[page-n-1]
Introducció
El desenvolupament de les tècniques de la biologia
molecular a final de la dècada dels anys vuitanta del
segle XX va permetre recuperar material genètic de restes del passat, incloent poblacions humanes prehistòriques i espècies extingides, de fins a diverses desenes
de milers d’anys d’antiguitat. Aquest camp científic ha
sigut conegut com ADN antic, o més recentment,
paleo-genètica o arqueogenètica, i constitueix un dels
ADN I ARQUEOLOGIA
CARLES LALUEZA FOX
exemples multidisciplinaris més notables en l’estudi
Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF)
del passat.
La potencialitat de les dades genètiques va fer
pensar als arqueòlegs en la possibilitat de disposar de
fonts d’informació noves, independents i objectives,
que els permeteren contrastar hipòtesis detallades
sobre processos migratoris passats, afinitats poblacionals, sexe d’espècimens i fins i tot relacions de parentiu entre individus excavats en una necròpolis determinada. Al cap de vint-i-cinc anys d’iniciar-se aquestes
tècniques, els resultats han estat espectaculars en el
camp de la biologia evolutiva (on recentment s’han
aconseguit seqüències de genomes sencers d’espècies extingides, com els neandertals i els mamuts) i de
l’antropologia forense (especialment en treballs que
podríem denominar d’anàlisi forense històric, on s’ha
ADN I ARQUEOLOGIA
73
[page-n-2]
treballat amb mostres de més antiguitat que les nor-
casos especials ADN de fa uns cent mil anys o fins i tot
malment emprades en ciències forenses, com les res-
més, ens fa creure que es tracta d’una molècula molt
tes del tsar Nicolau II de Rússia i la seua família, assas-
estable i duradora. En realitat, es tracta d’una molècula
sinats el 1918). No obstant això, l’èxit d’aquestes tèc-
química molt fràgil la qual, des de la mort d’un individu
niques ha resultat en certa manera menys satisfactori
viu, experimenta ràpidament diversos processos de
per a les aspiracions de la reconstrucció arqueològica
degradació (Hofreiter et al., 2001). Únicament es con-
del passat humà. Açò es pot deure tant a factors intrín-
serva en casos excepcionals i en condicions ambientals
secs de la informació genètica mateixa i del seu des-
favorables. És a dir, poder recuperar material genètic
coneixement per part del col·lectiu d’arqueòlegs, com
d’un resta òssia és molt menys probable que la seua
a problemàtiques metodològiques pròpies i internes
degradació completa. En el cas dels neandertals, per
d’aquest camp científic, algunes de les quals, no obs-
exemple, l’ADN mitocondrial dels quals és clarament
tant això, són abordables amb aproximacions tècni-
distint i per tant distingible del dels humans moderns,
ques molt acurades que just ara comencem a desen-
s’han analitzat més d’un centenar d’espècimens datats
volupar. La falta de ponts de comunicació entre biò-
entre fa uns 38.000 i uns 100.000 anys, i únicament ens
legs moleculars i arqueòlegs pot explicar en part la
ha estat possible recuperar l’ADN de tretze, la qual cosa
confusió existent sobre les possibilitats reals de les
dóna una eficiència al voltant d’un 10% (Lalueza-Fox et
tècniques paleogenètiques, així com el fet que els
al., 2006; Krause et al., 2007a).
problemes que interessen als arqueòlegs moltes vega-
L’ADN és atacat en primer lloc pels propis enzims
des no són els mateixos que interessen als biòlegs
de l’organisme, que són alliberats dels seus comparti-
moleculars. Els primers centren sovint les seues hipò-
ments cel·lulars, i posteriorment per tots els microorga-
tesis a nivell individual, mentre que els segons treba-
nismes implicats en la descomposició del cos. Així
llen sempre a nivell poblacional.
mateix, factors externs com la calor, l’acidesa del sòl o
La intenció d’aquest article és explicar tant les
la humitat contribueixen posteriorment a la seua
expectatives reals com les problemàtiques actuals de
degradació. El missatge genètic està constituït per un
les anàlisis d’ADN sobre restes antigues, a fi d’aclarir
codi basat en combinacions de quatre nucleòtids, que
quins problemes científics es poden realitzar i com
són els enllaços químics bàsics de la molècula d’ADN.
s’han de plantejar des d’un punt de vista metodològic.
Aquests nucleòtids, formats per un sucre, un grup fosfòric i una base nitrogenada, són: adenina (abreviada
Degradació postmortem
A), guanina (G), citosina (C) i timina (T). Els processos
Per a entendre la problemàtica de la paleogenètica, cal
de degradació comporten la ruptura de l’enllaç fosfò-
conéixer prèviament els processos de degradació del
ric, la qual cosa fragmenta la cadena de l’ADN, la pèr-
material genètic. El fet de poder recuperar en alguns
dua de bases nitrogenades, que deixen un buit en la
74
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-3]
cadena de l’ADN (especialment la guanina i l’adenina)
tors limiten la informació que pot ser recuperada.
i la pèrdua del grup amí de la citosina (la qual cosa
Normalment busquem mutacions concretes, que
comporta la seua degradació a uracil, un procés en el
representen un canvi d’un únic nucleòtid (els denomi-
qual les reaccions de laboratori poden incorporar falses
nats SNPs o single nucleotide polymorphisms), o
timines en compte d’algunes citosines originals)
regions curtes molt variables (com la regió hipervaria-
(Hofreiter et al., 2001). Una degradació continuada de
ble de l’ADN mitocondrial), algunes de les quals es
l’ADN conduirà a fragments cada vegada més menuts
poden recuperar mitjançant una superposició prou
i eventualment a la seua desaparició total. Si una mos-
laboriosa de molts fragments més curts. Les zones
tra no conserva ADN, en el futur serà impossible obte-
repetitives altament variables estan generalment fora
nir-la per cap millora tècnica. És a dir, no sabem fins a
del nostre abast, com els microsatèl·lits o STRs, que
quina antiguitat serà possible recuperar repetidament
són molt utilitzats en antropologia forense per a la
ADN, però mai no arribarem a milions d’anys, senzilla-
identificació individual, però molt problemàtics en
ment perquè en aquesta escala temporal no hi haurà
paleogenètica.
res que recuperar.
La fragmentació de l’ADN significa que ens veiem
La contaminació
obligats a treballar amb fragments molt més curts que
L’escull principal dels estudis paleogenètics en
quan s’analitza una mostra d’ADN modern. Per exem-
humans encara és la contaminació de les mostres amb
ple, la ultraseqüenciació massiva de mostres òssies en
ADN humà modern, un procés complex i encara poc
el Projecte Genoma Neandertal, que ha obtingut
estudiat. Atès que les tècniques emprades en el labo-
enguany el primer esborrany genòmic d’un neandertal,
ratori són extremadament sensibles (fins al punt que
ha posat de manifest que els fragments d’ADN tenen
poden iniciar-se a partir d’una única cadena d’ADN) i
una longitud mitjana d’uns 60 nucleòtids únicament
l’ADN original, com hem vist, poden presentar degra-
(alguns fragments arriben a cent i uns pocs fins i tot a
dacions químiques que el faran menys eficient a
dos-cents nucleòtids). En la pràctica, això significa que
aquestes tècniques i el resultat serà la recuperació
si intentem recuperar fragments majors, els resultats
d’ADN contaminant en compte de l’endogen que es
seran lògicament negatius. Inclús si intentem recuperar
pretenia analitzar.
en una reacció de laboratori un fragment curt, de
Açò és irrellevant quan es treballa, per exemple,
només 60 nucleòtids, els resultats podran ser igual-
amb una espècie extingida, com el mamut. És impossi-
ment negatius, senzillament perquè la cobertura genò-
ble que la mostra estiga contaminada amb ADN
mica de les mostres antigues és molt baixa i tal vegada
modern d’elefant abans d’arribar al laboratori i fins i tot
no encertàrem a donar amb la cadena buscada en
allí, si mai no s’ha treballat amb proboscidis. No obs-
aquella reacció en particular. Com és lògic, aquests fac-
tant això, quan es treballa amb mostres humanes, el
ADN I ARQUEOLOGIA
75
[page-n-4]
tocol d’anticontaminació, ha passat de ser un 95% a ser
menys del 5% (Fortea et al., 2008), i en alguns casos
menys del 0,3% (Fig.1 i 2).
En un estudi dut a terme amb restes neolítiques del
jaciment del Camí de Can Grau, a Granollers
(Barcelona), decidírem dur a terme una aproximació
nova per a controlar la contaminació. Com que es tractava d’una excavació antiga, realitzada el 1994, no
podíem adoptar les mesures anticontaminació que
apliquem en El Sidrón. Però sí que sabíem qui era la
persona que havia excavat, netejat i estudiat les restes,
que des de llavors romanien guardades en caixes en
Figura 1. Protocol d’extracció anticontaminació en el jaciment neandertal
d’El Sidrón (Astúries). Les mostres s’extrauen amb roba estèril de laboratori, guants, màscara facial i material d’excavació estèril. Són congelades
immediatament i traslladades al laboratori de biologia molecular.
una dependència del museu local. Analitzàrem 23
dents d’altres tants individus i obtinguérem 572
seqüències de l’ADN mitocondrial, algunes replicades
en dos laboratoris de forma independent (Sampietro et
problema de la contaminació és greu, simplement per-
al., 2006). Després, vam seqüenciar l’ADN de totes les
què no pot distingir-se a posteriori i perquè és difícil
persones, arqueòlegs, antropòlegs i biòlegs moleculars
saber si les mesures anticontaminació, que es prenen a
implicats en l’estudi. De manera un tant sorprenent,
priori, són realment efectives. Entre aquestes destaca
tots tenien seqüències distintes en la regió hipervaria-
el genotip de les persones implicades en l’excavació,
ble de l’ADN mitocondrial, la qual cosa significa que
així com l’adopció de mesures preventives, com ara
poguérem distingir exactament a qui pertanyia cada
l’ús de roba de laboratori, guants estèrils i màscares
seqüència contaminant i també distingir-les de les
facials, en l’excavació mateixa. Aquestes mesures són
autèntiques, que eren clarament majoritàries i variaven
algunes de les adoptades de forma pionera en l’exca-
d’una mostra a una altra (Sampietro et al., 2007). Els
vació del jaciment neandertal d’El Sidrón, a Astúries,
arqueòlegs, que lògicament havien manipulat sense
on les mostres no sols s’extrauen amb mesures anticon-
precaucions les restes i les havien netejat amb aigua,
taminació, sinó que són immediatament congelades i
havien deixat les seues seqüències en totes les mos-
enviades al laboratori de genètica (Fortea et al., 2008).
tres, les quals representen un 33% del total.
En seqüències d’ADN mitocondrial de mostres d’El
L’antropòloga, que probablement havia manipulat molt
Sidrón, s’ha pogut comprovar que el percentatge
més les restes, però quan aquestes es trobaven ja
d’ADN contaminant, abans i després d’adoptar el pro-
seques (l’aigua contribueix a transportar a l’interior
76
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-5]
dels ossos els contaminants externs), havia deixat el
seu ADN en menor proporció (un 7% del total). Els
investigadors del laboratori havien contaminat un poc
menys que els arqueòlegs (al voltant d’un 10% del
total) (Sampietro et al., 2006). Cal recordar que les restes havien estat excavades feia més de deu anys; és a
dir, que els processos de contaminació provoquen problemes de llarga duració en les mostres antigues.
Figura 2. Treball de laboratori.
Altres estudis semblants van mostrar que els fragments
contaminants, quan són recents, formen seqüències
Informació genòmica
d’ADN de major longitud que l’ADN endogen, el qual
Durant els primers vint anys d’existència de l’ADN antic,
es troba més fragmentat (Malmström et al., 2007).
les seues possibilitats quedaren restringides a la recu-
Òbviament, si s’intenta recuperar fragments que supe-
peració de xicotetes regions genètiques, normalment la
ren la longitud de l’ADN endogen, és probable que
regió hipervariable de l’ADN mitocondrial (Hofreiter et
únicament recuperem l’ADN contaminant.
al., 2001). Açò és conseqüència de les limitacions tècni-
Així mateix, s’ha demostrat també que la conserva-
ques existents i al fet que l’ADN mitocondrial es troba
ció de les restes a la temperatura ambient d’un museu
representat entre quatre-centes i mil vegades més que
perjudica l’ADN de forma irreparable en poques dèca-
el genoma nuclear en qualsevol mostra antiga. És a dir,
des. Açò es va poder demostrar a partir de l’anàlisi de
hi ha moltes més possibilitats que una mostra continga
bòvids prehistòrics d’un jaciment francès, el qual s’havia
ADN mitocondrial que no nuclear. El genoma mitocon-
excavat parcialment feia vint anys. Els ossos de les
drial és un marcador genètic molt utilitzat en filogènies
noves campanyes presentaven fins a deu vegades més
i en estudis de diversitat intraespecífica, perquè acumu-
ADN que els que havien estat emmagatzemats en les
la variació més ràpidament que una regió mitjana del
vitrines d’un museu durant aquell període (Pruvost et
genoma nuclear i perquè, pel fet d’actuar com un mar-
al., 2007). Per tant, potser és una bona idea congelar
cador neutre, la variació esmentada és bàsicament una
algunes mostres que poden ser interessants per a estu-
funció del temps. Ho direm d’una altra manera, com
dis paleogenètics, encara que no es realitzen en un
més diferents són dues seqüències de mitocondrial,
futur immediat. El cost de conservar, per exemple, algu-
més temps farà que han divergit. L’estudi de l’ADN
nes dents a menys vint graus, és molt menor que la des-
mitocondrial humà va permetre, per exemple, establir a
trucció irreversible d’un material conservat a temperatu-
Àfrica l’origen recent de tota la humanitat actual, la qual
ra ambient.
cosa es coneix com a teoria d’«Eva mitocondrial» o
«Eva africana».
ADN I ARQUEOLOGIA
77
[page-n-6]
No obstant això, des de la finalització del projecte
2008). Malgrat l’homogeneïtat de les poblacions euro-
del genoma humà l’any 2001, s’ha conegut la funció
pees, l’anàlisi en profunditat del genoma permet
de molts gens en aspectes fisiològics, immunitaris,
reconstruir processos migradors molt més subtils del
neurològics, fenotípics i fins i tot conductius dels
que es creia fins ara.
éssers humans. La informació present en els 3.200
En definitiva, si poguérem resoldre els problemes
milions de nucleòtids que formen un genoma humà,
metodològics relacionats amb la conservació de l’ADN
per contraposició als 16.500 d’un genoma mitocon-
i la contaminació de les mostres, tot un univers d’infor-
drial, és enorme. Coneixem fins i tot gens implicats en
mació sobre el passat seria accessible (Fig. 3).
aspectes físics externs que no trobem mai conservats,
com el color del pèl, de la pell o dels ulls, el grup san-
El futur: les noves tècniques d’ultraseqüenciació
guini o les capacitats cognitives, i podem recuperar-
L’any 2005, va aparéixer una nova tècnica de les
los en espècies extingides (Römpler et al., 2006;
denominades d’ultraseqüenciació (producció massiva
Lalueza-Fox et al., 2007; Krause et al., 2007b; Lalueza-
de seqüències d’ADN), que s’havia desenvolupat per
Fox et al., 2008). No només açò, estudis recents realit-
la companyia tecnològica Life Sciences (Margulies et
zats sobre milers d’individus de poblacions europees i
al., 2005): la piroseqüenciació 454 (Fig. 4). Fins a
milers de SNPs repartits per tot el genoma, han
aquell moment, la paleogenètica s’havia basat en la
demostrat que hi ha suficient estructura geogràfica
denominada «reacció en cadena de la polimerasa» o
com per a poder atribuir cada individu al seu país d’o-
PCR. La PCR és una aproximació específica, en la
rigen amb una elevada certesa (Novembre et al.,
qual nosaltres planifiquem quina regió genètica
Aproximació específica: Reacció en cadena de la polimerasa (PCR)
Aproximació inespecífica: ultraseqüenciació metagenòmica
Extracció os
PCR
Extracte
ADN
Trituració
os
Clonació productes de
PCR
Seqüenciació en fragments solapats
Creació d’una llibrería genòmica
Extracció
ADN
Identificació bioinformàtica
Anotació
i acoblament
Ultraseqüenciació
massiva
Bases de
dades
genètiques
Figura 3. Procediment tècnic de recuperació específica de regions d’ADN
per mitjà de la reacció en cadena de la polimerasa o PCR. Es dissenyen sondes per a intentar recuperar el fragment genètic d’interés; posteriorment,
el producte de la reacció es clona en bacteris i s’obtenen les seqüències. Si
volem obtenir un fragment llarg, necessitarem treballar amb fragments
xicotets solapats.
78
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
Figura 4. Procediment tècnic de les noves plataformes d’ultraseqüenciació
metagenòmica. S’obté un extracte d’ADN de l’os que es vol analitzar. Es
generen milions de seqüències inespecífiques de l’extracte citat, i posteriorment s’identifiquen informàticament mitjançant comparació amb les
bases de dades actuals i se seleccionen aquelles que corresponen a l’organisme estudiat.
[page-n-7]
volem estudiar i dissenyem unes sondes específiques
tatges de recuperació de l’1 al 4% en mostres de lati-
(denominades carabassetes) destinades a la «pesca»
tuds temperades i de fins al 40-50% en mostres conser-
de les seqüències investigades en un extracte de
vades en sòl gelat com el de la Sibèria. No obstant
material antic on trobem bilions de fragments d’ADN
això, aquesta obtenció massiva de dades genètiques fa
endogen i ambiental. L’èxit o el fracàs d’aquest tipus
que acaben per mostrar-se parts significatives de qual-
d’aproximació dependrà de la quantitat d’ADN
sevol genoma.
endogen present en l’extracte i també del disseny
El desenvolupament d’una tècnica d’enriquiment
d’aquestes sondes, però tot el procés és molt artesa-
per a regions cromosòmiques específiques o per al
nal i per tant lent.
genoma mitocondrial sencer per mitjà de la utilització
Els nous projectes genòmics, entre els quals està el
de sondes específiques, prèviament a la reacció d’ul-
genoma neandertal (Green et al., 2006; Green et al.,
traseqüenciació 454, ha representat una revolució tec-
2008), són de tipus inespecífic o metagenòmic. S’entén
nològica posterior, que ha ajudat a superar les limita-
per metagenòmica el fet de seqüenciar una mostra en
cions inicials. Bàsicament, aquesta tècnica combina
la qual no ha estat possible aïllar els diferents organis-
l’especificitat de la PCR amb la producció massiva de
mes que la componen. Açò requereix identificar poste-
dades pròpies de la ultraseqüenciació. En el futur,
riorment cada seqüència obtinguda per mitjà d’alinea-
quan els preus seran més assequibles, serà possible
ments informàtics amb les bases de dades genètiques
analitzar mostres arqueològiques més recents amb
disponibles. Les mostres òssies antigues no sols conte-
aquestes tecnologies i d’aquesta manera generar
nen l’ADN de l’individu quan era viu, atrapat en vidres
quantitats enormes d’informació genètica. Atés que la
de la matriu d’hidroxiapatita de l’os, sinó que també
contaminació afecta de forma semblant mostres dife-
contenen grans quantitats d’ADN de bacteris del sòl,
rents d’un mateix jaciment, amb aquestes aproxima-
fongs, etc., que viuen en el sediment o han colonitzat
cions genòmiques hauria de ser possible distingir
l’os. Les noves tècniques d’ultraseqüenciació (hi ha dis-
aquest patró de contaminants idèntics al de les
ponibles unes quantes plataformes tecnològiques que
seqüències endògenes, que tindrien patrons variables
les duen a terme, no sols la piroseqüenciació 454 de
entre individus i que haurien de ser coherents en un
Life Sciences, sinó també la plataforma de Solexa
mateix individu. Per tant, preguntes que sempre han
Illumina o la plataforma Solid, d’Applied Biosystems)
interessat als arqueòlegs, com les afinitats poblacio-
simplement generen quantitats massives de seqüèn-
nals, el parentiu o el sexe d’alguns individus, podrien
cies d’un determinat extracte antic, sense seleccionar-
quedar per fi al nostre abast, almenys en jaciments
les a priori. Algunes d’aquestes poden obtenir fins a
que compliren els requisits exposats anteriorment de
milions de seqüències en poques hores. En general, el
bona conservació i d’excavació controlada. El futur
procés és extraordinàriament ineficient, amb percen-
dels estudis genètics en restes antigues dependrà
ADN I ARQUEOLOGIA
79
[page-n-8]
d’una major col·laboració entre els biòlegs moleculars
i els arqueòlegs, així com de l’establiment de laboratoris de qualitat científica reconeguda, de protocols
consensuats d’obtenció de mostres (Hublin et al.,
2008) i de fonts de finançament destinades a projectes
LALUEZA-FOX, C.; KRAUSE, J.; CARAMELLI, D.; CATALANO, G.; MILANI, L.;
SAMPIETRO, L.; CALAFELL, F.; MARTÍNEZ-MAZA, C.; BASTIR, M.; GARCÍATABERNERO, A.; DE LA RASILLA, M.; FORTEA, J.; PÄÄBO, S.; BERTRANPETIT, J.,
I
ROSAS, A. (2006): «Mitochondrial DNA of an Iberian Neandertal sug-
gests a population affinity with other European Neandertals». Current
Biology 16 (16), p. R629-R630.
LALUEZA-FOX, C.; Römpler, H.; CARAMELLI, D.; STÄUBERT, C.; CATALANO, G.;
HUGHES, D.; ROHLAND, N.; PILLI, E.; LONGO, L.; CONDEMI, S.; DE
multidisciplinaris.
LA
RASILLA, M.; FORTEA, J.; ROSAS, A.; STONEKING, M.; SCHÖNEBERG, T.;
BERTRANPETIT, J.,
I
HOFREITER, M. (2007): «A melanocortin 1 receptor
allele suggests varying pigmentation among Neanderthals». Science
318, p. 1453-1455.
Bibliografia
FORTEA, J.; RASILLA, M.; GARCÍA-TABERNERO, A.; GIGLI, E.; ROSAS, A., I LALUEZAFOX, C. (2008): «Excavation protocol of bone remains for Neandertal
DNA analysis in El Sidrón cave» (Asturias, Spain)». Journal of Human
LALUEZA-FOX, C.; GIGLI, E.; DE
LA
RASILLA, M.; FORTEA, J.; ROSAS, A.;
BERTRANPETIT, J., I KRAUSE, J. (2008): «Neandertal paleogenomics in the
ABO blood group gene». BMC Evolutionary Biology 8, p. 342.
M ALMSTRÖM , H.; S VENSSON , E.M.; G ILBERT , M.T.; W ILLERSLEV , E.;
Evolution 55 (2), p. 353-357.
GREEN, R.E.; KRAUSE, J.; PTAK, S.E.; BRIGGS, A.W.; RONAN, M.T.; SIMONS, J.F.;
DU, L.; EGHOLM, M.; ROTHBERG, J.M.; PAUNOVIC, M., I PÄÄBO, S. (2006):
GÖTHERSTRÖM, A.,
I
HOLMLUND, G. (2007): «More on contamination:
the use of asymmetric molecular behavior to identify authentic
«Analysis of one million base pairs of Neanderthal DNA». Nature
ancient human DNA». Molecular Biology and Evolution 24 (4), p.
444, p. 330-336.
998-1004.
GREEN, R.E.; MALASPINAS, A.S.; KRAUSE, J.; BRIGGS, A.; JOHNSON, P.L.F.; UHLER,
MARGULIES, M.; EGHOLM, M.; ALTMAN, W.E.; ATTIYA, S.; BADER, J.S.; BEMBEN,
C.; MEYER, M.; GOOD, J.M.; MARICIC, T.; STENZEL, U.; PRÜFER, K.;
L.A.; BERKA, J.; BRAVERMAN, M.S.; CHEN, Y.J.; CHEN, Z.; et al. (2005):
SIEBAUER, M.; BURBANO, H.A.; RONAN, M.; ROTHBERG, J.M.; EGHOLM, M.;
«Genome Sequencing In Microfabricated High-Density Picolitre
RUDAN, P.; BRAJKOVIC, D.; KUCAN, Z.; GU?IC, I.; WIKSTRÖM, M.;
LAAKKONEN, L.; KELSO, J.; SLATKIN, M., I PÄÄBO, S. (2008): «A complete
Reactors». Nature 437(7057), p. 376-380.
NOVEMBRE, J.; JOHNSON, T.; BRYC, K.; KUTALIK, Z.; BOYKO, A.R.; AUTON, A.;
Neandertal mitochondrial genome sequence determined by high-
INDAP, A.; KING, K.S.; BERGMANN, S.; NELSON, M.R.; STEPHENS, M.,
throughput sequencing». Cell 134, p. 416-426.
BUSTAMANTE, C.D. (2008): «Genes mirror geography within Europe».
HOFREITER, M.; SERRE, D.; POINAR, H.N.; KUCH, M.
I
PÄÄBO, S. (2001):
I
Nature 456, p. 98-101.
^
PRUVOST, M.; SCHWARZ, R.; CORREIA, V.B.; CHAMPLOT, S.; BRAGUIER, S.; MOREL,
«Ancient DNA». Nature Reviews 2, p. 353-359.
HUBLIN, J.J.; PÄÄBO, S.; DEREVIANKO, A.P.; DORONICHEV, V.B.; GOLOVANOVA,
L.V.; Friess, M.; FROMENT, A.; HOFFMANN, A.; JILLANI, KACHACHE, N.E.;
N.; FERNÁNDEZ-JALVO, Y.; GRANGE, T.,
I
GEIGL, E.M. (2007): «Freshly
excavated fossil bones ares best for amplification of ancient DNA».
KULLMER, O.; LORDKIPANIDZE, D.; MONCEL, M.H.; POTTS, R.; RADOVCIC, J.;
Proceedings of the National Academy of Sciences USA 104, p. 739-
RAK, I.Z.; RICHARDS, M.; MÉNDEZ, J.R.; ROSAS, A.; SCHMAUDER, M.;
744.
SCHMITZ, R.W.; SEMAL, P.; SMITH, T.; TAFURI, M.A.; TATTERSALL, I.;
TOURNEPICHE, J.F.; TOUSSAINT, M.; VASSILIEV, S.; VIALET, A.; WHITE, T.,
I
ZIEGLER, R. (2008): «Suggested guidelines for invasive sampling of
hominid remains». Journal of Human Evolution 55(4), p. 756-757.
RÖMPLER, H.; ROHLAND, N.; LALUEZA-FOX, C.; WILLERSLEV, E.; KUZNETSOVA, T.;
RABEDER, G.; BERTRANPETIT, J.; SCHÖNEBERG, T.,
I
HOFREITER, M. (2006):
«Nuclear gene indicates coat-color polymorphism in mammoths».
Science 313(5783), p. 62.
KRAUSE, J.; SERRE, D.; VIOLA, B.; PRÜFER, K.; RICHARDS, M.P.; HUBLIN, J.J.;
SAMPIETRO, M.L.; GILBERT, M.T.P.; LAO, O.; CARAMELLI, D.; LARI, M.;
DEREVIANKO, A.P., i PÄÄBO, S. (2007a): «Neandertals in Central Asia and
BERTRANPETIT, J., I LALUEZA-FOX, C. (2006): «Tracking down human contamination in ancient human teeth». Molecular Biology and Evolution
Siberia». Nature 444, p. 902-904.
KRAUSE, J.; LALUEZA-FOX, C.; ORLAND, L.; ENARD, W.; GREEN, R.E.; BURBANO,
RASILLA, M.;
SAMPIETRO, M.L.; LAo, O.; CARAMELLI, D.; LARI, M.; POU, R.; MARTÍ, M.;
FORTEA, J.; ROSAS, A., I PÄÄBO, S. (2007b): «The derived FOXP2 variant
BERTRANPETIT, J., I LALUEZA-FOX, C. (2007): «Paleogenetic evidence sup-
H.A.; HUBLIN, J.-J.; BERTRANPETIT, J.; HÄNNI, C.; DE
80
23(9), p.1801-1807.
LA
of modern humans was shared with Neanderthals». Current Biology
ports a dual model of Neolithic spreading into Europe». Proceedings
17 (21), p.1908-1912.
of the Royal Society of London (Biological Series) 274, p. 2161-2167.
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-9]
Introducció
El desenvolupament de les tècniques de la biologia
molecular a final de la dècada dels anys vuitanta del
segle XX va permetre recuperar material genètic de restes del passat, incloent poblacions humanes prehistòriques i espècies extingides, de fins a diverses desenes
de milers d’anys d’antiguitat. Aquest camp científic ha
sigut conegut com ADN antic, o més recentment,
paleo-genètica o arqueogenètica, i constitueix un dels
ADN I ARQUEOLOGIA
CARLES LALUEZA FOX
exemples multidisciplinaris més notables en l’estudi
Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF)
del passat.
La potencialitat de les dades genètiques va fer
pensar als arqueòlegs en la possibilitat de disposar de
fonts d’informació noves, independents i objectives,
que els permeteren contrastar hipòtesis detallades
sobre processos migratoris passats, afinitats poblacionals, sexe d’espècimens i fins i tot relacions de parentiu entre individus excavats en una necròpolis determinada. Al cap de vint-i-cinc anys d’iniciar-se aquestes
tècniques, els resultats han estat espectaculars en el
camp de la biologia evolutiva (on recentment s’han
aconseguit seqüències de genomes sencers d’espècies extingides, com els neandertals i els mamuts) i de
l’antropologia forense (especialment en treballs que
podríem denominar d’anàlisi forense històric, on s’ha
ADN I ARQUEOLOGIA
73
[page-n-2]
treballat amb mostres de més antiguitat que les nor-
casos especials ADN de fa uns cent mil anys o fins i tot
malment emprades en ciències forenses, com les res-
més, ens fa creure que es tracta d’una molècula molt
tes del tsar Nicolau II de Rússia i la seua família, assas-
estable i duradora. En realitat, es tracta d’una molècula
sinats el 1918). No obstant això, l’èxit d’aquestes tèc-
química molt fràgil la qual, des de la mort d’un individu
niques ha resultat en certa manera menys satisfactori
viu, experimenta ràpidament diversos processos de
per a les aspiracions de la reconstrucció arqueològica
degradació (Hofreiter et al., 2001). Únicament es con-
del passat humà. Açò es pot deure tant a factors intrín-
serva en casos excepcionals i en condicions ambientals
secs de la informació genètica mateixa i del seu des-
favorables. És a dir, poder recuperar material genètic
coneixement per part del col·lectiu d’arqueòlegs, com
d’un resta òssia és molt menys probable que la seua
a problemàtiques metodològiques pròpies i internes
degradació completa. En el cas dels neandertals, per
d’aquest camp científic, algunes de les quals, no obs-
exemple, l’ADN mitocondrial dels quals és clarament
tant això, són abordables amb aproximacions tècni-
distint i per tant distingible del dels humans moderns,
ques molt acurades que just ara comencem a desen-
s’han analitzat més d’un centenar d’espècimens datats
volupar. La falta de ponts de comunicació entre biò-
entre fa uns 38.000 i uns 100.000 anys, i únicament ens
legs moleculars i arqueòlegs pot explicar en part la
ha estat possible recuperar l’ADN de tretze, la qual cosa
confusió existent sobre les possibilitats reals de les
dóna una eficiència al voltant d’un 10% (Lalueza-Fox et
tècniques paleogenètiques, així com el fet que els
al., 2006; Krause et al., 2007a).
problemes que interessen als arqueòlegs moltes vega-
L’ADN és atacat en primer lloc pels propis enzims
des no són els mateixos que interessen als biòlegs
de l’organisme, que són alliberats dels seus comparti-
moleculars. Els primers centren sovint les seues hipò-
ments cel·lulars, i posteriorment per tots els microorga-
tesis a nivell individual, mentre que els segons treba-
nismes implicats en la descomposició del cos. Així
llen sempre a nivell poblacional.
mateix, factors externs com la calor, l’acidesa del sòl o
La intenció d’aquest article és explicar tant les
la humitat contribueixen posteriorment a la seua
expectatives reals com les problemàtiques actuals de
degradació. El missatge genètic està constituït per un
les anàlisis d’ADN sobre restes antigues, a fi d’aclarir
codi basat en combinacions de quatre nucleòtids, que
quins problemes científics es poden realitzar i com
són els enllaços químics bàsics de la molècula d’ADN.
s’han de plantejar des d’un punt de vista metodològic.
Aquests nucleòtids, formats per un sucre, un grup fosfòric i una base nitrogenada, són: adenina (abreviada
Degradació postmortem
A), guanina (G), citosina (C) i timina (T). Els processos
Per a entendre la problemàtica de la paleogenètica, cal
de degradació comporten la ruptura de l’enllaç fosfò-
conéixer prèviament els processos de degradació del
ric, la qual cosa fragmenta la cadena de l’ADN, la pèr-
material genètic. El fet de poder recuperar en alguns
dua de bases nitrogenades, que deixen un buit en la
74
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-3]
cadena de l’ADN (especialment la guanina i l’adenina)
tors limiten la informació que pot ser recuperada.
i la pèrdua del grup amí de la citosina (la qual cosa
Normalment busquem mutacions concretes, que
comporta la seua degradació a uracil, un procés en el
representen un canvi d’un únic nucleòtid (els denomi-
qual les reaccions de laboratori poden incorporar falses
nats SNPs o single nucleotide polymorphisms), o
timines en compte d’algunes citosines originals)
regions curtes molt variables (com la regió hipervaria-
(Hofreiter et al., 2001). Una degradació continuada de
ble de l’ADN mitocondrial), algunes de les quals es
l’ADN conduirà a fragments cada vegada més menuts
poden recuperar mitjançant una superposició prou
i eventualment a la seua desaparició total. Si una mos-
laboriosa de molts fragments més curts. Les zones
tra no conserva ADN, en el futur serà impossible obte-
repetitives altament variables estan generalment fora
nir-la per cap millora tècnica. És a dir, no sabem fins a
del nostre abast, com els microsatèl·lits o STRs, que
quina antiguitat serà possible recuperar repetidament
són molt utilitzats en antropologia forense per a la
ADN, però mai no arribarem a milions d’anys, senzilla-
identificació individual, però molt problemàtics en
ment perquè en aquesta escala temporal no hi haurà
paleogenètica.
res que recuperar.
La fragmentació de l’ADN significa que ens veiem
La contaminació
obligats a treballar amb fragments molt més curts que
L’escull principal dels estudis paleogenètics en
quan s’analitza una mostra d’ADN modern. Per exem-
humans encara és la contaminació de les mostres amb
ple, la ultraseqüenciació massiva de mostres òssies en
ADN humà modern, un procés complex i encara poc
el Projecte Genoma Neandertal, que ha obtingut
estudiat. Atès que les tècniques emprades en el labo-
enguany el primer esborrany genòmic d’un neandertal,
ratori són extremadament sensibles (fins al punt que
ha posat de manifest que els fragments d’ADN tenen
poden iniciar-se a partir d’una única cadena d’ADN) i
una longitud mitjana d’uns 60 nucleòtids únicament
l’ADN original, com hem vist, poden presentar degra-
(alguns fragments arriben a cent i uns pocs fins i tot a
dacions químiques que el faran menys eficient a
dos-cents nucleòtids). En la pràctica, això significa que
aquestes tècniques i el resultat serà la recuperació
si intentem recuperar fragments majors, els resultats
d’ADN contaminant en compte de l’endogen que es
seran lògicament negatius. Inclús si intentem recuperar
pretenia analitzar.
en una reacció de laboratori un fragment curt, de
Açò és irrellevant quan es treballa, per exemple,
només 60 nucleòtids, els resultats podran ser igual-
amb una espècie extingida, com el mamut. És impossi-
ment negatius, senzillament perquè la cobertura genò-
ble que la mostra estiga contaminada amb ADN
mica de les mostres antigues és molt baixa i tal vegada
modern d’elefant abans d’arribar al laboratori i fins i tot
no encertàrem a donar amb la cadena buscada en
allí, si mai no s’ha treballat amb proboscidis. No obs-
aquella reacció en particular. Com és lògic, aquests fac-
tant això, quan es treballa amb mostres humanes, el
ADN I ARQUEOLOGIA
75
[page-n-4]
tocol d’anticontaminació, ha passat de ser un 95% a ser
menys del 5% (Fortea et al., 2008), i en alguns casos
menys del 0,3% (Fig.1 i 2).
En un estudi dut a terme amb restes neolítiques del
jaciment del Camí de Can Grau, a Granollers
(Barcelona), decidírem dur a terme una aproximació
nova per a controlar la contaminació. Com que es tractava d’una excavació antiga, realitzada el 1994, no
podíem adoptar les mesures anticontaminació que
apliquem en El Sidrón. Però sí que sabíem qui era la
persona que havia excavat, netejat i estudiat les restes,
que des de llavors romanien guardades en caixes en
Figura 1. Protocol d’extracció anticontaminació en el jaciment neandertal
d’El Sidrón (Astúries). Les mostres s’extrauen amb roba estèril de laboratori, guants, màscara facial i material d’excavació estèril. Són congelades
immediatament i traslladades al laboratori de biologia molecular.
una dependència del museu local. Analitzàrem 23
dents d’altres tants individus i obtinguérem 572
seqüències de l’ADN mitocondrial, algunes replicades
en dos laboratoris de forma independent (Sampietro et
problema de la contaminació és greu, simplement per-
al., 2006). Després, vam seqüenciar l’ADN de totes les
què no pot distingir-se a posteriori i perquè és difícil
persones, arqueòlegs, antropòlegs i biòlegs moleculars
saber si les mesures anticontaminació, que es prenen a
implicats en l’estudi. De manera un tant sorprenent,
priori, són realment efectives. Entre aquestes destaca
tots tenien seqüències distintes en la regió hipervaria-
el genotip de les persones implicades en l’excavació,
ble de l’ADN mitocondrial, la qual cosa significa que
així com l’adopció de mesures preventives, com ara
poguérem distingir exactament a qui pertanyia cada
l’ús de roba de laboratori, guants estèrils i màscares
seqüència contaminant i també distingir-les de les
facials, en l’excavació mateixa. Aquestes mesures són
autèntiques, que eren clarament majoritàries i variaven
algunes de les adoptades de forma pionera en l’exca-
d’una mostra a una altra (Sampietro et al., 2007). Els
vació del jaciment neandertal d’El Sidrón, a Astúries,
arqueòlegs, que lògicament havien manipulat sense
on les mostres no sols s’extrauen amb mesures anticon-
precaucions les restes i les havien netejat amb aigua,
taminació, sinó que són immediatament congelades i
havien deixat les seues seqüències en totes les mos-
enviades al laboratori de genètica (Fortea et al., 2008).
tres, les quals representen un 33% del total.
En seqüències d’ADN mitocondrial de mostres d’El
L’antropòloga, que probablement havia manipulat molt
Sidrón, s’ha pogut comprovar que el percentatge
més les restes, però quan aquestes es trobaven ja
d’ADN contaminant, abans i després d’adoptar el pro-
seques (l’aigua contribueix a transportar a l’interior
76
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-5]
dels ossos els contaminants externs), havia deixat el
seu ADN en menor proporció (un 7% del total). Els
investigadors del laboratori havien contaminat un poc
menys que els arqueòlegs (al voltant d’un 10% del
total) (Sampietro et al., 2006). Cal recordar que les restes havien estat excavades feia més de deu anys; és a
dir, que els processos de contaminació provoquen problemes de llarga duració en les mostres antigues.
Figura 2. Treball de laboratori.
Altres estudis semblants van mostrar que els fragments
contaminants, quan són recents, formen seqüències
Informació genòmica
d’ADN de major longitud que l’ADN endogen, el qual
Durant els primers vint anys d’existència de l’ADN antic,
es troba més fragmentat (Malmström et al., 2007).
les seues possibilitats quedaren restringides a la recu-
Òbviament, si s’intenta recuperar fragments que supe-
peració de xicotetes regions genètiques, normalment la
ren la longitud de l’ADN endogen, és probable que
regió hipervariable de l’ADN mitocondrial (Hofreiter et
únicament recuperem l’ADN contaminant.
al., 2001). Açò és conseqüència de les limitacions tècni-
Així mateix, s’ha demostrat també que la conserva-
ques existents i al fet que l’ADN mitocondrial es troba
ció de les restes a la temperatura ambient d’un museu
representat entre quatre-centes i mil vegades més que
perjudica l’ADN de forma irreparable en poques dèca-
el genoma nuclear en qualsevol mostra antiga. És a dir,
des. Açò es va poder demostrar a partir de l’anàlisi de
hi ha moltes més possibilitats que una mostra continga
bòvids prehistòrics d’un jaciment francès, el qual s’havia
ADN mitocondrial que no nuclear. El genoma mitocon-
excavat parcialment feia vint anys. Els ossos de les
drial és un marcador genètic molt utilitzat en filogènies
noves campanyes presentaven fins a deu vegades més
i en estudis de diversitat intraespecífica, perquè acumu-
ADN que els que havien estat emmagatzemats en les
la variació més ràpidament que una regió mitjana del
vitrines d’un museu durant aquell període (Pruvost et
genoma nuclear i perquè, pel fet d’actuar com un mar-
al., 2007). Per tant, potser és una bona idea congelar
cador neutre, la variació esmentada és bàsicament una
algunes mostres que poden ser interessants per a estu-
funció del temps. Ho direm d’una altra manera, com
dis paleogenètics, encara que no es realitzen en un
més diferents són dues seqüències de mitocondrial,
futur immediat. El cost de conservar, per exemple, algu-
més temps farà que han divergit. L’estudi de l’ADN
nes dents a menys vint graus, és molt menor que la des-
mitocondrial humà va permetre, per exemple, establir a
trucció irreversible d’un material conservat a temperatu-
Àfrica l’origen recent de tota la humanitat actual, la qual
ra ambient.
cosa es coneix com a teoria d’«Eva mitocondrial» o
«Eva africana».
ADN I ARQUEOLOGIA
77
[page-n-6]
No obstant això, des de la finalització del projecte
2008). Malgrat l’homogeneïtat de les poblacions euro-
del genoma humà l’any 2001, s’ha conegut la funció
pees, l’anàlisi en profunditat del genoma permet
de molts gens en aspectes fisiològics, immunitaris,
reconstruir processos migradors molt més subtils del
neurològics, fenotípics i fins i tot conductius dels
que es creia fins ara.
éssers humans. La informació present en els 3.200
En definitiva, si poguérem resoldre els problemes
milions de nucleòtids que formen un genoma humà,
metodològics relacionats amb la conservació de l’ADN
per contraposició als 16.500 d’un genoma mitocon-
i la contaminació de les mostres, tot un univers d’infor-
drial, és enorme. Coneixem fins i tot gens implicats en
mació sobre el passat seria accessible (Fig. 3).
aspectes físics externs que no trobem mai conservats,
com el color del pèl, de la pell o dels ulls, el grup san-
El futur: les noves tècniques d’ultraseqüenciació
guini o les capacitats cognitives, i podem recuperar-
L’any 2005, va aparéixer una nova tècnica de les
los en espècies extingides (Römpler et al., 2006;
denominades d’ultraseqüenciació (producció massiva
Lalueza-Fox et al., 2007; Krause et al., 2007b; Lalueza-
de seqüències d’ADN), que s’havia desenvolupat per
Fox et al., 2008). No només açò, estudis recents realit-
la companyia tecnològica Life Sciences (Margulies et
zats sobre milers d’individus de poblacions europees i
al., 2005): la piroseqüenciació 454 (Fig. 4). Fins a
milers de SNPs repartits per tot el genoma, han
aquell moment, la paleogenètica s’havia basat en la
demostrat que hi ha suficient estructura geogràfica
denominada «reacció en cadena de la polimerasa» o
com per a poder atribuir cada individu al seu país d’o-
PCR. La PCR és una aproximació específica, en la
rigen amb una elevada certesa (Novembre et al.,
qual nosaltres planifiquem quina regió genètica
Aproximació específica: Reacció en cadena de la polimerasa (PCR)
Aproximació inespecífica: ultraseqüenciació metagenòmica
Extracció os
PCR
Extracte
ADN
Trituració
os
Clonació productes de
PCR
Seqüenciació en fragments solapats
Creació d’una llibrería genòmica
Extracció
ADN
Identificació bioinformàtica
Anotació
i acoblament
Ultraseqüenciació
massiva
Bases de
dades
genètiques
Figura 3. Procediment tècnic de recuperació específica de regions d’ADN
per mitjà de la reacció en cadena de la polimerasa o PCR. Es dissenyen sondes per a intentar recuperar el fragment genètic d’interés; posteriorment,
el producte de la reacció es clona en bacteris i s’obtenen les seqüències. Si
volem obtenir un fragment llarg, necessitarem treballar amb fragments
xicotets solapats.
78
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
Figura 4. Procediment tècnic de les noves plataformes d’ultraseqüenciació
metagenòmica. S’obté un extracte d’ADN de l’os que es vol analitzar. Es
generen milions de seqüències inespecífiques de l’extracte citat, i posteriorment s’identifiquen informàticament mitjançant comparació amb les
bases de dades actuals i se seleccionen aquelles que corresponen a l’organisme estudiat.
[page-n-7]
volem estudiar i dissenyem unes sondes específiques
tatges de recuperació de l’1 al 4% en mostres de lati-
(denominades carabassetes) destinades a la «pesca»
tuds temperades i de fins al 40-50% en mostres conser-
de les seqüències investigades en un extracte de
vades en sòl gelat com el de la Sibèria. No obstant
material antic on trobem bilions de fragments d’ADN
això, aquesta obtenció massiva de dades genètiques fa
endogen i ambiental. L’èxit o el fracàs d’aquest tipus
que acaben per mostrar-se parts significatives de qual-
d’aproximació dependrà de la quantitat d’ADN
sevol genoma.
endogen present en l’extracte i també del disseny
El desenvolupament d’una tècnica d’enriquiment
d’aquestes sondes, però tot el procés és molt artesa-
per a regions cromosòmiques específiques o per al
nal i per tant lent.
genoma mitocondrial sencer per mitjà de la utilització
Els nous projectes genòmics, entre els quals està el
de sondes específiques, prèviament a la reacció d’ul-
genoma neandertal (Green et al., 2006; Green et al.,
traseqüenciació 454, ha representat una revolució tec-
2008), són de tipus inespecífic o metagenòmic. S’entén
nològica posterior, que ha ajudat a superar les limita-
per metagenòmica el fet de seqüenciar una mostra en
cions inicials. Bàsicament, aquesta tècnica combina
la qual no ha estat possible aïllar els diferents organis-
l’especificitat de la PCR amb la producció massiva de
mes que la componen. Açò requereix identificar poste-
dades pròpies de la ultraseqüenciació. En el futur,
riorment cada seqüència obtinguda per mitjà d’alinea-
quan els preus seran més assequibles, serà possible
ments informàtics amb les bases de dades genètiques
analitzar mostres arqueològiques més recents amb
disponibles. Les mostres òssies antigues no sols conte-
aquestes tecnologies i d’aquesta manera generar
nen l’ADN de l’individu quan era viu, atrapat en vidres
quantitats enormes d’informació genètica. Atés que la
de la matriu d’hidroxiapatita de l’os, sinó que també
contaminació afecta de forma semblant mostres dife-
contenen grans quantitats d’ADN de bacteris del sòl,
rents d’un mateix jaciment, amb aquestes aproxima-
fongs, etc., que viuen en el sediment o han colonitzat
cions genòmiques hauria de ser possible distingir
l’os. Les noves tècniques d’ultraseqüenciació (hi ha dis-
aquest patró de contaminants idèntics al de les
ponibles unes quantes plataformes tecnològiques que
seqüències endògenes, que tindrien patrons variables
les duen a terme, no sols la piroseqüenciació 454 de
entre individus i que haurien de ser coherents en un
Life Sciences, sinó també la plataforma de Solexa
mateix individu. Per tant, preguntes que sempre han
Illumina o la plataforma Solid, d’Applied Biosystems)
interessat als arqueòlegs, com les afinitats poblacio-
simplement generen quantitats massives de seqüèn-
nals, el parentiu o el sexe d’alguns individus, podrien
cies d’un determinat extracte antic, sense seleccionar-
quedar per fi al nostre abast, almenys en jaciments
les a priori. Algunes d’aquestes poden obtenir fins a
que compliren els requisits exposats anteriorment de
milions de seqüències en poques hores. En general, el
bona conservació i d’excavació controlada. El futur
procés és extraordinàriament ineficient, amb percen-
dels estudis genètics en restes antigues dependrà
ADN I ARQUEOLOGIA
79
[page-n-8]
d’una major col·laboració entre els biòlegs moleculars
i els arqueòlegs, així com de l’establiment de laboratoris de qualitat científica reconeguda, de protocols
consensuats d’obtenció de mostres (Hublin et al.,
2008) i de fonts de finançament destinades a projectes
LALUEZA-FOX, C.; KRAUSE, J.; CARAMELLI, D.; CATALANO, G.; MILANI, L.;
SAMPIETRO, L.; CALAFELL, F.; MARTÍNEZ-MAZA, C.; BASTIR, M.; GARCÍATABERNERO, A.; DE LA RASILLA, M.; FORTEA, J.; PÄÄBO, S.; BERTRANPETIT, J.,
I
ROSAS, A. (2006): «Mitochondrial DNA of an Iberian Neandertal sug-
gests a population affinity with other European Neandertals». Current
Biology 16 (16), p. R629-R630.
LALUEZA-FOX, C.; Römpler, H.; CARAMELLI, D.; STÄUBERT, C.; CATALANO, G.;
HUGHES, D.; ROHLAND, N.; PILLI, E.; LONGO, L.; CONDEMI, S.; DE
multidisciplinaris.
LA
RASILLA, M.; FORTEA, J.; ROSAS, A.; STONEKING, M.; SCHÖNEBERG, T.;
BERTRANPETIT, J.,
I
HOFREITER, M. (2007): «A melanocortin 1 receptor
allele suggests varying pigmentation among Neanderthals». Science
318, p. 1453-1455.
Bibliografia
FORTEA, J.; RASILLA, M.; GARCÍA-TABERNERO, A.; GIGLI, E.; ROSAS, A., I LALUEZAFOX, C. (2008): «Excavation protocol of bone remains for Neandertal
DNA analysis in El Sidrón cave» (Asturias, Spain)». Journal of Human
LALUEZA-FOX, C.; GIGLI, E.; DE
LA
RASILLA, M.; FORTEA, J.; ROSAS, A.;
BERTRANPETIT, J., I KRAUSE, J. (2008): «Neandertal paleogenomics in the
ABO blood group gene». BMC Evolutionary Biology 8, p. 342.
M ALMSTRÖM , H.; S VENSSON , E.M.; G ILBERT , M.T.; W ILLERSLEV , E.;
Evolution 55 (2), p. 353-357.
GREEN, R.E.; KRAUSE, J.; PTAK, S.E.; BRIGGS, A.W.; RONAN, M.T.; SIMONS, J.F.;
DU, L.; EGHOLM, M.; ROTHBERG, J.M.; PAUNOVIC, M., I PÄÄBO, S. (2006):
GÖTHERSTRÖM, A.,
I
HOLMLUND, G. (2007): «More on contamination:
the use of asymmetric molecular behavior to identify authentic
«Analysis of one million base pairs of Neanderthal DNA». Nature
ancient human DNA». Molecular Biology and Evolution 24 (4), p.
444, p. 330-336.
998-1004.
GREEN, R.E.; MALASPINAS, A.S.; KRAUSE, J.; BRIGGS, A.; JOHNSON, P.L.F.; UHLER,
MARGULIES, M.; EGHOLM, M.; ALTMAN, W.E.; ATTIYA, S.; BADER, J.S.; BEMBEN,
C.; MEYER, M.; GOOD, J.M.; MARICIC, T.; STENZEL, U.; PRÜFER, K.;
L.A.; BERKA, J.; BRAVERMAN, M.S.; CHEN, Y.J.; CHEN, Z.; et al. (2005):
SIEBAUER, M.; BURBANO, H.A.; RONAN, M.; ROTHBERG, J.M.; EGHOLM, M.;
«Genome Sequencing In Microfabricated High-Density Picolitre
RUDAN, P.; BRAJKOVIC, D.; KUCAN, Z.; GU?IC, I.; WIKSTRÖM, M.;
LAAKKONEN, L.; KELSO, J.; SLATKIN, M., I PÄÄBO, S. (2008): «A complete
Reactors». Nature 437(7057), p. 376-380.
NOVEMBRE, J.; JOHNSON, T.; BRYC, K.; KUTALIK, Z.; BOYKO, A.R.; AUTON, A.;
Neandertal mitochondrial genome sequence determined by high-
INDAP, A.; KING, K.S.; BERGMANN, S.; NELSON, M.R.; STEPHENS, M.,
throughput sequencing». Cell 134, p. 416-426.
BUSTAMANTE, C.D. (2008): «Genes mirror geography within Europe».
HOFREITER, M.; SERRE, D.; POINAR, H.N.; KUCH, M.
I
PÄÄBO, S. (2001):
I
Nature 456, p. 98-101.
^
PRUVOST, M.; SCHWARZ, R.; CORREIA, V.B.; CHAMPLOT, S.; BRAGUIER, S.; MOREL,
«Ancient DNA». Nature Reviews 2, p. 353-359.
HUBLIN, J.J.; PÄÄBO, S.; DEREVIANKO, A.P.; DORONICHEV, V.B.; GOLOVANOVA,
L.V.; Friess, M.; FROMENT, A.; HOFFMANN, A.; JILLANI, KACHACHE, N.E.;
N.; FERNÁNDEZ-JALVO, Y.; GRANGE, T.,
I
GEIGL, E.M. (2007): «Freshly
excavated fossil bones ares best for amplification of ancient DNA».
KULLMER, O.; LORDKIPANIDZE, D.; MONCEL, M.H.; POTTS, R.; RADOVCIC, J.;
Proceedings of the National Academy of Sciences USA 104, p. 739-
RAK, I.Z.; RICHARDS, M.; MÉNDEZ, J.R.; ROSAS, A.; SCHMAUDER, M.;
744.
SCHMITZ, R.W.; SEMAL, P.; SMITH, T.; TAFURI, M.A.; TATTERSALL, I.;
TOURNEPICHE, J.F.; TOUSSAINT, M.; VASSILIEV, S.; VIALET, A.; WHITE, T.,
I
ZIEGLER, R. (2008): «Suggested guidelines for invasive sampling of
hominid remains». Journal of Human Evolution 55(4), p. 756-757.
RÖMPLER, H.; ROHLAND, N.; LALUEZA-FOX, C.; WILLERSLEV, E.; KUZNETSOVA, T.;
RABEDER, G.; BERTRANPETIT, J.; SCHÖNEBERG, T.,
I
HOFREITER, M. (2006):
«Nuclear gene indicates coat-color polymorphism in mammoths».
Science 313(5783), p. 62.
KRAUSE, J.; SERRE, D.; VIOLA, B.; PRÜFER, K.; RICHARDS, M.P.; HUBLIN, J.J.;
SAMPIETRO, M.L.; GILBERT, M.T.P.; LAO, O.; CARAMELLI, D.; LARI, M.;
DEREVIANKO, A.P., i PÄÄBO, S. (2007a): «Neandertals in Central Asia and
BERTRANPETIT, J., I LALUEZA-FOX, C. (2006): «Tracking down human contamination in ancient human teeth». Molecular Biology and Evolution
Siberia». Nature 444, p. 902-904.
KRAUSE, J.; LALUEZA-FOX, C.; ORLAND, L.; ENARD, W.; GREEN, R.E.; BURBANO,
RASILLA, M.;
SAMPIETRO, M.L.; LAo, O.; CARAMELLI, D.; LARI, M.; POU, R.; MARTÍ, M.;
FORTEA, J.; ROSAS, A., I PÄÄBO, S. (2007b): «The derived FOXP2 variant
BERTRANPETIT, J., I LALUEZA-FOX, C. (2007): «Paleogenetic evidence sup-
H.A.; HUBLIN, J.-J.; BERTRANPETIT, J.; HÄNNI, C.; DE
80
23(9), p.1801-1807.
LA
of modern humans was shared with Neanderthals». Current Biology
ports a dual model of Neolithic spreading into Europe». Proceedings
17 (21), p.1908-1912.
of the Royal Society of London (Biological Series) 274, p. 2161-2167.
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-9]