[page-n-1]
LA CIUTAT TARDOANTIGA
ALBERT V. RIBERA
Servei d’Investigació Arqueològica Municipal. Ajuntament de València
Cal fugir del tòpic de ciutats devastades pels bàrbars, esdevingudes camps de ruïnes, com el panorama típic per definir un suposat decrèpit món urbà d’aquesta època. El llarg període tardoantic
(segles IV-VIII) no és una etapa sense ciutats, més bé tot el contrari, però tampoc no trobarem en
aquest període les esplendoroses urbs de l’Imperi Romà, encara que n’hi havia, com ara Constantinoble o Ravenna. Les ciutats d’aquest moment, tantes vegades citades per les fonts històriques, es
regien per uns altres paràmetres, els de l’època. Els grups episcopals i els palaus substitueixen els fòrums com a centres de poder, diversos habitatges modestos, amb tallers, femers, corrals i horts, ocupen l’espai d’una sola domus romana. Els recintes urbans es fan més menuts, no només per l’evident
minva demogràfica, sinó per necessitats mínimes de tipus militar que no acomplien les extenses (o
inexistents) muralles romanes. No podem parlar de la decadència de la ciutat, sinó de l’evolució
d’aquesta per adaptar-se als nous temps, en els quals la figura d’un poder civil autònom desapareix,
substituït per la nova centralització del Baix Imperi i, més tard, pel poder religiós, que acaba convertint el bisbe en el representant i governador de la ciutat, situació de fet ja reconeguda per l’emperador Justinià.
Aquests plantejaments generals són extensament corroborats a tota l’àrea mediterrània. Per a la
zona valenciana, tanmateix, les dades de què disposem es redueixen pràcticament a la ciutat de
València, mancança que en part podem suplir gràcies al gran volum d’informació que aquesta ciutat
ha proporcionat.
LA DARRERA ÈPOCA DE LES CIUTATS ROMANES
Valentia i Ilici van patir el que podem anomenar la crisi del segle III, ocorreguda entre els anys
260-280, que tingué com a efectes destruccions, incendis i abandonaments. Molts habitatges ja no varen ser reparats, com va succeir a la part nord de Valentia, i es van abandonar barris sencers, dins del
procés general de reducció de l’espai urbà. Uns altres efectes comuns a Valentia i Ilici serien el curullament d’algunes clavegueres.
El primer element a destacar en algunes ciutats d’aquest període és la perdurabilitat de la vida
urbana com a tal, sempre dins de les pautes de l’època baix imperial. Encara que la informació arqueològica només és eloqüent per a Valentia i, en molta menor mesura, per a Ilici, es suposa que les
que assoliren el rang episcopal, com ara Saetabis i Dianium, degueren mantenir sempre la categoria
[page-n-2]
236
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
urbana. A Valentia i Ilici es percep la continuïtat física de l’antic centre públic romà i que el pols i la
imatge de l’urbs clàssica encara sembla estar viva.
A Valentia la continuïtat urbana es manifesta en la zona del fòrum i en el viari, que es mantenen
en ús durant alguns segles més. Els símptomes més evidents de la recuperació urbana són els nous
edificis que es construeixen i les obres de reparació dels ja existents. L’exemple més clar ens el dóna
l’edifici públic de l’Almoina. També s’ha detectat una nova canalització paral·lela al decumanus maximus. Una nova zona artesanal va sorgir al nord-oest de la ciutat, prop del port fluvial o romà, que va
ser l’únic barri extramurs al qual no se li suposa un origen funerari o religiós. Un altre edifici que en
mantindria l’ús original fins el segle V va ser el circ, no debades al segle IV va créixer encara més
l’afecció cap a aquesta classe d’espectacles. El gran mur oriental, de 350 metres de llargària i 5
d’amplària, pot ser usat com a muralla urbana.
Només a partir de finals del segle V detectem les primeres grans transformacions urbanes, la
reorganització de l’espai, l’espoli sistemàtic d’alguns edificis romans i el primer cementeri dins
de la ciutat.
Basílica d’Ilici (l’Alcúdia d’Elx, Alacant).
Este edifici es coneixia des del començament del segle xx, però no ha sigut fins fa poc quan s’ha explicat amb
claredat. Amb anterioritat s’havia interpretat erròniament com una sinagoga. El mosaic també s’havia prestat
a confuses digressions, fins que s’hi ha
reconegut un fragment del naufragi de
Jonàs, tema recurrent en la iconografia
cristiana del segle IV.
Casa amb mosaic del
Palmeral (Portus Ilicitanus). [Fot. M. J.
Sánchez].
El port d’Ilici va ser
un centre comercial
actiu de l’Antiguitat
Tardana, com demostra esta gran casa del
segle IV amb el seu
mosaic i una factoria
per a elaborar saladures de peix.
[page-n-3]
LA CIUTAT TARDOANTIGA • ALBERT V. RIBERA
Reconstrucció del centre episcopal de Valentia. [Arxiu SIAM].
Les excavacions en el solar de l’Almoina i
en la Presó de Sant Vicent, en ple centre
de València, han permés reconstruir com
seria el conjunt episcopal durant l’època
visigoda.
LA CRISTIANITZACIÓ
DE LA TOPOGRAFIA
Els edificis dels fòrums de Valentia i Ilici
només van perdre la funció original a partir del segle V, com els restants d’Hispània.
La inevitable cristianització d’alguns dels
espais públics degué començar a partir de
la segona meitat del segle IV. Aquest procés
seguiria un ritme lent però continu, com
demostra la complexa realitat hispana de
la primera meitat del segle IV, que retrata
una societat en procés de cristianització
que encara conserva costums arrelats no
només en el paganisme quotidià sinó
també en l’oficial. La confusió afectava els
alts càrrecs eclesiàstics, que en aquesta
època inicial del cristianisme «legal» arribaven a alternar, com si tal cosa, els seus
càrrecs religiosos amb les seues prebendes i càrrecs civils, que encara conservaven a l’hora d’exercir
cerimònies i ritus pagans, difícils de conciliar amb la pràctica cristiana.
Ja des del segle IV Sant Vicent va ser objecte d’especial veneració per la comunitat cristiana universal, tal i com ho testimonien les primerenques referències de Prudenci i Sant Agustí i les esglésies
que des de molt aviat se li dedicaren en diferents llocs. La ciutat que va veure el seu martiri i va acollir el seu cos santificat degué posseir edificis notables per allotjar les restes mortals d’un gran màrtir,
cosa que era molt excepcional en aquesta època i servia per augmentar el prestigi de la ciutat i la
convertia en un centre d’atracció de pelegrins.
La situació dels nuclis episcopals en els entramats urbans romans no segueix una norma fixa, ja
que depén de molts condicionants. Són més usuals els casos que s’instal·len en la perifèria interna de
la ciutat, allunyats dels fòrums cèntrics i prop de les muralles, com sembla succeir amb la basílica
d’Ilici. La motivació d’aquesta excèntrica situació seria la plena vigència, en aquest moment inicial,
de les institucions civils i religioses paganes, que impedirien que en l’àrea del fòrum hi haguera espai per a la nova religió.
Però tampoc no falten exemples d’ubicació dels centres episcopals als voltants del fòrum i de l’ús
dels antics edificis romans com a esglésies o altres dependències eclesiàstiques. Es coneixen diversos
fòrums «cristianitzats» a l’Àfrica o a la mateixa Roma. Pel que fa a València, sembla bastant clara la
seua situació al sud i sud-est del fòrum romà. La recent hipòtesi sobre la ubicació exacta de l’episodi
martirial en un edifici del fòrum que allotjava la suposada cel·la, obri tota una sèrie d’esclaridores
237
[page-n-4]
238
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Baptisteri de Valentia. L’Almoina. [Arxiu SIAM].
Un dels edificis més emblemàtics i monumentals dels nuclis episcopals era el seu baptisteri. El de València acaba
de ser identificat en les excavacions del solar de l’Almoina. Està construït amb grans carreus romans i presenta
la particularitat d’estar situat al costat de l’absis de la catedral i no als peus de la basílica com sol ser habitual.
possibilitats. Aquest edifici públic, o almenys part d’ell, pel seu simbolisme especial per a la puixant
religió cristiana, degué ser molt aviat, dins encara del segle IV, adscrit al culte i convertit en una
mena d’oratori o capella. El total arrassament al segle V, no dugué apariada la seua reconstrucció,
però molt prompte, potser massa prompte pel que sol ser habitual, sobre les runes d’aquest començaren a alçar tombes, però no per damunt de l’espai que va ocupar la suposada cel·la, sobre la
qual s’excavà un senzill pou, sinó al voltant d’aquesta. Pel que sembla, malgrat la destrucció de
l’edifici, durant la resta dels segles V i VI, es va mantenir viu el record de l’existència d’aquest lloc tan
especial, que pogué estar rematat amb algun element commemoratiu.
La ubicació en aquesta mateixa zona d’una gran catedral pogué ser facilitada, a més a més per
l’atracció del lloc martirial, perquè hi haguera disponibilitat de l’espai necessari, una vegada que el
fòrum havia deixat d’acomplir amb la funció original.
Una característica comuna als murs construïts en aquesta època, tant dels grans edificis de l’àrea
episcopal com d’aquestes modestes mansions, és que la major part de les pedres semblen procedir
de l’espoli de l’època romana, cosa que dóna lloc a una tècnica constructiva molt simple i un poc
descurada, però no exempta de solidesa.
ELS GRUPS EPISCOPALS: EL NOU CENTRE DEL PODER URBÀ
A l’hora d’entendre el que era un grup episcopal, no hem de pensar en una sèrie d’esglésies i edificis aïllats envoltats per cementeris
desordenats que s’estenien capriciosament, sinó més bé al contrari, l’àrea episcopal seria com un gran barri perfectament delimitat, un poc bigarrat però ordenat, on residien els jerarquies
eclesiàstiques més importants de la ciutat i de tota l’ampla rodalia jurisdiccional. El de València ocuparia una superfície mínima de 150 per 100 metres en la mateixa zona de l’Alcàsser de
Anagrama de Teudemir. Pla de Nadal (Riba-roja de Túria).
[Museu de Prehistòria de València].
L’aparició d’esta peça, junt amb un grafit d’un antropònim
molt semblant, permet plantejar, amb arguments a considerar, la possibilitat de relacionar este personatge amb el Teodomir de les fonts històriques, que, d’esta manera, molt bé
va poder ser l’usuari i, fins i tot, el constructor d’este edifici
de tons palatins.
[page-n-5]
LA CIUTAT TARDOANTIGA • ALBERT V. RIBERA
l’etapa islàmica, amb la qual cosa hi hauria una perpetuació de les funcions rectores i religioses de la
ciutat als mateixos llocs. Hi havia una gran diferència entre els monumentals edificis d’aquesta zona
episcopal, amb els més modestos de caràcter domèstic que es troben en la mateixa època a la resta de
la ciutat. Pel que fa als elements essencials, el conjunt que s’està començant a descobrir a València
sembla encaixar bé amb els models de l’Adriàtic i de l’Àfrica i Orient.
València i el seu territori gaudirien d’una àmplia autonomia sota el govern episcopal de Justinià a
la primera meitat del segle VI, organitzador d’un concili, creador d’una important producció literària
i promotor d’una immensa activitat edilícia. La iniciativa episcopal degué ser la primera i principal a
reanimar el teixit urbà i a recuperar la cohesió perduda, i es va convertir en l’element indispensable
de la transmissió de la perdurabilitat de l’estructura urbana, ara ja rehabilitada com a centre de poder. Aquest bisbe entra en el grup dels grans «bisbes-constructors» que destacaren per les seues activitats de mecenatge edilici, religiós i civil, en les seues respectives seus. Justinià, en fer-se càrrec de la
seu, va haver de restaurar antics temples i va construir-ne uns altres de nous, fet que indica la
presències de diferents esglésies.
Del recinte del complex episcopal valentí coneixem una reduïda però substanciosa part, lluny
d’una visió completa d’aquest, però prou aproximada, gràcies a la investigació arqueològica dels últims anys, tant per l’excavació com per la prospecció geofísica, i també per l’anàlisi de l’epigrafia i
les fonts escrites.
La prospecció geofísica realitzada a la plaça de l’Almoina ha permés comprovar l’existència
d’una gran construcció amb absis poligonal. Les naus laterals connectarien amb sengles capelles,
una de cruciforme, la més meridional, amb funcions funeràries clares, s’interpreta com l’església funerària d’un bisbe, molt probablement Justinià. L’altra, la septentrional, sembla correspondre a un
baptisteri. Les referències biogràfiques del bisbe Justinià i la coetània cronologia arqueològica assenyalen aquest propòsit com el promotor de la construcció de la catedral. És molt possible que per la
seua especial devoció a sant Vicent es duguera a terme un trasllat de les relíquies del sant des de la
basílica de la Roqueta fins la catedral, amb la dedicació d’un altar.
Encara es trobava en peu l’antiga cúria romana, que es va mantenir durant tot el període visigot i
part de l’islàmic. Quan la cúria va deixar d’acomplir el seu objectiu original, a partir del segle V, es
va readaptar a diferents usos, al contrari del que ocorregué amb altres edificis públics que no tingueren la mateixa sort i serviren de pedrera de materials de construcció. La readaptació de la cúria va
unida a la cristianització de la topografia urbana, procés relacionat amb la posterior instal·lació d’un
cementeri. Davant de la cúria es va construir un monumental pou fet amb uns enormes carreus de
pedra. La presència d’un gran pou és un fet normal als centres episcopals, on solen aparéixer a l’atri
o relacionat amb el baptisteri. A l’altra banda del cardo maximus, s’estenia l’antic nimfeu, un altre dels
edificis, junt amb la cúria, que va perdurar fins el període islàmic.
La restitució que podem presentar del conjunt de València té bastants semblances amb alguns
edificis del nord d’Itàlia i la costa dàlmata, on normalment hi ha una capella cruciforme al costat de
l’absis de la catedral.
De la resta de nuclis episcopals del País Valencià, se’n sap molt poc. El de Saetabis es localitza al
vessant del Castell, a la zona de l’ermita de sant Feliu, on han aparegut alguns elements litúrgics,
com fragments de creu i cancells i una inscripció del bisbe Athanasio del segle VII. De Dianium tampoc no es coneix molt d’aquesta època, excepte per un mosaic sepulcral i alguna que altra peça apareguda al segle XIX i de les modestes construccions de les excavacions pràcticament inèdites de l’Hort
de Morand. D’Ilici provenen diverses peces de l’equipament litúrgic, com taules d’altar, cancells calats i bases de columnes, a més de conéixer-se l’emplaçament de dues esglésies. L’una, situada a la
239
[page-n-6]
240
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Interior del monument funerari conegut com Presó de
Sant Vicent (València). [Arxiu SIAM].
La tradició local sempre associà esta construcció amb la
presó en què patí martiri Sant
Vicent. Tanmateix, es tracta
d’un mausoleu del segle VI situat sobre la Via Augusta. En
la propera excavació de l’Almoina s’ha localitzat l’espai
que degué acollir este episodi
martirial.
perifèria urbana, és una basílica pavimentada amb mosaic, que pareix correspondre a una època tan
primerenca com el segle IV, cosa que la converteix en l’edifici cristià més antic de les terres valencianes. L’altra està a la zona del fòrum i es va construir sobre un temple romà. Les recents excavacions
dels grans banys romans d’Edeta mostren un clar exemple de cristianització de la topografia, en convertir-se part de les instal·lacions termals en església i, tal vegada, en un conjunt monàstic, en el qual
no manca alguna tomba monumental.
LA CIUTAT DELS MORTS
De la mateixa manera que succeeix en la dinàmica urbana, la ciutat dels morts presenta, respecte
a la fase romana clàssica, símptomes de continuïtat al mateix temps que de ruptura. La continuïtat
ve marcada per la perdurabilitat dels antics cementeris romans, com ho seria a València, fins els segles V o VI, la necròpoli de la Boadella, d’on precedeix una làpida sepulcral de mosaic, que evidencia
la transformació del cementeri pagà en cristià i que arribaren a soterrar-se personatges importants,
com ara aquell que va poder costejar-se aquesta luxosa tomba i el monument funerari al qual pertanyeria, ja que aquest tipus de cobertes apareixen dins d’esglésies o de monuments funeraris.
De l’entorn rural de València, durant el segle IV, i sempre prop de la Via Augusta, es coneixen
unes altres dues zones funeràries, de caràcter diferent entre si. La situada cap al nord és la continuació d’una altra del segle II. Al segle IV pertany un mausoleu al qual aparegueren tres sarcòfags de
[page-n-7]
LA CIUTAT TARDOANTIGA • ALBERT V. RIBERA
plom i algunes restes d’aixovar. Deu tractar-se del cementeri, probablement pagà, d’una vil·la propera. La necròpolis de la Roqueta, al sud, pel contrari, seria d’origen cristià i confirmaria la tradició
que situa en aquest lloc la tomba de sant Vicent, que deuria estar sota l’actual església.
Per primera vegada en l’interior del recinte urbà, al nord de la catedral s’estenia, durant el segle
una necròpolis de tradició hispanoromana, les tombes de la qual, molt senzilles, de teules planes i
en àmfora, s’aglutinen sobre l’espai de l’antic edifici que va ser testimoni del martiri de Sant Vicent,
arrasat al segle V. Una altra àrea de cementeris estava al voltant del mausoleu cruciforme, als quatre
angles de l’estructura. Es tracta d’inhumacions individuals en grans cistelles de pedres, que responen amb tota probabilitat a altes jerarquies eclesiàstiques o elements privilegiats de la societat.
VI,
El cementeri episcopal estaria en la pròpia catedral. A banda de la inhumació del centre del
creuer del mausoleu cruciforme, es sospita que en la nau que dóna accés al creuer, pogueren ubicar-se sarcòfags a les capelletes laterals que a manera d’arcosolis apareixen en aquesta. A partir de
finals del segle VI i fins al VIII, sobre l’anterior cementeri, aparegueren noves tombes, ara més nombroses, de caràcter familiar i formades per grans cistelles realitzades amb sillars i lloses de pedra
procedents de construccions romanes. Aquesta nova necròpoli, de la plena fase visigoda, presenta
característiques peculiars que la converteixen en un cas únic. Coetània a aquesta segona necròpoli,
s’edificà una construcció amb absis de ferradura, en relació a la qual gira l’ordenació de les sepultures i que compliria la funció d’una memòria del lloc martirial, tal com succeeix en un edifici de
l’amfiteatre de Tarragona.
LA CIUTAT RURALITZADA
Un dels tòpics, certament vàlid per aquesta època, és la ruralització de la societat, entesa com el
trasllat d’una bona part de la població urbana al camp. Però un altre dels trets d’aquesta etapa és la
conversió de l’espai urbà, abans bàsicament de representació i residencial, en un lloc dedicat a activitats de subsistència pròpies del camp o la perifèria, com pot ser el conreu d’horts menuts, la cria d’animals domèstics o l’elaboració de productes artesanals, totes elles portades a terme fora de les ciutats en l’època romana, tal com succeeix amb els cementeris.
En relació amb aquests habitatges modestos, tan fora com dins dels recintes d’aquesta època, destaca la presència de sitges de senzilla construcció, excavades a terra i amb la base recoberta de cudols. En molts casos s’inutilitzen amb enderrocs després d’un curt període d’utilització. En una
època tan castigada per la fam, com els segles VI i VII, s’explica aquesta proliferació de llocs per a
guardar el gra, sense oblidar el paper centralitzador i fiscalitzador de l’autoritat, en aquest cas el
bisbe, que controlava l’activitat econòmica i els subministraments de la diocesi. També podien ser
magatzems menuts de tipus familiar, units a la tornada a la manipulació directa del gra pels usuaris,
en desaparéixer els grans molins i els forns.
Una altra característica ineludible del paisatge urbà d’aquest període és l’abundància de grans i
menudes fosses utilitzades com a abocadors i que originàriament també es pogueren formar per l’espoli de materials de construcció. En alguns casos, les seues dimensions foren considerables.
Al tractar el degradat panorama urbà d’aquest moment, no hem d’oblidar l’apogeu que prengueren les construccions en fusta, difícils però no impossibles de detectar i que ara sorgeixen fins i tot en
els centres dels antics nuclis urbans, que en molts casos apareixen ocupats pels forats dels pals de les
cabanes, fenomen que trobem des d’Itàlia fins el nord d’Àfrica. A València apareixen sobre el paviment de l’antic nimfeu. Un altre grup de possibles cabanes tardoantigues s’ha pogut constatar a la
perifèria sud-est, en un lloc molt proper a un canal fluvial.
241
[page-n-8]
242
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
EPÍLEG: LA INVASIÓ ISLÀMICA
L’arribada dels musulmans a inicis del segle VIII no va comportar, en principi, un canvi radical en
el panorama urbà del País Valencià. Més aviat el contrari, ja que els nous invasors pactaren amb el
dignatari visigot Teodomir, que governava aquestes terres, la concessió d’una considerable autonomia en un territori que comprenia part de les actuals províncies d’Alacant, Múrcia i Albacete, incloent-hi, segons els textos àrabs, les ciutats d’Urîûla (Oriola), que seria la principal, Lqnt (Alacant), Iyih
(Tolmo de Minateda, Hellín), Ils (Ilici), Lûrqa (Llorca), Bqsra (Begastri, Cehegin), Mûla (Mula) i una
misteriosa Blntla, que podria ser la mateixa València, hipòtesi que s’ha reforçat després de l’aparició
al Pla de Nadal de Riba-roja de Túria d’un anagrama on es llig sense cap problema Tebdemir. Gràcies
a aquest pacte, en una àmplia zona del sud-est peninsular va perdurar durant quasi més de mig segle la manera de viure visigoda. Les ciutats, tot i que no foren seus episcopals, eren bastant freqüents
en aquesta època tan avançada, ja que servien com a punt de referència a l’hora de definir un territori. Els indicis arqueològics d’aquesta època serien, a més del palau de Pla de Nadal, algunes tombes del cementeri episcopal de València i el nivell superior de l’Alcúdia d’Elx, a més de les recents
troballes del Tolmo de Minateda (Hellín), el Cerro de la Almagra (Mula) i Begastri (Cehegín) a les
províncies d’Albacete i Múrcia.
Només a partir de la meitat del segle VIII començaria la instal·lació de contingents àrabs al sud del
territori valencià i de berbers al centre i nord, i s’inicia un lent però continu procés d’islamització i
arabització de la societat i de les ciutats.
L’arqueologia urbana valenciana per als segles VIII i part del IX és pràcticament muda i no permet,
de moment, seguir les passes d’aquest període de transició cap a la ciutat islàmica, en el qual a grans
trets, sabem que València perdria la seua anterior importància, Ilici va ser traslladada des de la seua
ancestral ubicació a l’Alcúdia a la que ocupa actualment Elx, Saguntum consumaria el seu retrocés
urbà i perdria el topònim ancestral, passant a conéixer-se com a Murbiter (contracció de «murs
vells») precedent de l’actual Morvedre, mentre que Saetabis esdevingué momentàniament el principal centre urbà de la zona.
[page-n-9]
LA CIUTAT TARDOANTIGA
ALBERT V. RIBERA
Servei d’Investigació Arqueològica Municipal. Ajuntament de València
Cal fugir del tòpic de ciutats devastades pels bàrbars, esdevingudes camps de ruïnes, com el panorama típic per definir un suposat decrèpit món urbà d’aquesta època. El llarg període tardoantic
(segles IV-VIII) no és una etapa sense ciutats, més bé tot el contrari, però tampoc no trobarem en
aquest període les esplendoroses urbs de l’Imperi Romà, encara que n’hi havia, com ara Constantinoble o Ravenna. Les ciutats d’aquest moment, tantes vegades citades per les fonts històriques, es
regien per uns altres paràmetres, els de l’època. Els grups episcopals i els palaus substitueixen els fòrums com a centres de poder, diversos habitatges modestos, amb tallers, femers, corrals i horts, ocupen l’espai d’una sola domus romana. Els recintes urbans es fan més menuts, no només per l’evident
minva demogràfica, sinó per necessitats mínimes de tipus militar que no acomplien les extenses (o
inexistents) muralles romanes. No podem parlar de la decadència de la ciutat, sinó de l’evolució
d’aquesta per adaptar-se als nous temps, en els quals la figura d’un poder civil autònom desapareix,
substituït per la nova centralització del Baix Imperi i, més tard, pel poder religiós, que acaba convertint el bisbe en el representant i governador de la ciutat, situació de fet ja reconeguda per l’emperador Justinià.
Aquests plantejaments generals són extensament corroborats a tota l’àrea mediterrània. Per a la
zona valenciana, tanmateix, les dades de què disposem es redueixen pràcticament a la ciutat de
València, mancança que en part podem suplir gràcies al gran volum d’informació que aquesta ciutat
ha proporcionat.
LA DARRERA ÈPOCA DE LES CIUTATS ROMANES
Valentia i Ilici van patir el que podem anomenar la crisi del segle III, ocorreguda entre els anys
260-280, que tingué com a efectes destruccions, incendis i abandonaments. Molts habitatges ja no varen ser reparats, com va succeir a la part nord de Valentia, i es van abandonar barris sencers, dins del
procés general de reducció de l’espai urbà. Uns altres efectes comuns a Valentia i Ilici serien el curullament d’algunes clavegueres.
El primer element a destacar en algunes ciutats d’aquest període és la perdurabilitat de la vida
urbana com a tal, sempre dins de les pautes de l’època baix imperial. Encara que la informació arqueològica només és eloqüent per a Valentia i, en molta menor mesura, per a Ilici, es suposa que les
que assoliren el rang episcopal, com ara Saetabis i Dianium, degueren mantenir sempre la categoria
[page-n-2]
236
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
urbana. A Valentia i Ilici es percep la continuïtat física de l’antic centre públic romà i que el pols i la
imatge de l’urbs clàssica encara sembla estar viva.
A Valentia la continuïtat urbana es manifesta en la zona del fòrum i en el viari, que es mantenen
en ús durant alguns segles més. Els símptomes més evidents de la recuperació urbana són els nous
edificis que es construeixen i les obres de reparació dels ja existents. L’exemple més clar ens el dóna
l’edifici públic de l’Almoina. També s’ha detectat una nova canalització paral·lela al decumanus maximus. Una nova zona artesanal va sorgir al nord-oest de la ciutat, prop del port fluvial o romà, que va
ser l’únic barri extramurs al qual no se li suposa un origen funerari o religiós. Un altre edifici que en
mantindria l’ús original fins el segle V va ser el circ, no debades al segle IV va créixer encara més
l’afecció cap a aquesta classe d’espectacles. El gran mur oriental, de 350 metres de llargària i 5
d’amplària, pot ser usat com a muralla urbana.
Només a partir de finals del segle V detectem les primeres grans transformacions urbanes, la
reorganització de l’espai, l’espoli sistemàtic d’alguns edificis romans i el primer cementeri dins
de la ciutat.
Basílica d’Ilici (l’Alcúdia d’Elx, Alacant).
Este edifici es coneixia des del començament del segle xx, però no ha sigut fins fa poc quan s’ha explicat amb
claredat. Amb anterioritat s’havia interpretat erròniament com una sinagoga. El mosaic també s’havia prestat
a confuses digressions, fins que s’hi ha
reconegut un fragment del naufragi de
Jonàs, tema recurrent en la iconografia
cristiana del segle IV.
Casa amb mosaic del
Palmeral (Portus Ilicitanus). [Fot. M. J.
Sánchez].
El port d’Ilici va ser
un centre comercial
actiu de l’Antiguitat
Tardana, com demostra esta gran casa del
segle IV amb el seu
mosaic i una factoria
per a elaborar saladures de peix.
[page-n-3]
LA CIUTAT TARDOANTIGA • ALBERT V. RIBERA
Reconstrucció del centre episcopal de Valentia. [Arxiu SIAM].
Les excavacions en el solar de l’Almoina i
en la Presó de Sant Vicent, en ple centre
de València, han permés reconstruir com
seria el conjunt episcopal durant l’època
visigoda.
LA CRISTIANITZACIÓ
DE LA TOPOGRAFIA
Els edificis dels fòrums de Valentia i Ilici
només van perdre la funció original a partir del segle V, com els restants d’Hispània.
La inevitable cristianització d’alguns dels
espais públics degué començar a partir de
la segona meitat del segle IV. Aquest procés
seguiria un ritme lent però continu, com
demostra la complexa realitat hispana de
la primera meitat del segle IV, que retrata
una societat en procés de cristianització
que encara conserva costums arrelats no
només en el paganisme quotidià sinó
també en l’oficial. La confusió afectava els
alts càrrecs eclesiàstics, que en aquesta
època inicial del cristianisme «legal» arribaven a alternar, com si tal cosa, els seus
càrrecs religiosos amb les seues prebendes i càrrecs civils, que encara conservaven a l’hora d’exercir
cerimònies i ritus pagans, difícils de conciliar amb la pràctica cristiana.
Ja des del segle IV Sant Vicent va ser objecte d’especial veneració per la comunitat cristiana universal, tal i com ho testimonien les primerenques referències de Prudenci i Sant Agustí i les esglésies
que des de molt aviat se li dedicaren en diferents llocs. La ciutat que va veure el seu martiri i va acollir el seu cos santificat degué posseir edificis notables per allotjar les restes mortals d’un gran màrtir,
cosa que era molt excepcional en aquesta època i servia per augmentar el prestigi de la ciutat i la
convertia en un centre d’atracció de pelegrins.
La situació dels nuclis episcopals en els entramats urbans romans no segueix una norma fixa, ja
que depén de molts condicionants. Són més usuals els casos que s’instal·len en la perifèria interna de
la ciutat, allunyats dels fòrums cèntrics i prop de les muralles, com sembla succeir amb la basílica
d’Ilici. La motivació d’aquesta excèntrica situació seria la plena vigència, en aquest moment inicial,
de les institucions civils i religioses paganes, que impedirien que en l’àrea del fòrum hi haguera espai per a la nova religió.
Però tampoc no falten exemples d’ubicació dels centres episcopals als voltants del fòrum i de l’ús
dels antics edificis romans com a esglésies o altres dependències eclesiàstiques. Es coneixen diversos
fòrums «cristianitzats» a l’Àfrica o a la mateixa Roma. Pel que fa a València, sembla bastant clara la
seua situació al sud i sud-est del fòrum romà. La recent hipòtesi sobre la ubicació exacta de l’episodi
martirial en un edifici del fòrum que allotjava la suposada cel·la, obri tota una sèrie d’esclaridores
237
[page-n-4]
238
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Baptisteri de Valentia. L’Almoina. [Arxiu SIAM].
Un dels edificis més emblemàtics i monumentals dels nuclis episcopals era el seu baptisteri. El de València acaba
de ser identificat en les excavacions del solar de l’Almoina. Està construït amb grans carreus romans i presenta
la particularitat d’estar situat al costat de l’absis de la catedral i no als peus de la basílica com sol ser habitual.
possibilitats. Aquest edifici públic, o almenys part d’ell, pel seu simbolisme especial per a la puixant
religió cristiana, degué ser molt aviat, dins encara del segle IV, adscrit al culte i convertit en una
mena d’oratori o capella. El total arrassament al segle V, no dugué apariada la seua reconstrucció,
però molt prompte, potser massa prompte pel que sol ser habitual, sobre les runes d’aquest començaren a alçar tombes, però no per damunt de l’espai que va ocupar la suposada cel·la, sobre la
qual s’excavà un senzill pou, sinó al voltant d’aquesta. Pel que sembla, malgrat la destrucció de
l’edifici, durant la resta dels segles V i VI, es va mantenir viu el record de l’existència d’aquest lloc tan
especial, que pogué estar rematat amb algun element commemoratiu.
La ubicació en aquesta mateixa zona d’una gran catedral pogué ser facilitada, a més a més per
l’atracció del lloc martirial, perquè hi haguera disponibilitat de l’espai necessari, una vegada que el
fòrum havia deixat d’acomplir amb la funció original.
Una característica comuna als murs construïts en aquesta època, tant dels grans edificis de l’àrea
episcopal com d’aquestes modestes mansions, és que la major part de les pedres semblen procedir
de l’espoli de l’època romana, cosa que dóna lloc a una tècnica constructiva molt simple i un poc
descurada, però no exempta de solidesa.
ELS GRUPS EPISCOPALS: EL NOU CENTRE DEL PODER URBÀ
A l’hora d’entendre el que era un grup episcopal, no hem de pensar en una sèrie d’esglésies i edificis aïllats envoltats per cementeris
desordenats que s’estenien capriciosament, sinó més bé al contrari, l’àrea episcopal seria com un gran barri perfectament delimitat, un poc bigarrat però ordenat, on residien els jerarquies
eclesiàstiques més importants de la ciutat i de tota l’ampla rodalia jurisdiccional. El de València ocuparia una superfície mínima de 150 per 100 metres en la mateixa zona de l’Alcàsser de
Anagrama de Teudemir. Pla de Nadal (Riba-roja de Túria).
[Museu de Prehistòria de València].
L’aparició d’esta peça, junt amb un grafit d’un antropònim
molt semblant, permet plantejar, amb arguments a considerar, la possibilitat de relacionar este personatge amb el Teodomir de les fonts històriques, que, d’esta manera, molt bé
va poder ser l’usuari i, fins i tot, el constructor d’este edifici
de tons palatins.
[page-n-5]
LA CIUTAT TARDOANTIGA • ALBERT V. RIBERA
l’etapa islàmica, amb la qual cosa hi hauria una perpetuació de les funcions rectores i religioses de la
ciutat als mateixos llocs. Hi havia una gran diferència entre els monumentals edificis d’aquesta zona
episcopal, amb els més modestos de caràcter domèstic que es troben en la mateixa època a la resta de
la ciutat. Pel que fa als elements essencials, el conjunt que s’està començant a descobrir a València
sembla encaixar bé amb els models de l’Adriàtic i de l’Àfrica i Orient.
València i el seu territori gaudirien d’una àmplia autonomia sota el govern episcopal de Justinià a
la primera meitat del segle VI, organitzador d’un concili, creador d’una important producció literària
i promotor d’una immensa activitat edilícia. La iniciativa episcopal degué ser la primera i principal a
reanimar el teixit urbà i a recuperar la cohesió perduda, i es va convertir en l’element indispensable
de la transmissió de la perdurabilitat de l’estructura urbana, ara ja rehabilitada com a centre de poder. Aquest bisbe entra en el grup dels grans «bisbes-constructors» que destacaren per les seues activitats de mecenatge edilici, religiós i civil, en les seues respectives seus. Justinià, en fer-se càrrec de la
seu, va haver de restaurar antics temples i va construir-ne uns altres de nous, fet que indica la
presències de diferents esglésies.
Del recinte del complex episcopal valentí coneixem una reduïda però substanciosa part, lluny
d’una visió completa d’aquest, però prou aproximada, gràcies a la investigació arqueològica dels últims anys, tant per l’excavació com per la prospecció geofísica, i també per l’anàlisi de l’epigrafia i
les fonts escrites.
La prospecció geofísica realitzada a la plaça de l’Almoina ha permés comprovar l’existència
d’una gran construcció amb absis poligonal. Les naus laterals connectarien amb sengles capelles,
una de cruciforme, la més meridional, amb funcions funeràries clares, s’interpreta com l’església funerària d’un bisbe, molt probablement Justinià. L’altra, la septentrional, sembla correspondre a un
baptisteri. Les referències biogràfiques del bisbe Justinià i la coetània cronologia arqueològica assenyalen aquest propòsit com el promotor de la construcció de la catedral. És molt possible que per la
seua especial devoció a sant Vicent es duguera a terme un trasllat de les relíquies del sant des de la
basílica de la Roqueta fins la catedral, amb la dedicació d’un altar.
Encara es trobava en peu l’antiga cúria romana, que es va mantenir durant tot el període visigot i
part de l’islàmic. Quan la cúria va deixar d’acomplir el seu objectiu original, a partir del segle V, es
va readaptar a diferents usos, al contrari del que ocorregué amb altres edificis públics que no tingueren la mateixa sort i serviren de pedrera de materials de construcció. La readaptació de la cúria va
unida a la cristianització de la topografia urbana, procés relacionat amb la posterior instal·lació d’un
cementeri. Davant de la cúria es va construir un monumental pou fet amb uns enormes carreus de
pedra. La presència d’un gran pou és un fet normal als centres episcopals, on solen aparéixer a l’atri
o relacionat amb el baptisteri. A l’altra banda del cardo maximus, s’estenia l’antic nimfeu, un altre dels
edificis, junt amb la cúria, que va perdurar fins el període islàmic.
La restitució que podem presentar del conjunt de València té bastants semblances amb alguns
edificis del nord d’Itàlia i la costa dàlmata, on normalment hi ha una capella cruciforme al costat de
l’absis de la catedral.
De la resta de nuclis episcopals del País Valencià, se’n sap molt poc. El de Saetabis es localitza al
vessant del Castell, a la zona de l’ermita de sant Feliu, on han aparegut alguns elements litúrgics,
com fragments de creu i cancells i una inscripció del bisbe Athanasio del segle VII. De Dianium tampoc no es coneix molt d’aquesta època, excepte per un mosaic sepulcral i alguna que altra peça apareguda al segle XIX i de les modestes construccions de les excavacions pràcticament inèdites de l’Hort
de Morand. D’Ilici provenen diverses peces de l’equipament litúrgic, com taules d’altar, cancells calats i bases de columnes, a més de conéixer-se l’emplaçament de dues esglésies. L’una, situada a la
239
[page-n-6]
240
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Interior del monument funerari conegut com Presó de
Sant Vicent (València). [Arxiu SIAM].
La tradició local sempre associà esta construcció amb la
presó en què patí martiri Sant
Vicent. Tanmateix, es tracta
d’un mausoleu del segle VI situat sobre la Via Augusta. En
la propera excavació de l’Almoina s’ha localitzat l’espai
que degué acollir este episodi
martirial.
perifèria urbana, és una basílica pavimentada amb mosaic, que pareix correspondre a una època tan
primerenca com el segle IV, cosa que la converteix en l’edifici cristià més antic de les terres valencianes. L’altra està a la zona del fòrum i es va construir sobre un temple romà. Les recents excavacions
dels grans banys romans d’Edeta mostren un clar exemple de cristianització de la topografia, en convertir-se part de les instal·lacions termals en església i, tal vegada, en un conjunt monàstic, en el qual
no manca alguna tomba monumental.
LA CIUTAT DELS MORTS
De la mateixa manera que succeeix en la dinàmica urbana, la ciutat dels morts presenta, respecte
a la fase romana clàssica, símptomes de continuïtat al mateix temps que de ruptura. La continuïtat
ve marcada per la perdurabilitat dels antics cementeris romans, com ho seria a València, fins els segles V o VI, la necròpoli de la Boadella, d’on precedeix una làpida sepulcral de mosaic, que evidencia
la transformació del cementeri pagà en cristià i que arribaren a soterrar-se personatges importants,
com ara aquell que va poder costejar-se aquesta luxosa tomba i el monument funerari al qual pertanyeria, ja que aquest tipus de cobertes apareixen dins d’esglésies o de monuments funeraris.
De l’entorn rural de València, durant el segle IV, i sempre prop de la Via Augusta, es coneixen
unes altres dues zones funeràries, de caràcter diferent entre si. La situada cap al nord és la continuació d’una altra del segle II. Al segle IV pertany un mausoleu al qual aparegueren tres sarcòfags de
[page-n-7]
LA CIUTAT TARDOANTIGA • ALBERT V. RIBERA
plom i algunes restes d’aixovar. Deu tractar-se del cementeri, probablement pagà, d’una vil·la propera. La necròpolis de la Roqueta, al sud, pel contrari, seria d’origen cristià i confirmaria la tradició
que situa en aquest lloc la tomba de sant Vicent, que deuria estar sota l’actual església.
Per primera vegada en l’interior del recinte urbà, al nord de la catedral s’estenia, durant el segle
una necròpolis de tradició hispanoromana, les tombes de la qual, molt senzilles, de teules planes i
en àmfora, s’aglutinen sobre l’espai de l’antic edifici que va ser testimoni del martiri de Sant Vicent,
arrasat al segle V. Una altra àrea de cementeris estava al voltant del mausoleu cruciforme, als quatre
angles de l’estructura. Es tracta d’inhumacions individuals en grans cistelles de pedres, que responen amb tota probabilitat a altes jerarquies eclesiàstiques o elements privilegiats de la societat.
VI,
El cementeri episcopal estaria en la pròpia catedral. A banda de la inhumació del centre del
creuer del mausoleu cruciforme, es sospita que en la nau que dóna accés al creuer, pogueren ubicar-se sarcòfags a les capelletes laterals que a manera d’arcosolis apareixen en aquesta. A partir de
finals del segle VI i fins al VIII, sobre l’anterior cementeri, aparegueren noves tombes, ara més nombroses, de caràcter familiar i formades per grans cistelles realitzades amb sillars i lloses de pedra
procedents de construccions romanes. Aquesta nova necròpoli, de la plena fase visigoda, presenta
característiques peculiars que la converteixen en un cas únic. Coetània a aquesta segona necròpoli,
s’edificà una construcció amb absis de ferradura, en relació a la qual gira l’ordenació de les sepultures i que compliria la funció d’una memòria del lloc martirial, tal com succeeix en un edifici de
l’amfiteatre de Tarragona.
LA CIUTAT RURALITZADA
Un dels tòpics, certament vàlid per aquesta època, és la ruralització de la societat, entesa com el
trasllat d’una bona part de la població urbana al camp. Però un altre dels trets d’aquesta etapa és la
conversió de l’espai urbà, abans bàsicament de representació i residencial, en un lloc dedicat a activitats de subsistència pròpies del camp o la perifèria, com pot ser el conreu d’horts menuts, la cria d’animals domèstics o l’elaboració de productes artesanals, totes elles portades a terme fora de les ciutats en l’època romana, tal com succeeix amb els cementeris.
En relació amb aquests habitatges modestos, tan fora com dins dels recintes d’aquesta època, destaca la presència de sitges de senzilla construcció, excavades a terra i amb la base recoberta de cudols. En molts casos s’inutilitzen amb enderrocs després d’un curt període d’utilització. En una
època tan castigada per la fam, com els segles VI i VII, s’explica aquesta proliferació de llocs per a
guardar el gra, sense oblidar el paper centralitzador i fiscalitzador de l’autoritat, en aquest cas el
bisbe, que controlava l’activitat econòmica i els subministraments de la diocesi. També podien ser
magatzems menuts de tipus familiar, units a la tornada a la manipulació directa del gra pels usuaris,
en desaparéixer els grans molins i els forns.
Una altra característica ineludible del paisatge urbà d’aquest període és l’abundància de grans i
menudes fosses utilitzades com a abocadors i que originàriament també es pogueren formar per l’espoli de materials de construcció. En alguns casos, les seues dimensions foren considerables.
Al tractar el degradat panorama urbà d’aquest moment, no hem d’oblidar l’apogeu que prengueren les construccions en fusta, difícils però no impossibles de detectar i que ara sorgeixen fins i tot en
els centres dels antics nuclis urbans, que en molts casos apareixen ocupats pels forats dels pals de les
cabanes, fenomen que trobem des d’Itàlia fins el nord d’Àfrica. A València apareixen sobre el paviment de l’antic nimfeu. Un altre grup de possibles cabanes tardoantigues s’ha pogut constatar a la
perifèria sud-est, en un lloc molt proper a un canal fluvial.
241
[page-n-8]
242
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
EPÍLEG: LA INVASIÓ ISLÀMICA
L’arribada dels musulmans a inicis del segle VIII no va comportar, en principi, un canvi radical en
el panorama urbà del País Valencià. Més aviat el contrari, ja que els nous invasors pactaren amb el
dignatari visigot Teodomir, que governava aquestes terres, la concessió d’una considerable autonomia en un territori que comprenia part de les actuals províncies d’Alacant, Múrcia i Albacete, incloent-hi, segons els textos àrabs, les ciutats d’Urîûla (Oriola), que seria la principal, Lqnt (Alacant), Iyih
(Tolmo de Minateda, Hellín), Ils (Ilici), Lûrqa (Llorca), Bqsra (Begastri, Cehegin), Mûla (Mula) i una
misteriosa Blntla, que podria ser la mateixa València, hipòtesi que s’ha reforçat després de l’aparició
al Pla de Nadal de Riba-roja de Túria d’un anagrama on es llig sense cap problema Tebdemir. Gràcies
a aquest pacte, en una àmplia zona del sud-est peninsular va perdurar durant quasi més de mig segle la manera de viure visigoda. Les ciutats, tot i que no foren seus episcopals, eren bastant freqüents
en aquesta època tan avançada, ja que servien com a punt de referència a l’hora de definir un territori. Els indicis arqueològics d’aquesta època serien, a més del palau de Pla de Nadal, algunes tombes del cementeri episcopal de València i el nivell superior de l’Alcúdia d’Elx, a més de les recents
troballes del Tolmo de Minateda (Hellín), el Cerro de la Almagra (Mula) i Begastri (Cehegín) a les
províncies d’Albacete i Múrcia.
Només a partir de la meitat del segle VIII començaria la instal·lació de contingents àrabs al sud del
territori valencià i de berbers al centre i nord, i s’inicia un lent però continu procés d’islamització i
arabització de la societat i de les ciutats.
L’arqueologia urbana valenciana per als segles VIII i part del IX és pràcticament muda i no permet,
de moment, seguir les passes d’aquest període de transició cap a la ciutat islàmica, en el qual a grans
trets, sabem que València perdria la seua anterior importància, Ilici va ser traslladada des de la seua
ancestral ubicació a l’Alcúdia a la que ocupa actualment Elx, Saguntum consumaria el seu retrocés
urbà i perdria el topònim ancestral, passant a conéixer-se com a Murbiter (contracció de «murs
vells») precedent de l’actual Morvedre, mentre que Saetabis esdevingué momentàniament el principal centre urbà de la zona.
[page-n-9]