Terra d'Arnhem, Baix Omo i terres altes de Papua. Primers contactes
Juan Salazar Bonet
2008
[page-n-1]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 38
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO
I TERRES ALTES DE PAPUA.
PRIMERS CONTACTES
JUAN SALAZAR
Al llarg del segle XIX i durant la primera meitat del segle XX les polítiques colonialistes de les principals potències europees, Estats Units i Japó, van transformar el món
en un gran mercat comercial. Un desenvolupament econòmic sense precedents, una
aclaparadora superioritat militar i tecnològica, així com grans millores en els mitjans
de transport van permetre a diversos països occidentals accedir a nous mercats, productes i mà d’obra, provocant profunds canvis a escala mundial. Com a conseqüència d’això, en aquest segle i mig, més de cinquanta milions d’indígenes, amb economies basades en l’agricultura, la ramaderia i la caça-recol·lecció, van ser exterminats
(Lee i Heywood, 1999).
L’arribada d’exploradors, militars, colons, missioners i antropòlegs als nous
territoris va crear una sèrie de situacions de contacte que es van plasmar en multitud
de relats. Hui, aquesta documentació ens permet reconstruir aquelles trobades des
d’un doble punt de vista ja que, ben sovint, reflectien no sols les seues opinions i valoracions, sinó les dels habitants que hi trobaven. Molt més difícil resulta obtindre
documentació i evidències del que aquella arribada va significar per a les poblacions
natives. Encara així, el record d’aquelles primeres trobades s’ha conservat viu, a través
de la història oral, en la memòria col·lectiva d’aquests pobles. Més recentment, el treball de diversos investigadors, en col·laboració amb membres de comunitats indígenes, ha permés plasmar l’altra versió dels esdeveniments.
Sovint s’ha presentat el primer contacte amb la cultura occidental com l’inici
de la Història dels grups indígenes. Hauríem de tindre present que els processos de
canvi històric ja existien abans d’aquella primera trobada i intentar allunyar aqueixa
38 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-2]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 39
visió de pobles sense «profunditat històrica», de cultures aïllades o «ancorades en la
prehistòria» que encara hui s’utilitza com a reclam comercial.
En aquest article analitzarem aquelles primeres trobades entre occident i les
comunitats indígenes prenent com a exemple les tres àrees geogràfiques tractades en
el present catàleg i objecte de l’exposició «Mons tribals»: la Terra d’Arnhem a
Austràlia, el baix Omo a Etiòpia i les Terres Altes de Papua. Intentarem fer-ho des
d’un doble punt de vista, l’occidental i el de les mencionades comunitats. Els estats
que controlaven aqueixos territoris van imprimir dinàmiques pròpies a l’hora d’explorar i colonitzar les noves terres, per això els primers contactes van ocórrer de formes
distintes. Així, per exemple, la violència dels encontres al baix Omo i al nord
d’Austràlia, a mitjan i final del segle XIX, contrasta amb l’arribada relativament pacífica de les primeres expedicions a les Terres Altes de Papua, en els anys trenta.
La Terra d’Arnhem (Austràlia Septentrional)
“Una de les distraccions preferides era caçar aborígens; es triava el dia
i s’invitava els colons veïns, junt amb les seues famílies, a un dinar a
l’aire lliure […] després de l’àgape tot era joia i alegria, mentre els
cavallers que formaven la partida prenien les seues armes i els seus
gossos i, acompanyats per dos o tres servents presidiaris, recorrien els
matolls buscant negres.
A vegades tornaven sense diversió; d’altres, aconseguien matar una
dona o, si tenien sort, un home o dos”.
H.M. Hull. Experience of Forty Years in Tasmania (1859)
(Burenbult, 1994, 85)
Aquest testimoni, lluny de ser un cas excepcional, reflecteix el tracte a què es van veure
sotmesos els aborígens australians des de l’arribada dels britànics a Austràlia a final del
segle XVIII. Encara que aquest relat procedeix de l’illa de Tasmània, es van repetir actes
semblants per tot el continent. A l’extrem nord d’Austràlia, a Arnhem, el seu aïllament, a causa de les condicions geogràfiques i climatològiques, va permetre a les
poblacions aborígens evitar, fins ben entrat el segle XIX, els violents processos d’extermini que es donaven en el sud d’Austràlia des de final del XVIII. L’absència de bons
ports naturals i una vegetació de manglar en la costa, dificultaven l’ancoratge de vaixells. La presència de grans rius i aiguamolls en les zones costaneres i l’escassetat de
terres altes habitables, protegides de les freqüents inundacions, van ralentitzar la colonització britànica que, des de principi del segle XIX, va dur a terme diversos intents
infructuosos. El clima tropical, marcat pel monsó, i la consegüent creació de grans
zones inundades durant gran part de l’any propiciava l’ambient perfecte per a la presència de malalties tropicals com la malària. Encara que els britànics van considerar
aquest territori Terra Nulis o Terra de Ningú, desenes de grups indígenes habitaven les
seues costes i els seus tossals, establien intercanvis comercials i culturals entre ells i desenvolupaven unes societats dinàmiques i perfectament adaptades al seu entorn, basa-
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
39
[page-n-3]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 40
des en la recol·lecció i en la caça. Quan s’hi va iniciar l’ocupació europea es calcula
que, només a la Terra d’Arnhem, hi havia una població d’entre 35.000 i 70.000 aborígens (Gardner, 1990).
Vaixells portuguesos i holandesos van visitar i van explorar esporàdicament la
costa nord d’Austràlia durant el segle XVII, contactant per primera vegada amb diversos grups aborígens (fig.1); però
caldria esperar a principi del segle
XIX perquè es produïren els primers intents d’assentament en la
zona, en aquest cas per iniciativa
britànica. Diverses expedicions
van recórrer el territori. El 1844,
Ludwig Leichhadt va travessar
gran part de Terra d’Arnhem;
Ausgustus Charles Gregory, el
1855, i posteriorment John
McDovall Stuart, el 1862, van
explorar el territori del nord buscant pasturatge per a futurs ranxos ramaders (Smith, 2004).
Entre 1870 i 1872, la construcció de la línia terrestre de telègrafs i el descobriment d’or van
atraure nombrosos colons a la
zona, nous habitants que anirien
ocupant el territori aborigen. Un moviment en gran manera organitzat per les companyies ramaderes que van passar a dominar milers de quilòmetres quadrats. La fundació de l’actual capital, Darwin, es produeix en aquell moment, el 5 de febrer de
1869.
Però abans que els britànics s’interessaren per la costa nord d’Austràlia, altres
contactes es realitzaven des de feia dècades, possiblement segles: vaixells originaris de
macassan (en l’actual província indonèsia de Sulawesi) visitaven la zona per a explotar els seus recursos naturals. Des del segle XVIII els relats de viatgers europeus documenten la presència d’aquests vaixells dedicats a la pesca del trepang, un cuc marí molt
apreciat en els mercats asiàtics com a producte alimentari i associat, per la tradició
xinesa, a poders màgics. Una flota de fins a seixanta vaixells acudia cada any al nord
d’Austràlia —territori conegut per aquests pescadors com Marage—, recorrent les
seues costes de desembre a març i processant el trepang en campaments temporals
terrestres. A banda de la pesca del trepang, els macassam intercanviaven amb els aborígens diversos productes. Harry Makarrwala, del grup yolngu, en una entrevista amb
W. Lloyd Warner el 1926 relatava:
«El nostre país té eixida al mar en un sol lloc de la badia d’Arnhem. Va ser ací on vam
veure els de macassan. Portaven regals com ara arròs, xarop, calicó, destrals, piragües,
40 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 1.- Vaixell europeu de dos pals
pintat en un abric pròxim a
Gumbalanya per aborígens de
Terra d’Arnhem. Foto Inés
Domingo.
[page-n-4]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 41
ganivets i ginebra. Nosaltres els vam donar nacre, perles, closques de tortuga, sàndal
i altres fustes que ells empren en medicina. Els ajudem a recol·lectar el cogombre de
mar (trepang)» (Mundine, 2002: 43).
Fig. 2.- Home blanc amb barret i
en actitud de manar pintat en l’abric rupestre a Terra d’Arnhem.
Foto Inés Domingo.
1.- Argot.
La presència macassan pareix remuntar-se a l’inici del segle XVIII, encara que hi
ha evidències històriques que aquests viatges comercials podrien haver començat fins
un segle abans. L’explotació comercial del trepang per part
de vaixells indonesis va perdurar durant tot el segle XIX i va
finalitzar el 1907 quan el govern australià va expulsar l’últim vaixell indonesi de les seues costes. El continu contacte a través dels campaments de processament d’aquest cuc
marí entre dues cultures no europees va ser, en la major part
dels casos, pacífic i així ha quedat reflectit en la memòria
oral aborigen i en diversos relats d’exploradors europeus.
L’escàs interés dels pescadors a ocupar permanentment les
terres i l’acord entre ambdós per l’intercanvi de béns preats
van possibilitar unes relacions comercials estables que van
influir en les cultures aborígens.
L’ús de grans canoes per part dels aborígens sembla
una aportació de macassan, que van introduir també el
metall, el vidre, les teles, les pipes i el tabac com també
diversos aliments i l’alcohol. Aquest dinamisme comercial
va tindre el seu reflex en la vida aborigen, tot manifestantse en pràctiques culturals com la talla de fusta i diversos
mites, cerimònies i cançons arreplegats a través de la
memòria oral i de determinades pintures rupestres. El fet
de mantindre una intensa activitat comercial durant segles
va provocar la sorpresa dels europeus. F. Napier, el 1867,
conta com els natius de la badia de Castlereag «regatejaven
de forma molt dura, per unes plaques de closca de tortuga
que volien vendre, no se sentien satisfets amb menys d’una
destral» (Macknight, 1972, 308). Un altre aspecte de la
important influència de Makasar en el nord d’Austràlia va
ser la creació d’una llengua franca basada en l’idioma d’aquests pescadors.
Aquest fet va cridar l’atenció als primers viatgers europeus en aquests terres, i
així G.W. Earl, el 1842, comentava «si preguntes per vocables, em quede ridículament perplex. Després d’arreplegar moltes paraules, trobe que estava realitzant un
horrible patois1 del dialecte makasar, de fet, quasi totes les paraules que els natius utilitzen amb nosaltres són dels makasar» (Macknigt, 1972, 288). Fins i tot hui en dia
moltes paraules aborígens procedeixen d’aquells contactes. Un exemple n’és el nom
balanda, utilitzat per les comunitats aborígens d’Arnhem per a designar els blancs,
que ve d’hollander (holandesos), nom amb què els macassan designaven tots els
blancs. Les relacions entre les dues cultures també va possibilitar el viatge d’alguns
aborígens australians a la capital de les Cèlebes (actual Sulawesi). «A vegades se’n
portaven els nostres hòmens com a membres de la tripulació. Com el meu germà,
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
41
[page-n-5]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 42
que ja era molt vell. Un any va anar al país de Makasar. Eren hòmens bons…»
(Mundine, 2002, 42).
Va ser en la segona meitat del segle XIX quan va començar l’arribada massiva
d’exploradors, els primers colons, missioners i administradors blancs, i es transformà
radicalment el model de vida aborigen. Les possibilitats de treball en els ranxos i el
descobriment d’or van provocar
que, en l’últim terç del segle XIX,
el Territori del Nord fóra ocupat
de forma intensa i permanent per
ranxers, aventurers, miners, fugitius i jornalers a la recerca de fortuna en les noves terres. La idea
d’ocupar una terra nulis, o terra
sense amos, va permetre desplaçar els grups aborígens amb facilitat i la violència cap a la població nativa va formar part de la
vida en el nou territori. Ernestina
Hill, després d’entrevistar nombrosos ramaders, descriu aquesta
situació: «El negoci d’establir un
imperi ramader es basava en
matar. Als nous ranxos es portaven negres des de territoris allunyats i menys problemàtics per a
treballar; estaven aterrits dels negres dels matollars» (Rose, 2000, 10) (fig. 2).
Els yarralin, que habiten la zona del riu Victoria, es preguntaven «per què l’home blanc no els va preguntar per les terres per a poder haver-los dit que ja estaven ocupades» i «si els blancs estaven determinats a fer la guerra, per què no van donar rifles
als aborígens perquè la lluita fóra igualada» (Rose, 2000, 187). Aquest grup, encara
hui, parla de com se sentien en ser tractats com a gossos pels blancs; se’ls podia encadenar, se’ls atacava, se’ls podia caçar, disparar i quan un aborigen es posava malalt o
envellia se’l matava, com farien els blancs amb un gos ferit o vell (Bird, 2000).
Els testimonis natius no presenten cap dubte; les primeres dècades d’ocupació
blanca del territori es van caracteritzar per les matances col·lectives, la disparada als
aborígens, les palisses i els enverinaments. Els aborígens coneixen aquests anys com
killing times2. David Daymirringu, del grup yolngu, relata un atac a la tribu walaki:
«Els ramaders, tant negres com blancs, van rodejar la selva i, a mesura que s’acostaven
van començar a descarregar les seues armes contra els aborígens que estaven en els
arbres (amagats). Van assassinar a tots, excepte un sol home que havia enfilat molt alt,
tan alt com va poder: ell va ser testimoni de tota aquella massacre» (Mundine, 2002,
44). Aquest extermini també apareix reflectit en la memòria oral quan George
Jaudaku recorda: «Abans que jo nasquera hi havia molta gent en aquest país. La gent
(blancs) disparava a la gent (aborígens). En aquesta parcel·la, els blancs solien perse-
42
MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 3.- Baldwin Spencer i Frank
Gillen amb un grup d’ancians
arrente en el centre d’Austràlia.
Victoria Museum, Melbourne
(Austràlia).
2.- Temps de matances.
[page-n-6]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Fig. 4.- Homes gaagudju en ritual
funerari o moolil; les cistelles i altres
possessions de la difunta apareixen
penjats dels arbres. Fotografia de.
Fotografia de Baldwin Spencer.
Victoria Museum, Melbourne
(Austràlia).
3.- Terra de negres perillosos.
Página 43
guir i disparar-los» (Smith, 2004, 15). En diverses zones els aborígens van aconseguir
articular una resistència violenta a la invasió, creant zones denominades pels blancs
bad nigger country3.
Les escasses morts de blancs a mans d’aborígens van tindre represàlies immediates en forma d’atacs a comunitats senceres. Lindsay Crawford, administrador d’un
ranxo el 1895 explicava: «Durant
els últims deu anys, de fet des
que el primer blanc es va
instal·lar ací, no hem mantingut
cap comunicació amb els natius,
excepte amb el rifle. Mai no se’ls
va permetre estar prop d’aquest
ranxo o de les estacions ramaderes, són massa traïdors i bel·licosos» (Rose, 2000, 13).
La conseqüència d’aquesta etapa de violència va ser l’extermini, en algunes zones, de
grups sencers d’indígenes, com
els karangpurru o els bilinara.
Junt amb les massacres perpetrades pels blancs, el contagi de
malalties i els enfrontaments
entre grups aborígens van acabar
per eliminar, en grans àrees, el 90
per cent de la població nativa.
A principi del segle XX, els missioners, en el seu intent de cristianitzar, pacificar i sedentaritzar, van crear missions per tota la regió transmetent als aborígens missatges com: «Reseu a Déu. No estigueu en el costat que ha perdut. Vingueu al costat
guanyador» (Rose, 2000: 190), ocasionant així profunds canvis en les formes de vida
tradicionals.
És en aquest escenari de violència, ocupació i control del territori quan Walter
Baldwin Spencer i Frank Gillen van dur a terme el que es convertiria en el primer
estudi etnogràfic de camp del Territori del Nord, el 1901. Baldwin Spencer s’havia
graduat com a biòleg a Oxford i després d’un període de formació a Anglaterra va
viatjar a Austràlia per a participar en l’expedició científica Horn, la primera expedició
realitzada per a estudiar la història natural del centre del país, com a zoòleg i fotògraf.
Allí va conéixer qui seria el seu company de viatges, Frank Gillen, cap de l’estació de
telègrafs d’Alice Spring i etnòleg aficionat. Ja abans havien realitzat un treball de camp
etnogràfic, amb els arrente, en el centre d’Austràlia (fig. 3). Van publicar les seues
investigacions en el volum The Native Tribes of Central Australia (1899), obra clàssica
de l’etnografia australiana. La documentació obtinguda en aquest estudi continua sent
una referència clau per la seua qualitat i interés etnogràfic (Batty et alii, 2005).
Spencer i Gillen van tractar de mostrar, a través de la fotografia, no sols persones i
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
43
[page-n-7]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 44
objectes, sinó també cerimònies i escenes de gran dinamisme. En el viatge al territori
del nord van recórrer de sud a nord la zona, realitzant les primeres pel·lícules i gravacions etnogràfiques i documentant la cultura material i els cicles cerimonials de nombroses comunitats (fig. 4).
En el seu segon viatge al nord d’Austràlia el 1911, i formant part del govern
de la Commonwealth com a assessor en la gestió dels assumptes indígenes,
Baldwin Spencer va tindre l’oportunitat de visitar nombroses comunitats aborígens en les diferents conques dels rius, la costa i diverses illes. El seu profund
coneixement de les cultures estudiades, la seua reconeguda admiració pels grups
aborígens i la participació de col·laboradors locals que posseïen coneixements de
les llengües natives li van permetre establir unes fluides relacions amb nombrosos
ancians que el van introduir en un món religiós i cerimonial fins llavors inaccessible per als occidentals. El seu treball en aquesta zona va ser publicat el 1904 amb
el títol de The Northern Tribes of Central Australia amb l’objectiu de documentar
unes cultures que, segons la seua opinió, estaven destinades a desaparéixer. Aquesta
idea, junt amb la certesa que aquestes poblacions representaven una versió deshumanitzada d’un estadi primerenc en el desenvolupament social humà, van ser, en
gran part, fruit del darwinisme social característic del període colonial (Mulvaney,
1990, 33-36).
El Baix Omo (Etiòpia)
“Inclús els guerrers retrocedien davant de nosaltres amb gran aversió,
aparentment no per por o timidesa, sinó per antipatia. Un poc de
tabac de primera qualitat, que vaig oferir a un home, va ser rebutjat
amb indignació, a pesar que tots els reshiat són aficionats a mastegar
tabac i prendre’l aspirat. El sentiment de repulsió, no obstant això,
prompte va passar i a la vesprada uns dos-cents hòmens i dones van
omplir la contornada i l’interior del campament, tocant i observant
totes les coses noves per a ells”.
(Höhnel, 1894: 157)
La vall del riu Omo, en el sud-oest etíop, està situada en una zona de transició
entre les sabanes del Sudan, a l’oest, les àrides estepes de Kenya, al sud, i les muntanyes etíops, al nord. Al llarg de la història diversos moviments migratoris han comportat l’arribada de la ramaderia, la domesticació de diverses espècies vegetals o la
metal·lúrgia a aquesta zona. Hui en dia, la vall de l’Omo és una babel d’ètnies i llengües, un dels espais culturals més rics d’Àfrica.
A final del segle XIX i en plena carrera colonial, la zona del riu Omo va ser escenari de diverses expedicions dirigides per europeus i americans. La pugna entre les distintes potències per refermar-se en el continent africà i el desconeixement del curs i
desembocadura del riu Omo van ser els motius que van incentivar aquestes exploracions. Encara que no van ser els únics, també en aquest període, l’emperador Menelik
44
MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-8]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Fig. 5.- Gravat titulat Escena de
camp entre els reshiat que mostra
Höhnel i Teleki amb diversos dassanech. Publicat originàriament
en Ostäquatorial Afrika zwischen
Pangani und dem neuentdeckten
Rudolf-see (1890).
Página 45
II va intentar sotmetre, per mitjà de diverses campanyes militars, la regió a la monarquia abissínia.
Podem reconstruir aqueix primer contacte entre els occidentals i els habitants
de la vall. Si bé les trobades estan documentades a partir de final del segle XIX, anteriorment, comerciants de marfil d’origen africà van recórrer la zona durant dècades,
intercanviant diversos productes
com ara granadura, coure, etc.,
amb els pobles indígenes.
El comte hongarés Samuel
Teleki i l’oficial naval i cartògraf
austríac Ludwig von Höhnel van
ser els primers occidentals que
van arribar a la zona el 1887, en
una expedició promoguda des de
l’Imperi
Austrohongarés.
L’expedició, que, arribant des del
sud (actual Kenya), va descobrir
per a occident els actuals llacs
Turkana (batejat llac Rodolf en
honor al príncep hereu de
l’Imperi Austrohongarés) i Chew
Bahir (llac Estefania), tenia un
interés eminentment geogràfic i
cinegètic i va considerar els
pobles que habitaven la zona com una part més del paisatge africà. Només quan van
establir relacions amb un grup no contactat fins al moment per occidentals, els reshiat (actualment coneguts com dassanech, en el baix riu Omo), es va evidenciar la
importància del succés per als europeus. Els fets van ocórrer el dimecres 4 d’abril
de 1888:
«Aquest va ser potser el dia més interessant de tot el nostre viatge, ja que ara estàvem
per primera vegada cara a cara amb gent totalment desconeguda. I la forma en què
aquests natius, que havien viscut tranquil·lament lluny de la resta del món fins ara,
ens van rebre en aquest primer dia d’arribada va ser tan simple i tan diferent de les
experiències relatades pels viatgers africans que no podíem sobreposar-nos a la nostra
sorpresa» (Höhnel, 1894, 155) (fig. 5).
Immediatament es van iniciar intercanvis comercials. L’expedició necessitava
abundants aliments però, per a la seua sorpresa, els reshiat no es van mostrar entusiasmats: «El ferro no tenia valor, no s’interessaven per les nostres coses, i van pensar que
la nostra granadura menuda eren llavors. L’única cosa que els cridava l’atenció era la
gran granadura blava “ukuta”, la qual, a pesar que no l’havien vist abans, van anomenar immediatament tcharra o tchalla» (Höhnel, 1894, 157). Aquestes dificultats per
a comerciar amb els reshiat, amb articles totalment desconeguts per a ells, es descriuen
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
45
[page-n-9]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 46
en diversos moments del relat, sent causa de sorpresa i malestar per a Teleki i Höhnel:
«A pesar de la varietat i la qualitat de les mercaderies que havíem portat per a comerciar no vam ser capaços de comprar res ací excepte dhurra (farina de melca), peix, llet,
i algunes bagatel·les, no perquè als reshiat els importara comerciar amb el seu ramat
sinó perquè a ells no els interessava res del que els oferíem a canvi» (Höhnel, 1894,
167). L’actitud poc receptiva dels reshiat queda ben reflectida en la
resposta d’un dels ancians, arreplegada per Höhnel: «No volem el
vostre ferro [...] les vostres coses no valen res, i la vostra granadura
és massa xicoteta» (Höhnel, 1894, 174). Les descripcions que feien
els expedicionaris ens permeten conéixer diferents aspectes de la
vida quotidiana dels dassanech a final de segle XIX. «Posseïen milers
de caps de bestiar vaquí, cabres, ovelles i centenars de burros […]
Cultivaven un poc de tabac de baixa qualitat, ja que podien comprar-ne un barat i de millor qualitat als seus veïns més pròxims.
Ambdós sexes són aficionats a mastegar-lo. El café és comprat als
aro [actualment coneguts com ari] a través d’intermediaris kerre (o
karo). El total de la població reshiat és d’unes dues mil a tres mil
persones» (Höhnel, 1894, 167). Gràcies a aquest relat disposem
també de les primeres referències als diversos grups ètnics que
poblaven la zona: els marle (hui assimilats en el grup nyantiangyon),
els amárr (coneguts hui com hamer), els bachada (bashada), els yurkana, els buma (bume), els budu, els kerre (karo), els murdu/murzu
(mursi), i els borana, entre altres (Höhnel, 1894, 168-169) (fig. 6).
Si bé tot el relat està impregnat d’una actitud colonial basada en la
superioritat de l’home blanc, Ludwig von Höhnel ressalta alguns
aspectes positius dels danassech. La capacitat oratòria de l’interlocutor principal dels danassech com també la conducta general d’estos
impressionen Hönel: «Estava dotat no sols d’un sorprenent autocontrol, sinó d’un cap extremadament clar i amb habilitats diplomàtiques» (Höhnel,
1894: 173). «No van intentar pidolar o robar, no eren ni impertinents ni tímids, i van
tindre aquest comportament satisfactori del primer a l’últim» (Höhnel, 1894, 163).
Les fortes tensions amb els danassech que els impedien creuar el seu territori, tensions
que van arribar quasi a un enfrontament armat, van obligar l’expedició a tornar cap
al sud. Les últimes paraules d’un ancià, interlocutor amb l’expedició van ser, per si
tenien intenció de tornar: «No oblideu la granadura tcharra» (Höhnel, 1894, 208).
Set anys després de l’expedició austrohongaresa, el metge nord-americà Arthur
Donaldson Smith va organitzar, amb fons privats propis, diversos viatges cinegètics i
d’exploració per la zona, encara que sense clars objectius científics. Va ser el primer
occidental a arribar al llac Turkana des de la veïna Somàlia el 1895 i en el seu camí va
establir contacte, per primera vegada, amb diversos grups ètnics del sud-oest etíop. El
relat de Donaldson, Through unknown African countries, reflecteix l’actitud, general en
l’època, de superioritat tant amb els habitants de la zona, «els salvatges no tenen un
gran domini del llenguatge, expressant les seues emocions amb pantomimes, acompanyant cada gest amb exclamacions sorolloses» (Grinke, 2007, 130), com amb els
46 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 6.- Gravat d’una dona buma
(actualment coneguts com bume)
en el qual s’aprecia el plat labial.
Ostäquatorial Afrika zwischen
Pangani und dem neuentdeckten
Rudolf-see (1890).
[page-n-10]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 47
hòmens de la seua pròpia expedició, «els altres quatre gurkes [ètnia del nord de l’Índia] tenien sang rajput o una altra sang en les seues venes, i és amb remordiment que
els mirara com a éssers humans» (Donaldson, 1900, 602). El seu contacte amb els
habitants de l’Omo apareix marcat per aquest continu intent de demostrar la superioritat de l’home blanc per mitjà de l’ús d’armes de foc, coets i la resta d’avanços tecnològics (fig. 7). Gràcies a la memòria oral dels arbore tenim un
relat d’aquell primer contacte. Horra Surra, ancià d’aquesta
ètnia, relata:
«Ells [els arbore] es van aproximar i van veure l’home blanc i els seus
acompanyants. Es van quedar parats en el lloc, però l’home blanc els
va indicar que s’acostaren. Ells ho van fer […]. L’home blanc els va
demanar que li ensenyaren com utilitzaven l’arc i les fletxes per a
matar animals salvatges […]. La fletxa va ser un poc curta per a arribar fins a l’animal salvatge. Van repetir l’acció i, una altra vegada, la
fletxa no va arribar fins a l’animal salvatge. Llavors, l’home blanc va
traure el seu rifle, va apuntar a les cabres salvatges, va disparar i les va
matar. De nou va apuntar a una altra cabra i la va matar també.
“¡Veieu açò!” Es va jactar l’home blanc. Els arbore van assentir. Sí.
Estaven impressionats per les accions de l’home blanc» (Grinke,
2007, 134).
Fig. 7.- Jóvens mursi vora la riba
de l’Omo, fotografia presa durant
la segona expedició de Donaldson,
el 1899, i publicada en The
Geographical Journal el 1900.
Donaldson va descriure un atac per part dels arbore
arran de les tensions sorgides entre l’expedició i aquest grup
ètnic. L’escaramussa va provocar nombroses baixes entre els
arbore, que desconeixien el poder de les armes de foc. Aquest
atac perdura en la memòria oral arbore sent una de les històries
més repetides entre els hor, un dels clans d’aquesta ètnia:
«L’home blanc era blanc com el ramat i tenia un pal de foc roig. Els de Marle [poblat
hor] van sentir que des de Gandarab i Kulam [també poblats hor] havien enviat
ancians, i van pensar que havien començat a saquejar el campament. Per a no ser
superats, des de Marle es van enviar guerrers per a saquejar. Quan els guerrers marle
van arribar, s’estaven disparant tirs. Com ells no coneixien les armes de foc, van pensar que s’estaven colpejant tambors. Llavors van descobrir que alguns tenien tirs en
les cames, uns altres tirs en l’estómac, i van veure com arrossegaven els intestins»
(Miyawaki, 2007, 189).
Donaldson, posteriorment, va saquejar el poblat més pròxim per a aconseguir
aliments.
Quasi al mateix temps, el 1896, l’oficial de l’exèrcit italià Vittorio Bottego va
dirigir l’expedició que va situar geogràficament el curs del riu Omo i la seua desembocadura en el llac Turkana, donant-se a conéixer com el «descobridor de l’Omo».
Aquesta expedició composta per centenars d’hòmens i 160 mules de càrrega
(Giansanti, 2004: 42), va recórrer la regió prenent dades geogràfiques, biològiques i
etnogràfiques. Molts dels pobles, afectats per ràtzies abissínies, els van rebre violenta-
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
47
[page-n-11]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 48
ment com arreplega Bottego en el seu relat del viatge ¿Què heu vingut a fer a aquest
país? Bottego va respondre que eren frengi (estrangers) i li van replicar «nosaltres no
coneixem els frengi. No volem veure’n cap, ni deixar-los lliure el pas. Veniu, si teniu
coratge, a fer-nos la guerra. Veniu ací, que coneixereu les nostres llances» (Vannutelli
i Citerni, 1899, 294).
A aquesta expedició també li devem descripcions de diversos pobles de la vall
de l’Omo com els mursi:
«Les dones són brutes i lletges, van completament nues, excepte pels costats, que
cobrixen amb un estret tros de pell. Se’n troba alguna amb grans forats en l’orella o
en el llavi inferior, on posen discos de fusta d’un diàmetre d’aproximadament cinc
o sis centímetres. Aquestes tribus salvatges tenen hàbits detestables i costums bestials; però no són d’índole feroç, ni són tan bel·licoses com els muntesos però en
compensació els hàbits d’emboscades en els boscos i la instintiva malícia els convertixen en lladres molt audaços. Si la caça i la pesca són per a ells verdaders oficis, l’agricultura i el pasturatge no estan del tot descuidades: on troben xicotetes i espesses
zones a vora del riu, cultiven a males penes. Mengen, fins a encebar-se, arrels i tubèrculs que arrepleguen en els boscos, on algunes vegades troben ruscos apegats als
arbres. Quant al ramat, a penes posseeixen unes poques cabres i bous» (Vannutelli i
Citerni, 1899, 323).
Bottego moriria violentament durant aquesta expedició però els seus acompanyants, Vannutelli i Citerni, van aconseguir tornar a Itàlia, després de mesos de captivitat. Una vegada en la seua terra natal, van publicar la memòria de l’expedició en la
qual es posava fi al misteri del curs del riu Omo, aportant una informació geogràfica,
etnogràfica, zoològica i botànica sobre la zona de gran valor documental.
Amb objectius radicalment diferents del de les expedicions occidentals, l’exèrcit abissini va dur a terme una sèrie de campanyes militars en el sud-oest etíop per
ocupar i controlar el territori al nord del llac Turkana. Sobre una d’aquestes primeres
campanyes d’annexió, la de 1898, disposem del relat d’Aleksandr Bulatovitx, un militar rus que va formar part de l’exèrcit dirigit pel ras Welde Giyorgis per a l’emperador
Menelik II, amb ordres d’afermar-se en el llac Rodolf (llac Turkana) (Collins, 1961).
Bulatovitx va descriure diversos pobles de l’Omo: «Els hòmens i les dones s’adornaven amb braçalets de ferro, arracades de coure, dels quals podia haver-ne fins a set en
cada orella. Les dones, a més, portaven un collar format per diverses tires, fet d’ossos
de pardals i cocodrils finament modelats, o de granadura d’argila, entre la qual ressalta granadura europea blava i blanca» (Bulatovitx, 2000, 342). En el seu relat també
reflecteix les opinions de les tropes que l’acompanyen, d’origen amàric (habitants de
l’altiplà etíop) sobre els habitants de l’Omo: «Són animals salvatges, mengen carn d’elefants i de fardatxos. Pràcticament no sembren gra» (Bulatovitx, 2000, 311), i també
l’opinió que dels occidentals tenien els habitants de l’Omo: «Els gutxumba [europeusestrangers per a Bulatovitx] van arribar des del sud-est. Van muntar un campament al
costat d’un poblat jufa, i van estar molts dies demanant, sota amenaça de les seues
armes de foc, que se’ls donara pa de forma gratuïta. Se’n van anar cap al nord-oest».
Bulatovitx continua explicant: «Com descobrim més tard, totes les tribus des d’ací al
48 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-12]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 49
llac Rodolf anomenen els europeus gutxumba que literalment significa ‘vagabunds’»
(Bulatovitx, 2000, 310).
Aquesta invasió i les contínues ràtzies abissínies posteriors van deixar una profunda empremta en els pobles de la vall de l’Omo. Berimba, un ancià hamer, explicava, en un relat recopilat per Ivo Strecker, aquells temps de crisi:
«Xiquets, mireu aquesta terra. Jo ja sóc ancià. Quan encara érem jóvens, els enemics
van vindre i l’emperador Menelik ens va conquistar. Així és com ens convertim en
pobres. Els nostres avantpassats es van perdre llavors. És per això que no conec les
famílies dels fills dels nostres avantpassats […] realment tampoc conec qui són amb
els que hauríem de casar-nos. Preguntàrem les coses als ancians, als pocs ancians que
inclús coneixen les antigues connexions. Alguns no sabien la veritat, i no els escoltàvem. Només escoltàvem el que coincidia amb el que havíem sentit dels nostres pares»
(Strecker, 2006, 153).
La resistència de diversos grups ètnics enfront d’aquesta invasió militar va acabar en fracàs per la superioritat de les armes de foc abissínies. Centenars, si no milers,
d’habitants de la zona van ser assassinats o esclavitzats, multitud de poblats destruïts
i milers de caps de bestiar requisats. Moltes comunitats indígenes van desaparéixer o
es van veure obligades a emigrar. A principi del segle XX es va crear la primera administració estatal de la zona.
Les Terres Altes de Papua (Indonèsia)
“De bell antuvi hi havia el Forat.
Del Forat van eixir els hòmens dani.
Es van assentar en les terres fèrtils al voltant del Forat.
Llavors van vindre els porcs. Els dani van agafar els porcs
i els van domesticar.
Després van vindre les dones, i els dani van agafar les dones.
Llavors del Forat van eixir altres hòmens –portuguesos,
espanyols, holandesos, japonesos, americans.
No hi havia espai per a ells al voltant del Forat,
així que es van escampar per tot el globus
buscant terres tan bones com la dels dani
però mai no les van trobar.
Ara tornen de nou”.
(Míeselas, 2003, 3)
L’illa de Nova Guinea es troba dividida en dues administracions independents: la part
occidental –Papua– davall el domini colonial d’Holanda fins a 1963 i hui sota control indonesi, i una part oriental –Papua-Nova Guinea– ocupada fins a la Primera
Guerra Mundial per Alemanya i, posteriorment, per Anglaterra i Austràlia, fins a
aconseguir la seua independència el 1975. Aquesta divisió artificial de l’illa, tan habi-
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
49
[page-n-13]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 50
tual en el període colonial, va comportar multitud d’expedicions i altres contactes
entre les autoritats colonials, viatgers, comerciants, etc, i les nombroses comunitats
que l’habiten. Els habitants de la costa van tindre contactes molt primerencs amb els
occidentals, ja al segle XVI, però les terres de l’interior es van mantindre rodejades d’un
halo de misteri fins a principi del segle XX.
Els prop de 100.000 dani
que habiten les Terres Altes de
Papua són un dels pobles del massís central desconeguts per a occident fins ben entrat el segle XX. La
major part dels grups culturals de
les Terres Altes centren la seua economia en l’agricultura intensiva i la
cria de porcs, com es reflecteix en
la llegenda esmentada anteriorment. El cultiu del moniato, aliment bàsic de la seua dieta, junt
amb multitud de tubèrculs, verdures i hortalisses, condicionen el paisatge del país dani el territori del
qual, travessat pel cabalós riu
Baliem i els seus afluents, es troba
organitzat en xicotets poblats i
nombrosos camps de cultiu.
Les costes de Nova Guinea
van ser descrites per primera vegada en els relats dels capitans i cronistes portuguesos
i espanyols del segle XVI, encara que des de feia segles aquestes costes eren visitades
sovint per comerciants xinesos, malais i navegants del regne de Java. La cerca del trepang, de closques de tortugues, aus del paradís i fustes precioses van motivar l’interés
comercial d’aquests viatges i les freqüents relacions comercials (Pétrequin, 2006, 165).
Posteriorment, i a partir del segle XVI, part de les seues costes van estar en l’òrbita del
sultanat de Tidore, aliat dels espanyols en el control de les illes de les espècies. Les activitats comercials del dit sultanat van provocar la creació d’unes xarxes comercials estables entre les costes de Papua occidental i les illes Moluques.
Nombrosos viatgers europeus, atrets per l’exotisme del paisatge i dels seus habitants, van visitar les costes de l’illa durant els segles XVII i XVIII encara que no serà fins
al segle XIX quan s’endinsen en l’illa les primeres expedicions (Millar, 1996). Tant les
autoritats colonials holandeses com les australianes van dur a terme, en les tres primeres dècades del segle XX, un enorme esforç i desplegament de mitjans per explorar i
controlar les terres i els habitants de l’interior de l’illa. L’autoritat colonial holandesa,
per exemple, va enviar més de cent expedicions amb la intenció d’obtindre tot tipus
d’informació sobre l’interior de la colònia. A pesar d’això, alguns territoris com la vall
del Baliem, centre del territori dani, mai no van ser explorats (Muller, 2001).
La imatge de «món perdut» que inclús hui perdura sobre l’interior de Papua es
50 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 8.- Grup d’hòmens dani realitzant una palissada en un dels
campaments de R. Archbold a les
Terres Altes. American Museum of
Natural History. 1938.
[page-n-14]
M.tribals val 51-108
30/10/08
Fig. 9.- Dansa cerimonial dani. Els
hòmens, armats amb arcs i fletxes,
ballen i canten en cercles. Expedició
d’Archbold. American Museum of
Natural History. 1938.
08:12
Página 51
remunta a aquells temps. No obstant això, els diversos grups indígenes que poblen les
Terres Altes de Papua han mantingut durant segles relacions estables i dinàmiques
entre ells, creant-se fluids circuits d’intercanvi que han permés la circulació d’objectes,
productes i coneixements des de la costa cap a l’interior i viceversa. La presència de petxines marines i cauris en poblats de les Terres Altes a centenars de quilòmetres de la
costa i en valls inaccessibles, a
més de dos mil metres sobre el
nivell del mar, o l’arribada i
ràpida difusió del moniato, d’origen americà, al segle XVII, són
mostres d’aqueix dinamisme
comercial molt allunyat de la
visió occidental de món aïllat.
El zoòleg australià Tim
Flannery descrivia, el 1990, un
exemple d’aquest comerç hui
en decadència: «Ens trobem
amb un grup de viatgers lani.
Dos hòmens adults i dos jóvens
venien d’Ilaga, amb sal i plomes
d’aus i anaven a vendre-ho tot
en el mercat de Wamena. […]
La sal devien d’haver-la obtingut en algun depòsit d’aigua
salobre […] les plomes, la
majoria pertanyents a lloros i aus del paradís, estaven embolicades en feixos de fulles
seques, col·locats després en tubs de bambú» (Flannery, 1998, 245) (fig. 8).
No és fins a l’any 1938, amb l’expedició del zoòleg i multimilionari Richard
Archbold, que Occident té, per primera vegada, coneixement sobre els dani. Com ell
mateix conta en el seu relat, publicat l’any 1941 en la revista National Geographic: «La
meua tercera expedició a Nova Guinea es va organitzar per a realitzar una exhaustiva
investigació de la pràcticament desconeguda cara nord de les Muntanyes Nevades en la
segona illa més gran del món» (Archbold, 1941, 315). El patrocini de l’expedició va
anar a càrrec de l’American Museum of Natural History de New York i el viatge tenia
com a principal objectiu documentar i aconseguir espècies zoològiques i botàniques.
L’expedició tenia prop de dues-centes persones entre portadors dayaks de
Borneo i convictes indonesis independentistes, soldats colonials, diversos oficials
holandesos i un equip nord-americà format per un ornitòleg, un botànic, un zoòleg,
dos pilots i diversos tècnics necessaris per a fer funcionar la principal novetat de l’expedició: un hidroavió amb gran capacitat de càrrega que va permetre l’amaratge en el
llac Habbema, en ple massís central de Papua. El 23 de juny de 1938 van albirar per
primera vegada la vall del Baliem i els camps de cultiu danis: «Des de l’aire els horts,
rases i tanques dels natius apareixien com un paisatge rural del centre d’Europa. Mai
en tota la meua experiència a Nova Guinea no havia vist res comparable» (Archbold,
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
51
[page-n-15]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 52
1941, 316). Els primers contactes amb les poblacions de les Terres Altes van estar marcats per la curiositat mútua: «A banda del protector de penis, braçalets, polseres i una
basta xarxa de malla en el cap d’un d’ells, els nostres visitants estaven nus» (Archbold,
1941, 321) (fig. 9). L’expedició, interessada per aconseguir espècimens zoològics i
botànics, va iniciar intercanvis comercials amb els dani:
«Van portar bananes, moniatos i sovint portaven porcs per a comerciar. Els utensilis
d’acer no els interessaven tant com les petxines o els espills com a mitjà d’intercanvi.
Aparentment consideraven els seus utensilis de pedra basta com molt superiors […]
no els va costar molt, no obstant això, conéixer el nostre major interés. No van tardar a portar-nos mamífers, pardals i insectes a canvi de petxines» (Archbold, 1941,
332) (fig. 10).
Mentrestant, les columnes dirigides pels militars holandesos van recórrer tota
la vall de Baliem, verdader centre polític i espiritual del territori dani. En travessar
diferents territoris de grups rivals es van produir moments de tensió. «Sense poder evitar parar la nostra marxa, van fer una barrera humana de cinc files a través del camí,
drets, muscle amb muscle. La situació era tensa, però Teerink la va resoldre amb algunes paraules directes i mirades amenaçadores dirigides a aquells que pareixien els capitosts» (Archbold, 1941: 324). Aquesta versió oficial no arreplega que es pegà un tir i
morí un home dani a mans d’un soldat comandat pel capità Teerink. Aquest episodi
apareix reflectit en els diaris privats dels oficials que comandaven l’expedició, però no
en el relat d’Archbold, que va acceptar de no comunicar aquesta mort a canvi d’obtindre permís per a continuar treballant a Papua (Míeselas, 2003: 12-13).
Per als grups culturals que vivien a les Terres Altes l’arribada dels hòmens
blancs va tindre una interpretació cosmològica. Uns sers, blancs, arribaven caminant
des de llocs desconeguts. La confusió inicial donava pas, en la major part dels casos,
a la por i la curiositat. Molts grups tribals van pensar que es tractava d’herois mitològics o avantpassats desapareguts que tornaven a les terres dels seus orígens (Schieffelin
i Crittenden, 1991, 3).
També en els anys trenta, i a uns tres-cents cinquanta quilòmetres a l’est del
territori dani, una altra expedició occidental contactava amb diverses cultures de les
Terres Altes, aquesta vegada en la part controlada per Austràlia. Tenim, gràcies a la
memòria oral de Huwlael Hunmol, de Laerop Minina i altres membres del grup wola,
la descripció de la seua reacció després de l’arribada d’aquesta expedició, dirigida per
Hides i O’Malley: «Oh!, hi ha alguna cosa venint, alguna cosa molt estranya acostantse des d’allà. Diuen que són esperits ancestrals arribats per a menjar-nos. Alguns de
nosaltres fugim temorosos cap al bosc, mentre que altres van dir que anirien a fer-los
un ullada» (Schieffelin i Crittenden, 1991: 147). «Hi ha coses venint, fent cases i desmuntant-les [tendes de campanya] mentre s’acosten. Estan venint per la senda ara.
Tenen la pell blanca. Amb els seus cossos coberts, i ¡¡¡hi ha hòmens negres [portadors]
amb ells també!!!!» (Schieffelin i Crittenden, 1991: 149).
A aquestes primeres trobades, de final dels anys trenta, va succeir un període
marcat per la Segona Guerra Mundial al Pacífic, que va impedir l’arribada d’occidentals a les Terres Altes. Els pilots nord-americans destinats a la base de Jayapura, capi-
52 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-16]
M.tribals val 51-108
30/10/08
Fig. 10.- Aus del paradís i lingots de
sal en el mercat dani de Wamena.
Any 2007. Foto Juan Salazar.
08:12
Página 53
tal de la regió al nord de l’illa, realitzaven vols de plaer sobre la vall de Bailem «a vegades en picats baixos per a espantar els dani i veure’ls córrer i amagar-se» (Míeselas,
2003: 16). Acabada la guerra van començar a arribar missioners i administradors
holandesos. Els missioners, en el seu intent evangelitzador, van construir pistes d’aterratge en diversos llocs que els permetia contactar inclús amb les comunitats més apartades i així, el 1954, s’instal·len
els missioners protestants de
l’Aliança Cristiana Missionera
(CAMA) i, el 1955, la Missió
Cristiana
Austràlia-Pacífica
(APCM) i la Societat Missionera
Baptista Australiana. En un
segon moment, i a partir de
1959, comencen a arribar els
missioners catòlics amb la qual
cosa la vall i les zones adjacents es
divideixen en àrees d’influència
de les diverses esglésies occidentals. Per la seua banda, les autoritats holandeses van centrar els
seus esforços a pacificar les
comunitats dani i acabar amb els
conflictes tribals que mantenien la regió en un permanent estat de guerra.
Les transformacions iniciades pels missioners intentaven canviar la cosmovisió
dani, i així, en un intent clar d’eliminar les seues creences van introduir el concepte
d’aconseguir la vida eterna com a recompensa per la crema de les possessions tradicionals. Amb això van provocar la destrucció massiva dels denominats «fetitxes» o kukuwak en pràcticament tot el territori dani. El 1960 prop de la missió de Patv-paka
«es van realitzar cremes massives de grans quantitats de cultura material, tant objectes d’ús quotidià com aquells amb significat magicoreligiós. Entre els objectes cremats hi havia: arcs, fletxes, llances, gorros de pell i plomes, cuirasses de teixit trenades, diademes de plomes de casuari (sacsats durant els balls), destrals i aixes de pedra,
je —que són pedres polides usades com a pagaments en bodes i funerals— i cristalls
de quars l’ús dels quals està documentat en la màgia negra» (O’Brien, 1962, 59).
Les actituds entre les distintes comunitats dani respecte als primers missioners
variaven entre donar-los la benvinguda o intentar matar-los, com va succeir diverses vegades. Els termes amb què els dani denominaven els capellans són eloqüents, mbabi que significa ‘enemics’ i kugi, paraula usada per a denominar els ‘esperits’ (Bensley, 1994, 21-23).
La primera gran expedició amb objectius etnogràfics, organitzada pel Peabody
Museum of Archaeology and Ethnnology adscrit a la Harvard University, va arribar
l’any 1961. Robert Gardner i Kart G. Heider, en la publicació Gardens of War, mencionaven que «en la dècada de les seues infreqüents relacions amb el món exterior, els
dani havien adquirit una reputació de comportament hostil i inclús traïdorenc, parti-
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
53
[page-n-17]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 54
cularment en els seus contactes amb els missioners i els oficials del govern» (Gardner i
Heider, 1974, 3). En aqueix moment, vint anys després del primer contacte, «no hi
havia una sola comunitat dani, no importa com fóra de remota o independent, que no
haguera sentit parlar sobre els hòmens blancs que havien vingut a viure en la seua vall»
(Gardner i Heider, 1974, 5). Gardens of War es va presentar com «el primer document
fotogràfic d’una tribu de grangers-guerrers de l’Edat de Pedra, de neolítics que viuen
en les Terres Altes centrals de Nova Guinea» (Gardner i Heider, 1974). Els dani coneixien els occidentals amb el nom de waro, que en la seua llengua significa ‘rèptils’.
L’impacte dels primers contactes, descrits en l’article, i la consegüent arribada
de nous models polítics, econòmics i culturals, va transformar radicalment les comunitats indígenes. Des d’Occident, presentant els diferents grups ètnics del nord
d’Austràlia, Papua i el riu Omo com a «salvatges» o «prehistòrics», es van justificar les
seues conquistes i el control dels seus territoris. Hui en dia aquesta lluita d’interessos
continua produint-se en aquests llocs.
En les tres àrees tractades, els habitants natius són objecte d’un profund racisme per banda de la major part de la societat. Tant a l’actual Etiòpia, com a Indonèsia,
aquests grups indígenes són vistos com «curiositats» susceptibles de ser transformades
pel bé del país. El missatge és clar, un país modern no pot permetre que part de la
seua població visca en la «prehistòria». Fins i tot en un país com Austràlia, exemple de
desenvolupament, els aborígens no van veure reconegut el seu dret a la possessió tradicional de la terra fins a 1972 i no van poder exercir el dret de vot fins a 1967.
Les transformacions viscudes per les comunitats indígenes han sigut, i continuen sent, múltiples, i l’adaptació a aquests canvis molt diversa, tant en els aspectes
individuals com en els comunitaris. Aquesta modernització sovint ha xocat amb els
interessos de les comunitats esmentades, que han articulat, ja des del primer moment,
distints models de resistència.
Bibliografia
BATTY, P., ALLEN, L. i MORTON, J. (2005): The photograps of Balwin Spencer.
The Miegunyah Press, Melbourne.
BENSLEY, J. (1994): The dani church of irian jaya and the challenges it is facing today. Monash Asia
Institute, Monash University, Melbourne, www.papuaweb.org
BONTE, P. i IZARD, M. (2005): Diccionario Akal de Etnología y Antropología. Akal, Madrid.
BRID, D. (2000): Dingo makes us human. University Press, Cambridge.
BULATOVICH, A. K. (2000): Ethiopia Through Russian Eyes Country in Transition 1896-1898.
(Trad. de Seltzer, R.). The Xarxa Siga Press, Lawrenceville, Nova Jersey.
BURENBULT, G. (1994): Supervivencia en el mundo moderno, pueblos primitivos hoy en Asia y
Oceanía. Debate, Barcelona.
COLLINS, O.R. (2006): «The Turkana Patrol of 1918 reconsidered». The Uganda Journal, vol. 25,
núm.1, 16-33.
DONALDSON, A.S. (1900): «An Expedition between Lake Rudolf and the Nile». The
Geographical Journal, vol. 16, núm. 8 (Des. 1900), 600-624.
ELKIN, A. P. (1951): «Reaction and Interaction: a food gathering people and European settlement
in Austràlia». American Anthropologist, 53.
FLANNERY, T. (1998): A pie por Nueva Guinea e Irian Jaya. Península, Barcelona.
GARDNER, P. (1990): Aboriginal people in the Northern Territory. Government Printer of the
Northern Territory, Darwin.
54 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-18]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 55
GARDNER, R. i HEIDER, K.G. (1974): Gardens of War. Life and death in the New Guinea Stone
Age. Penguin Book Ltd., Victoria.
GIANSANTI, G. (2004): Lejana África. Círculo de Lectores, Barcelona.
GIRKE, F. (2006): «Two “first contact” situation in southern Ethiopia», en The perils of face: Essays
on cultural contact, respect and self-esteem in southern Ethiopia. Mainzer Beiträge zur AfrikaForschung, Berlin.
GOZÁLBEZ, J. i CEBRIÁN, D. (2003): Etiopía: Un rostro con tres miradas. Alcoi.
HEIDER, K. (1997): «Grand Valley Dani. Paceful Warriors». Case Studies in Cultural Anthropology.
Harcourt Brece College, Fort Worth, Texas.
HÖHNEL, L. von (1894): Discovery of Lakes Rudolf and Stefanie. (Traducció de N. Bell; reeditat
per F. Cass, el 1968.). Longmans Greens, Londres.
LARSON, G. F. (1962): «The fetisch burning movement among the Western Dani Papuans». Working
Papers in Nativistic movements, nº 1, Bureau of Native Affairs, United Nation´s Temporary
Executive Authority in West New Guinea, West Irian, Jayapura, 54-58. www.papuaweb.Org
LEE, R. B. i HEYWOOD, R. (1999): The Cambridge Enclyclopedia of Hunters Gatherers.
Cambridge University Press, Cambridge.
LYDALL, J. i STRECKER, I. (1979): The Hamar of Southern Ethiopia II. Baldamo Explains.
Göttingen: Arbeiten aus dem Institut für Völkerkunde der Universität zu Göttingen – Band 13.
Hohenschäftlarn Haus.
MACKNIGHT, C. C. (1972): «Macassans and Aborigines», Oceania, vol. XIII, núm. 4, Sidney.
MÍESELAS, S. (2003): Encounters with the Dani. Stories from the Baliem Valley. Steidl/ International
Center of Photography. Nova York.
MILLAR, G. (1996): To the Spice islands and beyond. Travels in Eastern Indonesia. Nikolai MiklouhoMaclay, a russian explorer meets trouble on the Irian Jaya coast. Oxford University Press, Singapur.
MIYAWAKI, I. (2006): «Hor memory of Sidaama Conquest», The perils of face: Essays on cultural contact, respect and self-esteem in southern Ethiopia. Mainzer Beiträge zur Afrika-Forschung, Berlin.
MULLER, K. (2001): Indonesian New Guinea. West Papua / Irian Jaya. Periplus, Singapur.
MUNDINE, D. (2002): Ramingining: Arte aborigen australiano de la tierra de Arnhem. Museu
Nacional Centre d’Art Reina Sofia, Madrid.
MULVANEY, D. J. (1990): «Spencer, Sir Walter Baldwin (1860-1929)». Australian Dictionary of
Biography, volum 12. Melbourne University Press, 1990, 33-36, (Batty, P.Allen, L. & Morton,
J., 2005). Melbourne.
O’BRIEN, D. A. (1962): «Nativistics Movements», en Working Papers in Nativistic Movements,
Bureau of Native Affairs, United Nation´s Temporary Executive Authority in West New
Guinea, West Irian, Jayapura, 59-60. www.papuaweb.org
PÉTREQUIN. A. M. i PÉTREQUIN, P. (2006): Objects de pouvoir en Nouvelle-Guinée. Editions
de la Reunión des Musées Nationaux, Paris.
SCHIEFFELIN, E. L.; CRITTENDEN, R.. (edit.) (1991): Like people you see in a dream. First
Contact in six Papuan Societies. Stanford University Press, Stanford.
SMITH, A. D. (1897): «An Expedition between Lake Rudolf and the Nile», Geographical Journal,
16, 600-625.
SMITH, C. (2004): Country, kin and culture. Survival of an Australian Aboriginal Community.
Wakefield Press, Kent Town.
STRECKER, I. i LYDALL, J. (2006): «A history of pride and confrontation in South Omo». En
The perils of face: Essays on cultural contact, respect and self-esteem in southern Ethiopia. Mainzer
Beiträge zur Afrika-Forschung, Berlin.
THOMSON, D. (2005): Donald Thomson in Arnhem Land. The Miegunyah Press, Victoria.
TORNAY, S. (1981): «The Omo Murle Enigma». En People and cultures of the Ethio-Sudan borderlands. (Beder, M.L. (edit). African Studies Center, Michigan State University, Michigan.
VANNUTELLI, L. i CITERNI, C. (1899): L’Omo: Viaggio d’esplorazione nell’Africa Orientale.
Elibron Classics (reedició), 2006, Milán.
WILLIANS, N. M. (1986): The Yolngu and their Land. Stanford University Press, Stanford.
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
55
[page-n-19]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 38
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO
I TERRES ALTES DE PAPUA.
PRIMERS CONTACTES
JUAN SALAZAR
Al llarg del segle XIX i durant la primera meitat del segle XX les polítiques colonialistes de les principals potències europees, Estats Units i Japó, van transformar el món
en un gran mercat comercial. Un desenvolupament econòmic sense precedents, una
aclaparadora superioritat militar i tecnològica, així com grans millores en els mitjans
de transport van permetre a diversos països occidentals accedir a nous mercats, productes i mà d’obra, provocant profunds canvis a escala mundial. Com a conseqüència d’això, en aquest segle i mig, més de cinquanta milions d’indígenes, amb economies basades en l’agricultura, la ramaderia i la caça-recol·lecció, van ser exterminats
(Lee i Heywood, 1999).
L’arribada d’exploradors, militars, colons, missioners i antropòlegs als nous
territoris va crear una sèrie de situacions de contacte que es van plasmar en multitud
de relats. Hui, aquesta documentació ens permet reconstruir aquelles trobades des
d’un doble punt de vista ja que, ben sovint, reflectien no sols les seues opinions i valoracions, sinó les dels habitants que hi trobaven. Molt més difícil resulta obtindre
documentació i evidències del que aquella arribada va significar per a les poblacions
natives. Encara així, el record d’aquelles primeres trobades s’ha conservat viu, a través
de la història oral, en la memòria col·lectiva d’aquests pobles. Més recentment, el treball de diversos investigadors, en col·laboració amb membres de comunitats indígenes, ha permés plasmar l’altra versió dels esdeveniments.
Sovint s’ha presentat el primer contacte amb la cultura occidental com l’inici
de la Història dels grups indígenes. Hauríem de tindre present que els processos de
canvi històric ja existien abans d’aquella primera trobada i intentar allunyar aqueixa
38 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-2]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 39
visió de pobles sense «profunditat històrica», de cultures aïllades o «ancorades en la
prehistòria» que encara hui s’utilitza com a reclam comercial.
En aquest article analitzarem aquelles primeres trobades entre occident i les
comunitats indígenes prenent com a exemple les tres àrees geogràfiques tractades en
el present catàleg i objecte de l’exposició «Mons tribals»: la Terra d’Arnhem a
Austràlia, el baix Omo a Etiòpia i les Terres Altes de Papua. Intentarem fer-ho des
d’un doble punt de vista, l’occidental i el de les mencionades comunitats. Els estats
que controlaven aqueixos territoris van imprimir dinàmiques pròpies a l’hora d’explorar i colonitzar les noves terres, per això els primers contactes van ocórrer de formes
distintes. Així, per exemple, la violència dels encontres al baix Omo i al nord
d’Austràlia, a mitjan i final del segle XIX, contrasta amb l’arribada relativament pacífica de les primeres expedicions a les Terres Altes de Papua, en els anys trenta.
La Terra d’Arnhem (Austràlia Septentrional)
“Una de les distraccions preferides era caçar aborígens; es triava el dia
i s’invitava els colons veïns, junt amb les seues famílies, a un dinar a
l’aire lliure […] després de l’àgape tot era joia i alegria, mentre els
cavallers que formaven la partida prenien les seues armes i els seus
gossos i, acompanyats per dos o tres servents presidiaris, recorrien els
matolls buscant negres.
A vegades tornaven sense diversió; d’altres, aconseguien matar una
dona o, si tenien sort, un home o dos”.
H.M. Hull. Experience of Forty Years in Tasmania (1859)
(Burenbult, 1994, 85)
Aquest testimoni, lluny de ser un cas excepcional, reflecteix el tracte a què es van veure
sotmesos els aborígens australians des de l’arribada dels britànics a Austràlia a final del
segle XVIII. Encara que aquest relat procedeix de l’illa de Tasmània, es van repetir actes
semblants per tot el continent. A l’extrem nord d’Austràlia, a Arnhem, el seu aïllament, a causa de les condicions geogràfiques i climatològiques, va permetre a les
poblacions aborígens evitar, fins ben entrat el segle XIX, els violents processos d’extermini que es donaven en el sud d’Austràlia des de final del XVIII. L’absència de bons
ports naturals i una vegetació de manglar en la costa, dificultaven l’ancoratge de vaixells. La presència de grans rius i aiguamolls en les zones costaneres i l’escassetat de
terres altes habitables, protegides de les freqüents inundacions, van ralentitzar la colonització britànica que, des de principi del segle XIX, va dur a terme diversos intents
infructuosos. El clima tropical, marcat pel monsó, i la consegüent creació de grans
zones inundades durant gran part de l’any propiciava l’ambient perfecte per a la presència de malalties tropicals com la malària. Encara que els britànics van considerar
aquest territori Terra Nulis o Terra de Ningú, desenes de grups indígenes habitaven les
seues costes i els seus tossals, establien intercanvis comercials i culturals entre ells i desenvolupaven unes societats dinàmiques i perfectament adaptades al seu entorn, basa-
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
39
[page-n-3]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 40
des en la recol·lecció i en la caça. Quan s’hi va iniciar l’ocupació europea es calcula
que, només a la Terra d’Arnhem, hi havia una població d’entre 35.000 i 70.000 aborígens (Gardner, 1990).
Vaixells portuguesos i holandesos van visitar i van explorar esporàdicament la
costa nord d’Austràlia durant el segle XVII, contactant per primera vegada amb diversos grups aborígens (fig.1); però
caldria esperar a principi del segle
XIX perquè es produïren els primers intents d’assentament en la
zona, en aquest cas per iniciativa
britànica. Diverses expedicions
van recórrer el territori. El 1844,
Ludwig Leichhadt va travessar
gran part de Terra d’Arnhem;
Ausgustus Charles Gregory, el
1855, i posteriorment John
McDovall Stuart, el 1862, van
explorar el territori del nord buscant pasturatge per a futurs ranxos ramaders (Smith, 2004).
Entre 1870 i 1872, la construcció de la línia terrestre de telègrafs i el descobriment d’or van
atraure nombrosos colons a la
zona, nous habitants que anirien
ocupant el territori aborigen. Un moviment en gran manera organitzat per les companyies ramaderes que van passar a dominar milers de quilòmetres quadrats. La fundació de l’actual capital, Darwin, es produeix en aquell moment, el 5 de febrer de
1869.
Però abans que els britànics s’interessaren per la costa nord d’Austràlia, altres
contactes es realitzaven des de feia dècades, possiblement segles: vaixells originaris de
macassan (en l’actual província indonèsia de Sulawesi) visitaven la zona per a explotar els seus recursos naturals. Des del segle XVIII els relats de viatgers europeus documenten la presència d’aquests vaixells dedicats a la pesca del trepang, un cuc marí molt
apreciat en els mercats asiàtics com a producte alimentari i associat, per la tradició
xinesa, a poders màgics. Una flota de fins a seixanta vaixells acudia cada any al nord
d’Austràlia —territori conegut per aquests pescadors com Marage—, recorrent les
seues costes de desembre a març i processant el trepang en campaments temporals
terrestres. A banda de la pesca del trepang, els macassam intercanviaven amb els aborígens diversos productes. Harry Makarrwala, del grup yolngu, en una entrevista amb
W. Lloyd Warner el 1926 relatava:
«El nostre país té eixida al mar en un sol lloc de la badia d’Arnhem. Va ser ací on vam
veure els de macassan. Portaven regals com ara arròs, xarop, calicó, destrals, piragües,
40 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 1.- Vaixell europeu de dos pals
pintat en un abric pròxim a
Gumbalanya per aborígens de
Terra d’Arnhem. Foto Inés
Domingo.
[page-n-4]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 41
ganivets i ginebra. Nosaltres els vam donar nacre, perles, closques de tortuga, sàndal
i altres fustes que ells empren en medicina. Els ajudem a recol·lectar el cogombre de
mar (trepang)» (Mundine, 2002: 43).
Fig. 2.- Home blanc amb barret i
en actitud de manar pintat en l’abric rupestre a Terra d’Arnhem.
Foto Inés Domingo.
1.- Argot.
La presència macassan pareix remuntar-se a l’inici del segle XVIII, encara que hi
ha evidències històriques que aquests viatges comercials podrien haver començat fins
un segle abans. L’explotació comercial del trepang per part
de vaixells indonesis va perdurar durant tot el segle XIX i va
finalitzar el 1907 quan el govern australià va expulsar l’últim vaixell indonesi de les seues costes. El continu contacte a través dels campaments de processament d’aquest cuc
marí entre dues cultures no europees va ser, en la major part
dels casos, pacífic i així ha quedat reflectit en la memòria
oral aborigen i en diversos relats d’exploradors europeus.
L’escàs interés dels pescadors a ocupar permanentment les
terres i l’acord entre ambdós per l’intercanvi de béns preats
van possibilitar unes relacions comercials estables que van
influir en les cultures aborígens.
L’ús de grans canoes per part dels aborígens sembla
una aportació de macassan, que van introduir també el
metall, el vidre, les teles, les pipes i el tabac com també
diversos aliments i l’alcohol. Aquest dinamisme comercial
va tindre el seu reflex en la vida aborigen, tot manifestantse en pràctiques culturals com la talla de fusta i diversos
mites, cerimònies i cançons arreplegats a través de la
memòria oral i de determinades pintures rupestres. El fet
de mantindre una intensa activitat comercial durant segles
va provocar la sorpresa dels europeus. F. Napier, el 1867,
conta com els natius de la badia de Castlereag «regatejaven
de forma molt dura, per unes plaques de closca de tortuga
que volien vendre, no se sentien satisfets amb menys d’una
destral» (Macknight, 1972, 308). Un altre aspecte de la
important influència de Makasar en el nord d’Austràlia va
ser la creació d’una llengua franca basada en l’idioma d’aquests pescadors.
Aquest fet va cridar l’atenció als primers viatgers europeus en aquests terres, i
així G.W. Earl, el 1842, comentava «si preguntes per vocables, em quede ridículament perplex. Després d’arreplegar moltes paraules, trobe que estava realitzant un
horrible patois1 del dialecte makasar, de fet, quasi totes les paraules que els natius utilitzen amb nosaltres són dels makasar» (Macknigt, 1972, 288). Fins i tot hui en dia
moltes paraules aborígens procedeixen d’aquells contactes. Un exemple n’és el nom
balanda, utilitzat per les comunitats aborígens d’Arnhem per a designar els blancs,
que ve d’hollander (holandesos), nom amb què els macassan designaven tots els
blancs. Les relacions entre les dues cultures també va possibilitar el viatge d’alguns
aborígens australians a la capital de les Cèlebes (actual Sulawesi). «A vegades se’n
portaven els nostres hòmens com a membres de la tripulació. Com el meu germà,
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
41
[page-n-5]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 42
que ja era molt vell. Un any va anar al país de Makasar. Eren hòmens bons…»
(Mundine, 2002, 42).
Va ser en la segona meitat del segle XIX quan va començar l’arribada massiva
d’exploradors, els primers colons, missioners i administradors blancs, i es transformà
radicalment el model de vida aborigen. Les possibilitats de treball en els ranxos i el
descobriment d’or van provocar
que, en l’últim terç del segle XIX,
el Territori del Nord fóra ocupat
de forma intensa i permanent per
ranxers, aventurers, miners, fugitius i jornalers a la recerca de fortuna en les noves terres. La idea
d’ocupar una terra nulis, o terra
sense amos, va permetre desplaçar els grups aborígens amb facilitat i la violència cap a la població nativa va formar part de la
vida en el nou territori. Ernestina
Hill, després d’entrevistar nombrosos ramaders, descriu aquesta
situació: «El negoci d’establir un
imperi ramader es basava en
matar. Als nous ranxos es portaven negres des de territoris allunyats i menys problemàtics per a
treballar; estaven aterrits dels negres dels matollars» (Rose, 2000, 10) (fig. 2).
Els yarralin, que habiten la zona del riu Victoria, es preguntaven «per què l’home blanc no els va preguntar per les terres per a poder haver-los dit que ja estaven ocupades» i «si els blancs estaven determinats a fer la guerra, per què no van donar rifles
als aborígens perquè la lluita fóra igualada» (Rose, 2000, 187). Aquest grup, encara
hui, parla de com se sentien en ser tractats com a gossos pels blancs; se’ls podia encadenar, se’ls atacava, se’ls podia caçar, disparar i quan un aborigen es posava malalt o
envellia se’l matava, com farien els blancs amb un gos ferit o vell (Bird, 2000).
Els testimonis natius no presenten cap dubte; les primeres dècades d’ocupació
blanca del territori es van caracteritzar per les matances col·lectives, la disparada als
aborígens, les palisses i els enverinaments. Els aborígens coneixen aquests anys com
killing times2. David Daymirringu, del grup yolngu, relata un atac a la tribu walaki:
«Els ramaders, tant negres com blancs, van rodejar la selva i, a mesura que s’acostaven
van començar a descarregar les seues armes contra els aborígens que estaven en els
arbres (amagats). Van assassinar a tots, excepte un sol home que havia enfilat molt alt,
tan alt com va poder: ell va ser testimoni de tota aquella massacre» (Mundine, 2002,
44). Aquest extermini també apareix reflectit en la memòria oral quan George
Jaudaku recorda: «Abans que jo nasquera hi havia molta gent en aquest país. La gent
(blancs) disparava a la gent (aborígens). En aquesta parcel·la, els blancs solien perse-
42
MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 3.- Baldwin Spencer i Frank
Gillen amb un grup d’ancians
arrente en el centre d’Austràlia.
Victoria Museum, Melbourne
(Austràlia).
2.- Temps de matances.
[page-n-6]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Fig. 4.- Homes gaagudju en ritual
funerari o moolil; les cistelles i altres
possessions de la difunta apareixen
penjats dels arbres. Fotografia de.
Fotografia de Baldwin Spencer.
Victoria Museum, Melbourne
(Austràlia).
3.- Terra de negres perillosos.
Página 43
guir i disparar-los» (Smith, 2004, 15). En diverses zones els aborígens van aconseguir
articular una resistència violenta a la invasió, creant zones denominades pels blancs
bad nigger country3.
Les escasses morts de blancs a mans d’aborígens van tindre represàlies immediates en forma d’atacs a comunitats senceres. Lindsay Crawford, administrador d’un
ranxo el 1895 explicava: «Durant
els últims deu anys, de fet des
que el primer blanc es va
instal·lar ací, no hem mantingut
cap comunicació amb els natius,
excepte amb el rifle. Mai no se’ls
va permetre estar prop d’aquest
ranxo o de les estacions ramaderes, són massa traïdors i bel·licosos» (Rose, 2000, 13).
La conseqüència d’aquesta etapa de violència va ser l’extermini, en algunes zones, de
grups sencers d’indígenes, com
els karangpurru o els bilinara.
Junt amb les massacres perpetrades pels blancs, el contagi de
malalties i els enfrontaments
entre grups aborígens van acabar
per eliminar, en grans àrees, el 90
per cent de la població nativa.
A principi del segle XX, els missioners, en el seu intent de cristianitzar, pacificar i sedentaritzar, van crear missions per tota la regió transmetent als aborígens missatges com: «Reseu a Déu. No estigueu en el costat que ha perdut. Vingueu al costat
guanyador» (Rose, 2000: 190), ocasionant així profunds canvis en les formes de vida
tradicionals.
És en aquest escenari de violència, ocupació i control del territori quan Walter
Baldwin Spencer i Frank Gillen van dur a terme el que es convertiria en el primer
estudi etnogràfic de camp del Territori del Nord, el 1901. Baldwin Spencer s’havia
graduat com a biòleg a Oxford i després d’un període de formació a Anglaterra va
viatjar a Austràlia per a participar en l’expedició científica Horn, la primera expedició
realitzada per a estudiar la història natural del centre del país, com a zoòleg i fotògraf.
Allí va conéixer qui seria el seu company de viatges, Frank Gillen, cap de l’estació de
telègrafs d’Alice Spring i etnòleg aficionat. Ja abans havien realitzat un treball de camp
etnogràfic, amb els arrente, en el centre d’Austràlia (fig. 3). Van publicar les seues
investigacions en el volum The Native Tribes of Central Australia (1899), obra clàssica
de l’etnografia australiana. La documentació obtinguda en aquest estudi continua sent
una referència clau per la seua qualitat i interés etnogràfic (Batty et alii, 2005).
Spencer i Gillen van tractar de mostrar, a través de la fotografia, no sols persones i
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
43
[page-n-7]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 44
objectes, sinó també cerimònies i escenes de gran dinamisme. En el viatge al territori
del nord van recórrer de sud a nord la zona, realitzant les primeres pel·lícules i gravacions etnogràfiques i documentant la cultura material i els cicles cerimonials de nombroses comunitats (fig. 4).
En el seu segon viatge al nord d’Austràlia el 1911, i formant part del govern
de la Commonwealth com a assessor en la gestió dels assumptes indígenes,
Baldwin Spencer va tindre l’oportunitat de visitar nombroses comunitats aborígens en les diferents conques dels rius, la costa i diverses illes. El seu profund
coneixement de les cultures estudiades, la seua reconeguda admiració pels grups
aborígens i la participació de col·laboradors locals que posseïen coneixements de
les llengües natives li van permetre establir unes fluides relacions amb nombrosos
ancians que el van introduir en un món religiós i cerimonial fins llavors inaccessible per als occidentals. El seu treball en aquesta zona va ser publicat el 1904 amb
el títol de The Northern Tribes of Central Australia amb l’objectiu de documentar
unes cultures que, segons la seua opinió, estaven destinades a desaparéixer. Aquesta
idea, junt amb la certesa que aquestes poblacions representaven una versió deshumanitzada d’un estadi primerenc en el desenvolupament social humà, van ser, en
gran part, fruit del darwinisme social característic del període colonial (Mulvaney,
1990, 33-36).
El Baix Omo (Etiòpia)
“Inclús els guerrers retrocedien davant de nosaltres amb gran aversió,
aparentment no per por o timidesa, sinó per antipatia. Un poc de
tabac de primera qualitat, que vaig oferir a un home, va ser rebutjat
amb indignació, a pesar que tots els reshiat són aficionats a mastegar
tabac i prendre’l aspirat. El sentiment de repulsió, no obstant això,
prompte va passar i a la vesprada uns dos-cents hòmens i dones van
omplir la contornada i l’interior del campament, tocant i observant
totes les coses noves per a ells”.
(Höhnel, 1894: 157)
La vall del riu Omo, en el sud-oest etíop, està situada en una zona de transició
entre les sabanes del Sudan, a l’oest, les àrides estepes de Kenya, al sud, i les muntanyes etíops, al nord. Al llarg de la història diversos moviments migratoris han comportat l’arribada de la ramaderia, la domesticació de diverses espècies vegetals o la
metal·lúrgia a aquesta zona. Hui en dia, la vall de l’Omo és una babel d’ètnies i llengües, un dels espais culturals més rics d’Àfrica.
A final del segle XIX i en plena carrera colonial, la zona del riu Omo va ser escenari de diverses expedicions dirigides per europeus i americans. La pugna entre les distintes potències per refermar-se en el continent africà i el desconeixement del curs i
desembocadura del riu Omo van ser els motius que van incentivar aquestes exploracions. Encara que no van ser els únics, també en aquest període, l’emperador Menelik
44
MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-8]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Fig. 5.- Gravat titulat Escena de
camp entre els reshiat que mostra
Höhnel i Teleki amb diversos dassanech. Publicat originàriament
en Ostäquatorial Afrika zwischen
Pangani und dem neuentdeckten
Rudolf-see (1890).
Página 45
II va intentar sotmetre, per mitjà de diverses campanyes militars, la regió a la monarquia abissínia.
Podem reconstruir aqueix primer contacte entre els occidentals i els habitants
de la vall. Si bé les trobades estan documentades a partir de final del segle XIX, anteriorment, comerciants de marfil d’origen africà van recórrer la zona durant dècades,
intercanviant diversos productes
com ara granadura, coure, etc.,
amb els pobles indígenes.
El comte hongarés Samuel
Teleki i l’oficial naval i cartògraf
austríac Ludwig von Höhnel van
ser els primers occidentals que
van arribar a la zona el 1887, en
una expedició promoguda des de
l’Imperi
Austrohongarés.
L’expedició, que, arribant des del
sud (actual Kenya), va descobrir
per a occident els actuals llacs
Turkana (batejat llac Rodolf en
honor al príncep hereu de
l’Imperi Austrohongarés) i Chew
Bahir (llac Estefania), tenia un
interés eminentment geogràfic i
cinegètic i va considerar els
pobles que habitaven la zona com una part més del paisatge africà. Només quan van
establir relacions amb un grup no contactat fins al moment per occidentals, els reshiat (actualment coneguts com dassanech, en el baix riu Omo), es va evidenciar la
importància del succés per als europeus. Els fets van ocórrer el dimecres 4 d’abril
de 1888:
«Aquest va ser potser el dia més interessant de tot el nostre viatge, ja que ara estàvem
per primera vegada cara a cara amb gent totalment desconeguda. I la forma en què
aquests natius, que havien viscut tranquil·lament lluny de la resta del món fins ara,
ens van rebre en aquest primer dia d’arribada va ser tan simple i tan diferent de les
experiències relatades pels viatgers africans que no podíem sobreposar-nos a la nostra
sorpresa» (Höhnel, 1894, 155) (fig. 5).
Immediatament es van iniciar intercanvis comercials. L’expedició necessitava
abundants aliments però, per a la seua sorpresa, els reshiat no es van mostrar entusiasmats: «El ferro no tenia valor, no s’interessaven per les nostres coses, i van pensar que
la nostra granadura menuda eren llavors. L’única cosa que els cridava l’atenció era la
gran granadura blava “ukuta”, la qual, a pesar que no l’havien vist abans, van anomenar immediatament tcharra o tchalla» (Höhnel, 1894, 157). Aquestes dificultats per
a comerciar amb els reshiat, amb articles totalment desconeguts per a ells, es descriuen
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
45
[page-n-9]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 46
en diversos moments del relat, sent causa de sorpresa i malestar per a Teleki i Höhnel:
«A pesar de la varietat i la qualitat de les mercaderies que havíem portat per a comerciar no vam ser capaços de comprar res ací excepte dhurra (farina de melca), peix, llet,
i algunes bagatel·les, no perquè als reshiat els importara comerciar amb el seu ramat
sinó perquè a ells no els interessava res del que els oferíem a canvi» (Höhnel, 1894,
167). L’actitud poc receptiva dels reshiat queda ben reflectida en la
resposta d’un dels ancians, arreplegada per Höhnel: «No volem el
vostre ferro [...] les vostres coses no valen res, i la vostra granadura
és massa xicoteta» (Höhnel, 1894, 174). Les descripcions que feien
els expedicionaris ens permeten conéixer diferents aspectes de la
vida quotidiana dels dassanech a final de segle XIX. «Posseïen milers
de caps de bestiar vaquí, cabres, ovelles i centenars de burros […]
Cultivaven un poc de tabac de baixa qualitat, ja que podien comprar-ne un barat i de millor qualitat als seus veïns més pròxims.
Ambdós sexes són aficionats a mastegar-lo. El café és comprat als
aro [actualment coneguts com ari] a través d’intermediaris kerre (o
karo). El total de la població reshiat és d’unes dues mil a tres mil
persones» (Höhnel, 1894, 167). Gràcies a aquest relat disposem
també de les primeres referències als diversos grups ètnics que
poblaven la zona: els marle (hui assimilats en el grup nyantiangyon),
els amárr (coneguts hui com hamer), els bachada (bashada), els yurkana, els buma (bume), els budu, els kerre (karo), els murdu/murzu
(mursi), i els borana, entre altres (Höhnel, 1894, 168-169) (fig. 6).
Si bé tot el relat està impregnat d’una actitud colonial basada en la
superioritat de l’home blanc, Ludwig von Höhnel ressalta alguns
aspectes positius dels danassech. La capacitat oratòria de l’interlocutor principal dels danassech com també la conducta general d’estos
impressionen Hönel: «Estava dotat no sols d’un sorprenent autocontrol, sinó d’un cap extremadament clar i amb habilitats diplomàtiques» (Höhnel,
1894: 173). «No van intentar pidolar o robar, no eren ni impertinents ni tímids, i van
tindre aquest comportament satisfactori del primer a l’últim» (Höhnel, 1894, 163).
Les fortes tensions amb els danassech que els impedien creuar el seu territori, tensions
que van arribar quasi a un enfrontament armat, van obligar l’expedició a tornar cap
al sud. Les últimes paraules d’un ancià, interlocutor amb l’expedició van ser, per si
tenien intenció de tornar: «No oblideu la granadura tcharra» (Höhnel, 1894, 208).
Set anys després de l’expedició austrohongaresa, el metge nord-americà Arthur
Donaldson Smith va organitzar, amb fons privats propis, diversos viatges cinegètics i
d’exploració per la zona, encara que sense clars objectius científics. Va ser el primer
occidental a arribar al llac Turkana des de la veïna Somàlia el 1895 i en el seu camí va
establir contacte, per primera vegada, amb diversos grups ètnics del sud-oest etíop. El
relat de Donaldson, Through unknown African countries, reflecteix l’actitud, general en
l’època, de superioritat tant amb els habitants de la zona, «els salvatges no tenen un
gran domini del llenguatge, expressant les seues emocions amb pantomimes, acompanyant cada gest amb exclamacions sorolloses» (Grinke, 2007, 130), com amb els
46 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 6.- Gravat d’una dona buma
(actualment coneguts com bume)
en el qual s’aprecia el plat labial.
Ostäquatorial Afrika zwischen
Pangani und dem neuentdeckten
Rudolf-see (1890).
[page-n-10]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 47
hòmens de la seua pròpia expedició, «els altres quatre gurkes [ètnia del nord de l’Índia] tenien sang rajput o una altra sang en les seues venes, i és amb remordiment que
els mirara com a éssers humans» (Donaldson, 1900, 602). El seu contacte amb els
habitants de l’Omo apareix marcat per aquest continu intent de demostrar la superioritat de l’home blanc per mitjà de l’ús d’armes de foc, coets i la resta d’avanços tecnològics (fig. 7). Gràcies a la memòria oral dels arbore tenim un
relat d’aquell primer contacte. Horra Surra, ancià d’aquesta
ètnia, relata:
«Ells [els arbore] es van aproximar i van veure l’home blanc i els seus
acompanyants. Es van quedar parats en el lloc, però l’home blanc els
va indicar que s’acostaren. Ells ho van fer […]. L’home blanc els va
demanar que li ensenyaren com utilitzaven l’arc i les fletxes per a
matar animals salvatges […]. La fletxa va ser un poc curta per a arribar fins a l’animal salvatge. Van repetir l’acció i, una altra vegada, la
fletxa no va arribar fins a l’animal salvatge. Llavors, l’home blanc va
traure el seu rifle, va apuntar a les cabres salvatges, va disparar i les va
matar. De nou va apuntar a una altra cabra i la va matar també.
“¡Veieu açò!” Es va jactar l’home blanc. Els arbore van assentir. Sí.
Estaven impressionats per les accions de l’home blanc» (Grinke,
2007, 134).
Fig. 7.- Jóvens mursi vora la riba
de l’Omo, fotografia presa durant
la segona expedició de Donaldson,
el 1899, i publicada en The
Geographical Journal el 1900.
Donaldson va descriure un atac per part dels arbore
arran de les tensions sorgides entre l’expedició i aquest grup
ètnic. L’escaramussa va provocar nombroses baixes entre els
arbore, que desconeixien el poder de les armes de foc. Aquest
atac perdura en la memòria oral arbore sent una de les històries
més repetides entre els hor, un dels clans d’aquesta ètnia:
«L’home blanc era blanc com el ramat i tenia un pal de foc roig. Els de Marle [poblat
hor] van sentir que des de Gandarab i Kulam [també poblats hor] havien enviat
ancians, i van pensar que havien començat a saquejar el campament. Per a no ser
superats, des de Marle es van enviar guerrers per a saquejar. Quan els guerrers marle
van arribar, s’estaven disparant tirs. Com ells no coneixien les armes de foc, van pensar que s’estaven colpejant tambors. Llavors van descobrir que alguns tenien tirs en
les cames, uns altres tirs en l’estómac, i van veure com arrossegaven els intestins»
(Miyawaki, 2007, 189).
Donaldson, posteriorment, va saquejar el poblat més pròxim per a aconseguir
aliments.
Quasi al mateix temps, el 1896, l’oficial de l’exèrcit italià Vittorio Bottego va
dirigir l’expedició que va situar geogràficament el curs del riu Omo i la seua desembocadura en el llac Turkana, donant-se a conéixer com el «descobridor de l’Omo».
Aquesta expedició composta per centenars d’hòmens i 160 mules de càrrega
(Giansanti, 2004: 42), va recórrer la regió prenent dades geogràfiques, biològiques i
etnogràfiques. Molts dels pobles, afectats per ràtzies abissínies, els van rebre violenta-
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
47
[page-n-11]
M.tribals val bajas
29/10/08
17:51
Página 48
ment com arreplega Bottego en el seu relat del viatge ¿Què heu vingut a fer a aquest
país? Bottego va respondre que eren frengi (estrangers) i li van replicar «nosaltres no
coneixem els frengi. No volem veure’n cap, ni deixar-los lliure el pas. Veniu, si teniu
coratge, a fer-nos la guerra. Veniu ací, que coneixereu les nostres llances» (Vannutelli
i Citerni, 1899, 294).
A aquesta expedició també li devem descripcions de diversos pobles de la vall
de l’Omo com els mursi:
«Les dones són brutes i lletges, van completament nues, excepte pels costats, que
cobrixen amb un estret tros de pell. Se’n troba alguna amb grans forats en l’orella o
en el llavi inferior, on posen discos de fusta d’un diàmetre d’aproximadament cinc
o sis centímetres. Aquestes tribus salvatges tenen hàbits detestables i costums bestials; però no són d’índole feroç, ni són tan bel·licoses com els muntesos però en
compensació els hàbits d’emboscades en els boscos i la instintiva malícia els convertixen en lladres molt audaços. Si la caça i la pesca són per a ells verdaders oficis, l’agricultura i el pasturatge no estan del tot descuidades: on troben xicotetes i espesses
zones a vora del riu, cultiven a males penes. Mengen, fins a encebar-se, arrels i tubèrculs que arrepleguen en els boscos, on algunes vegades troben ruscos apegats als
arbres. Quant al ramat, a penes posseeixen unes poques cabres i bous» (Vannutelli i
Citerni, 1899, 323).
Bottego moriria violentament durant aquesta expedició però els seus acompanyants, Vannutelli i Citerni, van aconseguir tornar a Itàlia, després de mesos de captivitat. Una vegada en la seua terra natal, van publicar la memòria de l’expedició en la
qual es posava fi al misteri del curs del riu Omo, aportant una informació geogràfica,
etnogràfica, zoològica i botànica sobre la zona de gran valor documental.
Amb objectius radicalment diferents del de les expedicions occidentals, l’exèrcit abissini va dur a terme una sèrie de campanyes militars en el sud-oest etíop per
ocupar i controlar el territori al nord del llac Turkana. Sobre una d’aquestes primeres
campanyes d’annexió, la de 1898, disposem del relat d’Aleksandr Bulatovitx, un militar rus que va formar part de l’exèrcit dirigit pel ras Welde Giyorgis per a l’emperador
Menelik II, amb ordres d’afermar-se en el llac Rodolf (llac Turkana) (Collins, 1961).
Bulatovitx va descriure diversos pobles de l’Omo: «Els hòmens i les dones s’adornaven amb braçalets de ferro, arracades de coure, dels quals podia haver-ne fins a set en
cada orella. Les dones, a més, portaven un collar format per diverses tires, fet d’ossos
de pardals i cocodrils finament modelats, o de granadura d’argila, entre la qual ressalta granadura europea blava i blanca» (Bulatovitx, 2000, 342). En el seu relat també
reflecteix les opinions de les tropes que l’acompanyen, d’origen amàric (habitants de
l’altiplà etíop) sobre els habitants de l’Omo: «Són animals salvatges, mengen carn d’elefants i de fardatxos. Pràcticament no sembren gra» (Bulatovitx, 2000, 311), i també
l’opinió que dels occidentals tenien els habitants de l’Omo: «Els gutxumba [europeusestrangers per a Bulatovitx] van arribar des del sud-est. Van muntar un campament al
costat d’un poblat jufa, i van estar molts dies demanant, sota amenaça de les seues
armes de foc, que se’ls donara pa de forma gratuïta. Se’n van anar cap al nord-oest».
Bulatovitx continua explicant: «Com descobrim més tard, totes les tribus des d’ací al
48 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-12]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 49
llac Rodolf anomenen els europeus gutxumba que literalment significa ‘vagabunds’»
(Bulatovitx, 2000, 310).
Aquesta invasió i les contínues ràtzies abissínies posteriors van deixar una profunda empremta en els pobles de la vall de l’Omo. Berimba, un ancià hamer, explicava, en un relat recopilat per Ivo Strecker, aquells temps de crisi:
«Xiquets, mireu aquesta terra. Jo ja sóc ancià. Quan encara érem jóvens, els enemics
van vindre i l’emperador Menelik ens va conquistar. Així és com ens convertim en
pobres. Els nostres avantpassats es van perdre llavors. És per això que no conec les
famílies dels fills dels nostres avantpassats […] realment tampoc conec qui són amb
els que hauríem de casar-nos. Preguntàrem les coses als ancians, als pocs ancians que
inclús coneixen les antigues connexions. Alguns no sabien la veritat, i no els escoltàvem. Només escoltàvem el que coincidia amb el que havíem sentit dels nostres pares»
(Strecker, 2006, 153).
La resistència de diversos grups ètnics enfront d’aquesta invasió militar va acabar en fracàs per la superioritat de les armes de foc abissínies. Centenars, si no milers,
d’habitants de la zona van ser assassinats o esclavitzats, multitud de poblats destruïts
i milers de caps de bestiar requisats. Moltes comunitats indígenes van desaparéixer o
es van veure obligades a emigrar. A principi del segle XX es va crear la primera administració estatal de la zona.
Les Terres Altes de Papua (Indonèsia)
“De bell antuvi hi havia el Forat.
Del Forat van eixir els hòmens dani.
Es van assentar en les terres fèrtils al voltant del Forat.
Llavors van vindre els porcs. Els dani van agafar els porcs
i els van domesticar.
Després van vindre les dones, i els dani van agafar les dones.
Llavors del Forat van eixir altres hòmens –portuguesos,
espanyols, holandesos, japonesos, americans.
No hi havia espai per a ells al voltant del Forat,
així que es van escampar per tot el globus
buscant terres tan bones com la dels dani
però mai no les van trobar.
Ara tornen de nou”.
(Míeselas, 2003, 3)
L’illa de Nova Guinea es troba dividida en dues administracions independents: la part
occidental –Papua– davall el domini colonial d’Holanda fins a 1963 i hui sota control indonesi, i una part oriental –Papua-Nova Guinea– ocupada fins a la Primera
Guerra Mundial per Alemanya i, posteriorment, per Anglaterra i Austràlia, fins a
aconseguir la seua independència el 1975. Aquesta divisió artificial de l’illa, tan habi-
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
49
[page-n-13]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 50
tual en el període colonial, va comportar multitud d’expedicions i altres contactes
entre les autoritats colonials, viatgers, comerciants, etc, i les nombroses comunitats
que l’habiten. Els habitants de la costa van tindre contactes molt primerencs amb els
occidentals, ja al segle XVI, però les terres de l’interior es van mantindre rodejades d’un
halo de misteri fins a principi del segle XX.
Els prop de 100.000 dani
que habiten les Terres Altes de
Papua són un dels pobles del massís central desconeguts per a occident fins ben entrat el segle XX. La
major part dels grups culturals de
les Terres Altes centren la seua economia en l’agricultura intensiva i la
cria de porcs, com es reflecteix en
la llegenda esmentada anteriorment. El cultiu del moniato, aliment bàsic de la seua dieta, junt
amb multitud de tubèrculs, verdures i hortalisses, condicionen el paisatge del país dani el territori del
qual, travessat pel cabalós riu
Baliem i els seus afluents, es troba
organitzat en xicotets poblats i
nombrosos camps de cultiu.
Les costes de Nova Guinea
van ser descrites per primera vegada en els relats dels capitans i cronistes portuguesos
i espanyols del segle XVI, encara que des de feia segles aquestes costes eren visitades
sovint per comerciants xinesos, malais i navegants del regne de Java. La cerca del trepang, de closques de tortugues, aus del paradís i fustes precioses van motivar l’interés
comercial d’aquests viatges i les freqüents relacions comercials (Pétrequin, 2006, 165).
Posteriorment, i a partir del segle XVI, part de les seues costes van estar en l’òrbita del
sultanat de Tidore, aliat dels espanyols en el control de les illes de les espècies. Les activitats comercials del dit sultanat van provocar la creació d’unes xarxes comercials estables entre les costes de Papua occidental i les illes Moluques.
Nombrosos viatgers europeus, atrets per l’exotisme del paisatge i dels seus habitants, van visitar les costes de l’illa durant els segles XVII i XVIII encara que no serà fins
al segle XIX quan s’endinsen en l’illa les primeres expedicions (Millar, 1996). Tant les
autoritats colonials holandeses com les australianes van dur a terme, en les tres primeres dècades del segle XX, un enorme esforç i desplegament de mitjans per explorar i
controlar les terres i els habitants de l’interior de l’illa. L’autoritat colonial holandesa,
per exemple, va enviar més de cent expedicions amb la intenció d’obtindre tot tipus
d’informació sobre l’interior de la colònia. A pesar d’això, alguns territoris com la vall
del Baliem, centre del territori dani, mai no van ser explorats (Muller, 2001).
La imatge de «món perdut» que inclús hui perdura sobre l’interior de Papua es
50 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 8.- Grup d’hòmens dani realitzant una palissada en un dels
campaments de R. Archbold a les
Terres Altes. American Museum of
Natural History. 1938.
[page-n-14]
M.tribals val 51-108
30/10/08
Fig. 9.- Dansa cerimonial dani. Els
hòmens, armats amb arcs i fletxes,
ballen i canten en cercles. Expedició
d’Archbold. American Museum of
Natural History. 1938.
08:12
Página 51
remunta a aquells temps. No obstant això, els diversos grups indígenes que poblen les
Terres Altes de Papua han mantingut durant segles relacions estables i dinàmiques
entre ells, creant-se fluids circuits d’intercanvi que han permés la circulació d’objectes,
productes i coneixements des de la costa cap a l’interior i viceversa. La presència de petxines marines i cauris en poblats de les Terres Altes a centenars de quilòmetres de la
costa i en valls inaccessibles, a
més de dos mil metres sobre el
nivell del mar, o l’arribada i
ràpida difusió del moniato, d’origen americà, al segle XVII, són
mostres d’aqueix dinamisme
comercial molt allunyat de la
visió occidental de món aïllat.
El zoòleg australià Tim
Flannery descrivia, el 1990, un
exemple d’aquest comerç hui
en decadència: «Ens trobem
amb un grup de viatgers lani.
Dos hòmens adults i dos jóvens
venien d’Ilaga, amb sal i plomes
d’aus i anaven a vendre-ho tot
en el mercat de Wamena. […]
La sal devien d’haver-la obtingut en algun depòsit d’aigua
salobre […] les plomes, la
majoria pertanyents a lloros i aus del paradís, estaven embolicades en feixos de fulles
seques, col·locats després en tubs de bambú» (Flannery, 1998, 245) (fig. 8).
No és fins a l’any 1938, amb l’expedició del zoòleg i multimilionari Richard
Archbold, que Occident té, per primera vegada, coneixement sobre els dani. Com ell
mateix conta en el seu relat, publicat l’any 1941 en la revista National Geographic: «La
meua tercera expedició a Nova Guinea es va organitzar per a realitzar una exhaustiva
investigació de la pràcticament desconeguda cara nord de les Muntanyes Nevades en la
segona illa més gran del món» (Archbold, 1941, 315). El patrocini de l’expedició va
anar a càrrec de l’American Museum of Natural History de New York i el viatge tenia
com a principal objectiu documentar i aconseguir espècies zoològiques i botàniques.
L’expedició tenia prop de dues-centes persones entre portadors dayaks de
Borneo i convictes indonesis independentistes, soldats colonials, diversos oficials
holandesos i un equip nord-americà format per un ornitòleg, un botànic, un zoòleg,
dos pilots i diversos tècnics necessaris per a fer funcionar la principal novetat de l’expedició: un hidroavió amb gran capacitat de càrrega que va permetre l’amaratge en el
llac Habbema, en ple massís central de Papua. El 23 de juny de 1938 van albirar per
primera vegada la vall del Baliem i els camps de cultiu danis: «Des de l’aire els horts,
rases i tanques dels natius apareixien com un paisatge rural del centre d’Europa. Mai
en tota la meua experiència a Nova Guinea no havia vist res comparable» (Archbold,
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
51
[page-n-15]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 52
1941, 316). Els primers contactes amb les poblacions de les Terres Altes van estar marcats per la curiositat mútua: «A banda del protector de penis, braçalets, polseres i una
basta xarxa de malla en el cap d’un d’ells, els nostres visitants estaven nus» (Archbold,
1941, 321) (fig. 9). L’expedició, interessada per aconseguir espècimens zoològics i
botànics, va iniciar intercanvis comercials amb els dani:
«Van portar bananes, moniatos i sovint portaven porcs per a comerciar. Els utensilis
d’acer no els interessaven tant com les petxines o els espills com a mitjà d’intercanvi.
Aparentment consideraven els seus utensilis de pedra basta com molt superiors […]
no els va costar molt, no obstant això, conéixer el nostre major interés. No van tardar a portar-nos mamífers, pardals i insectes a canvi de petxines» (Archbold, 1941,
332) (fig. 10).
Mentrestant, les columnes dirigides pels militars holandesos van recórrer tota
la vall de Baliem, verdader centre polític i espiritual del territori dani. En travessar
diferents territoris de grups rivals es van produir moments de tensió. «Sense poder evitar parar la nostra marxa, van fer una barrera humana de cinc files a través del camí,
drets, muscle amb muscle. La situació era tensa, però Teerink la va resoldre amb algunes paraules directes i mirades amenaçadores dirigides a aquells que pareixien els capitosts» (Archbold, 1941: 324). Aquesta versió oficial no arreplega que es pegà un tir i
morí un home dani a mans d’un soldat comandat pel capità Teerink. Aquest episodi
apareix reflectit en els diaris privats dels oficials que comandaven l’expedició, però no
en el relat d’Archbold, que va acceptar de no comunicar aquesta mort a canvi d’obtindre permís per a continuar treballant a Papua (Míeselas, 2003: 12-13).
Per als grups culturals que vivien a les Terres Altes l’arribada dels hòmens
blancs va tindre una interpretació cosmològica. Uns sers, blancs, arribaven caminant
des de llocs desconeguts. La confusió inicial donava pas, en la major part dels casos,
a la por i la curiositat. Molts grups tribals van pensar que es tractava d’herois mitològics o avantpassats desapareguts que tornaven a les terres dels seus orígens (Schieffelin
i Crittenden, 1991, 3).
També en els anys trenta, i a uns tres-cents cinquanta quilòmetres a l’est del
territori dani, una altra expedició occidental contactava amb diverses cultures de les
Terres Altes, aquesta vegada en la part controlada per Austràlia. Tenim, gràcies a la
memòria oral de Huwlael Hunmol, de Laerop Minina i altres membres del grup wola,
la descripció de la seua reacció després de l’arribada d’aquesta expedició, dirigida per
Hides i O’Malley: «Oh!, hi ha alguna cosa venint, alguna cosa molt estranya acostantse des d’allà. Diuen que són esperits ancestrals arribats per a menjar-nos. Alguns de
nosaltres fugim temorosos cap al bosc, mentre que altres van dir que anirien a fer-los
un ullada» (Schieffelin i Crittenden, 1991: 147). «Hi ha coses venint, fent cases i desmuntant-les [tendes de campanya] mentre s’acosten. Estan venint per la senda ara.
Tenen la pell blanca. Amb els seus cossos coberts, i ¡¡¡hi ha hòmens negres [portadors]
amb ells també!!!!» (Schieffelin i Crittenden, 1991: 149).
A aquestes primeres trobades, de final dels anys trenta, va succeir un període
marcat per la Segona Guerra Mundial al Pacífic, que va impedir l’arribada d’occidentals a les Terres Altes. Els pilots nord-americans destinats a la base de Jayapura, capi-
52 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-16]
M.tribals val 51-108
30/10/08
Fig. 10.- Aus del paradís i lingots de
sal en el mercat dani de Wamena.
Any 2007. Foto Juan Salazar.
08:12
Página 53
tal de la regió al nord de l’illa, realitzaven vols de plaer sobre la vall de Bailem «a vegades en picats baixos per a espantar els dani i veure’ls córrer i amagar-se» (Míeselas,
2003: 16). Acabada la guerra van començar a arribar missioners i administradors
holandesos. Els missioners, en el seu intent evangelitzador, van construir pistes d’aterratge en diversos llocs que els permetia contactar inclús amb les comunitats més apartades i així, el 1954, s’instal·len
els missioners protestants de
l’Aliança Cristiana Missionera
(CAMA) i, el 1955, la Missió
Cristiana
Austràlia-Pacífica
(APCM) i la Societat Missionera
Baptista Australiana. En un
segon moment, i a partir de
1959, comencen a arribar els
missioners catòlics amb la qual
cosa la vall i les zones adjacents es
divideixen en àrees d’influència
de les diverses esglésies occidentals. Per la seua banda, les autoritats holandeses van centrar els
seus esforços a pacificar les
comunitats dani i acabar amb els
conflictes tribals que mantenien la regió en un permanent estat de guerra.
Les transformacions iniciades pels missioners intentaven canviar la cosmovisió
dani, i així, en un intent clar d’eliminar les seues creences van introduir el concepte
d’aconseguir la vida eterna com a recompensa per la crema de les possessions tradicionals. Amb això van provocar la destrucció massiva dels denominats «fetitxes» o kukuwak en pràcticament tot el territori dani. El 1960 prop de la missió de Patv-paka
«es van realitzar cremes massives de grans quantitats de cultura material, tant objectes d’ús quotidià com aquells amb significat magicoreligiós. Entre els objectes cremats hi havia: arcs, fletxes, llances, gorros de pell i plomes, cuirasses de teixit trenades, diademes de plomes de casuari (sacsats durant els balls), destrals i aixes de pedra,
je —que són pedres polides usades com a pagaments en bodes i funerals— i cristalls
de quars l’ús dels quals està documentat en la màgia negra» (O’Brien, 1962, 59).
Les actituds entre les distintes comunitats dani respecte als primers missioners
variaven entre donar-los la benvinguda o intentar matar-los, com va succeir diverses vegades. Els termes amb què els dani denominaven els capellans són eloqüents, mbabi que significa ‘enemics’ i kugi, paraula usada per a denominar els ‘esperits’ (Bensley, 1994, 21-23).
La primera gran expedició amb objectius etnogràfics, organitzada pel Peabody
Museum of Archaeology and Ethnnology adscrit a la Harvard University, va arribar
l’any 1961. Robert Gardner i Kart G. Heider, en la publicació Gardens of War, mencionaven que «en la dècada de les seues infreqüents relacions amb el món exterior, els
dani havien adquirit una reputació de comportament hostil i inclús traïdorenc, parti-
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
53
[page-n-17]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 54
cularment en els seus contactes amb els missioners i els oficials del govern» (Gardner i
Heider, 1974, 3). En aqueix moment, vint anys després del primer contacte, «no hi
havia una sola comunitat dani, no importa com fóra de remota o independent, que no
haguera sentit parlar sobre els hòmens blancs que havien vingut a viure en la seua vall»
(Gardner i Heider, 1974, 5). Gardens of War es va presentar com «el primer document
fotogràfic d’una tribu de grangers-guerrers de l’Edat de Pedra, de neolítics que viuen
en les Terres Altes centrals de Nova Guinea» (Gardner i Heider, 1974). Els dani coneixien els occidentals amb el nom de waro, que en la seua llengua significa ‘rèptils’.
L’impacte dels primers contactes, descrits en l’article, i la consegüent arribada
de nous models polítics, econòmics i culturals, va transformar radicalment les comunitats indígenes. Des d’Occident, presentant els diferents grups ètnics del nord
d’Austràlia, Papua i el riu Omo com a «salvatges» o «prehistòrics», es van justificar les
seues conquistes i el control dels seus territoris. Hui en dia aquesta lluita d’interessos
continua produint-se en aquests llocs.
En les tres àrees tractades, els habitants natius són objecte d’un profund racisme per banda de la major part de la societat. Tant a l’actual Etiòpia, com a Indonèsia,
aquests grups indígenes són vistos com «curiositats» susceptibles de ser transformades
pel bé del país. El missatge és clar, un país modern no pot permetre que part de la
seua població visca en la «prehistòria». Fins i tot en un país com Austràlia, exemple de
desenvolupament, els aborígens no van veure reconegut el seu dret a la possessió tradicional de la terra fins a 1972 i no van poder exercir el dret de vot fins a 1967.
Les transformacions viscudes per les comunitats indígenes han sigut, i continuen sent, múltiples, i l’adaptació a aquests canvis molt diversa, tant en els aspectes
individuals com en els comunitaris. Aquesta modernització sovint ha xocat amb els
interessos de les comunitats esmentades, que han articulat, ja des del primer moment,
distints models de resistència.
Bibliografia
BATTY, P., ALLEN, L. i MORTON, J. (2005): The photograps of Balwin Spencer.
The Miegunyah Press, Melbourne.
BENSLEY, J. (1994): The dani church of irian jaya and the challenges it is facing today. Monash Asia
Institute, Monash University, Melbourne, www.papuaweb.org
BONTE, P. i IZARD, M. (2005): Diccionario Akal de Etnología y Antropología. Akal, Madrid.
BRID, D. (2000): Dingo makes us human. University Press, Cambridge.
BULATOVICH, A. K. (2000): Ethiopia Through Russian Eyes Country in Transition 1896-1898.
(Trad. de Seltzer, R.). The Xarxa Siga Press, Lawrenceville, Nova Jersey.
BURENBULT, G. (1994): Supervivencia en el mundo moderno, pueblos primitivos hoy en Asia y
Oceanía. Debate, Barcelona.
COLLINS, O.R. (2006): «The Turkana Patrol of 1918 reconsidered». The Uganda Journal, vol. 25,
núm.1, 16-33.
DONALDSON, A.S. (1900): «An Expedition between Lake Rudolf and the Nile». The
Geographical Journal, vol. 16, núm. 8 (Des. 1900), 600-624.
ELKIN, A. P. (1951): «Reaction and Interaction: a food gathering people and European settlement
in Austràlia». American Anthropologist, 53.
FLANNERY, T. (1998): A pie por Nueva Guinea e Irian Jaya. Península, Barcelona.
GARDNER, P. (1990): Aboriginal people in the Northern Territory. Government Printer of the
Northern Territory, Darwin.
54 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-18]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 55
GARDNER, R. i HEIDER, K.G. (1974): Gardens of War. Life and death in the New Guinea Stone
Age. Penguin Book Ltd., Victoria.
GIANSANTI, G. (2004): Lejana África. Círculo de Lectores, Barcelona.
GIRKE, F. (2006): «Two “first contact” situation in southern Ethiopia», en The perils of face: Essays
on cultural contact, respect and self-esteem in southern Ethiopia. Mainzer Beiträge zur AfrikaForschung, Berlin.
GOZÁLBEZ, J. i CEBRIÁN, D. (2003): Etiopía: Un rostro con tres miradas. Alcoi.
HEIDER, K. (1997): «Grand Valley Dani. Paceful Warriors». Case Studies in Cultural Anthropology.
Harcourt Brece College, Fort Worth, Texas.
HÖHNEL, L. von (1894): Discovery of Lakes Rudolf and Stefanie. (Traducció de N. Bell; reeditat
per F. Cass, el 1968.). Longmans Greens, Londres.
LARSON, G. F. (1962): «The fetisch burning movement among the Western Dani Papuans». Working
Papers in Nativistic movements, nº 1, Bureau of Native Affairs, United Nation´s Temporary
Executive Authority in West New Guinea, West Irian, Jayapura, 54-58. www.papuaweb.Org
LEE, R. B. i HEYWOOD, R. (1999): The Cambridge Enclyclopedia of Hunters Gatherers.
Cambridge University Press, Cambridge.
LYDALL, J. i STRECKER, I. (1979): The Hamar of Southern Ethiopia II. Baldamo Explains.
Göttingen: Arbeiten aus dem Institut für Völkerkunde der Universität zu Göttingen – Band 13.
Hohenschäftlarn Haus.
MACKNIGHT, C. C. (1972): «Macassans and Aborigines», Oceania, vol. XIII, núm. 4, Sidney.
MÍESELAS, S. (2003): Encounters with the Dani. Stories from the Baliem Valley. Steidl/ International
Center of Photography. Nova York.
MILLAR, G. (1996): To the Spice islands and beyond. Travels in Eastern Indonesia. Nikolai MiklouhoMaclay, a russian explorer meets trouble on the Irian Jaya coast. Oxford University Press, Singapur.
MIYAWAKI, I. (2006): «Hor memory of Sidaama Conquest», The perils of face: Essays on cultural contact, respect and self-esteem in southern Ethiopia. Mainzer Beiträge zur Afrika-Forschung, Berlin.
MULLER, K. (2001): Indonesian New Guinea. West Papua / Irian Jaya. Periplus, Singapur.
MUNDINE, D. (2002): Ramingining: Arte aborigen australiano de la tierra de Arnhem. Museu
Nacional Centre d’Art Reina Sofia, Madrid.
MULVANEY, D. J. (1990): «Spencer, Sir Walter Baldwin (1860-1929)». Australian Dictionary of
Biography, volum 12. Melbourne University Press, 1990, 33-36, (Batty, P.Allen, L. & Morton,
J., 2005). Melbourne.
O’BRIEN, D. A. (1962): «Nativistics Movements», en Working Papers in Nativistic Movements,
Bureau of Native Affairs, United Nation´s Temporary Executive Authority in West New
Guinea, West Irian, Jayapura, 59-60. www.papuaweb.org
PÉTREQUIN. A. M. i PÉTREQUIN, P. (2006): Objects de pouvoir en Nouvelle-Guinée. Editions
de la Reunión des Musées Nationaux, Paris.
SCHIEFFELIN, E. L.; CRITTENDEN, R.. (edit.) (1991): Like people you see in a dream. First
Contact in six Papuan Societies. Stanford University Press, Stanford.
SMITH, A. D. (1897): «An Expedition between Lake Rudolf and the Nile», Geographical Journal,
16, 600-625.
SMITH, C. (2004): Country, kin and culture. Survival of an Australian Aboriginal Community.
Wakefield Press, Kent Town.
STRECKER, I. i LYDALL, J. (2006): «A history of pride and confrontation in South Omo». En
The perils of face: Essays on cultural contact, respect and self-esteem in southern Ethiopia. Mainzer
Beiträge zur Afrika-Forschung, Berlin.
THOMSON, D. (2005): Donald Thomson in Arnhem Land. The Miegunyah Press, Victoria.
TORNAY, S. (1981): «The Omo Murle Enigma». En People and cultures of the Ethio-Sudan borderlands. (Beder, M.L. (edit). African Studies Center, Michigan State University, Michigan.
VANNUTELLI, L. i CITERNI, C. (1899): L’Omo: Viaggio d’esplorazione nell’Africa Orientale.
Elibron Classics (reedició), 2006, Milán.
WILLIANS, N. M. (1986): The Yolngu and their Land. Stanford University Press, Stanford.
TERRA D’ARNHEM, BAIX OMO I TERRES ALTES DE PAPUA. PRIMERS CONTACTES
55
[page-n-19]