Valentia, ciutat episcopal
Albert Ribera Lacomba
Miquel Rosselló Mesquida
2019
[page-n-1]
66 /
[page-n-2]
Valentia,
ciutat episcopal
Albert Vicent Ribera i Lacomba (ICAC)
Miquel Rosselló Mesquida
Introducció
Les primeres notícies sobre el cristianisme a València són
les del martiri de sant Vicent, personatge que va aconseguir gran i primerenca notorietat a l’orbe cristià. La ciutat
que acollia un esdeveniment d’aquesta categoria era habitual que disposara d’un entramat arquitectònic i litúrgic
relacionat amb el màrtir.
A València els primers indicis del culte cristià es
remunten a finals del segle iv. Es concentren en l’angle
sud-est del fòrum romà, a les excavacions de l’Almoina,
que va ser prompte sacralitzat, segons es dedueix per
les peculiars i abundants troballes plenament cristianes
que s’hi acumulen. És el lloc que s’ha identificat amb la
presó on el màrtir va patir el suplici.
Una troballa clau és el bol de vidre amb escenes bíbliques, fabricat a Roma a finals del segle iv. És la peça
◁ Reconstrucció del grup episcopal de Valentia cap a l’any 600.
Arquitectura virtual. Ajuntament de València
cristiana més antiga de València. El lloc de la troballa va
ser el departament identificat com la probable cel·la del
màrtir. Prova que aquest espai es deu haver cristianitzat
ja en el segle iv.
Desconeixem quan es va instituir el bisbat de
València. Indirectament coneixem l’existència de cristians, encara que s’ignora el grau d’organització d’aquests,
des del segle iv amb ocasió del martiri de sant Vicent
(304). La Pau Constantiniana (313) degué propiciar el
desenvolupament d’aquestes comunitats, amb la presència d’un bisbe.
València en els segles v a viii
Encara que el perímetre urbà es va reduir, gran part
de la ciutat romana va estar habitada durant el període
visigot. La disminució de les dimensions deu contrastar
amb l’alta densitat d’ocupació de les zones habitades, la
qual cosa posa en dubte una suposada reducció numèrica de la població urbana.
/ 67
[page-n-3]
a xicotets centres d’activitat econòmica, ja fora aquesta
agropecuària o artesanal.
Valentia passava de ser un centre de consum, a desplegar activitats productives dins d’un sistema cada vegada més autàrquic i en gran part controlat per l’Església.
El centre del poder urbà va ser el grup episcopal, que va
substituir el paper del fòrum romà, unint en un mateix
espai els edificis i institucions polítiques, econòmiques i
religioses, cada vegada més difícils de separar.
Les modestes construccions domèstiques contrasten amb la monumentalitat de la zona episcopal, al voltant de la plaça de l’Almoina, que configura una bona
mostra de l’arqueologia episcopal de l’etapa visigoda.
Anell d’or d’una tomba visigoda. Excavacions de l’Almoina.
Ajuntament de València
El bisbe Justinià
A ciutats mediterrànies pròximes a València, que-
Un element important de l’urbanisme va ser l’antic
den constatats bisbes, almenys des del segle v, com a
circ, el llarg traçat del qual va fixar el límit oriental de la
Cartagena, Barcelona, Tarragona i les Balears. Cal suposar
ciutat fins al segle xiv, i durant diversos segles va servir de
que Valentia en les mateixes dates potser tenia bisbe; no
muralla urbana. El seu ús original va cessar en el segle v
obstant això, fins a la primera meitat del segle vi no hi ha
i a partir de mitjan del segle vi el seu ampli espai interior
notícies segures d’un bisbe, Justinià, el paper del qual va
va ser urbanitzat. Altres restes d’habitacions apareixen a
ser fonamental en el desenvolupament de la seu valentina.
l’oest del circ. Són extremadament modestes i solen com-
Coneixem quelcom de la seua vida pel De viris
partir els espais amb fosses pròximes, que aconsegueixen
illustribus d’Isidor de Sevilla i el còdex del segle viii de
una extensió i profunditat considerables, i que acaben
la Biblioteca Nacional de París que porta el seu epitafi.
sent omplides amb fems i immundícies quotidianes,
Sabem de la celebració, el 546, d’un concili provincial a
entre les quals no falten cossos d’animals. Aquest tipus
València propiciat per Justinià. Isidor informa dels seus
d’hàbitat urbà significa un canvi radical sobre la forma de
tres germans, també bisbes, Just d’Urgell, Nebridi d’Ega-
vida de l’etapa romana. València, a partir del segle vi de-
ra i Elpidi d’Osca, i de la seua producció teologicoliterària.
via estar ocupada per una infinitat de xicotetes unitats fa-
El seu laude fúnebre al·ludeix la seua eloqüència com a
miliars, que no sols devien servir de residència, sinó com
orador, els seus profitosos escrits, que va ser abat o va
68 /
[page-n-4]
tindre sota la seua autoritat monjos i va fundar monestirs
de monges, l’activitat constructora que va emprendre a la
seu valentina i a la seua devoció pel màrtir local, a qui va
instituir hereu dels seus béns i va erigir un mausoleu per a
sepultar-se prop de les seues relíquies.
La figura del bisbe Justinià, «paradigma» dels bisbes
de l’època, ha d’entendre’s dins del seu context històric.
Els bisbes, des de la desintegració de l’Imperi d’Occident,
es van convertir en els representants dels grups dirigents
i les comunitats urbanes, i en interlocutors enfront dels
nous poders bàrbars, assumint les funcions de les antigues magistratures urbanes.
Justinià va pertànyer a una de les grans «famílies sacerdotals» d’Hispània entre els segles vi i vii. Va accedir a
la càtedra sustentant-se en el seu ric patrimoni personal
que va posar a la disposició d’aquesta i al culte del màrtir
Vicent, i es va fer amb el control de les relíquies i del culte
Inscripció commemorativa de la reforma d’un edifici religiòs
important (Catedral o baptisteri). Plaça de l’Almoina.
Museu de Belles Arts de València
martirial que s’havien constituït en «palanques de poder i
prestigi personal del bisbe».
concilis provincials a Hispània durant la «tutela» ostrogoda
Aquesta activitat, en favor de la ciutat i del seu patró,
(507-549). Període de pau i tolerància en matèria religiosa.
tindrà el seu colofó en l’organització del concili provincial
Aquests concilis provincials ho van ser a la Tarraconense:
de 546, que demostra la consolidació de València com a
seu episcopal i el prestigi aconseguit entre les altres seus
de la zona oriental de la província Cartagenense. Tres dels
cinc cànons del sínode al·ludeixen a la salvaguarda del
patrimoni episcopal i a les normes per evitar els ajornaments de les exèquies dels bisbes, la qual cosa prova l’es-
Tarragona (516), Girona (517), Barcelona (540), Lleida (546)
i, a la Cartagenense: Toledo (531) i València (546).
En els concilis celebrats a Toledo i València es perceben les diferències entre la zona interior de la provícia,
més ruralitzada, i l’àrea litoral, més urbanitzada, i la pràcti-
pecial preocupació de Justinià per la destinació del seu
ca autonomia d’aquesta última respecte als nous centres
patrimoni i el compliment de l’última voluntat del bisbe.
de poder, procés que afona les seues arrels en les fortes
El concili celebrat a València el 4 de desembre del 546
de l’era cristiana i 15 del regnat de Teudis, tanca una sèrie de
tendències disgregants del baix Imperi i que s’acreixeran
amb la desintegració de l’Imperi romà d’Occident.
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 69
[page-n-5]
Una ciutat, dos bisbes
Eutropi i altres bisbes
Després de Justinià, no hi ha notícies d’un bisbe
Després del III Concili de Toledo coneixem els
fins al III Concili de Toledo, del 589, que va suposar la
bisbes de la diòcesi valenciana a través de la seua
unitat confessional del Regne visigot. En aqueix moment
participació, en els següents concilis nacionals i pro-
València disposava de dos bisbes: Ubiligiscle, el bisbe
vincials, a més d’Eutropi, mencionat per Isidor de
arrià convertit al catolicisme, i Celsí, el bisbe catòlic.
Sevilla. Aquests van ser: Eutropi (c. 600); Marí: Sínode de
El bisbe arrià deu testimoniar l’existència de con-
Gundemar (610); Musitaci: Toledo IV (633). Toledo V (636).
tingents militars gòtics a la ciutat o als seus voltants, i la
Toledo vi (638); Anià: Toledo VII (646); Feliu: Toledo VIII
incorporació de València a l’autoritat de la monarquia vi-
(653). Toledo IX (655); Suinteric: Toledo XI (675), Hospital:
sigoda, que va adquirir sobtada importància estratègica
Toledo XII (681); Sàrmata: Toledo XIII (683). Toledo XIV (684),
per la seua situació enfront dels imperials de Bizanci, ins-
Toledo XV (688); Uvitiscle: Toledo XVI (693).
tal·lats al sud del riu Xúquer des del 554.
D’aquesta llista, els més rellevants, o dels que coneixem
A part de les raons estratègiques, aquest bisbe arrià,
quelcom, són Eutropi i Anià. D’Eutropi, per Isidor de Sevilla,
Ubiligiscle, respondria al desig de Leovigild de controlar
sabem que va ocupar la seu episcopal valentina després del
determinades seus catòliques per la seua importància, ri-
III Concili de Toledo (589) i abans del Sínode de Gundemar
quesa i prestigi martirial i, potser també, per haver-se des-
(610). És molt possible que Eutropi vinguera amb la comu-
tacat en la disputa antiarriana, contra l’intent de Leovigild
nitat de monjos, al capdavant de la qual estava Donat, que
d’unificació religiosa davall un arrianisme suavitzat.
van fugir de l’Àfrica bizantina i van crear el monestir servità,
Deu haver-hi clars paral·lelismes entre Mèrida (Santa
a Ercavica (Conca) durant el regnat de Leovigild, del qual va
Eulàlia) i València (Sant Vicent), seus amb les relíquies
arribar a ser abat. Es coneix el seu paper molt capdavanter,
dels dos sants més prestigiosos del martirologi hispà, i els
al costat de sant Leandre, germà de sant Isidor, en l’organit-
intents del monarca de fer-se amb el control de les tradi-
zació del III Concili de Toledo. Va ser un dels bisbes desta-
cions martirials. Indicis d’aquesta polèmica antiarriana es
cats per la seua producció literària a finals del segle vi.
rastregen ja durant l’episcopat de Justinià.
La seua promoció a la seu episcopal valentina deu
Certs testimonis literaris i evidències arqueològiques
ser una recompensa de Recared pels serveis prestats en
permeten pensar que a València va haver resistència de
l’organització del III Concili de Toledo i per la seua labor
l’estament religiós cap a la política d’integració de Leovigild,
com a mentor del monarca quan era príncep coregent de
com la menció de Gregori de Tours dels estralls produïts per
la Celtibèria, semblant a la de Leandre amb Hermenegild,
les tropes del monarca, el 583, en un monestir dedicat a sant
coregent de la Bètica.
Martí i situat entre Sagunt i Cartagena, i la destrucció, per les
mateixes dates, del monestir de Punta de l’Illa de Cullera.
70 /
Amb Anià o Anianus, es deu relacionar l’Unianimo
valentino episcopo de l’epistolari de sant Brauli, bisbe de
[page-n-6]
Saragossa. També s’ha proposat atribuir-li l’epígraf de les
obres de restauració de la seu valentina trobat a la plaça
de l’Almoina i depositat al Museu de Belles Arts, però és
una conjectura molt discutible.
Origen de la topografia cristiana de València
El lloc del martiri de sant Vicent deu ser el punt d’origen de la topografia cristiana a la ciutat, en ser un escenari vinculat directament amb la passió del màrtir, espais
que quedaven immersos en la memòria col·lectiva de la
comunitat cristiana.
El segle v va ser un període convulsiu; amb la fi de l’Imperi romà d’Occident, la instal·lació de pobles germànics,
majoritàriament cristianitzats, va corroborar el triomf de la
nova religió. En l’urbà, va ser normal utilitzar els edificis romans per al nou culte, si tenim en compte l’abandó dels tem-
Recostrucció de la catedral de Valentia.
Isabel Escrivà.
ples pagans, la religió dels quals va ser prohibida a finals del
segle iv, i les necessitats de la creixent comunitat cristiana,
que a partir dels últims anys del segle iv saquejava o ocupava els edificis pagans. En el nostre cas, també deu comptar
l’existència d’un important episodi martirial per desallotjar
els últims seguidors de l’antiga religió dels espais públics.
A inicis del segle v València va ser destruïda. La zona
del fòrum va quedar coberta per una potent capa de
runes. Aquesta destrucció degué trencar una ciutat romana que només estava començant a ser cristiana. Aquest
col·lapse d’una ciutat, cristianitzada en el fons però no
en la forma, potser va facilitar la creació d’un nou i distint
nucli urbà. Al poc de temps, encara en el segle v, al sud de
l’antic fòrum romà va sorgir un gran grup episcopal, prova
del triomf de la topografia cristiana.
Sobre les runes, al voltant del suposat lloc del martiri de sant Vicent, s’ha trobat el primer cementeri dins de
la ciutat, la qual cosa contravenia la legislació, ja que els
soterraments s’havien de fer fora de l’urbs. En aquesta
època, al voltant de les tombes dels sants (com a les catacumbes de Roma) i dels llocs de martiri van començar a
sorgir cementeris i esglésies.
El xicotet cementeri, de poc més de vint tombes
conegudes, només s’estén al voltant del que pareix la cel·
la d’una presó. Les tombes són individuals i de tradició
romana: caixes de teules per als individus adults i àmfores per als infantils. L’anàlisi dels esquelets indica que
pertanyen a un grup ètnic mediterrani. Són posteriors als
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 71
[page-n-7]
inicis del segle v, i les àmfores són del segle iv i dels inicis
partir de la segona meitat del segle iv, al voltant d’un lloc que
del segle v, la qual cosa deu portar a la segona meitat del
degué ser venerat durant segles per haver albergat l’episodi
segle v per a aquest cementeri. En el context d’aquesta
martirial. Després de la greu destrucció dels inicis del segle v,
època, potser són prematurs els soterraments a l’interior
al poc conegut segle v s’atribueix un primer edifici, sota la ca-
de la ciutat. Només una causa extraordinària pot explicar
tedral del segle vi, i la primera fase del cementeri al voltant de
aquesta anòmala ubicació. Precisament, ha sigut aquest
l’espai martirial, a més de l’espoli sistemàtic d’alguns edificis
xicotet i primerenc cementeri intramurs un dels principals
públics romans, que fins a aqueix moment devien quedar
arguments a l’hora de suggerir que en aquesta zona va
en peu, segurament usats com a llocs de culte cristià. Amb
haver d’existir un lloc martirial.
les seues pedres, es van construir les noves esglésies i les
Aquesta primera necròpolis és una prova de la precoç cristianització, ja que la seua presència només es pot
explicar d’acord amb l’atracció del lloc del martiri.
Les troballes de l’Almoina suggereixen la implantació del culte cristià a partir de la segona meitat del segle iv
residències de la classe dirigent urbana d’aquest període.
Després de la destrucció del segle v es van fixar les
bases del gran grup episcopal dels segles vi i vii, les característiques essencials de les quals ja es van posar de
manifest en la segona meitat del segle v i inicis del vi.
en l’edifici entre les runes del qual, en la mateixa habitació
Aquests trets particulars que la defineixen van ser:
que se suposa va albergar el martiri, va aparéixer un ex-
• Un pronunciat caràcter funerari, lligat al màrtir, que es
traordinari bol de vidre fabricat a Roma a finals del segle
va iniciar amb un primer cementeri de tradició romana
iv, decorat amb escenes bíbliques i que deu ser un objec-
estés al voltant de l’espai martirial, a què després van
te litúrgic. En el pis de l’habitació contigua cap a l’est, es
seguir altres, un superposat a aquest, i els altres disper-
van assenyalar dos forats circulars que deuen ser els peus
sos en altres zones. La complexitat d’aquest entramat
d’una taula d’altar. Com l’edifici va ser arrasat en les pri-
de cementeris ha permés establir una jerarquia de ca-
meres dècades del segle v, aquest espai ja es devia haver
dascun d’aquests i deu encaixar amb el que se sap d’al-
cristianitzat en el segle iv.
tres dels primers centres cristians.
El record de l’episodi martirial potser va accelerar la
• La primerenca ubicació del centre episcopal al vol-
cristianització d’aquesta àrea. Uns quants edificis públics
tant de la part sud-oriental del fòrum i en aquesta,
romans es van mantindre drets, alguns, com la cúria meri-
enfront de la més habitual situació perifèrica dels
dional i el santuari d’Asclepi, només van desaparéixer de
primers nuclis cristians, ben testificada a Barcelona,
la vista en l’època islàmica, mentre que altres devien ser
per exemple, on el caràcter funerari també està molt
espoliats en l’etapa visigoda.
més restringit, a més que és bastant posterior.
El primer nucli episcopal, entre els segles iv i v, degué
• El manteniment inicial de l’entramat viari i d’alguns
ocupar els antics edificis romans i potser es va instal·lar, a
dels antics edificis romans, en aquest cas la cúria i un
72 /
[page-n-8]
gran santuari d’Asclepi, en la part meridional de la
qual es va instal·lar un o, tal vegada, dos baptisteris.
• La gradual construcció de nous edificis, que van
anar substituint els antics, però normalment molt
sòlides, construccions romanes, la major part de
les quals devien ser espoliades per a la utilització
de les seues pedres.
El desenvolupament del grup episcopal
Tan sols a partir del segle VI, degué tindre lloc l’erecció d’un gran conjunt episcopal, bona part del qual ha
aparegut a les excavacions de l’Almoina i de la presó de
Sant Vicent. En aquesta etapa es va alçar un nou gran mur
entre els intercolumnis del costat oriental del pòrtic del
fòrum, paret que deu marcar els límits del barri episcopal.
Reconstrucció de l’interior del baptisteri de Valentia.
Arquitectura virtual. Ajuntament de València
L’erecció del gran conjunt episcopal va alterar l’antic
conjunt viari romà, que a grans trets va perdurar fins al
segle vi. La gran basílica episcopal encara es va ajustar
al traçat d’un cardo, però la instal·lació dels dos annexos
laterals, el baptisteri i el mausoleu, el van tallar, la qual
cosa suggereix que els annexos devien ser posteriors al
cos central de l’edifici, que s’havia adaptat a l’entramat
viari, en respectar-lo. En aquesta etapa visigoda ja no es
xafaven les lloses romanes del carrer, que es van cobrir
amb una poderosa i sòlida capa de morter i pedres. Els
carrers ara es van fer més estrets, en envair les voreres els
edificis contigus, dins d’un procés d’usurpació de les vies
públiques, general a tot el món mediterrani, i que està en
l’origen dels estrets socs de les ciutats islàmiques.
La gran catedral va ser un magne edifici que degué
ocupar la major part de l’actual plaça de l’Almoina, amb
un absis entre 12 i 14 metres de diàmetre i dos edificis annexos a l’un costat i a l’altre d’aquesta gran capçalera.
L’annex meridional, com també l’absis, es troben a
la cripta arqueològica de la presó de Sant Vicent. Se’n
conserva la totalitat de la planta i gran part de l’alçat,
que és un dels millors exemples de l’escassa arquitectura visigoda de centres urbans. És una tomba privilegiada
de planta cruciforme els precedents arquitectònics de
la qual es troben en l’entorn de Ravenna, llavors capital d’Itàlia. Les dades de l’excavació situen la seua construcció en el segle vi i es relaciona amb la sepultura del
mencionat bisbe Justinià i amb la tomba de San Vicent,
traslladada a l’interior de la ciutat des del seu inicial emplaçament en la perifèrica zona de la Roqueta. El bisbe
Justinià la va construït potser per albergar dins de la
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 73
[page-n-9]
ciutat el cos del màrtir, que tal vegada s’exhibia en un
tant fiabilitat l’ample de la basílica. Gràcies a aquestes
sarcòfag. Als seus peus, sota el paviment, es va soterrar
dades s’ha comprovat que el traçat viari romà va ser un
el bisbe, on encara es troba.
condicionant important a l’hora de planificar el projecte
L’annex septentrional es troba a l’Almoina i només es
del gran complex episcopal. Després dels recents estudis
coneix parcialment, ja que la major part s’endinsa en la
del teixit urbà, el grup episcopal apareix perfectament
finca contigua. És un gran edifici cruciforme de major en-
ajustat i vinculat amb la trama anterior. Aquest fenomen
titat que l’anterior, per les majors dimensions i la tècnica
ha ocorregut en altres ciutats.
constructiva de grans carreus romans, enfront de la ma-
Fins i tot quan la construcció de nous elements, com
çoneria amb carreus als angles del mausoleu. S’ha iden-
el gran baptisteri, significava el final o el tancament d’un
tificat amb el baptisteri a causa d’un prominent desaigüe
carrer principal, es pot veure el seu encaix calculat i simè-
que devia abocar l’aigua a l’exterior, on la devien arreple-
tric amb l’antic carrer sobre el qual es va construir i que,
gar els fidels. A més, la major part es troba sobre l’antic
entre altres coses, li va permetre utilitzar la façana del
santuari d’Asclepi, la qual cosa devia anar en la mateixa
santuari d’Asclepi com a part dels seus fonaments.
direcció, ja que va ser normal la conversió dels asklepieia
Per a restituir la planta del baptisteri, conegut només
en baptisteris. En el fons, en ambdós casos, es tractava de
en part, ha sigut necessari estudiar la basílica episcopal,
curar a través de l’aigua sagrada, la qual cosa devia facili-
de la qual formava part com un annex, i la forma del mau-
tar l’assimilació d’una religió a una altra.
soleu de Sant Vicent, de pla semblant, però de dimen-
Aquest gran conjunt episcopal, amb els edificis ro-
sions més reduïdes. El més difícil és determinar la forma i
mans encara en peu (cúria, santuari), es degué formar en
la disposició de la capçalera. En essència, s’ha traslladat
la primera meitat del segle vi, segurament durant l’epis-
a la banda nord l’esquema usat en la sud. És a dir, s’ha
copat de Justinià. Amb posterioritat va haver-hi algunes
reproduït l’amplària de l’accés al mausoleu (17 peus), la
reformes menors.
reproducció de la part restant de la cara nord del bap-
Només es coneixen unes poques peces dels equipa-
tisteri (19,5 peus), a la sud i la distància a l’absis central.
ments litúrgics i arquitectònics d’aquests edificis, que han
Aquestes mesures situen el mur septentrional en la ma-
aparegut disperses i reutilitzades en construccions del perío-
teixa ubicació en què es troba, coincidència que atorga
de islàmic. Aquest deu ser el cas d’un gran cancell, fragments
més fiabilitat a la hipòtesi. No obstant això, no és possible
d’un altre, un altar auxiliar i alguna columneta de finestra.
traslladar el model de planta del mausoleu al baptisteri,
perquè l’estructura d’ambdós edificis és diferent.
Modulació i reconstrucció de la catedral i el baptisteri
D’aquesta manera, s’ha obtingut la planta quasi
El descobriment de les parets nord i sud de la cate-
completa i es confirma l’ús del peu romà en la modula-
dral, i de l’absis central, ha permés reconstruir amb bas74 /
ció de l’edifici.
[page-n-10]
La València visigoda dins del context hispànic
i mediterrani.
Les espectaculars troballes arqueològiques de l’Almoina han convertit València en un lloc privilegiat on es
pot estudiar i explicar la llarga seqüència evolutiva d’un
grup episcopal hispà, en aquest cas íntimament relacionat amb el gran màrtir Vicent.
En la seua arquitectura, aquest gran conjunt constructiu presenta unes fondes arrels mediterrànies, prova del contacte continu que va tindre amb altres zones, sobretot de la
zona de l’Adriàtica. S’han detectat fortes influències de l’àrea
de Ravenna i altres ciutats del seu entorn marítim (Pula,
Pàdua) i continental (Milà, Vicenza). Per les dates del conjunt
valentí, aquests contactes ja devien estar assimilats en un
moment anterior a la invasió bizantina d’Itàlia i Hispània, i es
possible que ens porten a l’època de control ostrogot de la
península Ibèrica, en el primer terç del segle vi.
A Hispània són escassos els referents de construccions semblants. Tan sols el cas de Barcelona, deu servir
per completar alguns elements de què no disposem a
València, com el palau episcopal i una gran aula de comunicació interna. Les troballes del probable grup episcopal
d’Elo, a Hellín (Albacete), amb la seua basílica i el seu baptisteri són d’extraordinari interés, encara que pertanyen a
una xicoteta ciutat fortificada, que va acollir una efímera
seu episcopal.
Cancell que devia estar a l’interior de la catedral de Valentia.
Presó de Sant Vicent Màrtir. Ajuntament de València
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 75
[page-n-11]
66 /
[page-n-2]
Valentia,
ciutat episcopal
Albert Vicent Ribera i Lacomba (ICAC)
Miquel Rosselló Mesquida
Introducció
Les primeres notícies sobre el cristianisme a València són
les del martiri de sant Vicent, personatge que va aconseguir gran i primerenca notorietat a l’orbe cristià. La ciutat
que acollia un esdeveniment d’aquesta categoria era habitual que disposara d’un entramat arquitectònic i litúrgic
relacionat amb el màrtir.
A València els primers indicis del culte cristià es
remunten a finals del segle iv. Es concentren en l’angle
sud-est del fòrum romà, a les excavacions de l’Almoina,
que va ser prompte sacralitzat, segons es dedueix per
les peculiars i abundants troballes plenament cristianes
que s’hi acumulen. És el lloc que s’ha identificat amb la
presó on el màrtir va patir el suplici.
Una troballa clau és el bol de vidre amb escenes bíbliques, fabricat a Roma a finals del segle iv. És la peça
◁ Reconstrucció del grup episcopal de Valentia cap a l’any 600.
Arquitectura virtual. Ajuntament de València
cristiana més antiga de València. El lloc de la troballa va
ser el departament identificat com la probable cel·la del
màrtir. Prova que aquest espai es deu haver cristianitzat
ja en el segle iv.
Desconeixem quan es va instituir el bisbat de
València. Indirectament coneixem l’existència de cristians, encara que s’ignora el grau d’organització d’aquests,
des del segle iv amb ocasió del martiri de sant Vicent
(304). La Pau Constantiniana (313) degué propiciar el
desenvolupament d’aquestes comunitats, amb la presència d’un bisbe.
València en els segles v a viii
Encara que el perímetre urbà es va reduir, gran part
de la ciutat romana va estar habitada durant el període
visigot. La disminució de les dimensions deu contrastar
amb l’alta densitat d’ocupació de les zones habitades, la
qual cosa posa en dubte una suposada reducció numèrica de la població urbana.
/ 67
[page-n-3]
a xicotets centres d’activitat econòmica, ja fora aquesta
agropecuària o artesanal.
Valentia passava de ser un centre de consum, a desplegar activitats productives dins d’un sistema cada vegada més autàrquic i en gran part controlat per l’Església.
El centre del poder urbà va ser el grup episcopal, que va
substituir el paper del fòrum romà, unint en un mateix
espai els edificis i institucions polítiques, econòmiques i
religioses, cada vegada més difícils de separar.
Les modestes construccions domèstiques contrasten amb la monumentalitat de la zona episcopal, al voltant de la plaça de l’Almoina, que configura una bona
mostra de l’arqueologia episcopal de l’etapa visigoda.
Anell d’or d’una tomba visigoda. Excavacions de l’Almoina.
Ajuntament de València
El bisbe Justinià
A ciutats mediterrànies pròximes a València, que-
Un element important de l’urbanisme va ser l’antic
den constatats bisbes, almenys des del segle v, com a
circ, el llarg traçat del qual va fixar el límit oriental de la
Cartagena, Barcelona, Tarragona i les Balears. Cal suposar
ciutat fins al segle xiv, i durant diversos segles va servir de
que Valentia en les mateixes dates potser tenia bisbe; no
muralla urbana. El seu ús original va cessar en el segle v
obstant això, fins a la primera meitat del segle vi no hi ha
i a partir de mitjan del segle vi el seu ampli espai interior
notícies segures d’un bisbe, Justinià, el paper del qual va
va ser urbanitzat. Altres restes d’habitacions apareixen a
ser fonamental en el desenvolupament de la seu valentina.
l’oest del circ. Són extremadament modestes i solen com-
Coneixem quelcom de la seua vida pel De viris
partir els espais amb fosses pròximes, que aconsegueixen
illustribus d’Isidor de Sevilla i el còdex del segle viii de
una extensió i profunditat considerables, i que acaben
la Biblioteca Nacional de París que porta el seu epitafi.
sent omplides amb fems i immundícies quotidianes,
Sabem de la celebració, el 546, d’un concili provincial a
entre les quals no falten cossos d’animals. Aquest tipus
València propiciat per Justinià. Isidor informa dels seus
d’hàbitat urbà significa un canvi radical sobre la forma de
tres germans, també bisbes, Just d’Urgell, Nebridi d’Ega-
vida de l’etapa romana. València, a partir del segle vi de-
ra i Elpidi d’Osca, i de la seua producció teologicoliterària.
via estar ocupada per una infinitat de xicotetes unitats fa-
El seu laude fúnebre al·ludeix la seua eloqüència com a
miliars, que no sols devien servir de residència, sinó com
orador, els seus profitosos escrits, que va ser abat o va
68 /
[page-n-4]
tindre sota la seua autoritat monjos i va fundar monestirs
de monges, l’activitat constructora que va emprendre a la
seu valentina i a la seua devoció pel màrtir local, a qui va
instituir hereu dels seus béns i va erigir un mausoleu per a
sepultar-se prop de les seues relíquies.
La figura del bisbe Justinià, «paradigma» dels bisbes
de l’època, ha d’entendre’s dins del seu context històric.
Els bisbes, des de la desintegració de l’Imperi d’Occident,
es van convertir en els representants dels grups dirigents
i les comunitats urbanes, i en interlocutors enfront dels
nous poders bàrbars, assumint les funcions de les antigues magistratures urbanes.
Justinià va pertànyer a una de les grans «famílies sacerdotals» d’Hispània entre els segles vi i vii. Va accedir a
la càtedra sustentant-se en el seu ric patrimoni personal
que va posar a la disposició d’aquesta i al culte del màrtir
Vicent, i es va fer amb el control de les relíquies i del culte
Inscripció commemorativa de la reforma d’un edifici religiòs
important (Catedral o baptisteri). Plaça de l’Almoina.
Museu de Belles Arts de València
martirial que s’havien constituït en «palanques de poder i
prestigi personal del bisbe».
concilis provincials a Hispània durant la «tutela» ostrogoda
Aquesta activitat, en favor de la ciutat i del seu patró,
(507-549). Període de pau i tolerància en matèria religiosa.
tindrà el seu colofó en l’organització del concili provincial
Aquests concilis provincials ho van ser a la Tarraconense:
de 546, que demostra la consolidació de València com a
seu episcopal i el prestigi aconseguit entre les altres seus
de la zona oriental de la província Cartagenense. Tres dels
cinc cànons del sínode al·ludeixen a la salvaguarda del
patrimoni episcopal i a les normes per evitar els ajornaments de les exèquies dels bisbes, la qual cosa prova l’es-
Tarragona (516), Girona (517), Barcelona (540), Lleida (546)
i, a la Cartagenense: Toledo (531) i València (546).
En els concilis celebrats a Toledo i València es perceben les diferències entre la zona interior de la provícia,
més ruralitzada, i l’àrea litoral, més urbanitzada, i la pràcti-
pecial preocupació de Justinià per la destinació del seu
ca autonomia d’aquesta última respecte als nous centres
patrimoni i el compliment de l’última voluntat del bisbe.
de poder, procés que afona les seues arrels en les fortes
El concili celebrat a València el 4 de desembre del 546
de l’era cristiana i 15 del regnat de Teudis, tanca una sèrie de
tendències disgregants del baix Imperi i que s’acreixeran
amb la desintegració de l’Imperi romà d’Occident.
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 69
[page-n-5]
Una ciutat, dos bisbes
Eutropi i altres bisbes
Després de Justinià, no hi ha notícies d’un bisbe
Després del III Concili de Toledo coneixem els
fins al III Concili de Toledo, del 589, que va suposar la
bisbes de la diòcesi valenciana a través de la seua
unitat confessional del Regne visigot. En aqueix moment
participació, en els següents concilis nacionals i pro-
València disposava de dos bisbes: Ubiligiscle, el bisbe
vincials, a més d’Eutropi, mencionat per Isidor de
arrià convertit al catolicisme, i Celsí, el bisbe catòlic.
Sevilla. Aquests van ser: Eutropi (c. 600); Marí: Sínode de
El bisbe arrià deu testimoniar l’existència de con-
Gundemar (610); Musitaci: Toledo IV (633). Toledo V (636).
tingents militars gòtics a la ciutat o als seus voltants, i la
Toledo vi (638); Anià: Toledo VII (646); Feliu: Toledo VIII
incorporació de València a l’autoritat de la monarquia vi-
(653). Toledo IX (655); Suinteric: Toledo XI (675), Hospital:
sigoda, que va adquirir sobtada importància estratègica
Toledo XII (681); Sàrmata: Toledo XIII (683). Toledo XIV (684),
per la seua situació enfront dels imperials de Bizanci, ins-
Toledo XV (688); Uvitiscle: Toledo XVI (693).
tal·lats al sud del riu Xúquer des del 554.
D’aquesta llista, els més rellevants, o dels que coneixem
A part de les raons estratègiques, aquest bisbe arrià,
quelcom, són Eutropi i Anià. D’Eutropi, per Isidor de Sevilla,
Ubiligiscle, respondria al desig de Leovigild de controlar
sabem que va ocupar la seu episcopal valentina després del
determinades seus catòliques per la seua importància, ri-
III Concili de Toledo (589) i abans del Sínode de Gundemar
quesa i prestigi martirial i, potser també, per haver-se des-
(610). És molt possible que Eutropi vinguera amb la comu-
tacat en la disputa antiarriana, contra l’intent de Leovigild
nitat de monjos, al capdavant de la qual estava Donat, que
d’unificació religiosa davall un arrianisme suavitzat.
van fugir de l’Àfrica bizantina i van crear el monestir servità,
Deu haver-hi clars paral·lelismes entre Mèrida (Santa
a Ercavica (Conca) durant el regnat de Leovigild, del qual va
Eulàlia) i València (Sant Vicent), seus amb les relíquies
arribar a ser abat. Es coneix el seu paper molt capdavanter,
dels dos sants més prestigiosos del martirologi hispà, i els
al costat de sant Leandre, germà de sant Isidor, en l’organit-
intents del monarca de fer-se amb el control de les tradi-
zació del III Concili de Toledo. Va ser un dels bisbes desta-
cions martirials. Indicis d’aquesta polèmica antiarriana es
cats per la seua producció literària a finals del segle vi.
rastregen ja durant l’episcopat de Justinià.
La seua promoció a la seu episcopal valentina deu
Certs testimonis literaris i evidències arqueològiques
ser una recompensa de Recared pels serveis prestats en
permeten pensar que a València va haver resistència de
l’organització del III Concili de Toledo i per la seua labor
l’estament religiós cap a la política d’integració de Leovigild,
com a mentor del monarca quan era príncep coregent de
com la menció de Gregori de Tours dels estralls produïts per
la Celtibèria, semblant a la de Leandre amb Hermenegild,
les tropes del monarca, el 583, en un monestir dedicat a sant
coregent de la Bètica.
Martí i situat entre Sagunt i Cartagena, i la destrucció, per les
mateixes dates, del monestir de Punta de l’Illa de Cullera.
70 /
Amb Anià o Anianus, es deu relacionar l’Unianimo
valentino episcopo de l’epistolari de sant Brauli, bisbe de
[page-n-6]
Saragossa. També s’ha proposat atribuir-li l’epígraf de les
obres de restauració de la seu valentina trobat a la plaça
de l’Almoina i depositat al Museu de Belles Arts, però és
una conjectura molt discutible.
Origen de la topografia cristiana de València
El lloc del martiri de sant Vicent deu ser el punt d’origen de la topografia cristiana a la ciutat, en ser un escenari vinculat directament amb la passió del màrtir, espais
que quedaven immersos en la memòria col·lectiva de la
comunitat cristiana.
El segle v va ser un període convulsiu; amb la fi de l’Imperi romà d’Occident, la instal·lació de pobles germànics,
majoritàriament cristianitzats, va corroborar el triomf de la
nova religió. En l’urbà, va ser normal utilitzar els edificis romans per al nou culte, si tenim en compte l’abandó dels tem-
Recostrucció de la catedral de Valentia.
Isabel Escrivà.
ples pagans, la religió dels quals va ser prohibida a finals del
segle iv, i les necessitats de la creixent comunitat cristiana,
que a partir dels últims anys del segle iv saquejava o ocupava els edificis pagans. En el nostre cas, també deu comptar
l’existència d’un important episodi martirial per desallotjar
els últims seguidors de l’antiga religió dels espais públics.
A inicis del segle v València va ser destruïda. La zona
del fòrum va quedar coberta per una potent capa de
runes. Aquesta destrucció degué trencar una ciutat romana que només estava començant a ser cristiana. Aquest
col·lapse d’una ciutat, cristianitzada en el fons però no
en la forma, potser va facilitar la creació d’un nou i distint
nucli urbà. Al poc de temps, encara en el segle v, al sud de
l’antic fòrum romà va sorgir un gran grup episcopal, prova
del triomf de la topografia cristiana.
Sobre les runes, al voltant del suposat lloc del martiri de sant Vicent, s’ha trobat el primer cementeri dins de
la ciutat, la qual cosa contravenia la legislació, ja que els
soterraments s’havien de fer fora de l’urbs. En aquesta
època, al voltant de les tombes dels sants (com a les catacumbes de Roma) i dels llocs de martiri van començar a
sorgir cementeris i esglésies.
El xicotet cementeri, de poc més de vint tombes
conegudes, només s’estén al voltant del que pareix la cel·
la d’una presó. Les tombes són individuals i de tradició
romana: caixes de teules per als individus adults i àmfores per als infantils. L’anàlisi dels esquelets indica que
pertanyen a un grup ètnic mediterrani. Són posteriors als
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 71
[page-n-7]
inicis del segle v, i les àmfores són del segle iv i dels inicis
partir de la segona meitat del segle iv, al voltant d’un lloc que
del segle v, la qual cosa deu portar a la segona meitat del
degué ser venerat durant segles per haver albergat l’episodi
segle v per a aquest cementeri. En el context d’aquesta
martirial. Després de la greu destrucció dels inicis del segle v,
època, potser són prematurs els soterraments a l’interior
al poc conegut segle v s’atribueix un primer edifici, sota la ca-
de la ciutat. Només una causa extraordinària pot explicar
tedral del segle vi, i la primera fase del cementeri al voltant de
aquesta anòmala ubicació. Precisament, ha sigut aquest
l’espai martirial, a més de l’espoli sistemàtic d’alguns edificis
xicotet i primerenc cementeri intramurs un dels principals
públics romans, que fins a aqueix moment devien quedar
arguments a l’hora de suggerir que en aquesta zona va
en peu, segurament usats com a llocs de culte cristià. Amb
haver d’existir un lloc martirial.
les seues pedres, es van construir les noves esglésies i les
Aquesta primera necròpolis és una prova de la precoç cristianització, ja que la seua presència només es pot
explicar d’acord amb l’atracció del lloc del martiri.
Les troballes de l’Almoina suggereixen la implantació del culte cristià a partir de la segona meitat del segle iv
residències de la classe dirigent urbana d’aquest període.
Després de la destrucció del segle v es van fixar les
bases del gran grup episcopal dels segles vi i vii, les característiques essencials de les quals ja es van posar de
manifest en la segona meitat del segle v i inicis del vi.
en l’edifici entre les runes del qual, en la mateixa habitació
Aquests trets particulars que la defineixen van ser:
que se suposa va albergar el martiri, va aparéixer un ex-
• Un pronunciat caràcter funerari, lligat al màrtir, que es
traordinari bol de vidre fabricat a Roma a finals del segle
va iniciar amb un primer cementeri de tradició romana
iv, decorat amb escenes bíbliques i que deu ser un objec-
estés al voltant de l’espai martirial, a què després van
te litúrgic. En el pis de l’habitació contigua cap a l’est, es
seguir altres, un superposat a aquest, i els altres disper-
van assenyalar dos forats circulars que deuen ser els peus
sos en altres zones. La complexitat d’aquest entramat
d’una taula d’altar. Com l’edifici va ser arrasat en les pri-
de cementeris ha permés establir una jerarquia de ca-
meres dècades del segle v, aquest espai ja es devia haver
dascun d’aquests i deu encaixar amb el que se sap d’al-
cristianitzat en el segle iv.
tres dels primers centres cristians.
El record de l’episodi martirial potser va accelerar la
• La primerenca ubicació del centre episcopal al vol-
cristianització d’aquesta àrea. Uns quants edificis públics
tant de la part sud-oriental del fòrum i en aquesta,
romans es van mantindre drets, alguns, com la cúria meri-
enfront de la més habitual situació perifèrica dels
dional i el santuari d’Asclepi, només van desaparéixer de
primers nuclis cristians, ben testificada a Barcelona,
la vista en l’època islàmica, mentre que altres devien ser
per exemple, on el caràcter funerari també està molt
espoliats en l’etapa visigoda.
més restringit, a més que és bastant posterior.
El primer nucli episcopal, entre els segles iv i v, degué
• El manteniment inicial de l’entramat viari i d’alguns
ocupar els antics edificis romans i potser es va instal·lar, a
dels antics edificis romans, en aquest cas la cúria i un
72 /
[page-n-8]
gran santuari d’Asclepi, en la part meridional de la
qual es va instal·lar un o, tal vegada, dos baptisteris.
• La gradual construcció de nous edificis, que van
anar substituint els antics, però normalment molt
sòlides, construccions romanes, la major part de
les quals devien ser espoliades per a la utilització
de les seues pedres.
El desenvolupament del grup episcopal
Tan sols a partir del segle VI, degué tindre lloc l’erecció d’un gran conjunt episcopal, bona part del qual ha
aparegut a les excavacions de l’Almoina i de la presó de
Sant Vicent. En aquesta etapa es va alçar un nou gran mur
entre els intercolumnis del costat oriental del pòrtic del
fòrum, paret que deu marcar els límits del barri episcopal.
Reconstrucció de l’interior del baptisteri de Valentia.
Arquitectura virtual. Ajuntament de València
L’erecció del gran conjunt episcopal va alterar l’antic
conjunt viari romà, que a grans trets va perdurar fins al
segle vi. La gran basílica episcopal encara es va ajustar
al traçat d’un cardo, però la instal·lació dels dos annexos
laterals, el baptisteri i el mausoleu, el van tallar, la qual
cosa suggereix que els annexos devien ser posteriors al
cos central de l’edifici, que s’havia adaptat a l’entramat
viari, en respectar-lo. En aquesta etapa visigoda ja no es
xafaven les lloses romanes del carrer, que es van cobrir
amb una poderosa i sòlida capa de morter i pedres. Els
carrers ara es van fer més estrets, en envair les voreres els
edificis contigus, dins d’un procés d’usurpació de les vies
públiques, general a tot el món mediterrani, i que està en
l’origen dels estrets socs de les ciutats islàmiques.
La gran catedral va ser un magne edifici que degué
ocupar la major part de l’actual plaça de l’Almoina, amb
un absis entre 12 i 14 metres de diàmetre i dos edificis annexos a l’un costat i a l’altre d’aquesta gran capçalera.
L’annex meridional, com també l’absis, es troben a
la cripta arqueològica de la presó de Sant Vicent. Se’n
conserva la totalitat de la planta i gran part de l’alçat,
que és un dels millors exemples de l’escassa arquitectura visigoda de centres urbans. És una tomba privilegiada
de planta cruciforme els precedents arquitectònics de
la qual es troben en l’entorn de Ravenna, llavors capital d’Itàlia. Les dades de l’excavació situen la seua construcció en el segle vi i es relaciona amb la sepultura del
mencionat bisbe Justinià i amb la tomba de San Vicent,
traslladada a l’interior de la ciutat des del seu inicial emplaçament en la perifèrica zona de la Roqueta. El bisbe
Justinià la va construït potser per albergar dins de la
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 73
[page-n-9]
ciutat el cos del màrtir, que tal vegada s’exhibia en un
tant fiabilitat l’ample de la basílica. Gràcies a aquestes
sarcòfag. Als seus peus, sota el paviment, es va soterrar
dades s’ha comprovat que el traçat viari romà va ser un
el bisbe, on encara es troba.
condicionant important a l’hora de planificar el projecte
L’annex septentrional es troba a l’Almoina i només es
del gran complex episcopal. Després dels recents estudis
coneix parcialment, ja que la major part s’endinsa en la
del teixit urbà, el grup episcopal apareix perfectament
finca contigua. És un gran edifici cruciforme de major en-
ajustat i vinculat amb la trama anterior. Aquest fenomen
titat que l’anterior, per les majors dimensions i la tècnica
ha ocorregut en altres ciutats.
constructiva de grans carreus romans, enfront de la ma-
Fins i tot quan la construcció de nous elements, com
çoneria amb carreus als angles del mausoleu. S’ha iden-
el gran baptisteri, significava el final o el tancament d’un
tificat amb el baptisteri a causa d’un prominent desaigüe
carrer principal, es pot veure el seu encaix calculat i simè-
que devia abocar l’aigua a l’exterior, on la devien arreple-
tric amb l’antic carrer sobre el qual es va construir i que,
gar els fidels. A més, la major part es troba sobre l’antic
entre altres coses, li va permetre utilitzar la façana del
santuari d’Asclepi, la qual cosa devia anar en la mateixa
santuari d’Asclepi com a part dels seus fonaments.
direcció, ja que va ser normal la conversió dels asklepieia
Per a restituir la planta del baptisteri, conegut només
en baptisteris. En el fons, en ambdós casos, es tractava de
en part, ha sigut necessari estudiar la basílica episcopal,
curar a través de l’aigua sagrada, la qual cosa devia facili-
de la qual formava part com un annex, i la forma del mau-
tar l’assimilació d’una religió a una altra.
soleu de Sant Vicent, de pla semblant, però de dimen-
Aquest gran conjunt episcopal, amb els edificis ro-
sions més reduïdes. El més difícil és determinar la forma i
mans encara en peu (cúria, santuari), es degué formar en
la disposició de la capçalera. En essència, s’ha traslladat
la primera meitat del segle vi, segurament durant l’epis-
a la banda nord l’esquema usat en la sud. És a dir, s’ha
copat de Justinià. Amb posterioritat va haver-hi algunes
reproduït l’amplària de l’accés al mausoleu (17 peus), la
reformes menors.
reproducció de la part restant de la cara nord del bap-
Només es coneixen unes poques peces dels equipa-
tisteri (19,5 peus), a la sud i la distància a l’absis central.
ments litúrgics i arquitectònics d’aquests edificis, que han
Aquestes mesures situen el mur septentrional en la ma-
aparegut disperses i reutilitzades en construccions del perío-
teixa ubicació en què es troba, coincidència que atorga
de islàmic. Aquest deu ser el cas d’un gran cancell, fragments
més fiabilitat a la hipòtesi. No obstant això, no és possible
d’un altre, un altar auxiliar i alguna columneta de finestra.
traslladar el model de planta del mausoleu al baptisteri,
perquè l’estructura d’ambdós edificis és diferent.
Modulació i reconstrucció de la catedral i el baptisteri
D’aquesta manera, s’ha obtingut la planta quasi
El descobriment de les parets nord i sud de la cate-
completa i es confirma l’ús del peu romà en la modula-
dral, i de l’absis central, ha permés reconstruir amb bas74 /
ció de l’edifici.
[page-n-10]
La València visigoda dins del context hispànic
i mediterrani.
Les espectaculars troballes arqueològiques de l’Almoina han convertit València en un lloc privilegiat on es
pot estudiar i explicar la llarga seqüència evolutiva d’un
grup episcopal hispà, en aquest cas íntimament relacionat amb el gran màrtir Vicent.
En la seua arquitectura, aquest gran conjunt constructiu presenta unes fondes arrels mediterrànies, prova del contacte continu que va tindre amb altres zones, sobretot de la
zona de l’Adriàtica. S’han detectat fortes influències de l’àrea
de Ravenna i altres ciutats del seu entorn marítim (Pula,
Pàdua) i continental (Milà, Vicenza). Per les dates del conjunt
valentí, aquests contactes ja devien estar assimilats en un
moment anterior a la invasió bizantina d’Itàlia i Hispània, i es
possible que ens porten a l’època de control ostrogot de la
península Ibèrica, en el primer terç del segle vi.
A Hispània són escassos els referents de construccions semblants. Tan sols el cas de Barcelona, deu servir
per completar alguns elements de què no disposem a
València, com el palau episcopal i una gran aula de comunicació interna. Les troballes del probable grup episcopal
d’Elo, a Hellín (Albacete), amb la seua basílica i el seu baptisteri són d’extraordinari interés, encara que pertanyen a
una xicoteta ciutat fortificada, que va acollir una efímera
seu episcopal.
Cancell que devia estar a l’interior de la catedral de Valentia.
Presó de Sant Vicent Màrtir. Ajuntament de València
Valentia, ciutat episcopal. Albert Vicent Ribera i Lacomba, Miquel Rosselló Mesquida
/ 75
[page-n-11]