Llisses, orades i alguna anguila. L'ictiofauna mesolítica de les Coves de Santa Maira (Castell de Castells, la Marina Alta, Alacant))
Emili J. Aura
Ricard Marlasca Martín
María José Rodrigo García
Jesús Francisco Jordá Pardo
Domingo Carlos Salazar García
Juan Vicente Morales Pérez
Manuel Pérez
2015
[page-n-1]
6
LLISSES, ORADES I ALGUNA ANGUILA. L’ICTIOFAUNA
MESOLÍTICA DE LES COVES DE SANTA MAIRA (CASTELL
DE CASTELLS, LA MARINA ALTA, ALACANT)
J. Emili Aura, Ricard Marlasca, M. José Rodrigo, Jesús F. Jordá,
Domingo C. Salazar-García, Juan V. Morales i Manuel Pérez
ABSTRACT
There are several marine remains throughout the Coves de Santa Maira archaeological sequence which are indicative of relationships with the coastal
lowlands. We studied the Mesolithic remains of fish and molluscs species
found so far. It is a small sample, but interesting because it has allowed us to
analyze the areas of obtaining these marine resources and suggest any reflection on their significance within the techno-economic transformation processes of the later prehistoric foragers.
INTRODUCCIÓ
Els caçadors prehistòrics del Paleolític i del Mesolític van utilitzar de manera diversa els recursos de les aigües marines i dolces, però aquest tipus
d’aliments o les seues tècniques d’obtenció i consum han merescut una atenció desigual (Erlandson, 2001; Bailey, 2004). A les regions mediterrànies, el
seu estudi ha estat condicionat per la dolenta conservació dels llocs costaners
que cal relacionar amb transformacions històriques i les oscil·lacions eustàtiques; també, amb la sempre anomenada baixa productivitat de la Mediterrània en comparació amb les costes atlàntiques i l’escassa documentació, sobretot de restes de peixos, trobada als jaciments del Plistocè superior i l’Holocè
antic, aspecte relacionable en part amb els protocols de recuperació utilitzats
(Colonese et al., 2011). En aquest context, Iberia és una de les regions europees en què es va identificar més aviat fauna marina en dipòsits arqueològics
Preses petites i grups humans en el passat. II Jornades d’arqueozoologia.
Museu de Prehistòria de València (2015): 121-138.
[page-n-2]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
del Paleolític mitjà i superior, i on es van identificar grans acumulacions de
petxines i restes de fauna marina (Such, 1920; Garrod et al., 1928; Ramos i
Cantillo, 2009; Aura et al. 2014).
Actualment, l’avaluació de l’aport dels recursos marins en la configuració
de les estratègies tecnoeconòmiques sol abordar-se des de diferents analítiques, entre les quals podem destacar: 1) la identificació de les restes paleobiològiques i dels equips tècnics lligats a la seua explotació, processament
i consum; i 2) la identificació de les traces moleculars a partir de l’anàlisi
isotòpic de restes humanes.
EL JACIMENT
Les Coves de Santa Maira es localitzen a la capçalera del riu Xaló, després
anomenat Gorgos, a una altitud de 600 msnm i a una distància d’uns 30 km
de la costa actual. La seua denominació es deu al fet que inclou tant la Boca
Oest (SM-W), com la situada a cotes més baixes que rep el nom de Corral del
Gordo (CG). Els materials estudiats en aquest treball procedeixen de SM-W.
A la boca SM-W s’han identificat cinc unitats sedimentàries:
- La Unitat SM5 es va dipositar al final del OIS 2, durant GI-1 (13,5-13 ka
cal BP), i està formada per laminacions de gruix centimètric amb colors variables que es recolzen sobre una colada estalagmítica a les quadrícules més
externes.
- La Unitat SM4 mostra un contacte net amb l’anterior i està formada per
sorres, escasses graves i petits còdols de calcària. La base de la Unitat 4 podria
relacionar-se amb el final de Younger Dryas, mentre que el tram superior correspon al Preboreal, amb datacions d’11,3-10,2 ka cal BP.
- La Unitat SM3 presenta un marcat cabussament cap a l’interior de la
cavitat. S’hi han identificat fins a 6 sub-unitats de semblant granulometria i
col·loració variable. A la base apareixen còdols i grans blocs de calcària que
la separen de la unitat SM4. La seua edat radiocarbònica la situa en el Boreal
(10,2-9,2 ka cal BP).
- La Unitat SM2 és erosiva sobre la unitat inferior i mostra una geometria
irregular. La Unitat SM1 presenta un aspecte caòtic i és erosiva sobre la unitat
infrajacent. Aquestes dues unitats, així com el tram superior de SM3, mostren
importants processos de bioturbació, lligats a l’activitat de rosegadors i dels
seus predadors.
122
[page-n-3]
Llisses, orades i alguna anguila
MATERIALS I MÈTODES
S’estudien les restes d’ictiofauna fluvial i marina i de malacofauna marina
recuperades en la unitat SM3. Han quedat apartades algunes mostres que
encara no han estat adscrites, però que no han de modificar substancialment
els resultats que ací es presenten. Al llarg del treball de camp es va prestar
una especial atenció a la recuperació de les restes paleobiològiques. Tot el
sediment va ser garbellat en sec a la cova mateix, utilitzant una malla de 5 i 2
mm. A més, les terres “fines” es van rentar amb aigua al laboratori, utilitzant
una columna de tamisos de 5, 1 i 0,5 mm. Aquests sediments “llavats” van ser
triats a mà, separant les diferents categories de restes.
La determinació específica de les peces s’ha realitzat pel mètode de
l’anatomia comparada, és a dir, la comparació dels trets externs de les restes
arqueològiques amb les de col·leccións de referència compostes per exemplars actuals, especialment de l’àrea mediterrània. El total de restes estudiades sumen 484 NR: 137 d’ictiofauna i 342 de malacofauna, el que suposa una
humil però interessant mostra.
L’estudi preliminar de l’ictiofauna publicat fa uns anys (NR: 60) coincideix amb els taxa ara identificats, excepte una resta cranial de Diplodus
vulgaris que ara queda inclosa dins de Sparidae (Aura et al., 2006). Totes
les espècies identificades poden ser considerades com a potencials recursos alimentaris.
La malacofauna marina està representada per 342 restes, de les quals
s’han determinat 327 com a mínim a nivell de família. Aquests recomptes
(NR i NMI) coincideixen amb les dades publicades a partir de la comparació
del pes del NR dels diferents taxa (Aura et al., 2006). No s’han comptat les espècies utilitzades com a material ornamental i les possibles restes funcionals.
Finalment, s’incorporen també les dades moleculars disponibles, a partir
dels resultats d’anàlisi d’isòtops de les restes humanes mesolítiques recuperades a SM-W (Salazar-García et al., 2014).
LES OCUPACIONS MESOLÍTIQUES DE SANTA MAIRA: SM3
Entre el final del Younger Dryas i l’esdeveniment 8.2 ka cal BP es produeix un
temperament tèrmic i de millora climàtica que afavoreix el desenvolupament
dels boscos mediterranis. Els estudis antracològics i carpològics de Y. Carrión
i G. Pérez sobre les restes recuperades a SM-W indiquen un descens en la
123
[page-n-4]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
presència de Juniperus sp. i un augment de Quercus perennifoli i caduc, també com l’aprofitament de fruits i lleguminoses silvestres (Aura et al., 2005).
Les ocupacions englobades en SM3 es daten en la segona meitat d’aquest
procés de reforestació (10,2–9,2 ka cal BP). Les dades indiquen ara una menor
densitat de restes arqueològiques i una ocupació més episòdica, detectant
moments de presència i aportació de petits carnívors, raboses molt probablement (Morales, 2013). Aquest perfil suggereix canvis en l’ús de la cavitat
respecte a les unitats SM4 i SM5 i coincideixen amb una reorientació en les
produccions lítiques.
A SM3 s’utilitza, majoritàriament, sílex local i calcària per a les peces de
major grandària, reduint dràsticament les produccions laminars-microlaminars en benefici de les ascles (Miret, 2007). Osques, denticulats, peces retocades i fragments de peces amb aparença de reciclatge-revifat computen el
major nombre de suports retocats, destacant la presència de trapezis obtinguts mitjançant retoc abrupte en les subunitats superiors de SM3 i de fulletes
de dors en el mur, en contacte amb SM4. En la part mitjana només s’han
identificat alguns microresquills retocats que van poder ser utilitzats com a
projectils. L’aportació de grans còdols plans des del riu, l’ús de percussors i
grans ascles suggereixen nous processos de treball, entre els quals es troba el
processat de l’ocre.
Pel que fa a la indústria òssia, es limita a punxons, alguna punta fina i
restes de matrius d’os. El conjunt ornamental està compost per una perla discoidal de pedra negra, un penjoll sobre caní atrofiat de cérvol i un nombrós
conjunt de penjolls sobre gasteròpodes i bivalves (Aura et al., 2006).
La fauna de mamífers estudiada fins ara per al nucli central de SM3 suposa 2482 restes, de les quals 1826 són indeterminables i 656 han pogut ser
identificades a nivell d’espècie, família i classe (Morales, 2013). El nombre de
caprins salvatges estudiats en les mostres de SM3 és de 351, que representen,
en aquest cas, un 55,2% del total de restes identificades. D’aquestes, 82 restes
són de Capra pyrenaica (12,9%) i 17 de Rupicapra sp. (2,7%). El següent taxó
en importància són els lepòrids, probablement amb Oryctolagus cuniculus
com a espècie majoritària, amb un total de 204 restes (32,1%). Així, en el nivell
mesolític els caprins i els lepòrids representen el 87,3%. La llista es completa
amb Cervus elaphus (NR: 44) com a segona espècie d’herbívor més nombrosa,
i unes poques restes de Sus scrofa (NR: 1) Felis silvestris (n: 1), Lynx pardina
(NR: 1), Vulpes vulpes (NR: 17), Mustelidae (NR: 1), Erinaceus sp. (NR: 4).
124
[page-n-5]
Llisses, orades i alguna anguila
En SM3 s’han recuperat també 24 restes humanes i és probable que unes
altres 13 restes més trobades en contextos bioturbats i/o alterats per accions
clandestines corresponguen també a aquestes ocupacions. El seu estat de
conservació és excel·lent, amb termoalteracions abundants, aparició de marques de manipulació antròpica i una coloració de la cortical molt semblant.
L’estudi antropològic ha determinat la presència d’un mínim de tres individus: un infantil, un robust i un altre gràcil. Totes aquestes restes es recuperen
en el mateix context que les restes de fauna, i les marques antròpiques que
s’han documentat són de la mateixa tipologia i funció, presentant un aspecte
semblant a les que s’observen sobre les restes de la mesofauna consumida
(Aura et al., 2009a; Morales, 2013).
L’ICTIOFAUNA DE SM3
El total de restes d’ictiofauna estudiades en les ocupacions mesolítiques
suma, fins ara, 137 restes. D’entre aquestes, una pertany a una espècie fluvial,
14 a l’anguila, una altra a un peix catàdrom, mentre que les altres 82 restes que
han pogut ser determinades, com a mínim a nivell de família, són marines. 52
restes no s’han pogut determinar per diferents motius, entre les quals destaca
el seu estat de conservació: 15 vèrtebres i 37 restes indeterminables. En aquest
darrer grup s’acostuma a incloure fragments difícilment determinables, com
la majoria de las branchiostegalia, skeleton pinnarum (aletes) costae (costelles), acantotrichia, lepidotrichia, pterygofori, etc., (NR: 27), petits fragments
de neurocrani o un altre tipus de resta molt fragmentada (NR: 7), com també
les escates (NR: 3).
Moltes de les restes estan alterades tèrmicament, però no s’han identificat alteracions que es puguen relacionar amb sucs gàstrics de predadors (aus
o mamífers menuts). Tampoc s’han reconegut marques antròpiques, però
s’assumeix que les restes d’ictiofauna, també les de malacofauna marina, han
estat aportades pels humans.
Determinació anatòmica
La determinació anatòmica s’insereix perfectament en la tendència general
als estudis d’ictiofaunes de jaciments arqueològics, on les vèrtebres són quasi
sempre els elements esquelètics més representats. Hi ha dos factors que fan
que les vèrtebres tinguen sempre alts valors de presència. Per un costat es
125
[page-n-6]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
tracta dels elements més nombrosos de l’esquelet, i per un altre, la robustesa
d’aquestes peces, enfront de la fragilitat de molts elements cranials, sovint
peces laminars i molt primes, fan que presenten més resistència i possibilitats de conservació. Entre les restes determinades, les vertebres sumen un
total de 59, enfront als set elements cranials estrictes. Però, com s’observa en
la figura 1A, les vèrtebres suposen el 69,9% dels determinats, per un 30,2%
de les peces cranials. El fet que en la mostra hagen aparegut un nombre relativament elevat de peces dentals (NR: 18), fa que el percentatge d’elements
cranials augmente. Per això, si els separem del recompte, els percentatges es
fan molt més favorables al conjunt de vèrtebres, amb un 89,2%, i un 10,8% per
als elements cranials (figura 1B).
Figura 1. Coves de Santa Maira, unitat SM3. Percentatges d’elements cranials i vertebrals. Figura 1B. Coves de Santa Maira, unitat SM3. Percentatges d’elements cranials i
vertebrals sense comptar els molariformes.
Determinació taxonòmica
Per a la determinació dels taxa hem treballat en primer lloc a nivell de famílies, ja que generalment hi ha un nombre alt de restes que no s’ha pogut
determinar a nivell específic. Les famílies representades a la mostra son huit.
El repartiment de restes entre les diferents famílies i espècies és molt desigual. Al quadre 1 veiem com es distribueix el nombre de restes entre les famílies. Destaquen clarament dues famílies, Sparidae i Mugilidae, situant-se
a continuació Angulidae i Carangidae. Però de nou, si eliminem els molars
d’espàrids (NR: 18), que d’alguna manera distorsionen els recomptes, veiem
126
[page-n-7]
Llisses, orades i alguna anguila
1
Dicentrarchus labrax (Linné, 1758)
1
1
Caranx ronchus (Geoffroy Saint-Hilaire,
1817)
8
8
Sparidae
1
1
Sparus aurata (Linné, 1758)
4
1
5
Pagellus erythrinus (Linné, 1758)
1
1
2
Pagrus pagrus (Linné, 1758)
1
Mugilidae
10
Chelon labrosus (Risso, 1827)
10
10
Liza aurata (Risso, 1810)
6
6
Mugil cephalus (Linné, 1758)
3
1
60
5
18
5
Total determinats
18
Totals
1
Altres
Barbus guiraonis (Steindachner 1866 )
Escates
14
Otolits
14
Dentició
Anguilla anguilla (Linné, 1758)
Cranial
Espècies
Vèrtebres
com Mugilidae és la més representada (NR: 31), seguit d’Anguilidae (NR: 14),
Sparidae (NR: 10) i Carangidae (NR: 8). La resta de famílies (Cyprinidae i
Moronidae) estan representades únicament per una sola resta.
Pel que fa a l’única resta de Cyprinidae, l’hem adscrita al gènere Barbus
sp. L’adscripció de les restes vertebrals de ciprínids a una espècie és impossible, donat que moltes espècies presenten els mateixos trets diagnòstics, i
només alguns ossos cranials, en especial els ossos faringis, permeten fer una
determinació a aquest nivell. En el nostre cas, per la major semblança morfològica del costat inferior del cos vertebral en estudi amb els espècimens de
la col·lecció, ens inclinem a atribuir-lo al Barbus guiraonis, que és el present
en la zona, almenys en l’actualitat (Doadrio et al., 1991; Roselló i Morales,
19
1
1
11
5
83
Indeterminats
1
1
2
Indeterminables
15
1
1
3
27
52
Total NISP
75 12 18
1
3
28 137
Quadre 1. Coves de Santa Maira, unitat SM3. Distribució del número de restes
d’ictiofauna entre les espècies i famílies.
127
[page-n-8]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
1995), com ja va succeir en l’estudi d’una vèrtebra adscrita a aquest gènere
en el proper jaciment del Tossal de la Roca (Roselló i Morales, 1995: 64). Tot
i això, no descartem totalment que puga pertànyer al gènere Leuciscus, del
qual, al riu Gorgos encara es troba la bagra (Squalius pyrenaicus) (Elvira i
Doadrio, 1989: 18-19).
Etologia de les espècies determinades
L’estudi dels hàbits i biòtops de les espècies determinades ens ha de permetre
inferir quines eren les principals zones de pesca i les arts de pesca emprades
per a aquests taxons. Val a dir, com hem vist, que en quasi tots els casos es
tracta d’espècies marines, tot i que n’hi ha algunes que tenen costums i hàbits
que els fan estar també presents en medis lacunars o fins i tot fluvials.
Anguillidae
Les anguiles (Anguilla anguilla) són peixos catàdroms que es reprodueixen a
l’Atlàntic occidental, al Mar dels Sargassos, i des d’allí es traslladen gràcies als
corrents cap a occident, introduint-se també a la Mediterrània, on penetren
als estuaris de rius i torrents. Les femelles creixen a la part alta dels rius on
passen d’entre sis a 13 anys fins que tornen a baixar els rius per a tornar al mar
dels Sargassos. Antigament molt comunes i nombroses a les costes i rius valencians, en l’actualitat la seua presència hi és prou testimonial.
Cyprinidae
Els ciprínids són els peixos més comuns en les conques altes, mitjanes i netes
dels rius del País Valencià, o en els aiguamolls i estanys, tot i que actualment
es troben en greu perill per la introducció d’espècies al·lòctones i la transformació i deteriorament dels seus hàbitats. L’única vèrtebra identificada en la
mostra d’aquesta família pertany a un peix de petites dimensions, entorn dels
25-30 cm de LT.
Carangidae
Es tracta de peixos que formen grans moles i d’hàbits pelàgics tot i que individus joves poden trobar-se molt a prop de la costa. Com succeeix amb els escòmbrids, els peixos menors d’aquesta família, com els sorells (Trachurus trachurus) o la sorella roncaire (Caranx ronchus), són preuats per a la realització
128
[page-n-9]
Llisses, orades i alguna anguila
de conserves, pel que també tenen un gran protagonisme des de l’Antiguitat.
Els peixos presents en la mostra són de mida petita.
Moronidae
Només s’ha identificat una vèrtebra de llobarro (Dicentrarchus labrax). Espècie que habita la zona costanera fins als 100 m de fondària, li agraden les
aigües poc profundes, endinsant-se en estuaris i llacunes costaneres. Es troba
en bancs en època de reproducció a l’hivern.
Mugilidae
És el taxó més ben representat en la mostra, amb 22 restes. Els mugílids són
peixos que poden adquirir mitjanes-grans dimensions i viuen generalment
en bancs. Molt comuns a les nostres costes. La seua capacitat de suportar
aigües salobres fa que els puguem trobar en quasi tots els medis marins costaners, especialment els deltes dels rius o les llacunes litorals, com també en
les costes rocalloses i d’arena. Algunes espècies poden pujar els rius si la llera i
el corrent ho permeten. Al jaciment se n’han identificat tres espècies, la llissa
vera (Chelon labrosus), la llissa galta roja (Liza aurata), i la llissa llobarrera
(Mugil cephalus).
Sparidae
Els espàrids són els peixos més comuns en les costes mediterrànies de la
Península Ibèrica. Aquesta família posseeix un alt nombre d’espècies, fins a
15 en les nostres costes. Tot i que poden presentar costums diversos, es tracta
de peixos costaners que viuen en zones influïdes per la llum solar, litorals i de
costums bentònics. Segons l’espècie els trobarem més en una zona rocallosa
o en zones d’alguers o sorrenques. De petits viuen en moles en aigües somes
properes a la costa, i d’adults es troben més solitaris i mar endins. Algunes
espècies suporten bé les aigües salabroses, pel que també les trobem en
llacunes costaneres o deltaiques. Es tracta de la família més ben representada
en molts contextos arqueològics des de la Prehistòria a l’Antiguitat, el que
és normal si pensem en la seua abundància i els costums de pesca costaners
d’aquelles èpoques. En la mostra s’han identificat tres espècies. L’orada,
(Sparus aurata), el pagre (Pagrus pagrus) i el pagell (Pagellus erytrinus), que
poden assolir dimensions importants, entre els 60 i 80 cm.
129
[page-n-10]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
Pel que fa a les dimensions dels peixos identificats, les hem agrupat en
tres grans grups. Peixos de mida petita, mitjana o gran. Aquesta classificació
s’ha realitzat tenint en compte les dimensions pròpies de cada espècie, i en
referència a aquestes mides s’ha assignat cada element esquelètic determinat
a un d’aquests conjunts. Segons l’estudi realitzat es pot dir que els peixos consumits en la cova eren de dimensions petites i mitjanes, i només en alguns
casos de grans dimensions (figura 2)
Sobre 56 peces esquelètiques s’ha pogut establir el tamany d’acord amb
el propi de cadascuna de les espècies. Les anguiles i els sorells són els que
presenten valors més alts de mides petites. De fet, tots els caràngids ho són i
també les anguiles es consideren petites, excepte dues restes. Aquest fet està
directament relacionat amb la zona de pesca, com veurem més endavant.
Els peixos de mida gran identificats són, parlant de la seua Longitud Total,
algunes orades de 60 i 50 cm (Sparus aurata), algun pagell d’aproximadament
45 cm (Pagellus erytrinus), alguns mugílids d’uns 40 cm (Liza aurata, Chelon
labrosus) i el llobarro, que tindria uns 40 cm (Dicentrarchus labrax).
L’aportació càrnica dels peixos grans identificats és significativa, ja que
es tracta de peixos corpulents, que arribarien als 3 kg de pes en el cas de les
orades, 2 kg en els dels pagells, o 1 kg en el cas dels mugílids i el llobarro, però
Figura 2. Coves de Santa Maira, unitat SM3. Agrupacions de les restes de peixos en els
tres mòduls de tamany descrits al text.
130
[page-n-11]
Llisses, orades i alguna anguila
el seu nombre no és molt alt. Al contrari, peixos com els caràngids, les petites
anguiles o altres espàrids petits no suposen una contribució molt rellevant,
que tampoc es contraresta amb una gran quantitat d’individus.
Zones de pesca
Els habitants de la cova coneixien i s’aprofitaven de tots els recursos presents
al medi que els envoltava i els recursos pesquers no n’eren una excepció. Les
espècies determinades posen en evidència que es van aprofitar els dos medis
aquàtics més pròxims a la cova, el riu Gorgos i la zona de la seua desembocadura, a uns 30 km de distància.
La majoria del peixos de la mostra provindrien d’un ecosistema molt ben
definit: el delta o llacuna costanera relacionada amb la desembocadura del riu
Gorgos. En aquest ambient s’haurien pescat les llisses: la llissa vera (Chelon
labrosus), la llissa galta roja (Liza aurata), i la llissa llobarrera (Mugil cephalus). També els espàrids, l’orada (Sparus aurata), el pagre (Pagrus pagrus), el
pagell (Pagellus erytrinus), les anguiles (Anguilla anguilla), llobarros (Dicentrarchus labrax) i sorells (Caranx ronchus).
Les dimensions derivades de les restes de les anguiles i els sorells, amb
índexs quasi sempre petits, els hem d’interpretar com a prova de la seua pesca
també en la zona deltaica del riu Gorgos, probablement en una llacuna costanera que s’hauria format en aquell indret. És en aquestes zones on podem
trobar peixos de diferents espècies com els sorells de petites dimensions, que
s’hi introdueixen en determinades èpoques de l’any, protegits de les aigües
obertes. També les anguiles de mida petita o mitjana es troben en aquest ecosistema, ja que les de majors dimensions, les femelles, es troben al curs mitjà
o alt dels rius i aquest seria també el medi idoni per situar el lloc de captura de
l’exemplar de ciprínid documentat, possiblement al curs mitjà del riu.
La presència de peixos procedents de la zona costanera és un element important a considerar ja que el camí natural més raonable per arribar-hi és
precisament la llera del riu Gorgos, pel que és evident que el coneixien i el sovintejaven, i la seua explotació pesquera és una passa quasi inevitable per als
que cercaven aliment en aquesta zona. Tot i que el camí natural i més senzill,
sense grans accidents geogràfics, des del jaciment fins al mar, fóra seguir el
riu Gorgos, caldria tenir en compte la vegetació de les riberes i la major distància (± 40 km) en comparació amb el trànsit per les crestelleres, de major
visibilitat i possibilitat d’orientació.
131
[page-n-12]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
Pel que fa als arts de pesca emprades, al jaciment sols s’han recuperat
dos fragments de puntes fines d’os (Aura et al., 2006: foto 15). A excepció
d’aquests casos, dubtosos per la seua fragmentació, no hi ha aparegut cap
element que ens ajude a la identificació dels equips de pesca. Tot i això, hem
de pensar, per la varietat de peixos, que es podrien haver pescat de diferents
maneres. Per un costat, els peixos de majors dimensions com els espàrids
o els mugílids, semblen la presa idònia per a emprar els hams rectes que si
s’han documentat en jaciments com Nerja (Aura et al., 2013) i Hoyo de la
Mina (Such, 1920). Per últim, no es pot descartar l’elaboració de nanses amb
les quals podrien pescar-se anguiles, tot i que aquestes, en el cas de ser molt
nombroses i trobar-se en zones poc profundes o bassals, es poden arribar a
agafar amb les mans.
LA MALACOFAUNA MARINA DE SM3
El nombre de taxons de mol·luscs marins representats en la unitat SM3 és de
13, dels quals tres són gasteròpodes (una espècie, un gènere i un grup de restes
determinades a nivell de classe) i deu corresponen a bivalves (tres espècies,
tres gèneres, tres famílies i un grup de restes determinades a nivell de classe).
Al quadre 2 es resumeix la relació de taxons i els seus valors en NR i NMI.
Entre els gasteròpodes destaca la presència d’un fragment de certa grandària
de Charonia nodifera que correspon al àpex d’un exemplar afectat per organismes perforants, d’altres restes atribuïbles al gènere Charonia (pot ser el mateix
exemplar?) i un petit conjunt de fragments de Gastropoda. Les restes d’aquesta
cargola o tritó, que habita en la zona submergida de la plataforma continental
sobre fons rocosos de la Mediterrània, van ser recollides un cop mort l’organisme
i colonitzada la closca per organismes perforants, fet aquest que indica una
recol·lecció selectiva de materials malacològics en el medi litoral.
Quant als bivalves estan representats per Mytilus edulis, Acanthocardia
tuberculata, Cerastoderma edule, Cardiidae, Pecten sp., Pectinidae, Ostreidae, Verinidae i Bivalvia. De tots aquests taxons el més nombrós és el musclo
o clòtxina, seguit a molta distància pels càrdids. La majoria de les restes de
clòtxines estan cremades i exfoliades, el que possiblement ha ocasionat certa
conservació diferencial respecte a altres bivalves. Cal assenyalar la presència
d’Ostrea sp. i alguna resta de la família de les cloïsses i les escopinyes (Verinidae), tot just representades per petits fragments que dificulten la seua
determinació més precisa.
132
[page-n-13]
Llisses, orades i alguna anguila
Espècies
Charonia nodifera (Lamarck, 1822)
NR
NMI
1
1
Charonia sp.
3
Gastropoda indet.
5
Mytilus edulis (Linné, 1758)
246
45
Pecten sp. (Linné, 1758)
6
Pectinidae
13
Ostrea sp. (Linné, 1758)
3
Acanthocardia tuberculata (Linné, 1758)
1
1
Cerastoderma edule (Linné, 1758)
3
3
Cardiidae
45
10
Veneridae
1
Bivalvia indet.
15
Total
342
60
Quadre 2. Coves de Santa Maira, unitat SM3. Distribució del número de restes de malacofauna marina entre les espècies, gèneres, famílies i classes. S’indica també el NR i el NMI.
Aquesta composició, tot i el biaix antròpic que presenta la col·lecció, pot
reflectir un ascens del nivell del mar des dels moments finipleistocens representats a SM-W pels nivells magdalenians fins als moments mesolítics, ja
en l’Holocè inferior, amb una substitució dels substrats sorrencs mòbils pels
penya-segats rocosos. No obstant això, tampoc cal descartar un canvi en les
preferències recol·lectores o fins i tot de la zona d’explotació.
ANÀLISI D’ISÒTOPS ESTABLES
Els pocs estudis d’alimentació basats en l’anàlisi d’isòtops estables que hi ha
a la regió mediterrània ibèrica mostren que la proteïna marina està absent
durant el Paleolític mitjà o, almenys, no queda prou reflectida en el col·lagen
ossi (Salazar-García et al., 2013). No existeixen dades encara provinents de
l’anàlisi d’isòtops estables del carboni i del nitrogen per al Paleolític superior
de la zona; però, el consum de recursos marins serà prou important com per
a reflectir-se en el col·lagen ossi de les poblacions mesolítiques.
Els resultats dels dos valors δ13C i δ15N de les restes humanes mesolítiques
de Santa Maira suggereixen que la dieta inclou suficients proteïnes marines
133
[page-n-14]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
com per a reflectir-se en el col·lagen ossi d’alguns individus. Per tant, aquestes poblacions consumeixen una major quantitat de proteïna de recursos marins, com sembla indicar també la zooarqueologia. Es tracta d’un consum
variable entre individus i mai no és dominant, ja que la dieta proteica identificada en els individus amb evidència de consum de recursos marins a El
Collao (García-Guixé et al., 2005), a Santa Maira W i al Cingle del Mas Nou
(Salazar-García et al., 2014) està basada en gran part en recursos terrestres C3.
En altres jaciments de la mateixa cronologia ni tan sols s’observa consum de
recursos marins, com els casos de la Penya del Comptador (Salazar-García et
al., 2014) o La Corona (Fernández-López de Pablo et al., 2013).
DISCUSSIÓ
El conjunt estudiat, tot i no ser molt alt, és significatiu per dos raons fonamentals. D’un costat pel període històric a què pertany, afegint-se així al
conjunt de jaciments de caçadors prehistòrics dels quals s’estan recuperant
restes íctiques (Aura et al., 2014). D’altra banda, la distància al mar, que
en el moment de l’ocupació estaria al voltant dels 30 km, no deixa de ser
del tot inusual, ja que la documentació etnològica indica un transport de
no més enllà de 10 km des dels llocs d’obtenció, sobre tot dels mol·luscs
(Meehan, 1977).
En una mostra tant reduïda s’ha identificat un mínim de sis famílies de
peixos, malgrat que només dues n’adquireixen certa rellevància: mugílids i
espàrids. El principal medi aquàtic explotat sembla haver estat les llacunes
costaneres, relacionades probablement amb la desembocadura del riu Gorgos. El riu ell mateix sembla, de moment, que hauria rebut una atenció menor, però queda constatat el coneixement i explotació dels medis aquàtics al
seu abast. El principal jaciment que per proximitat s’ha de posar en relació
amb Santa Maira és el del Tossal de la Roca (Cacho et al., 1993), on els pocs
elements íctics identificats ens dibuixen un panorama molt semblant, amb
presència d’espècies marines i d’aigua dolça. D’això es deriva que els grups
humans establerts a les conques de la Gallinera, el Girona i el Gorgos explotaren els ecosistemes fluvials, propers i en aquell moment molt més rics que
en l’actualitat, i que realitzen llargues jornades de camí per a l’abastiment de
recursos, entre els quals es troben els marins. Es significatiu que els exemplars més grans pertanyen a les espècies més apreciades des del punt de vista
alimentari (orada, llisa llobarrera i llobarro).
134
[page-n-15]
Llisses, orades i alguna anguila
Les espècies de malacofauna aportades a SM mostren una clara selecció
dels bivalves per al consum humà. Pot ser hi ha espècies de substrat arenós
(cf. Cardiidae) indicatives de medis lacunars com els peixos, però l’espècie
dominant es la clòtxina (Mytilus edulis), un bivalve intermareal de substrat
rocallós. Aquesta espècie mostra algunes qualitats respecte a altres bivalves
(la proporció closca–nutrients, el seu pes o les facilitats de recolecció), essent
dominant també en alguns dels closquers del sud d’Ibèria, datats a partir del
Younger Dryas (Jordá et al., 2010) i que poden ser considerats els més antics
del sud d’Europa (Aura et al., 2013).
Una mostra tan reduïda també fa parar de nou l’atenció en una questió
pendent: com evaluar la importància de la pesca i la recol·lecció d’invertebrats
marins als jaciments dels caçadors prehistòrics de la regió mediterrània ibèrica. En les mostres recuperades en excavacions antigues sols es coneixen algunes “peces singulars”: mandíbules i molariformes de Sparidae o grans vèrtebres i closques (cf. Pecten sp i Glycymeris sp.), com serien els casos dels jaciments de Gibraltar, Parpalló o Cocina. El resultat afavoreix una perspectiva
de poques restes i molt repartides o el que és el mateix: l’expressió d’un model
d’explotació i d’assentament basculat sobre la relació costa – interior, malgrat
el biaix en la conservació dels llocs costaners a causa dels canvis en la posició
de la línia de costa (Aura i Pérez, 1992; Aura, 2001). També hem plantejat que
l’augment sostingut de les troballes d’ictiofauna i malacofauna marina siga
un dels indicadors d’una certa intensificació i diversificació en l’explotació
dels recursos (Aura et al., 2009b).
En general, l’ampliació de l’espectre queda constatada tant pel que fa a preses
menudes, aus, recursos vegetals, marins i fins i tot el processat de restes humanes,
com es el cas de SM-W. Caldria esperar que aquesta estratègia tinguera també un
reflex en els resultats de les anàlisis dels isòtops estables, però allò cert és que bona
part dels individus mesolítics analitzats fins ara tenen una dieta majoritàriament
continental i no mostren consum de proteïnes d’origen marí destacat (Salazar
García et al., 2014); la qual cosa es contradictòria tant amb un model de mobilitat
costa-interior com amb els processos d’intensificació i diversificació.
CONCLUSIONS
Coves de Santa Maira és un jaciment interior, localitzat en la mitjana muntanya i allunyat de la línia de costa, on s’ha pogut recuperar un conjunt de
restes d’ictiofauna i malacofauna marina per al consum humà, bàsicament
135
[page-n-16]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
bivalves. Per a SM-W també es disposa d’estudis d’isòtops estables d’algunes
restes humanes que poden servir de contrast amb les evidències paleobiològiques (Salazar-García et al., 2014).
L’estudi de l’ictiofauna ha permès reconèixer les relacions amb la costa i també les potencials àrees de captació. Així, les especies que habiten en llacunes costaneres i estuaris són les millor representades, en contrast amb el que succeeix
amb la malacofauna marina, dominada clarament per una espècie rocallosa.
Aquesta petita mostra mesolítica de SM pot ser fàcilment sobrevalorada,
però també menyspreada. És cert que implica un espai i un territori de captació molt ample identificat gràcies a la presencia dels recursos marins, però si
tenim en compte que la durada de les ocupacions de SM3 deu estar al voltant
de 1000 anys, resulta que les aportacions són simples anècdotes acumulades; però, també testimonien una reciprocitat entre grups, amb components
econòmics, territorials, socials i, fins i tot, simbòlics.
AGRAÏMENTS
Aquest treball forma part del projecte LongTransMed (HAR2013-46861-R), Ministerio
de Economía y Competividad, Gobierno de España. DCS-G agraeix el recolçament de
la Generalitat Valenciana (APOSTD/2014/123) i la Fundación BBVA (I Ayudas a Investigadores, Innovadores y Creadores).
BIBLIOGRAFIA
Aura, J. E., Pérez, M. (1992): Tardiglaciar y Postglaciar en la región mediterránea de la
Península Ibérica (13.500-8.500 BP): transformaciones industriales y económicas.
Sagvntvm PLAV 25, 25-47.
Aura, J. E. (2001): Cazadores emboscados. El Epipaleolítico en el País Valenciano. En V.
Villaverde (ed.), De Neandertales a Cromañones. El inicio del poblamiento humano en
tierras valencianas. Universitat de València, 219-238.
Aura, J. E., Carrión, Y., Estrelles, E., Pérez, G. (2005): Plant economy of hunter-gatherer
groups at the end of the last Ice Age: plant macro remains from the cave of Santa
Maira (Spain) ca. 12000-9000 BP. Vegetation Hist. Archaeobot 14, 542-550.
Aura, J. E., Carrión, Y., García, O., Jardón, P., Jordá, J. F., Molina, L., Morales, J. V., Pascual, J. L., Pérez, G., Pérez, M., Rodrigo, M. J., Verdasco, C. (2006): EpipaleolíticoMesolítico en las comarcas centrales valencianas. En A. Alday (ed.), El Mesolítico
de muescas y denticulados en la Cuenca del Ebro y el litoral mediterráneo peninsular. Diputación Foral, Vitoria-Gasteiz, 65-120.
136
[page-n-17]
Llisses, orades i alguna anguila
Aura, J. E., Morales, J. V., de Miguel, M. P. (2009a): Restos humanos con marcas antrópicas de les coves de Santa Maira (Castell de Castells, la Marina alta, Alicante). En
A. Pérez y B. Soler (eds.), Restos de Vida-Restos de Muerte. Museu de Prehistòria
de València, València, 169-174.
Aura, J. E., Jordá, J. F., Morales, J. V., Pérez, M., Villalba, M. P., Alcover, J. A. (2009b):
Prehistoric economy of Iberian mediterranean region, Spain (ca. 12000–7000
BP). En Before Farming, The archaeology and anthropology of hunter-gatherers,
2009/2, article 4 (on line version).
Aura, J. E., Jordá, J. F., Pérez, M., Badal, E., Tiffagom, M., Morales, J. V., Avezuela,
B.(2013): Concheros del sur de Iberia en el límite Pleistoceno-Holoceno, En F. J.
Fortea. Universitatis Ovetensis Magister. Estudios en Homenaje, Universidad de
Oviedo. Ed. Ménsula, 179-194.
Aura, J. E., Jordá, J. F., Álvarez-Fernández, E., Pérez, M., Rodrigo, Mª. J., Marlasca, R.,
Alcover, J. A., Avezuela, B., Morales, J. V., Salazar-García, D. C., Jardón, P., Pérez,
C. I., Pardo, S., Maestro, A., Villalba, M. P.(2014): Palaeolithic-Epipalaeolithic SeaPeople of the Southern Iberian coast (Spain): a regional overview. En Archéologie
des chasseurs-cueilleurs maritimes: de la fonction des habitats à l’organisation de
l’espace littoral. Rennes, France (10-11 avril 2014).
Bailey, G. N. (2004): World Prehistory from the Margins: The Role of Coastlines in Human Evolution. Journal of interdisciplinary in History and Archaeology 1 (1), 39-50.
Cacho, C. (coord.) (1995): El Tossal de la Roca (Vall d’Alcalà, Alicante). Reconstrucción paleoambiental y cultural de la transición del Tardiglacial al Holoceno inicial.
Recerques del Museu d’Alcoi 4, 11-101.
Carrión, Y. (2005): La vegetación mediterránea y atlántica de la Península Ibérica. Nuevas secuencias antracológicas. Serie de Trabajos Varios del SIP 104, Valencia.
Colonese, A. C., Mannino, M. A., Bar-Yosef, D. E., Fa, D. A., Finlayson, J. C., Lubell, D.,
Stiner, M. C. (2011): Marine mollusc exploitation in Mediterranean prehistory: An
overview, Quaternary International 239 (1–2), 86–103.
Doadrio. I., Elvira, B., Bernat, Y. (1991): Peces continentales españoles. Inventario. clasificación de zonasfluviales. ICONA, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid.
Elvira, B., Doadrio, I. (1989): Atlas provisional de los peces continentales de la provincia de Alicante. Mediterránea, Ser. Biol. 11, 9-34.
Erlandson, J. M. (2001): The Archaeology of Aquatic adpatations: paradigms for a new
millennium. Journal of Archaeological Research 9, 287-350.
Fernández-López de Pablo, J., Salazar-García, D. C., Subirà-Galdacano, M. E., Roca De
Togores, C., Gómez-Puche, M., Richards, M. P., Esquembre-Bebia, M. A. (2013):
Late Mesolithic burials at Casa Corona (Villena, Spain): direct radiocarbon and
137
[page-n-18]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
palaeodietary evidence of the last forager populations in Eastern Iberia. Journal of
Archaeological Science 40 (1), 671-680.
Garcia-Guixé, E., Richards, M. P., Subirà, M. E. (2005): Palaeodiets of humans and fauna
at the Spanish Mesolithic site of El Collado. Current Anthropology 47 (3), 549-556.
Garrod, D. A. E., Buxton, L. H. D., Elliot-Smith, G., Bate, D. M. A. (1928): Excavation
of a Mousterian rock-shelter at Devil’s Tower, Gibraltar, Journal of the Royal Anthropological Institute 58, 33-113.
Jordá, J. F., Aura, J. E., Martín, C., Avezuela, B. (2010): Archaeomalacological remains
from the Upper Pleistocene-Early Holocene record of Vestíbulo of Nerja Cave (
Málaga, Spain). En E. Álvarez-Fernández y D. Carvajal Contreras (eds.), Not only
Food. Marine, Terrestrial and Freshwater Molluscs in Archaeological Sites, proceedings of the 2nd. Meeting of the ICAZ Archaeomalacology Working Group
(Santander, 2008), Munibe Suplemento 31, 78-87.
Meehan, B. (1977): Hunters by the seashore, Journal of Human Evolution 6, 363–370.
Miret, C. (2007): Estudi de la tecnologia lítica de la Unitat 3 de les Coves de Santa
Maira–boca Oest–(Castell de Castells, Marina alta, Països Catalans). Saguntum
PLAV 39, 85-102.
Morales, J.V. (2013): La transició del Paleolític Superior Final/Epipaleolític al Mesolític en el territori Valencià. Aportacions de l’estudi zooarqueològic del jaciment
de Santa Maira (Castell de Castells, Alacant). En A. Sanchis y J. L. Pascual (eds.),
Animals i Arqueologia hui. I Jornades d’Arqueozoologia del Museu de Prehistòria de
València, Museu de Prehistòria, València, 181-202.
Ramos, J., Cantillo, J. J. (2009): Los recursos litorales en el Pleistoceno y Holoceno. Un
balance de su explotación por las sociedades cazadoras-recolectoras, tribales comunitarias y clasistas iniciales en la región del Estrecho de Gibraltar. En D. Bernal
(ed.), Arqueología de la pesca en Estrecho de Gibraltar. De la Prehistoria al fin del
mundo antiguo, Cádiz, Universidad de Cádiz, 17-79.
Roselló, E., Morales, A (1995): La ictiofauna. En C. Cacho (coord.), El Tossal de la Roca
(Vall d’Alcalà, Alicante). Reconstrucción paleoambiental y cultural de la transición
del Tardiglacial al Holoceno inicial. Recerques del Museu d’Alcoi 4, 11-101.
Salazar-García D. C., Power R., Sanchis A., Villaverde V., Walker M. J., Henry A. G.
(2013): Neanderthal diets in central and southeastern Mediterranean Iberia. Quaternary International 318, 3-18.
Salazar-García, D. C., Aura, J. E., Olària, C. R., Talamo, S., Morales, J. V., Richards,
MP. (2014): Isotope evidence for the use of marine resources in the Eastern Iberian
Mesolithic. Journal of Archaeological Science 42, 231- 240.
Such, M. (1920): Avance al estudio de la caverna de “Hoyo de la Mina” en Málaga. Boletín de la Sociedad Malagueña de Ciencias. Málaga.
138
[page-n-19]
6
LLISSES, ORADES I ALGUNA ANGUILA. L’ICTIOFAUNA
MESOLÍTICA DE LES COVES DE SANTA MAIRA (CASTELL
DE CASTELLS, LA MARINA ALTA, ALACANT)
J. Emili Aura, Ricard Marlasca, M. José Rodrigo, Jesús F. Jordá,
Domingo C. Salazar-García, Juan V. Morales i Manuel Pérez
ABSTRACT
There are several marine remains throughout the Coves de Santa Maira archaeological sequence which are indicative of relationships with the coastal
lowlands. We studied the Mesolithic remains of fish and molluscs species
found so far. It is a small sample, but interesting because it has allowed us to
analyze the areas of obtaining these marine resources and suggest any reflection on their significance within the techno-economic transformation processes of the later prehistoric foragers.
INTRODUCCIÓ
Els caçadors prehistòrics del Paleolític i del Mesolític van utilitzar de manera diversa els recursos de les aigües marines i dolces, però aquest tipus
d’aliments o les seues tècniques d’obtenció i consum han merescut una atenció desigual (Erlandson, 2001; Bailey, 2004). A les regions mediterrànies, el
seu estudi ha estat condicionat per la dolenta conservació dels llocs costaners
que cal relacionar amb transformacions històriques i les oscil·lacions eustàtiques; també, amb la sempre anomenada baixa productivitat de la Mediterrània en comparació amb les costes atlàntiques i l’escassa documentació, sobretot de restes de peixos, trobada als jaciments del Plistocè superior i l’Holocè
antic, aspecte relacionable en part amb els protocols de recuperació utilitzats
(Colonese et al., 2011). En aquest context, Iberia és una de les regions europees en què es va identificar més aviat fauna marina en dipòsits arqueològics
Preses petites i grups humans en el passat. II Jornades d’arqueozoologia.
Museu de Prehistòria de València (2015): 121-138.
[page-n-2]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
del Paleolític mitjà i superior, i on es van identificar grans acumulacions de
petxines i restes de fauna marina (Such, 1920; Garrod et al., 1928; Ramos i
Cantillo, 2009; Aura et al. 2014).
Actualment, l’avaluació de l’aport dels recursos marins en la configuració
de les estratègies tecnoeconòmiques sol abordar-se des de diferents analítiques, entre les quals podem destacar: 1) la identificació de les restes paleobiològiques i dels equips tècnics lligats a la seua explotació, processament
i consum; i 2) la identificació de les traces moleculars a partir de l’anàlisi
isotòpic de restes humanes.
EL JACIMENT
Les Coves de Santa Maira es localitzen a la capçalera del riu Xaló, després
anomenat Gorgos, a una altitud de 600 msnm i a una distància d’uns 30 km
de la costa actual. La seua denominació es deu al fet que inclou tant la Boca
Oest (SM-W), com la situada a cotes més baixes que rep el nom de Corral del
Gordo (CG). Els materials estudiats en aquest treball procedeixen de SM-W.
A la boca SM-W s’han identificat cinc unitats sedimentàries:
- La Unitat SM5 es va dipositar al final del OIS 2, durant GI-1 (13,5-13 ka
cal BP), i està formada per laminacions de gruix centimètric amb colors variables que es recolzen sobre una colada estalagmítica a les quadrícules més
externes.
- La Unitat SM4 mostra un contacte net amb l’anterior i està formada per
sorres, escasses graves i petits còdols de calcària. La base de la Unitat 4 podria
relacionar-se amb el final de Younger Dryas, mentre que el tram superior correspon al Preboreal, amb datacions d’11,3-10,2 ka cal BP.
- La Unitat SM3 presenta un marcat cabussament cap a l’interior de la
cavitat. S’hi han identificat fins a 6 sub-unitats de semblant granulometria i
col·loració variable. A la base apareixen còdols i grans blocs de calcària que
la separen de la unitat SM4. La seua edat radiocarbònica la situa en el Boreal
(10,2-9,2 ka cal BP).
- La Unitat SM2 és erosiva sobre la unitat inferior i mostra una geometria
irregular. La Unitat SM1 presenta un aspecte caòtic i és erosiva sobre la unitat
infrajacent. Aquestes dues unitats, així com el tram superior de SM3, mostren
importants processos de bioturbació, lligats a l’activitat de rosegadors i dels
seus predadors.
122
[page-n-3]
Llisses, orades i alguna anguila
MATERIALS I MÈTODES
S’estudien les restes d’ictiofauna fluvial i marina i de malacofauna marina
recuperades en la unitat SM3. Han quedat apartades algunes mostres que
encara no han estat adscrites, però que no han de modificar substancialment
els resultats que ací es presenten. Al llarg del treball de camp es va prestar
una especial atenció a la recuperació de les restes paleobiològiques. Tot el
sediment va ser garbellat en sec a la cova mateix, utilitzant una malla de 5 i 2
mm. A més, les terres “fines” es van rentar amb aigua al laboratori, utilitzant
una columna de tamisos de 5, 1 i 0,5 mm. Aquests sediments “llavats” van ser
triats a mà, separant les diferents categories de restes.
La determinació específica de les peces s’ha realitzat pel mètode de
l’anatomia comparada, és a dir, la comparació dels trets externs de les restes
arqueològiques amb les de col·leccións de referència compostes per exemplars actuals, especialment de l’àrea mediterrània. El total de restes estudiades sumen 484 NR: 137 d’ictiofauna i 342 de malacofauna, el que suposa una
humil però interessant mostra.
L’estudi preliminar de l’ictiofauna publicat fa uns anys (NR: 60) coincideix amb els taxa ara identificats, excepte una resta cranial de Diplodus
vulgaris que ara queda inclosa dins de Sparidae (Aura et al., 2006). Totes
les espècies identificades poden ser considerades com a potencials recursos alimentaris.
La malacofauna marina està representada per 342 restes, de les quals
s’han determinat 327 com a mínim a nivell de família. Aquests recomptes
(NR i NMI) coincideixen amb les dades publicades a partir de la comparació
del pes del NR dels diferents taxa (Aura et al., 2006). No s’han comptat les espècies utilitzades com a material ornamental i les possibles restes funcionals.
Finalment, s’incorporen també les dades moleculars disponibles, a partir
dels resultats d’anàlisi d’isòtops de les restes humanes mesolítiques recuperades a SM-W (Salazar-García et al., 2014).
LES OCUPACIONS MESOLÍTIQUES DE SANTA MAIRA: SM3
Entre el final del Younger Dryas i l’esdeveniment 8.2 ka cal BP es produeix un
temperament tèrmic i de millora climàtica que afavoreix el desenvolupament
dels boscos mediterranis. Els estudis antracològics i carpològics de Y. Carrión
i G. Pérez sobre les restes recuperades a SM-W indiquen un descens en la
123
[page-n-4]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
presència de Juniperus sp. i un augment de Quercus perennifoli i caduc, també com l’aprofitament de fruits i lleguminoses silvestres (Aura et al., 2005).
Les ocupacions englobades en SM3 es daten en la segona meitat d’aquest
procés de reforestació (10,2–9,2 ka cal BP). Les dades indiquen ara una menor
densitat de restes arqueològiques i una ocupació més episòdica, detectant
moments de presència i aportació de petits carnívors, raboses molt probablement (Morales, 2013). Aquest perfil suggereix canvis en l’ús de la cavitat
respecte a les unitats SM4 i SM5 i coincideixen amb una reorientació en les
produccions lítiques.
A SM3 s’utilitza, majoritàriament, sílex local i calcària per a les peces de
major grandària, reduint dràsticament les produccions laminars-microlaminars en benefici de les ascles (Miret, 2007). Osques, denticulats, peces retocades i fragments de peces amb aparença de reciclatge-revifat computen el
major nombre de suports retocats, destacant la presència de trapezis obtinguts mitjançant retoc abrupte en les subunitats superiors de SM3 i de fulletes
de dors en el mur, en contacte amb SM4. En la part mitjana només s’han
identificat alguns microresquills retocats que van poder ser utilitzats com a
projectils. L’aportació de grans còdols plans des del riu, l’ús de percussors i
grans ascles suggereixen nous processos de treball, entre els quals es troba el
processat de l’ocre.
Pel que fa a la indústria òssia, es limita a punxons, alguna punta fina i
restes de matrius d’os. El conjunt ornamental està compost per una perla discoidal de pedra negra, un penjoll sobre caní atrofiat de cérvol i un nombrós
conjunt de penjolls sobre gasteròpodes i bivalves (Aura et al., 2006).
La fauna de mamífers estudiada fins ara per al nucli central de SM3 suposa 2482 restes, de les quals 1826 són indeterminables i 656 han pogut ser
identificades a nivell d’espècie, família i classe (Morales, 2013). El nombre de
caprins salvatges estudiats en les mostres de SM3 és de 351, que representen,
en aquest cas, un 55,2% del total de restes identificades. D’aquestes, 82 restes
són de Capra pyrenaica (12,9%) i 17 de Rupicapra sp. (2,7%). El següent taxó
en importància són els lepòrids, probablement amb Oryctolagus cuniculus
com a espècie majoritària, amb un total de 204 restes (32,1%). Així, en el nivell
mesolític els caprins i els lepòrids representen el 87,3%. La llista es completa
amb Cervus elaphus (NR: 44) com a segona espècie d’herbívor més nombrosa,
i unes poques restes de Sus scrofa (NR: 1) Felis silvestris (n: 1), Lynx pardina
(NR: 1), Vulpes vulpes (NR: 17), Mustelidae (NR: 1), Erinaceus sp. (NR: 4).
124
[page-n-5]
Llisses, orades i alguna anguila
En SM3 s’han recuperat també 24 restes humanes i és probable que unes
altres 13 restes més trobades en contextos bioturbats i/o alterats per accions
clandestines corresponguen també a aquestes ocupacions. El seu estat de
conservació és excel·lent, amb termoalteracions abundants, aparició de marques de manipulació antròpica i una coloració de la cortical molt semblant.
L’estudi antropològic ha determinat la presència d’un mínim de tres individus: un infantil, un robust i un altre gràcil. Totes aquestes restes es recuperen
en el mateix context que les restes de fauna, i les marques antròpiques que
s’han documentat són de la mateixa tipologia i funció, presentant un aspecte
semblant a les que s’observen sobre les restes de la mesofauna consumida
(Aura et al., 2009a; Morales, 2013).
L’ICTIOFAUNA DE SM3
El total de restes d’ictiofauna estudiades en les ocupacions mesolítiques
suma, fins ara, 137 restes. D’entre aquestes, una pertany a una espècie fluvial,
14 a l’anguila, una altra a un peix catàdrom, mentre que les altres 82 restes que
han pogut ser determinades, com a mínim a nivell de família, són marines. 52
restes no s’han pogut determinar per diferents motius, entre les quals destaca
el seu estat de conservació: 15 vèrtebres i 37 restes indeterminables. En aquest
darrer grup s’acostuma a incloure fragments difícilment determinables, com
la majoria de las branchiostegalia, skeleton pinnarum (aletes) costae (costelles), acantotrichia, lepidotrichia, pterygofori, etc., (NR: 27), petits fragments
de neurocrani o un altre tipus de resta molt fragmentada (NR: 7), com també
les escates (NR: 3).
Moltes de les restes estan alterades tèrmicament, però no s’han identificat alteracions que es puguen relacionar amb sucs gàstrics de predadors (aus
o mamífers menuts). Tampoc s’han reconegut marques antròpiques, però
s’assumeix que les restes d’ictiofauna, també les de malacofauna marina, han
estat aportades pels humans.
Determinació anatòmica
La determinació anatòmica s’insereix perfectament en la tendència general
als estudis d’ictiofaunes de jaciments arqueològics, on les vèrtebres són quasi
sempre els elements esquelètics més representats. Hi ha dos factors que fan
que les vèrtebres tinguen sempre alts valors de presència. Per un costat es
125
[page-n-6]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
tracta dels elements més nombrosos de l’esquelet, i per un altre, la robustesa
d’aquestes peces, enfront de la fragilitat de molts elements cranials, sovint
peces laminars i molt primes, fan que presenten més resistència i possibilitats de conservació. Entre les restes determinades, les vertebres sumen un
total de 59, enfront als set elements cranials estrictes. Però, com s’observa en
la figura 1A, les vèrtebres suposen el 69,9% dels determinats, per un 30,2%
de les peces cranials. El fet que en la mostra hagen aparegut un nombre relativament elevat de peces dentals (NR: 18), fa que el percentatge d’elements
cranials augmente. Per això, si els separem del recompte, els percentatges es
fan molt més favorables al conjunt de vèrtebres, amb un 89,2%, i un 10,8% per
als elements cranials (figura 1B).
Figura 1. Coves de Santa Maira, unitat SM3. Percentatges d’elements cranials i vertebrals. Figura 1B. Coves de Santa Maira, unitat SM3. Percentatges d’elements cranials i
vertebrals sense comptar els molariformes.
Determinació taxonòmica
Per a la determinació dels taxa hem treballat en primer lloc a nivell de famílies, ja que generalment hi ha un nombre alt de restes que no s’ha pogut
determinar a nivell específic. Les famílies representades a la mostra son huit.
El repartiment de restes entre les diferents famílies i espècies és molt desigual. Al quadre 1 veiem com es distribueix el nombre de restes entre les famílies. Destaquen clarament dues famílies, Sparidae i Mugilidae, situant-se
a continuació Angulidae i Carangidae. Però de nou, si eliminem els molars
d’espàrids (NR: 18), que d’alguna manera distorsionen els recomptes, veiem
126
[page-n-7]
Llisses, orades i alguna anguila
1
Dicentrarchus labrax (Linné, 1758)
1
1
Caranx ronchus (Geoffroy Saint-Hilaire,
1817)
8
8
Sparidae
1
1
Sparus aurata (Linné, 1758)
4
1
5
Pagellus erythrinus (Linné, 1758)
1
1
2
Pagrus pagrus (Linné, 1758)
1
Mugilidae
10
Chelon labrosus (Risso, 1827)
10
10
Liza aurata (Risso, 1810)
6
6
Mugil cephalus (Linné, 1758)
3
1
60
5
18
5
Total determinats
18
Totals
1
Altres
Barbus guiraonis (Steindachner 1866 )
Escates
14
Otolits
14
Dentició
Anguilla anguilla (Linné, 1758)
Cranial
Espècies
Vèrtebres
com Mugilidae és la més representada (NR: 31), seguit d’Anguilidae (NR: 14),
Sparidae (NR: 10) i Carangidae (NR: 8). La resta de famílies (Cyprinidae i
Moronidae) estan representades únicament per una sola resta.
Pel que fa a l’única resta de Cyprinidae, l’hem adscrita al gènere Barbus
sp. L’adscripció de les restes vertebrals de ciprínids a una espècie és impossible, donat que moltes espècies presenten els mateixos trets diagnòstics, i
només alguns ossos cranials, en especial els ossos faringis, permeten fer una
determinació a aquest nivell. En el nostre cas, per la major semblança morfològica del costat inferior del cos vertebral en estudi amb els espècimens de
la col·lecció, ens inclinem a atribuir-lo al Barbus guiraonis, que és el present
en la zona, almenys en l’actualitat (Doadrio et al., 1991; Roselló i Morales,
19
1
1
11
5
83
Indeterminats
1
1
2
Indeterminables
15
1
1
3
27
52
Total NISP
75 12 18
1
3
28 137
Quadre 1. Coves de Santa Maira, unitat SM3. Distribució del número de restes
d’ictiofauna entre les espècies i famílies.
127
[page-n-8]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
1995), com ja va succeir en l’estudi d’una vèrtebra adscrita a aquest gènere
en el proper jaciment del Tossal de la Roca (Roselló i Morales, 1995: 64). Tot
i això, no descartem totalment que puga pertànyer al gènere Leuciscus, del
qual, al riu Gorgos encara es troba la bagra (Squalius pyrenaicus) (Elvira i
Doadrio, 1989: 18-19).
Etologia de les espècies determinades
L’estudi dels hàbits i biòtops de les espècies determinades ens ha de permetre
inferir quines eren les principals zones de pesca i les arts de pesca emprades
per a aquests taxons. Val a dir, com hem vist, que en quasi tots els casos es
tracta d’espècies marines, tot i que n’hi ha algunes que tenen costums i hàbits
que els fan estar també presents en medis lacunars o fins i tot fluvials.
Anguillidae
Les anguiles (Anguilla anguilla) són peixos catàdroms que es reprodueixen a
l’Atlàntic occidental, al Mar dels Sargassos, i des d’allí es traslladen gràcies als
corrents cap a occident, introduint-se també a la Mediterrània, on penetren
als estuaris de rius i torrents. Les femelles creixen a la part alta dels rius on
passen d’entre sis a 13 anys fins que tornen a baixar els rius per a tornar al mar
dels Sargassos. Antigament molt comunes i nombroses a les costes i rius valencians, en l’actualitat la seua presència hi és prou testimonial.
Cyprinidae
Els ciprínids són els peixos més comuns en les conques altes, mitjanes i netes
dels rius del País Valencià, o en els aiguamolls i estanys, tot i que actualment
es troben en greu perill per la introducció d’espècies al·lòctones i la transformació i deteriorament dels seus hàbitats. L’única vèrtebra identificada en la
mostra d’aquesta família pertany a un peix de petites dimensions, entorn dels
25-30 cm de LT.
Carangidae
Es tracta de peixos que formen grans moles i d’hàbits pelàgics tot i que individus joves poden trobar-se molt a prop de la costa. Com succeeix amb els escòmbrids, els peixos menors d’aquesta família, com els sorells (Trachurus trachurus) o la sorella roncaire (Caranx ronchus), són preuats per a la realització
128
[page-n-9]
Llisses, orades i alguna anguila
de conserves, pel que també tenen un gran protagonisme des de l’Antiguitat.
Els peixos presents en la mostra són de mida petita.
Moronidae
Només s’ha identificat una vèrtebra de llobarro (Dicentrarchus labrax). Espècie que habita la zona costanera fins als 100 m de fondària, li agraden les
aigües poc profundes, endinsant-se en estuaris i llacunes costaneres. Es troba
en bancs en època de reproducció a l’hivern.
Mugilidae
És el taxó més ben representat en la mostra, amb 22 restes. Els mugílids són
peixos que poden adquirir mitjanes-grans dimensions i viuen generalment
en bancs. Molt comuns a les nostres costes. La seua capacitat de suportar
aigües salobres fa que els puguem trobar en quasi tots els medis marins costaners, especialment els deltes dels rius o les llacunes litorals, com també en
les costes rocalloses i d’arena. Algunes espècies poden pujar els rius si la llera i
el corrent ho permeten. Al jaciment se n’han identificat tres espècies, la llissa
vera (Chelon labrosus), la llissa galta roja (Liza aurata), i la llissa llobarrera
(Mugil cephalus).
Sparidae
Els espàrids són els peixos més comuns en les costes mediterrànies de la
Península Ibèrica. Aquesta família posseeix un alt nombre d’espècies, fins a
15 en les nostres costes. Tot i que poden presentar costums diversos, es tracta
de peixos costaners que viuen en zones influïdes per la llum solar, litorals i de
costums bentònics. Segons l’espècie els trobarem més en una zona rocallosa
o en zones d’alguers o sorrenques. De petits viuen en moles en aigües somes
properes a la costa, i d’adults es troben més solitaris i mar endins. Algunes
espècies suporten bé les aigües salabroses, pel que també les trobem en
llacunes costaneres o deltaiques. Es tracta de la família més ben representada
en molts contextos arqueològics des de la Prehistòria a l’Antiguitat, el que
és normal si pensem en la seua abundància i els costums de pesca costaners
d’aquelles èpoques. En la mostra s’han identificat tres espècies. L’orada,
(Sparus aurata), el pagre (Pagrus pagrus) i el pagell (Pagellus erytrinus), que
poden assolir dimensions importants, entre els 60 i 80 cm.
129
[page-n-10]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
Pel que fa a les dimensions dels peixos identificats, les hem agrupat en
tres grans grups. Peixos de mida petita, mitjana o gran. Aquesta classificació
s’ha realitzat tenint en compte les dimensions pròpies de cada espècie, i en
referència a aquestes mides s’ha assignat cada element esquelètic determinat
a un d’aquests conjunts. Segons l’estudi realitzat es pot dir que els peixos consumits en la cova eren de dimensions petites i mitjanes, i només en alguns
casos de grans dimensions (figura 2)
Sobre 56 peces esquelètiques s’ha pogut establir el tamany d’acord amb
el propi de cadascuna de les espècies. Les anguiles i els sorells són els que
presenten valors més alts de mides petites. De fet, tots els caràngids ho són i
també les anguiles es consideren petites, excepte dues restes. Aquest fet està
directament relacionat amb la zona de pesca, com veurem més endavant.
Els peixos de mida gran identificats són, parlant de la seua Longitud Total,
algunes orades de 60 i 50 cm (Sparus aurata), algun pagell d’aproximadament
45 cm (Pagellus erytrinus), alguns mugílids d’uns 40 cm (Liza aurata, Chelon
labrosus) i el llobarro, que tindria uns 40 cm (Dicentrarchus labrax).
L’aportació càrnica dels peixos grans identificats és significativa, ja que
es tracta de peixos corpulents, que arribarien als 3 kg de pes en el cas de les
orades, 2 kg en els dels pagells, o 1 kg en el cas dels mugílids i el llobarro, però
Figura 2. Coves de Santa Maira, unitat SM3. Agrupacions de les restes de peixos en els
tres mòduls de tamany descrits al text.
130
[page-n-11]
Llisses, orades i alguna anguila
el seu nombre no és molt alt. Al contrari, peixos com els caràngids, les petites
anguiles o altres espàrids petits no suposen una contribució molt rellevant,
que tampoc es contraresta amb una gran quantitat d’individus.
Zones de pesca
Els habitants de la cova coneixien i s’aprofitaven de tots els recursos presents
al medi que els envoltava i els recursos pesquers no n’eren una excepció. Les
espècies determinades posen en evidència que es van aprofitar els dos medis
aquàtics més pròxims a la cova, el riu Gorgos i la zona de la seua desembocadura, a uns 30 km de distància.
La majoria del peixos de la mostra provindrien d’un ecosistema molt ben
definit: el delta o llacuna costanera relacionada amb la desembocadura del riu
Gorgos. En aquest ambient s’haurien pescat les llisses: la llissa vera (Chelon
labrosus), la llissa galta roja (Liza aurata), i la llissa llobarrera (Mugil cephalus). També els espàrids, l’orada (Sparus aurata), el pagre (Pagrus pagrus), el
pagell (Pagellus erytrinus), les anguiles (Anguilla anguilla), llobarros (Dicentrarchus labrax) i sorells (Caranx ronchus).
Les dimensions derivades de les restes de les anguiles i els sorells, amb
índexs quasi sempre petits, els hem d’interpretar com a prova de la seua pesca
també en la zona deltaica del riu Gorgos, probablement en una llacuna costanera que s’hauria format en aquell indret. És en aquestes zones on podem
trobar peixos de diferents espècies com els sorells de petites dimensions, que
s’hi introdueixen en determinades èpoques de l’any, protegits de les aigües
obertes. També les anguiles de mida petita o mitjana es troben en aquest ecosistema, ja que les de majors dimensions, les femelles, es troben al curs mitjà
o alt dels rius i aquest seria també el medi idoni per situar el lloc de captura de
l’exemplar de ciprínid documentat, possiblement al curs mitjà del riu.
La presència de peixos procedents de la zona costanera és un element important a considerar ja que el camí natural més raonable per arribar-hi és
precisament la llera del riu Gorgos, pel que és evident que el coneixien i el sovintejaven, i la seua explotació pesquera és una passa quasi inevitable per als
que cercaven aliment en aquesta zona. Tot i que el camí natural i més senzill,
sense grans accidents geogràfics, des del jaciment fins al mar, fóra seguir el
riu Gorgos, caldria tenir en compte la vegetació de les riberes i la major distància (± 40 km) en comparació amb el trànsit per les crestelleres, de major
visibilitat i possibilitat d’orientació.
131
[page-n-12]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
Pel que fa als arts de pesca emprades, al jaciment sols s’han recuperat
dos fragments de puntes fines d’os (Aura et al., 2006: foto 15). A excepció
d’aquests casos, dubtosos per la seua fragmentació, no hi ha aparegut cap
element que ens ajude a la identificació dels equips de pesca. Tot i això, hem
de pensar, per la varietat de peixos, que es podrien haver pescat de diferents
maneres. Per un costat, els peixos de majors dimensions com els espàrids
o els mugílids, semblen la presa idònia per a emprar els hams rectes que si
s’han documentat en jaciments com Nerja (Aura et al., 2013) i Hoyo de la
Mina (Such, 1920). Per últim, no es pot descartar l’elaboració de nanses amb
les quals podrien pescar-se anguiles, tot i que aquestes, en el cas de ser molt
nombroses i trobar-se en zones poc profundes o bassals, es poden arribar a
agafar amb les mans.
LA MALACOFAUNA MARINA DE SM3
El nombre de taxons de mol·luscs marins representats en la unitat SM3 és de
13, dels quals tres són gasteròpodes (una espècie, un gènere i un grup de restes
determinades a nivell de classe) i deu corresponen a bivalves (tres espècies,
tres gèneres, tres famílies i un grup de restes determinades a nivell de classe).
Al quadre 2 es resumeix la relació de taxons i els seus valors en NR i NMI.
Entre els gasteròpodes destaca la presència d’un fragment de certa grandària
de Charonia nodifera que correspon al àpex d’un exemplar afectat per organismes perforants, d’altres restes atribuïbles al gènere Charonia (pot ser el mateix
exemplar?) i un petit conjunt de fragments de Gastropoda. Les restes d’aquesta
cargola o tritó, que habita en la zona submergida de la plataforma continental
sobre fons rocosos de la Mediterrània, van ser recollides un cop mort l’organisme
i colonitzada la closca per organismes perforants, fet aquest que indica una
recol·lecció selectiva de materials malacològics en el medi litoral.
Quant als bivalves estan representats per Mytilus edulis, Acanthocardia
tuberculata, Cerastoderma edule, Cardiidae, Pecten sp., Pectinidae, Ostreidae, Verinidae i Bivalvia. De tots aquests taxons el més nombrós és el musclo
o clòtxina, seguit a molta distància pels càrdids. La majoria de les restes de
clòtxines estan cremades i exfoliades, el que possiblement ha ocasionat certa
conservació diferencial respecte a altres bivalves. Cal assenyalar la presència
d’Ostrea sp. i alguna resta de la família de les cloïsses i les escopinyes (Verinidae), tot just representades per petits fragments que dificulten la seua
determinació més precisa.
132
[page-n-13]
Llisses, orades i alguna anguila
Espècies
Charonia nodifera (Lamarck, 1822)
NR
NMI
1
1
Charonia sp.
3
Gastropoda indet.
5
Mytilus edulis (Linné, 1758)
246
45
Pecten sp. (Linné, 1758)
6
Pectinidae
13
Ostrea sp. (Linné, 1758)
3
Acanthocardia tuberculata (Linné, 1758)
1
1
Cerastoderma edule (Linné, 1758)
3
3
Cardiidae
45
10
Veneridae
1
Bivalvia indet.
15
Total
342
60
Quadre 2. Coves de Santa Maira, unitat SM3. Distribució del número de restes de malacofauna marina entre les espècies, gèneres, famílies i classes. S’indica també el NR i el NMI.
Aquesta composició, tot i el biaix antròpic que presenta la col·lecció, pot
reflectir un ascens del nivell del mar des dels moments finipleistocens representats a SM-W pels nivells magdalenians fins als moments mesolítics, ja
en l’Holocè inferior, amb una substitució dels substrats sorrencs mòbils pels
penya-segats rocosos. No obstant això, tampoc cal descartar un canvi en les
preferències recol·lectores o fins i tot de la zona d’explotació.
ANÀLISI D’ISÒTOPS ESTABLES
Els pocs estudis d’alimentació basats en l’anàlisi d’isòtops estables que hi ha
a la regió mediterrània ibèrica mostren que la proteïna marina està absent
durant el Paleolític mitjà o, almenys, no queda prou reflectida en el col·lagen
ossi (Salazar-García et al., 2013). No existeixen dades encara provinents de
l’anàlisi d’isòtops estables del carboni i del nitrogen per al Paleolític superior
de la zona; però, el consum de recursos marins serà prou important com per
a reflectir-se en el col·lagen ossi de les poblacions mesolítiques.
Els resultats dels dos valors δ13C i δ15N de les restes humanes mesolítiques
de Santa Maira suggereixen que la dieta inclou suficients proteïnes marines
133
[page-n-14]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
com per a reflectir-se en el col·lagen ossi d’alguns individus. Per tant, aquestes poblacions consumeixen una major quantitat de proteïna de recursos marins, com sembla indicar també la zooarqueologia. Es tracta d’un consum
variable entre individus i mai no és dominant, ja que la dieta proteica identificada en els individus amb evidència de consum de recursos marins a El
Collao (García-Guixé et al., 2005), a Santa Maira W i al Cingle del Mas Nou
(Salazar-García et al., 2014) està basada en gran part en recursos terrestres C3.
En altres jaciments de la mateixa cronologia ni tan sols s’observa consum de
recursos marins, com els casos de la Penya del Comptador (Salazar-García et
al., 2014) o La Corona (Fernández-López de Pablo et al., 2013).
DISCUSSIÓ
El conjunt estudiat, tot i no ser molt alt, és significatiu per dos raons fonamentals. D’un costat pel període històric a què pertany, afegint-se així al
conjunt de jaciments de caçadors prehistòrics dels quals s’estan recuperant
restes íctiques (Aura et al., 2014). D’altra banda, la distància al mar, que
en el moment de l’ocupació estaria al voltant dels 30 km, no deixa de ser
del tot inusual, ja que la documentació etnològica indica un transport de
no més enllà de 10 km des dels llocs d’obtenció, sobre tot dels mol·luscs
(Meehan, 1977).
En una mostra tant reduïda s’ha identificat un mínim de sis famílies de
peixos, malgrat que només dues n’adquireixen certa rellevància: mugílids i
espàrids. El principal medi aquàtic explotat sembla haver estat les llacunes
costaneres, relacionades probablement amb la desembocadura del riu Gorgos. El riu ell mateix sembla, de moment, que hauria rebut una atenció menor, però queda constatat el coneixement i explotació dels medis aquàtics al
seu abast. El principal jaciment que per proximitat s’ha de posar en relació
amb Santa Maira és el del Tossal de la Roca (Cacho et al., 1993), on els pocs
elements íctics identificats ens dibuixen un panorama molt semblant, amb
presència d’espècies marines i d’aigua dolça. D’això es deriva que els grups
humans establerts a les conques de la Gallinera, el Girona i el Gorgos explotaren els ecosistemes fluvials, propers i en aquell moment molt més rics que
en l’actualitat, i que realitzen llargues jornades de camí per a l’abastiment de
recursos, entre els quals es troben els marins. Es significatiu que els exemplars més grans pertanyen a les espècies més apreciades des del punt de vista
alimentari (orada, llisa llobarrera i llobarro).
134
[page-n-15]
Llisses, orades i alguna anguila
Les espècies de malacofauna aportades a SM mostren una clara selecció
dels bivalves per al consum humà. Pot ser hi ha espècies de substrat arenós
(cf. Cardiidae) indicatives de medis lacunars com els peixos, però l’espècie
dominant es la clòtxina (Mytilus edulis), un bivalve intermareal de substrat
rocallós. Aquesta espècie mostra algunes qualitats respecte a altres bivalves
(la proporció closca–nutrients, el seu pes o les facilitats de recolecció), essent
dominant també en alguns dels closquers del sud d’Ibèria, datats a partir del
Younger Dryas (Jordá et al., 2010) i que poden ser considerats els més antics
del sud d’Europa (Aura et al., 2013).
Una mostra tan reduïda també fa parar de nou l’atenció en una questió
pendent: com evaluar la importància de la pesca i la recol·lecció d’invertebrats
marins als jaciments dels caçadors prehistòrics de la regió mediterrània ibèrica. En les mostres recuperades en excavacions antigues sols es coneixen algunes “peces singulars”: mandíbules i molariformes de Sparidae o grans vèrtebres i closques (cf. Pecten sp i Glycymeris sp.), com serien els casos dels jaciments de Gibraltar, Parpalló o Cocina. El resultat afavoreix una perspectiva
de poques restes i molt repartides o el que és el mateix: l’expressió d’un model
d’explotació i d’assentament basculat sobre la relació costa – interior, malgrat
el biaix en la conservació dels llocs costaners a causa dels canvis en la posició
de la línia de costa (Aura i Pérez, 1992; Aura, 2001). També hem plantejat que
l’augment sostingut de les troballes d’ictiofauna i malacofauna marina siga
un dels indicadors d’una certa intensificació i diversificació en l’explotació
dels recursos (Aura et al., 2009b).
En general, l’ampliació de l’espectre queda constatada tant pel que fa a preses
menudes, aus, recursos vegetals, marins i fins i tot el processat de restes humanes,
com es el cas de SM-W. Caldria esperar que aquesta estratègia tinguera també un
reflex en els resultats de les anàlisis dels isòtops estables, però allò cert és que bona
part dels individus mesolítics analitzats fins ara tenen una dieta majoritàriament
continental i no mostren consum de proteïnes d’origen marí destacat (Salazar
García et al., 2014); la qual cosa es contradictòria tant amb un model de mobilitat
costa-interior com amb els processos d’intensificació i diversificació.
CONCLUSIONS
Coves de Santa Maira és un jaciment interior, localitzat en la mitjana muntanya i allunyat de la línia de costa, on s’ha pogut recuperar un conjunt de
restes d’ictiofauna i malacofauna marina per al consum humà, bàsicament
135
[page-n-16]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
bivalves. Per a SM-W també es disposa d’estudis d’isòtops estables d’algunes
restes humanes que poden servir de contrast amb les evidències paleobiològiques (Salazar-García et al., 2014).
L’estudi de l’ictiofauna ha permès reconèixer les relacions amb la costa i també les potencials àrees de captació. Així, les especies que habiten en llacunes costaneres i estuaris són les millor representades, en contrast amb el que succeeix
amb la malacofauna marina, dominada clarament per una espècie rocallosa.
Aquesta petita mostra mesolítica de SM pot ser fàcilment sobrevalorada,
però també menyspreada. És cert que implica un espai i un territori de captació molt ample identificat gràcies a la presencia dels recursos marins, però si
tenim en compte que la durada de les ocupacions de SM3 deu estar al voltant
de 1000 anys, resulta que les aportacions són simples anècdotes acumulades; però, també testimonien una reciprocitat entre grups, amb components
econòmics, territorials, socials i, fins i tot, simbòlics.
AGRAÏMENTS
Aquest treball forma part del projecte LongTransMed (HAR2013-46861-R), Ministerio
de Economía y Competividad, Gobierno de España. DCS-G agraeix el recolçament de
la Generalitat Valenciana (APOSTD/2014/123) i la Fundación BBVA (I Ayudas a Investigadores, Innovadores y Creadores).
BIBLIOGRAFIA
Aura, J. E., Pérez, M. (1992): Tardiglaciar y Postglaciar en la región mediterránea de la
Península Ibérica (13.500-8.500 BP): transformaciones industriales y económicas.
Sagvntvm PLAV 25, 25-47.
Aura, J. E. (2001): Cazadores emboscados. El Epipaleolítico en el País Valenciano. En V.
Villaverde (ed.), De Neandertales a Cromañones. El inicio del poblamiento humano en
tierras valencianas. Universitat de València, 219-238.
Aura, J. E., Carrión, Y., Estrelles, E., Pérez, G. (2005): Plant economy of hunter-gatherer
groups at the end of the last Ice Age: plant macro remains from the cave of Santa
Maira (Spain) ca. 12000-9000 BP. Vegetation Hist. Archaeobot 14, 542-550.
Aura, J. E., Carrión, Y., García, O., Jardón, P., Jordá, J. F., Molina, L., Morales, J. V., Pascual, J. L., Pérez, G., Pérez, M., Rodrigo, M. J., Verdasco, C. (2006): EpipaleolíticoMesolítico en las comarcas centrales valencianas. En A. Alday (ed.), El Mesolítico
de muescas y denticulados en la Cuenca del Ebro y el litoral mediterráneo peninsular. Diputación Foral, Vitoria-Gasteiz, 65-120.
136
[page-n-17]
Llisses, orades i alguna anguila
Aura, J. E., Morales, J. V., de Miguel, M. P. (2009a): Restos humanos con marcas antrópicas de les coves de Santa Maira (Castell de Castells, la Marina alta, Alicante). En
A. Pérez y B. Soler (eds.), Restos de Vida-Restos de Muerte. Museu de Prehistòria
de València, València, 169-174.
Aura, J. E., Jordá, J. F., Morales, J. V., Pérez, M., Villalba, M. P., Alcover, J. A. (2009b):
Prehistoric economy of Iberian mediterranean region, Spain (ca. 12000–7000
BP). En Before Farming, The archaeology and anthropology of hunter-gatherers,
2009/2, article 4 (on line version).
Aura, J. E., Jordá, J. F., Pérez, M., Badal, E., Tiffagom, M., Morales, J. V., Avezuela,
B.(2013): Concheros del sur de Iberia en el límite Pleistoceno-Holoceno, En F. J.
Fortea. Universitatis Ovetensis Magister. Estudios en Homenaje, Universidad de
Oviedo. Ed. Ménsula, 179-194.
Aura, J. E., Jordá, J. F., Álvarez-Fernández, E., Pérez, M., Rodrigo, Mª. J., Marlasca, R.,
Alcover, J. A., Avezuela, B., Morales, J. V., Salazar-García, D. C., Jardón, P., Pérez,
C. I., Pardo, S., Maestro, A., Villalba, M. P.(2014): Palaeolithic-Epipalaeolithic SeaPeople of the Southern Iberian coast (Spain): a regional overview. En Archéologie
des chasseurs-cueilleurs maritimes: de la fonction des habitats à l’organisation de
l’espace littoral. Rennes, France (10-11 avril 2014).
Bailey, G. N. (2004): World Prehistory from the Margins: The Role of Coastlines in Human Evolution. Journal of interdisciplinary in History and Archaeology 1 (1), 39-50.
Cacho, C. (coord.) (1995): El Tossal de la Roca (Vall d’Alcalà, Alicante). Reconstrucción paleoambiental y cultural de la transición del Tardiglacial al Holoceno inicial.
Recerques del Museu d’Alcoi 4, 11-101.
Carrión, Y. (2005): La vegetación mediterránea y atlántica de la Península Ibérica. Nuevas secuencias antracológicas. Serie de Trabajos Varios del SIP 104, Valencia.
Colonese, A. C., Mannino, M. A., Bar-Yosef, D. E., Fa, D. A., Finlayson, J. C., Lubell, D.,
Stiner, M. C. (2011): Marine mollusc exploitation in Mediterranean prehistory: An
overview, Quaternary International 239 (1–2), 86–103.
Doadrio. I., Elvira, B., Bernat, Y. (1991): Peces continentales españoles. Inventario. clasificación de zonasfluviales. ICONA, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid.
Elvira, B., Doadrio, I. (1989): Atlas provisional de los peces continentales de la provincia de Alicante. Mediterránea, Ser. Biol. 11, 9-34.
Erlandson, J. M. (2001): The Archaeology of Aquatic adpatations: paradigms for a new
millennium. Journal of Archaeological Research 9, 287-350.
Fernández-López de Pablo, J., Salazar-García, D. C., Subirà-Galdacano, M. E., Roca De
Togores, C., Gómez-Puche, M., Richards, M. P., Esquembre-Bebia, M. A. (2013):
Late Mesolithic burials at Casa Corona (Villena, Spain): direct radiocarbon and
137
[page-n-18]
J. EMILI AURA, RICARD MARLASCA, M. JOSÉ RODRIGO ET AL.
palaeodietary evidence of the last forager populations in Eastern Iberia. Journal of
Archaeological Science 40 (1), 671-680.
Garcia-Guixé, E., Richards, M. P., Subirà, M. E. (2005): Palaeodiets of humans and fauna
at the Spanish Mesolithic site of El Collado. Current Anthropology 47 (3), 549-556.
Garrod, D. A. E., Buxton, L. H. D., Elliot-Smith, G., Bate, D. M. A. (1928): Excavation
of a Mousterian rock-shelter at Devil’s Tower, Gibraltar, Journal of the Royal Anthropological Institute 58, 33-113.
Jordá, J. F., Aura, J. E., Martín, C., Avezuela, B. (2010): Archaeomalacological remains
from the Upper Pleistocene-Early Holocene record of Vestíbulo of Nerja Cave (
Málaga, Spain). En E. Álvarez-Fernández y D. Carvajal Contreras (eds.), Not only
Food. Marine, Terrestrial and Freshwater Molluscs in Archaeological Sites, proceedings of the 2nd. Meeting of the ICAZ Archaeomalacology Working Group
(Santander, 2008), Munibe Suplemento 31, 78-87.
Meehan, B. (1977): Hunters by the seashore, Journal of Human Evolution 6, 363–370.
Miret, C. (2007): Estudi de la tecnologia lítica de la Unitat 3 de les Coves de Santa
Maira–boca Oest–(Castell de Castells, Marina alta, Països Catalans). Saguntum
PLAV 39, 85-102.
Morales, J.V. (2013): La transició del Paleolític Superior Final/Epipaleolític al Mesolític en el territori Valencià. Aportacions de l’estudi zooarqueològic del jaciment
de Santa Maira (Castell de Castells, Alacant). En A. Sanchis y J. L. Pascual (eds.),
Animals i Arqueologia hui. I Jornades d’Arqueozoologia del Museu de Prehistòria de
València, Museu de Prehistòria, València, 181-202.
Ramos, J., Cantillo, J. J. (2009): Los recursos litorales en el Pleistoceno y Holoceno. Un
balance de su explotación por las sociedades cazadoras-recolectoras, tribales comunitarias y clasistas iniciales en la región del Estrecho de Gibraltar. En D. Bernal
(ed.), Arqueología de la pesca en Estrecho de Gibraltar. De la Prehistoria al fin del
mundo antiguo, Cádiz, Universidad de Cádiz, 17-79.
Roselló, E., Morales, A (1995): La ictiofauna. En C. Cacho (coord.), El Tossal de la Roca
(Vall d’Alcalà, Alicante). Reconstrucción paleoambiental y cultural de la transición
del Tardiglacial al Holoceno inicial. Recerques del Museu d’Alcoi 4, 11-101.
Salazar-García D. C., Power R., Sanchis A., Villaverde V., Walker M. J., Henry A. G.
(2013): Neanderthal diets in central and southeastern Mediterranean Iberia. Quaternary International 318, 3-18.
Salazar-García, D. C., Aura, J. E., Olària, C. R., Talamo, S., Morales, J. V., Richards,
MP. (2014): Isotope evidence for the use of marine resources in the Eastern Iberian
Mesolithic. Journal of Archaeological Science 42, 231- 240.
Such, M. (1920): Avance al estudio de la caverna de “Hoyo de la Mina” en Málaga. Boletín de la Sociedad Malagueña de Ciencias. Málaga.
138
[page-n-19]