L'epigrafia funerària
Lorenzo Abad Casal
Juan Manuel Abascal Palazón
Rosario Cebrián Fernández
[page-n-1]
L’EPIGRAFIA FUNERÀRIA
LORENZO ABAD I JUAN MANUEL ABASCAL
Universitat d’Alacant
ROSARIO CEBRIÁN
Departament de Prehistòria i Arqueologia. Universitat de València
No hi ha dues inscripcions iguals. Cada inscripció és un document original i genuí, resultat d’hores de pacient labor per part d’un picapedrer, un quadratari o un aficionat; segurament alguns epígrafs són resultat de més d’un intent per obtenir un producte que es trencava en el darrer moment,
en el qual apareixien clavills sobtats o que no quedava al gust del client o del fabricant una vegada
acabat.
Si les pedreres del món romà estan plenes d’objectes trencats en el moment d’iniciar-se el transport o de donar els últims retocs per a l’enviament a un taller, les officinae epigràfiques degueren ser
l’escenari de mil i un fracassos que acabarien convertits en plaques per a cobrir parets, tessel·les de
mosaic o peces d’opus sectile en el millor dels casos. El preu dels productes de qualitat a peu de pedrera i el transport feien dels materials nobles un producte que s’aprofitava fins al final, fins i tot en
els seus retalls; les simples calcàries tenien una destinació menys noble, i els fracassos epigràfics acabarien sovint en forns de calç.
Cadascun dels centenars de milers d’epígrafs que queden del món romà té la seua història particular, tot i que l’estudi d’aquests suports ha estat relegat sovint pels estudis del contingut, més evident i al capdavall objecte primordial de la comunicació entre el fabricant i la resta de la societat. Només en els últims quaranta anys se n’ha revaloritzat el suport, tant per la necessitat de l’historiador
d’analitzar el context on es generen les seues fonts com per les mateixes tendències de l’arqueologia i
de la història de l’art.
Les terres valencianes han proporcionat fins a la data prop de 1.200 inscripcions llatines, amb un
repartiment molt desigual no sols per províncies sinó també dins d’aquestes entre unes zones i unes
altres. La província de València, amb importants ciutats antigues al seu solar, acumula quasi el 70%
del total del conjunt, i la resta es reparteix gairebé per igual entre Alacant i Castelló.
Des del punt de vista geogràfic, l’epigrafia llatina del territori és eminentment urbana, és a dir, es
concentra majoritàriament a les ciutats i a la seua perifèria immediata; només una petita part de les
troballes procedeix de zones rurals allunyades dels grans centres urbans. D’això és bona prova la
quantificació de les inscripcions saguntines després de la recent edició del nou fascicle del Corpus
Inscriptionum Latinarum amb els epígrafs de la part meridional del conventus Tarraconensis; Saguntum
i el seu territorium concentren una mica més de 500 inscripcions, Valentia una mica més de 150, Edeta
unes 115, i quantitats per baix del centenar es registren a ciutats com Saetabis, el nucli proper a Xèrica
i en totes les alacantines.
[page-n-2]
266
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
[page-n-3]
L’EPIGRAFIA FUNERÀRIA • LORENZO ABAD, JUAN MANUEL ABASCAL I ROSARIO CEBRIÁN
La major part de les inscripcions procedeix de la regió situada al nord del riu Xúquer, és a dir, de les ciutats del sud del convent Tarraconense, amb una clara diferència sobre la zona sud, corresponent al convent Cartaginés. Aquesta diferència pareix tenir diversos tipus d’explicacions.
En efecte, les ciutats meridionals del conventus Tarraconensis foren
un lloc de residència i centres de promoció d’importants famílies
amb un fort protagonisme en la vida d’Hispània durant els dos
primers segles de la nostra era; les seues ciutats es veieren afavorides amb programes arquitectònics als quals va seguir un
desenvolupament epigràfic important, que es manifesta en ocasions per mitjà de les sèries de pedestals forenses; en el territori
circumdant i en les necròpolis urbanes apunten amb força els
seus epígrafs funeraris i els dels seus lliberts.
Un altre factor que condiciona la dispersió dels epígrafs és
la riquesa del sòl i les seues possibilitats d’aprofitament, com
s’observa en els territoris d’Ilici, Dianium o la zona propera al
Villar del Arzobispo, on el volum de textos sembla estar més
en relació amb la densitat demogràfica i l’activitat agrícola
que amb la força dels grups familiars. Una tercera raó que explica la distribució dels epígrafs és la proximitat a la costa,
perquè la major concentració de població i el seu reflex
epigràfic guarden relació amb la intensitat de les activitats industrials i comercials relacionades amb el tràfic portuari i els
intercanvis marítims.
L’EPIGRAFIA FUNERÀRIA
Del conjunt d’inscripcions conegut fins a la data en les terres
valencianes, més del 60%, uns 750 textos, són de tipus funerari;
aquest conjunt és bastant heterogeni en els seus models formals i
en els materials utilitzats.
Estela de Tempestiva, trobada a Pedralba.
[Museu de Prehistòria de València].
Les esteles, clavades en terra, s’utilitzaren
per a senyalar el lloc d’una sepultura en la
necròpolis.
En les necròpolis es van situar bona part dels monuments
epigràfics testificats a l’àrea valenciana. Cada sepultura hi va
comptar amb un element distintiu, amb la finalitat de realitzar les cerimònies funeràries en honor
del difunt, tot i que és ben veritat que no tots posseïren inscripció i altres molts es van enterrar en columbaris o simplement en terra, sense que se’ls recordara amb un epitafi. La gran diversitat de les
sepultures reflectia tots els estaments de la societat.
L
Els diferents tallers lapidaris que treballaren en l’àrea valenciana oferiren a la clientela una variada gamma de suports petris amb inscripció per a senyalitzar les seues tombes en les necròpolis.
Al llarg del període imperial, la producció va seguir els estils i les modes desenvolupades a Roma i
a les capitals provincials de Tarraco i Carthago Nova. L’ambient artesanal de les officinae lapidàries
valencianes es caracteritzà per una forma de treball similar, repetint-se els mateixos tipus de suEl proveïment del material lapidari per a la realització de suports epigràfics s’obtingué de les pedreres pròximes als nuclis urbans. La dispersió de les inscripcions valencianes mostren un major ús de l’epigrafia en les ciutats i des d’aquí es
va difondre a les zones rurals. [Tractament gràfic R. Cebrián-A. Sánchez].
267
[page-n-4]
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Placa funerària d’Otacilla
Silvana de Valentia. [Ajuntament de València].
En les necròpolis, les plaques funeràries s’inseriren
en estructures arquitectòniques, preferentment en
forma de mausoleus.
Epígraf del monument funerari d’alguns membres
de la família dels Caecilii
d’Edeta. [Museu de Prehistòria de València].
L’aparició de diverses
inscripcions en el mateix
suport evidencia el caràcter col·lectiu dels mausoleus funeraris.
L
268
ports en cada període d’acord amb les modes del moment. Només a partir de finals del segle I, els
tallers lapidaris de les ciutats valencianes s’allunyaren dels models canònics i començaren a imprimir un estil propi a les seues manufactures. És el cas de les officinae identificades a la zona de l’Alt
Palància i a la Vila Joiosa, a partir de la seua producció epigràfica de caràcter funerari. El taller de
Xèrica-Viver, en actiu des de finals del segle I i la primera meitat del segle II, centrà la producció en
l’elaboració de suports funeraris, preferentment blocs i esteles, als quals va dotar d’una decoració
arquitectònica figurada en la cara frontal del monument. A la Vila Joiosa es produïren ares funeràries amb una tipologia estandaritzada, caracteritzades per la inserció d’un motiu decoratiu en
forma de llengüetes al voltant del foculus.
[page-n-5]
L’EPIGRAFIA FUNERÀRIA • LORENZO ABAD, JUAN MANUEL ABASCAL I ROSARIO CEBRIÁN
ELS MATERIALS
La pedra més utilitzada en la realització dels suports funeraris amb
inscripció fou la mateixa que s’emprà en la construcció d’edificis de
caràcter públic i privat, de producció local. D’aquesta manera, s’aconseguí abaratir el cost final del monument. Només uns pocs, els millor situats socialment i econòmica, feren ús de materials importats.
El material local s’utilitzà en la construcció d’un gran nombre de
mausoleus monumentals, en els quals la inscripció es gravà en un dels
blocs de l’edifici. És el cas, entre altres, del de M. Cornelius Nigrinus Curiatius Maternus (CIL II2/14, 124), el ric senador d’origen edetà que, probablement, va ser enterrat en la seua pròpia uilla als afores de la ciutat;
del de Domitia Iusta (La Calerilla, Requena), en el qual es van combinar
dos tipus de pedra local, una arenosa de color groc i una calcària de color gris; i del de Baebia Quieta a Daimús.
Al costat de la pedra de producció local es va emprar la calcària de
buixcarró, produïda en Saetabis i que va tenir una gran acceptació entre
els tallers lapidaris de l’àrea valenciana, encarregats d’elaborar, entre altres, els monuments funeraris amb inscripció. La seua demanda tingué
molt a veure amb les seues excel·lents qualitats per al polit, la seua aparença marmòria i el seu preu, inferior als marbres que circulaven a través
de les xarxes comercials del Mediterrani. En l’àmbit funerari, lògicament
va ser Saetabis la ciutat que més va usar aquest material per a l’elaboració
de plaques, ares, blocs i fins i tot esteles, però també es documenten suports funeraris realitzats amb aquesta calcària, sobretot, a Valentia.
Els marbres importats fan la seua aparició en les necròpolis de Saguntum, Edeta, Valentia i Dianium en forma de placa, encara que també hi
Urceus tallat en una de les cares
ha exemples d’ares realitzades sobre materials marmoris. El matrimoni
laterals d’una ara trobada a
2
Riba-roja de Túria. [Museu de
de lliberts format per Corn(elia) Pantera i L. Lic(inius) Nicomedes (CIL II /14,
Belles Arts de València].
156), possiblement relacionats amb Nigrinus, pagaren un suport funerari
En ocasions, en els suports
realitzat en marbre blanc, importat de les pedreres de Carrara (Itàlia).
epigràfics de caràcter funerari
També l’ara funerària d’un membre femení de la família dels Marcii a
es gravaren alguns dels objectes
utilitzats en les cerimònies reliValentia (CIL II2/14, 70) i la placa funerària de Capraria a Dianium (CIL II,
gioses.
5963), van utilitzar aquest tipus de marbre. El monument funerari de Baebius Eros Chilonianus i la seua esposa (CIL II2/14, 407) fou tallat sobre
una placa de marbre blanc, importat de les pedreres de l’illa de Paros (l’Egeu, Grècia). En el seu epitafi es van escriure les mesures de la seua sepultura, un monument de 20 x 20 peus. El marbre d’Hipona (Tunísia) s’utilitzà en les plaques funeràries d’alguns lliberts de la família dels Fulcinii (CIL
II2/14, 120 a) i de la lliberta Iulia Tyche (CIL II2/14, 64) a Valentia.
ELS SUPORTS
Els tipus dels suports epigràfics utilitzats en l’àmbit funerari de l’àrea valenciana proporcionen
una valuosa informació sobre els monuments que van situar-se en les necròpolis. En els grans centres urbans, com Saguntum, Valentia o Edeta, les necròpolis albergaren una gran varietat de monuments epigràfics, mentre que a les zones rurals i nuclis petits predominà la senyalització dels llocs de
soterrament mitjançant suports en forma d’esteles.
269
[page-n-6]
270
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Placa funerària de la Vila Joiosa (Alacant). [Museu Municipal d’Arqueologia i
Etnologia, la Vila Joiosa].
La placa funerària de Voconia Macedonia es pot singularitzar per la curiosa
forma circular del suport, que serví per a tapar o segellar el nínxol funerari
d’esta jove de 26 anys d’edat, que degué morir al principi del segle III.
Les famílies més solvents econòmicament construïren conjunts monumentals, tipus mausoleu, en
l’interior dels quals foren enterrats els seus membres. L’aparició de suports amb forma de paral·lelepípedes permet conéixer el nom d’algunes d’aquestes famílies, com la dels Sergii a Saguntum
(CIL II2/14, 337-346), els Domitii a Lesera (CIL
II2/14, 778-779) o els Antonii a Valentia (CIL II2/14,
24-25). En la inscripció funerària de L. Antonius
Crescens, el ordo Valentinorum (veteranorum) fou l’encarregat d’atorgar el lloc de la sepultura, de cobrir
les despeses econòmiques del soterrament i de pagar
una estàtua en el seu honor. També els suports en forma
de placa s’inseriren en algunes d’aquestes estructures, sempre en un lloc destacat que no oferira dubtes sobre qui o quins
es trobaven allí enterrats. Les plaques funeràries testificades en l’àrea valenciana corresponen principalment a lliberts i esclaus, que foren enterrats en l’interior del mausoleu dels seus patrons.
En les necròpolis urbanes es situaren els columbaris o sepultures en comú, on algunes plaques
pogueren servir com a tancament dels loculi, petits nínxols on es col·locaven les urnes cineràries. En
l’interior dels columbaria també es col·locaren les ares funeràries de poca grandària.
La presència d’esteles ens informa de l’existència d’àrees funeràries a cel obert, on van ser clavades en el sòl per a assenyalar el lloc de soterrament.
LA DECORACIÓ
La població emprà la decoració en els monuments epigràfics per a accentuar el valor commemoratiu i de senyalització del suport, tenint sempre en compte el lloc on anava a col·locar-se. Els motius
decoratius que es representaren en alguns dels suports col·locats en les necròpolis estigueren en estreta relació amb el món dels difunts i les creences, cultes i ritus de la població romana. La importància del culte als difunts i de l’hàbit epigràfic explica la quantitat i la diversitat dels motius decoratius
de caràcter funerari utilitzats per a assenyalar el lloc de soterrament.
Els estaments socials que feren un major ús dels elements decoratius en els suports funeraris van
ser els lliberts, a pesar que, lògicament, l’ornamentació augmentaria el cost del producte. L’explicació cal buscar-la en l’afany per destacar d’algunes famílies, enriquides gràcies a l’explotació dels recursos agraris de l’entorn o a les activitats comercials i, per tant, amb els suficients recursos econòmics per a pagar-se’l.
En les necròpolis valencianes, la decoració apareix, en un major nombre d’ocasions, en els monuments funeraris exempts: ares, blocs i esteles. En ocasions, les ares van comptar amb el gravat de la
pastera i l’urceus, objectes emprats pels sacerdots en les libacions realitzades als déus. També s’hi representaren animals amb caràcter funerari, tals com l’àguila, que al·ludeix al difunt (CIL II2/14, 156),
[page-n-7]
L’EPIGRAFIA FUNERÀRIA • LORENZO ABAD, JUAN MANUEL ABASCAL I ROSARIO CEBRIÁN
Inscripció funerària de dos lliberts de la família Egnatia de
Saguntum. [Museu Arqueològic de Sagunt].
Els lliberts podien ser soterrats en els mausoleus dels seus
patrons. La placa va ser gravada en dos moments distints.
Estela de Fabia Pieris. [Museu de Prehistòria de València].
La gran altura de les esteles edetanes confirma que van
ser emprades per a senyalitzar les sepultures en àrees funeràries a cel obert.
ocells amb referència a l’ànima del difunt (CIL II 3578,
II2/14, 584), dofins com a símbol del trànsit de les ànimes al més enllà, etc. Des de Roma, s’estengué el costum de representar el bust dels difunts en els seus propis epitafis. Entre ells, destaquem l’estela de M. Acilius
Eros (CIL II, 5975) a Almoines.
Juntament amb els motius figuratius, apareixen en
alguns suports funeraris els motius vegetals com a elements secundaris: rosetes, volutes de vinyes, fulles de
palma, peltes, etc.
271
[page-n-8]
L’EPIGRAFIA FUNERÀRIA
LORENZO ABAD I JUAN MANUEL ABASCAL
Universitat d’Alacant
ROSARIO CEBRIÁN
Departament de Prehistòria i Arqueologia. Universitat de València
No hi ha dues inscripcions iguals. Cada inscripció és un document original i genuí, resultat d’hores de pacient labor per part d’un picapedrer, un quadratari o un aficionat; segurament alguns epígrafs són resultat de més d’un intent per obtenir un producte que es trencava en el darrer moment,
en el qual apareixien clavills sobtats o que no quedava al gust del client o del fabricant una vegada
acabat.
Si les pedreres del món romà estan plenes d’objectes trencats en el moment d’iniciar-se el transport o de donar els últims retocs per a l’enviament a un taller, les officinae epigràfiques degueren ser
l’escenari de mil i un fracassos que acabarien convertits en plaques per a cobrir parets, tessel·les de
mosaic o peces d’opus sectile en el millor dels casos. El preu dels productes de qualitat a peu de pedrera i el transport feien dels materials nobles un producte que s’aprofitava fins al final, fins i tot en
els seus retalls; les simples calcàries tenien una destinació menys noble, i els fracassos epigràfics acabarien sovint en forns de calç.
Cadascun dels centenars de milers d’epígrafs que queden del món romà té la seua història particular, tot i que l’estudi d’aquests suports ha estat relegat sovint pels estudis del contingut, més evident i al capdavall objecte primordial de la comunicació entre el fabricant i la resta de la societat. Només en els últims quaranta anys se n’ha revaloritzat el suport, tant per la necessitat de l’historiador
d’analitzar el context on es generen les seues fonts com per les mateixes tendències de l’arqueologia i
de la història de l’art.
Les terres valencianes han proporcionat fins a la data prop de 1.200 inscripcions llatines, amb un
repartiment molt desigual no sols per províncies sinó també dins d’aquestes entre unes zones i unes
altres. La província de València, amb importants ciutats antigues al seu solar, acumula quasi el 70%
del total del conjunt, i la resta es reparteix gairebé per igual entre Alacant i Castelló.
Des del punt de vista geogràfic, l’epigrafia llatina del territori és eminentment urbana, és a dir, es
concentra majoritàriament a les ciutats i a la seua perifèria immediata; només una petita part de les
troballes procedeix de zones rurals allunyades dels grans centres urbans. D’això és bona prova la
quantificació de les inscripcions saguntines després de la recent edició del nou fascicle del Corpus
Inscriptionum Latinarum amb els epígrafs de la part meridional del conventus Tarraconensis; Saguntum
i el seu territorium concentren una mica més de 500 inscripcions, Valentia una mica més de 150, Edeta
unes 115, i quantitats per baix del centenar es registren a ciutats com Saetabis, el nucli proper a Xèrica
i en totes les alacantines.
[page-n-2]
266
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
[page-n-3]
L’EPIGRAFIA FUNERÀRIA • LORENZO ABAD, JUAN MANUEL ABASCAL I ROSARIO CEBRIÁN
La major part de les inscripcions procedeix de la regió situada al nord del riu Xúquer, és a dir, de les ciutats del sud del convent Tarraconense, amb una clara diferència sobre la zona sud, corresponent al convent Cartaginés. Aquesta diferència pareix tenir diversos tipus d’explicacions.
En efecte, les ciutats meridionals del conventus Tarraconensis foren
un lloc de residència i centres de promoció d’importants famílies
amb un fort protagonisme en la vida d’Hispània durant els dos
primers segles de la nostra era; les seues ciutats es veieren afavorides amb programes arquitectònics als quals va seguir un
desenvolupament epigràfic important, que es manifesta en ocasions per mitjà de les sèries de pedestals forenses; en el territori
circumdant i en les necròpolis urbanes apunten amb força els
seus epígrafs funeraris i els dels seus lliberts.
Un altre factor que condiciona la dispersió dels epígrafs és
la riquesa del sòl i les seues possibilitats d’aprofitament, com
s’observa en els territoris d’Ilici, Dianium o la zona propera al
Villar del Arzobispo, on el volum de textos sembla estar més
en relació amb la densitat demogràfica i l’activitat agrícola
que amb la força dels grups familiars. Una tercera raó que explica la distribució dels epígrafs és la proximitat a la costa,
perquè la major concentració de població i el seu reflex
epigràfic guarden relació amb la intensitat de les activitats industrials i comercials relacionades amb el tràfic portuari i els
intercanvis marítims.
L’EPIGRAFIA FUNERÀRIA
Del conjunt d’inscripcions conegut fins a la data en les terres
valencianes, més del 60%, uns 750 textos, són de tipus funerari;
aquest conjunt és bastant heterogeni en els seus models formals i
en els materials utilitzats.
Estela de Tempestiva, trobada a Pedralba.
[Museu de Prehistòria de València].
Les esteles, clavades en terra, s’utilitzaren
per a senyalar el lloc d’una sepultura en la
necròpolis.
En les necròpolis es van situar bona part dels monuments
epigràfics testificats a l’àrea valenciana. Cada sepultura hi va
comptar amb un element distintiu, amb la finalitat de realitzar les cerimònies funeràries en honor
del difunt, tot i que és ben veritat que no tots posseïren inscripció i altres molts es van enterrar en columbaris o simplement en terra, sense que se’ls recordara amb un epitafi. La gran diversitat de les
sepultures reflectia tots els estaments de la societat.
L
Els diferents tallers lapidaris que treballaren en l’àrea valenciana oferiren a la clientela una variada gamma de suports petris amb inscripció per a senyalitzar les seues tombes en les necròpolis.
Al llarg del període imperial, la producció va seguir els estils i les modes desenvolupades a Roma i
a les capitals provincials de Tarraco i Carthago Nova. L’ambient artesanal de les officinae lapidàries
valencianes es caracteritzà per una forma de treball similar, repetint-se els mateixos tipus de suEl proveïment del material lapidari per a la realització de suports epigràfics s’obtingué de les pedreres pròximes als nuclis urbans. La dispersió de les inscripcions valencianes mostren un major ús de l’epigrafia en les ciutats i des d’aquí es
va difondre a les zones rurals. [Tractament gràfic R. Cebrián-A. Sánchez].
267
[page-n-4]
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Placa funerària d’Otacilla
Silvana de Valentia. [Ajuntament de València].
En les necròpolis, les plaques funeràries s’inseriren
en estructures arquitectòniques, preferentment en
forma de mausoleus.
Epígraf del monument funerari d’alguns membres
de la família dels Caecilii
d’Edeta. [Museu de Prehistòria de València].
L’aparició de diverses
inscripcions en el mateix
suport evidencia el caràcter col·lectiu dels mausoleus funeraris.
L
268
ports en cada període d’acord amb les modes del moment. Només a partir de finals del segle I, els
tallers lapidaris de les ciutats valencianes s’allunyaren dels models canònics i començaren a imprimir un estil propi a les seues manufactures. És el cas de les officinae identificades a la zona de l’Alt
Palància i a la Vila Joiosa, a partir de la seua producció epigràfica de caràcter funerari. El taller de
Xèrica-Viver, en actiu des de finals del segle I i la primera meitat del segle II, centrà la producció en
l’elaboració de suports funeraris, preferentment blocs i esteles, als quals va dotar d’una decoració
arquitectònica figurada en la cara frontal del monument. A la Vila Joiosa es produïren ares funeràries amb una tipologia estandaritzada, caracteritzades per la inserció d’un motiu decoratiu en
forma de llengüetes al voltant del foculus.
[page-n-5]
L’EPIGRAFIA FUNERÀRIA • LORENZO ABAD, JUAN MANUEL ABASCAL I ROSARIO CEBRIÁN
ELS MATERIALS
La pedra més utilitzada en la realització dels suports funeraris amb
inscripció fou la mateixa que s’emprà en la construcció d’edificis de
caràcter públic i privat, de producció local. D’aquesta manera, s’aconseguí abaratir el cost final del monument. Només uns pocs, els millor situats socialment i econòmica, feren ús de materials importats.
El material local s’utilitzà en la construcció d’un gran nombre de
mausoleus monumentals, en els quals la inscripció es gravà en un dels
blocs de l’edifici. És el cas, entre altres, del de M. Cornelius Nigrinus Curiatius Maternus (CIL II2/14, 124), el ric senador d’origen edetà que, probablement, va ser enterrat en la seua pròpia uilla als afores de la ciutat;
del de Domitia Iusta (La Calerilla, Requena), en el qual es van combinar
dos tipus de pedra local, una arenosa de color groc i una calcària de color gris; i del de Baebia Quieta a Daimús.
Al costat de la pedra de producció local es va emprar la calcària de
buixcarró, produïda en Saetabis i que va tenir una gran acceptació entre
els tallers lapidaris de l’àrea valenciana, encarregats d’elaborar, entre altres, els monuments funeraris amb inscripció. La seua demanda tingué
molt a veure amb les seues excel·lents qualitats per al polit, la seua aparença marmòria i el seu preu, inferior als marbres que circulaven a través
de les xarxes comercials del Mediterrani. En l’àmbit funerari, lògicament
va ser Saetabis la ciutat que més va usar aquest material per a l’elaboració
de plaques, ares, blocs i fins i tot esteles, però també es documenten suports funeraris realitzats amb aquesta calcària, sobretot, a Valentia.
Els marbres importats fan la seua aparició en les necròpolis de Saguntum, Edeta, Valentia i Dianium en forma de placa, encara que també hi
Urceus tallat en una de les cares
ha exemples d’ares realitzades sobre materials marmoris. El matrimoni
laterals d’una ara trobada a
2
Riba-roja de Túria. [Museu de
de lliberts format per Corn(elia) Pantera i L. Lic(inius) Nicomedes (CIL II /14,
Belles Arts de València].
156), possiblement relacionats amb Nigrinus, pagaren un suport funerari
En ocasions, en els suports
realitzat en marbre blanc, importat de les pedreres de Carrara (Itàlia).
epigràfics de caràcter funerari
També l’ara funerària d’un membre femení de la família dels Marcii a
es gravaren alguns dels objectes
utilitzats en les cerimònies reliValentia (CIL II2/14, 70) i la placa funerària de Capraria a Dianium (CIL II,
gioses.
5963), van utilitzar aquest tipus de marbre. El monument funerari de Baebius Eros Chilonianus i la seua esposa (CIL II2/14, 407) fou tallat sobre
una placa de marbre blanc, importat de les pedreres de l’illa de Paros (l’Egeu, Grècia). En el seu epitafi es van escriure les mesures de la seua sepultura, un monument de 20 x 20 peus. El marbre d’Hipona (Tunísia) s’utilitzà en les plaques funeràries d’alguns lliberts de la família dels Fulcinii (CIL
II2/14, 120 a) i de la lliberta Iulia Tyche (CIL II2/14, 64) a Valentia.
ELS SUPORTS
Els tipus dels suports epigràfics utilitzats en l’àmbit funerari de l’àrea valenciana proporcionen
una valuosa informació sobre els monuments que van situar-se en les necròpolis. En els grans centres urbans, com Saguntum, Valentia o Edeta, les necròpolis albergaren una gran varietat de monuments epigràfics, mentre que a les zones rurals i nuclis petits predominà la senyalització dels llocs de
soterrament mitjançant suports en forma d’esteles.
269
[page-n-6]
270
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Placa funerària de la Vila Joiosa (Alacant). [Museu Municipal d’Arqueologia i
Etnologia, la Vila Joiosa].
La placa funerària de Voconia Macedonia es pot singularitzar per la curiosa
forma circular del suport, que serví per a tapar o segellar el nínxol funerari
d’esta jove de 26 anys d’edat, que degué morir al principi del segle III.
Les famílies més solvents econòmicament construïren conjunts monumentals, tipus mausoleu, en
l’interior dels quals foren enterrats els seus membres. L’aparició de suports amb forma de paral·lelepípedes permet conéixer el nom d’algunes d’aquestes famílies, com la dels Sergii a Saguntum
(CIL II2/14, 337-346), els Domitii a Lesera (CIL
II2/14, 778-779) o els Antonii a Valentia (CIL II2/14,
24-25). En la inscripció funerària de L. Antonius
Crescens, el ordo Valentinorum (veteranorum) fou l’encarregat d’atorgar el lloc de la sepultura, de cobrir
les despeses econòmiques del soterrament i de pagar
una estàtua en el seu honor. També els suports en forma
de placa s’inseriren en algunes d’aquestes estructures, sempre en un lloc destacat que no oferira dubtes sobre qui o quins
es trobaven allí enterrats. Les plaques funeràries testificades en l’àrea valenciana corresponen principalment a lliberts i esclaus, que foren enterrats en l’interior del mausoleu dels seus patrons.
En les necròpolis urbanes es situaren els columbaris o sepultures en comú, on algunes plaques
pogueren servir com a tancament dels loculi, petits nínxols on es col·locaven les urnes cineràries. En
l’interior dels columbaria també es col·locaren les ares funeràries de poca grandària.
La presència d’esteles ens informa de l’existència d’àrees funeràries a cel obert, on van ser clavades en el sòl per a assenyalar el lloc de soterrament.
LA DECORACIÓ
La població emprà la decoració en els monuments epigràfics per a accentuar el valor commemoratiu i de senyalització del suport, tenint sempre en compte el lloc on anava a col·locar-se. Els motius
decoratius que es representaren en alguns dels suports col·locats en les necròpolis estigueren en estreta relació amb el món dels difunts i les creences, cultes i ritus de la població romana. La importància del culte als difunts i de l’hàbit epigràfic explica la quantitat i la diversitat dels motius decoratius
de caràcter funerari utilitzats per a assenyalar el lloc de soterrament.
Els estaments socials que feren un major ús dels elements decoratius en els suports funeraris van
ser els lliberts, a pesar que, lògicament, l’ornamentació augmentaria el cost del producte. L’explicació cal buscar-la en l’afany per destacar d’algunes famílies, enriquides gràcies a l’explotació dels recursos agraris de l’entorn o a les activitats comercials i, per tant, amb els suficients recursos econòmics per a pagar-se’l.
En les necròpolis valencianes, la decoració apareix, en un major nombre d’ocasions, en els monuments funeraris exempts: ares, blocs i esteles. En ocasions, les ares van comptar amb el gravat de la
pastera i l’urceus, objectes emprats pels sacerdots en les libacions realitzades als déus. També s’hi representaren animals amb caràcter funerari, tals com l’àguila, que al·ludeix al difunt (CIL II2/14, 156),
[page-n-7]
L’EPIGRAFIA FUNERÀRIA • LORENZO ABAD, JUAN MANUEL ABASCAL I ROSARIO CEBRIÁN
Inscripció funerària de dos lliberts de la família Egnatia de
Saguntum. [Museu Arqueològic de Sagunt].
Els lliberts podien ser soterrats en els mausoleus dels seus
patrons. La placa va ser gravada en dos moments distints.
Estela de Fabia Pieris. [Museu de Prehistòria de València].
La gran altura de les esteles edetanes confirma que van
ser emprades per a senyalitzar les sepultures en àrees funeràries a cel obert.
ocells amb referència a l’ànima del difunt (CIL II 3578,
II2/14, 584), dofins com a símbol del trànsit de les ànimes al més enllà, etc. Des de Roma, s’estengué el costum de representar el bust dels difunts en els seus propis epitafis. Entre ells, destaquem l’estela de M. Acilius
Eros (CIL II, 5975) a Almoines.
Juntament amb els motius figuratius, apareixen en
alguns suports funeraris els motius vegetals com a elements secundaris: rosetes, volutes de vinyes, fulles de
palma, peltes, etc.
271
[page-n-8]