[page-n-1]
LA CIRCULACIÓ MONETÀRIA
MANUEL GOZALBES
Servei d’Investigació Prehistòrica. Diputació de València
LA MONETITZACIÓ DEL TERRITORI VALENCIÀ
La Segona Guerra Púnica suposà en les nostres terres el començament d’una disponibilitat efectiva de monedes i que aquestes començaren a utilitzar-se habitualment com a mitjà de pagament.
Fins a l’inici del conflicte, el diner en forma de moneda havia estat poc comú; en els intercanvis s’havia utilitzat la barata i altres formes com l’argent en brut, de la qual coneixem retalls i fragments informes. Tot i que coneixem algunes troballes monetàries anteriors al conflicte, datables entre ca. 475 i
237 aC, són relativament escasses i cobreixen un període massa perllongat que no permet parlar
d’una monetització significativa del món ibèric. Es tracta fonamentalment de monedes gregues
d’Emporion, Massalia o Sicília dels segles V-IV aC, cartagineses del segle III aC, o de les modestes i pioneres emissions d’Arse que només van arribar a conéixer-se en el seu entorn més immediat.
Amb l’inici del conflicte arribaren a la península Ibèrica dues potències fortament centralitzades
que reunien els requisits necessaris per a dur a terme encunyacions a gran escala. Durant la guerra,
els soldats cobraren amb unes monedes que després van utilitzar per a pagar els béns i els serveis que
consumien en les seues relacions amb la població local. Tot i que continuaven existint altres formes
d’intercanvi o de diners, la situació va propiciar que molta gent s’habituara ràpidament a la utilització de monedes. Un dels avantatges que incorporava l’ús de les monedes era que tenien un valor garantit per l’autoritat emissora. No obstant això, al principi no es va obtindre una confiança total dels
usuaris, ja que trobem moltes peces d’argent cisellades amb la intenció de comprovar la seua composició metàl·lica. Això demostra que la confiança en la qualitat de les peces no era total i que la moneda
o els seus fragments mantenien el seu valor després de la comprovació; l’argent era un metall apreciat
i la importància de la seua forma resultava secundària. El cas de les monedes de bronze va ser diferent i la seua generalització més nova, ja que el seu caràcter més fiduciari implicava que el seu valor
en circulació era una convenció acceptada per tots a partir d’un valor intrínsec molt reduït.
Per a saber quines monedes es manejaren a les nostres terres durant la Segona Guerra Púnica, el
millor és analitzar la composició dels abundants tresors que es van perdre en aquells anys, fruit de
la inestabilitat regnant (Orpesa, Xest, la Plana d’Utiel, els Villars, Moixent, Barrada i l’Escuera). En
ells veiem que apareixen fonamentalment monedes d’Emporion, Arse, Massalia i dracmes d’imitació
ampuritana, al costat de les peces hispanocartagineses i romanes. El sistema monetari grec d’Emporion o Massalia era diferent de l’hispanocartaginés i del romà, i per això durant alguns anys la massa
monetària va ser molt heterogènia tant pel que fa a l’argent com al bronze. Al principi de la guerra
[page-n-2]
142
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
[page-n-3]
LA CIRCULACIÓ MONETÀRIA • MANUEL GOZALBES
Denari de Q. MAX. Roma, 127 aC. [Museu
de Prehistòria de València].
Amb l’arribada dels romans, els denaris es
van convertir en la moneda comuna de
plata. La seca de Valentia va prendre com a
model per a les seues emissions la cornucòpia que apareix en el revers d’este denari.
els romans encunyaven en argent quadrigati (6,8 g), per a passar poc després a fabricar denaris de 4,5 g, i
victoriats de 3,4 g que al final del conflicte havien rebaixat el seu pes fins els 3,9 i 2,4 g respectivament. Totes aquestes peces van arribar a terres valencianes. A pesar de la diversitat, totes les monedes
devien acceptar-se amb facilitat, ja que fins al moment no havia existit a les nostres terres un sistema
monetari propi (amb l’única excepció d’Arse) i per tant la possible rigidesa d’aquesta situació no era
coneguda. Al final del conflicte, els diferents sistemes s’havien aproximat en alguna mesura, però de
poc va servir ja que el romà fou el que finalment es va imposar, com a sistema dels vencedors.
EL PERÍODE REPUBLICÀ
Les terres valencianes quedaren incloses dins de la Hispania Citerior i per tant en un context monetal plenament romà. Això va comportar que Roma havia d’abastir les necessitats i els salaris de les
forces d’ocupació en un nou territori, que encara no estava completament controlat. Els alçaments i
la resistència dels ibers durant els primers anys del segle II aC demostren que la integració no va ser
immediata. No obstant, això no va impedir que la població autòctona utilitzara la moneda romana
com un mitjà habitual de pagament si podien disposar-ne. La troballa d’asos romans i d’un denari
folrat en el fortí ibèric del Puntal dels Llops (Olocau, València), la cronologia del qual no supera el
180-175 aC, mostra aquesta actitud. En el tresor de denaris romans de Jalance (València), perdut durant aquestes primeres dècades d’ocupació, resulta interessant comprovar que juntament amb les
monedes es van guardar les retallades i el fragments d’argent en brut que encara funcionaven com a
forma de diners habituals.
A la fi del segle II aC el circulant estava format per asos i denaris romans i per denaris i una gran
diversitat de bronzes ibèrics de vells i nous tallers. Les ciutats valencianes que van encunyar moneda van cobrir amb ella les seues necessitats a molt diferent nivell, com mostren els casos d’Arse-Saguntum (64%), Saitabi (66%), Kelin (18%) o Valentia (8%). En la resta del territori aquestes monedes es
barrejaven amb les d’altres tallers de la zona catalana, andalusa, o més tard de les seques de la vall
de l’Ebre.
L
Les troballes de monedes dels segles II-I aC a Kelin mostren un panorama on predominen les peces encunyades per la mateixa ciutat, al costat de les quals apareixen nombrosos exemplars de Kili,
Valentia, Arse-Saguntum, Kese o Càstul i de molts altres tallers ibèrics. Les monedes romanes de
bronze també estan presents en quantitats significatives.
Mapa dels tresors de moneda romana trobats en terres valencianes. [Tractament gràfic A. Sánchez].
143
[page-n-4]
144
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Entre les monedes valencianes, les més abundants van ser
les d’Arse-Saguntum, que van cobrir les necessitats de bona part
del nostre territori. La influència del taller va ser molt significativa en un radi d’uns 100 km, i resulta interessant constatar
com a Valentia abundaven els seus divisors de bronze, mentre
que a Sagunt arribaven monedes de la llunyana Saitabi i no de
la propera Valentia. L’argent encunyat per Arse va jugar també
un paper important tal com es comprova a partir dels tresors
de la Vall d’Almonacid o del carrer Sagunt de València.
Tresor de Jalance (València). Primeries del
segle II aC.
El tresor inclou, al costat de denaris romans,
els fragments i retalls de plata bruta que encara s’utilitzaven com a diners en els intercanvis.
Durant la segona meitat del segle II aC i fins al final de les
guerres sertorianes el 72 aC, les emissions ibèriques van ser
especialment abundants i van aportar una gran diversitat a la
massa monetària valenciana. Tresors ocultats durant aquests
anys són el tresor castellonenc de Borriol, format per bronzes
ibèrics, i els alacantins de Catxapets i la Fonteta del Sarso
(Crevillent), compostos exclusivament per denaris republicans, els exemplars més recents dels quals es daten respectivament als anys 101 i 100 aC. Els abundants denaris ibèrics encunyats a primeries del segle I aC a la vall de l’Ebre no van
arribar a territori valencià, que es nodria quasi exclusivament
de la plata romana. En relació amb les guerres sertorianes,
disposem del conjunt de denaris romans del carrer Salvador
de València, que sembla estar directament relacionat amb la
lluita lliurada a la ciutat cap al 75 aC. Pocs anys més tard, les
guerres cesarianes van provocar la pèrdua dels tresors d’Edeta
i Castilblanques, també formats amb argent romà. Veiem
doncs, que al segle I aC la moneda en circulació en terres valencianes era romana, exclusivament en el cas de l’argent,
mentre que en el cas del bronze es barrejava amb les abundants emissions ibèriques.
L’ESTABILITAT DEL SISTEMA ALTOIMPERIAL
As republicà procedent del Puntal dels Llops
(Olocau, València). Cap al 211 aC. [Museu de
Prehistòria de València].
Durant la república, la plata que va circular
en terres valencianes era quasi exclusivament
romana. El bronze, al principi va arribar-hi
en quantitats significatives, però no va tardar
a veure-s’hi acompanyat i substituït per les
diverses emissions ibèriques.
Després de la reforma monetària d’August van canviar moltes coses. En bronze es va reorganitzar la producció i es van posar en funcionament nombrosos tallers locals en les províncies,
que en el cas d’Hispania van mantenir la seua activitat només
fins al regnat de Claudi. Ilici i Saguntum van ser les úniques seques valencianes que van encunyar moneda i els seus habitants
es van nodrir en bona mesura d’aquesta producció. No obstant
això, amb ella no es cobria més que una petita part de les necessitats de moneda de la costa valenciana, que va ser coberta
també amb la producció d’altres ciutats hispanes, fonamentalment de la vall de l’Ebre i de la costa mediterrània. Al costat
d’aquestes produccions, el paper jugat per les emissions de la
seca de Roma va ser més bé modest, per situar-se en una mitjana del 15% aproximadament.
[page-n-5]
LA CIRCULACIÓ MONETÀRIA • MANUEL GOZALBES
Tresor de Castilblanques. Segona meitat del segle I aC (Cortes de Pallàs,
València).
Polsera formada per denaris pertanyents a un tresor perdut durant les
guerres cesarianes, i que, junt al conjunt de Llíria, fa palesa la inestabilitat del període.
Els bronzes que circulaven tenien ara un caràcter propagandístic imperial i la temàtica de les
emissions provincials hispanes atorgava una personalitat un poc més local al circulant. Aquest context monetari es va mantenir vigent fins al final de la dinastia júlio-clàudia, perquè a mitjan segle I ja
no s’encunyava moneda a Hispania. A partir d’aleshores la tendència va ser la progressiva desaparició d’aquestes emissions autònomes entre el circulant i la gradual integració en un context monetal
produït quasi íntegrament a Roma. Aquesta situació, en la qual la moneda d’or, la d’argent i la de
bronze tenien el mateix origen, es va mantenir plenament vigent fins a mitjan segle III. Les troballes
relacionades amb aquest context altoimperial són de monedes d’or (tresor de Torreblanca), d’argent
(tresors de Llíria i Alaquàs) i de bronze (tresors d’Horta Seca, Romeu de Sagunt i Dianium). Entre
tots ells destaca el tresor de Llíria, compost per més de 6.000 denaris, encunyats entre l’últim terç del
segle I i començament del segle III.
EL VELLÓ I LES REFORMES
A mitjan segle III tingué lloc un important canvi en el sistema monetari romà, que desembocà en
una pràctica desaparició de les monedes d’argent i de bronze. Després d’uns anys de convivència, la
moneda encunyada durant els segles I-III fou reemplaçada per «antoninians» o «radiats» de velló que
es fabricaven amb una barreja que tenia molt de coure i poc d’argent. La transició entre ambdós sistemes es comprova en el tresor del Mas d’Aragó (Castelló), l’excepcionalitat del qual radica precisament en la seua formació mixta dels antics sestercis i els nous antoninians.
As de Celsa (Velilla de Ebro, Saragossa) del 44-35 aC procedent de Carlet. [Museu de Prehistòria de València].
Durant els primers decennis del segle I, la major part del
bronze en circulació procedia dels tallers hispànics que van
funcionar entre el regnat d’August i el de Calígula.
145
[page-n-6]
146
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Sesterci de Neró dels anys 64-66 procedent de Manises (València). [Museu
de Prehistòria de València].
Amb Neró ja no s’encunyava moneda a Hispània, que es va abastir des
d’aquell moment i fins a mitjan segle III quasi exclusivament de la producció del taller de Roma.
Durant aquests anys comencen a funcionar noves seques en diferents llocs de l’imperi, associades generalment a un proveïment de
l’exèrcit en zones frontereres, i s’inicia una tendència a la descentralització de la producció que tendirà a augmentar i que ja no s’abandonarà. Els
tresors castellonencs de les Alqueries, Almenara i el Mas d’Aragó contenen
entre un 24% i un 56% de monedes encunyades en la zona de Síria, mostrant que aquí van abundar unes peces d’origen molt remot per primera
vegada en la nostra història monetària. Les lluites relacionades amb la
usurpació de Pòstum a la Gallia, i el seu pas a Hispania, produït durant
el regnat de Gal·lié, van poder ser la causa directa de la pèrdua
d’aquests conjunts.
Poc després els antoninians de Claudi II, que només regnà durant
dos anys, són els protagonistes d’un panorama similar, i protagonitzen
un circulant que coneixem gràcies al tresor del carrer Roc Chabàs de
València i a les nombroses troballes esporàdiques de monedes d’aquest emperador. La qualitat del velló havia disminuït molt ràpidament i cap al 270 les
imitacions eren molt abundants. Entre els antoninians del Grau Vell de Sagunt, el 37% són irregulars, encara que hem de tindre present que en ocasions resulta complicat establir un límit entre l’oficial i la imitació. Igual que va succeir en moltes altres parts de l’imperi occidental, el tipus més
comú entre les produccions irregulars va ser el de les monedes pòstumes de Claudi II.
El descens de qualitat en la producció estatal va ser molt notable i per això les
imitacions s’havien integrat amb facilitat en el circulant. La moneda oficial va intentar recuperar-se i les imitacions es feren menys habituals, cosa que va propiciar potser en alguna mesura que es mitigaren les pèrdues d’unes monedes
més acurades. Els intents de recuperació tingueren poc èxit i, finalment, el
sistema monetari es reformà per Dioclecià, creant-se els nous folles i els seus
divisors radiats. Les troballes esporàdiques d’aquestes monedes de finals
del segle III i primeries del IV són relativament escasses, tal com es comprova al Grau Vell, on els exemplars del 284-313 suposen només un
1,63% sobre el total. Coneixem també d’aquests anys dos dipòsits monetals molt modests com són el de la Partida de Mura (5 peces) i el
del Portus Ilicitanus (7 peces). Entre les seques imperials apareixen
ara com a destacats els exemplars procedents de Roma, Ticinum, Carthago i Cyzicus. El tancament de la seca de Carthago el 311 va impedir
que continuara sent una de les principals proveïdores de moneda de
la península Ibèrica durant la resta de la centúria.
Tresor de Llíria (València). Inicis del segle III. [Fot. V. Escrivà].
Format per més de 6.000 denaris, encunyats entre els regnats de Neró i de Caracalla,
és un dels tresors més importants que es coneixen d’època romana.
[page-n-7]
LA CIRCULACIÓ MONETÀRIA • MANUEL GOZALBES
LES PECULIARITATS DEL BAIX IMPERI
Parlar de troballes de monedes del segle IV és referir-se a peces de bronze de les quals desconeixem el nom i que convencionalment anomenem amb el terme genèric de nummi. Els canvis més significatius de la producció monetària d’aquest període es refereixen a constants variacions en la metrologia de les peces, en el seu sistema de fraccionament i a la quasi exclusiva temàtica militar dels
seus tipus. Els detalls d’aquests canvis són prescindibles en una visió general de la circulació d’aquestes monedes en les nostres terres.
Cal destacar que les troballes de monedes del segle IV són en línies generals les més freqüents del
món romà i que tornen a ser comunes les imitacions en les nostres terres, de la mateixa manera que
ho van ser en la resta de l’imperi. L’enorme producció, causa i efecte de la inflació de l’època, unida
al baix valor de les peces, va fer que la seua custòdia fóra més descurada que la d’altres monedes en
períodes precedents.
Les troballes d’encunyacions de la dinastia de Constantí són molt comunes. D’elles destaca la reduïda grandària i pes, i la facilitat amb què van arribar a les nostres terres les peces de tots els tallers que
van produir moneda imperial. Va ser una tònica mantinguda durant un segle en què el circulant de
qualsevol província estava format per peces de molt divers
origen. Les terres valencianes van rebre la seua aportació
tant de tallers occidentals com orientals, encara que el percentatge d’aquests últims va ser sensiblement menor,
situant-se entre el 23,5% del Grau Vell i el 29% del
Portus Ilicitanus. De les seques occidentals, les més
comunes van ser Roma, Arelate i Treveri, i de les
orientals Constantinoble i Cyzicus. Al costat d’elles van arribar en menors quantitats peces de
Londinium, Lugdunum, Aquileia, Ticinum, Siscia, Sirmium, Tessalònica, Antioquia, Alexandria i Heraclea. Resulta curiós assenyalar que les terres valencianes no han proporcionat cap tresor de les
dècades centrals del segle IV, ja que entre el conjunt
de la Partida de Mura (301) i el de Monfort B (ca. 388)
no tenim constància de cap troballa.
Un dels indicadors més clars del context monetal de la
segona meitat del segle IV és la presència del tipus FEL TEMP REPARATIO
que després de la seua aparició el 348 i el desenvolupament de les
seues múltiples variants, va passar a protagonitzar de forma molt significativa el circulant valencià tant en la seua forma oficial com en la
d’imitacions. Els revessos més comuns són els típics del genet clavant
la llança sobre un guerrer caigut. A partir del 378 es va produir el nou
tipus REPARATIO REIPVB que fou el protagonista del circulant durant les
últimes dècades del segle IV i les primeres del V, també en les seues formes oficial i irregular, amb el seu disseny de l’emperador ajudant a
alçar-se una figura d’una dona agenollada amb corona de torre.
Tresor d’Alqueries, Vila-real (Castelló).
Cap al 265. [Museu de Belles Arts de
Castelló].
Els antoninians van acabar amb el sistema monetari altimperial i protagonitzaren el circulant durant uns trentacinc anys a la segona meitat del segle
III. Foren encunyats en un major nombre de seques i amb qualitats molt diverses.
Els tresors de finals de segle sintetitzen d’alguna forma les característiques de la moneda en circulació durant aquest segle, el de Monfort B, representatiu de l’heterogènia massa monetària de la
major part del segle, i el de La Balsa de Camporrobles, que mostra del circulant de final de la centúria amb la presència dels tipus REPARATIO REIPVB i GLORIA ROMANORVM.
147
[page-n-8]
148
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Tresor de l’Alcúdia d’Elx , Alacant. Inicis del segle V . [Museu de L’Alcúdia
d’Elx].
És l’únic tresor valencià que es conserva de monedes romanes d’or, acompanyades en este cas per joies. Encara
que circulaven, les monedes d’or es
perdien menys perquè es custodiaven
amb més zel que les d’altres metalls.
La informació disponible per al segle v únicament ens permet
aprofundir un poc en les dues primeres dècades, ja que en el transcurs d’aquests primers anys la informació de troballes en contextos
estratigràfics es dilueix ràpidament fins desaparéixer per complet.
El canvi polític amb l’arribada a la península Ibèrica de sueus, vàndals i alans el 409 sembla determinant en aquest cessament de l’aprovisionament. Encara que les troballes esporàdiques de peces
encunyades durant aquests anys són molt escasses, hem de considerar que es tracta d’un moment en el qual sembla que van utilitzar intensament les monedes de períodes precedents, a pesar que
en alguns casos van existir prohibicions explícites respecte al seu
ús. A aquests anys pertany el tresor de l’Alcúdia d’Elx del 406, que,
format per tres monedes i joies, és l’únic tresor d’or del període
romà que conservem. En l’extrem oposat trobem el tresoret del carrer Avellanes de València, compost pels bronzes coneguts com AE
4, que mostren les característiques d’un circulant en el qual les peces són d’unes dimensions menudes i on ni tan sols la seua acumulació fa l’efecte de ser representativa del concepte riquesa.
Nummus de Constantí de l’any 321
procedent del Corral de la Negra (Bèlgida, València). [Museu de Prehistòria
de València].
La inflació del període i el baix valor
de les peces propicia que les troballes
de monedes del segle IV siguen especialment abundants. Les seques són
molt diverses i predominen les emissions occidentals (75%) enfront de les
orientals (25%).
Una darrera referència, que d’alguna manera es troba aïllada de
la resta, però que resulta de gran importància per al coneixement
de l’ús de moneda durant l’Antiguitat Tardana valenciana, la proporciona el jaciment de la Punta de l’Illa de Cullera. Les troballes
ens informen sobre les monedes en ús durant el segle VI, cosa que
resulta excepcional, perquè cap altre jaciment valencià compta amb
una mostra monetal representativa tan tardana. El conjunt revela
que es continuaven utilitzant les monedes romanes del segle IV,
però sobretot que arribaven peces vàndales i bizantines encunyades en el nord d’Àfrica al segle VI.
[page-n-9]
LA CIRCULACIÓ MONETÀRIA
MANUEL GOZALBES
Servei d’Investigació Prehistòrica. Diputació de València
LA MONETITZACIÓ DEL TERRITORI VALENCIÀ
La Segona Guerra Púnica suposà en les nostres terres el començament d’una disponibilitat efectiva de monedes i que aquestes començaren a utilitzar-se habitualment com a mitjà de pagament.
Fins a l’inici del conflicte, el diner en forma de moneda havia estat poc comú; en els intercanvis s’havia utilitzat la barata i altres formes com l’argent en brut, de la qual coneixem retalls i fragments informes. Tot i que coneixem algunes troballes monetàries anteriors al conflicte, datables entre ca. 475 i
237 aC, són relativament escasses i cobreixen un període massa perllongat que no permet parlar
d’una monetització significativa del món ibèric. Es tracta fonamentalment de monedes gregues
d’Emporion, Massalia o Sicília dels segles V-IV aC, cartagineses del segle III aC, o de les modestes i pioneres emissions d’Arse que només van arribar a conéixer-se en el seu entorn més immediat.
Amb l’inici del conflicte arribaren a la península Ibèrica dues potències fortament centralitzades
que reunien els requisits necessaris per a dur a terme encunyacions a gran escala. Durant la guerra,
els soldats cobraren amb unes monedes que després van utilitzar per a pagar els béns i els serveis que
consumien en les seues relacions amb la població local. Tot i que continuaven existint altres formes
d’intercanvi o de diners, la situació va propiciar que molta gent s’habituara ràpidament a la utilització de monedes. Un dels avantatges que incorporava l’ús de les monedes era que tenien un valor garantit per l’autoritat emissora. No obstant això, al principi no es va obtindre una confiança total dels
usuaris, ja que trobem moltes peces d’argent cisellades amb la intenció de comprovar la seua composició metàl·lica. Això demostra que la confiança en la qualitat de les peces no era total i que la moneda
o els seus fragments mantenien el seu valor després de la comprovació; l’argent era un metall apreciat
i la importància de la seua forma resultava secundària. El cas de les monedes de bronze va ser diferent i la seua generalització més nova, ja que el seu caràcter més fiduciari implicava que el seu valor
en circulació era una convenció acceptada per tots a partir d’un valor intrínsec molt reduït.
Per a saber quines monedes es manejaren a les nostres terres durant la Segona Guerra Púnica, el
millor és analitzar la composició dels abundants tresors que es van perdre en aquells anys, fruit de
la inestabilitat regnant (Orpesa, Xest, la Plana d’Utiel, els Villars, Moixent, Barrada i l’Escuera). En
ells veiem que apareixen fonamentalment monedes d’Emporion, Arse, Massalia i dracmes d’imitació
ampuritana, al costat de les peces hispanocartagineses i romanes. El sistema monetari grec d’Emporion o Massalia era diferent de l’hispanocartaginés i del romà, i per això durant alguns anys la massa
monetària va ser molt heterogènia tant pel que fa a l’argent com al bronze. Al principi de la guerra
[page-n-2]
142
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
[page-n-3]
LA CIRCULACIÓ MONETÀRIA • MANUEL GOZALBES
Denari de Q. MAX. Roma, 127 aC. [Museu
de Prehistòria de València].
Amb l’arribada dels romans, els denaris es
van convertir en la moneda comuna de
plata. La seca de Valentia va prendre com a
model per a les seues emissions la cornucòpia que apareix en el revers d’este denari.
els romans encunyaven en argent quadrigati (6,8 g), per a passar poc després a fabricar denaris de 4,5 g, i
victoriats de 3,4 g que al final del conflicte havien rebaixat el seu pes fins els 3,9 i 2,4 g respectivament. Totes aquestes peces van arribar a terres valencianes. A pesar de la diversitat, totes les monedes
devien acceptar-se amb facilitat, ja que fins al moment no havia existit a les nostres terres un sistema
monetari propi (amb l’única excepció d’Arse) i per tant la possible rigidesa d’aquesta situació no era
coneguda. Al final del conflicte, els diferents sistemes s’havien aproximat en alguna mesura, però de
poc va servir ja que el romà fou el que finalment es va imposar, com a sistema dels vencedors.
EL PERÍODE REPUBLICÀ
Les terres valencianes quedaren incloses dins de la Hispania Citerior i per tant en un context monetal plenament romà. Això va comportar que Roma havia d’abastir les necessitats i els salaris de les
forces d’ocupació en un nou territori, que encara no estava completament controlat. Els alçaments i
la resistència dels ibers durant els primers anys del segle II aC demostren que la integració no va ser
immediata. No obstant, això no va impedir que la població autòctona utilitzara la moneda romana
com un mitjà habitual de pagament si podien disposar-ne. La troballa d’asos romans i d’un denari
folrat en el fortí ibèric del Puntal dels Llops (Olocau, València), la cronologia del qual no supera el
180-175 aC, mostra aquesta actitud. En el tresor de denaris romans de Jalance (València), perdut durant aquestes primeres dècades d’ocupació, resulta interessant comprovar que juntament amb les
monedes es van guardar les retallades i el fragments d’argent en brut que encara funcionaven com a
forma de diners habituals.
A la fi del segle II aC el circulant estava format per asos i denaris romans i per denaris i una gran
diversitat de bronzes ibèrics de vells i nous tallers. Les ciutats valencianes que van encunyar moneda van cobrir amb ella les seues necessitats a molt diferent nivell, com mostren els casos d’Arse-Saguntum (64%), Saitabi (66%), Kelin (18%) o Valentia (8%). En la resta del territori aquestes monedes es
barrejaven amb les d’altres tallers de la zona catalana, andalusa, o més tard de les seques de la vall
de l’Ebre.
L
Les troballes de monedes dels segles II-I aC a Kelin mostren un panorama on predominen les peces encunyades per la mateixa ciutat, al costat de les quals apareixen nombrosos exemplars de Kili,
Valentia, Arse-Saguntum, Kese o Càstul i de molts altres tallers ibèrics. Les monedes romanes de
bronze també estan presents en quantitats significatives.
Mapa dels tresors de moneda romana trobats en terres valencianes. [Tractament gràfic A. Sánchez].
143
[page-n-4]
144
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Entre les monedes valencianes, les més abundants van ser
les d’Arse-Saguntum, que van cobrir les necessitats de bona part
del nostre territori. La influència del taller va ser molt significativa en un radi d’uns 100 km, i resulta interessant constatar
com a Valentia abundaven els seus divisors de bronze, mentre
que a Sagunt arribaven monedes de la llunyana Saitabi i no de
la propera Valentia. L’argent encunyat per Arse va jugar també
un paper important tal com es comprova a partir dels tresors
de la Vall d’Almonacid o del carrer Sagunt de València.
Tresor de Jalance (València). Primeries del
segle II aC.
El tresor inclou, al costat de denaris romans,
els fragments i retalls de plata bruta que encara s’utilitzaven com a diners en els intercanvis.
Durant la segona meitat del segle II aC i fins al final de les
guerres sertorianes el 72 aC, les emissions ibèriques van ser
especialment abundants i van aportar una gran diversitat a la
massa monetària valenciana. Tresors ocultats durant aquests
anys són el tresor castellonenc de Borriol, format per bronzes
ibèrics, i els alacantins de Catxapets i la Fonteta del Sarso
(Crevillent), compostos exclusivament per denaris republicans, els exemplars més recents dels quals es daten respectivament als anys 101 i 100 aC. Els abundants denaris ibèrics encunyats a primeries del segle I aC a la vall de l’Ebre no van
arribar a territori valencià, que es nodria quasi exclusivament
de la plata romana. En relació amb les guerres sertorianes,
disposem del conjunt de denaris romans del carrer Salvador
de València, que sembla estar directament relacionat amb la
lluita lliurada a la ciutat cap al 75 aC. Pocs anys més tard, les
guerres cesarianes van provocar la pèrdua dels tresors d’Edeta
i Castilblanques, també formats amb argent romà. Veiem
doncs, que al segle I aC la moneda en circulació en terres valencianes era romana, exclusivament en el cas de l’argent,
mentre que en el cas del bronze es barrejava amb les abundants emissions ibèriques.
L’ESTABILITAT DEL SISTEMA ALTOIMPERIAL
As republicà procedent del Puntal dels Llops
(Olocau, València). Cap al 211 aC. [Museu de
Prehistòria de València].
Durant la república, la plata que va circular
en terres valencianes era quasi exclusivament
romana. El bronze, al principi va arribar-hi
en quantitats significatives, però no va tardar
a veure-s’hi acompanyat i substituït per les
diverses emissions ibèriques.
Després de la reforma monetària d’August van canviar moltes coses. En bronze es va reorganitzar la producció i es van posar en funcionament nombrosos tallers locals en les províncies,
que en el cas d’Hispania van mantenir la seua activitat només
fins al regnat de Claudi. Ilici i Saguntum van ser les úniques seques valencianes que van encunyar moneda i els seus habitants
es van nodrir en bona mesura d’aquesta producció. No obstant
això, amb ella no es cobria més que una petita part de les necessitats de moneda de la costa valenciana, que va ser coberta
també amb la producció d’altres ciutats hispanes, fonamentalment de la vall de l’Ebre i de la costa mediterrània. Al costat
d’aquestes produccions, el paper jugat per les emissions de la
seca de Roma va ser més bé modest, per situar-se en una mitjana del 15% aproximadament.
[page-n-5]
LA CIRCULACIÓ MONETÀRIA • MANUEL GOZALBES
Tresor de Castilblanques. Segona meitat del segle I aC (Cortes de Pallàs,
València).
Polsera formada per denaris pertanyents a un tresor perdut durant les
guerres cesarianes, i que, junt al conjunt de Llíria, fa palesa la inestabilitat del període.
Els bronzes que circulaven tenien ara un caràcter propagandístic imperial i la temàtica de les
emissions provincials hispanes atorgava una personalitat un poc més local al circulant. Aquest context monetari es va mantenir vigent fins al final de la dinastia júlio-clàudia, perquè a mitjan segle I ja
no s’encunyava moneda a Hispania. A partir d’aleshores la tendència va ser la progressiva desaparició d’aquestes emissions autònomes entre el circulant i la gradual integració en un context monetal
produït quasi íntegrament a Roma. Aquesta situació, en la qual la moneda d’or, la d’argent i la de
bronze tenien el mateix origen, es va mantenir plenament vigent fins a mitjan segle III. Les troballes
relacionades amb aquest context altoimperial són de monedes d’or (tresor de Torreblanca), d’argent
(tresors de Llíria i Alaquàs) i de bronze (tresors d’Horta Seca, Romeu de Sagunt i Dianium). Entre
tots ells destaca el tresor de Llíria, compost per més de 6.000 denaris, encunyats entre l’últim terç del
segle I i començament del segle III.
EL VELLÓ I LES REFORMES
A mitjan segle III tingué lloc un important canvi en el sistema monetari romà, que desembocà en
una pràctica desaparició de les monedes d’argent i de bronze. Després d’uns anys de convivència, la
moneda encunyada durant els segles I-III fou reemplaçada per «antoninians» o «radiats» de velló que
es fabricaven amb una barreja que tenia molt de coure i poc d’argent. La transició entre ambdós sistemes es comprova en el tresor del Mas d’Aragó (Castelló), l’excepcionalitat del qual radica precisament en la seua formació mixta dels antics sestercis i els nous antoninians.
As de Celsa (Velilla de Ebro, Saragossa) del 44-35 aC procedent de Carlet. [Museu de Prehistòria de València].
Durant els primers decennis del segle I, la major part del
bronze en circulació procedia dels tallers hispànics que van
funcionar entre el regnat d’August i el de Calígula.
145
[page-n-6]
146
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Sesterci de Neró dels anys 64-66 procedent de Manises (València). [Museu
de Prehistòria de València].
Amb Neró ja no s’encunyava moneda a Hispània, que es va abastir des
d’aquell moment i fins a mitjan segle III quasi exclusivament de la producció del taller de Roma.
Durant aquests anys comencen a funcionar noves seques en diferents llocs de l’imperi, associades generalment a un proveïment de
l’exèrcit en zones frontereres, i s’inicia una tendència a la descentralització de la producció que tendirà a augmentar i que ja no s’abandonarà. Els
tresors castellonencs de les Alqueries, Almenara i el Mas d’Aragó contenen
entre un 24% i un 56% de monedes encunyades en la zona de Síria, mostrant que aquí van abundar unes peces d’origen molt remot per primera
vegada en la nostra història monetària. Les lluites relacionades amb la
usurpació de Pòstum a la Gallia, i el seu pas a Hispania, produït durant
el regnat de Gal·lié, van poder ser la causa directa de la pèrdua
d’aquests conjunts.
Poc després els antoninians de Claudi II, que només regnà durant
dos anys, són els protagonistes d’un panorama similar, i protagonitzen
un circulant que coneixem gràcies al tresor del carrer Roc Chabàs de
València i a les nombroses troballes esporàdiques de monedes d’aquest emperador. La qualitat del velló havia disminuït molt ràpidament i cap al 270 les
imitacions eren molt abundants. Entre els antoninians del Grau Vell de Sagunt, el 37% són irregulars, encara que hem de tindre present que en ocasions resulta complicat establir un límit entre l’oficial i la imitació. Igual que va succeir en moltes altres parts de l’imperi occidental, el tipus més
comú entre les produccions irregulars va ser el de les monedes pòstumes de Claudi II.
El descens de qualitat en la producció estatal va ser molt notable i per això les
imitacions s’havien integrat amb facilitat en el circulant. La moneda oficial va intentar recuperar-se i les imitacions es feren menys habituals, cosa que va propiciar potser en alguna mesura que es mitigaren les pèrdues d’unes monedes
més acurades. Els intents de recuperació tingueren poc èxit i, finalment, el
sistema monetari es reformà per Dioclecià, creant-se els nous folles i els seus
divisors radiats. Les troballes esporàdiques d’aquestes monedes de finals
del segle III i primeries del IV són relativament escasses, tal com es comprova al Grau Vell, on els exemplars del 284-313 suposen només un
1,63% sobre el total. Coneixem també d’aquests anys dos dipòsits monetals molt modests com són el de la Partida de Mura (5 peces) i el
del Portus Ilicitanus (7 peces). Entre les seques imperials apareixen
ara com a destacats els exemplars procedents de Roma, Ticinum, Carthago i Cyzicus. El tancament de la seca de Carthago el 311 va impedir
que continuara sent una de les principals proveïdores de moneda de
la península Ibèrica durant la resta de la centúria.
Tresor de Llíria (València). Inicis del segle III. [Fot. V. Escrivà].
Format per més de 6.000 denaris, encunyats entre els regnats de Neró i de Caracalla,
és un dels tresors més importants que es coneixen d’època romana.
[page-n-7]
LA CIRCULACIÓ MONETÀRIA • MANUEL GOZALBES
LES PECULIARITATS DEL BAIX IMPERI
Parlar de troballes de monedes del segle IV és referir-se a peces de bronze de les quals desconeixem el nom i que convencionalment anomenem amb el terme genèric de nummi. Els canvis més significatius de la producció monetària d’aquest període es refereixen a constants variacions en la metrologia de les peces, en el seu sistema de fraccionament i a la quasi exclusiva temàtica militar dels
seus tipus. Els detalls d’aquests canvis són prescindibles en una visió general de la circulació d’aquestes monedes en les nostres terres.
Cal destacar que les troballes de monedes del segle IV són en línies generals les més freqüents del
món romà i que tornen a ser comunes les imitacions en les nostres terres, de la mateixa manera que
ho van ser en la resta de l’imperi. L’enorme producció, causa i efecte de la inflació de l’època, unida
al baix valor de les peces, va fer que la seua custòdia fóra més descurada que la d’altres monedes en
períodes precedents.
Les troballes d’encunyacions de la dinastia de Constantí són molt comunes. D’elles destaca la reduïda grandària i pes, i la facilitat amb què van arribar a les nostres terres les peces de tots els tallers que
van produir moneda imperial. Va ser una tònica mantinguda durant un segle en què el circulant de
qualsevol província estava format per peces de molt divers
origen. Les terres valencianes van rebre la seua aportació
tant de tallers occidentals com orientals, encara que el percentatge d’aquests últims va ser sensiblement menor,
situant-se entre el 23,5% del Grau Vell i el 29% del
Portus Ilicitanus. De les seques occidentals, les més
comunes van ser Roma, Arelate i Treveri, i de les
orientals Constantinoble i Cyzicus. Al costat d’elles van arribar en menors quantitats peces de
Londinium, Lugdunum, Aquileia, Ticinum, Siscia, Sirmium, Tessalònica, Antioquia, Alexandria i Heraclea. Resulta curiós assenyalar que les terres valencianes no han proporcionat cap tresor de les
dècades centrals del segle IV, ja que entre el conjunt
de la Partida de Mura (301) i el de Monfort B (ca. 388)
no tenim constància de cap troballa.
Un dels indicadors més clars del context monetal de la
segona meitat del segle IV és la presència del tipus FEL TEMP REPARATIO
que després de la seua aparició el 348 i el desenvolupament de les
seues múltiples variants, va passar a protagonitzar de forma molt significativa el circulant valencià tant en la seua forma oficial com en la
d’imitacions. Els revessos més comuns són els típics del genet clavant
la llança sobre un guerrer caigut. A partir del 378 es va produir el nou
tipus REPARATIO REIPVB que fou el protagonista del circulant durant les
últimes dècades del segle IV i les primeres del V, també en les seues formes oficial i irregular, amb el seu disseny de l’emperador ajudant a
alçar-se una figura d’una dona agenollada amb corona de torre.
Tresor d’Alqueries, Vila-real (Castelló).
Cap al 265. [Museu de Belles Arts de
Castelló].
Els antoninians van acabar amb el sistema monetari altimperial i protagonitzaren el circulant durant uns trentacinc anys a la segona meitat del segle
III. Foren encunyats en un major nombre de seques i amb qualitats molt diverses.
Els tresors de finals de segle sintetitzen d’alguna forma les característiques de la moneda en circulació durant aquest segle, el de Monfort B, representatiu de l’heterogènia massa monetària de la
major part del segle, i el de La Balsa de Camporrobles, que mostra del circulant de final de la centúria amb la presència dels tipus REPARATIO REIPVB i GLORIA ROMANORVM.
147
[page-n-8]
148
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Tresor de l’Alcúdia d’Elx , Alacant. Inicis del segle V . [Museu de L’Alcúdia
d’Elx].
És l’únic tresor valencià que es conserva de monedes romanes d’or, acompanyades en este cas per joies. Encara
que circulaven, les monedes d’or es
perdien menys perquè es custodiaven
amb més zel que les d’altres metalls.
La informació disponible per al segle v únicament ens permet
aprofundir un poc en les dues primeres dècades, ja que en el transcurs d’aquests primers anys la informació de troballes en contextos
estratigràfics es dilueix ràpidament fins desaparéixer per complet.
El canvi polític amb l’arribada a la península Ibèrica de sueus, vàndals i alans el 409 sembla determinant en aquest cessament de l’aprovisionament. Encara que les troballes esporàdiques de peces
encunyades durant aquests anys són molt escasses, hem de considerar que es tracta d’un moment en el qual sembla que van utilitzar intensament les monedes de períodes precedents, a pesar que
en alguns casos van existir prohibicions explícites respecte al seu
ús. A aquests anys pertany el tresor de l’Alcúdia d’Elx del 406, que,
format per tres monedes i joies, és l’únic tresor d’or del període
romà que conservem. En l’extrem oposat trobem el tresoret del carrer Avellanes de València, compost pels bronzes coneguts com AE
4, que mostren les característiques d’un circulant en el qual les peces són d’unes dimensions menudes i on ni tan sols la seua acumulació fa l’efecte de ser representativa del concepte riquesa.
Nummus de Constantí de l’any 321
procedent del Corral de la Negra (Bèlgida, València). [Museu de Prehistòria
de València].
La inflació del període i el baix valor
de les peces propicia que les troballes
de monedes del segle IV siguen especialment abundants. Les seques són
molt diverses i predominen les emissions occidentals (75%) enfront de les
orientals (25%).
Una darrera referència, que d’alguna manera es troba aïllada de
la resta, però que resulta de gran importància per al coneixement
de l’ús de moneda durant l’Antiguitat Tardana valenciana, la proporciona el jaciment de la Punta de l’Illa de Cullera. Les troballes
ens informen sobre les monedes en ús durant el segle VI, cosa que
resulta excepcional, perquè cap altre jaciment valencià compta amb
una mostra monetal representativa tan tardana. El conjunt revela
que es continuaven utilitzant les monedes romanes del segle IV,
però sobretot que arribaven peces vàndales i bizantines encunyades en el nord d’Àfrica al segle VI.
[page-n-9]