Publicaciones diversas
Museu de Prehistòria de València: guia oficial [valencià]
Helena Bonet Rosado
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
2014
, ISBN 978-84-7795-689-1 , 122 p.
[page-n-1]
MUSEU
DE
PREHISTÒRIA
DE
VALÈNCIA
Guia oficial
Valencià
[page-n-2]
Museu de Prehistòria de València
JARDÍ RIU TÚRIA
C/ Corona, 36
46003 València
Biblioteca: 34 963 883 600
bibliotecasip@dival.es
RO
IVAM
DE CAST
Concertació de visites: 34 963 883 579
servici.visites@xarxamuseus.com
EM T
TORRES DE
SERRANS
EM T
C. CORO
NA
EM T
C. DE
TORRES DE
QUART
EM T
Bus – EMT: 5, 28, 80, 81 i 95
Metro: Línies 1 i 2. Estació Túria
Horari del museu:
De 10 a 20h
Dilluns tancat
Activitats didàctiques per a grups:
Dimarts a divendres: de 10 a 14h
Dimarts i dijous: de 16 a 18h
Biblioteca:
Dilluns, dimecres i divendres: de 8:30 a 14:30h
Dimarts i dijous: de 8:30 a 18:30h
Juny a setembre: de 8:30 a 14h
Preu entrada:
General: 2 €
Reduida: 1 €
Gratuïta: Dissabtes, diumenges i festius.
(Més informació en la web del Museu)
EM T
MUSEU
PLAÇA DEL
CARME
DE
PREHISTÒRIA
C. GUILLEM
Museu de Prehistòria: 34 963 883 587
Informació: 34 963 883 565
www.museuprehistoriavalencia.es
C.
DE
BL
AN
QU
ER
IES
EM T
QUART
C. DE CAVAL
PLAÇA DEL
LERS
PALAU DE LA
GENERALITAT
TOSSAL
CATEDRAL
[page-n-3]
món romà
colonitzacions
romanització
/
C
a
n
ro
o
C
cultura ibèrica
SEGONA PLANTA
Colonitzacions
Els ibers
Romanització i Món romà
biblioteca
història dels
diners
C
/
edat del bronze
C
a
n
ro
o
I
paleolític
neolític
PRIMERA PLANTA
saló d’actes
Paleolític i Epipaleolític
Neolític
Calcolític i Edat del Bronze
Història dels diners
Biblioteca
cafeteria
botiga
C
i
/
o
C
ro
tallers didàctics
a
n
vestíbul
sala d’exposicions temporals
PLANTA BAIXA
Sala d’exposicions temporals
Tallers didàctics
Botiga
Cafeteria
Saló d’actes
[page-n-4]
MUSEU
DE
PREHISTÒRIA
DE
VALÈNCIA
[page-n-5]
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
Alfonso Rus Terol
Diputada de Cultura
María Jesús Puchalt Farinós
Director de Gestió Cultural i Museística
Antonio Lis Darder
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Directora
Helena Bonet Rosado
Cap Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions
Santiago Grau Gadea
Autores de la guia Museu de Prehistòria de València
Helena Bonet Rosado, Laura Fortea Cervera i Eva Ripollés
Adelantado
Amb la col.laboració de: Rosa Albiach Descals, Mª Jesús
de Pedro Michó, Carles Ferrer García, Manuel Gozalbes de
Palencia, Joaquim Juan Cabanilles, Bernat Martí Oliver, Josep
Lluís Pascual Benito, Alfred Sanchis Serra, Begoña Soler
Mayor, Jaime Vives-Ferrándiz Sánchez
Imatges i dibuixos
Francisco Chiner Vives
Ángel Sánchez Molina
Museu de Prehistòria de València
Fotografies
Arxiu SIP. Museu de Prehistòria de València
Disseny i maquetació
Pentagraf Impresores S.L.
Traducció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Impressió
Pentagraf Impresores S.L.
Copyright del text: autors i Museu de Prehistòria de València
Copyright de les imatges: Museu de Prehistòria de València
Copyright de l’edició: Diputació de València. Museu de
Prehistòria
ISBN: 978-84-7795-689-1
D. L.: V-567-2014
[page-n-6]
El Museu de Prehistòria de la Diputació de València ocupa
un lloc destacat entre les nostres institucions culturals i
és, des de la seua creació l’any 1927, un centre museístic
i d’investigació caracteritzat per un treball continuat i
rigorós en la seua triple faceta de conservar, estudiar i
difondre el patrimoni arqueològic. Els museus són espais
d’aprenentatge i de reflexió sobre el nostre passat, un
lloc on s’experimenta eixe gaudi estètic que proporciona
sempre la contemplació de l’obra humana, i som sabedors
que la magnífica col·lecció que alberga el Museu de
Prehistòria desperta entre els seus visitants l’admiració
que sempre causen les peces arqueològiques.
La Diputació de València presenta amb gran satisfacció
esta guia oficial del Museu de Prehistòria i que mostra,
una vegada més, el compromís d’esta institució amb
tots els públics en la difusió de les seues col·leccions i el
resultat de les seues investigacions.
Alfonso Rus Terol
President de la Diputació de València
[page-n-7]
[page-n-8]
A través de les pàgines d’esta guia, es disposa d’un
instrument de gran utilitat per a seguir un itinerari per les
nostres sales de Prehistòria, Cultura Ibèrica, Món Romà i
Història dels diners. L’edició d’una guia didàctica era una
assignatura pendent que tenia el Museu de Prehistòria
amb el gran públic i estem segurs que, amb ella, el
visitant podrà descobrir les peces més emblemàtiques
del museu i recórrer la geografia valenciana a través dels
grans jaciments arqueològics. Esta guia ve a completar
els diversos nivells d’informació que el museu oferix al
visitant per mitjà del seu catàleg, fulls didàctics de sala,
vídeos i plafons. A esta labor de difusió se suma ara este
llibret que, en definitiva, pretén servir de guia a tots
aquells que s’acosten al museu amb l’ànim d’entendre
millor la nostra història passada.
Des de l’Àrea de Cultura de la Diputació de València
esperem que estes pàgines contribuïsquen a fer més
comprensible la prehistòria valenciana i inviten el visitant
a fer un recorregut atractiu i didàctic pel Museu de
Prehistòria de València.
María Jesús Puchalt Farinós
Diputada de l’Àrea de Cultura. Diputació de València
[page-n-9]
índex:
Pàg.
La Casa de Beneficència:
08
de centre benèfic a seu del Museu
Pàg..
El Museu de Prehistòria de València:
10
un viatge en el temps
Pàg..
El Servei d’Investigació Prehistòrica
(SIP) i l’arqueologia valenciana
14
Pàg..
Els grups caçadors i recol·lectors:
21
24
28
30
32
35
el Paleolític i l’Epipaleolític
Evolució humana
Els canvis en el paisatge
Forma de vida
Materials i eines
Art i creences
Pàg..
Els primers agricultors i ramaders:
39
el Neolític
41
Els canvis en el paisatge
42
Forma de vida
45
Materials i eines
Art i creences
48
[page-n-10]
Pàg..
L’inici de la metal·lúrgia:
53
el Calcolític i l’Edat del Bronze
56
Forma de vida
59
Materials i eines
62
Art i creences
Pàg..
Els ibers
67
70
Forma de vida
79
Materials i eines
86
Art i creences
91
La ruta dels ibers a València
Pàg..
Romanització i món romà
93
97
Forma de vida: la ciutat i el camp
102
Materials i eines
104
Art i creences
Pàg..
109
La història dels diners
Pàg..
117
Glossari i Bibliografia
[page-n-11]
8
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
La Casa de Beneficència:
De centre benèfic a seu del Museu
El solar en què s’ubica l’antiga Casa de Beneficència té una
llarga història que es remunta a la fundació d’un convent
d’agustins el 1520. Més tard, els franciscans el van dedicar
a la Coronació d’Espines del Senyor, d’ací prové que,
popularment, es coneguera com el Convent de la Corona,
nom que rep també, a partir de llavors, el carrer limítrof
amb l’immoble.
Al segle xix es converteix en la Casa de Beneficència,
gestionada per la Diputació, i s’inicien una sèrie de reformes
per a adequar l’espai a les noves necessitats.
La intervenció definitiva es du a terme en 1876, a càrrec de
l’arquitecte Joaquim Maria Belda. Les obres conclouen el
1890 amb la construcció de la capella d’estil neobizantí, en
la qual destaca la decoració interior obra d’Antoni Cortina.
Aquest projecte amplia i reestructura l’edifici i el dota de
l’estètica característica dels centres benèfics de l’època:
construccions de grans dimensions distribuïdes en planta
baixa i dos pisos disposats al voltant de cinc patis, amb una
capella ubicada en l’espai central. Aquestes institucions
Interior de la capella
de la Beneficència.
Ubicació de l’antic convent de la Corona, dins del recinte
murallat, al costat d’una de les portes d’accés a la ciutat.
Plànol de Tomàs Vicent Tosca (1703-1704).
[page-n-12]
LA CASA DE BENEFICÈNCIA: DE CENTRE BENÈFICA SEU DEL MUSEU
Vista del pati principal.
estaven preparades per a albergar una quantitat important
de persones i disposaven de diferents instal·lacions, com
ara tallers d’oficis, lavabos, llavadors i infermeries.
El 1981, atesa, d’una banda, la disminució d’acollits i,
d’una altra, la necessitat de dotar d’espais el govern de la
Generalitat, la Diputació trasllada el Museu de Prehistòria
des dels locals que ocupava, al Palau de la Batlia, a l’antiga
Casa de Beneficència. El Museu obri les seues portes, en
aquesta nova ubicació, el 1982.
A començament dels anys
noranta es mamprén un
ambiciós projecte de remodelació integral del conjunt
arquitectònic,
encarregat
a Rafael Rivera i a Mateo
Signes, amb la finalitat de
dotar la ciutat de València
d’un ampli espai museístic
i cultural. Les noves instal·lacions del Museu de
Prehistòria s’inauguren el
1995.
Decoració actual del sòcol dels patis,
obra de Carmen Calvo (1995).
Taulellet de l’antiga Casa de Beneficència
on figura el lema de la institució.
9
[page-n-13]
10
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
El Museu de Prehistòria de València:
Un viatge en el temps
El Museu de Prehistòria conserva una gran part del llegat
material dels pobles que van ocupar el territori valencià. La
recuperació d’aquest important patrimoni ha sigut possible
gràcies a les excavacions que el Servei d’Investigació
Prehistòrica (SIP) ha dut a terme durant més de huitanta
anys.
Les sales ubicades en la primera planta del Museu permeten
de fer un viatge a través de la Prehistòria, des del Paleolític
fins a l’Edat del Bronze. En elles es poden observar les restes
materials més antigues de l’ocupació humana en terres
valencianes, que daten de fa més 300.000 anys, l’aparició
de l’art durant el Paleolític Superior, les evidències materials
dels primers agricultors i ramaders i el desenvolupament
dels poblats de l’Edat dels Metalls. El recorregut d’aquesta
planta conclou cap a l’any 1000 aC, amb l’arribada de noves
corrents centreeuropees i mediterrànies que marcaran el
final de l’Edat del Bronze.
Primera planta, Societats prehistòriques: Art paleolític.
[page-n-14]
EL MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA: UN VIATGE EN EL TEMPS
En la segona planta de l’edifici es troben les sales dedicades
a la Cultura Ibèrica i al Món Romà. L’itinerari s’inicia cap al
segle viii aC, amb la instal·lació en la península Ibèrica de
les primeres colònies fenícies.
En els diferents espais s’aborda l’origen i l’evolució dels
ibers, la seua forma de vida i la manera en què s’organitzava
el territori.
L’arribada dels romans al segle ii aC i els importants
canvis que va representar la romanització poden seguirse a través dels materials que es mostren en els diferents
àmbits expositius. La transformació gradual de la societat
romana durant els últims segles de l’Imperi i en l’època
visigoda marquen el final de la visita.
En la sala dedicada a la història dels diners, que ocupa
un espai independent en la primera planta, es mostra
Segona planta, Colonitzacions.
11
[page-n-15]
12
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
l’evolució i la funció dels diners al llarg del temps a partir
d’una selecció de peces dels cinc continents.
El Museu també estén la seua actuació als jaciments
arqueològics que estan en curs d’excavació, com el poblat
ibèric de la Bastida de les Alcusses (Moixent). Així mateix,
s’ha posat en marxa la Ruta dels Ibers a València, que
inclou la visita a alguns dels assentaments ibèrics més
emblemàtics.
Infografia de la Bastida de les Alcusses (Arquitectura Virtual).
[page-n-16]
13
EL MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA: UN VIATGE EN EL TEMPS
Segona planta,
Cultura ibèrica:
Reconstrucció
d’una casa.
Segona planta,
Món romà:
Recreació de
la bodega d’un
vaixell mercant.
Primera planta,
Història dels diners.
[page-n-17]
14
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
El Servei d’Investigació Prehistòrica
(SIP) i l’arqueologia valenciana
L’interés per l’antiguitat clàssica té el seu origen en el
Renaixement, moment en què apareixen els primers
Gabinets d’Antiguitats valencians. No obstant això, els
estudis d’arqueologia i prehistòria pròpiament dits s’inicien
amb la fundació, el 1871, de la Societat Arqueològica
Valenciana i amb els treballs de Joan Vilanova i Piera,
introductor de la disciplina prehistòrica a Espanya.
L’impuls definitiu en les tasques d’excavació, conservació
i difusió del patrimoni arqueològic valencià és la creació,
el
1927,
del
Servei
d’Investigació Prehistòrica
(SIP) i el seu Museu. El
seu artífex, Isidre Ballester
Tormo, concep aquesta
institució com un centre
d’investigació
semblant
als ja existents a Madrid i a
Barcelona.
El punt de partida va ser
la col·lecció de materials
arqueològics procedents
del poblat ibèric d’El Xarpolar de Margarida i del poblat de
l’Edat del Bronze del Mas de Menente, a Alcoi. Però van ser
les excavacions pròpies del SIP les que van permetre de
generar importants col·leccions públiques.
Publicació de Joan Vilanova i Piera, Origen,
naturaleza y antigüedad del hombre (1872).
Primera campanya d’excavacions a
la Bastida de les Alcusses (1928).
[page-n-18]
EL SERVEI D’INVESTIGACIÓ PREHISTÒRICA (SIP)
Com des dels seus orígens, el SIP continua sent una
institució científica que, per a desenvolupar les seues
diverses funcions, s’estructura en diferents seccions:
excavacions, magatzems i registre, publicacions, biblioteca
i arxiu documental, gabinet de fauna quaternària, laboratori
de restauració i unitat de difusió, didàctica i exposicions.
Excavacions: el SIP té un programa anual d’excavacions
arqueològiques, algunes d’elles en col·laboració amb la
Universitat de València. Actualment, els projectes d’investigació comprenen totes les etapes de la prehistòria i l’antiguitat valencianes i centra les seues actuacions en: la Cova
El mètode arqueològic i la conservació
del patrimoni
L’Arqueologia és la ciència que
estudia el passat de la humanitat a partir de les seues restes
materials. El mètode de treball
emprat és l’excavació arqueològica, que fa possible la localització exacta i la recuperació
sistemàtica dels vestigis. En la
investigació arqueològica intervenen diverses disciplines
que permeten l’anàlisi de les
distintes restes com ara fauna,
carbons, llavors o pol·len, entre
d’altres.
En el museu, de nou, el material es registra i es cataloga
per a ser estudiat i conservat.
La seua publicació i exposició
permet al conjunt de la societat participar dels avanços en la
investigació arqueològica.
Excavació de la Cova del Bolomor
(Tavernes de la Valldigna).
Materials localitzats en l’excavació de la
Lloma de Betxí (Paterna).
15
[page-n-19]
16
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
del Bolomor (Tavernes de la Valldigna), els poblats de l’Edat
del Bronze de la Lloma de Betxí (Paterna) i L’Altet de Palau
(Font de la Figuera), els jaciments ibèrics de la Bastida de
les Alcusses (Moixent) i Kelin-Los Villares (Caudete de las
Fuentes) i la ciutat ibero-romana de la Carència (Torís).
Magatzems i registre: a través dels sistemes informatitzats de Registre de magatzem (150.000 registres) i del
Catàleg de peces
(30.000) s’accedeix a
la informació de tots
els materials que formen les col·leccions
del Museu. La majoria
d’ells procedeixen de
les pròpies excavacions
del SIP, en menor grau
de les excavacions de
salvament i, puntualment, de donacions o compres. Les peces museables catalogades, que no s’exhibeixen en les sales del Museu, es
custodien al Magatzem de Reserva.
[page-n-20]
EL SERVEI D’INVESTIGACIÓ PREHISTÒRICA (SIP)
Publicacions: des de la creació del SIP l’any 1927, la institució s’ha preocupat no sols per l’estudi i la investigació de
la Prehistòria i l’Arqueologia valencianes, sinó també per la
difusió dels resultats obtinguts. Aquest vessant editorial es
materialitza en diverses publicacions científiques i de divulgació, com la revista Archivo de Prehistoria Levantina, la sèrie de monografies científiques Treballs Varis del SIP, a més
dels catàlegs d’exposicions, monografies, fullets, quaderns
didàctics, diversos CD, etc.
Biblioteca: posseeix uns 61.000 volums que inclouen monografies, fullets i una col·lecció de 1.400 títols de revistes,
de les quals 400 en mantenen oberta la subscripció. L’amplitud dels seus fons, que comprén temes sobre arqueologia i prehistòria, serveix d’ajuda en els objectius del Museu
i ofereix el suport necessari per a la investigació, l’aprenentatge i la difusió del coneixement.
Es tracta d’una biblioteca especialitzada d’atenció personal
i directa als usuaris que té, a més, una Filmoteca i una
Biblioteca Infantil, amb préstec de pel·lícules i llibres.
Arxiu documental: la història
del SIP i el seu Museu queda
reflectida en l’abundant documentació recopilada en l’Arxiu
Administratiu i el Fons Documental des de 1928. Entre
ells destaca: l’Arxiu Fotogràfic,
compost per imatges en diversos suports, entre plaques de
vidre i pasta, negatius, transparències i diapositives, a més
de fotografies digitals; el Fons
Documental, format per diaris
d’excavació, inventaris, notes,
cartes i un important llegat
gràfic; l’Arxiu de Jaciments, que
17
[page-n-21]
18
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
arreplega, des de fa dècades, les notícies sobre les troballes
arqueològiques de les nostres terres.
El Gabinet de Fauna Quaternària: es crea l’any 2001 amb
l’adquisició d’una col·lecció paleontològica de fauna fòssil
del Quaternari valencià.
Es tracta d’un material de gran valor patrimonial i d’un
alt interés per la institució, ja que completa la seqüència de fauna valenciana des del
Plio-plistocé fins
a l’Holocé. A més,
disposa d’un important conjunt
de material comparatiu de fauna
actual. S’ocupa de
la conservació, la
investigació i la divulgació de les col·
leccions de fauna del Museu i de les seues excavacions
aplicant un enfocament paleontològic i arqueozoològic.
Laboratori de restauració: molt vinculat a la història de
les excavacions del SIP des del seu començament, el taller
de restauració es fa càrrec de la conservació i la restauració dels materials arqueològics que integren els fons del
Museu i intervé en l’extracció i la consolidació de materials
i estructures en les
excavacions del SIP
que ho requereixen.
El control de les
condicions de conservació dels materials que custodia
el Museu, tant en
les sales perma-
[page-n-22]
EL SERVEI D’INVESTIGACIÓ PREHISTÒRICA (SIP)
nents i temporals com en les sales de reserva, constitueix
una de les funcions bàsiques del laboratori.
Unitat de difusió, didàctica i exposicions: s’encarrega de
la preparació, gestió i difusió de les exposicions temporals
i itinerants del Museu, que poden ser de producció pròpia
o externa. També elabora, organitza i posa en marxa les
activitats didàctiques, tant en les instal·lacions del Museu
com en els jaciments dependents d’ell. El seu objectiu és fer
dels fons del Museu i del patrimoni arqueològic el punt de
partida per a la reflexió i acostar-los als diferents segments
de públic i a tots els municipis valencians. Per a aquest fi
es programen visites guiades, tallers, maletes itinerants i
propostes especialment dissenyades per a la celebració
d’esdeveniments puntuals, com el del 18 de Maig: Dia
Internacional del Museu, la Nit europea dels Museus i les
jornades de visita a alguns jaciments.
19
[page-n-23]
Bastó amb perforació fet en banya de cérvol.
Cova del Volcán del Faro, Cullera (entre 15.000 i 10.000 anys abans del present).
[page-n-24]
Els grups caçadors i recol·lectors:
El Paleolític i l’Epipaleolític
[page-n-25]
22
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Els grups caçadors i recol·lectors:
El Paleolític i l’Epipaleolític
El Paleolític és l’etapa més llarga de la història de la humanitat. Durant aquest període, que a Àfrica s’inicia fa uns
2,5 milions d’anys, es produeixen alguns dels canvis més
rellevants en l’evolució dels homínids. Transformacions
físiques, tecnològiques i socials que conformen l’herència dels Homo sapiens i a partir de les quals s’han pogut establir tres grans períodes: Paleolític Inferior (de
1.400.000 a 250.000 anys abans del present), Paleolític
Mitjà (de 250.000 a 40.000/30.000 anys abans del present) i Paleolític Superior (de 40.000/30.000 a 12.000
anys abans del present).
En aquesta època, els grups humans s’organitzen en comunitats poc nombroses que habiten preferentment coves i
balmes de manera estacional. Basen la seua supervivència
en l’aprofitament dels recursos naturals obtinguts a partir
Entrada de la Cova del Parpalló.
[page-n-26]
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
de la caça, la pesca i la
recol·lecció.
Els èxits més notables
d’aquestes
primeres
poblacions són l’elaboració d’eines i el control
del foc. El desenvolupament del pensament
abstracte té lloc un
poc més tard, durant el
Paleolític Superior, amb
l’aparició de l’art i la generalització dels rituals
d’enterrament. Això representà un gir definitiu
en el comportament de
la nostra espècie.
En el territori valencià, fa
uns 12.000 anys, s’inicia
el període conegut com
Epipaleolític-Mesolític.
És l’etapa dels últims caçadors recol·lectors, que
entren en contacte amb
les primeres societats
productores del Neolític
i que acaben incorporant-se a la nova forma
de vida.
Excavació feta entre 1929 i 1931
en la Cova del Parpalló.
Parietal humà de “neandertal antic“
de la Cova del Bolomor
(cap a 130.000 anys abans del present).
23
[page-n-27]
24
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Evolució humana
Els primers pobladors d’Europa van arribar fa més d’un
milió d’anys procedents del continent africà. En terres valencianes, els testimonis materials més antics d’ocupació
humana es troben a la Cova del Bolomor (Tavernes de la
Valldigna) i pertanyen al Paleolític Inferior, amb una antiguitat de més de 300.000 anys abans del present.
És a partir del Paleolític Mitjà quan es documenta una
major quantitat de restes fossils adscrites a l’Homo
neanderthalensis. Aquests humans van viure a Europa entre
uns 250.000 i 40.000/30.000 anys abans del present.
Parietal humà d’Homo neanderthalensis
de la Cova Negra (entre 150.000 i
90.000 anys abans del present).
[page-n-28]
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
En les excavacions de la Cova Negra (Xàtiva) s’han localitzat
restes òssies de deu individus d’aquesta espècie, la majoria
d’edat infantil, i també s’han trobat evidències d’un altre
adult jove a l’Abric del Salt (Alcoi).
L’extinció dels neandertals pareix coincidir amb l’arribada
dels Homo sapiens al continent europeu, fa uns 40.000
anys, data que marca l’inici del Paleolític Superior.
És en aquest moment quan s’observa una quantitat més
gran de jaciments amb restes humanes, entre els quals
destaquen la Cova del Parpalló (Gandia), la Cova de les
Malladetes (Barx) i la Cova del Barranc Blanc (Ròtova).
Crani juvenil d’Homo sapiens
de la Cova del Parpalló (cap a
20.000 anys abans del present).
25
[page-n-29]
26
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Així devien ser els NEANDERTALS
Complexió robusta
Front poc
desenvolupat
Crani gran i allargat
Arcs supraciliars
molt marcats
Òrbites oculars
i fosses nasals
àmplies
Sense mentó
Malucs amples
Braços i
cames curts
[page-n-30]
27
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
2m
1,8 m
Així som els SAPIENS
Complexió gràcil
Crani arredonit
Amb front
1,6 m
Òrbites oculars
menudes i
rectangulars
1,4 m
Amb mentó
1,2 m
1m
Malucs estrets
Braços i
cames llargs
0m
(F. Chiner)
[page-n-31]
28
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Els canvis en el paisatge
El Quaternari* és l’etapa més recent de la història geològica i
biològica de la terra. S’inicia fa més de dos milions d’anys i en
el seu transcurs té lloc la intensificació de les glaciacions i el
procés d’hominització.
Les glaciacions són períodes de creixement de les masses
de gel sobre determinades zones de l’escorça terrestre que
provoquen forts canvis en el nivell dels rius i dels mars i
que coincideixen amb l’augment de la pluviositat en altres
regions. Aquestes fases
fredes s’alternen amb
moments menys rigorosos, anomenats períodes
interglacials. Són oscil·lacions climàtiques de llarga duració que deixen la
seua empremta tant en
el modelatge del paisatge
com en els éssers vius.
Testimonis d’un període
interglacial són les restes
Recreació del paisatge i la fauna del
de fauna localitzades a la
Paleolític Mitjà (F. Chiner).
Cova del Bolomor, entre
les quals destaca l’elefant
(Palaeoloxodon antiqus), el
rinoceront (Dicerorhinus
hemitoechus) i l’hipopòtam (Hippopotamus amphibius); aquestes espècies delaten un ambient
climàtic temperat i humit,
i un paisatge molt diferent de l’actual, amb presència de zones forestals
Recreació del paisatge i la fauna del
i llacunes.
Paleolític Superior (F. Chiner).
[page-n-32]
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
La reconstrucció del paisatge
L’estudi de la
fauna, de les
restes vegetals
i del sediment
acumulat en
els jaciments
arqueològics
permet reconstruir l’ambient
en què es va
desenvolupar la
vida dels grups
humans de la
prehistòria.
Restes de rinoceront i elefant del
Paleolític Mitjà de la Cova Negra.
L’últim període glacial s’inicia durant el Paleolític Mitjà, fa
uns 120.000 anys, coincidint amb l’expansió dels neandertals pel continent europeu. El paisatge es fa progressivament més estepari, donades les condicions climàtiques de
fred i sequedat que caracteritzen el final d’aquesta etapa.
Durant el Paleolític Superior es manté aquest ambient fred
i els moments més rigorosos s’esdevenen fa uns 18.000
anys. El nivell del mar arribà a descendir uns 130 metres,
per la qual cosa el perfil de la línia de costa era molt diferent de l’actual.
Fa uns 10.000 anys es produeix un nou canvi climàtic amb
un increment progressiu de la temperatura del planeta.
Aquesta etapa, denominada Holocé, en la qual encara ens
trobem, comporta modificacions fonamentals en el paisatge i en la fauna.
Els grups humans no van ser aliens a aquestes noves circumstàncies. L’adaptació a aquests canvis va influir en el
desenvolupament d’una forma de vida diferent de la que
havia caracteritzat el Paleolític.
29
[page-n-33]
30
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Forma de vida
La forma de vida dels primers grups humans es basa en
l’aprofitament i la recol·lecció de tots els recursos que els
ofereix l’espai natural. La seua dieta es complementa amb
la carronya i la caça oportunista de grans preses.
Són els neandertals, a partir del Paleolític Mitjà, els que comencen a especialitzar-se en la caça, i aquesta adquireix un
major protagonisme.
La presència de llars en els jaciments d’aquesta època confirma la importància que adquireix el ús del foc. La llar, a
més de tindre una funció culinària, d’il·luminació, calefacció o defensa, es converteix en el centre de la vida social,
la qual cosa possibilita l’intercanvi d’idees i d’experiències.
Amb l’arribada de l’Homo sapiens es produeix una ocupació més intensa del territori. Mostra d’això són les nombroses restes recuperades
a la Cova del Parpalló
(Gandia), la Cova de
les Malladetes (Barx),
la Cova del Volcán del
Faro (Cullera), l’Abric
de la Senda Vedada
(Sumacàrcer), la Cova
del Barranc Blanc
(Ròtova), la Cova de
les Cendres (MorairaTeulada) i l’Abric de
la Ratlla del Bubo
(Crevillent).
Alguns d’aquests assentaments pareix que
estan especialitzats en
diferents funcions, com
Esquema dels diferents moments
d’ocupació de la Cova del Bolomor.
[page-n-34]
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
Restes de llars localitzades en el nivell XIII de la Cova del Bolomor
(fa uns 150.000 anys abans del present).
ara la caça, el proveïment de materials o activitats relacionades amb l’art.
Aquesta forma de vida, basada en la caça i la recol·lecció,
es manté durant l’Epipaleolític, amb les consegüents adaptacions als canvis en el paisatge i la fauna que tenen lloc
en aquell moment. Evidències d’aquests últims caçadors es
troben en jaciments com la Cova de les Malladetes (Barx),
la Cueva de la Cocina (Dos Aguas), la Covacha de Llatas
(Andilla) i el Collao (Oliva).
Les coves s’habitaven de manera estacional
En alguns ossos, com en aquests fragments procedents de la Cova Negra,
s’observen les incisions de tall realitzades amb utensilis de pedra i també
les marques de dents de carnívors.
Açò indica que els depredadors ocupaven la cova en els períodes en què
els grups humans l’abandonaven.
Fauna amb marques d’eines de tall i de dents de carnívors.
31
[page-n-35]
32
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Materials i eines
La capacitat per a fabricar eines permeté als primers homínids, fa aproximadament 2,6 milions d’anys, de superar les
seues limitacions i multiplicar les seues possibilitats d’acció.
Els utensilis de pedra més antics són els còdols treballats. Es
tracta d’eines senzilles, tallades sobre pedres de quarsita, calcària o sílex*, mitjançant una tècnica poc elaborada l’objectiu
de la qual és l’obtenció d’un tall. Aquests instruments donen
pas a d’altres d’una complexitat major fets a partir d’ascles*.
Durant el Paleolític Mitjà els neandertals adopten noves tècniques de talla amb
les quals obtenen
ascles molt regulars
per a la fabricació
d’eines
diverses.
Amb aquestes tècniques, conegudes
com talla levallois i
talla discoide*, elaboren puntes, rascadores*, ganivets,
raspadors i burins,
Conjunt de denticulats i rascadores de
sílex del Paleolític Mitjà. Cova Negra.
utensilis que eren
emprats principal-
ment per a la caça, l’especejament d’animals, l’assaonament
de pells i el treball de la fusta.
Al llarg del Paleolític Superior es produeixen importants
avanços tecnològics que ajuden els Homo sapiens a millorar
els seus mètodes de caça i a adaptar-se a les rigoroses condicions climàtiques de les etapes finals de l’última glaciació.
[page-n-36]
33
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
La talla lítica
Els especialistes denominen indústria lítica el conjunt d’eines fabricades de
pedra (lithos). La seua anàlisi permet de saber com són, quina funció tenien
i com s’utilitzaven.
A més, els estudis tecnològics
ens ajuden a conéixer, a partir
de les restes arqueològiques i de
l’experimentació, les tècniques
emprades en la seua fabricació.
Talla experimental de sílex (M. Tiffagom).
La tècnica de la talla laminar*, que es generalitza en aquests
moments, comporta un major aprofitament del sílex i l’obtenció de suports molt fins sobre els quals elaborar un instrumental lític molt variat i especialitzat: diferents tipus de
puntes de fletxa, raspadors, burins, perforadors i fulletes
tallants.
A aquestes eines de pedra se sumen els primers objectes fabricats d’os i banya: atzagaies o puntes, agulles per
a cosir i arpons per a la pesca.
La invenció del propulsor i de les armes llancívoles
permet abatre les preses a una major distància, la qual
cosa desemboca en una millora de la qualitat de vida
d’aquests grups del final del Paleolític.
És durant l’etapa següent, l’Epipaleolític o Mesolític,
quan es consolida l’ús de l’arc i de les fletxes armades
amb xicotetes puntes de formes geomètriques.
Agulles i arpons d’os del Paleolític Superior.
Cova del Parpalló.
Punta de fletxa
de vora dentada
del Paleolític
Superior. Cova del
Volcán del Far.o
[page-n-37]
34
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Puntes de fletxa escotades i de peduncle i
aletes. Cova del Parpalló.
Llançament
amb propulsor
(F. Chiner).
Atzagaia o punta de
fletxa d’os decorada
del Paleolític Superior.
Cova del Parpalló.
Puntes de fletxa de
forma geomètrica
de l’Epipaleolític.
Cueva de la Cocina.
[page-n-38]
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
Art i creences
Si bé des d’èpoques anteriors hi ha evidències que ens
parlen de rituals de soterrament i de manifestacions
artístiques, és durant el Paleolític Superior quan es
consoliden i es desenvolupen aquestes pràctiques. La
presència de sepultures acompanyades d’aixovars funeraris,
entre els quals destaquen els adorns personals, ens indica
una preocupació d’aquests grups pel que succeïa després
de la mort.
D’altra banda, les manifestacions artístiques esdevenen
una nova forma d’expressió, que mostra l’alt grau de
complexitat a què va arribar la nostra
espècie.
El Museu conserva una de les
col·leccions d’art moble* més
interessants i excepcionals per a
l’estudi de l’art prehistòric europeu:
les plaquetes de la Cova del Parpalló
(Gandia). En les excavacions d’aquesta
cova s’han localitzat, juntament amb
altres restes d’ocupació humana,
Elements d’adorn del
Paleolític Superior.
Cova del Parpalló.
Elements decoratius i art moble del
Paleolític Superior (F. Chiner).
35
[page-n-39]
36
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
més de cinc mil plaques de pedra gravades i pintades que
mostren l’evolució de l’art i els temes propis d’aquestes
societats del Paleolític Superior. Animals com ara cabres,
cérvols, bous o cavalls, entre altres, a més de diferents
Os amb gravat d’un cavall i una cérvola (destacat en taronja).
Cova del Parpalló (entre 21.000 i 12.000 anys abans del present).
1
3
2
4
Art moble de la Cova del Parpalló (entre 21.000 i 12.000 anys abans del present).
1 Plaqueta amb gravat d’un cavall.
2 Plaqueta gravada amb representació
d’una cérvola.
3 Plaqueta pintada en ocre
representant un cap de cavall.
4 Plaqueta amb una cérvola pintada en
negre i dos cavalls gravats.
[page-n-40]
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
La Cova del Parpalló: un jaciment excepcional
Quan Lluís Pericot va emprendre les
excavacions de la Cova del Parpalló,
entre 1929 i 1931, no imaginava les sorpreses que li proporcionarien.
En aquest assentament, ocupat per
diferents grups humans durant més
de quinze mil anys, va trobar, a més
de nombroses eines i ossos d’animals,
un dels conjunts d’art més importants
d’Europa. Per aquest motiu, Parpalló es
considera un gran santuari paleolític,
un lloc de trobada i d’intercanvi d’idees
on els seus
creadors van
deixar testimonis del seu
món en imatges.
Excavacions del SIP en la Cova
del Parpalló cap al 1930.
Pàgina del diari
d’excavació fet per
L. Pericot en la Cova
del Parpalló (1929).
signes, componen el repertori formal
d’aquests primers artistes.
A diferència de l’art paleolític,
durant l’Epipaleolític o Mesolític
s’abandona l’estil figuratiu i s’imposa
l’abstracció,
amb
predominança
dels motius geomètrics i lineals, de
difícil interpretació. Prova d’aquesta
expressió artística són les plaquetes
gravades de la Cueva de la Cocina
(Dos Aguas).
Plaqueta gravada amb motius
geomètrics de la Cueva de la Cocina
(cap a 7500 aC ).
37
[page-n-41]
38
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Fragment de ceràmica amb decoració impressa d’una cabra.
Cova de l’Or, Beniarrés (cap a 5000 aC).
[page-n-42]
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
Els primers agricultors i ramaders:
El Neolític
39
[page-n-43]
40
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Els primers agricultors i ramaders:
El Neolític
Al llarg del x i ix mil·lenni aC prosperen en el Pròxim Orient
les primeres comunitats sedentàries* que basen la seua economia en l’agricultura i la ramaderia.
Aquest període, conegut com a Neolític, representa un canvi
fonamental en la forma de vida i propicia un augment de
la dimensió dels grups humans, una estructura social més
complexa i l’aparició de creences noves.
Vista del Benicadell i de la vall del Serpis
des de la Cova de l’Or (Beniarrés).
També es duen a terme innovacions tecnològiques importants, com l’elaboració de ceràmica i d’objectes de pedra polida, i es desenvolupen nous tipus d’eines de sílex i d’os.
A terres valencianes, l’inici del Neolític se situa cap a mitjan
del vi mil·lenni aC, com a conseqüència de l’arribada dels primers colons agricultors i ramaders després d’una ràpida expansió, d’est a oest, per la conca mediterrània. Els contactes
amb els últims grups de caçadors recol·lectors van permetre
la integració d’aquests últims en el nou estil de vida.
[page-n-44]
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
Els canvis en el paisatge
Amb el Neolític es produeix un canvi notable en les relacions entre l’ésser humà i el seu entorn. L’agricultura i la ramaderia requereixen grans espais, obtinguts mitjançant la
tala i l’incendi del bosc. D’aquesta manera, les comunitats
neolítiques es converteixen en un agent actiu de degradació ecològica i comencen a deixar la seua empremta, cada
vegada més intensa, en el territori que ocupen i exploten.
Recreació del paisatge neolític de la Cova de l’Or (F. Chiner).
En les zones de muntanya, amb major activitat ramadera,
el bosc mediterrani antic, d’alzines i espècies arbustives
com l’ullastre, el llentiscle i l’alborç, és substituït progressivament per pinedes de pi blanc i matollars. Només en els
espais no ocupats i al costat dels poblats en pla, on la terra
és més fèrtil i els camps es mantenen estables, es mantenen els boscos primitius.
En definitiva, l’espai natural comença a ser modificat, els
camps i les pastures van guanyant terreny al bosc. Aquest
és l’inici de l’antropització del paisatge, que es farà més evident en èpoques posteriors.
41
[page-n-45]
42
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Forma de vida
Els grups humans neolítics basen la seua subsistència en el
cultiu de cereals (blat i ordi) i lleguminoses (llentilles, faves
i pésols), com també en la cria de diferents animals domèstics (ovelles, cabres, bous i porcs). Aquestes tasques es
Escena de la forma de vida neolítica en la
Cova de l’Or (A. Marín).
complementen amb la caça, la
recol·lecció i la pesca. Per això
s’instal·len en coves i poblats
amb una ubicació adequada per al desenvolupament
d’aquestes activitats.
Les coves triades com a lloc
Molí i moledora de la
d’habitació se situen per davall
Cova de l’Or.
dels 600 metres d’altitud, la
qual cosa garanteix la temperatura i la pluviositat necessàries per al creixement de les collites. No obstant això,
la ramaderia és l’activitat que, amb el temps, guanya més
pes en aquests emplaçaments, com ho demostren els nivells de corral localitzats en jaciments com la Cova de l’Or
(Beniarrés) i la Cova de les Cendres (Moraira-Teulada).
[page-n-46]
43
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
Els poblats s’instal·len en zones planes pròximes als cursos
alts dels rius, al costat dels millors terrenys de pastura i de
cultiu. En ells es construeixen
grans habitatges de forma rectangular i amb un extrem absidal, alçats a base de pals, de
fusta i de fang. L’espai interior
presenta subdivisions destinades a diferents activitats, com
la mòlta, la llar o els forns.
Aprofitament de productes
lactis (F. Chiner).
Els primers guisats
La domesticació d’animals i el
cultiu de plantes representen
canvis importants en la manera
d’alimentar-se. A la major varietat de productes disponibles, se
sumen noves formes de cuinarlos. Enfront del rostit d’èpoques
anteriors apareixen els primers
guisats a base de cereals i lleguminoses. A aquests ingredients
vegetals s’afig la carn dels animals domèstics. També forma
part de la seua dieta la llet de les
ovelles i les cabres, a partir de la
qual s’elaboren productes secundaris.
Culleres d’os. Cova de l’Or.
Bol de ceràmica amb perforacions
de reparació. Cova de l’Or
(entre 5500-5000 aC).
[page-n-47]
44
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Aquests assentaments van multiplicant-se i expandint-se
seguint els cursos fluvials i donen pas, en els moments finals del Neolític, als grans poblats característics dels inicis
de la metal·lúrgia, com l’Ereta del Pedregal (Navarrés) o les
Jovades (Cocentaina).
L’esforç col·lectiu necessari per a posar en marxa i mantindre aquestes instal·lacions ens remet a una estructura
social complexa capaç de gestionar els excedents de producció i organitzar el treball.
Vasos geminats de ceràmica amb decoració impresa
cardial. Cova de l’Or (entre 5500-5000 aC)
[page-n-48]
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
Materials i eines
Una de les aportacions més destacables del Neolític és la fabricació de recipients de ceràmica.
L’excel·lent qualitat dels primers
atifells trobats en jaciments valencians evidencia que l’olleria
és una tècnica ben coneguda
quan s’implanta en aquestes
terres. Possiblement són les
dones les que els elaboren,
preservant-ne la tradició cultural i incorporant el seu gust
personal, això explica el refinament i la varietat dels dissenys
decoratius.
Els grans recipients, atifells, olles,
vasos geminats, tonellets i botelletes són característics de l’inici
d’aquest període i s’utilitzen,
entre altres funcions, per
a
l’emmagatzematge,
la cocció i el consum
d’aliments. Aquestes formes donen
pas a altres menys
profundes, com ara
plàteres i plats, sense
decoració, una tendència que és habitual en la
producció ceràmica del final del Neolític i de l’inici de la
metal·lúrgia.
Vas de ceràmica de coll
estret amb decoració
impresa cardial. Cova de l’Or.
Recipient ceràmic amb
decoració impresa cardial.
Cova de l’Or.
45
[page-n-49]
46
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Quan l’argila va prendre forma
La producció terrissera del Neolític es fa
a mà: superposant tires de fang es dóna
forma als recipients que, una vegada
allisats mitjançant espàtules d’os i amb
el fang encara tendre, es decoren amb
utensilis diversos. Després, es deixen
assecar i, finalment, es couen en fosses
excavades en terra per a donar-los la
consistència apropiada.
Les decoracions més característiques
del començament del Neolític són les
denominades cardials, per estar fetes
mitjançant la impressió de petxines de
l’espècie Cardium edule. A més, també
s’empra la decoració en relleu, la incisa
amb punxons, la impresa amb pintes de
terrisser d’os i la pintada amb ocre.
Procés experimental de
cocció en fossa.
Decoració impresa amb un
Cardium (F. Chiner).
En l’elaboració d’eines de pedra es produeixen innovacions
importants. A la talla del sílex, que incorpora objectes nous,
com els trepants o els elements de falç, se suma l’aparició
d’una tècnica de treball que consisteix a polir la superfície de roques tenaces com la diorita, el basalt o el pòrfir.
Així es fabriquen destrals, aixes i cisells, utilitzats en la tala
d’arbres troncs i en el desbast o la transformació de la fusta.
ambé amb aquesta tècnica es confeccionen tota una sèrie d’elements d’adorn, com ara penjolls, perles de collar i
braçalets. Altres objectes fets de pedra són els contrapesos
[page-n-50]
47
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
de pal cavador i els molins, emprats en la sembra i en la
transformació del cereal, respectivament.
Reconstrucció de ganivets de sílex amb
mànecs de banya de cérvol.
Aixades de pedra polida. Cova
de la Sarsa.
El treball de l’os cobra importància.
Es fabriquen culleres, necessàries
per a consumir els nous aliments,
tubs, emprats possiblement com a
instruments musicals, i espàtules o
pintes de terrisser*, per al modelatge i la decoració de la ceràmica. A
més, també es confeccionen cisells,
agulles, punxons i adorns, com ara
anells, penjolls, perles de collar i
passadors.
Anell d’os de la
Cova de l’Or.
Reconstrucció d’una flauta
d’os neolítica. Cova de l’Or
(entre 5500-5000 aC).
[page-n-51]
48
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Art i creences
L’art i les pràctiques funeràries del Neolític ens aproximen al
món dels mites i de les creences de les comunitats que van
viure en aquest període de la Prehistòria.
Els rituals funeraris segueixen pràctiques variades i es documenten inhumacions* tant en coves com en l’interior dels
poblats. En la Cova de la Sarsa (Bocairent) es van soterrar
diversos individus acompanyats de vasos ceràmics i d’alguns
elements d’adorn. D’altra banda, en poblats d’excavació re-
Recreació d’un enterrament
en fossa del Neolític
(F. Chiner).
[page-n-52]
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
cent, com Costamar (Ribera de Cabanes) i el Tossal de les
Basses (Alacant), s’han trobat sepultures simples o dobles, a
vegades al costat de depòsits rituals, en l’interior de fosses o
sitges excavades en el sòl.
Quant a les representacions artístiques, els primers agricultors desenvolupen un art simbòlic, caracteritzat per la senzillesa de les formes, que es denomina Art macroesquemàtic i
esquemàtic. Per a la seua realització trien recipients de ceràmica i espais naturals, generalment abrics rocosos o balmes
que funcionarien com autèntics santuaris.
Figures d’orants d’estil macroesquemàtic.
Abric de el Pla de Petracos (Castell de Castells).
Motiu oculat d’estil esquemàtic. Abric
de la Penya Escrita (Tàrbena).
49
[page-n-53]
50
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Fragment de ceràmica amb
decoració impresa cardial
representant la figura d’un
orant. Cova de l’Or (entre
5500-5000 aC).
Fragment de ceràmica amb
decoració incisa de cèrvids
esquemàtics. Cova de l’Or.
A diferència del Paleolític, en les
expressions artístiques d’aquest
moment la figura humana és la
gran protagonista: éssers de grans
dimensions amb braços i mans
en posició elevada, denominats
orants, i representacions reduïdes a simples línies en forma d’X
o d’Y. També apareixen animals,
elements vegetals i signes.
Una vegada consolidat el Neolític,
l’art conegut com a Llevantí adopta un estil més figuratiu, en el qual
es mostren els personatges en escenes de caça, recol·lecció, danses
o enfrontaments.
Aquest art rupestre* de l’Arc Mediterrani de la península Ibèrica,
una de les manifestacions més
genuïnes de la nostra prehistòria,
va ser declarat el 1998 Patrimoni
de la Humanitat per la UNESCO.
Escena de caça d’estil llevantí. Abric del
Racó de Nando (Benassal).
[page-n-54]
51
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
Barranc de la Valltorta
Abric del Racó de Nando (Benassal)
Costamar (Cabanes)
Cova Matutano (Vilafamés)
Covacha de Llatas (Andilla)
Cueva de la Cocina (Dos Aguas)
Cova del Volcán del Faro (Cullera)
Cuevas de la Araña (Bicorp)
Abric de la Senda Vedada (Sumacàrcer)
Cova de les Malladetes (Barx)
Cova Negra (Xàtiva)
Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna)
Cova del Parpalló (Gandia)
Cova del Barranc Blanc (Ròtova)
El Collao (Oliva)
Cova de l’Or (Beniarrés)
Les Jovades (Cocentaina)
Cova de la Sarsa (Bocairent)
Abric del Salt (Alcoi)
Abrics de la Sarga (Alcoi)
Abric del Pla de Petracos (Castell de Castells)
Cova de les Cendres (Teulada-Moraira)
Abric de la Penya Escrita (Tàrbena)
Tossal de les Basses (Alacant)
Abric de la Ratlla del Bubo (Crevillent)
Jaciments del Paleolític
Jaciments de l’Epipaleolític-Mesolític
Jaciments del Neolític
Conjunts d’Art postpaleolític
Principals jaciments valencians del Paleolític al Neolític citats al text.
[page-n-55]
52
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Destral de coure.
Mas de Menente, Alcoi (entre 1800-1500 aC).
[page-n-56]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
L’inici de la metal·lúrgia:
El Calcolític i l’Edat del Bronze
53
[page-n-57]
54
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Els inicis de la metal·lúrgia:
El Calcolític i l’Edat del Bronze
Aquesta etapa de la Prehistòria recent es caracteritza per
una creixent complexitat social, una intensa ocupació del
territori i la presència dels primers objectes metàl·lics.
El moment inicial, conegut com Edat del Coure, Eneolític o
Calcolític, se situa cap al començament del iii mil·lenni aC.
La creixent complexitat social a què s’arriba en aquests moments s’evidencia tant en la grandària i organització dels
poblats com en la sofisticació dels rituals funeraris. A més,
la presència d’elements d’adorn fets amb materials exòtics
són una bona mostra de les xarxes d’intercanvi de béns
de prestigi que funcionen entre territoris prou allunyats.
Aquests objectes constitueixen la manifestació externa del
poder de les incipients elits socials, igual que les primeres
peces metàl·liques fetes de coure.
Assentaments en pla i en altura durant l’Edat dels
Metalls (F. Chiner).
[page-n-58]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
Al final del iii mil·lenni i principis del ii aC s’observen novament una sèrie de canvis que afecten tant l’estructura i la
distribució dels assentaments com l’organització social. És
l’inici de la denominada Cultura del Bronze Valencià, caracteritzada per la generalització de xicotets assentaments
situats en llocs elevats i la incorporació, cap al final del període, dels primers objectes de bronze*.
A inicis del i mil·lenni aC, les terres valencianes es veuen
immerses en una sèrie de transformacions internes i externes que marquen el moment final d’aquesta etapa.
La nova estructuració del territori que es deriva de tot això
configura el substrat sobre el qual actuen els interessos comercials fenicis en la costa peninsular.
Poblat de la Lloma de Betxí (Paterna).
55
[page-n-59]
56
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Forma de vida
Després de l’ocupació, en èpoques anteriors, dels millors
terrenys de pastura i de cultiu, durant l’Eneolític es produeix la progressiva conquista de les terres de secà, gràcies
a la incorporació de l’aladre.
Els grans poblats d’aquests moments es distribueixen al llarg
dels principals cursos fluvials, fet
que permet als seus habitants de
disposar dels recursos necessaris
per a la subsistència. El perímetre
d’alguns d’aquests grans poblats
es delimita per mitjà de fosses
excavades que permeten la protecció dels habitants i cultius. En
el seu interior s’alcen cabanyes de
planta més o menys rectangular,
ovalada, o absidal, amb un xicotet
Interpretació de les restes constructives
sòcol de pedra i parets construïde la Lloma de Betxí (A. Sánchez).
des a base de pals i fang. També
són característiques les sitges o estructures excavades en
el sòl, utilitzades per a conservar el gra.
Escena d’activitats domèstiques durant l’Edat del Bronze (A. Sánchez).
[page-n-60]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
Juntament amb aquests assentaments en pla en conviuen altres situats en altura, que amb
el pas del temps són els que cobren un major protagonisme.
Bons exemples d’aquesta dualitat
d’emplaçaments són l’Ereta del
Pedregal (Navarrés) i la Rambla
Castellarda (Llíria).
Durant l’Edat del Bronze, els poblats en altura són els més habituals. En ells es realitzen importants construccions amb pedra,
com ara abancalaments, infraestructures d’accés, grosses muralles i cisternes. La distribució
dels habitatges entorn de carrers
permet parlar d’un urbanisme incipient.
Formatgera de ceràmica.
Lloma de Betxí
(entre 1800-1500 aC).
Recipient ceràmic de cos
globular. Muntanya Assolada
(entre 1800-1400 aC).
Generalment, les cases són de
planta rectangular i organitzen
el seu espai interior en zones
d’activitat diferenciades en les
quals hi ha els forns, les llars, els
telers i els bancs escudellers. Es
construeixen amb murs de pedra
i fang perfectament lluïts i es cobreixen amb bigues que suporten
un entramat vegetal protegit amb
fang.
La ramaderia cobra importància
i s’empra per al consum de carn,
Gran gerra de ceràmica amb
decoració de cordons en
relleu. Ereta del Castellar
(cap a 1500 aC).
57
[page-n-61]
58
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
com a força de treball i per a l’obtenció de llana, llet i fem.
Dels boscos pròxims que sobreviuen a la pressió dels cultius i del pasturatge, s’extrau llenya, aliments i la matèria
primera necessària per a les construccions i els utensilis. La
caça i la recol·lecció de fruits silvestres, com ara bellotes o
olives, constitueixen un bon complement a la dieta.
Una altra activitat important és la relacionada amb la
metal·lúrgia i l’intercanvi de productes.
A aquest període corresponen, entre altres, els poblats
del Mas de Menente o la Mola Alta de Serelles (Alcoi) i la
Muntanyeta de Cabrera (Torrent), excavacions pioneres realitzades en les primeres dècades del segle xx, com també
l’Ereta del Castellar (Vilafranca), la Muntanya Assolada (Alzira), la Lloma de Betxí (Paterna) o l’Arbocer-Altet de Palau
(la Font de la Figuera).
Falç de fusta i peces dentades de sílex. Mas de Menente (cap a 1800 aC).
[page-n-62]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
Materials i eines
La novetat més important d’aquesta etapa és la incorporació dels primers objectes metàl·lics, molt més resistents
que els realitzats amb altres materials. A més, aquesta innovació tecnològica permet la fabricació d’eines en sèrie i
el seu reciclatge.
Proposta d’emmanegament
de diferents peces
metàl·liques (F. Chiner).
Conjunt de peces
metàl·liques.
L’Arbocer–Altet de Palau
(cap a 1500 aC).
59
[page-n-63]
60
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
El metall, un bé escàs
Procés de fosa i elaboració
de peces metàl·liques
(F. Chiner).
A pesar de l’escassetat de minerals
en el territori valencià, l’activitat
metal·lúrgica queda constatada tant
per la presència d’un instrumental
variat, primer de coure i després de
bronze, que inclou destrals, cisells,
punxons, puntes de fletxa i punyals,
com per les evidències del mateix procés de treball. En aquest sentit, destaquen les escòries i les restes de forns
metal·lúrgics, i també martells de miner, motles i cresols de fosa.
Motle i destral plana de bronze.
Mola Alta de Serelles.
Puntes de fletxa de sílex.
L’Ereta del Pedregal
(entre 3300-2200 aC).
No obstant això, l’aixovar domèstic d’aquests grups humans continua estant constituït per un utillatge variat fet
amb pedra, fusta i os. Braçalets d’arquer, destrals i martells
de pedra polida, molins de mà, falçs de sílex i punxons d’os
són algunes de les eines més habituals. A aquests materials
se sumen l’or, el marfil, l’ambre i la variscita per a la fabricació d’objectes d’adorn.
[page-n-64]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
Conjunt ceràmic de la
Lloma de Betxí.
Peses de teler de fang
cuit. Mas de Menente i
Ereta del Castellar.
La producció ceràmica se centra en l’elaboració de recipients fets a mà, generalment sense decorar. Les formes
característiques d’aquest període són gerres, formatgeres,
cassoles, olles, bols i vasos geminats, que cobreixen les funcions bàsiques d’emmagatzematge, transformació, cocció i
consum dels aliments. També es fan d’argila objectes destinats a les tasques del filat i teixit de fibres vegetals, com
fusaioles i peses de teler.
61
[page-n-65]
62
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Art i creences
El ritual funerari que es documenta en les etapes inicials de
la metal·lúrgia ens parla de la complexitat a què van arribar
aquestes societats.
Les restes funeràries es localitzen tant en els poblats com
en coves pròximes a ells, però és en aquestes últimes a on
apareixen les denominades sepultures múltiples. En aquestes necròpolis* es depositen una gran quantitat de persones seguint un ritual complex que inclou l’ofrena d’objectes
i d’aliments. En les excavacions de la Cova de la Pastora
(Alcoi) s’han trobat diversos ídols sobre os semblants al
trobat a l’Ereta del Pedregal (Navarrés). Aquestes representacions d’ulls grossos són conegudes com ídols oculats i
s’interpreten com divinitats importants per a aquestes comunitats dels inicis de la metal·lúrgia.
Ídol oculat sobre banya de cérvol.
L’Ereta del Pedregal (cap a 2800 aC).
[page-n-66]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
La presència en els aixovars de punyals, punxons i puntes
de javelina de coure, i també de diferents elements d’adorn
manifesten la perpetuació de l’estatus dels seus propietaris.
Pàgina del diari
d’excavació realitzat per
Vicente Pascual en la
Cova de la Pastora (1945).
Ídols plans amb forma
antropomorfa fets en os.
Cova de la Pastora.
Recipients per al més enllà
Característics del final de l’Eneolític
són els vasos campaniformes. Aquestes ceràmiques, profusament decorades, prenen el seu nom de la forma
acampanada que adopten alguns recipients. En els jaciments valencians de
la Cova de les Aranyes i la Cova dels
Gats (Alzira) i l’Avenc de la Pedrera (Benicull) s’han trobat vasos d’aquest tipus
formant part dels aixovars de soterrament, destinats a contindre aliments o
begudes fermentades, com la cervesa.
Conjunt ceràmic campaniforme
d’aixovar funerari.
Cova dels Gats (cap al 2400 aC).
63
[page-n-67]
64
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Recreació del ritual
d’enterrament en cova (F. Chiner).
Durant l’Edat del Bronze es manté la varietat en els rituals
de soterrament i es duen a terme tant inhumacions en coves pròximes als assentaments com en fosses situades en
l’interior dels poblats. Amb tot, es produeix una evolució
cap a les sepultures de caràcter individual i sense aixovars
personals. Potser
aquesta nova tendència és un reflex dels canvis en
l’organització social
i en les creences
d’aquests grups.
Collar de grans pertanyent a un
aixovar funerari. Cova de Rocafort.
[page-n-68]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
Ereta del Castellar (Vilafranca)
Rambla Castellarda (Llíria)
Cova de Rocafort (Rocafort)
Lloma de Betxí (Paterna)
Muntanyeta de Cabrera (Torrent)
Muntanya Assolada (Alzira)
Ereta del Pedregal (Navarrés)
Sima de la Pedrera (Benicull)
Cova dels Gats (Alzira)
Cova de les Aranyes (Alzira)
L’Arbocer (Font de la Figuera)
Mola Alta de Serelles (Alcoi)
Mas de Menente (Alcoi)
Cova de la Pastora (Alcoi)
Cabezo Redondo (Villena)
San Antón (Orihuela)
Laderas del Castillo (Callosa de Segura)
Principals jaciments valencians de l’Edat dels Metalls citats al text.
65
[page-n-69]
66
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Detall del Vas dels Guerrers.
Edeta, Llíria (segle iii-principi del II aC).
[page-n-70]
67
ELS IBERS
Els ibers
[page-n-71]
68
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Els ibers
El mar Mediterrani ha constituït, des de la Prehistòria, un
espai de contacte per a tots els pobles que han habitat les
seues riberes. Aquestes relacions s’intensifiquen a partir del
segle viii aC quan els navegants fenicis i, un poc després, els
grecs, dirigeixen els seus interessos cap a occident a la recerca de metalls i, en menor grau, de productes agrícoles i
d’altres matèries primeres.
L’establiment d’assentaments fenicis i grecs en la costa
mediterrània peninsular, entre el 700 i el 600 aC, propicia
l’intercanvi, no sols de productes, sinó també de coneixements i costums, amb la població indígena. Aquesta interacció cultural i social enriqueix l’emergent societat local que, a
partir del segle vi aC, es coneix com Cultura Ibèrica.
Com a preàmbul a les sales del Món Ibèric s’exposen peces dels assentaments colonials d’Eivissa i Empúries. L’illa
d’Eivissa, estratègicament situada en la ruta de la plata entre orient i Tartessos*, és ocupada pels fenicis cap al 650 aC.
Entre els nombrosos assentaments excavats destaca el santuari rupestre de la Cova des Cuieram i la necròpoli del Puig
des Molins, que han proporcionat centenars de terracotes i
aixovars funeraris riquíssims. En la costa catalana, la colònia
grega d’Empúries (Girona), fundada pels foceus cap al 600
aC, es converteix en la porta d’entrada cap a la península de
gent, idees i productes procedents del món hel·lènic.
Copa grega de figures roges.
Empúries.
Gerra de pasta vítria púnica.
Puig des Molins.
[page-n-72]
ELS IBERS
Ibers és el terme que els geògrafs i els historiadors grecs i
romans utilitzen per a denominar els diversos pobles que
ocupen, entre els segles vi i i aC, una àmplia franja del litoral mediterrani, entre el riu Erau a França i el Guadalquivir a
Andalusia. Els ibers que habiten les terres valencianes són, de
nord a sud, els ilercavons, els edetans i els contestans.
Pobles ibèrics i principals jaciments en terres valencianes.
69
[page-n-73]
70
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Forma de vida
Els ibers, igual que els grecs, els etruscs o els celtes, no
constitueixen una unitat política. Estan organitzats en territoris independents entorn de ciutats governades per grups
aristocràtics que controlen políticament i econòmicament
aquell espai, com també els intercanvis a llarga distància.
Dins del territori regit per
cada
ciutat,
el
poblament
s’estructura en
oppida o poblats
fortificats,
caserius, fortins i
cases de labor,
a més de llocs
de culte i necròpolis. Les fonts
El Castellet de Bernabé: un
clàssiques parlen
caseriu fortificat.
de monarquies
entre els ibers, i de territoris governats per règuls, com el
cas d’Edecó, cap dels edetans, amb el suport d’un seguici
de consellers, guerrers i sacerdots.
Conjunt d’armes -falcata, puntes de llança i
javelina- de la Bastida de les Alcusses.
Segle iv aC.
Els ibers no tenen exèrcits organitzats professionalment; no
obstant això, els
cavallers constitueixen un grup
rellevant en la
societat
ibèrica. La possessió
[page-n-74]
ELS IBERS
d’un cavall és símbol d’estatus, perquè es tracta d’un animal
noble que només els personatges del més alt rang poden
tindre. Els textos antics també parlen de l’existència d’ibers
enrolats com a mercenaris en els exèrcits grecs, cartaginesos i romans.
El poder de les dones queda patent en l’estatuària i en les
tombes, amb representacions de dames, com la Dama
d’Elx, o les joves dametes de la necròpoli del Corral de Saus
(Moixent).
Fragment de ceràmica amb escena de teixidores.
Edeta. Segle iii-principi del ii aC.
A més de les classes dominants, en els assentaments conviuen comerciants, artesans i camperols juntament amb els
serfs.
L’oppidum, o ‘poblat fortificat’, és l’estructura política i
ideològica que articula el territori i, per tant, el seu desenvolupament socioeconòmic. Aquests poblats se situen en
les cimes de les muntanyes, com la Bastida de les Alcusses (Moixent), la Covalta (Albaida), el Castellar de Meca
(Ayora) o El Molón (Camporrobles). Es rodegen d’una
muralla amb torres defensives i de vigilància i presenten
un urbanisme estructurat, de forma més o menys regular,
mitjançant carrers i illes de cases.
71
[page-n-75]
72
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
GUERRER. Segles v - iv aC.
Els guerrers eren un grup d’èlit en la societat ibèrica. La seua
panòplia, o armament, estava constituïda per armes ofensives i defensives de ferro.
Casc de cuiro, a vegades
adornat amb plomall
Túnica curta amb
cinturó
Llança amb punta i
guaspa de ferro
Pectoral o disc-cuirassa
de cuiro i metall
Caetra o escut
xicotet i redó
Falcata o espasa de ferro
de fulla corba i un sol tall
Punyal, ganivet i
fona
Gamberes
metàl·liques o de cuiro
Sandàlies de cuiro
[page-n-76]
73
ELS IBERS
DAMA. Segles v - iv aC.
La dona ibèrica va tindre un paper destacat en tots els àmbits de la societat: en la casa és l’administradora i s’encarrega
de les tasques de preparació d’aliments, cuina, teixit i manteniment i atenció de la família; les grans dames eren transmissores del llinatge i participaven en la vida social.
Casquet i vel
Diadema d’or
Arracades d’or
Mantell
Fíbules
Collars d’or
Túnica llarga
Cinturó
Sandàlies de cuiro
(F. Chiner).
[page-n-77]
74
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
El Guerrer de Moixent
La Bastida de les Alcusses és un poblat murallat fundat al segle iv
aC i abandonat en el curs de tres o quatre generacions. Entre els
rics aixovars descoberts en aquesta ciutat contestana destaquen els
conjunts d’eines de treball, la vaixella, ibèrica i d’importació, i també els adorns personals, l’armament i dues figuretes de bronze que
representen un bou amb un jou i un genet armat, conegut com el
Guerrer de Moixent.
Aquesta figureta de bronze, descoberta el 21 de juliol de 1931, fa 7,3
cm d’alçària i representa un personatge d’alt rang a cavall. El genet
està despullat i armat amb falcata, escut i casc coronat per un gran
plomall. La peça formava part inicialment d’un estendard i posteriorment va ser retallada i passà a ser un exvot.
Diari d’excavacions del 1931
on es dibuixa la troballa del
«guerreret».
[page-n-78]
ELS IBERS
El fortí del Puntal dels Llops (A. Sánchez).
Carrer del Puntal dels Llops (A. Sánchez).
En canvi, altres oppida, com és el Tossal de Sant Miquel (Llíria), s’estenen pels vessants de les muntanyes, i adapten
els carrers i els edificis a la topografia del terreny, per a la
qual cosa s’abancala el vessant i es construeixen cases de
dues altures. Aquesa ciutat, identificada com l’antiga Edeta, exerceix des del final del segle v aC el control polític i
econòmic d’un ampli territori en què es disseminen poblats
i caserius dedicats a l’explotació dels recursos agrícoles i
ramaders, com la Monravana i el Castellet de Bernabé (Llíria) o La Seña (el Villar). Aquest espai queda delimitat per
una xarxa defensiva de fortins situats en la serra de la Calderona, com el Puntal dels Llops (Olocau), que mantenen
relacions visuals entre ells i amb la ciutat.
Vessant sud de la ciutat d’Edeta.
Reconstrucció infogràfica d’Edeta
(Arquitectura Virtual).
75
[page-n-79]
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
La casa ibèrica
Definida com una arquitectura sense arquitectes, la construcció ibèrica és
essencialment de terra. La pedra s’empra en la base dels murs, en llindars
i en escales, mentre que amb atovons (rajoles de fang i palla assecades al
sol), s’alcen les parets i els barandats. Els sostres se sustenten amb bigues
i un entramat vegetal, i tot es recobreix amb una capa de fang. Les portes
de fusta tenen sistemes de tancament amb claus de fusta i, excepcionalment, de ferro.
Quant als equipaments interns, quasi totes les cases tenen llar, en menor
grau un forn domèstic, i zones de mòlta, teixit i emmagatzematge.
Claus de ferro. El Xarpolar i
Puntal dels Llops.
(F. Chiner).
76
[page-n-80]
ELS IBERS
Escena de les activitats agrícoles
efectuades en els camps pròxims a la
Bastida de les Alcusses (F. Chiner).
La vida quotidiana d’aquests assentaments es desenvolupa
entre la casa i el camp. L’habitatge és l’espai a on es reuneix
la unitat familiar i es duen a terme les activitats domèstiques, artesanals i culturals. Les cases varien en forma i en
grandària, segons els poblats o el rang social dels ocupants,
i totes elles comparteixen característiques arquitectòniques paregudes.
L’agricultura, la ramaderia i la recol·lecció de plantes
i fruits silvestres són la base de l’economia dels ibers.
L’instrumental de ferro ens parla dels treballs en el camp,
i les llavors carbonitzades recuperades en les excavacions
permeten reconstruir el paisatge agrícola i la dieta. Les eines agrícoles trobades a la Bastida de les Alcusses —relles
d’aladre, pics, aixades, piquetes, falçs, podalls, forques, fangues— revelen la importància dels cultius de secà amb una
producció dominada pels cereals. La vinya i l’olivera, les lleguminoses —llentilles, pésols i faves— i el cultiu de fruiters
completen els productes del camp.
77
[page-n-81]
78
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Exvot de bronze d’un bou junyit amb
un jou. Bastida de les Alcusses.
Segle iv aC.
Els estudis de fauna mostren que els ibers tenien animals
domèstics de distintes espècies com a complement dietètic i econòmic, juntament amb la caça i la pesca. De les
ovelles i les cabres obtenen sobretot carn i llet, però també
pell i llana. Del porc i del bestiar boví aprofiten la carn, encara que els bous s’empren principalment com a animals de
tir i càrrega. L’apicultura, o ‘cultiu de les abelles’, es practica
en tots els poblats de l’àrea valenciana. La mel és un producte de múltiples aplicacions i d’un alt valor nutritiu que
s’arriba a exportar fora del territori ibèric en un tipus de vas
anomenat càlat o kalathos*.
Testimoni d’altres treballs artesanals relacionats amb la talla de la pedra, la fusteria o la manipulació de les pells són
altres eines de ferro com ara serres, puntacorrents, barrines, palustres i agulles.
[page-n-82]
ELS IBERS
Materials i eines
Entre els avanços tecnològics més importants que es
produeixen al llarg de l’època ibèrica hi ha: el torn d’oller
i els forns de doble cambra, el desenvolupament de la
metal·lúrgia del ferro, l’adopció de l’escriptura, i l’encunyació
de moneda.
Fins al segle vi aC la
ceràmica es fa a mà i en
l’àmbit domèstic, ja que
es fabrica per a cobrir
les necessitats de la família. A partir d’aquest
segle, amb l’ús del torn
d’oller, la ceràmica passa a ser una producció
estandarditzada i realitzada en tallers especialitzats. En aquest
Reconstrucció d’un forn de doble
cambra (F. Chiner).
Ceràmica de cuina de Kelin: olles, cassola,
braseret i bols. Segles iii-ii aC.
79
[page-n-83]
80
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
moment s’introdueix també el forn de doble cambra que,
juntament amb el torn, produeixen peces excepcionals de
parets més fines i acabats més homogenis. Les decoracions
dels vasos es pinten abans de la cocció amb pinzells i compassos.
Les primeres ceràmiques locals fetes a torn s’han trobat a Los
Villares (Caudete de las Fuentes), l’antiga ciutat de Kelin, a la
Solivella (Alcalà de Xivert) o a la Cova del Cavall (Llíria). En
elles es reconeixen les tècniques decoratives més antigues,
que consisteixen en elements geomètrics senzills. A partir
del segle iii aC, s’afigen motius vegetals, animals i humans, i
apareixen dos tallers o cercles artístics en les terres valencianes: l’estil narratiu de Llíria mostra les activitats pròpies de
l’aristocràcia amb escenes de combat, processons, danses i
caceres; mentre que l’estil simbòlic d’Elx-Archena representa
éssers mitològics i deesses alades.
Vas dels Guerrers d’Edeta.
Segle iii-principi del ii aC.
[page-n-84]
ELS IBERS
El repertori de formes és molt
variat i inclou tant atifells de
rebost, de transport i de cuina —àmfores, gerres, cantimplores, olles i cassoles— com
vaixella de taula —plats, copes,
pitxers, botelles—. Algunes
formes són específiques per a
rituals —clepsidres*, cremadors
de perfums o craters— o d’ús
personal, com ungüentaris i microvasos.
El treball del metall, i molt especialment la fabricació d’armes
de ferro, és elogiat en les fonts
clàssiques per la seua qualitat
i la seua duresa. L’extracció i
la reducció del mineral es fa
fora dels poblats, mentre que
en les cases es troben indicis
de la metal·lúrgia del bronze i
de la copel·lació* de plata per
a objectes d’adorn i joieria, i
també del forjat del ferro per
a la fabricació d’armament i
d’instrumental agrícola. Així
ho testimonia la presència
d’escòries procedents de forns i
fargues al Castellet de Bernabé
i la trobada de toveres, maces,
piconadors, cisells, cresols i tenalles en poblats com Kelin o a
la Bastida de les Alcusses.
Kalathos decorat amb escena
de dansarins i músics d’Edeta.
Segle iii-principi del ii aC.
Gerreta amb decoració
geomètrica i floral d’Edeta.
Segle iii-principi del ii aC.
81
[page-n-85]
82
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Noves tècniques de joieria procedents
del Mediterrani oriental
Els artesans ibers creen joies d’or i plata emprant innovacions
com la filigrana*, el xapatge, la dauradura, el damasquinatge* i
els avanços en la soldadura. D’aquesta manera s’obtenen joies
d’una gran personalitat i bellesa caracteritzades per la seua efectivitat visual, i s’aconsegueixen peces de grans dimensions i de
poc pes. La major part es fa a partir de làmines decorades per
mitjà de repujat o bé soldant sobre elles diversos tipus de fils
torçats i grànuls d’or. Altres objectes d’adorn, com ara collars i
penjolls de pasta vítria, provenen del comerç púnic.
Arracada d’or de Penya
Roja. Tècnica de repujat i
punteig.
Cap masculí de pasta vítria.
Covalta.
Cadena de fil d’or trenat per al
cabell. Bastida de les Alcusses.
Segle iv aC.
[page-n-86]
ELS IBERS
Detall del Vas dels
Guerrers d’Edeta.
L’escriptura és un dels elements culturals distintius dels ibers.
Encara que els testimonis més antics es remunten al segle vi
aC, en terres valencianes s’evidencien a partir del segle iv aC.
La romanització i la progressiva llatinització del territori farà
que la llengua i l’escriptura ibèriques desapareguen a poc a
poc amb el canvi d’era.
L’ibèric és una llengua paleohispànica* aïllada i sense relació
amb cap altra de coneguda, per la qual cosa els seus textos
es transcriuen pero no es poden traduir, encara que sí que
s’han pogut identificar noms propis, topònims, verbs o numerals, en inscripcions de caràcter comercial, funerari, religiós o
narratiu. Probablement, l’escriptura era utilitzada només per
una minoria dirigent.
Es coneixen tres sistemes d’escriptura: l’oriental, que s’estén
per tota la costa fins al riu Xúquer; el meridional, emprat a
la Contestània; i el jònic, que es limita a la comarca d’Alcoi i
83
[page-n-87]
84
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Pinta de marfil de Kelin decorada
amb dos carnívors enfrontats.
part de la costa alacantina. Els dos primers deriven del signari
fenici adaptat als valors fonètics ibers, configurant escriptures mixtes: alfabètiques i sil·làbiques. El tercer és l’adopció de
l’alfabet grec per a escriure la llengua ibèrica.
El suport habitual per a l’escriptura són làmines de plom, com
les localitzades a la Bastida de les Alcusses, a Kelin o a El Pico
de los Ajos (Yátova), encara que també s’han trobat nombrosos textos escrits en altres materials, com els rètols pintats en
la ceràmica de Llíria i els gravats en os, pedra, bronze o ferro.
Làmina de plom amb escriptura
ibèrica oriental. Pico de los Ajos.
[page-n-88]
85
ELS IBERS
Una altra de les
grans novetats
del món ibèric
és l’encunyació
de moneda. Entre els segles v
i iii aC, els ibers
adopten ocasionalment encunEscena naval amb text ibèric.
yacions gregues
Edeta. Segle iii-principi del ii aC.
per a les seues
transaccions, peces que també devien ser apreciades com a
objectes exòtics. La majoria d’intercanvis es du a terme per
mitjà del bescanvi o pagant amb metalls a pes, tal com ho
testimonia la troballa de lingots i de fragments de plata retallats a la Bastida de les Alcusses, a la Carència (Torís), a Arse
(Sagunt) o el tresoret de Kelin.
Al segle iv aC es produeix la primera emissió monetal ibèrica
a Arse. No obstant això, l’ús de la moneda com a mitjà de
pagament no es converteix en una pràctica habitual fins a la
segona guerra púnica (218-201 aC). Durant aquest conflicte
bèl·lic també comencen les emissions en la seca* de Saitabi (Xàtiva), l’únic taller, juntament amb
Arse, que encunya plata. A mitjan segle
ii aC comença una modesta producció
de moneda de bronze a les ciutats de
Kelin i de Kili.
Moneda de bronze de Saiti.
Segle ii aC.
Estela funerària de
Sinarcas. Segle i aC.
[page-n-89]
86
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Art i creences
Els ibers posseeixen mites i déus representats en
l’escultura i en les decoracions ceràmiques com protectors de la vida i de la mort, en els seus més variats aspectes. Els ritus i els aixovars trobats a les necròpolis i els santuaris, les escultures, els exvots* i les
escenes pintades en les ceràmiques
apunten cap a una religió naturalista
de caràcter politeista, semblant a les
cultures coetànies mediterrànies, púnica, grega o etrusca.
Exvot femení en
bronze del santuari
de Peal de Becerro
(Jaén).
La vida espiritual dels ibers es du a
terme en els llocs de culte, tant a
l’aire lliure com en santuaris, però
també a les cases, cosa que evidencia la complexitat de les seues
manifestacions religioses. En les
coves-santuari, tradicionalment associades a creences tel·lúriques* sobre la naturalesa, es depositen llums,
plats i xicotets recipients vinculats a
rituals i libacions*, com els trobats a
La Cueva del Puntal del Horno Ciego (Villargordo del Cabriel). Els santuaris, situats en llocs rellevants en
el territori, són llocs de pelegrinatge
destinats a reforçar la identitat tribal,
a on els fidels depositen les seues
ofrenes i exvots. Aquests representen oferents (figures humanes en
posició d’ofrena) o animals, com els
bronzes de Despeñaperros o de Peal
de Becerro (Jaén). A Edeta, molts dels
vasos decorats més coneguts, com el
[page-n-90]
ELS IBERS
Caps votius de terracota i peveter, o cremador de perfums,
en forma de cap femení. Puntal dels Llops. Segle iii-principi
del ii aC.
vas dels guerrers, el càlat de la dansa, el plat dels peixos,
etc., a més d’altres ofrenes i terracotes, van aparéixer en
el pou votiu d’un temple. Aquests vasos únics i d’encàrrec,
alguns d’ells amb textos dedicatoris, representen cerimònies, ritus i escenes heroiques reflex de l’imaginari de
les classes dominants de la ciutat. També a les cases es
practiquen ritus, en què cremadors de perfum, terracotes,
exvots i objectes litúrgics mostren l’existència de cultes a
Reconstrucció d’una escena de cremació sobre una pira amb seguici fúnebre (F. Chiner).
87
[page-n-91]
88
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
avantpassats i cerimònies d’àmbit familiar, com al Puntal
dels Llops i al Castellet de Bernabé.
Quant als soterraments, els ibers incineren els seus morts
sobre una pira i després de la cremació depositen els ossos cremats i les cendres en una urna. Juntament amb les
restes del difunt se soterren també les ofrenes de familiars
i amics, que devien formar part dels rituals i els banquets
funeraris, entre les quals abunden cereals, raïm, figues,
mangranes i ossos d’aus, porcs i corders. A més d’aquestes
ofrenes, s’afigen els objectes personals del difunt, que reflecteixen el seu estatus o el seu gènere: armes, eines, fíbules, agulles o perles de collar. En el Museu es pot observar
una selecció d’armament i d’aixovars trobats a les necròpolis de Las Peñas (Zarra) i de Casa del Monte (Valdeganga,
Albacete).
Els tipus de sepultura varia des de simples clots excavats
en terra fins a tombes amb pilars-estela o monuments en
forma de torre, clars exponents dels grups dominants. A
aquestes construccions s’afigen elements escultòrics que
representen guerrers, dames o éssers fantàstics. Un bon
Urnes d’incineració i aixovar funerari.
Las Peñas. Segle vi aC.
[page-n-92]
ELS IBERS
Cap femení pertanyent a un monument funerari.
Corral de Saus. Segle v aC.
«Dameta» que forma part d’un monument funerari de
la necròpolis del Corral de Saus. Segle v aC.
89
[page-n-93]
90
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
exemple en són les magnífiques escultures de la necròpolis
del Corral de Saus o l’estela d’Ares del Maestrat. A partir
del segle i aC es comencen a utilitzar làpides identificatives
amb inscripcions relatives al difunt, com l’estela trobada a
Sinarques.
Especial interés tenen les sepultures infantils trobades davall del sòl de les cases, relacionades amb rituals domèstics. Els nounats, o xiquets de bolquers, estan apartats de
la tradició i de l’espai funerari dels adults, ja que no són
incinerats ni soterrats en les necròpolis. Aquesta diferència
de tractament fa sospitar l’existència de rituals de pas en
funció de l’edat, si bé alguns indicis també apunten a sacrificis fundacionals.
Enterrament infantil en urna trobat davall el sòl d’una habitació. Castellet de Bernabé.
[page-n-94]
ELS IBERS
La Ruta dels ibers a València
La labor de difusió i museïtzació que du a terme el Museu
de Prehistòria de València no es limita a la cultura material
exposada en les sales, sinó que s’estén també als poblats
ibèrics valencians més emblemàtics: la Bastida de les Alcusses (Moixent), Kelin (Caudete de las Fuentes), el Tossal de
Sant Miquel/Edeta (Llíria), el Castellet de Bernabé (Llíria),
el Puntal dels Llops (Olocau), La Seña (Villar del Arzobispo),
el Molón (Camporrobles), el Castellar de
Meca (Ayora) i el Tos
Pelat (Moncada). Tots
ells formen part de la
ruta ibèrica valenciana, que ofereix la possibilitat de conéixer el
món dels ibers visitant
alguns dels poblats
més importants, situats en espais de
gran valor natural i
paisatgístic.
En alguns d’ells, com
en el cas de la Bastida de les Alcusses, des del Museu
s’organitzen
tallers
per a escolars i jornades especials de visita.
A més, es participa en
les Jornades de portes
obertes de Kelin i del Puntal dels Llops i en qualsevol altra
iniciativa que els municipis implicats vulguen desplegar entorn del patrimoni ibèric.
http://museuprehistoriavalencia.es
91
[page-n-95]
92
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Detall del mosaic.
Font de Mussa, Benifaió (segles i-ii).
[page-n-96]
MÓN ROMÀ I LA ROMANITZACIÓ
Romanització i món romà
93
[page-n-97]
94
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Romanització i món romà
La història de Roma, coneguda tant per les fonts escrites com
per les restes arqueològiques, comprén més d’un mil·lenni,
des de la fundació mítica de Roma l’any 753 aC fins al final
de l’Imperi Romà d’Occident l’any 476, mentre que a Orient
perdura fins a l’any 1453 com a Imperi Bizantí. Des de la ciutat
de Roma s’unifica la península Itàlica i es construeix un imperi que es consolida gradualment per tot el Mediterrani, que
comprén des de la Gran Bretanya al desert del Sàhara i des de
la península Ibèrica fins al riu Eufrates.
En aquest període s’assenten les bases del dret, l’art, la literatura, l’arquitectura i la
llengua d’Occident. Es
produeixen innovacions
tecnològiques que permeten avanços en enginyeria i arquitectura.
El desenvolupament de
la navegació i la construcció de grans naus
mercants converteixen
Vaixella domèstica d’època republicana.
la mar Mediterrània en
Procedència diversa.
una àmplia xarxa de
comunicació per a on
circulen tant productes
com coneixements.
Vaixella domèstica d’època
imperial. Pla de l’Arc.
L’ocupació d’Ibèria ve
marcada per les guerres
púniques (264-146 aC)
entre Roma i Cartago que
es reparteixen els territoris d’influència i els divideixen en províncies. Les
terres valencianes, habitades pels ibers, tenen un
paper destacat en la sego-
[page-n-98]
ROMANITZACIÓ I MÓN ROMÀ
na guerra púnica (218-201 aC) amb la presa d’Arse (Sagunt) per
Anníbal. Aquest conflicte entre romans i cartaginesos culmina
amb el triomf dels primers i la progressiva incorporació de la
península Ibèrica als seus territoris. Comença d’aquesta manera un llarg procés, conegut com romanització, que en terres
valencianes va anar introduint-se lentament al llarg dels segles ii i i aC, amb situacions de resistència, convivència, assimilació i interacció amb la cultura ibèrica. Serà a partir del regnat
d’August quan els ibers s’integren plenament en el món romà.
95
[page-n-99]
96
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
La romanització comporta una sèrie de novetats en
l’organització territorial i en el sistema judicial, administratiu i fiscal. Els canvis afecten àmbits com el dret de ciutadania, la llengua i l’escriptura llatina, el culte a noves divinitats, la introducció i expansió d’un nou patró monetari i la
incorporació dels sistemes de longituds, pesos i mesures.
Aquest nou ordre polític, econòmic i social es difon, essencialment, a través de les ciutats, sobretot les noves fundacions o colònies. Les més importants s’estableixen al llarg
de la principal via de comunicació que uneix Roma amb el
sud d’Hispània, la Via Augusta, que també permet el transport dels productes obtinguts en les noves finques rurals
o vil·les. En el territori valencià, les principals colònies i
ciutats indígenes que es converteixen en municipis o ciutats
estipendiàries* romanes són
Lesera (la Moleta dels Frares, a
Forcall, Castelló), Arse/Saguntum (Sagunt), Edeta (Llíria), Valentia (València), Saitabi (Xàtiva), Dianium (Dénia), Lucentum
(el Tossal de Manises, Alacant),
Illici (Elx) i Allon (la Vila Joiosa).
Titus Livi, en Història de Roma,
28.1, narra, al segle i, que «... les
costes del nostre mar i quasi
tota la Hispània que mira a orient estan sota el domini
d’Escipió i els romans». Aquest immens territori, difícil de
gestionar, finalment es va desmembrar al final del segle iv.
Les invasions germàniques o bàrbares en la península Ibèrica, a partir del segle v, precipiten el final de l’Imperi Romà
d’Occident i provoquen una ruptura de l’organització política i administrativa. Els visigots, hereus de la cultura material i arquitectònica del món romà, reorganitzen el territori
en bisbats i llocs de culte cristià.
Capitell visigot de tradició
bizantina. Pla de Nadal.
[page-n-100]
ROMANITZACIÓ I MÓN ROMÀ
Forma de vida: la ciutat i el camp
En la societat romana les condicions de vida i de treball varien segons la classe social a què es pertany i el lloc a on es
visca: ciutat o camp. L’esclavitud és un dels pilars de la seua
economia, tant per a realitzar treballs i obres públiques com
en les tasques domèstiques.
Els nuclis urbans són centres de govern i d’intercanvi comercial, a on hi ha edificis públics, habitatges privats, tallers i
botigues per a la producció i la venda de productes. En ells
es desenvolupen oficis vinculats amb la construcció, l’elaboració de teixit, calçat, joieria o ceràmica, i altres professions
com a metges, banquers, comerciants o mestres.
Agulla d’os per a decoració
personal. Empúries.
Làmina d’or en forma de fulla.
València. Segles ii-i aC.
Arracada d’or d’època
imperial. València.
Anell d’or d’època imperial. Llíria.
97
[page-n-101]
98
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Evidències de totes aquestes activitats i de la sofisticada
vida quotidiana del món romà són els nombrosos objectes,
imatges de pintura mural, baixos relleus i textos epigràfics
trobats en les excavacions.
El temps d’oci inclou la participació en espectacles públics,
jocs, festes i l’assistència als banys o a les termes, llocs a on
relaxar-se i establir relacions socials. Exemples valencians
d’aquestes complexes instal·lacions són les termes excavades al Pla de l’Arc (Llíria) i les que es poden visitar a l’Almoina
(València).
La ciutat Romana
La fundació d’una ciutat romana està determinada per un ritual d’origen
etrusc segons el qual el sacerdot consulta amb els déus l’orientació del
traçat i la delimitació del recinte urbà, o pomerium, murallat amb torres i
portes fortificades.
La trama urbana
s’estructura
seguint un model
regular i planificat
anomenat planta
hipodàmica. Consisteix a dividir
l’espai en quatre
parts mitjançant
dos eixos ortogonals que configuren les dues
vies principals de
Maqueta del traçat urbanístic d’una ciutat romana.
la ciutat, el cardo
maximus, que va de nord a sud, i el decumanus maximus, d’est a oest.
En l’encreuament de les dues vies se situa el forum o plaça pública porticada entorn de la qual es distribueixen els principals edificis públics,
com la cúria*, la basílica*, els temples i els magatzems. Els habitatges privats estan organitzades en illes de cases o insulae. Els principals edificis
d’espectacles i oci són el teatre, l’amfiteatre, el circ i les termes
[page-n-102]
MÓN ROMÀ I LA ROMANITZACIÓ
Les cases romanes, o domus, es construeixen a partir d’un
xicotet pati, o atrium, a cel obert, la funció del qual és la
ventilació i la il·luminació de l’habitatge, alhora que permet
l’arreplega i l’emmagatzematge d’aigua de pluja en una cisterna. Entorn d’ell es distribueixen les dependències, mentre que el jardí queda al fons. Les habitacions que donen a
l’exterior solen utilitzar-se com a botigues, o tabernae.
El territori es parcel·la en quadrícules de 20 actus (50 hectàrees), centuriatio, que és a on es desenvolupa la principal
activitat econòmica romana, l’agricultura, organitzada entorn de propietats privades agrícoles, villae rusticae, amb
grans extensions per a cultivar i instal·lacions de producció
a més d’un habitatge de luxe com a lloc de descans. En una
d’aquestes vil·les es va recuperar el magnífic mosaic de la
Font de Mussa (Benifaió), el medalló central del qual presenta una al·legoria al mite de la fundació de Roma.
Recreació de la vil·la de Cornelius de l’Ènova (F. Chiner).
99
[page-n-103]
100
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Els cultius principals són els cereals, la vinya, l’olivera, les
verdures, els llegums, els tubèrculs i els fruiters. Els edificis
disposen d’instal·lacions per a elaborar vi i oli, que s’emmagatzemen en grans gerres, o dolia. Altres activitats són la
ramaderia, la producció terrissera, la cistelleria, la forja, la
fusteria, l’assaonament de pells, o el filat, com s’ha estudiat
a la vil·la Cornelius, al costat de Saetabis (Xàtiva), dedicada al cultiu i el processament del lli. Les vil·les costaneres
produeixen també saladures i salses de peix, com el garum.
La vil·la visigoda del Pla de Nadal (Riba-roja de Túria).
Reconstrucció virtual de la vil·la visigoda del Pla de Nadal. Segle vii.
[page-n-104]
ROMANITZACIÓ I MÓN ROMÀ
El comerç
El comerç és una activitat important per als romans;
de fet, un dels motius que explica la seua presència a
Hispània és l’interés per obtindre productes i recursos per a integrar-los en els seus circuits comercials.
Les ciutats, a més de ser centres polítics, administratius, econòmics i religiosos,
són les encarregades de la
redistribució i l’intercanvi
comercial. Hi ha una gran varietat de productes que formen part del comerç romà:
espècies, sal, teixits, metalls,
cereal, vi, oli, salaons i fins i
tot marbres i altres materials
per a la construcció i la decoració. La moneda encunyada
per Roma i algunes de les
seues ciutats provincials es
converteix en el principal objecte per a les transaccions i
es difon com mai abans no
havia ocorregut. El transport
es fa en grans embarcacions
que arriben als principals
ports costaners i, des d’allí,
els productes es distribueixen a les ciutats seguint una
àmplia xarxa de vies i camins.
Estatera de bronze
de Vélez Blanco
(Almeria).
Disposició de la càrrega d’àmfores en la bodega d’una nau romana.
101
[page-n-105]
102
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Materials i eines
En època romana es realitzen i es difonen nombroses innovacions que tenen repercussions posteriors importants i que
han perdurat en el seu ús.
Gàrgola de terracota en
forma de gos d’època
imperial. Roma.
En arquitectura i enginyeria es
desenvolupen noves màquines i
tècniques constructives, com l’arc
de dovelles, la volta i la cúpula que,
juntament amb les rajoles cuites i
el morter de calç, permeten crear
grans edificis de considerable altura,
solidesa i creativitat, com ens narra
el tractadista Vitruvi en el segle i.
Elements arquitectònics com ara
revestiments i paviments de marbre,
mosaics, estucs, pintures murals i
escultures completen la decoració
dels edificis i els habitatges.
Un avançat sistema de proveïment
i distribució de l’aigua, l’aqüeducte,
la condueix des dels brolladors i embassaments fins a les ciutats, a on, a
través de canonades de ceràmica o
de plom, es canalitza cap a les diverses construccions públiques i privades.
Altres aportacions dels romans són la
invenció del llautó, un aliatge de coure i zinc, i el descobriment del vidre
Botella i bol de vidre
bufat, una tècnica amb la qual els ard’època imperial. Tisneres.
tesans realitzen objectes quotidians
delicats, com ungüentaris i vaixella
de taula, i també vidres per a les finestres que substitueixen
l’algeps, o lapis specularis.
[page-n-106]
ROMANITZACIÓ I MÓN ROMÀ
La producció de ceràmica també experimenta avanços molt significatius.
Hi ha grans tallers, sobretot a les vil·
les rurals, que subministren les seues
peces a comerciants que les distribueiMotle de ceràmica amb
xen per tot l’Imperi. En època republillebre i xanglot de raïm.
Guadasséquies.
cana arriben a la península Ibèrica ceràmiques de vernís negre procedents
de la Campània, continuadores de la
tradició àtica, que en època imperial
són substituïdes per altres de vernís
roig, conegudes com terra sigillata per
portar imprés en el fons el segell del
Copa de terra sigil·lada
ceramista. Destaquen els centres prodecorada amb la figura
ductors de sigil·lades de la península
del déu Mercuri.
Empúries. Segle i.
Itàlica, la Gàl·lia, Hispània (Rioja, Terol i Andújar), el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Aquesta
producció a gran escala és possible gràcies a la incorporació de treballadors especialitzats que empren motles sobre
els quals tornegen les diferents formes i decoracions. Cada
taller té el seu propi repertori decoratiu la qual cosa permet
d’identificar la procedència de les ceràmiques recuperades.
Recreació d’un forn de
ceràmica de l’Almadrava
de Dénia (F. Chiner).
103
[page-n-107]
104
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Art i creences
El terme religio era entés com el conjunt de relacions entre els homes i els déus. La religió romana venera nombrosos déus i deesses, i creu en la vida després de la mort.
En la formació del panteó romà s’adopten nombroses divinitats gregues, encara que
no per això deixen d’adorar
als seus antics déus. Són
també habituals el culte als
déus lars*, manes i penats,
els cultes orientals i el culte
imperial, que reflecteix l’estreta relació que hi ha entre
religió i estat.
Llànties o llumeners d’oli.
Empúries.
S’estableix un sistema sacerdotal i els ritus es basen
fonamentalment en la realització d’ofrenes i sacrificis en
temples, santuaris, necròpolis o en les cases.
És habitual el
desenvolupament
de complexos rituals al voltant
de les principals
etapes en el cicle
biològic i social
dels individus: el
naixement, el matrimoni i la mort.
En aquest últim
cas, els vetlatoris se celebren al
llarg de diversos
dies, amb seguicis
Reconstrucció d’un ritual funerari
amb enterrament en fossa (F. Chiner).
[page-n-108]
ROMANITZACIÓ I MÓN ROMÀ
fúnebres, banquets, música
i danses. El difunt habitualment se soterra amb un
aixovar i amb ofrenes que
solen incloure objectes
ceràmics o de vidre amb
aliments i ungüents, llums
i adorns personals, a més
d’una moneda en la boca
com a pagament per al pas
al regne d’Hades*.
Els romans practiquen tant
la cremació depositada en urnes
com la inhumació ubicada en fosses cobertes de teules, en àmfores
o en sarcòfags de fusta, de pedra o
de plom. També construeixen edificis funeraris familiars o individuals,
que poden tindre inscripcions al·lusives als difunts. Mostra d’aquestes
pràctiques són les restes recuperades a la ciutat de Valentia o els
aixovars de la necròpoli de Tisneres
(Alzira).
Els seus cementeris han d’ubicar-se, segons la Llei de les xii Taules, a l’exterior de les ciutats, preferentment al costat de les vies d’accés. D’aquesta manera actuen com
a recordatori per als vius que han
d’honrar la memòria dels difunts
per mitjà d’ofrenes i libacions.
Inscripció cristiana amb
crismó de l’any 395.
Roma.
Inscripció funerària.
Pedralba.
105
[page-n-109]
106
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
El sorgiment del cristianisme, acceptat finalment com a religió oficial de
l’Imperi l’any 380 dC, acaba amb el
tradicional panteó clàssic i representa un canvi crucial en les creences del
món romà.
Alguns llocs de culte cristià localitzats en territori valencià datats entre
el final del món antic i l’inici de l’edat
mitjana són el monestir de la Punta
de l’Illa (Cullera) i la vil·la àulica* del
Pla de Nadal (Riba-roja de Túria).
Creu litúrgica procedent
del conjunt monàstic de
Punta de l’Illa. Segle vi.
Déus i cultes
Algunes de les divinitats romanes són: Júpiter, déu del cel; Juno, protectora del matrimoni i dels parts; Neptú, del mar; Plutó, del món subterrani o de les tenebres, enteses com el més enllà; Minerva, de la saviesa i de les
armes; Venus, de l’amor; Mart, de la guerra; Mercuri,
missatger dels déus; Bacus, associat al vi, a les danses
orgiàstiques i al culte dels morts; Diana, de la caça i
dels animals salvatges; Apol·lo, vinculat a la virtut, el
guariment, la purificació i les arts; Victòria, associada
a la victòria militar. A la majoria d’ells es rendeix culte
en terres valencianes.
Les influències culturals procedents d’orient introdueixen els cultes mistèrics en les creences romanes.
Aquests tenen una gran acceptació pel fet de proporcionar als seus seguidors una visió diferent del món,
com a mer trànsit i preparació a una altra vida. Els
ritus iniciàtics són entesos com la preparació per a
obtindre el favor de la divinitat. Els déus més difosos
Escultura femenina de marbre.
són Isis i Mitra, com evidencia la inscripció trobada
València la Vella (Riba-roja de
Túria). Segles ii-iii.
a la vil·la valenciana de la Font de Mussa (Benifaió).
[page-n-110]
ROMANITZACIÓ I MÓN ROMÀ
L’Apol·lo de Pinedo: de les profunditats de la mar al Museu
El 8 de desembre de 1963,
un grup de submarinistes
va trobar a les aigües de la
platja de Pinedo (València)
una escultura de bronze
excepcional que va ser portada
al Museu de Prehistòria, a on
va quedar depositada.
Segons la mitologia clàssica,
Apol·lo és fill de Zeus i
forma part dels dotze déus
que habiten l’Olimp. És
l’encarregat de conduir el
carro solar i posseeix el
coneixement de l’esdevenidor.
Els grecs l’anomenen Apol·lo i
els romans Febus. Com a déu
de les arts, adopta la forma
d’un home jove de cabells
flotants que porta una corona
de llorer en el cap i una lira
en la mà. Justament, aquesta
pareix la interpretació més
ajustada per a l’estàtua
trobada a Pinedo.
L’Apol·lo de Pinedo és una còpia
realitzada en el segle i prenent
com a model originals grecs i
hel·lenístics. Aquesta sembla
que és una còpia de l’original
de Demetri de Milet a final del
segle II aC representant Apol·lo
Delphinios.
Probablement, devia formar
part de la càrrega d’una nau
mercant la destinació final de
la qual bé podia haver sigut la
casa d’un home important de
la classe dominant romana.
107
[page-n-111]
108
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Tetradracma d’Entella, Sicília (345-315 aC).
[page-n-112]
LA HISTÒRIA DELS DINERS
La història dels diners
109
[page-n-113]
110
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
La història dels diners
Manilla anglesa per al
comerç amb l’Àfrica.
Segles xviii-xix.
Teixit kuba. República
Democràtica del Congo.
Segle xx.
Fitxa d’apostes.
Tailàndia.
Segles xix-xx.
Una gran varietat d’objectes
mostren els diferents formats de
diners emprats en els cinc continents en distints moments de la
història. Tots ells han servit com
a mitjà de pagament o com a mesura de valor i han resultat útils
per a acumular riquesa: monedes
i bitllets, però també braçalets,
armes, eines, perles de pasta vítria, ganivets, destrals, aixades,
fitxes de porcellana, bastons de
bambú, teixits, lingots de bronze
o plata, monedes de plom, sal, te,
cacau o pedres de quarsita.
El recorregut per la sala no mostra tan sols formes de diners,
sinó que inclou una gran diversitat de peces que han guardat
relació amb la seua gestió, ús o
percepció social, com ara vidrioles, moneders, factures, legislació, gravats, balances, pesos o
calculadores.
La moneda, tal com la coneixem
actualment, va aparéixer al final
del segle vii aC en la costa grega d’Àsia Menor i ha constituït
la forma de diners més estesa
al llarg de la història. Van ser les
monedes les que van dominar els
circuits econòmics fins a la incor-
[page-n-114]
LA HISTÒRIA DELS DINERS
poració dels bitllets en el
segle xvii i de les targetes
en el xx.
La fabricació de moneda
ha sigut un dels processos artesanals més importants de l’Antiguitat.
Balança per a pesar monedes d’or. 1760.
L’encunyació a martell es
va mantindre fins al segle xvii, i es convertí en una tècnica
especialitzada mitjançant la qual es van produir artesanalment, i una a una, les monedes de la major part de la història de la humanitat. La introducció de maquinària per a
fabricar moneda data del segle xvi.
L’encunyació de moneda
Una seca és el lloc a on es fabrica moneda. L’encunyació amb
martell apareix al segle vii aC
i es prolonga fins al segle xvii,
moment en què es generalitza
la mecanització del procés.
L’ús de maquinària permet obtindre peces més
homogènies i més
grans, alhora que
s’incrementa la productivitat i la dificultat de fer
falsificacions.
El procés d’encunyació s’inicia amb la preparació dels cospells. En general, durant
l’Antiguitat, es van fondre en motles, mentre que a l’edat mitjana i moderna es va estendre la pràctica de retallar-los a partir de
planxes. El cospell se situa entre els dos encunys, un per a l’anvers, fix sobre l’enclusa, i
un altre per al revers, que subjecta l’operari.
La força de la maça imprimeix sobre el metall els motius en ambdues cares.
Recreació del procés d’encunyació
(F. Chiner).
Moneda de Bolskan. Segle ii aC.
111
[page-n-115]
112
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Dracma d’Arse. Segle ii aC.
As de Valentia. Segles ii-i aC.
Timbre d’Alfons el Magnànim. 1426-1451.
Ducat dels Reis Catòlics. 1479-1516
[page-n-116]
LA HISTÒRIA DELS DINERS
Els diferents àmbits de l’exposició ofereixen una àmplia
perspectiva de la història dels diners. El recorregut comença presentant tresors monetaris valencians únics, com
els conjunts de Llíria, format per prop de 6.000 denaris romans, l’extraordinari tresor islàmic del carrer de Santa Elena (València), compost per 1.940 peces d’or que arriben fins
al final del segle xi, o el de Requena, format per 223 peces
d’or espanyoles dels segles xviii i xix. Una selecció de quatre monedes excepcionals permet al visitant de contemplar
el millor de l’art monetari valencià a través d’una dracma
ibèrica d’Arse, un as romà de Valentia, un timbre d’Alfons
el Magnànim i un ducat dels Reis Catòlics encunyat en la
seca de València.
A continuació s’explica l’origen de les monedes i es mostren
les emissions més representatives d’època grega i romana.
A partir d’ací, s’abandona el criteri cronològic per a adoptar
un discurs temàtic en el qual monedes i bitllets s’analitzen
des de perspectives com la fabricació, la metrologia, els valors i els formats, la política monetària, les autoritats i els
dissenys o el fenomen de les falsificacions.
En els espais públics i privats s’utilitzen caixes
de seguretat per a guardar diners i documents
importants. Els models amb pany triple feien
obligatori que tres persones concorregueren simultàniament per a la seua obertura, d’aquesta
manera s’aconseguia un accés més controlat al
seu contingut.
Caixa de cabals fabricada a Marsella. Segles xviii-xix.
113
[page-n-117]
114
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Aquest discurs s’acompanya de la recreació d’una seca del segle xvii, com a recurs didàctic per a comprendre l’encunyació
de moneda a martell, un procés artesanal que es va mantindre
vigent durant prop de 2.500 anys.
Deixant de banda monedes i bitllets, un altre front de
l’exposició centra el seu interés a presentar altres formes de
diners de diferents èpoques i cultures. En una
gran vitrina s’exhibeixen
objectes emprats com
a diners agrupats a
partir de la matèria
amb què van ser fabricats. En aquest context
s’expliquen formats tan
comuns com les fitxes
i els vals, materials singulars emprats com a
diners per les societats
tradicionals d’Àfrica i
Oceania, i es tracta la
ineludible qüestió de la
custòdia i l’estalvi dels
diners.
Bitllet ming d’un iuan.
Cap al 1375.
Bitllet d’una pesseta amb
disseny de la Dama d’Elx. 1948.
[page-n-118]
LA HISTÒRIA DELS DINERS
Recreació d’un taller d’encunyació a
la fi del segle xvii.
En aquesta part del recorregut hi ha una gran caixa de cabals
emprada per la Diputació de València en el segle xix, una escena d’època que recrea un banc del començament del segle
xx i una caixa registradora de l’any 1911.
Finalment, s’aborden temes com les medalles, la comptabilitat, la tradició numismàtica i fins i tot usos dels diners diferents de l’econòmic a través de materials de diverses èpoques
i procedències.
Vidriola en forma d’indi.
Domund. Mitjan segle xx.
Medalla commemorativa del
50 aniversari del SIP. 1977.
115
[page-n-119]
[page-n-120]
Glossari i bibliografia
[page-n-121]
1 118 1 MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Glossari
A
Art moble: conjunt d’expressions artístiques realitzades
sobre suports movibles o que poden ser transportats, com
l’os, plaques de pedra, fang, etc.
Art rupestre o parietal: conjunt d’expressions artístiques
realitzades en les parets o sostres de les coves, abrics o formacions rocoses.
Ascla: fragment que es desprén del nucli de pedra després
de colpejar-lo. Generalment és més ample que llarg. Pot
utilitzar-se directament com a eina de tall o emprar-se per
a altres usos modificant-ne les vores.
B
Basílica: edifici públic utilitzat en època romana com a lloc
de reunió i seu dels tribunals. S’ubicava pels voltants del
fòrum.
Bronze: metall que resulta de l’aliatge del coure amb
l’estany i, a vegades, amb addició de zinc o d’algun altre
element.
C
Clepsidra: peça ceràmica de boca estreta i base perforada
que serveix per a captar líquids d’un recipient i vessar-los
en un altre.
Copel·lació: operació metal·lúrgica que consisteix a fondre
minerals o metalls separant-los de les seues impureses mitjançant l’ús d’un cresol.
Cúria: edifici públic a on es reunien els magistrats del senat. Situat en les proximitats del fòrum.
D
Damasquinatge: treball d’artesania que consisteix a embotir fils de plata en ranures o buits oberts en peces de
ferro o bronze.
[page-n-122]
GLOSSARI i BIBLIOGRAFIA
E
Estipendiàries: ciutats sotmeses al governador de la província que estaven obligades al pagament d’un tribut i a
contribuir en l’exèrcit romà.
Exvot: figureta, habitualment de dimensió reduïda, realitzada en bronze, argila o pedra, que s’ofereix a la divinitat
com a agraïment i que sol localitzar-se en els santuaris.
F
Filigrana: orfebreria realitzada amb làmines fines, fils o
grànuls d’or units per mitjà de soldadura.
H
Hades: nom que rep, en la mitologia grega, el món dels
morts.
I
Inhumació: soterrament o deposició del cadàver en una
fossa o estructura funerària.
K
Kalathos: recipient ceràmic de forma cilíndrica i vores planes característic del món ibèric, també conegut com «barret de copa».
L
Lars, manes i penats: la religió romana rendia culte domèstic a aquests déus identificats amb esperits d’avantpassats
que protegien i tutelaven la família i la llar.
Libació: ritual o cerimònia religiosa que consisteix a abocar
vi o una altra beguda alcohòlica en honor dels déus.
N
Necròpoli(s): cementeri o espai dedicat als morts.
119
[page-n-123]
1 1201 MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
P
Paleohispàniques: són les llengües parlades a la península
Ibèrica abans de l’arribada dels romans.
Pinta de terrisser: espàtula dentada menuda d’os emprada
per a realitzar impressions sobre la ceràmica.
Q
Quaternari: última de les eres geològiques caracteritzada
per l’aparició de l’home i l’alternança de períodes glacials i
interglacials.
S
Seca: lloc a on es fabrica la moneda.
Sedentàries: societats, com les neolítiques, caracteritzades per viure en assentaments permanents.
Sílex: roca sedimentària composta principalment per sílice
emprada per a la fabricació d’eines en la prehistòria.
T
Talla levallois i talla discoide: tècniques de talla emprades
des del Paleolític que consisteixen a preparar un nucli de
pedra per a obtindre resquills, làmines i puntes amb una
forma determinada.
Talla laminar: tipus de talla generalitzada a partir del Paleolític Superior. Consisteix en la preparació del nucli de pedra per a extraure làmines llargues i primes. Amb aquesta
tècnica s’aconsegueix un millor aprofitament del material.
Tartessos: cultura que es va desenvolupar al final de l’Edat
dels metalls a la costa sud-oest de la península Ibèrica
(l’actual Huelva, Sevilla i Cadis).
Tel·lúriques: creences basades en la força dels elements
naturals.
V
Vil·la àulica: vil·la o residència palatina.
[page-n-124]
GLOSSARI i BIBLIOGRAFIA
Bibliografia
• Ariño, A.; Benito, D. i Cervera, R. (2003): La Casa de Beneficencia de Valencia. València: Generalitat Valenciana
(Biblioteca Valenciana).
• Bernabeu, J. i Pascual, J. L. (1998): L’expansió de l’agricultura.
La vall de l’Alcoi fa 5000 anys. València: Museu de Prehistòria.
• Bonet, H.; Llorens, M.ª M. i De Pedro, M.a J. (1991): Un segle
d’arqueologia valenciana. València: Servei d’Investigació
Prehistòrica.
• Bonet, H. (1995): El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La antigua Edeta i su territorio. València: Servei d’Investigació
Prehistòrica.
• Bonet, H.; Albiach, R. i Gozalbes, M. (2003): Romans i visigots a les terres valencianes. València: Museu de Prehistòria.
• Bonet, H.; De Pedro, M.a J.; Sánchez, A. i Ferrer, C. (2007):
Arqueologia en blanc i negre. València: Museu de Prehistòria.
• Fernández, J.; Guillem, P. M. i Martínez, R. (1997): La Cova
del Bolomor. Els primers habitants a les terres valencianes.
València: Museu de Prehistòria.
• Gozalbes, M. (2010): Història dels diners [Guia de sala]. València: Museu de Prehistòria.
• Jiménez, J. L. (1994): L’Apol·lo de Pinedo. València: Servei
d’Investigació Prehistòrica.
• Martí, B. (1996): Museu de Prehistòria «Domingo Fletcher
Valls». València: Museu de Prehistòria.
• Martí, B. i Hernández, M. S. (1988): El Neolític valencià. Art
rupestre i cultura material. València: Servei d’Investigació
Prehistòrica.
121
[page-n-125]
000
00.
1.4
epip leolític
a
ic
mesolít
0.0
00
25
[page-n-126]
[page-n-127]
122
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
• Martí, B. i Juan, J. (1987): El neolític valencià. Els primers
agricultors i ramaders. València: Servei d’Investigació Prehistòrica.
• Pérez, A. i Soler, B. (2010): Restes de vida, restes de mort.
La mort en la prehistòria. València: Museu de Prehistòria.
• Villaverde, V. i Martí, B. (1984): Paleolític i epipaleolític. Les
societats caçadores de la Prehistòria Valenciana. València:
Servei d’Investigació Prehistòrica.
• Villaverde, V. (1994): Arte paleolítico de la cova del Parpalló:
estudio de la colección de plaquetas y cantos gravados y pintados [2 vol.]. València: Servei d’Investigació Prehistòrica.
[page-n-128]
MUSEU
DE
PREHISTÒRIA
DE
VALÈNCIA
Guia oficial
Valencià
[page-n-2]
Museu de Prehistòria de València
JARDÍ RIU TÚRIA
C/ Corona, 36
46003 València
Biblioteca: 34 963 883 600
bibliotecasip@dival.es
RO
IVAM
DE CAST
Concertació de visites: 34 963 883 579
servici.visites@xarxamuseus.com
EM T
TORRES DE
SERRANS
EM T
C. CORO
NA
EM T
C. DE
TORRES DE
QUART
EM T
Bus – EMT: 5, 28, 80, 81 i 95
Metro: Línies 1 i 2. Estació Túria
Horari del museu:
De 10 a 20h
Dilluns tancat
Activitats didàctiques per a grups:
Dimarts a divendres: de 10 a 14h
Dimarts i dijous: de 16 a 18h
Biblioteca:
Dilluns, dimecres i divendres: de 8:30 a 14:30h
Dimarts i dijous: de 8:30 a 18:30h
Juny a setembre: de 8:30 a 14h
Preu entrada:
General: 2 €
Reduida: 1 €
Gratuïta: Dissabtes, diumenges i festius.
(Més informació en la web del Museu)
EM T
MUSEU
PLAÇA DEL
CARME
DE
PREHISTÒRIA
C. GUILLEM
Museu de Prehistòria: 34 963 883 587
Informació: 34 963 883 565
www.museuprehistoriavalencia.es
C.
DE
BL
AN
QU
ER
IES
EM T
QUART
C. DE CAVAL
PLAÇA DEL
LERS
PALAU DE LA
GENERALITAT
TOSSAL
CATEDRAL
[page-n-3]
món romà
colonitzacions
romanització
/
C
a
n
ro
o
C
cultura ibèrica
SEGONA PLANTA
Colonitzacions
Els ibers
Romanització i Món romà
biblioteca
història dels
diners
C
/
edat del bronze
C
a
n
ro
o
I
paleolític
neolític
PRIMERA PLANTA
saló d’actes
Paleolític i Epipaleolític
Neolític
Calcolític i Edat del Bronze
Història dels diners
Biblioteca
cafeteria
botiga
C
i
/
o
C
ro
tallers didàctics
a
n
vestíbul
sala d’exposicions temporals
PLANTA BAIXA
Sala d’exposicions temporals
Tallers didàctics
Botiga
Cafeteria
Saló d’actes
[page-n-4]
MUSEU
DE
PREHISTÒRIA
DE
VALÈNCIA
[page-n-5]
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
Alfonso Rus Terol
Diputada de Cultura
María Jesús Puchalt Farinós
Director de Gestió Cultural i Museística
Antonio Lis Darder
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Directora
Helena Bonet Rosado
Cap Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions
Santiago Grau Gadea
Autores de la guia Museu de Prehistòria de València
Helena Bonet Rosado, Laura Fortea Cervera i Eva Ripollés
Adelantado
Amb la col.laboració de: Rosa Albiach Descals, Mª Jesús
de Pedro Michó, Carles Ferrer García, Manuel Gozalbes de
Palencia, Joaquim Juan Cabanilles, Bernat Martí Oliver, Josep
Lluís Pascual Benito, Alfred Sanchis Serra, Begoña Soler
Mayor, Jaime Vives-Ferrándiz Sánchez
Imatges i dibuixos
Francisco Chiner Vives
Ángel Sánchez Molina
Museu de Prehistòria de València
Fotografies
Arxiu SIP. Museu de Prehistòria de València
Disseny i maquetació
Pentagraf Impresores S.L.
Traducció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Impressió
Pentagraf Impresores S.L.
Copyright del text: autors i Museu de Prehistòria de València
Copyright de les imatges: Museu de Prehistòria de València
Copyright de l’edició: Diputació de València. Museu de
Prehistòria
ISBN: 978-84-7795-689-1
D. L.: V-567-2014
[page-n-6]
El Museu de Prehistòria de la Diputació de València ocupa
un lloc destacat entre les nostres institucions culturals i
és, des de la seua creació l’any 1927, un centre museístic
i d’investigació caracteritzat per un treball continuat i
rigorós en la seua triple faceta de conservar, estudiar i
difondre el patrimoni arqueològic. Els museus són espais
d’aprenentatge i de reflexió sobre el nostre passat, un
lloc on s’experimenta eixe gaudi estètic que proporciona
sempre la contemplació de l’obra humana, i som sabedors
que la magnífica col·lecció que alberga el Museu de
Prehistòria desperta entre els seus visitants l’admiració
que sempre causen les peces arqueològiques.
La Diputació de València presenta amb gran satisfacció
esta guia oficial del Museu de Prehistòria i que mostra,
una vegada més, el compromís d’esta institució amb
tots els públics en la difusió de les seues col·leccions i el
resultat de les seues investigacions.
Alfonso Rus Terol
President de la Diputació de València
[page-n-7]
[page-n-8]
A través de les pàgines d’esta guia, es disposa d’un
instrument de gran utilitat per a seguir un itinerari per les
nostres sales de Prehistòria, Cultura Ibèrica, Món Romà i
Història dels diners. L’edició d’una guia didàctica era una
assignatura pendent que tenia el Museu de Prehistòria
amb el gran públic i estem segurs que, amb ella, el
visitant podrà descobrir les peces més emblemàtiques
del museu i recórrer la geografia valenciana a través dels
grans jaciments arqueològics. Esta guia ve a completar
els diversos nivells d’informació que el museu oferix al
visitant per mitjà del seu catàleg, fulls didàctics de sala,
vídeos i plafons. A esta labor de difusió se suma ara este
llibret que, en definitiva, pretén servir de guia a tots
aquells que s’acosten al museu amb l’ànim d’entendre
millor la nostra història passada.
Des de l’Àrea de Cultura de la Diputació de València
esperem que estes pàgines contribuïsquen a fer més
comprensible la prehistòria valenciana i inviten el visitant
a fer un recorregut atractiu i didàctic pel Museu de
Prehistòria de València.
María Jesús Puchalt Farinós
Diputada de l’Àrea de Cultura. Diputació de València
[page-n-9]
índex:
Pàg.
La Casa de Beneficència:
08
de centre benèfic a seu del Museu
Pàg..
El Museu de Prehistòria de València:
10
un viatge en el temps
Pàg..
El Servei d’Investigació Prehistòrica
(SIP) i l’arqueologia valenciana
14
Pàg..
Els grups caçadors i recol·lectors:
21
24
28
30
32
35
el Paleolític i l’Epipaleolític
Evolució humana
Els canvis en el paisatge
Forma de vida
Materials i eines
Art i creences
Pàg..
Els primers agricultors i ramaders:
39
el Neolític
41
Els canvis en el paisatge
42
Forma de vida
45
Materials i eines
Art i creences
48
[page-n-10]
Pàg..
L’inici de la metal·lúrgia:
53
el Calcolític i l’Edat del Bronze
56
Forma de vida
59
Materials i eines
62
Art i creences
Pàg..
Els ibers
67
70
Forma de vida
79
Materials i eines
86
Art i creences
91
La ruta dels ibers a València
Pàg..
Romanització i món romà
93
97
Forma de vida: la ciutat i el camp
102
Materials i eines
104
Art i creences
Pàg..
109
La història dels diners
Pàg..
117
Glossari i Bibliografia
[page-n-11]
8
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
La Casa de Beneficència:
De centre benèfic a seu del Museu
El solar en què s’ubica l’antiga Casa de Beneficència té una
llarga història que es remunta a la fundació d’un convent
d’agustins el 1520. Més tard, els franciscans el van dedicar
a la Coronació d’Espines del Senyor, d’ací prové que,
popularment, es coneguera com el Convent de la Corona,
nom que rep també, a partir de llavors, el carrer limítrof
amb l’immoble.
Al segle xix es converteix en la Casa de Beneficència,
gestionada per la Diputació, i s’inicien una sèrie de reformes
per a adequar l’espai a les noves necessitats.
La intervenció definitiva es du a terme en 1876, a càrrec de
l’arquitecte Joaquim Maria Belda. Les obres conclouen el
1890 amb la construcció de la capella d’estil neobizantí, en
la qual destaca la decoració interior obra d’Antoni Cortina.
Aquest projecte amplia i reestructura l’edifici i el dota de
l’estètica característica dels centres benèfics de l’època:
construccions de grans dimensions distribuïdes en planta
baixa i dos pisos disposats al voltant de cinc patis, amb una
capella ubicada en l’espai central. Aquestes institucions
Interior de la capella
de la Beneficència.
Ubicació de l’antic convent de la Corona, dins del recinte
murallat, al costat d’una de les portes d’accés a la ciutat.
Plànol de Tomàs Vicent Tosca (1703-1704).
[page-n-12]
LA CASA DE BENEFICÈNCIA: DE CENTRE BENÈFICA SEU DEL MUSEU
Vista del pati principal.
estaven preparades per a albergar una quantitat important
de persones i disposaven de diferents instal·lacions, com
ara tallers d’oficis, lavabos, llavadors i infermeries.
El 1981, atesa, d’una banda, la disminució d’acollits i,
d’una altra, la necessitat de dotar d’espais el govern de la
Generalitat, la Diputació trasllada el Museu de Prehistòria
des dels locals que ocupava, al Palau de la Batlia, a l’antiga
Casa de Beneficència. El Museu obri les seues portes, en
aquesta nova ubicació, el 1982.
A començament dels anys
noranta es mamprén un
ambiciós projecte de remodelació integral del conjunt
arquitectònic,
encarregat
a Rafael Rivera i a Mateo
Signes, amb la finalitat de
dotar la ciutat de València
d’un ampli espai museístic
i cultural. Les noves instal·lacions del Museu de
Prehistòria s’inauguren el
1995.
Decoració actual del sòcol dels patis,
obra de Carmen Calvo (1995).
Taulellet de l’antiga Casa de Beneficència
on figura el lema de la institució.
9
[page-n-13]
10
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
El Museu de Prehistòria de València:
Un viatge en el temps
El Museu de Prehistòria conserva una gran part del llegat
material dels pobles que van ocupar el territori valencià. La
recuperació d’aquest important patrimoni ha sigut possible
gràcies a les excavacions que el Servei d’Investigació
Prehistòrica (SIP) ha dut a terme durant més de huitanta
anys.
Les sales ubicades en la primera planta del Museu permeten
de fer un viatge a través de la Prehistòria, des del Paleolític
fins a l’Edat del Bronze. En elles es poden observar les restes
materials més antigues de l’ocupació humana en terres
valencianes, que daten de fa més 300.000 anys, l’aparició
de l’art durant el Paleolític Superior, les evidències materials
dels primers agricultors i ramaders i el desenvolupament
dels poblats de l’Edat dels Metalls. El recorregut d’aquesta
planta conclou cap a l’any 1000 aC, amb l’arribada de noves
corrents centreeuropees i mediterrànies que marcaran el
final de l’Edat del Bronze.
Primera planta, Societats prehistòriques: Art paleolític.
[page-n-14]
EL MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA: UN VIATGE EN EL TEMPS
En la segona planta de l’edifici es troben les sales dedicades
a la Cultura Ibèrica i al Món Romà. L’itinerari s’inicia cap al
segle viii aC, amb la instal·lació en la península Ibèrica de
les primeres colònies fenícies.
En els diferents espais s’aborda l’origen i l’evolució dels
ibers, la seua forma de vida i la manera en què s’organitzava
el territori.
L’arribada dels romans al segle ii aC i els importants
canvis que va representar la romanització poden seguirse a través dels materials que es mostren en els diferents
àmbits expositius. La transformació gradual de la societat
romana durant els últims segles de l’Imperi i en l’època
visigoda marquen el final de la visita.
En la sala dedicada a la història dels diners, que ocupa
un espai independent en la primera planta, es mostra
Segona planta, Colonitzacions.
11
[page-n-15]
12
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
l’evolució i la funció dels diners al llarg del temps a partir
d’una selecció de peces dels cinc continents.
El Museu també estén la seua actuació als jaciments
arqueològics que estan en curs d’excavació, com el poblat
ibèric de la Bastida de les Alcusses (Moixent). Així mateix,
s’ha posat en marxa la Ruta dels Ibers a València, que
inclou la visita a alguns dels assentaments ibèrics més
emblemàtics.
Infografia de la Bastida de les Alcusses (Arquitectura Virtual).
[page-n-16]
13
EL MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA: UN VIATGE EN EL TEMPS
Segona planta,
Cultura ibèrica:
Reconstrucció
d’una casa.
Segona planta,
Món romà:
Recreació de
la bodega d’un
vaixell mercant.
Primera planta,
Història dels diners.
[page-n-17]
14
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
El Servei d’Investigació Prehistòrica
(SIP) i l’arqueologia valenciana
L’interés per l’antiguitat clàssica té el seu origen en el
Renaixement, moment en què apareixen els primers
Gabinets d’Antiguitats valencians. No obstant això, els
estudis d’arqueologia i prehistòria pròpiament dits s’inicien
amb la fundació, el 1871, de la Societat Arqueològica
Valenciana i amb els treballs de Joan Vilanova i Piera,
introductor de la disciplina prehistòrica a Espanya.
L’impuls definitiu en les tasques d’excavació, conservació
i difusió del patrimoni arqueològic valencià és la creació,
el
1927,
del
Servei
d’Investigació Prehistòrica
(SIP) i el seu Museu. El
seu artífex, Isidre Ballester
Tormo, concep aquesta
institució com un centre
d’investigació
semblant
als ja existents a Madrid i a
Barcelona.
El punt de partida va ser
la col·lecció de materials
arqueològics procedents
del poblat ibèric d’El Xarpolar de Margarida i del poblat de
l’Edat del Bronze del Mas de Menente, a Alcoi. Però van ser
les excavacions pròpies del SIP les que van permetre de
generar importants col·leccions públiques.
Publicació de Joan Vilanova i Piera, Origen,
naturaleza y antigüedad del hombre (1872).
Primera campanya d’excavacions a
la Bastida de les Alcusses (1928).
[page-n-18]
EL SERVEI D’INVESTIGACIÓ PREHISTÒRICA (SIP)
Com des dels seus orígens, el SIP continua sent una
institució científica que, per a desenvolupar les seues
diverses funcions, s’estructura en diferents seccions:
excavacions, magatzems i registre, publicacions, biblioteca
i arxiu documental, gabinet de fauna quaternària, laboratori
de restauració i unitat de difusió, didàctica i exposicions.
Excavacions: el SIP té un programa anual d’excavacions
arqueològiques, algunes d’elles en col·laboració amb la
Universitat de València. Actualment, els projectes d’investigació comprenen totes les etapes de la prehistòria i l’antiguitat valencianes i centra les seues actuacions en: la Cova
El mètode arqueològic i la conservació
del patrimoni
L’Arqueologia és la ciència que
estudia el passat de la humanitat a partir de les seues restes
materials. El mètode de treball
emprat és l’excavació arqueològica, que fa possible la localització exacta i la recuperació
sistemàtica dels vestigis. En la
investigació arqueològica intervenen diverses disciplines
que permeten l’anàlisi de les
distintes restes com ara fauna,
carbons, llavors o pol·len, entre
d’altres.
En el museu, de nou, el material es registra i es cataloga
per a ser estudiat i conservat.
La seua publicació i exposició
permet al conjunt de la societat participar dels avanços en la
investigació arqueològica.
Excavació de la Cova del Bolomor
(Tavernes de la Valldigna).
Materials localitzats en l’excavació de la
Lloma de Betxí (Paterna).
15
[page-n-19]
16
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
del Bolomor (Tavernes de la Valldigna), els poblats de l’Edat
del Bronze de la Lloma de Betxí (Paterna) i L’Altet de Palau
(Font de la Figuera), els jaciments ibèrics de la Bastida de
les Alcusses (Moixent) i Kelin-Los Villares (Caudete de las
Fuentes) i la ciutat ibero-romana de la Carència (Torís).
Magatzems i registre: a través dels sistemes informatitzats de Registre de magatzem (150.000 registres) i del
Catàleg de peces
(30.000) s’accedeix a
la informació de tots
els materials que formen les col·leccions
del Museu. La majoria
d’ells procedeixen de
les pròpies excavacions
del SIP, en menor grau
de les excavacions de
salvament i, puntualment, de donacions o compres. Les peces museables catalogades, que no s’exhibeixen en les sales del Museu, es
custodien al Magatzem de Reserva.
[page-n-20]
EL SERVEI D’INVESTIGACIÓ PREHISTÒRICA (SIP)
Publicacions: des de la creació del SIP l’any 1927, la institució s’ha preocupat no sols per l’estudi i la investigació de
la Prehistòria i l’Arqueologia valencianes, sinó també per la
difusió dels resultats obtinguts. Aquest vessant editorial es
materialitza en diverses publicacions científiques i de divulgació, com la revista Archivo de Prehistoria Levantina, la sèrie de monografies científiques Treballs Varis del SIP, a més
dels catàlegs d’exposicions, monografies, fullets, quaderns
didàctics, diversos CD, etc.
Biblioteca: posseeix uns 61.000 volums que inclouen monografies, fullets i una col·lecció de 1.400 títols de revistes,
de les quals 400 en mantenen oberta la subscripció. L’amplitud dels seus fons, que comprén temes sobre arqueologia i prehistòria, serveix d’ajuda en els objectius del Museu
i ofereix el suport necessari per a la investigació, l’aprenentatge i la difusió del coneixement.
Es tracta d’una biblioteca especialitzada d’atenció personal
i directa als usuaris que té, a més, una Filmoteca i una
Biblioteca Infantil, amb préstec de pel·lícules i llibres.
Arxiu documental: la història
del SIP i el seu Museu queda
reflectida en l’abundant documentació recopilada en l’Arxiu
Administratiu i el Fons Documental des de 1928. Entre
ells destaca: l’Arxiu Fotogràfic,
compost per imatges en diversos suports, entre plaques de
vidre i pasta, negatius, transparències i diapositives, a més
de fotografies digitals; el Fons
Documental, format per diaris
d’excavació, inventaris, notes,
cartes i un important llegat
gràfic; l’Arxiu de Jaciments, que
17
[page-n-21]
18
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
arreplega, des de fa dècades, les notícies sobre les troballes
arqueològiques de les nostres terres.
El Gabinet de Fauna Quaternària: es crea l’any 2001 amb
l’adquisició d’una col·lecció paleontològica de fauna fòssil
del Quaternari valencià.
Es tracta d’un material de gran valor patrimonial i d’un
alt interés per la institució, ja que completa la seqüència de fauna valenciana des del
Plio-plistocé fins
a l’Holocé. A més,
disposa d’un important conjunt
de material comparatiu de fauna
actual. S’ocupa de
la conservació, la
investigació i la divulgació de les col·
leccions de fauna del Museu i de les seues excavacions
aplicant un enfocament paleontològic i arqueozoològic.
Laboratori de restauració: molt vinculat a la història de
les excavacions del SIP des del seu començament, el taller
de restauració es fa càrrec de la conservació i la restauració dels materials arqueològics que integren els fons del
Museu i intervé en l’extracció i la consolidació de materials
i estructures en les
excavacions del SIP
que ho requereixen.
El control de les
condicions de conservació dels materials que custodia
el Museu, tant en
les sales perma-
[page-n-22]
EL SERVEI D’INVESTIGACIÓ PREHISTÒRICA (SIP)
nents i temporals com en les sales de reserva, constitueix
una de les funcions bàsiques del laboratori.
Unitat de difusió, didàctica i exposicions: s’encarrega de
la preparació, gestió i difusió de les exposicions temporals
i itinerants del Museu, que poden ser de producció pròpia
o externa. També elabora, organitza i posa en marxa les
activitats didàctiques, tant en les instal·lacions del Museu
com en els jaciments dependents d’ell. El seu objectiu és fer
dels fons del Museu i del patrimoni arqueològic el punt de
partida per a la reflexió i acostar-los als diferents segments
de públic i a tots els municipis valencians. Per a aquest fi
es programen visites guiades, tallers, maletes itinerants i
propostes especialment dissenyades per a la celebració
d’esdeveniments puntuals, com el del 18 de Maig: Dia
Internacional del Museu, la Nit europea dels Museus i les
jornades de visita a alguns jaciments.
19
[page-n-23]
Bastó amb perforació fet en banya de cérvol.
Cova del Volcán del Faro, Cullera (entre 15.000 i 10.000 anys abans del present).
[page-n-24]
Els grups caçadors i recol·lectors:
El Paleolític i l’Epipaleolític
[page-n-25]
22
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Els grups caçadors i recol·lectors:
El Paleolític i l’Epipaleolític
El Paleolític és l’etapa més llarga de la història de la humanitat. Durant aquest període, que a Àfrica s’inicia fa uns
2,5 milions d’anys, es produeixen alguns dels canvis més
rellevants en l’evolució dels homínids. Transformacions
físiques, tecnològiques i socials que conformen l’herència dels Homo sapiens i a partir de les quals s’han pogut establir tres grans períodes: Paleolític Inferior (de
1.400.000 a 250.000 anys abans del present), Paleolític
Mitjà (de 250.000 a 40.000/30.000 anys abans del present) i Paleolític Superior (de 40.000/30.000 a 12.000
anys abans del present).
En aquesta època, els grups humans s’organitzen en comunitats poc nombroses que habiten preferentment coves i
balmes de manera estacional. Basen la seua supervivència
en l’aprofitament dels recursos naturals obtinguts a partir
Entrada de la Cova del Parpalló.
[page-n-26]
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
de la caça, la pesca i la
recol·lecció.
Els èxits més notables
d’aquestes
primeres
poblacions són l’elaboració d’eines i el control
del foc. El desenvolupament del pensament
abstracte té lloc un
poc més tard, durant el
Paleolític Superior, amb
l’aparició de l’art i la generalització dels rituals
d’enterrament. Això representà un gir definitiu
en el comportament de
la nostra espècie.
En el territori valencià, fa
uns 12.000 anys, s’inicia
el període conegut com
Epipaleolític-Mesolític.
És l’etapa dels últims caçadors recol·lectors, que
entren en contacte amb
les primeres societats
productores del Neolític
i que acaben incorporant-se a la nova forma
de vida.
Excavació feta entre 1929 i 1931
en la Cova del Parpalló.
Parietal humà de “neandertal antic“
de la Cova del Bolomor
(cap a 130.000 anys abans del present).
23
[page-n-27]
24
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Evolució humana
Els primers pobladors d’Europa van arribar fa més d’un
milió d’anys procedents del continent africà. En terres valencianes, els testimonis materials més antics d’ocupació
humana es troben a la Cova del Bolomor (Tavernes de la
Valldigna) i pertanyen al Paleolític Inferior, amb una antiguitat de més de 300.000 anys abans del present.
És a partir del Paleolític Mitjà quan es documenta una
major quantitat de restes fossils adscrites a l’Homo
neanderthalensis. Aquests humans van viure a Europa entre
uns 250.000 i 40.000/30.000 anys abans del present.
Parietal humà d’Homo neanderthalensis
de la Cova Negra (entre 150.000 i
90.000 anys abans del present).
[page-n-28]
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
En les excavacions de la Cova Negra (Xàtiva) s’han localitzat
restes òssies de deu individus d’aquesta espècie, la majoria
d’edat infantil, i també s’han trobat evidències d’un altre
adult jove a l’Abric del Salt (Alcoi).
L’extinció dels neandertals pareix coincidir amb l’arribada
dels Homo sapiens al continent europeu, fa uns 40.000
anys, data que marca l’inici del Paleolític Superior.
És en aquest moment quan s’observa una quantitat més
gran de jaciments amb restes humanes, entre els quals
destaquen la Cova del Parpalló (Gandia), la Cova de les
Malladetes (Barx) i la Cova del Barranc Blanc (Ròtova).
Crani juvenil d’Homo sapiens
de la Cova del Parpalló (cap a
20.000 anys abans del present).
25
[page-n-29]
26
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Així devien ser els NEANDERTALS
Complexió robusta
Front poc
desenvolupat
Crani gran i allargat
Arcs supraciliars
molt marcats
Òrbites oculars
i fosses nasals
àmplies
Sense mentó
Malucs amples
Braços i
cames curts
[page-n-30]
27
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
2m
1,8 m
Així som els SAPIENS
Complexió gràcil
Crani arredonit
Amb front
1,6 m
Òrbites oculars
menudes i
rectangulars
1,4 m
Amb mentó
1,2 m
1m
Malucs estrets
Braços i
cames llargs
0m
(F. Chiner)
[page-n-31]
28
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Els canvis en el paisatge
El Quaternari* és l’etapa més recent de la història geològica i
biològica de la terra. S’inicia fa més de dos milions d’anys i en
el seu transcurs té lloc la intensificació de les glaciacions i el
procés d’hominització.
Les glaciacions són períodes de creixement de les masses
de gel sobre determinades zones de l’escorça terrestre que
provoquen forts canvis en el nivell dels rius i dels mars i
que coincideixen amb l’augment de la pluviositat en altres
regions. Aquestes fases
fredes s’alternen amb
moments menys rigorosos, anomenats períodes
interglacials. Són oscil·lacions climàtiques de llarga duració que deixen la
seua empremta tant en
el modelatge del paisatge
com en els éssers vius.
Testimonis d’un període
interglacial són les restes
Recreació del paisatge i la fauna del
de fauna localitzades a la
Paleolític Mitjà (F. Chiner).
Cova del Bolomor, entre
les quals destaca l’elefant
(Palaeoloxodon antiqus), el
rinoceront (Dicerorhinus
hemitoechus) i l’hipopòtam (Hippopotamus amphibius); aquestes espècies delaten un ambient
climàtic temperat i humit,
i un paisatge molt diferent de l’actual, amb presència de zones forestals
Recreació del paisatge i la fauna del
i llacunes.
Paleolític Superior (F. Chiner).
[page-n-32]
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
La reconstrucció del paisatge
L’estudi de la
fauna, de les
restes vegetals
i del sediment
acumulat en
els jaciments
arqueològics
permet reconstruir l’ambient
en què es va
desenvolupar la
vida dels grups
humans de la
prehistòria.
Restes de rinoceront i elefant del
Paleolític Mitjà de la Cova Negra.
L’últim període glacial s’inicia durant el Paleolític Mitjà, fa
uns 120.000 anys, coincidint amb l’expansió dels neandertals pel continent europeu. El paisatge es fa progressivament més estepari, donades les condicions climàtiques de
fred i sequedat que caracteritzen el final d’aquesta etapa.
Durant el Paleolític Superior es manté aquest ambient fred
i els moments més rigorosos s’esdevenen fa uns 18.000
anys. El nivell del mar arribà a descendir uns 130 metres,
per la qual cosa el perfil de la línia de costa era molt diferent de l’actual.
Fa uns 10.000 anys es produeix un nou canvi climàtic amb
un increment progressiu de la temperatura del planeta.
Aquesta etapa, denominada Holocé, en la qual encara ens
trobem, comporta modificacions fonamentals en el paisatge i en la fauna.
Els grups humans no van ser aliens a aquestes noves circumstàncies. L’adaptació a aquests canvis va influir en el
desenvolupament d’una forma de vida diferent de la que
havia caracteritzat el Paleolític.
29
[page-n-33]
30
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Forma de vida
La forma de vida dels primers grups humans es basa en
l’aprofitament i la recol·lecció de tots els recursos que els
ofereix l’espai natural. La seua dieta es complementa amb
la carronya i la caça oportunista de grans preses.
Són els neandertals, a partir del Paleolític Mitjà, els que comencen a especialitzar-se en la caça, i aquesta adquireix un
major protagonisme.
La presència de llars en els jaciments d’aquesta època confirma la importància que adquireix el ús del foc. La llar, a
més de tindre una funció culinària, d’il·luminació, calefacció o defensa, es converteix en el centre de la vida social,
la qual cosa possibilita l’intercanvi d’idees i d’experiències.
Amb l’arribada de l’Homo sapiens es produeix una ocupació més intensa del territori. Mostra d’això són les nombroses restes recuperades
a la Cova del Parpalló
(Gandia), la Cova de
les Malladetes (Barx),
la Cova del Volcán del
Faro (Cullera), l’Abric
de la Senda Vedada
(Sumacàrcer), la Cova
del Barranc Blanc
(Ròtova), la Cova de
les Cendres (MorairaTeulada) i l’Abric de
la Ratlla del Bubo
(Crevillent).
Alguns d’aquests assentaments pareix que
estan especialitzats en
diferents funcions, com
Esquema dels diferents moments
d’ocupació de la Cova del Bolomor.
[page-n-34]
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
Restes de llars localitzades en el nivell XIII de la Cova del Bolomor
(fa uns 150.000 anys abans del present).
ara la caça, el proveïment de materials o activitats relacionades amb l’art.
Aquesta forma de vida, basada en la caça i la recol·lecció,
es manté durant l’Epipaleolític, amb les consegüents adaptacions als canvis en el paisatge i la fauna que tenen lloc
en aquell moment. Evidències d’aquests últims caçadors es
troben en jaciments com la Cova de les Malladetes (Barx),
la Cueva de la Cocina (Dos Aguas), la Covacha de Llatas
(Andilla) i el Collao (Oliva).
Les coves s’habitaven de manera estacional
En alguns ossos, com en aquests fragments procedents de la Cova Negra,
s’observen les incisions de tall realitzades amb utensilis de pedra i també
les marques de dents de carnívors.
Açò indica que els depredadors ocupaven la cova en els períodes en què
els grups humans l’abandonaven.
Fauna amb marques d’eines de tall i de dents de carnívors.
31
[page-n-35]
32
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Materials i eines
La capacitat per a fabricar eines permeté als primers homínids, fa aproximadament 2,6 milions d’anys, de superar les
seues limitacions i multiplicar les seues possibilitats d’acció.
Els utensilis de pedra més antics són els còdols treballats. Es
tracta d’eines senzilles, tallades sobre pedres de quarsita, calcària o sílex*, mitjançant una tècnica poc elaborada l’objectiu
de la qual és l’obtenció d’un tall. Aquests instruments donen
pas a d’altres d’una complexitat major fets a partir d’ascles*.
Durant el Paleolític Mitjà els neandertals adopten noves tècniques de talla amb
les quals obtenen
ascles molt regulars
per a la fabricació
d’eines
diverses.
Amb aquestes tècniques, conegudes
com talla levallois i
talla discoide*, elaboren puntes, rascadores*, ganivets,
raspadors i burins,
Conjunt de denticulats i rascadores de
sílex del Paleolític Mitjà. Cova Negra.
utensilis que eren
emprats principal-
ment per a la caça, l’especejament d’animals, l’assaonament
de pells i el treball de la fusta.
Al llarg del Paleolític Superior es produeixen importants
avanços tecnològics que ajuden els Homo sapiens a millorar
els seus mètodes de caça i a adaptar-se a les rigoroses condicions climàtiques de les etapes finals de l’última glaciació.
[page-n-36]
33
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
La talla lítica
Els especialistes denominen indústria lítica el conjunt d’eines fabricades de
pedra (lithos). La seua anàlisi permet de saber com són, quina funció tenien
i com s’utilitzaven.
A més, els estudis tecnològics
ens ajuden a conéixer, a partir
de les restes arqueològiques i de
l’experimentació, les tècniques
emprades en la seua fabricació.
Talla experimental de sílex (M. Tiffagom).
La tècnica de la talla laminar*, que es generalitza en aquests
moments, comporta un major aprofitament del sílex i l’obtenció de suports molt fins sobre els quals elaborar un instrumental lític molt variat i especialitzat: diferents tipus de
puntes de fletxa, raspadors, burins, perforadors i fulletes
tallants.
A aquestes eines de pedra se sumen els primers objectes fabricats d’os i banya: atzagaies o puntes, agulles per
a cosir i arpons per a la pesca.
La invenció del propulsor i de les armes llancívoles
permet abatre les preses a una major distància, la qual
cosa desemboca en una millora de la qualitat de vida
d’aquests grups del final del Paleolític.
És durant l’etapa següent, l’Epipaleolític o Mesolític,
quan es consolida l’ús de l’arc i de les fletxes armades
amb xicotetes puntes de formes geomètriques.
Agulles i arpons d’os del Paleolític Superior.
Cova del Parpalló.
Punta de fletxa
de vora dentada
del Paleolític
Superior. Cova del
Volcán del Far.o
[page-n-37]
34
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Puntes de fletxa escotades i de peduncle i
aletes. Cova del Parpalló.
Llançament
amb propulsor
(F. Chiner).
Atzagaia o punta de
fletxa d’os decorada
del Paleolític Superior.
Cova del Parpalló.
Puntes de fletxa de
forma geomètrica
de l’Epipaleolític.
Cueva de la Cocina.
[page-n-38]
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
Art i creences
Si bé des d’èpoques anteriors hi ha evidències que ens
parlen de rituals de soterrament i de manifestacions
artístiques, és durant el Paleolític Superior quan es
consoliden i es desenvolupen aquestes pràctiques. La
presència de sepultures acompanyades d’aixovars funeraris,
entre els quals destaquen els adorns personals, ens indica
una preocupació d’aquests grups pel que succeïa després
de la mort.
D’altra banda, les manifestacions artístiques esdevenen
una nova forma d’expressió, que mostra l’alt grau de
complexitat a què va arribar la nostra
espècie.
El Museu conserva una de les
col·leccions d’art moble* més
interessants i excepcionals per a
l’estudi de l’art prehistòric europeu:
les plaquetes de la Cova del Parpalló
(Gandia). En les excavacions d’aquesta
cova s’han localitzat, juntament amb
altres restes d’ocupació humana,
Elements d’adorn del
Paleolític Superior.
Cova del Parpalló.
Elements decoratius i art moble del
Paleolític Superior (F. Chiner).
35
[page-n-39]
36
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
més de cinc mil plaques de pedra gravades i pintades que
mostren l’evolució de l’art i els temes propis d’aquestes
societats del Paleolític Superior. Animals com ara cabres,
cérvols, bous o cavalls, entre altres, a més de diferents
Os amb gravat d’un cavall i una cérvola (destacat en taronja).
Cova del Parpalló (entre 21.000 i 12.000 anys abans del present).
1
3
2
4
Art moble de la Cova del Parpalló (entre 21.000 i 12.000 anys abans del present).
1 Plaqueta amb gravat d’un cavall.
2 Plaqueta gravada amb representació
d’una cérvola.
3 Plaqueta pintada en ocre
representant un cap de cavall.
4 Plaqueta amb una cérvola pintada en
negre i dos cavalls gravats.
[page-n-40]
ELS GRUPS CAÇADORS I RECOL·LECTORS: EL PALEOLÍTIC I L’EPIPALEOLÍTIC
La Cova del Parpalló: un jaciment excepcional
Quan Lluís Pericot va emprendre les
excavacions de la Cova del Parpalló,
entre 1929 i 1931, no imaginava les sorpreses que li proporcionarien.
En aquest assentament, ocupat per
diferents grups humans durant més
de quinze mil anys, va trobar, a més
de nombroses eines i ossos d’animals,
un dels conjunts d’art més importants
d’Europa. Per aquest motiu, Parpalló es
considera un gran santuari paleolític,
un lloc de trobada i d’intercanvi d’idees
on els seus
creadors van
deixar testimonis del seu
món en imatges.
Excavacions del SIP en la Cova
del Parpalló cap al 1930.
Pàgina del diari
d’excavació fet per
L. Pericot en la Cova
del Parpalló (1929).
signes, componen el repertori formal
d’aquests primers artistes.
A diferència de l’art paleolític,
durant l’Epipaleolític o Mesolític
s’abandona l’estil figuratiu i s’imposa
l’abstracció,
amb
predominança
dels motius geomètrics i lineals, de
difícil interpretació. Prova d’aquesta
expressió artística són les plaquetes
gravades de la Cueva de la Cocina
(Dos Aguas).
Plaqueta gravada amb motius
geomètrics de la Cueva de la Cocina
(cap a 7500 aC ).
37
[page-n-41]
38
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Fragment de ceràmica amb decoració impressa d’una cabra.
Cova de l’Or, Beniarrés (cap a 5000 aC).
[page-n-42]
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
Els primers agricultors i ramaders:
El Neolític
39
[page-n-43]
40
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Els primers agricultors i ramaders:
El Neolític
Al llarg del x i ix mil·lenni aC prosperen en el Pròxim Orient
les primeres comunitats sedentàries* que basen la seua economia en l’agricultura i la ramaderia.
Aquest període, conegut com a Neolític, representa un canvi
fonamental en la forma de vida i propicia un augment de
la dimensió dels grups humans, una estructura social més
complexa i l’aparició de creences noves.
Vista del Benicadell i de la vall del Serpis
des de la Cova de l’Or (Beniarrés).
També es duen a terme innovacions tecnològiques importants, com l’elaboració de ceràmica i d’objectes de pedra polida, i es desenvolupen nous tipus d’eines de sílex i d’os.
A terres valencianes, l’inici del Neolític se situa cap a mitjan
del vi mil·lenni aC, com a conseqüència de l’arribada dels primers colons agricultors i ramaders després d’una ràpida expansió, d’est a oest, per la conca mediterrània. Els contactes
amb els últims grups de caçadors recol·lectors van permetre
la integració d’aquests últims en el nou estil de vida.
[page-n-44]
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
Els canvis en el paisatge
Amb el Neolític es produeix un canvi notable en les relacions entre l’ésser humà i el seu entorn. L’agricultura i la ramaderia requereixen grans espais, obtinguts mitjançant la
tala i l’incendi del bosc. D’aquesta manera, les comunitats
neolítiques es converteixen en un agent actiu de degradació ecològica i comencen a deixar la seua empremta, cada
vegada més intensa, en el territori que ocupen i exploten.
Recreació del paisatge neolític de la Cova de l’Or (F. Chiner).
En les zones de muntanya, amb major activitat ramadera,
el bosc mediterrani antic, d’alzines i espècies arbustives
com l’ullastre, el llentiscle i l’alborç, és substituït progressivament per pinedes de pi blanc i matollars. Només en els
espais no ocupats i al costat dels poblats en pla, on la terra
és més fèrtil i els camps es mantenen estables, es mantenen els boscos primitius.
En definitiva, l’espai natural comença a ser modificat, els
camps i les pastures van guanyant terreny al bosc. Aquest
és l’inici de l’antropització del paisatge, que es farà més evident en èpoques posteriors.
41
[page-n-45]
42
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Forma de vida
Els grups humans neolítics basen la seua subsistència en el
cultiu de cereals (blat i ordi) i lleguminoses (llentilles, faves
i pésols), com també en la cria de diferents animals domèstics (ovelles, cabres, bous i porcs). Aquestes tasques es
Escena de la forma de vida neolítica en la
Cova de l’Or (A. Marín).
complementen amb la caça, la
recol·lecció i la pesca. Per això
s’instal·len en coves i poblats
amb una ubicació adequada per al desenvolupament
d’aquestes activitats.
Les coves triades com a lloc
Molí i moledora de la
d’habitació se situen per davall
Cova de l’Or.
dels 600 metres d’altitud, la
qual cosa garanteix la temperatura i la pluviositat necessàries per al creixement de les collites. No obstant això,
la ramaderia és l’activitat que, amb el temps, guanya més
pes en aquests emplaçaments, com ho demostren els nivells de corral localitzats en jaciments com la Cova de l’Or
(Beniarrés) i la Cova de les Cendres (Moraira-Teulada).
[page-n-46]
43
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
Els poblats s’instal·len en zones planes pròximes als cursos
alts dels rius, al costat dels millors terrenys de pastura i de
cultiu. En ells es construeixen
grans habitatges de forma rectangular i amb un extrem absidal, alçats a base de pals, de
fusta i de fang. L’espai interior
presenta subdivisions destinades a diferents activitats, com
la mòlta, la llar o els forns.
Aprofitament de productes
lactis (F. Chiner).
Els primers guisats
La domesticació d’animals i el
cultiu de plantes representen
canvis importants en la manera
d’alimentar-se. A la major varietat de productes disponibles, se
sumen noves formes de cuinarlos. Enfront del rostit d’èpoques
anteriors apareixen els primers
guisats a base de cereals i lleguminoses. A aquests ingredients
vegetals s’afig la carn dels animals domèstics. També forma
part de la seua dieta la llet de les
ovelles i les cabres, a partir de la
qual s’elaboren productes secundaris.
Culleres d’os. Cova de l’Or.
Bol de ceràmica amb perforacions
de reparació. Cova de l’Or
(entre 5500-5000 aC).
[page-n-47]
44
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Aquests assentaments van multiplicant-se i expandint-se
seguint els cursos fluvials i donen pas, en els moments finals del Neolític, als grans poblats característics dels inicis
de la metal·lúrgia, com l’Ereta del Pedregal (Navarrés) o les
Jovades (Cocentaina).
L’esforç col·lectiu necessari per a posar en marxa i mantindre aquestes instal·lacions ens remet a una estructura
social complexa capaç de gestionar els excedents de producció i organitzar el treball.
Vasos geminats de ceràmica amb decoració impresa
cardial. Cova de l’Or (entre 5500-5000 aC)
[page-n-48]
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
Materials i eines
Una de les aportacions més destacables del Neolític és la fabricació de recipients de ceràmica.
L’excel·lent qualitat dels primers
atifells trobats en jaciments valencians evidencia que l’olleria
és una tècnica ben coneguda
quan s’implanta en aquestes
terres. Possiblement són les
dones les que els elaboren,
preservant-ne la tradició cultural i incorporant el seu gust
personal, això explica el refinament i la varietat dels dissenys
decoratius.
Els grans recipients, atifells, olles,
vasos geminats, tonellets i botelletes són característics de l’inici
d’aquest període i s’utilitzen,
entre altres funcions, per
a
l’emmagatzematge,
la cocció i el consum
d’aliments. Aquestes formes donen
pas a altres menys
profundes, com ara
plàteres i plats, sense
decoració, una tendència que és habitual en la
producció ceràmica del final del Neolític i de l’inici de la
metal·lúrgia.
Vas de ceràmica de coll
estret amb decoració
impresa cardial. Cova de l’Or.
Recipient ceràmic amb
decoració impresa cardial.
Cova de l’Or.
45
[page-n-49]
46
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Quan l’argila va prendre forma
La producció terrissera del Neolític es fa
a mà: superposant tires de fang es dóna
forma als recipients que, una vegada
allisats mitjançant espàtules d’os i amb
el fang encara tendre, es decoren amb
utensilis diversos. Després, es deixen
assecar i, finalment, es couen en fosses
excavades en terra per a donar-los la
consistència apropiada.
Les decoracions més característiques
del començament del Neolític són les
denominades cardials, per estar fetes
mitjançant la impressió de petxines de
l’espècie Cardium edule. A més, també
s’empra la decoració en relleu, la incisa
amb punxons, la impresa amb pintes de
terrisser d’os i la pintada amb ocre.
Procés experimental de
cocció en fossa.
Decoració impresa amb un
Cardium (F. Chiner).
En l’elaboració d’eines de pedra es produeixen innovacions
importants. A la talla del sílex, que incorpora objectes nous,
com els trepants o els elements de falç, se suma l’aparició
d’una tècnica de treball que consisteix a polir la superfície de roques tenaces com la diorita, el basalt o el pòrfir.
Així es fabriquen destrals, aixes i cisells, utilitzats en la tala
d’arbres troncs i en el desbast o la transformació de la fusta.
ambé amb aquesta tècnica es confeccionen tota una sèrie d’elements d’adorn, com ara penjolls, perles de collar i
braçalets. Altres objectes fets de pedra són els contrapesos
[page-n-50]
47
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
de pal cavador i els molins, emprats en la sembra i en la
transformació del cereal, respectivament.
Reconstrucció de ganivets de sílex amb
mànecs de banya de cérvol.
Aixades de pedra polida. Cova
de la Sarsa.
El treball de l’os cobra importància.
Es fabriquen culleres, necessàries
per a consumir els nous aliments,
tubs, emprats possiblement com a
instruments musicals, i espàtules o
pintes de terrisser*, per al modelatge i la decoració de la ceràmica. A
més, també es confeccionen cisells,
agulles, punxons i adorns, com ara
anells, penjolls, perles de collar i
passadors.
Anell d’os de la
Cova de l’Or.
Reconstrucció d’una flauta
d’os neolítica. Cova de l’Or
(entre 5500-5000 aC).
[page-n-51]
48
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Art i creences
L’art i les pràctiques funeràries del Neolític ens aproximen al
món dels mites i de les creences de les comunitats que van
viure en aquest període de la Prehistòria.
Els rituals funeraris segueixen pràctiques variades i es documenten inhumacions* tant en coves com en l’interior dels
poblats. En la Cova de la Sarsa (Bocairent) es van soterrar
diversos individus acompanyats de vasos ceràmics i d’alguns
elements d’adorn. D’altra banda, en poblats d’excavació re-
Recreació d’un enterrament
en fossa del Neolític
(F. Chiner).
[page-n-52]
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
cent, com Costamar (Ribera de Cabanes) i el Tossal de les
Basses (Alacant), s’han trobat sepultures simples o dobles, a
vegades al costat de depòsits rituals, en l’interior de fosses o
sitges excavades en el sòl.
Quant a les representacions artístiques, els primers agricultors desenvolupen un art simbòlic, caracteritzat per la senzillesa de les formes, que es denomina Art macroesquemàtic i
esquemàtic. Per a la seua realització trien recipients de ceràmica i espais naturals, generalment abrics rocosos o balmes
que funcionarien com autèntics santuaris.
Figures d’orants d’estil macroesquemàtic.
Abric de el Pla de Petracos (Castell de Castells).
Motiu oculat d’estil esquemàtic. Abric
de la Penya Escrita (Tàrbena).
49
[page-n-53]
50
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Fragment de ceràmica amb
decoració impresa cardial
representant la figura d’un
orant. Cova de l’Or (entre
5500-5000 aC).
Fragment de ceràmica amb
decoració incisa de cèrvids
esquemàtics. Cova de l’Or.
A diferència del Paleolític, en les
expressions artístiques d’aquest
moment la figura humana és la
gran protagonista: éssers de grans
dimensions amb braços i mans
en posició elevada, denominats
orants, i representacions reduïdes a simples línies en forma d’X
o d’Y. També apareixen animals,
elements vegetals i signes.
Una vegada consolidat el Neolític,
l’art conegut com a Llevantí adopta un estil més figuratiu, en el qual
es mostren els personatges en escenes de caça, recol·lecció, danses
o enfrontaments.
Aquest art rupestre* de l’Arc Mediterrani de la península Ibèrica,
una de les manifestacions més
genuïnes de la nostra prehistòria,
va ser declarat el 1998 Patrimoni
de la Humanitat per la UNESCO.
Escena de caça d’estil llevantí. Abric del
Racó de Nando (Benassal).
[page-n-54]
51
ELS PRIMERS AGRICULTORS I RAMADERS: EL NEOLÍTIC
Barranc de la Valltorta
Abric del Racó de Nando (Benassal)
Costamar (Cabanes)
Cova Matutano (Vilafamés)
Covacha de Llatas (Andilla)
Cueva de la Cocina (Dos Aguas)
Cova del Volcán del Faro (Cullera)
Cuevas de la Araña (Bicorp)
Abric de la Senda Vedada (Sumacàrcer)
Cova de les Malladetes (Barx)
Cova Negra (Xàtiva)
Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna)
Cova del Parpalló (Gandia)
Cova del Barranc Blanc (Ròtova)
El Collao (Oliva)
Cova de l’Or (Beniarrés)
Les Jovades (Cocentaina)
Cova de la Sarsa (Bocairent)
Abric del Salt (Alcoi)
Abrics de la Sarga (Alcoi)
Abric del Pla de Petracos (Castell de Castells)
Cova de les Cendres (Teulada-Moraira)
Abric de la Penya Escrita (Tàrbena)
Tossal de les Basses (Alacant)
Abric de la Ratlla del Bubo (Crevillent)
Jaciments del Paleolític
Jaciments de l’Epipaleolític-Mesolític
Jaciments del Neolític
Conjunts d’Art postpaleolític
Principals jaciments valencians del Paleolític al Neolític citats al text.
[page-n-55]
52
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Destral de coure.
Mas de Menente, Alcoi (entre 1800-1500 aC).
[page-n-56]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
L’inici de la metal·lúrgia:
El Calcolític i l’Edat del Bronze
53
[page-n-57]
54
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Els inicis de la metal·lúrgia:
El Calcolític i l’Edat del Bronze
Aquesta etapa de la Prehistòria recent es caracteritza per
una creixent complexitat social, una intensa ocupació del
territori i la presència dels primers objectes metàl·lics.
El moment inicial, conegut com Edat del Coure, Eneolític o
Calcolític, se situa cap al començament del iii mil·lenni aC.
La creixent complexitat social a què s’arriba en aquests moments s’evidencia tant en la grandària i organització dels
poblats com en la sofisticació dels rituals funeraris. A més,
la presència d’elements d’adorn fets amb materials exòtics
són una bona mostra de les xarxes d’intercanvi de béns
de prestigi que funcionen entre territoris prou allunyats.
Aquests objectes constitueixen la manifestació externa del
poder de les incipients elits socials, igual que les primeres
peces metàl·liques fetes de coure.
Assentaments en pla i en altura durant l’Edat dels
Metalls (F. Chiner).
[page-n-58]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
Al final del iii mil·lenni i principis del ii aC s’observen novament una sèrie de canvis que afecten tant l’estructura i la
distribució dels assentaments com l’organització social. És
l’inici de la denominada Cultura del Bronze Valencià, caracteritzada per la generalització de xicotets assentaments
situats en llocs elevats i la incorporació, cap al final del període, dels primers objectes de bronze*.
A inicis del i mil·lenni aC, les terres valencianes es veuen
immerses en una sèrie de transformacions internes i externes que marquen el moment final d’aquesta etapa.
La nova estructuració del territori que es deriva de tot això
configura el substrat sobre el qual actuen els interessos comercials fenicis en la costa peninsular.
Poblat de la Lloma de Betxí (Paterna).
55
[page-n-59]
56
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Forma de vida
Després de l’ocupació, en èpoques anteriors, dels millors
terrenys de pastura i de cultiu, durant l’Eneolític es produeix la progressiva conquista de les terres de secà, gràcies
a la incorporació de l’aladre.
Els grans poblats d’aquests moments es distribueixen al llarg
dels principals cursos fluvials, fet
que permet als seus habitants de
disposar dels recursos necessaris
per a la subsistència. El perímetre
d’alguns d’aquests grans poblats
es delimita per mitjà de fosses
excavades que permeten la protecció dels habitants i cultius. En
el seu interior s’alcen cabanyes de
planta més o menys rectangular,
ovalada, o absidal, amb un xicotet
Interpretació de les restes constructives
sòcol de pedra i parets construïde la Lloma de Betxí (A. Sánchez).
des a base de pals i fang. També
són característiques les sitges o estructures excavades en
el sòl, utilitzades per a conservar el gra.
Escena d’activitats domèstiques durant l’Edat del Bronze (A. Sánchez).
[page-n-60]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
Juntament amb aquests assentaments en pla en conviuen altres situats en altura, que amb
el pas del temps són els que cobren un major protagonisme.
Bons exemples d’aquesta dualitat
d’emplaçaments són l’Ereta del
Pedregal (Navarrés) i la Rambla
Castellarda (Llíria).
Durant l’Edat del Bronze, els poblats en altura són els més habituals. En ells es realitzen importants construccions amb pedra,
com ara abancalaments, infraestructures d’accés, grosses muralles i cisternes. La distribució
dels habitatges entorn de carrers
permet parlar d’un urbanisme incipient.
Formatgera de ceràmica.
Lloma de Betxí
(entre 1800-1500 aC).
Recipient ceràmic de cos
globular. Muntanya Assolada
(entre 1800-1400 aC).
Generalment, les cases són de
planta rectangular i organitzen
el seu espai interior en zones
d’activitat diferenciades en les
quals hi ha els forns, les llars, els
telers i els bancs escudellers. Es
construeixen amb murs de pedra
i fang perfectament lluïts i es cobreixen amb bigues que suporten
un entramat vegetal protegit amb
fang.
La ramaderia cobra importància
i s’empra per al consum de carn,
Gran gerra de ceràmica amb
decoració de cordons en
relleu. Ereta del Castellar
(cap a 1500 aC).
57
[page-n-61]
58
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
com a força de treball i per a l’obtenció de llana, llet i fem.
Dels boscos pròxims que sobreviuen a la pressió dels cultius i del pasturatge, s’extrau llenya, aliments i la matèria
primera necessària per a les construccions i els utensilis. La
caça i la recol·lecció de fruits silvestres, com ara bellotes o
olives, constitueixen un bon complement a la dieta.
Una altra activitat important és la relacionada amb la
metal·lúrgia i l’intercanvi de productes.
A aquest període corresponen, entre altres, els poblats
del Mas de Menente o la Mola Alta de Serelles (Alcoi) i la
Muntanyeta de Cabrera (Torrent), excavacions pioneres realitzades en les primeres dècades del segle xx, com també
l’Ereta del Castellar (Vilafranca), la Muntanya Assolada (Alzira), la Lloma de Betxí (Paterna) o l’Arbocer-Altet de Palau
(la Font de la Figuera).
Falç de fusta i peces dentades de sílex. Mas de Menente (cap a 1800 aC).
[page-n-62]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
Materials i eines
La novetat més important d’aquesta etapa és la incorporació dels primers objectes metàl·lics, molt més resistents
que els realitzats amb altres materials. A més, aquesta innovació tecnològica permet la fabricació d’eines en sèrie i
el seu reciclatge.
Proposta d’emmanegament
de diferents peces
metàl·liques (F. Chiner).
Conjunt de peces
metàl·liques.
L’Arbocer–Altet de Palau
(cap a 1500 aC).
59
[page-n-63]
60
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
El metall, un bé escàs
Procés de fosa i elaboració
de peces metàl·liques
(F. Chiner).
A pesar de l’escassetat de minerals
en el territori valencià, l’activitat
metal·lúrgica queda constatada tant
per la presència d’un instrumental
variat, primer de coure i després de
bronze, que inclou destrals, cisells,
punxons, puntes de fletxa i punyals,
com per les evidències del mateix procés de treball. En aquest sentit, destaquen les escòries i les restes de forns
metal·lúrgics, i també martells de miner, motles i cresols de fosa.
Motle i destral plana de bronze.
Mola Alta de Serelles.
Puntes de fletxa de sílex.
L’Ereta del Pedregal
(entre 3300-2200 aC).
No obstant això, l’aixovar domèstic d’aquests grups humans continua estant constituït per un utillatge variat fet
amb pedra, fusta i os. Braçalets d’arquer, destrals i martells
de pedra polida, molins de mà, falçs de sílex i punxons d’os
són algunes de les eines més habituals. A aquests materials
se sumen l’or, el marfil, l’ambre i la variscita per a la fabricació d’objectes d’adorn.
[page-n-64]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
Conjunt ceràmic de la
Lloma de Betxí.
Peses de teler de fang
cuit. Mas de Menente i
Ereta del Castellar.
La producció ceràmica se centra en l’elaboració de recipients fets a mà, generalment sense decorar. Les formes
característiques d’aquest període són gerres, formatgeres,
cassoles, olles, bols i vasos geminats, que cobreixen les funcions bàsiques d’emmagatzematge, transformació, cocció i
consum dels aliments. També es fan d’argila objectes destinats a les tasques del filat i teixit de fibres vegetals, com
fusaioles i peses de teler.
61
[page-n-65]
62
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Art i creences
El ritual funerari que es documenta en les etapes inicials de
la metal·lúrgia ens parla de la complexitat a què van arribar
aquestes societats.
Les restes funeràries es localitzen tant en els poblats com
en coves pròximes a ells, però és en aquestes últimes a on
apareixen les denominades sepultures múltiples. En aquestes necròpolis* es depositen una gran quantitat de persones seguint un ritual complex que inclou l’ofrena d’objectes
i d’aliments. En les excavacions de la Cova de la Pastora
(Alcoi) s’han trobat diversos ídols sobre os semblants al
trobat a l’Ereta del Pedregal (Navarrés). Aquestes representacions d’ulls grossos són conegudes com ídols oculats i
s’interpreten com divinitats importants per a aquestes comunitats dels inicis de la metal·lúrgia.
Ídol oculat sobre banya de cérvol.
L’Ereta del Pedregal (cap a 2800 aC).
[page-n-66]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
La presència en els aixovars de punyals, punxons i puntes
de javelina de coure, i també de diferents elements d’adorn
manifesten la perpetuació de l’estatus dels seus propietaris.
Pàgina del diari
d’excavació realitzat per
Vicente Pascual en la
Cova de la Pastora (1945).
Ídols plans amb forma
antropomorfa fets en os.
Cova de la Pastora.
Recipients per al més enllà
Característics del final de l’Eneolític
són els vasos campaniformes. Aquestes ceràmiques, profusament decorades, prenen el seu nom de la forma
acampanada que adopten alguns recipients. En els jaciments valencians de
la Cova de les Aranyes i la Cova dels
Gats (Alzira) i l’Avenc de la Pedrera (Benicull) s’han trobat vasos d’aquest tipus
formant part dels aixovars de soterrament, destinats a contindre aliments o
begudes fermentades, com la cervesa.
Conjunt ceràmic campaniforme
d’aixovar funerari.
Cova dels Gats (cap al 2400 aC).
63
[page-n-67]
64
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Recreació del ritual
d’enterrament en cova (F. Chiner).
Durant l’Edat del Bronze es manté la varietat en els rituals
de soterrament i es duen a terme tant inhumacions en coves pròximes als assentaments com en fosses situades en
l’interior dels poblats. Amb tot, es produeix una evolució
cap a les sepultures de caràcter individual i sense aixovars
personals. Potser
aquesta nova tendència és un reflex dels canvis en
l’organització social
i en les creences
d’aquests grups.
Collar de grans pertanyent a un
aixovar funerari. Cova de Rocafort.
[page-n-68]
L’INICI DE LA METAL·LÚRGIA: EL CALCOLÍTIC I L’EDAT DEL BRONZE
Ereta del Castellar (Vilafranca)
Rambla Castellarda (Llíria)
Cova de Rocafort (Rocafort)
Lloma de Betxí (Paterna)
Muntanyeta de Cabrera (Torrent)
Muntanya Assolada (Alzira)
Ereta del Pedregal (Navarrés)
Sima de la Pedrera (Benicull)
Cova dels Gats (Alzira)
Cova de les Aranyes (Alzira)
L’Arbocer (Font de la Figuera)
Mola Alta de Serelles (Alcoi)
Mas de Menente (Alcoi)
Cova de la Pastora (Alcoi)
Cabezo Redondo (Villena)
San Antón (Orihuela)
Laderas del Castillo (Callosa de Segura)
Principals jaciments valencians de l’Edat dels Metalls citats al text.
65
[page-n-69]
66
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Detall del Vas dels Guerrers.
Edeta, Llíria (segle iii-principi del II aC).
[page-n-70]
67
ELS IBERS
Els ibers
[page-n-71]
68
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Els ibers
El mar Mediterrani ha constituït, des de la Prehistòria, un
espai de contacte per a tots els pobles que han habitat les
seues riberes. Aquestes relacions s’intensifiquen a partir del
segle viii aC quan els navegants fenicis i, un poc després, els
grecs, dirigeixen els seus interessos cap a occident a la recerca de metalls i, en menor grau, de productes agrícoles i
d’altres matèries primeres.
L’establiment d’assentaments fenicis i grecs en la costa
mediterrània peninsular, entre el 700 i el 600 aC, propicia
l’intercanvi, no sols de productes, sinó també de coneixements i costums, amb la població indígena. Aquesta interacció cultural i social enriqueix l’emergent societat local que, a
partir del segle vi aC, es coneix com Cultura Ibèrica.
Com a preàmbul a les sales del Món Ibèric s’exposen peces dels assentaments colonials d’Eivissa i Empúries. L’illa
d’Eivissa, estratègicament situada en la ruta de la plata entre orient i Tartessos*, és ocupada pels fenicis cap al 650 aC.
Entre els nombrosos assentaments excavats destaca el santuari rupestre de la Cova des Cuieram i la necròpoli del Puig
des Molins, que han proporcionat centenars de terracotes i
aixovars funeraris riquíssims. En la costa catalana, la colònia
grega d’Empúries (Girona), fundada pels foceus cap al 600
aC, es converteix en la porta d’entrada cap a la península de
gent, idees i productes procedents del món hel·lènic.
Copa grega de figures roges.
Empúries.
Gerra de pasta vítria púnica.
Puig des Molins.
[page-n-72]
ELS IBERS
Ibers és el terme que els geògrafs i els historiadors grecs i
romans utilitzen per a denominar els diversos pobles que
ocupen, entre els segles vi i i aC, una àmplia franja del litoral mediterrani, entre el riu Erau a França i el Guadalquivir a
Andalusia. Els ibers que habiten les terres valencianes són, de
nord a sud, els ilercavons, els edetans i els contestans.
Pobles ibèrics i principals jaciments en terres valencianes.
69
[page-n-73]
70
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Forma de vida
Els ibers, igual que els grecs, els etruscs o els celtes, no
constitueixen una unitat política. Estan organitzats en territoris independents entorn de ciutats governades per grups
aristocràtics que controlen políticament i econòmicament
aquell espai, com també els intercanvis a llarga distància.
Dins del territori regit per
cada
ciutat,
el
poblament
s’estructura en
oppida o poblats
fortificats,
caserius, fortins i
cases de labor,
a més de llocs
de culte i necròpolis. Les fonts
El Castellet de Bernabé: un
clàssiques parlen
caseriu fortificat.
de monarquies
entre els ibers, i de territoris governats per règuls, com el
cas d’Edecó, cap dels edetans, amb el suport d’un seguici
de consellers, guerrers i sacerdots.
Conjunt d’armes -falcata, puntes de llança i
javelina- de la Bastida de les Alcusses.
Segle iv aC.
Els ibers no tenen exèrcits organitzats professionalment; no
obstant això, els
cavallers constitueixen un grup
rellevant en la
societat
ibèrica. La possessió
[page-n-74]
ELS IBERS
d’un cavall és símbol d’estatus, perquè es tracta d’un animal
noble que només els personatges del més alt rang poden
tindre. Els textos antics també parlen de l’existència d’ibers
enrolats com a mercenaris en els exèrcits grecs, cartaginesos i romans.
El poder de les dones queda patent en l’estatuària i en les
tombes, amb representacions de dames, com la Dama
d’Elx, o les joves dametes de la necròpoli del Corral de Saus
(Moixent).
Fragment de ceràmica amb escena de teixidores.
Edeta. Segle iii-principi del ii aC.
A més de les classes dominants, en els assentaments conviuen comerciants, artesans i camperols juntament amb els
serfs.
L’oppidum, o ‘poblat fortificat’, és l’estructura política i
ideològica que articula el territori i, per tant, el seu desenvolupament socioeconòmic. Aquests poblats se situen en
les cimes de les muntanyes, com la Bastida de les Alcusses (Moixent), la Covalta (Albaida), el Castellar de Meca
(Ayora) o El Molón (Camporrobles). Es rodegen d’una
muralla amb torres defensives i de vigilància i presenten
un urbanisme estructurat, de forma més o menys regular,
mitjançant carrers i illes de cases.
71
[page-n-75]
72
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
GUERRER. Segles v - iv aC.
Els guerrers eren un grup d’èlit en la societat ibèrica. La seua
panòplia, o armament, estava constituïda per armes ofensives i defensives de ferro.
Casc de cuiro, a vegades
adornat amb plomall
Túnica curta amb
cinturó
Llança amb punta i
guaspa de ferro
Pectoral o disc-cuirassa
de cuiro i metall
Caetra o escut
xicotet i redó
Falcata o espasa de ferro
de fulla corba i un sol tall
Punyal, ganivet i
fona
Gamberes
metàl·liques o de cuiro
Sandàlies de cuiro
[page-n-76]
73
ELS IBERS
DAMA. Segles v - iv aC.
La dona ibèrica va tindre un paper destacat en tots els àmbits de la societat: en la casa és l’administradora i s’encarrega
de les tasques de preparació d’aliments, cuina, teixit i manteniment i atenció de la família; les grans dames eren transmissores del llinatge i participaven en la vida social.
Casquet i vel
Diadema d’or
Arracades d’or
Mantell
Fíbules
Collars d’or
Túnica llarga
Cinturó
Sandàlies de cuiro
(F. Chiner).
[page-n-77]
74
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
El Guerrer de Moixent
La Bastida de les Alcusses és un poblat murallat fundat al segle iv
aC i abandonat en el curs de tres o quatre generacions. Entre els
rics aixovars descoberts en aquesta ciutat contestana destaquen els
conjunts d’eines de treball, la vaixella, ibèrica i d’importació, i també els adorns personals, l’armament i dues figuretes de bronze que
representen un bou amb un jou i un genet armat, conegut com el
Guerrer de Moixent.
Aquesta figureta de bronze, descoberta el 21 de juliol de 1931, fa 7,3
cm d’alçària i representa un personatge d’alt rang a cavall. El genet
està despullat i armat amb falcata, escut i casc coronat per un gran
plomall. La peça formava part inicialment d’un estendard i posteriorment va ser retallada i passà a ser un exvot.
Diari d’excavacions del 1931
on es dibuixa la troballa del
«guerreret».
[page-n-78]
ELS IBERS
El fortí del Puntal dels Llops (A. Sánchez).
Carrer del Puntal dels Llops (A. Sánchez).
En canvi, altres oppida, com és el Tossal de Sant Miquel (Llíria), s’estenen pels vessants de les muntanyes, i adapten
els carrers i els edificis a la topografia del terreny, per a la
qual cosa s’abancala el vessant i es construeixen cases de
dues altures. Aquesa ciutat, identificada com l’antiga Edeta, exerceix des del final del segle v aC el control polític i
econòmic d’un ampli territori en què es disseminen poblats
i caserius dedicats a l’explotació dels recursos agrícoles i
ramaders, com la Monravana i el Castellet de Bernabé (Llíria) o La Seña (el Villar). Aquest espai queda delimitat per
una xarxa defensiva de fortins situats en la serra de la Calderona, com el Puntal dels Llops (Olocau), que mantenen
relacions visuals entre ells i amb la ciutat.
Vessant sud de la ciutat d’Edeta.
Reconstrucció infogràfica d’Edeta
(Arquitectura Virtual).
75
[page-n-79]
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
La casa ibèrica
Definida com una arquitectura sense arquitectes, la construcció ibèrica és
essencialment de terra. La pedra s’empra en la base dels murs, en llindars
i en escales, mentre que amb atovons (rajoles de fang i palla assecades al
sol), s’alcen les parets i els barandats. Els sostres se sustenten amb bigues
i un entramat vegetal, i tot es recobreix amb una capa de fang. Les portes
de fusta tenen sistemes de tancament amb claus de fusta i, excepcionalment, de ferro.
Quant als equipaments interns, quasi totes les cases tenen llar, en menor
grau un forn domèstic, i zones de mòlta, teixit i emmagatzematge.
Claus de ferro. El Xarpolar i
Puntal dels Llops.
(F. Chiner).
76
[page-n-80]
ELS IBERS
Escena de les activitats agrícoles
efectuades en els camps pròxims a la
Bastida de les Alcusses (F. Chiner).
La vida quotidiana d’aquests assentaments es desenvolupa
entre la casa i el camp. L’habitatge és l’espai a on es reuneix
la unitat familiar i es duen a terme les activitats domèstiques, artesanals i culturals. Les cases varien en forma i en
grandària, segons els poblats o el rang social dels ocupants,
i totes elles comparteixen característiques arquitectòniques paregudes.
L’agricultura, la ramaderia i la recol·lecció de plantes
i fruits silvestres són la base de l’economia dels ibers.
L’instrumental de ferro ens parla dels treballs en el camp,
i les llavors carbonitzades recuperades en les excavacions
permeten reconstruir el paisatge agrícola i la dieta. Les eines agrícoles trobades a la Bastida de les Alcusses —relles
d’aladre, pics, aixades, piquetes, falçs, podalls, forques, fangues— revelen la importància dels cultius de secà amb una
producció dominada pels cereals. La vinya i l’olivera, les lleguminoses —llentilles, pésols i faves— i el cultiu de fruiters
completen els productes del camp.
77
[page-n-81]
78
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Exvot de bronze d’un bou junyit amb
un jou. Bastida de les Alcusses.
Segle iv aC.
Els estudis de fauna mostren que els ibers tenien animals
domèstics de distintes espècies com a complement dietètic i econòmic, juntament amb la caça i la pesca. De les
ovelles i les cabres obtenen sobretot carn i llet, però també
pell i llana. Del porc i del bestiar boví aprofiten la carn, encara que els bous s’empren principalment com a animals de
tir i càrrega. L’apicultura, o ‘cultiu de les abelles’, es practica
en tots els poblats de l’àrea valenciana. La mel és un producte de múltiples aplicacions i d’un alt valor nutritiu que
s’arriba a exportar fora del territori ibèric en un tipus de vas
anomenat càlat o kalathos*.
Testimoni d’altres treballs artesanals relacionats amb la talla de la pedra, la fusteria o la manipulació de les pells són
altres eines de ferro com ara serres, puntacorrents, barrines, palustres i agulles.
[page-n-82]
ELS IBERS
Materials i eines
Entre els avanços tecnològics més importants que es
produeixen al llarg de l’època ibèrica hi ha: el torn d’oller
i els forns de doble cambra, el desenvolupament de la
metal·lúrgia del ferro, l’adopció de l’escriptura, i l’encunyació
de moneda.
Fins al segle vi aC la
ceràmica es fa a mà i en
l’àmbit domèstic, ja que
es fabrica per a cobrir
les necessitats de la família. A partir d’aquest
segle, amb l’ús del torn
d’oller, la ceràmica passa a ser una producció
estandarditzada i realitzada en tallers especialitzats. En aquest
Reconstrucció d’un forn de doble
cambra (F. Chiner).
Ceràmica de cuina de Kelin: olles, cassola,
braseret i bols. Segles iii-ii aC.
79
[page-n-83]
80
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
moment s’introdueix també el forn de doble cambra que,
juntament amb el torn, produeixen peces excepcionals de
parets més fines i acabats més homogenis. Les decoracions
dels vasos es pinten abans de la cocció amb pinzells i compassos.
Les primeres ceràmiques locals fetes a torn s’han trobat a Los
Villares (Caudete de las Fuentes), l’antiga ciutat de Kelin, a la
Solivella (Alcalà de Xivert) o a la Cova del Cavall (Llíria). En
elles es reconeixen les tècniques decoratives més antigues,
que consisteixen en elements geomètrics senzills. A partir
del segle iii aC, s’afigen motius vegetals, animals i humans, i
apareixen dos tallers o cercles artístics en les terres valencianes: l’estil narratiu de Llíria mostra les activitats pròpies de
l’aristocràcia amb escenes de combat, processons, danses i
caceres; mentre que l’estil simbòlic d’Elx-Archena representa
éssers mitològics i deesses alades.
Vas dels Guerrers d’Edeta.
Segle iii-principi del ii aC.
[page-n-84]
ELS IBERS
El repertori de formes és molt
variat i inclou tant atifells de
rebost, de transport i de cuina —àmfores, gerres, cantimplores, olles i cassoles— com
vaixella de taula —plats, copes,
pitxers, botelles—. Algunes
formes són específiques per a
rituals —clepsidres*, cremadors
de perfums o craters— o d’ús
personal, com ungüentaris i microvasos.
El treball del metall, i molt especialment la fabricació d’armes
de ferro, és elogiat en les fonts
clàssiques per la seua qualitat
i la seua duresa. L’extracció i
la reducció del mineral es fa
fora dels poblats, mentre que
en les cases es troben indicis
de la metal·lúrgia del bronze i
de la copel·lació* de plata per
a objectes d’adorn i joieria, i
també del forjat del ferro per
a la fabricació d’armament i
d’instrumental agrícola. Així
ho testimonia la presència
d’escòries procedents de forns i
fargues al Castellet de Bernabé
i la trobada de toveres, maces,
piconadors, cisells, cresols i tenalles en poblats com Kelin o a
la Bastida de les Alcusses.
Kalathos decorat amb escena
de dansarins i músics d’Edeta.
Segle iii-principi del ii aC.
Gerreta amb decoració
geomètrica i floral d’Edeta.
Segle iii-principi del ii aC.
81
[page-n-85]
82
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Noves tècniques de joieria procedents
del Mediterrani oriental
Els artesans ibers creen joies d’or i plata emprant innovacions
com la filigrana*, el xapatge, la dauradura, el damasquinatge* i
els avanços en la soldadura. D’aquesta manera s’obtenen joies
d’una gran personalitat i bellesa caracteritzades per la seua efectivitat visual, i s’aconsegueixen peces de grans dimensions i de
poc pes. La major part es fa a partir de làmines decorades per
mitjà de repujat o bé soldant sobre elles diversos tipus de fils
torçats i grànuls d’or. Altres objectes d’adorn, com ara collars i
penjolls de pasta vítria, provenen del comerç púnic.
Arracada d’or de Penya
Roja. Tècnica de repujat i
punteig.
Cap masculí de pasta vítria.
Covalta.
Cadena de fil d’or trenat per al
cabell. Bastida de les Alcusses.
Segle iv aC.
[page-n-86]
ELS IBERS
Detall del Vas dels
Guerrers d’Edeta.
L’escriptura és un dels elements culturals distintius dels ibers.
Encara que els testimonis més antics es remunten al segle vi
aC, en terres valencianes s’evidencien a partir del segle iv aC.
La romanització i la progressiva llatinització del territori farà
que la llengua i l’escriptura ibèriques desapareguen a poc a
poc amb el canvi d’era.
L’ibèric és una llengua paleohispànica* aïllada i sense relació
amb cap altra de coneguda, per la qual cosa els seus textos
es transcriuen pero no es poden traduir, encara que sí que
s’han pogut identificar noms propis, topònims, verbs o numerals, en inscripcions de caràcter comercial, funerari, religiós o
narratiu. Probablement, l’escriptura era utilitzada només per
una minoria dirigent.
Es coneixen tres sistemes d’escriptura: l’oriental, que s’estén
per tota la costa fins al riu Xúquer; el meridional, emprat a
la Contestània; i el jònic, que es limita a la comarca d’Alcoi i
83
[page-n-87]
84
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Pinta de marfil de Kelin decorada
amb dos carnívors enfrontats.
part de la costa alacantina. Els dos primers deriven del signari
fenici adaptat als valors fonètics ibers, configurant escriptures mixtes: alfabètiques i sil·làbiques. El tercer és l’adopció de
l’alfabet grec per a escriure la llengua ibèrica.
El suport habitual per a l’escriptura són làmines de plom, com
les localitzades a la Bastida de les Alcusses, a Kelin o a El Pico
de los Ajos (Yátova), encara que també s’han trobat nombrosos textos escrits en altres materials, com els rètols pintats en
la ceràmica de Llíria i els gravats en os, pedra, bronze o ferro.
Làmina de plom amb escriptura
ibèrica oriental. Pico de los Ajos.
[page-n-88]
85
ELS IBERS
Una altra de les
grans novetats
del món ibèric
és l’encunyació
de moneda. Entre els segles v
i iii aC, els ibers
adopten ocasionalment encunEscena naval amb text ibèric.
yacions gregues
Edeta. Segle iii-principi del ii aC.
per a les seues
transaccions, peces que també devien ser apreciades com a
objectes exòtics. La majoria d’intercanvis es du a terme per
mitjà del bescanvi o pagant amb metalls a pes, tal com ho
testimonia la troballa de lingots i de fragments de plata retallats a la Bastida de les Alcusses, a la Carència (Torís), a Arse
(Sagunt) o el tresoret de Kelin.
Al segle iv aC es produeix la primera emissió monetal ibèrica
a Arse. No obstant això, l’ús de la moneda com a mitjà de
pagament no es converteix en una pràctica habitual fins a la
segona guerra púnica (218-201 aC). Durant aquest conflicte
bèl·lic també comencen les emissions en la seca* de Saitabi (Xàtiva), l’únic taller, juntament amb
Arse, que encunya plata. A mitjan segle
ii aC comença una modesta producció
de moneda de bronze a les ciutats de
Kelin i de Kili.
Moneda de bronze de Saiti.
Segle ii aC.
Estela funerària de
Sinarcas. Segle i aC.
[page-n-89]
86
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Art i creences
Els ibers posseeixen mites i déus representats en
l’escultura i en les decoracions ceràmiques com protectors de la vida i de la mort, en els seus més variats aspectes. Els ritus i els aixovars trobats a les necròpolis i els santuaris, les escultures, els exvots* i les
escenes pintades en les ceràmiques
apunten cap a una religió naturalista
de caràcter politeista, semblant a les
cultures coetànies mediterrànies, púnica, grega o etrusca.
Exvot femení en
bronze del santuari
de Peal de Becerro
(Jaén).
La vida espiritual dels ibers es du a
terme en els llocs de culte, tant a
l’aire lliure com en santuaris, però
també a les cases, cosa que evidencia la complexitat de les seues
manifestacions religioses. En les
coves-santuari, tradicionalment associades a creences tel·lúriques* sobre la naturalesa, es depositen llums,
plats i xicotets recipients vinculats a
rituals i libacions*, com els trobats a
La Cueva del Puntal del Horno Ciego (Villargordo del Cabriel). Els santuaris, situats en llocs rellevants en
el territori, són llocs de pelegrinatge
destinats a reforçar la identitat tribal,
a on els fidels depositen les seues
ofrenes i exvots. Aquests representen oferents (figures humanes en
posició d’ofrena) o animals, com els
bronzes de Despeñaperros o de Peal
de Becerro (Jaén). A Edeta, molts dels
vasos decorats més coneguts, com el
[page-n-90]
ELS IBERS
Caps votius de terracota i peveter, o cremador de perfums,
en forma de cap femení. Puntal dels Llops. Segle iii-principi
del ii aC.
vas dels guerrers, el càlat de la dansa, el plat dels peixos,
etc., a més d’altres ofrenes i terracotes, van aparéixer en
el pou votiu d’un temple. Aquests vasos únics i d’encàrrec,
alguns d’ells amb textos dedicatoris, representen cerimònies, ritus i escenes heroiques reflex de l’imaginari de
les classes dominants de la ciutat. També a les cases es
practiquen ritus, en què cremadors de perfum, terracotes,
exvots i objectes litúrgics mostren l’existència de cultes a
Reconstrucció d’una escena de cremació sobre una pira amb seguici fúnebre (F. Chiner).
87
[page-n-91]
88
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
avantpassats i cerimònies d’àmbit familiar, com al Puntal
dels Llops i al Castellet de Bernabé.
Quant als soterraments, els ibers incineren els seus morts
sobre una pira i després de la cremació depositen els ossos cremats i les cendres en una urna. Juntament amb les
restes del difunt se soterren també les ofrenes de familiars
i amics, que devien formar part dels rituals i els banquets
funeraris, entre les quals abunden cereals, raïm, figues,
mangranes i ossos d’aus, porcs i corders. A més d’aquestes
ofrenes, s’afigen els objectes personals del difunt, que reflecteixen el seu estatus o el seu gènere: armes, eines, fíbules, agulles o perles de collar. En el Museu es pot observar
una selecció d’armament i d’aixovars trobats a les necròpolis de Las Peñas (Zarra) i de Casa del Monte (Valdeganga,
Albacete).
Els tipus de sepultura varia des de simples clots excavats
en terra fins a tombes amb pilars-estela o monuments en
forma de torre, clars exponents dels grups dominants. A
aquestes construccions s’afigen elements escultòrics que
representen guerrers, dames o éssers fantàstics. Un bon
Urnes d’incineració i aixovar funerari.
Las Peñas. Segle vi aC.
[page-n-92]
ELS IBERS
Cap femení pertanyent a un monument funerari.
Corral de Saus. Segle v aC.
«Dameta» que forma part d’un monument funerari de
la necròpolis del Corral de Saus. Segle v aC.
89
[page-n-93]
90
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
exemple en són les magnífiques escultures de la necròpolis
del Corral de Saus o l’estela d’Ares del Maestrat. A partir
del segle i aC es comencen a utilitzar làpides identificatives
amb inscripcions relatives al difunt, com l’estela trobada a
Sinarques.
Especial interés tenen les sepultures infantils trobades davall del sòl de les cases, relacionades amb rituals domèstics. Els nounats, o xiquets de bolquers, estan apartats de
la tradició i de l’espai funerari dels adults, ja que no són
incinerats ni soterrats en les necròpolis. Aquesta diferència
de tractament fa sospitar l’existència de rituals de pas en
funció de l’edat, si bé alguns indicis també apunten a sacrificis fundacionals.
Enterrament infantil en urna trobat davall el sòl d’una habitació. Castellet de Bernabé.
[page-n-94]
ELS IBERS
La Ruta dels ibers a València
La labor de difusió i museïtzació que du a terme el Museu
de Prehistòria de València no es limita a la cultura material
exposada en les sales, sinó que s’estén també als poblats
ibèrics valencians més emblemàtics: la Bastida de les Alcusses (Moixent), Kelin (Caudete de las Fuentes), el Tossal de
Sant Miquel/Edeta (Llíria), el Castellet de Bernabé (Llíria),
el Puntal dels Llops (Olocau), La Seña (Villar del Arzobispo),
el Molón (Camporrobles), el Castellar de
Meca (Ayora) i el Tos
Pelat (Moncada). Tots
ells formen part de la
ruta ibèrica valenciana, que ofereix la possibilitat de conéixer el
món dels ibers visitant
alguns dels poblats
més importants, situats en espais de
gran valor natural i
paisatgístic.
En alguns d’ells, com
en el cas de la Bastida de les Alcusses, des del Museu
s’organitzen
tallers
per a escolars i jornades especials de visita.
A més, es participa en
les Jornades de portes
obertes de Kelin i del Puntal dels Llops i en qualsevol altra
iniciativa que els municipis implicats vulguen desplegar entorn del patrimoni ibèric.
http://museuprehistoriavalencia.es
91
[page-n-95]
92
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Detall del mosaic.
Font de Mussa, Benifaió (segles i-ii).
[page-n-96]
MÓN ROMÀ I LA ROMANITZACIÓ
Romanització i món romà
93
[page-n-97]
94
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Romanització i món romà
La història de Roma, coneguda tant per les fonts escrites com
per les restes arqueològiques, comprén més d’un mil·lenni,
des de la fundació mítica de Roma l’any 753 aC fins al final
de l’Imperi Romà d’Occident l’any 476, mentre que a Orient
perdura fins a l’any 1453 com a Imperi Bizantí. Des de la ciutat
de Roma s’unifica la península Itàlica i es construeix un imperi que es consolida gradualment per tot el Mediterrani, que
comprén des de la Gran Bretanya al desert del Sàhara i des de
la península Ibèrica fins al riu Eufrates.
En aquest període s’assenten les bases del dret, l’art, la literatura, l’arquitectura i la
llengua d’Occident. Es
produeixen innovacions
tecnològiques que permeten avanços en enginyeria i arquitectura.
El desenvolupament de
la navegació i la construcció de grans naus
mercants converteixen
Vaixella domèstica d’època republicana.
la mar Mediterrània en
Procedència diversa.
una àmplia xarxa de
comunicació per a on
circulen tant productes
com coneixements.
Vaixella domèstica d’època
imperial. Pla de l’Arc.
L’ocupació d’Ibèria ve
marcada per les guerres
púniques (264-146 aC)
entre Roma i Cartago que
es reparteixen els territoris d’influència i els divideixen en províncies. Les
terres valencianes, habitades pels ibers, tenen un
paper destacat en la sego-
[page-n-98]
ROMANITZACIÓ I MÓN ROMÀ
na guerra púnica (218-201 aC) amb la presa d’Arse (Sagunt) per
Anníbal. Aquest conflicte entre romans i cartaginesos culmina
amb el triomf dels primers i la progressiva incorporació de la
península Ibèrica als seus territoris. Comença d’aquesta manera un llarg procés, conegut com romanització, que en terres
valencianes va anar introduint-se lentament al llarg dels segles ii i i aC, amb situacions de resistència, convivència, assimilació i interacció amb la cultura ibèrica. Serà a partir del regnat
d’August quan els ibers s’integren plenament en el món romà.
95
[page-n-99]
96
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
La romanització comporta una sèrie de novetats en
l’organització territorial i en el sistema judicial, administratiu i fiscal. Els canvis afecten àmbits com el dret de ciutadania, la llengua i l’escriptura llatina, el culte a noves divinitats, la introducció i expansió d’un nou patró monetari i la
incorporació dels sistemes de longituds, pesos i mesures.
Aquest nou ordre polític, econòmic i social es difon, essencialment, a través de les ciutats, sobretot les noves fundacions o colònies. Les més importants s’estableixen al llarg
de la principal via de comunicació que uneix Roma amb el
sud d’Hispània, la Via Augusta, que també permet el transport dels productes obtinguts en les noves finques rurals
o vil·les. En el territori valencià, les principals colònies i
ciutats indígenes que es converteixen en municipis o ciutats
estipendiàries* romanes són
Lesera (la Moleta dels Frares, a
Forcall, Castelló), Arse/Saguntum (Sagunt), Edeta (Llíria), Valentia (València), Saitabi (Xàtiva), Dianium (Dénia), Lucentum
(el Tossal de Manises, Alacant),
Illici (Elx) i Allon (la Vila Joiosa).
Titus Livi, en Història de Roma,
28.1, narra, al segle i, que «... les
costes del nostre mar i quasi
tota la Hispània que mira a orient estan sota el domini
d’Escipió i els romans». Aquest immens territori, difícil de
gestionar, finalment es va desmembrar al final del segle iv.
Les invasions germàniques o bàrbares en la península Ibèrica, a partir del segle v, precipiten el final de l’Imperi Romà
d’Occident i provoquen una ruptura de l’organització política i administrativa. Els visigots, hereus de la cultura material i arquitectònica del món romà, reorganitzen el territori
en bisbats i llocs de culte cristià.
Capitell visigot de tradició
bizantina. Pla de Nadal.
[page-n-100]
ROMANITZACIÓ I MÓN ROMÀ
Forma de vida: la ciutat i el camp
En la societat romana les condicions de vida i de treball varien segons la classe social a què es pertany i el lloc a on es
visca: ciutat o camp. L’esclavitud és un dels pilars de la seua
economia, tant per a realitzar treballs i obres públiques com
en les tasques domèstiques.
Els nuclis urbans són centres de govern i d’intercanvi comercial, a on hi ha edificis públics, habitatges privats, tallers i
botigues per a la producció i la venda de productes. En ells
es desenvolupen oficis vinculats amb la construcció, l’elaboració de teixit, calçat, joieria o ceràmica, i altres professions
com a metges, banquers, comerciants o mestres.
Agulla d’os per a decoració
personal. Empúries.
Làmina d’or en forma de fulla.
València. Segles ii-i aC.
Arracada d’or d’època
imperial. València.
Anell d’or d’època imperial. Llíria.
97
[page-n-101]
98
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Evidències de totes aquestes activitats i de la sofisticada
vida quotidiana del món romà són els nombrosos objectes,
imatges de pintura mural, baixos relleus i textos epigràfics
trobats en les excavacions.
El temps d’oci inclou la participació en espectacles públics,
jocs, festes i l’assistència als banys o a les termes, llocs a on
relaxar-se i establir relacions socials. Exemples valencians
d’aquestes complexes instal·lacions són les termes excavades al Pla de l’Arc (Llíria) i les que es poden visitar a l’Almoina
(València).
La ciutat Romana
La fundació d’una ciutat romana està determinada per un ritual d’origen
etrusc segons el qual el sacerdot consulta amb els déus l’orientació del
traçat i la delimitació del recinte urbà, o pomerium, murallat amb torres i
portes fortificades.
La trama urbana
s’estructura
seguint un model
regular i planificat
anomenat planta
hipodàmica. Consisteix a dividir
l’espai en quatre
parts mitjançant
dos eixos ortogonals que configuren les dues
vies principals de
Maqueta del traçat urbanístic d’una ciutat romana.
la ciutat, el cardo
maximus, que va de nord a sud, i el decumanus maximus, d’est a oest.
En l’encreuament de les dues vies se situa el forum o plaça pública porticada entorn de la qual es distribueixen els principals edificis públics,
com la cúria*, la basílica*, els temples i els magatzems. Els habitatges privats estan organitzades en illes de cases o insulae. Els principals edificis
d’espectacles i oci són el teatre, l’amfiteatre, el circ i les termes
[page-n-102]
MÓN ROMÀ I LA ROMANITZACIÓ
Les cases romanes, o domus, es construeixen a partir d’un
xicotet pati, o atrium, a cel obert, la funció del qual és la
ventilació i la il·luminació de l’habitatge, alhora que permet
l’arreplega i l’emmagatzematge d’aigua de pluja en una cisterna. Entorn d’ell es distribueixen les dependències, mentre que el jardí queda al fons. Les habitacions que donen a
l’exterior solen utilitzar-se com a botigues, o tabernae.
El territori es parcel·la en quadrícules de 20 actus (50 hectàrees), centuriatio, que és a on es desenvolupa la principal
activitat econòmica romana, l’agricultura, organitzada entorn de propietats privades agrícoles, villae rusticae, amb
grans extensions per a cultivar i instal·lacions de producció
a més d’un habitatge de luxe com a lloc de descans. En una
d’aquestes vil·les es va recuperar el magnífic mosaic de la
Font de Mussa (Benifaió), el medalló central del qual presenta una al·legoria al mite de la fundació de Roma.
Recreació de la vil·la de Cornelius de l’Ènova (F. Chiner).
99
[page-n-103]
100
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Els cultius principals són els cereals, la vinya, l’olivera, les
verdures, els llegums, els tubèrculs i els fruiters. Els edificis
disposen d’instal·lacions per a elaborar vi i oli, que s’emmagatzemen en grans gerres, o dolia. Altres activitats són la
ramaderia, la producció terrissera, la cistelleria, la forja, la
fusteria, l’assaonament de pells, o el filat, com s’ha estudiat
a la vil·la Cornelius, al costat de Saetabis (Xàtiva), dedicada al cultiu i el processament del lli. Les vil·les costaneres
produeixen també saladures i salses de peix, com el garum.
La vil·la visigoda del Pla de Nadal (Riba-roja de Túria).
Reconstrucció virtual de la vil·la visigoda del Pla de Nadal. Segle vii.
[page-n-104]
ROMANITZACIÓ I MÓN ROMÀ
El comerç
El comerç és una activitat important per als romans;
de fet, un dels motius que explica la seua presència a
Hispània és l’interés per obtindre productes i recursos per a integrar-los en els seus circuits comercials.
Les ciutats, a més de ser centres polítics, administratius, econòmics i religiosos,
són les encarregades de la
redistribució i l’intercanvi
comercial. Hi ha una gran varietat de productes que formen part del comerç romà:
espècies, sal, teixits, metalls,
cereal, vi, oli, salaons i fins i
tot marbres i altres materials
per a la construcció i la decoració. La moneda encunyada
per Roma i algunes de les
seues ciutats provincials es
converteix en el principal objecte per a les transaccions i
es difon com mai abans no
havia ocorregut. El transport
es fa en grans embarcacions
que arriben als principals
ports costaners i, des d’allí,
els productes es distribueixen a les ciutats seguint una
àmplia xarxa de vies i camins.
Estatera de bronze
de Vélez Blanco
(Almeria).
Disposició de la càrrega d’àmfores en la bodega d’una nau romana.
101
[page-n-105]
102
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Materials i eines
En època romana es realitzen i es difonen nombroses innovacions que tenen repercussions posteriors importants i que
han perdurat en el seu ús.
Gàrgola de terracota en
forma de gos d’època
imperial. Roma.
En arquitectura i enginyeria es
desenvolupen noves màquines i
tècniques constructives, com l’arc
de dovelles, la volta i la cúpula que,
juntament amb les rajoles cuites i
el morter de calç, permeten crear
grans edificis de considerable altura,
solidesa i creativitat, com ens narra
el tractadista Vitruvi en el segle i.
Elements arquitectònics com ara
revestiments i paviments de marbre,
mosaics, estucs, pintures murals i
escultures completen la decoració
dels edificis i els habitatges.
Un avançat sistema de proveïment
i distribució de l’aigua, l’aqüeducte,
la condueix des dels brolladors i embassaments fins a les ciutats, a on, a
través de canonades de ceràmica o
de plom, es canalitza cap a les diverses construccions públiques i privades.
Altres aportacions dels romans són la
invenció del llautó, un aliatge de coure i zinc, i el descobriment del vidre
Botella i bol de vidre
bufat, una tècnica amb la qual els ard’època imperial. Tisneres.
tesans realitzen objectes quotidians
delicats, com ungüentaris i vaixella
de taula, i també vidres per a les finestres que substitueixen
l’algeps, o lapis specularis.
[page-n-106]
ROMANITZACIÓ I MÓN ROMÀ
La producció de ceràmica també experimenta avanços molt significatius.
Hi ha grans tallers, sobretot a les vil·
les rurals, que subministren les seues
peces a comerciants que les distribueiMotle de ceràmica amb
xen per tot l’Imperi. En època republillebre i xanglot de raïm.
Guadasséquies.
cana arriben a la península Ibèrica ceràmiques de vernís negre procedents
de la Campània, continuadores de la
tradició àtica, que en època imperial
són substituïdes per altres de vernís
roig, conegudes com terra sigillata per
portar imprés en el fons el segell del
Copa de terra sigil·lada
ceramista. Destaquen els centres prodecorada amb la figura
ductors de sigil·lades de la península
del déu Mercuri.
Empúries. Segle i.
Itàlica, la Gàl·lia, Hispània (Rioja, Terol i Andújar), el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Aquesta
producció a gran escala és possible gràcies a la incorporació de treballadors especialitzats que empren motles sobre
els quals tornegen les diferents formes i decoracions. Cada
taller té el seu propi repertori decoratiu la qual cosa permet
d’identificar la procedència de les ceràmiques recuperades.
Recreació d’un forn de
ceràmica de l’Almadrava
de Dénia (F. Chiner).
103
[page-n-107]
104
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Art i creences
El terme religio era entés com el conjunt de relacions entre els homes i els déus. La religió romana venera nombrosos déus i deesses, i creu en la vida després de la mort.
En la formació del panteó romà s’adopten nombroses divinitats gregues, encara que
no per això deixen d’adorar
als seus antics déus. Són
també habituals el culte als
déus lars*, manes i penats,
els cultes orientals i el culte
imperial, que reflecteix l’estreta relació que hi ha entre
religió i estat.
Llànties o llumeners d’oli.
Empúries.
S’estableix un sistema sacerdotal i els ritus es basen
fonamentalment en la realització d’ofrenes i sacrificis en
temples, santuaris, necròpolis o en les cases.
És habitual el
desenvolupament
de complexos rituals al voltant
de les principals
etapes en el cicle
biològic i social
dels individus: el
naixement, el matrimoni i la mort.
En aquest últim
cas, els vetlatoris se celebren al
llarg de diversos
dies, amb seguicis
Reconstrucció d’un ritual funerari
amb enterrament en fossa (F. Chiner).
[page-n-108]
ROMANITZACIÓ I MÓN ROMÀ
fúnebres, banquets, música
i danses. El difunt habitualment se soterra amb un
aixovar i amb ofrenes que
solen incloure objectes
ceràmics o de vidre amb
aliments i ungüents, llums
i adorns personals, a més
d’una moneda en la boca
com a pagament per al pas
al regne d’Hades*.
Els romans practiquen tant
la cremació depositada en urnes
com la inhumació ubicada en fosses cobertes de teules, en àmfores
o en sarcòfags de fusta, de pedra o
de plom. També construeixen edificis funeraris familiars o individuals,
que poden tindre inscripcions al·lusives als difunts. Mostra d’aquestes
pràctiques són les restes recuperades a la ciutat de Valentia o els
aixovars de la necròpoli de Tisneres
(Alzira).
Els seus cementeris han d’ubicar-se, segons la Llei de les xii Taules, a l’exterior de les ciutats, preferentment al costat de les vies d’accés. D’aquesta manera actuen com
a recordatori per als vius que han
d’honrar la memòria dels difunts
per mitjà d’ofrenes i libacions.
Inscripció cristiana amb
crismó de l’any 395.
Roma.
Inscripció funerària.
Pedralba.
105
[page-n-109]
106
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
El sorgiment del cristianisme, acceptat finalment com a religió oficial de
l’Imperi l’any 380 dC, acaba amb el
tradicional panteó clàssic i representa un canvi crucial en les creences del
món romà.
Alguns llocs de culte cristià localitzats en territori valencià datats entre
el final del món antic i l’inici de l’edat
mitjana són el monestir de la Punta
de l’Illa (Cullera) i la vil·la àulica* del
Pla de Nadal (Riba-roja de Túria).
Creu litúrgica procedent
del conjunt monàstic de
Punta de l’Illa. Segle vi.
Déus i cultes
Algunes de les divinitats romanes són: Júpiter, déu del cel; Juno, protectora del matrimoni i dels parts; Neptú, del mar; Plutó, del món subterrani o de les tenebres, enteses com el més enllà; Minerva, de la saviesa i de les
armes; Venus, de l’amor; Mart, de la guerra; Mercuri,
missatger dels déus; Bacus, associat al vi, a les danses
orgiàstiques i al culte dels morts; Diana, de la caça i
dels animals salvatges; Apol·lo, vinculat a la virtut, el
guariment, la purificació i les arts; Victòria, associada
a la victòria militar. A la majoria d’ells es rendeix culte
en terres valencianes.
Les influències culturals procedents d’orient introdueixen els cultes mistèrics en les creences romanes.
Aquests tenen una gran acceptació pel fet de proporcionar als seus seguidors una visió diferent del món,
com a mer trànsit i preparació a una altra vida. Els
ritus iniciàtics són entesos com la preparació per a
obtindre el favor de la divinitat. Els déus més difosos
Escultura femenina de marbre.
són Isis i Mitra, com evidencia la inscripció trobada
València la Vella (Riba-roja de
Túria). Segles ii-iii.
a la vil·la valenciana de la Font de Mussa (Benifaió).
[page-n-110]
ROMANITZACIÓ I MÓN ROMÀ
L’Apol·lo de Pinedo: de les profunditats de la mar al Museu
El 8 de desembre de 1963,
un grup de submarinistes
va trobar a les aigües de la
platja de Pinedo (València)
una escultura de bronze
excepcional que va ser portada
al Museu de Prehistòria, a on
va quedar depositada.
Segons la mitologia clàssica,
Apol·lo és fill de Zeus i
forma part dels dotze déus
que habiten l’Olimp. És
l’encarregat de conduir el
carro solar i posseeix el
coneixement de l’esdevenidor.
Els grecs l’anomenen Apol·lo i
els romans Febus. Com a déu
de les arts, adopta la forma
d’un home jove de cabells
flotants que porta una corona
de llorer en el cap i una lira
en la mà. Justament, aquesta
pareix la interpretació més
ajustada per a l’estàtua
trobada a Pinedo.
L’Apol·lo de Pinedo és una còpia
realitzada en el segle i prenent
com a model originals grecs i
hel·lenístics. Aquesta sembla
que és una còpia de l’original
de Demetri de Milet a final del
segle II aC representant Apol·lo
Delphinios.
Probablement, devia formar
part de la càrrega d’una nau
mercant la destinació final de
la qual bé podia haver sigut la
casa d’un home important de
la classe dominant romana.
107
[page-n-111]
108
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Tetradracma d’Entella, Sicília (345-315 aC).
[page-n-112]
LA HISTÒRIA DELS DINERS
La història dels diners
109
[page-n-113]
110
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
La història dels diners
Manilla anglesa per al
comerç amb l’Àfrica.
Segles xviii-xix.
Teixit kuba. República
Democràtica del Congo.
Segle xx.
Fitxa d’apostes.
Tailàndia.
Segles xix-xx.
Una gran varietat d’objectes
mostren els diferents formats de
diners emprats en els cinc continents en distints moments de la
història. Tots ells han servit com
a mitjà de pagament o com a mesura de valor i han resultat útils
per a acumular riquesa: monedes
i bitllets, però també braçalets,
armes, eines, perles de pasta vítria, ganivets, destrals, aixades,
fitxes de porcellana, bastons de
bambú, teixits, lingots de bronze
o plata, monedes de plom, sal, te,
cacau o pedres de quarsita.
El recorregut per la sala no mostra tan sols formes de diners,
sinó que inclou una gran diversitat de peces que han guardat
relació amb la seua gestió, ús o
percepció social, com ara vidrioles, moneders, factures, legislació, gravats, balances, pesos o
calculadores.
La moneda, tal com la coneixem
actualment, va aparéixer al final
del segle vii aC en la costa grega d’Àsia Menor i ha constituït
la forma de diners més estesa
al llarg de la història. Van ser les
monedes les que van dominar els
circuits econòmics fins a la incor-
[page-n-114]
LA HISTÒRIA DELS DINERS
poració dels bitllets en el
segle xvii i de les targetes
en el xx.
La fabricació de moneda
ha sigut un dels processos artesanals més importants de l’Antiguitat.
Balança per a pesar monedes d’or. 1760.
L’encunyació a martell es
va mantindre fins al segle xvii, i es convertí en una tècnica
especialitzada mitjançant la qual es van produir artesanalment, i una a una, les monedes de la major part de la història de la humanitat. La introducció de maquinària per a
fabricar moneda data del segle xvi.
L’encunyació de moneda
Una seca és el lloc a on es fabrica moneda. L’encunyació amb
martell apareix al segle vii aC
i es prolonga fins al segle xvii,
moment en què es generalitza
la mecanització del procés.
L’ús de maquinària permet obtindre peces més
homogènies i més
grans, alhora que
s’incrementa la productivitat i la dificultat de fer
falsificacions.
El procés d’encunyació s’inicia amb la preparació dels cospells. En general, durant
l’Antiguitat, es van fondre en motles, mentre que a l’edat mitjana i moderna es va estendre la pràctica de retallar-los a partir de
planxes. El cospell se situa entre els dos encunys, un per a l’anvers, fix sobre l’enclusa, i
un altre per al revers, que subjecta l’operari.
La força de la maça imprimeix sobre el metall els motius en ambdues cares.
Recreació del procés d’encunyació
(F. Chiner).
Moneda de Bolskan. Segle ii aC.
111
[page-n-115]
112
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Dracma d’Arse. Segle ii aC.
As de Valentia. Segles ii-i aC.
Timbre d’Alfons el Magnànim. 1426-1451.
Ducat dels Reis Catòlics. 1479-1516
[page-n-116]
LA HISTÒRIA DELS DINERS
Els diferents àmbits de l’exposició ofereixen una àmplia
perspectiva de la història dels diners. El recorregut comença presentant tresors monetaris valencians únics, com
els conjunts de Llíria, format per prop de 6.000 denaris romans, l’extraordinari tresor islàmic del carrer de Santa Elena (València), compost per 1.940 peces d’or que arriben fins
al final del segle xi, o el de Requena, format per 223 peces
d’or espanyoles dels segles xviii i xix. Una selecció de quatre monedes excepcionals permet al visitant de contemplar
el millor de l’art monetari valencià a través d’una dracma
ibèrica d’Arse, un as romà de Valentia, un timbre d’Alfons
el Magnànim i un ducat dels Reis Catòlics encunyat en la
seca de València.
A continuació s’explica l’origen de les monedes i es mostren
les emissions més representatives d’època grega i romana.
A partir d’ací, s’abandona el criteri cronològic per a adoptar
un discurs temàtic en el qual monedes i bitllets s’analitzen
des de perspectives com la fabricació, la metrologia, els valors i els formats, la política monetària, les autoritats i els
dissenys o el fenomen de les falsificacions.
En els espais públics i privats s’utilitzen caixes
de seguretat per a guardar diners i documents
importants. Els models amb pany triple feien
obligatori que tres persones concorregueren simultàniament per a la seua obertura, d’aquesta
manera s’aconseguia un accés més controlat al
seu contingut.
Caixa de cabals fabricada a Marsella. Segles xviii-xix.
113
[page-n-117]
114
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Aquest discurs s’acompanya de la recreació d’una seca del segle xvii, com a recurs didàctic per a comprendre l’encunyació
de moneda a martell, un procés artesanal que es va mantindre
vigent durant prop de 2.500 anys.
Deixant de banda monedes i bitllets, un altre front de
l’exposició centra el seu interés a presentar altres formes de
diners de diferents èpoques i cultures. En una
gran vitrina s’exhibeixen
objectes emprats com
a diners agrupats a
partir de la matèria
amb què van ser fabricats. En aquest context
s’expliquen formats tan
comuns com les fitxes
i els vals, materials singulars emprats com a
diners per les societats
tradicionals d’Àfrica i
Oceania, i es tracta la
ineludible qüestió de la
custòdia i l’estalvi dels
diners.
Bitllet ming d’un iuan.
Cap al 1375.
Bitllet d’una pesseta amb
disseny de la Dama d’Elx. 1948.
[page-n-118]
LA HISTÒRIA DELS DINERS
Recreació d’un taller d’encunyació a
la fi del segle xvii.
En aquesta part del recorregut hi ha una gran caixa de cabals
emprada per la Diputació de València en el segle xix, una escena d’època que recrea un banc del començament del segle
xx i una caixa registradora de l’any 1911.
Finalment, s’aborden temes com les medalles, la comptabilitat, la tradició numismàtica i fins i tot usos dels diners diferents de l’econòmic a través de materials de diverses èpoques
i procedències.
Vidriola en forma d’indi.
Domund. Mitjan segle xx.
Medalla commemorativa del
50 aniversari del SIP. 1977.
115
[page-n-119]
[page-n-120]
Glossari i bibliografia
[page-n-121]
1 118 1 MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Glossari
A
Art moble: conjunt d’expressions artístiques realitzades
sobre suports movibles o que poden ser transportats, com
l’os, plaques de pedra, fang, etc.
Art rupestre o parietal: conjunt d’expressions artístiques
realitzades en les parets o sostres de les coves, abrics o formacions rocoses.
Ascla: fragment que es desprén del nucli de pedra després
de colpejar-lo. Generalment és més ample que llarg. Pot
utilitzar-se directament com a eina de tall o emprar-se per
a altres usos modificant-ne les vores.
B
Basílica: edifici públic utilitzat en època romana com a lloc
de reunió i seu dels tribunals. S’ubicava pels voltants del
fòrum.
Bronze: metall que resulta de l’aliatge del coure amb
l’estany i, a vegades, amb addició de zinc o d’algun altre
element.
C
Clepsidra: peça ceràmica de boca estreta i base perforada
que serveix per a captar líquids d’un recipient i vessar-los
en un altre.
Copel·lació: operació metal·lúrgica que consisteix a fondre
minerals o metalls separant-los de les seues impureses mitjançant l’ús d’un cresol.
Cúria: edifici públic a on es reunien els magistrats del senat. Situat en les proximitats del fòrum.
D
Damasquinatge: treball d’artesania que consisteix a embotir fils de plata en ranures o buits oberts en peces de
ferro o bronze.
[page-n-122]
GLOSSARI i BIBLIOGRAFIA
E
Estipendiàries: ciutats sotmeses al governador de la província que estaven obligades al pagament d’un tribut i a
contribuir en l’exèrcit romà.
Exvot: figureta, habitualment de dimensió reduïda, realitzada en bronze, argila o pedra, que s’ofereix a la divinitat
com a agraïment i que sol localitzar-se en els santuaris.
F
Filigrana: orfebreria realitzada amb làmines fines, fils o
grànuls d’or units per mitjà de soldadura.
H
Hades: nom que rep, en la mitologia grega, el món dels
morts.
I
Inhumació: soterrament o deposició del cadàver en una
fossa o estructura funerària.
K
Kalathos: recipient ceràmic de forma cilíndrica i vores planes característic del món ibèric, també conegut com «barret de copa».
L
Lars, manes i penats: la religió romana rendia culte domèstic a aquests déus identificats amb esperits d’avantpassats
que protegien i tutelaven la família i la llar.
Libació: ritual o cerimònia religiosa que consisteix a abocar
vi o una altra beguda alcohòlica en honor dels déus.
N
Necròpoli(s): cementeri o espai dedicat als morts.
119
[page-n-123]
1 1201 MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
P
Paleohispàniques: són les llengües parlades a la península
Ibèrica abans de l’arribada dels romans.
Pinta de terrisser: espàtula dentada menuda d’os emprada
per a realitzar impressions sobre la ceràmica.
Q
Quaternari: última de les eres geològiques caracteritzada
per l’aparició de l’home i l’alternança de períodes glacials i
interglacials.
S
Seca: lloc a on es fabrica la moneda.
Sedentàries: societats, com les neolítiques, caracteritzades per viure en assentaments permanents.
Sílex: roca sedimentària composta principalment per sílice
emprada per a la fabricació d’eines en la prehistòria.
T
Talla levallois i talla discoide: tècniques de talla emprades
des del Paleolític que consisteixen a preparar un nucli de
pedra per a obtindre resquills, làmines i puntes amb una
forma determinada.
Talla laminar: tipus de talla generalitzada a partir del Paleolític Superior. Consisteix en la preparació del nucli de pedra per a extraure làmines llargues i primes. Amb aquesta
tècnica s’aconsegueix un millor aprofitament del material.
Tartessos: cultura que es va desenvolupar al final de l’Edat
dels metalls a la costa sud-oest de la península Ibèrica
(l’actual Huelva, Sevilla i Cadis).
Tel·lúriques: creences basades en la força dels elements
naturals.
V
Vil·la àulica: vil·la o residència palatina.
[page-n-124]
GLOSSARI i BIBLIOGRAFIA
Bibliografia
• Ariño, A.; Benito, D. i Cervera, R. (2003): La Casa de Beneficencia de Valencia. València: Generalitat Valenciana
(Biblioteca Valenciana).
• Bernabeu, J. i Pascual, J. L. (1998): L’expansió de l’agricultura.
La vall de l’Alcoi fa 5000 anys. València: Museu de Prehistòria.
• Bonet, H.; Llorens, M.ª M. i De Pedro, M.a J. (1991): Un segle
d’arqueologia valenciana. València: Servei d’Investigació
Prehistòrica.
• Bonet, H. (1995): El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La antigua Edeta i su territorio. València: Servei d’Investigació
Prehistòrica.
• Bonet, H.; Albiach, R. i Gozalbes, M. (2003): Romans i visigots a les terres valencianes. València: Museu de Prehistòria.
• Bonet, H.; De Pedro, M.a J.; Sánchez, A. i Ferrer, C. (2007):
Arqueologia en blanc i negre. València: Museu de Prehistòria.
• Fernández, J.; Guillem, P. M. i Martínez, R. (1997): La Cova
del Bolomor. Els primers habitants a les terres valencianes.
València: Museu de Prehistòria.
• Gozalbes, M. (2010): Història dels diners [Guia de sala]. València: Museu de Prehistòria.
• Jiménez, J. L. (1994): L’Apol·lo de Pinedo. València: Servei
d’Investigació Prehistòrica.
• Martí, B. (1996): Museu de Prehistòria «Domingo Fletcher
Valls». València: Museu de Prehistòria.
• Martí, B. i Hernández, M. S. (1988): El Neolític valencià. Art
rupestre i cultura material. València: Servei d’Investigació
Prehistòrica.
121
[page-n-125]
000
00.
1.4
epip leolític
a
ic
mesolít
0.0
00
25
[page-n-126]
[page-n-127]
122
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
• Martí, B. i Juan, J. (1987): El neolític valencià. Els primers
agricultors i ramaders. València: Servei d’Investigació Prehistòrica.
• Pérez, A. i Soler, B. (2010): Restes de vida, restes de mort.
La mort en la prehistòria. València: Museu de Prehistòria.
• Villaverde, V. i Martí, B. (1984): Paleolític i epipaleolític. Les
societats caçadores de la Prehistòria Valenciana. València:
Servei d’Investigació Prehistòrica.
• Villaverde, V. (1994): Arte paleolítico de la cova del Parpalló:
estudio de la colección de plaquetas y cantos gravados y pintados [2 vol.]. València: Servei d’Investigació Prehistòrica.
[page-n-128]