Publicaciones diversas
Cova del Bolomor: la tecnologia neandertal
Josep Fernández Peris
Felipe Cuartero Monteagudo
Laurence Bourguignon
Ruth Blasco López
Pablo Sañudo Die
Virginia Barciela González
Juan Antonio Sánchez Priego
Laura Hortelano Piqueras
2020
, ISBN 978-84-7795-849-9 , 68 p.
[page-n-1]
[page-n-2]
Cova del Bolomor
La tecnologia neandertal
Josep Fernández Peris (coord.)
Museu de Prehistòria de València
2019
[page-n-3]
Diputació de València
President
Antoni Francesc Gaspar Ramos
Diputat de Cultura
Francesc Xavier Rius Torres
Museu de Prehistòria de València
Directora
María Jesús de Pedro Michó
Imprenta Diputació de València
Diseny i maquetació
Josep Fernández Peris
Text
Josep Fernández Peris, Virginia Barciela, Ruth Blasco, Felipe Cuartero,
Laura Hortelano, Pablo Sañudo, Juan Priego, Luís Zalbidea i Laurence
Bourguignon
Portada: Cristian Micó Sanchis i Anna Gisbert Cardona
Dibuixos interior i logo: Javier Llamazares González
ISBN edició: 978-84-7795-849-9
Dipòsit Legal: V-1808-2020
© dels textos i imatges: els autors.
© de l’edició: Museu de Prehistòria de València - Diputació de
València.
[page-n-4]
Índex
Introducció a la tecnologia neandertal..................................................................7
Percussors, encluses i retocadors de pedra..........................................................11
L’ús de l’os més enllà de la seua funció nutricional...............................................17
El reciclatge i la utilització de les eines de pedra..................................................25
El microlitisme en el Plistocé mitjà. Un nou impacte tecnològic..........................29
Bifaços i macroutillatge lítics. El debat acheulià....................................................35
Marques d’ús en els utensilis lítics........................................................................43
La tecnologia i l’espai als campaments..................................................................51
A l’altre costat del Mediterrani. La tecnologia lítica del Pròxim Orient.................57
Tecnologia neandertal i divulgació científica.........................................................65
[page-n-5]
6
[page-n-6]
Introducció a la tecnologia neandertal
Josep Fernández Peris
La paraula tecnologia procedeix dels vocables grecs τέχνη (téchnē), que significa art,
tècnica o ofici, i λόγος (lógos) que significa discurs o tractat. Per part seua, la tècnica
és el conjunt de procediments, pautes o normes que permeten obtindre un resultat
concret i efectiu en qualsevol activitat. S’adquireix per mitjà de la seua pràctica i
requereix determinades habilitats o destreses, tant manuals com intel·lectuals. En
aquest sentit, la tecnologia deu englobar totes aquelles accions i coneixements
que tenen com a objectiu la transformació de les coses i en el procés de les quals
intervenen, necessàriament, els instruments. Aquest ús de tècniques i eines no és
una característica exclusivament humana, ja que s’ha constatat també en alguns
primats superiors, encara que amb notables diferències entre espècies.
En l’ésser humà, l’aplicació de les tècniques sorgeix en un context de superació
adaptativa i es caracteritza per la modificació i adequació del medi natural a les
seues necessitats més bàsiques, com ara l’obtenció d’aliments, vestimentes, el
condicionament de l’hàbitat o la protecció personal; com també a altres lligades a
l’àmbit social i simbòlic. D’igual manera, es caracteritza per la seua transmissió entre
generacions a través de l’aprenentatge. En aquest sentit, la història de la tècnica
en el Paleolític constitueix un llarg i apassionant recorregut en el qual participen
André Leroi-Gourhan realitza una síntesi etnològica sobre les tècniques prehistòriques,
l’Homme et la Matière (1943). Considerat
el fundador de l’estudi de les capacitats
per a transformar la matèria amb la gran
protagonista d’aquesta història: «la mà».
7
[page-n-7]
nombroses espècies, que donen lloc a diverses cultures materials com a resposta a
aqueixos diversos processos adaptatius i a les seues pròpies habilitats cognitives.
La historiografia tradicional va atribuir a les societats neandertals, durant molt de
temps, una capacitat cognitiva limitada. Han sigut, precisament, alguns estudis
tecnològics, els que han permés comprendre plenament les capacitats reals d’aquesta
espècie i equiparar-les, fins i tot, a les de l’Homo sapiens. D’aquesta manera, hui
sabem que els neandertals van ser experts caçadors i recol·lectors, capaços d’adaptar
les seues estratègies als condicionants del medi natural. Per a això van elaborar eines
versàtils i, en alguns casos, complexes i especialitzades, seguint cadenes operatives
que exigien una planificació inicial. També van produir i van usar el foc en múltiples
aspectes de la seua vida quotidiana, un fet que implica l’ús d’eines, de processos
tècnics concrets i la configuració d’estructures.
El descobriment i l’aplicació d’algunes tècniques, com les relacionades amb el foc, van
tindre a més una enorme transcendència per a aquestes societats neandertals, que
ham permés trencar amb el mite què es tracta de societats estàtiques en el temps.
Tècniques de producció de foc dels pobles
aborígens americans. Segons L. Avebury, en
Times Prehistoric (1913).
8
Potser el foc és el millor paradigma per a entendre que, també en la prehistòria, algunes
innovacions van formar part de complexes xarxes de causes i efectes. En el cas concret
del foc, el seu ús en el tractament dels aliments en modifica la composició, fent-los
més digeribles, millora les seues qualitats nutricionals, possibilita la seua conservació
–fumat– o n’elimina paràsits i toxines. Com a font de calor va suposar una disminució
de les malalties relacionades amb el fred i una millora en les condicions de l’hàbitat,
protegint-lo, al mateix temps, dels predadors. De gran importància va ser, sens dubte,
la seua capacitat d’il·luminar, que va augmentar l’activitat en l’hàbitat més enllà dels
horaris diürns, que permetia no sols la planificació d’estratègies de caça i la distribució
de tasques, sinó la comunicació i l’intercanvi d’idees, el desenvolupament dels vincles
socials i el llenguatge articulat; transformant els llocs d’hàbitat en importants centres
socials de transmissió i avanç del coneixement. Les llars més antigues del Bolomor,
datades en 230.000 anys, representen l’origen d’aquest procés evolutiu i constitueixen
un referent de primer ordre per al continent europeu.
[page-n-8]
Però, a més, les habilitats i maneres de vida d’aquesta espècie els van portar,
igualment, al desenvolupament d’un comportament simbòlic que no sols s’observa
en l’organització de l’hàbitat o en les seues complexes estratègies de subsistència. En
alguns jaciments s’ha constatat en la fabricació i l’ús d’adornaments, la manipulació
de pigments i, possiblement, la seua utilització en l’elaboració de pintures corporals.
Tots aquests aspectes tecnològics, de fort impacte en l’evolució humana, contribueixen
a llançar llum sobre les vertaderes característiques d’aquesta espècie i les seues
maneres de vida, que obrin nous camps de coneixement impensables fa només alguns
anys. En aquest sentit, aquest llibre no pretén ser un repàs exhaustiu per la tecnologia
neandertal, però sí sobre determinats aspectes –alguns potser més desconeguts per
a un públic ampli– que aquest projecte i uns altres que desenvolupen membres de
l’equip d’investigació permeten dilucidar.
Dibuix de la tècnica simple de fricció per a la producció de foc. J. Llamazares
La invenció del foc per Louis Figuier, en
l’Homme primitif (1870).
Fustes i mètode per a la producció de foc per
fricció. Pobles aborígens de Tasmània, segle
XIX.
9
[page-n-9]
Produccions lítiques etnològiques de pobles
aborígens australians i esquimals. En Evans,
The Ancient Stone Implements (1872).
10
Diferents usos i emmangats lítics sobre ossos i astes per a diverses activitats tècniques. Segons L. Figuier
en l’Uomo Primitivo (1883).
[page-n-10]
Percussors, encluses i retocadors de pedra
Felipe Cuartero i Laurence Bourguignon
El percussor de pedra és l’estri més antic en la història de la humanitat. Gràcies a
l’ús de percussors de pedra els humans vam poder accedir al consum de medul·la i
fruits de corfa, tallar pedres dures com el sílex que produïen talls esmolats o més tard
arribar a triturar pigments minerals per fer pintura, o llavors per produir farines. En el
cas de Cova del Bolomor, on trobem una tecnologia de Paleolític mitjà (l’habitual entre
els neandertals) identifiquem alguns percussors, encluses i retocadors de pedra que
llancen una informació interessant sobre la talla lítica i altres activitats que aquestes
poblacions van dur a terme a la cova o els seus voltants.
L’acció de partir fruits de corfa no és exclusiva dels humans, aquesta és una activitat
relativament estesa entre els primats. Es coneixen casos d’ús de percussors i encluses
lítiques entre alguns grans simis antropoides com el ximpanzé o el goril·la, però
també entre altres micos com els caputxins (o micos sapajú café). Entre aquests micos
de Nou Món hi ha diversos usos dels còdols dels quals disposen en el seu entorn:
des de la fracturació de fruits a usos defensius contra els predadors, passant per la
fracturació de roques. En aquesta els caputxins no busquen produir talls que tallen
com feien els nostres avantpassats de fa 2,6 milions d’anys, sinó picar les roques
Acció experimental de percussió lítica sobre
os llarg per a la seua fracturació.
Recreació de percussió lítica sobre nucli. J.
Llamazares.
11
[page-n-11]
per a obtindre una pols cristal·lina que després consumeixen. Encara que no sabem
explicar aquesta conducta, s’especula amb la possibilitat que els caputxins obtinguen
d’aquesta manera les sals minerals que contenen aquestes roques.
No obstant això, encara que alguns primats arriben a emprar els còdols o blocs de pedra
com a percussors o encluses, la línia evolutiva dels humans –hominini– ha emprat
aquest tipus d’eines lítiques de formes molt més variades i diverses. En aquestes,
no hi ha transformació intencional de la forma (excepte en alguns casos concrets)
per la qual cosa és fonamental una bona selecció, en les fonts d’aprovisionament
com platges o llits de rius. A l’hora de seleccionar els còdols que seran emprats
com a percussors se sol tindre en compte l’activitat concreta que es realitzarà, de
manera que podem seleccionar còdols més pesats o lleugers, de manera més o menys
arredonida o amb grossàries reduïdes o massives.
En el cas dels neandertals de la península Ibèrica observem una tendència a triar
còdols en general massius en nivells d’ocupació dels jaciments amb presència puntual
i desenvolupament d’activitats específiques. En els llocs de talla o en aquells en els
Percussors lítics grans entre 650 i 750 g. Cova
del Bolomor, nivells XII-XIII.
12
quals l’activitat principal va ser l’especejament d’animals (kill site/butchering site)
són més freqüents els còdols grans i massius. Tant la talla lítica (el «debitatge» o la
producció de fragments) com la fracturació d’ossos requereixen percussors robustos
i pesats (entre 300 i 600 g). Els percussors massius són especialment abundants en
el nivell XII de Cova del Bolomor, on la presència humana sembla menys freqüent
que en altres nivells de la cova. Una de les activitats principals en aquest nivell és
l’especejament d’animals, però també s’hi identifiquen eines de gran format (de 6 a
10 cm) en calcàries de gra fi. Per a saber si un còdol va ser emprat com a percussor
per a la talla lítica és fonamental reconéixer petjades de percussió com impactes i
fractures en la zona activa (superfície de contacte amb el nucli durant el procés de
talla). En els còdols del nivell XII, encara que hi ha alguns impactes i bastants fractures,
no sempre podem confirmar la talla de manera fiable, ja que les alteracions de la
superfície no en permeten reconéixer l’ús.
[page-n-12]
En aquells llocs que eren emprats sovint com a llocs d’ocupació una mica més duradora
(fins i tot sent temporals, ja que parlem de caçadors-recol·lectors nòmades) apareixen
menys còdols grans i són més freqüents els còdols menuts (per davall dels 200 g) molt
sovint aplanats. Aquests còdols poden presentar marques d’ús en les seues vores, però
a vegades també presenten senyals en les cares més planes. Les senyals que tenen
sobre aquestes cares planes solen ser marques amb forma allargada (al voltant d’1
o 2 mm de longitud) que anomenem «clevills» o «impressions lineals». Relacionem
aquestes petjades amb l’acció de retocar estris de sílex com les rascadores, eines
aquestes que van ser emprades sovint pels neandertals per a l’adobat de pells o el
treball de la fusta. A aquesta mena de còdols, semblants en la seua forma i els seus
senyals als retocadors d’os sobre fragment de diàfisi (vegeu R. Blasco, en aquest volum)
els anomenem «retocadors lítics». L’estudi d’aquests juntament amb el de les citades
rascadores, els retocadors en os i els petits fragments que es generen amb aquesta
acció de retoc són de summa importància per a entendre com confeccionaven les
seues eines els neandertals i saber així mateix en quines zones de la cova duien a
terme no sols la talla sinó també l’ús d’aquests estris.
Trobem retocadors lítics als nivells XIII i XVII de Cova del Bolomor, dos dels nivells
on les rascadores en sílex i altres roques com la quarsita són estris molt freqüents.
En comparació amb uns altres retocadors lítics del Paleolític mitjà peninsular, els
retocadors del Bolomor són una mica més espessos que els oposats per exemple
a El Esquilleu (jaciment aquest una mica més modern) i tenen la peculiaritat que
presenten les marques –clivelles– en sentit paral·lel a l’eix de longitud del retocador,
enfront del que sol ser habitual tant en els retocadors d’os com en els retocadors lítics
d’altres jaciments, que és que les clivelles siguen transversals a l’eix de longitud del
retocador. Encara que aquestes diferències són subtils, ens aproximen a l’especificitat
d’algunes poblacions neandertals de nivell regional o local, que potser empraven
gestos de percussió diferents d’altres poblacions coetànies.
Un altre utensili de percussió que podem identificar en el Paleolític mitjà de la
península Ibèrica és l’enclusa que podem definir com aquell còdol o bloc de pedra
Marques a la superfície de percussors lítics
per accions diverses de percussió i raspat.
13
[page-n-13]
Percussors amb les seues àrees actives i
marques.
Percussor o retocador esfèric xicotet en
quarsita de còdol fluvial amb pes de 70 g.
Cova del Bolomor, nivell XII.
Percussor de calcària esparítica. Grandària
mitjana amb pes de 300 g. Cova del Bolomor.
14
que ha sigut emprat com a suport passiu per a la percussió. D’acord amb l’activitat
de percussió que suporten les encluses, hi poden quedar més o menys marques,
sent els usos amb matèries orgàniques (fruits, ossos) molt difícils de reconéixer. En
la fracturació de fruits s’han identificat casos en els quals la part central d’un còdol
arriba a presentar depressions més o menys marcades (d’un parell de mil·límetres de
profunditat en còdols d’uns 10 cm) en encluses emprades per ximpanzés o en blocs
reconeguts amb aquest ús al jaciment acheulià israelià de Gesher Benot Ya’aqov. No
obstant això, aquestes xicotetes cúpules o depressions només es formen en roques
de superfície especialment blana com gres poc cementats o basalts vesiculars, sent
pràcticament impossibles de veure en una calcària de duresa mitjana o alta. Una altra
manera de reconéixer encluses és observar les vores de blocs quadrats i aplanats:
les vores tendeixen a fracturar-se quan, en l’acció de percussió (sobre el centre del
bloc), esvara el percussor i acaba xocant amb la vora, que genera així trencaments i
zones picades que poden fins i tot confondre’s amb accions de talla intencional o usos
com percussor actiu de l’enclusa. En el nivell XII de Cova del Bolomor disposem d’una
enclusa que pot arribar a reconéixer-se per aquesta mena de trencaments produïts
als marges. Es tracta d’un bloc de calcària micrítica que els pobladors de la cova van
transportar fins allí i que presenta xicotetes fractures que van de la cara més àmplia
cap a les vores.
La talla lítica pot realitzar-se a vegades sobre enclusa, amb diverses modalitats, entre les quals
podríem distingir l’anomenada «tècnica bipolar» (el nucli tallat se situa entre l’enclusa i el
percussor), el retoc per contracolp o l’ús d’encluses com a percussor dorment, entre altres.
Només quan es produeix la talla sobre enclusa amb la denominada tècnica bipolar trobem
encluses evidents amb marques en el centre de la superfície del còdol. Però aquesta tècnica
no sembla estar present al Bolomor, o almenys fins ara no l’hem identificada, excepte tal
vegada, en unes poques peces molt concretes del nivell IV. És cridanera l’absència quasi
total d’encluses no sols a Bolomor si no pràcticament a tots els jaciments peninsulars amb
tecnologia identificada dins del Paleolític mitjà. Només a Gorham’s Cave (Gibraltar), la
data del qual és molt més moderna i perfectament equiparable a les primeres ocupacions
d’Homo sapiens a la Península, trobem aquest tipus d’estri de percussió.
[page-n-14]
Percussor amb quatre zones actives, de les quals dues han patit fractures. En la zona activa pròxima a la
vora distal s’aprecien impressions lineals que indiquen a més un ús com a retocador. Cova del Bolomor,
nivell XIII.
Com a síntesi, podem afirmar que els percussors trobats a Cova del Bolomor són
més freqüents al nivell XII, nivell amb menor incidència d’ocupació i amb activitats
d’especejament de fauna i fracturació d’ossos ben constatats. També en aquest
nivell s’ha identificat una enclusa que, malgrat les seues escasses marques, pot ser
reconeguda com a tal. Els xicotets percussors i retocadors són més freqüents en
nivells amb signes d’ocupacions més duradors com els nivells XVII, XIII i IV entre altres.
En pròxims estudis sobre els percussors i retocadors del Bolomor intentarem dilucidar
quines són les tècniques precises de retoc i producció de fragments de format menut
que es duen a terme a la cova, ja que en aquestes accions poden intervindre diversos
Percussors menuts o retocadors en calcària
esparítica amb pes entre 30 i 80 g. Cova del
Bolomor.
15
[page-n-15]
tipus de retocadors i xicotets percussors, les petjades i les restes de talla generats
d’aquests (fragments, trossets, etc.) siguen molt variats.
La menor freqüència de percussors en nivells de presència una mica més prolongada
en la cova, tal vegada puga explicar-se pel trasllat d’aquests a altres llocs d’activitats
específiques (talla, especejament), o el seu reciclatge en nuclis (vegeu el capítol
d’aquest llibre dedicat al reciclatge), activitat aquesta especialment habitual en alguns
nivells de Cova del Bolomor.
Percussor lític «semiblà» de gres, amb pes
de 350 g. Cova del Bolomor.
Conjunt de percussors lítics de procedència
fluvial. Cova del Bolomor.
16
Gran bloc quadrangular amb lleus senyals de percussió al centre de la cara més àmpla i petites fractures a
les vores. La vista inferior esquerra és una projecció axonomètrica del mateix bloc. Interpretem aquest bloc
com enclusa emprada en la fracturació d’ossos (acció que ha generat els petits trencaments de les vores) i
possiblement també en la fracturació de fruits (àrees centrals del còdol).
[page-n-16]
L’ús de l’os més enllà de la funció nutricional
Ruth Blasco López
Des de l’inici del Plistocé, l’os s’ha utilitzat amb diferents funcions i finalitats. Un
exemple, i potser un dels casos més antics, el trobem a Sud-àfrica, on es van localitzar
diverses diàfisis d’os i astes amb modificacions en forma d’arredoniments i poliments
causats per l’abrasió que va comportar-ne l’ús en tasques per a l’extracció de tèrmits
o l’excavació de tubercles entre els hominins del gènere Paranthropus. Aquest fet es
remunta al Plistocé amb la indústria olduvaiana, al voltant dels dos milions d’anys.
Casos similars es van documentar també en l’est d’Àfrica i amb una cronologia
semblant, a què s’uneixen evidències de fragments ossis fragmentats i altres ossos
sencers usats com a percussors o martells. No obstant això, aquests comportaments no
són freqüents en aquest període i s’associen més aviat a usos expeditius i esporàdics.
Per contra, les modificacions òssies d’origen antròpic més abundants estan vinculades
amb l’aprofitament nutritiu de l’animal (com ara fractures intencionals per a accedir a
la medul·la òssia i marques de tall com a resultat de l’extracció de recursos externs com
ara pell, carn o tendons). Però no serà fins a l’arribada de l’Acheulià i, especialment
amb les cultures del Paleolític mitjà, quan comencen a sorgir conductes en les quals
l’os és integrat dins d’altres cadenes operatives, bé com a matèria primera o com a
eina per a la configuració o retoc d’artefactes lítics.
Recreació de percussió òssia sobre peça
lítica. J. Llamazares.
17
[page-n-17]
Hi ha alguns exemples de bifaços configurats sobre ossos d’elefant o uns altres
grans mamífers en diversos jaciments africans, europeus i de Pròxim Orient com són
Konso Gardula a Etiòpia; Castel di Guido, Fontana Ranuccio i la Polledrara a Itàlia;
Bilzingsleben a Alemanya; Vérteszöllös a Hongria, i Revadim Quarry a Israel. Excepte el
cas de Konso Gardula, que data d’1.7 Ma, la majoria d’aquests exemples s’emmarquen
en cronologies més recents entre els 500.000 i 250.000 anys, i coincideixen també
amb la incorporació de percussors blans fets de fusta, asta o os per a l’elaboració
d’estris per fendre o bifaços de pedra.
Retocador d’os amb marques en dues àrees
sobre fragment de fèmur de cérvol. Cova del
Bolomor, nivell XIII.
Retocador d’os amb marques sobre fragment
d’húmer de cérvol. Cova del Bolomor, nivell
XIII.
18
Amb l’arribada dels complexos industrials posteriors i el Paleolític mitjà, els fragments
de diàfisi d’os llarg que resulten de la fracturació intencional per a accedir a la medul·la
òssia (i per tant vinculats als processos nutricionals previs), comencen a utilitzar-se
com a elements per a retocar o configurar algunes eines característiques d’aquests
períodes –per exemple, rascadores. Aquests elements ossis es coneixen amb el
nom de «retocadors» (retouchers en la bibliografia anglosaxona i retouchoirs en la
francesa) o percussors (percussors en anglés), i es caracteritzen per mostrar àrees
actives formades per depressions i solcs, combinades amb estriacions i descamacions
producte de les activitats per a la configuració d’eines lítiques. Les traces solen ser
curtes i profundes amb base en «V» i normalment descriuen un angle recte adjacent
a un altre més agut, similar als denominats talls dels processos de carnisseria. En
ocasions puntuals, fins i tot s’han identificat xicotets fragments lítics inserits dins
d’aquestes marques, que indiquen una associació directa entre la modificació
tafonòmica, l’acció i la matèria primera utilitzada. No obstant això, els fragments de
diáfisis no són els únics utilitzats per a aquesta fi, també hi ha evidències d’aquestes
alteracions en falanges, astràgals, maxil·lars i mandíbules, escàpules, astes i fins i tot
dents. Un cas que val la pena destacar és l’húmer d’un tigre dents de sabre europeu
(Homotherium latidens) usat com a retocador al jaciment de Schöningen, a Alemanya,
datat entre 320.000 i 300.000 anys. A part de Schöningen, tenim altres exemples de
retocadors ossis en aquest període en localitats com La Micoque, Orgnac 3 i Cagny
l’Epinette a França; Qesem Cave a Israel, i el nivell TD10 de Gran Dolina (Atapuerca)
a Espanya. La Cova del Bolomor deu estar dins d’aquest selecte grup, amb ossos
[page-n-18]
utilitzats des dels seus nivells més antics, entorn dels 300.000 mil anys, i fins als més
recents amb 120.000 a 100.000 anys.
Fins hui, al Bolomor s’han recuperat un total de 36 retocadors ossis (XVII= 1; XIII=
17; XII= 11; IV= 5; III= 1; II= 1). El nivell XIII és el que en concentra la major part, que
significa el 47 % dels recuperats. No obstant això, els percentatges d’aquests elements
no superen en cap nivell l’1 % del material analitzat.
Retocador d’os amb marques sobre fragment
d’húmer d’uro. Cova del Bolomor, nivell IV.
Respecte als elements esquelètics utilitzats, totes les restes pertanyen a ossos llargs,
amb cert predomini dels estilopodis (húmer i fèmur), especialment en el cas del cérvol
(Cervus elaphus) que aglutina el 62.5 % en la seua categoria. Precisament el cérvol
és el que aconsegueix major representació entre els retocadors amb un percentatge
del 44.4 %; cosa que no és d’estranyar, ja que també és el que tendeix a dominar els
conjunts faunístics de la seqüència, amb percentatges entorn del 48.5-59 % entre els
espècimens identificats a nivell de Família. No obstant això, és important ressaltar
que, encara que els ossos d’èquid i grans bòvids també tenen bona representació en
els nivells XVII, XIII i XII, sembla haver-hi una preferència per les restes de cérvols per
a realitzar aquesta funció.
Les mesures dels retocadors són variades. Així, trobem fragments que mesuren 120 mm
de longitud al nivell IV i uns altres que no superen els 30 mm, en el cas dels nivells XIII
i XII. S’ha de tindre en compte que alguns dels fragments recuperats no en presenten
les longituds totals, i que descriuen plans de fractura més clars que suggereixen un
trencament recent, això és especialment observat en el nivell XII i, no obstant això, les
xicotetes dimensions d’un dels retocadors procedents del nivell IV (35 mm) no sembla
residir en aquest fet. Aquest nivell és un dels més fragmentats de la seqüència i també
un dels quals registra les menors dimensions dels ossos. El 79.51 % del material faunístic
correspon a restes amb longituds inferiors a 2 cm i, en general, s’observa que la quantitat
de restes disminueix considerablement a partir dels 3 cm. És important esmentar que
les característiques d’ocupació humana del nivell IV (intensa i/o reiterada), al costat de
la presència i ús sistemàtic del foc, fa que aquest nivell registre diferències tafonòmiques
Retocador d’os amb marques sobre fragment
d’húmer de cérvol. Cova del Bolomor, nivell
XII.
Retocador d’os amb marques sobre fragment
de diáfisi d’os llarg d’hervíbor de talla gran.
Cova del Bolomor, nivell IV.
19
[page-n-19]
rellevants respecte a altres conjunts de la seqüència. Per exemple, és el nivell que
registra major índex de termoalteració. Molts investigadors han demostrat que els
ossos cremats tendeixen a mostrar més alta fragmentació que aquells que no ho estan.
Les raons no cal buscar-les en un possible patró cultural sinó en els processos d’assecat
accelerat que la calor produeix sobre els ossos, que els converteix en més fràgils i, per
tant, més susceptibles a la fragmentació per pressió, calcigament o compactació del
sòl. Els ossos sotmesos a l’acció del foc experimenten modificacions similars a aquells
exposats a la intempèrie i desenvolupen fissures longitudinals en les primeres etapes
d’alteració, que passen posteriorment a esquerdaments en mosaic per a fragmentar-se
finalment quan aconsegueixen l’estat sec.
Retocador d’os amb marques sobre fragment
d’húmer de cérvol. Cova del Bolomor, nivell
XIII.
Asta de cérvol. Cova del Bolomor, nivell XIII.
20
En qualsevol cas, les dimensions del conjunt de retocadors superen els 3 cm en
el 86.1 % dels casos. Tenint en compte que les restes més abundants en tots
els nivells són inferiors a 3 cm (i especialment en el nivell IV), podríem suggerir
l’existència d’una certa selecció dels suports sobre la base de la seua grandària. De
fet, els retocadors més menuts (21-35 mm) mostren fractures postdeposicionals
i/o recents, la qual cosa indica que el rang mètric va ser probablement més
limitat cap als suports de major longitud. Aquest tipus de preferència també s’ha
observat en altres jaciments europeus, com Payre i Noisetier a França. En tots
dos jaciments els retocadors se situen entre les restes més llargues i gruixos dels
conjunts. Aquest fenomen concorda amb el supòsit que els retocadors han de
ser suficientment llargs com per a poder subjectar-los fàcilment, de manera que
es puguen realitzar còmodament els moviments específics que requereixen els
processos de talla o retoc. No obstant això, aquestes preferències no s’observen
sempre, i altres conjunts, com Artenac, Biache-Saint-Vaast, Kulna i Jonzac a França,
mostren una elevada variabilitat en la grandària dels seus retocadors, cosa que
suggereix una falta d’estandardització en la selecció dels fragments disponibles. Els
casos de Sainte-Anne I i Baume des Peyrards, també a França, mereixen atenció
especial perquè alguns retocadors aparentment complets són particularment curts
en longitud (<25 mm). Per a aportar una explicació a això, alguns investigadors
suggereixen que diversos retocadors podrien haver-se trencat durant la utilització
[page-n-20]
Retocador sobre fèmur de cèrvid procedent del subnivell XVIIa de la Cova del Bolomor, amb imatges dels detalls usant un microscopi digital
3D. Note’s l’alteració en forma d’extraccions corticals consecutives i superposades en la vora de fractura de l’eix oposat a l’àrea d’activitat.
pel fet que les àrees actives estan prop de les vores i interrompudes per fractures en
fresc. Malgrat això, els mateixos investigadors assenyalen que una altra possibilitat
per a explicar aquesta preferència cap als fragments més xicotets podria residir en
la forma en què es van utilitzar, en les característiques concretes de la peça lítica
21
[page-n-21]
retocada, les seues necessitats específiques o fins i tot les pròpies característiques
fisicomotrius del tallador.
Acció experimental de la utilització d’os com
a retocador en una peça lítica.
Fragment ossi experimental utilitzat en estat
semifresc en el retoc d’una ascla de quars
que descriu una zona activa discreta central
amb tendència a apical
Retocador ossi experimental amb zona
activa ben delimitada a la zona apical amb
pèrdua de teixit cortical.
22
D’altra banda, sis dels retocadors del Bolomor registren marques de tall en
forma d’incisions en els nivells XII i XIII. Aquesta modificació ens adverteix del
desenvolupament d’activitats prèvies vinculades a la carnisseria; fet que ens confirma
l’aprofitament nutricional de les carcasses abans de l’ús dels ossos en la seqüència
operativa lítica. Com a nota, cap dels retocadors registra raspats que suggerisquen
la preparació dels ossos abans de la percussió. Les marques generades per raspats
s’associen en general a l’eliminació del periosti, que és una fina membrana que
recobreix els ossos i sol actuar com una espècie d’amortidor dels impactes. Aquesta
capa sol dificultar les labors de percussió, tant per a accedir a la medul·la com per
a retocar artefactes. El fet que no s’hi registren aquestes marques no implica, no
obstant això, que la membrana romanguera adherida als ossos mentre s’usaven com
a retocadors, ja que es podria haver eliminat al costat de l’extracció de carn i tendons
en els processos de carnisseria previs a fracturació.
En general, els percussors ossis del Bolomor no registren alteracions mecàniques
o químiques significatives que impedisquen l’observació de les zones actives. En la
majoria dels casos, les restes presenten una única àrea activa, i només tres procedents
del nivell XIII (8.3 %) descriuen més d’una àrea de percussió. Vint de les trenta-nou
zones d’ús estan en una posició central, catorze en una de lateral, i només cinc mostren
una tendència cap a la zona apical del fragment. Entre els tipus de distribució, les traces
que apareixen concentrades són les que major representació aconsegueixen (n = 27;
69.2 %), seguides de les traces disperses (n = 11; 28.2 %) i aïllades (n = 1; 2.6 %). Les
depressions solen mostrar una forma triangular o ovoide amb proporcions similars; no
obstant això, les estries amb delineació rectilínia (n = 33) tenen una representació més
alta que aquelles que són còncaves (n = 9), convexes (n = 8) o sinuoses (n = 6). La secció
d’aquestes estries descriu una forma oberta en «V» (71.3% ) amb angles que preserven
microestriaciones en el 46.8 % dels casos. En tots aquests, les estries estan orientades
transversalment o obliquament a l’eix longitudinal del fragment ossi.
[page-n-22]
La majoria dels retocadors contenen traces lleugeres i discretes, amb absència de
zones escalonades o escatoses; circumstància que es relaciona més amb l’ús de l’os en
la seua condició fresca o semifresca (intermèdia) que amb un estat avançat d’assecat
o fossilització. S’ha de tindre en compte també que l’ús intensiu en el retoc donaria
lloc a la superposició de traces, que produeix al seu torn diferents tipus d’àrees actives
i modificacions, com per exemple, zones picades, àrees estriades i/o superfícies
escalonades. Només cinc àrees potser poden respondre a una certa intensitat en l’ús
de l’os (XIII = 2; XII = 2; II = 1). No obstant això, això ha de ser pres amb cautela, ja que
malgrat que es detecten aquest tipus d’alteracions, aquestes no descriuen importants
àrees depressives o exfoliades. Hem d’apuntar a més que la configuració d’una sola
eina produeix diverses traces i àrees superposades; alguna cosa que a penes es
registra al Bolomor. La majoria dels retocadors mostren marques aïllades o disperses
que formen àrees d’activitat discretes. Per tant, la interpretació més plausible és
que els retocadors del Bolomor s’utilitzaren no per a realitzar seqüències llargues de
configuració, sinó per a retocar lleugerament els eixos de les eines o, com a màxim,
per a fabricar artefactes ja parcialment retocats.
Com a tret destacable dins del conjunt de retocadors del Bolomor, hem d’esmentar
el fragment CB94 XVIIa C4 ‘/ 126, ja que presenta una sèrie d’extraccions corticals
superposades i retocs continus al llarg de la seua vora distal, oposada a l’àrea activa.
Els angles d’aquests aixecaments són plans o semiplans, continus i alguns invasors, la
qual cosa no coincideix amb les alteracions descrites en processos de calcigament,
percussió per a accedir a la medul·la o a l’acció de carnívors. Aquest tipus d’alteracions,
per contra, s’han relacionat en altres conjunts europeus amb l’intent de reduir la
longitud i el gruix del fragment ossi amb la finalitat de fer-lo més ergonòmic en l’ús.
Un exemple n’és el cas de dos retocadors en ossos d’Ursus spelaeus del jaciment de
Scladina Cave, a Bèlgica, datat en l’estadi isotòpic 3 (60.000-40.000 anys).
Una de la primeres representacions d’un os
amb marques d’utilització procedent de la
cova anglesa de Kents, el 1835. En Evans,
1872.
En definitiva, Bolomor registra una important i significativa col·lecció d’aquesta
mena d’eines òssies des dels moments en què aquest comportament comença a
generalitzar-se a Europa. Es tracta d’ossos que van ser prèviament descartats després
23
[page-n-23]
Retocador ossi experimental usat en estat
semifresc en el qual s’observa una àrea activa
en la zona apical composta de marques
obliqües i transversals a l’eix longitudinal de l’os.
Retocador ossi experimental utilitzat en
estat semifresc i amb intensitat baixa que
ha generat una zona activa lateral pròxima a
la vora de fractura.
Fragment ossi utilitzat en estat fresc en
el retoc d’una ascla de quars en la qual
s’observa una àrea activa a la zona apical
amb teixit cortical encara adherit a les traces
de percussió.
24
de l’aprofitament nutricional de la carcassa, i posteriorment utilitzats (o reciclats) per
a donar-los una nova funció. En aquesta segona fase, els ossos devien adquirir un
important paper en la cadena operativa lítica, sense la necessitat de més preparació
que una lleugera configuració per a fer-los més ergonòmics, com és el cas del retocador
del nivell XVII. En altres jaciments, com Qesem Cave a Israel (400.000-200.000 anys),
sí que sembla que el raspat de periosti podria haver-se utilitzat puntualment per a
millorar la percussió, ja que aquestes marques apareixen en les mateixes zones que
les àrees actives.
Sens dubte, els retocadors i percussors ossis són una peça clau en l’evolució
tecnològica, que combina coneixements no sols de matèries dures, sinó també de
les propietats que l’os com a material bla conté. L’arrel d’aquesta tecnologia resideix
en les circumstàncies en què els grups humans van deixar de considerar l’os com un
subproducte estèril del procés de caça i carnisseria, i van començar a reconéixer-ne la
utilitat tecnològica per a la fabricació i el manteniment d’eines lítiques. Els retocadors
ossis van sorgir en un moment de gran agitació tecnològica, quan els bifaços de les
etapes finals del Paleolític inferior van deixar pas a un mosaic de tecnologies a Àfrica
i Euràsia. Aquest ràpid període d’innovació va ser impulsat per la interacció entre
diversos factors biològics, socials i ambientals, que proporcionaren un marc únic per
a avaluar la importància adaptativa de les comunitats humanes del passat.
[page-n-24]
El reciclatge i la reutilització de les eines de pedra
Felipe Cuartero Monteagudo
El reciclatge és ara per ara un tema d’interés en la societat occidental, no obstant això
aquesta no és la primera a dur a terme aquesta pràctica. Els neandertals aplicaven de
manera freqüent processos de reciclatge i reutilització en les seues eines de pedra.
Aquest és el cas de Cova del Bolomor, on observem aquestes accions de manera
regular, en alguns moments d’ocupació de la cova, com en el nivell IV.
Les tècniques de reciclatge que aplicaven els neandertals sobre les seues eines de
pedra tallada són diferents a les que emprem actualment. En la tecnologia de la
societat actual predomina l’ús de materials que es modelen gràcies a unes propietats
mal·leables quan es troben en estat viscós, com succeeix amb el paper, el vidre, el
metall o el plàstic. Aquest estat de viscositat pot donar-se en fred com és el cas del
paper, però en la resta de materials s’aplica calor per a la fosa i el modelat. D’aquesta
manera, gràcies a les propietats d’aquests materials moltes de les restes d’envasos o
residus es poden amalgamar de nou i crear una massa uniforme amb la qual produir
nous objectes, eines o envasos de la grandària que desitgem. Podem denominar
aquestes tècniques de reciclatge com a tecnologia d’addició i el seu primer ús podríem
trobar-lo durant l’edat dels metalls.
En la tecnologia dels pobles paleolítics, no obstant això, preval la reducció com la
confecció d’una llança a partir d’un pal que requereix agusar la punta eliminant
Material lític del nivell IV de Cova del Bolomor
en estudi sobre reciclatge i reutilització
25
[page-n-25]
encenalls de fusta d’un extrem. Si la punta es desbarata i volem reutilitzar la llança és
necessari tornar a agusar la punta i reduir-ne la grandària. Aquesta mateixa tècnica
s’aplica a les eines de pedra, al cuir o a l’os, quan l’Homo sapiens comença a utilitzar-les
de manera regular fa uns 40.000 anys. En el cas de les eines lítiques dels neandertals
és relativament habitual que algunes peces com les rascadores es reaviven diverses
vegades per a recuperar el tall i extraure fragments menuts, o que es reciclen en nuclis
en extraure resquills de diferents parts de l’estri. A aquesta tecnologia de reciclatge i
reutilització que sempre genera un minvament del volum inicial podem denominar-la,
per oposició a la d’addició com a tecnologia, de «reducció».
Rascadora del nivell IV amb retoc sobre el
taló (a baix). A partir d’una rascadora prèvia
(a dalt esquerra: retoc en color verd), es
colpeja sobre el front retocat (que actua com
a taló en facetes), de què s’obté una ascla
desbordant (a dalt, dreta). Aqueixa ascla
després és retocada que genera un nou
utensili similar a l’anterior, però de grandària
molt més reduïda.
Nucli retocat (fase nucli en ocre; fase de
retoc en verd) com rascadora (a dalt) i estri
de retoc convergent reciclat com a nucli (en
verd, el retoc; en morat, el negatiu de l’ascla
obtinguda de la cara ventral).
26
Per a reconéixer tant els processos de reutilització com de reciclatge en les eines
lítiques és necessari saber de quina manera es van elaborar aquestes, en cada context
o nivell estudiat, per a això analitzem primer els aspectes formals de cada tipus d’eina,
les quantifiquem i intentem reproduir-les experimentalment. Com que el sílex i altres
roques de fractura concoïdal permeten registrar l’ordre en el qual s’ha fet cada acció,
podem arribar a establir si en una eina va haver primer una fase de configuració que
després va ser eliminada per una altra acció de talla. La lectura que permet registrar
aquest ordre es denomina «lectura diacrítica». Només d’aquesta manera, amb la
lectura diacrítica, els recomptes i l’experimentació, podem saber com evoluciona
cada tipus de peça des de l’inici de la seua elaboració fins a les fases finals d’abandó,
i així reconstruir-ne les possibles reutilitzacions.
Per a tallar una eina en sílex o roques similars és necessari colpejar prop de la vora
del còdol o nòdul amb un altre còdol o percussor. Aquesta acció genera ascles en els
quals es reconeix la talla intencional perquè queda un bulb o concoide característic i un
xicotet pla pròxim que coneixem com a taló, que és la resta del pla sobre el qual es va
colpejar amb el percussor per a poder extraure l’ascla. Aquesta acció es pot repetir per
a extraure nombroses ascles a partir d’un mateix còdol (que anomenem «nucli») i que
sempre produeix una reducció del volum inicial. Les ascles que s’extrauen dels nuclis
poden utilitzar-se directament com a ganivets (ja que el seu tall és molt tallant) o poden
servir per a confeccionar després eines gràcies a una altra acció que anomenem «retoc».
[page-n-26]
Quan volem fer una eina en sílex amb una forma concreta hem de treballar la vora
de la ascla que emprem com a suport amb un percussor petit o retocador que ens
permetrà extraure fragments menuts per a crear una determinada silueta (recta,
convexa, apuntada, dentada…) i inclinació del tall (aguda, abrupta…). Aquest procés,
que denominem «retoc» implica també una reducció continuada l’ascla que estem
retocant. Dins de l’utillatge dels neandertals, hi ha un tipus d’utensili característic
que presenta en la vora un retoc que definim com a escatós i continu: la rascadora.
Precisament per tindre la vora retocada d’aquesta forma regular i característica,
podem distingir xicotets fragments del tall d’aquesta mena d’eines en diferents parts
de les lasques o nuclis que no corresponen amb la disposició inicial d’aqueix retoc.
Per identificar la reutilització d’un nucli o una eina tallada cal observar si la seua
superfície està totalment o quasi tallada (especialment si presenta un nombre de
negatius ampli) i si la grandària indica una reducció més enllà de les dimensions
habituals. No obstant això, per a identificar un procés de reciclatge és necessari
observar si hi ha algunes parts de la peça que ens permeten parlar de dos tipus de
peça en principi no relacionats (o no habitualment). Així, podem trobar rascadores que
han servit posteriorment com a nuclis i viceversa, nuclis que han servit de percussor
i viceversa; utensilis que es transformen en altres utensilis (de rascadora a osca) o
suposades deixalles (per exemple, debris o fragment de retoc) que es transformen en
utensilis. Així, en el nivell IV de Bolomor, tenim exemples tant de debris de retoc que
han sigut retocats, al seu torn com rascadores, com de nuclis que s’han transformat
posteriorment en rascadores com de rascadores que van ser reciclades com a nuclis.
També existeixen alguns casos de percussors que van ser posteriorment tallats per a
aconseguir ascles.
En el nivell IV de Cova del Bolomor trobem nuclis de grandària molt reduïda (a penes
1,5 cm) dels quals es van extraure ascles d’una mica menys d’1 cm. La grandària
n’és especialment reduïda perquè la major part de les eines neandertals rarament
tenen menys de 2 cm i sovint entorn dels 6 o 7 cm, i per tant, els nuclis rarament
estan per davall d’aqueixes dimensions. Aquests xicotets nuclis moltes vegades han
27
[page-n-27]
perdut les restes del còrtex que recobrien originalment el nòdul, per la qual cosa no
sempre podem saber a partir de quina mena de peça els tallaven. Però en altres casos
(al voltant d’1/3 d’ascles i nuclis del nivell IV) ens mostren que empraven ascles o
estris amb vora retocada com rascadores per a elaborar sobre ells nuclis, una vegada
esgotada la seua funció com a eines. Això implica una intensitat alta en el reciclatge,
ja que, si bé aquests processos s’han identificat en diversos jaciments del món en
aquesta mateixa època, rarament suposen més d’un 5 o un 10 % de les peces que
s’arriben a comptabilitzar.
Hui no sabem per què els neandertals de Cova del Bolomor van usar aquestes
estratègies de reutilització i reciclatge amb tal intensitat. En altres jaciments pròxims
com Cova Negra de Xàtiva o una mica més distants com Cueva de las Grajas d’Archidona
o Cuesta de la Bajada a Terol hi ha elements tecnològics comuns i en alguns d’ells –
els dos últims citats– s’observen processos de reciclatge similars als documentats al
Bolomor.
Suposem que en aquells nivells que ens mostren ocupacions més duradores i amb
un aprofitament intensiu de tots els recursos locals, com podem apreciar en la
composició de la fauna del nivell IV, els processos de talla s’estenien més. Un altre
factor a tindre en compte és que l’entorn del Bolomor és actualment relativament
pobre en sílex en comparació amb altres jaciments, de manera que aquests processos
de reciclatge poden estar relacionats amb un aprofitament intens. En qualsevol cas,
és segur que la capacitat d’aquestes poblacions a l’hora d’elaborar nuclis i estris de
grandària molt reduïda els va permetre aprofitar molt millor la matèria primera del
seu entorn i aconseguir així un important estalvi energètic en la captació d’aquesta.
Nucli retocat (fase nucli en ocre; fase de
retoc en verd) com rascadora (a dalt) i estri
de retoc convergent reciclat com a nucli (en
verd, el retoc; en morat, el negatiu de l’ascla
obtinguda de la cara ventral).
28
[page-n-28]
El microlitisme en el Plistocé mitjà. Un nou impacte tecnològic
Josep Fernández Peris
Les primeres campanyes d’excavació a la Cova del Bolomor, realitzades a principis
de la dècada de 1990, van afectar nivells arqueològics del Plistocé mitjà, en els quals
es van identificar eines lítiques retocades en sílex, de dimensions molt menudes –
inferiors a 2 cm de longitud. Aquesta presència va ser considerada un microlitisme no
laminar com a canvi tècnic de la producció lítica i no en el sentit que s’atorga a altres
indústries més modernes. Des de llavors s’han donat a conéixer nombrosos jaciments,
generalment musterians, amb indústries que contenen aquests petits formats lítics.
Què és el microlitisme?
Els micròlits són petits estris de pedra tallada considerats el resultat de l’aplicació de
diferents sistemes i mètodes tècnics, amb l’objectiu d’obtindre l’objecte lític desitjat.
El concepte microlitització es pot definir, per tant, com el procés que genera aquestes
indústries lítiques de reduïda grandària.
La definició de microlitisme es troba lligada a les dimensions o tipometria dels
productes lítics, i per tant, la primera qüestió resideix a determinar què es vol dir
amb estris de dimensions menudes. Aquestes eines han rebut, a més, denominacions
variades com «pigmeu», «microlític», «diminut», en les quals subjau una consideració
pejorativa. Molts investigadors han vist la necessitat de fixar els límits dimensionals,
Estris microlítics sobre ascles
denticulats. Cova del Bolomor.
de sílex
29
[page-n-29]
en general entre 2 i 3 cm, en considerar que grandàries inferiors no tindrien
operativitat funcional. En canvi, altres investigadors consideren més importants els
aspectes funcionals i defineixen el micròlit com un artefacte retocat massa menut
perquè fora usat directament amb la mà, assenyalant que es deu tractar d’elements
per a configurar estris compostos.
Antecedents
El recorregut historiogràfic dels conceptes microlitisme i micròlit no és recent. Ja el
1896, A. de Mortillet va elaborar una relació d’aquests, com també E. Cartailhac, el
1905, que els denominaven «silex pygmées». En les primeres dècades del segle XX,
els més prestigiosos prehistoriadors com Breuil i Obermaier van adoptar el concepte,
com una característica que definia les societats prehistòriques postpaleolítiques. En
aquells dies, les definicions de micròlit i microlitisme eren exclusivament hereves de
les nocions tipològiques imperants, resultat dels plantejaments evolucionistes que els
consideraven com a marcadors cronoculturals.
Dibuixos d’estris microlítics dels nivells del
Plistocé superior inicial. Cova del Bolomor.
Estri microlític sobre còdol marí menut,
rascadora. Cova del Bolomor.
30
Al llarg del segle XX es va millorar la definició d’aquest concepte en relació amb els
micròlits laminars (principalment burins de Noailles i microgravettes) del Paleolític
superior europeu. Per això, es va considerar que el procés de microlitització sorgia
en el Gravetià, devia estar present en les cultures paleolítiques com el Magdalenià, i
devia aconseguir la seua màxima plenitud en les societats caçadores postpaleolítiques
amb el denominat «microlitisme geomètric».
Les anteriors consideracions feien referència exclusivament a una producció i
caràcter cultural de les societats vinculades a l’home modern, la nostra espècie. No
obstant això, en el Plistocé mitjà i superior europeu existeix una notòria presència
d’«estris retocats i nuclis» microlítics. Aquest fet ha motivat la consideració
de diferents conceptes com «micromusterià», «musterià tipus microlític»,
«tecnocomplex de microproducció», «ramificació», «microdebitatge musterià»,
entre altres.
[page-n-30]
Les primeres propostes explicatives del microlitisme neandertal tenen la seua
plasmació el 1988 amb la tesi de Papaconstantinou, Micromusterien: Les idées et
els pierres. Le Micromusterien d’Asprochaliko (Grece) et les problèmes de microlithes
en el Musterien. Posteriorment la investigació va rebutjar l’existència d’aquest
supòsit micromusterià com a fàcies cultural amb tècniques definides, advocant per
la consideració que aquesta producció microlítica es devia a factors i variables més
complexes.
Perspectives d’investigació
L’explicació de la presència del microlitisme en els conjunts del Paleolític mitjà
europeu ha sigut i és abordada des de múltiples estratègies. Hi ha propostes de
característiques tecnològiques que consideren la presència del microlitisme com
un «reduccionisme». El 1991, J. M. Geneste considerava que la producció d’ascles
de reduïda grandària durant el Paleolític mitjà es devia, d’una banda, al resultat de
successives fases extractives sobre un mateix nucli i, d’una altra, a partir d’ascles o
petits fragments lítics. El 2004, L. Bourguignon va proposar l’existència de processos
de «ramificació» o «débitages ramifiés» on els nuclis produeixen ascles de les quals, al
seu torn, s’obtenen unes altres, fins a obtindre finalment un utensili retocat microlític.
La producció ramificant pot aprofitar qualsevol tipus de suport per a la seua producció
i transformació. També es proposa l’existència d’un procés operatiu de debitatge
amb clara producció de suports o nuclis de reduïda grandària la finalitat de la qual és
l’obtenció de «microproductes» que deu indicar l’existència d’un «microdebitatge»
«une forme de production diminutive». Igualment el reciclatge i la reutilització
també devia portar al microlitisme. El 1983, M. Brezillon va proposar que aquests
objectes lítics són una producció en miniatura de les formes ja conegudes. Altres
propostes aborden el procés de microlitització des de condicionants o adequació a
una economia de matèries primeres, a estratègies en els patrons de mobilitat o a
processos productius.
Estris microlítics sobre ascla. Cova del
Bolomor.
31
[page-n-31]
En les últimes dues dècades s’ha produït una proliferació d’estudis sobre tecnologia
i funcionalitat de suports lítics xicotets. Aquestes propostes tècniques suposen al
seu torn una nova concepció de l’estri que ha d’abordar els aspectes diacrònics
del seu desenvolupament. Els estudis més recents van incorporant, a les originals
definicions i antics conceptes, característiques que els relacionen amb estratègies
tecnològiques i socioeconòmiques, dins d’economies caçadores-recol·lectores.
Alhora, el procés s’amplia temporalment, fins almenys, els moments inicials del
Plistocé mitjà recent.
En el debat sobre el microlitisme cal anar més enllà de la concepció d’«indústria de
grandària menuda», si considerem que ha sigut una estratègia tècnica recurrent en la
història de l’ésser humà. La seua presència cronològica és àmplia i s’identifica a Europa
des del Plistocé mitjà fins a l’Holocé, i a Àfrica, en contextos de la Middle Stone Age i
Later Stone Age. El microlitisme d’ascles i la seua presència en les diferents indústries
del Paleolític mitjà europees definides tradicionalment com a «fàcies musterieanes»
apunten al fet que aquest és més aviat una característica tecnofuncional que una
fàcies particular, per la qual cosa no es pot parlar de «micromusterians».
Nuclis microlítics en sílex. Cova del Bolomor,
nivell Ia.
Nucli centrípet microlític en sílex. Cova del
Bolomor.
32
Els estudis sobre el microlitisme de Cova del Bolomor porten a la proposta dimensional
màxima de 2 cm, i no de 3 cm com es proposen per a altres jaciments, pel fet que
el format mitjà de la indústria en sílex se situa en 2,5 cm de longitud. Òbviament
els utensilis transformats han de ser de menors dimensions. Aquest microlitisme
comença i finalitza com a tecnologia d’ascles amb una reducció de grandària màxima
entre 10 i 20 mm, són ascles de prensió manual no emmangades que, a falta de
complets estudis traçològics, no devien formar part d’armadures, encara que la seua
utilització mitjançant algun element intermedi que en facilitara l’operativitat no està
descartada.
També podríem definir-lo com «microlitisme no laminar», en referència a la utilització
d’ascles i còdols menuts en la seua elaboració, si bé no es descarta tampoc que puguera
haver-hi una producció laminar des d’un punt de vista tipomètric i no tecnològic en el
[page-n-32]
Paleolític mitjà. La microlititzación com a procés que recull diferències i convergència
tecnofuncionals dels caçadors-recol·lectors paleolítics pot ser considerada una
característica particular del seu comportament social, dins de la cosmovisió que
engloba les maneres de processar les eines lítiques, en un llarg període de diversos
centenars de milers d’anys.
Una de les qüestions emergents d’investigació fa referència al possible ús de micròlits
en el processament de xicotetes preses (aus, tortugues, ocells i unes altres), la qual
cosa deu implicar possibles estratègies. El recurs al microlitisme deu ser el reflex
d’una adaptació amb ampliació de la dieta, una estratègia tecnològica que devia obrir
o facilitar l’espectre de recursos econòmics potencials.
Una altra qüestió consisteix a valorar és la potencialitat de la massa de matèria
primera i la seua relació amb aquest procés tècnic particular. També s’haurien de
conéixer els limites tolerats per aquesta comesa tècnica i abordar qüestions com si són
més eficaces les rascadores grans que les menudes o si la microlitització suposa una
restricció funcional o un complement. En síntesi, la presència de xicotetes eines en
els conjunts lítics corresponents suggereix complexes línies d’investigació i variables
a analitzar des de diferents òptiques: aprovisionament de matèries primeres, gestió
d’un microdebitatge, processos tecnològics de reciclatge, reutilització, ramificació,
entre altres. Aquest microlitisme és abans de res una producció cognitiva, social i
organitzativa de les societats neandertals com abans va ser reconeguda en la
tecnologia de l’Homo sapiens.
El microlitisme ha adquirit notorietat recentment, especialment, en les indústries
musterianes del Plistocé superior, tal com mostra la bibliografia. En el nostre
cas, s’està estudiant la seua incidència i les seues característiques en la seqüència
cronoestratigràfica de la Cova del Bolomor que abasta el Plistocé mitjà recent i l’inici
del Plistocé superior (entre 100.000 i 350.000 anys). La presència d’aquest fenomen
que recull aspectes tecnològics i culturals en un període de temps tan llarg, indica
que aquest està en les arrels dels processos tecnològics i adaptatius de les antigues
Estris microlítics sobre ascla. Cova del
Bolomor.
33
[page-n-33]
comunitats d’homínids anteriors a l’home anatòmicament modern. Així doncs,
considerem que els processos de microlitització pendents de definició conceptual no
són un fenomen puntual, regional o limitat, sinó general de les indústries paleolítiques
antigues, i que les dades de Cova del Bolomor poden contribuir al procés de discussió
d’aquests.
Estri microlític. Punta pseudolevallois retocada. Cova del Bolomor.
Estri microlític, rascadora. Cova del Bolomor.
34
[page-n-34]
Bifaços i macroutillatge lítics. El debat acheulià
Josep Fernández Peris
La interacció cervell i mans és considerada pels investigadors un axioma que condueix a
la fabricació d’eines, com a pas imprescindible per a la creació dels processos socials i el
naixement de la cultura. La presència en jaciments arqueològics de grans eines lítiques
ha condicionat durant decennis la investigació del Paleolític antic. Aquestes han sigut els
elements justificatius sobre els quals s’han plantejat els processos evolutius i de progrés,
en les primeres societats d’homínids. A més, els prehistoriadors els hem assignat una
particular i determinant consideració en els canvis del comportament humà.
El bifaç i el macroutillatge
El bifaç és una eina lítica tallada per les dues cares –bifacial–, que generalment
presenta al llarg de les seues vores, un tall regular i una simetria en les proporcions.
La dimensió en sol ser gran i de forma apuntada, i la seua elaboració exigeix capacitats
d’abstracció, destresa tècnica i cerca de la proporció. La definició de bifaç comporta
no sols aspectes formals, sinó també cognitius, tecnològics i funcionals. Aquest
utensili, d’una banda, resumeix les màximes possibilitats que permet una cadena
operativa lítica, és a dir, pot ser tant un element d’explotació, com un producte final
transformat, i a més és expeditiu i polifuncional.
Dibuix amb representació de la talla d’un
bifaç. J. Llamazares.
35
[page-n-35]
El macroutillatge fa referència a aquelles eines lítiques de grans dimensions,
elaborades a partir de còdols o cantals i ascles, entre els quals es troben els bifaços.
En general, són estris senzills, més o menys toscos, pesats i succintament retocats o
desproveïts de retoc, a excepció del bifaç que pot ser molt elaborat.
Gravat d’un paisatge lacustre amb planes
al·luvials i paquiderms característic de fa
120.000 anys (Figuier, 1875).
La definició de bifaç, en realitat, fa referència a una àmplia varietat de formes,
més que a un utensili sempre idèntic. Això es deu al fet que les seues morfologies
no estan subjectes a uns límits concrets o definits. Per això, el salt tecnològic que
representa, queda limitat per la falta d’un concepte unitari acceptat i el seu paper
en el registre arqueològic. Els factors que intervenen en la presència/absència
dels bifaços es desconeixen amb certesa, a causa de la gran variabilitat de les
seues formes i possibles funcions d’aquests, que condicionen la interpretació
arqueològica.
La consideració del bifaç com a entitat de referència única en la definició d’un
tecnocomplex, una fàcies, un estadi tecnològic o una manera de vida, possiblement és
un dels plantejaments més limitadors per a la comprensió del nostre passat paleolític.
No obstant això, la tecnologia bifacial pot ser considerada com la més arrelada en la
investigació prehistòrica, tant cronològica (més d’1 milió d’anys), geogràfica (diversos
continents) com a antropològica (Homines ergaster, erectus, heidelbergensis i
neanderthal). Ens trobem doncs, davant un producte –el bifaç– que és icònic, reeixit i
arrelat en el si de la literatura prehistòrica i en la ment dels prehistoriadors.
Una llarga història
Dibuix d’un bifaç en les primeres publicacions
del segle XIX (1872).
36
El sistema de talla lític més antic conegut rep la denominació d’«Olduvaià» i és definit
com un complex tècnic i tipològic de grans formats lítics (còdols i ascles que es tallen
buscant talls amplis i formes apuntades). A aquesta primera etapa, seguirà, en el
temps, l’Acheulià amb la invenció d’eines denominades bifaços, fenedors i triedres. La
primera fase citada es considera rudimentària i que va acabar donant pas a importants
innovacions tecnològiques que se sintetitzen en l’aparició del bifaç. Aquesta segona
[page-n-36]
fase reprodueix formes estandarditzades d’explotació i processos de talla. El bifaç
és un producte tecnològic caracteritzat per una història increïblement llarga en el
registre cultural humà, i a través d’espais geogràfics sense precedents. Està present en
el Plistocé inferior africà, continua en el Plistocé mitjà i superior europeu, i més tard,
en les indústries americanes holocenes.
La investigació sobre el Paleolític antic s’ha sustentat en gran part del segle XX sobre
l’existència de tendències evolutives de la indústria lítica, resumides primer, en
l’aparició dels instruments sobre còdol (choppers i chopping-tools), i la seua posterior
disminució, i l’aparició i substitució d’aquests, per indústries amb bifaços, que al
seu torn, són reemplaçades més tard per complexos d’estris sobre ascla. En aquest
evolutiu camí, diferents processos de perfeccionament tècnic, estilístic, estètic i uns
altres, devien generar fases de desenvolupament o progrés.
El 1932, H. Breuil va proposar l’existència de dues philia o línies evolutives principals,
indústries de bifaços (Acheulià) i indústries d’ascles (Clactonià). Posteriorment, F.
Bordes, a partir de 1950, va considerar l’existència d’una evolució ramiforme formada
per sis complexos industrials diferents (còdols tallats, bifaços i utensilis sobre ascla).
Aquests dos models culturals presenten un similar caràcter evolucionista i historicista
amb perspectiva gradualista. Els mateixos, cadascú en la seua època, van tindre una
gran influència en els estudis prehistòrics europeus fins als anys 1970, enfront dels
plantejaments antropològics de l’arqueologia americana. Aquest corrent d’estudi,
actualment descartat, va buscar relacionar els objectes lítics amb entitats com cultura,
tradició o civilització.
A partir de 1961, Grahame Clark publica World Prehistory, i proposa l’existència,
al si de la indústria lítica, de Modes Tecnològics. Un model sense referències
històricoculturals, oposat a aquestes i que planteja un continuum tecnològic a escala
mundial, amb diferents etapes o modes. Les innovacions tecnològiques donarien pas,
d’una manera a un altre, i se sustentarien en utensilis que es converteixen en el senyal
d’identitat d’aquests. Mode 1, amb còdols i ascles, la funció dels quals deu ser la
Macroutillatge
elaborat
en
calcària
denominat rabot o raspador nucleïforme.
Cova del Bolomor, nivell XII.
37
[page-n-37]
producció sistemàtica de vores tallants, atribuïbles als primers estadis del Paleolític
inferior. Mode 2, amb bifaços i presència de tècniques recurrents i estandarditzades.
Mode 3, amb estris sobre ascla de nuclis preparats i premeditació en les tècniques
de talla i retoc. Mode 4, amb làmines i la seua tècnica d’extracció durant el Paleolític
superior. Finalment, Mode 5, amb micròlits geomètrics d’època postpaleolítica.
Taula de treball amb estudi d’un bifaç.
Bifaç ametloide amb taló i lateral reservats.
Cova del Bolomor, nivell XIII.
Denticulat en calcària sobre ascla ampla.
Cova del Bolomor.
38
Aquest model s’ha instal·lat principalment en les escoles antropològiques
anglosaxones, i en algun cas amb modificació parcial dels seus conceptes. Les crítiques
a aquest fan referència a l’ús imprecís de diagnòstics heterogenis i no estructurats
dels modes. El Mode 2, lluny de ser abordat des d’amplis aspectes tecnològics, basa
la seua existència en la presència i configuració d’un únic objecte o utensili: el bifaç.
Aquest devia ser doncs, un marcador amb valor cronològic al costat de consideracions
controvertides com els binomis simple/complex, eficaç/ineficaç, regular/irregular i
uns altres. Per tant, reconeix el bifaç com a «fòssil-guia», igual que passava en les
tipologies tradicionals amb el gravamen que la seua presència/absència és molt
restrictiva i empobreix la comprensió dels registres arqueològics.
La proposta d’un comportament tecnològic evolucionista entre els homínids, basat
en un llarg i progressiu perfeccionament temporal, és el concepte de l’adaptació i el
progrés en el marc ecològic. El model presenta la virtut de crear un marc generalista
de comprensió, no obstant això, els modes tecnològiques són imprecisos i discutits
en la seua concepció actual, perquè estan plens d’ambigüitats i plantejaments
tautològics com passava amb el model històricocultural. El Mode tecnològic 2 no és el
desenvolupament tècnic d’un període, perquè es registra al llarg de tota la prehistòria,
d’igual manera que el Mode 1. Després de més de cinquanta anys de la proposta de
Clark, malgrat la seua vigent utilització, persisteix una falta d’acord en l’aplicació dels
modes, davant l’absència de criteris tecnològics unificats i homogenis.
[page-n-38]
La qüestió de l’Acheulià
El sistema de talla denominat «Acheulià» apareix a Àfrica fa 1,7 milions d’anys, en
jaciments de Kenya, Etiòpia i Sud-àfrica. No obstant això, va ser definit conceptualment
a Europa per Gabriel de Mortillet el 1872, com una etapa de la cultura humana
prehistòrica després de les troballes a la localitat francesa de Saint Acheul. Des de la
seua creació, s’ha intentat buscar l’explicació funcional de la presència dels bifaços als
jaciments arqueològics, que han originat teories o models.
El Model ambiental o de distribució geogràfica relaciona els bifaços amb ambients
oberts, freds i d’estepa amb vegetació baixa i caça de grans preses. El Clactonià es deu
vincular a un ambient temperat i boscós, d’explotació de la fusta i aliments vegetals.
Les indústries amb formats menuts devien correspondre a ambients boscosos i
treballs de la fusta. El Model antropològic relaciona els bifaços amb l’expansió de
l’Homo erectus fora d’Àfrica, tècnica abandonada a Àsia i transmesa a Europa pel
llinatge neandertal. El Model tecnomorfològic considera els bifaços elements de
producció d’ascles, i diferencia grans bifaços i fenedors, de bifaços més menuts. Els
primers s’associarien a la mobilitat i els segons a formes elaborades resultat d’una
intensa reducció. El Model funcionalista proposa que el bifaç és una eina multiusos
emprada en les expedicions cinegètiques.
L’Acheulià planteja interessants i polèmics debats, aquest sistema tecnològic es
manifesta amb força a Europa fa uns 500.000 anys, enfront de l’existència anterior d’uns
altres macroutillatge, que s’han vinculat amb aportacions foranes procedents d’una
o diverses «onades migratòries». La incidència d’aquesta tecnologia s’acompanya
d’altres variades macroformes i no és massa coneguda. Per tant, és difícil mantindre
l’èxit d’una aculturació tecnològica i la conseqüent desaparició d’unes altres, per
competència. Hi ha autors que consideren controvertit que les tecnologies lítiques
i les fases de desenvolupament tècnic foren reemplaçades les unes per les altres,
advocant perquè la seua existència va estar en funció de les necessitats adaptatives.
Grans ascles de calcària amb retocs simples i
marginals. Cova del Bolomor.
39
[page-n-39]
La presència de còdols, bifaços i ascles, considerats com a diferents tradicions
culturals i línies evolutives, no presenta arguments convincents sobre les etapes
de desenvolupament cultural o tecnològic. En el Plistocé mitjà europeu existeixen
indústries, amb bifaços i sense o macroutillatges, que coexisteixen temporalment en les
mateixes àrees geogràfiques. Diverses qüestions no estan resoltes, com l’existència de
fàcies funcionals que pogueren pertànyer a una entitat tecnològica major o repertoris
lítics sense bifaços com a part de la variabilitat «acheuliana», inclosa l’absència de
bifaços. La funcionalitat adaptativa i multivariable dels comportaments antròpics,
respectes dels recursos globals, ha d’estar en la discussió de la seua comprensió.
Recreació d’una acció de carnisseria amb
bifaços. J. Llamazares.
L’aportació de Cova del Bolomor
La indústria lítica estudiada al Bolomor està formada actualment per 37.160
peces, distribuïdes en dèsset nivells estratigràfics que abasten des del Plistocé
mitjà recent als inicis del Plistocé superior, entre 350.000 i 100.000 anys abans del
present. L’impacte tipològic Acheulià consisteix en la presència de dos bifaços i un
possible fenedor. Si ampliem aquesta llista a altres macroformes lítiques, devien
Bifaç parcial en calcària amb escassa simetria
i regularitat.
40
incloure un rabot o raspador nucleïforme, tres còdols tallats i quaranta-cinc grans
ascles, que representen el 0,1 %, en total de la indústria, un valor percentual que
pot ser considerat poc significatiu. Analitzats els bifaços i unes altres macroformes
s’observa que no han sigut fabricats al jaciment, són eines amb poca transformació
–escàs retoc– i apareixen en els nivells amb una més feble duració i intensitat en les
ocupacions. Si observem altres jaciments europeus similars al Bolomor, en aquests,
els bifaços no són tampoc rellevants respecte a la resta de l’utillatge. Per això, podem
inferir que els campaments amb una activitat prolongada, particularment a coves, no
solen presentar aquest impacte tècnic. No obstant això, hi ha un fet incontestable,
com és, que a la Valldigna es van elaborar bifaços amb les clàssiques característiques
acheulianes durant el Plistocé mitjà, atés que van ser realitzats amb les calcàries de
la pròpia vall. Un altre factor clar és el condicionant de la matèria primera, corroborat
perquè totes les macroformes que hi ha al Bolomor es van elaborar en aquesta mena
de calcària, única matèria local que permet els suports adequats.
[page-n-40]
L’explicació de la presència d’alguns bifaços al Bolomor, sembla guardar una millor
relació amb activitats fora dels campaments (inter-site), i no en el seu interior (intrasite). És freqüent trobar aquest tipus d’utillatge i la seua concentració en jaciments a
l’aire lliure, en planes al·luvials i riberes lacustres –àrees de presència alta d’herbívors.
Per això, alguns autors consideren la presència o absència de bifaços de rellevància
secundària, en un context de campament no efímer. La interacció del paisatge més o
menys complex i la dinàmica humana semblen haver influït en la presència de bifaços,
que involucra quantitat i qualitat de matèria primera, el seu ús i el moviment humà.
Aquesta presència pot ser un bon reflex de l’activitat «itinerant», i les macroformes,
adequades i efectives eines d’un transport idoni, que concentren la massa pètria amb
possibilitats de transformació posterior, enfront de les petites peces que tenen una
menor capacitat adaptativa –transformista. Els bifaços devien configurar doncs, una
morfologia de caràcter funcional, un fenomen de variabilitat operativa amb disposició
de matèries primeres.
Les estratigrafies a cova i jaciments considerats d’hàbitat, com és el cas de la Cova
del Bolomor, no documenten sèries àmplies de nivells amb bifaços, i això apunta a
valorar-ne més la presència, com un element industrial i tècnic amb característiques
funcionals com les indicades. Aquestes valoracions formen part del procés
investigador, en el qual hi ha més preguntes plantejades que respostes, i que apunta
al fet que encara no estem en condicions de desxifrar amb detall aquests aspectes del
nostre llunyà passat.
Dibuix del segle XIX de bifaç amb simetria i
tall regular.
Ascla gran i gruixuda en calcària d’elaboració
centrípeta amb retoc simple. Cova del
Bolomor.
41
[page-n-41]
Dibuix de còdol tallat per una cara o chopper.
Cristian Micó.
Gravat d’un bifaç, considerat com «el primer
utensili». H. Cleuziou (1887).
42
Dibuix de l’acció d’elaboració d’un bifaç. Cristian Micó.
[page-n-42]
Marques d’ús en els utensilis lítics
Laura Hortelano Piqueras
La «traceologia» o anàlisi funcional és un mètode científic vinculat a l’estudi de la
prehistòria que té per objectiu determinar la funció de les eines, a través de l’anàlisi
de les traces o petjades produïdes durant el seu ús. Serguei Semenov va ser-ne el gran
impulsor amb la seua tesi i publicació Tecnología prehistórica (1957).
Aquest procediment ordenat i sistemàtic s’ha aplicat principalment a eines
lítiques, especialment el sílex, però també a altres matèries com quars, calcària,
quarsita, i fins i tot és possible amb materials com os, ivori, asta, fusta i metalls.
La interacció d’utillatge lític amb les matèries treballades (fusta, carn, pell, plantes
i unes altres) deixa unes marques específiques que poden identificar-se a través
de l’experimentació. Les dades obtingudes mitjançant diversos mètodes i aparells
de microscòpia permeten caracteritzar les maneres de gestió de l’utillatge i
establir espectres funcionals característics i diferenciats, que es poden comparar
amb marques de les eines arqueològiques i interpretar-se des d’una perspectiva
socioeconòmica.
Aquestes marques poden ser macroscòpiques, observables a baixos augments
(fractures, mosses, desgastos), o microscòpiques, analitzables a alts augments
per damunt de 100x (micromosses, poliments, estries). Les petjades d’ús, com la
Tecnología prehistórica de Semenov, la
primera demostració científica de com van
ser utilitzats els estris lítics prehistòrics.
43
[page-n-43]
morfologia de l’estri i les zones usades, ajuden a determinar de quina manera es va
usar l’eina i quina matèria va transformar (pedra, carn, os, fusta, pell, etc.).
Procés experimental de separació de la carn.
La traceologia constitueix una via excepcional per a conéixer l’ús que els nostres
avantpassats van donar a cada eina. Però, a més, de manera indirecta, permeten
verificar el treball i ús de matèries peribles, com la fusta, les fibres vegetals o la
pell. Per això contribueix al coneixement de com els grups humans van aprofitar els
recursos del seu entorn, i de quina manera interactuaven amb el medi, en definitiva,
a aprofundir en el coneixement dels comportaments humans del Plistocé mitjà, un
període en què no són massa abundosos els estudis traceològics.
El conjunt lític del nivell XII de Cova del Bolomor
A la Cova del Bolomor, com a quasi tots de jaciments prehistòrics, el sílex és la roca en
la qual s’elabora la major part de la indústria lítica. Però en el nivell XII, la calcària és
la matèria primera predominant, que assoleix quasi el 70 % del conjunt lític. El sílex és
usat per a l’elaboració prop del 24 % de l’utillatge, mentre que la quarsita a penes en
representa un 5 % i altres roques són completament minoritàries.
Com succeeix en cronologies antigues, un percentatge important dels materials
del nivell presenta diferents tipus d’alteracions que dificulten l’anàlisi funcional
de les peces. Les alteracions identificades en el material recuperat poden
produir-se: després de l’abandó immediat de l’utensili (fractures antigues,
calcigament, termoalteracions), per processos postdeposicionals i sedimentaris
(microfracturació de les vores, fracturació o clivelles, pàtina, concrecions,
disgregació de la microestructura de les peces), o bé durant els processos d’extracció,
emmagatzematge i estudis arqueològics (impactes i fractures mecàniques, frecs i
abrasions en les superfícies).
Valor percentual de la matèria primera i
d’estat de conservació del material del nivell
XII del Bolomor, per matèries primeres.
44
Al Bolomor, les principals alteracions del material de calcària són les concrecions,
en forma de bretxificació fortament adherida. En el cas del sílex, la pàtina de
[page-n-44]
coloració blanca és conseqüència de la seua deshidratació i afecta un important
nombre de peces.
El grau d’alteració és un condicionant de la mostra del material susceptible de ser
analitzat traceològicament. Així, de les prop de 1.000 peces recuperades en els
sectors i campanyes seleccionades del nivell XII (928 entre sílex i calcària), es van
analitzar morfològicament i funcionalment 232 peces de calcària i 153 peces de sílex,
el que significa un total de 385 peces, el 41 % del material.
Del material analitzat i respecte de la gestió de la matèria primera, la calcària es
talla en el propi lloc d’ús. La proximitat de les fonts d’aprovisionament facilita un
proveïment immediat. Els còdols es recol·lecten i s’emporten a la cavitat de manera
sistemàtica per al tall i l’obtenció immediata dels suports i estris necessaris per a les
activitats que cal fer al lloc. Quant al sílex, sembla que es dut en la seua major part ja
tallat i transformat al Bolomor. Aquesta gestió dels recursos lítics és un model habitual
entre les societats neandertals.
Un dels trets que més criden l’atenció en comparar les indústries sobre calcària i sobre
sílex és la major grandària de les peces fetes en calcària. Quasi un 70 % dels productes
tenen entre 30 i 65 mm de longitud, i entre 20 i 50 mm d’amplària, amb una grossària
per damunt dels 10 mm. En general, les seues dimensions dupliquen les dels valors
del sílex, que es troben entre els 15 i 40 mm de llargària, 10 i 30 mm d’amplària, amb
una grossària mitjana de 8 mm.
El conjunt de sílex presenta unes característiques clarament diferents del calcari, gran
part de l’utillatge de sílex està retocat, sent també abundants les peces que tenen més
d’un tall amb retoc. A vegades, aquests són especialment intensos sobre els suports i
per això la varietat morfològica és gran. D’altra banda, hi ha un nombre relativament
gran d’utensilis irregulars, elaborats sobre restes de talla o ascles defectuoses, i/o
sobre utensilis anteriors reutilitzats.
1. Rascadora usada en activitats de
carnisseria. 2. Zona amb osques i desgastos
bifacials, en el punt 1 de la imatge anterior
(5x). 3. Gran osca per flexió, segurament
d’origen accidental, en el punt 2 de la imatge
general de la peça (10x).
45
[page-n-45]
Anàlisi funcional del material
L’anàlisi funcional de l’utillatge calcari es va fer sobre tot tipus d’elements, inclosos
Procés experimental d’acció sobre vegetals
blans.
percussors, nuclis i suports irregulars o restes de talla. Un 24,8 % del material va
proporcionar resultats funcionals, i un 28,8 % més tenien petjades no interpretables
del tot. Els resultats són diferents respecte de la mena de producte analitzat. Així, quasi
tots els còdols i percussors presentaven petjades d’ús, els suports estandarditzats i les
peces fracturades intencionadament també van oferir bons percentatges de traces
d’utilització, mentre que les peces de format menut, irregulars i restes de talla o nuclis
no van proporcionar resultats.
Els resultats funcionals del conjunt de sílex del nivell XII han estat condicionats per
l’estat de conservació de les peces. Això ha determinat que en moltes peces només
s’haja pogut realitzar l’observació macroscòpica dels talls i les superfícies. Un 12,4 %
del material ha proporcionat petjades d’ús, però hi ha un 33,9 % de peces de sílex amb
petjades que podrien ser d’ús, encara que no s’ha pogut determinar amb fiabilitat.
En la major part de les peces de sílex només s’ha pogut identificar la zona usada,
en algunes també l’acció, mentre que només ha pogut confirmar-se la duresa de la
matèria treballada.
1. Rascadora de calcària. 2. Osques i
desgastos al tall relacionats amb activitat
de carnisseria (5x). 3. Desgastos i poliments
d’escàs desenvolupament en la zona
indicada en la imatge anterior (50x).
46
Fetes aquestes puntualitzacions, i respecte de la roca usada, amb la calcària s’han
desenvolupat sobretot accions de tall relacionades amb processament de fauna,
amb un grau variable de contacte amb matèries dures (cartílags, tendons, ossos).
El desenvolupament de poliments d’escassa intensitat en alguns talls és indicatiu
de contacte amb teixits cutanis, la qual cosa deu remetre a tasques d’escorxat, si
bé, segons les nostres experimentacions, l’escassa capacitat de tall de la calcària
fa necessària una complementarietat amb instrumental de sílex. En aquesta mena
d’activitats les rascadores de talls convexos i apuntats de sílex són especialment útils;
no obstant això, davant l’absència de petjades d’ús en aquests formats, preferim no
establir conclusions sobre aquest tema.
[page-n-46]
Les accions de tall també s’han documentat en peces de sílex, si bé la matèria no s’ha
pogut determinar. En una d’aquelles les morfologies i distribució de les mosses d’ús
suggereixen contactes esporàdics amb matèries mitjanes i semidures, i en una altra
la matèria ha sigut de duresa mitjana, la qual cosa podria relacionar aquestes peces
també amb activitats de carnisseria.
El raspat d’os amb peces de calcària no ha sigut especialment efectiu en les
experimentacions realitzades. Els estris de sílex són molt més eficaços per a aquesta
acció. Entre el material analitzat, tres peces han desenvolupat accions de raspat
sobre matèries semidures i dures, però no disposen de suficients dades com per a
relacionar-les amb aquests processos.
En el cas dels percussors, a part de la talla lítica no va poder determinar-se si havien
sigut usats també per a fracturar l’os. A excepció d’un còdol amb desgastos molt
acusats, propis del fregament amb una matèria mitjana com pell, la resta van ser
utilitzats per a tallar i retocar el material lític.
El treball de matèries vegetals està escassament documentat entre les peces
analitzades. Sobretot destaca la presència de calcàries usades com a tascons o com
a aixes, en treballs de modificació primària d’aquesta matèria, de molt curta duració.
A vegades es combinen amb escasses accions de raspat. Els utensilis retocats de sílex
són més adequats per a aquestes tasques de raspat de la fusta, no obstant això, no
han pogut identificar-s’hi petjades d’aquest treball, encara que una part del material
va realitzar accions de raspat sobre matèries de duresa menor que l’os. Cal esmentar
també una acció de tall sobre matèria d’origen vegetal no llenyós realitzada amb
un petit utensili de calcària, que, malgrat la seua excepcionalitat, permet confirmar
l’aprofitament de recursos variats.
Així, en el nivell XII de Bolomor s’ha documentat sobretot el processament d’animals
(descarnat amb contacte de vegades intens amb tendons i ossos, escorxat, tal vegada
neteja en fresc de la pell, activitat no confirmada), com també modificacions primàries
1. Denticulat amb dues zones d’ús (línies
discontínues): Tall usat com a tascó per a
fusta. Les fletxes indiquen la plataforma
percutida, tall denticulat usat per a raspar
fusta. 2. Detall de les osques de la plataforma
oposada al tall, percutida amb percussor dur
(5x). 3. Tall de la cara ventral. Poliments i
estries al punt indicat de la imatge 1 (200x).
47
[page-n-47]
de la fusta (seccionat amb tascó, rebaixat amb aixa), més rarament raspat de les
superfícies. Al costat d’aquestes accions, les activitats cinegètiques potser estaven
representades per la presència d’escasses puntes de sílex, probablement utilitzades
com a piques. No obstant això, des del punt de vista funcional no s’ha pogut confirmar
aquest ús.
També la talla de material lític apareix documentada per la presència de percussors
i retocadors. Aquesta activitat està centrada, en el cas de la calcària, en l’elaboració
de l’equipament necessari per al desenvolupament de les activitats i en menor
mesura del sílex, sobretot en activitat de retoc i reavivat/reciclatge dels suports, en
un comportament que busca l’adaptació instantània d’aquests per a adequar-los a les
necessitats que hi sorgeixen.
Valoracions
El nivell XII de Cova del Bolomor presenta models de gestió funcional del material
lític, en els quals la producció ràpida prima sobre l’especialització, i aquests van lligats
a usos immediats. La talla de la calcària va destinada a l’obtenció immediata d’una
mena de suports robustos i versàtils, associats a accions variades i de tipus expeditiu.
S’hi utilitzen d’acord amb les necessitats que es plantegen, i la presència de reciclats
és molt escassa. La major part de les peces no presenta un grau d’esmussament gaire
intens, la qual cosa pot assenyalar que són rebutjades en el moment en què la seua
efectivitat baixa, o quan l’acció ha finalitzat.
1. Peça amb osques i poliments propis
d’acció sobre herbàcies o fibres vegetals. 2.
Osques que interrompen els desgastos d’ús
al punt 1 (20x). 3. Extrem de la peça, amb
importants desgastos i poliments (40x).
48
El sílex es transporta en la major part configurat al lloc d’utilització, i algunes d’aquestes
peces s’adapten també per a usos immediats, encara que possiblement més variats.
Igualment l’explotació que es fa d’aquesta matèria primera és més intensiva que en la
calcària. La presència d’alguns utensilis realitzats sobre suports irregulars és un indici
de reutilització d’aquesta matèria primera. No obstant això, aquesta no sempre es
relaciona amb uns desgastos acusats per esgotament dels talls potencials, sinó amb
l’adaptació dels suports a les necessitats noves que sorgeixen en el moment. Això
[page-n-48]
1. Peça n° 103584. 2. Detall de les microosques, possiblement d’activitat de carnisseria (5x).
dona lloc a estris de morfologies irregulars i informes no sempre fàcils de manipular,
o que ofereixen escassa versatilitat, la qual cosa els orienta a accions més concretes
i puntuals.
Si bé els resultats de l’anàlisi funcional sobre el sílex han sigut escassos, la presència
de certs tipus de suports (peces espesses de talls semiabruptes per a accions
transversals, a vegades amb reavivats intensos, triedres, talls semiplans molt tallants)
i les característiques generals de tots dos conjunts, són suficients indicis per a parlar
de complementarietat, més que d’alternança, en l’ús de totes dues matèries primeres
en el jaciment.
Les anàlisis funcionals de la indústria lítica del nivell XII han confirmat activitats
de tipus expeditiu, breus i poc complexes a vegades, més intenses en unes altres,
relacionades sobretot amb el tractament dels recursos captats en l’entorn, que
són traslladats a la cavitat per a un processament immediat i intens en el cas de la
fauna. Aquest conjunt d’activitats, sembla correspondre a una mena d’ocupacions de
caràcter curt, dins d’un comportament flexible i altament adaptatiu d’aquests grups.
Revelen vertaderes estratègies complexes d’explotació dels territoris i les matèries
primeres. La mostra més evident n’és l’explotació sistemàtica de matèries primeres
de curt abast, com la calcària, segons uns criteris basats en l’abundància, l’efectivitat
1. Útil sobre resta de talla n° 175841 usat
en acció transversal, raspat, sobre matèria
dura (os?). 2. Detall de les osques, curtes
i superposades, sense quasi desgastos
associats, que són més acusats en la part
esquerra (10x).
49
[page-n-49]
immediata i la deixalla a baix cost, però en combinació amb la utilització d’utillatge
sobre sílex, de procedència més llunyana, configurat en la seua majoria prèviament
a la seua aportació a la cova, i que presenta unes característiques, en molts casos,
complementàries de les possibilitats funcionals del material calcari.
Procés experimental d’acció sobre fusta.
. Procés experimental d’acció sobre carn.
50
Dibuix d’acció de processament de fusta amb eina lítica. Javier Llamazares.
[page-n-50]
La tecnologia i l’espai en els campaments
Pablo Sañudo Die
Els campaments neandertals van estar organitzats segons uns patrons ocupacionals
vinculats a les seues necessitats adaptatives i coneixements tecnològics. L’anàlisi de
les activitats realitzades durant el desenvolupament de l’ocupació, és una peça clau
per a comprendre el comportament i l’organització social d’aquestes comunitats
durant el Paleolític mitjà.
Les estratègies de subsistència d’aquests grups humans estaven caracteritzades per
l’explotació del territori i la utilització de l’espai dels campaments. Les activitats en
l’entorn, van estar condicionades per l’adaptació als recursos –biòtics o abiòtics– que
hi ha, l’absència o l’abundància dels quals ve marcada per un caràcter estacional,
entre altres factors. Aquesta necessitat de garantir la supervivència va poder portar
els neandertals a adoptar estratègies variades d’itinerància, caracteritzades per
una alta mobilitat i per campaments de curta duració, ocupats durant pocs dies o
setmanes. L’existència de diverses comunitats en una mateixa regió també degué
contribuir notablement a la pressió sobre els recursos, que generava tensions socials
i competència pel control del territori.
L’anàlisi de les eines lítiques, a més de proporcionar-nos una valuosa informació
tecnològica, permet conéixer molts aspectes relatius a l’ocupació del campament,
Una de les primeres representacions d’un
remuntatge d’un nucli. Evans, 1872.
51
[page-n-51]
la duració de les ocupacions, la temporalitat d’aquestes, la grandària i organització
de la superfície ocupada i/o el grup, per citar-ne algunes. Tots aquests aspectes són
fonamentals per a interpretar la variabilitat dels conjunts arqueològics i avaluar la
complexitat conductual dels grups humans.
Els remuntatges
El remuntatge és una de les tècniques més efectives d’estudi vinculades a la tecnologia
lítica. Aquest procediment consisteix a recuperar durant el procés d’excavació,
el major nombre possible de fragments lítics i ossis, distribuïts en la superfície del
jaciment. Aquests elements en origen formaven part d’entitats majors que s’han
dispersat per les activitats humanes i processos posdeposicionals naturals. És la
reconstrucció d’un trencaclosques que busca esbrinar la cadena d’accions per la qual
van passar els components del registre arqueològic en el passat amb l’objectiu de
comprendre els coneixements tecnològics. En aquest sentit, l’anàlisi de les cadenes
operatives lítiques i la seua distribució espacial ens permet reconstruir els processos
de talla, a través de la realització de remuntatges, una de les eines més eficaces per a
entendre l’elaboració de l’utillatge lític i l’organització de les activitats al campament.
Remuntatge d’explotació en quarsita verda.
Cova del Bolomor, nivell XVII.
Remuntatge d’explotació de Cova del
Bolomor, nivell IV.
52
Els primers treballs sobre remuntatges de material lític van ser documentats a
finalitats del segle XIX. Spurrell, el 1880, relata en un dels seus treballs com remunta
un conjunt lític oposat a la ribera del Tàmesi, per a interpretar-lo com a «prova que el
tallador es trobava assegut en el lloc de la troballa». Altres treballs van documentar
l’interés de la cerca de remuntatges, per a l’estudi i la interpretació dels conjunts
arqueològics i per a respondre qüestions tecnològiques i funcionals. En les últimes
dècades, els estudis de remuntatges han incidit en la importància de la relació
espacial dels elements remuntats, que afavorreix la identificació d’àrees d’activitat
i estableix relacions temporals entre les diferents seqüències de reducció. La recent
evolució de les eines informàtiques i estadístiques ha afavorit el desenvolupament de
models predictius, aplicats en l’estudi de remuntatges lítics com a mètodes d’anàlisi
preliminar, que determinen els artefactes amb probabilitats de poder ser remuntats.
[page-n-52]
Un remuntatge pot proporcionar informació diversa: les tècniques i els processos
de talla de l’artesà neandertal, la consistència estratigràfica i sincrònica del nivell
arqueològic en què se situa el campament analitzat, mitjançant la distribució espacial
de les peces remuntades, com també la identificació de les diferents àrees d’activitat
i les seues característiques funcionals.
L’anàlisi espacial
En la seua aplicació a l’estudi espacial, el remuntatge de dos elements lítics es tradueix
en una línia de connexió representada espacialment, que serveix d’unió entre tots
dos i indica el desplaçament i la vinculació tecnològica. Els diferents elements d’una
seqüència de producció són units per línies de connexió que reflecteix la vinculació de
tots aquests i la seua posició planimètrica. En l’àmbit interpretatiu, els remuntatges
permeten observar el desenvolupament espaciotemporal de les seqüències de talla,
i estableixen relacions sincròniques que possibiliten estudiar els nivells en els quals
s’ha produït una ocupació humana en un mateix marc temporal.
Els denominats remuntatges indirectes són el punt de partida per a l’anàlisi i
diferenciació de les seqüències de talla produïdes en un conjunt arqueològic, és la
identificació de les unitats de matèria primera (UMP). Aquestes són identificables des
de criteris macroscòpics (textura, còrtex, color i uns altres). L’objectiu d’aquesta anàlisi
és intentar agrupar els artefactes respecte als seus nòduls d’origen, per a poder aïllar
les seqüències de talla i buscar possibles remuntatges. En el cas de registres amb
alteracions de diferent tipus (pàtina, foc, concrecions, etc.), la identificació d’UMP
és complicada, per la dificultat d’observar les característiques macroscòpiques de la
matèria primera.
Els artefactes pertanyents a una mateixa UMP són analitzats en conjunt i com a part
d’una agrupació, amb característiques similars. La relació entre artefactes d’una
mateixa UMP és la de remuntatges indirectes o, expressat d’una altra manera,
artefactes que al marge d’estar o no units entre si, han de ser considerats com a
Remuntatges d’explotació del nivell M de
l’Abric Romaní. M. Vaquer.
53
[page-n-53]
elements emparentats tecnològicament i espacial. La relació temporal d’aquests
elements no té per què ser sincrònica, ja que es poden produir diferents seqüències
de reducció, a partir del mateix nòdul, aïllades temporalment.
La projecció dels registres, atenent la seua adscripció a una UMP, permet observar el
desenvolupament espacial de les seqüències de talla i l’agrupació o no agrupació dels
elements que les componen. Aquest aspecte és important en el desenvolupament
d’estudis espacials de la superfície ocupada del campament.
El remuntatge directe de productes lítics consisteix en la reconstrucció de la seqüència
de talla, mitjançant la unió dels elements que la componen pel contacte físic de les
superfícies d’aquests. La distinció entre les diferents classes de connexions pot ser
classificada de la manera següent:
1. Remuntatge d’explotació, o reconstrucció de la seqüència de producció, a partir
del remuntatge i ordenació dels elements extrets. Aquest proporciona informació
sobre les característiques d’explotació i la gestió tecnològica de la matèria primera.
En l’àmbit espacial permet definir àrees de talla, en el cas de remuntatges de curta
distància, i establir relacions entre diferents àrees d’activitat, en el cas de remuntatges
de mitjana o llarga distància.
Distribució vertical dels remuntatges
identificats al nivell IV de Cova del Bolomor.
2. Remuntatge de fractura, o reconstrucció dels elements produïts, a partir de
fractures de talla. Generalment els elements remuntats per fractura solen trobarse pròxims, i evidencien àrees de talla. Entre els remuntatges de fractura també
trobem els objectes fracturats per processos naturals o mecànics. No proporciona
informació tecnològica ni cultural, però sí informació sobre processos geofísics o
postdeposicionals. Aquests tendeixen a localitzar-se pròxims en l’espai quan aquests
processos tenen escassa rellevància.
Distribució en planta dels remuntatges
identificats al nivell IV de Cova del Bolomor
3. Remuntatge de configuració, o remuntatge dels productes resultants de les
seqüències de reavivat o modificació. La representació dels elements remuntats, d’una
54
[page-n-54]
seqüència de reducció, es realitza mitjançant la connexió d’aquests per diferents tipus
de línies, per a cada tipus de remuntatge, que indiquen amb fletxes l’ordre d’extracció.
La llargària de les línies de connexió (horitzontal i vertical) és una dada rellevant per
a comparar les característiques entre remuntatges de tala, mitjana i llarga distància,
i la informació espacial que aquests aporten. Generalment, els remuntatges de
fractures no intencionals presenten línies de connexió de curta distància, mentre
que els d’explotació i configuració poden presentar línies més llargues, que permeten
plantejar possibles desplaçaments intencionals.
La representació espacial d’un remuntatge entre dues restes genera una línia
de connexió. La longitud d’aquestes línies està directament relacionada amb el
desplaçament que han experimentat totes dues restes arqueològiques. En els conjunts
arqueològics ben preservats solen predominar línies de connexió curtes (inferiors
a un metre). Les connexions d’aquest tipus, pertanyents a una mateixa seqüència
de talla, solen identificar-se en concentracions de restes ben delimitades. Aquesta
distància, en la qual s’identifiquen la major part de les restes pertanyents a una
mateixa seqüència de talla, coincideix amb la dispersió de restes que es produeix en la
reproducció experimental del procés de talla lítica. Per contra, línies de connexió molt
llargues ens podrien estar indicant alteracions en el registre, la naturalesa vinculada
del qual a processos postdeposicionales o antròpics és important determinar.
Remuntatges d’explotació del nivell M de
l’Abric Romaní. M. Vaquero.
Les connexions de llarga distància, una vegada descartat un origen natural dels
desplaçaments, poden proporcionar una valuosa informació espaciotemporal,
vinculada a l’existència de relacions entre diferents zones d’activitat al jaciment.
Per exemple, la connexió entre diferents àrees domèstiques és un dels pocs criteris
arqueològics dels quals disposem per a plantejar la coexistència de diferents unitats
domèstiques en un mateix campament, si bé les relacions temporals són sempre
difícils de definir, fins i tot quan disposen la presència de remuntatges.
Encara que la troballa de remuntatges entre zones d’un jaciment pot incitar a
suggerir que les activitats dutes a terme en elles són contemporànies, la complexitat
Remuntatges d’explotació del nivell M de
l’Abric Romaní. M. Vaquero.
55
[page-n-55]
dels patrons d’ocupació i dels processos de formació dels jaciments ens obliga a
adoptar una posició cauta a l’hora d’establir possibles relacions de sincronia entre
els elements presents en un mateix conjunt, fins i tot quan es pot atribuir un
origen antròpic als desplaçaments. El reciclatge d’elements abandonats en episodis
d’ocupació anteriors degué ser un fenomen habitual en aquells jaciments visitats de
manera recurrent, i aquest comportament pot donar lloc a connexions entre àrees
d’activitat successives en el temps. Aquesta constatació posa de manifest la dificultat
de demostrar la contemporaneïtat en els conjunts arqueològics i la necessitat de
recórrer a la informació proporcionada per diverses disciplines, per a poder establir
un marc interpretatiu fiable.
Secció arqueoestratigràfica del sector occidental. Els triangles de colors corresponen a remuntatges de material lític. La presència dels elements connectats en
un mateix nivell arqueoestratigràfic demostra la coherència arqueoestratigràfica dels nivells identificats.
56
[page-n-56]
A l’altre costat del Mediterrani. La tecnologia lítica del Pròxim Orient
Juan Sanchez Priego, Luis Zalbidea Muñoz
y Felipe Cuartero Monteagudo
El Pròxim Orient: un escenari privilegiat
El Pròxim Orient és un dels escenaris més interessants per a l’estudi del poblament
humà durant el Plistocé mitjà (780.000-126.000 anys), tant per la riquesa i conservació
dels seus jaciments arqueològics, com per constituir un pont d’unió entre Àfrica,
Àsia i Europa, és el «Corredor Llevantí», que travessa els actuals territoris de Síria,
Jordània, Palestina i Israel. Aquest pas natural va ser utilitzat des de la primera eixida
dels homínids d’Àfrica cap a Euràsia fa uns 2 milions d’anys i va continuar sent clau
durant tot el procés d’hominització, fins a l’arribada dels primers sapiens a la zona fa
uns 200.000 anys. Es tracta a més d’un escenari privilegiat per a la ciència ja que s’ha
comprovat fa poc, gràcies a l’anàlisi genètica de les restes humanes prehistòriques,
que sapiens i neandertals van conviure ací i van tindre descendència en un període
comprés entre els 100.000 i els 50.000 anys aproximadament.
Obstinats a conéixer l’origen de la nostra actual humanitat, en les últimes dècades hem
desenvolupat tècniques d’anàlisi molt específiques. Al costat de la paleoantropologia
Jaciment de Qesem Cave, en la campanya de
2013.
57
[page-n-57]
Indústria laminar de Qesem Cave (Fotografia: R. Barkai).
Indústria laminar de Qesem Cave (Fotografia: R. Barkai).
i els nous mètodes de datació, l’estudi de la tecnologia prehistòrica en general i de
les indústries lítiques en particular (eines tallades en pedra com ganivets, puntes
d’armes i unes altres) és una de les claus fonamentals per a entendre la variabilitat
del comportament humà que ens permet tant indagar en les pautes de mobilitat dels
grups paleolítics, com establir paral·lels o diferències tecnològiques i culturals entre
les regions del món poblades en aquesta època. Per tot això, presentem els aspectes
més singulars de les indústries lítiques del Pròxim Orient durant la segona meitat del
Plistocé mitjà i el principi del Plistocé superior (400.000-100.000 anys) com a element
que pot ser comparat amb les eines coetànies de Cova del Bolomor (350.000-100.000
anys) o altres jaciments europeus.
Al Pròxim Orient, la tecnologia d’aquest període es caracteritza sobretot per la
important producció de làmines en sílex de bona qualitat, material extremament
abundant a la regió. A diferència de les ascles, que solen tindre formes més
arredonides, quadrangulars o triangulars (objectes tallants en general més amples
que llargs), les làmines en sílex o altres materials són allargades i solen tindre un
aspecte de ganivet més o menys apuntat. Aquesta tecnologia laminar, que coneixem
bé en el Paleolític superior d’Europa occidental a partir dels 35.000 anys (encara que
també hi ha moments del Paleolític mitjà europeu en els quals es fabriquen làmines),
apareix ací molt abans i de manera sistemàtica, en contextos del final del Paleolític
inferior, entorn dels 400.000 anys. I no és un fenomen esporàdic ni casual, sinó que
té continuïtat i es desenvolupa plenament durant el Paleolític mitjà, sobretot a partir
dels 230.000-220.000 anys. Segons els treballs dels investigadors que han excavat a
la regió, es poden distingir dos grans períodes en les produccions lítiques: l’AcheuliàYabrudià i un Musterià llevantí amb diferents fàcies culturals successives.
Les indústries lítiques de l’Acheulià-Yabrudià (400.000-250.000 anys)
Reconstrucció de la producció laminar de
Qesem Cave (Fotografia: R. Barkai).
58
Considerat l’últim episodi del Paleolític inferior en aquesta regió, la fàcies coneguda
com Acheulià-Yabrudià (o axelià-yabrudià) és un episodi de la prehistòria molt
particular ja que, a partir dels 400.000 anys, combina elements antics com els
[page-n-58]
bifaços (eines multiús treballades per les dues cares i forma estandarditzada), amb
nous utensilis sobre làmines (ganivets, raspadors, puntes, burins, etc.) que trobem
sorprenents per a aquesta època en ser més típics del Paleolític superior i aparéixer
milers d’anys més tard en altres zones d’Euràsia.
Acheulià o Mode 2 és el nom que es dona comunament als conjunts d’eines de
pedra del Paleolític inferior compostes per elements de tradició africana com a
bifaços, fenedors, triedres i uns altres estris sobre còdols o ascles. En aquesta zona
es caracteritza generalment per l’abundància de bifaços i la presència de nombroses
rascadores (eines per a raspar fusta, pell, os, carn i altres matèries). El Yabrudià
constituiria una fàcies posterior que marca al Pròxim Orient la transició entre el citat
Acheulià i les indústries laminars del Paleolític mitjà antic (Amudià o Preaurinyacià).
Es caracteritza per l’abundància de rascadores espesses de tipus Quina (utensilis
per a raspar amb retocs escaliformes a les vores), la persistència d’alguns bifaços
i una presència important d’utensilis de tipus Paleolític superior sobre làmina. Un
bon exemple del Yabrudià es dona en la conca sedimentària del Kowm (Síria) on
es coneixen una desena de jaciments a l’aire lliure amb indústries d’aquest tipus
(Yabroud, Hummal o Nadaouiyeh per exemple). En la resta de zones del Llevant
els jaciments amb aquesta tecnologia se situen en general en abrics o coves entre
les quals Tabun i Qesem a Israel són les més representatives per les seues llargues
seqüències d’ocupació.
Coneguda com Amudià al Líban i Israel, o Preaurinyacià a Síria, la irrupció definitiva de
la tecnologia laminar (producció de suports allargats), suposa una vertadera revolució
en la història de les tècniques. El control dels nous mètodes i la transmissió de les
seues innovacions van permetre una major diversificació de les eines pertot el Llevant,
la qual cosa es va traduir en un augment de les possibilitats d’adaptació a diferents
ecosistemes i una explotació més eficient dels seus recursos. Als últims bifaços i útils
diversos sobre ascles, s’hi afegeix ara un bon nombre d’utensilis estilitzats, de talls
aguts i realment eficaços per a diferents tasques (ganivets per a tallar carn i vegetals,
raspadors, burins per a realitzar incisions i perforacions, puntes d’armes, etc.).
Cova de Tabun al Mont Carmel, Israel
Indústria lítica de Qesem Cave: a) productes
laminars; b) rascadores tipus Quina; c) bifaços (Fotografia: R. Barkai).
59
[page-n-59]
Aquestes eines es fabriquen amb mètodes nous, seleccionant matèries primeres de
bona qualitat. L’Amudià està molt ben representat per exemple al jaciment israelià de
Qesem Cave on, segons Barkai i Gopher, al costat d’alguns bifaços i utensilis diversos
sobre ascles trobem, en tot el període d’ocupació del campament (400.000-200.000
anys), milers de ganivets allargats (làmines) concebuts per a ser utilitzats en brut (talls
llisos per a tallar), o transformats mitjançant precisos retocs en ganivets dentats,
raspadors o burins. A Qesem la indústria és rica i variada, per això il·lustrem aquest
article amb les seues imatges com a exemple dels principals tipus d’eines que també
apareixen en altres jaciments: bifaços i estris diversos sobre làmines (làmines en brut
o retocades) o ascles (rascadores tipus Quina). També s’ha documentat la producció
d’ascles molt menudes a partir d’ascles espesses de sílex reciclades en nuclis (bloc
del qual s’extrauen els suports). Una altra referència fonamental d’aquesta fàcies
és la unitat XI de la cova de Tabun (Mont Carmel, Israel), datat en 260.000 anys
aproximadament.
Productes laminars de Qesem Cave (Dibuix:
R. Barkai).
Les indústries lítiques del Musterià llevantí
Els investigadors que treballen a la regió consideren la llarga seqüència estratigràfica
de la cova israeliana de Tabun, com una referència fonamental per a establir les
diferents fàcies culturals del Paleolític mitjà (Musterià) al Pròxim Orient. Els canvis
observats en les indústries lítiques d’aquest jaciment han servit per a distingir tres
fàcies de l’anomenat Musterià llevantí: tipus Tabun D (250.000-160.000 anys), tipus
Tabun C (160.000-90.000 anys) i tipus Tabun B (100.000-60.000 anys).
Làmines retocades de Qesem Cave (Dibuix:
R. Barkai).
60
Des de fa dècades es debat en el món científic sobre la naturalesa dels grups humans
que es van succeir en aquesta regió durant el Paleolític mitjà. Alguns prehistoriadors
pensen que els canvis observats en la tecnologia de Tabun i altres jaciments
coetanis potser es deuen al fet que cada fase o període d’ocupació corresponga a
grups diferents d’humans que arriben en successives migracions. El Musterià tipus
D sembla ser obra d’Homo sapiens, així ho indiquen noves datacions de la cova de
Misliya (Mont Carmel, Israel) on restes humanes tenen una antiguitat entre 177.000
[page-n-60]
i 194.000 anys i apareixen associades a aquesta mena d’indústria lítica. Això podria
implicar que tots els jaciments que presenten aquest tipus de Musterià (però no
s’associen a un tipus humà concret perquè no conserven restes d’esquelets) haurien
sigut ocupats també per sapiens. El Musterià tipus C pot correspondre a una altra
migració d’Homo sapiens al Pròxim Orient fa uns 160.000 anys, i el Musterià tipus B
deu ser una tecnologia pròpia dels grups de neandertals que s’instal·len per primera
vegada en aquesta regió fa uns 100.000 anys, que enceta una llarga i crucial etapa de
convivència amb els sapiens.
El Musterià llevantí tipus Tabun D (250.000-160.000 anys)
El Musterià llevantí tipus D es caracteritza per una producció laminar que devia
aconserguir-ne la màxima extensió entre 220.000 i 160.000 anys. Es documenta
en contextos mediambientals diversos (plana costanera, zona mediterrània i zones
marginals semiàrides). Entre els jaciments on les produccions laminars són importants
es poden nomenar les indústries Hummalià d’Hummal Ia i Nadaouiyeh a Síria; les
indústries de Douara IV també a Síria, les de Tabun IX, Hayonim E base i F, Abou Sif,
Rosh Ein Mor, Nahal Aqev i Misliya a Israel i la d’Ain Difla a Jordània.
Aquest ampli i ric conjunt reagrupa indústries que presenten variacions tant en els
mètodes d’obtenció de les làmines com en la grandària d’aquestes (des de grans
làmines a laminetes) i els tipus d’estris retocats. Globalment es caracteritzen per la
coexistència de dues cadenes operatives (procés seguit per a obtindre els utensilis)
independents: producció d’eines variades a partir de làmines i producció de múltiples
utensilis a partir d’ascles Levallois (el terme «Levallois» engloba diversos mètodes
de fabricació d’eines tallades típiques del Paleolític mitjà). La indústria laminar,
considerada durant molt de temps com a resultat exclusiu dels mètodes Levallois,
apareix en realitat diversificada. Al costat de sistemes Levallois per a suports allargats
com a làmines i puntes s’han identificat sistemes de debitatge unipolar o bipolar
(extracció de làmines en una sola direcció o en dues direccions oposades) «de
tipus Paleolític superior» que L. Meignen ha definit com «sistema Laminar» per a
Rascadores tipus Quina de Qesem Cave
(Dibuix: R. Barkai).
61
[page-n-61]
diferenciar-lo del «sistema Levallois».
Els dos grans sistemes de debitatge coexisteixen en diversos jaciments i són per
tant sincrònics. Les diferències en l’utillatge es deu en realitat a una elecció en cada
lloc. Segons aquestes dades, l’antiga proposta d’una successió cronològica entre
«producció en un sistema Laminar» i després «producció de làmines Levallois» no
pot mantindre’s, sinó que aquesta variabilitat del Musterià tipus D es pot deure a un
fenomen de coexistència de grups humans que es decanten per tendències tècniques
diferents per a aconseguir un mateix objectiu: els suports allargats o làmines.
El Musterià llevantí tipus Tabun C (160.000-100.000 anys)
Làmines i puntes Levallois del Musterià
llevantí de tipus Tabun D, d’Ain Difla, Jordània
(Monigal, 2002).
Entre el final del Plistocé mitjà i l’inici del Plistocé superior els jaciments es localitzen
sovint en zones d’estepa i les indústries se’n caracteritzen per la producció d’ascles
ovals i rectangulars, amb menys presència de suports laminars que en la fàcies
precedent. Els utensilis s’obtenen amb mètodes de talla Levallois que segueixen
esquemes variats. Predominen les rascadores i les puntes apareixen només de manera
ocasional. S’ha documentat al nivell C de Tabun, en Hayonim, Dederiyeh, Hummal,
Misliya, Ras el Kelb, Qafzeh i Skhul entre altres jaciments. En aquests dos últims
enclavaments les produccions Levallois es converteixen pràcticament en exclusives
i més específicament entre els 130.000 i els 80.000 anys aproximadament, fase en
la qual la tradició laminar no té continuïtat i la talla s’orienta a l’obtenció d’ascles
Levallois amples. És interessant remarcar que els homes anatòmicament moderns
de les coves de Qafzeh i Skhul foren els autors d’aquestes produccions d’ascles quasi
exclusives, fet que entra en contradicció amb la idea emesa durant molt de temps que
les produccions de làmines eren el signe identificador de l’home modern.
El Musterià llevantí tipus Tabun B (100.000-50.000 anys)
Indústria del Musterià llevantí tipus Tabun C,
de Qafzeh, Israel (Bar-Yosef 2000).
62
Les eines més típiques són ara les puntes Levallois de base ampla, obtingudes a partir
de nuclis d’ascles. També es fabriquen utillatges sobre làmines i eines diverses sobre
ascles. Són diversos els jaciments que conserven restes de neandertals associats a
[page-n-62]
aquesta indústria, com per exemple Dederiyeh, Amud, Kebara, Shanidar o Tabun,
encara que en molts altres llocs on apareix aquesta tecnologia no s’han recuperat
restes humanes. A partir dels 75.000-70.000 anys, el Musterià final es caracteritza per
la producció d’ascles Levallois amb una tendència global de mòduls bastant allargats.
També es documenten produccions laminars en alguns llocs. Hi destaca l’ús de coles
com el betum per a l’emmanegat de puntes d’armes (llances) i altres eines fa uns
70.000 anys a Umm el Tlel (Síria). En general, després d’una certa diversitat observada
en les fases anteriors, hi ha una relativa uniformitat en els sistemes de producció lítica
al final del Paleolític mitjà al Pròxim Orient.
El Pròxim Orient al final del Paleolític mitjà: escenari de trobada entre sapiens i
neandertals
Al final del Paleolític mitjà, les restes humanes oposades en diversos jaciments
(associats al Musterià de tipus Tabun D) indiquen que les primeres arribades de grups
de neandertals al Llevant s’haurien produït entorn dels 100.000-80.000 anys. A partir
d’aqueixos moments, aquesta regió es potser va esdevenir l’escenari de la trobada i
convivència, durant milers d’anys, entre sapiens i neandertals (entre els 100.000 i els
50.000 anys aproximadament). Els estudis genètics de les restes fòssils evidencien que
en aquest llarg període va haver-hi encreaments i descendència fèrtil entre ells. Va ser
també una època d’intercanvi de coneixements tècnics, fet que sembla tindre reflex
en la relativa homogeneïtat de les indústries del Musterià final del Pròxim Orient.
En efecte, tant sapiens com neandertals van utilitzar la mateixa tecnologia Levallois
en molts casos, fet summament interessant en l’àmbit antropològic, ja que ens
il·lustra sobre fenòmens de transmissió, aprenentatge i intercanvi de coneixements
tecnicoeconòmics entre els diferents grups humans del Plistocé superior. Però
és precisament la semblança cultural la que ha complicat el famós debat sobre
la successió i/o alternança de tots dos tipus d’humans en els jaciments d’aquesta
regió que no conserven restes esquelètiques. Aquest apassionant debat encara hui
continua: van ser sapiens o neandertals?
Indústria del Musterià llevantí tipus Tabun B,
de Kebara, Israel (Bar-Yosef 2000).
Punta Levallois amb residus de betum en
la base emmanegada. Umm el Tlel, Síria
(Boëda et al. 1996).
63
[page-n-63]
Utillatge del Musterià llevantí de tipus Tabun
D, de Misliya, Israel (Dir: prof. WeinsteinEvron i prof. Hershkovitz).
Cova de Tabun a Israel. Imatge The Dan David Center for Human Evolution and Biohistory Research. Fotografia: Nature research ecology & evolution community.
64
[page-n-64]
Tecnologia neandertal i divulgació científica
Virginia Barciela González
Pablo Sañudo Die
En l’actualitat, quan es parla de tecnologia sol fer-se en referència a innovacions en
diversos camps com l’electrònica, les comunicacions o l’enginyeria. Per això moltes
persones se sorprenen en escoltar el concepte de tecnologia prehistòrica, com si la
conjugació de totes dues paraules fora, en si mateixa, una contradicció.
En realitat, el concepte de tecnologia comprén un conjunt de coneixements a través
dels quals l’ésser humà, des dels seus orígens, ha controlat progressivament diversos
elements de la naturalesa per a satisfer les seues necessitats. En l’àmbit de la prehistòria
l’interés per aquest camp s’inicia en la dècada dels anys cinquanta del segle XX, amb
l’objectiu d’ordenar les col·leccions lítiques i establir seqüències tecnotipològiques i
cronològiques que permeteren comprendre millor l’economia d’aquestes societats i
el seu context cultural. Nombrosos programes experimentals desenvolupats des de
llavors van contribuir, també, a aquest propòsit de manera decisiva.
Malgrat que els estudis sobre les tècniques emprades en la prehistòria sorgeixen en
el marc d’una investigació molt especialitzada, en les últimes dècades s’han convertit
Tallers pedagògics de talla d’indústria lítica a
Cova del Bolomor.
Visita i explicació del jaciment a Cova del
Bolomor.
65
[page-n-65]
en un extraordinari vehicle per a la difusió. Diferents programes educatius, tant en
l’àmbit formal com l’informal i en diferents nivells d’educació –primària, secundària
i universitària–, han posat el focus d’atenció en la tecnologia com a via per a donar a
conéixer diferents aspectes del passat: d’una banda, posant l’accent en les maneres de
vida i en les transformacions d’aquestes societats i la seua cultura material; de l’altra,
i si cap més important, ateses les capacitats cognitives que van fer possible aquests
canvis a través de la creació d’objectes, del control d’elements naturals com el foc o
del disseny d’estratègies de subsistència i d’ocupació territorial. Són, precisament,
aquestes capacitats cognitives, similars a les nostres, les que ens aproximen d’una
forma emocional i no sols científica al passat remot d’altres espècies d’homínids, com
els neandertals que van habitar, fa milers d’anys, aquestes terres.
L’equip d’investigació de Cova del Bolomor, sent conscient d’aquesta poderosa
eina educativa, va iniciar, el 2009, una sèrie d’iniciatives en l’àmbit de la divulgació,
que va dur a terme jornades de portes obertes durant les campanyes d’excavació,
acompanyades de tallers de tecnologia lítica i de producció de foc, en aquell moment
exercits per l’investigador Felipe Cuartero. Aquests tímids inicis, continuats per
algunes visites i tallers organitzats durant l’estiu de 2014 per l’Ajuntament de Tavernes
de la Valldigna i realitzats per Raül Felis, es van consolidar el 2015, any en què es
constitueix l’Associació Cultural Arqueològica Bolomor amb l’objectiu d’impulsar
definitivament la transferència del coneixement des de les institucions i el projecte
d’investigació Cova del Bolomor a la societat.
Tallers pedagògics de talla d’indústria lítica a
Cova del Bolomor.
66
A partir d’aqueix moment han sigut nombrosos els esforços de l’Associació Cultural
i l’equip d’investigació de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna, del Museu de
Prehistòria de València, de la Diputació de València i de la Generalitat Valenciana,
per crear una infraestructura que permeta les visites i la realització d’activitats
als voltants de la cavitat, si bé molts d’ells encara no s’han materialitzat. El que
s’ha consolidat és un important equip humà compromés amb la funció social que
sempre s’ha de considerar en aquesta mena de projectes. D’aqueixa manera, en
l’actualitat, existeix un complet programa de visites guiades i tallers per a escolars
[page-n-66]
i altres col·lectius, que ha portat ja a més de 25.000 visitants a la cova des de 2015;
10.000 d’ells, en l’últim any. Tots aquests tallers i els continguts que s’aborden en les
visites han sigut dissenyats per l’equip d’investigació, basant-se en uns sòlids criteris
científicoeducatius, i actualment són duts a terme directament pels membres de
l’equip, Pablo Sañudo, Luis Zalbidea, Isabela Oltra i Juan Sánchez, que garanteixen
la qualitat, el rigor i l’actualització de la informació que es transmet. A més, aquests
tallers es fonamenten en l’experimentació i l’observació, en un moment en el qual
sembla que són precisament les nostres modernes tecnologies les que, cada vegada
més, ens allunyen del contacte directe amb els objectes.
En aquesta mateixa línia, i amb l’ànim d’aproximar al públic la faceta no sols merament
tecnològica sinó «humana» d’aquestes societats prehistòriques, l’equip d’investigació
va dissenyar el 2016 una activitat nocturna a la cavitat: «Una nit en un campament
neandertal». Es tracta d’una forma diferent de conéixer el jaciment a través d’una
narració en off que descriu una escena teatralitzada en la qual l’espectador observa les
diferents tècniques de talla de sílex, emmanegat d’eines, cuinat d’aliments, treball de
les pells o producció del foc que són realitzades per un grup de neandertals nouvingut
a la cova. Al mateix temps, el discurs atén altres aspectes més intangibles però als
quals ens aproxima la investigació, com ara el nombre d’individus que conformaven
els grups, la mortalitat, les estratègies de caça i supervivència o la temporalitat de les
ocupacions humanes a la cova. Aquesta activitat, que es realitza només en els mesos
de millors condicions climàtiques, és una de les més sol·licitades pels visitants.
La importància de la difusió del coneixement també es va veure plasmada el 2015
en el llibre de divulgació científica Cova del Bolomor. 25 anys a la recerca d’un temps
perdut, publicat en el vint-i-cinc aniversari de les excavacions. En aquella ocasió,
els continguts es van centrar en donar a conéixer les diferents línies d’investigació
desenvolupades, prestant més atenció a la caracterització general de la seqüència i
del registre arqueològic. En aquest cas, amb motiu del trenta aniversari, s’ha volgut
posar major èmfasi en els aspectes relacionats amb la tecnologia, incloent-hi aquesta
faceta educativa que pretén mostrar a un públic no especialista que és impossible
Representació nocturna de la vida en un
campament neandertal a Cova del Bolomor.
67
[page-n-67]
entendre l’aparició de la cultura humana sense la tècnica. Recordant les paraules del
prehistoriador Francisco Jordá (1968): «en el procés de l’hominització […] el decisiu és
l’aparició de la capacitat transformadora del món exterior, transformació que només
és possible mitjançant la tècnica, la qual es resol en l’instrument. D’ací, l’enorme
interés de la investigació tipològica instrumental i de les tècniques utilitzades per
a construir els primers instruments, per la qual cosa l’estudi de la seua successiva
aparició és en realitat una història de la tècnica, o cosa que és el mateix, una història
de l’home».
Representació nocturna de la vida en un campament neandertal a Cova del Bolomor.
68
[page-n-68]
1989 - 2019
69
[page-n-69]
[page-n-70]
[page-n-2]
Cova del Bolomor
La tecnologia neandertal
Josep Fernández Peris (coord.)
Museu de Prehistòria de València
2019
[page-n-3]
Diputació de València
President
Antoni Francesc Gaspar Ramos
Diputat de Cultura
Francesc Xavier Rius Torres
Museu de Prehistòria de València
Directora
María Jesús de Pedro Michó
Imprenta Diputació de València
Diseny i maquetació
Josep Fernández Peris
Text
Josep Fernández Peris, Virginia Barciela, Ruth Blasco, Felipe Cuartero,
Laura Hortelano, Pablo Sañudo, Juan Priego, Luís Zalbidea i Laurence
Bourguignon
Portada: Cristian Micó Sanchis i Anna Gisbert Cardona
Dibuixos interior i logo: Javier Llamazares González
ISBN edició: 978-84-7795-849-9
Dipòsit Legal: V-1808-2020
© dels textos i imatges: els autors.
© de l’edició: Museu de Prehistòria de València - Diputació de
València.
[page-n-4]
Índex
Introducció a la tecnologia neandertal..................................................................7
Percussors, encluses i retocadors de pedra..........................................................11
L’ús de l’os més enllà de la seua funció nutricional...............................................17
El reciclatge i la utilització de les eines de pedra..................................................25
El microlitisme en el Plistocé mitjà. Un nou impacte tecnològic..........................29
Bifaços i macroutillatge lítics. El debat acheulià....................................................35
Marques d’ús en els utensilis lítics........................................................................43
La tecnologia i l’espai als campaments..................................................................51
A l’altre costat del Mediterrani. La tecnologia lítica del Pròxim Orient.................57
Tecnologia neandertal i divulgació científica.........................................................65
[page-n-5]
6
[page-n-6]
Introducció a la tecnologia neandertal
Josep Fernández Peris
La paraula tecnologia procedeix dels vocables grecs τέχνη (téchnē), que significa art,
tècnica o ofici, i λόγος (lógos) que significa discurs o tractat. Per part seua, la tècnica
és el conjunt de procediments, pautes o normes que permeten obtindre un resultat
concret i efectiu en qualsevol activitat. S’adquireix per mitjà de la seua pràctica i
requereix determinades habilitats o destreses, tant manuals com intel·lectuals. En
aquest sentit, la tecnologia deu englobar totes aquelles accions i coneixements
que tenen com a objectiu la transformació de les coses i en el procés de les quals
intervenen, necessàriament, els instruments. Aquest ús de tècniques i eines no és
una característica exclusivament humana, ja que s’ha constatat també en alguns
primats superiors, encara que amb notables diferències entre espècies.
En l’ésser humà, l’aplicació de les tècniques sorgeix en un context de superació
adaptativa i es caracteritza per la modificació i adequació del medi natural a les
seues necessitats més bàsiques, com ara l’obtenció d’aliments, vestimentes, el
condicionament de l’hàbitat o la protecció personal; com també a altres lligades a
l’àmbit social i simbòlic. D’igual manera, es caracteritza per la seua transmissió entre
generacions a través de l’aprenentatge. En aquest sentit, la història de la tècnica
en el Paleolític constitueix un llarg i apassionant recorregut en el qual participen
André Leroi-Gourhan realitza una síntesi etnològica sobre les tècniques prehistòriques,
l’Homme et la Matière (1943). Considerat
el fundador de l’estudi de les capacitats
per a transformar la matèria amb la gran
protagonista d’aquesta història: «la mà».
7
[page-n-7]
nombroses espècies, que donen lloc a diverses cultures materials com a resposta a
aqueixos diversos processos adaptatius i a les seues pròpies habilitats cognitives.
La historiografia tradicional va atribuir a les societats neandertals, durant molt de
temps, una capacitat cognitiva limitada. Han sigut, precisament, alguns estudis
tecnològics, els que han permés comprendre plenament les capacitats reals d’aquesta
espècie i equiparar-les, fins i tot, a les de l’Homo sapiens. D’aquesta manera, hui
sabem que els neandertals van ser experts caçadors i recol·lectors, capaços d’adaptar
les seues estratègies als condicionants del medi natural. Per a això van elaborar eines
versàtils i, en alguns casos, complexes i especialitzades, seguint cadenes operatives
que exigien una planificació inicial. També van produir i van usar el foc en múltiples
aspectes de la seua vida quotidiana, un fet que implica l’ús d’eines, de processos
tècnics concrets i la configuració d’estructures.
El descobriment i l’aplicació d’algunes tècniques, com les relacionades amb el foc, van
tindre a més una enorme transcendència per a aquestes societats neandertals, que
ham permés trencar amb el mite què es tracta de societats estàtiques en el temps.
Tècniques de producció de foc dels pobles
aborígens americans. Segons L. Avebury, en
Times Prehistoric (1913).
8
Potser el foc és el millor paradigma per a entendre que, també en la prehistòria, algunes
innovacions van formar part de complexes xarxes de causes i efectes. En el cas concret
del foc, el seu ús en el tractament dels aliments en modifica la composició, fent-los
més digeribles, millora les seues qualitats nutricionals, possibilita la seua conservació
–fumat– o n’elimina paràsits i toxines. Com a font de calor va suposar una disminució
de les malalties relacionades amb el fred i una millora en les condicions de l’hàbitat,
protegint-lo, al mateix temps, dels predadors. De gran importància va ser, sens dubte,
la seua capacitat d’il·luminar, que va augmentar l’activitat en l’hàbitat més enllà dels
horaris diürns, que permetia no sols la planificació d’estratègies de caça i la distribució
de tasques, sinó la comunicació i l’intercanvi d’idees, el desenvolupament dels vincles
socials i el llenguatge articulat; transformant els llocs d’hàbitat en importants centres
socials de transmissió i avanç del coneixement. Les llars més antigues del Bolomor,
datades en 230.000 anys, representen l’origen d’aquest procés evolutiu i constitueixen
un referent de primer ordre per al continent europeu.
[page-n-8]
Però, a més, les habilitats i maneres de vida d’aquesta espècie els van portar,
igualment, al desenvolupament d’un comportament simbòlic que no sols s’observa
en l’organització de l’hàbitat o en les seues complexes estratègies de subsistència. En
alguns jaciments s’ha constatat en la fabricació i l’ús d’adornaments, la manipulació
de pigments i, possiblement, la seua utilització en l’elaboració de pintures corporals.
Tots aquests aspectes tecnològics, de fort impacte en l’evolució humana, contribueixen
a llançar llum sobre les vertaderes característiques d’aquesta espècie i les seues
maneres de vida, que obrin nous camps de coneixement impensables fa només alguns
anys. En aquest sentit, aquest llibre no pretén ser un repàs exhaustiu per la tecnologia
neandertal, però sí sobre determinats aspectes –alguns potser més desconeguts per
a un públic ampli– que aquest projecte i uns altres que desenvolupen membres de
l’equip d’investigació permeten dilucidar.
Dibuix de la tècnica simple de fricció per a la producció de foc. J. Llamazares
La invenció del foc per Louis Figuier, en
l’Homme primitif (1870).
Fustes i mètode per a la producció de foc per
fricció. Pobles aborígens de Tasmània, segle
XIX.
9
[page-n-9]
Produccions lítiques etnològiques de pobles
aborígens australians i esquimals. En Evans,
The Ancient Stone Implements (1872).
10
Diferents usos i emmangats lítics sobre ossos i astes per a diverses activitats tècniques. Segons L. Figuier
en l’Uomo Primitivo (1883).
[page-n-10]
Percussors, encluses i retocadors de pedra
Felipe Cuartero i Laurence Bourguignon
El percussor de pedra és l’estri més antic en la història de la humanitat. Gràcies a
l’ús de percussors de pedra els humans vam poder accedir al consum de medul·la i
fruits de corfa, tallar pedres dures com el sílex que produïen talls esmolats o més tard
arribar a triturar pigments minerals per fer pintura, o llavors per produir farines. En el
cas de Cova del Bolomor, on trobem una tecnologia de Paleolític mitjà (l’habitual entre
els neandertals) identifiquem alguns percussors, encluses i retocadors de pedra que
llancen una informació interessant sobre la talla lítica i altres activitats que aquestes
poblacions van dur a terme a la cova o els seus voltants.
L’acció de partir fruits de corfa no és exclusiva dels humans, aquesta és una activitat
relativament estesa entre els primats. Es coneixen casos d’ús de percussors i encluses
lítiques entre alguns grans simis antropoides com el ximpanzé o el goril·la, però
també entre altres micos com els caputxins (o micos sapajú café). Entre aquests micos
de Nou Món hi ha diversos usos dels còdols dels quals disposen en el seu entorn:
des de la fracturació de fruits a usos defensius contra els predadors, passant per la
fracturació de roques. En aquesta els caputxins no busquen produir talls que tallen
com feien els nostres avantpassats de fa 2,6 milions d’anys, sinó picar les roques
Acció experimental de percussió lítica sobre
os llarg per a la seua fracturació.
Recreació de percussió lítica sobre nucli. J.
Llamazares.
11
[page-n-11]
per a obtindre una pols cristal·lina que després consumeixen. Encara que no sabem
explicar aquesta conducta, s’especula amb la possibilitat que els caputxins obtinguen
d’aquesta manera les sals minerals que contenen aquestes roques.
No obstant això, encara que alguns primats arriben a emprar els còdols o blocs de pedra
com a percussors o encluses, la línia evolutiva dels humans –hominini– ha emprat
aquest tipus d’eines lítiques de formes molt més variades i diverses. En aquestes,
no hi ha transformació intencional de la forma (excepte en alguns casos concrets)
per la qual cosa és fonamental una bona selecció, en les fonts d’aprovisionament
com platges o llits de rius. A l’hora de seleccionar els còdols que seran emprats
com a percussors se sol tindre en compte l’activitat concreta que es realitzarà, de
manera que podem seleccionar còdols més pesats o lleugers, de manera més o menys
arredonida o amb grossàries reduïdes o massives.
En el cas dels neandertals de la península Ibèrica observem una tendència a triar
còdols en general massius en nivells d’ocupació dels jaciments amb presència puntual
i desenvolupament d’activitats específiques. En els llocs de talla o en aquells en els
Percussors lítics grans entre 650 i 750 g. Cova
del Bolomor, nivells XII-XIII.
12
quals l’activitat principal va ser l’especejament d’animals (kill site/butchering site)
són més freqüents els còdols grans i massius. Tant la talla lítica (el «debitatge» o la
producció de fragments) com la fracturació d’ossos requereixen percussors robustos
i pesats (entre 300 i 600 g). Els percussors massius són especialment abundants en
el nivell XII de Cova del Bolomor, on la presència humana sembla menys freqüent
que en altres nivells de la cova. Una de les activitats principals en aquest nivell és
l’especejament d’animals, però també s’hi identifiquen eines de gran format (de 6 a
10 cm) en calcàries de gra fi. Per a saber si un còdol va ser emprat com a percussor
per a la talla lítica és fonamental reconéixer petjades de percussió com impactes i
fractures en la zona activa (superfície de contacte amb el nucli durant el procés de
talla). En els còdols del nivell XII, encara que hi ha alguns impactes i bastants fractures,
no sempre podem confirmar la talla de manera fiable, ja que les alteracions de la
superfície no en permeten reconéixer l’ús.
[page-n-12]
En aquells llocs que eren emprats sovint com a llocs d’ocupació una mica més duradora
(fins i tot sent temporals, ja que parlem de caçadors-recol·lectors nòmades) apareixen
menys còdols grans i són més freqüents els còdols menuts (per davall dels 200 g) molt
sovint aplanats. Aquests còdols poden presentar marques d’ús en les seues vores, però
a vegades també presenten senyals en les cares més planes. Les senyals que tenen
sobre aquestes cares planes solen ser marques amb forma allargada (al voltant d’1
o 2 mm de longitud) que anomenem «clevills» o «impressions lineals». Relacionem
aquestes petjades amb l’acció de retocar estris de sílex com les rascadores, eines
aquestes que van ser emprades sovint pels neandertals per a l’adobat de pells o el
treball de la fusta. A aquesta mena de còdols, semblants en la seua forma i els seus
senyals als retocadors d’os sobre fragment de diàfisi (vegeu R. Blasco, en aquest volum)
els anomenem «retocadors lítics». L’estudi d’aquests juntament amb el de les citades
rascadores, els retocadors en os i els petits fragments que es generen amb aquesta
acció de retoc són de summa importància per a entendre com confeccionaven les
seues eines els neandertals i saber així mateix en quines zones de la cova duien a
terme no sols la talla sinó també l’ús d’aquests estris.
Trobem retocadors lítics als nivells XIII i XVII de Cova del Bolomor, dos dels nivells
on les rascadores en sílex i altres roques com la quarsita són estris molt freqüents.
En comparació amb uns altres retocadors lítics del Paleolític mitjà peninsular, els
retocadors del Bolomor són una mica més espessos que els oposats per exemple
a El Esquilleu (jaciment aquest una mica més modern) i tenen la peculiaritat que
presenten les marques –clivelles– en sentit paral·lel a l’eix de longitud del retocador,
enfront del que sol ser habitual tant en els retocadors d’os com en els retocadors lítics
d’altres jaciments, que és que les clivelles siguen transversals a l’eix de longitud del
retocador. Encara que aquestes diferències són subtils, ens aproximen a l’especificitat
d’algunes poblacions neandertals de nivell regional o local, que potser empraven
gestos de percussió diferents d’altres poblacions coetànies.
Un altre utensili de percussió que podem identificar en el Paleolític mitjà de la
península Ibèrica és l’enclusa que podem definir com aquell còdol o bloc de pedra
Marques a la superfície de percussors lítics
per accions diverses de percussió i raspat.
13
[page-n-13]
Percussors amb les seues àrees actives i
marques.
Percussor o retocador esfèric xicotet en
quarsita de còdol fluvial amb pes de 70 g.
Cova del Bolomor, nivell XII.
Percussor de calcària esparítica. Grandària
mitjana amb pes de 300 g. Cova del Bolomor.
14
que ha sigut emprat com a suport passiu per a la percussió. D’acord amb l’activitat
de percussió que suporten les encluses, hi poden quedar més o menys marques,
sent els usos amb matèries orgàniques (fruits, ossos) molt difícils de reconéixer. En
la fracturació de fruits s’han identificat casos en els quals la part central d’un còdol
arriba a presentar depressions més o menys marcades (d’un parell de mil·límetres de
profunditat en còdols d’uns 10 cm) en encluses emprades per ximpanzés o en blocs
reconeguts amb aquest ús al jaciment acheulià israelià de Gesher Benot Ya’aqov. No
obstant això, aquestes xicotetes cúpules o depressions només es formen en roques
de superfície especialment blana com gres poc cementats o basalts vesiculars, sent
pràcticament impossibles de veure en una calcària de duresa mitjana o alta. Una altra
manera de reconéixer encluses és observar les vores de blocs quadrats i aplanats:
les vores tendeixen a fracturar-se quan, en l’acció de percussió (sobre el centre del
bloc), esvara el percussor i acaba xocant amb la vora, que genera així trencaments i
zones picades que poden fins i tot confondre’s amb accions de talla intencional o usos
com percussor actiu de l’enclusa. En el nivell XII de Cova del Bolomor disposem d’una
enclusa que pot arribar a reconéixer-se per aquesta mena de trencaments produïts
als marges. Es tracta d’un bloc de calcària micrítica que els pobladors de la cova van
transportar fins allí i que presenta xicotetes fractures que van de la cara més àmplia
cap a les vores.
La talla lítica pot realitzar-se a vegades sobre enclusa, amb diverses modalitats, entre les quals
podríem distingir l’anomenada «tècnica bipolar» (el nucli tallat se situa entre l’enclusa i el
percussor), el retoc per contracolp o l’ús d’encluses com a percussor dorment, entre altres.
Només quan es produeix la talla sobre enclusa amb la denominada tècnica bipolar trobem
encluses evidents amb marques en el centre de la superfície del còdol. Però aquesta tècnica
no sembla estar present al Bolomor, o almenys fins ara no l’hem identificada, excepte tal
vegada, en unes poques peces molt concretes del nivell IV. És cridanera l’absència quasi
total d’encluses no sols a Bolomor si no pràcticament a tots els jaciments peninsulars amb
tecnologia identificada dins del Paleolític mitjà. Només a Gorham’s Cave (Gibraltar), la
data del qual és molt més moderna i perfectament equiparable a les primeres ocupacions
d’Homo sapiens a la Península, trobem aquest tipus d’estri de percussió.
[page-n-14]
Percussor amb quatre zones actives, de les quals dues han patit fractures. En la zona activa pròxima a la
vora distal s’aprecien impressions lineals que indiquen a més un ús com a retocador. Cova del Bolomor,
nivell XIII.
Com a síntesi, podem afirmar que els percussors trobats a Cova del Bolomor són
més freqüents al nivell XII, nivell amb menor incidència d’ocupació i amb activitats
d’especejament de fauna i fracturació d’ossos ben constatats. També en aquest
nivell s’ha identificat una enclusa que, malgrat les seues escasses marques, pot ser
reconeguda com a tal. Els xicotets percussors i retocadors són més freqüents en
nivells amb signes d’ocupacions més duradors com els nivells XVII, XIII i IV entre altres.
En pròxims estudis sobre els percussors i retocadors del Bolomor intentarem dilucidar
quines són les tècniques precises de retoc i producció de fragments de format menut
que es duen a terme a la cova, ja que en aquestes accions poden intervindre diversos
Percussors menuts o retocadors en calcària
esparítica amb pes entre 30 i 80 g. Cova del
Bolomor.
15
[page-n-15]
tipus de retocadors i xicotets percussors, les petjades i les restes de talla generats
d’aquests (fragments, trossets, etc.) siguen molt variats.
La menor freqüència de percussors en nivells de presència una mica més prolongada
en la cova, tal vegada puga explicar-se pel trasllat d’aquests a altres llocs d’activitats
específiques (talla, especejament), o el seu reciclatge en nuclis (vegeu el capítol
d’aquest llibre dedicat al reciclatge), activitat aquesta especialment habitual en alguns
nivells de Cova del Bolomor.
Percussor lític «semiblà» de gres, amb pes
de 350 g. Cova del Bolomor.
Conjunt de percussors lítics de procedència
fluvial. Cova del Bolomor.
16
Gran bloc quadrangular amb lleus senyals de percussió al centre de la cara més àmpla i petites fractures a
les vores. La vista inferior esquerra és una projecció axonomètrica del mateix bloc. Interpretem aquest bloc
com enclusa emprada en la fracturació d’ossos (acció que ha generat els petits trencaments de les vores) i
possiblement també en la fracturació de fruits (àrees centrals del còdol).
[page-n-16]
L’ús de l’os més enllà de la funció nutricional
Ruth Blasco López
Des de l’inici del Plistocé, l’os s’ha utilitzat amb diferents funcions i finalitats. Un
exemple, i potser un dels casos més antics, el trobem a Sud-àfrica, on es van localitzar
diverses diàfisis d’os i astes amb modificacions en forma d’arredoniments i poliments
causats per l’abrasió que va comportar-ne l’ús en tasques per a l’extracció de tèrmits
o l’excavació de tubercles entre els hominins del gènere Paranthropus. Aquest fet es
remunta al Plistocé amb la indústria olduvaiana, al voltant dels dos milions d’anys.
Casos similars es van documentar també en l’est d’Àfrica i amb una cronologia
semblant, a què s’uneixen evidències de fragments ossis fragmentats i altres ossos
sencers usats com a percussors o martells. No obstant això, aquests comportaments no
són freqüents en aquest període i s’associen més aviat a usos expeditius i esporàdics.
Per contra, les modificacions òssies d’origen antròpic més abundants estan vinculades
amb l’aprofitament nutritiu de l’animal (com ara fractures intencionals per a accedir a
la medul·la òssia i marques de tall com a resultat de l’extracció de recursos externs com
ara pell, carn o tendons). Però no serà fins a l’arribada de l’Acheulià i, especialment
amb les cultures del Paleolític mitjà, quan comencen a sorgir conductes en les quals
l’os és integrat dins d’altres cadenes operatives, bé com a matèria primera o com a
eina per a la configuració o retoc d’artefactes lítics.
Recreació de percussió òssia sobre peça
lítica. J. Llamazares.
17
[page-n-17]
Hi ha alguns exemples de bifaços configurats sobre ossos d’elefant o uns altres
grans mamífers en diversos jaciments africans, europeus i de Pròxim Orient com són
Konso Gardula a Etiòpia; Castel di Guido, Fontana Ranuccio i la Polledrara a Itàlia;
Bilzingsleben a Alemanya; Vérteszöllös a Hongria, i Revadim Quarry a Israel. Excepte el
cas de Konso Gardula, que data d’1.7 Ma, la majoria d’aquests exemples s’emmarquen
en cronologies més recents entre els 500.000 i 250.000 anys, i coincideixen també
amb la incorporació de percussors blans fets de fusta, asta o os per a l’elaboració
d’estris per fendre o bifaços de pedra.
Retocador d’os amb marques en dues àrees
sobre fragment de fèmur de cérvol. Cova del
Bolomor, nivell XIII.
Retocador d’os amb marques sobre fragment
d’húmer de cérvol. Cova del Bolomor, nivell
XIII.
18
Amb l’arribada dels complexos industrials posteriors i el Paleolític mitjà, els fragments
de diàfisi d’os llarg que resulten de la fracturació intencional per a accedir a la medul·la
òssia (i per tant vinculats als processos nutricionals previs), comencen a utilitzar-se
com a elements per a retocar o configurar algunes eines característiques d’aquests
períodes –per exemple, rascadores. Aquests elements ossis es coneixen amb el
nom de «retocadors» (retouchers en la bibliografia anglosaxona i retouchoirs en la
francesa) o percussors (percussors en anglés), i es caracteritzen per mostrar àrees
actives formades per depressions i solcs, combinades amb estriacions i descamacions
producte de les activitats per a la configuració d’eines lítiques. Les traces solen ser
curtes i profundes amb base en «V» i normalment descriuen un angle recte adjacent
a un altre més agut, similar als denominats talls dels processos de carnisseria. En
ocasions puntuals, fins i tot s’han identificat xicotets fragments lítics inserits dins
d’aquestes marques, que indiquen una associació directa entre la modificació
tafonòmica, l’acció i la matèria primera utilitzada. No obstant això, els fragments de
diáfisis no són els únics utilitzats per a aquesta fi, també hi ha evidències d’aquestes
alteracions en falanges, astràgals, maxil·lars i mandíbules, escàpules, astes i fins i tot
dents. Un cas que val la pena destacar és l’húmer d’un tigre dents de sabre europeu
(Homotherium latidens) usat com a retocador al jaciment de Schöningen, a Alemanya,
datat entre 320.000 i 300.000 anys. A part de Schöningen, tenim altres exemples de
retocadors ossis en aquest període en localitats com La Micoque, Orgnac 3 i Cagny
l’Epinette a França; Qesem Cave a Israel, i el nivell TD10 de Gran Dolina (Atapuerca)
a Espanya. La Cova del Bolomor deu estar dins d’aquest selecte grup, amb ossos
[page-n-18]
utilitzats des dels seus nivells més antics, entorn dels 300.000 mil anys, i fins als més
recents amb 120.000 a 100.000 anys.
Fins hui, al Bolomor s’han recuperat un total de 36 retocadors ossis (XVII= 1; XIII=
17; XII= 11; IV= 5; III= 1; II= 1). El nivell XIII és el que en concentra la major part, que
significa el 47 % dels recuperats. No obstant això, els percentatges d’aquests elements
no superen en cap nivell l’1 % del material analitzat.
Retocador d’os amb marques sobre fragment
d’húmer d’uro. Cova del Bolomor, nivell IV.
Respecte als elements esquelètics utilitzats, totes les restes pertanyen a ossos llargs,
amb cert predomini dels estilopodis (húmer i fèmur), especialment en el cas del cérvol
(Cervus elaphus) que aglutina el 62.5 % en la seua categoria. Precisament el cérvol
és el que aconsegueix major representació entre els retocadors amb un percentatge
del 44.4 %; cosa que no és d’estranyar, ja que també és el que tendeix a dominar els
conjunts faunístics de la seqüència, amb percentatges entorn del 48.5-59 % entre els
espècimens identificats a nivell de Família. No obstant això, és important ressaltar
que, encara que els ossos d’èquid i grans bòvids també tenen bona representació en
els nivells XVII, XIII i XII, sembla haver-hi una preferència per les restes de cérvols per
a realitzar aquesta funció.
Les mesures dels retocadors són variades. Així, trobem fragments que mesuren 120 mm
de longitud al nivell IV i uns altres que no superen els 30 mm, en el cas dels nivells XIII
i XII. S’ha de tindre en compte que alguns dels fragments recuperats no en presenten
les longituds totals, i que descriuen plans de fractura més clars que suggereixen un
trencament recent, això és especialment observat en el nivell XII i, no obstant això, les
xicotetes dimensions d’un dels retocadors procedents del nivell IV (35 mm) no sembla
residir en aquest fet. Aquest nivell és un dels més fragmentats de la seqüència i també
un dels quals registra les menors dimensions dels ossos. El 79.51 % del material faunístic
correspon a restes amb longituds inferiors a 2 cm i, en general, s’observa que la quantitat
de restes disminueix considerablement a partir dels 3 cm. És important esmentar que
les característiques d’ocupació humana del nivell IV (intensa i/o reiterada), al costat de
la presència i ús sistemàtic del foc, fa que aquest nivell registre diferències tafonòmiques
Retocador d’os amb marques sobre fragment
d’húmer de cérvol. Cova del Bolomor, nivell
XII.
Retocador d’os amb marques sobre fragment
de diáfisi d’os llarg d’hervíbor de talla gran.
Cova del Bolomor, nivell IV.
19
[page-n-19]
rellevants respecte a altres conjunts de la seqüència. Per exemple, és el nivell que
registra major índex de termoalteració. Molts investigadors han demostrat que els
ossos cremats tendeixen a mostrar més alta fragmentació que aquells que no ho estan.
Les raons no cal buscar-les en un possible patró cultural sinó en els processos d’assecat
accelerat que la calor produeix sobre els ossos, que els converteix en més fràgils i, per
tant, més susceptibles a la fragmentació per pressió, calcigament o compactació del
sòl. Els ossos sotmesos a l’acció del foc experimenten modificacions similars a aquells
exposats a la intempèrie i desenvolupen fissures longitudinals en les primeres etapes
d’alteració, que passen posteriorment a esquerdaments en mosaic per a fragmentar-se
finalment quan aconsegueixen l’estat sec.
Retocador d’os amb marques sobre fragment
d’húmer de cérvol. Cova del Bolomor, nivell
XIII.
Asta de cérvol. Cova del Bolomor, nivell XIII.
20
En qualsevol cas, les dimensions del conjunt de retocadors superen els 3 cm en
el 86.1 % dels casos. Tenint en compte que les restes més abundants en tots
els nivells són inferiors a 3 cm (i especialment en el nivell IV), podríem suggerir
l’existència d’una certa selecció dels suports sobre la base de la seua grandària. De
fet, els retocadors més menuts (21-35 mm) mostren fractures postdeposicionals
i/o recents, la qual cosa indica que el rang mètric va ser probablement més
limitat cap als suports de major longitud. Aquest tipus de preferència també s’ha
observat en altres jaciments europeus, com Payre i Noisetier a França. En tots
dos jaciments els retocadors se situen entre les restes més llargues i gruixos dels
conjunts. Aquest fenomen concorda amb el supòsit que els retocadors han de
ser suficientment llargs com per a poder subjectar-los fàcilment, de manera que
es puguen realitzar còmodament els moviments específics que requereixen els
processos de talla o retoc. No obstant això, aquestes preferències no s’observen
sempre, i altres conjunts, com Artenac, Biache-Saint-Vaast, Kulna i Jonzac a França,
mostren una elevada variabilitat en la grandària dels seus retocadors, cosa que
suggereix una falta d’estandardització en la selecció dels fragments disponibles. Els
casos de Sainte-Anne I i Baume des Peyrards, també a França, mereixen atenció
especial perquè alguns retocadors aparentment complets són particularment curts
en longitud (<25 mm). Per a aportar una explicació a això, alguns investigadors
suggereixen que diversos retocadors podrien haver-se trencat durant la utilització
[page-n-20]
Retocador sobre fèmur de cèrvid procedent del subnivell XVIIa de la Cova del Bolomor, amb imatges dels detalls usant un microscopi digital
3D. Note’s l’alteració en forma d’extraccions corticals consecutives i superposades en la vora de fractura de l’eix oposat a l’àrea d’activitat.
pel fet que les àrees actives estan prop de les vores i interrompudes per fractures en
fresc. Malgrat això, els mateixos investigadors assenyalen que una altra possibilitat
per a explicar aquesta preferència cap als fragments més xicotets podria residir en
la forma en què es van utilitzar, en les característiques concretes de la peça lítica
21
[page-n-21]
retocada, les seues necessitats específiques o fins i tot les pròpies característiques
fisicomotrius del tallador.
Acció experimental de la utilització d’os com
a retocador en una peça lítica.
Fragment ossi experimental utilitzat en estat
semifresc en el retoc d’una ascla de quars
que descriu una zona activa discreta central
amb tendència a apical
Retocador ossi experimental amb zona
activa ben delimitada a la zona apical amb
pèrdua de teixit cortical.
22
D’altra banda, sis dels retocadors del Bolomor registren marques de tall en
forma d’incisions en els nivells XII i XIII. Aquesta modificació ens adverteix del
desenvolupament d’activitats prèvies vinculades a la carnisseria; fet que ens confirma
l’aprofitament nutricional de les carcasses abans de l’ús dels ossos en la seqüència
operativa lítica. Com a nota, cap dels retocadors registra raspats que suggerisquen
la preparació dels ossos abans de la percussió. Les marques generades per raspats
s’associen en general a l’eliminació del periosti, que és una fina membrana que
recobreix els ossos i sol actuar com una espècie d’amortidor dels impactes. Aquesta
capa sol dificultar les labors de percussió, tant per a accedir a la medul·la com per
a retocar artefactes. El fet que no s’hi registren aquestes marques no implica, no
obstant això, que la membrana romanguera adherida als ossos mentre s’usaven com
a retocadors, ja que es podria haver eliminat al costat de l’extracció de carn i tendons
en els processos de carnisseria previs a fracturació.
En general, els percussors ossis del Bolomor no registren alteracions mecàniques
o químiques significatives que impedisquen l’observació de les zones actives. En la
majoria dels casos, les restes presenten una única àrea activa, i només tres procedents
del nivell XIII (8.3 %) descriuen més d’una àrea de percussió. Vint de les trenta-nou
zones d’ús estan en una posició central, catorze en una de lateral, i només cinc mostren
una tendència cap a la zona apical del fragment. Entre els tipus de distribució, les traces
que apareixen concentrades són les que major representació aconsegueixen (n = 27;
69.2 %), seguides de les traces disperses (n = 11; 28.2 %) i aïllades (n = 1; 2.6 %). Les
depressions solen mostrar una forma triangular o ovoide amb proporcions similars; no
obstant això, les estries amb delineació rectilínia (n = 33) tenen una representació més
alta que aquelles que són còncaves (n = 9), convexes (n = 8) o sinuoses (n = 6). La secció
d’aquestes estries descriu una forma oberta en «V» (71.3% ) amb angles que preserven
microestriaciones en el 46.8 % dels casos. En tots aquests, les estries estan orientades
transversalment o obliquament a l’eix longitudinal del fragment ossi.
[page-n-22]
La majoria dels retocadors contenen traces lleugeres i discretes, amb absència de
zones escalonades o escatoses; circumstància que es relaciona més amb l’ús de l’os en
la seua condició fresca o semifresca (intermèdia) que amb un estat avançat d’assecat
o fossilització. S’ha de tindre en compte també que l’ús intensiu en el retoc donaria
lloc a la superposició de traces, que produeix al seu torn diferents tipus d’àrees actives
i modificacions, com per exemple, zones picades, àrees estriades i/o superfícies
escalonades. Només cinc àrees potser poden respondre a una certa intensitat en l’ús
de l’os (XIII = 2; XII = 2; II = 1). No obstant això, això ha de ser pres amb cautela, ja que
malgrat que es detecten aquest tipus d’alteracions, aquestes no descriuen importants
àrees depressives o exfoliades. Hem d’apuntar a més que la configuració d’una sola
eina produeix diverses traces i àrees superposades; alguna cosa que a penes es
registra al Bolomor. La majoria dels retocadors mostren marques aïllades o disperses
que formen àrees d’activitat discretes. Per tant, la interpretació més plausible és
que els retocadors del Bolomor s’utilitzaren no per a realitzar seqüències llargues de
configuració, sinó per a retocar lleugerament els eixos de les eines o, com a màxim,
per a fabricar artefactes ja parcialment retocats.
Com a tret destacable dins del conjunt de retocadors del Bolomor, hem d’esmentar
el fragment CB94 XVIIa C4 ‘/ 126, ja que presenta una sèrie d’extraccions corticals
superposades i retocs continus al llarg de la seua vora distal, oposada a l’àrea activa.
Els angles d’aquests aixecaments són plans o semiplans, continus i alguns invasors, la
qual cosa no coincideix amb les alteracions descrites en processos de calcigament,
percussió per a accedir a la medul·la o a l’acció de carnívors. Aquest tipus d’alteracions,
per contra, s’han relacionat en altres conjunts europeus amb l’intent de reduir la
longitud i el gruix del fragment ossi amb la finalitat de fer-lo més ergonòmic en l’ús.
Un exemple n’és el cas de dos retocadors en ossos d’Ursus spelaeus del jaciment de
Scladina Cave, a Bèlgica, datat en l’estadi isotòpic 3 (60.000-40.000 anys).
Una de la primeres representacions d’un os
amb marques d’utilització procedent de la
cova anglesa de Kents, el 1835. En Evans,
1872.
En definitiva, Bolomor registra una important i significativa col·lecció d’aquesta
mena d’eines òssies des dels moments en què aquest comportament comença a
generalitzar-se a Europa. Es tracta d’ossos que van ser prèviament descartats després
23
[page-n-23]
Retocador ossi experimental usat en estat
semifresc en el qual s’observa una àrea activa
en la zona apical composta de marques
obliqües i transversals a l’eix longitudinal de l’os.
Retocador ossi experimental utilitzat en
estat semifresc i amb intensitat baixa que
ha generat una zona activa lateral pròxima a
la vora de fractura.
Fragment ossi utilitzat en estat fresc en
el retoc d’una ascla de quars en la qual
s’observa una àrea activa a la zona apical
amb teixit cortical encara adherit a les traces
de percussió.
24
de l’aprofitament nutricional de la carcassa, i posteriorment utilitzats (o reciclats) per
a donar-los una nova funció. En aquesta segona fase, els ossos devien adquirir un
important paper en la cadena operativa lítica, sense la necessitat de més preparació
que una lleugera configuració per a fer-los més ergonòmics, com és el cas del retocador
del nivell XVII. En altres jaciments, com Qesem Cave a Israel (400.000-200.000 anys),
sí que sembla que el raspat de periosti podria haver-se utilitzat puntualment per a
millorar la percussió, ja que aquestes marques apareixen en les mateixes zones que
les àrees actives.
Sens dubte, els retocadors i percussors ossis són una peça clau en l’evolució
tecnològica, que combina coneixements no sols de matèries dures, sinó també de
les propietats que l’os com a material bla conté. L’arrel d’aquesta tecnologia resideix
en les circumstàncies en què els grups humans van deixar de considerar l’os com un
subproducte estèril del procés de caça i carnisseria, i van començar a reconéixer-ne la
utilitat tecnològica per a la fabricació i el manteniment d’eines lítiques. Els retocadors
ossis van sorgir en un moment de gran agitació tecnològica, quan els bifaços de les
etapes finals del Paleolític inferior van deixar pas a un mosaic de tecnologies a Àfrica
i Euràsia. Aquest ràpid període d’innovació va ser impulsat per la interacció entre
diversos factors biològics, socials i ambientals, que proporcionaren un marc únic per
a avaluar la importància adaptativa de les comunitats humanes del passat.
[page-n-24]
El reciclatge i la reutilització de les eines de pedra
Felipe Cuartero Monteagudo
El reciclatge és ara per ara un tema d’interés en la societat occidental, no obstant això
aquesta no és la primera a dur a terme aquesta pràctica. Els neandertals aplicaven de
manera freqüent processos de reciclatge i reutilització en les seues eines de pedra.
Aquest és el cas de Cova del Bolomor, on observem aquestes accions de manera
regular, en alguns moments d’ocupació de la cova, com en el nivell IV.
Les tècniques de reciclatge que aplicaven els neandertals sobre les seues eines de
pedra tallada són diferents a les que emprem actualment. En la tecnologia de la
societat actual predomina l’ús de materials que es modelen gràcies a unes propietats
mal·leables quan es troben en estat viscós, com succeeix amb el paper, el vidre, el
metall o el plàstic. Aquest estat de viscositat pot donar-se en fred com és el cas del
paper, però en la resta de materials s’aplica calor per a la fosa i el modelat. D’aquesta
manera, gràcies a les propietats d’aquests materials moltes de les restes d’envasos o
residus es poden amalgamar de nou i crear una massa uniforme amb la qual produir
nous objectes, eines o envasos de la grandària que desitgem. Podem denominar
aquestes tècniques de reciclatge com a tecnologia d’addició i el seu primer ús podríem
trobar-lo durant l’edat dels metalls.
En la tecnologia dels pobles paleolítics, no obstant això, preval la reducció com la
confecció d’una llança a partir d’un pal que requereix agusar la punta eliminant
Material lític del nivell IV de Cova del Bolomor
en estudi sobre reciclatge i reutilització
25
[page-n-25]
encenalls de fusta d’un extrem. Si la punta es desbarata i volem reutilitzar la llança és
necessari tornar a agusar la punta i reduir-ne la grandària. Aquesta mateixa tècnica
s’aplica a les eines de pedra, al cuir o a l’os, quan l’Homo sapiens comença a utilitzar-les
de manera regular fa uns 40.000 anys. En el cas de les eines lítiques dels neandertals
és relativament habitual que algunes peces com les rascadores es reaviven diverses
vegades per a recuperar el tall i extraure fragments menuts, o que es reciclen en nuclis
en extraure resquills de diferents parts de l’estri. A aquesta tecnologia de reciclatge i
reutilització que sempre genera un minvament del volum inicial podem denominar-la,
per oposició a la d’addició com a tecnologia, de «reducció».
Rascadora del nivell IV amb retoc sobre el
taló (a baix). A partir d’una rascadora prèvia
(a dalt esquerra: retoc en color verd), es
colpeja sobre el front retocat (que actua com
a taló en facetes), de què s’obté una ascla
desbordant (a dalt, dreta). Aqueixa ascla
després és retocada que genera un nou
utensili similar a l’anterior, però de grandària
molt més reduïda.
Nucli retocat (fase nucli en ocre; fase de
retoc en verd) com rascadora (a dalt) i estri
de retoc convergent reciclat com a nucli (en
verd, el retoc; en morat, el negatiu de l’ascla
obtinguda de la cara ventral).
26
Per a reconéixer tant els processos de reutilització com de reciclatge en les eines
lítiques és necessari saber de quina manera es van elaborar aquestes, en cada context
o nivell estudiat, per a això analitzem primer els aspectes formals de cada tipus d’eina,
les quantifiquem i intentem reproduir-les experimentalment. Com que el sílex i altres
roques de fractura concoïdal permeten registrar l’ordre en el qual s’ha fet cada acció,
podem arribar a establir si en una eina va haver primer una fase de configuració que
després va ser eliminada per una altra acció de talla. La lectura que permet registrar
aquest ordre es denomina «lectura diacrítica». Només d’aquesta manera, amb la
lectura diacrítica, els recomptes i l’experimentació, podem saber com evoluciona
cada tipus de peça des de l’inici de la seua elaboració fins a les fases finals d’abandó,
i així reconstruir-ne les possibles reutilitzacions.
Per a tallar una eina en sílex o roques similars és necessari colpejar prop de la vora
del còdol o nòdul amb un altre còdol o percussor. Aquesta acció genera ascles en els
quals es reconeix la talla intencional perquè queda un bulb o concoide característic i un
xicotet pla pròxim que coneixem com a taló, que és la resta del pla sobre el qual es va
colpejar amb el percussor per a poder extraure l’ascla. Aquesta acció es pot repetir per
a extraure nombroses ascles a partir d’un mateix còdol (que anomenem «nucli») i que
sempre produeix una reducció del volum inicial. Les ascles que s’extrauen dels nuclis
poden utilitzar-se directament com a ganivets (ja que el seu tall és molt tallant) o poden
servir per a confeccionar després eines gràcies a una altra acció que anomenem «retoc».
[page-n-26]
Quan volem fer una eina en sílex amb una forma concreta hem de treballar la vora
de la ascla que emprem com a suport amb un percussor petit o retocador que ens
permetrà extraure fragments menuts per a crear una determinada silueta (recta,
convexa, apuntada, dentada…) i inclinació del tall (aguda, abrupta…). Aquest procés,
que denominem «retoc» implica també una reducció continuada l’ascla que estem
retocant. Dins de l’utillatge dels neandertals, hi ha un tipus d’utensili característic
que presenta en la vora un retoc que definim com a escatós i continu: la rascadora.
Precisament per tindre la vora retocada d’aquesta forma regular i característica,
podem distingir xicotets fragments del tall d’aquesta mena d’eines en diferents parts
de les lasques o nuclis que no corresponen amb la disposició inicial d’aqueix retoc.
Per identificar la reutilització d’un nucli o una eina tallada cal observar si la seua
superfície està totalment o quasi tallada (especialment si presenta un nombre de
negatius ampli) i si la grandària indica una reducció més enllà de les dimensions
habituals. No obstant això, per a identificar un procés de reciclatge és necessari
observar si hi ha algunes parts de la peça que ens permeten parlar de dos tipus de
peça en principi no relacionats (o no habitualment). Així, podem trobar rascadores que
han servit posteriorment com a nuclis i viceversa, nuclis que han servit de percussor
i viceversa; utensilis que es transformen en altres utensilis (de rascadora a osca) o
suposades deixalles (per exemple, debris o fragment de retoc) que es transformen en
utensilis. Així, en el nivell IV de Bolomor, tenim exemples tant de debris de retoc que
han sigut retocats, al seu torn com rascadores, com de nuclis que s’han transformat
posteriorment en rascadores com de rascadores que van ser reciclades com a nuclis.
També existeixen alguns casos de percussors que van ser posteriorment tallats per a
aconseguir ascles.
En el nivell IV de Cova del Bolomor trobem nuclis de grandària molt reduïda (a penes
1,5 cm) dels quals es van extraure ascles d’una mica menys d’1 cm. La grandària
n’és especialment reduïda perquè la major part de les eines neandertals rarament
tenen menys de 2 cm i sovint entorn dels 6 o 7 cm, i per tant, els nuclis rarament
estan per davall d’aqueixes dimensions. Aquests xicotets nuclis moltes vegades han
27
[page-n-27]
perdut les restes del còrtex que recobrien originalment el nòdul, per la qual cosa no
sempre podem saber a partir de quina mena de peça els tallaven. Però en altres casos
(al voltant d’1/3 d’ascles i nuclis del nivell IV) ens mostren que empraven ascles o
estris amb vora retocada com rascadores per a elaborar sobre ells nuclis, una vegada
esgotada la seua funció com a eines. Això implica una intensitat alta en el reciclatge,
ja que, si bé aquests processos s’han identificat en diversos jaciments del món en
aquesta mateixa època, rarament suposen més d’un 5 o un 10 % de les peces que
s’arriben a comptabilitzar.
Hui no sabem per què els neandertals de Cova del Bolomor van usar aquestes
estratègies de reutilització i reciclatge amb tal intensitat. En altres jaciments pròxims
com Cova Negra de Xàtiva o una mica més distants com Cueva de las Grajas d’Archidona
o Cuesta de la Bajada a Terol hi ha elements tecnològics comuns i en alguns d’ells –
els dos últims citats– s’observen processos de reciclatge similars als documentats al
Bolomor.
Suposem que en aquells nivells que ens mostren ocupacions més duradores i amb
un aprofitament intensiu de tots els recursos locals, com podem apreciar en la
composició de la fauna del nivell IV, els processos de talla s’estenien més. Un altre
factor a tindre en compte és que l’entorn del Bolomor és actualment relativament
pobre en sílex en comparació amb altres jaciments, de manera que aquests processos
de reciclatge poden estar relacionats amb un aprofitament intens. En qualsevol cas,
és segur que la capacitat d’aquestes poblacions a l’hora d’elaborar nuclis i estris de
grandària molt reduïda els va permetre aprofitar molt millor la matèria primera del
seu entorn i aconseguir així un important estalvi energètic en la captació d’aquesta.
Nucli retocat (fase nucli en ocre; fase de
retoc en verd) com rascadora (a dalt) i estri
de retoc convergent reciclat com a nucli (en
verd, el retoc; en morat, el negatiu de l’ascla
obtinguda de la cara ventral).
28
[page-n-28]
El microlitisme en el Plistocé mitjà. Un nou impacte tecnològic
Josep Fernández Peris
Les primeres campanyes d’excavació a la Cova del Bolomor, realitzades a principis
de la dècada de 1990, van afectar nivells arqueològics del Plistocé mitjà, en els quals
es van identificar eines lítiques retocades en sílex, de dimensions molt menudes –
inferiors a 2 cm de longitud. Aquesta presència va ser considerada un microlitisme no
laminar com a canvi tècnic de la producció lítica i no en el sentit que s’atorga a altres
indústries més modernes. Des de llavors s’han donat a conéixer nombrosos jaciments,
generalment musterians, amb indústries que contenen aquests petits formats lítics.
Què és el microlitisme?
Els micròlits són petits estris de pedra tallada considerats el resultat de l’aplicació de
diferents sistemes i mètodes tècnics, amb l’objectiu d’obtindre l’objecte lític desitjat.
El concepte microlitització es pot definir, per tant, com el procés que genera aquestes
indústries lítiques de reduïda grandària.
La definició de microlitisme es troba lligada a les dimensions o tipometria dels
productes lítics, i per tant, la primera qüestió resideix a determinar què es vol dir
amb estris de dimensions menudes. Aquestes eines han rebut, a més, denominacions
variades com «pigmeu», «microlític», «diminut», en les quals subjau una consideració
pejorativa. Molts investigadors han vist la necessitat de fixar els límits dimensionals,
Estris microlítics sobre ascles
denticulats. Cova del Bolomor.
de sílex
29
[page-n-29]
en general entre 2 i 3 cm, en considerar que grandàries inferiors no tindrien
operativitat funcional. En canvi, altres investigadors consideren més importants els
aspectes funcionals i defineixen el micròlit com un artefacte retocat massa menut
perquè fora usat directament amb la mà, assenyalant que es deu tractar d’elements
per a configurar estris compostos.
Antecedents
El recorregut historiogràfic dels conceptes microlitisme i micròlit no és recent. Ja el
1896, A. de Mortillet va elaborar una relació d’aquests, com també E. Cartailhac, el
1905, que els denominaven «silex pygmées». En les primeres dècades del segle XX,
els més prestigiosos prehistoriadors com Breuil i Obermaier van adoptar el concepte,
com una característica que definia les societats prehistòriques postpaleolítiques. En
aquells dies, les definicions de micròlit i microlitisme eren exclusivament hereves de
les nocions tipològiques imperants, resultat dels plantejaments evolucionistes que els
consideraven com a marcadors cronoculturals.
Dibuixos d’estris microlítics dels nivells del
Plistocé superior inicial. Cova del Bolomor.
Estri microlític sobre còdol marí menut,
rascadora. Cova del Bolomor.
30
Al llarg del segle XX es va millorar la definició d’aquest concepte en relació amb els
micròlits laminars (principalment burins de Noailles i microgravettes) del Paleolític
superior europeu. Per això, es va considerar que el procés de microlitització sorgia
en el Gravetià, devia estar present en les cultures paleolítiques com el Magdalenià, i
devia aconseguir la seua màxima plenitud en les societats caçadores postpaleolítiques
amb el denominat «microlitisme geomètric».
Les anteriors consideracions feien referència exclusivament a una producció i
caràcter cultural de les societats vinculades a l’home modern, la nostra espècie. No
obstant això, en el Plistocé mitjà i superior europeu existeix una notòria presència
d’«estris retocats i nuclis» microlítics. Aquest fet ha motivat la consideració
de diferents conceptes com «micromusterià», «musterià tipus microlític»,
«tecnocomplex de microproducció», «ramificació», «microdebitatge musterià»,
entre altres.
[page-n-30]
Les primeres propostes explicatives del microlitisme neandertal tenen la seua
plasmació el 1988 amb la tesi de Papaconstantinou, Micromusterien: Les idées et
els pierres. Le Micromusterien d’Asprochaliko (Grece) et les problèmes de microlithes
en el Musterien. Posteriorment la investigació va rebutjar l’existència d’aquest
supòsit micromusterià com a fàcies cultural amb tècniques definides, advocant per
la consideració que aquesta producció microlítica es devia a factors i variables més
complexes.
Perspectives d’investigació
L’explicació de la presència del microlitisme en els conjunts del Paleolític mitjà
europeu ha sigut i és abordada des de múltiples estratègies. Hi ha propostes de
característiques tecnològiques que consideren la presència del microlitisme com
un «reduccionisme». El 1991, J. M. Geneste considerava que la producció d’ascles
de reduïda grandària durant el Paleolític mitjà es devia, d’una banda, al resultat de
successives fases extractives sobre un mateix nucli i, d’una altra, a partir d’ascles o
petits fragments lítics. El 2004, L. Bourguignon va proposar l’existència de processos
de «ramificació» o «débitages ramifiés» on els nuclis produeixen ascles de les quals, al
seu torn, s’obtenen unes altres, fins a obtindre finalment un utensili retocat microlític.
La producció ramificant pot aprofitar qualsevol tipus de suport per a la seua producció
i transformació. També es proposa l’existència d’un procés operatiu de debitatge
amb clara producció de suports o nuclis de reduïda grandària la finalitat de la qual és
l’obtenció de «microproductes» que deu indicar l’existència d’un «microdebitatge»
«une forme de production diminutive». Igualment el reciclatge i la reutilització
també devia portar al microlitisme. El 1983, M. Brezillon va proposar que aquests
objectes lítics són una producció en miniatura de les formes ja conegudes. Altres
propostes aborden el procés de microlitització des de condicionants o adequació a
una economia de matèries primeres, a estratègies en els patrons de mobilitat o a
processos productius.
Estris microlítics sobre ascla. Cova del
Bolomor.
31
[page-n-31]
En les últimes dues dècades s’ha produït una proliferació d’estudis sobre tecnologia
i funcionalitat de suports lítics xicotets. Aquestes propostes tècniques suposen al
seu torn una nova concepció de l’estri que ha d’abordar els aspectes diacrònics
del seu desenvolupament. Els estudis més recents van incorporant, a les originals
definicions i antics conceptes, característiques que els relacionen amb estratègies
tecnològiques i socioeconòmiques, dins d’economies caçadores-recol·lectores.
Alhora, el procés s’amplia temporalment, fins almenys, els moments inicials del
Plistocé mitjà recent.
En el debat sobre el microlitisme cal anar més enllà de la concepció d’«indústria de
grandària menuda», si considerem que ha sigut una estratègia tècnica recurrent en la
història de l’ésser humà. La seua presència cronològica és àmplia i s’identifica a Europa
des del Plistocé mitjà fins a l’Holocé, i a Àfrica, en contextos de la Middle Stone Age i
Later Stone Age. El microlitisme d’ascles i la seua presència en les diferents indústries
del Paleolític mitjà europees definides tradicionalment com a «fàcies musterieanes»
apunten al fet que aquest és més aviat una característica tecnofuncional que una
fàcies particular, per la qual cosa no es pot parlar de «micromusterians».
Nuclis microlítics en sílex. Cova del Bolomor,
nivell Ia.
Nucli centrípet microlític en sílex. Cova del
Bolomor.
32
Els estudis sobre el microlitisme de Cova del Bolomor porten a la proposta dimensional
màxima de 2 cm, i no de 3 cm com es proposen per a altres jaciments, pel fet que
el format mitjà de la indústria en sílex se situa en 2,5 cm de longitud. Òbviament
els utensilis transformats han de ser de menors dimensions. Aquest microlitisme
comença i finalitza com a tecnologia d’ascles amb una reducció de grandària màxima
entre 10 i 20 mm, són ascles de prensió manual no emmangades que, a falta de
complets estudis traçològics, no devien formar part d’armadures, encara que la seua
utilització mitjançant algun element intermedi que en facilitara l’operativitat no està
descartada.
També podríem definir-lo com «microlitisme no laminar», en referència a la utilització
d’ascles i còdols menuts en la seua elaboració, si bé no es descarta tampoc que puguera
haver-hi una producció laminar des d’un punt de vista tipomètric i no tecnològic en el
[page-n-32]
Paleolític mitjà. La microlititzación com a procés que recull diferències i convergència
tecnofuncionals dels caçadors-recol·lectors paleolítics pot ser considerada una
característica particular del seu comportament social, dins de la cosmovisió que
engloba les maneres de processar les eines lítiques, en un llarg període de diversos
centenars de milers d’anys.
Una de les qüestions emergents d’investigació fa referència al possible ús de micròlits
en el processament de xicotetes preses (aus, tortugues, ocells i unes altres), la qual
cosa deu implicar possibles estratègies. El recurs al microlitisme deu ser el reflex
d’una adaptació amb ampliació de la dieta, una estratègia tecnològica que devia obrir
o facilitar l’espectre de recursos econòmics potencials.
Una altra qüestió consisteix a valorar és la potencialitat de la massa de matèria
primera i la seua relació amb aquest procés tècnic particular. També s’haurien de
conéixer els limites tolerats per aquesta comesa tècnica i abordar qüestions com si són
més eficaces les rascadores grans que les menudes o si la microlitització suposa una
restricció funcional o un complement. En síntesi, la presència de xicotetes eines en
els conjunts lítics corresponents suggereix complexes línies d’investigació i variables
a analitzar des de diferents òptiques: aprovisionament de matèries primeres, gestió
d’un microdebitatge, processos tecnològics de reciclatge, reutilització, ramificació,
entre altres. Aquest microlitisme és abans de res una producció cognitiva, social i
organitzativa de les societats neandertals com abans va ser reconeguda en la
tecnologia de l’Homo sapiens.
El microlitisme ha adquirit notorietat recentment, especialment, en les indústries
musterianes del Plistocé superior, tal com mostra la bibliografia. En el nostre
cas, s’està estudiant la seua incidència i les seues característiques en la seqüència
cronoestratigràfica de la Cova del Bolomor que abasta el Plistocé mitjà recent i l’inici
del Plistocé superior (entre 100.000 i 350.000 anys). La presència d’aquest fenomen
que recull aspectes tecnològics i culturals en un període de temps tan llarg, indica
que aquest està en les arrels dels processos tecnològics i adaptatius de les antigues
Estris microlítics sobre ascla. Cova del
Bolomor.
33
[page-n-33]
comunitats d’homínids anteriors a l’home anatòmicament modern. Així doncs,
considerem que els processos de microlitització pendents de definició conceptual no
són un fenomen puntual, regional o limitat, sinó general de les indústries paleolítiques
antigues, i que les dades de Cova del Bolomor poden contribuir al procés de discussió
d’aquests.
Estri microlític. Punta pseudolevallois retocada. Cova del Bolomor.
Estri microlític, rascadora. Cova del Bolomor.
34
[page-n-34]
Bifaços i macroutillatge lítics. El debat acheulià
Josep Fernández Peris
La interacció cervell i mans és considerada pels investigadors un axioma que condueix a
la fabricació d’eines, com a pas imprescindible per a la creació dels processos socials i el
naixement de la cultura. La presència en jaciments arqueològics de grans eines lítiques
ha condicionat durant decennis la investigació del Paleolític antic. Aquestes han sigut els
elements justificatius sobre els quals s’han plantejat els processos evolutius i de progrés,
en les primeres societats d’homínids. A més, els prehistoriadors els hem assignat una
particular i determinant consideració en els canvis del comportament humà.
El bifaç i el macroutillatge
El bifaç és una eina lítica tallada per les dues cares –bifacial–, que generalment
presenta al llarg de les seues vores, un tall regular i una simetria en les proporcions.
La dimensió en sol ser gran i de forma apuntada, i la seua elaboració exigeix capacitats
d’abstracció, destresa tècnica i cerca de la proporció. La definició de bifaç comporta
no sols aspectes formals, sinó també cognitius, tecnològics i funcionals. Aquest
utensili, d’una banda, resumeix les màximes possibilitats que permet una cadena
operativa lítica, és a dir, pot ser tant un element d’explotació, com un producte final
transformat, i a més és expeditiu i polifuncional.
Dibuix amb representació de la talla d’un
bifaç. J. Llamazares.
35
[page-n-35]
El macroutillatge fa referència a aquelles eines lítiques de grans dimensions,
elaborades a partir de còdols o cantals i ascles, entre els quals es troben els bifaços.
En general, són estris senzills, més o menys toscos, pesats i succintament retocats o
desproveïts de retoc, a excepció del bifaç que pot ser molt elaborat.
Gravat d’un paisatge lacustre amb planes
al·luvials i paquiderms característic de fa
120.000 anys (Figuier, 1875).
La definició de bifaç, en realitat, fa referència a una àmplia varietat de formes,
més que a un utensili sempre idèntic. Això es deu al fet que les seues morfologies
no estan subjectes a uns límits concrets o definits. Per això, el salt tecnològic que
representa, queda limitat per la falta d’un concepte unitari acceptat i el seu paper
en el registre arqueològic. Els factors que intervenen en la presència/absència
dels bifaços es desconeixen amb certesa, a causa de la gran variabilitat de les
seues formes i possibles funcions d’aquests, que condicionen la interpretació
arqueològica.
La consideració del bifaç com a entitat de referència única en la definició d’un
tecnocomplex, una fàcies, un estadi tecnològic o una manera de vida, possiblement és
un dels plantejaments més limitadors per a la comprensió del nostre passat paleolític.
No obstant això, la tecnologia bifacial pot ser considerada com la més arrelada en la
investigació prehistòrica, tant cronològica (més d’1 milió d’anys), geogràfica (diversos
continents) com a antropològica (Homines ergaster, erectus, heidelbergensis i
neanderthal). Ens trobem doncs, davant un producte –el bifaç– que és icònic, reeixit i
arrelat en el si de la literatura prehistòrica i en la ment dels prehistoriadors.
Una llarga història
Dibuix d’un bifaç en les primeres publicacions
del segle XIX (1872).
36
El sistema de talla lític més antic conegut rep la denominació d’«Olduvaià» i és definit
com un complex tècnic i tipològic de grans formats lítics (còdols i ascles que es tallen
buscant talls amplis i formes apuntades). A aquesta primera etapa, seguirà, en el
temps, l’Acheulià amb la invenció d’eines denominades bifaços, fenedors i triedres. La
primera fase citada es considera rudimentària i que va acabar donant pas a importants
innovacions tecnològiques que se sintetitzen en l’aparició del bifaç. Aquesta segona
[page-n-36]
fase reprodueix formes estandarditzades d’explotació i processos de talla. El bifaç
és un producte tecnològic caracteritzat per una història increïblement llarga en el
registre cultural humà, i a través d’espais geogràfics sense precedents. Està present en
el Plistocé inferior africà, continua en el Plistocé mitjà i superior europeu, i més tard,
en les indústries americanes holocenes.
La investigació sobre el Paleolític antic s’ha sustentat en gran part del segle XX sobre
l’existència de tendències evolutives de la indústria lítica, resumides primer, en
l’aparició dels instruments sobre còdol (choppers i chopping-tools), i la seua posterior
disminució, i l’aparició i substitució d’aquests, per indústries amb bifaços, que al
seu torn, són reemplaçades més tard per complexos d’estris sobre ascla. En aquest
evolutiu camí, diferents processos de perfeccionament tècnic, estilístic, estètic i uns
altres, devien generar fases de desenvolupament o progrés.
El 1932, H. Breuil va proposar l’existència de dues philia o línies evolutives principals,
indústries de bifaços (Acheulià) i indústries d’ascles (Clactonià). Posteriorment, F.
Bordes, a partir de 1950, va considerar l’existència d’una evolució ramiforme formada
per sis complexos industrials diferents (còdols tallats, bifaços i utensilis sobre ascla).
Aquests dos models culturals presenten un similar caràcter evolucionista i historicista
amb perspectiva gradualista. Els mateixos, cadascú en la seua època, van tindre una
gran influència en els estudis prehistòrics europeus fins als anys 1970, enfront dels
plantejaments antropològics de l’arqueologia americana. Aquest corrent d’estudi,
actualment descartat, va buscar relacionar els objectes lítics amb entitats com cultura,
tradició o civilització.
A partir de 1961, Grahame Clark publica World Prehistory, i proposa l’existència,
al si de la indústria lítica, de Modes Tecnològics. Un model sense referències
històricoculturals, oposat a aquestes i que planteja un continuum tecnològic a escala
mundial, amb diferents etapes o modes. Les innovacions tecnològiques donarien pas,
d’una manera a un altre, i se sustentarien en utensilis que es converteixen en el senyal
d’identitat d’aquests. Mode 1, amb còdols i ascles, la funció dels quals deu ser la
Macroutillatge
elaborat
en
calcària
denominat rabot o raspador nucleïforme.
Cova del Bolomor, nivell XII.
37
[page-n-37]
producció sistemàtica de vores tallants, atribuïbles als primers estadis del Paleolític
inferior. Mode 2, amb bifaços i presència de tècniques recurrents i estandarditzades.
Mode 3, amb estris sobre ascla de nuclis preparats i premeditació en les tècniques
de talla i retoc. Mode 4, amb làmines i la seua tècnica d’extracció durant el Paleolític
superior. Finalment, Mode 5, amb micròlits geomètrics d’època postpaleolítica.
Taula de treball amb estudi d’un bifaç.
Bifaç ametloide amb taló i lateral reservats.
Cova del Bolomor, nivell XIII.
Denticulat en calcària sobre ascla ampla.
Cova del Bolomor.
38
Aquest model s’ha instal·lat principalment en les escoles antropològiques
anglosaxones, i en algun cas amb modificació parcial dels seus conceptes. Les crítiques
a aquest fan referència a l’ús imprecís de diagnòstics heterogenis i no estructurats
dels modes. El Mode 2, lluny de ser abordat des d’amplis aspectes tecnològics, basa
la seua existència en la presència i configuració d’un únic objecte o utensili: el bifaç.
Aquest devia ser doncs, un marcador amb valor cronològic al costat de consideracions
controvertides com els binomis simple/complex, eficaç/ineficaç, regular/irregular i
uns altres. Per tant, reconeix el bifaç com a «fòssil-guia», igual que passava en les
tipologies tradicionals amb el gravamen que la seua presència/absència és molt
restrictiva i empobreix la comprensió dels registres arqueològics.
La proposta d’un comportament tecnològic evolucionista entre els homínids, basat
en un llarg i progressiu perfeccionament temporal, és el concepte de l’adaptació i el
progrés en el marc ecològic. El model presenta la virtut de crear un marc generalista
de comprensió, no obstant això, els modes tecnològiques són imprecisos i discutits
en la seua concepció actual, perquè estan plens d’ambigüitats i plantejaments
tautològics com passava amb el model històricocultural. El Mode tecnològic 2 no és el
desenvolupament tècnic d’un període, perquè es registra al llarg de tota la prehistòria,
d’igual manera que el Mode 1. Després de més de cinquanta anys de la proposta de
Clark, malgrat la seua vigent utilització, persisteix una falta d’acord en l’aplicació dels
modes, davant l’absència de criteris tecnològics unificats i homogenis.
[page-n-38]
La qüestió de l’Acheulià
El sistema de talla denominat «Acheulià» apareix a Àfrica fa 1,7 milions d’anys, en
jaciments de Kenya, Etiòpia i Sud-àfrica. No obstant això, va ser definit conceptualment
a Europa per Gabriel de Mortillet el 1872, com una etapa de la cultura humana
prehistòrica després de les troballes a la localitat francesa de Saint Acheul. Des de la
seua creació, s’ha intentat buscar l’explicació funcional de la presència dels bifaços als
jaciments arqueològics, que han originat teories o models.
El Model ambiental o de distribució geogràfica relaciona els bifaços amb ambients
oberts, freds i d’estepa amb vegetació baixa i caça de grans preses. El Clactonià es deu
vincular a un ambient temperat i boscós, d’explotació de la fusta i aliments vegetals.
Les indústries amb formats menuts devien correspondre a ambients boscosos i
treballs de la fusta. El Model antropològic relaciona els bifaços amb l’expansió de
l’Homo erectus fora d’Àfrica, tècnica abandonada a Àsia i transmesa a Europa pel
llinatge neandertal. El Model tecnomorfològic considera els bifaços elements de
producció d’ascles, i diferencia grans bifaços i fenedors, de bifaços més menuts. Els
primers s’associarien a la mobilitat i els segons a formes elaborades resultat d’una
intensa reducció. El Model funcionalista proposa que el bifaç és una eina multiusos
emprada en les expedicions cinegètiques.
L’Acheulià planteja interessants i polèmics debats, aquest sistema tecnològic es
manifesta amb força a Europa fa uns 500.000 anys, enfront de l’existència anterior d’uns
altres macroutillatge, que s’han vinculat amb aportacions foranes procedents d’una
o diverses «onades migratòries». La incidència d’aquesta tecnologia s’acompanya
d’altres variades macroformes i no és massa coneguda. Per tant, és difícil mantindre
l’èxit d’una aculturació tecnològica i la conseqüent desaparició d’unes altres, per
competència. Hi ha autors que consideren controvertit que les tecnologies lítiques
i les fases de desenvolupament tècnic foren reemplaçades les unes per les altres,
advocant perquè la seua existència va estar en funció de les necessitats adaptatives.
Grans ascles de calcària amb retocs simples i
marginals. Cova del Bolomor.
39
[page-n-39]
La presència de còdols, bifaços i ascles, considerats com a diferents tradicions
culturals i línies evolutives, no presenta arguments convincents sobre les etapes
de desenvolupament cultural o tecnològic. En el Plistocé mitjà europeu existeixen
indústries, amb bifaços i sense o macroutillatges, que coexisteixen temporalment en les
mateixes àrees geogràfiques. Diverses qüestions no estan resoltes, com l’existència de
fàcies funcionals que pogueren pertànyer a una entitat tecnològica major o repertoris
lítics sense bifaços com a part de la variabilitat «acheuliana», inclosa l’absència de
bifaços. La funcionalitat adaptativa i multivariable dels comportaments antròpics,
respectes dels recursos globals, ha d’estar en la discussió de la seua comprensió.
Recreació d’una acció de carnisseria amb
bifaços. J. Llamazares.
L’aportació de Cova del Bolomor
La indústria lítica estudiada al Bolomor està formada actualment per 37.160
peces, distribuïdes en dèsset nivells estratigràfics que abasten des del Plistocé
mitjà recent als inicis del Plistocé superior, entre 350.000 i 100.000 anys abans del
present. L’impacte tipològic Acheulià consisteix en la presència de dos bifaços i un
possible fenedor. Si ampliem aquesta llista a altres macroformes lítiques, devien
Bifaç parcial en calcària amb escassa simetria
i regularitat.
40
incloure un rabot o raspador nucleïforme, tres còdols tallats i quaranta-cinc grans
ascles, que representen el 0,1 %, en total de la indústria, un valor percentual que
pot ser considerat poc significatiu. Analitzats els bifaços i unes altres macroformes
s’observa que no han sigut fabricats al jaciment, són eines amb poca transformació
–escàs retoc– i apareixen en els nivells amb una més feble duració i intensitat en les
ocupacions. Si observem altres jaciments europeus similars al Bolomor, en aquests,
els bifaços no són tampoc rellevants respecte a la resta de l’utillatge. Per això, podem
inferir que els campaments amb una activitat prolongada, particularment a coves, no
solen presentar aquest impacte tècnic. No obstant això, hi ha un fet incontestable,
com és, que a la Valldigna es van elaborar bifaços amb les clàssiques característiques
acheulianes durant el Plistocé mitjà, atés que van ser realitzats amb les calcàries de
la pròpia vall. Un altre factor clar és el condicionant de la matèria primera, corroborat
perquè totes les macroformes que hi ha al Bolomor es van elaborar en aquesta mena
de calcària, única matèria local que permet els suports adequats.
[page-n-40]
L’explicació de la presència d’alguns bifaços al Bolomor, sembla guardar una millor
relació amb activitats fora dels campaments (inter-site), i no en el seu interior (intrasite). És freqüent trobar aquest tipus d’utillatge i la seua concentració en jaciments a
l’aire lliure, en planes al·luvials i riberes lacustres –àrees de presència alta d’herbívors.
Per això, alguns autors consideren la presència o absència de bifaços de rellevància
secundària, en un context de campament no efímer. La interacció del paisatge més o
menys complex i la dinàmica humana semblen haver influït en la presència de bifaços,
que involucra quantitat i qualitat de matèria primera, el seu ús i el moviment humà.
Aquesta presència pot ser un bon reflex de l’activitat «itinerant», i les macroformes,
adequades i efectives eines d’un transport idoni, que concentren la massa pètria amb
possibilitats de transformació posterior, enfront de les petites peces que tenen una
menor capacitat adaptativa –transformista. Els bifaços devien configurar doncs, una
morfologia de caràcter funcional, un fenomen de variabilitat operativa amb disposició
de matèries primeres.
Les estratigrafies a cova i jaciments considerats d’hàbitat, com és el cas de la Cova
del Bolomor, no documenten sèries àmplies de nivells amb bifaços, i això apunta a
valorar-ne més la presència, com un element industrial i tècnic amb característiques
funcionals com les indicades. Aquestes valoracions formen part del procés
investigador, en el qual hi ha més preguntes plantejades que respostes, i que apunta
al fet que encara no estem en condicions de desxifrar amb detall aquests aspectes del
nostre llunyà passat.
Dibuix del segle XIX de bifaç amb simetria i
tall regular.
Ascla gran i gruixuda en calcària d’elaboració
centrípeta amb retoc simple. Cova del
Bolomor.
41
[page-n-41]
Dibuix de còdol tallat per una cara o chopper.
Cristian Micó.
Gravat d’un bifaç, considerat com «el primer
utensili». H. Cleuziou (1887).
42
Dibuix de l’acció d’elaboració d’un bifaç. Cristian Micó.
[page-n-42]
Marques d’ús en els utensilis lítics
Laura Hortelano Piqueras
La «traceologia» o anàlisi funcional és un mètode científic vinculat a l’estudi de la
prehistòria que té per objectiu determinar la funció de les eines, a través de l’anàlisi
de les traces o petjades produïdes durant el seu ús. Serguei Semenov va ser-ne el gran
impulsor amb la seua tesi i publicació Tecnología prehistórica (1957).
Aquest procediment ordenat i sistemàtic s’ha aplicat principalment a eines
lítiques, especialment el sílex, però també a altres matèries com quars, calcària,
quarsita, i fins i tot és possible amb materials com os, ivori, asta, fusta i metalls.
La interacció d’utillatge lític amb les matèries treballades (fusta, carn, pell, plantes
i unes altres) deixa unes marques específiques que poden identificar-se a través
de l’experimentació. Les dades obtingudes mitjançant diversos mètodes i aparells
de microscòpia permeten caracteritzar les maneres de gestió de l’utillatge i
establir espectres funcionals característics i diferenciats, que es poden comparar
amb marques de les eines arqueològiques i interpretar-se des d’una perspectiva
socioeconòmica.
Aquestes marques poden ser macroscòpiques, observables a baixos augments
(fractures, mosses, desgastos), o microscòpiques, analitzables a alts augments
per damunt de 100x (micromosses, poliments, estries). Les petjades d’ús, com la
Tecnología prehistórica de Semenov, la
primera demostració científica de com van
ser utilitzats els estris lítics prehistòrics.
43
[page-n-43]
morfologia de l’estri i les zones usades, ajuden a determinar de quina manera es va
usar l’eina i quina matèria va transformar (pedra, carn, os, fusta, pell, etc.).
Procés experimental de separació de la carn.
La traceologia constitueix una via excepcional per a conéixer l’ús que els nostres
avantpassats van donar a cada eina. Però, a més, de manera indirecta, permeten
verificar el treball i ús de matèries peribles, com la fusta, les fibres vegetals o la
pell. Per això contribueix al coneixement de com els grups humans van aprofitar els
recursos del seu entorn, i de quina manera interactuaven amb el medi, en definitiva,
a aprofundir en el coneixement dels comportaments humans del Plistocé mitjà, un
període en què no són massa abundosos els estudis traceològics.
El conjunt lític del nivell XII de Cova del Bolomor
A la Cova del Bolomor, com a quasi tots de jaciments prehistòrics, el sílex és la roca en
la qual s’elabora la major part de la indústria lítica. Però en el nivell XII, la calcària és
la matèria primera predominant, que assoleix quasi el 70 % del conjunt lític. El sílex és
usat per a l’elaboració prop del 24 % de l’utillatge, mentre que la quarsita a penes en
representa un 5 % i altres roques són completament minoritàries.
Com succeeix en cronologies antigues, un percentatge important dels materials
del nivell presenta diferents tipus d’alteracions que dificulten l’anàlisi funcional
de les peces. Les alteracions identificades en el material recuperat poden
produir-se: després de l’abandó immediat de l’utensili (fractures antigues,
calcigament, termoalteracions), per processos postdeposicionals i sedimentaris
(microfracturació de les vores, fracturació o clivelles, pàtina, concrecions,
disgregació de la microestructura de les peces), o bé durant els processos d’extracció,
emmagatzematge i estudis arqueològics (impactes i fractures mecàniques, frecs i
abrasions en les superfícies).
Valor percentual de la matèria primera i
d’estat de conservació del material del nivell
XII del Bolomor, per matèries primeres.
44
Al Bolomor, les principals alteracions del material de calcària són les concrecions,
en forma de bretxificació fortament adherida. En el cas del sílex, la pàtina de
[page-n-44]
coloració blanca és conseqüència de la seua deshidratació i afecta un important
nombre de peces.
El grau d’alteració és un condicionant de la mostra del material susceptible de ser
analitzat traceològicament. Així, de les prop de 1.000 peces recuperades en els
sectors i campanyes seleccionades del nivell XII (928 entre sílex i calcària), es van
analitzar morfològicament i funcionalment 232 peces de calcària i 153 peces de sílex,
el que significa un total de 385 peces, el 41 % del material.
Del material analitzat i respecte de la gestió de la matèria primera, la calcària es
talla en el propi lloc d’ús. La proximitat de les fonts d’aprovisionament facilita un
proveïment immediat. Els còdols es recol·lecten i s’emporten a la cavitat de manera
sistemàtica per al tall i l’obtenció immediata dels suports i estris necessaris per a les
activitats que cal fer al lloc. Quant al sílex, sembla que es dut en la seua major part ja
tallat i transformat al Bolomor. Aquesta gestió dels recursos lítics és un model habitual
entre les societats neandertals.
Un dels trets que més criden l’atenció en comparar les indústries sobre calcària i sobre
sílex és la major grandària de les peces fetes en calcària. Quasi un 70 % dels productes
tenen entre 30 i 65 mm de longitud, i entre 20 i 50 mm d’amplària, amb una grossària
per damunt dels 10 mm. En general, les seues dimensions dupliquen les dels valors
del sílex, que es troben entre els 15 i 40 mm de llargària, 10 i 30 mm d’amplària, amb
una grossària mitjana de 8 mm.
El conjunt de sílex presenta unes característiques clarament diferents del calcari, gran
part de l’utillatge de sílex està retocat, sent també abundants les peces que tenen més
d’un tall amb retoc. A vegades, aquests són especialment intensos sobre els suports i
per això la varietat morfològica és gran. D’altra banda, hi ha un nombre relativament
gran d’utensilis irregulars, elaborats sobre restes de talla o ascles defectuoses, i/o
sobre utensilis anteriors reutilitzats.
1. Rascadora usada en activitats de
carnisseria. 2. Zona amb osques i desgastos
bifacials, en el punt 1 de la imatge anterior
(5x). 3. Gran osca per flexió, segurament
d’origen accidental, en el punt 2 de la imatge
general de la peça (10x).
45
[page-n-45]
Anàlisi funcional del material
L’anàlisi funcional de l’utillatge calcari es va fer sobre tot tipus d’elements, inclosos
Procés experimental d’acció sobre vegetals
blans.
percussors, nuclis i suports irregulars o restes de talla. Un 24,8 % del material va
proporcionar resultats funcionals, i un 28,8 % més tenien petjades no interpretables
del tot. Els resultats són diferents respecte de la mena de producte analitzat. Així, quasi
tots els còdols i percussors presentaven petjades d’ús, els suports estandarditzats i les
peces fracturades intencionadament també van oferir bons percentatges de traces
d’utilització, mentre que les peces de format menut, irregulars i restes de talla o nuclis
no van proporcionar resultats.
Els resultats funcionals del conjunt de sílex del nivell XII han estat condicionats per
l’estat de conservació de les peces. Això ha determinat que en moltes peces només
s’haja pogut realitzar l’observació macroscòpica dels talls i les superfícies. Un 12,4 %
del material ha proporcionat petjades d’ús, però hi ha un 33,9 % de peces de sílex amb
petjades que podrien ser d’ús, encara que no s’ha pogut determinar amb fiabilitat.
En la major part de les peces de sílex només s’ha pogut identificar la zona usada,
en algunes també l’acció, mentre que només ha pogut confirmar-se la duresa de la
matèria treballada.
1. Rascadora de calcària. 2. Osques i
desgastos al tall relacionats amb activitat
de carnisseria (5x). 3. Desgastos i poliments
d’escàs desenvolupament en la zona
indicada en la imatge anterior (50x).
46
Fetes aquestes puntualitzacions, i respecte de la roca usada, amb la calcària s’han
desenvolupat sobretot accions de tall relacionades amb processament de fauna,
amb un grau variable de contacte amb matèries dures (cartílags, tendons, ossos).
El desenvolupament de poliments d’escassa intensitat en alguns talls és indicatiu
de contacte amb teixits cutanis, la qual cosa deu remetre a tasques d’escorxat, si
bé, segons les nostres experimentacions, l’escassa capacitat de tall de la calcària
fa necessària una complementarietat amb instrumental de sílex. En aquesta mena
d’activitats les rascadores de talls convexos i apuntats de sílex són especialment útils;
no obstant això, davant l’absència de petjades d’ús en aquests formats, preferim no
establir conclusions sobre aquest tema.
[page-n-46]
Les accions de tall també s’han documentat en peces de sílex, si bé la matèria no s’ha
pogut determinar. En una d’aquelles les morfologies i distribució de les mosses d’ús
suggereixen contactes esporàdics amb matèries mitjanes i semidures, i en una altra
la matèria ha sigut de duresa mitjana, la qual cosa podria relacionar aquestes peces
també amb activitats de carnisseria.
El raspat d’os amb peces de calcària no ha sigut especialment efectiu en les
experimentacions realitzades. Els estris de sílex són molt més eficaços per a aquesta
acció. Entre el material analitzat, tres peces han desenvolupat accions de raspat
sobre matèries semidures i dures, però no disposen de suficients dades com per a
relacionar-les amb aquests processos.
En el cas dels percussors, a part de la talla lítica no va poder determinar-se si havien
sigut usats també per a fracturar l’os. A excepció d’un còdol amb desgastos molt
acusats, propis del fregament amb una matèria mitjana com pell, la resta van ser
utilitzats per a tallar i retocar el material lític.
El treball de matèries vegetals està escassament documentat entre les peces
analitzades. Sobretot destaca la presència de calcàries usades com a tascons o com
a aixes, en treballs de modificació primària d’aquesta matèria, de molt curta duració.
A vegades es combinen amb escasses accions de raspat. Els utensilis retocats de sílex
són més adequats per a aquestes tasques de raspat de la fusta, no obstant això, no
han pogut identificar-s’hi petjades d’aquest treball, encara que una part del material
va realitzar accions de raspat sobre matèries de duresa menor que l’os. Cal esmentar
també una acció de tall sobre matèria d’origen vegetal no llenyós realitzada amb
un petit utensili de calcària, que, malgrat la seua excepcionalitat, permet confirmar
l’aprofitament de recursos variats.
Així, en el nivell XII de Bolomor s’ha documentat sobretot el processament d’animals
(descarnat amb contacte de vegades intens amb tendons i ossos, escorxat, tal vegada
neteja en fresc de la pell, activitat no confirmada), com també modificacions primàries
1. Denticulat amb dues zones d’ús (línies
discontínues): Tall usat com a tascó per a
fusta. Les fletxes indiquen la plataforma
percutida, tall denticulat usat per a raspar
fusta. 2. Detall de les osques de la plataforma
oposada al tall, percutida amb percussor dur
(5x). 3. Tall de la cara ventral. Poliments i
estries al punt indicat de la imatge 1 (200x).
47
[page-n-47]
de la fusta (seccionat amb tascó, rebaixat amb aixa), més rarament raspat de les
superfícies. Al costat d’aquestes accions, les activitats cinegètiques potser estaven
representades per la presència d’escasses puntes de sílex, probablement utilitzades
com a piques. No obstant això, des del punt de vista funcional no s’ha pogut confirmar
aquest ús.
També la talla de material lític apareix documentada per la presència de percussors
i retocadors. Aquesta activitat està centrada, en el cas de la calcària, en l’elaboració
de l’equipament necessari per al desenvolupament de les activitats i en menor
mesura del sílex, sobretot en activitat de retoc i reavivat/reciclatge dels suports, en
un comportament que busca l’adaptació instantània d’aquests per a adequar-los a les
necessitats que hi sorgeixen.
Valoracions
El nivell XII de Cova del Bolomor presenta models de gestió funcional del material
lític, en els quals la producció ràpida prima sobre l’especialització, i aquests van lligats
a usos immediats. La talla de la calcària va destinada a l’obtenció immediata d’una
mena de suports robustos i versàtils, associats a accions variades i de tipus expeditiu.
S’hi utilitzen d’acord amb les necessitats que es plantegen, i la presència de reciclats
és molt escassa. La major part de les peces no presenta un grau d’esmussament gaire
intens, la qual cosa pot assenyalar que són rebutjades en el moment en què la seua
efectivitat baixa, o quan l’acció ha finalitzat.
1. Peça amb osques i poliments propis
d’acció sobre herbàcies o fibres vegetals. 2.
Osques que interrompen els desgastos d’ús
al punt 1 (20x). 3. Extrem de la peça, amb
importants desgastos i poliments (40x).
48
El sílex es transporta en la major part configurat al lloc d’utilització, i algunes d’aquestes
peces s’adapten també per a usos immediats, encara que possiblement més variats.
Igualment l’explotació que es fa d’aquesta matèria primera és més intensiva que en la
calcària. La presència d’alguns utensilis realitzats sobre suports irregulars és un indici
de reutilització d’aquesta matèria primera. No obstant això, aquesta no sempre es
relaciona amb uns desgastos acusats per esgotament dels talls potencials, sinó amb
l’adaptació dels suports a les necessitats noves que sorgeixen en el moment. Això
[page-n-48]
1. Peça n° 103584. 2. Detall de les microosques, possiblement d’activitat de carnisseria (5x).
dona lloc a estris de morfologies irregulars i informes no sempre fàcils de manipular,
o que ofereixen escassa versatilitat, la qual cosa els orienta a accions més concretes
i puntuals.
Si bé els resultats de l’anàlisi funcional sobre el sílex han sigut escassos, la presència
de certs tipus de suports (peces espesses de talls semiabruptes per a accions
transversals, a vegades amb reavivats intensos, triedres, talls semiplans molt tallants)
i les característiques generals de tots dos conjunts, són suficients indicis per a parlar
de complementarietat, més que d’alternança, en l’ús de totes dues matèries primeres
en el jaciment.
Les anàlisis funcionals de la indústria lítica del nivell XII han confirmat activitats
de tipus expeditiu, breus i poc complexes a vegades, més intenses en unes altres,
relacionades sobretot amb el tractament dels recursos captats en l’entorn, que
són traslladats a la cavitat per a un processament immediat i intens en el cas de la
fauna. Aquest conjunt d’activitats, sembla correspondre a una mena d’ocupacions de
caràcter curt, dins d’un comportament flexible i altament adaptatiu d’aquests grups.
Revelen vertaderes estratègies complexes d’explotació dels territoris i les matèries
primeres. La mostra més evident n’és l’explotació sistemàtica de matèries primeres
de curt abast, com la calcària, segons uns criteris basats en l’abundància, l’efectivitat
1. Útil sobre resta de talla n° 175841 usat
en acció transversal, raspat, sobre matèria
dura (os?). 2. Detall de les osques, curtes
i superposades, sense quasi desgastos
associats, que són més acusats en la part
esquerra (10x).
49
[page-n-49]
immediata i la deixalla a baix cost, però en combinació amb la utilització d’utillatge
sobre sílex, de procedència més llunyana, configurat en la seua majoria prèviament
a la seua aportació a la cova, i que presenta unes característiques, en molts casos,
complementàries de les possibilitats funcionals del material calcari.
Procés experimental d’acció sobre fusta.
. Procés experimental d’acció sobre carn.
50
Dibuix d’acció de processament de fusta amb eina lítica. Javier Llamazares.
[page-n-50]
La tecnologia i l’espai en els campaments
Pablo Sañudo Die
Els campaments neandertals van estar organitzats segons uns patrons ocupacionals
vinculats a les seues necessitats adaptatives i coneixements tecnològics. L’anàlisi de
les activitats realitzades durant el desenvolupament de l’ocupació, és una peça clau
per a comprendre el comportament i l’organització social d’aquestes comunitats
durant el Paleolític mitjà.
Les estratègies de subsistència d’aquests grups humans estaven caracteritzades per
l’explotació del territori i la utilització de l’espai dels campaments. Les activitats en
l’entorn, van estar condicionades per l’adaptació als recursos –biòtics o abiòtics– que
hi ha, l’absència o l’abundància dels quals ve marcada per un caràcter estacional,
entre altres factors. Aquesta necessitat de garantir la supervivència va poder portar
els neandertals a adoptar estratègies variades d’itinerància, caracteritzades per
una alta mobilitat i per campaments de curta duració, ocupats durant pocs dies o
setmanes. L’existència de diverses comunitats en una mateixa regió també degué
contribuir notablement a la pressió sobre els recursos, que generava tensions socials
i competència pel control del territori.
L’anàlisi de les eines lítiques, a més de proporcionar-nos una valuosa informació
tecnològica, permet conéixer molts aspectes relatius a l’ocupació del campament,
Una de les primeres representacions d’un
remuntatge d’un nucli. Evans, 1872.
51
[page-n-51]
la duració de les ocupacions, la temporalitat d’aquestes, la grandària i organització
de la superfície ocupada i/o el grup, per citar-ne algunes. Tots aquests aspectes són
fonamentals per a interpretar la variabilitat dels conjunts arqueològics i avaluar la
complexitat conductual dels grups humans.
Els remuntatges
El remuntatge és una de les tècniques més efectives d’estudi vinculades a la tecnologia
lítica. Aquest procediment consisteix a recuperar durant el procés d’excavació,
el major nombre possible de fragments lítics i ossis, distribuïts en la superfície del
jaciment. Aquests elements en origen formaven part d’entitats majors que s’han
dispersat per les activitats humanes i processos posdeposicionals naturals. És la
reconstrucció d’un trencaclosques que busca esbrinar la cadena d’accions per la qual
van passar els components del registre arqueològic en el passat amb l’objectiu de
comprendre els coneixements tecnològics. En aquest sentit, l’anàlisi de les cadenes
operatives lítiques i la seua distribució espacial ens permet reconstruir els processos
de talla, a través de la realització de remuntatges, una de les eines més eficaces per a
entendre l’elaboració de l’utillatge lític i l’organització de les activitats al campament.
Remuntatge d’explotació en quarsita verda.
Cova del Bolomor, nivell XVII.
Remuntatge d’explotació de Cova del
Bolomor, nivell IV.
52
Els primers treballs sobre remuntatges de material lític van ser documentats a
finalitats del segle XIX. Spurrell, el 1880, relata en un dels seus treballs com remunta
un conjunt lític oposat a la ribera del Tàmesi, per a interpretar-lo com a «prova que el
tallador es trobava assegut en el lloc de la troballa». Altres treballs van documentar
l’interés de la cerca de remuntatges, per a l’estudi i la interpretació dels conjunts
arqueològics i per a respondre qüestions tecnològiques i funcionals. En les últimes
dècades, els estudis de remuntatges han incidit en la importància de la relació
espacial dels elements remuntats, que afavorreix la identificació d’àrees d’activitat
i estableix relacions temporals entre les diferents seqüències de reducció. La recent
evolució de les eines informàtiques i estadístiques ha afavorit el desenvolupament de
models predictius, aplicats en l’estudi de remuntatges lítics com a mètodes d’anàlisi
preliminar, que determinen els artefactes amb probabilitats de poder ser remuntats.
[page-n-52]
Un remuntatge pot proporcionar informació diversa: les tècniques i els processos
de talla de l’artesà neandertal, la consistència estratigràfica i sincrònica del nivell
arqueològic en què se situa el campament analitzat, mitjançant la distribució espacial
de les peces remuntades, com també la identificació de les diferents àrees d’activitat
i les seues característiques funcionals.
L’anàlisi espacial
En la seua aplicació a l’estudi espacial, el remuntatge de dos elements lítics es tradueix
en una línia de connexió representada espacialment, que serveix d’unió entre tots
dos i indica el desplaçament i la vinculació tecnològica. Els diferents elements d’una
seqüència de producció són units per línies de connexió que reflecteix la vinculació de
tots aquests i la seua posició planimètrica. En l’àmbit interpretatiu, els remuntatges
permeten observar el desenvolupament espaciotemporal de les seqüències de talla,
i estableixen relacions sincròniques que possibiliten estudiar els nivells en els quals
s’ha produït una ocupació humana en un mateix marc temporal.
Els denominats remuntatges indirectes són el punt de partida per a l’anàlisi i
diferenciació de les seqüències de talla produïdes en un conjunt arqueològic, és la
identificació de les unitats de matèria primera (UMP). Aquestes són identificables des
de criteris macroscòpics (textura, còrtex, color i uns altres). L’objectiu d’aquesta anàlisi
és intentar agrupar els artefactes respecte als seus nòduls d’origen, per a poder aïllar
les seqüències de talla i buscar possibles remuntatges. En el cas de registres amb
alteracions de diferent tipus (pàtina, foc, concrecions, etc.), la identificació d’UMP
és complicada, per la dificultat d’observar les característiques macroscòpiques de la
matèria primera.
Els artefactes pertanyents a una mateixa UMP són analitzats en conjunt i com a part
d’una agrupació, amb característiques similars. La relació entre artefactes d’una
mateixa UMP és la de remuntatges indirectes o, expressat d’una altra manera,
artefactes que al marge d’estar o no units entre si, han de ser considerats com a
Remuntatges d’explotació del nivell M de
l’Abric Romaní. M. Vaquer.
53
[page-n-53]
elements emparentats tecnològicament i espacial. La relació temporal d’aquests
elements no té per què ser sincrònica, ja que es poden produir diferents seqüències
de reducció, a partir del mateix nòdul, aïllades temporalment.
La projecció dels registres, atenent la seua adscripció a una UMP, permet observar el
desenvolupament espacial de les seqüències de talla i l’agrupació o no agrupació dels
elements que les componen. Aquest aspecte és important en el desenvolupament
d’estudis espacials de la superfície ocupada del campament.
El remuntatge directe de productes lítics consisteix en la reconstrucció de la seqüència
de talla, mitjançant la unió dels elements que la componen pel contacte físic de les
superfícies d’aquests. La distinció entre les diferents classes de connexions pot ser
classificada de la manera següent:
1. Remuntatge d’explotació, o reconstrucció de la seqüència de producció, a partir
del remuntatge i ordenació dels elements extrets. Aquest proporciona informació
sobre les característiques d’explotació i la gestió tecnològica de la matèria primera.
En l’àmbit espacial permet definir àrees de talla, en el cas de remuntatges de curta
distància, i establir relacions entre diferents àrees d’activitat, en el cas de remuntatges
de mitjana o llarga distància.
Distribució vertical dels remuntatges
identificats al nivell IV de Cova del Bolomor.
2. Remuntatge de fractura, o reconstrucció dels elements produïts, a partir de
fractures de talla. Generalment els elements remuntats per fractura solen trobarse pròxims, i evidencien àrees de talla. Entre els remuntatges de fractura també
trobem els objectes fracturats per processos naturals o mecànics. No proporciona
informació tecnològica ni cultural, però sí informació sobre processos geofísics o
postdeposicionals. Aquests tendeixen a localitzar-se pròxims en l’espai quan aquests
processos tenen escassa rellevància.
Distribució en planta dels remuntatges
identificats al nivell IV de Cova del Bolomor
3. Remuntatge de configuració, o remuntatge dels productes resultants de les
seqüències de reavivat o modificació. La representació dels elements remuntats, d’una
54
[page-n-54]
seqüència de reducció, es realitza mitjançant la connexió d’aquests per diferents tipus
de línies, per a cada tipus de remuntatge, que indiquen amb fletxes l’ordre d’extracció.
La llargària de les línies de connexió (horitzontal i vertical) és una dada rellevant per
a comparar les característiques entre remuntatges de tala, mitjana i llarga distància,
i la informació espacial que aquests aporten. Generalment, els remuntatges de
fractures no intencionals presenten línies de connexió de curta distància, mentre
que els d’explotació i configuració poden presentar línies més llargues, que permeten
plantejar possibles desplaçaments intencionals.
La representació espacial d’un remuntatge entre dues restes genera una línia
de connexió. La longitud d’aquestes línies està directament relacionada amb el
desplaçament que han experimentat totes dues restes arqueològiques. En els conjunts
arqueològics ben preservats solen predominar línies de connexió curtes (inferiors
a un metre). Les connexions d’aquest tipus, pertanyents a una mateixa seqüència
de talla, solen identificar-se en concentracions de restes ben delimitades. Aquesta
distància, en la qual s’identifiquen la major part de les restes pertanyents a una
mateixa seqüència de talla, coincideix amb la dispersió de restes que es produeix en la
reproducció experimental del procés de talla lítica. Per contra, línies de connexió molt
llargues ens podrien estar indicant alteracions en el registre, la naturalesa vinculada
del qual a processos postdeposicionales o antròpics és important determinar.
Remuntatges d’explotació del nivell M de
l’Abric Romaní. M. Vaquero.
Les connexions de llarga distància, una vegada descartat un origen natural dels
desplaçaments, poden proporcionar una valuosa informació espaciotemporal,
vinculada a l’existència de relacions entre diferents zones d’activitat al jaciment.
Per exemple, la connexió entre diferents àrees domèstiques és un dels pocs criteris
arqueològics dels quals disposem per a plantejar la coexistència de diferents unitats
domèstiques en un mateix campament, si bé les relacions temporals són sempre
difícils de definir, fins i tot quan disposen la presència de remuntatges.
Encara que la troballa de remuntatges entre zones d’un jaciment pot incitar a
suggerir que les activitats dutes a terme en elles són contemporànies, la complexitat
Remuntatges d’explotació del nivell M de
l’Abric Romaní. M. Vaquero.
55
[page-n-55]
dels patrons d’ocupació i dels processos de formació dels jaciments ens obliga a
adoptar una posició cauta a l’hora d’establir possibles relacions de sincronia entre
els elements presents en un mateix conjunt, fins i tot quan es pot atribuir un
origen antròpic als desplaçaments. El reciclatge d’elements abandonats en episodis
d’ocupació anteriors degué ser un fenomen habitual en aquells jaciments visitats de
manera recurrent, i aquest comportament pot donar lloc a connexions entre àrees
d’activitat successives en el temps. Aquesta constatació posa de manifest la dificultat
de demostrar la contemporaneïtat en els conjunts arqueològics i la necessitat de
recórrer a la informació proporcionada per diverses disciplines, per a poder establir
un marc interpretatiu fiable.
Secció arqueoestratigràfica del sector occidental. Els triangles de colors corresponen a remuntatges de material lític. La presència dels elements connectats en
un mateix nivell arqueoestratigràfic demostra la coherència arqueoestratigràfica dels nivells identificats.
56
[page-n-56]
A l’altre costat del Mediterrani. La tecnologia lítica del Pròxim Orient
Juan Sanchez Priego, Luis Zalbidea Muñoz
y Felipe Cuartero Monteagudo
El Pròxim Orient: un escenari privilegiat
El Pròxim Orient és un dels escenaris més interessants per a l’estudi del poblament
humà durant el Plistocé mitjà (780.000-126.000 anys), tant per la riquesa i conservació
dels seus jaciments arqueològics, com per constituir un pont d’unió entre Àfrica,
Àsia i Europa, és el «Corredor Llevantí», que travessa els actuals territoris de Síria,
Jordània, Palestina i Israel. Aquest pas natural va ser utilitzat des de la primera eixida
dels homínids d’Àfrica cap a Euràsia fa uns 2 milions d’anys i va continuar sent clau
durant tot el procés d’hominització, fins a l’arribada dels primers sapiens a la zona fa
uns 200.000 anys. Es tracta a més d’un escenari privilegiat per a la ciència ja que s’ha
comprovat fa poc, gràcies a l’anàlisi genètica de les restes humanes prehistòriques,
que sapiens i neandertals van conviure ací i van tindre descendència en un període
comprés entre els 100.000 i els 50.000 anys aproximadament.
Obstinats a conéixer l’origen de la nostra actual humanitat, en les últimes dècades hem
desenvolupat tècniques d’anàlisi molt específiques. Al costat de la paleoantropologia
Jaciment de Qesem Cave, en la campanya de
2013.
57
[page-n-57]
Indústria laminar de Qesem Cave (Fotografia: R. Barkai).
Indústria laminar de Qesem Cave (Fotografia: R. Barkai).
i els nous mètodes de datació, l’estudi de la tecnologia prehistòrica en general i de
les indústries lítiques en particular (eines tallades en pedra com ganivets, puntes
d’armes i unes altres) és una de les claus fonamentals per a entendre la variabilitat
del comportament humà que ens permet tant indagar en les pautes de mobilitat dels
grups paleolítics, com establir paral·lels o diferències tecnològiques i culturals entre
les regions del món poblades en aquesta època. Per tot això, presentem els aspectes
més singulars de les indústries lítiques del Pròxim Orient durant la segona meitat del
Plistocé mitjà i el principi del Plistocé superior (400.000-100.000 anys) com a element
que pot ser comparat amb les eines coetànies de Cova del Bolomor (350.000-100.000
anys) o altres jaciments europeus.
Al Pròxim Orient, la tecnologia d’aquest període es caracteritza sobretot per la
important producció de làmines en sílex de bona qualitat, material extremament
abundant a la regió. A diferència de les ascles, que solen tindre formes més
arredonides, quadrangulars o triangulars (objectes tallants en general més amples
que llargs), les làmines en sílex o altres materials són allargades i solen tindre un
aspecte de ganivet més o menys apuntat. Aquesta tecnologia laminar, que coneixem
bé en el Paleolític superior d’Europa occidental a partir dels 35.000 anys (encara que
també hi ha moments del Paleolític mitjà europeu en els quals es fabriquen làmines),
apareix ací molt abans i de manera sistemàtica, en contextos del final del Paleolític
inferior, entorn dels 400.000 anys. I no és un fenomen esporàdic ni casual, sinó que
té continuïtat i es desenvolupa plenament durant el Paleolític mitjà, sobretot a partir
dels 230.000-220.000 anys. Segons els treballs dels investigadors que han excavat a
la regió, es poden distingir dos grans períodes en les produccions lítiques: l’AcheuliàYabrudià i un Musterià llevantí amb diferents fàcies culturals successives.
Les indústries lítiques de l’Acheulià-Yabrudià (400.000-250.000 anys)
Reconstrucció de la producció laminar de
Qesem Cave (Fotografia: R. Barkai).
58
Considerat l’últim episodi del Paleolític inferior en aquesta regió, la fàcies coneguda
com Acheulià-Yabrudià (o axelià-yabrudià) és un episodi de la prehistòria molt
particular ja que, a partir dels 400.000 anys, combina elements antics com els
[page-n-58]
bifaços (eines multiús treballades per les dues cares i forma estandarditzada), amb
nous utensilis sobre làmines (ganivets, raspadors, puntes, burins, etc.) que trobem
sorprenents per a aquesta època en ser més típics del Paleolític superior i aparéixer
milers d’anys més tard en altres zones d’Euràsia.
Acheulià o Mode 2 és el nom que es dona comunament als conjunts d’eines de
pedra del Paleolític inferior compostes per elements de tradició africana com a
bifaços, fenedors, triedres i uns altres estris sobre còdols o ascles. En aquesta zona
es caracteritza generalment per l’abundància de bifaços i la presència de nombroses
rascadores (eines per a raspar fusta, pell, os, carn i altres matèries). El Yabrudià
constituiria una fàcies posterior que marca al Pròxim Orient la transició entre el citat
Acheulià i les indústries laminars del Paleolític mitjà antic (Amudià o Preaurinyacià).
Es caracteritza per l’abundància de rascadores espesses de tipus Quina (utensilis
per a raspar amb retocs escaliformes a les vores), la persistència d’alguns bifaços
i una presència important d’utensilis de tipus Paleolític superior sobre làmina. Un
bon exemple del Yabrudià es dona en la conca sedimentària del Kowm (Síria) on
es coneixen una desena de jaciments a l’aire lliure amb indústries d’aquest tipus
(Yabroud, Hummal o Nadaouiyeh per exemple). En la resta de zones del Llevant
els jaciments amb aquesta tecnologia se situen en general en abrics o coves entre
les quals Tabun i Qesem a Israel són les més representatives per les seues llargues
seqüències d’ocupació.
Coneguda com Amudià al Líban i Israel, o Preaurinyacià a Síria, la irrupció definitiva de
la tecnologia laminar (producció de suports allargats), suposa una vertadera revolució
en la història de les tècniques. El control dels nous mètodes i la transmissió de les
seues innovacions van permetre una major diversificació de les eines pertot el Llevant,
la qual cosa es va traduir en un augment de les possibilitats d’adaptació a diferents
ecosistemes i una explotació més eficient dels seus recursos. Als últims bifaços i útils
diversos sobre ascles, s’hi afegeix ara un bon nombre d’utensilis estilitzats, de talls
aguts i realment eficaços per a diferents tasques (ganivets per a tallar carn i vegetals,
raspadors, burins per a realitzar incisions i perforacions, puntes d’armes, etc.).
Cova de Tabun al Mont Carmel, Israel
Indústria lítica de Qesem Cave: a) productes
laminars; b) rascadores tipus Quina; c) bifaços (Fotografia: R. Barkai).
59
[page-n-59]
Aquestes eines es fabriquen amb mètodes nous, seleccionant matèries primeres de
bona qualitat. L’Amudià està molt ben representat per exemple al jaciment israelià de
Qesem Cave on, segons Barkai i Gopher, al costat d’alguns bifaços i utensilis diversos
sobre ascles trobem, en tot el període d’ocupació del campament (400.000-200.000
anys), milers de ganivets allargats (làmines) concebuts per a ser utilitzats en brut (talls
llisos per a tallar), o transformats mitjançant precisos retocs en ganivets dentats,
raspadors o burins. A Qesem la indústria és rica i variada, per això il·lustrem aquest
article amb les seues imatges com a exemple dels principals tipus d’eines que també
apareixen en altres jaciments: bifaços i estris diversos sobre làmines (làmines en brut
o retocades) o ascles (rascadores tipus Quina). També s’ha documentat la producció
d’ascles molt menudes a partir d’ascles espesses de sílex reciclades en nuclis (bloc
del qual s’extrauen els suports). Una altra referència fonamental d’aquesta fàcies
és la unitat XI de la cova de Tabun (Mont Carmel, Israel), datat en 260.000 anys
aproximadament.
Productes laminars de Qesem Cave (Dibuix:
R. Barkai).
Les indústries lítiques del Musterià llevantí
Els investigadors que treballen a la regió consideren la llarga seqüència estratigràfica
de la cova israeliana de Tabun, com una referència fonamental per a establir les
diferents fàcies culturals del Paleolític mitjà (Musterià) al Pròxim Orient. Els canvis
observats en les indústries lítiques d’aquest jaciment han servit per a distingir tres
fàcies de l’anomenat Musterià llevantí: tipus Tabun D (250.000-160.000 anys), tipus
Tabun C (160.000-90.000 anys) i tipus Tabun B (100.000-60.000 anys).
Làmines retocades de Qesem Cave (Dibuix:
R. Barkai).
60
Des de fa dècades es debat en el món científic sobre la naturalesa dels grups humans
que es van succeir en aquesta regió durant el Paleolític mitjà. Alguns prehistoriadors
pensen que els canvis observats en la tecnologia de Tabun i altres jaciments
coetanis potser es deuen al fet que cada fase o període d’ocupació corresponga a
grups diferents d’humans que arriben en successives migracions. El Musterià tipus
D sembla ser obra d’Homo sapiens, així ho indiquen noves datacions de la cova de
Misliya (Mont Carmel, Israel) on restes humanes tenen una antiguitat entre 177.000
[page-n-60]
i 194.000 anys i apareixen associades a aquesta mena d’indústria lítica. Això podria
implicar que tots els jaciments que presenten aquest tipus de Musterià (però no
s’associen a un tipus humà concret perquè no conserven restes d’esquelets) haurien
sigut ocupats també per sapiens. El Musterià tipus C pot correspondre a una altra
migració d’Homo sapiens al Pròxim Orient fa uns 160.000 anys, i el Musterià tipus B
deu ser una tecnologia pròpia dels grups de neandertals que s’instal·len per primera
vegada en aquesta regió fa uns 100.000 anys, que enceta una llarga i crucial etapa de
convivència amb els sapiens.
El Musterià llevantí tipus Tabun D (250.000-160.000 anys)
El Musterià llevantí tipus D es caracteritza per una producció laminar que devia
aconserguir-ne la màxima extensió entre 220.000 i 160.000 anys. Es documenta
en contextos mediambientals diversos (plana costanera, zona mediterrània i zones
marginals semiàrides). Entre els jaciments on les produccions laminars són importants
es poden nomenar les indústries Hummalià d’Hummal Ia i Nadaouiyeh a Síria; les
indústries de Douara IV també a Síria, les de Tabun IX, Hayonim E base i F, Abou Sif,
Rosh Ein Mor, Nahal Aqev i Misliya a Israel i la d’Ain Difla a Jordània.
Aquest ampli i ric conjunt reagrupa indústries que presenten variacions tant en els
mètodes d’obtenció de les làmines com en la grandària d’aquestes (des de grans
làmines a laminetes) i els tipus d’estris retocats. Globalment es caracteritzen per la
coexistència de dues cadenes operatives (procés seguit per a obtindre els utensilis)
independents: producció d’eines variades a partir de làmines i producció de múltiples
utensilis a partir d’ascles Levallois (el terme «Levallois» engloba diversos mètodes
de fabricació d’eines tallades típiques del Paleolític mitjà). La indústria laminar,
considerada durant molt de temps com a resultat exclusiu dels mètodes Levallois,
apareix en realitat diversificada. Al costat de sistemes Levallois per a suports allargats
com a làmines i puntes s’han identificat sistemes de debitatge unipolar o bipolar
(extracció de làmines en una sola direcció o en dues direccions oposades) «de
tipus Paleolític superior» que L. Meignen ha definit com «sistema Laminar» per a
Rascadores tipus Quina de Qesem Cave
(Dibuix: R. Barkai).
61
[page-n-61]
diferenciar-lo del «sistema Levallois».
Els dos grans sistemes de debitatge coexisteixen en diversos jaciments i són per
tant sincrònics. Les diferències en l’utillatge es deu en realitat a una elecció en cada
lloc. Segons aquestes dades, l’antiga proposta d’una successió cronològica entre
«producció en un sistema Laminar» i després «producció de làmines Levallois» no
pot mantindre’s, sinó que aquesta variabilitat del Musterià tipus D es pot deure a un
fenomen de coexistència de grups humans que es decanten per tendències tècniques
diferents per a aconseguir un mateix objectiu: els suports allargats o làmines.
El Musterià llevantí tipus Tabun C (160.000-100.000 anys)
Làmines i puntes Levallois del Musterià
llevantí de tipus Tabun D, d’Ain Difla, Jordània
(Monigal, 2002).
Entre el final del Plistocé mitjà i l’inici del Plistocé superior els jaciments es localitzen
sovint en zones d’estepa i les indústries se’n caracteritzen per la producció d’ascles
ovals i rectangulars, amb menys presència de suports laminars que en la fàcies
precedent. Els utensilis s’obtenen amb mètodes de talla Levallois que segueixen
esquemes variats. Predominen les rascadores i les puntes apareixen només de manera
ocasional. S’ha documentat al nivell C de Tabun, en Hayonim, Dederiyeh, Hummal,
Misliya, Ras el Kelb, Qafzeh i Skhul entre altres jaciments. En aquests dos últims
enclavaments les produccions Levallois es converteixen pràcticament en exclusives
i més específicament entre els 130.000 i els 80.000 anys aproximadament, fase en
la qual la tradició laminar no té continuïtat i la talla s’orienta a l’obtenció d’ascles
Levallois amples. És interessant remarcar que els homes anatòmicament moderns
de les coves de Qafzeh i Skhul foren els autors d’aquestes produccions d’ascles quasi
exclusives, fet que entra en contradicció amb la idea emesa durant molt de temps que
les produccions de làmines eren el signe identificador de l’home modern.
El Musterià llevantí tipus Tabun B (100.000-50.000 anys)
Indústria del Musterià llevantí tipus Tabun C,
de Qafzeh, Israel (Bar-Yosef 2000).
62
Les eines més típiques són ara les puntes Levallois de base ampla, obtingudes a partir
de nuclis d’ascles. També es fabriquen utillatges sobre làmines i eines diverses sobre
ascles. Són diversos els jaciments que conserven restes de neandertals associats a
[page-n-62]
aquesta indústria, com per exemple Dederiyeh, Amud, Kebara, Shanidar o Tabun,
encara que en molts altres llocs on apareix aquesta tecnologia no s’han recuperat
restes humanes. A partir dels 75.000-70.000 anys, el Musterià final es caracteritza per
la producció d’ascles Levallois amb una tendència global de mòduls bastant allargats.
També es documenten produccions laminars en alguns llocs. Hi destaca l’ús de coles
com el betum per a l’emmanegat de puntes d’armes (llances) i altres eines fa uns
70.000 anys a Umm el Tlel (Síria). En general, després d’una certa diversitat observada
en les fases anteriors, hi ha una relativa uniformitat en els sistemes de producció lítica
al final del Paleolític mitjà al Pròxim Orient.
El Pròxim Orient al final del Paleolític mitjà: escenari de trobada entre sapiens i
neandertals
Al final del Paleolític mitjà, les restes humanes oposades en diversos jaciments
(associats al Musterià de tipus Tabun D) indiquen que les primeres arribades de grups
de neandertals al Llevant s’haurien produït entorn dels 100.000-80.000 anys. A partir
d’aqueixos moments, aquesta regió es potser va esdevenir l’escenari de la trobada i
convivència, durant milers d’anys, entre sapiens i neandertals (entre els 100.000 i els
50.000 anys aproximadament). Els estudis genètics de les restes fòssils evidencien que
en aquest llarg període va haver-hi encreaments i descendència fèrtil entre ells. Va ser
també una època d’intercanvi de coneixements tècnics, fet que sembla tindre reflex
en la relativa homogeneïtat de les indústries del Musterià final del Pròxim Orient.
En efecte, tant sapiens com neandertals van utilitzar la mateixa tecnologia Levallois
en molts casos, fet summament interessant en l’àmbit antropològic, ja que ens
il·lustra sobre fenòmens de transmissió, aprenentatge i intercanvi de coneixements
tecnicoeconòmics entre els diferents grups humans del Plistocé superior. Però
és precisament la semblança cultural la que ha complicat el famós debat sobre
la successió i/o alternança de tots dos tipus d’humans en els jaciments d’aquesta
regió que no conserven restes esquelètiques. Aquest apassionant debat encara hui
continua: van ser sapiens o neandertals?
Indústria del Musterià llevantí tipus Tabun B,
de Kebara, Israel (Bar-Yosef 2000).
Punta Levallois amb residus de betum en
la base emmanegada. Umm el Tlel, Síria
(Boëda et al. 1996).
63
[page-n-63]
Utillatge del Musterià llevantí de tipus Tabun
D, de Misliya, Israel (Dir: prof. WeinsteinEvron i prof. Hershkovitz).
Cova de Tabun a Israel. Imatge The Dan David Center for Human Evolution and Biohistory Research. Fotografia: Nature research ecology & evolution community.
64
[page-n-64]
Tecnologia neandertal i divulgació científica
Virginia Barciela González
Pablo Sañudo Die
En l’actualitat, quan es parla de tecnologia sol fer-se en referència a innovacions en
diversos camps com l’electrònica, les comunicacions o l’enginyeria. Per això moltes
persones se sorprenen en escoltar el concepte de tecnologia prehistòrica, com si la
conjugació de totes dues paraules fora, en si mateixa, una contradicció.
En realitat, el concepte de tecnologia comprén un conjunt de coneixements a través
dels quals l’ésser humà, des dels seus orígens, ha controlat progressivament diversos
elements de la naturalesa per a satisfer les seues necessitats. En l’àmbit de la prehistòria
l’interés per aquest camp s’inicia en la dècada dels anys cinquanta del segle XX, amb
l’objectiu d’ordenar les col·leccions lítiques i establir seqüències tecnotipològiques i
cronològiques que permeteren comprendre millor l’economia d’aquestes societats i
el seu context cultural. Nombrosos programes experimentals desenvolupats des de
llavors van contribuir, també, a aquest propòsit de manera decisiva.
Malgrat que els estudis sobre les tècniques emprades en la prehistòria sorgeixen en
el marc d’una investigació molt especialitzada, en les últimes dècades s’han convertit
Tallers pedagògics de talla d’indústria lítica a
Cova del Bolomor.
Visita i explicació del jaciment a Cova del
Bolomor.
65
[page-n-65]
en un extraordinari vehicle per a la difusió. Diferents programes educatius, tant en
l’àmbit formal com l’informal i en diferents nivells d’educació –primària, secundària
i universitària–, han posat el focus d’atenció en la tecnologia com a via per a donar a
conéixer diferents aspectes del passat: d’una banda, posant l’accent en les maneres de
vida i en les transformacions d’aquestes societats i la seua cultura material; de l’altra,
i si cap més important, ateses les capacitats cognitives que van fer possible aquests
canvis a través de la creació d’objectes, del control d’elements naturals com el foc o
del disseny d’estratègies de subsistència i d’ocupació territorial. Són, precisament,
aquestes capacitats cognitives, similars a les nostres, les que ens aproximen d’una
forma emocional i no sols científica al passat remot d’altres espècies d’homínids, com
els neandertals que van habitar, fa milers d’anys, aquestes terres.
L’equip d’investigació de Cova del Bolomor, sent conscient d’aquesta poderosa
eina educativa, va iniciar, el 2009, una sèrie d’iniciatives en l’àmbit de la divulgació,
que va dur a terme jornades de portes obertes durant les campanyes d’excavació,
acompanyades de tallers de tecnologia lítica i de producció de foc, en aquell moment
exercits per l’investigador Felipe Cuartero. Aquests tímids inicis, continuats per
algunes visites i tallers organitzats durant l’estiu de 2014 per l’Ajuntament de Tavernes
de la Valldigna i realitzats per Raül Felis, es van consolidar el 2015, any en què es
constitueix l’Associació Cultural Arqueològica Bolomor amb l’objectiu d’impulsar
definitivament la transferència del coneixement des de les institucions i el projecte
d’investigació Cova del Bolomor a la societat.
Tallers pedagògics de talla d’indústria lítica a
Cova del Bolomor.
66
A partir d’aqueix moment han sigut nombrosos els esforços de l’Associació Cultural
i l’equip d’investigació de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna, del Museu de
Prehistòria de València, de la Diputació de València i de la Generalitat Valenciana,
per crear una infraestructura que permeta les visites i la realització d’activitats
als voltants de la cavitat, si bé molts d’ells encara no s’han materialitzat. El que
s’ha consolidat és un important equip humà compromés amb la funció social que
sempre s’ha de considerar en aquesta mena de projectes. D’aqueixa manera, en
l’actualitat, existeix un complet programa de visites guiades i tallers per a escolars
[page-n-66]
i altres col·lectius, que ha portat ja a més de 25.000 visitants a la cova des de 2015;
10.000 d’ells, en l’últim any. Tots aquests tallers i els continguts que s’aborden en les
visites han sigut dissenyats per l’equip d’investigació, basant-se en uns sòlids criteris
científicoeducatius, i actualment són duts a terme directament pels membres de
l’equip, Pablo Sañudo, Luis Zalbidea, Isabela Oltra i Juan Sánchez, que garanteixen
la qualitat, el rigor i l’actualització de la informació que es transmet. A més, aquests
tallers es fonamenten en l’experimentació i l’observació, en un moment en el qual
sembla que són precisament les nostres modernes tecnologies les que, cada vegada
més, ens allunyen del contacte directe amb els objectes.
En aquesta mateixa línia, i amb l’ànim d’aproximar al públic la faceta no sols merament
tecnològica sinó «humana» d’aquestes societats prehistòriques, l’equip d’investigació
va dissenyar el 2016 una activitat nocturna a la cavitat: «Una nit en un campament
neandertal». Es tracta d’una forma diferent de conéixer el jaciment a través d’una
narració en off que descriu una escena teatralitzada en la qual l’espectador observa les
diferents tècniques de talla de sílex, emmanegat d’eines, cuinat d’aliments, treball de
les pells o producció del foc que són realitzades per un grup de neandertals nouvingut
a la cova. Al mateix temps, el discurs atén altres aspectes més intangibles però als
quals ens aproxima la investigació, com ara el nombre d’individus que conformaven
els grups, la mortalitat, les estratègies de caça i supervivència o la temporalitat de les
ocupacions humanes a la cova. Aquesta activitat, que es realitza només en els mesos
de millors condicions climàtiques, és una de les més sol·licitades pels visitants.
La importància de la difusió del coneixement també es va veure plasmada el 2015
en el llibre de divulgació científica Cova del Bolomor. 25 anys a la recerca d’un temps
perdut, publicat en el vint-i-cinc aniversari de les excavacions. En aquella ocasió,
els continguts es van centrar en donar a conéixer les diferents línies d’investigació
desenvolupades, prestant més atenció a la caracterització general de la seqüència i
del registre arqueològic. En aquest cas, amb motiu del trenta aniversari, s’ha volgut
posar major èmfasi en els aspectes relacionats amb la tecnologia, incloent-hi aquesta
faceta educativa que pretén mostrar a un públic no especialista que és impossible
Representació nocturna de la vida en un
campament neandertal a Cova del Bolomor.
67
[page-n-67]
entendre l’aparició de la cultura humana sense la tècnica. Recordant les paraules del
prehistoriador Francisco Jordá (1968): «en el procés de l’hominització […] el decisiu és
l’aparició de la capacitat transformadora del món exterior, transformació que només
és possible mitjançant la tècnica, la qual es resol en l’instrument. D’ací, l’enorme
interés de la investigació tipològica instrumental i de les tècniques utilitzades per
a construir els primers instruments, per la qual cosa l’estudi de la seua successiva
aparició és en realitat una història de la tècnica, o cosa que és el mateix, una història
de l’home».
Representació nocturna de la vida en un campament neandertal a Cova del Bolomor.
68
[page-n-68]
1989 - 2019
69
[page-n-69]
[page-n-70]