Els visigots davant de l'espill de la història
Cristina Godoy Fernández
2019
[page-n-1]
28 /
[page-n-2]
Els visigots davant
de l’espill de la història
Cristina Godoy Fernández
Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes
Després de la desaparició del regne visigot el 711, en
la derrota patida per les tropes del rei Roderic al riu
Guadalete, els diversos períodes històrics es miraran en
el reflex d’una època que enllaça l’esplendor del món
clàssic amb l’origen de la nació espanyola. La unificació
territorial i religiosa aconseguida pels visigots, sobretot
en l’època de Leovigild i Recared, i més tard amb Suíntila,
serà un reclam constant per als monarques posteriors
des de l’alta edat mitjana. Ja en l’època primerenca del
regne asturlleonés, els monarques es reivindicaven com a
legítims successors dels reis gots, i propiciaven la creació
d’un mite —el mite gòtic— a què es remetrà una vegada
i una altra, sempre que en la història d’Espanya es vulga
posar en relleu la unitat territorial i religiosa. És un espill
davant del qual es contemplaran tots els monarques dels
regnes peninsulars per a fer front els musulmans, durant
◁ Francisco de Vogue. Leovigild, rei visigot (568-586), 1750.
Pedra caliza, 285 x 120 x 110 cm. plaça d’Orient, Madrid.
© Foto: Antonello Dellanotte.
l’anomenada «Reconquista»; els mateixos Reis Catòlics i
fins els monarques de l’Imperi espanyol de la Casa d’Àustria es presentaran com a successors directes dels reis
gots: Rex Hispaniae, Rex Gothorum. La unificació de les
diferents corones hispàniques, com també la vinculació
amb el Sacre Imperi i l’hegemonia en diversos territoris
europeus configuraven una nova idea d’Espanya que havia d’estar territorialment cohesionada. I per això es va
optar pel model de «l’Espanya visigoda».
El mite del goticisme va adquirir en els temps de Felip II
plena rellevància per a justificar la legitimización de la nació
espanyola i de «la hispanitat», com a doctrina oficial de la cort
i per a enfortir el poder de la reialesa. En això es van esforçar
personatges com Juan de Mariana i Ambrosio de Morales.
El propi rei sentia una gran devoció per Hermenegild —el fill
díscol de Leovigild— qui, convertit al catolicisme, es va rebel·
lar contra «la tirania» del seu pare arrià. Aquesta posició, defensada per Jiménez de Rada, contravenia la versió isidoriana i oficial visigoda, i es fonamentava en la versió de Gregori
/ 29
[page-n-3]
els reis en l’Antic Testament, els reis visigots també es feien
investir pel metropolità de Toledo en la solemne cerimònia
de la unció règia. Però, en definitiva, la monarquia visigoda
no va inventar res de nou, sinó que va reeditar els pressupostos de la teologia política que Eusebi de Cesarea va idear per al primer emperador cristià Constantí. El rei Recared
va prendre aquest referent en la cerimònia de la conversió
del poble visigot al catolicisme en el III Concili de Toledo,
que va firmar, com a nou Constantí, com a Flavi Recared,
el praenomen de la dinastia constantiniana. Per a Felip II,
Hermenegild havia sigut el màrtir de la verdadera fe i model
del seu germà Recared qui va refermar el seu poder mentre
era rei «catòlic». Aquest era l’espill en què es mirava el monarca espanyol: una legitimización religiosa en els temps
convulsos del segle xvi de la Reforma catòlica i protestant.
Felip III va nàixer en la matinada de la festivitat de
sant Hermenegild i per aqueixa raó el seu pare li va posar
el nom de Felip Hermenegild. L’interés «per allò visigot»
es va estendre al llarg de tot el segle xvii com a model de
El rei Ataulf en Retratos de los reyes de España desde Atanarico
hasta nuestro católico monarca don Cárlos III ..., García de la Huerta,
Vicente Rodríguez (1734-1787), Manuel Mariano (1729-1802),
grav. Ibarra. © Biblioteca Nacional de España.
el Gran que va ser el primer defensor del martiri d’Hermenegild. La veneració de Felip II per Hermenegild com a màrtir
de la catolicitat va fer que el papa Sixt V autoritzara la seua
festa litúrgica a tot Espanya en el mil·lenari de la seua mort,
el 1586; finalment Hermenegild va ser canonitzat, per al seu
culte universal, el 1639, pel papa Urbà VIII.
El reflex que els Àustria buscaven en els reis visigots era
el del fonament teocràtic del poder reial. Així com Déu ungia
30 /
la unitat territorial, política i religiosa d’Espanya.
Amb l’entrada del segle xviii, la dinastia dels Borbó
va continuar proclamant-se successora dels reis visigots.
Es va establir com a primer monarca «espanyol», el rei
Ataülf, l’escultura del qual encapçala la sèrie de vint reis
espanyols a la plaça d’Orient de Madrid, esculpides a mitjan la dita centúria. La creació de la Reial Acadèmia de
la Història, el 1738, sota els auspicis de Felip V, va ser el
primer pas per a la creació d’una historiografia visigoda
des d’un punt de vista científic, que tractava de depurar
els mites i les faules que tant de pàbul havien aconseguit
en el visigotisme. Una bona mostra d’això és l’España
[page-n-4]
Sagrada del P. Enrique Flórez, publicada a partir del 1747.
L’admiració que el segle de les llums va sentir pel passat
visigot es va deixar entreveure també en la literatura i sobretot en el teatre neoclàssic.
Amb la Guerra de la Independència va ressorgir un
inusitat sentiment patri que es va refermar en un ideari
nacionalista amb una forta empremta romàntica que
s’havia anat construint des del segle xvi. L’obra fonamental és la de Modesto Lafuente (Historia General de España
desde los tiempos más remotos hasta nuestros días, 1851),
on defineix el concepte de nació ja en el regne visigot
sobre la base de la conversió en el III Concili de Toledo,
objectiu aconseguit gràcies a la predicació dels Pares visigòtics i el mestissatge de romans i germànics, gràcies al
consentiment de contraure matrimonis mixtos, promulgat per Leovigild.
Antonio Muñoz Degrain, La conversió de Recared, 1888.
Oli sobre tela, 350 x 55 cm. Arxiu del Senat.
© Patrimoni Historicoartístic del Senat.
El quadre mostra el moment de l’abjuració de Recared de
l’arrianisme en el III Concili de Toledo. Va estar a l’Exposició
Universal de París el 1889.
També en el segle xix —el 1858—, va ser trobat el Tresor
tachent, París, 1860), que considerava les corones com a dis-
de Guarrazar, les corones i creus d’or i pedres precioses del
tintives d’un origen germànic (francés) per a no tornar-les
qual es van convertir en una icona del visigotisme com a
a Espanya. La disputa pel tresor de Guarrazar va enfrontar
sinònim de l’origen de la nació espanyola. El tresor estava
ambdós governs, de manera que la reina Isabel II va pren-
compost per dotze corones i huit creus, més algunes peces
dre cartes en l’assumpte amb escàs resultat. Les corones no
soltes. Algunes en van ser venudes a Toledo i adquirides pel
van ser recuperades fins a l’Espanya de Franco, el 1941, en
govern francés; la resta va passar a formar part de les col·
el marc del govern col·laboracionista de Vichy.
leccions reials gràcies a la tenacitat de José Amador de los
Contemporàniament al pensament conservador del
Ríos, qui a més va aconseguir excavar el lloc on havia apa-
segle xix, es va desenvolupar un corrent pictòricohistòric
regut el tresor. El 1861 va publicar El arte latino-bizantino en
que recalava en els episodis medievals per a enfortir la
España y las coronas visigodas de Guarrazar on defenia un
idea de nació catòlica espanyola. Moltes de les obres pro-
concepte d’art genuïnament espanyol com a mescla dels
duïdes van formar part de la pinacoteca d’Isabel II i altres
estils romà i bizantí, alié a les pretensions de F. de Lasteyrie
es van exposar en edificis públics, com el Senat. Un dels
(Description du Trésor de Guarrazar, accompagnée des re-
més coneguts entre els de tema visigot és el quadro El
cherches sur toutes les questions archéologiques qui s’y rat-
Concili III de Toledo de Martí i Monsó, que va ser pintat per
Els visigots davant de l’espill de la història. Cristina Godoy
/ 31
[page-n-5]
a ser exposat en l’Exposició Nacional de 1862, o també el
tolicisme, unió dels pilars sobre els quals s’assentava el
de La conversió de Recared de Muñoz Degrain —amb la
poder del «Cabdill per la gràcia de Déu».
representació d’alguns elements del tresor de Guarrazar,
Durant el primer període franquista es va produir
per a donar-li un caire més «historicoarqueològic»— i que
una gran influència dels nazis en l’estudi i la recuperació
va ser portat a l’Exposició Universal de París de 1888.
del patrimoni visigot. Molts especialistes es van formar
La unificació de l’Església i l’Estat, l’altar i el tron,
en les universitats alemanyes, com Antonio Tovar, filòleg
eren les bases sobre les quals la monarquia havia sustentat
i historiador que va ser anomenat subsecretari de Premsa
el seu poder fins a principis del primer quart del segle xx,
i Propaganda el 1941, i per a qui els visigots havien sigut
—tenint com a model els reis visigots— fins que el triomf
els fundadors d’un imperi racial que va marcar el destí
de la II República, el 1931, va fer que Alfons XIII anara a
d’Espanya per la seua conversió al catolicisme. També en
l’exili. Amb l’alçament de Franco i la Guerra Civil, entre
el camp de la història de l’art i l’arqueologia, cal destacar
1936 i 1939, el pensament conservador es va reactivar de
Julio Martínez Santa Olalla, nomenat director general de
manera que va penetrar amb profunditat en la propagan-
la Comissaria d’Excavacions Arqueològiques, que seguia
da del Cabdill. L’aliança entre l’Església i l’Estat portaria
els models alemanys de l’Institut Arqueològic Nacional i
Espanya al denominat «nacionalcatolicisme», que actu-
Imperial (precursor de l’Institut Arqueològic Alemany de
ava alhora entre l’Exèrcit i l’Església contra uns enemics
Madrid). Martínez Santa Olalla va centrar les seues investi-
comuns: el comunisme i el bolxevisme. Aquesta ideologia
gacions en l’estudi dels aixovars funeraris dels anomenats
es transmetia a la població a través d’un ferri sistema edu-
soterraments germànics en necròpolis visigodes com la
catiu que defenia els principis del Règim.
de Castiltierra (Segòvia). Pretenia demostrar les relacions
En la utilització del període visigot per part del fran-
entre Espanya i Europa central durant el període visigot,
quisme, cal distingir-hi dues etapes: una primera, entre
per a establir un passat comú en els estats feixistes, base
1939 i 1944, en la qual es pretenia provar el germanisme
ideològica i racial de la política del moment. Cal desta-
d’Espanya i la puresa de la «raça», i, una segona, on da-
car respecte d’això el paper que va jugar l’Anhenerbe, una
vant de la imminent derrota de l’Eix italoalemany, a partir
societat pseudocientífica fundada el 1935 pels dirigents
de 1945, el règim de Franco es va retraure, i va encetar el
i ideòlegs del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany
període conegut amb el nom d’«autarquia». Si en el pri-
a fi d’investigar i ensenyar l’herència ancestral alema-
mer franquisme es primaven els estudis arqueològics
nya, en particular sobre la raça ària i el seu paral·lelisme
sobre l’arribada d’aquests avantpassats germànics per a
amb la raça germànica. L’Ahnenerbe estava governada
emparentar Espanya amb l’Alemanya nazi, després de la
per Wolffram von Sievers —condemnat en els juís de
derrota del III Reich el 1945, la mirada als visigots se subli-
Nuremberg—, i el 1940 va passar a dependre de la SS
maria per a destacar el seu paper per la conversió al ca-
(Schutzstaffel) dirigida pel Reichsfürer Heinrich Himmler.
32 /
[page-n-6]
En aqueix marc de col·laboracionisme i camaraderia, Martínez Santa Olalla va jugar un paper fonamental
en la visita que Himmler va realitzar a Espanya el 1940.
Van visitar l’Escorial; Toledo, com a capital visigoda i el
seu alcàsser, malparat durant la Guerra Civil, i, a Madrid,
els museus del Prado i l’Arqueològic Nacional; al MAN va
poder contemplar els materials procedents de les necròpolis visigodes, especialment de Castiltierra, molts dels
quals van acabar a Àustria, en ser enviats com a present
per Santa Olalla per a complaure Himmler, i encara no
han pogut ser recuperats.
Al final de la Segona Guerra Mundial, amb la victòria
dels aliats, la influència de la ideologia nazi disminueix i
el règim franquista es readapta. La mirada cap al visigot
havia de subratllar el pes de la seua conversió al catolicisme com a model teocràtic per a l’autoritat del Cabdill.
S’inicia el nacionalcatolicisme on l’Església catòlica va
tindre un protagonisme especial en la recristianització
de la població i l’exaltació del Cap de l’Estat, el poder del
Julio Martínez Santa Olalla i el Reichsfürer Heinrich Himmler
en octubre del 1940 en el Museu Arqueològic Nacional,
contemplant les peces visigodes de la necròpoli
de Castiltierra (Segovia). © Wikimedia Commons.
qual emanava directament de Déu. Els intel·lectuals van
El sistema educatiu es va impregnar de la ideologia
tornar la mirada a la historiografia romàntica de la sego-
nacionalcatòlica a través la Revista Nacional de Educación
na meitat del segle xix, recuperant discursos com els de
que es publicava mensualment i era distribuïda a totes
Marcelino Menéndez Pelayo o, fins i tot, l’univers pictòric
les institucions educatives, els ministeris, les universitats
historicista que recreava el naixement i el baptisme de la
i les escoles. Els visigots es feien familiars en l’univers dels
nació en el III Concili de Toledo. La mateixa ciutat va ser
espanyols —la necessitat d’aprendre’s la llista dels reis
objecte d’un programa de conservació i promoció patri-
gots!— a través dels manuals escolars, les revistes infantils,
monial, com l’Alcàsser on, per a la historiografia feixista,
postals, naips, anells, segells de correus, almanacs i fins els
s’havia escenificat la unitat espanyola en l’època visigoda.
embolcalls de productes alimentaris com els xocolates.
Poc de temps després, el 1960, es va inaugurar el Museu
Les il·lustracions, inspirades en la iconografia romàntica
dels Concilis per a commemorar la ciutat on havia nascut
vuitcentista, eren les mateixes que molts de nosaltres con-
«la unitat moral d’Espanya».
servem encara a la retina en pensar en els visigots.
Els visigots davant de l’espill de la història. Cristina Godoy
/ 33
[page-n-7]
28 /
[page-n-2]
Els visigots davant
de l’espill de la història
Cristina Godoy Fernández
Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes
Després de la desaparició del regne visigot el 711, en
la derrota patida per les tropes del rei Roderic al riu
Guadalete, els diversos períodes històrics es miraran en
el reflex d’una època que enllaça l’esplendor del món
clàssic amb l’origen de la nació espanyola. La unificació
territorial i religiosa aconseguida pels visigots, sobretot
en l’època de Leovigild i Recared, i més tard amb Suíntila,
serà un reclam constant per als monarques posteriors
des de l’alta edat mitjana. Ja en l’època primerenca del
regne asturlleonés, els monarques es reivindicaven com a
legítims successors dels reis gots, i propiciaven la creació
d’un mite —el mite gòtic— a què es remetrà una vegada
i una altra, sempre que en la història d’Espanya es vulga
posar en relleu la unitat territorial i religiosa. És un espill
davant del qual es contemplaran tots els monarques dels
regnes peninsulars per a fer front els musulmans, durant
◁ Francisco de Vogue. Leovigild, rei visigot (568-586), 1750.
Pedra caliza, 285 x 120 x 110 cm. plaça d’Orient, Madrid.
© Foto: Antonello Dellanotte.
l’anomenada «Reconquista»; els mateixos Reis Catòlics i
fins els monarques de l’Imperi espanyol de la Casa d’Àustria es presentaran com a successors directes dels reis
gots: Rex Hispaniae, Rex Gothorum. La unificació de les
diferents corones hispàniques, com també la vinculació
amb el Sacre Imperi i l’hegemonia en diversos territoris
europeus configuraven una nova idea d’Espanya que havia d’estar territorialment cohesionada. I per això es va
optar pel model de «l’Espanya visigoda».
El mite del goticisme va adquirir en els temps de Felip II
plena rellevància per a justificar la legitimización de la nació
espanyola i de «la hispanitat», com a doctrina oficial de la cort
i per a enfortir el poder de la reialesa. En això es van esforçar
personatges com Juan de Mariana i Ambrosio de Morales.
El propi rei sentia una gran devoció per Hermenegild —el fill
díscol de Leovigild— qui, convertit al catolicisme, es va rebel·
lar contra «la tirania» del seu pare arrià. Aquesta posició, defensada per Jiménez de Rada, contravenia la versió isidoriana i oficial visigoda, i es fonamentava en la versió de Gregori
/ 29
[page-n-3]
els reis en l’Antic Testament, els reis visigots també es feien
investir pel metropolità de Toledo en la solemne cerimònia
de la unció règia. Però, en definitiva, la monarquia visigoda
no va inventar res de nou, sinó que va reeditar els pressupostos de la teologia política que Eusebi de Cesarea va idear per al primer emperador cristià Constantí. El rei Recared
va prendre aquest referent en la cerimònia de la conversió
del poble visigot al catolicisme en el III Concili de Toledo,
que va firmar, com a nou Constantí, com a Flavi Recared,
el praenomen de la dinastia constantiniana. Per a Felip II,
Hermenegild havia sigut el màrtir de la verdadera fe i model
del seu germà Recared qui va refermar el seu poder mentre
era rei «catòlic». Aquest era l’espill en què es mirava el monarca espanyol: una legitimización religiosa en els temps
convulsos del segle xvi de la Reforma catòlica i protestant.
Felip III va nàixer en la matinada de la festivitat de
sant Hermenegild i per aqueixa raó el seu pare li va posar
el nom de Felip Hermenegild. L’interés «per allò visigot»
es va estendre al llarg de tot el segle xvii com a model de
El rei Ataulf en Retratos de los reyes de España desde Atanarico
hasta nuestro católico monarca don Cárlos III ..., García de la Huerta,
Vicente Rodríguez (1734-1787), Manuel Mariano (1729-1802),
grav. Ibarra. © Biblioteca Nacional de España.
el Gran que va ser el primer defensor del martiri d’Hermenegild. La veneració de Felip II per Hermenegild com a màrtir
de la catolicitat va fer que el papa Sixt V autoritzara la seua
festa litúrgica a tot Espanya en el mil·lenari de la seua mort,
el 1586; finalment Hermenegild va ser canonitzat, per al seu
culte universal, el 1639, pel papa Urbà VIII.
El reflex que els Àustria buscaven en els reis visigots era
el del fonament teocràtic del poder reial. Així com Déu ungia
30 /
la unitat territorial, política i religiosa d’Espanya.
Amb l’entrada del segle xviii, la dinastia dels Borbó
va continuar proclamant-se successora dels reis visigots.
Es va establir com a primer monarca «espanyol», el rei
Ataülf, l’escultura del qual encapçala la sèrie de vint reis
espanyols a la plaça d’Orient de Madrid, esculpides a mitjan la dita centúria. La creació de la Reial Acadèmia de
la Història, el 1738, sota els auspicis de Felip V, va ser el
primer pas per a la creació d’una historiografia visigoda
des d’un punt de vista científic, que tractava de depurar
els mites i les faules que tant de pàbul havien aconseguit
en el visigotisme. Una bona mostra d’això és l’España
[page-n-4]
Sagrada del P. Enrique Flórez, publicada a partir del 1747.
L’admiració que el segle de les llums va sentir pel passat
visigot es va deixar entreveure també en la literatura i sobretot en el teatre neoclàssic.
Amb la Guerra de la Independència va ressorgir un
inusitat sentiment patri que es va refermar en un ideari
nacionalista amb una forta empremta romàntica que
s’havia anat construint des del segle xvi. L’obra fonamental és la de Modesto Lafuente (Historia General de España
desde los tiempos más remotos hasta nuestros días, 1851),
on defineix el concepte de nació ja en el regne visigot
sobre la base de la conversió en el III Concili de Toledo,
objectiu aconseguit gràcies a la predicació dels Pares visigòtics i el mestissatge de romans i germànics, gràcies al
consentiment de contraure matrimonis mixtos, promulgat per Leovigild.
Antonio Muñoz Degrain, La conversió de Recared, 1888.
Oli sobre tela, 350 x 55 cm. Arxiu del Senat.
© Patrimoni Historicoartístic del Senat.
El quadre mostra el moment de l’abjuració de Recared de
l’arrianisme en el III Concili de Toledo. Va estar a l’Exposició
Universal de París el 1889.
També en el segle xix —el 1858—, va ser trobat el Tresor
tachent, París, 1860), que considerava les corones com a dis-
de Guarrazar, les corones i creus d’or i pedres precioses del
tintives d’un origen germànic (francés) per a no tornar-les
qual es van convertir en una icona del visigotisme com a
a Espanya. La disputa pel tresor de Guarrazar va enfrontar
sinònim de l’origen de la nació espanyola. El tresor estava
ambdós governs, de manera que la reina Isabel II va pren-
compost per dotze corones i huit creus, més algunes peces
dre cartes en l’assumpte amb escàs resultat. Les corones no
soltes. Algunes en van ser venudes a Toledo i adquirides pel
van ser recuperades fins a l’Espanya de Franco, el 1941, en
govern francés; la resta va passar a formar part de les col·
el marc del govern col·laboracionista de Vichy.
leccions reials gràcies a la tenacitat de José Amador de los
Contemporàniament al pensament conservador del
Ríos, qui a més va aconseguir excavar el lloc on havia apa-
segle xix, es va desenvolupar un corrent pictòricohistòric
regut el tresor. El 1861 va publicar El arte latino-bizantino en
que recalava en els episodis medievals per a enfortir la
España y las coronas visigodas de Guarrazar on defenia un
idea de nació catòlica espanyola. Moltes de les obres pro-
concepte d’art genuïnament espanyol com a mescla dels
duïdes van formar part de la pinacoteca d’Isabel II i altres
estils romà i bizantí, alié a les pretensions de F. de Lasteyrie
es van exposar en edificis públics, com el Senat. Un dels
(Description du Trésor de Guarrazar, accompagnée des re-
més coneguts entre els de tema visigot és el quadro El
cherches sur toutes les questions archéologiques qui s’y rat-
Concili III de Toledo de Martí i Monsó, que va ser pintat per
Els visigots davant de l’espill de la història. Cristina Godoy
/ 31
[page-n-5]
a ser exposat en l’Exposició Nacional de 1862, o també el
tolicisme, unió dels pilars sobre els quals s’assentava el
de La conversió de Recared de Muñoz Degrain —amb la
poder del «Cabdill per la gràcia de Déu».
representació d’alguns elements del tresor de Guarrazar,
Durant el primer període franquista es va produir
per a donar-li un caire més «historicoarqueològic»— i que
una gran influència dels nazis en l’estudi i la recuperació
va ser portat a l’Exposició Universal de París de 1888.
del patrimoni visigot. Molts especialistes es van formar
La unificació de l’Església i l’Estat, l’altar i el tron,
en les universitats alemanyes, com Antonio Tovar, filòleg
eren les bases sobre les quals la monarquia havia sustentat
i historiador que va ser anomenat subsecretari de Premsa
el seu poder fins a principis del primer quart del segle xx,
i Propaganda el 1941, i per a qui els visigots havien sigut
—tenint com a model els reis visigots— fins que el triomf
els fundadors d’un imperi racial que va marcar el destí
de la II República, el 1931, va fer que Alfons XIII anara a
d’Espanya per la seua conversió al catolicisme. També en
l’exili. Amb l’alçament de Franco i la Guerra Civil, entre
el camp de la història de l’art i l’arqueologia, cal destacar
1936 i 1939, el pensament conservador es va reactivar de
Julio Martínez Santa Olalla, nomenat director general de
manera que va penetrar amb profunditat en la propagan-
la Comissaria d’Excavacions Arqueològiques, que seguia
da del Cabdill. L’aliança entre l’Església i l’Estat portaria
els models alemanys de l’Institut Arqueològic Nacional i
Espanya al denominat «nacionalcatolicisme», que actu-
Imperial (precursor de l’Institut Arqueològic Alemany de
ava alhora entre l’Exèrcit i l’Església contra uns enemics
Madrid). Martínez Santa Olalla va centrar les seues investi-
comuns: el comunisme i el bolxevisme. Aquesta ideologia
gacions en l’estudi dels aixovars funeraris dels anomenats
es transmetia a la població a través d’un ferri sistema edu-
soterraments germànics en necròpolis visigodes com la
catiu que defenia els principis del Règim.
de Castiltierra (Segòvia). Pretenia demostrar les relacions
En la utilització del període visigot per part del fran-
entre Espanya i Europa central durant el període visigot,
quisme, cal distingir-hi dues etapes: una primera, entre
per a establir un passat comú en els estats feixistes, base
1939 i 1944, en la qual es pretenia provar el germanisme
ideològica i racial de la política del moment. Cal desta-
d’Espanya i la puresa de la «raça», i, una segona, on da-
car respecte d’això el paper que va jugar l’Anhenerbe, una
vant de la imminent derrota de l’Eix italoalemany, a partir
societat pseudocientífica fundada el 1935 pels dirigents
de 1945, el règim de Franco es va retraure, i va encetar el
i ideòlegs del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany
període conegut amb el nom d’«autarquia». Si en el pri-
a fi d’investigar i ensenyar l’herència ancestral alema-
mer franquisme es primaven els estudis arqueològics
nya, en particular sobre la raça ària i el seu paral·lelisme
sobre l’arribada d’aquests avantpassats germànics per a
amb la raça germànica. L’Ahnenerbe estava governada
emparentar Espanya amb l’Alemanya nazi, després de la
per Wolffram von Sievers —condemnat en els juís de
derrota del III Reich el 1945, la mirada als visigots se subli-
Nuremberg—, i el 1940 va passar a dependre de la SS
maria per a destacar el seu paper per la conversió al ca-
(Schutzstaffel) dirigida pel Reichsfürer Heinrich Himmler.
32 /
[page-n-6]
En aqueix marc de col·laboracionisme i camaraderia, Martínez Santa Olalla va jugar un paper fonamental
en la visita que Himmler va realitzar a Espanya el 1940.
Van visitar l’Escorial; Toledo, com a capital visigoda i el
seu alcàsser, malparat durant la Guerra Civil, i, a Madrid,
els museus del Prado i l’Arqueològic Nacional; al MAN va
poder contemplar els materials procedents de les necròpolis visigodes, especialment de Castiltierra, molts dels
quals van acabar a Àustria, en ser enviats com a present
per Santa Olalla per a complaure Himmler, i encara no
han pogut ser recuperats.
Al final de la Segona Guerra Mundial, amb la victòria
dels aliats, la influència de la ideologia nazi disminueix i
el règim franquista es readapta. La mirada cap al visigot
havia de subratllar el pes de la seua conversió al catolicisme com a model teocràtic per a l’autoritat del Cabdill.
S’inicia el nacionalcatolicisme on l’Església catòlica va
tindre un protagonisme especial en la recristianització
de la població i l’exaltació del Cap de l’Estat, el poder del
Julio Martínez Santa Olalla i el Reichsfürer Heinrich Himmler
en octubre del 1940 en el Museu Arqueològic Nacional,
contemplant les peces visigodes de la necròpoli
de Castiltierra (Segovia). © Wikimedia Commons.
qual emanava directament de Déu. Els intel·lectuals van
El sistema educatiu es va impregnar de la ideologia
tornar la mirada a la historiografia romàntica de la sego-
nacionalcatòlica a través la Revista Nacional de Educación
na meitat del segle xix, recuperant discursos com els de
que es publicava mensualment i era distribuïda a totes
Marcelino Menéndez Pelayo o, fins i tot, l’univers pictòric
les institucions educatives, els ministeris, les universitats
historicista que recreava el naixement i el baptisme de la
i les escoles. Els visigots es feien familiars en l’univers dels
nació en el III Concili de Toledo. La mateixa ciutat va ser
espanyols —la necessitat d’aprendre’s la llista dels reis
objecte d’un programa de conservació i promoció patri-
gots!— a través dels manuals escolars, les revistes infantils,
monial, com l’Alcàsser on, per a la historiografia feixista,
postals, naips, anells, segells de correus, almanacs i fins els
s’havia escenificat la unitat espanyola en l’època visigoda.
embolcalls de productes alimentaris com els xocolates.
Poc de temps després, el 1960, es va inaugurar el Museu
Les il·lustracions, inspirades en la iconografia romàntica
dels Concilis per a commemorar la ciutat on havia nascut
vuitcentista, eren les mateixes que molts de nosaltres con-
«la unitat moral d’Espanya».
servem encara a la retina en pensar en els visigots.
Els visigots davant de l’espill de la història. Cristina Godoy
/ 33
[page-n-7]