Un món de feres: grans carnívors en la prehistòria valenciana
Alfred Sanchis Serra
2015
, ISBN 978-84-7795-744-7 , 64 p. p.
[page-n-1]
[page-n-2]
[page-n-3]
«This is a story about competition, about predation, and about fear and attraction and beauty»
Aquesta és una història sobre competició, predació, por, atracció i bellesa
Esta es una historia sobre competición, predación, miedo, atracción y belleza
Hans Kruuk, Hunter and hunted.
Relations between carnivores and people, 2002
[page-n-4]
UN
MÓN
DE
FERES
Grans carnívors en la prehistòria valenciana
UN
MUNDO
DE
FIERAS
Grandes carnívoros en la prehistoria valenciana
[page-n-5]
Un món de feres. Grans carnívors en la
prehistòria valenciana
Tresors del Museu de Prehistòria
Audiovisual
Xerea Films
De l’11 de novembre de 2015 al 20 de
març de 2016
Desenvolupament i disseny 3D
Instituto Universitario de Restauración
del Patrimonio, Universitat Politècnica
de València
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
María del Carmen Díaz Marín i Elvira
Aura Castro
President
Jorge Rodríguez Gramage
Diputat de Cultura
Xavier Rius Torres
MUSEU DE PREHISTòRIA DE VALèNCIA
Directora
Helena Bonet Rosado
Cap Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
FITXA TÈCNICA EXPOSICIÓ
Comissari i autor dels textos
Alfred Sanchis Serra
Disseny instal·lació
Francesc Chiner Vives
Dibuixos i gràfica exposició
Francesc Chiner Vives i Vanesa Mora
Casanova
Instituto de Automática e informática
industrial, Universitat Politècnica de
València
Impressió material efímer
Impremta Provincial de la Diputació de
València
Visites i tallers didàctics visites col·lectives
Laura Fortea Cervera i Eva Ripollés
Adelantado
PRODUEIX
CAVEA Patrimonio Cultural
Tallers didàctics per a públic familiar
DARQUEO Estudio y Difusión del
Patrimonio
CAVEA Patrimonio Cultural
VIA HERACLIA Promoción Turismo Cultural
Difusió
Begonya Soler Mayor
Traducció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Trinidad Pasíes, Mara Peiró i María Perales
Laura Stripp
Desenvolupament i disseny app
multimèdia
Unit experimental de la Universitat
Politècnica de València
Imatges
Arxiu fotogràfic Museu de Prehistòria de
València
Restauració fons
Laboratori de Restauració del Museu de
Prehistòria
Traducció al anglés
Jorge Sanchis Serrano
Impressió
Pentagraf Impresores S.L.
Equip muntatge
Amadeo Moliner Blay
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Traducció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Carlos Sánchez Belenguer i Eduardo
Vedrell Vidal
Disseny cartell
Marc Granell Artal
Plafó dels lleons de la Grotte ChauvetPont d’Arc (França)
Autor Patrick Aventurier
Imatges
Arxiu fotogràfic Museu de Prehistòria de
València, Vicent Sanchis, Agustí Ribera,
Alfred Sanchis
FITXA TèCNICA CATàLEG
Textos
Alfred Sanchis Serra
Disseny i maquetació
Marc Granell Artal
Dibuixos i mapes
Francesc Chiner Vives
Marc Granell Artal
Museu de Prehistòria de València
Empresa col·laboradora producció
Esfera Proyectos Culturales
Juan March Estrada
AGRAÏMENTS
Remedios Cardona, Ana Beltrán, Carmen
Botello, Pepa Ureña, Amparo Solís,
Begonya Soler, Vanesa Monreal, Juan
Salazar, Joaquim Juan, Bernat Martí,
Josep Lluís Pascual, Agustí Ribera, Vicent
Sanchis, Inocencio Sarrión, Valentín
Villaverde
Creative Commons. ReconocimientoNoComercial-CompartirIgual 3.0 España
(CC BY-NC-SA 3.0)
ISBN: 978-84-7795-744-7
Dipòsit Legal: V 2714-2015
[page-n-6]
06
08
Presentació
Presentación
Una troballa excepcional: el lleopard
de l’Avenc de Joan Guitón
Un hallazgo excepcional: el leopardo
del Avenc de Joan Guitón
26
Els grans carnívors prehistòrics
Los grandes carnívoros prehistóricos
52
Bibliografia recomanada
Bibliografía recomendada
55
English
translation
[page-n-7]
Presentació
Helena Bonet Rosado
6
Directora del Museu de Prehistòria de València
L’interès de la Diputació de València pel patrimoni
La nova exposició “Un món de feres. Grans carnívors en
arqueològic es remunta a l’any 1927 amb la creació del
la prehistòria valenciana” es presenta dins de la sèrie
Servei d’Investigació Prehistòrica i del seu Museu de
“Tresors del Museu de Prehistòria”, en resposta a eixa
Prehistòria. Des de les primeres excavacions realitzades
importància creixent dels estudis de fauna. En aquesta
en la primera mitat del segle XX en els jaciments de la
mostra s’expliquen las relacions entre els grans carnívors
Cova del Parpalló, a Gandia, o la Cova Negra, a Xàtiva, les
i els grups humans en la prehistòria valenciana. En primer
troballes faunístiques integren les col·leccions del museu
lloc es presenta l’esquelet del lleopard de l’Avenc de Joan
i s’exhibeixen en les seues sales d’exposició. Però és a
Guitón (Fontanars dels Alforins), el més complet de la
partir dels anys 70 del segle passat que els estudis de la
península ibèrica, peça destacada de l’exposició i punt de
fauna procedent de jaciments arqueològics i paleontològics
partida d’aquesta. Entorn d’ell, i a continuació, s’exposen
comencen a cobrar importància, essent nombrosos els
els grans carnívors que habitaren el territori valencià al
investigadors i especialistes que desenvolupen la seua
llarg de la prehistòria: óssos, hienes, llops, cuons, lleons
tasca al nostre territori, en molts casos davall l’acollida
i lleopards, competidors dels humans per l’espai i per les
del propi SIP i del Museu de Prehistòria.
preses. El tercer aspecte tractat és el de la representació
És per això que en 2001, gràcies a la donació efectuada
per Inocencio Sarrión de la seua col·lecció de fauna
fòssil quaternària i actual, es crea el Gabinet de Fauna
Quaternària, que actua principalment com a laboratori
d’estudi de les restes faunístiques procedents de jaciments
arqueològics. L’arqueozoologia investiga les relacions
entre els grups humans i els animals en el passat i aporta
una informació bàsica per a conèixer el mode de vida de
les societats humanes prehistòriques. Els últims anys
s’han multiplicat aquests estudis i una prova d’això és la
celebració de les “Jornades d’Arqueozoologia” organitzades
pel museu en 2011 i 2013, i que al desembre del 2015
sumaran la seua tercera edició.
dels grans carnívors en l’art figuratiu prehistòric, que
confirma les relacions amb els humans i la seua inclusió
en l’univers simbòlic dels caçadors-recol·lectors.
[page-n-8]
Presentación
Helena Bonet Rosado
Directora del Museu de Prehistòria de València
El interés de la Diputación de Valencia por el patrimonio
La nueva exposición “Un món de feres. Grans carnívors en
arqueológico se remonta a 1927 con la creación del Servicio
la prehistòria valenciana” se presenta dentro de la serie
de Investigación Prehistórica y su Museo de Prehistoria.
“Tresors del Museu de Prehistòria”, en respuesta a esa
Desde las primeras excavaciones realizadas en la primera
importancia creciente de los estudios de fauna. En esta
mitad del siglo XX en los yacimientos de Cova del Parpalló
muestra se explican las relaciones entre grandes carnívoros
en Gandia o Cova Negra en Xàtiva, los hallazgos faunísticos
y grupos humanos en la prehistoria valenciana. En primer
integran las colecciones del museo y se exhiben en sus
lugar se presenta el esqueleto del leopardo del Avenc de
salas de exposición. Pero es a partir de los años 70 del
Joan Guitón (Fontanars dels Alforins), el más completo de la
siglo pasado cuando los estudios de la fauna procedente
península ibérica, pieza destacada de la exposición y punto
de yacimientos arqueológicos y paleontológicos empiezan
de partida de la misma. En torno a él, y a continuación, se
a cobrar verdadera importancia, siendo numerosos los
exponen los grandes carnívoros que habitaron el territorio
investigadores y especialistas que desarrollan su labor
valenciano durante la prehistoria: osos, hienas, lobos,
en nuestro territorio, en muchos casos bajo el amparo
cuones, leones y leopardos, competidores de los humanos
del propio SIP y del Museo de Prehistoria.
por el espacio y por las presas. El tercer aspecto tratado
Es por ello que en 2001, gracias a la donación efectuada
por Inocencio Sarrión de su colección de fauna fósil
cuaternaria y actual, se crea el Gabinete de Fauna
Cuaternaria, que actúa principalmente como laboratorio
de estudio de los restos faunísticos procedentes de
yacimientos arqueológicos. La arqueozoología investiga
las relaciones entre grupos humanos y animales en el
pasado y aporta una información básica para conocer el
modo de vida de las sociedades humanas prehistóricas.
En los últimos años se han multiplicado estos estudios
y prueba de ello es la celebración de las “Jornadas de
Arqueozoología” organizadas por el museo en 2011 y 2013,
y que en diciembre de 2015 sumarán su tercera edición.
es el de la representación de los grandes carnívoros en
el arte figurativo prehistórico, que confirma las relaciones
con los humanos y su inclusión en el universo simbólico
de los cazadores-recolectores.
7
[page-n-9]
[page-n-10]
La notícia
La noticia
A l’estiu de 2013, els espeleòlegs Vicent Sanchis i Rebeca Díaz, del Club
9
d’Espeleologia l’Avern, d’Ontinyent, localitzen diverses restes òssies en una
zona inexplorada de l’Avenc de Joan Guitón, situat al terme de Fontanars
dels Alforins, al sud de la província de València. L’avenc, a uns 770 m sobre
el nivell del mar, s’emplaça en un paratge de vegetació mediterrània amb
pins i carrasques conegut com el Racó del Colmenar, sobre el vessant SE
de la Serra Grossa, en l’eix superior d’un anticlinal format per materials
calcaris cretacis.
L’Avenc de Joan Guitón és molt complex en desenrotllament i morfologia. Consta
de diversos sistemes càrstics de direcció N i S que arriben als –211 i –161 m
respectivament, amb galeries horitzontals que formen estances superposades.
Després de superar diversos pous, trams horitzontals, rampes, blocs solts i
passos estrets, s’arriba a una reduïda fractura vertical, d’uns 30 cm d’amplària,
Localització de l’Avenc de Joan Guitón
coberta de blocs. Una vegada retirats, s’accedeix a una galeria de sostre
Localización del Avenc de Joan Guitón
En el verano de 2013 los espeleólogos Vicent Sanchis y Rebeca Díaz, del Club
d’Espeleologia l’Avern d’Ontinyent, localizan diversos restos óseos en una
zona inexplorada del Avenc de Joan Guitón, una sima situada en el término de
Fontanars dels Alforins, al sur de la provincia de Valencia. La sima, a unos 770
m sobre el nivel del mar, se emplaza en un paraje de vegetación mediterránea
con pinos y carrascas conocido como Racó del Colmenar, sobre la vertiente SE
de la Serra Grossa, en el eje superior de un anticlinal formado por materiales
calcáreos cretácicos.
El Avenc de Joan Guitón es muy complejo en desarrollo y morfología. Consta de
diversos sistemas kársticos en dirección N y S que alcanzan los -211 y -161 m
respectivamente, con galerías horizontales que forman estancias superpuestas.
[page-n-11]
10
pla, amb un recorregut de 40 m que
finalitza en un tram vertical de 6 m,
lloc a on, a uns 150 m de profunditat,
són localitzades les restes òssies,
en una zona molt allunyada de la
vertical de la boca actual. L’accés
a la galeria és molt complex ja que
presenta una sèrie de dificultats
tècniques de progressió vertical. Els
espeleòlegs prenen fotografies de
les restes i comuniquen la notícia a
l’arqueòleg Àngel Cambra i al director
del Museu Arqueològic d’Ontinyent
i la Vall d’Albaida, Agustí Ribera. Les
imatges, després de ser avaluades
per Alfred Sanchis en el Gabinet de
Tras superar diversos pozos, tramos horizontales, rampas, bloques sueltos y pasos
Entorn on es localitza l’Avenc de Joan Guitón
estrechos, se llega a una reducida fractura vertical de unos 30 cm de anchura
Entorno donde se localiza el Avenc de Joan Guitón
cubierta de bloques. Tras retirarlos, se accede a una galería de techo plano,
con un recorrido de 40 m que finaliza en un tramo vertical de 6 m, lugar donde,
a unos 150 m de profundidad, se localizan los restos óseos en una zona muy
alejada de la vertical de la boca actual. El acceso a la galería es muy complejo
ya que presenta una serie de dificultades técnicas de progresión vertical. Los
espeleólogos toman fotografías de los restos y comunican la noticia al arqueólogo
Àngel Cambra y al director del Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida,
Agustí Ribera. Las imágenes, tras ser evaluadas por Alfred Sanchis en el Gabinete
[page-n-12]
ENTRADA
VIA DEL FANG
VIA LATERAL
0
10
Escala 1:200
Galeria del
lleopard
Pendent: -211 mts
VIA DEL
P-43
Desenvolupament: 1.423 mts
Extensió: 858 mts
VIA FONDA
Galeria del lleopard
Topografia i dibuix:
Vicent Sanchis i Rebeca Díaz
Lleopard
Exploració:
Vicent Sanchis i Rebeca Díaz
Secció i planta de l’Avenc de Joan Guitón
Sección y planta del Avenc de Joan Guitón
[page-n-13]
12
Fauna Quaternària del Museu de Prehistòria de València,
de Fauna Cuaternaria del Museu de Prehistòria de València,
indiquen que les restes podrien correspondre a un gran
señalan que los restos podrían corresponder a un gran
felí del gènere Panthera, possiblement a un lleopard.
felino del género Panthera, posiblemente a un leopardo.
El lleopard (Panthera pardus L. 1758) és un fèlid de talla
El leopardo (Panthera pardus Linnaeus 1758) es un félido de
mitjana amb hàbits solitaris i territorials, en què els mascles
talla media con hábitos solitarios y territoriales, donde los
són més grans que les femelles. Actualment, aquest felí es
machos son más grandes que las hembras. En la actualidad
reparteix per diverses zones d’Àfrica i Àsia, però durant el
este felino se reparte por diversas zonas de África y Asia,
Plistocé va tindre una àmplia distribució a Europa, inclosa
pero durante el Pleistoceno tuvo una amplia distribución
gran part de la península ibèrica.
en Europa, incluida gran parte de la península ibérica.
En les terres valencianes els lleopards van competir amb
En las tierras valencianas los leopardos compitieron con
els grups humans prehistòrics, neandertals i humans
los grupos humanos prehistóricos, neandertales y humanos
anatòmicament moderns, per les preses i per l’ús de les
anatómicamente modernos, por las presas y por el uso de
coves i els abrics. No obstant això, els grans carnívors no
las cuevas y abrigos. Sin embargo, los grandes carnívoros
són freqüents en els jaciments arqueològics i normalment
no son frecuentes en los yacimientos arqueológicos y
apareixen en forma de restes aïllades o fragmentades, sent
normalmente aparecen en forma de restos aislados o
molt poc probable el descobriment d’esquelets complets
fragmentados, siendo muy poco probable el descubrimiento
i en connexió anatòmica, com és el cas del lleopard de
de esqueletos completos y en conexión anatómica, como
l’Avenc de Joan Guitón.
es el caso del leopardo del Avenc de Joan Guitón.
[page-n-14]
La recuperació de l’esquelet
La recuperación del esqueleto
Donada la importància de la possible trobada d’un
lleopard prehistòric, al desembre d’aquell mateix any,
des del Museu de Prehistòria de València i el Museu
Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida, en col·laboració
amb el Club d’Espeleologia l’Avern, d’Ontinyent, s’impulsa
una actuació per a la seua recuperació, que té el permís
de la Direcció General de Patrimoni Històric de la
Generalitat Valenciana.
L’equip de recuperació de les restes està format pels
espeleòlegs descobridors, Vicent Sanchis i Rebeca Díaz,
l’arqueozoòloga Carmen Tormo i l’escalador Josep A. Ribera,
Dada la importancia del posible hallazgo de un leopardo
prehistórico, en diciembre de ese mismo año se impulsa
una actuación para su recuperación desde el Museu
de Prehistòria de València y el Museu Arqueològic
d’Ontinyent i la Vall d’Albaida, en colaboración con el
Club d’Espeleologia l’Avern d’Ontinyent, y que cuenta
con el permiso de la Dirección General de Patrimonio
Histórico de la Generalitat Valenciana.
El equipo de recuperación de los restos está formado por
los espeleólogos descubridores, Vicent Sanchis y Rebeca
Díaz, la arqueozoóloga Carmen Tormo y el escalador Josep
A. Ribera, que serán los encargados de bajar a la sima.
Part de l’equip de recuperació del lleopard (d’esquerra a dreta):
Rebeca Díaz, Carmen Tormo, Josep A. Ribera i Agustí Ribera
Parte del equipo de recuperación del leopardo (de izquierda a derecha):
Rebeca Díaz, Carmen Tormo, Josep A. Ribera y Agustí Ribera
[page-n-15]
14
En la boca de l’Avenc de Joan Guitón
(d’esquerra a dreta): Josep A. Ribera,
Vicent Sanchis i Carmen Tormo
En la boca del Avenc de Joan Guitón (de
izquierda a derecha): Josep A. Ribera,
Vicent Sanchis y Carmen Tormo
En l’interior de l’Avenc de Joan Guitón:
Carmen Tormo i Vicent Sanchis
En el interior del Avenc de Joan Guitón,
Carmen Tormo y Vicent Sanchis
[page-n-16]
L’esquelet del lleopard abans de la seua recuperació
El esqueleto del leopardo antes de su recuperación
[page-n-17]
16
Carmen Tormo recuperant les
restes del lleopard
Carmen Tormo recuperando los
restos del leopardo
que seran els encarregats de baixar a l’avenc. D’altra banda,
Por otro lado, otro equipo de apoyo exterior lo forman
hi ha un altre equip de suport exterior, que el formen Juan
Juan Salazar, Agustí Ribera y Alfred Sanchis.
Salazar, Agustí Ribera i Alfred Sanchis.
Tras varias horas de descenso por la sima y en la zona
Després de diverses hores de descens per l’avenc i en la
descrita se localiza el esqueleto del felino. Los materiales
zona descrita es localitza l’esquelet del felí. Els materials
se fotografían y guardan por grupos anatómicos y lado
es fotografien i es guarden segons grups anatòmics i costat
corporal. El proceso se registra en fotografía y video (parte
corporal. El procés es registra en fotografia i vídeo (part del
del material aparece en el audiovisual de la exposición
material apareix en l’audiovisual de l’exposició «Un món
“Un mundo de fieras”). Los distintos elementos se
de feres»). Els distints elements es troben en semiconnexió
hallan en semiconexión anatómica, algunos huesos se
anatòmica; alguns ossos es troben units per la concreció i
encuentran unidos por la concreción y apenas los cubre
a penes els cobreix la sedimentació, d’altres, com el crani,
la sedimentación, otros como el cráneo aparecen algo
apareixen un poc desplaçats i semienterrats. Una vegada
desplazados y semienterrados. Una vez recuperados los
recuperades les restes i empaquetades adequadament,
restos y empaquetados adecuadamente se trasladan
es traslladen al Museu de Prehistòria de València per a
al Museu de Prehistòria de València para su limpieza,
la seua neteja, consolidació i restauració.
consolidación y restauración.
[page-n-18]
Consolidació i restauració
Consolidación y restauración
17
Una primera revisió de les restes ens permet confirmar
que pertanyen a un lleopard prehistòric i que es tracta
d’una troballa paleontològica aïllada. A causa de l’elevada
Diversos ossos del lleopard abans de la seua restauració
afectats per fractures recents, concrecions i argiles
Diversos huesos del leopardo antes de su restauración
afectados por fracturas recientes, concreciones y arcillas
humitat de l’ambient en què es trobava l’esquelet, Trinidad
Pasíes, restauradora del Museu de Prehistòria de València,
Una primera revisión de los restos nos permite confirmar
assenyala la importància de dur a terme una dessecació
que pertenecen a un leopardo prehistórico y que se
controlada dels ossos, per a evitar tensions, i utilitza
trata de un hallazgo paleontológico aislado. Debido a la
impregnacions d’alcohol etílic i acetona. L’estat d’algunes
elevada humedad del ambiente en el que se encontraba
restes era molt delicat i s’han de consolidar amb Paraloid
el esqueleto, Trinidad Pasíes, restauradora del Museu
[page-n-19]
Procés de restauració del crani del lleopard a
càrrec de Mara Peiró
Proceso de restauración del cráneo del
leopardo a cargo de Mara Peiró
de Prehistòria de València, señala
la importancia de llevar a cabo una
desecación controlada de los huesos
para evitar tensiones, utilizando
impregnaciones de alcohol etílico
y acetona. El estado de algunos
restos era muy delicado y se han de
consolidar con Paraloid B72 al 10 y
20%. En algunos casos los materiales
presentan distintos niveles de
concreción; las analíticas realizadas
sobre dos muestras en Arte-Lab S.L.
(XRD, FTIR, SEM-EDX) confirman que se
trata de carbonato cálcico asociado
B72 al 10 i al 20 per cent. En alguns casos, els materials presenten nivells de
a arcillas contaminantes, originado
concreció distints; les analítiques realitzades en Arte-Lab S.L. (XRD, FTIR, SEM-
por procesos diagenéticos externos.
EDX) sobre dues mostres confirmen que es tracta de carbonat càlcic associat
Estos procesos son los responsables
a argiles contaminants, originat per processos diagenètics externs. Aquests
de que el cráneo y la mandíbula se
processos són els responsables que el crani i la mandíbula es troben units.
encuentren unidos.
[page-n-20]
Després d’aquestes actuacions, s’observa que la meitat
Tras estas actuaciones se observa que la mitad anterior del
anterior de l’individu està millor preservada que la posterior
individuo está mejor preservada que la posterior y el lado
i el costat dret millor que l’esquerre. Per tot això, es duu a
derecho mejor que el izquierdo. Por todo ello, se desarrolla
terme un pla complet de consolidació i restauració dirigit
un plan completo de consolidación y restauración dirigido
per la restauradora Mara Peiró.
por la restauradora Mara Peiró.
La restauració de l’esquelet resulta un treball complicat
La restauración del esqueleto resulta un trabajo complicado
no sols pel delicat estat de conservació de les restes, sinó
no solo por el delicado estado de conservación de los restos
també per la gran quantitat de fragments que integren
sino también por el gran número de fragmentos que integran
la peça, alguns d’ells adherits entre si i coberts per la
la pieza, algunos de ellos adheridos entre sí y cubiertos por
concreció. L’extrema duresa de la concreció unida a la
la concreción. La extremada dureza de la concreción unida
fragilitat del material ossi limiten els tractaments de
a la fragilidad del material óseo limitan los tratamientos
neteja, per la qual cosa, en el procés de restauració es
de limpieza, por lo que en el proceso de restauración se
treballa amb una precisió extremada per evitar la pèrdua
trabaja con extremada precisión para evitar la pérdida
de material i individualitzar, en la mesura del possible, la
de material e individualizar, en la medida lo posible, la
forma original de l’os i així facilitar-ne l’estudi posterior.
forma original del hueso para facilitar su estudio posterior.
Per a això resulta essencial la col·laboració del conservador
Para ello resulta esencial la colaboración del conservador
especialitzat i l’ús de material de referència.
especializado y el empleo de material de referencia.
La neteja de les restes es fa bàsicament per mitjà de
La limpieza de los restos se realiza básicamente a través
mètodes mecànics i físics amb ajuda de dissolvents, encara
de métodos mecánicos y físicos con ayuda de disolventes,
que en alguns casos s’empra un tractament químic amb
aunque en algunos casos se emplea un tratamiento químico
baixes concentracions d’àcid acètic, aplicat de manera
con bajas concentraciones de ácido acético, aplicado de
puntual en aquelles crostes que calia reblanir. En els
manera puntual en aquellas costras que es necesario
fragments més disgregats es fa necessari un procés previ de
reblandecer. Se hace necesario un proceso previo de
consolidació amb resina acrílica Paraloid B72 al 5 % en etil
consolidación en aquellos fragmentos más disgregados,
acetat, aplicada puntualment amb pinzell. La intervenció
con resina acrílica Paraloid B72 al 5% en etil acetato,
19
[page-n-21]
20
mecànica s’efectua de manera controlada i limitant al
aplicada puntualmente a pincel. La intervención mecánica
màxim les vibracions, que, si bé eliminen la concreció,
se efectúa de manera controlada y limitando al máximo
també poden arrossegar part del material ossi. Amb l’ajuda
las vibraciones, que eliminan la concreción pero que
del microtorn i l’ús d’eines especialitzades, s’aconsegueix
pueden arrastrar parte del material óseo. Con la ayuda del
reduir la crosta carbonatada fins al mínim necessari per
microtorno y el empleo de herramientas especializadas,
a obtindre la informació formal necessària de cada os i
se consigue reducir la costra carbonatada lo mínimo
així garantir la conservació de la peça.
necesario para obtener la información formal necesaria
Per a estudiar la morfologia de les dents era important
de cada hueso y así garantizar la conservación de la pieza.
separar la mandíbula de la resta del crani, però, després
Para estudiar la morfología de los dientes era importante
de diversos intents d’eliminar la concreció que els
separar la mandíbula del resto del cráneo, pero tras varios
mantenia units, no s’ha pogut enllestir el treball, ja que
intentos de eliminar la concreción que los mantenía unidos,
això comprometria en excés la peça, i es tractava d’evitar-
no se ha podido ultimar el trabajo por comprometer en
ne fractures i pèrdues de material innecessàries. Així
demasía la pieza, evitando así fracturas y pérdidas de
doncs, es recorre a la tècnica radiogràfica i a la fotografia
material innecesarias. Así pues se recurre a la técnica
mitjançant sonda per a l’estudi de la morfologia dental.
radiográfica y a la fotografía mediante sonda para el
Els fragments se submergeixen en consolidant Paraloid
estudio de la morfología dental.
B72 al 5 % per a ser protegits, i es reforcen fractures i
Los fragmentos se sumergen en consolidante Paraloid
mancances amb estucs, uns de cera pigmentada i altres
B72 al 5% para ser protegidos, y se refuerzan fracturas y
de Mowital en alcohol al 20 % mesclat amb microesferes
faltantes con estucos, unos de cera pigmentada y otros
de vidre i pigments, emprat cada un d’ells en funció de
de Mowital en alcohol al 20% mezclado con microesferas
l’acabat de cada superfície.
de vidrio y pigmentos, empleando cada uno de ellos en
función del acabado de cada superficie.
[page-n-22]
Estudi de l’esquelet i significació en el registre fòssil ibèric
Estudio del esqueleto y significación en el registro fósil ibérico
L’esquelet està quasi complet (221 elements) i només
El esqueleto está casi completo (221 elementos) y solo
falten alguns ossos del membre posterior. Les dents
faltan algunos huesos del miembro posterior. Los dientes
apareixen inserides en el maxil·lar i la mandíbula, excepte
aparecen insertados en el maxilar y la mandíbula, excepto
una incisiva inferior aïllada. L’exemplar presenta tots els
un incisivo inferior aislado. El ejemplar presenta todos
ossos fusionats i la dentició definitiva funcional, però
los huesos fusionados y la dentición definitiva funcional,
sense cap desgast, i se li estima una edat de mort entre
pero sin desgaste alguno, y se le estima una edad de
1,5 i 2 anys. La morfologia del crani i les dimensions
muerte entre 1,5 y 2 años. La morfología del cráneo y
corporals dels ossos de l’esquelet corresponen a una
las dimensiones corporales de los huesos del esqueleto
femella de lleopard.
corresponden a una hembra de leopardo.
Alguns ossos de l’esquelet, del crani, l’escàpula, el radi i
Algunos huesos del esqueleto, cráneo, escápula, radio y
l’ulna del costat esquerre, algunes costelles i una vèrtebra
ulna del lado izquierdo, algunas costillas y una vértebra
toràcica, presenten traumes i fractures. No s’observen
torácica, presentan traumas y fracturas. No se observan
processos de remodelació òssia en les fractures, per la
procesos de remodelación ósea en las fracturas, por
qual cosa el seu origen es vincula a la caiguda de l’animal
lo que su origen se vincula a la caída del animal en la
en l’avenc. Des de la boca d’entrada actual és impossible
sima. Desde la boca de entrada actual es imposible que
que l’animal arribara per si mateixa fins al lloc a on es
el animal llegara por sí mismo hasta el lugar donde se
van trobar les restes, i és de suposar que l’avenc abans
hallaron los restos, y es de suponer que la sima contaría
tindria altres accessos més pròxims, i que seria des d’on
antes con otros accesos más cercanos, desde donde
l’animal degué caure.
cayó el animal.
Un fragment ossi de l’esquelet es va enviar a datar a
Un fragmento óseo del esqueleto se mandó a datar a
VERA-Laboratorium (Àustria) però va ser impossible de
VERA-laboratorium (Austria) pero fue imposible por el
fer-ho pel baix contingut en col·lagen dels fòssils. Açò és
bajísimo contenido en colágeno de los fósiles. Esto es
habitual en altres carnívors trobats en la superfície de
habitual en otros carnívoros hallados en la superficie del
l’interior de cavitats amb escassa sedimentació, com en
interior de cavidades con escasa sedimentación, como
l’exemplar d’Algar da Manga Larga (Portugal) o el de Los
los ejemplares de Algar da Manga Larga (Portugal) o Los
21
[page-n-23]
[page-n-24]
Esquelet complet del lleopard
de l’Avenc de Joan Guitón
Esqueleto completo del leopardo
del Avenc de Joan Guitón
[page-n-25]
24
Rincones (Saragossa). En tot cas, les característiques de
Rincones (Zaragoza). En todo caso, las características
l’exemplar coincideixen amb les d’altres lleopards de la
del ejemplar coinciden con las de otros leopardos de la
península ibèrica recuperats en contextos arqueològics i
península ibérica recuperados en contextos arqueológicos
paleontològics del Plistocé superior (entre 130.000 i 10.000
y paleontológicos del Pleistoceno superior (entre 130.000
anys abans del present), per la qual cosa el lleopard trobat
y 10.000 años antes del presente), por lo que el leopardo
a l’avenc de Fontanars ha sigut assignat provisionalment
hallado en la sima de Fontanars ha sido asignado
a aquesta fase.
provisionalmente a esta fase.
L’estudi del lleopard de l’Avenc de Joan Guitón ha oferit
El estudio del leopardo del Avenc de Joan Guitón ha
una publicació més àmplia sobre el registre fòssil plistocé
deparado una publicación más amplia sobre el registro
d’aquest felí a la península ibèrica. En total s’han identificat
fósil pleistoceno de este felino en la península ibérica. En
fins a 86 referències en tot el territori peninsular, amb
total se han identificado hasta 86 referencias en todo el
una distribució especialment important en el Cantàbric
territorio peninsular, con una distribución especialmente
i la zona mediterrània.
importante en el cantábrico y la zona mediterránea.
L’esquelet de lleopard trobat a l’Avenc de Joan Guitón
El esqueleto de leopardo hallado en el Avenc de Joan
ens permet interpretar millor les restes parcials que
Guitón nos permite interpretar mejor los restos parciales
normalment apareixen en els jaciments de la zona
que normalmente aparecen en los yacimientos de la zona
valenciana, com a la Cova del Bolomor, la Cova Negra o
valenciana como Cova del Bolomor, Cova Negra o Cova
la Cova Foradada. En definitiva, ens permet aprofundir en
Foradada. En definitiva, nos permite profundizar en las
les característiques d’aquests grans carnívors i entendre
características de estos grandes carnívoros y entender
millor els processos d’interacció entre lleopards i grups
mejor los procesos de interacción entre leopardos y grupos
humans prehistòrics. Per a una visió més àmplia del
humanos prehistóricos. Para una visión más amplia del
registre fòssil del lleopard en la zona valenciana i les
registro fósil del leopardo en la zona valenciana y de las
relacions amb els grups humans, vegeu l’altre text
relaciones con los grupos humanos ver el otro texto de
d’aquest catàleg.
este catálogo.
[page-n-26]
Lleopard en la boca de l’Avenc de Joan Guitón
(Il·lustració de Francesc Chiner)
L’exposició de l’esquelet
La exposición del esqueleto
Leopardo en la boca del Avenc de Joan Guitón
(Ilustración de Francesc Chiner)
L’esquelet de lleopard trobat a l’Avenc de Joan Guitón
El esqueleto de leopardo hallado en el Avenc de Joan Guitón
és la peça central de l’exposició temporal del Museu de
es la pieza central de la exposición temporal del Museu
Prehistòria de València «Un món de feres: grans carnívors
de Prehistòria de València “Un mundo de fieras: grandes
en la prehistòria valenciana», donada la seua singularitat,
carnívoros en la prehistoria valenciana”, por su singularidad
ja que es tracta de l’esquelet de lleopard prehistòric més
al tratarse del esqueleto de leopardo prehistórico más
complet recuperat a la península ibèrica i un dels més
completo recuperado en la península ibérica y uno de
complets d’Europa i del registre fòssil mundial.
los más completos de Europa y del registro fósil mundial.
25
[page-n-27]
[page-n-28]
Els diversos grups d’humans que van habitar el territori
Los diversos grupos humanos que habitaron el territorio
valencià durant la prehistòria, els neandertals i els seus
valenciano durante la prehistoria, neandertales y sus
ancestres primerament (fa aproximadament entre 300.000
ancestros primero (hace aproximadamente entre 300.000
i 40.000 anys) i els humans anatòmicament moderns
y 40.000 años) y humanos anatómicamente modernos
després (des de fa uns 30.000 anys), van conviure amb
después (desde hace unos 30.000 años), convivieron con
quatre famílies de grans carnívors: úrsids, hiènids, cànids
cuatro familias de grandes carnívoros: úrsidos, hiénidos,
i fèlids. En aquest àmbit, els humans i els carnívors van
cánidos y félidos. En este ámbito, humanos y carnívoros
competir per l’espai i per les preses, principalment la
compitieron por el espacio y por las presas, principalmente
carn d’herbívors. Molts d’aquests carnívors sobreviuen
la carne de herbívoros. Muchos de estos carnívoros
hui en dia, per la qual cosa el coneixement de la seua
sobreviven hoy en día, por lo que el conocimiento de su
morfologia i del comportament de l’animal en el seu
morfología y del comportamiento del animal en su hábitat
hàbitat ens permet precisar el caràcter de les comunitats
nos permite precisar el carácter de las comunidades de
de predadors prehistòrics.
predadores prehistóricos.
Els carnívors feren servir les coves i els abrics per a diverses
Los carnívoros utilizaron las cuevas y abrigos para diversas
funcions, quan aquestes cavitats estaven disponibles: com
funciones cuando estos enclaves estaban disponibles:
a zona de cria, de refugi, de descans, per a alimentar-se
como zona de cría, refugio, descanso, para alimentarse o
o per a defecar. En aquests llocs, doncs, podem trobar els
defecar. En estos lugares podemos encontrar los huesos
ossos dels carnívors mateixa una vegada que havien mort
de los propios carnívoros tras su muerte (natural o por
(per causa natural o per predació), els copròlits formats
predación), los coprolitos formados por la fosilización
per la fossilització dels seus excrements, les dents de llet
de sus heces, los dientes de leche de las crías al ser
de les cries al ser substituïdes per les permanents, i altres
sustituidos por los permanentes y otras evidencias de
evidències de la seua presència, com marques d’urpes
su presencia, como marcas de garras sobre las paredes,
sobre les parets, petjades, o llits en els sòls d’ocupació, a
huellas o camas en los suelos de ocupación, además
més de les acumulacions òssies formades per les restes
de las acumulaciones óseas formadas por los restos de
de les seues preses.
sus presas.
27
[page-n-29]
28
La competència per les preses entre carnívors i humans
La competencia por las presas entre carnívoros y humanos
prehistòrics es produí en els llocs de matança i també
prehistóricos tuvo lugar en los lugares de matanza y también
en les zones de transport i d’acumulació d’esquelets,
en las zonas de transporte y acumulación de esqueletos,
com les coves, els abrics i els caus. La fragmentació
como las cuevas, abrigos y guaridas. La fragmentación de
de les restes, les marques de dents i els ossos digerits
los restos, las marcas de dientes y los huesos digeridos son
són evidències de l’actuació dels carnívors. També, de
evidencias de la actuación de los carnívoros. También, en
vegades, els carnívors carronyejaren les restes deixades
ocasiones, los carnívoros carroñearon los restos dejados
pels grups de caçadors-recol·lectors. La competència
por los grupos de cazadores-recolectores. La competencia
s’origina quan els membres d’una o de diverses espècies
se origina cuando los miembros de una o de distintas
exploten un recurs que es troba present en l’ecosistema
especies explotan un recurso que se encuentra presente
en una quantitat limitada.
en el ecosistema en cantidad limitada.
L’aparició d’ossos de carnívors amb marques de tall en els
La aparición de huesos de carnívoros con marcas de corte
jaciments arqueològics ens mostra que els grups humans
en los yacimientos arqueológicos nos muestra que los
prehistòrics els van caçar, bé amb la intenció d’eliminar
grupos humanos prehistóricos los cazaron con la intención
un competidor directe (confrontació), o bé van aprofitar
de eliminar a un competidor directo (confrontación), o bien
la mort natural d’aquests predadors per a obtindre carn
aprovecharon la muerte natural de estos predadores para
(aliment), pells (abric), ossos (utensilis) o dents (adorns),
obtener carne (alimento), pieles (abrigo), huesos (utensilios)
sense oblidar les possibles connotacions d’ordre simbòlic
o dientes (adornos), sin olvidar las posibles connotaciones
d’aquesta pràctica. En aquest sentit, les relacions entre
de orden simbólico de esta práctica. En este sentido, las
humans i carnívors, com hui en dia, podrien haver estat
relaciones entre humanos y carnívoros, como hoy en día,
subjectes a sentiments contraposats, des de la fascinació
pudieron estar sujetas a sentimientos contrapuestos, de
i la bellesa, fins a la por i el perill.
la fascinación y la belleza, al miedo y al peligro.
El registre paleontològic també ens aporta informació
El registro paleontológico también nos aporta información
sobre els carnívors prehistòrics, ja que els esquelets
sobre los carnívoros prehistóricos, ya que los esqueletos
d’aquests animals poden aparéixer en coves i avencs
de estos animales pueden aparecer en cuevas y simas,
[page-n-30]
com a conseqüència d’accidents, per processos de mort
como consecuencia de accidentes, por procesos de muerte
natural o malaltia, o perquè han sigut predats per altres
natural o enfermedad, o porque han sido predados por
carnívors.
otros carnívoros.
Les dades que a continuació es presenten procedeixen del
Los datos que a continuación se presentan proceden
registre paleontològic i arqueològic de la zona valenciana,
del registro paleontológico y arqueológico de la zona
juntament amb la informació biològica i etològica de
valenciana, junto a la información biológica y etológica de
les espècies no extintes. La qualitat de la documentació
las especies no extintas. La calidad de la documentación
fòssil no és igual per a totes les espècies i la informació
fósil no es igual para todas las especies y la información
sobre el registre és parcial, per la qual cosa cal parlar de
sobre el registro es parcial, por lo que cabe hablar de
tendències generals.
tendencias generales.
29
[page-n-31]
Óssos
Osos
30
L’ós bru (Ursus arctos) ocupa actualment diverses zones
El oso pardo (Ursus arctos) ocupa en la actualidad diversas
de la península ibèrica (Castella i Lleó, boscs del Cantàbric
zonas de la península ibérica (Castilla y León, bosques del
i dels Pirineus). Es tracta d’una espècie d’hàbits solitaris,
Cantábrico y Pirineos). Se trata de una especie de hábitos
que de vegades forma grups; té un pes mitjà de 260 kg i
solitarios que en ocasiones forma grupos, con un peso
130 cm d’alçària en la creu, encara que els óssos actuals
medio de 260 kg y 130 cm de altura en la cruz, aunque los
del Cantàbric són més menuts (85 kg les femelles i 113 kg
osos actuales del Cantábrico son más pequeños (85 kg
els mascles). L’ós té un règim alimentari omnívor-carronyer
las hembras y 113 kg los machos). El oso tiene un régimen
i una dieta diversificada, encara que prefereix preses de
alimenticio omnívoro-carroñero y una dieta diversificada,
xicoteta grandària.
aunque prefiere las presas de tamaño pequeño.
L’espècie està escassament representada en el registre
La especie está escasamente representada en el registro
fòssil de la zona valenciana, amb molt poques restes en
fósil de la zona valenciana, con muy pocos restos en
jaciments paleontològics i arqueològics. Les primeres
yacimientos paleontológicos y arqueológicos. Las primeras
referències corresponen al Plistocé mitjà (fa 250.000
citas corresponden al Pleistoceno medio (hace 250.000
anys) en el Molí de Mató, on també s’ha identificat la
años) de Molí de Mató, donde también se ha identificado
forma arcaica Ursus prearctos. L’ós bru manté la seua
la forma arcaica Ursus prearctos. El oso pardo mantiene su
distribució durant el Plistocé superior (entre 130.000 i
distribución durante el Pleistoceno superior (entre 130.000
10.000 anys) en diversos jaciments arqueològics (per
y 10.000 años) en diversos yacimientos arqueológicos (por
exemple la Cova del Bolomor, la Cova Negra o l’Abric del
ejemplo, Cova del Bolomor, Cova Negra o Abric del Pastor).
Pastor). En l’Holocé (des de fa aproximadament 10.000
En el Holoceno (desde hace aproximadamente 10.000
anys) està present en jaciments del Mesolític i de l’Edat
años) está presente en yacimientos del Mesolítico y de la
del Bronze. Així mateix, les seues restes apareixen en
Edad del Bronce. Del mismo modo, sus restos aparecen en
diversos contextos paleontològics, com la Cueva de San
diversos contextos paleontológicos como la Cueva de San
Antón, amb presència de diversos individus d’edat senil
Antón, con presencia de varios individuos de edad senil
que van ocupar la cova i hi van morir per causes naturals,
que ocuparon la cueva y murieron por causas naturales,
tal vegada durant la hibernació.
tal vez durante la hibernación.
[page-n-32]
[page-n-33]
Crani d’ós. Plistocé superior. Cueva de San Antón (Vilanova de la Reina, Castelló)
Cráneo de oso. Pleistoceno superior. Cueva de San Antón (Villanueva de Viver, Castelló)
Si durant el Plistocé l’ós bru ocupà pràcticament tota la
Si durante el Pleistoceno el oso pardo ocupó la península
península ibèrica, no es pot dir el mateix de l’ós de les
ibérica en su totalidad, no puede decirse lo mismo del
cavernes (Ursus spelaeus), espècie herbívora de grans
oso de las cavernas (Ursus spelaeus), especie herbívora
dimensions i molt dependent de l’existència de cavitats.
de gran tamaño y muy dependiente de la existencia de
Aquest ós va tindre una gran distribució en la meitat
cavidades. Este oso tuvo una gran distribución en la mitad
septentrional peninsular durant el Plistocé superior i es
septentrional peninsular durante el Pleistoceno superior y
va extingir al final d’aquesta fase. En el territori valencià,
se extinguió al final de esta fase. En el territorio valenciano,
un metatars trobat a la Cova Negra atribuït a aquesta
un metatarso hallado en Cova Negra atribuido a esta
espècie podria ser-ne la referència més meridional a la
especie podría ser la referencia más meridional en la
península ibèrica.
península ibérica.
L’espècie Ursus etruscus és l’avantpassat de les dues
La especie Ursus etruscus es el ancestro de las dos líneas
línies evolutives que condueixen a l’Ursus arctos i a l’Ursus
evolutivas que conducen a U. arctos y a Ursus deningeri-
[page-n-34]
deningeri-spelaeus. L’Ursus etruscus ha sigut identificat
spelaeus. U. etruscus ha sido identificada recientemente
recentment en el jaciment arqueològic del Paleolític inferior
en el yacimiento arqueológico del Paleolítico inferior del
del Alto de las Picarazas (Andilla-Xelva). L’Ursus cf. deningeri
Alto de las Picarazas (Andilla-Chelva). Ursus cf. deningeri
apareix en contextos paleontològics del Pliocé superior
aparece en contextos paleontológicos del Plioceno superior
(Xàbia), del trànsit Plio-Plistocé (Casablanca I) i del Plistocé
(Xàbia), del tránsito Plio-Pleistoceno (Casablanca I) y del
inferior (el Malvinaret i la Muntanyeta dels Sants).
Pleistoceno inferior (Malvinaret y la Muntanyeta dels Sants).
En nivells del Plistocé mitjà avançat (entre 244.000 i
En niveles del Pleistoceno medio avanzado (entre 244.000
190.000 anys) i del Plistocé superior inicial (entre 130.000 i
y 190.000 años) y del Pleistoceno superior inicial (entre
115.000 anys) de la Cova del Bolomor, s’han identificat tres
130.000 y 115.000 años) de la Cova del Bolomor, se han
restes d’un ós de dimensió menuda (Ursus thibetanus),
identificado tres restos de un oso de talla pequeña (Ursus
espècie que va arribar al sud d’Europa fa 500.000 anys i
thibetanus), especie que llegó al sur de Europa hace 500.000
que possiblement també estiga representada en el Cau
años y que posiblemente también esté representada en
d’en Borràs.
el Cau d’En Borràs.
En la zona valenciana, les restes d’ós s’han trobat en
En la zona valenciana los restos de oso se han hallado
contextos paleontològics i arqueològics i es tracta
en contextos paleontológicos y arqueológicos y se trata
normalment d’elements aïllats i, en molt pocs casos,
normalmente de elementos aislados y en muy pocos casos
apareixen esquelets més o menys complets. Si bé no es
aparecen esqueletos más o menos completos. Aunque
descarta que els humans caçaren óssos, de moment, però,
no se descarta que los humanos cazaran osos, por el
no hi ha evidències d’aquesta pràctica, com ara l’aparició
momento no existen evidencias de esta práctica, como
d’ossos amb marques de tall.
la aparición de huesos con marcas de corte.
L’ós bru és un dels grans carnívors del Plistocé que
El oso pardo es uno de los grandes carnívoros del Pleistoceno
mantindrà la seua presència a la península ibèrica durant
que mantendrá su presencia en la península ibérica durante
l’Holocé, encara que actualment no disposem de registres
el Holoceno, aunque sin registros actualmente en la zona
en la zona valenciana.
valenciana.
33
[page-n-35]
Hienes
Hienas
34
Les quatre espècies de hiena que actualment existeixen
Las cuatro especies de hiena que existen actualmente se
es distribueixen exclusivament per Àfrica i per algunes
distribuyen exclusivamente por África y algunas zonas de
zones d’Àsia. Les hienes ocupen diversos biòtops, des de
Asia. Las hienas ocupan diversos biotopos, desde la sabana
la sabana fins al desert, i toleren condicions climàtiques
hasta el desierto, y toleran bien distintas condiciones
ben diverses. La hiena de les cavernes (Crocuta crocuta
climáticas. La hiena de las cavernas (Crocuta crocuta
spelaea) va tindre una gran distribució durant el Plistocé
spelaea) tuvo una gran distribución durante el Pleistoceno
superior a Euràsia i se la considera com una subespècie
superior en Eurasia y se la considera como una subespecie
més robusta de la hiena tacada (Crocuta crocuta). Les
más robusta de la hiena manchada (Crocuta crocuta). Las
hienes són carnívors que viuen en grup, amb hàbits
hienas son carnívoros que viven en grupo, con hábitos
carronyers i caçadors. Tenen un pes mitjà de 65 kg i arriben
carroñeros y cazadores. Con un peso medio de 65 kg,
als 90 cm d’alçada en la creu (les femelles són més grans).
alcanzan los 90 cm de altura en la cruz (las hembras
La seua dieta està formada per carn i ossos. Les seues
son más grandes). Su dieta está formada por carne y
grans premolars li permeten aprofitar les carcasses de
huesos. Sus grandes premolares le permiten aprovechar las
qualsevol tipus d’animals, trencar els ossos per a accedir
carcasas de todo tipo de animales, romper los huesos para
a la medul·la i ingerir-ne certes porcions (durofàgia).
acceder a la médula e ingerir ciertas porciones (durofagia).
En fases anteriors a la presència confirmada d’humans
En fases anteriores a la presencia confirmada de homininos
en la zona, en el Pliocé superior i en l’inici del Plistocé
en la zona, en el Plioceno superior y el inicio del Pleistoceno
inferior, s’han documentat restes de hiena (Hyaenidae)
inferior, se han documentado restos de hiena (Hyaenidae)
a Xàbia II i a la Muntanyeta dels Sants. En Casablanca
en Xàbia II y Muntanyeta dels Sants. En Casablanca I
I (trànsit Plio-Plistocé) una resta va ser atribuïda a la
(tránsito Plio-Pleistoceno) un resto fue atribuido a la hiena
hiena vil·lafranquiana de grans dimensions Pachycrocuta
villafranquiense de gran talla Pachycrocuta cf. brevirostris.
cf. brevirostris. Les formes identificades en nivells del
Las formas identificadas en niveles del Pleistoceno medio
Plistocé mitjà del Molí de Mató i de la Cova del Corb, de
de Molí de Mató y de Cova del Corb, hace aproximadamente
fa aproximadament 200.000 anys, podrien correspondre
200.000 años, podrían corresponder a la especie de menor
a l’espècie més menuda, Crocuta crocuta intermedia.
tamaño Crocuta crocuta intermedia.
[page-n-36]
[page-n-37]
36
Copròlit de hiena. Plistocé. Cova Negra (Xàtiva, València)
Coprolito de hiena. Pleistoceno. Cova Negra (Xàtiva, València)
La hiena de les cavernes està escassament representada
La hiena de las cavernas está escasamente representada en
en el registre fòssil quaternari de la zona valenciana,
el registro fósil cuaternario de la zona valenciana, con unos
amb unes poques restes que es reparteixen en jaciments
pocos restos que se reparten en yacimientos arqueológicos
arqueològics i paleontològics. Majoritàriament es tracta de
y paleontológicos. Mayoritariamente se trata de dientes
dents o d’ossos aïllats, encara que de vegades també s’han
o huesos aislados, aunque en ocasiones también se han
trobat copròlits. El moment de més àmplia distribució de
encontrado coprolitos. La mayor distribución de la especie
l’espècie té lloc durant el Plistocé superior (entre 130.000
tiene lugar durante el Pleistoceno superior (entre 130.000
i 50.000 anys) en contextos arqueològics del Paleolític
y 50.000 años) en contextos arqueológicos del Paleolítico
mitjà associats a neandertals (per exemple la Cova del
medio asociados a Neandertales (por ejemplo, Cova del
Bolomor, la Cova Negra i la Cova de Beneito).
Bolomor, Cova Negra y Cova Beneito).
En nivells del Paleolític superior de la Cova de les Calaveres
En niveles del Paleolítico superior de la Cova de les
es va identificar una dent molar de hiena, però és molt
Calaveres se identificó un molar de hiena, pero es muy
possible que aquesta resta no estiga ben contextualitzada.
posible que este resto no esté bien contextualizado. Si
Si exceptuem aquesta última referència, les últimes cites de
exceptuamos esta última referencia, las últimas citas de
la hiena en la zona valenciana durant el Plistocé superior
la hiena en la zona valenciana durante el Pleistoceno
corresponen al MIS 3, abans de l’arribada dels humans
superior corresponden al MIS 3, antes de la llegada de
anatòmicament moderns.
los humanos anatómicamente modernos.
[page-n-38]
Cànids: llops i cuons
Cánidos: lobos y cuones
El llop (Canis lupus) es distribueix actualment pel
El lobo (Canis lupus) se distribuye actualmente por
quadrant nord-occidental de la península ibèrica, amb
el cuadrante noroccidental del península ibérica, con
poblacions aïllades a Sierra Morena i a Catalunya. És
poblaciones aisladas en Sierra Morena y Cataluña. Es
molt generalista en la tria del seu hàbitat i tolera bé les
muy generalista en la elección de su hábitat y tolera bien
diferents condicions climàtiques. Aquest cànid viu en
las diferentes condiciones climáticas. Este cánido vive en
grups; té un pes mitjà de 42 kg i fa 60 cm d’alçada en la
grupos y tiene un peso medio de 42 kg y 60 cm de altura
creu. Es tracta d’un caçador i carronyer que s’alimenta
en la cruz. Se trata de un cazador y carroñero que se
de carn, però que també pot aprofitar restes òssies de
alimenta de carne pero que también puede aprovechar
preses de grandàries diverses.
los restos óseos de presas de diversos tamaños.
Si excloem les formes de poca grandària de final del Pliocé i
Si excluimos las formas de talla pequeña del final del
inici del Plistocé que s’atribueixen a Canis etruscus (Xàbia II,
Plioceno e inicio del Pleistoceno atribuidas a Canis
Muntanyeta dels Sants i Casablanca I), els verdaders llops
etruscus (Xàbia II, Muntanyeta dels Sants y Casablanca I),
(Canis lupus ssp.) estan presents en la zona valenciana en
los verdaderos lobos (Canis lupus ssp.) están presentes en
diversos jaciments paleontològics i arqueològics a partir
la zona valenciana en diversos yacimientos paleontológicos
del Plistocé mitjà. En el cas de les restes de la Bassa de
y arqueológicos a partir del Pleistoceno medio. En el caso
Sant Llorenç, es van atribuir a Canis lupus lunellensis
de los restos de Bassa de Sant Llorenç, se atribuyeron a
per la seua similitud amb els de Lune-Viel, grup en què
Canis lupus lunellensis por su similitud con los de Lune-
també es podrien incloure els llops de la Cova del Corb i
Viel, grupo en el que también se podría incluir a los lobos
del Molí de Mató, de dimensions semblants.
de Cova del Corb y Molí de Mató, de talla similar.
Durant el Plistocé superior són diverses les referències
Durante el Pleistoceno superior son varias las citas
en jaciments arqueològics del Paleolític mitjà i superior.
en yacimientos arqueológicos del Paleolítico medio y
La continuïtat del llop en l’Holocé inicial es confirma per
superior. La continuidad del lobo en el Holoceno inicial se
la seua presència en els nivells epipaleolítics i mesolítics
confirma con su presencia en los niveles epipaleolíticos
d’alguns jaciments (la Cova Fosca i el Collao). En nivells
y mesolíticos de algunos yacimientos (Cova Fosca y El
del Neolític inicial de la Cova de l’Or i de la Cova de la
Collao). En niveles del Neolítico inicial de Cova de l’Or y
37
[page-n-39]
[page-n-40]
Hemimandíbula de llop. Plistocé mitjà. Molí de Mató (Agres, Alacant)
Hemimandíbula de lobo. Pleistoceno medio. Molí de Mató (Agres, Alacant)
Sarsa s’han documentat dents canines de llop perforades
Cova de la Sarsa se han documentado caninos de lobo
i utilitzades com a elements d’adorn. La seua presència
perforados y utilizados como elementos de adorno. Su
en època protohistòrica, encara que amb escasses restes
presencia en época protohistórica, aunque con escasos
en el registre arqueològic, es manté durant el III i el II
restos en el registro arqueológico, se mantiene durante
mil·lenni a.C. (l’Ereta del Pedregal o el Pic dels Corbs).
el III y II milenio a.C. (Ereta del Pedregal o el Pic dels
El llop està present a la península ibèrica durant tot
Corbs). El lobo está presente en la península ibérica
l’Holocé, encara que actualment sense referències en
durante todo el Holoceno, aunque sin citas actualmente
la zona valenciana, on desapareix al començament del
en la zona valenciana donde desaparece a principios
segle xx.
del siglo XX.
[page-n-41]
40
El cuó o gos salvatge (Cuon alpinus) és un cànid que
El cuón o perro salvaje (Cuon alpinus) es un cánido que
actualment es reparteix per diverses zones del sud-est
en la actualidad se reparte por diversas zonas del sudeste
asiàtic, però que durant el Plistocé va estar distribuït per
asiático pero que durante el Pleistoceno estuvo distribuido
Europa, incloent la península ibèrica. De menor dimensió
por Europa, incluyendo la península ibérica. De menor talla
que el llop (17 kg de pes mitjà i 45-55 cm d’alçada en la
que el lobo (17 kg de peso medio y 45-55 cm de altura en
creu), és un caçador que actua en grup i s’alimenta de
la cruz), es un cazador que actúa en grupo y se alimenta
la carn d’ungulats de poca grandària, i que practica el
de la carne de ungulados de talla pequeña, practicando el
carronyeig de forma ocasional. Al contrari que el llop, la
carroñeo de forma ocasional. Al contrario que el lobo, su
seua dentició mostra més desenrotllament de la part tallant
dentición muestra mayor desarrollo de la parte cortante
i una reducció de la part trituradora, per la qual cosa està
y una reducción de la trituradora, por lo que está más
més capacitat per a engolir carn que per a triturar ossos.
capacitado para engullir carne que para triturar huesos.
En la zona valenciana, el cuó es documenta principalment
En la zona valenciana, el cuón se documenta principalmente
en jaciments arqueològics del Plistocé superior. Un crani
en yacimientos arqueológicos del Pleistoceno superior.
de les Coves de Santa Maira que ha sigut datat, dóna una
Un cráneo de les Coves de Santa Maira ha sido datado y
datació de 17.100 anys abans del present. Recentment, ha
ha aportado una fecha de 17.100 años antes del presente.
sigut identificada una mandíbula de cuó en el nivell X
Recientemente ha sido identificada una hemimandíbula
(entre 190.000 i 130.000 anys) de la Cova del Bolomor, que,
de cuón en el nivel X (entre 190.000 y 130.000 años) de la
si es confirma, representaria la referència més antiga del
Cova del Bolomor, que de confirmarse supondría la cita
gènere en la zona valenciana. En relació amb la presència
más antigua del género en la zona valenciana. En relación
més tardana de l’espècie, l’aparició d’una dent canina en
a la presencia más tardía de la especie, la aparición de un
un nivell epipaleolític de les Coves de Santa Maira podria
canino en un nivel epipaleolítico de les Coves de Santa Maira
confirmar la seua persistència fins a l’Holocé inicial.
podría confirmar su perduración hasta el Holoceno inicial.
Les restes de cuó de la zona valenciana procedeixen de
Los restos de cuón de la zona valenciana proceden de
contextos arqueològics i en la majoria de casos es tracta
contextos arqueológicos y en la mayoría de casos se trata de
de restes aïllades o de dents. Com a excepció, hi hauria
restos aislados o dientes. Como excepción, se encuentran
les restes de l’esquelet parcial d’un individu trobat en una
los restos del esqueleto parcial de un individuo hallado en
[page-n-42]
[page-n-43]
42
galeria de la Cova del Parpalló, que pareix anterior a la
presència humana en la cova durant el Gravetià. Aquest
individu va morir en la cova per causes naturals i les seues
restes van aparéixer al costat d’una acumulació d’ossos
d’herbívors amb marques de mossegades, probablement
transportats allí pels cuons. En dos casos s’ha evidenciat que
els humans van caçar i/o van processar aquests cànids, bé
per a eliminar un competidor directe o bé per a aprofitarne la pell; es tracta d’una mandíbula de la Cova Negra i
d’un fragment de neurocrani de les Coves de Santa Maira.
una galería de la Cova del Parpalló, que parece anterior a
la presencia humana en la cueva durante el Gravetiense.
Este individuo murió en la cueva por causas naturales y
sus restos aparecieron junto a una acumulación de huesos
de herbívoros con marcas de mordeduras, probablemente
transportados allí por los cuones. En dos casos se ha
evidenciado que los humanos cazaron y/o procesaron a
estos cánidos para eliminar a un competidor directo o
para aprovechar su piel: una mandíbula de Cova Negra y
un fragmento de neurocráneo de les Coves de Santa Maira.
Crani, mandíbula, escàpula, radi i fèmur de cuó.
Plistocé superior. Cova del Parpalló (Gandia, València)
Cráneo, mandíbula, escápula, radio y fémur de cuón.
Pleistoceno superior. Cova del Parpalló (Gandia, València)
[page-n-44]
[page-n-45]
Fèlids: lleons i lleopards
Félidos: leones y leopardos
44
Lleons i lleopards van compartir diverses zones del territori
Leones y leopardos compartieron diversas zonas del territorio
valencià amb neandertals i humans anatòmicament
valenciano con neandertales y humanos anatómicamente
moderns. Abans de la presència confirmada d’humans
modernos. Antes de la presencia confirmada de homininos
en la zona, altres fèlids aporten referències en jaciments
en la zona, otros félidos aportan referencias en yacimientos
paleontològics. Es tracta, bàsicament, del guepard i de
paleontológicos. Se trata básicamente del guepardo y de
felins de dents de sabre.
los felinos de dientes de sable.
El guepard gegant (Acinonyx pardinensis) apareix en el
El guepardo (Acinonyx pardinensis) aparece en el Plioceno
Pliocé superior de Xàbia II (entre 2.600.000 i 1.600.000
superior de Xàbia II (entre 2.600.000 y 1.600.000 años)
anys) i en nivells del Plistocé mitjà de la Bassa de Sant
y en niveles del Pleistoceno medio de la Bassa de Sant
Llorenç (fa 500.000 anys); aquesta última referència
Llorenç (hace 500.000 años); esta última referencia
correspon a una atribució d’Inocencio Sarrión que,
corresponde a una atribución de Inocencio Sarrión
si es confirma, seria la citació europea més tardana
que, de ser confirmada, sería la cita europea más tardía
d’aquest felí. A Xàbia II també s’ha identificat un felí menut
de este felino. En Xàbia II también se ha identificado
(Panthera schaubi) que alguns autors consideren com a
a un pequeño felino (Panthera schaubi) que algunos
Puma pardoides. Respecte als felins de dents de sabre,
autores consideran como Puma pardoides. Respecto a
l’Homotherium, de majors dimensions, es documenta a
los felinos de dientes de sable, Homotherium, de mayor
la Muntanyeta dels Sants (Plistocé inferior), mentre que
talla, se documenta en Muntanyeta dels Sants (Pleistoceno
a Xàbia I i II (Pliocé superior) apareix el Megantereon. És
inferior), mientras que en Xàbia I y II (Plioceno superior)
possible que el gènere Dinofelis també estiga present
aparece Megantereon. Es posible que el género Dinofelis
a Xàbia I.
también esté presente en Xàbia I.
El lleó (Panthera leo) es distribueix en l’actualitat per
El león (Panthera leo) se distribuye en la actualidad por
diverses zones de l’Àfrica subsahariana i d’Àsia. Es tracta
diversas zonas del África subsahariana y Asia. Se trata de
d’un superpredador que viu en grups, amb un pes mitjà
un superpredador que vive en grupos, con un peso medio
de 170 kg i 120 cm d’alçada en la creu (els mascles són
de 170 kg y 120 cm de altura en la cruz (los machos son más
més grans que les femelles). Té una dieta hipercarnívora
grandes que las hembras). Tiene una dieta hipercarnívora
[page-n-46]
[page-n-47]
Metatars III de lleó de les cavernes. Plistocé. Cova Negra (Xàtiva, València)
Metatarso III de león de las cavernas. Pleistoceno. Cova Negra (Xàtiva, València)
formada per preses de dimensions diverses. L’espècie
formada por presas de diversas tallas. La especie presente
present a Europa durant el Plistocé és el lleó de les
en Europa durante el Pleistoceno es el león de las cavernas
cavernes (Panthera leo spelaea), més gran que l’actual.
(Panthera leo spelaea), de mayor talla que la actual.
El lleó de les cavernes apareix en el registre fòssil de la
El león de las cavernas aparece en el registro fósil de la zona
zona valenciana amb molt escassos efectius, corresponents
valenciana con muy escasos efectivos, correspondiendo
a fragments aïllats o a restes dentals. Se’n té coneixement
a fragmentos aislados o a restos dentales. Se conoce
des del Plistocé mitjà (fa 250.000 anys) i les seues restes
desde el Pleistoceno medio (hace 250.000 años) y sus
també es documenten en uns quants jaciments del Plistocé
restos también se documentan en varios yacimientos del
superior. Es tracta d’una espècie molt vinculada amb l’ós
Pleistoceno superior. Se trata de una especie muy vinculada
de les cavernes i els grans ungulats, sobre els quals exercia
con el oso de las cavernas y los grandes ungulados, sobre
predació, la qual cosa pot explicar l’escassetat dels seus
los que ejercía predación, lo que puede explicar la escasez
registres en la zona valenciana.
de sus registros en la zona valenciana.
[page-n-48]
El lleopard (Panthera pardus) actualment es distribueix per
El leopardo (Panthera pardus) en la actualidad se distribuye
diversos biòtops d’Àfrica i d’Àsia i tolera zones climàtiques
por diversos biotopos de África y Asia y tolera bien diversas
ben diverses. És un caçador d’hàbits solitaris i territorials,
zonas climáticas. Es un cazador de hábitos solitarios y
amb un pes mitjà de 62 kg i 45-78 cm d’alçada en la creu
territoriales, con un peso medio de 62 kg y 45-78 cm de
(en general els mascles són més grans que les femelles).
altura en la cruz (en general los machos son más grandes
És oportunista, però prefereix les preses de grandària
que las hembras). Es oportunista pero prefiere las presas
mitjana i xicoteta.
de tamaño pequeño y mediano.
El lleopard és un dels grans carnívors que presenta una major
El leopardo es uno de los grandes carnívoros con mayor
distribució durant el Plistocé en el territori valencià, que
distribución durante el Pleistoceno en el territorio valenciano,
arriba a un total de quinze referències. Es tracta, normalment,
llegando a un total de quince citas. Se trata normalmente
de restes òssies aïllades o de dents, però recentment s’ha
de restos óseos aislados o dientes, pero recientemente se
trobat un esquelet quasi complet a l’Avenc de Joan Guitón,
ha hallado un esqueleto casi completo en l’Avenc de Joan
un dels fòssils més complets de lleopard de la península
Guitón, uno de los fósiles más completos de leopardo de la
ibèrica i d’Europa. Les primeres referències de lleopard
península ibérica y de Europa. Las primeras citas de leopardo
corresponen a uns quants jaciments del Plistocé mitjà, i és
corresponden a varios yacimientos del Pleistoceno medio, y
durant el Plistocé superior quan es multipliquen les seues
es durante el Pleistoceno superior cuando se multiplican sus
referències, principalment en jaciments arqueològics del
referencias, principalmente en yacimientos arqueológicos
Paleolític mitjà. L’espècie es documenta també en nivells del
del Paleolítico medio. La especie se documenta también en
Paleolític superior inicial, corresponent a la presència més
niveles del Paleolítico superior inicial, correspondiendo a la
tardana del lleopard en la zona valenciana i que coincidiria
presencia más tardía del leopardo en la zona valenciana y que
amb l’expansió dels humans anatòmicament moderns,
coincidiría con la expansión de los humanos anatómicamente
encara que seria viable que es mantinguera fins al final del
modernos, aunque sería viable que se mantuviera hasta el
Plistocé, com s’esdevé al Cantàbric.
final del Pleistoceno como sucede en el Cantábrico.
En alguns contextos arqueològics s’han trobat ossos de
En algunos contextos arqueológicos se han hallado huesos
lleopard amb evidències de manipulació per part dels
de leopardo con evidencias de manipulación por parte de
humans. A la Cova Foradada (Paleolític superior inicial),
los humanos. En Cova Foradada (Paleolítico superior inicial),
47
[page-n-49]
[page-n-50]
Crani de lleopard. Plistocé superior. Avenc de Joan Guitón (Fontanars dels Alforins, València)
Cráneo de leopardo. Pleistoceno superior. Avenc de Joan Guitón (Fontanars dels Alforins, València)
un metàpode presenta marques de tall relacionades amb
un metápodo presenta marcas de corte relacionadas con
l’extracció de la pell, i una ulna apareix amb l’extrem
la extracción de la piel, y una ulna aparece con el extremo
distal polit i treballat per a obtindre un punxó. A la Cova
distal pulido y trabajado para obtener un punzón. En Cova
Negra (Paleolític mitjà), un metatars parcialment cremat
Negra (Paleolítico medio), un metatarso parcialmente
mostra marques de tall que també podrien ser de pelat.
quemado muestra marcas de corte que también podrían
Aquestes evidències ens assenyalen que, de vegades, els
ser de pelado. Estas evidencias nos señalan que en ocasiones
grups humans han caçat els lleopards o bé n’han aprofitat
los grupos humanos han cazado a los leopardos o bien
les carcasses. En aquest mateix jaciment es documenta el
han aprovechado sus carcasas. En este mismo yacimiento
procés invers, ja que un fragment de crani d’un neandertal
se documenta el proceso inverso, ya que un fragmento
presenta dues depressions, interpretades com les marques
de cráneo de un neandertal presenta dos depresiones,
dels ullals d’un lleopard originades per una mossegada i
interpretadas como las improntas de los caninos de un
que testimonien, de nou, una confrontació directa entre
leopardo originadas por una mordedura y que atestiguan de
lleopards i humans.
nuevo una confrontación directa entre leopardos y humanos.
[page-n-51]
Els principals competidors dels humans prehistòrics
Los principales competidores de los humanos prehistóricos
50
La capacitat per a destruir i ingerir ossos per part de
La capacidad de destruir e ingerir huesos por parte
hienes i llops fa que aquests carnívors siguen considerats
de las hienas y lobos hace que estos carnívoros sean
grans competidors dels grups humans prehistòrics i
considerados como grandes competidores de los grupos
capaços de crear grans acumulacions de restes de les
humanos prehistóricos y sean capaces de crear grandes
seues preses en coves i abrics. En el cas de la hiena,
acumulaciones de restos de sus presas en cuevas y
les seues últimes referències en la zona valenciana
abrigos. En el caso de la hiena, sus últimas citas en la zona
coincideixen amb la primera meitat del Plistocé superior,
valenciana coinciden con la primera mitad del Pleistoceno
per la qual cosa degué tindre un paper molt actiu en la
superior, por lo que pudo tener un papel muy activo en la
formació d’acumulacions òssies durant la seua presència
formación de acumulaciones óseas durante su presencia
en aquest territori, com per exemple en els nivells basals
en este territorio, como por ejemplo en los niveles basales
de la Cova Negra.
de Cova Negra.
En fases posteriors del Plistocé superior, la desaparició
En fases posteriores del Pleistoceno superior, la
de la hiena i també del lleó afavorí l’expansió de llops,
desaparición de la hiena y también del león favoreció
cuons, lleopards i de diversos carnívors menuts, com el
la expansión de lobos, cuones, leopardos y de diversos
linx. És per això que el paper dels cànids i els lleopards
pequeños carnívoros como el lince. Es por ello, que el
degué ser molt important, amb múltiples esdeveniments
papel de los cánidos y de los leopardos pudo ser muy
d’interacció amb els humans. Diversos estudis tafonòmics
importante, con múltiples eventos de interacción con los
estan mostrant la capacitat del cuó i del lleopard per
humanos. Diversos estudios tafonómicos están mostrando
a acumular i modificar restes òssies en jaciments
la capacidad del cuón y del leopardo para acumular y
arqueològics.
modificar restos óseos en yacimientos arqueológicos.
A l’inici del Paleolític superior pareix que llops, cuons i
Durante el inicio del Paleolítico superior parece que lobos,
lleopards van proliferar. Es tractaria de moments de molt
cuones y leopardos proliferaron. Se trataría de momentos
baixa incidència humana en la zona, com els documentats
de muy baja incidencia humana en la zona como los
en altres llocs de la península ibèrica, amb grups de
documentados en otros lugares de la Península Ibérica,
caçadors-recol·lectors reduïts o molt dispersos i una
con grupos de cazadores-recolectores reducidos o muy
[page-n-52]
quantitat destacada de carnívors. Aquest panorama
dispersos y un número destacado de carnívoros. Este
podria tindre el seu origen en un hiatus temporal sense
panorama podría tener su origen en un hiatus temporal
presència humana, coincident amb la desaparició dels
sin presencia humana coincidente con la desaparición
últims neandertals i l’arribada dels primers humans
de los últimos neandertales y la llegada de los primeros
anatòmicament moderns, encara que també podria
humanos anatómicamente modernos, aunque también
reflectir l’escassa densitat de població del Mediterrani
podría reflejar la escasa densidad de población en los
ibèric a l’inici del Paleolític superior, ja que contextos
inicios del Paleolítico superior por el Mediterráneo ibérico,
arqueològics com la Cova Foradada o la Cova de les
pues contextos arqueológicos como Cova Foradada o Cova
Malladetes testimonien la interacció d’humans i aquests
de les Malladetes atestiguan la interacción de humanos
carnívors en les mateixes cavitats.
y estos carnívoros en las mismas cavidades.
51
[page-n-53]
[page-n-54]
Brugal, Jean-Philip; Fosse, Philippe (2004): «Carnivores
— (2001): «Els grans mamífers plistocènics: una aproximació
et Hommes au Quaternaire en Europe de l’Ouest», Revue
paleoambiental i bioestratigràfica», en Valentín Villaverde
de Paléobiologie, 23 (2), p. 575-595.
(editor), De Neandertals a Cromanyons. L’ inici del
Camarós, Edgard; Cueto, Marián; Lorenzo, Carlos;
Villaverde, Valentín; Rivals, Florent (2015): «Large carnivore
poblament humà a les terres valencianes. Universitat
de València, p. 45-56.
attacks on hominins during the Pleistocene: a forensic
Morales, Juan Vicente; Sanchis, Alfred; Real, Cristina; Pérez
approach with a Neanderthal example», Archaeological
Ripoll, Manuel; Aura, J. Emili; Villaverde, Valentín (2012):
and Anthropological Sciences [Archaeol. Anthropol. Sci.] ;
«Evidences of interaction Homo-Cuon in three Upper
[versió electrònica].
Pleistocene sites of the Iberian Mediterranean central
Crégut-Bonnoure, Evelyne (1996): «Ordre des Carnivores»,
region», Journal of Taphonomy, 10 (3-4), p. 463-476.
en Claude Guérin; Marylène Patou-Mathis (dirs.), Les grands
Pantoja, Ana; Sala, María Teresa Nohemi; García, Nuria;
mammifères plio-pléistocènes d’Europe. París, p. 155-230.
Ruiz, Blanca; Gil, María José; Aranburu, Arantza; Arsuaga,
Fernández Peris, Josep (2004): «Datos sobre la incidencia
del yacimiento del Pleistoceno superior de Cova Foradada
de carnívoros en la Cova del Bolomor (Tavernes de la
(Xàbia, Alicante, España)», Boletín de la Real Sociedad
Valldigna, Valencia)», en Miscelánea en homenaje a
Española de Historia Natural. Sección geológica, 105
Emiliano Aguirre, vol. IV, Comunidad de Madrid - Museo
(1-4), p. 53-66.
Arqueológico Regional, p. 141-157.
Juan Luis; Casabó, Josep (2011): «Análisis paleontológico
Pérez Ripoll, Manuel (1977): Los mamíferos del yacimiento
Kruuk, Hans (2002): Hunter and hunted. Relations between
musteriense de Cova Negra. València: Servei d’Investigació
carnivores and people. Cambridge University Press.
Prehistòrica de la Diputació de València (Serie Trabajos
Martínez Valle, Rafael (1995): «Fauna cuaternaria del
Varios, 53).
País Valenciano: evolución de las comunidades de
Pérez Ripoll, Manuel; Morales, Juan Vicente; Sanchis,
micromamíferos», en El Cuaternario del País Valenciano,
Alfred; Aura, J. Emili; Sarrión, Inocencio (2010):
p. 235-244.
«Presence of the genus Cuon in upper Pleistocene
53
[page-n-55]
54
and initial Holocene sites of the Iberian Peninsula:
— (1990): «El yacimiento del Pleistoceno medio de la
new remains identified in archaeological contexts of
Cova del Corb (Ondara-Alicante)», Archivo de Prehistoria
the Mediterranean region», Journal of Archaeological
Levantina, XX, p. 43-78.
Science, 37, p. 437-450.
Rosell, Jordi; Baquedano, Enrique; Blasco, Ruth;
Camarós, Edgard (2012): «New insights on hominidcarnivore interactions during the Pleistocene», Journal
of Taphonomy, 10 (3-4), p. 125-128.
Sanchis, Alfred; Tormo, Carmen; Sauqué, Víctor; Sanchis,
Vicent; Díaz, Rebeca; Ribera, Agustí; Villaverde, Valentín
(2015): «Pleistocene leopards in the Iberian Peninsula:
new evidence from palaeontological and archaeological
contexts in the Mediterranean region», Quaternary Science
Reviews, 124, p. 175-208.
Sarrión, Inocencio (1976): «Apuntes sobre fauna
cuaternaria», Lapiaz, 3, p. 15-22.
— (1983): «La fauna würmiense de la Cueva de San Antón
(Villanueva de Viver, Castellón)», Spélaion, 2, p. 23-37.
— (1984a): «Nota preliminar sobre yacimientos
paleontológicos pleistocénicos en la Ribera Baixa,
Valencia», Cuadernos de Geografía, 35, p. 163-174.
— (1984b): «La fauna del Würm superior de la Cueva
Merino (Dos Aguas, Valencia)», Lapiaz, 13, p. 31-36.
Sarrión, Inocencio; Dupré, Michèle; Fumanal, María Pilar;
Garay, Policarp (1987): «El yacimiento paleontológico de
Molí de Mató (Agres, Alicante)», en VII Reunión sobre el
Cuaternario en Santander (Cantabria). Actas. Santander:
AEQUA, p. 69-72.
Sarrión, Inocencio; Fernández Peris, Josep (2006):
«Presencia de Ursus thibetanus mediterraneus (Forsyth
Major, 1873) en la Cova del Bolomor. Tavernes de la
Valldigna, Valencia», Archivo de Prehistoria Levantina,
XXVI, p. 25-38.
Turner, Alan; Antón, Mauricio (1997): The big cats and
their fossil relatives. Nova York: Columbia University Press.
Villaluenga, Aritza (2009): «Yacimientos del Pleistoceno
Superior en la Península Ibérica con presencia de restos
de oso», Munibe, 60, p. 17-33.
[page-n-56]
[page-n-57]
An exceptional finding: the Avenc de Joan Guitón
leopard
Alfred Sanchis
With the collaboration of Carmen Tormo, Vicent Sanchis, Rebeca
Díaz, Agustí Ribera, Josep A. Ribera, Juan Salazar, María Amparo
Peiró and Trinidad Pasíes
of the remains and reported their discovery to archaeologist Àngel
Cambra and the director of the Museu Arqueològic d’Ontinyent i la
Vall d’Albaida, Agustí Ribera. According to the analysis carried out
by Alfred Sanchis in the Quaternary Fauna Laboratory of the Museu
de Prehistòria de València, the images are believed to show the
remains of a big cat of the Panthera genus and possibly a leopard.
Leopards (Panthera pardus Linnaeus 1758) are a medium-sized felid
The finding
In the summer of 2013 speleologists Vicent Sanchis and Rebeca
Díaz, of the Club d’Espeleologia l’Avern d’Ontinyent, found several
bone remains in an unexplored area of the Avenc de Joan Guitón, a
chasm located in the village of Fontanars dels Alforins in the south
of Valencia province. The chasm stands at around 770m above sea
level, in an area characterised by Mediterranean vegetation with
pines and Kermes oaks. The area is known as Racó del Colmenar
and can be found on the south-eastern slope of the Serra Grossa
mountain range, on the upper axis of an anticline made of Cretaceous
Calcareous material.
with solitary and territorial habits, in which the males are larger
in size than the females. At present, this feline can be found in
various areas of Africa and Asia, however during the Pleistocene
period it could be found widely spread over Europe and in most
of the Iberian Peninsula.
In the Valencia region, leopards competed with prehistoric humans,
Neanderthals and anatomically modern humans for prey and for
the use of caves and shelters. However, large carnivores are not
frequently found on archaeological sites and usually appear on
their own or as fragmented remains, making it highly unlikely to
discover full skeletons that are anatomically connected, such as
the case of the Avenc de Joan Guitón leopard.
The Avenc de Joan Guitón Chasm is highly complex both in its
development and morphology. It consists of various karst systems
running N and S that reach -211 and -161 m, respectively, with
horizontal galleries that form superimposed chambers. After passing
through a number of pits, horizontal sections, slopes, loose blocks
and narrow passages, the speleologists reached a small, vertical
fracture measuring about 30cm wide covered with boulders. Once
these had been removed, they reached a flat-roofed gallery around
40m long that concluded in a 6m vertical section, where the bone
remains were found, at a depth of about 150m in an area far removed
Recovering the skeleton
Given the importance of having potentially discovered a prehistoric
leopard, a recovery assignment was commissioned in December of
the same year. This was carried out by the Museu de Prehistòria de
València and the Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida,
in collaboration with the Club d’Espeleologia l’Avern d’Ontinyent,
with the authorisation of the Directorate General for Heritage of
the Valencian Regional Government.
from the vertical opening of the cave’s current entrance. Access
The team set up to recover the remains consisted of the speleologists
to the gallery is very complicated due to a number of technical
who made the discovery, Vicent Sanchis and Rebeca Díaz,
difficulties with vertical sections. The speleologists took photographs
archaeozoologist Carmen Tormo and climber Josep Ribera, who
[page-n-58]
would climb down into the chasm. Additionally, there would be
Having performed these tasks it was observed that the front half
another exterior support team made up of Juan Salazar, Agustí
of the individual was better preserved than the rear and the right
Ribera and Alfred Sanchis.
side was better preserved than the left. With this in mind, a full
After several hours of descent into the chasm and in the area
described earlier, the skeleton of the feline was found. The skeleton
was photographed and then grouped according to anatomical groups
and side of the body. The process was recorded with photographs
and video (part of this material can be seen in the audiovisual
projection in the “Un mundo de fieras” exhibition). The different
elements were discovered in a state of anatomical semiconnection,
some bones were connected due to concretion and were hardly
covered by sedimentation, while others such as the cranium were
somewhat displaced and partly buried. Once the remains were
recovered and properly packaged, they were taken to the Museu de
Prehistòria de València to be cleaned, consolidated and restored.
consolidation and restoration plan was devised by restorer Mara Peiró.
Restoring the skeleton was a complicated task, not only due to its
fragile state of conservation but also due to the high number of
fragments involved in the piece, some of which had joined to others
and were covered due to concretion. The extreme hardness of the
concretion added to the fragility of the bone material limited the
extent of the cleaning treatment. It required high-precision work
in the restoration process to prevent loss of material and to single
out the original form of the bone as far as possible in order to aid
later study. The collaboration of a specialist curator and the use
of reference material proved essential in this task.
Cleaning the remains was basically carried out using mechanical and
physical methods with the help of solvents, although in some cases
Consolidation and restoration
a chemical treatment was used that contains low-concentration
acetic acid, applied to specific areas of concretion that needed to
Upon an initial review it was possible to confirm that these were
be softened. For the most dispersed fragments a prior consolidation
the remains of a prehistoric leopard and that this was an isolated
process was necessary using acrylic resin Paraloid B72 at 5% in ethyl
paleontological finding. Due to the high levels of humidity in
acetate, applied to specific areas with a brush. Any mechanical work
the environment where the skeleton was found, Trinidad Pasíes,
restorer at the Museu de Prehistòria de València, highlighted the
importance of carrying out a controlled drying of the bones using
ethyl alcohol and acetone impregnation to avoid stress to the bones.
Some of the remains were in a very fragile state and needed to
was controlled and the vibrations were limited as far as possible,
as these remove concretion but can also take with it part of the
bone material. With the assistance of the micro-lathe and the use
of specialist tools, the concretion was reduced to the minimum
possible to retrieve the formal information needed for each bone
be consolidated with 10 and 20% Paraloid B72. In some cases, the
and thereby guarantee the conservation of the piece.
materials presented different levels of concretion; analyses carried
In order to study the morphology of the teeth it was important to
out on two samples in Arte-Lab S. L. (XRD, FTIR, SEM-EDX) confirmed
separate the mandible from the rest of the cranium. However, after
that it was calcium carbonate associated with contamination by
several attempts at removing the concretion that held them together,
clays, caused by external diagenetic processes. These processes are
it was not possible to complete the work as this would compromise
what caused the cranium and the mandible to be joined together.
the integrity of the piece. This was avoided to prevent fractures
57
[page-n-59]
58
and unnecessary loss of material. Radiographic and photographic
interiors with scarce sedimentation, such as the specimens found
probing techniques were used to study the dental morphology.
at Algar da Manga Larga (Portugal) and Los Rincones (Zaragoza).
The fragments were immersed in consolidation agent Paraloid B72
at 5% to be protected and fractures and gaps were strengthened
with stucco, some with pigmented wax and others with Mowital
at 20% dissolved in alcohol mixed with glass microspheres and
pigments, each being used according to the finish of the surface
in question.
In any case, the characteristics of this specimen match those of
other leopards of the Iberian Peninsula recovered in archaeological
and paleontological contexts of the Late Pleistocene (between
130,000 and 10,000 years ago), which is why the leopard found in
the Fontanars Chasm has been provisionally assigned to this phase.
Studying the Avenc de Joan Guitón leopard has resulted in a more
extensive publication on the Pleistocene fossil record of this feline
Studying the skeleton and its significance in the
Iberian fossil record
The skeleton is almost complete (221 elements) with only a few
bones missing from the hind limb. The teeth are inserted in the
maxilla and mandible, except for a lower incisor that was found
on its own. The specimen presents all its bones fused and its
permanent dentition, but without any wear. Its age at the time of
death is estimated at between 1.5 and 2 years. The morphology
of the cranium and the body size of the bones of the skeleton
correspond to a female leopard.
Some of the bones of the skeleton, cranium, scapula, radius and ulna
on the left side, some ribs and a thoracic vertebra, present trauma
and fracture. Bone remodelling processes cannot be observed in
the fractures, suggesting that they originate from the animal falling
into the chasm. From the current entrance to the chasm it would
be impossible for the animal to reach the place where its remains
were found, and it can be assumed that the chasm would have
previously had other, closer access points from which the animal fell.
in the Iberian Peninsula. A total of 86 references have been made
throughout the peninsula, with a denser distribution near the
Cantabrian area and the Mediterranean area.
The leopard skeleton found in the Avenc de Joan Guitón Chasm
allows us to better interpret the partial remains that are normally
found on sites in the Valencian area, such as Cova del Bolomor,
Cova Negra and Cova Foradada. In short, it allows us to gain more
in-depth knowledge of the characteristics of these large carnivores
and better understand interaction processes between leopards
and prehistoric human groups. For a broader view of the leopard
fossil record in the Valencian area and for relationships with human
groups, please refer to the other text in this catalogue.
Exhibiting the skeleton
The leopard skeleton found in the Avenc de Joan Guitón Chasm is
the main piece in the Museu de Prehistòria de València temporary
exhibition entitled “Un mundo de fieras: grandes carnívoros en la
prehistoria valenciana” (A world of wild animals: large carnivores
A bone fragment taken from the skeleton was sent to be dated
in Valencian prehistory) due to its singularity in being the most
to the VERA-laboratorium (Austria) but it was impossible to do so
complete prehistoric leopard skeleton to be recovered in the
due to the extremely low collagen content of the fossils. This is
Iberian Peninsula and one of the most complete in Europe and in
common to other carnivores found on the surface level of cave
the worldwide fossil record.
[page-n-60]
Large prehistoric
carnivores
Alfred Sanchis
The appearance of carnivore bones with cut marks at archaeological
sites shows us that prehistoric human groups hunted them in order
to eradicate a direct competitor (confrontation), or took advantage
of the natural death of these predators to obtain meat (food), skins
(clothing), bones (tools) and teeth (ornaments), without forgetting
The various human groups who inhabited the Valencia region
during prehistory, firstly Neanderthals and their ancestors (between
approximately 300,000 and 40,000 years ago) and subsequently
the possible connotations of the symbolic nature of this practice.
In this regard, the relationships between humans and carnivores,
much like today, could have been conditioned by opposing feelings,
anatomically modern humans (from around 30,000 years ago), lived
of fascination and beauty, of fear and danger.
alongside four families of large carnivores: Ursidae, Hyaenidae,
The paleontological record also provides information on prehistoric
Canidae and Felidae. In this area, the different groups competed
against each other for the use of space and for access to prey,
mainly for the meat of herbivores. Many of these carnivores have
survived until today, so our knowledge of their morphology and
their behaviour in their habitat allows us to define the nature of
communities of prehistoric predators.
Carnivores used the caves and shelters for various purposes when
these sites were available: as a breeding ground, a place to shelter,
rest, feed or defecate. In these caves we can find the bones of the
carnivores themselves after their death (whether natural or due
to predation), the coprolites formed by the fossilisation of faeces,
carnivores, as the skeletons of these animals may appear in caves
and chasms as a result of accidents, due to processes of natural
death or illness or because other carnivores hunted them.
The data presented as follows come from the paleontological
and archaeological record of the Valencia region, together with
available biological and ethological information on non-extinct
species. The quality of fossil documentation is not equal for all
species and information on the record is partial, so general trends
will be discussed.
the deciduous teeth of the cubs when their permanent teeth came
Bears
and other proof of their presence, such as claw marks on the walls
The brown bear (Ursus arctos) is currently present in various areas
and beds on occupation floors, as well as bone accumulations
of the Iberian Peninsula (Castile and Leon, forests in the Cantabrian
formed by the remains of their prey.
region and the Pyrenees). It is a species with solitary habits that
Competition for prey between carnivores and humans took place at
the kill site and also in transport and skeleton accumulation areas, in
places such as caves, shelters and dens. Fragmented remains, tooth
marks and digested bones are all proof of the action of carnivores.
On occasion, carnivores also scavenged the remains left by groups
sometimes form groups. They have an average weight of 260 kg
and shoulder height of 130 cm, although the bears currently living
in the Cantabrian area are smaller (females 85 kg and males 113
kg). Bears are both omnivores and scavengers and have a diverse
diet, although their preference is small-sized prey.
of hunter-gatherers. Competition arose when members of one or
The species is scarcely represented in the fossil record of the
various species exploited a limited resource within the ecosystem.
Valencia area, with very few remains found in paleontological
59
[page-n-61]
60
and archaeological sites. The earliest references correspond to
thibetanus), a species that reached the south of Europe 500,000
the Middle Pleistocene (250,000 years ago) in Molí de Mató, where
years ago and that is possibly also represented at Cau d’En Borràs.
the archaic form Ursus prearctos has also been identified. The
distribution of the brown bear remained the same during the Late
Pleistocene (between 130,000 and 10,000 years ago) in various
archaeological sites (Cova del Bolomor, Cova Negra and Abric del
Pastor, for example). In the Holocene (from about 10,000 years ago)
it can be found in Mesolithic and Bronze Age sites. Additionally,
remains of this species have appeared in diverse paleontological
contexts such as in the Cueva de San Antón, where several aged
bears occupied the cave and died there from natural causes,
perhaps during hibernation.
In the Pleistocene the brown bear occupied the entire Iberian
Peninsula, but the same cannot be said about the cave bear (Ursus
spelaeus); a large herbivore species that is highly dependent on
the existence of caves. This bear was widespread in the northern
half of the Iberian Peninsula during the Late Pleistocene and
became extinct at the end of this epoch. In the Valencia region,
a metatarsus found in Cova Negra could be the southernmost
reference attributed to this species in the Iberian Peninsula.
In the Valencia area, bear remains have been found in paleontological
and archaeological contexts. They are normally assemblages
consisting of few remains, while partial or complete skeletons
are rare. Although it has not been ruled out that humans hunted
bears, there is not yet any proof that confirms this activity, such
as cut marks on bones.
The brown bear is one of the largest carnivores of the Pleistocene
that remained in the Iberian Peninsula during the Holocene, although
there are currently no records in the Valencia area.
Hyenas
The four species of hyena that exist today can be found exclusively
in Africa and some areas of Asia. Hyenas occupy various biotopes,
from savannahs to deserts and they cope well with different climate
conditions. The cave hyena was widely distributed in Eurasia during
the Late Pleistocene and is considered a hardier subspecies than
the spotted hyena (Crocuta crocuta). Hyenas are carnivores that
The Ursus etruscus species is the ancestor of the two evolutionary
live in a pack and have scavenging and hunting habits. With an
lineages that lead to U. arctos and Ursus deningeri-spelaeus. U.
average weight of 65 kg, they reach up to 90 cm at shoulder height
etruscus has recently been identified at the Lower Palaeolithic
(females are larger). Their diet consists of meat and bones. Their
archaeological site of Alto de las Picarazas (Andilla-Chelva).
large premolars allow them to make use of all sorts of animal
Ursus cf. deningeri appears in paleontological contexts of
carcasses, cracking their bones to reach the marrow and ingesting
the Upper Pliocene (Xàbia), of the Plio-Pleistocene period
some parts (durophagy).
(Casablanca I) and of the Early Pleistocene (Malvinaret and
Muntanyeta dels Sants).
In periods prior to a confirmed presence of hominins in the area,
in the Late Pliocene and the beginning of the Lower Pleistocene,
At levels dating to the Later Middle Pleistocene (between 244,000
hyena remains have been documented (Hyaenidae) in Xàbia II
and 190,000 years ago) and the beginning of the Late Pleistocene
and Muntanyeta dels Sants. In Casablanca I (Plio-Pleistocene
(between 130,000 and 115,000 years ago), at Cova del Bolomor, three
period) remains were attributed to the Villafranchian giant hyena
remains have been identified as those of a small-sized bear (Ursus
Pachycrocuta cf. brevirostris. The specimens identified from the
[page-n-62]
Middle Pleistocene levels at Molí de Mató and Cova del Corb,
ssp.) have been found in the Valencia area in various paleontological
approximately 200,000 years old, could correspond to the smaller
and archaeological sites from the Middle Pleistocene onwards. In
species Crocuta crocuta intermedia.
the case of the remains found at Bassa de Sant Llorenç, attributed
The cave hyena (Crocuta crocuta spelaea) is barely represented
in the Quaternary fossil record of the Valencia region with a few
remains found on archaeological and paleontological sites. The
to Canis lupus lunellensis given their similarity with those at LuneViel, this group could also include the wolves of Cova del Corb and
Molí de Mató, which were a similar size.
majority of these remains are teeth or bones, although on occasion
During the Late Pleistocene there have been several occurences in
coprolites have also been discovered. The species was most highly
archaeological sites dating to the Middle and Upper Palaeolithic.
distributed during the Late Pleistocene (between 130,000 and
The continuity of wolves in the Early Holocene can be confirmed
50,000 years ago) in archaeological sites of the Middle Palaeolithic
due to their presence at the Epipalaeolithic and Mesolithic levels
associated to Neanderthals (for example, Cova del Bolomor, Cova
of some sites (Cova Fosca and El Collao). As for levels dating to
Negra and Cova Beneito).
the Early Neolithic period at Cova de l’Or and Cova de la Sarsa,
At the Upper Palaeolithic levels in Cova de les Calaveres a hyena
molar was identified, but it is highly likely that this piece is not
properly contextualised. With the exception of the aforementioned
reference, the latest appearance of hyaena in the Valencia area
during the Late Pleistocene correspond to MIS 3, before the arrival
of anatomically modern humans.
Canids: wolves and dholes
wolves teeth have been found perforated and used as ornaments.
Their presence continued during the Third and Second Millennia
B.C. (Ereta del Pedregal and Pic dels Corbs) although remains are
scarce in the archaeological record. Wolves have been present in
the Iberian Peninsula during the entire Holocene, although there are
currently no records in the Valencia area, where they disappeared
in the early 20th century.
The dhole or wild dog (Cuon alpinus) is a canid that can currently be
found in various areas of Southeast Asia but during the Pleistocene
The wolf (Canis lupus) is currently distributed throughout the
was distributed throughout Europe, including the Iberian Peninsula.
northwestern quadrant of the Iberian Peninsula, with isolated
Smaller in size than a wolf (with an average weight of 17 kg and 45-
populations in Sierra Morena and Catalonia. It has very general
55 cm shoulder height), it is a pack hunter and feeds on the meat
criteria when selecting its habitat and copes well with different
of small ungulates, occasionally scavenging for food. In contrast to
climate conditions. This canid lives in packs and has an average
the wolf, its dentition is more highly developed in the cutting part,
weight of 42 kg and an average shoulder height of 60 cm. It is a
with a reduced trigonid action, meaning that it is better prepared
hunter and a scavenger that feeds on meat but also on the bones
to swallow meat than it is to crush bones.
of different-sized prey.
In the Valencia area, the dhole is mainly documented in
If we exclude the small-sized examples of the end of the Pliocene
archaeological sites of the Late Pleistocene. A cranium found in
and the early Pleistocene attributed to Canis etruscus (Xàbia II,
the Coves de Santa Maira has been dated to be 17,100 years old.
Muntanyeta dels Sants and Casablanca I), true wolves (Canis lupus
A dhole hemimandible has recently been identified at level X
61
[page-n-63]
62
(between 190,000 and 130,000 years old) in the Cova del Bolomor,
a larger-sized feline, was documented at Muntanyeta dels Sants
which if confirmed would be the oldest appearance of the genus in
(Early Pleistocene), while in Xàbia I and II (Late Pliocene) the
the Valencia area. With regard to the later presence of the species,
Megantereon was found. It is possible that the Dinofelis genus
a canine discovered on the Epipalaeolithic level of the Coves de
was also present at Xàbia I.
Santa Maira could confirm its continuation until the Early Holocene.
Lions (Panthera leo) can currently be found in various areas of
Dhole remains in the Valencia region originate from archaeological
Sub-Saharan Africa and Asia. It is an apex predator that lives in
contexts and the majority of these remains are teeth or bones. An
groups, with an average weight of 170 kg, with a shoulder height of
exception to this was the partial skeleton of a specimen found in
120 cm (males are larger than females). It has a hyper carnivorous
a gallery of the Cova del Parpalló, which appears to be previous to
diet that consists of different-sized prey. The species present in
the human presence in the cave during the Gravettian period. This
Europe during the Pleistocene is the European cave lion (Panthera
individual died in the cave from natural causes and its remains
leo spelaea), which was larger than its modern-day counterparts.
appeared next to a set of herbivore bones with bite marks, having
probably been moved there by the dholes. Two cases have proved
that humans hunted and/or processed these canids to remove a
direct competitor or to make use of their skin: a mandible at Cova
Negra and a neurocranium fragment at the Coves de Santa Maira.
Felids: lions and leopards
The European cave lion appears very scarcely in the Valencia fossil
record and the majority of these remains are bones or dental
remains. There are records from the Middle Pleistocene (250,000
years ago) and remains of this genus have also been documented
in various sites of the Late Pleistocene. This species is tightly linked
to cave bears and large ungulates, which were its prey. This could
explain the scarcity of its records in the Valencia area.
Lions and leopards shared various areas of the Valencia area
Leopards (Panthera pardus) are currently distributed through
with Neanderthals and anatomically modern humans. Before the
various biotopes in Africa and Asia and cope well with different
presence of hominins was confirmed in the area, other felines
climate conditions. They have solitary and territorial hunting habits,
provided references in paleontological sites. These include cheetah
an average weight of 62 kg and shoulder height of 45-78 cm (in
and sabre-toothed felines.
general the males are larger than the females). It is an opportunist
The cheetah (Acinonyx pardinensis) appeared in the Late Pliocene
but prefers small to medium-sized prey.
level at Xàbia II (between 2,600,000 and 1,600,000 years old) and in
Leopards are one of the large carnivores with the highest distribution
Middle Pleistocene levels at Bassa de Sant Llorenç (500,000 years
during the Pleistocene in the Valencia area, attaining a total of fifteen
old); this last reference corresponds to an attribution made by
references. They are normally assemblages consisting of few remains,
Inocencio Sarrión which if confirmed would be the last reference
but recently an almost complete skeleton was found in l’Avenc de
of this feline in Europe. A small feline (Panthera schaubi) was also
Joan Guitón, becoming one of the most complete leopard fossils of
identified at Xàbia II that some authors consider to be a Puma
the Iberian Peninsula and Europe. The first appearances of leopards
pardoides. With regard to sabre-toothed felines, Homotherium,
correspond to various sites dating to the Middle Pleistocene and
[page-n-64]
in the Late Pleistocene the number of references are multiplied,
In phases following the Late Pleistocene, the disappearance of
mainly in Middle Palaeolithic archaeological sites. The species
the hyena and the lion assisted the expansion of wolves, dholes,
has also been documented at Early Upper Palaeolithic levels,
leopards and various other small carnivores such as the lynx.
corresponding to the later presence of leopards in the Valencia
For this reason, the role of canids and leopards could have been
area and coinciding with the expansion of anatomically modern
humans. However it would be viable that they remained until the
end of the Pleistocene as was the case in the Cantabrian area.
In some archaeological contexts leopard bones with evidence
of human processing have been found. At Cova Foradada (Early
Upper Palaeolithic), a metapodial showed cut marks linked to the
removal of its skin and an ulna showed polishing on the distal
end, which had been worked on to obtain a punch. At Cova Negra
(Middle Palaeolithic), a partially burnt metatarsal had signs of cut
marks that could also result from skinning. This evidence shows
us that on occasion humans hunted leopards or made use of
their carcasses. The inverse process was documented at the same
site as a cranial fragment of a Neanderthal was found with two
depressions, interpreted as the impressions made by a bite from
leopard canines and that once again proves direct confrontation
between leopards and humans.
The main competitors of prehistoric humans
The ability of hyenas and wolves to destroy and ingest bones means
that these carnivores are considered to be the great competitors
of prehistoric human groups and were able to create large bone
accumulations of their prey in caves and shelters. With regard to
hyenas, the last references of this species in the Valencia area
coincide with the first half of the Late Pleistocene, so it may have
had a very active role in the creation of bone accumulations
during its presence in the area, like for example in the basal
levels of Cova Negra.
very important and there may have been numerous accounts of
interaction with humans. Various taphonomic studies are showing
the ability of the dhole and leopard to accumulate and modify
bone remains in archaeological sites.
During the start of the Upper Palaeolithic it seems that wolves,
dholes and leopards proliferated. There would be scarce human
presence in the area, like those documented in other areas of
the Iberian Peninsula, with small or highly dispersed groups of
hunter-gatherers and a significant number of carnivores. This
situation could be derived from a temporary hiatus with no human
presence, coinciding with the disappearance of the last Neanderthals
and the appearance of the first anatomically modern humans.
However it could also show the very low population density at the
beginning of the Upper Palaeolithic in the Iberian Mediterranean,
as archaeological contexts such as Cova Foradada and Cova de les
Malladetes provide proof as to the interaction between humans
and these carnivores in the same caves.
63
[page-n-65]
[page-n-66]
[page-n-67]
[page-n-2]
[page-n-3]
«This is a story about competition, about predation, and about fear and attraction and beauty»
Aquesta és una història sobre competició, predació, por, atracció i bellesa
Esta es una historia sobre competición, predación, miedo, atracción y belleza
Hans Kruuk, Hunter and hunted.
Relations between carnivores and people, 2002
[page-n-4]
UN
MÓN
DE
FERES
Grans carnívors en la prehistòria valenciana
UN
MUNDO
DE
FIERAS
Grandes carnívoros en la prehistoria valenciana
[page-n-5]
Un món de feres. Grans carnívors en la
prehistòria valenciana
Tresors del Museu de Prehistòria
Audiovisual
Xerea Films
De l’11 de novembre de 2015 al 20 de
març de 2016
Desenvolupament i disseny 3D
Instituto Universitario de Restauración
del Patrimonio, Universitat Politècnica
de València
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
María del Carmen Díaz Marín i Elvira
Aura Castro
President
Jorge Rodríguez Gramage
Diputat de Cultura
Xavier Rius Torres
MUSEU DE PREHISTòRIA DE VALèNCIA
Directora
Helena Bonet Rosado
Cap Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
FITXA TÈCNICA EXPOSICIÓ
Comissari i autor dels textos
Alfred Sanchis Serra
Disseny instal·lació
Francesc Chiner Vives
Dibuixos i gràfica exposició
Francesc Chiner Vives i Vanesa Mora
Casanova
Instituto de Automática e informática
industrial, Universitat Politècnica de
València
Impressió material efímer
Impremta Provincial de la Diputació de
València
Visites i tallers didàctics visites col·lectives
Laura Fortea Cervera i Eva Ripollés
Adelantado
PRODUEIX
CAVEA Patrimonio Cultural
Tallers didàctics per a públic familiar
DARQUEO Estudio y Difusión del
Patrimonio
CAVEA Patrimonio Cultural
VIA HERACLIA Promoción Turismo Cultural
Difusió
Begonya Soler Mayor
Traducció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Trinidad Pasíes, Mara Peiró i María Perales
Laura Stripp
Desenvolupament i disseny app
multimèdia
Unit experimental de la Universitat
Politècnica de València
Imatges
Arxiu fotogràfic Museu de Prehistòria de
València
Restauració fons
Laboratori de Restauració del Museu de
Prehistòria
Traducció al anglés
Jorge Sanchis Serrano
Impressió
Pentagraf Impresores S.L.
Equip muntatge
Amadeo Moliner Blay
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Traducció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Carlos Sánchez Belenguer i Eduardo
Vedrell Vidal
Disseny cartell
Marc Granell Artal
Plafó dels lleons de la Grotte ChauvetPont d’Arc (França)
Autor Patrick Aventurier
Imatges
Arxiu fotogràfic Museu de Prehistòria de
València, Vicent Sanchis, Agustí Ribera,
Alfred Sanchis
FITXA TèCNICA CATàLEG
Textos
Alfred Sanchis Serra
Disseny i maquetació
Marc Granell Artal
Dibuixos i mapes
Francesc Chiner Vives
Marc Granell Artal
Museu de Prehistòria de València
Empresa col·laboradora producció
Esfera Proyectos Culturales
Juan March Estrada
AGRAÏMENTS
Remedios Cardona, Ana Beltrán, Carmen
Botello, Pepa Ureña, Amparo Solís,
Begonya Soler, Vanesa Monreal, Juan
Salazar, Joaquim Juan, Bernat Martí,
Josep Lluís Pascual, Agustí Ribera, Vicent
Sanchis, Inocencio Sarrión, Valentín
Villaverde
Creative Commons. ReconocimientoNoComercial-CompartirIgual 3.0 España
(CC BY-NC-SA 3.0)
ISBN: 978-84-7795-744-7
Dipòsit Legal: V 2714-2015
[page-n-6]
06
08
Presentació
Presentación
Una troballa excepcional: el lleopard
de l’Avenc de Joan Guitón
Un hallazgo excepcional: el leopardo
del Avenc de Joan Guitón
26
Els grans carnívors prehistòrics
Los grandes carnívoros prehistóricos
52
Bibliografia recomanada
Bibliografía recomendada
55
English
translation
[page-n-7]
Presentació
Helena Bonet Rosado
6
Directora del Museu de Prehistòria de València
L’interès de la Diputació de València pel patrimoni
La nova exposició “Un món de feres. Grans carnívors en
arqueològic es remunta a l’any 1927 amb la creació del
la prehistòria valenciana” es presenta dins de la sèrie
Servei d’Investigació Prehistòrica i del seu Museu de
“Tresors del Museu de Prehistòria”, en resposta a eixa
Prehistòria. Des de les primeres excavacions realitzades
importància creixent dels estudis de fauna. En aquesta
en la primera mitat del segle XX en els jaciments de la
mostra s’expliquen las relacions entre els grans carnívors
Cova del Parpalló, a Gandia, o la Cova Negra, a Xàtiva, les
i els grups humans en la prehistòria valenciana. En primer
troballes faunístiques integren les col·leccions del museu
lloc es presenta l’esquelet del lleopard de l’Avenc de Joan
i s’exhibeixen en les seues sales d’exposició. Però és a
Guitón (Fontanars dels Alforins), el més complet de la
partir dels anys 70 del segle passat que els estudis de la
península ibèrica, peça destacada de l’exposició i punt de
fauna procedent de jaciments arqueològics i paleontològics
partida d’aquesta. Entorn d’ell, i a continuació, s’exposen
comencen a cobrar importància, essent nombrosos els
els grans carnívors que habitaren el territori valencià al
investigadors i especialistes que desenvolupen la seua
llarg de la prehistòria: óssos, hienes, llops, cuons, lleons
tasca al nostre territori, en molts casos davall l’acollida
i lleopards, competidors dels humans per l’espai i per les
del propi SIP i del Museu de Prehistòria.
preses. El tercer aspecte tractat és el de la representació
És per això que en 2001, gràcies a la donació efectuada
per Inocencio Sarrión de la seua col·lecció de fauna
fòssil quaternària i actual, es crea el Gabinet de Fauna
Quaternària, que actua principalment com a laboratori
d’estudi de les restes faunístiques procedents de jaciments
arqueològics. L’arqueozoologia investiga les relacions
entre els grups humans i els animals en el passat i aporta
una informació bàsica per a conèixer el mode de vida de
les societats humanes prehistòriques. Els últims anys
s’han multiplicat aquests estudis i una prova d’això és la
celebració de les “Jornades d’Arqueozoologia” organitzades
pel museu en 2011 i 2013, i que al desembre del 2015
sumaran la seua tercera edició.
dels grans carnívors en l’art figuratiu prehistòric, que
confirma les relacions amb els humans i la seua inclusió
en l’univers simbòlic dels caçadors-recol·lectors.
[page-n-8]
Presentación
Helena Bonet Rosado
Directora del Museu de Prehistòria de València
El interés de la Diputación de Valencia por el patrimonio
La nueva exposición “Un món de feres. Grans carnívors en
arqueológico se remonta a 1927 con la creación del Servicio
la prehistòria valenciana” se presenta dentro de la serie
de Investigación Prehistórica y su Museo de Prehistoria.
“Tresors del Museu de Prehistòria”, en respuesta a esa
Desde las primeras excavaciones realizadas en la primera
importancia creciente de los estudios de fauna. En esta
mitad del siglo XX en los yacimientos de Cova del Parpalló
muestra se explican las relaciones entre grandes carnívoros
en Gandia o Cova Negra en Xàtiva, los hallazgos faunísticos
y grupos humanos en la prehistoria valenciana. En primer
integran las colecciones del museo y se exhiben en sus
lugar se presenta el esqueleto del leopardo del Avenc de
salas de exposición. Pero es a partir de los años 70 del
Joan Guitón (Fontanars dels Alforins), el más completo de la
siglo pasado cuando los estudios de la fauna procedente
península ibérica, pieza destacada de la exposición y punto
de yacimientos arqueológicos y paleontológicos empiezan
de partida de la misma. En torno a él, y a continuación, se
a cobrar verdadera importancia, siendo numerosos los
exponen los grandes carnívoros que habitaron el territorio
investigadores y especialistas que desarrollan su labor
valenciano durante la prehistoria: osos, hienas, lobos,
en nuestro territorio, en muchos casos bajo el amparo
cuones, leones y leopardos, competidores de los humanos
del propio SIP y del Museo de Prehistoria.
por el espacio y por las presas. El tercer aspecto tratado
Es por ello que en 2001, gracias a la donación efectuada
por Inocencio Sarrión de su colección de fauna fósil
cuaternaria y actual, se crea el Gabinete de Fauna
Cuaternaria, que actúa principalmente como laboratorio
de estudio de los restos faunísticos procedentes de
yacimientos arqueológicos. La arqueozoología investiga
las relaciones entre grupos humanos y animales en el
pasado y aporta una información básica para conocer el
modo de vida de las sociedades humanas prehistóricas.
En los últimos años se han multiplicado estos estudios
y prueba de ello es la celebración de las “Jornadas de
Arqueozoología” organizadas por el museo en 2011 y 2013,
y que en diciembre de 2015 sumarán su tercera edición.
es el de la representación de los grandes carnívoros en
el arte figurativo prehistórico, que confirma las relaciones
con los humanos y su inclusión en el universo simbólico
de los cazadores-recolectores.
7
[page-n-9]
[page-n-10]
La notícia
La noticia
A l’estiu de 2013, els espeleòlegs Vicent Sanchis i Rebeca Díaz, del Club
9
d’Espeleologia l’Avern, d’Ontinyent, localitzen diverses restes òssies en una
zona inexplorada de l’Avenc de Joan Guitón, situat al terme de Fontanars
dels Alforins, al sud de la província de València. L’avenc, a uns 770 m sobre
el nivell del mar, s’emplaça en un paratge de vegetació mediterrània amb
pins i carrasques conegut com el Racó del Colmenar, sobre el vessant SE
de la Serra Grossa, en l’eix superior d’un anticlinal format per materials
calcaris cretacis.
L’Avenc de Joan Guitón és molt complex en desenrotllament i morfologia. Consta
de diversos sistemes càrstics de direcció N i S que arriben als –211 i –161 m
respectivament, amb galeries horitzontals que formen estances superposades.
Després de superar diversos pous, trams horitzontals, rampes, blocs solts i
passos estrets, s’arriba a una reduïda fractura vertical, d’uns 30 cm d’amplària,
Localització de l’Avenc de Joan Guitón
coberta de blocs. Una vegada retirats, s’accedeix a una galeria de sostre
Localización del Avenc de Joan Guitón
En el verano de 2013 los espeleólogos Vicent Sanchis y Rebeca Díaz, del Club
d’Espeleologia l’Avern d’Ontinyent, localizan diversos restos óseos en una
zona inexplorada del Avenc de Joan Guitón, una sima situada en el término de
Fontanars dels Alforins, al sur de la provincia de Valencia. La sima, a unos 770
m sobre el nivel del mar, se emplaza en un paraje de vegetación mediterránea
con pinos y carrascas conocido como Racó del Colmenar, sobre la vertiente SE
de la Serra Grossa, en el eje superior de un anticlinal formado por materiales
calcáreos cretácicos.
El Avenc de Joan Guitón es muy complejo en desarrollo y morfología. Consta de
diversos sistemas kársticos en dirección N y S que alcanzan los -211 y -161 m
respectivamente, con galerías horizontales que forman estancias superpuestas.
[page-n-11]
10
pla, amb un recorregut de 40 m que
finalitza en un tram vertical de 6 m,
lloc a on, a uns 150 m de profunditat,
són localitzades les restes òssies,
en una zona molt allunyada de la
vertical de la boca actual. L’accés
a la galeria és molt complex ja que
presenta una sèrie de dificultats
tècniques de progressió vertical. Els
espeleòlegs prenen fotografies de
les restes i comuniquen la notícia a
l’arqueòleg Àngel Cambra i al director
del Museu Arqueològic d’Ontinyent
i la Vall d’Albaida, Agustí Ribera. Les
imatges, després de ser avaluades
per Alfred Sanchis en el Gabinet de
Tras superar diversos pozos, tramos horizontales, rampas, bloques sueltos y pasos
Entorn on es localitza l’Avenc de Joan Guitón
estrechos, se llega a una reducida fractura vertical de unos 30 cm de anchura
Entorno donde se localiza el Avenc de Joan Guitón
cubierta de bloques. Tras retirarlos, se accede a una galería de techo plano,
con un recorrido de 40 m que finaliza en un tramo vertical de 6 m, lugar donde,
a unos 150 m de profundidad, se localizan los restos óseos en una zona muy
alejada de la vertical de la boca actual. El acceso a la galería es muy complejo
ya que presenta una serie de dificultades técnicas de progresión vertical. Los
espeleólogos toman fotografías de los restos y comunican la noticia al arqueólogo
Àngel Cambra y al director del Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida,
Agustí Ribera. Las imágenes, tras ser evaluadas por Alfred Sanchis en el Gabinete
[page-n-12]
ENTRADA
VIA DEL FANG
VIA LATERAL
0
10
Escala 1:200
Galeria del
lleopard
Pendent: -211 mts
VIA DEL
P-43
Desenvolupament: 1.423 mts
Extensió: 858 mts
VIA FONDA
Galeria del lleopard
Topografia i dibuix:
Vicent Sanchis i Rebeca Díaz
Lleopard
Exploració:
Vicent Sanchis i Rebeca Díaz
Secció i planta de l’Avenc de Joan Guitón
Sección y planta del Avenc de Joan Guitón
[page-n-13]
12
Fauna Quaternària del Museu de Prehistòria de València,
de Fauna Cuaternaria del Museu de Prehistòria de València,
indiquen que les restes podrien correspondre a un gran
señalan que los restos podrían corresponder a un gran
felí del gènere Panthera, possiblement a un lleopard.
felino del género Panthera, posiblemente a un leopardo.
El lleopard (Panthera pardus L. 1758) és un fèlid de talla
El leopardo (Panthera pardus Linnaeus 1758) es un félido de
mitjana amb hàbits solitaris i territorials, en què els mascles
talla media con hábitos solitarios y territoriales, donde los
són més grans que les femelles. Actualment, aquest felí es
machos son más grandes que las hembras. En la actualidad
reparteix per diverses zones d’Àfrica i Àsia, però durant el
este felino se reparte por diversas zonas de África y Asia,
Plistocé va tindre una àmplia distribució a Europa, inclosa
pero durante el Pleistoceno tuvo una amplia distribución
gran part de la península ibèrica.
en Europa, incluida gran parte de la península ibérica.
En les terres valencianes els lleopards van competir amb
En las tierras valencianas los leopardos compitieron con
els grups humans prehistòrics, neandertals i humans
los grupos humanos prehistóricos, neandertales y humanos
anatòmicament moderns, per les preses i per l’ús de les
anatómicamente modernos, por las presas y por el uso de
coves i els abrics. No obstant això, els grans carnívors no
las cuevas y abrigos. Sin embargo, los grandes carnívoros
són freqüents en els jaciments arqueològics i normalment
no son frecuentes en los yacimientos arqueológicos y
apareixen en forma de restes aïllades o fragmentades, sent
normalmente aparecen en forma de restos aislados o
molt poc probable el descobriment d’esquelets complets
fragmentados, siendo muy poco probable el descubrimiento
i en connexió anatòmica, com és el cas del lleopard de
de esqueletos completos y en conexión anatómica, como
l’Avenc de Joan Guitón.
es el caso del leopardo del Avenc de Joan Guitón.
[page-n-14]
La recuperació de l’esquelet
La recuperación del esqueleto
Donada la importància de la possible trobada d’un
lleopard prehistòric, al desembre d’aquell mateix any,
des del Museu de Prehistòria de València i el Museu
Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida, en col·laboració
amb el Club d’Espeleologia l’Avern, d’Ontinyent, s’impulsa
una actuació per a la seua recuperació, que té el permís
de la Direcció General de Patrimoni Històric de la
Generalitat Valenciana.
L’equip de recuperació de les restes està format pels
espeleòlegs descobridors, Vicent Sanchis i Rebeca Díaz,
l’arqueozoòloga Carmen Tormo i l’escalador Josep A. Ribera,
Dada la importancia del posible hallazgo de un leopardo
prehistórico, en diciembre de ese mismo año se impulsa
una actuación para su recuperación desde el Museu
de Prehistòria de València y el Museu Arqueològic
d’Ontinyent i la Vall d’Albaida, en colaboración con el
Club d’Espeleologia l’Avern d’Ontinyent, y que cuenta
con el permiso de la Dirección General de Patrimonio
Histórico de la Generalitat Valenciana.
El equipo de recuperación de los restos está formado por
los espeleólogos descubridores, Vicent Sanchis y Rebeca
Díaz, la arqueozoóloga Carmen Tormo y el escalador Josep
A. Ribera, que serán los encargados de bajar a la sima.
Part de l’equip de recuperació del lleopard (d’esquerra a dreta):
Rebeca Díaz, Carmen Tormo, Josep A. Ribera i Agustí Ribera
Parte del equipo de recuperación del leopardo (de izquierda a derecha):
Rebeca Díaz, Carmen Tormo, Josep A. Ribera y Agustí Ribera
[page-n-15]
14
En la boca de l’Avenc de Joan Guitón
(d’esquerra a dreta): Josep A. Ribera,
Vicent Sanchis i Carmen Tormo
En la boca del Avenc de Joan Guitón (de
izquierda a derecha): Josep A. Ribera,
Vicent Sanchis y Carmen Tormo
En l’interior de l’Avenc de Joan Guitón:
Carmen Tormo i Vicent Sanchis
En el interior del Avenc de Joan Guitón,
Carmen Tormo y Vicent Sanchis
[page-n-16]
L’esquelet del lleopard abans de la seua recuperació
El esqueleto del leopardo antes de su recuperación
[page-n-17]
16
Carmen Tormo recuperant les
restes del lleopard
Carmen Tormo recuperando los
restos del leopardo
que seran els encarregats de baixar a l’avenc. D’altra banda,
Por otro lado, otro equipo de apoyo exterior lo forman
hi ha un altre equip de suport exterior, que el formen Juan
Juan Salazar, Agustí Ribera y Alfred Sanchis.
Salazar, Agustí Ribera i Alfred Sanchis.
Tras varias horas de descenso por la sima y en la zona
Després de diverses hores de descens per l’avenc i en la
descrita se localiza el esqueleto del felino. Los materiales
zona descrita es localitza l’esquelet del felí. Els materials
se fotografían y guardan por grupos anatómicos y lado
es fotografien i es guarden segons grups anatòmics i costat
corporal. El proceso se registra en fotografía y video (parte
corporal. El procés es registra en fotografia i vídeo (part del
del material aparece en el audiovisual de la exposición
material apareix en l’audiovisual de l’exposició «Un món
“Un mundo de fieras”). Los distintos elementos se
de feres»). Els distints elements es troben en semiconnexió
hallan en semiconexión anatómica, algunos huesos se
anatòmica; alguns ossos es troben units per la concreció i
encuentran unidos por la concreción y apenas los cubre
a penes els cobreix la sedimentació, d’altres, com el crani,
la sedimentación, otros como el cráneo aparecen algo
apareixen un poc desplaçats i semienterrats. Una vegada
desplazados y semienterrados. Una vez recuperados los
recuperades les restes i empaquetades adequadament,
restos y empaquetados adecuadamente se trasladan
es traslladen al Museu de Prehistòria de València per a
al Museu de Prehistòria de València para su limpieza,
la seua neteja, consolidació i restauració.
consolidación y restauración.
[page-n-18]
Consolidació i restauració
Consolidación y restauración
17
Una primera revisió de les restes ens permet confirmar
que pertanyen a un lleopard prehistòric i que es tracta
d’una troballa paleontològica aïllada. A causa de l’elevada
Diversos ossos del lleopard abans de la seua restauració
afectats per fractures recents, concrecions i argiles
Diversos huesos del leopardo antes de su restauración
afectados por fracturas recientes, concreciones y arcillas
humitat de l’ambient en què es trobava l’esquelet, Trinidad
Pasíes, restauradora del Museu de Prehistòria de València,
Una primera revisión de los restos nos permite confirmar
assenyala la importància de dur a terme una dessecació
que pertenecen a un leopardo prehistórico y que se
controlada dels ossos, per a evitar tensions, i utilitza
trata de un hallazgo paleontológico aislado. Debido a la
impregnacions d’alcohol etílic i acetona. L’estat d’algunes
elevada humedad del ambiente en el que se encontraba
restes era molt delicat i s’han de consolidar amb Paraloid
el esqueleto, Trinidad Pasíes, restauradora del Museu
[page-n-19]
Procés de restauració del crani del lleopard a
càrrec de Mara Peiró
Proceso de restauración del cráneo del
leopardo a cargo de Mara Peiró
de Prehistòria de València, señala
la importancia de llevar a cabo una
desecación controlada de los huesos
para evitar tensiones, utilizando
impregnaciones de alcohol etílico
y acetona. El estado de algunos
restos era muy delicado y se han de
consolidar con Paraloid B72 al 10 y
20%. En algunos casos los materiales
presentan distintos niveles de
concreción; las analíticas realizadas
sobre dos muestras en Arte-Lab S.L.
(XRD, FTIR, SEM-EDX) confirman que se
trata de carbonato cálcico asociado
B72 al 10 i al 20 per cent. En alguns casos, els materials presenten nivells de
a arcillas contaminantes, originado
concreció distints; les analítiques realitzades en Arte-Lab S.L. (XRD, FTIR, SEM-
por procesos diagenéticos externos.
EDX) sobre dues mostres confirmen que es tracta de carbonat càlcic associat
Estos procesos son los responsables
a argiles contaminants, originat per processos diagenètics externs. Aquests
de que el cráneo y la mandíbula se
processos són els responsables que el crani i la mandíbula es troben units.
encuentren unidos.
[page-n-20]
Després d’aquestes actuacions, s’observa que la meitat
Tras estas actuaciones se observa que la mitad anterior del
anterior de l’individu està millor preservada que la posterior
individuo está mejor preservada que la posterior y el lado
i el costat dret millor que l’esquerre. Per tot això, es duu a
derecho mejor que el izquierdo. Por todo ello, se desarrolla
terme un pla complet de consolidació i restauració dirigit
un plan completo de consolidación y restauración dirigido
per la restauradora Mara Peiró.
por la restauradora Mara Peiró.
La restauració de l’esquelet resulta un treball complicat
La restauración del esqueleto resulta un trabajo complicado
no sols pel delicat estat de conservació de les restes, sinó
no solo por el delicado estado de conservación de los restos
també per la gran quantitat de fragments que integren
sino también por el gran número de fragmentos que integran
la peça, alguns d’ells adherits entre si i coberts per la
la pieza, algunos de ellos adheridos entre sí y cubiertos por
concreció. L’extrema duresa de la concreció unida a la
la concreción. La extremada dureza de la concreción unida
fragilitat del material ossi limiten els tractaments de
a la fragilidad del material óseo limitan los tratamientos
neteja, per la qual cosa, en el procés de restauració es
de limpieza, por lo que en el proceso de restauración se
treballa amb una precisió extremada per evitar la pèrdua
trabaja con extremada precisión para evitar la pérdida
de material i individualitzar, en la mesura del possible, la
de material e individualizar, en la medida lo posible, la
forma original de l’os i així facilitar-ne l’estudi posterior.
forma original del hueso para facilitar su estudio posterior.
Per a això resulta essencial la col·laboració del conservador
Para ello resulta esencial la colaboración del conservador
especialitzat i l’ús de material de referència.
especializado y el empleo de material de referencia.
La neteja de les restes es fa bàsicament per mitjà de
La limpieza de los restos se realiza básicamente a través
mètodes mecànics i físics amb ajuda de dissolvents, encara
de métodos mecánicos y físicos con ayuda de disolventes,
que en alguns casos s’empra un tractament químic amb
aunque en algunos casos se emplea un tratamiento químico
baixes concentracions d’àcid acètic, aplicat de manera
con bajas concentraciones de ácido acético, aplicado de
puntual en aquelles crostes que calia reblanir. En els
manera puntual en aquellas costras que es necesario
fragments més disgregats es fa necessari un procés previ de
reblandecer. Se hace necesario un proceso previo de
consolidació amb resina acrílica Paraloid B72 al 5 % en etil
consolidación en aquellos fragmentos más disgregados,
acetat, aplicada puntualment amb pinzell. La intervenció
con resina acrílica Paraloid B72 al 5% en etil acetato,
19
[page-n-21]
20
mecànica s’efectua de manera controlada i limitant al
aplicada puntualmente a pincel. La intervención mecánica
màxim les vibracions, que, si bé eliminen la concreció,
se efectúa de manera controlada y limitando al máximo
també poden arrossegar part del material ossi. Amb l’ajuda
las vibraciones, que eliminan la concreción pero que
del microtorn i l’ús d’eines especialitzades, s’aconsegueix
pueden arrastrar parte del material óseo. Con la ayuda del
reduir la crosta carbonatada fins al mínim necessari per
microtorno y el empleo de herramientas especializadas,
a obtindre la informació formal necessària de cada os i
se consigue reducir la costra carbonatada lo mínimo
així garantir la conservació de la peça.
necesario para obtener la información formal necesaria
Per a estudiar la morfologia de les dents era important
de cada hueso y así garantizar la conservación de la pieza.
separar la mandíbula de la resta del crani, però, després
Para estudiar la morfología de los dientes era importante
de diversos intents d’eliminar la concreció que els
separar la mandíbula del resto del cráneo, pero tras varios
mantenia units, no s’ha pogut enllestir el treball, ja que
intentos de eliminar la concreción que los mantenía unidos,
això comprometria en excés la peça, i es tractava d’evitar-
no se ha podido ultimar el trabajo por comprometer en
ne fractures i pèrdues de material innecessàries. Així
demasía la pieza, evitando así fracturas y pérdidas de
doncs, es recorre a la tècnica radiogràfica i a la fotografia
material innecesarias. Así pues se recurre a la técnica
mitjançant sonda per a l’estudi de la morfologia dental.
radiográfica y a la fotografía mediante sonda para el
Els fragments se submergeixen en consolidant Paraloid
estudio de la morfología dental.
B72 al 5 % per a ser protegits, i es reforcen fractures i
Los fragmentos se sumergen en consolidante Paraloid
mancances amb estucs, uns de cera pigmentada i altres
B72 al 5% para ser protegidos, y se refuerzan fracturas y
de Mowital en alcohol al 20 % mesclat amb microesferes
faltantes con estucos, unos de cera pigmentada y otros
de vidre i pigments, emprat cada un d’ells en funció de
de Mowital en alcohol al 20% mezclado con microesferas
l’acabat de cada superfície.
de vidrio y pigmentos, empleando cada uno de ellos en
función del acabado de cada superficie.
[page-n-22]
Estudi de l’esquelet i significació en el registre fòssil ibèric
Estudio del esqueleto y significación en el registro fósil ibérico
L’esquelet està quasi complet (221 elements) i només
El esqueleto está casi completo (221 elementos) y solo
falten alguns ossos del membre posterior. Les dents
faltan algunos huesos del miembro posterior. Los dientes
apareixen inserides en el maxil·lar i la mandíbula, excepte
aparecen insertados en el maxilar y la mandíbula, excepto
una incisiva inferior aïllada. L’exemplar presenta tots els
un incisivo inferior aislado. El ejemplar presenta todos
ossos fusionats i la dentició definitiva funcional, però
los huesos fusionados y la dentición definitiva funcional,
sense cap desgast, i se li estima una edat de mort entre
pero sin desgaste alguno, y se le estima una edad de
1,5 i 2 anys. La morfologia del crani i les dimensions
muerte entre 1,5 y 2 años. La morfología del cráneo y
corporals dels ossos de l’esquelet corresponen a una
las dimensiones corporales de los huesos del esqueleto
femella de lleopard.
corresponden a una hembra de leopardo.
Alguns ossos de l’esquelet, del crani, l’escàpula, el radi i
Algunos huesos del esqueleto, cráneo, escápula, radio y
l’ulna del costat esquerre, algunes costelles i una vèrtebra
ulna del lado izquierdo, algunas costillas y una vértebra
toràcica, presenten traumes i fractures. No s’observen
torácica, presentan traumas y fracturas. No se observan
processos de remodelació òssia en les fractures, per la
procesos de remodelación ósea en las fracturas, por
qual cosa el seu origen es vincula a la caiguda de l’animal
lo que su origen se vincula a la caída del animal en la
en l’avenc. Des de la boca d’entrada actual és impossible
sima. Desde la boca de entrada actual es imposible que
que l’animal arribara per si mateixa fins al lloc a on es
el animal llegara por sí mismo hasta el lugar donde se
van trobar les restes, i és de suposar que l’avenc abans
hallaron los restos, y es de suponer que la sima contaría
tindria altres accessos més pròxims, i que seria des d’on
antes con otros accesos más cercanos, desde donde
l’animal degué caure.
cayó el animal.
Un fragment ossi de l’esquelet es va enviar a datar a
Un fragmento óseo del esqueleto se mandó a datar a
VERA-Laboratorium (Àustria) però va ser impossible de
VERA-laboratorium (Austria) pero fue imposible por el
fer-ho pel baix contingut en col·lagen dels fòssils. Açò és
bajísimo contenido en colágeno de los fósiles. Esto es
habitual en altres carnívors trobats en la superfície de
habitual en otros carnívoros hallados en la superficie del
l’interior de cavitats amb escassa sedimentació, com en
interior de cavidades con escasa sedimentación, como
l’exemplar d’Algar da Manga Larga (Portugal) o el de Los
los ejemplares de Algar da Manga Larga (Portugal) o Los
21
[page-n-23]
[page-n-24]
Esquelet complet del lleopard
de l’Avenc de Joan Guitón
Esqueleto completo del leopardo
del Avenc de Joan Guitón
[page-n-25]
24
Rincones (Saragossa). En tot cas, les característiques de
Rincones (Zaragoza). En todo caso, las características
l’exemplar coincideixen amb les d’altres lleopards de la
del ejemplar coinciden con las de otros leopardos de la
península ibèrica recuperats en contextos arqueològics i
península ibérica recuperados en contextos arqueológicos
paleontològics del Plistocé superior (entre 130.000 i 10.000
y paleontológicos del Pleistoceno superior (entre 130.000
anys abans del present), per la qual cosa el lleopard trobat
y 10.000 años antes del presente), por lo que el leopardo
a l’avenc de Fontanars ha sigut assignat provisionalment
hallado en la sima de Fontanars ha sido asignado
a aquesta fase.
provisionalmente a esta fase.
L’estudi del lleopard de l’Avenc de Joan Guitón ha oferit
El estudio del leopardo del Avenc de Joan Guitón ha
una publicació més àmplia sobre el registre fòssil plistocé
deparado una publicación más amplia sobre el registro
d’aquest felí a la península ibèrica. En total s’han identificat
fósil pleistoceno de este felino en la península ibérica. En
fins a 86 referències en tot el territori peninsular, amb
total se han identificado hasta 86 referencias en todo el
una distribució especialment important en el Cantàbric
territorio peninsular, con una distribución especialmente
i la zona mediterrània.
importante en el cantábrico y la zona mediterránea.
L’esquelet de lleopard trobat a l’Avenc de Joan Guitón
El esqueleto de leopardo hallado en el Avenc de Joan
ens permet interpretar millor les restes parcials que
Guitón nos permite interpretar mejor los restos parciales
normalment apareixen en els jaciments de la zona
que normalmente aparecen en los yacimientos de la zona
valenciana, com a la Cova del Bolomor, la Cova Negra o
valenciana como Cova del Bolomor, Cova Negra o Cova
la Cova Foradada. En definitiva, ens permet aprofundir en
Foradada. En definitiva, nos permite profundizar en las
les característiques d’aquests grans carnívors i entendre
características de estos grandes carnívoros y entender
millor els processos d’interacció entre lleopards i grups
mejor los procesos de interacción entre leopardos y grupos
humans prehistòrics. Per a una visió més àmplia del
humanos prehistóricos. Para una visión más amplia del
registre fòssil del lleopard en la zona valenciana i les
registro fósil del leopardo en la zona valenciana y de las
relacions amb els grups humans, vegeu l’altre text
relaciones con los grupos humanos ver el otro texto de
d’aquest catàleg.
este catálogo.
[page-n-26]
Lleopard en la boca de l’Avenc de Joan Guitón
(Il·lustració de Francesc Chiner)
L’exposició de l’esquelet
La exposición del esqueleto
Leopardo en la boca del Avenc de Joan Guitón
(Ilustración de Francesc Chiner)
L’esquelet de lleopard trobat a l’Avenc de Joan Guitón
El esqueleto de leopardo hallado en el Avenc de Joan Guitón
és la peça central de l’exposició temporal del Museu de
es la pieza central de la exposición temporal del Museu
Prehistòria de València «Un món de feres: grans carnívors
de Prehistòria de València “Un mundo de fieras: grandes
en la prehistòria valenciana», donada la seua singularitat,
carnívoros en la prehistoria valenciana”, por su singularidad
ja que es tracta de l’esquelet de lleopard prehistòric més
al tratarse del esqueleto de leopardo prehistórico más
complet recuperat a la península ibèrica i un dels més
completo recuperado en la península ibérica y uno de
complets d’Europa i del registre fòssil mundial.
los más completos de Europa y del registro fósil mundial.
25
[page-n-27]
[page-n-28]
Els diversos grups d’humans que van habitar el territori
Los diversos grupos humanos que habitaron el territorio
valencià durant la prehistòria, els neandertals i els seus
valenciano durante la prehistoria, neandertales y sus
ancestres primerament (fa aproximadament entre 300.000
ancestros primero (hace aproximadamente entre 300.000
i 40.000 anys) i els humans anatòmicament moderns
y 40.000 años) y humanos anatómicamente modernos
després (des de fa uns 30.000 anys), van conviure amb
después (desde hace unos 30.000 años), convivieron con
quatre famílies de grans carnívors: úrsids, hiènids, cànids
cuatro familias de grandes carnívoros: úrsidos, hiénidos,
i fèlids. En aquest àmbit, els humans i els carnívors van
cánidos y félidos. En este ámbito, humanos y carnívoros
competir per l’espai i per les preses, principalment la
compitieron por el espacio y por las presas, principalmente
carn d’herbívors. Molts d’aquests carnívors sobreviuen
la carne de herbívoros. Muchos de estos carnívoros
hui en dia, per la qual cosa el coneixement de la seua
sobreviven hoy en día, por lo que el conocimiento de su
morfologia i del comportament de l’animal en el seu
morfología y del comportamiento del animal en su hábitat
hàbitat ens permet precisar el caràcter de les comunitats
nos permite precisar el carácter de las comunidades de
de predadors prehistòrics.
predadores prehistóricos.
Els carnívors feren servir les coves i els abrics per a diverses
Los carnívoros utilizaron las cuevas y abrigos para diversas
funcions, quan aquestes cavitats estaven disponibles: com
funciones cuando estos enclaves estaban disponibles:
a zona de cria, de refugi, de descans, per a alimentar-se
como zona de cría, refugio, descanso, para alimentarse o
o per a defecar. En aquests llocs, doncs, podem trobar els
defecar. En estos lugares podemos encontrar los huesos
ossos dels carnívors mateixa una vegada que havien mort
de los propios carnívoros tras su muerte (natural o por
(per causa natural o per predació), els copròlits formats
predación), los coprolitos formados por la fosilización
per la fossilització dels seus excrements, les dents de llet
de sus heces, los dientes de leche de las crías al ser
de les cries al ser substituïdes per les permanents, i altres
sustituidos por los permanentes y otras evidencias de
evidències de la seua presència, com marques d’urpes
su presencia, como marcas de garras sobre las paredes,
sobre les parets, petjades, o llits en els sòls d’ocupació, a
huellas o camas en los suelos de ocupación, además
més de les acumulacions òssies formades per les restes
de las acumulaciones óseas formadas por los restos de
de les seues preses.
sus presas.
27
[page-n-29]
28
La competència per les preses entre carnívors i humans
La competencia por las presas entre carnívoros y humanos
prehistòrics es produí en els llocs de matança i també
prehistóricos tuvo lugar en los lugares de matanza y también
en les zones de transport i d’acumulació d’esquelets,
en las zonas de transporte y acumulación de esqueletos,
com les coves, els abrics i els caus. La fragmentació
como las cuevas, abrigos y guaridas. La fragmentación de
de les restes, les marques de dents i els ossos digerits
los restos, las marcas de dientes y los huesos digeridos son
són evidències de l’actuació dels carnívors. També, de
evidencias de la actuación de los carnívoros. También, en
vegades, els carnívors carronyejaren les restes deixades
ocasiones, los carnívoros carroñearon los restos dejados
pels grups de caçadors-recol·lectors. La competència
por los grupos de cazadores-recolectores. La competencia
s’origina quan els membres d’una o de diverses espècies
se origina cuando los miembros de una o de distintas
exploten un recurs que es troba present en l’ecosistema
especies explotan un recurso que se encuentra presente
en una quantitat limitada.
en el ecosistema en cantidad limitada.
L’aparició d’ossos de carnívors amb marques de tall en els
La aparición de huesos de carnívoros con marcas de corte
jaciments arqueològics ens mostra que els grups humans
en los yacimientos arqueológicos nos muestra que los
prehistòrics els van caçar, bé amb la intenció d’eliminar
grupos humanos prehistóricos los cazaron con la intención
un competidor directe (confrontació), o bé van aprofitar
de eliminar a un competidor directo (confrontación), o bien
la mort natural d’aquests predadors per a obtindre carn
aprovecharon la muerte natural de estos predadores para
(aliment), pells (abric), ossos (utensilis) o dents (adorns),
obtener carne (alimento), pieles (abrigo), huesos (utensilios)
sense oblidar les possibles connotacions d’ordre simbòlic
o dientes (adornos), sin olvidar las posibles connotaciones
d’aquesta pràctica. En aquest sentit, les relacions entre
de orden simbólico de esta práctica. En este sentido, las
humans i carnívors, com hui en dia, podrien haver estat
relaciones entre humanos y carnívoros, como hoy en día,
subjectes a sentiments contraposats, des de la fascinació
pudieron estar sujetas a sentimientos contrapuestos, de
i la bellesa, fins a la por i el perill.
la fascinación y la belleza, al miedo y al peligro.
El registre paleontològic també ens aporta informació
El registro paleontológico también nos aporta información
sobre els carnívors prehistòrics, ja que els esquelets
sobre los carnívoros prehistóricos, ya que los esqueletos
d’aquests animals poden aparéixer en coves i avencs
de estos animales pueden aparecer en cuevas y simas,
[page-n-30]
com a conseqüència d’accidents, per processos de mort
como consecuencia de accidentes, por procesos de muerte
natural o malaltia, o perquè han sigut predats per altres
natural o enfermedad, o porque han sido predados por
carnívors.
otros carnívoros.
Les dades que a continuació es presenten procedeixen del
Los datos que a continuación se presentan proceden
registre paleontològic i arqueològic de la zona valenciana,
del registro paleontológico y arqueológico de la zona
juntament amb la informació biològica i etològica de
valenciana, junto a la información biológica y etológica de
les espècies no extintes. La qualitat de la documentació
las especies no extintas. La calidad de la documentación
fòssil no és igual per a totes les espècies i la informació
fósil no es igual para todas las especies y la información
sobre el registre és parcial, per la qual cosa cal parlar de
sobre el registro es parcial, por lo que cabe hablar de
tendències generals.
tendencias generales.
29
[page-n-31]
Óssos
Osos
30
L’ós bru (Ursus arctos) ocupa actualment diverses zones
El oso pardo (Ursus arctos) ocupa en la actualidad diversas
de la península ibèrica (Castella i Lleó, boscs del Cantàbric
zonas de la península ibérica (Castilla y León, bosques del
i dels Pirineus). Es tracta d’una espècie d’hàbits solitaris,
Cantábrico y Pirineos). Se trata de una especie de hábitos
que de vegades forma grups; té un pes mitjà de 260 kg i
solitarios que en ocasiones forma grupos, con un peso
130 cm d’alçària en la creu, encara que els óssos actuals
medio de 260 kg y 130 cm de altura en la cruz, aunque los
del Cantàbric són més menuts (85 kg les femelles i 113 kg
osos actuales del Cantábrico son más pequeños (85 kg
els mascles). L’ós té un règim alimentari omnívor-carronyer
las hembras y 113 kg los machos). El oso tiene un régimen
i una dieta diversificada, encara que prefereix preses de
alimenticio omnívoro-carroñero y una dieta diversificada,
xicoteta grandària.
aunque prefiere las presas de tamaño pequeño.
L’espècie està escassament representada en el registre
La especie está escasamente representada en el registro
fòssil de la zona valenciana, amb molt poques restes en
fósil de la zona valenciana, con muy pocos restos en
jaciments paleontològics i arqueològics. Les primeres
yacimientos paleontológicos y arqueológicos. Las primeras
referències corresponen al Plistocé mitjà (fa 250.000
citas corresponden al Pleistoceno medio (hace 250.000
anys) en el Molí de Mató, on també s’ha identificat la
años) de Molí de Mató, donde también se ha identificado
forma arcaica Ursus prearctos. L’ós bru manté la seua
la forma arcaica Ursus prearctos. El oso pardo mantiene su
distribució durant el Plistocé superior (entre 130.000 i
distribución durante el Pleistoceno superior (entre 130.000
10.000 anys) en diversos jaciments arqueològics (per
y 10.000 años) en diversos yacimientos arqueológicos (por
exemple la Cova del Bolomor, la Cova Negra o l’Abric del
ejemplo, Cova del Bolomor, Cova Negra o Abric del Pastor).
Pastor). En l’Holocé (des de fa aproximadament 10.000
En el Holoceno (desde hace aproximadamente 10.000
anys) està present en jaciments del Mesolític i de l’Edat
años) está presente en yacimientos del Mesolítico y de la
del Bronze. Així mateix, les seues restes apareixen en
Edad del Bronce. Del mismo modo, sus restos aparecen en
diversos contextos paleontològics, com la Cueva de San
diversos contextos paleontológicos como la Cueva de San
Antón, amb presència de diversos individus d’edat senil
Antón, con presencia de varios individuos de edad senil
que van ocupar la cova i hi van morir per causes naturals,
que ocuparon la cueva y murieron por causas naturales,
tal vegada durant la hibernació.
tal vez durante la hibernación.
[page-n-32]
[page-n-33]
Crani d’ós. Plistocé superior. Cueva de San Antón (Vilanova de la Reina, Castelló)
Cráneo de oso. Pleistoceno superior. Cueva de San Antón (Villanueva de Viver, Castelló)
Si durant el Plistocé l’ós bru ocupà pràcticament tota la
Si durante el Pleistoceno el oso pardo ocupó la península
península ibèrica, no es pot dir el mateix de l’ós de les
ibérica en su totalidad, no puede decirse lo mismo del
cavernes (Ursus spelaeus), espècie herbívora de grans
oso de las cavernas (Ursus spelaeus), especie herbívora
dimensions i molt dependent de l’existència de cavitats.
de gran tamaño y muy dependiente de la existencia de
Aquest ós va tindre una gran distribució en la meitat
cavidades. Este oso tuvo una gran distribución en la mitad
septentrional peninsular durant el Plistocé superior i es
septentrional peninsular durante el Pleistoceno superior y
va extingir al final d’aquesta fase. En el territori valencià,
se extinguió al final de esta fase. En el territorio valenciano,
un metatars trobat a la Cova Negra atribuït a aquesta
un metatarso hallado en Cova Negra atribuido a esta
espècie podria ser-ne la referència més meridional a la
especie podría ser la referencia más meridional en la
península ibèrica.
península ibérica.
L’espècie Ursus etruscus és l’avantpassat de les dues
La especie Ursus etruscus es el ancestro de las dos líneas
línies evolutives que condueixen a l’Ursus arctos i a l’Ursus
evolutivas que conducen a U. arctos y a Ursus deningeri-
[page-n-34]
deningeri-spelaeus. L’Ursus etruscus ha sigut identificat
spelaeus. U. etruscus ha sido identificada recientemente
recentment en el jaciment arqueològic del Paleolític inferior
en el yacimiento arqueológico del Paleolítico inferior del
del Alto de las Picarazas (Andilla-Xelva). L’Ursus cf. deningeri
Alto de las Picarazas (Andilla-Chelva). Ursus cf. deningeri
apareix en contextos paleontològics del Pliocé superior
aparece en contextos paleontológicos del Plioceno superior
(Xàbia), del trànsit Plio-Plistocé (Casablanca I) i del Plistocé
(Xàbia), del tránsito Plio-Pleistoceno (Casablanca I) y del
inferior (el Malvinaret i la Muntanyeta dels Sants).
Pleistoceno inferior (Malvinaret y la Muntanyeta dels Sants).
En nivells del Plistocé mitjà avançat (entre 244.000 i
En niveles del Pleistoceno medio avanzado (entre 244.000
190.000 anys) i del Plistocé superior inicial (entre 130.000 i
y 190.000 años) y del Pleistoceno superior inicial (entre
115.000 anys) de la Cova del Bolomor, s’han identificat tres
130.000 y 115.000 años) de la Cova del Bolomor, se han
restes d’un ós de dimensió menuda (Ursus thibetanus),
identificado tres restos de un oso de talla pequeña (Ursus
espècie que va arribar al sud d’Europa fa 500.000 anys i
thibetanus), especie que llegó al sur de Europa hace 500.000
que possiblement també estiga representada en el Cau
años y que posiblemente también esté representada en
d’en Borràs.
el Cau d’En Borràs.
En la zona valenciana, les restes d’ós s’han trobat en
En la zona valenciana los restos de oso se han hallado
contextos paleontològics i arqueològics i es tracta
en contextos paleontológicos y arqueológicos y se trata
normalment d’elements aïllats i, en molt pocs casos,
normalmente de elementos aislados y en muy pocos casos
apareixen esquelets més o menys complets. Si bé no es
aparecen esqueletos más o menos completos. Aunque
descarta que els humans caçaren óssos, de moment, però,
no se descarta que los humanos cazaran osos, por el
no hi ha evidències d’aquesta pràctica, com ara l’aparició
momento no existen evidencias de esta práctica, como
d’ossos amb marques de tall.
la aparición de huesos con marcas de corte.
L’ós bru és un dels grans carnívors del Plistocé que
El oso pardo es uno de los grandes carnívoros del Pleistoceno
mantindrà la seua presència a la península ibèrica durant
que mantendrá su presencia en la península ibérica durante
l’Holocé, encara que actualment no disposem de registres
el Holoceno, aunque sin registros actualmente en la zona
en la zona valenciana.
valenciana.
33
[page-n-35]
Hienes
Hienas
34
Les quatre espècies de hiena que actualment existeixen
Las cuatro especies de hiena que existen actualmente se
es distribueixen exclusivament per Àfrica i per algunes
distribuyen exclusivamente por África y algunas zonas de
zones d’Àsia. Les hienes ocupen diversos biòtops, des de
Asia. Las hienas ocupan diversos biotopos, desde la sabana
la sabana fins al desert, i toleren condicions climàtiques
hasta el desierto, y toleran bien distintas condiciones
ben diverses. La hiena de les cavernes (Crocuta crocuta
climáticas. La hiena de las cavernas (Crocuta crocuta
spelaea) va tindre una gran distribució durant el Plistocé
spelaea) tuvo una gran distribución durante el Pleistoceno
superior a Euràsia i se la considera com una subespècie
superior en Eurasia y se la considera como una subespecie
més robusta de la hiena tacada (Crocuta crocuta). Les
más robusta de la hiena manchada (Crocuta crocuta). Las
hienes són carnívors que viuen en grup, amb hàbits
hienas son carnívoros que viven en grupo, con hábitos
carronyers i caçadors. Tenen un pes mitjà de 65 kg i arriben
carroñeros y cazadores. Con un peso medio de 65 kg,
als 90 cm d’alçada en la creu (les femelles són més grans).
alcanzan los 90 cm de altura en la cruz (las hembras
La seua dieta està formada per carn i ossos. Les seues
son más grandes). Su dieta está formada por carne y
grans premolars li permeten aprofitar les carcasses de
huesos. Sus grandes premolares le permiten aprovechar las
qualsevol tipus d’animals, trencar els ossos per a accedir
carcasas de todo tipo de animales, romper los huesos para
a la medul·la i ingerir-ne certes porcions (durofàgia).
acceder a la médula e ingerir ciertas porciones (durofagia).
En fases anteriors a la presència confirmada d’humans
En fases anteriores a la presencia confirmada de homininos
en la zona, en el Pliocé superior i en l’inici del Plistocé
en la zona, en el Plioceno superior y el inicio del Pleistoceno
inferior, s’han documentat restes de hiena (Hyaenidae)
inferior, se han documentado restos de hiena (Hyaenidae)
a Xàbia II i a la Muntanyeta dels Sants. En Casablanca
en Xàbia II y Muntanyeta dels Sants. En Casablanca I
I (trànsit Plio-Plistocé) una resta va ser atribuïda a la
(tránsito Plio-Pleistoceno) un resto fue atribuido a la hiena
hiena vil·lafranquiana de grans dimensions Pachycrocuta
villafranquiense de gran talla Pachycrocuta cf. brevirostris.
cf. brevirostris. Les formes identificades en nivells del
Las formas identificadas en niveles del Pleistoceno medio
Plistocé mitjà del Molí de Mató i de la Cova del Corb, de
de Molí de Mató y de Cova del Corb, hace aproximadamente
fa aproximadament 200.000 anys, podrien correspondre
200.000 años, podrían corresponder a la especie de menor
a l’espècie més menuda, Crocuta crocuta intermedia.
tamaño Crocuta crocuta intermedia.
[page-n-36]
[page-n-37]
36
Copròlit de hiena. Plistocé. Cova Negra (Xàtiva, València)
Coprolito de hiena. Pleistoceno. Cova Negra (Xàtiva, València)
La hiena de les cavernes està escassament representada
La hiena de las cavernas está escasamente representada en
en el registre fòssil quaternari de la zona valenciana,
el registro fósil cuaternario de la zona valenciana, con unos
amb unes poques restes que es reparteixen en jaciments
pocos restos que se reparten en yacimientos arqueológicos
arqueològics i paleontològics. Majoritàriament es tracta de
y paleontológicos. Mayoritariamente se trata de dientes
dents o d’ossos aïllats, encara que de vegades també s’han
o huesos aislados, aunque en ocasiones también se han
trobat copròlits. El moment de més àmplia distribució de
encontrado coprolitos. La mayor distribución de la especie
l’espècie té lloc durant el Plistocé superior (entre 130.000
tiene lugar durante el Pleistoceno superior (entre 130.000
i 50.000 anys) en contextos arqueològics del Paleolític
y 50.000 años) en contextos arqueológicos del Paleolítico
mitjà associats a neandertals (per exemple la Cova del
medio asociados a Neandertales (por ejemplo, Cova del
Bolomor, la Cova Negra i la Cova de Beneito).
Bolomor, Cova Negra y Cova Beneito).
En nivells del Paleolític superior de la Cova de les Calaveres
En niveles del Paleolítico superior de la Cova de les
es va identificar una dent molar de hiena, però és molt
Calaveres se identificó un molar de hiena, pero es muy
possible que aquesta resta no estiga ben contextualitzada.
posible que este resto no esté bien contextualizado. Si
Si exceptuem aquesta última referència, les últimes cites de
exceptuamos esta última referencia, las últimas citas de
la hiena en la zona valenciana durant el Plistocé superior
la hiena en la zona valenciana durante el Pleistoceno
corresponen al MIS 3, abans de l’arribada dels humans
superior corresponden al MIS 3, antes de la llegada de
anatòmicament moderns.
los humanos anatómicamente modernos.
[page-n-38]
Cànids: llops i cuons
Cánidos: lobos y cuones
El llop (Canis lupus) es distribueix actualment pel
El lobo (Canis lupus) se distribuye actualmente por
quadrant nord-occidental de la península ibèrica, amb
el cuadrante noroccidental del península ibérica, con
poblacions aïllades a Sierra Morena i a Catalunya. És
poblaciones aisladas en Sierra Morena y Cataluña. Es
molt generalista en la tria del seu hàbitat i tolera bé les
muy generalista en la elección de su hábitat y tolera bien
diferents condicions climàtiques. Aquest cànid viu en
las diferentes condiciones climáticas. Este cánido vive en
grups; té un pes mitjà de 42 kg i fa 60 cm d’alçada en la
grupos y tiene un peso medio de 42 kg y 60 cm de altura
creu. Es tracta d’un caçador i carronyer que s’alimenta
en la cruz. Se trata de un cazador y carroñero que se
de carn, però que també pot aprofitar restes òssies de
alimenta de carne pero que también puede aprovechar
preses de grandàries diverses.
los restos óseos de presas de diversos tamaños.
Si excloem les formes de poca grandària de final del Pliocé i
Si excluimos las formas de talla pequeña del final del
inici del Plistocé que s’atribueixen a Canis etruscus (Xàbia II,
Plioceno e inicio del Pleistoceno atribuidas a Canis
Muntanyeta dels Sants i Casablanca I), els verdaders llops
etruscus (Xàbia II, Muntanyeta dels Sants y Casablanca I),
(Canis lupus ssp.) estan presents en la zona valenciana en
los verdaderos lobos (Canis lupus ssp.) están presentes en
diversos jaciments paleontològics i arqueològics a partir
la zona valenciana en diversos yacimientos paleontológicos
del Plistocé mitjà. En el cas de les restes de la Bassa de
y arqueológicos a partir del Pleistoceno medio. En el caso
Sant Llorenç, es van atribuir a Canis lupus lunellensis
de los restos de Bassa de Sant Llorenç, se atribuyeron a
per la seua similitud amb els de Lune-Viel, grup en què
Canis lupus lunellensis por su similitud con los de Lune-
també es podrien incloure els llops de la Cova del Corb i
Viel, grupo en el que también se podría incluir a los lobos
del Molí de Mató, de dimensions semblants.
de Cova del Corb y Molí de Mató, de talla similar.
Durant el Plistocé superior són diverses les referències
Durante el Pleistoceno superior son varias las citas
en jaciments arqueològics del Paleolític mitjà i superior.
en yacimientos arqueológicos del Paleolítico medio y
La continuïtat del llop en l’Holocé inicial es confirma per
superior. La continuidad del lobo en el Holoceno inicial se
la seua presència en els nivells epipaleolítics i mesolítics
confirma con su presencia en los niveles epipaleolíticos
d’alguns jaciments (la Cova Fosca i el Collao). En nivells
y mesolíticos de algunos yacimientos (Cova Fosca y El
del Neolític inicial de la Cova de l’Or i de la Cova de la
Collao). En niveles del Neolítico inicial de Cova de l’Or y
37
[page-n-39]
[page-n-40]
Hemimandíbula de llop. Plistocé mitjà. Molí de Mató (Agres, Alacant)
Hemimandíbula de lobo. Pleistoceno medio. Molí de Mató (Agres, Alacant)
Sarsa s’han documentat dents canines de llop perforades
Cova de la Sarsa se han documentado caninos de lobo
i utilitzades com a elements d’adorn. La seua presència
perforados y utilizados como elementos de adorno. Su
en època protohistòrica, encara que amb escasses restes
presencia en época protohistórica, aunque con escasos
en el registre arqueològic, es manté durant el III i el II
restos en el registro arqueológico, se mantiene durante
mil·lenni a.C. (l’Ereta del Pedregal o el Pic dels Corbs).
el III y II milenio a.C. (Ereta del Pedregal o el Pic dels
El llop està present a la península ibèrica durant tot
Corbs). El lobo está presente en la península ibérica
l’Holocé, encara que actualment sense referències en
durante todo el Holoceno, aunque sin citas actualmente
la zona valenciana, on desapareix al començament del
en la zona valenciana donde desaparece a principios
segle xx.
del siglo XX.
[page-n-41]
40
El cuó o gos salvatge (Cuon alpinus) és un cànid que
El cuón o perro salvaje (Cuon alpinus) es un cánido que
actualment es reparteix per diverses zones del sud-est
en la actualidad se reparte por diversas zonas del sudeste
asiàtic, però que durant el Plistocé va estar distribuït per
asiático pero que durante el Pleistoceno estuvo distribuido
Europa, incloent la península ibèrica. De menor dimensió
por Europa, incluyendo la península ibérica. De menor talla
que el llop (17 kg de pes mitjà i 45-55 cm d’alçada en la
que el lobo (17 kg de peso medio y 45-55 cm de altura en
creu), és un caçador que actua en grup i s’alimenta de
la cruz), es un cazador que actúa en grupo y se alimenta
la carn d’ungulats de poca grandària, i que practica el
de la carne de ungulados de talla pequeña, practicando el
carronyeig de forma ocasional. Al contrari que el llop, la
carroñeo de forma ocasional. Al contrario que el lobo, su
seua dentició mostra més desenrotllament de la part tallant
dentición muestra mayor desarrollo de la parte cortante
i una reducció de la part trituradora, per la qual cosa està
y una reducción de la trituradora, por lo que está más
més capacitat per a engolir carn que per a triturar ossos.
capacitado para engullir carne que para triturar huesos.
En la zona valenciana, el cuó es documenta principalment
En la zona valenciana, el cuón se documenta principalmente
en jaciments arqueològics del Plistocé superior. Un crani
en yacimientos arqueológicos del Pleistoceno superior.
de les Coves de Santa Maira que ha sigut datat, dóna una
Un cráneo de les Coves de Santa Maira ha sido datado y
datació de 17.100 anys abans del present. Recentment, ha
ha aportado una fecha de 17.100 años antes del presente.
sigut identificada una mandíbula de cuó en el nivell X
Recientemente ha sido identificada una hemimandíbula
(entre 190.000 i 130.000 anys) de la Cova del Bolomor, que,
de cuón en el nivel X (entre 190.000 y 130.000 años) de la
si es confirma, representaria la referència més antiga del
Cova del Bolomor, que de confirmarse supondría la cita
gènere en la zona valenciana. En relació amb la presència
más antigua del género en la zona valenciana. En relación
més tardana de l’espècie, l’aparició d’una dent canina en
a la presencia más tardía de la especie, la aparición de un
un nivell epipaleolític de les Coves de Santa Maira podria
canino en un nivel epipaleolítico de les Coves de Santa Maira
confirmar la seua persistència fins a l’Holocé inicial.
podría confirmar su perduración hasta el Holoceno inicial.
Les restes de cuó de la zona valenciana procedeixen de
Los restos de cuón de la zona valenciana proceden de
contextos arqueològics i en la majoria de casos es tracta
contextos arqueológicos y en la mayoría de casos se trata de
de restes aïllades o de dents. Com a excepció, hi hauria
restos aislados o dientes. Como excepción, se encuentran
les restes de l’esquelet parcial d’un individu trobat en una
los restos del esqueleto parcial de un individuo hallado en
[page-n-42]
[page-n-43]
42
galeria de la Cova del Parpalló, que pareix anterior a la
presència humana en la cova durant el Gravetià. Aquest
individu va morir en la cova per causes naturals i les seues
restes van aparéixer al costat d’una acumulació d’ossos
d’herbívors amb marques de mossegades, probablement
transportats allí pels cuons. En dos casos s’ha evidenciat que
els humans van caçar i/o van processar aquests cànids, bé
per a eliminar un competidor directe o bé per a aprofitarne la pell; es tracta d’una mandíbula de la Cova Negra i
d’un fragment de neurocrani de les Coves de Santa Maira.
una galería de la Cova del Parpalló, que parece anterior a
la presencia humana en la cueva durante el Gravetiense.
Este individuo murió en la cueva por causas naturales y
sus restos aparecieron junto a una acumulación de huesos
de herbívoros con marcas de mordeduras, probablemente
transportados allí por los cuones. En dos casos se ha
evidenciado que los humanos cazaron y/o procesaron a
estos cánidos para eliminar a un competidor directo o
para aprovechar su piel: una mandíbula de Cova Negra y
un fragmento de neurocráneo de les Coves de Santa Maira.
Crani, mandíbula, escàpula, radi i fèmur de cuó.
Plistocé superior. Cova del Parpalló (Gandia, València)
Cráneo, mandíbula, escápula, radio y fémur de cuón.
Pleistoceno superior. Cova del Parpalló (Gandia, València)
[page-n-44]
[page-n-45]
Fèlids: lleons i lleopards
Félidos: leones y leopardos
44
Lleons i lleopards van compartir diverses zones del territori
Leones y leopardos compartieron diversas zonas del territorio
valencià amb neandertals i humans anatòmicament
valenciano con neandertales y humanos anatómicamente
moderns. Abans de la presència confirmada d’humans
modernos. Antes de la presencia confirmada de homininos
en la zona, altres fèlids aporten referències en jaciments
en la zona, otros félidos aportan referencias en yacimientos
paleontològics. Es tracta, bàsicament, del guepard i de
paleontológicos. Se trata básicamente del guepardo y de
felins de dents de sabre.
los felinos de dientes de sable.
El guepard gegant (Acinonyx pardinensis) apareix en el
El guepardo (Acinonyx pardinensis) aparece en el Plioceno
Pliocé superior de Xàbia II (entre 2.600.000 i 1.600.000
superior de Xàbia II (entre 2.600.000 y 1.600.000 años)
anys) i en nivells del Plistocé mitjà de la Bassa de Sant
y en niveles del Pleistoceno medio de la Bassa de Sant
Llorenç (fa 500.000 anys); aquesta última referència
Llorenç (hace 500.000 años); esta última referencia
correspon a una atribució d’Inocencio Sarrión que,
corresponde a una atribución de Inocencio Sarrión
si es confirma, seria la citació europea més tardana
que, de ser confirmada, sería la cita europea más tardía
d’aquest felí. A Xàbia II també s’ha identificat un felí menut
de este felino. En Xàbia II también se ha identificado
(Panthera schaubi) que alguns autors consideren com a
a un pequeño felino (Panthera schaubi) que algunos
Puma pardoides. Respecte als felins de dents de sabre,
autores consideran como Puma pardoides. Respecto a
l’Homotherium, de majors dimensions, es documenta a
los felinos de dientes de sable, Homotherium, de mayor
la Muntanyeta dels Sants (Plistocé inferior), mentre que
talla, se documenta en Muntanyeta dels Sants (Pleistoceno
a Xàbia I i II (Pliocé superior) apareix el Megantereon. És
inferior), mientras que en Xàbia I y II (Plioceno superior)
possible que el gènere Dinofelis també estiga present
aparece Megantereon. Es posible que el género Dinofelis
a Xàbia I.
también esté presente en Xàbia I.
El lleó (Panthera leo) es distribueix en l’actualitat per
El león (Panthera leo) se distribuye en la actualidad por
diverses zones de l’Àfrica subsahariana i d’Àsia. Es tracta
diversas zonas del África subsahariana y Asia. Se trata de
d’un superpredador que viu en grups, amb un pes mitjà
un superpredador que vive en grupos, con un peso medio
de 170 kg i 120 cm d’alçada en la creu (els mascles són
de 170 kg y 120 cm de altura en la cruz (los machos son más
més grans que les femelles). Té una dieta hipercarnívora
grandes que las hembras). Tiene una dieta hipercarnívora
[page-n-46]
[page-n-47]
Metatars III de lleó de les cavernes. Plistocé. Cova Negra (Xàtiva, València)
Metatarso III de león de las cavernas. Pleistoceno. Cova Negra (Xàtiva, València)
formada per preses de dimensions diverses. L’espècie
formada por presas de diversas tallas. La especie presente
present a Europa durant el Plistocé és el lleó de les
en Europa durante el Pleistoceno es el león de las cavernas
cavernes (Panthera leo spelaea), més gran que l’actual.
(Panthera leo spelaea), de mayor talla que la actual.
El lleó de les cavernes apareix en el registre fòssil de la
El león de las cavernas aparece en el registro fósil de la zona
zona valenciana amb molt escassos efectius, corresponents
valenciana con muy escasos efectivos, correspondiendo
a fragments aïllats o a restes dentals. Se’n té coneixement
a fragmentos aislados o a restos dentales. Se conoce
des del Plistocé mitjà (fa 250.000 anys) i les seues restes
desde el Pleistoceno medio (hace 250.000 años) y sus
també es documenten en uns quants jaciments del Plistocé
restos también se documentan en varios yacimientos del
superior. Es tracta d’una espècie molt vinculada amb l’ós
Pleistoceno superior. Se trata de una especie muy vinculada
de les cavernes i els grans ungulats, sobre els quals exercia
con el oso de las cavernas y los grandes ungulados, sobre
predació, la qual cosa pot explicar l’escassetat dels seus
los que ejercía predación, lo que puede explicar la escasez
registres en la zona valenciana.
de sus registros en la zona valenciana.
[page-n-48]
El lleopard (Panthera pardus) actualment es distribueix per
El leopardo (Panthera pardus) en la actualidad se distribuye
diversos biòtops d’Àfrica i d’Àsia i tolera zones climàtiques
por diversos biotopos de África y Asia y tolera bien diversas
ben diverses. És un caçador d’hàbits solitaris i territorials,
zonas climáticas. Es un cazador de hábitos solitarios y
amb un pes mitjà de 62 kg i 45-78 cm d’alçada en la creu
territoriales, con un peso medio de 62 kg y 45-78 cm de
(en general els mascles són més grans que les femelles).
altura en la cruz (en general los machos son más grandes
És oportunista, però prefereix les preses de grandària
que las hembras). Es oportunista pero prefiere las presas
mitjana i xicoteta.
de tamaño pequeño y mediano.
El lleopard és un dels grans carnívors que presenta una major
El leopardo es uno de los grandes carnívoros con mayor
distribució durant el Plistocé en el territori valencià, que
distribución durante el Pleistoceno en el territorio valenciano,
arriba a un total de quinze referències. Es tracta, normalment,
llegando a un total de quince citas. Se trata normalmente
de restes òssies aïllades o de dents, però recentment s’ha
de restos óseos aislados o dientes, pero recientemente se
trobat un esquelet quasi complet a l’Avenc de Joan Guitón,
ha hallado un esqueleto casi completo en l’Avenc de Joan
un dels fòssils més complets de lleopard de la península
Guitón, uno de los fósiles más completos de leopardo de la
ibèrica i d’Europa. Les primeres referències de lleopard
península ibérica y de Europa. Las primeras citas de leopardo
corresponen a uns quants jaciments del Plistocé mitjà, i és
corresponden a varios yacimientos del Pleistoceno medio, y
durant el Plistocé superior quan es multipliquen les seues
es durante el Pleistoceno superior cuando se multiplican sus
referències, principalment en jaciments arqueològics del
referencias, principalmente en yacimientos arqueológicos
Paleolític mitjà. L’espècie es documenta també en nivells del
del Paleolítico medio. La especie se documenta también en
Paleolític superior inicial, corresponent a la presència més
niveles del Paleolítico superior inicial, correspondiendo a la
tardana del lleopard en la zona valenciana i que coincidiria
presencia más tardía del leopardo en la zona valenciana y que
amb l’expansió dels humans anatòmicament moderns,
coincidiría con la expansión de los humanos anatómicamente
encara que seria viable que es mantinguera fins al final del
modernos, aunque sería viable que se mantuviera hasta el
Plistocé, com s’esdevé al Cantàbric.
final del Pleistoceno como sucede en el Cantábrico.
En alguns contextos arqueològics s’han trobat ossos de
En algunos contextos arqueológicos se han hallado huesos
lleopard amb evidències de manipulació per part dels
de leopardo con evidencias de manipulación por parte de
humans. A la Cova Foradada (Paleolític superior inicial),
los humanos. En Cova Foradada (Paleolítico superior inicial),
47
[page-n-49]
[page-n-50]
Crani de lleopard. Plistocé superior. Avenc de Joan Guitón (Fontanars dels Alforins, València)
Cráneo de leopardo. Pleistoceno superior. Avenc de Joan Guitón (Fontanars dels Alforins, València)
un metàpode presenta marques de tall relacionades amb
un metápodo presenta marcas de corte relacionadas con
l’extracció de la pell, i una ulna apareix amb l’extrem
la extracción de la piel, y una ulna aparece con el extremo
distal polit i treballat per a obtindre un punxó. A la Cova
distal pulido y trabajado para obtener un punzón. En Cova
Negra (Paleolític mitjà), un metatars parcialment cremat
Negra (Paleolítico medio), un metatarso parcialmente
mostra marques de tall que també podrien ser de pelat.
quemado muestra marcas de corte que también podrían
Aquestes evidències ens assenyalen que, de vegades, els
ser de pelado. Estas evidencias nos señalan que en ocasiones
grups humans han caçat els lleopards o bé n’han aprofitat
los grupos humanos han cazado a los leopardos o bien
les carcasses. En aquest mateix jaciment es documenta el
han aprovechado sus carcasas. En este mismo yacimiento
procés invers, ja que un fragment de crani d’un neandertal
se documenta el proceso inverso, ya que un fragmento
presenta dues depressions, interpretades com les marques
de cráneo de un neandertal presenta dos depresiones,
dels ullals d’un lleopard originades per una mossegada i
interpretadas como las improntas de los caninos de un
que testimonien, de nou, una confrontació directa entre
leopardo originadas por una mordedura y que atestiguan de
lleopards i humans.
nuevo una confrontación directa entre leopardos y humanos.
[page-n-51]
Els principals competidors dels humans prehistòrics
Los principales competidores de los humanos prehistóricos
50
La capacitat per a destruir i ingerir ossos per part de
La capacidad de destruir e ingerir huesos por parte
hienes i llops fa que aquests carnívors siguen considerats
de las hienas y lobos hace que estos carnívoros sean
grans competidors dels grups humans prehistòrics i
considerados como grandes competidores de los grupos
capaços de crear grans acumulacions de restes de les
humanos prehistóricos y sean capaces de crear grandes
seues preses en coves i abrics. En el cas de la hiena,
acumulaciones de restos de sus presas en cuevas y
les seues últimes referències en la zona valenciana
abrigos. En el caso de la hiena, sus últimas citas en la zona
coincideixen amb la primera meitat del Plistocé superior,
valenciana coinciden con la primera mitad del Pleistoceno
per la qual cosa degué tindre un paper molt actiu en la
superior, por lo que pudo tener un papel muy activo en la
formació d’acumulacions òssies durant la seua presència
formación de acumulaciones óseas durante su presencia
en aquest territori, com per exemple en els nivells basals
en este territorio, como por ejemplo en los niveles basales
de la Cova Negra.
de Cova Negra.
En fases posteriors del Plistocé superior, la desaparició
En fases posteriores del Pleistoceno superior, la
de la hiena i també del lleó afavorí l’expansió de llops,
desaparición de la hiena y también del león favoreció
cuons, lleopards i de diversos carnívors menuts, com el
la expansión de lobos, cuones, leopardos y de diversos
linx. És per això que el paper dels cànids i els lleopards
pequeños carnívoros como el lince. Es por ello, que el
degué ser molt important, amb múltiples esdeveniments
papel de los cánidos y de los leopardos pudo ser muy
d’interacció amb els humans. Diversos estudis tafonòmics
importante, con múltiples eventos de interacción con los
estan mostrant la capacitat del cuó i del lleopard per
humanos. Diversos estudios tafonómicos están mostrando
a acumular i modificar restes òssies en jaciments
la capacidad del cuón y del leopardo para acumular y
arqueològics.
modificar restos óseos en yacimientos arqueológicos.
A l’inici del Paleolític superior pareix que llops, cuons i
Durante el inicio del Paleolítico superior parece que lobos,
lleopards van proliferar. Es tractaria de moments de molt
cuones y leopardos proliferaron. Se trataría de momentos
baixa incidència humana en la zona, com els documentats
de muy baja incidencia humana en la zona como los
en altres llocs de la península ibèrica, amb grups de
documentados en otros lugares de la Península Ibérica,
caçadors-recol·lectors reduïts o molt dispersos i una
con grupos de cazadores-recolectores reducidos o muy
[page-n-52]
quantitat destacada de carnívors. Aquest panorama
dispersos y un número destacado de carnívoros. Este
podria tindre el seu origen en un hiatus temporal sense
panorama podría tener su origen en un hiatus temporal
presència humana, coincident amb la desaparició dels
sin presencia humana coincidente con la desaparición
últims neandertals i l’arribada dels primers humans
de los últimos neandertales y la llegada de los primeros
anatòmicament moderns, encara que també podria
humanos anatómicamente modernos, aunque también
reflectir l’escassa densitat de població del Mediterrani
podría reflejar la escasa densidad de población en los
ibèric a l’inici del Paleolític superior, ja que contextos
inicios del Paleolítico superior por el Mediterráneo ibérico,
arqueològics com la Cova Foradada o la Cova de les
pues contextos arqueológicos como Cova Foradada o Cova
Malladetes testimonien la interacció d’humans i aquests
de les Malladetes atestiguan la interacción de humanos
carnívors en les mateixes cavitats.
y estos carnívoros en las mismas cavidades.
51
[page-n-53]
[page-n-54]
Brugal, Jean-Philip; Fosse, Philippe (2004): «Carnivores
— (2001): «Els grans mamífers plistocènics: una aproximació
et Hommes au Quaternaire en Europe de l’Ouest», Revue
paleoambiental i bioestratigràfica», en Valentín Villaverde
de Paléobiologie, 23 (2), p. 575-595.
(editor), De Neandertals a Cromanyons. L’ inici del
Camarós, Edgard; Cueto, Marián; Lorenzo, Carlos;
Villaverde, Valentín; Rivals, Florent (2015): «Large carnivore
poblament humà a les terres valencianes. Universitat
de València, p. 45-56.
attacks on hominins during the Pleistocene: a forensic
Morales, Juan Vicente; Sanchis, Alfred; Real, Cristina; Pérez
approach with a Neanderthal example», Archaeological
Ripoll, Manuel; Aura, J. Emili; Villaverde, Valentín (2012):
and Anthropological Sciences [Archaeol. Anthropol. Sci.] ;
«Evidences of interaction Homo-Cuon in three Upper
Pleistocene sites of the Iberian Mediterranean central
Crégut-Bonnoure, Evelyne (1996): «Ordre des Carnivores»,
region», Journal of Taphonomy, 10 (3-4), p. 463-476.
en Claude Guérin; Marylène Patou-Mathis (dirs.), Les grands
Pantoja, Ana; Sala, María Teresa Nohemi; García, Nuria;
mammifères plio-pléistocènes d’Europe. París, p. 155-230.
Ruiz, Blanca; Gil, María José; Aranburu, Arantza; Arsuaga,
Fernández Peris, Josep (2004): «Datos sobre la incidencia
del yacimiento del Pleistoceno superior de Cova Foradada
de carnívoros en la Cova del Bolomor (Tavernes de la
(Xàbia, Alicante, España)», Boletín de la Real Sociedad
Valldigna, Valencia)», en Miscelánea en homenaje a
Española de Historia Natural. Sección geológica, 105
Emiliano Aguirre, vol. IV, Comunidad de Madrid - Museo
(1-4), p. 53-66.
Arqueológico Regional, p. 141-157.
Juan Luis; Casabó, Josep (2011): «Análisis paleontológico
Pérez Ripoll, Manuel (1977): Los mamíferos del yacimiento
Kruuk, Hans (2002): Hunter and hunted. Relations between
musteriense de Cova Negra. València: Servei d’Investigació
carnivores and people. Cambridge University Press.
Prehistòrica de la Diputació de València (Serie Trabajos
Martínez Valle, Rafael (1995): «Fauna cuaternaria del
Varios, 53).
País Valenciano: evolución de las comunidades de
Pérez Ripoll, Manuel; Morales, Juan Vicente; Sanchis,
micromamíferos», en El Cuaternario del País Valenciano,
Alfred; Aura, J. Emili; Sarrión, Inocencio (2010):
p. 235-244.
«Presence of the genus Cuon in upper Pleistocene
53
[page-n-55]
54
and initial Holocene sites of the Iberian Peninsula:
— (1990): «El yacimiento del Pleistoceno medio de la
new remains identified in archaeological contexts of
Cova del Corb (Ondara-Alicante)», Archivo de Prehistoria
the Mediterranean region», Journal of Archaeological
Levantina, XX, p. 43-78.
Science, 37, p. 437-450.
Rosell, Jordi; Baquedano, Enrique; Blasco, Ruth;
Camarós, Edgard (2012): «New insights on hominidcarnivore interactions during the Pleistocene», Journal
of Taphonomy, 10 (3-4), p. 125-128.
Sanchis, Alfred; Tormo, Carmen; Sauqué, Víctor; Sanchis,
Vicent; Díaz, Rebeca; Ribera, Agustí; Villaverde, Valentín
(2015): «Pleistocene leopards in the Iberian Peninsula:
new evidence from palaeontological and archaeological
contexts in the Mediterranean region», Quaternary Science
Reviews, 124, p. 175-208.
Sarrión, Inocencio (1976): «Apuntes sobre fauna
cuaternaria», Lapiaz, 3, p. 15-22.
— (1983): «La fauna würmiense de la Cueva de San Antón
(Villanueva de Viver, Castellón)», Spélaion, 2, p. 23-37.
— (1984a): «Nota preliminar sobre yacimientos
paleontológicos pleistocénicos en la Ribera Baixa,
Valencia», Cuadernos de Geografía, 35, p. 163-174.
— (1984b): «La fauna del Würm superior de la Cueva
Merino (Dos Aguas, Valencia)», Lapiaz, 13, p. 31-36.
Sarrión, Inocencio; Dupré, Michèle; Fumanal, María Pilar;
Garay, Policarp (1987): «El yacimiento paleontológico de
Molí de Mató (Agres, Alicante)», en VII Reunión sobre el
Cuaternario en Santander (Cantabria). Actas. Santander:
AEQUA, p. 69-72.
Sarrión, Inocencio; Fernández Peris, Josep (2006):
«Presencia de Ursus thibetanus mediterraneus (Forsyth
Major, 1873) en la Cova del Bolomor. Tavernes de la
Valldigna, Valencia», Archivo de Prehistoria Levantina,
XXVI, p. 25-38.
Turner, Alan; Antón, Mauricio (1997): The big cats and
their fossil relatives. Nova York: Columbia University Press.
Villaluenga, Aritza (2009): «Yacimientos del Pleistoceno
Superior en la Península Ibérica con presencia de restos
de oso», Munibe, 60, p. 17-33.
[page-n-56]
[page-n-57]
An exceptional finding: the Avenc de Joan Guitón
leopard
Alfred Sanchis
With the collaboration of Carmen Tormo, Vicent Sanchis, Rebeca
Díaz, Agustí Ribera, Josep A. Ribera, Juan Salazar, María Amparo
Peiró and Trinidad Pasíes
of the remains and reported their discovery to archaeologist Àngel
Cambra and the director of the Museu Arqueològic d’Ontinyent i la
Vall d’Albaida, Agustí Ribera. According to the analysis carried out
by Alfred Sanchis in the Quaternary Fauna Laboratory of the Museu
de Prehistòria de València, the images are believed to show the
remains of a big cat of the Panthera genus and possibly a leopard.
Leopards (Panthera pardus Linnaeus 1758) are a medium-sized felid
The finding
In the summer of 2013 speleologists Vicent Sanchis and Rebeca
Díaz, of the Club d’Espeleologia l’Avern d’Ontinyent, found several
bone remains in an unexplored area of the Avenc de Joan Guitón, a
chasm located in the village of Fontanars dels Alforins in the south
of Valencia province. The chasm stands at around 770m above sea
level, in an area characterised by Mediterranean vegetation with
pines and Kermes oaks. The area is known as Racó del Colmenar
and can be found on the south-eastern slope of the Serra Grossa
mountain range, on the upper axis of an anticline made of Cretaceous
Calcareous material.
with solitary and territorial habits, in which the males are larger
in size than the females. At present, this feline can be found in
various areas of Africa and Asia, however during the Pleistocene
period it could be found widely spread over Europe and in most
of the Iberian Peninsula.
In the Valencia region, leopards competed with prehistoric humans,
Neanderthals and anatomically modern humans for prey and for
the use of caves and shelters. However, large carnivores are not
frequently found on archaeological sites and usually appear on
their own or as fragmented remains, making it highly unlikely to
discover full skeletons that are anatomically connected, such as
the case of the Avenc de Joan Guitón leopard.
The Avenc de Joan Guitón Chasm is highly complex both in its
development and morphology. It consists of various karst systems
running N and S that reach -211 and -161 m, respectively, with
horizontal galleries that form superimposed chambers. After passing
through a number of pits, horizontal sections, slopes, loose blocks
and narrow passages, the speleologists reached a small, vertical
fracture measuring about 30cm wide covered with boulders. Once
these had been removed, they reached a flat-roofed gallery around
40m long that concluded in a 6m vertical section, where the bone
remains were found, at a depth of about 150m in an area far removed
Recovering the skeleton
Given the importance of having potentially discovered a prehistoric
leopard, a recovery assignment was commissioned in December of
the same year. This was carried out by the Museu de Prehistòria de
València and the Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida,
in collaboration with the Club d’Espeleologia l’Avern d’Ontinyent,
with the authorisation of the Directorate General for Heritage of
the Valencian Regional Government.
from the vertical opening of the cave’s current entrance. Access
The team set up to recover the remains consisted of the speleologists
to the gallery is very complicated due to a number of technical
who made the discovery, Vicent Sanchis and Rebeca Díaz,
difficulties with vertical sections. The speleologists took photographs
archaeozoologist Carmen Tormo and climber Josep Ribera, who
[page-n-58]
would climb down into the chasm. Additionally, there would be
Having performed these tasks it was observed that the front half
another exterior support team made up of Juan Salazar, Agustí
of the individual was better preserved than the rear and the right
Ribera and Alfred Sanchis.
side was better preserved than the left. With this in mind, a full
After several hours of descent into the chasm and in the area
described earlier, the skeleton of the feline was found. The skeleton
was photographed and then grouped according to anatomical groups
and side of the body. The process was recorded with photographs
and video (part of this material can be seen in the audiovisual
projection in the “Un mundo de fieras” exhibition). The different
elements were discovered in a state of anatomical semiconnection,
some bones were connected due to concretion and were hardly
covered by sedimentation, while others such as the cranium were
somewhat displaced and partly buried. Once the remains were
recovered and properly packaged, they were taken to the Museu de
Prehistòria de València to be cleaned, consolidated and restored.
consolidation and restoration plan was devised by restorer Mara Peiró.
Restoring the skeleton was a complicated task, not only due to its
fragile state of conservation but also due to the high number of
fragments involved in the piece, some of which had joined to others
and were covered due to concretion. The extreme hardness of the
concretion added to the fragility of the bone material limited the
extent of the cleaning treatment. It required high-precision work
in the restoration process to prevent loss of material and to single
out the original form of the bone as far as possible in order to aid
later study. The collaboration of a specialist curator and the use
of reference material proved essential in this task.
Cleaning the remains was basically carried out using mechanical and
physical methods with the help of solvents, although in some cases
Consolidation and restoration
a chemical treatment was used that contains low-concentration
acetic acid, applied to specific areas of concretion that needed to
Upon an initial review it was possible to confirm that these were
be softened. For the most dispersed fragments a prior consolidation
the remains of a prehistoric leopard and that this was an isolated
process was necessary using acrylic resin Paraloid B72 at 5% in ethyl
paleontological finding. Due to the high levels of humidity in
acetate, applied to specific areas with a brush. Any mechanical work
the environment where the skeleton was found, Trinidad Pasíes,
restorer at the Museu de Prehistòria de València, highlighted the
importance of carrying out a controlled drying of the bones using
ethyl alcohol and acetone impregnation to avoid stress to the bones.
Some of the remains were in a very fragile state and needed to
was controlled and the vibrations were limited as far as possible,
as these remove concretion but can also take with it part of the
bone material. With the assistance of the micro-lathe and the use
of specialist tools, the concretion was reduced to the minimum
possible to retrieve the formal information needed for each bone
be consolidated with 10 and 20% Paraloid B72. In some cases, the
and thereby guarantee the conservation of the piece.
materials presented different levels of concretion; analyses carried
In order to study the morphology of the teeth it was important to
out on two samples in Arte-Lab S. L. (XRD, FTIR, SEM-EDX) confirmed
separate the mandible from the rest of the cranium. However, after
that it was calcium carbonate associated with contamination by
several attempts at removing the concretion that held them together,
clays, caused by external diagenetic processes. These processes are
it was not possible to complete the work as this would compromise
what caused the cranium and the mandible to be joined together.
the integrity of the piece. This was avoided to prevent fractures
57
[page-n-59]
58
and unnecessary loss of material. Radiographic and photographic
interiors with scarce sedimentation, such as the specimens found
probing techniques were used to study the dental morphology.
at Algar da Manga Larga (Portugal) and Los Rincones (Zaragoza).
The fragments were immersed in consolidation agent Paraloid B72
at 5% to be protected and fractures and gaps were strengthened
with stucco, some with pigmented wax and others with Mowital
at 20% dissolved in alcohol mixed with glass microspheres and
pigments, each being used according to the finish of the surface
in question.
In any case, the characteristics of this specimen match those of
other leopards of the Iberian Peninsula recovered in archaeological
and paleontological contexts of the Late Pleistocene (between
130,000 and 10,000 years ago), which is why the leopard found in
the Fontanars Chasm has been provisionally assigned to this phase.
Studying the Avenc de Joan Guitón leopard has resulted in a more
extensive publication on the Pleistocene fossil record of this feline
Studying the skeleton and its significance in the
Iberian fossil record
The skeleton is almost complete (221 elements) with only a few
bones missing from the hind limb. The teeth are inserted in the
maxilla and mandible, except for a lower incisor that was found
on its own. The specimen presents all its bones fused and its
permanent dentition, but without any wear. Its age at the time of
death is estimated at between 1.5 and 2 years. The morphology
of the cranium and the body size of the bones of the skeleton
correspond to a female leopard.
Some of the bones of the skeleton, cranium, scapula, radius and ulna
on the left side, some ribs and a thoracic vertebra, present trauma
and fracture. Bone remodelling processes cannot be observed in
the fractures, suggesting that they originate from the animal falling
into the chasm. From the current entrance to the chasm it would
be impossible for the animal to reach the place where its remains
were found, and it can be assumed that the chasm would have
previously had other, closer access points from which the animal fell.
in the Iberian Peninsula. A total of 86 references have been made
throughout the peninsula, with a denser distribution near the
Cantabrian area and the Mediterranean area.
The leopard skeleton found in the Avenc de Joan Guitón Chasm
allows us to better interpret the partial remains that are normally
found on sites in the Valencian area, such as Cova del Bolomor,
Cova Negra and Cova Foradada. In short, it allows us to gain more
in-depth knowledge of the characteristics of these large carnivores
and better understand interaction processes between leopards
and prehistoric human groups. For a broader view of the leopard
fossil record in the Valencian area and for relationships with human
groups, please refer to the other text in this catalogue.
Exhibiting the skeleton
The leopard skeleton found in the Avenc de Joan Guitón Chasm is
the main piece in the Museu de Prehistòria de València temporary
exhibition entitled “Un mundo de fieras: grandes carnívoros en la
prehistoria valenciana” (A world of wild animals: large carnivores
A bone fragment taken from the skeleton was sent to be dated
in Valencian prehistory) due to its singularity in being the most
to the VERA-laboratorium (Austria) but it was impossible to do so
complete prehistoric leopard skeleton to be recovered in the
due to the extremely low collagen content of the fossils. This is
Iberian Peninsula and one of the most complete in Europe and in
common to other carnivores found on the surface level of cave
the worldwide fossil record.
[page-n-60]
Large prehistoric
carnivores
Alfred Sanchis
The appearance of carnivore bones with cut marks at archaeological
sites shows us that prehistoric human groups hunted them in order
to eradicate a direct competitor (confrontation), or took advantage
of the natural death of these predators to obtain meat (food), skins
(clothing), bones (tools) and teeth (ornaments), without forgetting
The various human groups who inhabited the Valencia region
during prehistory, firstly Neanderthals and their ancestors (between
approximately 300,000 and 40,000 years ago) and subsequently
the possible connotations of the symbolic nature of this practice.
In this regard, the relationships between humans and carnivores,
much like today, could have been conditioned by opposing feelings,
anatomically modern humans (from around 30,000 years ago), lived
of fascination and beauty, of fear and danger.
alongside four families of large carnivores: Ursidae, Hyaenidae,
The paleontological record also provides information on prehistoric
Canidae and Felidae. In this area, the different groups competed
against each other for the use of space and for access to prey,
mainly for the meat of herbivores. Many of these carnivores have
survived until today, so our knowledge of their morphology and
their behaviour in their habitat allows us to define the nature of
communities of prehistoric predators.
Carnivores used the caves and shelters for various purposes when
these sites were available: as a breeding ground, a place to shelter,
rest, feed or defecate. In these caves we can find the bones of the
carnivores themselves after their death (whether natural or due
to predation), the coprolites formed by the fossilisation of faeces,
carnivores, as the skeletons of these animals may appear in caves
and chasms as a result of accidents, due to processes of natural
death or illness or because other carnivores hunted them.
The data presented as follows come from the paleontological
and archaeological record of the Valencia region, together with
available biological and ethological information on non-extinct
species. The quality of fossil documentation is not equal for all
species and information on the record is partial, so general trends
will be discussed.
the deciduous teeth of the cubs when their permanent teeth came
Bears
and other proof of their presence, such as claw marks on the walls
The brown bear (Ursus arctos) is currently present in various areas
and beds on occupation floors, as well as bone accumulations
of the Iberian Peninsula (Castile and Leon, forests in the Cantabrian
formed by the remains of their prey.
region and the Pyrenees). It is a species with solitary habits that
Competition for prey between carnivores and humans took place at
the kill site and also in transport and skeleton accumulation areas, in
places such as caves, shelters and dens. Fragmented remains, tooth
marks and digested bones are all proof of the action of carnivores.
On occasion, carnivores also scavenged the remains left by groups
sometimes form groups. They have an average weight of 260 kg
and shoulder height of 130 cm, although the bears currently living
in the Cantabrian area are smaller (females 85 kg and males 113
kg). Bears are both omnivores and scavengers and have a diverse
diet, although their preference is small-sized prey.
of hunter-gatherers. Competition arose when members of one or
The species is scarcely represented in the fossil record of the
various species exploited a limited resource within the ecosystem.
Valencia area, with very few remains found in paleontological
59
[page-n-61]
60
and archaeological sites. The earliest references correspond to
thibetanus), a species that reached the south of Europe 500,000
the Middle Pleistocene (250,000 years ago) in Molí de Mató, where
years ago and that is possibly also represented at Cau d’En Borràs.
the archaic form Ursus prearctos has also been identified. The
distribution of the brown bear remained the same during the Late
Pleistocene (between 130,000 and 10,000 years ago) in various
archaeological sites (Cova del Bolomor, Cova Negra and Abric del
Pastor, for example). In the Holocene (from about 10,000 years ago)
it can be found in Mesolithic and Bronze Age sites. Additionally,
remains of this species have appeared in diverse paleontological
contexts such as in the Cueva de San Antón, where several aged
bears occupied the cave and died there from natural causes,
perhaps during hibernation.
In the Pleistocene the brown bear occupied the entire Iberian
Peninsula, but the same cannot be said about the cave bear (Ursus
spelaeus); a large herbivore species that is highly dependent on
the existence of caves. This bear was widespread in the northern
half of the Iberian Peninsula during the Late Pleistocene and
became extinct at the end of this epoch. In the Valencia region,
a metatarsus found in Cova Negra could be the southernmost
reference attributed to this species in the Iberian Peninsula.
In the Valencia area, bear remains have been found in paleontological
and archaeological contexts. They are normally assemblages
consisting of few remains, while partial or complete skeletons
are rare. Although it has not been ruled out that humans hunted
bears, there is not yet any proof that confirms this activity, such
as cut marks on bones.
The brown bear is one of the largest carnivores of the Pleistocene
that remained in the Iberian Peninsula during the Holocene, although
there are currently no records in the Valencia area.
Hyenas
The four species of hyena that exist today can be found exclusively
in Africa and some areas of Asia. Hyenas occupy various biotopes,
from savannahs to deserts and they cope well with different climate
conditions. The cave hyena was widely distributed in Eurasia during
the Late Pleistocene and is considered a hardier subspecies than
the spotted hyena (Crocuta crocuta). Hyenas are carnivores that
The Ursus etruscus species is the ancestor of the two evolutionary
live in a pack and have scavenging and hunting habits. With an
lineages that lead to U. arctos and Ursus deningeri-spelaeus. U.
average weight of 65 kg, they reach up to 90 cm at shoulder height
etruscus has recently been identified at the Lower Palaeolithic
(females are larger). Their diet consists of meat and bones. Their
archaeological site of Alto de las Picarazas (Andilla-Chelva).
large premolars allow them to make use of all sorts of animal
Ursus cf. deningeri appears in paleontological contexts of
carcasses, cracking their bones to reach the marrow and ingesting
the Upper Pliocene (Xàbia), of the Plio-Pleistocene period
some parts (durophagy).
(Casablanca I) and of the Early Pleistocene (Malvinaret and
Muntanyeta dels Sants).
In periods prior to a confirmed presence of hominins in the area,
in the Late Pliocene and the beginning of the Lower Pleistocene,
At levels dating to the Later Middle Pleistocene (between 244,000
hyena remains have been documented (Hyaenidae) in Xàbia II
and 190,000 years ago) and the beginning of the Late Pleistocene
and Muntanyeta dels Sants. In Casablanca I (Plio-Pleistocene
(between 130,000 and 115,000 years ago), at Cova del Bolomor, three
period) remains were attributed to the Villafranchian giant hyena
remains have been identified as those of a small-sized bear (Ursus
Pachycrocuta cf. brevirostris. The specimens identified from the
[page-n-62]
Middle Pleistocene levels at Molí de Mató and Cova del Corb,
ssp.) have been found in the Valencia area in various paleontological
approximately 200,000 years old, could correspond to the smaller
and archaeological sites from the Middle Pleistocene onwards. In
species Crocuta crocuta intermedia.
the case of the remains found at Bassa de Sant Llorenç, attributed
The cave hyena (Crocuta crocuta spelaea) is barely represented
in the Quaternary fossil record of the Valencia region with a few
remains found on archaeological and paleontological sites. The
to Canis lupus lunellensis given their similarity with those at LuneViel, this group could also include the wolves of Cova del Corb and
Molí de Mató, which were a similar size.
majority of these remains are teeth or bones, although on occasion
During the Late Pleistocene there have been several occurences in
coprolites have also been discovered. The species was most highly
archaeological sites dating to the Middle and Upper Palaeolithic.
distributed during the Late Pleistocene (between 130,000 and
The continuity of wolves in the Early Holocene can be confirmed
50,000 years ago) in archaeological sites of the Middle Palaeolithic
due to their presence at the Epipalaeolithic and Mesolithic levels
associated to Neanderthals (for example, Cova del Bolomor, Cova
of some sites (Cova Fosca and El Collao). As for levels dating to
Negra and Cova Beneito).
the Early Neolithic period at Cova de l’Or and Cova de la Sarsa,
At the Upper Palaeolithic levels in Cova de les Calaveres a hyena
molar was identified, but it is highly likely that this piece is not
properly contextualised. With the exception of the aforementioned
reference, the latest appearance of hyaena in the Valencia area
during the Late Pleistocene correspond to MIS 3, before the arrival
of anatomically modern humans.
Canids: wolves and dholes
wolves teeth have been found perforated and used as ornaments.
Their presence continued during the Third and Second Millennia
B.C. (Ereta del Pedregal and Pic dels Corbs) although remains are
scarce in the archaeological record. Wolves have been present in
the Iberian Peninsula during the entire Holocene, although there are
currently no records in the Valencia area, where they disappeared
in the early 20th century.
The dhole or wild dog (Cuon alpinus) is a canid that can currently be
found in various areas of Southeast Asia but during the Pleistocene
The wolf (Canis lupus) is currently distributed throughout the
was distributed throughout Europe, including the Iberian Peninsula.
northwestern quadrant of the Iberian Peninsula, with isolated
Smaller in size than a wolf (with an average weight of 17 kg and 45-
populations in Sierra Morena and Catalonia. It has very general
55 cm shoulder height), it is a pack hunter and feeds on the meat
criteria when selecting its habitat and copes well with different
of small ungulates, occasionally scavenging for food. In contrast to
climate conditions. This canid lives in packs and has an average
the wolf, its dentition is more highly developed in the cutting part,
weight of 42 kg and an average shoulder height of 60 cm. It is a
with a reduced trigonid action, meaning that it is better prepared
hunter and a scavenger that feeds on meat but also on the bones
to swallow meat than it is to crush bones.
of different-sized prey.
In the Valencia area, the dhole is mainly documented in
If we exclude the small-sized examples of the end of the Pliocene
archaeological sites of the Late Pleistocene. A cranium found in
and the early Pleistocene attributed to Canis etruscus (Xàbia II,
the Coves de Santa Maira has been dated to be 17,100 years old.
Muntanyeta dels Sants and Casablanca I), true wolves (Canis lupus
A dhole hemimandible has recently been identified at level X
61
[page-n-63]
62
(between 190,000 and 130,000 years old) in the Cova del Bolomor,
a larger-sized feline, was documented at Muntanyeta dels Sants
which if confirmed would be the oldest appearance of the genus in
(Early Pleistocene), while in Xàbia I and II (Late Pliocene) the
the Valencia area. With regard to the later presence of the species,
Megantereon was found. It is possible that the Dinofelis genus
a canine discovered on the Epipalaeolithic level of the Coves de
was also present at Xàbia I.
Santa Maira could confirm its continuation until the Early Holocene.
Lions (Panthera leo) can currently be found in various areas of
Dhole remains in the Valencia region originate from archaeological
Sub-Saharan Africa and Asia. It is an apex predator that lives in
contexts and the majority of these remains are teeth or bones. An
groups, with an average weight of 170 kg, with a shoulder height of
exception to this was the partial skeleton of a specimen found in
120 cm (males are larger than females). It has a hyper carnivorous
a gallery of the Cova del Parpalló, which appears to be previous to
diet that consists of different-sized prey. The species present in
the human presence in the cave during the Gravettian period. This
Europe during the Pleistocene is the European cave lion (Panthera
individual died in the cave from natural causes and its remains
leo spelaea), which was larger than its modern-day counterparts.
appeared next to a set of herbivore bones with bite marks, having
probably been moved there by the dholes. Two cases have proved
that humans hunted and/or processed these canids to remove a
direct competitor or to make use of their skin: a mandible at Cova
Negra and a neurocranium fragment at the Coves de Santa Maira.
Felids: lions and leopards
The European cave lion appears very scarcely in the Valencia fossil
record and the majority of these remains are bones or dental
remains. There are records from the Middle Pleistocene (250,000
years ago) and remains of this genus have also been documented
in various sites of the Late Pleistocene. This species is tightly linked
to cave bears and large ungulates, which were its prey. This could
explain the scarcity of its records in the Valencia area.
Lions and leopards shared various areas of the Valencia area
Leopards (Panthera pardus) are currently distributed through
with Neanderthals and anatomically modern humans. Before the
various biotopes in Africa and Asia and cope well with different
presence of hominins was confirmed in the area, other felines
climate conditions. They have solitary and territorial hunting habits,
provided references in paleontological sites. These include cheetah
an average weight of 62 kg and shoulder height of 45-78 cm (in
and sabre-toothed felines.
general the males are larger than the females). It is an opportunist
The cheetah (Acinonyx pardinensis) appeared in the Late Pliocene
but prefers small to medium-sized prey.
level at Xàbia II (between 2,600,000 and 1,600,000 years old) and in
Leopards are one of the large carnivores with the highest distribution
Middle Pleistocene levels at Bassa de Sant Llorenç (500,000 years
during the Pleistocene in the Valencia area, attaining a total of fifteen
old); this last reference corresponds to an attribution made by
references. They are normally assemblages consisting of few remains,
Inocencio Sarrión which if confirmed would be the last reference
but recently an almost complete skeleton was found in l’Avenc de
of this feline in Europe. A small feline (Panthera schaubi) was also
Joan Guitón, becoming one of the most complete leopard fossils of
identified at Xàbia II that some authors consider to be a Puma
the Iberian Peninsula and Europe. The first appearances of leopards
pardoides. With regard to sabre-toothed felines, Homotherium,
correspond to various sites dating to the Middle Pleistocene and
[page-n-64]
in the Late Pleistocene the number of references are multiplied,
In phases following the Late Pleistocene, the disappearance of
mainly in Middle Palaeolithic archaeological sites. The species
the hyena and the lion assisted the expansion of wolves, dholes,
has also been documented at Early Upper Palaeolithic levels,
leopards and various other small carnivores such as the lynx.
corresponding to the later presence of leopards in the Valencia
For this reason, the role of canids and leopards could have been
area and coinciding with the expansion of anatomically modern
humans. However it would be viable that they remained until the
end of the Pleistocene as was the case in the Cantabrian area.
In some archaeological contexts leopard bones with evidence
of human processing have been found. At Cova Foradada (Early
Upper Palaeolithic), a metapodial showed cut marks linked to the
removal of its skin and an ulna showed polishing on the distal
end, which had been worked on to obtain a punch. At Cova Negra
(Middle Palaeolithic), a partially burnt metatarsal had signs of cut
marks that could also result from skinning. This evidence shows
us that on occasion humans hunted leopards or made use of
their carcasses. The inverse process was documented at the same
site as a cranial fragment of a Neanderthal was found with two
depressions, interpreted as the impressions made by a bite from
leopard canines and that once again proves direct confrontation
between leopards and humans.
The main competitors of prehistoric humans
The ability of hyenas and wolves to destroy and ingest bones means
that these carnivores are considered to be the great competitors
of prehistoric human groups and were able to create large bone
accumulations of their prey in caves and shelters. With regard to
hyenas, the last references of this species in the Valencia area
coincide with the first half of the Late Pleistocene, so it may have
had a very active role in the creation of bone accumulations
during its presence in the area, like for example in the basal
levels of Cova Negra.
very important and there may have been numerous accounts of
interaction with humans. Various taphonomic studies are showing
the ability of the dhole and leopard to accumulate and modify
bone remains in archaeological sites.
During the start of the Upper Palaeolithic it seems that wolves,
dholes and leopards proliferated. There would be scarce human
presence in the area, like those documented in other areas of
the Iberian Peninsula, with small or highly dispersed groups of
hunter-gatherers and a significant number of carnivores. This
situation could be derived from a temporary hiatus with no human
presence, coinciding with the disappearance of the last Neanderthals
and the appearance of the first anatomically modern humans.
However it could also show the very low population density at the
beginning of the Upper Palaeolithic in the Iberian Mediterranean,
as archaeological contexts such as Cova Foradada and Cova de les
Malladetes provide proof as to the interaction between humans
and these carnivores in the same caves.
63
[page-n-65]
[page-n-66]
[page-n-67]