Els homes i les dones que van habitar el Llogaret
María Jesús de Pedro Michó
Eva Ripollés Adelantado
Laura Fortea Cervera
2015
[page-n-1]
[ 106 ]
[page-n-2]
Els homes i les dones
que van habitar el llogaret
María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera
Museu de Prehistòria-SIP
Diverses són les vies d’aproximació al coneixement dels
grups humans de la Prehistòria, entre d’altres l’anàlisi de
les bases econòmiques i de les activitats domèstiques, de
l’espai social en què habiten i de les pràctiques funeràries
documentades.
El grup segons les pràctiques econòmiques
Per a cronologies entorn del començament del
ii mil·lenni aC, alguns investigadors plantegen l’existència de grups sedentaris més o menys jerarquitzats amb
pràctiques econòmiques basades en una agricultura
cerealista extensiva i una explotació ramadera intensiva.
Hipòtesis que defensen la consolidació del tipus de vida
camperola a partir de l’existència d’unes unitats d’assentament de dimensions reduïdes i de caràcter familiar extens, amb relacions d’adhesió o filiació entre elles.
< Els primers habitants de la Lloma de Betxí.
Dibuix de Francisco Chiner.
Les activitats domèstiques i de manteniment, com
també les bases econòmiques documentades a la Lloma
de Betxí reflecteixen la forma de vida d’una comunitat
camperola. Ara bé, sobre els homes i les dones que van
habitar el llogaret, ¿què sabem?
D’acord amb els anteriors plantejaments i la interpretació del registre arqueològic, el grup humà que va
habitar el llogaret de la Lloma de Betxí devia estar format
per una família d’unes 15-20 persones, homes i dones, de
totes les edats, tots ells parents, pertanyents a distintes
generacions que habiten en una unitat domèstica o una
llar, i les bases econòmiques de la qual són l’agricultura
i la ramaderia.
Les famílies camperoles es caracteritzen per ser
productores i consumidores del seu propi treball, sent
elles mateixa la seua pròpia i exclusiva mà d’obra. Cal
pensar que tots els seus membres, sense distinció d’edat
o sexe, col·laborarien tant en les activitats domèstiques
com en aquelles altres derivades de la seua economia. La
introducció de l’aladre degué significar el moment del pas
[ 107 ]
[page-n-3]
de caràcter acusadament domèstic i amb bona compensació entre l’aportació calòrica a la dieta i l’aprofitament
de productes secundaris.
El grup de la Lloma en l’entorn del Camp de
Túria. L’espai social
Enterrament masculí en posició secundària. Sector est.
[ 108 ]
de la dona horticultora a l’home agricultor, però no sembla concloent que la dificultat del treball de la llaurada
fóra la causa de la separació de la dona d’aquella activitat,
tant per la grandària de les parcel·les, com per la lleugeresa dels sòls, el tipus d’aladre mateix i la presència d’animals de tir, per la qual cosa és raonable pensar que es devia tractar d’un treball compartit (Fernández-Posse, 2000).
I el mateix passa amb la ramaderia, si tenim en compte
que el registre arqueològic i zooarqueològic contradiu
una ramaderia «masculina» i advoca per una ramaderia
La complexitat observada en les infraestructures
d’alguns poblats reflecteix l’existència d’una estructura social capaç d’organitzar els treballs de construcció i
manteniment; i la informació del registre, quant a la variabilitat en les dimensions i la funcionalitat dels assentaments, permet plantejar la hipòtesi d’un territori jerarquitzat. Si pensem, per exemple, en les importants obres
de construcció en pedra, cas de l’edificació central de
la Lloma, assumim que es tracta de treballs que requereixen temps, força i organització. La qüestió és si, a més,
es requereix l’associació d’un grup significatiu d’individus
més enllà de la família extensa, si van buscar aliances en
poblacions pròximes per a rebre ajuda. O quina classe de
vincles mantenien amb els grups veïns.
Per a donar resposta a aquesta qüestió sobre els
contactes entre els grups és necessari abordar l’estudi de
l’espai social en què habiten i el medi físic on s’articulen les
relacions socials, en un temps i un àmbit determinats. En
el cas de la Lloma, el reconeixement del seu espai social,
com també de les connexions amb altres grups, és complicat perquè a penes coneixem les pautes del poblament a la
zona immediata, tal i com hem vist en un capítol anterior.
[page-n-4]
La Lloma de Betxí se situa en un turó d’escassa altura amb un control visual limitat i sense muralles, per la
qual cosa es descarta una funció defensiva. L’elecció de
l’emplaçament es vincularia, doncs, amb l’explotació de
les terres circumdants. L’edifici de la part superior seria
el caseriu d’una comunitat agrícola reduïda, en el qual
l’habitatge i el magatzem ocupen el mateix espai. La
proximitat d’una sèrie d’assentaments de dimensió reduïda, també desproveïts de muralles, no suposa llaços de
dependència o de control del territori, sinó que tradueix
l’existència de relacions igualitàries entre grups veïns.
Per a determinar els vincles entre aquestes comunitats és necessari, doncs, valorar el conjunt del poblament, la coetanitat entre els jaciments, la duració de les
ocupacions i els aixovars domèstics; no obstant això, com
ja s’ha assenyalat, la falta d’excavacions modernes impedeix confirmar la cronologia de molts d’ells i per tant la
seua contemporaneïtat.
Sobre les pràctiques funeràries
En un altre ordre de coses, podem acostar-nos als
pobladors de la Lloma a partir de l’estudi dels contextos
funeraris i les pràctiques funeràries, font d’informació
privilegiada per a conéixer l’estructura social i la cultura
Enterrament d’un cànid en posició primària al costat de l’individu
masculí del sector est.
d’un grup humà. Cal tindre en compte que, en qualsevol
societat, la manera en què s’estableixen les pràctiques funeràries està en relació directa amb la forma i la complexitat de l’organització d’aquesta societat; si volem conéixer
la diferència en les activitats dutes a terme, en l’accés als
recursos, en la distribució del producte, o si n’hi havia
consum diferencial, hem de recórrer a les restes humanes.
Des de mitjans del iii mil·lenni aC, la difusió d’objectes de poder i prestigi, com ara armes de coure, ceràmiques
decorades, or, adorns, ivori, o braçalets d’arquer, presents
en contextos funeraris, mostren l’existència d’unes xarxes
d’intercanvi al servei de determinades elits socials. Alguns
individus reben un tractament especial quan moren, amb
ofrenes que denoten prestigi i autoritat, i altres no. Aquest
[ 109 ]
[page-n-5]
Enterrament masculí en posició primària. Sector oest.
és el cas de la Cultura d’El Argar, en les sepultures de la
qual trobem aixovars rics, altres de menor qualitat, individus sense aixovar, i molts altres ni tan sols van meréixer un
soterrament (Aranda i Esquivel, 2007).
La presència de tombes amb dissimetries fortes
quant a la composició i la riquesa dels seus aixovars, en
nivells estratigràfics contemporanis dins d’una mateixa
unitat habitacional, evidencien l’existència i el desenvolupament d’aristocràcies i de serfs associats a aquestes.
Desigualtats que també han sigut posades en relleu pels
estudis osteològics a partir de les diferències observables
entre les restes òssies mateixes, ja que les primeres haurien dut a terme uns treballs menys penosos que els segons (Contreras, 2004; Cámara, 2000; 2009).
[ 110 ]
¿I què ocorre a les terres valencianes? Durant l’edat
del bronze, hi observem una clara variabilitat quant al ritual, amb enterraments individuals en coveta pròxima al
jaciment, enterraments col·lectius i enterraments individuals en poblats. A més, hi ha clares diferències en relació
amb la diversitat cultural de les nostres terres durant el
ii mil·lenni aC. Així, les pràctiques funeràries a les comarques meridionals, com el cas de San Antón, Tabaià o la
Illeta, en testimonien la vinculació al territori argàric. I
en la resta, a l’àrea pertanyent al bronze valencià, queda
patent la varietat de les seues necròpolis i, segons pareix,
l’absència d’un ritual funerari institucionalitzat.
A la Lloma de Betxí es coneixen, fins ara, dos enterraments humans (de Pedro, 2010). En el Sector E, zona
d’ampliació del poblat que configura espais de terrassa,
es va localitzar el primer d’ells, un individu senil en posició
secundària al costat del qual es trobava l’esquelet d’un
gos en posició primària. Destaca la presència del cànid,
en la mesura que presenta alteracions d’origen antròpic,
marques de carnisseria sobre alguns ossos, que podrien
indicar-ne el consum en relació amb algun acte social o
[page-n-6]
ritual, i vinculat, potser, a l’enterrament d’un personatge
objecte d’una veneració particular. La datació absoluta
proporciona una data de 3650 ± 40 BP, calibrat a 2 σ entre
2140 i 1910 cal BC.
I en el Sector O, en la base d’un gran mur atalussat que tanca l’edificació superior, es va trobar l’altre
enterrament humà, aquest en posició primària, orientat
en sentit est, amb cames i braços flexionats i el cap girat
cap al nord, sense aixovar, en una fossa xicoteta de planta
aproximadament circular delimitada per una sèrie de pedres. Reclinat sobre el costat esquerre, en posició decúbit
lateral esquerre, però amb el tronc molt inclinat cap a la
dreta, potser per causes postdeposicionals. La datació
A
B
obtinguda per a aquest segon soterrament és de 3400 ±
40 BP, calibrat a 2 σ entre 1760 i 1610 cal BC.
En comparació amb altres àrees peninsulars, en
presentar aixovars quasi inexistents, és escassa la informació en relació amb l’existència d’inhumacions diferencials. I això a pesar de l’existència de xarxes d’intercanvi,
com proven determinades matèries primeres i elements
de prestigi com els objectes metàl·lics, ceràmiques decorades i botons d’ivori que sí que han aparegut en els contexts d’habitació.
Els homes i les dones que van habitar el llogaret. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Reconstrucció de l’enterrament del sector oest.
A. Dibuix d’Angel Sánchez.
B. Dibuix de Francisco Chiner.
[ 111 ]
[page-n-7]
[ 106 ]
[page-n-2]
Els homes i les dones
que van habitar el llogaret
María Jesús de Pedro Michó, Eva Ripollés Adelantado, Laura Fortea Cervera
Museu de Prehistòria-SIP
Diverses són les vies d’aproximació al coneixement dels
grups humans de la Prehistòria, entre d’altres l’anàlisi de
les bases econòmiques i de les activitats domèstiques, de
l’espai social en què habiten i de les pràctiques funeràries
documentades.
El grup segons les pràctiques econòmiques
Per a cronologies entorn del començament del
ii mil·lenni aC, alguns investigadors plantegen l’existència de grups sedentaris més o menys jerarquitzats amb
pràctiques econòmiques basades en una agricultura
cerealista extensiva i una explotació ramadera intensiva.
Hipòtesis que defensen la consolidació del tipus de vida
camperola a partir de l’existència d’unes unitats d’assentament de dimensions reduïdes i de caràcter familiar extens, amb relacions d’adhesió o filiació entre elles.
< Els primers habitants de la Lloma de Betxí.
Dibuix de Francisco Chiner.
Les activitats domèstiques i de manteniment, com
també les bases econòmiques documentades a la Lloma
de Betxí reflecteixen la forma de vida d’una comunitat
camperola. Ara bé, sobre els homes i les dones que van
habitar el llogaret, ¿què sabem?
D’acord amb els anteriors plantejaments i la interpretació del registre arqueològic, el grup humà que va
habitar el llogaret de la Lloma de Betxí devia estar format
per una família d’unes 15-20 persones, homes i dones, de
totes les edats, tots ells parents, pertanyents a distintes
generacions que habiten en una unitat domèstica o una
llar, i les bases econòmiques de la qual són l’agricultura
i la ramaderia.
Les famílies camperoles es caracteritzen per ser
productores i consumidores del seu propi treball, sent
elles mateixa la seua pròpia i exclusiva mà d’obra. Cal
pensar que tots els seus membres, sense distinció d’edat
o sexe, col·laborarien tant en les activitats domèstiques
com en aquelles altres derivades de la seua economia. La
introducció de l’aladre degué significar el moment del pas
[ 107 ]
[page-n-3]
de caràcter acusadament domèstic i amb bona compensació entre l’aportació calòrica a la dieta i l’aprofitament
de productes secundaris.
El grup de la Lloma en l’entorn del Camp de
Túria. L’espai social
Enterrament masculí en posició secundària. Sector est.
[ 108 ]
de la dona horticultora a l’home agricultor, però no sembla concloent que la dificultat del treball de la llaurada
fóra la causa de la separació de la dona d’aquella activitat,
tant per la grandària de les parcel·les, com per la lleugeresa dels sòls, el tipus d’aladre mateix i la presència d’animals de tir, per la qual cosa és raonable pensar que es devia tractar d’un treball compartit (Fernández-Posse, 2000).
I el mateix passa amb la ramaderia, si tenim en compte
que el registre arqueològic i zooarqueològic contradiu
una ramaderia «masculina» i advoca per una ramaderia
La complexitat observada en les infraestructures
d’alguns poblats reflecteix l’existència d’una estructura social capaç d’organitzar els treballs de construcció i
manteniment; i la informació del registre, quant a la variabilitat en les dimensions i la funcionalitat dels assentaments, permet plantejar la hipòtesi d’un territori jerarquitzat. Si pensem, per exemple, en les importants obres
de construcció en pedra, cas de l’edificació central de
la Lloma, assumim que es tracta de treballs que requereixen temps, força i organització. La qüestió és si, a més,
es requereix l’associació d’un grup significatiu d’individus
més enllà de la família extensa, si van buscar aliances en
poblacions pròximes per a rebre ajuda. O quina classe de
vincles mantenien amb els grups veïns.
Per a donar resposta a aquesta qüestió sobre els
contactes entre els grups és necessari abordar l’estudi de
l’espai social en què habiten i el medi físic on s’articulen les
relacions socials, en un temps i un àmbit determinats. En
el cas de la Lloma, el reconeixement del seu espai social,
com també de les connexions amb altres grups, és complicat perquè a penes coneixem les pautes del poblament a la
zona immediata, tal i com hem vist en un capítol anterior.
[page-n-4]
La Lloma de Betxí se situa en un turó d’escassa altura amb un control visual limitat i sense muralles, per la
qual cosa es descarta una funció defensiva. L’elecció de
l’emplaçament es vincularia, doncs, amb l’explotació de
les terres circumdants. L’edifici de la part superior seria
el caseriu d’una comunitat agrícola reduïda, en el qual
l’habitatge i el magatzem ocupen el mateix espai. La
proximitat d’una sèrie d’assentaments de dimensió reduïda, també desproveïts de muralles, no suposa llaços de
dependència o de control del territori, sinó que tradueix
l’existència de relacions igualitàries entre grups veïns.
Per a determinar els vincles entre aquestes comunitats és necessari, doncs, valorar el conjunt del poblament, la coetanitat entre els jaciments, la duració de les
ocupacions i els aixovars domèstics; no obstant això, com
ja s’ha assenyalat, la falta d’excavacions modernes impedeix confirmar la cronologia de molts d’ells i per tant la
seua contemporaneïtat.
Sobre les pràctiques funeràries
En un altre ordre de coses, podem acostar-nos als
pobladors de la Lloma a partir de l’estudi dels contextos
funeraris i les pràctiques funeràries, font d’informació
privilegiada per a conéixer l’estructura social i la cultura
Enterrament d’un cànid en posició primària al costat de l’individu
masculí del sector est.
d’un grup humà. Cal tindre en compte que, en qualsevol
societat, la manera en què s’estableixen les pràctiques funeràries està en relació directa amb la forma i la complexitat de l’organització d’aquesta societat; si volem conéixer
la diferència en les activitats dutes a terme, en l’accés als
recursos, en la distribució del producte, o si n’hi havia
consum diferencial, hem de recórrer a les restes humanes.
Des de mitjans del iii mil·lenni aC, la difusió d’objectes de poder i prestigi, com ara armes de coure, ceràmiques
decorades, or, adorns, ivori, o braçalets d’arquer, presents
en contextos funeraris, mostren l’existència d’unes xarxes
d’intercanvi al servei de determinades elits socials. Alguns
individus reben un tractament especial quan moren, amb
ofrenes que denoten prestigi i autoritat, i altres no. Aquest
[ 109 ]
[page-n-5]
Enterrament masculí en posició primària. Sector oest.
és el cas de la Cultura d’El Argar, en les sepultures de la
qual trobem aixovars rics, altres de menor qualitat, individus sense aixovar, i molts altres ni tan sols van meréixer un
soterrament (Aranda i Esquivel, 2007).
La presència de tombes amb dissimetries fortes
quant a la composició i la riquesa dels seus aixovars, en
nivells estratigràfics contemporanis dins d’una mateixa
unitat habitacional, evidencien l’existència i el desenvolupament d’aristocràcies i de serfs associats a aquestes.
Desigualtats que també han sigut posades en relleu pels
estudis osteològics a partir de les diferències observables
entre les restes òssies mateixes, ja que les primeres haurien dut a terme uns treballs menys penosos que els segons (Contreras, 2004; Cámara, 2000; 2009).
[ 110 ]
¿I què ocorre a les terres valencianes? Durant l’edat
del bronze, hi observem una clara variabilitat quant al ritual, amb enterraments individuals en coveta pròxima al
jaciment, enterraments col·lectius i enterraments individuals en poblats. A més, hi ha clares diferències en relació
amb la diversitat cultural de les nostres terres durant el
ii mil·lenni aC. Així, les pràctiques funeràries a les comarques meridionals, com el cas de San Antón, Tabaià o la
Illeta, en testimonien la vinculació al territori argàric. I
en la resta, a l’àrea pertanyent al bronze valencià, queda
patent la varietat de les seues necròpolis i, segons pareix,
l’absència d’un ritual funerari institucionalitzat.
A la Lloma de Betxí es coneixen, fins ara, dos enterraments humans (de Pedro, 2010). En el Sector E, zona
d’ampliació del poblat que configura espais de terrassa,
es va localitzar el primer d’ells, un individu senil en posició
secundària al costat del qual es trobava l’esquelet d’un
gos en posició primària. Destaca la presència del cànid,
en la mesura que presenta alteracions d’origen antròpic,
marques de carnisseria sobre alguns ossos, que podrien
indicar-ne el consum en relació amb algun acte social o
[page-n-6]
ritual, i vinculat, potser, a l’enterrament d’un personatge
objecte d’una veneració particular. La datació absoluta
proporciona una data de 3650 ± 40 BP, calibrat a 2 σ entre
2140 i 1910 cal BC.
I en el Sector O, en la base d’un gran mur atalussat que tanca l’edificació superior, es va trobar l’altre
enterrament humà, aquest en posició primària, orientat
en sentit est, amb cames i braços flexionats i el cap girat
cap al nord, sense aixovar, en una fossa xicoteta de planta
aproximadament circular delimitada per una sèrie de pedres. Reclinat sobre el costat esquerre, en posició decúbit
lateral esquerre, però amb el tronc molt inclinat cap a la
dreta, potser per causes postdeposicionals. La datació
A
B
obtinguda per a aquest segon soterrament és de 3400 ±
40 BP, calibrat a 2 σ entre 1760 i 1610 cal BC.
En comparació amb altres àrees peninsulars, en
presentar aixovars quasi inexistents, és escassa la informació en relació amb l’existència d’inhumacions diferencials. I això a pesar de l’existència de xarxes d’intercanvi,
com proven determinades matèries primeres i elements
de prestigi com els objectes metàl·lics, ceràmiques decorades i botons d’ivori que sí que han aparegut en els contexts d’habitació.
Els homes i les dones que van habitar el llogaret. Mª J. de Pedro, E. Ripollés, L. Fortea
Reconstrucció de l’enterrament del sector oest.
A. Dibuix d’Angel Sánchez.
B. Dibuix de Francisco Chiner.
[ 111 ]
[page-n-7]