Viure vora el Túria fa 4.000 anys: la Lloma de Betxí
María Jesús de Pedro Michó
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
2015
, ISBN 987-84-7795-718-8 , 152 p.
[page-n-1]
VIURE Vora el TÚRIA
FA 4000 anys
[page-n-2]
VIURE
vora
EL TÚRIA
Fa 4.000 aNYs
La Lloma de Betxí
Museu de Prehistòria de València
De febrer a setembre de 2015
[page-n-3]
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
EXPOSICIÓ
Alfonso Rus Terol
Comisariat
Traducció i correcció al valencià
Diputada de l’Àrea de Cultura
María Jesús de Pedro Michó
Eva Ripollés Adelantado
Laura Fortea Cervera
Unitat de Normalització
Lingüística. Diputació de València
Disseny instal·lació i muntatge
Encarna Raga
María Jesús Puchalt Farinós
Director de Gestió Cultural i
Museística de l’Àrea de Cultura
Antonio Lis Darder
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE
VALÈNCIA
Francisco Chiner Vives
Laboratori de Restauració del
Museu de Prehistòria de València
Directora
Trinidad Pasíes Oviedo
María Perales Azorín
Helena Bonet Rosado
Disseny gràfic
Cap de la Unitat de difusió, didàctica
i exposicions
Espirelius
Santiago Grau Gadea
Disseny i tractament panoràmiques
fotogràfiques
Vanesa Mora Casanova
Reconstrucció escenogràfica
Sfumato Pintura Escénica
Reconstrucció virtual en 3D
Global Geomática. Vito Porcelli
Audiovisual La Lloma de Betxí
Render Comunicació
Ángel Sánchez Molina
Sistema Wifimusem - Audioguies
Audio Viator
AGRAÏMENTS
Equip tècnic i d’excavació del jaciment
arqueològic La Lloma de Betxí (Paterna,
València) 1984 - 2014.
Equip d’inventari, catalogació, estudi i
restauració de la Lloma de Betxí: Becaris
del Museu de Prehistòria de València,
llicenciats i alumnes en pràctiques de
l’ADEIT-Universitat de València, SUPSI i
Leonardo.
Equip d’ Administració de Gestió
Cultural i Museística, Familia GómezTrénor Aguilar, Parc Natural del Túria,
Tomi Plata Vinuesa, Joaquim Juan
Cabanilles, Carmen Tormo Cuñat,
Ángela Pérez Fernández, Victor Chaos
López, María Amparo Peiró Ronda,
Sheyla Sancho Peris, Pepa Ureña
Castillo.
Disseny i maquetació guia didàctica
Vanesa Mora Casanova
Francisco Chiner Vives
Imatges i dibuixos
Francisco Chiner Vives
Ángel Sánchez Molina
Global Geomática
Visites didàctiques
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Activitats complementaries
Tallers didàctics
Visites comentades a La Lloma de Betxí
Conferències
Difusió
Begoña Soler Mayor
Gabinet de Premsa Diputació de València
Laura Martínez Ibáñez
PUBLICACIÓ
Traducció a l’anglès
Traducció al francès
Marc Tiffagom
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Producció i muntatge
Museu de Prehistòria de València
Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Ajudant de muntatge
Amadeo Moliner Blay
Producció, instal·lació i muntatge
Art i Clar
Unitat de Programes d’edició
Gestió Cultural i Museística
María Luisa del Cerro Angosto
Edició
Museu de Prehistòria de València
Àrea de Cultura. Diputació de València
Coordinació
María Jesús de Pedro Michó
Begoña Soler Mayor
Autors
María Jesús de Pedro Michó, Eva
Ripollés Adelantado, Laura Fortea
Cervera, Helena Bonet Rosado, Mauro
S. Hernández Pérez, Carlos Ferrer
García, Yolanda Carrión Marco, Elena
Grau Almero, Guillem Pérez Jordà,
Carmen Tormo Cuñat, Josep Lluís
Pascual Benito, José Luis Simón García,
Ángela Pérez Fernández, María Paz de
Miguel Ibáñez, Francisco Javier Jover
Mestre, Juan Antonio López Padilla,
Sergio Martínez Monleón, Trinidad
Pasíes Oviedo, Victor Chaos López
Imatges i dibuixos
Francisco Chiner Vives, Ángel Sánchez
Molina, Global Geomática
Disseny, maquetació i fotomecànica
Espirelius
Fotografies Lloma de betxí
Rafael de Luís Casademunt
Museu de Prehistòria de València
Correcció de l’edició
Joaquin Abarca Pérez
Traducció i correcció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística.
Diputació de València
Impressió
Gráficas Vernetta
© del text: els autors
© de les imatges: els autors
© de l’edició: Museu de Prehistòria de
València – Diputació de València
ISBN: 978-84-7795-718-8
Dipòsit legal: V 179-2015
[page-n-4]
índeX
[ 5 ] Alfonso Rus Terol
[ 7 ]
María Jesús Puchalt Farinós
[ 10 ]
Viure vora el Túria, fa 4.000 anys [Helena Bonet Rosado]
[ 18 ]
Un recorregut centenari. L’edat del bronze a les terres valencianes [Mauro S. Hernández Pérez]
[ 28 ]
La Lloma de Betxí. Un poblat de l’edat del bronze vora el Túria [María Jesús de Pedro Michó]
[ 38 ]
La Vallesa de Mandor. Tossals i planes vora el Túria [Carlos Ferrer García]
[ 44 ]
El territori. Cap a una definició de l’espai social [María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera]
[ 52 ]
La casa. Arquitectura i materials de construcció [María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera]
[ 62 ]
Fusta i llenya a la Lloma de Betxí [Yolanda Carrión Marco, Elena Grau Almero]
[ 68 ]
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Bases econòmiques i producció de béns
[María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera]
[ 82 ]
L’activitat agrícola. Cultius i alimentació [Guillem Pérez Jordá]
[ 88 ]
Ramaders i caçadors. La gestió dels recursos animals [Carmen Tormo Cuñat]
[ 94 ]
Els ivoris de la Lloma de Betxí [Josep Lluís Pascual Benito]
[ 100 ]
Arqueometal·lúrgia a la Lloma de Betxí [José Luis Simón García]
[ 106 ]
Els homes i les dones que van habitar el llogaret [María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera]
[ 112 ]
El registre funerari de la Lloma de Betxí: una visió des de l’Antropologia Física
[Ángela Pérez Fernández, María Paz de Miguel Ibáñez]
[ 118 ]
Espais socials en l’edat del bronze: la Cubeta de Villena com a cas d’estudi
[Francisco Javier Jover Maestre, Juan Antonio López Padilla, Sergio Martínez Monleón]
[ 124 ]
Estudi i caracterització del territori argàric alacantí
[Juan Antonio López Padilla, Sergio Martínez Monleón, Francisco Javier Jover Maestre]
[ 132 ]
La Lloma de Betxí al segle xxi. Perspectives de futur [María Jesús de Pedro Michó, Trinidad Pasíes Oviedo, Víctor Chaos López]
[ 142 ]
Bibliografia
[page-n-5]
[page-n-6]
La història de la humanitat és la història d’un poble a la
recerca d’un lloc on establir-se, de terres fèrtils amb bones pastures i caça abundant, un lloc fàcil de defendre i
on formar una llar. Estos requisits els trobaren, fa ja 4.000
anys, a la Lloma de Betxí de Paterna, un terreny que s’alça
sobre un turó al bell mig del Parc Natural del Túria.
Este assentament és, des del 1984, objecte d’estudi i d’excavacions que, d’una manera sistemàtica i
ininterrompuda, ha dut a terme un equip d’arqueòlegs i
arqueòlogues del Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València; un treball excel·lent gràcies al qual
s’ha pogut interpretar la història d’un dels jaciments clau
de l’Edat del Bronze Valencià.
La política cultural d’inversió en la conservació del
patrimoni valencià duta a terme per la Diputació i el tre-
ball científic dels seus tècnics han permés salvaguardar
conjunts arqueològics singulars de la nostra província,
com és la Lloma de Betxí. Labor que ha contribuït a situar
el nostre Museu de Prehistòria com un referent nacional
en els treballs de recuperació, conservació i difusió dels
béns arqueològics.
Ara, amb l’exposició Viure vora el Túria fa 4.000
anys, presentem al poble valencià, i a tots els visitants
que ho desitgen, el treball arqueològic i museístic de recuperació d’estes tres dècades, amb un format expositiu
didàctic al mateix temps que científic. D’esta manera retornem als nostres ciutadans la inversió que han fet, en
este cas convertida en coneixement i materialitzada en
patrimoni cultural recuperat.
Alfonso Rus Terol
President de la Diputació de València
< Vas ceràmic geminat, deformat per l’acció
del foc. Habitació ii.
[5]
[page-n-7]
[page-n-8]
El jaciment arqueològic de la Lloma de Betxí, de Paterna,
és un dels referents patrimonials més importants que
el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de
València excava i estudia des de fa més de trenta anys. El
seu estudi, conservació i difusió han sigut, i són, un exemple de la preocupació de l’Àrea de Cultura de la Diputació
de València per la posada en valor del nostre patrimoni
arqueològic.
L’exposició Viure vora el Túria fa 4.000 anys és un
homenatge a estes dècades de treball, que posa a l’abast
dels ciutadans els resultats de les investigacions arqueològiques dutes a terme en el jaciment d’una manera
nova i atractiva. Plantejada de manera narrativa, una família, protagonista imaginària d’esta història, ens trasllada al II mil·lenni abans de Crist de manera que el visitant
s’endinsa en la vida quotidiana d’un poblat de l’edat del
bronze. Els objectes originals trobats durant les excavacions faran possible conéixer estos primers habitants que
es van instal·lar a la vora del riu Túria, les seues activitats
quotidianes dins i fora de l’espai domèstic, el seu entorn i
el seu medi de vida.
Finalment, l’exposició mostra com des de la investigació arqueològica s’han estudiat cada una de les restes
aparegudes i quina informació han proporcionat sobre la
vida i la mort dels seus habitants. Tot això explicat mitjançant audiovisuals i rèpliques d’objectes arqueològics
que ajuden el visitant a interactuar amb les peces i així
donar resposta a totes les preguntes formulades durant
les investigacions.
Estem segurs que els visitants descobriran amb
gran interés estos avantpassats que van viure fa 4.000
anys vora el riu Túria i que van deixar les seues empremtes a la Lloma de Betxí. Empremtes que han sigut recuperades després d’una minuciosa investigació arqueològica i gràcies a un gran esforç patrimonial per part de la
Diputació de València.
María Jesús Puchalt
< Olla ceràmica, molí i mà de molí de pedra.
Habitació i.
Diputada de l’Àrea de Cultura
Diputació de València
[7]
[page-n-9]
[page-n-10]
[page-n-11]
[ 10 ]
[page-n-12]
VIURE VORA EL TÚRIA,
FA 4.000 ANYs
Helena Bonet Rosado
Directora del Museu de Prehistòria de València i del Servei d’Investigació Prehistòrica
L’any 2014 s’han complit trenta anys de l’inici de les excavacions a la Lloma de Betxí de Paterna i, precisament
d’aquella primera campanya, dirigida per M. Jesús de
Pedro i en la qual vaig participar, recorde la que va ser
unes de les jornades més intenses viscudes en una excavació, a pesar de tractar-se d’un jaciment que correspon a un període prehistòric en què no sóc especialista.
El 1984 finalitzàvem les excavacions al poblat ibèric del
Puntal dels Llops d’Olocau i començaven les campanyes
en altres jaciments de la Cultura Ibèrica de la zona, no
menys emblemàtics, com el Castellet de Bernabé, a Llíria,
i La Seña al Villar del Arzobispo. Excavacions totes elles
dins d’un projecte d’investigació més ampli sobre el poblament entorn de la ciutat ibèrica d’Edeta/Llíria, centrat
a les comarques del Camp de Túria i els Serrans. L’estudi
d’aquest territori no es limitava als períodes del ferro an-
< El riu Túria en les proximitats de la Lloma
de Betxí. Fa 4.000 anys.
tic, ibèric i romà sinó que es tractava de completar la seqüència cronològica amb l’estudi del patró de poblament
durant l’edat del bronze per part de M. Jesús de Pedro. En
aquest context, replet de les inquietuds compartides per
un grup de joves arqueòlegs, la Lloma de Betxí ens deixaria la seua empremta inesperada.
Entre els molts jaciments prospectats d’aquest període, la Lloma de Betxí comptava, en la dècada dels huitanta, amb una documentació concisa en els arxius del SIP
que es remuntava a les primeres notícies de Nicolau Primitiu
Gómez-Serrano, allà pels anys vint (Gómez-Serrano, 1931:
79 i 129). La fitxa del jaciment (Fig. 1) l’arreplega com el
Castellet de la Lloma de Bechí, a la Vallesa de Mandor, i el
descriu com un jaciment del període eneolític, terminologia que aplicava el SIP a la major part de poblats de l’edat
del bronze quan no hi havia excavacions sistemàtiques en
extensió i es catalogaven en funció de les troballes arreplegades en superfície, com eren les ceràmiques a mà i
algunes ascles de sílex. En la visita que fa Gómez-Serrano
al febrer del 1924 a la Lloma destaca la seua situació privilegiada sobre el riu Túria i el seu aspecte fortificat amb els
[ 11 ]
[page-n-13]
Fig. 1. Primera fitxa del jaciment de la Lloma de Betxí. Anys trenta del
segle xx. Arxiu documental del SIP.
[ 12 ]
murs escalonats. En aquella jornada arreplega abundants
ceràmiques tipus «argar», molins de mà i sílex. No obstant
això, ara, en les prospeccions de la dècada dels huitanta,
per part de M. Jesús de Pedro, junt amb Joan Bernabeu,
Consuelo Mata i jo mateixa, algunes de les ceràmiques
recuperades en superfície pareixien correspondre a moments avançats o finals de l’edat del bronze, d’acord amb
el tractament de les seues superfícies allisades i algunes
de les formes carenades. Això coincidia amb que l’interés per aquest període era doble: d’una banda, M. J. de
Pedro estava estudiant l’assentament del bronze final del
Puntal dels Llops i preparava la seua tesi doctoral sobre el
bronze valencià, mentre que, per la seua banda, C. Mata
s’encarregava del ferro antic i dels orígens de la Cultura
Ibèrica. Així doncs, hi havia un interés molt especial per
localitzar assentaments d’aquest període de transició,
que calia fitar entre el 1000 i el 600 aC, molt escassos a la
zona d’estudi.
D’ací que se sol·licitara al llavors director del SIP,
Enrique Pla Ballester, la realització d’una primera campanya d’excavacions a fi d’aclarir el final del període del
bronze valencià i els orígens de la Cultura Ibèrica. No obstant això, els resultats de la campanya es van allunyar considerablement dels plantejaments inicials en descobrir-se
un assentament del bronze ple amb una cronologia estimada entre el 1800-1700 i el 1400-1300 aC. D’altra banda,
es descobreix un poblat únic amb un estat de conservació
excepcional, sense paral·lels a la zona. Un potent nivell
d’incendi segellava una habitació amb murs de vora dos
metres d’altura, repleta d’efectes domèstics. Una riquesa de materials arqueològics que coneixíem en el cas de
les troballes in situ als poblats ibèrics de la zona de Llíria,
però que era excepcional en un poblat de l’edat del bronze. Olles, vasos grans i bols xicotets plens de llavors de
cereal carbonitzat, es trobaven en el racó S d’aquest gran
habitatge i alguns d’ells contenien al seu interior botons
d’ivori amb perforació en V, fulles de sílex per a falçs i un
llarg etcètera d’objectes. Tot això dispers pel sòl de l’habitació tal com va quedar després del gran incendi que va
arruïnar el poblat fa uns 4.000 anys, segons es desprén de
[page-n-14]
Fig. 2. Planta de la primera campanya d’excavació, 1984, amb la
dispersió de les troballes. Dibuix d’Helena Bonet.
Vivir vora el Túria, fa 4.000 anys. Helena Bonet Rosado
les datacions absolutes de 14C que els estudis posteriors
han aportat. Però l’interés de la Lloma no es limita a l’excepcionalitat dels efectes, la majoria d’ells complets, sinó
també a la conservació de les seues estructures constructives. Les altes parets de les habitacions, fetes de pedres
i fang, conserven el seu enlluït, i limitades per elles podem observar la doble filera de les bases de pedra sobre
les quals s’alçaven els pals de fusta, i també les mateixes
restes carbonitzades dels pals i de la sostrada, que ens
permeten reconstruir l’estructura de la coberta vegetal.
En l’interior de les habitacions, cubetes i suports per a
atuells, construïts en fang, ens parlen dels equipaments
domèstics, dels telers que suportaven els contrapesos de
fang que allí es troben, de la mòlta del gra en els molins de
vaivé: són l’empremta de les activitats pròpies de la vida
quotidiana d’aquella comunitat, que mai fins llavors no
se’ns havien revelat amb tanta intensitat. Recorde no do-
[ 13 ]
[page-n-15]
nar l’abast dibuixant i numerant en paper mil·limetrat les
troballes de les últimes jornades de la campanya, segons
anaven excavant M. J. de Pedro i la resta de l’equip (Fig. 2).
La concentració de vasos i de grans de cereal en aquesta
zona ens mostrava que sens dubte estàvem en aquell sector de l’habitatge destinat a l’emmagatzematge dels queviures de la comunitat, que va quedar sepultat per un gran
incendi i el posterior enfonsament de les parets, i que ara
podem reproduir pràcticament en la seua totalitat, com
es mostra en una gran vitrina de la sala dedicada a l’edat
del bronze del Museu de Prehistòria de València.
A part de la curta, però inoblidable, experiència
personal en aquella primera campanya d’excavacions,
la Lloma de Betxí es va convertir en un jaciment clau
[ 14 ]
per al coneixement de l’edat del bronze i en un referent
en l’arqueologia peninsular. I aquests avanços científics
van units inevitablement a la trajectòria investigadora de
M. J. de Pedro, les excavacions de la qual a la Muntanya
Assolada, d’Alzira, junt amb Bernat Martí i Rosa Enguix,
al Puntal dels Llops d’Olocau, l’Arbocer i l’Altet de Palau,
de la Font de la Figuera, i, per descomptat, la Lloma de
Betxí, han permés reconstruir el panorama de la cultura
del Bronze Valencià a la zona central del País Valencià.
Una vegada finalitzades les excavacions en l’assentament, l’any 2013, i publicada la major part dels seus
resultats, el Museu de Prehistòria es planteja la necessitat
d’abordar dos projectes ambiciosos. Com a centre museístic, el principal objectiu del qual és comunicar i transmetre el coneixement arqueològic, és fonamental difondre les nostres investigacions a nivell divulgatiu i potenciar i recuperar el patrimoni arqueològic per a gaudi de
la nostra societat. En aquest sentit, durant aquests anys
s’han dut a terme diverses intervencions de conservació i
restauració a la Lloma de Betxí, i som molt conscients de
la urgència d’un projecte més ampli de posada en valor,
amb condicionament d’accessos, senyalística i adequació
d’instal·lacions en el jaciment mateix per a visites concertades. Enclavat en un entorn privilegiat al Parc Natural
del Túria, a la Vallesa de Mandor, el Museu de Prehistòria
organitza, en col·laboració amb el Parc, una jornada de
portes obertes en els mesos de tardor.
[page-n-16]
Vivir vora el Túria, fa 4.000 anys. Helena Bonet Rosado
L’altre repte que havia d’afrontar el Museu de
Prehistòria era fer una exposició monogràfica sobre la
Lloma de Betxí, i el trenta aniversari de l’inici de l’excavació era una bona ocasió per a publicar i mostrar al públic
els resultats dels treballs duts a terme durant tres dècades
en un dels jaciments més emblemàtics del SIP. L’aposta
havia d’estar al nivell de la importància del jaciment, i per
això la mostra té un plantejament expositiu original on no
es presenten exclusivament els materials i els resultats de
les investigacions, sinó que s’ha apostat per un discurs
didàctic on es fa especial insistència en la utilització de
les noves tecnologies i ambientacions envoltants per al
visitant (Fig. 3). En aquest apartat cal destacar el paper de
les també comissàries de l’exposició, Eva Ripollés i Laura
Fortea, les quals, com a monitores i responsables de la
Didàctica del Museu de Prehistòria, han elaborat un discurs expositiu plantejat de manera narrativa, el principal
objectiu del qual és crear una museografia didàctica que
afavorisca la interacció amb el visitant, com també experimentar amb nous recursos comunicatius que impliquen
el públic en la reconstrucció del passat.
L’exposició planteja una doble lectura amb una
primera part narrativa i una altra més analítica i procedimental. La part narrativa, contada en primera persona
per un dels habitants, relata el moment de l’arribada del
grup a l’assentament, com van construir l’aldea i com
es desenvolupava la vida diària al seu interior, i el ritual
d’enterrament del membre més ancià de la família. Per
a generar en l’espectador interés i expectació, s’ha creat
un recorregut que s’inicia amb el paisatge, els cultius i la
fauna que circumden l’assentament fa 4.000 anys per a
després passar a un segon àmbit on s’ha recreat l’espai
d’habitació. Els objectes i els efectes originals recuperats
en l’excavació, amb el suport de material informatiu de
plafons, mòduls interactius i murals, ens relaten les activitats quotidianes dutes a terme per la comunitat, és a
dir, la transformació i el consum dels aliments, el teixit,
la terrisseria, el treball de l’os i del metall, l’agricultura i la
ramaderia. La representació de l’incendi, que va posar fi
a l’ocupació de l’assentament, dóna pas a la segona part
dedicada a la investigació arqueològica on s’explica com
s’obté la informació en l’excavació. A través de nou blocs
temàtics equipats amb unitats didàctiques manipulables,
el visitant pot interactuar amb els arqueòlegs sobre les
grans preguntes que planteja qualsevol excavació científica: ¿Qui vivia allí? ¿Què menjaven? ¿De què van morir?
¿Com es va construir el poblat? ¿Com feien les ceràmiques? ¿Com es daten les troballes? ¿Què ens conten les
restes carbonitzades? En aquesta part de l’exposició cal
[ 15 ]
[page-n-17]
[ 16 ]
Fig. 3. Planta i alçat de l’exposició temporal
Viure vora el Túria fa 4.000 anys. La Lloma de Betxí.
Dibuix de Francisco Chiner.
[page-n-18]
els usos tecnològics, en hàbits socials i comportaments.
Els últims capítols ens remeten als estudis recents sobre
patrons de poblament al sud de les terres alacantines i
ens acosten a la cultura d’El Argar, referència necessària.
Finalment, a manera de reflexió, es debat sobre el futur
patrimonial de la Lloma de Betxí i el seu ús públic.
Amb l’exposició i el catàleg Viure vora el Túria
fa 4.000 anys. La Lloma de Betxí, és desig del Museu de
Prehistòria despertar en el visitant l’interés per aquells
grups humans que ens van precedir i que ja configuraven
una organització social complexa i avançada com es pot
veure a través del missatge que aquella comunitat agrícola ens ha llegat a través dels seus objectes i de l’empremta
que van deixar en la terra.
Vivir vora el Túria, fa 4.000 anys. Helena Bonet Rosado
destacar una projecció 3D sobre la reconstrucció virtual
del poblat de la Lloma de Betxí, com també del seu entorn, per a finalitzar el recorregut de la mostra amb un
audiovisual general sobre la història de les excavacions,
de les troballes més rellevants i dels futurs projectes d’investigació i conservació en aquest important jaciment.
Com és habitual en les exposicions del Museu de
Prehistòria, aquesta mostra es complementa amb el present catàleg que arreplega la contribució de més de vint
reconeguts especialistes en l’edat del bronze i en diferents
camps i disciplines de l’arqueologia prehistòrica. En el primer capítol, Mauro Hernández ens fa una síntesi de l’estat
de la qüestió de l’edat del bronze a les terres valencianes
i aborda alguns dels aspectes més destacats i debatuts,
mentre que el gros del catàleg es dedica, com no podia ser
d’una altra manera, a la Lloma de Betxí. Les comissàries,
M. J. de Pedro, L. Fortea i E. Ripollés, aborden la història
de la investigació de l’assentament, els personatges que
van habitar aquesta xicoteta aldea agropecuària, l’espai
domèstic i l’estudi dels seus equipaments, com també
l’organització espacial al territori. La resta d’investigadors, especialistes en geomorfologia, antropologia física,
antracologia, paleocarpologia, arqueozoologia, arqueometal·lúrgia i indústria òssia, han contribuït amb els seus
últims treballs, molts inèdits, a renovar la visió tradicional
que teníem de la cultura de l’edat del bronze en temes
de paleoambient, subsistència i modes de producció, en
[ 17 ]
[page-n-19]
[ 18 ]
[page-n-20]
UN RECORREGUT CENTENARI
L’EDAT DEL BRONZE A LES TERRES VALENCIANES*
Mauro S. Hernández Pérez
Universitat d’Alacant
Con la sistematización de los años sesenta, la Cultura del Bronce
valenciano toma como una de sus principales características
la abundancia de estos poblados, ubicados en alturas de
difícil acceso, amurallados en sus partes accesibles y con una
cultura material desprovista de elementos singulares. Tan fácil
adscripción cultural contribuye a alimentar notablemente el
número de los yacimientos, aunque no se produce en la misma
medida el incremento de su conocimiento, que en muchos casos
queda reducido al de su topónimo.
B. Martí Oliver, 2001: 134.
< Tresor del Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
Les reflexions sempre interessants de Bernat Martí —sens
dubte el millor coneixedor de la historiografia arqueològica valenciana— permeten caracteritzar el denominat
bronze valencià que, després de més d’un segle de troballes i investigacions, ha conegut un notable impuls en les
últimes dècades de la mà d’una profunda renovació metodològica i de la incorporació de generacions noves d’investigadors amb una formació sòlida i una gran capacitat
de treball. Un exemple singular de la situació actual de la
investigació el constitueixen els treballs de María Jesús de
Pedro a la Muntanya Assolada (Alzira, València), a la Lloma
de Betxí (Paterna, València) i en altres punts del territori
valencià. Les seues investigacions de camp, la catalogació
dels materials arqueològics, l’organització d’exposicions i
la seua presència activa en reunions científiques són, sens
dubte, un referent extraordinari de la investigació valenciana actual i de la seua projecció fora de les nostres terres.
* Aquest treball s’ha realitzat dins del projecte de investigació HAR 201237710 “iii y ii milenios cal. BC: poblamiento, ritualidad y cambio social entre
las cuencas de los ríos Júcar y Segura” finançat pel Ministerio de Economía y
Competitividad.
[ 19 ]
[page-n-21]
Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
[ 20 ]
A mitjan segle passat, els estudis de Miquel Tarradell
marcarien una inflexió en la caracterització de l’edat del
bronze, tant a nivell peninsular com del territori valencià. Trencaren la visió tradicional d’una cultura única
que s’estenia per tota la península Ibèrica, identificada
com a bronze argàric, per a establir diversos grups culturals (Tarradell, 1950), un dels quals denominaria anys
després bronze valencià (Tarradell, 1963), terme que l’escola valenciana de prehistòria havia utilitzat amb anterioritat per a incloure-hi una sèrie de poblats d’aquesta
època que, per les seues característiques, no es podien
adscriure al denominat bronze argàric (Arnal, Prades i
Fletcher, 1968: 31).
El punt de partida
Com s’ha assenyalat en reiterades ocasions, les
primeres referències sobre l’existència a les terres valencianes d’objectes de metall —coure o bronze— es remunten a les últimes dècades del segle xix i pertanyen als assentaments del Molló de les Mentires (Aielo de Malferit,
València) i el Castellet del Porquet (l’Olleria, València),
dels quals dóna compte Joan Vilanova i Piera (Martí,
2001). Aquest autor també assenyala la presència de diferents troballes metàl·liques en uns altres jaciments,
entre les quals es troben diversos objectes de bronze
arreplegats als vessants de San Antón, en les proximitats
[page-n-22]
Al final del segle s’incorpora al Col·legi de Sant
Domènec d’Oriola el jesuïta Juli Furgús (1856-1909). Les
seues excavacions en unes quantes localitats del Baix
Segura, entre les quals es troba la del conegut jaciment de
San Antón i la de l’inèdit Laderas del Castillo, de Callosa
de Segura, i la creació del Museu d’Antiguitats d’Oriola són
un referent detallat de la investigació arqueològica valenciana de començament del segle xx, com reflecteix l’exposició i monografia organitzada pel MARQ el 2009, amb
motiu del centenari de la seua mort (Hernández, Soler i
López, 2009). Alguns dels seus estudis, la major part publicats en la revista Razón y Fe, de la Companyia de Jesús,
serien recopilats, traduïts al valencià i editats pel Consell
Provincial de València com a número 5 de la sèrie Treballs
Solts del SIP (Furgús, 1937), amb una nota introductòria
d’Isidre Ballester Tormo, director del SIP, on destacava el
gran interés dels treballs del jesuïta en una «època en que
en Espanya encara es treballava poc en esta classe d’investigacions » (Ballester, 1937: 3).
Juli Furgús identifica aquests jaciments com a
necròpolis, i registra més de huit-centes tombes a San
Antón, encara que no totes prehistòriques. A Callosa assenyala la presència d’un mur i fragments de fang amb
empremtes de canyes, i planteja la possible existència
d’un poblat al vessant de més fàcil accés. No obstant
això, per a Enrique Siret, San Antón era un poblat amb
enterraments davall les cases, similar a aquells que havia descobert i excavat a Almeria, junt amb el seu germà
Luis, i indicava que els treballs de Juli Furgús confirmaven que es tractava del mateix poble (Siret, 1905: 24). A
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
d’Oriola (Alacant), per l’enginyer Santiago Moreno Tovillas
(1832-1888), autor d’un manuscrit, remés a la Societat
Arqueològica Valenciana el 1872, que va romandre inèdit fins a la seua publicació el 1942 com a número 7 de
Trabajos Varios del Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València.
Joan Vilanova i Santiago Moreno marquen l’inici
dels estudis sobre l’edat del bronze a les terres valencianes. Els dos coneixien els treballs dels germans Enrique i
Luis Siret al sud-est peninsular, els quals tenien informació alhora dels treballs d’aquests dos pioners, van visitar
la bella col·lecció de Moreno i van recórrer el jaciment de
San Antón, on van assenyalar l’existència d’alguns desmunts en forma d’escalinata (Siret i Siret, 1890). També
es van interessar per altres jaciments valencians, i van encarregar a Pedro Flores, el seu capatàs, una visita a unes
quantes localitats d’Alacant (Simón, 1997 a); entre aquests
jaciments es troba Cabezo de la Granja, que possiblement
es correspon amb l’actual Cabezo Pardo, excavat recentment per Juan A. López Padilla, i la Lloma de la Terrera o
Coroneta del Rei, a Alberic (València) (Simón, 1997 b).
[ 21 ]
[page-n-23]
Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
Treballs de consolidació al jaciment.
partir d’aquest moment el bronze argàric es converteix
en el referent de l’edat del bronze a les terres valencianes fins a mitjan del segle xx.
[ 22 ]
El caràcter argàric d’aquests jaciments seria confirmat després de les excavacions portades a terme per
l’Institut d’Estudis Catalans, davall la direcció de Josep
Colominas, a Laderas del Castillo, de Callosa de Segura
(Colominas, 1927).
Les primeres dècades del segle xx es van fer excavacions en jaciments de l’edat del bronze dispersos per
[page-n-24]
Un canvi de rumb
El 1957, Miquel Tarradell (1920-1995) s’incorpora
a la Universitat de València. Uns anys abans havia establit alguns grups culturals en l’edat del bronze peninsular, que fins a aquell moment s’identificava amb El Argar.
Considera els poblats alacantins del Baix Segura com a
argàrics, mentre que la resta del territori valencià s’inclou en una zona d’influència argàrica (Tarradell, 1950).
La seua monografia, El País Valenciano del Neolítico a la
Iberización, publicada el 1963, es converteix en el millor referent sobre la nostra prehistòria recent. Reitera la presència del bronze argàric al Baix Segura, en el qual inclou els
jaciments de San Antón, que denomina San Antonio, i
Laderas del Castillo, identificats com a necròpolis, ja que
del possible poblat superposat no se sabia res (Tarradell,
1963: 160). També considera argàric el Cabezo Redondo
(Villena, Alacant), on s’havien documentat enterraments
humans a l’interior del poblat i que anys abans José María
Soler havia inclòs, junt amb altres poblats del Vinalopó,
en l’àrea d’expansió argàrica (Soler, 1953). La resta del territori està ocupada pel que va denominar bronze valencià, caracteritzat per la gran quantitat de poblats, sempre
en turons elevats, l’abundància de coves d’habitació, l’escassetat d’enterraments humans i la pobresa i monotonia
dels seus materials, entre els quals no es trobarien els típicament argàrics. Miquel Tarradell es lamentava de les
escasses excavacions dutes a terme als nombrosos jaciments catalogats —s’ha arribat a assenyalar un miler de
poblats— i de l’absència d’estratigrafies, per la qual cosa
era difícil establir diferències cronològiques en una civilització que va tendir cap a l’estancament, que no es va
renovar, que va viure durant segles davall d’uns mòduls
pareguts (Tarradell, 1969: 26). No obstant això, el registre
ceràmic li va permetre assenyalar dos grups separats per
les conques dels rius Xúquer i Túria; el grup meridional es
caracteritzava per la presència de ceràmiques decorades
amb incisions i cordons. També resulten d’un interés extraordinari les seues reflexions sobre l’ocupació de les coves, una qüestió que, amb algunes excepcions (Palomar,
1995), a penes ha interessat a la investigació posterior.
La caracterització dels bronzes argàric i valencià proposada per Miquel Tarradell fa més de cinquanta
anys es manté vigent en l’actualitat, encara que qüestions
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
tot el territori valencià, entre els quals en destaquen alguns a les comarques de l’Alcoià i l’Alacantí. Sempre es
relacionen amb els poblats argàrics del sud-est i el Baix
Segura, i es destaca «que es tracta d’un mateix poble que
movent-se de S. a N. i sens apartar-se gaire de la costa,
es va anar establint per les verges muntanyes de la província d’Alacant i les poblà fortament» (Visedo, 1925: 176).
Aquesta influència argàrica també s’indica per a poblats
valencians i castellonencs, com reflecteix el títol de l’article publicat per José Alcácer (1945) en la revista Archivo
de Prehistoria Levantina, en identificar com a estacions
argàriques els poblats de Peña de la Dueña (Teresa) i La
Atalayuela (Losa del Obispo).
[ 23 ]
[page-n-25]
Vas ceràmic del Cabezo Redondo i bol d’or del Tresor de Villena.
[ 24 ]
com ara les fronteres o el nom d’un d’ells són objecte de
polèmiques. En aquest sentit, les propostes de substituir
bronze valencià per bronze llevantí o bronze ibericollevantí no han tingut acceptació. Alhora, es considera que
la utilització del terme bronze valencià únicament és vàlida dins d’una posició historicocultural (Jover, 1999: 67),
mentre que per a altres investigadors, bons coneixedors
d’aquesta cultura (Gil-Mascarell, 1992), resulta prematur
tant mantindre com variar-ne el nom, per la qual cosa
s’advoca per conservar la nomenclatura tradicional. Per
la meua part, al seu moment, vaig optar per utilitzar la
denominació genèrica «d’edat del bronze a…» i indicar a
continuació el territori objecte d’estudi, i proposar l’existència de fàcies comarcals, l’origen de les quals s’havia
de buscar en els substrats, contactes i influències externes, diferents a cada zona, i en una adaptació al medi per
part de les comunitats humanes (Hernández, 1985: 116).
D’altra banda, la proposta de Miquel Tarradell de situar la
frontera entre els bronzes argàric i valencià al Vinalopó
també ha sigut objecte de discussió. En aquest sentit, en
la seua monografia sobre la cultura d’El Argar, Vicente Lull
només considera argàrics els jaciments de San Antón i
Laderas del Castillo, que per la seua proximitat podrien
pertànyer a una mateixa comunitat tribal (Lull, 1983: 341).
Miquel Tarradell també va assenyalar les dificultats
per a establir les dates inicial i final del bronze valencià
i determinar-ne la periodització interna. No obstant això,
prompte es van formular diverses propostes que, en certa
manera, eren deutores de les establides per al bronze ar-
[page-n-26]
gàric i per als moments finals de l’edat del bronze al sudest, o es recolzaven en unes poques i disperses datacions
absolutes (Gil-Mascarell, 1981; Gusi, 1975; Navarro, 1982).
Es van identificar tres o quatre fases, encara que les dues
primeres —bronze antic i bronze mitjà— de vegades s’unificaven en un genèric bronze ple.
El mateix any de la publicació de la monografia
de Tarradell, José María Soler descobreix el Tresor de
Villena, uns mesos després d’haver recuperat el Tresoret
del Cabezo Redondo. Ambdues troballes serien objecte
de sengles monografies en què es descriuen, amb un detall exquisit, els dos conjunts i s’acompanyen de les seues
anàlisis metal·logràfiques corresponents (Soler, 1965 i
1969). Aquests tresors generen, des d’un primer moment,
un debat ampli sobre la seua autoria, el seu significat i
la seua cronologia. A penes es qüestiona la relació del
Tresor de Villena amb el Cabezo Redondo, segons indica-
ven algunes peces del Tresoret. Amb alguns dels objectes menuts del Tresor, el mateix Miquel Tarradell reconstrueix, a partir d’una proposta de Enric Llobregat, el ceptre d’un reietó que vivia al Cabezo Redondo (Tarradell,
1964). La seua cronologia s’ha situat entre el segle vii aC
i l’any 1000 aC, com proposava Soler. Les excavacions en
aquest jaciment, que inicialment van ser impulsades per
Tarradell, es van reprendre el 1987 i han continuat fins
l’actualitat. La troballa de diversos objectes d’or en contexts ben datats permet situar el començament d’aquesta
acumulació d’or i plata en moments del bronze tardà, per
al qual al Cabezo Redondo es disposa d’una trentena de
datacions absolutes, i elevar la cronologia proposada per
Soler en alguns segles.
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
Bols d’or del Tresor de Villena i vas ceràmic del Cabezo Redondo.
[ 25 ]
[page-n-27]
Departament XXII. Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
L’impuls definitiu
[ 26 ]
El Congrés d’Elx, organitzat per la Universitat d’Alacant el 1983, va marcar un punt d’inflexió en els estudis
arqueològics valencians. Aquella reunió va coincidir amb
la creació de noves universitats, centres d’investigació
i museus, amb la incorporació d’una generació nova de
professionals amb una àmplia formació i el despertar de
l’interés ciutadà per conéixer el passat dels pobles i les
comarques, arran de la creació de la comunitat autònoma. Tres de les ponències d’Elx es van dedicar a l’edat
del bronze (Gil-Mascarell, 1985; González Prats, 1985;
Hernández, 1985) i van ser el punt de partida de noves sín-
tesis sobre l’edat del bronze regional (Gil-Mascarell, 1995;
Gil-Mascarell i Enguix, 1986; Gusi, 1989; Jover, 1999; Martí i
Bernabeu, 1990), en les quals s’incorporaven les novetats
en la investigació i es plantejaven noves hipòtesis sobre el
seu origen i periodització.
La ponència de María Jesús de Pedro en les
Jornades d’Arqueologia d’Alfàs del Pi, el 1994, reflecteix
els canvis profunds que en poc més de deu anys s’havien
produït en la investigació sobre l’edat del bronze arreu
[page-n-28]
creació, el 1927, per Isidre Ballester. En la seua primera
col·lecció s’integren els materials procedents del poblat
de l’edat del bronze del Mas de Menente, a Alcoi, que es
van comprar a Ferran Ponsell, el seu excavador. Dos anys
després, s’adquireix la col·lecció de Federico de Motos,
farmacèutic de Vélez Blanco (Almeria), en la qual hi havia materials argàrics, una cultura prehistòrica mare de
la nostra, segons indicava I. Ballester (de Pedro, 2006:
56-57). En el primer número de la seua revista, Archivo de
Prehistoria Levantina, s’inclou un article, firmat per Lluís
Pericot i Ferran Ponsell, sobre el Mas de Menente. En els
primers números de la sèrie de Treballs Solts/Trabajos
Varios es publicarien, com ja s’ha indicat, la memòria
inèdita de Santiago Moreno Tovillas i els treballs de Juli
Furgús. Altres articles publicats en l’APL o les monografies
en Trabajos Varios —i aquesta exposició mateixa sobre la
Lloma de Betxí— reflecteixen l’interés que sempre ha despertat l’estudi de l’edat del bronze en el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València, interés que
tots desitgem que continue mantenint.
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
del territori valencià. Es tracta d’una síntesi excel·lent que
marca el començament d’una etapa nova en la investigació i en la difusió dels seus resultats que, no sense certes
dificultats i interrupcions, arriba fins al moment present.
S’ha incrementat el nombre de les excavacions en poblats
de les tres províncies valencianes que comprenen des dels
moments previs a l’aparició de l’edat del bronze fins al
bronze final. S’ha revitalitzat l’estudi de la cultura argàrica
a Alacant (Hernández, Soler i López Padilla, 2009). Es disposa de prop d’un centenar de datacions absolutes, de les
quals, lamentablement, no sempre s’han publicat els seus
contexts respectius. S’han dut a terme un inventari i un
estudi exhaustiu d’alguns materials, com ara els metàl·lics
(Simón, 1998) i els d’os, banya i ivori (López Padilla, 2011),
i uns altres es troben en una fase d’elaboració avançada.
S’ha produït una profunda renovació metodològica, el
millor exemple de la qual són les propostes de periodització i d’organització social a la conca del Vinalopó (Jover
y López Padilla, 2004; 2009). S’han creat diversos equips
d’investigadors amb una formació sòlida. S’han organitzat exposicions de gran impacte social (Hernández, 2001;
Hernández, Soler i López, 2009), reunions científiques
(Hernández i Hernández, 2004) i cicles de conferències en
fòrums diferents. A més a més, s’han incrementat el nombre i la qualitat de les publicacions. Malgrat això, als últims
temps ha disminuït el nombre d’excavacions i la seua duració. Després d’uns anys d’esplendor, la crisi planeja sobre la investigació arqueològica valenciana.
Un recorregut per la historiografia sobre l’edat
del bronze al territori valencià reflecteix la seua estreta
relació amb el Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València des del mateix moment de la seua
[ 27 ]
[page-n-29]
[ 28 ]
[page-n-30]
La Lloma de Betxí.
Un poblat de l’edat del bronze
vora el Túria
Maria Jesús de Pedro Michó
Museu de Prehistòria-SIP
El paisatge pròxim: la Vallesa de Mandor
Enmig d’un paisatge profundament antropitzat, pròxim a
la ciutat de València, es troba el paratge de la Vallesa de
Mandor, que s’estén pels termes municipals de Paterna
i Riba-roja de Túria, al costat de la ribera septentrional
del riu Túria. La Vallesa de Mandor apareix descrita en la
Geografía del Reino de Valencia com una esplèndida mansió agrícola amb una pinada de cinc-centes hectàrees, propietat del comte de Montornés. Enric Trénor Montesinos
va ser el fundador de la finca, dedicada a diverses explotacions i aprofitaments, des de la citricultura a l’enologia,
passant pels fruiters i la ramaderia, considerada sempre
com una instal·lació model. Enric Trénor, emparentat amb
el marqués del Túria, Tomàs Trénor Palavicino —qui el
1909 havia organitzat l’Exposició Regional—, es va ocupar
en aquell certamen de tota l’activitat agrària. No deba-
< Vista aèria de la Lloma de Betxí, 2013.
des era comissari regi de Foment i president del Consell
Provincial d’Agricultura.
El comte de Montornés va ser premiat per Alfons
XIII, el 1921, amb el títol de comte de la Vallesa de Mandor.
En la primavera de 1923, amb motiu del viatge del rei Alfons
XIII i de la seua esposa, Victòria Eugènia, a València per a
la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, els monarques van visitar la finca i hi van ser obsequiats amb un
dinar, tal com es descriu en la premsa del moment.
Actualment, el paisatge de la Vallesa està molt
transformat per la presència de cultius de regadiu i a conseqüència de l’incendi que, a l’agost de 1994, va destruir
gran part de la vegetació existent. Tot i això, conserva
encara un alt valor mediambiental. A la típica vegetació mediterrània formada per l’aliança Oleo-Ceratonion,
amb boscos degradats de coscolls, juntament amb pins
blancs, llentiscles, ullastres, lleguminoses, margallons i
espart, s’afegeix una gran varietat d’espècies botàniques,
algunes d’elles endèmiques, com les màquies, que juguen
[ 29 ]
[page-n-31]
Vista del jaciment a l’inici dels treballs d’excavació, 1984.
un paper important contra l’erosió i ajuden la recuperació
forestal; matollars amb plantes aromàtiques i medicinals;
vegetació de ribera, barrancs de baladres, espartars i altres plantes especialistes de sòls arenosos.
[ 30 ]
La fauna, també molt variada, inclou diferents tipus d’insectes; peixos, com el barb, la carpa o l’anguila;
amfibis, rèptils; mamífers, com eriçons, musaranyes, conills, lirons, esquirols, genetes, mosteles, raboses o porcs
senglars; i nombroses aus.
Des del 2007, la Vallesa de Mandor forma part del
Parc Natural del Túria, segons el Decret 43/2007 de 13 d’abril.
[page-n-32]
El jaciment: antecedents bibliogràfics
1 El nostre sincer agraïment a la familia de D. Eulogio Gómez-Trénor Fos, i de
manera especial a Alvaro Gómez-Trénor Aguilar, per haver facilitat el nostre
treball de camp durant tots aquests anys.
Excavació del sector oest, murs de les terrasses, 2005.
ció o de prospecció arqueològica fins a la tardor del 1984
(de Pedro, 1998).
La primera visita que vam fer al jaciment estigué
motivada per un treball de prospecció a la comarca del
Camp de Túria dirigit per Joan Bernabeu, Helena Bonet
i Consuelo Mata, a fi de confirmar la cronologia del jaciment i la seua possible pertinença a un moment de transició de l’edat del bronze a la Cultura Ibèrica. No obstant
això, la inspecció duta a terme en aquella ocasió posà de
manifest que es tractava d’un poblat de l’edat del bronze
amb una estratigrafia potent, en la qual s’endevinaven les
restes de construccions de pedra de grandària considerable i amb un nivell d’incendi ben delimitat. Nombrosos
fragments ceràmics i ossis es trobaven dispersos per la
superfície com a conseqüència de l’espoliació a què estava sent sotmès. Així, davant del perill de destrucció exis-
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
En la finca denominada Masia de Vélez, dins de la
Vallesa de Mandor, es troba la Lloma de Betxí, actualment
propietat dels hereus d’Eulogio Gómez-Trénor Fos1. El jaciment arqueològic se situa en un turó d’escassa elevació,
a 99 metres sobre el nivell del mar, i amb un desnivell de
30 metres respecte al pla circumdant, a curta distància
del riu Túria. Té forma allargada i les seues dimensions
són de 50 × 20 m en la part superior, encara que l’assentament arriba a la part baixa del turó, per la qual cosa la
seua extensió total és de 3.750 m2 , aproximadament.
Diverses referències bibliogràfiques, des del 1928
fins al 1984, al·ludeixen a la Lloma de Betxí com un poblat
de l’edat del bronze en què es podria apreciar el trànsit
a la Cultura Ibèrica. Igualment ha sigut citat per diferents
autors en relació amb altres jaciments de la zona, com
el poblat proper de Despenyaperros, al terme municipal
de Paterna, en els quals es coneixien restes de muralles
i d’habitacions pertanyents a la cultura del bronze valencià. Amb tot, la Lloma de Betxí no seria objecte d’excava-
[ 31 ]
[page-n-33]
tent, a l’octubre de 1984 s’hi va fer la primera campanya
d’excavació, com a intervenció de salvament, dirigida per
Helena Bonet, Joan Bernabeu i María Jesús de Pedro,
amb la supervisió del Servei d’Investigació Prehistòrica.
Des de llavors fins al 2013 s’hi han succeït els treballs
arqueològics amb caràcter ordinari al jaciment de manera quasi ininterrompuda, a excepció dels anys 1986,
1990 i 1992, sempre dins del Programa d’Excavacions
del Museu de Prehistòria i SIP. Els materials recuperats
al llarg d’aquests anys estan depositats en el Museu de
Prehistòria de València i una important mostra d’aquests
es troba exposada a les sales permanents dedicades a
l’edat dels Metalls.
Les campanyes d’excavació
[ 32 ]
Les diferents intervencions dutes a terme han permés identificar dues grans habitacions o departaments,
les habitacions I i II, i una dependència paral·lela a ambdues, el Corredor oest, que configuren una gran edificació
de 34 m de longitud i 10 m d’amplària. L’edificació descansa sobre el sòl natural de la muntanya i degué arribar
a tindre entre 4 i 6 m d’alçària; està coberta per una sos-
trada plana, en terrassa, o amb una inclinació suau, i sustentada per dues fileres de pals.
L’estratigrafia documentada en ambdues habitacions presentava dos nivells d’ocupació: el superior, o més
recent, amb alguna concentració de terra grisa cendrosa que correspon a una ocupació curta; i l’inferior, on es
troba pràcticament la totalitat del material arqueològic,
i que està caracteritzat per un enderroc considerable de
pedres i material de construcció i per un incendi, marcat
per la presència de carbons i de cendres abundants sobre
el paviment de terra piconada.
El foc que va destruir aquestes estructures afavorí
la conservació in situ de gran part de l’aixovar domèstic,
format per una quantitat important de vasos ceràmics, elements de falç, molins de mà, pesos de teler, objectes metàl·
lics i adorns. La distribució d’aquest conjunt assenyalava
l’existència de diverses àrees d’activitat, com ara una zona
de magatzem, una altra de mòlta, de teixidura, etc., indicades també per diferents estructures, com suports, bancs,
murets ressaltats, forns, o pels mateixos pesos de teler.
Les excavacions realitzades als vessants de la lloma van mostrar un complex sistema de condicionament
de l’espai, amb murs atalussats per a salvar el desnivell de
la muntanya, i la configuració de zones planes o terrasses d’escassa amplitud. A l’exterior de la gran edificació,
[page-n-34]
Habitació III. Detall de l’estratigrafia, 2000.
cames i els braços flexionats, i està delimitat per una estructura de pedres en forma de cercle.
Actualment, després de 27 campanyes d’excavació, amb una extensió excavada de més de 1.700 m2, la
imatge que tenim és la d’un assentament dominat per la
presència d’una edificació important de caràcter comunal i familiar, i d’altres construccions, com les terrasses i
els murs atalussats que han transformat de forma substancial el perfil original de la muntanya.
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
pel seu extrem sud, es documentà l’existència d’un aljub
o cisterna de planta oval que s’adossa a la paret de l’Habitació I; així com el sistema d’accés al poblat per mitjà
d’una rampa o camí de poca amplària que puja des de la
base del turó, en ziga-zaga. En el sector nord les intervencions es van centrar en l’Habitació III, de 8 × 10 m, amb
planta quasi absidal, amb un paviment de terra piconada sobre el qual hi havia els materials arqueològics, com
vasos d’emmagatzematge decorats amb cordons i altres
amb decoració incisa, objectes de metall i, finalment,
elements d’adorn, com braçals de pedra o botons d’ivori.
Entre les habitacions II i III es va excavar una altra cisterna
també de planta oval i recoberta d’argila per a impermeabilitzar les parets de pedra.
Posteriors treballs han confirmat la presència de
murs atalussats per a la creació de terrasses en les vessants, entre els quals destaca el que rodeja la construcció
pel costat occidental. Estos murs configuren una sèrie de
plataformes utilitzades com a zones de circulació o de
treball; a més d’un possible camí d’accés assenyalat per
un empedrat. Les terrasses s’han anat omplit progressivament amb les deixalles procedents de les zones d’habitació. Els darrers anys d’excavació s’han documentat dos
xicotets departaments de planta quadrangular al vessant
oriental, en el seu extrem més meridional.
A més de les restes de construcció, van aparèixer
dos enterraments humans. El primer d’ells, en el sector
est, és un individu senil al costat del qual es va localitzar
l’esquelet d’un gos. L’altre, en el sector oest, presenta les
[ 33 ]
[page-n-35]
Excavació del sector est, murs de les terrasses, 2002.
[ 34 ]
[page-n-36]
La metodologia arqueològica
L’arqueologia és la ciència que estudia les societats
passades mitjançant la recuperació i l’estudi dels seus
testimonis materials, i el mètode de treball emprat per a
la documentació correcta d’aquests testimonis és l’excavació arqueològica. A la Lloma de Betxí, la metodologia
seguida ha sigut l’excavació per capes dels diferents rebliments, utilitzant per a la recollida de dades i la seua docu-
Corredor oest, recipients ceràmics sobre el sòl d’ocupació, 2002.
mentació el mètode cronoestratigràfic d’Edward C. Harris
basat en la fitxa de registre de les unitats estratigràfiques,
de manera que cada estrat, estructura o troballa s’excava
amb un número de registre individual.
Des del primer moment, els treballs es van plantejar com una excavació en extensió, a fi d’evitar els problemes que es deriven de la realització de sondejos de dimensions reduïdes, pel que tenen de parcials i incomplets
en la recuperació del context arqueològic d’un poblat.
De forma prèvia a l’inici dels treballs arqueològics, es
va subdividir el jaciment en quadres de 2 x 2 metres a partir de dos eixos de coordenades cartesianes; en la part més
elevada del turó se situa el punt o pla 0 de referència per a
l’amidament de les cotes de profunditat. Els eixos d’abscisses i ordenades coincideixen, respectivament, amb els eixos
longitudinal i transversal del turó on s’ubica l’assentament.
La documentació de tot el procés ha comportat
l’alçament de plantes i seccions, dibuixades a escala
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
La cronologia del jaciment apunta a l’inici de l’edat
del bronze o bronze ple, cap al 1800-1700 aC, mentre que
el final de l’ocupació se situa al voltant del 1400-1300 aC.
Les habitacions I i II han sigut datades a partir de les restes
carbonitzades de la fusta utilitzada en la sostrada i les datacions absolutes obtingudes situen la seua construcció
a l’inici del II mil·lenni aC, mentre que la seua destrucció
ha sigut datada a partir de dues mostres de cereal carbonitzat procedents del sòl de les habitacions, que han proporcionat unes dates que la situen cap a mitjan del II mil·
lenni aC. Els dos enterraments humans també han sigut
datats i les dates obtingudes corresponen, en el primer
d’ells, a l’inici de l’ocupació; i en el segon a l’etapa final
de l’assentament. Altres datacions procedeixen de la preparació del sòl de l’Habitació III i dels nivells d’abocadors
localitzats en les terrasses.
[ 35 ]
[page-n-37]
1:20, amb indicació dels rebles, pedres i materials arqueològics, a més de la seua profunditat; així s’ha obtingut
una referència tridimensional de tots els elements. Les
fotografies generals i de detall completen la informació
de cada conjunt. Tot això ha contribuït a la interpretació
posterior dels diversos processos i activitats que s’efectuaren en cada espai, les tècniques de construcció, la
cronologia, etc., i a la seua representació en un diagrama seqüencial.
Quant a la recuperació de les restes arqueològiques, tots els materials arreplegats durant el procés d’excavació han sigut identificats per mitjà d’una etiqueta que
fa referència al quadre en què han aparegut, la unitat estratigràfica i la data en què es van trobar. Posteriorment,
depenent de la seua composició i conservació, han sigut
llavats i siglats. Els diferents rebliments excavats han sigut tamisats en sec al jaciment mateixa, per a recuperar
aquelles restes més xicotetes que pogueren haver passat
desapercebudes en el procés de recollida de la terra. A
més, atenent a l’especial importància que té la recuperació de les restes orgàniques, com ara llavors, carbons
o microfauna, s’han arreplegat mostres de sediment per
a tamisar-les amb aigua mitjançant la utilització d’una
maquina de flotació. La recollida de les dites mostres ha
[ 36 ]
proporcionat una informació molt important quant a la
reconstrucció de l’entorn mediambiental i de les bases
econòmiques de l’assentament.
Finalment, el material arqueològic recuperat ha
sigut inventariat i informatitzat d’acord amb les bases de
dades del Museu de Prehistòria. S’han consolidat i s’han
restaurat nombrosos objectes, que han sigut igualment
fotografiats, dibuixats i catalogats. El seu estudi, en relació amb la documentació obtinguda en el procés d’excavació, ens acosta a la vida del grup humà que va habitar
la Lloma de Betxí. Així, l’anàlisi de la fusta, de les llavors,
d’ossos d’animals, sediments, etc., ajuda a reconstruir la
vegetació, la fauna, les condicions climàtiques existents,
les modificacions patides pel medi, o la dieta de la població. L’estudi de la ceràmica, dels objectes de pedra, d’os o
de metall ens acosta a la tecnologia prehistòrica, als recursos utilitzats i la seua manufactura, els seus possibles
usos i l’intercanvi de productes elaborats. I l’antropologia
física ens permet conéixer les persones, els membres
d’aquesta població.
En aquests trenta anys han sigut nombroses les col·
laboracions d’especialistes de diverses disciplines cientí-
[page-n-38]
2 Elena Grau i Yolanda Carrión s’han ocupat de l’antracologia, o estudi de
la fusta; Guillem Pérez Jordà, de la paleocarpologia, o estudi dels fruits
i les llavors; Joan Carles Colomer de l’edafologia; Maria Pilar Fumanal i
Carlos Ferrer de la sedimentologia i l’anàlisi de les restes constructives;
Fco. Javier Jover de la indústria lítica; Josep Lluís Pascual i Juan Antonio
López Padilla de la indústria òssia; José Antonio López Mira de les activitats
tèxtils; José Luis Simón, Ignacio Montero i Salvador Rovira de la metal·lúrgia;
Inocencio Sarrión, Alfred Sanchis i Carmen Tormo de la fauna; i María
Paz de Miguel i Àngela Pérez de les restes humanes. La consolidació i la
restauració dels materials recuperats ha estat a càrrec d’Inocencio Sarrión,
Magdalena Monraval, Trinidad Pasíes i María Amparo Peiró. Els dibuixos
de materials i diverses il·lustracions han sigut realitzats per María Pilar
Mas Hurtuna, Francisco Chiner i, sobretot, per Ángel Sánchez Molina. La
primera planimetria general del jaciment, a partir dels dibuixos originals de
l’excavació, va ser efectuada el 1992 per Josep Maria Segura i Emilio Cortell.
Amb posterioritat, l’empresa Global ha dut a terme els successius alçaments
topogràfics, escaneig d’estructures, fotogrametria, etc.
seu Programa d’Excavacions Ordinàries, si bé les diverses
intervencions dutes a terme s’inscriuen en el Pla d’Actuacions Arqueològiques del SIP de la Diputació de València,
que té la responsabilitat científica dels treballs. Així mateix, des de l’any 2000, esta institució s’ha fet càrrec de la
subvenció íntegra dels mateixos. En algun cas concret,
el contingut científic d’aquest treball s’ha beneficiat de
projectes de la Direcció General de Ciència i Tecnologia
(DGCYT) del Ministeri de Cultura.
Els resultats obtinguts al llarg d’aquests anys han sigut presentats en congressos i jornades de caràcter científic i divulgatiu, i publicats en monografies, revistes, catàlegs
i fullets diversos.
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
fiques, no sols arqueòlegs, que s’han ocupat de diferents
aspectes del registre recuperat2.
La realització de les campanyes d’excavació ha
sigut possible gràcies a la participació desinteressada
d’estudiants i llicenciats de la Universitat de València i
d’altres universitats espanyoles i europees. La concessió
dels corresponents permisos d’excavació i subvenció
econòmica ha sigut competència de la Direcció General
de Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, dins del
[ 37 ]
[page-n-39]
[ 38 ]
[page-n-40]
La Vallesa de Mandor.
Tossals i planes vora el Túria
Carlos Ferrer García
Museu de Prehistòria-SIP
El poblat de la Lloma de Betxí està situat a la Vallesa de
Mandor, a la ribera esquerra del riu Túria, en un paratge de
tossals suaus de cims plans i vessants rectes, pocs quilòmetres abans que el llit arribe a la seua conca més baixa, en la
qual s’obri la plana litoral de l’Horta. Es tracta d’una vall estreta i fèrtil orientada d’oest a est, tot just de 500 m d’amplària, constreta pels tossals al nord i per un talús al sud de més
de 10 m que el separa de les planes del Pla de Quart (Fig. 1).
El riu domina els trets del medi físic de l’àrea, ja que
els tossals són el resultat de l’acció erosiva i el seu encaixament, al llarg del Quaternari, en una extensa plataforma
de roques calcàries terciàries de calcita, gresos, argiles i
margues, que s’estén a manera d’escaló entre les serres interiors i la depressió litoral valenciana (Garay, 1995). Al llarg
de la seua història el riu ha modelat el paisatge, erosionant
< El riu Túria quan passa per la Vallesa de Mandor.
les roques terciàries i construint terrasses fluvials naturals
en fases consecutives de rebliment i encaixament. L’erosió
ha desmantellat parcialment les roques dures, donant
forma a tàlvegs i barranqueres que delimiten els tossals.
La successió de moments en què el riu transportava
sediments que s’acumulaven vora el seu llit, amb altres
en què l’aigua circulava neta i erosionava el fons, encaixant-se, ha donat lloc a un sistema de depòsits sedimentaris terrassats. Els més antics del Plistocé inferior i mitjà
(Carmona, 1991) apareixen en forma de glacis encrostats
al sud, al Pla de Quart, i com a sediments fluvials, de còdols i graves arrodonits amb una matriu d’arenes cimentades i crostes calcàries freqüents, en els mateixos tossals
de la ribera nord de la Vallesa de Mandor. És el cas de la
Lloma, on aquests sediments fluvials encrostats, superposats al penyal terciari, són els que constitueixen el substrat
del jaciment (Fig. 2).
Les terrasses més recents apareixen encaixades
en les anteriors i formen la vall del riu. Es tracta almenys
[ 39 ]
[page-n-41]
Fig.1. Localització de la Lloma de Betxí.
[ 40 ]
de dos nivells situats a uns 10 i 2 m per damunt del llit,
del Plistocé superior final i de l’Holocé, amb alguns retalls
d’una altra d’època històrica. Entre aquestes i les anteriors, s’estén un nivell conservat com a superfícies d’erosió, que al sud de la Lloma conforma un escaló entre els
seus vessants i el fons de la vall.
La topografia actual és el resultat d’aquesta història geològica recent. El jaciment ocupa un dels tossals
més aïllats i pròxims a la vall (Fig. 3). Es troba elevat uns
20 m per damunt d’una plana que conformen, d’una banda, el tossal nord que el separa d’unes altres llomes i de
la plataforma calcària, el tàlveg que l’aïlla per l’est de la
Lloma de l’Espart, i el replanell que el separa de la vall del
riu. Per l’oest limita amb una barranquera, un poc més
encaixada, que descendeix fins a la cota de la vall, situada
a uns 10 m més avall.
Les condicions ambientals, fonamentalment el clima, i, com a conseqüència d’això, el paisatge natural, han
canviat al llarg dels últims mil·lennis. Hui sabem, gràcies a
l’estudi de mostres de sediments de sondejos en el gel de
latituds altes i en el fons oceànic, que encara que des de
fa uns 5500 anys el clima és molt paregut a l’actual, s’han
produït canvis constants, moltes vegades bruscos i breus,
de pocs centenars d’anys, en les temperatures, i molt especialment, en les precipitacions i la seua distribució al
llarg de l’any (Martín Puertas et al., 2010). També sabem
que aquests canvis no són homogenis i que, a nivell regional, es produeixen variacions significatives. Els estudis
dels paisatges fluvials i dels entorns naturals de jaciments
arqueològics valencians mostren una activa dinàmica dels medis sedimentaris, que denota, per a l’edat del
bronze, l’alternança de fases d’una certa aridesa i pluges
estacionals, en les quals hi ha erosió als vessants i en les
quals els rius transporten sediments en llits poc profunds
i amb cabals irregulars, amb fases en què les pluges són
[page-n-42]
Sud
conglomerats i
argiles
Lloma de Betxí
arenisques i arenes
Riu Túria
terrasses fluvials
Terrasses fluvials recents
Terrasses fluvials i glacis antics
Conglomerats fluvials i crostes calcàries
Planes d’arenes i llims del Terciari
Llomes d’arenisques calcàries, arenes i
argiles del Terciari
Argiles
Arenes i llims
Arenisques calcàries
Riu
Barrancs
Fig.2. Esquema de formes del paisatge
i litològic; tall geològic ideal de l’entorn
del jaciment. Dibuix d’A. Sánchez.
La Vallesa de Mandor. Carlos Ferrer García
Nord
[ 41 ]
[page-n-43]
més homogènies al llarg de l’any, en les quals es formen
sòls en els vessants coberts de vegetació i els cabals dels
rius són més grans i constants. A aquests cicles caldria
afegir l’impacte que el creixement o el decreixement dels
grups humans d’agricultors i pastors tindria sobre la coberta vegetal, en augmentar o reduir les rompudes i la
pressió dels ramats, i sobre els processos d’erosió, incrementant o atenuant l’efecte dels canvis climàtics sobre el
medi. Sabem que quan es va establir el poblat la Lloma
estava desproveïda de sòls naturals, la qual cosa reforça la
idea del predomini d’unes condicions ambientals que van
afavorir l’erosió (Fumanal i Ferrer, 1998). En els depòsits
[ 42 ]
sedimentaris que formen part d’afonaments i rebliments
del jaciment es van documentar evidències de l’acció de
torrenteres que podríem relacionar amb un clima molt
paregut a l’actual, tot i que en altres jaciments situats un
poc més al sud es van identificar sediments eòlics que ens
parlen d’una marcada aridesa (Ferrer et al., 1993).
En aquest marc ambiental un poc incert i canviant,
les característiques del paisatge serien fonamentalment
semblants a les actuals. Tenint en compte la recent sobreexplotació dels aqüífers i la regulació de les aigües
superficials, podem pensar que el riu tindria un cabal major que l’actual, encara que amb un règim estacionalment
irregular. Els retalls de terrasses fluvials més recents no
devien existir encara, però, a grans trets, la vall seria molt
pareguda a com hui la veiem. En canvi, la plana litoral es
trobaria en plena construcció, amb extenses marjals i llacunes obertes al mar.
Els sòls de l’entorn immediat també serien pareguts als que, en condicions naturals, hui podem reconéixer. A la zona calcària les roques dures afloren prop de la
superfície donant origen a sòls raquítics, que hui, com
probablement en època antiga, tenen un ús forestal. Allà
on les calcàries i els gresos han desaparegut per efecte de
l’erosió, als tàlvegs i a les barranqueres, afloren les argiles
i les margues, sobre les quals es desenvolupen sòls més
o menys profunds, calcaris o no, que degueren permetre,
en l’edat del bronze, el desenvolupament de cultius extensius de secà. Les terrasses fluvials més recents de la
vall, constituïdes per sediments de textures franques, formen sòls joves, profunds i ben drenats, òptims per a una
agricultura intensiva (Ferrer et al., 1993).
Quant a les relacions amb el medi físic de les comunitats humanes del jaciment de la Lloma de Betxí, i en
general de les de l’edat del bronze valencià, els estudis
geoarqueològics han contribuït a la investigació de dos
aspectes: l’ús de l’arquitectura de pedra i fang, i la construcció de superfícies terrassades entorn de l’hàbitat.
Efectivament, l’arquitectura de la Lloma de Betxí es caracteritza per l’ús de la pedra i el fang, seguint uns criteris
[page-n-44]
de selecció dels materials de l’entorn que denota un gran
coneixement consuetudinari de les seues característiques
i capacitats. Així, s’utilitzen sediments molt fins per a crear
enlluïts i per a crear capes impermeabilitzants en estructures com la cisterna del jaciment, o sediments de textures més franques o arenoses en traves de murs o altres
elements que han de ser molt estables davant dels canvis
d’humitat. D’altra banda, la modificació intencionada de
la topografia dels promontoris en què se solen assentar
els poblats està també present en la Lloma de Betxí. Es
documenta la construcció de terrasses artificials sobre
els vessants, construïdes amb rebliments de terra retin-
guts amb murs i talussos de pedra, tècnica que apareix
per primera vegada en aquesta època al nostre territori
(Fumanal, 1990; Fumanal i Ferrer, 1998), i que ací va permetre ampliar l’espai pla i va facilitar el seu aprofitament
per a diverses funcions associades en principi estrictament a l’hàbitat.
La Vallesa de Mandor. Carlos Ferrer García
Fig.3. Reconstrucció del paisatge original.
[ 43 ]
[page-n-45]
[ 44 ]
[page-n-46]
El territori.
Cap a una definició de l’espai social
María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera
Museu de Prehistòria-SIP
El marc cronològic
Fa aproximadament 4.000 anys va començar l’edat del
bronze a Europa i a la península Ibèrica. El terme es referix, en línies generals, al període de desenvolupament
de la metal·lúrgia, amb el descobriment dels aliatges, en
concret l’aliatge de coure i estany que dóna com a resultat
bronze autèntic. La generalització de l’utillatge metàl·lic,
primer de coure i després de bronze, posarà fi, gradualment, a la indústria de la pedra, reduïda a les destrals i les
aixes polides i a les dents de falç de sílex. No obstant això,
l’escassetat de mineral de coure a les nostres terres disminueix la importància del paper que va jugar la metal·lúrgia
(Lull et al, 2014).
És per això que el procés ha de situar-se, preferentment, en un context determinat per l’inici de la complexitat social, atenent a la presència de rituals funeraris
< Detall de la decoració d’un vas carenat.
desiguals; a la diferència de grandària entre els assentaments, que tradueix una diversificació de funcions o
relacions d’interdependència entre ells; a la fortificació
d’alguns poblats; als canvis en l’elecció dels territoris d’assentament o a la transformació en les tecnologies agrícoles i ramaderes, encaminades a una producció més segura. És a dir que són les innovacions en tecnologia agrària
les que justifiquen l’acumulació de la riquesa en poques
mans i el desenvolupament d’estructures socioeconòmiques complexes, cacicats o estats, en un procés iniciat en
el calcolític i que continua durant el II mil·lenni aC, especialment al sud-est de la península Ibèrica amb la Cultura
d’El Argar.
En terres valencianes, l’edat del bronze es desenvolupa cronològicament entre el calcolític i la Cultura
Ibèrica, període amb una duració superior al miler d’anys
que es pot subdividir en un bronze antic i ple, entre el
2200 i el 1500 BC en dates calibrades; a partir del 1500 el
bronze tardà i, amb el canvi de mil·lenni, el bronze final.
[ 45 ]
[page-n-47]
[ 46 ]
Les terres meridionals valencianes s’engloben en
l’anomenada Cultura d’El Argar la qual representa la manifestació més brillant de l’edat del bronze peninsular i
s’estén per terres d’Almeria, Granada i Múrcia, arribant a
les comarques alacantines fins al riu Vinalopó; present en
jaciments com San Antón, d’Oriola, Laderas del Castillo,
de Callosa de Segura, o el Tabaià, d’Asp. Els seus poblats
presenten un urbanisme molt desenvolupat, amb construccions de caràcter públic i instal·lacions per a emmagatzemar qualsevol classe de béns necessaris per a
la comunitat, un emplaçament estratègic i sistemes de
fortificació en funció de l’explotació econòmica del territori i del control de les rutes del comerç. Les necròpolis
argàriques es troben en l’interior dels llocs d’habitació
amb tombes individuals i dobles, en cistes, urnes (pithoi)
Jaciments de l’edat del bronze de les comarques de l’Horta,
Camp de Túria i els Serrans.
1. Lloma de Betxí, Paterna.
2. Els Carassols, Riba-roja de Túria.
3. Despeñaperros, Paterna.
4. Muntanyeta de Cabrera, Torrent.
5. Llometa del Tio Figuetes, Benaguasil.
6. Ermita de Montiel, Benaguasil.
7. L’Alteret, Benaguasil.
8. El Gargao, Vilamarxant.
9. La Torreta, Llíria.
10. Tossal de Sant Miquel, Llíria.
11. El Puntalet, Llíria.
12. Cova del Cavall-Collado de la Cova del Cavall, Llíria.
13. Cerro Partido, Pedralba.
14. Cova Foradada, Llíria.
15. Rambla Castellarda, Llíria.
16. La Atalayuela, Losa del Obispo.
17. Puntal de Cambra, Villar del Arzobispo.
18. Castillarejo de los Moros, Andilla.
19. Casa de Camp, Casinos.
20. Penya-roja, Llíria.
21. Ombria Negra, Llíria.
22. Puntal dels Llops, Olocau.
23. Les Solaniques, Olocau.
24. Penya Roja, Olocau.
25. Els Trencalls, Nàquera.
26. Els Germanells, Rafelbunyol.
i coves artificials. Els aixovars, amb punyals, alabardes i
adorns metàl·lics, ceràmica i objectes d’os i de pedra, indiquen el prestigi, la riquesa i el poder de determinats individus, signe evident de la jerarquització social existent
(Aranda i Esquivel, 2007; Contreras, 2004).
Al nord del Vinalopó, diversos grups culturals comparteixen una sèrie de característiques generals, tot i que
no es poden aplicar criteris d’uniformitat com en el cas d’El
Argar. L’anomenada cultura del bronze valencià presenta
una sèrie de característiques pròpies en relació amb els
[page-n-48]
L’edat del bronze a les comarques de l’Horta i
Camp de Túria
Per a acostar-nos al coneixement de les societats
del passat és necessari determinar l’espai social dels diversos grups culturals. Allò que alguns autors defineixen
com el conjunt dels llocs on tota societat du a terme les
seues activitats de producció, distribució, intercanvi i consum; i el medi físic on cada societat articula el conjunt
de relacions socials que permeten la seua sostenibilitat
i desenvolupament, com en el cas de l’espai social d’El
Argar, o del grup cultural de la cubeta de Villena, exemples que es presenten en aquest llibre.
Quant a la Lloma de Betxí, jaciment del bronze
ple i culturalment adscrit al bronze valencià, passarem a
analitzar el territori on a priori situem el seu espai social,
Al fons de la imatge, vista del jaciment dels Carassols, a l’altre costat
del riu Túria.
en relació amb altres poblats de cronologia semblant
ubicats en les comarques de l’Horta i Camp de Túria i, en
menor grau, dels Serrans. I centrarem la nostra atenció,
principalment, en el lloc on s’instal·len, el model o patró
d’assentament, o com s’articulen les relacions entre les
diferents comunitats.
La Lloma de Betxí es troba en un turonet d’escassa
altura amb un desnivell de tan sols 15 m en relació amb
les terrasses de la seua part baixa i de 25-30 m pel que fa a
les terres planes que l’envolten. L’absència de muralles i la
seua escassa elevació l’allunyen d’un model d’emplaçament amb preocupació defensiva. El control visual que es
pot exercir des de la Lloma és limitat, per estar envoltada
de turons d’una altura igual o major on no s’han trobat
restes d’altres poblats. Únicament el de Muntanyeta de
El territori. Cap a una definició de l’espai social. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
seus aixovars metàl·lics i ceràmics, en els quals escassegen els adorns de plata i or, falten les alabardes i espases,
i les tulipes clàssiques de la tipologia ceràmica argàrica; i
amb el ritual funerari, menys diferenciat que a El Argar, i
generalment no hi ha aixovar. La diversitat quant al tipus
d’enterrament, individuals o amb escàs nombre d’individus, tradueix el naixement d’una incipient jerarquització
social, però sens arribar a la complexitat present en els
assentaments i necròpolis argàrics del tipus de Fuente
Álamo o El Argar en Almeria. Quant als poblats, aquests
presenten un menor desenvolupament urbanístic que a
El Argar, tendeixen a situar-se en llocs elevats i mostren un
domini correcte de les tècniques constructives en pedra i
fang, ben adequats a la topografia de les muntanyes, amb
bancals, muralles i departaments de planta rectangular,
sovint disposats a un costat i a l’altre d’un carrer central.
[ 47 ]
[page-n-49]
Vas carenat amb decoració incisa en ziga-zaga.
[ 48 ]
[page-n-50]
Vas carenat decorat amb incisions fines
verticals que formen bandes plenes
d’incisions més curtes horitzontals.
Cabrera i el més pròxim d’Els Carassols, ambdós a l’altre
costat del Túria, estan connectats visualment amb el jaciment. L’elecció de l’assentament, doncs, pareix estar relacionada amb l’explotació de les terres circumdants, aptes
per al cultiu dels cereals i pròximes a un curs d’aigua estable. Finalment, la grandària i l’emplaçament de la Lloma
no semblen indicar que es tracte d’un poblat rellevant en
un marc territorial més ampli; la seua imatge recorda més
la d’un llogaret o un caseriu dedicat a l’agricultura i amb
escasses influències sobre altres assentaments pròxims.
En l’entorn de la Lloma es troben una sèrie de poblats xicotets com ara la Llometa del Tio Figuetes, situat
en una llometa envoltada de barrancs amb un sol camí
d’accés, sense muralles ni cap altre tipus de defenses, i
les seues estructures d’habitació es redueixen a dos habitatges i un abocador als seus peus. Altres exemples són
l’Ermita de Montiel, l’Alteret, Els Carassols, El Alto de los
Castillejos o El Gargao, tots ells pròxims entre si, desconeixem les seues estructures i la cronologia ja que no
s’han fet excavacions en cap d’ells. A excepció de l’Ermita
de Montiel, la seua dimensió pareix indicar que es tracta
de caserius xicotets o llogarets, precedents del poblament
rural dispers que es troba plenament configurat en època
ibèrica. La proximitat d’aquests jaciments i el seu caràcter de xicotets nuclis desproveïts de defenses, pròxims
a la Lloma i a les terres de cultiu de l’horta del Túria, no
permet una interpretació en termes d’estructuració del
territori, cap d’ells no sembla que haja exercit una major
[page-n-51]
[ 50 ]
[page-n-52]
< Ceràmica. Peça en forma de doble T de secció
rectangular plana i apèndixs corbats.
a confirmar la dita hipòtesi a la manera en la que després
es coneix per a època ibèrica.
El bronze antic i ple de la Lloma està present en
poblats valencians com la Muntanya Assolada, d’Alzira i
el Castillarejo de los Moros, d’Andilla; la Muntanyeta de
Cabrera, de Torrent i els Germanells, de Rafelbunyol, relativament pròxims a la Lloma de Betxí; i Les Solaniques,
d’Olocau, conegut únicament a través de materials procedents d’espoli.
El final de l’ocupació coincideix amb els inicis del
bronze tardà, període representat en diversos jaciments
de l’entorn més pròxim a la Lloma, d’acord amb els materials ceràmics coneguts. Etapa en la qual s’observa
un poblament agrupat en assentaments xicotets en la
cornisa de la Serra Calderona i en altres més grans que
coincideixen amb turons aïllats, que en molts casos seran coberts després per nivells ibèrics. La Lloma de Betxí
i potser també Les Solaniques, Penya Roja, El Gargao i
altres, serien el precedent immediat del poblament del
bronze tardà. La seua cronologia arribaria al final del
bronze ple, moment en què s’abandonarien per a no tornar a ser ocupats.
Amb posterioritat, estos poblats del bronze ple i
tardà del Camp de Túria, xicotets i ubicats en llocs elevats
o en llomes, es deshabiten i la població es concentra en el
bronze final en assentaments de grandària major.
El territori. Cap a una definició de l’espai social. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
autoritat sobre els altres; i l’escàs control visual que hi ha
no indica problemes de defensa (de Pedro, 1998).
En l’espai més ampli del Camp de Túria i els
Serrans, a més dels citats anteriorment, es troben nombrosos poblats de l’edat del bronze, alguns relativament
pròxims entre si, com el conjunt format pel Tossal de
Sant Miquel, la Torreta, el vessant sud-oest del Tossal i
la Cova del Cavall, incloent-hi el Puntalet i el turó de la
Cova del Cavall. Tots han sigut objecte d’estudi en relació amb el poblament ibèric entorn del Tossal de Sant
Miquel de l’anàlisi del qual, efectuat per Bonet (1995),
s’extrauen dades sobre l’ocupació de l’edat del bronze.
Així, s’observa la superposició freqüent d’un assentament ibèric sobre un altre de l’edat del bronze, sobretot
en llocs de difícil accés; la ubicació en turons que jalonen la cornisa de la Serra Calderona i la vora del Túria,
tot i que hi ha assentaments en llomes o turons d’escassa altura com la Lloma de Betxí; o la diversitat en la
grandària dels assentaments, en general entre els 800 i
els 2000 m2, des d’aquells més xicotets com la Llometa
del Tio Figuetes, Els Carassols, o l’Alteret, als més grans
com el mateix Sant Miquel, passant pels de dimensions
mitjanes com la Lloma de Betxí.
L’abundància i la diversitat de jaciments podria
interpretar-se en termes d’estructuració del territori; tanmateix, la seqüència cronològica es recolza en materials
procedents de prospecció o d’excavacions antigues per la
qual cosa no és fàcil identificar les relacions entre grups
coetanis a la Lloma de Betxí. No hi ha suficients dades per
[ 51 ]
[page-n-53]
[ 52 ]
[page-n-54]
La casa. Arquitectura i
materials de construcció
María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera
Museu de Prehistòria-SIP
El procés de sedentarització, que es va iniciar en el neolític, té la seua culminació entre el III i el II mil·lennis aC,
moment en què l’ocupació de les terres valencianes s’intensifica, sorgeixen nous patrons de poblament, es generalitza el soterrament individual en l’àmbit domèstic,
es produeix una major diversificació de les arquitectures
domèstiques i apareixen centenars de poblats xicotets que
ocupen vessants i també llocs prominents d’accés difícil.
Per primera vegada, la pedra és el material més utilitzat per
a la construcció dels habitatges que, generalment, són de
planta rectangular. Els vessants dels turons es condicionen
amb la construcció de plataformes i terrasses, i els murs i
les muralles construïts amb filades successives de pedra
es converteixen en testimoniatge del poblament i de l’empremta deixada pels grups humans sobre el paisatge.
En relació amb les noves pràctiques agrícoles es
documenten estructures d’emmagatzematge per al cereal,
< Reconstrucció del poblat de la Lloma de Betxí.
Dibuix d’A. Sánchez.
graners o sitges, que asseguren la subsistència del grup
humà mitjançant un consum escalonat de la producció i
garanteixen la llavor de la collita següent. D’altra banda, la
ubicació diversificada dels poblats, de vegades allunyats
dels cursos d’aigua, genera nous sistemes de captació i
d’emmagatzematge d’aquest recurs tant important, com
ara pous i cisternes que reflecteixen la preocupació per
l’aprovisionament d’aigua i l’alt grau d’organització social.
Les cases poden estar formades per unes quantes
habitacions on es desenvolupen activitats diverses, tant
domèstiques com especialitzades. Així es documenten
divisions internes com ara barandats de canyís, fang o
fusta, de consistència fràgil; paviments o plataformes fets
de còdols i pedres menudes; bancs o prestatges, suports
circulars de fang endurit, basses o cubetes enlluïdes, forns amb base de pedres i coberta de volta de terra; graners
de dimensions reduïdes per al cereal, fets de fusta i brancatge, situats a una certa altura per a evitar la humitat i
afavorir la ventilació; llenyers; bases de pedra per a molins i mans de molí, etc.
[ 53 ]
[page-n-55]
Reconstrucció virtual del poblat i de l ’entorn.
Un edifici singular. Les habitacions I i II, i el Corredor oest.
Els materials de construcció utilitzats es troben,
generalment, en les proximitats dels assentaments: la pedra per a alçar murs, enllosats o empedrats; la terra per a
la travada de murs, sòls, arrebossats i enlluïts; i la fusta i
altres elements d’origen vegetal per a les bigues i pals, i
també per a la carcasa de la sostrada.
[ 54 ]
La Lloma de Betxí mostra, en la seua organització,
un domini correcte de les tècniques constructives en pedra
i fang, i una adequació excel·lent a la topografia del turó.
Prova del qual són la construcció de bancals, terrasses, espais de vivenda i cisternes realitzats amb murs de pedres i
terra (de Pedro, 1998).
En la part superior del turó, directament sobre el
sòl original de la muntanya, se situa la construcció més
antiga, aprofitant una plataforma natural d’aproximadament 50 x 20 m, orientada de nord a sud. Es tracta d’un
gran habitatge o edificació de planta rectangular, de 34 x
10 m, que està dividit en dos grans departaments o habitacions separats per un mur, i una estança allargada que
forma una mena de corredor o passadís a l’oest d’aquestes habitacions.
[page-n-56]
Per la seua banda, el Corredor oest amida 2 m
d’amplària i la seua longitud supera els 30 m. L’accés des
de l’exterior es fa per una porta situada en l’extrem sud
del corredor, oberta al vessant meridional del poblat. Allí,
una rampa de pedra i terra d’1 m d’amplària, limitada per
terrasses o bancals, ascendeix en ziga-zaga des de la part
baixa del turó. El seu extrem nord s’obri a un espai poc
definit potser per mitjà d’una rampa o d’escalons. Pel que
fa a la comunicació amb els altres dos departaments, es
desconeix la seua ubicació exacta en el mur meridional
de l’Habitació I.
En l’interior de l’edifici, la presència d’una sèrie de
pedres planes de forma quadrangular d’uns 40 cm de costat, alineades en dues fileres paral·leles als murs i entre
si, s’interpreta com a base dels pals que van sustentar la
sostrada, que degué ser plana, com una construcció en
terrassa, o amb una inclinació suau. La fusta carbonitzada trobada sobre el sòl d’ocupació, Pinus halepensis (pi
blanc) i Quercus ilex (alzina), facilita aquesta interpretació.
La casa. Arquitectura i materials de construcció. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Els seus murs són de pedra d’1 m d’amplària,
d’aparell irregular de grandària mitjana, sense carejar i
travat amb terra; la seua disposició és descurada en l’interior i més acurada en l’exterior, amb pedres més grans,
lleugerament desbastades i col·locades de manera ordenada. Al llarg del seu perímetre els murs estan revestits per
un enlluït o arrebossat fet amb la mateixa terra de trava;
conserven altures superiors a 1 m i arriben a superar els
2,50 m en l’extrem nord de l’edificació, i degueren ser de
pedra en la seua totalitat, amb finestretes d’il·luminació
o ventilació que se situarien a una gran altura. Una porta
d’1 m d’amplària, oberta en el mur mitger que hi ha entre
ambdues habitacions, comunica els dos grans departaments, mentre que l’accés des de l’exterior es fa per una altra porta, d’1,50 m d’amplària, oberta en el mur oriental de
la casa i que dóna eixida a una gran terrassa en el vessant
est. De sud a nord, la primera de les habitacions amida
14 m de longitud i 5-6 m d’amplària, i la segona, 17 m de
longitud i 4-5 m d’amplària.
[ 55 ]
[page-n-57]
Murs enlluïts de les habitacions I i II
i sòl d’ocupació cremat.
[ 56 ]
Els pins són l’espècie més abundant i la seua distribució
sobre el sòl és heterogènia i desordenada, i estan mesclats amb les restes de morter de terra o tàpia procedents
de la sostrada de la qual formaven part, mentre que les
carrasques s’associen a les dues sèries longitudinals de
pedres planes. Les empremtes que canyes i brancatge
han deixat en els fragments de tàpia, junt amb les restes
de pins, indiquen que aquesta constava d’una carcassa
de bigues i travesseres de troncs de pi sense escairar, entrecreuats i units per mitjà de cordes d’espart, recoberta
per una altra més lleugera de canyes i brancatge (llentiscle, ullastre, espart, argilagues, etc.) sobre la qual s’estendria un llit de terra argilosa que impermeabilitzaria la
coberta. La sostrada descansava sobre les dues fileres de
pals de carrasques, de major diàmetre que els pins i més
resistents, i sobre els murs.
El volum de la sedimentació depositada entre
les parets, bàsicament pedres i morter de terra, i l’altura
conservada per aquestes permeten restituir un alçat total entre 4 i 6 m d’altura. L’edificació descansa, sense cap
tipus de fonamentació o preparació prèvia, sobre el sòl
natural de la muntanya, com ja s’ha dit, i sense evidències
de construccions anteriors. En el seu interior, tal com es
detalla en el capítol següent, diverses estructures es relacionen amb les activitats exercides: un banc adossat al
mur E de l’Habitació I i diferents murets de terra interpretats com a suports o escudellers per a recipients ceràmics;
dos forns de terra amb carcassa de lloses i coberta de
volta; clotets per a contindre cereal; una plataforma feta
de còdols i un llenyer, o la fusta procedent d’estructures
caigudes, com ara entresolats o prestatges. L’aixovar domèstic, compost per més de 150 vasos ceràmics, indústria
lítica i òssia, objectes metàl·lics i elements d’adorn, mostra igualment àrees d’activitat diverses, com una zona
d’emmagatzematge, amb una gran part de la vaixella
ceràmica i del cereal recuperat; una àrea de mòlta amb
molins i mans de molí; un conjunt de peces de teler que
indica una activitat tèxtil, i les restes d’espart trenat, testimoni del treball de cistelleria. Objectes de pedra com ara
martells, mans de molí i còdols de quarsita es disposen al
[page-n-58]
El Corredor oest, una vegada finalitzada la seua excavació.
Accés al Corredor oest des del sud. Detall de la pedra de la
polleguera.
costat d’una paret, i un conjunt de dents de falç al costat
del mur del corredor lateral. Destaca l’absència de restes
de fauna i de foguers, per la qual cosa cal suposar que les
habitacions es netejaven amb regularitat.
En l’extrem septentrional de la plataforma, que
correspon a la seua cota més baixa, es troba una altra
gran edificació separada de l’anterior per un espai de 4 m
d’amplària, que no s’ha excavat i que pareix correspondre
a una construcció massissa, potser una rampa escalonada al final del Corredor oest. És l’Habitació III, de 8 x 10 m,
de planta aproximadament circular o absidal amb murs
d’aparell irregular i pedres de grandària xicoteta i mitjana, travat amb terra, amb una amplària d’1 m i recobert
per un enlluït de terra. Sobre el sòl, de terra piconada i
cremat per l’acció del foc, algunes pedres grans i planes
s’interpreten com a base dels pals que sostenien la sostrada, mentre que unes altres restes s’identifiquen amb
murets o estructures de terra endurida per a suport de vasos ceràmics. A la part més meridional, un banc gran, delimitat per un mur de pedres de grans mides, anuncia la
proximitat de la paret que tancaria l’estructura per aquest
costat. El sòl descansa sobre una preparació de pedres i
terra groga, per damunt d’una capa de terra grisa cendrosa amb abundants restes de fauna i de ceràmica, a manera d’anivellació sobre la roca.
Les cisternes
En estreta relació amb la gran edificació es troba la
cisterna apareguda al vessant sud, adossada a l’Habitació
I en el seu extrem meridional. És de planta oval, construïda bàsicament de terra rogenca, i únicament utilitza la pedra com a carcassa interna. La construcció s’adapta a les
La casa. Arquitectura i materials de construcció. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
L’Habitació III
[ 57 ]
[page-n-59]
Sòl d’ocupació de l’Habitació II, ceràmica cremada i
fragmentada i molí adossat al mur occidental.
[ 58 ]
Forats de pal sobre el sòl de l’Habitació III.
irregularitats tant del mur com del sòl rocós i està revestida per una capa grossa d’argila grisa que va servir com
a capa d’aïllament contra la humitat o com a revestiment
impermeable. La seua funció com a cisterna o aljub està
confirmada per les anàlisis sedimentològiques fetes i la
seua datació és contemporània a la de l’habitatge contigu. La seua capacitat, atenent al seu perímetre i a la seua
profunditat, era de 5,25 m3, per la qual cosa es tracta d’un
aprovisionament d’aigua modest destinat a cobrir les necessitats mínimes del grup, que arreplega l’aigua de la coberta en terrassa de l’Habitació I. Segons pareix, la cisterna
estava situada en una espècie de porxo o terrassa delimitada per un mur de pedra, al costat del camí que puja des
del sud, i a la qual s’accedeix des del Corredor oest.
En l’extrem oposat del poblat, al costat de la porta
d’entrada a la casa, es troba una altra cisterna també de
planta oval, de dimensions més reduïdes però de major
profunditat, amb una capacitat de 5,70 m3. Situada al
vessant oriental, en una posició prou elevada respecte al
sòl de l’edificació, podria estar associada a l’Habitació III
o a la plataforma massissa que hi ha al final del Corredor
oest. Està construïda amb pedres de grandària xicoteta i
mitjana, travades amb terra i disposades en filades que se
superposen en talús per a donar amplitud a la part superior. El revestiment d’argila de les parets és molt gruixut i
[page-n-60]
recobreix igualment la base de l’estructura que s’encaixa
directament sobre el sòl natural de la muntanya. La seua
datació ha de ser posterior a la construcció de la vivenda,
encara que també contemporània al seu ús.
Es pot suposar que ambdues cisternes estarien cobertes amb taulers de fusta per a conservar l’aigua neta.
La part superior del turó va ser la zona del poblat
que es va ocupar inicialment amb la construcció de les
dues grans habitacions i del corredor, per a la qual cosa
es van condicionar prèviament els vessants amb la construcció d’un gran mur en talús que recorre tot el costat
oest del turó i d’una sèrie de terrasses en el costat est que
amplien l’espai de circulació. Una remodelació d’aquest
espai origina, posteriorment, la construcció de l’Habitació
III i tot un sistema de terrasses al vessant, fet amb grans
murs atalussats que formen plataformes i transformen
substancialment el perfil original de la muntanyeta, l’extensió total de la qual es calcula al voltant de 3.750 m2.
Al voltant de les construccions de la part superior,
les terrasses corresponen fonamentalment a espais oberts,
i no s’hi han observat estructures d’habitació. El traçat dels
murs segueix les corbes de nivell del turó escalonant-se en
el pendent mitjançant una disposició atalussada del seu
parament.
En les últimes campanyes d’excavació s’han identificat noves construccions en terrassa, com també un camí
Cisterna localitzada al vessant meridional, al costat de l’Habitació I.
Cisterna localitzada entre les habitacions II i III, al costat del vessant
oriental.
empedrat amb còdols que ascendeix des de la part mitjana del vessant oriental. Al costat de la porta de la casa, les
plataformes o terrasses estan assenyalades per murs de
pedra de disposició atalussada no molt acurada, deixant
la cara externa visible i omplint amb terra l’interior fins a
anivellar i crear espais plans. La zona pareix correspondre
a un femer on s’han recuperat nombroses restes de fauna
i ceràmica molt fragmentada, grans de collar abundants,
bellotes carbonitzades i restes d’estructures de terra en-
La casa. Arquitectura i materials de construcció. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Les terrasses
[ 59 ]
[page-n-61]
Sector oest: mur en talús i mur del Corredor.
lluïdes. En el mateix sector s’ha localitzat una fossa circular d’1 m de diàmetre, excavada en el conglomerat de
base de la muntanya, que es trobava pràcticament buida.
Altres instal·lacions en l’extrem sud-est corresponen, almenys, a dos departaments xicotets de planta quadrangular, adossats a l’Habitació I; i a una cubeta o bassa de
planta aproximadament rectangular, feta amb murets de
terra enlluïts.
En el mateix vessant oriental s’ha localitzat un soterrament humà en posició secundària d’un individu senil, al costat del qual es trobava l’esquelet d’un gos en posició primària. I en el sector occidental, en la base del gran
mur atalussat que tanca l’edificació, un altre soterrament
[ 60 ]
Sector est: mur oriental de les habitacions I i II, empedrat de
còdols al vessant i murs en talús de les terrasses.
humà en posició primària, orientat en sentit est-oest, amb
cames i braços flexionats i el cap girat cap al nord, sense
aixovar, delimitat per una espècie d’estructura de pedres
de forma circular.
Cronologia
En resum, es tracta d’un poblat xicotet les construccions d’habitatge del qual es troben en la part superior del turó. Les terrasses escalonades als vessants, les
zones de pas i de circulació i els punts d’aprovisionament
d’aigua com les cisternes completen la descripció. La seua
seqüència cultural comprén el bronze antic i ple, d’acord
amb les datacions absolutes de què disposem.
[page-n-62]
DATA BP
3.565±55
3.725±60
3.645±65
3.505±55
3.440±70
3.460±80
3.640±70
3.500±60
3.650±40
3650±40
3400±40
3570±40
CAL BC 2σ
CAL BC DIRECTA
2.034-1.743
1913
2.289-1.936
2.153
2.147-1.873
2.034
1.946-1.682
1.861/1.848/1.846
1.870-1.830 / 1.780-1660 1.735
1.885-1.670
1.750
2.120-2.080 / 2.050-1.900 1.975
1.900-1.740
1.865, 1.835, 1.780
2.140-1.910
2.020 (AMS)
2140-1910
2.020
1760-1610
1690
2030-1770
TIPO MUESTRA
Pinus halepensis, sostre Hab I-II
Pinus halepensis, sostre Hab I-II
Pinus halepensis, carbó dispers I-II
Pinus halepensis, carbó dispers I-II
Cereal, sòl d’ocupació Hab I-II
Cereal, sòl d’ocupació Hab I-II
Cereal, preparació sòl Hab III
Pinus halepensis, sostre Hab III
Bellotes, Ext. Hab I-II
Os humà, Sector Este
Os humà, Sector Oeste
Cereal, sòl d’ocupació Hab III
Quadro cronològic amb les datacions absolutes del jaciment.
Les mostres de fusta carbonitzada procedents de
la coberta de l’edifici i de carbó dispers totes elles de pi,
permeten datar la construcció al principi del II mil·lenni aC. I la seua destrucció al voltant del 1600-1500 aC,
d’acord amb dues mostres de cereal carbonitzat trobat
sobre el terra de les habitacions I i II. De l’Habitació III una
data prèvia a la construcció, al voltant de 1900 aC, procedeix de la neteja de sòls existents amb anterioritat, de les
habitacions pròximes, i una datació de la fusta utilitzada
Departament adossat a l’Habitació I, al vessant oriental.
en la construcció de la seua sostrada se situa cap al 16001500 aC. Desconeixem el moment de la seua destrucció,
que considerem posterior a les altres habitacions basant-nos en la seua cultura material i en aspectes tècnics
de la seua construcció.
La casa. Arquitectura i materials de construcció. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
LABORATORIO
Ly - 5052
Ly - 5053
Ly - 5054
Ly - 5055
Beta 123553
Beta 123554
Beta 123555
Beta 135698
Beta 164645
Beta 195317
Beta 195318
Beta 298123
[ 61 ]
[page-n-63]
[ 62 ]
[page-n-64]
FUSTA I LLENYA
A LA LLOMA DE BETXÍ
Yolanda Carrión Marco, Elena Grau Almero
Universitat de València
La fusta en la vida quotidiana de
l’edat del bronze
La presència de restes vegetals als jaciments arqueològics constitueix l’evidència més directa de l’aprofitament
de les plantes per part dels humans que habiten i exploten un territori. Entre aquestes restes, els vegetals llenyosos han constituït una font de matèria primera que intervé en aspectes tan variats com l’obtenció de combustible,
la construcció, la fabricació d’eines, i un extens etcètera,
que converteixen la fusta en un recurs fonamental en la
subsistència dels grups humans.
Durant l’edat del bronze, l’ús diversificat de la fusta
està àmpliament documentat, ja que alimenta les llars i
els forns domèstics o artesanals, i és una matèria primera renovable i d’accés fàcil per a la construcció. La Lloma
de Betxí constitueix un paradigma perfecte d’aquesta diversitat d’usos, ja que l’incendi que va arrasar el poblat
< Nivell d’incendi de l’Habitació I.
Lloma de Betxí.
fa 3.750 anys va deixar intactes fins les evidències orgàniques més efímeres, conservades gràcies a l’acció del foc.
Així, per exemple, entre el potent nivell d’enfonsament del
poblat es van trobar les estructures constructives de fusta;
de la mateixa manera, el nivell d’incendi que va afectar
tots els materials ha permés delimitar les àrees d’habitació, de cuina, d’emmagatzematge, de mòlta, els telers i
les estructures de combustió (de Pedro, 1998) (Fig. 1). Tot
això evidencia la diversitat d’activitats en què la fusta està
present sistemàticament i la riquesa informativa que ens
aporta aquest material.
Els vegetals llenyosos que van formar part d’estructures constructives o que van ser usats com a combustible són objecte d’anàlisi mitjançant la disciplina
coneguda com Antracologia: el seu estudi es basa en la
identificació de les espècies de què procedeixen, i açò ens
ofereix un elenc de les espècies utilitzades i d’importància
econòmica per als habitants de la Lloma de Betxí, resultant essencial per a la interpretació de la vida en el poblat,
ja que permet inferir les pràctiques d’explotació forestal i
[ 63 ]
[page-n-65]
[ 64 ]
Fig. 1. Detall del nivell d’incendi de l’Habitació II.
[page-n-66]
agrícola, els usos de la fusta en diversos contextos, i també reconstruir les formacions vegetals en el passat.
BOSC MIXT
Dels carbons als paisatges del passat
Pinus halepensis, pla radial
Quercus perennifolio, pla transversal
MATOLL
Olea europaea, pla transversal
Rosmarinus officnalis, pla transversal
RIBERA
Salix-Poputus, pla transversal
Tamarix sp., pla transversal
Fig. 2. Espècies vegetals. Microscopi Electrònic de Rastreig.
Fusta i llenya a la Lloma de Betxí. Yolanda Carrión Marco, Elena Grau Almero
Les activitats dutes a terme a la Lloma de Betxí
van necessitar un conjunt variat d’espècies llenyoses, que
van ser arreplegades amb diversos fins. La llenya aportada com a combustible a llars i forns, posteriorment sedimentada en forma de carbons pels sòls d’habitació, és la
que ens permet reconstruir el paisatge vegetal, ja que per
a aquesta tasca tan quotidiana se sol aprofitar tota fusta
disponible en l’entorn del poblat.
El conjunt d’espècies identificades ens parla de
l’existència d’un bosc mediterrani càlid, amb pinedes,
arbocers, carrasques i algun roure valencià, i abundants
espècies de matoll, entre les quals destacarien el llentiscle, l’ullastre, el romer, els brucs, les lleguminoses o el
coscoll, entre altres (Fig. 2). La vegetació de ribera estaria
representada per fleixos, salzes-xops, monocotiledònies i
tamarius (Grau, 1998).
Totes aquestes espècies es desenrotllarien a les
planes del Túria i dins del radi de captació dels habitants
de la Lloma de Betxí; cal suposar que aquestes planes fèrtils serien intensament explotades tant per a la tala de fusta com per a la posada en cultiu, com indica la presència
de cereals al poblat, bàsicament blat i ordi (Pérez Jordá,
1998). Altres seqüències de vegetació de la zona proposen
que durant l’edat del bronze es produiria una obertura de
les formacions vegetals, i també la progressió de pins i espècies de matoll, com a resultat de les tasques agrícoles i
d’un aprofitament forestal cada vegada més intens (Mata i
Bonet, 1983; de Pedro i Grau, 1991; de Pedro, 2004).
[ 65 ]
[page-n-67]
En aquest sentit, la Lloma de Betxí s’emmarca
en un paisatge amb evident modelat humà, produït per
l’aprofitament agrícola dels sòls fèrtils, l’abancalament de
les vessants del mateix turó, i la contínua explotació de les
masses forestals veïnes fins a fer-ne mossa en l’aspecte i
la composició.
“De bon arbre bona fusta”...
reconstruint la Lloma de Betxí
De les complexes tècniques constructives utilitzades en l’edat del bronze, la Lloma de Betxí en proporciona
bons exemples tant en l’elaboració dels seus accessos,
com en l’abancalament dels vessants del turó o el sistema
de murs potents que delimiten l’espai d’hàbitat. Junt amb
la pedra i la tàpia, la fusta s’ha revelat com un element
clau, sobretot a les cobertes del poblat.
En el nivell d’enfonsament de les habitacions,
mesclats amb morter o tàpia, es van excavar una sèrie de
troncs de pi que semblaven formar un entramat de grans
bigues i travesseres, recobert per brancatge i canyes, de
les quals han quedat nombroses empremtes en el fang.
Hi ha evidències fins i tot de les cordes d’espart utilitzades
per a unir els troncs. Aquest sistema de sostrada recolzava sobre dues fileres de pals de carrasca localitzats enmig
de l’habitació (de Pedro, 1998). Durant l’incendi produït al
poblat degué caure, en primer lloc, tota aquesta coberta
[ 66 ]
Fig. 3. Detall de la recollida de carbons
durant l’excavació de l’Habitació II.
[page-n-68]
bases de pal de pedra sense presència de fusta carbonitzada ha portat a plantejar que aquesta es mantinguera
dreta després de l’incendi. En algun cas sí que s’han documentat, entre les fustes de carrasca, vestigis d’haver sigut
treballades, la qual cosa no implicaria necessàriament
una forma escairada dels pals, sinó, tal vegada, un treball
d’eliminació de nucs o branques secundàries.
L’ús sistemàtic de fusta de pi per a la construcció
en molts poblats de l’edat del bronze fa que aquesta espècie estiga present de manera massiva entre les restes
de carbó dels jaciments, obrint així un debat sobre la importància real d’aquesta espècie en el paisatge. No obstant això, tot apunta que les pinedes serien abundants i
accessibles en l’entorn dels poblats, constituint així una
font bàsica de matèria primera i un element clau dels paisatges mediterranis.
Fusta i llenya a la Lloma de Betxí. Yolanda Carrión Marco, Elena Grau Almero
vegetal i després s’hauria produït l’enfonsament de la resta d’estructures, que va fer que es conservaren pròximes a
la seua posició original (Fig. 3).
Una anàlisi detallada de les peces de fusta recuperades al nivell d’enfonsament ha demostrat l’ús de les
espècies vegetals ja descrites i presents en altres contextos del poblat: llentiscle, ullastre, lleguminoses, etc., per
als entramats; pi i carrasca per a les estructures principals,
encara que entre aquestes també s’han documentat esporàdicament fustes de roure valencià i ullastre. És a dir,
se seleccionen les espècies per la seua accessibilitat en
l’entorn i per la seua idoneïtat per a la funció que han
d’exercir.
La fusta més utilitzada per a la construcció de les
sostrades és el pi blanc, els fustos rectes del qual resulten
ideals per a l’elaboració d’elements sustentadors de calibre divers: s’han documentat peces el diàmetre de les
quals oscil·la entre 15 i 3 cm, indicant així el seu ús tant
per a bigues com per a l’entramat. Com a característica
comuna, totes elles conservaven la corfa, és a dir, s’utilitzava la fusta sense treballar-la per a obtindre una forma
determinada. Els pals verticals, almenys de 20 cm de diàmetre, s’elaboren en fusta de carrasca, les característiques
principals de la qual són la duresa i la densitat, cosa que
li permetria suportar bé la fricció i el pes de l’estructura
aèria. Tanta és la seua duresa, que la presència d’algunes
[ 67 ]
[page-n-69]
[ 68 ]
[page-n-70]
Els espais domèstics
i les activitats quotidianes.
Bases econòmiques i producció de béns
María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera
Museu de Prehistòria-SIP
Atenent a l’aixovar domèstic i a les estructures i als equipaments de l’edificació de la Lloma, construïda en els moments inicials de l’ocupació del poblat, podem definir les
àrees d’activitat i les tasques que van configurar el quefer
quotidià d’una xicoteta comunitat camperola, entre 15 i
20 persones, fa més de 4.000 anys.
Tant en l’habitatge com als espais exteriors es poden reconéixer determinades activitats destinades a la
producció de béns: la ceràmica, el teixit i la cistelleria; les
eines en pedra i sílex; els estris d’os; els objectes metàl·lics,
i aquelles altres destinades al consum de béns, derivat de
les pràctiques agrícoles, la ramaderia, la caça, la pesca i
la recol·lecció. A més d’altres tasques que no es poden
detectar a partir de les restes materials, però que se’n poden inferir igualment, com ara la gestació i la criança de
xiquets i xiquetes, l’atenció de persones majors i malaltes,
< Formatgeres ceràmiques.
la higiene, la neteja de les cases, les xicotetes reparacions
de murs i sòls, etc. (de Pedro, 2006b).
Quant a l’aixovar recuperat, en l’Habitació I la ceràmica és l’element més abundant amb cent-trenta vasos
ceràmics. La resta la componen dents de falç de sílex; botons d’os i d’ivori; braçalets d’arquer de pedra, i diversos
elements d’adorn, a més d’objectes metàl·lics. La seua
distribució mostra una àrea vinculada a la preparació d’aliments i l’emmagatzematge, assenyalada per la presència
de molins barquiformes i mans de molí, recipients amb
cereal carbonitzat, bols xicotets apilats i un gran vas que
contenia altres recipients de menor grandària amb botons,
grans de collar i dents de falç. Tot això al costat d’un banc
adossat, un forn i un suport circular de fang. També s’ha
identificat una possible àrea dedicada a l’activitat tèxtil
marcada per un conjunt de vint-i-vuit pesos de teler, apilats
sobre el sòl d’ocupació. L’ús i el treball de la fusta i de fibres
vegetals està testimoniat per les nombroses restes llenyoses i cordes d’espart, carbonitzades, i també les empremtes
de fibres trenades en fragments de fang i de ceràmica.
[ 69 ]
[page-n-71]
[ 70 ]
En l’Habitació II, els vasos estan més fragmentats
i distribuïts per tota la superfície. Tanmateix, les restes de
fauna, els molins i les mans de molí són més abundants.
Hi destaca un molí de grans mides localitzat al costat del
mur occidental, col·locat sobre un suport fix de pedra i terra, adossat a la paret, i amb un xicotet canal per a abocar
el gra, que, una vegada mòlt, s’arreplegava en una cistella
situada a la part davantera, encaixada entre dos molins
de mà xicotets. Són també nombrosos els còdols de quarsita, utilitzats com a percussors, a més de dues maces que
conserven les empremtes de l’emmanegament. Els objectes metàl·lics són escassos i es troben molt deteriorats,
però cal assenyalar la troballa d’una pedra plana amb
xicotets fragments de metall adherits, que es podria interpretar com una enclusa, situada en l’extrem septentrional
de l’habitació. Les restes de cereal carbonitzat són abundants, en concentracions dins d’atuells ceràmics, disper-
ses pel sòl d’ocupació o en l’interior de xicotetes cavitats
reafonades en el pis (de Pedro, 1998).
Entre les activitats reconegudes, algunes es vinculen tradicionalment amb les dones, com la preparació
d’aliments, la mòlta o el treball tèxtil; i altres, com la manufactura lítica o la metal·lúrgia, s’associen generalment
al món masculí, si bé en contextos cronològics similars
(Sánchez Romero, 2000) s’assenyala la dona com a productora i usuària d’estris de pedra tallada que bé va poder
haver influït en les decisions sobre producció, ús i rebuig.
El fet manifest és que els habitants de la Lloma
de Betxí aprofiten tota classe de recursos orgànics i inorgànics del seu entorn més immediat com a matèries
primeres per a utilitzar-los en la construcció dels seus habitatges (pedra, fusta, llims i argiles), en la fabricació de
la ceràmica i de l’instrumental de pedra i os (argila, pedra i ossos d’animals), com a combustible per a les seues
llars (fusta) i per a la realització de les seues vestimentes
(pells, fibres vegetals, etc.). A més d’aquells altres recursos
procedents de l’agricultura i la ramaderia, i de l’aportació
calòrica que suposaria per a la seua dieta la caça, la pesca
i la recol·lecció.
Les activitats de producció de béns
La ceràmica, la matèria primera utilitzada és l’argila obtinguda als voltants de la Lloma, destinada generalment a la fabricació de recipients per a la cocció, el
[page-n-72]
consum i l’emmagatzematge d’aliments. Feta a mà, en
general són formes simples, modelades a partir d’un sol
bloc de fang o mitjançant la tècnica de bandes o anells
i, de vegades, realitzades sobre una carcassa de llata o
trama vegetal, l’empremta de la qual apareix en l’interior
d’alguns vasos.
Quant al repertori de formes, destaquen els bols
xicotets d’ús individual, que donen una referència concreta sobre la grandària i composició del grup humà; les olles
i les cassoles que, per la seua diversitat formal, mostren
formes variades de cocció i preparació dels aliments; les
gerres relacionades amb el magatzematge, i les formatgeres amb l’obtenció de productes secundaris a partir de la
llet. A més dels vasos carenats, els geminats, els coladors
i els recipients amb perforacions en el coll o cordes lligades al seu entorn, preparats per a ser penjats i penjar de
suports o estants.
La cocció de les ceràmiques es devia fer en clots
en terra, coberts per llenya, d’ací la coloració irregular de
la superfície, i possiblement aquest seria un treball dut a
terme als espais exteriors, a les terrasses. L’acabat de les
superfícies està cuidat i la presència d’alguns vasos decorats amb motius incisos complexos proven relacions
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Olla i cassoles ceràmiques.
[ 71 ]
[page-n-73]
[ 72 ]
^ Olles ceràmiques. ^ Bols ceràmics.
^
[page-n-74]
amb altres àrees peninsulars de l’edat del bronze, per la
qual cosa potser haurien de considerar-se com a objectes de prestigi.
L’activitat tèxtil i de fibres vegetals. La recuperació de restes fetes de matèria orgànica és summament
complicada, ja que es tracta de materials peribles. És el
cas de les manufactures en substàncies vegetals (fusta, lli,
espart, jonc, palla, etc.) i animals (pell i llana), encara que
de vegades és possible documentar alguna d’aquestes
activitats, bé per la presència de restes o d’empremtes, o
bé per la troballa d’útils relacionats amb elles.
A la Lloma de Betxí s’han recuperat cordes d’espart
i empremtes de fibres trenades en ceràmiques i en algu-
Recreació de dona molent.
Dibuix d’A. Sánchez.
nes estructures; també pesos de teler, peces en forma de
doble T, o ancoriformes dobles, i punxons d’os o metall
que també pogueren estar relacionats amb la producció
cistellera, cordellera i tèxtil.
L’elaboració del fil i la llata són les primeres anelles dins de la cadena tèxtil i cistellera. En el cas de la llata
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Olla ceràmica, molí i mà de molí.
[ 73 ]
[page-n-75]
Pesos de teler amb quatre perforacions.
s’empra l’espart, fibra vegetal documentada a la Lloma
de Betxí, encara que potser el jonc i el lli també van ser
utilitzats, igual que s’ha evidenciat en altres poblats de la
mateixa cronologia, per exemple a Terlinques (Villena),
ara com ara el millor exemple de conservació de cistelles
o sacs d’espart i de fusos de fusta amb fil de jonc (Jover
et al., 2001); a la Cueva Sagrada (Lorca) amb una troballa
excepcional de teixit de lli, o en una tomba de Castellón
Alto (Galera, Granada) on va aparéixer teixit de feltre.
Quant als pesos de teler de fang de la Lloma de
Betxí, formen un conjunt de vint-i-huit peces de forma
[ 74 ]
aproximadament rectangular i amb quatre perforacions
circulars en cada extrem, de 22 a 24 cm de longitud per
12 a 14 cm d’amplària, amb un pes mitjà que oscil·la entre
1.800 i 2.000 grams. Aquestes peces es van trobar apilades
sobre el sòl d’ocupació de l’Habitació I, al costat de la porta
de comunicació entre ambdues estances, potser fou el lloc
de fabricació, assecat o emmagatzematge. La seua presència reflecteix l’existència d’activitat tèxtil al jaciment, però
desconeixem el tipus de teixit i la fibra utilitzada.
Per les seues dimensions i pes seria difícil però no
impossible la seua utilització en un teler vertical. Aquest
tipus de teler consta de dos muntants de fusta recolzats
sobre el sòl i inclinats sobre una paret de manera que
[page-n-76]
Empremta d’una cistella al costat del molí de l’Habitació II.
directa. I també hi ha serres, fetes principalment sobre
escàpules i costelles, relacionades amb activitats tèxtils i
amb el cardatge de fibres, o amb la serrada de materials
de consistència mitjana (López Padilla 1998; 2011).
A més de l’utillatge relacionat amb les activitats
econòmiques bàsiques, el grup humà que va habitar el
poblat va disposar d’una sèrie d’objectes d’adorn, entre
els quals destaquen els botons, la majoria dels quals són
de perforació simple o doble, encara que també hi ha un
exemplar de botó piramidal de base quadrada i de majors
dimensions. I d’altres peces relacionades amb l’ornament
personal com un penjoll elaborat sobre una barreta d’ivori; un gra de collar gran sobre vèrtebra d’esqual, i una gran
quantitat de grans discoïdals, per a formar part dels collars i com a elements decoratius cosits als vestits. I dues
canines de suid treballades com penjolls.
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
els fils de l’ordit estesos des d’un travesser superior pengen verticalment tensats pels pesos. L’angle que formen
els muntants inclinats permet el moviment en vaivé dels
pesos separen els fils de l’ordit i faciliten el pas de la trama. No obstant això, no es pot descartar que aquestes
peces s’utilitzaren com a torcedores de fibres o devanadores (López Mira, 2009).
La indústria òssia. Es compon de peces elaborades en os, banya i ivori. En general es tracta d’eines o utensilis de treball, però també hi són freqüents els adorns.
Per la seua abundància, destaquen els punxons,
emprats per a fer múltiples operacions manuals, com ara
perforar materials blans o elaborar productes de cistelleria; les espàtules, vinculades a la fabricació de recipients
ceràmics i, en general, a la producció terrissera; els cisells,
per a treballs de percussió i extracció de porcions de matèries dures i consistents; i els allisadors per a l’eliminació
de matèries blanes com la corfa dels arbres, o les pells.
Estan fets sobre ossos de bòvids i cèrvids, i podrien haver
estar emmanegats, o no, i haver-se empunyat de forma
[ 75 ]
[page-n-77]
Punxons d’os.
[ 76 ]
El conjunt és l’habitual en jaciments de l’edat del
bronze de l’est i sud-est de la península Ibèrica, però interessa ressaltar la concentració de vint botons d’ivori en
l’interior d’un recipient ceràmic que, al seu torn, estava
dins d’un gran vas a la zona d’emmagatzematge de l’Habitació I (Pascual, en aquest mateix volum). L’acumulació
d’objectes sumptuaris d’alt valor social i ideològic, la matèria primera dels quals és d’origen exòtic, invita a pensar
en el seu valor especial, i caldria determinar qui detenia
l’ús i el gaudi d’aquests objectes, si era una elit minoritària
o era el conjunt de la comunitat.
La indústria lítica. La major part correspon a productes tallats, modificats o no, com ara elements de falç,
Canina de porc senglar perforada, utilitzada com a penjoll.
làmines i resquills. Els productes lítics polits són més escassos: hi ha plaques polides perforades, comunament
anomenades braçalets d’arquer, dues maces, una aixa
xicoteta i una destral, a més dels nombrosos instruments
de mòlta, molins i mans de molí (Jover, 1998).
El suport sobre el qual s’han elaborat és el sílex,
tant nodular com tabular; cal dir que l’absència de nuclis i l’escassetat de restes de talla dificulten la valora-
[page-n-78]
repicatge i poliment lleuger. Degueren tindre un ús multifuncional i degueren poder treballar vegetals blans o
durs, calcàries i, fins i tot, instruments metàl·lics.
Quant als braçalets d’arquer són plaques polides
rectangulars de secció rectangular o planoconvexa, amb
una perforació en cada extrem, elaborades sobre diverses
matèries primeres: gresos triàsics, esquistos i calcàries
blanes. La seua funcionalitat es relaciona amb la protecció de l’avantbraç, per a amortir el colp de la corda de
l’arc; també funcionen com a elements sumptuaris i com
a esmoladores.
Finalment, la presència de molins i mans de molí
al costat dels vasos amb cereals, en ambdues habitacions, assenyalen àrees de producció i emmagatzematge.
Elements de falç de sílex.
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
ció d’aquestes labors al poblat. El conjunt més destacat
l’integren els elements de falç, molts d’ells afectats per
processos tèrmics relacionats amb l’incendi de l’assentament. Els fets sobre resquill o làmina empren la percussió
directa com a tècnica de talla i la fractura per percussió
i retoc abrupte per a conformar l’acabat. Els elaborats a
partir de plaques tabulars es van modificar directament
mitjançant retoc pla en els costats no actius. Tots presenten talls amb retoc denticulat regular a base de mosses
simples marginals o profundes i d’orientació bifacial,
practicades mitjançant pressió, i es van emmanegar en
un suport o mànec de fusta, constituint així la falç.
Del desgast dels talls i el poliment es pot inferir
que els elements de falç van estar destinats a la sega de
vegetals blans. A més hi ha algunes làmines retocades
que potser es van utilitzar en treballs de carnisseria o per
a tallar vegetals durs.
Quant als productes lítics polits, l’única aixa localitzada és de dimensions reduïdes i està elaborada
sobre roca metamòrfica, possiblement sil·limanita d’origen al·lòcton. Disposada de manera perpendicular a l’eix
longitudinal del mànec, està relacionada amb treballs de
precisió en fusta.
Les maces, elaborades sobre còdols de quarsites
de gran pes, més de 1.000 grams, probablement es van
obtindre del llit del riu. Presenten una intervenció mínima, només el solc central de secció en U d’escassa profunditat i el condicionament de la cara plana o activa per
[ 77 ]
[page-n-79]
Plaques de pedra polida, o braçalets d’arquer,
i puntes de fletxa de coure.
La metal·lúrgia. A la Lloma de Betxí són escasses
les evidències d’activitat metal·lúrgica, vista l’absència de
vetes mineres a la zona. El conjunt d’objectes metàl·lics
està format per dues destrals, un punyalet amb reblons
i altres possibles punyals; puntes de fletxa de diversa tipologia, molts punxons i un gra de collar fet amb fil de
metall. Totes les peces localitzades són de coure, llevat
d’un punxó de bronze i d’una peça de plata singular. Es
[ 78 ]
tracta d’una cinta de plata, metall noble destinat a la fabricació d’adorns que posarien en relleu el prestigi de la
persona portadora.
Els objectes metàl·lics degueren arribar ja configurats a través del comerç o de xarxes d’intercanvi. En
el cas que s’haguera dut a terme alguna tasca metal·lúrgica al poblat, s’hauria emprat metall concentrat en lingots xicotets o peces inutilitzades, a partir dels quals es
fabricarien nous objectes, i les peces ja amortitzades es
reciclarien.
[page-n-80]
El consum de béns. Les bases econòmiques.
Agricultura i ramaderia
D’acord amb el que s’ha exposat sobre les activitats productives i amb testimonis directes de l’excavació,
com la fauna i les restes botàniques, les bases econòmiques del poblat són l’agricultura i la ramaderia que, junt
amb la caça, la pesca i la recol·lecció, ens informen sobre
les activitats de consum de béns, sobretot pel que fa a
l’alimentació.
Així, per exemple, en l’interior de les habitacions,
els molins i els forns indiquen la preparació d’un tipus
d’aliments determinat en relació amb el cereal carbonitzat; les restes de fauna, aquestes estan molt estellades i
podrien correspondre tant a deixalles de menjar com a
la seua utilització per a la fabricació d’utillatge, com en
el cas de l’Habitació I, on s’ha trobat una gran quantitat
de restes de banya de cérvol, algunes amb senyals de
manipulació. Podem determinar per a ambdues habitacions la seua funció de rebost o magatzem, però també
de cuina i de taller, a pesar de la dificultat d’identificar les
llars per tractar-se d’un nivell d’incendi en què abunden
les restes de fusta carbonitzada, i que les habitacions estaven prou netes.
Les deixalles eren abocades a l’exterior en femers
localitzats en altres àrees, per la qual cosa és allí on trobem la major quantitat de restes de fauna l’estudi de les
quals ens permet conéixer els recursos que aporten el
bestiar i les espècies caçades, i la utilització que fa dels
animals la comunitat. La cabanya ramadera està composta per ovelles i cabres, les espècies més destacades;
bovins, porcs i gossos, les restes dels quals es vinculen
al seu paper com a ajudants en la caça o en la custòdia
de ramats. La presència de gossos es testimonia també
indirectament en marques de dentició sobre els ossos
d’altres animals.
L’explotació de la xicoteta cabanya animal proporciona, junt amb la carn i el sagí, matèries primeres
com la llet, de la qual es devien elaborar productes derivats com el formatge; la llana, potser utilitzada en l’activitat tèxtil; les pells per a la confecció de peces d’abric
i contenidors; i ossos per a la fabricació d’utillatge. Les
edats de mort de determinades espècies ens informen,
a més, sobre el seu ús concret per al consum de carn,
l’obtenció de llet i llana, o com a força de treball en relació amb la possible introducció de l’aladre (Tormo i de
Pedro, 2013).
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
La presència d’alguna escòria i de gotes de metall
sobre una gran pedra, interpretada com a enclusa, en
l’Habitació II, i les maces i alguna estructura de combustió localitzada en el nivell d’abandó del poblat, serien els
únics indicis d’aquesta activitat. En tot cas, majoritàriament, es tracta de peces que responen a les necessitats
funcionals de les diverses activitats quotidianes que es
pogueren dur a terme al poblat.
[ 79 ]
[page-n-81]
La presència d’espècies silvestres, com el cérvol i
el conill, mostra la importància de la caça com a complement de la dieta càrnia, junt amb la pesca i la recol·lecció. I com a aportació d’altres matèries primeres com
ara pells, ossos i banyes per a la fabricació d’útils. D’altra
banda, l’abundància de cérvols, junt amb cabirols, porcs
senglars, conills, llebres, perdius, i també tortugues o
daurades, ens parla d’un paisatge amb una cobertura vegetal notable i cursos d’aigua importants amb abundància de pesca.
En general es tractaria de ramats xicotets, i la pràctica de l’agricultura seria l’activitat econòmica més important, com indiquen les condicions orogràfiques de l’assentament i la seua proximitat a zones aptes per al cultiu i a
cursos d’aigua estables, a més de l’evidència directa que
proporcionen les nombroses restes de cereals localitzades
al jaciment (Sarrión, 1998).
Les mostres estudiades es refereixen al cereal emmagatzemat en grans recipients ceràmics, principalment
[ 80 ]
blat nu, de vegades ordi vestit, algunes males herbes i
lleguminoses com faves, pésols i llentilles. L’activitat de
recol·lecció de fruits i verdures ha deixat una presència
molt pobra en el registre, tan sols raïm i mores. En espais
exteriors, com el sector est, la presència d’ordi (Hordeum
sp.) i blat (Triticum aestivum/durum) és escassa, apareix
alguna lleguminosa com ara llentiscle (Pistacea lentiscus),
i destaquen, sobretot, els nombrosos fragments de bellotes (Quercus sp.) trobats, fruits que han sigut utilitzats tradicionalment com a complement de la dieta humana, a
més de ser aliment per al bestiar. Igualment és possible
el consum dels fruits del llentiscle o el seu ús per a l’elaboració d’oli, i determinades quenopodiàcies o crucíferes
també utilitzades com a verdures (Pérez Jordá, 1998).
L’anàlisi de les restes carpològiques i les dades
que aporta l’estudi dels útils agrícoles ens permeten
acostar-nos a les pràctiques agràries d’aquestes comunitats. Destrals, aixes i dents de falç componen l’utillatge relacionat amb elles, sense oblidar que en gran part
aquest s’elabora amb fusta, per la qual cosa la seua conservació és problemàtica. D’altra banda, l’ús dels bòvids
com a força de treball permet pensar en la introducció
de l’aladre. Les troballes de conjunts tancats formats per
una sola espècie indiquen que el seu cultiu es feia per separat. Els cereals documentats es poden sembrar tant a
la tardor com a la primavera, encara que per les caracte-
[page-n-82]
rístiques climàtiques de la zona mediterrània és habitual
el seu cultiu com a cereals d’hivern. El manteniment de
la productivitat als camps hagué d’obtindre’s mitjançant
el sistema de guaret que permet la recuperació dels sòls,
un major grau d’humitat i el control de les males herbes.
A més, les terres en guaret poden ser utilitzades per a l’alimentació del bestiar.
Per a la recol·lecció dels cereals s’utilitzarien les
falçs, i després es durien a terme els treballs d’assecatge
a l’aire lliure, la batuda per a la separació del gra, el ven-
tament i el garbellament. El cereal s’emmagatzema ja net,
sense restes de glumes, de raquis o d’entrenusos, i amb
presència escassa de males herbes. Les operacions de
neteja del cereal degueren fer-se en l’exterior de la casa,
atesa l’absència de restes que indiquen aquestes operacions en l’interior. En resum, es tracta d’un sistema agrícola basat en una agricultura extensiva de cereals que va fer
possible la introducció de l’aladre, complementada per
una agricultura intensiva d’hort.
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Formatgera ceràmica.
[ 81 ]
[page-n-83]
[ 82 ]
[page-n-84]
L’activitat agrícola.
Cultius i alimentació
Guillem Pérez Jordá
Universitat de València
Les persones que van viure al poblat de la Lloma de Betxí
durant el primer terç del II mil·lenni aC es van alimentar
fonamentalment a partir dels diversos productes que cultivaven a les terres que envoltaven l’assentament. Aquest
fet, que és general en aquest territori des de l’arribada
dels primers agricultors uns 3.500 anys abans, mostra la
importància de l’activitat agrícola en el dia a dia d’aquesta
comunitat. Són els ritmes de cada un dels cultius els que
acaben marcant una gran part del calendari anual, de la
mateixa manera que els espais necessaris per al processament, l’emmagatzematge i la transformació condicionen
la construcció dels assentaments.
Els incendis que han destruït aquest poblat al llarg
de la seua ocupació han permés la preservació, carbonitzats, d’un conjunt molt destacat de llavors i de fruits
(Pérez Jordá, 1998). Aquests materials, que es trobaven
emmagatzemats en l’interior de les vivendes o caiguts de
< Dents de falç sobre placa de sílex tabular.
Lloma de Betxí.
forma accidental en el seu sòl, són els que, després de la
seua recuperació durant les distintes campanyes d’excavació, permeten conéixer quins eren els productes cultivats i quins fruits del bosc es recol·lectaven també com
a aliment.
Hi ha un grup de cultius que habitualment creixen
a les hortes, com les bledes, els naps o les cols, dels quals
no es consumix el gra, sinó els fulls, les tiges o les arrels,
parts que difícilment es conserven carbonitzades, la qual
cosa dificulta la seua documentació arqueològica. Però,
en el món mediterrani, l’agricultura prehistòrica se centra en la producció de gra de cereals i de lleguminoses,
dels quals se n’han recuperat una àmplia representació
en aquest jaciment. Són distintes les espècies de cereals
documentades, però sembla que la producció agrícola se
centra en dues: els blats nus (Triticum aestivum i Triticum
durum) i l’ordi nu (Hordeum vulgare var. nudum) i l’ordi vestit (Hordeum vulgare subsp. vulgare), mentre que
uns altres cereals com l’espelta xicoteta (Triticum monococcum) i l’espelta bessona o pisana (Triticum dicoccum)
[ 83 ]
[page-n-85]
Restes de llavors i fruits de la Lloma de Betxí.
1. Ordi nu (Hordeum vulgare var. nudum)
2. Ordi vestit (Hordeum vulgare subsp. vulgare)
3. Blat nu (Triticum aestivum-durum)
4. Espelta bessona (Triticum dicoccum)
5. Espelta xicoteta (Triticum monococcum)
6. Raquis d’ordi
7. Pésol (Pisum sativum)
8. Fava (Vicia faba)
9. Gerd (Rubus idaeus)
10. Margall llarg (Bromus sterilis)
11. Bellota (Quercus sp.)
[ 84 ]
poden ser cultius molt minoritaris o simplement males
herbes que creixen entre els camps dels cultius majoritaris. Juntament amb els cereals apareixen algunes lleguminoses com són les faves i els pèsols, encara que sempre
són molt escasses.
Aquests són tots els cultius documentats, encara
que també es constata la recol·lecció d’alguns fruits silvestres com és l’arbocer (Arbutus unedo), la vinya (Vitis
vinifera) i el gerd (Rubus idaeus), encara que el que té
un major pes són les bellotes (Quercus sp.). És un recurs
molt abundant als boscos mediterranis, fàcil de recol·lectar, d’emmagatzemar i de processar, i amb un valor energètic molt elevat (Zapata, 2000), per la qual cosa ha sigut
sistemàticament aprofitat per les comunitats humanes
fins a l’actualitat.
Al costat dels cereals apareix un conjunt de plantes
silvestres que solen desenrotllar-se entre aquests cultius,
raó per la qual es coneixen com males herbes. Aquestes
són les que ens permeten determinar quins tipus de sòls
es cultiven. D’aquesta manera l’abundància d’una d’elles,
els Bromus, permet confirmar que s’estan usant sòls amb
[page-n-86]
El calendari agrícola s’inicia durant l’estiu, quan
després de la collita es llauren les terres per parelles de
bous estirant els aladres, preparant-les per a la sembra
dels cereals que es fa entre la tardor i l’inici de l’hivern. Al
mateix temps es planten les lleguminoses en les hortes,
que, per tindre un cicle més curt, començaran a aportar
aliment durant l’hivern. El desenrotllament dels cereals
s’allarga fins al final de la primavera o l’inici de l’estiu, moment en el qual es fa la sega. Aquest és el procés millor
documentat, ja que és freqüent la troballa de dents de
falç de sílex. Les falçs es construeixen amb una vara de
fusta corba, en la part interior de la qual s’insereixen les
peces de sílex, fixades amb l’ajuda de resina, formant un
front de tall més o menys continu. Les dents solen aparéixer dentades, acció que permet allargar la seua vida útil
quan després d’un període d’ús s’han desgastat.
Després de la sega els feixos de cereals es processen en les eres, que estarien ubicades a la vora mateixa dels camps. Allí, per mitjà possiblement del potejament dels animals, del garbellament i de la batuda
es va separant el gra de la palla i de les altres parts de
les espigues. D’aquesta manera el gra arriba al poblat
ja net i només cal eliminar alguns elements menors o
completar la separació de les cariopsis d’ordi vestit de
L’activitat agrícola. Cultius i alimentació. Guillem Pérez Jordà
abundància d’arenes i amb una textura solta. Aquestes
característiques són les que trobem a les terrasses que hi
ha ubicades a la vora del llit del riu, on és possible localitzar les parcel·les en què es cultivarien els distints cereals.
Els blats nus i els ordis se sembren per separat i no sembla
que hi haja diferències entre les terres que es dedicaven a
cada un dels cultius. Tampoc no hi ha evidències que permeten pensar en el reg d’aquestes, ja que ni les males herbes ni els estudis isotòpics estan marcant aquesta pràctica, encara que és possible que sí que fóra utilitzat en les
parcel·les dedicades al cultiu de les faves o dels pèsols.
Són plantes més exigents en aigua que els cereals, i en jaciments contemporanis d’Andalusia s’ha pogut constatar
que eren irrigats, i per això es pot pensar que el seu cultiu
es feia en hortes.
Els instruments que tenien per a treballar les hortes eren per una banda les aixes elaborades amb pedra
polida i, possiblement, pals cavadors o altres eines que,
per estar completament elaborades amb fusta, no es documenten arqueològicament. Aquest mateix problema
impedeix la constatació de l’eina fonamental per a llaurar la terra en les parcel·les dedicades al cultiu de cereals,
l’aladre, ja que estaria elaborat completament en fusta.
La seua presència es dedueix de manera indirecta per
les malformacions que presenten les restes dels bovins
(Sarrión, 1998; Tormo i de Pedro, 2013), cosa que permet
confirmar que van ser utilitzats com a força de tir.
[ 85 ]
[page-n-87]
[ 86 ]
Dents de falç de sílex i rèplica en fusta d’un mànec de falç.
[page-n-88]
les seues cobertes. Aquesta activitat pot estar duent-se
a terme en l’Habitació II, on hi ha una sèrie d’orificis excavats en el sòl, que van aparéixer plens d’ordi. Allí, amb
l’ajuda d’una maça de fusta, es colpeja el gra, amb la
qual cosa s’aconsegueix que acaben desprenent-se les
cobertes que emboliquen la llavor.
Finalment, el gra s’emmagatzema en l’interior dels
habitatges, i és al fons de l’Habitació I on s’ha documentat
un conjunt rellevant de gra emmagatzemat en l’interior
de vasos ceràmics diversos. La capacitat d’aquests vasos
és reduïda, per la qual cosa el gra que contenen no permet més que l’alimentació del grup durant uns dies, per
això cal imaginar que devia haver més gra acumulat en
contenidors de dimensions majors, com ara els sacs o els
cabassos d’espart. Era un grup menut que depenia fonamentalment de les seues reserves per a alimentar-se, per
la qual cosa havien d’acumular prou gra per a sobreviure
almenys durant l’any que tardaria a arribar la nova collita
i contemplar una reserva davant del risc que una d’aquestes es perdera.
L’activitat agrícola. Cultius i alimentació. Guillem Pérez Jordà
Dona espellorfant gra al Rif, al Marroc.
Foto de L. Peña-Chocarro.
[ 87 ]
[page-n-89]
[ 88 ]
[page-n-90]
Ramaders i caçadors.
La gestió dels recursos animals
Carmen Tormo Cuñat
Museu de Prehistòria-SIP
Les restes de fauna que apareixen als jaciments arqueològics (ossos, dents, banyes i petxines) aporten una informació valuosa sobre les espècies animals del passat, sobre
l’economia ramadera i cinegètica de les poblacions que
habitaven aquests indrets i sobre les característiques mediambientals del seu entorn. La disciplina que s’encarrega de
l’estudi d’aquests materials es denomina arqueozoologia.
A partir d’aquestes restes, els estudis arqueozoològics tracten d’obtindre dades relatives a la taxonomia
i l’anatomia dels animals, el seu estat de conservació, a
més de determinar el nombre mínim d’individus de cada
espècie, l’edat de mort, el sexe, etc., tot això amb l’objectiu d’establir la relació que tenien les comunitats passades amb la fauna, i respondre a preguntes com ¿per a
què utilitzaven els animals? o ¿quins recursos aportaven
el bestiar o les espècies caçades? En definitiva, l’arqueozoologia pretén fer una reconstrucció de l’economia es-
< Costella dentada.
tablint la interacció home-animal al llarg de la història
(Silver, 1980; Klein i Cruz-Uribe, 1984; Davis, 1989; Chaix
i Méniel, 2005).
La major part de les restes trobades a la Lloma de
Betxí són conseqüència dels rebutjos de menjar i generalment es troben molt fragmentades. Menys habituals
són les que apareixen en contextos culturals o funeraris,
potser com a ofrenes, que es conserven millor. Les modificacions observades en els ossos són nombroses i de
diversa procedència. S’han documentat fractures, talls i
incisions relacionats amb les pràctiques carnisseres. Els
carnívors, en concret els gossos, també han deixat marques de mossos, fet que fa suposar que van ser alimentats
amb les deixalles del menjar. Altres alteracions registrades són les postdeposicionals que són les modificacions
que pateixen les restes després de ser abandonades i/o
soterrades (Lyman, 2008).
[ 89 ]
[page-n-91]
Ovella/Cabra
Boví
Porc
Cérvol
Conill
Altres
Representació de les principals espècies documentades a
la Lloma de Betxí.
[ 90 ]
En un estudi arqueozoològic és molt important
establir les edats de mort de les espècies documentades ja que ens permeten conéixer el mode de gestió del
bestiar, és a dir, si aquest es destina per al consum de
carn, per l’obtenció de productes secundaris, com la llet
o la llana, o com a força de treball (càrrega, transport,
tir); i, en el cas dels animals silvestres, quin tipus de caça
(oportunista o selectiva).
Al poblat de la Lloma de Betxí s’han identificat
restes d’espècies domèstiques i silvestres (Sarrión, 1998;
Tormo i de Pedro, 2013). Ambdós grups apareixen amb
una freqüència semblant, encara que el grup dels domèstics ha proporcionat una quantitat més gran de restes
(58,7%) que el dels silvestres (41,3%).
La cabanya ramadera estaria formada principalment per un ramat d’ovelles (Ovis aries) i cabres (Capra
hircus), a més d’un ramat menys nombrós de bovins
(Bos taurus) i porcs (Sus domesticus). D’altra banda, i
dins d’aquest grup domèstic, es troben els gossos (Canis
familiaris).
Les ovelles i les cabres es van explotar per a obtindre carn i productes secundaris com la llet, el formatge i la llana. Les edats de mort mostren totes les cohorts
d’edat, és a dir, se sacrifiquen nounats i cries menors de
tres mesos per a aconseguir la llet de les mares, individus
juvenils i subadults que ja han aconseguit un pes estimable per al consum de carn, i també adults entre tres i sis
anys. Això indica que la comunitat viva principal d’aquest
ramat es compondria d’individus adults joves entre dos i
tres anys, destinats a la reproducció i l’obtenció de llet. El
manteniment d’alguns individus fins als sis anys podria
estar relacionat amb l’elaboració de llana. L’explotació
del bestiar boví també està basada en un model mixt
de producció de carn i llet, encara que alguns individus
serien sustentats fins a l’edat senil per a ser utilitzats com
a força de treball. Els porcs són aprofitats per al consum
carni i se sacrifiquen preferentment entre els sis i els
dèsset mesos d’edat.
A més de ramaders, els habitants de la Lloma de
Betxí també eren caçadors. La varietat d’espècies abatudes és àmplia, encara que se centra principalment en el
[page-n-92]
Fragment proximal de fèmur d’ovella (Ovis aries) menor de dos
anys d’edat. Les fletxes indiquen les incisions causades per un
ganivet durant el descarnament.
Ramaders i caçadors. La gestió dels recursos animals. Carmen Tormo Cuñat
cérvol, les restes del qual només són superades per les de
les ovelles i les cabres. El conill també és un taxó recurrent,
encara que en menor grau que el cérvol.
Les espècies silvestres documentades en el jaciment són el cérvol (Cervus elaphus), el porc senglar
(Sus scrofa), el cabirol (Capreolus capreolus), la rabosa (Vulpes vulpes), el conill (Oryctolagus cuniculus), la
llebre (Lepus granatensis), la perdiu (Alectoris rufa), el
teixó (Meles meles), la tortuga leprosa (Mauremys leprosa), el gripau comú (Bufo bufo), el fardatxo ocel·lat
(Lacerta lepida), i la colobra (Elaphe sp.). Els recursos
que poden aportar aquests taxons són la carn, les pells,
els ossos i les banyes, com a matèria primera, a més de
tendons, greix, etc.
La distribució espacial de les restes de fauna ha
coadjuvat a determinar la funcionalitat d’algunes zones
del poblat. Els ossos apareixen majoritàriament fora de
les estances edificades (62,3 %), i aquestes queden prou
netes de despulles. L’Habitació I és l’estança amb més
quantitat de restes (5,5 %) i espècies, tant domèstiques
com silvestres. Abunden les ovelles, les cabres, el cérvol i
el conill, encara que també s’hi documenten bovins, porc,
porc senglar, rabosa, llebre, perdiu, tortuga i fardatxo.
[ 91 ]
[page-n-93]
[ 92 ]
[page-n-94]
< Depòsit amb restes òssies de tres ovelles.
Campanya d’excavació de 2013.
informació sobre les pràctiques ramaderes i cinegètiques
de les comunitats prehistòriques de l’edat del bronze a la
zona valenciana. Durant aquesta època la ramaderia s’ha
consolidat com a base econòmica, juntament amb l’agricultura, als poblats peninsulars. El bestiar no es considera únicament com a productor de carn sinó també com
a font de productes secundaris amb possibilitat de crear
un excedent i, per tant, susceptible d’intercanvi (Martínez
Valle i Iborra, 2001-2002; Iborra i Sanchis, 2011).
Ramaders i caçadors. La gestió dels recursos animals. Carmen Tormo Cuñat
Entre les restes de cérvol destaquen, per la gran quantitat que hi ha, les de banyes, algunes d’elles amb marques
de manipulació. És possible que aquesta estança fóra
utilitzada com a rebost i cuina, i potser com a taller per a
la fabricació d’objectes d’os o de banya.
Però on s’acumula la major quantitat de restes
és en el sector oest (14,6 %) i, sobretot, en el sector est
(47,7 %), que són les zones que envolten les estances, i
que van poder actuar com a femers del poblat.
Cal destacar, per la seua singularitat, la troballa
d’alguns depòsits especials al sector est. Es tracta de les
restes d’un gos amb marques d’escorxament i evisceració, localitzat al costat d’un enterrament humà (Sanchis i
Sarrión, 2004); les restes d’un esquelet complet de cabra
prenyada (Tormo i de Pedro, 2013), i dos depòsits més
amb algunes parts anatòmiques d’ovelles i cabres difícils
d’interpretar de moment.
D’aquesta manera, els estudis arqueozoològics
duts a terme a la Lloma de Betxí ens aporten una valuosa
[ 93 ]
[page-n-95]
[ 94 ]
[page-n-96]
Els ivoris de la Lloma de Betxí
Josep Lluís Pascual Benito
Museu de Prehistòria-SIP
Entre els materials confeccionats en matèria dura animal de la Lloma de Betxí s’ha documentat un bon nombre de peces d’ivori d’elefant, les quals constitueixen
un dels conjunts més nombrosos de l’edat del bronze
peninsular d’aquesta matèria coneguts actualment. La
seua procedència de defenses de proboscidis no ofereix
dubtes ja que en observació macroscòpica presenta
dues característiques que la defineixen. D’una banda,
una estructura a base de capes concèntriques de curvatura considerable que correspon a les línies de creixement, zona per on sol fragmentar-se aquest material.
D’una altra banda, en moltes superfícies s’observa una
retícula suau de línies més fosques, denominades línies
de Schreger, una característica només present en l’ivori
d’elefant i que, amidades en la zona perifèrica de la defensa, ajuden a discriminar entre els elefants holocens
o els fòssils (Espinoza i Mann, 1993), si bé en les peces
< Botons d’ivori en l’interior d’un recipient ceràmic.
analitzades la poca grandària no permet l’amidament
dels angles d’intersecció.
El conjunt eburni de la Lloma de Betxí està compost per un total de quaranta-sis peces, de les quals
dues són preformes de matèria primera i la resta productes acabats: botons i penjolls. De les dues peces de
matèria primera, una és un prisma de secció triangular
amb totes les cares de superfície plana allisades mitjançant abrasió i és la peça de majors dimensions i pes
de tot el conjunt. L’altra és una barra longitudinal de secció quadrangular irregular amb les superfícies sense allisar i dues cares corbes corresponents a la superfície de
creixement de la dent. Ambdues procedeixen de la part
[ 95 ]
[page-n-97]
Fig. 1. Prismes d’ivori per a la fabricació de botons.
[ 96 ]
exterior de la defensa i van ser obtingudes pel seu serrat
longitudinal en relació al seu eix major (Fig. 1).
Entre els productes acabats destaquen els botons
en V, denominats així pel tipus de perforació que dibuixa
la seua secció en convergir dues perforacions obliqües.
Encara que tradicionalment es classifiquen com a botons,
és probable que no tingueren aquesta funció, atés que els
últims descobriments en tombes apunten que es portaven cosits a la roba en diferents parts del cos. Els botons
constitueixen el grup més nombrós, amb quaranta-un
exemplars, i se’n documenten de tres tipus: piramidal,
prismàtic curt i prismàtic llarg. L’únic botó piramidal és el
de majors dimensions, té la base quadrada i, com a peculiaritat, una entalladura en la cúspide que possiblement
es relacione amb el sistema de subjecció. Els botons prismàtics triangulars curts en són tretze, nou de secció triangular amb l’aresta ben marcada, dos de secció plana convexa i un amb l’aresta superior exfoliada. Tots presenten la
base rectangular. En dotze casos les perforacions es troben centrades, mentre que en un és excèntrica, i presenta en la part oposada una llengüeta en la base de la cara
lateral, producte del serrat des de la cúspide i posterior
flexió, per la qual cosa deu tractar-se d’un botó prismàtic
llarg que es va fracturar i es va reaprofitar (Fig. 2: 4). Uns
altres dos presenten una perforació transversal prop de la
cúspide, possiblement fallida, per la qual cosa es van tornar a perforar en una altra cara, i en uns altres dos una de
les perforacions de la base sobrepassa a la part exterior.
Els botons més nombrosos són els prismàtics llargs, amb
vint-i-quatre exemplars segurs i tres probables ja que es
troben fragmentats. Hi ha una àmplia variació en la grandària. Excepte quatre amb secció plana convexa, la resta
la presenten triangular. En cinc ocasions una o dues de
les perforacions es van fer molt pròximes o en la vora de la
base, per la qual cosa van afectar els laterals en part, i van
deixar-hi una o dues mosses. En uns altres dos casos, un
parell de perforacions es van sobrepassar i es va perforar
la cara dorsal. Un presenta una llengüeta de flexió en una
cara lateral, prop del vèrtex oposat a les perforacions, per
la qual cosa el serrat es va fer des de la base. Un cas peculiar presenta quatre parells de perforacions, encara que,
per trobar-se fragmentat longitudinalment, no podem
[page-n-98]
saber si responen a una fractura de les dues primeres o si
totes es van fer alhora.
Els penjolls són escassos, un és allargat de secció
trapezoïdal de vèrtexs roms i els costats rectes convergents, amb la base més ampla que la zona perforada que
es troba fragmentada (Fig. 2: 9). L’altre possible penjoll
està confeccionat a partir d’un prisma de secció triangular, amb perforació simple en un extrem de 3 mm de
diàmetre. El fet de trobar-se fragmentat i cremat impedeix
saber si es tracta de la reutilització d’un botó prismàtic
llarg fragmentat (Fig. 2: 16).
De tot el conjunt cal destacar que quasi la meitat
es van trobar concentrats. El gran botó piramidal, dèsset
botons prismàtics —cinc curts i dotze llargs— i els dos
penjolls (Fig. 2) estaven dins d’un recipient que, junt amb
uns altres, es trobava en l’interior d’un gran vas ceràmic
localitzat al sector sud-est de l’habitació I, una zona d’emmagatzematge en què es van documentar setanta-cinc
vasos ceràmics, molts dels quals contenien abundant cereal carbonitzat (Fig. 3).
Durant l’edat del bronze, a la península Ibèrica, els
objectes fabricats amb ivori d’elefant s’han documentat
bàsicament en les tres cultures ubicades en el quadrant
sud-oriental: El Argar, bronze valencià i bronze de la
Manxa, a les quals s’afegeix Balears.
En territori valencià, els precedents de la utilització
d’ivori es troben en contextos campaniformes i només es
documenten botons de perforació en V en cinc jaciments
ubicats al sud del Xúquer (Pascual Benito, 1995). Durant
Fig. 2. Botons de perforació en V i penjoll d’ivori.
[ 97 ]
[page-n-99]
[ 98 ]
el bronze valencià les peces d’ivori són més nombroses
i es distribueixen per tot el territori, i corresponen majoritàriament a botons, encara que apareixen tipus nous
com els penjolls i els braçalets. A les comarques centrals
es coneixen altres concentracions de material eburni en
contextos d’hàbitat, també de productes elaborats (Les
Raboses), de matrius (Muntanyeta de Cabrera) o de matèria primera, matrius i productes acabats que delaten la
presència d’un taller (La Mola d’Agres, Cabeço Navarro,
Cova de les Cendres) (Pascual Benito, 2012).
Cap al sud, en terres d’El Argar, hi ha jaciments
on l’ivori és abundant; destaquen els de l’àrea argàrica
del sud d’Alacant i, cap a l’oest, en la Meseta sud-oriental està present en diversos jaciments del bronze de la
Manxa (López Padilla, 2012; Barciela, 2012). En els tres
territoris es documenten botons, braçalets i penjolls, si
bé hi ha notables diferències quant a la distribució d’un
determinat tipus. Així, mentre en el bronze valencià hi
ha un clar domini dels botons prismàtics llargs sobre
els prismàtics curts, i la resta de tipus són molt escassos
(piramidals de bona grandària i cònics molt menuts), al
territori argàric el tipus de botó predominant és el piramidal i, a prou distància, el cònic, i en el bronze de la
Manxa dominen els piramidals, però n’hi ha una bona
presència de prismàtics —curts i llargs— i són molt escassos els cònics. A més a més, hi ha diferències en la
distribució, el nombre i la freqüència dels braçalets,
molt escassos en el bronze valencià, on també estan
absents algunes manufactures d’ivori presents en altres
territoris, com ara grans de collar, poms, cilindres dentats
o decorats i pintes, entre altres. Les diferències s’estenen
també als contextos on apareixen, tot i que en l’àmbit argàric i, en menor grau, a la Manxa, resulta freqüent l’aparició d’objectes d’ivori en contextos funeraris, on semblen
associar-se a individus masculins d’edat adulta o madura
(López Padilla, 2006: 111).
Finalment, resulta d’un interés notable la procedència de l’ivori que, fins fa poc, es considerava exclusivament africà. Els últims anys, el progrés de les tècniques
analítiques ha permés avançar considerablement en el
coneixement de les espècies a què pertany l’ivori i, per
tant, de les àrees de procedència de la matèria primera,
i ha obert un nou camí en la investigació sobre les relacions extrapeninsulars. L’anàlisi de mig centenar d’objectes ha donat resultats sorprenents (Schuhmacher,
2012; 2013). Durant el calcolític l’ivori que es documenta
als principals centres metal·lúrgics peninsulars —Tajo,
Guadalquivir, Guadiana i sud-est— procedeix de tres espècies d’elefant, la major part d’asiàtic (Elephas maximus)
i amb presència de fòssil (Elephas antiquus) i d’africà de
sabana/estepa (Loxodonta africana africana). L’ivori asiàtic circularia per la ruta del mediterrani central i oriental,
a través de Síria o Palestina, i l’ivori subsaharià per Orà
via Algèria o per la ruta atlàntica des del nord-oest d’Àfrica. Durant la cultura del vas campaniforme l’ivori continua concentrant-se en les mateixes zones, amb la incor-
[page-n-100]
Fig. 3. Olla ceràmica de l’Habitació I i botons d’ivori a l’interior.
En definitiva, la presència a la Lloma de Betxí
d’un abundant conjunt de peces d’ivori, un producte
forà d’un alt valor social i ideològic, ens indica unes relacions i xarxes de distribució consolidades que permeten
l’acumulació i l’emmagatzematge d’un preat bé exòtic
utilitzat per l’elit dirigent a fi de ser un marcador de prestigi i luxe personal, i, amb el seu intercanvi, aconseguir
favors, aliances, vincles o altres béns materials de les
comunitats veïnes.
Els ivoris de la Lloma de Betxí. Josep Lluís Pascual Benito
poració del País Valencià, i les anàlisis d’aquest moment
indiquen la meitat d’elefant asiàtic i la meitat de fòssil.
Durant l’edat del bronze les anàlisis posen de manifest
la presència en jaciments argàrics d’ivori de tres tipus
d’elefant (africà d’estepa, asiàtic i fòssil) i la incorporació
del de l’hipopòtam, una varietat de matèria primera exponent del gran abast dels contactes comercials i d’un
possible canvi en les regions d’exportació, passant a ser
més important la ruta del Mediterrani d’est a oest, en la
qual, via Orà, podria circular també l’ivori d’elefant africà
d’estepa, de moment l’únic present a Cabeço Navarro.
Una de les zones d’entrada d’aquest comerç marítim podria ubicar-se al sud d’Alacant, en l’àrea septentrional de la cultura d’El Argar, prop de la desembocadura del
Segura, vista la concentració de jaciments amb una gran
quantitat de peces d’ivori i amb matrius o evidències de
fabricació a les zones de contacte del nord del territori argàric, sud del bronze valencià i est de la Manxa. Des d’allí
es distribuiria de manera radial, cap al nord, l’oest i el sud,
a la resta de territoris d’aquells tres complexos culturals. A
la Lloma de Betxí l’ivori pogué arribar per terra o per mar.
En el primer cas, a través dels corredors del Vinalopó i de
Montesa que condueixen a la plana al·luvial valenciana;
en el segon, per la ruta marítima que, des d’algun port
argàric, arribaria a les desembocadures del Xúquer i del
Túria, zona on es detecta una certa concentració de jaciments amb ivori i, d’allí, cap a les Balears.
[ 99 ]
[page-n-101]
[ 100 ]
[page-n-102]
Arqueometal·lúrgia
a la Lloma de Betxí
José Luis Simón García
Universitat d’Alacant
L’arqueometal·lúrgia com a disciplina científica té com
a objecte d’estudi qualsevol aspecte que tinga relació
amb la producció d’objectes metàl·lics en les societats
preindustrials, des dels mètodes de prospecció per a la
localització de les vetes mineres fins al reciclatge de
ferralla, passant pels aliatges emprats, per les tècniques
d’elaboració i pels tipus de producció. Fins a tal punt la
metal·lúrgia s’ha considerat un dels avanços tecnològics
més significatius en les societats del passat que la divisió
d’una part dels temps prehistòrics es va fer en funció de
la suposada prevalença d’un determinat aliatge metàl·lic
o metall, com ara el coure, el bronze o el ferro. Hui en dia
sabem que sense un context social i cultural concret no
és possible l’aparició i el desenvolupament de processos
tecnològics, tipològics i econòmics característics de la
metal·lúrgia, de manera que l’avanç científic només es
< Destrals planes de coure. Lloma de Betxí.
produeix quan els estudis arqueometal·lúrgics poden donar una explicació sociocultural i cronològica a determinades dades procedents d’objectes lligats a la metal·lúrgia i als contextos arqueològics dels quals procedeixen.
El desenvolupament de la disciplina va tindre un
fort impuls a partir de la possibilitat d’aplicar mètodes
analítics complexos, i d’aquesta manera va superar els
anteriors estudis basats en aspectes tipològics i estilístics, especialment a partir de la segona meitat del segle
xx. Les tècniques d’anàlisi com la microscopia electrònica
de rastreig (SEM) i la fluorescència de raigs X (XRF) se centren en la composició química dels objectes; les anàlisis
metal·logràfiques en l’estructura metàl·lica, i les anàlisis
d’isòtops de plom permeten detectar la procedència de
[ 101 ]
[page-n-103]
Maça de pedra calcària utilitzada en activitats relacionades
amb la metal·lúrgia. Lloma de Betxí.
[ 102 ]
la matèria primera emprada, entre altres tipus d’analítiques que cada dia van ampliant les possibilitats d’estudi,
com la difracció de neutrons, l’espectroscòpia de masses
(LA-ICP-MS) i l’absorció atòmica (AAS).
En la façana mediterrània de la península Ibèrica
les àrees amb possibilitats d’explotació minera durant la
prehistòria recent se centren al Camp de Cartagena i a la
zona litoral mediterrània de la costa d’Almeria, on s’obté
essencialment coure, plata i or, i posteriorment plom i ferro, a la qual se sumen unes àrees reduïdes d’aflorament
de diversos metalls en alguns punts de les serres d’Albarrasí, d’Espadà i del massís litoral català. Per desgràcia,
moltes de les activitats mineres primigènies dutes a terme
durant la prehistòria recent han desaparegut per culpa de
les d’etapes posteriors, essencialment durant l’antiguitat i
els segles xix i xx, tot i que devien ser estructures d’extracció molt simples, uns pous d’unes dimensions reduïdes
i unes galeries que no devien arribar a grans profunditats, en inundar-se o no tindre ventilació i apuntalament.
Aquelles mateixes galeries es devien omplir en obrir-ne
d’altres, en servir com a zona d’acumulació, i tot això emprant un instrumental miner molt rudimentari, compost
de pics de banya o pedra, cabassos d’espart o cuiro, làmpades de greix i potser emprant el foc i l’aigua per a clivellar el front d’explotació i facilitar les tasques d’extracció.
És en aquest context de la mineria primigènia on
haurem d’enquadrar el poblat de la Lloma de Betxí, ubicat
en una zona molt fèrtil des del punt de vista agropecuari,
però sense cap presència de vetes mineres en un espai
territorial ampli, per la qual cosa, en cas que s’haguera
dut a terme alguna tasca metal·lúrgica al poblat, aquesta
hauria emprat metall ja concentrat en lingots o peces fora
d’ús que servirien com a matèria primera a partir de la
qual fabricar objectes nous. Tampoc no s’hauria de descartar que els objectes metàl·lics documentats fins hui,
una trentena, arribaren ja configurats per vies comercials
i d’intercanvi, cosa que serà molt habitual no sols als poblats de la zona, sinó a la major part dels documentats
[page-n-104]
en l’àrea valenciana. Són molt escasses les evidències
d’activitat metal·lúrgica en aquests poblats, activitat que
és testimoniada per la presència de mineral mòlt o reduït,
estructures de combustió, escòries, cresols, toveres, motles o eines per al martelleig en fargues menudes.
Com ha quedat exposat en treballs publicats en
les últimes dècades, la metal·lúrgia a la península Ibèrica,
i en l’àrea valenciana en particular, s’orienta des dels seus
orígens cap a la producció d’objectes d’adorn, enfront de
les armes i les eines, i representa un paper destacat en el
procés d’estratificació social que es dóna en les societats
tardocalcolítiques i de l’edat del bronze, per a, posteriorment, anar ampliant el seu espectre en l’àmbit de les armes, amb una escassa funcionalitat i un valor marcadament simbòlic, i el món dels objectes utilitaris, amb una
funcionalitat polivalent, ja siga com a arma o com a eina.
El conjunt de la Lloma de Betxí està conformat, fins
hui, per trenta-tres objectes, entre els quals destaquen un
parell de destrals, de grandària reduïda, però de tipologia
Arqueometal·lúrgia a la Lloma de Betxí. José Luis Simón García
Destrals, punxons i puntes de fletxa de coure. Lloma de Betxí.
[ 103 ]
[page-n-105]
Cinta o polsera de plata. Lloma de Betxí.
[ 104 ]
clara dins del II mil·lenni aC, on la diferència entre tall i
taló es fa cada vegada més acusada. Les seues característiques apunten més a un ús artesanal, com la fusteria
i ebenisteria que, per desgràcia, és tan difícil de registrar.
A més de quatre fragments de punyal, tots de fulla triangular i reblons que bé pogueren ser també usats com a
punta de javelina, especialment un exemplar amb una
fulla foliforme amb una sola perforació central en la base.
Destaca en el conjunt metàl·lic del jaciment les puntes de
fletxa, onze exemplars, la qual cosa sempre ens ha suggerit l’important paper que els objectes de metall tenen en
la panòplia ergològica dels habitants del poblat.
Les puntes de fletxa tenen unes fulles foliformes,
més o menys indicades en relació amb el peduncle ,
apuntades, de dimensions reduïdes i poca grossària,
buscant un escàs pes respecte a l’astil de la fletxa, per
a millorar-ne el vol i l’efectivitat. Encara que totes tenen
una certa similitud, les diferències han d’atribuir-se a la
manera com estan realitzades, el martelleig de forja d’una
barra de metall fins a configurar la forma desitjada. Potser
alguna es feia emprant un motle, la qual cosa no era obstacle perquè, posteriorment, requerira tasques d’acabat,
esmolat o adreçat després de la seua deformació per l’ús.
El conjunt es completa amb catorze punxons, generalment de secció quadrada, una baga o anelleta d’extrems separats feta amb un fil de metall, i un braçalet
[page-n-106]
Arqueometal·lúrgia a la Lloma de Betxí. José Luis Simón García
o cinta fet de diverses làmines que van haver d’unir-se
entre si, si es jutja per les perforacions dels extrems d’alguns fragments.
Les anàlisis fetes al seu dia a algunes de les peces
apuntaven a l’ús d’un aliatge de base de coure, amb traces d’arsènic com a element secundari que encaixen en
les colades metal·lúrgiques més habituals en la primera
meitat del segon mil·lenni aC. Només un punxó està fet
d’un aliatge binari de coure i estany, és a dir, un bronze
amb traces importants de zinc i arsènic, que s’enquadra
en aliatges amb una difusió molt més tardana, per la qual
cosa podria relacionar-se amb les fases més recents del
poblat o visites esporàdiques posteriors.
Els fragments de la cinta o polsera estan realitzats en plata, segurament clorargirita o plata nativa, que
sense ser estranya per a l’època i la zona, és un element
significatiu des de diversos punts de vista. En primer lloc,
perquè la plata és un metall que es difon com a metall
noble per a adorns en la primera meitat del II mil·lenni
aC, durant l’edat del bronze, procedent del sud-est o de
serra Morena i, en segon lloc, perquè es configura com un
element d’estatus social entre els grups culturals que es
troben immersos en processos intensos de jerarquització,
com El Argar. El fet que al jaciment de la Lloma de Betxí
ens trobem amb aquest tipus d’adorns ens apunta cap a
la configuració d’unes elits locals que estan començant
a demanar, en els circuits d’intercanvi i comerç, uns ob-
jectes amb un valor simbòlic en l’aspecte social que els
permeten expressar en l’àmbit de la seua comunitat l’estatus que estan aconseguint, i que pretendran transmetre
als seus descendents. No obstant això, la resta del conjunt
d’objectes de metall del jaciment apunta cap a un ús preferentment utilitari, tant en tasques artesanals, on les destrals jugarien algun paper, com en les puntes de fletxa, habituals en la caça, la qual cosa no és obstacle per al seu ús
com a arma en els possibles conflictes amb altres grups.
L’absència de mineralitzacions metàl·liques a la
zona, la falta de constatacions d’activitats pirometal·lúrgiques al poblat i el nombre reduït d’objectes de metall,
en un poblat intensament excavat, ens donen una idea
del paper que la metal·lúrgia va jugar en aquestes societats de la primera meitat del II mil·lenni, en especial a les
comarques centrals valencianes, cosa que anirà canviant
amb el transcurs dels segles, si bé en uns altres assentaments que van continuar amb l’ocupació de la zona.
[ 105 ]
[page-n-107]
[ 106 ]
[page-n-108]
Els homes i les dones
que van habitar el llogaret
María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera
Museu de Prehistòria-SIP
Diverses són les vies d’aproximació al coneixement dels
grups humans de la Prehistòria, entre d’altres l’anàlisi de
les bases econòmiques i de les activitats domèstiques, de
l’espai social en què habiten i de les pràctiques funeràries
documentades.
El grup segons les pràctiques econòmiques
Per a cronologies entorn del començament del
ii mil·lenni aC, alguns investigadors plantegen l’existència de grups sedentaris més o menys jerarquitzats amb
pràctiques econòmiques basades en una agricultura
cerealista extensiva i una explotació ramadera intensiva.
Hipòtesis que defensen la consolidació del tipus de vida
camperola a partir de l’existència d’unes unitats d’assentament de dimensions reduïdes i de caràcter familiar extens, amb relacions d’adhesió o filiació entre elles.
< Els primers habitants de la Lloma de Betxí.
Dibuix de Francisco Chiner.
Les activitats domèstiques i de manteniment, com
també les bases econòmiques documentades a la Lloma
de Betxí reflecteixen la forma de vida d’una comunitat
camperola. Ara bé, sobre els homes i les dones que van
habitar el llogaret, ¿què sabem?
D’acord amb els anteriors plantejaments i la interpretació del registre arqueològic, el grup humà que va
habitar el llogaret de la Lloma de Betxí devia estar format
per una família d’unes 15-20 persones, homes i dones, de
totes les edats, tots ells parents, pertanyents a distintes
generacions que habiten en una unitat domèstica o una
llar, i les bases econòmiques de la qual són l’agricultura
i la ramaderia.
Les famílies camperoles es caracteritzen per ser
productores i consumidores del seu propi treball, sent
elles mateixa la seua pròpia i exclusiva mà d’obra. Cal
pensar que tots els seus membres, sense distinció d’edat
o sexe, col·laborarien tant en les activitats domèstiques
com en aquelles altres derivades de la seua economia. La
introducció de l’aladre degué significar el moment del pas
[ 107 ]
[page-n-109]
de caràcter acusadament domèstic i amb bona compensació entre l’aportació calòrica a la dieta i l’aprofitament
de productes secundaris.
El grup de la Lloma en l’entorn del Camp de
Túria. L’espai social
Enterrament masculí en posició secundària. Sector est.
[ 108 ]
de la dona horticultora a l’home agricultor, però no sembla concloent que la dificultat del treball de la llaurada
fóra la causa de la separació de la dona d’aquella activitat,
tant per la grandària de les parcel·les, com per la lleugeresa dels sòls, el tipus d’aladre mateix i la presència d’animals de tir, per la qual cosa és raonable pensar que es devia tractar d’un treball compartit (Fernández-Posse, 2000).
I el mateix passa amb la ramaderia, si tenim en compte
que el registre arqueològic i zooarqueològic contradiu
una ramaderia «masculina» i advoca per una ramaderia
La complexitat observada en les infraestructures
d’alguns poblats reflecteix l’existència d’una estructura social capaç d’organitzar els treballs de construcció i
manteniment; i la informació del registre, quant a la variabilitat en les dimensions i la funcionalitat dels assentaments, permet plantejar la hipòtesi d’un territori jerarquitzat. Si pensem, per exemple, en les importants obres
de construcció en pedra, cas de l’edificació central de
la Lloma, assumim que es tracta de treballs que requereixen temps, força i organització. La qüestió és si, a més,
es requereix l’associació d’un grup significatiu d’individus
més enllà de la família extensa, si van buscar aliances en
poblacions pròximes per a rebre ajuda. O quina classe de
vincles mantenien amb els grups veïns.
Per a donar resposta a aquesta qüestió sobre els
contactes entre els grups és necessari abordar l’estudi de
l’espai social en què habiten i el medi físic on s’articulen les
relacions socials, en un temps i un àmbit determinats. En
el cas de la Lloma, el reconeixement del seu espai social,
com també de les connexions amb altres grups, és complicat perquè a penes coneixem les pautes del poblament a la
zona immediata, tal i com hem vist en un capítol anterior.
[page-n-110]
La Lloma de Betxí se situa en un turó d’escassa altura amb un control visual limitat i sense muralles, per la
qual cosa es descarta una funció defensiva. L’elecció de
l’emplaçament es vincularia, doncs, amb l’explotació de
les terres circumdants. L’edifici de la part superior seria
el caseriu d’una comunitat agrícola reduïda, en el qual
l’habitatge i el magatzem ocupen el mateix espai. La
proximitat d’una sèrie d’assentaments de dimensió reduïda, també desproveïts de muralles, no suposa llaços de
dependència o de control del territori, sinó que tradueix
l’existència de relacions igualitàries entre grups veïns.
Per a determinar els vincles entre aquestes comunitats és necessari, doncs, valorar el conjunt del poblament, la coetanitat entre els jaciments, la duració de les
ocupacions i els aixovars domèstics; no obstant això, com
ja s’ha assenyalat, la falta d’excavacions modernes impedeix confirmar la cronologia de molts d’ells i per tant la
seua contemporaneïtat.
Sobre les pràctiques funeràries
En un altre ordre de coses, podem acostar-nos als
pobladors de la Lloma a partir de l’estudi dels contextos
funeraris i les pràctiques funeràries, font d’informació
privilegiada per a conéixer l’estructura social i la cultura
Enterrament d’un cànid en posició primària al costat de l’individu
masculí del sector est.
d’un grup humà. Cal tindre en compte que, en qualsevol
societat, la manera en què s’estableixen les pràctiques funeràries està en relació directa amb la forma i la complexitat de l’organització d’aquesta societat; si volem conéixer
la diferència en les activitats dutes a terme, en l’accés als
recursos, en la distribució del producte, o si n’hi havia
consum diferencial, hem de recórrer a les restes humanes.
Des de mitjans del iii mil·lenni aC, la difusió d’objectes de poder i prestigi, com ara armes de coure, ceràmiques
decorades, or, adorns, ivori, o braçalets d’arquer, presents
en contextos funeraris, mostren l’existència d’unes xarxes
d’intercanvi al servei de determinades elits socials. Alguns
individus reben un tractament especial quan moren, amb
ofrenes que denoten prestigi i autoritat, i altres no. Aquest
[ 109 ]
[page-n-111]
Enterrament masculí en posició primària. Sector oest.
és el cas de la Cultura d’El Argar, en les sepultures de la
qual trobem aixovars rics, altres de menor qualitat, individus sense aixovar, i molts altres ni tan sols van meréixer un
soterrament (Aranda i Esquivel, 2007).
La presència de tombes amb dissimetries fortes
quant a la composició i la riquesa dels seus aixovars, en
nivells estratigràfics contemporanis dins d’una mateixa
unitat habitacional, evidencien l’existència i el desenvolupament d’aristocràcies i de serfs associats a aquestes.
Desigualtats que també han sigut posades en relleu pels
estudis osteològics a partir de les diferències observables
entre les restes òssies mateixes, ja que les primeres haurien dut a terme uns treballs menys penosos que els segons (Contreras, 2004; Cámara, 2000; 2009).
[ 110 ]
¿I què ocorre a les terres valencianes? Durant l’edat
del bronze, hi observem una clara variabilitat quant al ritual, amb enterraments individuals en coveta pròxima al
jaciment, enterraments col·lectius i enterraments individuals en poblats. A més, hi ha clares diferències en relació
amb la diversitat cultural de les nostres terres durant el
ii mil·lenni aC. Així, les pràctiques funeràries a les comarques meridionals, com el cas de San Antón, Tabaià o la
Illeta, en testimonien la vinculació al territori argàric. I
en la resta, a l’àrea pertanyent al bronze valencià, queda
patent la varietat de les seues necròpolis i, segons pareix,
l’absència d’un ritual funerari institucionalitzat.
A la Lloma de Betxí es coneixen, fins ara, dos enterraments humans (de Pedro, 2010). En el Sector E, zona
d’ampliació del poblat que configura espais de terrassa,
es va localitzar el primer d’ells, un individu senil en posició
secundària al costat del qual es trobava l’esquelet d’un
gos en posició primària. Destaca la presència del cànid,
en la mesura que presenta alteracions d’origen antròpic,
marques de carnisseria sobre alguns ossos, que podrien
indicar-ne el consum en relació amb algun acte social o
[page-n-112]
ritual, i vinculat, potser, a l’enterrament d’un personatge
objecte d’una veneració particular. La datació absoluta
proporciona una data de 3650 ± 40 BP, calibrat a 2 σ entre
2140 i 1910 cal BC.
I en el Sector O, en la base d’un gran mur atalussat que tanca l’edificació superior, es va trobar l’altre
enterrament humà, aquest en posició primària, orientat
en sentit est, amb cames i braços flexionats i el cap girat
cap al nord, sense aixovar, en una fossa xicoteta de planta
aproximadament circular delimitada per una sèrie de pedres. Reclinat sobre el costat esquerre, en posició decúbit
lateral esquerre, però amb el tronc molt inclinat cap a la
dreta, potser per causes postdeposicionals. La datació
A
B
obtinguda per a aquest segon soterrament és de 3400 ±
40 BP, calibrat a 2 σ entre 1760 i 1610 cal BC.
En comparació amb altres àrees peninsulars, en
presentar aixovars quasi inexistents, és escassa la informació en relació amb l’existència d’inhumacions diferencials. I això a pesar de l’existència de xarxes d’intercanvi,
com proven determinades matèries primeres i elements
de prestigi com els objectes metàl·lics, ceràmiques decorades i botons d’ivori que sí que han aparegut en els contexts d’habitació.
Els homes i les dones que van habitar el llogaret. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Reconstrucció de l’enterrament del sector oest.
A. Dibuix d’Angel Sánchez.
B. Dibuix de Francisco Chiner.
[ 111 ]
[page-n-113]
[ 112 ]
[page-n-114]
El registre funerari
de la Lloma de Betxí:
una visió des de l’Antropologia Física
Ángela Pérez Fernández, Universidad de Granada
María Paz de Miguel Ibáñez, Universitat d’Alacant
L’esquelet humà constitueix la font d’informació més valuosa entre els materials recuperats en les intervencions
arqueològiques, ja siga la ceràmica, les restes faunístiques,
les carpològiques, etc. (Brothwell, 1987; White, 2000), ja
que estem davant les restes més directes d’aquells que
ens van precedir: “Parmi les chemins qui nous conduisent
à la connaissance des sociétés anciennes, il en est un, tracé
par ce qui nous reste de plus intime de ces gens d’avant:
leur squelette” (Bonnabel, 1997).
Quan es treballa amb restes òssies humanes d’origen arqueològic es recorre a l’antropologia física, ciència
que estudia l’ésser humà en els seus aspectes biològics
(antropologia fisicobiològica). En la mesura que els humans som fruit del procés evolutiu, l’antropologia física
estudia també el conjunt dels homínids. A més, se centra
en l’estudi de les diferències o les variacions físiques en-
< Detall de mandíbula adulta amb pronunciat
desgast dental i abscés radicular.
tre les poblacions humanes al llarg del temps, i de la seua
distribució en l’espai. Mitjançant l’ús de mètodes i tècniques concrets, aquesta disciplina obté dades de caràcter
més específic, com l’evolució de les malalties (paleopatologia), la influència del medi ambient en l’ésser humà, les
seues activitats quotidianes, els aspectes culturals, etc.
[ 113 ]
[page-n-115]
Fig. 1. Plànol de localització dels enterraments.
[ 114 ]
A la Lloma de Betxí s’han recuperat dos enterraments individuals (de Pedro, 2005; 2010) (Fig. 1), el primer
durant la campanya d’excavació de l’any 2002, en posició
secundària, al costat de les restes d’un cànid (Sanchis i
Sarrión, 2004), i el segon, el 2003, en posició primària,
decúbit lateral esquerre, dipositat en una fossa circular
delimitada per una sèrie de pedres de grandària mitjana
i gran, sense cap tipus d’aixovar. Paral·lelament, s’han recuperat restes òssies aïllades: un fragment de fèmur dret
i una segona molar inferior dreta permanent. Aquests
darrers corresponen a troballes casuals o fortuïtes, molt
freqüents en poblats de semblant cronologia, sense cap
connexió amb unitats funeràries, i relacionades amb remocions i contextos de reble (de Pedro, 1998).
El primer enterrament es va localitzar al sector est
del jaciment (quadre b-c/22, capa 7), la datació absoluta
del qual va proporcionar una data de 3650±40 BP, calibrada a 2 σ entre 2140 i 1910 BC. Correspon a un individu
incomplet, d’aspecte robust i amb insercions musculars
marcades. Les característiques morfològiques dels ossos (Ferembach, 1980; Ferembach et al., 1979; Buikstra
i Ubelaker, 1994) van permetre estimar les restes d’un
home d’edat avançada. Es van observar diverses lesions
artròsiques en vèrtebres i zones articulars dels ossos llargs
(Fig. 2), i també en la temporomandibular, i una periostitis
—infecció o inflamació— en la tíbia dreta. Presenta entesopaties en el radi dret i en diverses falanges de les mans,
que podem relacionar amb la realització d’activitats físiques intenses (Capasso et al., 1999). Quant a la salut oral,
destaca el desgast dental pronunciat i la tosca en la dentició superior, i una edentació total de les dents inferiors
amb reabsorció alveolar antemortem (Fig. 3). Les dades
mètriques van permetre valorar una estatura mitjana de
176 cm (Trotter i Gleser, 1952) i un índex cranial dins de
la categoria de braquicrani, és a dir, de forma arrodonida.
Amb posterioritat, durant la campanya de 2010, es
van recuperar dotze unitats esquelètiques (ossos llargs) i
diversos resquills vertebrals en el mateix sector est (quadre a/21-22, UE 1058), molt pròxims al conjunt de l’enterrament secundari. Tenint en compte la zona en què van
[page-n-116]
Fig. 3. Mandíbula amb artrosi temporomandibular. S’hi observa un
recreixement ossi sobre la superfície articular del còndil esquerre i
pèrdua completa de la dentició. Enterrament secundari.
ser recuperats, i també les característiques morfològiques
del material: restes d’un individu adult, de sexe probablement masculí, i les característiques paleopatològiques:
lesions artròsiques en vèrtebres i zones articulars dels ossos
llargs, probablement les restes formen part del mateix
conjunt funerari recuperat l’any 2002 i es tracta, per tant,
del mateix individu.
El segon enterrament es va recuperar al sector
oest del poblat (quadre G/14, UE 0037). Correspon a un
individu complet, masculí i d’edat adulta, amb una datació absoluta de 3400±40 BP, calibrada a 2 σ entre 1760 i
1610 BC. El seu estat de conservació era prou deficient, en
part a causa de les alteracions postdeposicionals provocades pel terreny, les quals condicionaren uns processos
tafonòmics que van destruir una gran part de la superfície òssia. No obstant això, van poder identificar-se artrosi
cervical i calcificació del lligament groc. Destaquen les
entesopaties localitzades als avantbraços i a les falanges
de les mans, i també una marcada inserció del lligament
costoclavicular. Quant a les patologies orals, també s’hi
va observar un marcat desgast dental, presència de càries
en diverses peces i abscés radicular en la primera molar
esquerra (Fig. 4). El seu índex cranial es troba dins de la
categoria de mesocrani.
El registre funerari de la Lloma de Betxí. Á. Pérez Fernández, Mª P. de Miguel Ibáñez
Fig. 2. Epicondilitis en húmer dret. S’hi observa una exostosi
en l’epicòndil lateral, provocada per esgarronets en el tendó.
Enterrament secundari.
[ 115 ]
[page-n-117]
Figura 4. Mandíbula adulta amb pronunciat desgast
dental i abscés radicular. Enterrament primari.
Quant a les restes òssies aïllades, durant la campanya d’excavació de 1995, en l’espai corresponent a
l’Habitació III (quadre A/30, Capa 6), es va recuperar un
fragment d’epífisi distal d’un fèmur dret. Presenta una
fractura post mortem en l’extrem proximal i una alteració
cromàtica de color marró fosc. L’epífisi es troba fusionada, i per tant pertany a un individu d’edat adulta. La
grandària de la peça és relativament menuda i d’aspecte
gràcil, i es podria tractar d’una dona.
I, finalment, en la campanya de 1999, es va localitzar una segona molar inferior dreta permanent en la
Cisterna del sector est (quadre b-c/26, capa 5). Correspon
a un individu d’edat adulta i presenta un desgast dental
moderat.
Valoració de les restes
[ 116 ]
Els enterraments de la Lloma de Betxí evidencien
pràctiques funeràries diferents, atenent a la posició de
[page-n-118]
Quant als canvis degeneratius, en general s’han
observat lesions artròsiques en vèrtebres i extremitats superiors. L’artrosi és una alteració gradual del cartílag articular i de les superfícies articulars de l’os (Ubelaker, 1984),
relacionada amb els individus d’edat adulta i amb una sobrecàrrega articular. Els factors genètics i metabòlics també poden influir en l’aparició d’aquest tipus de lesions.
Encara que no podem relacionar directament la presència d’artrosi en una articulació amb una activitat específica (Jiménez et al., 2004), en general és conseqüència
de la realització d’un estrés mecànic continuat, com per
exemple determinades labors agrícoles o activitats que
requerisquen grans esforços físics.
La presència d’entesopaties o exostosi en ambdós individus, localitzades a les zones d’inserció dels
lligaments dels avantbraços i les mans, podria relacionar-se amb una intensa activitat física, ja que la presència
d’aquest tipus de marcadors es deu a un increment del
desenrotllament muscular (Capasso et al., 1999).
En conclusió, les alteracions observades, tenint en
compte el sexe i l’edat dels individus, concorden amb el
que es podria esperar d’una societat agrícola i ramadera
de la prehistòria recent, i corroboren els resultats obtinguts de l’estudi arqueològic.
El registre funerari de la Lloma de Betxí. Á. Pérez Fernández, Mª P. de Miguel Ibáñez
les restes òssies. En el primer d’aquests, el més antic, la
sepultura original apareix remoguda, potser com a conseqüència de remodelacions de les estructures d’habitació; les restes estan dipositades en posició secundària, i
un esquelet de cànid sembla acompanyar-les. El segon,
i més recent, conserva la posició primària de les restes
òssies en una sepultura en fossa delimitada per pedres,
sense cap tipus d’aixovar. Entre ambdues inhumacions
passen entre dos-cents cinquanta i tres-cents anys, i les
seues diferències confirmen la diversitat del ritual funerari
documentat en el bronze valencià (de Pedro, 2010).
L’anàlisi del material antropològic ha permés augmentar el nostre coneixement sobre les poblacions de
l’edat del bronze en l’àmbit valencià, com també la identificació dels individus trobats a partir de les seues restes
fragmentades, sumant-se a l’ampli corpus documental
del registre osteoarqueològic.
Els individus estudiats són dos homes adults, els
quals presenten patologies relacionades amb l’edat i amb
determinades activitats i hàbits quotidians, com són les
alteracions dentals, lesions artròsiques i determinades
entesopaties.
Les patologies dentals observades estan altament
relacionades amb la dieta i amb certs hàbits d’higiene. Un
consum elevat de sucres i d’hidrats de carboni, presents
per exemple en el cereal, junt amb altres productes de
la ramaderia, la caça i la recol·lecció, afavoreixen l’aparició de càries i tosca, així com la falta d’higiene (Malgosa
i Subirà 1996). El tipus de desgast dental és prou acusat
en ambdós individus, la qual cosa indica un consum d’aliments més aviat durs i abrasius.
[ 117 ]
[page-n-119]
[ 118 ]
[page-n-120]
ESPAIS SOCIALS EN L’EDAT DEL BRONZE:
LA CUBETA DE VILLENA COM A CAS D’ESTUDI
Francisco Javier Jover Maestre, Juan Antonio López Padilla, Sergio Martínez Monleón
Universitat d’Alacant
L’espai social com a unitat d’observació i anàlisi constitueix una de les vies essencials per a inferir i representar
les societats del passat. Es conceptua com el conjunt dels
llocs on qualsevol societat concreta du a terme totes les
activitats de producció, distribució, intercanvi i consum,
regulades i establides en cada moment del seu esdevindre històric; és el medi físic on cada societat articula el conjunt de relacions socials que permeten la seua
sostenibilitat i desenrotllament. En arqueologia, la seua
determinació es fa a través de la constatació de certes
pràctiques socials singulars, concretades en un temps i
un espai determinats.
En aquest sentit, en relació amb l’edat del bronze,
es pot indicar que, després de més d’un segle d’investigacions al sud-est peninsular, s’ha proposat, amb prou
arguments justificatius, la inferència de l’espai social d’El
Argar. El grup argàric es pot catalogar com una societat
< Fus de fusta amb fil de jonc (Terlinques, Villena).
amb un grau important de desenrotllament sociopolític
(Lull et al., 2009; 2013), els límits septentrionals del qual
estarien situats en el marge muntanyós del subbètic alacantí (Jover i López, 1997) (Fig. 1). Més al nord d’aquestes
elevacions, de manera coetània, es degueren desenvolupar diverses societats concretes encara no inferides espacialment, tot mantenint encara, des de la perspectiva
culturalista, la idea de l’existència de l’àrea del «bronze valencià» (Jover, 1999). En un d’aquests grups arqueològics
s’integraria la cubeta de Villena.
No estem lluny de la realitat si afirmem que les
famílies que van habitar a la cubeta de Villena durant
l’edat del bronze van tindre un gènere de vida camperol
de base cerealista (Jover i López, 1999; 2004). La gestió
dels espais apropiats hagué de regir-se, d’una banda,
per l’articulació de cada una de les unitats domèstiques
amb el medi físic transformat o no, i d’una altra, per les relacions intragrupals i intergrupals. Les relacions socials
establides al si d’aquella societat concreta de la qual en
formarien part serien les que determinarien tant la dis-
[ 119 ]
[page-n-121]
Fig. 1. Mapa de l’est peninsular amb indicació dels principals
jaciments argàrics, de la zona valenciana i de l’àrea en estudi. En línia
blanca discontínua es mostra la proposta de delimitació territorial de
l’espai social argàric.
[ 120 ]
tribució i l’assignació de les terres i els recursos entre les
distintes unitats domèstiques sobre l’espai social, com
el mode d’executar les tasques i de gestionar els recursos i la producció. A manera d’hipòtesi, fa anys vam proposar (Jover i López, 1999) que, en tractar-se de comunitats antropològicament identificades com tribals, els
processos d’assignació i gestió del territori, dels seus recursos i d’allò que s’havia produït devien seguir principis
d’equitat quant a la seua distribució i assignació, en ser
tots els membres de la comunitat copropietaris de l’objecte de treball (Sarmiento, 1992), i també de racionalitat i sostenibilitat ecològica (Toledo, 1993). D’aquesta
manera es tendiria a garantir la sostenibilitat social de
totes les unitats domèstiques amb un repartiment de
recursos i terres, a la qual cosa s’uniria una planificació
i una gestió ordenada d’aquests a fi de no esgotar-los i
incrementar-los. Així es garantiria la continuïtat de cada
unitat domèstica en els espais assignats, sancionant socialment la propietat de la terra i la producció, assegurant-ne la transmissió de generació en generació i reforçant els llaços intrasocials per reciprocitat.
Per a contrastar i refutar o validar aquesta hipòtesi
es va iniciar un programa d’investigació on es va prospectar àmpliament l’espai en estudi, determinant l’extensió superficial de tots els jaciments, i es van estudiar
les evidències materials (Jover, López i López, 1995) per
a caracteritzar les unitats d’assentament (Jover i López,
1999); però, sobretot, es va iniciar un programa d’excavacions en diverses unitats d’assentament a fi de no sols
concretar-ne l’estructura, l’organització i la funcionalitat,
sinó també de determinar la (seua) història d’ocupació,
per a extrapolar-la, a manera d’hipòtesi, a la resta d’unitats similars.
Fa uns anys, a partir del conjunt dels jaciments analitzats, un poc més de mig centenar, si hi sumem els documentats a Caudete (Pérez, 1997) i a la vall dels Alforins
(García, 2006), i sense tindre en compte les coves que en
altres valls limítrofes sí que tenen una major freqüentació
i usos diversos (Palomar, 1995; Fairén, 2001), es va poder
determinar l’existència de tres grans agrupacions per al
període 2100-1500 cal BC (Jover i López, 1999):
[page-n-122]
Fig. 2. Mapa amb l’aplicació dels polígons de Thyessen, prioritzant la
dimensió dels assentaments.
exemple significatiu el mostren les recents excavacions
de Polovar (Fig. 3), on, a més d’un lloc de residència,
també s’ha localitzat el que podria considerar-se com un
cobert aïllat. Les datacions disponibles asseguren que la
seua construcció es degué produir a partir de la segona
de les fases determinades a Terlinques, entorn del 1930
cal BC. En aquest grup s’inclourien assentaments com
ara Cabezo de Penalva, Las Peñicas (Hernández, Pérez i
Menargues, 2004) o Los Pedruscales (García, 2004), junt
amb una trentena més.
Grup C. Assentaments de tipus Terlinques. Es tracta dels nuclis més grans de la zona en estudi, al voltant
dels 1.200-3.500/4.000 m2, amb l’excepció de Cabezo
Redondo (Hernández, Jover i López, 2013). Responen
a les mateixes característiques d’ubicació que els ante-
Espais socials en l’edat del bronze. F. J. Jover, J. A. López, S. Martínez
Grup A. Assentaments de tipus Barranco Tuerto.
En aquesta agrupació s’engloben jaciments de molt poca
extensió superficial, de no més de 200 m2, ubicats en
punts encimbellats de les serres, la qual cosa els atorga
una gran visibilitat territorial. En el registre material de
Barranco Tuerto (Jover i López, 2005) no es van documentar vasos ceràmics de grans mides, ni dents de falç, ni molins actius, però sí fragments emprats com a maçoneria,
i entre les restes faunístiques, preferentment extremitats
d’espècies domèstiques. La datació disponible, encara
que sobre una mostra de vida llarga, permet considerar
que la seua fundació degué tindre lloc a partir del 1850 cal
BC i que va perdurar fins més enllà del 1600 cal BC.
Grup B. Assentaments de tipus Polovar. Es tracta
de nuclis de grandària molt reduïda, inferiors a 800 m2.
Ocupen el cim i els vessants de grans turons aïllats ubicats enmig del corredor o en contraforts muntanyosos
avançats de les serres que delimiten la cubeta de Villena,
amb una altura sobre el fons de la vall inferior als 90 m,
i disposen d’una visibilitat àmplia i bones terres al seu
entorn per a la pràctica agrícola. Una anàlisi del veí més
pròxim, corregida fins al tercer veí, unida a un estudi de
polígons de Thyessen, va permetre inferir un patró agrupat entorn dels jaciments més grans i uniformes respecte a si mateixos (Jover i López, 1999) (Fig. 2). El registre
material mostra pràctiques de caràcter domèstic i agropecuari, però sempre amb una enorme escassetat d’evidències i sense mostres de producció metal·lúrgica. Un
[ 121 ]
[page-n-123]
Fig. 3. Àrea occidental de Polovar en procés d’excavació.
En primer terme s’observa la plataforma de terrasses.
[ 122 ]
Fig. 4. Vista de Terlinques des de Polovar.
riors, però es distribueixen de manera equidistant, entre
5 i 7 km de distància, i amb àrees d’explotació similars.
Entre el repertori material destaca la presència de grans
quantitats d’instruments de mòlta de grandàries diverses, vasos ceràmics de gran capacitat i dents de falç, a
més d’evidències d’instruments metàl·lics i, en alguns
casos, pràctiques de fosa. Assentaments com Terlinques
(Fig. 4) van ser fundats ex novo cap al 2100 cal BC, modificats entorn del 1930, transformats plenament cap al
1750 i abandonats entorn del 1500 cal BC (Jover i López,
2009; Hernández, Jover i López, 2013). Aquesta mateixa
seqüència podria ser extensible a la resta d’assentaments
de característiques semblants.
L’excepció, com ja hem assenyalat anteriorment,
la constitueix Cabezo Redondo. No sols per les característiques d’emplaçament, ocupant el vessant d’un turó amb
menor visibilitat que la resta i sent el més ocult al territori,
sinó també per la seua extensió superficial —més d’1 ha— i
per les seues pràctiques funeràries que responen a la norma argàrica, dutes a terme des d’abans de la segona meitat
del II mil·lenni cal BC (Hernández, 2009; 2012). Per tant, si
bé fa uns anys consideràvem que es tractava d’un jaciment
exclusivament del bronze tardà (Soler, 1987; Jover i López,
1999; 2004), les excavacions i datacions recents mostren
una fundació pròxima al 1750 cal BC i una ocupació continuada fins al 1300 cal BC (Hernández, 2009; 2012). Així,
una part de la seua ocupació —del 1750 al 1500 cal BC—
va ser coetània als grups anteriorment assenyalats, amb
pràctiques funeràries i elements materials no coincidents,
i obri nous interrogants sobre la dinàmica social i política
d’aquests territoris i la seua relació amb la societat argàrica
(Jover i López, 2009; Hernández, Jover i López, 2013).
[page-n-124]
Amb aquestes dades, podem inferir:
1. Els assentaments tipus Terlinques sembla que es
van fundar a l’uníson cap al 2100 cal BC, segons
les datacions obtingudes a Terlinques i a Cabezo
de la Escoba1. En aquells moments s’hauria dut a
1 Agraïm les dades facilitades per Rubén Cabezas Romero sobre Cabezo de
la Escoba, autor d’un treball de fi de màster recent fet sota la tutela d’un de
nosaltres —FJJM—.
Fig. 5. Vista de Cabezo Redondo.
Fotografia cedida per M. S. Hernández Pérez.
Villena a augmentar les capacitats productives, a
créixer demogràficament i a concentrar una part de
la població en un assentament ubicat al centre dels
eixos de comunicació: Cabezo Redondo (Fig. 5).
En aquest sentit, quedarien per determinar, entre
altres, dues qüestions d’especial rellevància. La primera,
si els pobladors de Cabezo Redondo inhumats seguint la
norma argàrica eren o no d’origen local, o si simplement
van tractar d’imitar les pràctiques funeràries argàriques
per raons de posició social. La segona, determinar quina
seria la grandària de Cabezo Redondo amb anterioritat i
posterioritat al 1500 cal BC, moment a partir del qual una
bona part dels assentaments de la cubeta de Villena van
ser abandonats (Hernández, Jover i López, 2013).
Espais socials en l’edat del bronze. F. J. Jover, J. A. López, S. Martínez
terme un repartiment i una distribució del territori
entre el conjunt de la comunitat, pel que sembla,
sota principis d’equitat entre unitats domèstiques
distintes.
2. Una vegada entrat el II mil·lenni cal BC, es degué
produir la consolidació de l’entitat social i del
projecte polític iniciat, amb la fundació de nous
assentaments de menors dimensions entorn dels
nuclis inicials. És el cas, entre altres, de Polovar,
ubicat a l’entorn de Terlinques.
3. Les pressions externes exercides pels grups dominants argàrics en relació amb el domini i el control
de determinats recursos i productes necessaris
per a la reproducció social de les entitats socials
perifèriques, però també les tensions internes i els
conflictes generats per la major pressió exercida
sobre els recursos disponibles, explicarien la necessitat de fundar assentaments logístics de control territorial, segons pareix, amb anterioritat al
1750 cal BC, com el Barranco Tuerto.
4. No obstant això, la necessitat d’incrementar la producció i la productivitat davant de les relacions
de producció establides pels grups dominants argàrics, portaria els grups humans de la cubeta de
[ 123 ]
[page-n-125]
[ 124 ]
[page-n-126]
ESTUDI I CARACTERITZACIÓ
DEL TERRITORI ARGÀRIC ALACANTÍ
Juan Antonio López Padilla, Sergio Martínez Monleón, Francisco Javier Jover Maestre
Universitat d’Alacant
En el moment en què, cap a mitjan del segle passat, va
quedar establida l’existència a la península Ibèrica de diverses àrees culturals contemporànies a la cultura d’El
Argar (Tarradell, 1949), també es va trencar per sempre el
paradigma que fins llavors havia fet sinònims els termes
«cultura d’El Argar» i «edat del bronze peninsular». Des
d’aquell moment, i durant un llarg període, les terres del
sud d’Alacant —en essència, les conques del Baix Segura i
del Vinalopó— van quedar irremeiablement involucrades
en un viu debat que tractava d’aclarir on havia de fixar-se
la delimitació septentrional de l’espai argàric i la seua frontera amb el denominat «bronze valencià» (Tarradell, 1965;
Hernández, 1986). L’increment notable del registre arqueològic obtingut a la zona entre els anys huitanta i noranta
(González, 1986; Hernández, 1990; 1994; González i Ruiz,
1995; Simón, 1997), però, sobretot, el canvi en la perspectiva des de la qual abordar aquesta qüestió, abandonant
< Enterrament infantil en urna
(Cabezo Pardo, Sant Isidre / la Granja de Rocamora).
les posicions eminentment culturalistes (Hernández, 1997)
per altres posicionaments teòrics (Jover, 1999) que incidien en el valor de l’espai social com a unitat d’observació
pertinent per a l’anàlisi de les pràctiques socials del nostre
passat (Bate, 1998), van possibilitar l’aprofundiment en el
complex bosc de relacions intersocials establides entre la
societat argàrica i les comunitats del seu entorn immediat,
alçat en el límit mateix dels territoris respectius, i la fixació
d’aquest adequadament en l’espai i en el temps (Jover i
López, 2009) (Fig. 1).
L’anàlisi de la distribució territorial de les pràctiques funeràries (Jover i López, 1997) i de certs elements
molt lligats a la reproducció socioideològica d’El Argar
(Jover i López, 2004) situava les comarques del Baix
Segura i Baix Vinalopó clarament en l’àmbit argàric, i s’establia una frontera —vigent almenys durant les primeres
centúries del II mil·lenni cal BC— en el marge muntanyós
[ 125 ]
[page-n-127]
1. Illeta dels Banyets
2. Tabayá
3. Conjunto de la Serra del Búho:
• Serra del Búho I
• Puntal del Búho
• Serra del Búho III
• Serra del Búho IV
4. Barranco de los Arcos
5. Caramoro I
6. Pic de les Moreres
7. Cabezo de Hurchillo
8. El Morterico
9. Castillo de Abanilla
10. La Mina
11. San Antón
12. Grieta de los Palmitos
13. Laderas del Castillo
14. Cabezo del Pallarés
15. Cabezo Pardo
16. Cabezo del Molino
17. Arroyo Grande
18. Cabezo del Moro
19. Cuestas del Pelegrín
20. Cabezo de La Mina
21. Cabezo del Rosario
22. Cabezo del Mojón
23. Cabezo de las Yeseras
Fig. 1. Mapa amb indicació de la frontera argàrica del 1950 cal BC
(línia de punts) i la localització dels jaciments argàrics del Baix
Segura i el Baix Vinalopó.
del subbètic alacantí (Jover i López, 1999). Una frontera
amb un caràcter polític indubtable, que, des del nostre
punt de vista, és el que calia esperar en el cas d’una societat com l’argàrica, que des de feia molt, per consens,
es considerava fortament jerarquitzada, i a la qual alguns
investigadors fins i tot havien arribat a atribuir un caràcter
estatal (Lull i Risch, 1995).
En canvi, les comunitats del prebètic meridional
valencià emplaçades al nord de la frontera esmentada
[ 126 ]
oferien una imatge molt més difusa i menys consistent
quant a la seua caracterització des del registre arqueològic, la qual cosa va estimular l’interés en l’anàlisi dels
patrons d’ocupació del territori i en l’excavació i l’estudi d’un conjunt variat d’assentaments en aquesta zona
(Hernández, Jover i López, 2013). Com a resultat, cap al
començament del segle xxi, s’assistia a la paradoxal situació de disposar d’un registre de l’àrea del prebètic valencià considerablement més actualitzat i complet que el
que oferia l’àmbit argàric alacantí, en gran manera deutor encara de les dades i els materials proporcionats pels
[page-n-128]
treballs pioners de Julio Furgús (1937) i Josep Colominas
(1936) a San Antón i Laderas del Castillo.
Així, el 2005, es va emprendre un ambiciós programa de prospeccions sistemàtiques a la zona del Baix
Segura i del Baix Vinalopó en el qual es pretenia actualitzar la localització cartogràfica dels jaciments i avaluar el
seu estat actual de conservació i l’extensió superficial del
depòsit sedimentari preservat en cada un (López Padilla,
2009a). Aquest estudi s’ha completat en dates recents,
ampliant la base d’informació cartogràfica i recalculant
l’extensió estimada dels jaciments mitjançant eines de
mesurament més precises (López, Jover i Martínez, 2014).
L’ampli conjunt de jaciments localitzats podria
classificar-se en quatre grups d’assentaments en funció
de la seua dimensió, cosa que també sembla advertir-se
en l’àrea nuclear de la societat argàrica (Arteaga, 2001;
Ayala, 1991; Lull et al., 2010). Els jaciments amb una
Fig. 2B. Barranc dels Arcs, emplaçat en una posició similar, sobre
el barranc del mateix nom.
extensió entorn de 2 ha serien els nuclis centrals de la
zona — San Antón i Laderas del Castillo— i després s’establirien tres grups més d’assentaments: els jaciments
entre 0,5-1 ha, que es localitzarien en els punts d’intercanvi fronterer i accés als principals recursos de la zona;
els poblats entre 0,1-0,3 ha, que repetirien el mateix esquema proposat per als assentaments del grup anterior,
però localitzant-se en punts secundaris; i, finalment, un
ampli grup de jaciments amb menys de 0,1 ha d’extensió
que es distribuirien per la resta de l’espai social argàric.
Un dels aspectes més rellevants que ha oferit l’estudi del territori argàric a Alacant és la situació estratègica que van ocupar determinats assentaments, segons
Territori argàric alacantí. J. A. López, S. Martínez, F. J. Jover
Fig. 2A. Vista de Caramoro I, ubicat en un talús sobre el llit del Vinalopó.
[ 127 ]
[page-n-129]
Fig. 3. Gràfic comparatiu de la superfície amb sediment arqueològic
dels jaciments de l’àmbit argàric del Baix Segura i el Baix Vinalopó
(esquerra) i els del Vinalopó Alt i Mitjà (dreta).
el nostre parer altament significativa del seu exercici en
funcions relacionades amb el control dels passos principals de comunicació interfronterers. El cas paradigmàtic
és el que registrem al llit del Vinalopó, on es constata un
equidistància amidada entre el xicotet assentament de
Caramoro I (Fig. 2), emplaçat just on el riu deixa d’encaixonar-se entre els relleus de la muntanya, al sud, i el
Puntal del Búho, a mitjan camí entre aquell i el jaciment
de Tabayá, al nord, just sobre el punt en què el Vinalopó
[ 128 ]
comença a travessar la serra en direcció al Camp d’Elx.
Sembla evident que durant molt de temps el corredor
que conforma el riu Vinalopó en aquest tram va exercir
un paper essencial com a àrea d’entrada i eixida del territori argàric de persones, productes i matèries primeres de
qualsevol tipus.
La comparació entre l’extensió dels assentaments
registrats al Baix Segura amb les que ofereixen els jaciments localitzats al Vinalopó Alt i Mitjà i a la Vall d’Albaida,
permet inferir immediatament la grandària superior dels
assentaments argàrics en relació als jaciments de posició
jeràrquica anàloga al territori perifèric (Fig. 3). Tan sols a
partir de ca. 1500 cal BC pareix que Cabezo Redondo, a
l’Alt Vinalopó, va arribar als nivells de concentració demogràfica dels principals centres argàrics precedents (López
Padilla, 2009a).
Una estimació a partir d’un càlcul conservador
d’aproximadament 1 persona per cada 25 m² ens donaria
com a resultat que un nucli com San Antón podria acollir
al voltant d’un miler d’habitants, mentre que els nuclis
de rang mitjà, com Cabezo Pardo, no estarien habitats
per més d’un centenar. No obstant això, aquests nivells
estarien molt per damunt dels que acollirien els encla-
[page-n-130]
Territori argàric alacantí. J. A. López, S. Martínez, F. J. Jover
vaments més xicotets, com el Barranco de los Arcos o
Caramoro I, on a penes hi hauria una vintena d’habitants.
Això vindria, segons la nostra opinió, a subratllar el paper
de centre polític exercit de manera continuada per San
Antón i Laderas del Castillo, i que en la zona perifèrica del
prebètic meridional valencià només seria assumit, molt
de temps més tard, per Cabezo Redondo.
L’excavació que entre 2006 i 2012 s’ha dut a terme
a Cabezo Pardo (López Padilla, 2009b), ha oferit dades
molt interessants sobre l’estratigrafia i l’organització urbanística d’un assentament de no més de 0,3 ha —que
podríem considerar prototípic dels assentaments de
rang mitjà del Baix Segura— alhora que ha proporcionat
la primera seqüència radiocarbònica per a un jaciment
argàric de la zona. D’acord amb la informació obtinguda, l’ocupació de Cabezo Pardo arrancaria entorn de
1950 cal BC, amb un poblat de cabanyes més o menys
allargades, de grandària mitjana i parets amb cantons
arrodonits, amb un sòcol de pedres i un alçat i coberta
construïts bàsicament amb fang pastat, canyís i brancatges. Sobre els paviments es van descobrir empremtes de
la utilització de pals per a la subjecció del sostre. Tots
aquests edificis van ser destruïts a causa d’un incendi
que degué produir-se cap al 1800 cal BC. Molt poc de
temps després, el poblat va patir una important transformació urbanística, almenys a la zona del cim, on es
van concentrar els treballs d’excavació. Allí es va constatar l’existència d’un edifici central, al qual se li endevinen
unes dimensions notables a pesar del seu pèssim estat
de conservació, i que va ser reconstruït o remodelat almenys tres vegades fins a l’abandó definitiu del poblat.
Al seu voltant discorria un carrer de poc més de 0,50 m
d’amplària, al llarg del qual es distribuïa una sèrie de
departaments, els paviments dels quals es trobaven en
una cota inferior a la d’aquella, i a la majoria dels quals
s’accedia a través d’una obertura dotada de escalons
rudimentaris (Fig. 4). Pràcticament tots aquests edificis
estaven dotats de bancades i d’un nombre considerable
de falques i estructures de maçoneria relacionades amb
la sustentació de la coberta. El més rellevant és l’edifici L,
que no disposava d’accés directe des del carrer, però que
tenia un banc corregut adossat a la cara interna de les
[ 129 ]
[page-n-131]
Fig. 4A. Cabezo Pardo (Sant Isidre / la Granja de Rocamora). Restes
de l’edifici central (a la dreta), del carrer i dels departaments situats
al sud (fons i esquerra).
[ 130 ]
Fig. 4B. Detall de l’enterrament femení de la tomba 1. L’esquelet jau
recolzat sobre el seu costat esquerre, amb els braços i les cames
fortament flexionats. A l’esquena, un bol de ceràmica.
parets, aquestes, a més, revocades amb una capa de calç
de color blanc. És l’única construcció d’aquestes característiques localitzada al jaciment. Quasi tots els edificis
van ser destruïts sense que es trobaren en el seu interior
evidències d’incendis, i sobre les seues ruïnes es va alçar
un altre conjunt d’estructures que repetien el mateix esquema urbanístic precedent, i que va perdurar almenys
fins a l’abandó definitiu de l’enclavament, entorn de
1550/1500 cal BC. Resulten molt notables les semblances
que en aquest aspecte guarda Cabezo Pardo amb l’orga-
nització urbanística observada al jaciment murcià de la
Tira del Lienzo, a Totana (Lull et al., 2012).
Esperem que els treballs acabats d’iniciar l’any
passat a Laderas del Castillo, a Callosa de Segura, aporten
altres novetats de no menor importància en relació a les característiques i la seqüència ocupacional d’un dels assentaments centrals de la zona, de manera que siga possible fer
comparacions en coordenades espaitemporals amb allò
que s’ha documentat a Cabezo Pardo.
[page-n-132]
da respecte a la resta del territori de l’Argar, tant en les
pràctiques socials registrades com en la pròpia dimensió
temporal; però, al mateix temps, s’hi aprecien certes característiques pròpies que potser es podrien atribuir a la
particular posició geopolítica que va ocupar l’espai argàric del Baix Segura i del Baix Vinalopó al llarg de la primera
meitat del II mil·lenni cal BC, i que també podria explicar
en part les peculiaritats del procés històric desenvolupat
a la zona a partir de 1500 cal BC (Hernández, 2009), en el
qual es va substanciar la dissolució de l’argàric en una altra realitat social completament diferent, en sintonia amb
el que va ocórrer a tot l’àmbit de l’Argar (Lull et al., 2013).
Territori argàric alacantí. J. A. López, S. Martínez, F. J. Jover
D’aquesta succinta anàlisi dels assentaments argàrics del Baix Segura i Baix Vinalopó podem, així, extraure
diverses conclusions preliminars. En primer lloc, constatar l’existència, entre ca. 2000 i ca. 1500 cal BC, d’un major
grau de jerarquització en l’àmbit argàric del Baix Segura
pel que fa al territori perifèric adjacent, que es manifesta
en la grandària superior dels assentaments i en un major
grau de concentració demogràfica als principals enclavaments. Aquest aspecte està íntimament lligat al desenrotllament d’un procés històric que, involucrant dues societats en contacte fronterer, va assignar un paper diferenciat a cada una d’elles en funció de situacions de partida
distintes, les causes i orígens de les quals enfonsen les
seues arrels, com a poc, en l’últim terç del III mil·lenni cal
BC (López Padilla, 2006).
D’altra banda, el que s’ha conegut fins ara i el que
permeten inferir els últims treballs és l’estreta sintonia
que l’àmbit argàric al sud de les terres alacantines guar-
[ 131 ]
[page-n-133]
[ 132 ]
[page-n-134]
La Lloma de Betxí al segle xxi.
Perspectives de futur.
María Jesús de Pedro Michó, Trinidad Pasíes Oviedo, Víctor Chaos López
Museu de Prehistòria-SIP
L’any 1984 és el punt de partida d’uns treballs que, prop
de tres dècades després, han permés recuperar, com
hem vist al llarg de les pàgines d’aquest llibre, una important informació arqueològica, econòmica i mediambiental sobre l’assentament prehistòric de la Lloma de Betxí
de Paterna.
Ara, el 2015, presentem al públic els resultats del
treball de tots aquests anys, un cos de dades que ha sigut de gran interés per a la investigació, decisiva a l’hora de documentar l’aixovar domèstic i les tècniques de
construcció d’un poblat de l’edat del bronze, tot recollit
en l’exposició monogràfica de la qual aquest llibre n’és el
text divulgatiu.
En aquestes línies donarem a conéixer algunes
de les intervencions que, a banda de les pròpiament arqueològiques, ha calgut dur a terme per a mantindre les
estructures constructives i d’habitació del poblat, i també
< Control del procés d’extracció de sals solubles
en els vasos ceràmics.
els diversos avatars pels quals el jaciment mateix ha anat
passant, per a, finalment, reflexionar sobre el futur, ja en
ple segle xxi.
L’excavació: consolidació in situ, protecció i
neteja
El 1994, després de deu anys de treballs, l’acció
humana, amb continus espolis, i els agents físics havien deteriorat seriosament les restes conservades de la
Lloma de Betxí, i es feien necessàries actuacions concretes de consolidació sobre les estructures més danyades,
és a dir, les construïdes amb terra, terrissa, argila endurida o enlluïts, que pateixen d’una manera més directa
l’acció de les aigües de pluja. El projecte d’actuació va ser
encarregat a Ricardo Perelló per la Direcció General de
Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura i els treballs
es van fer la primavera del 1994, amb la nostra supervisió
[ 133 ]
[page-n-135]
[ 134 ]
Fig. 1. Treballs de consolidació de les estructures excavades, duts a
terme el 1994.
(de Pedro, 1998) (Fig. 1). Sis anys més tard, redactàrem un
nou projecte per a evitar el deteriorament progressiu de
les noves estructures excavades i per a reparar els desperfectes d’aquelles ja consolidades, el qual no va arribar a
executar-se. I en l’actualitat continuem sense un projecte
adequat de consolidació i protecció de les estructures, de
senyalització, de vigilància dels accessos, etc. Tanmateix,
les tasques de neteja i de manteniment es fan periòdicament.
D’una manera puntual, els últims anys, al jaciment
s’han dut a terme diversos treballs de consolidació, neteja i protecció d’elements arqueològics. Finalitzada l’excavació de l’Habitació II, el 2007, els revestiments dels seus
murs van ser consolidats amb impregnacions de silicat
d’etil, aplicat per polvorització (Fig. 2). També s’hi van fer
operacions de consolidació in situ en el cas d’una estructura que servia com a molí, on es va intervindre mitjançant injecció i aplicacions de reforç amb morters naturals.
I d’extracció d’alguns elements per al seu trasllat al laboratori, en aquells casos que es va considerar imprescindible per a garantir la conservació de les restes que, pel seu
delicat estat de conservació, podrien posar-se en risc si
no es tractaven adequadament. Així es va decidir extraure
tant una empremta de cistelleria conservada al costat del
molí, com un fragment de revestiment de mur que apareixia entre l’enfonsament del material de construcció.
En ambdós casos es van prendre les mesures oportunes
per a protegir la superfície i es van fer reforçaments amb
espuma de poliuretà per a conformar un bloc rígid que assegurara les restes durant el seu trasllat al laboratori. Com
a mesures de protecció temporal es va fer el recobriment
amb geotèxtil i arena d’alguns elements que mereixien
[page-n-136]
Fig. 2. Consolidació in situ dels revestiments de mur per mitjà de
polvorització de silicat d’etil.
L’exposició: revisió i selecció de peces, conservació i restauració
L’última campanya d’excavacions, duta a terme al
setembre del 2013, va significar la posada en marxa del
projecte expositiu que ara es presenta i que mostra els resultats de trenta anys de treball. I comencen els preparatius, entre ells, la selecció dels materials que s’han d’exposar. La revisió dels fons custodiats als magatzems i de les
peces catalogades ens permet redescobrir objectes corresponents a les primeres campanyes junt amb altres recuperats els últims anys; la seua ordenació i selecció ha sigut
una de les tasques més complexes, d’acord amb el volum
de materials recuperats i la seua necessària organització
per matèries: ceràmica, os, pedra, adorns, metall, elements
La Lloma de Betxí al segle xxi. M. J. de Pedro, T. Pasíes, V. Chaos
una seguretat especial, i també es van dissenyar cobertes
parcials per a resguardar les parts del mur de l’Habitació
II que encara conservava els revestiments citats anteriorment (Fig. 4).
I el 2013 es va efectuar la neteja del terrer depositat al vessant oriental, finançada per Red Eléctrica de
España, d’acord amb el projecte que vam presentar a la
Direcció General de Parcs Naturals de la Conselleria de
Medi Ambient. Aquesta intervenció va comptar amb la
iniciativa de Salvador Villalba, aleshores responsable de
Dinamització del Parc Natural del Túria, i de la Delegació
Regional de Llevant de Red Eléctrica de España, en
concret del cap de Manteniment de Línies d’aquesta
Delegació, Ricardo Barberá, i del tècnic de Medi Ambient
de la mateixa delegació, Mauro Montesinos. Aquesta
col·laboració puntual per a la retirada de les terres amb
mitjans mecànics obria les portes a nous projectes de
consolidació i museïtzació del jaciment, com a resultat
d’acords institucionals que podrien dur-se a terme considerant el gran valor patrimonial de la Lloma de Betxí,
dins del Parc Natural del Túria i de l’àrea d’actuació de
Red Eléctrica de España. Acords que finalment no van
cristal·litzar.
[ 135 ]
[page-n-137]
de construcció, etc., de manera que tots els aspectes de
la cultura material d’un poblat de l’edat del bronze hi
estigueren representats. D’altra banda, les peces seleccionades per a formar part de l’exposició requerien, en
molts casos, de treballs de conservació i restauració que
s’han dut a terme al Laboratori de Restauració del Museu.
Treballs fets sobre un grup de materials nodrit i variat,
com veurem a continuació.
Moltes peces ceràmiques catalogades, que ja formaven part de l’exposició permanent del museu, s’han
netejat i reparat per a la seua presentació; a aquestes se
n’han sumat altres de campanyes posteriors que es trobaven encara al magatzem. En total, un conjunt de seixanta-tres vasos ceràmics sobre els quals es van dur a ter-
Fig. 3. Reforç d’una empremta de cistelleria al costat del molí i procés
d’extracció.
[ 136 ]
me operacions de neteja mecànica de les incrustacions
calcàries superficials amb equip d’ultrasons, junt amb un
procés de neteja química amb empastaments de pasta de
cel·lulosa i agent complexant EDTA, només en els casos
en què el tractament mecànic no era prou efectiu. Les
reintegracions de buits xicotets s’han fet amb una mescla
al 50 % d’escaiola dental i Polyfilla (Fig. 5), deixant-les a
baix nivell com a mètode de reconeixement, mentre que
els acabats de color han sigut aplicats amb aerògraf, utilitzant la tècnica de l’estergit i emprant pintures acríliques.
Alguns dels vasos presentaven intervencions antigues, que en la major part dels casos s’ha optat per respectar; només s’han fet operacions puntuals de retoc de
les reintegracions cromàtiques en aquelles peces on es
considerava que es podia millorar de forma substancial
l’estètica global (Fig. 6).
A més, a fi d’il·lustrar diferents tècniques decoratives de la ceràmica, s’ha revisat un bon nombre d’unitats
de magatzem corresponents a tres grans vasos de l’Habitació III, decorats amb cordons i mamellons, així com altres
vasos menuts amb motius incisos, tots ells pertanyents al
moment més avançat de l’ocupació del poblat.
Els pesos de teler també han sigut objecte de revisió per a intentar recuperar el conjunt de prop de vint peces aparegudes en l’Habitació I en la campanya del 1987,
de les quals dues havien sigut ja consolidades amb anterioritat i es trobaven exposades en les sales permanents.
Les altres setze han sigut netejades i consolidades (Fig. 7),
[page-n-138]
Fig. 4. Coberta horitzontal per a la protecció de les estructures, amb
tancaments verticals contra possibles actes vandàlics.
sistir bàsicament en la neteja mecànica i física feta amb
lupa binocular, amb llapis d’ultrasons per a fer saltar les
concrecions més adherides i impregnacions amb hisop
d’una dissolució al 50 % d’aigua i alcohol etílic. La resina
Paraloid B72 en percentatge del 10 % es va emprar per a
la consolidació per injecció de fissures xicotetes i al 30 %
per a l’adhesió de fragments solts.
Les troballes més recents han sigut catalogades i,
entre punxons, botons, grans de collar, penjolls, etc., n’hi
ha un total de trenta-tres peces noves.
Com a mesura de conservació preventiva, i en el
cas dels conjunts més delicats (objectes metàl·lics i material ossi), es van fabricar caixes niu amb materials totalment inerts (cartó de conservació i espuma de polietilè),
aïllades dels excessos d’humitat amb un material absorbent (Pro-Sorb), on els materials s’ordenen i s’immobilitzen, perfectament identificats (Fig. 8). S’aconsegueix així
La Lloma de Betxí al segle xxi. M. J. de Pedro, T. Pasíes, V. Chaos
i huit d’elles, les que estaven en millor estat, han passat
a formar part de la selecció de materials a exposar. En el
cas dels pesos de teler, on la pasta ceràmica estava molt
disgregada i necessitava l’aplicació d’un material consolidant, es van obtindre bons resultats amb impregnacions
al buit de silicat d’etil.
Quant als objectes metàl·lics, alguns estaven ja
catalogats i uns altres romanien al magatzem. Molts presentaven un procés de corrosió actiu que va caldre frenar
mitjançant immersió al buit en un inhibidor de la corrosió
(benzotriazol 3 %), després d’haver-los fet un tractament
previ de neteja mecànica amb micromotor. Finalment
se’ls va aplicar una doble capa de protecció amb resina
sintètica (Paraloid B44 3 %) i cera microcristal·lina (Reswax
5 %). La revisió de les peces ha permés la consolidació i la
restauració d’aquelles que es trobaven en pitjor estat, en
total nou punxons, un punyal de reblons, quatre puntes
i un fragment de ganivet o similar; totes elles han sigut
també catalogades.
De la indústria òssia s’han revisat nombroses peces ja catalogades per a la seua neteja i consolidació. Els
tractaments duts a terme sobre el material ossi van con-
[ 137 ]
[page-n-139]
[ 138 ]
garantir no sols una millor preservació de les peces, sinó
una còmoda localització per a investigacions futures.
Finalment, es van fer diverses intervencions sobre les restes d’elements de construcció traslladades al
laboratori després de la seua extracció (Fig. 9). L’apartat
dels materials de construcció i de les tècniques constructives utilitzades en el poblat ocupa un lloc important en
l’exposició, d’ací la revisió de materials realitzada. Entre
les nombroses restes s’ha seleccionat una bona mostra
de fragments de lluït, sostre i altres estructures independents com a suports o motlures, triant aquells en què les
empremtes de cistelleria, troncs o altres elements vegetals foren ben visibles i també els que per les seues dimensions proporcionen major informació. Els fragments
amb empremtes de canyes, restes de palla i altres espècies vegetals, pertanyents a les sostrades, es van consolidar amb impregnacions al buit de silicat d’etil, mentre
que a les peces extretes in situ (empremtes de cistelleria i
revestiment de mur) se’ls va col·locar un nou suport rígid.
En el cas de la indústria lítica de sílex i la pedra polida s’han catalogat peces noves, majoritàriament dents
de falç i làmines retocades, però també quatre noves plaques polides, de les conegudes com braçalets d’arquer.
I s’hi ha seleccionat igualment utillatge de mòlta divers.
Les restes dels dos enterraments humans s’han revisat per a comprovar el seu estat de conservació, i s’han
fotografiat per a la seua publicació en el catàleg (Fig. 10).
El mateix s’ha fet amb les restes de fauna seleccionades,
a fi de cobrir el total d’espècies domèstiques i silvestres
aparegudes al jaciment. I amb les restes paleobotàniques
de les quals s’han separat fragments de fusta carbonitzada de les espècies representades i també llavors de cereal
carbonitzat apareguts en els sòls d’ocupació.
Finalment, una mostra important de materials
ha sigut fotografiada com a part de les il·lustracions del
catàleg de l’exposició. En resum, la cerca i la selecció de
materials ha permés aprofundir en la seua neteja, restauració, estudi, catàleg i fotografia, i això ha aportat una documentació nova i exhaustiva.
El futur del jaciment: museïtzació i difusió
En tractar-se d’un jaciment ubicat en una propietat privada, l’accés de públic organitzat en visites guiades
ha sigut molt limitat. No obstant això, són freqüents les
visites d’investigadors i alumnes de diverses universitats
> Fig. 5. Abocament de l’estuc sobre una llacuna en un dels
vasos ceràmics.
Fig. 6. Retoc cromàtic de les zones prèviament
reconstruïdes en un vas geminat.
Fig. 7. Primer procés de neteja mecànica en sec sobre un
pes de teler.
Fig. 8. Caixa de conservació per als materials ossis.
Fig. 9. Consolidació de fragments de material de
construcció per impregnació de resina acrílica.
Fig. 10. Aplicació del consolidant per mitjà d’injecció en
diverses fissures d’una mandíbula humana.
[page-n-140]
[ fig. 6 ]
[ fig. 7 ]
[ fig. 8 ]
La Lloma de Betxí al segle xxi. M. J. de Pedro, T. Pasíes, V. Chaos
[ fig. 5 ]
[ 139 ]
[ fig. 9 ]
[ fig. 10 ]
[page-n-141]
Fig. 11. Jornada de portes obertes al jaciment, octubre del 2014.
[ 140 ]
espanyoles, i d’escolars de les localitats més pròximes,
sempre acompanyats de personal autoritzat o del mateix
equip excavador.
El 1994 es van organitzar les primeres jornades de
portes obertes al jaciment, motivades per la celebració de
l’Any Europeu de l’Edat del Bronze. Amb posterioritat, el
2005, es va fer una jornada per iniciativa de l’Àrea de Medi
Ambient de l’Ajuntament de Paterna que incloïa una conferència i la visita guiada al jaciment. I una altra, el 2008, organitzada per l’Associació de Veïns de la Canyada. Des del
2010 fins hui s’organitzen, amb caràcter anual, jornades de
portes obertes organitzades pel Parc Natural del Túria i el
Museu de Prehistòria de València, que han comptat sempre amb una nombrosa assistència de públic (Fig. 11).
Fins ara no s’ha fet una proposta de difusió concreta, donat el caràcter privat de la finca, tot i que es
troba dins d’un parc natural gestionat per la Generalitat
Valenciana des del 2007,1 i ja el 2008, a petició dels tècnics
del Parc Natural del Túria, vam col·laborar en la redacció
d’un fullet explicatiu.
En general, l’escassetat de recursos i el deteriorament del jaciment no aconsellen, en aquests moments, la
realització de visites més que de forma molt restringida. A
l’espera de concretar el futur del poblat en relació amb la
seua protecció, consolidació, museïtzació, senyalització,
etc., els treballs duts a terme s’han donat a conéixer periòdicament en conferències, congressos, fullets i publicacions diverses. I una bona mostra de les troballes recuperades està exposada, des del 1995, a les Sales Permanents
del Museu de Prehistòria de València.
1 Decret 43/2007, de 13 d’abril, de declaració del Parc Natural del Túria: «El
tram del llit i riberes del riu Túria [...] és un dels últims pulmons forestals
que sobreviu en una zona tan poblada i industrialitzada com és l’àrea
metropolitana de València. [...] paisatge pla, amb l’empremta del llit i la
ribera del Túria, rodejat de suaus ondulacions travessades per barrancs
que conflueixen en el riu. [...] paisatge dinàmic i variat, a què correspon
una notable diversitat d’hàbitats i d’espècies de fauna i flora. D’altra
banda, l’abundància d’aigua potser va determinar la ubicació d’uns quants
assentaments humans històrics, destacant el poblat de l’edat del bronze
de la Lloma de Betxí, que hui forma part del patrimoni arqueològic i que es
troba al costat de la vora septentrional del Túria [...]».
[page-n-142]
Però, trenta anys després que s’iniciaren els treballs d’excavació, la Lloma de Betxí s’enfronta a un futur
incert quant a la seua conservació; el deteriorament de
les estructures és cada vegada més ràpid per la seua fragilitat, i la inclusió del jaciment en el Parc Natural no ha
frenat l’espoli ni les agressions a què es veu sotmés regularment. L’exposició «Viure vora el Túria fa 4.000 anys» ve a
ser com l’epíleg o el punt final de la intervenció arqueològica al jaciment. I esperem que això no signifique l’oblit i
la desaparició sinó l’inici de noves accions encaminades
a preservar un llegat arquitectònic i arqueològic de gran
valor patrimonial.
La Lloma de Betxí al segle xxi. M. J. de Pedro, T. Pasíes, V. Chaos
El nostre desig seria integrar tots els col·lectius implicats en la protecció i la valoració del jaciment, des del
propietari del terreny fins a la direcció del Parc Natural del
Túria, l’Ajuntament de Paterna i, d’una manera molt especial, invitar a participar-hi la ciutadania de La Canyada
i de Paterna, que són amb qui hem de treballar intensament perquè entenguen el jaciment com a propi, l’incloguen entre els seus béns i així el valoren, el protegisquen i
s’interessen per la seua conservació en considerar-lo part
de la seua història. Aquest treball implica, a més de donar
conferències o fer visites guiades, tot un treball de col·laboració amb les associacions ciutadanes i els col·lectius
disposats a fer que la Lloma de Betxí no sols romanga per
les seues restes sinó també en la memòria col·lectiva de la
generació que va fer possible la seua recuperació.
[ 141 ]
[page-n-143]
[ 142 ]
[page-n-144]
BIBLIOGRAFiA
ALCÁCER GRAU, J. (1945): «Dos estaciones argáricas en la Región
Levantina». Archivo de Prehistoria Levantina, II, p. 151-164. València.
ARANDA JIMÉNEZ, G. i ESQUIVEL GUERRERO, J. A. (2007): «Poder
y prestigio en las sociedades de la Cultura de El Argar. El
consumo comunal de bóvidos y ovicápridos en los rituales de
enterramiento». Trabajos de Prehistoria, 64, nº 2, Madrid, p. 95-118.
ARNAL, J.; PRADES, H. i FLETCHER, D. (1968): La Ereta del Castellar
(Villafranca del Cid, Castellón). Servei d’Investigació Prehistòrica.
Diputación Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP, 35).
València.
ARTEAGA, O. (2001): «La Sociedad Clasista Inicial y el origen del Estado
en el territorio de El Argar». Revista atlántica-mediterránea de
prehistoria y arqueología social, 3. Cadis, p. 121-219.
AYALA JUAN, M. M. (1991): El poblamiento argárico en Lorca. Estado de
la Cuestión. Real Academia Alfonso X El Sabio. Múrcia.
BARCIELA GONZÁLEZ, V. (2012): «Tecnología del marfil en la Edad del
Bronce de la Meseta sur (España)». En A. Banerjee, J. A. López
Padilla i T. X. Schuhmacher (eds.): Elfenbeinstudien. Faszikel
1. Marfil y Elefantes en la Península Ibérica y el Mediterráneo
occidental. Actas del coloquio internacional (Alicante 2008). Iberia
Archaeologica 16, 1, Mainz, p. 199-214.
BATE PETERSEN, L. F. (1998): El proceso de investigación en arqueología.
Crítica. Barcelona.
BONET ROSADO, H. (1995): El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La Antigua
Edeta y su territorio. Diputació de València. València.
BONNABEL, L. (1997): «Vers la reconnaissance des contenants
funéraires». Bulletin de la Société Archéologique Champenoise, 90,
nº 4. Reims, p.103-110.
< Gerra ceràmica.
BROTHWELL, D. R. (1987): Desenterrando huesos. La excavación,
tratamiento y estudio de restos del esqueleto humano. Ed. FCE,
México.
BUIKSTRA, J. E. i UBELAKER, D. H. (1994). Standards for data collection
from human skeletal remains. Arkansas Archeological survey
research series, 44.
CÁMARA SERRANO, J. A. (2000): «Bases teóricas para el estudio del
ritual funerario utilizado durante la prehistoria reciente en el sur de
la península ibérica». Saguntum-PLAV, 32, València, p. 97-114.
CÁMARA SERRANO, J. A. (2009): «Jerarquización social en el mundo
argárico (2000-1300 a. C.)». La Edad del Bronce en la España
Mediterránea. Cursos de verano de la Universidad de Alicante.
Villena (e.p.).
CAPASSO, L.; KENNEDY, K. i WILCZAK, C. (1999): Atlas of occupational
markers on human remains. Teramo: Edigrafital.
CARMONA, P. (1991): La formació de la plana al·luvial de València.
Geomorfologia, hidrologia i geoarqueologia de l’espai litoral del
Túria. Alfons el Magnànim, València, 175 p.
CASTRO, P.; LULL, V. i MICÓ, R. (1996): Cronología de la prehistoria
reciente de la península Ibérica y Baleares (c. 2800- 900) BAR
International Series, 652. Oxford.
CHAIX, L. i MÉNIEL, P. (2005): Manual de Arqueozoología. Editorial Ariel,
288 p.
COLOMINES, J. (1936): «La necrópolis de Las laderas del Castillo
(Callosa de Segura, Alicante)». Anuari de l’Institut d’Estudis
Catalans, VIII, (1927-1931) Barcelona, p. 33-39.
CONTRERAS CORTÉS, F. (2004): «El mundo de la muerte en la Edad
del Bronce. Una aproximación desde la cultura Argárica». En M.
Hernández (ed.): …Y acumularon tesoros. Mil años de historia en
nuestra tierra, CAM, Alacant, p. 67-85.
[ 143 ]
[page-n-145]
[ 144 ]
DAVIS, S. J. M. (1989): La Arqueología de los Animales. Ediciones
Bellaterra S.A., Barcelona, 244 p.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (1995): «La Edad del Bronce en el País
Valenciano. Estado de la cuestión». Actes de les Jornades
d’Arqueologia d’Alfàs del Pi, València, p. 61-88.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (1998): La Lloma de Betxí (Paterna, Valencia).
Un poblado de la Edad del Bronce. Servei d’Investigació
Prehistòrica. Diputación Provincial de Valencia (Trabajos Varios
del SIP, 94), València.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (2004): «La cultura del Bronce Valenciano.
Consideraciones sobre su cronología y periodización». En L.
Hernández y M. S. Hernández (eds.): La Edad del Bronce en tierras
valencianas y zonas limítrofes, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert,
Ayuntamiento de Villena, Alacant, p. 41-57.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (2004): «L’Edat del Bronze al nord del País
Valencià: Hàbitat i Territori». Cypsela, 15, Girona, p. 103-122.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (2006a): «Isidro Ballester Tormo i la creació del
Servei d’Investigació Prehistòrica». Arqueologia en blanc i negre. La
labor del SIP 1927-1950, p. 47-66. València.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (2006b): «El grup domèstic i les activitats de
manteniment en un llogaret de l’edat del bronze. La Lloma de
Betxí (Paterna, València)». En Les dones en la Prehistòria. Museu de
Prehistòria de València. Diputació de València, p. 105-118.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (2010): «Coves, fosses i cistes. Evidències
funeràries del II Mil·lenni aC en terres valencianes. Entorn de l’Argar
i el Bronze Valencià». En Pérez, A. i Soler, B. (Coords): Restes de
vida, restes de mort. Museu de Prehistòria de València, Diputació de
València, p. 55-72.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. i GRAU ALMERO, E. (1991): «Técnicas de
construcción en la Edad del Bronce: la Lloma de Betxí (Paterna,
Valencia)». IInd Deià Conference of Prehistory, vol. I: Archaeological
Techniques and Technology, Tempus Reparatum, BAR Internacional
Series, 573, Oxford, p. 339-353.
DELIBES DE CASTRO, G. i MONTERO RUIZ, I. (coord.) (1999): Las
primeras etapas metalúrgicas en la Península Ibérica II. Estudios
regionales. Instituto Universitario Ortega y Gasset. Madrid.
ESPINOZA, E. O. i MANN, M. J. (1993): «The history and significance
of the Schreger pattern in proboscidean ivory characterisation».
Journal of the American Institute for Conservation, vol. 32 (3),
Albuquerque, p. 241-248.
FAIRÉN, S. (2001): «Simas, abrigos y graneros: sobre el uso de las cuevas en
la comarca de l’Alcoià». Recerques del Museu d’Alcoi, 10, Alcoi, p.73-82.
FEREMBACH, D.; SCHWIDETZKY, I. i STLOUKAL, M. (1979):
«Recommandations pour déterminer l’âge et le sexe sur le
squelette». Bulletins et Mémoires de la Société d’Anthropologie de
Paris. T. 6, série XIII, Paris, p. 7- 45.
FEREMBACH, D.; SCHWINDEZKY, I. i STOUKAL, M. (1980):
«Recommendation for age and sex diagnoses of skeletons».
Journal of Human Evolution, 9, p. 517-549.
FERNÁNDEZ-POSSE, M. D. (2000): «La mujer en la Cultura Castreña Astur».
Arqueología Espacial, 22, Revista del S.A.E.T., Teruel, p. 143-160.
FERRER, C.; FUMANAL, M. P. i GUITART, I. (1993): «Entorno geográfico del
hombre del Bronce: implicaciones geoarqueológicas». Cuadernos
de Geografía, 53, València, p. 17-33.
FUMANAL, M. P. (1990): «El hábitat del Bronce Valenciano: Aspectos
geoarqueológicos». Archivo de Prehistoria Levantina, XX, València,
p. 317-325.
FUMANAL, M. P. i FERRER, C. (1998): «Estudio sedimentológico de las
series estratigráficas». En M.J De Pedro Michó: La Lloma de Betxí
(Paterna, Valencia). Un poblado de la Edad del Bronce, Servei
d’Investigació Prehistòrica. Diputación Provincial de Valencia
(Trabajos Varios del SIP, 94), València, p.191-202.
FURGÚS, J. (1905): «Tombes Préhistoriques des environs d’Orihuela
(Province d’Alicante, Espagne)». Annales de la Société d’Archéologie
de Bruxelles, XIX, Brussel·les, p. 5-16.
FURGÚS, J. (1937): Col·lecció de treballs del P. J. Furgús sobre Prehistòria
Valenciana. Institut d’Estudis Valencians, Secció HistóricoArqueològica, Servei d’Investigació Prehistòrica, Col. Sèrie de
Treballs solts, 5. València.
GARAY, P. (1995): «Marco geológico estructural y geotectónica». En El
Cuaternario del País Valenciano. Universitat de València i AEQUA,
València, p. 31-42.
GARCÍA GUARDIOLA, J. (2004): «Los Pedruscales: yacimiento de la Edad
del Bronce junto a la rambla del Panadero (Villena, Alicante)». En
L. Hernández i M. S. Hernández (eds.): La Edad del Bronce en tierras
valencianas y zonas limítrofes, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert,
Ayuntamiento de Villena, Alacant, p. 347-350.
GARCÍA GUARDIOLA, J. (2006): Arqueología, patrimonio y paisaje. El valle
de los Alhorines (Villena, Alicante). Serie Vestigium, Ayuntamiento
de Villena, Villena, 206 p.
[page-n-146]
GUSI JENER, F. (1989): «Problemática actual en la investigación de la
Edad del Bronce en el País Valenciano». Actas del XIX Nacional de
Arqueología, Saragossa, p. 239-249.
HARRIS, E. C. (1991): Principios de estratigrafía arqueológica. Editorial
Crítica. Barcelona.
HERNÁNDEZ ALCARAZ, L. i HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (eds.) (2004): La
Edad del Bronce en tierras valencianas y zonas limítrofes. Alacant
HERNÁNDEZ ALCÁRAZ, L.; PÉREZ AMORÓS, L. i MENARGUES, J. (2004):
«El poblado de Las Peñicas (Villena, Alicante). Excavaciones de
José María Soler». En L. Hernández i M. S. Hernández (ed.): La
Edad del Bronce en tierras valencianas y zonas limítrofes, Instituto
de Cultura Juan Gil-Albert, Ayuntamiento de Villena, Alacant, p.
351-362.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (1985): «La Edad del Bronce en el País
Valenciano. Panorama y perspectivas», Arqueología en el País
Valenciano. Panorama y perspectivas. Alacant, p. 101-119.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (1986): «La Cultura de El Argar en Alicante.
Relaciones temporales y espaciales con el mundo del Bronce
Valenciano»: Homenaje a Luis Siret (1934-1984), Sevilla, p. 341-350.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (1990): «Un enterramiento argárico en
Alicante». Homenaje a Jerónimo Molina. Academia Alfonso X El
Sabio. Consejería de Cultura. Múrcia, p. 87-94.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (1994): «La Horna (Aspe, Alicante). Un
yacimiento de la Edad del Bronce en el Medio Vinalopó». Archivo
de Prehistoria Levantina, XXI, València, p. 83-116.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (1997): «Desde la periferia de El Argar.
La Edad del Bronce en las tierras meridionales valencianas»:
Saguntum, 30, València, p. 93-114.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (ed.) (2001): … Y acumularon Tesoros. Mil
años de historia en nuestras tierras. CAM. Alacant.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (2009): «Tiempos de cambio. El final del Argar
en Alicante». En M.S. Hernández, J.A. López i J.A. Soler (eds.): En los
confines del Argar. Una cultura de la Edad del Bronce en Alicante,
Alacant, p. 292-305.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (2012): «El Cabezo Redondo (Villena, Alicante)
y el Bronce Tardío en las tierras meridionales valencianas». En J.A.
Rodríguez y J. Fernández (coords.): Cogotas I: La cultura de la Edad
del Bronce en la Península Ibérica, Homenaje a Mª Dolores Fernández
Posse, Universidad de Valladolid, p. 111-146.
Bibliografia
GIL-MASCARELL BOSCÁ, M. (1985): «El final de la Edad del Bronce:
Estado actual de la investigación». Arqueología en el País
Valenciano. Panorama y perspectivas, Alacant, p. 141-153.
GIL-MASCARELL BOSCÁ, M. (1992): «La agricultura y la ganadería como
vectores económicos del desarrollo del Bronce Valenciano».
Saguntum, 25, València, p. 49-67.
GIL-MASCARELL BOSCÁ, M. (1995): «Algunas reflexiones sobre el Bronce
Valenciano». Saguntum, 28, València, p. 63-73.
GIL-MASCARELL BOSCÁ, M. i ENGUIX ALEMANY, R. (1986): «La Cultura del
Bronce Valenciano. Estado actual de la investigación». Homenaje a
Luis Siret, 1934-1984, Sevilla, p. 418-424.
GÓMEZ-SERRANO, N. P. (1928): «Contribución al estudio toponímico
de la «Ora Maritima» de Rufo Festo Avieno». Anales del Centro de
Cultura Valenciana, I, núm. 2, València, p. 176-208.
GÓMEZ-SERRANO, N. P. (1929): «Un hiatus prehistórico en las estaciones
de altura levantinas». Archivo de Prehistoria Levantina, I, València,
p. 113-156.
GÓMEZ-SERRANO, N. P. (1931): «Secció d’Antropologia i Prehistòria». Anales
del Centro de Cultura Valenciana, año IV, 9, p. 79 i 129. València.
GONZÁLEZ PRATS, A. (1985): «Los nuevos asentamientos del final
de la Edad del Bronce. Problemática cultural y cronológica».
Arqueología en el País Valenciano. Panorama y perspectivas,
Alacant, p. 141-153.
GONZÁLEZ PRATS, A. (1986): «La Peña Negra V. Excavaciones en el
poblado del Bronce Antiguo y en el recinto fortificado Ibérico.
Campaña de 1982». Noticiario Arqueológico Hispánico, 27.
Ministerio de Cultura. Madrid, p. 145-263.
GONZÁLEZ PRATS, A. i RUIZ SEGURA, E. (1995): «Urbanismo defensivo
de la Edad del Bronce en el Bajo Vinalopó. La fortificación argárica
de Caramoro I (Elche, Alicante). Estudios de vida urbana, 2, Múrcia,
p. 85-107.
GRAU ALMERO, E. (1998): «Antracoanálisis de los restos de madera
carbonizada del yacimiento». En M.J De Pedro Michó: La Lloma de
Betxí (Paterna, Valencia). Un poblado de la Edad del Bronce, Servei
d’Investigació Prehistòrica. Diputación Provincial de Valencia
(Trabajos Varios del SIP, 94), València, p. 233-237.
GUSI JENER, F. (1975): «Las dataciones de C.14 de la Cueva del Mas
d’Abad (Coves de Vinromà). Campaña 1975. Ensayo cronológico
para la periodización del Bronce Valenciano». Cuadernos de
Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 2, Castelló, p. 75-79.
[ 145 ]
[page-n-147]
[ 146 ]
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S.; SOLER DÍAZ, J. i LÓPEZ PADILLA, J.A. (eds.)
(2009): En los confines del Argar. Una cultura de la Edad del Bronce
en Alicante. MARQ. Alacant.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S.; JOVER MAESTRE, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A.
(2013): «The social and political situation between 1750 and 1500
cal BC in the central Spanish Mediterranean: an archaeological
overview». En: Meller, H.; Bertemes, F.; Bork, H. R. i Risch, R. (eds.):
1600 - Kultureller Umbruch im Schatten des Thera-Ausbruchs? – 1600
Cultural change in the shadow of the Thera-Eruption? Tagunden des
Landmuseums für Vorgeschichte Halle, band 9, Halle, p. 303-314.
IBORRA, M. P. i SANCHIS, A. (2011): La ganadería y la caza durante el
Bronce final en el País Valenciano. En S. Valenzuela-Lamas, N.
Padrós, M. C. Belarte i J. Sanmartí (dirs.): Economía agropecuària
i canvi social a partit de les restes bioarqueològiques. El primer
mil·lenni aC a la Mediterrànea occidental. Actes de la V Reunió
Internacional d’Arqueologia de Calafell (Calafell, 2009),
Arqueomediterrànea 12, Barcelona, p. 37-45.
JIMÉNEZ-BROBEIL, S.A.; AL OUMAOUI, I. i ESQUIVEL, J. A. (2004):
«Actividad física según sexo en la cultura argárica. Una
aproximación desde los restos humanos». Trabajos de Prehistoria,
61(2), Madrid, p. 141-153.
JOVER MAESTRE, F. J. (1998): «La industria lítica». En M. J. de Pedro:
La Lloma de Betxí (Paterna, Valencia). Un poblado de la Edad
del Bronce. Servicio de Investigación Prehistórica, Diputación
Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP, 94), València, p.
217-222.
JOVER MAESTRE, F. J. (1999): Una nueva lectura del «Bronce
Valenciano». Universidad de Alicante, Alacant, 222 p.
JOVER MAESTRE, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (1997): Arqueología de la
muerte. Prácticas funerarias en los límites de El Argar. Universidad
de Alicante, Alacant 128 p.
JOVER MAESTRE, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (1999): «Una nueva
propuesta del alcance espacial septentrional de las prácticas
sociales argáricas». XXIV Congreso Nacional de Arqueología:
(Cartagena, 1997), Vol. 2, Gobierno de la Región de Murcia. Instituto
de Patrimonio Histórico. Cartagena, p. 275-286.
JOVER, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (1999): «Campesinado e Historia.
Consideraciones sobre las comunidades agropecuarias de la Edad
del Bronce en el Corredor del Vinalopó». Archivo de Prehistoria
Levantina, XXIII, València, p. 233-257.
JOVER MAESTRE, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (2004): 2110- 1200 BC.
«Aportaciones al proceso histórico en la cuenca del río Vinalopó».
En L. Hernández i M. S. Hernández (eds.): La Edad del Bronce en
tierras valencianas y zonas limítrofes, Instituto de Cultura Juan GilAlbert, Ayuntamiento de Villena, Alacant, p. 285-302.
JOVER, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (2005): Barranco Tuerto y el proceso
histórico en el corredor del Vinalopó durante el II milenio BC. Serie
Vestigium, 1. Museo Arqueológico. Villena. 195 p.
JOVER, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (2009): «Más allá de los confines de
El Argar. Los inicios de la Edad del Bronce y la delimitación de las
áreas culturales en el cuadrante suroriental de la península Ibérica,
60 años después». En M.S. Hernández, J.A. López i J.A. Soler (eds.):
En los confines del Argar. Una cultura de la Edad del Bronce en
Alicante, Alacant, p. 268-291.
JOVER, F. J.; LÓPEZ MIRA, J. A. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (1995): El
poblamiento durante el II milenio a. C. en Villena (Alicante).
Fundación J. M. Soler García, Villena, 194 p.
JOVER, F. J.; LÓPEZ PADILLA, J. A.; MACHADO, M. C.; HERRÁEZ, M. I.;
RIVERA, D.; PRECIOSO, M. L. y LLORACH, R. (2001): «La producción
textil durante la Edad del Bronce: un conjunto de husos o bobinas
de hilo del yacimiento de Terlinques (Villena, Alicante)». Trabajos
de Prehistoria, 58, núm. 1, Madrid, p. 171-186.
KLEIN, R. G. i CRUZ-URIBE, K. (1984): The analysis of animal bones from
archaeological sites. University Press, Chicago.
LÓPEZ MIRA, J. A. (2009): «De hilos, telares y tejidos en el Argar
alicantino». En M. S. Hernández, J. A. López y J. A. Soler (eds.): En
los confines del Argar. Una cultura de la Edad del Bronce en Alicante,
Alacant, p. 136-153.
LÓPEZ PADILLA, J. A. (1998): «La industria ósea». En M. J. de Pedro:
La Lloma de Betxí (Paterna, Valencia). Un poblado de la Edad
del Bronce. Servicio de Investigación Prehistórica, Diputación
Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP, 94), València, p.
223-227.
LÓPEZ PADILLA, J. A. (2006): Consideraciones en torno al «Horizonte
Campaniforme de Transición» Archivo de Prehistoria Levantina, 26,
València, p. 193-244.
LÓpez padilla, J. A. (2006): «Distribución territorial y consumo de
botones de perforación en «V» en al ámbito argárico». Trabajos de
Prehistoria, 63 (2), Madrid, p. 93-116.
[page-n-148]
LULL, V.; MICÓ, R.; RIHUETE, C. i RISCH, R. (2013): «Political collaps and
social change at the end of El Argar». En Meller, H.; Bertemes, F.;
Bork, H.R. i Risch, R. (eds.): 1600 - Kultureller Umbruch im Schatten
des Thera-Ausbruchs? – 1600 Cultural change in the shadow of the
Thera-Eruption? Tagunden des Landmuseums für Vorgeschichte
Halle, band 9, Halle, p. 283 - 302.
LULL, V.; MICÓ, R.; RIHUETE, C. i RISCH, R. (2014): «La Edad del Bronce
en la Iberia Mediterránea». En Almagro-Gorbea (ed.): Protohistoria
de la Península Ibérica: Del Neolítico a la Romanización. Ed.
Universidad de Burgos. Fundación Atapuerca, Burgos, p. 127-147.
LYMAN, R. L. (2008): Quantitative Paleozoology. University Press,
Cambrigde.
LLOBREGAT CONESA, E. (1962): «Los precedentes y el ambiente
comarcal de la Valencia romana». Papeles del Laboratorio de
Arqueología de Valencia, 1. València, p. 35-51.
MALGOSA, A. i SUBIRÀ, M. E. (1996): «Antropologia i dieta: metodologies
per a la reconstrucció de l’alimentació de poblacions antigues».
Cota zero: revista d’arqueologia i ciència, (12), p.15-27.
MARTÍ OLIVER, B. (2001): «Los poblados coronan las montañas. Los
inicios de la investigación valenciana sobre la Edad del Bronce». En
M. Hernández (ed): …Y acumularon tesoros. Mil años de historia en
nuestra tierra, CAM, Alacant, p. 119-136.
MARTÍ OLIVER, B. (2004): «La Edad del Bronce en el País Valenciano: una
cultura en los confines del Argar». La Edad del Bronce en las tierras
valencianas y zonas limítrofes, Alacant, p. 15-24.
MARTÍ, B. i BERNABEU, J. (1992): «La Edad del Bronce en el País
Valenciano». Aragón/Litoral Mediterráneo. Intercambios culturales
durante la Prehistoria, Saragossa, p. 555-567.
MARTÍ, B. i DE PEDRO, M. J. (1997): «Sobre el final de la Cultura del
Bronce Valenciano: problemas y progresos». Saguntum, 30,
València, p. 59-92.
MARTÍN-PUERTAS, C.; JIMÉNEZ-ESPEJO, J.; MARTÍNEZ-RUIZ, F.; NIETO
MORENO, V.; RODRIGO, M.; MATA, M. P. i VALERO-GARCÉS, B. L.
(2010): «Late Holocene climate variability in the southwestern
Mediterranean region: an integrated marine and terrestrial
geochemical approach». Climate of the Past, 6, issue 6, p. 807–816.
Bibliografia
LÓPEZ PADILLA, J. A. (2009a): El grupo argárico en los confines
orientales del Argar. En M.S. Hernández, J.A. López i J.A. Soler
(eds.): En los confines del Argar. Una cultura de la Edad del Bronce
en Alicante, Alacant, p. 246-267.
LÓPEZ PADILLA, J. A. (2009b): Cabezo Pardo (San Isidro/Granja de
Rocamora). En M.S. Hernández, J.A. López i J.A. Soler (eds.): En los
confines del Argar. Una cultura de la Edad del Bronce en Alicante,
Alacant, p. 156-159.
LÓPEZ PADILLA, J. A. (2011): Asta, hueso y marfil. Artefactos óseos de
la Edad del Bronce en el Levante y Sureste de la Península Ibérica
(c.2500 – c.1300 cal BC). MARQ. Alacant.
LÓPEZ PADILLA, J. A. (2012): «Dinámica de la producción y consumo
de marfil en el sudeste y área centro-meridional del levante
peninsular entre ca. 2200 BC y ca. 1200 BC». En A. Banerjee, J.A.
López Padilla i T.X. Schuhmacher (eds.): Elfenbeinstudien. Faszikel
1. Marfil y Elefantes en la Península Ibérica y el Mediterráneo
occidental. Actas del coloquio internacional (Alicante 2008). Iberia
Archaeologica 16,1, Mainz, p. 139-156.
LÓPEZ PADILLA, J. A.; JOVER MAESTRE, F. J. i MARTÍNEZ MONLEÓN, S.
(2014): San Antón y los orígenes de la Edad del Bronce en el sur de
Alicante Orihuela. Arqueología y Museo. MARQ. Museo Arqueológico
de Alicante. Diputación de Alicante, Alacant, p. 80-103
LULL, V. (1983): La «cultura» de El Argar. Un modelo para el estudio de las
formaciones económico-sociales prehistóricas. Barcelona.
LULL, V. i RISCH, R. (1995): El Estado argárico. Verdolay: Revista del
Museo Arqueológico de Murcia, 7, Múrcia, p. 97-109.
LULL, V.; MICÓ, R.; RISCH, R. i RIHUETE, C. (2009): «El Argar: la formación
de una sociedad de clases». En Hernández, M.S., Soler J. i López,
J.A. (eds.): En los confines del Argar. Una cultura de la Edad del
Bronce en Alicante, Alacant, p. 224-245.
LULL, V.; MICÓ, R.; RIHUETE, C. i RISCH, R. (2010): «Las relaciones
políticas y económicas de El Argar». Menga. Revista de Prehistoria
de Andalucía, 1, p. 11-36.
LULL, V.; MICÓ, R.; RIHUETE, C. i RISCH, R. (2012): «Proyecto La Bastida»:
economía, urbanismo y territorio de una capital argárica. Verdolay,
13. Museo Arqueológico de Murcia. Múrcia, p. 57- 70.
[ 147 ]
[page-n-149]
MARTÍNEZ VALLE, R. i IBORRA, M. P. (2001-2002): «Los recursos
agropecuarios y silvestres en la Edad del Bronce del levante
peninsular.» En M. S. Hernández (ed.), … Y acumularon tesoros.
Mil años de historia en nuestras tierras. Caja de Ahorros del
Mediterráneo, Alacant, p. 221-230.
MATA PARREÑO, C. i BONET ROSADO, H. (1983): «Un nivel de la Edad
del Bronce en el Puntal dels Llops (Olocau, Valencia)». XVI Congreso
Nacional de Arqueología (Murcia, 1982), p. 249-258.
MONTERO RUIZ, I. (coord.) (2010): Manual de arqueometalurgia.
Comunidad de Madrid, Museo Arqueológico Regional. Madrid, 327 p.
MORENO TOVILLAS, S. (1942): Apuntes sobre las estaciones prehistóricas
de Orihuela. Servei d’Investigació Prehistòrica. Diputación
Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP, 7). València.
NAVARRO MEDEROS, J. F. (1982): «Materiales para el estudio de la Edad
del Bronce en el Valle Medio del Vinalopó (Alicante)». Lucentum, II,
Alacant, p. 19-70.
PALOMAR MACIÁN, V. (1995): La Edad del Bronce en el Alto Palancia.
María de Luna, VI. Ayuntamiento de Segorbe, Sogorb, 332 p.
Pascual Benito, J. L. (1995): «Origen y significado del marfil durante
el horizonte campaniforme y los inicios de la Edad del Bronce en el
País Valenciano». P.L.A.V. Saguntum, 29, València, p. 9-33.
PASCUAL BENITO, J. L. (2012): «El taller de marfil del Bronce pleno de
la Mola d’Agres (Alicante)». En A. Banerjee, J.A. López Padilla i T.X.
Schuhmacher (eds.): Elfenbeinstudien. Faszikel 1. Marfil y Elefantes
en la Península Ibérica y el Mediterráneo occidental. Actas del
coloquio internacional (Alicante 2008). Iberia Archaeologica 16,1,
Mainz, p. 173-198.
PÉREZ AMOROS, L. (1997): «Contribución al estudio de la Edad del
Bronce al noroeste del Alto Vinalopó. Poblamiento del término
municipal de Caudete (Albacete)». Congreso Nacional de
Arqueología, (Elche, 1995), Saragossa, p. 123-134.
PÉREZ JORDÁ G. (1998): «Estudio paleocarpológico». En M. J. de Pedro:
La Lloma de Betxí (Paterna, Valencia). Un poblado de la Edad del
Bronce. Servei d’Investigació Prehistòrica, Diputación Provincial de
Valencia (Trabajos Varios del SIP, 94), València, p. 239-244.
PLA BALLESTER, E. (1973): Enciclopedia de la Región Valenciana, 8,
València, p. 206.
[ 148 ]
SÁNCHEZ ROMERO, M. (2000): «Mujeres y espacios de trabajo en el
yacimiento de los Castillejos (Montefrío)». Arqueología Espacial, 22,
Revista del S.A.E.T., Teruel, p. 93-106.
SANCHIS, A. i SARRIÓN, I. (2004): «Restos de cánidos (Canis familiaris
ssp.) en yacimientos valencianos de la Edad del Bronce». Archivo
de Prehistoria Levantina, XXV, València, p.161-198.
SARMIENTO, G. (1992): Las primeras sociedades jerárquicas. Colección
científica, 246. Instituto Nacional de Antropología e Historia,
México, 135 p.
SARRIÓN MONTAÑANA, I. (1998): «Clasificación preliminar de la
fauna». En M. J. de Pedro: La Lloma de Betxí (Paterna, Valencia). Un
poblado de la Edad del Bronce. Servei d’Investigació Prehistòrica,
Diputación Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP, 94),
València, p. 247-260.
SCHUHMACHER, T. X. (2012): «El marfil en España desde el Calcolítico
al Bronce antiguo. Resultados de un proyecto de investigación
interdisciplinar». En A. Banerjee, J.A. López Padilla i T.X.
Schuhmacher (eds.): Elfenbeinstudien. Faszikel 1. Marfil y Elefantes
en la Península Ibérica y el Mediterráneo occidental. Actas del
coloquio internacional (Alicante 2008). Iberia Archaeologica 16,1,
Mainz, p. 45-68.
SCHUHMACHER, T. X. (2013): Chalkolithiche und Frühbronzezeitliche
Elfenbeinobjekt auf der Iberischen Halbinsel. Studien zu Herkunft,
Austausch, Verarbeitung und sozialer Bedeutung von Elfenbein.
Elfenbeinstudien. Faszikel 2. Iberia Archaeologica 16, 2. Mainz.
SILVER, I. (1980): «La determinación de la edad de los animales
domésticos». En D. BROTHWELL i E. HIGGS (comps.), Ciencia en
Arqueología. Fondo de cultura económica, Madrid, p. 289-309.
SIMÓN GARCÍA, J. L. (1997 a): «La Illeta: asentamiento litoral en el
Mediterráneo Occidental de la Edad del Bronce.» En M. Olcina (ed.):
La Illeta dels Banyets (El Campello, Alicante). Estudios de la Edad del
Bronce y época Ibérica, Alacant, p. 47-132.
SIMÓN GARCÍA, J. L. (1997 b): «La Loma de la Terrera o Coroneta del Rei
(Alberique, Valencia). Excavaciones de L. Siret en la Comunidad
Valenciana». Archivo de Prehistória Levantina, XXII, València, p. 179-213.
SIMÓN GARCIA, J. L. (1998): La metalurgia prehistórica valenciana.
Servei de Investigación Prehistórica. Diputación Provincial de
Valencia. (Trabajos Varios del SIP, 93), València, 430 p.
[page-n-150]
TORMO C. i DE PEDRO M. J. (2013): «El registro de la fauna de dos
yacimientos valencianos de la Edad del Bronce: La Lloma de Betxí
y L’Altet de Palau. Gestión del ganado, caza y distribución de los
restos». En A. Sanchis i J.L. Pascual (eds.): Animals i arqueologia
hui. I Jornades d’arqueozoologia, València, Museu de Prehistòria de
València, p. 257-284.
TROTTER, M. i GLESER, G.C. (1952): «Estimation of stature from long
bones of American Whites and Negroes». American Journal of
Physical Anthropology, 10(4), p. 463-514.
UBELAKER, D.H. (1984): Human skeletal remains: excavation, analysis,
interpretation. Chicago.
VISEDO, C. (1925): «Breu notícia sobre les primeres edats del metall
a les proximitats d’Alcoy». Butlletí de l’Associació Catalana
d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria. Vol. 3, fasc. II. Barcelona, p.
173-176.
WHITE, T.D. (2000): Human Osteology. U.S.A: Academic Press (Second
Edition).
ZAPATA L. (2000): «La recolección de plantas silvestres en la
subsistencia mesolítica y neolítica. Datos arqueobotánicos del País
Vasco». Complutum, 11, Madrid, p. 157-169.
Bibliografia
SIRET, E. (1905): «Notas sobre la comunicación del Reverendo Padre
Furgús, relativa a las tumbas prehistóricas de Orihuela». En: Del
Neolítico al bronce (Compendio de Estudios). Colección Siret de
Arqueología, nº 6 (original en Annales de la Societé d’Archéologie
de Bruxelles, XIX, Brusel·les, 1905 [p.371-380]), Antas i Cuevas de
Almanzora, p. 263-273.
SIRET, L. i SIRET, E. (1890): Las primeras edades del metal en el sudeste
de España. Barcelona.
SOLER GARCÍA, J. Mª (1965): El Tesoro de Villena. Excavaciones
Arqueológicas en España, 36, Madrid.
SOLER GARCÍA, J. Mª (1969): El oro de los tesoros de Villena. Servei de
Investigación Prehistórica. Diputación Provincial de Valencia.
(Trabajos Varios del SIP, 36). València.
SOLER GARCÍA, J. M. (1987): Excavaciones arqueológicas en el Cabezo
Redondo (Villena-Alicante). Instituto de Cultura Juan Gil-Albert,
Alacant, p. 390.
SORIANO SÁNCHEZ, R. (1989): Contribución a la Prehistoria e Historia
Antigua de Callosa de Segura (Alicante). Callosa de Segura.
TARRADELL MATEU, M. (1949): «Sobre la delimitación geográfica de la
cultura del Argar». II Congreso de Arqueología del Sudeste Español,
p. 139-141.
TARRADELL MATEU, M. (1950): «La Península Ibérica en época de el
Argar». Actas del V Congreso de Arqueología del Sudeste Español y I
Congreso Nacional de Arqueología, p. 72-85. Almeria.
TARRADELL MATEU, M. (1963): El País Valenciano del Neolítico a la
Iberización. Ensayo de síntesis. València.
TARRADELL MATEU, M. (1964): «Sobre el tesoro real de Villena». Saitabi,
XIV, València, p. 3-12.
TARRADELL MATEU, M. (1965): «El problema de las diversas áreas
culturales de la Península Ibérica en la Edad del Bronce.»
Homenaje al Abate Henri Breuil, II, Barcelona, p. 423-430.
TARRADELL MATEU, M. (1969): «La cultura del Bronce Valenciano.
Nuevo ensayo de aproximación». Papeles del Laboratorio de
Arqueología de Valencia, 6, València, p. 7-30.
TOLEDO, V. (1993): «La racionalidad ecológica de la producción
campesina». En Ecología, campesinado e Historia. Genealogía del
poder, 22. Barcelona, p. 197-218.
[ 149 ]
[page-n-151]
[page-n-152]
[page-n-153]
[page-n-154]
VIURE Vora el TÚRIA
FA 4000 anys
[page-n-2]
VIURE
vora
EL TÚRIA
Fa 4.000 aNYs
La Lloma de Betxí
Museu de Prehistòria de València
De febrer a setembre de 2015
[page-n-3]
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
EXPOSICIÓ
Alfonso Rus Terol
Comisariat
Traducció i correcció al valencià
Diputada de l’Àrea de Cultura
María Jesús de Pedro Michó
Eva Ripollés Adelantado
Laura Fortea Cervera
Unitat de Normalització
Lingüística. Diputació de València
Disseny instal·lació i muntatge
Encarna Raga
María Jesús Puchalt Farinós
Director de Gestió Cultural i
Museística de l’Àrea de Cultura
Antonio Lis Darder
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE
VALÈNCIA
Francisco Chiner Vives
Laboratori de Restauració del
Museu de Prehistòria de València
Directora
Trinidad Pasíes Oviedo
María Perales Azorín
Helena Bonet Rosado
Disseny gràfic
Cap de la Unitat de difusió, didàctica
i exposicions
Espirelius
Santiago Grau Gadea
Disseny i tractament panoràmiques
fotogràfiques
Vanesa Mora Casanova
Reconstrucció escenogràfica
Sfumato Pintura Escénica
Reconstrucció virtual en 3D
Global Geomática. Vito Porcelli
Audiovisual La Lloma de Betxí
Render Comunicació
Ángel Sánchez Molina
Sistema Wifimusem - Audioguies
Audio Viator
AGRAÏMENTS
Equip tècnic i d’excavació del jaciment
arqueològic La Lloma de Betxí (Paterna,
València) 1984 - 2014.
Equip d’inventari, catalogació, estudi i
restauració de la Lloma de Betxí: Becaris
del Museu de Prehistòria de València,
llicenciats i alumnes en pràctiques de
l’ADEIT-Universitat de València, SUPSI i
Leonardo.
Equip d’ Administració de Gestió
Cultural i Museística, Familia GómezTrénor Aguilar, Parc Natural del Túria,
Tomi Plata Vinuesa, Joaquim Juan
Cabanilles, Carmen Tormo Cuñat,
Ángela Pérez Fernández, Victor Chaos
López, María Amparo Peiró Ronda,
Sheyla Sancho Peris, Pepa Ureña
Castillo.
Disseny i maquetació guia didàctica
Vanesa Mora Casanova
Francisco Chiner Vives
Imatges i dibuixos
Francisco Chiner Vives
Ángel Sánchez Molina
Global Geomática
Visites didàctiques
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Activitats complementaries
Tallers didàctics
Visites comentades a La Lloma de Betxí
Conferències
Difusió
Begoña Soler Mayor
Gabinet de Premsa Diputació de València
Laura Martínez Ibáñez
PUBLICACIÓ
Traducció a l’anglès
Traducció al francès
Marc Tiffagom
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Producció i muntatge
Museu de Prehistòria de València
Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Ajudant de muntatge
Amadeo Moliner Blay
Producció, instal·lació i muntatge
Art i Clar
Unitat de Programes d’edició
Gestió Cultural i Museística
María Luisa del Cerro Angosto
Edició
Museu de Prehistòria de València
Àrea de Cultura. Diputació de València
Coordinació
María Jesús de Pedro Michó
Begoña Soler Mayor
Autors
María Jesús de Pedro Michó, Eva
Ripollés Adelantado, Laura Fortea
Cervera, Helena Bonet Rosado, Mauro
S. Hernández Pérez, Carlos Ferrer
García, Yolanda Carrión Marco, Elena
Grau Almero, Guillem Pérez Jordà,
Carmen Tormo Cuñat, Josep Lluís
Pascual Benito, José Luis Simón García,
Ángela Pérez Fernández, María Paz de
Miguel Ibáñez, Francisco Javier Jover
Mestre, Juan Antonio López Padilla,
Sergio Martínez Monleón, Trinidad
Pasíes Oviedo, Victor Chaos López
Imatges i dibuixos
Francisco Chiner Vives, Ángel Sánchez
Molina, Global Geomática
Disseny, maquetació i fotomecànica
Espirelius
Fotografies Lloma de betxí
Rafael de Luís Casademunt
Museu de Prehistòria de València
Correcció de l’edició
Joaquin Abarca Pérez
Traducció i correcció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística.
Diputació de València
Impressió
Gráficas Vernetta
© del text: els autors
© de les imatges: els autors
© de l’edició: Museu de Prehistòria de
València – Diputació de València
ISBN: 978-84-7795-718-8
Dipòsit legal: V 179-2015
[page-n-4]
índeX
[ 5 ] Alfonso Rus Terol
[ 7 ]
María Jesús Puchalt Farinós
[ 10 ]
Viure vora el Túria, fa 4.000 anys [Helena Bonet Rosado]
[ 18 ]
Un recorregut centenari. L’edat del bronze a les terres valencianes [Mauro S. Hernández Pérez]
[ 28 ]
La Lloma de Betxí. Un poblat de l’edat del bronze vora el Túria [María Jesús de Pedro Michó]
[ 38 ]
La Vallesa de Mandor. Tossals i planes vora el Túria [Carlos Ferrer García]
[ 44 ]
El territori. Cap a una definició de l’espai social [María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera]
[ 52 ]
La casa. Arquitectura i materials de construcció [María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera]
[ 62 ]
Fusta i llenya a la Lloma de Betxí [Yolanda Carrión Marco, Elena Grau Almero]
[ 68 ]
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Bases econòmiques i producció de béns
[María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera]
[ 82 ]
L’activitat agrícola. Cultius i alimentació [Guillem Pérez Jordá]
[ 88 ]
Ramaders i caçadors. La gestió dels recursos animals [Carmen Tormo Cuñat]
[ 94 ]
Els ivoris de la Lloma de Betxí [Josep Lluís Pascual Benito]
[ 100 ]
Arqueometal·lúrgia a la Lloma de Betxí [José Luis Simón García]
[ 106 ]
Els homes i les dones que van habitar el llogaret [María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera]
[ 112 ]
El registre funerari de la Lloma de Betxí: una visió des de l’Antropologia Física
[Ángela Pérez Fernández, María Paz de Miguel Ibáñez]
[ 118 ]
Espais socials en l’edat del bronze: la Cubeta de Villena com a cas d’estudi
[Francisco Javier Jover Maestre, Juan Antonio López Padilla, Sergio Martínez Monleón]
[ 124 ]
Estudi i caracterització del territori argàric alacantí
[Juan Antonio López Padilla, Sergio Martínez Monleón, Francisco Javier Jover Maestre]
[ 132 ]
La Lloma de Betxí al segle xxi. Perspectives de futur [María Jesús de Pedro Michó, Trinidad Pasíes Oviedo, Víctor Chaos López]
[ 142 ]
Bibliografia
[page-n-5]
[page-n-6]
La història de la humanitat és la història d’un poble a la
recerca d’un lloc on establir-se, de terres fèrtils amb bones pastures i caça abundant, un lloc fàcil de defendre i
on formar una llar. Estos requisits els trobaren, fa ja 4.000
anys, a la Lloma de Betxí de Paterna, un terreny que s’alça
sobre un turó al bell mig del Parc Natural del Túria.
Este assentament és, des del 1984, objecte d’estudi i d’excavacions que, d’una manera sistemàtica i
ininterrompuda, ha dut a terme un equip d’arqueòlegs i
arqueòlogues del Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València; un treball excel·lent gràcies al qual
s’ha pogut interpretar la història d’un dels jaciments clau
de l’Edat del Bronze Valencià.
La política cultural d’inversió en la conservació del
patrimoni valencià duta a terme per la Diputació i el tre-
ball científic dels seus tècnics han permés salvaguardar
conjunts arqueològics singulars de la nostra província,
com és la Lloma de Betxí. Labor que ha contribuït a situar
el nostre Museu de Prehistòria com un referent nacional
en els treballs de recuperació, conservació i difusió dels
béns arqueològics.
Ara, amb l’exposició Viure vora el Túria fa 4.000
anys, presentem al poble valencià, i a tots els visitants
que ho desitgen, el treball arqueològic i museístic de recuperació d’estes tres dècades, amb un format expositiu
didàctic al mateix temps que científic. D’esta manera retornem als nostres ciutadans la inversió que han fet, en
este cas convertida en coneixement i materialitzada en
patrimoni cultural recuperat.
Alfonso Rus Terol
President de la Diputació de València
< Vas ceràmic geminat, deformat per l’acció
del foc. Habitació ii.
[5]
[page-n-7]
[page-n-8]
El jaciment arqueològic de la Lloma de Betxí, de Paterna,
és un dels referents patrimonials més importants que
el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de
València excava i estudia des de fa més de trenta anys. El
seu estudi, conservació i difusió han sigut, i són, un exemple de la preocupació de l’Àrea de Cultura de la Diputació
de València per la posada en valor del nostre patrimoni
arqueològic.
L’exposició Viure vora el Túria fa 4.000 anys és un
homenatge a estes dècades de treball, que posa a l’abast
dels ciutadans els resultats de les investigacions arqueològiques dutes a terme en el jaciment d’una manera
nova i atractiva. Plantejada de manera narrativa, una família, protagonista imaginària d’esta història, ens trasllada al II mil·lenni abans de Crist de manera que el visitant
s’endinsa en la vida quotidiana d’un poblat de l’edat del
bronze. Els objectes originals trobats durant les excavacions faran possible conéixer estos primers habitants que
es van instal·lar a la vora del riu Túria, les seues activitats
quotidianes dins i fora de l’espai domèstic, el seu entorn i
el seu medi de vida.
Finalment, l’exposició mostra com des de la investigació arqueològica s’han estudiat cada una de les restes
aparegudes i quina informació han proporcionat sobre la
vida i la mort dels seus habitants. Tot això explicat mitjançant audiovisuals i rèpliques d’objectes arqueològics
que ajuden el visitant a interactuar amb les peces i així
donar resposta a totes les preguntes formulades durant
les investigacions.
Estem segurs que els visitants descobriran amb
gran interés estos avantpassats que van viure fa 4.000
anys vora el riu Túria i que van deixar les seues empremtes a la Lloma de Betxí. Empremtes que han sigut recuperades després d’una minuciosa investigació arqueològica i gràcies a un gran esforç patrimonial per part de la
Diputació de València.
María Jesús Puchalt
< Olla ceràmica, molí i mà de molí de pedra.
Habitació i.
Diputada de l’Àrea de Cultura
Diputació de València
[7]
[page-n-9]
[page-n-10]
[page-n-11]
[ 10 ]
[page-n-12]
VIURE VORA EL TÚRIA,
FA 4.000 ANYs
Helena Bonet Rosado
Directora del Museu de Prehistòria de València i del Servei d’Investigació Prehistòrica
L’any 2014 s’han complit trenta anys de l’inici de les excavacions a la Lloma de Betxí de Paterna i, precisament
d’aquella primera campanya, dirigida per M. Jesús de
Pedro i en la qual vaig participar, recorde la que va ser
unes de les jornades més intenses viscudes en una excavació, a pesar de tractar-se d’un jaciment que correspon a un període prehistòric en què no sóc especialista.
El 1984 finalitzàvem les excavacions al poblat ibèric del
Puntal dels Llops d’Olocau i començaven les campanyes
en altres jaciments de la Cultura Ibèrica de la zona, no
menys emblemàtics, com el Castellet de Bernabé, a Llíria,
i La Seña al Villar del Arzobispo. Excavacions totes elles
dins d’un projecte d’investigació més ampli sobre el poblament entorn de la ciutat ibèrica d’Edeta/Llíria, centrat
a les comarques del Camp de Túria i els Serrans. L’estudi
d’aquest territori no es limitava als períodes del ferro an-
< El riu Túria en les proximitats de la Lloma
de Betxí. Fa 4.000 anys.
tic, ibèric i romà sinó que es tractava de completar la seqüència cronològica amb l’estudi del patró de poblament
durant l’edat del bronze per part de M. Jesús de Pedro. En
aquest context, replet de les inquietuds compartides per
un grup de joves arqueòlegs, la Lloma de Betxí ens deixaria la seua empremta inesperada.
Entre els molts jaciments prospectats d’aquest període, la Lloma de Betxí comptava, en la dècada dels huitanta, amb una documentació concisa en els arxius del SIP
que es remuntava a les primeres notícies de Nicolau Primitiu
Gómez-Serrano, allà pels anys vint (Gómez-Serrano, 1931:
79 i 129). La fitxa del jaciment (Fig. 1) l’arreplega com el
Castellet de la Lloma de Bechí, a la Vallesa de Mandor, i el
descriu com un jaciment del període eneolític, terminologia que aplicava el SIP a la major part de poblats de l’edat
del bronze quan no hi havia excavacions sistemàtiques en
extensió i es catalogaven en funció de les troballes arreplegades en superfície, com eren les ceràmiques a mà i
algunes ascles de sílex. En la visita que fa Gómez-Serrano
al febrer del 1924 a la Lloma destaca la seua situació privilegiada sobre el riu Túria i el seu aspecte fortificat amb els
[ 11 ]
[page-n-13]
Fig. 1. Primera fitxa del jaciment de la Lloma de Betxí. Anys trenta del
segle xx. Arxiu documental del SIP.
[ 12 ]
murs escalonats. En aquella jornada arreplega abundants
ceràmiques tipus «argar», molins de mà i sílex. No obstant
això, ara, en les prospeccions de la dècada dels huitanta,
per part de M. Jesús de Pedro, junt amb Joan Bernabeu,
Consuelo Mata i jo mateixa, algunes de les ceràmiques
recuperades en superfície pareixien correspondre a moments avançats o finals de l’edat del bronze, d’acord amb
el tractament de les seues superfícies allisades i algunes
de les formes carenades. Això coincidia amb que l’interés per aquest període era doble: d’una banda, M. J. de
Pedro estava estudiant l’assentament del bronze final del
Puntal dels Llops i preparava la seua tesi doctoral sobre el
bronze valencià, mentre que, per la seua banda, C. Mata
s’encarregava del ferro antic i dels orígens de la Cultura
Ibèrica. Així doncs, hi havia un interés molt especial per
localitzar assentaments d’aquest període de transició,
que calia fitar entre el 1000 i el 600 aC, molt escassos a la
zona d’estudi.
D’ací que se sol·licitara al llavors director del SIP,
Enrique Pla Ballester, la realització d’una primera campanya d’excavacions a fi d’aclarir el final del període del
bronze valencià i els orígens de la Cultura Ibèrica. No obstant això, els resultats de la campanya es van allunyar considerablement dels plantejaments inicials en descobrir-se
un assentament del bronze ple amb una cronologia estimada entre el 1800-1700 i el 1400-1300 aC. D’altra banda,
es descobreix un poblat únic amb un estat de conservació
excepcional, sense paral·lels a la zona. Un potent nivell
d’incendi segellava una habitació amb murs de vora dos
metres d’altura, repleta d’efectes domèstics. Una riquesa de materials arqueològics que coneixíem en el cas de
les troballes in situ als poblats ibèrics de la zona de Llíria,
però que era excepcional en un poblat de l’edat del bronze. Olles, vasos grans i bols xicotets plens de llavors de
cereal carbonitzat, es trobaven en el racó S d’aquest gran
habitatge i alguns d’ells contenien al seu interior botons
d’ivori amb perforació en V, fulles de sílex per a falçs i un
llarg etcètera d’objectes. Tot això dispers pel sòl de l’habitació tal com va quedar després del gran incendi que va
arruïnar el poblat fa uns 4.000 anys, segons es desprén de
[page-n-14]
Fig. 2. Planta de la primera campanya d’excavació, 1984, amb la
dispersió de les troballes. Dibuix d’Helena Bonet.
Vivir vora el Túria, fa 4.000 anys. Helena Bonet Rosado
les datacions absolutes de 14C que els estudis posteriors
han aportat. Però l’interés de la Lloma no es limita a l’excepcionalitat dels efectes, la majoria d’ells complets, sinó
també a la conservació de les seues estructures constructives. Les altes parets de les habitacions, fetes de pedres
i fang, conserven el seu enlluït, i limitades per elles podem observar la doble filera de les bases de pedra sobre
les quals s’alçaven els pals de fusta, i també les mateixes
restes carbonitzades dels pals i de la sostrada, que ens
permeten reconstruir l’estructura de la coberta vegetal.
En l’interior de les habitacions, cubetes i suports per a
atuells, construïts en fang, ens parlen dels equipaments
domèstics, dels telers que suportaven els contrapesos de
fang que allí es troben, de la mòlta del gra en els molins de
vaivé: són l’empremta de les activitats pròpies de la vida
quotidiana d’aquella comunitat, que mai fins llavors no
se’ns havien revelat amb tanta intensitat. Recorde no do-
[ 13 ]
[page-n-15]
nar l’abast dibuixant i numerant en paper mil·limetrat les
troballes de les últimes jornades de la campanya, segons
anaven excavant M. J. de Pedro i la resta de l’equip (Fig. 2).
La concentració de vasos i de grans de cereal en aquesta
zona ens mostrava que sens dubte estàvem en aquell sector de l’habitatge destinat a l’emmagatzematge dels queviures de la comunitat, que va quedar sepultat per un gran
incendi i el posterior enfonsament de les parets, i que ara
podem reproduir pràcticament en la seua totalitat, com
es mostra en una gran vitrina de la sala dedicada a l’edat
del bronze del Museu de Prehistòria de València.
A part de la curta, però inoblidable, experiència
personal en aquella primera campanya d’excavacions,
la Lloma de Betxí es va convertir en un jaciment clau
[ 14 ]
per al coneixement de l’edat del bronze i en un referent
en l’arqueologia peninsular. I aquests avanços científics
van units inevitablement a la trajectòria investigadora de
M. J. de Pedro, les excavacions de la qual a la Muntanya
Assolada, d’Alzira, junt amb Bernat Martí i Rosa Enguix,
al Puntal dels Llops d’Olocau, l’Arbocer i l’Altet de Palau,
de la Font de la Figuera, i, per descomptat, la Lloma de
Betxí, han permés reconstruir el panorama de la cultura
del Bronze Valencià a la zona central del País Valencià.
Una vegada finalitzades les excavacions en l’assentament, l’any 2013, i publicada la major part dels seus
resultats, el Museu de Prehistòria es planteja la necessitat
d’abordar dos projectes ambiciosos. Com a centre museístic, el principal objectiu del qual és comunicar i transmetre el coneixement arqueològic, és fonamental difondre les nostres investigacions a nivell divulgatiu i potenciar i recuperar el patrimoni arqueològic per a gaudi de
la nostra societat. En aquest sentit, durant aquests anys
s’han dut a terme diverses intervencions de conservació i
restauració a la Lloma de Betxí, i som molt conscients de
la urgència d’un projecte més ampli de posada en valor,
amb condicionament d’accessos, senyalística i adequació
d’instal·lacions en el jaciment mateix per a visites concertades. Enclavat en un entorn privilegiat al Parc Natural
del Túria, a la Vallesa de Mandor, el Museu de Prehistòria
organitza, en col·laboració amb el Parc, una jornada de
portes obertes en els mesos de tardor.
[page-n-16]
Vivir vora el Túria, fa 4.000 anys. Helena Bonet Rosado
L’altre repte que havia d’afrontar el Museu de
Prehistòria era fer una exposició monogràfica sobre la
Lloma de Betxí, i el trenta aniversari de l’inici de l’excavació era una bona ocasió per a publicar i mostrar al públic
els resultats dels treballs duts a terme durant tres dècades
en un dels jaciments més emblemàtics del SIP. L’aposta
havia d’estar al nivell de la importància del jaciment, i per
això la mostra té un plantejament expositiu original on no
es presenten exclusivament els materials i els resultats de
les investigacions, sinó que s’ha apostat per un discurs
didàctic on es fa especial insistència en la utilització de
les noves tecnologies i ambientacions envoltants per al
visitant (Fig. 3). En aquest apartat cal destacar el paper de
les també comissàries de l’exposició, Eva Ripollés i Laura
Fortea, les quals, com a monitores i responsables de la
Didàctica del Museu de Prehistòria, han elaborat un discurs expositiu plantejat de manera narrativa, el principal
objectiu del qual és crear una museografia didàctica que
afavorisca la interacció amb el visitant, com també experimentar amb nous recursos comunicatius que impliquen
el públic en la reconstrucció del passat.
L’exposició planteja una doble lectura amb una
primera part narrativa i una altra més analítica i procedimental. La part narrativa, contada en primera persona
per un dels habitants, relata el moment de l’arribada del
grup a l’assentament, com van construir l’aldea i com
es desenvolupava la vida diària al seu interior, i el ritual
d’enterrament del membre més ancià de la família. Per
a generar en l’espectador interés i expectació, s’ha creat
un recorregut que s’inicia amb el paisatge, els cultius i la
fauna que circumden l’assentament fa 4.000 anys per a
després passar a un segon àmbit on s’ha recreat l’espai
d’habitació. Els objectes i els efectes originals recuperats
en l’excavació, amb el suport de material informatiu de
plafons, mòduls interactius i murals, ens relaten les activitats quotidianes dutes a terme per la comunitat, és a
dir, la transformació i el consum dels aliments, el teixit,
la terrisseria, el treball de l’os i del metall, l’agricultura i la
ramaderia. La representació de l’incendi, que va posar fi
a l’ocupació de l’assentament, dóna pas a la segona part
dedicada a la investigació arqueològica on s’explica com
s’obté la informació en l’excavació. A través de nou blocs
temàtics equipats amb unitats didàctiques manipulables,
el visitant pot interactuar amb els arqueòlegs sobre les
grans preguntes que planteja qualsevol excavació científica: ¿Qui vivia allí? ¿Què menjaven? ¿De què van morir?
¿Com es va construir el poblat? ¿Com feien les ceràmiques? ¿Com es daten les troballes? ¿Què ens conten les
restes carbonitzades? En aquesta part de l’exposició cal
[ 15 ]
[page-n-17]
[ 16 ]
Fig. 3. Planta i alçat de l’exposició temporal
Viure vora el Túria fa 4.000 anys. La Lloma de Betxí.
Dibuix de Francisco Chiner.
[page-n-18]
els usos tecnològics, en hàbits socials i comportaments.
Els últims capítols ens remeten als estudis recents sobre
patrons de poblament al sud de les terres alacantines i
ens acosten a la cultura d’El Argar, referència necessària.
Finalment, a manera de reflexió, es debat sobre el futur
patrimonial de la Lloma de Betxí i el seu ús públic.
Amb l’exposició i el catàleg Viure vora el Túria
fa 4.000 anys. La Lloma de Betxí, és desig del Museu de
Prehistòria despertar en el visitant l’interés per aquells
grups humans que ens van precedir i que ja configuraven
una organització social complexa i avançada com es pot
veure a través del missatge que aquella comunitat agrícola ens ha llegat a través dels seus objectes i de l’empremta
que van deixar en la terra.
Vivir vora el Túria, fa 4.000 anys. Helena Bonet Rosado
destacar una projecció 3D sobre la reconstrucció virtual
del poblat de la Lloma de Betxí, com també del seu entorn, per a finalitzar el recorregut de la mostra amb un
audiovisual general sobre la història de les excavacions,
de les troballes més rellevants i dels futurs projectes d’investigació i conservació en aquest important jaciment.
Com és habitual en les exposicions del Museu de
Prehistòria, aquesta mostra es complementa amb el present catàleg que arreplega la contribució de més de vint
reconeguts especialistes en l’edat del bronze i en diferents
camps i disciplines de l’arqueologia prehistòrica. En el primer capítol, Mauro Hernández ens fa una síntesi de l’estat
de la qüestió de l’edat del bronze a les terres valencianes
i aborda alguns dels aspectes més destacats i debatuts,
mentre que el gros del catàleg es dedica, com no podia ser
d’una altra manera, a la Lloma de Betxí. Les comissàries,
M. J. de Pedro, L. Fortea i E. Ripollés, aborden la història
de la investigació de l’assentament, els personatges que
van habitar aquesta xicoteta aldea agropecuària, l’espai
domèstic i l’estudi dels seus equipaments, com també
l’organització espacial al territori. La resta d’investigadors, especialistes en geomorfologia, antropologia física,
antracologia, paleocarpologia, arqueozoologia, arqueometal·lúrgia i indústria òssia, han contribuït amb els seus
últims treballs, molts inèdits, a renovar la visió tradicional
que teníem de la cultura de l’edat del bronze en temes
de paleoambient, subsistència i modes de producció, en
[ 17 ]
[page-n-19]
[ 18 ]
[page-n-20]
UN RECORREGUT CENTENARI
L’EDAT DEL BRONZE A LES TERRES VALENCIANES*
Mauro S. Hernández Pérez
Universitat d’Alacant
Con la sistematización de los años sesenta, la Cultura del Bronce
valenciano toma como una de sus principales características
la abundancia de estos poblados, ubicados en alturas de
difícil acceso, amurallados en sus partes accesibles y con una
cultura material desprovista de elementos singulares. Tan fácil
adscripción cultural contribuye a alimentar notablemente el
número de los yacimientos, aunque no se produce en la misma
medida el incremento de su conocimiento, que en muchos casos
queda reducido al de su topónimo.
B. Martí Oliver, 2001: 134.
< Tresor del Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
Les reflexions sempre interessants de Bernat Martí —sens
dubte el millor coneixedor de la historiografia arqueològica valenciana— permeten caracteritzar el denominat
bronze valencià que, després de més d’un segle de troballes i investigacions, ha conegut un notable impuls en les
últimes dècades de la mà d’una profunda renovació metodològica i de la incorporació de generacions noves d’investigadors amb una formació sòlida i una gran capacitat
de treball. Un exemple singular de la situació actual de la
investigació el constitueixen els treballs de María Jesús de
Pedro a la Muntanya Assolada (Alzira, València), a la Lloma
de Betxí (Paterna, València) i en altres punts del territori
valencià. Les seues investigacions de camp, la catalogació
dels materials arqueològics, l’organització d’exposicions i
la seua presència activa en reunions científiques són, sens
dubte, un referent extraordinari de la investigació valenciana actual i de la seua projecció fora de les nostres terres.
* Aquest treball s’ha realitzat dins del projecte de investigació HAR 201237710 “iii y ii milenios cal. BC: poblamiento, ritualidad y cambio social entre
las cuencas de los ríos Júcar y Segura” finançat pel Ministerio de Economía y
Competitividad.
[ 19 ]
[page-n-21]
Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
[ 20 ]
A mitjan segle passat, els estudis de Miquel Tarradell
marcarien una inflexió en la caracterització de l’edat del
bronze, tant a nivell peninsular com del territori valencià. Trencaren la visió tradicional d’una cultura única
que s’estenia per tota la península Ibèrica, identificada
com a bronze argàric, per a establir diversos grups culturals (Tarradell, 1950), un dels quals denominaria anys
després bronze valencià (Tarradell, 1963), terme que l’escola valenciana de prehistòria havia utilitzat amb anterioritat per a incloure-hi una sèrie de poblats d’aquesta
època que, per les seues característiques, no es podien
adscriure al denominat bronze argàric (Arnal, Prades i
Fletcher, 1968: 31).
El punt de partida
Com s’ha assenyalat en reiterades ocasions, les
primeres referències sobre l’existència a les terres valencianes d’objectes de metall —coure o bronze— es remunten a les últimes dècades del segle xix i pertanyen als assentaments del Molló de les Mentires (Aielo de Malferit,
València) i el Castellet del Porquet (l’Olleria, València),
dels quals dóna compte Joan Vilanova i Piera (Martí,
2001). Aquest autor també assenyala la presència de diferents troballes metàl·liques en uns altres jaciments,
entre les quals es troben diversos objectes de bronze
arreplegats als vessants de San Antón, en les proximitats
[page-n-22]
Al final del segle s’incorpora al Col·legi de Sant
Domènec d’Oriola el jesuïta Juli Furgús (1856-1909). Les
seues excavacions en unes quantes localitats del Baix
Segura, entre les quals es troba la del conegut jaciment de
San Antón i la de l’inèdit Laderas del Castillo, de Callosa
de Segura, i la creació del Museu d’Antiguitats d’Oriola són
un referent detallat de la investigació arqueològica valenciana de començament del segle xx, com reflecteix l’exposició i monografia organitzada pel MARQ el 2009, amb
motiu del centenari de la seua mort (Hernández, Soler i
López, 2009). Alguns dels seus estudis, la major part publicats en la revista Razón y Fe, de la Companyia de Jesús,
serien recopilats, traduïts al valencià i editats pel Consell
Provincial de València com a número 5 de la sèrie Treballs
Solts del SIP (Furgús, 1937), amb una nota introductòria
d’Isidre Ballester Tormo, director del SIP, on destacava el
gran interés dels treballs del jesuïta en una «època en que
en Espanya encara es treballava poc en esta classe d’investigacions » (Ballester, 1937: 3).
Juli Furgús identifica aquests jaciments com a
necròpolis, i registra més de huit-centes tombes a San
Antón, encara que no totes prehistòriques. A Callosa assenyala la presència d’un mur i fragments de fang amb
empremtes de canyes, i planteja la possible existència
d’un poblat al vessant de més fàcil accés. No obstant
això, per a Enrique Siret, San Antón era un poblat amb
enterraments davall les cases, similar a aquells que havia descobert i excavat a Almeria, junt amb el seu germà
Luis, i indicava que els treballs de Juli Furgús confirmaven que es tractava del mateix poble (Siret, 1905: 24). A
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
d’Oriola (Alacant), per l’enginyer Santiago Moreno Tovillas
(1832-1888), autor d’un manuscrit, remés a la Societat
Arqueològica Valenciana el 1872, que va romandre inèdit fins a la seua publicació el 1942 com a número 7 de
Trabajos Varios del Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València.
Joan Vilanova i Santiago Moreno marquen l’inici
dels estudis sobre l’edat del bronze a les terres valencianes. Els dos coneixien els treballs dels germans Enrique i
Luis Siret al sud-est peninsular, els quals tenien informació alhora dels treballs d’aquests dos pioners, van visitar
la bella col·lecció de Moreno i van recórrer el jaciment de
San Antón, on van assenyalar l’existència d’alguns desmunts en forma d’escalinata (Siret i Siret, 1890). També
es van interessar per altres jaciments valencians, i van encarregar a Pedro Flores, el seu capatàs, una visita a unes
quantes localitats d’Alacant (Simón, 1997 a); entre aquests
jaciments es troba Cabezo de la Granja, que possiblement
es correspon amb l’actual Cabezo Pardo, excavat recentment per Juan A. López Padilla, i la Lloma de la Terrera o
Coroneta del Rei, a Alberic (València) (Simón, 1997 b).
[ 21 ]
[page-n-23]
Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
Treballs de consolidació al jaciment.
partir d’aquest moment el bronze argàric es converteix
en el referent de l’edat del bronze a les terres valencianes fins a mitjan del segle xx.
[ 22 ]
El caràcter argàric d’aquests jaciments seria confirmat després de les excavacions portades a terme per
l’Institut d’Estudis Catalans, davall la direcció de Josep
Colominas, a Laderas del Castillo, de Callosa de Segura
(Colominas, 1927).
Les primeres dècades del segle xx es van fer excavacions en jaciments de l’edat del bronze dispersos per
[page-n-24]
Un canvi de rumb
El 1957, Miquel Tarradell (1920-1995) s’incorpora
a la Universitat de València. Uns anys abans havia establit alguns grups culturals en l’edat del bronze peninsular, que fins a aquell moment s’identificava amb El Argar.
Considera els poblats alacantins del Baix Segura com a
argàrics, mentre que la resta del territori valencià s’inclou en una zona d’influència argàrica (Tarradell, 1950).
La seua monografia, El País Valenciano del Neolítico a la
Iberización, publicada el 1963, es converteix en el millor referent sobre la nostra prehistòria recent. Reitera la presència del bronze argàric al Baix Segura, en el qual inclou els
jaciments de San Antón, que denomina San Antonio, i
Laderas del Castillo, identificats com a necròpolis, ja que
del possible poblat superposat no se sabia res (Tarradell,
1963: 160). També considera argàric el Cabezo Redondo
(Villena, Alacant), on s’havien documentat enterraments
humans a l’interior del poblat i que anys abans José María
Soler havia inclòs, junt amb altres poblats del Vinalopó,
en l’àrea d’expansió argàrica (Soler, 1953). La resta del territori està ocupada pel que va denominar bronze valencià, caracteritzat per la gran quantitat de poblats, sempre
en turons elevats, l’abundància de coves d’habitació, l’escassetat d’enterraments humans i la pobresa i monotonia
dels seus materials, entre els quals no es trobarien els típicament argàrics. Miquel Tarradell es lamentava de les
escasses excavacions dutes a terme als nombrosos jaciments catalogats —s’ha arribat a assenyalar un miler de
poblats— i de l’absència d’estratigrafies, per la qual cosa
era difícil establir diferències cronològiques en una civilització que va tendir cap a l’estancament, que no es va
renovar, que va viure durant segles davall d’uns mòduls
pareguts (Tarradell, 1969: 26). No obstant això, el registre
ceràmic li va permetre assenyalar dos grups separats per
les conques dels rius Xúquer i Túria; el grup meridional es
caracteritzava per la presència de ceràmiques decorades
amb incisions i cordons. També resulten d’un interés extraordinari les seues reflexions sobre l’ocupació de les coves, una qüestió que, amb algunes excepcions (Palomar,
1995), a penes ha interessat a la investigació posterior.
La caracterització dels bronzes argàric i valencià proposada per Miquel Tarradell fa més de cinquanta
anys es manté vigent en l’actualitat, encara que qüestions
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
tot el territori valencià, entre els quals en destaquen alguns a les comarques de l’Alcoià i l’Alacantí. Sempre es
relacionen amb els poblats argàrics del sud-est i el Baix
Segura, i es destaca «que es tracta d’un mateix poble que
movent-se de S. a N. i sens apartar-se gaire de la costa,
es va anar establint per les verges muntanyes de la província d’Alacant i les poblà fortament» (Visedo, 1925: 176).
Aquesta influència argàrica també s’indica per a poblats
valencians i castellonencs, com reflecteix el títol de l’article publicat per José Alcácer (1945) en la revista Archivo
de Prehistoria Levantina, en identificar com a estacions
argàriques els poblats de Peña de la Dueña (Teresa) i La
Atalayuela (Losa del Obispo).
[ 23 ]
[page-n-25]
Vas ceràmic del Cabezo Redondo i bol d’or del Tresor de Villena.
[ 24 ]
com ara les fronteres o el nom d’un d’ells són objecte de
polèmiques. En aquest sentit, les propostes de substituir
bronze valencià per bronze llevantí o bronze ibericollevantí no han tingut acceptació. Alhora, es considera que
la utilització del terme bronze valencià únicament és vàlida dins d’una posició historicocultural (Jover, 1999: 67),
mentre que per a altres investigadors, bons coneixedors
d’aquesta cultura (Gil-Mascarell, 1992), resulta prematur
tant mantindre com variar-ne el nom, per la qual cosa
s’advoca per conservar la nomenclatura tradicional. Per
la meua part, al seu moment, vaig optar per utilitzar la
denominació genèrica «d’edat del bronze a…» i indicar a
continuació el territori objecte d’estudi, i proposar l’existència de fàcies comarcals, l’origen de les quals s’havia
de buscar en els substrats, contactes i influències externes, diferents a cada zona, i en una adaptació al medi per
part de les comunitats humanes (Hernández, 1985: 116).
D’altra banda, la proposta de Miquel Tarradell de situar la
frontera entre els bronzes argàric i valencià al Vinalopó
també ha sigut objecte de discussió. En aquest sentit, en
la seua monografia sobre la cultura d’El Argar, Vicente Lull
només considera argàrics els jaciments de San Antón i
Laderas del Castillo, que per la seua proximitat podrien
pertànyer a una mateixa comunitat tribal (Lull, 1983: 341).
Miquel Tarradell també va assenyalar les dificultats
per a establir les dates inicial i final del bronze valencià
i determinar-ne la periodització interna. No obstant això,
prompte es van formular diverses propostes que, en certa
manera, eren deutores de les establides per al bronze ar-
[page-n-26]
gàric i per als moments finals de l’edat del bronze al sudest, o es recolzaven en unes poques i disperses datacions
absolutes (Gil-Mascarell, 1981; Gusi, 1975; Navarro, 1982).
Es van identificar tres o quatre fases, encara que les dues
primeres —bronze antic i bronze mitjà— de vegades s’unificaven en un genèric bronze ple.
El mateix any de la publicació de la monografia
de Tarradell, José María Soler descobreix el Tresor de
Villena, uns mesos després d’haver recuperat el Tresoret
del Cabezo Redondo. Ambdues troballes serien objecte
de sengles monografies en què es descriuen, amb un detall exquisit, els dos conjunts i s’acompanyen de les seues
anàlisis metal·logràfiques corresponents (Soler, 1965 i
1969). Aquests tresors generen, des d’un primer moment,
un debat ampli sobre la seua autoria, el seu significat i
la seua cronologia. A penes es qüestiona la relació del
Tresor de Villena amb el Cabezo Redondo, segons indica-
ven algunes peces del Tresoret. Amb alguns dels objectes menuts del Tresor, el mateix Miquel Tarradell reconstrueix, a partir d’una proposta de Enric Llobregat, el ceptre d’un reietó que vivia al Cabezo Redondo (Tarradell,
1964). La seua cronologia s’ha situat entre el segle vii aC
i l’any 1000 aC, com proposava Soler. Les excavacions en
aquest jaciment, que inicialment van ser impulsades per
Tarradell, es van reprendre el 1987 i han continuat fins
l’actualitat. La troballa de diversos objectes d’or en contexts ben datats permet situar el començament d’aquesta
acumulació d’or i plata en moments del bronze tardà, per
al qual al Cabezo Redondo es disposa d’una trentena de
datacions absolutes, i elevar la cronologia proposada per
Soler en alguns segles.
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
Bols d’or del Tresor de Villena i vas ceràmic del Cabezo Redondo.
[ 25 ]
[page-n-27]
Departament XXII. Cabezo Redondo (Villena, Alacant).
L’impuls definitiu
[ 26 ]
El Congrés d’Elx, organitzat per la Universitat d’Alacant el 1983, va marcar un punt d’inflexió en els estudis
arqueològics valencians. Aquella reunió va coincidir amb
la creació de noves universitats, centres d’investigació
i museus, amb la incorporació d’una generació nova de
professionals amb una àmplia formació i el despertar de
l’interés ciutadà per conéixer el passat dels pobles i les
comarques, arran de la creació de la comunitat autònoma. Tres de les ponències d’Elx es van dedicar a l’edat
del bronze (Gil-Mascarell, 1985; González Prats, 1985;
Hernández, 1985) i van ser el punt de partida de noves sín-
tesis sobre l’edat del bronze regional (Gil-Mascarell, 1995;
Gil-Mascarell i Enguix, 1986; Gusi, 1989; Jover, 1999; Martí i
Bernabeu, 1990), en les quals s’incorporaven les novetats
en la investigació i es plantejaven noves hipòtesis sobre el
seu origen i periodització.
La ponència de María Jesús de Pedro en les
Jornades d’Arqueologia d’Alfàs del Pi, el 1994, reflecteix
els canvis profunds que en poc més de deu anys s’havien
produït en la investigació sobre l’edat del bronze arreu
[page-n-28]
creació, el 1927, per Isidre Ballester. En la seua primera
col·lecció s’integren els materials procedents del poblat
de l’edat del bronze del Mas de Menente, a Alcoi, que es
van comprar a Ferran Ponsell, el seu excavador. Dos anys
després, s’adquireix la col·lecció de Federico de Motos,
farmacèutic de Vélez Blanco (Almeria), en la qual hi havia materials argàrics, una cultura prehistòrica mare de
la nostra, segons indicava I. Ballester (de Pedro, 2006:
56-57). En el primer número de la seua revista, Archivo de
Prehistoria Levantina, s’inclou un article, firmat per Lluís
Pericot i Ferran Ponsell, sobre el Mas de Menente. En els
primers números de la sèrie de Treballs Solts/Trabajos
Varios es publicarien, com ja s’ha indicat, la memòria
inèdita de Santiago Moreno Tovillas i els treballs de Juli
Furgús. Altres articles publicats en l’APL o les monografies
en Trabajos Varios —i aquesta exposició mateixa sobre la
Lloma de Betxí— reflecteixen l’interés que sempre ha despertat l’estudi de l’edat del bronze en el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València, interés que
tots desitgem que continue mantenint.
Un recorregut centenari. Mauro S. Hernández Pérez
del territori valencià. Es tracta d’una síntesi excel·lent que
marca el començament d’una etapa nova en la investigació i en la difusió dels seus resultats que, no sense certes
dificultats i interrupcions, arriba fins al moment present.
S’ha incrementat el nombre de les excavacions en poblats
de les tres províncies valencianes que comprenen des dels
moments previs a l’aparició de l’edat del bronze fins al
bronze final. S’ha revitalitzat l’estudi de la cultura argàrica
a Alacant (Hernández, Soler i López Padilla, 2009). Es disposa de prop d’un centenar de datacions absolutes, de les
quals, lamentablement, no sempre s’han publicat els seus
contexts respectius. S’han dut a terme un inventari i un
estudi exhaustiu d’alguns materials, com ara els metàl·lics
(Simón, 1998) i els d’os, banya i ivori (López Padilla, 2011),
i uns altres es troben en una fase d’elaboració avançada.
S’ha produït una profunda renovació metodològica, el
millor exemple de la qual són les propostes de periodització i d’organització social a la conca del Vinalopó (Jover
y López Padilla, 2004; 2009). S’han creat diversos equips
d’investigadors amb una formació sòlida. S’han organitzat exposicions de gran impacte social (Hernández, 2001;
Hernández, Soler i López, 2009), reunions científiques
(Hernández i Hernández, 2004) i cicles de conferències en
fòrums diferents. A més a més, s’han incrementat el nombre i la qualitat de les publicacions. Malgrat això, als últims
temps ha disminuït el nombre d’excavacions i la seua duració. Després d’uns anys d’esplendor, la crisi planeja sobre la investigació arqueològica valenciana.
Un recorregut per la historiografia sobre l’edat
del bronze al territori valencià reflecteix la seua estreta
relació amb el Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València des del mateix moment de la seua
[ 27 ]
[page-n-29]
[ 28 ]
[page-n-30]
La Lloma de Betxí.
Un poblat de l’edat del bronze
vora el Túria
Maria Jesús de Pedro Michó
Museu de Prehistòria-SIP
El paisatge pròxim: la Vallesa de Mandor
Enmig d’un paisatge profundament antropitzat, pròxim a
la ciutat de València, es troba el paratge de la Vallesa de
Mandor, que s’estén pels termes municipals de Paterna
i Riba-roja de Túria, al costat de la ribera septentrional
del riu Túria. La Vallesa de Mandor apareix descrita en la
Geografía del Reino de Valencia com una esplèndida mansió agrícola amb una pinada de cinc-centes hectàrees, propietat del comte de Montornés. Enric Trénor Montesinos
va ser el fundador de la finca, dedicada a diverses explotacions i aprofitaments, des de la citricultura a l’enologia,
passant pels fruiters i la ramaderia, considerada sempre
com una instal·lació model. Enric Trénor, emparentat amb
el marqués del Túria, Tomàs Trénor Palavicino —qui el
1909 havia organitzat l’Exposició Regional—, es va ocupar
en aquell certamen de tota l’activitat agrària. No deba-
< Vista aèria de la Lloma de Betxí, 2013.
des era comissari regi de Foment i president del Consell
Provincial d’Agricultura.
El comte de Montornés va ser premiat per Alfons
XIII, el 1921, amb el títol de comte de la Vallesa de Mandor.
En la primavera de 1923, amb motiu del viatge del rei Alfons
XIII i de la seua esposa, Victòria Eugènia, a València per a
la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, els monarques van visitar la finca i hi van ser obsequiats amb un
dinar, tal com es descriu en la premsa del moment.
Actualment, el paisatge de la Vallesa està molt
transformat per la presència de cultius de regadiu i a conseqüència de l’incendi que, a l’agost de 1994, va destruir
gran part de la vegetació existent. Tot i això, conserva
encara un alt valor mediambiental. A la típica vegetació mediterrània formada per l’aliança Oleo-Ceratonion,
amb boscos degradats de coscolls, juntament amb pins
blancs, llentiscles, ullastres, lleguminoses, margallons i
espart, s’afegeix una gran varietat d’espècies botàniques,
algunes d’elles endèmiques, com les màquies, que juguen
[ 29 ]
[page-n-31]
Vista del jaciment a l’inici dels treballs d’excavació, 1984.
un paper important contra l’erosió i ajuden la recuperació
forestal; matollars amb plantes aromàtiques i medicinals;
vegetació de ribera, barrancs de baladres, espartars i altres plantes especialistes de sòls arenosos.
[ 30 ]
La fauna, també molt variada, inclou diferents tipus d’insectes; peixos, com el barb, la carpa o l’anguila;
amfibis, rèptils; mamífers, com eriçons, musaranyes, conills, lirons, esquirols, genetes, mosteles, raboses o porcs
senglars; i nombroses aus.
Des del 2007, la Vallesa de Mandor forma part del
Parc Natural del Túria, segons el Decret 43/2007 de 13 d’abril.
[page-n-32]
El jaciment: antecedents bibliogràfics
1 El nostre sincer agraïment a la familia de D. Eulogio Gómez-Trénor Fos, i de
manera especial a Alvaro Gómez-Trénor Aguilar, per haver facilitat el nostre
treball de camp durant tots aquests anys.
Excavació del sector oest, murs de les terrasses, 2005.
ció o de prospecció arqueològica fins a la tardor del 1984
(de Pedro, 1998).
La primera visita que vam fer al jaciment estigué
motivada per un treball de prospecció a la comarca del
Camp de Túria dirigit per Joan Bernabeu, Helena Bonet
i Consuelo Mata, a fi de confirmar la cronologia del jaciment i la seua possible pertinença a un moment de transició de l’edat del bronze a la Cultura Ibèrica. No obstant
això, la inspecció duta a terme en aquella ocasió posà de
manifest que es tractava d’un poblat de l’edat del bronze
amb una estratigrafia potent, en la qual s’endevinaven les
restes de construccions de pedra de grandària considerable i amb un nivell d’incendi ben delimitat. Nombrosos
fragments ceràmics i ossis es trobaven dispersos per la
superfície com a conseqüència de l’espoliació a què estava sent sotmès. Així, davant del perill de destrucció exis-
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
En la finca denominada Masia de Vélez, dins de la
Vallesa de Mandor, es troba la Lloma de Betxí, actualment
propietat dels hereus d’Eulogio Gómez-Trénor Fos1. El jaciment arqueològic se situa en un turó d’escassa elevació,
a 99 metres sobre el nivell del mar, i amb un desnivell de
30 metres respecte al pla circumdant, a curta distància
del riu Túria. Té forma allargada i les seues dimensions
són de 50 × 20 m en la part superior, encara que l’assentament arriba a la part baixa del turó, per la qual cosa la
seua extensió total és de 3.750 m2 , aproximadament.
Diverses referències bibliogràfiques, des del 1928
fins al 1984, al·ludeixen a la Lloma de Betxí com un poblat
de l’edat del bronze en què es podria apreciar el trànsit
a la Cultura Ibèrica. Igualment ha sigut citat per diferents
autors en relació amb altres jaciments de la zona, com
el poblat proper de Despenyaperros, al terme municipal
de Paterna, en els quals es coneixien restes de muralles
i d’habitacions pertanyents a la cultura del bronze valencià. Amb tot, la Lloma de Betxí no seria objecte d’excava-
[ 31 ]
[page-n-33]
tent, a l’octubre de 1984 s’hi va fer la primera campanya
d’excavació, com a intervenció de salvament, dirigida per
Helena Bonet, Joan Bernabeu i María Jesús de Pedro,
amb la supervisió del Servei d’Investigació Prehistòrica.
Des de llavors fins al 2013 s’hi han succeït els treballs
arqueològics amb caràcter ordinari al jaciment de manera quasi ininterrompuda, a excepció dels anys 1986,
1990 i 1992, sempre dins del Programa d’Excavacions
del Museu de Prehistòria i SIP. Els materials recuperats
al llarg d’aquests anys estan depositats en el Museu de
Prehistòria de València i una important mostra d’aquests
es troba exposada a les sales permanents dedicades a
l’edat dels Metalls.
Les campanyes d’excavació
[ 32 ]
Les diferents intervencions dutes a terme han permés identificar dues grans habitacions o departaments,
les habitacions I i II, i una dependència paral·lela a ambdues, el Corredor oest, que configuren una gran edificació
de 34 m de longitud i 10 m d’amplària. L’edificació descansa sobre el sòl natural de la muntanya i degué arribar
a tindre entre 4 i 6 m d’alçària; està coberta per una sos-
trada plana, en terrassa, o amb una inclinació suau, i sustentada per dues fileres de pals.
L’estratigrafia documentada en ambdues habitacions presentava dos nivells d’ocupació: el superior, o més
recent, amb alguna concentració de terra grisa cendrosa que correspon a una ocupació curta; i l’inferior, on es
troba pràcticament la totalitat del material arqueològic,
i que està caracteritzat per un enderroc considerable de
pedres i material de construcció i per un incendi, marcat
per la presència de carbons i de cendres abundants sobre
el paviment de terra piconada.
El foc que va destruir aquestes estructures afavorí
la conservació in situ de gran part de l’aixovar domèstic,
format per una quantitat important de vasos ceràmics, elements de falç, molins de mà, pesos de teler, objectes metàl·
lics i adorns. La distribució d’aquest conjunt assenyalava
l’existència de diverses àrees d’activitat, com ara una zona
de magatzem, una altra de mòlta, de teixidura, etc., indicades també per diferents estructures, com suports, bancs,
murets ressaltats, forns, o pels mateixos pesos de teler.
Les excavacions realitzades als vessants de la lloma van mostrar un complex sistema de condicionament
de l’espai, amb murs atalussats per a salvar el desnivell de
la muntanya, i la configuració de zones planes o terrasses d’escassa amplitud. A l’exterior de la gran edificació,
[page-n-34]
Habitació III. Detall de l’estratigrafia, 2000.
cames i els braços flexionats, i està delimitat per una estructura de pedres en forma de cercle.
Actualment, després de 27 campanyes d’excavació, amb una extensió excavada de més de 1.700 m2, la
imatge que tenim és la d’un assentament dominat per la
presència d’una edificació important de caràcter comunal i familiar, i d’altres construccions, com les terrasses i
els murs atalussats que han transformat de forma substancial el perfil original de la muntanya.
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
pel seu extrem sud, es documentà l’existència d’un aljub
o cisterna de planta oval que s’adossa a la paret de l’Habitació I; així com el sistema d’accés al poblat per mitjà
d’una rampa o camí de poca amplària que puja des de la
base del turó, en ziga-zaga. En el sector nord les intervencions es van centrar en l’Habitació III, de 8 × 10 m, amb
planta quasi absidal, amb un paviment de terra piconada sobre el qual hi havia els materials arqueològics, com
vasos d’emmagatzematge decorats amb cordons i altres
amb decoració incisa, objectes de metall i, finalment,
elements d’adorn, com braçals de pedra o botons d’ivori.
Entre les habitacions II i III es va excavar una altra cisterna
també de planta oval i recoberta d’argila per a impermeabilitzar les parets de pedra.
Posteriors treballs han confirmat la presència de
murs atalussats per a la creació de terrasses en les vessants, entre els quals destaca el que rodeja la construcció
pel costat occidental. Estos murs configuren una sèrie de
plataformes utilitzades com a zones de circulació o de
treball; a més d’un possible camí d’accés assenyalat per
un empedrat. Les terrasses s’han anat omplit progressivament amb les deixalles procedents de les zones d’habitació. Els darrers anys d’excavació s’han documentat dos
xicotets departaments de planta quadrangular al vessant
oriental, en el seu extrem més meridional.
A més de les restes de construcció, van aparèixer
dos enterraments humans. El primer d’ells, en el sector
est, és un individu senil al costat del qual es va localitzar
l’esquelet d’un gos. L’altre, en el sector oest, presenta les
[ 33 ]
[page-n-35]
Excavació del sector est, murs de les terrasses, 2002.
[ 34 ]
[page-n-36]
La metodologia arqueològica
L’arqueologia és la ciència que estudia les societats
passades mitjançant la recuperació i l’estudi dels seus
testimonis materials, i el mètode de treball emprat per a
la documentació correcta d’aquests testimonis és l’excavació arqueològica. A la Lloma de Betxí, la metodologia
seguida ha sigut l’excavació per capes dels diferents rebliments, utilitzant per a la recollida de dades i la seua docu-
Corredor oest, recipients ceràmics sobre el sòl d’ocupació, 2002.
mentació el mètode cronoestratigràfic d’Edward C. Harris
basat en la fitxa de registre de les unitats estratigràfiques,
de manera que cada estrat, estructura o troballa s’excava
amb un número de registre individual.
Des del primer moment, els treballs es van plantejar com una excavació en extensió, a fi d’evitar els problemes que es deriven de la realització de sondejos de dimensions reduïdes, pel que tenen de parcials i incomplets
en la recuperació del context arqueològic d’un poblat.
De forma prèvia a l’inici dels treballs arqueològics, es
va subdividir el jaciment en quadres de 2 x 2 metres a partir de dos eixos de coordenades cartesianes; en la part més
elevada del turó se situa el punt o pla 0 de referència per a
l’amidament de les cotes de profunditat. Els eixos d’abscisses i ordenades coincideixen, respectivament, amb els eixos
longitudinal i transversal del turó on s’ubica l’assentament.
La documentació de tot el procés ha comportat
l’alçament de plantes i seccions, dibuixades a escala
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
La cronologia del jaciment apunta a l’inici de l’edat
del bronze o bronze ple, cap al 1800-1700 aC, mentre que
el final de l’ocupació se situa al voltant del 1400-1300 aC.
Les habitacions I i II han sigut datades a partir de les restes
carbonitzades de la fusta utilitzada en la sostrada i les datacions absolutes obtingudes situen la seua construcció
a l’inici del II mil·lenni aC, mentre que la seua destrucció
ha sigut datada a partir de dues mostres de cereal carbonitzat procedents del sòl de les habitacions, que han proporcionat unes dates que la situen cap a mitjan del II mil·
lenni aC. Els dos enterraments humans també han sigut
datats i les dates obtingudes corresponen, en el primer
d’ells, a l’inici de l’ocupació; i en el segon a l’etapa final
de l’assentament. Altres datacions procedeixen de la preparació del sòl de l’Habitació III i dels nivells d’abocadors
localitzats en les terrasses.
[ 35 ]
[page-n-37]
1:20, amb indicació dels rebles, pedres i materials arqueològics, a més de la seua profunditat; així s’ha obtingut
una referència tridimensional de tots els elements. Les
fotografies generals i de detall completen la informació
de cada conjunt. Tot això ha contribuït a la interpretació
posterior dels diversos processos i activitats que s’efectuaren en cada espai, les tècniques de construcció, la
cronologia, etc., i a la seua representació en un diagrama seqüencial.
Quant a la recuperació de les restes arqueològiques, tots els materials arreplegats durant el procés d’excavació han sigut identificats per mitjà d’una etiqueta que
fa referència al quadre en què han aparegut, la unitat estratigràfica i la data en què es van trobar. Posteriorment,
depenent de la seua composició i conservació, han sigut
llavats i siglats. Els diferents rebliments excavats han sigut tamisats en sec al jaciment mateixa, per a recuperar
aquelles restes més xicotetes que pogueren haver passat
desapercebudes en el procés de recollida de la terra. A
més, atenent a l’especial importància que té la recuperació de les restes orgàniques, com ara llavors, carbons
o microfauna, s’han arreplegat mostres de sediment per
a tamisar-les amb aigua mitjançant la utilització d’una
maquina de flotació. La recollida de les dites mostres ha
[ 36 ]
proporcionat una informació molt important quant a la
reconstrucció de l’entorn mediambiental i de les bases
econòmiques de l’assentament.
Finalment, el material arqueològic recuperat ha
sigut inventariat i informatitzat d’acord amb les bases de
dades del Museu de Prehistòria. S’han consolidat i s’han
restaurat nombrosos objectes, que han sigut igualment
fotografiats, dibuixats i catalogats. El seu estudi, en relació amb la documentació obtinguda en el procés d’excavació, ens acosta a la vida del grup humà que va habitar
la Lloma de Betxí. Així, l’anàlisi de la fusta, de les llavors,
d’ossos d’animals, sediments, etc., ajuda a reconstruir la
vegetació, la fauna, les condicions climàtiques existents,
les modificacions patides pel medi, o la dieta de la població. L’estudi de la ceràmica, dels objectes de pedra, d’os o
de metall ens acosta a la tecnologia prehistòrica, als recursos utilitzats i la seua manufactura, els seus possibles
usos i l’intercanvi de productes elaborats. I l’antropologia
física ens permet conéixer les persones, els membres
d’aquesta població.
En aquests trenta anys han sigut nombroses les col·
laboracions d’especialistes de diverses disciplines cientí-
[page-n-38]
2 Elena Grau i Yolanda Carrión s’han ocupat de l’antracologia, o estudi de
la fusta; Guillem Pérez Jordà, de la paleocarpologia, o estudi dels fruits
i les llavors; Joan Carles Colomer de l’edafologia; Maria Pilar Fumanal i
Carlos Ferrer de la sedimentologia i l’anàlisi de les restes constructives;
Fco. Javier Jover de la indústria lítica; Josep Lluís Pascual i Juan Antonio
López Padilla de la indústria òssia; José Antonio López Mira de les activitats
tèxtils; José Luis Simón, Ignacio Montero i Salvador Rovira de la metal·lúrgia;
Inocencio Sarrión, Alfred Sanchis i Carmen Tormo de la fauna; i María
Paz de Miguel i Àngela Pérez de les restes humanes. La consolidació i la
restauració dels materials recuperats ha estat a càrrec d’Inocencio Sarrión,
Magdalena Monraval, Trinidad Pasíes i María Amparo Peiró. Els dibuixos
de materials i diverses il·lustracions han sigut realitzats per María Pilar
Mas Hurtuna, Francisco Chiner i, sobretot, per Ángel Sánchez Molina. La
primera planimetria general del jaciment, a partir dels dibuixos originals de
l’excavació, va ser efectuada el 1992 per Josep Maria Segura i Emilio Cortell.
Amb posterioritat, l’empresa Global ha dut a terme els successius alçaments
topogràfics, escaneig d’estructures, fotogrametria, etc.
seu Programa d’Excavacions Ordinàries, si bé les diverses
intervencions dutes a terme s’inscriuen en el Pla d’Actuacions Arqueològiques del SIP de la Diputació de València,
que té la responsabilitat científica dels treballs. Així mateix, des de l’any 2000, esta institució s’ha fet càrrec de la
subvenció íntegra dels mateixos. En algun cas concret,
el contingut científic d’aquest treball s’ha beneficiat de
projectes de la Direcció General de Ciència i Tecnologia
(DGCYT) del Ministeri de Cultura.
Els resultats obtinguts al llarg d’aquests anys han sigut presentats en congressos i jornades de caràcter científic i divulgatiu, i publicats en monografies, revistes, catàlegs
i fullets diversos.
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
fiques, no sols arqueòlegs, que s’han ocupat de diferents
aspectes del registre recuperat2.
La realització de les campanyes d’excavació ha
sigut possible gràcies a la participació desinteressada
d’estudiants i llicenciats de la Universitat de València i
d’altres universitats espanyoles i europees. La concessió
dels corresponents permisos d’excavació i subvenció
econòmica ha sigut competència de la Direcció General
de Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, dins del
[ 37 ]
[page-n-39]
[ 38 ]
[page-n-40]
La Vallesa de Mandor.
Tossals i planes vora el Túria
Carlos Ferrer García
Museu de Prehistòria-SIP
El poblat de la Lloma de Betxí està situat a la Vallesa de
Mandor, a la ribera esquerra del riu Túria, en un paratge de
tossals suaus de cims plans i vessants rectes, pocs quilòmetres abans que el llit arribe a la seua conca més baixa, en la
qual s’obri la plana litoral de l’Horta. Es tracta d’una vall estreta i fèrtil orientada d’oest a est, tot just de 500 m d’amplària, constreta pels tossals al nord i per un talús al sud de més
de 10 m que el separa de les planes del Pla de Quart (Fig. 1).
El riu domina els trets del medi físic de l’àrea, ja que
els tossals són el resultat de l’acció erosiva i el seu encaixament, al llarg del Quaternari, en una extensa plataforma
de roques calcàries terciàries de calcita, gresos, argiles i
margues, que s’estén a manera d’escaló entre les serres interiors i la depressió litoral valenciana (Garay, 1995). Al llarg
de la seua història el riu ha modelat el paisatge, erosionant
< El riu Túria quan passa per la Vallesa de Mandor.
les roques terciàries i construint terrasses fluvials naturals
en fases consecutives de rebliment i encaixament. L’erosió
ha desmantellat parcialment les roques dures, donant
forma a tàlvegs i barranqueres que delimiten els tossals.
La successió de moments en què el riu transportava
sediments que s’acumulaven vora el seu llit, amb altres
en què l’aigua circulava neta i erosionava el fons, encaixant-se, ha donat lloc a un sistema de depòsits sedimentaris terrassats. Els més antics del Plistocé inferior i mitjà
(Carmona, 1991) apareixen en forma de glacis encrostats
al sud, al Pla de Quart, i com a sediments fluvials, de còdols i graves arrodonits amb una matriu d’arenes cimentades i crostes calcàries freqüents, en els mateixos tossals
de la ribera nord de la Vallesa de Mandor. És el cas de la
Lloma, on aquests sediments fluvials encrostats, superposats al penyal terciari, són els que constitueixen el substrat
del jaciment (Fig. 2).
Les terrasses més recents apareixen encaixades
en les anteriors i formen la vall del riu. Es tracta almenys
[ 39 ]
[page-n-41]
Fig.1. Localització de la Lloma de Betxí.
[ 40 ]
de dos nivells situats a uns 10 i 2 m per damunt del llit,
del Plistocé superior final i de l’Holocé, amb alguns retalls
d’una altra d’època històrica. Entre aquestes i les anteriors, s’estén un nivell conservat com a superfícies d’erosió, que al sud de la Lloma conforma un escaló entre els
seus vessants i el fons de la vall.
La topografia actual és el resultat d’aquesta història geològica recent. El jaciment ocupa un dels tossals
més aïllats i pròxims a la vall (Fig. 3). Es troba elevat uns
20 m per damunt d’una plana que conformen, d’una banda, el tossal nord que el separa d’unes altres llomes i de
la plataforma calcària, el tàlveg que l’aïlla per l’est de la
Lloma de l’Espart, i el replanell que el separa de la vall del
riu. Per l’oest limita amb una barranquera, un poc més
encaixada, que descendeix fins a la cota de la vall, situada
a uns 10 m més avall.
Les condicions ambientals, fonamentalment el clima, i, com a conseqüència d’això, el paisatge natural, han
canviat al llarg dels últims mil·lennis. Hui sabem, gràcies a
l’estudi de mostres de sediments de sondejos en el gel de
latituds altes i en el fons oceànic, que encara que des de
fa uns 5500 anys el clima és molt paregut a l’actual, s’han
produït canvis constants, moltes vegades bruscos i breus,
de pocs centenars d’anys, en les temperatures, i molt especialment, en les precipitacions i la seua distribució al
llarg de l’any (Martín Puertas et al., 2010). També sabem
que aquests canvis no són homogenis i que, a nivell regional, es produeixen variacions significatives. Els estudis
dels paisatges fluvials i dels entorns naturals de jaciments
arqueològics valencians mostren una activa dinàmica dels medis sedimentaris, que denota, per a l’edat del
bronze, l’alternança de fases d’una certa aridesa i pluges
estacionals, en les quals hi ha erosió als vessants i en les
quals els rius transporten sediments en llits poc profunds
i amb cabals irregulars, amb fases en què les pluges són
[page-n-42]
Sud
conglomerats i
argiles
Lloma de Betxí
arenisques i arenes
Riu Túria
terrasses fluvials
Terrasses fluvials recents
Terrasses fluvials i glacis antics
Conglomerats fluvials i crostes calcàries
Planes d’arenes i llims del Terciari
Llomes d’arenisques calcàries, arenes i
argiles del Terciari
Argiles
Arenes i llims
Arenisques calcàries
Riu
Barrancs
Fig.2. Esquema de formes del paisatge
i litològic; tall geològic ideal de l’entorn
del jaciment. Dibuix d’A. Sánchez.
La Vallesa de Mandor. Carlos Ferrer García
Nord
[ 41 ]
[page-n-43]
més homogènies al llarg de l’any, en les quals es formen
sòls en els vessants coberts de vegetació i els cabals dels
rius són més grans i constants. A aquests cicles caldria
afegir l’impacte que el creixement o el decreixement dels
grups humans d’agricultors i pastors tindria sobre la coberta vegetal, en augmentar o reduir les rompudes i la
pressió dels ramats, i sobre els processos d’erosió, incrementant o atenuant l’efecte dels canvis climàtics sobre el
medi. Sabem que quan es va establir el poblat la Lloma
estava desproveïda de sòls naturals, la qual cosa reforça la
idea del predomini d’unes condicions ambientals que van
afavorir l’erosió (Fumanal i Ferrer, 1998). En els depòsits
[ 42 ]
sedimentaris que formen part d’afonaments i rebliments
del jaciment es van documentar evidències de l’acció de
torrenteres que podríem relacionar amb un clima molt
paregut a l’actual, tot i que en altres jaciments situats un
poc més al sud es van identificar sediments eòlics que ens
parlen d’una marcada aridesa (Ferrer et al., 1993).
En aquest marc ambiental un poc incert i canviant,
les característiques del paisatge serien fonamentalment
semblants a les actuals. Tenint en compte la recent sobreexplotació dels aqüífers i la regulació de les aigües
superficials, podem pensar que el riu tindria un cabal major que l’actual, encara que amb un règim estacionalment
irregular. Els retalls de terrasses fluvials més recents no
devien existir encara, però, a grans trets, la vall seria molt
pareguda a com hui la veiem. En canvi, la plana litoral es
trobaria en plena construcció, amb extenses marjals i llacunes obertes al mar.
Els sòls de l’entorn immediat també serien pareguts als que, en condicions naturals, hui podem reconéixer. A la zona calcària les roques dures afloren prop de la
superfície donant origen a sòls raquítics, que hui, com
probablement en època antiga, tenen un ús forestal. Allà
on les calcàries i els gresos han desaparegut per efecte de
l’erosió, als tàlvegs i a les barranqueres, afloren les argiles
i les margues, sobre les quals es desenvolupen sòls més
o menys profunds, calcaris o no, que degueren permetre,
en l’edat del bronze, el desenvolupament de cultius extensius de secà. Les terrasses fluvials més recents de la
vall, constituïdes per sediments de textures franques, formen sòls joves, profunds i ben drenats, òptims per a una
agricultura intensiva (Ferrer et al., 1993).
Quant a les relacions amb el medi físic de les comunitats humanes del jaciment de la Lloma de Betxí, i en
general de les de l’edat del bronze valencià, els estudis
geoarqueològics han contribuït a la investigació de dos
aspectes: l’ús de l’arquitectura de pedra i fang, i la construcció de superfícies terrassades entorn de l’hàbitat.
Efectivament, l’arquitectura de la Lloma de Betxí es caracteritza per l’ús de la pedra i el fang, seguint uns criteris
[page-n-44]
de selecció dels materials de l’entorn que denota un gran
coneixement consuetudinari de les seues característiques
i capacitats. Així, s’utilitzen sediments molt fins per a crear
enlluïts i per a crear capes impermeabilitzants en estructures com la cisterna del jaciment, o sediments de textures més franques o arenoses en traves de murs o altres
elements que han de ser molt estables davant dels canvis
d’humitat. D’altra banda, la modificació intencionada de
la topografia dels promontoris en què se solen assentar
els poblats està també present en la Lloma de Betxí. Es
documenta la construcció de terrasses artificials sobre
els vessants, construïdes amb rebliments de terra retin-
guts amb murs i talussos de pedra, tècnica que apareix
per primera vegada en aquesta època al nostre territori
(Fumanal, 1990; Fumanal i Ferrer, 1998), i que ací va permetre ampliar l’espai pla i va facilitar el seu aprofitament
per a diverses funcions associades en principi estrictament a l’hàbitat.
La Vallesa de Mandor. Carlos Ferrer García
Fig.3. Reconstrucció del paisatge original.
[ 43 ]
[page-n-45]
[ 44 ]
[page-n-46]
El territori.
Cap a una definició de l’espai social
María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera
Museu de Prehistòria-SIP
El marc cronològic
Fa aproximadament 4.000 anys va començar l’edat del
bronze a Europa i a la península Ibèrica. El terme es referix, en línies generals, al període de desenvolupament
de la metal·lúrgia, amb el descobriment dels aliatges, en
concret l’aliatge de coure i estany que dóna com a resultat
bronze autèntic. La generalització de l’utillatge metàl·lic,
primer de coure i després de bronze, posarà fi, gradualment, a la indústria de la pedra, reduïda a les destrals i les
aixes polides i a les dents de falç de sílex. No obstant això,
l’escassetat de mineral de coure a les nostres terres disminueix la importància del paper que va jugar la metal·lúrgia
(Lull et al, 2014).
És per això que el procés ha de situar-se, preferentment, en un context determinat per l’inici de la complexitat social, atenent a la presència de rituals funeraris
< Detall de la decoració d’un vas carenat.
desiguals; a la diferència de grandària entre els assentaments, que tradueix una diversificació de funcions o
relacions d’interdependència entre ells; a la fortificació
d’alguns poblats; als canvis en l’elecció dels territoris d’assentament o a la transformació en les tecnologies agrícoles i ramaderes, encaminades a una producció més segura. És a dir que són les innovacions en tecnologia agrària
les que justifiquen l’acumulació de la riquesa en poques
mans i el desenvolupament d’estructures socioeconòmiques complexes, cacicats o estats, en un procés iniciat en
el calcolític i que continua durant el II mil·lenni aC, especialment al sud-est de la península Ibèrica amb la Cultura
d’El Argar.
En terres valencianes, l’edat del bronze es desenvolupa cronològicament entre el calcolític i la Cultura
Ibèrica, període amb una duració superior al miler d’anys
que es pot subdividir en un bronze antic i ple, entre el
2200 i el 1500 BC en dates calibrades; a partir del 1500 el
bronze tardà i, amb el canvi de mil·lenni, el bronze final.
[ 45 ]
[page-n-47]
[ 46 ]
Les terres meridionals valencianes s’engloben en
l’anomenada Cultura d’El Argar la qual representa la manifestació més brillant de l’edat del bronze peninsular i
s’estén per terres d’Almeria, Granada i Múrcia, arribant a
les comarques alacantines fins al riu Vinalopó; present en
jaciments com San Antón, d’Oriola, Laderas del Castillo,
de Callosa de Segura, o el Tabaià, d’Asp. Els seus poblats
presenten un urbanisme molt desenvolupat, amb construccions de caràcter públic i instal·lacions per a emmagatzemar qualsevol classe de béns necessaris per a
la comunitat, un emplaçament estratègic i sistemes de
fortificació en funció de l’explotació econòmica del territori i del control de les rutes del comerç. Les necròpolis
argàriques es troben en l’interior dels llocs d’habitació
amb tombes individuals i dobles, en cistes, urnes (pithoi)
Jaciments de l’edat del bronze de les comarques de l’Horta,
Camp de Túria i els Serrans.
1. Lloma de Betxí, Paterna.
2. Els Carassols, Riba-roja de Túria.
3. Despeñaperros, Paterna.
4. Muntanyeta de Cabrera, Torrent.
5. Llometa del Tio Figuetes, Benaguasil.
6. Ermita de Montiel, Benaguasil.
7. L’Alteret, Benaguasil.
8. El Gargao, Vilamarxant.
9. La Torreta, Llíria.
10. Tossal de Sant Miquel, Llíria.
11. El Puntalet, Llíria.
12. Cova del Cavall-Collado de la Cova del Cavall, Llíria.
13. Cerro Partido, Pedralba.
14. Cova Foradada, Llíria.
15. Rambla Castellarda, Llíria.
16. La Atalayuela, Losa del Obispo.
17. Puntal de Cambra, Villar del Arzobispo.
18. Castillarejo de los Moros, Andilla.
19. Casa de Camp, Casinos.
20. Penya-roja, Llíria.
21. Ombria Negra, Llíria.
22. Puntal dels Llops, Olocau.
23. Les Solaniques, Olocau.
24. Penya Roja, Olocau.
25. Els Trencalls, Nàquera.
26. Els Germanells, Rafelbunyol.
i coves artificials. Els aixovars, amb punyals, alabardes i
adorns metàl·lics, ceràmica i objectes d’os i de pedra, indiquen el prestigi, la riquesa i el poder de determinats individus, signe evident de la jerarquització social existent
(Aranda i Esquivel, 2007; Contreras, 2004).
Al nord del Vinalopó, diversos grups culturals comparteixen una sèrie de característiques generals, tot i que
no es poden aplicar criteris d’uniformitat com en el cas d’El
Argar. L’anomenada cultura del bronze valencià presenta
una sèrie de característiques pròpies en relació amb els
[page-n-48]
L’edat del bronze a les comarques de l’Horta i
Camp de Túria
Per a acostar-nos al coneixement de les societats
del passat és necessari determinar l’espai social dels diversos grups culturals. Allò que alguns autors defineixen
com el conjunt dels llocs on tota societat du a terme les
seues activitats de producció, distribució, intercanvi i consum; i el medi físic on cada societat articula el conjunt
de relacions socials que permeten la seua sostenibilitat
i desenvolupament, com en el cas de l’espai social d’El
Argar, o del grup cultural de la cubeta de Villena, exemples que es presenten en aquest llibre.
Quant a la Lloma de Betxí, jaciment del bronze
ple i culturalment adscrit al bronze valencià, passarem a
analitzar el territori on a priori situem el seu espai social,
Al fons de la imatge, vista del jaciment dels Carassols, a l’altre costat
del riu Túria.
en relació amb altres poblats de cronologia semblant
ubicats en les comarques de l’Horta i Camp de Túria i, en
menor grau, dels Serrans. I centrarem la nostra atenció,
principalment, en el lloc on s’instal·len, el model o patró
d’assentament, o com s’articulen les relacions entre les
diferents comunitats.
La Lloma de Betxí es troba en un turonet d’escassa
altura amb un desnivell de tan sols 15 m en relació amb
les terrasses de la seua part baixa i de 25-30 m pel que fa a
les terres planes que l’envolten. L’absència de muralles i la
seua escassa elevació l’allunyen d’un model d’emplaçament amb preocupació defensiva. El control visual que es
pot exercir des de la Lloma és limitat, per estar envoltada
de turons d’una altura igual o major on no s’han trobat
restes d’altres poblats. Únicament el de Muntanyeta de
El territori. Cap a una definició de l’espai social. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
seus aixovars metàl·lics i ceràmics, en els quals escassegen els adorns de plata i or, falten les alabardes i espases,
i les tulipes clàssiques de la tipologia ceràmica argàrica; i
amb el ritual funerari, menys diferenciat que a El Argar, i
generalment no hi ha aixovar. La diversitat quant al tipus
d’enterrament, individuals o amb escàs nombre d’individus, tradueix el naixement d’una incipient jerarquització
social, però sens arribar a la complexitat present en els
assentaments i necròpolis argàrics del tipus de Fuente
Álamo o El Argar en Almeria. Quant als poblats, aquests
presenten un menor desenvolupament urbanístic que a
El Argar, tendeixen a situar-se en llocs elevats i mostren un
domini correcte de les tècniques constructives en pedra i
fang, ben adequats a la topografia de les muntanyes, amb
bancals, muralles i departaments de planta rectangular,
sovint disposats a un costat i a l’altre d’un carrer central.
[ 47 ]
[page-n-49]
Vas carenat amb decoració incisa en ziga-zaga.
[ 48 ]
[page-n-50]
Vas carenat decorat amb incisions fines
verticals que formen bandes plenes
d’incisions més curtes horitzontals.
Cabrera i el més pròxim d’Els Carassols, ambdós a l’altre
costat del Túria, estan connectats visualment amb el jaciment. L’elecció de l’assentament, doncs, pareix estar relacionada amb l’explotació de les terres circumdants, aptes
per al cultiu dels cereals i pròximes a un curs d’aigua estable. Finalment, la grandària i l’emplaçament de la Lloma
no semblen indicar que es tracte d’un poblat rellevant en
un marc territorial més ampli; la seua imatge recorda més
la d’un llogaret o un caseriu dedicat a l’agricultura i amb
escasses influències sobre altres assentaments pròxims.
En l’entorn de la Lloma es troben una sèrie de poblats xicotets com ara la Llometa del Tio Figuetes, situat
en una llometa envoltada de barrancs amb un sol camí
d’accés, sense muralles ni cap altre tipus de defenses, i
les seues estructures d’habitació es redueixen a dos habitatges i un abocador als seus peus. Altres exemples són
l’Ermita de Montiel, l’Alteret, Els Carassols, El Alto de los
Castillejos o El Gargao, tots ells pròxims entre si, desconeixem les seues estructures i la cronologia ja que no
s’han fet excavacions en cap d’ells. A excepció de l’Ermita
de Montiel, la seua dimensió pareix indicar que es tracta
de caserius xicotets o llogarets, precedents del poblament
rural dispers que es troba plenament configurat en època
ibèrica. La proximitat d’aquests jaciments i el seu caràcter de xicotets nuclis desproveïts de defenses, pròxims
a la Lloma i a les terres de cultiu de l’horta del Túria, no
permet una interpretació en termes d’estructuració del
territori, cap d’ells no sembla que haja exercit una major
[page-n-51]
[ 50 ]
[page-n-52]
< Ceràmica. Peça en forma de doble T de secció
rectangular plana i apèndixs corbats.
a confirmar la dita hipòtesi a la manera en la que després
es coneix per a època ibèrica.
El bronze antic i ple de la Lloma està present en
poblats valencians com la Muntanya Assolada, d’Alzira i
el Castillarejo de los Moros, d’Andilla; la Muntanyeta de
Cabrera, de Torrent i els Germanells, de Rafelbunyol, relativament pròxims a la Lloma de Betxí; i Les Solaniques,
d’Olocau, conegut únicament a través de materials procedents d’espoli.
El final de l’ocupació coincideix amb els inicis del
bronze tardà, període representat en diversos jaciments
de l’entorn més pròxim a la Lloma, d’acord amb els materials ceràmics coneguts. Etapa en la qual s’observa
un poblament agrupat en assentaments xicotets en la
cornisa de la Serra Calderona i en altres més grans que
coincideixen amb turons aïllats, que en molts casos seran coberts després per nivells ibèrics. La Lloma de Betxí
i potser també Les Solaniques, Penya Roja, El Gargao i
altres, serien el precedent immediat del poblament del
bronze tardà. La seua cronologia arribaria al final del
bronze ple, moment en què s’abandonarien per a no tornar a ser ocupats.
Amb posterioritat, estos poblats del bronze ple i
tardà del Camp de Túria, xicotets i ubicats en llocs elevats
o en llomes, es deshabiten i la població es concentra en el
bronze final en assentaments de grandària major.
El territori. Cap a una definició de l’espai social. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
autoritat sobre els altres; i l’escàs control visual que hi ha
no indica problemes de defensa (de Pedro, 1998).
En l’espai més ampli del Camp de Túria i els
Serrans, a més dels citats anteriorment, es troben nombrosos poblats de l’edat del bronze, alguns relativament
pròxims entre si, com el conjunt format pel Tossal de
Sant Miquel, la Torreta, el vessant sud-oest del Tossal i
la Cova del Cavall, incloent-hi el Puntalet i el turó de la
Cova del Cavall. Tots han sigut objecte d’estudi en relació amb el poblament ibèric entorn del Tossal de Sant
Miquel de l’anàlisi del qual, efectuat per Bonet (1995),
s’extrauen dades sobre l’ocupació de l’edat del bronze.
Així, s’observa la superposició freqüent d’un assentament ibèric sobre un altre de l’edat del bronze, sobretot
en llocs de difícil accés; la ubicació en turons que jalonen la cornisa de la Serra Calderona i la vora del Túria,
tot i que hi ha assentaments en llomes o turons d’escassa altura com la Lloma de Betxí; o la diversitat en la
grandària dels assentaments, en general entre els 800 i
els 2000 m2, des d’aquells més xicotets com la Llometa
del Tio Figuetes, Els Carassols, o l’Alteret, als més grans
com el mateix Sant Miquel, passant pels de dimensions
mitjanes com la Lloma de Betxí.
L’abundància i la diversitat de jaciments podria
interpretar-se en termes d’estructuració del territori; tanmateix, la seqüència cronològica es recolza en materials
procedents de prospecció o d’excavacions antigues per la
qual cosa no és fàcil identificar les relacions entre grups
coetanis a la Lloma de Betxí. No hi ha suficients dades per
[ 51 ]
[page-n-53]
[ 52 ]
[page-n-54]
La casa. Arquitectura i
materials de construcció
María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera
Museu de Prehistòria-SIP
El procés de sedentarització, que es va iniciar en el neolític, té la seua culminació entre el III i el II mil·lennis aC,
moment en què l’ocupació de les terres valencianes s’intensifica, sorgeixen nous patrons de poblament, es generalitza el soterrament individual en l’àmbit domèstic,
es produeix una major diversificació de les arquitectures
domèstiques i apareixen centenars de poblats xicotets que
ocupen vessants i també llocs prominents d’accés difícil.
Per primera vegada, la pedra és el material més utilitzat per
a la construcció dels habitatges que, generalment, són de
planta rectangular. Els vessants dels turons es condicionen
amb la construcció de plataformes i terrasses, i els murs i
les muralles construïts amb filades successives de pedra
es converteixen en testimoniatge del poblament i de l’empremta deixada pels grups humans sobre el paisatge.
En relació amb les noves pràctiques agrícoles es
documenten estructures d’emmagatzematge per al cereal,
< Reconstrucció del poblat de la Lloma de Betxí.
Dibuix d’A. Sánchez.
graners o sitges, que asseguren la subsistència del grup
humà mitjançant un consum escalonat de la producció i
garanteixen la llavor de la collita següent. D’altra banda, la
ubicació diversificada dels poblats, de vegades allunyats
dels cursos d’aigua, genera nous sistemes de captació i
d’emmagatzematge d’aquest recurs tant important, com
ara pous i cisternes que reflecteixen la preocupació per
l’aprovisionament d’aigua i l’alt grau d’organització social.
Les cases poden estar formades per unes quantes
habitacions on es desenvolupen activitats diverses, tant
domèstiques com especialitzades. Així es documenten
divisions internes com ara barandats de canyís, fang o
fusta, de consistència fràgil; paviments o plataformes fets
de còdols i pedres menudes; bancs o prestatges, suports
circulars de fang endurit, basses o cubetes enlluïdes, forns amb base de pedres i coberta de volta de terra; graners
de dimensions reduïdes per al cereal, fets de fusta i brancatge, situats a una certa altura per a evitar la humitat i
afavorir la ventilació; llenyers; bases de pedra per a molins i mans de molí, etc.
[ 53 ]
[page-n-55]
Reconstrucció virtual del poblat i de l ’entorn.
Un edifici singular. Les habitacions I i II, i el Corredor oest.
Els materials de construcció utilitzats es troben,
generalment, en les proximitats dels assentaments: la pedra per a alçar murs, enllosats o empedrats; la terra per a
la travada de murs, sòls, arrebossats i enlluïts; i la fusta i
altres elements d’origen vegetal per a les bigues i pals, i
també per a la carcasa de la sostrada.
[ 54 ]
La Lloma de Betxí mostra, en la seua organització,
un domini correcte de les tècniques constructives en pedra
i fang, i una adequació excel·lent a la topografia del turó.
Prova del qual són la construcció de bancals, terrasses, espais de vivenda i cisternes realitzats amb murs de pedres i
terra (de Pedro, 1998).
En la part superior del turó, directament sobre el
sòl original de la muntanya, se situa la construcció més
antiga, aprofitant una plataforma natural d’aproximadament 50 x 20 m, orientada de nord a sud. Es tracta d’un
gran habitatge o edificació de planta rectangular, de 34 x
10 m, que està dividit en dos grans departaments o habitacions separats per un mur, i una estança allargada que
forma una mena de corredor o passadís a l’oest d’aquestes habitacions.
[page-n-56]
Per la seua banda, el Corredor oest amida 2 m
d’amplària i la seua longitud supera els 30 m. L’accés des
de l’exterior es fa per una porta situada en l’extrem sud
del corredor, oberta al vessant meridional del poblat. Allí,
una rampa de pedra i terra d’1 m d’amplària, limitada per
terrasses o bancals, ascendeix en ziga-zaga des de la part
baixa del turó. El seu extrem nord s’obri a un espai poc
definit potser per mitjà d’una rampa o d’escalons. Pel que
fa a la comunicació amb els altres dos departaments, es
desconeix la seua ubicació exacta en el mur meridional
de l’Habitació I.
En l’interior de l’edifici, la presència d’una sèrie de
pedres planes de forma quadrangular d’uns 40 cm de costat, alineades en dues fileres paral·leles als murs i entre
si, s’interpreta com a base dels pals que van sustentar la
sostrada, que degué ser plana, com una construcció en
terrassa, o amb una inclinació suau. La fusta carbonitzada trobada sobre el sòl d’ocupació, Pinus halepensis (pi
blanc) i Quercus ilex (alzina), facilita aquesta interpretació.
La casa. Arquitectura i materials de construcció. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Els seus murs són de pedra d’1 m d’amplària,
d’aparell irregular de grandària mitjana, sense carejar i
travat amb terra; la seua disposició és descurada en l’interior i més acurada en l’exterior, amb pedres més grans,
lleugerament desbastades i col·locades de manera ordenada. Al llarg del seu perímetre els murs estan revestits per
un enlluït o arrebossat fet amb la mateixa terra de trava;
conserven altures superiors a 1 m i arriben a superar els
2,50 m en l’extrem nord de l’edificació, i degueren ser de
pedra en la seua totalitat, amb finestretes d’il·luminació
o ventilació que se situarien a una gran altura. Una porta
d’1 m d’amplària, oberta en el mur mitger que hi ha entre
ambdues habitacions, comunica els dos grans departaments, mentre que l’accés des de l’exterior es fa per una altra porta, d’1,50 m d’amplària, oberta en el mur oriental de
la casa i que dóna eixida a una gran terrassa en el vessant
est. De sud a nord, la primera de les habitacions amida
14 m de longitud i 5-6 m d’amplària, i la segona, 17 m de
longitud i 4-5 m d’amplària.
[ 55 ]
[page-n-57]
Murs enlluïts de les habitacions I i II
i sòl d’ocupació cremat.
[ 56 ]
Els pins són l’espècie més abundant i la seua distribució
sobre el sòl és heterogènia i desordenada, i estan mesclats amb les restes de morter de terra o tàpia procedents
de la sostrada de la qual formaven part, mentre que les
carrasques s’associen a les dues sèries longitudinals de
pedres planes. Les empremtes que canyes i brancatge
han deixat en els fragments de tàpia, junt amb les restes
de pins, indiquen que aquesta constava d’una carcassa
de bigues i travesseres de troncs de pi sense escairar, entrecreuats i units per mitjà de cordes d’espart, recoberta
per una altra més lleugera de canyes i brancatge (llentiscle, ullastre, espart, argilagues, etc.) sobre la qual s’estendria un llit de terra argilosa que impermeabilitzaria la
coberta. La sostrada descansava sobre les dues fileres de
pals de carrasques, de major diàmetre que els pins i més
resistents, i sobre els murs.
El volum de la sedimentació depositada entre
les parets, bàsicament pedres i morter de terra, i l’altura
conservada per aquestes permeten restituir un alçat total entre 4 i 6 m d’altura. L’edificació descansa, sense cap
tipus de fonamentació o preparació prèvia, sobre el sòl
natural de la muntanya, com ja s’ha dit, i sense evidències
de construccions anteriors. En el seu interior, tal com es
detalla en el capítol següent, diverses estructures es relacionen amb les activitats exercides: un banc adossat al
mur E de l’Habitació I i diferents murets de terra interpretats com a suports o escudellers per a recipients ceràmics;
dos forns de terra amb carcassa de lloses i coberta de
volta; clotets per a contindre cereal; una plataforma feta
de còdols i un llenyer, o la fusta procedent d’estructures
caigudes, com ara entresolats o prestatges. L’aixovar domèstic, compost per més de 150 vasos ceràmics, indústria
lítica i òssia, objectes metàl·lics i elements d’adorn, mostra igualment àrees d’activitat diverses, com una zona
d’emmagatzematge, amb una gran part de la vaixella
ceràmica i del cereal recuperat; una àrea de mòlta amb
molins i mans de molí; un conjunt de peces de teler que
indica una activitat tèxtil, i les restes d’espart trenat, testimoni del treball de cistelleria. Objectes de pedra com ara
martells, mans de molí i còdols de quarsita es disposen al
[page-n-58]
El Corredor oest, una vegada finalitzada la seua excavació.
Accés al Corredor oest des del sud. Detall de la pedra de la
polleguera.
costat d’una paret, i un conjunt de dents de falç al costat
del mur del corredor lateral. Destaca l’absència de restes
de fauna i de foguers, per la qual cosa cal suposar que les
habitacions es netejaven amb regularitat.
En l’extrem septentrional de la plataforma, que
correspon a la seua cota més baixa, es troba una altra
gran edificació separada de l’anterior per un espai de 4 m
d’amplària, que no s’ha excavat i que pareix correspondre
a una construcció massissa, potser una rampa escalonada al final del Corredor oest. És l’Habitació III, de 8 x 10 m,
de planta aproximadament circular o absidal amb murs
d’aparell irregular i pedres de grandària xicoteta i mitjana, travat amb terra, amb una amplària d’1 m i recobert
per un enlluït de terra. Sobre el sòl, de terra piconada i
cremat per l’acció del foc, algunes pedres grans i planes
s’interpreten com a base dels pals que sostenien la sostrada, mentre que unes altres restes s’identifiquen amb
murets o estructures de terra endurida per a suport de vasos ceràmics. A la part més meridional, un banc gran, delimitat per un mur de pedres de grans mides, anuncia la
proximitat de la paret que tancaria l’estructura per aquest
costat. El sòl descansa sobre una preparació de pedres i
terra groga, per damunt d’una capa de terra grisa cendrosa amb abundants restes de fauna i de ceràmica, a manera d’anivellació sobre la roca.
Les cisternes
En estreta relació amb la gran edificació es troba la
cisterna apareguda al vessant sud, adossada a l’Habitació
I en el seu extrem meridional. És de planta oval, construïda bàsicament de terra rogenca, i únicament utilitza la pedra com a carcassa interna. La construcció s’adapta a les
La casa. Arquitectura i materials de construcció. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
L’Habitació III
[ 57 ]
[page-n-59]
Sòl d’ocupació de l’Habitació II, ceràmica cremada i
fragmentada i molí adossat al mur occidental.
[ 58 ]
Forats de pal sobre el sòl de l’Habitació III.
irregularitats tant del mur com del sòl rocós i està revestida per una capa grossa d’argila grisa que va servir com
a capa d’aïllament contra la humitat o com a revestiment
impermeable. La seua funció com a cisterna o aljub està
confirmada per les anàlisis sedimentològiques fetes i la
seua datació és contemporània a la de l’habitatge contigu. La seua capacitat, atenent al seu perímetre i a la seua
profunditat, era de 5,25 m3, per la qual cosa es tracta d’un
aprovisionament d’aigua modest destinat a cobrir les necessitats mínimes del grup, que arreplega l’aigua de la coberta en terrassa de l’Habitació I. Segons pareix, la cisterna
estava situada en una espècie de porxo o terrassa delimitada per un mur de pedra, al costat del camí que puja des
del sud, i a la qual s’accedeix des del Corredor oest.
En l’extrem oposat del poblat, al costat de la porta
d’entrada a la casa, es troba una altra cisterna també de
planta oval, de dimensions més reduïdes però de major
profunditat, amb una capacitat de 5,70 m3. Situada al
vessant oriental, en una posició prou elevada respecte al
sòl de l’edificació, podria estar associada a l’Habitació III
o a la plataforma massissa que hi ha al final del Corredor
oest. Està construïda amb pedres de grandària xicoteta i
mitjana, travades amb terra i disposades en filades que se
superposen en talús per a donar amplitud a la part superior. El revestiment d’argila de les parets és molt gruixut i
[page-n-60]
recobreix igualment la base de l’estructura que s’encaixa
directament sobre el sòl natural de la muntanya. La seua
datació ha de ser posterior a la construcció de la vivenda,
encara que també contemporània al seu ús.
Es pot suposar que ambdues cisternes estarien cobertes amb taulers de fusta per a conservar l’aigua neta.
La part superior del turó va ser la zona del poblat
que es va ocupar inicialment amb la construcció de les
dues grans habitacions i del corredor, per a la qual cosa
es van condicionar prèviament els vessants amb la construcció d’un gran mur en talús que recorre tot el costat
oest del turó i d’una sèrie de terrasses en el costat est que
amplien l’espai de circulació. Una remodelació d’aquest
espai origina, posteriorment, la construcció de l’Habitació
III i tot un sistema de terrasses al vessant, fet amb grans
murs atalussats que formen plataformes i transformen
substancialment el perfil original de la muntanyeta, l’extensió total de la qual es calcula al voltant de 3.750 m2.
Al voltant de les construccions de la part superior,
les terrasses corresponen fonamentalment a espais oberts,
i no s’hi han observat estructures d’habitació. El traçat dels
murs segueix les corbes de nivell del turó escalonant-se en
el pendent mitjançant una disposició atalussada del seu
parament.
En les últimes campanyes d’excavació s’han identificat noves construccions en terrassa, com també un camí
Cisterna localitzada al vessant meridional, al costat de l’Habitació I.
Cisterna localitzada entre les habitacions II i III, al costat del vessant
oriental.
empedrat amb còdols que ascendeix des de la part mitjana del vessant oriental. Al costat de la porta de la casa, les
plataformes o terrasses estan assenyalades per murs de
pedra de disposició atalussada no molt acurada, deixant
la cara externa visible i omplint amb terra l’interior fins a
anivellar i crear espais plans. La zona pareix correspondre
a un femer on s’han recuperat nombroses restes de fauna
i ceràmica molt fragmentada, grans de collar abundants,
bellotes carbonitzades i restes d’estructures de terra en-
La casa. Arquitectura i materials de construcció. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Les terrasses
[ 59 ]
[page-n-61]
Sector oest: mur en talús i mur del Corredor.
lluïdes. En el mateix sector s’ha localitzat una fossa circular d’1 m de diàmetre, excavada en el conglomerat de
base de la muntanya, que es trobava pràcticament buida.
Altres instal·lacions en l’extrem sud-est corresponen, almenys, a dos departaments xicotets de planta quadrangular, adossats a l’Habitació I; i a una cubeta o bassa de
planta aproximadament rectangular, feta amb murets de
terra enlluïts.
En el mateix vessant oriental s’ha localitzat un soterrament humà en posició secundària d’un individu senil, al costat del qual es trobava l’esquelet d’un gos en posició primària. I en el sector occidental, en la base del gran
mur atalussat que tanca l’edificació, un altre soterrament
[ 60 ]
Sector est: mur oriental de les habitacions I i II, empedrat de
còdols al vessant i murs en talús de les terrasses.
humà en posició primària, orientat en sentit est-oest, amb
cames i braços flexionats i el cap girat cap al nord, sense
aixovar, delimitat per una espècie d’estructura de pedres
de forma circular.
Cronologia
En resum, es tracta d’un poblat xicotet les construccions d’habitatge del qual es troben en la part superior del turó. Les terrasses escalonades als vessants, les
zones de pas i de circulació i els punts d’aprovisionament
d’aigua com les cisternes completen la descripció. La seua
seqüència cultural comprén el bronze antic i ple, d’acord
amb les datacions absolutes de què disposem.
[page-n-62]
DATA BP
3.565±55
3.725±60
3.645±65
3.505±55
3.440±70
3.460±80
3.640±70
3.500±60
3.650±40
3650±40
3400±40
3570±40
CAL BC 2σ
CAL BC DIRECTA
2.034-1.743
1913
2.289-1.936
2.153
2.147-1.873
2.034
1.946-1.682
1.861/1.848/1.846
1.870-1.830 / 1.780-1660 1.735
1.885-1.670
1.750
2.120-2.080 / 2.050-1.900 1.975
1.900-1.740
1.865, 1.835, 1.780
2.140-1.910
2.020 (AMS)
2140-1910
2.020
1760-1610
1690
2030-1770
TIPO MUESTRA
Pinus halepensis, sostre Hab I-II
Pinus halepensis, sostre Hab I-II
Pinus halepensis, carbó dispers I-II
Pinus halepensis, carbó dispers I-II
Cereal, sòl d’ocupació Hab I-II
Cereal, sòl d’ocupació Hab I-II
Cereal, preparació sòl Hab III
Pinus halepensis, sostre Hab III
Bellotes, Ext. Hab I-II
Os humà, Sector Este
Os humà, Sector Oeste
Cereal, sòl d’ocupació Hab III
Quadro cronològic amb les datacions absolutes del jaciment.
Les mostres de fusta carbonitzada procedents de
la coberta de l’edifici i de carbó dispers totes elles de pi,
permeten datar la construcció al principi del II mil·lenni aC. I la seua destrucció al voltant del 1600-1500 aC,
d’acord amb dues mostres de cereal carbonitzat trobat
sobre el terra de les habitacions I i II. De l’Habitació III una
data prèvia a la construcció, al voltant de 1900 aC, procedeix de la neteja de sòls existents amb anterioritat, de les
habitacions pròximes, i una datació de la fusta utilitzada
Departament adossat a l’Habitació I, al vessant oriental.
en la construcció de la seua sostrada se situa cap al 16001500 aC. Desconeixem el moment de la seua destrucció,
que considerem posterior a les altres habitacions basant-nos en la seua cultura material i en aspectes tècnics
de la seua construcció.
La casa. Arquitectura i materials de construcció. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
LABORATORIO
Ly - 5052
Ly - 5053
Ly - 5054
Ly - 5055
Beta 123553
Beta 123554
Beta 123555
Beta 135698
Beta 164645
Beta 195317
Beta 195318
Beta 298123
[ 61 ]
[page-n-63]
[ 62 ]
[page-n-64]
FUSTA I LLENYA
A LA LLOMA DE BETXÍ
Yolanda Carrión Marco, Elena Grau Almero
Universitat de València
La fusta en la vida quotidiana de
l’edat del bronze
La presència de restes vegetals als jaciments arqueològics constitueix l’evidència més directa de l’aprofitament
de les plantes per part dels humans que habiten i exploten un territori. Entre aquestes restes, els vegetals llenyosos han constituït una font de matèria primera que intervé en aspectes tan variats com l’obtenció de combustible,
la construcció, la fabricació d’eines, i un extens etcètera,
que converteixen la fusta en un recurs fonamental en la
subsistència dels grups humans.
Durant l’edat del bronze, l’ús diversificat de la fusta
està àmpliament documentat, ja que alimenta les llars i
els forns domèstics o artesanals, i és una matèria primera renovable i d’accés fàcil per a la construcció. La Lloma
de Betxí constitueix un paradigma perfecte d’aquesta diversitat d’usos, ja que l’incendi que va arrasar el poblat
< Nivell d’incendi de l’Habitació I.
Lloma de Betxí.
fa 3.750 anys va deixar intactes fins les evidències orgàniques més efímeres, conservades gràcies a l’acció del foc.
Així, per exemple, entre el potent nivell d’enfonsament del
poblat es van trobar les estructures constructives de fusta;
de la mateixa manera, el nivell d’incendi que va afectar
tots els materials ha permés delimitar les àrees d’habitació, de cuina, d’emmagatzematge, de mòlta, els telers i
les estructures de combustió (de Pedro, 1998) (Fig. 1). Tot
això evidencia la diversitat d’activitats en què la fusta està
present sistemàticament i la riquesa informativa que ens
aporta aquest material.
Els vegetals llenyosos que van formar part d’estructures constructives o que van ser usats com a combustible són objecte d’anàlisi mitjançant la disciplina
coneguda com Antracologia: el seu estudi es basa en la
identificació de les espècies de què procedeixen, i açò ens
ofereix un elenc de les espècies utilitzades i d’importància
econòmica per als habitants de la Lloma de Betxí, resultant essencial per a la interpretació de la vida en el poblat,
ja que permet inferir les pràctiques d’explotació forestal i
[ 63 ]
[page-n-65]
[ 64 ]
Fig. 1. Detall del nivell d’incendi de l’Habitació II.
[page-n-66]
agrícola, els usos de la fusta en diversos contextos, i també reconstruir les formacions vegetals en el passat.
BOSC MIXT
Dels carbons als paisatges del passat
Pinus halepensis, pla radial
Quercus perennifolio, pla transversal
MATOLL
Olea europaea, pla transversal
Rosmarinus officnalis, pla transversal
RIBERA
Salix-Poputus, pla transversal
Tamarix sp., pla transversal
Fig. 2. Espècies vegetals. Microscopi Electrònic de Rastreig.
Fusta i llenya a la Lloma de Betxí. Yolanda Carrión Marco, Elena Grau Almero
Les activitats dutes a terme a la Lloma de Betxí
van necessitar un conjunt variat d’espècies llenyoses, que
van ser arreplegades amb diversos fins. La llenya aportada com a combustible a llars i forns, posteriorment sedimentada en forma de carbons pels sòls d’habitació, és la
que ens permet reconstruir el paisatge vegetal, ja que per
a aquesta tasca tan quotidiana se sol aprofitar tota fusta
disponible en l’entorn del poblat.
El conjunt d’espècies identificades ens parla de
l’existència d’un bosc mediterrani càlid, amb pinedes,
arbocers, carrasques i algun roure valencià, i abundants
espècies de matoll, entre les quals destacarien el llentiscle, l’ullastre, el romer, els brucs, les lleguminoses o el
coscoll, entre altres (Fig. 2). La vegetació de ribera estaria
representada per fleixos, salzes-xops, monocotiledònies i
tamarius (Grau, 1998).
Totes aquestes espècies es desenrotllarien a les
planes del Túria i dins del radi de captació dels habitants
de la Lloma de Betxí; cal suposar que aquestes planes fèrtils serien intensament explotades tant per a la tala de fusta com per a la posada en cultiu, com indica la presència
de cereals al poblat, bàsicament blat i ordi (Pérez Jordá,
1998). Altres seqüències de vegetació de la zona proposen
que durant l’edat del bronze es produiria una obertura de
les formacions vegetals, i també la progressió de pins i espècies de matoll, com a resultat de les tasques agrícoles i
d’un aprofitament forestal cada vegada més intens (Mata i
Bonet, 1983; de Pedro i Grau, 1991; de Pedro, 2004).
[ 65 ]
[page-n-67]
En aquest sentit, la Lloma de Betxí s’emmarca
en un paisatge amb evident modelat humà, produït per
l’aprofitament agrícola dels sòls fèrtils, l’abancalament de
les vessants del mateix turó, i la contínua explotació de les
masses forestals veïnes fins a fer-ne mossa en l’aspecte i
la composició.
“De bon arbre bona fusta”...
reconstruint la Lloma de Betxí
De les complexes tècniques constructives utilitzades en l’edat del bronze, la Lloma de Betxí en proporciona
bons exemples tant en l’elaboració dels seus accessos,
com en l’abancalament dels vessants del turó o el sistema
de murs potents que delimiten l’espai d’hàbitat. Junt amb
la pedra i la tàpia, la fusta s’ha revelat com un element
clau, sobretot a les cobertes del poblat.
En el nivell d’enfonsament de les habitacions,
mesclats amb morter o tàpia, es van excavar una sèrie de
troncs de pi que semblaven formar un entramat de grans
bigues i travesseres, recobert per brancatge i canyes, de
les quals han quedat nombroses empremtes en el fang.
Hi ha evidències fins i tot de les cordes d’espart utilitzades
per a unir els troncs. Aquest sistema de sostrada recolzava sobre dues fileres de pals de carrasca localitzats enmig
de l’habitació (de Pedro, 1998). Durant l’incendi produït al
poblat degué caure, en primer lloc, tota aquesta coberta
[ 66 ]
Fig. 3. Detall de la recollida de carbons
durant l’excavació de l’Habitació II.
[page-n-68]
bases de pal de pedra sense presència de fusta carbonitzada ha portat a plantejar que aquesta es mantinguera
dreta després de l’incendi. En algun cas sí que s’han documentat, entre les fustes de carrasca, vestigis d’haver sigut
treballades, la qual cosa no implicaria necessàriament
una forma escairada dels pals, sinó, tal vegada, un treball
d’eliminació de nucs o branques secundàries.
L’ús sistemàtic de fusta de pi per a la construcció
en molts poblats de l’edat del bronze fa que aquesta espècie estiga present de manera massiva entre les restes
de carbó dels jaciments, obrint així un debat sobre la importància real d’aquesta espècie en el paisatge. No obstant això, tot apunta que les pinedes serien abundants i
accessibles en l’entorn dels poblats, constituint així una
font bàsica de matèria primera i un element clau dels paisatges mediterranis.
Fusta i llenya a la Lloma de Betxí. Yolanda Carrión Marco, Elena Grau Almero
vegetal i després s’hauria produït l’enfonsament de la resta d’estructures, que va fer que es conservaren pròximes a
la seua posició original (Fig. 3).
Una anàlisi detallada de les peces de fusta recuperades al nivell d’enfonsament ha demostrat l’ús de les
espècies vegetals ja descrites i presents en altres contextos del poblat: llentiscle, ullastre, lleguminoses, etc., per
als entramats; pi i carrasca per a les estructures principals,
encara que entre aquestes també s’han documentat esporàdicament fustes de roure valencià i ullastre. És a dir,
se seleccionen les espècies per la seua accessibilitat en
l’entorn i per la seua idoneïtat per a la funció que han
d’exercir.
La fusta més utilitzada per a la construcció de les
sostrades és el pi blanc, els fustos rectes del qual resulten
ideals per a l’elaboració d’elements sustentadors de calibre divers: s’han documentat peces el diàmetre de les
quals oscil·la entre 15 i 3 cm, indicant així el seu ús tant
per a bigues com per a l’entramat. Com a característica
comuna, totes elles conservaven la corfa, és a dir, s’utilitzava la fusta sense treballar-la per a obtindre una forma
determinada. Els pals verticals, almenys de 20 cm de diàmetre, s’elaboren en fusta de carrasca, les característiques
principals de la qual són la duresa i la densitat, cosa que
li permetria suportar bé la fricció i el pes de l’estructura
aèria. Tanta és la seua duresa, que la presència d’algunes
[ 67 ]
[page-n-69]
[ 68 ]
[page-n-70]
Els espais domèstics
i les activitats quotidianes.
Bases econòmiques i producció de béns
María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera
Museu de Prehistòria-SIP
Atenent a l’aixovar domèstic i a les estructures i als equipaments de l’edificació de la Lloma, construïda en els moments inicials de l’ocupació del poblat, podem definir les
àrees d’activitat i les tasques que van configurar el quefer
quotidià d’una xicoteta comunitat camperola, entre 15 i
20 persones, fa més de 4.000 anys.
Tant en l’habitatge com als espais exteriors es poden reconéixer determinades activitats destinades a la
producció de béns: la ceràmica, el teixit i la cistelleria; les
eines en pedra i sílex; els estris d’os; els objectes metàl·lics,
i aquelles altres destinades al consum de béns, derivat de
les pràctiques agrícoles, la ramaderia, la caça, la pesca i
la recol·lecció. A més d’altres tasques que no es poden
detectar a partir de les restes materials, però que se’n poden inferir igualment, com ara la gestació i la criança de
xiquets i xiquetes, l’atenció de persones majors i malaltes,
< Formatgeres ceràmiques.
la higiene, la neteja de les cases, les xicotetes reparacions
de murs i sòls, etc. (de Pedro, 2006b).
Quant a l’aixovar recuperat, en l’Habitació I la ceràmica és l’element més abundant amb cent-trenta vasos
ceràmics. La resta la componen dents de falç de sílex; botons d’os i d’ivori; braçalets d’arquer de pedra, i diversos
elements d’adorn, a més d’objectes metàl·lics. La seua
distribució mostra una àrea vinculada a la preparació d’aliments i l’emmagatzematge, assenyalada per la presència
de molins barquiformes i mans de molí, recipients amb
cereal carbonitzat, bols xicotets apilats i un gran vas que
contenia altres recipients de menor grandària amb botons,
grans de collar i dents de falç. Tot això al costat d’un banc
adossat, un forn i un suport circular de fang. També s’ha
identificat una possible àrea dedicada a l’activitat tèxtil
marcada per un conjunt de vint-i-vuit pesos de teler, apilats
sobre el sòl d’ocupació. L’ús i el treball de la fusta i de fibres
vegetals està testimoniat per les nombroses restes llenyoses i cordes d’espart, carbonitzades, i també les empremtes
de fibres trenades en fragments de fang i de ceràmica.
[ 69 ]
[page-n-71]
[ 70 ]
En l’Habitació II, els vasos estan més fragmentats
i distribuïts per tota la superfície. Tanmateix, les restes de
fauna, els molins i les mans de molí són més abundants.
Hi destaca un molí de grans mides localitzat al costat del
mur occidental, col·locat sobre un suport fix de pedra i terra, adossat a la paret, i amb un xicotet canal per a abocar
el gra, que, una vegada mòlt, s’arreplegava en una cistella
situada a la part davantera, encaixada entre dos molins
de mà xicotets. Són també nombrosos els còdols de quarsita, utilitzats com a percussors, a més de dues maces que
conserven les empremtes de l’emmanegament. Els objectes metàl·lics són escassos i es troben molt deteriorats,
però cal assenyalar la troballa d’una pedra plana amb
xicotets fragments de metall adherits, que es podria interpretar com una enclusa, situada en l’extrem septentrional
de l’habitació. Les restes de cereal carbonitzat són abundants, en concentracions dins d’atuells ceràmics, disper-
ses pel sòl d’ocupació o en l’interior de xicotetes cavitats
reafonades en el pis (de Pedro, 1998).
Entre les activitats reconegudes, algunes es vinculen tradicionalment amb les dones, com la preparació
d’aliments, la mòlta o el treball tèxtil; i altres, com la manufactura lítica o la metal·lúrgia, s’associen generalment
al món masculí, si bé en contextos cronològics similars
(Sánchez Romero, 2000) s’assenyala la dona com a productora i usuària d’estris de pedra tallada que bé va poder
haver influït en les decisions sobre producció, ús i rebuig.
El fet manifest és que els habitants de la Lloma
de Betxí aprofiten tota classe de recursos orgànics i inorgànics del seu entorn més immediat com a matèries
primeres per a utilitzar-los en la construcció dels seus habitatges (pedra, fusta, llims i argiles), en la fabricació de
la ceràmica i de l’instrumental de pedra i os (argila, pedra i ossos d’animals), com a combustible per a les seues
llars (fusta) i per a la realització de les seues vestimentes
(pells, fibres vegetals, etc.). A més d’aquells altres recursos
procedents de l’agricultura i la ramaderia, i de l’aportació
calòrica que suposaria per a la seua dieta la caça, la pesca
i la recol·lecció.
Les activitats de producció de béns
La ceràmica, la matèria primera utilitzada és l’argila obtinguda als voltants de la Lloma, destinada generalment a la fabricació de recipients per a la cocció, el
[page-n-72]
consum i l’emmagatzematge d’aliments. Feta a mà, en
general són formes simples, modelades a partir d’un sol
bloc de fang o mitjançant la tècnica de bandes o anells
i, de vegades, realitzades sobre una carcassa de llata o
trama vegetal, l’empremta de la qual apareix en l’interior
d’alguns vasos.
Quant al repertori de formes, destaquen els bols
xicotets d’ús individual, que donen una referència concreta sobre la grandària i composició del grup humà; les olles
i les cassoles que, per la seua diversitat formal, mostren
formes variades de cocció i preparació dels aliments; les
gerres relacionades amb el magatzematge, i les formatgeres amb l’obtenció de productes secundaris a partir de la
llet. A més dels vasos carenats, els geminats, els coladors
i els recipients amb perforacions en el coll o cordes lligades al seu entorn, preparats per a ser penjats i penjar de
suports o estants.
La cocció de les ceràmiques es devia fer en clots
en terra, coberts per llenya, d’ací la coloració irregular de
la superfície, i possiblement aquest seria un treball dut a
terme als espais exteriors, a les terrasses. L’acabat de les
superfícies està cuidat i la presència d’alguns vasos decorats amb motius incisos complexos proven relacions
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Olla i cassoles ceràmiques.
[ 71 ]
[page-n-73]
[ 72 ]
^ Olles ceràmiques. ^ Bols ceràmics.
^
[page-n-74]
amb altres àrees peninsulars de l’edat del bronze, per la
qual cosa potser haurien de considerar-se com a objectes de prestigi.
L’activitat tèxtil i de fibres vegetals. La recuperació de restes fetes de matèria orgànica és summament
complicada, ja que es tracta de materials peribles. És el
cas de les manufactures en substàncies vegetals (fusta, lli,
espart, jonc, palla, etc.) i animals (pell i llana), encara que
de vegades és possible documentar alguna d’aquestes
activitats, bé per la presència de restes o d’empremtes, o
bé per la troballa d’útils relacionats amb elles.
A la Lloma de Betxí s’han recuperat cordes d’espart
i empremtes de fibres trenades en ceràmiques i en algu-
Recreació de dona molent.
Dibuix d’A. Sánchez.
nes estructures; també pesos de teler, peces en forma de
doble T, o ancoriformes dobles, i punxons d’os o metall
que també pogueren estar relacionats amb la producció
cistellera, cordellera i tèxtil.
L’elaboració del fil i la llata són les primeres anelles dins de la cadena tèxtil i cistellera. En el cas de la llata
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Olla ceràmica, molí i mà de molí.
[ 73 ]
[page-n-75]
Pesos de teler amb quatre perforacions.
s’empra l’espart, fibra vegetal documentada a la Lloma
de Betxí, encara que potser el jonc i el lli també van ser
utilitzats, igual que s’ha evidenciat en altres poblats de la
mateixa cronologia, per exemple a Terlinques (Villena),
ara com ara el millor exemple de conservació de cistelles
o sacs d’espart i de fusos de fusta amb fil de jonc (Jover
et al., 2001); a la Cueva Sagrada (Lorca) amb una troballa
excepcional de teixit de lli, o en una tomba de Castellón
Alto (Galera, Granada) on va aparéixer teixit de feltre.
Quant als pesos de teler de fang de la Lloma de
Betxí, formen un conjunt de vint-i-huit peces de forma
[ 74 ]
aproximadament rectangular i amb quatre perforacions
circulars en cada extrem, de 22 a 24 cm de longitud per
12 a 14 cm d’amplària, amb un pes mitjà que oscil·la entre
1.800 i 2.000 grams. Aquestes peces es van trobar apilades
sobre el sòl d’ocupació de l’Habitació I, al costat de la porta
de comunicació entre ambdues estances, potser fou el lloc
de fabricació, assecat o emmagatzematge. La seua presència reflecteix l’existència d’activitat tèxtil al jaciment, però
desconeixem el tipus de teixit i la fibra utilitzada.
Per les seues dimensions i pes seria difícil però no
impossible la seua utilització en un teler vertical. Aquest
tipus de teler consta de dos muntants de fusta recolzats
sobre el sòl i inclinats sobre una paret de manera que
[page-n-76]
Empremta d’una cistella al costat del molí de l’Habitació II.
directa. I també hi ha serres, fetes principalment sobre
escàpules i costelles, relacionades amb activitats tèxtils i
amb el cardatge de fibres, o amb la serrada de materials
de consistència mitjana (López Padilla 1998; 2011).
A més de l’utillatge relacionat amb les activitats
econòmiques bàsiques, el grup humà que va habitar el
poblat va disposar d’una sèrie d’objectes d’adorn, entre
els quals destaquen els botons, la majoria dels quals són
de perforació simple o doble, encara que també hi ha un
exemplar de botó piramidal de base quadrada i de majors
dimensions. I d’altres peces relacionades amb l’ornament
personal com un penjoll elaborat sobre una barreta d’ivori; un gra de collar gran sobre vèrtebra d’esqual, i una gran
quantitat de grans discoïdals, per a formar part dels collars i com a elements decoratius cosits als vestits. I dues
canines de suid treballades com penjolls.
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
els fils de l’ordit estesos des d’un travesser superior pengen verticalment tensats pels pesos. L’angle que formen
els muntants inclinats permet el moviment en vaivé dels
pesos separen els fils de l’ordit i faciliten el pas de la trama. No obstant això, no es pot descartar que aquestes
peces s’utilitzaren com a torcedores de fibres o devanadores (López Mira, 2009).
La indústria òssia. Es compon de peces elaborades en os, banya i ivori. En general es tracta d’eines o utensilis de treball, però també hi són freqüents els adorns.
Per la seua abundància, destaquen els punxons,
emprats per a fer múltiples operacions manuals, com ara
perforar materials blans o elaborar productes de cistelleria; les espàtules, vinculades a la fabricació de recipients
ceràmics i, en general, a la producció terrissera; els cisells,
per a treballs de percussió i extracció de porcions de matèries dures i consistents; i els allisadors per a l’eliminació
de matèries blanes com la corfa dels arbres, o les pells.
Estan fets sobre ossos de bòvids i cèrvids, i podrien haver
estar emmanegats, o no, i haver-se empunyat de forma
[ 75 ]
[page-n-77]
Punxons d’os.
[ 76 ]
El conjunt és l’habitual en jaciments de l’edat del
bronze de l’est i sud-est de la península Ibèrica, però interessa ressaltar la concentració de vint botons d’ivori en
l’interior d’un recipient ceràmic que, al seu torn, estava
dins d’un gran vas a la zona d’emmagatzematge de l’Habitació I (Pascual, en aquest mateix volum). L’acumulació
d’objectes sumptuaris d’alt valor social i ideològic, la matèria primera dels quals és d’origen exòtic, invita a pensar
en el seu valor especial, i caldria determinar qui detenia
l’ús i el gaudi d’aquests objectes, si era una elit minoritària
o era el conjunt de la comunitat.
La indústria lítica. La major part correspon a productes tallats, modificats o no, com ara elements de falç,
Canina de porc senglar perforada, utilitzada com a penjoll.
làmines i resquills. Els productes lítics polits són més escassos: hi ha plaques polides perforades, comunament
anomenades braçalets d’arquer, dues maces, una aixa
xicoteta i una destral, a més dels nombrosos instruments
de mòlta, molins i mans de molí (Jover, 1998).
El suport sobre el qual s’han elaborat és el sílex,
tant nodular com tabular; cal dir que l’absència de nuclis i l’escassetat de restes de talla dificulten la valora-
[page-n-78]
repicatge i poliment lleuger. Degueren tindre un ús multifuncional i degueren poder treballar vegetals blans o
durs, calcàries i, fins i tot, instruments metàl·lics.
Quant als braçalets d’arquer són plaques polides
rectangulars de secció rectangular o planoconvexa, amb
una perforació en cada extrem, elaborades sobre diverses
matèries primeres: gresos triàsics, esquistos i calcàries
blanes. La seua funcionalitat es relaciona amb la protecció de l’avantbraç, per a amortir el colp de la corda de
l’arc; també funcionen com a elements sumptuaris i com
a esmoladores.
Finalment, la presència de molins i mans de molí
al costat dels vasos amb cereals, en ambdues habitacions, assenyalen àrees de producció i emmagatzematge.
Elements de falç de sílex.
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
ció d’aquestes labors al poblat. El conjunt més destacat
l’integren els elements de falç, molts d’ells afectats per
processos tèrmics relacionats amb l’incendi de l’assentament. Els fets sobre resquill o làmina empren la percussió
directa com a tècnica de talla i la fractura per percussió
i retoc abrupte per a conformar l’acabat. Els elaborats a
partir de plaques tabulars es van modificar directament
mitjançant retoc pla en els costats no actius. Tots presenten talls amb retoc denticulat regular a base de mosses
simples marginals o profundes i d’orientació bifacial,
practicades mitjançant pressió, i es van emmanegar en
un suport o mànec de fusta, constituint així la falç.
Del desgast dels talls i el poliment es pot inferir
que els elements de falç van estar destinats a la sega de
vegetals blans. A més hi ha algunes làmines retocades
que potser es van utilitzar en treballs de carnisseria o per
a tallar vegetals durs.
Quant als productes lítics polits, l’única aixa localitzada és de dimensions reduïdes i està elaborada
sobre roca metamòrfica, possiblement sil·limanita d’origen al·lòcton. Disposada de manera perpendicular a l’eix
longitudinal del mànec, està relacionada amb treballs de
precisió en fusta.
Les maces, elaborades sobre còdols de quarsites
de gran pes, més de 1.000 grams, probablement es van
obtindre del llit del riu. Presenten una intervenció mínima, només el solc central de secció en U d’escassa profunditat i el condicionament de la cara plana o activa per
[ 77 ]
[page-n-79]
Plaques de pedra polida, o braçalets d’arquer,
i puntes de fletxa de coure.
La metal·lúrgia. A la Lloma de Betxí són escasses
les evidències d’activitat metal·lúrgica, vista l’absència de
vetes mineres a la zona. El conjunt d’objectes metàl·lics
està format per dues destrals, un punyalet amb reblons
i altres possibles punyals; puntes de fletxa de diversa tipologia, molts punxons i un gra de collar fet amb fil de
metall. Totes les peces localitzades són de coure, llevat
d’un punxó de bronze i d’una peça de plata singular. Es
[ 78 ]
tracta d’una cinta de plata, metall noble destinat a la fabricació d’adorns que posarien en relleu el prestigi de la
persona portadora.
Els objectes metàl·lics degueren arribar ja configurats a través del comerç o de xarxes d’intercanvi. En
el cas que s’haguera dut a terme alguna tasca metal·lúrgica al poblat, s’hauria emprat metall concentrat en lingots xicotets o peces inutilitzades, a partir dels quals es
fabricarien nous objectes, i les peces ja amortitzades es
reciclarien.
[page-n-80]
El consum de béns. Les bases econòmiques.
Agricultura i ramaderia
D’acord amb el que s’ha exposat sobre les activitats productives i amb testimonis directes de l’excavació,
com la fauna i les restes botàniques, les bases econòmiques del poblat són l’agricultura i la ramaderia que, junt
amb la caça, la pesca i la recol·lecció, ens informen sobre
les activitats de consum de béns, sobretot pel que fa a
l’alimentació.
Així, per exemple, en l’interior de les habitacions,
els molins i els forns indiquen la preparació d’un tipus
d’aliments determinat en relació amb el cereal carbonitzat; les restes de fauna, aquestes estan molt estellades i
podrien correspondre tant a deixalles de menjar com a
la seua utilització per a la fabricació d’utillatge, com en
el cas de l’Habitació I, on s’ha trobat una gran quantitat
de restes de banya de cérvol, algunes amb senyals de
manipulació. Podem determinar per a ambdues habitacions la seua funció de rebost o magatzem, però també
de cuina i de taller, a pesar de la dificultat d’identificar les
llars per tractar-se d’un nivell d’incendi en què abunden
les restes de fusta carbonitzada, i que les habitacions estaven prou netes.
Les deixalles eren abocades a l’exterior en femers
localitzats en altres àrees, per la qual cosa és allí on trobem la major quantitat de restes de fauna l’estudi de les
quals ens permet conéixer els recursos que aporten el
bestiar i les espècies caçades, i la utilització que fa dels
animals la comunitat. La cabanya ramadera està composta per ovelles i cabres, les espècies més destacades;
bovins, porcs i gossos, les restes dels quals es vinculen
al seu paper com a ajudants en la caça o en la custòdia
de ramats. La presència de gossos es testimonia també
indirectament en marques de dentició sobre els ossos
d’altres animals.
L’explotació de la xicoteta cabanya animal proporciona, junt amb la carn i el sagí, matèries primeres
com la llet, de la qual es devien elaborar productes derivats com el formatge; la llana, potser utilitzada en l’activitat tèxtil; les pells per a la confecció de peces d’abric
i contenidors; i ossos per a la fabricació d’utillatge. Les
edats de mort de determinades espècies ens informen,
a més, sobre el seu ús concret per al consum de carn,
l’obtenció de llet i llana, o com a força de treball en relació amb la possible introducció de l’aladre (Tormo i de
Pedro, 2013).
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
La presència d’alguna escòria i de gotes de metall
sobre una gran pedra, interpretada com a enclusa, en
l’Habitació II, i les maces i alguna estructura de combustió localitzada en el nivell d’abandó del poblat, serien els
únics indicis d’aquesta activitat. En tot cas, majoritàriament, es tracta de peces que responen a les necessitats
funcionals de les diverses activitats quotidianes que es
pogueren dur a terme al poblat.
[ 79 ]
[page-n-81]
La presència d’espècies silvestres, com el cérvol i
el conill, mostra la importància de la caça com a complement de la dieta càrnia, junt amb la pesca i la recol·lecció. I com a aportació d’altres matèries primeres com
ara pells, ossos i banyes per a la fabricació d’útils. D’altra
banda, l’abundància de cérvols, junt amb cabirols, porcs
senglars, conills, llebres, perdius, i també tortugues o
daurades, ens parla d’un paisatge amb una cobertura vegetal notable i cursos d’aigua importants amb abundància de pesca.
En general es tractaria de ramats xicotets, i la pràctica de l’agricultura seria l’activitat econòmica més important, com indiquen les condicions orogràfiques de l’assentament i la seua proximitat a zones aptes per al cultiu i a
cursos d’aigua estables, a més de l’evidència directa que
proporcionen les nombroses restes de cereals localitzades
al jaciment (Sarrión, 1998).
Les mostres estudiades es refereixen al cereal emmagatzemat en grans recipients ceràmics, principalment
[ 80 ]
blat nu, de vegades ordi vestit, algunes males herbes i
lleguminoses com faves, pésols i llentilles. L’activitat de
recol·lecció de fruits i verdures ha deixat una presència
molt pobra en el registre, tan sols raïm i mores. En espais
exteriors, com el sector est, la presència d’ordi (Hordeum
sp.) i blat (Triticum aestivum/durum) és escassa, apareix
alguna lleguminosa com ara llentiscle (Pistacea lentiscus),
i destaquen, sobretot, els nombrosos fragments de bellotes (Quercus sp.) trobats, fruits que han sigut utilitzats tradicionalment com a complement de la dieta humana, a
més de ser aliment per al bestiar. Igualment és possible
el consum dels fruits del llentiscle o el seu ús per a l’elaboració d’oli, i determinades quenopodiàcies o crucíferes
també utilitzades com a verdures (Pérez Jordá, 1998).
L’anàlisi de les restes carpològiques i les dades
que aporta l’estudi dels útils agrícoles ens permeten
acostar-nos a les pràctiques agràries d’aquestes comunitats. Destrals, aixes i dents de falç componen l’utillatge relacionat amb elles, sense oblidar que en gran part
aquest s’elabora amb fusta, per la qual cosa la seua conservació és problemàtica. D’altra banda, l’ús dels bòvids
com a força de treball permet pensar en la introducció
de l’aladre. Les troballes de conjunts tancats formats per
una sola espècie indiquen que el seu cultiu es feia per separat. Els cereals documentats es poden sembrar tant a
la tardor com a la primavera, encara que per les caracte-
[page-n-82]
rístiques climàtiques de la zona mediterrània és habitual
el seu cultiu com a cereals d’hivern. El manteniment de
la productivitat als camps hagué d’obtindre’s mitjançant
el sistema de guaret que permet la recuperació dels sòls,
un major grau d’humitat i el control de les males herbes.
A més, les terres en guaret poden ser utilitzades per a l’alimentació del bestiar.
Per a la recol·lecció dels cereals s’utilitzarien les
falçs, i després es durien a terme els treballs d’assecatge
a l’aire lliure, la batuda per a la separació del gra, el ven-
tament i el garbellament. El cereal s’emmagatzema ja net,
sense restes de glumes, de raquis o d’entrenusos, i amb
presència escassa de males herbes. Les operacions de
neteja del cereal degueren fer-se en l’exterior de la casa,
atesa l’absència de restes que indiquen aquestes operacions en l’interior. En resum, es tracta d’un sistema agrícola basat en una agricultura extensiva de cereals que va fer
possible la introducció de l’aladre, complementada per
una agricultura intensiva d’hort.
Els espais domèstics i les activitats quotidianes. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Formatgera ceràmica.
[ 81 ]
[page-n-83]
[ 82 ]
[page-n-84]
L’activitat agrícola.
Cultius i alimentació
Guillem Pérez Jordá
Universitat de València
Les persones que van viure al poblat de la Lloma de Betxí
durant el primer terç del II mil·lenni aC es van alimentar
fonamentalment a partir dels diversos productes que cultivaven a les terres que envoltaven l’assentament. Aquest
fet, que és general en aquest territori des de l’arribada
dels primers agricultors uns 3.500 anys abans, mostra la
importància de l’activitat agrícola en el dia a dia d’aquesta
comunitat. Són els ritmes de cada un dels cultius els que
acaben marcant una gran part del calendari anual, de la
mateixa manera que els espais necessaris per al processament, l’emmagatzematge i la transformació condicionen
la construcció dels assentaments.
Els incendis que han destruït aquest poblat al llarg
de la seua ocupació han permés la preservació, carbonitzats, d’un conjunt molt destacat de llavors i de fruits
(Pérez Jordá, 1998). Aquests materials, que es trobaven
emmagatzemats en l’interior de les vivendes o caiguts de
< Dents de falç sobre placa de sílex tabular.
Lloma de Betxí.
forma accidental en el seu sòl, són els que, després de la
seua recuperació durant les distintes campanyes d’excavació, permeten conéixer quins eren els productes cultivats i quins fruits del bosc es recol·lectaven també com
a aliment.
Hi ha un grup de cultius que habitualment creixen
a les hortes, com les bledes, els naps o les cols, dels quals
no es consumix el gra, sinó els fulls, les tiges o les arrels,
parts que difícilment es conserven carbonitzades, la qual
cosa dificulta la seua documentació arqueològica. Però,
en el món mediterrani, l’agricultura prehistòrica se centra en la producció de gra de cereals i de lleguminoses,
dels quals se n’han recuperat una àmplia representació
en aquest jaciment. Són distintes les espècies de cereals
documentades, però sembla que la producció agrícola se
centra en dues: els blats nus (Triticum aestivum i Triticum
durum) i l’ordi nu (Hordeum vulgare var. nudum) i l’ordi vestit (Hordeum vulgare subsp. vulgare), mentre que
uns altres cereals com l’espelta xicoteta (Triticum monococcum) i l’espelta bessona o pisana (Triticum dicoccum)
[ 83 ]
[page-n-85]
Restes de llavors i fruits de la Lloma de Betxí.
1. Ordi nu (Hordeum vulgare var. nudum)
2. Ordi vestit (Hordeum vulgare subsp. vulgare)
3. Blat nu (Triticum aestivum-durum)
4. Espelta bessona (Triticum dicoccum)
5. Espelta xicoteta (Triticum monococcum)
6. Raquis d’ordi
7. Pésol (Pisum sativum)
8. Fava (Vicia faba)
9. Gerd (Rubus idaeus)
10. Margall llarg (Bromus sterilis)
11. Bellota (Quercus sp.)
[ 84 ]
poden ser cultius molt minoritaris o simplement males
herbes que creixen entre els camps dels cultius majoritaris. Juntament amb els cereals apareixen algunes lleguminoses com són les faves i els pèsols, encara que sempre
són molt escasses.
Aquests són tots els cultius documentats, encara
que també es constata la recol·lecció d’alguns fruits silvestres com és l’arbocer (Arbutus unedo), la vinya (Vitis
vinifera) i el gerd (Rubus idaeus), encara que el que té
un major pes són les bellotes (Quercus sp.). És un recurs
molt abundant als boscos mediterranis, fàcil de recol·lectar, d’emmagatzemar i de processar, i amb un valor energètic molt elevat (Zapata, 2000), per la qual cosa ha sigut
sistemàticament aprofitat per les comunitats humanes
fins a l’actualitat.
Al costat dels cereals apareix un conjunt de plantes
silvestres que solen desenrotllar-se entre aquests cultius,
raó per la qual es coneixen com males herbes. Aquestes
són les que ens permeten determinar quins tipus de sòls
es cultiven. D’aquesta manera l’abundància d’una d’elles,
els Bromus, permet confirmar que s’estan usant sòls amb
[page-n-86]
El calendari agrícola s’inicia durant l’estiu, quan
després de la collita es llauren les terres per parelles de
bous estirant els aladres, preparant-les per a la sembra
dels cereals que es fa entre la tardor i l’inici de l’hivern. Al
mateix temps es planten les lleguminoses en les hortes,
que, per tindre un cicle més curt, començaran a aportar
aliment durant l’hivern. El desenrotllament dels cereals
s’allarga fins al final de la primavera o l’inici de l’estiu, moment en el qual es fa la sega. Aquest és el procés millor
documentat, ja que és freqüent la troballa de dents de
falç de sílex. Les falçs es construeixen amb una vara de
fusta corba, en la part interior de la qual s’insereixen les
peces de sílex, fixades amb l’ajuda de resina, formant un
front de tall més o menys continu. Les dents solen aparéixer dentades, acció que permet allargar la seua vida útil
quan després d’un període d’ús s’han desgastat.
Després de la sega els feixos de cereals es processen en les eres, que estarien ubicades a la vora mateixa dels camps. Allí, per mitjà possiblement del potejament dels animals, del garbellament i de la batuda
es va separant el gra de la palla i de les altres parts de
les espigues. D’aquesta manera el gra arriba al poblat
ja net i només cal eliminar alguns elements menors o
completar la separació de les cariopsis d’ordi vestit de
L’activitat agrícola. Cultius i alimentació. Guillem Pérez Jordà
abundància d’arenes i amb una textura solta. Aquestes
característiques són les que trobem a les terrasses que hi
ha ubicades a la vora del llit del riu, on és possible localitzar les parcel·les en què es cultivarien els distints cereals.
Els blats nus i els ordis se sembren per separat i no sembla
que hi haja diferències entre les terres que es dedicaven a
cada un dels cultius. Tampoc no hi ha evidències que permeten pensar en el reg d’aquestes, ja que ni les males herbes ni els estudis isotòpics estan marcant aquesta pràctica, encara que és possible que sí que fóra utilitzat en les
parcel·les dedicades al cultiu de les faves o dels pèsols.
Són plantes més exigents en aigua que els cereals, i en jaciments contemporanis d’Andalusia s’ha pogut constatar
que eren irrigats, i per això es pot pensar que el seu cultiu
es feia en hortes.
Els instruments que tenien per a treballar les hortes eren per una banda les aixes elaborades amb pedra
polida i, possiblement, pals cavadors o altres eines que,
per estar completament elaborades amb fusta, no es documenten arqueològicament. Aquest mateix problema
impedeix la constatació de l’eina fonamental per a llaurar la terra en les parcel·les dedicades al cultiu de cereals,
l’aladre, ja que estaria elaborat completament en fusta.
La seua presència es dedueix de manera indirecta per
les malformacions que presenten les restes dels bovins
(Sarrión, 1998; Tormo i de Pedro, 2013), cosa que permet
confirmar que van ser utilitzats com a força de tir.
[ 85 ]
[page-n-87]
[ 86 ]
Dents de falç de sílex i rèplica en fusta d’un mànec de falç.
[page-n-88]
les seues cobertes. Aquesta activitat pot estar duent-se
a terme en l’Habitació II, on hi ha una sèrie d’orificis excavats en el sòl, que van aparéixer plens d’ordi. Allí, amb
l’ajuda d’una maça de fusta, es colpeja el gra, amb la
qual cosa s’aconsegueix que acaben desprenent-se les
cobertes que emboliquen la llavor.
Finalment, el gra s’emmagatzema en l’interior dels
habitatges, i és al fons de l’Habitació I on s’ha documentat
un conjunt rellevant de gra emmagatzemat en l’interior
de vasos ceràmics diversos. La capacitat d’aquests vasos
és reduïda, per la qual cosa el gra que contenen no permet més que l’alimentació del grup durant uns dies, per
això cal imaginar que devia haver més gra acumulat en
contenidors de dimensions majors, com ara els sacs o els
cabassos d’espart. Era un grup menut que depenia fonamentalment de les seues reserves per a alimentar-se, per
la qual cosa havien d’acumular prou gra per a sobreviure
almenys durant l’any que tardaria a arribar la nova collita
i contemplar una reserva davant del risc que una d’aquestes es perdera.
L’activitat agrícola. Cultius i alimentació. Guillem Pérez Jordà
Dona espellorfant gra al Rif, al Marroc.
Foto de L. Peña-Chocarro.
[ 87 ]
[page-n-89]
[ 88 ]
[page-n-90]
Ramaders i caçadors.
La gestió dels recursos animals
Carmen Tormo Cuñat
Museu de Prehistòria-SIP
Les restes de fauna que apareixen als jaciments arqueològics (ossos, dents, banyes i petxines) aporten una informació valuosa sobre les espècies animals del passat, sobre
l’economia ramadera i cinegètica de les poblacions que
habitaven aquests indrets i sobre les característiques mediambientals del seu entorn. La disciplina que s’encarrega de
l’estudi d’aquests materials es denomina arqueozoologia.
A partir d’aquestes restes, els estudis arqueozoològics tracten d’obtindre dades relatives a la taxonomia
i l’anatomia dels animals, el seu estat de conservació, a
més de determinar el nombre mínim d’individus de cada
espècie, l’edat de mort, el sexe, etc., tot això amb l’objectiu d’establir la relació que tenien les comunitats passades amb la fauna, i respondre a preguntes com ¿per a
què utilitzaven els animals? o ¿quins recursos aportaven
el bestiar o les espècies caçades? En definitiva, l’arqueozoologia pretén fer una reconstrucció de l’economia es-
< Costella dentada.
tablint la interacció home-animal al llarg de la història
(Silver, 1980; Klein i Cruz-Uribe, 1984; Davis, 1989; Chaix
i Méniel, 2005).
La major part de les restes trobades a la Lloma de
Betxí són conseqüència dels rebutjos de menjar i generalment es troben molt fragmentades. Menys habituals
són les que apareixen en contextos culturals o funeraris,
potser com a ofrenes, que es conserven millor. Les modificacions observades en els ossos són nombroses i de
diversa procedència. S’han documentat fractures, talls i
incisions relacionats amb les pràctiques carnisseres. Els
carnívors, en concret els gossos, també han deixat marques de mossos, fet que fa suposar que van ser alimentats
amb les deixalles del menjar. Altres alteracions registrades són les postdeposicionals que són les modificacions
que pateixen les restes després de ser abandonades i/o
soterrades (Lyman, 2008).
[ 89 ]
[page-n-91]
Ovella/Cabra
Boví
Porc
Cérvol
Conill
Altres
Representació de les principals espècies documentades a
la Lloma de Betxí.
[ 90 ]
En un estudi arqueozoològic és molt important
establir les edats de mort de les espècies documentades ja que ens permeten conéixer el mode de gestió del
bestiar, és a dir, si aquest es destina per al consum de
carn, per l’obtenció de productes secundaris, com la llet
o la llana, o com a força de treball (càrrega, transport,
tir); i, en el cas dels animals silvestres, quin tipus de caça
(oportunista o selectiva).
Al poblat de la Lloma de Betxí s’han identificat
restes d’espècies domèstiques i silvestres (Sarrión, 1998;
Tormo i de Pedro, 2013). Ambdós grups apareixen amb
una freqüència semblant, encara que el grup dels domèstics ha proporcionat una quantitat més gran de restes
(58,7%) que el dels silvestres (41,3%).
La cabanya ramadera estaria formada principalment per un ramat d’ovelles (Ovis aries) i cabres (Capra
hircus), a més d’un ramat menys nombrós de bovins
(Bos taurus) i porcs (Sus domesticus). D’altra banda, i
dins d’aquest grup domèstic, es troben els gossos (Canis
familiaris).
Les ovelles i les cabres es van explotar per a obtindre carn i productes secundaris com la llet, el formatge i la llana. Les edats de mort mostren totes les cohorts
d’edat, és a dir, se sacrifiquen nounats i cries menors de
tres mesos per a aconseguir la llet de les mares, individus
juvenils i subadults que ja han aconseguit un pes estimable per al consum de carn, i també adults entre tres i sis
anys. Això indica que la comunitat viva principal d’aquest
ramat es compondria d’individus adults joves entre dos i
tres anys, destinats a la reproducció i l’obtenció de llet. El
manteniment d’alguns individus fins als sis anys podria
estar relacionat amb l’elaboració de llana. L’explotació
del bestiar boví també està basada en un model mixt
de producció de carn i llet, encara que alguns individus
serien sustentats fins a l’edat senil per a ser utilitzats com
a força de treball. Els porcs són aprofitats per al consum
carni i se sacrifiquen preferentment entre els sis i els
dèsset mesos d’edat.
A més de ramaders, els habitants de la Lloma de
Betxí també eren caçadors. La varietat d’espècies abatudes és àmplia, encara que se centra principalment en el
[page-n-92]
Fragment proximal de fèmur d’ovella (Ovis aries) menor de dos
anys d’edat. Les fletxes indiquen les incisions causades per un
ganivet durant el descarnament.
Ramaders i caçadors. La gestió dels recursos animals. Carmen Tormo Cuñat
cérvol, les restes del qual només són superades per les de
les ovelles i les cabres. El conill també és un taxó recurrent,
encara que en menor grau que el cérvol.
Les espècies silvestres documentades en el jaciment són el cérvol (Cervus elaphus), el porc senglar
(Sus scrofa), el cabirol (Capreolus capreolus), la rabosa (Vulpes vulpes), el conill (Oryctolagus cuniculus), la
llebre (Lepus granatensis), la perdiu (Alectoris rufa), el
teixó (Meles meles), la tortuga leprosa (Mauremys leprosa), el gripau comú (Bufo bufo), el fardatxo ocel·lat
(Lacerta lepida), i la colobra (Elaphe sp.). Els recursos
que poden aportar aquests taxons són la carn, les pells,
els ossos i les banyes, com a matèria primera, a més de
tendons, greix, etc.
La distribució espacial de les restes de fauna ha
coadjuvat a determinar la funcionalitat d’algunes zones
del poblat. Els ossos apareixen majoritàriament fora de
les estances edificades (62,3 %), i aquestes queden prou
netes de despulles. L’Habitació I és l’estança amb més
quantitat de restes (5,5 %) i espècies, tant domèstiques
com silvestres. Abunden les ovelles, les cabres, el cérvol i
el conill, encara que també s’hi documenten bovins, porc,
porc senglar, rabosa, llebre, perdiu, tortuga i fardatxo.
[ 91 ]
[page-n-93]
[ 92 ]
[page-n-94]
< Depòsit amb restes òssies de tres ovelles.
Campanya d’excavació de 2013.
informació sobre les pràctiques ramaderes i cinegètiques
de les comunitats prehistòriques de l’edat del bronze a la
zona valenciana. Durant aquesta època la ramaderia s’ha
consolidat com a base econòmica, juntament amb l’agricultura, als poblats peninsulars. El bestiar no es considera únicament com a productor de carn sinó també com
a font de productes secundaris amb possibilitat de crear
un excedent i, per tant, susceptible d’intercanvi (Martínez
Valle i Iborra, 2001-2002; Iborra i Sanchis, 2011).
Ramaders i caçadors. La gestió dels recursos animals. Carmen Tormo Cuñat
Entre les restes de cérvol destaquen, per la gran quantitat que hi ha, les de banyes, algunes d’elles amb marques
de manipulació. És possible que aquesta estança fóra
utilitzada com a rebost i cuina, i potser com a taller per a
la fabricació d’objectes d’os o de banya.
Però on s’acumula la major quantitat de restes
és en el sector oest (14,6 %) i, sobretot, en el sector est
(47,7 %), que són les zones que envolten les estances, i
que van poder actuar com a femers del poblat.
Cal destacar, per la seua singularitat, la troballa
d’alguns depòsits especials al sector est. Es tracta de les
restes d’un gos amb marques d’escorxament i evisceració, localitzat al costat d’un enterrament humà (Sanchis i
Sarrión, 2004); les restes d’un esquelet complet de cabra
prenyada (Tormo i de Pedro, 2013), i dos depòsits més
amb algunes parts anatòmiques d’ovelles i cabres difícils
d’interpretar de moment.
D’aquesta manera, els estudis arqueozoològics
duts a terme a la Lloma de Betxí ens aporten una valuosa
[ 93 ]
[page-n-95]
[ 94 ]
[page-n-96]
Els ivoris de la Lloma de Betxí
Josep Lluís Pascual Benito
Museu de Prehistòria-SIP
Entre els materials confeccionats en matèria dura animal de la Lloma de Betxí s’ha documentat un bon nombre de peces d’ivori d’elefant, les quals constitueixen
un dels conjunts més nombrosos de l’edat del bronze
peninsular d’aquesta matèria coneguts actualment. La
seua procedència de defenses de proboscidis no ofereix
dubtes ja que en observació macroscòpica presenta
dues característiques que la defineixen. D’una banda,
una estructura a base de capes concèntriques de curvatura considerable que correspon a les línies de creixement, zona per on sol fragmentar-se aquest material.
D’una altra banda, en moltes superfícies s’observa una
retícula suau de línies més fosques, denominades línies
de Schreger, una característica només present en l’ivori
d’elefant i que, amidades en la zona perifèrica de la defensa, ajuden a discriminar entre els elefants holocens
o els fòssils (Espinoza i Mann, 1993), si bé en les peces
< Botons d’ivori en l’interior d’un recipient ceràmic.
analitzades la poca grandària no permet l’amidament
dels angles d’intersecció.
El conjunt eburni de la Lloma de Betxí està compost per un total de quaranta-sis peces, de les quals
dues són preformes de matèria primera i la resta productes acabats: botons i penjolls. De les dues peces de
matèria primera, una és un prisma de secció triangular
amb totes les cares de superfície plana allisades mitjançant abrasió i és la peça de majors dimensions i pes
de tot el conjunt. L’altra és una barra longitudinal de secció quadrangular irregular amb les superfícies sense allisar i dues cares corbes corresponents a la superfície de
creixement de la dent. Ambdues procedeixen de la part
[ 95 ]
[page-n-97]
Fig. 1. Prismes d’ivori per a la fabricació de botons.
[ 96 ]
exterior de la defensa i van ser obtingudes pel seu serrat
longitudinal en relació al seu eix major (Fig. 1).
Entre els productes acabats destaquen els botons
en V, denominats així pel tipus de perforació que dibuixa
la seua secció en convergir dues perforacions obliqües.
Encara que tradicionalment es classifiquen com a botons,
és probable que no tingueren aquesta funció, atés que els
últims descobriments en tombes apunten que es portaven cosits a la roba en diferents parts del cos. Els botons
constitueixen el grup més nombrós, amb quaranta-un
exemplars, i se’n documenten de tres tipus: piramidal,
prismàtic curt i prismàtic llarg. L’únic botó piramidal és el
de majors dimensions, té la base quadrada i, com a peculiaritat, una entalladura en la cúspide que possiblement
es relacione amb el sistema de subjecció. Els botons prismàtics triangulars curts en són tretze, nou de secció triangular amb l’aresta ben marcada, dos de secció plana convexa i un amb l’aresta superior exfoliada. Tots presenten la
base rectangular. En dotze casos les perforacions es troben centrades, mentre que en un és excèntrica, i presenta en la part oposada una llengüeta en la base de la cara
lateral, producte del serrat des de la cúspide i posterior
flexió, per la qual cosa deu tractar-se d’un botó prismàtic
llarg que es va fracturar i es va reaprofitar (Fig. 2: 4). Uns
altres dos presenten una perforació transversal prop de la
cúspide, possiblement fallida, per la qual cosa es van tornar a perforar en una altra cara, i en uns altres dos una de
les perforacions de la base sobrepassa a la part exterior.
Els botons més nombrosos són els prismàtics llargs, amb
vint-i-quatre exemplars segurs i tres probables ja que es
troben fragmentats. Hi ha una àmplia variació en la grandària. Excepte quatre amb secció plana convexa, la resta
la presenten triangular. En cinc ocasions una o dues de
les perforacions es van fer molt pròximes o en la vora de la
base, per la qual cosa van afectar els laterals en part, i van
deixar-hi una o dues mosses. En uns altres dos casos, un
parell de perforacions es van sobrepassar i es va perforar
la cara dorsal. Un presenta una llengüeta de flexió en una
cara lateral, prop del vèrtex oposat a les perforacions, per
la qual cosa el serrat es va fer des de la base. Un cas peculiar presenta quatre parells de perforacions, encara que,
per trobar-se fragmentat longitudinalment, no podem
[page-n-98]
saber si responen a una fractura de les dues primeres o si
totes es van fer alhora.
Els penjolls són escassos, un és allargat de secció
trapezoïdal de vèrtexs roms i els costats rectes convergents, amb la base més ampla que la zona perforada que
es troba fragmentada (Fig. 2: 9). L’altre possible penjoll
està confeccionat a partir d’un prisma de secció triangular, amb perforació simple en un extrem de 3 mm de
diàmetre. El fet de trobar-se fragmentat i cremat impedeix
saber si es tracta de la reutilització d’un botó prismàtic
llarg fragmentat (Fig. 2: 16).
De tot el conjunt cal destacar que quasi la meitat
es van trobar concentrats. El gran botó piramidal, dèsset
botons prismàtics —cinc curts i dotze llargs— i els dos
penjolls (Fig. 2) estaven dins d’un recipient que, junt amb
uns altres, es trobava en l’interior d’un gran vas ceràmic
localitzat al sector sud-est de l’habitació I, una zona d’emmagatzematge en què es van documentar setanta-cinc
vasos ceràmics, molts dels quals contenien abundant cereal carbonitzat (Fig. 3).
Durant l’edat del bronze, a la península Ibèrica, els
objectes fabricats amb ivori d’elefant s’han documentat
bàsicament en les tres cultures ubicades en el quadrant
sud-oriental: El Argar, bronze valencià i bronze de la
Manxa, a les quals s’afegeix Balears.
En territori valencià, els precedents de la utilització
d’ivori es troben en contextos campaniformes i només es
documenten botons de perforació en V en cinc jaciments
ubicats al sud del Xúquer (Pascual Benito, 1995). Durant
Fig. 2. Botons de perforació en V i penjoll d’ivori.
[ 97 ]
[page-n-99]
[ 98 ]
el bronze valencià les peces d’ivori són més nombroses
i es distribueixen per tot el territori, i corresponen majoritàriament a botons, encara que apareixen tipus nous
com els penjolls i els braçalets. A les comarques centrals
es coneixen altres concentracions de material eburni en
contextos d’hàbitat, també de productes elaborats (Les
Raboses), de matrius (Muntanyeta de Cabrera) o de matèria primera, matrius i productes acabats que delaten la
presència d’un taller (La Mola d’Agres, Cabeço Navarro,
Cova de les Cendres) (Pascual Benito, 2012).
Cap al sud, en terres d’El Argar, hi ha jaciments
on l’ivori és abundant; destaquen els de l’àrea argàrica
del sud d’Alacant i, cap a l’oest, en la Meseta sud-oriental està present en diversos jaciments del bronze de la
Manxa (López Padilla, 2012; Barciela, 2012). En els tres
territoris es documenten botons, braçalets i penjolls, si
bé hi ha notables diferències quant a la distribució d’un
determinat tipus. Així, mentre en el bronze valencià hi
ha un clar domini dels botons prismàtics llargs sobre
els prismàtics curts, i la resta de tipus són molt escassos
(piramidals de bona grandària i cònics molt menuts), al
territori argàric el tipus de botó predominant és el piramidal i, a prou distància, el cònic, i en el bronze de la
Manxa dominen els piramidals, però n’hi ha una bona
presència de prismàtics —curts i llargs— i són molt escassos els cònics. A més a més, hi ha diferències en la
distribució, el nombre i la freqüència dels braçalets,
molt escassos en el bronze valencià, on també estan
absents algunes manufactures d’ivori presents en altres
territoris, com ara grans de collar, poms, cilindres dentats
o decorats i pintes, entre altres. Les diferències s’estenen
també als contextos on apareixen, tot i que en l’àmbit argàric i, en menor grau, a la Manxa, resulta freqüent l’aparició d’objectes d’ivori en contextos funeraris, on semblen
associar-se a individus masculins d’edat adulta o madura
(López Padilla, 2006: 111).
Finalment, resulta d’un interés notable la procedència de l’ivori que, fins fa poc, es considerava exclusivament africà. Els últims anys, el progrés de les tècniques
analítiques ha permés avançar considerablement en el
coneixement de les espècies a què pertany l’ivori i, per
tant, de les àrees de procedència de la matèria primera,
i ha obert un nou camí en la investigació sobre les relacions extrapeninsulars. L’anàlisi de mig centenar d’objectes ha donat resultats sorprenents (Schuhmacher,
2012; 2013). Durant el calcolític l’ivori que es documenta
als principals centres metal·lúrgics peninsulars —Tajo,
Guadalquivir, Guadiana i sud-est— procedeix de tres espècies d’elefant, la major part d’asiàtic (Elephas maximus)
i amb presència de fòssil (Elephas antiquus) i d’africà de
sabana/estepa (Loxodonta africana africana). L’ivori asiàtic circularia per la ruta del mediterrani central i oriental,
a través de Síria o Palestina, i l’ivori subsaharià per Orà
via Algèria o per la ruta atlàntica des del nord-oest d’Àfrica. Durant la cultura del vas campaniforme l’ivori continua concentrant-se en les mateixes zones, amb la incor-
[page-n-100]
Fig. 3. Olla ceràmica de l’Habitació I i botons d’ivori a l’interior.
En definitiva, la presència a la Lloma de Betxí
d’un abundant conjunt de peces d’ivori, un producte
forà d’un alt valor social i ideològic, ens indica unes relacions i xarxes de distribució consolidades que permeten
l’acumulació i l’emmagatzematge d’un preat bé exòtic
utilitzat per l’elit dirigent a fi de ser un marcador de prestigi i luxe personal, i, amb el seu intercanvi, aconseguir
favors, aliances, vincles o altres béns materials de les
comunitats veïnes.
Els ivoris de la Lloma de Betxí. Josep Lluís Pascual Benito
poració del País Valencià, i les anàlisis d’aquest moment
indiquen la meitat d’elefant asiàtic i la meitat de fòssil.
Durant l’edat del bronze les anàlisis posen de manifest
la presència en jaciments argàrics d’ivori de tres tipus
d’elefant (africà d’estepa, asiàtic i fòssil) i la incorporació
del de l’hipopòtam, una varietat de matèria primera exponent del gran abast dels contactes comercials i d’un
possible canvi en les regions d’exportació, passant a ser
més important la ruta del Mediterrani d’est a oest, en la
qual, via Orà, podria circular també l’ivori d’elefant africà
d’estepa, de moment l’únic present a Cabeço Navarro.
Una de les zones d’entrada d’aquest comerç marítim podria ubicar-se al sud d’Alacant, en l’àrea septentrional de la cultura d’El Argar, prop de la desembocadura del
Segura, vista la concentració de jaciments amb una gran
quantitat de peces d’ivori i amb matrius o evidències de
fabricació a les zones de contacte del nord del territori argàric, sud del bronze valencià i est de la Manxa. Des d’allí
es distribuiria de manera radial, cap al nord, l’oest i el sud,
a la resta de territoris d’aquells tres complexos culturals. A
la Lloma de Betxí l’ivori pogué arribar per terra o per mar.
En el primer cas, a través dels corredors del Vinalopó i de
Montesa que condueixen a la plana al·luvial valenciana;
en el segon, per la ruta marítima que, des d’algun port
argàric, arribaria a les desembocadures del Xúquer i del
Túria, zona on es detecta una certa concentració de jaciments amb ivori i, d’allí, cap a les Balears.
[ 99 ]
[page-n-101]
[ 100 ]
[page-n-102]
Arqueometal·lúrgia
a la Lloma de Betxí
José Luis Simón García
Universitat d’Alacant
L’arqueometal·lúrgia com a disciplina científica té com
a objecte d’estudi qualsevol aspecte que tinga relació
amb la producció d’objectes metàl·lics en les societats
preindustrials, des dels mètodes de prospecció per a la
localització de les vetes mineres fins al reciclatge de
ferralla, passant pels aliatges emprats, per les tècniques
d’elaboració i pels tipus de producció. Fins a tal punt la
metal·lúrgia s’ha considerat un dels avanços tecnològics
més significatius en les societats del passat que la divisió
d’una part dels temps prehistòrics es va fer en funció de
la suposada prevalença d’un determinat aliatge metàl·lic
o metall, com ara el coure, el bronze o el ferro. Hui en dia
sabem que sense un context social i cultural concret no
és possible l’aparició i el desenvolupament de processos
tecnològics, tipològics i econòmics característics de la
metal·lúrgia, de manera que l’avanç científic només es
< Destrals planes de coure. Lloma de Betxí.
produeix quan els estudis arqueometal·lúrgics poden donar una explicació sociocultural i cronològica a determinades dades procedents d’objectes lligats a la metal·lúrgia i als contextos arqueològics dels quals procedeixen.
El desenvolupament de la disciplina va tindre un
fort impuls a partir de la possibilitat d’aplicar mètodes
analítics complexos, i d’aquesta manera va superar els
anteriors estudis basats en aspectes tipològics i estilístics, especialment a partir de la segona meitat del segle
xx. Les tècniques d’anàlisi com la microscopia electrònica
de rastreig (SEM) i la fluorescència de raigs X (XRF) se centren en la composició química dels objectes; les anàlisis
metal·logràfiques en l’estructura metàl·lica, i les anàlisis
d’isòtops de plom permeten detectar la procedència de
[ 101 ]
[page-n-103]
Maça de pedra calcària utilitzada en activitats relacionades
amb la metal·lúrgia. Lloma de Betxí.
[ 102 ]
la matèria primera emprada, entre altres tipus d’analítiques que cada dia van ampliant les possibilitats d’estudi,
com la difracció de neutrons, l’espectroscòpia de masses
(LA-ICP-MS) i l’absorció atòmica (AAS).
En la façana mediterrània de la península Ibèrica
les àrees amb possibilitats d’explotació minera durant la
prehistòria recent se centren al Camp de Cartagena i a la
zona litoral mediterrània de la costa d’Almeria, on s’obté
essencialment coure, plata i or, i posteriorment plom i ferro, a la qual se sumen unes àrees reduïdes d’aflorament
de diversos metalls en alguns punts de les serres d’Albarrasí, d’Espadà i del massís litoral català. Per desgràcia,
moltes de les activitats mineres primigènies dutes a terme
durant la prehistòria recent han desaparegut per culpa de
les d’etapes posteriors, essencialment durant l’antiguitat i
els segles xix i xx, tot i que devien ser estructures d’extracció molt simples, uns pous d’unes dimensions reduïdes
i unes galeries que no devien arribar a grans profunditats, en inundar-se o no tindre ventilació i apuntalament.
Aquelles mateixes galeries es devien omplir en obrir-ne
d’altres, en servir com a zona d’acumulació, i tot això emprant un instrumental miner molt rudimentari, compost
de pics de banya o pedra, cabassos d’espart o cuiro, làmpades de greix i potser emprant el foc i l’aigua per a clivellar el front d’explotació i facilitar les tasques d’extracció.
És en aquest context de la mineria primigènia on
haurem d’enquadrar el poblat de la Lloma de Betxí, ubicat
en una zona molt fèrtil des del punt de vista agropecuari,
però sense cap presència de vetes mineres en un espai
territorial ampli, per la qual cosa, en cas que s’haguera
dut a terme alguna tasca metal·lúrgica al poblat, aquesta
hauria emprat metall ja concentrat en lingots o peces fora
d’ús que servirien com a matèria primera a partir de la
qual fabricar objectes nous. Tampoc no s’hauria de descartar que els objectes metàl·lics documentats fins hui,
una trentena, arribaren ja configurats per vies comercials
i d’intercanvi, cosa que serà molt habitual no sols als poblats de la zona, sinó a la major part dels documentats
[page-n-104]
en l’àrea valenciana. Són molt escasses les evidències
d’activitat metal·lúrgica en aquests poblats, activitat que
és testimoniada per la presència de mineral mòlt o reduït,
estructures de combustió, escòries, cresols, toveres, motles o eines per al martelleig en fargues menudes.
Com ha quedat exposat en treballs publicats en
les últimes dècades, la metal·lúrgia a la península Ibèrica,
i en l’àrea valenciana en particular, s’orienta des dels seus
orígens cap a la producció d’objectes d’adorn, enfront de
les armes i les eines, i representa un paper destacat en el
procés d’estratificació social que es dóna en les societats
tardocalcolítiques i de l’edat del bronze, per a, posteriorment, anar ampliant el seu espectre en l’àmbit de les armes, amb una escassa funcionalitat i un valor marcadament simbòlic, i el món dels objectes utilitaris, amb una
funcionalitat polivalent, ja siga com a arma o com a eina.
El conjunt de la Lloma de Betxí està conformat, fins
hui, per trenta-tres objectes, entre els quals destaquen un
parell de destrals, de grandària reduïda, però de tipologia
Arqueometal·lúrgia a la Lloma de Betxí. José Luis Simón García
Destrals, punxons i puntes de fletxa de coure. Lloma de Betxí.
[ 103 ]
[page-n-105]
Cinta o polsera de plata. Lloma de Betxí.
[ 104 ]
clara dins del II mil·lenni aC, on la diferència entre tall i
taló es fa cada vegada més acusada. Les seues característiques apunten més a un ús artesanal, com la fusteria
i ebenisteria que, per desgràcia, és tan difícil de registrar.
A més de quatre fragments de punyal, tots de fulla triangular i reblons que bé pogueren ser també usats com a
punta de javelina, especialment un exemplar amb una
fulla foliforme amb una sola perforació central en la base.
Destaca en el conjunt metàl·lic del jaciment les puntes de
fletxa, onze exemplars, la qual cosa sempre ens ha suggerit l’important paper que els objectes de metall tenen en
la panòplia ergològica dels habitants del poblat.
Les puntes de fletxa tenen unes fulles foliformes,
més o menys indicades en relació amb el peduncle ,
apuntades, de dimensions reduïdes i poca grossària,
buscant un escàs pes respecte a l’astil de la fletxa, per
a millorar-ne el vol i l’efectivitat. Encara que totes tenen
una certa similitud, les diferències han d’atribuir-se a la
manera com estan realitzades, el martelleig de forja d’una
barra de metall fins a configurar la forma desitjada. Potser
alguna es feia emprant un motle, la qual cosa no era obstacle perquè, posteriorment, requerira tasques d’acabat,
esmolat o adreçat després de la seua deformació per l’ús.
El conjunt es completa amb catorze punxons, generalment de secció quadrada, una baga o anelleta d’extrems separats feta amb un fil de metall, i un braçalet
[page-n-106]
Arqueometal·lúrgia a la Lloma de Betxí. José Luis Simón García
o cinta fet de diverses làmines que van haver d’unir-se
entre si, si es jutja per les perforacions dels extrems d’alguns fragments.
Les anàlisis fetes al seu dia a algunes de les peces
apuntaven a l’ús d’un aliatge de base de coure, amb traces d’arsènic com a element secundari que encaixen en
les colades metal·lúrgiques més habituals en la primera
meitat del segon mil·lenni aC. Només un punxó està fet
d’un aliatge binari de coure i estany, és a dir, un bronze
amb traces importants de zinc i arsènic, que s’enquadra
en aliatges amb una difusió molt més tardana, per la qual
cosa podria relacionar-se amb les fases més recents del
poblat o visites esporàdiques posteriors.
Els fragments de la cinta o polsera estan realitzats en plata, segurament clorargirita o plata nativa, que
sense ser estranya per a l’època i la zona, és un element
significatiu des de diversos punts de vista. En primer lloc,
perquè la plata és un metall que es difon com a metall
noble per a adorns en la primera meitat del II mil·lenni
aC, durant l’edat del bronze, procedent del sud-est o de
serra Morena i, en segon lloc, perquè es configura com un
element d’estatus social entre els grups culturals que es
troben immersos en processos intensos de jerarquització,
com El Argar. El fet que al jaciment de la Lloma de Betxí
ens trobem amb aquest tipus d’adorns ens apunta cap a
la configuració d’unes elits locals que estan començant
a demanar, en els circuits d’intercanvi i comerç, uns ob-
jectes amb un valor simbòlic en l’aspecte social que els
permeten expressar en l’àmbit de la seua comunitat l’estatus que estan aconseguint, i que pretendran transmetre
als seus descendents. No obstant això, la resta del conjunt
d’objectes de metall del jaciment apunta cap a un ús preferentment utilitari, tant en tasques artesanals, on les destrals jugarien algun paper, com en les puntes de fletxa, habituals en la caça, la qual cosa no és obstacle per al seu ús
com a arma en els possibles conflictes amb altres grups.
L’absència de mineralitzacions metàl·liques a la
zona, la falta de constatacions d’activitats pirometal·lúrgiques al poblat i el nombre reduït d’objectes de metall,
en un poblat intensament excavat, ens donen una idea
del paper que la metal·lúrgia va jugar en aquestes societats de la primera meitat del II mil·lenni, en especial a les
comarques centrals valencianes, cosa que anirà canviant
amb el transcurs dels segles, si bé en uns altres assentaments que van continuar amb l’ocupació de la zona.
[ 105 ]
[page-n-107]
[ 106 ]
[page-n-108]
Els homes i les dones
que van habitar el llogaret
María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera
Museu de Prehistòria-SIP
Diverses són les vies d’aproximació al coneixement dels
grups humans de la Prehistòria, entre d’altres l’anàlisi de
les bases econòmiques i de les activitats domèstiques, de
l’espai social en què habiten i de les pràctiques funeràries
documentades.
El grup segons les pràctiques econòmiques
Per a cronologies entorn del començament del
ii mil·lenni aC, alguns investigadors plantegen l’existència de grups sedentaris més o menys jerarquitzats amb
pràctiques econòmiques basades en una agricultura
cerealista extensiva i una explotació ramadera intensiva.
Hipòtesis que defensen la consolidació del tipus de vida
camperola a partir de l’existència d’unes unitats d’assentament de dimensions reduïdes i de caràcter familiar extens, amb relacions d’adhesió o filiació entre elles.
< Els primers habitants de la Lloma de Betxí.
Dibuix de Francisco Chiner.
Les activitats domèstiques i de manteniment, com
també les bases econòmiques documentades a la Lloma
de Betxí reflecteixen la forma de vida d’una comunitat
camperola. Ara bé, sobre els homes i les dones que van
habitar el llogaret, ¿què sabem?
D’acord amb els anteriors plantejaments i la interpretació del registre arqueològic, el grup humà que va
habitar el llogaret de la Lloma de Betxí devia estar format
per una família d’unes 15-20 persones, homes i dones, de
totes les edats, tots ells parents, pertanyents a distintes
generacions que habiten en una unitat domèstica o una
llar, i les bases econòmiques de la qual són l’agricultura
i la ramaderia.
Les famílies camperoles es caracteritzen per ser
productores i consumidores del seu propi treball, sent
elles mateixa la seua pròpia i exclusiva mà d’obra. Cal
pensar que tots els seus membres, sense distinció d’edat
o sexe, col·laborarien tant en les activitats domèstiques
com en aquelles altres derivades de la seua economia. La
introducció de l’aladre degué significar el moment del pas
[ 107 ]
[page-n-109]
de caràcter acusadament domèstic i amb bona compensació entre l’aportació calòrica a la dieta i l’aprofitament
de productes secundaris.
El grup de la Lloma en l’entorn del Camp de
Túria. L’espai social
Enterrament masculí en posició secundària. Sector est.
[ 108 ]
de la dona horticultora a l’home agricultor, però no sembla concloent que la dificultat del treball de la llaurada
fóra la causa de la separació de la dona d’aquella activitat,
tant per la grandària de les parcel·les, com per la lleugeresa dels sòls, el tipus d’aladre mateix i la presència d’animals de tir, per la qual cosa és raonable pensar que es devia tractar d’un treball compartit (Fernández-Posse, 2000).
I el mateix passa amb la ramaderia, si tenim en compte
que el registre arqueològic i zooarqueològic contradiu
una ramaderia «masculina» i advoca per una ramaderia
La complexitat observada en les infraestructures
d’alguns poblats reflecteix l’existència d’una estructura social capaç d’organitzar els treballs de construcció i
manteniment; i la informació del registre, quant a la variabilitat en les dimensions i la funcionalitat dels assentaments, permet plantejar la hipòtesi d’un territori jerarquitzat. Si pensem, per exemple, en les importants obres
de construcció en pedra, cas de l’edificació central de
la Lloma, assumim que es tracta de treballs que requereixen temps, força i organització. La qüestió és si, a més,
es requereix l’associació d’un grup significatiu d’individus
més enllà de la família extensa, si van buscar aliances en
poblacions pròximes per a rebre ajuda. O quina classe de
vincles mantenien amb els grups veïns.
Per a donar resposta a aquesta qüestió sobre els
contactes entre els grups és necessari abordar l’estudi de
l’espai social en què habiten i el medi físic on s’articulen les
relacions socials, en un temps i un àmbit determinats. En
el cas de la Lloma, el reconeixement del seu espai social,
com també de les connexions amb altres grups, és complicat perquè a penes coneixem les pautes del poblament a la
zona immediata, tal i com hem vist en un capítol anterior.
[page-n-110]
La Lloma de Betxí se situa en un turó d’escassa altura amb un control visual limitat i sense muralles, per la
qual cosa es descarta una funció defensiva. L’elecció de
l’emplaçament es vincularia, doncs, amb l’explotació de
les terres circumdants. L’edifici de la part superior seria
el caseriu d’una comunitat agrícola reduïda, en el qual
l’habitatge i el magatzem ocupen el mateix espai. La
proximitat d’una sèrie d’assentaments de dimensió reduïda, també desproveïts de muralles, no suposa llaços de
dependència o de control del territori, sinó que tradueix
l’existència de relacions igualitàries entre grups veïns.
Per a determinar els vincles entre aquestes comunitats és necessari, doncs, valorar el conjunt del poblament, la coetanitat entre els jaciments, la duració de les
ocupacions i els aixovars domèstics; no obstant això, com
ja s’ha assenyalat, la falta d’excavacions modernes impedeix confirmar la cronologia de molts d’ells i per tant la
seua contemporaneïtat.
Sobre les pràctiques funeràries
En un altre ordre de coses, podem acostar-nos als
pobladors de la Lloma a partir de l’estudi dels contextos
funeraris i les pràctiques funeràries, font d’informació
privilegiada per a conéixer l’estructura social i la cultura
Enterrament d’un cànid en posició primària al costat de l’individu
masculí del sector est.
d’un grup humà. Cal tindre en compte que, en qualsevol
societat, la manera en què s’estableixen les pràctiques funeràries està en relació directa amb la forma i la complexitat de l’organització d’aquesta societat; si volem conéixer
la diferència en les activitats dutes a terme, en l’accés als
recursos, en la distribució del producte, o si n’hi havia
consum diferencial, hem de recórrer a les restes humanes.
Des de mitjans del iii mil·lenni aC, la difusió d’objectes de poder i prestigi, com ara armes de coure, ceràmiques
decorades, or, adorns, ivori, o braçalets d’arquer, presents
en contextos funeraris, mostren l’existència d’unes xarxes
d’intercanvi al servei de determinades elits socials. Alguns
individus reben un tractament especial quan moren, amb
ofrenes que denoten prestigi i autoritat, i altres no. Aquest
[ 109 ]
[page-n-111]
Enterrament masculí en posició primària. Sector oest.
és el cas de la Cultura d’El Argar, en les sepultures de la
qual trobem aixovars rics, altres de menor qualitat, individus sense aixovar, i molts altres ni tan sols van meréixer un
soterrament (Aranda i Esquivel, 2007).
La presència de tombes amb dissimetries fortes
quant a la composició i la riquesa dels seus aixovars, en
nivells estratigràfics contemporanis dins d’una mateixa
unitat habitacional, evidencien l’existència i el desenvolupament d’aristocràcies i de serfs associats a aquestes.
Desigualtats que també han sigut posades en relleu pels
estudis osteològics a partir de les diferències observables
entre les restes òssies mateixes, ja que les primeres haurien dut a terme uns treballs menys penosos que els segons (Contreras, 2004; Cámara, 2000; 2009).
[ 110 ]
¿I què ocorre a les terres valencianes? Durant l’edat
del bronze, hi observem una clara variabilitat quant al ritual, amb enterraments individuals en coveta pròxima al
jaciment, enterraments col·lectius i enterraments individuals en poblats. A més, hi ha clares diferències en relació
amb la diversitat cultural de les nostres terres durant el
ii mil·lenni aC. Així, les pràctiques funeràries a les comarques meridionals, com el cas de San Antón, Tabaià o la
Illeta, en testimonien la vinculació al territori argàric. I
en la resta, a l’àrea pertanyent al bronze valencià, queda
patent la varietat de les seues necròpolis i, segons pareix,
l’absència d’un ritual funerari institucionalitzat.
A la Lloma de Betxí es coneixen, fins ara, dos enterraments humans (de Pedro, 2010). En el Sector E, zona
d’ampliació del poblat que configura espais de terrassa,
es va localitzar el primer d’ells, un individu senil en posició
secundària al costat del qual es trobava l’esquelet d’un
gos en posició primària. Destaca la presència del cànid,
en la mesura que presenta alteracions d’origen antròpic,
marques de carnisseria sobre alguns ossos, que podrien
indicar-ne el consum en relació amb algun acte social o
[page-n-112]
ritual, i vinculat, potser, a l’enterrament d’un personatge
objecte d’una veneració particular. La datació absoluta
proporciona una data de 3650 ± 40 BP, calibrat a 2 σ entre
2140 i 1910 cal BC.
I en el Sector O, en la base d’un gran mur atalussat que tanca l’edificació superior, es va trobar l’altre
enterrament humà, aquest en posició primària, orientat
en sentit est, amb cames i braços flexionats i el cap girat
cap al nord, sense aixovar, en una fossa xicoteta de planta
aproximadament circular delimitada per una sèrie de pedres. Reclinat sobre el costat esquerre, en posició decúbit
lateral esquerre, però amb el tronc molt inclinat cap a la
dreta, potser per causes postdeposicionals. La datació
A
B
obtinguda per a aquest segon soterrament és de 3400 ±
40 BP, calibrat a 2 σ entre 1760 i 1610 cal BC.
En comparació amb altres àrees peninsulars, en
presentar aixovars quasi inexistents, és escassa la informació en relació amb l’existència d’inhumacions diferencials. I això a pesar de l’existència de xarxes d’intercanvi,
com proven determinades matèries primeres i elements
de prestigi com els objectes metàl·lics, ceràmiques decorades i botons d’ivori que sí que han aparegut en els contexts d’habitació.
Els homes i les dones que van habitar el llogaret. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Reconstrucció de l’enterrament del sector oest.
A. Dibuix d’Angel Sánchez.
B. Dibuix de Francisco Chiner.
[ 111 ]
[page-n-113]
[ 112 ]
[page-n-114]
El registre funerari
de la Lloma de Betxí:
una visió des de l’Antropologia Física
Ángela Pérez Fernández, Universidad de Granada
María Paz de Miguel Ibáñez, Universitat d’Alacant
L’esquelet humà constitueix la font d’informació més valuosa entre els materials recuperats en les intervencions
arqueològiques, ja siga la ceràmica, les restes faunístiques,
les carpològiques, etc. (Brothwell, 1987; White, 2000), ja
que estem davant les restes més directes d’aquells que
ens van precedir: “Parmi les chemins qui nous conduisent
à la connaissance des sociétés anciennes, il en est un, tracé
par ce qui nous reste de plus intime de ces gens d’avant:
leur squelette” (Bonnabel, 1997).
Quan es treballa amb restes òssies humanes d’origen arqueològic es recorre a l’antropologia física, ciència
que estudia l’ésser humà en els seus aspectes biològics
(antropologia fisicobiològica). En la mesura que els humans som fruit del procés evolutiu, l’antropologia física
estudia també el conjunt dels homínids. A més, se centra
en l’estudi de les diferències o les variacions físiques en-
< Detall de mandíbula adulta amb pronunciat
desgast dental i abscés radicular.
tre les poblacions humanes al llarg del temps, i de la seua
distribució en l’espai. Mitjançant l’ús de mètodes i tècniques concrets, aquesta disciplina obté dades de caràcter
més específic, com l’evolució de les malalties (paleopatologia), la influència del medi ambient en l’ésser humà, les
seues activitats quotidianes, els aspectes culturals, etc.
[ 113 ]
[page-n-115]
Fig. 1. Plànol de localització dels enterraments.
[ 114 ]
A la Lloma de Betxí s’han recuperat dos enterraments individuals (de Pedro, 2005; 2010) (Fig. 1), el primer
durant la campanya d’excavació de l’any 2002, en posició
secundària, al costat de les restes d’un cànid (Sanchis i
Sarrión, 2004), i el segon, el 2003, en posició primària,
decúbit lateral esquerre, dipositat en una fossa circular
delimitada per una sèrie de pedres de grandària mitjana
i gran, sense cap tipus d’aixovar. Paral·lelament, s’han recuperat restes òssies aïllades: un fragment de fèmur dret
i una segona molar inferior dreta permanent. Aquests
darrers corresponen a troballes casuals o fortuïtes, molt
freqüents en poblats de semblant cronologia, sense cap
connexió amb unitats funeràries, i relacionades amb remocions i contextos de reble (de Pedro, 1998).
El primer enterrament es va localitzar al sector est
del jaciment (quadre b-c/22, capa 7), la datació absoluta
del qual va proporcionar una data de 3650±40 BP, calibrada a 2 σ entre 2140 i 1910 BC. Correspon a un individu
incomplet, d’aspecte robust i amb insercions musculars
marcades. Les característiques morfològiques dels ossos (Ferembach, 1980; Ferembach et al., 1979; Buikstra
i Ubelaker, 1994) van permetre estimar les restes d’un
home d’edat avançada. Es van observar diverses lesions
artròsiques en vèrtebres i zones articulars dels ossos llargs
(Fig. 2), i també en la temporomandibular, i una periostitis
—infecció o inflamació— en la tíbia dreta. Presenta entesopaties en el radi dret i en diverses falanges de les mans,
que podem relacionar amb la realització d’activitats físiques intenses (Capasso et al., 1999). Quant a la salut oral,
destaca el desgast dental pronunciat i la tosca en la dentició superior, i una edentació total de les dents inferiors
amb reabsorció alveolar antemortem (Fig. 3). Les dades
mètriques van permetre valorar una estatura mitjana de
176 cm (Trotter i Gleser, 1952) i un índex cranial dins de
la categoria de braquicrani, és a dir, de forma arrodonida.
Amb posterioritat, durant la campanya de 2010, es
van recuperar dotze unitats esquelètiques (ossos llargs) i
diversos resquills vertebrals en el mateix sector est (quadre a/21-22, UE 1058), molt pròxims al conjunt de l’enterrament secundari. Tenint en compte la zona en què van
[page-n-116]
Fig. 3. Mandíbula amb artrosi temporomandibular. S’hi observa un
recreixement ossi sobre la superfície articular del còndil esquerre i
pèrdua completa de la dentició. Enterrament secundari.
ser recuperats, i també les característiques morfològiques
del material: restes d’un individu adult, de sexe probablement masculí, i les característiques paleopatològiques:
lesions artròsiques en vèrtebres i zones articulars dels ossos
llargs, probablement les restes formen part del mateix
conjunt funerari recuperat l’any 2002 i es tracta, per tant,
del mateix individu.
El segon enterrament es va recuperar al sector
oest del poblat (quadre G/14, UE 0037). Correspon a un
individu complet, masculí i d’edat adulta, amb una datació absoluta de 3400±40 BP, calibrada a 2 σ entre 1760 i
1610 BC. El seu estat de conservació era prou deficient, en
part a causa de les alteracions postdeposicionals provocades pel terreny, les quals condicionaren uns processos
tafonòmics que van destruir una gran part de la superfície òssia. No obstant això, van poder identificar-se artrosi
cervical i calcificació del lligament groc. Destaquen les
entesopaties localitzades als avantbraços i a les falanges
de les mans, i també una marcada inserció del lligament
costoclavicular. Quant a les patologies orals, també s’hi
va observar un marcat desgast dental, presència de càries
en diverses peces i abscés radicular en la primera molar
esquerra (Fig. 4). El seu índex cranial es troba dins de la
categoria de mesocrani.
El registre funerari de la Lloma de Betxí. Á. Pérez Fernández, Mª P. de Miguel Ibáñez
Fig. 2. Epicondilitis en húmer dret. S’hi observa una exostosi
en l’epicòndil lateral, provocada per esgarronets en el tendó.
Enterrament secundari.
[ 115 ]
[page-n-117]
Figura 4. Mandíbula adulta amb pronunciat desgast
dental i abscés radicular. Enterrament primari.
Quant a les restes òssies aïllades, durant la campanya d’excavació de 1995, en l’espai corresponent a
l’Habitació III (quadre A/30, Capa 6), es va recuperar un
fragment d’epífisi distal d’un fèmur dret. Presenta una
fractura post mortem en l’extrem proximal i una alteració
cromàtica de color marró fosc. L’epífisi es troba fusionada, i per tant pertany a un individu d’edat adulta. La
grandària de la peça és relativament menuda i d’aspecte
gràcil, i es podria tractar d’una dona.
I, finalment, en la campanya de 1999, es va localitzar una segona molar inferior dreta permanent en la
Cisterna del sector est (quadre b-c/26, capa 5). Correspon
a un individu d’edat adulta i presenta un desgast dental
moderat.
Valoració de les restes
[ 116 ]
Els enterraments de la Lloma de Betxí evidencien
pràctiques funeràries diferents, atenent a la posició de
[page-n-118]
Quant als canvis degeneratius, en general s’han
observat lesions artròsiques en vèrtebres i extremitats superiors. L’artrosi és una alteració gradual del cartílag articular i de les superfícies articulars de l’os (Ubelaker, 1984),
relacionada amb els individus d’edat adulta i amb una sobrecàrrega articular. Els factors genètics i metabòlics també poden influir en l’aparició d’aquest tipus de lesions.
Encara que no podem relacionar directament la presència d’artrosi en una articulació amb una activitat específica (Jiménez et al., 2004), en general és conseqüència
de la realització d’un estrés mecànic continuat, com per
exemple determinades labors agrícoles o activitats que
requerisquen grans esforços físics.
La presència d’entesopaties o exostosi en ambdós individus, localitzades a les zones d’inserció dels
lligaments dels avantbraços i les mans, podria relacionar-se amb una intensa activitat física, ja que la presència
d’aquest tipus de marcadors es deu a un increment del
desenrotllament muscular (Capasso et al., 1999).
En conclusió, les alteracions observades, tenint en
compte el sexe i l’edat dels individus, concorden amb el
que es podria esperar d’una societat agrícola i ramadera
de la prehistòria recent, i corroboren els resultats obtinguts de l’estudi arqueològic.
El registre funerari de la Lloma de Betxí. Á. Pérez Fernández, Mª P. de Miguel Ibáñez
les restes òssies. En el primer d’aquests, el més antic, la
sepultura original apareix remoguda, potser com a conseqüència de remodelacions de les estructures d’habitació; les restes estan dipositades en posició secundària, i
un esquelet de cànid sembla acompanyar-les. El segon,
i més recent, conserva la posició primària de les restes
òssies en una sepultura en fossa delimitada per pedres,
sense cap tipus d’aixovar. Entre ambdues inhumacions
passen entre dos-cents cinquanta i tres-cents anys, i les
seues diferències confirmen la diversitat del ritual funerari
documentat en el bronze valencià (de Pedro, 2010).
L’anàlisi del material antropològic ha permés augmentar el nostre coneixement sobre les poblacions de
l’edat del bronze en l’àmbit valencià, com també la identificació dels individus trobats a partir de les seues restes
fragmentades, sumant-se a l’ampli corpus documental
del registre osteoarqueològic.
Els individus estudiats són dos homes adults, els
quals presenten patologies relacionades amb l’edat i amb
determinades activitats i hàbits quotidians, com són les
alteracions dentals, lesions artròsiques i determinades
entesopaties.
Les patologies dentals observades estan altament
relacionades amb la dieta i amb certs hàbits d’higiene. Un
consum elevat de sucres i d’hidrats de carboni, presents
per exemple en el cereal, junt amb altres productes de
la ramaderia, la caça i la recol·lecció, afavoreixen l’aparició de càries i tosca, així com la falta d’higiene (Malgosa
i Subirà 1996). El tipus de desgast dental és prou acusat
en ambdós individus, la qual cosa indica un consum d’aliments més aviat durs i abrasius.
[ 117 ]
[page-n-119]
[ 118 ]
[page-n-120]
ESPAIS SOCIALS EN L’EDAT DEL BRONZE:
LA CUBETA DE VILLENA COM A CAS D’ESTUDI
Francisco Javier Jover Maestre, Juan Antonio López Padilla, Sergio Martínez Monleón
Universitat d’Alacant
L’espai social com a unitat d’observació i anàlisi constitueix una de les vies essencials per a inferir i representar
les societats del passat. Es conceptua com el conjunt dels
llocs on qualsevol societat concreta du a terme totes les
activitats de producció, distribució, intercanvi i consum,
regulades i establides en cada moment del seu esdevindre històric; és el medi físic on cada societat articula el conjunt de relacions socials que permeten la seua
sostenibilitat i desenrotllament. En arqueologia, la seua
determinació es fa a través de la constatació de certes
pràctiques socials singulars, concretades en un temps i
un espai determinats.
En aquest sentit, en relació amb l’edat del bronze,
es pot indicar que, després de més d’un segle d’investigacions al sud-est peninsular, s’ha proposat, amb prou
arguments justificatius, la inferència de l’espai social d’El
Argar. El grup argàric es pot catalogar com una societat
< Fus de fusta amb fil de jonc (Terlinques, Villena).
amb un grau important de desenrotllament sociopolític
(Lull et al., 2009; 2013), els límits septentrionals del qual
estarien situats en el marge muntanyós del subbètic alacantí (Jover i López, 1997) (Fig. 1). Més al nord d’aquestes
elevacions, de manera coetània, es degueren desenvolupar diverses societats concretes encara no inferides espacialment, tot mantenint encara, des de la perspectiva
culturalista, la idea de l’existència de l’àrea del «bronze valencià» (Jover, 1999). En un d’aquests grups arqueològics
s’integraria la cubeta de Villena.
No estem lluny de la realitat si afirmem que les
famílies que van habitar a la cubeta de Villena durant
l’edat del bronze van tindre un gènere de vida camperol
de base cerealista (Jover i López, 1999; 2004). La gestió
dels espais apropiats hagué de regir-se, d’una banda,
per l’articulació de cada una de les unitats domèstiques
amb el medi físic transformat o no, i d’una altra, per les relacions intragrupals i intergrupals. Les relacions socials
establides al si d’aquella societat concreta de la qual en
formarien part serien les que determinarien tant la dis-
[ 119 ]
[page-n-121]
Fig. 1. Mapa de l’est peninsular amb indicació dels principals
jaciments argàrics, de la zona valenciana i de l’àrea en estudi. En línia
blanca discontínua es mostra la proposta de delimitació territorial de
l’espai social argàric.
[ 120 ]
tribució i l’assignació de les terres i els recursos entre les
distintes unitats domèstiques sobre l’espai social, com
el mode d’executar les tasques i de gestionar els recursos i la producció. A manera d’hipòtesi, fa anys vam proposar (Jover i López, 1999) que, en tractar-se de comunitats antropològicament identificades com tribals, els
processos d’assignació i gestió del territori, dels seus recursos i d’allò que s’havia produït devien seguir principis
d’equitat quant a la seua distribució i assignació, en ser
tots els membres de la comunitat copropietaris de l’objecte de treball (Sarmiento, 1992), i també de racionalitat i sostenibilitat ecològica (Toledo, 1993). D’aquesta
manera es tendiria a garantir la sostenibilitat social de
totes les unitats domèstiques amb un repartiment de
recursos i terres, a la qual cosa s’uniria una planificació
i una gestió ordenada d’aquests a fi de no esgotar-los i
incrementar-los. Així es garantiria la continuïtat de cada
unitat domèstica en els espais assignats, sancionant socialment la propietat de la terra i la producció, assegurant-ne la transmissió de generació en generació i reforçant els llaços intrasocials per reciprocitat.
Per a contrastar i refutar o validar aquesta hipòtesi
es va iniciar un programa d’investigació on es va prospectar àmpliament l’espai en estudi, determinant l’extensió superficial de tots els jaciments, i es van estudiar
les evidències materials (Jover, López i López, 1995) per
a caracteritzar les unitats d’assentament (Jover i López,
1999); però, sobretot, es va iniciar un programa d’excavacions en diverses unitats d’assentament a fi de no sols
concretar-ne l’estructura, l’organització i la funcionalitat,
sinó també de determinar la (seua) història d’ocupació,
per a extrapolar-la, a manera d’hipòtesi, a la resta d’unitats similars.
Fa uns anys, a partir del conjunt dels jaciments analitzats, un poc més de mig centenar, si hi sumem els documentats a Caudete (Pérez, 1997) i a la vall dels Alforins
(García, 2006), i sense tindre en compte les coves que en
altres valls limítrofes sí que tenen una major freqüentació
i usos diversos (Palomar, 1995; Fairén, 2001), es va poder
determinar l’existència de tres grans agrupacions per al
període 2100-1500 cal BC (Jover i López, 1999):
[page-n-122]
Fig. 2. Mapa amb l’aplicació dels polígons de Thyessen, prioritzant la
dimensió dels assentaments.
exemple significatiu el mostren les recents excavacions
de Polovar (Fig. 3), on, a més d’un lloc de residència,
també s’ha localitzat el que podria considerar-se com un
cobert aïllat. Les datacions disponibles asseguren que la
seua construcció es degué produir a partir de la segona
de les fases determinades a Terlinques, entorn del 1930
cal BC. En aquest grup s’inclourien assentaments com
ara Cabezo de Penalva, Las Peñicas (Hernández, Pérez i
Menargues, 2004) o Los Pedruscales (García, 2004), junt
amb una trentena més.
Grup C. Assentaments de tipus Terlinques. Es tracta dels nuclis més grans de la zona en estudi, al voltant
dels 1.200-3.500/4.000 m2, amb l’excepció de Cabezo
Redondo (Hernández, Jover i López, 2013). Responen
a les mateixes característiques d’ubicació que els ante-
Espais socials en l’edat del bronze. F. J. Jover, J. A. López, S. Martínez
Grup A. Assentaments de tipus Barranco Tuerto.
En aquesta agrupació s’engloben jaciments de molt poca
extensió superficial, de no més de 200 m2, ubicats en
punts encimbellats de les serres, la qual cosa els atorga
una gran visibilitat territorial. En el registre material de
Barranco Tuerto (Jover i López, 2005) no es van documentar vasos ceràmics de grans mides, ni dents de falç, ni molins actius, però sí fragments emprats com a maçoneria,
i entre les restes faunístiques, preferentment extremitats
d’espècies domèstiques. La datació disponible, encara
que sobre una mostra de vida llarga, permet considerar
que la seua fundació degué tindre lloc a partir del 1850 cal
BC i que va perdurar fins més enllà del 1600 cal BC.
Grup B. Assentaments de tipus Polovar. Es tracta
de nuclis de grandària molt reduïda, inferiors a 800 m2.
Ocupen el cim i els vessants de grans turons aïllats ubicats enmig del corredor o en contraforts muntanyosos
avançats de les serres que delimiten la cubeta de Villena,
amb una altura sobre el fons de la vall inferior als 90 m,
i disposen d’una visibilitat àmplia i bones terres al seu
entorn per a la pràctica agrícola. Una anàlisi del veí més
pròxim, corregida fins al tercer veí, unida a un estudi de
polígons de Thyessen, va permetre inferir un patró agrupat entorn dels jaciments més grans i uniformes respecte a si mateixos (Jover i López, 1999) (Fig. 2). El registre
material mostra pràctiques de caràcter domèstic i agropecuari, però sempre amb una enorme escassetat d’evidències i sense mostres de producció metal·lúrgica. Un
[ 121 ]
[page-n-123]
Fig. 3. Àrea occidental de Polovar en procés d’excavació.
En primer terme s’observa la plataforma de terrasses.
[ 122 ]
Fig. 4. Vista de Terlinques des de Polovar.
riors, però es distribueixen de manera equidistant, entre
5 i 7 km de distància, i amb àrees d’explotació similars.
Entre el repertori material destaca la presència de grans
quantitats d’instruments de mòlta de grandàries diverses, vasos ceràmics de gran capacitat i dents de falç, a
més d’evidències d’instruments metàl·lics i, en alguns
casos, pràctiques de fosa. Assentaments com Terlinques
(Fig. 4) van ser fundats ex novo cap al 2100 cal BC, modificats entorn del 1930, transformats plenament cap al
1750 i abandonats entorn del 1500 cal BC (Jover i López,
2009; Hernández, Jover i López, 2013). Aquesta mateixa
seqüència podria ser extensible a la resta d’assentaments
de característiques semblants.
L’excepció, com ja hem assenyalat anteriorment,
la constitueix Cabezo Redondo. No sols per les característiques d’emplaçament, ocupant el vessant d’un turó amb
menor visibilitat que la resta i sent el més ocult al territori,
sinó també per la seua extensió superficial —més d’1 ha— i
per les seues pràctiques funeràries que responen a la norma argàrica, dutes a terme des d’abans de la segona meitat
del II mil·lenni cal BC (Hernández, 2009; 2012). Per tant, si
bé fa uns anys consideràvem que es tractava d’un jaciment
exclusivament del bronze tardà (Soler, 1987; Jover i López,
1999; 2004), les excavacions i datacions recents mostren
una fundació pròxima al 1750 cal BC i una ocupació continuada fins al 1300 cal BC (Hernández, 2009; 2012). Així,
una part de la seua ocupació —del 1750 al 1500 cal BC—
va ser coetània als grups anteriorment assenyalats, amb
pràctiques funeràries i elements materials no coincidents,
i obri nous interrogants sobre la dinàmica social i política
d’aquests territoris i la seua relació amb la societat argàrica
(Jover i López, 2009; Hernández, Jover i López, 2013).
[page-n-124]
Amb aquestes dades, podem inferir:
1. Els assentaments tipus Terlinques sembla que es
van fundar a l’uníson cap al 2100 cal BC, segons
les datacions obtingudes a Terlinques i a Cabezo
de la Escoba1. En aquells moments s’hauria dut a
1 Agraïm les dades facilitades per Rubén Cabezas Romero sobre Cabezo de
la Escoba, autor d’un treball de fi de màster recent fet sota la tutela d’un de
nosaltres —FJJM—.
Fig. 5. Vista de Cabezo Redondo.
Fotografia cedida per M. S. Hernández Pérez.
Villena a augmentar les capacitats productives, a
créixer demogràficament i a concentrar una part de
la població en un assentament ubicat al centre dels
eixos de comunicació: Cabezo Redondo (Fig. 5).
En aquest sentit, quedarien per determinar, entre
altres, dues qüestions d’especial rellevància. La primera,
si els pobladors de Cabezo Redondo inhumats seguint la
norma argàrica eren o no d’origen local, o si simplement
van tractar d’imitar les pràctiques funeràries argàriques
per raons de posició social. La segona, determinar quina
seria la grandària de Cabezo Redondo amb anterioritat i
posterioritat al 1500 cal BC, moment a partir del qual una
bona part dels assentaments de la cubeta de Villena van
ser abandonats (Hernández, Jover i López, 2013).
Espais socials en l’edat del bronze. F. J. Jover, J. A. López, S. Martínez
terme un repartiment i una distribució del territori
entre el conjunt de la comunitat, pel que sembla,
sota principis d’equitat entre unitats domèstiques
distintes.
2. Una vegada entrat el II mil·lenni cal BC, es degué
produir la consolidació de l’entitat social i del
projecte polític iniciat, amb la fundació de nous
assentaments de menors dimensions entorn dels
nuclis inicials. És el cas, entre altres, de Polovar,
ubicat a l’entorn de Terlinques.
3. Les pressions externes exercides pels grups dominants argàrics en relació amb el domini i el control
de determinats recursos i productes necessaris
per a la reproducció social de les entitats socials
perifèriques, però també les tensions internes i els
conflictes generats per la major pressió exercida
sobre els recursos disponibles, explicarien la necessitat de fundar assentaments logístics de control territorial, segons pareix, amb anterioritat al
1750 cal BC, com el Barranco Tuerto.
4. No obstant això, la necessitat d’incrementar la producció i la productivitat davant de les relacions
de producció establides pels grups dominants argàrics, portaria els grups humans de la cubeta de
[ 123 ]
[page-n-125]
[ 124 ]
[page-n-126]
ESTUDI I CARACTERITZACIÓ
DEL TERRITORI ARGÀRIC ALACANTÍ
Juan Antonio López Padilla, Sergio Martínez Monleón, Francisco Javier Jover Maestre
Universitat d’Alacant
En el moment en què, cap a mitjan del segle passat, va
quedar establida l’existència a la península Ibèrica de diverses àrees culturals contemporànies a la cultura d’El
Argar (Tarradell, 1949), també es va trencar per sempre el
paradigma que fins llavors havia fet sinònims els termes
«cultura d’El Argar» i «edat del bronze peninsular». Des
d’aquell moment, i durant un llarg període, les terres del
sud d’Alacant —en essència, les conques del Baix Segura i
del Vinalopó— van quedar irremeiablement involucrades
en un viu debat que tractava d’aclarir on havia de fixar-se
la delimitació septentrional de l’espai argàric i la seua frontera amb el denominat «bronze valencià» (Tarradell, 1965;
Hernández, 1986). L’increment notable del registre arqueològic obtingut a la zona entre els anys huitanta i noranta
(González, 1986; Hernández, 1990; 1994; González i Ruiz,
1995; Simón, 1997), però, sobretot, el canvi en la perspectiva des de la qual abordar aquesta qüestió, abandonant
< Enterrament infantil en urna
(Cabezo Pardo, Sant Isidre / la Granja de Rocamora).
les posicions eminentment culturalistes (Hernández, 1997)
per altres posicionaments teòrics (Jover, 1999) que incidien en el valor de l’espai social com a unitat d’observació
pertinent per a l’anàlisi de les pràctiques socials del nostre
passat (Bate, 1998), van possibilitar l’aprofundiment en el
complex bosc de relacions intersocials establides entre la
societat argàrica i les comunitats del seu entorn immediat,
alçat en el límit mateix dels territoris respectius, i la fixació
d’aquest adequadament en l’espai i en el temps (Jover i
López, 2009) (Fig. 1).
L’anàlisi de la distribució territorial de les pràctiques funeràries (Jover i López, 1997) i de certs elements
molt lligats a la reproducció socioideològica d’El Argar
(Jover i López, 2004) situava les comarques del Baix
Segura i Baix Vinalopó clarament en l’àmbit argàric, i s’establia una frontera —vigent almenys durant les primeres
centúries del II mil·lenni cal BC— en el marge muntanyós
[ 125 ]
[page-n-127]
1. Illeta dels Banyets
2. Tabayá
3. Conjunto de la Serra del Búho:
• Serra del Búho I
• Puntal del Búho
• Serra del Búho III
• Serra del Búho IV
4. Barranco de los Arcos
5. Caramoro I
6. Pic de les Moreres
7. Cabezo de Hurchillo
8. El Morterico
9. Castillo de Abanilla
10. La Mina
11. San Antón
12. Grieta de los Palmitos
13. Laderas del Castillo
14. Cabezo del Pallarés
15. Cabezo Pardo
16. Cabezo del Molino
17. Arroyo Grande
18. Cabezo del Moro
19. Cuestas del Pelegrín
20. Cabezo de La Mina
21. Cabezo del Rosario
22. Cabezo del Mojón
23. Cabezo de las Yeseras
Fig. 1. Mapa amb indicació de la frontera argàrica del 1950 cal BC
(línia de punts) i la localització dels jaciments argàrics del Baix
Segura i el Baix Vinalopó.
del subbètic alacantí (Jover i López, 1999). Una frontera
amb un caràcter polític indubtable, que, des del nostre
punt de vista, és el que calia esperar en el cas d’una societat com l’argàrica, que des de feia molt, per consens,
es considerava fortament jerarquitzada, i a la qual alguns
investigadors fins i tot havien arribat a atribuir un caràcter
estatal (Lull i Risch, 1995).
En canvi, les comunitats del prebètic meridional
valencià emplaçades al nord de la frontera esmentada
[ 126 ]
oferien una imatge molt més difusa i menys consistent
quant a la seua caracterització des del registre arqueològic, la qual cosa va estimular l’interés en l’anàlisi dels
patrons d’ocupació del territori i en l’excavació i l’estudi d’un conjunt variat d’assentaments en aquesta zona
(Hernández, Jover i López, 2013). Com a resultat, cap al
començament del segle xxi, s’assistia a la paradoxal situació de disposar d’un registre de l’àrea del prebètic valencià considerablement més actualitzat i complet que el
que oferia l’àmbit argàric alacantí, en gran manera deutor encara de les dades i els materials proporcionats pels
[page-n-128]
treballs pioners de Julio Furgús (1937) i Josep Colominas
(1936) a San Antón i Laderas del Castillo.
Així, el 2005, es va emprendre un ambiciós programa de prospeccions sistemàtiques a la zona del Baix
Segura i del Baix Vinalopó en el qual es pretenia actualitzar la localització cartogràfica dels jaciments i avaluar el
seu estat actual de conservació i l’extensió superficial del
depòsit sedimentari preservat en cada un (López Padilla,
2009a). Aquest estudi s’ha completat en dates recents,
ampliant la base d’informació cartogràfica i recalculant
l’extensió estimada dels jaciments mitjançant eines de
mesurament més precises (López, Jover i Martínez, 2014).
L’ampli conjunt de jaciments localitzats podria
classificar-se en quatre grups d’assentaments en funció
de la seua dimensió, cosa que també sembla advertir-se
en l’àrea nuclear de la societat argàrica (Arteaga, 2001;
Ayala, 1991; Lull et al., 2010). Els jaciments amb una
Fig. 2B. Barranc dels Arcs, emplaçat en una posició similar, sobre
el barranc del mateix nom.
extensió entorn de 2 ha serien els nuclis centrals de la
zona — San Antón i Laderas del Castillo— i després s’establirien tres grups més d’assentaments: els jaciments
entre 0,5-1 ha, que es localitzarien en els punts d’intercanvi fronterer i accés als principals recursos de la zona;
els poblats entre 0,1-0,3 ha, que repetirien el mateix esquema proposat per als assentaments del grup anterior,
però localitzant-se en punts secundaris; i, finalment, un
ampli grup de jaciments amb menys de 0,1 ha d’extensió
que es distribuirien per la resta de l’espai social argàric.
Un dels aspectes més rellevants que ha oferit l’estudi del territori argàric a Alacant és la situació estratègica que van ocupar determinats assentaments, segons
Territori argàric alacantí. J. A. López, S. Martínez, F. J. Jover
Fig. 2A. Vista de Caramoro I, ubicat en un talús sobre el llit del Vinalopó.
[ 127 ]
[page-n-129]
Fig. 3. Gràfic comparatiu de la superfície amb sediment arqueològic
dels jaciments de l’àmbit argàric del Baix Segura i el Baix Vinalopó
(esquerra) i els del Vinalopó Alt i Mitjà (dreta).
el nostre parer altament significativa del seu exercici en
funcions relacionades amb el control dels passos principals de comunicació interfronterers. El cas paradigmàtic
és el que registrem al llit del Vinalopó, on es constata un
equidistància amidada entre el xicotet assentament de
Caramoro I (Fig. 2), emplaçat just on el riu deixa d’encaixonar-se entre els relleus de la muntanya, al sud, i el
Puntal del Búho, a mitjan camí entre aquell i el jaciment
de Tabayá, al nord, just sobre el punt en què el Vinalopó
[ 128 ]
comença a travessar la serra en direcció al Camp d’Elx.
Sembla evident que durant molt de temps el corredor
que conforma el riu Vinalopó en aquest tram va exercir
un paper essencial com a àrea d’entrada i eixida del territori argàric de persones, productes i matèries primeres de
qualsevol tipus.
La comparació entre l’extensió dels assentaments
registrats al Baix Segura amb les que ofereixen els jaciments localitzats al Vinalopó Alt i Mitjà i a la Vall d’Albaida,
permet inferir immediatament la grandària superior dels
assentaments argàrics en relació als jaciments de posició
jeràrquica anàloga al territori perifèric (Fig. 3). Tan sols a
partir de ca. 1500 cal BC pareix que Cabezo Redondo, a
l’Alt Vinalopó, va arribar als nivells de concentració demogràfica dels principals centres argàrics precedents (López
Padilla, 2009a).
Una estimació a partir d’un càlcul conservador
d’aproximadament 1 persona per cada 25 m² ens donaria
com a resultat que un nucli com San Antón podria acollir
al voltant d’un miler d’habitants, mentre que els nuclis
de rang mitjà, com Cabezo Pardo, no estarien habitats
per més d’un centenar. No obstant això, aquests nivells
estarien molt per damunt dels que acollirien els encla-
[page-n-130]
Territori argàric alacantí. J. A. López, S. Martínez, F. J. Jover
vaments més xicotets, com el Barranco de los Arcos o
Caramoro I, on a penes hi hauria una vintena d’habitants.
Això vindria, segons la nostra opinió, a subratllar el paper
de centre polític exercit de manera continuada per San
Antón i Laderas del Castillo, i que en la zona perifèrica del
prebètic meridional valencià només seria assumit, molt
de temps més tard, per Cabezo Redondo.
L’excavació que entre 2006 i 2012 s’ha dut a terme
a Cabezo Pardo (López Padilla, 2009b), ha oferit dades
molt interessants sobre l’estratigrafia i l’organització urbanística d’un assentament de no més de 0,3 ha —que
podríem considerar prototípic dels assentaments de
rang mitjà del Baix Segura— alhora que ha proporcionat
la primera seqüència radiocarbònica per a un jaciment
argàric de la zona. D’acord amb la informació obtinguda, l’ocupació de Cabezo Pardo arrancaria entorn de
1950 cal BC, amb un poblat de cabanyes més o menys
allargades, de grandària mitjana i parets amb cantons
arrodonits, amb un sòcol de pedres i un alçat i coberta
construïts bàsicament amb fang pastat, canyís i brancatges. Sobre els paviments es van descobrir empremtes de
la utilització de pals per a la subjecció del sostre. Tots
aquests edificis van ser destruïts a causa d’un incendi
que degué produir-se cap al 1800 cal BC. Molt poc de
temps després, el poblat va patir una important transformació urbanística, almenys a la zona del cim, on es
van concentrar els treballs d’excavació. Allí es va constatar l’existència d’un edifici central, al qual se li endevinen
unes dimensions notables a pesar del seu pèssim estat
de conservació, i que va ser reconstruït o remodelat almenys tres vegades fins a l’abandó definitiu del poblat.
Al seu voltant discorria un carrer de poc més de 0,50 m
d’amplària, al llarg del qual es distribuïa una sèrie de
departaments, els paviments dels quals es trobaven en
una cota inferior a la d’aquella, i a la majoria dels quals
s’accedia a través d’una obertura dotada de escalons
rudimentaris (Fig. 4). Pràcticament tots aquests edificis
estaven dotats de bancades i d’un nombre considerable
de falques i estructures de maçoneria relacionades amb
la sustentació de la coberta. El més rellevant és l’edifici L,
que no disposava d’accés directe des del carrer, però que
tenia un banc corregut adossat a la cara interna de les
[ 129 ]
[page-n-131]
Fig. 4A. Cabezo Pardo (Sant Isidre / la Granja de Rocamora). Restes
de l’edifici central (a la dreta), del carrer i dels departaments situats
al sud (fons i esquerra).
[ 130 ]
Fig. 4B. Detall de l’enterrament femení de la tomba 1. L’esquelet jau
recolzat sobre el seu costat esquerre, amb els braços i les cames
fortament flexionats. A l’esquena, un bol de ceràmica.
parets, aquestes, a més, revocades amb una capa de calç
de color blanc. És l’única construcció d’aquestes característiques localitzada al jaciment. Quasi tots els edificis
van ser destruïts sense que es trobaren en el seu interior
evidències d’incendis, i sobre les seues ruïnes es va alçar
un altre conjunt d’estructures que repetien el mateix esquema urbanístic precedent, i que va perdurar almenys
fins a l’abandó definitiu de l’enclavament, entorn de
1550/1500 cal BC. Resulten molt notables les semblances
que en aquest aspecte guarda Cabezo Pardo amb l’orga-
nització urbanística observada al jaciment murcià de la
Tira del Lienzo, a Totana (Lull et al., 2012).
Esperem que els treballs acabats d’iniciar l’any
passat a Laderas del Castillo, a Callosa de Segura, aporten
altres novetats de no menor importància en relació a les característiques i la seqüència ocupacional d’un dels assentaments centrals de la zona, de manera que siga possible fer
comparacions en coordenades espaitemporals amb allò
que s’ha documentat a Cabezo Pardo.
[page-n-132]
da respecte a la resta del territori de l’Argar, tant en les
pràctiques socials registrades com en la pròpia dimensió
temporal; però, al mateix temps, s’hi aprecien certes característiques pròpies que potser es podrien atribuir a la
particular posició geopolítica que va ocupar l’espai argàric del Baix Segura i del Baix Vinalopó al llarg de la primera
meitat del II mil·lenni cal BC, i que també podria explicar
en part les peculiaritats del procés històric desenvolupat
a la zona a partir de 1500 cal BC (Hernández, 2009), en el
qual es va substanciar la dissolució de l’argàric en una altra realitat social completament diferent, en sintonia amb
el que va ocórrer a tot l’àmbit de l’Argar (Lull et al., 2013).
Territori argàric alacantí. J. A. López, S. Martínez, F. J. Jover
D’aquesta succinta anàlisi dels assentaments argàrics del Baix Segura i Baix Vinalopó podem, així, extraure
diverses conclusions preliminars. En primer lloc, constatar l’existència, entre ca. 2000 i ca. 1500 cal BC, d’un major
grau de jerarquització en l’àmbit argàric del Baix Segura
pel que fa al territori perifèric adjacent, que es manifesta
en la grandària superior dels assentaments i en un major
grau de concentració demogràfica als principals enclavaments. Aquest aspecte està íntimament lligat al desenrotllament d’un procés històric que, involucrant dues societats en contacte fronterer, va assignar un paper diferenciat a cada una d’elles en funció de situacions de partida
distintes, les causes i orígens de les quals enfonsen les
seues arrels, com a poc, en l’últim terç del III mil·lenni cal
BC (López Padilla, 2006).
D’altra banda, el que s’ha conegut fins ara i el que
permeten inferir els últims treballs és l’estreta sintonia
que l’àmbit argàric al sud de les terres alacantines guar-
[ 131 ]
[page-n-133]
[ 132 ]
[page-n-134]
La Lloma de Betxí al segle xxi.
Perspectives de futur.
María Jesús de Pedro Michó, Trinidad Pasíes Oviedo, Víctor Chaos López
Museu de Prehistòria-SIP
L’any 1984 és el punt de partida d’uns treballs que, prop
de tres dècades després, han permés recuperar, com
hem vist al llarg de les pàgines d’aquest llibre, una important informació arqueològica, econòmica i mediambiental sobre l’assentament prehistòric de la Lloma de Betxí
de Paterna.
Ara, el 2015, presentem al públic els resultats del
treball de tots aquests anys, un cos de dades que ha sigut de gran interés per a la investigació, decisiva a l’hora de documentar l’aixovar domèstic i les tècniques de
construcció d’un poblat de l’edat del bronze, tot recollit
en l’exposició monogràfica de la qual aquest llibre n’és el
text divulgatiu.
En aquestes línies donarem a conéixer algunes
de les intervencions que, a banda de les pròpiament arqueològiques, ha calgut dur a terme per a mantindre les
estructures constructives i d’habitació del poblat, i també
< Control del procés d’extracció de sals solubles
en els vasos ceràmics.
els diversos avatars pels quals el jaciment mateix ha anat
passant, per a, finalment, reflexionar sobre el futur, ja en
ple segle xxi.
L’excavació: consolidació in situ, protecció i
neteja
El 1994, després de deu anys de treballs, l’acció
humana, amb continus espolis, i els agents físics havien deteriorat seriosament les restes conservades de la
Lloma de Betxí, i es feien necessàries actuacions concretes de consolidació sobre les estructures més danyades,
és a dir, les construïdes amb terra, terrissa, argila endurida o enlluïts, que pateixen d’una manera més directa
l’acció de les aigües de pluja. El projecte d’actuació va ser
encarregat a Ricardo Perelló per la Direcció General de
Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura i els treballs
es van fer la primavera del 1994, amb la nostra supervisió
[ 133 ]
[page-n-135]
[ 134 ]
Fig. 1. Treballs de consolidació de les estructures excavades, duts a
terme el 1994.
(de Pedro, 1998) (Fig. 1). Sis anys més tard, redactàrem un
nou projecte per a evitar el deteriorament progressiu de
les noves estructures excavades i per a reparar els desperfectes d’aquelles ja consolidades, el qual no va arribar a
executar-se. I en l’actualitat continuem sense un projecte
adequat de consolidació i protecció de les estructures, de
senyalització, de vigilància dels accessos, etc. Tanmateix,
les tasques de neteja i de manteniment es fan periòdicament.
D’una manera puntual, els últims anys, al jaciment
s’han dut a terme diversos treballs de consolidació, neteja i protecció d’elements arqueològics. Finalitzada l’excavació de l’Habitació II, el 2007, els revestiments dels seus
murs van ser consolidats amb impregnacions de silicat
d’etil, aplicat per polvorització (Fig. 2). També s’hi van fer
operacions de consolidació in situ en el cas d’una estructura que servia com a molí, on es va intervindre mitjançant injecció i aplicacions de reforç amb morters naturals.
I d’extracció d’alguns elements per al seu trasllat al laboratori, en aquells casos que es va considerar imprescindible per a garantir la conservació de les restes que, pel seu
delicat estat de conservació, podrien posar-se en risc si
no es tractaven adequadament. Així es va decidir extraure
tant una empremta de cistelleria conservada al costat del
molí, com un fragment de revestiment de mur que apareixia entre l’enfonsament del material de construcció.
En ambdós casos es van prendre les mesures oportunes
per a protegir la superfície i es van fer reforçaments amb
espuma de poliuretà per a conformar un bloc rígid que assegurara les restes durant el seu trasllat al laboratori. Com
a mesures de protecció temporal es va fer el recobriment
amb geotèxtil i arena d’alguns elements que mereixien
[page-n-136]
Fig. 2. Consolidació in situ dels revestiments de mur per mitjà de
polvorització de silicat d’etil.
L’exposició: revisió i selecció de peces, conservació i restauració
L’última campanya d’excavacions, duta a terme al
setembre del 2013, va significar la posada en marxa del
projecte expositiu que ara es presenta i que mostra els resultats de trenta anys de treball. I comencen els preparatius, entre ells, la selecció dels materials que s’han d’exposar. La revisió dels fons custodiats als magatzems i de les
peces catalogades ens permet redescobrir objectes corresponents a les primeres campanyes junt amb altres recuperats els últims anys; la seua ordenació i selecció ha sigut
una de les tasques més complexes, d’acord amb el volum
de materials recuperats i la seua necessària organització
per matèries: ceràmica, os, pedra, adorns, metall, elements
La Lloma de Betxí al segle xxi. M. J. de Pedro, T. Pasíes, V. Chaos
una seguretat especial, i també es van dissenyar cobertes
parcials per a resguardar les parts del mur de l’Habitació
II que encara conservava els revestiments citats anteriorment (Fig. 4).
I el 2013 es va efectuar la neteja del terrer depositat al vessant oriental, finançada per Red Eléctrica de
España, d’acord amb el projecte que vam presentar a la
Direcció General de Parcs Naturals de la Conselleria de
Medi Ambient. Aquesta intervenció va comptar amb la
iniciativa de Salvador Villalba, aleshores responsable de
Dinamització del Parc Natural del Túria, i de la Delegació
Regional de Llevant de Red Eléctrica de España, en
concret del cap de Manteniment de Línies d’aquesta
Delegació, Ricardo Barberá, i del tècnic de Medi Ambient
de la mateixa delegació, Mauro Montesinos. Aquesta
col·laboració puntual per a la retirada de les terres amb
mitjans mecànics obria les portes a nous projectes de
consolidació i museïtzació del jaciment, com a resultat
d’acords institucionals que podrien dur-se a terme considerant el gran valor patrimonial de la Lloma de Betxí,
dins del Parc Natural del Túria i de l’àrea d’actuació de
Red Eléctrica de España. Acords que finalment no van
cristal·litzar.
[ 135 ]
[page-n-137]
de construcció, etc., de manera que tots els aspectes de
la cultura material d’un poblat de l’edat del bronze hi
estigueren representats. D’altra banda, les peces seleccionades per a formar part de l’exposició requerien, en
molts casos, de treballs de conservació i restauració que
s’han dut a terme al Laboratori de Restauració del Museu.
Treballs fets sobre un grup de materials nodrit i variat,
com veurem a continuació.
Moltes peces ceràmiques catalogades, que ja formaven part de l’exposició permanent del museu, s’han
netejat i reparat per a la seua presentació; a aquestes se
n’han sumat altres de campanyes posteriors que es trobaven encara al magatzem. En total, un conjunt de seixanta-tres vasos ceràmics sobre els quals es van dur a ter-
Fig. 3. Reforç d’una empremta de cistelleria al costat del molí i procés
d’extracció.
[ 136 ]
me operacions de neteja mecànica de les incrustacions
calcàries superficials amb equip d’ultrasons, junt amb un
procés de neteja química amb empastaments de pasta de
cel·lulosa i agent complexant EDTA, només en els casos
en què el tractament mecànic no era prou efectiu. Les
reintegracions de buits xicotets s’han fet amb una mescla
al 50 % d’escaiola dental i Polyfilla (Fig. 5), deixant-les a
baix nivell com a mètode de reconeixement, mentre que
els acabats de color han sigut aplicats amb aerògraf, utilitzant la tècnica de l’estergit i emprant pintures acríliques.
Alguns dels vasos presentaven intervencions antigues, que en la major part dels casos s’ha optat per respectar; només s’han fet operacions puntuals de retoc de
les reintegracions cromàtiques en aquelles peces on es
considerava que es podia millorar de forma substancial
l’estètica global (Fig. 6).
A més, a fi d’il·lustrar diferents tècniques decoratives de la ceràmica, s’ha revisat un bon nombre d’unitats
de magatzem corresponents a tres grans vasos de l’Habitació III, decorats amb cordons i mamellons, així com altres
vasos menuts amb motius incisos, tots ells pertanyents al
moment més avançat de l’ocupació del poblat.
Els pesos de teler també han sigut objecte de revisió per a intentar recuperar el conjunt de prop de vint peces aparegudes en l’Habitació I en la campanya del 1987,
de les quals dues havien sigut ja consolidades amb anterioritat i es trobaven exposades en les sales permanents.
Les altres setze han sigut netejades i consolidades (Fig. 7),
[page-n-138]
Fig. 4. Coberta horitzontal per a la protecció de les estructures, amb
tancaments verticals contra possibles actes vandàlics.
sistir bàsicament en la neteja mecànica i física feta amb
lupa binocular, amb llapis d’ultrasons per a fer saltar les
concrecions més adherides i impregnacions amb hisop
d’una dissolució al 50 % d’aigua i alcohol etílic. La resina
Paraloid B72 en percentatge del 10 % es va emprar per a
la consolidació per injecció de fissures xicotetes i al 30 %
per a l’adhesió de fragments solts.
Les troballes més recents han sigut catalogades i,
entre punxons, botons, grans de collar, penjolls, etc., n’hi
ha un total de trenta-tres peces noves.
Com a mesura de conservació preventiva, i en el
cas dels conjunts més delicats (objectes metàl·lics i material ossi), es van fabricar caixes niu amb materials totalment inerts (cartó de conservació i espuma de polietilè),
aïllades dels excessos d’humitat amb un material absorbent (Pro-Sorb), on els materials s’ordenen i s’immobilitzen, perfectament identificats (Fig. 8). S’aconsegueix així
La Lloma de Betxí al segle xxi. M. J. de Pedro, T. Pasíes, V. Chaos
i huit d’elles, les que estaven en millor estat, han passat
a formar part de la selecció de materials a exposar. En el
cas dels pesos de teler, on la pasta ceràmica estava molt
disgregada i necessitava l’aplicació d’un material consolidant, es van obtindre bons resultats amb impregnacions
al buit de silicat d’etil.
Quant als objectes metàl·lics, alguns estaven ja
catalogats i uns altres romanien al magatzem. Molts presentaven un procés de corrosió actiu que va caldre frenar
mitjançant immersió al buit en un inhibidor de la corrosió
(benzotriazol 3 %), després d’haver-los fet un tractament
previ de neteja mecànica amb micromotor. Finalment
se’ls va aplicar una doble capa de protecció amb resina
sintètica (Paraloid B44 3 %) i cera microcristal·lina (Reswax
5 %). La revisió de les peces ha permés la consolidació i la
restauració d’aquelles que es trobaven en pitjor estat, en
total nou punxons, un punyal de reblons, quatre puntes
i un fragment de ganivet o similar; totes elles han sigut
també catalogades.
De la indústria òssia s’han revisat nombroses peces ja catalogades per a la seua neteja i consolidació. Els
tractaments duts a terme sobre el material ossi van con-
[ 137 ]
[page-n-139]
[ 138 ]
garantir no sols una millor preservació de les peces, sinó
una còmoda localització per a investigacions futures.
Finalment, es van fer diverses intervencions sobre les restes d’elements de construcció traslladades al
laboratori després de la seua extracció (Fig. 9). L’apartat
dels materials de construcció i de les tècniques constructives utilitzades en el poblat ocupa un lloc important en
l’exposició, d’ací la revisió de materials realitzada. Entre
les nombroses restes s’ha seleccionat una bona mostra
de fragments de lluït, sostre i altres estructures independents com a suports o motlures, triant aquells en què les
empremtes de cistelleria, troncs o altres elements vegetals foren ben visibles i també els que per les seues dimensions proporcionen major informació. Els fragments
amb empremtes de canyes, restes de palla i altres espècies vegetals, pertanyents a les sostrades, es van consolidar amb impregnacions al buit de silicat d’etil, mentre
que a les peces extretes in situ (empremtes de cistelleria i
revestiment de mur) se’ls va col·locar un nou suport rígid.
En el cas de la indústria lítica de sílex i la pedra polida s’han catalogat peces noves, majoritàriament dents
de falç i làmines retocades, però també quatre noves plaques polides, de les conegudes com braçalets d’arquer.
I s’hi ha seleccionat igualment utillatge de mòlta divers.
Les restes dels dos enterraments humans s’han revisat per a comprovar el seu estat de conservació, i s’han
fotografiat per a la seua publicació en el catàleg (Fig. 10).
El mateix s’ha fet amb les restes de fauna seleccionades,
a fi de cobrir el total d’espècies domèstiques i silvestres
aparegudes al jaciment. I amb les restes paleobotàniques
de les quals s’han separat fragments de fusta carbonitzada de les espècies representades i també llavors de cereal
carbonitzat apareguts en els sòls d’ocupació.
Finalment, una mostra important de materials
ha sigut fotografiada com a part de les il·lustracions del
catàleg de l’exposició. En resum, la cerca i la selecció de
materials ha permés aprofundir en la seua neteja, restauració, estudi, catàleg i fotografia, i això ha aportat una documentació nova i exhaustiva.
El futur del jaciment: museïtzació i difusió
En tractar-se d’un jaciment ubicat en una propietat privada, l’accés de públic organitzat en visites guiades
ha sigut molt limitat. No obstant això, són freqüents les
visites d’investigadors i alumnes de diverses universitats
> Fig. 5. Abocament de l’estuc sobre una llacuna en un dels
vasos ceràmics.
Fig. 6. Retoc cromàtic de les zones prèviament
reconstruïdes en un vas geminat.
Fig. 7. Primer procés de neteja mecànica en sec sobre un
pes de teler.
Fig. 8. Caixa de conservació per als materials ossis.
Fig. 9. Consolidació de fragments de material de
construcció per impregnació de resina acrílica.
Fig. 10. Aplicació del consolidant per mitjà d’injecció en
diverses fissures d’una mandíbula humana.
[page-n-140]
[ fig. 6 ]
[ fig. 7 ]
[ fig. 8 ]
La Lloma de Betxí al segle xxi. M. J. de Pedro, T. Pasíes, V. Chaos
[ fig. 5 ]
[ 139 ]
[ fig. 9 ]
[ fig. 10 ]
[page-n-141]
Fig. 11. Jornada de portes obertes al jaciment, octubre del 2014.
[ 140 ]
espanyoles, i d’escolars de les localitats més pròximes,
sempre acompanyats de personal autoritzat o del mateix
equip excavador.
El 1994 es van organitzar les primeres jornades de
portes obertes al jaciment, motivades per la celebració de
l’Any Europeu de l’Edat del Bronze. Amb posterioritat, el
2005, es va fer una jornada per iniciativa de l’Àrea de Medi
Ambient de l’Ajuntament de Paterna que incloïa una conferència i la visita guiada al jaciment. I una altra, el 2008, organitzada per l’Associació de Veïns de la Canyada. Des del
2010 fins hui s’organitzen, amb caràcter anual, jornades de
portes obertes organitzades pel Parc Natural del Túria i el
Museu de Prehistòria de València, que han comptat sempre amb una nombrosa assistència de públic (Fig. 11).
Fins ara no s’ha fet una proposta de difusió concreta, donat el caràcter privat de la finca, tot i que es
troba dins d’un parc natural gestionat per la Generalitat
Valenciana des del 2007,1 i ja el 2008, a petició dels tècnics
del Parc Natural del Túria, vam col·laborar en la redacció
d’un fullet explicatiu.
En general, l’escassetat de recursos i el deteriorament del jaciment no aconsellen, en aquests moments, la
realització de visites més que de forma molt restringida. A
l’espera de concretar el futur del poblat en relació amb la
seua protecció, consolidació, museïtzació, senyalització,
etc., els treballs duts a terme s’han donat a conéixer periòdicament en conferències, congressos, fullets i publicacions diverses. I una bona mostra de les troballes recuperades està exposada, des del 1995, a les Sales Permanents
del Museu de Prehistòria de València.
1 Decret 43/2007, de 13 d’abril, de declaració del Parc Natural del Túria: «El
tram del llit i riberes del riu Túria [...] és un dels últims pulmons forestals
que sobreviu en una zona tan poblada i industrialitzada com és l’àrea
metropolitana de València. [...] paisatge pla, amb l’empremta del llit i la
ribera del Túria, rodejat de suaus ondulacions travessades per barrancs
que conflueixen en el riu. [...] paisatge dinàmic i variat, a què correspon
una notable diversitat d’hàbitats i d’espècies de fauna i flora. D’altra
banda, l’abundància d’aigua potser va determinar la ubicació d’uns quants
assentaments humans històrics, destacant el poblat de l’edat del bronze
de la Lloma de Betxí, que hui forma part del patrimoni arqueològic i que es
troba al costat de la vora septentrional del Túria [...]».
[page-n-142]
Però, trenta anys després que s’iniciaren els treballs d’excavació, la Lloma de Betxí s’enfronta a un futur
incert quant a la seua conservació; el deteriorament de
les estructures és cada vegada més ràpid per la seua fragilitat, i la inclusió del jaciment en el Parc Natural no ha
frenat l’espoli ni les agressions a què es veu sotmés regularment. L’exposició «Viure vora el Túria fa 4.000 anys» ve a
ser com l’epíleg o el punt final de la intervenció arqueològica al jaciment. I esperem que això no signifique l’oblit i
la desaparició sinó l’inici de noves accions encaminades
a preservar un llegat arquitectònic i arqueològic de gran
valor patrimonial.
La Lloma de Betxí al segle xxi. M. J. de Pedro, T. Pasíes, V. Chaos
El nostre desig seria integrar tots els col·lectius implicats en la protecció i la valoració del jaciment, des del
propietari del terreny fins a la direcció del Parc Natural del
Túria, l’Ajuntament de Paterna i, d’una manera molt especial, invitar a participar-hi la ciutadania de La Canyada
i de Paterna, que són amb qui hem de treballar intensament perquè entenguen el jaciment com a propi, l’incloguen entre els seus béns i així el valoren, el protegisquen i
s’interessen per la seua conservació en considerar-lo part
de la seua història. Aquest treball implica, a més de donar
conferències o fer visites guiades, tot un treball de col·laboració amb les associacions ciutadanes i els col·lectius
disposats a fer que la Lloma de Betxí no sols romanga per
les seues restes sinó també en la memòria col·lectiva de la
generació que va fer possible la seua recuperació.
[ 141 ]
[page-n-143]
[ 142 ]
[page-n-144]
BIBLIOGRAFiA
ALCÁCER GRAU, J. (1945): «Dos estaciones argáricas en la Región
Levantina». Archivo de Prehistoria Levantina, II, p. 151-164. València.
ARANDA JIMÉNEZ, G. i ESQUIVEL GUERRERO, J. A. (2007): «Poder
y prestigio en las sociedades de la Cultura de El Argar. El
consumo comunal de bóvidos y ovicápridos en los rituales de
enterramiento». Trabajos de Prehistoria, 64, nº 2, Madrid, p. 95-118.
ARNAL, J.; PRADES, H. i FLETCHER, D. (1968): La Ereta del Castellar
(Villafranca del Cid, Castellón). Servei d’Investigació Prehistòrica.
Diputación Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP, 35).
València.
ARTEAGA, O. (2001): «La Sociedad Clasista Inicial y el origen del Estado
en el territorio de El Argar». Revista atlántica-mediterránea de
prehistoria y arqueología social, 3. Cadis, p. 121-219.
AYALA JUAN, M. M. (1991): El poblamiento argárico en Lorca. Estado de
la Cuestión. Real Academia Alfonso X El Sabio. Múrcia.
BARCIELA GONZÁLEZ, V. (2012): «Tecnología del marfil en la Edad del
Bronce de la Meseta sur (España)». En A. Banerjee, J. A. López
Padilla i T. X. Schuhmacher (eds.): Elfenbeinstudien. Faszikel
1. Marfil y Elefantes en la Península Ibérica y el Mediterráneo
occidental. Actas del coloquio internacional (Alicante 2008). Iberia
Archaeologica 16, 1, Mainz, p. 199-214.
BATE PETERSEN, L. F. (1998): El proceso de investigación en arqueología.
Crítica. Barcelona.
BONET ROSADO, H. (1995): El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La Antigua
Edeta y su territorio. Diputació de València. València.
BONNABEL, L. (1997): «Vers la reconnaissance des contenants
funéraires». Bulletin de la Société Archéologique Champenoise, 90,
nº 4. Reims, p.103-110.
< Gerra ceràmica.
BROTHWELL, D. R. (1987): Desenterrando huesos. La excavación,
tratamiento y estudio de restos del esqueleto humano. Ed. FCE,
México.
BUIKSTRA, J. E. i UBELAKER, D. H. (1994). Standards for data collection
from human skeletal remains. Arkansas Archeological survey
research series, 44.
CÁMARA SERRANO, J. A. (2000): «Bases teóricas para el estudio del
ritual funerario utilizado durante la prehistoria reciente en el sur de
la península ibérica». Saguntum-PLAV, 32, València, p. 97-114.
CÁMARA SERRANO, J. A. (2009): «Jerarquización social en el mundo
argárico (2000-1300 a. C.)». La Edad del Bronce en la España
Mediterránea. Cursos de verano de la Universidad de Alicante.
Villena (e.p.).
CAPASSO, L.; KENNEDY, K. i WILCZAK, C. (1999): Atlas of occupational
markers on human remains. Teramo: Edigrafital.
CARMONA, P. (1991): La formació de la plana al·luvial de València.
Geomorfologia, hidrologia i geoarqueologia de l’espai litoral del
Túria. Alfons el Magnànim, València, 175 p.
CASTRO, P.; LULL, V. i MICÓ, R. (1996): Cronología de la prehistoria
reciente de la península Ibérica y Baleares (c. 2800- 900) BAR
International Series, 652. Oxford.
CHAIX, L. i MÉNIEL, P. (2005): Manual de Arqueozoología. Editorial Ariel,
288 p.
COLOMINES, J. (1936): «La necrópolis de Las laderas del Castillo
(Callosa de Segura, Alicante)». Anuari de l’Institut d’Estudis
Catalans, VIII, (1927-1931) Barcelona, p. 33-39.
CONTRERAS CORTÉS, F. (2004): «El mundo de la muerte en la Edad
del Bronce. Una aproximación desde la cultura Argárica». En M.
Hernández (ed.): …Y acumularon tesoros. Mil años de historia en
nuestra tierra, CAM, Alacant, p. 67-85.
[ 143 ]
[page-n-145]
[ 144 ]
DAVIS, S. J. M. (1989): La Arqueología de los Animales. Ediciones
Bellaterra S.A., Barcelona, 244 p.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (1995): «La Edad del Bronce en el País
Valenciano. Estado de la cuestión». Actes de les Jornades
d’Arqueologia d’Alfàs del Pi, València, p. 61-88.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (1998): La Lloma de Betxí (Paterna, Valencia).
Un poblado de la Edad del Bronce. Servei d’Investigació
Prehistòrica. Diputación Provincial de Valencia (Trabajos Varios
del SIP, 94), València.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (2004): «La cultura del Bronce Valenciano.
Consideraciones sobre su cronología y periodización». En L.
Hernández y M. S. Hernández (eds.): La Edad del Bronce en tierras
valencianas y zonas limítrofes, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert,
Ayuntamiento de Villena, Alacant, p. 41-57.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (2004): «L’Edat del Bronze al nord del País
Valencià: Hàbitat i Territori». Cypsela, 15, Girona, p. 103-122.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (2006a): «Isidro Ballester Tormo i la creació del
Servei d’Investigació Prehistòrica». Arqueologia en blanc i negre. La
labor del SIP 1927-1950, p. 47-66. València.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (2006b): «El grup domèstic i les activitats de
manteniment en un llogaret de l’edat del bronze. La Lloma de
Betxí (Paterna, València)». En Les dones en la Prehistòria. Museu de
Prehistòria de València. Diputació de València, p. 105-118.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. (2010): «Coves, fosses i cistes. Evidències
funeràries del II Mil·lenni aC en terres valencianes. Entorn de l’Argar
i el Bronze Valencià». En Pérez, A. i Soler, B. (Coords): Restes de
vida, restes de mort. Museu de Prehistòria de València, Diputació de
València, p. 55-72.
DE PEDRO MICHÓ, M. J. i GRAU ALMERO, E. (1991): «Técnicas de
construcción en la Edad del Bronce: la Lloma de Betxí (Paterna,
Valencia)». IInd Deià Conference of Prehistory, vol. I: Archaeological
Techniques and Technology, Tempus Reparatum, BAR Internacional
Series, 573, Oxford, p. 339-353.
DELIBES DE CASTRO, G. i MONTERO RUIZ, I. (coord.) (1999): Las
primeras etapas metalúrgicas en la Península Ibérica II. Estudios
regionales. Instituto Universitario Ortega y Gasset. Madrid.
ESPINOZA, E. O. i MANN, M. J. (1993): «The history and significance
of the Schreger pattern in proboscidean ivory characterisation».
Journal of the American Institute for Conservation, vol. 32 (3),
Albuquerque, p. 241-248.
FAIRÉN, S. (2001): «Simas, abrigos y graneros: sobre el uso de las cuevas en
la comarca de l’Alcoià». Recerques del Museu d’Alcoi, 10, Alcoi, p.73-82.
FEREMBACH, D.; SCHWIDETZKY, I. i STLOUKAL, M. (1979):
«Recommandations pour déterminer l’âge et le sexe sur le
squelette». Bulletins et Mémoires de la Société d’Anthropologie de
Paris. T. 6, série XIII, Paris, p. 7- 45.
FEREMBACH, D.; SCHWINDEZKY, I. i STOUKAL, M. (1980):
«Recommendation for age and sex diagnoses of skeletons».
Journal of Human Evolution, 9, p. 517-549.
FERNÁNDEZ-POSSE, M. D. (2000): «La mujer en la Cultura Castreña Astur».
Arqueología Espacial, 22, Revista del S.A.E.T., Teruel, p. 143-160.
FERRER, C.; FUMANAL, M. P. i GUITART, I. (1993): «Entorno geográfico del
hombre del Bronce: implicaciones geoarqueológicas». Cuadernos
de Geografía, 53, València, p. 17-33.
FUMANAL, M. P. (1990): «El hábitat del Bronce Valenciano: Aspectos
geoarqueológicos». Archivo de Prehistoria Levantina, XX, València,
p. 317-325.
FUMANAL, M. P. i FERRER, C. (1998): «Estudio sedimentológico de las
series estratigráficas». En M.J De Pedro Michó: La Lloma de Betxí
(Paterna, Valencia). Un poblado de la Edad del Bronce, Servei
d’Investigació Prehistòrica. Diputación Provincial de Valencia
(Trabajos Varios del SIP, 94), València, p.191-202.
FURGÚS, J. (1905): «Tombes Préhistoriques des environs d’Orihuela
(Province d’Alicante, Espagne)». Annales de la Société d’Archéologie
de Bruxelles, XIX, Brussel·les, p. 5-16.
FURGÚS, J. (1937): Col·lecció de treballs del P. J. Furgús sobre Prehistòria
Valenciana. Institut d’Estudis Valencians, Secció HistóricoArqueològica, Servei d’Investigació Prehistòrica, Col. Sèrie de
Treballs solts, 5. València.
GARAY, P. (1995): «Marco geológico estructural y geotectónica». En El
Cuaternario del País Valenciano. Universitat de València i AEQUA,
València, p. 31-42.
GARCÍA GUARDIOLA, J. (2004): «Los Pedruscales: yacimiento de la Edad
del Bronce junto a la rambla del Panadero (Villena, Alicante)». En
L. Hernández i M. S. Hernández (eds.): La Edad del Bronce en tierras
valencianas y zonas limítrofes, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert,
Ayuntamiento de Villena, Alacant, p. 347-350.
GARCÍA GUARDIOLA, J. (2006): Arqueología, patrimonio y paisaje. El valle
de los Alhorines (Villena, Alicante). Serie Vestigium, Ayuntamiento
de Villena, Villena, 206 p.
[page-n-146]
GUSI JENER, F. (1989): «Problemática actual en la investigación de la
Edad del Bronce en el País Valenciano». Actas del XIX Nacional de
Arqueología, Saragossa, p. 239-249.
HARRIS, E. C. (1991): Principios de estratigrafía arqueológica. Editorial
Crítica. Barcelona.
HERNÁNDEZ ALCARAZ, L. i HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (eds.) (2004): La
Edad del Bronce en tierras valencianas y zonas limítrofes. Alacant
HERNÁNDEZ ALCÁRAZ, L.; PÉREZ AMORÓS, L. i MENARGUES, J. (2004):
«El poblado de Las Peñicas (Villena, Alicante). Excavaciones de
José María Soler». En L. Hernández i M. S. Hernández (ed.): La
Edad del Bronce en tierras valencianas y zonas limítrofes, Instituto
de Cultura Juan Gil-Albert, Ayuntamiento de Villena, Alacant, p.
351-362.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (1985): «La Edad del Bronce en el País
Valenciano. Panorama y perspectivas», Arqueología en el País
Valenciano. Panorama y perspectivas. Alacant, p. 101-119.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (1986): «La Cultura de El Argar en Alicante.
Relaciones temporales y espaciales con el mundo del Bronce
Valenciano»: Homenaje a Luis Siret (1934-1984), Sevilla, p. 341-350.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (1990): «Un enterramiento argárico en
Alicante». Homenaje a Jerónimo Molina. Academia Alfonso X El
Sabio. Consejería de Cultura. Múrcia, p. 87-94.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (1994): «La Horna (Aspe, Alicante). Un
yacimiento de la Edad del Bronce en el Medio Vinalopó». Archivo
de Prehistoria Levantina, XXI, València, p. 83-116.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (1997): «Desde la periferia de El Argar.
La Edad del Bronce en las tierras meridionales valencianas»:
Saguntum, 30, València, p. 93-114.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (ed.) (2001): … Y acumularon Tesoros. Mil
años de historia en nuestras tierras. CAM. Alacant.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (2009): «Tiempos de cambio. El final del Argar
en Alicante». En M.S. Hernández, J.A. López i J.A. Soler (eds.): En los
confines del Argar. Una cultura de la Edad del Bronce en Alicante,
Alacant, p. 292-305.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S. (2012): «El Cabezo Redondo (Villena, Alicante)
y el Bronce Tardío en las tierras meridionales valencianas». En J.A.
Rodríguez y J. Fernández (coords.): Cogotas I: La cultura de la Edad
del Bronce en la Península Ibérica, Homenaje a Mª Dolores Fernández
Posse, Universidad de Valladolid, p. 111-146.
Bibliografia
GIL-MASCARELL BOSCÁ, M. (1985): «El final de la Edad del Bronce:
Estado actual de la investigación». Arqueología en el País
Valenciano. Panorama y perspectivas, Alacant, p. 141-153.
GIL-MASCARELL BOSCÁ, M. (1992): «La agricultura y la ganadería como
vectores económicos del desarrollo del Bronce Valenciano».
Saguntum, 25, València, p. 49-67.
GIL-MASCARELL BOSCÁ, M. (1995): «Algunas reflexiones sobre el Bronce
Valenciano». Saguntum, 28, València, p. 63-73.
GIL-MASCARELL BOSCÁ, M. i ENGUIX ALEMANY, R. (1986): «La Cultura del
Bronce Valenciano. Estado actual de la investigación». Homenaje a
Luis Siret, 1934-1984, Sevilla, p. 418-424.
GÓMEZ-SERRANO, N. P. (1928): «Contribución al estudio toponímico
de la «Ora Maritima» de Rufo Festo Avieno». Anales del Centro de
Cultura Valenciana, I, núm. 2, València, p. 176-208.
GÓMEZ-SERRANO, N. P. (1929): «Un hiatus prehistórico en las estaciones
de altura levantinas». Archivo de Prehistoria Levantina, I, València,
p. 113-156.
GÓMEZ-SERRANO, N. P. (1931): «Secció d’Antropologia i Prehistòria». Anales
del Centro de Cultura Valenciana, año IV, 9, p. 79 i 129. València.
GONZÁLEZ PRATS, A. (1985): «Los nuevos asentamientos del final
de la Edad del Bronce. Problemática cultural y cronológica».
Arqueología en el País Valenciano. Panorama y perspectivas,
Alacant, p. 141-153.
GONZÁLEZ PRATS, A. (1986): «La Peña Negra V. Excavaciones en el
poblado del Bronce Antiguo y en el recinto fortificado Ibérico.
Campaña de 1982». Noticiario Arqueológico Hispánico, 27.
Ministerio de Cultura. Madrid, p. 145-263.
GONZÁLEZ PRATS, A. i RUIZ SEGURA, E. (1995): «Urbanismo defensivo
de la Edad del Bronce en el Bajo Vinalopó. La fortificación argárica
de Caramoro I (Elche, Alicante). Estudios de vida urbana, 2, Múrcia,
p. 85-107.
GRAU ALMERO, E. (1998): «Antracoanálisis de los restos de madera
carbonizada del yacimiento». En M.J De Pedro Michó: La Lloma de
Betxí (Paterna, Valencia). Un poblado de la Edad del Bronce, Servei
d’Investigació Prehistòrica. Diputación Provincial de Valencia
(Trabajos Varios del SIP, 94), València, p. 233-237.
GUSI JENER, F. (1975): «Las dataciones de C.14 de la Cueva del Mas
d’Abad (Coves de Vinromà). Campaña 1975. Ensayo cronológico
para la periodización del Bronce Valenciano». Cuadernos de
Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 2, Castelló, p. 75-79.
[ 145 ]
[page-n-147]
[ 146 ]
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S.; SOLER DÍAZ, J. i LÓPEZ PADILLA, J.A. (eds.)
(2009): En los confines del Argar. Una cultura de la Edad del Bronce
en Alicante. MARQ. Alacant.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M. S.; JOVER MAESTRE, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A.
(2013): «The social and political situation between 1750 and 1500
cal BC in the central Spanish Mediterranean: an archaeological
overview». En: Meller, H.; Bertemes, F.; Bork, H. R. i Risch, R. (eds.):
1600 - Kultureller Umbruch im Schatten des Thera-Ausbruchs? – 1600
Cultural change in the shadow of the Thera-Eruption? Tagunden des
Landmuseums für Vorgeschichte Halle, band 9, Halle, p. 303-314.
IBORRA, M. P. i SANCHIS, A. (2011): La ganadería y la caza durante el
Bronce final en el País Valenciano. En S. Valenzuela-Lamas, N.
Padrós, M. C. Belarte i J. Sanmartí (dirs.): Economía agropecuària
i canvi social a partit de les restes bioarqueològiques. El primer
mil·lenni aC a la Mediterrànea occidental. Actes de la V Reunió
Internacional d’Arqueologia de Calafell (Calafell, 2009),
Arqueomediterrànea 12, Barcelona, p. 37-45.
JIMÉNEZ-BROBEIL, S.A.; AL OUMAOUI, I. i ESQUIVEL, J. A. (2004):
«Actividad física según sexo en la cultura argárica. Una
aproximación desde los restos humanos». Trabajos de Prehistoria,
61(2), Madrid, p. 141-153.
JOVER MAESTRE, F. J. (1998): «La industria lítica». En M. J. de Pedro:
La Lloma de Betxí (Paterna, Valencia). Un poblado de la Edad
del Bronce. Servicio de Investigación Prehistórica, Diputación
Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP, 94), València, p.
217-222.
JOVER MAESTRE, F. J. (1999): Una nueva lectura del «Bronce
Valenciano». Universidad de Alicante, Alacant, 222 p.
JOVER MAESTRE, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (1997): Arqueología de la
muerte. Prácticas funerarias en los límites de El Argar. Universidad
de Alicante, Alacant 128 p.
JOVER MAESTRE, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (1999): «Una nueva
propuesta del alcance espacial septentrional de las prácticas
sociales argáricas». XXIV Congreso Nacional de Arqueología:
(Cartagena, 1997), Vol. 2, Gobierno de la Región de Murcia. Instituto
de Patrimonio Histórico. Cartagena, p. 275-286.
JOVER, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (1999): «Campesinado e Historia.
Consideraciones sobre las comunidades agropecuarias de la Edad
del Bronce en el Corredor del Vinalopó». Archivo de Prehistoria
Levantina, XXIII, València, p. 233-257.
JOVER MAESTRE, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (2004): 2110- 1200 BC.
«Aportaciones al proceso histórico en la cuenca del río Vinalopó».
En L. Hernández i M. S. Hernández (eds.): La Edad del Bronce en
tierras valencianas y zonas limítrofes, Instituto de Cultura Juan GilAlbert, Ayuntamiento de Villena, Alacant, p. 285-302.
JOVER, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (2005): Barranco Tuerto y el proceso
histórico en el corredor del Vinalopó durante el II milenio BC. Serie
Vestigium, 1. Museo Arqueológico. Villena. 195 p.
JOVER, F. J. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (2009): «Más allá de los confines de
El Argar. Los inicios de la Edad del Bronce y la delimitación de las
áreas culturales en el cuadrante suroriental de la península Ibérica,
60 años después». En M.S. Hernández, J.A. López i J.A. Soler (eds.):
En los confines del Argar. Una cultura de la Edad del Bronce en
Alicante, Alacant, p. 268-291.
JOVER, F. J.; LÓPEZ MIRA, J. A. i LÓPEZ PADILLA, J. A. (1995): El
poblamiento durante el II milenio a. C. en Villena (Alicante).
Fundación J. M. Soler García, Villena, 194 p.
JOVER, F. J.; LÓPEZ PADILLA, J. A.; MACHADO, M. C.; HERRÁEZ, M. I.;
RIVERA, D.; PRECIOSO, M. L. y LLORACH, R. (2001): «La producción
textil durante la Edad del Bronce: un conjunto de husos o bobinas
de hilo del yacimiento de Terlinques (Villena, Alicante)». Trabajos
de Prehistoria, 58, núm. 1, Madrid, p. 171-186.
KLEIN, R. G. i CRUZ-URIBE, K. (1984): The analysis of animal bones from
archaeological sites. University Press, Chicago.
LÓPEZ MIRA, J. A. (2009): «De hilos, telares y tejidos en el Argar
alicantino». En M. S. Hernández, J. A. López y J. A. Soler (eds.): En
los confines del Argar. Una cultura de la Edad del Bronce en Alicante,
Alacant, p. 136-153.
LÓPEZ PADILLA, J. A. (1998): «La industria ósea». En M. J. de Pedro:
La Lloma de Betxí (Paterna, Valencia). Un poblado de la Edad
del Bronce. Servicio de Investigación Prehistórica, Diputación
Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP, 94), València, p.
223-227.
LÓPEZ PADILLA, J. A. (2006): Consideraciones en torno al «Horizonte
Campaniforme de Transición» Archivo de Prehistoria Levantina, 26,
València, p. 193-244.
LÓpez padilla, J. A. (2006): «Distribución territorial y consumo de
botones de perforación en «V» en al ámbito argárico». Trabajos de
Prehistoria, 63 (2), Madrid, p. 93-116.
[page-n-148]
LULL, V.; MICÓ, R.; RIHUETE, C. i RISCH, R. (2013): «Political collaps and
social change at the end of El Argar». En Meller, H.; Bertemes, F.;
Bork, H.R. i Risch, R. (eds.): 1600 - Kultureller Umbruch im Schatten
des Thera-Ausbruchs? – 1600 Cultural change in the shadow of the
Thera-Eruption? Tagunden des Landmuseums für Vorgeschichte
Halle, band 9, Halle, p. 283 - 302.
LULL, V.; MICÓ, R.; RIHUETE, C. i RISCH, R. (2014): «La Edad del Bronce
en la Iberia Mediterránea». En Almagro-Gorbea (ed.): Protohistoria
de la Península Ibérica: Del Neolítico a la Romanización. Ed.
Universidad de Burgos. Fundación Atapuerca, Burgos, p. 127-147.
LYMAN, R. L. (2008): Quantitative Paleozoology. University Press,
Cambrigde.
LLOBREGAT CONESA, E. (1962): «Los precedentes y el ambiente
comarcal de la Valencia romana». Papeles del Laboratorio de
Arqueología de Valencia, 1. València, p. 35-51.
MALGOSA, A. i SUBIRÀ, M. E. (1996): «Antropologia i dieta: metodologies
per a la reconstrucció de l’alimentació de poblacions antigues».
Cota zero: revista d’arqueologia i ciència, (12), p.15-27.
MARTÍ OLIVER, B. (2001): «Los poblados coronan las montañas. Los
inicios de la investigación valenciana sobre la Edad del Bronce». En
M. Hernández (ed): …Y acumularon tesoros. Mil años de historia en
nuestra tierra, CAM, Alacant, p. 119-136.
MARTÍ OLIVER, B. (2004): «La Edad del Bronce en el País Valenciano: una
cultura en los confines del Argar». La Edad del Bronce en las tierras
valencianas y zonas limítrofes, Alacant, p. 15-24.
MARTÍ, B. i BERNABEU, J. (1992): «La Edad del Bronce en el País
Valenciano». Aragón/Litoral Mediterráneo. Intercambios culturales
durante la Prehistoria, Saragossa, p. 555-567.
MARTÍ, B. i DE PEDRO, M. J. (1997): «Sobre el final de la Cultura del
Bronce Valenciano: problemas y progresos». Saguntum, 30,
València, p. 59-92.
MARTÍN-PUERTAS, C.; JIMÉNEZ-ESPEJO, J.; MARTÍNEZ-RUIZ, F.; NIETO
MORENO, V.; RODRIGO, M.; MATA, M. P. i VALERO-GARCÉS, B. L.
(2010): «Late Holocene climate variability in the southwestern
Mediterranean region: an integrated marine and terrestrial
geochemical approach». Climate of the Past, 6, issue 6, p. 807–816.
Bibliografia
LÓPEZ PADILLA, J. A. (2009a): El grupo argárico en los confines
orientales del Argar. En M.S. Hernández, J.A. López i J.A. Soler
(eds.): En los confines del Argar. Una cultura de la Edad del Bronce
en Alicante, Alacant, p. 246-267.
LÓPEZ PADILLA, J. A. (2009b): Cabezo Pardo (San Isidro/Granja de
Rocamora). En M.S. Hernández, J.A. López i J.A. Soler (eds.): En los
confines del Argar. Una cultura de la Edad del Bronce en Alicante,
Alacant, p. 156-159.
LÓPEZ PADILLA, J. A. (2011): Asta, hueso y marfil. Artefactos óseos de
la Edad del Bronce en el Levante y Sureste de la Península Ibérica
(c.2500 – c.1300 cal BC). MARQ. Alacant.
LÓPEZ PADILLA, J. A. (2012): «Dinámica de la producción y consumo
de marfil en el sudeste y área centro-meridional del levante
peninsular entre ca. 2200 BC y ca. 1200 BC». En A. Banerjee, J.A.
López Padilla i T.X. Schuhmacher (eds.): Elfenbeinstudien. Faszikel
1. Marfil y Elefantes en la Península Ibérica y el Mediterráneo
occidental. Actas del coloquio internacional (Alicante 2008). Iberia
Archaeologica 16,1, Mainz, p. 139-156.
LÓPEZ PADILLA, J. A.; JOVER MAESTRE, F. J. i MARTÍNEZ MONLEÓN, S.
(2014): San Antón y los orígenes de la Edad del Bronce en el sur de
Alicante Orihuela. Arqueología y Museo. MARQ. Museo Arqueológico
de Alicante. Diputación de Alicante, Alacant, p. 80-103
LULL, V. (1983): La «cultura» de El Argar. Un modelo para el estudio de las
formaciones económico-sociales prehistóricas. Barcelona.
LULL, V. i RISCH, R. (1995): El Estado argárico. Verdolay: Revista del
Museo Arqueológico de Murcia, 7, Múrcia, p. 97-109.
LULL, V.; MICÓ, R.; RISCH, R. i RIHUETE, C. (2009): «El Argar: la formación
de una sociedad de clases». En Hernández, M.S., Soler J. i López,
J.A. (eds.): En los confines del Argar. Una cultura de la Edad del
Bronce en Alicante, Alacant, p. 224-245.
LULL, V.; MICÓ, R.; RIHUETE, C. i RISCH, R. (2010): «Las relaciones
políticas y económicas de El Argar». Menga. Revista de Prehistoria
de Andalucía, 1, p. 11-36.
LULL, V.; MICÓ, R.; RIHUETE, C. i RISCH, R. (2012): «Proyecto La Bastida»:
economía, urbanismo y territorio de una capital argárica. Verdolay,
13. Museo Arqueológico de Murcia. Múrcia, p. 57- 70.
[ 147 ]
[page-n-149]
MARTÍNEZ VALLE, R. i IBORRA, M. P. (2001-2002): «Los recursos
agropecuarios y silvestres en la Edad del Bronce del levante
peninsular.» En M. S. Hernández (ed.), … Y acumularon tesoros.
Mil años de historia en nuestras tierras. Caja de Ahorros del
Mediterráneo, Alacant, p. 221-230.
MATA PARREÑO, C. i BONET ROSADO, H. (1983): «Un nivel de la Edad
del Bronce en el Puntal dels Llops (Olocau, Valencia)». XVI Congreso
Nacional de Arqueología (Murcia, 1982), p. 249-258.
MONTERO RUIZ, I. (coord.) (2010): Manual de arqueometalurgia.
Comunidad de Madrid, Museo Arqueológico Regional. Madrid, 327 p.
MORENO TOVILLAS, S. (1942): Apuntes sobre las estaciones prehistóricas
de Orihuela. Servei d’Investigació Prehistòrica. Diputación
Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP, 7). València.
NAVARRO MEDEROS, J. F. (1982): «Materiales para el estudio de la Edad
del Bronce en el Valle Medio del Vinalopó (Alicante)». Lucentum, II,
Alacant, p. 19-70.
PALOMAR MACIÁN, V. (1995): La Edad del Bronce en el Alto Palancia.
María de Luna, VI. Ayuntamiento de Segorbe, Sogorb, 332 p.
Pascual Benito, J. L. (1995): «Origen y significado del marfil durante
el horizonte campaniforme y los inicios de la Edad del Bronce en el
País Valenciano». P.L.A.V. Saguntum, 29, València, p. 9-33.
PASCUAL BENITO, J. L. (2012): «El taller de marfil del Bronce pleno de
la Mola d’Agres (Alicante)». En A. Banerjee, J.A. López Padilla i T.X.
Schuhmacher (eds.): Elfenbeinstudien. Faszikel 1. Marfil y Elefantes
en la Península Ibérica y el Mediterráneo occidental. Actas del
coloquio internacional (Alicante 2008). Iberia Archaeologica 16,1,
Mainz, p. 173-198.
PÉREZ AMOROS, L. (1997): «Contribución al estudio de la Edad del
Bronce al noroeste del Alto Vinalopó. Poblamiento del término
municipal de Caudete (Albacete)». Congreso Nacional de
Arqueología, (Elche, 1995), Saragossa, p. 123-134.
PÉREZ JORDÁ G. (1998): «Estudio paleocarpológico». En M. J. de Pedro:
La Lloma de Betxí (Paterna, Valencia). Un poblado de la Edad del
Bronce. Servei d’Investigació Prehistòrica, Diputación Provincial de
Valencia (Trabajos Varios del SIP, 94), València, p. 239-244.
PLA BALLESTER, E. (1973): Enciclopedia de la Región Valenciana, 8,
València, p. 206.
[ 148 ]
SÁNCHEZ ROMERO, M. (2000): «Mujeres y espacios de trabajo en el
yacimiento de los Castillejos (Montefrío)». Arqueología Espacial, 22,
Revista del S.A.E.T., Teruel, p. 93-106.
SANCHIS, A. i SARRIÓN, I. (2004): «Restos de cánidos (Canis familiaris
ssp.) en yacimientos valencianos de la Edad del Bronce». Archivo
de Prehistoria Levantina, XXV, València, p.161-198.
SARMIENTO, G. (1992): Las primeras sociedades jerárquicas. Colección
científica, 246. Instituto Nacional de Antropología e Historia,
México, 135 p.
SARRIÓN MONTAÑANA, I. (1998): «Clasificación preliminar de la
fauna». En M. J. de Pedro: La Lloma de Betxí (Paterna, Valencia). Un
poblado de la Edad del Bronce. Servei d’Investigació Prehistòrica,
Diputación Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP, 94),
València, p. 247-260.
SCHUHMACHER, T. X. (2012): «El marfil en España desde el Calcolítico
al Bronce antiguo. Resultados de un proyecto de investigación
interdisciplinar». En A. Banerjee, J.A. López Padilla i T.X.
Schuhmacher (eds.): Elfenbeinstudien. Faszikel 1. Marfil y Elefantes
en la Península Ibérica y el Mediterráneo occidental. Actas del
coloquio internacional (Alicante 2008). Iberia Archaeologica 16,1,
Mainz, p. 45-68.
SCHUHMACHER, T. X. (2013): Chalkolithiche und Frühbronzezeitliche
Elfenbeinobjekt auf der Iberischen Halbinsel. Studien zu Herkunft,
Austausch, Verarbeitung und sozialer Bedeutung von Elfenbein.
Elfenbeinstudien. Faszikel 2. Iberia Archaeologica 16, 2. Mainz.
SILVER, I. (1980): «La determinación de la edad de los animales
domésticos». En D. BROTHWELL i E. HIGGS (comps.), Ciencia en
Arqueología. Fondo de cultura económica, Madrid, p. 289-309.
SIMÓN GARCÍA, J. L. (1997 a): «La Illeta: asentamiento litoral en el
Mediterráneo Occidental de la Edad del Bronce.» En M. Olcina (ed.):
La Illeta dels Banyets (El Campello, Alicante). Estudios de la Edad del
Bronce y época Ibérica, Alacant, p. 47-132.
SIMÓN GARCÍA, J. L. (1997 b): «La Loma de la Terrera o Coroneta del Rei
(Alberique, Valencia). Excavaciones de L. Siret en la Comunidad
Valenciana». Archivo de Prehistória Levantina, XXII, València, p. 179-213.
SIMÓN GARCIA, J. L. (1998): La metalurgia prehistórica valenciana.
Servei de Investigación Prehistórica. Diputación Provincial de
Valencia. (Trabajos Varios del SIP, 93), València, 430 p.
[page-n-150]
TORMO C. i DE PEDRO M. J. (2013): «El registro de la fauna de dos
yacimientos valencianos de la Edad del Bronce: La Lloma de Betxí
y L’Altet de Palau. Gestión del ganado, caza y distribución de los
restos». En A. Sanchis i J.L. Pascual (eds.): Animals i arqueologia
hui. I Jornades d’arqueozoologia, València, Museu de Prehistòria de
València, p. 257-284.
TROTTER, M. i GLESER, G.C. (1952): «Estimation of stature from long
bones of American Whites and Negroes». American Journal of
Physical Anthropology, 10(4), p. 463-514.
UBELAKER, D.H. (1984): Human skeletal remains: excavation, analysis,
interpretation. Chicago.
VISEDO, C. (1925): «Breu notícia sobre les primeres edats del metall
a les proximitats d’Alcoy». Butlletí de l’Associació Catalana
d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria. Vol. 3, fasc. II. Barcelona, p.
173-176.
WHITE, T.D. (2000): Human Osteology. U.S.A: Academic Press (Second
Edition).
ZAPATA L. (2000): «La recolección de plantas silvestres en la
subsistencia mesolítica y neolítica. Datos arqueobotánicos del País
Vasco». Complutum, 11, Madrid, p. 157-169.
Bibliografia
SIRET, E. (1905): «Notas sobre la comunicación del Reverendo Padre
Furgús, relativa a las tumbas prehistóricas de Orihuela». En: Del
Neolítico al bronce (Compendio de Estudios). Colección Siret de
Arqueología, nº 6 (original en Annales de la Societé d’Archéologie
de Bruxelles, XIX, Brusel·les, 1905 [p.371-380]), Antas i Cuevas de
Almanzora, p. 263-273.
SIRET, L. i SIRET, E. (1890): Las primeras edades del metal en el sudeste
de España. Barcelona.
SOLER GARCÍA, J. Mª (1965): El Tesoro de Villena. Excavaciones
Arqueológicas en España, 36, Madrid.
SOLER GARCÍA, J. Mª (1969): El oro de los tesoros de Villena. Servei de
Investigación Prehistórica. Diputación Provincial de Valencia.
(Trabajos Varios del SIP, 36). València.
SOLER GARCÍA, J. M. (1987): Excavaciones arqueológicas en el Cabezo
Redondo (Villena-Alicante). Instituto de Cultura Juan Gil-Albert,
Alacant, p. 390.
SORIANO SÁNCHEZ, R. (1989): Contribución a la Prehistoria e Historia
Antigua de Callosa de Segura (Alicante). Callosa de Segura.
TARRADELL MATEU, M. (1949): «Sobre la delimitación geográfica de la
cultura del Argar». II Congreso de Arqueología del Sudeste Español,
p. 139-141.
TARRADELL MATEU, M. (1950): «La Península Ibérica en época de el
Argar». Actas del V Congreso de Arqueología del Sudeste Español y I
Congreso Nacional de Arqueología, p. 72-85. Almeria.
TARRADELL MATEU, M. (1963): El País Valenciano del Neolítico a la
Iberización. Ensayo de síntesis. València.
TARRADELL MATEU, M. (1964): «Sobre el tesoro real de Villena». Saitabi,
XIV, València, p. 3-12.
TARRADELL MATEU, M. (1965): «El problema de las diversas áreas
culturales de la Península Ibérica en la Edad del Bronce.»
Homenaje al Abate Henri Breuil, II, Barcelona, p. 423-430.
TARRADELL MATEU, M. (1969): «La cultura del Bronce Valenciano.
Nuevo ensayo de aproximación». Papeles del Laboratorio de
Arqueología de Valencia, 6, València, p. 7-30.
TOLEDO, V. (1993): «La racionalidad ecológica de la producción
campesina». En Ecología, campesinado e Historia. Genealogía del
poder, 22. Barcelona, p. 197-218.
[ 149 ]
[page-n-151]
[page-n-152]
[page-n-153]
[page-n-154]
Un recorregut centenari : l'edat del bronze a les terres valencianes
Mauro Severo Hernández PérezPag. 19-27descarregarLa Lloma de Betxí. Un poblat de l'Edat del Bronze vora el Túria
María Jesús de Pedro MichóPag. 29-37descarregarEl territori. Cap una definició de l'espai social
María Jesús de Pedro Michó / Eva Ripollés Adelantado / Laura Fortea CerveraPag. 45-51descarregarLa casa. Arquitectura i materials de construcció
María Jesús de Pedro Michó / Eva Ripollés Adelantado / Laura Fortea CerveraPag. 53-61descarregarEls espais domèstics i les activitats quotidianes. Bases econòmiques i producció de béns
María Jesús de Pedro Michó / Eva Ripollés Adelantado / Laura Fortea CerveraPag. 69-81descarregarEls homes i les dones que van habitar el Llogaret
María Jesús de Pedro Michó / Eva Ripollés Adelantado / Laura Fortea CerveraPag. 107-111descarregarEl registre funerari de la Lloma de Betxí: una visió des de l'antropologia física
Ángela Pérez Fernández / María Paz de Miguel IbáñezPag. 113-117descarregarEspais socials en l'edat del bronze: la cubeta de Villena com a cas d'estudi
Francisco Javier Jover Maestre / Juan Antonio López Padilla / Sergio Martínez MonleónPag. 119-123descarregarEstudi i caracterització del territori argàric alicantí
Juan Antonio López Padilla / Sergio Martínez Monleón / Francisco Javier Jover MaestrePag. 125-131descarregarLa Lloma de Betxí al segle XXI. Perspectives de futur
María Jesús de Pedro Michó / Trinidad Pasíes Oviedo / Víctor Chaos LópezPag. 133-141descarregar