Signes de violència en el registre osteoarqueològic
Ángela Pérez Fernández
2010
[page-n-1]
Introducció
Lluny d’intentar resoldre el dilema sobre si l’ésser
humà és agressiu per naturalesa o si l’agressivitat és
fruit d’una evolució cultural, és indubtable que hi ha
evidències clares de comportaments violents en el
registre arqueològic, en concret en el registre ossi,
que ens revelen l’existència d’una violència activa
en les societats passades, i que continua en l’actualitat.
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE
OSTEOARQUEOLÒGIC
ÁNGELA PÉREZ FERNÁNDEZ
Museu de Prehistòria de València
Servei d’Investigació Prehistòrica
Entenem per violència qualsevol tipus d’acte intencional que genere alguna modalitat de lesió traumàtica a l’individu, la morfologia de la qual dependrà del
tipus d’agressió, i provocarà, o no, la seua mort.
Sintetitzant la gran variabilitat del comportament
humà, les principals evidències arqueològiques capaces d’aproximar-nos a la reconstrucció del conflicte i
la violència entre els grups humans prehistòrics provenen de diverses fonts de documentació: per una
part, de la identificació de senyals de trauma en les
restes òssies; per una altra, del context arqueològic
associat a les restes; per la presència d’armes o
aspectes defensius; i, finalment, per les representacions iconogràfiques.
Alguns autors (Vegas, 1999) simplifiquen la varietat d’aquestes manifestacions en el que denominen
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
141
[page-n-2]
agents que van exercir una violència física; i, finalment, les representacions mostren la violència física
en acció, i es tracta d’una gran varietat de símbols
que
evoquen
esdeveniments
relacionats
amb
ambients hostils, com per exemple les representacions en l’art rupestre llevantí, en què s’encarnen
escenes de batalles i de presumptes execucions d’individus (Guillem, 2006) (Fig. 1 i 2).
En el present treball ens centrarem en els efectes,
és a dir, en les evidències òssies, o estigmes de violència, que són les que afecten l’esquelet i, per tant, les
que es poden trobar en el registre ossi, concretades
fonamentalment en la presència de lesions traumàtiques i de traumes perimortem.
La violència, com altres comportaments humans,
deixa traces recuperables en el registre osteoarqueològic; marques que queden registrades de manera
indeleble en l’os i que permeten documentar els episodis violents d’un individu o població. Aquest tipus
de lesions pot ser reflex de molts factors que fan referència a la forma i a l’estil de vida dels individus
Figura 1. Abric VII de les Coves de la Saltadora (el Maestrat). Home amb un
adorn al cap que es precipita després de ser assagetat per diversos projectils a l’altura del coll i de les extremitats inferiors. Calc de l’Abric VII
(Obermaier i Wernet, 1919).
(Roberts i Manchester, 1997), la seua cultura material,
la seua economia i desenvolupament, l’ocupació i el
grau de violència. I l’estat curatiu de les ferides ens pot
indicar també el seu estatus social, la dieta, els tracta-
els efectes, els mitjans i les representacions; així, els
ments curatius rebuts entre altres aspectes.
efectes de la violència seria tot tipus de material que
En aquest sentit, una de les disciplines que més
conserve els estigmes d’una agressió, fonamental-
aportacions pot proporcionar al coneixement d’a-
ment el material ossi, amb la presència de signes o
quest tipus de comportament és l’antropologia física.
lesions traumàtiques curades i/o letals; d’altra banda,
L’osteologia es presenta com a eina bàsica per a l’es-
els mitjans fan referència als mecanismes utilitzats per
tudi de les lesions òssies i ens aporta les bases meto-
a provocar l’agressió, permetent de visualitzar els
dològiques per a l’anàlisi de les lesions traumàtiques.
142
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-3]
Figura 2. Escena bèl·lica de les Dogues (Ares del Maestrat). Enfrontament entre distints grups humans amb presència de persones assagetades. Calc de
J.B. Porcar Ripollés.
En aquesta línia presentarem les restes arqueològi-
necessària la participació de l’antropòleg en l’excava-
ques més representatives de casos de mort violenta i
ció arqueològica mateixa. No obstant això, davant de
de signes d’agressió emmarcats, fonamentalment, en
l’absència d’elements reveladors de violència, la majo-
la prehistòria valenciana —però també en la d’altres
ria de les restes es tradueixen com a casos de lesió
àrees peninsulars—, des del neolític fins a l’edat del
accidental, d’ací prové la dificultat interpretativa d’a-
bronze.
questes.
Per a l’avaluació de les fractures i la possible relació
Els signes de violència: els efectes
d’aquestes amb un ambient hostil i de violència, cal
Les evidències de fractures i traumes són molt fre-
distingir entre fractures ante, peri i post mortem. Les
qüents en les restes osteoarqueològiques. Els traumes
fractures ante mortem són les produïdes en vida, rela-
són considerats com la segona patologia més comuna
cionades o no directament o indirectament amb la
que afecta l’esquelet , sent-ne el canvi degeneratiu la
defunció de l’individu. Presenten senyals de remodela-
primera (White, 2000).
ció òssia, generalment en forma d’un call d’os nou que
La trobada d’ossos fracturats i fragmentats pot res-
es genera al voltant de la fractura i que persisteix
pondre a processos molt diferents, per la qual cosa es
durant molt de temps després que s’haja produït el
poden diferenciar lesions en vida i lesions post mor-
traumatisme.
tem. Aquest problema, moltes vegades es resol amb
Les fractures perimortem , produïdes en els
l’observació in situ mateixa de les restes, per això es fa
moments que envolten la mort de l’individu, amb rela-
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
143
[page-n-4]
ció directa, o sense ella, amb el resultat final, no pre-
molt útil per a la interpretació individual i global del
senten senyals de remodelació òssia i es diferencien
context arqueològic en què ens moguem. La variabili-
entre elles, bàsicament per la tipologia del instrument
tat de les activitats humanes és molt àmplia i, per tant,
de l’agresió. Aquestes han sigut produïdes sobre l’os
la interpretació dependrà del comportament de cada
en estat fresc.
grup social.
Finalment, les fractures post mortem, produïdes
En l’àmbit de l’antropologia forense, l’anàlisi dels
després de la mort de l’individu sense cap relació amb
traumes perimortem és crucial per a determinar la
la seua defunció, poden ser el resultat de diferents
causa de mort de l’individu. Aquest tipus d’estudis i les
causes: processos tafonòmics, maniobres de recupera-
seues tècniques d’anàlisi ajudaran a diagnosticar i a
ció i extracció de les restes, condicions improcedents
avaluar la resta òssia. En aquest sentit, alguns treballs
d’embalatge i transport, o a causa de manipulacions
com els de Lovell (1997), Roberts i Manchester (1997),
inadequades en el laboratori mateix. Es tracta de frac-
Zinanovic (1982), Loe (2009), Subirana (2005), Botella
tures ocasionades sobre l’os en estat sec.
(2003), Botella et al (1999), Walker i Long (1977), tots
Les fractures ante mortem i perimortem, sobretot
ells d’orientació forense, es posen al servici de l’ar-
aquestes últimes, són les que hauran de ser avaluades
queologia per a obtindre una visió mes ampla del nos-
per a determinar el caràcter etiològic de la lesió o la
tre passat.
circumstància d’aquesta, distingint entre lesions pato-
No obstant això, en aquest context sorgeixen una
lògiques, lesions espontànies, o lesions per violència
sèrie de limitacions que hem de tindre en compte: úni-
directa i intencional. Els senyals de trauma ante mor-
cament som capaços d’observar els casos en què l’a-
tem poden estar associats, o no, amb els senyals de
gressió ha deixat senyal en l’os, és a dir, que només és
trauma perimortem, i poden donar indicis sobre el
possible detectar aquelles lesions que afecten directa-
tipus de conflicte violent succeït.
ment el teixit ossi i no les que danyen els teixits blans,
El terme perimortem ha sigut qualificat d’imprecís
lesions que sens dubte també van poder provocar la
i, en conseqüència, de vegades se l’ha considerat
mort violenta de l’individu. La mala conservació del
mancat de validesa. És obvi que resulta quasi impos-
material i els efectes tafonòmics i postdeposicionals
sible d’establir si una lesió es va produir immediata-
també hi representen una barrera o limitació, ja que de
ment abans de la mort de l’individu, en el mateix
vegades ens poden arribar a confondre.
moment de la mort, o en un curt període després. No
D’altra banda, l’enorme variabilitat de manifesta-
obstant això, si detectem aquest tipus de lesions peri-
cions traumàtiques ens obliga a realitzar una descrip-
mortem —en les quals l’os no ha tingut temps de reac-
ció detallada i exhaustiva de la lesió a fi d’interpretar el
cionar—, encara que no puguem determinar el
caràcter etiològic de la ferida. Certes marques en l’os,
moment precís o exacte de la seua producció, serà
depenent de la seua distribució i la seua morfologia,
144
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-5]
poden estar associades a determinats processos de
això, no són concloents d’una agressió i també poden
violència directa, intencional i interpersonal, i de vega-
ser associades a lesions pòstumes. André Leroi-
des associades a certes dinàmiques socials que formen
Gourhan (1965: 236-237) considera que hi ha xocs
part d’un ambient hostil.
bèl·lics entre aquests grups humans. No obstant això,
Aqueixes marques es concreten, d’una banda, en la
les restes humanes recuperades corresponents al pale-
presència de lesions traumàtiques com ara: fractures,
olític inferior i mitjà són molt escasses i incompletes, i
quan l’os pateix una solució de continuïtat; luxacions,
cronològicament comprenen un període molt llarg en
quan dos ossos perden la seua connexió articular;
el temps, per la qual cosa no permeten de traure con-
lesions adjacents a l’àrea afectada, és a dir, alteracions
clusions definitives.
posttraumàtiques, com edemes, lesió del periosti,
Entre les restes de neandertals s’han trobat algunes
àrees de necrosi, etc.; consolidacions posttraumàti-
evidències de morts violentes, però tampoc no són
ques, com calls de fractura; i possibles complicacions
concloents d’una agressió, ja que la seua etiologia és
posttraumàtiques, quan el procés de reparació no ha
de causalitat incerta. El cas de Kaprina (Russell, 1987),
sigut reeixit. D’altra banda, en la presència de traumes
jaciment mosterià situat a Croàcia, datat en 100000
perimortem, que classificats segons l’instrument amb
anys d’antiguitat, destaca per la presència d’una sèrie
què es realitza la lesió, s’hi poden distingir tres grups:
de lesions relacionades amb l’antropofàgia, la desarti-
impactes de projectil, amb una lesió variable; les d’ins-
culació de membres i el descarnament final. La hipòte-
truments tallants, que produeixen lesions afilades; i les
si del canibalisme entre l’Homo sapiens neandertha-
d’instruments esmussats, que generen una lesió contu-
lensis és un tema controvertit que es va perfilant amb
sa (Loe, 2009; Lovell, 1997; Roberts i Manchester,
la investigació de noves restes trobades en els jaci-
1997; Zinanovic, 1982; Thillaud, 1994; Walker i Long,
ments arqueològics.
1977; Subirana, 2005).
A la península Ibèrica, les restes trobades en la
Per tant, la presència de fractures i ferides sense
Cueva del Sidrón, Astúries (Fortea et al., 2007), no dei-
signes de regeneració òssia seran elements objectius
xen lloc al dubte sobre la pràctica de l’antropofàgia o
de
al.,
la manipulació ritual del cadàver entre aquests grups
2005/2006), els quals hauran de ser apreciats i avaluats
humans. No obstant això, siga per a consumir o siga
per l’investigador.
per a ritualitzar el cos, aquestes lesions no les relacio-
possible
mort
violenta
(Etxeberria
et
nem amb els signes de violència o amb els actes
Signes de violència en la prehistòria
d’hostilitat que estem tractant en aquest treball. Lluny
La presència de lesions traumàtiques, fonamentalment
de la controvèrsia generada sobre el significat de l’an-
de ferides contuses, en els primers moments de l’apa-
tropofàgia prehistòrica, considerem que són diferents
rició del gènere Homo és molt freqüent; no obstant
els signes de violència i els signes de canibalisme en el
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
145
[page-n-6]
registre ossi, ja que les marques trobades en l’os
tificar-se, apareixent les primeres desigualtats socials,
també són distintes (vegeu el treball d’Aura, Morales i
que seran més clares amb la introducció de la
De Miguel en aquest mateix volum).
metal·lúrgia, quan l’acumulació de béns materials va
Per al grup dels primers Homo sapiens sapiens, les
donar pas al concepte de riquesa i pobresa i al proble-
lesions traumàtiques són més freqüents, no obstant això
ma de defensa d’aqueixos béns (Gallay, 1991;
aquest fet pareix respondre no tant a una violència lesi-
Barandiarán et al., 2007).
va interpersonal, com al tipus de vida d’aquests indivi-
Així mateix, des del punt de vista de l’antropologia
dus i a lesions fortuïtes o accidentals (Campillo, 1984).
i de la paleopatologia, la violència lesiva és un feno-
Les restes òssies recuperades en El Collado (Oliva,
men recent, que pareix gestar-se en el mesolític i es
Valencia) (Campillo, 2008) corroboren la imatge de la
desenrotlla i s’intensifica en el neolític i, posteriorment,
duresa de les condicions de vida d’aquestes comunitats,
en el calcolític i l’edat del bronze (Guilaine i Zammit,
ja que abunden les lesions contuses i xicotets traumes
2002; Campillo, 1984; Etxeberria, 2005/2006). Com
associats a caigudes fortuïtes o accidentals. En aquests
hem vist, no hi ha arguments que demostren un aug-
casos és molt difícil determinar l’etiologia de la lesió.
ment de la violència per als primers moments del
Fins a dates molt avançades, coincidint amb l’apa-
gènere Homo; no obstant això, a partir del neolític es
rició dels primers agricultors, no apareixen restes
constata un fort augment d’agressions que argüeixen
òssies amb signes evidents de violència. Sense descar-
la idea de l’agressivitat i la violència en les societats
tar que les societats prehistòriques no exerciren la vio-
prehistòriques, desvinculant-nos d’aquella visió tradi-
lència com una activitat quotidiana, potser la raó d’a-
cional, estàtica i rousseauniana del «bon salvatge».
questa absència de senyals de violència siga la falta de
En aquest sentit, és interessant de ressaltar l’estre-
documentació arqueològica, d’excavacions fetes amb
ta relació que guarden les lesions traumàtiques amb
metodologia més avançada i l’absència d’estudis
els avanços culturals (Campillo, 1989). Així, en el pale-
antropològics. Pareix evident que és a partir del neolí-
olític inferior i mitjà totes les lesions són contuses, pos-
tic quan la violència adopta un paper important a nivell
siblement perquè les armes utilitzades eren contun-
social i, progressivament, anirà augmentant fins a arri-
dents i, rares vegades, punxants i, si ho eren, lesiona-
bar a l’època actual (Campillo, 1995).
ven amb facilitat les parts blanes però sense arribar a
Una de les argumentacions referents a quan apareix
perforar el teixit ossi. A partir del paleolític superior es
la violència entre els éssers humans estaria relacionada
documenten les primeres puntes de fletxa incrustades
amb l’inici de la jerarquització i de la complexitat
en l’esquelet, és a dir lesions ja no contuses, sinó de
social, que juguen un paper molt important en les rela-
tipus inciso-contundent. Amb el descobriment dels
cions de poder i domini. Amb el desenvolupament de
metalls es generalitzen les lesions incises, atribuïbles a
l’agricultura i la ramaderia, la societat comença a estra-
l’ús de destrals i espases.
146
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-7]
Un exemple important de la violència en el neolític
va ser la troballa efectuada en el jaciment de Talheim,
a Baden-Württemberg (Alemanya), entre 1983-1984
(Wahl i Köning, 1987), datat en el 5000 a.C. Es tracta
d’una gran fossa comuna, on es van trobar restes de 34
individus, mesclats i sense un ordre o una cura clars,
tots amb signes evidents de violència i d’agressió i un
alt nombre de traumes perimortem. Sens dubte,
Talheim és un exemple excepcional, i quasi únic, en
què les restes ens parlen d’una violència activa entre
Figura 3. Crani infantil de Caramoro I (Elx, Alacant). Detall de la lesió.
Fractura en scalp amb vores semicicatritzades.
els primers agricultors europeus.
A la península Ibèrica, un jaciment significatiu, de
cronologia un poc més avançada (entre el neolític i el
tipus tallant en el crani. Una fractura en scalp, de forma
calcolític, 3300-3000 a.C), és la sepultura col·lectiva
tangencial i obliqua, que continua fins a l’arc supraci-
de San Juan Ante Portam Latinam (Laguardia, Rioja
liar esquerre i que comporta l’arrancament de part de
Alabesa) (Vegas 1992a; Vegas et al, 1999; 2006). Es
l’os frontal (Fig. 3). La morfologia de la fractura i de les
tracta d’un abric menut o coveta col·lectiva amb,
seues vores identifiquen l’instrument de l’atacant com
almenys, 289 individus inhumats, entre els quals en
una arma llarga i esmolada, possiblement una espasa.
destaquen nou per la presència de projectils incrus-
La supervivència poc prolongada de l’individu està
tats en l’esquelet, sis casos de fractura de cúbit, pro-
reflectida en la presència d’alguns punts d’unió entre
duïdes per l’impacte d’un colp fort en la cara dorsal
les dues vores de la fractura, i la seua mort pogué ser
de l’avantbraç quan l’agredit l’alça per protegir-se
provocada per complicacions secundàries a la ferida
del colp, i uns altres tants amb diverses ferides de
(Cloquell i Aguilar, 1996: 14).
contusió.
En la taula 1 s’arrepleguen els casos en què s’han
En terres valencianes també disposem d’evidències
documentat signes de violència en algun individu,
òssies que presenten els estigmes d’una agressió. Tal
emmarcats en conjunts peninsulars de la prehistòria
volta el cas més cridaner siga la trobada d’un individu
recent; restes que revelen els estigmes d’un ambient
infantil recuperat en el jaciment de Caramoro I (Elx,
hostil i violent. No obstant això, cal remarcar que alguns
Alacant) (Cloquell i Aguilar, 1996), datat en la meitat
dels casos inclosos es consideren dubtosos o de causa-
del segon mil·lenni a.C (1700-1500 a.C); es tracta d’un
litat incerta (fonamentalment els casos de lesions ante
esquelet infantil, lactant, d’any i mig aproximadament,
mortem) que es poden emmarcar tant en un context
trobat en l’interior d’un habitatge amb una lesió de
accidental com en un context violent. En aquesta taula
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
147
[page-n-8]
Nre.
Sexe
Edat
Tipus de lesió
Localitz.
anatòm.
Cronologia
de lesió
Referència Bibliogràfica
Bòbila Madurell (Sant
Neolític (4000-3500
Quirze del Vallés,
a.C.)
Barcelona)
1
Home
Adult
Impacte punta fletxa
Fractura per impacte
Vèrtebra
Vèrtebra
Perimortem
Perimortem
Campillo et al. (1993)
Camí de Can Grau (La
Roca del Vallés)
Neolític Mitjà
1
Home
Adult
Impacte punta fletxa
Vèrtebra
Antemortem
Martí et al. (1997)
Cova d'En Pardo (Planes,
Alacant)
Home
Adult
Neolític
2
Crani
Crani
Crani
Antemortem
Antemortem
Antemortem
Rodes et al. (2006)
Dona
Inciso-contundent
Inciso-contundent
Adulta Calcificació hematoma
Cova de la Sarsa
(Bocairent, València)
Neolític
1
Dona
Adulta
Inciso-contundent
Crani
Antemortem
De Miguel (2006a y 2006b)
Cova de la Boixadera
dels Bancs (Barcelona)
Neolític Final
1
Home
Adult
Lesió contusa
Crani
Antemortem
Guerrero y Muntané (2001: 17)
Dolmen de Aizibita
(Cirauqui, Navarra)
3500-3200 a.C.
1
Home
Adult
Inciso-tallant amb
fractura per resquill
Crani
Antemortem
Beguiristain y Etxeberria (1994)
Les Llometes (Alcoi,
Alacant)
Calcolític
1
Home
Madur
2 lesions contuses
Crani
Antemortem Campillo (1976: 66-68; 1977: 325)
Cueva H de Arboli
(Tarragona)
Calcolític
1
Home
Adult
Impacte punta fletxa
Crani
Perimortem
Dolmen del Collet de Sú
(Lleida)
Calcolític
1
Home
Adult
Impacte punta fletxa
Crani
Antemortem Campillo (1977: 290-295; 1983: 57)
Las Cáscaras
(Cantàbria)
Calcolític
1
Home
Adult
Impacte punta fletxa
Fèmur
Perimortem
Cabré (1925)
Cova de la Pastora
(Alcoi, Alacant)
Calcolític
1
Dona
Juvenil
Lesió contusa
Crani
Antemortem
Campillo (1976: 57; 1977: 269)
Camí Reial d'Alacant
(Vall d'Albaida)
Calcolític
1
Home
Adult
Lesió contusa
Crani
Antemortem
Campillo (1976: 55-59)
Megalit Clarà (Solsonès,
Barcelona)
Calcolític Final/
Bronze Inicial
1
Home
Adult
Lesió incisa
Crani
Antemortem
Campillo (1977: 316)
Cova d'Annes (Prullans,
Lleida)
Calcolític Final/
Bronze Inicial
1
Dona
Madura
Contusa-fractura amb
afonament
Crani
Antemortem
Campillo (1977: 312)
Abric Can Bosc de
Monistrol de Rajadell
(Barges, Barcelona)
Calcolític Final/
Bronze Inicial
1
Home
Adult
Lesió contusa
Crani
Antemortem
Guerrero y Ribas (1997)
El Tomillar (Àvila)
Calcolític Final/
Bronze Inicial
1
Home
Adult
Lesió contusa
Crani
Antemortem
Etxeberria (1995: 53)
Caramoro I (Elx, Alacant)
Bronze 1700-1500
a.C.
1
Indet.
Infantil lactant
Lesió incisa-tallant
Crani
Perimortem
Cloquell y Aguilar (1996)
Cova de l'Heura
(Ulldemolins, Tarragona)
Bronze
1
Home
Adult
Impacte punta fletxa
Crani
Antemortem
Mercadal y Agustí (2006)
Roc d'Orenetes
(Tarragona)
Bronze
1
Home
Adult
Tall o fractura en bisell
Cúbit
Antemortem
Campillo (1993)
Jaciment
Època
Campillo (1977: 290-295)
Taula 1. Casos amb signes de violència (individus aïllats). Conjunts peninsulars de la prehistòria recent.
hem valorat els aspectes següents: el jaciment, l’època
i l’edat d’aquests, el tipus de lesió detectada, la seua
cronològica en què s’emmarca, el nombre d’individus
localització anatòmica i la seua cronologia, a més de la
que presenten lesions traumàtiques, com també el sexe
referència bibliogràfica de l’estudi.
148
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-9]
Figura 4. Crani femení de la Cova de la Sarsa. Detall de la lesió. Es tracta d’una erosió cranial, segurament produïda per un colp tangencial amb arma
tallant. S’hi observen signes de regeneració òssia.
De les dades obtingudes es desprén que la pobla-
En general, es tracta d’una població adulta (gràfic
ció masculina és molt més propensa a patir els estig-
2); tan sols hi ha un cas d’individu juvenil (Cova de la
mes d’una agressió (gràfic 1), ja que el 75 % dels casos
Pastora) i un altre d’infantil (Caramoro I). Aquestes
arreplegats correspon a individus masculins i tan sols el
dades reafirmen la idea que les agressions interperso-
20 % a femenins. Destaca el traumatisme localitzat en
nals solen estar vinculades a la població masculina i
un crani femení de la Cova de la Sarsa (De Miguel,
adulta.
2006) (Fig. 4), per tractar-se d’una lesió molt poc fre-
S’observa un clar augment de les lesions tallants en
qüent entre les dones procedents de contextos
el període corresponent a l’edat del bronze (gràfic 3),
arqueològics.
corroborant l’estreta relació que guarden les lesions
Indet.
Dones
Infantil
Juvenil
Homes
Adult
Dones
Madur
Indet.
Homes
Homes
Gràfic 1. Distribució sexual dels individus lesionats.
Dones
Indet.
Gràfic 2. Distribució de l’edat dels individus lesionats.
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
149
[page-n-10]
Projectil
Contundent
Tallant
Antemortem
Perimortem
Neolític
Calcolític
Crani
Bronze
Postcranial
Gràfic 3. Distribució dels tipus de lesió segons períodes cronològics.
Gràfic 4. Distribució anatòmica i cronològica de les lesions detectades.
traumàtiques amb els desenvolupaments tecnològics.
aquests valors no són del tot objectius ja que molts dels
Així, en l’edat dels metalls es generalitzen les lesions
jaciments valorats van ser excavats fa diverses dècades,
inciso-tallants, atribuïbles a l’ús de destrals i espases,
amb una pràctica selectiva d’arreplega del material ossi
en detriment de les lesions per impactes de projectil,
que se centrava en el crani, rebutjant la resta dels ossos,
que disminueixen considerablement. D’altra banda,
per la qual cosa els resultats obtinguts no possibiliten
l’alt índex de lesions contuses, tant en el neolític com
d’establir conclusions definitives.
en el calcolític i l’edat del bronze, pot estar en relació
En la taula 2, arrepleguem els casos en què s’ha
amb l’àmbit accidental o fortuït, per tant no són con-
documentat signes de violència en més d’un individu.
cloents d’una agressió.
Jaciments relacionats amb possibles massacres o con-
La distribució anatòmica de les lesions (gràfic 4) des-
flictes grupals en què, igual que en els casos obser-
taca per la seua alta freqüència en la zona cranial enfront
vats en la taula 1, la distribució sexual dels individus
de la resta de l’esquelet postcranial. Possiblement
lesionats incideix en el sexe masculí i fonamentalment
Jaciment
Època
San Juan Ante Portam Neolític Final/
Latinam (Rioja alabesa)
Calcolític
Nre
Sexe
12 Homes
Edat
Tipus de lesió
Adults
9 Impactes de projectil
6 fractures
3 punxant-penetrants
5 contusions
4 Impactes per projectil
Hipogeo del Longar
(Navarra)
Neolític Final/
Calcolític
4
Homes
3 Adults
1 Madur
Cerro de la Cabeza
(Àvila)
Calcolític
6
Homes
Adults
Localització
anatòmica
Cronologia
de la lesió
Postcranial 5 Peri/ 4 ante.
Cúbit
Antemortem
Crani
Antemortem
Crani
Antemortem
Costella
Crani
Vértebra
Húmer
6 Impactes de punta de fletxa Postcranial
Referència Bibliogràfica
Vegas (1992a)
Vegas et al. (1999 y 2006)
De la Rua (1995)
Antemortem
Perimortem
Perimortem
Perimortem
Armendáriz et al. (1994, 1995)
Perimortem
Trancho i Robledo (2003)
Taula 2. Casos amb signes de violència (diversos individus) relacionats amb algun tipus de conflicte grupal, emmarcats en conjunts peninsulars de la
prehistòria recent.
150
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-11]
Perimortem
Antemortem
Projectil
Contusió
Punxant
Fractures d’aturada
Gràfic 5. Tipus i percentatges de les lesions observades.
d’edat adulta. Aquest sector de la població seria el
més propens a patir els estigmes d’una agressió.
Cranial
Postcranial
Gràfic 6. Distribució anatòmica i cronològica de les lesions observades.
· El tipus d’individu que presenta la lesió: sexe, edat
i patologies preexistents.
Les lesions més freqüents (gràfic 5) són les d’impac-
Tenint en compte aquests paràmetres, podrem
tes de projectil (incrustació de puntes de fletxa), indi-
obtindre una visió global i multidisciplinària de les
cant possibles models o pautes d’enfrontament bèl·lic,
situacions de conflicte i violència en contextos arqueo-
que es farien a llarga distància i, en menor grau, en
lògics. Sense caure en una mera descripció factual dels
combats cos a cos. La distribució anatòmica d’aques-
esdeveniments violents, aquesta visió permet obrir
tes lesions (gràfic 6) es localitza fonamentalment en
noves vies d’investigació que passen per una dimensió
l’esquelet postcranial, en vèrtebres, costelles i ossos
social de la Paleopatologia i per plantejar qüestions
llargs. Les lesions localitzades en el crani són de tipus
com ara: ¿qui va patir la violència física?; ¿va ser acci-
contús, ja cicatritzades i amb una etiologia dubtosa, i
dental o de caràcter intencional?; ¿quines repercus-
s’emmarquen tant en actes violents com en possibles
sions va tindre?, ¿amb quins mitjans es va produir?;
actes accidentals o fortuïts.
¿amb quina intensitat?; ¿qui va rebre cures després
d’una agressió?, i ¿qui no en va rebre?; etcètera.
Conclusió
Considerem que abans d’explicar per què i per a
Certes característiques traumàtiques es poden relacio-
què es va utilitzar la violència, cal tindre clar què és el
nar directament amb determinades dinàmiques
que es va fer i de quina manera (Botella, Aleman i
socials, en aquest cas de violència, tenint en compte
Jiménez, 1999). En aquesta línia, l’Antropologia Física i,
una sèrie d’elements com són:
sobretot, la Paleopatologia, són les disciplines més útils
· El context en què l’individu va ser trobat: lloc d’enterrament, aixovar i posició del cos.
al servei de l’arqueòleg, les quals permeten visualitzar
d’una manera més ferma els episodis de conflicte i vio-
· El patró de la lesió detectada: localització anatòmi-
lència en contextos arqueològics, i mostrar els efectes i
ca, forma de la lesió, distribució i disposició de les
els mitjans d’una violència activa que encara hui es con-
lesions.
tinua practicant, per bé que amb fins molt diversos.
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
151
[page-n-12]
Ens enfrontem a una gran varietat de comportaments i d’estructures socials que, des del paleolític fins
als nostres dies, el ser humà ha hagut de resoldre
d’una forma o d’una altra. Les dades arqueològiques, i
més tard les històriques i les fonts escrites, fonamentalment, corroboren la imatge de l’ésser humà com un
individu agressiu i hostil; comportament que encara
forma part de la vida diària i amb el qual hem aprés a
conviure.
––– (1977): Paleopatología del cráneo en Cataluña, Levante y Baleares.
Barcelona: Montblanc-Martín.
––– (1983): La enfermedad en la Prehistoria. Introducción a la
Paleopatología. Madrid: Salvat.
––– (1984): «Los traumatismos en la Prehistoria y en los tiempos antiguos»,
Medicina e Historia, 2 (Barcelona), p. 1-16.
––– (1987): «La investigación paleopatológica», Zainak. Cuadernos de
Antropología-Etnografía, 4 (Sociedad de Estudios Vascos), p. 179-200.
––– (1989): «Contribución de los estudios paleopatológicos a la
Prehistoria», Boletín de la Sociedad Española de Antropología
Biológica, 10 (Madrid), p. 139-152.
––– (1992): «Cicatrización del hueso craneal», Munibe (Antropologia-
Arkeologia), suplement 8 (Sant Sebastià), p. 33-49.
––– (1993): Paleopatologia. Els primers vestigis de la malaltia, (Primera part).
Barcelona: Fundació Uriach 1838 (Històrica de Ciències de la Salut, 4).
––– (1995) : «Agressivitat i violència a les societats prehistòriques i primitives», Limes, Revista d’Arqueologia, 4-5 (Barcelona), p. 5-17.
Bibliografia
––– (2001a): Introducción a la Paleopatología. Barcelona: Bellaterra.
ARMENDÁRIZ, J.; IRIGARAI, S.
I
ETXEBERRIA, F. (1994): «New evidence of
Prehistoric arrow wounds in the Iberian Peninsula», International
Journal of Osteoarchaeology, 4 (Londres), p. 153-172.
––– (1995): «Violencia y muerte en la prehistoria. El hipogeo de Longar»,
Revista de Arqueología, any XVI, nº 168, p. 16-29.
BARANDIARÁN, I.; MARTÍ, B.; DEL RINCÓN, M.A.
I
MAYA, J.L. (2007): Prehistoria
de la Península Ibérica. Barcelona: Ariel.
BEGUIRISTAIN, M. A. I ETXEBERRIA, F. (1994): «Lesión craneal seguida de super-
––– (2001b): Manual de antropología biológica para arqueólogos.
Barcelona: Ariel.
— (2008): «Estudio antropológico». En La Necrópolis Mesolítica de El
Collado (Oliva-Valencia). València: Real Academia de Cultura
Valenciana - Sección de Prehistoria y Estudios Arqueológicos (Serie
Arqueológica, extra 8), p. 177-344.
CAMPILLO, D.; MERCADAL, O. I BLANCH, R.M. (1993): «A mortal wound caused
by a flint arrowhead in individual MF-18 of the Neolithic period exhu-
vivencia en un individuo del dolmen de Aizibita (Cirauqui, Navarra)»,
med
Cuadernos de Arqueología de la Universidad de Navarra, 2
Osteoarchaeology, 3, p. 145-150.
(Pamplona), p. 49-69.
at
Sant
Quirze
del
Valles»,
International
Journal
of
CHAPA BRUNET, T. (1990): «La Arqueología de la muerte: planteamientos,
BOTELLA LÓPEZ, M. (2003): «Diagnóstico diferencial de las marcas de corte
problemas y resultados». En Vaquerizo Gil, D. (coord..): Arqueología de
sobre los huesos humanos». En Cañellas Trobat, A. (ed.): VII Congreso
la muerte: metodología y perspectivas actuales. (Recull els continguts
Nacional de Paleopatología: Nuevas perspectivas del diagnóstico dife-
presentats a: Seminarios “Fons Mellaria” [2-1990, Fuente Ovejuna]).
rencial en Paleopatología, p. 87-95.
BOTELLA LÓPEZ, M.; ALEMÁN, I.
I
JIMÉNEZ, S. (1999): Los huesos humanos.
Manipulaciones y alteraciones. Barcelona: Bellaterra. 229 p.
Diputación de Córdoba, p. 13-32.
CLOQUELL, B. I AGUILAR, M. (1996): «Herida por espada en un niño argárico»,
Revista de Arqueología, 184 (Madrid), p. 10-15.
BROTHWELL, D. R. (1987): Desenterrando huesos. La excavación, tratamiento
CUNHA, E. i PINHEIRO, J. (2009): «Antemortem trauma». En Blau, S. y
y estudio de restos del esqueleto humano. Mèxic: Fondo de Cultura
Ubelaker, D. (edit.): Handbook of forensic Anthropology and
Económica.
DE LA RUA, C.; BARAYBAR, J.P.; CUENDE, M. I MANZANO, C. (1995): «La sepultu-
human skeletal remains. Arkansas Archaeological Survey (Arkansas
ra colectiva de San Juan Ante Portam Latinam (Laguardia. Álava): con-
I
Archaeological Survey Research Series, 44).
CABRÉ AGUILÓ, J. (1925): «Las colecciones de Prehistoria y Protohistoria del
Museo Cantábrico de Comillas», Revista de Coleccionismo, 109
(Madrid), p. 1-39.
CAMPILLO, D. (1976): Lesiones patológicas en cráneos prehistóricos de la
152
Archaeology. Walnut Creek (Califòrnia): Left Coast Press, p. 246-262
UBELAKER, D. H. (1994): Standards for data collection from
BUIKSTRA, J.
tribución de la Antropología a la interpretación del ritual funerario»,
Rubricatum, 1: I Congrés Neolític a la Península Ibèrica (GavàBellaterra) (Revista del Museu de Gavà), p. 585-589.
DE MIGUEL IBÁÑEZ, Mª. P. (2003): «Evidencias de cuidados a través de la patología traumática durante la Prehistoria». En Cañellas Trobat, A. (ed.): VII
Región Valenciana. València: Diputació de València - Servei
Congreso Nacional de Paleopatología: Nuevas Perspectivas del diag-
d’Investigacions Prehistòriques (Trabajos Varios, 50), p. 1-96.
nóstico diferencial en Paleopatología, p. 397-402.
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-13]
––– (2006a): «Las mujeres en los contextos funerarios prehistóricos.
Aportaciones desde la ostearqueología». En Las mujeres en la
Prehistoria. València: Diputació de València - Museu de Prehistòria de
GUILAINE, J. I ZAMMIT, J. (2002): El camino de la guerra. La violencia en la
Prehistoria. Barcelona: Ariel.
GUILLEM CALATAYUD, P.M. (2006): «Las escenas bélicas del Maestrazgo». En
Martínez Valle, R. (coord.): Arte Rupestre en la Comunidad Valenciana.
València, p. 91-104.
––– (2006b): «La Cova de la Sarsa (Bocairent, Valencia). Osteoarqueología
València: Generalitat Valenciana, p. 239-251.
de un yacimiento Neolítico Cardial». En Hernández, M. S.; Soler, J. A.
LEROI-GOURHAN, A. (1965): Préhistoire de l’art occidental. París: Mazenod.
i López Padilla, J. A. (ed.): Actas del IV Congreso del Neolítico
LOE, L. (2009): «Perimortem trauma». En Blau, S. i Ubelaker, D. (edit.):
Peninsular. (Alicante, 27-30 de noviembre 2006). Vol. II, p. 85-91.
ETXEBERRIA, F. (1995): «Informe sobre los restos humanos procedentes del
enterramiento colectivo de “El Tomillar” (Bercial de Zapardiel, Ávila)» .
En Fabián, J. F.: El aspecto funerario durante el Calcolítico y los inicios
de la Edad del Bronce en la Meseta Norte. El enterramiento colectivo
en fosa de El Tomillar (Ávila). Salamanca: Universidad de Salamanca, p.
Handbook of forensic Anthropology and Archaeology. Walnut Creek
(Califòrnia): Left Coast Press, p. 263-283.
LOVELL, N.C. (1997): «Trauma analysis in Paleopathology», Yearbook of
Physical Anthropology, 40, p. 139-170.
LULL, V. I PICAZO, M. (1989): «Arqueología de la muerte y estructura social»,
Archivo Español de Arqueología, 62 (Madrid), p. 5-20.
LULL, V.; MICÓ, R.; RIHUETE, C. I RISCH, R. (2006): «La investigación de la violen-
45-58.
— (2003): «Patología traumática». En Isidro, A. y Malgosa, A. (edit.):
Paleopatología. La enfermedad no escrita. Barcelona: Masson, p. 195207.
cia: una aproximación desde la arqueología», Cypsela, 16, p. 87-108.
MARTÍ, M.; POU, R. I CARLÚS, X. (1997): «La necròpolis del neolític mitjà i les
restes romanes de Can Grau (la Roca del Vallès, Vallès Oriental). Els jaci-
VEGAS, J. I. (1993):
ments de Cal Jardiner (Granollers, Vallès Oriental)» . En Les excavacions
«Identificación post-mortem y mecanismos de producción de las frac-
arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Barcelona: Generalitat
ETXEBERRIA, F.; BARAIBAR, J. P.; DE
LA
RUA, C.
I
turas diafisarias de cúbito». En Actas del II Congreso Nacional de
Paleopatología. València: Publicacions de la Universitat de València, p.
319-323.
de Catalunya (Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 14).
MERCADAL, O.
I
AGUSTÍ, B. (2003): «Estudi paleoantropològic: la Costa de
Can Martorell (Dosrius, el Maresme). Mort i violència en una comunitat
ETXEBERRIA, F.; HERRASTI, L.
I
BANDRÉS, A. (2005/2006): «Muertes violentas
determinadas a través de estudios de paleopatología», Munibe
(Antropologia-Arkeologia), 57 (Sant Sebastià), p. 345-357.
ETXEBERRIA, F. I VEGAS, J. I. (1988): «¿Agresividad social o guerra? durante el
Neo-eneolítico en la cuenca media del Valle del Ebro, a propósito de
San Juan Ante Portam Latinam (Rioja Alavesa)», Munibe (Antropologia-
Arkeologia), suplement 6 (Sant Sebastià), p. 105-112.
––– (1992): «Heridas por flecha durante la Prehistoria en la Península
del litoral català durant el tercer mil·lenni a.C.», Laietania, 14 (Museu
de Mataró), p. 75-115.
— (2006): «Comportaments agressius a la prehistòria recent. La desmitificació del bon salvatge?», Cypsela, 16 (Museu d’Arqueologia de
Catalunya), p. 37-49.
ROBERTS, C.
I
MANCHESTER, K. (1997): The Archaeology of disease.
Gloucester: Sutton Publishing, p. 65-98.
RODES, F.; SOLER, J.; ROCA DE TOGORES, C.; CHIARRI, J.; CLOQUELL, B.; MARTÍ, J.
Ibérica», Munibe (Antropologia-Arkeologia), suplement 8 (Sant
I
Sebastià), p. 129-136.
encontrados en el nivel III de la Cova d’En Pardo (Planes, Alicante)» .
FORTEA, F.J.; DE
LA
RASILLA, M.; SANTAMARÍA, D.; ROSAS, A.; LALUEZA-FOX, C.;
MARTÍNEZ, E.; SÁNCHEZ MORAL, E.
I
CAÑAVERAS, J.C. (2007): «El Sidrón
(Boriñes, Piloña, Asturias) 2000-2007». En La Prehistoria de Asturias,
Oviedo: Prensa Asturiana, p. 321-354.
GALLAY, A. (1991): «El hombre neolítico y la muerte», en Los orígenes del
hombre moderno. Barcelona: Investigación y Ciencia, p. 124-133.
GUERRERO SALA, L.
I
SOLÉ MUNTANÉ, J. (2001): «Práctica antrópica y
Paleopatología en la Cueva de la Boixadera dels Bancs (Montmajor,
Barcelona)» . En Actas del IV Congreso Nacional de Paleopatología.
Madrid, p. 123-138.
GUERRERO SALA, L. I RIBAS MUJAL, D. (1997): «Caracterización paleopatológi-
ETXEBERRIA, F. (2006): «Paleopatología traumática en dos cráneos
En Roca de Togores Muñoz, C. i Rodes Lloret, F. (eds.): Actas de
Jornadas de Antropología Física y Forense. Alacant: Institut de Cultura
Juan Gil-Albert, p. 9-24.
RUSSELL, M.D. (1987): «Mortuary practices at the Kaprina Neanderthal site»,
American Journal of Physical Anthropology, 72, p. 181-198.
SUBIRANA, M.; GALTÉS, I.; JORDANA, X.; GARCÍA, C.
I
MALGOSA, A. (2005):
«Importancia del estudio antropológico para la calificación jurídica de una
muerte violenta», Cuadernos de Medicina Forense, 11 (42), p. 293-305.
THILLAUD, P. (1992): «El diagnóstico retrospectivo en Paleopatología», (1).
Munibe (Antropologia-Arkeologia), suplement 8 (Sant Sebastià), p. 8188.
ca de la población prehistórica de Can Bosc de Monistrol de Rajadell
TRANCHO, G. J. I ROBLEDO, B. (2003): «Indicadores traumáticos huellas de vio-
(Bages, Barcelona). La Enfermedad en los restos humanos». En Actas
lencia en la población calcolítica de Cerro de la Cabeza (Ávila)» . En
del IV Congreso Nacional de Paleopatología. San Fernando (Cadis), p.
Aluja, Mª P.; Malgosa, A. i Nogués, R.Mª: Antropología y biodiversidad.
325-334.
Volum I. Barcelona: Bellaterra, p. 557-566.
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
153
[page-n-14]
UBELAKER, D. H. (1989): Human skeletal remains. Excavation, analysis, inter-
pretation. Washington (D.C.): Taraxacum (Manuals on Archeology, 2).
VEGAS ARAMBURU, J.I. (1992a): «San Juan Ante Portam Latinam (Laguardia,
Álava). Nueva visión de un depósito de restos óseos en su excavación,
estudio y valoración», Munibe (Antropologia-Arkeologia), suplement 8
(Sant Sebastià), p. 223-226.
––– (1992b): «Presente y futuro de las relaciones entre Arqueología y
Paleopatología-Antropología», Munibe (Antropologia-Arkeologia),
suplement 8 (Sant Sebastià), p. 241-244.
––– (1999): «¿Qué podemos decir hoy sobre la violencia en la Prehistoria?»,
Zainak, 18 (Vitòria), p. 295-308.
VEGAS, J.I.; ARMENDÁRIZ, A.; ETXEBERRIA, F.; FERNÁNDEZ, M. I HERRASTI, L. (2006):
San Juan Ante Portam Latinam: Una inhumación colectiva prehistórica
en el Valle Medio del Ebro. Vitòria: Diputación Foral de Álava ;
Fundación José Miguel de Barandiarán. (Barandiarán, 11).
154
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
VEGAS, J.I.; ARMENDÁRIZ, A.; ETXEBERRIA, F.; FERNÁNDEZ, M.; HERRASTI, L.
I
ZUMALABE, F. (1999): «La sepultura colectiva de San Juan Ante Portam
Latinam (Laguardia, Álava)», Saguntum: Papeles del Laboratorio de
Arqueología de Valencia, extra 2, p. 439-445.
WAHL, J.
I
KÖNING, H.G. (1987): «Anthropologisch-traumatologisch
Untersuchung der menschlichen skelettreste aus dem bandkeramischen Massengrab bei Talheim, Kreis Heilbronn», Fundberichte aus
Baden-Württemberg, 12, p. 65-123.
WALKER, P. L. I LONG, J. C. (1977): «An experimental study of the morphological characteristics of tool marks», American Antiquity, 42-4 (octubre)
(Society for American Archaeology), p. 605-616.
WHITE, T. D. (2000): Human Osteology. (2a. ed.). San Diego (Califòrnia):
Academic Press.
ZIVANOVIC, S. (1982): Ancient diseases: the elements of paleopathology.
Londres: Methuen, p. 156-171.
[page-n-15]
Introducció
Lluny d’intentar resoldre el dilema sobre si l’ésser
humà és agressiu per naturalesa o si l’agressivitat és
fruit d’una evolució cultural, és indubtable que hi ha
evidències clares de comportaments violents en el
registre arqueològic, en concret en el registre ossi,
que ens revelen l’existència d’una violència activa
en les societats passades, i que continua en l’actualitat.
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE
OSTEOARQUEOLÒGIC
ÁNGELA PÉREZ FERNÁNDEZ
Museu de Prehistòria de València
Servei d’Investigació Prehistòrica
Entenem per violència qualsevol tipus d’acte intencional que genere alguna modalitat de lesió traumàtica a l’individu, la morfologia de la qual dependrà del
tipus d’agressió, i provocarà, o no, la seua mort.
Sintetitzant la gran variabilitat del comportament
humà, les principals evidències arqueològiques capaces d’aproximar-nos a la reconstrucció del conflicte i
la violència entre els grups humans prehistòrics provenen de diverses fonts de documentació: per una
part, de la identificació de senyals de trauma en les
restes òssies; per una altra, del context arqueològic
associat a les restes; per la presència d’armes o
aspectes defensius; i, finalment, per les representacions iconogràfiques.
Alguns autors (Vegas, 1999) simplifiquen la varietat d’aquestes manifestacions en el que denominen
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
141
[page-n-2]
agents que van exercir una violència física; i, finalment, les representacions mostren la violència física
en acció, i es tracta d’una gran varietat de símbols
que
evoquen
esdeveniments
relacionats
amb
ambients hostils, com per exemple les representacions en l’art rupestre llevantí, en què s’encarnen
escenes de batalles i de presumptes execucions d’individus (Guillem, 2006) (Fig. 1 i 2).
En el present treball ens centrarem en els efectes,
és a dir, en les evidències òssies, o estigmes de violència, que són les que afecten l’esquelet i, per tant, les
que es poden trobar en el registre ossi, concretades
fonamentalment en la presència de lesions traumàtiques i de traumes perimortem.
La violència, com altres comportaments humans,
deixa traces recuperables en el registre osteoarqueològic; marques que queden registrades de manera
indeleble en l’os i que permeten documentar els episodis violents d’un individu o població. Aquest tipus
de lesions pot ser reflex de molts factors que fan referència a la forma i a l’estil de vida dels individus
Figura 1. Abric VII de les Coves de la Saltadora (el Maestrat). Home amb un
adorn al cap que es precipita després de ser assagetat per diversos projectils a l’altura del coll i de les extremitats inferiors. Calc de l’Abric VII
(Obermaier i Wernet, 1919).
(Roberts i Manchester, 1997), la seua cultura material,
la seua economia i desenvolupament, l’ocupació i el
grau de violència. I l’estat curatiu de les ferides ens pot
indicar també el seu estatus social, la dieta, els tracta-
els efectes, els mitjans i les representacions; així, els
ments curatius rebuts entre altres aspectes.
efectes de la violència seria tot tipus de material que
En aquest sentit, una de les disciplines que més
conserve els estigmes d’una agressió, fonamental-
aportacions pot proporcionar al coneixement d’a-
ment el material ossi, amb la presència de signes o
quest tipus de comportament és l’antropologia física.
lesions traumàtiques curades i/o letals; d’altra banda,
L’osteologia es presenta com a eina bàsica per a l’es-
els mitjans fan referència als mecanismes utilitzats per
tudi de les lesions òssies i ens aporta les bases meto-
a provocar l’agressió, permetent de visualitzar els
dològiques per a l’anàlisi de les lesions traumàtiques.
142
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-3]
Figura 2. Escena bèl·lica de les Dogues (Ares del Maestrat). Enfrontament entre distints grups humans amb presència de persones assagetades. Calc de
J.B. Porcar Ripollés.
En aquesta línia presentarem les restes arqueològi-
necessària la participació de l’antropòleg en l’excava-
ques més representatives de casos de mort violenta i
ció arqueològica mateixa. No obstant això, davant de
de signes d’agressió emmarcats, fonamentalment, en
l’absència d’elements reveladors de violència, la majo-
la prehistòria valenciana —però també en la d’altres
ria de les restes es tradueixen com a casos de lesió
àrees peninsulars—, des del neolític fins a l’edat del
accidental, d’ací prové la dificultat interpretativa d’a-
bronze.
questes.
Per a l’avaluació de les fractures i la possible relació
Els signes de violència: els efectes
d’aquestes amb un ambient hostil i de violència, cal
Les evidències de fractures i traumes són molt fre-
distingir entre fractures ante, peri i post mortem. Les
qüents en les restes osteoarqueològiques. Els traumes
fractures ante mortem són les produïdes en vida, rela-
són considerats com la segona patologia més comuna
cionades o no directament o indirectament amb la
que afecta l’esquelet , sent-ne el canvi degeneratiu la
defunció de l’individu. Presenten senyals de remodela-
primera (White, 2000).
ció òssia, generalment en forma d’un call d’os nou que
La trobada d’ossos fracturats i fragmentats pot res-
es genera al voltant de la fractura i que persisteix
pondre a processos molt diferents, per la qual cosa es
durant molt de temps després que s’haja produït el
poden diferenciar lesions en vida i lesions post mor-
traumatisme.
tem. Aquest problema, moltes vegades es resol amb
Les fractures perimortem , produïdes en els
l’observació in situ mateixa de les restes, per això es fa
moments que envolten la mort de l’individu, amb rela-
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
143
[page-n-4]
ció directa, o sense ella, amb el resultat final, no pre-
molt útil per a la interpretació individual i global del
senten senyals de remodelació òssia i es diferencien
context arqueològic en què ens moguem. La variabili-
entre elles, bàsicament per la tipologia del instrument
tat de les activitats humanes és molt àmplia i, per tant,
de l’agresió. Aquestes han sigut produïdes sobre l’os
la interpretació dependrà del comportament de cada
en estat fresc.
grup social.
Finalment, les fractures post mortem, produïdes
En l’àmbit de l’antropologia forense, l’anàlisi dels
després de la mort de l’individu sense cap relació amb
traumes perimortem és crucial per a determinar la
la seua defunció, poden ser el resultat de diferents
causa de mort de l’individu. Aquest tipus d’estudis i les
causes: processos tafonòmics, maniobres de recupera-
seues tècniques d’anàlisi ajudaran a diagnosticar i a
ció i extracció de les restes, condicions improcedents
avaluar la resta òssia. En aquest sentit, alguns treballs
d’embalatge i transport, o a causa de manipulacions
com els de Lovell (1997), Roberts i Manchester (1997),
inadequades en el laboratori mateix. Es tracta de frac-
Zinanovic (1982), Loe (2009), Subirana (2005), Botella
tures ocasionades sobre l’os en estat sec.
(2003), Botella et al (1999), Walker i Long (1977), tots
Les fractures ante mortem i perimortem, sobretot
ells d’orientació forense, es posen al servici de l’ar-
aquestes últimes, són les que hauran de ser avaluades
queologia per a obtindre una visió mes ampla del nos-
per a determinar el caràcter etiològic de la lesió o la
tre passat.
circumstància d’aquesta, distingint entre lesions pato-
No obstant això, en aquest context sorgeixen una
lògiques, lesions espontànies, o lesions per violència
sèrie de limitacions que hem de tindre en compte: úni-
directa i intencional. Els senyals de trauma ante mor-
cament som capaços d’observar els casos en què l’a-
tem poden estar associats, o no, amb els senyals de
gressió ha deixat senyal en l’os, és a dir, que només és
trauma perimortem, i poden donar indicis sobre el
possible detectar aquelles lesions que afecten directa-
tipus de conflicte violent succeït.
ment el teixit ossi i no les que danyen els teixits blans,
El terme perimortem ha sigut qualificat d’imprecís
lesions que sens dubte també van poder provocar la
i, en conseqüència, de vegades se l’ha considerat
mort violenta de l’individu. La mala conservació del
mancat de validesa. És obvi que resulta quasi impos-
material i els efectes tafonòmics i postdeposicionals
sible d’establir si una lesió es va produir immediata-
també hi representen una barrera o limitació, ja que de
ment abans de la mort de l’individu, en el mateix
vegades ens poden arribar a confondre.
moment de la mort, o en un curt període després. No
D’altra banda, l’enorme variabilitat de manifesta-
obstant això, si detectem aquest tipus de lesions peri-
cions traumàtiques ens obliga a realitzar una descrip-
mortem —en les quals l’os no ha tingut temps de reac-
ció detallada i exhaustiva de la lesió a fi d’interpretar el
cionar—, encara que no puguem determinar el
caràcter etiològic de la ferida. Certes marques en l’os,
moment precís o exacte de la seua producció, serà
depenent de la seua distribució i la seua morfologia,
144
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-5]
poden estar associades a determinats processos de
això, no són concloents d’una agressió i també poden
violència directa, intencional i interpersonal, i de vega-
ser associades a lesions pòstumes. André Leroi-
des associades a certes dinàmiques socials que formen
Gourhan (1965: 236-237) considera que hi ha xocs
part d’un ambient hostil.
bèl·lics entre aquests grups humans. No obstant això,
Aqueixes marques es concreten, d’una banda, en la
les restes humanes recuperades corresponents al pale-
presència de lesions traumàtiques com ara: fractures,
olític inferior i mitjà són molt escasses i incompletes, i
quan l’os pateix una solució de continuïtat; luxacions,
cronològicament comprenen un període molt llarg en
quan dos ossos perden la seua connexió articular;
el temps, per la qual cosa no permeten de traure con-
lesions adjacents a l’àrea afectada, és a dir, alteracions
clusions definitives.
posttraumàtiques, com edemes, lesió del periosti,
Entre les restes de neandertals s’han trobat algunes
àrees de necrosi, etc.; consolidacions posttraumàti-
evidències de morts violentes, però tampoc no són
ques, com calls de fractura; i possibles complicacions
concloents d’una agressió, ja que la seua etiologia és
posttraumàtiques, quan el procés de reparació no ha
de causalitat incerta. El cas de Kaprina (Russell, 1987),
sigut reeixit. D’altra banda, en la presència de traumes
jaciment mosterià situat a Croàcia, datat en 100000
perimortem, que classificats segons l’instrument amb
anys d’antiguitat, destaca per la presència d’una sèrie
què es realitza la lesió, s’hi poden distingir tres grups:
de lesions relacionades amb l’antropofàgia, la desarti-
impactes de projectil, amb una lesió variable; les d’ins-
culació de membres i el descarnament final. La hipòte-
truments tallants, que produeixen lesions afilades; i les
si del canibalisme entre l’Homo sapiens neandertha-
d’instruments esmussats, que generen una lesió contu-
lensis és un tema controvertit que es va perfilant amb
sa (Loe, 2009; Lovell, 1997; Roberts i Manchester,
la investigació de noves restes trobades en els jaci-
1997; Zinanovic, 1982; Thillaud, 1994; Walker i Long,
ments arqueològics.
1977; Subirana, 2005).
A la península Ibèrica, les restes trobades en la
Per tant, la presència de fractures i ferides sense
Cueva del Sidrón, Astúries (Fortea et al., 2007), no dei-
signes de regeneració òssia seran elements objectius
xen lloc al dubte sobre la pràctica de l’antropofàgia o
de
al.,
la manipulació ritual del cadàver entre aquests grups
2005/2006), els quals hauran de ser apreciats i avaluats
humans. No obstant això, siga per a consumir o siga
per l’investigador.
per a ritualitzar el cos, aquestes lesions no les relacio-
possible
mort
violenta
(Etxeberria
et
nem amb els signes de violència o amb els actes
Signes de violència en la prehistòria
d’hostilitat que estem tractant en aquest treball. Lluny
La presència de lesions traumàtiques, fonamentalment
de la controvèrsia generada sobre el significat de l’an-
de ferides contuses, en els primers moments de l’apa-
tropofàgia prehistòrica, considerem que són diferents
rició del gènere Homo és molt freqüent; no obstant
els signes de violència i els signes de canibalisme en el
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
145
[page-n-6]
registre ossi, ja que les marques trobades en l’os
tificar-se, apareixent les primeres desigualtats socials,
també són distintes (vegeu el treball d’Aura, Morales i
que seran més clares amb la introducció de la
De Miguel en aquest mateix volum).
metal·lúrgia, quan l’acumulació de béns materials va
Per al grup dels primers Homo sapiens sapiens, les
donar pas al concepte de riquesa i pobresa i al proble-
lesions traumàtiques són més freqüents, no obstant això
ma de defensa d’aqueixos béns (Gallay, 1991;
aquest fet pareix respondre no tant a una violència lesi-
Barandiarán et al., 2007).
va interpersonal, com al tipus de vida d’aquests indivi-
Així mateix, des del punt de vista de l’antropologia
dus i a lesions fortuïtes o accidentals (Campillo, 1984).
i de la paleopatologia, la violència lesiva és un feno-
Les restes òssies recuperades en El Collado (Oliva,
men recent, que pareix gestar-se en el mesolític i es
Valencia) (Campillo, 2008) corroboren la imatge de la
desenrotlla i s’intensifica en el neolític i, posteriorment,
duresa de les condicions de vida d’aquestes comunitats,
en el calcolític i l’edat del bronze (Guilaine i Zammit,
ja que abunden les lesions contuses i xicotets traumes
2002; Campillo, 1984; Etxeberria, 2005/2006). Com
associats a caigudes fortuïtes o accidentals. En aquests
hem vist, no hi ha arguments que demostren un aug-
casos és molt difícil determinar l’etiologia de la lesió.
ment de la violència per als primers moments del
Fins a dates molt avançades, coincidint amb l’apa-
gènere Homo; no obstant això, a partir del neolític es
rició dels primers agricultors, no apareixen restes
constata un fort augment d’agressions que argüeixen
òssies amb signes evidents de violència. Sense descar-
la idea de l’agressivitat i la violència en les societats
tar que les societats prehistòriques no exerciren la vio-
prehistòriques, desvinculant-nos d’aquella visió tradi-
lència com una activitat quotidiana, potser la raó d’a-
cional, estàtica i rousseauniana del «bon salvatge».
questa absència de senyals de violència siga la falta de
En aquest sentit, és interessant de ressaltar l’estre-
documentació arqueològica, d’excavacions fetes amb
ta relació que guarden les lesions traumàtiques amb
metodologia més avançada i l’absència d’estudis
els avanços culturals (Campillo, 1989). Així, en el pale-
antropològics. Pareix evident que és a partir del neolí-
olític inferior i mitjà totes les lesions són contuses, pos-
tic quan la violència adopta un paper important a nivell
siblement perquè les armes utilitzades eren contun-
social i, progressivament, anirà augmentant fins a arri-
dents i, rares vegades, punxants i, si ho eren, lesiona-
bar a l’època actual (Campillo, 1995).
ven amb facilitat les parts blanes però sense arribar a
Una de les argumentacions referents a quan apareix
perforar el teixit ossi. A partir del paleolític superior es
la violència entre els éssers humans estaria relacionada
documenten les primeres puntes de fletxa incrustades
amb l’inici de la jerarquització i de la complexitat
en l’esquelet, és a dir lesions ja no contuses, sinó de
social, que juguen un paper molt important en les rela-
tipus inciso-contundent. Amb el descobriment dels
cions de poder i domini. Amb el desenvolupament de
metalls es generalitzen les lesions incises, atribuïbles a
l’agricultura i la ramaderia, la societat comença a estra-
l’ús de destrals i espases.
146
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-7]
Un exemple important de la violència en el neolític
va ser la troballa efectuada en el jaciment de Talheim,
a Baden-Württemberg (Alemanya), entre 1983-1984
(Wahl i Köning, 1987), datat en el 5000 a.C. Es tracta
d’una gran fossa comuna, on es van trobar restes de 34
individus, mesclats i sense un ordre o una cura clars,
tots amb signes evidents de violència i d’agressió i un
alt nombre de traumes perimortem. Sens dubte,
Talheim és un exemple excepcional, i quasi únic, en
què les restes ens parlen d’una violència activa entre
Figura 3. Crani infantil de Caramoro I (Elx, Alacant). Detall de la lesió.
Fractura en scalp amb vores semicicatritzades.
els primers agricultors europeus.
A la península Ibèrica, un jaciment significatiu, de
cronologia un poc més avançada (entre el neolític i el
tipus tallant en el crani. Una fractura en scalp, de forma
calcolític, 3300-3000 a.C), és la sepultura col·lectiva
tangencial i obliqua, que continua fins a l’arc supraci-
de San Juan Ante Portam Latinam (Laguardia, Rioja
liar esquerre i que comporta l’arrancament de part de
Alabesa) (Vegas 1992a; Vegas et al, 1999; 2006). Es
l’os frontal (Fig. 3). La morfologia de la fractura i de les
tracta d’un abric menut o coveta col·lectiva amb,
seues vores identifiquen l’instrument de l’atacant com
almenys, 289 individus inhumats, entre els quals en
una arma llarga i esmolada, possiblement una espasa.
destaquen nou per la presència de projectils incrus-
La supervivència poc prolongada de l’individu està
tats en l’esquelet, sis casos de fractura de cúbit, pro-
reflectida en la presència d’alguns punts d’unió entre
duïdes per l’impacte d’un colp fort en la cara dorsal
les dues vores de la fractura, i la seua mort pogué ser
de l’avantbraç quan l’agredit l’alça per protegir-se
provocada per complicacions secundàries a la ferida
del colp, i uns altres tants amb diverses ferides de
(Cloquell i Aguilar, 1996: 14).
contusió.
En la taula 1 s’arrepleguen els casos en què s’han
En terres valencianes també disposem d’evidències
documentat signes de violència en algun individu,
òssies que presenten els estigmes d’una agressió. Tal
emmarcats en conjunts peninsulars de la prehistòria
volta el cas més cridaner siga la trobada d’un individu
recent; restes que revelen els estigmes d’un ambient
infantil recuperat en el jaciment de Caramoro I (Elx,
hostil i violent. No obstant això, cal remarcar que alguns
Alacant) (Cloquell i Aguilar, 1996), datat en la meitat
dels casos inclosos es consideren dubtosos o de causa-
del segon mil·lenni a.C (1700-1500 a.C); es tracta d’un
litat incerta (fonamentalment els casos de lesions ante
esquelet infantil, lactant, d’any i mig aproximadament,
mortem) que es poden emmarcar tant en un context
trobat en l’interior d’un habitatge amb una lesió de
accidental com en un context violent. En aquesta taula
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
147
[page-n-8]
Nre.
Sexe
Edat
Tipus de lesió
Localitz.
anatòm.
Cronologia
de lesió
Referència Bibliogràfica
Bòbila Madurell (Sant
Neolític (4000-3500
Quirze del Vallés,
a.C.)
Barcelona)
1
Home
Adult
Impacte punta fletxa
Fractura per impacte
Vèrtebra
Vèrtebra
Perimortem
Perimortem
Campillo et al. (1993)
Camí de Can Grau (La
Roca del Vallés)
Neolític Mitjà
1
Home
Adult
Impacte punta fletxa
Vèrtebra
Antemortem
Martí et al. (1997)
Cova d'En Pardo (Planes,
Alacant)
Home
Adult
Neolític
2
Crani
Crani
Crani
Antemortem
Antemortem
Antemortem
Rodes et al. (2006)
Dona
Inciso-contundent
Inciso-contundent
Adulta Calcificació hematoma
Cova de la Sarsa
(Bocairent, València)
Neolític
1
Dona
Adulta
Inciso-contundent
Crani
Antemortem
De Miguel (2006a y 2006b)
Cova de la Boixadera
dels Bancs (Barcelona)
Neolític Final
1
Home
Adult
Lesió contusa
Crani
Antemortem
Guerrero y Muntané (2001: 17)
Dolmen de Aizibita
(Cirauqui, Navarra)
3500-3200 a.C.
1
Home
Adult
Inciso-tallant amb
fractura per resquill
Crani
Antemortem
Beguiristain y Etxeberria (1994)
Les Llometes (Alcoi,
Alacant)
Calcolític
1
Home
Madur
2 lesions contuses
Crani
Antemortem Campillo (1976: 66-68; 1977: 325)
Cueva H de Arboli
(Tarragona)
Calcolític
1
Home
Adult
Impacte punta fletxa
Crani
Perimortem
Dolmen del Collet de Sú
(Lleida)
Calcolític
1
Home
Adult
Impacte punta fletxa
Crani
Antemortem Campillo (1977: 290-295; 1983: 57)
Las Cáscaras
(Cantàbria)
Calcolític
1
Home
Adult
Impacte punta fletxa
Fèmur
Perimortem
Cabré (1925)
Cova de la Pastora
(Alcoi, Alacant)
Calcolític
1
Dona
Juvenil
Lesió contusa
Crani
Antemortem
Campillo (1976: 57; 1977: 269)
Camí Reial d'Alacant
(Vall d'Albaida)
Calcolític
1
Home
Adult
Lesió contusa
Crani
Antemortem
Campillo (1976: 55-59)
Megalit Clarà (Solsonès,
Barcelona)
Calcolític Final/
Bronze Inicial
1
Home
Adult
Lesió incisa
Crani
Antemortem
Campillo (1977: 316)
Cova d'Annes (Prullans,
Lleida)
Calcolític Final/
Bronze Inicial
1
Dona
Madura
Contusa-fractura amb
afonament
Crani
Antemortem
Campillo (1977: 312)
Abric Can Bosc de
Monistrol de Rajadell
(Barges, Barcelona)
Calcolític Final/
Bronze Inicial
1
Home
Adult
Lesió contusa
Crani
Antemortem
Guerrero y Ribas (1997)
El Tomillar (Àvila)
Calcolític Final/
Bronze Inicial
1
Home
Adult
Lesió contusa
Crani
Antemortem
Etxeberria (1995: 53)
Caramoro I (Elx, Alacant)
Bronze 1700-1500
a.C.
1
Indet.
Infantil lactant
Lesió incisa-tallant
Crani
Perimortem
Cloquell y Aguilar (1996)
Cova de l'Heura
(Ulldemolins, Tarragona)
Bronze
1
Home
Adult
Impacte punta fletxa
Crani
Antemortem
Mercadal y Agustí (2006)
Roc d'Orenetes
(Tarragona)
Bronze
1
Home
Adult
Tall o fractura en bisell
Cúbit
Antemortem
Campillo (1993)
Jaciment
Època
Campillo (1977: 290-295)
Taula 1. Casos amb signes de violència (individus aïllats). Conjunts peninsulars de la prehistòria recent.
hem valorat els aspectes següents: el jaciment, l’època
i l’edat d’aquests, el tipus de lesió detectada, la seua
cronològica en què s’emmarca, el nombre d’individus
localització anatòmica i la seua cronologia, a més de la
que presenten lesions traumàtiques, com també el sexe
referència bibliogràfica de l’estudi.
148
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-9]
Figura 4. Crani femení de la Cova de la Sarsa. Detall de la lesió. Es tracta d’una erosió cranial, segurament produïda per un colp tangencial amb arma
tallant. S’hi observen signes de regeneració òssia.
De les dades obtingudes es desprén que la pobla-
En general, es tracta d’una població adulta (gràfic
ció masculina és molt més propensa a patir els estig-
2); tan sols hi ha un cas d’individu juvenil (Cova de la
mes d’una agressió (gràfic 1), ja que el 75 % dels casos
Pastora) i un altre d’infantil (Caramoro I). Aquestes
arreplegats correspon a individus masculins i tan sols el
dades reafirmen la idea que les agressions interperso-
20 % a femenins. Destaca el traumatisme localitzat en
nals solen estar vinculades a la població masculina i
un crani femení de la Cova de la Sarsa (De Miguel,
adulta.
2006) (Fig. 4), per tractar-se d’una lesió molt poc fre-
S’observa un clar augment de les lesions tallants en
qüent entre les dones procedents de contextos
el període corresponent a l’edat del bronze (gràfic 3),
arqueològics.
corroborant l’estreta relació que guarden les lesions
Indet.
Dones
Infantil
Juvenil
Homes
Adult
Dones
Madur
Indet.
Homes
Homes
Gràfic 1. Distribució sexual dels individus lesionats.
Dones
Indet.
Gràfic 2. Distribució de l’edat dels individus lesionats.
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
149
[page-n-10]
Projectil
Contundent
Tallant
Antemortem
Perimortem
Neolític
Calcolític
Crani
Bronze
Postcranial
Gràfic 3. Distribució dels tipus de lesió segons períodes cronològics.
Gràfic 4. Distribució anatòmica i cronològica de les lesions detectades.
traumàtiques amb els desenvolupaments tecnològics.
aquests valors no són del tot objectius ja que molts dels
Així, en l’edat dels metalls es generalitzen les lesions
jaciments valorats van ser excavats fa diverses dècades,
inciso-tallants, atribuïbles a l’ús de destrals i espases,
amb una pràctica selectiva d’arreplega del material ossi
en detriment de les lesions per impactes de projectil,
que se centrava en el crani, rebutjant la resta dels ossos,
que disminueixen considerablement. D’altra banda,
per la qual cosa els resultats obtinguts no possibiliten
l’alt índex de lesions contuses, tant en el neolític com
d’establir conclusions definitives.
en el calcolític i l’edat del bronze, pot estar en relació
En la taula 2, arrepleguem els casos en què s’ha
amb l’àmbit accidental o fortuït, per tant no són con-
documentat signes de violència en més d’un individu.
cloents d’una agressió.
Jaciments relacionats amb possibles massacres o con-
La distribució anatòmica de les lesions (gràfic 4) des-
flictes grupals en què, igual que en els casos obser-
taca per la seua alta freqüència en la zona cranial enfront
vats en la taula 1, la distribució sexual dels individus
de la resta de l’esquelet postcranial. Possiblement
lesionats incideix en el sexe masculí i fonamentalment
Jaciment
Època
San Juan Ante Portam Neolític Final/
Latinam (Rioja alabesa)
Calcolític
Nre
Sexe
12 Homes
Edat
Tipus de lesió
Adults
9 Impactes de projectil
6 fractures
3 punxant-penetrants
5 contusions
4 Impactes per projectil
Hipogeo del Longar
(Navarra)
Neolític Final/
Calcolític
4
Homes
3 Adults
1 Madur
Cerro de la Cabeza
(Àvila)
Calcolític
6
Homes
Adults
Localització
anatòmica
Cronologia
de la lesió
Postcranial 5 Peri/ 4 ante.
Cúbit
Antemortem
Crani
Antemortem
Crani
Antemortem
Costella
Crani
Vértebra
Húmer
6 Impactes de punta de fletxa Postcranial
Referència Bibliogràfica
Vegas (1992a)
Vegas et al. (1999 y 2006)
De la Rua (1995)
Antemortem
Perimortem
Perimortem
Perimortem
Armendáriz et al. (1994, 1995)
Perimortem
Trancho i Robledo (2003)
Taula 2. Casos amb signes de violència (diversos individus) relacionats amb algun tipus de conflicte grupal, emmarcats en conjunts peninsulars de la
prehistòria recent.
150
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-11]
Perimortem
Antemortem
Projectil
Contusió
Punxant
Fractures d’aturada
Gràfic 5. Tipus i percentatges de les lesions observades.
d’edat adulta. Aquest sector de la població seria el
més propens a patir els estigmes d’una agressió.
Cranial
Postcranial
Gràfic 6. Distribució anatòmica i cronològica de les lesions observades.
· El tipus d’individu que presenta la lesió: sexe, edat
i patologies preexistents.
Les lesions més freqüents (gràfic 5) són les d’impac-
Tenint en compte aquests paràmetres, podrem
tes de projectil (incrustació de puntes de fletxa), indi-
obtindre una visió global i multidisciplinària de les
cant possibles models o pautes d’enfrontament bèl·lic,
situacions de conflicte i violència en contextos arqueo-
que es farien a llarga distància i, en menor grau, en
lògics. Sense caure en una mera descripció factual dels
combats cos a cos. La distribució anatòmica d’aques-
esdeveniments violents, aquesta visió permet obrir
tes lesions (gràfic 6) es localitza fonamentalment en
noves vies d’investigació que passen per una dimensió
l’esquelet postcranial, en vèrtebres, costelles i ossos
social de la Paleopatologia i per plantejar qüestions
llargs. Les lesions localitzades en el crani són de tipus
com ara: ¿qui va patir la violència física?; ¿va ser acci-
contús, ja cicatritzades i amb una etiologia dubtosa, i
dental o de caràcter intencional?; ¿quines repercus-
s’emmarquen tant en actes violents com en possibles
sions va tindre?, ¿amb quins mitjans es va produir?;
actes accidentals o fortuïts.
¿amb quina intensitat?; ¿qui va rebre cures després
d’una agressió?, i ¿qui no en va rebre?; etcètera.
Conclusió
Considerem que abans d’explicar per què i per a
Certes característiques traumàtiques es poden relacio-
què es va utilitzar la violència, cal tindre clar què és el
nar directament amb determinades dinàmiques
que es va fer i de quina manera (Botella, Aleman i
socials, en aquest cas de violència, tenint en compte
Jiménez, 1999). En aquesta línia, l’Antropologia Física i,
una sèrie d’elements com són:
sobretot, la Paleopatologia, són les disciplines més útils
· El context en què l’individu va ser trobat: lloc d’enterrament, aixovar i posició del cos.
al servei de l’arqueòleg, les quals permeten visualitzar
d’una manera més ferma els episodis de conflicte i vio-
· El patró de la lesió detectada: localització anatòmi-
lència en contextos arqueològics, i mostrar els efectes i
ca, forma de la lesió, distribució i disposició de les
els mitjans d’una violència activa que encara hui es con-
lesions.
tinua practicant, per bé que amb fins molt diversos.
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
151
[page-n-12]
Ens enfrontem a una gran varietat de comportaments i d’estructures socials que, des del paleolític fins
als nostres dies, el ser humà ha hagut de resoldre
d’una forma o d’una altra. Les dades arqueològiques, i
més tard les històriques i les fonts escrites, fonamentalment, corroboren la imatge de l’ésser humà com un
individu agressiu i hostil; comportament que encara
forma part de la vida diària i amb el qual hem aprés a
conviure.
––– (1977): Paleopatología del cráneo en Cataluña, Levante y Baleares.
Barcelona: Montblanc-Martín.
––– (1983): La enfermedad en la Prehistoria. Introducción a la
Paleopatología. Madrid: Salvat.
––– (1984): «Los traumatismos en la Prehistoria y en los tiempos antiguos»,
Medicina e Historia, 2 (Barcelona), p. 1-16.
––– (1987): «La investigación paleopatológica», Zainak. Cuadernos de
Antropología-Etnografía, 4 (Sociedad de Estudios Vascos), p. 179-200.
––– (1989): «Contribución de los estudios paleopatológicos a la
Prehistoria», Boletín de la Sociedad Española de Antropología
Biológica, 10 (Madrid), p. 139-152.
––– (1992): «Cicatrización del hueso craneal», Munibe (Antropologia-
Arkeologia), suplement 8 (Sant Sebastià), p. 33-49.
––– (1993): Paleopatologia. Els primers vestigis de la malaltia, (Primera part).
Barcelona: Fundació Uriach 1838 (Històrica de Ciències de la Salut, 4).
––– (1995) : «Agressivitat i violència a les societats prehistòriques i primitives», Limes, Revista d’Arqueologia, 4-5 (Barcelona), p. 5-17.
Bibliografia
––– (2001a): Introducción a la Paleopatología. Barcelona: Bellaterra.
ARMENDÁRIZ, J.; IRIGARAI, S.
I
ETXEBERRIA, F. (1994): «New evidence of
Prehistoric arrow wounds in the Iberian Peninsula», International
Journal of Osteoarchaeology, 4 (Londres), p. 153-172.
––– (1995): «Violencia y muerte en la prehistoria. El hipogeo de Longar»,
Revista de Arqueología, any XVI, nº 168, p. 16-29.
BARANDIARÁN, I.; MARTÍ, B.; DEL RINCÓN, M.A.
I
MAYA, J.L. (2007): Prehistoria
de la Península Ibérica. Barcelona: Ariel.
BEGUIRISTAIN, M. A. I ETXEBERRIA, F. (1994): «Lesión craneal seguida de super-
––– (2001b): Manual de antropología biológica para arqueólogos.
Barcelona: Ariel.
— (2008): «Estudio antropológico». En La Necrópolis Mesolítica de El
Collado (Oliva-Valencia). València: Real Academia de Cultura
Valenciana - Sección de Prehistoria y Estudios Arqueológicos (Serie
Arqueológica, extra 8), p. 177-344.
CAMPILLO, D.; MERCADAL, O. I BLANCH, R.M. (1993): «A mortal wound caused
by a flint arrowhead in individual MF-18 of the Neolithic period exhu-
vivencia en un individuo del dolmen de Aizibita (Cirauqui, Navarra)»,
med
Cuadernos de Arqueología de la Universidad de Navarra, 2
Osteoarchaeology, 3, p. 145-150.
(Pamplona), p. 49-69.
at
Sant
Quirze
del
Valles»,
International
Journal
of
CHAPA BRUNET, T. (1990): «La Arqueología de la muerte: planteamientos,
BOTELLA LÓPEZ, M. (2003): «Diagnóstico diferencial de las marcas de corte
problemas y resultados». En Vaquerizo Gil, D. (coord..): Arqueología de
sobre los huesos humanos». En Cañellas Trobat, A. (ed.): VII Congreso
la muerte: metodología y perspectivas actuales. (Recull els continguts
Nacional de Paleopatología: Nuevas perspectivas del diagnóstico dife-
presentats a: Seminarios “Fons Mellaria” [2-1990, Fuente Ovejuna]).
rencial en Paleopatología, p. 87-95.
BOTELLA LÓPEZ, M.; ALEMÁN, I.
I
JIMÉNEZ, S. (1999): Los huesos humanos.
Manipulaciones y alteraciones. Barcelona: Bellaterra. 229 p.
Diputación de Córdoba, p. 13-32.
CLOQUELL, B. I AGUILAR, M. (1996): «Herida por espada en un niño argárico»,
Revista de Arqueología, 184 (Madrid), p. 10-15.
BROTHWELL, D. R. (1987): Desenterrando huesos. La excavación, tratamiento
CUNHA, E. i PINHEIRO, J. (2009): «Antemortem trauma». En Blau, S. y
y estudio de restos del esqueleto humano. Mèxic: Fondo de Cultura
Ubelaker, D. (edit.): Handbook of forensic Anthropology and
Económica.
DE LA RUA, C.; BARAYBAR, J.P.; CUENDE, M. I MANZANO, C. (1995): «La sepultu-
human skeletal remains. Arkansas Archaeological Survey (Arkansas
ra colectiva de San Juan Ante Portam Latinam (Laguardia. Álava): con-
I
Archaeological Survey Research Series, 44).
CABRÉ AGUILÓ, J. (1925): «Las colecciones de Prehistoria y Protohistoria del
Museo Cantábrico de Comillas», Revista de Coleccionismo, 109
(Madrid), p. 1-39.
CAMPILLO, D. (1976): Lesiones patológicas en cráneos prehistóricos de la
152
Archaeology. Walnut Creek (Califòrnia): Left Coast Press, p. 246-262
UBELAKER, D. H. (1994): Standards for data collection from
BUIKSTRA, J.
tribución de la Antropología a la interpretación del ritual funerario»,
Rubricatum, 1: I Congrés Neolític a la Península Ibèrica (GavàBellaterra) (Revista del Museu de Gavà), p. 585-589.
DE MIGUEL IBÁÑEZ, Mª. P. (2003): «Evidencias de cuidados a través de la patología traumática durante la Prehistoria». En Cañellas Trobat, A. (ed.): VII
Región Valenciana. València: Diputació de València - Servei
Congreso Nacional de Paleopatología: Nuevas Perspectivas del diag-
d’Investigacions Prehistòriques (Trabajos Varios, 50), p. 1-96.
nóstico diferencial en Paleopatología, p. 397-402.
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-13]
––– (2006a): «Las mujeres en los contextos funerarios prehistóricos.
Aportaciones desde la ostearqueología». En Las mujeres en la
Prehistoria. València: Diputació de València - Museu de Prehistòria de
GUILAINE, J. I ZAMMIT, J. (2002): El camino de la guerra. La violencia en la
Prehistoria. Barcelona: Ariel.
GUILLEM CALATAYUD, P.M. (2006): «Las escenas bélicas del Maestrazgo». En
Martínez Valle, R. (coord.): Arte Rupestre en la Comunidad Valenciana.
València, p. 91-104.
––– (2006b): «La Cova de la Sarsa (Bocairent, Valencia). Osteoarqueología
València: Generalitat Valenciana, p. 239-251.
de un yacimiento Neolítico Cardial». En Hernández, M. S.; Soler, J. A.
LEROI-GOURHAN, A. (1965): Préhistoire de l’art occidental. París: Mazenod.
i López Padilla, J. A. (ed.): Actas del IV Congreso del Neolítico
LOE, L. (2009): «Perimortem trauma». En Blau, S. i Ubelaker, D. (edit.):
Peninsular. (Alicante, 27-30 de noviembre 2006). Vol. II, p. 85-91.
ETXEBERRIA, F. (1995): «Informe sobre los restos humanos procedentes del
enterramiento colectivo de “El Tomillar” (Bercial de Zapardiel, Ávila)» .
En Fabián, J. F.: El aspecto funerario durante el Calcolítico y los inicios
de la Edad del Bronce en la Meseta Norte. El enterramiento colectivo
en fosa de El Tomillar (Ávila). Salamanca: Universidad de Salamanca, p.
Handbook of forensic Anthropology and Archaeology. Walnut Creek
(Califòrnia): Left Coast Press, p. 263-283.
LOVELL, N.C. (1997): «Trauma analysis in Paleopathology», Yearbook of
Physical Anthropology, 40, p. 139-170.
LULL, V. I PICAZO, M. (1989): «Arqueología de la muerte y estructura social»,
Archivo Español de Arqueología, 62 (Madrid), p. 5-20.
LULL, V.; MICÓ, R.; RIHUETE, C. I RISCH, R. (2006): «La investigación de la violen-
45-58.
— (2003): «Patología traumática». En Isidro, A. y Malgosa, A. (edit.):
Paleopatología. La enfermedad no escrita. Barcelona: Masson, p. 195207.
cia: una aproximación desde la arqueología», Cypsela, 16, p. 87-108.
MARTÍ, M.; POU, R. I CARLÚS, X. (1997): «La necròpolis del neolític mitjà i les
restes romanes de Can Grau (la Roca del Vallès, Vallès Oriental). Els jaci-
VEGAS, J. I. (1993):
ments de Cal Jardiner (Granollers, Vallès Oriental)» . En Les excavacions
«Identificación post-mortem y mecanismos de producción de las frac-
arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Barcelona: Generalitat
ETXEBERRIA, F.; BARAIBAR, J. P.; DE
LA
RUA, C.
I
turas diafisarias de cúbito». En Actas del II Congreso Nacional de
Paleopatología. València: Publicacions de la Universitat de València, p.
319-323.
de Catalunya (Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 14).
MERCADAL, O.
I
AGUSTÍ, B. (2003): «Estudi paleoantropològic: la Costa de
Can Martorell (Dosrius, el Maresme). Mort i violència en una comunitat
ETXEBERRIA, F.; HERRASTI, L.
I
BANDRÉS, A. (2005/2006): «Muertes violentas
determinadas a través de estudios de paleopatología», Munibe
(Antropologia-Arkeologia), 57 (Sant Sebastià), p. 345-357.
ETXEBERRIA, F. I VEGAS, J. I. (1988): «¿Agresividad social o guerra? durante el
Neo-eneolítico en la cuenca media del Valle del Ebro, a propósito de
San Juan Ante Portam Latinam (Rioja Alavesa)», Munibe (Antropologia-
Arkeologia), suplement 6 (Sant Sebastià), p. 105-112.
––– (1992): «Heridas por flecha durante la Prehistoria en la Península
del litoral català durant el tercer mil·lenni a.C.», Laietania, 14 (Museu
de Mataró), p. 75-115.
— (2006): «Comportaments agressius a la prehistòria recent. La desmitificació del bon salvatge?», Cypsela, 16 (Museu d’Arqueologia de
Catalunya), p. 37-49.
ROBERTS, C.
I
MANCHESTER, K. (1997): The Archaeology of disease.
Gloucester: Sutton Publishing, p. 65-98.
RODES, F.; SOLER, J.; ROCA DE TOGORES, C.; CHIARRI, J.; CLOQUELL, B.; MARTÍ, J.
Ibérica», Munibe (Antropologia-Arkeologia), suplement 8 (Sant
I
Sebastià), p. 129-136.
encontrados en el nivel III de la Cova d’En Pardo (Planes, Alicante)» .
FORTEA, F.J.; DE
LA
RASILLA, M.; SANTAMARÍA, D.; ROSAS, A.; LALUEZA-FOX, C.;
MARTÍNEZ, E.; SÁNCHEZ MORAL, E.
I
CAÑAVERAS, J.C. (2007): «El Sidrón
(Boriñes, Piloña, Asturias) 2000-2007». En La Prehistoria de Asturias,
Oviedo: Prensa Asturiana, p. 321-354.
GALLAY, A. (1991): «El hombre neolítico y la muerte», en Los orígenes del
hombre moderno. Barcelona: Investigación y Ciencia, p. 124-133.
GUERRERO SALA, L.
I
SOLÉ MUNTANÉ, J. (2001): «Práctica antrópica y
Paleopatología en la Cueva de la Boixadera dels Bancs (Montmajor,
Barcelona)» . En Actas del IV Congreso Nacional de Paleopatología.
Madrid, p. 123-138.
GUERRERO SALA, L. I RIBAS MUJAL, D. (1997): «Caracterización paleopatológi-
ETXEBERRIA, F. (2006): «Paleopatología traumática en dos cráneos
En Roca de Togores Muñoz, C. i Rodes Lloret, F. (eds.): Actas de
Jornadas de Antropología Física y Forense. Alacant: Institut de Cultura
Juan Gil-Albert, p. 9-24.
RUSSELL, M.D. (1987): «Mortuary practices at the Kaprina Neanderthal site»,
American Journal of Physical Anthropology, 72, p. 181-198.
SUBIRANA, M.; GALTÉS, I.; JORDANA, X.; GARCÍA, C.
I
MALGOSA, A. (2005):
«Importancia del estudio antropológico para la calificación jurídica de una
muerte violenta», Cuadernos de Medicina Forense, 11 (42), p. 293-305.
THILLAUD, P. (1992): «El diagnóstico retrospectivo en Paleopatología», (1).
Munibe (Antropologia-Arkeologia), suplement 8 (Sant Sebastià), p. 8188.
ca de la población prehistórica de Can Bosc de Monistrol de Rajadell
TRANCHO, G. J. I ROBLEDO, B. (2003): «Indicadores traumáticos huellas de vio-
(Bages, Barcelona). La Enfermedad en los restos humanos». En Actas
lencia en la población calcolítica de Cerro de la Cabeza (Ávila)» . En
del IV Congreso Nacional de Paleopatología. San Fernando (Cadis), p.
Aluja, Mª P.; Malgosa, A. i Nogués, R.Mª: Antropología y biodiversidad.
325-334.
Volum I. Barcelona: Bellaterra, p. 557-566.
SIGNES DE VIOLÈNCIA EN EL REGISTRE OSTEOARQUEOLÒGIC
153
[page-n-14]
UBELAKER, D. H. (1989): Human skeletal remains. Excavation, analysis, inter-
pretation. Washington (D.C.): Taraxacum (Manuals on Archeology, 2).
VEGAS ARAMBURU, J.I. (1992a): «San Juan Ante Portam Latinam (Laguardia,
Álava). Nueva visión de un depósito de restos óseos en su excavación,
estudio y valoración», Munibe (Antropologia-Arkeologia), suplement 8
(Sant Sebastià), p. 223-226.
––– (1992b): «Presente y futuro de las relaciones entre Arqueología y
Paleopatología-Antropología», Munibe (Antropologia-Arkeologia),
suplement 8 (Sant Sebastià), p. 241-244.
––– (1999): «¿Qué podemos decir hoy sobre la violencia en la Prehistoria?»,
Zainak, 18 (Vitòria), p. 295-308.
VEGAS, J.I.; ARMENDÁRIZ, A.; ETXEBERRIA, F.; FERNÁNDEZ, M. I HERRASTI, L. (2006):
San Juan Ante Portam Latinam: Una inhumación colectiva prehistórica
en el Valle Medio del Ebro. Vitòria: Diputación Foral de Álava ;
Fundación José Miguel de Barandiarán. (Barandiarán, 11).
154
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
VEGAS, J.I.; ARMENDÁRIZ, A.; ETXEBERRIA, F.; FERNÁNDEZ, M.; HERRASTI, L.
I
ZUMALABE, F. (1999): «La sepultura colectiva de San Juan Ante Portam
Latinam (Laguardia, Álava)», Saguntum: Papeles del Laboratorio de
Arqueología de Valencia, extra 2, p. 439-445.
WAHL, J.
I
KÖNING, H.G. (1987): «Anthropologisch-traumatologisch
Untersuchung der menschlichen skelettreste aus dem bandkeramischen Massengrab bei Talheim, Kreis Heilbronn», Fundberichte aus
Baden-Württemberg, 12, p. 65-123.
WALKER, P. L. I LONG, J. C. (1977): «An experimental study of the morphological characteristics of tool marks», American Antiquity, 42-4 (octubre)
(Society for American Archaeology), p. 605-616.
WHITE, T. D. (2000): Human Osteology. (2a. ed.). San Diego (Califòrnia):
Academic Press.
ZIVANOVIC, S. (1982): Ancient diseases: the elements of paleopathology.
Londres: Methuen, p. 156-171.
[page-n-15]