Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics: edició trilingüe

[page-n-1]
vil·la cornelius. conservació i restauració de mosaics

vil·la
cornelius

conservació
i restauració
de mosaics

[page-n-2]
[page-n-3]
[page-n-4]
[page-n-5]
[page-n-6]
[page-n-7]
[page-n-8]
[page-n-9]
[page-n-10]
[page-n-11]
vil·la
cornelius
conservació
i restauració
de mosaics
Edició trilingüe

Trinidad Pasíes Oviedo

[page-n-12]
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
Jorge Rodríguez Gramage
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
MUSEU DE PREHISTÒRIA
DE VALÈNCIA
Directora
Helena Bonet Rosado
Publicació
Projecte editorial i coordinació
Museu de Prehistòria de València
Textos
Trinidad Pasíes Oviedo
Amb la col·laboració de Haydee
Fayos Bou, José Luis Regidor Ros
i Pilar Soriano Sancho
Imatges
Arxiu fotogràfic Museu
de Prehistòria de València
Trinidad Pasíes Oviedo
Rosa Albiach Descals
Elisa García-Prósper
Aquilino Gallego Úbeda
Global Geomática
Equip d’edició, traducció
al valencià i correcció
Joaquín Abarca Pérez
Unitat de Normalització Lingüística

Traducció a l’anglés
Jorge Sanchis Serrano
Laura Stripp
Disseny i maquetació
Dídac Ballester
Raquel Navalón
Impressió
Gráficas Papallona, s. coop. v.
Equip de conservació i restauració
Trinidad Pasíes Oviedo
Sheila Llano Torre
Alejandra Nieto Villena
Manuel Moragues Santacreu
María Perales Azorín
Mª del Carmen Bouzas Bello
Mª Amparo Peiró Ronda
Carolina Mai Cerovaz
Paola Zincone
Haydee Fayos Bou
Isabel Casanova Beviá
Isabel Ferri Ferrero
Ana Nieto Muñoz
Mª Amparo Clavell Dualde
Ana Mª Martínez Martínez
Elisa Lloret Mayor
Caterine Arias Riesgo
Lucia Leitao
Virginia Zanón Alcaide
Greta Briganty Aparicio
Beatriz del Ordi Castilla
Sara Patrizio
Alia García Martín

Agraïments
Institut de Restauració del
Patrimoni de la Universitat
Politècnica de València
Arte-Lab S.L.
Joaquín Abarca Pérez
Santiago Grau Gadea
José Luis Regidor Ros
Pilar Soriano Sancho
Emilio Rayón Encinas
Rosa Albiach Descals
Elisa García-Prósper
Aquilino Gallego Úbeda
Ángel Velasco Berzosa
Jose Manuel Melchor Monserrat
ISBN: 978-84-7795-776-8
DL: V-2.979-2016
© dels textos: els autors, 2016.
© de les imatges: els autors, 2016.
© de l’edició: Museu de Prehistòria
de València. Diputació de València,
2016.

[page-n-13]
5
Text en valencià
45
Text en anglés
57
Text en castellà

[page-n-14]
[page-n-15]
6
Presentació
8
Vil·la Cornelius:
història d’una troballa i de la seua recuperació
10
Mosaics i paviments:
descripció i diagnòstic de danys
14
De l’excavació al museu:
treballs in situ i extracció dels paviments
23
Els treballs de conservació i
restauració per a un projecte expositiu
41
Una nova ubicació
42
Bibliografia

[page-n-16]
Presentació

La publicació de Vil·la Cornelius: conservació i restauració de
mosaics mostra la complexa labor de gestió que implica qualsevol intervenció sobre un bé cultural. De fet, perquè els visitants puguen gaudir del ric patrimoni valencià que s’atresora
en els museus, són necessaris nombrosos processos interns
que van des del seu descobriment fins a la museïtzació, passant-ne per la investigació i la conservació i restauració. Aquest
llarg i apassionant recorregut pot semblar una gestió senzilla
però, res més lluny de la realitat. Des del primer moment, quan
les peces arqueològiques arriben a les sales de reserva requereixen d’un gran esforç i dedicació per part de professionals
especialitzats. Només d’aquesta manera podran arribar als visitants d’una forma segura al mateix temps que comprensible.
La present edició, que presenta el Museu de Prehistòria de València, relata detalladament el procés seguit per a la
recuperació i conservació d’alguns dels materials trobats en
un dels jaciments d’època romana més importants excavats
els últims anys a la província de València. Ens referim a les
restes trobades a la vil·la de P. Cornelius Iunianus, una vil·la
rústica descoberta a l’Ènova el 2004 i 2005, durant les obres
del traçat de l’AVE Madrid-València. S’hi va excavar una superfície de 3.000 m2 corresponents a una zona d’habitatge i
a una àrea artesanal i d’emmagatzematge. L’assentament va
aportar troballes de primer ordre i d’un alt nivell patrimonial, com és el cas dels paviments de mosaic, la intervenció de

6

[page-n-17]
conservació i restauració dels quals és l’objecte d’aquest estudi. Des del Museu de Prehistòria de València vam ser conscients, en tot moment, de la necessitat de difondre els resultats
d’aquesta excavació que es van presentar, el 2013, al mateix
Museu en l’exposició monogràfica: Vil·la de Cornelius. La
Vida Rural en Època Romana, exposició que podeu visitar,
actualment, al Museu de l’Almodí de Xàtiva.
Aquestes pàgines són el reflex del treball d’un llarg període de temps, d’anys, d’anar fent en el nostre Laboratori de
restauració; un espai al qual rares vegades té accés el visitant
dels museus, on es du a terme una minuciosa tasca científica,
la majoria de les vegades anònima per al gran públic, i que,
des del nostre punt de vista, mereix una divulgació d’alt nivell
professional com la que es pretén amb aquesta publicació.
Conservar per a mantindre, restaurar per a comprendre, verbs amb un significat concret i un fi comú: la preservació del nostre llegat històric per a les futures generacions.
Com va citar Sèneca, al començament del cèlebre aforisme
d’Hipòcrates: «Vita brevis, ars longa».
Helena Bonet Rosado
Directora del Museu de Prehistòria de València

7

[page-n-18]
Vil·la Cornelius:
història d’una troballa
i de la seua recuperació

Quan un treball es converteix en un repte, en una oportunitat
d’investigar, de continuar aprenent, quan ens dóna l’oportunitat de compartir experiències i de crear records, només llavors
el treball es converteix en agraïment, en esforç recompensat.
La intervenció duta a terme sobre una part dels materials descoberts a la coneguda com Vil·la Cornelius, de la
localitat de l’Ènova (València), és un d’aquests exemples. Des
de l’inici del projecte d’excavació el 2004, va quedar palés
un evident interés per la conservació i la restauració tant de
les estructures com dels materials arqueològics que anaven
descobrint-se, treballs en què va participar un bon nombre
de professionals especialitzats. Per desgràcia, aquest descobriment és també un testimoni més de la falta de projectes de
conservació in situ i de l’obligatòria descontextualització a
què en nombroses ocasions sotmetem el nostre patrimoni arqueològic. Vil·la Cornelius esdevé així un cas més d’extracció
inevitable d’estructures considerades immobles a causa, en
aquesta ocasió, del pas d’una línia del tren d’alta velocitat pel
jaciment, la qual cosa obligà també al posterior recobriment
de tota l’àrea arqueològica.
Entre els materials que s’hagueren de traure del seu context original per a ser depositats al Museu de Prehistòria de
València s’inclou un paviment de marbre i diversos mosaics

8
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-19]
d’opus tessellatum policroms, la conservació dels quals és l’objecte d’aquesta publicació. En el laboratori de restauració del
Museu hem dut a terme la intervenció de totes aquestes peces a fi que formaren part d’una mostra temporal inaugurada
al novembre de l’any 2013 amb el nom de Vil·la Cornelius:
la Vida Rural en Època Romana. Es tracta d’una vil·la rústica
romana, propietat de Publius Cornelius Iunianus, en el territorium de la ciutat de Saetabis (Xàtiva), dedicada al cultiu i el
processament del lli i de l’espart, que es va construir al final
del segle i d.C. i deixà d’utilitzar-se a mitjans del segle vi d.C.
Peró, no sols els paviments han sigut intervinguts en el
laboratori, també altres materials, com ceràmiques, inscripcions, os, metalls o pintura mural; tots aquests materials, unes
huitanta peces, han comportat un treball de prop de cinc
anys (2009-2013), en què l’únic objectiu era que les restes es
pogueren mostrar novament davant la mirada evocadora del
visitant, recuperades ja en tota la seua esplendor.
I amb tota la paciència i atenció que el treball mereixia,
el temps també ens ha donat l’oportunitat d’experimentar i
investigar noves metodologies d’intervenció, intentant aplicar, des del respecte a l’original, els criteris de reversibilitat,
compatibilitat i mínima intervenció; per exemple la fabricació manual al buit de suports lleugers, l’ús de morters naturals de baix pes específic per a la restauració dels fragments
d’opus tessellatum, o el sistema de muntatge i reintegració del
paviment de marbre basat en l’ús de gravetes soltes, són alguns dels tractaments efectuats que, en certs casos, representen un pas avant en els processos de restauració tradicionals.

9
Vil·la Cornelius: història d’una troballa i de la seua recuperació

Vista aèria de Vil·la
Cornelius i el seu entorn.

[page-n-20]
Mosaics i paviments:
descripció i diagnòstic de danys

pàg. 10
Detall del mosaic amb
roleus vegetals i un ocellet.
pàg. 11
Paviment en opus tessellatum
del triclinium amb dissenys
geomètrics i vegetals.

Tres van ser els paviments policroms descoberts realitzats en
opus tessellatum que decoraven diverses estances de la vil·la.
Un fragment menut es trobà en una de les habitacions que es
considera que formava part de l’àrea més noble de l’enclavament, encara que la mala conservació de les estructures dificultà la interpretació de la seua possible funció. Segons la decoració que representa la reduïda resta de mosaic conservat,
amb roleus vegetals, motius florals i part d’un pardalet, devia
tractar-se d’una estança elegant. Aquest fragment s’associava
al mur de l’habitació, mentre que la resta del paviment s’havia perdut completament.
El segon dels mosaics, situat en el que possiblement
fóra el triclinium o menjador, presenta dissenys geomètrics
i vegetals, emmarcats per sanefes. Les seues tessel·les són
les més menudes, 0,8 mm, i es trobava molt deteriorat, amb
deformacions provocades per arrels, zones de crema i grans
pèrdues per la presència de fosses i d’una séquia (conservant
aproximadament un 30 % d’original). A més, la gruixuda capa
d’incrustació de carbonat de calci que cobria tota la superfície arribava a ocultar per complet els colors originals de la
pedra; molt probablement aquesta concreció, la més densa de
totes les que van aparéixer cobrint qualsevol altre paviment,
degué estar provocada per les filtracions d’aigua procedents
de la séquia esmentada.

10
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-21]
11
Mosaics i paviments: descripció i diagnòstic de danys

[page-n-22]
Mosaic en opus tessellatum
del vestíbul.

Una decoració semblant a la que acabem de descriure,
amb combinacions geomètrico florals, la trobem en el tercer dels mosaics, un opus tessellatum que es va col·locar en el
vestíbul del dormitori principal i del qual es conserven tres
fragments dispersos.
Annex a aquesta estança, es va descobrir un dels paviments més ressenyables de tot el conjunt: el sòl de marbre
del que es considera el dormitori principal de l’habitatge. Les
seues mides aproximades són 6,24 × 4,76 m, i el conformen
plaques de marbre procedent de la pedrera del Buixcarró
(Xàtiva-Barxeta), en colors beix, ocres i rosats i negres, i pedra negra, tots aquells de diversos formats, la gran majoria
rectangulars o quadrangulars, que creen dues zones decoratives ben diferenciades: un ampli espai de sala, on es dissenya una disposició de plaques de combinacions de colors en
escacat, i una altra zona amb marbres de format rectangular
que es correspondria amb el lloc on estaria situat el llit. Els
marbres s’assentaven sobre una base de morter natural, sense
que s’hi observara la presència dels típics fragments de pedra
o de ceràmica que serveixen d’assentament i anivellació a les
lloses de marbre. S’hi han pogut diferenciar, almenys, dos estrats de morter de preparació, amb presència majoritària de
calcita, entre un 70 i un 80 %, i que també contenia quars,
dolomita i sòlids amorfs, en els quals es podria englobar el
carbó observat en forma de restes en un dels estrats.
En l’estança del dormitori principal es descobrí, a més, un
xicotet tram amb restes del revestiment pictòric que devia ornar
les parets, amb decoracions senzilles de línies negres sobre un
fons ocre, que va aparéixer associat a un sòcol de marbre.

12
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-23]
L’estat de conservació del paviment era molt delicat i
resultava evident l’elevat grau de fragmentació dels marbres
que, de forma dramàtica. Tota la superfície del paviment es
trobava, a més, coberta d’una dura i espessa capa de concreció de tipus calcari, que en molts casos ocultava fins i tot la
policromia original de la pedra.
També eren evidents les zones afectades pel foc provocat per fogueres que es corresponien amb una fase final
d’ocupació de la vil·la, i era precisament en algunes d’aquestes àrees on es localitzen les principals llacunes o pèrdues.

Detall de la fragmentació dels marbres.
Restes del revestiment pictòric
associat a un sòcol de marbre.

Paviment de marbre del dormitori principal.

13
Mosaics i paviments: descripció i diagnòstic de danys

[page-n-24]
De l’excavació al museu:
treballs in situ i extracció dels paviments

pàg. 15
Extracció dels fragments
del mosaic del vestíbul.

Podem imaginar el traumatisme que representa qualsevol intervenció d’extracció, no sols perquè suposa la negació de la
seua consideració com a bé immoble i l’oblit de la importància dels estrats preparatoris del mosaic com a part integrant
d’aquest, sinó pels nombrosos riscs que comporta des del
punt de vista tècnic. És per això que hui en dia es defén de
forma prioritària l’alternativa de la conservació in situ, com
també la necessitat de documentar i planificar les intervencions i de realitzar projectes seriosos de protecció i manteniment amb equips pluridisciplinaris. Així i tot, l’extracció
estaria justificada com a recurs extrem allí on la consolidació
in situ no és recomanable ni viable, ja siga pel delicat estat
dels materials com per la seua localització en zones on és
totalment impossible la conservació, motiu aquest últim que
va ser la causa que obligà a l’arrancament de les peces en
l’exemple que ens ocupa.
Al llarg de la història de la conservació de mosaics
s’han experimentat diversos sistemes d’extracció: des de la
simple arrancada en bloc fins als mètodes amb reforços o engasats superficials que recorren a l’ús del corró o del tall en
seccions, sent aquest últim el procediment que s’utilitza actualment en la majoria dels casos. En el sistema d’arrancada
en seccions, el paviment es divideix com si foren peces d’un
puzle, per tal de facilitar-ne el posterior trasllat al laboratori,

14
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-25]
15
De l’excavació al museu: treballs in situ i extracció dels paviments

[page-n-26]
16
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-27]
on es completaran les operacions de restauració i de trasllat a
un suport nou. En aquest cas es fa necessari dur a terme prèviament diverses operacions in situ que garantesquen l’èxit
del procés. De forma general, el protocol d’extracció consta
de les fases següents:
· Anàlisi de l’estat de conservació i de les condicions de
l’entorn; documentació del mosaic.
· Tractaments de neteja superf icial, per a facilitar
l’adherència de les teles.
· Assecament de la superfície i aplicació de l’engasat de
protecció.
· Marcatge de les línies de tall i numeració de les seccions.
· Tallament i separació individual de cada una de les seccions.
· Trasllat de les seccions pel revers a un nou suport provisional.
· Embalatge de totes les seccions per a traslladar-les al
laboratori de restauració.
Tots aquests processos es van dur a terme sobre els mosaics
en opus tessellatum descoberts a la Vil·la Cornelius, encara
que caldria especificar que només en un d’ells, l’ubicat en
l’estança que es correspon amb el triclinium, se n’efectuà el
tall en seccions, pel fet de ser de majors dimensions, mentre
que les altres restes de tessel·lats eren simples fragments solts
que no necessitaren cap divisió en peces més menudes.
Ampliant un poc més les dades tècniques sobre la metodologia emprada en el procés d’extracció, comentarem que

17
De l’excavació al museu: treballs in situ i extracció dels paviments

pàg. 16
Tractaments de neteja mecànica i física
com a pas previ al procés d’extracció.
Detalls del mosaic del triclinium abans
i després de la neteja superficial.

[page-n-28]
Procés d’extracció del mosaic
del triclinium: adhesió de les
teles; marcatge de les línies de
tall i numeració de les seccions.

la neteja prèvia es dugué a terme en diverses fases: una primera, de tipus mecànic en sec, amb bisturí i aspiració, per
a eliminar-ne les incrustacions terroses i els residus menys
adherits. I una segona fase, feta amb l’ajuda de mitjans físics:
amb vaporeta i neteja posterior amb raspalls suaus i esponges, aplicant aigua destil·lada i sabó tensioactiu New Des®
al 5 %; totes aquestes operacions s’efectuaren amb una cura
extrema en els llocs on les tessel·les estaven bastant soltes pel
mal estat de conservació dels morters d’adherència.
Preparada així la superfície, s’apliquen les teles d’arrancada que permeten mantindre ben adherides les tessel·les
una vegada se n’elimina el suport base. Vam emprar per a això
gasa hidròfila, prèviament llavada per a eliminar-li l’aprest,
aplicada en dues capes successives, que es converteixen en
una protecció resistent però prou fina per a deixar traslluir
la forma de les tessel·les i facilitar el tall posterior de les seccions. A més, a causa de les condicions climàtiques adverses
que ens acompanyaren durant part del procés i a la humitat
procedent de la séquia en un dels paviments, féu falta l’ús
d’un generador d’aire calent per a afavorir els processos previs d’assecament de la superfície i els posteriors de les coles.
L’adhesiu utilitzat fou una resina sòlida d’acetat de polivinil, K-60® al 25 % en etanol, aplicada mitjançant l’efecte
tampó amb l’ajuda de brotxes dures de cerra redona, perquè
la resina penetrara bé en l’interstici de les tessel·les i es poguera adherir perfectament a la superfície musiva, i s’actuà
des del centre cap a les vores, per a evitar arrugues o bosses
d’aire. Després de l’assecat, es dibuixen les línies divisòries
de les seccions i es numeren i es marquen les línies d’unió

18
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-29]
d’aquestes per a procedir a continuació al tall directe amb
l’ajuda de bisturí. Òbviament, aquest treball només es va fer
en el cas del mosaic de majors dimensions, ja que les altres
restes no necessitaven separació en seccions. L’arrancada es
féu amb l’ajuda d’espases metàl·liques de diverses longituds,
especialment dissenyades i fabricades per a penetrar entre els
estrats preparatoris. Una vegada es comprova que cada una
de les seccions ha quedat completament aïllada dels morters
d’assentament, se separen lleugerament i es voltegen per a ser
col·locades en el nou suport de transport, degudament marcades, orientades, numerades i immobilitzades. Les seccions,
embalades amb el sistema de sàndvitx, entre dues planxes de
fusta i de poliestiré per a protegir-les, van ser transportades i
depositades en el Museu de Prehistòria de València i, allí, es
van col·locar en l’interior d’unes caixes expressament dissenyades per a contindre-les fins al moment en què s’iniciaren
els processos de restauració.
Convé aclarir que el paviment d’opus tessellatum que
decorava el triclinium, a pesar de del seu compromés estat
de conservació, és l’únic que encara continua sense restaurar
dins les caixes, ja que, per desgràcia, no va entrar en el projecte expositiu de l’any 2013.
Queden per detallar les operacions d’extracció en el gran
paviment de marbre situat en el dormitori principal, amb algunes diferències metodològiques pel fet de tractar-se d’un
conjunt format per un total de 230 plaques de marbre que ja
tenien un format definit. Als processos de neteja ja descrits
anteriorment, així com al doble engasat de protecció superficial, va seguir en aquest cas la col·locació en cada un dels mòduls

19
De l’excavació al museu: treballs in situ i extracció dels paviments

[page-n-30]
20
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-31]
d’un suport rígid de poliestiré extruït, tallat a mida i adherit a
la gasa amb precinte de doble cara, que servira de suport de
recolzament i esmorteïment. A continuació, les plaques es van
numerar i es van identificar en el pla d’arrancada i s’anaren
extraient i voltejant d’una en una, i s’anaren col·locant en un
suport adequat per al transport al Museu.

pàg. 20
Procés d’extracció del mosaic del triclinium:
tall directe de les teles amb bisturí; separació
dels estrats amb l’ajuda d’espases; trasllat
de la secció a un nou suport; embalatge
dels fragments per al seu transport.
pàg. 21
Ortofotografia del paviment de marbre
amb un total de 230 plaques.

21
De l’excavació al museu: treballs in situ i extracció dels paviments

[page-n-32]
22
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-33]
Els treballs de conservació i restauració
per a un projecte expositiu

Després d’alguns anys en els quals els paviments quedaren
depositats en els magatzems del Museu de Prehistòria de València, l’any 2009 va arribar el moment d’iniciar els treballs
de restauració al posar-se en marxa el projecte expositiu Vil·
la Cornelius: la Vida Rural en Època Romana que culminaria
al novembre de 2013. Durant aquells anys, en el laboratori
de restauració la dedicació als materials apareguts a l’Ènova
i que formarien part de l’exposició no va ser exclusiva, sinó
que vam compatibilitzar de forma paral·lela aquestes labors
amb les intervencions sobre altres tipus de peces dels nostres fons que també requerien tractament. Així i tot, la veritat
és que el major volum de treball l’acapararen els paviments,
que, per la seua envergadura i el seu estat de conservació,
van requerir recursos tècnics i humans considerables. En
qualsevol cas, va ser una ocasió per a investigar, per a aplicar
metodologies innovadores i per a demostrar que en l’ofici
del conservador i restaurador no s’ha de ser conformista, ni
quedar-se només amb el que un ja coneix i practica, sinó que
cal deixar una bona part a la reflexió i a la imaginació, a la resolució de conflictes de forma senzilla i sense grans dispendis. També va ser un moment de compartir experiències amb
els professionals d’altres disciplines i de poder enriquir-nos
ambdós amb els coneixements adquirits.

23
Els treballs de conservació i restauració per a un projecte expositiu

pàg. 22
Procés d’extracció del paviment: engasada
de les teles; numeració i tall de les
gases; separació dels mòduls de marbre;
col·locació sobre cinta adhesiva d’un
suport a mida de poliestiré; volteig de la
placa per al seu transport posterior.

[page-n-34]
Paviment de marbre
Hi ha diverses zones que destaquen, tant a la ubicació original com en l’espai expositiu, per la rellevància de les restes
trobades, i una d’aquestes és el conjunt que decora l’estança
principal, emprada com a dormitori, i les seues habitacions
annexes. Plantejar la intervenció del paviment de marbre,
amb les considerables dimensions que tenia i en l’estat de
conservació en què es trobava, no va ser, per descomptat,
una cosa gens senzilla ni tampoc improvisada. Pes, grandària, espais de treball, pressupostos de materials, personal
disponible, equipaments, tot es complica en una obra de tal
envergadura. En un primer moment, vam plantejar una intervenció a la manera més tradicional, en què les plaques es
col·locarien sobre un suport estratificat amb interior de niu
d’abella en alumini, dels que habitualment s’empren en la
restauració d’aquest tipus de peces. No obstant això, prompte
vam donar un gir a la nostra proposta en reflexionar que no
es tractava òbviament d’un mosaic tessel·lat, sinó d’un paviment amb mòduls de marbre, amb un format ja definit; per
això, ens qüestionarem la necessitat real d’emprar com a suport un altre material afegit. Cada placa, després d’un procés de consolidació i reconstrucció adequats, es podria tractar perfectament com una peça independent i conservar-se
sense cap tipus de suport adherit; així es reduïren de forma
considerable els costos econòmics i es possibilitaria a més
una restauració ajustada al criteri de mínima intervenció. Per
al muntatge definitiu de les plaques de marbre sobre el sòl
es plantejà la construcció d’una gran caixa d’arena, sobre la

24
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-35]
pàg. 24
Revers i anvers d’una de les
plaques de marbre abans i després
de la seua restauració.
pàg. 25
Procés de restauració del paviment:
eliminació de la protecció de poliestiré en
una de les plaques de marbre; alçament
de les gases amb vaporeta; infiltració
del consolidant; tractaments de neteja
prèvia; fase de muntatge; aspecte final
de la placa ultimada la intervenció.

25
Els treballs de conservació i restauració per a un projecte expositiu

[page-n-36]
Pintada de morters col·locats com
a reforç en xicotetes zones.
Tractament de neteja definitiva
mitjançant microprojecció d’abrasiu.

qual es col·locarien d’un en un els diferents mòduls després
de ser restaurats, d’aquesta manera es podrien compensar
perfectament els desnivells de gruix dels distints marbres.
Les labors de restauració sobre el paviment es van prolongar durant un període aproximat de quatre anys, durant
els quals el major volum de treball se l’emportaren, naturalment, les operacions de neteja i reconstrucció. Cada placa està
perfectament numerada i orientada amb una marca, a més de
fotografiada de forma individual durant tota la intervenció,
creant un arxiu documental complet que no sols ajuda en el
muntatge, sinó que fa impossible els errors d’interpretació i
ubicació de cada una de les peces.
El protocol d’intervenció es va iniciar amb l’eliminació,
en el revers, de les restes de morters originals ja disgregats, i es
continuà amb les operacions per l’anvers eliminant els materials de protecció col·locats per a l’arrancada, de forma mecànica, en el cas del poliestiré extruït, i amb l’ajuda de vaporeta per
a reblanir la resina vinílica que adheria les gases. Els primers
tractaments de neteja, amb mitjans fisicomecànics, es feren de
forma paral·lela a la reconstrucció de les plaques, pel delicat
estat de conservació que presentaven gran part de les peces,
extremadament fragmentades. Com a adhesiu per a unir tots
els xicotets fragments s’emprà Mowital®-B60HH al 25 % en
alcohol etílic, combinat, de vegades, amb resina Fluoline®-A,
aplicada per infiltració en les zones de fissures. L’aplicació
d’un adhesiu epoxídic, sempre amb un estrat intermedi reversible, va quedar limitada a les unions de les plaques de marbre
de més pes o en aquelles zones on, a causa de la mala unió dels
fragments, feia falta un reforç amb garanties de resistència.

26
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-37]
No ens vam plantejar l’opció de fer cap tipus d’afegit amb
material nou, a manera de reintegració de llacunes en els mòduls
de marbre. Només en pocs casos, quan consideràrem que calia
aplicar un xicotet reforç puntual en algunes de les peces més fràgils, vam col·locar un morter sintètic d’Acril®-33 al 30 % carregat
amb diferents inerts i pintat posteriorment amb veladures.
Amb tots els mòduls ja reconstruïts es passà a la fase
final de neteja per a eliminar les dures concrecions calcàries
que cobrien la superfície i s’infiltraven entre les zones de
ruptura. Per a això es va recórrer a un sistema de microprojecció de distints abrasius a baixes pressions (òxid d’alumini
220, microesferes 70/100 i pedra tosca). La tria va vindre
determinada per les característiques específiques del material petri i pel seu estat de conservació. Una vegada ultimada la
neteja, es va protegir la superfície original amb silicat d’etil al
60 % en white spirit (aiguarràs mineral).
A mesura que els treballs en les distintes peces anaven
finalitzant, s’anaven embalant convenientment cada una
d’elles i es col·locaren en un lloc dissenyat per a l’emmagatzematge provisionals. Arribat l’any 2013, uns mesos abans
de la data d’inauguració de l’exposició, el muntatge del paviment fou el primer dels treballs que es va planificar, ja que
entorn d’ell s’anava a desenvolupar la part central del discurs expositiu. Es va construir una plataforma dissenyada
especialment per a donar cabuda al paviment i per a permetre, així mateix, l’encaix al nivell dels dos llindars originals
que flanquejaven l’estança, i al voltant d’ella es col·locà una
passarel·la que permetia una bona perspectiva del conjunt. A
partir d’aquell moment, vam començar a col·locar, a manera

27
Els treballs de conservació i restauració per a un projecte expositiu

Sondatge de neteja
d’incrustacions calcàries.

[page-n-38]
de puzle, sobre una base de sílice llavada d’uns 8 cm de gruix,
els distints mòduls de marbre perfectament numerats, orientats i ben anivellats sobre l’arena.
A mesura que anaven avançant les labors de muntatge, es feia l’ompliment dels intersticis entre les plaques i de
llacunes, amb un sistema poc invasiu i totalment reversible:
l’ús de gravetes soltes, de marbres de set tonalitats diferents
amb una granulometria específica, que recreaven no sols el
color, sinó l’aparença de la pedra, amb la qual cosa s’assolia un efecte visual molt apropiat que harmonitzava amb el
conjunt i aconseguia fins i tot completar de forma senzilla
els dissenys geomètrics. Es tractava de pintar amb la pedra
mateixa, jugant fàcilment amb textures i gradacions de color,
dispersant simplement de forma manual les gravetes sobre la
superfície. Un sistema que, al nostre entendre, ofereix resultats estètics excel·lents pel fet de ser no sols compatible, sinó

pàg. 28
Muntatge expositiu: col·locació de les
plaques de marbre sobre una base de sílice.
Ompliment d’intersticis i de
llacunes amb gravetes soltes.
pàg. 29
Reintegració de la llacuna central: col·locació
de la capa de separació; fase de reintegració
amb gravetes soltes de diferents tonalitats;
aspecte final de la llacuna acabat el procés.

28
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-39]
molt reversible, i de necessitar, amb el temps, únicament de
xicotetes operacions de manteniment, que poden ser resoltes
fàcilment. Com a pas previ a la col·locació de les gravetes,
sobre les distintes llacunes i damunt la base de sílice es disposava un estrat de Reemay® tallat a mida, la qual cosa sens
dubte facilitaria la seua arreplega si fera falta.
Al costat del paviment es construí una vitrina dedicada exclusivament a informar dels processos de conservació
i restauració duts a terme tant sobre el sòl de marbre com
sobre l’opus tessellatum del vestíbul annex, on no es presentaven imatges a través d’un audiovisual, i també rèpliques que
mostraven la tècnica i els productes d’intervenció emprats:
un xicotet espai dedicat a la didàctica, per a crear consciència
de la importància que té la conservació del nostre patrimoni. A més, en aquesta vitrina es va col·locar també un mòdul
complet de marbre del paviment que conservava bona part
dels estrats preparatoris originals i que decidírem de conservar; així es convertí en un dada tècnica molt aclaridora del
sistema de construcció d’aquest sòl en època romana.
El muntatge de l’habitació es va completar amb la coŀlocació dels fragments de pintura mural associats a un sòcol
de marbre, la intervenció del qual, a pesar que no entrarem
ací en detall, representà un altre repte d’investigació important, ja que vam plantejar una alternativa no invasiva de nou
ancoratge sense necessitat de suport, en què la subjecció dels
fragments es féu simplement amb imants.

29
Els treballs de conservació i restauració per a un projecte expositiu

[page-n-40]
El paviment de marbre després del seu
muntatge en la sala d’exposició temporal
del Museu de Prehistòria de València.
Vitrina didàctica amb audiovisual
explicatiu, rèpliques que ensenyen
el procés de restauració i placa de
marbre original que mostra pel revers
els diversos estrats preparatoris.

30
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-41]
Mosaic amb motius geometricoflorals
La intervenció sobre els fragments tessel·lats del vestíbul del
dormitori principal es va ajustar en major grau al que tradicionalment sol ser el protocol habitual en el trasllat a un nou
suport, una vegada que els mosaics han perdut gran part dels
seus morters de preparació originals com a conseqüència del
procés d’extracció. No obstant això, conscients del bon comportament i de l’eficàcia dels materials més tradicionals, i coneixedors, així mateix, de l’ús abusiu, en la restauració moderna, de materials sintètics en aquest tipus d’operacions, ens
plantejàrem com a objectiu la recerca d’alternatives que pogueren minimitzar el pes de les peces, però recorrent a morters
naturals de qualitat, compatibles amb els materials originals.
La restauració va consistir en la col·locació d’un nou
suport de materials lleugers: en aquest cas un estratificat industrial d’alumini, fibra de vidre i resina. Aquest suport rígid es preparà amb una base de perlita adherida amb resina
epoxídica per a garantir l’adherència del nou morter. Sobre
aquesta capa es van col·locar, tant pel revers del mosaic original com en la superfície del nou suport, dos estrats de morter natural compost de calç hidràulica natural pura NHL de
Saint-Astier i una mescla d’inerts naturals de baix pes específic (Intopore®). Primerament, s’aplicava un primer estrat de
morter tamisat i més fluid sobre el revers del mosaic, perquè
s’ajustara bé a la superfície, i, a continuació, es col·locava el
segon estrat, ja més espés i ben anivellat. Els treballs es van
dur a terme de forma paral·lela també sobre el suport industrial. Una volta preparades ambdues superfícies, la secció del

31
Els treballs de conservació i restauració per a un projecte expositiu

Mosaic amb motius geometricoflorals del
vestíbul: eliminació de depòsits terrosos i
de restes de morter disgregats pel revers.
Col·locació de la perlita sobre el suport
estratificat.

[page-n-42]
32
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-43]
mosaic que fins al moment estava col·locada sobre una base
de fusta, es va cobrir amb una altra fusta folrada amb plàstic,
es fixà amb cingles i es va voltejar. Disposada ja la secció
per l’anvers es féu que anara lliscant, a poc a poc, sobre el
nou suport i, una vegada perfectament adaptada, s’anivellà i
s’ajustaren ambdues superfícies. És el mètode de trasllat que
coneixem com directe, en el qual són els fragments originals
els que es van disposant sobre el nou suport.
Després d’un temps prudencial d’espera per a l’assecament del morter, els treballs de restauració van continuar
per l’anvers, primer llevant amb vaporeta les gases emprades
en l’extracció i, posteriorment, amb la neteja de les tessel·les.
Després d’una fase inicial de neteja fisicomecànica, les dures
incrustacions calcàries que ocultaven els dissenys originals
van ser eliminades amb projecció d’abrasiu, de la mateixa
manera que s’havia fet en el cas del paviment de marbre.
Pel fet de tractar-se de fragments dispersos, en la sala
d’exposició es va dissenyar un sistema de muntatge i reintegració de grans llacunes que fóra fàcilment reversible, basat
també en l’ús de gravetes de marbre de diferents tonalitats,
però en un to neutre, amb el qual s’aconseguia un efecte visual que harmonitzava amb l’original.

Fragment de mosaic amb motiu figuratiu
L’últim dels mosaics intervinguts és el reduït fragment d’opus
tessellatum policrom amb decoració de motius vegetals i la representació d’un pardalet. Per a la redacció d’aquest apartat

33
Els treballs de conservació i restauració per a un projecte expositiu

pàg. 32
Procés de restauració: aplicació del primer
estrat de morter natural sobre suport i revers del
mosaic paral·lelament; trasllat de la secció de
forma directa sobre el suport; eliminació de les
gases amb vaporeta per l’anvers; vista general
dels fragments ubicats a la sala d’exposició.

[page-n-44]
comptem amb la participació de Haydee Fayos, José Luis Regidor i Pilar Soriano, ja que en aquest cas, en col·laboració amb
l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València, es va dur a terme un treball d’investigació
per a elaborar un nou suport mòbil reversible fabricat manualment ex professo per a la peça, amb un sistema estratificat de
fibra de carboni amb niu d’abella d’alumini, executat al buit,
que s’adaptava perfectament a les irregularitats de la peça pel
revers, la qual cosa ens va permetre de conservar les restes de
morter original i, a més, minimitzar el pes del conjunt.
Es tractava de buscar una alternativa als suports industrials emprats en les operacions de trasllat de mosaics i pintures murals que, òbviament, tenen una sèrie d’avantatges,
com ara la seua estabilitat, la resistència o el poc pes, però
els inconvenients de la qual també val la pena de tindre en
compte, com ara el fet que es fabriquen en grandàries i gruixos estàndard, que les superfícies són sempre planes i que
el seu cost és prou elevat. No obstant això, si és el restaurador mateix qui es fabrica el suport estratificat, emprant els
mateixos materials i les mateixes metodologies que utilitza
la indústria, els avantatges continuen sent els mateixos, però
se’n poden afegir d’altres: s’aconsegueix un disseny personal
adaptat a les característiques de la peça (tria de materials, dimensions, gruix, etc.), ens permet l’acoblament a superfícies
originals amb deformacions, per la qual cosa es poden conservar els morters pel revers, fins i tot amb desnivells, i se’n
redueix considerablement el cost. En tot cas, com que es tractava d’una experimentació nova en aquest tipus de peces, es
decidí de fer una rèplica sobre la qual es poguera comprovar

34
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-45]
posteriorment tant l’adaptació del nou suport al mosaic com
la reversibilitat d’aquest.
Sobre el revers de la peça, que conservava almenys
part de dos dels estrats de morter original, es féu una primera neteja en sec amb aspirador, bisturí i brotxes, i se
n’eliminà acuradament la terra procedent de l’excavació.
Després, es dugué a terme la consolidació de les restes de
morter original mitjançant la injecció d’un morter de tipus
PLM®-SM aplicat en les zones clavillades o més fràgils, a
fi de garantir-ne l’adhesió a les tessel·les. Tant les xicotetes
llacunes com el perímetre del mosaic es van omplir amb
un morter sintètic fàcilment reversible en aigua (alcohol
polivinílic Rhodoviol® al 10 %) mesclat amb Sikadur®-501,
així s’aconseguia protegir les vores i facilitar la resta d’operacions posteriors. A continuació, es col·locà el morter natural que serviria d’estrat intermedi a l’hora d’adherir el
nou suport. Es va emprar, igual que en el cas dels fragments del vestíbul, el morter Intopore®, prèviament mòlt i
tamisat, aplicant-ne una capa de pocs mil·límetres sobre el
revers del mosaic prèviament humitejat, i adaptant-lo als
desnivells naturals del revers de la peça.
És en aquest moment quan s’efectuà la rèplica de l’original amb motle de silicona sobre el revers prèviament aïllat
amb una fina capa de làtex de goma Rewultex®-MR, per a reproduir posteriorment el positiu amb guix dental Exaduro®.
Tant la rèplica com el fragment original estaven ja preparats per a rebre el nou suport. Els materials que es van
emprar per a la fabricació de l’estratificat foren els següents:

35
Els treballs de conservació i restauració per a un projecte expositiu

pàg. 34
Fragment d’opus tessellatum amb motiu
figuratiu en la seua ubicació original.
Consolidació puntual pel revers
amb morters d’injecció.
Col·locació d’un morter sintètic provisional
en llacunes i perímetre del fragment.
pàg. 35
Aplicació d’un estrat prim intermedi
de morter natural, adaptat a les
irregularitats del revers original.
Procés de realització de la còpia
amb motle de silicona.

[page-n-46]
pàg. 37
Procés de fabricació del nou suport al buit:
col·locació de les primeres capes de l’estratificat;
aplicació de la resina epoxídica sobre la fibra de
carboni; fixació de la malla d’alumini; col·locació
de les segones capes de l’estratificat; tancament
de la bossa i aplicació del buit durant 24 hores;
separació del suport; retirada de les capes ja
inservibles de l’estratificat per ambdues cares; vista
de l’original i del nou suport amb llum rasant;
esquema que mostra l’estratificació de les capes
emprades en la confecció del suport al buit.

· Film de plàstic: per a la realització de la bossa de buit.
· Manta absorbent: teixit d’absorció dels excessos de resina en processos de compactació al buit.
· Film separador: film de plàstic perforat que ajuda a la distribució uniforme de la resina i a la separació de les capes.
· Desemmotllant o Peelply®: teixit lleuger de polièster
que es col·loca sobre l’última capa de l’estratificat i que
per les seues característiques químiques no s’adhereix
totalment a la resina, la qual cosa en permet la separació posterior i possibilita un correcte acabat superficial
texturat del nou suport.
· Teixit de fibra de carboni: de 193 gr/m2.
· Niu d’abella d’alumini: de 5 mm de gruix.
· Resina epoxídica EPO-150®.
· Massilla de tancament: per a segellar completament la
bossa de buit.
Damunt de la taula es va col·locar un film plàstic que serviria per a realitzar la bossa de buit i ací es disposà el mosaic, al qual se li van suavitzar les vores perimetrals amb
plastilina per a evitar possibles zones de tall del plàstic
durant la pressió de la fase de buit. Sobre el revers del mosaic es col·locà una altra capa de film aïllant que permetria
la perfecta separació posterior i, damunt d’aquesta, s’anà
adaptant d’una en una la resta de capes, tal com s’aprecia
en l’esquema adjunt. Entre la fibra de carboni i el nucli
d’alumini en forma de niu d’abella es va posar, a més, un
paper japonés que augmentava la superfície de contacte
de la resina.

36
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-47]
Film de plàstic de la bossa de buit
Manta d’absorció
Film separador
Peelply®
Teixit de fibra de carboni + epòxid
Niu d’abella d’alumini de 5 mm de gruix
Teixit de fibra de carboni + epòxid
Peelply®
Film separador
Manta d’absorció
Film de plàstic
Mosaic
Film de plàstic de la bossa de buit

37
Els treballs de conservació i restauració per a un projecte expositiu

[page-n-48]
38
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-49]
Una vegada ja col·locades totes les capes, es tancà la
bossa amb massilla de segellament i s’hi féu el buit durant
un període de 24 hores, després del qual es van anar retirant
d’un en un els diversos materials fins a quedar lliure el nou
suport estratificat, que va resultar extremadament lleuger
(150 g), amb una gruixària mínima i perfectament adaptat a
les irregularitats del revers de la peça.
Per a adherir el nou suport al fragment original, s’optà
per l’aplicació d’un gel de resina acrílica (Paraloid®-B72 al
30 % en acetona, carregat amb sílice micronitzada) que es
convertiria així en un nou estrat intermedi de tipus químic
fàcilment reversible. Prèviament a l’aplicació del gel, es van
impermeabilitzar tant la superfície del suport com la del revers del mosaic amb una capa de Paraloid®-B72 al 10 % en
acetona. Una vegada disposat damunt el suport amb el gel ja
estés, ràpidament es tancà de nou la bossa de buit i es deixà
actuar durant unes altres 24 hores, a fi que l’adhesió d’ambdues parts fora òptima.
Les mateixes operacions de fabricació de l’estratificat i
la seua posterior adhesió van ser dutes a terme sobre la rèplica realitzada amb guix dental, que serviria com a experimentació: amb l’ajuda d’un disquet diamantat es va tallar un
fragment en uns dels cantons, que evidenciava que l’adhesió i
l’acoblament del suport a la forma del mosaic era perfecta. Per
a comprovar-ne la reversibilitat química s’efectuaren diverses
perforacions en l’estratificat, sobre les quals es va injectar acetona i, en un parell de minuts, s’aconseguí la separació.
Ja col·locada la peça sobre el seu nou suport lleuger,
s’iniciaren els treballs per l’anvers després d’eliminar les

39
Els treballs de conservació i restauració per a un projecte expositiu

pàg. 38
El fragment de mosaic ja sobre el seu suport
adherit amb gel de resina acrílica; eliminació de
les gases de protecció; ompliment d’intersticis
amb morter natural; tall dels excessos
perimetrals del suport amb termocúter; procés
de reintegració de llacunes amb morter natural;
acabat final del morter d’ompliment a baix
nivell; segellat de la vora del suport estratificat;
detall del testimoni on s’aprecien tant el suport
com els diferents estrats de l’original; vista
general del fragment de mosaic ultimada la
intervenció, col·locat en la vitrina d’exposició.

[page-n-50]
Experimentació sobre la rèplica: detall de zona
del suport tallat amb disc i comprovació de
l’adhesió i de l’acoblament sobre la superfície.

gases de protecció emprades per a l’extracció i de tallar
els excessos perimetrals de l’estratificat amb l’ajuda d’un
termocúter. La neteja superficial, com en la resta de paviments, es féu amb microprojecció d’abrasiu. S’eliminaren
els reforços provisionals fets amb Rhodoviol®. Els intersticis de les tessel·les, que a penes conservaven restes de
morter original, van ser reomplits amb un nou morter natural, el mateix que es va emprar per a cobrir les xicotetes
llacunes, que en aquest cas es va deixar a un nivell més
baix respecte a la superfície original. Tot el perímetre de la
vora de l’estratificat es cobrí amb un morter natural reforçat amb resina acrílica Acril®-33, a excepció d’una reduïda
zona, que es va reservar perquè poguera quedar a la vista
com a testimoni de la intervenció.

Experimentació sobre la rèplica: prova de reversibilitat.
Injecció d’acetona a través d’orificis xicotets i
desenganxada pràcticament immediata del suport.

40
Vil·la Cornelius: conservació i restauració de mosaics

[page-n-51]
Una nova ubicació

Després d’uns mesos d’exposició en les sales temporals del
Museu de Prehistòria de València (de novembre de 2013 a
juny de 2014), la mostra Vil·la Cornelius va tancar al públic
i les peces tornaren de nou als magatzems després de ser
desmuntades. Per fortuna, aquesta història no acaba ací, ja
que l’Ajuntament de Xàtiva va sol·licitar el 2015 el conjunt
de l’exposició i actualment es mostra al Museu de l’Almodí d’aquella localitat, la que fóra l’antiga Saetabis, important
ciutat romana, sens dubte el centre administratiu de la zona
on va aparéixer la vil·la. És allí on hui en dia es poden admirar les peces, amb una estètica diferent, però amb idèntica
noblesa. La mateixa que ha demostrat la llarga llista de professionals que amb il·lusió i esforç s’han dedicat de forma
incansable a fer realitat aquest projecte.

41
Una nova ubicació

[page-n-52]
Bibliografia recomanada
Albiach, Rosa i De Madaria, José L. (coords.) (2006). La villa
de Cornelius. València: Ministeri de Foment, 174 p.
Albiach, Rosa, Gallego, Aquilino i García-Prósper, Elisa (2006).
«El procesado del lino en la villa romana de Cornelius: primera
valoración», en Morel, Jean-Paul, Tresserras, Jordi i Matamala,
Juan Carlos: The archaeology of crop fields and gardens (Studio,
tutela e fruizione dei beni culturali, nº 2). Ravello (Itàlia): Centro Universitario Europeo per i Beni Culturali, p. 75-86.
— (2008). «La excavación de Els Alters (l’Ènova, València),
una villa romana propiedad de Publius Cornelius Iunianus»,
en Martí, J.: Nous avanços de l’arqueologia valenciana (Quaderns dels Museus Municipals de València, 2), p. 22-37.
— (2012). «The marble repertoire of the roman villa of Cornelius (Valencia, Spain)», en IX Asmosia Conference (Institut
Català d’Arqueologia Clàssica, Documenta, 23), p. 176-182.
— (2013). Villa Cornelius: la vida rural en época romana. València: Museu de Prehistòria de València, 71 p.
publicaciones/?q=es&id=324>
Borzomati, Anna i Iaccarino, Antonio (2007). «Materiali e
metodi innovativi per il montaggio di un dipinto mural estrappato su nuovo supporto», en V Congresso Nazionale IGIIC
- Lo Stato dell’Arte 5 (Cremona, Palazzo Cittanova 11-13 Ottobre
2007). Florència: Nardini Press, p. 607-614.
Carrascosa, Begoña i Pasíes, Trinidad (2004). La conservación
y restauración del mosaico. València: Universitat Politècnica de
València, 218 p.

42

[page-n-53]
Fayos, Haydee (2012). «Revisión crítica de soportes para mosaico: estudio e intervención de un fragmento de opus tessellatum de la villa de Cornelius (L’Ènova, Valencia)» [Treball
d’investigació del màster en Conservació i Restauració de
Béns Culturals; Universitat Politècnica de València; tutors:
José Luis Regidor, Pilar Soriano i Trinidad Pasíes.]
MICHAELIDES, Demetrios; GUIMIER, Anne-Marie i NARDI, Roberto (eds.) (2014) «Conservation of mosaics: an act of discovery». Proceedings of the 10th ICMM Conference (Palermo
2008), Regione Siciliana.
PASÍES, Trinidad (2012). «Reconstrucciones desmontables
como alternativa reversible en el proceso de reintegración
de materiales arqueológicos». En Ge-Conservación núm. 3,
pp.117-131.
— (2014). «La Villa de Cornelius (l’Ènova, Valencia): «trabajos de conservación y restauración para un proyecto expositivo», Archivo de Prehistoria Levantina, vol. XXX, Museu de
Prehistòria de València, p. 389-400.
Rodà, I., Àlvarez, A. i Domènech, A. (2010). Informe de l’anàlisi
de tres mostres de marmora procedents del jaciment arqueològic
d’Els Alters (València). Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Unitat d’Estudis Arquèometrics.
Sánchez, A. i Gómez, M.ª J. (2013). Estudio de los materiales presentes en dos muestras tomadas de los morteros que conforman los
estratos preparatorios para el agarre de las placas de mármol al suelo de un pavimento hallado en la Villa de Cornelius de L’Ènova (Valencia). Madrid: Informe realizado por el equipo Arte-Lab S.L.

43

[page-n-54]
[page-n-55]
English translation

[page-n-56]
Index
46
Villa Cornelius: the story of a
finding and its recovery
47
Mosaics and pavements: description and damage diagnosis
48
From the excavation to the museum:
in situ work and pavement lifting
49
Conservation and restoration in an exhibition project:
Marble pavement
Mosaic with geometric-floral motifs
Mosaic fragment with
figurative motif
54
A new location
55
Bibliography

Villa Cornelius:
the story of a finding
and its recovery
When a project becomes a challenge,
an opportunity to research and continue learning; when it gives us the
chance to share experiences and
create memories, it is only then that
work becomes acknowledgement
and our effort is rewarded.
The intervention carried out on part
of the materials discovered in the place
known as Villa Cornelius, in the town
of l’Ènova (Valencia), is one of these
examples. From the outset of the excavation in 2004, a clear interest was
shown in conserving and restoring both
the archaeological structures and materials that were discovered. The work
involved the participation of a considerable number of specialist professionals. Unfortunately this finding proved
to be yet another witness of the lack
of in situ projects and the obligatory
decontextualisation that our archaeological heritage is subjected to on many
occasions. Villa Cornelius has therefore
become another inevitable case of the
lifting of structures considered to be an
archaeological site. In this instance, it
was due to a high speed train line passing through the site, which also made
it necessary to subsequently cover the
entire archaeological area.
Among the materials that had to
be taken from their original context to

46

be stored in the Prehistory Museum of
Valencia were a marble pavement and
various polychrome opus tessellatum
mosaics, the conservation of which
is the purpose of this publication. In
the Restoration Laboratory of the Museum, we carried out the interventions
on all these pieces with the aim that
they would form part of a temporary
exhibition opened in November 2013,
entitled: ‘Villa Cornelius. Rural life in
the Roman period’. A Roman country
villa, owned by Publius Cornelius Iunianus, within the territorium of the city
of Saetabis (‘Xàtiva’) and dedicated to
farming and processing flax and esparto grass. It was built at the end of
the 1st century AD and fell into disuse
in the mid-6th century AD.
In the Laboratory, interventions
were not only carried out on the pavements, but also on materials such as
pottery, inscriptions, bone, metals and
wall painting. With a total of around
80 pieces, the process involved almost
five years’ of work (2009-2013), in
which the main objective was that they
may be shown once again, recovered
and in all their splendour to the gaze
of onlooking visitors.
With all the patience and care
that the work deserved, as well as
time, which has also provided us
with the opportunity to experiment
and research new intervention methodologies, we have endeavoured to
apply reversibility compatibility and
minimum intervention criteria, from

[page-n-57]
our respect to the original. This has
included: the creation of vacuum
pressure custom made lightweight
supports; the use of natural low specific weight mortars for the restoration of opus tessellatum fragments;
and the filling and assembly system
of the marble pavement through the
use of loose gravel. These are some of
the treatments carried out, which in
some cases represent a step forward
in traditional restoration processes.

Mosaics and pavements:
description and damage assessment
Three polychrome pavements were
uncovered, made with opus tessellatum,
which decorated various rooms in the
villa. A small fragment was found in
one of the rooms considered to have
formed part of the noblest area of the
site, although the poor state of conservation of the structures made it difficult to discern its possible function.
According to the decoration seen on
the small piece of mosaic that has been
conserved, with vegetal decoration, floral motifs and part of a small bird, it
must have been an elegant room. The
fragment was associated to the wall of
the room, while the rest of the pavement was totally lost.
The second of the mosaics, located
on what was possibly the triclinium or

dining room, features geometric and
plant designs, framed with borders.
Its tesserae are the smallest at 0.8 mm,
and were found in a highly deteriorated state, with deformations caused by
roots, burnt areas and considerable losses due to the presence of ditches and
an irrigation canal (approximately 30%
of the original has been conserved). In
addition, the thick layer of calcium carbonate concretion that covered the entire surface had completely concealed
the original colours of the stone. This
crust, which was the thickest of all those
covering other pavements, was very
probably caused by water infiltrations
originating from the aforementioned
irrigation canal.
We found a similar decoration to
the one we have just described, with
geometric-floral combinations, in the
third of the mosaics; an opus tessellatum that was found in the hallway of
the main bedroom and from which
three dispersed fragments had been
conserved.
Attached to this room was one
of the most noteworthy pavements
of the whole site: the marble floor
of what is considered to the main
bedroom of the house. It measures
approximately 6.24 x 4.76m, and
comprises marble slabs that come
from the Buixcarró quarry (XàtivaBarxeta), in beige, ochre and pinkish
colours, and black stone, all in different sizes and shapes, the majority
rectangular or quadrangular, creating

47

two very distinct decorative areas: a
large hall area, where slabs were set
in a chequerboard combination of
coloured slabs and another area with
rectangular shaped marble slabs, corresponding to the place where the
bed would have been located. The
marble slabs were laid on a base of
natural mortar; there were no traces
of stone or pottery fragments that are
typically found and served for the
laying or levelling of marble slabs. At
least two mortar preparation layers
have been distinguished, with a presence of between 70 and 80% calcite,
which also contained quartz, dolomite and amorphous solids, which
could include the charcoal found in
the form of remains in one of the
layers.
In the main bedroom area a small
stretch was also discovered with remains of a painted surface that would
have adorned the walls with simple,
black line decorations on an ochre
background, which appeared to be
associated with marble skirting.
The state of conservation of the
pavement was very delicate, as the
high level of fragmentation of the
marble slabs demonstrates. The entire surface of the pavements was
also covered with a hard, thick layer
of a calcareous concretion, which in
many cases even concealed the original polychromy of the stone.
Also evident were the areas affected by fire caused by bonfires that

[page-n-58]
would correspond to the final phase
of occupation of the villa. It was precisely in these areas where the main
lacunae or losses were located.

From the excavation to the museum:
in situ work and pavement lifting
It is easy to imagine the trauma entailed
in any type of lifting, not only because it
negates its consideration as an archaeological site and ignores the importance
of the preparatory layers of the mosaic
as an integral part of the mosaic itself,
but also due to the numerous risks it
entails from a technical point of view.
For these reasons, currently the recommended means of conservation is the in
situ conservation option as is the need
to document and plan all the interventions and carry out well planned protection and maintenance projects with
multidisciplinary teams. Even so, the extraction would be justified as the course
of action in extreme cases wherever in
situ consolidation is not recommended
or viable, whether due to the delicate
state of the materials or their location
in areas that would render conservation
totally impossible; the latter being the
cause of lifting the pieces in the case in
hand.
Throughout the history of mosaic
conservation various systems have
been applied to carry out extrac-

tion, from the simple rigid lifting of
blocks, to methods with surface reinforcements or bandages to assist
lifting that resorted to the use of the
rolling detachment system or section
cutting, the latter being the one most
commonly used today. In the system
in which the pavement is lifted in sections, the pavement is divided up as
though it were a puzzle to simplify the
subsequent delivery to the Laboratory,
which is where the restoration tasks
and its relocation to a new base will be
carried out. For this process to be successful, it is necessary to firstly carry
out various operations in situ. In general, the extraction protocol comprises
the following stages:
· Analysis of the state of conservation
and the environmental conditions;
documentation of the mosaic.
· Surface cleaning treatment to assist
bandage adhesion.
· Drying of the surface and application of protective bandages.
· Marking the cut lines and numbering the sections.
· Cutting and separation of each of
the individual sections.
· Transferral of the sections on their
reverse side to a new, provisional
support.
· Wrapping of all the sections to be
taken to the restoration laboratory.
All these processes were carried out
on the opus tessellatum mosaics dis-

48

covered in Villa Cornelius. It should
be specified however that it was only
on one of them, the mosaic located in
the room thought to be the triclinium,
that the pavement was cut into sections due to its larger size, while the
other tesserae remains were simply
loose fragments that did not require
division into smaller pieces.
We will go into greater detail
concerning the methodology of the
extraction process, commenting that
the preliminary cleaning processes
were carried out in several phases:
an initial, mechanical cleaning with
a scalpel and suction to remove soil
deposits and more loosely adhered
residue. In a second phase, performed
with the support of physical means, a
steam cleaner and subsequent cleaning with soft brushes and sponges, applying distilled water to 5% New Des®
surfactant soap. The tasks were carried
out with extreme care in places where
the tesserae were loose due to the poor
state of conservation of the foundation mortars.
Once the surface is prepared in
this way, the bandages were applied to
help keep the tesserae well stuck once
their support base had been removed.
To carry this out we used hydrophilic
gauze, previously washed to remove
the finishing, and applied in two successive layers that served as a resistant
protective layer but were fine enough
to allow the shape of the tesserae to
show through to simplify them being

[page-n-59]
cut into sections later on. Furthermore, due to the adverse weather conditions that accompanied us during
part of the process and the moisture
coming from the ditch in one of the
pavements, a hot air generator had to
be used to aid the preliminary surface
drying processes and the subsequent
gluing processes.
The adhesive used was a solid
polyvinyl acetate resin, 25% K-60® in
ethanol, applied using a stamping effect with the help of stiff, round bristle brushes, so that the resin would
penetrate properly into the interstices
of the tesserae and be able to perfectly adhere to the mosaic surface, acting
from the centre towards the edges to
prevent wrinkles or air pockets. After
drying, the dividing lines of the sections are drawn and the joining lines
of these are numbered and marked
out to then be directly cut out using
the scalpel. This task was obviously
only carried out for the largest mosaic, as the other remains did not need
to be separated up into sections. The
lifting was undertaken with the help
of metal spades of various lengths,
specially designed and manufactured
to penetrate between the preparatory layers. After checking that each
of the sections had been completely
detached from the bedding mortar,
they are lightly separated and turned
over to be placed on the new support
used to transport them, and they are
duly marked, positioned, numbered

and fixed. The sections were packed
using the sandwich system, between
two protective sheets of wood and
polystyrene and were then transported and deposited at the Prehistory Museum of Valencia. There they
were placed inside boxes expressly
designed to store them until the start
of the restoration processes.
It is worth noting that the opus tessellatum pavement that decorated the
triclinium, in spite of its delicate state
of conservation, is the only one that is
still inside the boxes and has not been
restored, as it was not included in the
exhibition project in 2013.
Still to be detailed are the lifting
operations for the large marble pavement located in the main bedroom,
which feature some methodological
differences given that it is a set made
up of 230 marble slabs that already
had a defined shape. In addition to
the cleaning processes explained
earlier, as well as the surface protection provided by the double layer of
bandages, each of the modules were
placed on a rigid, styrofoam base that
was cut to measure and stuck to the
gauze with double-sided tape, serving as a base that would both support
and cushion. Following this, the slabs
were numbered and identified on the
surface, over the bandages and were
gradually removed, turning them
over one by one and placing them on
a base that was suitable for them to
be transported to the museum.

49

Conservation and restoration work for
an exhibition project
After several years of being stored in
the storerooms of the Prehistory Museum of Valencia, in 2009 the time
came to start the restoration work on
the pavements as the exhibition project ‘Villa Cornelius. Rural life in the
Roman period’ was initiated, culminating in November 2013. During those
years the restoration Laboratory was
not exclusively devoted to the materials found in l’Ènova that would later
form part of the exhibition, rather we
coordinated this work with interventions on other types of pieces from
our collections that also required treatment. Even so, it is true that the pavements represented the largest volume
of work, given their magnitude and
state of conservation, which called
for considerable technical and human
resources. In any event, it gave us an
opportunity to research, to apply innovative methodologies and to demonstrate that in the conservator-restorer
profession, one must not be conformist or satisfied with what one already
knows and practices, but instead leave
a great deal to consideration and the
imagination, to solving conflicts in a
simple way without being wasteful. It
was also a time to share experiences
with experts from other disciplines
and for all parties to be enriched with
the knowledge acquired from others.

[page-n-60]
Marble pavement
Both in the original villa and in the exhibition space, there are several caption areas that should be highlighted
due to the significance of the remains
found, and one of these is the set that
decorated the main room, used as a
bedroom, and the adjoining rooms.
Considering the intervention on the
marble pavement, with its considerable size and the state of conservation
in which it was found, this was obviously not a simple task nor was it at all
improvised. The weight, size, working
areas, material budgets, available staff,
equipment: all of these become more
complicated in a job of this scale. At
first we suggested carrying out a more
traditional intervention, in which the
slabs would be positioned on a laminated base with an aluminium honeycomb interior, the type commonly used
in the restoration of this type of pieces.
However, we would soon reconsider
our own proposal upon acknowledging that this was clearly not a tessellated mosaic but rather a pavement with
marble modules and a pre-defined
format and so we had to question
whether it was really necessary to use
another added material as a support.
Each slab, after undergoing a suitable
consolidation and reconstruction process, could be treated perfectly well as
an independent piece and conserved
without any type of support adhered
to it, thereby considerably reducing

the economic costs and also making
it possible to carry out a restoration
in accordance with the criterion of
minimum intervention. For the definitive assembly of the marble slabs on
the floor, the idea of building a large
sandpit was proposed, upon which the
various modules would be placed one
by one after their restoration, in this
way perfectly compensating for the
uneven thicknesses of the different
marble slabs.
The restoration tasks on the pavement extended for a period of approximately four years, during which time
the greatest volume of work was of
course involved in the cleaning and
reconstruction operations. Each slab
is perfectly numbered and positioned
with a mark, each one is also photographed individually during the entire
intervention, creating a comprehensive archive of documents that not
only assists in the assembly but also
renders any errors in interpreting or
placing each of the pieces impossible.
The intervention protocol started
with the removal of the remains of
any disintegrated original mortar on
the back of the slabs and then the
tasks were carried out on the face of
the marble. The protection materials
placed for the lifting of the tiles were
removed, mechanically in the case of
the styrofoam, and with the help of
the steam cleaner to soften the vinyl
resin that had stuck the gauzes. The
first cleaning treatments with phys-

50

ical-mechanical means were carried
out in parallel to the reconstruction
of the slabs due to the delicate state
of conservation of the majority of the
pieces, which were extremely fragmented. To join all the small fragments together, Mowital®-B60HH
was employed at 25 % in ethyl alcohol as an adhesive, combined in
some occasions with Fluoline®-A
resin, applied in areas with cracks.
The application of an epoxy adhesive,
always with a reversible intermediate stratum, was limited to the joints
of the heaviest marble slabs and to
areas where, due to the poor bonding of fragments, reinforcement that
would provide reliable resistance was
needed.
We did not consider the option
of carrying out any type of addition
using new material in order to fill the
lacunae within the marble modules.
In just a few cases, when we considered it necessary to apply an occasional small reinforcement in some
of the more fragile pieces, we used
a synthetic Acril®-33 mortar at 30%
with different inert materials which
we later coloured with glazes.
Once all the modules had been
reconstructed, the final cleaning
phase could begin to remove the hard
calcareous concretions that were covering the surface and that had penetrated into areas with cracks. For
this we employed a micro air abrasive system at a low pressure range

[page-n-61]
(aluminium oxide 220 grit, 70/100
μm microspheres and pumice stone).
The choice of these was determined
by the specific characteristics of the
lithic material and its state of conservation. Once the cleaning had been
carried out, the original surface was
protected with 60% ethyl silicate in
white spirit.
As the tasks were being completed on the various pieces, they were
individually wrapped and set down
in a place that was designed for their
temporary storage. In 2013, a few
months before the opening date of
the exhibition, the assembly of the
pavement was the first of the tasks
to be planned, as the central part of
the exhibition’s discourse would be
focused on this. A specially designed
platform was built to house the pavement and allow it to fit at the height
of the two original doorsteps that
flanked the room, and a walkway was
placed around it that would provide
a good view of the entire piece. From
this moment onwards, we started to
position the pieces in the same way
as a puzzle, on a silica base measuring roughly 8cm thick. The different
marble modules were all perfectly
numbered, positioned and properly
levelled on the sand.
As the assembly tasks were progressing, the interstices between the
slabs and the lacunae were filled using a minimally invasive and totally
reversible system: using loose marble

gravel in seven different tones with
a specific granulometry, which not
only recreated the colour but also the
appearance of the stone, achieving
a very appropriate visual effect that
matched the stone and even managed to complete the geometric designs in a simple way. This involved
painting with the stone itself, easily
playing with textures and colour gradations and manually scattering the
gravel over the surface. Our view is
that this system offers excellent aesthetic results given that it is not only
compatible but also easily reversible
and only requires minor maintenance
tasks over time that can be effortlessly resolved. As a preliminary step to
placing the gravel, a tailored layer of
Reemay® was placed over the various
lacunae and on top of the silica base,
which would undoubtedly make collecting the gravel easier if this were
necessary.
A display cabinet was built next
to the pavement, to be used exclusively to provide information about
the conservation and restoration processes carried out both on the marble
floor and on the opus tessellatum of the
adjoining hallway. In the cabinet, images were shown using an audiovisual
presentation and replicas showed the
technique and the products used in
the intervention: a small educational
area was created that was essential to
create awareness of the importance
of conserving our heritage. Further-

51

more, the cabinet also contained an
entire marble module that still kept
the majority of its original preparatory layers, which we had decided to
conserve. This in itself represented
highly explanatory technical information regarding the construction
system of this flooring in the Roman
period.
The installation of this room was
completed by placing wall painting
fragments that were associated to a
marble skirting board. We will not
detail the intervention of this piece
here but the research it entailed represented a significant challenge given
that we chose a non-invasive alternative for its new anchoring without
the need for a support, in which the
fragments were simply fastened using magnets.
Mosaic with geometric-floral motifs
The intervention on the tesselated
fragments of the main bedroom was
more in line with the protocol that is
commonly used for the transfer to a
new support, whenever the mosaics
have lost the majority of their original preparatory mortar as a result
of the extraction process. However,
aware of the good performance and
effectiveness of the more traditional
materials and also aware of the abusive use of synthetic materials for this
type of operation in modern restoration, we set ourselves the goal of

[page-n-62]
looking for alternatives that would
minimise the weight of the pieces,
but only using high quality natural
mortars that were compatible with
the original materials.
The restoration consisted of placing a new support made with lightweight materials, in this case an
industrial, laminated base of aluminium, fibreglass and resin. This rigid
support was prepared with a perlite
base stuck with epoxy resin to ensure
that it would grip to the new mortar.
On top of this layer, both on the reverse side of the original mosaic and
on the surface of the new support,
two layers of natural mortar were applied composed of pure Saint-Astier,
NHL (natural hydraulic lime) and a
mixture of natural inert materials of
a low specific weight (Intopore®). An
initial layer of sifted, more fluid mortar was firstly applied to the reverse
side of the mosaic so that it would
fit the surface well, and then the second layer, this time thicker and more
levelled, was applied. The tasks were
also carried out in parallel on the industrial support. Once both surfaces
had been prepared, the mosaic section, which until then was placed on
a wooden base, was covered with another plastic-covered piece of wood,
fixed with straps and turned over.
Now that the section was turned over,
it was gradually slid over the new support and when it fit together perfectly,
it was levelled and both surfaces were

adjusted. This is the transfer method
known as the direct method, in which
the original fragments are placed on
the new support.
Having waited for a prudent
amount of time for the mortar to dry,
the restoration tasks continued on the
face side, firstly removing the gauzes
used for lifting with a steam cleaner
and then cleaning the tesserae. After
an initial phase of mechanical cleaning, the hard calcareous concretions
that were concealing the original designs were treated with an abrasive air
system, in the same way as the marble
pavement.
Upon dealing with scattered fragments, an easily reversible filling and
assembly system was designed for the
exhibition room for the large lacunae.
It was also based on the use of marble
gravel in different tones, but in a neutral tone to achieve a visual effect that
matched the original.
Mosaic fragment with figurative
motif
The last of the mosaics to undergo
intervention was the small fragment
of polychrome opus tessellatum with
a plant motif decoration and the
representation of a small bird. Haydee Fayos, José Luis Regidor and
Pilar Soriano participated in writing this section, given that in this
case the research work was carried
out in collaboration with the Insti-

52

tute of Heritage Restoration of the
Polytechnic University of Valencia.
The aim was to create a new, reversible, mobile support manufactured
by hand specifically for this piece,
with a laminated fibreglass system
with aluminium honeycomb, made
using vacuum pressure, which fitted
perfectly to the unevenness of the
reverse side of the piece, which enabled us to conserve the remains of
the original mortar and minimised
the weight of the overall piece.
We had the objective of finding
an alternative to the industrial supports used in transport operations for
mosaics and wall paintings that obviously have a number of advantages,
such as their stability, resistance and
low weight, but whose disadvantages
are also worth considering, such as
the fact that they are manufactured
in standard sizes and thicknesses,
their surfaces are always smooth and
they are also quite costly. However, if
the conservator himself creates the
laminated base, using the same materials and methodologies employed by
the industry, the advantages are the
same and can be added to: a personal
design that has been adapted to the
characteristics of the piece (choice
of materials, size, thickness, etc.).
This also allows it to fit perfectly to
original surfaces with deformations,
meaning that the mortar can be conserved on the reverse side, even when
it is uneven, and it considerably re-

[page-n-63]
duces the cost. In any case, as this
was an innovative experiment for
this type of piece, the team decided to
make a replica in order to check both
the adaptation of the new support to
the mosaic and its reversibility.
On the reverse side of the piece,
which maintained at least part of two
of the original mortar layers, an initial
cleaning was carried out with hand
tools using an aspirator, scalpel and
brushes, carefully removing the earth
resulting from the excavation. Afterwards, the consolidation of the remains of the original mortar was carried out, by injecting a PLM®-SM type
mortar in cracked or very fragile areas
in order to ensure their adhesion to
the bandages. Both the small lacunae
and the perimeter of the mosaic were
filled with a synthetic mortar that is
easily removed in water (Rhodoviol®
polyvinyl alcohol at 10%) mixed with
Sikadur®-501, thereby ensuring the
protection of the edges and making
it easier to carry out any later operations. Then, a natural mortar was applied that would serve as an intermediate layer for the fixation of the new
support. As with the hallway fragments, Intopore® mortar was used.
Firstly it was ground and then sifted,
applying a layer of a few millimetres
on the reverse side of the mosaic that
had been previously dampened, fitting it to the natural uneven surface
of the back of the piece.
It was at this point when the rep-

lica of the original was made using a
silicone mould, on the reverse side
that had been previously separated
with a fine layer of Rewultex®-MR
rubber latex, in order to later reproduce the positive with Exaduro® dental plaster.
Both the replica and the original
fragment were already prepared to
be able to receive the new support.
The materials used to manufacture
the laminated base were as follows:
· Plastic film: to create the vacuum bag.
· Absorbent material: cloth to absorb the excess resin in the vacuum
compacting processes.
· Separating film: perforated plastic film that helps to distribute the
resin evenly and separate the layers.
· Releasing agent or Peelply®: soft
polyester fabric that is placed over
the final layer of the laminated
base, that thanks to its chemical
characteristics does not totally
stick to the resin, enabling later
separation and making it possible
to achieve a correct, textured surface finish on the new support.
· Carbon fibre fabric: 193gr/m2.
· Aluminium honeycomb: 5mm thick.
· EPO-150® epoxy resin.
· Sealing plaster: to completely seal
the vacuum bag.

53

Plastic film for the vacuum bag
Absorbent material
Separating film
Peelply®
Carbon fibre fabric+ epoxy
5mm thick aluminium honeycomb
Carbon fibre fabric + epoxy
Peelply®
Separating film
Absorbent material
Plastic film
Mosaic
Plastic film for the vacuum bag
A piece of plastic film was placed on
top of the table that would be used
for the vacuum bag, then the mosaic
was placed on top, softening the perimeter edges with plasticine to cover
areas that could potentially cut the
plastic when pressure was applied
during the vacuum stage. On the
reverse side of the mosaic, another
layer of separating film was placed
to enable perfect separation later on,

[page-n-64]
and on top of this, the rest of the layers were adapted one by one, as can
be seen in the chart. A piece of Japanese paper was also placed between
the carbon fibre and the core of the
aluminium honeycomb to increase
the contact surface of the resin.
With all the layers in place, the
bag was closed using the sealing filler
and the vacuum treatment was carried out for a period of 24 hours,
after which the different materials
were taken away one by one until
the new laminated base was free. The
latter was extremely light (150gr), of
a minimal thickness and perfectly
adjusted to the irregularities of the
reverse side of the piece.
To stick the new support to
the original fragment, we chose
to apply an acrylic resin gel (30%
Paraloid®-B72 in acetone, with micronised silica) which would therefore become a new, easily removable,
chemical intermediate layer. Prior to
the application of the gel, the surface
of the support and the reverse side of
the mosaic were both waterproofed
using a layer of 10% Paraloid®-B72
in acetone. Once placed on top of the
support with the gel spread over it,
the vacuum bag was quickly closed
again and was left to act for a further
24 hours, to achieve the optimal adhesion of both the parts.
The same manufacturing operations for the laminated base and its
subsequent adhesion were carried

out for on the replica made with
dental plaster, serving as an experiment. With the assistance of a small
diamond grinding disc, a fragment
of one of the corners was cut to
demonstrate that the adhesion and
the fit of the support to the shape of
the mosaic was perfect. To check the
chemical reversibility of the operation, several perforations were made
in the laminated base, upon which
acetone was injected, and after a few
minutes separation was possible.
Once the piece was positioned on
a new lightweight support, the work
began on the face of the mosaic, after
removing the protection gauzes used
for the extraction and cutting the
perimeter excesses of the laminated
base with a thermocutter. The surface
cleaning, as with the rest of the pavements, was carried out with a micro
air abrasion system. The provisional
reinforcements carried out with Rhodoviol® were removed. The interstices
of the tesserae, which conserved hardly
any remains of the original mortar,
were filled with a new, natural mortar, the same one used to cover the
small lacunae, in this case leaving it at
a lower level than the original surface.
The entire perimeter of the edge of
the laminated base was covered with
a natural mortar that was reinforced
with Acril®-33 acrylic resin, with the
exception of a small area that was left
in plain sight to bear witness of the intervention.

54

A new location
The Villa Cornelius exhibition was
open to the public from November
2013 until June 2014 in the temporary rooms of the Prehistory Museum
of Valencia. The pieces were once again
stored in the warehouse after being
dismantled. Luckily this story did not
finish here, as Xàtiva Town Council
requested the exhibition of the set of
remains in 2015 and it is currently on
display at the Almodí Museum in the
town, formerly known as Saetabis, an
important Roman city and undoubtedly the administrative centre of the
area where the villa stood. Today the
pieces can be admired there, with a different aesthetic but the same nobility
that it showed the long list of professionals who have worked tirelessly and
enthusiastically to turn this project into
a reality.

[page-n-65]
Recommended bibliography
ALBIACH, Rosa y DE MADARIA, José
L. (coords.) (2006). La villa de Cornelius. Valencia: Ministerio de Fomento, 174 p.
ALBIACH, Rosa., GALLEGO, Aquilino
y GARCÍA-PRÓSPER, Elisa (2006). «El
procesado del lino en la Villa romana
de Cornelius: primera valoración». En
MOREL, Jean-Paul, TRESSERRAS, Jordi
MATAMALA, Juan Carlos.: The archaeology of crop fields and gardens (Studio,
tutela e fruizione dei beni culturali,
n.º 2). Ravello (Italia): Centro Universitario Europeo per i Beni Culturali, p.
75-86.
— (2008). “La excavación de
Els Alters (l’Ènova, València), una
villa romana propiedad de Publius Cornelius Iunianus”. En M ARTÍ, J.: Nousavanços de l’arqueologia
valenciana(Quaderns dels Museus
Municipals de València, 2), p. 22-37.
— (2012). «The marble repertoire
of the roman villa of Cornelius (Valencia, Spain)». En IX Asmosia Conference (Institut Català d’Arqueologia
Clàssica, Documenta, 23), p. 176-182.
— (2013). Villa Cornelius. La vida
rural en época romana. Valencia: Museu de Prehistòria de València, 71 p.
h t t p : / / w w w. m u s e u p r e h i s toriavalencia.es/web_mupreva/
publicaciones/?q=es&id=324
BORZOMATI, Anna. y IACCARINO,
Antonio. (2007). «Materiali e me-

todi  innovativi per il montaggio
di un dipinto murale strappato su
nuovo supporto». En V Congresso
Nazionale IGIIC - Lo Stato dell’Arte 5
(Cremona, Palazzo Cittanova 11-13 Ottobre 2007). Florencia: Nardini Press,
p 607-614.
CARRASCOSA, Begoña y PASíES, Trinidad. (2004). La conservación y restauración del mosaico. Valencia: Universidad
Politécnica de Valencia, 218 p.
FAYOS, Haydee. (2012). “Revisión
crítica de soportes para mosaico: estudio e intervención de un fragmento
de opus tessellatum de la villa de Cornelius (L’Ènova, Valencia)”. [Trabajo
de investigación del Master en Conservación y Restauración de Bienes
Culturales; Universidad Politécnica
de Valencia, Tutores: José Luis Regidor, Pilar Soriano y Trinidad Pasíes.].
MICHAELIDES, Demetrios; GUIMIER,
Anne-Marie y NARDI, Roberto (eds.)
(2014) “Conservation of mosaics: an
act of discovery”. En Proceedings of the
10th ICMM Conference (Palermo 2008),
Regione Siciliana.
P ASÍES , Trinidad (2012). “Reconstrucciones desmontables como
alternativa reversible en el proceso
de reintegración de materiales arqueológicos”. En Ge-Conservación n.
3, pp.117-131.
— (2014). “La Villa de Cornelius
(l’Ènova, Valencia): trabajos de conservación y restauración para un
proyecto expositivo”. En Archivo de

55

Prehistoria Levantina, vol. XXX, Valencia: Museo de Prehistoria de Valencia, p. 389-400.
R ODÀ , I., À LVAREZ , A. y D OMÈNECH, A. (2010). Informe de l’anàlisi
de tres mostres de marmora procedents
del jaciment arqueològic d’Els Alters
(València). Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Unitat
d’Estudis Arquèometrics.
S ÁNCHEZ , A. y G ÓMEZ , Mª. J.
(2013). Estudio de los materiales presentes en dos muestras tomadas de los
morteros que conforman los estratos
preparatorios para el agarre de las
placas de mármol al suelo de un pavimento hallado en la Villa de Cornelius
de L’Ènova (Valencia). Madrid: Informe realizado por el equipo ArteLab S.L.

[page-n-66]
[page-n-67]
villa
cornelius
conservación
y restauración
de mosaicos

Trinidad Pasíes Oviedo

[page-n-68]
[page-n-69]
60
Presentación
62
Villa Cornelius:
historia de un hallazgo y de su recuperación
64
Mosaicos y pavimentos:
descripción y diagnóstico de daños
68
De la excavación al museo:
trabajos in situ y extracción de los pavimentos
77
Los trabajos de conservación y
restauración para un proyecto expositivo
95
Una nueva ubicación
96
Bibliografía

[page-n-70]
Presentación

La publicación de Villa Cornelius: conservación y restauración
de mosaicos muestra la compleja labor de gestión que implica cualquier intervención sobre un bien cultural. De hecho,
para que los visitantes puedan disfrutar del rico patrimonio
valenciano que se atesora en los museos, son necesarios numerosos procesos internos que van desde su descubrimiento
hasta la museización, pasando por la investigación y la conservación-restauración. Este largo y apasionante recorrido
puede parecer una gestión sencilla pero nada más lejos de
la realidad. Desde el primer momento en el que las piezas
arqueológicas llegan a las salas de reserva requieren de un
gran esfuerzo y dedicación por parte de profesionales especializados. Solo de este modo podrán llegar a los visitantes de
una forma segura a la vez que comprensible.
La presente edición, que presenta el Museo de Prehistoria de Valencia, relata en detalle el proceso seguido para
la recuperación y conservación de algunos de los materiales hallados en uno de los yacimientos de época romana más
importantes excavados en los últimos años en la provincia
de Valencia. Nos referimos a los restos encontrados en la villa de P. Cornelius Iunianus, una villa rústica descubierta en
l’Ènova en 2004 y 2005, durante las obras del trazado del
AVE Madrid-Valencia. Se excavó una superficie de 3.000 m2
correspondientes a una zona de vivienda y a un área artesanal y de almacenaje. El asentamiento aportó hallazgos de pri-

60

[page-n-71]
mer orden y de alto nivel patrimonial, como es el caso de los
pavimentos de mosaico, cuya intervención de conservación
y restauración son el objeto de este estudio. Desde el Museo
de Prehistoria de Valencia fuimos conscientes, en todo momento, de la necesidad de difundir los resultados de dicha
excavación que se presentaron, en 2013, en el mismo Museo
con la exposición monográfica: Villa de Cornelius. La Vida
Rural en Época Romana, exposición que se puede visitar, en
la actualidad, en el Museo del Almudín de Xàtiva.
Estas páginas son el reflejo del trabajo de un largo periodo de tiempo, de años, realizado en nuestro Laboratorio
de restauración; un espacio al cual rara vez tiene acceso el
visitante de los museos, donde se realiza una minuciosa labor científica, la mayoría de las veces anónima para el gran
público, y que, desde nuestro punto de vista, merece una divulgación de alto nivel profesional como la que se pretende
con esta publicación.
Conservar para mantener, restaurar para comprender,
verbos con un significado concreto y un fin común: la preservación de nuestro legado histórico a nuestras futuras generaciones. Como citara Seneca, en el inicio del célebre aforismo de Hipócrates: «Vita brevis, ars longa».
Helena Bonet Rosado
Directora del Museu de Prehistòria de València

61

[page-n-72]
Villa Cornelius:
historia de un hallazgo
y de su recuperación

Cuando un trabajo se convierte en un reto, en una oportunidad de investigar, de seguir aprendiendo; cuando nos da la
oportunidad de compartir experiencias y de crear recuerdos,
solo entonces el trabajo se convierte en agradecimiento, en
esfuerzo recompensado.
La intervención llevada a cabo sobre una parte de los materiales descubiertos en la conocida como Villa Cornelius, de la
localidad de l’Ènova (Valencia), es uno de esos ejemplos. Desde
el inicio del proyecto de excavación en 2004, se demostró un
evidente interés por la conservación y restauración tanto de
las estructuras como de los materiales arqueológicos que iban
descubriéndose, trabajos en los que participó un buen número
de profesionales especializados. Por desgracia, este descubrimiento es también un testigo más de la falta de proyectos de
conservación in situ y de la obligatoria descontextualización a
la que en numerosas ocasiones sometemos nuestro patrimonio
arqueológico. Villa Cornelius se convierte así en un caso más
de inevitable extracción de estructuras consideradas inmuebles
debido, en esta ocasión, al paso de una línea del tren de Alta
Velocidad por el yacimiento, lo que obligó también al posterior
recubrimiento de toda el área arqueológica.
Entre los materiales que tuvieron que sacarse de su contexto original para ser depositados en el Museo de Prehistoria

62
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-73]
de Valencia, se incluyen un pavimento de mármol y diversos
mosaicos de opus tessellatum policromos, cuya conservación es
el objeto de esta publicación. En el Laboratorio de restauración
del Museo hemos realizado la intervención de todas estas piezas con el fin de que formaran parte de una muestra temporal
inaugurada en noviembre del año 2013 con el nombre: Villa
Cornelius. La Vida Rural en Época Romana. Una villa rústica
romana, propiedad de Publius Cornelius Iunianus, en el territorium de la ciudad de Saetabis (‘Xàtiva’), dedicada al cultivo
y procesado del lino y del esparto, que se construyó a finales
del siglo I d. C. y dejó de utilizarse a mediados del siglo VI d. C.
No solo los pavimentos han sido intervenidos en el
Laboratorio, también otros materiales como cerámicas, inscripciones, hueso, metales o pintura mural; todos ellos, alrededor de 80 piezas, han supuesto un trabajo de casi cinco
años (2009-2013), donde el único objetivo era que los restos
pudieran mostrarse de nuevo ante la mirada evocadora del
visitante, recuperados ya en todo su esplendor.
Y con toda la paciencia y cuidado que el trabajo merecía, el
tiempo nos ha brindado también la oportunidad de experimentar
e investigar nuevas metodologías de intervención, intentando
aplicar, desde el respeto al original, los criterios de reversibilidad,
compatibilidad y mínima intervención: la fabricación manual al
vacío de soportes ligeros, el empleo de morteros naturales de bajo
peso específico para la restauración de los fragmentos de opus
tessellatum o el sistema de montaje y reintegración del pavimento
de mármol basado en el empleo de gravillas sueltas, son algunos
de los tratamientos realizados que en ciertos casos suponen un
paso adelante en los tradicionales procesos de restauración.

63
Villa Cornelius: historia de un hallazgo y de su recuperación

Vista aérea de la Villa
Cornelius y su entorno.

[page-n-74]
Mosaicos y pavimentos:
descripción y diagnóstico de daños

pág. 64
Detalle del mosaico con roleos
vegetales y un pajarillo.
pág. 65
Pavimento en opus tessellatum
del triclinium con diseños
geométricos y vegetales.

Tres fueron los pavimentos policromos descubiertos y realizados en opus tessellatum, que decoraban diversas estancias de la
villa. Un pequeño fragmento fue hallado en una de las habitaciones que se considera que formaba parte del área más noble
del enclave, aunque la mala conservación de las estructuras
dificultó la interpretación de su posible función. A tenor de la
decoración que representa el pequeño resto de mosaico conservado, con roleos vegetales, motivos florales y parte de un pajarillo, debió tratarse de una elegante estancia. Dicho fragmento
se asociaba al muro de la habitación, mientras que el resto del
pavimento estaba perdido totalmente.
El segundo de los mosaicos, ubicado en el que posiblemente fuera el triclinium o comedor, presenta diseños geométricos y vegetales, enmarcados por cenefas. Sus teselas son las
de menor tamaño, 0,8 mm, y se encontró muy deteriorado, con
deformaciones provocadas por raíces, zonas de quemados y
grandes pérdidas por la presencia de fosas y de una acequia
(conserva aproximadamente un 30 % de original). Además, la
gruesa capa de incrustación de carbonato de calcio que cubría
toda la superficie, llegaba a ocultar por completo los colores
originales de la piedra; muy probablemente esta concreción,
la más densa de todas las que aparecieron cubriendo cualquier
otro pavimento, habría sido provocada por las filtraciones de
agua procedentes de la citada acequia.

64
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-75]
65
Mosaicos y pavimentos: descripción y diagnóstico de daños

[page-n-76]
Mosaico en opus tessellatum
del vestíbulo.

Encontramos una decoración similar a la que acabamos
de describir, con combinaciones geométrico-florales, en el
tercero de los mosaicos, un opus tessellatum que se colocó en
el vestíbulo del dormitorio principal y del que se conservan
tres fragmentos dispersos.
Anexo a esta estancia, se descubrió uno de los pavimentos más reseñables de todo el conjunto: el suelo de mármol
del que se considera dormitorio principal de la vivienda. Sus
medidas aproximadas son 6,24 x 4,76 m, y lo conforman placas de mármol procedente de la cantera de Buixcarró (XàtivaBarxeta), en colores beis, ocres y rosados, y piedra negra, todos
ellos de diversos formatos, la gran mayoría rectangular o cuadrangular, creando dos zonas decorativas bien diferenciadas:
un amplio espacio de salón, donde se diseña una disposición
de placas de combinaciones de colores en ajedrezado, y otra
zona con mármoles en formato rectangular, que se correspondería con el lugar donde estaría ubicado el lecho. Los mármoles se asentaban sobre una base de mortero natural, sin
observarse la presencia de los típicos fragmentos de piedra o
cerámica que sirven de asentamiento y nivelación a las lastras
de mármol. Se han podido diferenciar al menos dos estratos de
mortero de preparación, con presencia mayoritaria de calcita
entre un 70 y un 80 %, que contenía también cuarzo, dolomita y sólidos amorfos, en los que se podría englobar el carbón
observado en forma de restos en uno de los estratos.
En la estancia del dormitorio principal se descubrió además
un pequeño tramo con restos del revestimiento pictórico que
ornaría las paredes, con sencillas decoraciones de líneas negras sobre un fondo ocre, que apareció asociado a un zócalo de mármol.

66
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-77]
El estado de conservación del pavimento era muy delicado ya que manifestaba el elevado grado de fragmentación de
los mármoles. Toda la superficie del pavimento se encontraba
además cubierta de una dura y espesa capa de concreción de
tipo calcáreo, que en muchos casos ocultaba incluso la policromía original de la piedra.
Evidentes eran también las zonas afectadas por el fuego
provocado por hogueras que se corresponderían con una fase final de ocupación de la villa, siendo precisamente en algunas de
estas áreas donde se localizan las principales lagunas o pérdidas.

Detalle de la fragmentación
de los mármoles.
Restos del revestimiento pictórico
asociado a un zócalo de mármol.
Pavimento de mármol del
dormitorio principal.

67
Mosaicos y pavimentos: descripción y diagnóstico de daños

[page-n-78]
De la excavación al museo:
trabajos in situ y extracción
de los pavimentos

pág. 69
Extracción de los fragmentos
del mosaico del vestíbulo.

Podemos imaginar el traumatismo que comporta cualquier
intervención de extracción, no solo porque supone la negación
de su consideración como bien inmueble y el olvido de la importancia de los estratos preparatorios del mosaico como parte
integrante del mismo, sino por los numerosos riesgos que entraña desde el punto de vista técnico. Por ello, hoy en día, se
defiende de forma prioritaria la alternativa de la conservación
in situ, así como la necesidad de documentar y planificar las
intervenciones y de realizar proyectos serios de protección y
mantenimiento con equipos pluridisciplinares. Aun así, la extracción estaría justificada como recurso extremo allí donde la
consolidación in situ no es recomendable ni viable, ya sea por
el delicado estado de los materiales como por su localización
en zonas donde sea totalmente imposible la conservación,
motivo este último que fue la causa que obligó al arranque de
las piezas en el ejemplo que nos ocupa.
A lo largo de la historia de la conservación de mosaicos
han sido diversos los sistemas experimentados para llevar a
cabo su extracción, desde el simple arranque en bloque a los
métodos con refuerzos o engasados superficiales que recurrían al empleo del rulo o del corte en secciones, siendo este
último el que se utiliza actualmente en la mayoría de los casos.
En el sistema de arranque en secciones el pavimento se divide

68
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-79]
69
De la excavación al museo: trabajos in situ y extracción de los pavimentos

[page-n-80]
70
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-81]
como si fueran piezas de un puzle, para facilitar su posterior
traslado al Laboratorio, donde se completarán las operaciones
de restauración y reubicación en un nuevo soporte, siendo necesario realizar previamente diversas operaciones in situ que
garantizan el éxito del proceso. De forma general, el protocolo
de la extracción consta de las fases siguientes:
· Análisis del estado de conservación y de las condiciones
del entorno; documentación del mosaico.
· Tratamientos de limpieza superficial para facilitar el
agarre de las telas.
· Secado de la superficie y aplicación del engasado de
protección.
· Marcado de las líneas de corte y de la numeración de
las secciones.
· Corte y separación individual de cada una de las secciones.
· Traslado de las secciones por el reverso a un nuevo soporte provisional.
· Embalaje de todas las secciones para su traslado al Laboratorio de restauración.
Todos estos procesos se llevaron a cabo sobre los mosaicos
en opus tessellatum descubiertos en la Villa Cornelius, aunque
habría que especificar que solo en uno de ellos, el ubicado en
la estancia que se corresponde con el triclinium, se realizó
el corte en secciones, ya que era el de mayores dimensiones, mientras que los otros restos de teselados eran simples
fragmentos sueltos que no precisaron ninguna división en
piezas más pequeñas.

71
De la excavación al museo: trabajos in situ y extracción de los pavimentos

pág. 70
Tratamientos de limpieza mecánica y física
como paso previo al proceso de extracción.
Detalles del mosaico del triclinium antes
y después de la limpieza superficial.

[page-n-82]
Proceso de extracción del mosaico
del triclinium: adhesión de las
telas; marcado de las líneas de corte
y numeración de las secciones.

Ampliamos un poco más los datos técnicos sobre la metodología del proceso de extracción, comentando que la limpieza previa se realizó en varias fases: una primera de tipo
mecánico en seco, con bisturí y aspiración, para la eliminación
de incrustaciones terrosas y residuos menos adheridos. Y una
segunda fase, hecha con el apoyo de medios físicos, vaporeta
y posterior limpieza con cepillos suaves y esponjas, aplicando
agua destilada y jabón tensoactivo New Des® al 5 %, realizando las operaciones con extremo cuidado allí donde las teselas
estaban bastante sueltas debido al mal estado de conservación
de los morteros de agarre.
Preparada así la superficie, se aplican las telas de
arranque que permiten mantener bien adheridas las teselas
una vez se elimina su soporte base. Empleamos para ello
gasa hidrófila, previamente lavada para eliminarle el apresto,
aplicada en dos capas sucesivas, que se convierten en una
protección resistente pero lo suficientemente fina como para
dejar traslucir la forma de las teselas y facilitar el posterior
corte de las secciones. Además, debido a las condiciones
climáticas adversas que nos acompañaron durante parte del
proceso y a la humedad procedente de la acequia en uno de
los pavimentos, fue necesario el empleo de un generador de
aire caliente para favorecer los procesos previos de secado
de la superficie y los posteriores de las colas.
El adhesivo utilizado fue una resina sólida de acetato de
polivinilo, K-60® al 25 % en etanol, aplicada mediante el efecto
tampón con la ayuda de brochas duras de cerda redonda, con
el fin de que la resina penetrase bien en el intersticio de las
teselas y pudiera adherir perfectamente a la superficie musiva,

72
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-83]
actuando desde el centro hacia los bordes, para evitar arrugas
o bolsas de aire. Tras el secado, se dibujan las líneas divisorias
de las secciones y se numeran y marcan las líneas de unión de
las mismas para proceder seguidamente al corte directo con
la ayuda de bisturí. Obviamente este trabajo solo se hizo en
el caso del mosaico de mayores dimensiones, ya que los otros
restos no precisaban de separación en secciones. El arranque
se realiza con la ayuda de espadas metálicas de diferentes longitudes, especialmente diseñadas y fabricadas para penetrar
entre los estratos preparatorios. Una vez se comprueba que
cada una de las secciones ha quedado completamente aislada
de los morteros de asentamiento, se separan ligeramente y se
voltean para ser colocadas en su nuevo soporte de transporte,
debidamente marcadas, orientadas, numeradas e inmovilizadas. Las secciones embaladas con el sistema de sándwich,
entre dos planchas de madera y de poliestireno para su protección, fueron transportadas y depositadas en el Museo de
Prehistoria de Valencia, y allí se colocaron en el interior de
unas cajas expresamente diseñadas para albergarlas, hasta el
momento en que se iniciaron los procesos de restauración.
Conviene aclarar que el pavimento opus tessellatum que decoraba el triclinium, a pesar de su comprometido estado de conservación, es el único que aún permanece sin restaurar dentro de
las cajas, ya que no entró en el proyecto expositivo del año 2013.
Quedan por detallar las operaciones de extracción en el
gran pavimento de mármol ubicado en el dormitorio principal,
con algunas diferencias metodológicas al tratarse de un conjunto formado por un total de 230 placas de mármol que ya
tenían un formato definido. A los procesos de limpieza ya an-

73
De la excavación al museo: trabajos in situ y extracción de los pavimentos

[page-n-84]
74
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-85]
teriormente descritos, así como al doble engasado de protección
superficial, siguió la colocación en cada uno de los módulos de
un soporte rígido de poliestireno extruido, cortado a medida y
adherido a la gasa con precinto de doble cara, que sirviera de
soporte de apoyo y amortiguación. Seguidamente las placas se
numeraron e identificaron en el plano de arranque y fueron
extrayéndose, volteándose una a una y colocándose en un soporte adecuado para su transporte al Museo.

pág. 74
Proceso de extracción del mosaico del triclinium:
corte directo de las telas con bisturí; separación
de los estratos con la ayuda de espadas; traslado
de la sección a un nuevo soporte; embalaje
de los fragmentos para su transporte.
pág. 75
Ortofotografía del pavimento de
mármol con un total de 230 placas.

75
De la excavación al museo: trabajos in situ y extracción de los pavimentos

[page-n-86]
76
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-87]
Los trabajos de conservación y
restauración para un proyecto expositivo

Tras varios años durante los cuales los pavimentos permanecieron depositados en los almacenes del Museo de Prehistoria
de Valencia, llegó en el año 2009 el momento de iniciar los
trabajos de restauración al ponerse en marcha el proyecto
expositivo Villa Cornelius. La Vida Rural en Época Romana,
que culminaría en noviembre de 2013. Durante esos años la
dedicación en el Laboratorio de restauración no fue exclusiva a los materiales aparecidos en l’Ènova que iban a formar
parte de la exposición, sino que compatibilizamos de forma
paralela estas labores con las intervenciones sobre otro tipo
de piezas de nuestros fondos que también requerían de tratamiento. Aun así, lo cierto es que el mayor volumen de trabajo lo ocuparon los pavimentos, que por su envergadura y
estado de conservación requirieron de recursos técnicos y
humanos considerables. Fue en cualquier caso una ocasión
para investigar, para aplicar metodologías innovadoras y para
demostrar que en el oficio del conservador-restaurador no
hay que ser conformista, ni quedarse solo con lo que uno ya
conoce y practica, sino que hay que dejar una buena parte a
la reflexión y a la imaginación, a la resolución de conflictos
de forma sencilla y sin grandes dispendios. También fue un
momento de compartir experiencias con los profesionales
de otras disciplinas, y de poder enriquecernos ambos con los
conocimientos adquiridos.

77
Los trabajos de conservación y restauración para un proyecto expositivo

pág. 76
Proceso de extracción del pavimento:
engasado de las telas; numeración y corte
de las gasas; separación de los módulos de
mármol; colocación sobre cinta adhesiva de
un soporte a medida de poliestireno; volteado
de la placa para su posterior transporte.

[page-n-88]
Pavimento de mármol
Tanto en la ubicación original como en el espacio expositivo
hay varias zonas que destacan por la relevancia de los restos
hallados, y una de ellas es el conjunto que decora la principal estancia empleada como dormitorio y sus habitaciones
anexas. Plantear la intervención del pavimento de mármol,
con las considerables dimensiones que tenía y en el estado de
conservación en el que se encontraba, no fue desde luego nada
sencillo ni por supuesto improvisado. Peso, tamaño, espacios
de trabajo, presupuestos de materiales, personal disponible,
equipamientos: todo se complica en una obra de tal envergadura. En un primer momento planteamos una intervención
a la manera más tradicional, donde las placas se colocarían
sobre un soporte estratificado con interior de nido de abeja
en aluminio de los que habitualmente se emplean en la restauración de este tipo de piezas. Sin embargo pronto dimos
un giro a nuestra propuesta al reflexionar que no se trataba
obviamente de un mosaico teselado sino de un pavimento
con módulos de mármol, ya con un formato definido, y cuestionarnos así la necesidad real de emplear como soporte otro
material añadido. Cada placa, tras un adecuado proceso de
consolidación y reconstrucción, podría perfectamente tratarse
como una pieza independiente y conservarse sin ningún tipo
de soporte adherido, reduciendo así de forma considerable los
costes económicos y posibilitando además una restauración
ajustada al criterio de mínima intervención. Para el montaje
definitivo de las placas de mármol sobre el suelo se planteó
la construcción de una gran caja de arena, sobre la cual se

78
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-89]
pág. 78
Reverso y anverso de una de las placas de
mármol antes y después de su restauración.
pág. 79
Proceso de restauración del pavimento:
eliminación de la protección de poliestireno
en una de las placas de mármol; levantamiento
de las gasas con vaporeta; infiltración del
consolidante; tratamientos de limpieza
previa; fase de montaje; aspecto final
de la placa ultimada la intervención.

79
Los trabajos de conservación y restauración para un proyecto expositivo

[page-n-90]
Coloreado de morteros colocados
como refuerzo en pequeñas zonas.
Tratamiento de limpieza definitiva
mediante microproyección de abrasivo.

colocarían uno a uno los diferentes módulos tras su restauración, pudiendo de este modo compensar perfectamente los
desniveles de espesores de los distintos mármoles.
Las labores de restauración sobre el pavimento se prolongaron por un periodo aproximado de cuatro años, durante
los cuales el mayor volumen de trabajo naturalmente fue el de
las operaciones de limpieza y reconstrucción. Cada placa está
perfectamente numerada y orientada con una marca, además
de fotografiada de forma individual durante toda la intervención, creando un completo archivo documental que no solo
ayuda en el montaje, sino que hace imposible los errores de
interpretación y ubicación de cada una de las piezas.
El protocolo de intervención se inició con la eliminación en el reverso de los restos de morteros originales ya disgregados y se continuó con las operaciones por el anverso.
Se eliminaron los materiales de protección colocados para el
arranque, de forma mecánica en el caso del poliestireno extruido y con la ayuda de vaporeta para reblandecer la resina
vinílica que adhería las gasas. Los primeros tratamientos de
limpieza, con medios físico-mecánicos, se realizaron de forma
paralela a la reconstrucción de las placas debido al delicado
estado de conservación que presentaban gran parte de las piezas, extremadamente fragmentadas. Como adhesivo para unir
todos los pequeños fragmentos se empleó Mowital®-B60HH
al 25 % en alcohol etílico, combinado en ocasiones con resina
Fluoline®-A, aplicada por infiltración en las zonas de fisuras.
La aplicación de un adhesivo epoxídico, siempre con un estrato intermedio reversible, quedó limitada a las uniones de las
placas de mármol de mayor peso o en aquellas zonas donde a

80
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-91]
causa de la mala unión de los fragmentos se precisaba de un
refuerzo con garantías de resistencia.
No nos planteamos la opción de realizar ningún tipo de
añadido con un nuevo material a modo de reintegración de
lagunas en los módulos de mármol. Solo en pocos casos, cuando consideramos la necesidad de aplicar un pequeño refuerzo
puntual en algunas de las piezas más frágiles, colocamos un
mortero sintético de Acril®-33 al 30 % cargado con diferentes
inertes y coloreado posteriormente con veladuras.
Con todos los módulos ya reconstruidos, se pasó a la fase
final de limpieza para la eliminación de las duras concreciones
calcáreas que cubrían la superficie y se infiltraban entre las zonas
de rotura. Se recurrió para ello a un sistema de microproyección
de distintos abrasivos a bajas presiones (óxido de aluminio 220,
microesferas 70/100 y piedra pómez). La elección vino determinada por las características específicas del material pétreo y por
su estado de conservación. Terminada la limpieza, la superficie
original fue protegida con silicato de etilo al 60 % en white spirit.
Mientras los trabajos en las distintas piezas iban finalizando, se iban embalando convenientemente cada una de ellas
y colocando en un lugar diseñado para su almacenaje provisional. Llegado el año 2013, unos meses antes de la fecha de
inauguración de la exposición, el montaje del pavimento fue
el primero de los trabajos que se planificó, ya que en torno a él
se iba a desarrollar la parte central del discurso expositivo. Se
construyó una plataforma diseñada especialmente para albergar
el pavimento y permitir asimismo el encaje a nivel de los dos
umbrales originales que flanqueaban la estancia, y alrededor de
ella se colocó una pasarela que permitía una buena perspectiva

81
Los trabajos de conservación y restauración para un proyecto expositivo

Cata de limpieza de
incrustaciones calcáreas.

[page-n-92]
del conjunto. A partir de ese momento empezamos a colocar a
modo de puzle, sobre una base de sílice lavado de unos 8 cm
de espesor, los distintos módulos de mármol perfectamente
numerados, orientados y bien nivelados sobre la arena.
A medida que iban avanzando las labores de montaje se
rellenaban los intersticios entre las placas y se reintegraban
las lagunas, con un sistema poco invasivo y totalmente reversible: el empleo de gravillas sueltas, de mármoles de siete
tonalidades diferentes con una granulometría específica, que
recreaban no solo el color sino la apariencia de la piedra, consiguiendo un efecto visual muy apropiado que armonizaba
con el conjunto y lograba incluso completar de forma sencilla
los diseños geométricos. Se trataba de pintar con la propia
piedra, jugando fácilmente con texturas y gradaciones de color, simplemente dispersando de forma manual las gravillas
sobre la superficie. Un sistema que, a nuestro entender, ofrece

pág. 82
Montaje expositivo: colocación de las
placas de mármol sobre una base de sílice.
Rellenado de intersticios y de
lagunas con gravillas sueltas.
pág. 83
Reintegración de la laguna central:
colocación de la capa de separación; fase
de reintegración con gravillas sueltas
de diferentes tonalidades; aspecto final
de la laguna terminado el proceso.

82
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-93]
excelentes resultados estéticos al ser no solo compatible sino
muy reversible, ya que solo necesita con el tiempo pequeñas
operaciones de mantenimiento que pueden ser fácilmente
resueltas. Como paso previo a la colocación de las gravillas,
sobre las distintas lagunas y encima de la base de sílice se
disponía un estrato de Reemay® cortado a medida, lo que sin
duda facilitaría su recogida en el caso de ser esta necesaria.
Al lado del pavimento se construyó una vitrina dedicada
exclusivamente a informar de los procesos de conservación y restauración llevados a cabo tanto sobre el suelo de mármol como
sobre el opus tessellatum del vestíbulo anexo. En ella se presentaban
imágenes a través de un audiovisual, y también réplicas que mostraban la técnica y los productos de intervención empleados: un
pequeño espacio dedicado a la didáctica, tan necesaria para crear
conciencia de la importancia de la conservación de nuestro patrimonio. Además, en dicha vitrina se colocó también un módulo
completo de mármol del pavimento que conservaba buena parte
de los estratos preparatorios originales que decidimos conservar,
convirtiéndose así en un dato técnico muy aclaratorio del sistema
de construcción de este suelo en época romana.
El montaje de la habitación se completó con la colocación de los fragmentos de pintura mural asociados a un zócalo
de mármol, cuya intervención, a pesar de que no entraremos
aquí en detalle, supuso otro importante reto de investigación,
ya que planteamos una alternativa no invasiva de nuevo anclaje sin necesidad de soporte, donde la sujeción de los fragmentos se realizó simplemente con imanes.

83
Los trabajos de conservación y restauración para un proyecto expositivo

[page-n-94]
El pavimento de mármol tras su montaje
en la sala de exposición temporal del
Museo de Prehistoria de Valencia.
Vitrina didáctica con audiovisual
explicativo, réplicas que enseñan el
proceso de restauración y placa de mármol
original que muestra por el reverso
los distintos estratos preparatorios.

84
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-95]
Mosaico con motivos geométrico-florales
La intervención sobre los fragmentos teselados del vestíbulo del
dormitorio principal se ajustó en mayor medida a lo que tradicionalmente suele ser el protocolo habitual en el traslado a un
nuevo soporte, una vez los mosaicos han perdido gran parte de sus
morteros de preparación originales a consecuencia del proceso de
extracción. Sin embargo, conscientes del buen comportamiento
y la eficacia de los materiales más tradicionales, y conocedores
asimismo en la restauración moderna del empleo abusivo de materiales sintéticos en este tipo de operaciones, nos planteamos como
objetivo la búsqueda de alternativas que consiguieran minimizar
el peso de las piezas, pero recurriendo a morteros naturales de
calidad compatibles con los materiales originales.
La restauración consistió en la colocación de un nuevo
soporte de materiales ligeros, en este caso un estratificado industrial de aluminio, fibra de vidrio y resina. Dicho soporte rígido
se preparó con una base de perlita adherida con resina epoxi
para garantizar el agarre del nuevo mortero. Sobre esta capa se
colocaron, tanto por el reverso del mosaico original como en la
superficie del nuevo soporte, dos estratos de mortero natural
compuesto de cal hidráulica natural pura NHL de Saint-Astier
y una mezcla de inertes naturales de bajo peso específico (Intopore®). Un primer estrato de mortero tamizado y más fluido se
aplicaba primero sobre el reverso del mosaico para que se ajustara bien a la superficie y, a continuación, se colocaba el segundo
estrato ya más espeso y bien nivelado. Los trabajos se llevaron a
cabo de forma paralela también sobre el soporte industrial. Preparadas ambas superficies, la sección del mosaico, que hasta ese

85
Los trabajos de conservación y restauración para un proyecto expositivo

Mosaico con motivos geométricoflorales del vestíbulo: eliminación
de depósitos terrosos y de restos de
mortero disgregados por el reverso.
Colocación de la perlita sobre
el soporte estratificado.

[page-n-96]
86
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-97]
momento estaba colocada sobre una base de madera, se cubrió
con otra madera forrada con plástico, se fijó con cinchas y se
volteó. Dispuesta ya la sección por el anverso, se fue deslizando
poco a poco sobre el nuevo soporte y, una vez perfectamente acoplada, se niveló y se ajustaron ambas superficies. Es el método de
traslado que conocemos como directo, en el que los fragmentos
originales son los que se van disponiendo sobre el nuevo soporte.
Tras un tiempo prudencial de espera para el secado del
mortero, los trabajos de restauración continuaron por el anverso,
primero quitando con vaporeta las gasas empleadas en la extracción y, posteriormente, con la limpieza de las teselas. Tras una
fase inicial de limpieza físico-mecánica, las duras incrustaciones
calcáreas que ocultaban los diseños originales fueron eliminadas
con proyección de abrasivo, del mismo modo que en el caso del
pavimento de mármol.
Al tratarse de fragmentos dispersos, en la sala de exposición se diseñó un sistema de montaje y reintegración de grandes
lagunas fácilmente reversible, basado también en el empleo de
gravillas de mármol de diferentes tonalidades, pero en un tono
neutro, logrando un efecto visual que armonizaba con el original.

Fragmento de mosaico con motivo figurativo
El último de los mosaicos intervenidos es el pequeño
fragmento de opus tessellatum policromo con decoración de
motivos vegetales y con la representación de un pajarillo. Para
la redacción de este apartado contamos con la participación
de Haydee Fayos, José Luis Regidor y Pilar Soriano, ya que en

87
Los trabajos de conservación y restauración para un proyecto expositivo

pág. 86
Proceso de restauración: aplicación del primer
estrato de mortero natural sobre soporte y reverso
del mosaico paralelamente; traslado de la sección de
forma directa sobre el soporte; eliminación de las
gasas con vaporeta por el anverso; vista general de
los fragmentos ubicados en la sala de exposición.

[page-n-98]
este caso se llevó a cabo un trabajo de investigación en colaboración con el Instituto de Restauración del Patrimonio de
la Universitat Politècnica de València para la elaboración de
un nuevo soporte móvil reversible fabricado manualmente ex
profeso para la pieza, con un sistema estratificado de fibra de
carbono con nido de abeja de aluminio, realizado al vacío, que
se acoplaba perfectamente a las irregularidades de la pieza por
el reverso, lo que nos permitió poder conservar los restos de
mortero original, minimizando además el peso del conjunto.
Se trataba de buscar una alternativa a los soportes industriales empleados en las operaciones de traslado de mosaicos
y pinturas murales que, obviamente, tienen una serie de ventajas, como su estabilidad, resistencia o poco peso; pero cuyos
inconvenientes también merece la pena tener en cuenta, como
el hecho de que se fabriquen tamaños y espesores estándar, las
superficies son siempre planas y su coste es bastante elevado.
Sin embargo, si es el propio restaurador el que se fabrica el
soporte estratificado, empleando los mismos materiales y metodologías que utiliza la industria, las ventajas siguen siendo
las mismas, pero se pueden añadir otras más: se consigue un
diseño personal adaptado a las características de la pieza (elección de materiales, tamaño, espesor, etc.), permite el acople a
superficies originales con deformaciones, por lo que se pueden
conservar los morteros por el reverso incluso con desniveles,
y se reduce considerablemente el coste. En cualquier caso,
como se trataba de una experimentación novedosa en este
tipo de piezas, se decidió realizar una réplica sobre la que se
pudiera posteriormente comprobar tanto la adaptación del
nuevo soporte al mosaico como la reversibilidad del mismo.

88
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-99]
Sobre el reverso de la pieza, que conservaba al menos
parte de dos de los estratos de mortero original, se realizó una
primera limpieza en seco con aspirador, bisturí y brochas,
eliminando cuidadosamente la tierra procedente de la excavación. Se efectuó después la consolidación de los restos de
mortero original, mediante la inyección de un mortero tipo
PLM®-SM aplicado en las zonas agrietadas o más frágiles, con
el fin de garantizar su adhesión a las teselas. Tanto las pequeñas lagunas como el perímetro del mosaico, se rellenaron con
un mortero sintético fácilmente reversible en agua (alcohol
polivinílico Rhodoviol® al 10 %) mezclado con Sikadur®-501,
consiguiendo así proteger los bordes y facilitar el resto de
operaciones posteriores. A continuación se colocó el mortero
natural que serviría de estrato intermedio a la hora de adherir el nuevo soporte. Se empleó, al igual que en el caso de los
fragmentos del vestíbulo, el mortero Intopore®, previamente
molido y tamizado, aplicando una capa de pocos milímetros
sobre el reverso del mosaico previamente humedecido, acoplándolo a los desniveles naturales del reverso de la pieza.
Es en este momento cuando se realizó la réplica del original con molde de silicona, sobre el reverso previamente aislado
con una fina capa de látex de goma Rewultex®-MR, para posteriormente reproducir el positivo con yeso dental Exaduro®.
Tanto la réplica como el fragmento original estaban ya
preparados para poder recibir el nuevo soporte. Los materiales
que se emplearon para la fabricación del estratificado fueron
los siguientes:

89
Los trabajos de conservación y restauración para un proyecto expositivo

pág. 88
Fragmento de opus tessellatum con motivo
figurativo en su ubicación original.
Consolidación puntual por el reverso
con morteros de inyección.
Colocación de un mortero sintético provisional
en lagunas y perímetro del fragmento.
pág. 89
Aplicación de un fino estrato intermedio
de mortero natural, adaptado a las
irregularidades del reverso original.
Proceso de realización de la copia
con molde de silicona.

[page-n-100]
pág. 91
Proceso de fabricación del nuevo soporte al vacío:
colocación de las primeras capas del estratificado;
aplicación de la resina epoxídica sobre la fibra de
carbono; fijación de la malla de aluminio; colocación
de las segundas capas del estratificado; cierre de
la bolsa y aplicación del vacío durante 24 horas;
separación del soporte; retirado de las capas ya
inservibles del estratificado por ambas caras; vista
del original y del nuevo soporte con luz rasante;
esquema que muestra la estratificación de las capas
empleadas en la confección del soporte al vacío.

· Film de plástico: para la realización de la bolsa de vacío.
· Manta absorbente: tejido de absorción de los excesos de
resina en procesos de compactación al vacío.
· Film separador: film de plástico perforado que ayuda a
la uniforme distribución de la resina y a la separación
de las capas.
· Desmoldeador o Peelply®: tejido ligero de poliéster que
se coloca sobre la última capa del estratificado y que por
sus características químicas no se adhiere totalmente a
la resina, permitiendo su posterior separación y posibilitando un correcto acabado superficial texturado del
nuevo soporte.
· Tejido de fibra de carbono: de 193 gr/m2.
· Nido de abeja de aluminio: de 5 mm de espesor.
· Resina epoxi EPO-150®.
· Masilla de cierre: para sellar completamente la bolsa
de vacío.
Encima de la mesa se colocó un film plástico que serviría para
realizar la bolsa de vacío, y ahí se dispuso el mosaico, al que se
le suavizaron los bordes perimetrales con plastilina para evitar
posibles zonas de corte del plástico durante la presión de la
fase de vacío. Sobre el reverso del mosaico se colocó otra capa
de film aislante que permitiría la perfecta separación posterior
y, encima de esta, se fueron adaptando una a una el resto de
capas, tal y como se aprecia en el esquema adjunto. Entre la
fibra de carbono y el núcleo de aluminio en forma de nido
de abeja se puso además un papel japonés que aumentaba la
superficie de contacto de la resina.

90
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-101]
Film de plástico de la bolsa de vacío
Manta de absorción
Film separador
Peelply®
Tejido de fibra de carbono + epoxi
Nido de abeja de aluminio 5 mm de espesor
Tejido de fibra de carbono + epoxi
Peelply®
Film separador
Manta de absorción
Film de plástico
Mosaico
Film de plástico de la bolsa de vacío

91
Los trabajos de conservación y restauración para un proyecto expositivo

[page-n-102]
92
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-103]
Colocadas ya todas las capas, se cerró la bolsa con la masilla de sellado y se realizó el vacío durante un periodo de 24
horas, tras el cual se fueron retirando uno a uno los diferentes
materiales hasta quedar libre el nuevo soporte estratificado, que
resultó extremadamente ligero (150 gr), de espesor mínimo y perfectamente acoplado a las irregularidades del reverso de la pieza.
Para adherir el nuevo soporte al fragmento original se optó por la aplicación de un gel de resina acrílica
(Paraloid®-B72 al 30 % en acetona, cargado con sílice micronizado) que se convertiría así en un nuevo estrato intermedio de tipo químico, fácilmente reversible. Previamente a la
aplicación del gel, se impermeabilizaron tanto la superficie
del soporte como la del reverso del mosaico con una capa de
Paraloid®-B72 al 10 % en acetona. Una vez dispuesto encima
el soporte con el gel ya extendido, rápidamente se cerró de
nuevo la bolsa de vacío y se dejó actuar durante otras 24 horas,
con el fin de que la adhesión de ambas partes fuera óptima.
Las mismas operaciones de fabricación del estratificado
y su posterior adhesión, fueron llevadas a cabo sobre la réplica
realizada con yeso dental, que serviría como experimentación.
Con la ayuda de un pequeño disco diamantado se cortó un
fragmento en una de las esquinas, evidenciando que la adhesión y acople del soporte a la forma del mosaico era perfecta.
Para comprobar la reversibilidad química se realizaron en el
estratificado varias perforaciones, sobre las que se inyectó
acetona, logrando en un par de minutos su separación.
Ya colocada la pieza sobre su nuevo soporte ligero, se
iniciaron los trabajos por el anverso, tras eliminar las gasas de
protección empleadas para la extracción y cortar los excesos

93
Los trabajos de conservación y restauración para un proyecto expositivo

pág. 92
El fragmento de mosaico ya sobre su soporte
adherido con gel de resina acrílica; eliminación de
las gasas de protección; rellenado de intersticios
con mortero natural; corte de los excesos
perimetrales del soporte con termocúter; proceso
de reintegración de lagunas con mortero natural;
acabado final del mortero de relleno a bajo nivel;
sellado del borde del soporte estratificado; detalle
del testigo donde se aprecian tanto el soporte
como los diferentes estratos del original; vista
general del fragmento de mosaico ultimada la
intervención, colocado en la vitrina de exposición.

[page-n-104]
Experimentación sobre la réplica: detalle de zona
del soporte cortado con disco y comprobación de
la adhesión y del acople sobre la superficie.

perimetrales del estratificado con la ayuda de un termocúter. La
limpieza superficial, como en el resto de pavimentos, se realizó
con microproyección de abrasivo. Se eliminaron los refuerzos
provisionales realizados con Rhodoviol®. Los intersticios de
las teselas, que apenas conservaban restos de mortero original,
fueron rellenados con un nuevo mortero natural, el mismo que
se empleó para cubrir las pequeñas lagunas, dejándolo en este
caso a un nivel más bajo con respecto a la superficie original.
Todo el perímetro del borde del estratificado se cubrió con un
mortero natural reforzado con resina acrílica Acril®-33, a excepción de una pequeña zona que se reservó para que pudiera
quedarse a la vista como testigo de la intervención.

.
Experimentación sobre la réplica: prueba
de reversibilidad. Inyección de acetona a
través de pequeños orificios y despegado
prácticamente immediato del soporte.

94
Villa Cornelius: conservación y restauración de mosaicos

[page-n-105]
Una nueva ubicación

Tras varios meses de exposición (noviembre 2013- junio 2014)
en las salas temporales del Museo de Prehistoria de Valencia, la
muestra de Villa Cornelius cerró al público y las piezas volvieron de nuevo a los almacenes tras su desmontaje. Por fortuna
esta historia no acaba aquí, ya que el Ayuntamiento de Xàtiva
solicitó en 2015 el conjunto de la exposición y actualmente se
muestra en el Museo del Almudín de dicha localidad, la que
fuera antigua Saetabis, importante ciudad romana, sin duda
el centro administrativo de la zona donde apareció la villa. Es
allí donde hoy en día se pueden admirar las piezas, con una
estética diferente, pero con la misma nobleza, la misma que
ha demostrado la larga lista de profesionales que con ilusión
y esfuerzo se han dedicado de forma incansable a hacer realidad este proyecto.

95
Una nueva ubicación, otra perspectiva

[page-n-106]
Bibliografía recomendada
ALBIACH, Rosa y DE MADARIA, José L. (coords.) (2006). La villa
de Cornelius. Valencia: Ministerio de Fomento, 174 p.
ALBIACH, Rosa, GALLEGO, Aquilino y GARCÍA-PRÓSPER, Elisa
(2006). «El procesado del lino en la Villa romana de Cornelius:
primera valoración». En MOREL, Jean-Paul, TRESSERRAS, Jordi
MATAMALA, Juan Carlos.: The archaeology of crop fields and gardens
(Studio, tutela e fruizione dei beni culturali, n.º 2). Ravello (Italia):
Centro Universitario Europeo per i Beni Culturali, p. 75-86.
— (2008). «La excavación de Els Alters (l’Ènova, València), una
villa romana propiedad de Publius Cornelius Iunianus». En
MARTÍ, J.: Nous avanços de l’arqueologia valenciana (Quaderns
dels Museus Municipals de València, 2), p. 22-37.
— (2012). «The marble repertoire of the roman villa of Cornelius (Valencia, Spain)». En IX Asmosia Conference (Institut
Català d’Arqueologia Clàssica, Documenta, 23), p. 176-182.
— (2013). Villa Cornelius. La vida rural en época romana. Valencia: Museu de Prehistòria de València, 71 p.
http://www.museuprehistoriavalencia.es/web_mupreva/
publicaciones/?q=es&id=324
BORZOMATI, Anna. y IACCARINO, Antonio. (2007). «Materiali
e metodi innovativi per il montaggio di un dipinto murale
strappato su nuovo supporto». En V Congresso Nazionale IGIIC
- Lo Stato dell’Arte 5 (Cremona, Palazzo Cittanova 11-13 Ottobre
2007). Florencia: Nardini Press, p 607-614.
CARRASCOSA, Begoña y PASÍES, Trinidad. (2004). La conservación y restauración del mosaico. Valencia: Universidad Politécnica de Valencia, 218 p.

96

[page-n-107]
FAYOS, Haydee. (2012). «Revisión crítica de soportes para mosaico: estudio e intervención de un fragmento de opus tessellatum de la villa de Cornelius (L’Ènova, Valencia)». [Trabajo
de investigación del Master en Conservación y Restauración
de Bienes Culturales; Universidad Politécnica de Valencia,
Tutores: José Luis Regidor, Pilar Soriano y Trinidad Pasíes.].
MICHAELIDES, Demetrios; GUIMIER, Anne-Marie y NARDI, Roberto (eds.) (2014) «Conservation of mosaics: an act of discovery». En Proceedings of the 10th ICMM Conference (Palermo
2008), Regione Siciliana.
PASÍES, Trinidad (2012). «Reconstrucciones desmontables como
alternativa reversible en el proceso de reintegración de materiales
arqueológicos». En Ge-Conservación n. º 3, pp.117-131.
— (2014). «La Villa de Cornelius (l’Ènova, Valencia): trabajos
de conservación y restauración para un proyecto expositivo».
En Archivo de Prehistoria Levantina, vol. XXX, Valencia: Museo
de Prehistoria de Valencia, p. 389-400.
RODÀ, I., ÀLVAREZ, A. y DOMÈNECH, A. (2010). Informe de
l’anàlisi de tres mostres de marmora procedents del jaciment
arqueològic d’Els Alters (València). Tarragona: Institut Català
d’Arqueologia Clàssica, Unitat d’Estudis Arquèometrics.
SÁNCHEZ, A. y GÓMEZ, Mª. J. (2013). Estudio de los materiales
presentes en dos muestras tomadas de los morteros que conforman
los estratos preparatorios para el agarre de las placas de mármol al suelo de un pavimento hallado en la Villa de Cornelius de
L’Ènova (Valencia). Madrid: Informe realizado por el equipo
Arte-Lab S.L.

97

[page-n-108]
[page-n-109]
[page-n-110]
vil·la cornelius. conservació i restauració de mosaics

vil·la
cornelius

conservació
i restauració
de mosaics

[page-n-111]