El gat a la Catalunya medieval i postmedieval. Registre i usos culturals

[page-n-1]
11
EL GAT A LA CATALUNYA MEDIEVAL I POSTMEDIEVAL.
REGISTRE I USOS CULTURALS
Lluís Lloveras, Jordi Nadal, Albert Garcia, Silvia Albizuri i
Josep-Anton Molina

ABSTRACT
The domestic cat (Felis catus) is an animal that has not been fully studied
compared to other domestic animal species from archaeological contexts.
However, evidences show that cats have played an important role on human
communities through time, holding also an important symbolic meaning.
Cats have been used as pets, pest controllers, for its fur, as medicine and
sometimes as food. In this contribution we make an overview of the archaeological and iconographic record of cats from medieval and postmediaeval
Catalonia (X-XVIII centuries), using published data and also some new (unpublished) studies. The meaning of the cat remains in each site is discussed
considering its cultural and chronologic context.
EL GAT, DOMESTICACIÓ I EVOLUCIÓ FINS A L’EDAT MITJANA.
USOS I FUNCIONS
El gat domèstic (Felis catus Linnaeus, 1758) és segurament un dels mamífers domèstics menys tractats dins del camp de l’Arqueozoologia. Sovint la
seva presència és poc valorada en les interpretacions globals que es fan en
els informes faunístics que acompanyen les monografies dels jaciments arqueològics i moltes vegades la interpretació es resol tot considerant que són
animals de companyia o individus comensals, sense gaire més explicacions.
Si bé aquesta funció de mascota (que de vegades acaba assilvestrant-se) o de
comensal (amb uns avantatges clars per als humans, en tant que controlador
de plagues) és cabdal, el cert és que la funcionalitat i càrrega simbòlica del gat
Interaccions entre felins i humans. III Jornades d’arqueozoologia.
Museu de Prehistòria de València (2017): 269-287.

[page-n-2]
LLUÍS LLOVERAS, JORDI NADAL, ALBERT GARCIA ET AL.

és molt més àmplia, com així es demostra al llarg de la seva història, des del
moment en què fou domesticat o, fins i tot, molt abans.
En aquest sentit, els agriotipus del gat domèstic (Felis silvestris silvestris a Europa, Felis silvestris ornata, a Àsia, i Felis silvestris lybica, al nord
d’Àfrica, molt possiblement l’avantpassat directe principal de les formes
domèstiques) foren emprats per les comunitats caçadores-recol·lectores
per a obtenir carn i pell des de períodes molt antics, que a la nostra zona
d’estudi es remuntarien, com a mínim, al Paleolític mitjà, al jaciment de
l’Abric Romaní, a Capellades (província de Barcelona) (Gabucio et al., 2014).
A les funcions càrnies i pelleteres se’ls afegeix l’ús, encara parlem de la forma salvatge, com a animal de companyia i possiblement amb algun sentit
simbòlic associat, a l’inici del Neolític a la Mediterrània oriental. La troballa
d’animals transportats fins a l’illa de Xipre, tant en contextos d’hàbitat com
funeraris, com puguin ser els casos identificats als jaciments de Khirokitia
i Shillourokambos (Davis, 1987; Vigne i Guilaine, 2004; Vigne et al., 2004)
així ho provaria. A la zona continental de l’oest asiàtic i a Egipte, l’ús del gat
com a animal de companyia es pot igualment resseguir a partir d’aquestes
cronologies, sent molt freqüent, encara en la seva forma salvatge, a l’Egipte
predinàstic. De fet, les clares evidències de la seva domesticació, és a dir,
la constància de modificacions morfològiques que ens permetin distingir
alguns individus respecte de les seves formes ancestrals, serà relativament
tardana, al llarg del Regne Mitjà, a començament del segon mil·lenni AC
(Malek, 2006; Linseele et al., 2007; Serpell, 2013). La generalització del gat
vers l’oest de la Mediterrània i la resta d’Europa es produirà en diverses onades, primer a través de colonitzadors grecs i fenicis i, després, amb la romanització. És molt possible que les invasions sarraïnes pel sud de la península
ibèrica ajudessin també a la seva expansió, però, en tot cas, a la tardoantiguitat europea el gat domèstic ja era un animal suficientment assimilat
(Bökönyi, 1988; Gautier, 1990; De Grossi, 1997; Bobis, 2000).
Des dels inicis de la seva domesticació, les diferents funcions que es donaven al gat, com també les percepcions que se’n tenien, estaven més o menys
establertes, tot i que està clar que entre el món clàssic antic i el món cristià
medieval esdevingué una recategorització simbòlica, si més no parcial, del
seu significat: les apreciacions positives que tenia en determinades religions
paganes segurament influïren perquè es tornessin negatives en l’oficialitat
cristiana. En tot cas, a l’edat mitjana europea, els gats van ser utilitzats com

270

[page-n-3]
El gat a la Catalunya medieval i postmedieval

a mascotes, controladors de plagues de rosegadors —en relacions de comensalia amb els humans—, per aprofitar-ne la pell, i, de manera més ocasional,
com a recurs alimentari o medicinal, i de retruc, màgic (Bobis, 2000).
Aquest treball té com a objectiu, precisament, fer una relació de la presència del gat a la Catalunya medieval i postmedieval, a través d’una multiplicitat de fonts, des de les iconogràfiques i literàries (escrites i orals), i molt
especialment, fins al registre arqueològic. D’aquest fem un recull de dades ja
publicades, sovint molt disperses i poc conegudes, i, d’altra banda, aportem
casos nous, estudiats per nosaltres mateixos, que fins ara han restat inèdits
i suposen una novetat. A més, intentarem establir, en cadascun d’aquests,
la finalitat que degueren tenir els gats en llur context arqueològic, tenint
en compte les que s’han esmentat anteriorment (companyia, controlador
de plagues, funcionalitat simbòlica-medicinal, alimentària o pelletera). A la
cerca d’una certa homogeneïtat temporal-cultural, hem delimitat la nostra
relació a uns entorns geogràfics cristians —tot i que dins d’aquests territoris
la diversitat etnicoreligiosa pogués ser diversa (pròpiament cristians, o bé
jueus i musulmans integrats)— i a un període que va des del segle X fins al
segle XVIII, aproximadament.
EL REGISTRE ESCRIT, ORAL I ICONOGRÀFIC A LA CATALUNYA
MEDIEVAL I POSTMEDIEVAL
Les fonts literàries i artístiques poden ser tan diferents i diverses que difícilment, en un article d’aquestes característiques, podem ser exhaustius en
la compilació de tots els casos. Tanmateix, donarem una visió de síntesi que
permeti avaluar la percepció que es tenia del gat en el període d’estudi. Respecte a la zona geogràfica, superarem en algun cas els límits estrictes de la
geografia catalana actual, entenent que la realitat política en època medieval
incloïa altres territoris de la corona catalanoaragonesa.
Pel que fa a la documentació escrita, les referències al gat són escasses i el
paper que juga aquest animal ve fonamentalment determinat per l’objectiu
de l’obra. Entre aquestes, en destacarem dues. D’una banda, l’aparició del
gat en el Llibre de les Bèsties, de Ramon Llull, treball que s’insereix dins
d’un llibre més ampli, el Llibre de les Meravelles, escrit a final del segle XIII.
El Llibre de les Bèsties és una faula amb voluntat pedagògica i política, on
les diferents espècies animals, tot fonamentant-se en els tòpics que a moltes d’elles els atribuïen en el món medieval, intervenen i interactuen per

271

[page-n-4]
LLUÍS LLOVERAS, JORDI NADAL, ALBERT GARCIA ET AL.

a l’elecció d’un rei (Villalba, 2016). El protagonisme del gat en el Llibre de
les Bèsties és petit, però cal destacar els motius que s’hi citen perquè siga
escollit pel lleó a la cort: «Lo gat fo cambrer, per ço que menjàs les rates, qui
destruen los draps, e per ço car era semblant al rei en figura» (Llull, 2002:
68). Així queda clar que el gat es ja reconegut com un fèlid, amb característiques morfològiques similars a les del lleó, i d’altra banda, com a animal
exterminador de rosegadors. L’altra citació que voldríem destacar és la referència que es fa al gat com a recurs alimentari en el Llibre del Coch, del
Mestre Robert, obra editada per primer cop l’any 1520, però que se suposa
redactada vers el 1477, o, en tot cas, anterior al 1492 en tant que el llibre es
dedica a Ferran I, aleshores rei de Nàpols (1458-1494), i pel fet que no s’hi
cita cap producte de procedència americana. En aquest llibre es relaciona
una sola recepta amb carn de gat, «De menjar de gat rostit»; bastant simple en la seva elaboració, es tracta d’un preparat a la brasa similar al que es
podria fer amb carn de conill (Mestre Robert, 1966). Destacaríem d’aquesta
recepta un parell de trets: en primer lloc, que el llibre sigui dedicat a un
rei permetria pensar que la recepta no tingui un caràcter de marginalitat
alimentària. En segon lloc, aspecte que després tornarem a comentar, és
que s’hi esmenti que el cervell del gat faci embogir, si és consumit («Equant
sia mort, leva-li lo cap e guarda que nengú no.n menjàs per la vida, car per
ventura tornaria orat»).
La decadència de la literatura escrita catalana a l’època moderna (segles XVI-XVIII) fa que deixem de tenir referències escrites al gat (poca cosa
més que alguna als textos del Rector de Vallfogona). Tanmateix, d’aquest
període, i de ben segur amb un fort arrelament medieval, tenim un ric
refranyer que només es plasmarà de manera escrita a la Renaixença (segle XIX), a les auques i els costumaris. La literatura oral popular d’aquest
període continua reflectint els diversos usos del gat, des dels que el relacionen amb la seva finalitat com a animal de companyia, com amb càrrega
simbòlica —positiva o, majorment, negativa— i malastrugança, amb molts
exemples, o amb l’ús pelleter («de lladres i gat vell no en vulguis ni la pell»;
«gat i conill, tots d’una pell») o a l’alimentació (ja definitivament amb una
contrastada marginalitat: «donar gat per llebre») o als usos medicinals (i
aquí és curiós observar com les percepcions poden ser contradictòries, com
en el cas del consum de cervell del gat, que tant pot provocar la bogeria
—com ens referia el Mestre Robert— com guarir-la). Molts d’aquests re-

272

[page-n-5]
El gat a la Catalunya medieval i postmedieval

franys i dites, que com veiem podrien remuntar-se a períodes molt reculats,
segueixen vius en la llengua catalana actual (Busquets, 1987; Gomis, 2014).
Pel que fa a les fonts iconogràfiques, el gat és gairebé absent durant l’alta
edat mitjana en l’art català. Només tenim constància d’una referència a una
representació de gat en un capitell del claustre romànic de la catedral de
Santa Maria de la Seu d’Urgell (Herrero, 2010), tot i que nosaltres no l’hem
pogut contrastar (tal vegada una figura de la portalada), o uns possibles
fèlids entre elements d’origen romànic reaprofitats al claustre de la catedral de Solsona. Les representacions en l’art gòtic català són, en canvi, més
nombroses. En destacaríem els gats que apareixen en les escenes dels «Sants
Sopars» baixmedievals de Jaume Ferrer I (c. 1450) i Jaume Huguet (c. 1486)
(figura 1: A, B). Cal destacar que en tots dos casos el gat és representat a les
proximitats de la persona de Judes, la qual cosa implica que la seva inclusió
no és estrictament estètica sinó que hi ha una finalitat simbòlica, representa la traïdoria de Judes (i a l’hora ho relaciona, bé amb el caràcter esquerp
que tradicionalment s’ha vinculat al gat o bé a les càrregues simbòliques
negatives que seguiria arrossegant aquest animal, des de l’alta edat mitjana
i, de fet, fins a l’època moderna). Tampoc no és casual la representació del
gos en oposició a la del gat (en la pintura de Jaume Ferrer) com a animal
que metaforitza la fidelitat. Tindríem així, la representació de dues forces
oposades, satàniques i divines. Val a dir que el gat surt dos cops representat en l’obra de Jaume Ferrer, i un d’aquests queda descontextualitzat de
tal simbolisme, possiblement com una simple llicència artística, als peus
de la figura de Sant Jaume (i cal destacar la similitud estilística entre tots
dos gats, segurament realitzats amb l’ajut d’un model o plantilla, cosa que
podria reforçar la idea d’una representació amb finalitat purament decorativa). La tradició de representar el gat, o el gat i el gos, en aquesta escena
evangèlica, esdevé canònica i es repetirà en algunes obres de grans mestres
del Renaixement (Ghirlandaio, 1480; Rosselli, 1482; Romanino, 1535; Basano, 1542, per posar alguns exemples). No cal dir que el gat, o el gat i el gos,
no són sempre una figura imprescindible i més endavant, especialment el
gos, sembla quedar reduït clarament a llicència decorativa (com es pot veure en les obres de Tristán, Rubens i molts altres).
Durant el període postmedieval les arts plàstiques catalanes viuen una
decadència similar a la que vèiem en la literatura escrita. Són interessants
d’aquest moment algunes artesanies decoratives populars i, en aquest cas, les

273

[page-n-6]
LLUÍS LLOVERAS, JORDI NADAL, ALBERT GARCIA ET AL.

FIGURA 1. Representacions de gats en obres catalanes medievals i postmedievals. A.
Detall d’un gat i un gos al Sant Sopar de Jaume Ferrer (c. 1460). B. Detall del gat del
Sant Sopar de Jaume Huguet (c. 1486). C i D. Rajoles catalanes (segles XVII-XIX) amb
representacions de gats, procedents del Museu de Ripoll i del Palau de Maricel de
Sitges. (Imatges de Maria Nadal Estrada).

rajoles decorades, especialment durant els segles XVII i XVIII, en les quals el
gat apareix amb freqüència, tot i que solament es pot deduir la seva funcionalitat com animal de companyia i comensal (figura 1: C, D).
EL REGISTRE ARQUEOLÒGIC A LA CATALUNYA MEDIEVAL I
POSTMEDIEVAL
Com dèiem al començament d’aquest treball, la importància del gat en el
registre arqueològic no és comparable a la de molts altres animals domèstics.
A això cal afegir l’escassa importància interpretativa que sovint s’ha donat a
la identificació de les seves restes. Aquí exposem els casos registrats a la Catalunya medieval i postmedieval, tant els que havien estat prèviament publicats com els estudiats per a aquest treball i fins ara inèdits (figura 2).

274

[page-n-7]
El gat a la Catalunya medieval i postmedieval

FIGURA 2. Mapa de Catalunya amb la localització de les localitats amb restes de gat
esmentades. 1. Castèth Léon; 2. Castell de València d’Àneu; 3. Sant Francesc de Puigcerdà; 4. Culip VI; 5. Castell de Montsoriu; 6. Call jueu de Tàrrega; 7. Jaciments medievals i postmedievals de Sabadell; 8. Carrer de Santa Maria de Santa Perpètua de
Mogoda; 9. Jaciments medievals i postmedievals de Sant Cugat del Vallès; 10. Fossat
de Granollers; 11. El Bullidor, i 12. El Bordellet.

El Bordellet
L’excavació de l’indret del Bordellet (Vilafranca del Penedès, província
de Barcelona) es contextualitza en les feines arqueològiques de salvament
arran de la construcció de la carretera C-15, o «Eix diagonal», que va de Vilanova i la Geltrú a Manresa. Al Bordellet s’excavaren més de 59 estructures subterrànies, de les quals 11 foren identificades com d’època medieval. A
l’estructura E-21, un pou tipus sitja, es recuperà el conjunt de restes de gat que
ara descriurem. Amb aquestes restes, es recuperaren també, alguns bocins de
ceràmica, el crani d’un èquid, una banya òssia de cabra i les restes d’un ou,
possiblement de gallina, que sembla fou dipositat sencer. Tenim una datació
de carboni 14, efectuada sobre una resta de gat, que ha proporcionat un re-

275

[page-n-8]
LLUÍS LLOVERAS, JORDI NADAL, ALBERT GARCIA ET AL.

sultat de (Beta-406999) 1040 ± 30 BP que dóna una data cal AD entre 970 i
1025, és a dir, estem certament entre final del segle X i començament de l’XI.
El nombre de restes de gat recuperades i analitzades és de 899, que suposen
un mínim de 736 elements i un nombre mínim d’individus de nou. És el conjunt de restes de gat d’època medieval més important trobat a Catalunya fins
a l’actualitat. Sembla que els animals hi foren abocats gairebé sencers i en
un sol esdeveniment. Això suposà trobar les restes amuntegades entre elles,
cosa que dificultà la diferenciació d’individus durant les tasques d’excavació.
Solament manquen algunes restes petites o altres esparses. Entre el material
menys present tenim algunes dents (incisives) i les patel·les. En aquests casos, interpretem que la pèrdua es produí en el moment de l’excavació. D’altra
banda, són bastant escassos els carps, els tarsos, les falanges i els metacarps
i, en alguns casos els metatarsos. Tot i que per a aquests elements pot haver
hagut també una recuperació diferencial i pèrdua d’elements durant el procés d’excavació, és molt possible que en determinats individus les carcasses
fossin abocades amb manca de mans i peus. Aquesta hipòtesi es veu reforçada pel fet que alguns metatarsos van ser segmentats amb talls de ganivet
a l’altura dels metatarsians. Pel que fa a les alteracions antròpiques, també
trobem marques de tall, més fines que les localitzades als metàpodes, a la
zona cranial, concretament, a les mandíbules, els maxil·lars i premaxil·lars i
a l’àrea del neurocrani (parietals, frontals i algun temporal). Tot plegat, açò
corrobora que estem davant d’un abocament d’animals prèviament escorxats,
dels quals s’extragué la pell a l’altura dels autopodis, de vegades incorporanthi part de les mans i els peus a base de cops de tallant que seccionaren alguns
metàpodes, i s’alliberà de la carcassa per la part del cap amb incisions fines
a l’altura del musell, els ulls i les orelles. Els animals, per l’estat de la resta de
l’esquelet, no foren consumits, tot conservant la integritat anatòmica de la
majoria dels ossos (les poques fractures detectades són fetes en sec i algunes són clarament actuals) i mantenint la connexió anatòmica dels individus.
Sembla que hi hagué també una selecció d’animals joves, entre un any i poc
més de dos anys d’edat, moment en què la qualitat de la pell és òptima. Només hem detectat unes fractures de difícil interpretació en dos ullals superiors de dos individus diferents. Sense que, ara per ara, puguem interpretarho, es tracta de trencaments premortem. Cal destacar que aquesta tipologia
de fractura es repetirà en un altre individu que després relacionarem (Tàrrega). El Bordellet és el primer cas que tenim referenciat per a època medieval

276

[page-n-9]
El gat a la Catalunya medieval i postmedieval

d’escorxament de la pell del gat. Si a banda d’aquest ús pelleter va haver-hi
d’altres, és quelcom que de moment se’ns escapa, tot i que no deixa de ser estrany la resta del registre arqueozoològic recuperat a la sitja 21 del Bordellet,
aspecte del qual parlarem més endavant. (figures 3 i 4).

FIGURA 3. Restes de gat procedents del jaciment del Bordellet. A. Reconstrucció anatòmica d’un dels exemplars recuperats. S’hi pot observar la manca absoluta d’ossos
dels autopodis de les extremitats anteriors però la presència d’alguns metatarsians,
que es presenten segmentats per la diàfisi. B, C i D. Cranis d’altres exemplars encara
coberts per la matriu sedimentària.

277

[page-n-10]
LLUÍS LLOVERAS, JORDI NADAL, ALBERT GARCIA ET AL.

FIGURA 4. Exemples de marques de tall en les restes òssies de gat del jaciment del
Bordellet. A l’esquerra, maxil·lar amb marques fines de tall; a la dreta, marques extremes de tall que acaben col·lapsant la diàfisi d’un metatarsià.

Culip VI
Culip VI és un dels derelictes localitzats a la cala Culip (Cadaqués, província
de Girona). Es tracta d’un vaixell tipus lleny cobert, segurament procedent
del nord d’Àfrica o de Mallorca, amb una càrrega de ceràmica que aniria a la
costa sud francesa. La cronologia seria de final del segle XIII i inici del XIV
(de fet, es parla d’una data amb un important grau d’exactitud al voltant de
l’any 1300). En l’anàlisi faunística de la monografia en què es publicaren els
resultats arqueològics se cita la presència de tres restes de gat que correspondrien a dos individus, en tant que alguna resta correspondria a un individu
més robust i unes altres a un de més gràcil. No se’n donen més dades i no es
dóna tampoc cap interpretació en concret, potser eren animals comensals
del vaixell (Casellas, 1998; Palou et al., 1998). Cal recordar la importància dels
gats en els vaixells, precisament per a l’extermini de rosegadors, costum que
ha sobreviscut fins ben entrat el segle XX.
Call de Tàrrega
En una de les excavacions fetes al nucli antic de Tàrrega (província de Lleida),
concretament al Carrer de la Font, 7-9, es localitzà una sitja amortitzada com a
abocador. Aquest espai es troba dins del que hauria estat el call (barri jueu) de la
ciutat medieval, i s’ha datat en el segle XIV, uns anys abans de la seva destrucció.
A la sitja es recuperà una única resta de gat, corresponent a un fragment de crani

278

[page-n-11]
El gat a la Catalunya medieval i postmedieval

(premaxil·lar, maxil·lar i zigomàtic) que presenta la pèrdua de diferents peces
dentàries amb la reabsorció dels alvèols, cosa que indicaria que es tractaria d’un
animal vell, mantingut en vida artificialment o en un context molt humanitzat,
la qual cosa fa pensar que estem davant d’una mascota o animal comensal. Una
altra característica és que presenta l’ullal escapçat, seguint la mateixa pauta descrita per a dos individus del Bordellet (Valenzuela et al., 2014).
El Bullidor
Aquest jaciment, situat a Sant Just Desvern (província de Barcelona), correspon a una àrea rural rica associada a una torre, i es tracta, per la informació de la ceràmica, d’una ocupació al voltant dels segles XIV i XV. El gat, en
aquest jaciment, suposa el 17% de les restes, amb sis individus. Un individu
jove es trobà gairebé complet i en general les restes estaven senceres i no
s’observaren senyals de tall o desmembrament, per la qual cosa s’interpreten
com animals de companyia (Cortés, 1986).
Sant Francesc
El jaciment de Sant Francesc, o Sant Agustí (Puigcerdà, província de Girona),
és fonamentalment conegut per les restes del call jueu medieval (Mercadal et
al., 1994). Tanmateix, en els nivells superficials, que foren excavats d’urgència,
també es recuperaren materials del moment en què l’indret, amb posterioritat a la destrucció del call, funcionà com a convent de monjos franciscans. A
les unitats estratigràfiques corresponents a aquest darrer període d’ocupació,
datades al segle XVI, es recuperaren tres restes de gat, dues hemimandíbules
esquerres amb dentició d’animals adults i un radi sense cap mena d’alteració.
El conjunt, doncs, estaria representat per dos animals que no van ser manipulats en fase perimortem i que segurament s’han d’interpretar com a comensals.
Jaciments medievals i postmedievals de Sabadell
En tasques d’excavació portades a terme a la ciutat de Sabadell (província de
Barcelona) s’han localitzat en diferents jaciments diverses restes de gat que
fins ara restaven inèdites. Voldríem destacar el cas del jaciment dels Jardinets
al voltant de la muralla de la ciutat, del segle XIV. Dins del fossar es localitzà
una sínia que deuria servir per a drenar l’aigua que s’acumulés a l’estructura.
Allà, entre els catúfols, va aparèixer un gat en connexió que ha estat interpretat

279

[page-n-12]
LLUÍS LLOVERAS, JORDI NADAL, ALBERT GARCIA ET AL.

com un abocament intencionat, sense que es pugui dir més cosa. La cronologia de l’abocament seria entre els segles XV i XVI. Altres casos similars són els
dels jaciments de Sant Pau de Riu–sec, on es recuperà un individu sencer en
connexió, Via Massagué, 16-22 / Raval de Dins, 21-27, on es recuperaren només
dues restes (una costella dreta i la meitat proximal d’un húmer) d’un individu
adult, provinents d’un estrat de rebliment d’un pou. Les restes es datarien al
segle XVIII. Finalment, encara a Sabadell, tenim el jaciment del Carrer Les
Valls, 11, on es recuperaren 77 restes de gat en tres unitats estratigràfiques
de rebliment del fossat: nou restes, pertanyents a tres individus (un juvenil,
un subadult i un adult) provindrien d’un estrat datable entre el segle XVI i
el XVIII; 64 restes, pertanyents a un mínim de tres individus adults els quals
haurien estat també abocats sencers i en connexió; i, finalment, quatre restes,
pertanyents a dos individus (un infantil i un adult). Les restes dels darrers
nivells de rebliment es datarien del segle XVIII. A la vora de les restes esmentades hi havia una alta concentració de restes de terrissa i ceràmica i fauna
diversa. Aquests estrats constituirien el rebliment del fossat que seguia el perímetre de muralles de la vila de Sabadell. La manca de traces antròpiques en els
ossos de gat localitzats duu a creure que es tractaria d’animals de companyia.
El Carrer de Santa Maria, 12 (Santa Perpètua de Mogoda)
L’excavació portada a terme en una petita àrea de necròpoli al voltant de
l’església parroquial de la vila de Santa Perpètua de Mogoda (província de
Barcelona) va lliurar cinc restes de gat i un de sencer en connexió. Una resta,
pertanyent a un individu adult, fou trobada en un dels nivells de rebliment
d’una sitja del segle XIV; quatre restes, pertanyents a un individu adult, foren
trobades en un nivell de rebliment d’una altra sitja, datable de la segona meitat del segle XV, i, finalment, un individu adult en connexió fou trobat en una
unitat estratigràfica datable del segle XVI. El fet que les restes de gat de les
sitges no presentin cap traça antròpica duu a creure que, com en el cas del gat
sencer, es tracti d’animals de companyia.
Intervencions arqueològiques al terme de Sant Cugat del Vallès
Les actuacions arqueològiques dutes a terme en dos punts propers del terme de Sant Cugat del Vallès (província de Barcelona) han lliurat restes de gat.
L’excavació als terrenys de la masia de Can Sant Joan va lliurar 21 restes de gat

280

[page-n-13]
El gat a la Catalunya medieval i postmedieval

procedents del nivell de rebliment d’una sitja. Les restes pertanyien a un individu
adult datable entre el segle IX i el X. La manca de traces antròpiques en cap de les
restes duu a creure que es tractaria d’un animal de companyia. D’altra banda, la
intervenció en els terrenys d’una altra masia (Can Fatjó dels Aurons) va permetre
la identificació i excavació d’una gruta, en el rebliment de la qual es van trobar
dos gats sencers i en connexió (un juvenil i un adult). La cronologia d’aquests
gats se situaria entre el segle XVII i el segle XVIII. El fet que aquests darrers gats
hagin estat trobats sencers i en connexió, i amb la total mancança de traces antròpiques en els ossos, duu a creure que es tractaria d’animals de companyia.
El Fossat de Granollers
De l’excavació preventiva de la zona de la muralla de la ciutat de Granollers
(província de Barcelona) es localitzà el fossat, del segle XIV, amb abocaments
des d’aquest moment i fins al segle XVII. En la fase II (datada entre la segona
meitat del segle XV i fins a la fi del segle XVI) es localitzà una gran quantitat
de fauna abocada entre la qual hi havia sis restes de gat, que suposen una
proporció molt petita del conjunt ossi (3920 restes). Els autors consideren
que es tracta d’animals abocats un cop morts i no consumits, juntament amb
els gossos. De fet es considera que l’abocament de fauna seria en part resultat
dels subproductes de l’alimentació no consumits, com també de la finalitat
de l’espai com a canyet (Olivé i Piñero, 2007).
El castell de Montsoriu
El castell de Montsoriu es troba entre els municipis d’Arbúcies i Sant Feliu
de Buixalleu (província de Girona). Es documenta des del segle XI i hi ha
activitat fins a mitjans del segle XIX. En l’estudi del material procedent de la
UE 10995B que reblia una cisterna que es data en el darrer terç del segle XVI
es parla de la presència de gossos i gats sencers, sense cap més detall (Novella, 2014: 91). Suposem, per les característiques de l’abocament i de la fauna
que l’acompanya, que es tractaria de deixalles no consumides barrejades amb
unes altres de procedència alimentària.
Castèth Léon
El Castèth Léon (Es Bòrdes, Vall d’Aran, província de Lleida) està referenciat amb funcions de castell des de mitjans del segle XIII i fins a la seva des-

281

[page-n-14]
LLUÍS LLOVERAS, JORDI NADAL, ALBERT GARCIA ET AL.

trucció el 1719. En un estudi de fauna de restes procedents d’un abocament
d’escombraries datat entre final del segle XVI i començament del segle XVII
(Cots et al., 2015), en un moment en què el castell funcionava com a caserna
militar, s’identificaren 11 restes de gat: una mandíbula amb dentició, una carnissera aïllada, una escàpula, un húmer, dos radis, una ulna, un fèmur, dues
tíbies i un metatarsià. Es calcula un nombre mínim d’individus de dos joves
(radi i fèmur distals desepifisats i tíbies desepifisades pels dos extrems). Malgrat l’escassetat de restes, alguns elements són força interessants. Destaquem
un radi amb tres marques clares de tall a la metàfisi proximal, orientades
transversalment. També s’ha detectat una marca de tall transversal a la metàfisi distal d’una de les tíbies. A la part de fractura del fèmur, a mitja diàfisi,
s’aprecia una lleugera termoalteració, tot i que no queda clar si la fractura es
va produir en fresc o en sec. Interpretem les marques de tall com a producte
del consum, tal vegada en un moment de crisi alimentària (potser com a conseqüència d’algun conflicte bèl·lic. Cal recordar la finalitat militar de l’espai
en el període del qual procedeixen les restes estudiades). Creiem que es pot
descartar l’orientació pelletera de les marques. Si bé el tall a la tíbia es trobaria en una zona anatòmica idònia per a l’escorxament de l’individu, no ho
sembla el cas de les marques del radi. A banda, és simptomàtica la manca de
marques de tall en dos elements tan vinculats a l’extracció de la pell, com hem
vist en el cas del Bordellet, com són la mandíbula o el metatarsià. La probable
termoalteració del fèmur podria donar suport a la interpretació de les restes
com a deixalles de consum (figura 5).
Castell de València d’Àneu
En un estudi de fauna corresponent a nivells del segle XVII del Castell de València d’Àneu (província de Lleida) es va analitzar material corresponent a dues
unitats estratigràfiques, una de les quals pertanyia a una fase datable entre els
anys 1640 i 1645, en un moment en què el castell es trobà assetjat durant la
Guerra dels Segadors (Padilla, 1996). En aquest conjunt s’han identificat 23
restes de gat (maxil·lars, costelles, escàpules, húmer, radis i ulnes) amb un total de tres individus. Algunes d’aquestes restes estaven fragmentades però no
s’hi observaren marques de tall (Nadal i Orri, 1996). La nostra interpretació,
segons l’estat actual dels estudis, és que tal vegada es tractés de restes consumides, ja que es trobaven barrejades amb altres ossos de mamífers domèstics
amb patrons de fragmentació molt estandarditzats, algunes marques de tall i

282

[page-n-15]
El gat a la Catalunya medieval i postmedieval

FIGURA 5. Restes de gat procedents del jaciment de Castèth Léon. A. Radi amb marques de tall. A’. Detall de les marques.

termoalteracions, fruit d’un esdeveniment de crisi alimentària, tal vegada per
la situació del castell en aquell moment de la guerra. De la mateixa manera,
certes diferències percentuals en la representació de les altres espècies amb nivells posteriors foren explicades igualment (Nadal i Espejo, 2004). Els resultats
de l’estudi tafonòmic de les restes de gat de Castèth Léon, molt similar pel que
fa a la contextualització cronocultural, podria donar suport a aquesta hipòtesi.
En tot cas, no tenim més dades per a la interpretació d’aquest material.
CONCLUSIONS
El registre arqueològic català pel que fa a l’espècie Felis catus, d’època medieval i postmedieval, és encara molt escàs. Tanmateix, moltes referències
han passat fins ara gairebé desapercebudes i, en aquests casos, s’ha obviat

283

[page-n-16]
LLUÍS LLOVERAS, JORDI NADAL, ALBERT GARCIA ET AL.

sovint la seva interpretació. Noves troballes, fonamentalment procedents
d’excavacions de salvament, han aportat dades que comencen a ressituar la
importància del gat. Evidentment no podem negligir l’ús del gat com a animal de companyia o comensal, amb la funció d’exterminar plagues de rosegadors. En aquest sentit, moltes de les restes s’han d’identificar com a tals, des
de l’animal vell localitzat a Tàrrega, com els trobats entre les deixalles alimentàries o no alimentàries d’espais emprats com abocadors o inclús animals que
poguessin quedar atrapats en fossats, cisternes o sitges (Granollers, Sabadell,
Castell de Montsoriu, etc.). Possiblement el cas de Culip VI ens remet també
a individus comensals, embarcats amb la mateixa funció. Ara, però, queden
demostrades altres finalitats, com la pelletera, amb el cas del Bordellet, que
esdevé el primer de Catalunya i segurament també el primer de la península
ibèrica (almenys amb proves tan fefaents), tot corregint un cert biaix que fins
ara teníem, si ho comparem amb el registre procedent de la resta d’Europa,
especialment amb la gran quantitat de casos documentats a zones com les
Illes Britàniques o Escandinàvia (Hatting, 1990; Luff i Moreno-García, 1995;
Bonde, 2001). Si, a més a més, al Bordellet cal interpretar algun altre ús de caire més simbòlic o ritual s’hi fa difícil de dir. En tot cas, el cap d’èquid vinculat
a les restes de gat té precedents en l’antiguitat tardana de la regió, com és el
cas de dues estructures al jaciment de Mallols (Cerdanyola del Vallès, província de Barcelona) (Nadal i Estrada, 2007) i un cas encara inèdit, molt similar,
al jaciment de Can Gambús-1 (Sabadell, província de Barcelona) (estudi de
J-A. M.), on van aparèixer també gossos i humans en connexió anatòmica.
Si interpretem des d’una esfera simbòlica el cas del Bordellet, no ha de ser
considerat, per les cronologies en què ens movem, com un acte de bruixeria,
sinó de continuïtat de tradicions paganes, que podrien remuntar-se als segles
VI-VII. Finalment observem alguns esdeveniments de consum, curiosament
en els contextos més tardans, entre els segles XVI i XVII, com els registrats a
Castèth-Léon, que sembla irrefutable, i el no tan clar del castell de València
d’Àneu. En tots dos casos, però, sembla que s’han d’emmarcar en una situació
puntual de crisi alimentària, provocada per fases de guerra.
Amb tot plegat, la interpretació paleocultural del gat en el registre arqueològic medieval i postmedieval català queda replantejada i esperem que
de manera definitiva els estudis arqueozoològics d’aquesta espècie comencin
a situar-se a nivells similars als d’altres espècies domèstiques.

284

[page-n-17]
El gat a la Catalunya medieval i postmedieval
AGRAÏMENTS
Les restes de gat de diferents jaciments inèdits ens van ser cedides, per a ser estudiades per diferents empreses d’arqueologia i directors d’excavació, que a l’hora ens
han aportat les dades necessàries per a la seva contextualització. L’excavació del jaciment del Bordellet va ser dirigida per Esther Medina i Sergi Segura, amb coordinació
de Francesc Florensa, de l’empresa Atics, SL. Els primers estudis de la fauna van ser
realitzats per Eva Orri. Per al jaciment de Castèth Léon, agraïm al Sr. José Antonio
Bruna, del Conselh Generau d’Aran, haver-nos confiat l’estudi de la fauna de les campanyes 2008-2009, i als arqueòlegs Pèir Còts i Elisa Ros, respectivament responsable
en Arenòsi Gestió de Patrimoni Cultural, SL, i tècnic del Conselh Generau d’Aran. Els
jaciments de la zona del Vallès (Sabadell, Santa Perpètua de Mogoda i Sant Cugat)
foren excavats per l’empresa Arrago, SL, i les intervencions dirigides per Òscar Matas Pareja (Sant Cugat) i David Molina Molina (Santa Perpètua de Mogoda). Agraïm
també la col·laboració en aquest article de Maria Nadal Estrada, autora de les imatges
amb representacions de gat de diverses obres medievals i postmedievals i del recull de
dades sobre la iconografia del gat a la Catalunya medieval.
El treball s’ha beneficiat del finançament dels projectes d’investigació HAR201455131 i SGR2014-108 i del contracte (Ll.Ll.) BDP00140-2014 de la Secretaria d’universitats
i recerca del Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya
i el programa COFUND (Marie Curie Actions).
Agraïm molt sincerament la invitació dels organitzadors de les III Jornades
d’Arqueozoologia i haver-nos acceptat la comunicació, així com l’acollida al Museu de
Prehistòria de València durant els dies de les Jornades.
BIBLIOGRAFIA
Bobis L. (2000): Le chat. Histoires et legendes. Ed. Fayard, París.
Bökönyi S. (1988): History of domestic animals in Central and Eastern Europe. Akadémiai Kiadó, Budapest.
Bonde R. L. F. (2001): The role of the feline in the medieval society in the north atlantic región. Unpublished academic Document. University of Bradford, Bradford.
Busquets E. (1987): Els animals segons el poble. Editorial Millà, Barcelona.
Casellas, S. (1998): Anàlisi de les restes faunístiques. En H. Palou et al., Excavacions
arqueològiques subaquàtiques a cala Culip 2: Culip VI. Monografies del CASC.
Generalitat de Catalunya, 253-255.

285

[page-n-18]
LLUÍS LLOVERAS, JORDI NADAL, ALBERT GARCIA ET AL.

Cortés, M. A. (1986): Estudi de la fauna. En J. Amigó, J. Barberà, J. Cortadella, D.
Guasch, J. M. Solias y M. A. Cortés, El Bullidor, Jaciment medieval. Estudi de materials i documentació. Quaderns d’Estudis Santjustencs III, 63-73.
Cots, P., Ros, E., Albizuri, S. (2015): Campanyes 2009-2011 en Castèth Leon (Es Bòrdes,
Val d’Aran). En Primeres jornades d’arqueologia i paleontologia del Pirineu i AranColl de Nargó i La seu d’Urgell. Generalitat de Catalunya, 209-297.
Davis, S. J. M. (1987): The Archaeology of animals. Routledge, Londres.
De Grossi, J. (1997): The introduction of the domesticated cat in Italy. Anthropozoologica 25-26, 789-792.
Gabucio M. J., Cáceres I., Rodríguez-Hidalgo A., Rosell J., Saladié P. (2014): A
wildcat (Felis silvestris) butchered by Neanderthals in Level O of the Abric
Romaní site (Capellades, Barcelona, Spain). Quaternary International 326327, 307-318.
Gautier, A. (1990): La Domestication. Et l’homme créa ses animaux. Errance, París.
Gomis, C. (2014): Zoologia popular catalana. Editorial Sidillà, Besalú. (Original de 1910).
Hatting, T. (1990): Cats from viking age Odense. Journal of Danish Archaeology 9, 179-193.
Herrero, J. (2010): Bestiario románico en España. Editorial Cálamo, Palència.
Linseele, V., Van Neer, W., Hendrickx, S. (2007): Evidence for early cat taming in
Egypt. Journal of Archaeological Science 34, 2081-2090.
Luff, R., Moreno-García, M. (1995): Killing cats in Medieval Period. An unusual episode in the history of Cambridge, England. Archaeofauna 4, 93-114.
Llull, R. (2002): Llibre de les Bèsties. Proa edicions. Barcelona. (Original de finals del
segle XIII c. 1288).
Malek, J. (2006): The cat in Ancient Egypt. British Museum Press, Londres.
Mercadal, O., Bosom, S., Denjean, C., Subiranas, C. (1994): Els jueus i els franciscans a Puigcerdà (segles XIII-XVI). Col·lecció Coneguem núm. 3. Arxiu històric
de Puigcerdà, Puigcerdà.
Mestre Robert (1966): El Llibre del Coch. Curial edicions: Barcelona. (Original de 1520).
Nadal, J., Espejo, J. M. (2004): La ramaderia de caire domèstic a València d’Àneu
(S.XVII-XVIII). Contrastació de l’arqueologia amb la documentació escrita. Estudis d’Història Agrària 17, 631-644.
Nadal, J., Estrada, A. (2007): Estudi de la fauna. En J. Francès (ed.), Els Mallols. Un
jaciment de la plana del Vallès entre el Neolític i l’antiguitat tardana (Cerdanyola
del Vallès, Vallès Occidental). Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura
i Mitjans de Comunicació, Barcelona, 265-306.
Nadal, J., Orri, E. (1996): L’estudi de les restes faunístiques. En J. I. Padilla (dir.), Fonèvols i Matacans. El conjunt arqueològic de València d’Àneu. Consell Cultural de
les Valls d’Àneu. Generalitat de Catalunya, 163-171.

286

[page-n-19]
El gat a la Catalunya medieval i postmedieval
Novella, V. (2014): Estudi de les pautes d’accés i consum dels recursos animals a
l’Arqueozoologia. L’exemple del Castell de Montsoriu. Tesi doctoral. Universitat
Autònoma de Barcelona. http://hdl.handle.net/10803/285035.
Olivé, M., Piñero, M. (2007): El fossat de Granollers: primeres interpretacions a partir
del registre material. En III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. ACRAM-Generalitat de Catalunya. Sabadell, 381-392.
Palou, H., Rieth, E., Izaguirre, M., Jover, A., Nieto, X., Pujol, M., Raurich, X., Apestegui,
C. (1998): Excavacions arqueològiques subaquàtiques a cala Culip 2: Culip VI.
Monografies del CASC. Generalitat de Catalunya. Girona.
Padilla, J. I. (1996): Fonèvols i Matacans. El conjunt arqueològic de València d’Àneu.
Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Generalitat de Catalunya, Esterri d’Àneu.
Serpell, J. A. (2013): Domestication and History of the cat. En D. C. Turner y P. Bateson, (eds.), The domestic cat, the biology of its behaviour. Cambridge University
Press, Cambridge, 83-100.
Valenzuela, S., Valenzuela, L., Saula, O., Colet, A., Mercadal, O., Subiranas, C.,
Nadal, J. (2014): Sechita and Kashrut: identifying Jewish populations through
zooarchaeology and taphonomy. Two examples from medieval Catalonia (NorthEastern Spain). Quaternary International 330, 107-117.
Vigne, J-D., Guilaine, J. (2004): Les premiers animaux de compagnie, 8500 ans
avant notre ère?...ou comment j’ai mangé mon chat, mon chien et mon renard.
Anthropozoologica 39 (1), 249-273.
Vigne, J-D., Guilaine, J., Debue, K., Haye, L., Gérard, P. (2004): Early taming of the cat
in Cyprus. Science 304, 259.
Villalba, P. (2016): Ramon Llull essencial. Retrat d’un pare d’Europa. La Vanguardia
edicions, Barcelona.

287

[page-n-20]