.- Ceriunica de la Punta (la Vall d 'Uixó).
Fig. 93.- Ceramica de la Punta (la VaU d 'Uixó).
/,
· ~U.
)
\
l.
o
5cm.
¡,-~="""'-=""--
Fig. 92.- Ceramica de la Punta (la Vall d 'Uixó).
126
-
..Jtrn.
Fig. 94.- Ceramica de la Punta (la Vall d ' Uixó).
[page-n-137]
7
'""--___.__l_=r,
r--
-
o
..Jcm.
Fig. 95.· Ceramica de la Punta (la Vall d ' Uixó).
Pel que fa a les ceramiques procedents de la necropolis, a més del
bol de petites estampilles, hi ha 22 fragments de campaniana A, 6 de
campaniana B i 3 de pasta grisa. De campaniana A han pogut classificar-se 9 peces pertanyents a 5 formes: 1 copeta Lamboglia 25, 3
bols Lamboglia 27, 1 copa Lamboglia 28,2 copes Lamboglia 33b i 3
plats Lamboglia 36; a més hi ha 1 base decorada amb estampiUes de
forma indertenninada. De campaniana B hi ha 3 pateres de la forma
Lamboglia 5 i de pasta grisa 2 exemplars de la mateixa fonna.
En general, el redu'it volum de ceramiques d'importació que
poden datar-se en els segles 11-I permet avanfí:ar una primera consideració: la notable perdua d'importancia d'aquest assentament
en relació a epoques anteriors, particularment els segles Y-IV,
segons pot deduir-se de la davallada del fluix d' importacions.
Aquest fenomen es fa ben palés en la necrópolis, d'on procedeixen quasi la meitat deis materials estudiats, on podem veure com,
malgrat no interrompre's l'aprovisionament ceritmic, el que possiblement vol dir que no hi ha un canvi d'emplafí:ament d' aquesta,
sí que hi ha una important reducció en el segle 11, quan comen~a
!'auge del comer~ ititlic. En el poblat les formes presents de campaniana A i les itmfores poden datar-se en la primera meitat del
segle II; fins i tot alguna, com el plat de peix Lamboglia 23, pot
datar-se entre el final del segle Ill i el principi del II. L' absencia
de canaletes concentriques en la decoració avala una datació primerenca. Els escassos fragments de campaniana B tardana. presents tant en el poblat corn en la necropolis, ofereixen la datació
més tardana que poi arribar fins al primer quart del segle l. Les
escasses troballes monetaries tenen una cronologia similar.
Aquest assentament, sens dubte el que major quantital de
cerámica atica deis segles Y-IV ha proporcional de lotes les
comarques septentrionals del País Valencia, sembla experimentar
una forta retracció en la seua activitat en el pas del segle m al II.
L'escassesa general de les importacions que poden datar-se amb
seguretat en el segle lii impedeix precisar si aquesta crisi comen~a
ja en aquest segle. En definitiva, la importimcia de l'oppidum iberic de la Punta sembla haver decrescul notablement en el segle
mentre que el seu abandonament, precedit d' un període d'ocupació residual, pot situar-se en els primers decennis de 1'l.
n.
51. E l Castella r (Xilxes)
30SYK400071.
Museu Arqueológic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana;
SIAP; col·lecció de F. Esteve.
Al mar, López i Espinosa, 1965, 9-1 1; Bazzana, 1979, 309;
Bazzana i Guichard, 1980, 322-323; Guichard. 1980, 228; Ripolles,
1980, 36; Bazzana. 1992. l. 409; Ripolles, 1982, 172; Ripolles, 1985a,
324, núm. 18; Falcó i García Fuertes, 1994; Arasa, s. u. "Castellar, el",
a Aranegui, 1996, 55-56; Arasa, 1997b, 1153; Esteve, en premsa.
Esta situat en un contraforl de la sena del Castellar (60 m),
que separa la vall d'Uixó de la plana litoral, a 3'9 km de la costa.
Les seues condicions defensives són lirnitades a causa de la seua
escassa altitud: és més accessible pe! N-NO, merltre que el vessant
S-E és més abrupte, amb una altitud relativa de 40 m. Perla seua
posició permet un ampli control visual de l'extrem meridional de
la Plana, més limitat cap a l'oest perla proximitat de les muntanyes ve'ines. El seu cim forma un altipla allargat, oriental cap al SE
i amb un penden! poc pronunciat. El lloc esta aterrassat, actualment es manté erm i ha estat objecte d' excavacions furtives. Els
assentaments visibles són la Corona, el Castell d' Almenara i la
Muntanyeta deis Estanys i el més próxim és el darrer, situat a 2'8
km cap al SSE; la Punta esta situat a 3'7 km cap al nord i no és
visible. El carni de la costa segueix a poca distancia per l'est del
jacirnent. El punt d' aiguada més proxim és la font de Xilxes,
situada a 1 km del jaciment.
El lloc fou donat a conéixer per Almar, López i Espinosa
( 1965), que esmenten la troballa d' un as semiuncial. Posteriorment fou visitat per Tarradell i estudia! per Bazzana i
Guichard, els quals assenyalen una reocupació tardoromana del
lloc (Arasa, 1997b) i a 1' Alta Edat Mitjana. Falcó i García Fuertes
( 1994) han donat a conéixer 5 troballes monetaries i es menten la
destrucció d' un fom ceramic en el vessant est. Esteve (en premsa)
esmenta la troballa d'un AE de Cartlrago i, en la liorna que hi ha
al sud de l'assentarnent, 2 AE hispanocartaginesos.
o·
Divisor 1Ouadrant
Emvurion
Hemiubot AE
Úncia
1
Massalia
1
1
1
Roma
Hispanocartagincsa
TOTAL
1
1
2
TOTAL
1
t
1
3
3
2
4
1
8
En l'actualitat els fragments ceramics són molt escassos a
causa de les contínues visites, pero ha pogut comprovar-se la
presencia de materials corresponents a les epoques iberica, romana i medieval. Un fragment de ceramica atica de venús negre confirma una ocupació almenys des deis segles Y-IV. Els escassos
materials romanorepublicans han estat trobats en el seu extrem
SE, j untament amb altres púnics. Entre les ceramiques d'aquest
jaciment conservarles al museu de Borriana hi ha un fragment de
vora d'ilmfora grecoitalica (fig. 96). En les prospeccions he pogut
arreplegar 6 fragments d'itmfora, deis quals 2 conserven J'arrancament de !'ansa. La major precisió cronológica la proporcionen
les troballes monetaries, amb dates d'encunyament en el darrer
quart del segle III. Consideran! aquest fet, l'escassesa de les
importacions ceramiques, la presencia d 'amfores grecoititliques
entre aquestes i l'absencia d'altres materials de cronología posterior. creiem que poi aproximar-se una datació peral final de l'ocupació entre la darreria del segle m i el principi del 11.
127
[page-n-138]
• -===--==-.,¡'••
Fig. 96.- Ceramica del Castellar (Xilxes).
52. La Corona (Almenara)
30SYK373046.
SI A P.
Ocupa el contrafort més occidental de la serrad' Almenara (80
m), a 5 km de la costa. Ellloc esta parcel·lat i actualment es troba
erm. El jaciment sembla estar molt arrasat perles transformacions
sofertes. El lloc té bones condicions defensives, ja que els seus
vessants tenen un pendent molt pronuncia!, amb una altitud relativa de 40 m. La seua visibilitat és amplia en general, més redu'ida per l'est per on continua la serrad' Almenara. E ls assentaments
visibles són e l Caste ll d' Almenara i, fora de la zona estudiada, e l
Castell de Sagunt, i e l més proxim és el primer, situar a 1 km cap
a l'est. E l camí de la costa passa a 1'4 km cap al SE. L'aigua és
escassa en aquesta zona; e l ban·anc de la Murta es troba a 0'7 km
cap a !' ESE.
E l j aciment fou prospectat inicialment per J. Gómez. Els
materials trobats corresponen a quatre períodes: bronze, iberic,
roma i medieval. La ceramica iberica és molt escassa. D'epoca
romanorepublicana només s ' ha trobat un fragment d 'amfora que
pot datar-se aproximadament entre el segle IT i la primera meitat
de 1' 1.
53. El Castell d ' Almenara (Almenara)
30SYK383046.
S IAP; Museu Arqueologic Comarcal de la Plana BaixaBoniana.
Gómez Serrano, 1933, 3 1; PI a, 19 57, 222; Trías, 1966; Trías,
1967, 3 13-314; Durá, 1972, 28; Gil-Mascarell, 1973, 35; Olaria,
1974; Gusi, 1974b: Sanmartí i Gusi, 1975; Gusi i Sanmartí,
1976: J unyent, 1976: Oliver, 198 1, 2 15; Ri bera, 1982, 37;
Junyent et alii, 1982-83; Fletcher, 1983, 81 -82; Uroz, 1983, 4 142; Oliver et alii, 1984, 83-98; Falcó, 1985, 178, núm. 43;
Oliver i Gusi, 1986, 270-273; Oliver, 1990b, 233; Rouillard,
128
1991, 411-413; Bazzana, 1992, 1, 399-400; Arasa, s. u. ··castell,
el", a Aranegui, 1996, 52-53.
Esta s ituat al cim més a lt deJa serrad' Almenara (160m),
a 4' 1 km de la costa. Ocupa una posició estrategica, puix
s'al9a enmig de la plana litora l i controla el camí que la
segueix. Les seues condic ions defensives són excel·lents i permet el control visual d'una amplia zona. El vessant nord presenta un fort penden!, me ntre que el sud és un alt penyasegat.
El lloc res ulta difícilment accessible. amb una altitud relativa
de 120m, i no permet un habitat arrecerat més que en l'extrem
SE. Els assen taments visibles són el Castellar i la Corona, a
més del Castell de Sagunt ja fora de la zona estudi ada, i el més
proxim és el segon, s ituat a 1 km cap a l' oest. El camí de la
costa passa a 0 ' 5 km cap a l SE. L'aig ua és escassa en la zona;
e l barranc de Talavera es troba a 0'6 km cap al N; les
Llacunes, una importan! surgenci a, estan situades a 2'2 km
cap a l'est.
'
El cim va ser reocupat a 1 Alta Edat Mitjana per un castell
esmentat per les fonts des del segle XI com hi. a/-manára
m
(Bazzana. 1992), que dóna nom a l jaciment i arreplega en e l toponi m la funció de talaia o torre de senyals (Barceló, 1982, 92).
L'any 1224 figura com a límit del bisbat de Tortosa amb el nom
Almenara, que mantindra d'aleshores en9a. L' assentament iberic
s'estén pels vessan ts septentrional i o rie nta l. La necrópolis eslava
situada al vessant SE, en una zona actua lment urbanitzada que va
ser completament arrasada.
El lloc fou reconegut inicialment per Gómez Serrano
(1933). Posteriorment Trías (1966 i 1967) va publicar alguns
fragments de ceramica grega de figures roges del segle IV trobats en e l vessant SE, on devia estar situada la necropolis. Gus i
( 1974b) esrnenta la troballa de ceramica iberica decorada amb
motius zoomorfs. També Gusi ( 1974b) va publicar una copa de
la forma Lamboglia 33a-F 2 154 decorada amb bandes, punts i
fulles pintades (fig. 97, l) i un medalló en relleu e n el fons
interior que representa un cap de Medusa. Olaria (1974) va
donar a conéixer dues llanties de vernís negre (fig. 97, 3).
Sanmartí i Gus i ( 1975) van publicar una base de campaniana A
amb una roseta de 8 radis (fig. 97, 2), juntament amb u na a ltra
base decorada amb una estampilla decorada a mb u n cap de
Gorgona, ta l vegada de Cales.
L'any 1974, Gusi i Sanrnartí (1976) van realitzar-hi un
sondeig, deis resultats del qual es van publicar unes breus
notes. El mateix a ny es va fer un petit sondeig a la Cova de les
Cinc, s ituada a l vessant SE de la muntanya de l Castell, e ls
resultats del qua! van ser p ublicats per J unyent ( 1976). L'any
1977 e l S IAP va fer un segon sondeig a la mateixa cova, en el
qua! es van trobar nivells del Bronze Final i de l' lberic Antic
(Junyent et alii, 1982-83). Darrerament, Oliver et alii ( 1984)
van incloure un resum de l'excavació del Castell e n un treball
de conjunt sobre e l procés d ' iberització a la Plana meridional.
Arnb posterioritat, Falcó (1985) ha publica! un as de lanus
bifronl. Finalment, Rouillard ( 1991) ha revisat le s ceramiques
gregues conservades al museu de Borriana, d e les quals
esmenta una copa atica de vernís negre del 450-400; una c rate ra atica i un gran vas de fi g ures roges, i u na copa i un bol
111ics de vernís neg re del 400-3 50. Quant a la ceramica iberica, entre e1s materials de superfície s' ha trobat una vora de
cala t.
[page-n-139]
i 1 d'ansa d' amfora itálica, possiblement del ti pus Dressel 1, a
més de 7 fragments d'amfores i plats púnics. Els fragments de
ceramica campaniana A presenten unes característiques molt homogenies. S 'han identifica! 9 peces pertanyents a 3 formes: 2
copetes Lamboglia 25, 6 bols Lamboglia 27a-b i 1 plat Lamboglia
36. La seua datació pot situar-se de manera general en el segle II.
__ _,
~
~
).
Fig. 98.- Ccramica del Castell d' Aimenara.
Fig. 97.- Cedtmica del Castell d'Aimenara.
El sondeig de 1974 es va fer en un lloc on es veía una paret
que seguía un tra~at E-0, de la qua! arrancaven altres dues
paral·leles entre si i perpendiculars a aquella. Les estructures trobades corresponen a dues habitacions, anomenades A i B. bastides
sobre els fonaments del que semblava una torre circular. Hom
podía diferenciar, dones, dos moments constructius. Entre els
materials trobats en el reblit de la torre hi havia un sol fragme nt
de campaniana A. malauradament extraviat, una vora de la forma
Lamboglia 23 que els seus excavadors date n cap a mitjan segle 111
(Gusi i Sanmartí, 1976, 290); !'existencia d'aquestes dues fases
podría posar-se en relació, segons aquests autors, amb una destrucció contemporania a la de Sagu11tuml'any 219.
Prod•rrió
f0l1113
~')U
C3mp.!ni~n.IA
umbo!!üa2l
3
1': 8:9: 1
0
98.1·!.10
98. J.1
98.8
Dimensioas
umboi!lia !7a-b
TOTAL
V 1 1~: 16
: 1:
1
V l6
:
1
B:9cm
lndttmnin3da
Anúora
5
1Amboi!lia36
ln&?t
1
B: .\'5
lndttenninada
1
Obstt11rions
1
2
fil!ura
Xf
98.9
R la
OS<
98. 11
H
3
45
L' habitació B va pro porcionar diverses troballes ceramiques
d' importació, en total45 fragments: 42 de campaniana A, 2 de cos
El moment més antic, entre el final del segle lii i el principi del
U, ve datat perla base decorada amb una estampilla amb un cap de
Gorgona, possiblement de ceramica de Cales, la copa Lamboglia
33a-F 2154 amb decoració pintada i e n relleu, el plat de peix
Lamboglia 23 trobat en la possible torre excavada l'any 1974 i la
base decorada amb una roseta de 8 radis trabada en superfície, tots
tres de campaniana A. D'altres materials també de superfície, com
les dues llimties publicades per Olaria (1974), una base de campaniana A amb una roseta proceden! de la necrópolis i 1'as de /amrs
bifront s'avenen amb aquesta datació. En general, resulta anomala
l'absencia de campaniana B i l'escassesa del material amforic.
Sembla significatiu el fet que e ntre les nombrases ceramiques d' importació arreplegades e n la zona de la nec ropolis no
hi haja més que un sol fragment de campaniana A. Aquestes
són majoritariament ceramiques atiques de figures roges i, en
me nor quantitat. de vernís negre deis segles V-IV. Algunes troballes a'illades, com ara la patera amb medalló i la base decorada amb una estampilla que representa el cap de Gorgona,
poden datar-se e ntre el final del segle 111 i e l principi del II. A
aquesta primera fase iberica, deixant de banda els nivells documentats a la Cova de les Cinc, deu correspondre la possible
torre circular trobada al sondeig de 1976 que delimitaría de
manera aproximada 1' extensió de 1' assentament en aquesta
epoca. El moment d ' amortització d'aquesta estructura defensiva no pot precisar-se, pe ro sobre ella trobem les habitacions
corres pone nts a una segona fase d 'oc u pació corresponent a
l' Iberic Final, que poden datar-se amb seguretat e n e l segle ll.
No és possible, dones, atribuir amb seguretat la hipotetica destrucció de I'assentament a l' acció d' Anníbal, pe ro sí que pot
129
[page-n-140]
confirmar-se un canvi important que pot situar-se amb probabilitats en aquesta epoca, en el pas del segle Ili al 11, pero sense
que siga segura !'existencia d'un hiatus temporal, jaque comptem amb importacions d'ambdós segles. L'assentament d'aquesta segona fase se superposa a les possibles estructures
defensives anteriors i -segons les restes d ' habitacions visibles
fins fa alguns anys- devia estendre's més enlla pel vessant NNE, fins a la mateixa vora de la necropolis. La recuperaci6 del
poblat sembla, dones, indubtable en el segle 11, quan pot arri bar a ocupar una superfície fins i tot major que en la fase anterior. Aixo no obstant, la seua vida no és molt llarga, jaque l'aprovisionament de ceramiques d ' importació sembla acabar-se
en el darrer quart del segle II, sense que fins ara s' hagen trobat
materials que puguen datar-se amb posterioritat.
54. La Munta nyeta deis Estanys (Almena ra)
30SYK405044.
STAP.
Ribelles, 1820, 222; Ribelles, ms. 81 , 758; Alcina, 1950, 111 112 i 127; Bru, 1958, 159- 160; Bru, 1963, 154ss; Mesado, 1966,
196; Aranegui, 1976, 12; Ripolles, 1980, 34; Ripolles, 1982, 95;
Aranegui, 1988, 63-65; Aranegui, 1992b, 67-68; Arasa, s. 11.
"Muntanyeta deis Estanys, la", a Aranegui, 1996, 111-112; Arasa
i Ripolles, 1996, 409 i 412-413, núm. 8, 12 i 19; Arasa, 1997b,
1153; Arasa, 1998c, 143; Arasa, 1999d, 319.
Esta situat a l'extrem oriental de la serra d'Almenara (20m),
sobre la surgencia de les Llacunes que alimenta la marjal, a 2 km
de la costa. Era una petita altura de vessants espadats, amb bones
condicions defensives i gran visibilitat, i una altitud relativa de
JO m. Permetia l'habitat arrecerat pel vessant meridional, elmés
proxirn a la Llacuna gran. A partir deis anys seixanta, després
d'una intensa transformació agrícola de la zona situada al peus
del vessant septentrional, la major part de la muntanyeta fou destru"ida per una pedrera. L' únic assentament visible és el Castellar
i el més proxim és el Castell d' Almenara, situat a 2'2 km cap a
!' ONO. El camí de la costa passa a 1' 5 km pel NO.
L'aprovisionament d'aigua pot efectuar-se en les mateixes
Llacunes, situades als peus del jaciment.
El lloc fou reocupat per un assentament d'epoca imperial
que el degué transformar completament (Aicina, 1950; Mesado,
1966; Arasa, 1997b, 1998c i 1999d). Ribelles ( 1820) esmenta la
troballa de monedes iberiques i consulars. Entre les monedes
arreplegades en els seus manuscrits (Arasa i Ripolles, 1996) i
vistes en el monetari de Juan Bautista Figols n'esmenta tres, la
primera de les quals di u expressament que fou trobada en aquest
lloc: una unitat de Saitabi de la segona meitat del segle 11, una
unitat d' Arse també de la segona meitat d'aquest segle i una unitat bilingüe de Kelse de mitjan segle I aC. Posteriorment, Alcina
esmenta la troballa d' alguns fragments de ceramica iberica amb
"decoración rojiza geométrica muy vulgar: enrejado, círculos
concéntricos, etc". En els primers anys seixanta, Mesado ( 1966)
va realitzar-hi una intensa prospecció, en la qual va !robar algunes restes iberiques en e ls aterrassaments que van desemboscar
la part baixa de la muntanyeta. Entre els materials trobats
esmenta una possible fa/cata i dues monedes republicanes. En
les meues prospeccions he pogut trobar dos fragments d 'amfora
campaniana en els extrems est i oest del cim oriental de la
Muntanyeta. Tarnbé se m'ha comunicat la troballa de dues
monedes d 'Arse en la part oest de la Muntanyeta. Aquestes restes permeten assenyalar !' existencia d' una primera ocupació que
pot datar-se entre el segle ni la primera meitat de J'l.
130
5. EL CORREDOR DE LES COVES
DE VINROMA
55. El Mas de Víctor (RosseU)
3 1TBE647995.
SIAP.
Rosas, 1980; Borrás, 1982-83a; Oliver i Gusi, 1986, 269;
Arasa, 1987b, 129; Meseguer, 1989, 30-33; Oliver, 1990-91, 182;
Oliver, !996a, 147- 151; Arasa, s. u. "Mas de Víctor, el'', a
Aranegui, 1996, 104; Arasa, s. u. " Mas de Víctor. El", TIR K/J31, 1997, 102.
Esta situat a la vora dreta del barranc de Requena, en el cim d'una
lloma sobre la qual s'al~a el mas (450 m), a 25'5 km de la costa. El Uoc
té condicions defensives a causa del desniveiJ i de la presencia del
brurdllc per la banda nord, esta oriental cap al S-SE i té una visibilitat
limitada a !'E-SE. L'altitud relativa és de 1Om. La zona ha estat objecte d'íntenses uanformacions: esta parcel·lada i conreada i el cim esta
ocupat pel mas i les seues construccions annexes, actualment núg endenocades. Oliver ti atríbueix una superfície de O' 17 ha. L'assentament
més proxim és el Mas de Melsa, situat a 7'8 km cap al SO; no n'hi ha
cap de visible. El camí de Rossell a Traiguera baixa cap al SE fins a la
costa i la via Augusta passa a 11' l km cap al SE. L' aigua no és molt
abundan! en la zona; l'esmentat bruTanc passa a uns 50 m cap al nord.
El jaciment fou donat a conéixer per Rosas ( 1980), que esmenta la troballa d'un tresoret d' unes set monedes iberiques trobat en
els anys vint, del qua! només quedava un denari de Bo!skan que va
tornar a publicar posteriorment Bon·ás ( 1982-83a). Oliver ( 199091) esmenta la troballa en superfície d' un fragment de copa jonia
del tipus B2, que es data en la segona meitat del segle VI. Aquest
mateix autor va realitzar-hi un sondeig amb escassos resultats i va
estudiar les fases més antigues del jaciment (Oliver, 1993). Es traela d'un assentament que presenta quatre fases d'ocupació: la primera correspon al Fen·o Antic; la segona a l'Iberic Antic, amb fragments d'amfora fenícia del tipus Vuillemot R.l i l'esmentat fragment de copa jonia del ti pus 82. que pot datar-se en la segona meitat del segle VI; la tercera a l'Iberic Final, amb cerlmúques deis
segles D-1, i la quarta d'epoca romana imperial. Oliver (1996a)
esmenta un fom de ferro actualment destrull, del qual només queda
el testimoni de les escories que es troben disseminades pel jaciment.
Les restes ceramiques corresponents a la tercera fase d'ocupació apareixen disseminades pels bancals del vessant oriental. Les
prospeccions han permés recuperar alguns fragments de cerlunica
ibeiica, entre els quals hi ha vores de calats i de tenalla del ti pus A
1.2.1. de Mata i Bonet ( 1992), i altres d' importació de procedencia
italica i púnica. Els materials estudiats són 4 fragments de ceramica de vernís negre i 25 fragments d'amfora. De la primera, hi ha 2
fragments de campaniana A, un d'ells corrresponent a una base, i
2 de campaniana B . Pe! que fa a les amfores, han pogut recuperarse 3 vores del ti pus Dressel 1A i 22 petits fragments de cos.
ProdiKrió
Camoaoiana A
Fonna
Camoaniana B
Í\mforu
TOTAL
N
MI
1
DimeDSioos
fi2ul1
B: 1
99. 1
3
5
2
2
1
Dn:ssel iA
N
F
V: 13"5: 15: 15"5
99. 2-4
25
29
Malgrat l'escassesa de materials ceramics, l'ocupació de l'assentament en el període lberic Final sembla estendre's almenys
[page-n-141]
pd l>CU \'Cl>lkllll oriental. 10 1 i tcnint en comptc 4ue la con:.trucció
del m~ a l c in1 ha fet dc:.aparéixcr ttuall>Cvol ''e!ltigi antic. No hi
ha clcment:. pcr dc tem1inar la continu'¡)at e nt re cls dos pcriodc:.
d 'ocupació en ~poca ibCrica. El denari de líolslw n pcnany a les
:.Cric' 11-111 de Villalonga. :unb un:1 datació en 105-80172: J'ocultac ió del trewret :11 qual pcnanyia pot estar relacionada amb la
gucrr de Scn ori. Le' cerami4uc:. tro badc:. poden datar-:.c
o~
almc ny:. e ntre la ~gona mcitat dd l>Cglc 11 i el nrimcr quan de 1'1.
r
...J•"'-
L..
.______J
4
t 'l¡:. 99.· <.:rnlmlca drl M a.• dr Vklor (Rossrll).
56. El Pla delo; Vln)cl'i (Canello Rolg)
3 1TBE66892 1.
Fletchcr i Gincr. 197~: Flctche r. 1975: O li\'Cr. 197R. 273-275
Flctchcr. 1983. 106- 107: Silc:.. 1985. 188. 302. i 388. núm. 766.
1~9 i 1765: Untcnnann. 1990. MLII 111. 2. 360-362. F.2. 1-F.2.3:
Olhcr. 1991a. W .
E_,ta :.ituat cnmig del pla (270 m). a la 'or.J dreta deis barr.l.nc!l de
la Font de la Roca i de" Plarh i a 19 km de la costa. La 7ona c:.ta par·
ccl·lada i conre:kta. Ellloc no té cundicion' dcfcn, h·cs i no pcmlCt un
contml vi,ual de t'cntom ni un Mbit:at am.'C'Cro~t. L'asscntament més
pn)xi rn 6 Traigucr.l. ~it uat u ·f 3 km c:ap al SE: no n'hi ha cap de vbiblc. La via Augu, ta IXI.l.~l a 3'~ km c:tp al SSE. El punt d'aiguada m6
proxim é:. el barmnc de lu font de la Roca. on e:. troba la dcu que ti
dóna nom, :.ituat u la \'llr.t del lloc de la ti'Otxtll:t.
t1¡:. 100.- lnscrlpclon
•
lbtrlqu~ dt'll'b dt>l \'ln~l'l. (CIIMI
~
~
k1 Kol¡:).
13 1
[page-n-142]
En un bancal que ocupa un esperó situat entre els baJTancs de la
font de la Roca i de les Moles es van trobar tres esteles iberiques,
possiblement ja despla~ades, sense que hi haja notícia de !'existencia d'altres restes funeraries. Posteriorment van ser utilitzades com
graons en un parat. Es tracta de tres inscripcions funeraries. F.2.1
conserva 6 signes, el primer deis quals esta incomplet, i presenta el
text delimita! per una línia incisa per la part inferior (fig. 100, 1):
F.2.2 conserva el text complet amb 9 signes i té una cartela delimitant-lo. encara que per ser aquest massa llarg els dos signes finals es
van passar a la part inferior dreta, en una segona línia i ja lora d'aquella (fig. 100, 2); F.2.3 conserva també eltext complet amb 8 signes, amb els tres últim deteriorats, i no té cap linia de guia (fig. 100,
3). Les tres tenen forma de !Josa, pero només F.2.I-2 conserven el
coronament en forma de dos planols inclinats que acaben per l'extrem superior en un altre horitzontal. Encara que de tormats i acabat diferents, possiblement les tres són obra de la rnateixa u.fjicina.
Com e n altres casos semblants, els textos possibleme nt conesponen
a antropon.ims, deis quals el de F.2.2 va seguit d' un sufix.
TEXT
RE F ERENCIA
DIMENSIONS
MLH 111 F2. 1
(47'5)
MLH W F.2.2
(70) X 35'5
X
14
ta íbanikofmi
m F.2.3
(57'5) X 45
X
13' 5
.wsintakef
MLH
X
48 X 10
r· a]soÍ'Iill
En aquesta zona s' han trobat alguns fragments de ceramiques
d'epoca imperial. En aquest mateix lloc, en el talús del bananc de
la font de la Roca, són visibles les restes d' una possible conducció d'a.igua feta d'argamassa. A 0'4 km cap a l' oest es troben les
restes d'un assentament d'epoca impe rial (Fietcher i Giner, 1974,
138; Arasa, 1987b, 131; Arasa, l997b, 1148). D'altra banda, la
zona esta situada a 0'7 km del lloc on s'al~a !'actual població, on
s' han trobat restes que palesen una ocupació que possiblement té
el seu orige n e n e l Bronze Final/Ferro Antic i es prolonga al llarg
del pe ríode iberic (Oliver, 1996a, 164- 166). Aquesta esta situada
e n un extrem apuntar de la liorna que tanca pel nord el pla deis
Yinye ts (320 m). Ocupa un lloc dominan!, amb possibilitats
defensives i una gran visibilitat. No es coneix el context arque-
ologic en que es van trobar les esteles i no pot haver seguretat a
!' hora de relacionar-les amb algun assentament proxim. Aquest
podía estar situat e n el lloc que després va ocupar l'assentament
d 'epoca imperial. podría ser aquest mateix i fins i tot podría ser el
situat e n !'actual població.
57. Els Hostalets (Traiguer a)
Museo Arqueológico Nacional.
Ma1tínez Aloy. 1902a; Martínez Aloy. 1902b, 293: Sarthou.
19 13- 15, 867; AlbeJtini. 1911-1 2. 355; Almarche. 1918, 146;
Reinach. 1920. ID, 33. núm. 8; Fletcher i Alcácer, 1956, 151; Bm.
1963, 177 i 2 17; Nicolini, 1969, 55; Llatje, s/a, 3; Ferreres i Llatje.
1986, 8-9; Oliver, I986c. 50. fig. 2; Rosas, 1987, 155: Arasa.
1987b, 132; Manfrini-Aragno, 1987, 66 i 170, fig. 54: Blecht, 1989,
90; Blecht, a Nünnerich-Asmus, 1993, 262, Taf. 23a; Arasa. s. u.
"Traiguera", a Aranegui, 1996, 175; Oliver, 1996b, 284, lam. TI.
Segons Sarthou ( 191 3- 15), "a un kilómetro de la vía romana
y ocho de la población, roturando un terreno inculto, a principios
del corriente siglo, se halló, bajo una gran losa", una figureta de
bronze de 10'9 cm d 'al~aria i uns 240 grams de pes (fig. 101 ).
Segons aquestes indicacions, ellloc de la troballa deu estar situat
a la partida deis Hostalets. al voltant del camí del Mas de l'Om.
Les prospeccions en aquesta zona, com ha passat en tot el tenitori que s'esté n e ntre els rius de la Sénia i Cervol, no han proporcionar restes de cap tipus. El te rreny és pedregós i molt sec i en
pa11 incult, en l'actualitat apte només per al cultiu de !'olivera. per
la qua! cosa cree possible que no estigués habitada. En conseqüencia, possiblement es tracta d' una tro balla a'illada.
Aquesta figura fou identificada per Martínez Aloy ( I902a i b)
com una representació de Dyonisos. Posteriorment Almarche
( 1918) la va identificar amb Mercuri. Nicolini ( 1969) la va estudiar
entre els bronzes iberics i va assenyalar el seu caracte r tarda.
Manfrini-Aragno ( 1987) va apuntar la proximitat deis seus atributs
als de Bacchus. Blecht (1 989) va assenyalar inicialment la seua
possible identificació amb Liber pater. Posteriorment, ambla catalogació deis fons del Museo Arqueológico Nacional, aquesta figureta ha estat reconeguda i estudiada per aquest mateix autor, que la
identifica amb Mercuri -divinitat protectora deis caminants i de les
activitats comercials- i la data en el segle I aC (vegeu IX.2. 1).
Fig. 101.- Figureta de
Bronze (Traiguera): fotografia del Museu Arqucologic Nacional.
132
[page-n-143]
58. Traigue ra
31TBE707899.
SIAP.
Llatje, s/a; Rosas, 1977: Ferreres i Llatje. 1986, 8-1 O; Rosas,
1987. 157 i 164. núm. 16-17: Llatje, 1990, 44; Doménech, 1991.
185 ; Rosas, 1995b, 242; Arasa, s. 11. "Traiguera'·. a Aranegui.
1996. 175: Arasa. s. 11. "Traiguera", TIR K/J-31. 1997, 162; Esteve. en premsa.
Població empla¡;ada en una lloma situada enmig de la vall
(274 m). a la vora dreta del barranc de la Font i a 16'3 km de la
costa. La població actual ocupa el cim i el vessant meridional de
la liorna. Ellloc té condicions defensives per trobar-se en una perita altura i envoltat en pan per l'esmentat ban·anc, possibilita un
habitar arrecerat pels seus vessants S-SE i permet un control
visual lirnitat. L'altitud relativa és de 1O m. L'assenrament més
proxim és la Curolla (Cervera del Maestre), siruat a 7'4 km cap al
SSE: el Pla deis Yinyets esta situar a 4'3 km cap al NO. No n' hi
cap de visible. La via Augusta passava als peus de la població. El
punt d'aiguada més proxim és la Font, situada al barranc a que
dóna nom a la vora de la població.
Les troballes han estat fetes en la seua major part amb ocasió de
realitzar obres en la població. En 1965 es va trobar un molí en el
subsol de l'església parroquial. Les restes ceramiques aparegueren
en fer la instal·lació de l'aigua corrent l'any 1966 prop de l'església.
en el núm. 6 del carrer de la Font. a la part més alta de la població.
Finalment, en prospeccions superficials Rosas ha pogut trobar-ne
alguns fragments. Els materials, pertanyents en la seua major part al
període altimperial, han estat publicats per aquest autor (Rosas, 1977
i 1987). Deis trobats en 1966 es conserven5 fragments d'amfora que
pet1anyen a un mínim de tres inctividus, entre els quals hi ha una vora
d'amfora del ti pus Dressel lA de 18 cm de diametre (fig. 102, 1) i
dos pivots d'imú'ora de procedencia campaniana, i el coll d'una altra
amb l'arrancament d'una ansa (fig. 102, 2), possiblement del mateix
tipus. Entre els materials cerarnics an-eplegats superficialment en la
part que dóna al barranc hi ha un petit fragment de campaniana B,
possiblement de la fOtma Lamboglia 5. De manera general, sembla
tractar-se de materials tardans que possiblement poden datar-se en la
primera rneitat del segle I aC.
_ __ _;lO
Fig. 102.- Ceramica de Ttaiguera.
D'altra banda. l' any 1985 va trobar-se a la partida del Molí de
la Font. a 0'5 km al nord de la població, en el curs d'uns treballs
agrícoles. un cale púnic de Qart Hadashm (Cartagena), amb una
datació e n els anys 221 -218, que romanen una col-lecció partic ular (Doménech, 199 1). Esteve (en prernsa) esrnenta la treballa
d'un denari republica de l'any 49 aC en un lloc indetenninat del
terme municipal. En un lloc situat a 1 km aproximadament cap a
1· oest de la vil a, va trobar-se casualment un petit fragment de campaniana B. En ambdós casos sembla tractar-se de troballes a'illades, ja que no hi ha evidencies de !'existencia d'altres assentaments en les proximitats, per la qual cosa no és inversemblant
suposar que deuen estar relacionats amb el de Traiguera.
Fernández Nieto (1968-69, 123, nota 32) va suposar !'existencia d' un assentament iberic en aquesta població basanr-se en un lot
de ceram.ica iberica conservar al Museu Parroquial que, com va
assenyalar Rosas. procedeix de la Moleta del Remei d' Alcanar
(Tarragona). Aquest autor (Rosas, 1987, 158), pero, assenyala que
fins aleshores no s'havia trobat cerarnica iberica, per la qua! cosa no
podia suposar-se !'existencia d' un assentament d'aquesta epoca. La
troballa d' una vora amb perfil de cap d'anec en les meues prospeccions ( 1993) ha vingut a omplir parcialrnent aquest buit. També pot
considerar-se iberica una fusaiola trabada pels voltants de la població (Rosas. 1989, 158, núm. 20). La presencia deis fragments d'arnfora i de ceramica campaniana B són indicis suficients pera confirmar l' ocupació del !loe almenys en epoca iberoromana. Les troballes d 'epoca altimperial confirmen la continu'itat en l'ocupació.
Sobre la seua hipotetica indentificació amb la locatitat d' Jntibili
esmentada per les fonts. vegeu el capítol conesponent (Y.2.5).
59. La C urolla (Xert)
31TBE586899.
SI AP.
Meseguer, 1995, 145; Oliver, 1996a, 168-169.
Tossal situat entre el bananc de la Font i la rambla de Cervera
(559 m), a 26'6 km de la costa. Ellloc esta a't11at i té unes bones condicions defensives, amb un sol accés pel NO i uns pendents prou
pronunciats; !'altitud relativa és de 70 m. El seu cim forma un
altipla inclinar i al largaron es troba el jaciment. Ellloc ocupa una
posició estrategica. puix pennet el control del pas perla rambla de
Cervera, per on discorre el camí de penetració cap a les terres muntanyoses de !'interior. La visibilitat esta limitada a aquesta vall, amb
una orientació ONO-ESE. La seua parcel·lació i molt anys de cultiu !'han arrasat quasi completament. Només es conserven alguns
murs per la banda E-SE, que pertanyen possiblement a un recinte
fortifica t. O uver ( 1996a) Ji atribueix una supert'ície de 0'92 ha.
L'assentament més proxim és el Mas de Melsa, situar a 4 km cap al
nord; no n' hi ha cap de visible. La rambla de Cervera és un importan! pas natural per on transcorre el camí cap a Morella. La via
Augusta passa a 7'6 cap al SE. El punt d'aiguada més proxim és la
Font del bananc homonim, que esta situada a uns 0' 2 km cap al NE.
Oliver hi va fer dos sondeigs l' any 1987, on va trobar una
escassa potencia sedimentaria que mostra el grau d' arrasament del
jaciment. Els dos van proporcionar una estratigrafía semblant. amb
un primer nivell superficial i un altre inferior d'ocupació; el tipus
de materials no mostra diferencies significatives entre ambdós
nivells ni entre els dos sondeigs. En un context format per abundan! ceramica iberica. amb alguns fragments de calats, es van trobar 24 fragments de ceranúques d'importació. entre els quals destaca el grup de vernís negre arnb 11 fragments. D'aquests, J 8 són
de campaniana A, amb una vora de la patera Lamboglia 5/7. De
campaniana B hi ha 5 fragments de la producció tardana que no
133
[page-n-144]
poden atribuir-se a cap forma determinada. Els altres 2 fragments
son de campaniana de pasta grisa, que tampoc poden atribuir-se a
cap forma determinada. Uns altres 2 fragments pertanyen a gobelets de parets fines. Per últim, hi ha 4 fragments d' amfora itatica.
PnNI.mt
r,...
C~mpaniana A
l.3mboglial
Campaniana B
l.3mboelia 4b
l.3mbo2lia 5
l.3mbo~li~ 5
Mayetl
M 11
avet
lndetenninada
l.3mbo~lia5n
Pasta ~risa
l';tr~t> fines
Amrora
TOTAL
~1n
1
1
1
1
1
1'
1?
1
8
llioitii5ÍOII!
V 19
:
Obstnxioas
foral de suSP
V: l~
V .ll
:
Sf
Fiwn
1
011
1
03.1
103.4
IOll
1
03.5
li
1&
1
V 12
:
3
n
56
Els materials arreplegats en superfície són més rics quant a
tipología, pero semblants en la seua composició, per la qua! cosa
els incloem en el mateix quadre. Hi ha 22 fragments de ceramica
de vernís negre, 9 d 'amfora italica i 1 de parets fines. Quant a la
vaixella de taula, de campaniana A hi ha 4 fragments, entre els
quals hi ha una patera de la forma Lamboglia 5, un amb decoració d'estries, i un altre també possiblement de la forma Lamboglia
5. De campaniana B hi ha 13 fragments, JI deis quals poden atribuir-se a la producció tardana; només poden identificar-se una
vora de la patera Lamboglia 5 i una peana de la patera Lamboglia
4. De campaniana de pasta grisa hi ha 5 fragments, alguns dels
quals són d'atribució dubtosa per estar cremats, entre els quals
només hi ha la vora d'una patera.
Aquest conjunt de materials ceramics pot datar-se de manera
general entre la segona meitat del segle U i la primera de 1' 1.
Només un petit fragment de ceramica atica de vemís negre és un
indici d'una ocupació anterior. El seu auge en epoca iberoromana
deu estar en relació amb la seua localització a la vora d' una
importan! vi a de comunicació que des del litoral de Benicarló puja
cap a les terres interiors deis Ports de Morella i del Baix Aragó.
60. E l Mas de Melsa (Xert)
3 1TB E590940.
Col·lecció panicular.
Esta situat al peu de muntanya de la serra Seguera (540
m), a la partida de la Barcella i oriental cap a 1'est, a 28' 5 km
de la costa. Ocupa un suau altipla si!Uat a la vora del barranc
de la Carrasca del Broquil. amb un ampli control visual de
J'entorn pero sense condicions defensives ni possibilitats d' arrecerament. El jaciment esta ocupat en l'actualitat pelmas, la
seua era i els seus accessos i encontorns. No hi ha cap assentament visible i el més proxim és la Curolla, situada a 4 km
cap al sud. El pas de la rambla de Cervera per on transcorre el
camí cap a Morella esta situat a 5 km cap al S-SO. La vía
Augusta passa a 9'9 km cap al SE. El punt d'aiguada més proxim és l' esmentat barranc; la font deis Hortets es troba situada a 0'6 Km cap al sud.
Les troballes arqueologiques d'aquest mas són conegudes
des de fa anys, ja que ha estat visitat, entre altres, per F.
Esteve. En vaig tenir notícia a través de F. Segura, professora
del departament de Geografía de la Universitat de Valencia,
qui em va posar en contacte amb el propietari de la masía, T.
Sales; tots plegats em van acompanyar en la visita i en l'estudi de les peces. El jaciment s'estén des de la vora del barranc
de la Carrasca del Broquil, on se situa el punt més elevat, per
l'era, fins al mas i el seu voltant. En els treballs de construcció de !'era i d'acondicionament deis accessos es van trobar
nombrosos fragments de ceramica i ossos. Tot i que la zona es
troba molt alterada per l'ocupació, encara s'hi poden veure
fileres de pedres que pertanyen a murs antics i alguns petits
fragments de cerámica iberica molt rodats que s'estenen per
una zona prou extensa. Alguns d'aquests murs es disposen
molt proxims i de forma paral·lela, de manera semblant a les
bases deis graners iberics. El propietari també ens va donar
notícia de la troballa d ' una punta de Jlant;a, possiblement de
bronze, a l'altra banda del barranc, entre el mas deis Ous i la
cova homonima.
Produ«ió
Camoaniono A
Árnroraitllica
TOTAt
~ .-
-- --
O
Fig. 103.- Cerlimica de la Curolla (Xert).
134
Sem.
1
for111
Slll
1
Larn~lia lJ
1
1
1 DresseiiA
1
Dim......
1
1
V:l3'5
1
Obsm>rioos
Grafit iberie:ro
P
1 f'~RJ~rt
Nf
11}1. 1
l ll}l.l.J
8
1
&
En uns treballs de sanejament deis murs al corral de la masia
el propietari va trobar soterrats, possiblement en algun replec de
la roca, alguns fragments de cera mica campaniana A i una amfora del tipus Dressel lA sencera i en molt bon estat de conservació. La part conservada d'aquesta presenta una al~aria de 80 cm
i té una zona del cos erosionada amb un petit forat i la vora, el
coll i les anses trencats en diversos fragments que poden reconstruir-se. L a seua alr.;aria és d'uns 90 cm. Els 8 fragments de campaniana, deis quals 3 són de vora, pertanyen possiblement a un
sol bol de la forma Lamboglia 27; un deis fragments de paret
conserva un esgrafiat supeficial amb el signe iberic to. Aquestes
peces es van !robar juntes i poden pertanyer a un amagatall
casual o a un diposit de funció ritual o funeraria. La datació del
conjunt pot establir-se entre la segona meitat del segle II i el primer quart de 1' 1 aC.
[page-n-145]
w
0~-----==~.c==@@d~Scm.
~
lloc presenta unes limitades condicions defensives i permet un control
visual de l'entom, més ampli cap al SO. L'altitud relativa és de 10m.
L'assentament més proxim i l'únic visible és els Bammquets, situat a
l '6 km cap al SO; la població de Sant Mateu esta situada a 2 '4 km cap
a I'OSO. Eljaciment es troba a 160m cap al SE del tra~at que possiblement va seguir la via Augusta. El punt d'aiguada més proxim és
l'esmentat riu; la font Coberta está situada a 180m cap al SO.
El cim sembla arrasat i no hi ha estructures visibles. Les restes
apareixen disperses tant per l'altipla com pels costats N-0, on apareixen barrejades ambles de l'ocupació al!imperial, i E-SE, on són les
úniques que apareixen. Es tracta d'alguns fragments de ceramica iberica i romana i d'alguns fragments de molins. L'habitat sembla haverse estes des de l'altipla cap al vessant oriental, pero també cap al NO
fins al pla proximal possible tra~at de la via Augusta, al Uarg d'un eix
d'uns 180m oriental NO-SE. Els materials estudiats són 9 fragments
cerarnics: 1 de campaniana A i 8 d'amfora campaniana, 7 de cos i 1
d'ansa. Amb aquestes escasses dades, només pot proposar-se una
datació aproximada entre el segle D i la primera meitat de 1'1.
62. Sant Mateu
31TBE607833.
Meseguer i Fletcher, 1981; Untermann, 1984, 115, núm. 5;
Untermann, 1990, MLH III, 2, 363-364, F.2.4; Oliver, 199Ja, 95;
Velaza, 1991 , 144, núm. 639; Arasa, s. u. "Sant Mateu", a
Aranegui, 1996, 151.
Meseguer i Fletcher ( 1981) van publicar una inscripció de
pedra calcaria conservada en una paret de la casa núm. 54 del
carrer de More!la, en el cantó que dóna al pla de Santa Maria. Esta
situada a 2 m d'altura i conserva unes mides de 20 x 40 cm (fig.
105). Consta d'una sola línia que ocupa la meitat inferior del bloc
i apareix limitada per dues ratlles horitzontals incises separades
8'5 cm. La inscripció conserva nou signes, el primer deis quals
esta incomplet. La seua transcripció és la següent: [¿ s]ekakefikofmi. Possiblement es tracta d' un text funerari en que figura un
antroponim seguit almenys d' un sufix.
Fig. 104.- Ceramica del Mas de Melsa (Xert) (Xert).
61. Els Molins (Sant Mateu)
31TBE633838.
Museu Municipal de Sant Mateu.
Ocupa una petita elevació situada a la vora nord del riu
Benifarguell (301 m), a 19'5 km de la costa. Es troba aillat, amb un
pendent abrupte pel costal que dóna al riu (SO), pronuncia! pels costats N-NO i més suau pels costats E-SE. El seu cim és pla i en part esta
cobert per un petit pinar. Els vessants estan parcel·lats i actualment
erms. Elterreny circumdant és pla, també esta parceHat i cultivat. El
Fig. 105.- Inscripcíó iberica de Sant Mateu.
Per tractar-se d 'una troballa descontextualitzada, no pot relacionar-se amb seguretat amb cap jaciment. La pe~a pot haver estat
trobada tant en un assentament iberoroma com en un altimperial.
En les proximitats hi ha dos assentaments iberoromans: els Molins
i els Barranquets. Aixo no obstaot, en podria haver existit un altre
al cim de la liorna on esta situada la població (334m), al costa! del
135
[page-n-146]
pla de Sant Pere, on posteriorment va erigir-se l' assentament islamica partir del qual es va desenvolupar la població medieval cristiana (Sanmartín, 1990, 9-10). Al peu d'aquesta elevació. cap a
!' ENE i a la vora del riu del Palau, es coneix la treballa de restes
d'epoca altimperial. La presencia d'aquest assentament podría
estar relacionada amb un altre anterior en la lloma esmentada. En
e l cas d'haver estat trabada en la mateixa població, la inscripció
podría estar relacionada amb qualsevol deis dos assentaments.
63. E ls Barranquets (Sant Mateu)
3ITBE624824.
SIAP.
Esta situat al peu del contrafort on es troba !'ermita de la Mare de
Déu deis Ángels (300 m), al costal est del corredor i a la vora esquerra del riu Benifarguell, a 19'8 km de la costa. Es tracta d'un terreny
en pendent, sense possibilitats defensives i amb un limitat control
visual. Esta oriental a l'oest i no permet un habita! an·ecerat. La zona
esta parcel·lada i conreada. L'assentament més proxim és els Molins.
situat a 1'6 km cap al NE, i la població de Sant Mateu esta situada a
1'8 km cap al NO; ambdós són visibles. El trar;at que possiblement
va seguir la vía Augusta passa a 0'6 km cap al NO. El punt d'aiguada més proxim és l'esmentat riu, que passa a la vora del jaciment.
lir
x~n
!lilllfn!ÍOill
Fi¡uril
Campaniana B
1
B: 6'5
106. 1
1
Amfora i1illica
2
106.2
5
Prodocóó
Amfora 1amconense
2
.¡
TOTA L
5
10
.-1
O
5 cm.
Í;;¡;;;¡;;;;t==-:===:1!!!!~
1987b, 129; Untennann. 1990. MLH IU, 2, 365-366, F4.1; Olí ver,
199la, 94; Esteve, 1992, 598; Clausell, 1995, 99, fig. 4; Arasa, s. 11.
''Tossalets. els", a Aranegui, 1996. 174; A rasa, s. u. ''Tossalets, Els'',
TIR KJJ-31. 1997. 162: Arasa, I997b, 1150; Este ve, en premsa.
Esta situat a l'extrem meridional d'una ]Joma allargada (249
m), orientada cap al sud, sobre el barranc de la Rabosera, a 16'8
km de la costa. El lloc té bones condicions defensives, amb una
altitud relativa de 20 m. uns pendents pronunciats i un sol accés
pel nord protegí! per un desni vel!, i permet un ampli control
visual de tot el pla excepte per la zona N-NO. Els vessants S-SE
permeten un habitat arrecerat, pero no aixf el cim. on es traba
concentrat J'assentament. La zona estit parcel·lada, actualment
erma i parcialment recoberta de vegetació. Una excavacíó furtiva
ha posat al descobert part d'una habitació amb els murs molt ben
conservats. L'assentament més proxim i l'únic visible és la
Bassa, situat a 1'6 km cap al SE. La via Augusta passa a 1'2 km
cap a I'ESE. El punt d'aiguada més proxim és l'esmentat barranc,
que passa a 0'2 km cap a l'oest.
El jaciment es va donar a conéixer arran de la treballa
d'una inscripció iberica sobre pedra calcaría que fou publicada
per Fletcher ( 1972). Es tracta d' un fragment de (40' 5) x ( 13) x
20 cm que conserva part del text emmarcat per una cartela, de
la qua) es conserva només una Iínia (fig. 107); la lectura deis
sis signes parcialment conservats no és segura: bastokerake[ ?.
Possiblement es tracta d'un text funerari en que deu figurar un
antroponim. Oliver ( 1978) esmenta una altra inscripció iberica
sobre un petit exvot de pedra amb la representació del cap
d ' una dona que, segons toles les aparences, és una falsificació.
Esteve ( 1992) esmenta la treballa de cera mica "hel·lenística" i
dos asos: un de Sereisken i l'altre de Sekaisa. Posteriorment
C lausell ( 1995) ha donat a conéixer un fragment de ceramica
fenícia. Al Museu de Vila-real hi ha 2 f ragments de ceramica
de vernís negre precampaniana.
2
Fig. 106.- Ceriimica deis Barranquets (Sant Mateu).
El jaciment ha estat localitzat per P. Ulloa. Els materials es
traben dispersos per les parts central i baixa d' un gran bancal.
Entre les ceramiques iberiques hi ha di verses vores de tenalles del
tipus A 1.2.1. de Mata i Bonet (1992). El material estudiar és
exclusivament ceramic i esta constitun per 1 fragment de base de
campaniana 8 tardana amb el peu de bota, 5 fragments de cos
d'amfora italica, entre els quals hi ha una vora del tipus Dressel
lA, i 4 fragments de cos d'amfora tarraconense. Amb aquests
escassos materials, la seua ocupació pot datar-se de manera aproximada entre la segona meitat del segle 11 i la primera de 1'1.
Fig. 107.· Inscripció deis Tossalets (les Coves de Vinroma).
Prod1Ktioí
64. Els Tossalets (les Coves de Vinroma)
31TBE548683.
SIAP; Museu de Vi la-real; coHecció de F. Esteve.
Fletcher, 1972, 107- 108; Ol íver, 1978, 278, núm. 19;
Untermann, 1984, 116. núm. 26; Si les, 1985, 29 1, núm. 1292: Arasa,
136
ronu
~1n
Cam~anaA
lndc!cnninada
l
Pasu visa
lndelenninada
ln
1
1
Parets fine~
Amfora
T01i\L
Drmelltl
2
6
Dimrnsions
8:6:7
8:6
1': 15: 16
Obsm'XÍOIIS
Rosm
fi!Uril
~'f
1 1
08. ·2
108.)
4
108.+5
5
1
1
11
[page-n-147]
Les ceramiques iberiques i d' importació es troben pels vessants est i sud fins al pla, on hi ha les restes d'un assentament d'epoca imperial (Esteve. 1992: Arasa. 1987b i 1997b). En conjunt
s'han estudiat 11 fragments ceramics: 4 de campaniana A, 1 de
campaniana de pasta grisa, 1 de parets fines i 5 d'ltmfora. De campaniana A hi ha 2 bases sense decoració i de campaniana de pasta
grisa n' hi ha 1 decorada amb una roseta de 6 petals. Entre els
d'amfora hi ha 2 vores del ti pus Dressel 1A. Aquests escassos
materials poden datar-se de manera general entre la segona meitat
del segle ll i el primer quart de 1'1.
situat a 1'6 km cap al NO. El lloc estii. situar a la vora del possible tra~at de la via Augusta. El riu esmentar estii. situat als
peus del jaciment.
Esteve ( 1992) esmenta la troballa de cerii.mica iberica i romana i !' identifica com el lloc on aparegué el case d'argent que es
coneix com proceden! d'aquesla localitat (Gusi, 1981, 194). Jo he
pogut confirmar aquesta notícia en conversa amb els propietaris de
les parcel·les on es troba el jaciment. Els materials an·eplegats són
nombrosos fragments de ceramica iberica tardana, entre els quals
destaquen les vores de tenalles del tipus A 1.2.1. de Mata i Bonet
( 1992). i 5 fragmenrs de cos d. amfora italica, 4 deis quals són de
segura procedencia campaniana, sense que hi haja cap indici d'una
ocupació anterior. El problema que es planteja, dones, és la
diferencia cronologica palesa entre la datació que se Ji atribueix al
case, en el segle VIII aC (Almagro Gorbea, 1973, 353-355), i el
context ceramic del jaciment, ben datat en els segles JJ-I.
66. Els Racons (la Torre d'En Doménec)
31 TBE508626.
Col·lecció de J. V. Calduch.
Arasa. s. u. "Racons, els", a Aranegui. 1996, 135-!36.
Esta situat a la pan superior del vessant meridional d'una lloma
que s'alr,;a a la banda oest del corredor (310m), al NO de la depressió del mateix nom i a 15'3 km de la costa. La zona esta aterrassada
i comeada. El Jloc esta arrecerat i oriental a m.igdia. No té condicions
defensives pero, amb 20 m d'altitud relativa, pennet un cert control
visual de la zona que s'estén cap al SE, per on passa el camí que
segueix el corredor. L'assentament més proxim és els Torners, situat
a 1'1 km cap al SE; no n'hi ha cap de visible. La vi a Augusta passa
a 1'6 km cap al SE. El punt d'aiguda més prox.im és els barranc deis
Tomers, que passa a 150 m cap al SSO.
fiRura
NF
1
1
109. 1
109.3
3
Campaniana B
Lrunbo2lia 36
t.runbo~.tia 1
Lambo~lia 36
1?
109. 2
4
Parets finos
Ma)'el 11
Un~üemrui
lndetenninada
Amfora
Indeterminada
Produrció
Crunpaniana A
TOTAL
-
N~U
Forma
1
1
Dimcnsions
1
1
1
2
6
11
B: 3
o
Fig. 108.- Ceramica deis Tossalets (les Coves de Vinroma).
65. La Bassa (les Coves de Vinroma)
31 TBE559671.
SIAP; Museu de la Valltorta.
Este ve, 1992, 598.
Esta situat a la vora dreta del riu de les Coves (201 m), a
15 '7 km de la costa. És una 11oma allargada, amb una altitud
relativa de lO m, que es troba parcel·lada i conreada, amb un
desnivell pronuncia! en la part est, sobre el riu, i un vessanl
més suau cap a I'oest. El lloc té poques condicions defensives
i permet un control visual del pla immediat. Les restes es concentren en la meitat meridional, sobretot en J'altipla, pero
també en el vessant oest, en la part més arrecerada.
L'assentament més proxim i l'únic visible és els Tossalets,
~-2-
,_3
oi--==-=-==-.¡5cm.
Fig. 109.- Ccdimica deis Racons (la Torre d 'En Doménec).
El jaciment fou localitzat per J. V. Calduch La presencia de
ceramiques tardorepublicanes i iberiques, aquestes en major nombre, entre els materials altimperials de l'ocupació inicialment
documentada del jaciment, permet plantejar !'existencia d' una
fase anterior, iberoromana, sense que puga determinar-se si hi ha
continui'tat entre ambdues. Els materials estudiats són 1J. fragments ceramics: 7 de vernís negre, 11 d'amfora, 1 de parets fines
i 1 d'ungüentari. Entre els de vernís negre, 4 són de campaniana
137
[page-n-148]
B i 3 de campaniana A. Les formes presents són: l plat de la forma
Lamboglia 36 de campaniana A, 1 copa de la forma Lamboglia 1
i possiblement un plat Lamboglia 36 de campaniana B. El fragment de parets fines és de la forma Mayet 11 i l' ungüentari, del
qua! només queda la base, és de ti pus indeterminal. Aquests escassos materials poden datar-se, de manera aproximada, entre la
segona meitat del segle 11 i la primera de 1' l.
67. Els Torners (la Torre d 'en Domé nec)
31TBE519623.
SJAP; col-lecció de F. Esteve.
Arasa, I987b, 130; Esteve, 1992, 603; Arasa, s. u. "Torners,
e ls", a Aranegui, 1996, 162; Arasa, s. u. "Hostalot, L'", TIR K/J31, 1997, 86.
Esta situat al vessant meridional d'una liorna que tanca pel
sud e l pla de les Coves de Vinroma i delimita pel nord la depressió deis Racons (280m), a 14'2 km de la costa. La zona esta parcel·lada i conreada. El lloc presenta un penden! pronuncia! en la
seua part alta, amb 20 m d'altitud relativa, té escasses condicions defensives, esta arrecerat i permet un control visual de
l'entorn excepte cap al nord. No es veuen restes constructives.
En general els fragments ceramics són molt escassos i es concentren en la pan més proxima al cim, en una zona de redu'ida
extensió, encara que s'estenen dispersos fins als peus de la
liorna. L'únic assentament visible és el Puigpedró i el més proxim és els Racons, situat a 1' 1 km cap al NO. La via Augusta
passa a 0'5 km cap al SE. El punt d'aiguada més proxim és el
barranc deis Torners, situat a 0'5 km cap al SO.
Produrdó
N~U
Forma
Dimensions
Figura
V: 18
8:7
V 15
:
110.3
Campaniana A
Lamboglia 27a-b
1
Campaniana 8
lndelerminada
Lamboglia 31
Amrorn
lndelerminada
11
)
\
--
O
J
Scm.
.......
Fig. 110.· Ceramica deis Torners (la Torre d'En Doméncc).
En conjunt s'han estudiat 11 fragments ceriimics: 5 de camparuana A, 1 de campaniana B i S d'arnfora. De campaniana A hi ha
un exemplar del bol Lamboglia 27 i una base de fom1a indeterminada. El fragment de campaniana B pertany a un exemplar del bol
138
Forma
Produrrió
Campaniana A
lnde~erminad a
Camj)aniana B
F 475.1
Pare1s fines d'imi1aci6
Indeterminada
Amrorn
lnde~erminada
1
1
Oimensions
1
TOTA.t
NMl
1
Figura
NF
2
111. 1-2
2
111.3
8:4'2
1
)
8
4
5
1
5
4
TOTAL
31TBE5!5606.
Col·lecció de J. V. Calduch; S IAP.
Esta si!Uat al vessant SE d'una petita liorna que s'al~a enmig del
corredor (270 m). a 12'8 km de la costa. El lloc no té condicions
defensives, esta arrecerat i té la visibilitat limitada al sud. La zona
no ha esta! conreada, pero el lloc va ser destru'it parcialment en les
obres d'ampliació de la carretera CV- JO l'any 1992. Els límits del
jaciment són difícils de precisar, pero sembla tractar-se d' un assentament molt petit. Els assentaments visibles són els Vilarets i el
Puigpedró i el més proxim és el primer, situat a 0'7 km cap al SO.
Esta situat a la vora de la via Augusta. El pum d'aiguada més proxim és el riu de 1 Assut que passa a 150m cap a l'E.
'
NF
110.2
1
1
68. La Garrida (Vilano va d 'Aicolca)
110.1
1
Lamboglia 31. Els fragments d'amfora són de cos i no permeten
detemunar-ne la tipología; L seua procedencia és campaniana. De
a
manera aproximada, aquests materials poden datar-se en e l segle JI.
.....
O
........
5cm
f'ig. 111.- Cera mita de la Garrida (Vilanova d'Aicolea).
El jacime nt fou localitzat per J. V. Calduch. No es veuen restes constructives. Les restes ceriuniques són escasses i es troben
disperses per una zona prou redu'ida. S ' han trobat alguns fragments de ceramica iberica i romana. Els materials estudiats són 8
fragments: 2 de campaniana A. 2 de campaniana B, l de parets
fines d'imitació i 3 d'amfora. Els dos fragments de campaniana B
corresponen a la vora i al muscle amb part d'una ansa d'almenys
un vas crateriforme del tipus F 4753. Aquests escassos materials
poden datar-se, de manera aproximada, entre la segona meitat del
segle H i la primera de 1' l.
69. Els Vilarets (Vila nova d' Alcolea)
3I TBE511601.
S IAP: col·lecció de J. V. Calduch.
Ulloa i Grangel, 1996, 361.
Esta situat al cim nord d' una Uoma que s'al9a enmig del corredor (280m), a 13'5 km de la costa. Ellloc té un major desnivell
pel nord i per 1' oest, mentre que davalla més suaument pels altres
costats. Compta amb poques condicions defensives, no esta arrecera! i té prou visibilitat, sobretot pe! nord. La zona no ha estat
conreada, pero e l lloc va ser desrrult parcialment per les obres de
construcció de la carretera CV- JO i. 1' any 1992, de nou en la seua
ampliació. Els límits del jaciment són difícils de precisar, pero
[page-n-149]
sembla tractar-se d'un assentament molt petit. L'assentament més
proxim i l'únic visible és la Garrida, que esta situat a 0'7 km cap
a l'NE. Ellloc es troba a la vora de la via Augusta. A 0'4 km cap
al NE esta situat el barranc de la Carrasqueta on es troba la font
que Ji dóna nom.
Lam~lia8
NMI
1
1
1
Producció
Campaniana A
Lambo~lia 36
Forma
Campaniana B
Lambo~tia 5
Dimcnsions
NF
3
fil(llra
112. 2
112. 1
Almagro65
1'!
Parets fines d'imüació
Indclcm1
inada
2
B: 4 cm
112.34
2
L11tnria
Ámfora
lndererminada
Grecoiratica
1
1
V 12
:
112, 5
6
16
TOTAL
4
1
8
O
lwww
San.
......!
Fig. 112.- Ccramica deis Vilarel~ {Vilanova d ' Aicolea).
El jaciment fou localitzat per J. Y. Calduch arran de la seua
destrucció parcial perles obres d'ampliació de la carretera CY-10.
En superfície i entre la tena remoguda s'han trobat alguns fragments ceramics que s'estenen cap al nord fins al pla i corresponen
a dos moments d'ocupació: iberoroma i altimperial. Ulloa i
Grangel ( 1996) assenyalen la presencia de teules romanes, un
can·eu i restes humanes. A la primera fase pertanyen alguns fragments de ceramica iberica, grisa emporitana i ceri\mica d'importació. Els materials estudiats són 16 fragments ceramics: 2 de
campaniana A, un deis quals pertany a un plat Lamboglia 36; 4 de
campaniana B, deis quals 1 pertany a una patera de la forma
Lamboglia S, 1 de la copa Lamboglia 8 i un altre és un fragment
de cos que deu correspondre a la forma Almagro 6S; 2 bases de
sengles gobelets de parets fines d' imitació i 6 fragments d'amfora entre els quals hi ha una vora del tipus grecoitalic de transició.
La datació d'aquest conjunt, amb la provisionalitat que imposen
els escadussers materials, poi situar-se entre el segon quart del
'
segle 11 i la primera meitat de 1 1.
Fletcher, 1983. 97; Arasa, 1987b, 130; Esteve, 1992, 603-604;
Arasa, s. u. "Puigpedró, el", a Aranegui, 1996, 13 1; Aras a, s. u.
"Hostalot, L'" , TIR K/J-31, 1997, 86; Esteve, en premsa.
Ocupa un contrafort situat a la vora est del corredor (322 m),
entre els barrancs de Puigpedró i deis Planiols, a 13 km de la
costa. El lloc queda un poc amagat i té bones condicions defensives, flanquejat per forts pendents i amb un sol accés pel sud que
esta protegít per una torre. Només té visibilitat cap al NNO, cap a
on s'orienta, per la qua! cosa no permet un habita! arrecerat.
L'altitud relativa és de 80 m. Esta parcel·lat en part i al cim hi ha
una trinxera de la guerra civil; a més ha esta! objecte de remocions
i d'excavacions furtives. Els seus eixos maxims són 114 x 53 m,
amb una superfície aproximada de 0'4 ha. Els assentaments visibles són els Torners i la Garrida i el més proxim és els Vilarets,
situat a 1 km cap al NO. La vi a Augusta passa a 0'9 km cap al NO.
El punt d'aiguada més proxim és la font del Puigpedró, situada a
O' 4 km cap al NNE.
La primera referencia al jaciment és de Senent ( 1923), que esmenta fragments de la ceramica "coneguda per campaniana de vemís negre,
lluent. D'aquest lloc procedeixen monedes autonomes i l'amfora i.berica conservada per D. Vicens Martfuez, il·lustrat mestre de Coves de
Yinroma". Esteve (en prernsa) esmenta un shekel hispanocartaginés
(cap al218). En posteriors prospeccions de Mesado, X. Llombart i J. V.
Calduch s'han pogut trobar alguns materials, entre ells diversos fragments de cerfunica d'importació, a més d'un as iberic de Belikiom.
Entre aquests figuren alguns de cerilmica atica de venús negre que confirmen l'ocupació dellloc des d'almenys els segles Y-N.
Els materials estudiats són SI fragments ceramics: 22 de campaniana A, 23 de campaniana B, 1 d'imitació de carnpaniana, 1 de
parets fmes i 4 d'!unfora. De campaniana A hi ha 1 exemplar del bol
Lamboglia 27a, 2 del bol Lamboglia 27, 1 de la copa Lamboglia
33a, 2 del plat Lamboglia 36 i 1 de la copa More) 68. Els motius
decoratius presents són palmetes envoltades per una orla d'estries i
canaletes concentriques. Quant a la campaniana B, hi ha 3 exemplars de la copa Lamboglia 1a, 3 de la patera Lamboglia 5 i 1 de
cadascuna de les següents fonnes: Lamboglia 2, 3 i 16. El fragment
de parets fines és de la forma Mayet II i les 3 vores d'amfora són
del ti pus Dressel 1A. Hi ha també una base d'imitació de carnpaniana. A partir d'aquests materials, la darrera fase d'ocupació d'aquestjaciment pot datar-se en el segle ll, amb un final que pot allargar-se almenys fins al primer quart del segle l.
~)U
Produmo
forma
Campaniana A
l.amboglia 27a
1
l.amboglia 27
2
1
V 16
:
Lamboglia 3Ja
l.amboglia 36
Morel68
2
1
rliW1
V: 26
lndetenninada
8:7
8:6
Indeterminada
NF
113.1
113,2.3
Palmer~s i esrries
2canaler.s
liJA
113.5
l2
113. 6-S
Lamboglla la
3
8: 12
114.1
Lambcl!lia2
Lamboglia 3
1
1
V 11
:
8: 5·5
113.9
3
V JO
:
Lamboglia 16
lndererminada
1
l';rf(IS fines
M U
ay(I
1
Vi
:
Amfora
DresseiiA
3
1
21
8: 8
lmiració de campaniana lnderemlinada
TOTAl.
V: 16: 18
Obstnl
Lambo2li3 5
70. El Puigpedró (Vilanova d 'Aicolca)
31TBES21S9S.
SIAP; Museu Arqueologic Comarcal de la Plana BaixaBorriana; coHecció de F. Esteve; col·lecció de J. V. Calduch.
Senent, 1923, 620; Bosch, 1923, 627; Bayerri, 1948, 362;
Fernández Nieto, 1968-69, 141 ; Gil-Mascarell, 1971 , llS-116;
Campaniana 8
Dim!osiolll
V: 1
0
V: 18
8:6
V1 1
: 4: 5
114.1
113. 10.12
113.1)
114.3
114.4
23
1
114.6-8
114.5
4
1
51
139
[page-n-150]
71. El Mas d 'En Senyor (Vilanova d ' Alcolc.a)
),
).
/.
l.
"
11
-
1
31 TBE486593.
SIAP; Col-lecció de J. V Calduch.
Arasa, s. 11. "Mas d'En Senyor, el", a Aranegui, 1996, 104.
Esta situar a la banda oest del corredor (330 m), sobre el
barranc de la Font Roja, a 15'8 km de la costa. La zona esta parcel-lada i conreada; la construcció d' uns vivers n'ha suposat una
importan! transformació. El lloc no presenta condicions defensives i a penes té visibilitat, pero esta oriental cap al S-SE i es troba
arrecerat. L' escassesa de les restes i la se ua are a de dispersió es
corresponen amb un assentament molt petit. L'assentame nt més
proxim és Barrisques, siLUat a 1'2 km cap al SO; no n'hi ha cap de
visible. La via Augusta passa a 1'5 km cap al SE. El barranc de la
Font Roja esta situat al peu del j aciment.
El jaciment s'ubica a la vora nord de l'esmentat barranc, que el
separa de l' assentament iberic de !'Olivar d'Oizina, on s'ha trobat
ceramica atica de vernís que permet datar-lo almenys en els segles
Y-IV, sense que es coneguen materials posteriors, cosa perla qual
sembla no ha ver relació entre ambdós jaciments. La major part de
les restes corresponen a un assentament altimperial, sense que siga
possible determinar si hi ha continuitat entre ambdues fases.
Producdó
Campaniana B
o
Forma
Lamboglia 1
Lambo!lia 1
Lamboglia 5
Lambo!lia 7
Fig.ll3.- Ceramica del Puigpedró (Vilanova d ' Aicolea).
Amfora
TOTAL
lndelerminada
Dressci iA
NMI
1
1?
1
1
1
1
6
Dimcnsions
Fi2ura
B: 9
TF
11 5.5
115.3
115. 1
115.2
115.4
V: 1
4
115.6
7
4
11
\.
L_¡.-== --==---scm.
Fig. 114.- Cerlimica del Puigpedró (Vilanova d 'Aicolea).
140
Fig. 115.- Ceramica del Mas d'En Scnyor (Vilanova d'Aicolea).
[page-n-151]
Entre els materials an eplegats hi ha un gmp de ceramiques tardorepublicanes que permeten individualitzar una primera ocupació
iberoromana. Es tracta d' 11 fragments ceramics: 7 de campaniana
B i 4 d' amfora. De campaniana B bi ha un exemplar de les formes
Lamboglia 1, 5 i 7 i un altre dubtós de la forma Lamboglia 2. Uns
altres 2 són d'atribució incerta. un deis quals presenta un motiu
apUcat. L'única vora d'amfora pertany al ti pus Dressel 1A. Hi destaca l'absencia de campanianaA. L'ocupació pot datar-se en la primera rneitat del segle 1, cosa que deixa oberta la possibilitat d'una
continultat entre aquesta fase i la posterior altirnperia l.
campaniana A hi ha un fragment de vara de la fonna Lamboglia 27.
Les tres vores d'amfora són del lipus Dressel 1A i una d'elles presenta un segell de crutela rectangular amb les lletres RV (retm). A
partir d'aq uests escassos materials, l'ocupació d'aquest assentarnent
pot datar-se entre la segona meitat del segle 11 i e l primer quart de I'I.
72. E l Vilaret (Vil ano va d ' Alcolea)
31TBE502582.
Col·lecció de J. V. Calduch
Es localitza als peus de les llames que tanquen e l con·edor per
la banda est (320m). a 13 '6 km de la costa. Ellloc no té condicions
defensives, esta arrecerat i té una visibilitat un poc limitada. La
zona esta parcel·lada i conreada. No es veuen restes constmctives.
Els materials cerarnics són rnolt escassos i es traben dispersos en
una area redulda, perla qua! cosa devia tractar-se d'un assentarnent
molt petit. L'assentarnent més proxim és Barberes, situat a 1'8 km
cap al SE; no n 'hi cap de visible. La via Augusta passa a 0'4 km
cap al NO. La font de la Vila esta situada a 0'2 km cap al sud.
El jaciment ha estat localitzat per J. V. Calduch. Els materials
estudiats són 5 fragments ceramics: 1 de campaniana A i 4 de
campaniana B, sense que puga identificar-s 'hi cap forma. El j aciment pot datar-se, de manera aproximada, entre la segona rneitat
del segle 11 i la primera de 1'1.
73. Barberes (Vilanova d ' Alcolea )
3 1TBE514569.
Col·lecció de J. V. Calduc h
Esta ubicat en una lloma situada en la zona est del con-edor (340
m), a 12 km de la costa. Ellloc a penes té condicions defensives, no
esta arrecerat i té una visibilitat limitada. La zona esta en la seua
rnajor patt parcel·lada i conreada. No es veuen restes constmctives.
Es conserva un gran arnuntegament de pedres que pot conespondre
a alguna construcció rnig e ndenocada d'epoca imprecisa. Els limits
del jacimeot són difícils de precisar, pero l'escassesa de restes i la
seua redu'ida area de dispersió es corresponen amb un assentament
molt petit. L'únic assentament visible és el Tossal de Subarra i el més
prox.im és el Vilaret, situat a 1'8 km cap al NO. La vía Augusta passa
a 2' 1 km cap al NO. L'aigua és escassa en la zona; el punt d'aiguada més proxim és la font de la Vi la, que es traba a 1'7 km cap al NO.
Produnió
ronna
N
MI
Cam
vonianaA
Lam~lia17
Campaniana 8
lndeiermin:Jdo
Dr~S!eiiA
3
5
Ob
stmriam
Figu
l\1
1
Amfor.~
llim!llsiol!l
1
TOTAL
~T
1
1
V: lr5: 16
Segell: RV(Illro/
116. 1
·2
1
8
11
E l jaciment ha esta! localitzat per J. V. Calduch. Les restes cerarniques no són rnolt nombroses, apareixen disperses per diversos
bancals de la zona alta de la liorna i pertanyen a tres moments d'ocupació: iberic, roma i medieval. Els fragments de ceranúca iberica
són més nombrosos i, arnb ells, s'han trobat alguns fragments de
ceramiques d' importació. Els materials estudiats són 21 fragments
ceriirnics: 2 de carnpaniana A, 1 de campaniana B i 18 d' funfora. De
0·--==--==---S<:tn.
Fig. 116.- Ceramica de Barberes (Vilanova d ' Aicolea).
74. Barrisques (Bell-lloc)
3 1TBE476586.
SIAP.
Allepuz, 1999, 85-86.
Esta situat al vessant meridional d' una liorna que tattca el pla de
Bell-lloc pe! nord (380 m), a 16 km de la costa. El lloc no té condicions defensives, esta arrecerat i pennet una gran visibilitat cap al
sud. La zona esta parcel·lada i conreada. Els límits del jacirnent són
difícils de precisar, pero l'escassesa de restes assenyala que es tracta
d'un assentarnent molt petit. Els assentarnents visibles són les
Llanties, el Tossal de Subarra, el Tossal de Gaidó i el Tossal de la
Balaguera, i el més prox.im és el Mas d'En Senyor, situat a 1'2 km
cap al NE. La vi a Augusta passa a 2' 1 km cap al SE. L'aiguaés escassa en la zona; el barranc de les Danses esta situat a 0' 5 km cap al SO.
El jaciment fou localitzat per M. Díaz i ha estat prospectattarnbé
per X. Allepuz. Les restes apareixen disperses per diversos bancals
aten assats e n una zona que compta arnb un lleuger pendent i que
estan situats a poca altura sobre el pla. Els rnaterials són escassos i
apareixen molt dispersos; en la seua majoria són fragments indeterrninats. Els que han pogut classificar-se pertanyen a dos períodes:
iberoroma i altimperial. Juntarnent arnb alguns fragrnents de ceranúca iberica hl ha un fragment de cos amb l'arrancament de !'ansa
d'una amfora campaniana. Aquest és l'únic indici que pot assenyalar la seua ocupació entre e l segle ll i la primera meitat de l' I.
141
[page-n-152]
75. Les Llanties (Beii-Uoc)
31TBE485577.
Bort, 1984; Arasa, 1989b; Esteve, 1986, 246-247; Velaza,
1996, 324-325; Allepuz, 1999, 84-85.
Esta situat en un petit cim de la cadena de llomes que tanca el
pla de Bell-lloc pe! NE (360m), enmig del corredor, a 14'7 km de
la costa. La zona esta parcel·lada i en pa1t conreada. El lloc permet
un habitat arrecerat en el vessant meridional i té una visibilitat prou
amplia excepte cap al NO. L'altitud relativa és de 1Om. L'escassesa
de restes i la seua redu"ida dispersió indiquen que es tracta d'un
assentament molt petit. Els assentaments visibles són Barrisques, el
Tossal de Subarra, el Tossal de Gaidó i el Tossal de la Balaguera, i
el més proxim és el primer, situat a 1'3 km cap al NO. La via
Augusta passa a 1'5 km cap a l'est. L'aigua és molt escassa en
aquesta zona; el barranc de la font Roja passa a 1'3 km cap al NNE.
En la part més proxima al cim, on afronten els tennes municipals de Vilanova d' Aleo lea i BeU-lloc, en el vessant SSE. es troben
escassos fragments de cerarnica iberica pintada i de pasta grollera
amb altres més nombrosos deis segles 1-11 dC. L'assentament,
dones, pot tenir dues fases d 'ocupació, la primera en un moment
indetennlnat de !'epoca iberica i la segona en el període altimperial.
Aquest és l'assentament més proxim a la partida de les Errnites,
que s'estén cap al S-SO, on es va trobar un epígraf iberic que pot estar
relacional amb aquest o un altre jaciment proxim no localitzat. Segons
Esteve es va trobar als Fondos. És una estela de gres rogenc, amb unes
dimensions de (63) x (34) x 17 cm. Presenta dues carteles de forma rectangular, situada una a l'interior de l'altra, de manera que les línies
superiors d'ambdues serveixen de cartela al text (fig. 117). Aquest
consta de 9 signes distribu"its en dues línies, en la primera de les quals
en ¡xxlen faltar dos desapareguts al principi i al fmal. La seua transcripci6 és com segueix: {¿ ba]fesbaí{s ?]enmi. Es tracta possiblement
d'un text funerari en el qua! figura un antropbnim seguit de dos sufixos.
Fig. 117.- l nscripció iberica de les Ermites (Bell-lloc).
142
76. El Tossal de Su barra (BeU-IIoc)
31TBE526531.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa- Borriana.
Bazzana, 1978b, 180; Bazzana i Guichard, 1979, 6 13-614:
Bazzana, 1992, 1, 443; Allepuz, 1999, 80-82.
Ocupa el cim de la muntanya més alta de la zona (498 m). situada a l'est del corredor i a 9'2 km de la costa. Ellloc presenta unes
magnífiques condicions defensives a causa de la seua altitud i deis
pendents pronunciats que l'envolten, té una gran visibilitat i permet
un habita! arrecerat pels seus vessants S-SE. L'alütud relativa és de
160m. No esta parcel-lat i conserva restes d' un gran recinte de pedra
seca pertanyent a una reocupació medieval. Tanmateix, treballs de
repoblació i algunes construccions han altera! de f01ma importan! el
Uoc. Els assentaments visibles són Barberes, Barrisques, les Llanties
i el Tossal de Gaidó i el més proxim és el plirner, situat a 3'7 km cap
al nord. La viaAugusta passa a 4'5 km cap a l'oest. L' aigua és escassa en la zona; el barranc de Subarra passa a 0'5 km cap al SE.
El jaciment ha estat prospectat per J. Ll. Viciano, N. Mesado,
X. Allepuz i l'equip de Bazzana, que ha centrat els seus treballs en
la fase medieval (Bazzana, 1978b; Bazzana i Guichard, 1979;
Bazzana, 1992). La ceramica és escassa i correspon a tres
moments d'ocupació en les ~peques iberica, romana i altrnedieval. Un fragment de campaniana B tardana és l' únic indici de la
seua ocupació en epoca iberoromana, possiblement en la primera
meitat del segle l aC.
77. El Tossal de Gaidó (Cabanes)
31 TBE467482.
Col·lecció J. Ll. Viciano.
Cavanilles, 1795, 1, 64: Valcárcel, 1852, 8-9; Bazzana, 1978b,
180; Gusi, Díaz i Oliver, 1991, 97; Allepuz, 1999,63-65.
Ocupa l'extrem NE d 'aquest tossal (440 m), situat entre els
plans de 1' Are i de les Foies. El lloc té unes magnifiques condicions defensives per ra6 de la seua altitud i deis pronunciats pendents, possibilita un habita! arrecerat en el vessant SE i permet
un gran control visual del seu entorn. L' altitud relativa és de 160
m. El jaciment s'estén pe] vessant SE d' una cresta rocosa. L' únic
accés pe! SO esta defensat per un fossat i una torre al cim .
Queden restes d ' una muralla que envoltaria l'assentament perla
part més accessi ble i també pe r la part superior de la cresta.
Presenta una forma quasi triangular, adaptada a la superfície del
bra'< del tossal sobre el qua! se situa, caracteritzada per uns forrs
pendents. Gusi, Díaz i Oliver ( 1991 ) mesuren uns eixos maxims
de 100 x 200m i Ji atlibueixen una superfície de 0 '21/0'22 ha.
Allepuz ( 1999) calcula que aquesta de u ser de 0'08 ha. Els habitatges devien estar organitzats en terrasses a causa del pronuncia! penden!, deis quals queden algunes restes visibles en superfície. En l'actualitat es troba molt arrasa! per l'erosió. Els assentaments visibles són Barrisques, les Llanties, el Tossal de
Subarra, la Serreta, el Mas de la Costa i la Costa i el més proxim
és el segon, situat a 2'5 km cap a !'ESE. El Tossal de la
Balaguera i altres assentaments del seu entorn són visibles des
del cim del tossal. La vi a Augusta passa a 1'8 km cap al NO i el
camí de Vistabella que puja des de la costa passa pe! nord.
L'aigua és escassa en la zona; el barranc del Ravatxol passa a 1
km cap al nord i cap al SSE hi ha una zona endorreica que s' e mbassa en epoques de molla pluviosital.
La primera referencia al jaciment és de Cavanilles (1795), que
recullla següent notícia: "un pastor halló e n este cerro varias bellotas de plomo, de aquellas que los honderos Romanos lanzaban contra sus enemigos, pero en ninguna se conservan las letras que he
[page-n-153]
visto en otras de varios museos; tienen pulgada y media de largo,
y media de diámetro". Valcárcel (1852) arreplega aquesta notícia i
afegeix que eren "mas de dos arrobas de glandes de plomo".
Posteriorment, el jaciment ha estat prospectat per J. Ll. Viciano, M.
Díaz. A. Oliver i X. Alle puz. Tinc notícia de la troballa d'un denari roma. Els materials que ací presente han estat arreplegats pel primer, que també va recuperar alguns projectils de fona de plom
similars als esmentats per Cavanilles. i per X . Allepuz.
XMI
Oimt11SÍ0nl
Lam~lia lla·b
3
V: 12: 16
~lio2&a
2
For11l•
Produ
Ámfoo
TOTAL
lndeienninoda
ÍWr.l
~'f
118. 1
·1.4
V 15
:
8:4'1
lndti~nninad.l
O acions
bsln·
118.3. 5
l':tlmclcsits~ries
118.6-J
J
1
l
6
9
dents poc pronunc iats, en una zona actualment aterrassada i conreada. Esta arrecerat, pero no té possibilitats defensives ni visibilitat per
la zona nord. La ceram.ica és escassa i es troba dispersa per una zona
poc extensa; sembla tractar-se d ' un assentament molt petil. Els
assentaments visibles són el Tossal de Gaidó i e l Mas de la Costa i
el més proxim és el segon, s ituat a 2 km cap al SSO. La via Augusta
passa a 4 km cap al NO i el camí de la Ribera a I '6 km cap al nord.
L'aigua és moll escassa en la zona: a 1 km cap al NNO es troba el
barranc del Ravatxol i al SO, al pla de les Foies, h.i ha una zona endoITei"ca que S'embassa en epoques de moJta pJuviositat.
El jac iment fou localitzat per M. Díaz i ha estat prospectat
també per X. Allepuz. Entre e l material iberic hi ha algunes anelles de cadena de bronze i una vora de calat. Els materials estudiats són 11 fragments d ' amfora, entre e ls quals n' hi ha 1 d'ansa,
a més d'un frag ment de plat púnic. La presencia d'amfores permet
aproximar una datació entre el segle Il i la primera meitat de 1'1.
L'absencia de ceram.ica de vernís negre entre el material trobat
resulta estranya i impedeix una major precisió cronologica.
79. El Mas de la Costa (Cabanes)
L
...J••·
Fig. 118.- Cerimuca del Tossal d e Gaidó (Cabanes).
Els materials arreplegats en superficie pertanyen en la seua majoría a una primera fase d'ocupació que pot datar-se a partir del segle
VI, amb alguns fragments de ceramica fenícia. Un fragment de ceranúca atica de vemís negre pot datar-se en els segles V-IV. Un altre
fragment de base de cerlmúca de vernís negre correspon a produccions indeterminades. Els materials esn1diats són 7 fragments de campaniana A i 2 d'amfora italica. Entre e ls primers hi ha 3 exemplars del
bol Lamboglia 27a-b. 2 de la copa Lamboglia 28a, 1 base d ' un bol de
fom1a indetemúnada i 1 fragment de fons amb decoració impresa
amb estampilles en forma de palmeta envollades per una orla d 'estries. Es tracta d'un conjunt prou homogeni que pot datar-se en e l
segle O, possiblement en la seua primera meitat.
3 1TBE484456.
S IAP.
Allepuz, 1999, 67-69.
Esta situat a .l'est del corredor, en l'extrem SE del pla de les
Foies (280m), a 7'9 km de la mar. El jaciment ocupa l'extrem NO
d ' una lloma allargada de pe ndents poc pronunciats s ituada al SE
del pla de les Foies , e n una zona actualment atenassada i conreada. El lloc té poques condicions defensives, permet un control
visual del pla immediat i del camí que passa pe! seu costal i no
possibilita un habitat arreceral. La ceranúca no és molt abundan!
i apareix dispersa per una area redu'ida, per la qua! cosa deu tractar-se d'un assentament molt petit. Els assentame nts visibles són
el Tossal de Gaidó, la Serreta i la Costa i el més proxim és el
darrer, situat a 0 ' 5 km cap al SO. La via Augusta passa a 4' 4 km
cap a 1'0-NO. A O' l km del jaciment passa un camí que seguint el
barranc de les Santes i després el riu Xinxilla permet la comunicació del corredor central amb el pla litoral a !' altura de la Ribera
de Cabanes; un altre ramal segueix el barranc de Míravet í travessant la sen a de les Palmes baixa fins a l'extrem nord de la Plana
a !'altura de Be nidissim. L'aigua és molt escassa en la zona; el
barranc de les Santes esta situat a 0'9 km cap al SO.
Forma
N
lll
Fi~r.1
~T
Campaniana A
L1mbo~lia 27
1
11
9
1
Camponiana B
lndetcrn1inada
1
Amfora
lnde1erminada
1
1
3
3
Produ
TOTAL
1
78. La Serreta (Cabanes)
31TBE491475.
SIAP.
Allepuz, 1999, 69-70.
Esta sítuat a l'est del COITedor. e n una de les llomes que tanquen
pe! nord la depressió del pla de les Foies (300 m), a 9 ' 1 km de la
costa. Eljaciment s'estén pe! vessant meridional d'una liorna de pen-
Fig. 119.- Ceramica del Mas de la Costa (Caba nes).
143
[page-n-154]
El !loe ha estat prospectat per J. Ll. Yiciano i X. Allepuz. La
cerlunica és escassa i es troba dispersa per una zona no molt
amplia. per la qua! cosa deu tractar-se d' un assentament molt
petit. Entre la ceramica iberica hi ha alguna vora de calat. Hi ha
restes de dues fases posteriors d'ocupació en epoca tardoromana i
altmedieval. Els materials estudiats són tres fragments ceramics:
Lde campaniana A pertanyent a un bol de la forma Lamboglia 27,
1 de campaniana B i J d'amfora campaniana. Amb aquestes escasses dades el jaciment pot datar-se de manera general entre el segle
lJ i la primera mei tal de 1' l.
80. La Costa (Cabanes)
3 1TB E480454.
Allepuz, 1999, 67-69
Esta situar a J'est del corredor, en l'extrem SE del pla de les Foies
(260m), a 7'7 km de la mar. El jaciment ocupa el cim d'una Jloma de
fmma tabular situada a l'extrem SE del pla de les Foies, en una zona
actualment aterrassada i conreada. El lloc té condicions defensives
pels forts pedents que l'envolten, excepte pel NO on se sirua J'accés,
pennet un control visual del pla immediat i del camí que passa pe! seu
costal i no possibilita un habitat arrccerat. La ceramica no és molt
abundant i apareix dispersa per una area no molt amplia, per la qua!
cosa deu tractar-se d'un assentament petit. Els assentaments visibles
són el Tossal de Gaidó i el Mas de la Costa i el més proxim és el
darrer, situat a 0'5 km cap al NE. La vi a Augusta passa a 4' 1 km cap
a J'oest. El camí anteriom1ent esmentat que es dirigeix cap a la Ribera
passa a 0'2 km cap al NE. L'aigua és molt escassa en la zona; el
barranc de les Santes esta situat a 1' 1 km cap al SE.
El jaciment va ser localitzat per J. Ll. Yiciano i ha estat prospectat també per X. Allepuz. En la zona NO, la de més fiici l accés,
h.i ha un possible fossat i alineacions de blocs de pedra que dibuixen una possible torre. Entre els materials ceramics arreplegats hi
ha alguns fragments d'amfora fenicia que pertanyen a la primera
fase d 'ocupació de l'assentament. Una segona fase correspon al
període Iberic Pie, amb fragments d'amfora púnica del segle IV.
Entre els fragments de ceramica iberica n'hi ha un que pot pertanyer a un calat. Aquest i la ceramica itaJica corresponen a la tercera fase en el període iberoroma. Alguns fragments de ceramica altmedieval pertanyen a la darrera fase d'ocupació del jaciment. Els
materials estudiats es limiten a un sol fragment de campaniana A
amb restes de decoració impresa al fons interior que pot datar-se
en el segle ll.
tar-se d' un assentament moJI petit. La ceramica iberica, molt fragmentada i rodada, correspon a una sola fase d' ocupació. Tan sois
s'ha trobat un fragment d'amfora italica corresponent a l'arrancament de 1' ansa. Amb tan poques da des el jaciment només pot datarse de manera general entre el segle 11 i la primera meitat de l' l.
82. El Constantí (la Pobla Tornesa)
30TYK549447.
Col·lecció de S. Castellet.
Allepuz, 1999, 45-47.
El jaciment esta situat al vessat sudest del Tossal de la
Balaguera (340 m), al SE del Pla de Vilafamés i a 9'8 km de la
costa. La zona ha estat transformada per !'agricultura i avui adopta una disposició abancalada. No s'hi veuen restes arquitectoniques. La visibilitat es troba limitada al NO pel Tossal de la
Balaguera, que resulta l' únic jaciment visible, encara que el seu
domini visual es projecta cap a l'est. L'assentament més proxim
és el mateix Tossal de la Balaguera, situat a 0'5 km cap al NO. La
via Augusta passa a 0'4 km cap a J'est. El punt d'aiguada més proxim és la Rambleta, situada a 0' 6 km al SE.
NMI
Dimrnsions
Fieura
Campaniana B
Lamboglio 1
1
V: 15"5
120. 1
1
Amfom
Oressei iA
1
1 2
20.
3
Producció
TOTAL
Forma
2
H"
4
81. El Corral d'En Llopis (la Pobla Tornesa)
30TYK555446.
SIAP.
Allepuz. 1999. 48-50.
Esta situat al sud del corredor, en J'extrem meridional del Pla
de !' Are, prop de l'exida natural cap al de Borriol i al peu del
Tossal de la Balaguera (280 m), a 9'3 km de la costa. Ocupa el
vessant d'una liorna de pendents suaus orientada cap al SSE. No
té condicions defensives i possibilita un control visual limitat,
pero permet un habitar arrecerat. El Lloc esta aterrassat i conreat.
L'únic assentament visible i el més proxim és el Tossal de la
Balaguera, situat a 1 km cap al NO. La via Augusta passa a 50 m
cap a l' est. L'aigua és escassa en la zona; la Rambleta esta situada a O 1 km cap al SE.
'
El jaciment va ser locaUtzat per S. Castellet i ha estat prospectat també per X. Allepuz. La ceramica no és molt abundant i apareix dispersa per una area no molt amplia, per la qual cosa deu trae-
144
Fig. 120.· Ceramica del Constantí {la Pobla Tornesa).
El jaciment va ser localitzat per S. Castellet i ha estat prospectat també per X. Allepuz. Entre els materials trobats hi ha ceramica fenícia. La ceramica iberica esta representada per vores de
tenalla del tipus A 1.2.1. de Mata i Bonet (1992) i de calat amb
vora en ala. Sembla tractar-se d'una zona d'ocupació extramurs,
encara que no pot descartar-se la seua utilització com a necropolis. Els materials estudiats són 4 fragments: 3 d'amfora, deis quals
un correspon a una vora del tipus Dressel LA, i l vora de campa•liana B de la copa Lamboglia l . La seua datació pot situar-se de
manera aproximada entre la meitat del segle 11 i la meitat de J'l.
[page-n-155]
83. El Tossal de la Balaguera (la Pobla Tor nesa)
30TYK545450.
SIAP; Museu de Vila-real; col·leccions de J. Ll. Yiciano i S.
Castellet.
Huguet, a Sarthou, 1913-15. 208: Almarche, 1918, 147- 148;
Senent, 1923, 620; Bosch, 1923. 627; Bosch, 1924, 81, lam. XIV;
Bayerri, 1948, 362; Mateu y Llopis, 1951 b, 239 (HM 489); Jordá,
1952; Parear, 1954, 229; Jordá, 1955; Fletcher i Alcácer, 1956, 153,
155 i 163; Martín Yalls, 1967, 139 i 151; Femández Nieto, 1968-69,
14l;Gii-Mascarell, 1971 , 118-126; MateuyLlopis,l972, 143(HM
1448); Fletcher, 1978; Ripolles, 1978; Oliver, 1978, 280; Bazzana,
1978b, 180-181; Bamma i Guichard, 1979, 615; Ripolles, 1980,
33; Ripolles, 1982,65 i 126; Fletcher, 1983, 75-76; Ripolles, 1985a,
324; Untermann, 1990, MLH ID, 2, 555-556, F.2.3. 1-2; Oliver,
1990-91, 175; Doñate, 1991, 2 1; Gusi, Díaz i Oliver, 1991 , 99;
Rouillard, 1991, 396-397; Arasa, s. u. "Tossal de la Balaguera, El",
TIR K-30, 1993, 224-225; Arasa, s. u. "Tossal de la Balaguera, el",
a Aranegui, 1996, 169-170; Allepuz. 1996; Arasa, 1997b, l 151 ;
Allepuz, 1999, 53-60; Olucha, 1999, 226; Allepuz, 2000.
Esta situat a l'extrem NE de la serra de les Conteses (499 m), al
SE del Pla de Vilafamés i a 10'3 km de la costa. El Uoc té unes
excel·lents condicions defensives, possibilita només en part un
habitat arrecerat i perrnet un ampli control visual de l'entorn.
L'altitud relativa és de 220m. La zona d' habitació s'estén per tot el
vessant E-NE; la part baixa del jaciment ha estat parcel·lada i
actualment es traba erma. Segons Gusi, Díaz i Oliver ( 1991 ), les
seues dimensioos maximes són 100 x 150m, amb una superfície
aproJÚmada d' 1'0511' 1 ha. Allepuz (1999 i 2000), pero, !'eleva fins
a les 6 ha. Els assentaments visibles són Barrisques, les Llamies, el
Constantí, el Corral d'En Llopis, Yelleretes i el Racó de Rata i el
més proxim és el primer, situar a O' 5 km cap al SE. El lloc esta situar
a 2'4 km de les Costes de la Pobla, lloc estrategic peral control del
pas del corredor central al de Borriol que comunica amb a la Plana.
La via Augusta passa a 0'8 km cap a l'est; del trar;at d'aquesta
arranca, a 1'2 km cap al NE, el camí de la Barona que es dirigeix
cap al corredor d' Albocasser. Els punts d'aiguada més proxims són
la font de les Piques, situada a 0'4 km al SO, i la de Saboia, situada a 0'4 km al sud; la Ramblella es troba a 0'9 km cap al sud.
L'assentament té una fonna aproximadament triangular, amb
una extensió cap al NE que aprofita un brar; de la muntanya. Estava
envoltat per una muralla ambla portad' accés situada al nord, on els
pendents són més suaus, i possiblement esta va flanquejada per dues
torres. Cap a la meitat del vessant, a !'interior d'aquest recinte, hi ha
vestigis d'una altra muralla a la banda sud. Al cim de la muntanya
es veuen restes d'un tercer recinte amb murs de ca.rreuat, possiblement refor~at amb torres. En aquesta zona, Bazzana i Guichard
( 1979) assenyalen restes d' una ocupació medieval, ja documentada
en l'excavació de 1950. El poblar sembla estar organitzat en terrasses i devia comptar amb una incipient xarxa urbana adaptada a les
característiques topografiques de la muntanya.
La primera informació sobre el jaciment és d'Huguet (a
Sarthou, 1913-15), que esmenta la troballa a la panida de la
Balague ra de dues amfores romanes, algunes armes i ferramentes
de ferro "así como también una moneda de plata consular y dos
autónomas de cobre que poseemos". La notícia sobre les troballes
monetaries l'arreplega també Almarche en 1918. L'assentament
iberic fou donat a conéixer per Senent (1923), que afegeix noves
dades d'interés sobre la troballa de materials tardorepublicans:
"( ... ) La mateixa terrissa hel·lenística o campaniana és notablement gruixuda i resisten!. Són molts els objectes trobats en aqueixa munta.nya: amfores, monedes autonomes (. ..)".
Fig. 121.· Plantes i scccions de l'cxcavació de Jordá a l Tossal
de la Balaguera (la Pobla Tornesa).
Jordá (1952 i 1955) va efectuar-hi una campanya d'excavac. ons l'any 1950 en que va obrir tres sondeigs en llocs diferents
i
de la part meridional deljaciment. En el sector A, situat en l'extrem SE i no afectat per les transformacions agrícoles, es van
posar al descobert un mur i una construcció que va identificar
amb la muralla i una torre (fig. 121 , 1), així com dues petites
habitacions situades a 1' interior d 'aquest conjuot (fig. 121, 2).
L'estratigrafia estava formada per tres capes, la superficial, de
25-40 cm de potencia, una segona de terres rogenques de 50-75
cm, i la tercera d'argila groguenca, de 20-30 cm, que s'assentava sobre la roca. El nivell arqueologic es concentrava en la
segona capa. Entre abundant ceramica iberica es van trabar
alguns " fragmentos de grandes vasijas que parecen romanas
( ... ).Junto al torreón se hallaron algunos fragmentos de cerámica, campaniense, que se ha recogido con gran escasez". Entre el
mobiliari metal·lic es va trabar un martell, claus i restes de fundició de ferro, així com fragments de grapes de plom pera construcció. També es van trabar 3 monedes iberiques, 2 a !'exterior
del possible torreó i l'altra a !'interior, així com objectes d'os i
peces de collar de vidre. Els materials apareguts en les dues
habitacions eren de les mateixes característiques.
En el sector B, situar uns 8 m cap aval! de !' anterior i en
una zona abancalada, es va trobar una terce ra habitació, l'angle d'una solida construcció formada per grans carreus i res-
145
[page-n-156]
tes d'allres tres habitacions destru'ides (fig. 121, 3). En el
ni vell superficial es van trobar 2 enterraments fets amb lloses,
un d'ells saquejat des d'antic, que no van proporcionar aixovar i que Jordá data "en el Bajo Imperio o ya dentro del período de las invasiones" ; entre ambdós i en la capa s uperficial
es va trabar una moneda romana de bronze. Aquesta zona
havia esta! objecte d ' importants remocions que havien alterat
molt l'estratigrafia. Entre els materials trobats hi havia "fragmentos ibéricos y romanos sin decoración, encontrándose algo
más de campaniense, ( ... ) un disco de cerámica campaniense
perforado", a més de fusaioles, 1 pondus i di versos elements
metal·lics com un clau i una massa de fundició de ferro, una
grapa de plom i un anell de bronze. En la capa d'argila groguenca es van trabar alguns fragments de ceramica feta a ma
decorada amb cordons aplicats amb impressions digitals i
ungulacions.
El sector C estava situat a uns 60 m al nord de 1'A, en el centre del jaciment i en una zona sense roturar. S'h.i va posar al descobert un mur de 10m de llargaria i 70 cm d'amplaria, orienta!
NNE-SSO, deis extrems deis qua! arrancaven sengles bra~os en
angle recte en els dos sentits del vessant (fig. 121, 4). Perla solidesa deis seus murs i per la seua localització en la zona central de
l'assentament, Jordá creu que podria tractar-se d'un edifici públic.
Pel que fa als materials, en les terres superficials es va !robar una
moneda iberica perforada. En el segon nivell es va trobar abundant ceramica iberica, "algún tiesto de carnpaniense y unos fragmentos de cerámicas helenísticas o quizás griegas de baja época".
El tercer nivell presenta va ceramica feta a ma decorada amb cordons i digitacions.
En direcció nord i a uns metres d'aquest mur es van trobar
les restes corresponents a la meitat oest d'una habitació que
pareixia alllada, amb una estratigrafía semblant. El nivell iberic
va proporcionar abundats fragments ceramics, algu ns pintats
amb motius geometrics, així com una bossa de cendres corresponen! a una llar, fusaioles, fragments de ferro, entre ells alguns
pertanyents a un pic-marte ll, algunes barretes de bronze i una
pedra de molí.
Els resultats de l'excavació permeten establir-hi tres
moments d'ocupació. El nivell inferior va proporcionar ceramiques fetes a ma que deuen correspondre a la primera ocupació
del lloc. possiblementen en el Bronze Final-Ferro Antic. Les
estructures arquitectoniques i la major part del material moble
recupera! pertanyen a un extens assentament iberic. Entre les
construccions descobertes hi ha algunes habitacions, un mur tal
vegada defensiu i un edifici de possible caracter públic. Una
d'aquestes estructures ha estar identificada amb un magatzem
(Bonet, Guérin i Mata, 1994, 120). El tercer moment correspon
a una reocupació tardana limitada a la zona més alta, a l'acropolis iberica, amb la seua necropolis situada més avall enmig de
l'assentament iberic (Arasa, 1997b).
De manera general i tenint en compte la provisionalitat a que
obligaven els resultats d' una excavació molt limitada, Jordá data
l'assentament des del comen~ament de la iberització fins a !'arribada deis romans. Basant-se en les troballes monetilries i en
l'absencia de cerllmica sigi[.Jata, creu que la seua ocupació s'acabaria a mitjan segle 1, quan degué ser destrui't en una de les guerres civils, potser la de Sertori.
146
Fig. 122.• Fr agment d'estela iberica de la Balaguera
(la Pobla Tornesa).
Amb postenontat a les excavacions de Jordll, Fletcher
(1978) i Ripolles ( 1978) han publicar sengles grafits iberics
sobre campaniana B. Rouillard (1991) ha donar a conéixer dos
fragments de ceramica arica de vernís negre, un depositar al
SIP de la Diputació de Valencia i l'altre de la col· lecció de
Doñate depositar al Museu de Vila-real, que poden datar-se en
la primera meitat del segle IV. Al seu torn, Oliver ( 1990-91)
esmenta dos fragments de ceramica lltica de vernfs negre trobats en l'excavació de Jordll de 1950 que data en els segles VIV. Allepuz ( 1996) ha publicar un total de 8 textos iberics, 5
deis quals són inedits: als 2 esmentats anteriorment afegeix el
que ací presentero, sobre campaniana B i proceden! de l'excavació de Jorda, un altre sobre campaniana B trobat per ell
mateix, un sobre ceramica iberica, 2 ploms trobats per S.
Castellet i un fragment d'una lapida de pedra trobat per J.
Tomás a uns 300 m del jaciment al vessant sud, en la zona proxima anomenada la Balaguera de Joaquim de Gata, que deu
correspondre a una necropolis en ús en epoca iberoromana. Es
tracta del fragment d'una estela de calcaría amb el angles bisellats, les dimensions de la qua! són (46'5) x 32' 5 x 33'5 cm
(fig. 122). Conserva només dos signes que es poden transcriu-
[page-n-157]
re de la seglient manera: Jel{--. Recentme nt, Allepuz ( 1999 i
2000) ha es tudia! e l jaciment i assenyala la presencia -entre les
ceramiques ibe riques- de vores de calats. a més d' un fragment
de ceramica s ig il·lata hisplmica que prova la freqüe ntació del
lloc en e ls segles 1-11 dC.
As
Semis
AE
TOTA L.
Kese
2
2
Ke/se
1
1
Orosis
1
1
Seuiskm
1
1
2
Caswlo
2
Sicflia?
1
1
Ebusus
1
1
2
12
J
Roma
TOTAL
5
5
J
Pel que fa al monetari, Al marche ( 19 18) esmenta la troballa de
"monedes autonomes". En conjunt, es coneixen 12 peces. En l'excavació de 1950 se'n van trobar 7: 1 as de Seteisken, 2 asos de
Kese, 2 semis de Castulo i 2 semis republicans. A aquestes trobaJies monetaries cal afegir 1 as de Ke/se trobat per Doñate. 1 AE
púnic atribu'it amb dubtes a Sicília (?), 1 AE púnic d' Ebusus i 1
semis de Roma donats a conéixer per Ripolles ( 1985a), a més
d'un as d' Orosis fragmentat encara inedit.
Els materials estudiats procedeixcn de les excavacions de
1950, de les prospeccions realitzades pe r J. Ll. Viciano, S.
Caste ller. X. AlJe puz i meues. En total he estudiat 114 frag ments
ccramics: 91 de vernís negre: 21 d 'amfora, 1 d ' ungüentari i 1 de
moner. De vemís negre 4 1 són de campaniana A i 50 de campaniana B. De l'excavació de Jorda en procedeixen 45, deis quals 44
són de vernís negre: 24 de campaniana A i 20 de campaniana B; i
1 d'amfora. De superfície n' hi ha 69, deis quals 47 són de vernfs
negre: 17 de campaniana A i 30 de campaniana B; 20 d'runfora, 1
d' linguentari i 1 de morter.
Quant a la ceramica proceden! de l'excavació de Jordá, de
campaniana A poden classificar-se 6 exemplars pertanyents a 4
fo rmes: 2 del bol Lamboglia 27a-b i 1 de la copa Lamboglia
278 , 1 del plat Lamboglia 36, 1 de la cope ta Lambog lia 34 i 1
de la copa Lamboglia 33a. A més hi ha 6 bases decorades: 1
a mb una roseta, 2 amb 4 palmetes i estríes, 1 amb palmetes, 1
amb estríes i 1 a mb canaletes. De campaniana 8 poden classificar-se 9 exemplars pertanyents a 5 formes: 3 de la copa
Lamboglia 1a; 2 de la copa Lamboglia 2: 1 de la píxide
Lamboglia 3; 2 de la patera Lamboglia 5 i 1 del plat Lamboglia
36 d'atribució insegura. A més hi ha 3 bases decorades: 1 de la
forma Lamboglia 1a amb 2 canaletes i la resta de forma indete rminada: 1 amb 4 canaletes i estríes, 1 a mb 2 canaletes i
estríes i 1 amb 6 canale tes. En la segona d 'aquestes bases hi ha
un grafit iberic incomplet incís: s/ki[-. Finalment, e l fragment
d. amfora és del ti pus Dressel 1C.
Pe! que fa a la ceramica trobada e n superfície, hi ha 17
fragments de campaniana A, 30 de campania na 8 , 20 d'amfora, 1 d'ungüentari i 1 de morter. De campaniana A s'han pogut
c lassificar 4 exemplars pertanyents a 3 formes: 1 del bol
La mboglia 27a-b. 1 de la copa Lamboglia 278 i 2 del plat
La mboglia 36; a més hi ha una base decorada amb una roseta.
De campaniana B s' han pogut classificar 9 exemplars de 6 for-
mes: 2 de la copa Lamboglia 1a. 1 de la píxide Lamboglia 3b,
3 de la pa tera Lamboglia 5, 1 de la patera Lamboglia 7, 1 de la
copa Lamboglia 8a i 1 del bol Sanmartí 166; a més hi ha 5
bases amb motius decora tius i esgrafiats: 1 de la forma
Lamboglia 1 amb 4 canaletes: 1 a mb 3 series de 2 canaletes
flanquejant o rles d'estries; 1 am b 2 series de 2 cana letes flanquejan! una orla d'estries i un esgrafiat: -//ti/- ; l amb dues
canaletes flanqucjant una o rla d 'cstries: 1 a mb un nombre
impreds de canaletes i 1 a mb un a ltre esgrafi a t iberic: jmbala[ -. Cal afegir un altre fragment informe a mb un esgrafiat: tike[-. La g rossaria d 'un fragment de cos ( 15 mm) permet
adscriure' 1 a la producció a nomenada de pasta pesan t. La
major part pertany a la producció tardana. Quant a les ilmfores,
s' han pogut classificar 5 exemplars: 4 del tipus Dressel 1A i 1
de l Dressel l C. L' únic fragme nt de morter pe rtany a part del
bec i és una producció ibe roromana.
De manera general la cronología que pot donar-se a
aquests materials s'estén al llarg de tot el segle 11 i almenys e l
primer quart 1'1. Amb anterioritat. la troballa de ceramica atica
permet establir una primera fase d 'ocupació e n e ls segles VI V, sense que puga daterminar-se la continunat e ntre ambdós
períodes. Dues monedes pro porcionen una datació post quem:
els 2 semis de Castulo i l'as de Ke/se, que perta nycn a emissions poste riors a l'any 91. La manca d 'altres produccions
ceramiques impedeix majors precisions cronologiques. La
data final d 'ocupació po t situa r-se de manera aproximada cap
al 75/50.
Prodl«ii
CampaníwA
F
ono>
lüU
L>mbogli¡l1a-b 1
Dilllllioas
Obstnadols
V 16
:
fit¡lra
J..anilee.)ia27B
2
V 2US
:
lll. J
l..amboglia J3a
1
8: ~
123.6
!.ambo~~· J4b
1
V7
:
llH
1
V23
:
12U
~li>J6
lndoomino>;la
8: S
Rostb
123.7
lodtltmi.W.
8: 9:10
PUnclc. i (IUÍ(s
124.1.3
lndelmni.W.
8:8
Pallll!I!'S
124.2
Indeterminada
8:8
Esuie;
124.4
lndmrminada
1
8:8:9
IN.S-6:
125. 1
C:ampaniw 8
~T
12.1. 1·2
Un!ho!lia la
3
V 14:18
:
Un!bo!tia2
2
V 10'6: 12
:
I!HS
umbogüa3
1
8:9
126.2
u~lia5
2
V
:H:J.l
125.6-7
Un!boglia36
14
1?
8: 11
125. 2·3
2analrl!'S
126. 1
~
o:n
4caoakta i (IUÍ(s: 116.4
lndmrmi....U
8: 8'6
6canaktts
lndeterminoda
8:9
2rwletes i t>trirs 126.6
lndetronin31J.
s:n
126.3
10
Or
V 13'5
:
129.4
1
mfit:J!h_l
Ámfora
TOTAL
1
126.5
17
45
Ceramiques de l'excavació de J ordá (1950).
147
[page-n-158]
Producrió
C:unpaniana A
K)ll
forma
l:un~lial7a-b
O
immsiom
rogu,.
Obsrn1rio111
1
lamboglia 278
1
Lamboglia J6
IOO.:termin:l
2
127.2
lll.J
l 3111botlia lo
ll~. ~
Ro.cl:l
IOO.:terminoda
CW>paniw 8
~
127.1
B: 10
2
V:
124. i
127. 6-J
1~:16
8:8
~canaleto
17
Lamboglio3b
1
V:i
3
V: 21: 1~: 25
127.9-10
lamboglia 7
Lamboglia 8
1
V: 1
9
V: 14
Sani!Ultí 1
66
1
ScM.
__.
117.8
Lambo¡lia 5
--- .....
O
128.3
128.1
1
Indeterminada
Indeterminada
V: 1
7
B:Yl
8: J'j
127.11
127.12
6canaletes i cwies
128.2
128.4
4ranalttes i cruies:
ll8.i
grafit: -1/tifl~erminada
Grnfit: ·lmbalaf·
Indeterminada
8:5'5
Indeterminada
128.6
Canaletes
8:5
Indeterminada
1canaletes i estries
grafit: riktl·
Ungüentari
Indeterminada
Indeterminada
Ámfora
Drmei iA
4
V: 1.1:16: 17
118.7-8:
Drmei iC
1
1
V1
: 6
129. l·l
1
19.3
Morter
TOTAL
lberoromá
30
1
1
lO
1
20
69
Fig. 124.- Ceramica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Tornes.~a).
Ceramiques de superficie.
)
1,
(
:;;r,
17.
r
l.
l,
L
...J''"·
Fig. 123.· Ceramica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Tornesa).
148
Fig. l25.- Ceramica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Tornesa).
[page-n-159]
- -
O
Scm.
Fig. 126.- Ceramica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Tornessa).
Fig. 128.- Ceramica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Torncssa).
7
\
lTl.
j
l.
..
~-----------7
S cm.
Fig. 127.- Cerilmica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Tornessa).
..Jcm.
Fig. 129.- Ccramica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Tornessa).
149
[page-n-160]
84. El Racó de Rata (Vilafamés)
30TYK497473.
SI AP.
Gusi, Díaz i Oliver. 1991 , 99; Arasa, s. u. "Racó de Rata, El'',
TIR K-30, 1993. 189; Llorens i Barrachina, 1994; Barrachina i
Llorens, 1996; Majó, 1996; Arasa, s. u. ''Racó de Rata, e l", a
Aranegui. 1996, 135; Barrachina i Llorens, 1998a; Barrachina i
Llorens, 1998b; Allepuz, 1999, 33-36; Barrachina i Llorens, 1999.
Esta siruat al costal oest del pla de Vilafamés, en l'extrem meridional del tossal d'En Bosc, que s' al-;a sobre el pas deis Estrets (283 m), a
15'3 km de la costa. Ellloc té bones condicions defensives. possibilita
un habita! arrecerat pels seus vessants S-SE i permet un bon control
visual de tot l'entom. L'altirud relativa és de 40 m. El seu estat de conservació és en general bo, jaque no ha estat parcel·lat ni cultivat, encara que ha estat objecte d'excavacions funives. La seua planta té fmma
ei·Iíptica, amb uns eixos de 62 x 48 mi una superficie de 3.000 m'. El
poblat esta envoltat per una muralla de planta ovalada i l'accés septentrional esta defensat per una gran torre. El sistema defensiu es completa amb bastions de planta rectangular adossats al parament i un fossat
exterior excavat a la roca situat en el costal nordoest. Els assentaments
visibles són el Tossal de la Balaguera i Velleretes i el més proxim és el
segon, siruat a 1' 8 km cap al sud. La via Augusta passa a 5'7 km cap a
I'ESE i el carní de la Barona a uns 3 km cap a I'ENE; el pas deis Estrets
sobre el qual s' al~a el jaciment és, al mateix temps, el punt per on desguassa tot el pla i una via de comunicació amb el corredor
d' Albocasser. El punt d' aiguada més proxim és el barranc de Moró, que
desemboca en el deis Estrets al peu de l jaciment, a 150 m cap al sud.
Barrachina i Llorens han realitzat diverses campanyes d'excavacions des de 1
'any 1990 en la zona SSE del jaciment sobre una
superfície de 18 x 9 m, on han posat al descobert un habitatge de
9'5 x 3'5 m amb dues habitacions i murs conservats fins a 1'50 m
d'al~aria, que dóna a un carrer parcialment enllosat i, possiblement,
a un carreró. En un /oculus excavat en la roca aparegué una mandíbula de porc senglar, la presencia de la qual possiblement respon a
un ritus fundacional. També es van trabar tres inhumacions infantils (Majó, 1996). Aquest habitatge presenta un sol n.ivell d'ocupació. En les campanyes de 1997-2000 s'ha excavat la zona on es
troba situada la torre, que és exempta i arn.ida 7' 4 m de diametre,
amb murs d' 1'75 m de grossaria, i conserva una al~aria maxima de
3'8 m. Les investigadores daten la seua ocupació entre el final del
segle
i la me itat de l'l, encara que no descatten que en alguna
altra zona de l'assentament es trobe un n.ive ll anterior. Entre les formes de la cerarn.ica iberica destaca la presencia d'alguns fragments
de calats. Hi ha també amfores púniques del tipus Mañá C-2 i ceramica grisa emporitana. Les ceramiques estudiades corresponen a les
dues primeres campanyes d'excavacions i a prospeccions anteriors.
En conjunt s'han estudiat 49 fragments ceramics. 34 procedents de
les excavacions i 15 de les prospeccions, que he reun.it en un sol quadre donada la seua escassesa y homgene'itata. Entre les cernmiques trobades en les excavacions hi ha fragments de campan.iana B, deis quals
l pertany a la forma Lamboglia 3a de la producció mitjana de Cales;
21 fragments de ceramka de parets fines, entre els quals hi ha una base
d'irrútació possiblement de la forma Mayet U; i 8 fragments damfora
ita.Jica, amb una vora del tipus Dressel 1A. En les publ.icacions de les
excavacions s'esmenta la treballa de fragments d'amfora deis úpus
Larnboglia 2 i Dressel 2-4 que no he pogut identificar. els materials procedents de les prospeccions són 15 fragments ceramics: 9 de camparuana B, 2 de parets fmes, ambla vora d' un gobelet que pot pertanyer
a la forma Mayet f, i 4 d'amfora. Un altre fragment de campan.iana B
es va trobar al plaque s'esten al peu del jaciment. Al vessant es es va
identificar un altre fragment devora d'amfora del tipus Dressel lA.
m
150
Producció
Forma
NMI
Dimensions
Figura
Nf
Camoaniana B
Lambo21ia 3a
1
B: 1
0
130. 1
15
Parets fmes
Ma •etl
1'!
V: 8'5
130. 3
Parets fines d'imitació
Mayet U
1''
B:.f2
Anúora
Drossel lA
2
V 16
:
22
130. 2
~-1
12
49
5
TOTAL
)
Fig. 130.- Ceramica del Racó de Rata (Vilafamés).
D'altra banda. potser que en aquest jaciment s'hagen trobat
els 2 asos republicans i la moneda hispanocartaginesa publicats
per Ripolles ( 1980, 88; 1982, 168) com a procedents del terme
municipal de Vilafamés.
En conjunt, els materials cerllnúcs d' in1portació -molt escassos,
tant en .les prospeccions com en les excavacions- poden datar-se
entre la meitat del segle 11 i el primer quart de 1 Hi destaca
'1.
l'absencia de campaniana A. Tot i que l'excavació es limita a un sol
habitatge i la torre, cal destacar la seua datació tardana, sense que
en el conjunt del jaciment s'hagen trobat fins ara materials anteriors. Les troballes posteriors de ceramiques italiques -inclosos
alguns fragments de campaniana trobats a )'interior de la tone
(Banac hina i Llorens, 1998b, 446)- no modifiquen aquesta datació.
85. Velleretes (Vilafamés)
30TYK497455.
S IAP.
Es localitza en una !loma situada en l'extrem SO del pla de
Vilafamés (260m), sobre el camí de les Useres, a 14' 1 km de la costa.
El lloc té unes lirn.itades condicions defensives, no petmet un habitat
arrecerat i possibilita un limitat control visual de l'entorn. L'altitud
relativa és de 10 m. No hi ha vestigis constructius. La zona esta parcel·lada i conreada. Encara que no poden precisar-se els seus límits,
sembla tractar-se d'un assentament molt petit. Els assentaments visibles són el Tossal de la Balaguera i el Racó de Rata i el més proxim
és el segon, situat a 1'8 km cap al nord. La via Augusta passa a 5'6
km cap l'ESE i e l camí de la Barona a 4 km. El punt d'aiguada més
proxim és el barranc de Moró, siruat a 0'5 km cap a J'est.
En una zona redu'ida del cim de la lloma es traben escassos
fragments de ceramica pertanyents a dos moments d 'ocupació:
iberic i medieval. Les ceramiques d'importació estan re presentades per un sol fragment de campaniana A que pot datar-se entre el
segle JI i la primera meitat de I'T.
[page-n-161]
6. EL CORREDOR DE BORRIOL
As
flrirta
86. El Tossal de 1' Assut (Borriol)
30TYK526381.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana;
Col·lecció Museografica de Borriol; Museu de Vila-real; SIAP;
col·lecció de F. Esteve.
Senent. 1919, 48; Senent, 1920, 5; Senent, 1923, 621 ;
Bosch, 1923, 627; Porcar, 1933a, 491; Bayerri, 1948. 363-364;
Mateu y Llopis, 1951 a, 227-228 (HM 355); Fletcher i Alcácer,
1956. 150, 152 i 159: Martín Valls, 1967, 137; Fernández Nieto,
1968-69, 141; Gil-Mascarell, 1973, 34: Ripolles, 1980, 32;
Oliver, 1981, 212; Ripolles, 1982, 163; Babi1oni, 1984, 58;
Villaronga i Garrido, 1984; Doñate, 1991. 22; Villaronga, 1993,
63, núm. 172; Gimeno, 1993, 56; Arasa, s. u. "Tossal de
l' Assut, El", TIR K-30, 1993, 224; Arasa, s. u. "Tossal de
l'Assut, el", a Aranegui, 1996, 169; Arasa, 1997b, 1151;
Melchor, 1999; Esteve, en premsa.
Esta situat a la banda est del corredor de Borriol (292 m),
entre el barranc de la Mola i el riu de Borriol, a 7'3 km de la
costa. És una muntanya amada amb excel·lents condicions defensives a causa deis seus pronunciats pendents. Permet un habitat
arrecerat en el seu vessant meridional i un control visual limitar
a .1' esmentat corredor i al barranc de la Mola que segueix cap a
l'est. L'altitud relativa és de 40 m. El jaciment s'estén per la zona
s uperior, possiblement organitzat en terrasses i envoltat d'un
recinte murat de planta semicircular. L' aprofitament de la pedra
de la muntanya, l'erosió i les recerques furtives !' han destru"it en
bona part. Encara que no ha estat topografiat, sembla tractar-se
d'un assentament petit. L'assentament més proxim és el Tossalet
de les Forques, situat a 2'6 km cap al SO; no n'hi ha cap de visible. La via Augusta passa a 0'6 km cap al NE; seguint el barranc
de la Mola i a través del coll del Mancebo, situat a !'ESE del
jaciment, es pot accedir a la Plana, per on passa el Caminas. situat
a 4'7 km cap al SSE. Els punts d'aiguada més proxims són el
barranc de la Mola i sobretot el riu de Borriol, que flanquegen el
jaciment i estan situats a O' 1 km.
El jaciment fou donat a conéixer per Senent (1919 i 1920), que
esmenta la troballa de cerámica campaniana i "monedas ibéricas de las
llamadas Celsas y monedas romanas consulares". Posteriorrnent el
mateix Senent (1923) esmenta "terrissa iberica pintada barrejada amb
altre de campaniana negra. Trobades en aqueix lloc, conservem monedes autonomes de les anomenades de Celsa". Més endavant, Porcar
( 1933a) cita la troballa de "ceramica íbera acompanyada de qualques
fi'agments d'heJ.Ienística", així com d'una urna funeraria a 0'5 km del
jaciment. Ellloc fou reocupat en epoca tardoromana (Arasa, 1997b).
Yillaronga i García Garrido ( 1984) van publicar un tresoret
format per 62 monedes de bronze procedent d'una troballa fortu"ita efectuada feia anys possiblement en aquest jaciment. La seua
composició era la següent: 48 asos de Kelse, lO asos de Va/enria,
2 asos d'lltirta, 1 quadrant de C01·duba i 1 as roma; hi destaca
l'absencia d'encunyacions saguntines. Els autors el daten en els
primers decennis del segle I aC, el relacionen ambles guerres sertorianes i proposen una data d'ocultació en els anys 76175. D'altra
banda, Esteve (en premsa) esmenta la troballa d' 1 as de Casrulo,
1 as de Kelse i 1 quadrant de Corduba.
Ke/se
Va/enria
Cllsttdo
C01ri11ba
Roma
TOTAL
Quadrant
2
49
JO
1
TOTAL
2
49
JO
1
2
2
2
1
63
65
1
Entre les ceramiques arreplegades hi ha alguns fragments que
poden atribuir-se a una ocupació inicial en el Bronze Final-Ferro
Antic. Dos fragments de ceramica atica de vernís negre que poden
datar-se en els segles V-IV són l' únic testimoni de la seua ocupació en el període Jberic Pie. Els materials estudiats són 48 fragments de ceramica: 28 de vernís negre, 3 de de parets fines, 1 de
comuna, 1 de morter i 15 d'amfora.
De la ceramica de vernís negre hi ha 3 fragments de camparuana A i 25 de campaniana B. De campaniana A hi ha 1 exemplar
del bol Lamboglia 27a-b i 1 de la copa More! 68. Quant a la campaniana B, s'han pogut classificar 7 exemplars pertanyents a 3 formes: 1 de la patera Lamboglia 4b, 5 de la patera LanJboglia 5 i 1
de la copa Lamboglia 8a. D'altra banda, hi ha 4 fragments de base
decorats: 1 amb 8 canaletes concentriques i estríes, 1 amb 2 canaletes i estríes, l amb 2 canaletes i 1 amb 3 canaletes i un esgrafiat
iberic incomplet: -ji. Pel que fa a la resta de materials, hi ha 2
gobelets de parets fines d'imitació i forma indeterminada; 1 plata
de ceramica comuna de la forma Aguarod 2; 1 morter tarraconense; sengles vores fragmentades d'amfora Dressel lA i possiblement Dressel 1C i 1 fragment d' amfora Dressel 1 tarraconense.
Prod!Krió
Campaniana A
Campaniana 8
Patt~fwé!d'imit.rió
ConMJna
MMer
Ámfora
TOTAl.
forma
l.am ia 21a·b
booJ
MoreJ68
l.ambo~Jia lb
Lánlbo2lia 5
l.án>bo•Jia8a
lndmnuinada
lndmrminada
lndelenuinada
lndelermin:Mia
Jndctenninada
llldelenninado
lncklerminada
Aruarod2
T:lrr.I
Oressei iC
Dressell Tarr:>."\lfk'ns<
Nltl
1
t
1
j
1
Dimtlllioos
V: 18
V: 11
V: 24: 32: .U
V: 16
V: 16
B:n
B8
:
8:6.5
2
V: 1: B: J'4
1 V:30
1 V: 29
1
t•
?
1
1
6
Obwn1riolll
fi2Ura
131. 1
13J.l
13J. 3
I.IJ . .j.J
!JI. S
132. 1
2canaletes i e~ries
132.3
3canalms: ~rafit: ·/i. 132.4
132.2
Scanaletes i esuies
2canaletcs
132.5·6
lll.J
132.9
N
f
3
25
J
1
1
m.s
1)
48
La datació més amiga, en el segle II, ve donada perla copa More!
68 de campaniana A. La presencia majoritaria de campaniana B tardana entre la ceramica de vernís negre i d'altres produccions de semblant cronologia, com ara les amfores Dressel l C i Dressel 1 tarraconense, tot acompanyat d'abundants troballes monetáries, perrnet establir una datació prou baixa peral darrer momcnt de l'assentament,
que pot situar-se almenys en el primer quart del segle I aC. Segons
aquests materials, no és segur que l'ocultació del tresoret en els primers decennis d'aquest segle es corresponga amb el final de !'ocupació de l'assentament, que podría prolongar-se fins a rrútjan segle.
151
[page-n-162]
87. El Tossalet de les Forques (Borriol)
)
l.
l.
l.
(1
l.
Fig. 131.- Ceramica del Tossal de I'Assut (Borriol).
J
..J
30TYK508362.
Col-lecció Museografica de Borriol; Museu Arqueologic
Comarcal de la Plana Baixa-Borriana; SIAP.
Porcar. 1933a, 495; Porcar, 1933b. 85; Porcar, 1954, 229;
Ripolles. 1975, 191; Ripolles. 1980, 32: Gii-Mascarell i Aranegui,
1981, 59; Falomir i Salvador, 1981, 270-271 , fig. 8, 53; Oliver, 1981,
21 1-212; R.ipolles. 1982, 96: Babiloni, 1984, 58; Oliver, 1990b, 231232: Oliver, 1990-91, 176: Rouillard, 1991,398: Gimeno. 1993, 56;
Arasa, s. u. "Tossalet de les Forques, El", TIR K-30. 1993, 225:
Arasa, s. u. "Tossalet de les Forques, el", a Aranegui, 1996, 173;
Melchor, 1999; Allepuz, en premsa.
Esta situat a la banda est del corredor de Borriol (2 12 m), en
una petita altura aillada entre el riu de Borriol i la depressió de la
Coma, a 8' 8 km de la costa. El lloc té bones condicions defensives, amb un penden! abrupte sobre el riu i uns vessants més suaus
cap al SE, mentre que la visibilitat esta limitada en la part del
corredor. L'altitud relativa és de 10 m. L'assentament s'estén pel
vessant SE. arrecerat, per on devia organitzar-se en terrasses. El
jaciment es troba prou degradat a causa del cultiu, l'erosió i les
recerques furtives. Encara que no ha estat topografiat, sembla
tractar-se d'un assentament petit. L'assentament més proxim és el
Tossal de l' Assut. situat a 2'6 km cap al NE; no n' hi ha cap de
visible. La vía Augusta passa a 0' 6 km cap al NO; cap al SE, a través de la Coma i del col! de la Garrofera, s' accedeix a la Plana
seguint la senda de la Palla. El punt d' aiguada més proxirn és el
riu de Borriol, situat al peu del jaciment.
Fou donat a conéixer per Porcar ( 1933a), que esmenta la troballa en un petit sondeig que hi va realitzar el desembre del 1931 de
"un vas petit, campania". Aquest autor va excavar un fom iberic de
ceramica en les imrnediacions del jaciment. En 1981-82 Salvador i
Falomir (1 981) van realitzar-hi un sondeig en el qua! van posar al
descobert diverses estructures, on no es van trobar materials d' imp011aci6. Aranegui (Gil-Mascarell i Aranegui, 1981) va donar a
conéixer un fragment de copa jonia B3 conserva! al museu de
Borriana que pot datar-se cap al 550-530 (Oliver, 1990-91;
Rouillard, 1991). Alguns fragments de ceramica atica de vernís
negre conservats a la Col-lecció Museograti ca de Borriol, que poden
datar-se en els segles V-fY, i altres dos de guttus, un deis quals té la
forma d' un peu, que poden datar-se en el segle m, constaten la continultat en l'ocupació del jaciment fins a !'epoca iberoromana.
Recentment, Allepuz (en premsa) ha donat a conéixer alguns fragments de ceramica iberica amb decoració figurada en qué poden
identificar-se un peix, un guerrer armat amb una caetra i un possible
cavall.
\.
l.
Fig. 132.- Ceramica del Tossal de 1'Assut (Borriol).
152
Roma
TOTAL
As
Ouadrant
1
Victoria!
Arse
1
TOTAL
2
1
1
3
1
1
1
Pe! que fa a les troballes monetaries, Ripolles ( 1975) va publicar un victoriat republica. Al museu de Borriana es conserva un as
d'Arse. O' aquesta seca es coneix també la troballa d'un quadrant
per un particular de la població.
[page-n-163]
)
\
'
\~ \~
En total s'han esrudiat 56 fragments ceramics: 48 de vemís negre,
1 de parets fines i 5 d'amfora. Entre els ptimers hi ha 40 de camparuana A, 2 de campaniana B i 6 de pasta grisa. De campaniana A han
pogut identificar-se les següents formes: 6 exemplars del bol
Lamboglia 27, deis qua]s 2 són de la variant 27a-b; 1 de la copeta
La.mboglia 34 d'adscripció insegura; 3 del plat Lamboglia 36 i 2 de
la copa More! 68. A més hi ha 4 bases, 2 de les quals estan decorades:
1 amb 4 palmetes en disposició radial envoltades d'una orla d'estries
i l'altra amb una roseta de 8 petals. Els 2 fragments de campaniana B
són de la producció mitjana de Cales i un d'ells pot pertanyer a la
forma Sanmartí 166. Almenys 4 deis frdgments de campaniana de
pasta grisa pertanyen a una patera tal vegada de la forma Lamboglia
7. Finalment, hi ha un gobelet de parets fines de la forma Mayet TI i
5 fragments d'a.mfora campaniana de tipus indetenninat.
Aquests materials pe1meten confirmar l'ocupació del jaciment en
el segle TI. El victoriat proporciona la data més antiga, en el darrer
decenni del segle lll. Algunes formes de carnpanianaA poden datar-se
en la primera meitat del segle II, mentre que la ceramica de parets fines
i les altres troballes monetaries poden datar-se en els darrers decennis
d' aquest segle. Hi destaca l'escassesa de fragments d'amfora entre la
ceramica arreplegada. La manca de carnpaniana B tardana no permet
portar el final de la seua ocupació més enlla de la darreria del segle U.
\: \~
~
,,
~.
7.
1
\
10
._Jcm.
7. EL CORREDOR D'ALBOCÁSSER
Fig. 133.- Ceramica del Tossalet de les Forques (Bor riol).
Prodocrió
Vasos piastics
Campani31laA
Camp:miana 8
Pasta •risa
Pattts filli!S
Amfoo
TOTAL
forma
NMI
1
umboglia 27a-b 2
L.arnlx>_glia 27
4
DinKnsions
Ob!tn'Kionl
f'~ura
Gumu F9462
l.amboglia 34
l.amboi!lial6
MO
Indeterminada
Indeterminada
Sanm:!!IÍ 166
L:llllbo,lia 7
Mayctll
lndetem1inada
1
V 1<: 16
:
13ll·2
IH.J.6
1?
3
1
1?
1?
1
~T
V 10
:
8:6'2
8: 5'5
8: 4'4: 6
1/l bandes pintadts
IJJ. 7
1
33.8-9
IJl ll).ll
133. 12
1 ~.1
134. 2·3
-10
134.4
6
2
V: 22
V:8
134.5
1
1
5
17
~
88. Tírig
31 TBE522791.
Borrás, 1984.
Ellloc de la troballa esta situat en la mateixa població de Tírig
(460 m), a la banda est de la vall, a 26'2 km de la costa. Ellloc no
té condicions defensives ni permet un habitat arrecerat, pero es
troba un poc elevat sobre les millors terres de cultiu de la vall. Per
les condic.ions de la troballa no poden determinar-se l'extens.ió ni
les característiques del jaciment. L'assentament més proxim és el
Cormulló deis Moros, situat a 3'7 km cap al SO; no n'hi ha cap de
visible. El corredor de Tírig és una vía natural de comunicació en
direcció NNE-SSO. El punt d'aiguada més proxim és el barranc
Fondo, situat a 0'2 km cap a l'oest.
134.- Ceramica del Tossalet de les Forques (Borriol).
153
[page-n-164]
o
........
...
._Jcm.
Fig. 135.- Á.mfora de Tírig.
En obrir una trinxera de fonamentació al núm. 11 del carrer
de Sant Roe es van trobar diversos fragments de "ceramica
iberoromana", entre els quals hi havia una amfora italica que ha
pogut reconstruir-se quasi totalment i es conserva en aquest
domjcili. És del ti pus Dressel 1A, de procedencia campaniana,
amb una al~aria de 91 cm i un diametre de vora de 14 cm (fig.
135). Encara que segons els testimonis la troballa va aparéixer
ai'llada, possiblement penany a un petit assentament d'epoca
iberoromana, amb una datació entre la segona meitat del segle 11
i e l primer quart de 1'1.
89. El Cormulló del Moros (Aibocasser)
3JTBE501760.
Museu de la Valltorta; SIAP.
Bosch, 1924, 104; Barberá, 1.975b; Ripolles, 1975b, 191 ; Mateu
y Llopis, 1979, 130 (HM 1582); Oliver, 1978, 266; RipoUes, 1980,
3 1 i 108; Ripolles, 1982, 59 i 81: Gusi, 1982, 69; Mi ralles Sales,
1983, 14; Roca, 1985, 4 1; Oliver, 1986b, 63; Arasa, 1987b, 129;
Oliver, 1991a, 92; Gusi, Díaz i Oliver, 199 1, 99; Oliver, 1995c;
Arasa, 1995a; Arasa, s. u. "Cormulló deis Moros, el", a Aranegui,
1996, 62; Arasa, s. u. "Corrnulló deis Moros", TLR K/J-31, 1997, 66;
Arasa, 1997b, 1150; Espí, l borra i De Haro, 2000.
154
Ocupa un esperó rocós situat entre la desembocadura deis
barrancs Fondo i de la Valltona (440 m), a uns 26 km de la
costa. Té forma aproximadament triangular, esta oriental E-0
i presenta unes bones condicions defensives. L'únic accés per
l'oest esta protegit per un gran amuntegament de terra i pedres
de forma canica, possiblement una torre, que ha donat origen
al toponim amb que es coneix actualment el jaciment. La seua
visibilitat és molt limitada, ja que es troba a menor altura que
l'entorn. Segons Gusi, Díaz i Oliver (1991), les seues dimensions maximes són 95 x 20 m, amb una superfície aproximada
de 0'25/0'26 ha. Els treballs de planimetría efectuats per l'equip del Museu de la Valltorta han permes determinar que la
superfície és de 0'8 ha. L'assentament més proxim és Tírig,
situat a 3'7 km cap al NE; no n' hi ha cap de visible. El jaci ment esta situat entre els plans de Tírig id' Albocasser, en una
via natural de cornunicació en direcció NNE-SSO, a poc
menys d' 1 km del pas que permet travessar el barranc de la
Valltorta cap a l'est per la font d'En Bosc i a la vora d'on el
travessa la carretera actual; també, seguint la rambla de la
Morellana, en direcció N-NO, es comunica amb el corredor de
Catí. Els punts d'aiguada més proxims són els barrancs
esmentats, que envolten el jaciment.
El jaciment apareix esmentat en la carta de població de la
ve'ina localitat de Tírig l'any 1245 amb eltoponim "el Castellar
Gros" (Miralles Sales, 1978, 40); en l'actualitat, tot i que
aquest toponim s'ha repost en algunes publicacions, la denomi nació popular és el Cormulló deis Moros. Les primeres notícies publicades fan referencia a troballes soltes de monedes i
de ceramica campaniana amb esgrafiats iberics. Mateu va
publicar un denari republica que es conserva al SIP de la
Diputació de Valencia. Posteriorment, Ripolles ( 1975) va
donar a conéixer un quadrant d 'A rse i Barberá (.1975b) va
publicar dos fragments de campaniana B amb esgrafiats iberics. Anys després Oliver ( 1986b) va publicar un altre esgrafia!. Per les restes trobades, sembla existir una prime ra ocupació en I'Edat del Bronze i una reocupació tardoromana (Arasa,
1997b). Les restes constructives conservades són mínimes; cal
destacar el fet que diverses habitacions estan tallades en la
roca. El jaciment fou excavar pel grup local de " Misión
Rescate" en els anys setanta, quan es va n recuperar nombrases
peces de gran qualitat. El que ha quedat d'aquesta col·lecció,
donada al Museu de la Valltorta, ha estat estudiat per Oliver
( 1995c) i per mi (Arasa, 1995a). La resta deis materials estudiats procedeixen de prospeccions posteriors. En els darrers
anys el jaciment ha estat objecte d'excavacions furtives que
han destrossat part de la zona conservada. Des de l'any 1998
esta sent excavat per un equip del Museu de la Valltorta (Espí,
lborra i De Haro, 2000).
Pel que fa a les troballes monetaries, se'n coneixen 5: 1 denari roma, 1 as de Bilbilis, 1 as de Cnstulo i 2 quadrants d'Arse.
Denari
As · Ouadrant TOTAL
1
1
Bilbilis
2
Arse
1
Caswlo
Roma
1
1
1
1
TOTAL
2
2
2
5
[page-n-165]
Pnxlucrió
Camp.111ian•A
F
orma
l.ambodi>5fl
~)[1
~
DimtllSiOilS
V J2
:
Obsw~cions
2c;malms
ti
l.a~li•l7b
1
V1
: 6
136.3
l.ambO!!Iia27B
3
V lS: 27
:
1 S-1
36.
l.ambO!!Iia llr
1
V 10
:
l.a~lia.16
'
V:1.1
2
V 2'1
:
llorel68
1
V 12
;
l.amboglia JI
lnlk1~nninada
136.4
1/1 bondts oint.ldes 1
16.8
1.16. 9-10
1banda piolada
1 1
37.
l
36.
lnd1erminada
Grafol: ris
lnde1erminada
Campaniwa B
NF
1-~
Grnfit:-klll:a'!/·
141.5
2 tanalel": l01aL<
1
37.1
l.am~liala
.l
JS
gr.lp'S:grofir: tu
8: 1
2
l.ambO!!Iia2
l.am~lial
J
1tanaétl
1
31,3-4
1
1
31.5; 142.3
B9
:
Grafot tu
l.am~lia4b-
142. 1
2
2"'nalttes
138. 1
-2
8
5 tanalttes i e~ries 1
38.3-1
FWO
l.am~liaS
11
J rwal
:
L.lmbO!!Iia6
1
LambO!!Iial
1
'-- ----ji,
-
1
38.5-6: Jl9.
1.); 142.2
23'5; 15
lnde1erminada
V J2
:
B7
:
Grapa de plom
lc:>nalttes
Indeterminada
Gralit -lbolGrafot:-M·
140.3
142,4
J ranalttts i eslrits
lrldeterminada
Indeterminada
l.
l.
"''1
.
1
41.6
142, 5
40
Fig. 136.- Ceramica del Cormulló deis Moros {Aibocasscr).
139.4
Campaniaro
~lial
\
de paslaEri~
l.ambo2lia sn
1
\nde1erminada
\
B \1
:
Pares fines
Mayetll
1
V 10
:
)J2.6
1
Un•lkntori
Indeterminada
1
B 2'4
:
139,8
1
Comuna
V:!\
1 canaletes
139. 5
1<"'alctts
139.6
6
142.7
I\2U;uod4
1
Qlpes
l
V 3'3; 4'6
;
139, 7; 1 1 J
40.
Moner
Campania
2
V l4
:
1-10,2:142.8
Amfora
lthlira
\
Tasraronenst
lmilllcion.,de
1
l.amboglia 2
4
6
141. 1-4
4
ram1)31lian• B
TOTAL
l
47
88
En conjunt s' han estudia! 88 fragments i peces ceramiques, 1 amulet fal ·lic d 'os i 1 sonda de bronze (fig. 140, 4-5),
deis quals 53 peces i fragments i aquestes dues darreres peces
foren trobades en les excavacions de "Misión Rescate" í les
restants 35 s' han trobat en superfície. El material ceramic es
distribueix de la següent forma: 7 1 de vernís negre, l ungüentari, 3 de ceram ica comuna, 2 morters, 6 d'amfora i 4 imitacions de campaniana. Quant a la ceramica de vernís negre,
n'hi ha 25 de campaniana A (35'2%), 40 de campaniana B
(56'3%) i 6 de pasta grisa (8'4%). De campaniana A, la major
part pertany a la producció mitjana, excepte 4 fragments de la
forma Lamboglia 517 que pertanyen a la tardana. S'hi han
pogut classificar 12 fragments pertanyents a S formes: 2 del
plat Lamboglia 517; 5 del bol Lamboglia 27: 1 de la variant
27b, 3 de la 278 i l de la 27c; 2 del bol Lamboglia 31; 2 del
plat Lamboglia 36 i 1 de la copa More! 68. A més hi ha 3 frag ments, un de base decora! amb 2 canaletes i 2 amb esgrafiats:
tis i -]a/ka ? [- .
Fig. 137.- Ceramica del Cormulló deis Moros (Aibocasser ).
155
[page-n-166]
- o-
~
~
1
.
Fig. 138.- Ccrllmica del Cormulló deis Moros (Aibocllsser).
Fig. 140.- Ceramica del Cormulló deis Moros (Albociísser).
u
'l...
-
o
Fig. 139.- Ceramlca del Cormulló deis Moros (Aibocasser).
156
.J···
[S],
Fig. 141.- Ceramica del Cormulló deis Moros (Aibocasscr).
[page-n-167]
San.
-==--="""""'
-o=-~=--·-·
Fig. 142.· Ceramica del Cormulló deis Moros (Albocasser).
Producdó
fom1
a
V
B
H
11/V
CampanianaA
Lrunbo•lia 5/7
26
8'9
4'3
0'16
Campaniana B
Lamboglia 1
16
1
2
5'8
0'36
16
1_
)'2
5'3
0'33
7'6
8'2
s·~
0'71
7
s·~
4'5
o·~
0'67
Els allres productes ceramics presents són: 1 gobelet de parets
fines de la forma Mayet 11, 1 ungüentari, 2 o! pes i 1 plata del ti pus
Aguarod 4 de cerilmica comuna. 2 morters campanians, 1 fragment d'amfora tarraconense í 4 imitacions iberiques de la forma
Lamboglia 2.
Els materials estudiats poden datar-se en conjunt entre el
segle II i fins a la primera meitat de 1'!. Només un petit fragment de ceramica atica de vernís negre deu correspondre a una
primera fase d'ocupació en els segles V-IV, documentada també
mitjan¡;:ant un fragment d'urna d' orelletes trobat entre els materials d' una excavació furtiva. En conjunt, la vaixella del jaciment compta amb una presencia notable de cerlmlica de procedencia italica i una importan! dive rsitat de produccions i
tipus. Hi destaca l'escassesa de fragments amforics, només
documentats entre els materials de superfície. Entre les peces de
campaniana A, el bol Lamboglia 31 i la copa More! 68 proporcionen la data més antiga, en els dos primers ter~os del segle fl.
mentre que la patera Lamboglia 517 pot datar-se aproximadament cap al 125-50. Quant a la campaniana B, els productes tardans formen el conjunt majoritari entre les cerarniques d' importació i proporcionen una datació en el segle T. Les troballes
monetaries poden datar-se en la seua major part en aquesta
epoca, entre el darrer ter¡;: del segle 11 i la primera meitat de 1'1.
D'altra banda, la presencia d'utillatge metai·lic de procedencia
ititlica, com la sonda espatulada de bronze, i l'amulet fal·lic
d'os, de semblant adscripció cultural. indiquen -si més no- una
presencia destacada d ' utillatge i elements rituals romans. De
manera general, dones, l'ocupació d'aquest assentament pot
datar-se al llarg de tot el segle ]1 i fins a un moment avan9at del
segle 1 que pot situar-se cap al 75/50.
Larnboglia 3
5'7
5'~
5"7
0'61
18'6
6'~
3'3
0' 1
7
6'7
3'2
0'17
35
Campaniana dt
pa>la ~risa
.1'~
1 8 '~
Lamboglia 5
s·~
9'2
Lamboglia~
10'8
5'8
0'16
9'~
n
0'1.1
34'4
11'1
n
0'20
Larnboglia 2
9'1
~·1
5'3
0'57
4
5'5
0'51
1
0'4
H
4'7
o·.¡s
1
0'4
campania B
.12'6
10'6
lmilacions de
Lambo~lio 5/7
Campania
Moner
4
n
Q'.¡J
Quadrc amb les dimensions de les peces senceres.
La campaniana B conespon quasi en la seua totaUtat a la producció tardana; només un fragment indeterminat pe11any a la nútjana. S'hi
han pogut classificar 19 fragments pe¡tanyents a 7 fom1es: 3 de la copa
Lamboglia la: Lde la copa Lamboglia 2: 3 de La píxide Lamboglia 3,
un amb un esgrafia! iberic incís: ru; 2 de la patera Lamboglia 4b; 8 de
la patera Lamboglia 5; 1 del plat Lamboglia 6 i l de la patera
Lamboglia 7.A més hi ha 2 bases: una decorada amb 2 canaletes i l'altra amb 3 canaletes i estries; uns altres 2 fragments presenten sengles
gratits incomplets: -]bo {- í -]u{-. Quant a la can1paniana de pasta
grisa, ru ha un exemplar de cadascuna de les formes Lamboglia 2 i
Lamboglia 5n, a més d' una base decorada amb 7 canaletes.
90. El Mas de la Sémola (Albocasser )
31 TBE463746.
SIAP.
O liver, l986b, 64; Oliver, 199la, 92.
Esta situat als peus de les muntanyes que tanquen el pla
d' Albodsser pel NO (500 m), a uns 26 km de la costa. Es troba
en un pendent oriental cap al S-SE, un poc elevat sobre les
terres de cultiu, per la qual cosa té certa visibilitat sobre el seu
e ntorn. La zona no esta parcel·lada i apareix recoberta de vegetació; al peu del vessant hi ha parcel·les cultivades. Per les
seues caracterís tiques deu tractar-se d'un assentament molt
petit. Els assentaments visibles són el Mas de Sani Pere, la
Rourera, el Pou de Llobet i el Castellar i el més proxim és les
Forques, sítuat a 3'5 km cap al SE. El corredor d' Albocasser
conforma un camí natural en direcció NE-SO; el jaciment esta
situat molt prop del ca mí d ' Albocasser a Catí que segueix el
barranc de Sant M iquel. L'aigua és escassa en la zona; el
barranc de Sant Miquel esta situat a 0 '6 km cap al NE.
El jaciment fou Jocalitzat i prospectat iniciahnent per F.
Melia. Oliver (1986b) el va donar a conéixer en publicar un
esgrafia! iberic sobre ceramica. Es tracta d ' un assentament
altimperial, en e l qua! s' han trobat un fragment de ceramica
iberica i un altre de campaniana A corres ponent a una base
decorada amb una orla d' estries i amb un grafit iberic incís al
fons exterior: -]aiS[- (fig. 143). Tot i que e ls materials trobats
són mol! escassos, sembla que el Jloc degué ser ocupa! ini cial ment per un assentament iberic, almenys en un període que
pot situar-se de manera aproximada entre el segle TI i la primera meitat de 1' 1.
157
[page-n-168]
17
o~.c==-=~~~·cm .
Fig. 143.- Cera mica del Mas de la Sémola (AJbocasser),
91. Les Forques (Aibocasser)
31 TBE487722.
SJAP.
Oliver, 1986b, 64: Arasa, s. u. "Forques, les", a Aranegui,
1996, 76: Arasa, s. u. "Porques, Les", TIR K/J-31 , 1997, 81.
Ocupa el vessant meridional d'una liorna d'escassa altura
situada a l'est de la vall d' Albocasscr (560 m), a uns 26 km de la
costa. El lloc no té condicions defensives. esta oriental O-SO i permet un control visual només en aquesta direcció. La zona esta parcel·lada i conreada. Les característiques del lloc, la dispersió deis
fragments ceramics i llur importancia quantitativa permeten suposar que es tractava d'un assentament molt petit. Els assentaments
visibles són el Mas de Sant Pere, la Rourera i el Castellar i el més
proxim és el primer, situat a 1'9 km cap al SSO. El jaciment esta
situat a 0'9 km del camf d' Albocasser a Tfrig. L'aigua és escassa
e n la zona; el barranc del Bovalar esta situat a 0'6 km cap al SO.
L'any 1985, en el curs d' uns treballs de transformació agrfcola, va aparéixer un importan! lot de ceramica que fou arreplegat
per F. Melill i dcpositat al SIAP. En posteriors prospeccions he
pogut trobar alguns fragments ceramics més. Olí ver ( 1986b i
1991 a, 92) va donar a conéixcr el jaciment en un article en que va
publicar un esgratiat iberic sobre !'ansa d' una amfora iberica. El
material citat cornprcnia alguns fragrnents de campaniana A,
gobelets de parcts fines i amfores deis tipus Dressel lA i Dressel
26 entre les ceramiques roma nes, a més de clllats, amfores i pirhoi
entre les ibCriques, amb una c ronología del segle TI.
La ceramica d'importaeió i les imitacions representen, en conjunt,
a
una pan importan! del total de la vaixeU recuperada en el jaciment,
amb una quantitat inusual de gobelets de parets fines d'imitació. En
conjunt s'han estudia! 31 fragments ceri'imics: 4 de campaniana A. 16
de parets fines i 11 d'amfora. De campaniana A hi ha 2 peces del bol
Lan1boglia 27, una de les quals és de la variant 27a. Hi destaca
l'absencia de campaniana B. La cerllmica de parets fmes suposa la part
més importan! deis materials. amb un nombre míni m de 12 exemplars.
deis quals es conserva la base completa en la majoria deis casos, pero
no la vora. Tots foren trobats, junt a una llmfora Dressel lA. en una
mateixa zona, perla qual cosa devia tractar-se de la part d'un habitatge dedicada a magatzem o cuina. Quant a les amfores, hi ha un exemplar del ti pus Drcssel 1A tarraconense quasi sencer, a més de 2 vores
més i nornbrosos fragments de paret de procedencia italica.
L'escassesa de rnate rials i la seua relativa homogene'itat permet atribuir a l'assentament una curta ocupació. La presencia deis
gobelets de parets fines d'imitació i de J'amfora Dressel lA taiTaconense aconsella una datació e n la primera meitat del segle J.
158
Sea .
Fig. 144.- Ceramica de les Forques (Aibocasser ).
6=-=--···
Fig. 145.- Ceramica de les Forques (AJbocasser).
[page-n-169]
d'aiguada més proxim devia ser la mateixa Uacuna; la rambla
Carbonera esta situada a uns 0'8 km cap a l'oest.
f01111a
Mil
ÜIOloaniana A
lnde1erminada
Cam¡:xmiana 8
lndelemlinada
\F
1
1
Produrrió
Ámfom
TOTAL
Dre~~el
lA
3
fÍO!Jm
1
1
147. 1-2
5
13
15
2
0
~~==~~==~~5cm .
Fig. 146.- Ceramica de les Forq ues (Aibocasser).
Fig. 147.- Ceramica del Mas de la Bassa (Aibocasser ).
Producrió
Campaniana A
Forma
N~U
Lamboglia 27a
1
Dímensions
Fi2ura
:ll
V
1-1-l. 2
Lambo2lia 27
1
V: 26
lndclerminada
1
8:6'1
I.J4. 3
lndelenninada
12
8: 3' 1: 3'6: 3'9: 4:
144. 4-8: 145.
n:n:4'6:n
1·6
DrtsleiiA
2
V 16
:
145. 7: 1 2
46.
DresseiiA
l:l!raconcnsc
P:1re1s fines
1
V 14
:
TOTAL
El jaciment ha estat localitzat per F. Melia. Els materials
arqueologics són escassos. Entre la ceramica iberica hi ha una
vora de calat. Pel que fa a la d'importació, s'han estudia! 15 fragments ceramics: 1 de campaniana A, 1 de campaniana B i 13
d 'amfora, entre els quals hi ha 2 vores del tipus Dressel lA. Amb
aquests escassos materials pot aproximar-se una datació entre la
segona meítat del segle IJ i la primera de l' I.
146. 1
d'inlitació
Ámfora
NF
144. 1
4
16
11
18
31
92. El Mas de la Bassa (Aibocasscr)
30TYK542712.
SIAP.
Esta situat erunig del pla d' Albocasser (529 m), a 29 km de la
costa, prop de la zona endorreica anomenada la Llacuna. El lloc no té
condicions defensives per Lractar-se d'una zona plana. La zona que
ocupa esta parcel·lada i conreada. Les troballes ceramiques no són
molt nombroses i es troben disperses per una sola parcel·la, per la
qual cosa deu tractar-se d'un assentament petit. Els assentaments visibles són el Mas de Sant Pere, la Rourera. el Pou de Llobet, la Moleta
i el Castellar i el més proxim és el Mas de Bracet, situat a 2 km cap
al SSO. El jaciment esta situat gairebé en la crui'lla deis dos camins
que travessen la zona: el que segueix el corredor d' Albocasser cap al
NE i el que s'enfila pel corredor de la nunbla Carbonera en direcció
a Ares del Maestre cap al NO. L' aigua és escassa en la zona; el punt
93. El Pou de Llobet (Aibocasscr)
30TYK468706.
SI AP.
Arasa, 1995b; Arasa, I997b, l\50.
Esta situat en un contrafort de les muntanyes que tanquen el
pla d' Albocasser pe! SE (590 m), a 26'2 km de la costa. El jaciment ocupa una terrassa poc elevada, parcel-lada i en l'actualitat
erma. El lloc no té altres condicions defensives que la seua localització en alt, amb una altitud relativa de 40 m, no permet un
habita! arrecerat i compta amb una amplia visibilitat del corredor.
Encara que és poc conegut, per les seues característiques sembla
tractar-se d'un assentament petit. Els assentaments visibles són el
Mas de la Sémola. les Forques, el Mas de la Bassa, la Rom·era, el
Mas de Bracet i el Castellar i el més proxim és la Rourera, situat
a 0'7 Ion cap al SSE. El jaciment es troba prop del carni que
segueix el corredor d'Aibociisser. L'aigua és molt escassa en la
zona; el bananc de les Antones es troba a 0'6 km cap al NE.
El jaciment fou localitzat per F. Melia. Una Jticoteta excavació furtiva va posar al descobert fa alguns anys dues lllmties tardoromanes corresponents a la que sembla la fase més importan!
159
[page-n-170]
del jaciment (Arasa, 1995b i 1997b). En les meues prospeccions
vaig poder trobar dos petits fragments de cos d"amfora italica que
palesen !'existencia d'una primera fase d'ocupació en el període
lberic Final, entre el segle 11 i la primera meitat de J'T.
94. El Mas de Sant Pere (Albocasser)
31TBE479705.
Col-lecció de F. Meliii.
Esta situat en el vessant de les muntanyes que tanquen el pla
d' Albocasser pel SE (590 m). a 26 km de la costa. Ellloc no té altt·es
condicions defensives que la seua localització en alt, amb una altitud
relativa de 50 m, esta oriental cap a l'ONO i permet un extens control visual en aquesta direcció. La zona que ocupa esta parceJ.Iada i
conreada. Les troballes cerarniques són escasses i apareixen concentrades en un bancal, per la qua! cosa sernbla tractar-se d'un assentarnent molt petit. Els assentaments visibles són el Mas de la Sémola,
les Forques, el Mas de la Bassa, la Rourera i el Castellar i el més proxirn és la Rourera, situat a 0'9 km cap al SO. El jaciment esta situat
a uns 3 km cap a l'est de l'encreuament entre els carnins d'Albocasser
i d' Ares del Maestre. Els sorgiments d'aigua són abundants en la
zona; el barranc de les Antones esta situat a 0'4 km cap al SO.
Producrió
Forma
Campaniana A Lamboulia 31
Lambo~lia 36
Morel68
Indeterminada
TOTAL
N~U
1'
1
1
Dim~nsions
V: 19
Obsm·arions
Banda piOlada
Figura
NF
148. 1
B: 5"2
148. 2
B: 6
148. .l-4
9
3
9
)
.....= - = , . , ¡
1••
Fig. 148.- Ceramica del Mas de Sant Pere (Aibocasser).
El jaciment ha estat localitzat per F. Melia. Les 1roballes
ceramiques permeten determjnar ]'existencia d' una segona fase
d'ocupació en epoca altimperial. Els materials estudiats són 9
fragments de campaniana A. entre els quals hom pot identificar
almenys un exemplar de la patera Lamboglia 36, possiblement
1 del bol Lamboglia 31 amb decoració pintada i 1 copa de la
forma More! 68. Es tracta d' un conjunt ceramic prou homogeni
que pot datar-se en la primera meitat del segle Tl .
160
95. La Rourcra (Albocasser)
3 1TBE471700.
SlA P.
Está situat en un contrafort de les muntanyes que tanquen el
pla d' Albodtsser pel SE (700 m). a 26 km de la costa. El !loe té
bones condicions defensives. amb una altitud relativa de 160 m,
esta oriental a !'O-NO i permet un excel·lent control visual de tot
el corredor. La zona que ocupa esta parcel·lada i erma. Els materials no són molt nombrosos i es troben dispersos per una area
redu"ida, per la qua! cosa sembla lractar-se d' un petit assentament. Els assentaments visibles són el Mas de la Sémola, les
Forques, el Mas de la Bassa, el Mas de Sant Pere. el Pou de
Llobet, el Mas de Bracet i el Castellar i el més proxim és el Mas
de Sant Pere, situat a 0'7 km cap al NE. El jaciment es troba
prop del ca mí que segueix el corredor d' Albocasser. Els sorgiments d'aigua són abundants en la zona: a 0'6 km cap al NE es
troba el barrranc de les Antones.
El jaciment ha estat localitzat per F. Melia. Entre els materials arreplegats en superfície, que pareixen correspondre a un
assentament del període lberic Pie. hi ha un petit fragment
ceramic de campaniana 8 lardana, possiblement d'una patera
de la forma Lamboglia 5. Donada la diferencia cronológica que
hi ha entre aquesta pe~a i els materials iberics pot interpretarse que es tracta d' una reocupació de l'assentament en el període lberic Final, amb una datació aproximada en la primera
meitat del segle l.
96. La Moleta (Aibocasscr)
31 T.BE464687.
SIAP.
Gusi, Díaz i Oliver, 1991 ,99.
Esta situat en el vessat NO de la serra d'En Galzeran (819
m), sobre el pla d' Albocasser i encarat a l'eixida del corredor
de la rambla Carbonera, a 23 km de la costa. És una petita formació tabular orientada cap al NNO que s'al~a sobre el barranc
Fondo, en la partida de la Cal~ada. El !loe té unes excel·lents
condicions defensives. amb un sol accés pel SSE, pero la seua
visibilitat esta limitada al NNO. Gusi , Díaz i Oliver ( 1991) distingeixen dos recintes: el primer (A) té unes dimensions maximes de 62 x 31 m i una superfície de 0'20/0'21 ha: el segon (B)
té unes dimensions rnaxirnes de 75 x 31 m i una superfície de
0'23/0'24 ha. Part de la zona d'habitació. en la zona SSE. esta
parcel·lada i conreada. L'únic assentament visible és el Mas de
la Bassa i el més proxim és la Rourera, situat a 1'4 km cap al
NE. L'assentament controla el pas d' un camí que travessa en
direcció SO-NE la serra d' En Galzeran, passa perla seua vora
oest i segueix pe! corredor de la rambla Carbonera en direcció
NO. L' aigua és escassa en la zona; la font del Camí esta situada a 1'3 km cap al SSE.
El jaciment ha estat prospectat, entre al tres, per J. Cases, F.
Melia, J. Ll. Viciano i M. Díaz. La ceramica iberica és molt
abundant, pero en general no presenta característiques tardanes. Els materials d'importació són molt escassos; hi destaca el
fragment d' un recipient de pasta vítria púnic. D'epoca republicana només s'ha trobat un fragment de base de campaniana A
que pot datar-se de manera aproximada en el segle n. Per l'escassesa d' importacions no pot considerar-se segura la seua perduració en epoca iberoromana, ja que pot tractar-se d'una reocupació puntual.
[page-n-171]
97. El Mas de Bracet (Aibocasser)
30TYK534691.
Museu de la Valltorta.
Flors. 1999.
Esta situat al SO del pla d' Albocasser (520 m), a la banda
est de la rambla Carbonera. a 26 km de la costa. El jaciment
ocupa una zona de suaus ondulacions parcel-lades i conreades.
Amb posterioritat a l'any 1994 ha estat destru'lt quasi en la seua
totalitat per una extraccio d ' arids. No pot determinar-se, dones.
l'extensió de l'assentarnent, encara que possiblement era de
redu'ldes dirnensions i no devia estar fortifica!. Els assentaments
visibles són la Rourera, el Pou de Llobet i el Castellar, i el més
proxim és el Mas de la Bassa. situat a 2 km cap al NNE. Per trobar-se enmig del corredor, devia estar situat a la vara del camí
que el seguía cap a l'est. L'aigua és escassa en la zona: el punt
d'aiguada més proxim és la rambla Carbonera. que passa a O' S
km cap al NO.
El jaciment va ser localitzat per F. Melia quan ja ha vi a estat
destru'lt en bona part. L' any 1998 es va realitzar una campanya
de salvament dirigida per E. Flors en una franja situada al nord
de l'extracció, on va abrir 4 sondeigs, en un deis quals aparegué
part d'una habitació en que es podía distingir la porta, i en la
resta alguns murs pertanyents a altres estructures molt destru'ldes. Entre els materials trobats en aquesta habitació, e l conjunt
majoritari esta format per ceramica iberica feta a ma i a torn amb
alguns fragments d'amfora fenícia occidental que pot datar-se en
la primera meitat del segle VI. A aquesta primera fase s'associen
restes de fundició de bronze. Alguns fragments de ceramica altmedieval. als quals s'associen restes de fundició de ferro. permeten identificar una reocupació del lloc en aquesta epoca.
Barrejats amb la resta de materials es van trobar alguns fragments d'amfora itii1ica, possiblement d'un sol contenidor. Es
u·acta de \'única evidencia de l'ocupació dellloc en els segles nI aC, sense que puga determinar-se ni l'abast de l'ocupació ni si
hi va haver una continurtat entre aquesta fase i !'anterior.
98. El Castellar (la Torre d'En Besora)
30TYK500678.
SIAP; coJ.Iecció de J. Ll. Viciano.
Arasa, 1994, 204-206. fig. 4.
Esta situat al cim del contrafort septentrional de la serra
Esparreguera (878 m), que s'al9a entre els corredors d' Atzeneta
i d'Aibociisser, a 27 km de la costa. El jaciment ocupa la cresta
de la muntanya i esta molt destru·it per una reocupació altmedieval i l' aprofitament agrícola. Els pronunciats pendents proporcionen al lloc unes excel·lents condicions defensives i la
seua altura permet un ampli control visual. L'altitud relativa és
s uperior als 400 m sobre la rambla Carbonera i als 300 per
!'ONO. Per les característiques del lloc i per la dispersió i la
quantitat de les troballes sembla tractar-se d ' un assentament
petit. Els assentaments visibles són el Mas de la Sémola. les
Forques, el Mas de la Bassa, el Mas de Sant Pere, la Rourera, el
Pou de Llobet i el Mas de Bracet i el més proxim és el darrer,
situat a 3 '7 km cap al NE. El ca mí que segueix el corredor
d' Albociisser passa a 1'5 km cap al SE; al NE de l'assentament
un collet permet la comunicació entre e ls corredors
d' Albocasser id' Atzeneta. El punt d 'aiguada més proxim és la
Fontanella, situada a O' 5 km cap al NO.
Segarra (1931 , 135) va identificar aquest lloc amb el Castellar que apareix en el document de venda del Castell de Cuila
a I'Orde del Temple per Guillem d'Anglesola en 1303: " ... in
locis uocatis uillar de canes et del castellar", reducció que sembla encertada (Forcada, 1990, 32, nota 62). D'altra banda, el
1345 apareix en la documentació una Bassa del Castellar
(Mi ralles Porcar, J 985, 25). El jaciment fou prospectat inicialment per J. U. Yiciano i ha estat donat a conéixer en un breu
estudi sobre la romanització a 1' Alt Maestrat (A rasa, 1994). Les
restes trobades corresponen a tres períodes d'ocupació: Bronze
Final-Ferro Antic. iberic i medieval. Les estructures visibles,
que han donat nom al jaciroent, pertanyen a l'ocupació islamica. La ceramita iberica és escassa; hi destaquen 1 vora de ciílat
i 1 de tenalla del ti pus 1.2.1. 1. de Mata i Bonet ( 1992). Les ceramiques d'importació són igualment escasses.
NF
N~U
Dimtnsions
Caml)llniana A
Lambo~lia 27
1
V: 30
Amforn
lnde1cmúnada
1
6
2
10
Producció
Forma
TOTAL
-
o
...,
Fi2U1'11
1~9.
1
4
_Jcm.
Fig. 149.- Ceramica del Castellar (la Torre d'En Besora).
Els materials estudiats són 1O fragments ceramics: 4 de campaniana A, entre ells una vora del bol Lamboglia 27, i 6 fragroents
de cos d'amfora. Amb la inseguretat que imposa l'escassesa de
materials. l'ocupació de l'assentament pot datar-se de manera
aproximada en el segle JI.
99. El Tossalet de la Valera (Atzeneta)
30TYK407533.
SIAP.
Arasa, 1994, 204-207; Arasa, s. u. 'Tossalet de la Valera, el",
a Aranegui, 1996, 174.
Esta situat en un petit cim (520 m) de la serra del Bovalar que
separa els corredors d' Atzeneta i de la rambla Carbonera, sobre el pas
del Collado per on passa el ca.mí de les Useres i !'actual carretera, a
26 km de la costa. Ellloc presenta unes bones condicions defensives
a causa deis seus pronunciats pendents i permet un control visual deis
accessos al coll des del barranc del Collado, cap al SE, i de tot el pla
d' Atzeneta cap al nord. L'altitud relativa és de 110 m. La zona esta
aterrassada i conreada en part i ha sofert importants transformacions.
Encara que el jaciment no ha estat topografiat, sembla tractar-se d'un
assentament petit. L'únic assentament visible és el Tossal de la
Balaguera, situat a una distancia excessiva, 15'2 km cap al SE, i el
més proxiro és el Racó de Rata, situat a 10'7 km cap al SE; tanmateix, en realitat el més proxim és el Castell (Atzeneta), siruat a 2'5 km
cap a l'oest i fora de l'area d'esrudi (Arasa, 1994, 206-207). El carrú
més prox.im és el que uneix les localitats de les Useres i Atzeneta, que
passa a 0'2 km cap a J'est. E l punt d'aiguada més proxim és la font
del Mestre, situada a 1'4 km cap al SSE.
161
[page-n-172]
El jaciment fou localitzat per M. Díaz i ha estat prospectat
també per E. Grangel. Ha estat dona! a conéixer en un breu
estudi sobre la romanització a J' Alt Maestral (Arasa, 1994). Les
restes cer1uniques, escasses en general. s' estenen pel petit
altipla superior i pels vessants E-SE en dues terrasses, on es troben els indicis d'ocupació corresponents al període l beric Final,
consistents en algunes vores de calats, fragments decorats amb
motius vegetals i ceramica grisa emporitana. Les transformacions agrícoles i la construcció d'algunes casetes han fet desaparéxier quasi per complet les restes constructives; només es
conserva un tram d ' un mur possiblement iberic al vessant sud.
Entre les ceramiques arreplegades n'hi ha de fetes a ma que
poden pertanyer a una pri mera ocupació en I' Edat del Bronze.
També hi ha escasses restes d'una ocupació d' epoca altimperial
i, més abundants, de l'Edat Mitjana.
Les ceramiques d' importació són molt escasses. Els materials estudiats són 9 fragments ceramics: 2 de campaniana A,
1 fragment de parets fines i 6 d'amfora italica, entre ells 1
d'ansa. Tot i que les restes trobades són molt escasses, l'ocupació de l'assentament pot datar-se de manera aproximada en
el segle ll.
diada per Untermann (1990) í sembla procedir d'aquest jaciment. Grangel ha realitzat quau·e campanyes d'excavacions en el
jaciment al llarg deis anys 1990-94, en l'extrem NO, sobre el
camí d'accés, i en l'altipla superior, els resultats de les quals no
han estat encara publicats. Posteriorment, Clausell ( 1995) ha
donat a conéixer alguns fragments de ceramica fenícia, majoritariament d'amfora.
Produttió
Forma
~MI
CampanianaA
~lia23
1
Lamboglia2&
l
Lamboglia 45
1
Oil!fmcions
Figura
Nf
1 1
50.
V 18:20
:
150.2-3
8:4"7
lndttermin:lda
TOTAL
Dimtnsions
1 ~
50.
150.5
4palmttes i estries
S
8
4
8. LA DEPRESSIÓ DE L' ALCORA
100. El Tossalet de Montmira (I'Alcora)
30TYK382422.
SIAP; Museu de Vila-real; Museu Arqueologic Comarcal de
la Plana Baixa-Borriana; coJ.Jecció de F. Esteve.
Untermann, J990, MLH lll, 2, 554-555, F.2.2.1; Olí ver, 199091. 175; Grangel, Ulloa i Giménez, 1990-91; Rouillard, 1991,
402-403; Arasa, s. u. "Tossalet de Montmira, El", TIR K-30, 1993.
225; Clausell, 1995, 96-97; Arasa, s. u. "Tossalet de Montrnira,
el", a Aranegui, 1996, 173-174.
Es troba en un petit cim situar a la banda esquerra del riu de
1' Alcora (352 m). a 23 km de la costa. El !loe ocupa una posició
estrategica. jaque controla el camí de penetració cap a !'interior
que segueix aquest riu, amb una visibilitat limitada al seu curs.
Presenta unes exceJ.Ients condicions defensives, puix esta a"lllat i
els seues vessants tenen un fort pendent. L'altitud relativa és de 50
m. L'assentament ocupa l'altipla del tossalet, oriental NO-SE;
només és possible un habita! arrecerat pels vessants S-SE. Encara
que no ha estat topografiat, sembla tractar-se d' un assentament de
grandaria rnitjana. La parceJ.Iació i el cultiu l'han arrasat en part.
L'assentament més proxim és la Moratella, sit:uat a 3'2 km cap al
SE; no n' h.i ha cap de visible. Ellloc esta situat a la vara del camí
deis Bandejats que puja cap a !'interior per Llucena del Cid. El
punt d'aiguada més proxim és l'esmentat riu, que es troba a 0'2 km
cap al SO.
El jaciment fou localitzat per Porcar. Posteriorment, Doñate
va arreplegar alguns materials. entre els quals bi ha alguns fragments de ceramica atíca de figures roges i de vernís negre que
han estat estudiats per Rouillard ( 1991) i poden datar-se cap al
450-350. Oliver (1990-91) esrnenta diversos fragments de ceramica atica que data al final del segle V. J. Ll. Viciano va trobar
un fragment de ceramica grega de figures negres. Meseguer i
Fletcher ( 1981. 209. nota 4) es menten una i nscripció iberica proceden! de 1' Alcora, sobre una barreta de basalt, que ha estat es tu-
162
L.
_,Jcm.
Fig. I SO.- Ceramica del Tossalet de Montmira (l'Alcora).
Els materials estudiats són 8 fragments de campaniana A. S'hi
han pogut classificar 4 fragments pertanyents a 3 formes: 1 plat de
peix de la forma Lamboglia 23. 2 copes de la forma Lamboglia 28
i l gwtus amb el bec en forma de cap d'animal de la forma
Lamboglia 45 (F 8 173 ?). A més hi ha una base decorada amb 4
pafmetes i estríes. D'altra banda, es coneix un petit fragment de
cos d'amfora púnicoebussitana de tipología imprecisa. També es
coneix una trobaffa monetaria: J. U. Viciano es va trobar un as
forrat i fragmentar possiblement iberic.
En conjunt, la ceramica d' importació és escassa i les formes presents de campaniana A són antigues, particularment el
guuus i el plat de peix. D'altra banda, no s'han trobat fragments d'amfora italica, de campaniana B ni de ceramica de
parets fines. Amb aquests elements, la data d'abandonament de
l' assentament pot situar-se entre el final del segle lil i el principi del U.
[page-n-173]
101. La Moratella (1' Alcora)
30TYK403398.
Museu de Ceramica de 1' Alcora.
Esta situat en l'altipla format per un antic meandre del riu de
1 Alcora (180m), que forma una petita illa, a 19'8 km de la costa.
'
Ellloc té bones condicions defensives per !robar-se envoltat pel vell
meandre i el llit actual del riu. pero la visibilitat esta molt lim.itada
a causa de la proximitat de les vores del riu. L'altitud relativa és
inferior a 5 m. El jacimeor esta parcel·lat, no conserva estructures
visibles i esta prou arrasat a causa del cultiu; en els punts més alts
floreja el conglomera! natural qLte forma la base de l'altipla. Encara
que no ha estat topogratiat, pot considerar-se un assentament de
grandaria mitjana. L'únic assentament visible és Montnegre i el més
mta, situat a 0'5 km cap al SE. El camí deis Bandejats que
proxim S<
puja en direcció NO passa a 0'2 km cap al SO. L'aprovisionament
d'aigua pot fer-se en el mateix riu de 1'Alcora.
El jaciment ha estat localitzat per E. Grangel. En les prospeccions hem pogut !robar alguns fragments de ceramica d'importació, entre els quals n' hi ha un de vora d' una copa atica de vernis
negre que assenyala el moment més antic d 'ocupació en els segles
V-IV. Entre la ceramica iberica hi ha alguns fragments de vora de
tenalla deltipus A 1.2.1. de Mata i Bonet (1992).
Camp:1nianaA
lndrtenninada
Forma
1
C3n1p3niana 8
l.ambol!lial
1
Oimrnsiool
8:8
8:6
V: 28
Producrió
~~11
Plata apoda
1
lndetemlinada
1
P.ln.'tlfi(l(ld'irr.itrió
lndtl
1
Ámfora
Dmsti iA
1
TOTAL
Obsrrraciom
2cana1eles
Íl!)J/3
NF
151. 1
l
151.3
151.1
J canaletes i c;rries
151.4
4
1
51.5
V: 14
1
1
51.6
6
6
13
Els materials estudiats són 13 fragments ceramics: 2 de camparuana A, 4 de campaniana B. 1 de ceramica de parets fines d' imitació
i 6 d'amfora. De campaniana A hi ha un fragment de base decorada
amb 2 canaletes concentriques. Pel que fa a la campaniana B, hi ha 1
fragment de base de la copa Lamboglia 2. 2 d'una mateixa plata apoda
i 1 base decorada amb 3 canaletes concentriques i una orla d'estries.
L' únic fragment de ceramica de parets tines és d'imitació. Per últim,
entre els d'amfora hi ha una vora del tipus Dressel 1A. Encara que els
materials són escassos, penneten conñnnar l'ocupació de l'assenta'
ment entre el segle 11 i possiblement el primer quart de 1 1.
102. Santa (1' Alcora)
30TYK405404.
Museu de Ceramica de 1' Alcora.
Arasa, s. u. "Santa", TlR K-30, 1993, 202; Arasa, s. u.
"Santa", a Aranegui, 1996, 151; Arasa, 1997b, 1151.
Es troba en una petita altura situada enmig d'una zona de terreny
ondulat ( 190 m), a 5 km del riu de )'Alcora i a 19'4 km de la costa.
El lloc no té condicions defensives ni esta arrecerat, pero permet un
cert control visual, sobretot en el sector meridional. La zona per on
s'estén el jaciment esta parcel·lada i conreada. L'ocupació continuada i les transformacions agrícoles l'han arrasa! practicament, perla
qual cosa resulta molt difícil calcular l'extensió del jaciment en
epoca iberica. L'únic assentament visible és Montnegre i el més prOxim és la Moratella, situat a 0' 5 km cap al NO. El lloc esta situat en
J'encreuament del canú de Santa amb el deis Bandejats, que puja en
direcció NO cap a !'interior. El punt d' aiguada més proxim és )'esmental riu, que es troba a 0'5 km cap al NNO.
El lloc és esmentat per Valcárcel ( 1852) com un importan! jaciment roma que segueix ocupa! al Baix l mperi (Arasa, 1997b), pero
l'ocupació iberica només ha pogut confirmar-se recentment. Alguns
fragments d'una copa de cerámica atica de vemís negre assenyalen
el moment més antic d'ocupació en els segles V-N. Entre la ceramica iberica hi ha una vora de calat. Les cerarniques altmedievals
assenyalen la tercera fase d'ocupació. Un sol fragment de campaniana A pem1et confurnar la seua ocupació almenys en el segle D.
o·
103. Montnegre (Borriol)
l.
Fig. ISl.- Ceramica de la Moratella (I'AJcora).
30TY K461 377.
SJAP; Col·lecció de S. Climent.
Porcar, 1933b, 84; Esteve, 1942, 35-36; Bayerri, 1948, 367368; Porcar, 1954, 229; Gil-Mascarell, 1971, 11 8- 126; Gusi, Díaz
i Oliver, 1991, 97; Gimeno, 1993, 56; Arasa, s. u. "Montnegre", a
Aranegui, 1996, 109; Arasa, 1997b, 1151.
Esta situat en un contrafort apuntat de la serra de les Conteses
(340m), sobre el barranc de Batxina i a 13'8 km de la costa. Ellloc
perrnet un control visual deis plans de Moró i presenta unes bones
condicions defensives, amb un sol accés pel SE i uns vessants amb
pendents pronunciats. L'altitud relativa és de 120m. Esta oriental
cap al NO i pennet un habita! aJTecerat en el vessant SO, per on s'estén el jaciment, que es troba parcel·lat i actualment em1. Esta prou
arrasat a causa de l'erosió natural, de les transformacions agrícoles i
de les excavacions furtives. Compta amb un ún.ic accés pel SE: possiblement esta va protegit per una torre per aquest costal i per un mur
perimetral. Per les condicions del te1reny, devia estar organitzat al
voltant d'un carrer central. Gusi, Díaz i O Ji ver ( 1991) en donen unes
dimensions maximes de 115 x 22 m, amb una superfície aproximada de 0'23/0'24 h. Als peus del jaciment hi ha una segona zona
arqueologica (240m), a 0'6 km cap al NO i a 100m per davall, a la
vora dreta de l'esmentat barranc i prop de la Font de la Palomera, ja
163
[page-n-174]
en elterme municipal de Sant .loan de Moró, actualment parcel·lada
i conreada (30TYK457381 ). Els assentaments visibles són la
Moratella i Santa i el més proxim és el Tossalet de les Forques, situat
a 5 km cap a I'ESE. a l'altra banda del corredor de Borriol. El punt
d'aiguada més proxim és la font esmentada. situada al peu de la
muntanya a 0'5 km cap al NO. al barranc de Batxina.
El jaciment fou donat a conéixer per Porcar ( 1933b). Este ve
( 1942) esmenta la treballa d'una mmtia de forma i característiques
desconegudes, a més d' una moneda del Baix Tmperi. La troballa
d'alguns fragments d'amfores africanes tardanes confirma la reocupació del lloc eo epoca tardoromana (Arasa, 1997b). Un fragment de cerarnica atica de vernís negre permet determinar !'existencia d' una primera fase d'ocupació en els segles V-IV. En
general, els materials són escassos. En la zona arqueologica de la
Font de la Palomera, on també apareixen escasses ceram.iques d'epoca imperial, els materials són mes abundants; entre les ceramiques iberiques hi ha diverses vores de calats.
Prodm
'tió
Campaniana A
Forma
Lambo•lia 27
NMI Oimensions Observadons
1''
Lambo•lia 1
6
(,
V: 20
1
Lambo~lia 7
1
7
2 canaletes
\~
'~
152.6
1'?
Lambo~.lia 8
152, 1
1
Lambo21ia 5
Rosm
B:6
1
Lambo•lia 3
)
N
F
8: 5'5
lndetemtinad.a
Campaniana B
Fi2ura
Els materials trobats en la ~ona proxima a la Font de la
Palomera són 24 fragments ceramics: 7 de vernís negre, 1 de morter, 1 de parets fines d'imitació i 16 de d'amfora. De ceramica de
vernís negre n' hi ha 2 de campaniana A i 5 de campaniana B; !'única forma reconeguda és una patera de campaniana B de la forma
Lamboglia 5. Entre els d'amfora hi ha una vora possiblement del
ti pus Dressel 1C. El morter és de ti pus tatTaconense.
Encara que els materials ceram.ics són escassos, el jacirnent
degué estar ocupat en el segle 11 i almenys fins al primer quart de 1' 1.
152.3
V:30
152.4
V: 15
152,2
B: 6;8; 1
2
lndetemúnada
152. 1·9
10
\l/
1
Pasta grisa
Lamboglia 5
1
Parets fines
tndetenninada
1
8:4
152. 10
1
Pare~ finesd'imnació
Indeterminada
1
8:4
152. 11
1
Comuna
lndctemtinada
lmitacions de
Lamboglia la
1
V 12
:
153. 1
Lamboglia 36
1
V 26
:
153.2
B: 5
153. 3
campaniana
152.5
1
Indeterminada
TOTAL
11
Fig. 152.- Ceramica de Montncgrc (Borriol).
3
23
Els materials estudiats són 23 fragments cerlunics: 17 de ceramica de vemís negre, l de parets fmes i 1 altre d'im.itació, l fragment
de ceram.ica comuna i 2 im.itacions de formes de campaniana en
ceriínuca iberica. La ceram.ica de vernís negre es distribueix de la
següent forma: 6 fragments de campaniana A, 1O de can1pan.iana B
i 1 de pasta grisa. De campaniana A hi ha un exemplar dubtós del bol
Lamboglia 27 i una base decorada amb una roseta de 8 petals. Els de
campaniana B penanyen majoritluiament a la producció tardana; hl
ha 1 exemplar de cadascuna de les següents fonnes: Lamboglia 1, 3,
5 i 8; l altre pot correspondre a una patera de la forma Lamboglia 7.
El fragment de campaniana de pasta grisa pot classificar-se també
amb dubtes com de la forma Lamboglia 7. Quant a les imitacions de
campaniana, hl ha 1 copa de la forma Lamboglia la en pasta grisa i
l plat de la forma Lamboglia 36 en ceramica iberica.
Prod•crió
forma
N~II
C:unpaninnaA
lndttenninada
1
C:unp3lliana B
I.arubo¡lia 5
1
Par~~ fines d'imiooó
lnd~~emtinada
1
8:4
AmfO!:l
Moner
OreSS
1?
V 15
:
Tarr:tronenst
1
V: J.!
TOTAL
164
_Jcm.
5
ligur>
1
53.5
1
53.6
5
1
15
153.7
\lJ
l.
NI'
)3.
1 4
DilnflllÍOns
,,
1
2
14
L
_l
Fig. 153.· Ceramica de Montnegre (Borriol).
[page-n-175]
9. LES TROBALLES SUBMARINES
1. E l Barranc d 'Aiguaoliva (Vinaros)
Museu de Vinaros: col·leccions particulars.
Fernández Izquierdo. 1980. 137- 143: Oliver, 1987-88, 205212: Ramos. 1992, 175; Fernández Izquierdo, 1992. 159- 160:
Oliver. 1996a, 205: Arasa. s. u. ''Vinaros'', TIR K/J-31. 1997. 170.
Les troballcs amforiques s'han efectual en ducs zoncs: e l
Roquer, situat entre el port de Vinaro i la desembocadura del
barranc d ' Aiguaoliva. i la que se sillla enfront d'aquest darrer (fig.
154). La zona de les troballes s'estén entre els 150 i els 200m de
la costa, a una profunditat de 5-8 m. El fons esta formal pcr
roquers i bancs d'arena. En tena no es coneixen troballes arqueologiques.
El jaciment fou estudia! inicialment per Femández Izquierdo
( 1980). Oliver (1987-88) va afegir algunes troballes, i posteriorrnent
Ramos ( 1992) ha fet un recull general de materials publicant la reJació deis tipus presents i els percentatges corresponents sobre un total
de 27 peces. Destaca la presencia de sengles amfores púniqucs deis
tipus Mañá A i C. Els materials italics d'epoca republicana estan formats per 2 amfores grecoitaliques, 2 del tipus Dressel lA, 1 Orcsscl
1 i 1 Lamboglia 2. La resta esta formada majoritariament pcr amfores altimperials i per una escassa proporció d'amfores baiximperials.
La importancia quantitativa de les troballes no denota una gran
activitat; més bé sembla correspondre a un lloc utilitzat de manera
esporadica com a zona de desembarcament. Algunes troballcs poden
indicar una activitat inicial en epoca prcromana; l'activitat, pero,
augmenta en el segle Il i potser pedura en els primers decennis de 1' 1.
e
Fig. 154.- Troballes submarines i fondej adors (els números es corresponen amb el llistat de j aciments submarins).
2. Les Roques de la Ba rbada (Benicarló)
Museu de Benicarló; SIAP: col·leccions particulars.
Fernández Izquierdo, 1980, 143-151: Oliver. 1987-88. 205212: O liver, 1990-91 , 178; Fernández Izquierdo, 1990-91;
Femándcz Izquierdo, 1991: Ramos, 1992; Femández Izquierdo,
1992, 160; Meseguer, 1992, 67-69; García-Mauriño, 1993, 101 ,
núm. 6-8, fig. 5; Oliver, 1996a, 205; Arasa, s. u. " Roques de la
Barbada. les", a Aranegui. 1996, 138; Arasa, s. u. "Roques de la
Barbada, Les", T IR K/J-3 1, 1997, 131: Arasa. 1997b, 1149;
Manyanós i Olaria. 1999. 136-137.
Esta situat enfront de la desembocadura del riu Sec. en una
zona paral·lela a la costa que ocupa uns 100m de llargaria per 250
m mar endi ns. amb una fondaria entre 4 i 10m. El fons esta formal pcr unes alineacions rocoses paraJ.Ieles a la costa anomenades "forces", que actuen de barrcrcs i formen al sud de l riu Sec
una mena de cala on se situa el port de Benicarló: el fct que la línia
de costa quedas de 2 a 3 m més avall fa uns 2000 anys, refor~aria
aquesta siruació privilegiada. En terra no es coneixen troballes
arqueologiques. En aquesta zona són molt freqüents les troballes
amforiques que, amb una gran diversitat tipologica i cronologica.
permeten confirmar !'existencia d' un fondejador amb una !larga
duració. Aixo no obstant, la major freqüencia d'alguns tipus d'amfores i d'altres troballes pot indicar !'existencia d'algun derelicte.
L'estudi més complet ha estat realitzat per Ramos ( 1992) amb
materials proccdents de troballes a'JIIades fetes per particulars, de
les quals s'han descartat els fragmcnts indeterminats. Sobre un
total de 176 peces estudiadcs. els materials preromans suposen el
2'4%. La pc~a més antiga és un coll d 'ámfora massaliota de la
forma 1 de Py, amb una datació cap al 500. Hi ha també 2 fragments d'amfores púniques dcltipus Mañá A i 1 del tipus Mañá B.
Els materials italics d'epoca republicana suposen el 30'2%, amb
14 colls d'amfores grecoitaliques, una d 'elles ambla llctra grega
delta incisa; 23 peces senceres i colls del ti pus Dressel 1A; 3 fragments corresponents al coll deis ti pus Dressel 18 i 1C; i 1O fragments de coll i cos del tipus Lamboglia 2. Hi ha també 2 vores
d'amfores púniques del ti pus Maña C-2 ( 1'2%). La resta deis
materials amforics és d'epoca altirnperial (41 %) i baiximperial
(25%). S' han trobat també uns altres objectes meta l·lics, corn ara
4 ceps de plom, diversos cascos de bronze i de ferro del tipus
Montefortí i algunes planxes de plom.
Els cascos foren donats a conéixer per Oliver ( 1987-88) i, posteriorment. Quesada ( 1992) i García-Mauriño ( 1993) els han
inclos en cls seus estudis sobre aquest tipus d'elms a la Península
Iberica. Es tracta de dos exemplars de bronze i un de len·o. i d' un
bloc formal per diversos cascos de ferro i concrecions marines que
encara no han estat estudiats. Aquest autor classifica els dos de
bronze. millor conservais, en els sublipus Ia i l b, amb una datació
entre el final del segle 111 i el principi del Il. Per a Oliver, la seua
presencia pot trobar explicació en la hipotesi que es tracte d' una
ofrena per la victoria deis romans sobre els cartaginesos en la
batalla naval de les hoques de I'Ebrc (vegeu V.2.2.). El context
formal pel material amforic permet una datació en els segles JJ-1;
els cascos, pero, poden ser anteriors. No és segura, pero sí possible, la seua pertinen~a a un derelicte.
Es tracta d' un tipus de cascos molt estes per Europa des del
segle IV. Sobre la seua procedencia, hi ha dos corrcnts d'opinió
entre els investigadors: uns els consideren d'origen etrusc ¡ altres
berica: Garcíad' origen celta. Són freqüents a la Península T
Mauriño en comptabilitza 75 exemplars, amb una difusió majoritariament mcditerrania. La seua presencia pot explicar-se per diverses raons: comer~. mercenaris, iruitació indígena i tropes romanes.
165
[page-n-176]
La seua cronología s'estén entre els segles IV (Pozo Moro) i I aC
(Quintana Redonda i La Caridad). Entre els paral·lels més proxims
als exemplars estudiats figura I'esmentat de Quintana Redonda
(Soria), de la primera meitat del segle I aC (Raddatz, 1969. 164165 i 242-243, Taf. 98; Blech, a Nünnerich-Asmus, 1993. 269-270,
Taf. 32b; García-Mauriño. 1993, 115-1 18, núm. 40). Un segon
exemplar que pot datar-se en un context del primer quart del segle
I aC, que García-Mauriño inclou en el seu subtipus le, és el de La
Caridad (Caminreal, Tero!) (Vicente et alii, 1991, 112).
En general, encara que la presencia d'alguns exemplars més
entics puga explicar-se a través del comerr; i deis mercenaris, cal
recordar que aquest tipus de cascos foren usats pels soldats
romans que servien, des del final del segle 111, a Hispania (Rusell,
1975, 17). La inseguretat en la datació de molts exemplars i els
contextos tardorepublicans d'altres permeten relacionar una part
impottant d'aquests ambla presencia militar romana. La perduració del subtipus la, el més antic, fins al segle 1 aC (Quintana
Redonda), mostra la dificultar de datar aquests cascos exclusivament segons criteris tipologics. La seua presencia deu anar Higada, en bona patt, a la de l'exercit roma, i la seua datació deu estendre's fonamentalment entre els segles 11 i J. En aquest context
poden situar-se els exemplars de Benicarló,ja que les amfores trobades assenyalen aquest període com el de maxima activitat del
lloc d'ancoratge.
D'altra banda, l'aparició de cascos en llocs d'ancoratge i en
derelictes és un fet relati vament freqüent; entre aquests darrers en
trobem, per exemple, en els d' Albenga (Lamboglia, 1952. 183187, fig. 39-40; 1964, fig. 7-9) i Spargi (Lamboglia, 1971, 2 102 11; Pallarés, 1986, 98), i, més proxim, en el de les Sorres Vlll al
litoral catala (Izquierdo i Solías, 1991 ). En aquest sentir, la presencia de cascos i d'armes en general ha estat ulilitzada com a argument per a plantejar la hipotesi de !'existencia de soldats en les
naus per a la seua defensa front a la piratería (Gianfrotta, 198 1).
Aquestes troballes proven !'existencia d'un fondejador en activitat almenys des del final del segle VI. L'activitat comercial d'aquest lloc experimenta un importan! auge durant el segle 11 i s'estén
'
almenys durant la primera meitat de 1 1. Aquest lloc pot posar-se en
relació directa amb els assentaments proxims del Puig de la Nau, la
Tossa i el Poaig, situats a menys de 7 km, i deu haver estar també el
lloc d'entrada de les importacions que es troben en altres proxims,
com el Perengil, el Puig de la Misericordia, la Curolla (Cervera del
Maestre), la Picossa, el Mas d' Aragó i la Curolla (Xert). Perla seua
situació, deu haver estat també el principal IJoc d'entrada de les
impoltacions que seguien la ruta de la rambla de Cervera cap a les
terres muntanyenques deis Potts i el Maestral terolenc.
tants i no apareixen concentrades en una zona, per la qual cosa no
pot parlar-se amb seguretat d'una área de desembarcament. Aixo
no obstant, la presencia propera del Tossalet i Capicorp i més
allunyada d'altres del corredor d' Alcala com el Corral Blanc,
Alió. la Séquia de Lava, el Castell d' Alcala, A !cala de Xivert, el
Palau. Regalfarí i el Maset, amb materials d'importació deis
segles II-J, pennet suposar l'existencia d' un fondejador en aquesta zona, tal vegada en relació amb el de la Torre de la Sal.
4. La Torre de la Sal (Cabanes)
SIAP.
Wagner, 1978; Fernández Izquierdo, 1980; Fernández
Izquierdo, 1986; Fernández Izquierdo, 1988a, 170-172;
Fernández Izquierdo, 1992, 160; Arasa, s. u. "Torre de la Sal, la",
a Aranegui. 1996, 166; Arasa. s. u. "Torre de la Sal. La", TfR KJJ31, 1997, 157.
Les restes submarines existents en el tram de la costa immediat a l'assentament homonim foren prospectades inicialment per
Wagner (1978) i, des de 1979, van ser objecte d'excavacions per
Fernandez Izquierdo (1980, 1986 i 1988a), sense que s'hi hagen
trobat indicis de cap derelicte. En conjunt, els materials trobats
són nombrases amfores i alguns ceps de plom.
Entre les amfores hi ha un primer grup de grecoitaliques tardanes o de transició, recobertes en el seu interior per una capa de
resina, una de les quals presenta una estampilla en la palt superior
de !'ansa. Un segon grup, el més nombrós, pertany al tipus
Dressel LA, un exemplar del qua! presenta un grafit incís en el
llavi: C. CA V. El tercer grup correspon al ti pus Lamboglia 2, un
exemplar del qua! presenta una estampilla en el Jlavi: GA/1. Deis
tipus Dressel 1B i IC s'esmenten alguns exemplars. El segon grup
és el de les produccions púniques. Entre els tipus minoritaris hi ha
una l\mfora de Cos.
De manera general, el material amforic trobat en les excavacions submarines és semblant al recuperar en les excavacions de
l'assentament, amb una datació entre el final del segle Ul/principi
del 11 i l' inici de 1'1 i el seujloruit en la segona meitat del segle 11.
5. La platja de Morro de Gos (Orpesa)
Fernández Izquierdo, 1980, 169- 171; Arasa, s. u. "Orpesa",
TIR K/J-3 1, 1997, 114.
Fernández Izquierdo ( 1980) va donar a conéixer la troballa
d'amfores Dressel IC i Lamboglia 2 en la costa entre aquest petit
cap i l'assentament de la Torre de la Sal, situat a 5 km cap al nord.
La datació d'aquestes troballes pot situar-se des del final del segle
11 i fins al tercer quart del segle l.
3. Alcossebre (Alcala de Xivert)
Fernández Izquierdo, 1980, 151-1 53; Ramos, 1992, J75;
Fernández Izquierdo, 1992, 160; Arasa, s. u. "Tossalet, El", TIR
K/J-31, 1997, 162.
Femández Izquierdo ( 1980) assenyala la u·oballa d'una amfora i d ' un cep a !'altura de la platja del Moro d' Alcossebre i, més
cap al s ud, a !'altura de Capicorp, enfront de la desembocadura del
riu de les Coves. Posteriorment, Ramos ( 1992) publica un inventari de 5 peces procedents d' Alcossebre, totes d'epoca imperial.
En la costa, a !'altura de la roca del Moro, es troba cerl\mica iberica i escoria de ferro. En aquesta zona també es coneix la troballa d' un fragment de ceramica fenícia.
El material esme ntat és una l\mfora incompleta de Cnidos, que
pot datar-se entre la darreria del segle 111 i el principi del U, i un
cep de plom d ' amplia datació. Aquestes troballes són poc impor-
166
6. La platja de la "Conxa" (Orpesa)
Col·lecció de F. Esteve.
Villaronga, 1984, 21-23 i 33; Villaronga, 1993, 33, núm. 36;
Arasa, s. u. "Orpesa", a Aranegui, 1996, 115; Arasa, s. u.
"Orpesa", TIR K/J-31, 1997, 114; Esteve, 2001,37-49.
En la decada deis seixanta es va trobar en un punt indeterminat
d'aquesta platja un tresor de monedes formant un bloc, possiblement
perque es conservaven dins d'una bossa. Estava compost de dracmes
emporitanes, la major part d'imitació, de les quals un lot de 25 es conserva en la coJ.Iecció de F. Esteve i la resta va dispersar-se. En conjunt el fom1aven més de 200 monedes. Villaronga va poder estudiar
el Iot majoritari que el formaven 175 peces. Es tractava de 42 dracmes emporitanes, 3 iberitzants amb llegenda grega, 40 d'estil iberic i
90 dracmes iberiques. La seua datació pot situar-se entre la darreria
[page-n-177]
del segle m i el principi del II, en !'epoca de la conquesta romana. La
seua troballa pot relacionar-se amb la freqüentació de la platja per
raons comercials, tal vegada per !'existencia d'un derelicte.
7. L'OIIa (Bcnicassim)
Fe rná ndez Izquierdo, 1980, 171-173; Fernández Izquierdo,
1992, 160.
En la costa de Beniciissim s'han trobat algunes amfores deis ti pus
Dressel lA i 1B i Lamboglia 2. Per les característiques dellloc, podría
tractar-se simple ment d'una zona de refugi, si tenim en compte la dispersió de les troballes i el fet que no es coneix en terra amb seguretat
un lloc que haja pogut servir de fondejador. Els assentame nts iberics
més prox_ims no pareixen presentar una fase tardana desenvolupada:
l'ocupació del Mas del Pi pot arribar fins a l'inici del segle 11.
8. Benafeli (Almassora)
SfAP.
Wagne r, 1978; Fernández Izquierdo, 1980; Ramos, Wagner i
Femández, 1984; Femández Izquie rdo, 1985; Femández Izquierdo,
1988b. ll 8; Femández Izquierdo, 1992, 160; Femández Izquierdo,
J995b, 125 i 128, fig. 3, 5; Arasa, s. u. "Benafeli", a Aranegui, 1996,
39; Arasa, s. u. "Benafeli", TIR K/J-3 1, 1997, 47-48.
A la platja de Benafeli, situada al sud del port de Castelló,
s'han trobat algunes iimfores grecoitaliques, Dressel 1C,
Lamboglia 2 i de Brindisi, juntament amb un fragment de calat,
que deuen correspondre a un fondejador en activitat des d'epoca
tardorepublicana fins al Baix lmperi. Les alteracions de la costa en
aquesta zona no han pennés trobar restes arqueologiques en terra.
9. E l Calamó (Borriana)
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Ribera, 1982, 3 1; Ramos. Wagner i Fernández Izquie rdo,
1991; Arasa, s. u. "Calamó, el", a Aranegui, 1996, 44; Arasa,
1997b. 115 1-11 52; Aras a. 2000b. 107.
Ribera (1982) va publicar un fragment d'iimfora fenícia trobat a
la desembocadura del Millars. Posteriorment, Ramos, Wagner i
Femández Izquierdo ( 199 1) esmenten la troballa d' amfores grecoitiiliques, Dressel 1A i Lamboglia 2, amb una datació general en els
segles 11-I que es correspon arnb el materials trobats a l'assentament.
10. La Torre d'Onda (Borriana)
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Sarthou, 1913-15, 775; Peris, 1.931, 8-1 0; Roca y Alcayde,
1932, 32 i 42-43; Rull, 1943 [1967], 38; Fletcher i Alcácer, 1956,
143, 152, 154 i 160; Utrilla, 1964, 10- 11; Utrilla, 1965, 13-1 5;
Mesado, 1973b, 267; Fernández Izquierdo, 1980, 185- 186;
Ramos, Wagner i Fernández, 1991. 33 i 39-40, fig. 5-6, 8 , D, E;
Fernández Izq uierdo, 1992, 160.
Les troballes submarines són escasses en el litoral immediat
al jaciment per les dificultats inherents a la proximitat del port
de Borriana. En operacions de dragatge a principi de segle es
van !robar al mateix port 2 ~mfores, la fotografía de les quals
reprodueix Sarthou ( 191 3- 15, 777); es tracia d'una ~mfora itiilica del ti pus Dressel 1A i d'una púnica del ti pus C2. Del primer
ti pus es va trobar un coll del tipus Dressel l A al sud de la Torre
d' Onda, mentre que del segon hom va trobar un segon exemplar
a uns 400 m de la costa.
11. La Gola de l'Estany (Nules)
Wagne r, 1980; Felip i Vicent, 1991 , 20.
A la zona costera de Nules es coneix la troballa d'iimfores,
entre les quals hi ha un exemplar del tipus Dressel l B, a més
d' una a1tra púnica del ti pus Mañá C2. La Gola de l'Estany era utilitzada encara en el segle XVI per les naus berberisques per abastir-se d'aigua dol¡;a. Possiblement I'aparició d'amfores correspon
al seu aprofitament des d'epoca romana, també com a zona d'ancoratge per a 1' intercanvi comercial.
12. Els Columbrets (Castelló de la Plana)
Pascual, 1975b; Fernández Izquie rdo, 1995b; Arasa, s. u.
"llles Columbretes", a Aranegui, 1996, 88.
A !'interior de !'lila Gran o Montcoljbre, en el port natural formar pel criite r volciinjc conegut com "Port Tofiño", s'ha trobat un
grup de quau·e exemplars de calats incomplets i sense decoració
juntament amb alguns fragme nts d'amfores del tipus Dressel 1
(Fernández Izquierdo, 1995b). Aquestes troballes proveo la freqüentació del lloc, possiblement com a !loe de refugi per a la
navegació de cabotatge, en els segles 11-l.
167
[page-n-178]
[page-n-179]
VIII. ESTUDI DELS ASSENTAMENTS
A panir d'un intens treball de recollida d'infonnació i de prospecció he pogut elaborar un invemari de 220 jaciments i troballes
arqueologiques d'epoca ibCrica. A grans trcts, la seua disrribueió per
tot el territori és prou regular, encara que hi ha algunes zones amb una
menor densitat, probablement a causa d'una menor intensitat en els
treballs de prospecció. L'aparició deis asscntaments ibCrics al llarg
del scglc Vi, en diversos casos sobre nivclls del Ferro Antic (Oiiver,
1990-9 1; 1992-93), segueix una evolució molt semblant a la d'altres
zones proximes (Gusi i Oliver, 1986; Olivcr, 1989b). En general. els
oppida ocupen els cims que en vol ten les planes litorals i els corredors
imeriors. així com les muntanycs a'ílladcs que en comptades ocasions
s'alcen enmig d'aquests. La scua distribució, dones, adopta un carneter pcritcric respecte a les millors terres de cultiu i s'estén per les
vores de les serres i massissos que les envoltcn, amb un marcat carllcter dc!cnsiu i de control del territori. Són aquests els asscntamcnts
més impo•tants, als quals cal afcgir els pocs casos situats a la vora de
la mar. Aixo no obstant, la rcvisió de velles troballes i les noves prospeccions han pennes comprovar la importancia d' un altrc tipus d'assentaments. d'una altra categoria en la jerarquía del poblament formada per pctits assentaments situats en llomes, vessants i pla.
Del total de 220 jaciments ibCrics inventariats, 100 (45'4%) es
poden incloure amb seguretat en el període lberic Final (fig. 10).
D'aquests, 97 poden considerar-se amb prou seguretat assentamems i 6 són troballes de localitnció concreta desconeguda.
Assentamcnt.s: 1.2.3,4,5.6. 7.8.9.12. 13.14.15. 1 17.18. 19,21.
6.
22.23.24.25. 26.27.28.29.30.3 1.32.33.34.35.36.37.38.39.40.41.
42.43.44.45.46.47.48,49,50.5 1.52,53.54.55.58, 59.60,6 1. 63,64,
65.66.67.68.69. 70. 71, 72. 73. 74. 75.76. 77. 78. 79.80.81.82. 83.84.
85.86.87.88.89.90.91.92.93.94.95.96.97.98.99. 100. 101.102.103
lroballcs de localització concreta desconcguda: 10. 11 , 20. 56. 57. 62
L'estudi deis assentaments ocupats en epoca iberoromana permet oferir una visió de l'estat del poblament iberic en els segles
11-1. en el període final d'aquesta cultura. La utilització de materials romans com a element discriminador en el conjunt de jaciments iberics permet determinar-ne la datació i fer un estudi del
territori en aquest període. Es tracta. dones, d'un grup prou homogeni en que es dóna un ampli marge de contemporaneltat. L'estudi
sobre aspectes com ara la dispersió i la jerarquía troba així major
justificació i resulta més significatiu.
En l'estudi deis assentaments comen9aré amb l'aniUisi de les relacions entre el medi ambient físic i l'habitat (distribució, localització,
cotes sobre el niveU del mar i aprofitament deis recursos hídrics);
seguiré amb les seues característiques (superficie. estructures defensives, visibilitat, dispersió, jerarquització i funcionalitat); a continuació
tmctaré de l'estructum poblacional i el control del territori. pera acabar amb una valoració del desenvolupament del poblament en la zona.
l. MEDI AMBIENT FÍSIC 1 HÁBITAT
L'elecció d' un lloc detenninat pera rassentament depén de diferents factors. nonnalment interrelacionats: geogr;¡fics, economics.
defensius, sociopolítics. etc. Els llocs es trien pera satisfer les necessitats col·lectives. Pe! que fa als factors geografics, en general hom
tria llocs no massa elevats que requereixen un esfor9 menor i no
estan molt allunyats de les ten·es de conreu. Els que estan situats en
altura exerceixen un major control del territori circumdant i tenen
m.ajor visibilitat. Aquest sembla el cas deis oppida de major antiguitat que. en molts casos. es constitueixen en Jlocs centrals d'un terri·
tori d'extensió variable. En el cas deis assentaments que no ocupen
altu res, el lloc triat sol estar protegit del ve m del nord i oriental a 1'est
o a migdia; el mateix s'observa en les zones d'habitació deis jaciments situats en altura. Alguns llocs acompleixen al mateix temps un
paper de control d'un camí natural o de passos determinats
Les característiques geom01fologiques de la regió estudiada permeten veure que no es tracta d'una zona homogenia, sino que presenta uns acusats contrasts definits per l 'alteman~a entre planes litorals i corredors interiors i serralades i massissos. De manera general
hom pot observar que el poblament iberoroma s'agrupa al voltant
d'aquestes planes i corredors i se situa tant en les vores de les serres
i massissos que les delimiten comen les zones més baixes de !'interior d'aquests. Aquest fet denota !'existencia d'una clara tendencia a
retecció de llocs proxims als espais oberts. amb pendents poc pronunciats. els quals reuncixen condicions especialment favorables per
a l'habitat: penneten l'elecció d'cmpla~aments amb condieions
defensives, són proxims a les terres de cultiu i de pastura, tcnen a l'abast recursos forestals i solen tenir rnés faci ll'aprovisionament d'aigua. Aquesta disposició s'ha observa!, per exernple, en els casos de
les valls deis rius Jiloca i Huerva (Burillo, 1980. 255-257).
169
[page-n-180]
La proximitat d'una area de cultiu és un deis factors determinants a 1' hora de triar ellloc de 1' assentament. El conreu esta condicional per altres factors com són la topografía, els sois, el clima
i els recursos hídrics. Les principals iirees de cultiu se situen en les
zones de deposits de materials quaternaris: corredors interiors i
planes litarais, vessants i valls deis rius i barrancs. La qualitat deis
sois varia segons les zones: en els peus de muntanya hi ha una
major proporció d'arenes i, per tant, una menor capacitar de retenció d'aigua i de materies organiques, perla qua) cosa són zones de
baix rendiment que s'aprofiten exclusivament pera cereals; en els
plans hi ha una major proporció de llims, perla qua! cosa són més
aptes peral cultiu intensiu. El clima mediterrani de la zona permet
el cultiu de cereals en hivern (blat, ordi), d'especies frutals variades (pomes, prunes, figues), de verdures, etc, tot i que la regularitat de les collites depén deis estiatges i de les gelades.
En relació amb la topografía de la zona ocupada es troba la
visibilitat que proporciona l'elecció de llocs en altura. La tendencia a ocupar espais oberts, proxims als corredors interiors i les planes litarais, garanteix un ampli control visual que varia en relació
amb la cota de l'assentament i la seua ubicació orografica. Al
mateix temps, J'elecció de cotes altes possibilita la intervisibilitat
deis assentaments situats en una mateixa unitat paisatgística.
Un tercer factor determ.inant és el de les comunicacions. El
tra~at de vies naturals en sentit NE-SO seguint els corredors interiors i les planes litorals, així com d'altres en sentit SE-NO que
segueixen els cursos d'alguns rius i barrancs, agrupa nombrosos
assentaments que es distribueixen en formacions allargades
seguint aquests eixos. La seua distribució pemtet així establir la
importancia de les vies de comunicació.
l.l. DISTRmUCIÓ
En l'estudi de la distribució seguiré la mateixa divisió en unitats paisatgístiques utilitzada en l'inventari de jaciments. De
manera general, la seua distribució és prou regular per tot el territori, amb algunes zones de menor densitat i altres practicament
sense jaciments, fet que en part deu trobar explicació en la manca
de prospeccions. Quant als trets generals de distribució territorial,
destaca el seu agrupament en conjunts que es corresponen amb
les unitats paisatgístiques al llarg deis tres grans eixos longitudinals en que es pot dividir el territori: les planes litorals i els corredors de les Coves de Vinroma i d' Albocasser. Pel que fa als assentaments, la major concentració es dóna en el corredor central, amb
28 assentaments (28'8%); segueix la Plana de Castelló i zones
muntanyoses proxirnes amb 24 (24'7%). Tots dos reuneixen 52
assentaments (53'6%), més de la meitat del total.
El J!la de Vinar os: 9 assentaments.
El corredor d' Alcala de Xivert: 8 assentaments i 2 troballes de local.ització concreta desconeguda.
La Ribera de Cabanes: 1O assentaments i 1 treball a de localització
concreta desconeguda.
La l'lana de CasteU 24 assentaments.
ó:
El corredor de les Coves de Vinroma: 28 assentaments i 3 troballes
de tocatització concreta desconeguda.
El corredor de Borr iol: 2 assentaments.
El corredor d ' Albocasser : 12 assentaments.
La depressió de 1'Alcora: 4 assentaments.
170
E l p la de Vina ros: en aquest pla litoral i en la zona de
relleu s uau situada a l'oest, al voltant de la rambla de Cervera,
es coneixen un total de 10 jaciments iberics. Segueixen ocupats els mateixos empla~aments que en el període lberic Pie,
sense a penes canvis. La principal diferencia és l'abandonament de l'important poblat del Puig de la Nau en el segle IV.
Un procés semblant experimenten altres assentarnents fortificats en altura com el Puig de la Misericordia i la Picossa, amb
la diferencia que aquests tornen a ser ocupats en el segle 1
1.
Uns altres com la Tossa Alta i el Mas d ' Aragó, amb materials
deis segles V-IV, no es coneixen suficientment com per a
determinar si fins a l'ocupació iberoromana hi ha continu"ltat
o un hiatus ocupacional. En el cas del Poaig, amb materials
del Ferro Antic, sembla més segur el seu abandonament fins a
l'ocupació iberoromana. A la Curolla, el més apartat de les
vies de comunicació, sembla més segura la continuYtat des del
segle 1V fins al ll. Els empla~aments nous són dos: el
Perengil, possiblement del segle liT, i el Puig de la Nau, del
segle II, situat als peus de l'anteriorment esmentat amb el
mateix toponim. També és probable la continuHat del Castell
de Cervera del Maestre, on s'han trobat importacions gregues
deis segles V-IV i ceramica iberica tardamt.
E l corredor d ' A!cala de Xivert: deis 16 jaciments i troballes
coneguts en aquesta zona, 10 (62'5%) poden datar-se en epoca
iberoromana. Hi destaca la presencia d'assemaments en altura fortificats del període Jberic Antic, com els Barrancs i la Mallada de
Teixó, que no presenten materials posteriors. Les recents excavacions al Castell de Xivert han permes trabar ceramiques que
demostren la practica continu"itat en l'ocupació des del Ferro Antic
fins a I'Jberic Final. Altres assentaments de característiques semblants, com el Castell de Polpís, no han proporcional materials
que permeten fer precisions cronologiques. La resta són les necropolis del Camp, el Mas i la Solivella, aquesta pertanyent a l'Iberic
Antic. Entre els assentarnents iberoromans l'únic situat en altura,
possiblement fortifica!, és el Castell de Xivert. Hi ha un primer
grup formal per notícies antigues que no han pogut ser confirmades: el Corral del Roio i Polpís. Deis assentaments restants, només
un sembla tenir certa importancia i continui"tat des del segle VI: el
Palau. Altres 5 són petits assentaments situats en el pla o en vessant: Alió, el Corral Blanc, la Séquia de Lava, el Maset i
Regalfarí, deis quals sembla que tots menys el Maset són de nova
creació. En la mateixa població d' Alcala de Xivert s'han trobat
restes que poden correspondre a una necropolis d'aquesta epoca.
La Riber a de Cabanes: es coneixen 27 jaciments i notícies arqueologiques, 11 (40'7%) deis quals corresponen al
període lberic Final. El poblament esta ben repartir en tota la
seua extensió, amb diversos assentaments fortificats en altura.
Un d'aquests, la Torrassa, no presenta ceramiques posteriors al
segle VI. Uns al tres, com el Castell d' Albalat, a penes han proporcional materials i no en tenim referencies cronologiques.
Di verses necropolis es daten en els períodes Iberic Antic i Pie,
com la Palava, les Torres i les de les finques de Tarrega,
Pitarch, el Confit i la Senieta. Una serie de petits jaciments
com Ribavaques, dos del barranc de Miravet, Orpesa la Vella i
els Quarts, no han proporciona! materials que puguen datar-se.
Al nord de la rambla de Sant Miquel es troba el poblat en altura de l Tossalet, ocupar des del segle VI. En la costa, a la platja
de Morro de Gos, un possible fondejador relacionat amb !'anterior jaciment, no s'ha tro bat ceramica posterio r al segle VI.
Prop de la desembocadura de l'esrnentada rambla. a Capicorp,
[page-n-181]
hi ha notícies de troballes que no han pogut confirmar-se. Al
sud, destaca el poblat fortifica! deis Pasquals, ocupat almenys
des del segle V. En la costa es troba I'extens assentament de la
Torre de la Sal, amb ceriimiques del segle VI, que possiblement
continua ocupa! sense interrupció fins al segle l. Seguint un
camí que puja cap al Pla de 1' Are es !roben e ls assentaments
del Bordissal, aquest possiblement de nova creació en el segle
11. e l Tancat i el Campello, aquest ja ocupat almenys des dels
segles Y-JV. A l'extre m sud d'aquesta plana trobem seng les
assentaments en altura poc coneguts pero ocupats en e l període lberic Final: el Castell d'Orpesa i la Punta de les Llanees.
La Plana de Castelló: es coneixen 4 1 jaciments, en 24
(58'5%) deis quals s' han trobat evidencies d'ocupació en epoca
iberoromana. En general s'observa la continuHat en l'ocupació,
amb escasses excepcions. La resta de jaciments on no s'han trobat
materials deis segles 11-1 són poc importants, en la seua majar part
notícies de jaciments desapareguts, com la necrópolis del Quadro.
la Séquia de I'Obra i el Pujol de Burgaleta; i altres conservats com
Salandó, el Castellet, la Font de la Reina i la Ruisseta. Molts al tres
són poc coneguts o han estat destrults: el Pla dels Olivars, e l
Bovalar, Yilaseca, el Castell d' Almassora, el Tirao, Llombai, el
Punt del Cid i la Torre Caiguda. Hi ha també dues coves: Sant
Josep i les Cinc.
Entre els assentaments iberoromans, dels 5 que es troben al
nord del riu Millars, el Mas del Pi i el Castell de la Magdalena
estan situats en sengles contraforts de la serra del Desert de les
Palrnes, el Pujo l de Gasset ho esta a la vora de la mar i el
Torrelló del Boverot i el Torrelló d ' Onda es troben a la vora del
riu Millars. Possiblernent aquesta escassesa d'assentaments
puga explicar-se per les transformacions paisatgístiques; futures excavacions i noves prospeccions permetran ampliar sens
dubte aquest redu"it conjunt. Al sud del Millars, els 19 assentaments restants apareixen distribu"its de manera regular per tota
la comarca. en els contraforts muntanyosos, la plana i la costa.
Els primers ocupen !'orla muntanyosa que s'estén a l'oest de la
comarca (9): e l Castell d ' Onda, el Solaig, el Castell de la
Yilavella, la Muntanya de Santa Barbara, la Punta, Sant Josep,
el Castellar, la Corona, el Castell d ' Almenara i la Muntanyeta
deis Estanys; i en les escasses altures a"lllades que s'alcen enmig
del pla (2): la Muntanyeta de Sant Antoni i el Tossal. Altres 2
assentaments estan situats a la vora de la mar: el Calamó i la
Torre d 'Onda. La resta (5) estan situats en el pla: 1' Alter de
Vinarragell, Carabona, I'Aicúdia, Vinambros i l' Horta Seca,
tipus d ' assentament conegut des del Bronze Final/Ferro Antic
corn es pot veure en el primer d'ells.
Finalment, entre els 7 jaciments iberics coneguts en )'orla
muntanyosa formada perla sen a Espada, no n' hi ha cap que presente materials tardans. En aquest segon cas, a la vall d' Arta na es
reconeix el model de lloc central a petita escala al voltant del
Castell, amb assentaments menors no fortificats al Llomet de Sant
Joan, els Clots de la Terra Blanca i el Puntal. pero la reocupació
del primer dificulta la prospecció i no s'han pogut trobar evidencies de la seua continu"itat fins als segles Il-l.
El corredor de les Coves de Vinroma: aquesta zona. a la
qua] incorporem els jaciments existents en els contraforts muntanyosos que la flanquegen per l'oest, presenta un gran nombre de
jaciments coneguts: 82, deis quals 28 (34' 1%) han proporcional
restes d'epoca iberorornana. En el sector septentrional, tlns a les
Coves de Yinroma, es coneixen 29 jaciments iberics, deis quals
nornés 8 (27'5%) estan ocupats en aquest període. Hi ha un alt
nombre d'assentaments fortificats en altura, molts amb una ocupació inicial en el Ferro Antic, que no ultrapassen 1' lberic Pie: el
Polsegué. el Cementeri, el Mas de les Clapisses, el Tossal de
Carruana, l'Ermita de la Mare de Déu deis Angels, les Llargueres,
el Mas d' En Torres, el Degolla! i la Coroneta del Mas Vell. Altres
de menor importancia que ocupen !lomes han proporcional també
malerials de l'lberic Pie: el Mas de Caperó, els Yilars Rojos, la
necropolis del Mas d'En Rieres i la Punta. Uns altres són escassaments coneguts: la Moleta, Canet lo Roig, la Serra de Sant Pere,
la Moleta Rodana, 1'Em1ita de Sant Marc de la Barcella, la
Rabosera, la mateixa població de les Coves de Yiru·oma i la
Morería. En tot aquest extens sector, contrariament, només es
coneixen 4 assentarnents fortificats en altura ocupats en epoca
iberoromana: el Mas de Víctor, Traiguera, la Curolla i els
Tossalets. Altres 4 ocupen llocs situats en altura mitjana o en vessant: el Mas de Melsa, els Molins, els Barranquets i la Bassa. S' hi
poden afegir tres troballes de localització concreta desconeguda:
el Pla deis Yinyets, els Hostalets i Sant Mateu.
En el sector meridional el nombre d'assentaments és més
importan! i una proporció també més e levada presenta una ocupació en el període l beric Final: en total es coneixen 53 jaciments iberics, deis quals 20 (37'7%) continuen ocupats en els
segles II-I. Entre els assentaments en altura i almenys en part
fortificats, alguns amb materials del Ferro Antic i importacions
fenícies no ultrapassen l' Iberic Pie: els Racons, la Vilavella, la
Coronela del Mas Vell, el Castellar, la Coronela, !' Olivar
d'Olzina i el Clot. Altres, tant en altura com en llames o vessants, són insuficientment coneguts: el Tossal de l' Argamassa,
les Forques, el Coll deis Martins, el Tossal Redó, e l Mas de
Blau, el Mas de la Blanca, e l M as de Fura, el Castell de
Vilafamés, etc.
Els jacirnents amb materials deis segles 11-1 pertanyen a di verses categories i ocupen de manera regular tot aquest sector del
corredor, tant les seues vores muntayoses en el cas deis fortificats
en altura, com la zona intermitja en el deis que ocupen llames,
amb buits que almenys en part poden atribuir-se a una insuficient
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
SERIE DE TRABAJOS VARIOS
Núm. 100
LA ROMANITZACIÓ A LES COMARQUES
'
SEPTENTRIONALS DEL LITORAL VALENCIA
Poblament iberic i importacions italiques
en els segles ll-1 aC
per
FERRAN ARASA I GIL
DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE VALENCIA
2001
[page-n-2]
292
[page-n-3]
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE VALENCIA
SERLE DE TRABAJOS VARIOS
Núm. 100
LA ROMANITZACIÓ A LES COMARQUES
SEPTENTRIONALS DEL LITORAL VALENCIÁ
Poblament iberic i importacions italiques
en els segles 11-1 a e
per
F ERRAN ARASA 1 GIL
VALENCIA
200 1
[page-n-4]
DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE VALENCIA
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
SERIE DE TRABAJOS VARIOS
Núm. 100
Foto ponada: lnscripció i~rica de Cnbancs (la Plana Alta).
Mu
I.S.B.N.: 84-7795-286-8
Depósito Legal: V-30 15-200 l
Imprime: Gráficas Villanueva Pérez, s.J.u.
Tel. 96 127 08 89 - AlbaJ (Valencia)
[page-n-5]
A Maria, i al nostre fill Andreu,
que acaba d'obrir els ulls a la llum.
[page-n-6]
[page-n-7]
ÍNDEX
Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ........ . .
J. EL TERRITORI
l . CARACTERÍSTIQUES GEOMORFOLOGIQUES
2. HIDROGRAFIA . . . . . . . . .. _ . . . . . . . . . . .
3.
3
• . . . . . . . . . . • . • . . . . . . . . . . •. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . -. . . • . . . . . . . . . . • •
3
U NITATS PAISATG ÍSTJQUES . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. .. . . . . • . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . • . . . . . - . - - · · · ·
5
5
3. 1. Les planes litarais . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
3.2. Els corredors prelitorals . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
6
3.3. Les alineacions muntanyoses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
8
4. L A LÍNIA DE COSTA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . • • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • .
10
10
5.
E LS SOLS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • .
6. EL CLIMA . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . •
11
7.
L A VEGETACIÓ
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . •• . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . • .
11
8.
E LS RECURSOS MlNERS . . • . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
9.
L ES COMUN ICACIONS. . . . • . . . . . . . . . . • . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . .
12
15
ll. METODOLOGIA
L. ELS
2. L ES
ASSENTAMENTS . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . .
PRODUCCIONS CERÁM JQUES . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . • . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
18
18
III. EL PERÍODE IBERIC FINAL
l.
2.
P ROI'OSTES DE DEFINICJÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . .
21
E ST UDIS REGIONAL$ . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
22
IV. LA ROMANITZACIÓ: UN CANVI CULTURAL
l. U N POC D' HISTORJOGRAFIA
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • •. •. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
23
26
27
2.
3.
ELS ESTUOIS ARQUEOLOGJCS . • • . . . . . . . . . . • . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • •
4.
L A ROMANITZACIÓ: UN ESBOc;: DESCRlPTT DEL CANVJ CULTURAL . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • . . .
U
29
4.1. Les fonts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4 .2. Els assentaments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4 .3. Tipología arq uitectonica i tecniques construc ti ves i decoratives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
30
4.4. Economía i diner . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
35
4.5. El comer~: béns d' ús i consum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
36
U NA PERSPECTIVA DES DE L' ANTROPOLOGIA CULTURAL . . • • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . • . .
31
35
4 .6. La vaixella ceriim.ica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
37
4 .7. Les c reences . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4.8. El canvi Lingüístic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4.8. 1. Les fonts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
38
39
39
VII
[page-n-8]
4.8.2. Llengua i escriptura ............ . ............ .. ......... . ..... . ...... . . . ..... . ... . ... . .
4.8.3. Inscripcions funerilries ........ . ....................... . . ... .. . ..... . . .. .............. .
4.8.3.1. Dispersió .................................. .. ... .. .. ... . . • . . ......... . .. ....
4.8.3.2. Materials, morfologia i decoració ... . .... . ........ ... ....... .. .. .. ... ......... .. .
4.8.3.3. Textos . ..... .. ... . .... ... .. ... .. .... ... .. ............. .. .. . .... . ... . ... . . . .
4.8.3.4. Cronologia ...... ... ..... . ... . ..... . .................... .. ................. .
4.8.4. Inscripcions de propietat ... . .. . ... . ..... . ... . . .. . .. . .. . ...... ..... .......... .. . ....... .
4.8.5. Consideracions fi nals
40
42
43
43
44
45
46
48
V. LES FONTS LITERÁRIES
J. ANTERIOR$ A LA SEGONA GUERRA P úNICA
2. LA SEGONA GUERRA P úNICA ' .• ' • . . . . .
3. L ES
. . . • . . . . . .. ...•• • . • . . . . . . . • . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . .
49
. . . • . ' . . . . . . . . . . • • • .. . . . . . • . • . .. . . . . • • .• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
53
58
58
61
63
REBEL·UONS IN DÍGENES . . . . . . . ... . ••• . . . . . . . . . . . . •• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4. L ES GUERRES CIVIL$ . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . .. . . . . . . . , ,
5. ELS CAMINS .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . • .
6. ALTRES REFERÉNCIES GEOGRAFIQUES O'EPOCA IMPERIAL
. . . . . . . . . . . . . . . . . . .. •• . , . . . . . . . . .. , . . . . . . . . . . .
.. . . . . . . . • . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . .
VI. ELS POBLES PREROMANS
1. ILERCAVONS . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . • . • . . . . . . . . . • . . . . . . ..••. . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . .
2. EDETANS . . . . . . . . . . . • •. . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . • . . . .
3. EL LfMIT TERRITORIAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . • • . . . . . . .
. . . . . • . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . • .. .. . . . . . . • .. .
. . . . . . . . . . . . . . • . .. . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . .. . . • .
68
69
69
VII. INVENTARJ DE JACIMENTS
l. EL PLA DE V LNAROS . . . . . . . . . . . .
2. EL CORREDOR D' ALCALÁ DE XJVERT
3. L A RIBERA DE CABANES
. . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . •• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . ..• . . .. . . .•. . . . . .. . . . . . . • . . . . . . . .•. , . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • • • . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . .. . . . . . . . . . . .. .. . . . . . . . ' . .
4. L A P LANA DE C ASTELLÓ . . . . . . . . . . . . . .
5. EL CORREDOR DE LES COVES DE VINROMÁ .
6. EL CORREDOR DE B ORRIOL . . . . . . . . . . . .
7. EL CORREDOR o' A LBOCASSER . . . • . . . . . .
8. L A DEPRESSIÓ DEL' ALCORA . . . . . . • . . . .
9. LES TROBALLES SUBMARINES .. , . . . . . . . .
. . . . . . . . . . • . . . • . . . . . . . . . . . . . . . •. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • •. . . . . . . . .
. . . • •• . . . . . . . . . . . . •• . . . . . . . . . • . . . . . • . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . • . . • . . . . . . . . . . •• • . . . . . . . . . •• . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. • . • •. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . • . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. • . . . . . . . . . .. , . . . • . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
75
83
88
102
130
151
153
162
165
VIII. ESTUDI DELS ASSENTAMENTS
........
........
........
........
........
........
169
170
172
172
173
174
174
176
2. CARACTERÍSTIQUES DELS ASSENTAMENTS . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . • . . .
2.1. Superfície .. , ................ ,. . . . . .. . . . . . ... ... ... . . . ...... .............. . . .. .. .... .. . . . .
2.2. Estructures defensives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.3. Visibilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.3.1. Control visual
2.3.2. Intervisibilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.4. Dispersió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.5. Jerarquització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.6. Funció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.6.1 . Fondejadors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.6.2. Zones d'ocupació extramurs . . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
176
176
177
177
178
178
18 1
182
187
187
188
l. M EDI AMBlENT FfS IC 1 HABITAT
. .. . . . . .. , . , . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . • . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1. Distribució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2. Localització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2.1. Assentaments en altura . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2.2. Assentaments en altura rnitjana . . . . . . . . . . . .
1.2.3. Assentaments en pla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2.4. Altitud . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.3. Aprofitament deis recursos hídrics . . . . . . . . . . . . . . .
Vlll
......................................
......................................
......................................
......................................
......................................
......................................
[page-n-9]
2.6.3. Mercats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
3.
189
2.6.4. Santuaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
189
189
190
191
197
201
EsTRUCTURA POBLACIONAL 1 CONTROL DEL TERRITORt
4. E VOLUCIÓ
•. . . . . . . . . . . •. •. •. . . . . . . . . . . . •. •. . . •••. •. . . •. •. . . . . •. . .
• •. . •• •. . . . •••••. ••••. •. ••. . •••. •. •••. . . . •. . ••••. . . . •. . . . . . ••. . •••. •• •••• •. •• ••. •••••• •
4.1. El pas del segle 11 al ll . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1
4.2. El segle 11 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4.3. El seglc 1 i e l final de l'ocupació
IX. ANÁLISI DELS MATERIALS
l.
l.l.l. Campaniana A . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
l . l . 1.l. Formes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.1 .2. Decoració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
209
209
209
2 11
219
1.1.2. Campaniana B . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.2.1. Formes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.2.2. Decoració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1 .3. Ceramica de pasta grisa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.3.1. Formes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1 .3.2. Decoració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.4. Aretina de vernís negre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1.5. Ceramica g risa eivissenca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
221
224
229
230
231
232
232
233
CERÁMICA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . • • . . . . . . • . . . . . . • • . • . • . • . • . • • . . . . . . . . • . . . • . • • • . . . . . • • • • • . . .
1.1. Cer!unica de vernís negre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1. 1.6. l m.itacions en ceramica ib~rica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2. Ceramica de parets fines . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2.1. Formes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2.2. l mitacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.3. Lla nties . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.4. Ungüentaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.5. Ceramica comuna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.5.1. Ampolles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.5.2. Plates de vora bífida . . . . . . . . . . . . . . .
1.5.3. Platsltapadores . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.5.4. Morters . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.6. Ámfores. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
......
......
.. .. ..
......
......
......
......
......
......
......
..
..
..
..
..
..
..
.........
.........
.........
.........
.........
.........
.........
....
....
....
....
....
....
....
....
....
....
........
........
........
........
........
........
........
....
....
....
....
....
......
......
......
......
......
1.6.9. Segells . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.7. Recapitulació: la comercialització del vi italic i la vaixella ceramica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
243
244
M ETALL . . . . . . . . . . • . • . . . . • . • . . • • . . . • • . . . . • . . . . • • . . • • . . . . . • . . . . . • . • . . . . . • • • • • . . . • . • . . . • . • . • • • . . . . .
3. os . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4. T ECNIQUES CONSTRUCTIVES . . • . • • . . . . . . . . . . • . . • • . . . . . . . . . . • . . . . . • • . • . . . • . • . . • • . • . • • . . . . . . . • . • • . • . • • • . .
245
245
245
246
247
5.
247
..................
..................
..................
..................
..................
..................
..................
..................
..
..
..
..
..
233
233
234
234
234
235
236
238
238
239
240
241
241
242
242
.....................
.....................
.....................
.....................
.....................
.....................
.....................
.....................
......
......
......
......
......
.........
.........
.........
.........
.........
.........
.........
.....
.....
.....
.....
.....
.....
.....
.....
............
............
............
............
............
............
............
............
.......
.......
.......
.......
.......
.....
.....
.....
.....
.....
.....
.....
236
236
237
237
238
2.
..
..
..
..
..
....
....
....
....
....
....
....
..
..
..
..
..
1.6.1. G recoitalica . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.6.2. Grecoitalica recent o de transició .
1.6.3. Dressel lA . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.6.4. Dressel 1B . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.6.5. Dressel 1C . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.6.6. Lamboglia 2 . . . . . . . . . . . . . . . .
1.6.7. Dressel 1 tarraconense . . . . . . . . .
1.6.8. Tarraconense 1 . . . . • . . . . . . . . .
..
..
..
..
..
..................................
..................................
..................................
..................................
..................................
..................................
..................................
..................................
2. 1. Estatuaria votiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.2. Instntments quirúrgics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
LA CIRCULACIÓ MONETÁRIA
••. •• ••••• ••. •. •. •• ••. . . •. . ••. . •. . ••••. ••. . . . . •. . . . •. •. . . . . •. . ••. •. •. •. . . .
X. MEDI 1 EXPLOTACIÓ DE RECURSOS
l . AGR ICULTURA
2.
•. •• •. •. . . . . . . . •. . •. ••. . . . •. . . •. . . . . . . ••. •. . . . . . . . . . . . . . . . . .• . . . . . . . . . . . . . . . . . . . •. •. .
252
RAMADERIA . . . . . . . . . . . . . . . . . • . . . • • . . . . . . . . . . . . . . . • . . . . • . . . . . . . . . • . • . • . . . . . . . . • • • • • • . • . . . . . • . . • • • •
252
IX
[page-n-10]
XI. LA XARXA VI ÁRIA
1. CAMINS AMB DIRECCIÓ NE-$0
1.1. El camí litoral . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2. El camí interior . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2. CAMINS
AM13 DIRECCIÓ
255
255
256
NO-SE
2. 1. El camí de Morella . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.2. El camí de Vistabella . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.3. El camí deis Bandejats . . . . . . . . . . . . . • . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.4. El camí del Millars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
256
257
257
257
XII. CONCLUSJÓ FINAL: UN DESENVOLUPAMENT URBÁ TRUNCAT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
259
B.IDLIOGRAFIA ... .. . . .............. . . . . . ... . . . .......... . ................. . .. .. . . .. . ... . .........
261
X
[page-n-11]
INTRODUCCIÓ
Entre 1' inici de la conquesta romana en la darreria del segle
IIl i el comen~ament de !'epoca imperial al final del tercer
quart del segle 1 aC es desenvolupa un període d'intenses
transformacions culturals que resulta encara molt desconegut
en ten·es valencianes. Les fonts literaries són especialment
ronegues en llurs referencies al territori i l' arqueología resta
així l"únic instrument per al coneixement d'aquesta epoca.
L'estudi deis materials ceriunics d'importació, les seues imitacions iberiques, les monedes i altres objectes, permet aproximar- nos al coneixement del poblament iberic d'aquesta epoca
de transició entre la cultura iberica i el món imperial en que
esdevé el canvi cultural conegut amb el terme romanització.
L' aproximació a la cronología d'aquests assentaments mitjan~ant els materials esmentats permet descobrir un panorama
de gran dinamisme: mentre uns nuclis s'abandonen, uns altres
perviuen i n' apareixen de nous; la distribució espacial deis
assentaments i la seua grandaria permeten fer una aproximació
jerarquica; la seua localització fa possible avan~ar en la utilització de diverses vies de comunicació. Darrere d'aquesta
expressió material s' amaguen unes transformacions socials,
ideologiques. etc, que tot just comencem a albirar.
Aquest treball és una aproximació a l'estudi de les comarques
septentrionals del litoral valencia en epoca iberoromana. El seu
caracter aproximatiu ve donat no únicament per les lünitacions
quant a excavacions i intensitat de les prospeccions en aquesta
zona, sinó també perque l'estudi s' aborda fonamentalrnent des de
l'ana!isi deis materials d"importació. És, per tant, una contribució
al coneixement de la dan·era fase de la cultura iberica en aquest
territori, pero no l'estudi integral d'aquesta. que evidentment exigiría un treball més pregon. En aquest estudi no m'he limitar a la
simple enumeració deis jaciments arqueologics i de llurs materials, els quals configuren necessariament el seu cos principal.
sinó que he pretés incidir sobre altres qüestions que poguessen
enriquir-lo, com ara J'aplicació de models d'arqueologia territorial. Les delimitacions disciplinars, l'especialització per epoques i
cultures, fan del període republica -sobretot fora de les fundacions
urbanes, en el món rural- una veritable "terra de noningú" en la
qual els iberistes a penes s'endinsen, interessats com estan en l'o-
rigen d'aquesta cultura i en l'estudi de la seua epoca classica, i els
arqueolegs classics consideren en bona part una qüestió secundaria. És ciar que aquesta simpl ificació va quedant endarrerida per
tal com. cada vegada més, agosarats estudiosos d'una i altra vora
s"esforcen a trencar els rígids límits cronologics
La dispersió de la informació i deis materials han fet que la
tasca de recopilació haja estat particularment laboriosa. L'extensió
del territori, amb zones arqueologicament practicament desconegudes. ha estat una ditlcultat afegida. D'altra banda, el fet que es
base en bona parten l'esrudi de materials de superfície, fara que
de manera inevitable -pero també afortunada, per tal com suposara que la recerca segueix endavant- aquest treball puga superarse en poc temps. Particularment en els darrers quinze anys, els
avan~os hi han estat notables. A les troballes que sempre, d'una
manera o altra, van succeint-se, s'han afegit noves excavacions de
jaciments, les primeres síntesis en camps de cabdal impor1ancia
com !'epigrafía i la numismatica i els primers estudis monografics
sobre jaciments. S' ha fet moJI de camí i, al meu parer, es justifica va plenament un intent de sistematització.
El territori estudiat es troba situat en la franja costera que s'estén entre les ciutats d'Arse-Saguntwn i Dertosa i correspon a les
actuals comarques septentrionals del litoral valencia: el Baix
Maestrat, la Plana Alta i la Plana Baixa. Les raons per a la seua
elecció són variades: ha estat determinan! el fet que em resultava
particularment accessible, pero també considere que és una zona
molt poc coneguda en el conjunt de !'arqueología valenciana;
resultava estranya, d'antuvi, l'absencia de nuclis urbans en un
tram tan extens de la costa valenciana, quan en la resta del País
coneixem un nombre important de ciutats, i calia confirmar aquest
fet anomal. Com podía suposar-se, no ha hagut novetats en aquest
sentit i aquest treball ha acabat sent un estudi específic sobre el
món rural. D'altra banda, en part l'extensió del territori estudiat es
justificava inicialment pe! nivell superficial de coneixement que
se'n tenia del poblament d'aquest període; en aquest sentit, cree
haver contribult modestament a la seua profundització.
Els límits triats pera l'estudi tenen certa justificació historica
i geografica, pero sempre posterior a l'epoca estudiada: el septentrional ha estat la "frontera" historica -des del moment de la con-
[page-n-12]
questa cnstwna en el segle XITI- entre Catalunya i el País
Yalencii1. La provincialització del territori en el segle passat va
seguir aq uesta divisió de caire administratiu, i aquesta frontera
secular -tan permeable per als habitants de les comarques deis Ports
i del Maestral- senyala avui dia els límits entre les actuals comunitats autonomes. Al sud. la proximitat de la ciutat d' An;e-Saguntwu,
amb la comarca histórica del Camp de Morvedre, i la problematica
específica que envolta aquest impo11ant nucli urba. aconsellava
posar un límit al territori a estudiar, ja de per si prou extens; les
muntanyes d' Almenara, barrera natural que tanca la Plana de
Castelló pel sud, han servit pera fixar-ne ellimit. A l'oest, el relleu
posa un comode lúnj¡ natural en bona part del territori: els corredors
litorals i prelitorals donen pas a comarques muntanyoses, ai'llades i
llunyanes de la costa; la mateixa divisió comarcal, de caracter historie i geografic, hi tra¡;:a uns límits prou úti.ls. D'altra banda, elterritori pot dividir-se en lUla serie d ' unitats de caracter geomorfologic
que en permeten un estudi més particularitzat.
Pe! que fa als límits cronologics, aquest estudi pretén abra¡;:ar
el període historie que comprén la presencia romana en epoca
republicana: des de la derrota deis cartaginesas i l'ocupació del
territorial final de l segle IU aC, fins a l'inici del període imperial:
prop de dos-cents anys d ' historia que només pode m conéixer parcialment mitjanr;ant l'estudi de les restes de la cultura material.
Aquesta seqüencia histórica ens permet aborda r temes de cabdal
interés, com ara el procés de canvi de la cultura iberica en el seu
període final. Es tracta, dones, d ' un esrudi que pretén aprofundir
en els processos de canvi cultural que tenen lloc en la far;ana
mediterrania peninsular en l'antiguitat.
He estructurar el seu contingut en dotze capítols. Comen~ a per
l'analisi del territori, amb els seus recursos i comunicacions, i
l'exposició de la metodología emprada en la recerca. Continua
una aproximació al període iberic final, l'e studi del fenomen de la
romanització i les notícies proporcionades per les fonts literaries i
els pobles preromans que habitaven la zona. Segueix l'inventari
deis jaciments terrestres i submarins, amb els materials estudiats.
A continuació s'aborda l'estudi deis assentaments des d 'un enfocament territorial, l'analisi deis elements de la cultura material
que considere veritables indicadors del procés ele romanització,
les dades relacionades amb el paleoambient i l'explotació de
recursos i les vies de comunicació. Acaba amb unes'cbnclusions i
la bibliografía. Pel que fa a les il-lustracions. es renrese nten els
materials ceramics d ' importació i llurs imitacions. altres objectes
1
d'interés i algunes plantes deis jaciments excavats.
Aquest tre ball té coma base la primera pan de la meua tesi
doctoral que, amb el títol "Territori i poblament en epoca
romana a les comarques septentrionals del litoral valencia",
vaig defensar a la Universitat de Valencia el 27 de setembre de
1995 davant e l tribunal constitu"it pels doctors Y. M. Rosselló
2
i Verger, J. M. Nolla i Rebufat, J. M. Gurt Esparreguera, L.
Abad Casal i J. Pérez Ballester. Amb posterioritat, aquesta tesi
va rebre el premi extraordinari de Doctoral de la Universitat
de Valencia i el premi Puig i Cadafalch de J'lnstitut d'Estudis
Catalans corresponent a 1' any 1995. Com sempre passa en
aquest tipus de treballs, la recerca hauria resu lta! molt més
difícil. pe rno dir impossible, sense la col·laboració deis professionals, amics i col-legues, que amb llurs investigacions
han obert nous camins que no he fet més que seguir. En primer
lloc. vull mostrar el meu ag ra"imen t a la directora de la tes i
doctoral, la doc tora Carmen Aranegui, per la confian\a que ha
deposita! e n mi al llarg d'aquests anys. E n segon !loe, als
meus companys del departament de Prehistoria i Arqueología,
particularment als doctors i doctores J. L. Jiménez, C. Mata, J.
Pérez Ballester, P. P. Ripolles. E. Badal i E. Grau. Finalment,
a la Conselleria de Cultura de la Generalitat. que em va proporcionar el s upon economic necessari per al desenvolupament de la investigació mitjanr;ant el finanr;ament d ' un projecte bianual de prospecció.
O'altra banda, aquest agra"irnent es fa extensiu a les persones que han acollit la meua presencia -en ocasions dilatada- en
diverses institucions i m'han deixat estudiar materials de vegades encara inedits: el Dr. F. Gusi, cap del Servei d'Investigacions Arqueologiques i Prehistoriques de la Diputació
Provincial de Castelló; el Dr. A. Oliver, tecnic d'aquest Servei;
el Dr. F. Olucha, director del Museu Provincial de Selles Arts
de Castelló; A. Fernández Izquierdo, cap del Servei d' Arqueologia Subaquatica de la Conselleria d 'Educació i Cultura; N.
Mesado. director del Museu Aqueologic Comarcal de la Plana
Baixa (Borriana); M•. L. Rovira, d irectora del Museu Arqueolog ic Municipal de la Val! d 'Uixó: E. Grangel. director del
Museu Municipal de 1' Alcora; Y. Estall, director del Museu
Municipal d'Onda; V. Felip, director del Museu Historie
Municipal de Nules; G. Clausell, director del Museu Municipal
d 'Almassora; 1. M. Llorens, director de 1' Escala-Taller del
Castell de la Magdalena (Castelló de la Plana); J. M. de
Antonio, codirector de l'Escola-Taller del Castell d ' Alcala de
Xivert, i nombrosos col-leg ues com X. Allepuz (Yilafamés), M.
Díaz (Castelló de la Plana), Y. Falomir (Borriol), J . M. Melchor
(Borriana), Y. Meseguer (Benicarló), J. Gómez, l. Moraño i J.
M. García Fuertes (la Val] d'Uixó), P. Ulloa (Castelló de la
Plana), Y. Verdegal (Borriana), J. A. Yicent (la Yilavella) i particulars com J. Y. Calduch (Yilanova d ' Alcolea), S. Castellet (la
Pobla Tornesa), F. Meliá (Aibocasser), A. Rufino (Borriana) i J.
Ll. Yic iano, S. Esteve, J. López i J. Cases (Castelló de la Plana).
Em queden en el record molts informadors, necessariame nt
anonims. que sense saber-ho m' han e nsenyat a conéixer i a estimar més encara la meua terra.
[page-n-13]
l. EL TERRITORI
La zona esnadiada comprén una franja de territori costaner d' uns
105 km de llargaria, limitada al nord pel riu de la Sénia i al sud per
la sena d' Almenara. El límit septentrional esta situat a 25 km de
Dertosa, mentre que el meridional esta situat a 1Okm de Sagw1111111
(fig. 1) Cap a !' interior, ellímit miixim arriba als 28 km i se situa de
manera aproximada e n la isohipsa deis 600 m. La superfície aproximada d'aquest tenitori és de 2.900 km'. Les comarques incloses en
la seua totalitat són el Baix Maestral, la Plana Alta i la Plana Baixa,
i parcialment 1' AJt Maestral i 1'AJcalatén.
l. CARACTERÍSTIQUES
GEOMORFOLOGIQUES
Les comarques septentrionals del litoral valencia es caracteritzen perla dualitat entre planes litorals i massissos muntanyosos
(fig. 2). A nivel! estructural (Pérez Cueva, 1988), estan dividides
en dues unitats ben diferenciarles: la zona oriental fallada i la
Plana de Castelló. Cap a !'interior, en la meitat nord les zones septentrional plegada i central subtabular, que conformen el relleu de
les comarques deis Ports i de 1 Alt Maestral, estableixen una neta
'
divis ió entre els corredors prelitorals i el rerapaís muntanyós; en
la meitat sud, la zona meridional diapírica, travessada pels rius
Millars i Palancia, presenta una gran complexitat estructural que
contrasta amb !'extensa plana litoral.
La zona oriental fallada s'allarga més de 100 km entre la vall
del Millars i el Mont Caro (Tortosa), amb més de 80 km compresos en e l territori estudia!. Esta constitu"ida per un conjunt d'alineacions muntanyoses ("horst'") de direcció iberica, paral·leles al
litoral. separades per valls o fosses ("graben") de fons aplanat i
reblides de materials recents que formen veritables conedors.
D'est a oest, segons la toponímia convencional de cariicter desc riptiu. les alineacions muntanyoses són les serres d'lrta, de la
Val! d' Angel, d'En Galzeran i EspaaTeguera: aquesta darrera és el
límit occidental del territori estudia!. Quant a les fosses interiors,
també d 'est a oest, són les següents: d ' Alcala de Xivert, de les
Coves de Yinroma id' Albocasser. Les fosses de Ca tí i d' Atzeneta,
situades més cap a l'oest, resten fora del territori estudia!.
En la meitat meridional, el relleu es toma més complex: de nord
a sud, la zona meridional de Trias extrusiu, la banda triiisica
Argeleta-Onda i la sena Pina-Espada fom1en !'orla muntanyosa que
delimita la plana litoral. La zona meridional del Trias extrusiu s·uneix cap a l'est amb la zona oriental fallada a !'altura de les senes
EspaaTCguera, d' En Galzeran i de les Palmes i es prolonga cap a 1'oest en direcció als sectors centrals de la cordillera Iberica. Cap al sud
linúta amb la franja triiisica d' Argeleia-Onda, un con·edor on s'encaixa fonament el riu Millars. Al sud, la sena de Pina-Espada és un
eix muntanyós de directriu iberica format fonamentalment per materials triasics que discon·e entre les valls deis rius Millars i Palancia.
Tota la franja costanera esta formada per una serie de planes que
interrompen els dispositius iberics i possibiliten l'acumulació de
materials quatemaris m.itjan9ant les aportacions fluvials. De nord a
sud se succeeixen, també segons una denominació convencional, el
pla de Vinares. la Ribera de Cabanes i la Plana de Castelló.
2. HIDROGRAFIA
La xarxa fluvial esta formada per nombrosos barrancs i rambles
de caracter efírner (fig. 3); només el riu Millars té un cabal perenne
i abundant (Segura Beltrán, 1987). En general la superfície de les
conques és redu.ida, jaque, a excepció d'aquest riu, a penes superen
els 500 km! (Mateu Bellés, 1982). Les que tenen menor entitat són
les que es fonnen en els interfluvis deis rius majors en les fosses costaneres, com ara les deis barrancs de Barbiguera i d' Aigua Oliva.
També es ra·acta en general de cursos curts: la majoria no arriba als
50 km i només el riu Millars supera els 100 km. D'altra banda, són
cursos que naixen en altures moderades; excepte e l Millars i els seus
afluents, la majoria s'originen en cotes inferiors als 1.500 m i fins i
tot tenen la seua ca~alera per daval! deis 1.000 m.
3
[page-n-14]
Els llits ele les rambles presenten una morfología molt característica. En general són cursos amb pendents elevats, ja que han de
superar forts desnivells en un curt reco1Tegut; són habituals els valors
superiors al 2% i fins i tots alguns, com ara el riu de les Coves, superen el6%. Alllarg del seu recorregut so len distingir-se dos trams ben
diferenciats: el sector de cap¡;alera. amb una secció transversal quadrada. molt profund i poc ample, i el curs baix, on la secció s'eixampla notablement i la profunditat disminueix. Són també llits molt
pedregosos, formats fonamentalment per cOclols i graves.
.•
--
~ ··
-
Fig. 2.- Mapa físic delterritori.
Fig. 1.- Mapa amb la localització de les ciutats romanes que eovolteo
el territori estudiat.
D ' altra banda, la xarxa fluvial reflecteix les dues grans direccions
estrucrurals del relleu: la iberica i la catalana. La primera esta representada pels barrancs i rambles que travessen el territori d'oest a est:
riu de la Sénia, riu Cervol, rambla de Cervera, riu Millars, riu Sec de
Borriana, etc. L'orientació catalana es fa palesa en aquells c ursos que
mantenen una direcci6 NE-SO en tot o en part del seu recorregut i es
localitzen en les fosses septentrionals: riu de les Coves, rambla
Carbonera, riu Sec de Bon·iol, barranc de Cabanes, etc.
4
Fig. 3.- El territori entre els rius de la Sénia i Palancia,
ambla xarxa fluvial.
[page-n-15]
3. UNITATS PAISATGÍSTIQUES
He dividit e l territori en unitats i subunitats de caracter
estructural i geomorfologic amb la finalitat de fer-ne una descripció més detallada (fig. 4). Es tracta de zones de desigual
extensió, amb uns límits e n ocasions imprecisos. En la seua descripció s'han inclos les dimensions aproximarles, orografía i
hidrografía.
Fig. 4.· Les unitats paisalgístiques; 1) el pla de Vinar!Js; 2) el corredor
d' Alcala de Xívert; 3) la ser ra d' lrta; 4) la Ribera de Cabancs; S) la
serra del Desert de les Palmes; 6) la Plana de Castelló; 7) la scrra de la
Vall d'Ángcl; 8) el corredor de les Coves de Vinroma; 9) la serra d'En
Galzcran; 10) la serra de les Conteses; 11) el corredor de Borriol; 1 2) el
corredor d' Albocasser; 13) la serra Esparreguera; 14) la depressió de
!'Alcora; 15) l'orla muntanyosa de !' Alcora-Onda; 16) la serra Espada.
3.1. LES PLANES LITORALS
Es tracta de tres unitats situades al nord. centre i sud delterrilori que s'estenen al Uarg d' uns 85 km del litoral i ocupen la major
part de la linia de costa: e l pla de Vinaros, la Ribera de Cabanes i la
Plana de Castelló. Les tres presenten pendents molt suaus (< 5%)
que des deis límits munta nyosos davallen fins a la mar. En alguns
casos hi ha en la seua periferia zones de transició formarles per Jlomes i crestes que presenten pendents poc més acusats (5-9%). com
passa en l'extrem occidental de la Plana de Castelló entre la rambla
de la Viuda i el riu Millars. entre aquella i la depressió de 1' Alcora
i entre e l pla de Vinaros i e l sector septentrional de la serra de la Val!
d' Angel. El contacte amb !'orla muntanyosa que envolta aquestes
planes es realitza en uns pendents del 20-24%. Pero el veritable
contras! es fa pales entre les marjals, on la inclinació a penes és perceptible (0'6%-0'7%), i els vessants de les muntanyes que limite n
les planes per r oest, amb pendents reals del 200%-300%.
Element característic de les zones litorals són les nombrases
albuferes. amb restingues que recolzen e n e ls deposits al·luvials
(Rosselló. 1969; Sanjaume, 1985). De nord a sud se succeeixen
les albuferes de Peníscola. de To rreblanca-Cabanes i d'Orpesa, e l
Quadro de Be nicassim-Castelló, I'Estany de Nules, la marjal de
Xilxes- la Llosa i les Llacunes d' Almenara.
La línia de costa presenta sectors amb diferent morfología. El
tram septentrional fins a Benicarló esta formal per un penya-segat
baix que ha estat objecte d'una importan! acció erosiva. Entre
Benicarló i Peníscola hi ha una platj a d' arena a l'abric del tombol
on s'assenta aquesta població. Des de Torreblanca fins a Orpesa
dominen les platges de cOdols que formen la restinga de !'albufera, pero en el sector meridional, prop d'Orpesa, tornen a ser d'areoa. A la Plana de Castelló la costa és baixa i alternen les platges
d'arena i de códols. Al sud, entre Moncofa i Almenara, continua e l
mateix tipus de costa, encara que aquest sector és clarament erosiu.
En aquestes tres zones. més eolia de les mrujals es passa a una
franja de terra caracteritzada per pendents que oscil·len entre el 5%
i e l 10%; a la Plana de Castelló aquesta franja abasta una considerable extensió, puix arriba fms a la isohipsa deis 30 m, allunyada de l
mar uns 8 km en la seua zona central. En les altres dues planes
queda molt redu"ida i es manté pels voltants de les marjals. Aquest
fet ha condicional que siga la Plana de Castel ló la comarca on historicament el regadiu ha experimental un majar desenvolupament.
3. 1.1. El pla de Vinarbs: la franja septentrional del territori estlldiat esta f01mada per una extensa plana de prop de 300 km2, amb uns
27 km d'ampliiria des de Rossell (504 m) fins a Vinaros. Al nord esta
travessada pel riu de la Sénia, que en fixa el límit, meno-e que a 1' oest
esta cenyida per les altures del massís de Ben.ifassi1. Hom pot distingir
dos sectors clarament difcrenciats: 1 oest, fins a la Línia de puigs, veri'
tables muntanyes-testimoni, pot considerar-se una prolongació deis
corredors interiors, mentre que la banda oriental forma el ve1itable pla
litoral. Aquest adopta una forma aproximadament rectangular, amb
una Uargluia max.ima de 14 km entre el riu de la Sén.ia i Peníscola i una
amplaria d'uns 10 km des de la isohipsa deis 100 m fins al mar. Enmig
del pla s'alcen algunes muntanyes a"illades: els puigs de la
Misericordia (165m), de la Parreta ( 109m) i de la Nau (166m). Cap
al sud, el pla s'estreny a !'altura de Ben.icarló fms als 6 km, cenyit a
ponent per les altures de la Tossa Alta ( 168 m), Navarros (204 m) i la
Garrotxa (290m). La fita meridional és el tombol de Peníscola (47 m),
al nord del qua! s'estén !'única albufera d'aquest tram de costa. Els
sois estan formats per ventalls i cons al·luvials mitjans en la pan interior i un glacis d'acumulació en la part més proxima a la costa.
La xarxa fluvial esta formada per di verses rambles i barrancs de
desigual importancia amb tra~ats for~a paral·lels: e ls rius de la Sénia
i Cervol i la rambla de Cervera en coostitueixen els IUts principals,
als quals s'afegeixen altres de menor importancia com els barrancs
de la Barbiguera i d' Aigua Oliva, a més de la rambla d' A leal a i el
barranc de les Moles a la banda meridional. L' única font importan!
és la del Castell de Peníscola (Morell, 1992, passim).
5
[page-n-16]
3.1.1.1. E l pla d e Sant R a fae l d el Riu: a l'oest de l pla de
Vinaros s ' estén una extensa zona plana fins a Rossell (504 m),
situat a 28 km de la costa. Es tracta de la continuació septentrional deis corredors central i occidental que ací s'uneixen en
desaparéixer les muntanyes que els separen. En tot aquest sector el substrat calcari ha estat colmatat per deposits sedimentaris de diferent grossaria. Les zones de terreny ondula! alternen
amb els plans, amb un desnivel! que d'oest a est se situa entre
els 400 i els 100m. La zona oriental, al sud de !'amplia corba
que descriu el riu de la Sénia, esta formada per les Planes del
Regne i presenta una superfície més regular, mentre que cap a
l'oest el terreny es torna més ondulat. Al nord, aquest riu dibuixa una debí! frontera amb els corredors de la Sénia, d'uns 10
km d ' amplaria, i d'Ulldecona, de només 3 -4 km. La xarxa fluvial esta formada pels mateixos rius, rambles i barrancs que
trobem més avall a l p la de Vinaros. E ls sois són en general
pedregosos, mentre que les fonts són escasses i només apareixen als peus de les muntanyes occidentals: a Rossell es troben
les fonts del Poble, de Baix al barranc de Requena i de 1' Argent
prop del riu Cervol, mentre que al riu Cerval es troba la deu de
la Peixera.
3.1 .2. L a Ribe r a de Cab a n es: és una plana al·luvial que
s'estén entre A lcossebre i Orpesa, limitada a I'oest perles muntanyes de Torreb!anca i la serra d'Orpesa. La seua llargaria és
de 20 km, mentre que la seua ampliiria miixima arriba als 6 km.
Cap al nord es prolonga per l'estreta fossa de 1' Ametler i pel
peu de muntanya litoral, a ambdós costats de la serra d ' lrta,
mentre que cap a l sud es tanca amb els contraforts orientals de
la serra del Desert de les Palmes. En el sector septentrional esta
travessada pel riu de les Coves o de Sant Miguel, les aportacions sedimentaries del qua! han modifica! notablement la línia
d e costa, forman! la punta arrodonida de Capicorp. AJ sud del
riu s'estén la !larga albufera del Pral de Cabanes (Sanjaume,
Segura i Pardo, 1990); a l 'extrem sud, prop d'Orpesa, existía
una altra albufera fortament antropitzada. Les deus són molt
escasses: la de Rivamar i les Fonts d' Alcossebre a l'extrem
nord. Un element destacat de la costa és l'antic tombol de la
punta de les Llanees, on la forta sedimentació arenosa seguida
de l'acció antropica h a n esborrat l'istme.
3.1.3. L a Plana d e Castelló: és una depressió litoral de forma
triangular que s 'estén des de Beniciissim a Almenara amb una
llargllria de 40 km, i des d'Onda fins al mar amb una amplaria de
20 km. Esta limitada a l nord per la serra del Desert de les Palmes,
a I'oest pel massís d' Argeleta i al SO per la serra Espada (Pérez
Cueva, 1977, 1979, 1988 i 1990; Simón, 1984). La seua major
part esta constítu'lda per les aportacions deis aparells tluvials deis
rius i ba.r rancs que la travessen de NO a SE, en primer lloc el riu
Millars i la rambla de la Viuda, seguits deis rius Sonella, Bellcaire
i Sec, a més deis barrancs de Farja, la Parreta, 1' A lgepsar, Betxí,
la font Freda. Randero i Talavera. Es tracta biisicament d'una
extensa planúria al·luvial de ventalls i de cons de dejecció coalescents; als deposits al·luvials, preponderants en la seua part central,
se superposen sediments de mantell de rierada. Els seus sediments
estan formats per deposits miocens als quals se'ls superposen
materials plioquaternaris.
El sector septentrional es prolonga cap al nord per l'estret
corredor de Borriol i cap a l'oest per la depressió de !'Alcora. Al
sud, les altures de la Punta i el Castellar la divideixen en el seu
extrem meridional en dos corredors, l'un format per la plana litoral que s'estén fins a la serrad' Almenara i l'altre el prelitoral de
6
la Vall d'Uixó. La zona litoral esta ocupada en la seua majar part
per albuferes: el Quadro i e l Lluent de Benicassim-Castelló,
l'Estany de Nules i !'extensa marjal de la Llosa-Almenara
(Sanjaume i Pardo, 1991).
Les fonts són abundants, brollen majotitariament als peus deis
contraforts muntanyosos i aporten en molts casos grans cabdals: a
Castelló es troben -entre al tres surgencies (ullals) practicament desapareguts que alimentaven la marjal- les del Molí i de la Rabassota; a
Onda, les del Salvador, deis Frares i del Rector; a la Vilavella, la font
Calda -!'única d'aquestes característiques en e l territori estudiat- i la
de !'Olivera: a la Vall d'Uixó, la de Sant Josep; a la Llosa, la deu del
mateix nom; i a Almenara, la deu deis Estanys.
3.2. ELS CORREDORS PRELITORALS
Estan formats per una serie de fosses tectoniques que s'obren entre les serres de direcció catalana; la seua prolongació
cap al NE, més enlla del territori estudiat, permet establir una
continu'itat geomorfologica entre ambdues zones. D'est a oest
trobem e ls corredors oriental d' Alcala de Xivert, el central de
les Coves de Vinromii i 1' occidental d' Albocasser. La seua
llargaria i !'existencia de zones diferenciades en permeten una
divisió en subunitats. L'altitud mitjana d'aquests corredors
decreix d 'oest a est, la qual cosa determina el tra~at de la xarxa
fluvial. Per les seues característiques geomorfologiques són freqüents les zones endorrei'ques.
3.2.1. E l cor red o r d ' A lca la d e Xivert: és el més oriental deis
tres i s'estén entre les serres de la Vall d ' Angel i d'lrta. Cap al NE
s 'obre al pla de Vinaros, mentre que al SO estanca pels relleus del
sector de Vilanova d'Alcolea. Esta reblit amb sediments terciaris
i quaternaris. La seua llargaria és d'uns 25 km i la seua amplaria
maxima és de 2 km. La superfície, poc retocada al sud per l'erosió fluvial, presenta un debí! penden! cap al nord que afavoreix el
drenatge a través de la rambla d ' Alcalii, pero no impedeix l'endorre'isme d ' alguns sectors. El riu de les Caves talla la fossa pel seu
extrem meridional.
Mateu Bellés (1982, 183-184) hi distingeix tres subunitats
morfologiques a partir del desenvolupament de la xarxa de drenatge: 1) Unitat de Polpís: és el tram més estret de tot el corredor i esta drenat per la rambla d ' A leala ; aquesta discorre encaixada des de les immediacions de Santa Magdalena fins a l'eixida a l pla de Vinaros. 2) Unitat de Xivert: en aquest tram desapareix qualsevol rastre de jerarquització fluvial, amb petits llits
sense continu'itat; les dificultats de drenatge són suplides en part
per la séquia Mare que amb dificultats vehicula les aigües d'escorrentia cap a la rambla d ' A lcala. 3) Unitat de Castellnou de
Sant Miquel, on l'acció erosiva del riu de les Coves ha devastat
els diposits sedimentaris. L'extrem meridional és drena! per la
rambleta de Seguer.
3 .2.2. E l cor redor de les C o ves d e Vinro ma: esta format
perla fossa mitjana i s'estén des de Vilafamés fins a Tortosa.
En el sector central es troba emmarcat per les serres d ' En
Galzeran i de la Vall d'Angel. Esta reblit de sediments plioquaternaris sobre els substrat mesozoic. Pot dividir-se en sis
subunitats que, de nord a sud, són les següents: la depressió de
Canet lo Roig, la vall de Traig uera, e l pla de Sant Mateu, la
depressió de les Coves, el Pla de !'Are i el Pla de Vilafamés.
La zona central d'aquest corredor esta s ituada a menor altitud
[page-n-17]
que els extrems: menu·e que la depressió de les Coves es troba
a 190 m, les prolongacions cap al nord (la Salzedella) i cap al
sud (la Torre d 'En Doménec) estan situades a altures situades
entre els 200 i 400 m; al nord. el pla de Sant Mateu té una altitud de 300-400 m. Pel que fa als pendents. en la meitat septentrional arriben a 15- 19%, mentre que la meridional és priícticament plana(< 5%).
3.2.2.1. La deprcssió de Canet lo Roig: al sud del riu Cervol.
la presencia de la serra de Sant Pere (541 m) permet diferenciar
dos sectors amb disposició quasi paral-lela: a l'oest la depressió de
Canet lo Roig sembla una prolongació septentrional del corredor
occidental, mentre que a l'est, entre aquella i les altures de
Perdiguera, continua el corredor central amb la val! de Traiguera
(27 1 m). La depressió de Canet lo Roig (329 m) esta emmarcada
a l'oest pels estreps del massís de Benifassa, amb altures com la
Talaiola (998 m) i la Mola Llarga (685 m), i a l'est per l'esmentada serra de Sant Pere (541 m), mentre que al nord esta lirrútat pel
riu Cervol i al sud s'obre cap al pla de Sant Mateu. La zona nord
presenta un relleu suau, amb altures mitjanes com el tossal de
Canet (440 m). El terreny esta inclina! cap a l'est, amb cotes de
260-280 m, mentre que a l'oest arriba fins als 400 m. El drenatge
s'efectua per petits barrancs com els de les Moles, deis Plans i de
la Fontanella que desguassen al barranc de la font de la Roca, el
qua! ho fa al riu Cervol. Les fonts no són molt nombrases: a Canet
lo Roig hi ha les de la Vila. del Roig, del Vilagrós i de la Roca.
3.2.2.2. La vall de Traiguera: s'obre entre la serra de Sant
Pere (541 m) i les altures de Perdiguera, on se situa la població a
271 m. Es tracta d' una zona de terrenys ondulats d' uns 8 km de
llargaria i disposició irregular, en l'extrem meridional de la qua!
esta situada la població de la Jana (299 m). Presenta una inclinació cap a l'est, per on es canalitzen les aigües del Barranquet i del
barranc de la Font que segueixen pel ba1Tanc de Surrac; al nord, el
barranc deis Camps desguassa directament al riu Cervol. Els seus
deposits d'argiles han estat aprofitats historicament pera la producció de terrissa. Les fonts són escasses: a la vora de la població
esta situada la de Sant Vicent, mentre que a la vora del tossal de
Serra es troba la coneguda font de la Salut.
3.2.2.3. El pla de Sant Mateu: al sud de la depressió de Canet
lo Roig i la vall de Traiguera, el pla de San! Mateu s'obre entre les
moles de Xert a l'oest, amb les altures del Tormassal (806 m) i del
puig Cabrer (867 m), i la serra de la Vall d' Angel a l'est. Al nord
la rambla de Cervera travessa el pla i obre un pas cap a les terres
de !'interior a través de les muntanyes de Vallivana i cap al pla litoral per Cervera del Maestre. Entre aquesta rambla i la Jana, al nord,
el toponim les Llacuoes palesa !'existencia d'una zona endorre'lca.
Al sud hi ha també un importan! conjunt endorrei·c situat entre San!
Mateu i la Salzedella, on destaquen les Llacunes i el Fondo de la
Llacuna, que han estat drenats mitjan9ant la construcció de les
séquies Grossa i del Parat. El terreny presenta una inclinació cap a
l'est: als extrems nord i sud s'arriba a cotes inferiors als 300 m,
mentre que a l'oest se superen els 400 m. A l'est. el barranc de
Benifarquet canalitza les aportacions d'una densa xarxa de
barrancs que drena part del pla. Els sois són pedregosos a la banda
oest i més argilosos en la meitat est, on els deposits sedimentaris
són més potents. Les fonts són oombroses pero poc importants: a
San! Mateu es troben les de les Piques, de Morella id' Aigua Nova;
a Xert, la Font, a la vora de la població; a la Salzedella, les de Sant
Albert. a la vora de la població, de Ciurana i d' En Bosc.
3.2.2.4. La depressió de les Coves de Vinroma: és el domini central de la fossa d'aquest nom, un estret corredor de 2-2'5 km
d'amplaria i una llargaria de 12 km, cenyit a l'oest per l'abrupte
relleu de la serra d'En Galzeran i a l'est per la serra de la Vall
d' Angel, amb uo relleu més suau. Presenta una inclinació cap a
l'est i al NE s'estreny entre llomes suaus fins al pla de Sant Mateu,
mentre que cap al sud el petit graó de la Torre d'En Doménec en
tra9a el límit. El drenatge s'efectua per la banda est. amb cotes
inferiors als 200m; cap a l'oest, la cota maxima se situa al voltant
deis 300m. Al nord esta travessat perla rambla de la Valhorta, que
conflueix amb la de San! Mateu; de la unió d'aquesta amb la de
Yilanova naix el riu de les Coves, amb direcció NO-SE. Els sois
són pedregosos a la banda oest i més argilosos a la banda es!, on
els deposits sedimentaris són més potents. Al terme municipal de
les Coves trobem algunes fonts com les de la Figuera, del Molinet,
de Company -situada a la vora de la població- i de Boira.
3.2.2.5. El Pla de 1'Are: és el dorrúni meridional d'aquesta
fossa que s'obre entre la serra d' En Galzeran a l'oest i les muntanyes de Cabanes a l'est; el tossal de Gaidó (480 m) el tanca pel SE.
El Jímit nord pot situar-se al graó de la Torre d'Eo Doménec i el sud
se situa entre el tossal de Gaidó i el llogaret deis Corrals. La seua
llargaria és de 14 km i la seua amplaria és en els seus extrems de
2'5 km i de 7 km entre les poblacions de la Vall d' Alba i Cabanes.
Cap al SO, entre el tossal de Gaidó i els graons de la serra prelitoral s'obre una prolongació meridional anomenada el pla de les
Foies. La seua superfície és en part ondulada i esta formada per un
potent nivell de sediments quatemaris, amb grans acumulacions llimoses, formacions al·luvials als peus de les muntanyes, com ara el
gran ventall situat entre Bell-lloc i la Vall d' Alba que s'alc;a lleugerament sobre el pla, i formacions eoliques procedeots de la meteorització del gres de les formacions triasiques. La divisoria d'aigües
entre la rambla de la Viuda i el riu de les Coves és indecisa en
alguns Uocs i provoca l'aparició de zones endorre'lques, com ara les
Llacunes entre Vilanova d' Alcolea i BeU-Uoc i el pla de les Foies.
Els sois són en general argilosos. Hi ha algunes fonts corn la de la
Torre d'En Doménec i les de la Carrasqueta, de la Vil a i la font Roja
(Vilanova d' Alcolea); cap al sud les deus són molt escasses.
3.2.2.6. El Pla de Vilafamés: és una depressió allargada en direcció ESE, transversal, per tant, a la direcció general de la fossa. Pe! NE
enllac;a amb el Pla de !' Are, amb una Uargiíria ml!xima de 6 km en
senrit NE-SO i una amplaria de 3 km. Esta emmarcat al nord per l'alineació del coiJ de la Bassa (330m), al sud perles Talaies (563 m) i
el tossal de la Balaguera (499 m), a l'oest pel tossal d'En Bosc (322
m) i la PeneUa (340m) i a 1'est pe! tossal de Gaidó. Cap al SE es prolonga entre els tossals de la Balaguera i de Gaidó per un estret corredor cap a la Pobla Tornesa. La seua altitud se situa entre 230 i 260 m.
El drenatge s'efectua rrútjanc;ant els ban·ancs de Cabanes i de la
Pobla, que troben eixida a l'oest pe! portell deis estrets de Rodamonte
cap a la rambla Carbonera. A la banda est es conserven algunes formacions de dunes, producte de la meteorització del gres triasic. En el
seu extrem SE, prop de la Pobla Tornesa, el topünim deis Aiguamolls
prova !'existencia d' una zona de difícil desguas. Els sois són en general argilosos. Les fonts són poc nombroses: a Vilafamés trobem la de
la Vi la i. a la Pobla Tornesa, les fonts Pitxera i de la Vi la.
3.2.3. La vaU de Borriol: estret corredor de 1O km de U
argaria
que connecta l'extrem meridional del corredor central de les Coves
de Vinroma amb la Plana de Castelló a través del coiJ de la Pobla
Tornesa. Esta emmarcat a l'oest perla serra de les Conteses i a l'est
per la prolongació SO de la serra del Desert de les Palmes; ambdues
7
[page-n-18]
davaUen cap al SO. La meitat nord s'eixampla tins a 1'5 km, mentre
que la resta presenta una amplaria de 0'5 km. Cap al sud va obrint-se
pera connectar amb l'extrem septentrional de la Plana de Castelló. El
drenatge s'etectua a través d' una serie de barranquets que desguassen
al riu de Borriol, més endavant el riu Sec de Castelló: de la Penya,
Codina, Benifaet, Cominell, la Botalaria i les Ermites per l'oest, i de
la Mola i Olaries per l'est. El riu de Borriol pona aigua la major pan
de l'any. mentre que les fonts són més escasses i brollen als peus de
les serres, destacant-ne les del Poble, la Botalaria i de la Teula.
3.2.4. El corredor d ' Albocasser: és una linia de fosses que s'estén des de Tírig, per Albocasser fins a la Barona. separada per les
serres del MoUó, la Creu i Esparreguera de les petites fosses interiors
de Catí, situada entre les rambles de Cervera i Carbonera. i
d' Atzeneta, al sud d'aquesta. En el seu extrem nord s'obre a la fossa
de les Coves a !'altura del pla de Sant Mateu. Com la resta de fosses,
esta reblida de matelials terciaris i quatemaris que emmascaren la
seua estructura profunda. Pot dividir-se en tres subunitats de diferents
característiques i extensió: al nord la val! de Tírig, al centre el pla
d' Albocasser i al sud el corredor de la rambla Carbonera. A diferencia del que passa al corredor de les Coves de Vinroma, en aquest la
zona central esta més elevada, amb una altitud mitjana de 500-600 m,
mentre que les seues prolongacions cap al N i el S tenen una altitud
lleugerament inferior (400-500 m). En la zona centrall'accidentabilitat és practicament nul·la (< 5%), mentre que en les seues prolongacions hi ha un increment notable de 1'índex de pendent ( 15- 19% ).
3.2.4.1. La vall de Tírig: esta emmarcada a 1' oest per les serres
del Molió (776 m) i de la Creu (752 m), a l'est per la deis Peters
(622 m) i al sud per la pwfunda fractura de la Valltorta. Al nord
continua pe! pla del Mig fins al de Sant Mateu; la zona de transició entre ambdós és ondulada. Té unes dimensions maximes de 8
km de llargaria per 2'5 km d'amplaria. El terreny presenta una
inclinació cap a l'est, des dels 500 m d'altitud a l'oest tins als 460440 m a l'est. El drenatge s'efectua rnitjan~ant els petits barrancs
de la Ratlla, En Runa, el Llinovar, el Pujol, la Cova, Fondo i la foia
d'En Ban·era, els quals desguassen al de Calaf. Les fonts són molt
escasses i s'hi troben alguns pous com el de la Cadena a Tírig.
3.2.4.2. El pla d ' Albocasser: el sector central d'aquesta fossa
esta fonnat pel pla d' AJbocasser, separar de la vall de Tírig per una
zona abrupta (el Tormassal, 635 m) situada al sud de la Valltmta. A
l'oest esta emmarcada pel sector septentrional de la serra
Esparreguera i a l'est per les muntanyes de la Serratella, el sector
septentrional de la serra d'En Galzeran. Cap a I'ONO s'obre l'estret
corredor de la rambla Carbonera, que baixa des de la zona subtabular d' Ares del Maestre i canvia de direcció en entrar a la fossa. La
seua amplaria maxima és de 4' 5 km, mentre que la seua llargaria pot
situar-se en els 5 km. La major part del pla esta ocupat per ventalls
aJ.luvials, el major deis quals és precisament el format a l'eixida de
dita Rambla. El drenatge s'efectua a través deis barrancs del Bovalar
i de les Antones que van a parar al barranc Fondo, el qua! desguassa
a la Vailtorta. Tanmateix, la presencia d'algunes zones endorre'iques
queda retlectida en toponims com la Llacuna. Les fonts són escasses: a Albocl\sser es troben les del mas de Sant Pere i de Sant Pau.
3.2.4.3. El corredor de la rambla Carbonera: el sector meridional d'aquesta fossa esta format per una depressió encaixada entre
les serres Esparreguera i d'Eo Galzeran per on es canalitzen les
aigües de la rambla Carbonera. La seua llargaria és d'uns 24 km i la
seua amplaria és molt reduida al principi i augmenta cap al sud fins
als 3 km a !'altura de la Pelejana. Presenta una clara asimetria entre
8
les seues vores occidental i oriental, aquesta molt més abrupta. La
seua meitat septentrional esta orientada ~TE-SSO. quasi paraHela
al corredor central. i compta amb un terreny ondula! i només un pla
obert a Rosildos. merltre que la meridional, a !'altura de la Volta. té
una exacta orientació N-S que !'aproxima a l'esmentat corredor i
presenta un extens pla des deis lbarsos fins a la Barona, on toma a
prendre la direcció inicial en un darrer tram format pel pla de Fenosa.
El dreoatge s'efectua per una ntpida xarxa de barrancs que davallen
des de les serres que l'emmarquen: deis Estrets, En Boix, Forcallets,
la Morería, el Barranquet i la Ramblella a l'oest, i els de la Mola,
Seldó, Guitarra, la Ramblella i els Estrets a J'est. L'aponació més
gran, pero, és la del riu MontUeó que desguassa a la rambla
Carbonera al sud deis lbarsos. Les fonts són mol! escasses i s'hi troben alguns pous com els del Coixo i d' En Calbo a les Useres.
3.2.5. La depressió de 1' Alcora: al NO de la Plana de
Castelló, la cubeta de 1' Alcora-Ribesalbes s'individualitza formant
una zona de transició que s'estén des de Sant Joan de Moró fins a
Ribesalbes. Esta travessada per la rambla de la Viuda en la seua
banda est, a la qua] vessa el riu de 1'Alcora, i limita amb el riu
Millars per l'oest. A l'est s'al~a la serra de les Conteses, als peus
de la qua! s'estenen els plans de Moró i de Flors, a la banda esquerra de l'esmentada rambla. A la banda dreta s'estenen els plans de
Mol verde i de la Salzedella. La banda meridional esta limitada per
la serra de les Pedrisses, que enlla~a. a través deis tossals del
Morral i de la Galera (251 m), amb la de les Conteses. Al nord el
relleu es torna rnés abrupte i forma una mena d'arc que s'estén cap
al SO fins al riu Millars. Quant a les fonts, a 1' Alcora es troben la
Nova i la de Sant Vicent; a Sant Joan de Moró, les de la Figuera i
Juncosa; a Costur, la Pontanella i a Ribesalbes, la de Bruno.
3.3. LES ALINEACIONS MUNTANYOSES
3.3.1. LES SERRES UTORALS
Són dues alineacions amb la mateixa orientació que la resta,
pero que estan situades en part en la mateixa línia de costa, de
manera que els seus estreps formen els penya-segats tallats per la
mar. Al nord, la serrad' l rta esta situada entre el corredor d' Aleala
de Xivert i el mar, mentre que la serra del Desen de les Palmes, al
sud, s'estén entre el corredor de Barrio! i el mar i és ellímit septentrional de la Plana de Castelló.
3.3.1. 1. La serra d 'lrta: alineació d 'uns 15 km de llargaria
que separa el corredor d' Alcala del mar, amb una amplaria maxima de 7'5 km en la zona central. La seua estructura es complica per
la presencia de falles paral·leles al mar que han individualitzat petites fosses, com la de l' Ametler, oberta al principi del quatemari.
Les cotes maximes es troben en la zona central (tossal de
Campanilles, 572 m), des d'on davallen cap als costats: tossals de
La Bota (422 m) i de la Barra (387m). En la costa, des de Peníscola
fins a Alcossebre dominen els penya-segats i les cales llaurades per
l' acció marina. El drenatge s'efectua mitjan9ant una tupida xarxa
de curts barrancs que desguassen a la rambla d'Alcala i al mar; la
rambla de J' Ametler drena La zona SO. Les fonts són escasses: hi
podem esmentar les de Canes i Parra; a l'extrem sud, al peu de
muntanya, es troba la deu de les Fonts d' Alcossebre.
[page-n-19]
3.3.1.2. La .~erra del Deser t de les Pa lmes: és una sen·alada d'uns 20 km de )largaría que s' estén entre els rius Xinxilla al
nord i Sec al sud, entre el corredor de Borriol i el mar. A 1'es t.
la serra d'Orpesa (420 m) es prolonga fins al mar i separa la
Ribera de Cabanes de la Plana de Castelló, amb una amplaria
superior als 4 km. La zona central esta ocupada per la serra de
les Santes, amb el cim del Bartolo o Montsoliu (720 m); en
aquesta zona es dóna la seua amplaria maxima, superior als 1O
km entre la Masmudella (530 m) i la Renegada ( 110 rn). Cap al
SO va estrenyint-se a mesura que davallen les seues cotes: la
roca Blanca (626 m), el tossal de Raca (458 rn) i el tossal Gros
(354 rn) fins al riu Sec que l'envoJta. Cap al SE, al florejarnent
de la punta de les Llanees apareixen de nou els penya-segats
que se succeeixen fins a Benicassirn. En la zona NE, el drenatge s'efectua rnirjan~ant els barrancs de les Santes i de Miravet
que vessen al riu Xinxilla; a l'est, altres barrancs com els del
Diable, Cantallops i Farges desguassen directament a la mar; al
NO alguns curts barrancs vessen des de la serra de les Santes al
riu de la Pobla; la resta vessa al riu de Borriol per l'oest. Les
fonts són nombroses: a Cabanes es troben les de Miravet,
Perelló. les Santes i la font Tallada; a Benicassim les fonts de
Sant Josep, la Teula i del Pi i, a Castelló, la de la Salut.
3.3.2. LES SERRES PRELITORALS
En la meitat septentrional, el relleu forma tres cadenes muntanyoses paral·leles entre si que separen els corredors prelitorals i
segueixen llur mateixa direcció: les serres de la Vall d' Ángel, En
Galzeran i Esparreguera. La seua altitud mitjana decreix d'oest a
est. La serra Esparreguera té uns 850 m d'altitud mitjana, la d'En
Galzeran uns 650 m i la de la Val! d' Angel entre 550 i 600 m. En
les dues serres més occidentals les altituds decreixen des de la
zona central, on es troben els cims més alts, cap als extrems N i S,
mentre que en la més oriental les cotes més elevarles se situen en
els extrems i en el centre queda una lirea deprimida. La serra de
les Conteses és la darrera manifestació de les cadenes de directriu
catalana. En la part meridional, la Plana de Castelló esta limitada
a l'oest per una orla muntanyosa que s'estén al voltant del riu
Millars i enlla9a, al SO, amb el massís de la serra Espada.
3.3.2. 1. La serra de la Vall d ' Ángel: entre el corredor central
de les Coves de Vinroma i !'oriental d' Alcala de Xivert i la plana
litoral de la Ribera de Cabanes, s' estén una gran serralada que
arriba a tenir una llargaria de 52 km entre els rius Cervol i
XinxiUa, i una amplaria de 13 km entre Sant Mateu i Santa
Magdalena de Polpís. Les cotes maximes se situen en la meitat
septentrional: Perdiguera (516 m), Revoltons (633 m), les Talaies
(635 m), sant Josep (639 m) i En Canés (7 15 m). Al sud el relleu
es torna més suau, amb els tossals del Cavall (520 m) i En
Trevinyes (337 m). Al NE, la rambla de Cervera forma un corredor amb direcció ONO-ESE envoltat de cims baixos i algunes
depressions. Entre Cervera del Maestre i el pla de Benicarló s'estén una zona de petites altures (100-200 m) que va aproxirnant-se
al litoral pels termes de Sant Jordi i Calig: a l'extrem meridional
d'aquest s'obre la depressió del pou Bonet. El drenatge s'efectua
mitjan~ant una complexa xarxa de barrancs, entre els quals destaquen les rambles del Mas i de la Vall d' Angel i els rius de les
Coves o de sant Miguel i Xinxilla; només e.l de les Coves la travessa completament. Les fonts, com ara la de la Roca (Cervera del
Maestre), són poc oombroses i d' escassa importancia.
3.3.2.2. L a serra d'En Galzer an : és una cadena muntanyosa
que separa els corredors de la rambla Carbonera i de les Coves de
Vinroma. amb una llargaria de 35 km i una amplaria maxima de
8'5 km. Les altures maximes se situen en la zona central: els tossaJs d'En Boix (736 rn), Nepornuceno (938 m) i Saragossa ( 1.081
m); cap als extrem davallen per sota deis 500 m. El drenatge s' efectua mitjanc,:ant una densa xarxa de barrancs que vessen als dos
costats i en pan han estar esmentats: els barrancs Fondo, I'Ullal,
les Antones. la Mola, Guitarra, la Ramblella i altres vessen a la
rambla Carbonera, mentre que cap a l'est els de la Mesquita, la
font d'En Bosc, 1' Aigua, la Rabosera, Coloma, la Mallada i altres
vessen en la seua major part a la rambla de les Coves; només la
rambla de la Valltorta la travessa pel seu extrem norcl. Les fonts
són en general nombroses: a la Serratella es troben les del Rotador, el Torrent, la Figuera, el Canyo i Vella; a la serra d' En Galzeran, les de Sant Miguel, 1' Andreu, Solés, les Piques i En Fuster;
a Albocasser, la de Tosca; i a la Vall d' Alba, la de Beca.
3.3.2.3. La ser ra Espa rreguera: esta limitada al nord per la
rambla de Cervera, a l'oest pels corredors de Catí i d' Atzeneta i al
SE pel d' Albocl\sser. La seua llargliria aproximada és de 45 km i
la seua amplliria maxima s'aproxima als 8 km. El sector septentrional s'eixampla en la zona proxima a l'area subtabular, a l'oest
del pla de Sant Mateu; en el centre s' estreny fins als 2 km a !'altura de la rambla Carbonera; al sud torna a eixamplar-se entre
aquesta rambla i Atzeneta, en una zona amb cotes entre 550 i 300
m. Tres importants cursos Jluvials obren sengles corredors en
direcció NO: al nord la rambla de Cervera, en el centre la rambla
Carbonera i al sud el riu Montlleó. Les seues cotes maximes se
situen per damunt deis 800 m en la meitat septentrional: el puig
Cabrer (867 m), Montegordo (837 m), la Mola (91 J m), el Puig
(829 m), el Castellar (878 m), amb el cim més ah a Esparreguera
( l.087 m); cap al sud da vallen per sota deis 700 m: els tossals de
Montardit (664 m) i el Bovalar (638 m). El drenatge s'efectua mitjan~ant una densa xarxa de barrancs que vessen al nord a les rambies de Cervera i de la Morellana-la Valltorta i cap al sud a la
Carbonera. Les fonts són molt escasses: la de la Guilona (Xert), el
pou del Riu (Aibocasser) i la Fontanella (la Torre d'En Besora).
3.3.2.4. La serra de les Conteses: alineació de 17 km de
llargaria i 6 km d'amplaria que s'estén a l' oest del corredor de
Borriol. El PI a de Vilafamés al nord i la depressió de 1' Alcora al
SO 1' a"illen pels extrems de !'orla oriental de la zona de Trias
extrusiu de les Useres-Costur. Cap al NE enlla~a amb els darrers
contraforts de la serra d' En Galzeran. Les seues cotes maximes se
situen en la zona central: el tossal de la Balaguera (499 m), la
Penya (726 m), el tossal de Mollet (704 m) i Montnegre (503 m).
El drenatge s' efectua rnitjan~ant una densa xarxa de barrancs que
pel nord vessen a la rambla Carbonera a través del riu de la Pobla
i del barranc de Moró; cap al sud, el riu de Borriol arreplega les
aigües del vessant oriental, i els barrancs de Parra, el Molí Roig i
Batxina les de !'occidental que vessen a la rambla de la Viuda. Les
fonts són abundants: de Lleó, la Sen-a, Ferrer. la Canal, el Salze i
Sant Miquel (Vilafamés); la Teula i la Botalaria (Borriol); i la
Solana, la Teula i la Palomera (Sant Joan de Moró).
3.3.2.5. L'orla muntanyosa de 1' Alcora-Onda: en la seua
meitat septentrional, la Plana de Castelló esta envoltada a l'oest per
una orla muntanyosa formada pels contraforts orientals de la zona
meridional de Trias extrusiu i de la banda triasica A.rgeleta-Onda.
Des de Costur (el Cabe~o, 589 m), les muntanyes que s'estenen
cap al SO, en el lím.it amb Figueroles i Llucena. s' alcen a altituds
9
[page-n-20]
considerables: la penya Roja (720 m), Torremundo (717 m), Cabeza (785 m), la Peña Saganta (723 m) i la Mola (704 m) dibuixen
una barrera orografica travessada només pel tortuós corredor formal pel riu Millars. El drenatge s'efectua, al nord d'aquest riu, pel
de 1' Alcora i al sud per diversos barrancs que vessen al riu Sonella.
Cap a l'est, alguns tossals (les Foies, 425 m; Negre, 421 m) i serres
(les Pedrisses, 330 m) formen el darrcr graó que dóna pas a la
Plana de Castclló. Es tracta, en general. d' una zona molt abrupta i
arida, en el vessant oriental de la qual es troben algunes fonts, com
ara les de sant Vicent, el Xufero i el Racó (1' Alcora).
3.3.2.6. La serrct Espada: és un eix muntanyós de directriu iberica (ONO-ESE) que discorre entre les valls del Millars i del Palancia. La seua meitat oriental estreny la Plana de Castelló al sud
d'Onda i BetxJ. La zona oriental d'aquest massís es caracteritza per
un relleu abrupte on s' obren algunes va lis com les de Tales (24 1 m),
Artana (262 m) i Eslida (382m). La periferia d'aquest massfs abasta altures que se situen entre 300 i 500 m: la Rapita (466 m), Solaig
(328m) i el castell d'Uixó (491 m); un poc més a !'interior les cotes
pugen considerablement: el Puntal (692 m) i la Nevera (856 m).
Tota la franja nord esta drenada per una xarxa de barrancs que vessen al riu Sonella, més avall el riu Sec; a l'est el drenatge es diversifica i apareixen diversos barrancs com el de sant Antoni, mentre
que la zona SE esta drenada per una s~rie de barrancs que vessen al
riu Bellcaire. Les fonts són abundants, sobretot als seus peus: de
Montí (Tales); la Mina, sant lsidre, Orotana i santa Cristina (Artana); de Cabres (Nules); de Fosques, sant Josep, l'Oret, Fonillet,
Castro, el Barrane i Matilde (Eslida); de sant Ambrosi, la Carita!,
Noguerals, sant Martf, el barranc Roig, Junearet i la Basseta (Afn);
del Frare, Marc, Canyaret, la Figuera i Vida! (Aifondeguilla); i de
1' Anogueret i la Cervera (la Vall d'Uixó).
4. LA LÍNIA DE COSTA
A la desembocadura del riu Ebre, al nord de la zona estudiada,
la trangressió tlandriana va donar Uoc al naixement d'un delta que
avui dia té 30 km de llargaria, pero que en epoca romana no era un
entrebanc pera la navegació marítima (Dupré, 1987, 30-32). Cap al
sud, l'evolució general de la línia de costa mostra un retrocés notable, que es fa més o menys evident segons les característiques morfologiques del litoral. A aquests canvis, cal afegir els produi"ts per
l'erosió antropica en els darrers cent anys, ben palesa si prenem
com a referencia les casemes de carabincrs, sobretot a causa de la
construcció deis ports (Pardo, 1991, 111 -146). Els jaciments arqueelogies avui dia batuts pel mar o ja desapareguts són un testimoni
importan! per a estudiar l'evolució morfologica del litoral en un
període de temps rnés ampli (Mateu Bellés, 1982, 246-251; Pardo,
1991, 108-110). En la meitat septentrional, entre els rius de la Sénia
i de les Coves, on predomina la costa baixa de penya-segat, aquest
fenomen no resulta tan evident; fins i tot s'hi han produ'it alguns episodis contraris d'origen antropic, com és el cas de l'eixamplament
de l' istme de Peníscola. Les evidencies són més [reqüents en la meitat meridional, entre el riu de les Coves i les Llacunes d' Almenara.
El primer jaeiment en que ha pogut comprovar-se aquest fenomen és la necropolis medieval de les Solades, al sud del Port de
Benicarló, que fou destru'ida per l'acció del mar. Cap al sud, a la
Torre de la Sal (la Ribera de Cabanes). al principi de segle Peris y
Fuentes ( 1922) va assenyalar que part del jaciment iberic es trobava davalll'aigua. El jaciment, assentat obre una zona on la restinga s'eixampla, estll sent destru'it per l'acció del mar, que ataca
10
un front de construccions d' uns 150m de llargaria: di versos testimonis indiquen que. després deis temporals de la tardor. els materials arqueologics són baodejats pcr les ones.
Al litoral de la Plana de Castelló, el jaciment de la desembocadura de la Séquia de !'Obra (Castelló de la Plana), situat al voltam
d'uns graons ara desapareguts, amb restes de l'edat del bronze, iberics i romans (P01·car, 193la), ha desaparegut completament; l'efecte produn pcr la construcció del Po11 de Castelló ha completat
l'acció del mar. Al sud d'aquest port, i principalment per influencia
seua, l'avany del mar en la zona del Serrallo ha retallat en part la
restitució d'un parcel-lari de suposa1 origen roma (Bazzana, 1978a,
284). També en aquesta zona, Porcar (1933b, 80) esmenta un jaciment roma a la platja entre les partides de Vinatxell i Almalafa, prop
de la central termica, actualmcnt desaparegut. Més cap al sud, les
restes romanes de la platja de Benafeli (Almassora), situades
enfront del jaciment submarí del mateix nom (Ramos, Wagner i
Femández Izquierdo, 1984; Femández Izquierdo, 1985), han desaparegut igualment per acció del mar. En aquest sector de la costa, la
destrucció per aquesta mateixa causa de les torres de vigilancia del
Grau de Castelló i d'Almassora completa els testimonis arqueologics que palesen el retrocés de la lfnia de costa.
Al sud del riu Millars, el jaciment iberic i roma del Calamó
(Borriana) mostra en l'actualitat les conseqüencies de l'acció continuada del mar (Arasa, 1987c. 44-45). Més cap al sud. l'assentament ibcric i roma de la Torre d' Onda (Borriana), situat a 400 m
al sud del Port de Borriana, no ha sofert directament l'acció del
mar, pero els testimonis orals pcrmeten confirmar que aquest ha
avan9a1 de forma importan! en el present segle, en part també a
causa de la construcció de l port (Arasa, 1987c, 45-49). El darrer
deis testimonis arreplegats no és tan ferrn: a la platja de Moncofa,
prop de la Torre Derrocada, es coneix la treballa de monedes iberiques i romanes, en el que probablement deu ser un punt d'ancoratge i desambarcarnent d'epoca iberica i romana.
5. ELS SOLS
Des del pum de vista ütologic 'estableix una clara oposició
enrre les arces muntanyoses i els corredors, ja que mentre les primeres estan formades per potents series sedimcntllries d'origen
marí i fonamentalment calcaries, els segons corresponen a zones
cobertes de materials detrítics de facies lacustre o continental acumulats en !'última part del terciari i durant el quaternari. Aquesta
oposició pot establir-se tarnbé en l'ordre edafic, puix mentre que
sobre les roques de les arees muntanyoses s'ba desenvolupat un
sol terrós calcari de poca profunditat, en els fons deis corredors els
conglomerats terciaris i els depbsits quaternaris han permés un
desenvolupament més profund deis sois, on poden diferenciar-se
des deis terrossos calcaris fins als rogencs.
En les planes litorals l'espessor deis sediments augmcnta des de
)'interior cap a la costa. La ütologia dominant esta condicionada per
!'origen deis materials. Els depbsits tluvials presenten característiques diferents segons el període a que pertanyen. Els del Pleistoce
inferior i mitja solen estar formats per códols i una matriu llimo-argilosa. i presenten un encosu·ament que pot arribar a convertir-los en
autentics conglomerats. Els del Pleistoce superior solcn presentar una
textura semblant, encara que no tenen costra. Per últim, els dipbsits
de l'Holoce presenten una matriu més abundan! i cstan totalment
solts. En la meitat oriental de les planes litorals, sobre els depbsits
al·luvials recents, els sois són profunds i argilosos; en la resta, sobre
[page-n-21]
el glacis, tenen menor profunditat i una textura mé~ arenosa. Els
deposits recents deis cursos fluvials que travessen les planes litarais
formen generalment un ventall deltaic que aniba fins a les marjals; es
tracia d'un sol ten·ós desenvolupat sobre depüsits argilo-sabulosos.
Les terres de glacis contenen una prima capa de sol sobre la
costra de conglomerats i presenten grans dificultats pera transformar-les en regadiu. De fet. el seu cultiu tradicional ha estat la
ganofera i !'olivera fins a fa escassos decennis, quan en part han
estat transformades en regadiu.
Les marjals estan formades essencialment per llims sabulosoargilosos d'origen col·luvial que han evoluciona! cap a un gley
humífer (Rosselló, 1969, 21 ); en les parts més fondes es troben els
sóls més argilosos. Aquí dominen els llims i les argiles, tot i que
en profunditat poden trabar-se torberes amb un espessor considerable (pral de Cabanes, Almenara). Per últim, les arenes són considerables en les restingues i en les platges, encara que són escasses les formacions de dunes.
Pel que fa a les aptituds per al conreu (Sancho Comins.
1979), els sois argilosos són escassament permeables, retenen
l'aigua en superfície durant molt de temps i impedeixen la respiració de les arrels i incrementen el perill d'aparició posterior de
malalties; d'altra banda, tenen poca saó, és a dir, que els dies
aptes per a treballar-los són escassos. Els sois argilosos influeixen també en els arbres fruitals, ja que aquests són més petits i
els seus fruits més grollers, petits i tardans. Per aquesta raó, la
Plana de Castelló ha estat objecte d'un intens procés antropic de
transformació amb les aportacions de milers de tones d'arena i
sauló per enriquir els sois originaris.
6.ELCLIMA
Les comarques septenlrionals del liloral valencia tenen un
clima mediterrani (Quereda, 1976). En la plana costera es dóna un
subclima termo-medíterrani sec, mentre que en les serres i valls
prelitorals és mesomediterrani sec variant a subhúmit. Els factors
geografics assoleixen un paper fonamental en aquest clima: un de
caracter permanent és el mur orogriifíc que formen les cadenes
muntanyoses de !'interior; l'altre, de caracter estacional, és el contras! termic mar-terra. Amb els desplac;:aments estacionals deis
corrents atmosf~rics en sentit latitudinal, la situació en altura
durant la tardar és la més favorable pera la formació de pertorbacions. En hivern, la formació d'anticiclons continentals barra el
pasa J'entrada del front polar. de manera que alternen el dies inestables <1mb els períodes d'estabilitat. En primavera l' activitat és
menor per quant els contrasts de temperatura entre el mar i !'aire
són menys acusats. La tardar. dones, s'erigeix en el moment crític
deis contrasts termics i, consegüentment, de les pertorb<~cions
atmosferiques.
6.1 . TEMPERA'fURES
Les característiques termiques són les propies del clima mediterrani Litoral: alts valors de radiació solar i temperatures mitjanes
anuals prou elevades, arnb estius calorosos i tebis hivems. A la
plana costera la temperatura mitjana anual és superior a 17°, amb
una amplitud terrnica infe rior a 14°, me ntre que en les serres i corredors prelitorals la mitjana anual és de 15°, amb una amplitud terrni-
ca de 15'5°. El gradient termic d 'altura és d'un grau cada 140m. El
regim anual mostra un cicle en que agost és el mes més calid en
lotes les terres costeres, amb una mitjana de 24'5°. A partir deis 400
m. el mes de juliol comenc;:a a igualar-se arnb agost. El mes més fred
és gener, amb una mitjana de 10'7° a Castelló de la Plana. Aquesta
gradació termica té imponants repercussions en )'agricultura. puix
les optimes possibilitats d'aprofitament agrícola de les terres baixes
van cedint a mesura que )'altitud i la continentalització s'accentuen.
En la zona costera es donen excepcionalment gelades d'efectes
catastrofics pera !'agricultura que poden arribar a - 10°.
6.2. PRECIPITACIONS
La importancia del regim pluvial és fonamental en aquesta zona,
jaque en l'actualitat el 9 1'7% deis recursos hídrics estimats pera la
província de Castelló corresponen a les pluges, front a 1' 1'9% fluvial. La principal característica és l'escassesa de precipitacions en la
zona costera i el seu augrnent progressiu cap a !'interior, en funció
de la majar altitud. En conseqüencia, el mapa d'isoietes anuals
dibuixa una serie de franges paral·leles a la costa. En la plana costera, generalment per davall deis 400 m, es dóna una precipitació mitjana anual inferior a 600 mm, mentre que en les serres i corredors
prelitorals la rnitjana osciJ.la entre els 500 mm del litoral, per davall
deis 200 m, i els 700 mm de les zones muntanyoses.
El regim anual de pluges és de tipus mediterrani en la zona
litoral, amb maxims a la tardar i mínims estivals. Cap a !'interior,
a partir deis 600-700 m, els mínims pluviometrics es donen en el
trimestre hivernal. Juntament amb l'escassesa de precipitacions,
una altra característica del regim pluviometric és la seua gran irregularitat, puix a1riba a cicles de 5 anys entre els més secs i els més
plujosos. Aquesta irregularitat es manifesta també en les intensitats horaries de les precipitacions, amb valors del 35% del total
anual en només 24 hores, així com del 60% del total pluviometric
anual en el mes de maxima precipitació.
7. LA VEGETACIÓ
Tata 1' es treta banda alllarg del litoral queda inclosa en el pis bioclimatic termomedite nani, mentre que cap a !'interior se situa el
mesomeditenani (Costa. 1982 i 1987). L' ombroclima és sec i només
en les zones muntanyoses varia a subhúmjt. A aquests condicionants
bioclimatics i corologics, cal afegir la variabilitat edafica del tenitori. D'aquesta manera, hom pot distingir un tipus de formacions vegetals que es relacionen amb el clima i amb els sois normals del territori, denorninades ctimatofiles, i un altre tipus de formacions vegetals lligades a condicions particulars del sois, denominades edafofiles.
La vegetació climatotila litoral del País Valencia es caracteritza pels carrascals litorals i pels llentisclars. Els boscos de carrasques constitueixen !'autentica vegetació potencial de l'area. Els
llentisclars amb coscoll, are;:, ullastre i margalló, molt estesos en
1'actualitat, representen una e tapa de regressió deis antics carrascals, com s'ha pogut evidenciar a través deis estudis palinologics
i antracologics (Menéndez Amor i Florschutz, 1961; Parra, 1983;
Dupré, 1988). Els pins viuen de forma natural en les etapes de
degradació del carrascal (pi blanc) o de la s urera (pi negre), i abasten el seu optim en els respectius matossars de substitució.
11
[page-n-22]
En les planes litorals domina la vegetació edafOfila. mentre
que la vegetació climatofila queda limitada a les altures calcaríes. En la banda costera va estar ben representada la vegetació
de dunes. actualment molt alterada i en gran part destru'i da per
les activitats relacionades amb el turisme. Darrere del cordó
dunar hi ha una extensa zona humida de marjals, actualment
molt redu"ida per la seua transformació, previa dessecació. en
terrenys agrícoles.
Hom pot considerar tres etapes serials. En la primera, en
les zones sedimentaries el climax estava formal per extenses
omedes, destru'ides des d'antic peral seu aprofitament agrícola intensiu, les quals, juntament amb el lledoner i el llorer,
constitui·en el paisatge arbori. Queden també restes de pinars
de pi blanc, fins i tot prop del litoral (el Pinar del Grau de
Castelló). En les riveres deis rius encara és possible trobar
algunes salzedes i alberedes. En les zones calcaries del litoral
dominaven e ls carrascals amb llentiscle, palmito i fenas; la
pressió antropica ha redu'it molt la seua extensió i, en l'actualitat, han estat substitu'its fonamentalment per romaninars. En
la segona etapa apareixen romaninars amb bruc, timó, argelaga i alg un pi blanc. En la tercera apareixen pastissars de !listó
i altres gramínies.
En l'acrualitat la vegetació dominant és exótica com a conseqüencia de la seua rransformació per l'aprofitament agrícola: cítrics,
frutals i hortalisses en les zones de regadiu i garrofera en les de seca
A les serres i valls prelitorals esta ben representada la vegetació climatofila. La muntanya litoral presenta una vegetació
potencial de carrascals amb llentiscle i palmito, actualment
molt degradada i redu'ida a petites zones a'illades. En e l paisatge dominen les etapes seríais, fonamentalment coscollars amb
Jlentiscle i romaninars, que alternen amb pinars actualment
destru'its en gran part per incendis. En les zones muntanyoses
més elevades, la vegetació potencial correspon a carrascal amb
violetes i hedra. Les etapes seríais presenten orles dominarles
per salviars.
Quant a la vegetació edafofila, ca] destacar la vegetació riparia,
en gran part destruida per 1'aprofitament agrícola. Es conserva bé la
vegetació de rambles, amb el baladre com a especie característica.
Entre els cultius. domjnen els de seca: garroferes, ametlers,
frutals, vinyars i oliveres. En les zones més fredes i poc accidentarles hi ha cultius de cereals.
municipis de N a S, al qual afegim algunes notícies d'interés de
zones proximes (fig. 5).
Fig. 5.- Els jaciments miners: 1) la Tinenr;a de Benifassa; 2) Rossell;
3) Santa Magdalena de Polpís; 4) Alea la de Xivert; 5) Albocasser; 6)
les Coves de Vinroma; 7) Cabanes; 8) les Useres; 9) ViJafam és; 10)
Orpesa; JI) Borriol; 12) Benicassim; 13) l'Aicora; 14) Onda; 15)
Betxí; 16) Arta na; 17) Eslida; 18) la Vilavella; 19) Alfondeguilla; 20)
la Vall d'Uixó.
8. ELS RECURSOS MINERS
Per a l'elaboració d'aquesta síntesi ha estat fonamental el
treball de Sos (1970), redacta! a partir d'un important conjunt de
notícies bibliografiques de caracter especialitzat i local i d'un
intens treball de camp. Horn ha afegit la informació proporcionada pel "Mapa metalogenético de España" (MME, L974a i
1974b), així com algunes notícies sobre antigues explotacions
mineres localitzades mitjan¡;:ant publicacions de caracter local,
de la toponímia (Mina, cova del Ferro, Ferrissa, Ferreries,
Cagaferro, etc) i de les prospeccions. En conjunt, la informació
reunida es refereix majoritariament a petites explotacions
modemes deis segles XVIll-XlX i a notícies sobre !'existencia
de deposits o florejaments de mineral; només en alguns casos es
tracta d'explotacions més antigues, quasi exclusivament medievals, de característiques i importancia per determinar. Amb tota
aquesta documentació he confecciona! un llistat ordenat per
12
La Tincnc;a de Bcnifassa
Cavanilles, 1795, 4; Sarthou, 1913-15, 102; Bellido y Rubert,
1929, 98; Sos, 1970, 105.
Encara que situada al NO del territori estudiat, en el cerapaís de la zona nord hi ha notícies i vestigis d'importants
explotacions de ferro que hi incloc per la seua proximitat.
Cavanilles esmenta la seua abundancia: "(...) por espacio de
200 años se beneficiáron ántes las minas de hierro en Fredes y
en la Pobla. Estas se abandonáron á fines del siglo 15 por
causa de una peste, y aquellas en e l siglo pasado sin mas peste
que el descuido. (... ) Este metal es tan abundante, que en todas
partes se hallan minas ó señales. Los montones de escorias
que hoy di a existen junto á Fredes, parecen exceder al trabajo
de dos siglos empleados en beneficiar las minas".
L'abundancia de deposits d'escoria i de petites extraccions és
palesa en aquest terme municipal, en algun cas associats a
[page-n-23]
ceramica medieval. També se ' n !roben. en menor quantitat, a
la Pobla de Benifassa i Castell de Cabres.
Rossell
Sarthou, 1913-15, 991; Bellido y Rubert, 1929,98.
Notfcia de dues mines de ferro en punts indeterminats del
terme municipal.
Vallibona
En l'extrem est del terme municipal i prop deis de Rossell,
Canet lo Roig i Xert, als peus de la Talaiola, h.i ha un barranc deis
Ferrers que desguassa al riu Cervol, d' on hi ha notícies d'explotacions de ferro.
Santa Magdalena de Polpís
Sos, 1970,94
Notfcia d'un jaciment de galena en un Uoc indeterminat del
terme municipal.
Alcala de Xivert
Vilanova, J 858, 34; Mundina, 1873, 26; Sarthou, 1913- J5, 91 ,
1O1 i 836; Bellido y Rubert, 1929, 98; Sos, 1970, 94 i 97.
Notícia de deposits de ferro en tres llocs del terme municipal:
les muntanyes del Pinar, prop de la població; la partida de les
Talaies i prop del corral de Pasqual Bosc, al camf de Sant Mateu.
'
A més, s'esmenten dos jaciments de galena, un d'ells a 1 Ametlar.
Albocasser
Mundina, 1873, 22; Sarthou, 1913-15, 497; Bellido y Rubert,
1929, 98; Miralles, 1983, 14 i 87.
Segons Mundina, "en algunas partes de sus montes se descubren indicios de minerales hierro". Es coneixen els toponims de
barranc i foia de les Ferreries, ja documentats en 1581; en aquest
lloc hi ha una gran quantitat d' escoria que assenyala la presencia
d'antigues explotacions de ferro. Bellido y Rubert h.i esmenta una
mina de ferro.
Les Coves de Vinroma
Cavanilles, 1795, 67; Sarthou, 1913- 15,524.
Notícia sobre !'existencia de mineral de ferro en un lloc indeterminat del terme municipal; es coneix un barranc del Ferro.
Cabanes
Mundina, 1873, 158; Sarthou, 1913- 15, 430; Bellido y
Rubert, 1929, 97-98; Sos, 1970, 94 i 97; MME, 1974; Andreu,
1988, 14.
Notícia sobre !' existencia de jaciments de galena a la font del
Campe!Jo, d' una mina de plom al tossal del Morral i d'una de
ferro de poca llei altossal de Mortorum, tots tres situats a les muntanyes proximes a la Ribera de Cabanes, en la plana litoral.
Les Useres
Bellido y Rubert, 1929, 98.
Notícia d'una mi na de ferro. Hi ha una partida del seu terme
municipal, situada prop de la rambla Carbonera, anomenada Cagaferro, on hi ha abundant escoria.
Vilafamés
Botella, 1852; Mundina, 1873, 608: Sos, 1970,94-96.
Es coneixen les mines de galena de Sant Miquel, al vessan! est del tossal de Mollet; del mas del Bessó al barranc del
Molí Roig i de la font del Mas de Moró. A les cases del Molí
Roig es van fer alguns sondeigs sobre galenes. També hi ha
galena a la partida del Clot. A la partida de les Ferreries es
troba escoria.
Orpesa
Mundina, 1873, 444.
Aquest autor esmenta mines d'estany en un lloc indeterminat
del terme municipal.
Borriol
Madoz, 1846, ITI, 416; Madrid, 1851; Botella, 1852;
Mundina, 1873, 143; Excursionistas, 1884, 201; Excursionistas,
1885, 199; Sarthou, 1913- 15, 425; Sos. 1970, 91 i 94-95; MME,
1974; Babiloni, 1984, 58 i 167-177.
Hi ha notícies de !'existencia de jaciments de galena argentífera a la Botalaria, Montnegre, la Mola i al barranc de Cominells, i
de plom i zinc en aquest, a la vall d'Ombrí i Fontanar. Aquest és el
oc
j aciment més important i va donar U a diverses explotacions en
el segle passat: les mines del Misteri, de sant Vicent, Gabriela,
Nicolau i Anníbal. Els enginyers Madrid (1851) i Botella (1852)
van redactar sengles informes sobre aquestes mines. El primer
assenyala la presencia en la del Misteri d'una beta d'uns 90 cm
amb una proporció d'argent que podía arribar al 0'415%. El segon
autor indica la presencia en "un barranco inmediato, ... (de) un
socavón principiado en tiempos inmemoriales", que Babiloni
(1984, 170) localitza al nord del pont Vell del barranc de
Cominells, que sembla l'únic indici d' una explotació anterior d' epoca indeterminada. Aquestes mines, segons la Lradició, foren
explotades per fenicis, cartaginesos i romans, pero no hi ha evidencies segurs de la seua explotació amb anterioritat al segle XIX.
D'altra banda, hi ha vestigis d'explotació de mineral de ferro a la
foia del Yilar i de coure a la Mola.
Benicassim
Bellido y Rubert, 1929, 97; Sos, 1970, 97.
Notícies de mines de coure i de galena en llocs indeterminats
del tem1e municipal.
L'Alcora
Mundina, 1873, 36; Sarthou, 1913-15, 102 i 561; Bellido y
Rubert, 1929, 98.
Notícia de mines de ferro i plomen llocs indeterminats del terme
municipal. Hi ha indicis d'explotació de mineral de ferro a la Ferrissa.
Tal vegada un altre toponim relacional és el de les foies Ferrades.
Onda
Cavanilles, 1795, 101; Madoz, 1849, XII, 275; Mundina,
1873,418 i 424; Sos. 1970 i 91-92,94.
Notícia de !'existencia de betes de ferro en els contraforts de
la serra Espada i al Montí. Hi ha galena argentifera a la Pedrissa i
ferro a Condeta i Xiclana. Prop de !' alquería isliunica de Berita
s'esmenten mines de ferro.
13
[page-n-24]
Betxí
Mundina, 1873, 103- 104; Mata i Sanz, 1988, 146.
Notícia de l'existencia de mines de cinabri al Solaig i
Montserrat. Possiblement es tracia de la mina Sultana, on s'assenyala un reompliment secundari d'esquerdes amb la presencia de
diversos minerals en poca quantüat: cinabri, calcopirita, goethita,
hematites i malaquita.
Arta na
Cavanilles, 1797, 109-1 10; Mundina, 1873, 83-84 i 290;
Sarthou, 19J3-15, 102 i 750; Bellido y Rubert, 1929, 97-98; Sos,
1970, 90 i 107; Mata i Sanz, 1988, 146.
Cavanílles esmenta mines a Artana, Ain i Eslida, de les quals
els munts d'escoria i les estretes galeries permetien pensar en un
origen antic. Entre Artana i Eslida esmenta les mines de cinabri de
la Creueta, on bi havia també coure, que havien estat aprofitades
en l'antiguitat abans de la seua explotació moderna a partir de
1793. Aquest autor reprodueix els resultats de les analisis efectuades aleshores, on s'esmenten quantitats minimes de coure i argent.
A més s'hi esmenten mines de ferro. Hi ha un jaciment de
coure al racó de Miquel, al peu de la serra de la Creu; ferro a la
mina "Virgen del Amparo", a la partida de la font del Ferro, i al
canyar de Roig, a la partida de la Solana. De manera general, al
barranc del Ferro s'assenyala la presencia de goethita, hematites i
siderita. Prop es troba una mina de baritina, on també hi ha calcopirita, malaquita, goethita i hematites. A la partida deis Corralets
hi ha abundan! escoria, amb ceramica romana i medieval
Eslida
Mundina, 1873, 290; Sarthou, 1913-15, 785; Bellido y Rubert, 1929, 97; Sos, 1970,90 i 107; Mata i Sanz, 1988, 146.
Notícies sobre J'existencia de dues mines de coure, vuit de
cinabri, una petita beta aurífera localitzada en 1924 entre aquesta
població i Xovar i jaciments de ferro. Al coll d'Eslida hi ha mineralitzacions cupríferes: atzurita i malaquita, acompanyats de goethita i hematites.
La Vilavella
Sos, 1970, 107; Mata i Sanz, 1988, 145.
En les proximitats de la població, al vessant de la muntanya de
Santa B1irbara, hi ha una mina de ferro explotada en el present segle.
S'hi assenyala la presencia de goethita, limonita, hematites i siderita.
AlfondeguiUa
Mundina, 1873, 48; Bellido y Rubert, 1929, 97.
Notícia de ('existencia de mines de cinabri en un lloc indeterminat del terme municipal.
La Vall d 'Uixó
Mundina, 1873, 596; Sarthou, 1913-15, 811; Bellido y Rubert,
1929, 97-98; Sos, 1970,9 1-92 i 94; Oliver et alii, 1984,71.
Notícies sobre petites mines d'argent, coure i ferro. Dues
explotacions de galena argentífera i una de ferro i una de coure
anomenada Cassany hi bavia a les Creus. Al tossal de la Torrassa
hi ha vestigis d'una explotació de ferro, amb pirites, limonites i
oligist. En el vessant est d'aquest tossal es troben les mines de
galena argentífera de Campoi. Al barranc de la font de Cabres hi
ha una explotació de malaquita i assurita pera l'obtenció de coure.
14
Com ha posat de relleu Oliver ( 1991 e, 1097; 1992a, 33), en les
proximitats d'algunes de les explotacions de ferro hi ha jaciments
de la Primera Edat del Ferro, en ocasions amb ceramiques fenícies
deis segles VII-Vl, com ara el Coll del Moro, les Carrasquetes i el
Mas Nou (Rossell), el Mas de Bosquet (Albocasser), les Ferreries
(Fredes), la Ferrissa (1' Alcora) i la Torrassa (la Vall d'Uixó).
L'associació de cer1unica iberica amb alguna d'aquestes explotacions no ha pogut documentar-se en cap cas. D'altra banda, la
major part d'aquests jaciments de ferro foren aprofitats també
durant 1'Edat Mitjana, segons pot deduir-se de les ceramiques que
es troben en superfície. La presencia de mineral o d'escoria de
ferro en nombrosos assentaments iberics prova l'explotació deis
recursos minerals del territori, pero no permet precisar si aquesta
generava uns excedents que podien ser utiUtzats en l'intercanvi
comercial. En el cas de la Tinen~a de Benifassa, l'assentament de
la Morranda (Bellestar), que es troba situat en la via de comunicació cap al Maestral, té una primera fase d'ocupació en el segle YO
i experimenta un importan! auge en els segles 0 -TaC, tal vegada en
relació amb aquestes explotacions (Flors i Marcos, 1998).
En general, pot dir-se que hi ha dues zones d'explotació mineral de major importancia: la Tinen~a de Benifassa i la serra Espada.
La resta sembla tractar-se d'explotacions menors repartirles al llarg
del territori. La major part d'aquestes explotacions són de ferro i de
plom, pero se'n citen també de coure, estany i, de manera excepcional, d'argent i or. El coneixement sobre la seua existencia prové
quasi sempre de la seua explotaci6 recent i, en pocs casos, resulta
possible documentar una major antiguitat mitjan~ant el registre
arqueologic; fins i tot és possible que en alguns casos aquests jaciments minerals no hagen estat explotats mai, donada la seua escassa rendibilitat. En alguns casos, la toponírnia permet la localització
de llocs on s'ha transforma! el mineral: Cagaferro i Cagaferrar són
topbnims que fan referencia a l'existencia de deposits d'escoria.
L'or és molt escas, ja que trobem una sola referencia d'aquest
mineral nadiu en un filó molt pobre a Eslida. L'argent apareix
sempre en galenes argentíferes i es !roba a Borriol, Onda i la Vall
d'Uixó. En general, les galenes són abundants, jaque, a més d'aquestes localitats, es troben a Santa Magdalena de Polpís, Alcala
de Xivert, Cabanes i Vilafamés. Quant a la seua rendibilitat són
explícits els comentaris de Madrid ( 1851 ) sobre les mines de galena: "los yacimientos de este mineral están generalment en nidos,
en riñones, en venillas y sin continuidad", per la qual cosa són
totes mines pobres i costoses. L'estany només apareix esmentat en
una ocasió a Orpesa. El coure (azurita, malaquita i calcopirita) no
és molt abundant: hi ha alguns jaciments poc importants a la serra
Espada (Artana, Eslida i la Vall d'Uixó).
El ferro apareix sempre ambla forma d'oxids (oligist, limonita, siderita, hematites i goethita), amb dues zones més importants
d'explotació a la Tinen~a de Benifassa (Fredes, la Pobla de
Benifassa i Castell de Cabres) i en la franj a proxima del Maestral
(Vallibona i Rossell) i a la serra Espada (Artana, Eslida, Onda, la
Vall d' Uixó i la Vilavella), i altres explotacions menors a
Albocasser, les Coves de Vinroma, Alcala de Xivert, les Useres,
Cabanes i 1' Alcora. Els toponims són útils per a la seua localització: Ferro, Ferrissa, Ferreries, Ferrers, etc. Finalment, el cinabri és
abundan! a la serra Espada (Betxí, Artana, Eslida, Alfondeguilla);
el argentum uiuum (mercuri) s'utilitzava en epoca romana pera
daurar l'argent i el coure, segons recull Isidor de Sevilla (Etim.
XIX, 10, 29), que n'explica el procediment d'extracció.
En conclusió, semb1a que la riquesa mineral d'aquest territori i
de les 1irees proximes pot haver permés una certa autosuficiencia en
deterrninats metalls i en algunes zones determinarles, pero difícil-
[page-n-25]
ment pot haver produ"it un excedent que pogués comercialitzar-se i
revertir en un enriquiment notable. Probablement la producció mineral era importan! per al nivell tecnologic i les necessitats de la cultura iberica, i potser fins i tot fou la causa de !'auge que experimenten
determinats assentaments de la primera edat del ferro i del període
iberic antic situats en les proximitats de les zones d'explotació, pero
no sembla haver indicis per atribuir a l'explotació d'aquests recursos
una especial importancia en epoca iberoromana i imperial.
9. LES COMUNICACIONS
En general, el territori presenta una major permeabilitat en direcció NE-SO a causa de la disposició estructural del relleu, que alterna corredors i cadenes muntanyoses d'orientació NE-SO en la meitat septentrional, així com una extensa plana Litoral en la meitat meridional (fig. 6). En canvi, en clirecció NO-SE presenta una escassa
permeabilitat a causa d'aquesta mateixa disposició, puix cal salvar
les serralades prelitorals, paral·leles a la costa, i penetrar en els massissos muntanyosos de !'interior (Arasa i Rosselló, 1995, 20-24).
Fig. 6.- Els principals camins naturals.
Els obstacles naturals permeten seguir en la meitat nord un
doble tra~at: exclusivament pels corredors prelitorals o alternan!
les planes Jitorals amb el més oriental d'aquests corredors. La pri-
mera d'aquestes dues possibilitats fou la triada pels enginyers
rornans per a construir la via Augusta, pero l'accessibilitat de la
segona va fer que historicament haja existit una mena de duplicitat viaria entre el carní anomenat de la costa i el camí interior.
El camí interior comen\=a a Tortosa, segueix per la banda est
del corredor de la Galera i cerca l'estreta vall de Traiguera que
abandona a l'oest perla Jana. Després segueix el corredor de les
Coves de Vinromi\ travessant el Pla de 1' Are, pera cercar l'eixida
de les costes de la Pobla cap a l'estret corredor de Borriol. Els
majors obstacles orogrMics són llomes i barrancs que el cami travessa o rodeja sense massa dificultats. Una vegada a la Plana de
Castelló, s'adre~a cap al sud fins a Vila-real pera seguir paral·lel
a la costa a cena distancia deis aiguamolls i cerca l'eixida al Camp
de Morvedre a través de la serra d' Almenara.
El camí de la costa comen~a també a Tortosa i segueix pel
corredor oriental d'Ulldecona, gira cap al sud entre els puigs de la
Misericordia i de la Nau aproximant-se a la costa i s'endinsa pel
corredor d' Alcala de Xivert. Després entra a la Ribera de Cabanes
per l'extrem NO i segueix vorejant J'albufera fins a Orpesa. Entre
aquesta població i Benicassim es troba l'obstacle més importan!:
els contraforts orientals de la serra del Desen de les Palmes que
davallen fins a la mar. Després d'arribar a la plana litoral, voreja
de nou l'albufera del Quadro i segueix pera enlla9ar amb el camí
interior al sud de Borriana.
Un tercer corredor permet la comunicació NE-SO per terres de
l'interior, alhora que facilita la penetració cap al NO. Des del pla de
Sant Mateu cap al SO s'accedeix al corredor d' Albocasser perTírig,
amb l'obstacle que suposa la fractura de la Valltorta. Després, el
corredor de la rambla de Carbonera segueix cap al SSO per Rosildos
i gira cap al sud pels Ibarsos fms a la Pelejana, des d'on resulta facil
l'accés al Pla de Yilafamés. Més endavant, la Rambla s'encaix.a i
resulta prou inaccesible, per la qual cosa és més tacil seguir cap al
SO per l'estret corredor que enlla~aels plans de Yilafamés i de Moró
fins a accedir a la depressió de 1' Alcora i a la Plana de Castelló.
En general la cornunicació en direcció SE-NO, cap a !'interior,
resulta dificultosa per la presencia de les serres prelitorals i, ja fora
de l'i\rea d'estudi, deis graons que tanquen l'accés als massissos del
rerapaís. En aquest sentit, l'únic corredor natural que al sud de
I'Ebre permet un accés directe als altiplans terolencs és el format
pel riu Pallmcia, a l'eixida del qual esti\ situada la ciutat d'ArseSaguntum. Al nord alguns cursos tluvials penetren amb for~a en
aquests massissos, pero sense arribar a configurar corredors naturals de llarg tra~at. Els camins que segueixen arranquen en ocasions
del camí litoral o es creuen amb ell i travessen el carní interior.
El primer d'aquests esta format perla rambla de Cervera, que
facilita l'accés fins al peu del graó format per les muntanyes de
Vallivana, un important obstacle que cal guanyar per accedir a la
comarca deis Ports de Morena i, des d'allí, al Baix Aragó. Cap al
SE, la comunicació amb el pla de Yinaros no resul!a difícil seguint
la mateixa rambla de Cer-vera.
Cap al sud, la rambla Carbonera penetra també en direcci6
NO des del pla d' Albocasser fins a trobar-se amb les formacions
meridionals de la zona central subtabular, que poden travessar-se
pel coll d' Ares, des d' on pot accedir-se a les terres al tes deis Pons
per Yilafranca i Morella i a terres terolenques. Cap al SE aquest
camí ha de travessar la serra d'En Galzeran a l'altura de la
Serratella pera baixar al corredor de les Coves de Vinroma i, després, la serra de la Vall d' Angel seguint el riu de les Coves per a
baixar a la Ribera de Cabanes a !'altura de Torreblanca.
Un tercer camí de penetració cap a l'oest naix a la mateixa
Ribera de Cabanes a !'altura de la Torre de la Sal. Des d'allí Ira-
15
[page-n-26]
vessa les formacions meridionals de la serTa de la Vall d' Angel
per accedir al conedor de les Coves de Vinromil pel PI a de 1' Are,
des d' on s' accedeix pel coll d' Alba al corredor de la rambla
Carbonera. Des d' aquest caltravessar el coll de la Bassa per anibar al corredor d ' Atzeneta, des d 'on pot seguir-se cap a
Vistabella pel coll del Vidre i d'allí cap a Mosquerola (Terol) travessant el riu Montlleó.
El següent camí arranca del NO de la Plana de Castelló i, en
aquesta direcció, a través de la depressió de 1' Alcora segueix el riu
homonim fins a Llucena, des d'on cal pujar el coll del Rebolcador
fins al riu Villahermosa, des d'on s'accedeix a la se1ra de Gúdar,
ja en terres terolenques.
El riu Millars forma l'eix transversal de la Plana de Castelló i
la seua vall, en general prou encaixada, pot seguir-se fins a terres
16
de Tero!, per on s'estén la seua cap<;alera, en el vessant meridional de la serra de Gúdar.
També perla banda oest de la Plana de Castelló, des d'Onda i
seguint el riu Veo per Tales i Alcúdia de Veo es travessa la serra
Espada, des d'on pot seguir-se el riu Chico per la Vall d' Almonessir fins al corredor del Palancia a l'altura de Sogorb. Pel SO
de la Plana de Castelló pot practicar-se un altre accés a la serra
Espada seguint el barranc de Solaig perles va lis d' Artana i Es !ida.
En l'extrem meridional de la Plana de Castelló, les altures de
la Punta i el Castellar separen el pla litoral de la Vall d'Uixó, des
d'on hi ha un facil accés a la val! de Palancia seguint la rambla
Cerverola i a la serra Espada remuntant el riu de Sant Josep per
Alfondeguilla. També, cap al sud, hi ha una comunicació facil
amb el Camp de Morvedre a través de les Valls.
[page-n-27]
11. METODOLOGIA
Aquest treball és. fonamentalment, un estudi deis assentaments de !'epoca iberoromana i de les produccions artesanals,
sobretot ceramiques i d' importació; adopta, per tant, la forma d' un
inventari de jaciments amb l'estudi deis materials coneguts en
cadascun d'ells i les conclusions que se' n dedueixen, tanta nivell
individual com en general de tot el territori estudia!. He inclos en
l'inventari tots els jaciments amb materials pertanyents a aquesta
epoca, fins i tot les troballes soltes quan ho he cregut d'interés, 101
especifican! la seua categoría. El tractament de cada jaciment,
dones, adopta la forma d' una fitxa, per a l'elaboració de la qua!
s'han tingut en compte una serie d'aspectes referits a les condicions de l'habital que he considerat d'ínterés per a l'analísi territorial. Aíxf, cada fitxa inclou, sempre que ha estat possíble obtenir la informació, els següents apartats:
Coordenades UTM.
Deposit deis materíals estudíats.
Bibliografia.
Descrípció:
- situació.
- altitud absoluta (metres sobre el nívell del mar) i relativa.
- distancia fins a la costa.
- orientació.
-control sobre el territori: visibilitat.
- condicions defensives.
- morfología i estat de conservació.
- dimensions i superfície aproximada.
-distancia fins a l'assentament més proxim; intervisibilitat.
- distancia fins a les vies de comuoicació més próximes.
- proximitat de l'aprovisionament d'aigua.
- Historia: treballs reaHtzats i materials arqueologics coneguts.
- Estudi deis materials.
- Conclusions: categoría, funció í cronología.
-
En J'apartat de la descripció, he tingut en compte l' accessibilitat, les condicions defensíves, la visíbílítat sobre el territorí i la
intervisibilitat. En la relació de parametres he posat primer els
referents a les característiques físiq ues del lloc, a continuació els
propis de l'assentament i en darrer lloc altres complementaris
referits a les distancies entre ells i amb altres elements d'interés.
Pel que fa a l'estudi deis materials, s' hi inclouen tant els coneguts només per la bibliografía com aquells conservats en museus
i col·leccíons partículars que m'han estat accessibles. S'estudien
només els materials d'importació, el monetari i les imitacions
ceriimiques que poden resultar d'interés; hom fa esment també
deis materials iberics, de llurs característiques i de llur cronología
en els casos que es coneix aquesta informació i resulta d'interés.
Deis materials estudiats es fa una descripció de les produccions i
deis tipus, així com d'altres particularitats d'interés. Finalment, es
fan unes consideracions generals sobre l'assentament atenent a la
seua importancia, funció i cronología.
Hom pretén estudiar la incidencia de la cultura romana com a
element definidor d' un procés de canvi, cosa que en un estudi
arqueológic només pot fer-se mitjan~ant els materials d'importació i llurs imitacions en les produccions indígenes, l'aplicacíó de
noves tecniques constructives, etc; la seua utilitat, fonamentalment deis primers, és doble, ja que a més aporten precisions de
típus cronologic sobre l'ocupacíó d'aquests assentaments en el
període iberic final.
Aquesta metodología té les seues limitacions evidents, com ja
va assenyalar Buríllo ( 1980, 12-13):
- no coneixem amb seguretat tots els jaciments existents; en
algunes zones pitjor prospectades aquest buit pot distorsionar les conclusions sobre l'estudi del territori.
- la informació que tenim dels jaciments és molt parcial, ja
que en la seua major part no han estat excavats i hem de treballar, for~osmnent, amb materials de supe1fície.
- els jaciments s'estudien a partir de llurs característiques
externes; els processos erosius i antropics els han desfigura!
i la imatge que ens donen esta for~a deformada.
- els materials arqueologics són en molts casos pobres, estan
fragmentats í no tenen context estratigrafic.
- les dades de que disposem per a restituir el medí ambient
ffsic són molt escassess: a més, la utilització d' un metode regressiu pot conduir-nos a anacronismes.
17
[page-n-28]
Tanmateix, creiem que l'avan¡; en la investigació aconseguit
mitjan¡;ant l'aplicació d'aquesta metodología compensa les seues
limitacions i les de les conclusions a que ens permet arribar.
l. ELS ASSENTAMENTS
El sistema de localització deis jaciments ha seguit dues fases,
com és usual en aquest tipus de treballs (Burillo, 1979; Ruiz
Zapatero, 1983; Ruiz Zapatero i Burillo, 1988; Ruiz Zapatero i
Fernández, 1993). En primer lloc. en el procés d' informació he utilitzat els mapes topografics a escala 1:50.000, 1:25.000 i 1: 10.000,
així com la fotografía aetia 1:15.000. Mitjanr;ant els mapes
topogratics de I'IGN, particularment les edicions més antigues,
així com les publicacions de toponímia i d'allra documentació rica
en toponims, he pogut reunir diversos indicis de l'existencia de
jaciments arqueologics. Aquesta informació ha estat completada
mitjan¡;ant l'enquesta directa a persones coneixedores del terreny,
referida tanta toponims d' interés arqueologic (Arasa, 1986), com
als indicis de restes arqueologiques en general. Aquesta primera
fase es va completar amb el buidat de teta la bibliografia per tal de
reunir i sistematitzar les notícies d'interés arqueologic.
En segon lloc vaig procedir a realitzar els treballs de prospecció que, donada l'extensió del territori a estudiar. han estat
necessariament de caracter selectiu. El criteri general que he
seguit ha estat de tipus geografic,ja que he delimita! una serie d' unüats segons la relació exposada, en les quals resultava de major
interés realitzar treballs de camp que permetessen ampliar el nombre d'assentaments coneguts. Pera facilitar aquesta tasca he elabora! uns criteris de selecció consideran! les condicions defensives i la seua rellevancia, els emplar;aments en vessant i en llomes
i. en general, la proximitat a les !erres de cultiu, a les fonts o cursos d'aigua i a les vies de comunicació. A partir d'aquests criteris
s'han aplica! moduls de separació entre assentaments i s'han elabora! uns models teorics de distribució tenitorial.
Els res ultats d'aquest metode han estat valids en general i han
permes localitzar diversos jaciments inedits. Contrariament,
alguns intents de comprovar les velles notícies proporcionades per
la bibliografía s'han vist frustrats, com ara en els casos
d' Almedíxer i el Corral de Roio (Aicala de Xivert).
Pera l'estudi deis assentaments vaig elaborar inicialment un
llistat de tots els jaciments d'epoca iberica, coneguts tan! a través
de la bibliografía com per notícies orals, que he anat actualitzant.
S'hi van eliminar aquells suticientment coneguts que no presentaven restes del període iberic final; els altres van ser prospectats.
Els treballs de prospecció selectiva van permetre localitzar-ne
altres de nous. O'aquesta manera es va elaborar un llistat d'assentaments iberoromans que no pot considerar-se definitiu, ja que
seguira ampliant-se a mesura que avance la investigació.
Sobre cada jaciment he realitzat una prospecció directa, amb
l'estudi de la morfología, estructures visibles, extensió aproximada quan ha estat possible, relació amb el medi i materials arqueelogies. Pel que fa a la superfície deis assentaments, en general he
seguit criteris aproxirnatius, puix la inexistencia de lírnits precisos
dificulta en molts casos els treballs de rnesurament. Quant als
materials, s'han arreplegat els considerats d ' interés pera la datació i caracterització del jaciment.
El coneixernent deis assentaments iberics en aquesta zona és molt
incomplet i se centra principalrnent en jaciments amb nivells corresponents a períodes més antics d'aquesta cultura. Val a dir que deis
J8
220 jaciments iberics que he pogut inventariar, només 30 han estat
objecte d'excavacions o sondeig. Deis 97 jaciments que es daten en
epoca iberoromana, 27 han estat objecte de sondeig o excavació.
He intentat omplir els buits de jaciments que hi havia en determinades zones amb la realització de campanyes de prospecció
selectiva. Amb aixo horn ha aconseguit. sinó un coneixement
exhaustiu del territori, una rnostra suticientment representativa del
poblament que permet iniciar una analisi territorial, particularment en determinades zones, i definir les directrius de noves
investigacions.
Les intenses prospeccions de superfície han permés obtenir
suficient informació sobre la cronología i la periodització d'alguns assentaments iberics intensaments afectats pels cultius. La
utilitat deis materials arreplegats en superfície resulta determinant
en alguns casos i sempre complementa la informació que proporcionen les excavacions. En els jaciments iberics. el fet que els
nivells corresponents al període iberoroma siguen sernpre els més
superficials, fa que es troben revolts i alterats, de manera que l'excavació no sol aportar informació estratigrafica útil. En alguns
casos, com el jaciment iberic de la Curolla (Cervera del Maestre),
s'ha pogut arreplegar un considerable volum de ceramiques que
permet extraure una importan! informació sense necessitat de
recórrer a l'excavació. La prospecció, dones, esdevé particulament interessant des del punt de vista cronologic, ja que una mostra suficientment representativa de ceramiques permet establir una
seqüencia cronologica prou completa de l'ocupació d'un assentament (Leveau, Sillieres i Valla!, 1993, 26).
Pel que fa a la relació de jaciments, per tal de facilitar l'exposició i no fer excessives divisions i subdivisions, he redu'it el nombre d' unitats paisatgístiques a 8. Els jaciments de les zones més
proximes els he incorporal a aquelles considerades fonamentals,
com ara els existents en els contraforts de les serres, que passen a
formar part de les planes i corredors amb que estan relacionats.
D'aquesta manera, i seguint un ordre expositiu de nord a sud i
d'est a oest, les unitats que hi apareixen són: 1) el pia de Vinaros;
2) el corredor d' Alcala de Xivert; 3) la Ribera de Cabanes; 4) la
Plana de Castelló; 5) el corredor de les Coves de Vinroma; 6) el
conector de Boniol; 7) el corredor d' Albocasser; i 8) la depressió
de 1' Alcora.
2. LES PRODUCCIONS CERÁMIQUES
Una pan importan! de la informació obtinguda en aquest treball s'ha extret de l'estudi de les produccions ceramiques que
caracteritzen aquest període. És per aixo que, sense ser prbpiarnent un estudi ceramologic, en la seua elaboració ha estat fonamentalla utilització deis principis metodologics que caracteritzen
aquest tipus d 'estudis.
Pera la seua elaboració ha estat necessaria la confecció d' un
inventari general deis ·fragments ceramics de tots els jaciments
estudiats, tant deis procedents d'excavacions com deis arreplegats
en prospeccions superficials. Els mater.ials han estar objecte d'una
analisi completa que, en primer lloc, ha permés la seua adscripció
a les produccions corresponents; en segon lloc, cada pe~a ha estat
classificada tipologicament segons les taules propies de la seua
producció; en tercer lloc, els conjunts ceramics de cada jaciment
han esta! estudiats globalment per tal d'extreure'n el maxim d' informació sobre la evolució de l'ocupació, referida tant a la seua
cronología com a la seua importancia en relació a )'aprovisiona-
[page-n-29]
ment cer!unic en cada epoca. Finalment, cada producció ceramica
ha estar estudiada de manera individualitzada per tal d'analitzar
amb profunditat les formes. motius decoratíu$, etc, que han estar
registrats, i les conclusions de tipus cronologíc, comercial, etc,
que se'n deriven.
A partiJ· d'aquests inventaris s'han elaborar uns quadres que
sintetitzen la informació considerada essencial sobre les diferents
produccions ceramiques presents, en els quals he intentar conjugar claredat i facilitar de comprensió -utilítzant un mínim d"abreviacions- amb el volum d"informació. S'hi especifiquen en set
columnes la producció, forma, nombre mínim d' índividus (fragments i peces diferenciarles) de cada forma (NMI), dimensions.
observacions. figura i nombre de fragments de cada producció í el
toral del jaciment (TF), segons els criteris normalment utilitzats en
aquest tipus d'estudis (Bats, 1988; Arcelin, 1991; Py i Adroher,
1991 ). En la columna referida a les dimensions s' inclouen el diametre de la vora (V) i de la base (B), l'alc;:aria de la pec;:a (H) i
-només en el cas de les peces més completes- la relació entre
l'alc;:aria i el diametre de la vora (HN); d'aquesta manera, aquesta informació esta relacionada directament amb les característiques i estat de conservació de la pec;:a. En els casos excepcionals
que es conserva un nombre considerable de peces senceres, aquestes dades es presenten en un quadre a part (la Torre de la Sal. la
Torre d'Onda). Les dades referirles a ls diametres són aproximades
si no es tracta d' una pec;:a sencera o suficientment completa. En la
columna referida a les observacions s'indica, pera les cer3m.iques
de vemís negre, la decoració amb els motius corresponents (handes pintades, rosetes, palmetes, etc) i !'existencia de grafits.
Finalment, la columna referida a la figura indica el número d'aquesta i de la pe\=a o peces referides en cada aparta!.
Si els materials procedeixen d'excavacions, en general s'estudien a parr deis procedents de prospecció, excepte en els casos que
e l nombre i la representativitat d "uns i altres siga sernblant i redu"Jda. De més a més, per a facilitar la comprensió de la informació
s'hi inclouen grafics de percentatges de les diferents produccions
de ceramiques fines, així com diagrames de barres sobre les diferents formes de cada producció.
De manera general, les produccions ceramiques estudiarles
són les següents: campaniana A i B, campaniana de pasta grisa,
aretina de vernís negre. parets fines. imitacions de parets fines,
llantia. ungüentari , ceramica comuna, morter i amfora.
Ocasionalment es fa referencia a altres produccions del segle III:
Gncllhia, tallers de Roses, petites estampilles i Teano.
Per a la presenració de la ceramica de vernís negre he seguir
fonamentalment la tipología de Lamboglia ( J952a). Agrupe les
peces analitzades en les produccions caracteritzades per aquest
autor que convencionalrnent hom manté coma "universals" (campaniana A, B i de pasta grisa). Les parücularitats d' interés es
comenten en l'apartat de cadajaciment i, segons la seua importancia, e n el general dedicat a la producció corresponent. Si l'estat de
la pe\=a ho permet, he seguit la tipología de More! ( 1981 a) i faig
referencia a les divisions més amplíes (especie, genere, etc), i, en
els casos que aixo és possible, a les series o lipus concrets; en
general, pero, quan l'estat fragmentari de la pe\=a no permet una
altra cosa, he seguit la classificació de Lamboglia.
L'ordre de presentació deis materials és el següent: 1) campaniana A; 2) campaniana B; 3) campaniana de pasta grisa; 4)
aretina de vernís negre; 5) ceramica de parets fines; 6) ungüentari; 7) cera mica comuna; 8) morter; 9) amfora; 10) imitacions
de campaniana; 11 ) ímitacions de parets fines; 12) imitacions
d'amfora.
19
[page-n-30]
[page-n-31]
111. EL PERÍODE IBERIC FINAL
l . PROPOSTES DE DEFINICIÓ
La majar part deis autors que s'han ocupa! de la definició i cronología del denomina! període iberic final, tarda o iberoroma, el
defineixen en relació amb la presencia romana, !liguen el seu inici
a la conquesta i el daten en els segles Il-I aC. pero sense aprofundir-hi més. Sense pretendre fer un repas exhaustiu de les opinions
deis diferents investigadors que s'hi han pronuncia!, resumiré algunes de les propostes que em pareixen més significatives.
Pellicer ( 1979-80, 332), en el seu assaig sobre la periodització i
cronología tartessica i turdetana, assenyala un període de continu·itat cultural i crisi economica des de mitjan del segle 111 fm a mitjan
del II, quan comen9a la reactivació amb el comer9 roma en el període que anomena iberic final. Sense eixir d' Andalusia, a Granada.
Aguayo i Salvatierra (1987, 233) situen l'inici del període iberic
tarda en el segle IIl per les influencies púniques. A Castelló, Gusi i
Oliver ( 1987, 108-1 09) també anticipen el principi d'aquest període a les incursions deis cartaginesas al sud de la península.
Ruiz i Molinos ( 1992, 97-99) han elabora! una proposta de
periodització de les produccions artesanals iberiques. Aquests
autors han estructural la producció ceramica en sis períodes, deis
quals els tres darrers s'endinsen en !'epoca romana. El període
lberic IV (350/300-175/150) el daten en relació amb les importacions ceramiques: l'inici per l'aparició de les produccions gregues
de les colonies occidentals i el final per la importació de la camparuana A; el final és anterior a l'aparició de la campaniana B i esta en
relació histórica amb les reestructuracions administratives romanes
al final de la Segona Guerra Púnica. El període iberic V (175/150
aC-60 dC) esta clarament vinculat a les produccions romanes; es
planteja allargar el final del perfode a la vista de la continu'itat deis
tipus duran! les etapes cesariana i augusta, justificable perque no
pareix que fins aquel! moment l'artesanat s'haja plantejat fer un
can vi en la vaixella per la sigil·lata hispanica. Finalment, el període
iberic Vl (60 dC.-segles ll/IIl) comprén la producció marginal i es
caracteritza per la practica desaparició deis estils diversificats.
A Catalunya, a I'Emporda (Girona) Martín (1987, 26) sirua
aquest període en !'epoca romano-republicana. Un criteri semblant
segueix Junyent (1987, 62) a Lleida, on el data en els segles ll-1. A les
comarques interiors catalanes, Padró ( 1987, 52) es refereix expressament a la Romanització per a designar aquest període. Al Baix Ebre.
pera Gracia i Munilla (1993, 216 i 236) l'horitzó iberic tarda correspon als períodes iberic IV-Vi es data en els segles II-I aC. La característica fonamental és l'augment gradual de la influencia romana,
amb dues fases que tenen com a punt d'intlexió l'ocupació militar
derivada de l'enfrontament militar que té lloc en la Segona Guerra
Púnica. D'aquesta manera. mentre el segle
és una continuació de
l'iberic m, amb contactes incipients amb el món roma, en el segle n
esdevé l'estructuració de la presencia administrativa romana, ambla
transformació i desaparició deis nuclis indígenes.
Bonet i Mata ( 1995, 162-163) han ressaltat que, per oposició a
l'escassa incidencia que sembla tenir la Segona Guerra Púnica en
tenitori valencia -lleva! de l'episodi aillat de Sagunt-, la conquesta
romana incideix profundament en el desenvolupament de la cultura
iberica i en suposa l'inici d'una etapa diferenciada, amb canvis en el
patró d'assentament. En aquesta línia, Bemabeu, Bonet i Mata (t987,
150- 153), en el seu esrudi sobre l'organització del tenitori edeta, van
establir uns criteris arqueologics per a la caracterització del període
iberic final a la comarca de Camp del Túria (Valencia): canvis en el
patró d'assentament en el primer quart del segle quant a la ubicació (en vessant o en pla), grandana (reducció) i nombre (menor).
L'establiment d'una línia divisoria entre els períodes iberic pie i
iberic fmal és una qüestió complexa que ha d'abordar-se tenint en
compte diversos factors. És obvi que el desenvolupament de la propia cultura iberica és el que ha de definir els canvis que pem1eten
establir aquesta delimitació. Des d'aquest punt de vista, la producció
ceramica és un element importan! a tenir en compte en qualsevol
intent de periodització, pero també han de considerar-se altres aspectes com el poblament i el desenvolupament economic, social i polític.
D'altra banda, !'impacte de factors extems pot resultar també determinan! si les conseqüencies afecten decissivament al desenvolupament d'aquesta culrura. Des d'aquest punt de vista, l'expansió imperialista cartaginesa pel sud de la península i la resolució del conflicte
romano-cartaginés en tenitori iberic, amb la seua consegüent ocupació per part de Roma, poden tenir efectes rranscendentals, ja que a
curt terrnini suposen l'inici d' un procés de canvi cultural oriental a la
m
n
21
[page-n-32]
unifonnització sota patrons italics que coneixem amb el nom de
romanització. En aquesta línia. cree que hom pot fixar el rnomcnt
d'inllexió de manera aproximada en el transit del segle m al ll. entre
l'inici del contlicte romano-cartaginés el 2 18 i la data aproximada de
pacificació deis territoris conquerits en una primera etapa en la fa~a
na rnediterrlmia peninsular que hom pot situar en el 190.
El transit del segle m al 11 és, dones, el moment que assenyala el principi d'un període en que l'acció de Roma cornen~a a condicionar el desenvolupament de la darrera fase de la cultura iberica, quan s'inicia un canvi que marca el principi del len! pero constam procés cap a la seua desaparició. La conquesta romana és l'esdeveniment historie que va originar una serie de transformacions
de tora índole que caracteritzen aquest període com una fase de
can vi que dóna pas a una nova etapa caracteritzada per la progressiva hegemonía deis patrons romans. Aquests són, justament, dos
deis problemes més debatuts sobre aquest període: quins són
aquests canvis que caracteritzen la dan·era etapa de la cultura iberica i fins a quin moment es prolonga. Si sobre la primera qiiestió
pot arribar a haver certa unanimitat entre els investigadors. és evident que la resposta a la segona esta condicionada per la desigualtal deis processos de canvi en les diferents arces d'aquesta cultura.
Des del punt de vista de la cultura romana, el final de la
Segona Guerra Púnica l'any 206 suposa l' inici de l'acció romana
sobre les poblacions indígenes que tindra com a conseqiiencia un
procés de canvi cultural, tan llarg en la seua realització com transcedent en les seues conseqiiencies. Coneguts cls resultats d' aquesta acció. hom por afirmar sense exageració que la intervenció
romana suposa "el principi delllarg final" de la cultura iberica. El
significa! del fet historie, dones, resulta inqüestionable, la seua
transcedencia és suficient com per a considerar-lo la fita que
marca el final d'un període i el principi d'un altre
La denominació d' aquest període com iberoroma es justifica
pel fet que es tracta d'una etapa de transició, de canvi entre ambdues cultures. És !'última expressió de la cultura iberica i es desenvolupa sota la gran pressió exercida per la potencia conqueridora,
és una epoca de mestissatge, de mescladissa, de transit cap a un
nou període. Des d' aquest punt de vista podem parlar de període
iberoroma en la mesura que el pes de la cultura indígena resulta
encara fonamental. Aquesta denominació traba suport en les manifestacions culturals: ens trobem amb una cultura (indígena/dominada) en que les expressions d'aculturació sota el patró de la cultura romana (forania/dominadora) són cada vegada més freqüents
i intenses. El resultat fina l sera la substitució deis models propis
pels foranis i la seua adopció com a propis. amb un indubtable pes
d' aquells que permet parlar de cert mestissisme (Garcés, 1990).
2. ESTUDIS REGIONALS
L'estudi de la fase final de la cultura iberica ha estat aborda! practicament en lotes les arces del seu ambit territorial, encara que amb
desigual profunditat. A Catalunya, el treball de Casas i NoUa ( 1983)
sobre les comarques gironines ha permés demostrar la perduració de
la major part deis asscntaments en el segle 0:, amb processos contralis d'engrandíment i d'abandonament gradual. Cap al sud, els treballs
sobre la ciutat iberica de Burriac han permés caracteritzar aquesta cultura en els seus daners moments (Miró, Pujol i García, 1988).
En la zona central del litoral catala, el trcball de Miret, Sanmru1í
i Santacana ( 1986) sobre el territori compres entre els rius Llobregat
22
i Gaia ha posat de relleu la desigual resposta del poblament iberic,
tins i tot en zones molt properes. davant el fenomen de la romanüzacíó. Cap al sud. els estudis s'han central en la ciutat de Tarraco,
on s'ha pogut comprovar !'existencia d 'un oppidum iberic a la vora
del qual s'assentara el primer campament roma (Adserias et alii,
1994). Gracia i Munilla ( 1993, 216, 236) han esrudiat l'evolució del
poblament iberic en les comarques de I' Ebre. Per aquests autors el
segle ll suposa el final de l'assentament iberic en la zona com a
conseqüencia deis canvis operats en l'estrucrura poblacional: redistribució de la propietat de la terra a partir del 1'establiment de població romana. canvj en el model de relació economica entre les poblacions autoctones i l'administracíó provincial romana i ruptura de
l'estructura social indígena. A excepció del Castellet de Banyoles
(Tivissa), l' abandonament deis nuclis indígenes no es produeix per
accions militars, sinó per motius estrictament economics.
A les comarques de ponen!, Junyent ( 1987, 63) va assenyalar
que es produeix un abandonament gradual deis oppida, amb una
continu"ltat important de diversos asscntaments. El treball de Garcés
( 1990) resulta fonamental peral coneixement d'aquest període a les
planes de Lleida i Osea. A la banda meridional de I' Ebre. cal destacar el primerenc treball de Burillo ( 1980) sobre la jerarquització del
poblament iberic i la influencia del procés roman.itzador. Amb posterioritat, l'aparició de l'anornenada Tabula Comrebie11sis (Fatás,
1981) ens proporciona una valuosa informació sobre el grau d'integració de les poblacions iberiques en les primeries del segle l aC.
Els recents estudis sobre la ceramica iberica, amb treballs
monografics sobre formes com el calat (Conde, 1992), mostren la
vitalitat de les produccions iberiques en aquesr període i la seua
penetració en els circuits comercials del meditenani occidental al
si del naixent imperi roma.
Al País Valencia. una serie de recents treballs han suposat un
importan! avan~ en el coneixement de la cultura iberica. A les
comarques septentrionals, Oliver (1998) va realitzar una síntesi
sobre el poblament iberic davant la romanització i ha aborda! el
tema a partir de l'estudi del Puig de la M isericordia (Vinaros), la
darrera fase del qual es data en el segle II aC (Oliver, 1994). Cap
al sud, les darreres investigacions a Sagw11w11 i el se u port han permés comprovar el dinamisme de la cíutat en els decennis posteríors
a la Segona Guerra Púnica (Aranegui, 1982a; Pastor i Aranegui,
1993). A les comarques centrals (Bonet i Mata, 1995, 162- 163), els
treballs de Mata (199 1) sobre Los VilJares i de Bonet ( 1991, 1992,
1993 i 1995) sobre el Tossal de Sant Miquel han posar de relleu la
importancia de senglcs nuclís urbans iberics. En el tenitori
d' &Jeta, amb posterioritat a la destrucció de la ciutat i de bona part
de les talaies i llogarets del seu terrirori al principi del segle Il aC,
s'observa un canvi en el patró d'assentament caracteritzat per la
desaparició del factor defensiu en els empla9aments. A les comarques meridionals, el ja classic treball de Llobregat (1972) aporta
una importan! informació sobre el poblament de la Contestania.
A Múrcia. Lillo ( 1981) ha assenyalat que en la primera meitat
del segle li aC s'observen símptomes de decadencia i d' abandonament deis assentaments iberics a causa de la remodelació del
territori en funció de la ciutat núnera de Canlwgo Noua. A
Andalusia, a l'ilrea iberoturdetana, l'inici de la romanització suposa la desaparició de molts nuclis a l' alt Guadalquivir, com ha fet
veure Ruiz Rodríguez ( 1987). D'altra banda, sempre s'ha ressaltat la primerenca romanització de la Betica, tot í admetent la !larga perduració de les tradícions i manifestacions culturals iberiques
(Bendala. 198 1). Tanmateix. recents investigacions al Ceno de la
Cruz (Almenidilla) han permes comprovar la inexistencia de trets
romanitzadors en pie segle II aC (Vaquerizo el a/ii, 1991 ).
[page-n-33]
IV. LA ROMANITZACIÓ: UN CANVI CULTURAL
La conqucsta romana suposa l'in.ici d'una serie de transformacions culturals que caracteritzen un perfode decissiu pera la cultura
iberica, per tal com suposen una ruptura e n el seu desenvolupament
autonom i la seua progressiva incorporació a la civilització classica,
amb la qual entren de manera definitiva en la historia. Aquest fenomen. sens dubte un deis de majar transcendencia en J'antiguitat nostrada, és poc conegut en general i difcreix quant a ritme i intensitat
d' unes arees a altres dins la cultura iberica. També canvia l'en.focame nt segons !'estudien investigadors del món classic o de J'ibCric; en
general els primers posen més emfasi en l'estudi deis nuclis urbans,
mentre que els segons centren l'atenció e n el substrat indígena.
El concepte de romanització esta exposat a un ús -i fins i tot a
un abús- tan divers com en ocasions s uperficial. Hom parla de
romanització "primerenca". "'ta rdana". "rapida". "lenta". "profunda'', "superficial". " intensa", "forta". etc. L'ús recurren! d'aqucst
terrne en la historiografia moderna per part d 'arqueolegs i historiadors de l'antiguitat podría fer pensar que es tracta d ' un concepte c iar. perfectame nt definit. 1 aixf és e n aparenr;a mcntre e ns
movem en un nivel! superficial, sense exigencies d'aprofundir.
Pero resulta evident que es tracta d'un mot de significa! complex,
divers. Aquest fet es palesa quan intcntcm explicar-lo des de l'antropologia cultural, e n el context deis processos de canvi. camp on
investigadors de la prehistoria i de la protohistoria han avan~at
amb més decissió i profunditat en els darrers anys al nostre país.
Amb tot, cree que el terme romanització segueix sent el més
adequat pera denominar el procés de can vi cultural que té lloc en
la majar pan de la Península l berica en els segles Il-1 aC. La seua
recuperació exigeix redefinir-lo sota noves premisses i avan~ar en
la descripció del procés. La singularitat d 'aquest canvi radica e n
que és el primer del qual disposem d'informació escrita junta la
que proporciona el registre arqueologic. No resulta filcil sistematitzar els components d'aquest complex procés de canvi cultural, i
d' aquest projecte que ultrapassa les possibilitats -i les necessitatsd'aquest treball. només e n faré un es~ (Arasa. 1999a).
l. UN POC D'HISTORIOGRAFIA
La bibliografía que tracta d'aquest tema és molt extensa. És
per aixo que. més que fer-h i un recorrcgut cxhaustiu, em limitaré
a escorcollar-hi. Dividiré l'exposició e ntre una primera part de
caracte r general, referida a qüestions conceptuals, i una segona
centrada en els estudis sobre Hispania.
El terme romanitz.aci6 va comem,:ar a utilitzar-se en el segle
XIX, e n una conjuntura economica caracteritzada perles relacions
colonials, amb la finalitat de referir-se a J'acció de Roma en les
diferents províncies. Aquest origen va ser destacat per Pflaum
(1978, 386-388), qui, referint-se a !' África, es pronunciava de la
següe nt manera: "(...) hem d' alliberar-nos decididament de la
romanització en tant que procedeix d'una ideología del segle XIX:
els Romans, be nefactors del pobles conquerits fora d' Italia, als
quals ells aporten amb la pau el progrés i la civilització, vet ací un
concepte que esta fora d'ús. Pertany a !'era colonial i mor amb
ella". Pero els lúcids comentaris d'aquest historiador anaven més
enlla del posicionament ideologic i s'endi nsaven e n el funcionament d'aquest fenomen: "Aixf, dones, si hi ha romanització, és un
procés que s'entén per imitació, per osmosi. Hom assimila perque
es té la consciencia de poder vi ure millor, amb me nys dificultats
e n jugar el joc deis romans". 1 sobre el paper deis romans e n
aquest procés i el seu resultat. afegia: "Així, dones, els Romans
mai no han volgut romanitzar. i en realitat, la recepció de la civilització deis conqueridors no ha estat mai completa ni veritablement acabada". Finalment, concloi"a plantejant un altre problema
historie no menys complex i transcendent: "Així, e l problema de
la romanització, terme que jo desitjaria posar entre cometes, revela el més punyent i misteriós de la desromanització".
En aquesta línia, Hopkins ( 1996, 19) ha assenyalat que el concepte de romanització va sorgir e n principi "com un instrument
simplista del qual es va valdre la historia apologetica romanocentrica pc r analitzar els problemes plantejats per l'aculturació deis
primitius pobles conquerits perla civilització superior de la Roma
imperial" . Aquest autor destaca tumbé que alguns termes com
romans, poblacions sotmeses i fins i tot el mateix de romanització,
"obeeixen a una concepció simplificadora i fictícia, que pretén
imposar una unitat artificial sobre la inaprehensible diversitat que
escapa al nostre coneixement".
L'acccptació d'aquest terme -consideracions ideologiques a
banda- fou ra pida i general perque permetia resumir en un sol
mot un fenomen de gran complexitat, el qual, d 'altra banda,
compta amb paral·lels en altres ambits culturals i cronologics
(heJ.Ienització, arabització. etc). Aquestes mateixes raons són
les que el mantenen. avui dia. tan viu com sempre. Pe ro si el
23
[page-n-34]
concepte resultava prou ciar, també va coment¡;ar a ser evident
que ni el seu abast en les diferents regions de l' Jmperi, ni la
intencionalitat del govern roma foren les mateixes. Així,
Rostovtzeff (1937, 451 -455), que ja feu veure el paral·le lis rne
existent e ntre e ls ibe rs i e ls habitants de l'antiga Dalmacia, va
escriure referint-se a aq uest país: ''A més, la romanització a
fons de les ciutats i deis camps no entrava e n els inte ressos del
govern roma. jaque hauria privat l'estat d'excel·lents reclutes.
tant pera les legions com pera les tropes auxiliars. En aquestes
circumstancies no és d'estranyar que !'obra de romanització no
fos mai completada a Dalmacia. Tampoc la població de les ciutats arriba a estar acabadament romanitzada, i molt menys la de
llurs tcrritoris. Per últim. molles de les tribus no van ser mai
urba nitzades: seguiren sent allo que scmpre havien esta! i vivint
a l'antiga usant¡;a. lmpressions que condueixen a considerar que
el món rural vcgetava presoner de coslllms seculars, impe rmeable a tota transformació ( ...). Roma manifcstava el seu domini.
utilitzant al maxim la scnsibilitat i les tradicions indígenes".
En línia amb els corrents moderns. tant des d'una perspectiva
ideologica com terminologica i conceptual, l'any 1974 el VI'
Congrés Internacional d'Estudis Classics es va dedicar al terna
"Assirnilació i resistencia a la cultura grecorornana en el rnón
antic''. Corn va destacar Bénabou ( 1976a, 367), la utilització del
terrne "resistencia" obe·ia a una "moda", puix, e n un pe ríode historie caracteritzat per la descolonització. la tendencia ideologica
exigía pre ndre part pels indígenes i exaltar llur resistencia a la
romanització. al mateix temps que s' insistia sobre els seus aspectes negatius i mancances. Aquest fct posava e n evidencia la dependencia ideologica deis historiadors a !'hora de valorar els fenomens histories: mentre que e n l'~poca de la colonització moderna
es donava una imatge idílica de la romanització, com la renectida
per Cagnat. en !'epoca de la descolonirzació es passava a exaltar
la resistencia a l'estranger. Al cap i a la fi. la romanització va provocar l'extinció de cultures i llengües i, per tant, corn tota uniformització imposada. va produir un empobrime nt cultural. També és
legítim. dones. que en una epoca caracteritzada per !'auge del
nacionalisme, el ''ge nocidi c ultural" deis ibers despene simpatía.
De fet, el carkter negatiu de l'"acció civilitzadora" deis romans
ja fou assenyalat per Tacit (Ag1: XXI, 2) en referir-se als Brita ns:
ldque apud imperitas lmmaniflls uocabmw; cum pars seruiflltis
esset ("EIIs, ingenus, anomenaven civilització el que constitu'ia un
factor de la seua servitud"). Aquesta evidencia e ns obliga a una
utilització prudent del terrne resist~ncia. redu'it estrictarnent als
dominis militar i cultural (Bénabou, 1976a. 369), que tan sois de
manera matisada pot utilitzar-sc a Hispania, e n moments i en
regions molt determinarles. i sovint en contextos socioeconomics
complexos.
En el seu extens treball sobre la resis tencia africana a la romanització. Bénabou (1976b. 25-3 1) va proposar una periodització
del procés d'assimilació cultural amb tres fases: conquesta. colonització i romanització.
- Conquesta: és la submissió per les armes i annexió d' un
territori i no implica una transformació profunda del país conquerit. Roma, en lloc de sotmetre els ven¡¡:uts al seu propi regim de
producció i a les seues forn1es de pensament, pot mantenir l'estat
de coses i establir-hi irnpostos. La conquesta suposa una transferencia de propietat (dedictio) i els ocupants, fins aleshores propietaris, es veuen obligats a pagar un stipendium.
- Colonització: assignació de parccl·les del patrimoni roma a
colons perque s'organitzen en c iutats. Es tracta d' una transferencia d' hornes. de ciutadans romans.
24
- Romanit::.ació: és una veritable transferencia de civilit?.ació,
una remodelació que s'efectua a tots els nivells. Es tracta d'un
procés que comporta la creació de colonies, desenvolupament de
ciutats antigues, augment constan! del nombre de ciutadans i l'exte nsió de llurs necessitats.
Pera Bénabou ( 1976a), el terme romanització no es pot comprendre si no es posa en relació arnb altres mots que designen
nocions més o rnenys ve'ines. com conquesta i colonitt:ació. La
conquesta marca el domini de Roma sobre un territori. que es tradueix en una "uansfcrencia de propietat" que. eventualmcnt. pot
no tenir majors repercussions en els habitants del territori conquerit. La colonització, e n el sentit roma. és a dir. la implantació de
colonies de ciutadans en un territori. comporta una "tra nsferencia
de po blació'' que pot, també. no afectar di rectament els indígenes.
Contrar.iament. la romani tzació -que suposa l'acomplimcnt de les
e tapes precedents, amb les quals sovint es confon- no comen¡¡:a
més que amb una "transferencia de civilització". ésa dir, quan les
institucions, la religió i la llengua deis romans es difonen e ntre els
indígenes. Aixi caracteritzada. la romanització no és pas un procés simple, que puga ser sotmés a criteris precisos. La c ultura
romana, en la diversitat de dominis que engloba, no es poi transmetre e n bloc ni de colp: hi són necessaries un cert nombre d'etapes perque puga ser veritablement assimilada per aquells a qui
s'imposa o es proposa. La scua expansió no es produeix simplement per imitació o osmosi (romanització espontimia), sin6 que ha
requerit, en ocasions. de mesures autoritaries de foment.
L'assimilaci6 de l'clit deis pobles conquerits. i sobretot de !'aristocracia de les ciutats, beneticiava massa els interessos romans
com pera deixar-la a la lliure decissió de cadascun. En l'aspecte
jurídic. es pot observar corn l'atorgament de la ciutadania romana
s'utilitza sovint corn instrument de selecció i, en conseqü~ncia. de
divisió. La resistencia a la romanització pot ser fonamentalment
militar i religiosa. O'altra banda. en la romanització s'observen
mancances que aquest autor situa en el procés d' urbanització, la
llengua i l'onornastica i l'organització.
Si aquest terme resulta molt rnés fami liar pera l' arq ueoleg
i !'historiador, sembla que ha uria d' haver certa unanirnitat entre
els usuaris sobre el scu abast i definició. Pero no sembla que
siga així. Fa més de trenta anys. Balil (1963. 174) remarca va el
seu caracter equívoc, puix no era facil precisar qu~ n'en tencn
els diferents investigadors i com, e n ocasions. s'exigia
d ' Hispania fenomens que no arribaren a produir-se ni tan sois a
la propia Italia. Una crítica semblant era la de Bénabou ( 1976a,
369) quan el qualificava de terme imprecís, puix deoominava a
la vegada un procés i el seu resulta/. El seu freqüent ús sense
haver-lo previament definit fa que se l'utilitze amb sentits difere nts i que de vcgades gene re polemiques i male ntesos
(Tarradell, 196 1, 325). 1 ~s o bvi que, corn va asscnyalar Balil
( 1963, 175), coneixem millor e l resultat que el procés, quan -en
parauJes de Tarradcll ( 1965. 116)- "poder seguir de prop com
els íbers es transformen en llatins seria pera qualsevol persona
interessada per la historia un espectacle fascinant".
Hi ha algunes definieions gen~riques del que hom enté n per
romanització. Balil ( 1963. 174) hi entenia "l'assimilació. adaptació i identificació al gusl i sentir rornans, un ' procés' la culminació del qua! és la identitat entre el roma de Roma i el roma
d · Hispania... Llengua, norn i vestuari poden considerar-se. com ja
va advertir Estrabó. els 'signes externs' d'aquest procés". En
aquesta línia, pera Tarradell ( 1978, 2 16) "s'enté n per romanització el procés que va anar transforman! la societat indígena en una
comunitat sota el patró llatr'.
[page-n-35]
Fatás ( 1973, 157 ss) va assenyalar la importancia del registre
arqueologic i de la numismatica pera l'estudi del procés de romanització: les amfores pera l'estudi del comen;: i la ceriimica campaniana com a "fossil director" del període. Els efectes d'aquest
procés apareixen en epoca més avan9ada, des de mitjan segle 1 aC,
i no acaben fins a més d'un segle després ambla generalització de
la vida municipal, la coocessió de la ciutadania, etc.
Blázquez ( 1962; 1975. 18-21) va dedicar un breu capítol a les
causes de la romanització. Després de recordar com tradicionalment (Mommsen, Rostovtzeft) s'ha considera! que Hispania fou
la província més primerencament i profunda romanitzada, sintetitza les causes que Pareti considera com a fonamentals en aquest
procés: la presencia de l'exercit roma; la creació, des de !'epoca
deis Escipions, de centres italics i després de colonies; la concessió del dret de ciutadania, principalment per Cesar; la construcció
de vies i l'ús del llatí com a llengua otlcial, primer parlat només
en l'exercit i després per les classes cultes. A aquestes causes,
Blázquez afegeix el comer9, la presencia de tropes hispanes en els
exercits romans i l'influx sobre els indígenes de les grans personalitats que estigueren a la península.
Blázquez considera que algunes d'aquestes causes, com ara la
construcció de vies i l'ús del llatí, són efectes de la romanització
i al mateix temps van contribuir a estendre-la. La romanització va
comen9ar per signes exteriors individuals, com viure a la manera
deis romans i oblidar el propi idioma; hi va seguir l'obtenció del
dret i la condició de ciutadania, "ja que la plenitud de la romanització implicava la possessió de l'sw1us jurídic roma". Així, dones,
la romanització va portar la desaparició de la vida de tipus indígena, és a dir, el canvi de les velles estructures polítiques, socials
i econorn.iques deis pobles hispans per altres noves.
Per a Yigil ( 1976, 270 ss), el problema de la romanització cal
considerar-lo com un canvi en les estructures socioeconomiques
de la Península lberica i no com un fenomen purament polític o
cultural. La romanització, pero, també va suposar l'expansió deis
elements ideologics romans que donaren cohesió i justificació a
les noves realirats socioeconorn.iques. L'adopció delllatí va comportar l'adquisició d' un vehicle conceptual que facilitava la propagació d' aquests elements ideologics. Aquest autor destaca la
necessitat de considerar les formes d'organització social, tant de
Roma com de les organitzacions socials indígenes, perque de la
relació entre ambdós tipus d'organització sorgiria la forma peculiar de la societat peninsular durant !'epoca del domini polític
roma, en l'estmctura de la qual predominaran els e lements romans
com a factor dominan! de regularització. Un a ltre fet importan! és
La falta d'homogenei'tat de la roman.ització. L'evidencia d'aquest
fenomen es manifesta en les diferencies que existeixen entre les
diverses regions de la Hispania romana en l'assimilació deis elements romans, que tenen el seu origen en l'heterogenei'tat existen!
en l'organització deis diferents pobles que hi vivien, i poden
explicar-se perla supervivencia d 'elements estructurals indígenes.
Pereira ( 1984 i 1988), en estudiar el problema de la roman.ització a Gallaecia, planteja la dificultar de constrenyir tot el complex món de transformacions produ'ides per la conquesta romana
en un simple concepte mai ben definir com és el de romanització.
L'autor critica la visió tradicional segons la qua! les societats es
romanitzaven per contacte, per un lent flux d' influencies, fenomen en que l'exercit i els comerciants es consideraven importants
agents de romanització. Pero no es valora ven les transformacions
internes que es produi'en com a conseqüencia de la conquesta, i
que per fon;;a transforma ven els pobles en quelcom djferent a allo
que abans eren. Destaca també que les discussions sobre el propi
concepte de romanització no van donar rnai !loe a una idea que
pogués ser acceptada perla generalitat deis investigadors i que, al
mateix temps, fos operativa. Pera uns calia prestar especial atenció a allo que podríem anomenar "aculturació material"', és a dir,
l'adopció per part deis indígenes d'útils i instruments romans.
Pero l'aplicació d'aquesta concepció es veu dificultada perla troballa d'objectes romans (ceramica sigiJ.lata, monedes) en zones
com Polonia i certes regions de Rússia on mai no arribaren els
romans. La romanització ha estat considerada sobretot a través del
registre arqueologic, especialment en !'existencia de ciutats, sense
ten ir en compre llurs funcions i la se ua relació amb el territori i les
gents. El grau de romanització era mesurat segons els punts abastats en una escala, el maxim de la qual estava a la Betica o la
Narbonenca, on rotes les transformacions eren presents. Pero el
concepte de romanització que convé a la Betica no és apropiar per
a altres zones on les transformacions experimentades, tot i sent tan
importants com el trasllat d'algunes comunitats muntanyenques
als plans, no tenen perque portar al mateix resultat. Les realitats
preromanes, més les condicions de la conquesta, més el desenvolupament posterior, produeixen en cada cas un resultar distint, que
és sempre un canvi historie de primera magnitud.
Marín ( 1988) ha aprofundi t en dos aspectes fonamentals en el
procés de roman.ització: la creació de colonies i mun.icipis i les
aportacions de població, sobretot en relació amb la presencia
d'importants contingents de tropes a la península, que cal entendre com un procés de modificació de la realitat indígena.
Des del punt de vista de l'estudi del període tardopúnic, López
Castro (1992) ha efecruat una interessant reflexió crítica sobre el
concepte de "romanització". Planteja !' autor la necessitat de
rebutjar aquest terme en el sentit tradicional, puix s'ha caracteritzat per una gran ambigüitat i per una profunda carrega idealista
que la identifica amb el de progrés en una concepció unilinial de
la historia. L'ús irreflexiu i mecanic del concepte de romanització
furta als pobles "romanitzats'' la possibilitat de ser subjectes de la
seua propia historia, puix aquest concepte pot comportar un discurs subjacent de passivitat de les poblacions sotmeses per Roma
en processos en que foren les autentiques protagon.istes. D'altra
banda, el concepte de romanització és reduccionista, puix el seu
ús emmascara profunds processos de canvi. Amb la romanització
d'un poble es dóna per suposat que perd els seus trets particulars
per adoptar els romans. Pero l'ús del terme no implica el coneixement deis mecanismes histories interns d'aquest poble que permeten tal procés, ni la seua fonna d'actuar en una situació historien determinada, cosa que en moltes ocasions es tradueix en la
practica investigadora en el desconeixement de les causes, temps
i modes del procés historie de romanització. També és reduccionista perque la seua utilització resumeix perillosament en una
paraula, amb el risc de no percebre' ls, complexos processos de
llarga duració que sovint van protagonitzar diverses generacions.
Així mateix. las romanització ha esdevingut un estereotip de procés pacífic que amaga en molt casos una dura dominació que
implica la ruptura, violenta o no, de formes de vida seculars, la
perdua de la capacitat d ' un poble, l'esclavització deis sotmesos, la
imposició de tributs i l'expoli directe o indirecte deis recursos:
l' imperialisme, en una paraula.
D'aquesta manera, )'autor planteja la necessitat de rebutjar
aquest terme mentre continue impregna! de les mateixes connotacions idealistes, i -des del materialisme historie- considera preferible usar altres conceptes més útils com el d"'integració" en !'estal roma. que és historicament paral·lel i convergen! amb el de
"dissolució" d'unes formes productives i polítiques particulars
25
[page-n-36]
que van caracteritzar els pobles dominats per Roma. Aquest concepte conté el reconeixement implícit de !'existencia d'una entitat
política i social anterior a Roma que juga un paper actiu en la seua
propia historia. Amb el seu ús s'elimina l' apreciació d' inferioritat
cultural front a Roma del poble que es romanitza, una noció no
sempre expressada obertament pels investigadors i que justificava
historicament l'imperialisme roma, i de pas tots els imperialismes,
com a fenomens transmissors de civilització, cultura i progrés
(Muñoz, 1991 ).
2. UNA PERSPECTIVA DES DE
L'ANTROPOLOGIA CULTURAL
L' antropologia cultural ha introdult diversos termes utilitzats
pera la caracterització deis processos de can vi. El fet que els historiadors ens aproximem en estranyes ocasions a aquesta disciplina ha ocasional que el seu ús no sempre siga el més apropiat. La
distinció entre aquests termes i altres com difusió i canvi cultural
a penes ha portat a una discussió entre arqueolegs i historiadors
del món antic. Cal, per tant, una aproximació a les fonts que ens
permeta un coneixement més precís i, en conseqüencia, l'ús apropia! d'aquests termes.
La noció d'aculturació va ser encunyada pels antropolegs nordamericans al final del segle XIX, en el context deis processos de
contacte cultural motivats per les relacions colonials (cf Bastide,
1972; Spicer, 1974; Gruzinsk.i i Rouveret, 1976; M' Bokolo, 1978;
Wachtel, 1978). Amb aquest concepte hom pretenia distanciar-se
de l'escola difusionista, incapar;: d'admetre el dinamisme i la complexitat deis processos de canvi. Passava a estudiar-se així, més
enlla del resultat d'aquest contacte, el propi procés de canvi. A
partir de 1930 va comenr;:ar a ser objecte d'estudis seriosos per
part deis investigadors. lntroduit en l'analisi deis canvis culturals
esdevinguts en les tribus índies, el concepte d'aculturació prompte fou objecte de diversos estudis. En les decades següents van
proliferar entre els antropolegs els treballs predominantment descriptius, per tal de determinar quins deis elements culturals canviaven facilment i quins oferien més resistencia. Una vegada finalitzats aquests treballs, els investigadors s'interrogaven sobre els
factors que produi"en l'avanr;: o el retardament del procés.
Redfield, Linton i Herskovits (1936), en el seu ja classic
Memorandum for the study of acculturation, van propasar una
definició del concepte aculturació com "el conjunt deis fenomens resultants del fet que grups d'individus pertanyents a cultures diferents entren en contacte continu i directe, i deis can vis
que hom produeix en els patrons culturals originaris d' un o
d'ambdós grups (...). D'acord amb aquesta definició, l'aculturació ha de distingir-se del canvi cultural, del qua! no és més
que un aspecte, i de l'assimilació, que és tan sois una de les
seues fases. Ha de distingir-se també de la difusió, la qua!, si bé
es produeix en tots els casos d'aculturació, és un fenomen que
amb freqüencia s'esdevé sense necessi.tat que existesquen contactes entres grups culturals i, a més, constitueix només un
aspecte del procés d'aculturació". L'aculturació, dones, és el
procés d ' interacció entre grups culturals diferents. En síntesi,
parlarem d'aculturació quan un col·lectiu A agafa determinats
aspectes culturals propis d' un altre B dominan!, pero sense que
siga necessari que aquel! perda els seus propis. La utilització
d'aquest terme, pero, no és unanime entre e ls antropolegs, puix
26
els britanics prefereixen utilitzar rexpressió més ambigua de
"contacte cultural" que designa al mateix temps les modalitats,
el procés i els resultats del canvi cultural.
A partir del 1945, els investigadors es van esforr;:ar a precisar
els mecanismes i els resultats d'aquesta aculturació forr;:ada, imposada pe! context de la dominació colonial. Des d'aquest punt de
vista, resulta de gran interés la definició del concepte de "situació
colonial", entesa com la dominació imposada per una minoría
estrangera, en nom d'una superioritat etnica o cultural, a una
majaría autoctona materialment inferior. Amb ella, la problematica del contacte cultural es veu desbordada i s'obre .la via a una teoría general de la dependencia. Els estudis realitzats en aquest context s'estenen principalment sobre quatre dominis:
l. Les ciutats, en part eixides de la colonització, en les quals
s'observa tota la complexitat del canvi social en una població
heterogenia més o menys separada del marc tradicional i integrada en diversos graus en el quadre urba.
2. El sincretisme i els moviments nativistes analitzats com
reaccions globals i específiques de les societats dominades en el
seu procés de descomposició.
3. Les institucions que preserven la seua forma amb la condició que prenguen totalment o parcial un contingut nou.
4. L'emergencia de grups socials "aculturats", elits que aspiren a adoptar el mode de vida dominan! i cooperen amb les autoritats colonials. En aquest domini poden incloure's els problemes
lingüístics produHs per la situació colonial.
D'altra banda, junta l'aculturació imposada, hi ha també una
aculturació espontania, resultat de les relacions limitades al domini comercial. En determinats períodes histories, la causalitat externa pot ser el factor determinan! en l'aculturació de les societats
costeres. Els nombrosos estudis realitzats en aquesta línia s'esforcen a determinar els mecanismes, com el rol essencial del comerr;:,
i la profunditat de l'aculturació. Algunes de les conclusions fonamentals a que s'ha arribat són del major interés:
l. A nivell economic, l'abandonament de certes activitats,
sobretot artesanals, i l' adopció de bens manufacturats d'importació; aquestes dues tendencies apareixen com el primer estadi d'un
procés de dependencia.
2. A nivell social, la formació d'un grup d'individus definit no
pe! seu Uoc en !'escala social tradicional (llinatge, etc), sinó perla
riquesa acumulada en el comer9 i per l'adopció d'actituds i valors
colonials.
3. A nivell polític, la participació efectiva d'aquest grup en l'exercici del poder, sobretot gracies a la "reinterpretació" i a la integració d'alguns trets culturals prestats al sistema politic autocton.
lnvestigacions posteriors han permes demostrar la relació
d' interdependencia entre estructura social i cultura. Una cultura
constitueix una unitat mentre roman lligada a una estructura social
ben travada; una vegada dissolta aquesta, aquella es desintegra.
L'estructura social es revela aixf com l'objectiu a investigar, amb
la certesa que allí on !'estructura persisteix ha d' haver igualment
una continuHat deis usos i costums corresponents, i allí on aquests
sobreviuen ha d'haver una base estructural que explique aquesta
continunat. Certs elements culturals poden conservar-se simplement per ignorancia deis corresponents entre el grup dominan!, o
uns altres poden imitar-se de manera simbotica més que ser adoptats reemplar;:ant els corresponents propis.
El terme transculturació, encunyat per !'investigador cuba
Ortiz en 1947, aporta noves matisacions en la definició deis processos de canvi (Herskovits, 1952, 565-585). Pera aquest autor,
" la paraula transculturació expressa millar les diferents fases del
[page-n-37]
procés de la transició des d'una cultura a una altra, ( ... puix)
aquest procés comprén també necessariament la perdua o l'arrancament de rail d' una cultura previa, la qua! seria definida com
deculturació. A més d'a<;:ó. comporta la idea de la creació consegüent deis nous fenómens culturals, la qua! seria anomenada neoculturació". En la practica. pero, el significa! que s'atribueix a
ambdós conceptes és prou similar. De fet, Herskovits assenyala
que si no estigués tan fermament fixada la paraula aculruració en
la literatura antropologica, transculturació podría ser usada per a
expressar el mateix concepte. Aixo, passa, per exemple, entre
alguns antropolegs de llengua espanyola. Les situacions en que
esdevé la transculturació són di verses. En primer lloc cal considerar l'obligatorietat o voluntarietat de l'acceptació per un poble
deis elements culturals d'un altre. La segona és quan no existeix
cap desigualtat entre grups. En la tercera es presenten tres alternatives: si hi ha domini polític pero no social. si hi ha domini alhora polític i social i si es reconeix la superioritat social d ·un grup
sobre l'altre sense que existisca domini polític. El domini social i
el polític són sens dubte factors en l'acceleració o el retardament
de l'intercanvi cultural.
Un principi basic en l'estudi de qualsevol fase de canvi cultural és el de la selectivitat. El préstec cultural, fins i tot en els contactes més íntims, és selectiu. Aquest principi és fonamental pera
comprendre tant per que les innovacions produ'ides a !'interior
d'una societat passen a formar part de la seua cultura o es rebutgen, com per que cls elements d'una cultura presentats a una altra
s'accepten o es rebutgen, i fins i tot poden donar lloc a l'aparició
de moviments contratransculturals que persegueixen la restauració d' un rnode de vida anterior al contacte. A més, la selectivitat
té en compte la gran variació del grau en que els pobles que
emprenen la presa de contacte s'apropien recíprocament d'elements de llurs respectives cultures. D'altra banda, els factors
histories intervenen a !'hora de facilitar l'acceptació o d'enfortir
la resistencia a les innovacions. També la diferent base económica de cada cultura resulta determinan! a !'hora de comprendre l' abast deis préstecs. En conseqüencia, el contacte pot donar com a
resulta! almenys un préstec, amb pressió externa o lliurernent, o
pot elevar-se a la quasi completa acceptació deis modes de vida
d'un altre poble. En qualsevol cas, els aspectes transmesos de la
cultura són resulta! de circumstancies historiques pat1iculars, les
quals influeixen sobre les motivacions psicologiques que serveixen de base a la selecció.
En el seu estudi sobre els can vis al Perú entre 1530 i 1570, en
el cootext de la dominació espanyola, Wachtel valorava les estructures socials anteriors, el mestissatge, la resistencia, la revolta
indígena i encunyava el concepte de "desestructuració" pera referir-se al resulta! de la interacció en la cultura autóctona. Aquest
estudi revela un canvi d'actitud deis antropolegs: fins aleshores
l'aculturació havia estat vista des d'un punt de vista eurocentrista
que voldria veure en el procés part de la propia empresa colonial,
contrari a valorar-la comuna crisi del grup social que la pateix. De
fet, la visió tradicional del fenomen aculturador era, a més d'eurocentrista i colonial, d'essencia decimononica i profundament
evolutiva: s'esperava un destí unidireccional per als indígenes i,
en funció d'aquest, es j utjaven els passos i els estadis. Aquesta
visió traslladada a l'antiguitat classica feia de la romanització un
procés en que s'espera que els "barbars", coma única i millor surtida. s'assimilen rapidament.
A partir deis anys setanta els antropolegs abandonen paulatinament els conceptes d' aculturació i d' assimilació. Inunersos en
la problematica que ofereixen els darrers pobles primitus contem-
poranis, abocats a una implacable destrucció cultural i ecologica,
els antropolegs actuals prefereixen emprar termes més expressius
i contundents com ara desestructuració o etnocidi cultural, conceptes que -com és evident- poden fer-se retroactius a altres cultures i períodes histories. En aquesta línia, Devereux (1973) ha
aprofundit en els transtons psíquics que es produeixen en les situacions de contacte cultural.
3. ELS ESTUDIS ARQUEOLOGICS
En els camps de !'arqueología i de la historia antiga els conceptes d'aculturació i d'assimilació arriben tardanament, cap a la
darreria deis seixanta i principi deis 70, quan ja havien entrat en
crisi en !'antropología. L'interés pels processos d'aculturació en el
camp de !'arqueología s'ha central en les cultures primitives més
que en les societats complexes. Concretament, les investigacions
que han permés el desenvolupament deis models que pretenen
comprendre els fenomens de canvi cultural han estat desenvolupades majoritariament sobre cultures prehistoriques i protohistóriques (Wells, l 990). Aquests estudis basats en la recerca arqueológica han tingut un importan! desenvolupament en el món anglosaxó i escandinau, pero més pobre pel que fa a les cultures mediterranies. Tenen el seu inici als Estats Units, en el marc de la Nova
Arqueología, de la ma de Binford ( 1972), qui en un article publica! inicialment l'any 1962 va defensar una aproximació antropologica a la interpretació de !'evidencia del canvi cultural.
Pero el ver.itable punt de partida d'aquests nous plantejaments
se si tu a en 1968 amb la publicació del !Libre de Clarke (1984 ).
Segons aquest autor el can vi es pot comprendre millor si considerem la cultura com un sistema constitu'it per subsistemes interrelacionats (social, religiós, economic, etc). El canvi en qualsevol
deis subsistemes repercuteix sobre la resta per tal que el sistema
restablesca el seu equilibri dinamic. Si aquest equilibri no es pot
manteni.r. el sistema es col·lapsa i deixa de funcionar. Amb aquest
model el canvi pot explicar-se en funció de la dinamica cultural
dins de cada context. Les influencies externes hi tenen un gran
paper, pero només en tant que afecten a un subsistema. O' aquesta
manera, el canvi cultural no resulta de la interacció externa per
ella mateixa, sinó del reajustament del sistema cultural com un tot.
Pera Clarke, la "mort" d'un sistema de grup cultural o d'una cultura individual pot produir-se per transformació o per despla¡;ament. Per transformació cal entendre la introducció successiva i
acumulativa de nous artefactes-tipus essencials i clau, acompanayats per la cancelació decreixent i la fragmentació gradual de la
constel·lació d'artefactes-tipus clau primitiva. En la jerarquía deis
processos socioarqueologics, aquest autor distingia els següents
conceptes:
- Co11vergenci(l: creixent aproximació cultural, de vegades
sense necessitat d'una cornunicació intensa, per arribar a una
situació similar mitjan<;:ant el canvi d'arnbdues cultures.
- lntrusió/substitució cultural: el despla~ament d'una cultura
per altra en un territori específic i !' ocupació d' arces desocuparles.
Forma organitzada: conquesta militar seguida d'ocupació o migració en massa.
- Aculturació: la creixent semblan~a de cultures resu.ltat de la
difusió en un o altre sentit. Forma organitzada: intercomunicació
cultural organitzada.
27
[page-n-38]
- Assi111ilació cultural: J'assimilació d'una cultura per altra: la
cultura assimilada sobreviu com a subcultura etnica incorporada.
Forma organitzada: conquesta militar. previa aculruració.
A panir de les prcmiscs tcoriques elaborarles per Clarke, Alonso
i Cerrillo ( 1998) han elaborat un model per a la realitat hispanica en
el període de conquesta romana. El resultat de la intrusió romana
sobre la població de base seria )'existencia de dues zones sobre les
quals la influencia romana hauria adoptat formes diferents: convergencia i imrusió, arnb una franja intermedia de transformació
paral·lela. En tota la fa~ana mediterrdnia peninsular, on les cultures
existents havien assolit un alt grau de cornplexitat social que hom pot
qualificar de prccstatal, ja existien Les ciutats i s'havien produ'it contactes prcvis, en pal1 comuns als que havien experimental els mateixos romans, esdevé un procés de convergencia en que l'únic que fara
la potencia intrusiva sera remodelar i aprontar les bases existents per
tal de produir la integració d'aquestes est111ctures socials. L'existencia
d'unes bases prevics d'urbanització fara que no siga necessari el trencament del sistema d'assentaments. sinó que bastara la simple modificació d'alguns deis nuclis que es dotaran de la maquinaria administrativa neccssaria perque servesquen de centres nodals de la nova
estructura. La resistencia militar sera tarnbé menor o fins i tot inexistem. En la resta del territori peninsular amb un niveU inferior de
desenvolupament. l'acció de Roma adoptaria la forma d'intrusió.
El come)\: és un component del subsistema econornic que pot ser
ben conegut dins els estudis arqueologics; els objectes d' imponació
poden ofcrir sovint una identificació precisa deis contextos arqueologics. A panir de 1970 els estudis sobre come)\: i intercanvi es van convenir en el tema principal dins de la Protohistoria europea. Alguns
d'aqucsts estudis s'orientaven a mostrar com el comer~ podía ser
estudiat pcr les seues interrelacions amb altres subsistemes, i com a
través d'aquests mecanisrnes es podien explicar els complexos canvis culturals utilitzant l'analogia etnograti ca i la teoria arqueológica
junt al propi model sistcrnic. En aquesta línia, Wells ( 1980) va estudiar els canvis que es van produir amb l'aparició de les ciutats de
I'Edat del PerTO a !'Europa central, que explica com interaccions d'intercanvi entre les poblacions indígenes i els pobles mediterranis.
A Espan ya, Un·uela ( 1981 , 7-40) va fer una de les primeres
aproximacions al fenomen de la romanització des d'un enfocament
antropologic. Després de recordar la vella poli:Inica que envolta el
terme romanització, l'autor analitzava els dos usos més freqüents
d'aquest concepte. Per romanització s'entén normalment, en primer
lloc, la presencia en un indret i en un moment deterrninats d'un
objecte roma; el nombre d'aquests es relaciona amb el grau de
romanització. En segon lloc s'entén que la romanització és igual a
l'adopció de formes de vida. arnb una accepció semblant a la que
els antropblegs donen al concepte d'aculturació. Des d'aquest punt
de vista, hi ha una gradació de possibilitats segons la intensirat de
l'aculturació que van des d'una "lleugera impregnació" de la cultura indígena fins a la seua destnrcció, que es corresponen amb diferents "graus de romanització". Quan no s'explica l'abast del canvi
sofen o. com és freqüent. s'ignora per falta de dades. les apreciacions resulten confuses. Pel que fa als conceptes d'aculruració i
canvi cultural. Ufl1lela assenyala que en els treballs generals sobre
contacte de cultu res ambdós tenen un sentit analeg. amb la diferencia que els distints graus d'aculturació expressen canvis culturals
diferents. Si es pretén donar un sentit historie a aquesta expressió,
cal conéixer en quin sentit s'ha aculmrat, ésa dir. a quins nivells de
la societat sotmesa han esdevingut els canvis culturals: si s'han vist
afectades les institucions, o la producció i les relacions socials que
en depenen. Els conceptes d'assimilació i rebuig valoren eneertadament alguns deis aspectes de l'enfrontament de cultures.
28
Assimilació pot usar-se front a aculturació per donar-Ji un matís
nou: aculturació coma reciprocitat. coma intercanvi. L'assimilació
pot ser graduada i gradual: un grau total d'assimilació seria equivalen! a dominació. Aquests conceptes són úrils pero insuficientment
expressius pera referir-se a un únic fenomen: el can vi cultural.
Sobre aquesta qüestió, Blázquez ( 1985) va abordar e l problema de r adequació del terme 1"0mm1it::.ació pera referir-se a r acció
de Roma e n les diferents províncies, singularmem en els casos deis
poble del nord i nordest peninsular. i va plantejar la necessitat d'aplicar altres conceptes com ara els d'aculruració i d'assimilació.
L'any 1983 es va publicar el volum tiwlat Romcm allll Nmive in
the Loll" Countries. Spheres of imeraction (Brand i Slofstra. eds.),
del qual destacaré tres treballs de gran interés. En una primera aportació sobre l'aculturació coma procés d'informació, Van der Lceuw
( 1983, 24-25) considera el procés d'aculturaeió com la transformació de models d'interacció. amb quarre fases: difusió d'objectes
a"lllats. difusió de símbols s ignificatius, evolució i inregració; aquesta pot adoptar cinc formes: incorporació, substitució, s incretisme.
anlament i adaptació reactiva (rebel·lió). En segon lloc. Slofstra
( 1983) fa una aproximació antropologica a l'estudi del fenomen de
la romanització considerant-la com un procés de canvi produ"lt per
la interacció entre les societats protohistoriques i l'lmperi Roma.
Finalment. Bloemers ( 1983) fa un estudi preliminar sobre l'aculruració en les conques deis rius Rin i Mosa en el període roma.
El mateix any 1983 es van publicar les actes del congrés
Modes de cm1Wcts et processus de transfomwtion dans les sacietés amiques. on apareixen diversos treballs d'interés. Així, De la
Genicre aborda la qüestió de raeulturació deis indígenes a panir
de la colonització grega a Italia meridional i Sicília. Quant a la
Península lbcrica, Almagro ( 1983) tracta el problema de l'aculturaeió des de la perspectiva de la colonització fenícia i grega.
Aquest corrent investigador que tractava d' aprofundir en els
processos de can vi cultural en els pobles conquerits per Roma, va
produir a Espanya alguns treballs col·lectius els títols deis quals
expressaven clarament la idea d 'oposició entre indigenisme i
romanització. com ara el dedica! al convent Astur (AADD. 1983),
en el qual s'incidia, entre altres aspectes, en la importancia de
l'exercit coma factor de romanització i en els canvis i pervivences en els cstrats socials indígenes.
En aquesta línia es troba el volum Curren/ Researc/1 011 the
RomanizatiOII of the Westem Provinces publicat l'any 1992. on
destaca un trcball de Jlaselgrove i Scull ( 1992) que tracta de la
romanitzaeió i la desromanització a Belgica.
Un treball pioner a Catalunya és la tesi doctoral de Garcés i
Estallo ( 1990) Assimilació, resistencia i can vi a la mmanitz.ació en el
món ilerget, que aborda el fenomen del canvi cultural a les comarques
occidentals des del punt de vista de l'estudi de la cultura ibCrica.
Els treballs d' Alvar ( 1990) i Wagner (1993) suposen una importan! aponació teórica en el camp deis estudis sobre els processos de
canvi culrural. Hi destacaré algunes consideracions de l'anicle del
segon que poden aplicar-se a la romanització. Pel que fa a les rcpercussions del contacte intercullural. podem parlard'un procés d'acul!llració, ja que el contacte continu entre ambdós grups provoca canvis culturals en (almenys) un d'ells. L'aculturació és -si més no. inicialment- imposada. perque és conseqüencia de la conquesta i actua
a través d'un procés d'assimilació: l'adopció deis elements culrurals
externs compona la desaparició de les tradicions i models propis. la
submissió als patrons i valors de la cultura dominant. En el procés
d'assirnilació poden donar-se diferents situacions intermedies: de
reinterpretació (sincretisme), de mescla (hibridisme) i de fusió (mestissatge) etnicocultural. En aquesr procés actuen diversos agents
[page-n-39]
aculturadors: els individus que actuen coma vehicles de transmissió
c ultural, tant de cariicter extem com intem. Les conseqüencies deis
fenomens d'aculturació són el que coneixem com a canvi cultural.
innovacions que afecten les diverses esferes de la cultura. Des d'aquest punt de vista podem parlar de can vi tecnologic, social, econOmic, lingüístic, mediambiental, etc. El procés es desenvolupa en
diversos nivells i segons ritmes temporals diferents. El resultat final
de J'aculturació és una assimilació completa, entesa des de la perspectiva d'una etapa final de J'aculturació, en la qual caben diverses
possibilitats (matisos) que depenen al seu tom de diversos factors.
En els darrers anys s'han succe'it els estudis sobre la romanització. Hi destaca el volum La roma11izaci611 e11 occidente (1996),
amb diversos treballs d'interés. En primer lloc, HoplUns ( 1996)
assenyala que la Romanització no va ser probablement un procés
únic, scnzill i unidireccional, sinó que va consistir més bé e n una
serie complexa d' interaccions, amb sígnificats divergents que van
suposar un vincle -pero de vegades també una barrera- e ntre grups
d'agents molt variats, foren aquests d'origen provincial o roma.
Des d'aquest punt de vista, considera la romanització com a pan
integran! d'un procés més ampli d'adaptació e ntre conqueridors i
conquerits. Destaca el procés de revisió efectuat e n els darrers
anys per alguns investigadors que concebeixen la romanització
com un complex procés d'interacció, que es va verificar a llarg
termini i va estar dotat de múltiples ma nifestacions. Aquests, sembla que implíticament l'entenen corn el resultat de la combinació
d' una política conscient i d' una ccrta arbitrarietat voluntarista. Per
part deis romans, hauria sorgit de !'interés conscient de controlar
els pobles conquerits i, per part deis scus súbdits, del desig d'accedir a un status individual. Des d'aqucst punt de vista, es perccp
la romanització, d 'una banda, com un rnccanisme de control polític i, d'altra banda, com la resposta subjectiva de J'elit dominada.
En la seua colaboració en aquest volum i en altres treballs
publicats en els darrers anys Keay (1990. 1992. 1996 i 1997) ha
aprofundit en l'estudi deis rnodels de romanitzaeió a Catalunya i
Andalusia. En unes reflexions sobre el concepte de roma nització,
destaca que aquest terme no és més que una etiqueta utilitzada per
a descriure la intensitat i celc ritat amb que foren adoptats els símbols culturals romans per les poblacions indfgenes, i que, si bé hi
ha acord entre els investigadors sobre el fet que la cultura material
deis pobles conquerits per Roma va rencc tir l'adopció de caractcrístiques romanes, s'observa una notable divergencia d'opinions
quant a la forma en que es va produir aquest canvi: des deis que
creuen que la rornanització va ser imposada als pobles conquerits
m itjan~ant l'acció conjunta de l'imperialisme militar i cultural
romtl. fins als que plantegen que les clits indígenes van adoptar la
cultura romana amb la finalitat de perpetuar-se com a grup dominan! i interprete n que la romanització seria un procés dialectic de
canvi en que totes dues c ultures -la indígena i la romana- experimenten transformacions per influencia de l'altra. Keay creu que
l'estudi de la romanització hauria d'adoptar una perspectiva més
amplia. situanr el contacte roma amb les societats indígencs en
rclació amb l'evolució anterior de la zona sotmesa a aniilisi.
4. LA ROMANITZACIÓ: UN ESBO<;
DESCRIPTIU DEL CANVI CULTURAL
La cultura iberica presenta, en el rnarc c ultural de I'Edat del
rerro europea. una problematica companida per altres cultures
sotmeses a intensos processos d'aculturació. Exposada a contactes culturals des de la mateixa epoca de la seua gestació, la intcracció amb púnics i grecs fou una constant al llarg del seu procés
evolutiu i, sens dubte. va suposar la incorporació al seu bagatge
c ultural d'i mportants avan~os (Almagro, 1983). Pero aquest havia
estat un procés no subjectc -cxcepte e n períodes i zones molt
determinats- a mecanismcs de dominació. Els contactes amb els
grecs han estat objecte de particular atenció pels invcstigadors
(Olmos, 1987: Rouillard, 1991. 317 ss). En aquest sentit. Tovar
assenyalava que les poblacions més intensament colonitzades van
ser les primeres a romanitzar-sc (Tovar i Caro, 197 1. 23). La conquesta romana va suposar la intensificació d'aquesta interacció,
pero també l'inici d'un procés irreversible de perdua d'identitat
que va culminar en l'assimilació de les cultures indígcnes pcr pan
del poble conqueridor.
Com assenyala Kcay ( 1996, 149), Iberia era un mosaic cultural;
Roma no es va enfrontar a una societat homogenia, sinó a grups
variats dotats amb diversos graus de centralització política, tradicions urbanístiques, religió i cultura material. Per aquesta raó Roma
no va respondre de la mateixa manera davant les díferents societats
existents i no es va produir un model uniforme de romanització.
El fet fona mental que intcrvingué en aquest procés fou la conquesta i el consegüent establiment de relacions de poder entre
ambdues cultures. El contacte cultural for~at va posar les bases
pera la interacció, a partir de la qual els aspectes particulars de la
cultura van anar transformant-se fins a canviar el conjunt. La
dominació politica i cconornica comporta una dominació cultural
amb !'estrategia de la uniforrnització. Els mecanismcs utilitzats
pels conqueridors foren diversos, pero tenen les seues bases en
l'espessa malla urbana preexisten! que van ampliar i consolidar
segons els seus interessos estrategics. El món rural, en canvi, no
fou objecte d' interés prioritari per pan de Roma. i e n algunes
zones van perdurar les estructures socials i el regim de propietat
(Étienne et alii. 1976, 107). Paral·lelarnent al procés d'assimilació
que experimenta la població indígena, els ocupants va n anar teixint una superestructura políticoeconomica amb la finalitat de fer
possible l'explotació deis graos recursos del país.
L'expressió social del canvi se'ns escapa en la seua rnajor
pan. No podem parlar de l'cxistencia d'u na societat "iberoromana" ben caracteritzada, sinó més bé de dos grups socials: el dominant. regit pels seus propis patrons, en el qual va integrant-se progressivament l'elit social indígena; i !'indígena, segregat, sotmés
al control del grup dominant, e ncara que regit per patrons propis
en aspectes secundaris de la cultura. Aq uesta coexistencia de dos
grups socials ha estat posada de relleu en regions de romanització
rnés tardana, com ara Gallaecia (Le Roux i Tranoy. 1973, 227230). Podem parlar, dones, de !'existencia de dos grups socials: de
rornans i ibers ja romanitzats i d'ibers que es troben en via de ser
romans. L'adrninistració romana distingia bé quin era l'estatut
jurídic d'ambdós grups, per la qual cosa no hom pot parlar de
"fusió" de societats. El grup dominant limita l'autogcstió deis sotmesos mitjan~ant un estret marc jurídic. S'obre així un períodc de
transició e n que els trcts autbctons van perdent-se i van sent substituns pels del grup dominant. En tot allo que no és fonamcntal,
regit encara per patrons propis. es dóna un fenomen de mestissatge: és una societat e n vics de canvi.
La romanització, dones. és un canvi cultural amb exprcssions
i ritmes variables, que a la Península lberica afecta a un conjunt
de pobles de característiqucs en alguns casos molt heterogi!mies.
La duració d'aquest procés de canvi es prolonga en la seua fase
més intensa al llarg de quasi dos segles. Pot considerar-se que en
29
[page-n-40]
epoca d'August es dóna el punt d'inflexió en el procés d' assimilació. És llavors quan un conjunt majorilari deis componenls de la
cultura material experimenta un canvi decisiu que es manifesta al
món rural en l'abandonament o transformació deis vells assentaments iberics i la generalització d'un nou patró d ' assentament
basat en el model italic de la uil/a. Quedaran diversos aspectes de
la cultura que encara perduraran alguns decennis, com part de la
vaixella cerllmica i la llengua iberiques, que palesen que el procés
encara no s'havia consuma!.
Ena quest scntit, resulta ben expressiu el comentari del geograf
Estrabó (111, 2, 15) que, a l'inici del principal d' August, atirmava:
"(...) els Turdetans, en particular els que habiten en les proximitats
del Betis, s'han assi milat perfectament al mode de vida deis romans
i ni tan sois es recorden jade la seua propia llengua; a més, la majoría d'ells s'han fet llatins, han pres colons romans i falta poc perque
tots ells es facen romans". Malgrat l'indubtable sentit jurídic de la
darrera part d'aquest paragraf, en aquesta breu explicació podem
veure la que tal vegada és la primera definició d'un concepte aparentment tan senzill com rebregat: estar romanitzats no és altra cosa
que viure com cls romans, per a acabar sem, també, romans.
Les limitacions de !'arqueología a l'hora de documentar
aquest canvi són evidcnts. Mentre que l'assimiJació de determinats aspectes socioculturals, com ara la religió, les institucions o
els costums són més difícils de percebre en el registre arqueologic, altres com l'escriptura, la circulació monetaria, el mobiliari
domestic, algunes manifestacions artístiques, !'arquitectura i l'urbanismc, poden estudiar-se mitjanr;:ant l'analisi de la cultura material. No podem oblidar les limitacions en la interpretació de les
innovacions materials, que no expliquen per si mateix les transformacions en J'ambit de la conducta: la possessió d'objectes
materials no implica la modificació de les practiques locals, puix
aquests poden ser tan sois objectes de prestigi. El mateix podem
dir de les novctats tecniques i formals que afecten, per exemple, a
)'arquitectura i a l'ornamentació, que poden reflectir una aculturació superficial i no una penetració més profunda. Tanmateix,
fins i tot en aquests aspectes, la seua assimilació per part deis
pobles ibers esdevingué de manera desigual i lenta.
4.1. LES FONTS
El contacte inicial deis pobles iberics amb els romans se situa
en el contcxt de les operacions militars de la Segona Guerra
Púnica. Aquests ocupen el país amb la finalitat d'atacar la reraguarda deis cartaginesos que havien envan Italia. Els indígenes
són testimonis i víctimes involunt~ries d'un enfrontament que
només de manera immediata els podia interessar: la col·laboració
amb el bllndol romll els pcrmctia l' alliberament del jou púnic.
Pero inicialment cls va convertir en enemics de !'invasor roma per
la seua submissió aJs cartaginesos. L'actitud romana va jugar
habilment amb l'amenar;:a i el reconeixement per tal d'atraure'Is al
seu bllndol i restar aliats als púnics. El primer contacte deis
llercavons amb els romans el descriu Polibi (111. 97, 6): "després
d'intimidar les tribus ibcres que habitaven vora el pas del riu, arribaren a la ciutat de Sagunt". La mera demostració de forces sembla que servcix, tanta púnics com a romans, pera evitar qualsevol resposta deis indfgcncs, cls quals, davant la presencia de grans
exercits ben organitzats, devien sentir-se impotents.
Tal vegada una de les primcrcs mostrcs d'aculturació que apareix esmentada en les fonts es manifeste justament en el terreny
30
militar: en la segona sublevació d'Jndíbil l'any 205, quan els
llergets. Ausetans i altres tres pobles aliats presenten batalla contra l'exercit roma, organitzen la seua formació militar en tres cossos d'infanteria separats per amples passadissos que permetien
l'avanr;: de la cavalleria (Livi, XXIX, 2, 5). Will (1988) ha assenyalat paral·lcls d'aquest fenomen en el món hel·lenístic.
Tanmateix, podría tractar-se d'una formació militar propia deis
ibers i no necessllriament imitada deis romans.
En general, !'actitud deis grups dirigents de les etnies ibcriques envers els ocupants romans, una vegada sotmesos els
darrers intents de rebel·lió de primeries del segle II, sembla que
fou la d'adaptar-se a la cultura dorninant. Cal recordar ací el
"pcnsament nacionalista" d' lndíbil en la seua segona sublevació contra els romans (Livi, XXIX, 1, 24): l'alliberament
d ' Iberia deis romans, una vegada venr;:uts els cartaginesos, permctria tornar als costums i als usos del scus pares. Bcn diferent
fou !' actitud de Bclistages, cabdill deis Ilergets, alguns anys
després amb la darrera rebel·lió deis ibers, quan envia Jcgats a
Cató demanant-li ajuda militar per defendre els seus casrel/a
(Livi, XXXIV, 11). Els ibers aviat renunciaren a defendre un
projecte autonom de reafirmació nacional front a l'ocupant,
que podía traduir-se polfticament com un desig d'independencia, i optaren per dcfcnsar els privilegis resultants de la seua
inserció en la nova estructura socioeconomica. Aquesta actitud
degué condicionar sens dubte llurs manifestacions culturals. La
manera de legitimar la seua posició fou abandonar les vellcs
pautes i imitar el model dominan!. La urgencia en aconseguir
aquesta legitimació i la llunyania del model a imitar són les
causants de l'aparició de versions pobres, provincianes d'aquest, que scrvcixcn així per realimentar i reafirmar el sistema.
En efecte, amb les gestes hero"iques deis cabdills ilergets
Jndfbil i Mandoni i del turdet~ Culchas, i les hipotetiques repercussions en altrcs arces com 1'edetana, s'esgota la resistencia
"nacional", col·lectiva i conscient. Quan tornem a trobar participació activa de la població autoctona en conflictes armats ser!! ja
per la seua implicació directa en les manifestacions de la guerra
civil romana a Hispania, l'anomenada guerra sertoriana. No trobarem cap autor antic que parle de resistencia organitzada i conscient pera foragitar cls romans (Tarradell, 1965, 16; Étienne et
alii 1976, 95). No és estrany que, a la vista d'aquest panorama,
alguns autors proposen de desterrar el mot resisrhrcia de la ternlinologia historica d'aquest període (Étienne et alii, 1976, 106;
Blázquez, 1985, 39) o substituir-lo pel de persistencia, ja que no
pot qualiticar-se d'altra manera la continu'itat que s'observa en
camps com la cultura, la religió i la llengua (Barruol, 1976, 404405). Com asscnyala Bastide ( 1972, 57), la resistencia activa és
un fcnomen que, en general, només es dóna al principi del procés
aculturador, ja que si s'observés al fmal es tractaria més bé de
COI/tracu/wració.
La figura deis reis/cabdills indígenes juga un paper fonamental en les relacions amb els romans en els primers anys de l'ocupació (Tovar i Caro, 1971, 51 - 159; López Domech. 1986-87).
Entre cls llergets, lndíbil i Mandoni fins a la derrota del 205 i més
endavant Belistages quan la rebel·lió del 197-195; entTC cls
Edetans, Edesco, i entre els Turdetans, Culchas. pertanyien a les
scucs rcspectives nissagues re íais i les fonts els atribueixen el
paper de caps militars, amb capacitat de convocar tropes.
Figures individualitzables en aquest procés són cls ostatges i
els legats (Balil, 1955-56, 43). Ambdues entren en contacte directe amb !'invasor i tenen oportunitat de conéixer amb profunditat
els seus costums, llengua i cultura. En el cas deis ostatges. nor-
[page-n-41]
malment fills de les elits locals, la seua retenció durant un període de temps llarg pot comportar la seua reeducació segons el~
patrons culturals romans. Hi ha dos casos significatius: després de
la segona rebel·lió deis llergets i d'altres pobles aliats J'any 205,
una de les condicions imposades per Escipió és !'entrega d'ostatges de 30 pobles, els quals no tornen a ser esmentats perles fonts.
El segon és quant Sertori reté a Osea els fills de les elits locals i
crea la coneguda escoJa, de la qual parlarem més e ndavant.
Pel que fa a la població, la dilatada presencia de les tropes
romanes és un factor de gran importancia. Les relacions deis soldats amb les dones indígenes produeixen l'aparició d'una nova
categoría social, els hybridae. pera l'assentament deis quals fi ns i
tot es crea una nova ciutat (Carteia. el 17 1). Junt am b els militars
hi ha també aportacions difícilment quantificables d'altres grups
socials: funcionaris, comerciants, colons, etc (Wilson, 1965, 22-27,
29-42 i 156- 164; Gabba, 1973; Marín, 1988); hi destaca per la seua
concreció l'esme nt deis 4.000 homes amb els seus esclaus i llibcrts, entre els quals hi havia fills de senadors i cavallers, que l'any
49 se li van presentar a César (BC, T 5 1) en la campanya d'llerda
,
(Biázquez, 1962, 96). L'emigració esdevé un factor decisiu perla
presencia física deis agents culturals. Un instrument fonametal
d'integració fou l'exercit, ambles unitats d'auxiliars formarles per
indígenes (Balil, 1956; García y Bellido, 1963; Bosch, 1966;
Roldán, 1993 i 1996). Aquestes participen del costal de Roma en
el procés de conquesta d'altres regions d'Hispfmia, se sotmeten a
la disciplina de l'exercit roma i aprenen lle ngua, usos i costums
deis romans. Aquest conjunt de factors va comportar l'aparició de
nous mecanismes de promoció (servei militar) i de prestigi social
(llengua, indumentaria) que anarcn substituint els trets d'identitat
propis.
Els resultats d'aquest procés d'aculturació producte de més d'un
segle de dominació es manifesten de manera nítida amb la continuació a Hispllnia de la guerra civil. Sertori no acabdilla una rebel·lió de
pobles indígenes descontents per l'opressió romana, no utilitza pera
servir els seus interessos les seues reivindicacions deso'ides any rere
any per la llunyana Roma. La presa de postura de nombrosos pobles
'
per Sertori, sobretot a la vall de 1 Ebre, és un veritable posicionamcnt
davanl un conflicle civil entre romans. Sertori no es presenta davant
els indígenes com un antiroma o un amipatriota, sinó que ho fa com
"més roma" que Sil·la i el seu partit (Mangas, 1970, 507), i la seua
"clientela" no el segueix per resistencia cap a Roma, sinó per prosperar en el sistema roma, per ser reconeguts coro a romans: per una
ferma i clara voluntad d'imegració.
En el context de la guerra civil, un passatge for~a conegut i
interessant és quan Sertori reté els fills de les elits indígencs a
Osea en concepte d'ostatges (Piutarc, Sert., 14, 3) i, per justificar
la seua acció, disposa la fundació d'una escoJa d 'inequívoca
orientació hel·lenística: "els posll mestres de totes les ciencies i
professions gregues i romanes ( ...)en aparen~a els instru'ia perque
en arribar a l'edat varonil participassen en el govem i en la magistratura". Els indígenes, dones, podien observar el funcionament
del Senat. de les magist.ratures i institucions romanes (Appia, BC,
1, 108; Plutarc, Sert., 22, 5; i 23, 5). La satisfacció deis pares en
veure que els seus fills tenien oportunitat de participar de la vida
romana, que portaven la toga praetexta, estudiaven Gramatica i
Retorica i rebien bullae d'or quan destacaven, és un bon exemple
de l'atracció dels indígenes pels usos i costums del romans i de la
seua voluntad d'integració (Balil, 1956, 126- 127; Blázquez, 1962,
99-1 00; Fatás, 1973, 200).
Una siluació semblant és la que descriu Tacit (Ag1:, XXI, 2)
algun temps després en un passatge referit als Britans, de la bio-
grafía del seu sogre Agrícola. on trobem explicat aque t procés:
''A més. iniciava els fills deis cabdjlls en les arts liberals; ( ...),de
manera que els qui poc abans rebutjaven la llengua romana s'apassionaven per la seua eloqüencia. Després va comen~ar a agradar-los la nostra indumentaria i es va estendre l'ús de la toga. A
poc a poc es van desviar cap als encants deis vicis, els passeigs,
els banys i les exquisitats deis banquets".
Aquest procés de lenta transformació e n les estructures polítiques i socials, les formes d'intercanvi, la ideología i la religió, és
el que en conjunt cal considerar com el canvi cultural que en un
perfode de temps proxim als dos segles va produir, en allo fonamental. l'assimilació cultural al món roma.
4.2. ELS ASSENTAMENTS
El can vi cultural té un reflex ciar en aquest camp, on es manifesta tant en els nuclis urbans com en el món rural. En una situació de contacte entre dues cultures urbanes com són la iberica i la
romana, encara que amb un desigual desenvolupament, les ciutats
passen a ser instruments de control de primer odre. En la seua
estrategia de domini territorial, els romans utilitzen les ciutats
com a bases per a l'aquarterament de tropes i l'establiment de
veterans i altres gru ps de població. A Hispania, conquesta i colonització són elements indcstriables, com han posat de rclleu diversos autors (Roldán, 1989; Pena, 1994).
En els darrers anys diverses publicacions han tractat deis canvis
experimentats pel poblament a partir de la conquesta romana en algunes regions de la Península fberica. Recordarem els volums Los asentamientos ibéricos ame la romani<.aci6n ( l 986) i Roman Londscapes.
Arclweological survey in tire Mediterranean region ( 199 1). Amb posterioritat s'ha publicat una monografía sobre el poblament en ~poca
republicana a la comarca catalana del Maresme (Olesti, 1995).
En aquest camp, un deis aspectes que més atrau l'atenció deis
investigadors és el de la transformació i continu'itat de les ciutats.
Admesa !'existencia de diversos trets urbans e n molts assentamems iberics (Bcndala et alii, 1987; Ruiz Rodríguez, 1987),
alguns autors s'han cent ral en el desenvolupament de la ciutat en
tant que pot ser valorat com element catalitzador de les transformacions que condu'ien a una economía agraria, esclavista dins
d 'un marc d'especialització regional creixent i de potenciació de
l' intercanvi de mercat (Ruiz, Castro i Choclán, 1992).
En les ciutats s'observa tola la complexitat del canvi social en
una població heterogenia. Aquestes actuen com un veritablc gresol cultural en el qua! emergeixen els grups socials "aculrurats",
elits que aspiren a adoptar el mode de vida domi nan t i cooperen
amb las autoritats. S'hi poden disti ngir diferents situacions.
Possiblement la més freqüent és la continu'itat d' un oppidum de
desigual importancia. Els exemples són molt abundants i podem
esmentar, entre a hres. Burriac, El Cabezo de Alcalá (Azaila), el
Tossal del Castell (Sagumum), el Tossal de Manises (Lucentum),
1' Alcúdia (1/ici), etc. En ah res casos els assentaments se situen a
la vora de o sobre un ahre preexisten! mitjan~ant una instal·lació
militar o una fundació colonial. Recordem el campament
d'Emporiae a la vora de la ciutat hel·lenística, del qual es coneix
part del praetorium (Aquilué et alii, 1984); el de Tarraco, possiblement a la vora de 1 oppidum iberic de Kesse esmentat en el curs
'
de la Segona Guerra Púnica (Adserias et alii, 1994); l'assentament
iberic d' ltalica identifica! mitjan~ant les excavacions (Pellicer,
Hurtado i La Bandera, 1982), e tc.
31
[page-n-42]
La fundació de colonies per a l'establiment de veterans, en un
procés que es prolonga fins a !'epoca imperial, és relativament
ben conegut i ha estat objecte d'una periodització en relació amb
la política de colonització del món roma en el segle 11 aC (Marín,
1991). En aquest camp, la investigació arqueologica esta permetent precisar molts aspectes relacionats ambla cronología i !'evolució de les ciutats. A més deis casos esmentats d' Emporiae,
Tarraco i lwlica, s'ha confirma! la data de fundació de Valemia i
la inexistencia d'un assentament anterior (Ribera, 1995 i 1998a i
b). Pero també s'ha documental !'existencia d'altres fundacions
inequívocament romanes que no són esmentades per les fonts. És
el cas de les ciutats republicanes de la vall de I'Ebre (Asensio,
1994 i 1995), com la més coneguda de La Caridad de Tero!
(Vicente et a/ii, 1986). A Catalunya, fundacions com Baewlo,
lluro i Gemnda es daten en el marc de la profunda reestructuració
del territori que té lloc en epoca pompeiana (Oiesti, 1995). La
plasmació física de les noves concepcions urbanístiques es pot
veure en el tra~at de les noves ciutats. Entre les millor conegudes,
a Emporiae trobem un excel·lent exemple d'urbanisme ortogonal
(Aquilué et alii, 1984).
Entre els nuclis urbans podem distingir entre la fundació de
noves ciutats, de colonies pera l'establiment de ciutadans romans,
i les ciutats preexistents que van transforrnant-se graduahnent.
L' origen i les raons de les noves fundacions són di verses; en ocasions es tracta d'assentaments veritablement nous, creats ex nihilo, rnentre que en altres casos es tracta de ciutats iodígenes que
reben l'assentament deis colons. Aquest procés s'estén fins a !'epoca imperial i és relativament ben conegut. Sense pretendre fer
una repas exhaustiu, esmentarern algunes de les principals fundacions. La primera és de l'any 206, quan Escipió funda ltalial per
a J'assentament deis ferits en la batallad' Ilipa. El 195 Cató assenta el seu exercit en un campament situat al costal de la ciutat
d' Emporiae, el qua! acabara convertint-se en un nou nucli urba de
caracter ioequívocament roma; el cas de Tarraco, sobre l' aotiga
Kesse, és possiblement similar. Segueixen Gracchurris el 178,
fundació de T. Semproni Grac; Carteia el 17 1 per a 1' assentament
deis hybridae, fllls de soldats romans i dones indígenes; C01·duba
el 152 per M. Claudi Maree!; Bmtobriga i Valentía el 138 per Q.
Decirn Brut; Palma i Pollentia el 123- 122 per Q. Cecili Mete!;
/lerda poc abans del 89; Caecilia Metelliman el 80-79, Pompaelo
cap al 71 ; Urso el 44 per M. Antoni; Lepida-Celsa també el 44 per
M. Emili Lepid, etc.
Pero les transfonuacions derivarles de la presencia romana i
de l' aplicació del seus models s'estenen també al món rural, on
s'observen canvis en el patró i la tipología deis assentarnents. A
Catalunya, els estudis realitzats en els territoris deis l ndiquets
(Nolla i Casas, 1984), Laietans (Prevosti, 198Ia i b; Biasot et alii,
1984; Aquilué i Pardo, 1990) i Cessetans (Miret, Sanrnartí i
Santacaoa, 1986 i 1991). proposen situar J'aparició de les primeres uil/ae al final del segle 11 aC. Aquest fet comporta un canvi
economic importan!, l'aplicació d'un nou model d'explotació
agraria. Pero fins a l' aparició de les primeres uillae i més enlla al
llarg de l segle I , la continu'itat de rnolts assentaments i l'aparició
d'altres nous d'indubtables característiques iberiques, retlecteixen
el trencament del rnodel de poblament existen! fins a !'arribada
deis romans i el consegüent procés de descomposició social.
D'aquest tipus d'assentarnents, que en alguns casos poden considerar-se veritables masies, pot servir com a model el darrerament
donar a conéixer de Can Pons (Arbúcies), que pot datar-se entre la
segona meitat del segle 11 i el primer quan de 1 1 (Font et alii,
'
1996). Segons aquest model, al llarg d'un perfode de temps supe-
32
rior a mig segle coexistirien els dos models de poblament: les
uillae deis colons romans i potser d'alguns ibers romanitzats, i els
assentaments de la població indígena.
A I' Emporda, Plana (1986) ha assenyalat la forta perviven.;a
deis assentaments iberics, que pol constatar-se de manera general
a les comarques de Giro na (Nolla i Casas, 1984). Aixo no obstan!,
al llarg del segle II es constata l'aparició de nous assentaments
que estan situats perles rodalies de la ciutat d' Emporiae i presenten caracterfstiques indígenes pero amb una clara influencia romana: Valveralla, la Vinya, la Barraca d'En Guy, I'Oiivet d'En Pujo!
(Casas, 1989), etc. Les primeres vil·les no farien la seua aparició
fins a la primera meitat del segle 1 aC, i paraJ.lelament s'observa
la desaparició de la rnajoria deis assentaments iberics. Cap al sud,
als voltants del Montgrí, es reocupen assentaments preromans
abandonats com I'IIIa d' En Reixac i les primeres vil·les i altres
estacions romanes apareixerien des del final del segle 11, encara
que la data inicial de I'ocupació és poc precisa: el Palau, el Camp
de la Gruta, la Vinya d'En Xalan, la Torre Pon~a, etc. En el sector
més meridional, des de Begur fins a Sant Feliu de Guíxols, la
situació és diferent, jaque sembla donar-se una major perviven~a
del poblament iberic i una presencia tardana de les vil· les que no
apareixen fms al canvi d'era.
A les comarques d 'Osona, el Bages, el Bergueda i el Solsonés,
en territori deis Ausetans i Lacetans, Molas (1993, 138) assenyaJa que la penetració militar romana va produir l'abandonament de
les fortaleses que exercien una funció de control del teiTitori, mentre que aquells assentaments que tenien funcions més amplies perduren fins al segle 1 aC. Aixo no obstant, les velles divisions territorials es mantingueren com a nuclis organitzatius de base, possiblement amb objectius tributaris; en aquesta línia s'han d' interpretar les primeres encunyacions de moneda iberica. En el segle 11
es detecta un canvi en el patró d'assentament: hi sorgeixen establiments rurals en el pla que ocupen preferentment !loes enlairats
situats al costat deis rius: les Serrasses i el Puig Guardia! (Torelló),
Savassona (Tavemoles), el Cap del Pont del Gurri (Vic), etc, i es
reocupen Can Caseta (Manlleu) i el Camp de les Lloses de Tona
(Duran et alii, 1995). La multiplicació d'aquests assentaments,
que es fan més nombrosos en el segle 1, degué an ar acompanyada
de la introducció de noves formes de propietat de la terra, a la qua!
accedí ríen els indígenes per mitja de 1' assignatio.
El Maresme central ha estat objecte de diversos estudis que
han permes avan~ar en l'estudi del poblament rural (Garcia
Rosselló i Zamora, 1993; Pujo! i Garcia i Rosselló, 1994). A la vall
de Cabrera de Mar s'han detectat una serie d'abandonaments de
jaciments iberics que poden datar-se entre el final del segle m i el
primer qua11 del ll: I'assentament i la talaia del Turó deis Dos Pins,
les grans arees de sitges de Can Miralles-Can Modolell i de Can
Bartomeu i les necropolis de Can Rodon de l'Hort i del Turó deis
Dos Pins. La interpretació que en fan aquests autors és que són
conseqüencia d'un profund procés de reestructuració del territori.
Al rnateix temps, alguns oppida segueixen ocupats i potser ene unyen moneda en el context d' una primera organització de tipus fiscal, com tal vegada fou el cas de Burriac. Cap a mitjan segle II o
poc abans es detecten importants canvis en el poblament que no
sernblen producte de les propies estructures indígenes, sinó de la
implantació d'un nou model d'explotació del territori propicitat pel
poder roma. Els oppida de muntanya comencen a abandonar-se de
manera progressiva: en la segona meitat del segle 11 s'abandonen
el Turó Gros de Céllecs (Orrius), el Puig Castellar (Santa Coloma
de Gramenet) i el Turó del Vent (Llinars del Valles), mentre que
altres perduren fins al primer quart de 1' 1, com la Torre deis
[page-n-43]
Encamats (Arcnys de Mar) (Sanmartf. 1993). Amb posterioritat.
només Burriac continua ocupat fins a mitjan de seglc.
Paral·lelament. comencen a implantar-se diversos assentaments de plana. situats majoritllriament a la vora o molt a prop
deis principals c ursos fluvials. entre els qua ls es traben Can
Balen9ó (Argentona). Can Bada, Can Majoral i el Camí de la
Geganta (Mataró). Aquesta pauta d'assentament s'observa també
a la vall de Cabrera de Mar. El nombre d'aquests assentaments
deu ser major, si considerem que alguns deis jaciments estudiats
per Prevosti (1984. 188) que presenten ceramiques tardorcpublicancs poden ser en realitat assentaments iberoromans, alguns deis
quals degueren transformar-se en vil·les. Pujo! i Garcia i Rosselló
interpreten aquest fet com el primer pas d'una estrategia romana
de colonització agrícola de la plana litoral per part de la població
indígena, que s'associa a un canvi en el sistema de propicia! de la
tetTa en la línia d' un major repartimcnt, un veritable "assaig" del
sistema de ui/lae que s'implantara en la segona meital del segle 1
aC. En aquesta línia, Olesti ( 1995) parla d'un reassentarnent del
món indígena que culminara ambla fundació d'una serie de nuclis
urbans en epoca pompeiana (!furo. Baewlo, Gemnda); fins i tot
planteja la possibilitat de l'establimcnt d'un cadastre coma mecanis me fiscal que -juntament amb la moneda- serien introdu'lls pel
poder romll per obtenir recursos d'aquest territori.
A 1curs inferior del Llobregat, Solias i Menéndez ( J 993. 334336) assenyale n que els jaciments iberics no pateixen cap mena de
ruptura e n els seus registres estratigrilfics a causa de la romanització: continuen ocupats els del seglc IU i n ·apareixen de nous; e n
el scgle 11 aC es compten 29 assentaments iberics, la majoria en
plana. que. amb l'aparició de les primeres vil·les entre mitjan del
segle 11 i el principi de 1 1 aC. augmcnten fins a 40 en aquest seglc,
'
avan~at el qual se n'abandonen molts. El millor exemple d'aquest
fenomen és el del Canú Ycll del Llor a Sant Boi de Llobregat
( Molist. 1998), amb una ocupació continuada des del darrer quart
del segle IV aC fms al 20/25.
A la Cesset[mia, al Baix Penedes. un assentament de grandaría mi tjana com AJorda Park experimenta un important abandonament cap al 200 i desapareix en el tercer quart del segle Il, mentre que altres menors encara pervíuen (M iret, Sanmartí i
Santacana. 1986; Sanmartí i Santacana, 1992; Pou, Sanmartf í
Santacana. 1993. 193- 194). Cap a l'est, Darró, el major centre de
la zona, es transforma en tlilla, al temps que van sorgint una serie
de petits assentamems que acaben ocupant el pla i substituint la
vella trama de petits nuclis iberics situats en vessant. Fins que
acaba per imposar-se el sistema allí on és possible organitzar un
model agrícola excedentari, el poblament dispers iberic s'adequara al nou sistema economic, a pa1 del desmunt del modeltan
1ir
dens de poblats que no és compatible amb la nova realitat. í s'articulara un doble sistema de pctits assentaments rurals-uil/ae que
tendira a ser engolit per un model dominan! de ttilla. Aquests
autors oposen el rnodel de poblat amb el de uilla, puix entenen que
existeix una perfecta articulacíó. almenys en un primer moment.
entre les uillae i els petits assentaments rurals. En aquest darrer
cas. pel seu caracter compensatori. pero no així amb el primer (el
deis poblats), pe! factor competitiu en el pla de les funcions
comercials o de serveis. En conscqüencia, la fundació de ciutats
romanes (Baewlo. 1/uro, Barcino) va ser l'única manera de provocar un col·lapse deis assentaments indígenes de primer i segon
ordre í la subsegüent despoblació.
La primerenca aparició de les uillae a finals del segle 11 en
s :guncs comarques catalanes, configuran! el que s'anomena el
model "coster catala··, ha estat qüestionada per O les ti ( 1997).
Després d'analitzar 28 casos d'assentaments ocupats en els segles
11-1 que la literatura arqueologica ha considera! vil·les o possibles
vil·les, arriba a la conclusió que en la seua major part poden considerar-se assentaments tardoiberics; només en alguns casos la
troballa conjunta de d iversos elements constructi us i decoratius i
contenidors itlllics (signina, tegu/ae, pintu1·a mural. dolia), permet
parlar de residencies luxoses ocupades per les elits locals. tant
d'indígenes com d'itlllics. El vcritable canvi es dóna en l'aparició
de petíts assentaments indígcnes que ocupen de manera intensiva
el terrítori i posen en explotació noves arces agrícoles. desvinculant-se així de l'antic model deis oppida. En aquest sentí t. destaca
també la substitució deis camps de sitges com a sistema d'emmagatzemament lligat al conreu de cereals pels magatzems de dolía
relacionats amb el conreu del vi i l'oli, i l'aparicíó de forns d'llmfores que inicialment imiten tipus romans. El model interpretati u
que propasa rebutja l'asscntament massiu de colons italics com a
ocupants de les hipotetiques vil·les i planteja considerar aquests
assentaments com el resultat de l'evolució del patró d'assentament i de la incorporació de tecniques romanes en la construcció
i decoració de les residencies rurals, en relació amb els canvis
socioeconomics que experimenta el món tardoiberic en una etapa
de transició condicionada per la creixent influencia romana.
En el curs inferior de l'Ebre, Diloli (1996. 441-442) ha observat
una reestructuració del poblament que es data cap al final del segle
m i es concreta en 1'abandonament o destrucció de la major part deis
nuclis habitats. A nivelllocal, en la zona del Pas de 1'Ase s'assenyala !'existencia d'assentamcnts de nova planta en el segle IJ (Genera.
1995, 146). Aquesta tendencia suposa una aproximació a les terres
de cultiu i l'abandonarnent d' una part deis llocs cncastellats.
Al País Yalenci1i. Abad ( 1985, 342) ha assenyalat que, malgrat
ser un deis territoris de més primerenca ocupació. s' hi observa
una clara continui'tat en la major part deis més importants assentaments indígenes (la Moleta deis Frares, la Torre de la Sal,
Sagunt. la Carencia, el Tossal de Manises, 1 Alcúdia d'Eix, el
'
Monastil, el Castellar de Meca, etc). Aquest fet, pero, no permet
deduir una falsa imatge d' homogene'itat: hi ha elements divergents, com ara la llarga s~rie d' assentaments edetans -amb el
Tossal de Sant Miquel al cap- que desapareixen o almenys experimenten una important recessió al principi del segle 11. o la fundació de la primera colonia romana de Valelllia.
El territori millor estudia! és el d' Edeta, a la comarca del
Camp de Túria (Bemabeu. Bonet i Mata, 1985, 150-153; Bonct i
Guérin, 1989; Bonet. 1991. 1992a i 1995. 529-530; Bonet i Mata.
1995, 162-163), on s'ha comprovat que arnb l' inici de la romani tzació esdevé una transformació en el poblament que es manifcsta
en canvis signiticatius en el patró d'assentament. Com assenyala
Bonet. l'abandonament de les talaies confirma la hipotesi que
existía un mecanisme de control í poder centralitzat a Edeta que
no servía als nous interessos de Roma. Entre la segona mcitat del
scgle II i 1' 1 aparcix un nou model de poblament caracteritzat pels
asscntaments que ocupen terrenys plans al peu de rnuntanya de les
serres. preferentment en vessants suaus. Els jaciments de difícil
accés i emmurallats són substitui'ts per altres tacilment accessibles
i sense fortificació, tend~ncia que sembla afectar en major mesura als assentaments de les dues categories inferiors: oppida petits,
llogarets i talaies. Freqüentment aquests assen taments perduren
fins a !'epoca imperial donant lloc a vil·les. Només algu ns assentaments grans com la Cova Foradada o la Torre Seca perdu ren fins
al canvi d'era. Les pros peccions han permés catalogar 25 assentaments amb materials tardorepublicans que presenten les scgücnts
característiques:
33
[page-n-44]
- estan localitzats en terrenys plans i al peu de muntanya, preferentment en els vessants suaus.
- la seua superfície és redu.ida, puix l'area de dispersió de la
terrissa oscil·la entre 1000 i 2000 ml.
-en cap cas s ' ha constata! la presencia de muralla o element
defensiu.
- entre els rnaterials d'importació destaquen les amfores
Dressd !A i B. així com la campaniana B. molt escassa.
- no apareixen els rnaterials de construcció romans, com ara
les teules.
- la cerlimica comuna segueix essent iberica. encara que són
freqüents les peces de pitjor qualitat.
- majoritariament perduren en epoca imperial.
En conclusió, el canvi del patró d'assentament en el territori
de l'antiga Edeta es caracteritza, en un primer moment, perla destrucció de la major part deis nuclis de població, sobretot els de
carilcter defensiu o milltar, fetal qua! segueix un can vi gradual del
poblament rural al llarg del segle ll que cerca nous empla~aments,
ja sense caracter defensiu. Aquest model de poblarnent, que apareix format en la primera meitat del segle 1 aC, és el que dóna pas
a l'aparició de les uillcte i del model altimperial.
A les vaJis del Vinalopó, Poveda (1991 i l998a) ha constatar
una dismjnució del nombre de nuclis habitats en el pas del segle Hl
al període iberoroma. El poblament s'estructura en tres categories:
l'oppidum del Monastil (Eida) coro a !loe central; poblats en alt corn
San Cristóbal. El Castillo del RSo (Aspe) i El Castillo de Monforte
del Cid; i assentaments en pla o terres baixes com El Charco
(Monóvar) i El Carnpet-La Algualeja (Novelda-Monforte del Cid).
En l'area dominada per l'anomenat model nuclear deis oppida
(Ruiz. Molinos i Castro, 1991; Ruiz, Castro i Choclán, 1992; Ruiz i
Molinos, 1992. 278-279), la situació és ben diferent. Durant gran
pan del procés el sistema indígena sembla seguir vigent i es produeix
una tendencia constan!, que es fa palesa després de la Segona Guerra
Púnica, al despoblament de les grans unitats d'oppida. Assentaments
com el de Puente Tablas, i aparentment altres com Villagordo i
Torrejón, situats tots en la mateixa zona, s'abandonen definitivament. En aquests casos podría tractar-se d' una immediata reacció
després del conflicte en una zona que no degué ser especialrnent
favorable als interessos romans. Paral·lament comencen a aparéixer
alguns assentaments en pla i no fortificats, que aquests autorS interpreten com un efecte polític de dispersió de !' aristocracia gentilicia,
i que es constitueixen en grans aldees i en absolut en uillae, la
presencia de les quals és molt excepcional. Es constata, dones, una
doble tendencia, puix en el camp, a partir del segle II, i quasi des del
seu inici, es produeix la colonització de noves zones, com el curs del
Río San Juan, amb assentaments com Cabeza Baja de Encina
Hem10sa o Almenidilla. amb els dlnons del rnodels deis oppida, és
a dir. sense assentaments rurals en pla.
En el curs ah del Guadalirnar. no lluny de Castu/o, Gutiérrez
Soler ( 1998) ha esrudiat el territori existen! al voltant de l'oppidum
de Giribaile, on ha constata! que en el segle 11 el poblament rural
mostra diferencies importants, fonamentalment quant a la grandaría. Els situats en una posició central de la vall, en la confluencia
del Guadalimar amb cada un deis rierols secundaris, tenen dimensions considerables, menrre que aquells que se succeeixen de
manera continua fins al fons de les valls corresponen a cases de
camperols. de menor grandaria. Aquesta estructura del poblament
es correspon amb el sistema clientelar iberic, molt estructural i
jerarquic, i a un sistema de producció tradicional que ara ha deixat
de controlar l'excedent perla necessitat de pagar un stipendium al
poder roma. En un període d'inestabilitat generalitzat a tot l'alt
34
Guadalquivir, al principi del segle J es destrueix l'oppidum de
Giribaile com a conseqüencia de conflictes interns en la societat
iberica. La posterior fundació del poblat fortificar en pla de La
Monaria s'emmarca en un procés de colonització de les terrasses
del riu que manifesta can vis irnportants en la societal iberica.
Aquesta perduració deis models indígenes en el poblament i la
tardana aparició de les uillae ha estat assenyalada lambé per Sáez
(1998. 105). per a qui aquest no u sistema d 'explotació de la terra
esta directament relacional amb el canvi deis sistemes de tenen¡;a,
ésa dir, d'ús directe i real de la terra per part d'elements romans,
fet aquest que coincideix amb el final de la República i el comenr;ament de l'Irnperi. Així, !'efectiva penetració romana en el
món rural. amb els consegüents canvis en els sistemes d'explotació i de tinen~a de la terra. no es produiria almenys fins a la colonització cesariana i augusta, quan encara es comen~a a veure de
forma molt incipient.
A mode de recapitulació podem dir que en la segona meitat del
segle U sembla donar-se de manera prou general a la Tarraconense
mediterrania un fenomen d'expansió del poblament rural que
segueix un patró d'assentament diferent del que havia caracteritzat
fins aleshores la cultura iberica. Els nous assentaments rurals ocupen llocs situats en pla o poc elevats en o prop de les terres de conre u. en ocasions sobre altres ocupats en període lberic Pie, i no
solen presentar elements de caracter defensiu. La seua presencia
poi obeir a dues raons: una recuperació demografica anys després
de la crisi produ'ida per la conquesta romana i un reassentamenl de
la població que apoca poc va abandonan! els vells oppida i s'instal·la en Uocs més accessibles. Aquest fenornen deu anar relacionar
tanr amb un augment de les lirees d'explotació com ambla creixent
irnplantació de conreus com la vinya i ]' olivar. amb més possibilitats comercials que els tradicionals com els cereals.
En la construcció d'aquests edificis comencen a emprar-se
materials i tecniques constructives i decoratives romanes: apareixen els paviments de sig11i11a, la pintura parietal. les cobertes de
teula, els contraforts, etc; en estreta relació amb el can vi de conreus
cornencen a utilitzar-se sistemes d'emmagatzemament romans
coms e ls dolía que substitueixen les sitges. Possiblement el caracter "roma" d'aquests edificis no és més que un retlex del grau d' aculturació deis seus propietaris, que s'accentua conforme augmenta la seua posició en l'escala social: les residencies "més romanitzades" deuen pertanyer a les elits locals. Pero al mateix temps
també és el retlex en el món rural del que esta passant en les ciulats, on l' adopció deis models residencials italics per part de les
elits urbanes deu ser rnés prin1erenca i generalitzada. En alguns
casos, en territoris situats al voltant d ' importants ciutats, aquestes
residencies rurals poden pertanyer a colons o propietaris italics,
que sens dubte en un primer període degueren assentar-se en els
nuclis urbans. En un moment més avan9at, cap al segon quart del
segle 1, en alguns d'aquests assentaments es posen en activitat
foms cerlirnics que produeixen contenidors amforics que imiten
ti pus italics. Aquest fet palesa un importan! niveU de desenvolupament en la producció vitivinícola que esta obrint-se pasen els mercats locals i regionals i requereix de la fabricació de contenidors
propis que puguen ser reconeguts pels clients potencials.
Es tracta d'un període de transició que comen~a a partir de
la conquesta romana i de la desestructuració socioconomica del
món iberic i evoluciona al Jlarg de quasi dos segles fios a configurar el que coneixem com el sistema altimperial. Els canvis
en la propietat de la terra, els conreus, els s istemes de producció i ernmagatzemament, la comercialització deis productes,
e tc, van tenir un reflex inicial en els empla~aments deis nous
[page-n-45]
assentaments i de caracter progressiu en l'adopció deis models
i gustos italics. Algunes d' aquestes residencies rurals de caracter luxós prefiguren les vil·les altimperials, pero la seua presencia -sense entrar a considerar els problemes de la caracterització del que és una vil·la- no pot considerar-se general sinó més
bé excepcional. No es pot parlar així de veritable colonització,
ni de assaig d ' implantació del sistema de la vil·la, sinó d'una
societat immersa en un procés de canvi que es reflecteix en
l'emplar;:ament i forma deis seus assentaments. La culminació
d'aquesta evolució comenr;:ara a prendre forma en el regnat
d' August amb l'anomenat "sistema de vil· les" que anira generalitzant-se al llarg del segle 1 dC.
4.3. TIPOLOGIA ARQUITECTÓNICA 1 TECNIQUES
CONSTRUCTIVES 1 DECORATIVES
La implantació de models italics té un ciar reflex en la tipología
arquitectonica i en les tecniques constructives i decoratives (Abad,
1998). La seua expressió més coneguda en els nuclis urbans és el
desenvolupament de programes arquitectonics monumentals en els
centres cívics, tant en els antics oppida com en les colonies, que
reproduexen el model de la urbs (cf Bendala, 1987; Bendala er alii,
1987; Bendala, 1998; Rodríguez Oliva, 1998). A Emporiae trobem
un deis millors exemples d'aquestes iniciatives en la primera fase del
forum (Aquilué er alii, 1984). Encara que en general les ciutats republicanes són poc conegudes a causa de les profundes remodelacions
que van experimentar en epoca imperial, les excavacions han permés
identificar restes de construccions monumentals d'aquesta epoca en
ciutats com Saguntum i Valentia. Destacarem el cas de la primera, on
-des prés de la seua destrucció e l 219 per Anníbal- la ciutat és reconstrui'da per Escipió, la superfície ocupada experimenta una importan!
ampliació i es dota d' un nou recinte emmurallat amb torres (Pascual
i Aranegui, 1993) i d' un centre cívic de caracter monumental
(Aranegui, 1992a). Quant als recintes murats deis oppida iberics, a
Burriac (Cabrera de Mar) en el tercer quart del segle II es construeix
la porta meridional utilitzant una tecnica que recorda 1'opus quadratum roma (Garcia Rosselló i Zamora, 1993, 149).
En relació amb el desenvolupament d'aquests programes apareixen per primera vegada a Hispania les termes, tant en les fundacions colonials com en els oppida iberics. Sengles exemples iJ.Iustren els dos casos: les termes republicanes de Valentia, anteriors a la
destrucció de la ciutat per Pompeu l'any 75 aC, (Escrivá i Ribera,
1993), i les del Cabezo de Alcalá (Azaila), de semblant cronología
(Beltrán Lloris, 1976, 147-150, fig. 4 1). Podem afegir les termes
excavades a l'assentament de Ca 1 Amau (Cabrera de Mar), de simi'
lar cronología a les de Valentia, actualment en estudi. L' existencia de
termes en oppida iberics palesa la introducció d' un habit -el deis
banys públics- típicament roma, fins ara desconegut en el món indígena, la presencia deis quals pot explicar-se tant perla presencia de
grups d'origen roma com per l'aculturació de les elits municipals.
Pel que fa als espais domestics, en els assentaments rornans trobem els millors exemples de la introducció de models itlllics en les
fundacions republicanes de la vall de l'Ebre que van patir els efectes devastadors de la guerra sertoriana. A La Caridad (Caminreal)
s'ha excavar una domus que reprodueix el model hel·lenístic de
peristil i incorpora paviments d' opus signinum (Vicente et alii,
1991 ). Entre els oppida iberics trobem aquests nous models al
Cabezo de Alcalá (Azaila), on Beltrán Lloris ( 1976, 135-146, fig.
40) assenyala la presencia de diversos exemples de casa amb pati,
així com paviments de signina i pintura mural del 1 estil (Lasheras.
1984 i 1985; Mostalac i Guiral, 1992). També a Salduie s'ha pogut
excavar un triclinium decora! amb un pavimem d'opus signinum i
altres estances d' una domus (Galve, 1996). Pe! que fa al sistema de
coberta, la utilització de teguale i imbrices apareix ja en la segona
meitat del segle 11 aC a Catalunya, com per exemple al' oppidum de
Burriac (Oiesti, 1995, 97), pero és més tardana en altres zones, puix
no s'ha documental ni al Cabezo de Alcalá (Azaila) ni a La Caridad
(Caminreal), on la coneguda Casa de Likine devia tenir una coberta de branques i argila (Vicente et alii, 1991 , 95).
En el món n•ral els models italics també apareixen en primer
lloc a Catalunya: plantes, tecniques constructives i decoratives i
sistema de coberta es daten des del final del segle n aC. En les
proximitats d' Emporiae, la primera fase de I' Olivet d'En Pujo!
correspon a un assentament iberoroma en que s'utilitzen dolia i
tegulae, amb una datació entre el final del segle II i el primer quart
de 1' I aC (Casas, 1989, 44). A la Laietania, al Valles Oriental, Can
Martí a Samalús (Aquilué i Pardo, 1990) i Can Massot a
Montmeló (Cantaren i Estrada, 1998) són dos exemples d'aquests
assentaments amb paviments d' opus signinum. A les proximitats
de l'oppidum de Burriac, I'assentament de Can Cataia sembla un
exemple del que degué ser una situació prou freqüent, una mena
d' híbrid arquitectonic caracteritzat per la utilització conjunta de
les tecniques constructives tradicionals i les introdu'ides pels romans com el teulat (Garcia Rosselló i Zamora, 1993, 157). Les
tegulae passen a tenir també altres f uncions: a l'assentament de
Can Balenr;:ó (Argentona), amb una primera fase d'ocupació entre
mitjan del segle 11 i el segon quart de l'I, s'utilitzen coro a material constructiu en el soco! deis murs i com a base de les llars
(Pujo! i Garcia Rosselló, 1994, 1Ol ). Més cap al sud, a la
Cessetania, al poblat d' AJorda Park (Calafell), després del seu
abandonament es construeix en el segle 1aC un edifici cobert amb
teules que presenta paraJ.lels amb alguns establiments agrícoles
republicans del Laci (Pou, Sanrnartí i Satancana, 1993, 193).
4.4. ECONOMIA 1 DINER
El domi ni roma va comportar la implantació gradual d'una
nova estructura económica basada en la producció esclavista.
L' imperi roma era una estructura tributaria que extreia de les
zones conquerides, mitjanr;:ant imposicions economiques di verses,
els excedents productius en forma de diner, for9a de treball i produeles agrícoles, recursos que en bona part eren destinats a reproduir les condicions de domini (Woolf, 1992, 283). Aproximadament a partir del 200 aC, la política imperialista romana
d'establir impostas en dinerales províncies conquerides va obligar a aquestes a obtenir-lo per satisfer les exigencies de l'estat
roma. Aquestes, dones, es van veure obligades a aconseguir-lo
augmentant la seua producció i dedican! a l'exportació un volum
de productes per valor equivalent, almenys, a la quantitat de les
imposicions. Aquesta situació va comportar una serie de canvis en
la producció, distribució i consum deis béns, com ara l'augment
de la producció agrícola. una major divisió del treball, el desenvolupament de les manufactures i de !'artesanal i un increment
considerable del comerr;: local i a lla.rga distancia (Hopkins, 1980,
101 - 102).
La conquesta romana va alterar els patrons economics de les
poblacions indígenes, que comptaven amb llurs propies xarxes
comercials d'abast local i a llarga distancia. En una primera etapa
35
[page-n-46]
els romans van exhauri r les rese rves de diners. tant públiques com
privarles, bé de forma directa amb el saqueig, bé de forma indirecta mitjan~ant el pagament d'indemnitzacions i exaccions. A l
mateix temps van estendre el treball esclau fins a despla~ar altres
formes de treball tradicionals. Aquest veritable ··saqueig de capital, terra i treball" va comportar no únicament l'expropiació deis
recursos economics de molts deis sotmesos, sinó sobretot la profunda altcració de les formes de propietat anteriors a la conquesta, e n el que hom pot considerar un veritable procés de desestructuració economica. Molles de les poblacions que es van oposar a
Ro ma van ser destru'ides i llurs habitants van ser esclavitzats:
grans extensions de te rra van passar a ser ager publicus i molts
deis seus recursos (mines. sal, boscs i pastures) van comen~ar a
ser explotats pcr immigrants romans i italics. Moltes altres ciutats
van ser sotmcses a fortes exig~ncies fiscals i els propietaris locals
van comen~ar a utilitzar nombrosos esclaus en els treballs productius per tal d'augmentar- ne els rendiments.
El desenvolupament del diner és un deis fenomens economics
característics de la Roma republicana, estretament lligat a la producció esclavista, orientada a produir mercaderies pe r a l'intercanvi i l'acumulació, ésa dir, a un desenvolupament creixent del
valor de can vi que arriba a existir de manera separada de les me rcaderies produ'ides. A Hispania l'inici de !'economía monetaria
esta estretament relacional amb la Segona Guerra Púnica. Al llarg
del darrer ter~ del segle 111, en una primera fase amb l'expansió
cartaginesa per la península i posteriorment amb l'enfrontament
bel·lic amb Roma, les poblacions indígenes es van familiaritzar
amb l'ús de la moneda. L' important volum de les dracmes iberiques d'imitació emporitana present sobretot a Catalunya i al nord
del País Valencia s'explica com una amonedació efectuada per
finan~ar la resiste ncia armada contra els cartaginesos primer i
contra els romans més tard. En un primer moment. dones, la guerra sera la causa de les primeres encunyacions destinarles al pagament deis exercits. Els seus avatars i el trafec de les tropes s'encan·egaran de difondre la moneda pels territoris disputats. Aquesta
situació va produir un augment espectacular de la massa monetaria (Ripolles, 1994. 123-126).
Duran! les primeres decades del segle 11 la moneda forma pan
del botí de guerra i s'utilitza també peral pagament de tributs. El
diner que provenía deis impostos va contribuir a la monetarització
i al desenvolupament del comer~ en !'economía romana (Hopkins,
1980. 105). El diner es va anar fent imprescindible a causa de les
transformacions productives i economiques que la socie tat experimentava. Com a conseqüencia, es produeix una proliferació de
seques i emissions amb metrología romana, l'efecte de les quals
és !'abundancia de la moneda i la generalització del seu ús.
L'extensió de l'encunyació de moneda i la circulació d'un gran
volum de numari fa ra n possible la generalització deis intercanvis
monetaris i el control de l'economia (García-Bellido, 1998).
4.5. EL COMER(:: BÉNS D'ÚS 1 CONSUM
En estreta relució amb el procés de monetarització, el comer~
a !larga distancia experimenta un grao increment des deis últims
anys del segle lll aC. Aquest fet va introduir canvis en els habits
de consumen fer possible l'adquisió de béns exotics que procedien d'ahres territoris de la República. De manera general. en les
províncies occidentals es dó na un augment deis nivells de consum
respecte als pcríodes anteriors a la conquesta. Aquestes cir-
36
cumstancies van produir un enriquiment deis mHJancers com
comerciants. navegants i banquers (Hopkins. 1980. 102-1 05).
Aquest augment del consum i deis intercanvis comcrcials. espccialment importan! des de la meitat del segle 11. es veu retlectit en
la presimcia de ceramiques i altres manufactures d'importació en
la practica totalitat deis assentaments ocupats en aquesta epoca. la
major part de les quals correspon a contenidors de vi i vaixella de
taula italies (tf Uroz i Molina, 1989). L'absencia de produccions
propies en quantitat suficient pera destinar-oc una part a l'exportació, pcrmet deduir que l'adquisició d' aquests béns s'efectuava
amb una part deis excedeots productius de la població indíge na.
almenys en part. en forma dineraria. En relació amb aquest auge
comercial es trobe n els assentame nts que, amb funció de llocs
d'ancoratge, fan la funció de mercat i de redistribució deis produeles d'importació.
En els decennis següents a la conquesta, la República es beneficia considerablement de l'oc upació del territori d' una manera
di recta a través de les lributacions i de les exaccions abusives de
governadors i publicans. Des de la fi de la Segona Guerra Púnica,
i sobretot a partir de l'aixafame nt de les rebel·lions deis pobles
ibCrics, fins a !'epoca d' August, les relacions de dominació estabienes per Roma comporten l'establiment d'una aCLivitat comercial, en que la importació de vi italic assoleix un lloc privilegia! de
quasi monopoli, un fet que es va reproduir posteriorment a la
Gal·lia a partir de la conquesta de la Transalpina (Laubenhemier,
1990, 39). Un deis vchicles més antics en el procés de romanització va ser el comer~. en el quaJ destaca la presencia de mercatores. negotiatores i publicani a Hispaoia en epoca republicana
(García y Bellido. 1966: Rubio, 1998).
Ambla conquesta d' Hispimia s'obre un mercal immens pcr a
la producció agraria italica i, consegüentment, va produir-se una
inte nsificació del comen; marítim. Els romans. amb la conquesta
de les províncies occidentals, provoquen l'aparició de nombrosos
bevedors de vi nous (Tchemia, 1986, 58), als quals se' ls dóna
satisfacció amb l' increment de la producció vitivinícola italiana.
El consum de vi imponat per les poblacions iberiques de l'est
peninsular no és un fenomen nou, puix hi ha precedents amb el vi
massaliota, ctrusc i potser sicilia amb les més amigues de les
amfores grecoitl'l liqucs, pero sempre amb un carllcter minoritari.
La diferencia rau en la progressiva massificació d 'aquest consum
al llarg del segle 11, el qual deu estar indui't, en bona pan, pels
habits dels conqueridors, puix els exercits romans van constituir
indubtablement un bon mercat (per exemple, els eampaments de
Numamia). El desig d'emular el comportament de les elits socials
degué estendre aquest habit de consum, al temps que s'estrenyien
els lla~os de dependencia i s'abandonaven els propis Mbits. Hom
pot pensar e n un fenomen paral·lel al documental a la Gal·lia. on
segons Posidoni a l' inici del segle l aC els rics bevien vi importa!
i els pobres cervesa del país: alme nys en part, el producte que s' intercanviava pcr vi era ma d'obra: un esclau per una amfora
(Tc hernia. 1986, 88-90).
Acompanyant els irnportants carregaments de vi arriben a
Hispania les ceramiques fines de taula envemissades de negre produ'ides majoritariament a la Campania. Aquestes, amb els envasos
contenidors de vi, actue n com a veritables fossils-guia peral període lbe ric Final. Pero, mentre que les amfores es valoren pel productc que contenen, la ceramiea de vem ís negre s'adquireix pel seu
valor intrfnsec. perla seua qualitat tecnica i per la capacitat d' integració que representa: el vi i la copa, més enlla d'un líquid amb
detenninades propietats i del recipient amb que es veu. són els produeles que fabriquen, usen i consurneixen els dominadors. Són
[page-n-47]
sobre tot béns de prestigi: si hom no pot ser com ells. almenys hom
pot usar i consumir els mateixos productes que ells. Ambdós. vi i
cerl\mica. són. dones. dos poderosos símbols d'emulació: més
e nlltl del seu esu·icte i utilíssim valor cronologic, són els resorts
d'un complex i efica~ mecanisme d'integració cultural.
L'augment deis intercanvis comercials amb Italia. amb !'arribada massiva de productes d'importació d'ús i de consum.juga un
paper fonamental en les relacions economiques, tot i que no suposa més que un canvi quantitatiu -de graos proporcions. pero- en
una llarga tradició comercial. La distribució i venda deis productes es va veure afavorida per la pacificació del país. Les neccssitats estrategiques de control dclterritori i de recaptació d'impostos van permetre la mi llora i l'ampliació de la xarxa viaria. la qua!
cosa faci litava igualment l'activitat comercial.
La fase inicial d'importació massiva de vi dóna pas, possiblement des del principi del segle 1 aC, a una creixent producció vitivin1cola en les zones de més primcrenca romanització, al NE de la
península. Per a la seua comercialització s'imiten en un primer
moment els contenidors italics (Amfores Dressel 1A, B i C). pero
prompte apareixen ripus nous (Tarraconense 1 i Pascual 1) la difusió deis quals arriba al sud de Fran~a. la vall de l'Ebre i el litoral
valencia. Junta les amfores es produeixen els corresponents vasos
per a beure, concretament imitacions de la ceramica de vernís
negre i deis gobelets de parets fines.
A més de la ceramica, la presencia en jaciments iberics de
determinats objeetes d'origen iti.\lic, com és el cas deis bronzes,
pot mostrar la simple substitució deis propis o l'adopció d'usos i
costums romans. En el camp de la indumenti.\ria veiem com esdevé la substitució de la fíbula anular hisptmica i altres ripus autbctons per models importats com els tipus Alesia i Aucissa. Altres
objectes, com la sonda espatulada trobada al Cormulló deis
Moros. apareixen per primera vegada en el món iberic. La importació massiva i la diversificació del mobiliari metal·lic, amb la
introducció de nous tipus i motius decoratius, es pot veure al jaciment del Camp de les Lloses de Tona (Barcelona), un obrador
mctal·lúrgic e n que es reciclaven tota classe d'objectes (Duran e1
alii. 1995. 67-69).
4.6. LA VAIXELLA CERÁMICA
Amb les importacions de vi comencen a arribar, també en lfnia
amb una tradició ja secular, grans quantitats de ceramica d'importació, sobretot de vaixella de taula. Com ha assenyalat More!
(1983a), la ceramica és un instrument privilegiat de mesura del
comer~ antic perla seua indestructibilitat i pel seu rol en !'economía i la cultura antigues. En els modes de difusió d'aquest producte Morel distingeix entre el comer~ propiament dit i els fenomens
de difusió diferents d'aquest, com ara el transport d'objectes i les
imitacions. Quant a les modalitats del comer~. distingeix entre els
problemes de la producció. el transport i la venda i els clients i el
consum: entre aquests darrers cal considerar els preus i modalitats
de la compra. els termes d'aquesta. qui són els clients i les possibles innuencies d 'aquests sobre el comer~ de la cerarnica.
Com ha fet veure Bats (1988. 228-234), donat que les produccions locals oferien tota la vaixella per satisfer les necessitats
del grup, les importacions serien perfectament inútils si a les
necessitats primaries (consum) no s'afegiren les secundaries
(prestigi), veritable porta oberra al procés d'aculturació. En la vaixella cerarnica hom pot veure un signe revelador, puix en tota
societat -i en les primitives en particular- menjar i beure són actes
que s'insereixen en un marc cultural i mític (ritual). amb els seus
tabús i les seues obligacions: la cuina i la taula podrien ser, en el
procés d' aculturació. un deis elements més resistcnts. D'altra
banda. en termes d'aculturació. una societat pot adoptar una ceramica estrangera sense que aixo revele importants canvis socials
interns. sinó simplement mi llors possibilitats d' intercanvis.
En els assentaments estudiats hom ha trobat, junt als contenidors de vi (les amforcs). un nombre important de vasos per a beure
també d'importació, un servei de vaixella especialitzat i estranger.
Com succeeix al rnigdia francés. a partir del principi del segle 11 i
la part essencial
fins als primers decennis de la segona meitat de
de la vaixella de taula es compon de les importacions campanianes
que substittJeixen progrcssivament la vaixella autoctona (Arcelin,
J991, 227). La beguda i el recipient per a consumir-la passen a
substituír -en una proporció difíci l de detenninar- sengles productes
propis. Aquest fenomcn no és nou en la cultura iberica: les amforcs
massaliotes, etrusques. púniques j grecoitaliques, amb les corresponents vaixelles de taula, en són els precedents, pero a una escala
molt menor. La diferencia amb aquestes, pero. no sois és quantitativa (ma~sificació). sinó també qualitativa: el come(\: esta controla!
per una potencia que a més a més ha ocupat el territori. Ambla conquesta romana, des del segle llles ceramiques d' importació passen
a ser productes comcrcials per als consumidors indígenes. La seua
irnportació se supedita sempre a la del vi, objecte d'intercanvi per
excel·lencia. Si bé és cert que, pel que fa a la ceramica, tins aleshores no havia existit un veritable mercar indígena. la pressió aculturadora a panir de la conquesta va acabar per provocar-ne l'aparició. Conseqüencia d'aquest fenomen fou la irnitació d'algunes de
les formes cerlirniques pcr part de les terrisseries indígenes.
La substitució deis productes propis pels deis conqueridors
(forma ceramica per forma, vi o cervesa per vi) és un primer pasen
el procés de renúncia a la propia identitat, su posa el reconeixement
de la superioritat deis productes deis conqueridors sobre els propis
i contribueix a la dependencia economica perque pot suposar l'abandonament de la propia producció. Hom establcix d'aquesta
forma uns lla~os de dependencia económica i c ultural i unes categories ideologiques, en que'!. sens dubte, els productcs d' importació
(els deis conqueridors) se situen en primer lloc (sobre els propis) i
assoleixen una forta carrega de prestigi i de representació.
Pero si el consum de vi "iguala" d'alguna manera conqueridors i conquerits, la manera d'efectuar-lo serveix per reproduir les
categories. Les fonts comen que alguns pobles. com ara els Celtes.
no mesclaven el vi amb aigua a la manera grega. S'introdu'la un
hllbit (el consum de vi), pero aquest adoptava una forma (vi sol)
que permetia reproduir la diferencia entre barbarie i civilització.
L'exportació d'un producte i de l'hllbit de consumir-lo acabava
sent així un rneeanisme de autoatirmació (de la cultura romana) i
de discriminació (envers els conquerits).
L'apropiació d'aqucsts productes, encara que és un fet significatiu. no és un signe suficient d'apropiació cultural. Si en el cas
deis vasos pera beure, la importació del producte de consum permet un lligam segur. la resta de la vaixella de taula (bols. escudeHes. plats) resulta més problematica. Seguint Bats. convé fer dues
precisions sobre la presencia de recipients culinaris estrangers en
un jaciment: 1) pot assenyalar la presencia de població estrangera
al si de la comunitat indfgena: 2) hi ha una correlació possible
pero no necessaria entre l'adopció d'una forma de recipient i l'adopció de la seua fundó original: si amb una paella no an·iben e ls
hlibits alimenticis i les receptes de cuina que la fan servir. la seua
presencia no suposa una ruptura en els costums tradicionals i la
rr.
37
[page-n-48]
seua incidencia en el món indígena és mínima com a element
acuhurador. Al migdia francés. l'acuhuració alimentícia és un
fenomen tarda i inacabat que sembla tan tributari de la proximitat
geografica com de la freqüentació comercial.
D'altra banda, la far;ana mediterrania de la Península ! ~rica es
troba immersa en un domini culinaii on intervenen l'oli, les pastes
de cereals, els purés de lleguminoses. la cam i el peix, amb els recipients apropiats per amanir-los i guisar-los (mortarium, olla, patilla.
caccabus) i per menjar i beure (la1u:, parella. catinus, uas uinarium,
/ago11a). La penetració de la vaixella romana substitueix alguns deis
elements existents en la ibCrica i en diversifica altres. Entre la ceramica de cuina importada trobem mo11aria. patinae (plates de vora
bífida) i llurs operculi. a més d'altres no documentats entre els materials estudiats en aquest tcrritori com ol/ae i caccabi.
Pel que fa al reflcx deis canvis deis habits alimenticis en la
composició de la vaixella, la primacía de la parella escudelles/vasos de beure comenr;a a afeblir-se a Grecia continental des
del segle IV aC (Bats, 1988. 59) i. més tardanament. a Italia en e l
curs del segle 11 (lbidem. 72). El segle JI és un període xamera per
a la diversificació deis habits de taula en el món grec occidental.
Les primeres transformacions s'inicien a 0/bia en el segle lll per
J'augment del nombre de plats i de fonts. tendencia que s'acreixenta molt sensiblement des del principi del segle següent
(lbidem, 203-205). Com ha demostrat Arcelin ( 1991 . 227-229) a
G/anum, aquesta tendencia també es documenta al migdia francés
en els oppida indígenes: J'estudi per grups funcionals mostra que
en el segle II plats i fonts suposen el 40% del servei de taula, un
percentatge proxim al d' Olbia, mentre que disminueixen els bols.
com passa a La Cloche, Marduel, etc. Pel que fa a la vaixella de
cuina, mentre que en el món grec -on esta ben definida des del
final del segle V- les practiques de la taula evolucionen a pan ir del
final del segle IV i sobretot en el lfl, la Italia romana segueix molt
més temps fidel a una alimentació tradicional a base de bollits
(André. 1981. 60-62). amb l'ús exclusiu de l'ol/a, i no evoluciona
fins als segles III-ll amb l'adopció de la patilla, lligada al desenvolupament del consum de pa i per a la preparació d'estofats de
peix i de guisats (Ibídem, 65-70): el caccabus va comcnr;ar a utilitzar-se timidament a partir del segle 11.
En conclusió, en el conjunt de la ceramica d'importació la vaixella de taula penetra de manera generalitzada entre la població
indígena per la forta carrega ideologica que comporta el seu ús
(prestigi), mentre que la ceramica de cuina té una acceptació molt
més restringida: només alguns mortaria i patinae s'han trobat en
escassos assemaments, mentre que ollae i caccabi estan completament absents. D' aquesta manera. la substitució de recipients directament relacionats amb la prcparació del menjar, que pot suposar un
canvi en els habits culinaris, és mínima i es redueix a la sola pres~n
cia de pati11ae. Aquesl fet. pero. pot explicar-se en pan per la identitat de funcions entre rccipicnts semblants de la vaixella ib~rica: és
probable un cert grau de convergencia entre ambdues tradicions
culinaries. La menor permeabilitat de la vaixella de cuina als can vis
culturals pot obeir a dues causes: a la seua escassa carrega ideologica (no s'exhibeix) i a la major resistencia deis habits culinaris.
4.7. LES CREENCES
El canvi mental és l'indicador deis niveUs més profunds d'aculturació. La seua valoració és complexa i els seus indicadors
són molt lirnitats, donat que adopta expressions ben diferents en
38
camps com el llenguatge. les creacions plastiques. els universos
mítics, etc. De manera general ens trobem amb l'adopció de practiques i elements romans. amb l'extensió deis nous cultes i llur
reinterpretació per la població indígena (Plácido, 1988; Marco.
1996; Alvar. 1999). Aquestes expressions del sincretisme poden
identificar-se en qüestions com els emplar;aments deis santuaris,
les formes artfstiques producte de les interaccions entre el nou
llenguatge roma i la ideología de la tradició iberica (Olmos.
1998), etc. La consolidació d 'aquest procés portara a la construcció de temples de tipus italic en els assentaments iberics.
Una de les primeres manifestacions de la influ~ncia de les practiques religioses romanes és la presencia de petites ares en les capeH domestiques que s'han trobat en diversos jacimcnts del Penedes
es
a Catalunya com Darró. la Bassa i la Vinya d'En Pau (Pou,
Sanmarti i Santacana, 1993. 195). Tenim un precedent al jaciment
de Mas Castellar (Pontós, Girona), on s'ha trobat un altar hel·lenístic de marbre pent~lic en el que s'interpreta com una estructura de
culte (Adroher. Pons i Ruiz de Arbulo, 1993, 4 1-46). Per tractar-se
d'una zona proxima a Emporio11 i perla datació de l'ara -que pot
remuntar-se al segle m podem parlar més prompte d'intlu~ncia
hel·lenística. pero pel context ceramic es pot concloure que el lloc
va ser destru"it entre el final d'aquest segle i el principi del n.
Pel que fa a l'emplar;ament deis santuaris. possiblement és el cas
d'alguns situats en llocs alts (Tarradell, 1979), com el de la Muntanya
Frontera de Sagunt dedicat a Uber Pater (Corell, 1993) i el de la
Muntanya de Santa Barbara de la Vilavella (Vicent, 1979b: Corell,
1994). Quant als edificis peral culte, els temples apareixen també en
nuclis urbans en qu~ la presencia romana és molt primerenca i importan! (Mangas, 1998). com el cas de Sagumum. on la seua arca monumental compta amb un temple de celia tripartita (Aranegui. 1992b).
També a l'oppidw11 iberic del Cabezo de Alcalá (Azaila) trobem un
perit temple in amis (Beltrán Lloris. 1976, 151- 152, fig. 39). Al santuari de La Encamación de Cara vaca (Múrcia), un primer temple típicament italic substitueix el predecessor iberic en data tan primerenca
com la primera meitat del segle II aC (Ramallo, 1992). en una mostra del que degué ser el procés de monumentalització deis santuaris
en epoca republicana (Ramallo, 1993).
La coexistencia de les tradicions iberica i romana en la plastica -en relació amb els monuments funeraris i els santuaris- ha estat
qualificada de "dualital de corrents artfstiques" per León ( 198 1,
184). Balil ( 1989. 223) ja va assenyalar que no resulta tacil diferenciar entre !'escultura romanoiberica -en expressió del seu mestre Bianchi-Bandinelli- i l'anomenada propiament romanorepublicana. Rodríguez Oliva (1996, 14) ha denomina! aquest llenguatge
artístic com bilingüe. per comparació amb les monedes contemporanies. L' adopció de models romans és evident en alguns deis
escassos monuments funeraris que coneixem d'epoca republicana,
com els de Malla (Roda. 1992) i Obu/co (Rodríguez Oliva, 1996,
16}, aquest darrer un bon exemple delllenguatge "bilingüe" de les
formes plastiques. Com ha assenyalat Roda ( 1998). la frontera que
separa ('escultura iberica i romana és difícil d'establir.
La influencia deis models romans en l'escultura pot apreciarse també en els exvots d'alguns santuaris iberics, con els palliati
del Cerro de Jos Santos d' Albacete (Ruiz Bremón, 1986), on podem veure com els obradors locals que preparen per encllrrec les
escultures de pedra que serveixen d' ofrena a la divinitat, s'adapten
als nous canons pera satisfcr els gustos deis devots que són romans
o volen aparéixcr representats com a veritables romans (Noguera,
1994, 109-1 37 i 203-2 13; 1998). De la mateixa manera, els exvots
de bronze que apareixen en els santuaris comenccn a imitar models
[page-n-49]
i fins i tot a representar divinitats romanes. com per exemple succeeix a la mateixa ciutat de Sagunt (Blecht. 1989).
D'altra banda. la troballa d'amulets de caracter profilluic en
contextos iberics és un ciar exemple de l'adopció de les creences
romanes. La representació deis genitals masculins té, en el món
hel·lenístic, un valor d'amulet. Entre les seues atribucions destaca
la de fer frontal fascinwn o "mal d'ull". L'ús de filacteries, molt
freqiient en 1' Alt lmperi. era comú entre els xiquets, els més exposats a la fascinació i els encantaments. S'utilitzaven com penjolls
de diverses formes i grandaries que normalment eren de bronze.
encara que no faltaven els de metalls preciosos, ivori i fins i tot
d'os. Les troballes del penjoll de plata de la necropolis del Turó
deis dos Pins (Sabadell), que es data al principi del segle lJ aC
(Garcia i Rosselló, 1993, 145-146), i el d'os del poblat del
Cormulló deis Moros (Albocasser), possiblement anterior al 75
aC (Arasa, 1995a, .148-149, ftg. 45), són ben representatives d'aquest fenomen. També trobem aquests símbols, amb una funció
similar, llaurats en les portes d'accés d'algunes fundacions romanes, com és el cas més conegut de la porta meridional d' Emporiae
(Balil, 1983, 229-231, núm. 115- 116, lfun. lX)
4.8. EL CANVI LINGÜÍSTIC
La llengua, com a mitja de comunicació i expressió, és -ultra
un element més d'una culrura- el seu vehicle principal, el primer
instrument pera la seua transmissió. L'expressió del canvi cultural en el camp de la llengua adopta la forma del que en sociolingüística s'anomenen processos de substitució, fenomens ben
coneguts en les societats contemporanies, que també compten
amb paral·lels en períodes histories. com pot ser a l'edat mitjana
I'"arabització" d'AJ-Andalús o la "catalanització'' de l'antic
Regne de Valencia. Quan per alguna raó (invasió, domini i dependencia economica, cultural, etc), dos grups lingüístics entren
en contacte en un mateix territori, generalment un deis dos detenta una posició dominant i la seua llengua sempre acaba per despla9ar a la més feble. La primera (Ll) va associada als grups
socialment dominants i el seu aprenentatge, per tant, actua com a
mecanisme d'integració, mentre que la segona (L2) es relega a
l'ús familiar. En aquest procés de substitució apareixen manifestacions com el bilingüisme i la diglossia. Breument podem definir
el bilingüisme com la situació d'un individu o col·lectiu que
empra dues llengües, i la diglossia com la situació en que dues
llengües assoleixen funcions diferents dins d'una comunitat.
Altres expressions són les interferencies, tant de tipus fonologic
com gramatical i lexic, els préstecs lexics i els cales semantics (c.f
Vallverdú, 1980; Molli\ i Palanca, 1987; Rotaetxe, 1988; Molla i
Viana, 1989 i 1991; Romaine, 1996).
Respecte al procés de substitució de les llengües preromanes
pe! llatí, aquests plantejaments han estat desenvolupats per Untermann ( 1995a, 305-307), qui ha destacat que a pesar de la indubtable existencia d'un percentatge elevat d' individus bilingües. els
indicis d'aquest fenomen són molt escassos.
Les limitacions de l'arqueologia a !'hora de documentar
aquest canvi són evidents. A excepció de les poques notícies que
ens transmeten les fonts, només comptem amb els documents
escrits que l'arqueologia ens permet recuperar. Pero el caracter
minoritari de l'escriptura en aquesta epoca i la utilització
majoritaria de suports peribles, redueixen no únicarnent el volum
de la documentació coneguda, sinó també la seua diversitat i -el
que resulta més dramatic per a un historiador- el seu valor informatiu. De fet, el constan! degoteig de nous documents aporta molt
poca informació, sobretot perque -com calia esperar- els més
abundants són els més breus, i els de major interés són majoritariament funeraris. És per aixo que, en part, la descripció del canvi
Lingüístic a la Península lberica és al mateix temps la descripció
del desenvolupament del procés escriptuari.
La romanització lingüística -la llatinltzació- ha estat objecte
de diverses aproximacions generals amb diferents enfocaments
(García y Bellido, 1967 i 1972; Mariner, 1983 i 1989; Panosa,
1996; Arasa, 1997a; Plácido, 1998). Aquest fenomen va iniciar-se
arran d'un procés d'expansió imperialista, d'una violenta imposició sobre els pobles indígenes, i en la meitat occidental de l'lmperi
va comportar l'extinció de la major part de les llengües anteriors.
L'element que sens dubte va actuar d'una manera rnés decisiva i
transcendent socialment fou l'exercit ambla seua presencia continuada,junt amb els legionaris llicenciats que s'establien en el país
i els auxilia que hi toma ven. També colons, comerciants i func ionaris, amb la generalització de la vida urbana i el desenvolupament de les infrastructures viaries, degueren jugar un paper fonamental com a "agents lingüístics". La integració de les elits indígenes degué ser el primer pas. El llatí, dones, es va convertir -per
ser la llengua deis conqueridors- en el vehicle principal de la cultura. A més de ser llengua de tracte, era la utilitzada per l'administració i el seu domini era obligat per ascendre en !'escala social.
4.8.1. LES FONTS
Les referencies literaries a la llengua són molt escasses, tardanes i quasi sempre de poca transcendencia (García y Bellido, 1967).
La diferencia de llengua sembla no su posar cap problema en els primers contactes entre romans i ibers; si en un primer mornent pogueren servir corn a interprets els comerciants grecs d' Emporion, els
individus bilingües degueren formar-se rapidament per garantir la
comunicació entre ambdues comunitats lingüístiques. Possiblement
els membres de les elits indfgenes degueren participar activament
en aquest procés amb l'aprenentatge de la llengua deis conqueridors. Així, en els contactes entre els cabdills i reguls indígenes i els
generals romans, com devia haver succe'it amb els cartaginesos, no
apareix cap menció a dificultats en la comunicació, ni tan sois a la
utilització de traductors. Les referencies als interprets -persones que
sens dubte degueren jugar un paper fonamental en els contactes
interculturals- no apareixen en les fon ts fins a moments avan9ats
(Lejeune, 1949, 57 ss.). L'absencia de referencies a la llengua i als
possibles interprets es poden veure, per exemple, quan l'any 205
una ambaixada del senat saguntí formada per deu Uegats va viatjar
a Roma i -introdu'ida per Escipió- va donar les gracies al senat roma
perla seua intervenció contra els púnics per boca del major d'ells
(Livi, XXVill, 39, 1-22). Aquesta situació va tomar a repetir-se
l'any 203 amb una altra ambaixada saguntina que portava presoners
cartaginesas i l'or i la plata amb que aquests pretenien reclutar lropes auxiliars (Livi, XXX, 21 , 3-5).
Seguint un ordre cronologic. en primer lloc, Artemídor -en
una referencia transmesa per Esteve de Bizanci- assenyala cap al
lOO aC que entre els pobles hispanics els que habitaven junta la
mar empraven l'alfabet llatí (Schulten, 1925, FHA, 11, 159). Més
endavant, en una obra acabada el 45, Ciceró (De Diu., 11, 131)
explica que encara aleshores arribaven al senat roma comissions
de púnics i hispans que necessitaven un traductor.
39
[page-n-50]
De les referencies de localització concreta amb que comptem,
tres tenen com a escenari geografic la Betica i una la Celtiberia.
En primer lloc tenim l'al ·lusió pejorativa de Ciceró. en la seua
defensa del poeta Árquias (Pro Arch.. XXVI), als poetes locals de
Cordrtba que l'any 74 es trobaven junta Metel. deis quals destaca els seus accents rudes i barbars (Schulten. J937. FHA. IV, 231).
Més d'un quart de segle després, l'any 45, després de la batalla de
Munda, Cesar (Be/. Hisp., 42, 4) reprén amb acritud els hispalenses per la seua actitud favorable als pompeians, tant a peregrins
com a ciutadans. el que s'interpreta que tots entenien sense dificulta! el seu discursen llatí. A l'inici del principal d' August resulta de gran inte rés l'esmentada referencia d' Estrabó ( III. 2, 15)
quan afirmava que els Turdetans s'havien assimilat perfectament
al mode de vida deis romans i ni tan sois es recordaven de la seua
propia llengua. La darrera notícia és de Tacit (Anna/es, IV, 45, 2).
qui coma que l'any 25, sota el regnat de Tiberi, un llaurador de la
ciutat de Termes va assassinar el pretor L. Calpurni Pisó; sotmés a
tortura perque donés els noms deis seus complices, "a plena veu i
en la llengua del país escridassa que l'interrogaven endebades".
La importancia de la llengua en el procés d'integració de les
poblacions indígenes és clara en algunes de les disposicions que
en epoques posteriors van prendre alguns emperadors. En aquest
sentit, cal recordar que !'emperador Claudi va establir l'any 43
que no concediria la ciutadania romana a aquells que no conegueren la llengua llatina (Dio. LX, 17). Aquest és un exemple de com
els sistemes d ' imposició lingüística poden ser fins i tot coercitius,
en utilitzar la llengua corn una conditio sine qua non per accedir
a formar part de la comunitat.
Les perduracions lingüístiques que s'esmenten en la documentació cristiana, al final del segle IV a Aquitan.ia i al principi del V
dC a Menorca (Arce, 1982, 109-l l 0), són casos particulars que de
cap manera poden generalitzar-se a les zones de conquesta més primerenca, on el canvi lingüístic devia ha ver-se consumat feia segles.
4.8.2. LLENGUA I ESCRIPTURA
El procés de conquesta romana va suposar una autentica revolució per a la historia de l'escriptura a la Península Iberica
(Michelena, 1976). La introducció del llatí va adoptar en un primer moment una expressió aparentment contradictoria: el seu ús
incipieot en textos rarament conservats (per exemple, el bronze de
Lascuta) va anar acompanyat d'un notable augmen t de l'escriptura iberica sobre diversos tipus de suports a causa d 'un ciar afavoriment per part de l'administració romana. Pe! que fa a les arees
agrafes com la Meseta, com ha assenyalat De Hoz ( 1979, 244), el
progrés de la romanització va introduir l'escriptura al mateix
temps que el llatí. Pero e n un primer període entre el 150 aC i el
final del segle J' aC és la llengua celtiberica la utilitzada en !'epigrafía amb l'alfabet iberic oriental (Untermann, 1995b).
En aquest procés d'extensió de l'escriptura, la problematica se
centra en la continu'itat deis usos epigrafics queja existien abans de
la conquesta (ploms, monedes, esgrafiats sobre ceramica), en la introducció d'altres nous relacionats amb la presencia romana (altars.
segells sobre ceramica, inscripcions sobre vaixella metal·lica), en
ocasions amb els seus propis supo1ts (tabulae, tésseres, pavirnents) i
en la progressiva generalització de l'habit epigri\Jic que suposa un
importan! augment quantitatiu deis epígrafs. Aixo no obstant, !'epigrafía iberica apareix en poques de les esferes tematiques que són
40
normals en l'epigrafia del món antic (religiosa, pública). les quals
nornés apareixen en inscripcions d'epoca romana (De Hoz. 1995, 61).
De Hoz ( 1995) ha abordat el problema de les relacions entre l'escriptura iberica i la llatina. En el seu repas deis diferents tipus que
caracterizen l'epigrafia !latina d'epoca republicana a HispiíJl.ia, en
general destaca la seua parquedat, amb una importan! presencia de la
jurídica i de caracter públic i l'escassesa d'lnscripcions sepulcrals. Pel
que fa als tipus de J'epigratia iberica, tenint en compte la irnportant
limitació que suposa la impossibilitat de conéixerel contingut deis textos, pru1 deis epígrafs coneguts sern bla correspondre als propis de la
Llatina. tot i que en alguns casos no compten amb paral·lels: tabttlae de
bronze de possible caracter jurídic; suports monumentals de possible
cariícter públic, en ocasions bilingües: plaques de marbre. tal vegada
també de caracter públic; inscripcions musivaries. etc. L'aspecte més
cridaner és la seua expansió, pero considera dubtós que el fenomen
siga conseqüencia només de la influencia romana. En aquest sentit.
assenyala que aquesra tendencia comen~a abans i és general a tot el
Mediterrani. L'ocupació romana va provocar canvis economics que
van afectar a la societat iberica i es reflecteixen en l'epigrafia. La vida
urbana serveix d'estímul a l'epigrafia, i aixo explica el seu florirnent
en les ciutats juntament amb la Jlatina. D'altra banda. De Hoz propasauna suggerent hipbtesi, segons la qua! l' iberic vajugru· el paper de
Jlengua vehicular en amplies zones de la península des d' abans de l'an·ibada deis romans; aquests la van seguir utilitzant coma mitja privilegiat de comunicació en llurs relacions amb els conque1its, el que
explicada l'expansió de la seua epigrafía. La desaparició de l'epigrafia iberica en el segle I dC s'explicaria perla llaünització deis redu'its
cercles que coneixien l'escriptura; l'expressió grhlica de la !lengua,
dones, desapareixeria abans que aquesta. La desaparició de l'iberic
podría explicar-se així com la subsrin.ció d'una llengua vehicular per
una altra més efica~ i d':unbit més ampli. en un procés no molt diferent del que es va donar a Ita.lia. Abans de l'adopció del llatí per les
poblacions indígenes, va donar-se una fase en que aquestes conservaven la seua !lengua pera usos col·loquials i uti}jtzaven elllatí pera funcions especials, en una situació de bilingüisme -veritablernent de
diglossia- en que les llengiies locals ocupa ven una posició cada vegada rnés desfavorable tins a desaparéixer.
En el món iberic. !'auge del procés escriptuari -amb una llarga tradició almenys des del segle V- comen9a des de la darreria
del segle Ill amb la multiplicació d'un nou tipus de document, la
moneda, la inscripció monetal; aquest no és un fet estrictament
epigrafic. jaque més importan! que la llegenda és la moneda en si,
pero en certa manera el problema numismatic i l'epigri'tfic són
paral·lels (De Hoz, 1979, 237). Ambla generalització de l'ús de la
moneda, la difusió de l'alfabet a través deis breus textos rnonetals
va rebre un impuls decisiu.
Passem a veure alguns exemples de les diferents situacions que,
pe! que fa a la llengua, alfabet i iconografia, trobem entre les seques
hispiíniques (Panosa, 1993a; Untermann, 1995a). En el cas de la
seca /lerda es dóna la doble adaptació del Jletrer a les regles de la
llengua llatina i del símbol emprat en la iconografia romana: d' una
banda les monedes amb l'efígie del llop canvien de iltifta en alfabet iberic a /lerda en escriptura llatina, mitjan9antla representació
de la 1 forta escrita amb el dígraf lt amb la 1 simple, i el canvi de i a
e davant de r en síl·laba no-inicial; i d'altra banda. el llop -que
garanteix la continu'itat- esdevé una lloba en les darreres emissions
en referencia a la nodrissa deis fundadors de Roma. Un altre exemple de llatinització del toponim és el de la seca Bolskan. Segons la
hipotesi d' Untem1ann que explica aquesta forma com una cadena
trimembre constituida per prefix+toponim+sufix, el pas de la forrna
iberica Olsca a la llatina Osea pot explicar-se per una sirnplificació
[page-n-51]
fonetica e n que el grup consoniintic 1
-s-k, poc freqüent e n llatí. es
redueix a s-k. fenomen en que a més degué tenir importancia l'assonancia amb l'etnonim itiilic Osci. La utílització de llegendes
bilingües entre les seques hispiiniques és palesa e n el cas
d' Osicerda, en que una emissió que pot datar-se cap al 50/49. amb
la deessa de la victoria i l'elefant cesaria. combina el lle trer iberic
usekerJe amb J'abreviació llatina Osi. Pel que fa al cas de l'emissió
Arse-Sagu11IÍIIII, mcntre que la romanització iconografica és indubtable. ambla representació del cap femcní amb case a l'anvers i la
proa de nau al revers (Villaronga. 1967). les dues llegeodes presents
amb escriptures difercnts no corresponen al mateix top<)nim i poden
referir-se al caracter bilingüe i bicultural de la ciutat.
La introducció del llatí en les llegendes mooe tals no va ser
uniforme. A més de les seques ja esme ntades, va conviure amb
l'iberic e n les monedes de Cei/Ke/se, Gili/Kili, Saerabi/Sairi i
Obulco/lbo/ka, i e ra absent en altres eom Tarraco, Osea i Bilbilis
fins a Cesar, en ternps del qual encara va pe rviure la llegenda iberiea Usekerre. D'altra banda, en les monedes comencen a aparéixer els noms deis magistrats responsables de les emissions, fet
d'indubtable origen roma, que trobem en les seques d' U11rikesken,
Sag1111111111, Saiti i Obulco, a més d'altres ciutats de fu ndació romana com Va/enria (Ripolles, 1988). Aquests noms. escrits amb
earacters iberies en les e nc unyacions de la prime ra. presente n bé
una onomastica indígena (lskerbeles, 1/tirarker i Arabels). bé
romana (Tiberi. Luki i possiblement Serkir).
Aquest auge eseriptuari es manifesta també sobre un altre
tipus de suport, la ceramica, e n la qua! els lletrers pintats acompanyen sovint les cscenes de l'estil narratiu. Els vasos del Tossal
de Sant Mique l ( Liíria). anteriors al principi del segle II, són la
millor expressió d'aquest corrent ( Bonet. 1995, 449-464). Entre la
segona meitat d'aqucst segle i la primera del següent la utilització
del suport ceramic es diversifica amb el desenvolupament d'altres
ripus d'inscripcions com els segells que apareixen en diferents
produccions (MLH lli E.l.l , 287, Azaila), algunes de les quals
imiten formes romanes, com ara el segell iberic de l'amfora
Ta rracone nse 1 de Sald11ie (Aguarod, 1992) i els bilingUes que
figuren en els 1110rtaria deltipus Azaila (Aguarod, 199 1, 127- 128,
tig. 30). i sobretot els esgrafiats sobre cerarnica, deis quals parlarem més endavant (vegeu 4.8.4.).
A més d' aquest ti pus de suports ja utilitzats e n el món iberic.
amb la conquesta romana comeneen a utilitzar-se altres suports
inequívocament romans, expressió que es refereix a aquell tipus
de monume nt epigrMic que té el seu parangó e n exemplcs
romans de pareguda c ronología i és e mprat amb una funció semblant (Mayer i Velaza, 1993, 667-668): tabulae de bronze. plaques de marbre. tésscres, inscripcions musivaries, e tc. En primer
Jloc te nim les tabu/ae de bronze, probablement una expressió
paral-lela deis decrets i sentencies jurfdiques romanes en aquest
mateix su port. Corn ha assenyalat De Hoz ( 1979, 236 i 241-242).
els ibers no sembla que hagen uti litzat J'escriptura pcr a fi ns
públics; no hi ha inscripcions anteriors a la presencia romana que
puguem suposar que hagen estat gravades per e nciirrec d'un
magistral o d' un organisme públic. Aquest tipus de document,
dones, no té antecedents iberics i pot associar-se als textos llatíns
de la Italia republicana. El bronze era el material utilitzat normalment pera J'exposició d'aquest típus de textos ( Piini, Nm. ,
XXXlV, 97. 99), i la llei tlavia municipal (capítol XCV), com
podem veure en la /ex lmitana (González, 1990, 95 i 99), determi na en la fórmu la sobre l'exhibició d' aquestes tabulae aeneae
que havien de ser col·locades e n el lloc més concorregut del
municipi: ( ...)in aes incidmur et in loco ce/eberri1110 eius 1111111i-
cipii jigarur ur d(e) p(lano) r(ecre) l(egi) p(o.uir). Suetoni
(Vespasia, 8. 5) explica que !'emperador va manar reproduir
3.000 planxes de bronze que constitu·ien el més antic arxiu de
l'lmperi, que havien estat destru'ides en l'incendi del Capitoli de
rany 69. Dos excel-lents cxcmples d'aquests documents d'epoca
republicana els tenim e n els bronzes de ÚISCII/(1 amb la copia
d' un decret del 189 aC (González, 1990. 181- 183). i la Tabula
Comrebiensis (Botorrita 2) arnb una sente ncia del 87 aC ( Fatás.
1980). L'ús d'aq uest suport es va aplicar també en els textos iberics. en allo que podern considerar veritables versions indigenes
d'aquest tipus de documents (Oiiver. 1995b), com els dos bronzes de Comrebia: Botorrita 1 (Beltrán i Tovar, 1982) i Botorrita
3 (Beltrán Lloris, De Hoz i Untermann, 1996). A aquests cal afegir els exemplars de Sagunt (MLH fll F.IJ.9), la Muntanyeta de
Sant Antoni de Betxí (Fietcher, 1967c i 1968; MLH lli F.7.2) i el
darre r publicat d' Aranguren (Navarra) (Beltrán i Ve laza, 1993).
Pel que fa a les funcions de les llengües. donada la gran
escassesa de documents veritablement bilingües. resulten de
partic ular interés les tabu/ae de Contrebia Be/aesca (Botorrita),
en les quals podem veure un fenornen de diglossia quasibé únic
e n la Hispania preromana, és a dir, d'un ús jerarquitzat de dues
llengües -una indíge na i l'altra elllatí- segons les seues funcions
en el camp jurídic. Com ha assenyalat Unte rmann ( 1995a, 306307), la tabula Contrebiensis del 87 aC demostra que el senat
d'aquesta població, compost de membres amb noms plenaments
celtibcrics, va fer redactar un doeument j urídic e n llengua llatina pera un assu mpte de caracter supracomunitari, un pleit d 'aigües entre les ciutats ve·ines de Salduie i Alaw1, me ntre que en
els bronzcs Botonita 1 i 3, aproximadament coetanis. les mateixes autoritats es van servir de la llengua celtíberica pera tractar
de qüestions internes de la seua ciutat.
Amb una fundó diferent, pero sobre un supon també de
bronze, trobem les resserae hospitales, que apareixen exclusivament en tcrritori celtiberic i són absents de les zoncs de més primerenca romanítzació (Étíenne, Le Roux i Tranoy, 1987).
També entre les tésseres celtibédques veiem reflectit el canvi
lingüís tic, puix junt amb les escrites en aquesta Jlcngua trobem
les celtiberiques amb escríptura !latina i les propiamcnt llatínes
(De Hoz. 1986. 66-77).
Quant a les inscripcions musivaries sobre paviments d'opus
signi1111111 (Velaza, 1996a, 325-328), fins ara se'n coneixen dues:
una a La Caridad (Caminreal. Tcrol), que ha de datar-se abans de
la destrucció del jaciment cap al 75172 aC (Vicente et a/ii, 1986;
1989. 23-27; 199 1 i 1993; Un tcrmann, 1990, 34 1; Velaza, 1991;
Pérez Vilatcla, 1992; Silgo, 1993), i una altra a Andelos (Mendigorría, Navarra) (Mezquíriz, 1992; Silgo, 1993; Untermann.
1993). Pel que fa a la tecnica cmprada, coneixe m paral·lels Jlatins
d'epoca republicana en ambits públics de nuclis de romanització
primerenca com Carthago No11a a l'edícula dedicada a Atargatis
del Cerro del Molinico (Ramallo i Ruiz, 1994), al sacellum dedicat a f11ppirer Sraror (Amante et a/ii, 1995) i a la Loma de las
Henerfas de Mazarrón (Ramallo. 1986. 183-186).
Finalment, les plaques petries són relativament nombrases
(Mayer i Velaza, 1993, 668-670; De Hoz, 1995, 69-70). Se'n
coneixen 2 a Tarraco, 2 a Sagu11111111 i 5/6 a Emporiae. Pe! que fa
al material, alguns d 'aquests rnonuments són de marbre (MLH 111
C. l . l-4 d'Ernpúries, C.l8.8 de Tarragona i F. ll .8 de Sagunt).
Quant a la funció. algunes poden ser epígrafs cívis (C. I. I) i altres
són textos funeraris (C.l8.6 i F.ll.6). En aquest tipus de suport
trobem alguns deis epígrafs bilingües (C.J8.5-6 i 1O. i F.ll.8).
41
[page-n-52]
En relació amb l'onomastica, el "bateig" lingüístic pot considerar-se la forma primitiva i fonarnental d'aculturació (Étienne et alii, 1976, 97-98), i l'expressió més clara d'aquest fet es
reflecteix en l'onomastica: la progressiva implantació de noms
romans i, amb ells, el sistema de filiació roma. Aquests es coneixen inicialment mitjan¡;ant llurs versions iberitzades, tant sobre
ceramica (Siles, 1981), com tal vegada sobre paviments d'opus
signinum: Kai, Luki, Tiberi, Likine, etc, tot i que aquest darrer és
dubtós pe! fet d'haver-se documentar en el bronze Botorrita 3 el
nom personal celta likino.f (Beltrán Lloris, 1995, 176). La perdu ració d'elements indígenes en l'onomastica és palesa en els
documents jurídics del segle 1 aC, tant en la rabula d' Ascoli de
l'any 89 aC (Criniti, 1970), comen la de Conrrebia de l'any 87
aC. Paral·lelament, !'epigrafía monetal ens informa de !'existencia d'un grup social constitult per ciutadans que tenen noms italíes, del qua! formen part les elits que nodreixen les magistratures colonials i cíviques, com podem veure per exemple a
Va/enria (Ripolles, 1988). Més endavant, al principi del període
imperial, encara trobem epígrafs funeraris amb noms indígenes,
com ara en les comarques septentrionals del litoral valencia els
casos d'Asteduma (Algímia d' Almonessir) i Tannega/dumwm
(Nules). Aquesta perduració en la implantació progressiva de
1'onomastica llatina ha estat assenyalada particularment a
Gal/aecia, on el procés no arriba a completar-se (Le Roux i
Tranoy, 1973, 216). La importancia de l'onomastica coma element diferenciador es palesa en una disposició de )'emperador
Claudi (Suetoni, Claudi, 25, 7) amb que prohib"ia que els vinguts
de l'estranger adoptassen noms romans, singularment gentilicis.
Pel que fa als usos i metodes escriptuaris, una troballa singular s'ha efectual a l'oppidum iberic de Burriac, on -en un nivell
de la seua fase fmal (90-40 aC)- va aparéixer un estil de plata
associat a carbons de ti!, fusta amb la qual es fabricaven les tauletes encerades utilitzades pera l'escriptura (Olesti, 1995, 96).
Ens trobem, dones, amb un sistema de registre típicarnent roma.
D'altra banda, la perduració deis usos epigratics de la llengua
iberica alllarg del segle 1 dC -a més deis esgrafiats iberics documentats sobre ceramiques altirnperials (sigil·lata italica i sudgal·lica)- pot
obrir noves perspectives a la datació d'aquests monuments. La inscripció amb caracters monumentals trabada al teatre de Sagunrum va
ser interpretada inicialment comuna grada o subsellittm que hauria de
datar-se almenys en epoca claudioneroniana (Hemández er alii, 1993.
41 -42; Mayer i Velaza, 1996). Dones bé, recentment Velaza (2000) ha
fet veure que les proporcions que dóna la reconstrucció hipotetica del
monument a partir de les dimensions deis caracters conservats -amb
més de 70 cm de mOdul- difícilment pot correspondre a un subse1/han, jaque aquests estranyarnent arriben als 3 m i el text saguntí tindria una llargaria mínima de 8-9 mi possiblement major; a partir d'aquestes consideracions, Velaza planteja la hip<)tesi que aquest text
corresponga en realitat a la inscripció monumental del teatre de
Sagunt, que a més podria haver estat bilingüe. Aquesta suggerent
hipütesi obre la porta a la continu"itat en eJs usos públics i estrictament
romans de l'epigrafia iberica en aquesta epoca, quan la utilització de
les inscripcions romanes amb funció honorífica i funeraria ja esta
generalitzada. O' aquesta manera es justificaría la datació deis textos
iberics funeraris en un període que es prolongaría al llarg del segle 1
dC. En aquest sentit, un cas particularment interessant és el deis
esgrafiats iberics sobre una inscripció funeraria de Requena
(Martínez Valle, 1993). la datació de la qual podría situar-se en el
final del segle 1 dC (Velaza, 1996a, 330).
42
4.8.3. lNSCRIPCIONS FUNERÁRIES
El darrer ti pus que estudiarem són les inscripcions sobre pedra
amb funció funeraria, amb una problematica complexa que possibilita un tractament més profund. Són monuments majoritariarnent amb forma d'estela, decorats amb carteles incises i ocasionalment amb altres motius, que es concentren majoritariament
entre els rius Ebre i Xúquer, amb un importan! nombre en les
comarques septentrionals del País Valencia. No és un grup nombrós. puix esta constitu"it, segons la recopilació d' Untermann
( 1990), per un total de 35 inscripcions. S 'hi poden afegir alguns
exemplars més apareguts posteriorment. Com aquest autor assenyala, resulta cridanera la seua escassesa o fins i tot l'absencia en
nombrosos i irnportants jaciments iberics.
A nivelllocal, la discussió al voltant de la datació d'aquests
monuments ha produ"it una abundant bibliografía (Oiiver i
Macián, 1980, 122-126; Oliver, 1981 , 248-250; Oliver, 1985,
37; Arasa, 1987b, 130; Arasa, 1989b, 96-99; Oliver, 1990a, 8587; Oliver, 1994, 146; Oliver, 1995a, 109-11 0). Quant als estudis generals, Oliver ( 1995a) ha fet una revisió de les esteles no
decorades, Ve laza ( 1996b) ha elaborat una sfntesi sobre la problema ti ca general d'aquests epígrafs i jo mateix he preparat un
resum sobre les diferents qüestions relacionades amb el seu estudi incloent una proposta de tipología (Izquierdo i Arasa, 1999,
284-293).
JACIMENT/
NÚM. EPÍGRAFS
El Pla del~ Vinyets/3
MUNICIPI
Canet lo Roig
DIMENSIONS MATERIAL
HPUS
(50) X 48 X 12;
Gres
Estela
Calcaria
lnde1em1inat
(líl!) X 35 X
1
3"5;
(55) X 43x 1
5
Desconegui/1
El Corral del Roio/2
Polpísl l
SamMatcu
42 X 25
Alcala de Xiven
Desconegudes
Desconcgut lndeterminal
Caldl!ia ? lndelerntinal
Alelllh de Xiven
(30) X (35)
Els Tossalets/1
Les Cor<"S de Vinroma
(40) X ( 10) X (23)
Calchria
lndelcmünat
Les Llanties/1
Bell·lloc
(63) X (34) X 17
Gres
E>
tela
El Bordissa~l
Cabanes
1 X 45x 26
05
Ca Icaria
Estela
La Pobla Tornesa
(46"5) X 32"5 X 33'5
C caria
al
Estel3?
El Tossal de la Balaguero/1
En l'inventari de jaciments he assenyalat aquells en que han
aparegut inscripcions iberiques (fig. 7), als quaJs cal afegir altres
monuments de procedencia poc clara. En conjunt són JI les troballes conegudes:
- En contextos iberics: el Bordissal (Cabanes) i el Tossal de la
Balaguera (la Pobla Tornesa), possiblement en la necropolis.
- En un context poc precís que pot ser iberic o altimperiaJ: els
Tossalets (les Caves de Vinroma).
- Fora de context, que poden estar relacionades tant amb un
assentament iberic com amb un altimperial: tres al Pla deis Vinyets de Canet lo Roig.
- Es coneix la zona de la troballa, pero no el lloc exacte: les
Ermites de Bell-lloc.
- Descontextualitzades: dues al Corral del Roio (Aicala de
Xivert), una a Polpís (Aicala de Xivert) i una altra a Sant Mateu.
He deixat fora d'aquesta relació la inscripció de la Punta perque presenta una morfología diferent i unes dimensions molt
redu"ides que poden fer dubtosa la seua funció funeraria, tot i que
va ser trabada en la necropolis (Oiiver, Casabó i Ortega, 1982-83,
245 i 248). Fora de J'area estudiada, pero també en les comarques
septentrionals del País Valencia, es coneixen altres dues inscripcions a Benassal i AJgímia d' Almonessir.
[page-n-53]
En l'estudi d'aquests monuments convé distingir diferents
aspectes que desenvoluparé de manera individualüzada: dispersió; materials. morfología i decoració; textos i cronología.
A nivell local, per a Oliver l'aparició d' inscripcions iberiques al nord del riu Millars seria conseqüencia d' una major
reticencia deis Ilercavons a la romanització, mentre que la major
concentració d'epígrafs llatins al sud d'aquest riu provaria la
major receptivitat deis Edetans a la influencia romana; la zona
nord es romanitzaria més tardanament, mentre que la sud, més
próxima a Saguntum, assimilaria més rapidament i intensa les
influencies romanes. Aquest plantejament, que !' autor situa en
un context cultural diferencial pera ambdós pobles, en part produele de diferents influxos colonials, no té en compte el fet que
les esteles iberiques apareixen en un territori molt més ampli que
l'ací estudiat. La distribució d' aquest tipus de manifestacions
escriptuaries, tot consideran! els buits atribu"ibles a J'atzar de les
troballes, creiem que no permet la seua consideració com un
indicador etnic (vegeu Yl.3). Si hom pot establir alguns tipus de
caracterització a partir de la seua difusió, aquesta ha de ser
obviament supraetnica, de tipus regional, donada l'extensió de
l'area on apareixen: la meitat septentrional de la fa,.ana mediterrania de la Península lb~rica.
4.8.3.2. MATERIAL$, MORFOLOGIA 1 OECORACIÓ
fí"ig. 7.• lnscripcions iberiques sobre pedra (els números es corresponen amb el llistat d e jaciments).
4.8.3.1. DISPERSIÓ
Les inscripcions funeraries apareixen en una amplia zona que
s' estén almenys des de Yic fins a Bicorp. i des de Binéfar fins a la
Yall d' Albaida, amb la darrera troballa de Terrateig (Fletcher i
Gisbert, 1994). De manera general, l'area de dipersió deis monuments no decorats és prou semblant a la deis decorats, fonamentalment el sector NE de la península. Aixo no obstat, així com el
principal focus d'esteles decorades, epigratiques o no, se situa al
Baix Aragó, la major concentració de les no decorades es dóna en
la meitat nord del País Valencia, especialment entre els rius de la
Sénia i Xúquer. En la zona estudiada apareixen concentrats al
nord del riu Millars, en territori deis Jlercavons, pero no pot ignorar-se el fet que un poc més cap al sud. la ciutat de Saguntwn
-siruadaja a I'Edetania- és un importan! focus epigrafic en llengua
iberica, amb 17 textos sobre pedra en la ciutat (MLH III F. ll.l 16) i 8 més al santuari de la Muntanya Frontera (Fietcher i Silgo,
1987). Velaza ( 1996b, 254) explica la concentració d'epígrafs en
aquesta ciutat i Tarraco pel fet detractar-se d' importants centres
polítics i comercials.
Els ti pus de pedra utilitzats entre els exemplars conservats són
de procedencia local: calcaría i gres. Deis 11 exemplars coneguts,
se' n coneix el material de 8: 4 són de calcaría i 4 de gres; d'un
altre, Yalcárcel assenyala que era de "marbre negre" , material que
possiblement correspon a calduia fosca. A diferencia de zones
com el Baix Aragó o Catalunya, on trobem fins a 5 esteles epigrafiques amb decoració, tots els exemplars estudiats no estan decorats. Del total d'll epígrafs, 6 es troben suficientment ben conservats com per a ser considerats esteles; la resta possiblement
també ho fora, pero no es pot assegurar.
Aquest grup constitueix un focus importan! entre les esteles
iberiques, en el qual pot incloure's també l'epígraf del Mas de
Corbó de Dalt de Benassal (MLH III E.9.1). A aquest grup pot
afegi r-se per la seua proximitat i similitud !'estela de La
lglesuela del Cid (MLH 01 E.8.2). Aquest grup es troba situat
geograficament entre el del Baix Aragó, constitu"ít en la seua
majoria per esteles decorades, i el formal pels 17 epígrafs de la
ciutat d'Arse-Saguntwn, deis quals almenys 4 poden identificar-se com esteles.
Sobre les seues dimensions, entre els pocs exemplars conservats pro u complets destaca 1' al,.aria de 1'estela de Cabanes: 105
cm. Les que presenten una menor al,.aria pareixen estar incompletes; la resta es conserva molt fragmenta! i la seua al,.aria no és
representativa. Quant a l'amplaria, hi ha dos formats que concentren un nombre significatiu d'exemplars. El primer se situa entre
els 32 i 34 cm, amb 2 exemplars: Canet F.2.2 (32 cm) i Bell-lloc
(34 cm); el segon se situa entre els 43 i 45 cm, amb 3 exemplars:
Canet F.2.1 (44 cm), Canet F.2.3 (45 cm) i Cabanes (45 cm). Pel
que fa a la grossaria, els extrems se situen entre 10 i 37 cm, i
poden establir-se 4 formats. Entre 1O i 12 cm, amb 2 exemplars:
Canet F.2.1 -2 ( 1Ocm); entre 15 i 17 cm, amb 2 exemplars: Canet
F.2.3 (15 cm) i Bell-lloc (17 cm); entre 23 i 26 cm, amb 2 exemplars: les Coves de Yinroma (23 cm) i Cabanes (26 cm); i entre 33
i 37 cm, amb 1 exemplar: la Pobla Tornesa (33' 5 cm).
L'extrem superior de les esteles, segons l'acabat que presente,
pot dividir-se en 4 tipus (Izquierdo i Arasa, 1999, 289, fig. 13),
deis quals dos són presents entre els exemplars analitzats. En el
primer tipus (A), la cap~alera presenta un acabar groller que li
43
[page-n-54]
dóna una forma apuntada. comen el cas de Cabanes. possiblement
acusat per una deficient conservació. En el segon tipus (8 ) aquest
apuntament presenta una certa regularització mitjanc;ant l'elaboració de dos planols inclinats que acaben en altre horitzontal, prefiguran! J'acabat arrodonit, comen Canet F.2. 1-2. Un cas particular és el de la Pobla Tornesa, que presenta els angles bisellats. tret
que no trobem en cap altre exemplar.
El segon tret a tenir en compte en la classifícació d'aquests
monuments és la preparació del camp epigrafíc. Segons el tractament que es done al camp hi pode m distingir 6 ti pus. deis quals tres
són presents entre els exemplars analitzats. El primer (0) és el simple allisat de la zona on deu inscriure's eltext, sense línies de guia
entre els renglons, com succeeix a Cabanes. El segon ti pus ( 1) es
caracteriza pel trac;at de les línies de guia, com veiem en les tres
esteles de Canet. El quint tipus (4) té una major complexitat, puix
presenta una doble cartela, amb el tcxt situat en la part superior. i
esta representa! únicament per l'exemplar de Bell-lloc.
La combinació deis tipus formals amb els proposats a partir
del grau de preparació del camp epigrafíc permet classifícar les
este les millor conservades: Cabanes (A.O), Canet lo Roig ( 8 .1) i
Bell-lloc (8.4).
La fom1a del suport pot relacionar-se gmsso modo amb les esteles funerl\ries romanes. Es tracta d'una forma que requereix poca
elaboració: desenvolupament vertical, coronament de tendencia
apuntada o arrodonida i preparació del camp epigrafic, normalment
amb una canela delimitant el text. En l'aspecte formal, algunes esteles amb el coronament arrodonit com les de Sinarcas i Guissona, que
constitueixen el tipus D. presenten un acabat similar al d'un nombrós
subgrup d'esteles romanes (cf Schlüter, 1998). En aquest sentit,
Mayer i Vclaza ( 1993, 667) han destaca! la presencia de suports difcrents de !'estela en els nuclis de romanització antiga, front a l'absencia en les zones rurals o no urbanilzades on són presents les esteles
o cipus. Certamen!. algunes de les millors expressions de !'epigrafía
funerl\ria són les propies de les el.its locals en ambients rurals. allunyats de les ciutats. Aixo no obstan!, aquesta desigual distribució -que
possiblement puga matisar-se- pot ser objecte de diferents interpretacions, pero sembla raonable considerar que si !'estela coma supm1
epigrafic s'imrodueix per influencia romana, hauria de manifestar-se
primerament en contextos urbans i no en el món rural, més retardatan en el procés d'emulació, on podricn ser un poc més tardanes.
De fet. no pot descartar-se una interpretació contraria: podria tractarse d'una manifestació autúctona que ambla romanització es veu progressivament redui"da a ambients rurals, allunyats deis grans focus
d'aculturació que són les ciutats.
Quant al camp epigrafic, determinats tractaments en la preparació, com el rebaixament de !'estela de Guissona (Guitart et n/ii,
1996, 164), presenten una clara relació amb !' epigrafía romana.
En general, les esteles decorades són minoritaries. La presencia de
determinats motius com els sfmbols astrals i les armes, sobretot en
grups ben localitzats geografícament com el del Baix Aragó
(Marco, 1978), i fins i tot les formes peculiars que adopten algunes carteles quan falten altres motius, no poden relacionar-se amb
la influencia romana i han de considerar-se com una manifestació
iconografíca indígena.
4.8.3.3. TI::XTOS
Sobre els textos, que apareixcn sempre en alfabet nordoriental, tractarem quatre aspectes: paleografia, puntuació, contingut i
estructura.
44
Quant a )'epigrafía. la regularització deis signes que caracteritza les inscripcions sobre pedra s'ha interpreta! corn un tret originat en la influencia de l'alfabet monetal (Maluquer, 1968, 67).
En aquest sentit, Siles ( 1986. 21 i 39) ha assenyalat que les modificacions experimentades pel sistema d'escriptura iberic es manifesten en l'aproximació de les grafíes indígenes a les lletres capitals romanes. com un primer pas cap a la "llatinització gratica",
amb Emporiae i Sagumum com a casos paradigmatics. pero també
en la tendencia cap a una escriptura orientada cada vegada més
envers la representació grafíca alfabetica i el progressiu abandonament del sil·labisme. Al seu torn. Velaza (1996b. 253) assenyaJa la influencia deis models romans en tots els aspectes referents
a 1' ordinatio del text, pauta!, forma de les lletres i en l' habit i formes de les interpuncions. Concretament, pel que fa a la paleografía, destaca les transformacions experimentades per algunes lletres en la seua aproximació a les seues equivalents llatines: la n
prolonga el seu trae; oblic. la e experimenta una progressiva horitzontalització deis seus trac;os paral·lels i el silabograma ba es dota
d'apices que l'assimilen a la 1 llatina. Una bona mostra d'aquesta
regularització deis signes iberics. amb una clara influencia de l'alfabet monetal, es pot apreciar en !'estela de Guissona. on també
s'utilitza la puntuació triangular similar a J'emprada en els epígrafs llatins (Guitart et alii, 1996, 164).
Sobre el contingut, alguns autors han assenyalat que la informació proporcionada pels textos iberics de caracter funerari no
deu ser molt diferent de la que hom troba en els epígrafs funcraris
llatins (Untermann. 1980. 111 ss: 1984, ll l -115: 1990, 192- 194;
Siles, 1986,40-42: Velaza, 1996b). En aquest sentit. s'han proposat di verses classifícacions pcr als diferents formularis de les inscripcions funeraries ibCriques (De Hoz, 1983. 384-388: Siles.
1986, 40-42. nota 87: Untermann, MLH W § 582-587). Segons la
hipotesi més acceptada, el procés de llatinització hauria introdu'it
progressivament l'estil formu lar roma en aquest tipus de textos.
Així dones, els formularis continguts en els textos iberics i llatins
poden ser, en esquema, prou semblants (nom, liliació, dedican!,
edat, etc): per la mateixa raó. els textos iberics poden aparéixer
incomplets, com de vegades passa amb els romans, cosa que
explicaría La falta de regularització. La presencia d'antroponims
acompanyats d'altres terme . de detemúnats sufixos o de marques. dóna suport a aquesta interpretació.
Tres d'aquests elements i sufíxos, per a la comprensió deis
quals s'han cereal paral·lels en els formularis sepulcrals llatins.
s'associen al contingut funerari: afetake i variants, eban i variants
i seltar. En aquesta lfnia. Ve laza ( 1993, 161-1 65) ha proposat per
a la inscripció de Civit (Tarragona) una estructura formular típicament romana formada pel norn del difunt, la filiació, l'edat, el
parentesc i el nom de la dedican!. D'altra banda, .!'existencia de
textos bilingües amb correspondencies semantiques entre termes
iberics i llatins (afeteki = heic siflls est: tebanen "' coerauit),
aquests darrers amb grafies arcaiques, aproxima cronologicamcnt
ambdues formes d'expressió e crita. Per al terme eba11. Velaza
(1994) ha proposat la identificació de marca de filiació.
Finalment, el terme seltar ~s un element del formulari funerari
amb un sentit més difícil de determinar (Arasa i Izquierdo, 1998,
94 i 97).
En els textos funeraris iberics, a !'estructura més freqüent i
senzilla de nom personal, segueixen -cada vegada en menor nombre a mesura que augmenta la seua complexitat- estructures formulars en que apareixen altres elements (filiació, dedican!. edat,
etc), com ocorre en els casos de Santa Perpetua de Mogoda, Fraga,
Sinarcas i Bicorp. En ocasions aquests elements apareixen abre-
[page-n-55]
viats. segons veiem en l'estcla de Guissona i en algunes inscripcions saguntines (MLH 111 F.ll.ll - 12).
O' especial interés resulta el text de la inscripció de Guissona.
on apareixen dues abreviatures entre interpuncions a continuació
deis dos elements onomastics (Guitart et a/ii, 1996, 166- 167). La
hipotesi més versemblant pera la interpretació de la primera (e.)
és que es traeta de !'abreviatura del terme eba11, freqüent en contextos funeraris. Pera la segona (i.). el seu desenvolupament és
més problematie, puix en els formularis funeraris no hi ha cap
terme amb aquest comen~ament: s'apunta la possibilitat que es
tracte d ' una marca de quantitat i que els signes següents siguen
numerals. En qualsevol cas. el fet destacable és la utilització d'abreviatures en el formulari epigrMie, cosa que sens dubte cal
interpretar com un símptoma de la seua romanització.
Com han assenyalat Guitart et alii ( 1996. 169) en l'estudi d'aquesta estela, resulta simptomatic que a mesura que anem concixent major nombre de textos i monuments epigrafics iberics, ens
aproximem més i més a les formes romanes. De la mateixa manera que la fixació escrita de la !lengua iberica es produeix per
influencia externa i és producte de la importació del seu signari,
albirem ara que la generalització de la memoria funeraria i d'altres fets confiada a l'escriptura va ser també producte d'una
influencia cultural, ara de la eivilització romana, en la qual les
expressions epigrilfiques de l'eseriptura tenen un especial valor
com element de prestigi. Si l'cmulació en els usos de l'escriptura
va ser el primer pas, la utilització del signari !latí i l'abandonament de l'iberic no és més que el reflex d' un procés de substitució lingüística que culmina amb l'extinció -en el curs d'algunes
generacions- de la !lengua propia.
4.8.3.4. CRONOLOGIA
Els intents de datació de les esteles epigrafiques s'enfrontcn a
problemes com la manca de contextos arqueologics clars en la
major part de les troballes i l'escassesa de models romans en l'ambit de l'epigrafia funeraria d'epoca republicana. En el territori estudiat, les referencies cronologiques amb qu?: comptem pera la datació de les inscripcions sepulcrals són molt escasses. Quan poden
relacionar-se amb un assentament, aq ucst presenta evidencies d'oc upació en els segles D-1: és el cas de les inscripcions de Cabanes
i la Pobla Tornesa. Quant a l'epígraf de les Coves de Vinroma, la
proximitat entre l'assentament iberoroma i !'imperial no pennet
una adseripció segura. En el cas de les tres este les de Canet lo Roig
-que es van trobar reaprofitades- el jaciment més prox.im és altimperial, pero un poc més allunyat n'hi ha un d'iberic. Ja fora de l'area estudiada, l'exemplar recentrnent estudiat del Mas de Barberán
(Nogueruelas, Tero!) es va tmbar associat a un jaciment abandonat
en la primera meirat del segle 1 aC (/\rasa i Izquierdo, 1998).
De manera general les opinions deis diferents autors són coincidents en la seua datació en el contcxt del període iberoroma.
Maluquer ( 1968, 67) datava aquestes este les en els segles 11-1.
pero apuntava la possibilitat que algunes podrien datar-se en
epoca imperial. En el seu estudi de les csteles decorades deis convents Ccsaraugusta i Cluniense, Marco ( 1978, 9 1) les datava entre
el seglc 11 i la primera meitat de 1'1 aC. Martín-Bueno i Pellicer
( 1979-80, 419) daten els exemplars de Casp, del grup del Baix
Aragó, en el primer ten¡: del segle 11. i relacionen la seua aparició
amb la presencia romana; per aquests autors, la mentalitat que
provoca la utilüzació de l'escriptura i del relleu en les esteles iberiques és la mateixa. Mayer i Velaza ( 1993, 676; Velaza, 1993)
han proposat una datació des del final del segle 11 fins a 1'epoca
d'August, en considerar e l supon, l'ordinatio i la tecnica d'incisió. De Hoz ( 1993. 18) ha assenyalat que només poden datar-se
aquelles inscripcions funeraries que mostren una clara influencia
romana i que cap la possibilitat que en algunes zones, sobretot a
Catalunya, el seu desenvolupament siga conseqüencia del procés
de romanització. Beltrán Lloris ( 1993, 250-252: 1995, 178) les
data en els segles 11-1 i considera que consritueixen una síntesi
entre la tradició indígena representada per les esteles anepfgrafes
d'iconografia clarament autóctona i de l'habit epigriific roma. Un
exemple d'aquest fenomen seria l'esmentada estela antropomorfa
de Nogueruelas, decorada amb un pectoral en forma de disc pcr
davall del qual s'estén un text de cinc línies (Arasa i Izquierdo,
1998).
A les comarques septentrionals del País Valencia, Oliver
( 1995a, 11 0) data els exemplars sense decoració entre els segles 1
aC i I dC. De Hoz ( 1995. 74-75) ha recordat la falta de dades segures i !'existencia d'indicis contradictoris. A la falta d'informació
cronologica sobre la major part de les inscripcions, cal afegir que
moltes d'elles són tan senzilles que difícilment permetcn arribar a
conclusions precises. Sobre aquestes bases, seria prematur deduir
que la practica de l'epigrafia funeraria entre els ibers és d'inducció romana. En aquest sentit, assenyala !' existencia d'antecedents
segurs (el Corral de Saus, Moixent) i creu que !'actitud més prudenr és pensar que !'epigrafía funeraria existía ja abans de !'arribada deis romans, i que la inlluencia d' aquesrs va contribuir a la
seua expansió, sobretot en eiutats molt romanitzades com
Tarragona i Sagunt. Al seu torn, Guitart et alii ( 1996, 168) han
proposat una dataeió per a !'estela de Guissona (Lieida) des de
mitjan del segle 1 aC. en relació amb les necropolis deis primers
moments de la ciutat romana de /esso, en la fundació de la qual
haurien participa! les elits indígenes.
Yelaza ( 1996b. 254: 1996c. 25-26) ha proposat un rnodel descriptiu de l'evolució d'aquests epígrafs, que explicaría el pas de
les inscripcions iberiques a les llatines com un rellex en els habits
epigrafics del procés d'adaptació de la població indígena als nous
models polítics, socials i economics romans. L'autor considera
que la utilització del supon petri és un producte del contacte amb
l'epigrafia romana. El primer pas seria l'adquisició de l' habit de
gravar inscripcions funeraries. estrany fins a la romanització entre
els ibers del NE. Els primers textos iberics reflectirien la progressiva imiració de les tecniques romanes en l'aspecte formal.
Atenent a les seues característiques monumentals, ornamentals.
de paginació i paleografiques. pot parlar-se d'una paulatina
"romanització" d'aquest monuments: els més antics presenten
encara una decoració d'est il indígena i el rext esta inscrit en el
mateix camp ornamental, sense que existisca un camp epigrafic
especialment preparat; aquest va diferenciant-se progressivament
de !'ornamental, fins que aquest desapareix. Paral·lelament, el
carnp epigrafie va rebaixant-se i fins i tot adopta la típica forma
romana de tabu/a ansata, es va perfeccionan! la paginació amb
J'aparició de línies de pautat. se centren els renglons. es generalitza la puntuació (amb formes romanes com la triangular) i es dóna
una certa tendencia a l'estilització deis signes iberics que s'adeqüen a les formes deis llatins. Aquests elements ens portenja a !'epoca d' Augusr, quan se situa l'eclosió de !'epigrafía llatina a
Hispania. Aquest procés d'evolució formal, tant en el suport com
en el signari, es veu acompanyat de l'adopció deis formularis
funeraris romans. amb la introducció del patronímic i tal vegada
el cale de fórmules romanes com lric situs esr o semblants. Un deis
millors exemples d'aproximació als models romans és l'csmenta-
45
[page-n-56]
da este la de Guissona, per l'aparen9a formal, l'ordinatio interna i
l'estil formular. En aquesta linia cal incloure també la hipotesi
ex posada per De Hoz ( 1995, 74) sobre la interpretació deis numerals que figuren en e ls te xtos d'algunes inseripcions sepulcrals
que, millor que l'expressió de l'edat del difunt, c reu que poden
corrcspondre a les dades sobre la supe rfície del sepulcre que figuren en molts epitafis republicans d ' lta lia.
És e n aquest moment avan9at quan es graven les poques inscripcions bilingües llatinoiberiques que coneixem, que procedeixen
majoritanament de ciutalS que acruen com imponanlS focus de
romanització (Tarraco i Sagunwm). En aquest ambient epigrafic cal
situar també els escassos exemplars d'inscripcions no sepulcrals
sobre supon petri, entre les quals s'assenyalen diferents funcions
com !' honorífica, religiosa i pública; un exemple d'aquesta darrera
és l'esmemada del teatre de Sagunt. El darrer pasen aquest procés
va ser la substitució ling üística: e l llatf va despla¡;:ar a l'iberic com
llcngua de prestigi en els espais rescrvats als textos funeraris. La
rapidesa d 'aquesta substitució, amb un marge cronologic redu"it (un
segle o tal vegada menys), explicarla l'escassesa deis textos bilingües. Les darreres manifestacions de l'epigrafia ibCrica es date n en
epoca augusta i arriben fins i tot als primers juliclaudis. De fet, algunes de les peces documentarles en centres importants com Empúries,
Tarragona i Sagunt procedeixen de les mateixes officinae e pigrafiques que els textos llatins (Ve laza, 1996c, 15-16). Aquest procés,
pero, no deg ué donar-se al mateix temps i amb els mateixos ritmes i
estadis en totes les regions de la cultura iberica.
De manera general, les inscripc ions iberiques sobre pedra - i
més concrctamem les funeraries- són absents deis jac iments destru"its entre e l final del segle III i el princ ipi del ll, en relació amb
la conquesta romana. El cas més significatiu és la propia ciutat
d' Edeta (el Tossal de Sant Miquel, Llíria), el jaciment que ha proporcional més textos iberics, la composició deis quals és en pan
significativa de l'evolució funcional de l'escriptura iberica i deis
supons que utilitza. Deis 11 2 textos coneguts (8onet, 1995, 449464), 96 són lletrers pintats sobre ceramica, 13 són esgrafiats sobre
cera mica i 2 són ploms inscrits, en realitat una sola lamina i e l seu
cstutx; !'única estela (Liíria XC VI) procedeix e n realitat de 8icorp
(Silgo, 2000). Hi podem veure com e ls textos sobre plom -que en
general són freqüents entre els segles V i IV- són més escassos en
e l segle III a Edeta, on la nova modalitat deis textos pintats s'ha
desenvolupat extraordinanament amb l'aparició de l'estil narratiu
en la decoració de la cedlmica iberica i e ls esgrafialS sobre ceramica són e ncara una expressió minoritaria. Si bé és cen que el cas
d' Edeta no és extrapo lable a tot el territori edeta i molt menys
e ncara a Lota l'area iberica, cree que almenys és representatiu d ' un
estadi evolutiu del procés escriptuari en la cultura iberica, interromput amb la destrucció de la ciutat a l principi del segle IJ aC.
En aquesta evolució, el cas de Sagwlfum és representatiu de !'estadi més avan9at del procés, ja que passa a ser una importan! ciutat
iberoromana, presenta la major concentració d ' inscripcions iberiques sobre pedra, amb 24 textos, entre els quals n' hj ha un de bilingüe, i finalment viu l'eclosió de l'epigrafia llatina des de )'epoca
d ' August (Beltrán Lloris, 1980).
Com hem pogut veure, des de les primeres propostes de datació d 'aquests mo numents fa 30 anys, veri table me nt no ha hagut
més que una doble tendenc ia cap al seu refon;:ament amb nous
arguments i cap a la seua aproximac ió a ls inicis del període imperia l. Aixo no obstan!, e n el suposit d ' una datació tan tardana c ns
seguim trobant amb el proble ma que l'epig rafia llatina de la
Citerior destaca per la seua parquedat, amb un important presencia de la jurídica i de caracter públic i l'escassesa d ' inscripcions
46
sepulcrals que puguen haver servil com a model a la iberica
(M ayer, 1995; De Hoz. 1995. 63-68). En aquest sentit, resulten del
major interés les inscripc ions funer11ries que apareixen associades
a un jaciment iberic i poden datar-se amb anterioritat al període
imperia l, puix amb e lles es confirma )'existencia de )'epigrafía
iberica e n un moment anterior a l'eclosió de )'epigrafía funeraria
llatina a partir del regnat d' August. Creiem, dones, que -en l'estat
actua l de la investigació- és prematur afi rmar que la utilització del
supon petri és un productc exclusiu del contacte a mb l'epigrafia
romana i que l'adquisic ió de l'habit de gravar inscripcions funeraries és estrany als ibers fins a la romanització.
4.8.4. INSCRIPCIONS DE PROPIETAT
Es t rac ia fonamentalmcnt d 'esgrafiats sobre ceramiea,
majoritariament vaixella fina d'importació, textos breus que
s'interpre ten com inscripcions referirles al propie tari (8 o net i
M ata, 1989; Panosa, 1993b), segons un fe no me n molt generalitzat en ro tes les cultures del Mediterrani. La seua presencia,
a partir del segle III, se situa e n un període de generalització
de l ' ús de l'escriptura i d'auge de les importacions, qua n
aquestes passen de ser béns de prest ig ia ser béns de consum .
Ambla marca de l ' o bjecte importa! -per exemple, d'una pe~a
de vaixella ceramica- es manifesta la necessitat de d is tineió
social, d ' identificació e n un món cada vegad a més plura litzat.
La progress ió e n l'ús de l'escriptura amb aquesta fu nció a l
lla rg del període iberoroma és pate nt en la seua important
p resenc ia sobre campaniana A, sobretot alllarg del segle 11, i
e l seu espectacular augment sobre campa niana B tardana, ja
en el segle l. En el perfode imperial, l'habit de "marcar" la
vaixella de luxe -majoritariament d' importació (sigil·la ta ita lica i sudgal·lica)- seguira, pero el canvi de codi comen9a a
generalitzar-se i, en lloc d 'esgrafiats iberics, come n~arem a
trobar-ne de llatins. Aquesta fase de transició té una !larga
durada i presenta diferents ritmes, a mb manifestacions primerenques e n les fundacions romanes, com ara Valentia, on trobem esgrafiats llatins sobre campaniana A i B en un ambie nt
que es data des del final del segle JI aC ( Mata et alii. 1980,
169- 170 i 179, núm. 34, fig. 18 i núm. 4 1, fig. 19); i altres més
tardanes, com són els esgrafiats iberics sobre ceramica
sigil·lata en assentaments romans que poden datar-se a l lla rg
del segle I dC, un de is d a rrers testimonis lingüístics que
coneixem.
En total es coneixe n 32 esgrafiats de 12 jacime nts.
D' aquests, 11 (34'3%) apareixen sobre campaniana A , 19
(59'3%) apareixen sobre campaniana 8 i 2 apareix sobre amfora (6'2%). Quan ha estat possible determinar el ti pus ceramic. en
eampaniana A es tracta de scngles plats de les for mes Lamboglia
5 i 36, i en campaniana 8 , sobre un to tal de 9 casos segurs, en 7
es tracia de sengles copes, 5 de Lamboglia la, 1 de Lamboglia 2
i 1 de La mboglia 3; cls a hres 2 són plats de la forma Lamboglia
5, grup al qual possiblement poden afcgir-se els altres 2 dubtosos. Quant a la c ronología, resulta simptomatic el fet que en jacime nts del se gle 11, com e l Puig d e la Misericordi a, e ls esgrafi a ts
sobre ceramica s igue n absents. També a la Torre de la Sal, que
experimenta un notable a uge en la segona meitat del segle 11 i ha
proporcional un gran no mbre d ' importacio ns ceramiques, e ls
esgrafiats són molt estranys. Aquests són freqüents en jaciments
amb una ocupaeió que es prolo nga en el segle l. almenys en el
[page-n-57]
seu primer quart (el Poaig. el Tossal de la Balaguera, el Tossal
de l' Assut í el Cormulló deis Moros), o es dóna només en un
moment avaJl(;at d'aquest (la Torre d'Onda). D 'aquests. només 3
(la Torre d' Onda. el Tossal de la Balaguera i el Cormulló deis
Moros) e n reuneixen 18 (56'2%). Pel que fa al contingut, 5 són
incomplets i no s'hi reconeix cap signe ( 15'6%), 6 són marques
analfabetiques (18'7%) i 20 (65'5%) són textos deis quals es
reconeix almenys un signe. De les marques analfabetiques, 5
Jacimc nt
apareixen e n un sol jaciment (la Torre d'Onda): en total en són
3: X, Ti t, de les quals el prime r apareix en 4 ocasions, 3 en l'esmentat jaciment. Pel que fa als textos, 11 apareixen incomplets;
quant al nombre de signes, en totaln ' hi ha 13 de 1, 5 de 2 o més,
2 de 3 o més i 1 de 4 o més. Finalment, la localització de is esgrafiats es concentra en dues parts deis recipients: el fons exterior,
amb la variant de !'inte rior de l'ane ll basal, i !'exterior de la
paret. normalment en la part més próxima a la base.
Producció
For ma
Localització
Te xt/marca
To tal
El Poaig
Campaniana B
Lamboglia 2
Fons exterior
l ncomplet
1
La Curolla
(Cervera del Maestre)
Campaniana A
Campaniana A
Campaniana A
Campaniana B
Indeterminada
L
ndeterminada
Indeterminada
Indeterminada
Exterior paret
Exterior paret
Exterior paret
Exterior paret
lncomplet
El Palau
Campaniana A
Campaniana A
Indeterminada
Indeterminada
La Torre de la Sal
Campaniana A
Ám.fora
Lamboglia 36
Grecoitalica
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
La Punta
-]e[- ?
2 incomplets
4
]a
ka
2
Fons exterior
Vora
Incomplet
1
2
Lamboglia la
Lamboglia l a
Lamboglia 1a
Lamboglia la
Lamboglia 5
Lamboglia S
Indeterminada
Indeterminada
Fons exterior
Fons exterior
Fons exterior
Fons exterior
Interior de l'anell basal
Exterior paret
Fons exterior
Fons exterior
X
ke ?
T
Campaniana A
Indeterminada
L'Horta Seca
Amfora
El Tossal de la Balaguera
Campaniana
Campaniana
Campaniana
Campaniana
La Torre d'Onda
t
X
X
11
se
8
Fons exterior
X
1
Dressel lA
Coll
!ka
1
B
B
B
B
Lamboglia S ?
Indeterminada
Lamboglia S ?
Inde terminada
Fons exterior
Interior de l'ane ll basal
Fons exterior
Fons exterior
-]/ti/-
tike[-
4
El Tossal de 1' Assut
Campaniana B
Indeterminada
Fons exterior
¿
-1 i
1
El Mas de Melsa
Campaniana A
Lamboglia S
Exterior paret
lO
El Cormulló deis Moros
Campaniana A
Campaniana A
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Campaniana B
Indeterminada
Indeterminada
Lamboglia 1a
Lamboglia 3
Indeterminada
Indeterminada
Exterior paret
Fons exterio r
Fons exterior
Exterior paret
tu
-}u[-
6
Campaniana A
I ndeterminada
Fons exterior
-]ais{-
1
El Mas de la Sémola
TOTAL
La presencia majoritaria d'esgrafiats iberics sobre campaniana B és molt sig nificativa a El Cabezo de Alcalá (Azaila), on
només n' hi ha 2 sobre campaniana A i més de 130 sobre campaniana B (Beltrán Lloris, 1979). En la publicació de les darreres
troballes d 'esgrafiats a Catalunya, Panosa ( 1993b. 177- 178) ha
assenyalat que la g ran majo ria (40 d' un total de 62) poden datar-
Jmbala[slki{-
1
tis
-]alka. ? {111
-]bo ? 1-
32
se entre el segle II i la prime ra me itat de 1' 1 aC; el tipus de suport
majoritari és la cera mica campaniana i, e ntre aquestes produccions, la campaniana B; i la forma que més es repeteix (fins a un
mínim de 7 exemplars) és e l plat Lamboglia 5. Aquests resultats
són, excepte en allo referent a la forma més freqüe nt, mo\t semblants als que hem pogut obten ir e n els materials estudiats.
47
[page-n-58]
20
18
16
1-
---;;;;;::
14
12
JO
8
6
4
-.---.-::::.
_......_,__.
2
o
~---..;;;:;:..;:
__
---
............,_. .
/
<
Campaniana B
Cttmpanian3 A
Amf
ora
Grafica amb les diferents produccions ceramiques sobre les quals
apareixen cls esgrafiats,
4.8.5. CONSIDERACIONS FINALS
La cultura iberica va experimentar al final del segle lli un
auge en la utiHtzació de l'escriptura que s'emmarca en un corren!
general a tot el Mediterrani i es manifesta en l' aparició de !'epigrafía monetal i deis lletrers sobre ceramica, al temps que continuen practicant-se els esgrafiats sobre ceramica i segueixen utilitzant-se minoritariament altres suports com el plom. Al parentesi
obert per la Segona Guerra Púnica va seguir la conquesta romana
i la introducció del llatí i, amb la progressiva generalització deis
habits epigrafics, es va produir l'aparició deis primers documents
escrits en aquesta !lengua i un impo1tant augment deis iberics,
l' alfabet deis quals és adopta! per pobles fins aleshores agrafs com
els Celtíbers. El període algid d'aquest auge escriptuari en la cultura tardoiberica sembla donar-se entre el dan·er ter9 del segle Il i
el primer quart de 1'1. amb una importan! inflexió en la guerra sertoriana, a partir de la qual s' inicia una davallada que des de la meitat d'aquest segle converteix !'epigrafía iberica en una expressió
cada vegada més minoritaria.
El llatí, com a llengua de la nació conqueridora, va convertirse en el vehicle obliga! de comunicació amb els nous governants.
De la mateixa manera que la conquesta va establir un sistema de
relacions caracteritzat per la dominació de les poblacions indígenes per part d' una mi noria estrangera, també en el cas de les llengiies es van establir unes relacions jerarquiques en que el llatí
adopta va el paper de llengua dominan! i les vernacles el de dominades. La coexistencia d'ambdues llengiies es va prolongar en un
període en el qua! el pes social de cadascuna va anar capgirant-se:
!'hegemonía delllatí es coJTespon ambla "minorització" de l' iberic. Els usos, les funcions i el paper social de la llengua com a
vehicle de comunicació i com a instrument fonamental de la cultura, van ser assumits progressivament pelllatí en detriment de les
llengües autoctones. Aquest procés de subsütució lingüística va
culnúmu- amb l'extinció de lotes les llengiies preromanes a
Hispania, amb excepció de !'Eusquera. i la implantació general
del llatí. A !' hora de considerar la duració d'aquest procés cal tenir
en compte diversos factors com el moment de la conquesta i l'ambit urba o rural de la zona estudiada, De manera general podem
48
deduir que. en el cas de la llengua iberica i en les zones de més
primerenca romanització, degué prolongar-se enu-e 200 i 250
anys.
Amb l'excepció d' algunes poques notícies litef11ries, aquest
procés només podem seguir-lo a través deis textos escrits, amb la
importan! limitació que té l'escriptura com instrument de comunicació quan el seu abast és for9a limitat per un analfabetisme
majoritari. La importancia de l'escriptura en l'estudi d'aquest procés, dones. ha de matisar-se, puix només reflecteix els usos lingüístics de la minoría social que practica els habits epigrafics.
Aquesta degué ser justament la que primer va adoptar el llatí, inicialment com a llengua vehicular pera les seues relacions (polítiques, comercials, etc) amb els nous governants i en un segon
moment -amb la renúncia de la materna- com a llengua propia. En
les classes socials inferiors aquest procés degué ser més lent i
retardatari.
Reflex de la situació viscuda en el camp de l'expressió oral,
també entre les escriptures iberica i llatina s'estableix un període
de relativa competencia en que la primera disputa amb la segona
els escassos espais públics de forma 1ninoritaria (sentencies.
monuments); en el camp priva! resulta hegemónica sobretot rnitjanc;ant objectes utilitaris de redu'ides dimensions que no han esta!
concebuts o no són primordialment suports epigrafics: llegendes
monetals, esgrafiats i segells sobre ceramica, paviments de
mosaic, tésseres d' hospitalitat, inscripcions rupestres i epitafis
(Beltrán Lloris, 1995, 170). Amb el pasa la cultura epigrafica de
l'lmperi, constitu'ida principalment per epitafis, inscripcions religioses i honorítiques, és a dir, missatges de caracter commemoratiu inscrits sobre pedra, aquesta desigual disputa deis espais de
comunicació escrita es decanta de manera progressiva. rapida i
contunden! pel llatí.
Els elements amb que comptem pera la descripció del canvi
lingüístic que té lloc en l'area iberica arran de la conquesta
romana són fon;a limitats, tant des del punt de vista estrictament
lingüístic com en allo que respecta a l' ús social de la llengua, i
es redueixen practicament als textos epigrafics. Hi podem
constatar l' adopció de nous habits epigrafics, amb nous usos i
suports, la regularització del signari per influencia de l'alfabet
Batí, la introducció de l'estil formular, pero el fet de no poder
traduir els textos disminueix les nostres possibilitats d' ana!isi.
D ' altra banda, aquests elements no aporten informació sobre les
particularitats del canvi lingüístic (interferencies gramaticals,
préstecs lexics, cales semantics, per no parlar de la fonología),
puix els textos escrits que trobem, sotmesos a la rigidesa deis
formularis i a la solemnitat deis missatges que pretenen transmetre, no resulten documents especialment útils peral coneixement de la Jlengua parlada, Finalment, pel que fa als problemes
propis d'aquests processos de canvi lingüístic, a penes alguns
textos ens en proporcionen informació. Si hem de suposar !'existencia d'individus d' una o altra comunitat que van aprendre
l' altra llengua coma segona llengua, és a dir, d'individus bilingües, el reflex d' aquest fenomen en l' epigrafia es limita a unes
poques inscripcions. Una cosa semblant succeeix ambla diglossia, quan trobem textos jurídics de caracter supracomunitari que
utilitzen el llatí i altres d' interés intracomunitari redactats e n
llengua celtiberica i alfabet iberic.
[page-n-59]
V. LES FONTS LITERÁRIES
Les notícies que proporcionen les fonts literaries gregues i
romanes sobre el territori estudiat són, en general, ben escasses.
La inexistencia de nuclis de població importants en elterritori que
s'estén entre les ciutats de Dertosa i Sagwllum , circumstancia que
pot deduir-se de 1' analisi realitzat, va fer que els autors antics passassen sovint en llurs descripcions d'una ciutat a l' altra sense fer
cap comentari o només en donassen referencies poc concretes.
Per tal d'oferir un recull complet de les escasses mencions deis
pobles, localitats i accidents geografics que poden reduir-se amb
aproximació a aquest tram de la costa valenciana, inclouré també
les fonts anteriors a la Segona Guerra Púnica i les referencies d'epoca imperial que resulten d'interés. Amb aixo pretenc, fonamentalment, intentar restituir una mínima "geografia" del territori en
epoca iberica que. almenys en part, deu cotTespondre a aquest primer període de la presencia romana. La inclusió de fonts antigues,
com ara l'Ora Maritima de R. Fesws Aviemts i els fragments
d' Hecateu. es justifica perque alguns deis accidents geografics o de
les localitats esmentades apareixen en fonts d'epoca romana i poden
haver perdurat fins al final de !'epoca iberica. He preferit, dones,
reunir totes les notícies i analitzar les diferents propostes d' interpretació que hom ha reali!zat, sense entrar en qüestions clarament
alienes al tema que ens ocupa, per tal de veure fins a quin punt és
possible avan~ar en la reducció deis toponims que aparentment
cotTesponen al ten; septentrional de la costa valenciana (fig. 8).
Reproduiré els textos de les edicions esrnentades en l' apartat
de fonts de la bibliografía on, sernpre que ha estat possible, figura una edició tradu"lda al catalli o al castella. Només en el cas d'algun dubte puntual sobre algun mot faré referencia a altres edicions
o a les versions de diferents manuscrits.
l. ANTERIORS A LA SEGONA
GUERRA PÚNICA
1.1. AVIÉ, ORA MAR/TIMA, 489-498
490
495
Fig. 8.- Propostes de reducció d'alguns toponims csmcntats
per les fonts literaries.
(...) Post Crabasiae iugum
procedit alfe. ac nuda litorum iacent
ad usque cassae Herronessi terminas.
Pa/us per il/a Naccararum extendiwr:
hoc 110men isti 1wm pa!ttdi mos dedit:
stagni medio pama surgit insula
ferax olivi, et hi11c Mineruae stat sacra.
Fuere propter óuitates plurimae:
quippe llic Hylactes, Hystra. Sama et 11obiles
Ty rychae stetere. (... )
49
[page-n-60]
"(...) Després s 'eleva l'alt c im de CJ·abasia i
continua un litoral nu tins als confins de la deserta
península. Per allí s'estén la llacuna deis Nacararas,
puix tal no m va donar el costum a aquesta llacuoa.
sorgint enmig d'ella una petita illa, fertil en ullastres i per aixo consagrada a Minerva. Prop hi hagué
nombrases ciutats, ja que aquí estigueren Hil.actes,
Histra, Sarna i la noble Tiricas ( ...)".
En aquests versos apareixen una serie de referencies geogratiques de la costa (un cim anomenat Crabasia, una península i una
llacuna anomenada deis Nacararas amb una illa enmig) i tres
noms de localitats que, a grans trets, poden situar-se en la meitat
septentrional del litoral valencia. Malgrat la nul-la credibilitat que
Llobregat ( 1980, 15-1 6) dóna a aquesta font, creiem -en línia amb
altres invesligadors- que pot ser útil per a l coneixement de la
Península lberica en el segle VI. Passaré a a na litzar, dones, cadascuna d'aquestes referencies geograt'iques i toponims.
C RABASIAE IUGUM-Kpa¡3ctoíct nóA.tc; '113TlPWv.
Probablement és el mateix toponim que esmenta Hecateu en
el fragment 23 transmes per Esteve de Bizanci (FGH, 1, F46;
THA, IIA, 23k): "Crabasia, ciutat deis ibers" (Tovar, 1989, 290).
En el vers 489 de I'Ora el toponim va acompanyat de la referencia orografica iugum (cim) (s. u. "l ugum", ThLL, Vil, 2, 643). Deu
tractar-se d'un cap o d ' un cim que avanc;:a sobre el mar (procedit)
-on o prop del qua! potser hi havia una població- que devia ser una
referencia orografica (talassonim) importan! pera la navegació de
cabotatge, que en aquest periple apareix esmentat en e l recorregut
sud-nord. Els etnics que dóna Esteve de Bizanci en permeten
deduir !'existencia d'una xwpa (THA, TIA, 153). Segons Schulten
(FHA. I , 1955. 133 i 188: 1959, 329), el toponim és de procedencia oriental i té sengles paral·lels en una vi la homonima citada per
Ptolemeu (4, 3, JO) prop d ' Hadrumet (Xpcif3ctoct) i en el riu
Crabra que hi ha prop de 7i1Sf.:ulum (Hubschmid, 1969, 478).
Altres autors, com Hübner (s. u. "Crabasia", RE, IV, 2, 1680) i
Fernández Nieto ( 1968-69, 125). creuen que é s iberic. Altrament,
Jacob ( 1985, 263-264; s/d) assenyala que deriva del grec JCpci¡3oc;"
(Chantraine, 1968, s. u. "Kpal3úCo", 1, 575; s. u. "Acipoc;" , 11, 621)
que, amb el significa! de gavina, permetria pensar que es tractava
de la denominació que e ls marins grecs donaven a la població
indígena (" vila de les gavines" ). Tanmateix, la seua interpretació
és improbable,ja que, com el mateix Chantraine assenyala, aquesta etimología é s rnolt hipotetica. En aquesta línia se situa l'opinió
de Santiago (1990, 124- 125; 1994, 53-54). Creiem, dones, que
resulta rnés probable un origen iberic per a aquest toponim.
D'altra banda, cal recordar !' existencia del prefix kra{u]- en indoeuropeu (Pokorny, 1959, 616-617).
Quaot a les propostes de reducció, Escolano ( 1611 , 638). a qui
segueix Hübner, interpreta que es u·acta del cap d 'Orpesa. Cortés
(1836, 111, 51) creu que és la serra d ' lrta. Blázquez y DelgadoAguilera (1894, 394) la identifica inicialrnent amb la serra del
Desert de les Palmes, i més endavant ( 1923, 11 1) amb el cap
d'Orpesa. Schulten opina que es tracta del Tossal del Castell de
Sagunt. Beltrán Villagrasa ( 1942, 8) el situa més al nord, al cap
d ' Orpesa o a Peniscola. Gómez Serrano ( 1953, 78) creu que es
tracta del cabés del Puig. Fernández Nieto (1968-69, 129) propasa el Castell d ' Almenara, mentre que altres autors, com ara Uroz
( 1983, 12), no se'n defineixen. Jacob ( 1989, 15) segueix l' opinió
de Schulten, pero creu que e l sobrenom devia aplicar-se més bé al
50
port. Diferents autors han posat de relleu aquesta diversitat d'opinions (Abad, 1992, !56; THA, l, 138-139).
La reducció a Sagunt compta amb l' obstacle que aquest toponim
no es correspon amb cap deis dos noms de la ciutat que coneixem
per les fonts l.iteriuies i epigrafiques (Arse-Saguntwn) (Aivar. 1994,
15), pero podria ser un toponim anterior a l' ús general d 'aquests. Si
no fos aixi. caldria admetre que Sagunt és ignorada pel periple. Pero
el toponim de la ciutat apareix possiblement en una data poc posterior, en els segles VI-V, puix en el text jonic trobat a Empúries que
ha estat estudiat per Santiago figura el toponim úiryav9a, mol! possiblement e l nom hel·lenitzat de la ciutat. D'altra banda, la identificació amb Sagunt resulta problemtnica també perque el context fa
pensar en un promontori que avanc;:a cap al mar. en un cap. En aquest
sentir. Santiago assenyala que en els usos del mot iugum en Avié el
sentit de "cap" és dominant i quan es refereix a " muntanya" els verbs
que l'acompanyen són altres. La identificació amb Almenara té el
mateix problema. Que Cl·abasia era un lloc habita! ho confirma el
fet que Hecateu l'esmenta amb el tem1e po/is.
Al nord de Cullera la costa valenciana es toma molt recta i els accidents d' irnportancia pera la navegació són escassos. Si interpretem que
es tracta d ' uo cap, hi ha el poc pronuncia! format en la desembocadura
del Jiu Millars i els més promineots d'Orpesa i Capicorp; siamés de
ser un cap ha de ser un lloc e levat, només queda el d' Orpesa. Per la seua
llunyania a la costa, les muntanyes de Sagunt i d' Almenara mai no han
estat un cap: aquestes serien opcions a tenir en compte només si interpretem que no té per que ser necessilriament un cap i pot tractar-se simplement d'una muntanya prox.ima al )jtoral uti)jtzada coma talassonim.
La interpretació de Jacob que el sobrenom de "vila de les gavines" s'aplicaria al por!, mentre que pera explicar el iugum caldria recórrer al
Tossal del Castell de Sagunt, no sembla molt convincent.
HERRONESSI
Des del cap Crabasia i en direcció nord s'estén la costa ad usque
cassae Herronessi terminas. Aquest és un mot grec que significa
"quasi illa" (Chantraine, 1968, s. u. "Xépooc;", 11, 1255), ambla grafía propia de la variant atica. Pera Treidler (s. u. "T
beria", RE, Sup.
IX, 1899-1911), cal descartar la seua identificació amb la
Querrónesos esmentada per Esteve de Bizanci en un fragment
d ' Hecateu de Milet (FGH, 1, F48; TI-lA, ITA, 231), segons defenia
Schulten ( 1955, FHA, 1, 188), ja que aquesta es refereix de manera
generica a fberia. En la primera edició del primer volum de les
Fontes, Schulten ( 1922, FHA, 1, 72, 120) transcriu cassae
Cherronesi, com la resta d'editors, on el primer rnot seria un adjectiu
("'a deserta península"), mentre que en la segona edició (Schulten,
1955, FHA, 1, 134) restitueix Onussae Cherronesi ("sembla que en
lloc de cassae s'ha d'escriure onussae"). Pera Tovar (1989, 290291 ), la lbc;:ó ad usque cassae Cherronesi tenninos no té sentit, puix
considera cassa un neutre plural que difícilment podria anar-hi substantiva!, mentre que ad usque té ja el seu compleroent en terminas.
Alvar (1994, 15; T HA, 1, 139) ha assenyalat que la forma Cherronesi
respon a una correcció de Schulten sobre la literal Herronesi per tal
d 'aproximar-la al toponim transmes per Estrabó; afegeix també que,
comen el cas del top(>nim anterior, no sabem realment de que es tracta: pot ser una ciutat abandonada o un lloc no habitar.
Pel que fa a la reducció, hi ha una opinió quasi unanime que
es trac ta de Peníscola. Un de is prime rs autors a afirmar-ho fou
Escolano (1611, 79 i 585). que -en lfoia amb una tradició erudita anterior- assenyala que el toponim actual deriva de la traduc ció llatina del mot grec. Aquesta opinió la segueixen Diago
(1613, 13), Cortés ( 1836, H, 357) i diversos autors posteriors
[page-n-61]
(Balbás, l887, 21; Fita, 1879, 53; Cuveiro, 189 1, 238;
B lázquez. 1894, 395: 1923, 111; Chabret, 1978. 11 i 40: García
y Be llido, 1948, 173; Bayerri, 1948. 675: e tc). D 'allra banda.
Hü bner (s. u. "Cherrónesos", RE. Ill. 2, 2270) interpreta que no
té per que ser el norn d'una ciutat i l'identifica amb el delta de
l'Ebre. Schullen (1922) va mantenir inicialment aquesta mateixa reducció, puix considerava Orpesa i Peníscola accidents
massa petits. pero més endavant ( 1955) segueix la reducció tradicional a Peníscola, postura que manté en altres publicacions
(Schulten. 1952. FHA. VI, 233; 1959. 328-329), on ressalta les
qualitats d'aquest tombo l com a possible emplacrament d'una
factoría de navegants. tan semblant a d'altres assentaments
grecs (i fenicis) del Mediterrani i de la mar Negra. Les qualitats
d 'aquest pe nyal pera l'ocupació humana han estat remarcades
per diversos autors ( Pia. s. u. "Peflíscola", GERV, 8, 243;
Mesegue r, 1980. 53-54). En aquesta mateixa línia se si tua 1' opinió de Gómez Serrano ( 1953, 79). També Fernández Nieto
( 1968-69, 127) reconeix -encara que no explíeitament- la
reducció a Pe níscola. lgualment ho fa PIa ( 1980, 198).
Contrariament, Jacob ( 1985, 259-260; s/d) redueix Herrónesos a
Cullera, localitat on també situa Sicmw, puix creu que en les fonts
d' Avie es juxtaposen ducs descripcions de la costa, una en sentit S-N
i l'altra en sentit N-S. cosa que explicaria l'aparició d' una doble toponfmia que l'autor estén a altres casos (Tyris = Tyrichae) i tarnbé la
menció del Palus Naccaran1111 després de Crabasia. Aquesta interprctació, criticada per Pena ( 1989. 2 1), farera en extrem la coherencia
interna de les fonts util.itzades per a la confecció del poema. Sobre
aquesta qOestió, Balboa ( 1992, 371-372) ha posat de relleu que en
I'Ora marítima es veu una dcscripciólinial rígida. determinada i amb
una estructura visible que palesa la forma del periple.
D 'altra banda. Olivcr ( 1991 a, 87; 1993, 234-235) ha asse nyalat que s'ha de te nir e n compte l'evolució histórica de la costa
e n plantejar-se l'estudi de la toponímia amiga; d'aques ta manera, veu un problema en la seua reducció a partir del toponim, ja
que conside ra que en l'antigui tat Pe níscola devia ser una illa en
lloc d ' una península; aixf mateix, recorda !'existencia d'altres
accide nts de la costa de caracterfstiques semblants (la Punta de
les Lla nees i Orpesa la Vella), on s'han trobat ceramiques iberiqucs que permeten fer propostcs de reducció tan versemblants
com aq uella.
La lectura del mot que precedeix Herronessi resulta de gran
transcendencia pe ra la interpretació, puix si es tracia de cassa ens
trobem amb un adjectiu referit a aquest subs tantiu, mentre que si
Uegim Onussa cns trobcm amb un top()nim que és citat més endavant per Livi en el context de la Segona Guerra Púnica (vegeu
2.2.). Resta encara una altra possibilitat: que es tracte de l'adjectiu cascae (s. 11. "cascus". TLL. 111, 512: antic, venerable), lli~ó
defensada per algun editor (Holde r, 1965, 162).
Deixarem. pero, l'estudi d'aquest scgon top()nim per a més
endavant i ens ccntrarcm ara en la identificació d'aquesta "península". La posterior menció d'Estrabó d' una localitat amb aquest
toponim (vcgcu 6. 1) pem1et su posar que devia tractar-se de la
mateixa que apareix a !'Ora Marítima i així ho admet la historiografía. El poema expressa clarament que des de CJ·abasia segueix
el litoral nu fins a 1/erronesus: sembla tractar-sc de dos accidents
de la costa (cap o penyasegat el primer i península el segon), e nnüg
deis quals s'cstén un tram de costa deshabitada. La descripció s'ajusta a un paisatgc costancr com el comprés entre el cap d' Orpesa
i el tombol de Pe níscola. En qualsevol cas, la rcducció de
Herronesus altombol de Peníscola creiem que és prou segura. puix
no hi ha un altre accidcnt scmblant en tota la costa.
PALVS NACCARAR VM
Després de descriure la costa entre el Crabasiae iugum i
Cherronesus. el text di u que perilla (per aquella costa) s'estén la
llacuna deis Nacararas. La referencia és ambigua i pot interpretarse literalment com que la llacuna es troba entre els altres dos accidents (cap i península), o de manera més laxa i suposar que es
tracia tan sois d'una aproximació.
Pcl que fa a l'etimologia. pera Jacob (s/d) és un mot indíge na.
Quant a la reducció. la mateixa tradició que situa Cherronesus a
Penfscola identifica aquesta llacuna amb l'albufera de la Ribera de
Cabancs. De nou és Escolano ( 1611, 646-647), a qui segucix Diago
(1613, 44), el que ho planteja primerarnent; els segueixen Cortés
( 1836. 111, 275) i Blázquez ( 1894, 394; 1924, 111 ). Berthelot (1934,
106) la situa encara més al nord, als Alfacs, al delta de I'Ebre. Gómez
Serrano ( 1953, 83-84) la situa entre Calig i Benicarló. Schulten
( 1922, FHA. l. 120- 12 1; 1955, FHA, 1, 134; 1963, 116), a qui seguci x
Uroz ( 1983, . 2), la redueix a 1 Albufera, mentre que l'illa consagra1
'
da a Minerva seria la del Palmar. Alcina (1950, 99), a qui segueixen
Femández Nieto (1968-69, 128-129) i Pla ( 1980, 201), proposen els
Estanys d' Almenara. El passatge de Polibi que menciona un sanruari
d' Afrodita prop de Sagunt vindria a conftrmar-ho (vegeu 2.4.). jaque
aquest es podria identificar amb l' illa consagrada a Minerva. Olive r
( 199 1a, 87; 1993, 235) ha plantejat la dificulta! de qualsevol reducció
ota
pel fet que les mrujals són abundants en L la costa. Darrerarnent,
s'ha proposat la seua reducció al pla de Vinaros, en una agosarada
hipótesi que el suposa una llacuna colmatada de la qual sobreeixiricn
cls puigs coma illcs (THA, I, 139-140).
Les propostes de reducció del Crabasiae iugum esmentades per
la bibliografía tcnen l'inconvenient que són incompatibles arnb la
'
rcducció del palus Naccararum a 1 Albufera, si hom segueix un
estrictc ordrc descriptiu de S a N. Al respecte. Uroz planteja que
aquest aparent dcsordrc no és més que un descuit de !'autor. A partir de la hipotesi d'una desorganització d'abast local deis elements
esmentats en el tcxt, pot formular-se la següent hipote tica ordenació: la llacuna deis Nacararas, que caldria reduir a 1 Albufera, es tro'
baria enmig deis altres dos elements orografics, el cap de CJ·abasia
que podría ide ntiticar-sc amb el cap Blanc de Cullera i la penúlsula de Herrónesos que es mantindria a Penfscola.
Al nord del riu Xúquer les llacunes litarais són nombrases, pero
entre lotes 1' Albufera destaca per la seua extcnsió i a més compta
amb l'illa del Pal mar, pero té l'inconvenient que es troba lluny de
qualsevol accident des tacat de la costa, excepte Cullera. Més al
nord, les llacunes d' Almenara no han envoltat mai la muntanyeta on
es trobava el suposat temple de Venus, de manera que falta l' illa.
Tampoc scmbla havcr cxistit mai una illa a l'albufera de la Ribera
de Cabanes. Seguint la costa, al nord del cap d'Orpesa existia una
albufera, avui desecada, que no era de gran extensió pero que arriba va a e nvoltar la Punta de les Llances. la qual era un veritable tombol; la troballa de restes d'epoca iocrica tardana en aquestlloc prova
la seua freqücntació. Aquesta proposta que integra els tres elements
(cap, llacuna i illa) s'ajusta més a la literalitat del text. pero té l'inconvenient de suposar que el Periple silencia 1' Albufera, com també
1'oppidum de Sagunt; aquest fet pot justificar-se com una més de les
omissions que s'hi pode n detectar.
HYLACTES, HYSTRA, SARNA
Aquests toponims apareixen e n els versos 496-497 com els noms
de tres ciuiwtes esmentades després del palus Naccararwn amb la
referencia¡nvprer ("prop"). No i.ncloem Ty,yclwe perque considerem
que dcu ser la més septentrional i devia estar situada. tal i com ha pro-
51
[page-n-62]
posat Pena ( 1989), a la vora del 1iu Ebre. Schulten ( 1922, FHA, ],
121; 1955, 134) les situa de manera general en la costa valenciana
entre Dénia i el1iu Ebre. pero creiem que el tram de costa on devien
estar situades ha de ser necessariament més redu'lt, entre el Crabasiae
iugum o el palus Naccararum i el riu Ebre i, si ho interpretem literalment, en el tram comprés entre Chermnesus i l'Ebre (Pla, 1980. 199).
La historiografía les redueix generalment a poblacions modemes
sense cap fonament. Berthelot (1934, 106) reconeix que hom no sap
res sobre aquestes tres localitats, i assenyala que seria paradoxal
empla~ar-les en el tram de costa entre Orpesa i e l delta de I'Ebre.
Possiblement aquests toponims designen reaJitats di verses, majoritariament accidents geogrilfics i tal vegada algun d'ells correspon a una
població (Jacob, 1985, 262; THA, l, 143).
Sobre el suposit que es tracte de veritables poblacions, cree
que cal cercar les possibles reduccions entre els assentaments costaners o proxims a la costa que devien estar ocupats en !'epoca del
Periple (ca. 575 aC), e ls potencialment coneguts pels navegants.
Els estudiats suficíentment com per a determinar si estaven ocupats en el segle Vle no són rnolts, pero sembla que hi han de figurar almenys la Torre de la Sal (Cabanes), el Puig de la Nau
(Benicarló), el Puig de la Misericordia (Vinares) i la Moleta del
Remei (AJcanar). Des d'aquest punt de vista, Oliver ( 1991 a, 88)
assenyala la importancia del Puig de la Nau entre els assentaments
ocupats en e ls segles VI-V en el litoral del Baix Maestrat. Tots
aquests assentaments, excepte e l darrer, segueixen ocupats després de la conquesta romana, encara que en alguns casos s'ha
constata! un hiatus ocupacional. No és inversemblant su posar que,
a lmenys en algun d'aquests assentaments, e l toponim podía haver
perdurat alllarg de !'epoca iberica fins a la conquesta romana.
HYSTRA
Quant a Hystra (Tovar, 1989. 431: Cepas. s. u. "Hystra", TIR
K/J-31. 1997, 87). per a Schulten es u·acta d ' un toponim iberic que
presenta e l radical isl- (vegeu la ciutat d' lsmrgis; també l'antroponim celtic fslolalio; Albertos, 1966, 126; i e l mot iberic islos[-: Siles,
1985, 1068). En aquest sentit, Vil lar (2000, 303) ha assenyalat la
presencia del tema paleoeuropeu isl- en la hidronímia (cf ls/urgi,
lslonium). Jacob ( 1985, 262; s/d) creu que correspon al grec ÚO"tepa
("l'altra, La següent") (Chantraine, 1968, O, s. 11. "\x:nEpo<;", 11621163), cosa perla qual pot referir-se a una població localitzada en un
determinar ordre descriptiu ("la següent al bosc del cap"); aquest
autor també apunta la possibilitat que en la font grega d ' Avié aquest
mot haja servil de connexió entre els altres dos llocs (Hylacres i
Sama), de manera que les reescriptures successives haurien acabat
per convertir-lo en un veritable toponim. Pena ( 1989, 19) critica
aquesta interpretació i assenyala la semblan~a entre aquest toponim
i e l de la serra d'lrta, en la qual va basar-se Diago ( 1613, 44) pera
plantejar la seua reducció al cap d 'll1a. En aquesta Línia, Valcárcel
( 1852, 9- 10}, Cortés ( 1836, W, 51), Cuveiro ( 1891 , 254) i Blázquez
y Delgado-Aguilera ( 1894, 393), plantegen la seua reducció a l'assentament iberic del Tossalet (Aicala de Xivert), situat a l'extrem
meridional de la serra d' h1a. El toponim "lrta" sembla realment preroma (vegeu l'iberic irlalunbalin: Siles, 1985, 1050, de la
Monravana, Llíria), pero presenta un radical molt diferent al del
toponim Hystra (1st-). La hipotesi, pero, segueix sent molt suggestiva. Ja Febrer ( 1924, 37) considerava roma el motlrta, an1b el significa! de "cosa aspra". Pel que fa a altres reduccions, Espinalt (1784,
125) la situa al Grau de Benicarló; Fita (1879, 54) al delta de I'Ebre;
i Blázquez y Delgado ( 1923, 111) la suposava situada en una muntanya proxima a Sant Mateu de nom " Vistra" (?).
HYLACTES
Sobre aquest primer toponim (Tovar, 1989, 431; Cepas, s. u.
"Hylactes", TIR K/J-31 , 1997, 87), Schulten va assenyalar que
aquest toponim pot posar-se en relació amb el grec bA.r¡ aK'tf¡, amb
e l significa! de " bosc del cap o del penyasegat" (Chantraine, 1968, s.
11. "ó.K'tf¡", 1, 52; s. 11. "tA.r¡", U, 1154-1155), per la qua! cosa deu
tractar-se d'una referencia grega de tipus geografic propia de la
navegació costanera (Jacob, 1985; 262; s/d). Si considerem que
aquesta es pot estendre a una població, caldria entendre que es
refereix a "la que esta situada prop del (o al) bosc del cap". Potser
aixo ens pem1eta precisar un poc rnés sobre la seua localització.
Pel que fa a les propostes de reducció, Escolano ( 161 l . 665)
la situ a a Sant Maten. Diago ( 1613, 44) la redueix al Castell
d' A1balat, tot identificant-la amb la posta lldwn de la vi a Augusta
per raó de l'aparent homofonía del radicaL Cortés (1835, 1, 334;
1836, TI, 50-51) i Cuveiro (1891, 253) propasen la seua reducció
a Alea! a de Xivert. Madoz ( 1845, I, 353) la situa al Tossalet
(Aicala de Xivert), segons la referencia de Valcárcel. Fita ( 1879,
54) la redueix als Alfacs, al delta de I'Ebre. Peris y Fuentes (1922,
222-223) la ubica a la Torre de la Sal, basant-se en la importancia
arqueologica de l lloc. Blázquez y Delgado-Aguilera (1923, 111)
la situa prop de Bell-lloc, en un lloc anomenat "Ab-illach" (?).
Hern vist com en aquest tram de la costa hi ha tres caps: el del
riu Millars, el d'Orpesa i el de Capicorp. Deis assentaments esmentats n'hi ha dos que es troben prop d 'aquests accidents: la Torre de
la Sal esta situat a 5 km al nord de la Punta de les Llanees, l'extrem
més pronuncia! del cap d 'Orpesa, i el Tossalet esta situat a 4,4 Km
al nord de Capicorp. El bosc, evidentment, pot haverexistit en qualsevol d'aquests llocs. Cree que no és possible concretar més.
SARNA
Pel que fa al tercer toponim (Tovar, 1989, 467; Cepas, s. 11.
"Sama", TIR K/J-31, 1997, 141), Schulten el compara amb el del riu
Sarno de Pompeia. Jacob (1985a, 262; s/d) assenyala que no és un
toponim grec i recorda que, com assenyala Sant lsidor (Orig. IV, 8,
6: imperigo esr (... ): hanc vulgus samam appellanl), es tracta d'un
mot preroma amb el significa! de imperigo (Keune, s. u. "Sarna",
RE, 2A, 1, 28; s. u., " lmpetigo··, ThLL, Vil, 1, 596), perla qua! cosa
deu tractar-se de la referencia a un punt prominent del litoral, interpretació que no comparteix Pérez Vilatela (1995, 228). Entre les
di verses reduccions de que ha estat objecte, Escolano ( 1611 , 664) la
situa a Cervera; Diago (1613, 290, 296) pels voltants del cap d' lrta;
Cortés ( 1836, JlJ, 334) la identifica amb Tyriche i la situa a
Peníscola; Müller ( 1882, 185) la identifica amb la ciutat de Sigarra
esmentada per P tolemeu (ll, 6. 63): Fita ( 1879, 54) la localitza al port
Fangós del delta de I'Ebre; i B1ázquez y Delgado-AguiJera (1923.
111) la redueix al llogaret de Saranyana (la TodoleUa).
52
En general, tal com assenyala Jacob ( 1985, 268-271 ), alguns
deis noms que apareixen en !'Ora Maritima sembla que són termes
grecs típics de la geografía costera, com és el cas més evident de
Cherronesus i Hylae1es. Aixo no obstant, i contrilriament al que afrrma aquest autor, hi ha suticients indicis pera confirmar !'existencia
d'una toponímia costera iberica. En efecte, als casos més evidents de
Sama i creiem que Crabasia, potser caldria afegir-hi el de Hystra.
Ens trobm·íem a ixí. tal com assenyala Pena ( 1989, ll-12}, amb que
una part d'aquests suposats toponims grecs són assimilacions de
toponims iudígenes o fins i tot fenicis (Ty1ychae) a mots hel-lenics
que, en la seua majoria, es perden i no tornen a ser esmentats per les
fonts literaries. Aquesta darrera consideració no pot aplicar-se al
[page-n-63]
toponim Herrone.ms. ja que respon a aqueixa categoría general de
termes usuals, puix es refereix a un accident de la costa (península).
pero toma a aparéixer esmentat per Estrabó en epoca romana.
Caldria pensar, si suposem que es tracta -com sembla raonable - del
mateix lloc, que ens trobem amb una excepció: la denominació
grega de l'accident de la costa hauria perdurat fins al segle l aC.
almenys en la font utilitzada per E.~trabó en aquest passatge.
La descripció de la costa que hom fa en els versos 489-491
sembla ajustar-se prou fidelment al tram compres entre Orpesa i
Peníscola. possiblement amb l"excepció de la llacuna amb una illa
que tal vegada correspon a 1' Albufera. tot i que no pot descartar-se
que es tracte de l'antiga Albufera d' Orpesa. Hom parla d'un cap i
d 'una península, pero en cap moment es diu que estiguen poblats;
sembla tractar-se. dones. d' una descripció física, orientativa pera
la navegació. És més endavant quan hom esmenta quatre possibles
nuclis de població, entre els versos 497-498, que se situen de
manera imprecisa (¡nvpter), quasibé sense connexió arnb els anteriors elements; a més, almenys un d' aquests toponims també pot
correspondre a un element orientatiu (Hylactes). Possiblement
només resulta segura la localització de T.wychae en la zona de
I' Ebre. Es tractaria de poblacions amb les quals s'efectuarien els
intercanvis comercials en un moment que recorda encara la presencia fenícia. Fins i tot és possible que alguns d'aquests noms no
corresponguen realment a poblacions, ja que podrien ser simples
llocs d'intercanvi, com ara les zones de les Roques de la Barbada
(Benicarló) i de Morro de Gos (Aicalit de Xivert), cosa que explicaría que els seus toponims foren referencies orientatives ("el hose
del cap"). Aquesta interpretació redueix els assentaments susceptibles de ser identificats amb aquests llocs a aquells que presenten
nivells arqueologics amb materials fenicis i, per tant, amb una
datació entre 630/625 i 575. Pena ( 1989, 21) es basa justament en
l'aparició de toponims d' origen semític pera propasar una datació
d'aquest passatge en el primer quru1 del segle VI.
1.2. HECATEU DE MILET
• YO\Jf1C6A.tc; ev 1¡3Tlpiq XEppovf¡oou.
Ciutat esrnentada en un fragment conesponent a la descripció de la costa de la Península fberica (FGH, 1, F 48; THA, IlA,
231). No h.i ha una altra referencia per a la seua localització que
el riu AEcrupoc; que apareix esmentat a continuació. Cap deis
dos toponims apareix esmentat en 1' Ora maritima ni en a !tres
fonts posteriors. Schulten ( 1922, FHA, I, 167) va s u posar que el
mot Herrónesos que acompanya aquest toponirn es referia a una
península de la costa que inicialrnent reduj·a al delta de 1' Ebre,
de manera que la ciutat caldria cercar-la més al nord.
Posteriorment redueix Herrónesos a Peníscola i diu que deu ser
també la Hyops d' Hecateu (1952. FHA. VI, 233; 1955, FHA, 1
,
188). Ja hem parlat de la interpretació de Treidler que fa del mot
península una referencia a Iberia. García y Bellido ( 1948, 132133 i 173) no creu que puga identificar-se Hyops amb Herronesos i la considera de localització desconeguda. Pérez Vilatela
( 1995, 231 -232) identifica de nou aquesta localitat amb
Peniscola. En l'edició deis textos d' Hecateu deis THA (IIA, 153154), es planteja la possibilitat que es tracte d' una traducció de
Hyops com " la (ciutat) porcina", per la tradició deis su"ids en la
iconografía peninsular. Aquesta ciutat estaria situada a Iberia
"del Quersones" o "de la Península", forma atica tardana que fa
dubtar de la seua presencia en un text propi d' Hecateu.
La coincidencia aproximada en un mateix tram de costa en la
menció del toponim Herrónesos (.. península") entre Avié i
Estrabó. on es troba la localitat de Peníscola, reforc;:a al nostre
parer la possibilitat enunciada per Schulten segons la qual Hyops
seria el nom de la localitat existent en una península (Herrónesos)
que pot reduir-se a Peníscola. Aquell seria un assentament posterior a !'epoca del periple utilitzat per Avíe pera la redacció del seu
poema (ca. 575 aC). on només apareix la denominació general
grega, i contemporani o poc anterior a la font d'Hecateu (ca. 500
aC). La referencia més tardana d' Estrabó arreplegaria només el
nom general grec. Creiem, dones, que no és inversemblant que el
mot Herrónesos esmentat per aquests tres au tors (Avié, Hecateu i
Estrabó) corresponga a un mateix accident de la costa, el qual pot
reduir-se amb moltes probabilitats a Peníscola. És també possible
que els toponims Hyops i Onussa -aquest darrer el trobem amb
més versemblanc;:a e n Livi a la darreria del segle lli- corresponguen a un assentament situat en aquest penyal en epoques diferents, en un període cronologic proxim als tres segles.
Aeoupóc; TCO"taJ.Ióc;.
Riu esmentat a continuació de la ciutat anterior (FGH. 1, F 48;
TI-JA. IlA, 231). Schulten (s. u. "Lesyros", RE. Xll, 2, 2138; 1955,
FI-JA, 1, 188; 1963, 35-36), a qui segueix Pla ( 1980, 199). el situa
entre Peníscola i 1'Ebre, ja que redueix Hyops a aquesta població. Es
tractaria. dones, d'un deis tres rius que h.i ha en aquest tram de la
costa: la rambla de Cervera, el riu Cervol o el riu de la Sénia. Al tres
autors, pero, l'han identifica! amb els rius Millars (Betí, 1924, 279)
o Leza, afluent de I'Ebre (Lomas, a Blázquez et alii 1983, 59).
Recentment, Vi llar (2000. 200 i 202) -que també el sirua en la zona
de Castelló- h.i identitica l'arrel ura/urialuris ("riu") i assenyala la
seua inclusió bé en el conglomera! indoeuropeu, bé en l' iberic/basc.
Els editors deis TI-JA plantegen la seua possible identificació
amb el Millars, que podria estar situat a la vora de la ciutat de
Lassira esmentada per Ptolemeu, que localitzen prop d'Orpesa.
Efectivament, el seu toponim és semblant al de la ciutat esmentada per Ptolemeu (11, 6, 63) ambla forma Lassira/Lessira, i documental epigraficament amb la forma Lesera (CIL IF 14, 770).
Aquesta es localitza al jaciment de la Moleta deis Frares del
Forcall (Aifii ldy, 1977; Arasa, 1987a), a 60 km de la costa i lluny
deis tres rius esmentats, per la qua! cosa és difícil establir-hi una
relació directa, sinó es tracta d'una simple coincidencia onomastica. Sembla tractar-se d' un toponim amb un radical (lés-) d'origen indoeuropeu (Pokorny, 1959, 680), amb diversos paral·lels
(Schmidt, 1957, 188 i 231 ), present també e o 1'onomastica preromana hispanica (Arasa, 1987a, 114; Pérez Vilatela, 1991 a. 108).
2. LA SEGONA GUERRA PÚNICA
Entre els textos deis diferents autors que s'ocupen deis fets
de la Segona Guerra Púnica hi ha alguns passatges que fan
referencia al territori estudiat, bé per raons de proximitat en el
cas del setge i destrucció de Sagunt, bé perque les localitats
esmentades han estat redui"des a alguna població actual d'aquest
territori. Analitzaré a continuació els textos d' Appia i de Livi
que fan referencia a l'inici del setge de la ciutat de Sagunt l'any
219, els dos textos de Livi on s'esmenta la localitat d'011ussa,
els textos de Polibi i de Livi sobre l'avanc;: roma fins a Sagunt
l'any 217 i els del mateix Livi i de Frontí on apareix esmentada
la localitat d' /ntibili.
53
[page-n-64]
2.1. APPIÁ., IBER., 10- LIVI, XXI, 7, 4
o
Appia, /ber., 10: ¡.t.év oT] 'tCI:ui: e'tnóv'tac; ánén€Jl1t€V ánó
'tOÜ cr'tpa'tonéoou, Ka\. 'tíic; emoúcrT]c; vuK'tóc; nav't\. 'tW cr'tpa'tCÚ
'tÓV • 1¡3T]pa Óta¡3ac;, 'tTJV XCÓpaV enóp8Et Ka\. ~ij 1tÓAE~
llllXaVf¡Jla'ta E~tO''tT].
"La nit següent, havent passat (Anníbal) I'Íber
amb tot el seu exercit, va devastar el territori de
Sagunt i va disposar les maquines de setge davant
la ciutat".
Livi, XXI. 7. 4: Hannibal infesto exercitus htgressus fines.
peruastatis passim agris urbem rripertito adgrediwr.
"Anníbal va entrar en el seu territori (de
Sagunt), va devastar completament la comarca i
va dirigir-se cap a la ciutat per tres fronts".
L'any 2 19, Anníbal, després de travessar un riu que, malgrat
el toponim que dóna Appia, ha d' identificar-se for~osament amb
el Xúquer, va devastar el territori de Sagunt (Jacob, 1989, 18). El
problema de l'hidrcmim Iber esmentat per aquest autor ha estat
estudia! per Jacob ( 1988), que revisa tota la bibliografia anterior.
Aquest primer episodi de la guerra, que Appia narra amb més
detalls que Polibi i Livi, pot haver afectat el poblament iberic deis
voltants de la ciutat. La referencia al devastament del territori pot
incloure tant els camps com les localitats menors que depenien de
la ciutat. Aquest episodi no mereixeria una altra consideració si no
fos perque ha estat proposat per alguns autors com la causa de
possibles destruccions en assentaments iberics del territori circumdant. Concretament, hom ha volgut veure vestigis d'aquesta
acció a l'assentament iberic del Castell d'Almenara. situat a 10
km al NNE de Sagunt (Gusi i Sanmartí, 1976; Uroz, 1983, 41
107; Oliver et alii, 1984, 88, 106; Oliver. 1989a, 208).
2.2. LIVI, XXI, 22, S; XXII, 20, 4: ONVSSA
XXI, 22, 5: Ab Gadibus Carthaginem ad hiberna exercitus
rediit; atque inde projecllls praeter Omtssam urbem ad Hibentm
maritima ora ducit.
"(Anníbal) va tornar de Cadis als campaments
d' hivern del seu exercit a Canagena; d'allí va partir pera. passant perla ciutat d' Onussa, arribar pe!
litoral al riu Ebre··.
XXII, 20, 4: /taque ad Onusam c/asse prouecti; escensio ab
nauibus in rerram Jacta. Cw11 urbem ui cepissent captamque diripuissent, Carrlwginem inde petunt ( ...).
"Així dones, l'esquadra va arribar a Omtsa i
van desembarcar a terra ferma. Després de prendre la ciutat per la for~a i destruir-la, es van dirigir des d'allí a Cartagena ( ...)".
Aquesta localitat apareix esmentada per Livi e n dues ocasions
sa,
(Tovar, 1989, 290 i 463; Cepas, s. u. ''Om1 Oenusa", TIR KJJ.
31. 1997. 113-114). En primer lloc quan Anníbal, després de pren·
dre Sagunt i d'haver anata Cadis pera fer els vots i organitzar la
campanya, l'any 218 comen~a la marxa cap a Italia dirigint-se a
l'Ebre pe) litoral. En segonlloc, quan -després de la victoria sobre
els púnics en la batalla naval de les boques de l' Ebre l'any 217- la
flota romana destrueix aquesta loca1itat i emprén una llarga expe-
54
dició fins a Carrlwgo Noua, Loguntica i després l'illa d'Eivissa.
mentre l'exercit de teiTa avan~ava fins al Salllls Castulonensis.
L'aparició del toponim Onussa en el primer passatge ha estat
discutida per alguns autors que acusen Schulten ( 1935, FHA, Ill,
50) d'haver-hi introdu'it el mot Onussam e n lloc de omissam
(García Bellido, 1960, 530; Tovar, 1989, 290-291 ). Pero aquesta
és la forma admesa per la major part deis editors, com ara Dorey
( Biblioteca Teubneriana) (llibres XXI-XXV) i Me Donald
(Biblioteca Osoniensis) (!libres XXXI-XXXV), tot i que hom
dóna variants com la indicada, de la mateixa manera que per al
segon passatge s'indica la variant onusta. Ja hem vist com el
mateix Schulten (1955, FHA. 1, 134; 1952, FHA, VI, 233; 1959,
328-329) restitueix aquest toponim en el vers 491 de !' Ora mari·
tima acompanyant el mot Herrónesos (vegeu 1.1.) També apareix
esmentat per Polaynós (VIll, 16, 6) ambla forma 0\voocrav, pero
referint-se possiblement a Carthago Noua, en el que es considera
un error de !'autor explicable per l'apel·latiu amb que era coneguda la Cartlwgo africana (García y Bellido, 1940, 73: 1940-41,
120; 1948, 72; Vallejo, 1943, 147; Jacob, 1985, 265).
Aquesta suposada expedició de l'any 217 ha estat considerada una exageració de les fonts romanes (Bosch i Aguado, 1955,
28; Tovar i Blázquez, 1975, 18; Roldán, a Blázquez et alii, 1978,
38-39; Lozano, 1987, 400-401 ). En general tots els autors coincideixen a considerar impensable un avan~ terrestre tan profund,
puix com diu Polibi els romans no s'havien atrevit a passar l'Ebre
fins a !'arribada de P. Corneli Escipió. En aquesta línia se situa
també l'opinió d'Oliver ( 1989a, 209; 1991a, 88; 1993, 235). Aixo
no obstant, com assenyala Montenegro ( 1982, 17). sembla admissible un avan~ de la flota per tal de saquejar algun port menor,
puix després de la dispersió de l'esquadra púnica els romans no
tenien rivals en el mar.
Pe! que fa al toponim, Müller ( 1882. 149) assenyala la
vacil·lació que sovint es veu en toponims antics amb aquesta terminació i identifica la localitat esmentada en Livi, XXII. 20, 4 amb
Cartagena basant-se justament en el sobrenom que li atribueix
Esteve de Bizanci, perla qua! cosa es veu obligat a veure en Livi,
XXI, 22, 5 una altra Omtssa que pera ell és Derrosa. Al seu tom,
Schulten (s. u. "Onus(s)a", RE, XVlll, 1, 534; 1935, FHA, III, 6567) va suposar que el sufix -ussa d'aquest toponim era foceu, per
la qua! cosa devia ser una població indfgena amb nom hel·lenitzat
o grec situada entre I'Ebre i Cartagena, possiblement PenJscola, el
toponim de la qua! derivaría del grec óvwc; (ase) pe! perfil de la
roca (''11om d'ase"), interpretació que va prendre de Müller. Vallejo
( 1946, LXI-LXlll) assenyala que en els códices el mot que apareix
a Livi (XXI. 22, 5) és omissam i que Onusam és una correcció,
avui generalment acceptada, basada en Livi (XXII, 20, 4). García
y Bellido (1940, 73; 1940-41, 120; 1948,72 i 132-133) creu que
devia tractar-se d' una factoría grega situada molt prop de Carthago
Noua, es mostra contrari a !'etimología propasada per Schulten i
assenyala que no és facil saber si es tracta de l'hel·lenització d'un
toponim indígena; la seua reducció a Peníscola, localitat objecte
d'altres reduccions (Hyops, Herronesos), li sembla dubtosa. Sense
entrar en consideracions etirnologiques, Beltrán Lloris ( 1984, 159)
es fa resso de la hipotesi sobre la seua reducció a Peníscola.
D'altra banda, Jacob ( 1985, 265) recorda que el radical onexisteix en iberic (vegeu Oningi.1· i Onuba) i pot tractar-se d' un
toponim indígena que podría haver estat assimilat al grec ótvooocra, qualificatiu amb que era coneguda Carthago i que també fou
aplicat a Carthago Noua. Aquesta assirrúlació potser explica la
presencia d'una Carthago Vetus que Pto1emeu (Il, 6, 64) empla9a
entre els llercavons: d'Onusa s'hauria passat a Oinoussa i d'aquest
[page-n-65]
al primer, Carthago, amb el qualilicatiu 11e111s que s 'aplicava a la
ciutat africana. En aquest sentit. Pé rez Vilatela ( 1994) relaciona
aquest toponim amb el grec ót~ ("vi") i relaciona aquesta població amb el comerrr hel·lenístic. El seu toponim. dones, pot havcr
estat iberic i tal vegada he l·le nitzat en assi rnilar-lo al sulix -oussa.
Fins i tot algun autor ha relacional aquest amb el toponim A11esa de
les foms arabs (Barceló, 1982, 196), referit a la població del Puig.
per la qual cosa redu"la el nom preroma a aquesta localitat. També
O Iliria ( 1985, 272) esmenta la scua hipotetica reducció entre
Alcanar i Peníscola. Pérez Vilatela ( 1994; 1995, 225-226) ha proposat la seua identificació amb el Puig de la Misericordia (Vinaros),
hipótesi inviable perla cronología d'aquest assentament.
Tot i que el passatge de Livi no resulta molt fiable per l'exagcració que suposa un avanrr tan profund, particularmem el terrestre, i adhuc pot haver-hi una confusió e n la cronologia deis fets,
crcic m que la coincidencia en l'esmcnt del toponim en l'avanrr
d' Anníbal cap a I'Ebre i després en el deis romans al sud d'aquest
riu corrobora )'existencia d'aquesta població del litoral situada al
sud de I'Ebre, potser utilitzada com a base naval per l'esquadra
púnica que vigilava el litoral. Des d 'aquest punt de vista, no és
invcrsemblant la proposta de Schulten de reduir-la a Peníscola,
que fo u també el principal port del lito ral caste llonenc en e ls
segles XIV-XV. Hom no pot oblidar l'exjstencia de l'importa nt
assentament costaner de la Torre de la Sal, la cronología de l qual
permet aital reducció. Cal recordar, pero, que les fonts donen unes
refercncies geografiques molt llunyanes (Cartage na i I'Ebre) que
no pcrmcten aproximar la seua localització.
D'altm banda, Oliver(l987-88, 21 1) relaciona tres cascos de ti pus
Montefortí trobats en la costa de Benicarló amb la bataUa naval de les
boques de I'Ebre (Livi, XXll, 19. 5-12; 20. 1-2). els quals -segons la
rup?¡tesi de !'autor- podien haver formal part d'una ofrena deis romans
després de la victoria. Aquesta interpretació és improbable, ja que la
cro nología d'aquests cascos és més itmplia i la seua treballa en llocs
d'ancoratge i en derelictes és un fet prou freqüent (vegeu Vll.9). De
més a més. la zona de la troballa esta molt aiJunyada de la desembocadura de l' Ebre, puix Sant Caries de la Riipita -en el límit meridional
del delta- es troba situada a uns 23 km al nord. Aquesta batalla degué
tenir lloc en la mateixa desembocadura del riu (Dupré, 1987, 29), on
canta Livi que es trobaven ancorades les naus cartagineses, possiblt>
menten una zona ocupada e n l'actualitat pel delta.
2.3. LIVI, XXII, 21, 6
Castra punica in agro 1/ergauollensium, castra romana ad
Nouam Classem era/11, cum fama repens afio auertit bellum.
"El campament cartaginés estava s ituat en e l
te rritori deis Tlergavons i e l roma quedava junt a
Noua Cfassis, quan una repentina notícia desvia la
guerra a una altra part".
Aquesta és la menció més antiga deis llercavons, en les primeres operacio ns de la Segona Guerra Púnica a ffispania (Tovar.
1989. 467; Ce pas. s. u. "Nova Classis", TIR K/J-31, 1997, 112).
El lloc conc ret de l'operació queda amb seguretat fora del territori estudiat, ja que possiblement es desenvolupa al nord del riu
Ebre. Com assenyala Dupré ( 198 1, 122), el país deis Jlercavons
estava situat al voltant de la ruta estrategica que portava cap a
Sagunt i el sud d'Hispania, d'on s'explica la seua aparició en les
fonts i la importancia que el seu territori tingué en aquests primc rs
episodis de la guerra.
2.4. POLIBI, III, 97,6-8 - LIVI, XXII, 22, 4
Polibi. m. 97, 6-8: 6 'E1tElOTJ yap 1Ca'ta1tAT]~éqtEVOl 'touc;
7tEpt 'tTJV Ot
A.a¡36vtec; 'tÓTCOV eb
yap a\rta'ic; auvéf3cttve Kat 'tOv a'tOA.ov note'ia9o:t [Ka\] 'tOv
napcinA.ouv. 'Ev9a ol') y'tvem't t tc; npayJ.lci'tú>v 7tEpl1tÉ'tEta
tOtciOe.
"En efecte. després d' intimidar les tribus iberes que habita ven vora el pas del riu, arribaren a la
ciutat de Sag unt i acamparen a la distancia d'uns
quaranta estadis prop de l temple d ' Afrodita.
Escolliren un indret molt ben s ituat, tant per la
seguretat contra els enemics com per la facilita!
per a rebre recursos del mar, com fos que la flota
anava costejant alhora amb ells".
Livi, XXII, 22, 4: Occ11patis igitur Cartlwginiensib11s
Ceftiberico bello haud ctmctallter Hibentm Transgrediwtlur nec
uf/o uiso hoste Sagwt111111 perg11nt ire, quod ibi obsides totius
Hispaniae traditos ab Ha1111iba/e fama eratmodic:o in cur:e custodisi praesidio.
"Així dones. com els cartaginesas estaven
ocupats en la guerra contra els celtibers, van travessar I' Ebre sense dubtar-ho i, sense haver vist
cap enemic, es van diposar a marxar a Sagunt,
perque se sabia que cls hostatges de tola Hispania
e ntregats per Anníbal hi eren custodiats en una
petita fortalcsa".
En la narració de la Segona Guerra Púnica. Polibi conta com
1'any 217 els romans, comandats pel proconsol P. Corneli Escipió,
després de passar I'Ebre van dirigir-se cap a Sagw11wn i van
acampar a uns 40 estadis (7,4 km) d'aquesta ciutat prop d' un temple dedicat a Afrodita. Aleshorcs se situa l'episodi de l'alliberament dels hostatges ibers que havien pres els cartaginesas (Polibi,
lll, 98-99). Bastar era el general al comandament de les tra pes
púniques q ue havien de barrar el pas deis romans en la línia del riu
Ebre; aquest no s'havia atrevit a presentar batalla i s'havia fortifi ca! a Sagunt, prop de la mar (Monte negro, 1982, 19; Jacob, 1989,
21 ). El passatge de Livi narra el mateix esdeveniment, pero no
conté els detalls de l temple i de la distancia del campame nt a
Sagunt. Aquest és el prime r contacte entre ambdós exercits en
tcrres valencianes, de l qua! no hi ha constancia sobre un e nfro ntameo! militar. Després, els romans tornen al seu campamcnt d'hivern al nord de I'Ebrc.
En e l passatge de Polibi apareixen dos elements de gran interés: el campament deis romans i un temple consagrat a Afrodita.
Pe l que fa al primer, Schulten ( 1927b, I928a, 1928b i 1933) e l va
identificar amb les ruines del recinte fortifica! existent a la muntanya del Punt del C id, entre e l Castell d ' Almenara i la
Muntanyeta deis Estanys, de manera q ue aquest suposat campament passava així a ser e l més antic d'Hisparua. Aquesta opinió
fou seguida per la major part deis autors posteriors. L'cxcavació
realitzada ha permcs demostrar que es tracta d' un recinte medieval (Arasa, 1980). El pas deis grans exercits -púnics i romans- per
la zona de Sagunt en e ls anys crftics de la Segona Guerra Púnica
no ha deixat vestigis reconeixibles (Mata, 2000. 30-3 1), com és
no rmal i també va succeir més endavant durant les guerres civils,
55
[page-n-66]
donarles les característiques deis campaments que es constru'ien en
aquestes operacions. Quant al temple d'Afrodita, s'ha volgut localitzar des del final del segle XVlll a la Muntanyeta deis Estanys
(Almenara). prop del recinte esmentat suara. on hi havia un
importan! conjunt de núnes romanes (Alcina, 1950: Mesado,
1966; Corell. 1986). Els estudis que s'hi han realitzat no han permés confirmar !'existencia d'un lloc de culte d'aquesta epoca,
encara que sí que hi ha vestigis d'una ocupació tardoiberica. Les
restes monurnentals conegudes conesponen a una llarga ocupació
entre els segles 1 i VI dC (Arasa, 1999d).
A l'hora d 'analitzar e ls elements que apareixen en aquest episodi, si hi cerquem un rnarc geogratí.c concret, les muntanyes
d' Almenara no s'hi adeqüen en absolut. La Muntanyeta deis
Estanys, situada avui dia a 2 km de la costa, no deu haver estat
accessible des del mar en epoca historica a causa de la barrera
formada perla restinga litoral; a més a més aquest quedava lluny
perque justament aleshores el seu nivell era més baix que en l'actualitat, i entre ambdós extrems hi havia una extensa franja d 'albufera. El santuari de Venus és més probable que estigués situat
en un lloc proxim a la mar com el cap de Canet. accident més
propi per a la localització d'aquest tipus de llocs sacres lligats
estretament a la navegació. Quant al campament deis Escipions, si
l'episodi de Polibi respon a un avanr; real de l'exercit roma, degué
estar situat en un punt més proxim a la costa, on ]'albufera no dificultés la comunicació entre l'exercit de tena i la flota.
2.5. LIVI, XXUI, 49,12: INTIBILI
1/iturgi obsidione libera/o ad lntihili oppugnandum Punici
exercitus traducti suppletis copiis ex prouincia. ut quae maxime
omniwn belli auida, modo praeda allf merces esset, et 111111 iuuentllfe abundante.
"Una vegada al~at el setge d'Iliturgi, els exercits cartaginesas van passar a atacar lntibili després d' haver recluta! noves tropes en la província,
ja que aquesta, mentre hi hagués botí o recompenses, era amb molt la més procliu de totes a la guerra, i comptava aleshores amb un gran nombre de
joves".
Després d'assetjar 1/iwrgi infructuosament -ciutat que s' havia
passat als romans- i de ser denotats per aquests. els cartaginesas
van fer front l'any 215 a la defecció d' lntibili (Tovar. 1989, 433;
AJ·asa i Cepas, s. u. "Jntibili, Intibilis", TIR K/J-31 , 1997, 93). El
fet q ue fmibili aparega esmentada amb 1/iturgi crea certa confusió
i resta credibilitat al passatge, ja que ambdós toponims corresponen a sengles localitats situarles al Baix Maestral i a 1' Alt
Guadalquivir, respectivament. La interpretació d' aquest passatge
és complexa, tant per la confusió d 'escenaris geogrilfics com
-sobretot- pel fet que Livi situa un exercit roma comandat pels
Escipions a 1' Alt Guadalquivir que va infringir una dura derrota
als púnics; aquests, pero, passen a continuació a atacar fmibili.
Amb el toponim lntibili coneixem una posta de la via Augusta
situada a 27 mp (40 Ion) al sud de Dertosa, cosa per .la qual hom
pensa que es tracta de la mateixa localitat esmentada per Livi
(Roldán, 1975, 243). La seua reducció no és segura, pero el lloc
més favorable és !'actual població de Traiguera (Arasa i Rosselló,
1995, 55-56 i 102). Algunes troballes ceramiques assenyalen la
seua ocupació en epoca iberica, pero en qualsevol cas la seua
importanica devia ser mínima, perla qua! cosa no pot descartar-se
56
que l'fnti!Jili d'aquesta acció bel·lica fora una altra localitat homonima situada més cap al nord i prop d'Hibem. El seu toponim és
clarament iberic (Hlibner, s. u. "lntibili", RE, IX, 2, 1731 ; Arasa i
Vicent, 1981 , 25) i el trobem documental en l'epigrafta, tant iberica com llatina: !'ilerdense lntibilis i lntebe/e[s/ a Sagunt (MLH
111, L.22.21 i F.JI.7).
Les postures deis diferents autors que han tractat sobre aquest
passatge poden sintetitzar-se en tres interpretacions diferents. La
primera l' accepta en tots els seus termes. pero admet que degué
tenir lloc en un deis dos escenaris de la guerra al qual pertanyen
aquestes localitats: bé al sud de I'Ebre o bé a Andalusia. Schulten
( 1928c; 1935. FHA. ITI, 80), encara que reconeix que aquest episodi és conseqüencia d'una exageració de les fonts sobre l'abast
de la intervenci6 romana, l'admet coma real i el situa íntegrament
al sud de I'Ebre, ambla qual cosa suposa !'existencia d'una ciutat
anomenada 1/iturgi en aquesta zona (vegeu també: Bayerri. 1948.
459-461; Bosch i Aguado, 1955, 39; PI a, 1980, 223; Dupré, 1981 ,
124, 134 i 136; Uroz, 1983, 109; OJaria, 1985, 272), la qua] s'identiftcaria amb la posta 1/dum de la via Augusta, situada a 27 mp
(40 km) al sud d' lmibili (Roldán, 1975, 241 ). En aquesta mateixa
línia d'interpretació, pero amb un escenari geografic diferent,
Tovar (1989, 433) situa aquest passatge íntegrament a Andalusia.
amb la qual cosa també Imibili havia d'estar situada -juntament
amb 1/iturgi- a 1' Alt Guadalquivir.
Schulten (1935, FHA, 111, 181) va manten ir la localització
d' 1/iturgi al sud de 1'Ebre en un altre paragraf en que aquesta localitat torna a ser esmentada l'any 195 en el context de la intervenció catoniana (Livi, XXXIV, 10. 1-5). Es u·acta del debatut passatge en que el pretor eixent de la Ulterior M. Helvi, que havia
assolit el comandament de la Citerior després de la mort de C.
Semproni Tudita, sol·licita els honors del triomf al Senat per la
seua victoria sobre els celtíbers a la vora d'lliturgi, i se Ji denega
per que l' havia obtinguda alieno auspicio et in aliena p1Vuincia.
Aquesta su posada referencia indirecta a la localització d' 1/iwrgi
en una altra província, o siga, en la Citerior, va fer que la menció
d'aquesta ciutat es relacionés amb la de l'any 215 en que era
esmentada juntament amb llllibili; esdevenia, dones, una confirmació de l'associació entre ambdues localitats i de la seua localització al sud de l'Ebre. Pero com ja va assenyalar Vallejo (1943,
175-177) i confrrmava Martínez Gázquez ( 1992. 59-62), aquesta
referencia es pot interpretar no en un sentit geografic, sin6 estrictament jurídic: corn a magistral eixent que havia entregat el
comandament als pretors que el van succeir en ambdues províncies, Helvi havia perdut l'imperium i no exercia cap carrec e n el
moment de la batalla, encara que conservava el comandament de
la tropa fins al seu retorn a Roma.
Una segona interpretaci6 admet la versemblan~a del passarge,
pero precisa que amaga una confusi6 de dos fets que degueren
ten ir lloc en sengles escenaris de la guena molt allunyats geograJicarnent: AndaJusia i el sud de I'Ebre. Per a Corzo ( 1975, 218219), la reconeguda existencia d' una ciutat amb el toponim
1/iturgi a Jaén permet situar amb seguretat aquest primer episodi
en l'escenari andalús, on ja el 216 els Turdetans protagonitzen una
rebel·lió que marca l'inici de les operacions a la Betica; la .íntervenció romana en aquest succés tal vegada és un error o una exageració de les fonts. També Roldán (a Blázquez et alii, 1978, 4041) admet l'acció romana en les dues zones i creu que la falta de
precisió en les fonts, les repeticions i el continu canvi d'escenaris
fan pensar que, si bé fins al moment el desenvolupament de la lluita havia estat favorable als romans, aquests evitaven un encontre
decisiu. En aquesta línia se situa també l'opini6 d' altres autors
[page-n-67]
com Pérez Vilatela (1988) i Oliver ( 1989a. 209: 1991a. 88-89).
Othmer ( 1912. 339) mamé una postura ambigua perque. tot i reconéixer la localització d' lntibili entre Traiguera i Sant Mateu.
explica que devia haver una altra ciutat homonima a Andalusia
prop d'l/iturgi.
Una tercera interpretació lleva tota credibititat a Livi sobre
aquestes operacions. perla qua! cosa creu que la menció d'aquestes tocalitats no deu respondre a episodis reals. El fet que tes
accions romanes se situen en part a r Ah Guadalquivir ha fet que
atguns autors, com ara Lozano (1987. 402), rebutgen globalment
tots els esdeveniments que Livi situa entre els anys 215 i 213 i
retarden l'inici de r ofensiva romana fins al212, quan comen~ari<~
ambla presa de Sagunt i l' avan~ fins a Andatusia.
Sense entrar a valorar a fons la possibilitat d' una primerenca
penetració romana fins a 1' Alt Guadalquivir. fet en el qua! es troba
el nucli de la discussió, creiem que -independentment de J'acció
d'lliwrgi- l'episodi d' lmibili dcgué tenir lloc realment al sud de
I'Ebre i pot trobar expticació en el context de les primeres defeccions de localitats indígenes otmeses fins aleshores als púnics.
encara que aparega barrejat amb una altra acció que possiblement
tingué lloc en l'altre escenari hisp1inic de la guerra. Després de la
batalla d'Hibera. localitat que controlava el pas de I'Ebre i apareix esmentada a la vora dreta del riu (a diferencia de Dertosa. que
es troba situada a !' esquerra), els romans degueren fer-se forts al
nord del riu. rnentre que els púnics es fortificaven a Sagulll/1111.
D'aquesta manera, el territori que s'estén entre I' Ebre i Sagllllt/1111
dcgué convenir-se durant un temps en front de guerra, amb la qual
cosa la població indígena devia trobar-se immersa en una tensa
situació motivada per la presencia de dos grans exercits i els consegücnts intents d' atraure-la per diversos mitjans cap als respectius bilndols. Les primeres manifestacions d'aquesta situació d'inseguretat entre les poblacions indígenes sóo els precedents de la
batallad' Hibera. ja que aquesta localitat era favorable al bilndol
púnic i per aixo fou assetjada pels romans: davant d' aquesta acció
la reacció dels púnics no fou anar en socors de la seua aliada, sinó
que en una maniobra de distracc ió van posar setge a una altra
localitat que acabava de sotmetre's als romans. En aquest contcxt
cal situar 1' episodi d' llltibili, com una més de les di verses operac ions de poca rellevancia ocasionarles pcr les vacil·lacions de les
poblacions indígenes, una escaramussa els resultats de la qual no
degucrcn tcnir conseqüencies decisives, puix els dos exercits es
van retirar després a llurs posicions. No creiem, dones, que puga
parlar-se realment d'una segona batalla, sinó més bé de rnoviments tactics i d'alguna escaramussa.
La aparició d'aquesta localitat junt a lliwrgi en un mateix
parilgrar deltext de Livi només palesa el fct que aquest autor est1\
barrejant informacions difercnts que tingueren lloc en escenaris
distants. El problema rau en admetre la presencia de l'exercit
roma en l'escenari andalús entre els anys 2 15 i 2 12. ja que suposa una profunda penelració que deixava a la reraguarda la guarnició de Sagu11111m -que no es conquereix fi ns al 212 (Livi. XXIV,
42. 9-1 0)- i la importan! plar;a de Cartlwgo No11a. On resulta evident que Livi forr;a la situació és quan conta que l'exercit canagines. després de patir una desastrosa derrota a mans del romans
a Andalusia. va dirigir-se a lmibili pcr tal d'assetjar-la. sense que
tampoc explique el següent moviment deis romans. Possiblement
és l'episodi més confús i, consegüentment. el que compta amb
menys credibilitat. Pel que fa a l'expedició púnica, no cree que la
delecció d'aquest petit oppid11m motivas per si mateix la mobilització de l'exercit. obligat a desplac;ar-se rilpidarnent per tal de salvar la llarga distancia que separa ambdues zones. Deu tractar-se
de dues accions diferents que possiblement tindrien lloc en
moments també difcrents. que foren barrejades per !'analista o ja
abans per la seua font. La mobilització de l'exercit púnic es va
produir a causa de 1<~ pressió deis romans en la línia de 1' Ebrc, un
front que encara seguía tenint importancia malgrat la suposada
presencia romana a Andalusia. En qualsevol cas. l11tibili només
dcvia ser un petit oppid11m que difícilment podía jugar un paper
estrategic. La seua importancia tant sois pot justiticar-se perque
esta va situat en la zona de fricció entre els dos exercits. en el camf
cap a Sagum i Andalusia. i. possiblement. per ser objecte per part
de l'exercit púnic d'un intent de castig exemplar arnb la finali tat
de dissuadir els ibers de qualsevol altra defecció.
Pérez Vil atela ( 1988 i 1991 b. 224) ha fet una reintcrpretació
d'aquests episodis. Comen~a per plamejar que l'esmcntada batalla d' Hibe ra degué produir-se rnés cap al sud d'aqucsta ciutat.
prop d'Imibili. Els romans estaven assetjant Hibe ra, aliada deis
púnics. i. per tal de fer-los abandonar el setgc. l'cxercit
d' Hasdrúbal va atacar una altra localitat aliada d'aquells. de la
qua! Livi no dóna el nom. pero que aquest autor identifica amb
f11tibi/i. Aleshores l'exercit rom1i va alr;ar el setge i. segons la seua
interpretació. va dirigir-se cap al sud a l'encontre de l'exercit cartagines, de manera que l'enfrontament degué tenir lloc a una
dist1incia equivalen! a un día de marxa. justament on es trobava
illtibili. la que més endavant seria posta de la via Augusta.
Després vingué la sublevació d'llit11rgi, que creu possiblc situar
1' any 216, el posterior setge d' lntibili, ja en el 2 15, que pcl silcnci deis analistes degué tenir exit, i la batalla prop d'aqucsta localita! que finalitzii amb similar fortuna pera ambdós bandols. La
referencia de Livi a que "per segona vegada es va lluitar en batalla regular... refor~a la hi¡X!tesi que la batalla coneguda com
d' Hibera tingué lloc realment prop d' lmibili.
En el cas de la batalla d' Hibera, sembla raonable suposarquc cls
romans es dirigiren cap al sud fms a trobar-se amb l'cxercit
d'Hasdrúbal, pero la informació que ens proporcionen les fonts és
molt ronega en detalls gcografies -no aixi en 1 aspecte estricwment
'
militar, jaque disposern d' una narració de la batalla- i, per tant. ens
hem de limitar a acccptar que degué produir-se ''més prop"
d' Hibera, puix amb aquest toponim l'esmenten les fonts. Sembla
estrany que, si la batalla s'havia produl! realment pels voltants
d'lntibili les fonts no esmenten aquest topünirn, quan sí que resmenten l'any següent en un episodi aparentment més intranscendent.
Cal cercar. a grans trets, un escenari en els corredors prelitorals que
s'estenen al nord del riu de la Sénia, en el més ample i extens de la
Galera. o en el més estret, curt i proxim a la costa d' Ulldccona.
2.6. FRONTÍ, STRAT., ll, 3, 1
Cn. Scipio in Hispm1ia aduers11s Ha1111011em ad oppidum
l11dibile. cwn a11imaduertisset Pwlicam aciem ila directom 111 in
dextro comu Hispani cmmiwere111111: (... ).
"Cn. Escipió. quan fcia campaoya contra
Hannó a Hisplmia. prop de la ciutat d' lndibili. va
observar que la formació de batalla de l'excrcit
cartagines estava organitzada de manera que els
hispans ocupaven !'ala dreta, (...)".
Aquesta referencia de Frontí a l'oppid11m l11dibili com ellloc
on els romans van inningir la primera derrota als púnics ha d' interpretar-se com una confusió amb Cissa. tal com ja va plantejar
Schulten (1935, FHA, 111, 60). Una altra interpretació, basada en
57
[page-n-68]
!'homofonía entre aquest toponim i l'amroponim del cabdill ilerget, fa d'aquest oppidum "la ciutat d'lndíbil" i situa els fetal país
deis Ilergets (Fatás, 1973, 125).
2.7. LIVI, XXVIII, 13,4-5
lpse ab Tarracone profectus protinus ab sociis qui accolunl
uiam modica contrahendo auxilia Castulonem peruenit.
"( ... el propi Escipió), eixint de Tarragona i
reclutan! petits contingents d'aliats que viuen a
prop de la via, va arribar a Castulo".
Quan es va assabentar que Asdrúbal Giscó havia armat un
poderós exercit, Escipió va enviar per davant Sila per a rebre del
regul Culeas les tropes que aquest s'havia compromés a enrolar
durant l'hívem. Després es va posar en marxa amb les seues
legions, reclutan! petíts contíngents d'aliats pel camí, fins a Ilipa,
on aconseguiria véncer els cartaginesas l'any 207. Aquest paragraf és d'un gran interés per dues qüestíons. En primer lloc perque mostra que l'any 207 els pobles ibers que vívíen al voltant del
camf que segueix fins a Andalusía -Ilercavons, Edetans i
Contestans, entre altres- eren aliats seus. En segon lloc, perque
aquesta és la primera menció expressa al camí que des de
Tarragona es dirigía cap a Andalusia.
3. LES REBEL·LIONS INDÍGENES
Com assenyala Dupré ( 1981 , 151 ), després de la segona revolta d'lndíbil i Mandoni, l'any 205 marca un canvi radical en l'acürud romana envers els habitants de la península. La derrota deis
cabdills ilergets, pero, no va suposar el final de les rebel·lions
indígenes, que d'aleshores endavant protagonitzen majoritariament pobles celtiberics de la val! de I'Ebre i del centre de la península. Segons Livi (XXXI, 49, 7) l'any 200 el pretor C. Corneli
Cetheg va derrotar un gran exercit in agro sedetano. Els anys
següents, les grans quantitats d'or i d'argent que els pretors aporten a l'erari roma, així com l'elevat nombre de tropes que se' ls
entrega (Livi, XXXII, 7, 4; 28. 11 ). mostren un panorama turbulent (Principal. 1996a).
L'any 197 esclata una impo1tant rebel·lió a Hispania que, com
han assenyalat diversos autors, cal considerar com general, no
com uns fets a"illats (Fatás, 1973, 140; Marfn, 1988, 16-17). El
conflicte, original a la Ulterior, s'estengué rapidament a la Citerior. La localitat de Turbaífurda (Schulten, s. u. "Turba", RE,
VIl A, 2, 1372-1372), on el pretor de la Citerior Q. Minuci Therm
va véncer l'any 196 els cabdills Budar i Besadines (Livi, XXX,
26, 1-4; 44, 4), ha estat situada per Schulten ( 1935, FHA, Ill, 177)
a la Ulterior, pero Fatás (1973, 141 - 142), en línia amb la interpretació tradicional. creu que el toponim pot relacionar-se amb
l'etnonim Turbolets i que, per tant, ambdós poden estar situats en
terres terolenques. També Villar ( 1995, 214) la considera coma
ciutat de la Tarraconense, com un toponim d'origen paleoeuropeu.
Knapp ( 1980) creu que Cató dugué a terme les seues activitats
exclusivarnent a la Citerior, per la qua! cosa les referencies a
aquesta ciutat han de situar-se en l'est peninsular.
58
Dos anys de guerra. on no faltaren resultats adversos per als
romans, provocaren la vinguda del consol M. Porci Cató el 195.
La seua acció es desenvolupa inicialment al nord de l'Ebre. Per a
reduir la rebel·lió de la Turdetania, el consol va enviar al pretor de
la Citerior P. Manli (Livi, XXXIV, 17, 1), que possiblement va
realitzar el viatge pel camí litoral (Bosch i Aguado, 1955, 60, nota
38). La greu situació creada a la Turdetania (Livi, XXXIV, 19, 1:
Difficilius be/lum in Turdetania) va obligar el consol a marxar en
ajuda deis seus pretors. El camí que va seguir en aquesta marxa
des de Tarragona -negada per alguns autors- també ha estat objecte de controversia, pero com assenyala Martínez Gázquez ( 1992,
74-75, 167 i 175) degué ser el de la costa. En el curs de totes
aquestes operacions bel·liques, Livi no fa cap al·lusió als Edetans
(Fatás, 1973, 29); d'aixo pot deduir-se que probablement no va
haver conflicte armat amb aquest poble en aquest any, pero no
necessariament que aquest no hagués tingut lloc amb anterioritat
al 195 o fins i tot posteriorment. Els episodis més coneguts de
l'acció catoniana són sens dubte l'ordre d'enderrocament de les
muralles (Livi, XXXJV, 17, 11-12: uno die muris omnium dirwis)
i la conquesta de "més cíutats que dies havia passat a Iberia"
(Piutarc, Cat. Mai., 10, 3). Pero com ha fet veure Martínez
Gázquez (1992, 166-167 i 174), cal interpretar aquesta ordre en
termes menys espectaculars. El seu abast, aixi com la submissió
de bona part d'aquestes ciutats, degué limitar-se a la zona on habita ven els pobles aleshores revoltats i de cap manera pot generalitzar-se a tota Hispania. El significa! d'un fet tan expressiu com
l'enderrocament de les muralles no és altre que el de la rendició
(Marín, 1988, 17). Sobre l'efectivitat d'aquestes mesures són ben
expressius els nombrosos conflictes que continuaren produint-se
després de la seua marxa a Roma.
Malgrat la celebració del triomf per part de Cató i la importancia del botí, els confiictes no acabaren. L'any 194, el pretor
Sext Digit hagué d'enfrontar-se amb les ciutats que s'havien
sublevat després de la marxa de Cató, amb resultats adversos
(Livi, XXXV, 1, 1-4); l'altre pretor, P. Corneli Escipió Nassica,
mantingué amb exit nombrosos combats enlla de l'Ebre (trans
Hiberum multa secunda proe/ia fecisset). Les lluites seguiren a
partir del 188 a la Celtiberia.
Els conflictes, dones, pareixen generals per tola la H ispania
Citerior des deis primers alr.;aments deis Uergets els anys 206-205.
En aquesta epoca de continus enfrontaments, moltes vegades les
fonts no concreten els pobles implicats ni els escenaris geogrlifics.
El període algid sembla centrar-se entre els anys 197 i 194, amb
una extensió coneguda només de manera parcial.
4. LES GUERRES CIVILS
En les narracions de les guerres civils, les referencies al tenitori
comprés entre Dertosa i Saguntwn són de caracter general o se centren en aquesta darrera ciutat i els seus voltants. Pel que fa a la guerra de Se1tori, els escenaris del conflicte se situen entre Dianium i
Sagumum, en les ciutats que s' adhereixen a una o altra causa. L'any
76, només els passatges de Livi (frag. lib. XCI) referits a que M.
Perpenna defenia la línia de I'Ebre en el país deis llercavons front a
Pompeu, i d'Orosi (4, 23, 6) a que Pompeu va situar el seu exercit a
la vora del Palantia per tal d'alliberar la ciutat de Lawv, es localitzen en aquest teJTitori o resulten d'interés geogratic. L'any 75, les
referencies de Plutarc (Sert. , 2 1) i Appia (BC, 1, 110) sobre la bata-
[page-n-69]
lla de Sagunt, que degué tenir lloc al sud d'aquesta ciutat, i sobrctot
la retirada de Sertori a una localitat identificada tradicionalment
també amb Sagunt, són els episodis més proxims, pero ja fora del
ten·itori estudiat. Completa aquesta cuna serie de ronegues notícies
la referencia de Sal·lusti (His. 2. 98) a una carta de Pompeu al Senat
de l'any 74. Quant a la guerra entre Cesar i Pompeu, els escenaris del
conflicte es traben situats al voltant d'llerda i a Andalusia. Només
un imprecís passatge del Bellum Hispaniense (X, 1) pot fer referencia a la participació deis sagunúns en el contlicte.
4.1. LIVI, XCI
La importancia d 'aquest episodi rau en el fct que el seu escenari és el país deis llercavons, a la vora dreta del riu Ebre, pero
sense que hi aparega esmentada cap de les seues ciutats. Les possibles destruccions o abandonaments d'assentaments iberics lligats a aquests fets, dones, no tenen un suport ciar en les fonts, pero
tampoc poden descartar-se en relació amb l' avan~ de l'exercit de
Pompeu i la seua provada actitud repressiva envers les ciutats que
havien recolzat o servil de refugi als sertorians.
4.2. OROSI, V, 23,6-7- PTOLEMEU, 2, 6, 10:
PAI.ANTIA
( ... )principio ueris M. Perpemam cum uiginti milibus peditum, equitibus mil/e quingentis, in 1/ercaonum gentem misil ad
tuendam regionis eius maritimam oram, ( ... ).
tu Lauronem ciuitatem, quam tune Sertorius oppugnabat, frustra
"Al comenr;ament de la primavera (Sertori) va
enviar a M. Perpenna amb 20.000 infants i 1.500
genets aJ país deis llercavons per a defendre la
costa d'aquesta regió (...)".
" Pompcu, concentran! 1' exercit prop de
Palancia, va intentar en va defendre la ciutat de
Lauro, que aleshores assetjava Sertori, i, ven~ut,
va retirar-se".
Pe1pemam in maritimam regionem superpositum w ea quae
integra adlwc ab hoste sint, tueri posset et si qua occasio detllr,
incawos per tempus adgressurum.
"Perpenna havia estat situat junta la costa perque pogués protegir els territoris encara intactes
per 1'enemic i atacar-Ji de sobte si 1' ocasió es presenta va".
Edito igimr exemplo bel/i consilium se initurum utrum prius
hostem, wram prouinciam petar. maritimamne oram 111 Pompeium
ab 1/ercaonia et Comesta11ia arceat, utraque socia gente, (... ).
''Fel el pla de campanya, va considerar quina
dcterminació havia de prendre, a quin deis dos
enemics i a quina de les dues províncies havia de
dirigir-se primer: o a la rcgió costera per allunyar
a Pompeu de la Ilercaonia i de la Contestarua,
poblcs aliats els dos (...)".
En la primavera de l'any 76 Sertori havia preparar la campanya
militar distribuint les seues forces de la següenl manera: mentre
Hirtulei es trobava a la Lusitania ambla finalitat de contenir Mete!,
i Perpcnna defenia la línia de I'Ebre front a Pompeu, ajudat en la
reraguarda per Herenni, ell es mantenía en posició equidistan! a la
Celtibhia, des d'on podía acudir a on fos necessari. El seu pla
estrategic consistía a impedir la unió de Pompeu i Metel (Schulten,
1937, FHA. IV, 192). En el litoral, Pcrpenna ocupava una posició
semblant a la deis cartaginesas front als romans a l'inici de les operacions de la Segona Guerra Púnica a Hispania, amb la finalitat de
bloquejar l'estrategica via litoral. De nou els país deis llcrcavons
era l'cscenari d'un enfrontament militar, pero ara entre faccions
romanes en el marc d'una guerra civil. Paral·lelament, Pompeu
havia travessat el Pirineu i havia assentat el seu campament d'hivem en la costa catalana, probablement a Empúries. En primavera,
després de travessar un riu que hom convé a identificar amb I'Ebre
(Schulten, 1937, FHA, IV, 193), va véncer Perpenna amb una
maniobra recollida per Frontí (Strat. l, 4, 8), possiblement en un
escenari semblant al de la batallad' Hibera del 217. A continuació,
Perpcnna va retirar-se amb Herenni tins a Va/elltia i Pompeu va
avan~ar fins a Sagumum, ciutat que li de vi a ser fidel, jaque els sertorians no s'hi fan forts.
Orosi V, 23, 6-7: Pompeius contracto apud Palamiam e.xerciconatus defendere uictus aufugit.
Ptolemeu (2. 6, 10): n o.;\;\wrt'to.
RO'to.)..lOÚ
bcJ3o;\cú tB' yo"
;\r]" r " y" tf)". (W40'-38°55')
El text d'Orosi és de diffcil precisió cronologica, pero, com ja
va assenyalar Schulten, pot correspondre a la campanya de primavera de Pompeu de l'any 76. Entre e ls diversos episodis militars que aleshores tingueren lloc possiblement a la costa valenciana, tal vegada el de Lauro és un deis més controvertits (García
Morá, 1991 , 218-228; Bonct, 1993, 567-569; Bonet, 1995, 498499; Llorens i Ripolles, 1998, 23-30). La destrucció d'aqucsta
ciutat apareix esmentada amb diversos matisos per Appia (BC 1,
109), Plutarc (Sert., 18, 4-11; Pomp., 18), Orosi (5, 23, 6-7),
Frontí (Strat. ll, 5, 31) i Flor (Epit. 2, 10). Després de la derrota
d 'Herenni en la Línia de I'Ebre i de l'avan~ de Pompeu, Sertori va
acudir amb celeritat a la costa valenciana des de Contrebia
Leukade, a la Celtiberia, possiblcment amb la finalitat de tallar el
a/enria. En l'csccnari d'aquest
pas a Pompeu entre Saguntwn i V
primer enfrontament descrit per les fonts hi havia un oppidum
anomenat Lauro que Sertori assetjava, possiblement amb la finalita! d'atraure Pompeu (Schuhen, 1937, FHA, IV, 198). És aleshores quan se situa l'cpisodi de Palamia, en la referencia al qual
no s'especifica que es tracte d'un riu, tot i que aquesta interpretació resulta probable perque Frontí esmenta un riu pero sense
donar-ne el nom, prop d'on Pompeu devia haver concentra! el seu
exercit, possiblement en referencia al seu campament, amb la
finalitat d'intentar defendre Lauro. La perícia de Scnori, en una
maniobra descrita per Plutarc (Sert., 18), va acabar amb la destrucció de l'oppidum. De fet, hi ha un corren! en l'erudició valenciana que identifica Pa/antia amb una ciutat i no amb un riu, i la
redueix a Valencia la Vella (Boix, 1845, 50; Va!Js, 1902).
Pera Schulten (1937, FHA. IV, 197- 198; s. u. "Palantia", RE,
XVIII, 3, 230), el teatre de les operacions bel·liques se situa al sud
de Sagumum i, per tant. creu que Lauro havia de ser la població
del Puig, que dóna nom a l'únic accident orografic existen! entre
aquella i Va/enria, on havia comprovat !'existencia de restes iberiques al cim de la Pedrera, jaciment actualment desaparegut. Uroz
(1983, 114), sorprenentment, planteja la possibilitat que aqucsts
fets tingueren lloc al nord de l' Ebre. Tanmateix, entre cls autors
valencians la reducció tradicional d'aquesta localitat ha estat el
Tossal de Sant Miquel (Bonet, 1995, 499), l'Edeta-Leiria de les
59
[page-n-70]
fonts , a causa de la relati va homofonía entre el topónim antic citat
pcr Ptolemeu (Leiria ) i ractual (Liíria) amb Lauro i per tractar-se
del més importan! jaciment iberic de la zona. La revisió de la data
de dcstrucció d' aquesta ciutat. que se si tu a entre la darre ria del
segle 111 i el principi del 11 (Bonet i Mata. 1982; Bonet. 1992a.
1992b i 1995). ha estat addu'lda com una raó que impossibilita
aquesta reducció, pero la seua reocupació en el segle 1 aC, segons
mostrcn alguns mate rials arqucologics. deixaria oberta aquesta
possibilitat. La improbabilitat d'aquesta reducció rau. al nostre
parer. més en la toponímia que en l'arqueologia. La proposta de
Schultcn sembla raonable per la posició del Puig. pero manca del
necessari suport documental. tant a nivell arq ueologic. pel fet que
el jaciment és practicament desconegut. i textual. pe rque les
refcrc ncics són massa ambigücs i fins i tot sembla que es refereixe n a una zona de més complicada orografía.
Tanmateix. el que més ens intcrcssa d'aquest episodi és la
menció per part d' Orosi d'un lloc -hom suposa unanimement que
es tracia d' un riu- anomenat Po/antia (Arasa, 2000a, 46-48), proxim al teatre d'operacions, el nom del qual presenta poques
variants en els manuscrits: palamiam, palemia, Pallantiam
(Zangemeister. 1967. 34 1). La seua idcntificació amb un riu es
basa en el fet que Ptolemeu (2, 6. 10) esmenta la desembocadura
d'un riu hornonim. La seua localització no ens interessa tan! directament, puix queda fora de la nostra zona d'cstudi, com pel fct que
esta cstrctament relacionada amb la del riu Udiua.
Pe l que fa a la seua reducció, nombrosos autors com Be utcr
( 1538, XVI), Escolano ( 1611, 274-275), Diago (1613, 34). Flórcz
(1747, 47-48), Chabret (1888, l. 19). Schulten (1947, 101; 1937,
193; 1963, 37), Lomas (a Blázquez et alii, 1983. 59), Jacob ( 1989.
27). Pérez Vil ate la ( 1990, 515). etc, c reuen que és !'actual Palancia. La reposició de l'hidronim en el Renaixement, en s ubstitució del tradicional 'riu de Morvedre' (Rosselló, 1995, 903), ha
esta! conside rada com una corrccció ultraerudita per alguns
autors, com Beiit (s. u. " Palancia, Río", GERV, 8, 154- 155). Un
corre n! de la investigació que segueix litcralment Ptolemeu, amb
autors com Cortés ( 1836, m, 272-273), Blázquez y DclgadoAguilera ( 1894, 272-273) i Flctcher ( 1965a, 249), 1' identifiquen
amb !'actual Túria. Beltrán Villagrasa (1972, 265) considera erronía la intcrpretació del text de Ptolemeu, i creu -seguint Escolano
(!bid. )- que no hi ha base per a la reducció. En aquesta línia,
Femández Nieto (1968-69, 120) el situa al sud d' aquest. Finalmcnt, segons una interpre tació originada en el mateix Beuter
( 1538, XLVI), com ja hem vist abans. Palltncia s'identifica amb
una ciutat (Vale ncia la Vella. Riba-roja de Túria) i no amb un riu.
D'altra banda. Ptolemeu situa aquest riu a l' Edet!mia i al sud
del 1itria. la reducció del qual sembla segura. És sobretot aquest
fct el que ha donat lloc a diverses intcrpretacions sobre la scua
reducció. En la meua opinió, lluny de seguir literalment les coordenades del geograf alexandrí. cal pensar que es tracta d'un e rror
en l'ordre i que en realitat el Po/antia esta situat al nord del Turia.
El fet que al sud d'aquest es trobc el riu Suero, també de reducció
segura. confirma al meu parer aques ta hipótesi.
Entre els rius Túria i Millars, l'únic curs fluvial d'importftncia
és )'actual Palancia. Quant als rius menors, sembla raonable no
considerar-ne els situats al nord de Saguntum, jaque la major pan
deis investigadors convénen que els fets van tenir lloc al sud d'aquesta ciutat. En aquesta dirccció l' accident fluvial més importan!
és el barranc del Carraixet, que queda al sud del Puig i massa prop
de Vale ncia. La distancia en línia recta entre el Puig i !'actual
Palancia és de 10 km. perla qual cosa sembla possible relacionar
ambdós punts en el marc d'un cpisodi beJ.lic com aquest.
60
Tanmateix. si aquests fets van tenir lloc en una zona tan proxima
a Sagw1111111. resulta mol! estrany que aquesta ciutat no hi aparega
esmentada. Possiblc me nt és aquest el punt més feble de la intc rpretació de Schulten.
Aquest toponim el trobcm també en el nom d'una ciutat celtiberica de la Meseta esmentada per Appia (!bu 55 ss) (':f. Tovar.
1989. 341-342). una mansió es me ntada pe r 1' ltinerari d' Antoní a
Lleó (Santas Martas) i en un derivat en el toponim portugues
Palen~a (A Imada. Setúbal). Holder (1907, II. 123-125) ha rcunit
nombrosos testimonis d 'aquest nomen les fonts literaries i epigrafiques. En aquest toponim es poden distingir dos elements fonamentab: el radical pa/- i el sufix -111-. ambdós d'indubtable origen
preroma. Pel que fa al primer. Krahe ( 1964, 48-49) ha constata!
que molts Pala curopeus són hidronims. i que aqucst Pala hidronfmic s'insereix en un sistema de derivació típfcamcnt indoeurope u que genera també altres hidronims. d'on ha coneJos )'existe ncia d'un Pala ("aigua estancada, terreny pantanós") perta nyent a
l'arrel indoeuropea *pe/-. *poi- ("vessar. fluir"), prcsent e n noms
de diverses Uengües indoe uropces com el Uatí, grcc. litua. cte.
També Pokomy ( 1959, 798 ss) arreplega aquesta e timología i considera l'hidronim Po/amia d'origen indoeuropeu. L'origen antic
d'aquest hidronim el tracten, amb diferents matisos. di versos
autors com Me néndez Pida! ( 1952, 166). Tovar ( 1957, 79; 1958.
15: 1961 , 116), Schmoll ( 1959, 93). Hübschmid ( 1960, ELH, 1.
485-486), Unte rmann ( 1961 , 16). De Hoz ( 1963, 236-237), Albertos ( 1966. 130), Pérez Vi late! a ( 199la, 100- 1O1), Nebot ( 1991 .
129 i 135), Vi llar ( 1993-95, 358-359 i 364) i Coromincs (OC. VI,
132-133). La base *pcíl- ha esta! estudiada de manera exhaustiva
per Prósper ( 1996). que asscnyala que *pala procedeix d' una llengua indoeuropea de sistema vocalic e/a i conté un radical hidronímic *pe/-/*pal-.
D'altra banda. pera Untcrmann (1992, 22) es tracia de derivacions d' un mol *pal/ant- ("la ciutat o la gen! pertanyent a
*pallant-"). documental també en el teonim Palantico (datiu) i en
l'epítet d 'una deessa lusitana. Toudopalandaigae (Vi llar. 1993-95,
356 ss); sobre el seu origen indocuropeu, mostra el seus dubtes i
assenyala la possibilitat que es tracte d' una asonancia casual.
Pel que fa al sufix -nt-, és un deis te mes individualitzats per
Krahe ( 1964, 62-70) per a la caracterització del sistema hidronímic propi del seu "primitiu estrat lingiiístic europeu". Aquest
sufix és molt comú sobretot en hidronims hispanics preromans (cf
Tovar. 1957.78 ss: 1958,95 ss; Schmoll, 1959, 72; De Hoz, 1963.
237; Lomas. a Blázquez et alii, 1983, 59). Albertos (1966. 29 1292) ha estudiat la scua presencia en l'antroponímia his panica, on
poi ten ir diversos orígens. Hubschmid ( 1960, ELH. l. 485) assenyala que hi ha un parentcsc llunya entre els sufixos -nt- mcditerrani i indoeuropeu. Al seu torn, Coromines (198 1, 1, 15) fa veure
que aquest sufix presenta la variant -nd-. Finalment, Dauzat
(1946, 184) conside ra italocelta el sufix -m1tia i indica la seua
maxima densitat als Alps occidentals.
En conclusió, segons aquesta interpretació eltoponim esmentat per Orosi estava siruat en aquesta zona i molt probablemcnt es
correspon amb !'actual riu Palancia: d'aquesta manera ho van
cntendre els cronistes deis segles XVT-XVIJ quan van introduir
aqucst hidronim que va acabar despla~ant el tradicional de riu de
Morvedre. El seu origen, dones, és semblant al d 'altres hidronims
valencians actuals com Be rgantes (A.rasa, 1989a), i tal vegada
altres preterits com Udiua, esmentat per Plini i que s' identifica
amb !'actual riu Millars (vegeu 6.2.), i Lesyros, esmentat per
Hecateu, que possiblcmcnt es relaciona amb el toponim de l'antiga ciutat de Lesera (Arasa, 1987a, 147). D 'aquesta manera sem-
[page-n-71]
bla confirmar-se !'origen indoeuropeu d'almenys una part de la
hidronímia antiga de la zona estudiada: Lesyros, Udiua i Palantia
formen , amb !'actual Bergantes, un importan! testimoni lingüístic
d'aquest substrat en les comarques septentrionals del País
Valencia.
formes conegudes. pero la precisió sobre el territori en que habitaven. al voltant de I'Ebre, contirma que es tracta del mateix poble.
De nou, amb aquesta referencia. tenim una prova de la implicació
deis pobles iberics en les lluites entre romans. en les guenes civils.
4.5. BELLVM HIS PANIENSE, X, 1
4.3. SAL·L UST I, HJST. 2, 98,9
Hispaniam citeriorem. quae non ab hostibus tenetw; nos a111
Sertorius ad internecionemuastauimus praeter marituma.1· ciuitatis, ultra nobis sumptui onerique.
"La Hispania Citerior, no dominada pels enemies, o bé jo o bé Sertori l'hem anasada, llevat de
les ciutats marítimes, que són pera nosaltres, més
que altra cosa, un motiu de dispendi i de treballs".
En aquesta carta de Pompeu al Senat de 1'any 74 es fa referencia, de manera general pero eloqüent, a les conseqüencies de la
guerra a la província Citerior i, de manera implícita, a l'acció de
les tropes victorioses contra les localitats que havien lluitat del
bando! de Sertori. A l'enumeració d'alguns fets concrets (Castra
lwstium apud Sucronem capta er proeli1.1111 apud flumen Turiam el
dux lwstium C. Heren11ius c w11 urbe Valemia er exercilll deleti),
com la destrucció del campament enemic a prop del riu Xúquer,
la batalla a la vora del riu Túria i l'extermini del cap deis enemics
G. Herenni, amb la ciutat de Valencia i el seu exercit, segueix la
referencia general a les conseqüer1cies desastroses que els anys de
guerra havien portal a la província. L' abast real d'aquesta lluita és
encara difícil de precisar, sobretot en el món rural, pero hi ha proves arqueologiques contundents sobre la seua versemblan~;a en
ciutats claus de la vall de I'Ebre i del litoral valencia, els dos escenaris principals de la guerra com la mateixa ciutat de Valen tia, La
Caridad (Caminreal, Tero!), El Cabezo de Alcalá (Azaila, Tero!) i
El Cabezo de las Minas (Botorrita, Saragossa).
4.4. CESAR, DE BELLO CJVILI , 1, LX, 1-4
lnterim Oscenses et Calagurritcmi. qui erant cum Oscensibus
contributi, millunt ad eum legatos seseque imperara facturas
pollicentw: Hos Tarraconenses et lacetcmi er Ausetani el paucis
pos! diebus lllurgauonenses, qui flumen Hiberum atJingunt, insequuntur.
"Mentrestant, els Oscenses i els Calagurritans.
que eren contributs deis Oscenses, li enviaren
legats. A aquests els seguiren els Tarraconenses, i
els Iacetans, i els Ausentans, i pocs dies després
els Illurgavonenses que toquen el riu Ebre".
Jnsequemi luce A1guerius ex Italia cwn equilallluenit. ls signa
Sagw1tÍ110rum reuulit quinque quae ab oppidanis cepit.
"El sendema, Argueci arriba d'Italia amb
cavalleria. Porta cinc ensenyes que havia pres als
ciutadans saguntins".
Aquest passatge del Bellum Hispcmiense dóna a entendre !'existencia l'any 46 d'una escaramussa entre els saguntins -fidels
als pompeians- i la cavalleria cesariana comandada per Arguetius
(Schulten, 1937, FHA, IV, 213-216; Uroz, 1983, 11 S; Jacob, 1989,
26), pero aquest fet resulta difícilment explicable. jaque l'escenar.í de la guerra se situa a Andalusia i no hi ha cap altra notícia d'episodis bel·lics en territori valencia. És reconeguda la fidelítat de
la Citerior a Cesar (Harmand, 1970, 197). En aquesta línia, alguns
autors han interpreta! que pot tractar-se -amb versemblanr;a- de
Sagumia (Gigonza), ciutat de la Betúría (Piíni, Nar.. lll, 1S) (lcart,
1988, 100, nota 3 1). Altrament caldria suposar !'existencia d' un
front encara obert en la zona valenciana, concretament a Sagunt,
que no apareix esmentat per les alu·es fonts.
5. ELS CAMINS
Timeu, en els segles IV-111, fa referencia a un "un camí anomena! d' Hercules des d'ltalia fins a la Celtica, els Celtoligurs i els
Ibers, pel qua!, tant si va un grec com un indígena és vigilat pels
que allí habiten, a fi que no patesca injúria alguna; puix estan obligats a pagar una multa aquells dins de les fronteres deis quals ha
tingut lloc la injúria" . Pera Schu1ten (1925, FHA, 11, 103-104 i
225) aquesta denominació la van crear els foceus. Estrictament no
hi ha una menció expressa de la seua continui'tat cap al sud. Aixo
no obstant, entre els investigadors s'accepta la seua prolongació
pe! litoral hisplmic fins a Andalusia (García Bellido, 1940-41, 116;
1948, 83). Es tracta de !' única referencia de les fonts a un camí preroma. Sembla tractar-se d'un camí de llarg abast i de caracter
comercial, pero no creiem segur que la referencia de Timeu puga
estendre's a tot elllarg trajecte per l'est de la Península l berica.
5.1. LA SEGO NA GUERRA PÚNICA
7i·ansit etiam co/wrs lllurgauonensis ad eum cognito ciuitatis
consilio er signa ex staJione trcmsfert.
"Fins una cohort d"illurgavone nses, en conéixer el parer de la seua gent, es passa a ell, abandonan! la posició que defensaven".
En contar com van abra~ar el seu partit una serie de pobles,
Cesar esmenta dues vegades els lllurgavonenses (Harmand, 1970,
190 i 192), sobre la identificació deis quals podrien ha ver dubtes a
causa de la forma de retnonim, que s'allunya un poc de les altres
En el curs deis esdeveniments de la Segona Guerra Púnica, els
deis exe rcits púnics i romans demostren J'existencia d'un camí litoral que permet una comunicació flu'ida entre
Tarragona i Cartagena i 1' Alta Andalusia (Sillieres, 1990, 183). En
un primer moment és Anníbal qui amb el seu exercit el segueix
l'any 218 en direcció nord camí d' ltalia (Livi. XXI. 22, 5-6).
Aquest mateix any Hasdrúbal es dirigeix a ajudar a Annó al nord
de I'Ebre. pero arriba quan aquest ja havia estat ven~;ut en la batadespla~;aments
61
[page-n-72]
lla de Cesse i torna al sud de I' Ebre (Livi, XXI, 61, 1-4). L'any
217 1'exercit púnic comandat per Hasdrúbal avam;:a des de
Carthago Noua fins a I'Ebre, acompanyat per l'esquadra dirigida
per Almílcar (Livi, XXll, 19, 2-3; Polibi, m, 95, 2). Aquest
mateix any, després de la batalla naval de les hoques de I'Ebre,
l'exercit roma comandat pel proconsol P. Corneli Escipió travessa I'Ebre i es dirigeix fins a Saguntum acompanyat de l'esquadra
(Polibi, IIJ, 97, 6-8; Livi, XXII, 22, 4).
Més endavant, aquests despla~aments es repeteixen en diverses ocasions. L'any 209 quan P. Corneli Escipió es dirigeix des de
Tarraco fins a Carthago Noua en un velor;: desplar;:ament per prendre la ciutat (Polibi, X, 9, 6-7). Possiblement el 208 quan Escipió
es retira cap a Tarraco després de la batalla de Baecula (Polibi, X,
40, 12). L'any 206 quan, després de reprimir el motí del campament de Suero, surt de Carthago Noua pera dirigir-se cap al país
deis llergets per a sufocar la rebei·Hó deis cabdills Indíbil i
Mandoni, quan va efectuar el desplar;:ament fins a l'Ebre en 1O
dies (Polibi, XI, 32, 1). De gran interés és també el paragraf vist
anteriorment (vegeu 2.7.) referent a la campanya de l'any 207
(Livi, XXVIII, 13, 4-5), en que s'esmenta per primera vegada el
camí que Escipió segueix des de Tarraco fins a Castulo en
referencia als pobles que hi habitaven prop.
5.2. POLffil, 111, 39, 3
En un passatge de la seua narració sobre la Segona Guerra
Púnica, !'historiador grec indica les distancies que Anníbal hagué
de recórrer entre Carthago Noua i el ROdan. Després de donar les
distancies existents entre les Columnes d 'Hercules i el Pirineu,
separades en tres sectors delirnitats entre aquelles i Carthago
Noua, entre aquesta ciutat i l'Ebre i entre aquest riu i Emporion,
PoHbi continua els mesuraments al s ud de la Gal·lia en altres dos
sectors entre aquella ciutat i Narbona i entre aquesta i el Rodan. A
continuació refereix que "aquesta via ha estat curosament mesurada pels romans i marcada amb pedres mil·liaries a cada mil estadis". Aquest passatge, que fins i tot s'ha pres comuna interpolació,
és certamen! ambigu i deu ser un afegit posterior a la redacció del
Hibre tercer de la seua Historia cap a l'any ISO i anterior a la mort
de !'autor en els anys 125-124. Entre les interpretacions possibles
de l'abast d'aquesta notícia n' hi ha dues que hom pot considerar
basiques: que es referesca només a l'últim sector esmentat al sud
de la Gal·lia, o que l'amollonament s'estenga a Hispauia, en parto
en tota la via fins a les Columnes d' Hercules. Sobre aquesta segona possiblitat, Pallí ( 1985, 31) considera que Polibi es refereix únicarnent al tram comprés entre Emporit1e i la Gai·Lia.
Com que Polibi fa referencia expressa a J'amoUonarnent de la
via, !'única forma de confirmar aquesta inforrnació és recórrer als
miJ.liaris. Els més antics entre els conservats a Hispania s'han trobat
a Catalunya i es daten cap al 118- 114, per la qual cosa es planteja un
problema cronologic en identificar aquestes obres d'organització viaria docurnentades epigrltficament al NE de la península amb les referides per Polibi, com proposen Mayer i Roda (1986, 165). A la Uum
deis mil·liaris coneguts, dones, difícilment pot entendre's que Polibi
esúga referint-se a algun tram hisp1mic de la via. Pero també si considerem la segona opció ens trobem amb el mateix problema, ja que
els mil·liaris més antics del sud de Fran~a daten deis anys 121-119,
quan Domitius Ahenobarbus va construir la via a la qual va donar
nom. Per eixird'aquest atzucat Schulten ( 1925, FHA, n, 137) va considerar que, com elllibre tercer de la Historia de Polibi estava coneJos
62
cap al 150, les notícies sobre la vi a devien ser una addició posterior,
feta poc abans de la mort de !'autor. Sobre aquesta qüestió, Sillieres
(1990, 568-569) considera que la notícia de Polibi és acceptable per
a Hispania i és versemblant que la via Carthago Noua-Tt:unxo havia
estat amollonada cap a la meitat del segle Il aC, la qual cosa suposava que per la seua imponancia capital pera les comunicacions s'havien efectual treballs que l'havien transforma! en una veritable via
romana. De moment, pero, falten els mil·liaris que ho proven.
5.3. LES GUERRES CIVILS
De nou, part deis desplar;:aments de tropes en el segle 1 aC a
causa de les guerres civils utilitzen l'important eix viari que
segueix el litoral hispanic. Els combats decisius de la guerra de
Sertori tingueren lloc sobre el litoral valencia, entre Dicmium i
Saguntum, e! que prova la importancia del camí que el seguía.
Amb el control d' aquesta zona es barrava el pas entre Tarraco i
Carthago Noua i l' accés a la vall del Guadalquivir. Els passatges
vistos de Livi, Orosi, Plutarc i Appia referents als anys 76-75
(vegeu 4, 1-2) mostren !'interés estrategic de la zona en ser disputada feror;:ment pels exercits de Sertori i Pompeu.
Posteriorment, en els anys 46-45 els despla~aments de Cesar,
com ara el conegut viatge des de Roma fins a la Hispania Ulterior
en 23 dies (Estrabó, Ill, 4, 9; Dió, XLffi, 32; Appiil, BC ll, 103;
Suetoni, Caes., LVI, 6), segueixen indubtablement el camí sobre
el qua! es trar;:ara pocs decennis més tard la via Augusta.
5.4. CICERÓ
Amb posterioritat, dues referencies de Ciceró mostren la utilització d'aquest camí. En primer lloc, en el seu al·legat contra Yatini,
Ciceró (In Var., 12) indica que normalment es va d'ltalia a Hispania
Ulterior pel carní de terra (Sillieres, 1990, 187 i 566-567). En segon
lloc, en una coneguda carta de C. Asini Pol·li a Ciceró (Ad Fam., X,
31) de l'any 43, l'aleshores proconsol de la província Hispania
Ulterior, historiador i home de Uetres amic de Cesar, explica que els
correus oficials (nosrros tabella ríos) que es dirigien des de Corduba
fins a Roma seguien un camí que travessava el Saltus Castulonensis,
la serra Morena occidental; en trobar-se aquesta regió infestada de
bandolers (García y Bellido, 1945, 602), els correus havien de seguir
un itinerari marítim (Sillieres, 1989, 358; 1990, 187,566-567 i 583).
Aquest passatge mostra el funcionament del sistema de comunicacions que bavia establert Cesar, l'embrió del que amb August esdevendria el cursus publicus. Aquesta referencia, encara que geograficament llunyana, mostra !'existencia d'un camí de !larga distancia al
final de la República que travessava el litoral valencia.
5.5. ESTRABÓ, III, 4, 9
En una breu descripció de la via Augusta, Estrabó indica que
des de Tarraco es dirigía a l'Ebre que travessava perla ciutat de
Dertosa; des d'allí, per Saguntum i Saetabi, anava separant-se
gradualment de la mar. A partir d'ací fa referencia a un cami vell
que es dirigía directament cap a Caswlo. Aquest camí era diferent
del que August havia construrt en el seu temps per Carthago
[page-n-73]
Nouo. la via Augusta. Aquest vell tra~;at és sens dubte la vía republicana. el camí tradicional cap a Andalusia (Sillieres. 1989, 359;
1990, 177). Amb aquesta referencia. Estrabó confirma que el
tra~at del vell cami republica entre Dertosa i Soitabi era el que
s'havia utilitzat pera la construcció de la via Augusta.
6. ALTRES REFERENCIES GEOGRÁFIQUES D'EPOCA IMPERIAL
Presente ací algunes referencies d'epoca altimperial que traeten d'accidents geografics i poblacions de la costa que poden ser
d'epoca preromana, segons pareixen indicar-ho lturs toponims
indfgenes o grecs.
1979. 125. amb la bibliografía anterior). i molt menys a Artana per
una cena homofonía entre ambdós toponims com van fer diversos
autors en el segle passat (Cottés, 1836, 11, 308-309; Boix, 1845,
31; Miralles del Imperial, 1868, 17; Cuveiro, 1891, 205), que
interpreta ven el toponim original coro Arctalias després de llevar
la preposició kai; ni roolt menys d ' Oléastron a Eslida (Cortés,
1836, Ill, 249; Boix, 1845, 39: Cuveiro, 1891, 283). Vi llar (2000.
283 ss) ha assenyalat el seu origen preroma. Cal cercar-la, coro
l' anteriorment esmentada, en les terres proxiroes a I'Ebre.
Contrariaroent, Jacob (1985, 259-260) intenta cercar reduccions
de les al tres dues localitats a pa11ir de la de Querrónesos a CuUera, de
manera que Karta/ías la identifica amb la Carta/a deis Olcades i la
situa en la zona d' Altea-penya d'lfac (Jacob, 1985, 258-259), roentre
que 0/éastiVn la redueix a l'estació d 'Elo (!) que l'Anoni.m de
Ravenna (IV, 42, 11) ernpla<;a entre Portwn Sucnme i Dionio.
Si la relació segueix un estricte ordre geografic i ens basem en
aquesta reducció de la localitat inicial, les altres dues devien estar
situades més al NE. pels voltants de la desembocadura de l'Ebre.
6.1. ESTRABÓ, III, 4, 6
6.2. PLINI, NAT., DI, 20-21: FLVMEN VDIVA
oe
O),:r¡crí.ov
1tÓAEl~ e'tcrl. Xeppóvr¡cró~ te KCÚ . ÜAÉ
"(Sagunt), ... No Uuny d 'allí es troben les ciutats de Querrónesos, 0/éastron i Kartalías; després, en el mateix lloc on es travessa l' Ebre, la
colonia Dertosa" .
Estrabó descriu la costa de sud a nord i, després de parlar de
Saguntum, diu que prop es traben les ciutats de Querrónesos,
0/éastron i Kartalías; a continuació esmenta el riu Ebre i la colonia Dertosa. Si no es tracta de toponims hel·lenitzats, sembla difícil no admetre la util ització de fonts anteriors en aquest passatge,
almenys quant a la primera d'aquestes localitats. Aquests toponims són d'origen divers i no tornen a aparéixer esmentats per cap
altre autor. El primer és indubtablement grec i sembla un nom
comú geografic; el segon sembla una hel·lenització del llatf oleasrrum ("ullastre"), i possiblement puga localitzar-se en la zona
proxima a la desembocadura de I'Ebre (Tovar, 1989, 291 i 448;
Hernández i Vilas, TIR K/J-31 , 1997, 56-57, s. u. ''Oieastrum");
en el tercer el radical cart- pot ser iberic (vegeu les ciutats Carteia
i Carwma; i l'iberic caftirol[ -, encara que de lectura insegura:
Siles, 1985, 602).
Només una d'aquestes localitats pot ser identificada amb certa
seguretat pel toponim: Querrónesos (Tovar, 1989, 290; Arasa i
Cepas, s. u. "Cherronesus". TIR K/J-31, 1997. 61 ), la península,
que apareix esroentada en Avié 471 (vegeu J. l.) i pot correspondre a Peníscola, com ja hem vist i han mantingut diversos autors
(Espinalt, 1784, 89; Cortés, 1836, H. 357; Balbás. 1887. 21; Cuveiro, 189 1, 238; Chabret. l 978, 11 ; Baycrri. 1948, 675; Góroez
Bayarri, 1987. 36). García y Bellido ( 1960. 563) considera que
devia tractar-se d 'un punt d 'escala, el nom del qua! sembla denunciar una factoría grega. La hipotesi sobre la seua reducció a
Peníscola ha estat roantinguda posteriorment peral tres autors corn
Fernández Nieto ( 1968-69. 127-128) i Llobregat ( 1980. 49 i 67).
Quant a Kartalías (Tovar, 1989. 291; Cepas. s. u. "Cartalias",
TIR K/J-31 , 1997, 56-57), no pot mantenir-se la seua reducció al
Castell de la Magdalena (Castelló de la Plana) per un canvi mitjan~;ant l'hidronim Kastalia que !'aproximaría al toponim
Castelló. coro ha defensa! la historiografía local (vegeu Arasa,
(... ) Valentia colonia 1/J p. a mari remota, flumen Turium, et
tantundem a mari Saguntum ciuium Romanorwn oppidum fide
nobile, flumen Udiua. regio 1/ergoonum, Hiberus amnis (.. .).
"Valencia, colonia situada a 3.000 passes del
mar; el riu Túria; i Sagunt, a la mateixa distancia del
mar, ciutat noble perla seua fidelitat, amb dret roma;
el riu Udiva; la regió deis Ilercavons; el riu Ebre (...)".
Plini, autor que escriu en el tercer quart del segle 1 dC, descriu
la costa de sud a nord i esmenta coro a ciutats rnés importants deis
Edetans Valen tia i Saguntwn. A continuació d' aquesta ciutat menciona el riu Udiua, amb les variants Udiba/Uduba, i tot seguit la
regió deis llercavons. El text és mol! ronce i no permet major precisió. Aquesta notfcia, encara que d'epoca altimperial, resulta de
gran interés pel fet que fixa aproximadament el lirnit entre els dos
pobles iberics que habita ven aquestes comarques. Del text hom pot
deduir que el límit estava situat en aquest riu. Aquest caracter
"delimitador" explica la transcendencia de la seua reducció a un riu
actual. Hi caben dues possibilitats, que han general les dues posturcs presents en la historiografía: una interpretació literal permet
deduir que es tracia del primer riu situat al nord de Saguntum, !'actual Palancia que passa al peu de la ciutat, mentre que una interpetació més laxa fa possible la seua reducció al Millars, el riu més
important de la zona, situat a uns 33 km al NE d'aquesta ciutat.
La primera hipütesi, segons la qua! el riu Udiua és el Palancia,
comporta que Saguntum es trobava practicament en el rnateix lírnit
septentrional del territori edeta, ja que Plini esmenta a continuació la
regió deis Uercavons; aixo suposa que l'area ocupada per aquest
poble arribaría almenys fins a la serra d' Almenara. Aquesta postura,
amb precedents en autors catalans des del segle XVII (Bayerri, 1948,
276-280, an1b bibliografía) i mantinguda per Bosch ( 1932, 378),
Beltrán Villagrasa ( 1942, 6), Tarradell (1965, 73-74) i Aranegui
( J992a, 61; 1996, 146), en realitat es basa en la reposició deis límits
eclesiastics de la diocesi de Tonosa segons un document del reí
AJfons II de l'any J 178, posteriorment ratificada per Jaume 1en 1225
(Huici i Cabanes, 1976, 148-149). restitui"ts de manera for~a interessada amb la finalitat de prolongar els seus dominis cap al sud, en un
cas similar al que explica la reposició de la diocesi de Sogorb (Arasa,
1992. 47-63). És evidem que aquests lírnits eclesiastics no tenien per
63
[page-n-74]
que seguir fidelment ni els etnics deis pobles iberics ni els adnúnistratius romans. A més, aquesta intcrpretació comporta que Plini no
esrnenta en el seu text el riu Millar-s, cosa que resultaria estranya per
ser aquest el rnés impor1ant de la zona. Corn a conseqüencia directa
d'aquesta interpretació. trobern la proposta de reducció del riu
Pa/amia que apareix en Ptolemcu (2, 6, 10) i Orosi (5, 23, 6) al
Millars (Llobregat, 1980, 40; Lomas. a Blázquez et alii 1983. 59).
La segona hipótesi. que identit ca el riu Udiua amb )'actual
i
Millat"S. compta també amb una llarga i solida tradiciólústoriogr:tfica iniciada per Escolano ( 1611, 585). que assimila l' hidronim a
1
'oronim ldubeda ("el nombre del Mijares lo da Plinio, y es ldubeda,
pero por descuido de los escribientes se lee Udiva"), nom del sistema iberic en l'anúguitat (Schulten. 1963, 240: Tovar, 1989, 356),
interpretació en que li segueixen Diago ( 1613, 8), Cortés ( 1836, 111,
63-64 i 477) i Blázquez ( 1894, 396); a més, aquest datTer redueix el
Palawia al Túria i el Serabis al Palilncia (Biázquez, 1894, 272-273
i 380-381). La reducció del riu Udiua al Millars ha estat seguida per
altres autors eom Flórez (1747, 48); Costa (1893, 300); Peris y
Fuentes ( 1915); el mateix Bosch (1924, 11 6; 1932,378-379: 1948,
83); García y Bellido (1947, 232); Schulten (1952, FHA, Vl , 222;
1963, 37; s. u. ''Uduba", RE, VIII, A 1, 556); Femández Nieto ( 196869, 118, 137 i 140); Llobregat ( 1980, 79), que el considera un segon
nom juntament amb el de Palantia; Dupré ( 1981, 134); Uroz ( 1983,
14 i 21 ); Olaria ( 1985, 262); Villa Iba ( 1984, 47 i 139); Arasa ( 1987a,
123); lniesta (1989, 353); Ferrer ( 1990, 1171 ); Pérez Vilatela ( 1990),
Abad (1992, 157), Hernández Prieto (s. u. "Udiva tlumen", TIR K30. 1993, 237), Jacob (s/d), etc.
Uns altres autors no mantenen una postura tan decidida. Així.
Hübner (1893, 221) el situa prop de Sagunt i compara l'hidronim an1b
el top(>nim Adeba, localitat esmentada per Ptolemeu (vegeu 6.4.); en
aquesta línia es manté també la postura d'Othmer (1912, 340). que no
en planteja cap reducció. Fatás ( 1973, 75) admct la reducció al Millat"S
amb dubtes i, pera Bru ( 1963, 34) i Fletcher (s.u. ''Uduba". GERV. 12,
3 1), no esta dar si es tracta d' un o de 1'altre.
La identificació de 1' Udiua amb el Millat"S comporta de manera
quasi inevitable la reducció del riu Palamia a !'actual Palancia
(Schulten. 1963, 37; Pérez Vilatela, 199 1a, 95 i 100-LOI; Arasa.
2000a, 48), jaque la reducció del Turia a !'actual Túria sembla segura, de manera que no queda una altrd possibilitat si no és que el cerquem al sud d'aquest. tal i com proposa Femández Nieto (1 968-69,
120), cosa que ens pareix ma~sa fo~ada. Hi queda pero. el riu Sombin
esmentat per Mela (2. 92), qui només diu que es tracta d' un riu que
desemboca en el golf sucronense. Si ens atenem a l'ordre seguit en la
descripció. pot tractar-se tant del riu MiUat"S com del PaUmcia. Aixo no
obstant, també se l'ha identifica! amb el riu Serpis, citat per Ptolemcu
(Fictchcr, s. u. "Sorobin", GERV. 10, 312; García y Bellido. 1947,30
i 50; Llobregat, 1980, 78; Pérez Vilatela, 1991 a, l 06). Hi ha també
altres opinions com la de Costa (1893, 357-402), pera qui !'actual
Palllncia es va denominar Baetis en l'antiguitat, segons un paragraf de
Sili ftalic que esmenta aquest hidrbnirn en parlar de Sagunt.
Pel que fa a l'origen de l'nidronim, Schulten assenyala l'exist~ncia d'a1tres top(>nims hispllnics amb el mateix sufix -uba:
Corduba, Salduba i Maenuba, mentre que Albertos (1966, 44) indica que udd- apareix en gales amb el signiticat de "senyor".
Darrerament. Pérez Vilatela ( 1990, 519-52 1) n'ha aprofundit en l'estudi lingüístic. Hom pot distingir-hi dos elements: Ud- i -diua, arnb
una dental sonora que convé a ambdós. El primer pot tenir un origen
indoeuropeu (Pokorny, 1959. 1103- 11 04), i presenta paral·lels en
antropbnims i lúdronims tant iberics com ccltics. Quant als antropOnims. ambla dental sorda. a Cáceres tenim Ut1ecius (Albertos. 1966.
257). i a centreeuropa els celtics Utta, Uttius i Utto (Schulten. 1963,
64
128). amb els quals cal relacionar l'lúspanic Uti de Tarragona (ILER
395) i potser Utilius de Sagunt (ILER 2 149): amb la dental sonora.
a centreeuropa tenirn els c~ ltics Udarus i Udia (Holder. 1907. 111. 55
SS) i, en rarea celtica hispimica. Udiobios (Gómez Moreno. 1949,
327). Un epítet del déu galaic Cosus, Udauienagus, presenta el mateix element inicial (Biázquez, 1975, 71 ). Quant a la toponímia, en
la mateixa itrea lingüística tenim la ciutat lacetana d' Udum
(Ptolemeu. 2. 6, 71).la posl
Quant al segon element. presenta igualment un ciar paral·lel
amb l' indoeuropeu déiuo-s (''déu") (Pokomy. 1959. 185- 186). que
en les llengües ce!tiques producix toponims com " Diva" o "Deva",
presents a la Península lberica (Ríodeva a Terol: Hübschmid, 1960.
488). Aquesta etimología, pero. presenta el problema que en l'ambit hispanic el toponim resultan! sol adoptar la forma Deua. fins i
tot en l' antiguitat. rnentre que en el nostre lúdronim la forma coneguda és -diua. Sobre aquesta hipotesi. el segon elernent de l' hidronim posaría de rclleu el caracter sacre del riu.
6.3. PLINI, NAT., 111, S, 11: COLVBRARIA INSVLA
Plini (ill. 5, 11 ) es menta una Colubmria ínsula front al riu
Suero, a 700 estadis de les Pitiüsses, que Cortés ( 1836, ll. 370)
redueix a l'illa de Montcolobrer. la major del petit arxipelag de les
illes Columbrets. situat front a la costa de Castelló, explican! que
n'hi havia una altra amb el mateix nom que pot reduir-sc a
Dragonera (Cortés, 1836, lll, 84-85). Aquesta reducció ha passat a
la literatura relacionada amb aquest petit arxipelag (Salvator, 1895,
289-296). També Fita ( 1907. 323) opina que la Colubraria ínsula
de Plini no pot reduir-se a Formentera. puix creu que ha de ser la de
Montcolobrer. Schuhen ( 1959. 355-356) segueix aquesta identificació i especifica que n' hi havia una altra homonima que és
Formentera (Schuhen, 1959, 365-366). El toponim és una traducció
Uatina del grec ólj>tooooa = " illa de les serps" (Chantraine, 1968,
s.u. ''b~tc;"II. 842: Schulten. S. 11. "Ophiussa", RE. xxvm, l. 665;
Hübner, s. u. "Colubraria", RE, IV, 1, 590). L'origen llatí d'aquest
toponim ha estat assenyalat per diversos autors (Vicent, 1885. 175:
1907, 493; Arasa, 2000a, 50-51). Perla descripció de Plini. horn pot
deduir que es refereix amb seguretat a Formentera (Tovar, 1989.
248-249: Blanes et alii. 1990, 24-26; Vilas, s. u. ·'Colubraria ínsula", TIR K/J-31, 1997, 64-65). Aixo no obstant. probablernent els
toponims Montcolobrer i Columbrets tenen -per la seua indubtable
etimología llatina- el seu origen en una denorninació similar.
6.4. PTOLEMEU, JI, 6, 16- ESTEVE DE BIZANCI
(12-13)
PTOLEMEU, 11, 6. 16"
TEvÉj3ptOV
Esteve de Bizanci ( 12- 13): TEvɡ3ptov
~e<.í>¡.¡n
Cortés ( 1836) va ser el gran divulgador de les rcduccions
infundades de localitats ilercavones esmentades per Ptolemcu a
poblacions de les comarques septentrionals del Pa.ís Valencia. en
la rnajor part deis casos basant-se en qüestionables homofonies i
[page-n-75]
en inversemblants etimologies. Aixf redueix la localitat de
TtaptOuA.í.a a Traiguera (1836. ni, 420; Miralles del Jmperial,
1868. 19; Mundina. 1873, 583; Cuveiro. 1891, 310) i la de eeaúa
a la Jana (Cuveiro. 1891 , 310). Possiblement el mateix M[iJler
( 1883. 185) el va seguir en la reducció de la primera. Aquest autor
(Mülle r. 1883, 187) situa A810~a. a la vora del riu Udi11a. pero
sense identiticar aquest amb cap riu actual. Possiblement basantse en aquesta suposada relació entre els dos toponims. Schulten
( 1963, 37) redueix aquella localitat a Castelló de la Plana i. per
proximitat, el riu Udi11a al Millars.
En general. lotes aquestes localitats devien estar situarles al
nord del territori estudia! i, almenys en par!, fins i tot al nord de
l'Ebre. Per aixo, només consideraré un deis toponims esmentats per
Ptolemeu, T~:ví::J3pt0c;, la reducció del qual a un punt concret del
litoral castellonenc ha estat argumentada de mane ra més rigorosa.
Amb eltoponim Te11ebria, probablement deriva! del llatí tellebra, Ptolemeu i Esteve de Bizanci esmenten un cap i un port. La
referencia de Ptolemeu és molt inexacta, mentre que la del segon
és ambigua, i cap de les dues permet concretar-ne amb seguretat
la localització. Diago ( 1613. 8) redueix el cap a Orpesa i el port a
I'Olla de Benicassim; en la primera reducció el segueixen Cortés
(1836. 111, 297 i 414-415), Balbás (1887, 24), Blázq uez (1894,
396), Chabret ( 1978, 140) i Senent ( 1924, 116). Peris y Fuentes
(1913, 4) es decanta per Sant Caries de la Rapita. Müller ( 1883,
152), a qui segueixen Schulten (s. u. "TevéJ3pt0v Ó.Kpov". RE. YA.
l , 493; 1959,330-331 i 40 1) i Grosse (1959, 435), )' identifiquen
amb el promo11torium Ferrarium (que redueixen al cap de la Nau)
de Mela (11, 92); el segon, a més a més nega qualsevol relació etimológica d'aquest toponim amb el llatí te11ebra. Des d'aquest
punt de vista, Schmoll ( 1959, 73), a qui segueix Albertos (1990,
142), relaciona aquest toponim amb el sufix -briga/bria, amb perdua de la velar sonora. com un testimoni lingüístic de la presencia
celtica e n la costa est peninsular. Fernández Nieto (1968-69, 121122) els s itu a juntament amb Dicmio en el tram de costa comprés
entre Valencia i J'Ebre. puix creu que aquesta deu ser una localitat diferent a resmentada per Estrabó que pot reduir-se amb seguretat a Dénia; el cap Tenebrion creu que pot correspondre al
d'Orpesa i el porta alguna de les badies proximes. Contriu-iament,
Llobregat ( 1980. 80) sirua el pon en la zona de Dénia i el promontori en la costa de Castelló. Per a Jacob ( 1985, 250-251 ), el
''cap i la vila de les Tenebres·· haurien d'estar en el litoral castellonenc. a Orpesa o Peníscola.
El mer fet que Ptolemeu el situe en territori ilercaó no dóna
cap seguretat sobre la seua veritable localització, puix són coneguts els nombrosos errors i desviacions de les seues referencies
geografiques. En qualsevol cas, s i seguim al peu de la lletra la
referencia a un por!, hem d'excloure qualsevol possible reducció
al litoral castellonenc, on no ha estat documental cap ti pus d' estructura portuitria, si no es tractava d ' una denominació generica
aplicada a un fondejador; pero els únics fondejadors importants
existents en la costa castellonenca (les Roques de la Barbada, a
Benicarló, i la Torre de la Sal, a Cabanes) estan situats en trams
rectes de la costa. No és inversemblant una localització més al
nord. potser al voltant de la desembocadura de I'Ebre o, amb les
mateixes probabibilitats, a la costa alacantina, ja que tal vegada
l'error de localització de Diani11111 puga estendre's també a aquest
cap i al port proxim.
65
[page-n-76]
[page-n-77]
VI. ELS POBLES PREROMANS
Fa més de tren la anys, Tarradell ( 1962, 87) es pregunta va si
els antics pobles iberics eren realitats diferenciarles etnicament i
cultural, o si pel contrari no eren més que simples superestructures polítiques, no molt diferents deis regnes de ta'ifa medievals.
Malgrat el temps transcorregut i el notable avan9 de la investigació arqueologica, no estem e n condicions de contestar més que
parcialment a la segona possibilitat: el seu nivell d'orgaoització
política sembla que no va arribar més enlla de la ciutat-estat, a
excepció de les situacions de guerra en que s'acordaven amplíes
aliances sota el comandament d'un cabdill militar.
Pel que fa al concepte d'etnia, comporta la idea d'un origen
comú o de trets comuns (Vilar, 1980, 154). Des d'una perspectiva
antropologica, Azcona (1988, s. u. "Etnia", 308-31 4) el defineix com
un col-lectiu huma amb consciencia social de grup, definit, almenys
e n un moment de la seua historia. en el territori, l'homogene'ltat deis
habits i costums del qual fa creUt·e en !'existencia d'un origen, de
sentiments i d' un destí comuns. La forma en que s'arriba a aquesta
consciencia de grup és molt variable i no resulta facil determinar si
la identitat apareix a l'irüci o com a conseqüencia d' un procés.
Aquesta qüestió resulta fonamental, jaque pera uns autors si !'etnia
es considera com l'elaboració ideologica de la consciencia de grup,
va lligada a l'aparició de !'esta!, mentre que pera altres pot !robarse en una societat políticament tribal. En el grau superior d'aquestes
es !roben les societats de cacicat o comandament. )'existencia de les
quals implica una estructurajeraquitzada delterritori, amb l'aparició
de la figura del no-productor (Nocete, 1984). La utilització del tetme
tribu porta implícita una dctemünada connotació sociopolítica que
s'allunya de les directrius del debat actual sobre la qüestió de l'aparició de les societats estatals en epoca preromana. Per aquesta raó
considere com molt més encertada la utilització delterme emia, amb
un sentit més proximal de ]'actual nació o nacionalitat, puix aq uests
no impliquen ]'existencia de l'estat i naixen de la consciencia de la
identitat diferenciada d'un poble, el qual pot formar part de dos o
més estats sense tenir una organització estatal propia.
Les investigacions sobre els processos formatius de les etnies
preromanes hispaniques resulten for9a complexes a causa de les
limitades informacions que cns proporcionen les fonts de que disposem. L' estudi diacronic d'una etnia, amb els canvis que poden
haver-se produn tant a nivell temporal com espacial, sembla una
tasca que requereix un volum d' informació moh més gran del que
disposem en l'actualitat. En la seua formació poden haver intervingut diversos factors, des de la genealogía deis grups domi nants fins
a la supremacía d'un nucli urba (Untermann, 1992, 19-20). Territori
i límits, origen i trets distintius, despla~ament i/o variació territorial,
interacció i canvis culturals, etc, són qliestions que en part pareixen
de difícil res posta. Burillo ( 1992) ha fet una ioteressant reflexió
sobre aquestes qliestions en el seu estudi de les etnies preromanes
de la vall de l'Ebre a partir de les fonts classiques i del registre
arqueologic. Per aquest autor, en el segle 111 aC comen~a a sorgir
una organització estatal en que la ciutat, i no !'etnia, sembla ser l'element biisic. En efecte, a través de l'estudi arqueologic deis nucUs
urbans i de llurs terri toris, com és el cas paradigmiitic
d' Edew/Leiria, hom pot comprovar comen una ernia coexisteixen
diversos nuclis urbans i, fins i tot, corn la ciutat eponima no controla amb el seu territori més que una porció redui'da de l'atribui't al
grup etnic. Etnia i ciutat són, per tant, realitats netament diferenciades i compatibles pero amb uns lla~os de dependencia encara poc
coneguts; la primera és anterior en eltemps a la segona i, per tant,
la seua existe ncia no comporta la d'aquesta, pero en la Hispania
preromana sembla que no existeix la ciutat no adscrita a una etnia.
Els trets diferencials assenyalats pels autors antics entre els
diversos grups etoics de la Hispillua preromana són molt nítids quan
es tracia de confrontar pobles d :ltics i ibers: llengua, religió, costums, lleis i fins i tot la forma de vestir els diferencien entre si. Pero
aquestes diferencies dcsapareixen en bona part quan es tracta deis
pobles de cadascun d'aquests grups. Hom poi su posar que devien ser
majors entre grups allunyats geograficament (per exemple: lndiquets
i Contestans), pero, entre pobles ve·ins com llercavons i Edetans? A
nivell lingüístic les variacions diatbpiques devien existir amb seguretat en un territori tan extens com el de la cultura iberica: la dialectología prova que cap Uengua és absolutament homogenia quan es
parla en territoris extensos; les diferencies (isoglosses) es manifesten
de manera progressiva i petmeten 1'aparicíó deis anomenats "parlars
de transició". Podem comptar amb !'existencia d'aquests trets diferenciadors, pero no podem rastrejar-los més que a partir de textos
escrits d' una llengua desapareguda que a més no podem traduir.
Massa limitacions per obtenir-hi resultats tangibles.
Buril lo ha assenyalat que allo més freqüent devia ser que les
etnies més proximes tinguessen aspectes afins, sinó identics, pero
és difícil determi nar el nivel! de llurs diferencies i contrastar-les
amb les fonts disponibles. El problema es planteja, justament.
quan vol e m ve ure les diferencies entre dues e tnies afins. Els factors que caracte ritzen els grups humans i que poden permetre la
seua diferenciació poden sintetitzar-se en els camps de l'antropo-
67
[page-n-78]
logia. la llengua, la religió, I'organització social i polftica, l'economia, e ls costums i la cultura material. Pera estudiar-los comptem només ambles limitades notícies deis autors antics, e ls textos
iberics i el registre arqueologic. D' aquests, el camp més esperan~ador és l'arqueologic. jaque l'organització política d'un grup
dete rmina! es manifesta en l'ocupació del territori: d'aquesta
manera, l'estudi deis tipus d'assentament. les seues interrelacions
i distribució. poden donar una informació clau sobre aquests
aspectes que no pode m obten ir d' una alu·a manera. En aquest senti t. la reconstrucció deis territoris de les ciutats d'una etnia pot ajudar a delimitar la seua extensió, a fixar-ne les ''fronteres".
Clarke ( 1984, 338) va assenyalar que les atinitats existents en la
culnm1 material de diverses etnies, segons els estudis etnologics, confirmen que una innovació en un Uoc detenninat esta subjecta a elements
tluctuants en la seua extensió a uns altres. Com més afí és el grup, més
fkilment ru1iba la seua difusió, de manera que la mitjana d'elements
culturals compartits per diversos grups units per !'idioma abasta un
70%. Per al registre arqueologic, el problema rau en que només es
detecta el 15% deis tipus d'artefactes específics de cada cultura.
Malgrat aquesta for1a disrninució de la mostra teorica, pot reatitzru·-se
una investigació sobre la distribució deis diferents elements de cultura
rnatetial i els graus d' afmitat existents segons el territori, de manera que
puguen definir-se les arees amb un alt grau de similitud, les zones de
contacte, etc. A.ix.í i tot, les dife rents variables obtingudes poden coiTespondre a diferents orientacions economiques dins d' una mateixa etnia
(pla = agticultura - rnuntanya = ramadetia), les quals poden crear elements de cultura material funcionalment diferenciats dins de l mateix
gmp. També pot donar-se el fet contnui: una aparent unifom1itat cultural a partir de les restes conservades en diferents etn.ies.
Els noms deis pobles preromans que habitaven aquesta zona
comencen a ser esmentats per les fonts ruTan de la Segona Guena
Púnica. pero les precisions sobre llurs límits tenitorials no apareixen
més que en autors d'epoca imperial (Estrabó. Plini. Ptolemeu), quan
¡·estructura social i etnica de la cultura iberica devia ha ver desapareg ut en bona pru1, sobretot e n les zones de més intensa colonització,
per la quai cosa cal pensar que en la mateixa mesura es n·acta de
refere ncies a e poques anteriors o de caracter merament cultural.
Gri\cies a aquestes fonts sabem que el te nitori que ací estudiem estava ocupat per dos pobles iberics: els Edetans i els llercavons. Es tracta d' una divisió territorial que conespon al període lberic Final. amb
un valor cronologic precís que no pot generalitzar-se al desenvolupament diacronic d'aquesta c ultura. Els límits occidentals d'aquests
pobles, igual que e ls respectius meridional i septentrioLJal. encara
que molt imprecisos en alguns casos, ultrapassaven amb seguretat el
territori estudiat i no entrarem, per tant, en la seua discussió. Ens
interessa, dones. el límit e ntre ambdós pobles, que les fonts situen
amb seguretat en el ten'itori comprés e ntre les ciutats de Sagumum i
Derrosa, i la seua possible fixació en un accident geografic deterrninat. Sobre aquesta qüestió, la discussió gira fonamentalment al voltant de la reducció del riu Udiua esmentat per Plini, en l'estudi del
qual (vegeu V.6.2) ja he m vist les diferents opinions de is investigadors que s'hi han ocupat. D'altra banda. intentarem cercar trets diferencials en el registre mate tial que recolzen aquesta divisió etnica.
l. ILERCAVONS
Othmer, 1912, 337- 340; Schulten, s. u. "IIurcavones,
Ile rcavones", RE, XI, 1, 1092- 1093; Bayerri, 1943; Maluque r,
68
1954, 314; Schulten, 1955, FHA, f, 188; Caro, 1976, 133; Knapp,
1977, 68; Tovar, 1989, 34-35; Abad, 1992, 154; Hernández Prie to,
s. 11. ''Tiercaones", TIR K-30. 1993, 131; Pons, 1994, 383-388,
Hernández i Vilas, s. u. "IIe rcaones, llergaones", TIR K/J-31,
1997.90.
Potser estan relacionats amb els 'IA.apauyci'tat dt 1f3npcc; que
Hecateu de Milet (FGH. l. F 49) situa e n la costa oriental d' Iberia.
jumament amb un riu homonim. El territori deis Ilercavons apareix esmentat per Livi (XXII. 2 1. 6) en les operacions de la
Segona Guena Púnica que te nen lloc al voltam de l'Ebre. possible ment en referencia a la zona situada al nord d'aquest riu; més
endavam (Livi, frag. XCI) esmenta de nou aquest poble i el seu
país, la llercaonia, en les operacions que tenen lloc l'any 76 en la
g uerra de Sertori. Cesar (ciu .. 1, LX. 2), en contar com van abrat;:ar
e l seu partit una serie de pobles situats al no rd de I'Ebre, menciona uns Illurgauonenses "que toquen e l riu Ebre'' i. a continuació
(Cesar, ciu., l. LX, 4), esme nta una cohort d 'aquest poble que
s'havia passat al seu exercit. Plini (HI, 21) situa la regió de.ls
Ilergaons al nord del riu Udiua i fins a la Cessetania. Segons
Ptolemeu (11, 6, 16; 63), el litoral deis l lercaons comprenia la
desembocadura de I'Ebre, la ciutat de I'.Ép'twcra coma més meridional i altres sis localitats que no han estat redtt'ides satisfactoriament: Kapx_r¡owv naA.atá, Btmmpyí.c;, eeaúa, • AO~:f)a,
TtapwuA.'ta t L't'yappa, a més de Tcvéf)ptov
mtmicipium Hibera Julia /lercauonia. El seu te rritori s'estenia
amb seguretat per una amplia ti·anja al voltant del Baix Ebre.
Autor
Livi, XXII. 21 . 6
Livi, frag. XCI
Cesar, ciu., I, LX, 2
Cesar. ciu., l , LX, 4
Plini, lli, 2 1
Ptolemeu, ll. 6. 16 i 63
Referencia
in agro lle rgauonensiw11
in llurcaonum ge111em; ab
/lercaonia
lllurgmtollenses. qui j1ume11
Hiberuut aflingwtt
coltors !llurgauonensis
regio lle rgamtum
' JA..epKabvwv napáA.wc;
'TA.cpKa6vcc; Ka\ n6A.ctc; ).lE06yEtOL
En general l' analisi de les fonts no permer moltes precisions
sobre el seu origen i tenitori. Alguns autors e ls consideren una branca meridional deis Ilergets (Bayeni. 1943, 114; Presedo. a Blázquez
er alii. 1983, 155). Potser tots dos corresponen a un tronc comú
(Pallarés, 1965. 11: Almagt·o Basch, 1965. 3), que alguns autors
identifiquen amb l'etnonim ' D..apauy
( 1989. 352). D ' altra baLJda, Jacob ( 1985. 252) identifica aquest poble
amb uns Ilergetes que Plini (ill, 21) situa en la costa entre la regio
Cessetania (Tanagona) i el riu Rubrica111m (Liobregat). Aquests tres
pobles presenten en el seu nom un mateix radical típicament iberic
(ilarliler-) que potser denota e l seu origen cornú. Pe l que fa a la capitalitat, e n come ntar e l passatge de Cesar Schulten (1940, FHA, V,
47-48) creu que devia anomenar-se !llurgavo; en aquesta línia,
García y Be llido ( 1963. 22 1) ide ntifica aquesta hipotetica localitat
amb Tortosa. Una hipotesi semblant va ser mantinguda per Bayerri
( 1943, 108-110) en tractar de l' anel ling üística de l'etnonim, puix
creu que la seua capital devia ser 1/erca. Recentment. Diloli ( 1999,
104) encara mamé la hipotetica existencia d' una capital etnica,
1/tirca o 1/erca, que caldria identificar a mb la Hibera de Livi.
D'altra banda, un con-e nt historiog rafic (Fiórez, Cortés,
De lgado, He iss) es basa en la numisma tica per diferenciar e ntre
[page-n-79]
dues ciutats. Derw.m i Hibera, que certarnent traba suport en les
fonts. puix en la Segona Guerra Púnica nornés s'esmenta el segon
toponim pera referir-se a una població situada a la vora dreta del
riu Ebre (Livi, XXIll, 28, 9- 10). mentre que el primer no apareix
fins al període imperial; pot tractar-se, pero. d'una doble denominació en epoques diferents. Tanmateix les excavacions arqueologiques a Tortosa no han proporcionar fins ara restes anteriors al
regnat d' August (Genera. 1991).
L'etnonim no apareix lligat a cap ciutat, excepte com a
renom (Untennann, 1992, 23). El nom del grup serveix per a
denominar el territori amb el sufix col·lectiu -ia. Es tracta d'un
deis pocs pobles iberics -juntament amb els Surdaones- que no
foren inclosos pels romans entre els etnics amb sufix -ewniliwni, sinó amb -a(u)on- (Faust, 1966, 133: Untermann, 1992,
30). Pel que fa a la integració de l'etnonim en la !lengua iberica,
Untermann ( 1992, 31) ha assenyalat !'existencia de tres antroponims amb l'element iltir a Empúries, Pech-Maho i la Bastida de
les Alcuses (Moixent). D'altra banda, els toponims amb el radical 1/ur- són freqüents en la meitat oriental de la Península:
1/urcis, llurco, lluro, llurbida, llurso.
2. EDETANS
Hübner, s. u. ''Edetani", RE, V, 2, 1938-1939; Schulten, 1922,
187; Maluquer, 1954, 314; Fernández Nieto, 1968-69, 116; Caro,
1976, 133; Knapp, 1977, 68 i 72; Uroz, 1983, 13- 16; Tovar, 1989,
32-34 ; Iniesta, 1989, 347; Abad, 1992, 153; Jiménez. s. 11.
"Edetani", a Aranegui, 1996, 71.
Possiblement es corresponen amb els '"Ecr~r¡'te~ eevo¡;;
'l¡)r¡ptKóv d'Hecateu de Milet, tal com ho accepta un corrent de la
investigació. Els Edetans són esmentats per Polibi (X. 34, 2) quan
P. Corneli Escipió allibera la família del seu monarca Edesco, hostatge deis púnics a Canagena (Polibi, X, 40, 3; Livi, XXVII, 17,
1). Estrabó (ill, 4, 1) explica que ocupa ven la costa des de
Cartagena fins a I'Ebre i que alguns grups vivien més enlla de
I'Ebre i eren ve'ins deis Indiquets, en una descripció for9a confusa; més endavant (Estrabó, IJI, 4, 12) els esmenta junt amb els
Bastetans com els pobles que habitaven la cordillera Orospeda i
que es trobaven, amb els Oretans, al sud deis Celtfbers; finalment
(Estrabó. III, 4, 14) es refereix a que els Sedetans es trobaven al
sud deis Celtíbers. Plini ( lll, 20-21. 23) situa el seu país emre els
rius Suero i Udiua; al sud limiten amb els Contestans i al nord
amb els llercavons. Per a Ptolemeu (IT, 6, 15 i 62), el seu litoral
comprenia les ciutats de ráyouv'tOv, VH~T]'t
i 52-57), així com els rius naA.A.av'tta i Toúptac;; altres rnencions,
com ara Diavnion, són clarament erronies. El seu territori ocupava amb seguretat les comarques centrals valencianes.
Autor
Referencia
Polibi, X, 34. 2
'EoeKwva. 'tov 'E~e'ta.vwv ~uvácr'tr¡v
Estrabó, III, 4, 1
'E~T]'t
Plini, III, 20-21, 23
regio Edewnia
Ptolemeu, II, 6, 15 i 62
'E~r¡'ta.vwv
'E~T]mvoov
rca.páA.toc;'
'E~T]'ta.voi.
Tant J'etnonim com el territori deriven del nom de la ciutat:
Edew = Edetani = Edetania (Faust. 1966, 1O1). La menció
d' Hecateu d'un poble anomenat Esdetes (THA, IIA. 23m), pressumpte precursor deis Edetans, pot fer més versemblant la hipotesi de l'anomenada "derivació retrograda", segons la qual el nom
del grup serveix pera denominar el tenitori amb el sufix col·lectiu -ia i el toponim de la ciutat es crea també a partir del col·lectiu (Untermann, 1992, 23). El fraccionament geografic i polític
deis Edetans -amb la consegüent inexistencia d'una estructura
estatal o semblant de ti pus etnic- resta clara a la llum deis recents
estudis sobre Edew i el seu territori i, al meu parer, pot deduir-se
tarnbé de !'actitud de la resta deis Edetans davant l'agressió
d' Annfbal a Sagunt.
El sufix -etes que apareix en l'etnonim Esdetes -i que perdura
en diferents etnonims com ara Ilergetes i lndiketes- sembla que
fou aplicat pels grecs als pobles hispanics, mentre que els sufixs
-etani/-itani foren aplicats als pobles que coneixien els romans
cap al 200. Pel que fa a la integració de l'etnonim en la llengua
iberica, Untennann ( 1992, 3 1) ha assenyalat !'existencia deis
ant.roponims ere-sike (Azaila) i ete-iltur (Yátova).
Respecte al significar del terme plinia regio Edetania, per a
Knapp ( 1977, 69 i 78-79) les regiones són divisiones administrati ves romanes del segle 11 aC, els límits de les quals poden ser tant
etnics com geografics; la seua funció fiscal i militar pot refon;arse amb una encunyació. Sobre aquesta qüestió, Jacob (s/d) apunta que en la terminología de Livi i Plini el mot populus s'oposa al
de gens i designa una comunitat que comprén una ciutat i el seu
territori. En conseqüencia, els edetani de Plini no serien els habitants de tota la regio Edetania, sinó els d' Edeta i el seu territori
(Bonet, 1995, 497; Mata. en premsa).
La lectura de Jacob és estrictament correcta pera !'epoca de
Plini, quan &teta ja és un municipi roma amb el seu territori, i tal
vegada també pera la de Livi, pero en qualsevol cases refereixen
a situacions i realitats molt posteriors i que no tenen res a veure
amb la distribució etnica de la població iberica durant la Segona
Guerra Púnica, ni tampoc arnb el significat etnic dels termes
Edetania/Edetans. Com ja va assenyalar Llobregat ( 1972. 11 ), les
fonts ofereixen una imatge del tenitori peninsular que té una reJació molt vaga amb allo que degué ser el món iberic en els segles
anteriors a aquesta epoca. Possiblement, la regio Edetania de Plini
-posterior en més de 250 anys a la destrucció de la ciutat i a la primera divisió administrativa romana d'Hispania- no és més que
una denominacó geografica d'ambigües ressonancies etniques,
pero no és tan segur que els seus límits no es corresponguen en
absolut amb els de I'Edetania iberica del segle I1I aC.
3. EL LÍMIT TERRITORIAL
Per a l'estudi d'aquesta qüestió cal considerar que part deis
autors antics esmentats escriuen en epoca imperial, quan la divisió
etnica deis pobles iberics devia ha ver perdut bona part del seu significar, i que possiblement utilitzen fonts amigues que no permeten
grans precisions i en ocasions fins i tot són contradictories entre si.
D'altra banda, ens trobem amb el problema que suposa desconéixer el caracter i la importancia real d'aquests límits etnics. També
desconeixem les implicacions culturals que puga tenir el concepte
de grup etnic entre els pobles preromans. lgnorem si aquesta divisió etnica comportava !'existencia de diferencies en la cultura
69
[page-n-80]
material, l'únic aspecte que hom pot estudiar, o si aquestes devien
tenir major -o tal vegada única- importancia en altres aspectes
inaccessibles a través del registre arqueologic.
Com ja hem vist, en la historiografia moderna hi ha dues postures sobre el tra~at del lím.it entre ambdós pobles, en relació amb la
reducció del riu Udiua (vegeu V.5.2.) i arnb la reposició deis límits
de la diocesi de Tortosa de l'any 11 78. Una reducció d'aquest riu a
!'actual Palancia condiciona la situació del límit de l' Edetania poc
més al nord d'aquest riu, on l'únic accide nt geografic important és la
serrad' Almenara. Contrariament, la seua reducció al Miilars pennet
incloure quasi tola la Plana de Castelló en l'Edetania i emplac;ar-ne
ellimit al menys a 33 km al nord de Sagumum. La primera d'aquestes postures utilitza com a argument detenninant l'esmentada reposició deis lírnits de la diocesi de Tortosa, la qual pren com a fites el
coll de Balaguer al nord i la serra d' Almenara al sud. Bosch ( 1932,
378) es basa en aquest document, e n línia amb al tres autors ante riors,
per a fixar-hi la delirnitació entre els pobles ibelics, puix creía que
arreplegava els limits administraúus romans, els quals eren a la
vegada la plasmació de1 etnics iberics. A partir d'aquest raonament
s
atribueix la comarca de la Plana de Castelló als Uercavons (Bosch,
1924, 115- l 16). Aquesta postura ha estat mantinguda per diversos
autors com Almagro Basch (a Pallarés, 1965, 3), amb dubtes entre la
serra d'Aimenara i el riu Millars, Tarradell (1965, 73), Fatás (1973,
81), Uroz (1983, 16-21 ) i lniesta (1989, 353). Pero no hi ha cap
prova que aquestes reposicions medievals seguesquen els anücs
límits, més bé al contrari, actualment hom ba qüestionat la seua validesa e n diversos casos, ja que quasi sempre responen als interessos
de les respectives diocesis per ampliar llurs dorninis temtorials.
D'altra banda, per explicar la referencia d'Estrabó que situa
grups d'Edetans al nord de I'Ebre, Bosch ( 1932, 379) va plan tejar
inicialment la hjpotesi que l'expansió ile rcavona podria haver-los
separat deis Edetans meridionals. Més e ndavant (Bosch, 1944, 147)
la va matisar: els Uercavons serien una branca desmembrada deis
llergets en ser espentats cap al sud pels Cossetans que van establirse al Camp de Tarragona a la darre ria del segle IV o en el ID; els
Ilercavons haurien guanyat terreny a expenses deis Edetans. La
notícia d'Estrabó hauria estat presa d' una font més antiga i es referíTia a un moment anterior a aquests movimenrs. La major part deis
autors posteriors que s'han ocupat del tema són deutors d'aquesta
hipótesi. fins i tot e n epoca recent, com Pla (1980, 207) i encara
Ferrer ( 1990, 117). Al tres investigadors com Maluquer ( 1963, 315)
i Uroz ( 1983, 20-21 ), !'han rebutjada: aixo no obstan!, mantenen la
delirnitació meridional que Bosch proposava a la serrad' Almenara.
Els intents de defmir les caracte rístiques d'ambdues arees etniques a partir de la documentació arqueologica van comen<;ar amb
Bosch ( 1932, 373-374), que va apreciar com la decoració pintada de
la cerarnica era més rica en la zona de I'Ebre. potser a causa d'una
major influencia hel·lenística durant el segle III. També reconeix que
"la Plana de CastelJó té una cultura gairebé identica a la deis altres
territoris edetans", pero al segle ID hi vivien els Ilercavons (Bosch.
1932, 368). Posterionnent, Tarradell ( 1965, 72) reconeixia les dificultats existents a l' hora d' ide ntiticar trets culturals i gmps etnics. En
aquesta mateixa línia, Femández Nie to ( 1968-68, 137- 140) va proposar la utilització com a parametres de la cerarnica i sobre tot de les
inscripcions. Aquest autor manté una postura conciliadora basada en
la hipótesi i la cronología proposades per Bosch sobre els moviments
d'ambdós pobles, i situa per la costa ellím.it deis llercavons a Orpesa
i el deis Edetans a Almenara, deixant tota la zona interrnitja -la Plana
de Castelló- com una zona de contacte entre els dos per on tindrien
!loe llurs tluctuacions teJTitorials. En aquesta línia també es manifesten Pla ( 1980, 207), Olive r (198 1, 249-250) i Olaria ( 1985, 262).
70
D'altra banda, Bosch suposa que els Uercavons tenien una cultura
molt pobra, mentre que ets Edetans eren més civilitzats, apreciació
e n que el segueix Ferrer ( 1990, 117); les relacions hostils enu·e arnbdós pobles van crear al Uarg de llurs fronteres una zona fluctuant que
fa més difícil l'exacta fixació deis límits.
Tot i que la documentació arqueologica aportada per aquest
autor és molt pobra i ha estat for~a ampliada d'aleshores en<;a,
creiem que algunes de les seues propostes poden ser d' interés. En
primer !loe, es troba la qüestió de la indetinició del lfrnit entre els
dos pobles. Sobre aquest aspecte, Oliver er alii ( 1984, 108). Olaria
( 1985, 262) i Ferrer ( 1990, 11 8) destaquen les fortificacions que es
troben en les proximitats del riu M illars, singularment el Torrelló
d'Onda i el Torrelló del Boverot, que potser indicarien la frontera
entre 1' Edetania i la Ilercavonia. Pero una veritable frontera suposaría !'existencia d'alrnenys una organització estata l amb control
sobre un territori ben delimita!, i no tenim constancia de la seua
existencia e n aquesta zona a nivell etnic. Cal descartar, per tant, el
valor "fronterer" deis assentaments forúficats de la línia del Millars,
almenys des d' un punt de vista etnic, i recordar que la presencia
d'algun tipus de fortificació és un tret definitori deis assentarnents
del període Iberic Pie. Resulta més raonable, dones, pensar en una
mena de "zona de contacte", més que un Límit geografic ben detinit. Pero aleshores el problema rau en l'extensió d'aquesta zona, ja
que precisament és a la Plana de Castelló on apareixen alguns deis
assentaments iberics més importants, com ara el Solaig i la Punta, i
sembla tractar-se, per tant, d'un poblarnent ben consolida! i no
"tluctuant". Aquesta zona pot ha ver estatlinútada per dos accidents
geografics d' importáncia, com són el mateix riu Millars al sud i la
serra de les Palmes que tanca la Plana de Castelló pel nord. Sembla
difícil i agosarat detenninar-hi amb seguretat l'atribució etnica
d'assentaments concrets, com han proposat alguns autors.
En aquesta línia, Oliver (1981, 249-250) va proposar una regionalització de la cultura material deis pobles iberics de la zona basant-se en
l'esrudi deis elements que apareixen en les necrópolis, amb una línia
divisolia situada al riu Millars. Segons la seua hipütesi, al sud d'aquest
riu hi ha una menor perduració de les influencies fenícies, pareixen més
nombroses les ceramiques gregues i hi ha inscripcions ibeliques sobre
plom. Al nord del Millars perduren més les influencies fenícies, les
ceriirniques gregues són més escasses i hi ha una major relació arnb
I'Emporda i el Llenguadoc; la cultura iberica és en aquesta zona més
impenneable a les influencies mediterñmies, per la qua! cosa presenta
un major estancarnent, una falta d'evolució. Posteriorment, aquest
mateix autor (Oliver, 1985, 42) es basa en l'estudi de l'epigrafia ibelica i planteja de nou )'existencia de dues zones: una al sud del Millars,
amb un ús primerenc de l'escriptura a partir del segle V i perduració
fms als segles ll-1, on falten els esgrafiats sobre cerarnica carnpaniana:
i l'altra al nord d'aquest riu, on l'escriptura no apareix abans del segle
D aC i perdura fms als segles 1 dC. Aquestes diferencies correspon-D
drien a les dues etnies esmentades: llercavons al nord i Edetans al sud.
Aquestes consideracions sobre les influencies medite.rrlmies en els
assentaments iberics d'aquest territori -menor presencia fenícia al sud
del riu Millm-s i escassesa de les ceramiques gregues al nord- poden
ser matisades a la Llum deis avan~os en la investigació en els darrers
anys, com el mateix autor ha posat de relleu posterionnent (Olive1;
1990-91 i 1991c), a banda que sembla difícil conciliar la major perduració de les influencies fenícies en la zona ilercavona amb una suposada major impenneabilitat a les influencies mediterránies.
Abad (1992, 153- 154 i 157-159) ha tractat el problema deis
lírnits costers entre aquests pobles i assenyala la indefinició
d'Estrabó i que !'única referencia concreta de Plini -el riu Udiua-
[page-n-81]
sembla referir-se a !'actual Millars. accident que constituiria el
límit deis Edetans amb els llercavons.
Pel que fa a les regions. segons Knapp ( 1977, 69-70 i 78-79)
hauricn estat i mplantades dcsprés del 197 i serie n originariament
unitats fiscals i militars en les quals Roma autoritzaria l'encunyació de moneda. Posteriorment, entre 133 i 80 les regiones haurien cstat reemplat;ades pels po¡mli. Sobre aquesta qüestió, pera
Jacob (s/d) és una característica comuna de la major part de
regions que fossilitzen els límits d'antigues entitats etniques.
En els darrers anys han prolifera! els intents de determinar
indicadors ctnics valids per a l'cstabliment deis límits entre les
diferents etnies iberiques, sobrctot a Andalusia (Escacena, 1992).
Al País Valencia, a I'Edetania Mata (en premsa) ha assenyalat com
aquests indicadors poden ajudar a establir e ls lírnits entre les diferents forrnacions socioeconomiques. En aquesta línia, indica que
no s'han pogut trobar -en una regió tan amplia com I'Edetil.nia de
les fonts- elements comuns de caracter ideologic, economic, militar o polític que permeten parlar d'una realitat etnica o sbciopolftica. En aquest territori es coneixen almenys diverses ciutats amb
llurs territoris, cosa que sembla evidenciar unes relacions d'equilibri e n que cap dorrúna sobre altra. En el cas d'Arse, la presencia del
sufix -etar en les inscripcions monetals amb un significa! d'origcn
etnic (Unterman n, 1992, 25), mostraría una clara voluntad deis
habitants d'aquesta ciutat de diferenciar-se de les altres. La distribució de determínades formes cer1uniques, com el rusc i algunes
variants de calats, Jebes i pi\teres, no ultrapassa el territori atribu'it
a la ciutat d'Edeta, cosa que s'interpreta comuna frontera en !'interior de la qual circulen aquests rnitjans de producció i béns de
consum. En conseqüencia, cal interpretar que hi ha dues realitats
quan s'utilitza el tenue Edetil.nia. En primer lloc la transmesa per
les fonts, en que es trobaria el concepte plinia de regio, que correspon a uns límits geografics precisos que a penes es poden justificar
amb uns trets culturals propis. Tots els indicadors que es poden
emprar tenen uns Límits més redu'its que els geografics, difíeilment
s'hi poden trobar elements sincronics i quasibé cap d'ells es
refereix a )'etapa iberoromana. Per tant. aquesta divisió administrativa degué respondre a un criteri geografic més que etnic i trobaria recolzament en les encunyacions d'Arse-Saguntum.
En segon lloc, la documentada per l'arqueologia, a través de
la qual s'han pogut determinar cls indicadors corresponents a
les quatre fonts del poder social definits per Mann ( 1991. 15):
les relacions economiques representades, entre alues, per l'estil
narratiu en la decoraci6 ceramica i l'escriptura; les relacions
economiques demostrarles per l'es pecialització deis assentaments i la distribució d'alguns productes ceramics lligats a la
producció; i les relacions polftiques i militars establertes mitjant;ant l'estructuraci6 del poblament i de la construcció d'una
línia fronterera. L'Edetania definida a partir de criteris arqueologics, dones, es lirrútaria al territori de la ciutat d' Edeta; d'aquesta manera s'explicaria !'existe ncia del nom de la ciutat, del
qual deri varien els noms del col·lectiu (Edetans), del territori
(Edetania) i fins i tot del seu monarca (Edecó). En conseqüencia, les ciutats iberiques del País Valenci?l degueren formar un
mosaic de territoris el model més proxim del qual és el deis
moduls estatals prirrútius (MEPs) definits per Renfrew ( 1975),
cap deis quals degué te nir la supremacía. El desenvolupament
d'aquest model es va veure tallat traumaticament per la íntervenció púnica en un primer rnoment, amb la conquesta de
Sagunt, i per la conquesta romana e n un segon colp decissiu,
amb la destrucció de la ciutat d' Edeta i !'estructura del poblament en el seu territori. Aquest model. per tant, només seria
valid per al període lberic Pie, entre el final del segle V i el
principi del Ir, quan cal interpretar que I'Edetiinia se circumscrivia al territori controlar per la ciutat d' Etleta. És després de
la conquesta romana i de la destrucció de la ciutat quan el terme
Edetlmia passaria a denomi nar un espai geografic major.
En relació amb Edesco, Jacob (s/d) planteja que la doble qualificació que rep a les fonts com a regulus (8uvá<:r'tli~) i dux per part
de Polibi i Livi, respcctivament, respon a una doble funció com a
regul de la seua ciutat (Edeta) i cabdill militar de toles les tribus iberiques d'una regió més amplia que situa enlre la serra de Javalambre
i el riu Ebre, que vindria a correspondre a I' Edetania de Ptolemeu.
Els Edetans serien una tribu de la qual la ciutat d' Ecleta devia ser la
més important; al seu tom aquest seria un etnonim utilitzat com a
toponim. Aixo no obstant, considera que Sagunt no devia estar
supeditada a Ecleta per la seua posició, localitzaci6 i territori que
permeten considerar-la una vcritable metropolis, i que els Edetans
devien ser una e ntitat etnica que ocupava el Camp de Túria.
Encara que en allo fonamental estic d'acord amb aquesta hip<)tesi, cree que el seu caracter és excessivament restrictiu per basarse només en indicadors arqueologics i presenta dos aspectcs no suficientment explicats. En primer lloc obvia la definici6 del concepte
etnia. Les etnies -els pobles- són esmentats per les fonts des del
segle VI, en un moment en que difícilment pot parlar-se de dcsenvolupament urba i, per tant, aquestes no poden estar lligadcs a !'existencia de ciutats e n el seu origen. En conseqüencia. les etnies s6n
realitats queja existien abans de l'aparició de les ciutats iberiques i,
tot i que ens resulta molt difícil copsar el significa! d'aquest concepte en el món ibCric a causa de la quasi inexistencia d'informació, amb el desenvolupament dels primers MEPs degueren experimentar una evolució pero mantenint el seu caracter supmurbil. La
definició del concepte d'etnia és un deis problemes pendents de
!'arqueología iberica. pero la seua existencia no pot lligar-sc únicamenta la presencia d'una ciutat ni pot explicar-se simpleme nt a partir de la distribució de determinats béns d'ús i consum. D'altra
banda, la consideraei6 que I'Edetania del període Tbe ric Pie és el
territori d' Edeta deixa fora altres nuclis urbans velns eom el rnateix
Arse o la Carencia (Torís), deis quals les fonts en cap moment diuen
que constituYen o penanyien a fonnacions etniques diferents.
En segon lloc, el model d' interpretació proposat explica només
!'existencia d'una ciutat amb el seu territori en que hi havia un tipus
de poblament determinar, que no pot generalitzar-se a tots els pobles
it>erics del litoral valencia. Corn hem vist anteriorment. el model de
"capital etnica" ha estat aplicat de manera desencertada al cas deis
llercavons per Schulten. Bayerri, García y Bellido i Diloli; la hipotetica ciutat (lllurgavo o 1/err:a), que la majoria d'autors identifiquen
amb Tonosa, és coneguda per les fonts literaries i epigratiques posteriors amb un altre toponim i tins ara no ha proporcional restes anteriors al regnat d' August. Sembla haver-hi, dones, una diversitat de
models, com succeeix també a Andalusia. D'altra banda, e n !'obra
de Plini el terme regio sembla tenir, com apunta Jacob (s/d), un senlit purarnent geogrllfic en el segJe 1 dC. L'autor, dones, utilitza un
terme descriptiu per a referir-se a una realitat etnica que es manté
viva en la memOria historica deis pobles encara en la seua epoca.
Peral territori estudiat i el període Iberic Final s'han considerar
diversos possibles indicadors etnics: la cerlunica feta a mil, la decoraci6 pintada sobre ceramica, un tipus d'amfora i l'epigrafia. Pel que
fa a la primera, Guérin ( 1994, 120-128) ha fet veure com, davant la
diversitat cultural en el territori edeta al segle rv, en el segle ill es
documenta una uniformitat tipologica en la ceramica que dificulta
l'establiment d'un marc cultural a panir de la distribució de materials peral moment final de 1' Tberic Pie. Al Camp de Túria i la Plana
71
[page-n-82]
de Castelló. aquesta homogene"ltat que es dóna per exemple amb la
difusió de ceril.mica figurada, contrasta amb forr;a amb el Maestrat.
on hi ha una importan! perduració de la ccramica a ma. fins i tot en
el segle ll (al Puig de la Misericordia: Olivcr. 1994). El riu Millars.
dones. apareix com una veritable frontera cultural. potser la línia de
dcmarcació septentrional de la tradició cultural edetana.
Jaciment
prén tot el període iberic tins a !'epoca iberoromana. Martí Bonafé
( 1996. 226 i 233) ha assenyalat la seua presencia al Baix Palancia.
A la Plana de CasteUó és present també en els jaciments de S
Pasquals. La seua distibució s'endinsa en terri tori ilercavó. de
manera que. en tant que contenidor objecte d'intercanvis comerdais. scmbla que tampoc pot utilitzar-se com indicador per a una
delimitació te rritorial de caracter ctnic.
Motius
El Puig de la Misericbrdia
La Curolla (Ccrvera del M3estre)
Peixos i aus
Tcxl
El Palau
El Torrclló del Bovcrol
El Torrelló (Onda)
El Solaig
La Torre d'Onda
Carabona
El Castell de la Vilavella
La Punta
El Castell d'Almcnara
El Mas de Víctor
El Tossalet de les Forques
Rosa
Figures humanes i textos
Au
Cavall i genet llanccr
Gcnets i peixos
Motius zoomorfs
Peixos i aus
Au i can id
Motius zoomorfs
Au
Peix. gucrrer i cavall
La presencia en la decoració ceramica de motius zoomorfs.
antropomorfs o epigrafics presenta una distribució més equilibrada i pot variar faci lme nt a rnb noves troballes (fi g. 9). Al
Maestrat les troballes conegudes són (Oii ver. 1994 , 145): e l
Puig de la Misericordia, la Curolla (Cervcra del Maestre), el
Palau i el Mas de Vfctor. A la Plana de Castelló e ls assentaments
amb troballes d'aquest tipus són: el Tossalet de les Forques. el
Torrelló del Boverot, el Torrelló d'Onda. el Solaig, la Torre
d'Onda, Carabona, el Castell de la Vilavella i la Punta. Podem
afegir, ja fora del territori estudiat, la troballa en les excavacions de la Morranda (Ballesta r, la Tine ncra de Be nifassa) de
fragme nts d'un clllat decorat amb una cérvola i dues aus (Fiors
i Marcos. 1998, 299, fi g. 4), i el text pintat de La Torre de l
Malpaso de Castellnou (MLH nr, F.IO.I). De manera general,
dones, no pot afirmar-se que en la zona nord es done una major
sobrietat en la decoració pictórica de la ceramica. A mesura que
avanc;a la investigació, les troballes van augmentant significativa me nt. En alguns casos la presencia d'aquests ele me nts pot
explicar-se per activitats come rcials: possible me nt és el cas del
Solaig, amb troballes atribuYbles als obradors de Llíria, que permetria aproximar l'abast del comercr d'aquesta ciutat. A més a
més, cal tenir en compte que aquesta producció es descnvolupa
majoritariament e n epoca iberoromana, per la qual cosa ha de
matisar-se el seu valor com a "marcador" cultural. Cal considerar, dones, que es tracta de peces pertanyents a un estil decorati u de la ceramica iberica que es difon tant pels corre nts artístics com per via comercial, i que difícilment pot considerar-se
un parametre cultural que puga utilitzar-se coma base pera una
dclimitació territorial de caracter etnic. simplement la freqüencia de les troballes disminueix a mesura que augmenta la dista ncia des del focus pri ncipal.
Un tercer indicador pot ser l'iunfora del tipus 1-8 de Ribera
( 1982, J07, fig. 1, 3), que es correspon amb la variant 4 del ti pus A
1.1.2 de Mata i Bonet ( 1992, 125), amb vora poc diferenciada i un
pivot molt característic que la individualitza. Ribera la va considerar una producció proceden! de Sagunt i va assenyalar la scua
presencia al Castell d' Almenara i la Punta. La seua cronología com-
72
Fig. 9.- Troballcs de cer!mlica ibcrica amb decoració figurada i lletrers (cls números es corrcsponen amb clllistat de jaciments).
En darrer lloc, sembla significativa la distribució de les inscripcions ibCriques amb suport metaJ.Iic (bronze i plom). que es
concentren e n jaciments de la Plana de Castelló: el Pujol de
Gasset, el Solaig, la Muntanyeta de Sant Antoni i la Punta, el primer situat un poc al nord del Millars, e ncara que noves tro balles
poden canviar aquest panorama. Cal recordar, pe ro, que el bronze
és un suport que apareix en epoca romana. Cap al nord, les manifestacions escriptuaries es limiten als suports petri i cerarnic.
També sembla iJ.Justrativa la distribució de les inscripcions
fuoeraries, amb una problematica particular analitzada anteriorme nt (vegeu JV.4.8.3.), puix resulten més oombroses en zona ilercavona, on formen un nucli ben caracteritzat al Baix Aragó. En
general. al País Vale ncia la scua aparició és un tan t irregular pe ro
constan!. Al nord del riu M illars s'han trobat e n les següents
poblacions: Canet lo Roig (3). Sant Mateu (1 ), Be nassal ( 1), les
Coves de Vinroma ( 1), Alea la de Xivert (3), Bell-lloc ( 1), Cabanes
[page-n-83]
( 1) i la Pobla Tornesa ( 1). Pero les inscripcions iberiques sobre
pcdra -entre elles alguns epígrafs funeraris- apareixen també al
sud del riu Millars en diversos llocs deis territoris edeta i contesta:
la Vall d' Uixó ( 1). Algímia d' Almonessir ( 1). Sagunt (23). Bicorp
( 1). Sinarcas ( 1) i Tcrratcig ( 1) i Moixent ( 1). Hom pot assenyalar,
dones. una panicular frcqüencia en l'aparició d'aquests monuments en territori ilercavó. pero sense oblidar que formen pan
d'una manifcstació comuna als pobles ibCrics del NE de la península i. en el cas deis epígrafs funerari s i públics. que possiblement
són d'inspiració romana.
En aquesta línia podem afegir l'intent de caracterització
arqueologica de Padró i Sanmaní (1992, 191). que atribueix als
llercavons un complex sistema poliorcetic constituH per una torre
central de planta absidal. No estem segurs, pero, que aquest sistema defensiu no es trobe fora del territori atribu'il als Ilercavons.
De l'esllldi del poblament iberic d'aquesta zona, pero, es pot
deduir el que tal vegada siga !'indicador més s ignificatiu:
l'absencia d'assentaments grans. En efecte, al nord d'ArseSagwlllll/1 la s upcrfície deis assentaments comen~a a recluir-se;
tres deis quatrc més extensos del territori estudia! es troben encara al sud del riu Millars: la Punta (4 ha) i el Solaig (2 ha) i, en un
moment més avan~at, la Torre d'Onda (3 ha). Al nord d'aquest
riu només destaca la Torre de la Sal (3 ha), un assentament eminentment comercial s ituat en la mateixa costa; per davall, els més
grans tenen una superfíeie considerablement menor: el Tossal de
la Balaguera ( 1'1 ha). S'observen. dones, dues característiques
que pcrmeten singularitzar aquest territori quant al poblament:
l'absencia de nuclis urbans de 10-IS ha que apareixen en les
comarques centrals de l País Valencia. i una disminució progressiva de la superffcie deis assentaments més grans en direcció
nord. que resulta panicularment significativa al nord del riu
Millars, amb l'excepció abans assenyalada. De manera general.
dones, s'adverteix e n el territori atribuH als edetans un major
desenvolupament urbll. mentre que en l'atribu'it als ilercavons hi
ha un cert retardament en aquest camp i el poblarnent presenta
una major dispersió. Dos rnodels de poblament diferenciats, amb
una zona de transició que té com a límits els assentaments de la
Torre de la Sal al nord i la Punta al s ud.
Scmbla. dones, que els indicadors arqueologics permeten
avan~ar a g rans trets en la delimitació de territoris etnics. De
manera general s'observa un major desenvolupament cultural en
l'arca edetana, on trobem un procés d'urbanització més avan~at,
arnb di verses ciutats que ofereixen una organització del territori i
una estructura jcrarquica del poblament, e n les quals es dóna una
utilització primerenca de l'amonedació i apareix l'estil narratiu en
la decoració de la ccr!tmica. Aquests trets van desapareixent de
manera gradual al nord de Sagunt a la Plana de Castelló. Un major
retardament en e l desenvolupament urba. amb absencia de nuclis
urbans i una major dispersió del poblament, i una cultura material
me nys desenvolupada caracteritzen el territori ilercavó. Aquests
trets apare ixen elarament definits al nord del riu Millars i esdeven
una constant almenys fins al riu Ebre. Cree. dones, que de manera aproximada sí que poden caracteritzar-se cultures materials
amb trets diferenciats pera aquestes dues etnies, al temps que pot
fixar-se un lfmit convencional -reco lzat en la referencia de Plinientre els seus territoris: e l riu Millars.
73
[page-n-84]
J5. El Torrclló (()nd:;¡)
Jb, El Ca,tell d'OJ'Kl;¡,
l. El Puig Jc ka MiSC"ricOrdi::. IVinarOsl
37. El SQI:lis < Hct~n
2.1:1 P~..•n:ngil tVinarbsJ
38. La ~luman)'etu de Sant Antoni f Bct:dl
39. L
.'Aittr tk Vinatragdi iBucriranaJ
.JO. El ('alamó (Bom~O;J)
.J 1. U. Torre d"Onda t Boniana 1
42. Cár.alx'Jn:;a (li1
'1ni;ma)
·13. L'Alcúdi:a tNult-sJ
.J.4.EITossal eNulc"l
45. f'J Castell de lil ViJa,·d la
-16. La Mum3R)'a de Sama Dtubar.:. cl::l
Vil:l,·r!l:l)
47. t 'tlort.a Seca t lo~ Vall U U i ~ót
-11:1.. Sant JQ~ (la v-.JI d'Uix6)
-19. Vin:~mb«»i era V,U d'Uixól
.'\0. U Punta ! la Vall J'UiAÓ)
.SI . El Castdl:ar tXibc:o.¡
.52. L:1 Corona li-\lm~nar.al
3. El Pui!!: Je la Nau t BtnK'arlót
~-
Lu T~ Alltt (B~nk;vló)
5. 1::1 PmiB tPcn(SCol:al
ti, La Picu:.sa {Chlig)
7. El MaJo tJ'Arogó cC~"·~ra ckl M;ac-~trt J
8. Ut C urui i:A (Cc:o •tr:t dl!'l M ::ttSUl!'l
9. El Ca)o(cll dc CCt\'Cf3 del Maesut
10. El Corral dd Roio (Ak; a dt Xivt"n)
d
11. Polpfo;; ( A1t'111!1lk Xh •trt)
12. El CO!Yal Blanc IAkal~ ck Xi\'C'rtl
13. Alió CAic31~ de- Xi\'C'rt )
1-l. L3 Séqui:t dt U \·3 IAIC'li?J dt Xi\'ertJ
15. El Ca:.tdl d'Aical!l Xi\'tn
16. Akula Jc XivC"rt
17. El Pal.:m (Ak313 ck Xawn¡
IS. Rcgalfiltl' 1Alcal3 de Xi\•tnl
19. El M~S(:t cAkal:. de Xhc-rtJ
20. ;\lrru:dfxer CAk:ll~ de Xtwrtl
2:1. El To)~CIIAkallade Xi\'Cnl
22. Capit·orp tAkal:. de Xh·
23. Eh Pal)l;¡~.~:~ls c To-rttbl::u~~H
24. El C3.l.nJ)('IIO CCab:mc:~l
;!5.EIT~at!Cab:&nc:$J
26. El 90fdissalcCáb1ntsJ
27. L3 Toocde la Sal fCaWJ~.S)
2$. El Ca)tcU de' Mir.a,·c:t ((,:a~llC')
29, El C:btdl d"C)rptS3
30. L3 Puma de ks LlaJK't) (0rpC"~:tl
==~.C~--c=='='============>''Km.
31. El ~1M dd Pi c Oc:nte~,,¡ ,n l
32. El Ca~ltll dt !.1. M!lg:daltna IC.btdl6
de 13 PI3.113J
JJ. El PujQI ck (ioa$:KI ¡C;a;_, t.:ll6 de b Pl;',ll•:tl
3-1. El Tomlló dd Bo''tnit CAIM!b).()r.a¡
Fig. 10.· Els jacimenls iberoromans.
74
.H . El Cil.'tell d',\ln'ICnam
54. l a Muman)'cta ..k:ls E!'>tM)'!>
tA!men:tr.a)
.S~. El i\·la. de VktoriRu~)( ll \
,
.$6. El PI :~ dtt~ Vinycts IC~t lc. RQigl
H. f.).. U(f>.tal tt~ ITraigucl':'t)
.
~8. l"r.!.i~ucra
5!1. L01 Cumlla lX('nl
60, El Mo de 11.·1..:1:-3 tXcrU
•'
6 1. 1 ¡. Mo.fin~ tS;:uu Má!CI.II
:1
f>~.S;¡.ntM:II\!U
6.l. F.l~ oou'r-.111qm:" , s~t ~bttu,
(H. f.J;, To!'>~:tkL~ ek~ Co\eS
66. l; h R~·un:-. 11:'1 Tom: dEn D
lro
ó8. u O:arriJacVihtuQva d'A1 óll
4'01i:'
69. .;_¡.. Vilar, t.-. ( Vil3l\I.W:l d'Aicolt:ll
•
10. El f>uig ptdró (Vilaoova d'Akok:u
71. El Mas d'En Scnyor IVil;anQ\':l
d'Airoli:'al
12. F.l Vlláttl (Vilmlma d'Alcolen¡
73. B:ubtrcs tVilano,·a d'A1·okal
4
N . Ba.rriMiue,CIX:II· IIvc;J
75. Lts UJnlil·~ (8di· IIOCJ
76. El TO">sallk Suharr.t t f iJ.IIOC' 1
k
17. El To>-50il ck C:.tit.ló ICab;~.nes.¡
7t(. l.::1Strrll'ltt (Cabarn."1oo)
'"N. El Mas de la Ct;sta fCntxmcs1
80. l:.t Co:.t;~ tC';~J,..,rn;,J
31. F.l Corr.aJ Ll'f.n U opis tb Pobl:l
Tom<"sal
82, F.l Con~tam i (la Publ;t. Tvmcs:u
lS3. F.l TO'\!>Ol tk la Bala~uc~ C Pobll
la
Tom<"~l
8- El Racll ,Jc ~ ..~~ CVibJ;;~n~sl
t
ti:S. Vc-Uerclc~ cVibran16.1
l:t6. F-1 Tn~~:;al de I'Aswt IOOtTiOI)
:
87. f.l Tu!<';~kt lk k~ FQf\lurs eBocrtQIJ
l,tt(. Tirig
tW. t;l Cormull(llk:b M o~ cAJt«·:O.sscn
90. El M.,, ,J..· 1:~ Sémo1 (t\ IOOciuen
3
91 . l.t< Rltt¡UI.'~ tAiboc?l!lt~fl
92. f.l M~" tk la Ba~)OI CAlbiX:O..sser}
9.1. 1!1 Pe~ eJe Llvbct tAiboc-.'ls.scrJ
94. 8 Ma. J... S::am P~r~ tAibod5set)
'
9;'i. Ut Koo h~ru CAiboctliSSC'rl
9C>. t...t Mulét¡ctAibvdlsser)
97. El Ma., tk Drn...~t iA.Ibodl~rl
98. ti Ca_,tc:llart la TOrl'C d'En lkWr.t.l
T(I\\:J Jc lo;¡ V:ll<-rn 1A11cncta)
ll!t
100. El To:o...~IN ík! Monlntiro II'Aicor-.a}
101. La Morutdlu CI'J\JC'Or.~l
ljiJ. 1.:.1
102.
S;;tnl ;¡
ll' t\lcQt31
10.1. Monlnt~ti!' !S:uu J m~n dr ~lnról
[page-n-85]
VII. INVENTAR! DE JACIMENTS
l. EL PLA DE VINAROS
1. El Puig de la Misericordia (Vina ros)
31 TBE824872.
SIA P.
Chillida, 1909; ChiUida, 1913; Borrás, 1929, 14; Fletcher i
Alcácer. 1956, 148, 156-157 i 164; Gusi, 1976; Oliver. 1977; Oliver,
1978, 286; Gusi i Sanmaní, 1976-78, 362; Oliver, 1980; Oliver, 1982;
Ribera, 1982, 30; Fletcher, 1983. 96-97; Oliver i Gusi, 1986, 269273; Gusi i Oliver, 1987, 111-124; Oliver, 1987, 97-98; Arasa, 1987b,
130: Oliver, 1988a; Oliver, 1990-91. 181; Oliver, 1991a, 95; Oliver,
199Ib; Oliver, 199lc, 1095- 1098; Gusi, Díaz i Oliver, 1991 , 96;
Oliver. 1994; Oliver, 1996a, 171- 175; Arasa, s. u. "Puig de la
Misericordia, el", a Aranegui, 1996, 129; Arasa, s. u. "Ciosa, La",
TlR K/J-31 , 1997, 62; Ara<;a, 1997b, ll49.
El jaciment esta situat a l'extrem meridional del Puig de la
Misericordia (151 m). que s'al9a enmig del pla de Vinarbs, entre
el riu de la Sénia i el barranc de la Barbiguera, a 4 km de la costa.
El lloc ocupa una posició estrategica i compta amb un excel·lent
control visual de l'entorn, puix domina la plana litoral i el camí
que segueix el litoral. Presenta unes bones condicions defensives,
amb una altitud re lativa d'uns 80 m, un fort desn.iveU deis pendents i un sol accés pel nord. Esta oriental cap al sud i permet un
habitat arrecerat en els vessants SSE. Sobre el jaciment s'al9a un
mirador al centre del qua) hi ha una creu monumental que el
cobreix en part. Oliver (1996a) Ji atribueix una superfície de 0'09
ha. Els assentaments visibles són el Pe re ngil. la Tossa Alta, la
Picossa i, ja fora de l'area estudiada, la Moleta del Remei (Gracia,
Munilla i Pallarés, 1989) i el Castell d'UIIdecona (Oiiver, 1996a,
155- 156). i el més prbxim és el primer, situat a 1'4 km cap al SO.
El Camí de Xivert passa a 1'2 km cap a l'oest. L'aigua és escassa
en aquesta zona; el riu Cervol esta situat a 1' 1 km al SO.
El jacirnent ha estat excavat per Oliver des de l'any 1983 fins
al 1990 al llarg de sis campanyes. Els resultats han estat publicats
inicialment en articles de síntesi i comunicacions sobre les tres
primeres fases d'ocupació i les importacions fenícies. Arnb posterioritat, el seu estudi s'ha inclbs en un treball més amp1i sobre el
poblarnent protohistiiric al Baix Maestral que ha constitui"l la tesi
doctoral d'aquest investigador (Oliver, 1993). Finalment, !'autor
n'ha publicat un treball monografic (Oiiver, 1994).
Les seues estructures apareixen molt ruTasades. Els treballs efectuats han proporcional una estratigrafía molt completa, amb una
periodització que comen9a amb la primera fase en la primera meitat
del segle VII, en la 1 fase deis Carnps d'Umes. L'aJTibada d'influencies fenícies del SE peninsular entre la segona meitat d'aquest segle
i el principi del Vl defmeix la segona fase. Després d'un breu hiatus,
l'ocupació continua arnb la tercera fase en l'horitzó Iberic Antic, que
es data al final del segle Vl i principis del V. A l'horitzó lberic Pie
correspon la construcció d'una estructura fortificada de planta rectangular, amb una datació en els segles V-IV. Al moment final d'aquesta fase poden correspondre 6 fragments d'un bolsa/ de ceram.ica atica de vemis negre que data de la primera meitat del segle IV.
La quarta fase es data en el segle U, quan l'assentament es redueix a
la zona interior del recinte, ja en desús i parcialment destru'it. i constitueix un petit llogaret. En aquesta fase l'ocupació s'estén també al
peu del vessant oriental del puig, en la zona de la Closa, on hi ha restes d'un assentament d'epoca imperial (Oliver, 1987; Arasa, J997b)
i s'han trobat alguns fragments d'amfores italiques.
En conjunt hi apareixen 8 recintes edificats al voltant d'un carrer
central de 14m de llargaria i una amplaria mitjana d'l'75 m. Estan
constru'its amb parets de mamposteria en la pan inferior i de tapia en
la superior i conserven zones llu'ldes en la pan interior. Hi destaquen
el4.000, amb una superfície de 23' 12 rn', i el 5.000, amb una superfície de 22'44 m' . Uns altres tres pertanyen a un mateix edifici de
12'4 m'. S'ha documentar un sol n.ivell d'ocupació que degué acabar
a causa d'un incendi, ja que nombrosos fragments de ceramica de
vemís negre apru·eixen cremats. La distribució percenrual del mateIial cerarnic és la següent: 18'7 1% de ceramica feta a ma, 79'16%
de ceramica iberica feta a torn i 2'0 1% de ceramica importada. Entre
la ceram.ica iberica hi ha abundants cillats i. pel que fa a la decoració, escassos motius fitomorfs i zoomorfs (peixos i un ocell). També
cal assenyalar la presencia de cerlunica púnica.
El conjunt de ceramiques estudiarles esta constinút per 80 peces
reconstruirles i fragments que poden atribuir-se a un total de 34 individus, deis quals 3 s' han trobat al peu del jaciment, en la zona de la
Closa: 71 de cerfunica de vemís negre, 7 d' amfores i 2 de ceriun.ica
comuna. Entre les ceramiques de vemís negre resulta rnajoritaria la
campaniana A, amb 64 fragments (81 '5%). Es tracta d'un conjunt
for9a homogeni, amb característiques priipies de la producció m.itjana
i un repertori no molt arnpli de formes: hi ha 1 exernplar de la copela
75
[page-n-86]
Lamboglia 25c; 6 de la fmma Lamboglia 27: 2 del bol L1mboglia 27ab, 3 de la copa Lamboglia 27c i 1 de la copa Lamboglia 27B; 3 de la
copa Lamboglia 28; 2 del bol Lamboglia 31 a-b i 2 de la copa
Lamboglia 33b. La vaixella es completa amb 1O exemplars del plat
Lamboglia 36 i 3 de la copa More! 68-F 3131. Pe! que fa a la decoració, hi ha 3 bases decorades amb palmetes impreses, 2 de les quals presenten també decoració d'estries, i 1 altra amb una roseta de 6 petals.
10,,-----,-----.-----.-----.-----.-~=s.-----"
q, ,_-----r-----+-----+----_,------~==· ~
~c~~H----~
L25
L27
L31
L28
L33
L36
M68
La distribució deis fragmems perles di verses habitacions permet
reconstruir, almenys parcialment, la vaixella de vemís negre i el total
de les cedtmiques d·imponació de cadascun deis diferents depaltaments. La resta es va trobar en e l catTer central i en altres UU.EE. En
conclusió. la major diversitat de fom1es i probablement d'exemplars
es dóna a les habitacions 3.000. 6.000, 7.000 i 9- 10.000.
Quant als materials trobats al peu de l'assentament, Oliver ( 1987.
98, núm. 61) va publicar una vora d'!unfora grecoitalica de transició
i jo he pogut trobar-ne dos més deltipus Dressel 1A (fig. 22. 3-4).
En conjunt. es tracta d'un lot de cerllmica característic del segle TI
aC. Tant les formes com els motius decoratius de la campaniana A proporcionen una cronología for~a homogenia que no ultmpassa aquest
segle. L'absencia de fotmes antigues aconsella una datació poste1ior al
J80/170. La presencia d'una ~tmfora del ti pus Dressel 1A ens situa en
la segona me itat del segle n, me ntre que l'absencia de formes tardanes de campaniana A i de campaniana B tardana pennet aproximar
una datació fmal anterior al 120/1 OO. L' absencia entre els motius decoratius de la campaniana A de canaletes concentriques pot remuntar
aquesta datació tins al 140/130, en el moment d' ruribada de les piimeres it.mfores Dressel 1A. Així dones, la darrera fase d'ocupació del
Puig de la Miseiicordia pot datar-se entre 180/170 i 130/120.
Gr afica de formes de campa niana A.
w
Quant a la campaniana B, hi ha 7 fragments (18'4%), 5 deis
quals corres ponen a la producció "'B yrsa 66 L", amb un total de 3
formes: el vas Almagro 65, el plat Lamboglia 55 i el que deu ser
una copa de la forma Lamboglia 59b, amb un exemplar cadascuna. Un altre fragment de base esta decorat amb una orla d'estries,
molt superficial, entre 2 canaletes cond:ntriques. Els altres 2 pertanyen a la producció " Byrsa 40 L" .
L' unic exemplar d'amfora trobat quasi complet és del tipus
Dressel 1A. S'han trobat altres dues vores del mateix lipus al peu
del jaciment, en la zona de la Closa. Pel que fa a la ceramica
comuna, hi ha 1 plat de vora bífida del tipus Aguarod 2.
Producció
Forma
Campaniana A LamboQiia 15
Lamboglia 27a
F 298~
Lambo•lia 27a
Lambo~lia 21c
Lambo~lia 278
Lambo2lia 18
Lamboglia Jla-b
Lamboglia 33b
Lamboglia 36
Morel68
F JIJI
lndctenninada
Indeterminada
lndetenninada
lndctenninada
Campaniana B Lamboglia 55
Lambo21 59b
ia
Almagro65
NMI Dimcnsions Ohsenacions Figura
1
l
1
3
1
3
2?
1
10
2
1
V: 10"5
V: 15"5: B: 6'2:
H: 8"6: li!V: 1"80
V:26
V: 13: 14: 1
6
V: 14
V: 9: 1~: 16
V: 11: 1
6
V: 20: 18
V: 20: 21: U: 26
V: 1
0:12
V: 1
2
B: n
B: 8
6:9
1
1?
1
B: 5"6: 6"5
V:26
tl: 5
V: S
1
3
V 33
:
V: 13: 16
1
ndeltnninada
Comuna
Ámfora
TOTAL
76
Agurarod 2
On:ssel lA
3~
1.000
2.000
3.000
1-27
[.28
L31
L.Jií
L68
Comuna Ámfora
TO"fAl.
1
1
~.000
5.000
6.000
1
1
2
1
1
7.000
9·10.000
TOTAL
1
5
1
1
1
1
2
1
3
1
1
1
1
2
.¡
~
1
1
1
.¡
1
1
1
IV
NF
6-l
1
2
ID
l.
7
80
.¡
2~
Quadre amb la distribució de formes de campa1úana A per ha bitacions.
11. 1
11.1
11.3
12. t-2: 16.1
IU
11. 3·5
Banda pimada
12.6-7
12.8: 16.2
13. 1· 10
3 bandcs pimadcs 13.11· 13
Banda pintada
14. 1-2
Roseta
IU
Palmctes i cstri.,; 1-1. 5-6
PalmetCS
14. 7
IU.8
1 1
5.
15. 2
15.3
Canalet.,; i cstri
15.4
15.5:
16. 3-.J
1
1
4
3
1
6
.¡
Fig. 11.· Cera mica del Puig de la Misericordia (Vinaros).
[page-n-87]
- -e?.
t...
1
1
...J
\J.)
lJ.
IV.
IV.
Fig. 12.· Ccrilmica del Puig de la Misericordia (Vinaros).
l.
=\ .
Fig. 14.- Ccr amica del Puig de la Misericordia (Vinaros).
l.
l. .-.1'
'-'
~-.
, -.
~~
o.
i ' ·""
\i· e
10
\s . 'C:J.
¡
' ··::-: ·') .,_¡.¡.¡¡
1
·-· 1
'L..
...J
Fig. 13.· Cera mica del Puig de la Misericordia (Vinaros).
Fig. 15.- Cerimtica del Puig de la Misericordia (Vinaros).
77
[page-n-88]
ren lloc en la desembocadura de 1' Ebre al principi de la Segona
Guerra Púnica
Forma
Nrvn
Obscrvacions
NF
umll01!1ia26
27
Palrnct•'
10
Tallm ~ Roses · N~>1
1
R
oseta "
!
3
ÁmforJ ilillica
1
2
TOTAL
~
IS
Producció
7
~==========~~
(
1•
S
\
..J''"·
Fig. 16.- Ceramica del Puig de la Misericordia (Vinaros).
2. El Perengil (Vinaros)
31TBE816861.
SIAP.
Oliver, 1987, 98; Oliver, 1989a. 211; Oliver, l991b, 1101;
Oliver, l996a, 175-177, fig. 35; Olivcr, 1999a; Oliver 1999b.
El jaciment esta situat al cim septentrional d'aquest petit puig
( 11 4 m), a la banda dreta del riu Cervol i a 5 '5 km de la costa. El
lloc controla la plana litoral i el camf que la segueix, amb una visibilitat limitada al nord pcr la proximitat del Puig de la
Misericordia, esta a·illat i ofereix unes bones condicions defensives, tot i que els pendents no són molt pronuncials, pero no pcrmet un habita! arrecerat. L'altitud relativa és de 25 m. Els voltants
no són aptes peral cultiu. Els assentaments visibles són el Puig de
la Misericordia i la Picossa i el més proxim és el primer, situat a
1'4 km cap al NE. El camí de Xiven esta siruat a 0'6 km cap a l'oest. L'aigua és escassa en aquesta zona; el riu Cervol esta situat a
0'4 km cap al NE.
El jaciment ha estat excavat al llarg de quatre campayes
( 1995-98), que han permés la seua exhumació total. Es tracta d ' un
editici de planta rectangular amb unes dimensions de 18 x 1Om i
una superficie constru"ida de 180m!, amb unes petites edificacions
annexes pel seu costat sud. Els murs perimetrals tenen una grossaria d'l '75 m i es conserven en alguns trams amb una al~aria
d'J'35 m. La pedrera aprotitada pera la construcció de l'edifici
esta situada a la seua vora. L'edifici presenta una estructura turriforme amb una entrada en colze de clara funció defensiva. que
confirma la grossaria deis seus murs. Esta divid.it en dues naus
longitudinals de dimensions desiguals, més gran la que es troba
situada davant l'entrada. Junt al mur divisori hi ha restes d' una
escala que possiblement donaría accés a una primera planta que
ocuparia la nau més petita. A l'interior de la pe~a major hi ha una
llar i algunes estructures, una de les quals recorda la forma d' un
altar. Oliver relaciona aquest edifici amb els episodis que lingue-
78
Tallm de Rose• · Tres palmel~ r.ldials
Els materials recuperats són escassos i estan molt fragmen tats, el que podría indicar un curt període d ' ocupació. Entre la
ceramica iberica hi ha algunes vores de calats. Quant a la ceramica d'importació. s'han recupera! 15 fragments: 13 de vemís
negre i 2 d'amfora. Els de vernís negre pertanyen als tallers de
Roses. Els trets morfologics. la pasta i la decoració permeten
determinar la presencia deis tallers de les tres palmetes radials
i Nuc'tac- Yiwv. Al primer pertanyen 10 fragments, un deis quals
pot atribuir-se amb dubtes a la forma Lamboglia 26 i ahres dos
conserven part de la decoració impresa: en un es poden distingir un cercle al centre i tres palmetes incompletes al vohant i en
l'altre part d'una palmeta. Al taller de Nu<'tac- vlwv penanyen 3
fragments, en un deis quals es conserva la vora d'una estampilla, sense que s'hi puga determinar el motiu representa!. Els
fragments d'amfora són de procedencia italica; a més a més hi
ha alguns fragments d'arnfora púnicoebussitana.
Aquestes ceram.iques, encara que poc nombrases, constitueixen un conjunt molt homogcni. La presencia exclusiva de produccions deis tallers de Roses, amb absencia de campaniana A,
aconsella una datació en el segle lll, tal vegada cap al tercer quan.
3. El Puig de la Nau (Benic.arló)
31 TBE81 0838.
SIAP.
Arasa, s. u. '"Puig de la Nau, el", a Aranegui, 1996, 130; Arasa,
1997b, 1149.
Esta situat al vessant sud de l'extrem est d'aquest puig (60 m),
on es troba J'assentament iberic del mateix nom, a 4'5 km de la
costa. Ellloc no reuneix condicions defensives, pero es troba arrecera!. L'altitud relativa és de JO m. La visibilitat esta obstaculitzada cap al nord pel mateix puig. La zona presenta un lleuger pendent i esta parcel·lada i conreada. Les escasses restes es troben
disseminades per dos bancals situats enfront de l'antiga pedrera,
als dos costats del camí d'accés, amb uns límits difícils de precisar. Els assentaments visibles són la Tossa Alta i el Poaig i el més
proxim és el Perengil, situat a 2'4 km cap al NNE. El cami deis
Moliners esta situat a 0'3 Km cap a l'est; el ca mí del Puig en lla~a
amb la costa a )'altura de Benicarló. L'aigua és escassa en aquesta zona; el barranc d' Aigua Oliva esta situat a 0'4 Km cap al NE.
Els escassos materials trobats penanyen a tres fases d'ocupació: iberica, iberoromana i tardoromana (Arasa. 1997b). De la
segona hi ha alguns fragmcnts de cerlimica iberica, entre els quals
hi ha una vora calat, i de ceramiques d'imponació. Els materials
estudiats són 1 fragment de campaniana A i 3 d'amfora. Entre els
d'limfora hi ha una vora de procedencia campaniana. Malgrat l'cscassesa de ceramiques, sembla tractar-se d'un petit asscntament
que pot datar-se de manera aproximada en el segle JI aC. sense
cap relació amb l'important assentament iberic existen! a l'extrem
SE del mateix puig, que s'abandona amb anterioritat al segle IV
aC (Oiiver i Gusi, 1995).
[page-n-89]
4. La Tossa Alta (Benicarló)
31TBE769803.
SIAP; Museu de Benicarló.
Esteve, 1966, 127; Gil-Mascarell, 1973, 31 -32: Meseguer,
I 982, 1O; Fletcher, 1983, 104; Meseguer, 1986, 1 1- 18; O liver,
J989a, 211; Gusi i Oliver, 1989, 87; Meseguer, 1992. S8-62:
Gimeno, 1993. SS; Oliver, 1996a, 197-198: Arasa. s. 11. "Tossa
Alta, la", a Aranegui. 1996, 168; Arasa. s. 11. "Tossa Alta, La", T IR
K/J-3 1, 1997, 161; Arasa, 1997b, 1149.
Esta s ituat sobre un estrep de la serra que tanca el pla litoral
per l'oest (166m), a poc més de 6 km de la costa. Ellloc ocupa
una posició estrategica, presenta unes bones condicions defensives i permet un excel·lent control visual, puix domina la plana
litoral, el camí que la segueix i el que penetra cap a !'interior. Els
seus vessants presenten un fort penden! pel SE i NO i són més
suaus pel NE i SO, amb una altitud relativa de 80 m. El cim té la
forma d'un altipla allargat i oriental NE-SO. El !loe no permet un
habitat arrecerat més que en els vessants S-SE, esta parcel·lat i
enn i actualment cobert en pan d ' una espessa vegetació. Els seus
eixos ami den 130 x 4S m; O Ji ver ( 1996) Ji atribueix una superfície aproximada de 0'45 ha. Els assentaments visibles són el Puig
de la Misericordia, el Puig de la Nau, el Poaig, la Picossa, e l Mas
d'Aragó i la Curolla (Cervera del Maestre), i e l més proxim és el
Poaig, situat a 4 '5 km cap al SSO. Es troba empla~at a la banda
dreta del camí de Benicarló a Cervera i a uns 2 km del camí deis
Moliners. L'aig ua és escassa e n aquesta zona; e l barranc del Pou
Bonet esta situat a 0 '8 km cap a l'oest.
El jaciment fou donat a conéixer arran de l'estudi d'Esteve
(1966) sobre la necropolis del Bovalar, s ituada a l SE del jaciment,
qui esmenta la troballa en el poblat de "cerámica helenística
corriente, monócroma, con barniz negro y palmetas estampadas".
Entre les ceramiques atiques estudiarles per Rouillard de la
col·lecció d'Esteve no apareixen les d'aquest jaciment, perla qua!
cosa deu tractar-se d ' una referencia a ceramica campaniana A.
L'any J978 un grup d ' aficionats de la població hi van obrir un
sondeig. Meseguer ( 1986) esmenta cera mica de vernís negre trobada en superfície, de la qua! reprodue ix un fragment decorat amb
una palmeta impresa. Oliver va fer un sondeig en la zona septentrional del jacimentl'any 1987. Al seu torn, Gusi i Oliver (1989)
plantegen la possible existencia d'un edifici públic a partir de la
troballa d ' una placa de terracuita decorada que daten en el segle 11
aC. L'assentament estava protegit per una muralla, de la qua! és
visible un tram construi't en part amb grans carreus a la banda est,
amb una possible to rre en el seu extrem sud. Oliver ( 1996a) assenyala la presencia de murs de mampostería de direccions d iferents
que conespondrien a dos moments d 'ocupació i data la necropolis en la segona meitat del segle VI.
L'ocupació de l jaciment presenta, a la llum deis materia ls fins
ara coneguts, tres fases: la primera se situa entre e ls segles VI i IV,
a la qua! corresponen alguns fragments de ceramica fenicia i 2
fragments de ceramica atica de vernís negre trobats en supe rfície
i les restes de la necropolis del Bovalar. La segona conespon al
pe ríode Iberic Final i es data en el segle II, fonamentalment a partir deis materials italics. Per últim, la tercera correspon al B aix
l mperi (Arasa, 1997b).
Producció
Camooniana A
Ámfora
TOTAl
Forma
lambo~lia
17c
Gret'Oitalica
N~U
Dimensions
1
V 15
:
1 1
7.
1
V: 11
1
7.2
2
Fieura
NF
3
7
10
e::J•rn.
Fig. 17.- Ceramica de la Tossa Alta (Benicarló).
Els materials estudiats són els trobats per Meseguer, els del
sondeig d ' Oiiver i els trobats en les meues prospeccions. En
superfkie les ceramiques són escasses en general. El conjunt de
materials estudiats és de 1O fragments ceramics. Pel que fa a la
ceramica de vernís negre, hi ha 3 fragments de campaniana A, un
d 'ells de la forma Lamboglia 27c. Quant a les amfores, s'han trobat 7 fragments, deis quals un és una vora de l tipus grecoitalic de
transició. Entre els materials trobats en el sondeig de 1987 hi ha
també un fragment d'!unfora ithlica. Tot i que e ls materials pertanyents a aquest període són molt escassos, poden datar-se de
manera aproximada en el segle JI aC, sense que hi haja indicis
d'una major perduració.
5. El Poaig (Peníscola)
31TBE762759.
S IAP; Ajuntament de Peníscola.
Meseguer i Giner, 1980,64 i 67-68; Oliver i Gusi, 1986, 273;
Arasa, 1987b, 129; Oliver, 1996a, 199-200; Arasa, s. u. "Poaig,
el", a Aranegui, 1996, I 26; Arasa, s. u. " Poaig, El" , TIR K/J-3 1.
1997, 122; Arasa, 1997b, 1149: Meseguer, 1998, 75-78.
Esta situat enrnig del pla sobre una lloma d'escassa altura (50
m ). a !'entrada del corredor d ' A lcala de Xivert, a la vora esquerra
de la rambla de Santa Magdalena i a 4'7 km de la costa. Ellloc
controla el cami que segueix el litoral i un canú de penetració cap
a !' inte rior, amb un domini visual prou limita! per l'escassa altura. Les seues condicions defens ives es limiten al costal est, pe r on
la rambla fa de fossat natural. El lloc no permet un habita! arrecerat. El jaciment va ser tallat pel ferrocarril e n dues parts en el segle
passat; fa pocs anys, amb la construcció d ' un nou tra9at pe r a la
doble via, ha estat afectat de nou sense que s'hi hagen fet treballs
arqueologics. Segons Olive r ( 1996a) la seua superf'ície devia
aproximar-se a les 0 '4 ha, pero en l'actualitat no se' n conserva
més de la meitat. Els assentaments visibles són el Puig de la Nau
i la TossaAita i e l més proximés aquest últim, situat a4'5 km cap
al NNE. E s troba prop de l'encreuament e ntre el camins deis
Moliners i de Cerve ra a Peníscola. L'aigua és escassa en aquesta
zona; la rambla de Santa Magdalena esta s ituada a la vora del jac iment.
El jaciment va ser prospectat inic ialment per Meseguer i
Giner ( 1980), e ls quals van obrir un sondeig o n aparegué un mur.
Alguns frag ments de ceramica feta a ma poden correspondre a
una primera ocupació en el Bronze Final-Ferro Antic. Segons
Oliver ( 1996a) hi ha un primer mome nt d'ocupació iberica en el
segle Y, al qua! correspondrien els nivells trobats e n aquell sondeig.
79
[page-n-90]
En pros peccions poste riors d'Oiiver i meues hem pogut recuperar diversos fragme nts de ceramiques d' irnportació. entre els
quals hi ha algunes vores d'amfores púniques, així com altres
escassos materials corresponents a una reocupació tardoromana
(Arasa. 1997b).
El conjunt de materials estudiats és de S 1 fragments cerámics que corresponen a un mínim de 10 peces: 28 fragments de
ceramica de vernís negre i 23 fragme nts d'ilmfora. La seua procedencia és la següent: en la biblioteca municipal de Peníscola
es conserven 4 fragrnents de cerilmica de vernís negre, una
donació de Giner i Meseguer: 2 de campania na A i 2 de campaniana B: d' aquests. 2 poden ide ntificar-se e ntre els S representats en la seua publicació, mentre que els altres 3 no han
pogut ser localitzats. En superffcie han esta! arreplegats 7 fragments de campaniana A, lS de campaniana B i 23 d'amfora.
Producció
Forma
NMI
CampanianaA
lndetenninada
1
lndetenninada
1
Lmnboglia 1
2
ll: 1
0
B: 11
Lamboglia 2
1
V: 10: B: 5"5:
H: 4: H/V: 0.4
Campaniana B
Lambo~lia 5
Amfora
2
Tarrnconense
TOTAL
18. 1
Canaletes
1
Dressei iA
Palmctes i cstries
9
J canaletes
1
8.3
1
8.4
6. La Picossa (Cer vera del Maestre)
1
8.2
1?
lndetenninada
8:9
1
Lambo2lia 7
Dimensions Observacions Figura NF
..
"Lrn;anee
V 15: 18
:
1
9
18. 5·6
1
23
11
51
1
1
2 canaletes concentriq ues. Respecte a la campaniana B. els 17
fragments pertanyen a la producció tardana; n' hi ha 2 de la forma
Lamboglia 1, 1 de la forma Larnboglia 2. 1 de la forma Lamboglia
S i un altre dubtós de la forma Larnboglia 7. Cal afegi r-hi. a més,
els fragments publicats per Mesegue r i Giner ( 1980) i no localitzats, e ntre els quals h.i ha una vora de la forma Lamboglia 1 i un
fragment de fons decorat amb una "losange". Quant a les amfores.
hi ha 2 vores del tipus Dressel lA i un fragment de cos d'amfora
tarraconense.
Aquest conjunt de materials pot datar-se e n els segles Il-1. Les
amfores Dressel 1A poden datar-se en la segona meitat del segle
JI. En conjunt, els fragments de campaniana B tardana -en particular el decorat amb una " losange"-, i el d'amfora tarraconense
poden datar-se e n la primera meitat del segle l. En aquest ambient
resulta anomala l'absencia de ceramica de parets fines i de troballes monetaries, de les quals no se'n té notícia. En conclusió, l'oc upació corresponent al període Iberic Final pot datar-se almenys
des de rnitjan segle li fins a un moment indeterminat de la primera meitat de 1' 1 que pot situar-se cap al 7S/50.
).
j
31 TBE74 1832.
SIAP; col·lecció de C. Borrás.
Arasa, 1987b. 129; Oliver, 1989a, 2 11 : Oliver, 1990-91, 18 1:
Oliver, 1996a, 19 1-192: Arasa, s. 11. "Mas d' Aragó, El", TIR K/J31 ' 1997' 1ol.
Ocupa un cim situat a la banda dreta de la rambla de Cervera
(200m), a 1O km de la costa. Ellloc perme t un gran control visual
de l'entorn i té unes bones condicions defensives, arnb una altitud
relativa de 60 m, pero només possibilita un habitat arrecerat pel
seu vessant meridional. L' únic accés es troba en e l costat est. El
cim esta parcel·lat i erm, arnb terrasses situades a diferents nivells;
els pendents són mol! pronunciats. Oliver (1996a) li atribueix una
supe rfície de 0'75 ha, que em pareix excessiva. Els assentaments
visibles són el Puig de la Misericordia, el Perengil, la Tossa Alta,
la Curolla (Cervera del Maestre), el Mas d' Aragó i el Castell de
Cervera i el més proxim és el Mas d' Aragó, situat a 2' 1 km cap a
!'OSO. El camí de Benicarló a Cervera esta situat a poc més de 2
km cap al sud. L'aigua és escassa en aquesta zona; la rambla de
Cervera esta situada a 0'5 km cap al NO.
El j aciment fou prospectat inicialme nt per V. M eseguer i C.
Borrás. Oliver hi va fer un sondeig. En superfície s'han trobat
fragments de calats decorats amb rnotius fi tomorfs i un penjoll
zoomorf de bronze. L'assentament presenta dos moments d'ocupació: el primer en els segles VI-V, amb una fortificació documentada en el sondeig, i e l segon en el període Iberic Final, al
qual potser correspon el recinte murat que e nvolta el jaciment.
Del primer s' han trobat fragments d 'amfora fenícia del tipus
Vuillemot R. 1 i de ceramica atica de figures roges (Oiiver,
1990-91 ). Del segon s'han trobat en superfície alguns fragments
de campaniana A i d'amfores italiques i púnicoebussitanes. No
m'ha estat possible examinar directament les ceritmiques italiques, per la qua) cosa date de mane ra aproximada aquesta segona fase e n e l segle 11.
Fig. 18.- Ceramica d el Poaig (Peníscola).
7. El Mas d'Aragó (Cervera del Maestre)
Pel que fa a la ceramica de vernís negre, hi ha 9 fragments de
campaniana A i 17 de campaniana B. De campaniana A no hi ha
cap forma reconeixible, pero sí 2 bases amb decoració: una amb
palmetes envoltades d'una orla d 'estries i l'alt.ra arnb un rrúnim de
80
3 1TBE720827.
SIAP.
Borrás, 1987-88, 38 1. 387 i 390; Borrás, 1988, ISO; Borrás i
Selma, 1989, 667 i 671-672; Borrás, 1990; Oliver, 1990-9 1, 18 1;
[page-n-91]
Femández izquierdo. 1995a. 212 i 215; Oliver, 1996a, 192-193:
Arasa. s. 11. "Mas d'Aragó, el'', a Aranegui, 1996a, 99-101; Arasa, s.
11. "Mas d' Aragó. El'', TIR K/J-31, 1997, 101; Arasa. 1997b, 1149.
Estit situat sobre el marge dret de la rambla de Cervera i
del barranc de 1' Alba ( 183 m). a 11 '5 km de la costa. És una
lloma allargada i orientada cap al NO que davalla en pendents
suaus cap al NE i SO, actualment parcel·lada i conreada. El
lloc esta prop d'un camí de penetració cap a !' interior i té un
domini visual prou limilat a causa de l'escassa altitud.
Presenta unes mínimes condicions defensives. amb un facil
accés pel sud. i no permet un habitat arrecerat. Els límits del
jacimem no estan ben definits. pero pot considerar-se de
reduldes dimens ions. Els assentaments visibles són la Tossa
Alta, la Picossa i el Castell de Cervera i el més prox im és
aquest darrer, situat a 2'1 km cap a I'ONO. El camí de
Benicarló a Cervera passa a 0' 6 km al sud del j aciment.
L' aigua és escassa en aquesta zona; el barranc de 1' Alba esta
situat a O 3 km cap a 1' oest.
'
El jaciment fou donat a conéixer per Borrás a rran de la !robaila de restes d'epoca altimperial; aquest hi va realitzar 5
campanyes d' excavació al llarg deis anys 1983-87, centrades
en la seua major part en la zona ocupada pel jaciment altimperial. L' assentament compta amb cinc fases d' ocupació entre
els períodes iberic i allmedieval. les dues primeres corresponents a l'epoca iberica. Només un deis sectors parcialment
excavats (11) correspon a l'assentament iberic, on s'han trobat
alguns fragments de ceriimica atica de vernís negre que poden
datar-se en e ls segles V-IV (Oliver. 1990-91 ). Pe l que fa als
materials de la fase iberoromana, es va n trobar, tant per la
zo na corresponent a l'assenta ment iberic com pel roma,
alguns fragments de ceritmica campaniana A i B i d'amfora
deis ti pus Dressel 1A i 1C. Entre la cera mica iberica trobada
e n les excavacions hi ha alguns fragments amb decoració filomorfa i de ca1ats. D' altra banda, Fernández Izquierdo (l995a)
assenyala la possibilitat que en el sector III , on es !roben els
forns ceramics, es podría haver produH també una variant
d'iimfores del tipus Dressel l.
En e l sector V, per davall de les estructures a ltimperials
corresponents probablement a un torcularium, es va trobar un
deposit formal sobretot per colls d'amfores, possiblement de l
tipus Lamboglia 2, i restes d'un petit forn metal-lúrgic del
qual quedaven alguns alveols, al voltant del qual es va recuperar gran quantitat d'escoria de metal!. La seua situació,
aparentment en un mateix nivell d ' ocupació anterio r a les
estructures altimperials, permet aproximar la seua datació en
el període iberoroma, tal vegada en la primera meitat del
segle I aC.
La presencia d'aquests materials ceramics permet confirmar
!'existencia d'una ocupació iberoromana, possiblement en el
mateix lloc de l'assentament altimperial, en els segles 11-1, sense
que puga precisar-se si hi ha continu'itat entre ambdues fases .
8. La Curolla (Ccrvcra del Maestre)
31 TBE806735.
SIAP.
Fletcher, 1972, 106-107; Oliver. 1978, 272-273; Siles, 1985,
383, núm. 1744; Untermann, 1990, MLH fU, 2, 359, F.l.l; Oliver,
199Ia, 93-94; Oliver, 1996a, 196- 197: Arasa, s. u. ''Mas d' Aragó,
El", TIR K/J-3 1, 1997, 101 ; Arasa, l997b, 1150.
Es ta empla<;:at en una lloma s ituada entre els barrancs de
l' Hortolii i del Po u de Bonet ( 172 m). a 9 km de la costa. El
Jloc ocupa una posició estrategica, puix controla e l camí de
penerració cap a !' interior i la depressió del pou de Bonet, una
rica plana que s'estén a l'est del jaciment. Presenta unes bones
condicions defens ives, amb una altitud relativa de 40 m. pero
no pennet un habitat arrecerat més que en e l seu vessant meridional. El cim adopta la forma d'un altipla de forma allargada. envoltat de pendents poc pronunciats. L'ocupació degué
estendre 's per aquesta zona i possiblement per les te rrasses
meridionals. El cinturó exterior que envolta aquest altipla. format per grans amuntegaments de pedres, potser senyala el
tra~at de la muralla. Oliver (J 996a) Ji calcu la una superfície
aproximada de 0' 5 ha. Per les dimensions i característiques
del jaciment devia estar organitzat al voltant d'un carrer central, probablement amb una zona d'ocupació situada a !'exterior del recinte en el vessant meridional. Els assentaments
visibles són la Tossa Alta i la Picossa i e l més proxim és
aquest darrer, situat a 2'7 km cap al NNE. El camí de
Benicarló a Cervera esta situat a 0'2 km cap al sud. L'aigua és
escassa en aquesta zona; el barranc de l'Hortola esta situat a
O' 1 km pel nord.
El jaciment fou donat a conéixer per Fletcher ( 1972) e n
publicar una inscripció iberica pintada trobada per Giner
(... ]í·stolka), que el va donar a conéixer amb e l toponim d'un
pou proxim: e l Po u Nerio l. Posteriorment el va prospectar
Oliver. Els materials estudiats corresponen a aquestes prospeccions i sobretot a les efectuades posteriorment per mi.
Alguns fragments de ceramica feta ama poden correspondre a
una ocupació inicial en el Ferro I. Les importacions més antigues són alguns fragments de ceramica iltica de vernís negre
que poden datar-se en els segles V-IV. També hi ha al!res fragments de produccions indeterminades. La resta de ceramiques
d'importació, molt més importan! quantitativament, pertany a
la dan·era fase d'ocupació iberica del jaciment, en e ls segles
JI-J. En general, els fragments de ceramica de vernís negre i
d'amfora són abu ndants e n l'altipla del jaciment. o n sembla
que es va concentrar la població. Alguns altres fragments trobats al peu de la zona alta. entre ceramica iberica, potser
corresponen a una extensió extramurs de la zona ocupada.
Entre la ceramica iberica hi ha a lguns fragrnents de vora de
calat i tenal1a del ti pus A 1.2.1. de Mata i Bonet ( 1992, 125).
Alguns fragments de ceriimiques africanes permeten precisar
una darrera fase d ' ocupació tardoromana (Arasa, 1997b).
3%
D
Campania_ A
.la
O
Campa1liana 8
0
P ...t.gñs.
Grafica amb els percentatges de les ceramiques de vernís negre.
En total s'han estudia! un total de 166 fragments cerii.mics,
deis quals 120 són de ceramica de vemís negre, 3 de ceramica de
parers fines, l de ceramica comuna i 34 d'arnfora.
81
[page-n-92]
CampaniwA
Forma
1Ni\U
Lambo21ia 6
!
l.:unbo,li3 23
Producció
NF
1
Dimensions
Observacions Figura
19. 1-2
lambo,lia 27a-b 3
V:
l.:unbc)#lia 278
1
V:20
Lambo,lia 36
6
1~:
18:20
19.8-10
19.11
V: .lO
19.3-7
lndetcmlinada
Fon<
Rose1a
19. 16
lndetermin:wl3
B:n
1 canaletes
19. 1
5
úrnfi1: ./t{.
19. 17-18
lndetenninada
lndetcrmin:Mia
19. 12-1~. 1' 72
Lamboglia la
2
V: 1
0:14
19. 20.21
lambo~lia
Campaniana 8
s:n:n:n
3
B: 9: 11
5
2 canaletes
V: 30:.11
1
ndcterminndu
B: 11
~ 1
20. 1
-3
Canalete;
Indeterminada
20.~
úr.dit incomplet
l.
!-.1 canalete<
i eslrks
lndetem1inada
l'a5ta ~risa
20.5-6
Indeterminada
o
~5
1
3
Paret> Fines
lndetermonada
1
Comuna
lndetem1inada
1
Ámfores
Grecoilihca
1
V: U
.l
V 12: 13: 15
:
20. 11:
21. 1-2
f
20. 10
Dm~IIA
TOTAL
20.7-9
3
1
166
T
\
~2
25
d""·
"=
1
7..
Fig. 20.- Ccra mica d e la Curolla (Cervera d el Maestre).
~-
•
••
)
)
"
2
·~ ••
b .
••
Fig. 19.- Ceramica de la Curolla (Cer vera del Maestre).
82
o'í:=====:=:~:::::=i cm.
s
Fig. 21.- Ccriimica de la Curolla (Cervera del Maestre).
Pcl que fa a la ceramica de vernís negre, hi ha 72 fragments
de campaniana A (60%), 45 de campaniana B (37'5%) i 3 de pasta
grisa (2'5%). Entre els de campaniana A les formes documentades
són poqucs: 6 exemplars del plat Lamboglia 36, 3 del bol
[page-n-93]
Lamboglia 27a-b i 1 de la copa Lamboglia 27B, 2 del plat
Lamboglia 6 i 1 del plat Lamboglia 23. Quant a la decoració, hi
ha un fragment de fons amb una roseta de 5 petals i uns altres 6
amb 2/3 canaletes concentriques. Uns altres 2 fragments presenten possibles esgrafiats incisos incomple ts. Pel que fa a la campaniana B. 39 fragments (86'6%) poden adscriure's a la producció
mitjana de Cales, 1 deis qua! pe1tany a la producció " Byrsa 66 1" ;
i 5 ( 13' 3%) a la tardana. Les formes presents són 3 exemplars de
la patera Lamboglia 5 i 2 de la copa Lamboglia l . Els motius
decoratius són les canaletes concentriques, a soles o combinades
amb una o rla d'estries. Un fragment té un possible esgrafia!.
Finalment, hi ha també 3 fragments de campaniana de pasta grisa.
Qua nt a la cerilfnica de parets fines, hi ha 2 bases. De ceramica comuna, només hi ha un petit fragment de cos de tipología
indeterminada. Respecte a les amfores, e ls fragments són notablement abundants, to t i que només s'hi han pogut identificar 5
exemplars: 2 de ti pus grecoitalic de transició i 3 del ti pus Dressel
lA.
En resum, les ceramiques estudiades permeten confirmar la
intensa ocupació de l'assentament en el segle TI. La forma
Lamboglia 23 de campaniana A i l'amfora grecoitalica de transició proporcionen la datació més antiga, entre el final del segle III
i la primera meitat del segle 11, mentre que els fragments decorats
amb canaletes d'aquesta producció i e ls de parets fines poden
datar-se de manera general en la segona meitat d'aquest segle. Els
escassos fragments de campaniana B tardana proporcionen la
datació més recenten e l pas del segle U a 1'1. La seua ocupació,
dones, sembla prolongar-se al llarg de to t el segle II fins a un
moment q ue no sembla anar més enlla del 100/90.
9. El Castell de Cervera del Maestre
31 TBE689819.
Col·lecció Esteve; S IAP.
Forcada, 1975, nú m. 1; Rouillard, 199 1, 393; Forcada, 1992,
40; Oliver, l996a, 195.
Esta situat en una elevació de forma tabular que s ' ah,:a a la
vora esquerra de la rambla de Cervera (348 m), a 13' 5 km de la
costa. El lloc ocupa una posició estrategica, puix controla e l
camí de penetració cap a !'interior. Presenta unes bones condicions defensives. amb una altitud relativa de 80 m, pero no permet un habitat arrecerat més que en el seu vessant meridional. El
cim adopta la forma d' un altipla de forma allargada, envoltat de
pendents poc pronunciats. Segons J. M. De Antonio, de l'equip
q ue hi treballa, la superfície del recinte del castell és de 0'7 ha.
que és possiblement la maxima que podría abastar l'assentament
iberic. Les ruines de la important fortificació medieval que li
dóna nom s'estenen per tota la superfície i vessants, de manera
que no és possibe fer precisions sobre l'area ocupada e n epoca
iberica. Els assentaments visibles són e l Mas d' Aragó i la
Picossa, que estan alioeats amb el Castell, i e l més proxim és e l
primer, situat a 3 km cap a !'ENE. E ls camins que puge n des de
la costa conflueixen poc abans i segueixen fins a la població.
L'aigua és escassa e n aquesta zona; la rambla de Cervera es
troba a 0'2 km de la població.
El castell medieval apareix esmentat des de la seua donació
per Ramon Berenguer IV e l 1157 a l'orde de !'Hospital. Després
de la conquesta cristiana el 1233 va passar a l'orde de Montesa en
13 19 (Forcada, 1975 i 1992). L' assentament iberic esta completament arrasat a causa de les editicacions medievals. Només la troballa d'escassos fragments ceramics confirma la seua ocupació en
e poca iberica. Fou prospectat per Esteve i posteriorment, entre
alu·es, per Oliver. De la col·lecció arqueológica del primer.
Rouillard ( 1991) esmenta una copa atica de vernís negre de la
segona meitat del segle V, !' única peca d' importació trobada.
Entre la ceramica iberica, solament la base d' un plat amb decoració pintada al fons interior pot tenir una datació tardana. Només
aquest i ndici i l'estrategica pos ició que ocupa el jaciment permeten considerar molt possible la seua ocupació fins als segles 11-1.
2. EL CORREDOR D'ALCALÁ DE XIVERT
10. El Corral del Roio (Aicala de Xivert)
3 1TBE6669.
Masdeu, 1800, 267-268, núm. 1664; Ceán, 1832, 38-39;
Valcárcel, 1852, 10-11 , lam. 1, 12- 13; Mi ralles del Imperial, 1868,
34; Zaragoza, 1877, 70; Hübner, 1893, 154, núm. XX-XXI;
Sarthou, 1913- 15, 841; Almarche, 1918, 31 i 57; Tovar, 1951,
3 13; Fletcher i Alcácer, 1956, J49, !53 i !58; Bru, 1963, 11 1;
Fletcher, 1965b, 7; Esteve, 1966, 146; Gil-Mascarell, 1973, 32;
Oliver, 1978, 268; Oliver, 1981 , 208-209; Meseguer, 1983, 79;
Siles, 1985, 177 i 268, núm. 708 i 1167; Arasa, !987b, 129:
Oliver, 1991a, 92; Untermann, 1990, MLH lli, 2, 364-365, F.3. 1F.3.2; De Hoz, 1995, 60.
Aquest corral esta siruat al vessant de l'extrem est d' un contrafort de la serra d'En Borró (220 m), a la banda oest del corredor. La prospecció de la zona al seu voltant només ha permes locaIitzar un assentament altmedieval. És possible que el jaciment
estigués s ituat en la zona del peu de muntanya, actualment parceJ.lada i conreada, on no tindria condicions defensives pero es
trobaria arreceral i exerciria un núnim control visual de l'entorn.
El lloc esta situat a l km de la part central del corredor, per on
transcorre el camí de la costa. L'aigua és escassa en la zona; el
barranc de la Basseta Blanca es troba a l km cap al SO.
Segons Valcárcel, en aquest !loe es van trobar dues inscripcions
iberiques que estaven encastades en una antiga construcció. Una
(núm. 12) "estaba colocada en una muralla de obra cimenticia, ó
piñoneada de argamasa antiquísima, cuya extructura y materia no
tiene semejanza con las obras romanas, godas ó moriscas. Esta
muralla tenia mas de ocho palmos de espesor". L'altra (núm . 13)
"estaba colocada en un trozo de torrecilla antigua de las mismas ruinas ya descritas, y fué descubierta en 11 de marzo de 1791 ". D'altra
banda, aquest mateix any "se descubrieron,( ...) haciendo excavaciones (...) cuatro urnas cinerarias de barro oscuro y de la forma que
aparece en el dibujo número 14. Tenían diez pulgadas de altura y
conservaban dentro cenizas y prutes de huesos humanos: estas urnas
estaban taladradas para introducir un alambre que ajustase y cerrase
bien la cubierta con e l cuerpo de la vasija. Tambien se hallaron unos
idolillos de bronce fig urando ciervos paletos, y ademas varias puntas y casquetes de lanzas y de otras armas bastante oxidadas. (. ..)".
La inscripció núm. 12 estava trencada (fig. 22, 1); el camp
epigrafic apareixia dins d'una cartela formada per dues línies horitzontals incises. És molt possible que, pel fet de trobar-se trencada,
el text no es conservas sencer. almenys en el principi. La lectura
deis onze signes conservats és la següent: -}nbatars/akuskiif-. La
inscripció nú m. 13 estava igualment trencada (tig. 22, 2); e l camp
epigriitic estava limitat almenys per una línia horitzontal incisa. La
lectura deis cinc signes conservats és insegura pel deficient estat de
83
[page-n-94]
conservació: - ]kules-. Possiblement es tracia de dos textos funeraris en que deuen figurar sengles antroponims.
Entre e ls materials esmentats. les urnes deuen pertimyer al
tipus d'orelletes, cas e n que la seua datació se situaría en e ls
segles VI-V. Pero. a banda de la inseguretat d'aquesta interpretació. la datació difícilment pot estendre's a les dues inscripcions. Aquestes. possiblement de caracter funerari, estaven reaprofitades com a elements constructius en un edificí e nderrocat
i deuen correspondre a una ocupació del !loe en un moment posterior. en els segles IJ-1.
extructura. Entre las minas se descubrió la inscripción de letras
desconocidas del número 15. Tenia un pié de alto con otro y dos
pulgadas de ancho ( ... )'· i "era de mármol negro". Z
de la troballa es trobava a la distancia esmentada "en dirección
de Peñíscola y en el extremo Nordeste del valle ( ... ) ...
Possiblement aquestes són les ru·ines i la inscripció que Ruiz de
Lihory (1906) esmenta com trobades "en un repliegue formado
por los montes de Chiven y de EmboiTó". e l que ha portal a
alguns autors a creure que es tractava d'una altra inscripció.
Sembla que també estava reaprofitada com a element constructiu, puix no hi ha seguretat que les ru'ines esmentades siguen de
la mateixa epoca.
Fig. 23.- lnscripció ibCrica de Polpís (Aicalli de Xivert), segons A. Valcárcel.
F ig. 22.- lnscripcions iberiques del Corral del Roio (Aicala de
Xivert), segons A. Valcárcel.
11. Polpís (Aicala de Xivcrt)
31 T BE6868.
Conyngham. 1790, a Estellés i Pérez Durá, 1991 , 426, núm. 6;
Masdeu, 1800.267-268. núm. 1663; Valcárcel,l852, 11, 11un.l. 15;
Miralles del Imperial. 1868. 34: Zaragoza, 1877. 76: Hübner, 1893,
154. núm. XIX: Ruiz de Lihory, 1906, 17; Sarthou. 1913-15, 841:
Tovar, 1951, 293; Fletcher i Alcácer, 1956, 149 i 158; Bru, 1963,
111; Olíver, 1978, 268; Siles, 1985, 88. núm. 289; Arasa, 1987b,
129; Untermann. 1990. J1.1LH m. 2. 365. F.3.2; Olí ver, 1991 a, 92.
Aquesta partida estll situada a la banda est del corredor. en la
zona que afronta amb e l terme municipal de Santa Magdalena de
Polpís i prllcticament enfront del jaciment del Corral del Roio. En
aquesta zona la serra de Xivert davalla des deis 340-320 m d'altitud fins a ls 150m en la zona central del corredor. És possible que,
com s ' ha plantejat peral cas anterior, e l jaciment estigués siruat
en la zona del peu de muntanya, actualment parcel·lada i conreada. on no tindria condicions defensives ni es trobaria aiTecerat.
pero excrciria un mínim control visual de l'entorn. La zona estll
situada a partir de 0'8 km de la part central del corredor, per on
transcorre el camí de la costa. L'aigua és escassa en la zona: el
barranc de la Coveta Roja travessa la part alta d'aquesta partida.
Segons Va !cárcel ( 1852), "en la partida llamada de Polpis.
lugar arruinado hoy dia, situado á dos leguas con corta diferencia al Noroeste de Alcalá de Chisvert y en su término, se reconocen tambien ruinas de edificios análogos y de la misma
84
Les dimensions que dóna Valcárcel cotTesponen aproximadament a 30 x 35 cm. Quant al tipus de pedra. és conegut que
Valcárcel utilitza sovint el terme marbre per a referir-se a la pedra
calcllria, com deu succeir en aquest cas. El camp epigraftc eslava
limitat, almenys en la part inferior, per una línia incisa horitzomal
(fig. 23). Pel fet de trabar-se trencada. és possible que el text no es
conserve sencer. La lectura deis vuit signes conservats és la següent:
-}balaí-koiaba{-. Possiblement es tracta d'un text funerari en que
deu figurar un antroponim. Com en el cas del CoiTal del Roio, la
presencia d ' una inscripció iberica sobre pedra. possiblement de
caracter funerari, és l'únic indici de datació en e ls segles 11-1.
12. El Corral Blanc (Alcala de Xivcrt)
31TBE640676.
SIAP.
Arasa, 1987b, 62-63; A.rasa, s. u. "Corra l Blanc, el'·, a
Aranegui, 1996, 63-64; Arasa, 1997b, 1150.
Esta situat al peu de muntana del vessant est de la serra de
Murs ( 190 m), al voltant d'una edificació mig derrocada i a 9'3
km de la costa . El !loe es troba més alt que la vall, amb una a ltitud relativa de 1O m; té possibilitats defensives, amb una visibilitat prou amplia, estll orientat a !' ESE i no permet un habitat
arrecerat. La zona estll parcel·lada i conreada. Els assentaments
visibles són Alió. la Séquia de Lava. el Castell d ' Alcala i Alcala
de Xivert. i e l més proxim és el primer, situat a 0'7 km cap a l
SSE. El lloc esta situat a 1'4 km cap a I'ONO de la zona central
del corredor que segueix el camí de la costa. L'aigua és escassa
en aquesta zona: a O' 1 km cap al NE passa un barranquet.
Al voltant d'aquesta construcci6 es troben alguns escassos fragments cerllmics d'epoca iberíca, tardoromana (Arasa. 1997b) i altmedieval, entre els quals es va arreplegar un sol fragment de campaniana
B tardana, que és part d'una base decorada amb canalates concentrí-
[page-n-95]
ques. Perla pobresa de matetials, sembla tractar-se d'un petit asscntarnent arnb una ocupació de curta durada que pot datar-se de manera
aproximada entre el daner quan del segle n i la meitat de r l.
13. Alió (Aicala de Xivert)
3 1TBE642672.
SIAP.
Esta silllat a la banda oest del corredor ( 180 m). en una zona
de pendent suau i a la vora esquena d'un barranquet. a 9'3 km de
la costa. El lloc no té possibilitats defensives, no permet un habita! arrecerat i té una visibilitat molt limitada. La zona esta parcel·lada i conreada i no es conserven restes constructives. Els
assentaments visibles són el Corral Blanc i el Castell d' Alea la i el
més proxim és la Séquia de Lava, situat a 0'3 km cap al SSO. El
lloc esta situat a 0'9 km al NO de la zona central del corredor que
segueix el camf de la costa. L' aigua és escassa en aquesta zona: a
la vora del jaciment passa l'esmentat bananquel.
Els materials es troben als dos costats d'un cami particular, sobretot a la banda NO, un poc més elevada, on apareixen alguns fragments ceramics concentrats en una arca molt redu'ida. Entre l'escassa
cerlun.ica iberica feta a tom hi ha 2 fragments de tenalles del tipus A
1.2.1. de Mata i Bonet ( 1992) i 1 fragment de calat. Pel que fa a les
ceramiques d' importació, hi ha 1 fragment de campaniana A, 2 de
campaniana B tardana i 5 d'amfora, entre ells un pivot i un fragment
d'ansa. Tot i tenint en compte la pobresa de materials, sembla tractarse d'un petit assentament amb una ocupació de curta durada que pot
datar-se de manera aproximada entre mitjan segle II i mitjan segle L
14. La Séquia de Lava (Aicala de Xivert)
3 1TBE641669.
SIAP.
Melchor, 1995, 48-50.
Esta situat a la banda oest del corredor ( 180 m), en una zona de
suau pendent a la vora esquerra del camí que Ji dóna nom, a 9 km
de la costa. El lloc no té possibilitats defensives, no permet un
habitat arrecerat i té una visibilitatmolt limitada. La zona esta parecHada i conrcada i no es conserven restes constructives. Els
assentaments visibles són el Corral Blanc, el Castell d' Alcala i
Alea la de Xiven i el més proxim és Alió, situat a 0'3 km cap al NE.
El !loe esta situat a 0'9 km al NO de la zona central del corredor
per on segueix el camí de la costa. L'aigua és escassa en aquesta
zona; a O 5 km cap al SO es troba el barranc del Pou del Salze.
'
El jaciment fou localitzat per Melchor ( 1995) 1' any 1993 en
una campanya de prospeccions encarregada per la Conselleria de
Cultura en finques dedicarles al conrcu de la vinya que anaven a
ser transformades. Els materials que va trobar estan constitu'its
fonamentalment per ceramica iberica. pero també hi ha alguns
fragments de teula i d'amfora d'epoca imperial. Un grup minoritari el formen dos fragrnents d'arnfora campaniana, un d'ells pertanyent a una ansa, i un altre de cerarnica comuna de la matcixa
procedencia. En la meua prospecció vaig trobar un petit fragment
de campaniana A amb el vernís quasi perdut. A panir d' aquests
escassos materials. el jaciment pot datar-se en el segles n-1.
15. El Castell d ' Aicala (Alcala de Xivert)
31TBE669658.
SIAP.
Forcada. 1975, núm. 15; Bazzana, 1976; Bazzana, 1992, l.
41 2-4 13; Porcada. 1992. 40: Neumaier, De Antonio i Vizcaíno.
1998, 202. fig. 14, núm. 24.
Esta situat en una forrnació tabular que s'al,:a en el costat
oriental de l corredor (389 m). a la vora sudoest de la serra d'lrta i
a 6'5 km de la costa. El lloc reuenix unes excel·lents condicions
defensivcs pel seu difícil accés. amb una altitud relativa de 200m:
permet el control visual del corredor i possibilita l'habitat arrecerat en el vessant meridional. El castell medieval i la població contigua han transfom1at el lloc per complet. En l'actualitat la zona
esta ocupada per un bosc de pins. Segons .1. M. de Antonio. de l'equip que hi treballa, la superffcie del recinte del castell, excloent la
vila. que és la de la formació tabular sobre la qual s'assenta, és de
0'2 ha. possiblement la miixima que se Ji pot atribuir a l'assentament iberic. Els assentaments visibles són el Corral Blanc, Alió, la
Séquia de Lava. Alea la de Xiven. el Palau, Regalfarí i el Maset i el
rnés proxim és Alcala de Xivert. situat a 2'5 km cap a roest. Ellloc
esta situat a 1'3 km de la zona central del corredor per on segueix
el camf de la costa. L'aigua és escassa en aquesta zona: el ban anc
deis Ametlers discorre a 1'5 km cap al SO.
Apareix esmentat en les fonts arabs amb el topOnirn hisn
Subrw. Alfons 11 el va donar l'any 1169 a l'orde del Temple, quan
apareix corn el castell d' Exuvert (María, 1933a), donació confirmada postcriorment per Jaurne 1 (María, 1933b i 1933c). Pel que
fa al toponim Xivert, Barceló ( 1982. 228) assenyala que pot tenir
una etimología llatina i no arabiga. La fortiticació medieval va ser
esudiada inicialment per Bazzana ( 1976).
Des de 1996 fins a l'actualitat s'estan realitzant treballs d'excavació a !'interior del recinte medieval que han permés confirmar l'ocupació antiga del U rnitian,:ant la trOballa de cernrniques en nivells de
oc
reblit (Neuamier. De Antorúo i Vizcaino, 1998). El jaciment presenta
una primera fase d'ocupació en els perfodes antie i mitia de I' Edat del
Bronze. La segona fase correspon a la l Edat del Feno, amb rnaterials
deis Camps d'Umes que poden datar-se de manera aproximada en el
perfode 750-600. La tercera correspon a la cultura iberica. amb materials que pcrtanyen als seus tres perfodes. Un fragment de ceramica
sigil·lata hispanica permet confirmar la freqüentació dellloc almenys
en el segle U dC i altres tardoromans poden datar-se en els segles fVV. Entre els materials recupcrats hi ha dos fragments de cflica de ceramica atica de VCJlÚS negre que poden dataHe des del final del segle
Yl fins al principi del fV. Enu-e els materials iberics hi ha alguns fragment~ de cernmica grisa ernporitana i una vora de calat amb decoració
fitomorfa. També s'ha trObat un frdgment de morter púnic ebussita
Producdó
Campani3MA
Forma
N
MJ
Dlmcnsions Obsen·acions Fieura
2~.
NF
L3m!Mlgliu 27a-b
2
Morcl68
1
lndtt~rmináda
l
B: 5
lncklcnnínada
l
8:6
Campanían3 B
t..unlmlía5
Amfor:t
Dn:))(JIA
1
¡•
?
7
8
TOTAL
1
·2
2 bandes
24.3
RO!Otla
2U
2U
7
l
En les excavacions s'indica la troballa d'alguns fragments
de ceramica campaniana A, entre els quals es representa una
base de la forma More! 68 que no he pogut analitzar. Els materials estudiats són 6 fragments de ceramica de vernís negre trobats en les campanyes de 1997-99, deis quals 5 són de campaniana A i 1 de campaniana B. Deis prirners, 2 pertanyen a sengles exemplars del bol Lambog lia 27a-b, 1 és de la copa More!
68 i conserva dues bandes pintades, 1 és una base amb una roseta impresa de 8 petals amb botó central i petits punts entre
85
[page-n-96]
aquells, i 1 altre és també una base, totes dues de forma indeterminada. L'únic fragment de campaniana B és de la producció
tardana i possiblement pertany a la forma Lamboglia 5. Entre els
fons de l'excavació he pogut observar la presencia d' un nombre
indeterminat de fragments de paret d'amfora italica. En una d ' aquestes campanyes es va trobar una amfora practicament completa. possiblement del ti pus Dressel 1A, que no he pogut estudiar. Aquests escassos materials permeten, si més no. confirmar
l'ocupació del Castell d' Alcala e ntre el segle 11 i la primera meitat de 1'1.
O
...........
#*===4
Scm.
.....
Fig. 24.- Cera mica del Castell d 'Aica la de Xiverl.
16. Alcala de Xivert
31T BE642655.
SIAP: Museu de Benicarló.
Oliver, 1990a; Oliver, 1996a, 285; Arasa, s. u. "Alcala de
Xivert", TlR K/J-31, 1997, 33 .
La població d' Alcala de Xivert es troba en una !loma molt
suau situada enmig del corredor ( 162 m), a 8 km de la costa. El
!loe no té condicions defensives, no permet un habita! an-ecerat i
té una visibilitat limitada. Els assentaments visibles són el Con-al
Blanc, la Séquia de Lava, el Castell d' Alea la i el Palau, j el més
proxim és el segon, situat a 1'5 km cap al nord. Per la vora est de
la població passa el camí de la costa. L'aigua és escassa en aquesta zona; per la vora sud de la població, a O' 1 km, discon-e el
barranc del Clot del Gitano.
Es tracta d'una troballa casual en obrir-se una trinxera de
0'5 m d'amplaria pera la instal·lació de la xarxa telefónica al
carrer Sant Josep, en la part més alta de la població, a !'altura
de la casa número 21. R. Ronchera i J. Arnau van recuperar els
materials i en van prendre notes. Oliver va publicar la troballa
basant-se en aques tes notes i en l'estudi deis materials recuperats. Sembla que el jaciment continuava per davall de la
vorera contigua i la casa proxima, estenent-se en sentil transversal a la trinxera que corría al llarg del carrer. Van identificar-se un total de vuit unitats estratigrafiques. En el croquis
publica! per Oliver es veu una petita fossa excavada en el
tapas (UE 007), en la qua! es va depositar l'enterrament, que
es va recobrir d' una terra groguenca sense pedres (UE 006). A
1' interior d' aquest estrat es van trobar els ossos en una cota
més alta i els fragments ceramics al fons. En un extrem es va
trobar una pelvis, la columna vertebral i unes potes d'equid,
me ntre que en l'altre es van !robar dos caps de la mateixa
especie. Pera Oliver es tractaria, tot i que amb reserves, d'un
enterrament iberic tarda, 1' únic conegut a la comarca del Baix
Maestral, en el qua! la presencia de dos cavalls expressaria
una alta posició social del difunt. La presencia d 'equids en
enterraments no és infreqüent, com ha assenyalat el mateix
Olí ver ( 1996a, 296). El fet de no ha ver-se pogut excavar en la
seua totalitat impedeix determinar a ltres aspectes del ritual
funerari .
El material ceramic que es va recuperar estava format per un
recipient iberic de forma globular amb vora en forma de cap d'anec i decoració geometrica pintada, un bol de pasta grisa amb una
banda pintada a la part exterior del llavi, una gerreta de cerarnica
grisa emporitana i, coma únic element d ' importació, una patera
de campaniana A tardana de' la forma Lamboglia 5 (fig. 25). La
seua presencia permet aproximar una datació cap al 125-75, amb
la qua! s'adju la cerarruca iberica que l'acompanyava.
La treballa -tal vegada de caracter funerari- deu indicar la
presencia d ' un assentament iberic, possiblement en aquesta mateixa zona de la població que, corn hem vist, ocupa una petita altura
enmig del corredor d' A !cala, en un cas similar al d'altres assentaments proxims.
D'altra banda, encara que siga una referencia generica, cal
recordar que Va!cárcel ( 1852, 6) di u, en relació amb les troballes
de monedes iberiques d' Almedíxer, que "estas monedas se
encuentran con frecuencia en las inmediaciones de aquella villa"
(Aicala de Xivert). També es coneix la troballa casual l'any 1972,
en un pou deis afores de la població, d ' un as de Sereisken
(Ripolles, 1980, 88; Doménech, 1987, 87; Doménech, 1991, 184185), actualment deposita! al Museu de Benicarló.
Fig. 25.- Ceramica campaniana d'A icala de Xivcrt.
86
[page-n-97]
17. E l Pala u (Aicala de Xivert )
31TBE648622.
SI AP.
Giner, 1969, 250-252. fig. 10- 11, la m. III. 1, i IV, 3; Salvador,
1979; Salvador, 1981 , 322-325, fig. 3a , lam. 2a; Oliver, 1981 ,
207-208; Ribera, 1982.30-31: Gusi i Oliver, 1985, 109; Oliver i
Gusi. 1986. 270: Arasa. 1987c, 129: Oliver. 1990-91 , 177: Oliver,
1991a, 93; Oliver, 1991c, 1094 i 1098; Melchor, 1995, 50; Arasa,
s. u. "Palau, el" , a Aranegui, 1996, 116.
Ocupa una petita liorna situada enmig del pla ( 175 m), a 8 km
de la costa. S'alya a la vora esquerra del camí de Vilanova, amb
una altitud relativa d'uns 3 m i un fort desnivel! per tots els costats excepte per 1'0-NO. Ellloc té condicions defensives, possibilita un habita! arrecerat pe! seu vessant S-SE i permet un control
visual de l'entorn. La zona esta parcel·lada i conreada; e l nivel!
arqueologic sembla completament arrasa!. La seua superfície es
calcula al voltant de O' 14/0' 15 ha. Els assentaments visibles són
el Castell d' Alcala, Alcala de Xivert i el Maset i el més proxim é s
el tercer, situat a 0'4 km cap al sud. La zona central del corredor
per on pass a el ca mí de la costa esta s ituada a l '6 km cap a 1' es t.
L'aigua é s escassa en aquesta zona; el barranc de Regalfarí esta
situat a quasi 1 km cap al SO.
Giner ( 1969) va donar notícia de la troballa, l' any 1968, de
restes atribu'ibles a la necropolis, aparegudes en el curs d ' uns treballs agrícoles a O' 4 km al nord del jaciment. Entre els materials
apareguts hi havia algunes urnes i diversos objectes metal·lics. A
la partida de la Bassassa. proxima al jaciment, es va trabar una
amfora del ti pus Dressel 1A practicament sencera conservada per
particulars. Posteriorment. Salvador ( 1979 i 1981) va fer una descripció de l'assentament i d'alguns materials ceramics. entre els
quals hi havia un fragment de plat trípode fenici. Gusi i Oliver
(1985) assenyalen !'existencia de nivells deis segles Ill-IT. Oliver
( 1990-91 ) ha donat a conéixer diversos fragments de ceramica
atica de vernís negre que poden datar-se en els segles Y-IV. La
ceramica campaniana i les amfores italiques daten la darrera fase
d'ocupació en el segle Il.
Producció
Campaniana A
NMI
Forma
Dimensions Obsenacions Figura
1~:
Lamboglia 27a-b 2
V:
18
Lambo2lia 278
1
V: 28
3
V:20
/
~
J
l,
l.
~-. ~ .
~7
•• 1
12
L
..J
N
F
26.4-7
B: 8
26. 1-2
lodeterminada
1
ndetermi nada
26. 11
B8
:
Lambo~lia
Amfom
Dressel lA
1a
Indeterminada
26. 10
26. 9
Grafit;: ./n:ki>
1
2
1
10
26. 12-13
22
2 canaletes
Indeterminada
Campaniana B
Fig. 26.- Ceramica del Palau (Aicala de Xivert).
26. 8
S: 4
Indeterminada
2 canaletes
l_¡>almcta
lndeterminad3
TOTAL
\
26,3
Lambo•lia 36
rada amb canaletes. Pe! que fa a les amfores. hi ha 2 vares del
tipus Dressel lA i un fTagment de coll decorar amb 2 bandes pintades . La presencia de canaletes en un fons de campaniana A i
d'amfores del tipus Dressel LA proporcionen una datació en la
segona meitat del segle 11. La base de la forma Lamboglia 1 de
campaniana B tardana ofereix la datació més recen! en el pas del
segle TI a 1'T.
16. 14
3
V: 13'5; 1
6
27. 1-2
lb311!<1~olld
1
29
Els materials estudiats són 29 fragments ceramics: 25 de vernís negre i 4 d 'amfora. Deis primcrs, 22 són de campaniana A
(88% ) i nornés 3 són de campaniana B. De campaniana A hi ha 2
peces del bol Lamboglia 27a-b i 1 de la copa Lamboglia 27B, 3
del plat Lamboglia 36, una base decorada amb una palmeta i una
altra decorada amb canaletes ; ru ha també dos fragments amb sengles grafits iberics; hi destaca l' absencia de formes antigues. De
campaniana B nornés hi ha una base de la copa Lamboglia 1 deco-
-¡,L-== --==::ll-...,¡¡5 cm.
Fig. 27.- Ceramica del Pa lau (Aicala de Xivert).
87
[page-n-98]
18. Regalfarí (Aicala de Xivert)
31 TBE612639.
S lA P.
Ripolles, 1980. 88; Ripolles, 1982, 135.
Esta situat al peu del vessant est de la serra de Murs (190m), en
una zona de suau penden! que forma una lloma situada a la vora del
camí, a 9 km de la costa. Ellloc té escasses possibilitats defensives,
en part permet un habita! arrecerat i té visibilitat només cap a l' E i
SE, cap a on s'orienta. L'altitud relativa és de 5 m. La zona esta parcel·lada i conreada i recentment ha estat objecte d'una transformació aglÍcola; no es conserven restes constructi ves. L' area de dispersió deis materials es limita a algunes parcel·les. L'únic assentament
visible és el Castell el' Aleala i el més proxim és el Maset. situat a
1'5 km cap a l'est. El jaciment queda en la part oest del con·edor i
aparta! del camí de la costa que el segueix. L'aigua és escassa en la
zona; el bammc de Regalfarí esta silllat a 0'5 km cap a l'ENE.
La notícia de la troballa en aquesta partida d'un as de Baitolo
(Ripolles. 1980 i 1982) m'hi va portar a la prospecció de diversos
punts, en un deis quals vaig localitzar les restes d'aquestjaciment que
tal vegada estiga relacional amb l'esmentada troballa. Entre escassos
fragments de ceramica iberica, vaig trobar 2 fragments d'amfora un
deis quals con·espon a una vora del ti pus Dressel lA de pasta campaniana (fig. 28). Amb aquests escassos materials, el jaciment pot datarse entre la segona meitat del segle TI i la primera de 1'1.
O
te:=w
_.
Scm.
FEFMI
Fig. 28.- Ceritmica de Regalfarí (Aicala de Xivert) .
19. E l Maset (Aicala de Xivert)
31TBE628638.
SIAP.
Est troba en una suau lloma silllada enmig del pla ( 178 m), a
la vora esquerra del camí de Subarra. a 7'8 km de la costa. Ellloc
no té condicions defensives, no permet un habitat arrecerat i té una
visibilitat molt limitada. La zona esta parcel·lada i conreada. Els
assentaments visibles són el Castell d' Alcala, Al cala de Xivert i el
Palau i el més proxim és el tercer. situar a 0'4 km cap al nord. El
jaciment queda un poc desplar;:at a I'oest del corredor i del camí
que el segueix. L'aigua és escassa en la zona; el barranc de
Regalfarí esta situat a 0'7 km cap al SO.
Les restes cerdmiques apareixen concentrades en dos bancals
situats a la vora del camí i són escasses. El jaciment presenta tres fases
oben alguns fragd'ocupació: iberica, iberoromana i altimperial. Es uments de cerimúca iberica i altres d' importació, entre els quals h.i ha
un fragment de patera de cerilmica atica de vemís negre que perrnet
determinar !'existencia d'una primera ocupació en els segles V-IV. Els
materials de procedencia italica estan constituüs per 4 fragments de
cerdmica campaniana A i altres 4 d'illnfora. Entre els de campaniana
A només hi ha una vora del plat Lamboglia 36. La datació d'aquest
conjunt pot situar-se de manera aproximada en el segle D.
88
3. LA RIBE RA DE CABANES
20. Almedíxer (Aicala de Xivert)
31TBE5958.
Museu de Benicarló; SIAP.
Masdeu. 1800. 627-628. núm. 216 1; Valcárcel, 1852, 6-8.
núm. 4-5: Miralles del Imperial, 1868, 18: Delgado, 1871. III.
369: Zaragoza. I 877, 82-83: Balbás, 1892. 28: Ruiz de Lihory,
1906, 17; Sarthou, 1913-15, 841; Mate u y Llopis. 195 I b. 242-243
(HM 517); Fletcher i Alcácer, 1956, 149, I 51 i 158; Bru. J963.
!11; Martín Yalls, !967, l52: Ripolles, 1980, 32; Oliver. 1981.
206-207; Ripolles, 1982, 60; Arasa. I 987b, 129; Doménech,
1987, 86-87; Doménech, 1991, 184; Arasa, s. 11. "Almedíxer", a
Aranegui, I 996, 3!.
Partida situada a I'oest de la serra litoral, en I'extrem meridional
del corredor d' AlcaJa, a !'interior del pla litoral de la Ribera de
Cabanes i a uns 6'5 km de la costa. Esta travessada perla rambleta de
Seguer i forma una vall envoltada de perites altures. La zona esta parceJ.Iada i conreada. L' assentament més prox.im és els Pasquals, situat
a uns 4 km cap al SSO; no n'hi ha cap de visible. El camí de la costa
passa a uns 3 km cap a l'est, pel pla litoral. L'aigua és molt escassa
en aquesta zona; el curs fluvial més importan! és 1'esmentada rambla.
Segons notícia de Ya!cárcel ( 1852), "en el despoblado llamado Almedijar, distante de la poblacion poco mas de una legua
hácia el O, donde se descubren ruinas que parecen anteriores á la
dominacion romana", es van trobar diversos asos de Titwu i un
triobol d'A rse. L'orientació erronia que dóna aquest autor (a l'oest de la població), dificulta també la seua localització, pero
Zaragoza ( 1877) explica que el lloc de la troballa esta va situat a
prop d'una llegua del Tosssalet (Alcala de Xivert) cap a l'oest.
L'any 1972 va trobar-se casualment, també en un punt indeterminat d'aquesta partida. un as de Baitolo que data de la primera meitat del segle 1 aC, actualment deposita! al Museu de Benicarló.
Aquestes troba!Jes deuen correspondre a un assentament iberoroma. possiblement amb la seua necrópolis. Les restes d'epoca
imperial que esmenta aquest autor deuen pertanyer a un segon
moment d'ocupació del mateix !loe. El jaciment no ha pogut ser
localitzat fins al moment, malgrat les prospeccions realitzades
almenys per V. Giner, A. Oliver i M. Díaz.
21. El Tossalet (Aicala de Xivert)
31 TBE663591 .
SIAP.
Madoz. !845, 1, 353; Valcárcel, 1852. 9: Zaragoza, !877, 7375; Chabret, 1907, 40; Sarthou, 19 l 3- I 5, 841; Al marche. 19 J 8,
58; Febrer, 1924. 67: Bosch, 1924, 107; Bayerri, 1948, 673:
Fletcher i Alcácer, 1956, 149, 151 i 158; Gine r, 1969, 252-256,
fig. 14- 16, lam. IV, 4; Gil-Mascarel!, 1973, 32-33; Ripolles, 1980,
3 1; Oliver, 1981, 209; Ripolles, !982, 59 i !63; O!iver, 1986a,
223; Arasa, 1987b, 129; Arasa, s. 11. "Tossalet, el", a Aranegui,
1996, !73; Arasa, s. u. "Tossalet, El", TIR K/J-3 1, !997, 162.
Esta situat a I'extrem meridional de la serra d'lrta (86 m), a poc
més de 2 km de la costa. El lloc ocupa una posició estrategica, presenta unes excel·lents condicions defensives i possibilita un bon
control visual, puix dorrúna la plana litoral i el carrú de la costa; en
els vessants S-SE permet un habitar arrecerat. La seua superfície es
troba parcel·lada i actualment erma; per la zona O-NO ha estat
objecte d'aterrassaments que !'han destruH en part. El seu cim
[page-n-99]
adopta la forma d ' un altipla que davalla amb un fort penden! cap
al sud i l'est. amb una altitud relativa de 20m. L'ocupació sembla
estendre's per l'altipla i per aquests vessants fins al pla, amb una
extensi.ó considerable. Sembla tractar-se d'un assentament de
grandaria mitjana. Els assentaments visibles són Capicorp i els
Pasquals i el més proxim és el segon, situat a uns 4 km cap al SSE.
El camí d' Alcala de Xiveit a Capicorp passa a 0'4 km al SO: el
camí de la costa passa per 1'0-NO cercant J'eixida del con·edor
d' Alcala. Les fonts d' Alcossebre es tan situades a 3 km a I'ENE.
Va ser donat a conéixer inicialment per Valcárcel ( 1852):
"Liámase así un collado, situado á media legua de la marina.
donde se descubren ruinas antiguas, y se hallan enu·e porciones de
casquillos de barro saguntino, señal segura de población romana,
medallas de letras desconocidas". Entre les monedes esmenta un
as de Seteisken. Aquest autor pretén demostrar que Hystra, localitat esmentada per Avié en I'Om maritima, pot reduir-se a aquest
lloc. Zaragoza (1877) manté aquesta reducció i explica amb detall
les troballes d' urnes funeraries que tingueren lloc els anys 186364 en les proximitats del jaciment, les quals han ocasional diversos errors d' interpretació en la bibliografía posterior. Zaragoza
distingeix clarament dues trobaUes diferents; en primer lloc
esmenta un grup de 19 urnes trobades en "las excavaciones del
montículo ó Tossalet inmediato á Alcocebre". Aquestes (no especifica si en la seua totalitat o només algunes que no es van trencar) foren conservarles per J. Llano White, l'enginyer que dirigía
les obres del ferrocarril, que fou el primer director de la Sociedad
Arqueológica Valenciana, i examinarles per M. Velasco y Santos,
que fou director de 1' Arxiu del Regne i membre també de !'esmentada societat (Gobema, 1981, 579; 1982-83, 20). En segon
lloc fa referencia a les urnes trobades en la paitida de la Palava:
"En otras urnas descubiertas, no ya en la colina del Tossalet, sino
en la inmediata llanura (partida de la Palava), ( ... )".
En la revisió que van fer d'aquestes troballes Gusi i Oliver
(1986) a partir de croquis originals de l'epoca conservats en el
SlAM, possiblement del mateix J. Llanos, localitzen la troballa de
la Pala va a 1'2 km al NNE del Tossalet, a !'altura del Baixador
d' Alcossebre (lam. Ia). i neguen !'existencia de la del Tossaler. En
el croquis que representa la troballa de la via es localitzen 19 urnes
que ocupaven el desmunt de 6 m d'amplaria per on havia de passar
la via del tren (lam. Illa), de manera que no pot descartar-se una
confusió de Zaragoza quant a l'atribució d'aquestes urnes a la troballa del Tossalet. Aixo no obstant, en la descripció de les umes
dibuixades en una altra lamina (lam. Illb) hi ha una llegenda que
diu: "N. L.2.3 urnas encontradas en Alcocebre labrando un campo.
N. 4 urna encontrada en el desmonte de S. Benito, en el fenocarril
de Tarragona a Valencia". S'hi distingeix, per tant, entre dues !robailes diferents pero possiblement molt proximes en el temps; la
segona és la del ferrocarril, pero la primera ha de ser necessi'triament
la del Tossalet que esmenta Zaragoza, que devia formar part de la
necropolis d'aquest assentament. Tal vegada Fletcher (1965b, 7-9)
es refereix a aquestes en parlar de les dues urnes trobades l'any
1864 en construir-se una sénia prop del Tossalet. Els materials conservats en el magatzem del SIAM són possiblement una barreja
d 'ambdues troballes. La tipología de les urnes és antiga i els aixovars metal·lics són els característics de les necropolis iberiques. La
datació que propasen Gusi i Oliver és del darrer ter~ del segle VI.
Pel que fa al Tossalet. Giner ( 1969) di u que va poder veure
encara algunes alineacions de pedres i va trobar ceramica iberica
i pedres de molí. Per últim, Oliver (l986a) va publicar un fragment de kamharos de bucchero nero en·usc que pot datar-se entre
625 i 580. Entre les ceramiques iberiques arreplegades hi ha un
fragment de cálat. un de tenalla del ti pus A 1.2.1. de Mata i Bonet
( 1992) i un alo·e decora! amb motius vegetals pintats.
Producció
Forma
Campaniana A
Lambo!llia .16
Campaniana B
NMI Dimfnsions Obsenacions Figura
2
V 18
:
Lambo•lia la
1
V: 15
l..amboglia 2
1?
MP 127
1
lndeu~rminada
NF
29. 1·2
Canalclcs
20
19.3
29.4
,.,
B: n
29. 5
Mave~ll
1
V: 8
29.6
1
Comuna
Tapadora
1
V: 24
29. 7
1
Amfores
Grecoiliúica
1
V: 12
29.8
2
V: 15
19.9
P grisa
itila
Lambo2lia 1
Lambo~lia 5
Pare!~
fines
DrcsscllA
,.
2
17
~5
1
2
TOTAL
4
\
~-.
~-2
l.
t==?=:),
-
o
Fig. 29.- Ceramica del Tossalet (Aica la de Xiver t).
L'ocupació d'aquesl assentament presenta, a la llum deis
materials fins ara coneguts. dues fases: la piimera se situa en el
període Iberic Antic, a la qual correspon el fragment de kamlwros
de bucchero etrusco de la primera meitat del segle VI; potser les
incineracions de la Palava puguen relacionar-s'hi. La segona se
situa en l'Iberic Final i es data en els segles 11-1, fonamentalment
a partir deis materials italics.
89
[page-n-100]
Els materials estudiats són 45 fragments ceramics: 26 de ceramica de vernís negre, l de parets fines. 1 de ceramica comuna i 17
d'amfores. Entre la ceramica de vernís negre hi ha 20 fragments de
campaniana A, 4 de B i 2 de pasta grisa. De campaniana A hi ha 2
vores de la forma Lamboglia 36 i 2 fragments de base decorats
amb canaletes concentriques. De campaniana B n'hi ha dos de la
producció mitjana de Cales i 2 de la tardana; quant a les formes, hi
ha 1 vora de la copa Lamboglia la, 1 de la copa Lamboglia 2 de
classificació insegura i 1 base del vas MP 127. Els 2 fragments de
campaniana de pasta grisa poden atribuir-se amb dubtes a les formes Lamboglia 1 i 5, respectivament. Pel que fa a les !múores, hi
ha 1 vora del ti pus grecoitalic de transició i 2 del ti pus Dressel 1A;
la resta són 3 fragments de pivot, 1 d' ansa i 1Ode eos. El fragment
de ceramica comuna italica pertany a la vora d'una tapadora.
Aquests materials poden datar-se fonamentalment en el
segle Il. En aquesta fase d'ocupació, al llarg del segle II es
documenta !' arribada a l'assentament d' un importan! volu m
d'importacions italiques, singularment amfores vinaries, les
restes de les quals es troben disperses perles terrasses més baixes del jaciment i del pla immediat en la zona S-SE. Aquest fet
indica l'important paper de l'assentament com a centre receptor, en relació amb un fondejador situat en la costa proxima
d' Alcossebre, possiblement a la platja de Morro de Gos, on s'ha
trobat ceramica fenícia. o tal vegada a Capicorp. La pobresa
deis materials no permet major coocreció a !'hora de determinar
la data d'abandonament, que deu situar-se en un moment imprecís de la primera meitat del segle 1, possiblement cap al 100175
a la llum de les ceramiques analitzades.
22. Capicorp (Aical:t de Xivert)
Miralles del Imperial, 1868, 18; Arasa, s. u. "Capicorp", a
Aranegui, 1996, 48; Arasa, s. u. "Tossalet, El", T IR K/J-3 1, 1997,
162.
Esta situat en una zona proxima a la desembocadura de la
rambla de Sant Miquel (10 m), en les proximitats de la costa.
Per !robar-se en pla, el lloc no té possibilitats defensives, no
permet un habitat arrecerat ni un contro l visual de l'entorn. La
zona esta parcel·lada i conreada i compta amb nombrases edificacions. Els assentaments visibles són el Tossalet i els
Pasquals, i el més proxim és e l primer, situat a uns 4 km cap al
NNO. El lloc es troba a la vora del camí d' Alcala a Capicorp,
que passa prop del Tossalet, i a uns 4 km del camí de la costa.
El curs fluvial més proxim és l'esmentada rambla.
Segons Mi ralles del Imperial ( 1868) en aquest lloc hi ha vía
rui"nes en les quals es van trobar monedes romanes d' argent i
coure. Aquesta imprecisa notícia és !'única referida a troballes
arqueologiques d'epoca romana en aquest lloc. No és possible
determinar la cronología de la troballa, pero el fet que algunes de
les monedes foren d' argent permet suposar que es tractava de
dracmes o denaris. Posteriorment, es té notícia de la troballa l' any
1969 de tres urnes iberiques en fer els fonaments d 'un xalet en
aquesta zona, cosa que dóna versemblan~a a !'existencia d' un
assentament iberic. Aquest podría estar relacional amb un fondejador situat a la desembocadura de la rambla de Sant Miquel.
ja que es troba a"illat per un collet al NO: J' altitud relativa és de
20 m. La visibilitat abasta tot el pla litoral. pero és més limitada
cap al N-0. El pendent nord és prou abrupte. mentre que la resta
són més suaus. La zona ocupada s'estén des del cim fins als vessants E-S, que es troben més arrecerats. Esta aterrassat peral cultiu excepte en la zona més alta, pero actualment roman erm en la
seua major part. L'accés NO esta protegit per una muralla en
forma d'arc d'uns 60 m de llargaria que, en part, ha estat deseoberta per obres recents d'aterrassament que a penes li han afecta!.
En la part més alta, a l'extrem SO, es conserven les restes d'una
gran torre que en protegeix l'accés. La resta del jaciment esta
molt destru"it per les transformacions agrícoles, pero encara es
poden veure alguns murs. Sembla tractar-se d'un assentament de
grandiiria mitjana. Els assentaments visibles són el Tossalet,
Capicorp i la Torre de la Sal i el més proxim és el segon, situat a
7 km cap a l'est; aixo no obstant, Almedíxer deu estar situat a uns
4 km cap al NNO. El camí de la costa passa a 0'8 km cap al SE.
L' aigua és molt escassa en la zona; el barranc del Toll esta situat
a 1'5 km cap al SSE i la marjal comen¡ya a 2'5 km cap al SE.
El jaciment és inedit i fou localitzat per M. D íaz. Es coneix la
troballa d'una moneda iberica per part d'un aficiona! de la població. En les meues prospeccions he pogut comprovar !'abundancia
de fragments de ceramica d' imp011ació, en la seua major part
d'amfora italica, que s'estenen per tota la seua superfície, des de
les terrasses proximes al cim fins al peu del vessant meridional i
en el pla. Entre la ceramica iberica hi ha vores de calats decorats
amb triangles pintats a la vora, així com dos pivots d'amfora iberica. Alguns fragments de ceramica atica permeten determinar l'existencia d'una primera fase d'ocupació en els segles V-IV
Els materials estudiats són 58 fragments ceramics: 35 de vernís negre, 22 d'amfora i 1 de morter. Entre els de ceramica de
vernís negre n'hi ha 26 de campaniana A i 9 de campaniana B.
De campaniana A hi ha presents les següents formes: 1 exemplar
de la copa Lamboglia 27c i 1 del bol Lamboglia 27a-b, 1 del plat
Lamboglia 36 i 2 de la copa More! 68. Els fragments d'aquesta
darrera estan decorats amb una banda pintada a la part interior
de la vora; a més hi ha 2 bases amb decoració impresa: una amb
una roseta de vuit petals i l'altra amb una estreta orla d' estries i
estampilles, de les quals només en queda la vora d' una. De campaniana B. hi ha 1 vora de la copa Lamboglia 2, 1 vora d'una
petita patera, 1 base decorada amb 4 canaletes concentriques, 1
base decorada arnb una orla d'estries envoltada de 2 canaletes
concentriques i 1 base amb el peu motlurat.
Producció
f'orma
Campaniana A lamboelia 27c
lamboelia 27a·b
NMI
Dimcnsions Obscrvacions
V: 18
30. 1
1
V: 26
30.2
Lamboelia 36
1
V: 27
Morel68
2
V: 10: 10"
5
lnde1em1inada
lambo~lia 2
8: 4"5
1
B: 9
90
Grecoir51ica
2
DresseiiA
1
V: 14
TOTAL
31. 1
10
V: 24
9
31. 2·.1
3U
Seoell il·k•ible
1
26
30.9
4 canaleles
V: 1 14
2:
lü\lic
30. 7
2 canale1es i est.ries
lndercnninada
Morter
30. 4·5
30.8
V 13
:
lndelenninada
lndererminada
23. E ls Pasquals (Torrebla nca)
31 TBE597551.
SlAP.
Ocupa un contrafort oriental de la serra litoral (83 m) i esta
situat a 4 km de la costa. El !loe té bones condicions defensives,
Rosela
V: 11
lnderemlinada
Amfora
30. 3
Una banda oimada
E."ries i esramoilles 30.6
lndelcnninada
Campaniana B
Figura NF
1
31. 6
31.5
22
1
58
[page-n-101]
Entre e ls 22 fragments d'amfora hi ha 2 vores de l tipus g re coitalic de transició i 1 del ti pus Dressel 1A; un fragment pertanyent al muscle amb l'arrancament de l'ansa presenta un
segell impres en la base d'aquesta, amb un cartutx rectangular i
el text il·legible. El morter és de tipus campania i correspon a la
forma Aguarod l.
En conjunt, es tracta d'un lot de materials prou homogeni que pot
datar-se en el segle 11, amb un moment final que pot situar-se de
manera aproximada cap all l0-90. Hi destaca el paral·lelisme amb el
Tossalet, tant pel que fa a les característiques del jaciment com per la
seua datació.
/.
1'
~
\
..7,
1
r.
(~
-
~e •
Fig. 30.- Ceramica deis Pasquals (Torreblanca).
1
1
:7:
\
25. E l Ta ncat (Cabanes)
13
F r
l.
.
24. El Campello (Cabanes)
3LTBE521481.
SIAP.
Bazzana. J978b, 180; Bazzana, 1992, I , 407.
Esta situat a 1' interior de la serra litoral, en un contrafort rocós sobre
el barranc homonirn (261 m), a 6'6 km de la costa. El lloc presenta unes
bones condicions defensives, amb un sol accés pel NE i uns pendents
molt pronunciats que el fan inaccesible per la resta. La seua orientació
perrnet un habitat arrecerat en el costat S-SE. L'altitud relativa pel costal del barranc és de 70 m, mentre que l'altipla des d'on és accessible
esta situat en la isohipsa deis 260 m. La zona esta parceJ.Iada en part i
actualment enna. L'assentament més proxim és el Tancat, situat a 2'8
km cap al SE; no n' hi ha cap de visible. El jaciment esta situat a la vora
de l'antic camí de la Fusta, que en part segueix la carretera local de
Cabanes a la Ribera; el camí de la costa que segueix el pla litoral esta
situat a uns 4 km cap a I'ESE. L'aigua és escassa en aquesta zona; l'esmentat barranc passa a O' 1 km cap a l'oest.
El jaciment ha estat prospectat. entre altres, per J. Ll.
Viciano, A. Oliver i X. Allepuz. Amb posterioritat a l període
iberic, el lloc fou ocupat esporadicameot en epoca romana i, a
l'Edat Mitjana, per un assentament fortifica! encara visible que
ha estat estudia! per Bazzana (1978b i 1992). La troballa d'alguns fragments de ceramica atica prova la seua ocupació en e ls
segles V-IV. Posteriorment, !'única prova d'ocupació en epoca
iberoromana és un petit fragment d'amfora campaniana que pot
datar-se entre el segle Il i la primera meitat de 1'1.
.-- '"
'
Fig. 31.- Ceramica deis Pasquals (Torreblanca).
31TBE545472.
S IA P
.
Esteve, 1989, 105.
Esta situat al peu de l'extrem est (70 m) del tossal de
Mortorum, a 4'1 km de la costa. Al cim d'aquest tossal hi ha un
jaciment de l'Edat del Bronze i una explotació minera moderna. El
lloc presenta un pendent molt suau, esta oriental cap al sud i no té
condicions defensives. Es troba a la vora de l'extensa plana litoral,
sobre la qua! té un limitat control visual. La seua superfície es traba
parcel·lada i conreada. Els seus Jímits són for~a imprecisos. Els
assentaments visibles són el Bordissal, la Torre de la Sal i la Punta
de les Llanees i el més proxim és el primer, situat a 1'3 km cap a
I'ESE. Perla banda nord d 'aquest tossal passa el carní de la Fusta
i, a 3'7 Jan cap a I'ESE, el camí de la costa. L'aigua és escassa en
la zona; e l barranc del Campello passa a 0'6 km cap al SSO.
El lloc fou ocupa! per un assentament altmedieval. Les troballes ceramiques són escasses, estan molt rodades i apareixen prou
disperses. Entre alguns fragments amb pasta i perfil típicament ibCrics només vaig trabar un fragment d'amfora italica corresponent a
l'ansa. Aquesta troballa confirma l'ocupació de l'assentament en
91
[page-n-102]
els segles ll-1. D'allra banda, Esteve (1989) arreplega la notfcia de
la troballa cl' incineracions iberiques en la zona del Tancat. possiblement en relació amb aquest lloc.
26. El Bordissal (Cabanes)
31 TBE559471.
Museu Arqueologic de Barcelona; SlAP.
Meneu, 1914, 4; Fila, 1914. 193; Almarche, 1918, 85; Peris y
Fuentes. 1922. 22 1-222; Almagro Basch, 1945. 21-22; Gómez
Moreno. 1949. 299. núm. 42; Tovar. 1951 , 309; Bru. 1963, 111:
Maluquer. 1968. 140. núm. 265: Siles. 1985.239. núm. 101 6: Oliver.
1978, 273; Untermann. 1984, 115. núm. 9: Untermann, 1987. 300 i
312; Esteve. 1989; Untermann, 1990, MLH ill. 2, 367-368. E5.1:
Arasa, s. 11. "Brosscral, el", a Aranegui, 1996, 43; Arasa, s. 11. ''Torre
delaSal.La",TlR K/J-31, 1997, 157;Arasa, 1997b, U50- 11 5 1.
Esta situat enmig de la plana litoral (34m). a 2'6 km de la costa.
Ellloc presenta un pendent suau, no té condicions defensives i no es
troba arrecerat. Es localitza al voltant de l'encreuament del camí de
Miravet i del barranc del Campello. La seua superficie es troba parce!· lada i conreada. Ellloc ha estat transforma\ per les fortes revingudes d'aigua que, com la de l'any 1949, porta en ocasions !'esmental barranc. El jaciment esta dividit en tres sectors pel camí i el
barranc, amb una diferencia de cota de lins a 3 m, per la qua! cosa
no és descartable un desplac;arnent del barranc que haja comportan!
una importan! transfonnació del paisatge. Els jaciments visibles són
el Tancat, la Torre de la Sal, el Castcll de Miravet, el Castell
d'Orpesa i la Punta de les Llanees i el més proxim és el primer, situat
a 1' 3 km cap a I'ONO, mentre que el segon es troba a 2'6 km cap a
l'ESE. El camí de la costa passa a 2'5 km cap a !'ESE. L'aigua és
escassa en la zona: el barranc del Campello travessa el jaciment.
Fig. 32.- Inscripci6 del Bordissal (Cabancs); fotografia del Muscu
Arqucologic de Catalunya, Barcelona.
El jaciment es coneix per la troballa d'una inscripció iberica
funeraria, junt a la qual aparegueren di verses incineracions i inhumacions, a més de restes romanes d'epoca imperial Es tracta d'una
92
estela completa amb el coronament apuntat i trencat i unes dimensions de ( 105) x 45 x 26 cm (lig. 32). El text. que no esta inscrit en
una cartela ni té línies de guia. és el següent: ilti í·bikisenseltarmi, on
s'identilica un antropünim (iltifbikis) amb un primer element de
clara arre) iberica, seguit de tres elements i sufixos (en+seltar+mi).
Esteve ( 1989) relaciona la inscripció amb una ocupació iberica inicial, pero Oliver ( 1990a, 86) considera que els matcrials trobats són
exclusivament romans i, per tant, l'epígraf deu ser d'epoca imperial. Les ceramiques coJTesponents al segon períodc d'ocupació
poden datar-se en els segles Y-VI dC (Arasa, 1997b).
En ractualitat les restes cer:tmiques són escasses i apareixen disperses en les parceJ.les situades als dos costats del camí, a la vora meridional de la carretera de Cabanes. Les cerruniques iberiques i tardorepublicanes es troben barrejades ambles d'epoca tardoromana. Entre la
ceri\mica ibCrica apareixen di verses vores de tenalles deltipus A 1.2.1.
de Mat.a i 13onet ( 1992). Pel que fa a les ceramiques d'importació, hi
ha un fragmcnt de cerrunica atica de vcmís negre que en confirma l'ocupació almenys des deis segles Y-IV i diversos fragments d'amfora
púnicacbussitana. Les ceri\miques itatiques són més escasses i només
s'han trobat 2 fragments de cos i 2 anses d'amfora; un altre fragment
de vorn amb el llavi trencat pertany a la producció tan-aconense i possiblement és del tipus Dressel 1A. Amb aquests escassos materials, el
jaciment només pot datar-se de manera aproximada en el segles 11-l.
27. La Torre de la Sal (Cabanes)
3 JTBE585463.
SIAP; Museu Arqueologic Comarcal de la Plana BaixaBorriana; Museu de Vila-real; Col·lecció de J. Ramos.
Scntenach, 1920, 14; Peris y Fuentes, 1922, 222-223; Mesado,
.w. ''Ton·e de la Sal". GERV, XI, 268; Gil-Mascarell, 1973, 34;
Fletcher, 1976a: Wagner, 1978; Femández Izquierdo, 1980, 158-165;
Oliver, 1981. 212; Ribera, 1982. 127; Meseguer, 1983, 81-83;
Fernández Izquierdo, 1986: Femández Izquierdo, 1987-88:
Femándcz Izquierdo, 1988a, 172; Oliver. 1989a, 210-211; Esteve.
1989. 105: QJjver. 1990b, 23 1; Olivcr, 1990-91. 176; Rouillard, 1991 ,
395-396; Doñate, 1991. 22; Olivcr, 1991c, 110 1; Oliver i Gusi, 1991,
203; Dupré. Pérez-Obiol i Roure, 1994, 168: Clauscll, 1995,98, fig.
4; Arasa, s. u. "Torre de la Sal. la". a Aranegui, 1996, 166; Arasa, s.
u. "Torre de la Sal. La". TIR K/J-31, 1997. 157; Molina, 1997, 106108; Ribera, 1998a, 61; Uroz i Molina, 1998. 127.
El Lloc esta situat a la vorn de la mar, en l'extrem meridional de ralbufera de la Ribera de Cabanes. no té condicions defensives. no permet
un control visual del tenitori i no esta
esta destruint progressivanlCnt tota la franja est. Els assentaments visibles són els Pasquals, el Tancat, el Bordissal. el Castell d'Orpesa i la
Punta de les Llanees i el més prox im és el Bordissal. situat a 2·6 km cap
a I'ONO. Esta emplac;at a l'inici d'un canú de penctració cap a !'interior (el camí de la Fusta) i prop del camí de la costa. L'aigua és molt
escassa en la zona; a més de la proxima albufera, el nivell freatic és
molt superlicial i permet l'aprovisionarnent amb pous.
El jaciment esta situat en una zona on la restinga s'cixampla.
de manera que en l'antiguitat possiblemenl quedaría tlanquejat
per la mar i les marismes. En l'actualitat s'estén al voltant d' una
torre del segle XVI que Ji dóna nom, situada sobre una petita elevació (2' 1 m). L'area arqucologica esta delimitada al nord pel
camí de la Torre de la Sal, per l'oest pel camí de 1 Atall, al sud per
'
un carni de trar,:at irregular i a l'cst perla mar (fig. 33, 1); aixo no
obstant, hi ha restes ceri\núques en una parcel·la situada a l'oest
del camí de 1' Atall i s'han trobat restes constructives de manera
[page-n-103]
ai"llada al llarg de la platja en direcció sud. Les estructures arquitectoniques que han pogut ser estudiarles apareixen superficialmene en la zona de la platja i estan molt erosionarles per l'acció
del mar, que ha destnút part del jaciment. Dins de l'area anteriorment delimitada, els materials apareixen dispersos en una area
d'uns 225 m de llargaria per 175 m d'amplaria, amb una superfície aproximada de 3'5-4 ha. En aquesta zona s'han delimita! tres
sectors: la parcel·la de la torre. plantada d'eucaliptus, que no ha
pogut ser excavada; la parcel·la situada al nord de la torre, que ha
estat aprofitada per a !'agricultura i es troba molt arrasada; i la
zona de la platja. D'altra banda, en la zona immediata dins de la
mar es troben abundants restes pertanyents a un fondejador que
conformen un extens jaciment submarí.
Tarrega. Pitarch. Confit i la Senieta. una d' elles situada a uns
300m del jaciment (Aimarche, 1918, 85; Peris y Fuentes, 1922.
220-221; Bosch, 1923, 625; Bosch. 1924, 106-107; Esteve.
J966,145-146;Gii-Mascare11.1973.34i41:01iver, l981, 195).
El primer a estudiar el jaciment submarí fou Wagner ( 1978), que
va publicar un importan! conjunt d'amfores. Posteriorment.
Fernández Izquierdo (1986 i 1987-88) ha dut a terme cinc campanyes d'excavació en el jaciment terrestre entre els anys 1985 i
1990, de les quals ha publicar les tres primeres, i unes aJtres quatre en el submarí (1979-1985) que han estat publicades en la
seua totalitat. Oliver ( 1990-9 1) ha donat a conéixer diversos
fragments de ceramica atica deis segles V-IV. Rouillard ( 1991)
ha publicar diversos fragments de ceramica atica de figures
roges i de vernís negre, arreplegats per Doñate, que poden datarse majoritariament en la segona meitat del segle V.
Posteriorment, Oliver i Gusi ( 1991) i Clausell (1995) han donat
a conéixer la troballa de ceramiques fenícies en les excavacions.
El monetari del jaciment sembla -segons les notícies de troballesprou ric, pero roman en la seua majar part dispers en mans de particulars. Tates les peces estudiarles s'han trobat en prospeccions superficials per la pla~a. Se'n coneixen 4: 3 asos i 1 quadrant, amb altres
tantes procedencies: el País Valencia, Catalunya. Aragó i Roma.
Ausesken-ban
Kelse
Arse
Roma
T OTAL
As
1
1
_Q_uadrant
1
1
3
1
TOTAL
1
1
1
1
4
"
35
36
r
20003
371
_. 2~
--·····
Fig. 33.- l. Planta de la Torre de la Sal {Cabanes); 2. Habitació amb
paviment de morter, segons A. Fernández Izquierdo.
Possiblement el lloc apareix esmentat l'any 1575 com la
Casa de la Sal, en l'acte formal d'annexió de les poblacions
d' Albalat i Miravet a Cabanes (Balbás, 1892, 600). La primera
referencia al jaciment és de Sentenach {1920), que esmenta vestigis arqueologics arreplegats per Peris y Fuentes. Pocs anys
després, aquest (Peris y Fuentes, 1922) explica que "en uoa
extensión de medio kilómetro de playa (se ven) bastantes pedazos de cerámica, que por su forma parecen de factura griega( ... )
en el centro de una extensión de aguas diáfanas se observa un
manchón obscuro; entrando en un bote se ve que lo producen los
cimientos de una población". En els primers decennis de segle.
pels voltants d'aquestjaciment es van destruir diverses necropolis iberiques en el curs deis treballs agrícoles en les finques de
Els primers treballs es van efectuar els anys 1977, 1979 i 1983
en algunes estructures arquitectoniques que eren visibles en la
platja. Posteriorment, les excavacions s' han realitzat en dos sectors, en la parcel·la situada al nord de la Torre i en la platja. Les
estructures estudiarles segueixen una orientació paral·lela a la
costa. En la zona de la platja, 1' any 1985 es va obrir un primer sondeig de 3 x 3m (9 m1) adosat a l'angle NE de la tanca de la Torre,
on no es van !robar restes constructives. Al SE de la Torre es va
abrir un segon sondeig de 4 x 3 m ( 12 m') on van aparéixer restes
d'un mur. Finalment es va excavar un pou (UE 1.004) amb el brocal construí'! de blocs de gres.
En 1987 es va comen~ar a excavar en la parcel·la situada al
nord de la Torre, on es van obrir tres sondeigs. El primer (A), de
1O x 1O m (100 m1), es va fer en la zona NO, en un U on la rotuoc
ració havia descobert les restes d' un paviment de códols de riu;
contigu a aquest aparegué un paviment de morter amb un lleuger
penden! cap al centre (UE 20.002), on hi havia una petita concavitat circular (fig. 33, 2); al seu voltant les restes d'una paret formaven un petit recinte de 2 x 1'40 m amb angles arrodonits en la
seua cara interna. Sobre aquest pavimentes van trobar una amfora Lamboglia 2 i una patera de pasta grisa.
El segon sondeig (B), també de JO x JO m (100m'). es va obriren
la zona NE. on abundaven restes d'amfores púniques del tipus Maña
C2. No aparegueren restes d'estructures. Podia tractar-se d'una zona
de magatzem amb una alineació d'amfores. El tercer (D) es va abrir
en la mateixa zona, prop d'una edificació on s'ha instal·lat un bar; s'hl
van trabar una serie de murs arnb la mateixa orientació, un d'ells
corresponent a un angle (UE 20.011) i altres dos que només conservaven la filada inferior (UE 20.016 i 20.013). Al nord es va trobar una
93
[page-n-104]
alineació formada pe! ter9 inferior de 8 amfores púniques clavades en
una trinxera tallada en la costra formada per les sals del nivell freatic,
falcades amb un reblit d'arena, grava i pedres, en el qua! hi havia una
gran quantitat de ceramiques variades (UE 20.0 18). L' any 1988 els trebaiJs d'excavació d'aquesta zona es van estendre cap a l'est, on continuaven els murs fonnant una habitació amb e l terra (UE 20.022) i un
reblit de ceramiques (UE 20.030). alguns fragments de les quals
enganxaven amb els de la UE 20.018, i cap al nord, amb una altra possible alineació d'amfores (UE 20.023) paral·lela a )'anterior, de la qua!
només restaven 3 pivots clavats en terra.
La m ajor part deis murs tenen entre 40 i 45 c m de grossaria i
conserven una o dues filades de pedres; la part superior devia ser
de toves. En la platja, l' habitació núm. 6, de 2'20 x 1'60 m, tenia
murs de 80 cm de grossaria, fets amb una doble filada de pedres
regulars amb altres més petites en els intersticis. Una altra habitació (núm. 11) tenia una planta quad rada d' l '60 x 1'60 m. Els murs
que segueixen una orientació N-S estan desviats 15° cap a l'est.
En les zones excavarles e l nivell d'ocupació correspon a una
mateixa epoca que pot datar-se en els segles II-I; les escasses ceramiques que es daten en els segles VI-IV apareixen fora de context
i, en ocasions, acompanyades d'altres més modernes. Els materiaJs segueixen apareixent per davall de la costra, amb una composició i una cronología semblants als deis nivells superiors. Hi
destaca la gran quantitat de fragments d'ossos, e ntre els quals hi
ha una importan! presencia del cavall. D'altra banda, l'aparició de
nombrases restes ossies corresponents a un núnim de 3 individus
fa molt versemblant la hipotesi de la seua destrucció violenta.
Els materials recuperats en les excavacions corresponen
majoritanament al període Iberic Final; en menor quantitat, també
n'hi ha deis períodes lberic Antic i Pie, de 1' Alt Imperi i de I'Edat
Mitjana. En l'excavacions de !990 i 1993 s'han trobat ceramiques
fenícies (elausell, 1995) i altres corresponents al període Iberic
Antic (VI-V), al qua! deu pertanyer una amfora de l tipus PE trobada en la mar. Les ceramiques atiques de vernís negre i figures roges,
més abundants en les troballes de superfície deis nivells destruns
per la mar, poden datar-se en els segles V-IV. L'absencia de ceramiques d'importació del segle ID impedeix pel moment documentar
l'ocupació de l'assentament en aquesta epoca; aquest fet pot atribuir-se possiblement a les limitacions propies de la recerca i no a
!'existencia d'un hiatus. Les ceramiques d'importació són molt
nombrases i es troben per totes les zones del jaciment, tant en les
habitacions de la platja com en els sondeigs oberts en la parcel·la
situada al nord de la Torre. En aquest sentit és de particular
importancia el deposit trobat en la UE 20.018, el reblit que sustentava l'alineació d' amfores. Entre la ceramica iberica n'hi ha de
cuina feta a ma, de cuina i de taula feta a Iom (olles, gerres, bols,
plats, tapadores, caliciformes, embuts, fonnatgeres), calats, amfores, tenalles del ti pus A 1.2.1 . de Mata i Bonet ( 1992) i ceramica
grisa emporitana. Entre la cerarnica d'importació n'hi ha campaniana A, B i de pasta g risa, gobelets de parets fines, ceramica comuna,
morters, a mfores Dressel 1A, 1B i le i Lamboglia 2 i púniques
Mañá el i e2. Presentem els materials distribu"its en dos quadres,
segons procedesquen de superficie o de les campanyes d'excavació.
En total han estat estudiarles 365 peces i fragments ceramics:
304 de vernís negre, 30 d'amfora, 28 de parets fines, 3 de ceramica comuna i 1 opercul. El NMI general és de 11 3. Pe! que fa al
vernis negre, 217 (71'3%) són de campaniana A, 84 (27'6%) de
campaniana B i 3 (0'9%) de pasta grisa. La producció majoritaria
és, a mb mol!, la A, que suposa prop de les tres quartes parts del
to tal; la B representa poc més de la quarta part i la presencia de la
campaniana de pasta grisa és insignificant.
94
O
%
O
Campaniana A
O
Campaniana 8
O
Pasta grisa
Grafica de percenta tges de les diferents produccions de vernís negre.
Producció
NMI Dimensions Observacions Figura
Forma
Campaniana A Lambo•lia Y7
1
V:30
34.2
Lambo~lia 27a·b
1
V: l6
Lambo2lia 278
1
V: 25
Lambo2lia 27
5
Lambo2lia 28
1
34.3
34.4
34.5
lndmnninada
8:9
Fulles
34.6
lnde~erminada
8:9
2 canaletes
35.3
Indeterminada
B: 5"5: 7'4:
).J.7.9:35.
1·2. ~
7:8: 8"5
Campani:lfla B Lambo•lia 1
3
Lambo21ia4
5
Lambo21.ia 8A
2
B: 10: 12
2 canaletes
V 25:32:33 3 canaletes
:
35. 5·9
V: 13: 17
36. 1·2
35. 10
B: 6"8
lnd"enninada
42
36. 3·5
1
Lambordia 5
Cordiformes i estries 36.6
37. 1·2
Indeterminada
8:7
3 canaletes i eslries
Indeterminada
8: 11
4canaletes i estampilles 37.3
Indeterminada
B: 6"3
Parets fines
M 11
avet
1
Ámfor•
Dressel lA
1
TOTAL
NF
34. l
V: 16
22
36.7
)7, 4
32
1
1
76
Ceramiques de superficie.
Pe l que fa a la campaniana A, han pogut identificar-se 62
individus pertanyents a JI formes, inclosa una llantia. La forma
majoritaria és el bol Lamboglia 27 amb 25 exemplars (40'3%);
segueix e l plat Lamboglia 36, amb 13 (20'9%); el bol
Lamboglia 31 amb 7 (11 '2% ); la copa Lamboglia 28 amb 4
(6'4%); la patera Lamboglia 55 a mb 3 (4'8%); les pateres
Lamboglia 517 i L amboglia 6, e l bol Lamboglia 33 i la copa
More! 68, amb 2 cadascun (3'2%); finalment, la patera
Lamboglia 5 i la lliintia Ricci E estan representades amb 1
e xemplar cadascuna ( l '6% ). Els motius decoratius apareixen
sobre 13 peces; la decoració impresa és poc freqüent: hi ha una
base amb una roseta i dues amb fulles. una d'elles amb una orla
d ' estries; la decoració pintada es limita a les bandes a la vora
interna de les formes: Lamboglia 31 (l ), Lamboglia 33 (2) i
Mo re ! 68 (2). Finalment, les canaletes concentriques apare ixen
e n 5 bases: 4 dobles i 1 simple. La practica totalitat de les peces
pertanyen a la producció mitjana, només els exempla rs de la
patera Lamboglia S/7 i alg uns fragments inde terminats poden
considerar-se tardans. L'única llantia trobada pertany a aquesta
producció i és del tipus Ricci E.
[page-n-105]
l.
l
>
7.
)
;
1
/.
l.
____Jcm.
Fig. 34.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
Fig. 36.- Cerarnica de la Torre de la Sal (Cabancs).
l.
L.
_.Jcm.
Fig. 35.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
........
o
._Jcm.
Fig. 37.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
95
[page-n-106]
)
l.
)
l.~ .
),
/)
)
-
...J
o
L
....J""·
Fig. 38.· Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
Fig. 40.- Ccramica de la Torre de la Sal (Cabancs).
~
~
7
1
r
x
J.
------~------~
)
Fig. 39.- Cera mica de la Torre de la Sal (Cabanes).
96
7
O
... ..
h
Scm.
w!
......
Fig. 4 1.· Cerilmica de la Torre de la Sal (Cabanes).
[page-n-107]
J
\
~
1
J
'
l.
Sci'P\.
_),
7
7:
l.
. .------~1 .
""'~
~
.-
Fig. 42.- Ceriunica de la Tor re de la Sal (Cabanes).
~
-.
~,
-
~~~~t).J
)
\:
/.
Fig. 44.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
7
7
..J'"'·
)
J.
Fig. 43.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
Fig. 45.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
97
[page-n-108]
L.
..J•m.
,,
!.
Fig. 46.- Cerrunica de la Torre de la Sal (Cabanes).
Fig. 48.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
\
~
l
1
7
~
L
(,
)
---
o
5an.
\.
Fig. 47.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabancs).
98
(.
Fig. 49.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
[page-n-109]
l
(
\
\
(
-
o
-
.,.J
Fig. 50.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabancs).
Sem.
Fig. 52.- Ceriimica de la Torre de la Sal (Cabanes).
\
¡,
-
o
Fig. 51.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabancs).
Fig. 53.- Ceramica de la Torre de la Sal (Cabanes).
99
[page-n-110]
r.....
Proclunit
~)U
~~un
Obo:-tf'l:KiiiiS
llim
Ui
~-];
JS.~
llrnt\>!lu6
V.11>
Lunt\J::Iu~
_\U-l
_\}_).6_jq_J.!
f?%).~
Lll'llbY.IIJn.t-h
\'• 1 16'.\, 1~19
!.16:
~1u!7c
\', 1;·~ 1~ 16'~
)9..\-.'.10.1-)
t.nlwlu ~18
1 11:19
':
.W,l-5
WN2l1Jl1
\': 1>19
lHM
l>mbo!lo!i
V: 11:16
l
V: ll: ll: 1 : I~_!J
6
Jl. 1-~
1)
l>:nl\1fl¡¡_~
[lnJJwili'"i>JJ
li.J.9:J~
lioJ>b~nJ.X,
¡._;
GliJI
,-,~!t~1
J~. 1-1
0
V11:!J
:
l
J).l.)
}locd~
\~
! t.olo Ji¡uh
J.I.J
IW"Imi!Wl
B:i'S
fWit.IINAH
H.l
lnJM!ni!Wl
8' '
B
:l'&Hl
'"""
J).6
~in:ili
Uillil R
iaiE
rhn, n
m
l.l!nbo¡ljol
C~B
~f
).\1
LmN
Cla(lltu~n¡A
V 1 ~:6: HH
:
lU-J
1'. 1
1
-IU
Lld\'l!lil5
11
! t~
H.1
IJj
1:'
I.Jd\'l!ia1
~.s
l': ll
lJ,;ó
wildu!7»
V lb
.
-lJ, )
Llmbo¡li¡.ll
V IJ
:
LlmMtiül!
I': IU:J'Hl
ll.l:ll. l
~ab\\l'l
4.\ ~-)
Forma
lllll
Slom>Ti 1!6
\':lb
-6.6
~IMaÍludl
s.n
lfMW:Itl
1).1
~,;
\'.!r!;B:H
6ull.\'lñiblrit-
-16..1
.lb)oll
Part>fmc>
H
H/V
4'6
5
0'45
15'6
6
7'9
0'50
16
16'2
5'3
7'9
0'49
6'5
8
0'49
17'5
6'9
6
4
4' 3
0'22
19
25' 8
7'9
11 '7
0 '45
ló.!
!QDJ~w•icqric;
B
11
Lamboglia 27-F 2984
ló. l
V
Lambo<>lia 27-F 2983
~.16
P>,urn-o
dascuna (20%): segueixen la copa Lamboglia 8 i el bol Lamboglia
31 amb 4 cadascuna (13.3%); el plat Lamboglia 36 i el bol
Lamboglia 33 amb 2 exemplars cadascun (6,6%); la patera
Lamboglia 4. el bol Lamboglia 27a-b, el vas crateriforme F 4753
i la copa Sanmartí 166 estan representats amb l exemplar cadascun (3.3%): finalment. de la patera Lamboglia 7 hi ha 1 exemplar
de classificació dubtosa. Els motius decoratius apareixen només
en 9 peces: 1 vora de la copa Lamboglia 33 presenta decoració
d'estries a !'exterior de la vora; l base esta decorada amb estampilles cordiformes i estries; una altra amb estampilles de forma
indeterminada i 4 canaletes; 2 bases de la copa Lamboglia 1 presenten 2 canaletes; 1 de la patera Lamboglia 5, una canaleta; 2
bases de forma indeterminada, també 2 canaletes, i una tercera 3,
canaletes i estries. La major part deis fragments de campaniana B
pertanyen a la producció mitjana de Cales, entre els quals poden
diferenciar-se 5 peces pertanyents a la producció "Byrsa 401",
amb 2 exemplars del plat Lamboglia 36 i 1 de la copa Lamboglia
33. Els exemplars tardans, no sempre dife renciables a causa del
seu estat de conservació, són minoritaris. Les peces de campaniana B pertanyents a formes del repertori de la campaniana A
(Lamboglia 27, 31, 33 i 36) suposen més d ' un quart del total de
peces identificarles (9 = 27'5%).
Gm."OCtJJ;;~
1
-!
\~ !6
A!U~";
;...r.,
Lamboglia 36- F 13 10
<
1.1-i.JS.
V
:i:i:I'HIO
B
:l'l
((lmUMJ
;1
4)
!7
F 4753
0'22
J~l
Lamboglia S-pasta grisa
23'5
6'4
3'8
0' 16
l' lk l~ll: I&IS
-185ic19-lllll.l-7
Mayet 11
3' 1
13'3
1'90
llr««< IB
V: 11.16
}!.1: 53. 1
7
8'7
3'7
15'6
1'79
ilT<>.
V:ll'l:ll'i:ll'l
}~!-l)i!
V: IJCJIJ
ll-
19
Gnlil
1;1~17:1&1!
T
OlAL
)J.)
V:!'l
Uir.l>.'liu!
()¡:i¡illl
!il
!i9
11)
Ceramiques de les excavacions de 1979-1990.
25
,_,¡¡
20
-±
~..;:
15
=
10
:"-
?
5
o
+
~
L5
Jj'~
L517
L6
.,;;_:-
[tr.
L27
L28
=
¡----
ll:F
L31
L33
~
lCr. ~
L36
L55
M68
Gralica de formes de campaniana A.
El conjunt de campaniana B, tot i no ser tan nombrós, resulta
del major interés pel seu repertori tipologic. S' hi han pogut identificar 30 peces pertanyents a 11 formes. Les majoritaries són la
copa Lamboglia 1 i la patera Lamboglia 5, amb 6 exemplars ca-
lOO
Quadre de dhnensions de les peces completes.
l l.l
Quant a la carnpaniana de pasta grisa, hi ha 2 peces de la
forma Lamboglia 5: una esta decorada amb 6 canaletes i estries i
1' altra amb 2 canaletes i estries. De cerillnica de parets fines, hi ha
9 exemplars de la forma Mayet Il, 2 d'ells sencers. De ceriunica
comuna, hi ha un exemplar de plata de la forma Aguarod 3.
En el conjunt d'amfores. han pogut identificar-se 29 exemplars de procedencia itillica (58%) i 2 1 (42%) d 'origen púnic.
Entre les italiques el tipus Dressel lA resulta majoritari amb 19
exemplars (65'5%); segueixen les deis tipus Lamboglia 2 am b 4
exemplars ( 13'7%), Dressel lC amb 3 (10'3%). Dressel lB amb
2 (6'8%) i les grecoitaliques amb 1 (3'4%). L'al9aria de la vora
deis exemplars de Dressel lB és de 5 '7 i 6 cm, i la deis de Dressel
lC és de 6'6; 6' 7 i 7'2 cm. Entre les amfores púniques, eltipus
Maña C2 resulta majoritari amb 15 exemplars (71 '4% ), seguit del
Maña C l amb 6 (28'5%).
En general, la major part deis materials ceramics estudiats
poden datar-se en el segle ll. Entre les ceramiques de vernís negre,
la campaniana A i bona part de la B -tota de Cales- poden datar-se
en aquesta epoca. Hi destaca l'absencia de formes antigues de
campaniana A, estranya en un conjunt de materials prou nombrós,
i l' escassesa de motius impresos, així com la de les amfores grecoitaliques de transició. La major part de les monedes que han
[page-n-111]
pogut ser estudiarles tenen també una cronología semblant. La
presencia d'amfores Dressel lC i Lamboglia 2. d'alguns fragments
de campaniana B tardana i de campaniana de pasta grisa poden
datar-se entre els darrers decennis del segle li i els primers de 1' J.
En conclusió. l'assentament de la Torre de la Sal experimenta
alllarg del segle n un gran auge. després d'un període aproxima!
de 150 anys (350-200) del qua! no hom coneix materials d' importació. La gran quantitat d'amfores del tipus Dressel lA en situa el
seu floruit en la segona meitat d'aquest segle. D'altra banda, la
importan! presencia d'amfores púniques permet confirmar la
intensitat deis contactes amb Eivissa. El moment final d'aquesta
importan! activitat comercial pot situar-se -a partir deis materials
ací estudiats- en el pas del segle li a 1'1, cap al 100/90, i pot fixarse fonamentalment per la presencia d'ilmfores Dressel lC i
Lamboglia 2; l'escassesa de campaniana B tardana no aconsella
una datació posterior. Aixo no obstant, noves troballes en altres
sectors del jaciment -conegut encara de manera molt parcialpoden introduir canvis en la composició deis materials d 'importació i portar la data final fins al 80/70.
28. El Castell de Miravet (Cabanes)
31 TBE512436.
SIAP.
Forcada. 1976. núm. 2; Bazzana, 1978b, 181; Bazzana, 1979,
3 1O; Forcada. 1992, 40 i 83; Bazzana, 1992, 1, 425-426
Esta situat en un contrafort apuntat de la serra de les AguiJes
de Santa Agueda (266 m). sobre el riu Xinxilla i a 5'3 km de la
costa. Ellloc té unes excel·lents condicions defensives gracies als
seus espadats vessants, amb una altitud relativa de 160m. i només
compta amb un accés pel SO. Permet un control visual de l'estret
corredor per on transcorre l'esmentat riu, que uneix la plana litoral amb el corredor central. L'orientació no permet un habita! arrecera!, jaque la principal zona d'ocupació esta exposada al N-NO.
L'assentament més proxim és el Mas de la Costa. situat a 3'3 km
cap al SE, ja en el corredor central. i els visibles són el Bordissal,
situat a 5'8 km cap al NE, i el Tossal de Gaidó, situat a 6'4 km cap
a l NO. Per la seua situació, controla el camí que des de la plana
litoral de la Ribera puja fins al Pla de 1' Are. L'aprovisi onament
d'aigua pot efectuar-se a la font de Miravet, situada al peu del
jaciment, a 0'3 km cap al NO.
El lloc fou ocupat per un casteU medieval i una petita població
que tingué autonomía municipal fins al 1575, quan fou anexionada
a Cabanes (Andreu, 1975. 220-22 1), les restes deis quals s'estenen
pe! cim de la muntanya (Forcada. 1976 i 1992; Bazzana, 1978b,
1979 i !992). L'etimologia que normalment se Ji dóna és de l'arab
..morabit", lloc de guaita i oració deis Almorilvits, pero segons
Barceló (1982, 178) no és un mot d'etimologia arab. Apareix
esmentat per fonts arabs en epoca del Cid i fou propietat deis aragonesas des de la druTeria del segle XI fins al 1103. Posteriorment
apareix esmentat en 1225 (castrum Mirabeti) i en la carta de població de Cabanes de 1243 amb el mateix toponim. Un fossat excava!
en la roca i situat al peu del castell pot tenir un origen iberic.
La presencia de ceramica iberica ha estat assenyalada per M.
Díaz. Alguns fragments de ceramica romana proven la continu"ltat
en l'ocupació almenys en el període altimperial. Els materials
estudiats són 6 fragments ceramics: 2 de campaniana A, 2 de campaniana B, un deis quals pertany a una base, i 2 d'amfora. Amb
ells només pot aproximar-se una datació entre el segle U i la primera meitat de 1'1.
29. E l Castell d ' O r pesa
31 TBE558422.
Museu d'Orpesa.
Forcada. 1976, núm. 14: Forcada, 1992. 41; Arasa, s. u.
"Orpesa", TIR K/J-31. 1997. 115.
S'al~a sobre una muntanyeta a"illada situada enmig de la plana
litoral (34 m), a 1' 1 km de la costa, entre els barrancs del Diable i
de la Rompuda i en ellímit SO de !' albufera litoral de la Ribera de
Cabanes. El lloc té unes excel·lents condicions defensives. amb
una altitud relativa de 20m. possibilita un ampli control visual de
la plana litoral i pennet un habita! arrecerat en e ls vessants S-SE.
La seua situació 1i confereix un paper fonamental en e l control del
camí de la costa. Els assentaments visibles són el Bordissal, la
Torre de la Sal i la Punta de les Llanees i el més proxim és e l segon,
situat a 1' 3 km cap al SE. El camí de la costa passa per l'oest, als
peus del jaciment. En l'actualitat l'aigua és molt escassa en la
zona, pero antigament la franja proxima a la costa era una extensa
albufera; el barranc de la Rompuda passa a 0'2 km cap al sud.
El lloc fou ocupa! en 1' Alta Edat Mitjana per un castell, reedifica! en diverses ocasions en epoca cristiana (Forcada, 1976 i
1992). Aquest castell fou propietat deis aragonesas en la darreria
del segle Xl. L'any 1097 apru·eix esmentat amb el nom Auropesa
(Barceló, 1982, 189). En la donació d' Alfons Il a l'orde del
Temple en 1 169 figura ja el toponim actual Orpesa (María. 1933a
i 1933c; Sevillano, 1951). El castell va serdestrun pels francesos
al principi del segle XIX. Al comen~ament deis anys 80 un grup
d'aficionats de la població hi van fer excavacions, abans de
comen~ar els treballs de consolidació i reconstrucció. En aquestes
excavacions es va trobar un lot considerable de ceramiques
majoritilriament medievals. entre les quals hi havia nombrosos
fragments de cera mica iberica i -segons notícia d' A. Oliveralguns de campaniana A. conservats en l'actualitat en un magatzem municipal, que no m'ha estat possible examinar. Aquesta !robaila permet una datació aproximada en el segle ll.
30. La Punta de les Lla nees (Orpesa)
3JTBE568411.
SIAP.
Sentenach, 1920, 14: Mateu y Llopis, 1975,260 (HM 1531);
Mateu y Llopis. 1979. 138 (HM 1571 ); Fernández Izquierdo,
1980, 169- 171; Ripolles, 1980, 90; Ripom~s. 1982, 161; Arasa. s.
11. "Punta de les Llanees, la", a Aranegui, 1996, 132- 133; Falcó,
1996, 506. núm. 1-2; Arasa, s. 11. "Orpesa" , TIR K/J-31, 1997,
114.
Petit cap situat a l'extrem sud de !'albufera meridional de la
Ribera de Cabanes. el contrafort més oriental de la serra d'Orpesa
(24m) que tanca pel sud la plana litoral, a"illat per l'antiga albufera i pels barrancs del Diable i de la Rompuda. Antigament devia
ten ir la forma d'un tombol. Ellloc té bones condicions defensives,
amb una altitud relativa prilcticament similar a !'absoluta. possibilita un ampU control visual de la plana litoral i permet un habitat
arrecerat en els vessants S-SE. La intensa urbanització ha desfigura! completament la zona, en l'extrem est de la qual s'al~a !'anomenada Torre del Rei, de final del segle XV. En l'actualitat resulta
impossible definir les característiques i els límits del jaciment. Els
assentaments visibles són el Bordissal, la Torre de la Sal i el Castell
d'Orpesa i el més proxim és el darrer, situat a 1'3 km cap al NO.
El lloc esta situat a poc més d' 1'5 km a l'est del camí de Castelló
que segueix la plana litoral. L'aigua es molt escassa en la zona; al
nord del jaciment, a O' 1 km, s 'estenia l'antiga albufera.
101
[page-n-112]
Segons Sentenach (1920), en aquest lloc hi havia vestigis
antics. Notícies orals parlen de !'existencia de restes arqueologiques de caracter indeterminat, en l' actualitat desaparegudes a
causa de la transformació urbanística de la zona. Mateu y Llopis
( 1979) esmenta la troballa d'algunes monedes per V. Borras l'any
197 1, entre les quals hi ha quatre asos d' Emporiae, Gadir (47-44 ),
Ce/sa (42-36) i Calagurri.\', Recentment. Falcó ( 1996) ha donat a
conéixer les troballes monetaries efectuades per V. Borras pels
voltants de la Torre del Rei, entre les quals esrnenta un as púnic de
Gadir del segle 11 aC i un altre as de Ce/se, que possiblement es
corresponen amb dues del grup anterior. En prospeccions de l'any
1993 he pogut trobar algunes restes ceramiques en una parcel·la
no edificada del cim septentrional. Es tracta de 3 fragments d'amfora italica i d' un que pot pertanyer a una amfora púnica, a més
d'un petit lot de ceramica iberica. Hom confirma aixi l'ocupació
del lloc en els segles JI-l.
D' altra banda, Fernández Izquierdo (1980, 169- 171 ) va donar
a conéixer la troballa d'amfores Dressel IC i Lamboglia 2 en la
costa entre aquest petit cap i l'assentament de la Torre de la Sal,
situat a 5 km cap al nord. Potser aquestes troballes puguen relacionar-se amb una esporadica acti vitat comercial en les platges
immediates. L'existencia de tres assentarnents iberics, a banda
d 'aquest, en un radi de 2 km (el Castell d'Orpesa, Orpesa la Vella
i els Quarts) poden donar suport a aquesta rupotesi.
ha publicar un fragment de bol atic de vernís negre de la primera me itat del segle IV conserva! al museu de Bo rriana.
Darrerament. Gusi, Díaz i Oliver ( 199 1) n' han estudia! les
estructures defensives.
El material estudia! són 3 fragments d'amfora trobats en les
meues prospeccions. un deis quals correspon a una vora del tipus
grecoitalic de transició que pot datar-se en la primera meitat del
segle II (fig. 54). L'escassesa de ceramiques italiques i el fet que
l'amfora trobada siga del tipus grecoitalic, s'avenen amb un fi nal
de l'ocupació cap a 190/180.
-
O
Sn
......
Fig. 54.- Ceramica del Mas del Pi (Benicilssim).
4. LA PLANA DE CASTELLÓ
31. El Mas del Pi (Benicassim)
31 TBE473383.
SIAP.
Porcar, 1933b, 33-34; Porcar, 1954, 229; Ribera, 1982, 3 1;
Gusi i Oliver, 1987, 104 i 109; Oliver i Gusi, 1986, 270:
Rouillard, 1991, 397; Gusi, Díaz i Oliver. 1991 . 97: Oliver i Gusi.
1991, 205; Arasa, s. u. "Mas del Pi, El", TIR K/J-3 1, 1997, 103.
Esta situat sobre un contrafort de la serra de les Palmes que
s'al ~a sobre l'extrem septentrional de la Plana (200m), a 2'5 km
de la costa. E llloc ocupa una posició estrategica, puix domina la
plana litoral en el seu extrem nord on es comen~a a estrényer,
sobre la qual exerceix un ampli control visual. Té bones condicions defensives, amb una altitud relativa de 120m, esta orienta!
cap a I'ESE i permet un habitat arrecerat en el seu vessant. La
zona ocupada esta situada en l'extrem superior d'una cresta rocosa amb fort pendent, on es conserven restes d'algunes habitacions
i d'un recinte emmurallat. El j aciment ha estat objecte de di verses
excavacions furtives que, juntament amb l'erosió, han afectat de
manera importan! el seu estat de conservació. Segons Gusi, Díaz
i Olí ver ( 199 1) les se ues dimensions són 60 x 20 m, amb una
superfície de O' 12/0' 13 ha. L'únic assentament visible és el Pujo!
de Gasset i el més proxim és el Castell de la Magdalena, situat a
4'2 km cap al SO. El camí de la costa esta situat a 2'4 km cap al
SE. E l punt d'aiguada més proxim és la font de la Rufa, situada a
0'6 km cap al NO.
El jaciment fou donat a conéixer per Porcar ( 1954).
Posteriorment, Ribera ( 1982) va publicar un fragment d' ltmfora
fenicia trobat en superficie per D. Ramia. Gusi i Oliver ( 1987)
esmenten nivells d'ocupació deis segles III-II. Rouillard ( 1991)
102
32. El Castell de la Magda lena (Castelló de la Plana)
31 TBE556361.
SI A P.
Ceán, 1832, 65; Miralles del Imperial, 1868, 14; Llorente, 1887,
229; Balbás, 1892, 20-21; Perales Vi lar, 1912, 9; Sarthou, 1913-15, 155156; Huguet, 191 3; Almarche, 1918, 88; Porcar, 193 1b, 111; Porcar.
1948, 33; Bayeni, 1948, 363; Esteve, 1952, 150; Fletcher i Alcácer.
1955, 319; Fletcher i Alcácer, 1956, 148, 152, 154 i 161 ; Bazzana i
Guichard, 1977, 333-334; Bazzana, 1977, 181 i 201; Bazzana, 1978b,
180-181; Arasa, 1979, 149; Porcada, 1982;Arasa, 1990; Oliver, 199091, 176; Forcada, 1992. 64; Arasa. s. u. "Castell de la Magdalena, El",
TIR K-30, 1993, 45; Arasa, s. u. "Castell de la Magdalena. el", a
Aranegui, 1996. 55; Arasa. 1997b, 1151 ; Arasa, 1999b. 140.
Esta empla~at en un contrafort situat a la banda meridional de
la serra del Desert de les Palmes ( 111 m), a 4 '3 km de la costa. La
zona esta parceJ.Iada i actualment erma. El cim ha estat objecte de
diverses transformacions produ'ides per la construcció d' un repetidor, l'adequaci6 de l'entorn de !'ermita i la construcció d'accessos i camins. L' altitud relativa és de 70 m. El !loe presenta unes
excel·lents condicions defensives, permet un ampli control visual
de l'entorn. més redun per la zona NO, i possibilita un hAbitat
arrecerat en el vessant S-SE. Els assentaments més proxims són el
Mas del Pi. situat a 4'2 km cap al NE, i el Pujo! de Gasset, situat
a 7 km cap al SSE, i l'únic visible és el segon. El Caminas passa
a 1'4 km cap al SE. El barranc de 1' Algepsar passa a 0'2 km cap
a J'oest i la font de la Reina esta situada a 1'6 km cap al SSE.
En documents datats entre 1099 i 1103 que fan referencia a les
propietats aragoneses en territori andalusí apareix en di verses ocasions esmentat com Castilion/Castilgone/Castillone, en la designació del qual s'especifica la seua situació ripa de mare. En 1178
[page-n-113]
Alfons 111 fa donació al bisbe de Tortosa del Castrum et villam de
Khadrel. Aquesta donació es repeteix de nou en 1224 en aquests
mateixos termes, i, per dues vegades més en 1225, on se cita el
castrum de Fadre/1 i el cCIStmm et vi/1<1111 de Aliadre/. Arran de la
caiguda de Borriana en mans de les tropes del rei Jau me 1 el 1233,
el Llibre delsfeyts esmenta un Casteyllo de Burriana. En 1239, el
comte Nun yo Sancho del Rosselló, senyor de Castelló, en la concessió de la carta de població a 1'alquería de Benimahomet esmenta el toponim amb la forma castro de Castilione!Castellio. En
documents posteriors a la conquesta, com ara el laude episcopal
sobre Fadrell de 1242, es repeteix la denominació Castro de Castellione. Poc després, en un altre laude de 1249, apareix la denominació Castellione Burriane que, amb lleugeres variants, trobarem repetida en totes les donacions del rei Jaume l.
El Castell ha estat excavat en di verses ocasions: en els anys cinquanta per Porcar, en els anys 1977-78 per Bazzana i des del 1998
per J. M. Llorens. La construcció del castell islamic ha arrasar practicament les restes constructives anteriors (Bazzana 1977 i 1978b).
.
Aixo no obstant. com ja va assenyalar Porcar, el cim del tossalet fou
ocupat per un assentament iberic, possiblement fortificar, del qua!
s'han pogut trobar alguns fragments de ceramica iberica decorada i
llisa i d'i'ttica de vemís negre, que en confirmen l'ocupació almenys
en els segles Y-IV (Oliver, 1990-91 ). Bazzana assenyala la troballa
en les seues excavacions d'alguns fragments de ceramica que quaLifica de tardoromana i data en els segles IV-V. Al peu del tossalet,
en la banda S-SE, va existir un assentament roma avui practicament
arrasat del qua! s'han trobat alguns fragments de ceramica sigil·lata
al casteiJ, esmentada per Esteve ( 1952). amb noves troballes en les
recents excavacions, alguna moneda i una necropolis excavada parcialment per Porcar (Arasa, 1997b).
Segons J. M. Llorens, en les recents excavacions s'han trobat
diversos fragments de ceramica atica de vernís negre i altres -per
primera vegada- de campaniana A, que permeten datar l'ocupació
de l'assentament almenys fins al segle O.
33. E l Pujol de G asset (Castelló de la Pla na)
31SBE448292.
SIAP.
Balbás, 1892. 33; Hübner, I 893, 155, núm. XXII; Almarche,
1918. 87-88; Bosch, 1924, 112- 113; Porcar, 1933b, 82; José,
1944; Porcar, 1948, 34; Porcar, 1954, 229; Fletcher i Alcácer,
1956, 150, 154 i 161; Bru, 1963, 111; Esteve, 1966, 143-144;
Fernández Nieto, 1968-69, 141; Gil-Mascarell, 1973, 35; Oliver,
1978, 277-278; Arasa. 1979. 142- 144; Oliver, 1981.213: Fletcher,
1983, 60 i 97; Untermann, 1990, MLH ill, 2, 368-371. F.6.1;
Gimeno, 1993, 56: Arasa, s. u. "Pujo! de Gasset, el", a Aranegui,
1996. 131; Arasa, s. u. "Pujol de Gasset, El", TIR K/J-31 , 1997,
126; Arasa. 1999b, 139- 140.
Ocupava una zona situada a 0'2 km de la costa, en !'actual
case urba del Grau de Castelló. Antigament era un alter d'uns 3 m
d'al9aria envoltat d'aiguamolls, amb unes mínimes condicions
defensives i un control visual molt limita!, que no permetia un
habitar arrecerat. En l'actualitat la zona que ocupava esta travessada per la carretera vella del Grau i ha estat urbanitzada en la
seua major part. La seua extensió resulta difícil de delimitar, pero
devia ser considerable segons la descripció de Porcar. Els assentaments visibles són el Mas del Pi i el Castell de la Magdalena i el
més proxim és aquest darrer, situar a 7' 1 km cap al NO. El
Caminas passa a 3' 1 km cap a l'oest. Les deus d'aigua doh abundants en la zona d'aiguamolls.
L'any 1851 s'hi va trobar una inscripció iberica sobre plom,
actualment conservada al Museu Arqueologic Nacional. La
notícia de Balbás ( 1892) explica que es van trobar "restos de
una edificación casi a flor de tierra, cuencos de barro cocidos,
huesos calcinados, cenizas, dos hebillas de bronce, al parecer de
correa o ceñidor estrecho... y dos monedas de cobre, en una de
la cuales se ve una cabeza y al anverso un jinete montado".
Porcar (l933b) diu que "en tot aquest pujolet apareix gran
quantitat de ceramica íbera acompanyada d'altres fragments de
ceramica hel·leníslica negra italiana" . Més endavant, referint-se
a uns treballs agrícoles realitzats en la seua part oriental en
1905, diu que "els testimonis, treballadors que desferen aquesta zona conteo que la rebaixaren tres metres de profunditat, apareixent nombrases parets seques terraplenades de restos i ossos,
cridant-los l'atenció un munt de plats de foc, negres, de qualitat molt bona (ceramica hel·lenística ?)". Segons una notícia de
premsa (José, 1944), en fer els fonaments de les cases del Grup
Sant Pere en l'aleshores conegut com Pujolet de les Oliveres es
va trobar una veritable seqüencia estratigriifica d'aquest jaciment, amb un nivell inferior situat a 2 m de profunditat on aparegué una sitja amb material prehistoric i fauna, sobre el qua! hi
havia cerámica, petits molins i un bra9alet de pecten; per
damunt hi havia gran quantitat d'enderrocs amb ceramica iberica pintada i campaniana. L'existencia de nivells prehistorics la
confirma Este ve ( 1966). Finalment, en fer una trinxera pera les
instal·lacions de l' l nstitut de Batxillerat del Grau en setembre
de l'any 1983 encara vaig poder trobar ceramica iberica.
Deis materials arreplegats en els treballs de Porcar es conserven alguns fragments de cerarnica iberica i 2 bases de ceramica
campaniana B tardana decorada amb canaletes concentriques i
orles d'estries (fig. 55).
L
--
Fig. 55.- Ceramica dell•ujol de Gasset (Castclló de la Plana).
D'altra banda, al principi de segle es va trobar una amfora
romana en un punt indeterminar de la platja de Castelló, possiblement del tipus Lamboglia 2, que fou adquirida pel pintor V.
Castell (Sarthou, 1913-15, 206) i posteriorment donada al
Museu Provincial de Belles Arts el 1915 (Codina, 1946, 40,
núm. 139).
La notícia sobre la troballa d'amfores i de monedes iberiques,
així com els fragments conservats de campaniana B tardana. permeten datar el jaciment iberic -almenys en la seua darrera fase- en
la primera meitat del segle l.
103
[page-n-114]
34. El Torrelló del Boverot (Aimassora)
30SYK433287.
Muse u Municipal d' Almassora.
Porcar. 1933b. 85; Porcar. 1954, 229; Uroz. 1983, 35: Arasa.
1983; Clausell, 1987-88; Oliver, 1990-9 1. 175; Rouillard. 1991,
399; Oliver i Gusi, 1991 , 203 i 205; Bemat, 1993; Clausell. 1995.
94-96, fig. 1-3; Clausell el alii, J995; Boix el alii, 1995; Arasa, s. 11.
"Torrelló, el", a Aranegui, 1996, 167; Clausell, 1998a i 1998b;
Clausell, 1999a i 1999b; Clausell, Izquierdo i Arasa, 2000.
Esta situat sobre una terrassa que s'al~a a la vora esquerra del
riu Millars (95 m), a 13'5 km de la costa. El lloc esta defensat per
la cinglera del riu, amb un únic accés pel costal nord, pero no permet un habita! arrecerat ni un bon control visual de l'entorn. La
conservació del jaciment és bona per no haver estat objecte de
transformacions agrícoles. Segons Clausell té una superfície de
O' 14 ha. Els assentaments visibles són el Solaig i la Muntanyeta
de Sant Antoni i el més proxim és el Torrelló d'Onda, situat a 4 ' 1
km cap a I'ONO. Esta situat al costat d'un camí que segueix la
vora del riu cap a l' interior: el Caminas passa a uns 9'7 km cap
I'ESE. L'aprovisionament d'aigua pot efectuar-se en el mateix riu.
El jaciment fou localitzat per Porcar (1933b). Des de l'any
1988 esta sent excava! per Clausell, que ha posa! al descobert
un assentament del Bronze Final-Ferro Antic amb importacions
fenfcies. Sobre aquest es troba un assentament iberíc de major
extensió envoltat per una muralla de la qual és visible un tram
de 38 m de llargaria; aquesta s'associa a la dan·era fase d'ocupació. que mostra indicis de destrucció. Entre la ceramica iberica d 'aquesta fase hi ha nombrosos calats i alguns vasos pintats
amb figures humanes i una inscripció. En la campanya d'excavacions de 1'any 1993 es va localitzar la necropolis, situada a
250m cap a l'oest de l'assentament (Ciausell, 1999a i b). Oliver
( 1990-91) es menta un fragment de ceramica grega, potser de
figures roges. Al seu torn, Rouillard (1991) ha publica! un fragment de copa iHica de vernís negre del segle V deposita! al
Museu de Vila-real. Clausell ( 1995 i 1998a) ha dona! a conéixer un important lot de ceramiques fenícies i ha efectual analisis de pastes de ceramiques iberiques del segle VI (Boix,
Clausell i Sanfeliu, 1995; Clausell el alii, 1995).
Les excavacions s' han central en els nivells corresponents al
Bronze Final-Ferro Antic i només en la campanya del 95 s'han
excava! alguns departamems del període lberic Final, quan l'assentament sembla experimentar una reorganització urbanística.
Els materials estudiats procedeixen en part d'excavacions antigues realitzades per aficionats de la població; en les campanyes
deis anys 1988-89 només es van trobar alguns fragments en el
nivell superficial i barrejats amb ceramiques atiques deis segles
V-IV que permeten datar el primer nivell iberic. Amb posterioritat s' han trobat nous fragments en les campanyes de 1994-95. En
la campanya del 94 s'han trobat alguns fragments de campaniana
A a la necropolis, possiblement en relació ambla seua utilització
fins a la darrera fase d'ocupació de l'assentament. En la campanya del 95 es va trobar un fragment de canter de ceramica de
Gnathia que pot datar-se en el segle lll, i de la campanya del 89
és un petit fragment que pot atribuirse al taller de les Tres
Palmetes Radials de Roses amb una cronología similar. En conjunt s'han estudia! 46 peces i fragments de ceramica, 6 de les
excavacions antigues i la resta de les dirigides per Clausell, deis
quals 43 són de ceramica de vernís negre i 1 d' amfora italica
104
Prodrii
fn11
~\11
DlllltWoos
''~'"
Oi>
Gnathia
~f
O..'""'ió_rm!Jib
Tallmtk' Ro-<,
ÜU
'rf3n.i1tl3.A
b.m~li:~!l
L>mlmli! .il>
i6.1-l
i6.7
V; !6"5: hl\·:o·~
\101<1 ~'
V III; S;l
;
)iooJ!d<•J'iDI>l
l6.H
lnd.:t
lnd
B: S
P:llrt\.'k l-..;lfi '\i
i6.8
56.9
t'amp.1ni;m:.8
L
omlmliol'
\';12
F lS..~I
\ ';.;()
7.
5 1
5
1.1
8: 3'9
,l l .J
L
lil11u
MPI
ÁrrJQr.l
lndtltrmimdJ
TOTM,
Bo:l
2
8
1<
1
1
.16
il
~-) ,
~.
\3
~~ e::>_xl_~~r======='fJ::
~
·.
··.
Fig. 56.- Ceramica del Torrelló del Boverot (Aimassora).
7
Fig. 57.- Cerarnica del Torrelló del Boverot (Airnassora).
Pel que fa a la ceramica de vernís negre. 28 fragments són de
campaniana A i 13 de campaniana B. Quant a la primera, hi ha
presents les següents formes: 1 patera del tipus Lamboglia 36-F
[page-n-115]
1313 quasi completa, l copa de l ti pus More! 68-F 3 131 prou completa amb 3 bandes pintades a !' interior de la vora. 4 fragments de
vora de sengles pateres de la forma Lamboglia 27 i 1 base i 1 fragment d' ansa geminada que pot atribuir-se a una altra copa del
tipus More! 68; cal afegir 2 bases amb decoració impresa formada possiblement per 4 palmetes i una orla d'estries envoltant-les.
una d 'elles de gran qualitat, i una base amb una banda pintada.
Quant a la campaniana B, possiblement de la producció nütjana
de Cales, les fonnes presents són 1 copa del tipus Lamboglia la,
1 patera de la serie F 2820 amb decoració d'estries al fons interior
i una base que sembla pertanyer a la fom1a MP 147-F 5740. Cal
afegir un fragment del bec d'una llantia de producció i tipología
indeterminades. El fragment d'amfora pertany al coll i a l'arrancament de !'ansa i no se' n pot determinar el tipus.
En conjuntes tracta d' un grup de ceramiques prou homogeni,
que pot datar-se en la primera meitat del segle 11 i permet datar la
darrera fase d'ocupació de l'assentament.
35. El Torrelló (Onda)
30SYK392297.
SIAP.
Gusi, !974a; Bazzana, J978b, 183- 184: Oliver, 1990-91, 175:
Doñate, 1991 , 21; Gusi, Díaz i Oliver, 1991. 97: Rouillard, 1991,
406-407; Gimeno, 1993, 56; Arasa, s. u. "Torrelló, el", a
Aranegui, 1996, 167.
Ocupa una terrassa elevada situada a la vora esquerra del riu
Millars ( 11 Om), entre aquest i un petit barranc, a 17 km de la costa. El
lloc té bones condicions defensives, amb un sol accés pe! NO, pero el
seu control visual és prou limita! i no permet un habita! arrecerat.
L'assentament iberic s'estén sobre una fortificació anterior de I'Edat
del Bronze i es troba molt arrasat. Els assentaments visibles són el
Castell d'Onda, el Solaig i la Muntanyeta de Sant Antoni i e l més proxim és el Torrelló del Boverot, situat a 4' 1 km cap a !' ESE. Pel seu
costal passa un camí que segueix la vora del riu cap a !'interior. El punt
d'aiguada rnés proxim és el rnateix riu, situat a O' t km cap al sud.
El jaciment fou excavat l' any 1973 per Gusi ( 1974a). Des del
1991 Estall excava els nivells més antics del jaciment. El lloc
també fou ocupa! a 1' Alt lmperi i a I' Edat Mitjana (Bazzana,
1978b). Els materials d 'epoca iberica són en general escassos.
Oliver ( 1990-91) ha donat a conéixer un fragrnent de patera atica
de vernís negre de la segona meitat del segle V. Rouillard ( 1991)
ha publica! dos fragrnents de ceramica de vemis negre atic, un
d'ells del Museu de Vila-real, que poden datar-se en la primera
meitat del segle IV. La resta de ceramiques d'irnportació pertany
al període lberic Final, en els segles 11-1.
Produmó
forma
C
ampani:lll:IA
~')U
Campani:lll:l B
lndelerminc>da
lndtlennin3da
P:ir<~sfine>
M ·e111
a
Amfoo
D
resse11 A
1
TOTAL
OimeiiSiOIIS
Obstl\ariOII'i
figur.l
1
1
B: 9'5
J canalr~es i es1rirs
1
B: 5
R 1
w a
4
V 6:1: 1
:
0
V1
: 1
1
8
~T
58.1
58.2
4
58.•
~6
4
58. 1
1
11
Els materials estudiats són 11 fragrnents ceramics: 6 de vemís
negre, 4 de parets fines i 1 d'amfora. De vernis negre hi ha 2 fragments de campaniana A i 4 de campaniana B, sense cap forma
reconeixible. Quant a la carnpaniana B, un penan y a una base amb
e l peu en forma de bota i esta decorat amb una orla d'estries entre
tres canaletes concentriques i un altre correspon també a una base
decorada amb una roseta incompleta. Els 4 fragments de ceramica de parets fines són de la forma Mayet 11. Finalment, el d' amfora és del ti pus Dressel 1A.
Es tracta d'conjunt de materials prou homogeni que permet
fixar un període d' ocupació entre la segona meitat del segle 11 i el
primer quart de l'l.
7
1\.1
7
1
\,
\.
1
\.
~
Fig. 58.- Ceramica del Torrelló (Onda).
36. El Castell d'Onda (Onda)
30SYK342273.
Museu Municipal d' Onda.
Estall, 1989, 117, 122, 124- 126 i 130, lam. XIII, XIV i XVII;
Bazzana, 1992, l , 429; Forcada, 1992, 48: Arasa, s. u. "Castell,
el" , a Aranegui, 1996, 54.
Ocupa una altura situada a la vora esquerra del riu Sonella (247
m), en l'extrern oest de la Plana, a 19 km de la mar. Ellloc té un marcal caracter estrategic, puix permet un control visual de la Plana. des
de l'extrem nord fins a la mar i més limitat al sud pels contraforts
orientals de la sena Espada, i a la vegada es traba prop de les serralades interiors. Té bones condicions defensives, amb un penden! més
pronunciat pel sud i una altitud relativa d'uns 60 m. La població
actual s'estén pel vessam i el pla cap a l'oest. Els assentaments visibles són el Tonelló d'Onda, el Solaig i la Muntanyeta de Sant Antoni
i el més prox.im és el primer, situat a 5'9 km cap a !'ONO. Encara
que el lloc esta situat a uns 14 km a 1 oest del ca mí que segueix la
'
plana litoral, es traba al principi d' un camí de muntanya que travessa la sena Espad¡t i permet la comunicació amb la vall del Palancia,
i a 4'5 km del riu Millars que serveix de tra<;:at a un carní de penetració cap a l'interior. El riu Sonella passa a 0' 3 km cap al sud.
El lloc fou ocupa! per un castell medieval esmentat per les fonts
des del segle XI amb el toponim hisn Unda (Bazzana, 1992;
Forcada, 1992). L'any 1224 figura coma límit del bisbat de Tonosa
105
[page-n-116]
amb el nom Undam. Des de 1237 es coneix amb el toponim preararabic actualment en ús. Estall va comen~ar a excavar el jaciment
l'any 1989, ha fet diversos sondeigs tant al castell coma la vila i ha
trobat materials iberics i romans en nivells medievals alterats. Un
fragment de ceramica fenicia i un altre de ceramica atica de venús
negre permeten determinar !'existencia d' una ocupació anterior,
almenys des del segle VI. En aquestes excavacions es va trobar
també un as de Kelse.
Prodoct~
C
ampaniana A
Fomu
NMI
Dimtlllioas
59. 1
1
V: 16
M
ortl68
1
8:5"5
59.2
59.3
U!m~lial
l?
l.am~lia5
1
B6
:
8: ll
V
:J2
lndetenninada
C
ampaniana 8
7
59.5-6
59. 4
5
ll
1 canaleles
lndetenninada
TOTAL
~r
fi¡un
Obsm1rions
l.amboglia 18
5
l.
-
ewJ
Fig. 59.- Ceramica del Castell d'Onda.
Els materials estudiats són 12 fTagments de ceriunica de vemís
negre. D'aquests, 7 han estat trobats en supetfície i 5 en !'excavació de 1989. En conjunt hi ha 7 fragrnents de campaniana A i 5 de
carnpaniana B. De carnpaniana A hi ha una copa Larnboglia 28, un
fragment de peu i un altre d' ansa de la copa Morel68 i un fragmenl
de base. De carnpaniana B hi ha un fragment de la patera Larnboglia
5, 2 de base i un de fons decorat arnb 2 canaletes. De manera general, aquest petit lot de materials confinna l'ocupació de l'assentament del Castell entre el segle JI i la primera meitat de I'I.
106
37. El Solaig (Betxí)
30SYK390215.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana:
col·lecció de F. Esteve.
Meneu, 1908; Meneu, 1911 a; Sarthou, 1913-15, 756; Bosch,
1915, 19; Almarche, 1918, 68; Bosch, 1923, 627; Bosch, 1924.82
i 110; Fletcher, 1967a; Fletcher i Mesado, 1967; Fletcher i
Mesado, 1969; Oliver, 1978, 270-272; Ripolles, 1980, 34; Ribera.
1982, 37; Ripolles, 1982, 68; Fletcher, 1983, 102; Uroz, 1983,3536; Oliver er a/ii, 1984, 68-70: Untermann, !990, MLH UI, 2,
371 -373, F.7.1 ; Mesado, Gil i Rufino, 1991 , 60; Pérez Ballester,
1994, 193; Arasa, s. u. "Solaig, el", a Aranegui, 1996, 156;
Mesado i Sarrión, 2000, 91-92, fig. 6; Esteve, en premsa.
Ocupa el cim d'una muntanya d'espadats vessants que
s' al~a a la vora SO de la Plana (329m), a 11 '7 km de la costa.
El !loe té unes excel·lents condicions defensives, puix esta
cornpletarnent a'lllat i és prou inaccessible, amb una altitud
relativa de 210m, permet un control visual d'una extensa zona
i possibilita un habitat arrecerat en els vessants S-SE. El jacirnent esta parcel·lat en part i ha sofert una forta degradació a
causa de l'erosió i de l'acció deis excavadors furtius. S' estén
pel c im i pels dos bra~os de la muntanya situats a una altura
inferior, amb uns eixos E-0 de 380m i N-S de 321100 mi una
superfície aproximada de 2 ha. Els assentaments visibles són el
Calamó, !'Alter de Yinarragell, el Torrelló del Boverot, el
Torrelló d ' Onda, el Castell d' Onda, la Muntanyeta de Sant
Antoni, Carabona, !' Alcúdia, el Tossal, e l Castell de la
Vilavella i la Muntanya de Santa Barbara i el més proxim és la
Muntanyeta de Sant Antoni, situat a 2'3 km cap a !'ESE. El
!loe esta situat al nord de l'accés a les valls d ' Artana i d'Eslida
des de la Plana; el Carninas es troba a 8 km cap al SE. L' aigua
no és abundan! en la zona; el barranc del Solaig esta situat a
0'3 km cap al sud.
La primera referencia al jacirnent és de Meneu ( 1908), que va
fer una donació al Museu Arqueologic Nacional de diversos materials (Bosch, 1915), en l'inventari deis quals figura amb el núm.
22.587 un "fragmento de barro negro. Romano" que potser corresponga a ceramica campaniana. Aquest autor conservava un morter de pedra i una llan~a de ferro (Meneu, 191 1a). Al marche
( 1918) esmenta monedes iberiques d'aquesta localitat, sense especiticar llur procedencia concreta. Posteriorment va ser prospectat
per Fletcher i Tarradell i Mesado; aquest va trobar un plom amb
inscripció iberica i va efectuar dos sondeigs l'any 1966. Esteve
(en premsa) esmenta la troballa d' una moneda gal·la "a la croix".
Amb posterioritat l'ha excavan! Verdegal, que ha realitzat quatre
campanyes els anys 1990-91 i 1993-94.
El jaciment presenta tres zones d' habitació. Al contrafort de
Conena hi ha un primer assentament de l' Edat del Bronze amb
ceramiques del Ferro Antic i importacions fenícies, mentre que al
deis Castellets hi ha restes iberiques (Meneu, 19llb). L' assentament iberic ocupa el cim del tossal, on tu ha restes de muralla
que resulten visibles en la zona N i NO, així com dive rsos murs
pertanyents a1s habitatges a !' interior de l recinte. S' hi han excava! nivells corresponents al Ferro Antic, pero no es coneixen pel
moment ceramiques atribu'ibles amb seguretat al període Iberic
Antic ni importacions anteriors al segle Ill. D'aquest segle és un
fragrnent de ceramica de Gnathia trobat en les recents excavacions (Pérez Ballester, 1994). al tres fragments trobats per excavadors furtius i un fragrnent d'un plat ambla vora agallonada de
la forma F 1334 possiblemelll de Teano. L' última fase del jaciment por datar-se en el segle 11 per la presencia d'alguns frag-
[page-n-117]
ments de campaniana A i d'amfora italica trobats en superfície i
en les excavacions.
Arran de la treballa de la inscripció iberica, Mesado va fer en
1966 dos sondeigs a la vora de sengles parets de l'interior del
recinte, el primer de 7 m!, en els quals va trobar nombrosos fragments d'amfores iberiques, algunes vores amb perfil d'anec, així
com diversos fragments de patera, calats, plats i vasos caliciformes. Destaquen alguns fragments de ceramica iberica pintada
amb decoració figurada que representen guerrers a cavall. La
presencia de dos fragments de campaniana A perrnet datar aquest
conjunt en el segle ll. També en el sondeig VI de 1993 fet a la
muralla es va trobar un fragment de campaniana A. La troballa
d'una moneda gal·la "a la croix" (segle JI) esmentada per Esteve
s'adiu amb aquesta datació. Hi ha notícies de la treballa d'altres
tres monedes de diffcil lectura.
Productw
l'ormJ
~MI
Oimmlioos
NF
Gallons
F 1334
Campaniana A
um~lial78
1
1
V: 20
um~lia498
1
1
8:9
lndeienninada
1
1
60. 1
V: II:B:.\'4
lodetenninada
TOTAL
fogur¡
Detornrió pin1:1da
Ttmro
Amfora
Oilsfr>KÍOilS
1
G
Mrhin
1
6
Palmei<.S i tlllÍ
60. 2
60.3
6
1
9
)
...J
Fig. 60.- Ceramica del Solaig (BetxJ).
En conjunt, són 9 fragments ceramics estudiats, deis quals
6 són de campaniana A i 1 d'amfora. De la primera, hi ha l
exemplar de la copa Lamboglia 278 i l de la copa Lamboglia
49, a més de dues bases amb decoració impresa, una amb palmetes i l'altra -que no he pogut estudiar- amb una roseta de 8
petals. El fragment d'amfora pertany al muscle d'un tipus indeterminat.
Amb la provisionalitat que imposa el redu'it nombre de
materials estudiats, pot determinar-se )'existencia de nivells
ben datats en el segle I1I per mitja de la ceramica de Gnathia.
L' escassesa general de les ceramiques d' importació, juntament
amb el fet que la ceramica de vernís negre trobada siga tota de
campaniana A, amb una datació almenys en part primerenca
com indica la copa Lamboglia 49, assenyalen un final de l'ocupació -sinó absoluta, almenys prou important- en els primers
anys del segle 11 .
38. La Muntanyeta de Sant Antoni (Betxí)
30SYK4132 11.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Meneu, 1901; Meneu, 19llc, 2-4; Bosch, 1924, 110; Fletcher,
1967c; Fletcher i Mesado, 1968, 21; Fletcher, 1968; Oliver, 1978,
269-270; Uroz, 1983, 36; Fletcher, 1985, 25, núm. 15;
Untermann, 1990, MLH ill, 2, 373-375, F.7.2; Mesado, 1993,
147- 154; Verdegal, 1995; De Hoz, 1995, 69; Arasa, s. u.
"Muntanyeta de Sant Antoni, la", a Aranegui, 1996, 112; Manyanós i Olaria, 1999, 137.
Ocupa el cim d ' una muntanya d'espadats vessants (139
m), a·illada enmig del pla i situada a la banda SO de la Plana,
a uns 9'5 km de la costa. El Jloc té unes excel-lents condicions
defensives, amb una altitud relativa de 60 m, possibilita un
habitat arrecerat en els vessants S-SE i permet un ampli control visual de l'entorn. El cim esta terraplena! i ocupat per
l'Ermita de Sant Antoni; els vessants estan abancalats i erms.
El jaciment ocupava tot l'altipla i la part alta deis vesants SSE; aquell té un eix N-S d'uns 67 m. La seua superfície pot
arribar fins a les 0'4 ha. Els assentaments visibles són el
Calamó, 1' Alter de Vinarragell, el Torrelló del Boverot, e l
Torrelló d ' Onda, el Castell d'Onda, el Solaig, la Torre d'Onda,
Carabona, 1' Alcúdia, el Tossal, el Castell de la Vilavella i la
Muntanya de Santa Barbara, i el més proxim és el Solaig,
situat a 2'3 km cap al SSO. El Caminas passa a 6'5 km cap al
SE. L'aigua és escassa en la zona; el barranc de Betxí esta
situat a 0 '5 km cap al NE.
Fou donat a conéixer per Meneu ( 1901 i 19llc), que l'identificava amb el Puig de Pasqües esmentat en la Crónica del
rei Jaume l. Aquest autor recullla noticia de l'aparició de nombrases troballes quan es van aterrassar els vessants de la muntanya per al cultiu; a principis de segle encara es veien fonaments de cases al vessant sud. En els primers seixanta Mesado
es va trobar una inscripció iberica sobre una lamina de bronze
en la zona nord, on resultaven visibles restes de construccions,
que fou publicada per Fletcher (1 968). Alli va realitzar un sondeig d' 11 m' en 1962 (Fletcher i Mesado, 1968), en una zona
que va ser aprofitada més endavant pera la consrrucció de l'aparcament de !'ermita, on va trobar alguns fragments de ceramica campaniana A (Mesado, 1993). En 1991 Verdegal ( 1995)
va fer una excavació d'urgencia al vessant SO, on havia de
construir-se una escala pera l'accés peatonal a !'ermita, en el
qua! va trobar un fragment de campaniana A en el sondeig l.
Un darrer fragrnent de campaniana A ha estat trobat en superfície al vessant nord. El context iberic esta format per pateres,
bols, plats, algun caliciforme, amfores, imitacions de formes
hel·lenístiques com un plat de peix i una copa amb anses horitzontals, vores amb perfil d 'anec, peus anulars a lts, abundant
ceramica de pasta grollera i decoració pintada formada per
motius geometrics com bandes, fil ets, semicercles, rombes,
espirals i teuladets.
107
[page-n-118]
ProdiK'rió
fonu
~)11
1
1
Oimm;ioos
f~~:~~n
Oblmarioas
1': 1~
~T
Esuio
1
\': 18
\': 10: 11
61.1
61. 1
3
8: 5"5:9: 10
f'¡¡fmM i CSUÍ<5
61.3-4
61.5; 62. 1-l
l:n"""'wi
lmitxió.X rwpano;w Fllll
1
V l'l
:
61.6
1
1
V: 6'6
61.1
1
TOTAL
9
Camp;llliWA
l.ambotli.J 17a-b
l l.:latlodia.llb
Umbo!Ji.J49
lndtlcmülllda
lnOOtmUIQ
9
11
Els materials estudiats són JI fragments cemmics: 9 de campaniana A. 1 d'ungüentari i 1 d'una possible inútació de campaniana.
De campaniana A hi ha 1 bol de la forma Lamboglia 27. un bol
Lamboglia 3 1. 2 copes Lamboglia 49 i 3 bases de forma indeterminada. 2 de les quals estan decorades amb palmetes i estries. El conjunt pot datar-se en el segle U: hi destaquen els 2 exemplars de la copa
Lamboglia 49, que ofereixen la datació més antiga en1re el final del
seglc LJ] i el principi del ll. L'absencia d'altres materials d'importació
més tardans fa molt improbable la seua perduració lins al segle 1 aC.
39. L' Alter de Vinarragell (Borriana)
{1.
\
\
\
1
2
1
lW.
Fig. 61.- Ceramica de la Muntanyeta de Sant AntonJ (Betxí).
Q
~cm.
Fig. 62.- Ccramica de la Muntanyeta de Sant Antoni (Betxí).
108
3 1SBE524235.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Mesado. 1974; Bazzana. 1978b, 185; Mesado i Arteaga, 1979;
Ripolles. 1980, lOS: Ribera, 1982, 3 1-37 i 129; Ripolles, 1982,
171 ; Fletcher, 1983, 106; Uroz, 1983, 35: Oliver i Gusi, 1986.
268-270; Mesado, 1987. 29-35 i 38-39: Arasa, 1987c, 43-44;
Mesado, 1988; Rouillard, 1991, 404-405; Gimeno, 1993, 56-57:
Arasa. s. 11. "Alter de Vinarragell,l"', a Aranegui, 1996, 33: Arasa.
1996, 87; Arasa, 2000b, 107.
Esta situat al pla ( 10m), a 80 m del riu Millars i a 3'5 km de
la costa. El lloc no presenta bones condicions defensives, no possibil ita un habitat arrecerat i no perrnet un control visual de l'entom. L'ocupació continuada des del Bronze Final fins a !'epoca
moderna ha configura! un petit monticle que destaca sobre les
terres del voltant. on els nivells del període Iberic Final han estat
arrasats per 1' ocupació medieval i moderna ( Bazzana. 1978b). Els
límits del jaciment són imprecisos, pero sembla tractar-se d'un
asscntament petit. almenys en epoca iberoromana. Els assentaments visibles són la Muntanyeta de Sant Antoni ( 11' 1 km) i el
Solaig ( 13'3 km) i el més proxim és el Calamó. situat a 3'1 km
cap al SE. El jacimcnt es troba a la vora del carni de Santa Pau (el
Caminas). El punt d'aiguada més proxim és el riu Millars, que discorre molt proxim al jaciment.
Excavat per Mesado en diverses campanyes des del 1967,
quan es van traure a la llum els nivells corresponcnts al Ferro
Antie amb importacions ceramiques fenícies pels quals és particularrnent conegut. L'ocupació, pero, va continuar durant tota !'epoca ibCrica fins a la romanització. L'ocupació altmedieval va dcixar el top<)nim arabic amb que es coneix encara.
Rouillard ( 1991 ) ha estudiat la cerarnica grega trobada en
les excavacions: un fragment de píxide etruscocoríntia datat cap
a 575-500 i un fragment de copa atica de figures roges i un ahre
de copa de vernís negre de la primera meitat del seglc IV.
També es va trobar un fragment de paret de ceramica de
Gnarhia amb la decoració mig perduda que pertany a un recipient tancat (Mesado, 1974, 82, fig. 42. 2). O'altra banda. possiblcmcnt a la partida de Seca, en les rodalies del jaciment, es
va trobar un as d' lldukoite.
Els nivclls superficials de l'assentament, en els quals hi ha matcrials corresponcnts a l'epoca iberica, a 1' Ah Imperi i a I'Edat Mitjana,
es trobcn molt revolts, de manera que no proporcionen una estratigrafía fiable. Entre les ceramiques iberiques hi ha alguns fragments
de campaniana A i 8, ceramica de parets fines i amfores Oressel 1A
que delirnilen cronologicament la fase iberica final del jaeiment
(Vinarragell V). Es tracta de ceramiques trobades en superficie i en
cls nivells A-C de les campanyes d'excavació de 1967, 1968 i 1969.
[page-n-119]
r-
Produ«ió
S)ll
Di-
1
Gtwlhtll
L bol!lialí
am
L boglia 31
am
2
1
V: Tl: 8: l"J
Lombo~lia.l6
panianaA
Cam
Obsf:o'«iil:s
r.,,.
IA>
1
1':20
V: 17
1
63. l. 6
1 fil~11 i flors pi mal>i 6. . 1
1
un3 earland3 incis.1.
63.3-.1
~lor
s:n
1
Ulmbo•lia 5
1
B8
:
1': 36
l c3n:lkies
Ca.n e) i t::)Lri~
alet
lndmm>in:lda
Por
1
lndmrminad:l
Camponian:~ B
1
B: 1
4 canaler i tslries
ts
M JJ
aye1
1
V: 6: 8
l
B4
:
V: 13:14
6l. 3
6l. 4
DrtSSti iA
TOTAL
Tn. l
\.
6l. 1-l
lndererminada
A
mfora
~r
6.1.1
6.l.5
8
63.8
6.1. 9
Ji
San.
====-=-
1
.1
1
ll
Fig. 64.· Ceramica de 1'Alter de Vinarragell (Borriana)
El fragment de ceramica de Gnathia permet determinar la
continuHat en l'ocupació en el segle m. EntTe els materials estudiats. el bol de la forma Lamboglia 33a de campaniana A amb
decoració incisa i pintada pertany a la producció antiga i pot datarse entre e l final del segle III i e l principi del II. Les altres formes
d 'aquesta producció poden datar-se de manera general en el segle
ll. La data més recent poden donar-la els 2 fragments de campaniana B, fins als primers decennis del segle l.
11
Fig. 63.· Cera mica de 1'Alter de Vina r ragell (Borriana).
Els materials estudiats són 21 fragments ceriu:n.ics: ll de ceramica de vemis negre, 3 de parets fines i 7 d 'amfora. Pel que fa a la ceramica de venús negre, lú ha 1 fragment de Gnathia, 8 fragments de
campaniana A i 2 de campaniana B. Entre els de campaniana A poden
identificar-se 4 formes: 2 exemplars del plat Lamboglia 36. 2 de la
copa More! 68, 2 de la copela Lamboglia 25 i un altre de la copa
Lamboglia 33a; aquest dan·er esta decora! amb 2 bandes i flors pintades i una garlanda incisa, menu·e que una base de fom1a indetemunada esta decorada amb 2 canaletes. La campaniana B esta representada per 2 fragments, deis quals un pertany a la forma Lamboglia 5 i
esta decora! amb canaletes concentriques i estries, menu·e que 1'altre
és una base de fom1a indetemlinada decorada amb 4 canaletes i
eStríes. De ceramica de parets fines hi ha almenys 2 gobelets de la
fonm Mayet II. Finalment, hi ha 7 fragments d'amfora, entre els
quals poden ide ntificar-se 2 vores del tipus Dressel lA.
40. El Calamó (Borriana)
30SYK54321 O.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Arasa, 1987c, 44-45; Ramos, Wagner i Fernández, 1990. 32,
39-40 i 45, fig. 6. C, F; Arasa, s. u. "Calamó, e l", a Aranegu.i,
1996, 44; Arasa, 1996, 86-87; Arasa, 2000b, 107.
Esta situar a la vora de la mar (2 m), a 1 '5 km al sud de la
desembocadura del riu Millars. El lloc no presenta condicions
defensives, no poss ibilita un habitat arrecerat ni permet un
control visual de l' entorn. L'acció erosiva de la mar l' ha destruft en part. La zona es ta parcel·lada i actualment erma. Els
límits del jaciment són molt imprecisos. Els assentaments visibles són la Muntanyeta de Sant Antoni ( 1.3 km) i el Solaig
( 15'3 km) i el més proxim és !'Alter de Vinarragell, situat a 3 ' 1
km cap al NO. El camí de Santa Pau (el Caminas) es troba a
2'6 km cap al NO. El punt d ' aiguada més proxim és l'esmentat riu, situat a 1'6 km cap al NE.
El !loe é s conegut tant per les troballes submarines com
per les realitzades en terra, majoritariament pertanyents a l
període imperial. En terra s'han trobat algunes fosses crematories i un penjoll de b ronze iberics. Les troballes submarines comprenen un Jlarg període; la més antiga és un fragment
d'amfora fenícia deis segles VII-VI. D'epoca romana se citen
amfores grecoitaliques , així com un col! del ti pus Dressel 1A
i un exemplar sencer del tipus Lamboglia 2. Del jacim.e nt
terres tre procede ixen 2 fragments de campaniana A, un deis
quals corres pon a una base (fig. 65).
109
[page-n-120]
o
5cm.
Fig. 65.- Cer a mica del CaJamó (Borriana).
Aquests materials permeten establir un període d'activitat del
jaciment com a fondejador almenys en el segle II, amb antecedents en el Ferro Antic/lberic Antic i possiblement en relació
directa amb 1' Alter de Yinarragell i allres assentaments situats a
vora riu com el Torrelló del Boverot.
41. La Torre d'Onda (Borriana)
30SYK497 165.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Viciana, 1564, 49; Escolano, 1611, 588; Sarthou, 19 13- 15,
775: Peris, 1915, 2-3; Peris, 1931, 8-10; Roca y Alcaide, 1932,32
i 42-43: Rull, 1943 [ 1967], 38: Fletcher i Alcácer, 1956, 148, 152,
154 i 160: Utrilla. 1964, 10-11; Utrilla, 1965, 13-15; Fletcher,
1972, 107; Muñoz Catalá, 1972, 158-1 59; Mesado, s.u. "Torre
d'Onda". GERY, Xl, 267; Oliver, 1978, 272; Ripolles, 1980, 105;
Ripolles. 1982. 161; Ribera, 1982, 37; Uroz. 1983, 36; Arasa,
I987c, 45-49: Mesado. 1989; Maestro, 1989, 77-78; Untermann,
1990. MLH 111. 2, 375, F.8.1: Mesado, Gil i Rufi no, 1991, 63:
Arasa. s. u. "Torre d 'Onda, la", a Aranegui, 1996, 165-166: Arasa,
1996, 87-90; Arasa i Mesado, 1997; Ribera, 1998a, 61; Arasa,
2000b, 108.
L'antic cabe~ol de la Torre d'Onda esta situat a 0'4 km al sud del
pon de Borriana i a la vora de la mar ( 2 m). S'assenta sobre una plataforma de conglomera! fossil (pinyó) que queda un poc elevada
sobre les terres contigües d'antiga mrujal, a la pan interior de la restinga litoral. Actualment estAdelimita! a l'est pel camí de la Serratella
que transcorre sobre aquesta restinga, al nord perla senda de la Torre
d'Onda. i a l'ocst i bona part del sud pcr una séquia de drenatge anomenada el Rajolí. El lloc no té condicions defensives, no possibilita
un habita! arrecerat i no permet un domini visual de 1 entom. La zona
'
esta parcel·lada i conreada i parcialment urbanitzada. La superficie
pcr on s'estenen les restes té una forma lleugerament rrapczoYdal,
amb un eix major de 200 m al costal sud i un eix menor de 170 m al
costat est, amb una supcrfície aproximada de 3 ha. Els assentaments
visibles són la Muntanyeta de Srull Antoni, el CasteU de la YiJavella i
la Muntanya de Santa Barbara: el Solaig ( 11'7 km) esta situat a una
distancia excessiva; el més proxim és Carabona. situat a 3'7 km cap
al NO. El Caminas passa a 3 km cap al NO. L'aprovisionament d' aigua es pot fer en la mateixa zona d'aiguamolls.
Les terres que ocupa, arenoses i ermes al final del segle
XVlll segons la descripció que en fa Cavanilles ( 1795. l 08), van
ser plantades de vinya possiblement en la segona meitat del
segle XIX. cultiu que fou substitu'it a principi del present segle
pel de la taronja. A causa d'aquesta transformació el jaciment va
sofrir una importan! destrucció; d 'aleshores tenim notícies orals
sobre les seues característiques arreplegades per Utrilla en cls
anys seixanta. En la decada deis 70 la zona va experimentar una
nova transformació. ara de caire urbanístic: part de la séquia de
drenatge que delimita el jaciment per ponent fou reblida, mentre
110
que les velles alqueries eren transformades en moderns xalets i
s'obrien nous camins particulars perpendiculars a la mar. Una
part considerable de les parceJ.Ies, pero, segueix dedicada encara a !'agricultura. L'ajuntament va instal·lar l'any 1976 la xarxa
d'aigua potable i llavors es van perdre nombrases restes arqueologiques. D' aleshores en~a les transformacions han continuat,
pcr la qual cosa el museu de Borriana ha realitzat diverses campanyes d'excavacions.
El jaciment es coneix des del segle XVI per una referencia
de Vicia na ( 1564): "(... ) hay junto a la mar un alto que nobramos, e l Cabe~ol, por otr o nombre, el Cargador de Onda, en e l
parage del qual ay en el mar cierta hondura que le nombra n la
Olla. donde navíos muy gruesos s urgen junto a tierra, y en este
Cabe~ol aun ay vestigios de edificios que en otro tiempo fueron para el e ffecto de cargador". Alguns anys després.
Escolano ( 1611 ) cita "unas ruynas que se hallan junto a la
costa. en e l término de Burriana, al cabe~o que se llama e l
Cargador de Onda; y ahora el Cabe~ote" . Segons aquestes
referencies i el mateix toponim actual, el lloc degué ser utilitzat com a fondejador per la població d' Onda, situada a 19 km
cap a !'interior; un camí uneix e ncara ambdós llocs. Al principi del present segle, Sarthou ( 1913-15) esmenta " unas lámparas romanas. ánforas y doliums que se encontraron en la playa,
y sitio que fué el antiguo cargador de Onda".
Pocs anys després, Peris (191 S) cita la troballa de grans
quantitats de ceramica: amfores -de les quals en reprodueix una
del tipus Dressel 1-, copes caliciformes, pateres, llan ties, pitxers
de boca trilobulada i decoració pintada ambones i filets i "fragmentos negros con incisiones circulares, continuas y punteadas.
ornamentación polfcroma y estampados hendidos que afectan
figuras simbólicas, conteniendo algunas signos alfabéticos ininteligibles de factura íbera o fenicia, y barros, en fin. con charolado negro". Posteriorrnent. Peris ( 1931) parla d' uns "productos
helenísticos, cerámicos y alfareros, recogidos en e l lugar denominado Cargador de Onda y en el fondeadero del mar frente al
sitio de referencia". Pel mateix temps, Roca ( 1932) afegeix a les
refcrencies anteriors "una crátera romana del siglo U antes de J.
C. (imitación por su barníz negro al barro campaniense ... )".
Aquestes mateixes notícies foren arreplegades per Rull ( 1943) i
Fletcher i Alcáeer ( 1956}, que parlen de !'existencia d'un possible poblat en aquest lloc on es trobaven amfores i monedes. Al
llarg deis anys 1964 i 1965 Utrilla va fer una síntesi de les notfcies arqueologiques sobre el lloc. amb interessants testimonis
di rectes de gent coneixedora del terreny i de les transformacions
que havia sofert. Mesado (1973b) va fer una nova síntesi del
jaciment. a la qual cal afegi r la nostra actualització (Arasa
1987c) i. sobretot. la publicació de les importacions italiques
(Arasa i Mesado. 1997). D'altra banda, els esgrafiats iberics
sobre cera mica han esta! publicats en part per Fletcher ( 1972).
Olíver ( 1978) i Untermann ( 1990). mentre que les troballes
monetllries han estat publicades en part per Ripolles ( 1980 i
1982).
Les notícies deis vells marjalers, arreplegades per Utrilla.
són de gran utilitat pera fer una reconstrucció aproximada del
jaciment. El poblat estava organitzat al voltant de diversos
carrers. amb cases de reduYdes dimensions i, almenys per la
part que mira a la mar, estava protegit per una muralla. Quan a
principi de segle es va comen~ar a substituir la vi nya per
tarongers, tots els horts es van cavar uns 60 cm. En aquesta
capa de terra era corren! trabar "canters acabats en punta, plats
de color terra amb dibuixos que pareixien flors". Les parets
[page-n-121]
que apareix ien forrnaven habitacions de mides sernblants a les
velles alqueries. "uns quatre per cinc me tres". Forma ven "corn
si fóra un poblat. Fileres de cases amb parets de cal~ i codols
llu'ides per dins. Donava la impressió que foren deposits o
magatzems. Als racons i junt a les parets s ·alineaven e ls cossis". L'extensió del poblat era gran, "dos o tres fileres de cases
paral·leles a la mar··. Els arrossegarnents de terra i els anivellaments pera la plantació deis tarongers van escampar les restes
arqueologiques, molles de les quals eren llan~ades pels mateixos rnarjalers a la mar o fins i tot eren aprofitades pera la construccio de marges i alqueries. Junt a la cerllmica e ra corrent trobar monedes, en la seua majoria de bronze i de diferents seques
ib~riques.
Mesado va comen~ar a excavar el jaciment l'any 1977, en
una primera campanya en qu~ es va obrir un sondeig de 10 x 1
m (1Om') en un ca mí particular situat a 23 m al sud de la senda
de la Torre d'Onda i a 106m del camí de la Serratella. La segona campanya tingué lloc en 1978, quan es va obrir un sondeig
de 5 x 5 m (25 m 2) en una parcel·la situada al sud d'aquest camí
particular, a 14 m del primer i a 88 m de l'esmentat camí. La
tercera campanya tingué lloc en 198 1, quan es va obrir un sondeig de 3 x 8'5 m (25'5 m') en una parcel·la situadajunt a l'esmentat camf i a la vora del camf particular anteriorment citat, a
9 m d'aquell i a 2m d'aquest. La quarta campanya es va realitzar en 1984-85. quan es va obrir un sondeig de 6 x 2 m, ampliat
fins als 14 m', en una parccl·la situada a la vora de la senda de
Torre d'Onda, a 3'5 m d'aquesta i a 96 m del camf de la
Serratella. En aquesta mateixa parceJ.Ia es va efectuar rany
1988 la cinquena campanya. quan es va obrir un sondeig de 8 x
7 m (56 m' ). En la mateixa parcel·la es va realitzar en 1989 la
sisena campanya. quan es va obrir un sondeig de 7 x JI m (77
m' ). En la setena i darrera campanya, de 1991, es van obrir 2
sondeigs: en el primer (A), de 15 x T 5 m, es van excavar 112 · 5
m' . mentre que en e l segon. de 8 x 5 m, es van excavar 40 m' .
En total la superfície excavada al llarg d'aquestes set campanyes és de 360 m2 • D'aquestes set campanyes només s'han
publica! sengles breus resums de la tercera (Arasa. 1987c. 464 7) i de la sisen a (Mesado. 1989).
Tots els sondeigs oberts fins al moment es localitzen en la
part septentrional del jaciment. Les estructures descobertes fins
ara no permeten completar la planta de cap habitatge.
L'arrasament de molts murs. la pedra deis quals ha estat reaprofitada. dificulta aquesta tasca. En les dues primeres campanyes no es van trobar estructures. En la tercera es va descobrir a
35 cm de fondaria el que sembla ser un mur de tanca de l'assenta me nt pel costal est. possiblement una mena de muralla.
assentat sobre la capa de graves de l'antiga restinga (fig. 66). El
tram descobert. amb una al~aria maxima de 160 cm, té una
grossaria de 95-120 cm en la base i de 50-60 cm en l'extrem
superior, presenta un parament de pedra travada amb argamassa de cal~ i arena. amb grans pedres en la seua meitat inferior. i
devia continuar en la seua part superior amb un parament de
tovots o tapia. A !'interior d'aquest mur hi havia part d'un habitatge adossat amb parets de 60 cm d'amph!ria. fetes de codols
travats amb fang. En la quarta campanya es va descobrir part
d'un alu·e habitatge amb parets de les mateixes característiques
i oriental NO-SE que devia obrir-se a un carrer de tra~at NESO. Particularment interessant resulta la setena campanya. en la
qual es va descobrir part d'un gran edifici amb murs de més de
5 m de llargaria i 75 cm de grossaria que pot estar obert a un
carrer amb la mateixa orientació i una amplaria de 3'20 m.
Fig. 66.- Fotografia de la muralla de la Torre d 'Onda (Borriana).
L'estratigrafia obtinguda en tots e ls sondeigs oberts fins ara és
molt homog~nia, amb un sol nivell d'ocupació de 25-30 cm de
potencia formal per argila clara. possiblement producte de la descomposició deis murs de tovots. molt ricen materials arqueologics.
Els talls que presenten una seqü~neia completa, com ara el de la
cinquena campanya, ofereixen els següents nivells: 1) nivell agrícola (30 cm): 2) argila clara amb materials arquelogics (25 cm); 3)
argila fosca. amb escassos materials arqueologics (20 cm): 4) argila negra (37 cm); 5) conglomera! IOssiJ (50 cm); 6) nivell freatic.
Els sondeigs ober1s en la part més proxima a la costa, on s'ha trobat la possible muralla, presenten un potent nivell de grava de l'antiga restinga i el nivell freatic apareix a 175 cm de fondaria.
Els materials arqueologics apareixen distribu'its de manera molt
irregular, ja que són molt abundants en alguns sondeigs i ben escassos e n altres. Així, en el sondeig oben en la quarta campanya es va
trobar un gran deposit de cerfmtica a !'exterior del que podria ser la
part posterior d'un habitatge; aquests amuntegaments també es van
trobar en la cinquena i sisena eamp¡myes, sempre davant d'obenures i amb la presencia de monedes iberiques. Contranament, en els
sondeigs obens en la setena campanya, la més extensa, els materials
arqueologics foren estranyament escassos.
La treballa de ceramiques altimperials. localitzades sobretot a
la zona SE del jaciment. pero documentades també en la tercera
campanya a la zona NE. mostra la eontinu'itat de l'oeupació dellloe.
si bé amb una important reduceió de superfície. Resulta impossible,
pel moment, determinar si hi ha un hiatus cronologic entre les dues
fases d'ocupació o si aquestes s'esdevenen sense solució de continu'itat. Aixo no obstant, !'estratigrafía permet eomprovar clarament
que en els niveUs tardoiberics no apareix mai terra sigiJ.Iata. ceramica que es troba només en els nivells superficials. També resta
obcrta la possibilitat que alguna zona deis sectors central o meridional del jaciment presente una ocupació anterior, de manera que
aquest hauria pogut créixer a partir d'un nucli uticial situat més cap
al sud, e ncara que ho considerem poc probable perque en general és
ben conegut i les restes trobades són for~a uniformes.
En la ceramica poden distingir-se tres grans grups: 1) ceramica de cuina. de pasta grollera. amb les olles com a tipus
majoritari; 2) ceramica a torn. amb tipus caracterfstics del període lberic Final: olles amb la vora en forma de cap d'anec,
111
[page-n-122]
calats de grans dimensions, grans tenalles amb la vora engrossida i plana del ti pus A I.2. 1. de Mata i Bonet ( 1992), amfores,
etc; la decoració pintada pateix les condicions del medí humit
en que s'ha conservar, pero a més deis motius vegetals i
geometrics, hi ha almenys dos clllats en que s' hi poden disting ir temes marins amb peixos i genets; 3) ceramica d'i mportació, amb tres grups: vaixella de taula (campaniana i parets
fi nes), ceramica comuna (morters i llanties) i recipients de
transpon (amfores). La proporció entre aquests diferents grups
no ha estat estudiada en conjunt, pero podem fer-nos una idea
de la importancia quantitativa de les ce ramiques d'importació
respecte del total en e l cas del sondeig obert en la tercera campanya, en que es van trobar un total de 3 JO fragments ceramics,
deis quals 30 eren d 'amfora italica (9'6%), 2 de campaniana B
(0'6%) i 1 de parets fines (0'3%).
Denari
1
Bo/sktm
Ke/se
As
Semis
Quadrant
5
TOTAL
1
5
1
En conjunt, s'han estudiat 137 peces i fragments: 126 de cerilmica de vemís negre. 8 d'amfores, 1 de parets fines. 1 llantia i L mo•ter.
La ceramica de vemís negre esta constitu'lda de manera quasi absoluta per campaniana 8 lardana de Cales, amb 124; a més d'aquesta hi ha
una base de campaniana A i una gran patera d'aretina de vemís negre.
De ceramica de parets fines hi ha un gobelet. Entre la ceramica comuna hi ha una llantia i un m011er italic. Quant a les iimfores. hi ha 8
exemplars, deis quals 7 són del tipus Dressel LA i 1 del tipus
Tarraconense l. En general és a!t el nombre de peces completes o bastant completes, bona part de les quals ha estat objecte de restauracions.
El fragment de base de campaniana A sembla conservar una
banda blanca pintada al fons interior. Pertany a la producció tardana i deu correspondre a un bol del ripus Lamboglia 31.
El conjunt ceramic de campaniana B presenta una gran homogene'itat en llurs característiques: pasta ocre ciar. beix o beix ataronjat. depurada i blana; vemís marró rogenc. poques vegades negre,
poc lluent, fi i d'escassa qualitat. S'han pogut classificar 70 peces. El
repertori de fonnes inclou quasi totes les propies d'aquesta producció: Lamboglia 1, 2, 3, 4, 5 i 1O. La forma predominant és la patera
Lamboglia 5, amb 3 1 exemplars; segueix la copa Lamboglia 1a, amb
18 i, a molta distancia, la resta de formes: la píxide Lamboglia 3a,
amb 5 exemplars; la patera Lamboglia 4b, amb 5 exemplars; i la
copa Lamboglia 2 i la gerrera Lamboglia lO, amb 4 exemplars. En
els quadres es presenten separadament les troballes de superfície i les
procedents d'excavació. En conjunt, només es donen les dimensions
deis fragments (diametres de vora i de base), jaque les de les peces
completes o restaurades es presenten en un quadre a pan.
Tamcmiu
1
Beligio
Bilbilis
l
l
Arse
l
2
Saiti
Casrulo
1
1
1
3
2
1
1
3
I'Ndll
r""'
S)JI
3
19
(.mp!Ri:lll¡ 8
Un!bollj¡J.
1
&
l
l
Ebusus
Roma
1
1
1
TOTAL
2
12
2
1
DMiiom
r,.,
ot.mxioo>
V:!';: l.\
ll-lru.Jkk'S
8:8'5!1)')
N~U
1
8: 6
2
V 18
:
2c:~Mieles
61. 1
6J.1.3
1
V 9'5
:
Jca~UI<~es
61.4
Lamlx!!!ia 5
iJJdelemJillilda
CampanillilaA
C
ampaniana B
Obsmarions
Banda iDiada
lamboilia 4
Producrió
1
V JO
:
3canak1es i
forma
Lambo!lia 31
lambodia la
Dlm!llliolm
1
61.5
4 canaletes i
61.6
67.7
8:9
3 ranalc1es i o:>~rie;
68. 1
8
63. 2
61t H
2
Mooer
lode1erminada
Carnpania
1
V: 25
A
mfor;¡
Dr<5S
2
V1
: 6
8
Troballes ceramiques de superficie.
112
~'f
B6
:
B: 9'4
lndeierminnda
TOT
AL
figun
1
1
2
71. 1-l
V: IO'l: B Yi
:
.¡ {ilDlk\~
71.5·8:72.1
L~lj¡J¡
El monetari és prou variat i abundan!, amb J9 peces de procedencia segura. H i destaquen les encunyacions de la vall de
I' Ebre que, amb 9 exe mplars. suposen quasi la meitat; segueixen
les de les seques valencianes. amb 5 exemplars, les romanorepublicanes amb 3 i les andaluses i l'ebussitana, amb una cadascuna.
La cronología correspon en general al segle segon, particularment
a la seua segona meitat; només algun exemplar, com el semis
d' Ebusus, s' inclou en un període d'encunyació més ampli que
s'endinsa en el segle J.
Pel que fa als elements metal·lics, hi ha reblons de ferro, grapes de plom, claus de bronze i abundant plom informe, a més de
polseres i torques de bronze de tipología iberica. Hi destaca un
fragment de sonda espatulada de bronze (vegeu IX.2.2).
GJ>Ii•:X:lr.!
LOJ!iml~l
8:5'2:8'1:9: 10
7!.2·1
i..uJto&li.!l b
Quadre amb les troballes monetaries.
V 9'1: 10: JO'l: 11'6 2candc1ti
:
13.1-1
V l7: 18:19:n2J:
:
l< ll;JO:.¡(J
:
1.l.l~:7l:7l:J&:
t..mbo¡!i3l
JO
lll
•~fiiS: X ill
Un!bo!>liaiO
n.•~
71.J.S:Jt l
8: 6: ~·.l: ~·6: Y: 9'4
lnd«<
flllio>h
2/)(¡¡llafttr>iQirits:
17. 9·11: JS. l-1
__trofic X
An:linade
~
T
&l: JO
t..mbo¡li• ).f llS&
1
\'('~('
V lO: 8: 1)'9:
:
H: 6'l: IW:O'I.l
6c.,okl<>i S
116
78.l
""'"Pi~¡
P.vru fUJts
~b.\ ttll
v:n
Lllno~
Ricci H
nxn .<6'9
l
ÁmfOR
Drtsld lA
V lb: 11: 18: !U
:
l
T~~~t"""llt.c 1
TOTAL
V: 16
19. 1
Stgcll: /•.¡,.,.,·
!
SI
11
115
Ceramiques procedents de les excavacions.
Pel que fa a les dimensions, de la forma Lamboglia 5 hi ha 24
exemplars amb uns diametres entre 17 i 40 cm que poden agruparse en tres moduls: 3 exemplars entre 17- 19 cm; 13 exemplars entre
21 -23 cm, arnb un predomini de 22 cm (10 exemplars); l de 30 i 4
de 40 cm; !'altura, només amb 3 valors, varia e ntre 2'5 i 3'8 cm. De
la forma Lamboglia 1 hi ha 17 exemplars amb uns diametres e ntre
l1 '5 i 18 cm, amb 7 exemplars de 12- 13 cm i alu·es 7 de 14-15 cm;
les 7 altures preses varíen entre 4 i 5' 1 cm. De la forma Lambogüa
2 hi ha 4 exemplars amb diametres de 10-10'5 cm i 3 amb alrures
de 4'2-6 cm. De la forma Lamboglia 3 hi ha 4 exemplars amb diametres entre 6'9 i 10 cm i 2 amb altures de 4' 9-5'4 cm. De la forma
Lamboglia 4 hi ha 5 exemplars amb diametres de 9'2-11 '6 cm i J
amb 4'9 cm d'altura. Finalment, de la fonna Lamboglia !O hi ha 3
exemplars amb diametres que varien entre 7'2 i 8'2 cm i altures de
[page-n-123]
9'5-10'1 cm. Quant a l'exemplar d'aretina de vemís negre de la
forma Lamboglia 7. té 50 cm de diamerre i 6'5 cm d'ahura.
Forma
Lamboglia 1a
V
B
H
HN
12
16
11'5
12'3
12'6
12'7
14
14'7
15
9'5
4'1
9
9'5
4
4'1
4'4
4'6
4'1
4'8
5'1
0'34
0'31
0'34
0'33
0']4
0'36
0'29
0'32
0'34
Lamboglia 2
10
5'9
6
0'60
F 1220
10
6
5'1
0'51
F 1230
F 2320
5
10'2
9'8
10'4
IO'J
11'4
10'2
9,6
5'5
4'2
0'41
Lamboglia 3a
F7540
10
5'8
0'60
6'9
8'6
5'4
0'78
8'4
4'9
0'70
Lambo~lia
7
9'2
5'5
4'9
17'2
6'5
2'5
0'53
0'14
21'9
24'8
7'1
8'1
0'17
7'2
5'1
4'6
3'8
3'2
10'1
9'5
1'1 8
4'8
10
1' 21
-
o
4-F 1410
Lamboglia 5
Lambog1ia lOa
F 3450
8
8'2
0'12
1'40
Fig. 67.- Ceramica de la Torre d'Onda {Borriana).
Dimensions de les peces senceres o restaurades.
Els motius dccoratius són en general moh simples: les canaletes conccntriques que apareixen en e l fons interior de les formes
Lamboglia 1, 4 i 5 i les orles d'cstries que apareixen en la forma
Lamboglia 5 -la que més freqüentmeot va decorada- nom1alment
en combinació amb aquells i amb un petit cercle al centre.
Un total de 8 peces de campaniana B presenten esgrafiats incisos. Pel que fa al contingut, 5 són signes de caracter geomenic i 3
són textos. Els signes de carncter geometric són 3: X, Ti t, deis quals
el primer apareix en 3 ocasions. Pel que fa als textos (11: se: ke?), un
apareix incomplet i la seua lli~ó és insegura: quant al nombre de signes. deis ahres dos un en té un i l'altre dos. Finalment, la localització deis grafits es concentra e n dues parts deis recipients: 6 al fons
exterior. 1 a la parct interior del peu i 1 a !'exterior de la paret.
35
=
30
25
-
20
.¡=:15 f- .
.
10
-
5
o
f- ;
f- :
"'"'
l1
l..UlWlur
l2
l3
~
1~
l4
LS
-FL
Grillica de formes de campa niana B.
uo
Fig. 68.- Ccramica de la Torre d'Onda {Borriana).
113
[page-n-124]
((
X
- -
o
S cm.
Fig. 69.· Ceramica de la Torre d 'Onda (Borriana).
Fig. 71.· Cerarnica de la Torre d'Onda (Borriana).
(
1
\
+
•¡.--==--==="'"..¡ cm.
&
Fig. 70.· Ceramica de la Torre d' Onda (Borriana).
114
Fig. 72.· Ceramica de la Torre d'Onda (Borriana).
[page-n-125]
1
[?
Id?
1
e=)
1
V.
"
Fig. 73.- Ceramica de la Torre d 'Onda (Borriana).
~
~
~
~
~
Fig. 74.- Ceramica de la Torre d' Onda (Borriana).
Fig. 75.- Ceramica de la Torre d 'Onda (Borriana).
~~~
e
1
~
'-=-===-"''"·
~
2
D.
-MM
1
•
- - - 1.
~.
~.
~
Fig. 76.- Ceramica de la Torre d 'Onda (Borriaoa).
11 5
[page-n-126]
o
lo--==--==,.~ c:~n.
...,¡
a
Fig. 77.- Ceramica de la Torre d 'Onda (Borria na).
Fig. 78.- Ceramica de la Torre d 'Onda (Borria na).
116
Fig. 79.- Ceramica de la Torre d 'Onda (Borriana).
Fig. 80.. Ceramica de la Torre d'Onda (Borriana).
[page-n-127]
Fig. 81.- Ceramica de la Torre d'Onda (Borriana).
Pel que fa a les altres produccions ceramiques. la gran
patera d'aretina de vernís negre de la forma Lamboglia 7 presenta una decoració formada per 3 series de 2 canaletes
concentriques i 8 estampilles geometriques del tipus de les
"dues C comraposades... Només hi ha un exemplar de parets
fines de la forma Mayet II i una llantia del tipus Ricci H de
ceramica comuna. Quant a les amfores, hi ha 8 exemplars. deis
quals 7 són del tipus Dressel lA i 1 del ti pus Tarraconense 1
amb un segell a penes Ilegible. Cal afegir, per últim. un exemplar de morter italic.
12
;¡::::::::>
10
de l'ocupació, l'absencia de sigil·lata italica permet fixar un termiiiiiS a11te quem en el 50/40. En conclusió, rocupació de l'assentament de la Torre d'Onda creiem que pot situar-se en el segon
quart del segle r aC.
L'estudi del jaciment planteja diversos problemes. Pel que fa
a les ceramiques d'importació, l'escassa diversificació de les produccions presents i el redu'it nombre d'amfores trobades en les set
campanyes d'excavacions no pareixen normals en contextos ceramies del segle 1 aC. Hom pot afegir l'absencia de tecniques constructives i ornamentals de procedencia italica, com ara els paviments d'opus signim1111, que trobem en nombrosos jaciments que
poden datar-se en el període J50-75. Cal afegir-hi el desfase cronologic que hi ha entre la datació que proporciona la ceramica
d' importació, fonamentalment del segle 1, i el conjunt rnonetari,
majoritariament del segle rr. Aquest fet només pot explicar-se per
la perduració del numari.
En relació amb aquestes qüestions, cal destacar el caracter
plenament iberic de l'assentament. Aquest iberisme es palesa
també en el material moble. amb l'excepció de les ceramiques i
altres materials d'importació. De les plantes descobertes fins ara
no pot deduir-se la presencia de models ititlics entre els habitatges.
Aixo no obstant, l'assentament presenta un caracter quasi urba,
tam per la xarxa de carrers com per la superfície. Les restes trobades tampoc es corresponen amb un assentament castrense.
D' altra banda, !'existencia d' un sol nivell d'ocupació i J'homogene'ital deis materials trobats sembla que permeten parlar d ' una
fundació ex nihilo d'ocupació relativament curta. Per la seua
situació en la mateixa línia de costa, pot deduir-se la seua relació
amb les activitats marítimes, tant pesqueres com de tipus comercial. Pel que fa a les causes del final de 1' ocupació, els resultats de
les excavacions no han permes identificar indicis d'incendi , ni
tampoc han proporcional elements que puguen fer pensar en una
destrucció produlda per una acció bel·lica. Només la troballa de
grans deposits de ceramica trencada davant de les portes deis edificis permet plantejar la possiblitat d'un saqueig i d'un abandonameo! sobtat.
8
42. Carabona (Bor riana)
6
4
~
2
l1'FIl..CF'l
o lFI
17
18
19
22
Jr 11
23
24
ffl ffl
25
30
40
Grafica de diametres de la forma Lamboglia 5.
La facies cera mica que trobem a la Torre d ·Onda es caracteritza perla presencia quasi exclusiva de campaniana B tardana de
Cales, amb un repertori tipologic molt redu'it i una gran pobresa
de motius decoratius, i és semblant a la que trobem en nivells que
es daten fooamentalment des del 80/70. La presencia testimonial
de campaniana A indica possiblement que la vaixella importada
esta constituida per les adquisicions fetes en un període en que
aquella practicament ha desaparegut del mercal. Aquest fet i la
seua composició homogenia semblen propis d'un assentament de
nova creació i de curta existencia. La presencia de dues produccions minoritaries com l'aretina de vernís negre i sobretot l'amfora Tarraconense 1 recolza la datació proposada. Pel que fa al final
30SYK463 !8 1.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Esteve, 1956; Arasa, 1996, 90.
Esta situat enmig del pla (JO m), a 3'6 km de la mar. El lloc
no té condicions defensives, no possibilita un hi\bitat arrecerat i no
permet un control visual de l'entorn. La zona esta parcel·lada i
conreada. En part fou destrui't per les obres de !'autopista A-7. Els
assentaments visibles són el Solaig, la Muntanyeta de Sant
Antoni, el Castell de la Vilavella i la Muntanya de Santa Barbara.
i el més proxim és 1' Alcúdia, situat a 2'3 km cap al SSO. El
Cami11as passa a 0'6 km cap al SE. El barranc de Betxí esta situat
a 1'7 km cap al SO.
Esteve esmenta la troballa cap a l'any 1927, en el curs d'uns
treballs agrícoles, d' un lot de vasos iberics, uns petits de color gris
i altres més graos amb decoració pintada amb temes florals i zoomorfs. Posteriorment, en prospeccions de superfície Mesado va
trobar alguns fragments de ceramica iberica. Entre els materials
revisats hi ha un fragment d'ansa d'amfora italica de tipus indeterminat. D 'altra banda, segons notícia d'aquest investigador en
aquesta partida va trobar-se una moneda iberica que no va poder
ser estudiada. Sembla tractar-se, dones. d'un assentament iberic
ocupa! en en els segles 11-1.
117
[page-n-128]
43. L' Alcúdia (Nules)
30SYK457159.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Felip i Vicent, 1991, 5; Arasa, s. u. "Aicúdia, !'", a Aranegui,
1996,28.
Esta situat enmig del pla (10 m), a 3' J km de la costa. El lloc
no té condicions defensives, no possibilita un habitat arrecerat i no
permet un control visual de l'entorn. La zona esta parcel·lada i
conreada. És un alter encara reconeixible, transforma! intensament pels moderns cultius de regadiu. Els assentaments visibles
són el Solaig, la Muntanyeta de Sant Antoni, el Tossal, el Castell
de la Vilavella, la Muntanya de Santa Barbara i la Punta, i el més
proxim és Carabona, situat a 2'3 km cap al NNE. Esta situat a 50
m a l'est del Caminas. L'aigua no és abundan! en la zona; el
barranc de Betxí esta situat a uns 150 m cap al NE.
El jaciment ha proporcional materials pertanyents a quatre
fases d'ocupació. Alguns elements lítics denoten una primera
ocupació prehistorica, mentre que les cedtmiques arreplegades
corresponen a les epoques iberica, romana i medieval. La fase
iberica esta datada mitjan~ant un fragment de ceramica bícroma,
un d'atica de vernís negre deis segles V-IV i un altre indeterminat. La perduració en epoca iberoromana esta documentada mitjan~ant 2 petits fragments de campaniaoa A i una vora d'llmfora
del ti pus Dressel 1A que poden datar-se entre el segle 11 i la primera meitat de l' I.
44. El Tossal (Nules)
30SYK424182
Museu Historie de Nules; col·lecció de F. Esteve.
Felip i Vicent, 1991, 5; Este ve, en premsa.
Estava situar en una petita elevació rocosa que s'al~ava enmig
de la plana (40 m). a 7 km de la costa, i que fou destru'lda en la seua
major part per una pedrera. L'altitud relativa devia ser d'uns 5 m.
En l'actualitat es conserva només l'extrem del vessant est de la
muntanyeta. Ellloc devia ten ir possibilitats defensives i permetia un
limita! control visual de l'entorn i un habita! arrecerat en el vessant
SSE. Els assentaments visibles són el Solaig, la Muntanyeta de Sant
Antoni, 1' Alcúdia, el Castell de la Vilavella, la Muntanya de Santa
Barbara i la Punta i el més proxim és el segon, situat a 2'5 km cap
al SO. El Caminas passa a 4 km cap al SE. L'aigua és escassa en la
zona: el baJTanc del Rodador esta situat a 0'3 km cap al SO.
Segons una informació oral arreplegada per Felip ( 1991 ), als
anys setanta, en rompre la zona de ponent del Tossal degueren
destruir-se nombrases sepultures, deis aixovars de les quals
pogueren salvar-se alguns ungüentaris i petits vasos conservats
actualment al museu de Nules. Juntament amb ells es van arreplegar fragments d'una gran tenatla iberica decorada. D 'aquest lloc
procedeixen també un fragment de mola i un molí. De la part alta
hi ha notfcies de la treballa de monedes. entre elles una iberica.
Esteve (en pre msa) conserva un conjunt de 8 monedes, de les
quals hi ha 1 quadrant d'Arse trobat al Tossal i 1 as de Saitabi trobat als seus peus. El jaciment presenta dues fases d'ocupació, la
primera iberoromana, sembla que centrada en la part alta. i la
segona altimperial als seus peus.
Els materials estudiats són 2 ungüentaris conservats al museu
de Nules i un fragment de morter (fig. 82). Els primers pertanyen
a un tipus de perfil fusiforme que és freqüent en les necropolis
iberoromanes i pot classificar-se en la forma B de Camilli. El morter és italic. Les monedes, almenys en part. també poden correspondre a aquesta primera fase que pot datar-se de manera aproximada entre el segle II i la primera meitat de I'I.
118
o
......
---
Scm.
.....
Fig. 82.- Ceramica del Tossal (Nules).
45. El Castell de la Vilavella
30SYK406 165.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana;
Museu Arqueologic de la Vall d'Uixó; Museu de Prehistoria de
Valencia; col·leccions de F. Esteve i J. Ll. Viciano.
Gómez Serrano, 1928, 198; Fletcher i Alcácer, 1956, 155 i
164; Gil-Mascarell, 197 1, 155-156; Vicent, 1977a; Vicent, 1977b,
146-148; Vicent. 1979a. 299-302, núm. 2 i 8-1 4; Ripolles, 1980.
35 i 109; Ripotles, 1982. 169; Uroz, 1983, 36; Falcó. 1985, 173174 i 179, núm. 16-22 i 48; Felip i Vicent, 1991, 4-5; Bazzana,
1992, 1, 449-450; Forcada. 1992. 48: Gomis, 1993, 56 i 61, núm.
32-46; Arasa, s. 11. "Castell, el". a Aranegui, 1996, 53; Este ve, en
premsa.
Ocupa un contrafort de la serra Espada orientat cap a
!'ESE ( 148 m), a la vora SO de la Plana i a 8 km de la costa.
El lloc té bones condicions defensives, amb un únic accés per
I' ONO i pendents molt abruptes. amb una altitud relativa de
80 m, possibilita un habitat arrecerat pels vessants S i SE i
permet e l control visual d'una amplia zona. El seu cim és
allargat i esta ocupat per una fortificació medieval que ha
arrasat les restes de l'assentament iberic. Resulta difícil fixarne els límits, pero possiblement puga considerar-se de grandaría mitjana. Els assentaments visibles són el Solaig, la
Muntanyeta de Sant Antoni, la Torre d'Onda, Carabona,
[page-n-129]
1' Alcúdia, el Tossal, la Punta i la Muntanya de Santa Barbara
i el més proxim és el darrer, situat a O' 5 km cap al SO. El
Caminas esta situat a 4' 1 km cap al SE. Al peu de muntanya,
a la parl SE, a O' 1 km hi ha una surgencia d' aigua, la font
Calda.
El castell és d'origen islamic i presenta reformes d'epoca
cristiana (Yicent, 1977a i b; Bazzana, 1992; Forcada, 1992).
Apareix esmentat per primera vegada el 1236 amb el toponim
Nubles i el 1238 com Nulles. Les restes més antigues, trobades
a la cova del Castell, pertanyen a I'Eneolític. El jaciment presenta un primera fase d ' ocupació a l'Edat de l Bronze.
L'assentament iberic ha proporcional fragments de ceramica
litica de vernís negre del segle IV. Gómez Serrano ( l 928)
esmenta " un fragmento de vaso con un pez, nadando en aguas
verticales, hallado por e l Dr. Beltrán Bigorra y depositado en el
Laboratorio de Arqueología de la Universidad de Valencia". A
més d'aq uest, Vicent (1977b, lam. V, 3; i VI, 2) reprodueix un
fragment amb dos ocells, tal vegada perdius. Les estructures
visibles corresponen al castell islamic, amb les ulteriors reformes cristianes. El jaciment ha esta! estudia! per Vicent ( 1977a i
b), que l'ha prospectat repetidament. Les ceramiques estudiarles
estan depositarles al museu de Borriana. Pe! que fa al monetari,
Vicent ( 1979a) va publicar les primeres troballes; posteriorment, Falcó ( 1985) va donar a conéixer els fons del museu de la
Yall d ' Uixó; Gomis ( 1993) ha publicat els del de N u les i Este ve
(en premsa) ha donat a conéixer les peces conservarles en la
seua col·lecció.
Div.
Vice
As
Scm. Ouad.
Scx.
AE
Dr.
TOTAL
1/lirkrsJ:.ttt
Eusti
K(•/st
Stkaisa
hoduaii
rorm
~)11
llio!onsioos
r.,...,
Obim'"'"'
1
l.ambo
J
V 1 ~~:JO
: 8:
1
V:ll
l bmhpin031b
!J. S
P
olm
SH
8:6:8'5
lcwlcu
8.1.7-8
B: 1
0
1ranaldt'S
8.!.9·10
lodctcrmi"""
ln
l.amllo
1
i.l. l·l
l.amilo
1
V: S
.1
V 18: 11:14:~7
:
81.).8
l.:unboolio8A
1
8. 6'5
:
81.9
l.:unboolg 10
1
B l'l
:
SI. lO
S.nnuni 166
1
V l
:l
lnd
1
8: ll
lndc~rminodo
1
B
:6:Tl
9
su
Lambo
TOTAL
~T
il.l
Lotnbo
MDRifJg
Camp¡níanaA
Sl.l
"""'tri
E>IOnllill<>
lcalt31ctcsíestries
II
8.1. 1
&Hl
19
18
1
6
l.
7
Bt-likinm
Bilbilis
Ar.tt/Sá¡:tmlllm
11
4
17
ValeniÍ
Saittrhi
Castulu
Cal'tt'ia
Roma
Hispanocan~uúnesa
TOTAL
10
15
36
El monetari és prou nombrós, amb un total de 36 peces. En
primer lloc cal destacar un grup de moneda hispanocartaginesa,
amb 2 divisors i 1 bronze. La moneda romana esta representada
per 5 peces: 1 as de lanus bifront, 2 quadrants i 1 di visor i 1 victoriat. En darrer Uoc, les encunyacions hispanoromanes són les
més abundants, amb un total de 28 peces: de J'area catalana hi ha
2 asos d'Jitirkesken i Eusti; de la vall de I'Ebre hi ha 4 asos de
Kelse, Sekaisa, Belikiom i Bilbilis; de l'area valenciana prové més
de la meitat del numari. amb un total de 19 peces: 1 dracma
d'Arsedar, 11 quadrants i 4 sextants d' Arse i 1 as de Sagumum, 1
as de Valentia i 1 quadrant de Saitabi; finalment, de l'area andalusa hi ha 1 as i l semis de Castulo i 1 semis de Carteia.
Fig. 83.- Cedtmica del Castell de la Vilavella.
Els materials cedtmics estudiats són 28 fragments de vernís
negre, amb un mínim de 15 peces, deis quals hi ha 9 de campaniana A i 19 de campaniana B. Entre els de campaniana A hi ha
presents 4 formes: els bols Lamboglia 27 amb 3 exemplars i la
patera Lamboglia 6 i la copa More! 68 amb 1 exemplar cadas-
119
[page-n-130]
cuna; a més hi ha 2 bases decorades: una amb 4 palmetes impreses i l'alu·a amb una canaleta. Pel que fa a la campaniana B. hi
ha presents les següents formes: la pillera Lamboglia S, amb S
exemplars i les copes Lamboglia 1a. Lamboglia 3. Sanmartí
166 i la gerreta Lamboglia 10, amb 1 exemplar cadascuna; a
més hi ha 2 bases decorades amb 2 canaletes i estries. altres 2
amb 2/3 canaletes i 1 decorada amb estampilles geometriques
en forma de "dues C contraposades". Cal afegir-hi els fragments d 'amfores Dressel 1 esmentats per Vicent ( 1977a-b) que
no he pogut estudiar.
ll? j
-=·
rn,
Fig. 85.- Ceramica del Castell de la Vilavella.
)
1
....Jcm.
7
2
0¡,--==--===--..,¡Scm.
46. La Muntanya de Santa Barbara (la Vilavella)
30SYK4041 60.
SIAP.
Esteve, 1956; Vicent, 1977b, 151 - 153; Vicent, 1979b;
Ripollés. 1979. 223-225 i 241-243. núm. 1-6: Ripollés, 1980. 9196; Arasa i Vicent, 1990-91, 466; Felip i Vicent, 199 J. 8-1 O;
Gomis. 1993. 57 i 63, núm. 92-97; Arasa. s. u. "Mutanya de Santa
Barbara, la", a Aranegui, 1996. 109- llO; Arasa, 1997b, 1152.
l.
Fig. 84.- Cera mica del Castcll de la Vilavella.
El nombrós monetari. amb una serie quasi ininterrompuda
que data des de la darreria del segle 1.11 fins a 1'1, i la ceramica
de vernís negre proporcionen una datació general en e ls segles
11-1. La campaniana B pertany en la seua major part a la producció tardana i pot datar-se des del final d ' aquest segle fins a
la primera meitat de 1' 1. Pe l que fa al moment final de !'ocupac ió, encara que les evidencies són molt limitades, la base de
campaniana B decorada amb estampilles geometriques en
forma de "dues C contraposades" por datar-se cap a l segon
quart o mirjan segle l. En conclusió,l'ocupació del Castell de la
Vilavel!a es prolonga durant tot el segle 11 fins a un moment
ava111;at del segle 1 que por situar-se de manera aproximada cap
a la seua meitat.
120
Esta situat en un contrafort de la serra Espada ( 180 m), a
7'2 km de la costa. Es localitza a la part del col! de !'esperó,
on hi ha un assentament fortifica! de I'Edat del Bronze. Ellloc
té bones condicions defensives. amb un únic accés per I'ONO
i pendents molt abruptes, amb una altitud relativa de 120 m.
possibilita un habitat arrecerat pels vessants S i SE i permet el
control visual d ' una ampli territori. La zona no ha estat objecte de transformacions agrícoles i esta ocupada per un gran
pedregar. Els assentaments visibles són el Solaig, la
Muntanyeta de Sant Antoni , el Tossal, el Castell de la
Vilavella, 1' Alcúdia. la Punta i Vinambros, i el més proxirn és
el Castell de la Vilavella, situat a 0'5 km. La font Calda es
troba a 0'5 km cap a l'est.
El jaciment fou descobert l'any 1924 per Esteve, que va arreplegar di verses peces del pedregar. L'any 1932 el va visitar Porcar.
En 1938, durant la guerra civil, la zona va sofrir intensos bombardejos. Esteve ( 1956) va publicar la primera referencia bibliografica del jaciment on avan~ava la seua possible funció religiosa. En
1976, Vicent el va prospectar i el 1979 va realitzar-hi una campanya d 'excavacions, de la qua! tot seguit va publicar els resultats.
Es rracta d ' un santuari d'epoca altimperial. amb una amplia mostra d'ofrenes entre les quals hi ha inscripciones (Corell, 1994) i
escultures (Arasa. 1998b. 323-327.lam. V, 2. i V I-VII), a més de
nombrases monedes, ceramiques i fins i tot algun joiell. Alguns
fragrnents ceramics i monedes conesponen poss iblement a una
reocupació del lloc en epoca tardoromana (Arasa, 1997b).
Roma
Arse
TOTAL
Victoria!
Sextant
1
Silekel
HiW~nocartilginesa
1
1
1
Quadrant
1
TOTAL
1
2
3
1
3
3
6
[page-n-131]
Entre els materials cer[unics arreplegats en l'excavació hi ha
75 fragments de ceramica iberica: 28 pertanyenls a pelits recipients de cos globular i vora inclinada (botelleta del ti pus IV.I.I.2.
de Mata i Bonet). 17 de pasta grisa i 30 amb restes de decoració
pintada (bandes i filets. reticulats. rombes i una fulleta). De les 86
monedes trobades a l'excavació. 6 poden datar-se en epoca tru·dorepublicana: 1 sl1ekel hispanocartagines. 1 victoria! i 1 sextant de
Roma i 3 quadrants d'Arse. amb una data d'emissió en els segles
lll-II aC. No s'han trobat, pero. ceriuniques d'importació. La
presencia d'aquests materials permet determinar !'existencia
d ' una primera fase d'ocupació del !loe en aquesta epoca. La
manca d'indicadors arqucologics de ritual no permet determinar
que aquesta fos religiosa. com una primera fase del santuari altimperial. El lloc pot haver estat utilitzat com a refugien un moment
de perill.
tamenl iberic anterior a la vil·la romana. del qua! no s'han pogut
identificar restes constructives. Aquest sembla presentar dues
fases d'ocupació: la primera poi datar-se almenys en els segles
V-IV i la segona. ibcroromana. en els segles II-1. Aquesta interpretació contradiu les conclusions deis seus excavadors que atribuYen a la vil·la una fundació tardorepublicana, a la qua! correspondría el paviment d' op11s sig11illltlll trobat en una de les estances (Arasa. 1998a). En la preparació de la base d'aquest paviment es van utililzar alguns fragments de ceramica campaniana
(Monraval, s/a). Sense negar la possible continunat entre ambdues fases, la iberoromana i J'altimperial, considerem que el
material arqueologic permel diferenciar-les cronologicament.
47. L'Horta Seca (la Vall d ' Uixó)
30SYK3721 18.
Museu Arqueologic de la Vall d' Uixó.
Falcó. 1985, 168, 174, 177-179 i 181, núm. 1, 23-25,27, 3536.39.46.53,67 i 70: Falcó, 1991; Rovira et alii, 1987; Arasa, s.
u. ''Horta Seca. 1'". a Aranegui, 1996, 80-81; Arasa, 1997b. 1152:
Arasa. 1998a. 218-220.
Esü\ situat a !'actual case urba de la població (lOO m), enmig
de la vall que Ji dóna nom i a 9 km de la costa. És una amiga zona
de seca, transformada en regadiu grades a l'aprofitament de l'aigua de la font de Sanl Josep. El lloc ha estat objecte d' intenses
transformacions que han alterat de manera important les restes
conservarles. Els assentaments visibles són Sant Josep i la Punta i
el més proxim és el segon, situat a l '9 km cap a !'ONO. El lloc
esta ben comunicat amb la plana litoral, a la qua! poi accedir-se
pels extrems nord i sud de la vall; a més, des d' aquesla es poi
accedir a la vall del Palancia i a les valls interiors de la serra
Espada. El punt d'aiguada més proxim és el riu Bellcaire. que esta
situat a 0'4 km cap al SO.
Els treballs d 'excavació van comen9ar a causa de la urbanització de la zona ambla prolongació de l'avinguda de 1'Agricultor.
Les excavacions realitzades en cinc campanyes successives
durant els anys 1985-86, encara en estudi, s'han estes per una parcel·la de 1.092 m' i han permes descobrir una serie d'estructures
molt arrasades coiTesponents a una vil·la romana. Aquestes aparegueren davall un nivell superficial de terra fosca, en un únic estrat
formal per argiles roges en que es van trobar abundants materials.
que s'assenlava sobre un altre d'argiles endurides, més compactes, amb códols encastats, que constitueix la base natural del
terreny.
Les excavacions van ser realitzades per M' L. Rovira. M• T.
Martínez, J. Gómez, L. Rivas, V. Palomar i V. Falcó. Posleriorment s'han realitzat dues excavacions d'urgencia els anys
1991 i 1994 dirigirles per J. M" García Fuertes i l. Moraño. Deis
resultats de les primeres excavacions es va publicar un avanr;
(Rovira et alii, 1987). El monetari ha estat publicat per Falcó
( 1985).
La revisió -no exhaustiva, donat el seu gran volum- deis
materials procedents de J'excavació d'aquest jaciment ha permés individualitzar un abundant grup de ceramica de vernís
negre constituH fonamentalment per campaniana A i B. en el
qua!, pero, hi ha també almenys 8 fragments de ceramica atica
de vernís negre, entre ells una patera, una copa i possiblement el
peu d'una cratera. Aquest fet, juntament ambla gran abundancia
de ceramica iberica, permet determinar !'existencia d' un assen-
Semis
Dil'isor
Hispanocarta~incsa
Sextant
TOTAL
As
1
1
Roma
Arse
1
1
4
4
Saelllbi
Kese
Kelse
1
1
1
1
1
TOTAL
1
1
4
1
3
9
Del monetari trobat en les excavacions de la vil·la. estudiat
per Falcó ( 1985 i 1991 ), també hi ha -com succeeix amb la ceramica- un primer grup de peces que poden coiTespondre a !'ocupació iberoromana. Es tracta de 9 exemplars, 5 deis quals són de
seques valencianes i, entre aquests, 4 són d'Arse. Hi ha també dos
asos, un de seca catalana i un altre d'aragonesa. La resta són un
divisor hispanocartaginés i un semis de Roma. Els valors són,
majoritariament, sextants d'A rse, i, a continuació. asos.
Prudurrió
Campan~naA
form:1
N.\U
LambOI!tia 27a-b
L
ambOI!Iia 36
Obsmacions
1
L
:llnbOI!Iia JO
~F
86.3
86. .¡.5
B: 5"5
L
ambOI!Iia5
rwra
86. 1
86.1. 6
2
Indeterminada
Campaniana B
Dirnl1llioll!
1
71
1'!
8:5:1
86. 7·8
38
Ma ·et ll
GrttOitalica
1
1': 8
86.9
1
1
V: 13
86. 1
0
Dr~s.:I I A
l
V: 15"5: 16
Indeterminada
Parets fine-s
Amfora
TOTAl.
10
Grafit:ll:t1
86. 11:87
3
ll.l
Els materials estudiats són 113 fragments cerllmics: 109 de
ceramica de vernís negre, 3 d'amfora (no s'ha fet recompte absolut de fragments) i 1 de parets fines. De ceramica de vernís negre
n'hi ha 7 1 (65' 1%) de campaniana A i 38 (34' 8%) de campaniana B. Quant a les formes, de campaniana A hi ha 1 bol de la forma
Lamboglia 27a-b i 2 plats de la forma Lamboglia 36; de campaniana B hj ha 2 pllteres de la forma Lamboglia 5 i possiblement
una geiTela de la forma Lamboglia 1O. De parets fines hi ha 1
gobelet de la forma Mayet Il. Finalment. d'amfores, hi ha 1 exemplar de tipus grecoitalic i 2 del tipus Dressel lA, un amb esgrafiat
iberic al coll. La datació d'aquest conjunt de materials ceramics i
monetaris pot situar-se, de manera aproximada. entre la segona
meitat del segle U i, almenys, el primer quart de 1'1.
121
[page-n-132]
48. Sant Josep (la Vall d'Uixó)
,-.
(
~-¡
10
Fig. 86.· Ceramica de I'Hor ta Seca (la Vall d 'Uixó).
o
Fig. 87.- Ceramica de I'Hor ta Seca (la Vall d 'Uixó).
122
5 cm.
30SYK3531 21.
SIAP; Museu Arqueologic de la Vall d'Uixó; Museu
Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
García García, 1962, 143; Brugal, 1975; Anonim, 1975;
Aranegui i Gii-Mascarell, 1978, 13; Vicent, 1979a, 299, núm. 1;
Rosas, 1980; Rosas, 1984; Oliver et alii, 1984, 70-71; Oliver i
Gusi, 1986, 271-272; Oliver, l990b, 232; Rosas, 1991; Gusi, Díaz
i Oliver, 1991, 97; Rouillard, 1991 , 410-411; Rosas, 1993; Rosas,
1995a; Flors, 1995; Arasa, s. u. "Sant Josep", a Aranegui, 1996,
150- 151;Arasa, 1997b, 1152-1153.
Esta situat en un contrafort rocós que s'al9a sobre el riu
Bellcaire ( 140m), a l'extrem oest de la vall que dóna noma la
població, a 1O 5 km de la costa. El lloc esta a'illat pel sud i per 1 o'
'
est per una cinglera, amb un sol accés pel NNE. Té, dones, unes
bones condicions defensives i una visibilitat limitada a I'ESE.
Davall es troba la cova de Sant Josep amb el seu riu subterrani.
L'a1titud relativa és de 20 m. El cim és allargat i l'assentament
s'estén pel vessant meridional, amb una superficie de 0'15 ha. Els
assentaments visibles són I'Horta Seca, Vinambros i la Punta i el
més proxim és el segon, situat a 1'9 km cap a !'ESE. El lloc controla un cami de penetració a la serra Espada que segueix el riu de
Sant Josep i a través de la val! esta ben comunica! amb la plana
litoral. El punt d'aiguada més proxim és l'esmentat riu, amb la
seua deu de la font de Sant Josep, situat a O' l km del jaciment.
Localitzat l'any 1928 per Porcar (García García, 1962), el
jaciment fou excavat els anys 1974-76 per Brugal (1975) sota la
direcció del SIAP de la Diputació de Castelló, després d'un intent
d'urbanització de la zona. Aranegui i Gii-Mascarell (1978) van
publicar un fragment de ceramica de vernís negre que representa
una mascara. Vicent ( 1979a) va publicar un divisor de bronze cartagi nés (221 -218) conservat al SJP. Posteriorment, Rosas va estudiar part deis materials recuperats, sobre el quals va preparar la
seua tesi de llicenciatura; en successius treballs, aquest autor ha
publica! sengles resums de la seua tesi (198 1 i 1984), el mobiliari
metal·lic (1980b), la muralla iberica ( 199 1) i la cerlimica de vernís negre ( 1995a). Una part de la ceramica grega també ha estat
estudiada per Rouillard (1991). Finalment, Flors (1995) ha donat
a conéixer un segell amb marca grega sobre un fragment d'amfora italica. D'altra banda, també es coneix la troballa en aquestjaciment d' una moneda cartaginesa de plata.
Eljaciment compta amb tres fases d'ocupació corresponents al
Bronze Final, la cultura iberica i el període tardoroma (Rosas,
1993; Arasa i Rosas, 1994; Rosas, 1997; Arasa, 1997b). Les estructures conservades pertanyen en la seua totalitat a la segona fase,
amb un tram de muralla de 16'75 m de !largaría refor9ada per
torres de planta quadrada que defensava el costal ESE. La presencia d'alguns fragments de ceramica d'importació permet datar els
períodes d'ocupació del jacirnent. Entre les ceramiques gregues hi
ha un fragment de copa jonia que proporciona la datació més amiga, en la segona meitat del segle VI. Un escif atic de figures roges
i alguns fragments de ceramica atica de vemís negre poden datarse en els segles V-IV. Principal (1998, 75) atribueix amb reserves
un exemplar del petit vas F 27 16 al taller de les Tres Pa1metes
Radials de Roses, Finalment, alguns materials ceramics permeten
prolongar l'ocupació del jaciment almenys fins al segle JJ.
En el seu estudi de les ceramiques fines d' importació,
Rosas ( 1995a) estudia el següents materials: 5 peces de campaniana A, entre elles 2 bols Lamboglia 27, i al tres 24 fragments informes, merme que de campaniana B hi ha 3 peces,
entre elles 1 patera Lamboglia 5, i 6 fragments informes.
[page-n-133]
L'autor conclou que l'ocupació de l'assentament s' interromp a
la darreria del segle 111, probablement a causa deis esdevenirnents de la Segona Guerra Púnica, i, després d'uo tall en la
primera meitat del 11, torna a ocupar-se fins a la segona meitat
del segle l aC. Discrepancies quant a l'adscripció d'algunes
peces a determinades produccions i a les datacions, així com el
major nombre de peces estud iades i la inclusió del material
amforic, ens porten a conclusions diferents sobre el darrer període d 'ocupació de l'assentament.
~··
Fonna
~
'MI
l..am~lia23
1
V: 24
88. 1
l.ambol!.lia lla-b
4
V 14: 1 24
:
6:
88.2-S
l.ambogija 34
Pnxlucrió
Campaniana A
1
llimfnsiolll
fllUrll
lndcl
1
1?
1'!
Gisa: tiviSStnc3
r
L1mbo21ia 28
1
Ámfora
Dressel lA
J
88.6
V: 13
F2S40
88.7
V: 17
FJI21
4palmecesi esuies
R ca
ose
8: 4'2; 9; 9
lndclenninada
C31llpaniana B
Obstn-acioJIS
89. 1
Mlsc31:1
89. 2
7
4 palmeces
89. 3
1
V: ll: 13: 16
89. 4-S: 90. 1
Se2ell: ANAP (ll!tro) 90, l
lndtttmtinada
TOTAL
JI
88.8
6
45
13
'L.
..J
Fig. 89.- Ceriun.ica de Sant Josep (la Vall d 'Uixó).
\
!.
)
'
/"
),
\l.
L
"-==
-
)
Fig. 88.- Ceramica de Sant Josep (la Vall d 'Uixó).
--===-.,¡Scm.
Fig. 90.- Ceramica de Sant J oscp (la Vall d' Uixó).
Els materials estudiats provenen en la seua gran majoria de les
excavacions de 1974-76. Hi ha també dos fragments conservats al
museu de Borriana i un altre del museu de la Vall d'Uixó. En conjunt s'han estudiat 45 fragments cerrunics: 38 de vemís negre, L d'imitació de campaniana i 6 d'amfora. De la primera hi ha 31 fragments de campaniana A (81 '5%) i 7 de campaniana B (18'4%).
Entre els de camparuana A hi ha 1 plat de la forma Lamboglia 23, 4
123
[page-n-134]
bols de la forma Lamboglia 27 i 1 copela de la forma Lamboglia
34b, a més de 2 bases decorades, una amb 4 petites palmetes impreses envoltades per una orla d'estries i l'altra amb una roseta de 6
petals. Pel que fa a la campaniana B, 6 fragments pertanyen a la producció mitjana de Cales, entre els quals hi ha una vora possiblement
de la forma F 3 12 1 i el peu d' un bol de !'especie F 2540 que representa una mascara: l'altre fragment és de la producció taJdana i pertany a una copa de la fonna Lamboglia 1. Cal afegir-hi una imitació
eivissenca de campaniana A: una base de ceramica de pasta grisa
amb una palmeta impresa, possiblement de la forma Lamboglia 28.
Quant a les amfores, hi ha 3 vores del ti pus Dressel 1A i un
fragment d'ansa amb un segell grec amb el nom ANL'.P (retro). A
més, hi ha 2 fragments d'amfora púnica del tipus C-1 i 1 deltipus
C-2 i 2 plats de vora concava.
De manera general, aquests materials poden datar-se majoritariament en el segle 11. El plat de peix de la forma Lamboglia 23 i
la patereta Lamboglia 34 ens proporcionen la datació més antiga,
entre el final del segle 111 i primeries del n. L'absencia d'altres
cerarniques més tardanes en nombre significatiu no aconsella portar el moment final del jaciment rnés enlla del tercer quart d'aquest segle. En aquest context, l' únic fragment de carnpaniana B
de la producció tardana queda a'illat i no resulta significatiu; deu
correspondre a una ocupació posterior i poc significativa del lloc,
possiblement ja en la primera meitat del segle 1 aC.
49. Vinambros (la Vall d'Uixó)
30SYK3810.
Oliver et alii, 1984, 65.
Esta situat al plaque s'estén al nord del riu Bellcaire (80 m). a
la banda est d' aquesta vall i a uns 6'5 km de la costa. El lloc no té
condicions defensives. no permet un control visual de l'entorn i no
fa possible un habita! an·ecerat. La zona esta parcel·lada i conreada i
en part ha estat transformada en regadiu. Els assentaments visibles
són la Muntanya de Santa Barbara, Sant Josep i la Punta, i el més
proxim és la Punta, situat a 0'7 km cap a I'ENE. El lloc esta ben
comunica! mnb la plana litoral, a la qua! pot accedir-se pels extrems
nord i sud de la va!J. El riu Bellcaire esta situat a la vora del jaciment.
El jaciment fou prospectat per Oliver, que em va comunicar la
presencia de cerlnnica campaniana en un lloc no molt allunyat de
la necropolis de la Punta. Aquesta és !'única notícia del jaciment,
ja que els meus intents de localitzar-lo han resulta! infructuosos.
Sense més informació, tan sois pot datar-se de manera aproximada entre el segle 11 i la primera meitat de l'I.
50. La Punta (la Vall d 'Uixó)
30SYK402108.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana:
SIAP; Museu Arqueologic de la Vall d'Uixó; Museu de Vila-real;
col·lecció de F. Esteve.
Fletcher, 1967b; Fletcher i Mesado, 1968, 15-2 1; Fletcher, 1969a;
Fletcher, 1970; Gii-Mascarell,l971,l58-160;Fletcher, 1972, 1 11 6;
08Mesado, s.u. ''Orleyl", GERV, Vlll. 112; Fletcher. 1974; Gusi, 1975;
Oliver, 1978, 28 1-285; Gusi. 1979: Yiceot, 1979a. 300-301. núm. 4-7;
Lázaro et a/ii, 1981; Oliver, 1981, 214-2 15; Gii-Mascarell iAranegui,
1981 , 57 i 59; Ribera, 1982. 37; Oliver, Casabó i Ortega, 1982-83;
Fletcher, 1983, 38 i 97-98; Uroz. 1983, 36-39; Oliver et alii. 1984, 7383; Fletcher. 1985. 25-26, núm. 16; Falcó, 1985, 170; Oliver i Gusi,
1986, 271-273; Grangel i Estall, 1987-88. 674-675; Fletcher, 1988;
Oliver. 1988b; Gusi i Oliver, 1989, 87; Oliver, 1990b, 232; UnteJmann,
1990, MLH ID, 2, 376-397, F.9. l·F.9.8; Doñate, 1991, 2 1; Rouillard,
124
1991. 407-410; Oliver. 199lc, 1095 i 1101 ; Arasa. s. u. "Punta, la". a
Aranegui, 1996. 131-132: Oliver, 1996c. 286: Gmda Fuertes, 1997;
García FueJtes. 1998: García Fuertes. Moraño i Meliil. 1998: Ribera,
1998a, 6 1-62: Many
Yall d'Uixó de la plana litoral (122m). a 5'5 km de la costa. El lloc
presenta unes bones condicions defensives, mnb una altitud relativa de
40 m, en part possibilita un habitat arrecerat i permet el control visual
de l'entom. La zona esta pm-cel·lada i actualment enna; el tra~al d' un
carní per tot el vessant oest ha infringit greus destrosses al jaciment,
completades perla incansable activitat deis excavadors furtius. Segons
Oliver el alii ( 1984) la seua superfície aproximada és d'l '25 ha. La
seua planta dibuixa aproximadament un triangle escale que. segons els
treballs de C(ll11p realitzats per García Fuertes i Maraño, té uns eixos
maxims N-S d'uns 600 m i E-0 d'uns LOO m, an1b una superfície
aproximada de 3' 5-4 ha. Els assentaments visibles són la Muntanya de
Santa Barbm-a, el CasteUde la Vilavella, el Tossal, 1' Alcúdia, Yinmnbros, Sant Josep i I'Horta Seca, i el més proxim és el darrer, situat a
0'7 km cap a !'OSO. La seua situació permet el control de les comunicacions en sentit N-S perla plmm litoral, estt-enyida pels aiguamolls,
a més d' un facil contacte per via marítima, donada la seua proximitat
a la costa. El cami de Cabres, que passa per J'extrem septentrional del
jaciment. es dirigeix cap a la costa, travessant les marjals, fins a la
Ton-e Derrocada (Moncofa), on hi ha noticia de la troba!Ja de monedes iberiques i romm1es; pot tractar-se, dones, d'un fondejador relacional amb aquest assentament i altt·es proxims. L'aigua és escassa en
la zona; el riu Bellcaire esta situat a 0'4 km cap al NO.
L'assentmnent ocupa el vessant oest i el cim d'una formació rocosa amb unes cingleres pel costal est que permeten una facil defensa. El
cim adopta la forma d'un petit ahipla, alllat pel sud mitjanr;ant un desnivel!; en aquesta zona hi ha restes de dos grans edificis constru'its amb
parament ciclopi i envoltats pels costats nord i oest per una muralla. El
poblat sembla que estava envoltat pe! costat oest per una muralla
refo~ada amb ton·es, des de l'extrem septentrional de la formació
apuntada en que s'assenta fins a l'altura del cingle meridional de
l'acropolis. En tola aquesta zona hom podia veure abundanis restes
d'habitacions. La necropolis esta situada a 0'4 km cap al SO.
Prospectat per Doñate i Mesado des deis primers seixanta. el
museu de BorTiana conserva una importan! col·lecció de materials
ceriimics de superfície pertanyents a una primera ocupació de I'Edat
del Bronze, l'assentament iberic i la seua necropolis. En 1975, Gusi
( 1975 i 1979) va realitzar una campanya d'excavacioos en la oecropolis, de la qua! va publicar un avanr;. Posteriorment, Lázaro et alii
( 1981) van publicm· un importan! lot de materials de la necropolis, en
el qual hi havia diverses peces de cedunica iberica -entre e!Jes un
fi·agment decorat amb uns dtnids- i d'importació, nombrosos elements metal·lics i tres ploms amb inscripcions iberiques. En els anys
1982-86 el SIAP va realitzar quatre campanyes d'excavacions centrarles en la zona de l'acropolis, deis resultats de les quals Oliver et
alii (1984) han publ.icat un avanr;. L'any 1994, García Fuertes i
Moraño han atrrat la topografia del jaciment. A banda del seu interés
estrict(ll11ent arqueologic, la importancia del jaciment rau en els nombrosos ploms amb inscripcions iberiques que ha proporcional, 7 deis
quals. procedents de la necropolis, han estat publicats per Fletcher
(1967b, 1969, 1972, 1974 i 1988) i per aquest en col·laboració amb
Mesado ( 1968); una inscripció sobre pedra i el vuité plorn, trobat en
el poblat, foren publicats per Oliver, Casabó i Onega ( 1982-83).
Deis tres sondeigs publicats per Oliver et a/ii (1984), els números
8 i 12 van ser oberts a l'acropolis. en la zona deis grans edificis.
L'estratigratia d'mnbdós sondeigs és prou semblant, pero des del punt
de vista cronologic resulta de major interés el número 12, obert a la
[page-n-135]
vora d'un deis murs millar conservats d'aquests edificis: el nivell
supe1ticial va proporcionar materials iberics. romans i medievals; el
nive111 se sirua sobre un paviment de tena baruda i cremada amb materia1s ibe1ics. en el qual es va trabar una imú'ora pónicoebussitana de la
fom1a PE-14, que Rmnon ( 1981, 101 -102) data entre el segon quart del
segle TV i el plincipi del ID; el niveUJI, per davaU del paviment esmentat. presenta abundants materials iberics que poden datar-se de manera
aproximada en el segle V; per úllim, el niveU mcmrespoo a la primera fase d'ocupació del jaciment en el Bronze Enal-Fen·o Antic que
poden datar-se en els segles IX-vm. El sondeig número 9 es va obrir a
la pan inferior del vessm1l oest, en la zona del poblat, on es va u·obar
una habitació amb restes d'una llar, per davall de la qua!, en el nivell
111, hi havia cerrunica ibelica que pot datar-se en la primera meitat del
segle V En els tres casos l'escassesa de cerarniques d'importació no
facilita la datació de les corresponents estructures. D'altra banda, Gusi
i Oliver ( 1989) posen la Punta com un exemple de plantejament urbanistic d'epoca iberica avan9ada mnb eixos viaris paraJ.Iels distlibu'its
seguint eltra9at aproxima! de les isohipses, que daten en el segle Il aC.
Darrerament, García Fuertes ( 1997 i 1998) ha revisa! les excavacions anteriors i hi ha realitzat treballs de planimetría (1992).
publicats recentment en la primera monografia sobre el jaciment
(García Fuertes, Moraño i Melia, 1998). Tot i que !'autor centra el
seu estudi en els períodes anteriors. data el seu abandonament al
llarg de la primera meitat del segle 11 aC en considerar que no hi
ha ceramiques posteriors, com a resultat d' una hipotética pugna
amb els saguntins per la possessió de la terra que es va resoldre en
favor d'aquests després de la Segona Guerra Púnica.
Part de les cerarniques d'importació de la necropolis conservades al museu de Borriana va ser publicada inicialment per Aranegui
(Lázaro el a/ii, 1981 ); posteriorment, Rouillard ( 1991 ) n' ha ampliat
la relació: 2 copes jon.ies que es daten en el 580-540; 1 copa de figures negres i l amtora de figures roges del 500-475; 1 copa de veroís negre del 475-450; 1 amforisc de vidre del 500-450; 2 copes de
vernís negre del segle V; 2 copes del 450-400; 2 copes del 450; 1
cratera, 1 copa i l escif de figures roges, 1 escif, 1 bol i 1 plat de
peix de vernís negre del 400-350; 1 cr!llera de Kertch del 350-330 i
1 bol del taller de les perites estampilles que es data cap al 280. Tot
i que aquesta relació de materials no és més que una sel-lecció quantitativament poc importan! deis recuperats a la necropolis, té un
indubtable valor cronologic, ja que comprén la major part del període d'ocupació de l'assemament iberic, des de mi0an segle VI fins
al UI, amb el seufloruil entre els segles Vi TV. D'aquest període són
dues monedes gregues de Seges/a i Acragas que daten del segle V
Els materials de cronología posterior no havien estat objecte d'estudi fms ara. La present sel·lecció ha estat realitzada entre les ceramiques recuperades en superficie per Doñate, Mesado i Lázaro des de
l'any 1962, tant al poblat com a la necrüpolis, i entre les recuperarles
en l'excavació de Gusi de 1975 també en aquesta. La proporció entre
les cemmiques deis segles U-1 i les deis segles V-1.0 ha estat estudiada
en el cas del sondeig efectual per Gusi en 1975: d'un total de 259 fragmems, n' hi ha 17 de campaniana A, 6 de cmnpaniana B i 3 de camparuana de pasta glisa, amb un total de 26 fragments deis segle U-1 que
suposen un 1O% del total; la resta són, en la seua majoria, fragments
de cerarnica atica de vemís negre deis segles V-TV. Pero aquesta proporció no es manté entre els materials conservats al museu de
Borriana, notablement més quantiosos, on en un conjunt superior als
400 fragments només n'hi ha 4 de can1pmum1a A Aquesta desproporció només s'inverteix en el cas de les ceramiques mreplegades en
superfície a l'assentament, d'on al museu de B01rim1a es conserven 13
fragments de campaniana A i 2 de campaniana B. front als 6 fragments
de ceramica atica de vemís negre i d'altres produccions posteriors.
Dracma
As
TOTAL
4
Arsedar
1
Va/emio
1
5
1
Soiti
1
1
2
Roma
TOTAL
4
2
5
9
Respecte al monetari, que és més ampli del que s'ha publica!,
de les 9 peces conegudes, 7 són de seques valencianes i, d'aquestes, 5 són d'A rse. El valor majoritari és !'as, del qualn' hi ha 2 de
Roma. 1 Saili i 1 de Valerllia.
r""'
~111
Lambo21ia 23
umbo21ia2.\
J
umll01!1ia33b
M
<>r
Prode«ió
CampanianaA
l
l
1
(jllf....,
(J!¡smxion¡
V: 22: 8: 8
V9
:
fl¡lll2
Ámfora
V 20
:
V 10'2: 8: 6'5;
:
11: 7'8; H 0'76
N:
~ oondes pintodes
9U
91.6
ln
~T
91. 1
-3
9U
8:5'5
s:n:4'8:5
8:4'8:7'5
ROS<'tJ
91.1
92.2-10
lndetenninada
L
amll01!lia 5
lnckt
D 6'5: 6'6: 7:8
:
V:13
B: 6:8
V: 14; 1
5
TOTAL
1
.l
Palm i estri
Grofit:X
lO
92.11
93. 1-l
1
3
93. J-l: 9-1. 1 3
36
Jl
Cerarniqucs procedents de I'assentament.
ronua
N11
.
\
l\1il< C>Llltlpilks
~
Lamboetia27~
1
CampanianaA
Lamboglia 2.\
t
LamboJ!Iia 27 a-b
l
V 16:16
:
9-1.6-7
Lambo2tia 27 B
l amll01!1ial8
1
V ll
:
9H
l amll01!tia 33b
1
1
V: lO
umboglia36
3
V: 19:36
Prodonió
Carnpaniana B
ln
~aSia ~ri><~
L
anlboj!üa.\
TOTAL
Diror~nt
r"""
V 8:6: fl: 2'6
:9:
HN:0'28
t\F
1
3COSI?t(')
9l2
9H
8: .\:.\'6
3
2
(J!¡sm'Jrio..
95. 1
9~. 3-4:95.2
Esumpill<>
V: 17:11
1
5
9U: 95.3-4 21
9.\.i-7
9.1. 8.-9
6
3
32
Cedimiques procedents de la nccropolis.
Els materials esrudiats són 67 peces i fragments ceramics, 36
del poblat i 31 de la necropolis. En conjunt, hi ha 64 fragments de
cerdmiques de vemís negre i 3 d'amfora. De les plimeres n'hi ha 42
de campaniana A, 19 de carnpaniana B i 3 de carnpaniana de pasta
grisa. Pel que fa a les ceramiques procedents del poblat, hi ha 20
fragments de campanjana A, 13 de campaniana B i 3 d'amfora. De
campaniana A han pogut classificar-se 8 fragrnents pertanyents a 4
formes: 3 del plat de peix Lamboglia 23, 1 capeta Lamboglia 25, 2
copes Lamboglia 33b i 2 copes More! 68; a més hi ha 3 bases decorades an1b rasetes, 2 amb palmetes i estríes, 1 arnb palmetes i 1 té
un grafit en forma de X. De campaniana B només hi ha 1 patera de
la forma Lamboglia 5. Les 3 arnfores són de tipus grecoitalic.
125
[page-n-136]
)
O
Ir
Scm.
-
......
Fig. 91.- Ceriunica de la Punta (la Vall d 'Uixó).
Fig. 93.- Ceramica de la Punta (la VaU d 'Uixó).
/,
· ~U.
)
\
l.
o
5cm.
¡,-~="""'-=""--
Fig. 92.- Ceramica de la Punta (la Vall d 'Uixó).
126
-
..Jtrn.
Fig. 94.- Ceramica de la Punta (la Vall d ' Uixó).
[page-n-137]
7
'""--___.__l_=r,
r--
-
o
..Jcm.
Fig. 95.· Ceramica de la Punta (la Vall d ' Uixó).
Pel que fa a les ceramiques procedents de la necropolis, a més del
bol de petites estampilles, hi ha 22 fragments de campaniana A, 6 de
campaniana B i 3 de pasta grisa. De campaniana A han pogut classificar-se 9 peces pertanyents a 5 formes: 1 copeta Lamboglia 25, 3
bols Lamboglia 27, 1 copa Lamboglia 28,2 copes Lamboglia 33b i 3
plats Lamboglia 36; a més hi ha 1 base decorada amb estampiUes de
forma indertenninada. De campaniana B hi ha 3 pateres de la forma
Lamboglia 5 i de pasta grisa 2 exemplars de la mateixa fonna.
En general, el redu'it volum de ceramiques d'importació que
poden datar-se en els segles 11-I permet avanfí:ar una primera consideració: la notable perdua d'importancia d'aquest assentament
en relació a epoques anteriors, particularment els segles Y-IV,
segons pot deduir-se de la davallada del fluix d' importacions.
Aquest fenomen es fa ben palés en la necrópolis, d'on procedeixen quasi la meitat deis materials estudiats, on podem veure com,
malgrat no interrompre's l'aprovisionament ceritmic, el que possiblement vol dir que no hi ha un canvi d'emplafí:ament d' aquesta,
sí que hi ha una important reducció en el segle 11, quan comen~a
!'auge del comer~ ititlic. En el poblat les formes presents de campaniana A i les itmfores poden datar-se en la primera meitat del
segle II; fins i tot alguna, com el plat de peix Lamboglia 23, pot
datar-se entre el final del segle Ill i el principi del II. L' absencia
de canaletes concentriques en la decoració avala una datació primerenca. Els escassos fragments de campaniana B tardana. presents tant en el poblat corn en la necropolis, ofereixen la datació
més tardana que poi arribar fins al primer quart del segle l. Les
escasses troballes monetaries tenen una cronologia similar.
Aquest assentament, sens dubte el que major quantital de
cerámica atica deis segles Y-IV ha proporcional de lotes les
comarques septentrionals del País Valencia, sembla experimentar
una forta retracció en la seua activitat en el pas del segle m al II.
L'escassesa general de les importacions que poden datar-se amb
seguretat en el segle lii impedeix precisar si aquesta crisi comen~a
ja en aquest segle. En definitiva, la importimcia de l'oppidum iberic de la Punta sembla haver decrescul notablement en el segle
mentre que el seu abandonament, precedit d' un període d'ocupació residual, pot situar-se en els primers decennis de 1'l.
n.
51. E l Castella r (Xilxes)
30SYK400071.
Museu Arqueológic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana;
SIAP; col·lecció de F. Esteve.
Al mar, López i Espinosa, 1965, 9-1 1; Bazzana, 1979, 309;
Bazzana i Guichard, 1980, 322-323; Guichard. 1980, 228; Ripolles,
1980, 36; Bazzana. 1992. l. 409; Ripolles, 1982, 172; Ripolles, 1985a,
324, núm. 18; Falcó i García Fuertes, 1994; Arasa, s. u. "Castellar, el",
a Aranegui, 1996, 55-56; Arasa, 1997b, 1153; Esteve, en premsa.
Esta situat en un contraforl de la sena del Castellar (60 m),
que separa la vall d'Uixó de la plana litoral, a 3'9 km de la costa.
Les seues condicions defensives són lirnitades a causa de la seua
escassa altitud: és més accessible pe! N-NO, merltre que el vessant
S-E és més abrupte, amb una altitud relativa de 40 m. Perla seua
posició permet un ampli control visual de l'extrem meridional de
la Plana, més limitat cap a l'oest perla proximitat de les muntanyes ve'ines. El seu cim forma un altipla allargat, oriental cap al SE
i amb un penden! poc pronunciat. El lloc esta aterrassat, actualment es manté erm i ha estat objecte d' excavacions furtives. Els
assentaments visibles són la Corona, el Castell d' Almenara i la
Muntanyeta deis Estanys i el més próxim és el darrer, situat a 2'8
km cap al SSE; la Punta esta situat a 3'7 km cap al nord i no és
visible. El carni de la costa segueix a poca distancia per l'est del
jacirnent. El punt d' aiguada més proxim és la font de Xilxes,
situada a 1 km del jaciment.
El lloc fou donat a conéixer per Almar, López i Espinosa
( 1965), que esmenten la troballa d' un as semiuncial. Posteriorment fou visitat per Tarradell i estudia! per Bazzana i
Guichard, els quals assenyalen una reocupació tardoromana del
lloc (Arasa, 1997b) i a 1' Alta Edat Mitjana. Falcó i García Fuertes
( 1994) han donat a conéixer 5 troballes monetaries i es menten la
destrucció d' un fom ceramic en el vessant est. Esteve (en premsa)
esmenta la troballa d'un AE de Cartlrago i, en la liorna que hi ha
al sud de l'assentarnent, 2 AE hispanocartaginesos.
o·
Divisor 1Ouadrant
Emvurion
Hemiubot AE
Úncia
1
Massalia
1
1
1
Roma
Hispanocartagincsa
TOTAL
1
1
2
TOTAL
1
t
1
3
3
2
4
1
8
En l'actualitat els fragments ceramics són molt escassos a
causa de les contínues visites, pero ha pogut comprovar-se la
presencia de materials corresponents a les epoques iberica, romana i medieval. Un fragment de ceramica atica de venús negre confirma una ocupació almenys des deis segles Y-IV. Els escassos
materials romanorepublicans han estat trobats en el seu extrem
SE, j untament amb altres púnics. Entre les ceramiques d'aquest
jaciment conservarles al museu de Borriana hi ha un fragment de
vora d'ilmfora grecoitalica (fig. 96). En les prospeccions he pogut
arreplegar 6 fragments d'itmfora, deis quals 2 conserven J'arrancament de !'ansa. La major precisió cronológica la proporcionen
les troballes monetaries, amb dates d'encunyament en el darrer
quart del segle III. Consideran! aquest fet, l'escassesa de les
importacions ceramiques, la presencia d 'amfores grecoititliques
entre aquestes i l'absencia d'altres materials de cronología posterior. creiem que poi aproximar-se una datació peral final de l'ocupació entre la darreria del segle m i el principi del 11.
127
[page-n-138]
• -===--==-.,¡'••
Fig. 96.- Ceramica del Castellar (Xilxes).
52. La Corona (Almenara)
30SYK373046.
SI A P.
Ocupa el contrafort més occidental de la serrad' Almenara (80
m), a 5 km de la costa. Ellloc esta parcel·lat i actualment es troba
erm. El jaciment sembla estar molt arrasat perles transformacions
sofertes. El lloc té bones condicions defensives, ja que els seus
vessants tenen un pendent molt pronuncia!, amb una altitud relativa de 40 m. La seua visibilitat és amplia en general, més redu'ida per l'est per on continua la serrad' Almenara. E ls assentaments
visibles són e l Caste ll d' Almenara i, fora de la zona estudiada, e l
Castell de Sagunt, i e l més proxim és el primer, situar a 1 km cap
a l'est. E l camí de la costa passa a 1'4 km cap al SE. L'aigua és
escassa en aquesta zona; e l ban·anc de la Murta es troba a 0'7 km
cap a !' ESE.
E l j aciment fou prospectat inicialment per J. Gómez. Els
materials trobats corresponen a quatre períodes: bronze, iberic,
roma i medieval. La ceramica iberica és molt escassa. D'epoca
romanorepublicana només s ' ha trobat un fragment d 'amfora que
pot datar-se aproximadament entre el segle IT i la primera meitat
de 1' 1.
53. El Castell d ' Almenara (Almenara)
30SYK383046.
S IAP; Museu Arqueologic Comarcal de la Plana BaixaBoniana.
Gómez Serrano, 1933, 3 1; PI a, 19 57, 222; Trías, 1966; Trías,
1967, 3 13-314; Durá, 1972, 28; Gil-Mascarell, 1973, 35; Olaria,
1974; Gusi, 1974b: Sanmartí i Gusi, 1975; Gusi i Sanmartí,
1976: J unyent, 1976: Oliver, 198 1, 2 15; Ri bera, 1982, 37;
Junyent et alii, 1982-83; Fletcher, 1983, 81 -82; Uroz, 1983, 4 142; Oliver et alii, 1984, 83-98; Falcó, 1985, 178, núm. 43;
Oliver i Gusi, 1986, 270-273; Oliver, 1990b, 233; Rouillard,
128
1991, 411-413; Bazzana, 1992, 1, 399-400; Arasa, s. u. ··castell,
el", a Aranegui, 1996, 52-53.
Esta s ituat al cim més a lt deJa serrad' Almenara (160m),
a 4' 1 km de la costa. Ocupa una posició estrategica, puix
s'al9a enmig de la plana litora l i controla el camí que la
segueix. Les seues condic ions defensives són excel·lents i permet el control visual d'una amplia zona. El vessant nord presenta un fort penden!, me ntre que el sud és un alt penyasegat.
El lloc res ulta difícilment accessible. amb una altitud relativa
de 120m, i no permet un habitat arrecerat més que en l'extrem
SE. Els assen taments visibles són el Castellar i la Corona, a
més del Castell de Sagunt ja fora de la zona estudi ada, i el més
proxim és el segon, s ituat a 1 km cap a l' oest. El camí de la
costa passa a 0 ' 5 km cap a l SE. L'aig ua és escassa en la zona;
e l barranc de Talavera es troba a 0'6 km cap al N; les
Llacunes, una importan! surgenci a, estan situades a 2'2 km
cap a l'est.
'
El cim va ser reocupat a 1 Alta Edat Mitjana per un castell
esmentat per les fonts des del segle XI com hi. a/-manára
m
(Bazzana. 1992), que dóna nom a l jaciment i arreplega en e l toponi m la funció de talaia o torre de senyals (Barceló, 1982, 92).
L'any 1224 figura com a límit del bisbat de Tortosa amb el nom
Almenara, que mantindra d'aleshores en9a. L' assentament iberic
s'estén pels vessan ts septentrional i o rie nta l. La necrópolis eslava
situada al vessant SE, en una zona actua lment urbanitzada que va
ser completament arrasada.
El lloc fou reconegut inicialment per Gómez Serrano
(1933). Posteriorment Trías (1966 i 1967) va publicar alguns
fragments de ceramica grega de figures roges del segle IV trobats en e l vessant SE, on devia estar situada la necropolis. Gus i
( 1974b) esrnenta la troballa de ceramica iberica decorada amb
motius zoomorfs. També Gusi ( 1974b) va publicar una copa de
la forma Lamboglia 33a-F 2 154 decorada amb bandes, punts i
fulles pintades (fig. 97, l) i un medalló en relleu e n el fons
interior que representa un cap de Medusa. Olaria (1974) va
donar a conéixer dues llanties de vernís negre (fig. 97, 3).
Sanmartí i Gus i ( 1975) van publicar una base de campaniana A
amb una roseta de 8 radis (fig. 97, 2), juntament amb u na a ltra
base decorada amb una estampilla decorada a mb u n cap de
Gorgona, ta l vegada de Cales.
L'any 1974, Gusi i Sanrnartí (1976) van realitzar-hi un
sondeig, deis resultats del qual es van publicar unes breus
notes. El mateix a ny es va fer un petit sondeig a la Cova de les
Cinc, s ituada a l vessant SE de la muntanya de l Castell, e ls
resultats del qua! van ser p ublicats per J unyent ( 1976). L'any
1977 e l S IAP va fer un segon sondeig a la mateixa cova, en el
qua! es van trobar nivells del Bronze Final i de l' lberic Antic
(Junyent et alii, 1982-83). Darrerament, Oliver et alii ( 1984)
van incloure un resum de l'excavació del Castell e n un treball
de conjunt sobre e l procés d ' iberització a la Plana meridional.
Arnb posterioritat, Falcó (1985) ha publica! un as de lanus
bifronl. Finalment, Rouillard ( 1991) ha revisat le s ceramiques
gregues conservades al museu de Borriana, d e les quals
esmenta una copa atica de vernís negre del 450-400; una c rate ra atica i un gran vas de fi g ures roges, i u na copa i un bol
111ics de vernís neg re del 400-3 50. Quant a la ceramica iberica, entre e1s materials de superfície s' ha trobat una vora de
cala t.
[page-n-139]
i 1 d'ansa d' amfora itálica, possiblement del ti pus Dressel 1, a
més de 7 fragments d'amfores i plats púnics. Els fragments de
ceramica campaniana A presenten unes característiques molt homogenies. S 'han identifica! 9 peces pertanyents a 3 formes: 2
copetes Lamboglia 25, 6 bols Lamboglia 27a-b i 1 plat Lamboglia
36. La seua datació pot situar-se de manera general en el segle II.
__ _,
~
~
).
Fig. 98.- Ccramica del Castell d' Aimenara.
Fig. 97.- Cedtmica del Castell d'Aimenara.
El sondeig de 1974 es va fer en un lloc on es veía una paret
que seguía un tra~at E-0, de la qua! arrancaven altres dues
paral·leles entre si i perpendiculars a aquella. Les estructures trobades corresponen a dues habitacions, anomenades A i B. bastides
sobre els fonaments del que semblava una torre circular. Hom
podía diferenciar, dones, dos moments constructius. Entre els
materials trobats en el reblit de la torre hi havia un sol fragme nt
de campaniana A. malauradament extraviat, una vora de la forma
Lamboglia 23 que els seus excavadors date n cap a mitjan segle 111
(Gusi i Sanmartí, 1976, 290); !'existencia d'aquestes dues fases
podría posar-se en relació, segons aquests autors, amb una destrucció contemporania a la de Sagu11tuml'any 219.
Prod•rrió
f0l1113
~')U
C3mp.!ni~n.IA
umbo!!üa2l
3
1': 8:9: 1
0
98.1·!.10
98. J.1
98.8
Dimensioas
umboi!lia !7a-b
TOTAL
V 1 1~: 16
: 1:
1
V l6
:
1
B:9cm
lndttmnin3da
Anúora
5
1Amboi!lia36
ln&?t
1
B: .\'5
lndttenninada
1
Obstt11rions
1
2
fil!ura
Xf
98.9
R la
OS<
98. 11
H
3
45
L' habitació B va pro porcionar diverses troballes ceramiques
d' importació, en total45 fragments: 42 de campaniana A, 2 de cos
El moment més antic, entre el final del segle lii i el principi del
U, ve datat perla base decorada amb una estampilla amb un cap de
Gorgona, possiblement de ceramica de Cales, la copa Lamboglia
33a-F 2154 amb decoració pintada i e n relleu, el plat de peix
Lamboglia 23 trobat en la possible torre excavada l'any 1974 i la
base decorada amb una roseta de 8 radis trabada en superfície, tots
tres de campaniana A. D'altres materials també de superfície, com
les dues llimties publicades per Olaria (1974), una base de campaniana A amb una roseta proceden! de la necrópolis i 1'as de /amrs
bifront s'avenen amb aquesta datació. En general, resulta anomala
l'absencia de campaniana B i l'escassesa del material amforic.
Sembla significatiu el fet que e ntre les nombrases ceramiques d' importació arreplegades e n la zona de la nec ropolis no
hi haja més que un sol fragment de campaniana A. Aquestes
són majoritariament ceramiques atiques de figures roges i, en
me nor quantitat. de vernís negre deis segles V-IV. Algunes troballes a'illades, com ara la patera amb medalló i la base decorada amb una estampilla que representa el cap de Gorgona,
poden datar-se e ntre el final del segle 111 i e l principi del II. A
aquesta primera fase iberica, deixant de banda els nivells documentats a la Cova de les Cinc, deu correspondre la possible
torre circular trobada al sondeig de 1976 que delimitaría de
manera aproximada 1' extensió de 1' assentament en aquesta
epoca. El moment d ' amortització d'aquesta estructura defensiva no pot precisar-se, pe ro sobre ella trobem les habitacions
corres pone nts a una segona fase d 'oc u pació corresponent a
l' Iberic Final, que poden datar-se amb seguretat e n e l segle ll.
No és possible, dones, atribuir amb seguretat la hipotetica destrucció de I'assentament a l' acció d' Anníbal, pe ro sí que pot
129
[page-n-140]
confirmar-se un canvi important que pot situar-se amb probabilitats en aquesta epoca, en el pas del segle Ili al 11, pero sense
que siga segura !'existencia d'un hiatus temporal, jaque comptem amb importacions d'ambdós segles. L'assentament d'aquesta segona fase se superposa a les possibles estructures
defensives anteriors i -segons les restes d ' habitacions visibles
fins fa alguns anys- devia estendre's més enlla pel vessant NNE, fins a la mateixa vora de la necropolis. La recuperaci6 del
poblat sembla, dones, indubtable en el segle 11, quan pot arri bar a ocupar una superfície fins i tot major que en la fase anterior. Aixo no obstant, la seua vida no és molt llarga, jaque l'aprovisionament de ceramiques d ' importació sembla acabar-se
en el darrer quart del segle II, sense que fins ara s' hagen trobat
materials que puguen datar-se amb posterioritat.
54. La Munta nyeta deis Estanys (Almena ra)
30SYK405044.
STAP.
Ribelles, 1820, 222; Ribelles, ms. 81 , 758; Alcina, 1950, 111 112 i 127; Bru, 1958, 159- 160; Bru, 1963, 154ss; Mesado, 1966,
196; Aranegui, 1976, 12; Ripolles, 1980, 34; Ripolles, 1982, 95;
Aranegui, 1988, 63-65; Aranegui, 1992b, 67-68; Arasa, s. 11.
"Muntanyeta deis Estanys, la", a Aranegui, 1996, 111-112; Arasa
i Ripolles, 1996, 409 i 412-413, núm. 8, 12 i 19; Arasa, 1997b,
1153; Arasa, 1998c, 143; Arasa, 1999d, 319.
Esta situat a l'extrem oriental de la serra d'Almenara (20m),
sobre la surgencia de les Llacunes que alimenta la marjal, a 2 km
de la costa. Era una petita altura de vessants espadats, amb bones
condicions defensives i gran visibilitat, i una altitud relativa de
JO m. Permetia l'habitat arrecerat pel vessant meridional, elmés
proxirn a la Llacuna gran. A partir deis anys seixanta, després
d'una intensa transformació agrícola de la zona situada al peus
del vessant septentrional, la major part de la muntanyeta fou destru"ida per una pedrera. L' únic assentament visible és el Castellar
i el més proxim és el Castell d' Almenara, situat a 2'2 km cap a
!' ONO. El camí de la costa passa a 1' 5 km pel NO.
L'aprovisionament d'aigua pot efectuar-se en les mateixes
Llacunes, situades als peus del jaciment.
El lloc fou reocupat per un assentament d'epoca imperial
que el degué transformar completament (Aicina, 1950; Mesado,
1966; Arasa, 1997b, 1998c i 1999d). Ribelles ( 1820) esmenta la
troballa de monedes iberiques i consulars. Entre les monedes
arreplegades en els seus manuscrits (Arasa i Ripolles, 1996) i
vistes en el monetari de Juan Bautista Figols n'esmenta tres, la
primera de les quals di u expressament que fou trobada en aquest
lloc: una unitat de Saitabi de la segona meitat del segle 11, una
unitat d' Arse també de la segona meitat d'aquest segle i una unitat bilingüe de Kelse de mitjan segle I aC. Posteriorment, Alcina
esmenta la troballa d' alguns fragments de ceramica iberica amb
"decoración rojiza geométrica muy vulgar: enrejado, círculos
concéntricos, etc". En els primers anys seixanta, Mesado ( 1966)
va realitzar-hi una intensa prospecció, en la qual va !robar algunes restes iberiques en e ls aterrassaments que van desemboscar
la part baixa de la muntanyeta. Entre els materials trobats
esmenta una possible fa/cata i dues monedes republicanes. En
les meues prospeccions he pogut trobar dos fragments d 'amfora
campaniana en els extrems est i oest del cim oriental de la
Muntanyeta. Tarnbé se m'ha comunicat la troballa de dues
monedes d 'Arse en la part oest de la Muntanyeta. Aquestes restes permeten assenyalar !' existencia d' una primera ocupació que
pot datar-se entre el segle ni la primera meitat de J'l.
130
5. EL CORREDOR DE LES COVES
DE VINROMA
55. El Mas de Víctor (RosseU)
3 1TBE647995.
SIAP.
Rosas, 1980; Borrás, 1982-83a; Oliver i Gusi, 1986, 269;
Arasa, 1987b, 129; Meseguer, 1989, 30-33; Oliver, 1990-91, 182;
Oliver, !996a, 147- 151; Arasa, s. u. "Mas de Víctor, el'', a
Aranegui, 1996, 104; Arasa, s. u. " Mas de Víctor. El", TIR K/J31, 1997, 102.
Esta situat a la vora dreta del barranc de Requena, en el cim d'una
lloma sobre la qual s'al~a el mas (450 m), a 25'5 km de la costa. El Uoc
té condicions defensives a causa del desniveiJ i de la presencia del
brurdllc per la banda nord, esta oriental cap al S-SE i té una visibilitat
limitada a !'E-SE. L'altitud relativa és de 1Om. La zona ha estat objecte d'íntenses uanformacions: esta parcel·lada i conreada i el cim esta
ocupat pel mas i les seues construccions annexes, actualment núg endenocades. Oliver ti atríbueix una superfície de O' 17 ha. L'assentament
més proxim és el Mas de Melsa, situat a 7'8 km cap al SO; no n'hi ha
cap de visible. El camí de Rossell a Traiguera baixa cap al SE fins a la
costa i la via Augusta passa a 11' l km cap al SE. L' aigua no és molt
abundan! en la zona; l'esmentat bruTanc passa a uns 50 m cap al nord.
El jaciment fou donat a conéixer per Rosas ( 1980), que esmenta la troballa d'un tresoret d' unes set monedes iberiques trobat en
els anys vint, del qua! només quedava un denari de Bo!skan que va
tornar a publicar posteriorment Bon·ás ( 1982-83a). Oliver ( 199091) esmenta la troballa en superfície d' un fragment de copa jonia
del tipus B2, que es data en la segona meitat del segle VI. Aquest
mateix autor va realitzar-hi un sondeig amb escassos resultats i va
estudiar les fases més antigues del jaciment (Oliver, 1993). Es traela d'un assentament que presenta quatre fases d'ocupació: la primera correspon al Fen·o Antic; la segona a l'Iberic Antic, amb fragments d'amfora fenícia del tipus Vuillemot R.l i l'esmentat fragment de copa jonia del ti pus 82. que pot datar-se en la segona meitat del segle VI; la tercera a l'Iberic Final, amb cerlmúques deis
segles D-1, i la quarta d'epoca romana imperial. Oliver (1996a)
esmenta un fom de ferro actualment destrull, del qual només queda
el testimoni de les escories que es troben disseminades pel jaciment.
Les restes ceramiques corresponents a la tercera fase d'ocupació apareixen disseminades pels bancals del vessant oriental. Les
prospeccions han permés recuperar alguns fragments de cerlunica
ibeiica, entre els quals hi ha vores de calats i de tenalla del ti pus A
1.2.1. de Mata i Bonet ( 1992), i altres d' importació de procedencia
italica i púnica. Els materials estudiats són 4 fragments de ceramica de vernís negre i 25 fragments d'amfora. De la primera, hi ha 2
fragments de campaniana A, un d'ells corrresponent a una base, i
2 de campaniana B . Pe! que fa a les amfores, han pogut recuperarse 3 vores del ti pus Dressel 1A i 22 petits fragments de cos.
ProdiKrió
Camoaoiana A
Fonna
Camoaniana B
Í\mforu
TOTAL
N
MI
1
DimeDSioos
fi2ul1
B: 1
99. 1
3
5
2
2
1
Dn:ssel iA
N
F
V: 13"5: 15: 15"5
99. 2-4
25
29
Malgrat l'escassesa de materials ceramics, l'ocupació de l'assentament en el període lberic Final sembla estendre's almenys
[page-n-141]
pd l>CU \'Cl>lkllll oriental. 10 1 i tcnint en comptc 4ue la con:.trucció
del m~ a l c in1 ha fet dc:.aparéixcr ttuall>Cvol ''e!ltigi antic. No hi
ha clcment:. pcr dc tem1inar la continu'¡)at e nt re cls dos pcriodc:.
d 'ocupació en ~poca ibCrica. El denari de líolslw n pcnany a les
:.Cric' 11-111 de Villalonga. :unb un:1 datació en 105-80172: J'ocultac ió del trewret :11 qual pcnanyia pot estar relacionada amb la
gucrr de Scn ori. Le' cerami4uc:. tro badc:. poden datar-:.c
o~
almc ny:. e ntre la ~gona mcitat dd l>Cglc 11 i el nrimcr quan de 1'1.
r
...J•"'-
L..
.______J
4
t 'l¡:. 99.· <.:rnlmlca drl M a.• dr Vklor (Rossrll).
56. El Pla delo; Vln)cl'i (Canello Rolg)
3 1TBE66892 1.
Fletchcr i Gincr. 197~: Flctche r. 1975: O li\'Cr. 197R. 273-275
Flctchcr. 1983. 106- 107: Silc:.. 1985. 188. 302. i 388. núm. 766.
1~9 i 1765: Untcnnann. 1990. MLII 111. 2. 360-362. F.2. 1-F.2.3:
Olhcr. 1991a. W .
E_,ta :.ituat cnmig del pla (270 m). a la 'or.J dreta deis barr.l.nc!l de
la Font de la Roca i de" Plarh i a 19 km de la costa. La 7ona c:.ta par·
ccl·lada i conre:kta. Ellloc no té cundicion' dcfcn, h·cs i no pcmlCt un
contml vi,ual de t'cntom ni un Mbit:at am.'C'Cro~t. L'asscntament més
pn)xi rn 6 Traigucr.l. ~it uat u ·f 3 km c:ap al SE: no n'hi ha cap de vbiblc. La via Augu, ta IXI.l.~l a 3'~ km c:tp al SSE. El punt d'aiguada m6
proxim é:. el barmnc de lu font de la Roca. on e:. troba la dcu que ti
dóna nom, :.ituat u la \'llr.t del lloc de la ti'Otxtll:t.
t1¡:. 100.- lnscrlpclon
•
lbtrlqu~ dt'll'b dt>l \'ln~l'l. (CIIMI
~
~
k1 Kol¡:).
13 1
[page-n-142]
En un bancal que ocupa un esperó situat entre els baJTancs de la
font de la Roca i de les Moles es van trobar tres esteles iberiques,
possiblement ja despla~ades, sense que hi haja notícia de !'existencia d'altres restes funeraries. Posteriorment van ser utilitzades com
graons en un parat. Es tracta de tres inscripcions funeraries. F.2.1
conserva 6 signes, el primer deis quals esta incomplet, i presenta el
text delimita! per una línia incisa per la part inferior (fig. 100, 1):
F.2.2 conserva el text complet amb 9 signes i té una cartela delimitant-lo. encara que per ser aquest massa llarg els dos signes finals es
van passar a la part inferior dreta, en una segona línia i ja lora d'aquella (fig. 100, 2); F.2.3 conserva també eltext complet amb 8 signes, amb els tres últim deteriorats, i no té cap linia de guia (fig. 100,
3). Les tres tenen forma de !Josa, pero només F.2.I-2 conserven el
coronament en forma de dos planols inclinats que acaben per l'extrem superior en un altre horitzontal. Encara que de tormats i acabat diferents, possiblement les tres són obra de la rnateixa u.fjicina.
Com e n altres casos semblants, els textos possibleme nt conesponen
a antropon.ims, deis quals el de F.2.2 va seguit d' un sufix.
TEXT
RE F ERENCIA
DIMENSIONS
MLH 111 F2. 1
(47'5)
MLH W F.2.2
(70) X 35'5
X
14
ta íbanikofmi
m F.2.3
(57'5) X 45
X
13' 5
.wsintakef
MLH
X
48 X 10
r· a]soÍ'Iill
En aquesta zona s' han trobat alguns fragments de ceramiques
d'epoca imperial. En aquest mateix lloc, en el talús del bananc de
la font de la Roca, són visibles les restes d' una possible conducció d'a.igua feta d'argamassa. A 0'4 km cap a l' oest es troben les
restes d'un assentament d'epoca impe rial (Fietcher i Giner, 1974,
138; Arasa, 1987b, 131; Arasa, l997b, 1148). D'altra banda, la
zona esta situada a 0'7 km del lloc on s'al~a !'actual població, on
s' han trobat restes que palesen una ocupació que possiblement té
el seu orige n e n e l Bronze Final/Ferro Antic i es prolonga al llarg
del pe ríode iberic (Oliver, 1996a, 164- 166). Aquesta esta situada
e n un extrem apuntar de la liorna que tanca pel nord el pla deis
Yinye ts (320 m). Ocupa un lloc dominan!, amb possibilitats
defensives i una gran visibilitat. No es coneix el context arque-
ologic en que es van trobar les esteles i no pot haver seguretat a
!' hora de relacionar-les amb algun assentament proxim. Aquest
podía estar situat e n el lloc que després va ocupar l'assentament
d 'epoca imperial. podría ser aquest mateix i fins i tot podría ser el
situat e n !'actual població.
57. Els Hostalets (Traiguer a)
Museo Arqueológico Nacional.
Ma1tínez Aloy. 1902a; Martínez Aloy. 1902b, 293: Sarthou.
19 13- 15, 867; AlbeJtini. 1911-1 2. 355; Almarche. 1918, 146;
Reinach. 1920. ID, 33. núm. 8; Fletcher i Alcácer, 1956, 151; Bm.
1963, 177 i 2 17; Nicolini, 1969, 55; Llatje, s/a, 3; Ferreres i Llatje.
1986, 8-9; Oliver, I986c. 50. fig. 2; Rosas, 1987, 155: Arasa.
1987b, 132; Manfrini-Aragno, 1987, 66 i 170, fig. 54: Blecht, 1989,
90; Blecht, a Nünnerich-Asmus, 1993, 262, Taf. 23a; Arasa. s. u.
"Traiguera", a Aranegui, 1996, 175; Oliver, 1996b, 284, lam. TI.
Segons Sarthou ( 191 3- 15), "a un kilómetro de la vía romana
y ocho de la población, roturando un terreno inculto, a principios
del corriente siglo, se halló, bajo una gran losa", una figureta de
bronze de 10'9 cm d 'al~aria i uns 240 grams de pes (fig. 101 ).
Segons aquestes indicacions, ellloc de la troballa deu estar situat
a la partida deis Hostalets. al voltant del camí del Mas de l'Om.
Les prospeccions en aquesta zona, com ha passat en tot el tenitori que s'esté n e ntre els rius de la Sénia i Cervol, no han proporcionar restes de cap tipus. El te rreny és pedregós i molt sec i en
pa11 incult, en l'actualitat apte només per al cultiu de !'olivera. per
la qua! cosa cree possible que no estigués habitada. En conseqüencia, possiblement es tracta d' una tro balla a'illada.
Aquesta figura fou identificada per Martínez Aloy ( I902a i b)
com una representació de Dyonisos. Posteriorment Almarche
( 1918) la va identificar amb Mercuri. Nicolini ( 1969) la va estudiar
entre els bronzes iberics i va assenyalar el seu caracte r tarda.
Manfrini-Aragno ( 1987) va apuntar la proximitat deis seus atributs
als de Bacchus. Blecht (1 989) va assenyalar inicialment la seua
possible identificació amb Liber pater. Posteriorment, ambla catalogació deis fons del Museo Arqueológico Nacional, aquesta figureta ha estat reconeguda i estudiada per aquest mateix autor, que la
identifica amb Mercuri -divinitat protectora deis caminants i de les
activitats comercials- i la data en el segle I aC (vegeu IX.2. 1).
Fig. 101.- Figureta de
Bronze (Traiguera): fotografia del Museu Arqucologic Nacional.
132
[page-n-143]
58. Traigue ra
31TBE707899.
SIAP.
Llatje, s/a; Rosas, 1977: Ferreres i Llatje. 1986, 8-1 O; Rosas,
1987. 157 i 164. núm. 16-17: Llatje, 1990, 44; Doménech, 1991.
185 ; Rosas, 1995b, 242; Arasa, s. 11. "Traiguera'·. a Aranegui.
1996. 175: Arasa. s. 11. "Traiguera", TIR K/J-31. 1997, 162; Esteve. en premsa.
Població empla¡;ada en una lloma situada enmig de la vall
(274 m). a la vora dreta del barranc de la Font i a 16'3 km de la
costa. La població actual ocupa el cim i el vessant meridional de
la liorna. Ellloc té condicions defensives per trobar-se en una perita altura i envoltat en pan per l'esmentat ban·anc, possibilita un
habitar arrecerat pels seus vessants S-SE i permet un control
visual lirnitat. L'altitud relativa és de 1O m. L'assenrament més
proxim és la Curolla (Cervera del Maestre), siruat a 7'4 km cap al
SSE: el Pla deis Yinyets esta situar a 4'3 km cap al NO. No n' hi
cap de visible. La via Augusta passava als peus de la població. El
punt d'aiguada més proxim és la Font, situada al barranc a que
dóna nom a la vora de la població.
Les troballes han estat fetes en la seua major part amb ocasió de
realitzar obres en la població. En 1965 es va trobar un molí en el
subsol de l'església parroquial. Les restes ceramiques aparegueren
en fer la instal·lació de l'aigua corrent l'any 1966 prop de l'església.
en el núm. 6 del carrer de la Font. a la part més alta de la població.
Finalment, en prospeccions superficials Rosas ha pogut trobar-ne
alguns fragments. Els materials, pertanyents en la seua major part al
període altimperial, han estat publicats per aquest autor (Rosas, 1977
i 1987). Deis trobats en 1966 es conserven5 fragments d'amfora que
pet1anyen a un mínim de tres inctividus, entre els quals hi ha una vora
d'amfora del ti pus Dressel lA de 18 cm de diametre (fig. 102, 1) i
dos pivots d'imú'ora de procedencia campaniana, i el coll d'una altra
amb l'arrancament d'una ansa (fig. 102, 2), possiblement del mateix
tipus. Entre els materials cerarnics an-eplegats superficialment en la
part que dóna al barranc hi ha un petit fragment de campaniana B,
possiblement de la fOtma Lamboglia 5. De manera general, sembla
tractar-se de materials tardans que possiblement poden datar-se en la
primera rneitat del segle I aC.
_ __ _;lO
Fig. 102.- Ceramica de Ttaiguera.
D'altra banda. l' any 1985 va trobar-se a la partida del Molí de
la Font. a 0'5 km al nord de la població, en el curs d'uns treballs
agrícoles. un cale púnic de Qart Hadashm (Cartagena), amb una
datació e n els anys 221 -218, que romanen una col-lecció partic ular (Doménech, 199 1). Esteve (en prernsa) esrnenta la treballa
d'un denari republica de l'any 49 aC en un lloc indetenninat del
terme municipal. En un lloc situat a 1 km aproximadament cap a
1· oest de la vil a, va trobar-se casualment un petit fragment de campaniana B. En ambdós casos sembla tractar-se de troballes a'illades, ja que no hi ha evidencies de !'existencia d'altres assentaments en les proximitats, per la qual cosa no és inversemblant
suposar que deuen estar relacionats amb el de Traiguera.
Fernández Nieto (1968-69, 123, nota 32) va suposar !'existencia d' un assentament iberic en aquesta població basanr-se en un lot
de ceram.ica iberica conservar al Museu Parroquial que, com va
assenyalar Rosas. procedeix de la Moleta del Remei d' Alcanar
(Tarragona). Aquest autor (Rosas, 1987, 158), pero, assenyala que
fins aleshores no s'havia trobat cerarnica iberica, per la qua! cosa no
podia suposar-se !'existencia d' un assentament d'aquesta epoca. La
troballa d' una vora amb perfil de cap d'anec en les meues prospeccions ( 1993) ha vingut a omplir parcialrnent aquest buit. També pot
considerar-se iberica una fusaiola trabada pels voltants de la població (Rosas. 1989, 158, núm. 20). La presencia deis fragments d'arnfora i de ceramica campaniana B són indicis suficients pera confirmar l' ocupació del !loe almenys en epoca iberoromana. Les troballes d 'epoca altimperial confirmen la continu'itat en l'ocupació.
Sobre la seua hipotetica indentificació amb la locatitat d' Jntibili
esmentada per les fonts. vegeu el capítol conesponent (Y.2.5).
59. La C urolla (Xert)
31TBE586899.
SI AP.
Meseguer, 1995, 145; Oliver, 1996a, 168-169.
Tossal situat entre el bananc de la Font i la rambla de Cervera
(559 m), a 26'6 km de la costa. Ellloc esta a't11at i té unes bones condicions defensives, amb un sol accés pel NO i uns pendents prou
pronunciats; !'altitud relativa és de 70 m. El seu cim forma un
altipla inclinar i al largaron es troba el jaciment. Ellloc ocupa una
posició estrategica. puix pennet el control del pas perla rambla de
Cervera, per on discorre el camí de penetració cap a les terres muntanyoses de !'interior. La visibilitat esta limitada a aquesta vall, amb
una orientació ONO-ESE. La seua parcel·lació i molt anys de cultiu !'han arrasat quasi completament. Només es conserven alguns
murs per la banda E-SE, que pertanyen possiblement a un recinte
fortifica t. O uver ( 1996a) Ji atribueix una supert'ície de 0'92 ha.
L'assentament més proxim és el Mas de Melsa, situar a 4 km cap al
nord; no n' hi ha cap de visible. La rambla de Cervera és un importan! pas natural per on transcorre el camí cap a Morella. La via
Augusta passa a 7'6 cap al SE. El punt d'aiguada més proxim és la
Font del bananc homonim, que esta situada a uns 0' 2 km cap al NE.
Oliver hi va fer dos sondeigs l' any 1987, on va trobar una
escassa potencia sedimentaria que mostra el grau d' arrasament del
jaciment. Els dos van proporcionar una estratigrafía semblant. amb
un primer nivell superficial i un altre inferior d'ocupació; el tipus
de materials no mostra diferencies significatives entre ambdós
nivells ni entre els dos sondeigs. En un context format per abundan! ceramica iberica. amb alguns fragments de calats, es van trobar 24 fragments de ceranúques d'importació. entre els quals destaca el grup de vernís negre arnb 11 fragments. D'aquests, J 8 són
de campaniana A, amb una vora de la patera Lamboglia 5/7. De
campaniana B hi ha 5 fragments de la producció tardana que no
133
[page-n-144]
poden atribuir-se a cap forma determinada. Els altres 2 fragments
son de campaniana de pasta grisa, que tampoc poden atribuir-se a
cap forma determinada. Uns altres 2 fragments pertanyen a gobelets de parets fines. Per últim, hi ha 4 fragments d' amfora itatica.
PnNI.mt
r,...
C~mpaniana A
l.3mboglial
Campaniana B
l.3mboelia 4b
l.3mbo2lia 5
l.3mbo~li~ 5
Mayetl
M 11
avet
lndetenninada
l.3mbo~lia5n
Pasta ~risa
l';tr~t> fines
Amrora
TOTAL
~1n
1
1
1
1
1
1'
1?
1
8
llioitii5ÍOII!
V 19
:
Obstnxioas
foral de suSP
V: l~
V .ll
:
Sf
Fiwn
1
011
1
03.1
103.4
IOll
1
03.5
li
1&
1
V 12
:
3
n
56
Els materials arreplegats en superfície són més rics quant a
tipología, pero semblants en la seua composició, per la qua! cosa
els incloem en el mateix quadre. Hi ha 22 fragments de ceramica
de vernís negre, 9 d 'amfora italica i 1 de parets fines. Quant a la
vaixella de taula, de campaniana A hi ha 4 fragments, entre els
quals hi ha una patera de la forma Lamboglia 5, un amb decoració d'estries, i un altre també possiblement de la forma Lamboglia
5. De campaniana B hi ha 13 fragments, JI deis quals poden atribuir-se a la producció tardana; només poden identificar-se una
vora de la patera Lamboglia 5 i una peana de la patera Lamboglia
4. De campaniana de pasta grisa hi ha 5 fragments, alguns dels
quals són d'atribució dubtosa per estar cremats, entre els quals
només hi ha la vora d'una patera.
Aquest conjunt de materials ceramics pot datar-se de manera
general entre la segona meitat del segle U i la primera de 1' 1.
Només un petit fragment de ceramica atica de vemís negre és un
indici d'una ocupació anterior. El seu auge en epoca iberoromana
deu estar en relació amb la seua localització a la vora d' una
importan! vi a de comunicació que des del litoral de Benicarló puja
cap a les terres interiors deis Ports de Morella i del Baix Aragó.
60. E l Mas de Melsa (Xert)
3 1TB E590940.
Col·lecció panicular.
Esta situat al peu de muntanya de la serra Seguera (540
m), a la partida de la Barcella i oriental cap a 1'est, a 28' 5 km
de la costa. Ocupa un suau altipla si!Uat a la vora del barranc
de la Carrasca del Broquil. amb un ampli control visual de
J'entorn pero sense condicions defensives ni possibilitats d' arrecerament. El jaciment esta ocupat en l'actualitat pelmas, la
seua era i els seus accessos i encontorns. No hi ha cap assentament visible i el més proxim és la Curolla, situada a 4 km
cap al sud. El pas de la rambla de Cervera per on transcorre el
camí cap a Morella esta situat a 5 km cap al S-SO. La vía
Augusta passa a 9'9 km cap al SE. El punt d'aiguada més proxim és l' esmentat barranc; la font deis Hortets es troba situada a 0'6 Km cap al sud.
Les troballes arqueologiques d'aquest mas són conegudes
des de fa anys, ja que ha estat visitat, entre altres, per F.
Esteve. En vaig tenir notícia a través de F. Segura, professora
del departament de Geografía de la Universitat de Valencia,
qui em va posar en contacte amb el propietari de la masía, T.
Sales; tots plegats em van acompanyar en la visita i en l'estudi de les peces. El jaciment s'estén des de la vora del barranc
de la Carrasca del Broquil, on se situa el punt més elevat, per
l'era, fins al mas i el seu voltant. En els treballs de construcció de !'era i d'acondicionament deis accessos es van trobar
nombrosos fragments de ceramica i ossos. Tot i que la zona es
troba molt alterada per l'ocupació, encara s'hi poden veure
fileres de pedres que pertanyen a murs antics i alguns petits
fragments de cerámica iberica molt rodats que s'estenen per
una zona prou extensa. Alguns d'aquests murs es disposen
molt proxims i de forma paral·lela, de manera semblant a les
bases deis graners iberics. El propietari també ens va donar
notícia de la troballa d ' una punta de Jlant;a, possiblement de
bronze, a l'altra banda del barranc, entre el mas deis Ous i la
cova homonima.
Produ«ió
Camoaniono A
Árnroraitllica
TOTAt
~ .-
-- --
O
Fig. 103.- Cerlimica de la Curolla (Xert).
134
Sem.
1
for111
Slll
1
Larn~lia lJ
1
1
1 DresseiiA
1
Dim......
1
1
V:l3'5
1
Obsm>rioos
Grafit iberie:ro
P
1 f'~RJ~rt
Nf
11}1. 1
l ll}l.l.J
8
1
&
En uns treballs de sanejament deis murs al corral de la masia
el propietari va trobar soterrats, possiblement en algun replec de
la roca, alguns fragments de cera mica campaniana A i una amfora del tipus Dressel lA sencera i en molt bon estat de conservació. La part conservada d'aquesta presenta una al~aria de 80 cm
i té una zona del cos erosionada amb un petit forat i la vora, el
coll i les anses trencats en diversos fragments que poden reconstruir-se. L a seua alr.;aria és d'uns 90 cm. Els 8 fragments de campaniana, deis quals 3 són de vora, pertanyen possiblement a un
sol bol de la forma Lamboglia 27; un deis fragments de paret
conserva un esgrafiat supeficial amb el signe iberic to. Aquestes
peces es van !robar juntes i poden pertanyer a un amagatall
casual o a un diposit de funció ritual o funeraria. La datació del
conjunt pot establir-se entre la segona meitat del segle II i el primer quart de 1' 1 aC.
[page-n-145]
w
0~-----==~.c==@@d~Scm.
~
lloc presenta unes limitades condicions defensives i permet un control
visual de l'entom, més ampli cap al SO. L'altitud relativa és de 10m.
L'assentament més proxim i l'únic visible és els Bammquets, situat a
l '6 km cap al SO; la població de Sant Mateu esta situada a 2 '4 km cap
a I'OSO. Eljaciment es troba a 160m cap al SE del tra~at que possiblement va seguir la via Augusta. El punt d'aiguada més proxim és
l'esmentat riu; la font Coberta está situada a 180m cap al SO.
El cim sembla arrasat i no hi ha estructures visibles. Les restes
apareixen disperses tant per l'altipla com pels costats N-0, on apareixen barrejades ambles de l'ocupació al!imperial, i E-SE, on són les
úniques que apareixen. Es tracta d'alguns fragments de ceramica iberica i romana i d'alguns fragments de molins. L'habitat sembla haverse estes des de l'altipla cap al vessant oriental, pero també cap al NO
fins al pla proximal possible tra~at de la via Augusta, al Uarg d'un eix
d'uns 180m oriental NO-SE. Els materials estudiats són 9 fragments
cerarnics: 1 de campaniana A i 8 d'amfora campaniana, 7 de cos i 1
d'ansa. Amb aquestes escasses dades, només pot proposar-se una
datació aproximada entre el segle D i la primera meitat de 1'1.
62. Sant Mateu
31TBE607833.
Meseguer i Fletcher, 1981; Untermann, 1984, 115, núm. 5;
Untermann, 1990, MLH III, 2, 363-364, F.2.4; Oliver, 199Ja, 95;
Velaza, 1991 , 144, núm. 639; Arasa, s. u. "Sant Mateu", a
Aranegui, 1996, 151.
Meseguer i Fletcher ( 1981) van publicar una inscripció de
pedra calcaria conservada en una paret de la casa núm. 54 del
carrer de More!la, en el cantó que dóna al pla de Santa Maria. Esta
situada a 2 m d'altura i conserva unes mides de 20 x 40 cm (fig.
105). Consta d'una sola línia que ocupa la meitat inferior del bloc
i apareix limitada per dues ratlles horitzontals incises separades
8'5 cm. La inscripció conserva nou signes, el primer deis quals
esta incomplet. La seua transcripció és la següent: [¿ s]ekakefikofmi. Possiblement es tracta d' un text funerari en que figura un
antroponim seguit almenys d' un sufix.
Fig. 104.- Ceramica del Mas de Melsa (Xert) (Xert).
61. Els Molins (Sant Mateu)
31TBE633838.
Museu Municipal de Sant Mateu.
Ocupa una petita elevació situada a la vora nord del riu
Benifarguell (301 m), a 19'5 km de la costa. Es troba aillat, amb un
pendent abrupte pel costal que dóna al riu (SO), pronuncia! pels costats N-NO i més suau pels costats E-SE. El seu cim és pla i en part esta
cobert per un petit pinar. Els vessants estan parcel·lats i actualment
erms. Elterreny circumdant és pla, també esta parceHat i cultivat. El
Fig. 105.- Inscripcíó iberica de Sant Mateu.
Per tractar-se d 'una troballa descontextualitzada, no pot relacionar-se amb seguretat amb cap jaciment. La pe~a pot haver estat
trobada tant en un assentament iberoroma com en un altimperial.
En les proximitats hi ha dos assentaments iberoromans: els Molins
i els Barranquets. Aixo no obstaot, en podria haver existit un altre
al cim de la liorna on esta situada la població (334m), al costa! del
135
[page-n-146]
pla de Sant Pere, on posteriorment va erigir-se l' assentament islamica partir del qual es va desenvolupar la població medieval cristiana (Sanmartín, 1990, 9-10). Al peu d'aquesta elevació. cap a
!' ENE i a la vora del riu del Palau, es coneix la treballa de restes
d'epoca altimperial. La presencia d'aquest assentament podría
estar relacionada amb un altre anterior en la lloma esmentada. En
e l cas d'haver estat trabada en la mateixa població, la inscripció
podría estar relacionada amb qualsevol deis dos assentaments.
63. E ls Barranquets (Sant Mateu)
3ITBE624824.
SIAP.
Esta situat al peu del contrafort on es troba !'ermita de la Mare de
Déu deis Ángels (300 m), al costal est del corredor i a la vora esquerra del riu Benifarguell, a 19'8 km de la costa. Es tracta d'un terreny
en pendent, sense possibilitats defensives i amb un limitat control
visual. Esta oriental a l'oest i no permet un habita! an·ecerat. La zona
esta parcel·lada i conreada. L'assentament més proxim és els Molins.
situat a 1'6 km cap al NE, i la població de Sant Mateu esta situada a
1'8 km cap al NO; ambdós són visibles. El trar;at que possiblement
va seguir la vía Augusta passa a 0'6 km cap al NO. El punt d'aiguada més proxim és l'esmentat riu, que passa a la vora del jaciment.
lir
x~n
!lilllfn!ÍOill
Fi¡uril
Campaniana B
1
B: 6'5
106. 1
1
Amfora i1illica
2
106.2
5
Prodocóó
Amfora 1amconense
2
.¡
TOTA L
5
10
.-1
O
5 cm.
Í;;¡;;;¡;;;;t==-:===:1!!!!~
1987b, 129; Untennann. 1990. MLH IU, 2, 365-366, F4.1; Olí ver,
199la, 94; Esteve, 1992, 598; Clausell, 1995, 99, fig. 4; Arasa, s. 11.
''Tossalets. els", a Aranegui, 1996. 174; A rasa, s. u. ''Tossalets, Els'',
TIR KJJ-31. 1997. 162: Arasa, I997b, 1150; Este ve, en premsa.
Esta situat a l'extrem meridional d'una ]Joma allargada (249
m), orientada cap al sud, sobre el barranc de la Rabosera, a 16'8
km de la costa. El lloc té bones condicions defensives, amb una
altitud relativa de 20 m. uns pendents pronunciats i un sol accés
pel nord protegí! per un desni vel!, i permet un ampli control
visual de tot el pla excepte per la zona N-NO. Els vessants S-SE
permeten un habitat arrecerat, pero no aixf el cim. on es traba
concentrat J'assentament. La zona estit parcel·lada, actualment
erma i parcialment recoberta de vegetació. Una excavacíó furtiva
ha posat al descobert part d'una habitació amb els murs molt ben
conservats. L'assentament més proxim i l'únic visible és la
Bassa, situat a 1'6 km cap al SE. La via Augusta passa a 1'2 km
cap a I'ESE. El punt d'aiguada més proxim és l'esmentat barranc,
que passa a 0'2 km cap a l'oest.
El jaciment es va donar a conéixer arran de la treballa
d'una inscripció iberica sobre pedra calcaría que fou publicada
per Fletcher ( 1972). Es tracta d' un fragment de (40' 5) x ( 13) x
20 cm que conserva part del text emmarcat per una cartela, de
la qua) es conserva només una Iínia (fig. 107); la lectura deis
sis signes parcialment conservats no és segura: bastokerake[ ?.
Possiblement es tracta d'un text funerari en que deu figurar un
antroponim. Oliver ( 1978) esmenta una altra inscripció iberica
sobre un petit exvot de pedra amb la representació del cap
d ' una dona que, segons toles les aparences, és una falsificació.
Esteve ( 1992) esmenta la treballa de cera mica "hel·lenística" i
dos asos: un de Sereisken i l'altre de Sekaisa. Posteriorment
C lausell ( 1995) ha donat a conéixer un fragment de ceramica
fenícia. Al Museu de Vila-real hi ha 2 f ragments de ceramica
de vernís negre precampaniana.
2
Fig. 106.- Ceriimica deis Barranquets (Sant Mateu).
El jaciment ha estat localitzat per P. Ulloa. Els materials es
traben dispersos per les parts central i baixa d' un gran bancal.
Entre les ceramiques iberiques hi ha di verses vores de tenalles del
tipus A 1.2.1. de Mata i Bonet (1992). El material estudiar és
exclusivament ceramic i esta constitun per 1 fragment de base de
campaniana 8 tardana amb el peu de bota, 5 fragments de cos
d'amfora italica, entre els quals hi ha una vora del tipus Dressel
lA, i 4 fragments de cos d'amfora tarraconense. Amb aquests
escassos materials, la seua ocupació pot datar-se de manera aproximada entre la segona meitat del segle 11 i la primera de 1'1.
Fig. 107.· Inscripció deis Tossalets (les Coves de Vinroma).
Prod1Ktioí
64. Els Tossalets (les Coves de Vinroma)
31TBE548683.
SIAP; Museu de Vi la-real; coHecció de F. Esteve.
Fletcher, 1972, 107- 108; Ol íver, 1978, 278, núm. 19;
Untermann, 1984, 116. núm. 26; Si les, 1985, 29 1, núm. 1292: Arasa,
136
ronu
~1n
Cam~anaA
lndc!cnninada
l
Pasu visa
lndelenninada
ln
1
1
Parets fine~
Amfora
T01i\L
Drmelltl
2
6
Dimrnsions
8:6:7
8:6
1': 15: 16
Obsm'XÍOIIS
Rosm
fi!Uril
~'f
1 1
08. ·2
108.)
4
108.+5
5
1
1
11
[page-n-147]
Les ceramiques iberiques i d' importació es troben pels vessants est i sud fins al pla, on hi ha les restes d'un assentament d'epoca imperial (Esteve. 1992: Arasa. 1987b i 1997b). En conjunt
s'han estudiat 11 fragments ceramics: 4 de campaniana A, 1 de
campaniana de pasta grisa, 1 de parets fines i 5 d'ltmfora. De campaniana A hi ha 2 bases sense decoració i de campaniana de pasta
grisa n' hi ha 1 decorada amb una roseta de 6 petals. Entre els
d'amfora hi ha 2 vores del ti pus Dressel 1A. Aquests escassos
materials poden datar-se de manera general entre la segona meitat
del segle ll i el primer quart de 1'1.
situat a 1'6 km cap al NO. El lloc estii. situar a la vora del possible tra~at de la via Augusta. El riu esmentar estii. situat als
peus del jaciment.
Esteve ( 1992) esmenta la troballa de cerii.mica iberica i romana i !' identifica com el lloc on aparegué el case d'argent que es
coneix com proceden! d'aquesla localitat (Gusi, 1981, 194). Jo he
pogut confirmar aquesta notícia en conversa amb els propietaris de
les parcel·les on es troba el jaciment. Els materials an·eplegats són
nombrosos fragments de ceramica iberica tardana, entre els quals
destaquen les vores de tenalles del tipus A 1.2.1. de Mata i Bonet
( 1992). i 5 fragmenrs de cos d. amfora italica, 4 deis quals són de
segura procedencia campaniana, sense que hi haja cap indici d'una
ocupació anterior. El problema que es planteja, dones, és la
diferencia cronologica palesa entre la datació que se Ji atribueix al
case, en el segle VIII aC (Almagro Gorbea, 1973, 353-355), i el
context ceramic del jaciment, ben datat en els segles JJ-I.
66. Els Racons (la Torre d'En Doménec)
31 TBE508626.
Col·lecció de J. V. Calduch.
Arasa. s. u. "Racons, els", a Aranegui. 1996, 135-!36.
Esta situat a la pan superior del vessant meridional d'una lloma
que s'alr,;a a la banda oest del corredor (310m), al NO de la depressió del mateix nom i a 15'3 km de la costa. La zona esta aterrassada
i comeada. El Jloc esta arrecerat i oriental a m.igdia. No té condicions
defensives pero, amb 20 m d'altitud relativa, pennet un cert control
visual de la zona que s'estén cap al SE, per on passa el camí que
segueix el corredor. L'assentament més proxim és els Torners, situat
a 1'1 km cap al SE; no n'hi ha cap de visible. La vi a Augusta passa
a 1'6 km cap al SE. El punt d'aiguda més prox.im és els barranc deis
Tomers, que passa a 150 m cap al SSO.
fiRura
NF
1
1
109. 1
109.3
3
Campaniana B
Lrunbo2lia 36
t.runbo~.tia 1
Lambo~lia 36
1?
109. 2
4
Parets finos
Ma)'el 11
Un~üemrui
lndetenninada
Amfora
Indeterminada
Produrció
Crunpaniana A
TOTAL
-
N~U
Forma
1
1
Dimcnsions
1
1
1
2
6
11
B: 3
o
Fig. 108.- Ceramica deis Tossalets (les Coves de Vinroma).
65. La Bassa (les Coves de Vinroma)
31 TBE559671.
SIAP; Museu de la Valltorta.
Este ve, 1992, 598.
Esta situat a la vora dreta del riu de les Coves (201 m), a
15 '7 km de la costa. És una 11oma allargada, amb una altitud
relativa de lO m, que es troba parcel·lada i conreada, amb un
desnivell pronuncia! en la part est, sobre el riu, i un vessanl
més suau cap a I'oest. El lloc té poques condicions defensives
i permet un control visual del pla immediat. Les restes es concentren en la meitat meridional, sobretot en J'altipla, pero
també en el vessant oest, en la part més arrecerada.
L'assentament més proxim i l'únic visible és els Tossalets,
~-2-
,_3
oi--==-=-==-.¡5cm.
Fig. 109.- Ccdimica deis Racons (la Torre d 'En Doménec).
El jaciment fou localitzat per J. V. Calduch La presencia de
ceramiques tardorepublicanes i iberiques, aquestes en major nombre, entre els materials altimperials de l'ocupació inicialment
documentada del jaciment, permet plantejar !'existencia d' una
fase anterior, iberoromana, sense que puga determinar-se si hi ha
continui'tat entre ambdues. Els materials estudiats són 1J. fragments ceramics: 7 de vernís negre, 11 d'amfora, 1 de parets fines
i 1 d'ungüentari. Entre els de vernís negre, 4 són de campaniana
137
[page-n-148]
B i 3 de campaniana A. Les formes presents són: l plat de la forma
Lamboglia 36 de campaniana A, 1 copa de la forma Lamboglia 1
i possiblement un plat Lamboglia 36 de campaniana B. El fragment de parets fines és de la forma Mayet 11 i l' ungüentari, del
qua! només queda la base, és de ti pus indeterminal. Aquests escassos materials poden datar-se, de manera aproximada, entre la
segona meitat del segle 11 i la primera de 1' l.
67. Els Torners (la Torre d 'en Domé nec)
31TBE519623.
SJAP; col-lecció de F. Esteve.
Arasa, I987b, 130; Esteve, 1992, 603; Arasa, s. u. "Torners,
e ls", a Aranegui, 1996, 162; Arasa, s. u. "Hostalot, L'", TIR K/J31, 1997, 86.
Esta situat al vessant meridional d'una liorna que tanca pel
sud e l pla de les Coves de Vinroma i delimita pel nord la depressió deis Racons (280m), a 14'2 km de la costa. La zona esta parcel·lada i conreada. El lloc presenta un penden! pronuncia! en la
seua part alta, amb 20 m d'altitud relativa, té escasses condicions defensives, esta arrecerat i permet un control visual de
l'entorn excepte cap al nord. No es veuen restes constructives.
En general els fragments ceramics són molt escassos i es concentren en la pan més proxima al cim, en una zona de redu'ida
extensió, encara que s'estenen dispersos fins als peus de la
liorna. L'únic assentament visible és el Puigpedró i el més proxim és els Racons, situat a 1' 1 km cap al NO. La via Augusta
passa a 0'5 km cap al SE. El punt d'aiguada més proxim és el
barranc deis Torners, situat a 0'5 km cap al SO.
Produrdó
N~U
Forma
Dimensions
Figura
V: 18
8:7
V 15
:
110.3
Campaniana A
Lamboglia 27a-b
1
Campaniana 8
lndelerminada
Lamboglia 31
Amrorn
lndelerminada
11
)
\
--
O
J
Scm.
.......
Fig. 110.· Ceramica deis Torners (la Torre d'En Doméncc).
En conjunt s'han estudiat 11 fragments ceriimics: 5 de camparuana A, 1 de campaniana B i S d'arnfora. De campaniana A hi ha
un exemplar del bol Lamboglia 27 i una base de fom1a indeterminada. El fragment de campaniana B pertany a un exemplar del bol
138
Forma
Produrrió
Campaniana A
lnde~erminad a
Camj)aniana B
F 475.1
Pare1s fines d'imi1aci6
Indeterminada
Amrorn
lnde~erminada
1
1
Oimensions
1
TOTA.t
NMl
1
Figura
NF
2
111. 1-2
2
111.3
8:4'2
1
)
8
4
5
1
5
4
TOTAL
31TBE5!5606.
Col·lecció de J. V. Calduch; S IAP.
Esta si!Uat al vessant SE d'una petita liorna que s'al~a enmig del
corredor (270 m). a 12'8 km de la costa. El lloc no té condicions
defensives, esta arrecerat i té la visibilitat limitada al sud. La zona
no ha esta! conreada, pero el lloc va ser destru'it parcialment en les
obres d'ampliació de la carretera CV- JO l'any 1992. Els límits del
jaciment són difícils de precisar, pero sembla tractar-se d' un assentament molt petit. Els assentaments visibles són els Vilarets i el
Puigpedró i el més proxim és el primer, situat a 0'7 km cap al SO.
Esta situat a la vora de la via Augusta. El pum d'aiguada més proxim és el riu de 1 Assut que passa a 150m cap a l'E.
'
NF
110.2
1
1
68. La Garrida (Vilano va d 'Aicolca)
110.1
1
Lamboglia 31. Els fragments d'amfora són de cos i no permeten
detemunar-ne la tipología; L seua procedencia és campaniana. De
a
manera aproximada, aquests materials poden datar-se en e l segle JI.
.....
O
........
5cm
f'ig. 111.- Cera mita de la Garrida (Vilanova d'Aicolea).
El jacime nt fou localitzat per J. V. Calduch. No es veuen restes constructives. Les restes ceriuniques són escasses i es troben
disperses per una zona prou redu'ida. S ' han trobat alguns fragments de ceramica iberica i romana. Els materials estudiats són 8
fragments: 2 de campaniana A. 2 de campaniana B, l de parets
fines d'imitació i 3 d'amfora. Els dos fragments de campaniana B
corresponen a la vora i al muscle amb part d'una ansa d'almenys
un vas crateriforme del tipus F 4753. Aquests escassos materials
poden datar-se, de manera aproximada, entre la segona meitat del
segle H i la primera de 1' l.
69. Els Vilarets (Vila nova d' Alcolea)
3I TBE511601.
S IAP: col·lecció de J. V. Calduch.
Ulloa i Grangel, 1996, 361.
Esta situat al cim nord d' una Uoma que s'al9a enmig del corredor (280m), a 13'5 km de la costa. Ellloc té un major desnivell
pel nord i per 1' oest, mentre que davalla més suaument pels altres
costats. Compta amb poques condicions defensives, no esta arrecera! i té prou visibilitat, sobretot pe! nord. La zona no ha estat
conreada, pero e l lloc va ser desrrult parcialment per les obres de
construcció de la carretera CV- JO i. 1' any 1992, de nou en la seua
ampliació. Els límits del jaciment són difícils de precisar, pero
[page-n-149]
sembla tractar-se d'un assentament molt petit. L'assentament més
proxim i l'únic visible és la Garrida, que esta situat a 0'7 km cap
a l'NE. Ellloc es troba a la vora de la via Augusta. A 0'4 km cap
al NE esta situat el barranc de la Carrasqueta on es troba la font
que Ji dóna nom.
Lam~lia8
NMI
1
1
1
Producció
Campaniana A
Lambo~lia 36
Forma
Campaniana B
Lambo~tia 5
Dimcnsions
NF
3
fil(llra
112. 2
112. 1
Almagro65
1'!
Parets fines d'imüació
Indclcm1
inada
2
B: 4 cm
112.34
2
L11tnria
Ámfora
lndererminada
Grecoiratica
1
1
V 12
:
112, 5
6
16
TOTAL
4
1
8
O
lwww
San.
......!
Fig. 112.- Ccramica deis Vilarel~ {Vilanova d ' Aicolea).
El jaciment fou localitzat per J. Y. Calduch arran de la seua
destrucció parcial perles obres d'ampliació de la carretera CY-10.
En superfície i entre la tena remoguda s'han trobat alguns fragments ceramics que s'estenen cap al nord fins al pla i corresponen
a dos moments d'ocupació: iberoroma i altimperial. Ulloa i
Grangel ( 1996) assenyalen la presencia de teules romanes, un
can·eu i restes humanes. A la primera fase pertanyen alguns fragments de ceramica iberica, grisa emporitana i ceri\mica d'importació. Els materials estudiats són 16 fragments ceramics: 2 de
campaniana A, un deis quals pertany a un plat Lamboglia 36; 4 de
campaniana B, deis quals 1 pertany a una patera de la forma
Lamboglia S, 1 de la copa Lamboglia 8 i un altre és un fragment
de cos que deu correspondre a la forma Almagro 6S; 2 bases de
sengles gobelets de parets fines d' imitació i 6 fragments d'amfora entre els quals hi ha una vora del tipus grecoitalic de transició.
La datació d'aquest conjunt, amb la provisionalitat que imposen
els escadussers materials, poi situar-se entre el segon quart del
'
segle 11 i la primera meitat de 1 1.
Fletcher, 1983. 97; Arasa, 1987b, 130; Esteve, 1992, 603-604;
Arasa, s. u. "Puigpedró, el", a Aranegui, 1996, 13 1; Aras a, s. u.
"Hostalot, L'" , TIR K/J-31, 1997, 86; Esteve, en premsa.
Ocupa un contrafort situat a la vora est del corredor (322 m),
entre els barrancs de Puigpedró i deis Planiols, a 13 km de la
costa. El lloc queda un poc amagat i té bones condicions defensives, flanquejat per forts pendents i amb un sol accés pel sud que
esta protegít per una torre. Només té visibilitat cap al NNO, cap a
on s'orienta, per la qua! cosa no permet un habita! arrecerat.
L'altitud relativa és de 80 m. Esta parcel·lat en part i al cim hi ha
una trinxera de la guerra civil; a més ha esta! objecte de remocions
i d'excavacions furtives. Els seus eixos maxims són 114 x 53 m,
amb una superfície aproximada de 0'4 ha. Els assentaments visibles són els Torners i la Garrida i el més proxim és els Vilarets,
situat a 1 km cap al NO. La vi a Augusta passa a 0'9 km cap al NO.
El punt d'aiguada més proxim és la font del Puigpedró, situada a
O' 4 km cap al NNE.
La primera referencia al jaciment és de Senent ( 1923), que esmenta fragments de la ceramica "coneguda per campaniana de vemís negre,
lluent. D'aquest lloc procedeixen monedes autonomes i l'amfora i.berica conservada per D. Vicens Martfuez, il·lustrat mestre de Coves de
Yinroma". Esteve (en prernsa) esmenta un shekel hispanocartaginés
(cap al218). En posteriors prospeccions de Mesado, X. Llombart i J. V.
Calduch s'han pogut trobar alguns materials, entre ells diversos fragments de cerfunica d'importació, a més d'un as iberic de Belikiom.
Entre aquests figuren alguns de cerilmica atica de venús negre que confirmen l'ocupació dellloc des d'almenys els segles Y-N.
Els materials estudiats són SI fragments ceramics: 22 de campaniana A, 23 de campaniana B, 1 d'imitació de carnpaniana, 1 de
parets fmes i 4 d'!unfora. De campaniana A hi ha 1 exemplar del bol
Lamboglia 27a, 2 del bol Lamboglia 27, 1 de la copa Lamboglia
33a, 2 del plat Lamboglia 36 i 1 de la copa More) 68. Els motius
decoratius presents són palmetes envoltades per una orla d'estries i
canaletes concentriques. Quant a la campaniana B, hi ha 3 exemplars de la copa Lamboglia 1a, 3 de la patera Lamboglia 5 i 1 de
cadascuna de les següents fonnes: Lamboglia 2, 3 i 16. El fragment
de parets fines és de la forma Mayet II i les 3 vores d'amfora són
del ti pus Dressel 1A. Hi ha també una base d'imitació de carnpaniana. A partir d'aquests materials, la darrera fase d'ocupació d'aquestjaciment pot datar-se en el segle ll, amb un final que pot allargar-se almenys fins al primer quart del segle l.
~)U
Produmo
forma
Campaniana A
l.amboglia 27a
1
l.amboglia 27
2
1
V 16
:
Lamboglia 3Ja
l.amboglia 36
Morel68
2
1
rliW1
V: 26
lndetenninada
8:7
8:6
Indeterminada
NF
113.1
113,2.3
Palmer~s i esrries
2canaler.s
liJA
113.5
l2
113. 6-S
Lamboglla la
3
8: 12
114.1
Lambcl!lia2
Lamboglia 3
1
1
V 11
:
8: 5·5
113.9
3
V JO
:
Lamboglia 16
lndererminada
1
l';rf(IS fines
M U
ay(I
1
Vi
:
Amfora
DresseiiA
3
1
21
8: 8
lmiració de campaniana lnderemlinada
TOTAl.
V: 16: 18
Obstnl
Lambo2li3 5
70. El Puigpedró (Vilanova d 'Aicolca)
31TBES21S9S.
SIAP; Museu Arqueologic Comarcal de la Plana BaixaBorriana; coHecció de F. Esteve; col·lecció de J. V. Calduch.
Senent, 1923, 620; Bosch, 1923, 627; Bayerri, 1948, 362;
Fernández Nieto, 1968-69, 141 ; Gil-Mascarell, 1971 , llS-116;
Campaniana 8
Dim!osiolll
V: 1
0
V: 18
8:6
V1 1
: 4: 5
114.1
113. 10.12
113.1)
114.3
114.4
23
1
114.6-8
114.5
4
1
51
139
[page-n-150]
71. El Mas d 'En Senyor (Vilanova d ' Alcolc.a)
),
).
/.
l.
"
11
-
1
31 TBE486593.
SIAP; Col-lecció de J. V Calduch.
Arasa, s. 11. "Mas d'En Senyor, el", a Aranegui, 1996, 104.
Esta situar a la banda oest del corredor (330 m), sobre el
barranc de la Font Roja, a 15'8 km de la costa. La zona esta parcel-lada i conreada; la construcció d' uns vivers n'ha suposat una
importan! transformació. El lloc no presenta condicions defensives i a penes té visibilitat, pero esta oriental cap al S-SE i es troba
arrecerat. L' escassesa de les restes i la se ua are a de dispersió es
corresponen amb un assentament molt petit. L'assentame nt més
proxim és Barrisques, siLUat a 1'2 km cap al SO; no n'hi ha cap de
visible. La via Augusta passa a 1'5 km cap al SE. El barranc de la
Font Roja esta situat al peu del j aciment.
El jaciment s'ubica a la vora nord de l'esmentat barranc, que el
separa de l' assentament iberic de !'Olivar d'Oizina, on s'ha trobat
ceramica atica de vernís que permet datar-lo almenys en els segles
Y-IV, sense que es coneguen materials posteriors, cosa perla qual
sembla no ha ver relació entre ambdós jaciments. La major part de
les restes corresponen a un assentament altimperial, sense que siga
possible determinar si hi ha continuitat entre ambdues fases.
Producdó
Campaniana B
o
Forma
Lamboglia 1
Lambo!lia 1
Lamboglia 5
Lambo!lia 7
Fig.ll3.- Ceramica del Puigpedró (Vilanova d ' Aicolea).
Amfora
TOTAL
lndelerminada
Dressci iA
NMI
1
1?
1
1
1
1
6
Dimcnsions
Fi2ura
B: 9
TF
11 5.5
115.3
115. 1
115.2
115.4
V: 1
4
115.6
7
4
11
\.
L_¡.-== --==---scm.
Fig. 114.- Cerlimica del Puigpedró (Vilanova d 'Aicolea).
140
Fig. 115.- Ceramica del Mas d'En Scnyor (Vilanova d'Aicolea).
[page-n-151]
Entre els materials an eplegats hi ha un gmp de ceramiques tardorepublicanes que permeten individualitzar una primera ocupació
iberoromana. Es tracta d' 11 fragments ceramics: 7 de campaniana
B i 4 d' amfora. De campaniana B bi ha un exemplar de les formes
Lamboglia 1, 5 i 7 i un altre dubtós de la forma Lamboglia 2. Uns
altres 2 són d'atribució incerta. un deis quals presenta un motiu
apUcat. L'única vora d'amfora pertany al ti pus Dressel 1A. Hi destaca l'absencia de campanianaA. L'ocupació pot datar-se en la primera rneitat del segle 1, cosa que deixa oberta la possibilitat d'una
continultat entre aquesta fase i la posterior altirnperia l.
campaniana A hi ha un fragment de vara de la fonna Lamboglia 27.
Les tres vores d'amfora són del lipus Dressel 1A i una d'elles presenta un segell de crutela rectangular amb les lletres RV (retm). A
partir d'aq uests escassos materials, l'ocupació d'aquest assentarnent
pot datar-se entre la segona meitat del segle 11 i e l primer quart de I'I.
72. E l Vilaret (Vil ano va d ' Alcolea)
31TBE502582.
Col·lecció de J. V. Calduch
Es localitza als peus de les llames que tanquen e l con·edor per
la banda est (320m). a 13 '6 km de la costa. Ellloc no té condicions
defensives, esta arrecerat i té una visibilitat un poc limitada. La
zona esta parcel·lada i conreada. No es veuen restes constmctives.
Els materials cerarnics són rnolt escassos i es traben dispersos en
una area redulda, perla qua! cosa devia tractar-se d'un assentarnent
molt petit. L'assentarnent més proxim és Barberes, situat a 1'8 km
cap al SE; no n 'hi cap de visible. La via Augusta passa a 0'4 km
cap al NO. La font de la Vila esta situada a 0'2 km cap al sud.
El jaciment ha estat localitzat per J. V. Calduch. Els materials
estudiats són 5 fragments ceramics: 1 de campaniana A i 4 de
campaniana B, sense que puga identificar-s 'hi cap forma. El j aciment pot datar-se, de manera aproximada, entre la segona rneitat
del segle 11 i la primera de 1'1.
73. Barberes (Vilanova d ' Alcolea )
3 1TBE514569.
Col·lecció de J. V. Calduc h
Esta ubicat en una lloma situada en la zona est del con-edor (340
m), a 12 km de la costa. Ellloc a penes té condicions defensives, no
esta arrecerat i té una visibilitat limitada. La zona esta en la seua
rnajor patt parcel·lada i conreada. No es veuen restes constmctives.
Es conserva un gran arnuntegament de pedres que pot conespondre
a alguna construcció rnig e ndenocada d'epoca imprecisa. Els limits
del jacimeot són difícils de precisar, pero l'escassesa de restes i la
seua redu'ida area de dispersió es corresponen amb un assentament
molt petit. L'únic assentament visible és el Tossal de Subarra i el més
prox.im és el Vilaret, situat a 1'8 km cap al NO. La vía Augusta passa
a 2' 1 km cap al NO. L'aigua és escassa en la zona; el punt d'aiguada més proxim és la font de la Vi la, que es traba a 1'7 km cap al NO.
Produnió
ronna
N
MI
Cam
vonianaA
Lam~lia17
Campaniana 8
lndeiermin:Jdo
Dr~S!eiiA
3
5
Ob
stmriam
Figu
l\1
1
Amfor.~
llim!llsiol!l
1
TOTAL
~T
1
1
V: lr5: 16
Segell: RV(Illro/
116. 1
·2
1
8
11
E l jaciment ha esta! localitzat per J. V. Calduch. Les restes cerarniques no són rnolt nombroses, apareixen disperses per diversos
bancals de la zona alta de la liorna i pertanyen a tres moments d'ocupació: iberic, roma i medieval. Els fragments de ceranúca iberica
són més nombrosos i, arnb ells, s'han trobat alguns fragments de
ceramiques d' importació. Els materials estudiats són 21 fragments
ceriirnics: 2 de carnpaniana A, 1 de campaniana B i 18 d' funfora. De
0·--==--==---S<:tn.
Fig. 116.- Ceramica de Barberes (Vilanova d ' Aicolea).
74. Barrisques (Bell-lloc)
3 1TBE476586.
SIAP.
Allepuz, 1999, 85-86.
Esta situat al vessant meridional d' una liorna que tattca el pla de
Bell-lloc pe! nord (380 m), a 16 km de la costa. El lloc no té condicions defensives, esta arrecerat i pennet una gran visibilitat cap al
sud. La zona esta parcel·lada i conreada. Els límits del jacirnent són
difícils de precisar, pero l'escassesa de restes assenyala que es tracta
d'un assentarnent molt petit. Els assentarnents visibles són les
Llanties, el Tossal de Subarra, el Tossal de Gaidó i el Tossal de la
Balaguera, i el més prox.im és el Mas d'En Senyor, situat a 1'2 km
cap al NE. La vi a Augusta passa a 2' 1 km cap al SE. L'aiguaés escassa en la zona; el barranc de les Danses esta situat a 0' 5 km cap al SO.
El jaciment fou localitzat per M. Díaz i ha estat prospectattarnbé
per X. Allepuz. Les restes apareixen disperses per diversos bancals
aten assats e n una zona que compta arnb un lleuger pendent i que
estan situats a poca altura sobre el pla. Els rnaterials són escassos i
apareixen molt dispersos; en la seua majoria són fragments indeterrninats. Els que han pogut classificar-se pertanyen a dos períodes:
iberoroma i altimperial. Juntarnent arnb alguns fragrnents de ceranúca iberica hl ha un fragment de cos amb l'arrancament de !'ansa
d'una amfora campaniana. Aquest és l'únic indici que pot assenyalar la seua ocupació entre e l segle ll i la primera meitat de l' I.
141
[page-n-152]
75. Les Llanties (Beii-Uoc)
31TBE485577.
Bort, 1984; Arasa, 1989b; Esteve, 1986, 246-247; Velaza,
1996, 324-325; Allepuz, 1999, 84-85.
Esta situat en un petit cim de la cadena de llomes que tanca el
pla de Bell-lloc pe! NE (360m), enmig del corredor, a 14'7 km de
la costa. La zona esta parcel·lada i en pa1t conreada. El lloc permet
un habitat arrecerat en el vessant meridional i té una visibilitat prou
amplia excepte cap al NO. L'altitud relativa és de 1Om. L'escassesa
de restes i la seua redu"ida dispersió indiquen que es tracta d'un
assentament molt petit. Els assentaments visibles són Barrisques, el
Tossal de Subarra, el Tossal de Gaidó i el Tossal de la Balaguera, i
el més proxim és el primer, situat a 1'3 km cap al NO. La via
Augusta passa a 1'5 km cap a l'est. L'aigua és molt escassa en
aquesta zona; el barranc de la font Roja passa a 1'3 km cap al NNE.
En la part més proxima al cim, on afronten els tennes municipals de Vilanova d' Aleo lea i BeU-lloc, en el vessant SSE. es troben
escassos fragments de cerarnica iberica pintada i de pasta grollera
amb altres més nombrosos deis segles 1-11 dC. L'assentament,
dones, pot tenir dues fases d 'ocupació, la primera en un moment
indetennlnat de !'epoca iberica i la segona en el període altimperial.
Aquest és l'assentament més proxim a la partida de les Errnites,
que s'estén cap al S-SO, on es va trobar un epígraf iberic que pot estar
relacional amb aquest o un altre jaciment proxim no localitzat. Segons
Esteve es va trobar als Fondos. És una estela de gres rogenc, amb unes
dimensions de (63) x (34) x 17 cm. Presenta dues carteles de forma rectangular, situada una a l'interior de l'altra, de manera que les línies
superiors d'ambdues serveixen de cartela al text (fig. 117). Aquest
consta de 9 signes distribu"its en dues línies, en la primera de les quals
en ¡xxlen faltar dos desapareguts al principi i al fmal. La seua transcripci6 és com segueix: {¿ ba]fesbaí{s ?]enmi. Es tracta possiblement
d'un text funerari en el qua! figura un antropbnim seguit de dos sufixos.
Fig. 117.- l nscripció iberica de les Ermites (Bell-lloc).
142
76. El Tossal de Su barra (BeU-IIoc)
31TBE526531.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa- Borriana.
Bazzana, 1978b, 180; Bazzana i Guichard, 1979, 6 13-614:
Bazzana, 1992, 1, 443; Allepuz, 1999, 80-82.
Ocupa el cim de la muntanya més alta de la zona (498 m). situada a l'est del corredor i a 9'2 km de la costa. Ellloc presenta unes
magnífiques condicions defensives a causa de la seua altitud i deis
pendents pronunciats que l'envolten, té una gran visibilitat i permet
un habita! arrecerat pels seus vessants S-SE. L'alütud relativa és de
160m. No esta parcel-lat i conserva restes d' un gran recinte de pedra
seca pertanyent a una reocupació medieval. Tanmateix, treballs de
repoblació i algunes construccions han altera! de f01ma importan! el
Uoc. Els assentaments visibles són Barberes, Barrisques, les Llanties
i el Tossal de Gaidó i el més proxim és el plirner, situat a 3'7 km cap
al nord. La viaAugusta passa a 4'5 km cap a l'oest. L' aigua és escassa en la zona; el barranc de Subarra passa a 0'5 km cap al SE.
El jaciment ha estat prospectat per J. Ll. Viciano, N. Mesado,
X. Allepuz i l'equip de Bazzana, que ha centrat els seus treballs en
la fase medieval (Bazzana, 1978b; Bazzana i Guichard, 1979;
Bazzana, 1992). La ceramica és escassa i correspon a tres
moments d'ocupació en les ~peques iberica, romana i altrnedieval. Un fragment de campaniana B tardana és l' únic indici de la
seua ocupació en epoca iberoromana, possiblement en la primera
meitat del segle l aC.
77. El Tossal de Gaidó (Cabanes)
31 TBE467482.
Col·lecció J. Ll. Viciano.
Cavanilles, 1795, 1, 64: Valcárcel, 1852, 8-9; Bazzana, 1978b,
180; Gusi, Díaz i Oliver, 1991, 97; Allepuz, 1999,63-65.
Ocupa l'extrem NE d 'aquest tossal (440 m), situat entre els
plans de 1' Are i de les Foies. El lloc té unes magnifiques condicions defensives per ra6 de la seua altitud i deis pronunciats pendents, possibilita un habita! arrecerat en el vessant SE i permet
un gran control visual del seu entorn. L' altitud relativa és de 160
m. El jaciment s'estén pe] vessant SE d' una cresta rocosa. L' únic
accés pe! SO esta defensat per un fossat i una torre al cim .
Queden restes d ' una muralla que envoltaria l'assentament perla
part més accessi ble i també pe r la part superior de la cresta.
Presenta una forma quasi triangular, adaptada a la superfície del
bra'< del tossal sobre el qua! se situa, caracteritzada per uns forrs
pendents. Gusi, Díaz i Oliver ( 1991 ) mesuren uns eixos maxims
de 100 x 200m i Ji atlibueixen una superfície de 0 '21/0'22 ha.
Allepuz ( 1999) calcula que aquesta de u ser de 0'08 ha. Els habitatges devien estar organitzats en terrasses a causa del pronuncia! penden!, deis quals queden algunes restes visibles en superfície. En l'actualitat es troba molt arrasa! per l'erosió. Els assentaments visibles són Barrisques, les Llanties, el Tossal de
Subarra, la Serreta, el Mas de la Costa i la Costa i el més proxim
és el segon, situat a 2'5 km cap a !'ESE. El Tossal de la
Balaguera i altres assentaments del seu entorn són visibles des
del cim del tossal. La vi a Augusta passa a 1'8 km cap al NO i el
camí de Vistabella que puja des de la costa passa pe! nord.
L'aigua és escassa en la zona; el barranc del Ravatxol passa a 1
km cap al nord i cap al SSE hi ha una zona endorreica que s' e mbassa en epoques de molla pluviosital.
La primera referencia al jaciment és de Cavanilles (1795), que
recullla següent notícia: "un pastor halló e n este cerro varias bellotas de plomo, de aquellas que los honderos Romanos lanzaban contra sus enemigos, pero en ninguna se conservan las letras que he
[page-n-153]
visto en otras de varios museos; tienen pulgada y media de largo,
y media de diámetro". Valcárcel (1852) arreplega aquesta notícia i
afegeix que eren "mas de dos arrobas de glandes de plomo".
Posteriorment, el jaciment ha estat prospectat per J. Ll. Viciano, M.
Díaz. A. Oliver i X. Alle puz. Tinc notícia de la troballa d'un denari roma. Els materials que ací presente han estat arreplegats pel primer, que també va recuperar alguns projectils de fona de plom
similars als esmentats per Cavanilles. i per X . Allepuz.
XMI
Oimt11SÍ0nl
Lam~lia lla·b
3
V: 12: 16
~lio2&a
2
For11l•
Produ
Ámfoo
TOTAL
lndeienninoda
ÍWr.l
~'f
118. 1
·1.4
V 15
:
8:4'1
lndti~nninad.l
O acions
bsln·
118.3. 5
l':tlmclcsits~ries
118.6-J
J
1
l
6
9
dents poc pronunc iats, en una zona actualment aterrassada i conreada. Esta arrecerat, pero no té possibilitats defensives ni visibilitat per
la zona nord. La ceram.ica és escassa i es troba dispersa per una zona
poc extensa; sembla tractar-se d ' un assentament molt petil. Els
assentaments visibles són el Tossal de Gaidó i e l Mas de la Costa i
el més proxim és el segon, s ituat a 2 km cap al SSO. La via Augusta
passa a 4 km cap al NO i el camí de la Ribera a I '6 km cap al nord.
L'aigua és moll escassa en la zona: a 1 km cap al NNO es troba el
barranc del Ravatxol i al SO, al pla de les Foies, h.i ha una zona endoITei"ca que S'embassa en epoques de moJta pJuviositat.
El jac iment fou localitzat per M. Díaz i ha estat prospectat
també per X. Allepuz. Entre e l material iberic hi ha algunes anelles de cadena de bronze i una vora de calat. Els materials estudiats són 11 fragments d ' amfora, entre e ls quals n' hi ha 1 d'ansa,
a més d'un frag ment de plat púnic. La presencia d'amfores permet
aproximar una datació entre el segle Il i la primera meitat de 1'1.
L'absencia de ceram.ica de vernís negre entre el material trobat
resulta estranya i impedeix una major precisió cronologica.
79. El Mas de la Costa (Cabanes)
L
...J••·
Fig. 118.- Cerimuca del Tossal d e Gaidó (Cabanes).
Els materials arreplegats en superficie pertanyen en la seua majoría a una primera fase d'ocupació que pot datar-se a partir del segle
VI, amb alguns fragments de ceramica fenícia. Un fragment de ceranúca atica de vemís negre pot datar-se en els segles V-IV. Un altre
fragment de base de cerlmúca de vernís negre correspon a produccions indeterminades. Els materials esn1diats són 7 fragments de campaniana A i 2 d'amfora italica. Entre e ls primers hi ha 3 exemplars del
bol Lamboglia 27a-b. 2 de la copa Lamboglia 28a, 1 base d ' un bol de
fom1a indetemúnada i 1 fragment de fons amb decoració impresa
amb estampilles en forma de palmeta envollades per una orla d 'estries. Es tracta d'un conjunt prou homogeni que pot datar-se en e l
segle O, possiblement en la seua primera meitat.
3 1TBE484456.
S IAP.
Allepuz, 1999, 67-69.
Esta situat a .l'est del corredor, en l'extrem SE del pla de les
Foies (280m), a 7'9 km de la mar. El jaciment ocupa l'extrem NO
d ' una lloma allargada de pe ndents poc pronunciats s ituada al SE
del pla de les Foies , e n una zona actualment atenassada i conreada. El lloc té poques condicions defensives, permet un control
visual del pla immediat i del camí que passa pe! seu costal i no
possibilita un habitat arreceral. La ceranúca no és molt abundan!
i apareix dispersa per una area redu'ida, per la qua! cosa deu tractar-se d'un assentament molt petit. Els assentame nts visibles són
el Tossal de Gaidó, la Serreta i la Costa i el més proxim és el
darrer, situat a 0 ' 5 km cap al SO. La via Augusta passa a 4' 4 km
cap a 1'0-NO. A O' l km del jaciment passa un camí que seguint el
barranc de les Santes i després el riu Xinxilla permet la comunicació del corredor central amb el pla litoral a !' altura de la Ribera
de Cabanes; un altre ramal segueix el barranc de Míravet í travessant la sen a de les Palmes baixa fins a l'extrem nord de la Plana
a !'altura de Be nidissim. L'aigua és molt escassa en la zona; el
barranc de les Santes esta situat a 0'9 km cap al SO.
Forma
N
lll
Fi~r.1
~T
Campaniana A
L1mbo~lia 27
1
11
9
1
Camponiana B
lndetcrn1inada
1
Amfora
lnde1erminada
1
1
3
3
Produ
TOTAL
1
78. La Serreta (Cabanes)
31TBE491475.
SIAP.
Allepuz, 1999, 69-70.
Esta sítuat a l'est del COITedor. e n una de les llomes que tanquen
pe! nord la depressió del pla de les Foies (300 m), a 9 ' 1 km de la
costa. Eljaciment s'estén pe! vessant meridional d'una liorna de pen-
Fig. 119.- Ceramica del Mas de la Costa (Caba nes).
143
[page-n-154]
El !loe ha estat prospectat per J. Ll. Yiciano i X. Allepuz. La
cerlunica és escassa i es troba dispersa per una zona no molt
amplia. per la qua! cosa deu tractar-se d' un assentament molt
petit. Entre la ceramica iberica hi ha alguna vora de calat. Hi ha
restes de dues fases posteriors d'ocupació en epoca tardoromana i
altmedieval. Els materials estudiats són tres fragments ceramics:
Lde campaniana A pertanyent a un bol de la forma Lamboglia 27,
1 de campaniana B i J d'amfora campaniana. Amb aquestes escasses dades el jaciment pot datar-se de manera general entre el segle
lJ i la primera mei tal de 1' l.
80. La Costa (Cabanes)
3 1TB E480454.
Allepuz, 1999, 67-69
Esta situar a J'est del corredor, en l'extrem SE del pla de les Foies
(260m), a 7'7 km de la mar. El jaciment ocupa el cim d'una Jloma de
fmma tabular situada a l'extrem SE del pla de les Foies, en una zona
actualment aterrassada i conreada. El lloc té condicions defensives
pels forts pedents que l'envolten, excepte pel NO on se sirua J'accés,
pennet un control visual del pla immediat i del camí que passa pe! seu
costal i no possibilita un habitat arrccerat. La ceramica no és molt
abundant i apareix dispersa per una area no molt amplia, per la qua!
cosa deu tractar-se d'un assentament petit. Els assentaments visibles
són el Tossal de Gaidó i el Mas de la Costa i el més proxim és el
darrer, situat a 0'5 km cap al NE. La vi a Augusta passa a 4' 1 km cap
a J'oest. El camí anteriom1ent esmentat que es dirigeix cap a la Ribera
passa a 0'2 km cap al NE. L'aigua és molt escassa en la zona; el
barranc de les Santes esta situat a 1' 1 km cap al SE.
El jaciment va ser localitzat per J. Ll. Yiciano i ha estat prospectat també per X. Allepuz. En la zona NO, la de més fiici l accés,
h.i ha un possible fossat i alineacions de blocs de pedra que dibuixen una possible torre. Entre els materials ceramics arreplegats hi
ha alguns fragments d'amfora fenicia que pertanyen a la primera
fase d 'ocupació de l'assentament. Una segona fase correspon al
període Iberic Pie, amb fragments d'amfora púnica del segle IV.
Entre els fragments de ceramica iberica n'hi ha un que pot pertanyer a un calat. Aquest i la ceramica itaJica corresponen a la tercera fase en el període iberoroma. Alguns fragments de ceramica altmedieval pertanyen a la darrera fase d'ocupació del jaciment. Els
materials estudiats es limiten a un sol fragment de campaniana A
amb restes de decoració impresa al fons interior que pot datar-se
en el segle ll.
tar-se d' un assentament moJI petit. La ceramica iberica, molt fragmentada i rodada, correspon a una sola fase d' ocupació. Tan sois
s'ha trobat un fragment d'amfora italica corresponent a l'arrancament de 1' ansa. Amb tan poques da des el jaciment només pot datarse de manera general entre el segle 11 i la primera meitat de l' l.
82. El Constantí (la Pobla Tornesa)
30TYK549447.
Col·lecció de S. Castellet.
Allepuz, 1999, 45-47.
El jaciment esta situat al vessat sudest del Tossal de la
Balaguera (340 m), al SE del Pla de Vilafamés i a 9'8 km de la
costa. La zona ha estat transformada per !'agricultura i avui adopta una disposició abancalada. No s'hi veuen restes arquitectoniques. La visibilitat es troba limitada al NO pel Tossal de la
Balaguera, que resulta l' únic jaciment visible, encara que el seu
domini visual es projecta cap a l'est. L'assentament més proxim
és el mateix Tossal de la Balaguera, situat a 0'5 km cap al NO. La
via Augusta passa a 0'4 km cap a J'est. El punt d'aiguada més proxim és la Rambleta, situada a 0' 6 km al SE.
NMI
Dimrnsions
Fieura
Campaniana B
Lamboglio 1
1
V: 15"5
120. 1
1
Amfom
Oressei iA
1
1 2
20.
3
Producció
TOTAL
Forma
2
H"
4
81. El Corral d'En Llopis (la Pobla Tornesa)
30TYK555446.
SIAP.
Allepuz. 1999. 48-50.
Esta situat al sud del corredor, en J'extrem meridional del Pla
de !' Are, prop de l'exida natural cap al de Borriol i al peu del
Tossal de la Balaguera (280 m), a 9'3 km de la costa. Ocupa el
vessant d'una liorna de pendents suaus orientada cap al SSE. No
té condicions defensives i possibilita un control visual limitat,
pero permet un habitar arrecerat. El Lloc esta aterrassat i conreat.
L'únic assentament visible i el més proxim és el Tossal de la
Balaguera, situat a 1 km cap al NO. La via Augusta passa a 50 m
cap a l' est. L'aigua és escassa en la zona; la Rambleta esta situada a O 1 km cap al SE.
'
El jaciment va ser locaUtzat per S. Castellet i ha estat prospectat també per X. Allepuz. La ceramica no és molt abundant i apareix dispersa per una area no molt amplia, per la qual cosa deu trae-
144
Fig. 120.· Ceramica del Constantí {la Pobla Tornesa).
El jaciment va ser localitzat per S. Castellet i ha estat prospectat també per X. Allepuz. Entre els materials trobats hi ha ceramica fenícia. La ceramica iberica esta representada per vores de
tenalla del tipus A 1.2.1. de Mata i Bonet (1992) i de calat amb
vora en ala. Sembla tractar-se d'una zona d'ocupació extramurs,
encara que no pot descartar-se la seua utilització com a necropolis. Els materials estudiats són 4 fragments: 3 d'amfora, deis quals
un correspon a una vora del tipus Dressel LA, i l vora de campa•liana B de la copa Lamboglia l . La seua datació pot situar-se de
manera aproximada entre la meitat del segle 11 i la meitat de J'l.
[page-n-155]
83. El Tossal de la Balaguera (la Pobla Tor nesa)
30TYK545450.
SIAP; Museu de Vila-real; col·leccions de J. Ll. Yiciano i S.
Castellet.
Huguet, a Sarthou, 1913-15. 208: Almarche, 1918, 147- 148;
Senent, 1923, 620; Bosch, 1923. 627; Bosch, 1924, 81, lam. XIV;
Bayerri, 1948, 362; Mateu y Llopis, 1951 b, 239 (HM 489); Jordá,
1952; Parear, 1954, 229; Jordá, 1955; Fletcher i Alcácer, 1956, 153,
155 i 163; Martín Yalls, 1967, 139 i 151; Femández Nieto, 1968-69,
14l;Gii-Mascarell, 1971 , 118-126; MateuyLlopis,l972, 143(HM
1448); Fletcher, 1978; Ripolles, 1978; Oliver, 1978, 280; Bazzana,
1978b, 180-181; Bamma i Guichard, 1979, 615; Ripolles, 1980,
33; Ripolles, 1982,65 i 126; Fletcher, 1983, 75-76; Ripolles, 1985a,
324; Untermann, 1990, MLH ID, 2, 555-556, F.2.3. 1-2; Oliver,
1990-91, 175; Doñate, 1991, 2 1; Gusi, Díaz i Oliver, 1991 , 99;
Rouillard, 1991, 396-397; Arasa, s. u. "Tossal de la Balaguera, El",
TIR K-30, 1993, 224-225; Arasa, s. u. "Tossal de la Balaguera, el",
a Aranegui, 1996, 169-170; Allepuz. 1996; Arasa, 1997b, l 151 ;
Allepuz, 1999, 53-60; Olucha, 1999, 226; Allepuz, 2000.
Esta situat a l'extrem NE de la serra de les Conteses (499 m), al
SE del Pla de Vilafamés i a 10'3 km de la costa. El Uoc té unes
excel·lents condicions defensives, possibilita només en part un
habitat arrecerat i perrnet un ampli control visual de l'entorn.
L'altitud relativa és de 220m. La zona d' habitació s'estén per tot el
vessant E-NE; la part baixa del jaciment ha estat parcel·lada i
actualment es traba erma. Segons Gusi, Díaz i Oliver ( 1991 ), les
seues dimensioos maximes són 100 x 150m, amb una superfície
aproJÚmada d' 1'0511' 1 ha. Allepuz (1999 i 2000), pero, !'eleva fins
a les 6 ha. Els assentaments visibles són Barrisques, les Llamies, el
Constantí, el Corral d'En Llopis, Yelleretes i el Racó de Rata i el
més proxim és el primer, situar a O' 5 km cap al SE. El lloc esta situar
a 2'4 km de les Costes de la Pobla, lloc estrategic peral control del
pas del corredor central al de Borriol que comunica amb a la Plana.
La via Augusta passa a 0'8 km cap a l'est; del trar;at d'aquesta
arranca, a 1'2 km cap al NE, el camí de la Barona que es dirigeix
cap al corredor d' Albocasser. Els punts d'aiguada més proxims són
la font de les Piques, situada a 0'4 km al SO, i la de Saboia, situada a 0'4 km al sud; la Ramblella es troba a 0'9 km cap al sud.
L'assentament té una fonna aproximadament triangular, amb
una extensió cap al NE que aprofita un brar; de la muntanya. Estava
envoltat per una muralla ambla portad' accés situada al nord, on els
pendents són més suaus, i possiblement esta va flanquejada per dues
torres. Cap a la meitat del vessant, a !'interior d'aquest recinte, hi ha
vestigis d'una altra muralla a la banda sud. Al cim de la muntanya
es veuen restes d'un tercer recinte amb murs de ca.rreuat, possiblement refor~at amb torres. En aquesta zona, Bazzana i Guichard
( 1979) assenyalen restes d' una ocupació medieval, ja documentada
en l'excavació de 1950. El poblar sembla estar organitzat en terrasses i devia comptar amb una incipient xarxa urbana adaptada a les
característiques topografiques de la muntanya.
La primera informació sobre el jaciment és d'Huguet (a
Sarthou, 1913-15), que esmenta la troballa a la panida de la
Balague ra de dues amfores romanes, algunes armes i ferramentes
de ferro "así como también una moneda de plata consular y dos
autónomas de cobre que poseemos". La notícia sobre les troballes
monetaries l'arreplega també Almarche en 1918. L'assentament
iberic fou donat a conéixer per Senent (1923), que afegeix noves
dades d'interés sobre la troballa de materials tardorepublicans:
"( ... ) La mateixa terrissa hel·lenística o campaniana és notablement gruixuda i resisten!. Són molts els objectes trobats en aqueixa munta.nya: amfores, monedes autonomes (. ..)".
Fig. 121.· Plantes i scccions de l'cxcavació de Jordá a l Tossal
de la Balaguera (la Pobla Tornesa).
Jordá (1952 i 1955) va efectuar-hi una campanya d'excavac. ons l'any 1950 en que va obrir tres sondeigs en llocs diferents
i
de la part meridional deljaciment. En el sector A, situat en l'extrem SE i no afectat per les transformacions agrícoles, es van
posar al descobert un mur i una construcció que va identificar
amb la muralla i una torre (fig. 121 , 1), així com dues petites
habitacions situades a 1' interior d 'aquest conjuot (fig. 121, 2).
L'estratigrafia estava formada per tres capes, la superficial, de
25-40 cm de potencia, una segona de terres rogenques de 50-75
cm, i la tercera d'argila groguenca, de 20-30 cm, que s'assentava sobre la roca. El nivell arqueologic es concentrava en la
segona capa. Entre abundant ceramica iberica es van trabar
alguns " fragmentos de grandes vasijas que parecen romanas
( ... ).Junto al torreón se hallaron algunos fragmentos de cerámica, campaniense, que se ha recogido con gran escasez". Entre el
mobiliari metal·lic es va trabar un martell, claus i restes de fundició de ferro, així com fragments de grapes de plom pera construcció. També es van trabar 3 monedes iberiques, 2 a !'exterior
del possible torreó i l'altra a !'interior, així com objectes d'os i
peces de collar de vidre. Els materials apareguts en les dues
habitacions eren de les mateixes característiques.
En el sector B, situar uns 8 m cap aval! de !' anterior i en
una zona abancalada, es va trobar una terce ra habitació, l'angle d'una solida construcció formada per grans carreus i res-
145
[page-n-156]
tes d'allres tres habitacions destru'ides (fig. 121, 3). En el
ni vell superficial es van trobar 2 enterraments fets amb lloses,
un d'ells saquejat des d'antic, que no van proporcionar aixovar i que Jordá data "en el Bajo Imperio o ya dentro del período de las invasiones" ; entre ambdós i en la capa s uperficial
es va trabar una moneda romana de bronze. Aquesta zona
havia esta! objecte d ' importants remocions que havien alterat
molt l'estratigrafia. Entre els materials trobats hi havia "fragmentos ibéricos y romanos sin decoración, encontrándose algo
más de campaniense, ( ... ) un disco de cerámica campaniense
perforado", a més de fusaioles, 1 pondus i di versos elements
metal·lics com un clau i una massa de fundició de ferro, una
grapa de plom i un anell de bronze. En la capa d'argila groguenca es van trabar alguns fragments de ceramica feta a ma
decorada amb cordons aplicats amb impressions digitals i
ungulacions.
El sector C estava situat a uns 60 m al nord de 1'A, en el centre del jaciment i en una zona sense roturar. S'h.i va posar al descobert un mur de 10m de llargaria i 70 cm d'amplaria, orienta!
NNE-SSO, deis extrems deis qua! arrancaven sengles bra~os en
angle recte en els dos sentits del vessant (fig. 121, 4). Perla solidesa deis seus murs i per la seua localització en la zona central de
l'assentament, Jordá creu que podria tractar-se d'un edifici públic.
Pel que fa als materials, en les terres superficials es va !robar una
moneda iberica perforada. En el segon nivell es va trobar abundant ceramica iberica, "algún tiesto de carnpaniense y unos fragmentos de cerámicas helenísticas o quizás griegas de baja época".
El tercer nivell presenta va ceramica feta a ma decorada amb cordons i digitacions.
En direcció nord i a uns metres d'aquest mur es van trobar
les restes corresponents a la meitat oest d'una habitació que
pareixia alllada, amb una estratigrafía semblant. El nivell iberic
va proporcionar abundats fragments ceramics, algu ns pintats
amb motius geometrics, així com una bossa de cendres corresponen! a una llar, fusaioles, fragments de ferro, entre ells alguns
pertanyents a un pic-marte ll, algunes barretes de bronze i una
pedra de molí.
Els resultats de l'excavació permeten establir-hi tres
moments d'ocupació. El nivell inferior va proporcionar ceramiques fetes a ma que deuen correspondre a la primera ocupació
del lloc. possiblementen en el Bronze Final-Ferro Antic. Les
estructures arquitectoniques i la major part del material moble
recupera! pertanyen a un extens assentament iberic. Entre les
construccions descobertes hi ha algunes habitacions, un mur tal
vegada defensiu i un edifici de possible caracter públic. Una
d'aquestes estructures ha estar identificada amb un magatzem
(Bonet, Guérin i Mata, 1994, 120). El tercer moment correspon
a una reocupació tardana limitada a la zona més alta, a l'acropolis iberica, amb la seua necropolis situada més avall enmig de
l'assentament iberic (Arasa, 1997b).
De manera general i tenint en compte la provisionalitat a que
obligaven els resultats d' una excavació molt limitada, Jordá data
l'assentament des del comen~ament de la iberització fins a !'arribada deis romans. Basant-se en les troballes monetilries i en
l'absencia de cerllmica sigi[.Jata, creu que la seua ocupació s'acabaria a mitjan segle 1, quan degué ser destrui't en una de les guerres civils, potser la de Sertori.
146
Fig. 122.• Fr agment d'estela iberica de la Balaguera
(la Pobla Tornesa).
Amb postenontat a les excavacions de Jordll, Fletcher
(1978) i Ripolles ( 1978) han publicar sengles grafits iberics
sobre campaniana B. Rouillard (1991) ha donar a conéixer dos
fragments de ceramica arica de vernís negre, un depositar al
SIP de la Diputació de Valencia i l'altre de la col· lecció de
Doñate depositar al Museu de Vila-real, que poden datar-se en
la primera meitat del segle IV. Al seu torn, Oliver ( 1990-91)
esmenta dos fragments de ceramica lltica de vernfs negre trobats en l'excavació de Jordll de 1950 que data en els segles VIV. Allepuz ( 1996) ha publicar un total de 8 textos iberics, 5
deis quals són inedits: als 2 esmentats anteriorment afegeix el
que ací presentero, sobre campaniana B i proceden! de l'excavació de Jorda, un altre sobre campaniana B trobat per ell
mateix, un sobre ceramica iberica, 2 ploms trobats per S.
Castellet i un fragment d'una lapida de pedra trobat per J.
Tomás a uns 300 m del jaciment al vessant sud, en la zona proxima anomenada la Balaguera de Joaquim de Gata, que deu
correspondre a una necropolis en ús en epoca iberoromana. Es
tracta del fragment d'una estela de calcaría amb el angles bisellats, les dimensions de la qua! són (46'5) x 32' 5 x 33'5 cm
(fig. 122). Conserva només dos signes que es poden transcriu-
[page-n-157]
re de la seglient manera: Jel{--. Recentme nt, Allepuz ( 1999 i
2000) ha es tudia! e l jaciment i assenyala la presencia -entre les
ceramiques ibe riques- de vores de calats. a més d' un fragment
de ceramica s ig il·lata hisplmica que prova la freqüe ntació del
lloc en e ls segles 1-11 dC.
As
Semis
AE
TOTA L.
Kese
2
2
Ke/se
1
1
Orosis
1
1
Seuiskm
1
1
2
Caswlo
2
Sicflia?
1
1
Ebusus
1
1
2
12
J
Roma
TOTAL
5
5
J
Pel que fa al monetari, Al marche ( 19 18) esmenta la troballa de
"monedes autonomes". En conjunt, es coneixen 12 peces. En l'excavació de 1950 se'n van trobar 7: 1 as de Seteisken, 2 asos de
Kese, 2 semis de Castulo i 2 semis republicans. A aquestes trobaJies monetaries cal afegir 1 as de Ke/se trobat per Doñate. 1 AE
púnic atribu'it amb dubtes a Sicília (?), 1 AE púnic d' Ebusus i 1
semis de Roma donats a conéixer per Ripolles ( 1985a), a més
d'un as d' Orosis fragmentat encara inedit.
Els materials estudiats procedeixcn de les excavacions de
1950, de les prospeccions realitzades pe r J. Ll. Viciano, S.
Caste ller. X. AlJe puz i meues. En total he estudiat 114 frag ments
ccramics: 91 de vernís negre: 21 d 'amfora, 1 d ' ungüentari i 1 de
moner. De vemís negre 4 1 són de campaniana A i 50 de campaniana B. De l'excavació de Jorda en procedeixen 45, deis quals 44
són de vernís negre: 24 de campaniana A i 20 de campaniana B; i
1 d'amfora. De superfície n' hi ha 69, deis quals 47 són de vernfs
negre: 17 de campaniana A i 30 de campaniana B; 20 d'runfora, 1
d' linguentari i 1 de morter.
Quant a la ceramica proceden! de l'excavació de Jordá, de
campaniana A poden classificar-se 6 exemplars pertanyents a 4
fo rmes: 2 del bol Lamboglia 27a-b i 1 de la copa Lamboglia
278 , 1 del plat Lamboglia 36, 1 de la cope ta Lambog lia 34 i 1
de la copa Lamboglia 33a. A més hi ha 6 bases decorades: 1
a mb una roseta, 2 amb 4 palmetes i estríes, 1 amb palmetes, 1
amb estríes i 1 a mb canaletes. De campaniana 8 poden classificar-se 9 exemplars pertanyents a 5 formes: 3 de la copa
Lamboglia 1a; 2 de la copa Lamboglia 2: 1 de la píxide
Lamboglia 3; 2 de la patera Lamboglia 5 i 1 del plat Lamboglia
36 d'atribució insegura. A més hi ha 3 bases decorades: 1 de la
forma Lamboglia 1a amb 2 canaletes i la resta de forma indete rminada: 1 amb 4 canaletes i estríes, 1 a mb 2 canaletes i
estríes i 1 amb 6 canale tes. En la segona d 'aquestes bases hi ha
un grafit iberic incomplet incís: s/ki[-. Finalment, e l fragment
d. amfora és del ti pus Dressel 1C.
Pe! que fa a la ceramica trobada e n superfície, hi ha 17
fragments de campaniana A, 30 de campania na 8 , 20 d'amfora, 1 d'ungüentari i 1 de morter. De campaniana A s'han pogut
c lassificar 4 exemplars pertanyents a 3 formes: 1 del bol
La mboglia 27a-b. 1 de la copa Lamboglia 278 i 2 del plat
La mboglia 36; a més hi ha una base decorada amb una roseta.
De campaniana B s' han pogut classificar 9 exemplars de 6 for-
mes: 2 de la copa Lamboglia 1a. 1 de la píxide Lamboglia 3b,
3 de la pa tera Lamboglia 5, 1 de la patera Lamboglia 7, 1 de la
copa Lamboglia 8a i 1 del bol Sanmartí 166; a més hi ha 5
bases amb motius decora tius i esgrafiats: 1 de la forma
Lamboglia 1 amb 4 canaletes: 1 a mb 3 series de 2 canaletes
flanquejant o rles d'estries; 1 am b 2 series de 2 cana letes flanquejan! una orla d'estries i un esgrafiat: -//ti/- ; l amb dues
canaletes flanqucjant una o rla d 'cstries: 1 a mb un nombre
impreds de canaletes i 1 a mb un a ltre esgrafi a t iberic: jmbala[ -. Cal afegir un altre fragment informe a mb un esgrafiat: tike[-. La g rossaria d 'un fragment de cos ( 15 mm) permet
adscriure' 1 a la producció a nomenada de pasta pesan t. La
major part pertany a la producció tardana. Quant a les ilmfores,
s' han pogut classificar 5 exemplars: 4 del tipus Dressel 1A i 1
de l Dressel l C. L' únic fragme nt de morter pe rtany a part del
bec i és una producció ibe roromana.
De manera general la cronología que pot donar-se a
aquests materials s'estén al llarg de tot el segle 11 i almenys e l
primer quart 1'1. Amb anterioritat. la troballa de ceramica atica
permet establir una primera fase d 'ocupació e n e ls segles VI V, sense que puga daterminar-se la continunat e ntre ambdós
períodes. Dues monedes pro porcionen una datació post quem:
els 2 semis de Castulo i l'as de Ke/se, que perta nycn a emissions poste riors a l'any 91. La manca d 'altres produccions
ceramiques impedeix majors precisions cronologiques. La
data final d 'ocupació po t situa r-se de manera aproximada cap
al 75/50.
Prodl«ii
CampaníwA
F
ono>
lüU
L>mbogli¡l1a-b 1
Dilllllioas
Obstnadols
V 16
:
fit¡lra
J..anilee.)ia27B
2
V 2US
:
lll. J
l..amboglia J3a
1
8: ~
123.6
!.ambo~~· J4b
1
V7
:
llH
1
V23
:
12U
~li>J6
lndoomino>;la
8: S
Rostb
123.7
lodtltmi.W.
8: 9:10
PUnclc. i (IUÍ(s
124.1.3
lndelmni.W.
8:8
Pallll!I!'S
124.2
Indeterminada
8:8
Esuie;
124.4
lndmrminada
1
8:8:9
IN.S-6:
125. 1
C:ampaniw 8
~T
12.1. 1·2
Un!ho!lia la
3
V 14:18
:
Un!bo!tia2
2
V 10'6: 12
:
I!HS
umbogüa3
1
8:9
126.2
u~lia5
2
V
:H:J.l
125.6-7
Un!boglia36
14
1?
8: 11
125. 2·3
2analrl!'S
126. 1
~
o:n
4caoakta i (IUÍ(s: 116.4
lndmrmi....U
8: 8'6
6canaktts
lndeterminoda
8:9
2rwletes i t>trirs 126.6
lndetronin31J.
s:n
126.3
10
Or
V 13'5
:
129.4
1
mfit:J!h_l
Ámfora
TOTAL
1
126.5
17
45
Ceramiques de l'excavació de J ordá (1950).
147
[page-n-158]
Producrió
C:unpaniana A
K)ll
forma
l:un~lial7a-b
O
immsiom
rogu,.
Obsrn1rio111
1
lamboglia 278
1
Lamboglia J6
IOO.:termin:l
2
127.2
lll.J
l 3111botlia lo
ll~. ~
Ro.cl:l
IOO.:terminoda
CW>paniw 8
~
127.1
B: 10
2
V:
124. i
127. 6-J
1~:16
8:8
~canaleto
17
Lamboglio3b
1
V:i
3
V: 21: 1~: 25
127.9-10
lamboglia 7
Lamboglia 8
1
V: 1
9
V: 14
Sani!Ultí 1
66
1
ScM.
__.
117.8
Lambo¡lia 5
--- .....
O
128.3
128.1
1
Indeterminada
Indeterminada
V: 1
7
B:Yl
8: J'j
127.11
127.12
6canaletes i cwies
128.2
128.4
4ranalttes i cruies:
ll8.i
grafit: -1/tifl~erminada
Grnfit: ·lmbalaf·
Indeterminada
8:5'5
Indeterminada
128.6
Canaletes
8:5
Indeterminada
1canaletes i estries
grafit: riktl·
Ungüentari
Indeterminada
Indeterminada
Ámfora
Drmei iA
4
V: 1.1:16: 17
118.7-8:
Drmei iC
1
1
V1
: 6
129. l·l
1
19.3
Morter
TOTAL
lberoromá
30
1
1
lO
1
20
69
Fig. 124.- Ceramica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Tornes.~a).
Ceramiques de superficie.
)
1,
(
:;;r,
17.
r
l.
l,
L
...J''"·
Fig. 123.· Ceramica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Tornesa).
148
Fig. l25.- Ceramica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Tornesa).
[page-n-159]
- -
O
Scm.
Fig. 126.- Ceramica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Tornessa).
Fig. 128.- Ceramica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Torncssa).
7
\
lTl.
j
l.
..
~-----------7
S cm.
Fig. 127.- Cerilmica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Tornessa).
..Jcm.
Fig. 129.- Ccramica del Tossal de la Balaguera (la Pobla Tornessa).
149
[page-n-160]
84. El Racó de Rata (Vilafamés)
30TYK497473.
SI AP.
Gusi, Díaz i Oliver. 1991 , 99; Arasa, s. u. "Racó de Rata, El'',
TIR K-30, 1993. 189; Llorens i Barrachina, 1994; Barrachina i
Llorens, 1996; Majó, 1996; Arasa, s. u. ''Racó de Rata, e l", a
Aranegui. 1996, 135; Barrachina i Llorens, 1998a; Barrachina i
Llorens, 1998b; Allepuz, 1999, 33-36; Barrachina i Llorens, 1999.
Esta siruat al costal oest del pla de Vilafamés, en l'extrem meridional del tossal d'En Bosc, que s' al-;a sobre el pas deis Estrets (283 m), a
15'3 km de la costa. Ellloc té bones condicions defensives. possibilita
un habita! arrecerat pels seus vessants S-SE i permet un bon control
visual de tot l'entom. L'altirud relativa és de 40 m. El seu estat de conservació és en general bo, jaque no ha estat parcel·lat ni cultivat, encara que ha estat objecte d'excavacions funives. La seua planta té fmma
ei·Iíptica, amb uns eixos de 62 x 48 mi una superficie de 3.000 m'. El
poblat esta envoltat per una muralla de planta ovalada i l'accés septentrional esta defensat per una gran torre. El sistema defensiu es completa amb bastions de planta rectangular adossats al parament i un fossat
exterior excavat a la roca situat en el costal nordoest. Els assentaments
visibles són el Tossal de la Balaguera i Velleretes i el més proxim és el
segon, siruat a 1' 8 km cap al sud. La via Augusta passa a 5'7 km cap a
I'ESE i el carní de la Barona a uns 3 km cap a I'ENE; el pas deis Estrets
sobre el qual s' al~a el jaciment és, al mateix temps, el punt per on desguassa tot el pla i una via de comunicació amb el corredor
d' Albocasser. El punt d' aiguada més proxim és el barranc de Moró, que
desemboca en el deis Estrets al peu de l jaciment, a 150 m cap al sud.
Barrachina i Llorens han realitzat diverses campanyes d'excavacions des de 1
'any 1990 en la zona SSE del jaciment sobre una
superfície de 18 x 9 m, on han posat al descobert un habitatge de
9'5 x 3'5 m amb dues habitacions i murs conservats fins a 1'50 m
d'al~aria, que dóna a un carrer parcialment enllosat i, possiblement,
a un carreró. En un /oculus excavat en la roca aparegué una mandíbula de porc senglar, la presencia de la qual possiblement respon a
un ritus fundacional. També es van trabar tres inhumacions infantils (Majó, 1996). Aquest habitatge presenta un sol n.ivell d'ocupació. En les campanyes de 1997-2000 s'ha excavat la zona on es
troba situada la torre, que és exempta i arn.ida 7' 4 m de diametre,
amb murs d' 1'75 m de grossaria, i conserva una al~aria maxima de
3'8 m. Les investigadores daten la seua ocupació entre el final del
segle
i la me itat de l'l, encara que no descatten que en alguna
altra zona de l'assentament es trobe un n.ive ll anterior. Entre les formes de la cerarn.ica iberica destaca la presencia d'alguns fragments
de calats. Hi ha també amfores púniques del tipus Mañá C-2 i ceramica grisa emporitana. Les ceramiques estudiades corresponen a les
dues primeres campanyes d'excavacions i a prospeccions anteriors.
En conjunt s'han estudiat 49 fragments ceramics. 34 procedents de
les excavacions i 15 de les prospeccions, que he reun.it en un sol quadre donada la seua escassesa y homgene'itata. Entre les cernmiques trobades en les excavacions hi ha fragments de campan.iana B, deis quals
l pertany a la forma Lamboglia 3a de la producció mitjana de Cales;
21 fragments de ceramka de parets fines, entre els quals hi ha una base
d'irrútació possiblement de la forma Mayet U; i 8 fragments damfora
ita.Jica, amb una vora del tipus Dressel 1A. En les publ.icacions de les
excavacions s'esmenta la treballa de fragments d'amfora deis úpus
Larnboglia 2 i Dressel 2-4 que no he pogut identificar. els materials procedents de les prospeccions són 15 fragments ceramics: 9 de camparuana B, 2 de parets fmes, ambla vora d' un gobelet que pot pertanyer
a la forma Mayet f, i 4 d'amfora. Un altre fragment de campan.iana B
es va trobar al plaque s'esten al peu del jaciment. Al vessant es es va
identificar un altre fragment devora d'amfora del tipus Dressel lA.
m
150
Producció
Forma
NMI
Dimensions
Figura
Nf
Camoaniana B
Lambo21ia 3a
1
B: 1
0
130. 1
15
Parets fmes
Ma •etl
1'!
V: 8'5
130. 3
Parets fines d'imitació
Mayet U
1''
B:.f2
Anúora
Drossel lA
2
V 16
:
22
130. 2
~-1
12
49
5
TOTAL
)
Fig. 130.- Ceramica del Racó de Rata (Vilafamés).
D'altra banda. potser que en aquest jaciment s'hagen trobat
els 2 asos republicans i la moneda hispanocartaginesa publicats
per Ripolles ( 1980, 88; 1982, 168) com a procedents del terme
municipal de Vilafamés.
En conjunt, els materials cerllnúcs d' in1portació -molt escassos,
tant en .les prospeccions com en les excavacions- poden datar-se
entre la meitat del segle 11 i el primer quart de 1 Hi destaca
'1.
l'absencia de campaniana A. Tot i que l'excavació es limita a un sol
habitatge i la torre, cal destacar la seua datació tardana, sense que
en el conjunt del jaciment s'hagen trobat fins ara materials anteriors. Les troballes posteriors de ceramiques italiques -inclosos
alguns fragments de campaniana trobats a )'interior de la tone
(Banac hina i Llorens, 1998b, 446)- no modifiquen aquesta datació.
85. Velleretes (Vilafamés)
30TYK497455.
S IAP.
Es localitza en una !loma situada en l'extrem SO del pla de
Vilafamés (260m), sobre el camí de les Useres, a 14' 1 km de la costa.
El lloc té unes lirn.itades condicions defensives, no petmet un habitat
arrecerat i possibilita un limitat control visual de l'entorn. L'altitud
relativa és de 10 m. No hi ha vestigis constructius. La zona esta parcel·lada i conreada. Encara que no poden precisar-se els seus límits,
sembla tractar-se d'un assentament molt petit. Els assentaments visibles són el Tossal de la Balaguera i el Racó de Rata i el més proxim
és el segon, situat a 1'8 km cap al nord. La via Augusta passa a 5'6
km cap l'ESE i e l camí de la Barona a 4 km. El punt d'aiguada més
proxim és el barranc de Moró, siruat a 0'5 km cap a J'est.
En una zona redu'ida del cim de la lloma es traben escassos
fragments de ceramica pertanyents a dos moments d 'ocupació:
iberic i medieval. Les ceramiques d'importació estan re presentades per un sol fragment de campaniana A que pot datar-se entre el
segle JI i la primera meitat de I'T.
[page-n-161]
6. EL CORREDOR DE BORRIOL
As
flrirta
86. El Tossal de 1' Assut (Borriol)
30TYK526381.
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana;
Col·lecció Museografica de Borriol; Museu de Vila-real; SIAP;
col·lecció de F. Esteve.
Senent. 1919, 48; Senent, 1920, 5; Senent, 1923, 621 ;
Bosch, 1923, 627; Porcar, 1933a, 491; Bayerri, 1948. 363-364;
Mateu y Llopis, 1951 a, 227-228 (HM 355); Fletcher i Alcácer,
1956. 150, 152 i 159: Martín Valls, 1967, 137; Fernández Nieto,
1968-69, 141; Gil-Mascarell, 1973, 34: Ripolles, 1980, 32;
Oliver, 1981, 212; Ripolles, 1982, 163; Babi1oni, 1984, 58;
Villaronga i Garrido, 1984; Doñate, 1991. 22; Villaronga, 1993,
63, núm. 172; Gimeno, 1993, 56; Arasa, s. u. "Tossal de
l' Assut, El", TIR K-30, 1993, 224; Arasa, s. u. "Tossal de
l'Assut, el", a Aranegui, 1996, 169; Arasa, 1997b, 1151;
Melchor, 1999; Esteve, en premsa.
Esta situat a la banda est del corredor de Borriol (292 m),
entre el barranc de la Mola i el riu de Borriol, a 7'3 km de la
costa. És una muntanya amada amb excel·lents condicions defensives a causa deis seus pronunciats pendents. Permet un habitat
arrecerat en el seu vessant meridional i un control visual limitar
a .1' esmentat corredor i al barranc de la Mola que segueix cap a
l'est. L'altitud relativa és de 40 m. El jaciment s'estén per la zona
s uperior, possiblement organitzat en terrasses i envoltat d'un
recinte murat de planta semicircular. L' aprofitament de la pedra
de la muntanya, l'erosió i les recerques furtives !' han destru"it en
bona part. Encara que no ha estat topografiat, sembla tractar-se
d'un assentament petit. L'assentament més proxim és el Tossalet
de les Forques, situat a 2'6 km cap al SO; no n'hi ha cap de visible. La via Augusta passa a 0'6 km cap al NE; seguint el barranc
de la Mola i a través del coll del Mancebo, situat a !'ESE del
jaciment, es pot accedir a la Plana, per on passa el Caminas. situat
a 4'7 km cap al SSE. Els punts d'aiguada més proxims són el
barranc de la Mola i sobretot el riu de Borriol, que flanquegen el
jaciment i estan situats a O' 1 km.
El jaciment fou donat a conéixer per Senent (1919 i 1920), que
esmenta la troballa de cerámica campaniana i "monedas ibéricas de las
llamadas Celsas y monedas romanas consulares". Posteriorrnent el
mateix Senent (1923) esmenta "terrissa iberica pintada barrejada amb
altre de campaniana negra. Trobades en aqueix lloc, conservem monedes autonomes de les anomenades de Celsa". Més endavant, Porcar
( 1933a) cita la troballa de "ceramica íbera acompanyada de qualques
fi'agments d'heJ.Ienística", així com d'una urna funeraria a 0'5 km del
jaciment. Ellloc fou reocupat en epoca tardoromana (Arasa, 1997b).
Yillaronga i García Garrido ( 1984) van publicar un tresoret
format per 62 monedes de bronze procedent d'una troballa fortu"ita efectuada feia anys possiblement en aquest jaciment. La seua
composició era la següent: 48 asos de Kelse, lO asos de Va/enria,
2 asos d'lltirta, 1 quadrant de C01·duba i 1 as roma; hi destaca
l'absencia d'encunyacions saguntines. Els autors el daten en els
primers decennis del segle I aC, el relacionen ambles guerres sertorianes i proposen una data d'ocultació en els anys 76175. D'altra
banda, Esteve (en premsa) esmenta la troballa d' 1 as de Casrulo,
1 as de Kelse i 1 quadrant de Corduba.
Ke/se
Va/enria
Cllsttdo
C01ri11ba
Roma
TOTAL
Quadrant
2
49
JO
1
TOTAL
2
49
JO
1
2
2
2
1
63
65
1
Entre les ceramiques arreplegades hi ha alguns fragments que
poden atribuir-se a una ocupació inicial en el Bronze Final-Ferro
Antic. Dos fragments de ceramica atica de vernís negre que poden
datar-se en els segles V-IV són l' únic testimoni de la seua ocupació en el període Jberic Pie. Els materials estudiats són 48 fragments de ceramica: 28 de vernís negre, 3 de de parets fines, 1 de
comuna, 1 de morter i 15 d'amfora.
De la ceramica de vernís negre hi ha 3 fragments de camparuana A i 25 de campaniana B. De campaniana A hi ha 1 exemplar
del bol Lamboglia 27a-b i 1 de la copa More! 68. Quant a la campaniana B, s'han pogut classificar 7 exemplars pertanyents a 3 formes: 1 de la patera Lamboglia 4b, 5 de la patera LanJboglia 5 i 1
de la copa Lamboglia 8a. D'altra banda, hi ha 4 fragments de base
decorats: 1 amb 8 canaletes concentriques i estríes, 1 amb 2 canaletes i estríes, l amb 2 canaletes i 1 amb 3 canaletes i un esgrafiat
iberic incomplet: -ji. Pel que fa a la resta de materials, hi ha 2
gobelets de parets fines d'imitació i forma indeterminada; 1 plata
de ceramica comuna de la forma Aguarod 2; 1 morter tarraconense; sengles vores fragmentades d'amfora Dressel lA i possiblement Dressel 1C i 1 fragment d' amfora Dressel 1 tarraconense.
Prod!Krió
Campaniana A
Campaniana 8
Patt~fwé!d'imit.rió
ConMJna
MMer
Ámfora
TOTAl.
forma
l.am ia 21a·b
booJ
MoreJ68
l.ambo~Jia lb
Lánlbo2lia 5
l.án>bo•Jia8a
lndmnuinada
lndmrminada
lndelenuinada
lndelermin:Mia
Jndctenninada
llldelenninado
lncklerminada
Aruarod2
T:lrr.I
Oressei iC
Dressell Tarr:>."\lfk'ns<
Nltl
1
t
1
j
1
Dimtlllioos
V: 18
V: 11
V: 24: 32: .U
V: 16
V: 16
B:n
B8
:
8:6.5
2
V: 1: B: J'4
1 V:30
1 V: 29
1
t•
?
1
1
6
Obwn1riolll
fi2Ura
131. 1
13J.l
13J. 3
I.IJ . .j.J
!JI. S
132. 1
2canaletes i e~ries
132.3
3canalms: ~rafit: ·/i. 132.4
132.2
Scanaletes i esuies
2canaletcs
132.5·6
lll.J
132.9
N
f
3
25
J
1
1
m.s
1)
48
La datació més amiga, en el segle II, ve donada perla copa More!
68 de campaniana A. La presencia majoritaria de campaniana B tardana entre la ceramica de vernís negre i d'altres produccions de semblant cronologia, com ara les amfores Dressel l C i Dressel 1 tarraconense, tot acompanyat d'abundants troballes monetáries, perrnet establir una datació prou baixa peral darrer momcnt de l'assentament,
que pot situar-se almenys en el primer quart del segle I aC. Segons
aquests materials, no és segur que l'ocultació del tresoret en els primers decennis d'aquest segle es corresponga amb el final de !'ocupació de l'assentament, que podría prolongar-se fins a rrútjan segle.
151
[page-n-162]
87. El Tossalet de les Forques (Borriol)
)
l.
l.
l.
(1
l.
Fig. 131.- Ceramica del Tossal de I'Assut (Borriol).
J
..J
30TYK508362.
Col-lecció Museografica de Borriol; Museu Arqueologic
Comarcal de la Plana Baixa-Borriana; SIAP.
Porcar. 1933a, 495; Porcar, 1933b. 85; Porcar, 1954, 229;
Ripolles. 1975, 191; Ripolles. 1980, 32: Gii-Mascarell i Aranegui,
1981, 59; Falomir i Salvador, 1981, 270-271 , fig. 8, 53; Oliver, 1981,
21 1-212; R.ipolles. 1982, 96: Babiloni, 1984, 58; Oliver, 1990b, 231232: Oliver, 1990-91, 176: Rouillard, 1991,398: Gimeno. 1993, 56;
Arasa, s. u. "Tossalet de les Forques, El", TIR K-30. 1993, 225:
Arasa, s. u. "Tossalet de les Forques, el", a Aranegui, 1996, 173;
Melchor, 1999; Allepuz, en premsa.
Esta situat a la banda est del corredor de Borriol (2 12 m), en
una petita altura aillada entre el riu de Borriol i la depressió de la
Coma, a 8' 8 km de la costa. El lloc té bones condicions defensives, amb un penden! abrupte sobre el riu i uns vessants més suaus
cap al SE, mentre que la visibilitat esta limitada en la part del
corredor. L'altitud relativa és de 10 m. L'assentament s'estén pel
vessant SE. arrecerat, per on devia organitzar-se en terrasses. El
jaciment es troba prou degradat a causa del cultiu, l'erosió i les
recerques furtives. Encara que no ha estat topografiat, sembla
tractar-se d'un assentament petit. L'assentament més proxim és el
Tossal de l' Assut. situat a 2'6 km cap al NE; no n' hi ha cap de
visible. La vía Augusta passa a 0' 6 km cap al NO; cap al SE, a través de la Coma i del col! de la Garrofera, s' accedeix a la Plana
seguint la senda de la Palla. El punt d' aiguada més proxirn és el
riu de Borriol, situat al peu del jaciment.
Fou donat a conéixer per Porcar ( 1933a), que esmenta la troballa en un petit sondeig que hi va realitzar el desembre del 1931 de
"un vas petit, campania". Aquest autor va excavar un fom iberic de
ceramica en les imrnediacions del jaciment. En 1981-82 Salvador i
Falomir (1 981) van realitzar-hi un sondeig en el qua! van posar al
descobert diverses estructures, on no es van trobar materials d' imp011aci6. Aranegui (Gil-Mascarell i Aranegui, 1981) va donar a
conéixer un fragment de copa jonia B3 conserva! al museu de
Borriana que pot datar-se cap al 550-530 (Oliver, 1990-91;
Rouillard, 1991). Alguns fragments de ceramica atica de vernís
negre conservats a la Col-lecció Museograti ca de Borriol, que poden
datar-se en els segles V-fY, i altres dos de guttus, un deis quals té la
forma d' un peu, que poden datar-se en el segle m, constaten la continultat en l'ocupació del jaciment fins a !'epoca iberoromana.
Recentment, Allepuz (en premsa) ha donat a conéixer alguns fragments de ceramica iberica amb decoració figurada en qué poden
identificar-se un peix, un guerrer armat amb una caetra i un possible
cavall.
\.
l.
Fig. 132.- Ceramica del Tossal de 1'Assut (Borriol).
152
Roma
TOTAL
As
Ouadrant
1
Victoria!
Arse
1
TOTAL
2
1
1
3
1
1
1
Pe! que fa a les troballes monetaries, Ripolles ( 1975) va publicar un victoriat republica. Al museu de Borriana es conserva un as
d'Arse. O' aquesta seca es coneix també la troballa d'un quadrant
per un particular de la població.
[page-n-163]
)
\
'
\~ \~
En total s'han esrudiat 56 fragments ceramics: 48 de vemís negre,
1 de parets fines i 5 d'amfora. Entre els ptimers hi ha 40 de camparuana A, 2 de campaniana B i 6 de pasta grisa. De campaniana A han
pogut identificar-se les següents formes: 6 exemplars del bol
Lamboglia 27, deis qua]s 2 són de la variant 27a-b; 1 de la copeta
La.mboglia 34 d'adscripció insegura; 3 del plat Lamboglia 36 i 2 de
la copa More! 68. A més hi ha 4 bases, 2 de les quals estan decorades:
1 amb 4 palmetes en disposició radial envoltades d'una orla d'estries
i l'altra amb una roseta de 8 petals. Els 2 fragments de campaniana B
són de la producció mitjana de Cales i un d'ells pot pertanyer a la
forma Sanmartí 166. Almenys 4 deis frdgments de campaniana de
pasta grisa pertanyen a una patera tal vegada de la forma Lamboglia
7. Finalment, hi ha un gobelet de parets fines de la forma Mayet TI i
5 fragments d'a.mfora campaniana de tipus indetenninat.
Aquests materials pe1meten confirmar l'ocupació del jaciment en
el segle TI. El victoriat proporciona la data més antiga, en el darrer
decenni del segle lll. Algunes formes de carnpanianaA poden datar-se
en la primera meitat del segle II, mentre que la ceramica de parets fines
i les altres troballes monetaries poden datar-se en els darrers decennis
d' aquest segle. Hi destaca l'escassesa de fragments d'amfora entre la
ceramica arreplegada. La manca de carnpaniana B tardana no permet
portar el final de la seua ocupació més enlla de la darreria del segle U.
\: \~
~
,,
~.
7.
1
\
10
._Jcm.
7. EL CORREDOR D'ALBOCÁSSER
Fig. 133.- Ceramica del Tossalet de les Forques (Bor riol).
Prodocrió
Vasos piastics
Campani31laA
Camp:miana 8
Pasta •risa
Pattts filli!S
Amfoo
TOTAL
forma
NMI
1
umboglia 27a-b 2
L.arnlx>_glia 27
4
DinKnsions
Ob!tn'Kionl
f'~ura
Gumu F9462
l.amboglia 34
l.amboi!lial6
MO
Indeterminada
Indeterminada
Sanm:!!IÍ 166
L:llllbo,lia 7
Mayctll
lndetem1inada
1
V 1<: 16
:
13ll·2
IH.J.6
1?
3
1
1?
1?
1
~T
V 10
:
8:6'2
8: 5'5
8: 4'4: 6
1/l bandes pintadts
IJJ. 7
1
33.8-9
IJl ll).ll
133. 12
1 ~.1
134. 2·3
-10
134.4
6
2
V: 22
V:8
134.5
1
1
5
17
~
88. Tírig
31 TBE522791.
Borrás, 1984.
Ellloc de la troballa esta situat en la mateixa població de Tírig
(460 m), a la banda est de la vall, a 26'2 km de la costa. Ellloc no
té condicions defensives ni permet un habitat arrecerat, pero es
troba un poc elevat sobre les millors terres de cultiu de la vall. Per
les condic.ions de la troballa no poden determinar-se l'extens.ió ni
les característiques del jaciment. L'assentament més proxim és el
Cormulló deis Moros, situat a 3'7 km cap al SO; no n'hi ha cap de
visible. El corredor de Tírig és una vía natural de comunicació en
direcció NNE-SSO. El punt d'aiguada més proxim és el barranc
Fondo, situat a 0'2 km cap a l'oest.
134.- Ceramica del Tossalet de les Forques (Borriol).
153
[page-n-164]
o
........
...
._Jcm.
Fig. 135.- Á.mfora de Tírig.
En obrir una trinxera de fonamentació al núm. 11 del carrer
de Sant Roe es van trobar diversos fragments de "ceramica
iberoromana", entre els quals hi havia una amfora italica que ha
pogut reconstruir-se quasi totalment i es conserva en aquest
domjcili. És del ti pus Dressel 1A, de procedencia campaniana,
amb una al~aria de 91 cm i un diametre de vora de 14 cm (fig.
135). Encara que segons els testimonis la troballa va aparéixer
ai'llada, possiblement penany a un petit assentament d'epoca
iberoromana, amb una datació entre la segona meitat del segle 11
i e l primer quart de 1'1.
89. El Cormulló del Moros (Aibocasser)
3JTBE501760.
Museu de la Valltorta; SIAP.
Bosch, 1924, 104; Barberá, 1.975b; Ripolles, 1975b, 191 ; Mateu
y Llopis, 1979, 130 (HM 1582); Oliver, 1978, 266; RipoUes, 1980,
3 1 i 108; Ripolles, 1982, 59 i 81: Gusi, 1982, 69; Mi ralles Sales,
1983, 14; Roca, 1985, 4 1; Oliver, 1986b, 63; Arasa, 1987b, 129;
Oliver, 1991a, 92; Gusi, Díaz i Oliver, 199 1, 99; Oliver, 1995c;
Arasa, 1995a; Arasa, s. u. "Cormulló deis Moros, el", a Aranegui,
1996, 62; Arasa, s. u. "Corrnulló deis Moros", TLR K/J-31, 1997, 66;
Arasa, 1997b, 1150; Espí, l borra i De Haro, 2000.
154
Ocupa un esperó rocós situat entre la desembocadura deis
barrancs Fondo i de la Valltona (440 m), a uns 26 km de la
costa. Té forma aproximadament triangular, esta oriental E-0
i presenta unes bones condicions defensives. L'únic accés per
l'oest esta protegit per un gran amuntegament de terra i pedres
de forma canica, possiblement una torre, que ha donat origen
al toponim amb que es coneix actualment el jaciment. La seua
visibilitat és molt limitada, ja que es troba a menor altura que
l'entorn. Segons Gusi, Díaz i Oliver (1991), les seues dimensions maximes són 95 x 20 m, amb una superfície aproximada
de 0'25/0'26 ha. Els treballs de planimetría efectuats per l'equip del Museu de la Valltorta han permes determinar que la
superfície és de 0'8 ha. L'assentament més proxim és Tírig,
situat a 3'7 km cap al NE; no n' hi ha cap de visible. El jaci ment esta situat entre els plans de Tírig id' Albocasser, en una
via natural de cornunicació en direcció NNE-SSO, a poc
menys d' 1 km del pas que permet travessar el barranc de la
Valltorta cap a l'est per la font d'En Bosc i a la vora d'on el
travessa la carretera actual; també, seguint la rambla de la
Morellana, en direcció N-NO, es comunica amb el corredor de
Catí. Els punts d'aiguada més proxims són els barrancs
esmentats, que envolten el jaciment.
El jaciment apareix esmentat en la carta de població de la
ve'ina localitat de Tírig l'any 1245 amb eltoponim "el Castellar
Gros" (Miralles Sales, 1978, 40); en l'actualitat, tot i que
aquest toponim s'ha repost en algunes publicacions, la denomi nació popular és el Cormulló deis Moros. Les primeres notícies publicades fan referencia a troballes soltes de monedes i
de ceramica campaniana amb esgrafiats iberics. Mateu va
publicar un denari republica que es conserva al SIP de la
Diputació de Valencia. Posteriorment, Ripolles ( 1975) va
donar a conéixer un quadrant d 'A rse i Barberá (.1975b) va
publicar dos fragments de campaniana B amb esgrafiats iberics. Anys després Oliver ( 1986b) va publicar un altre esgrafia!. Per les restes trobades, sembla existir una prime ra ocupació en I'Edat del Bronze i una reocupació tardoromana (Arasa,
1997b). Les restes constructives conservades són mínimes; cal
destacar el fet que diverses habitacions estan tallades en la
roca. El jaciment fou excavar pel grup local de " Misión
Rescate" en els anys setanta, quan es va n recuperar nombrases
peces de gran qualitat. El que ha quedat d'aquesta col·lecció,
donada al Museu de la Valltorta, ha estat estudiat per Oliver
( 1995c) i per mi (Arasa, 1995a). La resta deis materials estudiats procedeixen de prospeccions posteriors. En els darrers
anys el jaciment ha estat objecte d'excavacions furtives que
han destrossat part de la zona conservada. Des de l'any 1998
esta sent excavat per un equip del Museu de la Valltorta (Espí,
lborra i De Haro, 2000).
Pel que fa a les troballes monetaries, se'n coneixen 5: 1 denari roma, 1 as de Bilbilis, 1 as de Cnstulo i 2 quadrants d'Arse.
Denari
As · Ouadrant TOTAL
1
1
Bilbilis
2
Arse
1
Caswlo
Roma
1
1
1
1
TOTAL
2
2
2
5
[page-n-165]
Pnxlucrió
Camp.111ian•A
F
orma
l.ambodi>5fl
~)[1
~
DimtllSiOilS
V J2
:
Obsw~cions
2c;malms
ti
l.a~li•l7b
1
V1
: 6
136.3
l.ambO!!Iia27B
3
V lS: 27
:
1 S-1
36.
l.ambO!!Iia llr
1
V 10
:
l.a~lia.16
'
V:1.1
2
V 2'1
:
llorel68
1
V 12
;
l.amboglia JI
lnlk1~nninada
136.4
1/1 bondts oint.ldes 1
16.8
1.16. 9-10
1banda piolada
1 1
37.
l
36.
lnd1erminada
Grafol: ris
lnde1erminada
Campaniwa B
NF
1-~
Grnfit:-klll:a'!/·
141.5
2 tanalel": l01aL<
1
37.1
l.am~liala
.l
JS
gr.lp'S:grofir: tu
8: 1
2
l.ambO!!Iia2
l.am~lial
J
1tanaétl
1
31,3-4
1
1
31.5; 142.3
B9
:
Grafot tu
l.am~lia4b-
142. 1
2
2"'nalttes
138. 1
-2
8
5 tanalttes i e~ries 1
38.3-1
FWO
l.am~liaS
11
J rwal
:
L.lmbO!!Iia6
1
LambO!!Iial
1
'-- ----ji,
-
1
38.5-6: Jl9.
1.); 142.2
23'5; 15
lnde1erminada
V J2
:
B7
:
Grapa de plom
lc:>nalttes
Indeterminada
Gralit -lbolGrafot:-M·
140.3
142,4
J ranalttts i eslrits
lrldeterminada
Indeterminada
l.
l.
"''1
.
1
41.6
142, 5
40
Fig. 136.- Ceramica del Cormulló deis Moros {Aibocasscr).
139.4
Campaniaro
~lial
\
de paslaEri~
l.ambo2lia sn
1
\nde1erminada
\
B \1
:
Pares fines
Mayetll
1
V 10
:
)J2.6
1
Un•lkntori
Indeterminada
1
B 2'4
:
139,8
1
Comuna
V:!\
1 canaletes
139. 5
1<"'alctts
139.6
6
142.7
I\2U;uod4
1
Qlpes
l
V 3'3; 4'6
;
139, 7; 1 1 J
40.
Moner
Campania
2
V l4
:
1-10,2:142.8
Amfora
lthlira
\
Tasraronenst
lmilllcion.,de
1
l.amboglia 2
4
6
141. 1-4
4
ram1)31lian• B
TOTAL
l
47
88
En conjunt s' han estudia! 88 fragments i peces ceramiques, 1 amulet fal ·lic d 'os i 1 sonda de bronze (fig. 140, 4-5),
deis quals 53 peces i fragments i aquestes dues darreres peces
foren trobades en les excavacions de "Misión Rescate" í les
restants 35 s' han trobat en superfície. El material ceramic es
distribueix de la següent forma: 7 1 de vernís negre, l ungüentari, 3 de ceram ica comuna, 2 morters, 6 d'amfora i 4 imitacions de campaniana. Quant a la ceramica de vernís negre,
n'hi ha 25 de campaniana A (35'2%), 40 de campaniana B
(56'3%) i 6 de pasta grisa (8'4%). De campaniana A, la major
part pertany a la producció mitjana, excepte 4 fragments de la
forma Lamboglia 517 que pertanyen a la tardana. S'hi han
pogut classificar 12 fragments pertanyents a S formes: 2 del
plat Lamboglia 517; 5 del bol Lamboglia 27: 1 de la variant
27b, 3 de la 278 i l de la 27c; 2 del bol Lamboglia 31; 2 del
plat Lamboglia 36 i 1 de la copa More! 68. A més hi ha 3 frag ments, un de base decora! amb 2 canaletes i 2 amb esgrafiats:
tis i -]a/ka ? [- .
Fig. 137.- Ceramica del Cormulló deis Moros (Aibocasser ).
155
[page-n-166]
- o-
~
~
1
.
Fig. 138.- Ccrllmica del Cormulló deis Moros (Aibocllsser).
Fig. 140.- Ceramica del Cormulló deis Moros (Albociísser).
u
'l...
-
o
Fig. 139.- Ceramlca del Cormulló deis Moros (Aibocasser).
156
.J···
[S],
Fig. 141.- Ceramica del Cormulló deis Moros (Aibocasscr).
[page-n-167]
San.
-==--="""""'
-o=-~=--·-·
Fig. 142.· Ceramica del Cormulló deis Moros (Albocasser).
Producdó
fom1
a
V
B
H
11/V
CampanianaA
Lrunbo•lia 5/7
26
8'9
4'3
0'16
Campaniana B
Lamboglia 1
16
1
2
5'8
0'36
16
1_
)'2
5'3
0'33
7'6
8'2
s·~
0'71
7
s·~
4'5
o·~
0'67
Els allres productes ceramics presents són: 1 gobelet de parets
fines de la forma Mayet 11, 1 ungüentari, 2 o! pes i 1 plata del ti pus
Aguarod 4 de cerilmica comuna. 2 morters campanians, 1 fragment d'amfora tarraconense í 4 imitacions iberiques de la forma
Lamboglia 2.
Els materials estudiats poden datar-se en conjunt entre el
segle II i fins a la primera meitat de 1'!. Només un petit fragment de ceramica atica de vernís negre deu correspondre a una
primera fase d'ocupació en els segles V-IV, documentada també
mitjan¡;:ant un fragment d'urna d' orelletes trobat entre els materials d' una excavació furtiva. En conjunt, la vaixella del jaciment compta amb una presencia notable de cerlmlica de procedencia italica i una importan! dive rsitat de produccions i
tipus. Hi destaca l'escassesa de fragments amforics, només
documentats entre els materials de superfície. Entre les peces de
campaniana A, el bol Lamboglia 31 i la copa More! 68 proporcionen la data més antiga, en els dos primers ter~os del segle fl.
mentre que la patera Lamboglia 517 pot datar-se aproximadament cap al 125-50. Quant a la campaniana B, els productes tardans formen el conjunt majoritari entre les cerarniques d' importació i proporcionen una datació en el segle T. Les troballes
monetaries poden datar-se en la seua major part en aquesta
epoca, entre el darrer ter¡;: del segle 11 i la primera meitat de 1'1.
D'altra banda, la presencia d'utillatge metai·lic de procedencia
ititlica, com la sonda espatulada de bronze, i l'amulet fal·lic
d'os, de semblant adscripció cultural. indiquen -si més no- una
presencia destacada d ' utillatge i elements rituals romans. De
manera general, dones, l'ocupació d'aquest assentament pot
datar-se al llarg de tot el segle ]1 i fins a un moment avan9at del
segle 1 que pot situar-se cap al 75/50.
Larnboglia 3
5'7
5'~
5"7
0'61
18'6
6'~
3'3
0' 1
7
6'7
3'2
0'17
35
Campaniana dt
pa>la ~risa
.1'~
1 8 '~
Lamboglia 5
s·~
9'2
Lamboglia~
10'8
5'8
0'16
9'~
n
0'1.1
34'4
11'1
n
0'20
Larnboglia 2
9'1
~·1
5'3
0'57
4
5'5
0'51
1
0'4
H
4'7
o·.¡s
1
0'4
campania B
.12'6
10'6
lmilacions de
Lambo~lio 5/7
Campania
Moner
4
n
Q'.¡J
Quadrc amb les dimensions de les peces senceres.
La campaniana B conespon quasi en la seua totaUtat a la producció tardana; només un fragment indeterminat pe11any a la nútjana. S'hi
han pogut classificar 19 fragments pe¡tanyents a 7 fom1es: 3 de la copa
Lamboglia la: Lde la copa Lamboglia 2: 3 de La píxide Lamboglia 3,
un amb un esgrafia! iberic incís: ru; 2 de la patera Lamboglia 4b; 8 de
la patera Lamboglia 5; 1 del plat Lamboglia 6 i l de la patera
Lamboglia 7.A més hi ha 2 bases: una decorada amb 2 canaletes i l'altra amb 3 canaletes i estries; uns altres 2 fragments presenten sengles
gratits incomplets: -]bo {- í -]u{-. Quant a la can1paniana de pasta
grisa, ru ha un exemplar de cadascuna de les formes Lamboglia 2 i
Lamboglia 5n, a més d' una base decorada amb 7 canaletes.
90. El Mas de la Sémola (Albocasser )
31 TBE463746.
SIAP.
O liver, l986b, 64; Oliver, 199la, 92.
Esta situat als peus de les muntanyes que tanquen el pla
d' Albodsser pel NO (500 m), a uns 26 km de la costa. Es troba
en un pendent oriental cap al S-SE, un poc elevat sobre les
terres de cultiu, per la qual cosa té certa visibilitat sobre el seu
e ntorn. La zona no esta parcel·lada i apareix recoberta de vegetació; al peu del vessant hi ha parcel·les cultivades. Per les
seues caracterís tiques deu tractar-se d'un assentament molt
petit. Els assentaments visibles són el Mas de Sani Pere, la
Rourera, el Pou de Llobet i el Castellar i el més proxim és les
Forques, sítuat a 3'5 km cap al SE. El corredor d' Albocasser
conforma un camí natural en direcció NE-SO; el jaciment esta
situat molt prop del ca mí d ' Albocasser a Catí que segueix el
barranc de Sant M iquel. L'aigua és escassa en la zona; el
barranc de Sant Miquel esta situat a 0 '6 km cap al NE.
El jaciment fou Jocalitzat i prospectat iniciahnent per F.
Melia. Oliver (1986b) el va donar a conéixer en publicar un
esgrafia! iberic sobre ceramica. Es tracta d ' un assentament
altimperial, en e l qua! s' han trobat un fragment de ceramica
iberica i un altre de campaniana A corres ponent a una base
decorada amb una orla d' estries i amb un grafit iberic incís al
fons exterior: -]aiS[- (fig. 143). Tot i que e ls materials trobats
són mol! escassos, sembla que el Jloc degué ser ocupa! ini cial ment per un assentament iberic, almenys en un període que
pot situar-se de manera aproximada entre el segle TI i la primera meitat de 1' 1.
157
[page-n-168]
17
o~.c==-=~~~·cm .
Fig. 143.- Cera mica del Mas de la Sémola (AJbocasser),
91. Les Forques (Aibocasser)
31 TBE487722.
SJAP.
Oliver, 1986b, 64: Arasa, s. u. "Forques, les", a Aranegui,
1996, 76: Arasa, s. u. "Porques, Les", TIR K/J-31 , 1997, 81.
Ocupa el vessant meridional d'una liorna d'escassa altura
situada a l'est de la vall d' Albocasscr (560 m), a uns 26 km de la
costa. El lloc no té condicions defensives. esta oriental O-SO i permet un control visual només en aquesta direcció. La zona esta parcel·lada i conreada. Les característiques del lloc, la dispersió deis
fragments ceramics i llur importancia quantitativa permeten suposar que es tractava d'un assentament molt petit. Els assentaments
visibles són el Mas de Sant Pere, la Rourera i el Castellar i el més
proxim és el primer, situat a 1'9 km cap al SSO. El jaciment esta
situat a 0'9 km del camf d' Albocasser a Tfrig. L'aigua és escassa
e n la zona; el barranc del Bovalar esta situat a 0'6 km cap al SO.
L'any 1985, en el curs d' uns treballs de transformació agrfcola, va aparéixer un importan! lot de ceramica que fou arreplegat
per F. Melill i dcpositat al SIAP. En posteriors prospeccions he
pogut trobar alguns fragments ceramics més. Olí ver ( 1986b i
1991 a, 92) va donar a conéixcr el jaciment en un article en que va
publicar un esgratiat iberic sobre !'ansa d' una amfora iberica. El
material citat cornprcnia alguns fragrnents de campaniana A,
gobelets de parcts fines i amfores deis tipus Dressel lA i Dressel
26 entre les ceramiques roma nes, a més de clllats, amfores i pirhoi
entre les ibCriques, amb una c ronología del segle TI.
La ceramica d'importaeió i les imitacions representen, en conjunt,
a
una pan importan! del total de la vaixeU recuperada en el jaciment,
amb una quantitat inusual de gobelets de parets fines d'imitació. En
conjunt s'han estudia! 31 fragments ceri'imics: 4 de campaniana A. 16
de parets fines i 11 d'amfora. De campaniana A hi ha 2 peces del bol
Lan1boglia 27, una de les quals és de la variant 27a. Hi destaca
l'absencia de campaniana B. La cerllmica de parets fmes suposa la part
més importan! deis materials. amb un nombre míni m de 12 exemplars.
deis quals es conserva la base completa en la majoria deis casos, pero
no la vora. Tots foren trobats, junt a una llmfora Dressel lA. en una
mateixa zona, perla qual cosa devia tractar-se de la part d'un habitatge dedicada a magatzem o cuina. Quant a les amfores, hi ha un exemplar del ti pus Drcssel 1A tarraconense quasi sencer, a més de 2 vores
més i nornbrosos fragments de paret de procedencia italica.
L'escassesa de rnate rials i la seua relativa homogene'itat permet atribuir a l'assentament una curta ocupació. La presencia deis
gobelets de parets fines d'imitació i de J'amfora Dressel lA taiTaconense aconsella una datació e n la primera meitat del segle J.
158
Sea .
Fig. 144.- Ceramica de les Forques (Aibocasser ).
6=-=--···
Fig. 145.- Ceramica de les Forques (AJbocasser).
[page-n-169]
d'aiguada més proxim devia ser la mateixa Uacuna; la rambla
Carbonera esta situada a uns 0'8 km cap a l'oest.
f01111a
Mil
ÜIOloaniana A
lnde1erminada
Cam¡:xmiana 8
lndelemlinada
\F
1
1
Produrrió
Ámfom
TOTAL
Dre~~el
lA
3
fÍO!Jm
1
1
147. 1-2
5
13
15
2
0
~~==~~==~~5cm .
Fig. 146.- Ceramica de les Forq ues (Aibocasser).
Fig. 147.- Ceramica del Mas de la Bassa (Aibocasser ).
Producrió
Campaniana A
Forma
N~U
Lamboglia 27a
1
Dímensions
Fi2ura
:ll
V
1-1-l. 2
Lambo2lia 27
1
V: 26
lndclerminada
1
8:6'1
I.J4. 3
lndelenninada
12
8: 3' 1: 3'6: 3'9: 4:
144. 4-8: 145.
n:n:4'6:n
1·6
DrtsleiiA
2
V 16
:
145. 7: 1 2
46.
DresseiiA
l:l!raconcnsc
P:1re1s fines
1
V 14
:
TOTAL
El jaciment ha estat localitzat per F. Melia. Els materials
arqueologics són escassos. Entre la ceramica iberica hi ha una
vora de calat. Pel que fa a la d'importació, s'han estudia! 15 fragments ceramics: 1 de campaniana A, 1 de campaniana B i 13
d 'amfora, entre els quals hi ha 2 vores del tipus Dressel lA. Amb
aquests escassos materials pot aproximar-se una datació entre la
segona meítat del segle IJ i la primera de l' I.
146. 1
d'inlitació
Ámfora
NF
144. 1
4
16
11
18
31
92. El Mas de la Bassa (Aibocasscr)
30TYK542712.
SIAP.
Esta situat erunig del pla d' Albocasser (529 m), a 29 km de la
costa, prop de la zona endorreica anomenada la Llacuna. El lloc no té
condicions defensives per Lractar-se d'una zona plana. La zona que
ocupa esta parcel·lada i conreada. Les troballes ceramiques no són
molt nombroses i es troben disperses per una sola parcel·la, per la
qual cosa deu tractar-se d'un assentament petit. Els assentaments visibles són el Mas de Sant Pere, la Rourera. el Pou de Llobet, la Moleta
i el Castellar i el més proxim és el Mas de Bracet, situat a 2 km cap
al SSO. El jaciment esta situat gairebé en la crui'lla deis dos camins
que travessen la zona: el que segueix el corredor d' Albocasser cap al
NE i el que s'enfila pel corredor de la nunbla Carbonera en direcció
a Ares del Maestre cap al NO. L' aigua és escassa en la zona; el punt
93. El Pou de Llobet (Aibocasscr)
30TYK468706.
SI AP.
Arasa, 1995b; Arasa, I997b, l\50.
Esta situat en un contrafort de les muntanyes que tanquen el
pla d' Albocasser pe! SE (590 m), a 26'2 km de la costa. El jaciment ocupa una terrassa poc elevada, parcel-lada i en l'actualitat
erma. El lloc no té altres condicions defensives que la seua localització en alt, amb una altitud relativa de 40 m, no permet un
habita! arrecerat i compta amb una amplia visibilitat del corredor.
Encara que és poc conegut, per les seues característiques sembla
tractar-se d'un assentament petit. Els assentaments visibles són el
Mas de la Sémola. les Forques, el Mas de la Bassa, la Rom·era, el
Mas de Bracet i el Castellar i el més proxim és la Rourera, situat
a 0'7 Ion cap al SSE. El jaciment es troba prop del carni que
segueix el corredor d'Aibociisser. L'aigua és molt escassa en la
zona; el bananc de les Antones es troba a 0'6 km cap al NE.
El jaciment fou localitzat per F. Melia. Una Jticoteta excavació furtiva va posar al descobert fa alguns anys dues lllmties tardoromanes corresponents a la que sembla la fase més importan!
159
[page-n-170]
del jaciment (Arasa, 1995b i 1997b). En les meues prospeccions
vaig poder trobar dos petits fragments de cos d"amfora italica que
palesen !'existencia d'una primera fase d'ocupació en el període
lberic Final, entre el segle 11 i la primera meitat de J'T.
94. El Mas de Sant Pere (Albocasser)
31TBE479705.
Col-lecció de F. Meliii.
Esta situat en el vessant de les muntanyes que tanquen el pla
d' Albocasser pel SE (590 m). a 26 km de la costa. Ellloc no té altt·es
condicions defensives que la seua localització en alt, amb una altitud
relativa de 50 m, esta oriental cap a l'ONO i permet un extens control visual en aquesta direcció. La zona que ocupa esta parceJ.Iada i
conreada. Les troballes cerarniques són escasses i apareixen concentrades en un bancal, per la qua! cosa sernbla tractar-se d'un assentarnent molt petit. Els assentaments visibles són el Mas de la Sémola,
les Forques, el Mas de la Bassa, la Rourera i el Castellar i el més proxirn és la Rourera, situat a 0'9 km cap al SO. El jaciment esta situat
a uns 3 km cap a l'est de l'encreuament entre els carnins d'Albocasser
i d' Ares del Maestre. Els sorgiments d'aigua són abundants en la
zona; el barranc de les Antones esta situat a 0'4 km cap al SO.
Producrió
Forma
Campaniana A Lamboulia 31
Lambo~lia 36
Morel68
Indeterminada
TOTAL
N~U
1'
1
1
Dim~nsions
V: 19
Obsm·arions
Banda piOlada
Figura
NF
148. 1
B: 5"2
148. 2
B: 6
148. .l-4
9
3
9
)
.....= - = , . , ¡
1••
Fig. 148.- Ceramica del Mas de Sant Pere (Aibocasser).
El jaciment ha estat localitzat per F. Melia. Les 1roballes
ceramiques permeten determjnar ]'existencia d' una segona fase
d'ocupació en epoca altimperial. Els materials estudiats són 9
fragments de campaniana A. entre els quals hom pot identificar
almenys un exemplar de la patera Lamboglia 36, possiblement
1 del bol Lamboglia 31 amb decoració pintada i 1 copa de la
forma More! 68. Es tracta d' un conjunt ceramic prou homogeni
que pot datar-se en la primera meitat del segle Tl .
160
95. La Rourcra (Albocasser)
3 1TBE471700.
SlA P.
Está situat en un contrafort de les muntanyes que tanquen el
pla d' Albodtsser pel SE (700 m). a 26 km de la costa. El !loe té
bones condicions defensives. amb una altitud relativa de 160 m,
esta oriental a !'O-NO i permet un excel·lent control visual de tot
el corredor. La zona que ocupa esta parcel·lada i erma. Els materials no són molt nombrosos i es troben dispersos per una area
redu"ida, per la qua! cosa sembla lractar-se d' un petit assentament. Els assentaments visibles són el Mas de la Sémola, les
Forques, el Mas de la Bassa, el Mas de Sant Pere. el Pou de
Llobet, el Mas de Bracet i el Castellar i el més proxim és el Mas
de Sant Pere, situat a 0'7 km cap al NE. El jaciment es troba
prop del ca mí que segueix el corredor d' Albocasser. Els sorgiments d'aigua són abundants en la zona: a 0'6 km cap al NE es
troba el barrranc de les Antones.
El jaciment ha estat localitzat per F. Melia. Entre els materials arreplegats en superfície, que pareixen correspondre a un
assentament del període lberic Pie. hi ha un petit fragment
ceramic de campaniana 8 lardana, possiblement d'una patera
de la forma Lamboglia 5. Donada la diferencia cronológica que
hi ha entre aquesta pe~a i els materials iberics pot interpretarse que es tracta d' una reocupació de l'assentament en el període lberic Final, amb una datació aproximada en la primera
meitat del segle l.
96. La Moleta (Aibocasscr)
31 T.BE464687.
SIAP.
Gusi, Díaz i Oliver, 1991 ,99.
Esta situat en el vessat NO de la serra d'En Galzeran (819
m), sobre el pla d' Albocasser i encarat a l'eixida del corredor
de la rambla Carbonera, a 23 km de la costa. És una petita formació tabular orientada cap al NNO que s'al~a sobre el barranc
Fondo, en la partida de la Cal~ada. El !loe té unes excel·lents
condicions defensives. amb un sol accés pel SSE, pero la seua
visibilitat esta limitada al NNO. Gusi , Díaz i Oliver ( 1991) distingeixen dos recintes: el primer (A) té unes dimensions maximes de 62 x 31 m i una superfície de 0'20/0'21 ha: el segon (B)
té unes dimensions rnaxirnes de 75 x 31 m i una superfície de
0'23/0'24 ha. Part de la zona d'habitació. en la zona SSE. esta
parcel·lada i conreada. L'únic assentament visible és el Mas de
la Bassa i el més proxim és la Rourera, situat a 1'4 km cap al
NE. L'assentament controla el pas d' un camí que travessa en
direcció SO-NE la serra d' En Galzeran, passa perla seua vora
oest i segueix pe! corredor de la rambla Carbonera en direcció
NO. L' aigua és escassa en la zona; la font del Camí esta situada a 1'3 km cap al SSE.
El jaciment ha estat prospectat, entre al tres, per J. Cases, F.
Melia, J. Ll. Viciano i M. Díaz. La ceramica iberica és molt
abundant, pero en general no presenta característiques tardanes. Els materials d'importació són molt escassos; hi destaca el
fragment d' un recipient de pasta vítria púnic. D'epoca republicana només s'ha trobat un fragment de base de campaniana A
que pot datar-se de manera aproximada en el segle n. Per l'escassesa d' importacions no pot considerar-se segura la seua perduració en epoca iberoromana, ja que pot tractar-se d'una reocupació puntual.
[page-n-171]
97. El Mas de Bracet (Aibocasser)
30TYK534691.
Museu de la Valltorta.
Flors. 1999.
Esta situat al SO del pla d' Albocasser (520 m), a la banda
est de la rambla Carbonera. a 26 km de la costa. El jaciment
ocupa una zona de suaus ondulacions parcel-lades i conreades.
Amb posterioritat a l'any 1994 ha estat destru'lt quasi en la seua
totalitat per una extraccio d ' arids. No pot determinar-se, dones.
l'extensió de l'assentarnent, encara que possiblement era de
redu'ldes dirnensions i no devia estar fortifica!. Els assentaments
visibles són la Rourera, el Pou de Llobet i el Castellar, i el més
proxim és el Mas de la Bassa. situat a 2 km cap al NNE. Per trobar-se enmig del corredor, devia estar situat a la vara del camí
que el seguía cap a l'est. L'aigua és escassa en la zona: el punt
d'aiguada més proxim és la rambla Carbonera. que passa a O' S
km cap al NO.
El jaciment va ser localitzat per F. Melia quan ja ha vi a estat
destru'lt en bona part. L' any 1998 es va realitzar una campanya
de salvament dirigida per E. Flors en una franja situada al nord
de l'extracció, on va abrir 4 sondeigs, en un deis quals aparegué
part d'una habitació en que es podía distingir la porta, i en la
resta alguns murs pertanyents a altres estructures molt destru'ldes. Entre els materials trobats en aquesta habitació, e l conjunt
majoritari esta format per ceramica iberica feta a ma i a torn amb
alguns fragments d'amfora fenícia occidental que pot datar-se en
la primera meitat del segle VI. A aquesta primera fase s'associen
restes de fundició de bronze. Alguns fragments de ceramica altmedieval. als quals s'associen restes de fundició de ferro. permeten identificar una reocupació del lloc en aquesta epoca.
Barrejats amb la resta de materials es van trobar alguns fragments d'amfora itii1ica, possiblement d'un sol contenidor. Es
u·acta de \'única evidencia de l'ocupació dellloc en els segles nI aC, sense que puga determinar-se ni l'abast de l'ocupació ni si
hi va haver una continurtat entre aquesta fase i !'anterior.
98. El Castellar (la Torre d'En Besora)
30TYK500678.
SIAP; coJ.Iecció de J. Ll. Viciano.
Arasa, 1994, 204-206. fig. 4.
Esta situat al cim del contrafort septentrional de la serra
Esparreguera (878 m), que s'al9a entre els corredors d' Atzeneta
i d'Aibociisser, a 27 km de la costa. El jaciment ocupa la cresta
de la muntanya i esta molt destru·it per una reocupació altmedieval i l' aprofitament agrícola. Els pronunciats pendents proporcionen al lloc unes excel·lents condicions defensives i la
seua altura permet un ampli control visual. L'altitud relativa és
s uperior als 400 m sobre la rambla Carbonera i als 300 per
!'ONO. Per les característiques del lloc i per la dispersió i la
quantitat de les troballes sembla tractar-se d ' un assentament
petit. Els assentaments visibles són el Mas de la Sémola. les
Forques, el Mas de la Bassa, el Mas de Sant Pere, la Rourera, el
Pou de Llobet i el Mas de Bracet i el més proxim és el darrer,
situat a 3 '7 km cap al NE. El ca mí que segueix el corredor
d' Albociisser passa a 1'5 km cap al SE; al NE de l'assentament
un collet permet la comunicació entre e ls corredors
d' Albocasser id' Atzeneta. El punt d 'aiguada més proxim és la
Fontanella, situada a O' 5 km cap al NO.
Segarra (1931 , 135) va identificar aquest lloc amb el Castellar que apareix en el document de venda del Castell de Cuila
a I'Orde del Temple per Guillem d'Anglesola en 1303: " ... in
locis uocatis uillar de canes et del castellar", reducció que sembla encertada (Forcada, 1990, 32, nota 62). D'altra banda, el
1345 apareix en la documentació una Bassa del Castellar
(Mi ralles Porcar, J 985, 25). El jaciment fou prospectat inicialment per J. U. Yiciano i ha estat donat a conéixer en un breu
estudi sobre la romanització a 1' Alt Maestrat (A rasa, 1994). Les
restes trobades corresponen a tres períodes d'ocupació: Bronze
Final-Ferro Antic. iberic i medieval. Les estructures visibles,
que han donat nom al jaciroent, pertanyen a l'ocupació islamica. La ceramita iberica és escassa; hi destaquen 1 vora de ciílat
i 1 de tenalla del ti pus 1.2.1. 1. de Mata i Bonet ( 1992). Les ceramiques d'importació són igualment escasses.
NF
N~U
Dimtnsions
Caml)llniana A
Lambo~lia 27
1
V: 30
Amforn
lnde1cmúnada
1
6
2
10
Producció
Forma
TOTAL
-
o
...,
Fi2U1'11
1~9.
1
4
_Jcm.
Fig. 149.- Ceramica del Castellar (la Torre d'En Besora).
Els materials estudiats són 1O fragments ceramics: 4 de campaniana A, entre ells una vora del bol Lamboglia 27, i 6 fragroents
de cos d'amfora. Amb la inseguretat que imposa l'escassesa de
materials. l'ocupació de l'assentament pot datar-se de manera
aproximada en el segle JI.
99. El Tossalet de la Valera (Atzeneta)
30TYK407533.
SIAP.
Arasa, 1994, 204-207; Arasa, s. u. 'Tossalet de la Valera, el",
a Aranegui, 1996, 174.
Esta situat en un petit cim (520 m) de la serra del Bovalar que
separa els corredors d' Atzeneta i de la rambla Carbonera, sobre el pas
del Collado per on passa el ca.mí de les Useres i !'actual carretera, a
26 km de la costa. Ellloc presenta unes bones condicions defensives
a causa deis seus pronunciats pendents i permet un control visual deis
accessos al coll des del barranc del Collado, cap al SE, i de tot el pla
d' Atzeneta cap al nord. L'altitud relativa és de 110 m. La zona esta
aterrassada i conreada en part i ha sofert importants transformacions.
Encara que el jaciment no ha estat topografiat, sembla tractar-se d'un
assentament petit. L'únic assentament visible és el Tossal de la
Balaguera, situat a una distancia excessiva, 15'2 km cap al SE, i el
més proxiro és el Racó de Rata, situat a 10'7 km cap al SE; tanmateix, en realitat el més proxim és el Castell (Atzeneta), siruat a 2'5 km
cap a l'oest i fora de l'area d'esrudi (Arasa, 1994, 206-207). El carrú
més prox.im és el que uneix les localitats de les Useres i Atzeneta, que
passa a 0'2 km cap a J'est. E l punt d'aiguada més proxim és la font
del Mestre, situada a 1'4 km cap al SSE.
161
[page-n-172]
El jaciment fou localitzat per M. Díaz i ha estat prospectat
també per E. Grangel. Ha estat dona! a conéixer en un breu
estudi sobre la romanització a J' Alt Maestral (Arasa, 1994). Les
restes cer1uniques, escasses en general. s' estenen pel petit
altipla superior i pels vessants E-SE en dues terrasses, on es troben els indicis d'ocupació corresponents al període l beric Final,
consistents en algunes vores de calats, fragments decorats amb
motius vegetals i ceramica grisa emporitana. Les transformacions agrícoles i la construcció d'algunes casetes han fet desaparéxier quasi per complet les restes constructives; només es
conserva un tram d ' un mur possiblement iberic al vessant sud.
Entre les ceramiques arreplegades n'hi ha de fetes a ma que
poden pertanyer a una pri mera ocupació en I' Edat del Bronze.
També hi ha escasses restes d'una ocupació d' epoca altimperial
i, més abundants, de l'Edat Mitjana.
Les ceramiques d' importació són molt escasses. Els materials estudiats són 9 fragments ceramics: 2 de campaniana A,
1 fragment de parets fines i 6 d'amfora italica, entre ells 1
d'ansa. Tot i que les restes trobades són molt escasses, l'ocupació de l'assentament pot datar-se de manera aproximada en
el segle ll.
diada per Untermann (1990) í sembla procedir d'aquest jaciment. Grangel ha realitzat quau·e campanyes d'excavacions en el
jaciment al llarg deis anys 1990-94, en l'extrem NO, sobre el
camí d'accés, i en l'altipla superior, els resultats de les quals no
han estat encara publicats. Posteriorment, Clausell ( 1995) ha
donat a conéixer alguns fragments de ceramica fenícia, majoritariament d'amfora.
Produttió
Forma
~MI
CampanianaA
~lia23
1
Lamboglia2&
l
Lamboglia 45
1
Oil!fmcions
Figura
Nf
1 1
50.
V 18:20
:
150.2-3
8:4"7
lndttermin:lda
TOTAL
Dimtnsions
1 ~
50.
150.5
4palmttes i estries
S
8
4
8. LA DEPRESSIÓ DE L' ALCORA
100. El Tossalet de Montmira (I'Alcora)
30TYK382422.
SIAP; Museu de Vila-real; Museu Arqueologic Comarcal de
la Plana Baixa-Borriana; coJ.Jecció de F. Esteve.
Untermann, J990, MLH lll, 2, 554-555, F.2.2.1; Olí ver, 199091. 175; Grangel, Ulloa i Giménez, 1990-91; Rouillard, 1991,
402-403; Arasa, s. u. "Tossalet de Montmira, El", TIR K-30, 1993.
225; Clausell, 1995, 96-97; Arasa, s. u. "Tossalet de Montrnira,
el", a Aranegui, 1996, 173-174.
Es troba en un petit cim situar a la banda esquerra del riu de
1' Alcora (352 m). a 23 km de la costa. El !loe ocupa una posició
estrategica. jaque controla el camí de penetració cap a !'interior
que segueix aquest riu, amb una visibilitat limitada al seu curs.
Presenta unes exceJ.Ients condicions defensives, puix esta a"lllat i
els seues vessants tenen un fort pendent. L'altitud relativa és de 50
m. L'assentament ocupa l'altipla del tossalet, oriental NO-SE;
només és possible un habita! arrecerat pels vessants S-SE. Encara
que no ha estat topografiat, sembla tractar-se d' un assentament de
grandaria rnitjana. La parceJ.Iació i el cultiu l'han arrasat en part.
L'assentament més proxim és la Moratella, sit:uat a 3'2 km cap al
SE; no n' h.i ha cap de visible. Ellloc esta situat a la vara del camí
deis Bandejats que puja cap a !'interior per Llucena del Cid. El
punt d'aiguada més proxim és l'esmentat riu, que es troba a 0'2 km
cap al SO.
El jaciment fou localitzat per Porcar. Posteriorment, Doñate
va arreplegar alguns materials. entre els quals bi ha alguns fragments de ceramica atíca de figures roges i de vernís negre que
han estat estudiats per Rouillard ( 1991) i poden datar-se cap al
450-350. Oliver (1990-91) esrnenta diversos fragments de ceramica atica que data al final del segle V. J. Ll. Viciano va trobar
un fragment de ceramica grega de figures negres. Meseguer i
Fletcher ( 1981. 209. nota 4) es menten una i nscripció iberica proceden! de 1' Alcora, sobre una barreta de basalt, que ha estat es tu-
162
L.
_,Jcm.
Fig. I SO.- Ceramica del Tossalet de Montmira (l'Alcora).
Els materials estudiats són 8 fragments de campaniana A. S'hi
han pogut classificar 4 fragments pertanyents a 3 formes: 1 plat de
peix de la forma Lamboglia 23. 2 copes de la forma Lamboglia 28
i l gwtus amb el bec en forma de cap d'animal de la forma
Lamboglia 45 (F 8 173 ?). A més hi ha una base decorada amb 4
pafmetes i estríes. D'altra banda, es coneix un petit fragment de
cos d'amfora púnicoebussitana de tipología imprecisa. També es
coneix una trobaffa monetaria: J. U. Viciano es va trobar un as
forrat i fragmentar possiblement iberic.
En conjunt, la ceramica d' importació és escassa i les formes presents de campaniana A són antigues, particularment el
guuus i el plat de peix. D'altra banda, no s'han trobat fragments d'amfora italica, de campaniana B ni de ceramica de
parets fines. Amb aquests elements, la data d'abandonament de
l' assentament pot situar-se entre el final del segle lil i el principi del U.
[page-n-173]
101. La Moratella (1' Alcora)
30TYK403398.
Museu de Ceramica de 1' Alcora.
Esta situat en l'altipla format per un antic meandre del riu de
1 Alcora (180m), que forma una petita illa, a 19'8 km de la costa.
'
Ellloc té bones condicions defensives per !robar-se envoltat pel vell
meandre i el llit actual del riu. pero la visibilitat esta molt lim.itada
a causa de la proximitat de les vores del riu. L'altitud relativa és
inferior a 5 m. El jacimeor esta parcel·lat, no conserva estructures
visibles i esta prou arrasat a causa del cultiu; en els punts més alts
floreja el conglomera! natural qLte forma la base de l'altipla. Encara
que no ha estat topogratiat, pot considerar-se un assentament de
grandaria mitjana. L'únic assentament visible és Montnegre i el més
mta, situat a 0'5 km cap al SE. El camí deis Bandejats que
proxim S<
puja en direcció NO passa a 0'2 km cap al SO. L'aprovisionament
d'aigua pot fer-se en el mateix riu de 1'Alcora.
El jaciment ha estat localitzat per E. Grangel. En les prospeccions hem pogut !robar alguns fragments de ceramica d'importació, entre els quals n' hi ha un de vora d' una copa atica de vernis
negre que assenyala el moment més antic d 'ocupació en els segles
V-IV. Entre la ceramica iberica hi ha alguns fragments de vora de
tenalla deltipus A 1.2.1. de Mata i Bonet (1992).
Camp:1nianaA
lndrtenninada
Forma
1
C3n1p3niana 8
l.ambol!lial
1
Oimrnsiool
8:8
8:6
V: 28
Producrió
~~11
Plata apoda
1
lndetemlinada
1
P.ln.'tlfi(l(ld'irr.itrió
lndtl
1
Ámfora
Dmsti iA
1
TOTAL
Obsrrraciom
2cana1eles
Íl!)J/3
NF
151. 1
l
151.3
151.1
J canaletes i c;rries
151.4
4
1
51.5
V: 14
1
1
51.6
6
6
13
Els materials estudiats són 13 fragments ceramics: 2 de camparuana A, 4 de campaniana B. 1 de ceramica de parets fines d' imitació
i 6 d'amfora. De campaniana A hi ha un fragment de base decorada
amb 2 canaletes concentriques. Pel que fa a la campaniana B, hi ha 1
fragment de base de la copa Lamboglia 2. 2 d'una mateixa plata apoda
i 1 base decorada amb 3 canaletes concentriques i una orla d'estries.
L' únic fragment de ceramica de parets tines és d'imitació. Per últim,
entre els d'amfora hi ha una vora del tipus Dressel 1A. Encara que els
materials són escassos, penneten conñnnar l'ocupació de l'assenta'
ment entre el segle 11 i possiblement el primer quart de 1 1.
102. Santa (1' Alcora)
30TYK405404.
Museu de Ceramica de 1' Alcora.
Arasa, s. u. "Santa", TlR K-30, 1993, 202; Arasa, s. u.
"Santa", a Aranegui, 1996, 151; Arasa, 1997b, 1151.
Es troba en una petita altura situada enmig d'una zona de terreny
ondulat ( 190 m), a 5 km del riu de )'Alcora i a 19'4 km de la costa.
El lloc no té condicions defensives ni esta arrecerat, pero permet un
cert control visual, sobretot en el sector meridional. La zona per on
s'estén el jaciment esta parcel·lada i conreada. L'ocupació continuada i les transformacions agrícoles l'han arrasa! practicament, perla
qual cosa resulta molt difícil calcular l'extensió del jaciment en
epoca iberica. L'únic assentament visible és Montnegre i el més prOxim és la Moratella, situat a 0' 5 km cap al NO. El lloc esta situat en
J'encreuament del canú de Santa amb el deis Bandejats, que puja en
direcció NO cap a !'interior. El punt d' aiguada més proxim és )'esmental riu, que es troba a 0'5 km cap al NNO.
El lloc és esmentat per Valcárcel ( 1852) com un importan! jaciment roma que segueix ocupa! al Baix l mperi (Arasa, 1997b), pero
l'ocupació iberica només ha pogut confirmar-se recentment. Alguns
fragments d'una copa de cerámica atica de vemís negre assenyalen
el moment més antic d'ocupació en els segles V-N. Entre la ceramica iberica hi ha una vora de calat. Les cerarniques altmedievals
assenyalen la tercera fase d'ocupació. Un sol fragment de campaniana A pem1et confurnar la seua ocupació almenys en el segle D.
o·
103. Montnegre (Borriol)
l.
Fig. ISl.- Ceramica de la Moratella (I'AJcora).
30TY K461 377.
SJAP; Col·lecció de S. Climent.
Porcar, 1933b, 84; Esteve, 1942, 35-36; Bayerri, 1948, 367368; Porcar, 1954, 229; Gil-Mascarell, 1971, 11 8- 126; Gusi, Díaz
i Oliver, 1991, 97; Gimeno, 1993, 56; Arasa, s. u. "Montnegre", a
Aranegui, 1996, 109; Arasa, 1997b, 1151.
Esta situat en un contrafort apuntat de la serra de les Conteses
(340m), sobre el barranc de Batxina i a 13'8 km de la costa. Ellloc
perrnet un control visual deis plans de Moró i presenta unes bones
condicions defensives, amb un sol accés pel SE i uns vessants amb
pendents pronunciats. L'altitud relativa és de 120m. Esta oriental
cap al NO i pennet un habita! aJTecerat en el vessant SO, per on s'estén el jaciment, que es troba parcel·lat i actualment em1. Esta prou
arrasat a causa de l'erosió natural, de les transformacions agrícoles i
de les excavacions furtives. Compta amb un ún.ic accés pel SE: possiblement esta va protegit per una torre per aquest costal i per un mur
perimetral. Per les condicions del te1reny, devia estar organitzat al
voltant d'un carrer central. Gusi, Díaz i O Ji ver ( 1991) en donen unes
dimensions maximes de 115 x 22 m, amb una superfície aproximada de 0'23/0'24 h. Als peus del jaciment hi ha una segona zona
arqueologica (240m), a 0'6 km cap al NO i a 100m per davall, a la
vora dreta de l'esmentat barranc i prop de la Font de la Palomera, ja
163
[page-n-174]
en elterme municipal de Sant .loan de Moró, actualment parcel·lada
i conreada (30TYK457381 ). Els assentaments visibles són la
Moratella i Santa i el més proxim és el Tossalet de les Forques, situat
a 5 km cap a I'ESE. a l'altra banda del corredor de Borriol. El punt
d'aiguada més proxim és la font esmentada. situada al peu de la
muntanya a 0'5 km cap al NO. al barranc de Batxina.
El jaciment fou donat a conéixer per Porcar ( 1933b). Este ve
( 1942) esmenta la treballa d'una mmtia de forma i característiques
desconegudes, a més d' una moneda del Baix Tmperi. La troballa
d'alguns fragments d'amfores africanes tardanes confirma la reocupació del lloc eo epoca tardoromana (Arasa, 1997b). Un fragment de cerarnica atica de vernís negre permet determinar !'existencia d' una primera fase d'ocupació en els segles V-IV. En
general, els materials són escassos. En la zona arqueologica de la
Font de la Palomera, on també apareixen escasses ceram.iques d'epoca imperial, els materials són mes abundants; entre les ceramiques iberiques hi ha diverses vores de calats.
Prodm
'tió
Campaniana A
Forma
Lambo•lia 27
NMI Oimensions Observadons
1''
Lambo•lia 1
6
(,
V: 20
1
Lambo~lia 7
1
7
2 canaletes
\~
'~
152.6
1'?
Lambo~.lia 8
152, 1
1
Lambo21ia 5
Rosm
B:6
1
Lambo•lia 3
)
N
F
8: 5'5
lndetemtinad.a
Campaniana B
Fi2ura
Els materials trobats en la ~ona proxima a la Font de la
Palomera són 24 fragments ceramics: 7 de vernís negre, 1 de morter, 1 de parets fines d'imitació i 16 de d'amfora. De ceramica de
vernís negre n' hi ha 2 de campaniana A i 5 de campaniana B; !'única forma reconeguda és una patera de campaniana B de la forma
Lamboglia 5. Entre els d'amfora hi ha una vora possiblement del
ti pus Dressel 1C. El morter és de ti pus tatTaconense.
Encara que els materials ceram.ics són escassos, el jacirnent
degué estar ocupat en el segle 11 i almenys fins al primer quart de 1' 1.
152.3
V:30
152.4
V: 15
152,2
B: 6;8; 1
2
lndetemúnada
152. 1·9
10
\l/
1
Pasta grisa
Lamboglia 5
1
Parets fines
tndetenninada
1
8:4
152. 10
1
Pare~ finesd'imnació
Indeterminada
1
8:4
152. 11
1
Comuna
lndctemtinada
lmitacions de
Lamboglia la
1
V 12
:
153. 1
Lamboglia 36
1
V 26
:
153.2
B: 5
153. 3
campaniana
152.5
1
Indeterminada
TOTAL
11
Fig. 152.- Ceramica de Montncgrc (Borriol).
3
23
Els materials estudiats són 23 fragments cerlunics: 17 de ceramica de vemís negre, l de parets fmes i 1 altre d'im.itació, l fragment
de ceram.ica comuna i 2 im.itacions de formes de campaniana en
ceriínuca iberica. La ceram.ica de vernís negre es distribueix de la
següent forma: 6 fragments de campaniana A, 1O de can1pan.iana B
i 1 de pasta grisa. De campaniana A hi ha un exemplar dubtós del bol
Lamboglia 27 i una base decorada amb una roseta de 8 petals. Els de
campaniana B penanyen majoritluiament a la producció tardana; hl
ha 1 exemplar de cadascuna de les següents fonnes: Lamboglia 1, 3,
5 i 8; l altre pot correspondre a una patera de la forma Lamboglia 7.
El fragment de campaniana de pasta grisa pot classificar-se també
amb dubtes com de la forma Lamboglia 7. Quant a les imitacions de
campaniana, hl ha 1 copa de la forma Lamboglia la en pasta grisa i
l plat de la forma Lamboglia 36 en ceramica iberica.
Prod•crió
forma
N~II
C:unpaninnaA
lndttenninada
1
C:unp3lliana B
I.arubo¡lia 5
1
Par~~ fines d'imiooó
lnd~~emtinada
1
8:4
AmfO!:l
Moner
OreSS
1?
V 15
:
Tarr:tronenst
1
V: J.!
TOTAL
164
_Jcm.
5
ligur>
1
53.5
1
53.6
5
1
15
153.7
\lJ
l.
NI'
)3.
1 4
DilnflllÍOns
,,
1
2
14
L
_l
Fig. 153.· Ceramica de Montnegre (Borriol).
[page-n-175]
9. LES TROBALLES SUBMARINES
1. E l Barranc d 'Aiguaoliva (Vinaros)
Museu de Vinaros: col·leccions particulars.
Fernández Izquierdo. 1980. 137- 143: Oliver, 1987-88, 205212: Ramos. 1992, 175; Fernández Izquierdo, 1992. 159- 160:
Oliver. 1996a, 205: Arasa. s. u. ''Vinaros'', TIR K/J-31. 1997. 170.
Les troballcs amforiques s'han efectual en ducs zoncs: e l
Roquer, situat entre el port de Vinaro i la desembocadura del
barranc d ' Aiguaoliva. i la que se sillla enfront d'aquest darrer (fig.
154). La zona de les troballes s'estén entre els 150 i els 200m de
la costa, a una profunditat de 5-8 m. El fons esta formal pcr
roquers i bancs d'arena. En tena no es coneixen troballes arqueologiques.
El jaciment fou estudia! inicialment per Femández Izquierdo
( 1980). Oliver (1987-88) va afegir algunes troballes, i posteriorrnent
Ramos ( 1992) ha fet un recull general de materials publicant la reJació deis tipus presents i els percentatges corresponents sobre un total
de 27 peces. Destaca la presencia de sengles amfores púniqucs deis
tipus Mañá A i C. Els materials italics d'epoca republicana estan formats per 2 amfores grecoitaliques, 2 del tipus Dressel lA, 1 Orcsscl
1 i 1 Lamboglia 2. La resta esta formada majoritariament pcr amfores altimperials i per una escassa proporció d'amfores baiximperials.
La importancia quantitativa de les troballes no denota una gran
activitat; més bé sembla correspondre a un lloc utilitzat de manera
esporadica com a zona de desembarcament. Algunes troballcs poden
indicar una activitat inicial en epoca prcromana; l'activitat, pero,
augmenta en el segle Il i potser pedura en els primers decennis de 1' 1.
e
Fig. 154.- Troballes submarines i fondej adors (els números es corresponen amb el llistat de j aciments submarins).
2. Les Roques de la Ba rbada (Benicarló)
Museu de Benicarló; SIAP: col·leccions particulars.
Fernández Izquierdo, 1980, 143-151: Oliver. 1987-88. 205212: O liver, 1990-91 , 178; Fernández Izquierdo, 1990-91;
Femándcz Izquierdo, 1991: Ramos, 1992; Femández Izquierdo,
1992, 160; Meseguer, 1992, 67-69; García-Mauriño, 1993, 101 ,
núm. 6-8, fig. 5; Oliver, 1996a, 205; Arasa, s. u. " Roques de la
Barbada. les", a Aranegui. 1996, 138; Arasa, s. u. "Roques de la
Barbada, Les", T IR K/J-3 1, 1997, 131: Arasa. 1997b, 1149;
Manyanós i Olaria. 1999. 136-137.
Esta situat enfront de la desembocadura del riu Sec. en una
zona paral·lela a la costa que ocupa uns 100m de llargaria per 250
m mar endi ns. amb una fondaria entre 4 i 10m. El fons esta formal pcr unes alineacions rocoses paraJ.Ieles a la costa anomenades "forces", que actuen de barrcrcs i formen al sud de l riu Sec
una mena de cala on se situa el port de Benicarló: el fct que la línia
de costa quedas de 2 a 3 m més avall fa uns 2000 anys, refor~aria
aquesta siruació privilegiada. En terra no es coneixen troballes
arqueologiques. En aquesta zona són molt freqüents les troballes
amforiques que, amb una gran diversitat tipologica i cronologica.
permeten confirmar !'existencia d' un fondejador amb una !larga
duració. Aixo no obstant, la major freqüencia d'alguns tipus d'amfores i d'altres troballes pot indicar !'existencia d'algun derelicte.
L'estudi més complet ha estat realitzat per Ramos ( 1992) amb
materials proccdents de troballes a'JIIades fetes per particulars, de
les quals s'han descartat els fragmcnts indeterminats. Sobre un
total de 176 peces estudiadcs. els materials preromans suposen el
2'4%. La pc~a més antiga és un coll d 'ámfora massaliota de la
forma 1 de Py, amb una datació cap al 500. Hi ha també 2 fragments d'amfores púniques dcltipus Mañá A i 1 del tipus Mañá B.
Els materials italics d'epoca republicana suposen el 30'2%, amb
14 colls d'amfores grecoitaliques, una d 'elles ambla llctra grega
delta incisa; 23 peces senceres i colls del ti pus Dressel 1A; 3 fragments corresponents al coll deis ti pus Dressel 18 i 1C; i 1O fragments de coll i cos del tipus Lamboglia 2. Hi ha també 2 vores
d'amfores púniques del ti pus Maña C-2 ( 1'2%). La resta deis
materials amforics és d'epoca altirnperial (41 %) i baiximperial
(25%). S' han trobat també uns altres objectes meta l·lics, corn ara
4 ceps de plom, diversos cascos de bronze i de ferro del tipus
Montefortí i algunes planxes de plom.
Els cascos foren donats a conéixer per Oliver ( 1987-88) i, posteriorment. Quesada ( 1992) i García-Mauriño ( 1993) els han
inclos en cls seus estudis sobre aquest tipus d'elms a la Península
Iberica. Es tracta de dos exemplars de bronze i un de len·o. i d' un
bloc formal per diversos cascos de ferro i concrecions marines que
encara no han estat estudiats. Aquest autor classifica els dos de
bronze. millor conservais, en els sublipus Ia i l b, amb una datació
entre el final del segle 111 i el principi del Il. Per a Oliver, la seua
presencia pot trobar explicació en la hipotesi que es tracte d' una
ofrena per la victoria deis romans sobre els cartaginesos en la
batalla naval de les hoques de I'Ebrc (vegeu V.2.2.). El context
formal pel material amforic permet una datació en els segles JJ-1;
els cascos, pero, poden ser anteriors. No és segura, pero sí possible, la seua pertinen~a a un derelicte.
Es tracta d' un tipus de cascos molt estes per Europa des del
segle IV. Sobre la seua procedencia, hi ha dos corrcnts d'opinió
entre els investigadors: uns els consideren d'origen etrusc ¡ altres
berica: Garcíad' origen celta. Són freqüents a la Península T
Mauriño en comptabilitza 75 exemplars, amb una difusió majoritariament mcditerrania. La seua presencia pot explicar-se per diverses raons: comer~. mercenaris, iruitació indígena i tropes romanes.
165
[page-n-176]
La seua cronología s'estén entre els segles IV (Pozo Moro) i I aC
(Quintana Redonda i La Caridad). Entre els paral·lels més proxims
als exemplars estudiats figura I'esmentat de Quintana Redonda
(Soria), de la primera meitat del segle I aC (Raddatz, 1969. 164165 i 242-243, Taf. 98; Blech, a Nünnerich-Asmus, 1993. 269-270,
Taf. 32b; García-Mauriño. 1993, 115-1 18, núm. 40). Un segon
exemplar que pot datar-se en un context del primer quart del segle
I aC, que García-Mauriño inclou en el seu subtipus le, és el de La
Caridad (Caminreal, Tero!) (Vicente et alii, 1991, 112).
En general, encara que la presencia d'alguns exemplars més
entics puga explicar-se a través del comerr; i deis mercenaris, cal
recordar que aquest tipus de cascos foren usats pels soldats
romans que servien, des del final del segle 111, a Hispania (Rusell,
1975, 17). La inseguretat en la datació de molts exemplars i els
contextos tardorepublicans d'altres permeten relacionar una part
impottant d'aquests ambla presencia militar romana. La perduració del subtipus la, el més antic, fins al segle 1 aC (Quintana
Redonda), mostra la dificultar de datar aquests cascos exclusivament segons criteris tipologics. La seua presencia deu anar Higada, en bona patt, a la de l'exercit roma, i la seua datació deu estendre's fonamentalment entre els segles 11 i J. En aquest context
poden situar-se els exemplars de Benicarló,ja que les amfores trobades assenyalen aquest període com el de maxima activitat del
lloc d'ancoratge.
D'altra banda, l'aparició de cascos en llocs d'ancoratge i en
derelictes és un fet relati vament freqüent; entre aquests darrers en
trobem, per exemple, en els d' Albenga (Lamboglia, 1952. 183187, fig. 39-40; 1964, fig. 7-9) i Spargi (Lamboglia, 1971, 2 102 11; Pallarés, 1986, 98), i, més proxim, en el de les Sorres Vlll al
litoral catala (Izquierdo i Solías, 1991 ). En aquest sentir, la presencia de cascos i d'armes en general ha estat ulilitzada com a argument per a plantejar la hipotesi de !'existencia de soldats en les
naus per a la seua defensa front a la piratería (Gianfrotta, 198 1).
Aquestes troballes proven !'existencia d'un fondejador en activitat almenys des del final del segle VI. L'activitat comercial d'aquest lloc experimenta un importan! auge durant el segle 11 i s'estén
'
almenys durant la primera meitat de 1 1. Aquest lloc pot posar-se en
relació directa amb els assentaments proxims del Puig de la Nau, la
Tossa i el Poaig, situats a menys de 7 km, i deu haver estar també el
lloc d'entrada de les importacions que es troben en altres proxims,
com el Perengil, el Puig de la Misericordia, la Curolla (Cervera del
Maestre), la Picossa, el Mas d' Aragó i la Curolla (Xert). Perla seua
situació, deu haver estat també el principal IJoc d'entrada de les
impoltacions que seguien la ruta de la rambla de Cervera cap a les
terres muntanyenques deis Potts i el Maestral terolenc.
tants i no apareixen concentrades en una zona, per la qual cosa no
pot parlar-se amb seguretat d'una área de desembarcament. Aixo
no obstant, la presencia propera del Tossalet i Capicorp i més
allunyada d'altres del corredor d' Alcala com el Corral Blanc,
Alió. la Séquia de Lava, el Castell d' Alcala, A !cala de Xivert, el
Palau. Regalfarí i el Maset, amb materials d'importació deis
segles II-J, pennet suposar l'existencia d' un fondejador en aquesta zona, tal vegada en relació amb el de la Torre de la Sal.
4. La Torre de la Sal (Cabanes)
SIAP.
Wagner, 1978; Fernández Izquierdo, 1980; Fernández
Izquierdo, 1986; Fernández Izquierdo, 1988a, 170-172;
Fernández Izquierdo, 1992, 160; Arasa, s. u. "Torre de la Sal, la",
a Aranegui. 1996, 166; Arasa. s. u. "Torre de la Sal. La", TfR KJJ31, 1997, 157.
Les restes submarines existents en el tram de la costa immediat a l'assentament homonim foren prospectades inicialment per
Wagner (1978) i, des de 1979, van ser objecte d'excavacions per
Fernandez Izquierdo (1980, 1986 i 1988a), sense que s'hi hagen
trobat indicis de cap derelicte. En conjunt, els materials trobats
són nombrases amfores i alguns ceps de plom.
Entre les amfores hi ha un primer grup de grecoitaliques tardanes o de transició, recobertes en el seu interior per una capa de
resina, una de les quals presenta una estampilla en la palt superior
de !'ansa. Un segon grup, el més nombrós, pertany al tipus
Dressel LA, un exemplar del qua! presenta un grafit incís en el
llavi: C. CA V. El tercer grup correspon al ti pus Lamboglia 2, un
exemplar del qua! presenta una estampilla en el Jlavi: GA/1. Deis
tipus Dressel 1B i IC s'esmenten alguns exemplars. El segon grup
és el de les produccions púniques. Entre els tipus minoritaris hi ha
una l\mfora de Cos.
De manera general, el material amforic trobat en les excavacions submarines és semblant al recuperar en les excavacions de
l'assentament, amb una datació entre el final del segle Ul/principi
del 11 i l' inici de 1'1 i el seujloruit en la segona meitat del segle 11.
5. La platja de Morro de Gos (Orpesa)
Fernández Izquierdo, 1980, 169- 171; Arasa, s. u. "Orpesa",
TIR K/J-3 1, 1997, 114.
Fernández Izquierdo ( 1980) va donar a conéixer la troballa
d'amfores Dressel IC i Lamboglia 2 en la costa entre aquest petit
cap i l'assentament de la Torre de la Sal, situat a 5 km cap al nord.
La datació d'aquestes troballes pot situar-se des del final del segle
11 i fins al tercer quart del segle l.
3. Alcossebre (Alcala de Xivert)
Fernández Izquierdo, 1980, 151-1 53; Ramos, 1992, J75;
Fernández Izquierdo, 1992, 160; Arasa, s. u. "Tossalet, El", TIR
K/J-31, 1997, 162.
Femández Izquierdo ( 1980) assenyala la u·oballa d'una amfora i d ' un cep a !'altura de la platja del Moro d' Alcossebre i, més
cap al s ud, a !'altura de Capicorp, enfront de la desembocadura del
riu de les Coves. Posteriorment, Ramos ( 1992) publica un inventari de 5 peces procedents d' Alcossebre, totes d'epoca imperial.
En la costa, a !'altura de la roca del Moro, es troba cerl\mica iberica i escoria de ferro. En aquesta zona també es coneix la troballa d' un fragment de ceramica fenícia.
El material esme ntat és una l\mfora incompleta de Cnidos, que
pot datar-se entre la darreria del segle 111 i el principi del U, i un
cep de plom d ' amplia datació. Aquestes troballes són poc impor-
166
6. La platja de la "Conxa" (Orpesa)
Col·lecció de F. Esteve.
Villaronga, 1984, 21-23 i 33; Villaronga, 1993, 33, núm. 36;
Arasa, s. u. "Orpesa", a Aranegui, 1996, 115; Arasa, s. u.
"Orpesa", TIR K/J-31, 1997, 114; Esteve, 2001,37-49.
En la decada deis seixanta es va trobar en un punt indeterminat
d'aquesta platja un tresor de monedes formant un bloc, possiblement
perque es conservaven dins d'una bossa. Estava compost de dracmes
emporitanes, la major part d'imitació, de les quals un lot de 25 es conserva en la coJ.Iecció de F. Esteve i la resta va dispersar-se. En conjunt el fom1aven més de 200 monedes. Villaronga va poder estudiar
el Iot majoritari que el formaven 175 peces. Es tractava de 42 dracmes emporitanes, 3 iberitzants amb llegenda grega, 40 d'estil iberic i
90 dracmes iberiques. La seua datació pot situar-se entre la darreria
[page-n-177]
del segle m i el principi del II, en !'epoca de la conquesta romana. La
seua troballa pot relacionar-se amb la freqüentació de la platja per
raons comercials, tal vegada per !'existencia d'un derelicte.
7. L'OIIa (Bcnicassim)
Fe rná ndez Izquierdo, 1980, 171-173; Fernández Izquierdo,
1992, 160.
En la costa de Beniciissim s'han trobat algunes amfores deis ti pus
Dressel lA i 1B i Lamboglia 2. Per les característiques dellloc, podría
tractar-se simple ment d'una zona de refugi, si tenim en compte la dispersió de les troballes i el fet que no es coneix en terra amb seguretat
un lloc que haja pogut servir de fondejador. Els assentame nts iberics
més prox_ims no pareixen presentar una fase tardana desenvolupada:
l'ocupació del Mas del Pi pot arribar fins a l'inici del segle 11.
8. Benafeli (Almassora)
SfAP.
Wagne r, 1978; Fernández Izquierdo, 1980; Ramos, Wagner i
Femández, 1984; Femández Izquie rdo, 1985; Femández Izquierdo,
1988b. ll 8; Femández Izquierdo, 1992, 160; Femández Izquierdo,
J995b, 125 i 128, fig. 3, 5; Arasa, s. u. "Benafeli", a Aranegui, 1996,
39; Arasa, s. u. "Benafeli", TIR K/J-3 1, 1997, 47-48.
A la platja de Benafeli, situada al sud del port de Castelló,
s'han trobat algunes iimfores grecoitaliques, Dressel 1C,
Lamboglia 2 i de Brindisi, juntament amb un fragment de calat,
que deuen correspondre a un fondejador en activitat des d'epoca
tardorepublicana fins al Baix lmperi. Les alteracions de la costa en
aquesta zona no han pennés trobar restes arqueologiques en terra.
9. E l Calamó (Borriana)
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Ribera, 1982, 3 1; Ramos. Wagner i Fernández Izquie rdo,
1991; Arasa, s. u. "Calamó, el", a Aranegui, 1996, 44; Arasa,
1997b. 115 1-11 52; Aras a. 2000b. 107.
Ribera (1982) va publicar un fragment d'iimfora fenícia trobat a
la desembocadura del Millars. Posteriorment, Ramos, Wagner i
Femández Izquierdo ( 199 1) esmenten la troballa d' amfores grecoitiiliques, Dressel 1A i Lamboglia 2, amb una datació general en els
segles 11-I que es correspon arnb el materials trobats a l'assentament.
10. La Torre d'Onda (Borriana)
Museu Arqueologic Comarcal de la Plana Baixa-Borriana.
Sarthou, 1913-15, 775; Peris, 1.931, 8-1 0; Roca y Alcayde,
1932, 32 i 42-43; Rull, 1943 [1967], 38; Fletcher i Alcácer, 1956,
143, 152, 154 i 160; Utrilla, 1964, 10- 11; Utrilla, 1965, 13-1 5;
Mesado, 1973b, 267; Fernández Izquierdo, 1980, 185- 186;
Ramos, Wagner i Fernández, 1991. 33 i 39-40, fig. 5-6, 8 , D, E;
Fernández Izq uierdo, 1992, 160.
Les troballes submarines són escasses en el litoral immediat
al jaciment per les dificultats inherents a la proximitat del port
de Borriana. En operacions de dragatge a principi de segle es
van !robar al mateix port 2 ~mfores, la fotografía de les quals
reprodueix Sarthou ( 191 3- 15, 777); es tracia d'una ~mfora itiilica del ti pus Dressel 1A i d'una púnica del ti pus C2. Del primer
ti pus es va trobar un coll del tipus Dressel l A al sud de la Torre
d' Onda, mentre que del segon hom va trobar un segon exemplar
a uns 400 m de la costa.
11. La Gola de l'Estany (Nules)
Wagne r, 1980; Felip i Vicent, 1991 , 20.
A la zona costera de Nules es coneix la troballa d'iimfores,
entre les quals hi ha un exemplar del tipus Dressel l B, a més
d' una a1tra púnica del ti pus Mañá C2. La Gola de l'Estany era utilitzada encara en el segle XVI per les naus berberisques per abastir-se d'aigua dol¡;a. Possiblement I'aparició d'amfores correspon
al seu aprofitament des d'epoca romana, també com a zona d'ancoratge per a 1' intercanvi comercial.
12. Els Columbrets (Castelló de la Plana)
Pascual, 1975b; Fernández Izquie rdo, 1995b; Arasa, s. u.
"llles Columbretes", a Aranegui, 1996, 88.
A !'interior de !'lila Gran o Montcoljbre, en el port natural formar pel criite r volciinjc conegut com "Port Tofiño", s'ha trobat un
grup de quau·e exemplars de calats incomplets i sense decoració
juntament amb alguns fragme nts d'amfores del tipus Dressel 1
(Fernández Izquierdo, 1995b). Aquestes troballes proveo la freqüentació del lloc, possiblement com a !loe de refugi per a la
navegació de cabotatge, en els segles 11-l.
167
[page-n-178]
[page-n-179]
VIII. ESTUDI DELS ASSENTAMENTS
A panir d'un intens treball de recollida d'infonnació i de prospecció he pogut elaborar un invemari de 220 jaciments i troballes
arqueologiques d'epoca ibCrica. A grans trcts, la seua disrribueió per
tot el territori és prou regular, encara que hi ha algunes zones amb una
menor densitat, probablement a causa d'una menor intensitat en els
treballs de prospecció. L'aparició deis asscntaments ibCrics al llarg
del scglc Vi, en diversos casos sobre nivclls del Ferro Antic (Oiiver,
1990-9 1; 1992-93), segueix una evolució molt semblant a la d'altres
zones proximes (Gusi i Oliver, 1986; Olivcr, 1989b). En general. els
oppida ocupen els cims que en vol ten les planes litorals i els corredors
imeriors. així com les muntanycs a'ílladcs que en comptades ocasions
s'alcen enmig d'aquests. La scua distribució, dones, adopta un carneter pcritcric respecte a les millors terres de cultiu i s'estén per les
vores de les serres i massissos que les envoltcn, amb un marcat carllcter dc!cnsiu i de control del territori. Són aquests els asscntamcnts
més impo•tants, als quals cal afcgir els pocs casos situats a la vora de
la mar. Aixo no obstant, la rcvisió de velles troballes i les noves prospeccions han pennes comprovar la importancia d' un altrc tipus d'assentaments. d'una altra categoria en la jerarquía del poblament formada per pctits assentaments situats en llomes, vessants i pla.
Del total de 220 jaciments ibCrics inventariats, 100 (45'4%) es
poden incloure amb seguretat en el període lberic Final (fig. 10).
D'aquests, 97 poden considerar-se amb prou seguretat assentamems i 6 són troballes de localitnció concreta desconeguda.
Assentamcnt.s: 1.2.3,4,5.6. 7.8.9.12. 13.14.15. 1 17.18. 19,21.
6.
22.23.24.25. 26.27.28.29.30.3 1.32.33.34.35.36.37.38.39.40.41.
42.43.44.45.46.47.48,49,50.5 1.52,53.54.55.58, 59.60,6 1. 63,64,
65.66.67.68.69. 70. 71, 72. 73. 74. 75.76. 77. 78. 79.80.81.82. 83.84.
85.86.87.88.89.90.91.92.93.94.95.96.97.98.99. 100. 101.102.103
lroballcs de localització concreta desconcguda: 10. 11 , 20. 56. 57. 62
L'estudi deis assentaments ocupats en epoca iberoromana permet oferir una visió de l'estat del poblament iberic en els segles
11-1. en el període final d'aquesta cultura. La utilització de materials romans com a element discriminador en el conjunt de jaciments iberics permet determinar-ne la datació i fer un estudi del
territori en aquest període. Es tracta. dones, d'un grup prou homogeni en que es dóna un ampli marge de contemporaneltat. L'estudi
sobre aspectes com ara la dispersió i la jerarquía troba així major
justificació i resulta més significatiu.
En l'estudi deis assentaments comen9aré amb l'aniUisi de les relacions entre el medi ambient físic i l'habitat (distribució, localització,
cotes sobre el niveU del mar i aprofitament deis recursos hídrics);
seguiré amb les seues característiques (superficie. estructures defensives, visibilitat, dispersió, jerarquització i funcionalitat); a continuació
tmctaré de l'estructum poblacional i el control del territori. pera acabar amb una valoració del desenvolupament del poblament en la zona.
l. MEDI AMBIENT FÍSIC 1 HÁBITAT
L'elecció d' un lloc detenninat pera rassentament depén de diferents factors. nonnalment interrelacionats: geogr;¡fics, economics.
defensius, sociopolítics. etc. Els llocs es trien pera satisfer les necessitats col·lectives. Pe! que fa als factors geografics, en general hom
tria llocs no massa elevats que requereixen un esfor9 menor i no
estan molt allunyats de les ten·es de conreu. Els que estan situats en
altura exerceixen un major control del territori circumdant i tenen
m.ajor visibilitat. Aquest sembla el cas deis oppida de major antiguitat que. en molts casos. es constitueixen en Jlocs centrals d'un terri·
tori d'extensió variable. En el cas deis assentaments que no ocupen
altu res, el lloc triat sol estar protegit del ve m del nord i oriental a 1'est
o a migdia; el mateix s'observa en les zones d'habitació deis jaciments situats en altura. Alguns llocs acompleixen al mateix temps un
paper de control d'un camí natural o de passos determinats
Les característiques geom01fologiques de la regió estudiada permeten veure que no es tracta d'una zona homogenia, sino que presenta uns acusats contrasts definits per l 'alteman~a entre planes litorals i corredors interiors i serralades i massissos. De manera general
hom pot observar que el poblament iberoroma s'agrupa al voltant
d'aquestes planes i corredors i se situa tant en les vores de les serres
i massissos que les delimiten comen les zones més baixes de !'interior d'aquests. Aquest fet denota !'existencia d'una clara tendencia a
retecció de llocs proxims als espais oberts. amb pendents poc pronunciats. els quals reuncixen condicions especialment favorables per
a l'habitat: penneten l'elecció d'cmpla~aments amb condieions
defensives, són proxims a les terres de cultiu i de pastura, tcnen a l'abast recursos forestals i solen tenir rnés faci ll'aprovisionament d'aigua. Aquesta disposició s'ha observa!, per exernple, en els casos de
les valls deis rius Jiloca i Huerva (Burillo, 1980. 255-257).
169
[page-n-180]
La proximitat d'una area de cultiu és un deis factors determinants a 1' hora de triar ellloc de 1' assentament. El conreu esta condicional per altres factors com són la topografía, els sois, el clima
i els recursos hídrics. Les principals iirees de cultiu se situen en les
zones de deposits de materials quaternaris: corredors interiors i
planes litarais, vessants i valls deis rius i barrancs. La qualitat deis
sois varia segons les zones: en els peus de muntanya hi ha una
major proporció d'arenes i, per tant, una menor capacitar de retenció d'aigua i de materies organiques, perla qua) cosa són zones de
baix rendiment que s'aprofiten exclusivament pera cereals; en els
plans hi ha una major proporció de llims, perla qua! cosa són més
aptes peral cultiu intensiu. El clima mediterrani de la zona permet
el cultiu de cereals en hivern (blat, ordi), d'especies frutals variades (pomes, prunes, figues), de verdures, etc, tot i que la regularitat de les collites depén deis estiatges i de les gelades.
En relació amb la topografía de la zona ocupada es troba la
visibilitat que proporciona l'elecció de llocs en altura. La tendencia a ocupar espais oberts, proxims als corredors interiors i les planes litarais, garanteix un ampli control visual que varia en relació
amb la cota de l'assentament i la seua ubicació orografica. Al
mateix temps, J'elecció de cotes altes possibilita la intervisibilitat
deis assentaments situats en una mateixa unitat paisatgística.
Un tercer factor determ.inant és el de les comunicacions. El
tra~at de vies naturals en sentit NE-SO seguint els corredors interiors i les planes litorals, així com d'altres en sentit SE-NO que
segueixen els cursos d'alguns rius i barrancs, agrupa nombrosos
assentaments que es distribueixen en formacions allargades
seguint aquests eixos. La seua distribució pemtet així establir la
importancia de les vies de comunicació.
l.l. DISTRmUCIÓ
En l'estudi de la distribució seguiré la mateixa divisió en unitats paisatgístiques utilitzada en l'inventari de jaciments. De
manera general, la seua distribució és prou regular per tot el territori, amb algunes zones de menor densitat i altres practicament
sense jaciments, fet que en part deu trobar explicació en la manca
de prospeccions. Quant als trets generals de distribució territorial,
destaca el seu agrupament en conjunts que es corresponen amb
les unitats paisatgístiques al llarg deis tres grans eixos longitudinals en que es pot dividir el territori: les planes litorals i els corredors de les Coves de Vinroma i d' Albocasser. Pel que fa als assentaments, la major concentració es dóna en el corredor central, amb
28 assentaments (28'8%); segueix la Plana de Castelló i zones
muntanyoses proxirnes amb 24 (24'7%). Tots dos reuneixen 52
assentaments (53'6%), més de la meitat del total.
El J!la de Vinar os: 9 assentaments.
El corredor d' Alcala de Xivert: 8 assentaments i 2 troballes de local.ització concreta desconeguda.
La Ribera de Cabanes: 1O assentaments i 1 treball a de localització
concreta desconeguda.
La l'lana de CasteU 24 assentaments.
ó:
El corredor de les Coves de Vinroma: 28 assentaments i 3 troballes
de tocatització concreta desconeguda.
El corredor de Borr iol: 2 assentaments.
El corredor d ' Albocasser : 12 assentaments.
La depressió de 1'Alcora: 4 assentaments.
170
E l p la de Vina ros: en aquest pla litoral i en la zona de
relleu s uau situada a l'oest, al voltant de la rambla de Cervera,
es coneixen un total de 10 jaciments iberics. Segueixen ocupats els mateixos empla~aments que en el període lberic Pie,
sense a penes canvis. La principal diferencia és l'abandonament de l'important poblat del Puig de la Nau en el segle IV.
Un procés semblant experimenten altres assentarnents fortificats en altura com el Puig de la Misericordia i la Picossa, amb
la diferencia que aquests tornen a ser ocupats en el segle 1
1.
Uns altres com la Tossa Alta i el Mas d ' Aragó, amb materials
deis segles V-IV, no es coneixen suficientment com per a
determinar si fins a l'ocupació iberoromana hi ha continu"ltat
o un hiatus ocupacional. En el cas del Poaig, amb materials
del Ferro Antic, sembla més segur el seu abandonament fins a
l'ocupació iberoromana. A la Curolla, el més apartat de les
vies de comunicació, sembla més segura la continuYtat des del
segle 1V fins al ll. Els empla~aments nous són dos: el
Perengil, possiblement del segle liT, i el Puig de la Nau, del
segle II, situat als peus de l'anteriorment esmentat amb el
mateix toponim. També és probable la continuHat del Castell
de Cervera del Maestre, on s'han trobat importacions gregues
deis segles V-IV i ceramica iberica tardamt.
E l corredor d ' A!cala de Xivert: deis 16 jaciments i troballes
coneguts en aquesta zona, 10 (62'5%) poden datar-se en epoca
iberoromana. Hi destaca la presencia d'assemaments en altura fortificats del període Jberic Antic, com els Barrancs i la Mallada de
Teixó, que no presenten materials posteriors. Les recents excavacions al Castell de Xivert han permes trabar ceramiques que
demostren la practica continu"itat en l'ocupació des del Ferro Antic
fins a I'Jberic Final. Altres assentaments de característiques semblants, com el Castell de Polpís, no han proporcional materials
que permeten fer precisions cronologiques. La resta són les necropolis del Camp, el Mas i la Solivella, aquesta pertanyent a l'Iberic
Antic. Entre els assentarnents iberoromans l'únic situat en altura,
possiblement fortifica!, és el Castell de Xivert. Hi ha un primer
grup formal per notícies antigues que no han pogut ser confirmades: el Corral del Roio i Polpís. Deis assentaments restants, només
un sembla tenir certa importancia i continui"tat des del segle VI: el
Palau. Altres 5 són petits assentaments situats en el pla o en vessant: Alió, el Corral Blanc, la Séquia de Lava, el Maset i
Regalfarí, deis quals sembla que tots menys el Maset són de nova
creació. En la mateixa població d' Alcala de Xivert s'han trobat
restes que poden correspondre a una necropolis d'aquesta epoca.
La Riber a de Cabanes: es coneixen 27 jaciments i notícies arqueologiques, 11 (40'7%) deis quals corresponen al
període lberic Final. El poblament esta ben repartir en tota la
seua extensió, amb diversos assentaments fortificats en altura.
Un d'aquests, la Torrassa, no presenta ceramiques posteriors al
segle VI. Uns al tres, com el Castell d' Albalat, a penes han proporcional materials i no en tenim referencies cronologiques.
Di verses necropolis es daten en els períodes Iberic Antic i Pie,
com la Palava, les Torres i les de les finques de Tarrega,
Pitarch, el Confit i la Senieta. Una serie de petits jaciments
com Ribavaques, dos del barranc de Miravet, Orpesa la Vella i
els Quarts, no han proporciona! materials que puguen datar-se.
Al nord de la rambla de Sant Miquel es troba el poblat en altura de l Tossalet, ocupar des del segle VI. En la costa, a la platja
de Morro de Gos, un possible fondejador relacionat amb !'anterior jaciment, no s'ha tro bat ceramica posterio r al segle VI.
Prop de la desembocadura de l'esrnentada rambla. a Capicorp,
[page-n-181]
hi ha notícies de troballes que no han pogut confirmar-se. Al
sud, destaca el poblat fortifica! deis Pasquals, ocupat almenys
des del segle V. En la costa es troba I'extens assentament de la
Torre de la Sal, amb ceriimiques del segle VI, que possiblement
continua ocupa! sense interrupció fins al segle l. Seguint un
camí que puja cap al Pla de 1' Are es !roben e ls assentaments
del Bordissal, aquest possiblement de nova creació en el segle
11. e l Tancat i el Campello, aquest ja ocupat almenys des dels
segles Y-JV. A l'extre m sud d'aquesta plana trobem seng les
assentaments en altura poc coneguts pero ocupats en e l període lberic Final: el Castell d'Orpesa i la Punta de les Llanees.
La Plana de Castelló: es coneixen 4 1 jaciments, en 24
(58'5%) deis quals s' han trobat evidencies d'ocupació en epoca
iberoromana. En general s'observa la continuHat en l'ocupació,
amb escasses excepcions. La resta de jaciments on no s'han trobat
materials deis segles 11-1 són poc importants, en la seua majar part
notícies de jaciments desapareguts, com la necrópolis del Quadro.
la Séquia de I'Obra i el Pujol de Burgaleta; i altres conservats com
Salandó, el Castellet, la Font de la Reina i la Ruisseta. Molts al tres
són poc coneguts o han estat destrults: el Pla dels Olivars, e l
Bovalar, Yilaseca, el Castell d' Almassora, el Tirao, Llombai, el
Punt del Cid i la Torre Caiguda. Hi ha també dues coves: Sant
Josep i les Cinc.
Entre els assentaments iberoromans, dels 5 que es troben al
nord del riu Millars, el Mas del Pi i el Castell de la Magdalena
estan situats en sengles contraforts de la serra del Desert de les
Palrnes, el Pujo l de Gasset ho esta a la vora de la mar i el
Torrelló del Boverot i el Torrelló d ' Onda es troben a la vora del
riu Millars. Possiblernent aquesta escassesa d'assentaments
puga explicar-se per les transformacions paisatgístiques; futures excavacions i noves prospeccions permetran ampliar sens
dubte aquest redu"it conjunt. Al sud del Millars, els 19 assentaments restants apareixen distribu"its de manera regular per tota
la comarca. en els contraforts muntanyosos, la plana i la costa.
Els primers ocupen !'orla muntanyosa que s'estén a l'oest de la
comarca (9): e l Castell d ' Onda, el Solaig, el Castell de la
Yilavella, la Muntanya de Santa Barbara, la Punta, Sant Josep,
el Castellar, la Corona, el Castell d ' Almenara i la Muntanyeta
deis Estanys; i en les escasses altures a"lllades que s'alcen enmig
del pla (2): la Muntanyeta de Sant Antoni i el Tossal. Altres 2
assentaments estan situats a la vora de la mar: el Calamó i la
Torre d 'Onda. La resta (5) estan situats en el pla: 1' Alter de
Vinarragell, Carabona, I'Aicúdia, Vinambros i l' Horta Seca,
tipus d ' assentament conegut des del Bronze Final/Ferro Antic
corn es pot veure en el primer d'ells.
Finalment, entre els 7 jaciments iberics coneguts en )'orla
muntanyosa formada perla sen a Espada, no n' hi ha cap que presente materials tardans. En aquest segon cas, a la vall d' Arta na es
reconeix el model de lloc central a petita escala al voltant del
Castell, amb assentaments menors no fortificats al Llomet de Sant
Joan, els Clots de la Terra Blanca i el Puntal. pero la reocupació
del primer dificulta la prospecció i no s'han pogut trobar evidencies de la seua continu"itat fins als segles Il-l.
El corredor de les Coves de Vinroma: aquesta zona. a la
qua] incorporem els jaciments existents en els contraforts muntanyosos que la flanquegen per l'oest, presenta un gran nombre de
jaciments coneguts: 82, deis quals 28 (34' 1%) han proporcional
restes d'epoca iberorornana. En el sector septentrional, tlns a les
Coves de Yinroma, es coneixen 29 jaciments iberics, deis quals
nornés 8 (27'5%) estan ocupats en aquest període. Hi ha un alt
nombre d'assentaments fortificats en altura, molts amb una ocupació inicial en el Ferro Antic, que no ultrapassen 1' lberic Pie: el
Polsegué. el Cementeri, el Mas de les Clapisses, el Tossal de
Carruana, l'Ermita de la Mare de Déu deis Angels, les Llargueres,
el Mas d' En Torres, el Degolla! i la Coroneta del Mas Vell. Altres
de menor importancia que ocupen !lomes han proporcional també
malerials de l'lberic Pie: el Mas de Caperó, els Yilars Rojos, la
necropolis del Mas d'En Rieres i la Punta. Uns altres són escassaments coneguts: la Moleta, Canet lo Roig, la Serra de Sant Pere,
la Moleta Rodana, 1'Em1ita de Sant Marc de la Barcella, la
Rabosera, la mateixa població de les Coves de Yiru·oma i la
Morería. En tot aquest extens sector, contrariament, només es
coneixen 4 assentarnents fortificats en altura ocupats en epoca
iberoromana: el Mas de Víctor, Traiguera, la Curolla i els
Tossalets. Altres 4 ocupen llocs situats en altura mitjana o en vessant: el Mas de Melsa, els Molins, els Barranquets i la Bassa. S' hi
poden afegir tres troballes de localització concreta desconeguda:
el Pla deis Yinyets, els Hostalets i Sant Mateu.
En el sector meridional el nombre d'assentaments és més
importan! i una proporció també més e levada presenta una ocupació en el període l beric Final: en total es coneixen 53 jaciments iberics, deis quals 20 (37'7%) continuen ocupats en els
segles II-I. Entre els assentaments en altura i almenys en part
fortificats, alguns amb materials del Ferro Antic i importacions
fenícies no ultrapassen l' Iberic Pie: els Racons, la Vilavella, la
Coronela del Mas Vell, el Castellar, la Coronela, !' Olivar
d'Olzina i el Clot. Altres, tant en altura com en llames o vessants, són insuficientment coneguts: el Tossal de l' Argamassa,
les Forques, el Coll deis Martins, el Tossal Redó, e l Mas de
Blau, el Mas de la Blanca, e l M as de Fura, el Castell de
Vilafamés, etc.
Els jacirnents amb materials deis segles 11-1 pertanyen a di verses categories i ocupen de manera regular tot aquest sector del
corredor, tant les seues vores muntayoses en el cas deis fortificats
en altura, com la zona intermitja en el deis que ocupen llames,
amb buits que almenys en part poden atribuir-se a una insuficient