Les fosses del franquisme. Arqueologia, Antropologia i Memòria
Andrea Moreno Martín
Antonio Vizcaíno Estevan
Miguel Mezquida Fernández
Xurxo M. Ayán Vila
2023
Museu de Prehistòria de València , ISBN 978-84-7795-066-0 , 212 p. p.
[page-n-1]
[page-n-2]
[page-n-3]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
2
[page-n-4]
3
Lourdes Herrasti Erlogorri
LES FOSSES
DEL FRANQUISME
ARQUEOLOGIA,
ANTROPOLOGIA I MEMÒRIA
[page-n-5]
LES FOSSES DEL FRANQUISME.
ARQUEOLOGIA, ANTROPOLOGIA I MEMÒRIA
De juliol 2023 a abril 2024
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
Antoni Francesc Gaspar Ramos
Diputat de l’Àrea de Cultura
Xavier Rius i Torres
Diputat de Memòria Històrica
Ramiro Rivera Gracia
DELEGACIÓ DE MEMÒRIA HISTÒRICA
Cap de la Delegació Memòria Històrica
Francisco Sanchis Moreno
Tècnica de Memòria Històrica
Eva García Barambio
Tècnica de l’arxiu gràfic
María Jesús Blasco Sales
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA / L’ETNO
Directora del Museu de Prehistòria de València
María Jesús de Pedro Michó
Cap Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions
del Museu de Prehistòria de València
Santiago Grau Gadea
Director de L’ETNO. Museu Valencià d’Etnologia
Joan Seguí Seguí
Unitat de Producció d’Exposicions de L’ETNO.
Museu Valencià d’Etnologia
Jose María Candela Guillén i Tono Herrero Giménez
Gestió administrativa
Ana Beltrán Olmos i Manolo Bayona Gimeno
Disseny imatge del projecte «Les fosses del franquisme.
Arqueologia, Antropologia i Memòria»
La Mina Estudio
Basat en l’obra artística de Dionisio Vacas de la Fossa 126 del
cementeri de Paterna
Fotografia de l'obra artística
Chisco Ferrer
Restauració de materials
Laboratori de Restauració del Museu de Prehistòria de
València: Trinidad Pasíes, Ramón Canal Roca i Janire
Múgica Mestanza. Amb la col·laboració de: l’Institut
Universitari de Restauració del Patrimoni - Universitat
Politécnica de València: Mª Teresa Doménech Carbó, Jose
Antonio Madrid García, Pilar Bosch Roig, Sofía Vicente
Palomino, Mª Antonia Zalbidea Muñoz i del Departament
de Química Analítica - Universitat de València: Antonio
Doménech Carbó
Laboratori de Restauració de L’ETNO: Isabel Álvarez Pérez i
Gemma Candel Rodríguez. Amb la col·laboració de: IVCR+i
Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació:
Gemma Contreras Zamorano, Mercè Fernández i María
José Cordón
Restauració tèxtil: Carolina Mai Cervoraz, Núria Gil
Ortuño, Carlos Milla Mínguez i Albert Costa Ramon.
Control biològic i conservació preventiva: l’Institut
Universitari de Restauració del Patrimoni - Universitat
Politécnica de València: Pilar Bosch Roig
Programa activitats complementàries
Begonya Soler Mayor, Yolanda Fons Grau, Tono Vizcaíno
Estevan i Andrea Moreno Martín, Francesc Cabañés
Martínez, Ana Sebastián Alberola, Amparo Pons Cortell,
Albert Costa Ramon, Isabel Gadea Peiró, Mª José García
Hernandorena, Francisco Sanchis Moreno, Eva García
Barambio
Producció i instal·lació gràfica exterior
Simbols
Impressió del cartell i programa d'activitats
Impremta Diputació de València
PUBLICACIÓ
Autors i autores
Eloy Ariza Jiménez, Xurxo M. Ayán Vila, Zira Box Varela,
Isabel Gadea Peiró, María José García Hernandorena,
Baltasar Garzón Real, Lourdes Herrasti Erlogorri, Aitzpea
Leizaola, María Laura Martín-Chiappe, Miguel Mezquida
Fernández, Andrea Moreno Martín, Carmen Pérez
González, Francisco Sanchis Moreno, Queralt Solé i Barjau,
Mauricio Valiente Ots, Tono Vizcaíno Estevan
Coordinació científica
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
María José García Hernandorena, Isabel Gadea Peiró,
Francisco Sanchis Moreno
Coordinació tècnica
Eva Ferraz García
Disseny i maquetació
La Mina Estudio
Traducció i correcció valencià castellà
Joaquín Abarca Pérez i Sarrià Masià. Serveis Lingüístics
Imatges i fotografies
Eloy Ariza Jiménez-Associació Científica ArqueoAntro,
Albert Costa Ramon. Col·lecció Memòria
Democràtica L’ETNO, Isabel Gadea Peiró, María
José García Hernadorena, Xurxo M. Ayán Vila,
[page-n-6]
Lourdes Herrasti Erlogorri, Sociedad de Ciencias Aranzadi,
Aitzpea Leizaola, María Laura Martín-Chiappe, Matías
Alonso, Bruno Rascão, Col·lecció particular València,
Col·lecció Família Roig Tortosa, Família Pastor, Família
Chofre, Família Gómez, Família Coscollà, Família Peiró,
Família Pomares, Família Gomar, Família Llopis, Família
Morató, Família Alemany, Família Miguel Cano i María
Navarrete, Ministerio de Cultura y Deporte - Centro
Documental de la Memoria Histórica, Agencia EFE,
Biblioteca Nacional de España
Impressió de la publicació
Printer Brok 2010 SL
ISBN: 978-84-7795-066-0
Dipòsit Legal: V-1085-2023
© dels textos: l’autoria
© de les imatges: l’autoria, arxius i col·leccions
© de la present edició: Diputació de València, 2023
AGRAÏMENTS
A la Plataforma d’Associacions de Familiars de Víctimes
del Franquisme de les Fosses Comunes de Paterna, a les
Associacions de Familiars de les fosses 21, 22, 81-82, 9192, 94, 95, 96, 100, 111, 112, 114, 115, 120, 126, 127, 128,
els nínxols 43-44 i l’Agrupació de familiars de Víctimes
del Franquisme de les Fosses Comunes del Quadre II del
Cementeri Municipal de Paterna.
A Enrique Abad Aparicio, Llorenç Alapont, Dolores
Albuixech Domingo, Montserrat Alemany, Vicente Alemany
Morell, Magdalena Almiñana Solanes, Matías Alonso, Pedro
Luís Alonso, Mercedes i Jaime Amorós Gómez, Maruja
Badia, Amparo Belmonte Orts, Pepa Bonet, José Calafat
Ché, Paz Calduch, Lola Celda Lluesma, Rosana Copoví,
Amparo Cortelles Raga, Rosa Coscollá, Fernando Cotino,
Celia Chofre Rico,Rocío Díaz, Francisco De Paula Rozalén
Martínez, Mireia Doménech Alemany, Aure Escrivá Ferrer,
Joaquín Esparza Morell, Fina Ferre, Nati Ferrero, María
Frasquet, Palmira Flores Carreres, Palmira Ros, Sara Ros i
Geles Porta, Vicent Gabarda Cebellán, Daniel Galán Valero,
Iker García, Vicent García Devís, José García Martínez,
María Gómez, Salvador Gomar Pons, Carmen Gómez
Sales, Carlos i Amparo Gregori Berenguer, Tina Guillem
Cuesta, José Guirao Giner, Juan Guirao Ortuño, Josefina
Guzmán Navarro, Vicenta Juan, Amèlia Hernández Monzó,
Eva Mª Ibáñez Cano, Mª Rosa Iborra Gimeno, Charo
Laporta Pastor, Gloria Lacruz León, José Ignacio Lorenzo,
Concepción Llin Garcia, Pilar Lloris Macián, Mercedes
Llopis Escrivá, Paqui Llopis, Teresa Llopis Guixot, Ernesto
Manzanedo Llorente, Aurora Máñez, Matilde Martí Avi,
Sonia Martínez, María Asunción Martínez, Carolina
Martínez Murcia, José Ramón Melodio, Rafael Micó,
Silvia Mirasol Fortea, Laura Mollá, Paco Monzó i Toni
Monzó Ferrandis, Josep Joan Moral Armengou, Maria
Morató Torres, María Morió Gómez, José Vicente Muñiz i
Helena Aparicio, María Navarro Giménez, Miguel Navarro,
Óskar Navarro Pechuán, Mª Ángeles Navarro Perucho,
Vicente Olcina Ferrándiz, Roser Orero, Eduardo Ortuño
Cuallado, David Pastor, Josefa Peiró, Pepita Peiró, Vicenta
Pérez Martínez, Conchín Pia Navarro, Carmen Picó Monzó,
Juan Luis Pomares Almiñana, Eduardo Ramos, Jordi
Ramos, Raquel Ripoll Giménez, Verónica Roig Llorens,
María José i Charo Romero Ortí, Andrea Rubio, Benjamín
Ruiz Martí, Juan José Ruíz, Carmen Sanchis Bauset,
Mercedes Sanchis Bonora, Mª Carmen Sancho Albiach,
Pablo Sedeño Pacios, Núria Serentill i Julio Morellà, Laura
Simón, Saro Soriano Llin, Pilar Taberner Balaguer, Laura
Talens, Silvia Talens, Sergi Tarín Galán, Dionisio Vacas
Cosmo, Progreso Vañó Puerto, Fernando Vegas.
A ARFO-Associació de Represaliats/des pel Franquisme
d’Oliva, Ateneu Republicà de Paterna, Museu de Ceràmica
de Paterna, Associació Científica ArqueoAntro, ATICS,
PaleoLab, Museu Virtual de Quart de Poblet, Cementeri
Municipal de Paterna.
IN MEMORIAM DE TOTES LES VÍCTIMES DE LA
REPRESSIÓ FRANQUISTA
[page-n-7]
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Directora
María Jesús de Pedro Michó
Cap Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions
Santiago Grau Gadea
Exposició: Arqueologia de la memòria. Les fosses de
Paterna
Comissariat
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan, Eloy Ariza
Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
Coordinació tècnica
Eva Ferraz García i Santiago Grau Gadea
Projecte museogràfic
Rosa Bou Soler i Kumi Furió Yamano. LimoEstudio
Assessorament científic
Associació Científica ArqueoAntro
Coordinació muntatge
Rosa Bou Soler, Kumi Furió Yamano, Eva Ferraz García, Laura
Fortea Cervera i Isabel Carbó Dolz
Registre i muntatge d’objectes
Begonya Soler Mayor i Ramón Canal Roca
Programa didàctic
Arantxa Jansen, Laura Fortea Cervera i Eva Ripollés Adelantado
Difusió i xarxes socials
Begonya Soler Mayor, Lucrecia Centelles Fullana, Vanessa
Extrem Medrano i Francisco Pavón Tudela
Reportatge i càpsula informativa
Gala Font de Mora Martí
Disseny imatge de l’exposició
Rosa Bou Soler i Kumi Furió Yamano. LimoEstudio
Traducció i correcció texts sala al valencià i castellà
Sarrià Masià. Serveis Lingüístics
Traducció texts sala a l’anglés
Michael Maudsley
Traducció texts sala a l’italià
Centro G. Leopardi
Traducció texts sala al francés
Christine Comiti
Famílies i institucions prestadores d’objectes exhumats
i familiars
Col·lecció Memòria Democràtica - L’ETNO i les associacions de
familiars de les fosses 21, 22, 81-82, 91-92, 94, 96, 100, 111, 112,
114, 115, 120, 126, 128, els nínxols 43-44 i la fossa 2 del segon
quadrant.
Col·leccions particulars d’Enrique Abad Lahoz, Manuel
Amorós Aracil i María Sánchez Gomariz, Manuel Bauset
Tamarit, Juan Bautista Solanes, Miguel Cano i María
Navarrete, Daniel Galán Valero, Regino García Culebras,
Manuel Baltasar Hernández Sáez i Gracia Espí Roca, Pepita
Iborra, Lacruz, Salvador Lloris Épila, Manuel Lluesma
Masia, Gregori Migoya, Vicente Muñiz Campos, Mª Ángeles
Navarro Perucho, José Orts Alberto i Asunción Granell Martí,
José Peiró Calabuig, Conchín Pía Navarro, César Sancho de la
Pasión, Carlos Talens i de les famílies Carreres Duato, Ché Soler,
Gómez Sales, Monzó Cruz, Morell Pérez, Murcia-Ródenas,
Ortí-Fita, Picó Monzó, Roig Tortosa, Taberner Giner i Vañó
Puerto.
Persones i institucions prestadores de fons documentals
i fotogràfics
Archivo ABC; Archivo Vicaría de la Solidaridad. Museo de la
Memoria y los Derechos Humanos, Chile; Arxiu General i
Fotogràfic de la Diputació de València; Auschwitz- Birkenau
Memorial; Agencia EFE; Biblioteca Historicomèdica «Vicent
Peset Llorca» - Universitat de València; Biblioteca Nacional de
España; Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. Fons Finezas;
Buchenwald Memorial Collection; Col·lecció particular Matías
Alonso; Colección particular Rosario Martínez Bernal; CRAI
Biblioteca Pavelló de la República - Universitat de Barcelona;
Dachau Concentration Camp Memorial Site; Fundación
Sancho el Sabio Fundazioa (Vitoria-Gasteiz). Fondo Sociedad
de Amigos de Laguardia; Fundación Biblioteca Manuel Ruiz
Luque. FBMRL; GrupoPaleolab® i UNDERBOX; Mauthausen
Memorial; Ministerio de Cultura y Deporte. Centro
Documental de la Memoria Histórica; Ministerio de Defensa.
Archivo General e Histórico de Defensa; Museo Sitio de
Memoria ESMA, Argentina; Museu Virtual de Quart de Poblet;
US National Archives at College Park. National Archives and
Records Administration.
Autors i autores del fons fotogràfic
Eloy Ariza Jiménez, Paco Grau, Paloma Brinkmann, J. Cabrelles
Sigüenza, Santi Donaire, David Fernández, Maysun Visual Artist,
Bernhard Mühleder, Ahmed Jallanzo, Hermes Pato, Joaquín
Sanchis Serrano «Finezas», Pawel Sawicki i Nathalie Valanchon.
© Stefan Müller-Naumann, Peter Hansen, Gervasio Sánchez,
Vicente Ballester, Wila, VEGAP. València. 2023
Autors i autores de les il·lustracions
Flavita Banana, Manel Fontdevila, Eneko las Heras Leizaola,
Gema López «Kuroneko», José López «Lope», Ana Penyas,
Bernardo Vergara i Frente Viñetista. Asociación de humoristas
gráficos.
© Andrés Rábago «El Roto», VEGAP. València. 2023
Recursos audiovisuals
Genocidis i arqueologia forense (audiovisual)
Guió: Eloy Ariza Jiménez, Andrea Moreno Martín
i Tono Vizcaíno Estevan
Edició i muntatge: Alicia Alcantud i Pablo Vigil
Paterna, la memòria de la repressió i dels crims de postguerra
(audiovisual)
Guió: Eloy Ariza Jiménez, Andrea Moreno Martín i Tono
Vizcaíno Estevan
Il·lustracions: Gema López «Kuroneko»
Fotografia i vídeo: Eloy Ariza Jiménez
Edició i muntatge: Alicia Alcantud i Pablo Vigil
Els sons d’una exhumació (paisatge sonor)
Guió: Eloy Ariza Jiménez, Andrea Moreno Martín
i Tono Vizcaíno Estevan
[page-n-8]
Gravacions: Eloy Ariza Jiménez
Edició i muntatge: Marcos Bodi
La veu de les famílies (àudio)
Guió, edició i muntatge: Santi Donaire
Resiliència a l’oblit (motion graphics)
Peça artística: Guillem Casasús Xercavins
i Gerard Mallandrich Miret
Motion: Àlex Palazzi Corella
Edició: Joan Campà San José
Execució producció i muntatge instal·lació
Rótulos Gallego & Burns S.L.
Fusteria paraments: Sergio Carrero Melián
Pintura paraments: Sebastián López
Pis tècnic: Pinazo Decoraciones
Emmarcament
Marc-Imatge
Transport
Tti International Art Services
Imatge i so
Sonoidea
Assegurances
Allianz
Organització i producció
Diputació de València - Museu de Prehistòria de València
L’ETNO-MUSEU VALENCIÀ D’ETNOLOGIA
Director
Joan Seguí Seguí
Unitat de Producció d’Exposicions
Jose María Candela Guillén i Tono Herrero Giménez
Exposició: 2.238 lloc de perpetració i memòria
Comissariat
Albert Costa Ramon, Isabel Gadea Peiró i María José García
Hernandorena
Projecte museogràfic
Estudio Eusebio López
Coordinació muntatge
Jose María Candela Guillén, Albert Costa Ramon i Tono
Herrero Giménez
Programa didàctic
Sarah Juchnowicz Perlin i Sílvia Prades Moliner (Exdukere S.L)
Difusió i xarxes socials
Francesc Cabañés Martínez, Ana Sebastián Alberola, Sandra
Sancho Ruiz
Disseny imatge
Estudio Eusebio López
Traducció i correcció textos sala al valencià i castellà
Jose María Candela Guillén i Carles Penya-roja Martínez
Traducció texts sala a l’anglès
Robin Loxley
Fons exposats d’objectes exhumats i familiars, i institucions
prestadores
Col·lecció Memòria Democràtica - L’ETNO, Família de Juan
Ferrer Vázquez, Família de Miguel Galán Domingo, Família
de Salvador Gomar Noguera, Família de Vicente Gómez Marí,
Família de Blas Llopis Sendra, Família de Salvador Llopis
Sendra, Família de Vicente Martí Ruiz, Família de Vicente
Mollá Pascual, Família de José Morató Sendra, Família de
José Orts Alberto, Família Peiró Roger, Família de Juan Luis
Pomares Bernabeu, Família de Federico Rico Cabrera, Família
de Germán Sanz Esteve, Família de Basiliso Serrano Valero,
Família de Mariana Torres Esquer, Família de Vicente Guna
Carbonell, Família de Joaquín Revert Gilabert, Família de
Daniel Simó Biosca, Família de Luis Ocaña Navarro, Família de
Vicente Mollá Galiana
Audiovisuals
Dones Rapades
Guió: Isabel Gadea i Peiró, Mª José García Hernandorena
Fotografies: Arxiu Art al Quadrat, Arxiu Pura Peiró
Veu: Teresa Llopis
Edició i muntatge: Pau Monteagudo Aguilar
Homenatges polítics
Fotografia i vídeo: Arxiu Pep Pacheco, Arxiu Sergi Tarín
i Óskar Navarro
Edició i muntatge: Pau Monteagudo Aguilar
Primeres exhumacions científicoforenses
Fragment Vídeo: “Dones de Novembre. Les fosses clandestines
del franquisme”
Guió i direcció: Óskar Navarro, Sergi Tarín
Fotografía: Antonio Arnau Iborra, Esther Albert Navarro
Música: Jorge Agut Barreda
Moviment associatiu i nous rituals
Imatges: Raúl Pérez López
Edició i muntatge: Pau Monteagudo Aguilar
Creació sonora sons del cementiri de Paterna
Edu Comelles Allué
Col·laboracions artístiques Pati 3
Anaïs Florin, Judith Martínez Estrada
Elaboració taulells ceràmics
Aacerámicas (Almàssera)
Execució producció i muntatge instal·lació
Art i Clar, Sebastián López Valero
Suport tècnic
Unitat de Col·leccions i Restauració
Jorge Cruz Orozco, Miguel Hernández Oleaque
i Pilar Payá Ferrando
Assegurances
Allianz
Organització i producció
Diputació de València – L’ETNO
[page-n-9]
ARQUEOLOGIA
17
35
Més enllà de l’exhumació:
arqueologia i museus
per a construir memòria
democràtica
Arqueologia de la
repressió. L’arqueologia
forense en l’exhumació
de les fosses de la Guerra
Civil i la postguerra
Andrea Moreno Martín,
Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez
i Miguel Mezquida Fernández
Lourdes Herrasti Erlogorri
53
69
Història d’unes restes
bandejades
Aquesta arqueologia serà
la tomba del feixisme, o
no serà. Sobre el paper
que pot i ha de jugar
l’arqueologia comunitària
en les fosses comunes del
franquisme
Queralt Solé i Barjau
Xurxo M. Ayán Vila
ANTROPOLOGIA
91
113
On rau la memòria?
Objectes i memòries:
la dimensió material de
les fosses
Maria-José García Hernandorena
i Isabel Gadea i Peiró
Zira Box Varela
[page-n-10]
127
145
Passat, present i futur
dels objectes de les fosses
comunes
Mirar Paterna per
a revisitar el procés
d’exhumacions
contemporani:
possibilitats i tensions
en les lluites per la/les
memòria/ies
Aitzpea Leizaola
María Laura Martín-Chiappe
MEMÒRIA DEMOCRÀTICA
165
175
Fosses i memòria
democràtica
El dret a la veritat
davant les violacions dels
drets humans durant el
franquisme
Francisco J. Sanchis Moreno
Mauricio Valiente Ots
189
201
Primer, les víctimes.
Principi de Justícia
Dret internacional,
reparació i memòria
democràtica: el cas
d’Espanya
Baltasar Garzón Real
Carmen Pérez González
[page-n-11]
Fosses i memòria democràtica
10
[page-n-12]
11
Francisco J. Sanchis Moreno
Toni Gaspar
PRESIDENT DE LA DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
La història que no s’escriu prescriu. Pot semblar un simple eslògan
publicitari, però crec que podem elevar la frase a la categoria d’intenció política, de principi col·lectiu d’un poble, d’una obligació moral
de les societats lliures. Recuperar el que s’ha silenciat, parlar del que
no es podia parlar i reconéixer el que no es va voler que es coneguera.
Això és memòria històrica.
La Diputació de València té la satisfacció d’haver-se erigit durant els últims anys en un referent institucional en la recuperació de
records, testimoniatges i cossos de persones perseguides i afusellades per les seues conviccions o simplement per no ser partícips d’un
règim antidemocràtic i repressor.
S’han intervingut trenta-cinc fosses comunes, s’han exhumat
més de mil dues-centes víctimes i s’han destinant més de huit milions
d’euros en ajudes a col·lectius, associacions i ajuntaments en sis anys,
en els quals la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de
València ha permés, de manera exemplar, ajudar que no prescriga la
memòria i la dignitat de centenars de famílies.
Aquest és el camí: aconseguir fer callar la ideologia de la desmemòria amb iniciatives i pressupostos, des d’institucions i associacions
compromeses amb un treball tan necessari per a la justícia històrica
d’un poble.
Agraïsc el treball de tots els professionals de diferents disciplines
que ens han ajudat en aquesta tasca de recuperació i identificació de
centenars de desapareguts durant la dictadura franquista. Gràcies
també a les persones que, des de la Diputació de València, ho han
fet possible. Seguirem en aquesta direcció tan digna, amb l’absoluta convicció que, per a viure la vida, cal mirar endavant, però per a
entendre-la cal mirar endarrere.
[page-n-13]
ARQUEO
[page-n-14]
13
OLOGIA
17
Més enllà de l’exhumació: arqueologia i museus per a
construir memòria democràtica
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan, Eloy Ariza Jiménez
i Miguel Mezquida Fernández
35
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en
l’exhumació de les fosses de la Guerra Civil i la postguerra
Lourdes Herrasti Erlogorri
53
Història d’unes restes bandejades
Queralt Solé i Barjau
69
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no
serà. Sobre el paper que pot i ha de jugar l’arqueologia
comunitària en les fosses comunes del franquisme
Xurxo M. Ayán Vila
[page-n-15]
14
Revers i anvers d’una fotografia amb comiat
Vicente Mollá Galiana, fossa 94. Paterna
Col·lecció família Mollá Galiana
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-16]
15
[page-n-17]
Dòmino de fang
Salvador Lloris Épila, fossa 21, Paterna
Col·lecció família de Salvador Lloris Épila
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-18]
17
Més enllà de l’exhumació:
arqueologia i museus per a
construir memòria democràtica
Andrea Moreno Martín,
Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez
i Miguel Mezquida Fernández
EQUIP DE COMISSARIAT DE L’EXPOSICIÓ «ARQUEOLOGIA DE LA MEMÒRIA. LES FOSSES DE PATERNA»
[page-n-19]
18
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
«Amb pols seré i la consciència molt tranquil·la, escric les meues
últimes lletres perquè d’ací a unes hores hauré deixat d’existir.
M’executaran».
Bautista Vañó Sirera, 15 de juliol de 1939.
El 15 de juliol de 1939, Bautista Vañó Sirera va ser afusellat al mur
del Terrer de Paterna. L’Estat franquista el va acusar d’adhesió a la
rebel·lió i, mitjançant un judici sumaríssim on no va tindre cap tipus
de defensa legal ni jurídica, un tribunal militar el va condemnar a
mort. Bautista havia nascut l’any 1898 a Bocairent. Estava casat i era
pare de quatre fills. Es guanyava la vida de teixidor. Pel que sabem
a través dels seus descendents, va ser una persona compromesa
amb la cultura i la política del seu poble i del seu temps: publicava
–amb el pseudònim de «Progreso»– articles sobre qüestions socials
i polítiques, participava en l’activitat de la Sociedad Amanecer i va
formar part del Comité Executiu Popular de Bocairent durant la
Guerra Civil espanyola. La seua filiació anarquista, vinculada a
la CNT i la FAI, i la seua militància per un món i una societat més
justos i més lliures van ser per a la dictadura arguments més que
suficients per a assassinar-lo.
El cas de Bautista no és únic. Com ell, milers d’homes i dones van
ser víctimes de la violència estructural i sistemàtica que va practicar el
franquisme.1 Només a Paterna, van afusellar almenys 2.2372 persones entre 1939 i 1956. Els seus cossos es van llançar sense contemplacions a fosses comunes, que es compten per milers a l’Estat espanyol.
Aquests assassinats pretenien l’aniquilació física de la dissidència
i, més enllà de la mort, van imposar el terror i una política d’Estat
per silenciar i esborrar les vides d’aquestes persones i els ideals que
defensaven.
Molts d’aquests cossos encara estan, hui en dia, al subsol. La crua
realitat és que bona part de les fosses del territori espanyol continuen
a l’espera de ser localitzades i exhumades. Encara més, algunes mai
no es podran excavar perquè s’han destruït o perquè s’hi ha construït
damunt.
Obrir la terra es converteix, en la seua radicalitat i amb tot el
seu potencial simbòlic, el desencadenant d’un procés complex però
necessari, que recupera cossos i memòries, trenca silencis, afronta
traumes, genera conflictes… però suposa, sobretot, una oportunitat
de fer justícia i pensar escenaris de reparació individual i col·lectiva.
En aquest procés, l’arqueologia té un paper primordial. No debades,
és la metodologia arqueològica la que permet localitzar, exhumar,
identificar, analitzar i interpretar amb rigor científic les restes materials que es conserven a les fosses.3
1
Les xifres a l’Estat
espanyol, segons Francisco Espinosa (2021, p.
103-110), arriben a les
49.426 persones víctimes
de la violència de la
rereguarda i 140.159 de
la violència franquista.
Al País Valencià, Vicent
Gabarda (2020, p. 20-21)
en comptabilitza 6.415 i
6.386, respectivament.
2
Tot i que la xifra més
difosa recentment és
la de 2.238 persones
afusellades, no hem
pogut corroborar amb
dades concloents la
identitat d’una persona,
que restaria pendent
de confirmació com a
víctima de la repressió de
la postguerra. Per això,
en aquest text optem per
esmentar que almenys
van ser assassinades 2.237
persones, de les quals sí es
coneix el nom, cognoms
i la data d’afusellament
a partir dels estudis de
Vicent Gabarda (2020).
3
Com a actuació arqueològica, està sotmesa als
règims d’autoritzacions de
la Conselleria de Cultura i
Patrimoni (Llei 4/1998
i Decret 107/2017) i emmarcada en la normativa
de memòria democràtica
(Llei 14/2017 i Decret
1/2023). Les exhumacions a l’Estat espanyol
disposen del Protocol
d’actuació en exhumacions de víctimes de la
Guerra Civil i la dictadura
(Ordre PRE/2568/2011).
[page-n-20]
19
Botella de vidre documentada al costat del cos
de César Sancho de la
Pasión durant l’exhumació de la fossa comuna
(Fotografia: Eloy Ariza
- Associació Científica
ArqueoAntro, Fossa 120
del Cementeri Municipal
de Paterna).
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
Les restes humanes de les persones represaliades conformen
aquest registre arqueològic i tots els elements materials associats al moment de la mort: des dels objectes més personals (roba,
sabates, botons, anells, llapis, ulleres, medalletes), passant per
les proves materials dels crims (projectils, baines de fusell, cordes
per a lligar les mans), fins a algunes evidències del record i el dol
de les famílies (rams de flors, botelletes amb notes manuscrites,
taulells amb les dades personals de la víctima com si foren memorials). Ara bé, més enllà dels objectes importa entendre on i com
apareixen, amb el propòsit de reconstruir els esdeveniments i estudiar el valor (simbòlic, històric, científic, social, personal) que
els envolta. Perquè la interpretació científica d’aquesta cultura
material s’ha de basar, necessàriament, en el context espacial on
es recupera.
Davant del que molta gent pot pensar, l’arqueologia no pretén
buidar el subsol per recuperar objectes, sinó que, com a ciència
social, estudia aquests objectes –i els seus contextos– per conéixer les persones que hi ha darrere, siguen de societats remotes
o del passat recent. En el cas concret de les fosses comunes, al
context espacial s’afig una nova dimensió que resulta essencial:
la forense. Com que es tracta de procediments que aspiren a la
[page-n-21]
20
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
localització, identificació i recuperació de persones desaparegudes
de manera forçosa i víctimes de vulneració de drets humans, l’arqueologia incorpora protocols específics i equips interdisciplinaris
procedents de l’antropologia –tant física com social i cultural–, la
medicina forense, la història, la sociologia, la psicologia o el dret,
entre d’altres. És l’anomenada arqueologia forense,4 mitjançant la
qual no només es pretén aclarir els crims de lesa humanitat, sinó
també entendre els processos de construcció de la memòria al voltant d’aquests fets, pensar els mecanismes per a afrontar el trauma
i la gestió dels conflictes en l’esfera familiar i pública, i convidar a la
generació d’espais de reflexió i debat. Si bé ni la tasca de l’arqueologia ni de qualsevol altra disciplina pot assegurar que no es tornen a
repetir els crims, almenys sí que ofereix eines per a reflexionar, amb
el propòsit de contribuir a la sensibilització i la conscienciació de la
ciutadania.
4
Cal puntualitzar que
l’arqueologia forense
s’associa a àmbits pericials
relacionats amb l’antropologia forense, la medicina
legal i el dret humanitari i
que, per tant, es diferencia
de l’arqueologia funerària,
la finalitat de la qual és
l’estudi de la mort (rituals,
enterraments, restes
associades) per a analitzar
aquestes pràctiques en
les societats humanes des
d’un punt de vista social i
cultural.
Les famílies són un agent
clau en el processos d’exhumació i sovint acompanyen els equips tècnics al
peu de fossa. Pepita Peiró
davant de la fossa on es
trobava son pare (Fotografia: Eloy Ariza - Associació
Científica ArqueoAntro,
Fossa 112 del cementeri
municipal de Paterna).
La finalitat de l’arqueologia és, doncs, construir i difondre el
coneixement del passat –un passat que comença ahir–, però des d’un
ferm compromís amb les realitats del present. Precisament, la temporalitat no limita la pràctica de l’arqueologia, que metodològicament
i epistemològicament es pot aplicar a qualsevol context cronològic.
Això suposa que, en cronologies contemporànies, la recerca arqueològica també té accés a fonts d’una altra naturalesa que resulten
crucials, com ara els testimonis orals, la documentació històrica o els
arxius personals.
[page-n-22]
21
Pepita Peiró sosté la
fotografia dels seus
familiars el dia de Tots
Sants, mentre visitaven
la fossa de son pare,
José Peiró (Fotografia:
Eloy Ariza, Fossa 112 del
cementeri municipal de
Paterna).
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
És en el marc d’aquesta arqueologia de la contemporaneïtat on
té sentit l’arqueologia forense. Malauradament, a l’Estat espanyol,
encara és una subdisciplina incipient. Tot i que en les dues darreres
dècades algunes administracions han treballat pel foment de les polítiques públiques de memòria –sobretot a través del finançament de
les exhumacions– i que la memòria històrica ha assolit una certa presència mediàtica i pública, encara estem lluny d’aconseguir l’efectivitat i el compromís per la tríada «veritat, justícia i reparació». Si més
no en un pla institucional, perquè la realitat és que les associacions
ciutadanes que conformen el moviment memorialista fa dècades que
reivindiquen aquests drets des de la militància. Encara més, les famílies no han deixat mai de tindre presents els familiars desapareguts, i
han sigut des de l’inici les veritables impulsores d’aquests processos.
Algunes, fins i tot, des del mateix moment de l’afusellament. Només
així s’entén com, malgrat el control i la repressió franquista, la transmissió de les memòries en l’esfera privada ha permés que moltes de
les vides i les històries de les persones represaliades hagen arribat fins
l’actualitat.
[page-n-23]
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
Pensem, de nou, en la història de Bautista Vañó Sirera. Unes hores abans de l’afusellament, i plenament conscient del crim que anaven a cometre contra ell, escriu les seues últimes paraules en una carta
de comiat. La missiva ho expressa amb contundència: «en unes hores
hauré deixat d’existir». Aquell 15 de juliol de 1939, en efecte, li van
arrabassar la vida. Però, tot i la pèrdua, en realitat mai no va deixar
d’existir, perquè Magdalena Puerto Mora, la seua dona, va mantindre
viu el seu record i va transmetre la seua memòria com a herència als
seus fills, els quals encara la mantenen i transmeten.
Aquesta ha sigut la manera com normalment s’ha preservat, en
l’àmbit familiar, la memòria de les persones afusellades i desaparegudes, on les dones sempre han representat el paper protagonista
(Moreno, 2018; García i Gadea, 2021). Una pràctica de resistència
–la de no oblidar, parlar i contar– que durant la dictadura va ser un
mecanisme de supervivència en privat, i que en democràcia es va
cronificar com a ritual íntim, resultat de l’estigmatització i la falta
de reconeixement públic. Només recentment aquestes històries
familiars han començat a ser escoltades amb atenció i a formar part
de la dimensió pública de la memòria, que no pot ser més que una
pluralitat de memòries. És el que s’ha denominat «memòria democràtica», entesa com una memòria construïda des de la coparticipació de les institucions, l’àmbit professional i la societat civil (Baldó,
2021). Perquè la memòria, segons com l’entenem, és un dret que ha
de traspassar l’esfera privada i assumir significat per al conjunt de la
ciutadania.
En aquesta reconceptualització semàntica, l’arqueologia té
moltes coses a dir. Fugint, de nou, dels estereotips més arrelats,
l’arqueologia no es limita a enunciar el temps pretèrit –siga recent
o remot–, sinó que també es conjuga en present i futur, en entendre
que amb el coneixement del passat i de la materialitat –el patrimoni– podem pensar i transformar la nostra realitat i la que està
per vindre. Aquest és, almenys, el que es defensa des de corrents
com l’arqueologia pública, que proposa un canvi de perspectiva amb
implicacions ontològiques: situar les persones del present com a
veritables protagonistes.
Aquesta manera d’entendre l’arqueologia, juntament amb el
coneixement de la complexitat del treball a les fosses comunes del
franquisme i la necessitat d’enriquir el debat públic sobre la memòria
democràtica, conformen la pedra angular del projecte expositiu «Arqueologia de la memòria. Les fosses de Paterna».
La proposta parteix del treball d’investigació desenvolupat
per l’Associació Científica ArqueoAntro al cementeri municipal
de Paterna. Ja fa més d’una dècada que l’associació treballa per la
22
[page-n-24]
23
5
La saponificació cadavèrica és un procés induït
per un alt nivell d’humitat
al subsòl que afavoreix
la conservació del cos
a partir d’un procés de
canvi químic que afecta
el greix corporal, que es
transforma, a través de la
hidròlisi, en un compost
semblant a la cera o el
sabó. A Paterna, la saponificació s’ha documentat
en diverses fosses, a
profunditats per davall
dels quatre metres, i això
ha permés la preservació
excepcional tant de restes
antropològiques com
de la indumentària i un
conjunt variat d’evidències materials (Moreno et
al., 2021).
6
Gràcies en particular
a totes les persones,
famílies i associacions
que participen en aquest
projecte expositiu i que
ens han acompanyat,
per la seua predisposició
sempre entusiasta, per
la cura i l’afecte amb què
han teixit les històries al
voltant dels seus objectes
familiars i per la seua confiança en nosaltres a l’hora
de compartir els records
i memòries més íntims i
personals i permetre’ns
explicar-los.
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
recuperació i identificació de víctimes de la guerra i la dictadura
franquista en diferents punts de l’Estat espanyol, en especial al País
Valencià (Díaz-Ramoneda, et al., 2021; Mezquida, et al., 2021; Moreno et al., 2021). A Paterna, entre 2017 i 2023 han exhumat més
d’una vintena de fosses. En paral·lel al treball de camp, ArqueoAntro
ha dut a terme una tasca de difusió important mitjançant publicacions, conferències, cursos, visites comentades i exposicions. De fet, ja
en 2018 va col·laborar en l’exposició «Prietas las filas. Vida quotidiana
i franquisme» en l’ETNO, on van ser exposats per primera vegada
alguns materials exhumats a Paterna (Moreno i Candela, 2018).
Amb aquests precedents, a finals de 2019 naix la proposta de
l’actual projecte expositiu, que no és sinó la resposta a una necessitat: tractar de manera monogràfica la cultura material exhumada a
les fosses del cementeri municipal de Paterna des d’una perspectiva
arqueològica. I fer-ho amb un plantejament integral que explique
i contextualitze el procés científic d’exhumació, i que presente la
singularitat de Paterna en diversos àmbits: com a lloc de memòria des
de la postguerra, com a espai de barbàrie i horror per la quantitat de
víctimes i l’ús intensiu del cementeri com a camp de fosses, i com a cas
excepcional en termes de conservació, amb exemples de saponificació5
que han preservat les restes de manera extraordinària.
Conscients dels múltiples reptes que plantejava el projecte, es
va decidir conformar un equip interdisciplinari de comissariat, amb
personal expert en processos d’exhumació, en gestió del patrimoni i
polítiques públiques de memòria, com també en divulgació i museus.
A més a més, s’ha disposat de la col·laboració d’altres especialistes
procedents de l’àmbit del fotoperiodisme, l’art i el disseny. I, sobretot, s’ha de destacar la inestimable implicació de les famílies de les
persones represaliades, que en un exercici d’enorme generositat i
compromís han cedit temporalment alguns objectes que conserven
a casa, en record dels familiars desapareguts (fotografies, cartes,
objectes personals) i han donat el consentiment per a exposar objectes exhumats, i els han dotat de sentit i afectivitat amb els seus relats
personals. Un procés que ha sigut possible gràcies a l’existència d’una
complicitat prèvia entre l’equip tècnic i les famílies, arran dels anys
de treball i trobada a peu de fossa. A totes elles reiterem el nostre més
sincer agraïment.6
Donada la naturalesa arqueològica de la proposta, l’equip de
comissariat va considerar que la institució idònia per a acollir l’exposició era el Museu de Prehistòria de la Diputació de València. Es
tracta, en efecte, d’un centre de referència per a l’arqueologia valenciana i espanyola, i la proximitat geogràfica a Paterna enfortia el sentit
de l’elecció. Tanmateix, el projecte plantejava un important repte per
[page-n-25]
24
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
al museu, ja que no hi ha pràcticament precedents expositius en el
tractament integral del paper de l’arqueologia en la construcció de la
memòria vinculada a les fosses comunes del franquisme, ni tampoc
iniciatives on la cultura material exhumada siga el cor del discurs
expositiu. Per això és important reconéixer el posicionament decidit
del museu amb la proposta.7
Amb tot, la posada en marxa del projecte ha tingut en ment
tres objectius principals. En primer lloc, pensar l’exposició com un
homenatge i un reconeixement públic a les víctimes de la repressió
franquista i a les seues famílies, com també als col·lectius i persones
que, des de fa dècades, reivindiquen i lluiten per la seua memòria. En
segon lloc, fer visible l’aportació de les disciplines científiques i els
equips tècnics, que permeten que els processos d’exhumació de les
fosses, d’identificació de les persones represaliades i de recuperació
de les seues històries de vida es desenvolupen amb rigor científic,
ètica i humanitat. I, en tercer lloc, establir un diàleg amb la ciutadania
sobre la necessitat de les polítiques públiques de memòria, per tal
d’abordar els traumes del passat, sensibilitzar l’opinió pública i posar
sobre la taula els reptes de futur.
7
«Arqueologia de la
memòria. Les fosses
de Paterna» és possible
gràcies a l’aposta valenta
i el compromís de María
Jesús de Pedro, directora
del Museu de Prehistòria,
i de Santiago Grau, cap de
la Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions, com
també a la implicació de
conservadores i personal
tècnic: Eva Ferraz, Begoña Soler, Ramon Canal,
Trinidad Pasíes i Janire
Múgica. La seua tasca en
l’àmbit de la gestió, la restauració i la museografia,
i les enriquidores aportacions que sorgien en el
marc de sessions de treball
i converses informals,
han estat fonamentals per
al desenvolupament del
projecte.
[page-n-26]
25
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
Carolina Martínez, neta
de José Manuel Murcia
Martínez (Fossa 94,
cementeri municipal de
Paterna) durant el procés
de cessió d’objectes per
a l’exposició (Fotografia:
Eloy Ariza, Museu de
Prehistòria de València).
Renderització de l’exposició «Arqueologia de la
memòria. Les fosses de
Paterna» del Museu de
Prehistòria de València
(Disseny: Rosa Bou i Kumi
Furió).
L’exposició s’estructura en cinc grans espais, a través dels
quals s’articula un viatge que transita, de manera intermitent, entre el present i el passat. El punt de partida és la reivindicació del
paper de l’arqueologia en l’estudi de la contemporaneïtat, en particular en l’àmbit dels conflictes i els episodis traumàtics d’arreu
del món durant els segles xx i xxi. Aquest marc ens permet situar
el nostre cas d’estudi en el context internacional dels drets humans, i connectar amb els principis de l’arqueologia forense com
a aportadora crucial de les proves pericials dels crims. Des d’ací,
[page-n-27]
26
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
iniciem un primer viatge al passat amb el propòsit de contextualitzar històricament la realitat ideològica, política i social de la
postguerra en la qual van tindre lloc els crims del franquisme,8 i
on es defineix clarament la dualitat entre els victimaris o perpetradors i les víctimes.
Seguidament, es presenta el cementeri municipal de Paterna i el
mur del Terrer com a conjunt singular d’aquesta repressió. L’explicació discorre en un sentit diacrònic, entenent aquest cementeri com
un espai de violència en el passat, però també de memòria i resistència, que en el present encara es resignifica. En aquest fluir temporal,
on s’insereixen les famílies de les persones desaparegudes, el moviment memorialista i les administracions públiques, també fan acte
de presència els equips tècnics. S’aprofita llavors per a explicar els
procediments científics i la multidisciplinarietat inherents a l’exhumació de les fosses comunes en l’actualitat.
8
Amb la recuperació de les restes humanes i els objectes associats
viatgem, de nou, al passat, per tal de parlar de les persones que van
ser assassinades i llançades a les fosses. Aquest espai constitueix el
veritable cor de l’exposició. Es planteja com un vis-a-vis entre els
objectes exhumats i els objectes familiars, els quals, en conjunt,
ajuden a reconstruir el context sociopolític i els vincles que es teixien
Acte de la Plataforma
d’Associacions de
Familiars de Víctimes del
Franquisme de les Fosses
Comunes de Paterna
(Fotografia: Eloy Ariza,
cementeri municipal de
Paterna, 2018).
La nostra proposta expositiva es circumscriu als
crims de postguerra, és a
dir, els que es perpetren
a partir del final –retòric–
de la guerra, l’1 d’abril de
1939. Tot i això, la repressió franquista s’allarga
fins a la mort del dictador
Francisco Franco el 1975,
quan el règim arriba –si
més no, oficialment– a
la fi. Cal no oblidar que la
violència i la repressió van
més enllà de l’assassinat,
i es van manifestar en
moltes esferes de la vida
quotidiana (Rodrigo,
2008).
[page-n-28]
27
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
entre dins i fora de la presó, i entre dins i fora de la fossa. Els materials
exhumats testimonien la precarietat de la vida a la presó i de la mort
violenta, però també ens parlen de les identitats personals i de les
estratègies de resistència. D’altra banda, els objectes familiars,
acompanyats dels relats de les persones que els custodien, ajuden a
posar nom i a reconstruir els projectes personals i polítics ensorrats
per la dictadura. Els uns i els altres constitueixen els elements a partir
dels quals s’articula la memòria.
Els relats familiars ens tornen, així, al present, per a connectar
amb l’últim apartat de l’exposició, concebut com un espai obert per a
la reflexió en clau individual i col·lectiva sobre els fets històrics i com
es construeix la memòria. El recorregut es tanca amb un homenatge
final, on es projecten els noms de totes les persones afusellades a
Paterna entre 1939 i 1956.
A més de l’exposició a sala, la proposta inclou una xicoteta mostra al pati del museu, dedicada a la representació de les fosses del
franquisme en vinyetes i il·lustracions. Es tracta d’un recurs complementari, pensat especialment per a les activitats didàctiques programades pel museu amb motiu de l’exposició.
En la concepció global del projecte, i entenent la funció comunicativa de l’exposició i del museu, també ens semblava important
comptar en aquest volum amb les aportacions d’especialistes que
treballen i militen, des de l’arqueologia, en l’àmbit de la memòria
històrica en diferents punts de l’Estat espanyol. Queralt Solé, del
Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, aborda en «Història d’unes restes bandejades» la contextualització històrica de la violència en la rereguarda republicana i la
violència colpista en el marc de la guerra d’Espanya. Entendre els
motius de la mort i el tractament dels morts durant la guerra i la
immediata postguerra és indispensable per a comprendre les maneres en què apareixen les restes humanes en les exhumacions a l’Estat
espanyol. Precisament, Lourdes Herrasti, del Departament d’Antropologia de la Societat de Ciències Aranzadi (País Basc), incideix en
les metodologies i les eines de l’arqueologia forense en el text «Arqueologia de la memòria: l’arqueologia forense aplicada a les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra». Uns procediments que sempre
tenen present documentar i obtindre tota la informació necessària
per a restituir la identitat i la memòria de les persones assassinades.
Parlar de memòria i identitat remet, inevitablement, a l’acció de les
famílies dels desapareguts, i també a la necessitat de facilitar espais
per a restituir la veritat dels crims i afrontar el trauma. Així, a partir
del context gallec, Xurxo M. Ayán Vila, de l’Instituto de História
Contemporânea de la Universidade Nova de Lisboa, defén la funció
[page-n-29]
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
28
terapèutica, mnemotècnica, didàctica i política de l’arqueologia
comunitària amb la seua contribució «Aquesta arqueologia serà la
tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot i ha de jugar
l’arqueologia comunitària en les fosses del franquisme». Les veus
de Xurxo, Lourdes i Queralt contribueixen, en aquesta publicació, a
reflectir la pluralitat de maneres de pensar i la transversalitat a l’hora
d’aplicar la mirada arqueològica en un tema d’estudi que resulta ben
complex.
De fet, més amunt hem comentat que aquest projecte ha plantejat
múltiples reptes. El més profund de tots és, sens dubte, el caràcter
extremament sensible i colpidor de la temàtica i de la cultura material
que l’acompanya. Els objectes exposats, tant els exhumats com
els familiars, són sensibles en molts sentits. Són sensibles perquè
constitueixen evidències forenses, a diferència d’altres materials
conservats en un museu arqueològic. Són sensibles, sovint, per l’estat
de conservació. Són sensibles també perquè apel·len a un passat
incòmode. I sobretot són sensibles perquè encarnen un incalculable
valor emocional per a les famílies de les víctimes.
Penjoll artesanal elaborat
a la presó per Vicente
Roig, afusellat a Paterna,
per al seu fill (Fotografia:
Eloy Ariza, Col·lecció
Família Roig Tortosa).
[page-n-30]
29
9
La materialització
museogràfica d’aquests
principis ha sigut possible
gràcies al treball de Rosa
Bou i Kumi Furió, les
dissenyadores de l’exposició, que han respectat
escrupolosament els
nostres posicionaments
i han donat resposta a
les nostres inquietuds
amb una professionalitat
exquisida. També els
volem mostrar el nostre
agraïment.
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
El caràcter sensible d’aquests objectes i relats ha condicionat per
complet l’enfocament museològic i museogràfic del projecte. Seguint
els postulats de la museologia crítica, entenem el museu com un espai
de negociació i conflicte, on s’ha de fomentar la reflexió i el diàleg en
un sentit multidireccional, tot abandonant la idea d’una veritat única
emanada des de la institució. En obrir-se i deixar-se travessar pel
context, el museu pot convertir-se un espai segur on parlar de temes
complexos, de conflictes i controvèrsies. Per això ha sigut tan important disposar de diferents veus procedents de l’àmbit professional, del
moviment memorialista i de les famílies. I també per això hem volgut
pensar l’exposició com un exercici d’experimentació sobre el potencial dels museus per a abordar la memòria del passat traumàtic d’una
manera crítica i reflexiva (Arnold-de Simine, 2013).
Des d’aquests plantejaments, consideràvem indispensable
establir una sèrie de línies roges a l’hora de concebre i dissenyar
l’exposició.9 Tres grans línies roges que, amb les seues derivacions
específiques, han acabat constituint una espècie de full de ruta que
ens ha guiat al llarg de tot el procés.
Com a punt de partida, teníem la voluntat explícita de no caure
ni en l’espectacularització ni en la banalització de l’objecte d’estudi,
davant d’una una creixent demanda que comporta una clara sobreexplotació mediàtica i certes distorsions en el tractament d’aquest tema
(Aguilar, 2008; Vinyes, 2011; Cadenas, 2019). Les restes exposades
requereixen una contextualització científica i un tractament expositiu específics per tal d’evitar-ne la cosificació i fetitxització o, fins
i tot, la sacralització. Cal harmonitzar la difusió en pro d’un ús social i
públic amb el respecte als béns i als seus portadors. D’altra banda, des
del primer moment vam descartar l’exhibició de restes humanes, una
pràctica molt estesa en les exposicions arqueològiques sobre altres
èpoques i cultures. Fins i tot en l’ús del material fotogràfic, on se n’ha
limitat la representació als casos en què es feia necessària la presència explícita de les restes humanes a la fossa per a il·lustrar el procés
científic d’exhumació, evidenciar la pràctica sistemàtica d’assassinats
massius i mostrar la caracterització de les estremidores fosses pou de
Paterna. No es tracta, en cap cas, d’edulcorar la duresa d’una realitat
cruenta i traumàtica, sinó d’evitar la morbositat i garantir el respecte
a les víctimes i les famílies, moltes de les quals travessen processos de
dol encara oberts. Els cossos de les víctimes no es troben a l’exposició,
però la seua presència és òbvia i consubstancial a través dels objectes i les seues històries de vida, ja per si suficientment colpidores; de
la mateixa manera, la seua mort s’explica com a crim des de l’inici
del discurs expositiu. El repte és aconseguir agitar sense pertorbar,
[page-n-31]
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
commoure sense ser llagrimós, provocar la incomoditat –des del
respecte– sense generar indisposició.
En segon lloc, i des del punt vista del relat, hem considerat
oportú defugir de les quantificacions. És cert que les xifres i les
estadístiques són necessàries en els estudis científics, ja que ajuden
a reconstruir els fets amb dades empíriques. També en els mitjans
de comunicació i en els discursos polítics és habitual recórrer als
nombres i recomptes, perquè són punyents i fàcils d’entendre: tantes
fosses exhumades, tantes persones identificades. La realitat, però,
és que posar el focus en les xifres pot contribuir a deshumanitzar
el relat, en invisibilitzar els noms i les històries de vida, amb el risc
de convertir les persones afusellades en una massa homogènia de
víctimes, en un simple número. En aquest mateix sentit, hem cenyit
l’ús del concepte «víctima» al context jurídic, en entendre que és un
terme que anonimitza, defineix la identitat de la persona pel moment
final de la seua vida –una condició que, a més, no és triada, sinó imposada– i genera una certa condescendència social (Rodrigo, 2008).
En contrast amb això, hem tractat d’utilitzar termes alternatius (el
genèric «persones», acompanyat d’adjectius com «assassinades»,
«afusellades», «represaliades», etc.) i, sobretot, visibilitzar els noms
30
Antropòlogues analitzen
l’amuntegament de cossos en una fossa comuna,
prèviament a l’inici de
l’exhumació (Fotografia:
Eloy Ariza - Associació
Científica ArqueoAntro,
Fossa 112 del cementeri
municipal de Paterna).
[page-n-32]
31
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
Consuelo Pérez Fenollar
amb la foto de son pare,
Rafael Pérez Fuentes, afusellat a Paterna (Fotografia: Eloy Ariza - Associació
Científica ArqueoAntro,
Fossa 22 del cementeri
municipal de Paterna).
personals allà on fora possible. De fet, un dels metarelats que embasten el discurs de l’exposició és el trànsit de l’anonimat a la personalització: de les caixes de cartró per a albergar restes humanes i l’ús de
termes científics com «individu» o «unitat forense», progressivament
es defineix la identitat de les persones –a través de l’ADN, dels objectes personals, de les històries familiars– fins al punt de posar-los nom
i cognoms. L’exposició, no debades, culmina amb el memorial efímer
Resiliència a l’oblit10 i un llibre on es poden consultar les dades de totes
les persones afusellades pel franquisme a Paterna, pensant en la
possibilitat de desencadenar nous processos d’investigació per part
de famílies que no disposen d’informació o desconeixen que tenen
familiars desapareguts.
En tercer lloc, la necessitat d’humanitzar el relat ens ha portat
també a repensar la manera d’exposar els objectes. Davant de l’habitual mostrari taxonòmic dels museus arqueològics, on els objectes
solen classificar-se com si fora un inventari amb cartel·les descriptives
centrades en aspectes tècnics, hem apostat per composicions més
orgàniques i cartel·les interpretatives que incideixen en les persones que hi ha darrere dels objectes. Al final, el potencial discursiu
de l’exposició s’ha centrat en els objectes i en la capacitat que tenen
10
Una peça artística de Guillem Casasús Xercavins
i Gerard Mallandrich
Miret, als quals volem
agrair la seua implicació
i participació en aquest
projecte.
[page-n-33]
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
32
d’activar l’empatia dels visitants amb les històries relatades, per això
resulta imprescindible que els recursos museogràfics hi estiguen en
consonància. Pensem que aquesta manera d’operar obri reflexions
interessants sobre el potencial de l’arqueologia en la construcció de
nous imaginaris al voltant de la memòria històrica.
És evident que qualsevol procés d’investigació comporta, a més
dels reptes professionals esmentats, tota una sèrie d’implicacions personals i emocionals que no sempre es plasmen en el resultat final. En
aquest cas, però, ens sembla necessari assenyalar-los. Perquè l’objecte
d’estudi ens ha travessat, a nivell personal, de manera particularment
intensa des que vam fer els primers passos per definir el projecte
fins al moment que escrivim aquestes darreres línies. Ningú es pot
quedar indiferent després d’enfrontar-se a l’experiència colpidora
d’obrir una fossa amb una amalgama de cossos amuntegats de manera inhumana. O ser partícips de les angoixes, les inquietuds i els
anhels continguts en les cartes que escrivia qui es trobava a la presó,
però també qui patia des de casa. O sentir la indefinible olor de les
caixes d’emmagatzematge on es depositen els materials que han
experimentat processos de saponificació. O sostindre entre les mans
el retall de roba que durant tants anys la família ha amagat en una
còmoda com el tresor més valuós, perquè constitueix l’únic record
material del familiar desaparegut. O escoltar els testimonis de persones que han viscut en silenci la pèrdua d’un pare o d’una mare que no
han conegut o que van assassinar quan a penes tenien uns pocs anys;
però també els de les noves veus de la «generació de la postmemòria»
(Hirsch, 2015), que tot i que no van experimentar en primera persona
aquells esdeveniments, han heretat les històries i reivindiquen que es
faça justícia.
No podem ni volem ocultar que el procés de treball ha sigut dur
i molt exigent a nivell personal i professional, també apassionant i
emotiu, i que ens ha calgut ser ferms en la deontologia i autoexigir-nos com mai un rigor i una ètica molt acurats. La realitat, tanmateix, és que sempre no és fàcil tractar la diversitat de visions i,
Fragments de diari muntats sobre el document
original. Es tracta d’una
vinyeta del dibuixant Bluff
(Carlos Gómez Carrera,
afusellat també a Paterna)
que es va exhumar a la
Fossa 111 del cementeri
municipal de Paterna,
associada a l’individu 79
(Fotografia: Eloy Ariza
- Associació Científica
ArqueoAntro).
[page-n-34]
33
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
sobretot, d’interessos que entren en joc –i en xoc– quan s’aborden temes tan delicats i conflictius. Malgrat tot, i a pesar dels riscos de la politització i l’oportunisme, per a nosaltres preval el compromís amb les
famílies de les persones represaliades i amb la investigació científica,
i la convicció que «Arqueologia de la memòria. Les fosses de Paterna»
és un projecte necessari per a obrir, des d’una institució museística
pública, la reflexió sobre el nostre passat recent més traumàtic i per a
pensar els escenaris de convivència que, com a societat democràtica,
ens agradaria construir per al futur.
«Em queden poques hores, ja no et veuré més ni a tu ni als nostres fills. Guarda aquesta carta com a record meu. El teu espòs
Bautista Vañó. Adeu per sempre».
Bibliografia
Aguilar Fernández, P. (2008). Políticas de la memoria y memorias de la política. El caso
español en perspectiva comparada. Alianza Editorial, Madrid.
Arnold-de Simine, S. (2013). Mediating memory in the museum: trauma, empathy, nostalgia. Palgrave Macmillan, Basingstoke.
Baldó, M. (2021). «Memòria democràtica i política de memòria». En V. Gabarda
(Dir.), Violencia, conceptualización, memoria, represión, estudios, monumentalización,
exhumaciones. Valencia 1936-2020 (p. 39-58). València.
Cadenas Cañón, I. (2019). Poética de la ausencia: formas subversivas de la memoria en la
cultura visual contemporánea. Cátedra, Madrid.
Díaz-Ramoneda, E.; Vila, A.; Sancho, S.; Calpe, A.; Iglesias-Bexiga, J. i Mezquida,
M. (2021). «Les fosses de Paterna, testimonis de la maquinària repressiva del
règim franquista al País Valencià». Revista d’Arqueologia de Ponent, 31, 239-258.
Espinosa, F. (2021). «La investigación de la represión franquista 40 años después
(1979-2020)». En V. Gabarda (Dir.), Violencia, conceptualización, memoria, represión, estudios, monumentalización, exhumaciones. Valencia 1936-2020 (p. 91-114).
València:.
Gabarda, V. (2020). El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956). Universitat de
València-Servei de Publicacions, València.
García Hernandorena, M. J. i Gadea i Peiró, I. (2021). Etnografia d’una exhumació.
El cas de la fossa 100 del cementeri de Paterna. Diputació de València-Delegació de
Memòria, València.
Hirsch, M. (2015). La generación de la posmemoria: escritura y cultura visual después del
Holocausto. Carpe Noctem, Madrid.
Mezquida, M.; Iglesias, J., Calpe, A. i Martínez, A. (2021). «Procesos de investigación, localización, excavación, exhumación e identificación de víctimas de la
Guerra Civil y del Franquismo en el Levante peninsular». En V. Gabarda (Dir.),
Violencia, conceptualización, memoria, represión, estudios, monumentalización, exhumaciones. Valencia 1936-2020 (p. 295-314). València.
Moreno, A.; Mezquida, M. i Ariza, E. (2021). «Cuerpos y objetos: la cultura material
exhumada de las fosas del franquismo». Saguntum-PLAV, 53, 213 - 235.
[page-n-35]
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
34
Moreno, A.; Mezquida, M. i Schwab, M. E. (2021). «Exhumaciones de fosas comunes en el País Valenciano: 10 años de intervenciones científicas». Ebre 38: revista
internacional de la Guerra Civil, 1936-1939, 11, 125-152.
Moreno, A. i Candela, J. M. (2018). Prietas las filas. Vida quotidiana i franquisme. Museu
Valencià d’Etnologia-Diputació de València, València.
Moreno, J. (2018). El duelo revelado. La vida social de las fotografías familiares de las víctimas del franquismo. CSIC, Madrid.
Rodrigo, J. (2008). Hasta la raíz: violencia durante la Guerra Civil y la dictadura franquista.
Alianza Editorial, Madrid.
Vinyes, R. (2011). Asalto a la memoria. Impunidades y reconciliaciones, símbolos y éticas. Los
Libros del Lince, Barcelona.
Sandàlia tallada en pinyol d’oliva
Individu 144, fossa 115. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-36]
35
Arqueologia de la repressió.
L’arqueologia forense en
l’exhumació de les fosses de la
Guerra Civil i la postguerra
Lourdes Herrasti Erlogorri
DEPARTAMENT D’ANTROPOLOGIA, SOCIETAT DE CIÈNCIES ARANZADI
[page-n-37]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
A la fossa de Priaranza del Bierzo (Lleó), l’any 2000, es va aplicar per
primera vegada la metodologia pròpia de l’arqueologia i de l’antropologia en l’exhumació i l’anàlisi d’enterraments clandestins de víctimes
de la Guerra Civil. La intervenció professional d’arqueòlegs i antropòlegs en aquesta primera ocasió va donar inici a un procés de més de
vint anys de desenvolupament que s’ha denominant «recuperació de la
memòria històrica», en els quals els mètodes s’han anat perfeccionant,
però sempre tenint com a objectiu la recuperació de les restes de les
persones assassinades amb la major professionalitat i respecte, amb
el propòsit de documentar i obtindre tota la informació necessària que
permeta aconseguir els objectius prioritaris: restituir-los la identitat i
la memòria.
Transcorreguts més de vint anys, cal fer un balanç del procés
desenvolupat i conéixer l’aportació de l’arqueologia al coneixement
històric de la repressió.
No hi ha res més eloqüent que la visió de les restes òssies humanes
amuntegades en una fossa comuna per a adonar-nos de l’horror i de la
injustícia.
Introducció
L’arqueologia forense és hereva de l’arqueologia de la mort, de la
qual ha adoptat el mètode que possibilita recuperar restes òssies i
d’una altra índole inhumades en enterraments individuals o col·
lectius. No obstant això, quan es tracta de persones mortes no per
mort natural, sinó per una causa violenta de caràcter homicida
adquireix el qualificatiu de forense, en la perspectiva que la documentació generada puga en un futur ser presentada en l’àmbit
judicial.
En anglés se sol denominar antropologia forense. Sens dubte
les dues disciplines són complementàries, en l’arqueologia preval el
procés de recuperació de les restes i la documentació; l’antropologia estudia el perfil biològic dels inhumats, i a les ciències anteriors
s’afig la medicina legal que analitza la causa de mort. D’aquesta manera, l’arqueologia forense, que s’aplica a l’estudi, l’anàlisi i la recuperació de la memòria històrica, pot anomenar-se «arqueologia de la
memòria»
Ja en el protocol d’actuació en exhumacions de víctimes de la
Guerra Civil i la dictadura, del 26 de setembre de 2011, es recull que
es tracta d’una activitat interdisciplinària, en la qual han d’intervindre: historiadors, arqueòlegs i especialistes forenses. Entre aquests
últims hi havia antropòlegs i odontòlegs forenses, com també els
especialistes en medicina legal.
36
[page-n-38]
37
Lourdes Herrasti Erlogorri
El mètode arqueològic permet l’exposició de les restes a la fossa, l’alçament i la recollida ordenada de les restes articulades, que
s’hi ha individualitzat. Prèviament, s’ha dut a terme la documentació amb els dibuixos de disposició dels individus, plànols, fotografia de conjunt, de cada individu i de cada element o particularitat
ressenyable. Es tracta de documentar de manera exhaustiva tota la
informació en les fitxes de cada individu i de les relacions espacials
entre ells, per a procedir d’aquesta manera després a l’exhumació
ordenada.
Els testimoniatges de les persones que van conéixer o a les quals
van relatar els fets són molt importants perquè faciliten informació
sobre el lloc on es troben les fosses. Sens dubte, al llarg de tots aquests
anys ha sigut fonamental la informació aportada pels testimonis que
van poder veure, quan eren xiquets, com van ocórrer els fets i van assistir des del seu amagatall, als assassinats i a l’enterrament clandestí
dels cossos. Aquests testimonis oculars han sigut primordials, com
en el cas de la fossa de Barcones (Sòria), que citarem com a model per
a diversos aspectes.
Recollida de testimoniatges i informació als familiars davant de la fossa. La
Andaya IV (Burgos).
Importància del testimoni
ocular que ofereix el seu
testimoniatge. Fossa de
Barcones (Sòria).
[page-n-39]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
38
El procediment de cerca, l’alçament i l’exhumació de restes humanes està recollit en l’article de Polo-Cerdà (2018). Es tractar d’exposar a l’excavació les restes òssies mitjançant la retirada de la terra
que es troba per damunt i en la proximitat, de manera que les restes
destaquen en relleu sobre el sòl, en el mètode pedestal. A vegades
resulta pràctic no preservar les parets laterals de la fossa, perquè això
facilita que es puga a les restes en tot el perímetre de la fossa, fet que
permet la visualització de l’interior amb més nitidesa. No obstant
això, a les fosses en rasa o en trinxera és millor mantindre les parets
de manera que hi destaque l’ús d’aquesta tècnica com a lloc d’enterrament improvisat.
Procés d’exhumació de
la fossa de Barcones
(Sòria).
Tipus de fossa
La majoria de les fosses comunes tenen en una forma rectangular,
que deriva de la deposició d’un o diversos cossos allargats a terra. En
general, es tendeix a la distribució quasi ordenada per tal que s’adapte
a l’espai, independentment de qui es va encarregar d’enterrar-hi els
cadàvers. Així, es poden disposar en posicions alternades cap-peus,
un cos en cada cantó o alineats i solapats. A la fossa de Barcones (Sòria) els sis cossos es van col·locar en una posició molt constreta en
alternança de cap i peus.
Un altres vegades les fosses es van obrir en rasa que resultava més
fàcil de cavar i és més adequada en els casos d’urgència i por. Els cossos s’hi disposarien alineats, amb superposició o sense. Un exemple
[page-n-40]
39
Lourdes Herrasti Erlogorri
Fossa de Barcones
(Sòria). Disposició dels
individus a la fossa.
clar d’aquest tipus és el de Berlanga de Roa (Burgos), on se sap que el
peó de camins, que possiblement coneixia les víctimes, va enterrar
els cinc homes, entre ells un pare i un fill, solapats i ordenats amb
cura i respecte. En altres casos, es cavava una rasa ampla que permetia la disposició dels cossos de manera transversal, com a La Pedraja
(Burgos), on es van inhumar un total de 105 individus en deu fosses
successives; o a Fregenal de la Sierra (Badajoz), amb 47 víctimes en
set fosses, o a Villamayor de los Montes (Burgos), on es trobaven 45
homes en dues fosses. En altres exemples, cobrien l’espai de la fossa
amb diversos cossos sobre els quals en llançaven uns altres superposats. Així va passar a les quatre fosses d’Estépar (Burgos), on es van
recuperar un total de 96 persones de sexe masculí que van ser tretes
de la Presó Central de Burgos.
D’altra banda, els victimaris o altres enterradors circumstancials
van fer ús de pous, mines i avencs per a desfer-se dels cadàvers. N’hi
ha molts exemples a Navarra, a Extremadura, a les illes Balears i a les
illes Canàries. Hi caldria destacar l’avenc d’El Raso (Urbasa, Navarra),
[page-n-41]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
40
Col·locació de les víctimes en rasa. Fossa de
Berlanga de Roa (Burgos).
[page-n-42]
41
Lourdes Herrasti Erlogorri
Fossa 2 d’Estépar
(Burgos).
on van llançar els cadàvers de deu persones en tres episodis diferents.
Això pot significar que van ser els mateixos victimaris qui van assassinar aquestes persones a la boca de l’avenc i les van llançar a l’interior.
Però el més freqüent era procurar que els cadàvers foren traslladats al cementeri. Quan els cossos es trobaven en una cuneta i, si no
s’enterraven prop, eren carregats en animals o en carros i traslladats
al cementeri on el mateix enterrador, en companyia d’altres veïns,
s’encarregava de cavar una fossa i enterrar-los en un espai marginal o
en l’àrea del cementeri civil, per a no comprometre l’espai del cementeri dels veïns de la localitat.
Hi ha moltes fosses comunes d’assassinats extrajudicials als
cementeris, morts que es van produir durant els primers mesos de
la guerra de 1936, però, sobretot, hi ha molts enterraments i fosses
de les execucions després de sentència judicial, de 1938 endavavant.
Van tindre un caràcter diferent els cementeris relacionats amb les
presons i amb els camps de concentració que s’han exhumat, com el
cementeri de la presó de Valdenoceda (Burgos), on es van recuperar
un total de 114 enterraments d’altres tantes persones que van morir
allí. En el cas de Castuera (Càceres) es tracta d’enterraments en fosses
comunes de les persones mortes o assassinades procedents del camp
de concentració. A La Tahona de Uclés (Conca) hi havia un gran cementeri, amb més de 430 inhumats, on compartien espai fosses de
combatents del mateix hospital de guerra i altres de morts a la presó.
[page-n-43]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
Un altre caràcter diferent tenen els cementeris d’hospitals de sang, de
front de guerra. En aquests hospitals hi ha un espai posterior a l’edifici ocupat que s’utilitza com a cementeri per que hi moren. Són casos
molt destacats els exhumats a Catalunya, com els de Soleràs (Lleida),
o Pernafeites de Miravet i Mas de Santa Magdalena (Tarragona), amb
més d’un centenar d’individus en cada un.
Objectes associats
Els objectes associats són els que acompanyen cada un dels individus,
que portaven quan van ser assassinats, per això tenen un fort caràcter personal i fins i tot íntim. De la varietat d’objectes, hi destaca la
vestimenta per la quantitat d’objectes relacionats. Així, hi ha botons
de camisa, el cinturó i la sivella del cinturó, les travetes i els botons de
la bragueta dels pantalons, fins i tot objectes més específics com ara
cremalleres o lligacames. A pesar que aquests objectes són senzills i
humils poden transformar-se en objecte de record. En un cas de lliurament de les restes d’una persona identificada, els familiars es van
interessar per uns botons i les restes d’una sivella que hi havia fotografiats en l’informe. Un dels familiars va sol·licitar quedar-se amb un
botó de nacre perquè «sé amb certesa que pertanyia al meu avi». Un
modest botó convertit en relíquia per al record.
La varietat d’objectes recuperats es pot exemplificar en el cas de
la fossa de la Mazorra (Burgos): elements de l’abillament com boines,
cremallera o calçat; objectes personals com arracades, pinta, encenedor o un metre de fuster, i objectes relacionats amb la salut com ara
un suspensori inguinal o una pròtesi dental.
També hi ha objectes més específics que, si no hagueren passat
huitanta anys, haurien orientat la identificació del seu propietari. Objectes com ara anells, rellotges, botons de puny, que haurien servit per
a relacionar-los amb una persona, perquè en origen era conegut que
pertanyien a una de les víctimes. No obstant això, com que ha passat
tant de temps, tots aquests records no són presents i aquesta informació s’ha perdut.
Altres vegades els objectes recuperats estan personalitzats. Per
citar-ne un exemple, la sivella d’un cinturó de plata trobada a la fossa
de Bóveda (Àlaba), que pertanyia a un indià que havia fet fortuna a
Cuba i que tenia gravada la inicial del seu cognom. Les dades històriques orientaven realment al fet que es tractava d’ell. Les proves
genètiques van confirmar aquesta proposta. Unes altres vegades es
tracta d’un anell amb unes inicials i una data de matrimoni. A la fossa 3 d’Estépar es va localitzar un anell d’or amb dues sigles «P y E» i
una data de matrimoni. Un membre de l’equip va trobar l’acta matrimonial amb la coincidència de les dues inicials, cosa que va permetre
42
[page-n-44]
43
Lourdes Herrasti Erlogorri
Objectes recuperats relacionats amb la fossa de
La Mazorra (Burgos). En el
dibuix esquemàtic es pot
observar com les tretze
víctimes que hi havia a
la fossa tenien les mans
lligades quan van ser
assassinades i enterrades.
Es descriuen els objectes
i la lesió començant per
l’angle superior esquerre i
en el sentit de les agulles
del rellotge: gorra i pinta
de dona, pròtesi dental,
roba que vestia, cremallera de jersei, desmotxadura
de l’entrada del projectil
en la mandíbula, encenedor de metxa, reforços
dels extrems dels decímetres d’un metre de fusta
de fuster, suspensori inguinal amb la localització
sobre el coxal esquerre,
boina, arracades i sabates.
plantejar la hipòtesi que es tractara d’un mestre anomenat Plácido
que estava casat amb Emilia. A partir de la identificació genètica s’ha
pogut conéixer el grup i les altres 26 víctimes que hi ha al costat d’ell
a la fossa, totes assassinades el dia 9 de setembre de 1936, després de
ser tretes de la Presó Central de Burgos.
Un cas excepcional és la troballa d’un document d’identificació
preservat a l’interior d’una botella. Així va passar al cementeri de les
botelles, on 131 persones que van morir a la presó de Sant Cristòfol
d’Ezkaba, a Pamplona, van ser enterrades al cementeri específic de la
presó. A totes els van disposar una botella entre les cames, en l’interior de la qual hi havia un document oficial amb capçalera de la mateixa
presó, «Sanatorio Penitenciario de San Cristóbal Ezkaba», en el qual
s’esmentava el nom del mort, la naturalesa, la filiació, el delicte i la
condemna imposada, i també la causa de la defunció, en la majoria
per anoxemia tuberculosa, mal endèmic a les presons i més una presó
destinada a sanatori antituberculós. Es complia l’ordre dictada per
Franco el gener de 1937, per la qual s’ordenava identificar els morts en
combat i a les presons.
[page-n-45]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
44
Botella col·locada entre
les tíbies. Dins hi havia
el document de filiació
del difunt. Cementeri
de les botelles. Ezkaba,
Pamplona.
Perfil biològic dels individus exhumats
Les restes humanes de les diferents víctimes exposades a les fosses
es recullen de manera individualitzada amb els respectius objectes
associats, en caixes separades, per a ser traslladades al laboratori d’antropologia. En aquest es dugueren a terme les anàlisis amb una metodologia estandarditzada per a l’estimació del sexe, l’edat, els caràcters
específics quant als aspectes de patologia, aspectes d’odontologia i les
lesions relacionades amb la causa de la mort.
La gran majoria de les víctimes recuperades a les fosses de la
Guerra Civil corresponen al sexe masculí. En l’anàlisi global dels resultats s’ha estimat que menys del 3% devien ser víctimes femenines.
Pràcticament la meitat dels individus homes, dels quals s’ha
pogut fer una estimació, eren d’edat adulta jove, de 20 a 40 anys,
mentre que prop del 30% devia estar compost per homes d’edat
adulta madura de més de 40 anys. El tercer grup devia estar integrat
pels que tenien una edat per damunt dels 50 anys, o d’edat adulta
madura-senil. A aquests grups se n’hauria d’afegir un altre d’individus d’edat juvenil, de menys de 20 anys. No obstant això, la mala
preservació de les restes òssies no ha permés, en moltes ocasions,
fer-ne una estimació més precisa i s’inclouen en la categoria genèrica
d’adults.
[page-n-46]
45
Lourdes Herrasti Erlogorri
Fosses en funció del tipus de víctima
Es poden diferenciar les fosses d’acord amb les víctimes que s’hi han
inhumat:
a) Fosses d’execucions extrajudicials. Durant els primers mesos de la
guerra, particularment entre els mesos de juliol a novembre de 1936,
en el període denominat del «terror calent», es van produir milers
d’assassinats amb caràcter extrajudicial, producte d’una violència indiscriminada i incontrolada. Aquesta repressió va ser d’una violència
extrema a les províncies on va triomfar el colp d’Estat i s’instaurava
a mesura que es desplaçava la línia del front. Tal com remarca l’historiador Francisco Espinosa, les morts no van ser degudes a la guerra, sinó que van ser derivades exclusivament de la repressió. Així va
passar a Castella i Lleó, Galícia, Navarra, o La Rioja i Càceres, entre
altres llocs.
Les víctimes d’aquest període eren població civil, homes i dones
que eren arrestats durant un període prolongat de temps, des d’on
eren traslladats al lloc on havien de ser assassinats, que es coneix de
manera eufemística com a «passejos». És important assenyalar que
eren detinguts de manera il·legal, traslladats emmanillats i, moltes
vegades, assassinats i enterrats amb les mans lligades. Per exemple,
la fossa de La Mazorra (Burgos), on hi havia inhumats els cossos
de tretze persones, dues d’elles dones, totes amb les mans lligades.
Conten que els cossos van aparéixer abandonats a la cuneta del port,
perquè van ser vistos des de l’autobús. Diversos veïns els van recollir
i van optar per enterrar-los en un terreny pla, en una fossa rectangular, disposats amb un cert ordre i sense solapament, encara amb les
mans lligades.
Aquest tipus de fosses constitueixen el grup més important i
nombrós. Entre les quals cal citar: els cementeris d’El Carmen (Valladolid), amb més de 200 víctimes; Magallón (Saragossa) amb 81,
La Carcavilla (Palència), amb 108; Porreres (Mallorca) amb 114…
Les grans fosses com: La Pedraja (Villafranca Montes de Oca, Burgos), amb 136; quatre fosses de La Andaya (Quintanilla de la Mata,
Burgos), amb 96, etc.
b) Fosses de repressió «legalitzada». A partir de 1937 van tractar de legalitzar les execucions mitjançant judicis sumaríssims en els quals
la sentència i la condemna estaven predeterminades. Aquestes execucions ja es feien en llocs específics com les tàpies del cementeri.
L’exemple més clar n’és el mur del cementeri de Paterna (València),
on van traslladar 2.238 víctimes per ser executades, segons la documentació històrica recopilada per Vicent Gabarda. Quan la mort i
l’assassinat es convertia en rutina, es repetia el mateix patró: quatre
[page-n-47]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
demà, cinc a l’altre dia, set, quinze…, tots contra la paret per a ser
assassinats. El capellà Gumersindo de Estella descriu que li va
tocar assistir moltes d’aquestes víctimes que anaven a ser executades al cementeri de Torrero, a Saragossa, i en el seu llibre relata els
últims moments d’aquestes persones que coneixien quin era el seu
destí abans de ser assassinats. També en aquest cas la xifra supera
els dos mil.
Al grup de víctimes d’execucions sumàries corresponen, sens
dubte, les grans fosses de cementeris que s’estan exhumant en els
últims anys i que són molt importants pel volum: Paterna (València);
a Pico Reja del cementeri de Sant Ferran de Sevilla, el cementeri de
Sant Rafael de Còrdova…
c) Fosses de combatents: Un tercer tipus de víctima és la dels morts en la
mateixa guerra, combatents i no combatents. Es tracta, en la major
part, d’enterraments individuals de cossos que van quedar abandonats en la zona del front, allí on van morir, i que no van ser degudament recollits i retirats d’aquesta posició, després la guerra o després
de la retirada del front de guerra. Els veïns de la rodalia van recollir
molts cadàvers , perquè d’aquesta manera eludien tindre problemes
de tipus sanitari i al mateix temps evitaven que els gossos i les feristeles es menjaren part d’aquests cossos. S’han exhumat fosses d’un
nombre reduït de combatents de manera aïllada a la zona de la batalla
de l’Ebre i al front Nord. També es van aprofitar les rases de les trinxeres del front de guerra per a enterrar-hi diversos cossos de manera
ràpida i fàcil. Així va passar a El Rellán, a Grado (Astúries), on s’han
trobat més de 30 persones, combatents i veïns de la comarca. A Alcaudete de la Jara (Toledo) es va inhumar un total de 41 víctimes de
població civil, que va ser represaliada després de la guerra. A la muntanya Altun a Zeanuri (Biscaia), els veïns van enterrar cinc milicians
del batalló comunista Perezagua, que van morir en la batalla el mateix
dia. A partir de la documentació històrica, l’exhumació, la troballa de
plaques d’identificació i les anàlisis genètiques de confirmació s’han
pogut identificar i lliurar als familiars.
d) Finalment, les víctimes mortes sota custòdia, en captivitat, en centres
penitenciaris o en camps de concentració, que van morir per les
deplorables condicions de fam, fred, humitat, polls, desatenció i
abandó a les quals es van veure sotmeses. A més, s’hi ha de sumar la
rapidesa amb què es transmetien les malalties infectocontagioses,
especialment les respiratòries, en llocs i espais amuntegats sense
ventilació.
En l’exemple citat de la presó de Sant Cristòfol, convertida en sanatori penitenciari antituberculós, l’alt índex de mortalitat va obligar
46
[page-n-48]
47
Lourdes Herrasti Erlogorri
les autoritats militars a construir un cementeri d’ús exclusiu per als
presos morts al vessant nord, la zona menys visible de la muntanya.
e) Un altre tipus de víctima són els guerrillers. Durant el franquisme i
en la postguerra es van conformar partides de lluita antifranquista
composta per guerrillers, en la major part d’ideologia comunista,
que es refugiaven a les zones muntanyoses per assetjar el règim franquista, utilitzant tàctiques de guerrilla. La repressió de la dictadura
contra els guerrillers, denominats «maquis», va ser una lluita i repressió encomanada a la Guàrdia Civil, que va utilitzar la lluita armada,
les detencions, els maltractaments i les tortures contra els familiars,
els enllaços o els suports per obtindre informació, però així mateix
es van infiltrar en les partides i van crear contraguerrilles. Els enfrontaments es van centrar a les zones de muntanya de Galícia i Lleó, el
sistema Cantàbric, Astúries i Cantàbria, en el territori del sistema
Ibèric de Conca, Llevant i Aragó, a Sierra Morena, Càceres i Toledo,
i en el sistema Penibètic. Un exemple d’aquesta classe de fosses és el
d’Albalat dels Tarongers (València), dels cossos de nou guerrillers que
es van col·locar amb el cap als costats i les extremitats inferiors en la
zona mitjana, oposats entre si. Es tracta d’una fossa de guerrillers paradigmàtica perquè conflueixen diversos elements que són: testimoni
ocular de l’assassinat, documentació del Registre Civil, informes
d’autòpsia, registre adequat durant l’exhumació i identificació genètica positiva de sis dels nou individus.
La identificació
L’objectiu principal de l’exhumació d’una fossa, a partir de la intervenció arqueològica i l’anàlisi antropològica posterior de les restes
òssies, és possibilitar la identificació de les víctimes mitjançant la
reconstrucció del relat històric previ que facilite una orientació sobre
les persones recuperades a la fossa. No obstant això, hi ha limitacions
importants que minven les possibilitats d’aconseguir aquest fi: la insuficient informació històrica i documentació prèvia, la deterioració
tafonòmica de les restes òssies que impossibiliten l’obtenció d’un
perfil genètic, la falta d’un candidat familiar adequat per a l’acarament
genètic… Totes aquestes limitacions signifiquen una reducció en les
possibilitats d’obtenció d’una identificació positiva.
Si s’aconsegueix, les restes identificades es poden lliurar a la família en un acte privat o públic, amb participació de les institucions
polítiques o sense. En l’últim període, la major implicació de les comunitats autònomes ha promogut la promoció de cerimònies de lliurament com ara actes d’homenatge, amb més implicació social.
[page-n-49]
48
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
Evolució diacrònica de les exhumacions
L’exhumació de Priaranza del Bierzo de l’any 2000 és considerada
la primera que s’ha fet amb una metodologia arqueològica i amb la
participació d’arqueòlegs, antropòlegs i un metge forense. Els inicis
de les exhumacions de fosses van ser tímids durant els anys 2001 i
2002. L’any següent es va incrementar a 42 fosses, moltes de les quals
eren individuals. El nombre d’exhumacions de fosses es va mantindre entre 27 i 30 en els anys 2004 a 2006. L’any 2007, impulsat pel
Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero, es va promulgar
la denominada Llei de memòria històrica,1 que va estimular que hi
haguera un ascens notable en el nombre de fosses exhumades i de
víctimes recuperades amb més de 300. El període àlgid d’exhumacions va ser entre els anys 2008 i 2012, amb dades entre 60 i 90 fosses
intervingudes i de 385 a 630 víctimes recuperades per any. L’any 2011
es va publicar el protocol d’exhumacions, que establia els requisits i la
metodologia per a dur-les a terme. Aquest any es van intervindre 66
fosses i s’hi van recuperar les restes de més de 400 persones. Durant
l’any 2012 es va incrementar a 500 en 65 fosses. El canvi en el govern
es va traduir en la suspensió de les ajudes econòmiques per a dur a terme les exhumacions i això va suposar un descens dràstic a 14 fosses i
55 víctimes recuperades el 2013.
A partir del 2014, i particularment de l’any 2016, les comunitats
autònomes van assumir el deure de la recuperació de la memòria històrica, amb l’increment en el nombre de fosses i un augment evident
en el nombre de restes recuperades, que van superar les 600 en un
any i van arribar a 1.000 el 2021. De fet, des de l’any 2020 s’ha renovat el pla de finançament des de la Secretaria d’Estat per a la Memòria
Democràtica amb ajudes directes o a través de la Federació Espanyola
de Municipis i Províncies (FEMP).
En aquest últim període també s’ha iniciat un procés intens d’exhumació en cementeris, on hi ha un nombre de víctimes molt alt,
com a Paterna (València), amb més de 2.000; Pico Reja a Sevilla,
amb l’exhumació de més de 5.000, 1.700 de les quals són víctimes de
la repressió.
Des de l’any 2000 hi ha hagut molts els grups i equips d’arqueòlegs i antropòlegs que s’han encarregat de les exhumacions. Entre
tots, fins a l’any 2021, s’han exhumat un total 850 fosses i s’han recuperat més de 11.500 víctimes.
Difusió i divulgació. Donar a conéixer
Durant les exhumacions s’ha estés la pràctica de donar a conéixer
als familiars i als visitants els avanços de la intervenció en exposicions orals, de manera que se’ls fa partícips de la mateixa activitat.
1
Ordre PRE/2568/2011,
de 26 de setembre, per la
qual es publica l’Acord del
Consell de Ministres, de
23 de setembre de 2011,
pel qual s’ordena la publicació en el Butlletí Oficial
de l’Estat del Protocol d’actuació en exhumacions
de víctimes de la Guerra
Civil i la dictadura.
[page-n-50]
49
Lourdes Herrasti Erlogorri
Fosses exhumades
100
90
80
70
60
50
40
30
20
10
2008
2009
2010
2011
2012
2013
2014
2015
2016
2017
2018
2019
2020
2021
2008
2009
2010
2011
2012
2013
2014
2015
2016
2017
2018
2019
2020
2021
2007
2006
2005
2004
2003
2002
2001
2000
0
Nombre de víctimes exhumades
1200
1000
800
600
400
200
Evolució diacrònica del
nombre de fosses intervingudes i del nombre de
víctimes recuperades.
2007
2006
2005
2004
2003
2002
2001
2000
0
[page-n-51]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
A la fossa de La Pedraja (Burgos), en els anys 2010 i 2011, es va instaurar el ritual pel qual al final de la vesprada es donaven explicacions
sobre l’exhumació. Cada dia s’hi congregava més gent interessada
a escoltar. En les mateixes reunions es facilitava la participació del
públic amb comentaris i aportacions. Van ser intercanvis d’informació molt vàlida i fructífera, però, sobretot, una manera de canalitzar
i verbalitzar els sentiments per a fer-los col·lectius. El mateix tipus
d’experiència es va repetir a Estépar (Burgos) o al cementeri de Porreres (Mallorca), on les explicacions es van donar a través de la televisió local i en directe. D’aquesta manera, se socialitzava el procés
arqueològic.
El seguiment i l’atenció dels mitjans de comunicació pel que fa
al desenvolupament de les exhumacions també ha augmentat. Així
mateix, ha sigut molt important la presència en les exhumacions
d’alumnes dels centres educatius de l’entorn. L’Institut Navarrés de
la Memòria desenvolupa un programa d’Escoles de Memòria amb la
finalitat d’involucrar de manera directa l’alumnat en les activitats per
fomentar el coneixement històric, social i polític de la Guerra Civil i
la dictadura.
50
Explicacions sobre el
desenvolupament del procés d’exhumació davant
del públic. Fossa de La
Pedraja (Burgos) (2010).
[page-n-52]
51
Lourdes Herrasti Erlogorri
Conclusions
Sens dubte, les exhumacions han suposat un gir en l’anàlisi històrica
de la repressió contra la població civil exercida pel poder instaurat
després del colp d’Estat de juliol de 1936.
La visió dels esquelets solapats i amuntegats a les fosses comunes
il·lustra la vulneració del dret a la vida de les víctimes que van ser assassinades, com ho demostren les lesions per arma de foc.
A través del procés de recuperació de memòria històrica i de
l’aplicació de l’arqueologia forense sí que s’han aconseguit altres objectius com ara la mataeixa exhumació, la reducció del nombre d’enterraments clandestins, la restitució de les restes als familiars, i també
la confirmació del relat dels fets relatius a la repressió, dels successos
que van convertir molts ciutadans en detinguts desapareguts i una
manera de recuperar una memòria silenciada i oculta.
Bibliografia
Espinosa, F. (2006). «La memoria de la represión y la lucha por su reconocimiento». Dossier: Generaciones y memoria de la represión franquista: un balance de los
movimientos por la memoria. Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea, 6.
Espinosa, F. (2010). Violencia roja y azul. España 1936-1950. Ed. Crítica, Barcelona.
Etxeberria, F. (2017). «Antropología y patología forense como elementos de prueba en las fosas de la Guerra Civil y dictadura franquista». Actes de la II Jornada
d’Arqueologia i Patrimoni de la Guerra Civil al Front de l’Ebre (p. 79-107). Tortosa.
Etxeberria, F. (coord.). (2020). Las exhumaciones de la Guerra Civil y la dictadura franquista 2000-2019. Estado actual y recomendaciones de futuro. Ministerio de Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, Madrid.
Etxeberria, F. i Pla, K. (2014). El Fuerte de San Cristóbal en la memoria: de prisión a
sanatorio penitenciario. El cementerio de las botellas. Ed. Pamiela, Pamplona.
Etxeberria, F., Herrasti, L., Serrulla, F. i Márquez-Grant, N. (2015). «Contemporary exhumations in Spain: recovering the missing from the Spanish Civil
War». En W. J. Groen, N. Márquez-Grant i R. C Janaway (2015), Forensic Archaeology. A Global Perspective (p. 489-497). Ed Wiley Blackwell.
Etxeberria, F., Serrulla, F. i Herrasti, L. (2014). «Simas, cavernas y pozos para
ocultar cadáveres en la Guerra Civil española (1936-1939. Aportaciones desde
la Antropología Forense». Munibe (Antropologia-Arkeologia), 65, 269-288.
Ferrándiz, F. (2013). «Exhuming the Defeated: Civil War mass graves in 21st-century Spain». American Ethnologist, 40(1), 38-54.
Ferrándiz, F. (2015). «Exhumar la derrota». En A. Jerez i E. Silva (Ed.), Políticas de memoria y construcción de ciudadanía (p. 255-263). Postmetrópolis Editorial, Madrid.
Herrasti, L. i Etxeberria, F. (2014). «Exhumación y análisis de los restos del cementerio del Sanatorio penitenciario de San Cristóbal en el monte Ezkaba (Ansoain, Navarra)». En F. Etxeberria i K. Pla (2015), El Fuerte de San Cristóbal en
la memoria: de prisión a sanatorio penitenciario. El cementerio de las botelles (p. 113152). Ed. Pamiela, Pamplona.
[page-n-53]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
52
Herrasti, L. i Jiménez, J. (2012). «Excavación Arqueológica de los enterramientos
colectivos de la Guerra Civil». Boletín Galego de Medicina Legal e Forense, 18,
29-45.
Moreno Gómez, F. (2016). Los desaparecidos de Franco. Un estudio factual y teórico en
el contexto de los crímenes internacionales y las comisiones de la verdad (p. 375). Ed.
Alpuerto, Madrid.
Polo-Cerdá, M. et al. (2018). «Protocolo de búsqueda, levantamiento y exhumación de restos humanos». Revista Internacional de Antropología y Odontología
Forense, 7-23.
Espardenyes de careta ampla
Individu 125, fossa 127. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Albert Costa. L’ETNO
[page-n-54]
53
Història d’unes restes
bandejades
Queralt Solé i Barjau
DEPARTAMENT D’HISTÒRIA I ARQUEOLOGIA, UNIVERSITAT DE BARCELONA
[page-n-55]
Història d’unes restes bandejades
54
En fracassar el cop d’Estat el juliol de 1936 i esclatar la Guerra Civil
espanyola, de seguida es va prendre consciència que hi hauria morts,
tot i que possiblement poques persones en van poder preveure la xifra
i les característiques.
La idea generalitzada inicial era que les baixes es produïen al
front, entre els soldats i milicians, i pocs pensaven que n’hi hauria
tantes a la rereguarda, a conseqüència dels combats, els bombardeigs, la fam, les malalties o per la repressió perpetrada. En acabar
la guerra, ja tothom era molt conscient que havien mort desenes de
milers d’homes (i algunes dones) al front, i unes altres desenes
de milers eren civils morts a les rereguardes respectives. La forma de
morir entre republicans i rebels no va divergir molt, el que va ser
molt diferent va ser la política practicada pel que fa a les morts i el
seu tractament, la manera en què van ser enterrats i exhumats, i
per tant la forma de preservar la seva dignitat i el record en les seves
famílies.
Per a comprendre el perquè i el com de les exhumacions de morts
de la Guerra Civil en ple segle xxi cal conèixer com van caure i com
van ser tractats en el moment de morir, tant durant la mateixa guerra
com durant la dictadura. Uns morts que van començar a ser exhumats molt aviat amb un tractament ben diferenciat entre l’exèrcit
republicà i l’exèrcit insurrecte, o entre el govern republicà i el rebel.
Aquestes diferències devien ser més evidents amb l’establiment de la
dictadura i la voluntat d’accentuar la divisió entre vencedors i vençuts.
Per a fer-ho, un element important va ser, justament, com es tractaven els morts i les víctimes a les rereguardes respectives durant el
conflicte armat i després.
El soldat mort en el front
El 17 de juliol de 1936, les tropes del protectorat del Marroc es van
aixecar contra el Govern de la República. Hi havia comandants
rebels, però també soldats de lleva que es van veure involucrats en
el cop d’Estat sense pretendre-ho. Els qui van intentar oposar-s’hi,
tant al nord d’Àfrica com a la Península a partir del 19 de juliol, van
ser morts sense contemplació (Villarroya, 2009). El govern republicà, per intentar desequilibrar un exèrcit que es demostrava en
gran part enemic, va ordenar dissoldre les unitats faccioses i com
a exèrcit de la República no es va reestructurar de nou fins a l’octubre, quan es van crear les Brigades Mixtes, a les quals, cercant de
tornar a disposar d’una estructura militar, es van sumar les milícies
de voluntaris que havien aparegut des de juliol. Després de gairebé
tres mesos de guerra, ja es preveia que aquesta no devia ser curta, i la
República va considerar que necessitava un exèrcit professional.
Pàgina interior de la
revista LIFE, de 12 de
juliol de 1937, amb un
reportatge de la guerra
civil espanyola.
Col·lecció particular,
València.
[page-n-56]
55
Queralt Solé i Barjau
[page-n-57]
56
Història d’unes restes bandejades
Als rebels, no els va caldre refer ni reestructurar cap dels cossos
militars, van mantenir els organigrames clàssics quan es va assegurar
la fidelitat de la majoria del militars amb graduació i comandament
directe.
De seguida hi van haver morts. Al protectorat espanyol del
Marroc, on es va iniciar el cop d’Estat, no ha estat fins fa ben poc que
s’han estudiat les fosses dels represaliats, militars i civils (Ramos i
Feria, 2017). A la Península, els primers morts també van ser militars
i civils que van enfrontar-se en l’alçament. A les ciutats espanyoles on
hi van haver combats per preservar el poder o fer-se amb el control,
els morts quedaren inicialment estesos al carrer, i després dels primers dies, els morts civils a la rereguarda encara estaven estesos en
paratges ben diversos: enemics ideològics, de classe, religiosos o nacionals a qui s’optava per assassinar. Al cap d’un temps, com es veurà, la
República va investigar i perseguir aquests fets criminals en algunes
zones que mantenia sota control, mentre que paral·lelament l’estructura que pretenia ser governamental que s’anava articulant al costat
rebel (l’anomenat «Govern de Burgos») no solament no els perseguia,
sinó que els atiava.
Al front van començar a produir-se les primeres baixes i
morts, tot i que les notícies de les baixes pròpies no es coneixen
a la rereguarda. De fet, fins i tot es van intentar amagar. A Catalunya, per exemple, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes
va establir en la reunió del 10 de setembre de 1936 que no podia
haver-hi cap trasllat a la rereguarda dels caiguts en combat al
front: «Enviar una ordre a les columnes i organitzacions que formen el Comitè, perquè els companys morts, sigui quina sigui llur
categoria i condició, s’enterren en el mateix front i per cap pretext
no s’han de traslladar a altres llocs sense que ho acordi el Comitè
Central expressament».1 L’ordre no devia ser atesa, si més no pel
que fa a la miliciana Lina Ódena, ja que el dia 25 del mateix mes en
una altra reunió s’advertia que les seves restes no havien d’arribar
a Barcelona: «Comunicar al creuer Libertad que, segons la premsa
porta a Barcelona les despulles de l’heroica miliciana Lina Ódena,
l’acord que prengué el Comitè que els companys morts siguin
enterrats en el mateix front i que no poden ser traslladats sense
l’acord exprés del Comitè, i advertir-lo de que en cas que el vaixell
ja hagi emprès la ruta de Barcelona es realitzi l’arribada i l’enterrament sense manifestació pública».2 Avui dia encara no està clar on
va ser enterrada la miliciana,3 que de seguida va ser mitificada com
a figura heroica, símbol de mobilització del poble espanyol contra
el feixisme. A part d’aquesta ordre emesa per part del Comitè de
Milícies Antifeixistes, no s’ha trobat fins ara cap altra ordre que
1
«Comitè Central de les
Milícies Antifeixistes de
Catalunya. Acords presos
en la reunió del dia 10 de
setembre de 1936». GC35_E001_D011 Arxiu
Montserrat Tarradellas
Macià (Monestir de
Poblet).
2
«Comitè Central de les
Milícies Antifeixistes de
Catalunya. Acords de la
reunió del 25 de setembre
del 1936». GC-35_E001_
D018 Arxiu Montserrat
Tarradellas Macià (Monestir de Poblet).
3
José Miguel Hernández
López explica en l’article
«Lina Ódena, comunista
y miliciana», que no
consta la seva inhumació ni al cementiri de
Montjuïc de Barcelona,
on presumptament va
ser enterrada, ni es pot
saber del cementiri de
Granada, ja que els arxius
del registre entre 1936 i
1939 van ser destruïts. El
inconformista digital, Periódico independiente desde
el subsuelo, 25 de setembre
de 2021. https://www.
elinconformistadigital.
com/2021/09/26/
lina-odena-comunista-y-miliciana-jose-miguel-hernandez/ [consulta agost de 2022. Si no es
diu el contrari, aquesta
és la data de consulta de
totes les pàgines webs
citades]
[page-n-58]
57
Queralt Solé i Barjau
indiqui com s’havien d’inhumar els milicians o els soldats republicans morts al front.
Ni els diaris ni els records dels qui van participar en enterraments de companys en l’Exèrcit Popular no sembla que remeten
a cap tipus d’ordre, tot i que sí que s’han recollit testimonis colpidors de la convivència amb la mort. Un soldat de l’anomenada
lleva del biberó (en ser cridats al servei, l’any 1938, tenien entre 17
i 18 anys) recordava la quantitat de caiguts després d’un combat
al front del Segre. «Eren les deu del vespre quan ens van donar
l’ordre de retirada. Horrorós, monstruós. En cinc hores, de 700
homes —més o menys grans— en restaven 120. No ho enteníem.
Entre morts, ferits, presoners i desapareguts havíem perdut 580
combatents. Aquella operació fou pitjor, molt pitjor que la batalla
de l’Ebre per als components de la 224a Brigada Mixta!» (Portella
i Massamunt, 2001).
Fins que no es van començar a exhumar fosses de soldats republicans ja en el segle xxi es desconeixia com els havien enterrat.
Els testimonis traslladaven en els dietaris o memòries vivències
que transmetien desordre i adequació a les circumstàncies, com
les sepultures que va cavar Pere Tarrés, aleshores un jove metge:
«Els hem enterrat en un camp, en un esglaó de la barrancada.
El capità i el sanitari i un soldat de la quinta del 24. Els tenia els
tres allí, estesos. La lluna els il·luminava el rostre amb una claror
pàl·lida, que els feia encara més pàl·lids i blancs. Els he fet una
fossa per a cada un, ben fonda. Cap a les dotze de la nit, els hem
enterrat. D’un a un els hem col·locat a la fossa, ben dignament. La
lluna els ha fet la darrera besada. Era nit de lluna plena. I seguidament els han tirat la terra a sobre, a palades. Que impressionant!»
(Tarrés, 2004).
Les exhumacions de soldats republicans que han tingut lloc
al llarg de tot l’Estat des de l’any 2000 han permès corroborar
aquestes circumstàncies on no sembla que hi ha cap ordre d’inhumació concreta i s’observa que els enterraments s’adeqüen als
condicionants del mateix front i al terreny, i sovint s’han exhumat soldats que no van ser inhumats expressament, sinó que van
quedar sepultats al mateix lloc on havien caigut morts. Aquest
tipus de fosses s’han obert en llocs on hi havia combats, com al
País Basc, a Astúries, a Extremadura, a Catalunya a la zona de la
batalla de l’Ebre o al llarg de la línia XYZ de València, per citar-ne
alguns exemples (Muñoz-Encinar, 2016; Herrasti, 2020; Ramos
i Busquets, 2021).
Els soldats no només morien al front, també morien en hospitals militars, molts dels quals habilitats en edificis com ara escoles,
[page-n-59]
Història d’unes restes bandejades
58
[page-n-60]
59
Queralt Solé i Barjau
Cartell 2.ª Conferencia
Nacional de Mujeres
Antifascistas. 29-30 i
31 d’octubre de 1937.
Autor: Luis. Font:
España. Ministerio
de Cultura y Deporte,
Centro Documental de
la Memoria Histórica PSCARTELES, 351.
balnearis, convents... per a cobrir les necessitats del conflicte. Als
cementiris de les poblacions on eren aquests hospitals, ja fossin
més efímers o més estables, també s’enterraren soldats i, en el cas
republicà, continuem sense trobar cap ordre que indiqui com calia
que fossin enterrats els morts. Les fosses nascudes d’hospitals
militars que s’han exhumat indiquen que es va actuar igual que
al front: adequant-se a les circumstàncies. A Uclés (Cuenca), a
Pernafeites o al Mas de Santa Magdalena (Tarragona) i al Soleràs
(Lleida) s’ha comprovat com els soldats republicans eren sepultats
en fosses col·lectives, de dos, tres o quatre soldats i de desenes, de
forma apilada, a diferència de com els franquistes sepultaven els
seus ferits i morts.
De la majoria de fosses de soldats republicans que s’han exhumat no se n’ha pogut saber la identitat. Alguna vegada s’han trobat
elements identificadors, com les polseres amb uns números identificatius que es van localitzar en diverses fosses de soldats al País Basc
i que les investigacions històriques van permetre saber la identitat
de les restes;4 o d’algunes fosses d’hospitals militars s’han conservat
documents dels metges que havien atès els soldats moribunds o bé
llistes de soldats enterrats que algú havia anat apuntant i que durant
anys s’han conservat en ajuntaments, com al de Pradell de la Teixeta
(Tarragona) (Hervàs, 2014). Una identitat i un lloc d’inhumació dels
soldats republicans desconegut per les famílies que no va passar amb
els soldats franquistes.
Les tropes franquistes per enterrar els seus morts van seguir
l’ordre del 22 de gener de 1937 que es va emetre des del mateix quarter del general Franco. «A fi que els enterraments de personal mort
en acció de guerra o accident es practiquin seguint les mateixes
normes en tots els fronts, que en facilitin la deguda identificació,
acreditin el respecte que és degut als caiguts en la lluita i permetin
l’adopció de mesures higièniques necessàries, s’hauran de tenir en
compte les prescripcions següents». I s’establia durant tota una
pàgina les directrius que s’havien de seguir per a enterrar els soldats: «L’enterrament tindrà lloc en el cementeri pròxim de l’esdeveniment, si aquest no estigués molt allunyat del camp de batalla
o lloc de l’accident. En cas que sigui difícil de transportar a aquest
lloc perquè és allunyat o pel nombre de morts, la inhumació es farà
habilitant en terrenys fluixos i amb algun pendent, per a cada cent
cadàvers, una parcel·la de 15 x 24 metres, dividida en cent fosses
numerades correlativament d’esquerra a dreta i de dalt a baix, i se’n
conservarà un croquis per a assenyalar les fitxes i arxivar-les. En
aquestes fosses, que seran individuals i en les quals quedarà el cadàver cobert almenys per una capa de 0,5 metres de terra piconada,
4
Exhumaciones de la Guerra
Civil en Euskadi. Edita
Gogora, Departamento
de Igualdad, justicia
y políticas sociales y
Sociedad de Ciencias
Aranzadi, s/d. https://
www.gogora.euskadi.eus/
contenidos/informacion/
gogora_dokumentuak/
es_def/Exhumaciones-de-la-Guerra-Civil-en-Euskadi.pdf
[page-n-61]
60
Història d’unes restes bandejades
es col·locarà una creu de fusta, una vegada practicat l’enterrament,
en cada capçalera amb el pal vertical clavat a 0,5 m de la terra piconada i que sobresurti 0,3 m, on es marcarà, amb pintura negra, el
número de la fossa, i en la cara anterior de l’horitzontal, el nom i
cognoms, i en la part posterior, l’ocupació, cos o qualitat del causant. El cadàver s’enterrarà amb la part superior de la medalla
d’identitat reglamentària i si no en tingués, es col·locarà una ampolla tapada entre les cames, dins de la qual anirà la filiació suscinta
[sic] de l’inhumat».5
En general, l’ordre es va seguir: quan les fosses de soldats franquistes van començar a ser exhumades l’any 1958 per a traslladar-les
a la Valle de los Caídos els cossos estaven alineats, ben col·locats,
amb ampolles entre les cames o al costat dels cranis amb un paper
que recollia la filiació del soldat mort. Tot i que el règim va menystenir els seus combatents, mantenint-los inhumats en cementiris habilitats per tota la geografia espanyola i posteriorment traslladant-los
com a mercaderies a pes cap al monument de Cuelgamuros, les famílies van rebre la comunicació oficial del lloc on havien mort els seus
parents pròxims i aquests en general podien es podien haver identificat en ser exhumats. Cal precisar, però, que també s’han obert fosses
de soldats franquistes en què les restes estaven ben col·locades però
no estaven identificades, com a Figuerola d’Orcau (Lleida) (Armentano et al., 2020) o la d’Abánades (Guadalajara), on estaven tan sols
sepultats, sense ordre i sense cap mena d’identificació (Martínez i
Alonso, 2014).
Caixes amb restes exhumades i traslladades al
Valle de los Caídos, prop
de la localitat madrilenya de San Lorenzo del
Escorial, des de diferents
províncies espanyoles,
per ser enterrades allà.
En primer pla, restes procedents de Castelló de la
Plana, Àvila i Aldeaseca,
1959. Font: Agència EFE
5
Arxiu General Militar
d’Àvila, L8 R122 C100.
Document també referenciat i reproduït en el llibre
d’Etxeberria et al. (2011).
[page-n-62]
61
Queralt Solé i Barjau
La mort dels civils
No es podia preveure la quantitat de morts a la rereguarda que
provocaria la guerra. Tampoc no era previsible el grau de violència
que es va desfermar en fracassar el cop d’Estat el juliol de 1936 i una
vegada el conflicte militar va haver finalitzat. Els civils van morir per
bombardejos, de fam, fugint del front o executats, amb consell de
guerra o sense que els condemnés. Els uns, però, en acabar la guerra
van ser vetlats, honorats i recordats permanentment. Havien guanyat i calia demostrar-ho a tothora, també a través de la presència
contínua del record dels morts, tractats d’herois i màrtirs. Els altres,
els que havien perdut, van haver de patir l’obligat oblit dels seus
morts, dels qui sovint desconeixien on eren enterrats o, si ho sabien,
no podien homenatjar-los i portar dol lliurement. El culte als seus
morts per part dels vencedors i el conseqüent menyspreu cap a tots
els altres va ser un element essencial per a configurar la nova identitat franquista.
La major part de les víctimes de la rereguarda republicana van ser
enterrades en fosses comunes, aleshores denominades «cementiris
clandestins». Va ser una violència que els estudis fets arreu de l’Estat
quantifiquen amb un total de 49.272 persones mortes (Ledesma,
2010). El paper crucial dels sindicats obrers per a véncer les tropes
rebels en moltes ciutats espanyoles va fer que es fessin amb el control
de l’ordre públic i que molts veiessin en aquells moments de descontrol i violència la possibilitat de fer revolució l’anhelada. Per a canviar
el món calia fer taula rasa amb el passat i eliminar l’enemic de classe.
Cremar documents notarials significava participar en l’abolició de la
propietat, registrada oficialment en aquells papers; cremar esglésies
i mobiliari eclesiàstic era participar en l’eliminació d’un organisme,
l’Església, que es veia com la gran aliada de l’enemic de classe, la
benestant i als ulls dels revolucionaris l’explotadora, i que alhora a
través de les creences religioses exercia un fort control sobre la societat. Matar religiosos i religioses, propietaris i benestants per a alguns
formava part de la guerra que calia lliurar perquè la revolució triomfés. La província on més morts a la rereguarda es van registrar va ser
a Madrid, amb unes 10.000 víctimes, tot i que les xifres encara no
són definitives (Payne, 2012), seguida de Barcelona, amb 4.713 (Solé i
Villarroya, 1989). Al País Valencià, ha estat Vicent Gabarda (2007) qui
ha estudiat les morts perpetrades a la rereguarda, que quantifica amb
un total de 5.996 víctimes.
Ja abans que s’acabés la guerra les autoritats republicanes, en
el moment que van recuperar el control de l’ordre públic, van perseguir i judicialitzar aquests crims que s’havien comès a la rereguarda. A Catalunya es va crear un jutjat especial per a investigar
[page-n-63]
Història d’unes restes bandejades
62
Cartell Bolchevismo,
injusticia social, politicastros, masones, separatismo, F.A.I. Anònim
espanyol. Ca. 1938. Font:
Biblioteca Nacional de
España
els cementiris clandestins, es van exhumar més de 2.000 restes i
es van encausar 200 persones (Dueñas i Solé, 2014). Finalment,
per l’evolució de la mateixa guerra i per enfrontaments polítics
no es va jutjar ningú, però les tasques d’exhumació i de reconeixement d’aquestes víctimes per part dels seus familiars es va fer
enmig del conflicte, que cercava canviar la visió que el franquisme
havia donat de la República, com si fos un govern descontrolat
que permetia assassinats. Així, per a la República era important
mostrar la seva integritat i volia demostrar que la justícia era
independent de qualsevol poder polític, evidenciant fermesa en
la persecució dels crims dels primers mesos de la guerra de cara la
comunitat internacional.
[page-n-64]
63
Queralt Solé i Barjau
En acabar la guerra, les autoritats franquistes van promoure
que s’exhumessin totes les víctimes de la rereguarda republicana,
de manera que, paradoxalment, avui no es pot conèixer a través
d’exhumacions les formes de matar i enterrar que van practicar
els grups revolucionaris més extrems els primers mesos del conflicte armat. El règim va controlar les fosses que s’obrien arreu
d’Espanya a partir de 1939, i a partir de l’abril de 1940, a través de
l’anomenada «Causa General», que sempre remarcava la diferència entre vencedors i vençuts. Els segons no tenien cap dret sobre
els seus morts, els primers els tenien tots i, si els vençuts eren
desapareguts, no els podien ni inscriure al Registre Civil, tal com
recollia el BOE del 10 d’agost de 1939, quan especificava que les
inscripcions de desapareguts es podien fer «sempre que es refereixin a persones afectes al Gloriós Moviment Nacional». Per a la
dictadura no era suficient la desaparició física de l’enemic: el fet
de no permetre la inscripció de la mort al Registre Civil era com
deixar la vida d’aquella persona en una nebulosa de dubte sobre
la mateixa existència. Cal puntualitzar però, que el règim dictava
aquesta ordre i facilitava un instrument repressiu als vencedors que
el volguessin utilitzar, però alhora moltes famílies sí que van poder
inscriure els seus morts als registres, cosa que fins i tot era imprescindible malgrat les directrius del règim, ja que altrament moltes
situacions relacionades amb herències o situacions d’orfandat o
viudetat no s’haurien pogut resoldre. Curiosament, els historiadors troben inscripcions de soldats republicans morts durant la
guerra en registres de defunció de l’any 1939, i alhora els tornen a
trobar a partir de l’any 1976, quan els qui no ho havien fet abans,
van atrevir-se o finalment van poder inscriure els seus desapareguts
al registre sense cap por.
El control del règim pel que fa a la gestió dels morts va ser tan
gran que, el 4 d’abril de 1940 (BOE 5 d’abril), es va publicar una altra
ordre que en aquest cas convertia les fosses dels «caiguts per Déu i per
Espanya» en llocs sagrats, concretament especificava que «els ajuntaments adoptin mesures que garantesquen el respecte als llocs on són
enterrades les víctimes de la revolució marxista» (Saqqa, 2022). El
règim va controlar quines fosses s’obrien, qui les obria, els informes
que se’n feien i va promoure que cada ajuntament fes un homenatge a
aquestes víctimes i que fossin novament enterrades de forma col·lectiva al cementiri, sota un monument que materialitzés la memòria de
la violència revolucionària, mentre que paral·lelament col·locava
a totes les façanes de les esglésies d’Espanya plaques amb els noms
dels morts que per a la dictadura mereixien ser recordats, els dels
vencedors.
[page-n-65]
Història d’unes restes bandejades
Se’n glorificava uns i es menyspreava i pretenia l’oblit dels altres.
A la rereguarda franquista es van seguir les ordres de practicar la
violència extrema des del principi. El general Mola, un dels colpistes,
va emetre una Instrucció reservada (número 1, 25 d’abril de 1936) en
què s’especificava tot el que calia fer per a instaurar una dictadura:
«Base 1a. La conquesta del poder s’ha d’efectuar aprofitant el primer
moment favorable i han de contribuir-hi les Forces Armades, conjuntament amb les aportacions que en homes i elements de totes classes
faciliten els grups polítics, societats i individus aïllats que no pertanguen a partits, sectes i sindicats que reben inspiracions de l’estranger:
socialistes, maçons, anarquistes, comunistes, etc. Base 2a. [...] Es
tindrà en compte que l’acció ha de ser en extrem violenta per a reduir
l’enemic al més aviat possible, que és fort i ben organitzat. Per descomptat, seran empresonats tots els directius dels partits polítics, societats o sindicats no afectes al moviment, i se’ls aplicaran els càstigs
exemplars a aquests individus per a ofegar els moviments de rebel·lia
o les vagues. Conquerit el poder, s’instaurarà una dictadura militar
que tingui per missió immediata restablir l’ordre públic, imposar
l’imperi de la llei i reforçar convenientment l’exèrcit, per a consolidar
la situació de fet que passarà a ser de dret».
Però l’aplicació de la violència extrema no només es va dur a
terme durant la guerra, va continuar en la postguerra. Ja no hi havia
rereguardes i tot estava sota el domini de la dictadura. Un règim totalitari que ho volia controlar tot, també qui havia de viure i qui havia
64
Seguici fúnebre per a
traslladar les persones assassinades a Paracuellos
del Jarama el novembre
de 1936. L’homenatge es
va acompanyar d’honors
pòstums i desfilada
militar. Febrer de 1940.
Font: Agència EFE / Foto:
Hermes Pato.
[page-n-66]
65
Queralt Solé i Barjau
Fotografies de la plaça
de bous de València com
a centre de classificació
de soldats republicans,
després de l’ocupació de
la ciutat de València per
les tropes sublevades
franquistes l’abril de 1939.
Font: Biblioteca Nacional
de España
de morir i com. Amb la guerra acabada, a partir de l’1 d’abril de 1939,
hi van haver pocs assassinats i la majoria de les morts es van fer passar
per la via de la justícia militar o amb d’aplicació de la llei de fugues
(Fernández, 2021). Mentre els vencedors exhumaven fosses comunes i lloaven els seus morts amb homenatges efímers i monuments
permanents, els perdedors no podien saber on eren els seus morts i a
més encara patien una «acció en extrem violenta», ja que a partir dels
judicis sumaríssims es condemnaven homes i dones a anys de presó
[page-n-67]
Història d’unes restes bandejades
o a la pena de mort. I en moltes ocasions el càstig continuava sent no
poder anar a plorar el familiar afusellat.
A totes les capitals de província d’Espanya es van executar
condemnats a la pena màxima, i a tot arreu el funcionament va ser
semblant: judicis amb múltiples acusats que duraven just unes hores i
en què es condemnava a anys de presó o a pena màxima sense cap garantia jurídica. De fet, tergiversant el principi jurídic de presumpció
d’innocència, l’acusat era culpable d’entrada i, si de cas, havia de demostrar la seva innocència. Els condemnats a mort esperaven l’«enterado» del dictador i quan arribava s’establia un dia per a l’execució. No
s’avisava les famílies, ni de quan era afusellat el seu familiar ni d’on
era enterrat. Normalment les víctimes eren inhumades als cementiris de la capital de província, tot i que no sempre, com va passar amb
el cementiri de Paterna, i s’inhumaven en fosses col·lectives on era
impossible individualitzar el mort. Per als familiars de les víctimes,
el càstig era múltiple: la incertesa de la situació, abans no sabien que
havien estat afusellats; el desconeixement d’on eren enterrats i, una
vegada sabien a quin cementiri els havien traslladat, la impossibilitat
d’individualitzar un lloc per al dol. La dictadura va voler controlar la
vida, la mort, el record i el dolor dels vençuts i, malauradament, no ha
estat fins al segle xxi quan no s’ha pogut començar a trencar aquesta
herència imposada.
Bibliografia
Armentano, N., Ramos, J. i Busquets, C. (2020). «Excavació de la fossa comuna
de la Guerra Civil espanyola situada fora del cementiri de Figuerola d’Orcau
(Isona i Conca Dellà, Lleida)». Segones Jornades d’Arqueologia i Paleontologia del
Pirineu i Aran, Generalitat de Catalunya. Consell Comarcal del Pallars Jussà;
Institut Català de Paleontologia; Institut de Recerca de Cultures medievals,
Lleida.
Aróstegui, J. (1996). La Guerra Civil, 1936-1939. Historia de España, 27, Historia
16, Madrid.
Dueñas, O. i Solé, Q. (2014). «El juez Josep Maria Bertran de Quintana (18841960): compromiso político y cementerios clandestinos». Hispania: Revista
española de historia, 74(246), 151-176 .
Etxeberria, F., Herrasti, L. i Bandres, A. (2011). El cementerio de las botellas: enterramientos de presos republicanos en el monte Ezkaba (1942-1945): exhumación y
análisis de los restos. Societat de Ciències Aranzadi, Sant Sebastià.
Feria, P. i Ramos, F. (2017). «Camino hacia la tierra olvidada. Guerra Civil y
represión en el Protectorado Español de Marruecos, 1936-1945». Foro por la
Memoria Histórica de Andalucía, Sevilla.
66
[page-n-68]
67
Queralt Solé i Barjau
Fernández, A. (2021). «La “ley de fugas” durante la lucha antiguerrillera en
España (1936-1952) el exterminio por encima de la imagen internacional».
Historia social, 101, 125-143.
Gabarda, V. (2007). Els afusellaments al País Valencià (1938 – 1956). Publicacions de
la Universitat de València, València.
Herrasti, L. (2020). Arqueología de la memoria: el método arqueológico aplicado a la
investigación de la historia reciente. [Tesi doctoral inèdita, Universitat del País
Basc]. Directors: Francisco Ferrándiz Martín i Álvaro Arrizabalaga Valbuena.
Hervás, C. (2014). La xarxa hospitalària a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939).
Arxiu Històric de les Ciències de la Salut, Manresa.
Ledesma, J. L. (2010). «Una retaguardia al rojo. Las violencias en la zona republicana». En F. Espinosa (2010), Violencia roja y azul. España, 1936 – 1950. Ed.
Crítica, Barcelona.
Martínez, C. i Alonso, A. L. (2014). «Excavaciones arqueológicas en los restos
de la Guerra Civil en Abánades (Guadalajara). Campaña de 2012. Informe
Antropológico». https://digital.csic.es/handle/10261/95915
Muñoz-Encinar, L. (2016). De la exhumación de cuerpos al conocimiento histórico:
Análisis de la represión irregular franquista a partir de la excavación de fosas comunes
en Extremadura (1936-1948). [Tesi doctoral inèdita, Universidad de Extremadura]. Director Julián Chaves Palacios.
Payne, S. G. (2012). The Spanish Civil War. Cambridge.
Portella i Vilanova, S. i Massamunt i Marqués, J. (2001). Els biberons. Els seus
escrits, vivències, trobades i ofrenes florals. (1938-2000). Editorial de Ponent,
Lleida.
Saqqa, M. (2022). Cuerpos nación. Las exhumaciones de los «Mártires y Caídos por Dios
y por España» (1936-1951). [Tesi doctoral inèdita, Universidad Complutense
de Madrid]. Directores: Francisco Ferrándiz Martín y Jesús Antonio Martínez Martín.
Ramos i Busquets, J. i Busquets, C. (2021). «Les fosses dels camps de batalla de la
Guerra Civil de 1936-1939. Una aproximació arqueològica a les exhumacions de soldats al front de l’Ebre». Revista Arqueologia Ponent, 31, 143-161.
Solé i Sabaté, J. M. i Villarroya i Font, J. (1989). La Repressió a la reraguarda de Catalunya: 1936-1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.
Tarrés, P. (2004). El meu diari de guerra. Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
Barcelona.
Villarroya, J. (2009). «Militars contra el cop d’estat de juliol de 1936». Segle XX.
Revista catalana d’història, 2, 83-106.
https://revistes.ub.edu/index.php/segleXX/article/view/9827/12643
[page-n-69]
Caixeta de mistos de Vicente Ortí Garrigues
Fossa 111. Paterna. Donació de la Família Ortí
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-70]
69
Aquesta arqueologia serà
la tomba del feixisme, o no
serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia
comunitària en les fosses
comunes del franquisme
Xurxo M. Ayán Vila
INSTITUTO DE HISTÓRIA CONTEMPORÂNEA, UNIVERSIDADE NOVA DE LISBOA
[page-n-71]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
«Els cementeris constitueixen la millor manera de destruir
proves. Enterrar al cementeri garanteix que els morts acabaran
tapats per altres morts; els represaliats, mesclats amb indigents
i suïcides; les fosses, desfetes o desfigurades. Els qui excaven hui
aquestes fosses endimoniades ho saben bé.
Les cunetes són memòria de la violència política en la guerra.
Però per a entendre la vertadera naturalesa de la repressió franquista, també cal buscar en els cementeris».
Alfredo González-Ruibal (2022)
Les exhumacions als cementeris de Paterna, Màlaga o Sevilla són
la prova palpable de dos trets definitoris de la repressió franquista
al centre-sud peninsular: una eliminació de l’oponent polític que es
du a terme a escala pràcticament industrial, que fomenten aquelles
aproximacions historiogràfiques que defensen la idea d’un vertader
extermini i, en segon lloc, la seua projecció al llarg de la postguerra,
que cooperen a defensar la idea de la continuació d’una guerra irregular fins a començaments de la dècada dels cinquanta. D’altra banda,
aquestes fosses endimoniades dels grans cementeris urbans, a Andalusia i a la Comunitat Valenciana, obeeixen a un context sociopolític
determinat que facilita aquests treballs, amb governs autonòmics
abocats a la tasca, amb grans associacions memorialistes i amb equips
de professionals acostumats durant anys a l’exhumació de represaliats del franquisme.
Quan les organitzadores d’aquesta exposició em van proposar
escriure aquest text, amb la intenció de reflexionar sobre el vessant
comunitari d’aquesta arqueologia duta a terme en cementeris, vaig
decidir abordar-lo a partir de la nostra experiència en un altre context molt allunyat d’aquesta realitat, com és el de la Galícia interior.
És cert que podia valorar el treball fet pel nostre equip a cementeris
associats a camps de concentració com ara Castuera (Badajoz), o
en els fronts de guerra de La Alcarria o l’Ebre, però crec que la investigació desenvolupada a xicoteta escala, en un marc rural com el
gallec, de fosses menudes en cementeris de comunitats llauradores,
ens permet exhumar totes aquelles variables que condicionen dur
a terme una arqueologia comunitària als llocs de memòria de la
violència política instigada pel feixisme. Una arqueologia més necessària que mai, en el nostre cas, davant de l’absència d’una política
pública de memòria per part del govern autonòmic gallec des de
l’any 2009.
L’any 2007 vaig començar a investigar el combat que va tindre lloc a Repil, al costat del meu poble matern (Cereixa, A Pobra
do Brollón, Lugo) el 20 d’abril de 1949, entre la Guàrdia Civil i un
70
[page-n-72]
71
Xurxo M. Ayán Vila
destacament guerriller. Alguns veïns i veïnes de Cereixa, enllaços de
la guerrilla, van ser jutjats i van patir penes de presó. Temps després,
quan vam començar les excavacions arqueològiques a Repil, el 2016,
només llavors, vaig començar a conéixer l’abast de la repressió franquista en el paisatge de la meua infància. Jo, historiador, vaig haver
de complir els quaranta anys d’edat per a adonar-me que als cementeris de totes les parròquies confrontants amb Cereixa (Fornelas,
Abrence, Castroncelos, Saá) hi havia republicans enterrats com a
feristeles en fosses comunes. L’estratègia de tornar-los invisibles i
la pedagogia de la sang del feixisme, aparentment, havien triomfat.
Aquestes fosses no es veien, i aquests morts, deshumanitzats, no
existien. Però sí que en perdurava el record en la memòria traumàtica d’aquestes comunitats rurals. Amb quaranta anys d’edat em vaig
adonar que m’havia criat enmig d’un paisatge absent de naturalesa
política, marcat per comunitats de morts deixats intencionalment
al marge de les comunitats de vius. Un paisatge que, tot i això, podia
ser exhumat des de l’arqueologia.
Només un metre més
Els germans José i Ricardo García Moral residien a la parròquia de
Montefurado (Quiroga, Lugo) quan van ser detinguts per pistolers
feixistes el 6 de setembre de 1936. Després d’un interrogatori a la
caserna de la Falange, els dos germans van ser introduïts al tren
mixt que, des de l’estació de Montefurado, es dirigia a Monforte
de Lemos. Els falangistes van obligar els presos a baixar a l’estació
d’A Pobra do Brollón. Després, els van cosir a tirs. José va rebre tres
impactes de bala; Ricardo, quatre. Els dos cadàvers van aparéixer
a la carretera cap a Quiroga, davant de la casa d’un tal Bernardino.
Al paratge d’A Chá de Castroncelos va tindre lloc la inspecció ocular per part del jutge i del metge. No deixa de ser curiós que això,
almenys, passara en els inicis del franquisme i siga una cosa impossible en l’Espanya de hui. Cap jutge o jutgessa es persona en
una fossa comuna de víctimes del franquisme. D’ací, els cadàvers
van ser portats en un carro de bous (la gran icona de la repressió a
Galícia) a l’atri de l’església de Santiago de Castroncelos. Allí van
ser enterrats els dos junts, com es descriu en el procediment militar,
«al costat nord-oest de l’església en una fossa oberta, al costat del
mur d’aquesta església (i a quatre metres de distància del cantó) per
aquest costat nord-oest, la sepultura del qual devia tindre metre i
mig de fons i dos de llarg, junts sense taüt i amb els caps cap al cosat
nord-oest ».
Al juliol de 2018, Pepe Ogando, net d’una de les víctimes, va
sol·licitar ajuda a l’Associació per a la Recuperació de la Memòria
[page-n-73]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
72
Històrica (ARMH) per tal d’exhumar les restes dels seus éssers estimats. Pepe li ho havia promés a sa mare i la seua àvia. Segons testimoniatges orals, els dos germans es troben sota l’altar de l’església. Com
és possible això? Doncs perquè dècades després un capellà rector va
decidir tombar l’església antiga i construir-ne una nova, en un estil
entre kitsch i gore, i a més, mal orientada, de nord a sud i no d’est a
oest. Aquesta obra demencial va canviar la fisonomia del lloc i va llevar validesa a les indicacions subministrades en el document anterior.
Pepe Ogando ens mostra,
durant l’exhumació de
Castroncelos, una foto
familiar en la seua tauleta
tàctil. Les dones van ser
les que van mantindre la
memòria de la repressió
a la casa de la seua àvia, a
Montefurado.
Aquest intent per recuperar els cossos d’aquests represaliats no
va partir dels veïns de Castroncelos. Cap exhumació recent ha sorgit
de la mateixa comunitat local. Sempre l’han promocionada entitats
al·lòctones, associacions memorialistes i l’han secundada ciutadans
compromesos políticament amb aquesta causa. La brutal repressió,
la propaganda franquista, la imposició del paisatge dels vencedors
de la guerra, l’emigració per motius polítics, el control caciquil per
part de la nova elit que va usurpar el poder local són factors que ajuden a explicar per què les comunitats rurals van assumir el silenci
i la inacció com a estratègies de supervivència. A pesar d’això, la
cultura de la mort al camp gallec té el pes suficient dins de l’economia moral llauradora perquè hi haja una necessitat col·lectiva de
reparació a aquestes víctimes. Les fosses són cicatrius obertes en
l’ethos comunitari. Encara que la dreta gallega oficialment obvia la
Llei de memòria de 2007, des de llavors, els mitjans de comunicació
afins, per contra, han fet seguiment les exhumacions que s’han fet
des de llavors i les han divulgades amb respecte. Però només això.
Aquesta exhumació de Castroncelos exemplifica perfectament com
es desenvolupa una arqueologia activista en aquest peculiar context
[page-n-74]
73
Xurxo M. Ayán Vila
sociopolític, ja que no s’havia pogut dur a terme sense un ciutadà
com Rafael Castillo, secretari de l’ajuntament d’A Pobra do Brollón,
net de l’alcalde republicà afusellat el 1938. La seua implicació és fonamental perquè aquesta investigació es faça. Tampoc no devia ser
el mateix sense el suport simbòlic del govern municipal, en aquest
cas del Bloc Nacionalista Gallec, que fa anys que impulsa accions
per a dignificar les víctimes del franquisme.
De la mateixa manera que els nostres col·legues valencians d’ArqueoAntro van arribar a organitzar festes amb bandes-tribut heavy
per atendre les anàlisis d’ADN per a identificar els combatents de
la Guerra Civil exhumats a les serres de Castelló, en el nostre cas
vam vendre vi i samarretes del projecte arqueològic del castre de
San Lourenzo per les fires per poder pagar la pala mecànica. D’altra banda, l’equip de l’ARMH que participa en aquesta investigació
es nodreix també de voluntaris estrangers. Un alumne californià
de la Duke University va vindre ací a fer el treball que no fan les
universitats espanyoles. Significar-se a Espanya no augura res bo
en el cursus honorum d’un aspirant a acadèmic. Mentre la televisió
pública gallega no ha cobert cap exhumació fins ara, a Castroncelos va arribar l’equip de la productora espanyola Newtral amb Ana
Pastor al capdavant per gravar una peça sobre la recuperació de la
memòria històrica. A més, van acudir a la cita dos professionals més
de l’audiovisual que treballen per a la cadena estatunidenca HBO.
Estaven gravant, d’altra banda, un documental sobre els crims del
franquisme. A pesar que sabien que aquesta exhumació no era gens
agraïda, que era molt complexa i amb poc marge d’èxit, aquests i
aquestes professionals van reconéixer el que hem defensat des del
nostre equip de treball: els processos que s’activen quan excavem
són més importants i interessants que els mateixos resultats de la
investigació.
Pel que fa als veïns, ens trobem una comunitat dividida. La
gent major que va voler col·laborar-hi, més que res per relacions de
parentiu, i que guardava la memòria dels fets, no va voler parlar en
públic ni personar-se al lloc. Vam haver d’anar a les seues cases a recaptar aquesta informació. Ací disposem del capital simbòlic i l’ajuda
inestimable de la veïna i escriptora Olga Novo (Premi Nacional de
Poesia). Va contactar amb les dones majors que manen al temple i als
voltants, va aconseguir la clau de l’església perquè hi accediren els
periodistes, va convéncer els ancians del lloc perquè aportaren el seu
testimoniatge i va comminar el capellà rector perquè continuara els
treballs en el futur. Una altra dona, Carmen García-Rodeja (ARMH)
va acudir-hi també al rescat. Atendre els familiars de les víctimes durant l’exhumació és fonamental. Allò és un carrusel d’emocions, de
[page-n-75]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
frustracions i d’esperances que se succeeixen després de cada palada
de terra. Després vam experimentar la indiferència de la majoria i
d’un sector que no estava d’acord amb això d’anar removent els morts.
Fins i tot n’hi havia alguns que es queixaven i atribuïen a les nostres
rases valoratives la suposada aparició de clevills en una de les parets
de l’església. Els preocupaven més les velles cicatrius dels murs que
les fosses que xafaven cada diumenge.
L’absència de l’Estat es va cobrir a Castroncelos amb la col·laboració de veïnes, voluntàries i arqueòlogues militants de la memòria.
Molts col·legues defensen la idea que la societat no ha de marcar
l’agenda arqueològica. En aquestes situacions tot és diferent. Pepe
Ogando ens va demanar que intentàrem obrir de nou més àrea en la
zona sondejada fa dos anys. Quan vam considerar que no n’hi havia
més, vam indicar al palista, el Pulga, que ho deixara. En aquest moment, amb els ulls vidriosos, Pepe es va acostar i ens va demanar que,
per favor, obrírem mig metre més, «només mig metre més, per favor». Ens va caure l’ànima als peus. Una vegada més, la tradició oral
s’havia confirmat. El canvi d’orientació de la planta de l’església en la
postguerra va fer que els cossos dels germans García Moral es quedaren (si és que estan) en un racó prop de l’altar major, dins del temple
nou. És molt dur quedar-se a uns centímetres de la veritat.
74
Obertura de rasa valorativa a l’atri de l’església de
Castroncelos, al peu del
monòlit en record als germans García Moral. Al peu
de sondatge: familiars,
periodistes, voluntaris i
arqueòlegs.
[page-n-76]
75
Xurxo M. Ayán Vila
Al peu de la famosa paret clevillada, el 2016 es va col·locar una
placa commemorativa en homenatge als germans García Moral per
a preservar la seua memòria. Fins ara no l’han destrossada. Ací, en
aquest lloc de memòria, l’escriptora Olga Novo, va portar en hora lectiva l’alumnat de l’institut públic A Pinguela de Monforte de Lemos.
Contra la pedagogia del terror, pedagogia de l’amor. Una activitat didàctica capdavantera a Galícia, una cosa excepcional que, per si sola,
assenyala l’anormalitat democràtica instal·lada al nostre país.
Classe impartida a l’atri de
l’església de Castroncelos
per la professora i escriptora Olga Novo a l’alumnat
de l’IES d’A Pinguela
(Monforte de Lemos).
L’estiu que van matar l’Hivern
De Castroncelos ens traslladem en aquest mateix mes de juliol de
2018 a la parròquia veïna de Saá per intentar exhumar les restes
de Jesús Casas, àlies O’Inverno, veí d’Eirexalba. La seua neta Isabel,
resident a Nova York, fa anys que deixa flors en el paratge on va ser assassinat el seu avi el 6 d’agost de 1936, prop del tossal de Santa Llúcia.
Després de trucar a moltes portes, sense èxit, Isabel va sol·licitar ajuda a l’ARMH per a trobar-lo. Tant Saá com Eirexalba són llocs amb
un passat traumàtic que condiciona el present. A Saá diverses famílies
van tindre un paper destacat en la Falange local i a Eirexalba es va formar el principal grup de pistolers que va sembrar el terror a la comarca, l’autodenominada Esquadra Negra d’Eirexalba. Encara el 1944,
en un periòdic local de Sarria, davant de la implantació de la guerrilla
antifranquista, es recordava a la població civil: «Avís a navegants.
[page-n-77]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
76
Compte amb l’Esquadra Negra!». La seua crueltat extrema i els seus
continus atropellaments van portar fins i tot les autoritats colpistes a
condemnar els seus líders a pena de mort (Ermida, 2017).
Per a desembarcar en aquest context tan delicat, vam decidir
organitzar amb el secretari de l’ajuntament una reunió prèvia amb
els veïns al local social per recaptar informació i explicar el projecte.
La convocatòria no va tindre molt d’èxit i, com en el cas de Castroncelos, van disposar de la col·laboració de familiars de gent major que
ens van obrir la porta de sa casa. Durant l’exhumació a penes vam
rebre visites. Una de molt especial va ser la del capellà rector que es
va desplaçar ex professo per conéixer en persona el director de l’exhumació (o siga jo). El permís per escrit del bisbat de Lugo autoritzava
els treballs sempre que es mantinguera «la bona sintonia» amb els
veïns i «no afectara la convivència» dins de la parròquia. Com podem
apreciar, aquesta exhumació trencava el silenci imposat durant dècades i irritava un determinat sector de la comunitat local que ens acusava, de nou, d’alterar el descans dels morts i de remoure les ferides
del passat.
Com que havíem tingut en compte la tradició oral i la documentació disponible, teníem tres possibles ubicacions de la fossa
d’O’Inverno. Una d’elles es trobava al cementeri vell. Aquest espai,
delimitat per un mur de maçoneria d’esquist, està ocupat per un
Els assassins de Jesús
Casas: l’Esquadra Negra
d’Eirexalba (Ermida, 2017).
[page-n-78]
77
Xurxo M. Ayán Vila
abocador il·legal. Somiers, olles, matalassos, sabates i runes omplien
l’interior, sobretot, la part més pròxima al camí, des d’on es descarrega fem amb facilitat. Els que bramaven pel poble, dient que els
arqueòlegs no deixem descansar els morts en pau, són els mateixos
que omplin de merda el cementeri on reposen els seus avantpassats.
O’Inverno estava afiliat a la CNT. Va tornar de Cuba amb idees
progressistes i estava especialment dotat per a l’oratòria. Amb la
victòria del Front Popular va destacar pels mítings que feia per terres
d’O Incio i per oposar-se a la privatització de la muntanya comunal
de la seua parròquia. Segons la justícia feixista «a través del terror
obligava la majoria dels veïns de la parròquia a compartir les seues
idees destructores». Quan els militars es revolten el 18 de juliol de
1936, els republicans d’O Incio i d’A Pobra do Brollón s’organitzen
per tallar carreteres, requisar armes i parar l’avanç de les tropes revoltades. Quan la situació es fa desesperada, O’Inverno fuig, s’escapa
a la muntanya i es refugia a la casa d’uns parents al llogaret de Covadelas. Algú el delata, i el 6 d’agost de 1936, l’Esquadra Negra del seu
poble, Eirexalba, arriba a Saá a les cinc de la vesprada.
La gent major recorda perfectament el que va passar, que certifica la documentació oficial. Així ens ho va explicar O’Cachete, veí
nonagenari de Saá, ja mort: «Van vindre uns homes desconeguts,
deien que de la part de Sarria, falangistes. Van arribar a Covadelas
i O’Inverno estava desdejunant amb els amos de la casa: “Anemnos-en, que aquest ja ha menjat i begut prou!”. I el van portar a Saá,
cruixint-lo a bastonades pel camí. Un deia: “Mira quines potes més
grosses té aquest conill”, i el colpejaven amb els mosquetons a les
canelles. Portava uns pantalons curts, feia molta calor. Anava tot
ensangonat i queia a cada passa, amb les mans lligades. Els falangistes no el van portar per la carretera, sinó que van trencar pel poble
[Pousa] a la vista de tots. En aquella pedra una veïna els va demanar
que no li pegaren, que li volia donar un got d’aigua: “No senyora,
aquest ja ha begut prou; ja beurà allà dalt”. Van agafar el camí al
tossal de Santa Llúcia, i en arribar a O Poste, a l’altura de la pineda
d’O’Xexo li van donar a triar com volia morir, si de cul o de cara, i
ell va triar de cul, mirant cap al nord, cap a on estava el seu llogaret
d’Eirexalba. El van aperrillar allí mateix. El cadàver es va quedar al
camí cap per avall. Van avisar el jutge pedani i dos homes van anar a
l’església a agafar les andes de la Verge, i així el van portar. L’endemà
va arribar la seua viuda amb dues xiquetes menudes, dues de les filles d’O’Inverno».
El relat del martiri d’aquest home es va anar modelant en
l’imaginari col·lectiu, prenent com a referència el suplici de Crist.
La narració popular, tan descriptiva a l’hora d’abordar el destí
[page-n-79]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
78
A l’esquerra, Carlos, el
nostre picapedrer. A
la dreta, Carlos, miner
jubilat, voluntari de
l’ARMH. Tots dos són nets
de represaliats. Posen
en una de les possibles
ubicacions de la fossa
d’O’Inverno, que finalment
va ser desestimada després de l’excavació.
tràgic del nostre home, no arriba a concretar el lloc on està enterrat. La tradició situa la fossa d’O’Inverno just a l’entrada de l’atri, a
l’esquerra de l’escalinata, en un racó quadrangular apegat al mur.
Durant dècades es va utilitzar aquest espai per a llançar els coets el
dia de la festa, precisament el mes d’agost. Fins i tot alguns entrevistats ens conten que apareixien rams de flors en aquest mateix
lloc. El sondeig practicat ací va donar resultats negatius, igual que
la rasa practicada al cementeri vell. Finalment, vam comprovar que
la ubicació original de la fossa es corresponia al que havia anotat la
diligència municipal: «Acte continu i al cementeri de la parròquia
de Saá es va donar sepultura al cadàver amb l’autòpsia feta en una
fossa oberta en el mateix cementeri vora la paret del costat sud i a
sis metres de distància de la del costat oest. En done fe». En aquest
mateix punt, nínxols recents han destruït les restes situades al
[page-n-80]
79
Xurxo M. Ayán Vila
subsol. En altres llocs ha quedat el record de les víctimes, i la tradició prohibia enterrar o reformar aquests espais. En aquest cas no
va anar així. Fins al punt que O’Inverno descansava davall del nínxol de famílies de falangistes. I ací es tanca el cercle dramàtic d’un
home que va morir per les seues idees. La seua neta Isabel encara
rep amenaces anònimes a Eirexalba per voler saber què va ser del
seu avi.
Nínxols recents a l’atri
de l’església de Saá que
van destruir la fossa
d’O’Inverno.
[page-n-81]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
El temps es va parar al Decimal
L’amor en els temps de la còlera. Tot i la por, de la guerra i dels
esquadrons de la mort, la joventut (i llenya verda tot és fum) intentava gaudir dels últims dies d’aquell estiu tràgic. El xic va eixir perfumat de Piño, sobre la vall del riu Teixugo, en direcció a Fornelas.
En la festa del poble, un mes abans, havia ballat amb ella. Des de
llavors, la pretenia. Com es diu per aquestes contrades, «anava a
festejar a Fornelas». Aquella nit de setembre, el pretendent es va
trobar una cosa sorprenent. Una camioneta amb els fars encesos i
el motor en marxa, vibrava, quieta, sobre la cuneta de la carretera.
Se sentien crits i insults que procedien de la part de darrere. El
pretendent, espantat, es va amagar darrere d’uns arbustos, a pocs
metres de l’escena. Aquesta parcel·la es coneix de sempre amb el
nom A Bernarda, però la modernitat va instaurar un nou concepte: el punt quilomètric. El PK que els paisans van rebatejar com a
O’Decimal. Ara les carreteres formaven part de tota una cartografia
del terror.
El temps es va parar al Decimal. El pretendent ho va veure tot.
Uns tipus armats, amb braçalet de la Falange, obligaven a baixar
de la camioneta dos senyors amb les mans lligades a l’esquena. Un
d’ells, fornit i més major, va aconseguir soltar-se d’un dels falangistes, i fins i tot va arribar a desarmar-lo. Davant de la reacció del
presoner, el conductor de la camioneta se li va acostar per l’esquena i li va propinar un colp al cap amb la manovella per a arrancar el
motor. Després van arribar els trets. El pretendent no en donava
crèdit. Es mossegava els llavis ofegant els crits que s’amuntegaven
a la gola. Uns minuts després, la camioneta bramava per la costera
de la carretera a Nadela. Després…, el silenci.
Aquest és el relat transmés de generació en generació a la
parròquia de Fornelas sobre el que va passar el 7 de setembre
de 1936, quan els feixistes van assassinar el socialista Gervasio
González i un desconegut. La neta de Gervasio, María José, va
acudir a l’ARMH i va sol·licitar ajuda per a intentar trobar la fossa
del seu avi al cementeri de Fornelas. A diferència dels casos pròxims de Saá i Castroncelos, i malgrat la crisi de la pandèmia de la
COVID-19, la comunitat local es va abocar en l’exhumació duta a
terme l’agost de 2020. En aquelles parròquies veïnes, els assassins
eren persones que venien d’altres ajuntaments, si bé en el cas de
Fornelas es donava un tret diferencial: un veí va participar directament en l’execució. Una persona conflictiva que, més endavant,
va matar un altre home en una discussió de fites amb un colp
d’aixada precís al cap. Paradoxalment, aquest col·laborador dels
pistolers feixistes va acabar reclòs en una presó franquista. Aquesta
80
[page-n-82]
81
Xurxo M. Ayán Vila
circumstància, que un membre de la comunitat estiguera implicat en aquest esdeveniment tan abjecte, era sentit com una taca
col·lectiva, un deute en la història recent de Fornelas. La necessitat
de curar aquesta ferida crec que ajuda a explicar el paper que han
jugat els veïns i les veïnes d’aquesta localitat en l’exhumació.
Veïns de Fornelas aporten
informació a la neta de
Gervasio, María José, en
l’exhumació al cementeri
parroquial.
A l’excavació vam comprovar que la fossa de Gervasio havia sigut destruïda per enterraments posteriors, sobretot, per un nínxol
construït per un emigrant retornat de Cuba. Mentre Gervasio va
quedar durant dècades soteerrat com una feristela, el metge feixista de Fornelas i alcalde franquista d’A Pobra de Brollón reposa en
el mausoleu més gran del cementeri. El veí que va col·laborar en el
seu assassinat descansa dignament en un nínxol lateral. L’excavació
arqueològica va evidenciar de manera gràfica tota aquesta història
traumàtica, va servir de teràpia col·lectiva i de recurs didàctic per a
les noves generacions. Això sí, el suport unànime de la gent de Fornelas va passar també per ometre el nom del veí col·laboracionista.
Els seus descendents formen part del poble i no tenen per què fer-se
càrrec de les culpes de l’avi. La nostra magnífica relació amb Fornelas
arran d’aquesta exhumació ens va portar a plantejar, aquest estiu de
2022, un projecte en un jaciment prehistòric conegut com A Muradella. La jornada de portes obertes del 30 de juliol de 2022 va tindre
[page-n-83]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
82
el seu gran colofó a l’interior de l’església parroquial, on les nostres
antropòlogues forenses, Márcia Hattóri i Candela Martínez, van
explicar els detalls de l’exhumació de 2020 i la investigació posterior.
No cabia ni una ànima al temple. Huitanta veïns, tota la parròquia,
es retrobaven amb el seu passat i curaven les cicatrius d’aquella ferida
de 1936.
Jornades de portes
obertes a l’església de
Fornelas (30 de juliol de
2022). Les antropòlogues Márcia i Candela
expliquen a la parròquia
l’exhumació de 2020.
[page-n-84]
83
Xurxo M. Ayán Vila
Coda
Tal com va assenyalar Alfredo González en la cita introductòria
d’aquest text, els cementeris són ens vius que creixen i fan desaparéixer definitivament els desapareguts i les desaparegudes del
franquisme. El temps juga a favor d’un feixisme que va planificar
amb determinació tant l’eliminació física de l’oponent polític (això
es veu molt bé a Paterna) com la progressiva desmaterialització
d’aquestes fosses i aquests cossos. En aquest sentit, les tres exhumacions que abordem en aquest text comparteixen tres grans trets
comuns. En totes, els mitjans de comunicació van regalar titulars
d’aquest estil: «exhumacions fallides, els arqueòlegs fracassen,
acaben els treballs sense èxit». És cert que no vam poder trobar a
José, a Ricardo, a Jesús ni a Gervasio, però els seus noms han tornat
a l’espai públic, els seus nets (Pepe, Isabel, María José) s’han sentit emparats i hem contribuït des d’aquesta arqueologia activista
i heroica a intentar reparar-los. En segon lloc, són intervencions
pròpies d’una etnoarqueologia d’urgència, d’una pràctica científica que ha arribat tard, però amb prou de temps per a registrar el
testimoniatge d’homes i dones octogenaris i nonagenaris que, com
O’Cachete de Saá, o Ramón d’A Severa, de Piñeiros (Castroncelos),
ens han deixat en aquests últims tres anys. Recollir aquesta memòria oral és fonamental per a revertir el procés d’invisibilitat i trencar
el silenci imposat sobre les tombes del feixisme. I, en tercer lloc,
aquestes tres exhumacions mostren la necessitat de perseverar en
una arqueologia comunitària, encara que es desenvolupe en contextos incòmodes i parcialment hostils. Excavar la veritat és una arma
poderosa, ja que desmunta el relat hegemònic dels vencedors de la
guerra i posa a disposició de les comunitats la materialitat, les proves dels crims del franquisme. Una altra cosa ben diferent és que es
vulguen reconéixer aquests vestigis. El procés d’obertura i divulgació d’aquestes fosses endimoniades, hi apareguen els represaliats o
no, interpel·la directament aquestes xicotetes poblacions rurals del
present sobre el seu passat recent. Al meu parer, aquesta arqueologia comunitària, valenta i sempre oberta a la polèmica, no fracassa
mai, ja que aconsegueix valuoses victòries simbòliques, com ara la
fita monumental en record als germans García Moral al cementeri
de Castroncelos, l’impacte mediàtic que va significar la recuperació
de la figura d’O’Inverno i la identificació dels seus assassins, o la catàrtica jornada de memòria a Fornelas amb l’assistència de la comunitat al complet. Gràcies a l’esforç de voluntàries, veïnes i professionals de les ciències socials i les humanitats José, Ricardo, Jesús i
Gervasio han tornat de la seua comunitat de morts a la comunitat
dels vius. Els nostres col·legues valencians lluitaran perquè passe el
[page-n-85]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
84
mateix amb els milers de compatriotes xafats a les quadrícules del
cementeri de Paterna.
Aquesta exposició és una fita més en aquest camí que, en molts
llocs, s’ha obert fins fa ben poc sense cap ajuda de l’Estat.
Restitució del terra original després dels treballs
d’exhumació. Voluntàries
del camp de treball del
castre de San Lourenzo
(2020) escampen llavors
per regenerar la gespa al
cementeri de Fornelas.
Llavors de futur.
[page-n-86]
85
Xurxo M. Ayán Vila
Bibliografia
Ermida Meilán, X. R. (2017). «Para nós o matar é unha honra. As escuadras
negras de Falanxe». En X. R. Ermida Meilán, Fernández Fernández, E.,
X. C. Garrido Couceiro i D. Pereira González (Coords.), Os nomes do terror.
Galiza 1936: os verdugos que nunca existiron (p. 63-80). Sermos Galiza.
González Ruibal, A. (11 de septiembre de 2022). «Las grandes fosas de la
Guerra Civil no están en las cunetas». Público. https://blogs.publico.es/
dominiopublico/47529/las-grandes-fosas-de-la-guerra-civil-no-estan-enlas-cunetas/
[page-n-87]
ANTROP
[page-n-88]
87
POLOGIA
91
On rau la memòria?
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
113
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
Zira Box Varela
127
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
Aitzpea Leizaola
145
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions
contemporani: possibilitats i tensions en les lluites per
la/les memòria/ies
María Laura Martín-Chiappe
[page-n-89]
88
Targetes postals enviades per Francisco Sanz Herráez
des de la presó als familiars
Fossa 127. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Albert Costa. L’ETNO
[page-n-90]
89
Ulleres, llapis i segells
Individu 124, fossa 115; individu 99, fossa 127. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Albert Costa. L’ETNO
[page-n-91]
Jersei de punt, amb corbatí del mateix teixit,
de Francisco Peiró Roger
Fossa 111. Paterna. Donació de la Família Peiró
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Albert Costa. L’ETNO
[page-n-92]
91
On rau la memòria?
Maria-José García Hernandorena
i Isabel Gadea i Peiró
COMISSÀRIES DE L’EXPOSICIÓ «2.238. EL CEMENTERI DE PATERNA:
LLOC DE PERPETRACIÓ I MEMÒRIA»
[page-n-93]
92
On rau la memòria?
On rau la memòria? O més concretament: on està i ha estat la memòria de la repressió franquista? Aquestes qüestions son l’eix que
guia el discurs de l’exposició «2.238. El cementeri de Paterna: lloc
de perpetració i memòria». A partir d’una investigació etnogràfica i prenent com a estudi de cas el cementeri de Paterna i les més
de 100 fosses comunes que s’hi han localitzat, aquest espai se’ns
presenta com a exemplar i paradigmàtic per a respondre a aquests
interrogants.1
Dins d’aquest marc, la proposta expositiva se’ns ofereix com una
eina fonamental per a comprendre el perquè de l’eclosió d’una sèrie
de reclamacions contemporànies d’una part de la societat valenciana, les d’aquelles persones que ho perderen tot una vegada acabada
la contesa espanyola a causa de la repressió per les seues idees polítiques. Ho perderen tot, però el que no van perdre mai va ser la memòria. A pesar dels esforços de la dictadura per enterrar, físicament i
simbòlicament, tot allò que desafiava seua la legitimitat, un fil, enfortit amb cada generació, ha mantingut la memòria i li ha donat continuïtat a través del temps.
Hi ha tres espais on podem trobar la memòria de la repressió
franquista associada al cementeri de Paterna: el mateix recinte del
cementeri, les fosses comunes i les cases dels represaliats. Però a més
d’aquestes marques territorials, la cultura material associada a la
repressió, els objectes, esdevenen agents mobilitzadors de diversos
processos memorístics, amb veus capaces d’incidir en la realitat individual i social (Bustamante, 2014). Així, i seguint amb aquesta autora, mentre que als llocs de memòria aquests processos es trobarien en
aquests llocs, els objectes serien activadors i a través dels quals s’activarien les accions i les pràctiques.
L’exposició és un recorregut diacrònic de veus, interessos, polítiques i maneres d’estar i sentir la repressió expressada en una confrontació d’espais. D’una banda, els llocs íntims, tancats, claustrofòbics:
una fossa comuna, els calaixos d’una còmoda o un armari de la casa
d’una persona represaliada que guarda i transmet un dot i un dol inconclús. D’altra banda, un espai obert i públic, el cementeri de Paterna. A més dels espais, ens crida l’atenció tot el que contenen i/o han
contingut, fent un joc d’espills i recorreguts diversos que expliquen
per què una part de la societat civil valenciana sent que encara hi ha
un deute amb ella. Un deute que passa per la recuperació dels cossos
dels qui estimen, però també pel reconeixement públic, per la reparació de les injustícies, per les compensacions econòmiques i morals,
entre d’altres.
Acostar-se a hores d’ara a l’exhumació d’una fossa comuna i l’impacte en la societat actual també és l’objecte d’aquesta
1
Aquest text s’acompanya d’imatges que se
superposen al llarg del
relat i formen part del
discurs. S’ha produït
en diferents contextos i
amb diferents finalitats,
per això tenen formats i
qualitats diferents. Totes
les imatges han format
part del procés d’investigació necessari per a dur a
terme l’exposició
[page-n-94]
93
2
Cal recordar que entre
1939 i 1956, van ser afusellades 2.238 persones
a Paterna: 2.219 eren
homes i només 19 dones.
La majoria d’aquestes dones van ser assassinades
per participar activament
durant la II República
i/o en el transcurs de la
Guerra Civil. Moltes eren
mestres i milicianes que
van ocupar l’espai públic,
tradicionalment assignat
als homes, i aquesta
implicació política els
va costar la vida. A més
d’elles, moltes més dones
patiren la repressió social,
econòmica i sexual que
el règim reservava a les
roges. En aquest segon
cas, sovint es tractava
d’aquelles dones que, tot i
que no havien transgredit
l’àmbit domèstic que el
gènere els assignava, van
ser vexades, rapades i humiliades pel parentiu que
els unia a un roig. Eren les
mares, germanes i companyes dels assassinats,
totes dones de la primera
generació, les que van del
cementeri un lloc femení.
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
exposició. Ampliem la mirada més enllà del clot profund que és
una fossa, cap a les vides de les persones que acabaren allí i a les
seues famílies, als objectes i als llocs que aquestes han transitat al
llarg del temps i que son testimonis, portadors i transmissors de
les seues memòries.
Aquestes dinàmiques no s’entenen sense una mirada de gènere: mentre que les fosses de Paterna són un lloc principalment
masculí,2 el cementeri i els llocs on s’han custodiat i transmés les
memòries de la repressió són paratges principalment femenins.
Una herència que s’ha produït a gràcies en part als objectes conservats als domicilis de les víctimes, custodiats i amagats per les famílies, una materialitat evocadora dels cossos dels quals no disposaven per a tancar el dol i transmutats en «altars profans» (López i
Pizarro, 2011).
Fer una lectura del cementeri i de les fosses de Paterna des de
l’etnografia i l’antropologia de la memòria, amb clau de gènere, ens
permet posar al centre les emocions, els sentiments, les vivències i
la subjectivitat dels relats i tractar de respondre a aquells que encara
hui es qüestionen la pertinència d’aquestes reivindicacions.
El cementeri
Tradicionalment, ha sigut dins dels llocs i els espais on s’han dut
a terme les pràctiques reparatives i commemoratives de víctimes
d’esdeveniments traumàtics i de passats conflictius, amb l’objectiu
de reivindicar, reparar, homenatjar i recordar-les, tal com ja hem
assenyalat més amunt. En el cas del País Valencià, el cementeri de
Paterna, les fosses comunes que hi ha i l’entorn (el mur d’afusellament, el camí de la Sang) s’ha convertit un d’aquests llocs paradigmàtics i simbòlics de gran potència per a observar i analitzar
aquests processos de rememoració i homenatge de totes aquelles
persones que van ser afusellades per la dictadura franquista entre
1939 i 1956.
A més, un cementeri és més que un lloc on descansen els nostres morts. És l’espai marcat on es situen una sèrie de rituals, entesos com a actes col·lectius que permeten la cohesió i l’equilibri
d’una comunitat, on es produeixen una sèrie de relacions socials
i accions al llarg del temps que són reflex de la societat que els envolta. En el cas d’un cementeri com el de Paterna, on hi ha més
de 100 fosses comunes originades per la repressió de la dictadura franquista una vegada acabada la guerra, aquestes relacions,
interaccions i accions cobren encara més interés, si és possible.
Ens interroguen no només com a ciutadanes i ciutadans que volem i esperem viure en una democràcia plena, sinó també com a
[page-n-95]
94
On rau la memòria?
investigadores socials implicades en temes de memòria democràtica
i drets humans.
Així mateix, és el lloc on de manera sistemàtica s’obrin els
processos d’exhumació de les més de cent fosses comunes, seguint uns protocols cientificoforenses i arqueològics que busquen reparar les famílies dels represaliats, tornant-los les restes
exhumades de les persones estimades. A partir de l’any 2016,3 i
en resposta a les demandes d’algunes famílies, va començar al cementeri d’aquesta localitat de l’Horta un moviment, finançat amb
diners públics mitjançant una política de subvencions, que promou les exhumacions d’aquestes fosses. L’objectiu de les exhumacions és identificar i tornar als familiars que així ho demanen les
restes dels 2.238 afusellats i perquè les depositen i honren allà on
vulguen.
En aquest mateix volum, l’antropòloga María Laura MartínChiappe, de la UAM, proposa, a partir del cas del cementeri de
Paterna «revisitar el procés d’exhumacions contemporànies de represaliats/ades pel franquisme, que exposen algunes de les capes
que vinculen etapes memorials i les mateixes pràctiques de cada
una, però també les possibilitats i les limitacions, continuïtats i
tensions, que hi tenen lloc».
El paper de les dones al cementeri esdevé fonamental, i encara
hui poc reconegut.4 En el cas concret d’aquest lloc, una de les principals particularitats que el distingeixen d’altres llocs de perpetració és el fet de que és un lloc de memòria des del mateix moment
dels afusellaments, gràcies a les dones i a les seues pràctiques vinculades al dol obert que han heretat les successives generacions.5 Per
això sostenim, tal com hem assenyalat més amunt, que mentre que
les fosses comunes són un espai masculinitzat, el cementeri és un
espai feminitzat.
Per tal d’analitzar la biografia d’aquest lloc de memòria, hem
catalogat les presències, lluites i resistències que s’han desencadenat
al voltant de les fosses comunes durant tots aquests anys. Pel que fa
a la presència femenina, hi ha una genealogia de gènere vinculada al
cementeri que arrela amb l’assistència de les dones des de l’any 1939,
quan es van originar les primeres fosses. L’aparició de rams de flors
durant els processos d’exhumació contemporanis constaten la petjada de les dones de la primera generació, de les mares, companyes i
germanes dels assassinats, moltes de les quals acudiren al cementeri
en assabentar-se del fatal final dels seus familiars, amb la intenció
d’endur-se’ls i donar-los una sepultura digna.6 Des d’aleshores, mai
van deixar de visitar-los
3
Seguint l’exemple d’un
moviment més ampli
iniciat a l’Estat espanyol
l’any 2000 per Emilio
Silva, que va reclamar l’exhumació i la identificació
del seu avi i de 12 persones més, assassinades per
falangistes i llançades a
una fossa d’una cuneta
a Priaranza del Bierzo
(Lleó), l’any 1936.
4
Hi ha pocs llocs a l’Estat
espanyol on es reconega
aquest paper de transmissores i custòdies de la
memòria de la repressió
franquista. El més destacat és el Memorial de la
Barranca, a La Rioja.
5
L’anàlisi de la custòdia
i la transmissió de la
memòria ens ha permés
diferenciar tres generacions de dones diferents.
Sobre aquesta qüestió
hem aprofundit en
l’anàlisi de la vida familiar
de la nostra investigació
etnogràfica (García i
Gadea, 2021), així com
en el text on reconstruïm
la genealogia femenina
al voltant de les fosses
comunes del cementeri de
Paterna (Gadea i García,
2022).
6
Tan sols una minoria
va aconseguir dur-los
als pobles respectius o
enterrar-los de manera
individualitzada en
algun nínxol del mateix
cementeri.
[page-n-96]
95
Rams de flors silvestres
depositats dins de la
fossa. Fossa 111. Paterna.
Col·lecció Memòria
Democràtica. L’ETNO.
Fotografia: Albert Costa.
L’ETNO.
Fossa 115. Viudes, fills
i filles d’afusellats al cementeri de Paterna. Sense
data. Fotografia cedida
per la família Pastor.
Fossa 135. Viuda i netes
d’un afusellat al cementeri
de Paterna. Any 1959.
Fotografia cedida per la
família Chofre.
Fossa 112. Viudes, fills
i filles d’afusellats al cementeri de Paterna. Sense
data. Fotografia cedida
per la família Gómez.
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
[page-n-97]
On rau la memòria?
La repressió d’aquestes famílies es feia extensible a la manifestació del dol que tenien prohibit. Per això la presència d’aquestes
dones endolades que omplien de flors les fosses cada 1 de novembre
esdevenia un acte de resistència al franquisme, una lluita contra
l’oblit. Així ho interpretaven també les autoritats feixistes, que tractaven de fer-les fora, fet que es guarda en el record de la memòria
col·lectiva del cementeri de Paterna. A més, elles van fer el possible
per fer seues les fosses, omplir-les de dignitat i traure els seus homes
de l’anonimat d’un clot farcit de terra i calç. Malgrat la precarietat de
les economies familiars de les represaliades del franquisme, moltes
d’elles es van encarregar de posar els primers memorials, fets a base
d’humils taulells de ceràmica. La violència contra els rojos també
s’exercia contra els memorials, que els guàrdies del règim trencaven
intencionadament. No obstant això, les dones no defallien i els reposaven una i altra vegada.
El dol inacabat i els rituals associats els va heretar la generació
de les filles. Moltes d’aquestes dones d’aquesta generació traçaren
noves reivindicacions al voltant de les fosses, com és el cas de la lluita perquè es declararen exemptes de pagament i la constància per
a dignificar i mantindre aquest lloc de memòria. Aquestes dones
que van anar a Paterna al llarg de la seua vida, van veure com, amb
la mort de Franco, els partits polítics i els sindicats es van unir per
homenatjar les víctimes del franquisme, instal·lant memorials o
celebrant diferents actes. Així, a més de l’1 de novembre, es van incorporar noves dates al calendari memorialista, com és el 14 d’abril
i l’1 de maig.
També les netes i besnetes han pres el relleu de la tradició de visitar el cementeri aquests dies. A més, com a promotores de les pràctiques reparatives contemporànies, han encetat diversos procediments
que tenen un impacte directe sobre el cementeri de Paterna. Tal com
ja hem esmentat, els processos d’exhumació són les pràctiques reparatives amb més protagonisme i, en aquests casos, les conseqüències
directes sobre el cementeri són l’obertura de les fosses i els múltiples
efectes que aquest moviment implica, tant a nivell familiar, associatiu, científic, polític, mediàtic, social o cultural (García i Gadea,
2021). Sovint, però, l’objectiu que persegueixen aquestes pràctiques,
centrades a recuperar i identificar els que van acabar dins de les fosses, provoca que es pose l’accent en el vessant del cementeri com a
lloc de perpetració (la que van patir majoritàriament homes) i no
tant com a lloc de memòria (la que van mantindre majoritàriament
dones).
Per això, des de la nostra perspectiva, resultava imprescindible
traçar la biografia del cementeri (Gadea i García, 2022), un espai que
96
[page-n-98]
97
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
s’explica a partir dels actes dels vius. En l’exposició de l’ETNO hem
comptat amb diferents materials que testimonien la història del cementeri com a lloc de lluites i resistències, de memòries familiars,
però també col·lectives, associatives i polítiques.
Fossa 100. Netes i
besnetes de represaliats.
Fotografia de les autores.
Les fosses comunes i els objectes que dolen
Calç
Terra
Ossos
1 projectil esfèric de posta (10 mm)
1 projectil 7 mm Mauser
32 botons de fusta
7 botons d’os
33 botons de metall
16 botons de baquelita
9 botons de nacre
1 cabdell de filferro
2 soles d’espardenyes
1 encenedor de butxaca
1 cullereta de plata
2 navalles
4 sivella de pantaló
2 cinturó amb sivella
2 peces per a penjar i aguantar roba
4 mines de llapis
[page-n-99]
On rau la memòria?
3 Peces dentals d’or
Fragments d’un braguer
Fragments de cremallera
Fragments de soles d’espardenyes
Fragments de roba
Fragments d’una caixeta de pastilles
Fragments d’una cartera
Aquesta llista d’objectes és només un exemple del tipus de materials que apareixen associats a les restes òssies quan s’exhuma una fossa
de Paterna. En aquest cas, són les restes de vint-i-un homes afusellats
per un escamot una vegada acabada la guerra, un 2 de novembre de
1939, i colgats en un clot, la fossa 100, situat al quadrant primer esquerre del cementeri.
La Diputació de València, i més en concret l’ETNO, comença a
interessar-se per aquest aspecte de les exhumacions de la fossa 128
a instàncies de l’equip arqueològic i cientificoforense responsable
(Moreno, Mezquida i Ariza, 2021). Així, comença un procés de recol·lecció d’aquest tipus de materials, que s’acosta a les famílies, als
equips arqueològics d’exhumació de fosses i a les administracions
que, donades les circumstàncies legals dels moment, en tenen la
custodia. És interessant conéixer aquest procés en què es passa de
saber ben bé què fer amb aquests materials, per les condicions de
conservació i la incomoditat que provoquen, a posar-los en el centre
i museïtzar-los.
En aquest volum trobem el text de l’antropòloga de la UPV/
EHU, Aitzpea Leizaola que s’ocupa d’aquest tema des d´altres
llocs de l’Estat espanyol i des de la seua experiència en la Societat de Ciències Aranzadi. En el seus paraules, «el caràcter
d’aquests objectes, l’estatus, així com el seu futur destí són l’eix
central d’aquest text per a indagar la dimensió material de la
memòria, la necessitat d’un marc patrimonial per tal d’encarar
la qüestió de la transmissió en el context de les exhumacions».
Els objectes exhumats ens colpegen directament com a testimonis de l’horror del passat. Ens permeten dialogar sobre temes
tan diversos com les condicions a la presó de les persones condemnades a mort pel franquisme, les seues esperances, la vida quotidiana a la presó (salut, higiene, maneres de vestir i calçar, escriure,
ocupar el temps d’espera). Humanitzen les víctimes i ens les presenten no com a éssers aliens i diferents a nosaltres, ni com a l’horda roja amb la qual no tenim res amb comú, sinó com a persones
normals i corrents, que menjaven, es llavaven, escrivien, llegien o
98
[page-n-100]
99
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
jugaven i patien pels seus. Són materials difícils de conservar, d’exposar, d’explicar. Son la presència més pròxima i directa dels cossos dels represaliats pel franquisme i el testimoni més directe de la
violència patida i d’un horror que ens colpeja de ple.
Cessió familiar dels objectes d’una fossa al Museu
Valencià d’Etnologia.
Fotografia d’Albert Costa.
Recollida de materials
associats a les fosses del
cementeri de Paterna per
part del Museu Valencià
d’Etnologia. Fotografia
d’Albert Costa.
Caixes on s’emmagatzemen els objectes
exhumats de les fosses
de Paterna. Magatzem de
la Diputació de València,
Bétera. Fotografia d’Albert
Costa.
Safates on se classifiquen
i es guarden els objectes
exhumats de les fosses
de Paterna. Magatzem de
la Diputació de València,
Bétera. Fotografia d’Albert
Costa.
[page-n-101]
On rau la memòria?
Les cases i els objectes del dol
Llàgrimes
Besos
Silencis
16 fotografies dels assassinats
6 fotografies de la família
3 fotografies del matrimoni
3 fotografies de fills i filles
1 fotografia grupal d’una assemblea
1 medalló amb la fotografia d’un assassinat
6 certificats de naixement
6 certificats de defunció
10 expedients penitenciaris
5 judicis sumaríssims
8 actes municipals dels respectius pobles
1 full de diari
2 carnets d’afiliació política
1 cordó d’espart amb cinc nucs (un per cada filla)
1 espardenyes d’espart de talla de xiquet fetes a la presó
1 mocador brodat a la presó
3 caixes de fusta fetes a la presó
1 encenedor
1 pipa de cigarret
1 paper amb un tauler d’escacs dibuixat fet a la presó
1 ploma estilogràfica
Etiquetes de fusta amb un nom
2 mantes
1 pastilla de sabó
1 diari personal de carabiner
46 cartes i targetes postals des de la presó
11 cartes de comiat
5 retalls de la roba amb què van ser assassinats
1 bala
Aquesta llista recull els objectes vinculats als vint-i-un homes que foren
assassinats el 2 de novembre de 1939 i llançats a la fossa 100 del cementeri
de Paterna, i que han atresorat les famílies des d’aleshores. Tan sols és una
mostra dels objectes del dol, aquells que han estat amagats en caixes de llauna i de cartró, en armaris i còmodes, entre llençols de fil, silencis i plors.
100
[page-n-102]
101
7
«Per això, juntament amb
la figura de l’“àngel de la
casa”, ha funcionat la del
“guàrdia de la memòria”, encarregada de la
custòdia dels records, les
històries, els objectes,
les fotografies i tot el que
comporta una càrrega
memorialista.» (Gadea i
García, 2022, p. 218).
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
Tal com es pot comprovar, molts d’aquests objectes són els mateixos que apareixen exhumats juntament amb les restes òssies, la
calç i la terra que els ha sepultat durant més de huitanta anys. La
diferència entre els objectes que dolen i els objectes del dol té a veure
amb els rituals i les pràctiques que han acompanyat els uns i els altres
durant aquests anys i que, des de disciplines com l’antropologia social, tractem d’explicar. Així doncs, mentre que els objectes que dolen
representen els cossos dels assassinats i l’impacte que suposa l’obertura contemporània d’unes fosses originades fa més de dècades, els
objectes del dol materialitzen i atrapen el dol obert que ha anat transmetent-se cada generació per línia femenina durant tot aquest temps.
Per a comprendre la importància i la funció d’aquests objectes,
cal acostar-se, per una banda, a les particularitats del dol perenne al
qual van sotmetre les famílies represaliades i, per l’altra, al model de
socialització de gènere pel qual aquest dol obert recau especialment
sobre les dones. En primer lloc, són les dones les que històricament,
i d’acord amb el sistema sexe-gènere prototípic de la cultura patriarcal, han assumit el manteniment material i simbòlic de la família.
Juntament al treball domèstic i de cures de l’àmbit (re)productiu, les
pràctiques del record i la custòdia de la memòria són part dels sabers
que s’han pressuposat femenins. És a dir, la reproducció biològica,
cultural i simbòlica es considera responsabilitat de les dones (Troncoso i Piper, 2015).7 Part del sosteniment simbòlic de la família inclou
mantindre el record dels morts i fer-se càrrec dels rituals i pràctiques
associades, d’ací el lligam entre el gènere i el dol.
En segon lloc, i a partir d’aquesta darrera qüestió, l’assassinat
dels represaliats del franquisme va suposar una alteració en el ritual
de la mort que se celebrava en l’època. Així doncs, les famílies no es
van poder preparar per a la mort dels familiars (fase preliminar que
inclou pràctiques prèvies a la defunció, així com la prevenció), ni preparar-los per a una sepultura digna (fase liminar que inclou defunció,
vetlatori i enterrament). A més, la cultura del perpetrador prohibia
també la manifestació del dol i el culte als rojos que forma part de la
fase postliminar del dol. La impossibilitat de transitar les diferents
fases que garantien una «bona mort» va provocar dols oberts com a
símptoma de la «mala mort».
Elles, les mares, companyes i germanes dels assassinats, que van
ser represaliades socialment, econòmica i sexualment pel vincle parentiu amb els familiar, van desobeir la prohibició de mostrar el dol i
honrar els familiars, en la mesura que eren les úniques pràctiques del
ritual mortuori al qual podien aferrar-se. Així doncs, van convertir els
seus rituals postliminars en pràctiques de resistència al règim, el seu
dol inconclús en un dol subversiu subtil, íntim i quotidià.
[page-n-103]
102
On rau la memòria?
D’entre les resistències a l’oblit destaquem, d’una banda, el fet que
es reclogueren a l’espai íntim de la casa i es negaren a participar en
qualsevol acte social; el silenci i la tristesa que van convertir en la seua
marca d’identitat, així com el fet que vestien de dol fins al final dels
seus dies. Si bé aquests actes tenen que veure amb rituals que formen
part de la cultura de la mort que se celebrava en l’època, d’altra banda, trobem els rituals que van adquirir més significat en el context de
«mala mort». En aquest cas destaquen les pràctiques que es duien a
terme al voltant dels objectes.
Peces com les que hi ha en la llista d’objectes del dol van acabar
component xicotetes altars profans8 (López García i Pizarro, 2011)
que per als familiars eren sagrats, perquè condensaven la memòria
del mort (fig. pàg. 108). Així, les dones de la primera generació (mares, companyes i germanes), en la intimitat de la seua habitació treien
aquests objectes dels seus amagatalls i els acaronaven entre resos i
plors, un ritual que els servia per a buidar-se del silenci imposat. Com
assenyala Cate-Arries, «la importància dels objectes de la memòria
en una cultura de la por, en què els testimonis muts del passat aconsegueixen conservar la memòria del difunt quan al familiar que el plora
“li fa por parlar”» (2016, p. 140). El fet que aquests amulets familiars
estigueren amagats, remet a la repressió i la por que van patir aquestes
dones silencioses, que van ocultar aquests xicotets tresors com a part
de l’estratègia del silenci que utilitzaven per a sobreviure i per a protegir els seus descendents.
D’entre les peces d’aquests altars domèstics destaquen, d’una
banda, les fotografies, imatges que adquireixen un gran valor en tant
que substitueixen el cos de l’absent. Moltes d’aquestes fotografies que
conserven encara hui en dia les famílies són fruit de fotomuntatges i
ampliacions fotogràfiques (Moreno, 2020). Així, mitjançant la tècnica del bromoli, algunes fotografies reunien tots els membres de la
família tot i l’absència del difunt. De la mateixa manera, aquests muntatges permeteren vestir i amortallar, almenys en les fotografies, els
cossos d’aquells que no tingueren oportunitat de tindre una sepultura
digna.
D’altra banda, també trobem documents que constaten el destí
fatal dels seus familiars, com ara les actes de defunció, els expedients
penitenciaris, els judicis sumaríssims o la Causa General. Cal dir que
aquests documents s’incorporen com a peces dels objectes de la memòria de la mà de la tercera generació de familiars. És a dir, aquests
papers no formaven part dels altars domèstics de les seues àvies i mares. Buscar en els arxius i sol·licitar aquests tipus de material forma
part dels procediments i tràmits necessaris per a dur a terme les exhumacions que protagonitzen les netes i besnetes en l’actualitat, ja que es
8
«De vegades, aquests
objectes prims i fràgils es
converteixen en un dels
elements que, juntament
amb les últimes pertinences dels familiars (cartes,
mocadors, paquets de
tabac, etc.), configuraven una espècie d’altar
profà on es conservava i
condensava la memòria
d’aquells homes» (López
García, 2011, p. 580).
[page-n-104]
103
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
Blas Llopis i Trinidad
Sanchis amb el seu fill,
Blas. Dibuix a partir d’una
fotografia. Cedida per la
família Llopis. Fotografia
d’Albert Costa.
Vicent Coscollá en un fotomuntatge amb la dona,
Leonor Ferrer. Cedida per
la família Coscollá.
Carnet de filiació al Partit
Comunista de Juan Luis
Pomares. 1938. Cedit per
la família Pomares.
consideren proves que certifiquen que els seus avis van ser sepultats a
les fosses.
Aquests documents formen part de la cultura del perpetrador i,
per això, cal situar-los en el seu context. En ocasions, llegir aquest
tipus de documents sense tindre en compte el marc de referència pot
generar angoixa i desassossec en els familiars. En aquest sentit, considerem que l’èxit de la imposició de la cultura del perpetrador com
a única i la falta de pedagogia democràtica pel que fa a la repressió
franquista provoca aquests sentiments quan es considera aquesta informació verídica i fiable.
Pel que fa als documents que acrediten la militància i la participació política dels familiars, els objectes, a més, ens parlen de la valentia
i el valor de les dones que els guardaren, ja que en el context de repressió conservar aquest tipus de documents era perillós.
Davant de la fredor d’aquests documents, trobem el caliu que
condensen els objectes que els assassinats van fer de manera artesanal
[page-n-105]
On rau la memòria?
104
per a les seues companyes i per als seus fills i filles des de la presó. Juntament amb aquests objectes d’artesania carcerària, els objectes quotidians i comuns que feien servir durant cada dia a la presó, com pot ser
una pastilla de sabó o un encendor, adquireixen un valor incalculable
per a les famílies a partir de la seua mort.
Mocador brodat a la presó
per Salvador Gomar. Cedit
per la família Gomar.
[page-n-106]
105
Espardenyes infantils
fetes per Salvador Gomar
a la presó per al seu fill.
Cedides per la família
Gomar.
Detall de caixa de fusta
tallada a la presó per
Blas Llopis. Cedit per la
família Llopis.
Tauler d’escacs dibuixat
en un full de paper per
Blas Llopis a la presó.
Cedit per la família Llopis.
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
[page-n-107]
On rau la memòria?
106
Meix una menció especial la correspondència que intercanviaven
els represaliats amb les seues famílies (López i Villalta, 2015; Sierra,
2016). Mitjançant targetes postals censurades o les cartes que burlaven el control del sistema penitenciari, la funció social de l’escriptura
des de les presons responia a un doble objectiu: mantindre el vincle
familiar i resistir. Les últimes cartes de comiat o cartes «en capella»,
afigen alguns matisos a aquesta doble funció, ja que adquireixen un
caire testamental. Així, més enllà del repartiment d’alguns béns,
aquestes últimes paraules recollien els valors morals i ètics que van
voler traspassar a les generacions posteriors, així com la necessitat
que la família preservara la seua memòria i, amb el record, la seua
innocència.
Carta de José Morató
als seus pares, passada
per la censura en 1939.
Cedida per la Família
Morató. Fotografia: Albert
Costa. L’ETNO
[page-n-108]
107
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
Full 4/4 de la carta
de comiat de Vicente
Alemany a la seua dona,
Consuelo. Cedida per la
família Alemany.
Per últim, els fragments pertanyents a la roba que vestien aquestes persones quan van ser assassinades o les bales que van acabar amb
la seua vida són objectes que, a més de testimoniar el seu indigne
final, ens parlen de la presència de les dones al cementeri de Paterna
d’ençà l’origen de les fosses.
Aquests objectes també van tindre un pes important en la generació següent, la dels fills i filles del dol. L’edat o el grau de consciència
que aquests xiquets i xiquetes tenien quan van matar el seu pare condicionaria el coneixement dels fets i la relació amb els silencis de les
seues mares. Ara bé, independentment d’aquests factors, tots i totes
van experimentar l’estigma de ser fill o filla d’un roig.
[page-n-109]
On rau la memòria?
Tal com hem apuntat, les dones són les que guarden i transmeten la memòria i, per tant, també són les que l’hereten i la reben.
Així, van ser les xiques les que van heretar de les seues mares el silenci, els objectes del dol i el compromís i la responsabilitat de mantindre la memòria familiar. En definitiva, són les filles les que assumeixen el dol obert i els seus rituals com a llegat ineludible. Aquest
vincle entre la memòria, el dol i el gènere ens du a parlar del dol com
a part del dot de les roges. La càrrega simbòlica d’aquesta associació
pren força i es fa explícita en els casos en què els objectes del dol es
guarden juntament amb els objectes del dot, com ara els llençols de
fil brodats.
No serà fins la tercera generació, l’anomenada «generació de
la postmemòria» (Hirsch, 2021) conformada per les netes i besnetes, quan aquests objectes del dol, així com les memòries dels seus
avis, es mostren públicament i ocupen altres espais més enllà de
les caixes de llauna i els calaixos on les seues àvies i mares els havien conservat. D’aquesta manera, els moviments i trasllats que han
fet aquests objectes del dol estan imbricats amb la transmissió de
la memòria entre les diferents generacions, de la mateixa manera
que cada generació es relaciona amb la memòria i la materialitat de
manera diferent. Cal assenyalar que, pel que fa a la transmissió, hi
ha un salt generacional que provoca que, en molts casos, les àvies de
la primera generació conten a les netes el que silenciaren a les filles.
Aquest lligam entre netes i àvies accentua el pes dels afectes en la
memòria vicària i indirecta, un tret característic de la generació de
la postmemòria.
108
Caixeta contenidora/altaret que guarda els objectes de Juan Luis Pomares.
Entre ells, els retalls de
roba que l’enterrador de
Paterna, Leoncio Badia,
guardava per a la possible
identificació dels cossos.
Cedida per la família
Pomares.
[page-n-110]
109
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
En molts casos, aquesta generació de dones converteix el dol
obert familiar en el germen del seu activisme per la memòria. Així, veiem que, d’una banda, moltes van heretar dels seus avis la implicació
política i social durant la Transició i els primers anys de Democràcia
i, d’altra banda, «l’herència de les seues àvies les ha dutes a posar en
marxa pràctiques reparatives de la repressió franquista. En aquests
casos, senten la responsabilitat de rehabilitar la memòria dels seus
avis fent ús dels drets que no van tindre les seues àvies, ties i/o mares»
(Egizabal, 2017).
Samarretes de diverses
associacions creades per
dur a terme exhumacions
de fosses de Paterna.
Cedides per les mateixes
associacions. Fotografia:
Albert Costa. L’ETNO.
La relació que estableix aquesta generació amb els objectes del
dol també introdueix particularitats pròpies. Ja hem vist com, arran
de les pràctiques reparatives que duen a terme i que situen les memòries perifèriques al centre de la llum pública, provoca que apareguen
nous documents que fan créixer les peces que componen els tresors
familiars. Però a més, una altra característica pròpia d’aquesta generació és que són les netes les que mostren públicament aquests objectes, especialment les fotografies, i els exposen en actes públics, diaris
o xarxes socials. D’aquesta manera, aquests objectes adquireixen una
altra dimensió que va més enllà de l’àmbit familiar, perquè es converteix un punt d’ancoratge per a la reivindicació pública memorialista.
Tot i això, la sacralitat que van adquirir els altars profans per
les dones de les altres generacions segueix vigent en aquesta tercera
generació i incorpora algun matís relacionat amb la materialitat, el
tacte i l’encontre amb el passat. Com assenyala la següent autora, «els
[page-n-111]
On rau la memòria?
objectes apel·len així a la part sensible d’una manera especial, perquè
tenen característiques hàptiques que els connecten amb el tacte (es
van tocar en el passat; el pas del temps els ha tocat i moltes vegades
mantenen depositat el rastre d’aquest pas, d’aquest lapse» (Rosón,
2021, p. 8). En aquest sentit, podem dir que, d’una banda, la particularitat de la memòria vicària de la generació de la postmemòria, per la
qual no van viure de manera directa els fets del passat ni van conéixer
els seus avis, fa que aquest encontre amb el passat mitjançant objectes que ells van tocar i utilitzar adquirisca un matís significatiu. De la
mateixa manera, la importància dels afectes amb què es vinculen a
aquesta memòria també té efectes sobre aquests objectes, en tant que
eren les mans de les seues àvies, ties i mares les que els acariciaven,
tocaven i custodiaven.
Actualment, les exhumacions de les fosses comunes del franquisme s’han convertit en les pràctiques reparatives amb més protagonisme. Ara bé, més enllà dels factors polítics, econòmics i socials
que faciliten l’obertura de les fosses, sense la tasca de custodia i manteniment de les generacions anteriors de dones, aquests processos
que posen en marxa les netes i besnetes no serien possibles. De la
mateixa manera que les memòries familiars i íntimes han permés dur
a terme pràctiques reparatives públiques i col·lectives, podem afirmar
que, paral·lelament, els objectes del dol són els que han facilitat el
desenterrament dels objectes que apareixen en les exhumacions contemporànies, dels objectes que dolen.
Una reflexió més general al voltat de la importància de la cultura
material des de la perspectiva de les ciències socials l’aporta en aquest
volum Zira Box, de la UV, que situa dins del marc de les noves materialitats la potencialitat per a posar en marxa el discurs de memòria.
En resum, aquesta proposta expositiva posa el focus en la memòria i això, en aquest cas, ha suposat posar les dones en el centre. Elles
són les vertaderes responsables que hui en dia coneguem les històries
de les víctimes de la repressió franquista de les fosses comunes del
cementeri de Paterna, les que a través dels objectes van activar pràctiques i rituals domèstics per a lluitar contra l’oblit, les responsables
que aquest lloc de perpetració també haja sigut un lloc de memòria.
És en elles on rau la memòria.
110
[page-n-112]
111
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
Bibliografia
Bustamante, J. (2014). Las voces de los objetos: vestigios, memorias y patrimonios en la
gestión y conmemoración del pasado. [Tesi doctoral, UB, Barcelona].
Cate-Arries, F. (2016). «De puertas para adentro es donde había que llorar: El
duelo, la resistencia simbólica y la memoria popular en los testimonios sobre
la represión franquista». Journal of Spanish Cultural Studies, 17(2), 1-30.
Egizabal, M. (2017). «Algunas aportaciones desde la antropología al estudio de la
memoria histórica». Kobie Serie de Antropología Cultural, 20, 101-112.
Gadea i Peiró, I. i García Hernandorena, M. J. (2022). «Memorias, genealogías
femeninas y lugares de perpetración. Etnografía de las exhumaciones contemporáneas de fosas del franquismo en el cementerio de Paterna (Valencia)». Thémata. Revista de Filosofía, 65, 203-225.
García Hernandorena, M. J. i Gadea i Peiró, I. (2021). Etnografia d’una exhumació.
El cas de la Fossa 100 del cementeri de Paterna. Diputació de Valencia, València.
Hirsch, M. (2021). La generación de la posmemoria. Escritura y cultura visual después
del holocausto. Editorial Carpe Noctem, Madrid.
López García, J. i Pizarro, L. F. (2011). Cien años para la libertad: Historia y memoria
del socialismo en Puertollano. Ediciones Puertollano, Ciudad Real.
López García, J. i Villalta, A. (2015). «Cartas y cuentos desde las cárceles de Franco».
Vínculos de Historia, 4, 147-173.
Moreno, A., Mezquida, M., i Ariza, E. (2021). «No solo cuerpos: La cultura
material exhumada de las fosas del franquismo en Paterna». SAGVNTVM.
Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 53, 213-235.
Moreno, J. (2018). El duelo revelado: La vida social de las fotografías familiares de las
víctimas del franquismo. CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques).
Rosón, M. (2021). «La memoria de las cosas: Cultura material y vida cotidiana
durante el franquismo». Kamchatka. Revista de análisis cultural, 18, 5-14.
Sierra Blas, V. (2016). Cartas presas. La correspondencia carcelaria en la Guerra Civil y el
franquismo. Marcial Pons, Madrid.
Troncoso, L. i Piper, I. (2015). «Género y memoria: articulaciones críticas y
feministas». Athenea Digital. Revista de Pensamiento e Investigación Social, 15(1),
65-90.
[page-n-113]
Botelleta amb una nota amb dades personals
Manuel Lluesma Masia, nínxol 645. Paterna
Col·lecció familiar de Manuel Lluesma Masia
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-114]
113
Objectes i memòries:
la dimensió material
de les fosses
Zira Box Varela
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
[page-n-115]
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
«Què es fa amb els objectes dels morts?». L’escriptora mexicana Cristina Rivera Garza formulava la pregunta en El increible verano de Liliana, el llibre dedicat a la seua germana morta per feminicidi el 1990
i les pertinences del qual van reposar trenta anys en caixes, «ací, a la
vista, però no a l’abast», en un apartat de l’armari.
Què es fa amb els objectes dels morts és un interrogant que també es pot plantejar en un context d’exhumació. En realitat, què fer
amb aquestes fotografies, cartes, retalls de tela o pertinences quotidianes dels qui van patir la repressió franquista i els cossos dels quals
es van llançar a les fosses comunes és una pregunta que sempre s’ha
plantejat: per a què van servir a les seues viudes, mares i germanes
que els van conservar; qui els va heretar després d’elles i què és el que
aquests objectes poden ensenyar-nos sobre la violència, la memòria i
el record que contenen.
Més enllà del treball reparatiu que implica la mateixa recuperació
dels cossos i del treball forense que ajuda a calibrar la naturalesa de la
repressió franquista, les fosses també tenen una dimensió material,
perquè els objectes que les envolten, tal com han començat a posar de
manifest les anàlisis que se situen des de perspectives culturalistes,
que inclouen l’enfocament dels nous materialismes, importen, i ho
són, almenys, per cinc motius que s’exposaran seguidament.
1. Els objectes tenen materialitat
En primer lloc, els objectes importen perquè doten l’absència d’una
mínima materialitat i corporeïtat necessàries per a poder suportar
la falta. En el context de l’explícita invisibilitat a la qual la dictadura
franquista va sotmetre els assassinats, primer a través de la desaparició dels seus cossos a les fosses i, posteriorment, a través de la negació
de tota forma de ritualització i exteriorització del duel a les seues
famílies, els objectes conservats van servir com a intermediaris per a
pal·liar-ne l’absència.
En aquesta línia, les fotografies dels morts constitueixen un
exemple paradigmàtic, conservades dins de les famílies i que, en
paraules de Jorge Moreno, permeten problematizar la relació amb
qui ja no està. Tal com assenyala aquest autor, a mesura que «la desaparició del cos fa cada vegada més borrosa la figura del desaparegut,
la fotografia s’encarrega de recordar-nos la mesura exacta del cos
que tenia, d’aquella mirada que sense la imatge s’acabaria oblidant.
Per això les famílies trien les fotografies, quan n’hi ha, com a lloc
on continuar parlant amb els morts, perquè la nitidesa del retrat es
percep com el lloc on les converses amb l’absent són precisament
més nítides, més transparents, un camí directe cap al que ja no hi és»
(Moreno, 2021, p. 3).
114
[page-n-116]
115
Zira Box Varela
Les fotografies produeixen presencialitat a través de la imatge,
però no exclusivament ja que, convertides en objectes (Edwards
i Hart, 2005), les fotos no només es veuen, sinó que també es toquen, es palpen, es guarden i fins i tot fan olor. És llavors quan els
enfocaments que s’han interessat per la materialitat cobren interés perquè, tal com van assenyalar Diana Coole i Samantha Frost
(2010, p. 3) en la introducció sobre la perspectiva dels nous materialismes, vivim en un món innegablement material i la interacció
amb els objectes i artefactes que ens envolten –així ho va assenyalar
l’antropòleg Michael Schiffer– pot ser que siga la realitat empírica
més incontestable de la nostra espècie: el que altres animals fan
sense cap mediació, els humans ho fem amb la interferència contínua d’artefactes (Ingold, 2012). Partint d’aquesta premissa, no
pot estranyar, llavors, que l’absència dels morts adquirisca la vivor
que oficialment se’ls va negar a través dels objectes rescatats per les
seues famílies, uns objectes que, a més de guardar-se, es toquen, se
senten i es manipulen (Rosón, 2021, p. 8). Com a exemple colpidor,
cal al·ludir la investigació de Zoé de Kerangat (2020) sobre les exhumacions realitzades durant el període de la transició espanyola.
En un moment en el qual encara no hi havia mètodes científics de
reconeixement d’ADN, el simple fet de poder recuperar i tindre uns
ossos, encara que no hi haguera certesa que biològicament pertanyien al mateix familiar, era prou per a les famílies per a poder començar-ne el dol.
2. Els objectes no són ens passius
Els objectes no són mers ens passius en els quals emmagatzemar la
memòria, sinó que són artefactes que han de ser experimentats de
nou, perquè els qui els custodien puguen establir, des del present
específic, el particular vincle amb el passat que representen (Jones,
2007, cap. 1). En aquest sentit, els objectes també importen perquè
no són simples coses externes i inertes, sinó que són agents, en tant
que tenen la capacitat de demanar i interpel·lar els qui s’hi acosten,
al mateix temps que afecten i condicionen les vides i les accions
dels qui els conserven. La utilització del verb afectar ha sigut habitual en els treballs situats en la perspectiva dels nous materialismes,
tractant d’emfasitzar-hi que el món ens afecta –ens fereix o ens
sana, per exemple– i que ho fa, a més, materialment (Bennett, 2010;
Labanyi, 2021).
L’actuació que mostren els objectes dels represaliats per la dictadura franquista potser aconsegueix l’expressió més gran en les emocions que provoquen sobre els qui els guarden. Si en la relació de Cristina Rivera Garsa amb les pertinences de la seua germana assassinada
[page-n-117]
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
116
Postal escrita des de la
presó per José Morató.
L’escriptura il·legible a
causa de les llàgrimes
abocades sobre ella condensa el dolor de diverses
generacions de dones.
Cedida per la família
Morató.
sobreeixia la incapacitat per a acostar-s’hi –«què desencadena la
sensació que ara, després de tant de temps, una per fi està a punt per a
afrontar la tragèdia i el coneixement de la tragèdia?», es preguntava–,
en els testimoniatges dels familiars dels morts de les fosses, recollits
per diferents treballs etnogràfics, destaca el consol que comporten:
com la possibilitat de mostrar privadament el dol que en públic se’ls
va negar –aquesta «intimitat de la derrota», en expressió de Francisco
Ferrándiz (2014, p. 70)– va funcionar com un catalitzador de sentiments (Cate-Arries, 2016; García i Gadea, 2021).
[page-n-118]
117
Zira Box Varela
Els objectes actuen vehiculant i suscitant emocions, però també
reaccions dins de les famílies. Resulta significatiu sobre aquesta qüestió com la custòdia i pertinença d’objectes ha generat diversos comportaments i respostes segons les generacions que els han guardat.
Mentre que en les contemporànies a la violència que els van recollir
per primera vegada –aquelles vídues, mares o germanes ja esmentades– van provocar un silenci carregat de por i dolor, en les netes i
besnetes, socialitzades en democràcia, han estimulat el desig de situar, per fi, en el centre de l’àmbit públic les memòries mantingudes
fins llavors en la privacitat de l’entorn familiar (Aragüete-Toribio,
2017). En l’espai intermedi, la generació de les filles dels assassinats
ha sigut hereva del silenci de les seues mares, però des d’una posició
en què el dolor no ha sigut directe, sinó mediat per les progenitores.
Es tracta, en conseqüència, d’una generació situada en un lloc ambigu, tal com va demostrar de manera impactant la cineasta Chantal
Akerman (2020) en el seu breu monòleg Una familia en Bruselas, un
soliloqui escrit per a donar veu a sa mare, jueva polonesa supervivent
d’Auschwitz, en un intent de posar paraules on, recorrent a la infància d’Akerman, hi havia hagut principalment silenci.
1
El concepte de violència
sexuada l’ha treballat
la hispanista francesa
Maude Joly (2008) per donar compte dels diferents
tipus de violència a la qual
van ser sotmesos homes i
dones durant la guerra i
la dictadura franquista.
La investigació de Joly
s’ha centrat, principalment, en la violència contra les dones republicanes.
3. Els objectes ens parlen del gènere de la memòria
«El género de las memorias», així titulava Elizabeth Jelin (2002)
un dels capítols del seu llibre Los trabajos de la memoria. Ací, la sociòloga argentina assenyalava que el gènere no només havia estat
present en la repressió de les dictadures del Con Sud, on és evident
que la violència havia tingut un impacte i una especificitat diferent
per a homes i dones, sinó que el record i la manera de rememorar
l’atrocitat també havien sigut diferents: mentre que els homes
s’havien mostrat més proclius a fer-ho a l’esfera pública, les dones
havien vehiculat el seu record, principalment, dins del marc de les
relacions familiars, assumint el seu paper de «viure per a altres» i
de ser «portadores de la memòria» dins de l’àmbit familiar, segons
una expressió utilitzada habitualment.
El que planteja Jelin per a dictadures com l’argentina o la xilena
no és diferent del va passar en el franquisme. Així, si també en el
nostre cas és possible corroborar que la violència va ser sexuadas,1
igualment es pot establir una dimensió de gènere en el record: mentre que les fosses van ser, en bona part, espais masculins perquè hi
havia més nombre de cossos d’homes represaliats, els cementeris i la
conservació de la memòria van ser, essencialment, femenins (García
i Gadea, 2022).
L’afirmació anterior suposa comprendre que van ser sobretot
les dones qui van guardar, ja s’ha dit, la memòria dels assassinats.
[page-n-119]
118
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
Sabates de taló de dona.
Individu 23, fossa 115. Paterna. Col·lecció Memòria
Democràtica. L’ETNO.
Fotografia: Eloy Ariza
- Associació Científica
ArqueoAntro
Per això, els objectes tornen a resultar elements clau per a poder reconstruir aquestes històries de dol i dolor, de dictadura i repressió,
que van protagonitzar les dones i que corren el risc de quedar, com
les memòries dels seus morts vençuts, als marges. Llavors, transitar els objectes torna a importar, perquè ens ajuda a comprendre i a
bussejar per «les moltes vides que les estructures de poder van tornar
invisibles i inaudibles».2
I és que els objectes ens conviden a escoltar els silencis d’aquelles viudes o germanes que van guardar el poc que quedava dels seus
morts dins de la protecció de les seues cases. Perquè aquests silencis,
tal com ha treballat Jo Labanyi (2009) a partir de les investigacions
sobre el feixisme de la historiadora italiana Luisa Passerini, ni van
suposar l’oblit ni van comportar conformisme, sinó que revelen la
vivència d’un dol celat i subversiu que ens impel·leix a reconéixer
l’agència, entesa com la capacitat de decidir i d’actuar, d’una generació de dones derrotades que no només van ser víctimes.
La idea de «dol subversiu» està esplèndidament plantejada en
la detallada etnografia de les antropòlogues María José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró (2021) sobre la fossa 100 del cementeri de Paterna. A través de les entrevistes realitzades a familiars
2
La cita pertany al pròleg
escrit per l’escriptora
mexicana Valeria Luiselli
per a la novel·la Del color
de la leche, de l’escriptora
britànica Nell Leyshon.
La novel·la recull la veu
de Mary, una grangera
anglesa del primer terç
del segle xix, i planteja
la situació contrafactual,
segons suggereix Luiselli
en l’esmentat pròleg, de
quines històries hauríem
obtingut si tantes dones
sense veu –dones pobres
i analfabetes–hagueren
pogut contar la seua
història.
[page-n-120]
119
Zira Box Varela
de les víctimes, les autores corroboraven que «davant de l’espai
públic que negava, prohibia i aniquilava qualsevol forma de culte,
reivindicació i dol dels afusellats, l’espai domèstic de la casa era el
caliu d’aquestes pràctiques de resistència on els dones tractaven de
guardar, reconeéixer i conservar. En aquests rituals dissidents i silenciosos, les cartes, fotografies i objectes són elements clau».
«Resistència subtil» és el terme utilitzat per la historiadora Zoé
de Kerangat en la ja esmentada investigació per a subratllar elements
semblants als que han trobat García Hernandorena i Gadea i Peiró:
qüestions com anar de dol, celebrar tradicions religioses com Tots
Sants o el conservar els objectes dels morts es van convertir en aquestes maneres de resistir a un poder brutal que els ho negava quasi tot.
Reconéixer que la memòria està generitzada ens ajuda, conseqüentment, a comprendre la resiliència dels grups subordinats –no només
el de les dones– les memòries dels quals es mantenen en els intersticis
del poder (Leydesdorff et al., 2017).
El fet que gràcies al que expressen els objectes dels morts puguem
comprovar aquesta esmentada capacitat d’agència que, dins del context dictatorial, van tindre les dones perdedores en la guerra permet
corroborar un fet en el qual les historiadores fa temps que insisteixen: que més enllà dels binomis submissió/resistència o assumpció/
transgressió, les dones van mostrar un catàleg de comportaments
més complex del que a simple vista pot semblar, perquè totes les
estructures, fins i tot les que són tan fèrries com els sistemes autoritaris, mostren una certa elasticitat a l’hora d’acomodar-se a dins. En
aquest sentit, resulta significatiu que, per al treball etnogràfic sobre
el dol dels familiars dels assassinats per la dictadura a Cadis, Francie
Cate-Arries (2016) haja partit, precisament, dels treballs de la historiadora Ana Cabana sobre Galícia, i que utilitze el seu concepte de
«resistències simbòliques».
4. Els objectes són intergeneracionals i intrafamiliars
Un dels interrogants que aborden els estudis sobre la memòria és
com es crea i recrea el passat dins dels diferents contextos socioculturals, un interrogant estretament unit a com es transmeten i es
comuniquen els records. Des d’aquest punt de vista, segons disseccionava Astrid Erll (2011) en l’estat de la qüestió sobre el tema, tindre en
compte la família és fonamental, tal com demostra el fet que, des dels
seus inicis en els anys vint amb els treballs de Maurice Halbwachs, les
investigacions sobre la memòria hagen contemplat la institució familiar com un agent de transmissió primordial.
El paper de la família com a vehicle de conservació i custòdia
de la memòria troba en els objectes una peça clau: aquests retalls,
[page-n-121]
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
fotografies o pertinences dels assassinats materialitzen, com s’ha dit
més amunt, l’absència i la memòria que es genera al seu voltant de
forma interfamiliar. Així ho han corroborat treballs com el citat sobre
la fossa 100 de Paterna o també el de Francie Cate-Arries sobre els
represaliats a la serra de Cadis. Quan aquesta última investigadora
recull el record que té Ana Venegas de la seua àvia Isabel, col·locant
una flor blanca davant la fotografia del seu avi, afusellat a Ubrique
el 15 d’agost de 1936, o quan García i Gadea donen veu a Irene Domènech, besneta d’un dels assassinats llançat en la fossa de Paterna,
perquè rememore com la seua besàvia dormia amb les cartes del seu
marit davalll del coixí, no només s’evidencia el paper irreemplaçable
que van tindre les «portadores de memòria» en la conservació del record, sinó que també fa palés com la memòria s’ha transmés de mares
a filles en l’àmbit familiar.
Els estudis sobre la transmissió dels records han confirmat que
l’èxit d’aquesta transferència no depén exclusivament de la consistència o l’efectivitat del que es transmet –de la potència simbòlica que
tenen els objectes o de la coherència i consistència del relat narrat,
per exemple–, sinó que també resulten importants els contextos de
recepció, és a dir, l’oportunitat que té la família de rebre aquest passat. És ací on les anàlisis detallades sobre les canviants circumstàncies
i contextos biogràfics de les diferents generacions dins d’una mateixa
família cobren importància, perquè si bé la força simbòlica d’unes
cartes o d’unes fotografies sempre és la mateixa, el que difereixen són
les condicions i les possibilitats dels familiars per a integrar-les en la
seua pròpia vida.
En línies precedents ja s’ha parlat del silenci d’aquelles que van
ser contemporànies de la violència, un silenci, també s’ha dit, que
lluny d’interpretar-se com a passivitat s’ha d’interpretar com a generador de pràctiques de dol. També s’ha parlat de les generacions
posteriors. En primer lloc, ala de les «filles del dol», aquelles que van
perdre els pares i que van heretar el silenci, la por i l’estigma social que
havia suposat créixer encara en dictadura amb aquesta absència que a
les mares els feia mal. Es tracta d’una generació que, malgrat que no
sempre sabia què fer i com encarar una pèrdua per a la qual no tenia
paraules –diferents treballs han tractat la confusió d’aquesta generació que sabia i alhora no sabia (Valverde Gefaell, 2014)–, va prendre el
relleu de les mares en la tasca de fer-se càrrec del cúmul d’objectes que
contenien la memòria dels seus morts. En paraules de García i Gadea
(2022, p. 18), aquesta generació de dones, socialitzades en les dues
primeres dècades del franquisme d’acord amb estrictes codis de gènere, es van fer càrrec de la custòdia de la memòria en les famílies: fer-se
càrrec del dol formava part del dot, ‘l’herència’.
120
Diversos objectes
pertanyents a Blas Llopis
guarden la seua memòria
i la mantenen. Cedits per
la família Llopis.
[page-n-122]
121
Zira Box Varela
[page-n-123]
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
El dol de les netes i besnetes ha sigut diferent, cosa que també
s’ha suggerit anteriorment, una generació denominada de la «postmemòria», seguint el plantejament pioner de Marianne Hirsch. Com
és conegut, aquesta autora encunyava el terme per a referir-se als qui
heretaven una memòria indirecta no viscuda i que, per tant, devia estar mediada per la subjectivitat dels qui la transmeten. En el cas de la
tercera i quarta generació dels assassinats per la repressió franquista,
la pròpia realitat –la d’haver viscut ja en democràcia– i la relació amb
les «portadores de la memòria» –el fet que l’accés al record que els van
brindar les seues àvies i besàvies s’haja realitzat en un context igualment democràtic i, per tant, de reducció de la por– ha fet possible
establir un diàleg que no es va poder donar amb la generació intermèdia. El canvi, tant en l’esfera pública com entre la societat civil, que va
suposar la irrupció del moviment memorialista a partir de 2000 ha
impulsat moltes dones d’aquesta generació de postmemòria a eixir
de l’àmbit privat per reclamar els cossos dels seus familiars que jauen
davall de terra, però també, segons s’ha dit abans, per traure l’arxiu
familiar dels silencis que contenen els armaris de les cases (García i
Gadea, 2021).
5. Els objectes transmeten informació
En un llibre publicat recentment i coordinat pels historiadors Adrian
Shubert i Antonio Cazorla (2022), un grup reduït d’especialistes ha
explicat, amb un estimulant afany divulgatiu, la Guerra Civil i el franquisme a través de cent objectes, imatges i llocs. Objectes com el micròfon amb què Queipo de Llano emetia les seues violentes arengues
en els primers mesos després de l’alçament de juliol del 36 o el casc
d’un soldat voluntari feixista serveixen als autors per a donar compte
de la fúria de la lluita. Uns altres, com la carta escrita en la capella per
Julia Conesa, assassinada l’agost de 1939 i una de les 13 roses, o els cupons de racionament per a obtindre aliments, que evidencien el dolor
i les penúries de la població que ho va patir.
El plantejament d’aquesta obra col·lectiva ajuda a pensar en un
últim aspecte que es vol destacar en aquest text relatiu als objectes: la
capacitat que tenen per a contar històries i part de la història. Ja s’ha
argumentat que les pertinences custodiades per les famílies i amb les
quals es transmet la memòria ens comuniquen històries que ajuden
a entendre el que va ser el franquisme des d’altres angles. No obstant
això, d’altra banda, els objectes són capaços d’expressar alguna cosa
més. Perquè quan parem atenció, no ja al que la família va guardar
–unes pertinences que, en aquest cas, parlen a través de l’efecte que
causen en els supervivents–, sinó als objectes en si mateixos, tant les
preguntes com les respostes varien. Així passa amb els objectes de
122
[page-n-124]
123
Zira Box Varela
les fosses que s’exhumen juntament amb els cossos dels seus amos,
una qüestió que aborda Aitzpea Leizaola en aquest mateix volum:
doten la pregunta inaugural d’aquest capítol –què es pot fer amb els
objectes?– d’un caire diferent, atés que, en aquesta ocasió, es tracta
d’objectes que apareixen en el mateix moment de l’exhumació i que
tenen per davant un recorregut burocràtic i jurídic per a establir a qui
pertanyen i què s’hi pot fer (Jiménez i Herrasti, 2017). De manera
simultània, les respostes que ens atorguen són igualment diferents,
perquè ja no parlen de les famílies, sinó dels morts, i proporcionen
una valuosa informació històrica perquè funcionen com «una foto
instantània d’aquestes persones» que «ens permet analitzar la naturalesa de la seua mort i alguns retalls del que va ser la seua vida» (Moreno Martín et al., 2021, p. 220). Així, per exemple, en desenterrar
embenatges i cordes de les fosses, es pot reconstruir la violència que
van patir els detinguts a les presons i en el moment de l’execució; en
traure a la llum vestimentes o objectes personals, es pot aprofundir
tant en la classe social de pertinença dels morts com en la manera en
què es desenvolupaven diferents oficis a la fi dels anys trenta i quaranta; en obtindre objectes de neteja personal, s’aconsegueix intuir les
condicions a la presó. Es tracta, en definitiva, que, en exhumar la violència, es revela la cara dels qui la van patir, utilitzant una expressió
de l’arqueòloga Laura Muñoz-Encinar (2019, p. 762), que corrobora
la idea, una vegada més, que, en efecte, en els contextos d’exhumació
i entorn de les fosses, els objectes, sens dubte, importen.
[page-n-125]
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
Bibliografia
Akerman, C. (2020). Una familia en Bruselas. Tránsito, Madrid.
Aragüete-Toribio, Z. (2017). «Confronting a history of war loss in a Spanish family archive». History and Anthropology, 28(2), 211-234.
Bennett, J. (2010). Vibrant Matter. A Political ecology of things. Duke University
Press, Londres.
Cate-Arries, F. (2016). «“De puertas para adentro es donde había que llorar”: El
duelo, la resistencia simbólica y la memoria popular en los testimonios sobre
la represión franquista». Journal of Spanish Cultural Studies, 17(2), 133-162.
Coole, D. y Frost, S. (2010). «Introducing the New Materialisms». En D. Coole i
S. Frost (Eds.), New Materialisms. Ontology, Agency and Politics (p. 1-46), Duke
University Press, Londres.
Edwars, E. y Hart, J. (2005). Photographs, Objects, Histories. O the Materiality of Images. Routledge, Londres.
Erll, A. (2011). «Locating Family in Cultural Memory Studies». Journal of Comparative Family Studies, 42(3), 303-318.
Ferrándiz, F. (2014). El pasado bajo tierra. Exhumaciones contemporáneas de la Guerra
Civil. Anthropos, Barcelona.
García Hernandorena, M. J. y Gadea i Peiró, I. (2022). «Memorias, genealogías
femeninas y lugares de perpetración. Etnografía de las exhumaciones contemporáneas de fosas del franquismo en el cementerio de Paterna (Valencia)». Thémata. Revista de Filosofía, 65, 203-225.
García Hernandorena, M. J. y Gadea i Peiró, I. (2021). Etnografia d’una exhumació.
La fossa 100 del cementeri de Paterna. Diputació de València, València.
Ingold, T. (2012). «Toward an Ecology of Materials». Annual Review of Anthropology,
41, 427-42.
Jelin, E. (2002). Los trabajos de la memoria. Siglo XXI, Madrid.
Jiménez, J. y Herrasti, L. (2017). «Objets associés des fosses de la guerre civile en
Espagne». Les Cahiers Sirice, 19, 41-54.
Joly, M. (2008). «Las violencias sexuadas de la guerra civil española: paradigma
para una lectura cultural del conflicto». Historia Social, 61, 89-107.
Jones, A. (2007). Memory and Material Culture. Cambridge University Press, Cambridge.
Kerangat, Zoé de (2020). Remover cielo y tierra. Las exhumaciones de víctimas del franquismo como fisuras del silencio en la transición, [Tesis Doctoral, UAM/CSIC].
Labanyi, Jo (2021). «Pensar lo material». Kamchatka, 18, 15-31.
Labanyi, Jo (2009). «The Languages of Silence: Historical Memory, Generational
Transmission and Witnessing in Contemporary Spain», Journal of Romance
Studies, 9(3), 23–35.
Leydesdorff, S., Passerini, L. y Thompson, P. (Eds.) (2017). Gender and Memory.
Routledge, Londres.
Luiselli, V. (2020). «Prólogo». En N. Leyshon, Del color de la leche. Sexto Piso,
Madrid.
Moreno Andrés, J. (2021). «Etnografía de una ausencia. Los sentidos de la fotografía familiar en la transmisión de la memoria traumática». Disparidades.
Revista de Antropología, 76(2), 1-19.
Moreno, A., Mezquida, M. y Ariza, E. (2021). «No solo cuerpos: la cultura material exhumada de las fosas del franquismo de Paterna». Sagvntvm, 53, 213-235.
124
[page-n-126]
125
Zira Box Varela
Muñoz-Encinar, L. (2019). «Unearthing gendered repression: an analysis of the
violence suffered by women during the civil war and Franco’s dictatorship in
Southwestern Spain». World Archaeology, 51(5), 759-777.
Rivera Garza, C. (2021). El invencible verano de Liliana. Penguin Random House,
Barcelona.
Rosón, M. (2021). «Presentación» (La memoria de las cosas: cultura material y vida
cotidiana durante el franquismo). Kamchatka, 18, 5-14.
Shubert, A. y Cazorla, A. (Eds.) (2022). La guerra civil española en 100 objetos, imágenes y lugares. Galaxia Gutenberg, Barcelona.
Valverde Gefaell, C. (2014). Desenterrar las palabras. Transmisión generacional del
trauma de la violencia política del siglo XX en el Estado español. Icaria, Barcelona.
[page-n-127]
Treneta de cabell exhumada, trobada a la butxaca de Miguel Cano
Fossa 128. Cementeri Municipal de Paterna
Família Miguel Cano i Maria Navarrete
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-128]
127
Passat, present i futur
dels objectes de les fosses
comunes
Aitzpea Leizaola Egaña
ANTROPÒLOGA, UNIVERSIDAD DEL PAÍS VASCO (UPV/EHU)
[page-n-129]
128
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
Des de fa més de dues dècades, la materialitat de les restes òssies de
les fosses de la Guerra Civil i de la repressió franquista interpel·la la
societat, i l’obliga a encarar un passat cada vegada menys recent, en
un exercici complex i no exempt de tensions on el deure de la memòria es construeix, en paraules de Marc Augé, entre la vigilància
i l’actualització de la memòria (1998). Un deure de la memòria que
correspon a la descendència i que pugna entre l’oblit, la desaparició
dels supervivents i la transmissió del passat a generacions futures
en el qual les exhumacions han jugat un paper central. Davant de
l’excés d’imatges focalitzades sobre les restes òssies (Ferrándiz,
2005), els objectes o les restes d’objectes trobats a les fosses ocupen
fins ara un lloc menor en la voluminosa bibliografia que s’ha produït sobre les exhumacions en aquestes dues últimes dècades. El
caràcter d’aquests objectes, l’estatus, com també la seua destinació
futura són l’eix central d’aquest text que indaga la dimensió material de la memòria, la necessitat d’un marc patrimonial per a encarar
la qüestió de la transmissió en el context de les exhumacions. Per
aquest motiu, partisc d’un treball de camp etnogràfic que es basa
en moltes exhumacions de fosses comunes de la Guerra Civil i de la
repressió franquista dutes a terme per la Societat de Ciències Aranzadi entre 2005 i 2011 a localitats de Navarra, Guipúscoa, Burgos i
Cantàbria.
En el període comprés entre l’any 2000 i el 2017, el Ministeri
de Justícia tenia registrades un total de 2.457 fosses (Serrulla i
Etxeberria, 2020), d’on s’han recuperat més de 9 000 cossos, un
89% dels quals s’han identificat com a civils republicans (Herrasti
et al., 2021), xifres que no paren d’augmentar a mesura avança el
temps i es duen a terme noves intervencions.1 Aquest volum ingent de cossos exhumats va acompanyat d’elements materials no
ossis en condicions extremadament variades, des de la degradació
quasi absoluta de les restes trobades, com en el cas de la fossa de
Iragorri-Katin Txiki, a les peces de vestir en condicions òptimes
recuperades dels cossos saponificats de les fosses de Paterna (Moreno et al., 2021). Els informes tècnics de les exhumacions segueixen un patró de registre sistemàtic de les troballes. Fotografies de
cranis o altres restes òssies rellevants comparteixen pàgina amb
fotografies d’objectes personals com ara ulleres, botons, raspalls
de dents i coberteria plegable, o casquets de bala, tots col·locats al
costat d’una escala de referència i sobre un fons neutre. És el que
els arqueòlegs i els antropòlegs forenses denominen «cultura material» o «objectes associats».
1
En el balanç de les dues
dècades d’intervenció en
les exhumacions de fosses, els experts calculen
que es podrien recuperar
20 000 individus de les
fosses encara no exhumades (Serrulla i Etxeberria,
2020).
[page-n-130]
129
Restes òssies molt degradades corresponents a
set individus i fragments
de boina i calçat trobats
a la fossa d’Iragorri,
Oiartzun, 2007. Fotografia
de l’autora.
Aitzpea Leizaola
[page-n-131]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
130
[page-n-132]
131
Aitzpea Leizaola
Registre d’objectes associats i fotografia d’un crani
amb orifici d’entrada de
bala. Informe d’exhumació
de la fossa del cementeri
d’Altable, Burgos (2006).
Societat de Ciències
Aranzadi.
De materialitats no òssies
Des de l’inici de les exhumacions dutes a terme amb mètodes científics el 2000, a Priaranza del Bierzo on, atesa la sol·licitud del seu net
homònim es va recuperar, juntament amb els d’altres dotze víctimes,
el cos d’Emilio Silva Faba, els objectes són presents. Estan descrits
detalladament, fotografiats amb escala ja en aquest primer informe.
Aquesta exhumació en la qual va participar un equip multidisciplinari
que hi aplicava tècniques d’arqueologia, patologia forense i antropologia va servir de referència per a les següents (Herrasti et al., 2021),
alhora que va establir les bases per a una metodologia de treball presentada tres anys més tard (Etxeberria, 2004) i posteriorment desenvolupada en el protocol d’exhumacions avalat pel Govern d’Espanya
(Ordre PRE/2568/2011).
Davant de les ofrenes votives lligades al culte als morts de les
excavacions de necròpolis conegudes com a «magatzem funerari»,
els objectes trobats a les fosses de la Guerra Civil i de la dictadura,
en la mesura que són escenes de crim i llocs d’ocultació de cadàvers,
recorden les circumstàncies de la mort violenta de les persones que
hi ha enterrades. En comparació amb altres contextos bèl·lics anteriors a la Segona Guerra Mundial, la majoria dels cossos recuperats
a les fosses pertanyen a la població civil, cosa que determina en
gran manera la naturalesa dels materials trobats. A diferència dels
cossos de soldats enterrats sovint amb els seus pertrets i uniformes,
els objectes de les fosses del franquisme són, en general, objectes
comuns, fragments o elements de vestimenta, pròtesi i altres objectes personals pertanyents a les víctimes (Herrasti, 2021). A més, les
bales, casquets o restes de calç permeten conéixer les causes de la
mort i també les circumstàncies de l’enterrament.
Uns altres objectes singulars s’han utilitzat per a establir la identitat dels cadàvers enterrats. És el cas de les botelles de vidre en les
quals, seguint l’ordre de 22 de gener 1937 signada per Franco relativa a l’enterrament en el camp de batalla, s’introduïa un document
en què s’identificava el cos. S’ha registrat aquest ús de botelles a la
fossa del cementeri de Paterna (Moreno et al., 2021), com també al
cementeri del penal del Fort de Sant Cristòfol convertit en sanatori
penitenciari, a la muntanya Ezkaba, al cementeri del qual, que es
coneix com a cementeri de les botelles, s’han localitzat 131 botelles
enterrades entre les cames dels presos morts (Herrasti i Etxeberria,
2014).
[page-n-133]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
132
Un voluntari de la Societat
de Ciències Aranzadi
mostra un bloc de calç
a les veïnes i familiars.
Fotografia de l’autora.
L’exhumació com a procés de revelat
Una vegada localitzat l’emplaçament i delimitat l’espai de la fossa s’inicia el procés d’exhumació. En el transcurs del procés lent i
meticulós, procés en què les restes cobren forma amb les eines dels
arqueòlegs, es produeix un trànsit continu entre l’espai de dins de
l’exhumació, delimitat pel perímetre de cinta o la profunditat de la
fossa que separa l’equip tècnic de la resta de persones que assisteixen
a l’exhumació. Fora d’aquest espai delimitat on operen els membres
de l’equip tècnic, se situen, juntament amb els familiars i/o els impulsors de l’exhumació, membres d’associacions memorialistes, investigadors (historiadors, antropòlegs socials i psicòlegs, entre d’altres), estudiants, periodistes i fotògrafs i també veïns de la localitat.
[page-n-134]
133
Aitzpea Leizaola
Exhumació al cementeri
de les botelles, Fort de
Sant Cristòfol, 2007.
Fotografia de l’autora.
Tots conformen la vida social de l’exhumació i hi participen de diferents maneres.
L’exhumació, que pot durar diverses hores, dies, i fins i tot mesos, es desenvolupa en un ambient particular, solemne i de gran
expectativa, i discorre generalment en un silenci puntuat per les
intervencions dels membres de l’equip tècnic i les preguntes del
públic. Almenys en aquelles en les quals he fet treball de camp, de
tant en tant una remor lleu de converses banals recorda que fora
de l’exhumació, la vida segueix. A mesura que avança l’excavació i
hi apareixen restes òssies, s’intensifica la interacció entre dins i fora
de la fossa. És una pràctica habitual mostrar al públic congregat els
cranis on s’aprecia l’orifici d’entrada o d’eixida del tir de gràcia, però
també altres elements de la vestimenta, com poden ser botons, sivelles, calçat o altres objectes. Aquesta interacció entre l’equip tècnic
i els assistents que acompanya l’aparició de les restes òssies suscita
reaccions carregades d’emoció. És la dimensió afectiva de les exhumacions (Renshaw, 2010). Els aspectes sensorials són centrals:
[page-n-135]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
134
Diverses generacions de
familiars intervenen en
les tasques de selecció
sota la supervisió dels
membres de l’equip
científic. Fustiñana, 2005.
Fotografia de l’autora.
El metge forense F.
Etxeberria explica als
assistents, entre ells un
grup d’estudiants de la
UEU, una troballa en el
transcurs de l’exhumació.
Altable, Burgos 2006.
Fotografia de l’autora.
[page-n-136]
135
Aitzpea Leizaola
l’aparició gradual dels esquelets que contrasta amb les fotografies en
vida de les víctimes, el soroll dels instruments escarbant la terra, el
tacte dels ossos o els objectes que per uns instants són a les mans dels
seus familiars.
No és el mateix veure una fotografia publicada en la premsa d’un
crani on s’aprecia l’orifici del tir de gràcia que observar-ne el diàmetre
en persona mentre l’arqueòleg o l’antropòleg forense indica la trajectòria del projectil, o sostindre entre els dits el botó, encara cobert
de terra, acabat de descobrir al costat dels ossos d’una monyica. Els
objectes permeten establir un diàleg entre arqueòlegs, familiars i
assistents, i doten l’individu enterrat d’una materialitat més enllà de
l’estrictament òssia. Si bé algunes parts del cos humà són clarament
identificables –com poden ser el fèmur, les costelles o el crani–, no
tots els ossos del cos humà són recognoscibles per al públic en general. En canvi, com apunta el testimoniatge d’un familiar, «unes botes
parlen més que uns ossos» (Renshaw, 2011). Les soles de les sabates,
una aliança o un simple botó de camisa humanitzen l’individu, l’esquelet del qual s’està excavat.
L’arqueòleg mostra a
familiars i assistents a l’exhumació les restes d’una
butxaca d’una camisa de
cotó en l’interior de la qual
s’aprecia un full de diari
plegat. Exhumació en Fustiñana, 2005. Fotografia de
l’autora.
[page-n-137]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
136
Familiars d’un afusellat
contemplen les restes
d’un peu dins d’una
sabata trobada a la fossa
del cementiri d’Altable,
Burgos 2006. Fotografia
de l’autora.
Els arqueòlegs d’Aranzadi que havien participat en l’exhumació duta a terme a Piedrafita de Babia, a Lleó, una de les primeres
exhumacions científiques (2003), em parlaven del neguit d’alguns
dels presents en veure aparéixer un parell de soles roges davall dels
instruments dels arqueòlegs. Per als llavors joves arqueòlegs d’Aranzadi, acostumats a tasques d’excavació de necròpolis, l’exhumació
constituïa tot i això una novetat total, no pel procediment en si, sinó
per les condicions en què es desenvolupava i la càrrega emocional
que produïa. Un d’aquests arqueòlegs que vaig entrevistar el 2003 ho
formulava així: «Un dels assistents a l’exhumació, molt agitat, no va
dubtar a saltar a la fossa en veure les soles i pràcticament vaig haver de
retindre’l. Va resultar que era el nebot d’un dels assassinats que sabia
que el seu oncle portava un calçat d’aquestes característiques quan se’l
van emportar». Aquelles soles van permetre establir la identitat d’un
dels homes enterrats.
[page-n-138]
137
Objectes recol·locats a la
fossa per a fer-ne el registre fotogràfic final. Exhumació a Fustiñana, 2005.
Fotografia de l’autora.
Aitzpea Leizaola
Després de mostrar els objectes a les persones de l’assistència,
es col·loquen al lloc i en la posició en què s’han localitzat per a ser
registrats fotogràficament abans de procedir a la retirada de les restes. El fet que es tracte en la majoria dels casos d’objectes comuns i
quotidians fa encara més palpable l’abast del drama. Davant dels pertrets dels soldats que els uniformitzen, els objectes quotidians dels
afusellats en saques i execucions sumaríssimes, sovint de la mà d’altres civils armats, recorden les circumstàncies de la seua detenció, la
roba o el calcer que portaven en el moment de ser capturats o el seu
ofici. Més enllà del potencial identificatiu (García-Rubio, 2017) que
en puguen tindre, els objectes humanitzen els cossos alhora que els
singularitzen.
Les restes òssies apel·len a la noció de cadàver i comporten necessàriament un treball de rearticulació amb la noció de persona
(Delacroix et al., 2022). L’atribució d’una forma d’identificació, siga
el número codificat o una identitat provisional, que fa l’equip tècnic
[page-n-139]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
en el context de l’exhumació, que s’haurà de corroborar posteriorment en l’anàlisi de laboratori, contribueix, juntament amb la visió
dels objectes in situ, a connectar la imatge de les restes òssies amb la
individualitat de cada víctima. Objectes com ara pròtesis dentals o
ulleres serveixen per a establir el rang d’edat, i es descarta o s’assenyala provisionalment cap a l’una o l’altra identitat, en els casos en què la
fossa conté diversos individus, les identitats dels quals es coneixen per
endavant. En el context de l’exhumació, els objectes fan una funció
d’individualització central per als familiars, ja que els permeten en
certa manera fer seu un cos encara desproveït de nom.
D’uns llimbs a uns altres
Les restes són massa recents perquè es puguen considerar arqueològiques i massa antigues perquè es puguen tractar com a delictes per la
legislació vigent (Leizaola, 2007), els llimbs legals existents van permetre dur a terme a partir de l’any 2000 les primeres exhumacions
amb mètode científic. Aquelles primeres exhumacions que van establir les bases del moviment memorialista van ser possibles gràcies a la
bona voluntat dels propietaris dels terrenys on es trobaven les fosses.
No obstant això, aquesta situació alegal no era cap garantia: n’hi havia prou que el propietari es negara a donar el seu permís perquè l’exhumació no fora possible. Es va haver d’esperar fins a la promulgació
de la Llei 52/2007, més coneguda com a Llei de memòria històrica,
perquè els familiars i el moviment memorialista pogueren actuar a
l’empara de la llei.
Si bé des de llavors s’han adoptat mesures administratives i jurídiques pel que fa a les exhumacions, el destí dels elements materials
no ossis ha sigut i encara és molt variable. Fins hui, no s’han considerat elements d’índole patrimonial de cap tipus que no siga l’estrictament individual. Com que no estan subjectes a l’àmbit jurídic
perquè han prescrit els delictes comesos fa més de huitanta anys,
cap mesura en garanteix la integritat, més enllà de la necessitat de
salvaguardar la cadena de custòdia de les restes i altres evidències
relativa a la documentació i identificació dels individus exhumats
(Herrasti et al., 2021). Segons els protocols forenses que s’apliquen en els processos d’exhumació des de fa una dècada (Ordre
PRE/2568/2011), en els casos en què no hi ha ningú que reclame el
cos, els objectes recuperats a les fosses han de ser inhumats de nou
juntament amb les restes òssies. Això no en garanteix la preservació
(Moreno et al., 2021), com tampoc no ho fa necessàriament deixar-ho en les mans dels familiars. La Llei de memòria democràtica
(Llei 20/2022) que s’acaba d’aprovar no ha incorporat canvis substantius sobre aquest tema.
138
[page-n-140]
139
2
L’esgarrifós documental
de Guzmán sobre les desaparicions a Xile durant
la dictadura de Pinochet
fa una reflexió paral·lela
sobre l’exterminació i la
desaparició de les poblacions indígenes. Traduït de
l’original en gallec O lapis
do carpinteiro, la novel·la
va ser adaptada al cinema
per Anton Reixa el 2003.
Aitzpea Leizaola
Quan el material queda fixat en altres suports
L’última pel·lícula de Pedro Almódovar, Madres paralelas (2021), es
feia ressò de l’aparició d’un sonall en una fossa. Interpretada com un
homenatge al moviment memorialista i considerada com una de les
picades d’ullet polítiques més explícites del director manxec, l’escena
de la pel·lícula fa referència a un cas real, el de l’exhumació de Catalina Muñoz Arranz a La Carcavilla, Palència. La inclusió d’una referència a un objecte de la memòria en una obra de ficció no és estrany.
Molt abans que el cineasta Patricio Guzmán prenguera com a punt de
partida l’aparició d’un botó de camisa incrustat en una biga de ferro
rescatada del fons de l’oceà Pacífic per a la seua aclamada pel·lícula El
botón de nácar (2015), l’escriptor gallec Manuel Rivas publicava El llapis del fuster2 el 1998.
Quasi vint anys separen aquestes obres, a més d’un oceà i de moltes altres circumstàncies, però les dues comparteixen el fet de partir
d’un objecte comú per a elaborar relats sobre els efectes de violències
polítiques passades i d’interpel·lar la societat en el present. Més enllà
de servir de títol a la novel·la i al film, l’objecte permet als autors articular els elements en què es basen respectivament les seues narratives cinematogràfica i literària. Per a fer-ho, col·loquen en el centre
d’una història de violència política de gran cruesa un objecte comú,
quotidià i familiar. Els tres casos ens recorden la capacitat dels objectes de posseir un poder evocador que va més enllà de la materialitat
(Appadurai, 1991).
Com el botó de nacre, el llapis i el sonall recorden, a través de
la seva pròpia materialitat, l’impacte de la repressió. Tots dos són
objectes directament relacionats amb el moment de l’execució, si
bé de manera diferent. El llapis que el carceller arranca de l’orella al
pintor després d’afusellar-lo recorda la circulació de béns sostrets a
les víctimes, una pràctica comuna en el context de les saques i execucions extrajudicials: objectes de valor, com ara joies i rellotges que
els victimaris lluïen sense cap pudor, o peces de vestir i calçat, i fins i
tot, objectes corrents que després de l’execució canviaven de mà. No
són pocs els testimoniatges que donen compte que els fills i les filles
dels afusellats veien el rellotge del pare en la monyica de qui havia
disparat contra ell. O casos esborronadors com el de Ramón Barreiro, de Barro, Pontevedra, el cos cosit a bales del qual van mutilar
els seus executors tallant-li el dit per a sostraure-li un anell. A més de
la confiscació de terres, béns mobles i immobles a les víctimes i a les
seues famílies habitual durant la guerra, la visió quotidiana d’aquests
objectes sobre els cossos dels seus executors recordava amb cruesa
als familiars dels afusellats encara més l’absència de les víctimes, com
també la impossibilitat de conéixer on estan els seus cossos en un
[page-n-141]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
clima d’impunitat absoluta. Són els objectes que mai van arribar a les
fosses.
El 2011, l’exhumació per part de la Societat de Ciències Aranzadi,
d’una fossa comuna al cementeri vell de Palència, convertit després
en el parc La Carcavilla, va permetre traure a la llum 108 cossos d’un
total de 310 represaliats enterrats allí, entre ells, el d’una dona jove,
inicialment identificada com l’esquelet 10.211, l’únic esquelet femení
trobat a la fossa i un dels pocs casos d’aquesta exhumació al costat
de la qual es van trobar objectes «amb potencial identificador» (García-Rubio, 2017).
Quasi huit anys més tard, el 2019, el diari El País publicava un
reportatge gràfic sobre el sonall trobat sobre el cos de Catalina
Muñoz Arranz, afusellada a Palència el setembre de 1936. La fotografia del sonall, objecte emblemàtic de la infància que evoca la tendresa, contrastava amb la cruesa de la localització sobre l’esquelet a
la fossa comuna. La forma imbricada del sonall, l’aparença moderna
–que semblava d’un material plàstic– i els colors vius van fer dubtar
que es tractara d’un objecte de la dècada de 1930. L’anàlisi del material (Leizaola, 2012) va corroborar que es tractava d’un objecte antic
de cel·luloide, un material comú en aquella època en la fabricació de
molts d’objectes quotidians. El pas del temps no va deslluir la forma
ni els colors vius del sonall que probablement portava a la butxaca
del davantal per entretindre el més menut dels seus quatre fills de tot
just huit mesos d’edat. Més enllà del caràcter excepcional d’aquest
objecte específic, el sonall, igual que altres objectes trobats en altres
fosses, ens interpel·la des de la fossa.
140
[page-n-142]
141
Aitzpea Leizaola
Conclusió
A més de ser intergeneracionals i intrafamiliars (Vegeu Box, Z «Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses» en aquesta
obra), els objectes participen en l’activació de la memòria, tal com
posa de manifest l’estudi del seu paper en altres contextos bèl·lics
(Saunders, 2004). Analitzar l’estatus dels objectes trobats en les
exhumacions, com també aquells que han permés la localització
de la fossa i la identificació de les restes una vegada conclosa la exhumació en termes de pertinença, preservació i conservació, ens
obliga a una reflexió més àmplia sobre la materialitat de la memòria
i les formes diverses en les quals s’ha declinat, tant dins com fora de
la fossa.
Les disposicions legals, que regulen actualment les exhumacions
amb la finalitat de respondre a les demandes dels familiars i d’associacions memorialistes, s’han centrat principalment en la gestió dels
cossos. Juntament amb les restes òssies, els equips tècnics lliuren els
objectes i altres restes materials trobades. Si la decisió de com s’han
de disposar els cossos no sempre és una tasca fàcil ni concita consens
necessàriament, com s’aprecia en alguns dels casos analitzats per Ceasar (2016), també afecta el destí dels elements no ossis. És la «doble
vida dels objectes», anterior a la inhumació i posterior a l’exhumació
(Baby i Nérard, 2017), que una vegada més connecta el destí dels
morts i dels vius. Estudiar detalladament, com en l’etnografia de la
fossa 100 de Paterna (García i Gadea, 2021), el treball de memòria de
les diferents generacions és, en aquest sentit, revelador.
Davant de l’absència de dispositius de museïtzació significatius i
d’una política patrimonial que incloga la reinvindicació dels objectes
i n’assegure la salvaguarda, el futur dels objectes queda en mans dels
familiars una vegada els equips tècnics els lliuren. I els familiars no
disposen necessàriament dels mitjans per a conservar-los; elements
amb un significat que en un museu o en una exposició transcendiria
el fet de pertànyer i representar la memòria d’una família o d’un individu concret, i activaren la memòria col·lectiva. En aquest sentit,
és significatiu observar l’augment de notícies que posen el focus en
els objectes, o la publicació de llibres com ara Voces de la tierra (Robés,
2020) que presenta una selecció de 25 objectes trobats en diverses
fosses. Tots aquests elements contribueixen a fixar la dimensió material de les fosses en altres suports. Per a molts d’aquests objectes,
com que no hi ha una política patrimonial global que tinga en compte
el context de la Guerra Civil i la violència durant la dictadura en totes
les dimensions, que incloga les que afecten la preservació dels objectes de les fosses, les fotografies fetes per l’equip tècnic seran en el
futur l’única prova de la seua existència.
[page-n-143]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
Bibliografia
Appadurai, A. (Ed.). (1991). La vida social de las cosas. Perspectiva cultural de las mercancías. Grijalbo.
Augé, M. (1998). Les formes de l’oubli. Payot & Rivages.
Baby, S. i Nérard, F. X. (2017). «Les objets des disparus. Exhumations et usages
des traces matérielles de la violence de masse». Les cahiers Sirice, 19(2), 2.
Ceasar, R. (2016). «Kinship across conflict: Family blood, political bones, and
exhumation in contemporary Spain». Social Dynamics, 42(2), 352-369.
Delacroix, D. i Losonczy, A. M. (2022). Introduction. En Le cadavre et ses avatars.
Approches anthropologiques en contexte de sortie de violence (p. 9-30). Editions
Petra.
Etxeberria, F. (2004). Panorama organizativo sobre Antropología y Patología
Forense en España. Algunas propuestas para el estudio de fosas con restos humanos de la Guerra Civil española de 1936. En E. Silva i A. Álvarez
(Eds.), La memoria de los olvidados: Un debate sobre el silencio de la represión franquista (p. 183-219). Ámbito, Asociación para la Recuperación de la Memoria
Histórica.
Ferrándiz, F. (2005). «La memoria de los vencidos de la guerra civil. El impacto
de las exhumaciones de fosas comunes en la España contemporánea». En
J. M. Valcuende del Río y S. Narotzky (Eds.). (2005), Las políticas de la memoria en los sistemas democráticos: poder, cultura y mercado (vol. XI, pp. 109-132).
FAAEE, Fundación El Monte, ASANA.
García Hernandorena, M. J. i Gadea i Piró, I. (2021). Etnografía d’una exhumació.
El cas de la fossa 100 del cementeri de Paterna. Diputació de València-Delegació
de Memoria Històrica.
García-Rubio, A. (2017). Identificación de los restos exhumados en el cementerio de la
Carcavilla, Palencia. Universidad Autónoma de Madrid.
Herrasti, L. i Etxeberria, F. (2014). «El cementerio de las botellas: Las botellas».
En F. Etxeberria (Ed.), El Fuerte de San Cristóbal en la memoria: De prisión a
sanataorio penitenciario. El cementerio de las botellas. Pamiela.
Herrasti, L., Márquez-Grant, N. i Etxeberria, F. (2021). «Spanish Civil War: The
recovery and identification of combatants». Forensic Science International, 320,
110706.
Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de memoria democràtica., BOE núm. 252, de
20/10/2022 (2022).
Leizaola, A. (2007). La mémoire de la guerre civile espagnole: Le poids du silence. Ethnologie française, 37(3), 3.
Leizaola, F. (2012). Informe pericial sobre una pieza hallada en el cementerio de la Carcavilla (Palencia). Sociedad de Ciencias Aranzadi Zientzia Elkartea.
Moreno, A., Mezquida, M. i Ariza, E. (2021). «No solo cuerpos: La cultura material exhumada de las fosas del franquismo en Paterna». SAGVNTVM. Papeles
del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 53, 213.
Renshaw, L. (2010). The scientific and affective identification of Republican civilian victims from the Spanish Civil War. Journal of Material Culture, 15(4), 4.
Renshaw, L. (2011). Exhuming Loss. Memory, Materiality and Mass Graves of the
Spanish Civil War. Left Coast Press.
Robés, J. A. et al. (2020). Voces de la tierra. Alkibla.
142
[page-n-144]
143
Aitzpea Leizaola
Saunders, N. J. (Ed.). (2004). Matters of conflict: Material culture, memory and the
First World War. Routledge.
Serrulla, F. i Etxeberria, F. (2020). «Recomendaciones relativas a los procesos
oficiales de exhumación e investigación forense de las fosas de la Guerra
Civil Española y la Dictadura». En F. Etxeberria (Ed.), Las exhumaciones de la
guerra civil y la Dictadura franquista (2000-2019). Estado actual y recomendaciones
de futuro (p. 140-154). Presidencia de Gobierno.
[page-n-145]
Ulleres de sol
Individu 83, fossa 111. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-146]
145
Mirar Paterna per a revisitar
el procés d’exhumacions
contemporani: possibilitats i
tensions en les lluites per la/
les memòria/ies
María Laura Martín-Chiappe
UNIVERSIDAD AUTÓNOMA DE MADRID
[page-n-147]
146
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
Introducció
Abans de rebre la invitació a participar en aquest volum no havia
estat al cementeri de Paterna i si bé en coneixia l’existència, mai
m’havia detingut a reflexionar sobre les seues particularitats. Sabia que allí s’estaven portant a terme exhumacions de persones
assassinades pel franquisme, tot i que no m’havia parat a contextualitzar-les, a pensar si es tractava de represaliats o d’afusellats;
si hi havia una fossa, diverses o moltes; si estaven dins o fora del
cementeri, si s’havien incorporat al cementeri en ampliacions
posteriors o sempre van estar allí. Tampoc no havia pensat en
la quantitat de persones de les quals parlàvem, ni en si eren en la
majoria homes o dones… També havia obviat el paper de la ciutat
de València durant la guerra, i com devia haver sigut d’exemplar
i acarnissada allí la repressió una vegada finalitzada la guerra…
La veritat és que, malgrat el procés d’exhumació contemporani i
les pràctiques memorials fa anys que són el meu objecte d’estudi,
havia incorporat Paterna com un lloc de repressió més en el mapa
de fosses comunes d’assassinats/ades pel franquisme que poblen
Espanya. Un lloc interessant sí, però un lloc més, i no obstant això
acostar-s’hi i mirar-lo de més prop va exposar tant les seues particularitats com allò que té en comú amb altres llocs de repressió
i memòria, i es va convertir ràpidament en un objecte d’anàlisi
molt interessant que permet reflexionar sobre algunes de les
dimensions que possibiliten i limiten el procés d’exhumació desenvolupat a Espanya en el segle xxi, i sobre les disputes per la
memòria que el travessen.
Les exhumacions de fosses relacionades amb la Guerra Civil i la
postguerra han passat per diferents etapes al llarg dels més de huitanta anys que ens separen del colp d’Estat perpetrat entre el 17 i 18
de juliol de 1936, que constitueixen només les últimes les del segle
xxi d’un llarg camí que contràriament al que s’ha explicat en múltiples ocasions no s’inicia l’any 2000.1 Així i tot, és just reconéixer
com a fita per a les exhumacions contemporànies l’exhumació del 20
d’octubre de 2000 a Priaranza del Bierzo (Lleó) –en la qual es van recuperar d’una fossa comuna situada en una cuneta les restes de tretze
civils assassinats per paramilitars franquistes– perquè inclou algunes
de les característiques que han marcat aquest últim procés memorial.
En aquesta exhumació van convergir personal arqueològic i forense
que van aplicar els coneixements propis de les seues disciplines a
la recuperació dels cossos d’aquests civils assassinats extrajudicialment, amb un discurs i unes pràctiques marcades pels discursos dels
drets humans, una característica fonamental de les exhumacions del
segle xxi.
1
Per a més informació
sobre les exhumacions
prèvies a l’any 2000,
amb una perspectiva
multidisciplinària i
comparada que enriqueix
l’anàlisi i interrelaciona
les etapes, es recomana
Dueñas i Solé (2014) per
a algunes realitzades durant la guerra en territori
republicà; Saqqa (2022)
per a les realitzades pel
règim franquista en els
primers anys de dictadura; Kerangat (2020) per
a les realitzades durant la
transició, i Ferrándiz per
a les contemporànies.
[page-n-148]
147
María Laura Martín-Chiappe
Una altra de les particularitats d’aquest procés és que es va produir en el marc de la societat de la informació. Així, les imatges, reclams i discursos que envoltaven aquests morts, els cossos dels quals
amb marques visibles de la violència rebuda apareixien entremesclats en llocs de mal enterrament –les fosses comunes–, van recórrer la
nostra societat i van generar desassossec no només en familiars, sinó
també en qui els observaven. Els camins que van prendre aquestes
imatges van propiciar, entre altres coses, que ja no es poguera negar
la violència a la qual havien sigut sotmesos els vençuts –distingible
fins i tot per les mirades més inexpertes en els cranis amb tirs de
gràcia o filferros que lliguen monyiques–, com també que es (re)
coneguera l’abandó i greuge comparatiu –davant dels cossos dels
vencedors– al qual havien sigut sotmesos durant dècades. A l’empara
d’aquestes imatges i pràctiques d’exhumació, una part de la població
va començar a preguntar-se per la possibilitat de recuperar les restes
dels seus familiars enterrats en fosses comunes per a donar-los un
enterrament digne.
Les exhumacions no han deixat indiferent a ningú, i la visibilitat
dels ossos com a evidència d’un crim comés fa huitanta anys –visibilitat no exempta de crítiques davant de l’exposició indiscriminada
de restes cadavèriques pertanyents a persones represaliades com a
nou greuge cap a aquestes– ha constituït un imant per a les mirades
i per al reconeixement col·lectiu. Així, aquests morts van trobar en
el treball expert d’arqueòlegs, arqueòlogues i forenses, no només el
personal que s’havia d’encarregar de recuperar les seues restes de la
terra, d’intentar aclarir la seua identitat i de conéixer les causes de
la seua mort, sinó també un discurs autoritzat (Bourdieu, 2008), que
aporta legitimitat i fiabilitat de cara a una societat en la qual el científic funciona com a règim de veritat (Foucault, 1989, p. 187). D’aquesta
manera, en el context de les exhumacions, les pràctiques dels experts
i les expertes, emparades a més en els marcs dels drets humans i de la
justícia transicional, funcionen com a discursos «inqüestionables»,
desplegats amb una gran eficàcia simbòlica i acompanyats d’una posada en escena molt persuasiva (Ferrándiz, 2015, p. 14), i tenen un
paper actiu i central en el reconeixement d’aquests morts. Uns morts
polítics i unes narratives que van trobar en el procés d’exhumació en
conjunt, a partir de la materialitat obtinguda, un reconeixement i
una legitimitat desconegut fins al moment.
En aquest text propose, llavors, partint del cementeri de Paterna, (re)conéixer algunes dimensions que han esdevingut fonamentals en l’imaginari col·lectiu i en les pràctiques memorials
relacionades amb la recuperació de la memòria històrica i les fosses
comunes.
[page-n-149]
148
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
Paterna: repressió i exhumacions contemporànies
Paterna no és un lloc més, com deia més amunt, entre altres coses perquè és un dels llocs on més cossos s’han recuperat en els últims anys.
Si en tot l’Estat espanyol des d’octubre de l’any 2000 s’han exhumat
vora 9.700 cossos de més de 785 fosses comunes (Herrasti, 2020,
p. 24), entre un 10 i un 12%2 del total provenen de Paterna. Allí, entre
2012 i 2021 s’han recuperat 1.163 individus de 27 fosses comunes i 7
nínxols (Moreno et al., 2021, p. 216).
Les exhumacions contemporànies han passat per diferents moments de (des)regulació i finançament en aquestes dues dècades.
Així, durant el primer lustre van ser autofinançades per associacions
i familiars, i no va ser fins a l’any 2006 quan van començar les subvencions estatals atorgades pel Ministeri de la Presidència. Aquestes
subvencions es van mantindre fins a l’any 2011, i es van deixar de concedir el 2012, després del canvi de govern del PSOE al PP. D’altra banda, es va produir una regulació incipient a través de la Llei 52/2007,
i la publicació en el BOE del Protocol d’actuació en exhumacions de
víctimes de la Guerra Civil i la dictadura, el 2011. Les exhumacions
es desenvolupen aquests anys amb un «model de subcontractació
dels drets humans» (Ferrándiz, 2013) en el qual, encara que l’Estat es
comprometia a facilitar l’assistència i el finançament, delegava a les
famílies, associacions i equips tècnics la responsabilitat sobre les investigacions, identificadors, cadena de custòdia i reinhumacions.
Si bé el finançament estatal directe va desaparéixer el 2012, algunes
comunitats autònomes i diputacions van passar a ser les que, a través
de diversos processos, van prendre el relleu en el finançament i la
gestió de les exhumacions. Així va passar a Paterna, on la majoria de
les exhumacions es van produir a partir de 2016; primer amb finançament de la Diputació de València i posteriorment amb finançament
de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica de la Generalitat Valenciana, que replicaven, en bona
part, el model de subcontractació a través de subvencions o de licitacions públiques.
Així, el 2017, de 601 individus exhumats a l’Estat, 151 van ser
recuperats de cinc fosses comunes a Paterna; el 2018, d’un total de
609 individus exhumats, en van ser recuperats 197 de tres fosses a
Paterna i, el 2019, 309 individus van ser exhumats a Paterna d’un
total de 668 persones recuperades pertot l’Estat (Herrasti, 2020,
p.22-23). Aquestes xifres ens parlen d’una repressió significativa i
continuada, com també d’un treball intens d’exhumacions en l’última dècada.
S’estima que al cementeri de Paterna almenys 2.237 persones van
ser enterrades en fosses comunes i nínxols producte de la repressió
2
Las xifra no és exacta perquè en el moment de la
publicació no s’ha pogut
accedir a les dades totals
actualitzades.
[page-n-150]
149
María Laura Martín-Chiappe
franquista, una repressió que a tot el País Valencià s’hauria cobrat la
vida de 4.714 persones (Gabarda, 2007). Les execucions van començar el 3 d’abril de 1939, quatre dies després que entraren les tropes
franquistes a la ciutat que havia sigut capital de la República, i van
acabar dèsset anys després, al novembre de 1956. Aquestes persones,
traslladades principalment de la presó Model i de la de Sant Miquel
dels Reis, van ser assassinades mitjançant execucions sumaríssimes
col·lectives en escamot d’afusellament al mur del Terrer, un lloc de
repressió annex al cementeri on eren traslladats els seus cossos posteriorment, i on hi ha 154 fosses documentades (Moreno et al., 2021, p.
216). A vegades els familiars van poder recuperar els cossos dels seus
estimats semiclandestinament en els moments posteriors a la mort
i donar-los sepultura en nínxols o en tombes individuals, i a vegades
van poder fins i tot traslladar-los a altres cementeris (Gadea i García-,
2022, p. 210). D’altra banda, els 450 cossos d’aquells que van ser executats per la violència de rereguarda republicana sota el descontrol
dels mesos inicials de la guerra, entre juny de 1936 i gener de 1937, van
ser enterrats al cementeri de Paterna i al General de València, exhumats i identificats en la immediata postguerra i enterrats i honrats
públicament pel nou Estat (Gabarda, 2007; Gadea i García, 2022, p.
209). Tal com pot observar-se el tipus de repressió i tractament posterior dels cossos diferencia, segons el moment històric, les víctimes i
els victimaris.
Com assenyalava, juntament amb les pràctiques tècniques i científiques, les imatges de les exhumacions de fosses comunes on hi ha
civils assassinats han significat una de les potencialitats en la disputa
pel relat històric i la baralla per un lloc en la memòria oficial, perquè
funcionen com a evidència de la repressió. Han sigut potents perquè
exposen l’abandó en successius règims d’oblit i el menyspreu al qual
aquests morts es van veure abocats. I també poderoses perquè suposa
imaginar que, en bona part de les cunetes, camps o pous d’Espanya hi
ha fosses comunes que contenen els cossos de milers d’homes i dones
civils assassinats i enterrats fora dels llocs destinats per al descans
dels morts: els cementeris. De fet, una de les motivacions per a reclamar públicament, justificar i propiciar la recuperació d’aquests cossos
és desfer la mala mort i el mal enterrament que les fosses van produir i propiciar un enterrament digne. No obstant això, encara que
aquestes imatges poderoses de cunetes siguen les que han conformat
l’imaginari col·lectiu de la repressió franquista, milers de persones
executades pel franquisme estaven i es troben dins dels cementeris i
no fora, encara més, allí és on es troben o es trobaven les fosses amb
més individus.
[page-n-151]
150
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
Pensem en el cas que ens serveix de guia, Paterna, on més de
2.000 individus es trobaven o troben en prop de 150 fosses; però
també l’exemple que suposa el cementeri de Sant Rafael (Màlaga),
on 2.840 persones van ser exhumades entre 2006 i 2009, o la fossa
de Pico Reja al cementeri de Sant Ferran (Sevilla), on es fan tasques
d’exhumació que han donat un resultat provisional de 869 individus amb perfil de víctimes de la repressió franquista.3 Paterna, i les
fosses als cementeris, ens conviden a deixar de pensar en les fosses
comunes i en la repressió de manera reduccionista com a evidència
del «terror calent» –el moment a principis de la guerra, l’estiu i la
tardor de 1936 que seguia la presa d’una població pels «dos bàndols» (Casanova, 1999, p. 159-160), quan les rereguardes bollien i
es perpetraven crims sense control– i a reflexionar sobre l’evidència
que suposa l’existència de complexos espais del cementeri replens
de fosses comunes producte d’una repressió institucionalitzada,
judicialitzada i estesa en el temps, l’etapa de «terror legal» (Rodrigo,
2008).
L’anàlisi que acompanya les exhumacions no només presenta
informació important a partir dels expedients judicials i les condemnes corresponents –relativa a les acusacions, investigacions i a
l’«expedició de justícia» que el règim practicava– sinó també a partir
dels documents dels cementeris on poden trobar-se, entre altres informacions, les identitats i el lloc d’enterrament (número de fossa)
de les persones executades.4 Però, a més, el treball d’exhumació en
si, ha exposat com eren de metòdics i planificats els enterraments,
dissenyats per a maximitzar l’ocupació de l’espai. Per exemple, en
un dels costats del cementeri de Guadalajara hi ha una filera de 15
fosses comunes amb els cossos de persones executades després de
l’1 d’abril de 1939. Les tres fosses que hi va exhumar l’ARMH entre
2016 i 2021 feien aproximadament quatre metres de profunditat
i metre i mig d’ample, amb més d’una vintena d’individus en cada
una. Fosses estretes i profundes, on els cossos de diferents saques
compartien inhumació. A Paterna, les fosses es troben en el primer
quadrant a l’esquerra a mesura que entres al cementeri, organitzades
degudament l’una al costat d’una altra, amb unes mesures aproximades de dos per dos metres i mig d’ample i de planta rectangular,
i arriben fins als sis metres de profunditat en la fossa 128 (Moreno
et al., 2021, p. 217). A més, com en altres cementeris, les capes de
cossos es troben separades per terra i calç, «l’estratigrafia del franquisme» com assenyala l’arqueòleg González-Ruibal (2022). Ara bé,
la informació que ens donen aquestes exhumacions permet aprofundir en com la violència exercida a la rereguarda revoltada va tindre una continuació durant la dictadura; es a dir, no era un castic
3
Xifres d’Aranzandi, de
febrer de 2022. (https://
www.aranzadi.eus/pico-reja) encara que fonts
periodístiques parlen
d’1.200 al juny del mateix
any (https://www.publico.
es/politica/historia-huesos-fosa-pico-reja-mineros-querian-parar-golpe-fascista.html).
4
De fet, en bona mesura,
aquesta informació exposa com és de sistemàtic i
impune el procés.
[page-n-152]
151
María Laura Martín-Chiappe
temporal producte del fragor del moment, sinó que es tractava de
«terror fred i paralegal sancionat o directament executat per les
autoritats» (González-Ruibal, 2022), planificat i practicat durant
dècades.
Durant aquests anys, en un procés complex d’adopció i traducció
de conceptes vinculats al llenguatge dels drets humans, en adoptar
la figura del desaparegut, els afusellats i afusellades o represaliats i
represaliades es van anar convertint en víctimes del franquisme (Ferrándiz, 2010), un camí que, si bé els dona visibilitat pública i legitimitat en el procés de reaparició, també els lleva importància política, i
desplaça així altres narratives com la del resistent (Gatti, 2011; Montoto, 2019). Fosses com les de Paterna trauen a la llum uns morts
encara més incòmodes si es possible, culpables als ulls d’una justícia
il·legítima des de fa dècades, amb un marc de referència que queda
pendent de ser desarmat.
5
Xifres provinents de la
conversa telefònica amb
el forense Javier Iglesias,
membre d’ArqueoAntro,
l’associació científica que
treballa al cementeri de
Paterna.
Paterna: lloc de memòria i memòries
La inhumació clandestina en fosses comunes suposa un castic post
mortem que interpel·la tant els morts com els vius en un exercici
de violència simbòlica i funerària. L’elecció realitzada pels perpetradors de negar l’enterrament en el lloc socialment destinat per a
fer-ho exposa la intencionalitat de l’enterrament ofensiu. El cementeri és el lloc per excel·lència on els morts són visibles com a tals, i
qui no es troba allí no forma part de la comunitat legítima de mort
(Kerangat, 2019, p. 78). Però, com destaca Kerangat (2019), en
aquest recinte tancat es produeixen inclusions i exclusions. Llavors,
què ha passat amb aquelles persones que, tot i que estan enterrades
dins del cementeri, no estan incloses en aquesta comunitat? I amb
aquelles inhumades en un lloc i d’una manera que suposa un castic
planificat i continuat en el temps, aquelles l’enterrament clandestí
de les quals suposa un greuge, ja no davant dels vencedors, sinó amb
aquells que descansen en tombes o nínxols individuals o panteons
familiars al voltant? És interessant destacar l’enorme malestar que
la imatge dels cossos entremesclats i sense sepultura reconeguda
produeix, i com, en el marc de les exhumacions contemporànies a
Paterna, aquest malestar i els discursos corpocentristes de la reparació i l’enterrament digne han mobilitzat centenars de famílies en
el desig de recuperar les restes dels seus familiars mal enterrats allí,
que passen de ser 30 o 40 famílies el 2016, a ser-ne més de 300, en
l’actualitat.5
Tal com assenyalava, la idea de fossa comuna en un paratge natural o cuneta ens incita a pensar en aquestes com a llocs inhòspits i
desconeguts, encara que, com assenyala Ferrándiz (2014), les fosses
[page-n-153]
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
comunes han sigut un secret públic des de la seua creació, conegudes,
encara que obviades deliberadament. Però, en entrar al pati del cementeri de Paterna, és difícil obviar els múltiples elements que marquen la ubicació de les fosses comunes.
Allí coincideixen marques de diferents etapes memorials desenvolupades des del moment dels afusellaments. Fosses cuidades durant
dècades per familiars dels qui els registres i la història oral diuen que
estan enterrats allí, i això és interessant, perquè, igual que les exhumacions, la memòria no comença l’any 2000. Així, alhora que crida
l’atenció el monument creat durant la Transició amb columnes blanques, un jardí de flors amb els colors de la bandera republicana, i una
placa que assenyala «A tots els afusellats per la llibertat, la democràcia
i el progrés social-Paterna 1981», trobem fosses amb la superfície marcada amb taulells de ceràmica –un material treballat històricament a la
zona– on poden llegir-se diverses dades, que van des de la data d’execució i els seus noms, al lloc de procedència i l’edat dels qui hi ha dins,
juntament amb missatges, com el de la part de baix en la imatge següent «Els vostres familiars no us obliden». En algunes és més evident
152
[page-n-154]
153
María Laura Martín-Chiappe
el pas del temps i les successives capes de treball memorial. Sobre
algunes dels taulells més antics s’han apegat fotos d’alguns dels executats, fins i tot xicotetes làpides de marbre negre (que remeten a marcs
funeraris més moderns) repeteixen els noms d’alguns dels afusellats.6
6
Ens conviden a reflexionar sobre les modificacions que porten una
família a replicar el nom
del seu familiar dues
vegades sobre la mateixa
fossa.
També s’hi observen els espais on ja s’han exhumat les fosses comunes, que disposen de diferent senyalització; a vegades simplement
estan marcades per una fita de ciment, o en el cas de la fossa 100, una
llosa ceràmica sobre la fita indica el número de fossa en el que sembla una senyalització provisional. Altres vegades, sobre la terra que
cobreix el lloc on una vegada van estar els cossos, làpides individuals
de marbre entre gris i negre que s’han depositat sense cap ordre aparent –al costat d’altres elements d’ornamentació funerària– com a
evidència dels qui alguna vegada van estar allí. En algunes d’aquestes
fosses ja exhumades, poden llegir-se textos en els quals s’articulen
missatges que fan referència a la injustícia i la intencionalitat d’ocultar aquestes morts, i on també hi ha referències al llenguatge de la
justícia transicional, la justícia internacional o la innocència de les
víctimes, signats per les associacions de familiars agrupades entorn
[page-n-155]
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
de cada fossa. Allí també es troba el mausoleu de marbre negre erigit
sobre la fossa 113, pensat per a depositar els cossos que no s’hagen
reclamat o identificat d’aquesta fossa. D’altra banda, en tornar sobre
els nostres passos per a eixir del cementeri, trobem un enorme monument d’acer –col·locat en l´última dècada– en el qual la figura d’un
home encadenat és acompanyada pels noms, edats, localitats i dates
d’execució dels repressaliats.
En les seues primeres anàlisis sobre els processos d’exhumació
contemporanis, Ferrándiz (2014, p. 62-63) va destacar dos tipus de
disputes, aquelles «sobre el terreny» relacionades amb la gestió dels
moments d’exhumació i reinhumació, on la batalla es produeix en
relació a quina simbologia ha de formar part o no d’aquest moment
154
[page-n-156]
155
7
http://www.fosacomun.
com/comunicado.htm
8
En el cas de Paterna,
només hi ha 20 dones
enfront de 2.218 homes.
Per a una reflexió sobre
la presència de dones a
les fosses, les narratives
dominants entorn de la
violència contra les dones, sobre el seu possible
compromís polític, i les
maneres de concebre-les
i representar-les, vegeu
Martín-Chiappe (2019),
i Martín-Chiappe i
Kerangat, (2019).
María Laura Martín-Chiappe
de dignificació; i les disputes «sota el terreny», centrades en la decisió
d’exhumar o no una fossa comuna. Des dels inicis del procés, diferents associacions memorialistes van exposar la seua oposició a les
exhumacions –i altres que les promovien han canviat de parer amb el
pas del temps–, en què destaquen que si les exhumacions es fan fora
de processos judicials contribueixen a la destrucció de proves i, de
manera indirecta, a l’encobriment dels crims franquistes. També destacaven que les exhumacions destrueixen «patrimoni històric» –relacionat precisament amb els monuments ja existents–, i proposaven
senyalitzar i «dignificar» les fosses en lloc d’exhumar.7
A Paterna, hi ha una consciència dels processos de lluita de les
generacions anteriors per al manteniment d’aquests llocs de memòria, i un dels arguments d’algunes persones que s’oposen a exhumar
exposa que aquell lloc forma part de les biografies dels seus familiars
i que exhumar implica destruir part del seu llegat (Gadea i García,
2022, p. 212). D’altra banda, també hi ha qui a pesar que vol recuperar
els cossos, es preocupa per veure de quina manera es poden mantindre vestigis de la memorialització prèvia (García i Gadea, 2020). I és
que mantindre vestigis d’aquesta memorialització permet reconéixer
també els qui van conservar la memòria dels morts, alhora que van
produir i van mantindre aquests llocs de memòria durant generacions amb les seues pràctiques: les dones.
Isabel Gadea i Mª José García Hernandorena proposen pensar
en les fosses comunes, incorporant-hi una mirada feminista i holística, com un espai de memòria masculinitzat, mentre que el cementeri suposa un espai femení. Com assenyalen, centrar l’atenció en les
fosses ha privilegiat les memòries de les experiències de violència,
resistència i repressió masculines –ja que són homes els qui majoritàriament les ocupen– enfront de les memòries femenines –encara que
també hi haja dones a les fosses, si bé en molta menor proporció.8 No
obstant això, fer una anàlisi biogràfica del cementeri permet reconéixer el paper decisiu de les dones en la transmissió i la conservació de
les memòries i en les pràctiques reparatives contemporànies (Gadea
i García, 2022, p. 214). I és que, les dones han sigut les depositàries i
transmissores de la memòria familiar (Jelin, 2002), i, des dels rols
assignats al seu gènere i a l’àmbit (re)productiu, van mantindre la
memòria dels homes –i les de les dones que les van precedir–, i van
realitzar xicotetes-grans pràctiques subversives. Tenint cura del lloc
d’enterrament, per exemple, senyalitzant -lo com a part del procés de
dol, les dones manifestaven una memòria privada en l’esfera pública,
i per això aquest acte cobrava sentit polític i constituïa en un acte
de resistència i contradiscurs (Martín-Chiappe i Kerangat, 2019).
Pot ser interessant incorporar una mirada feminista a l’anàlisi de les
[page-n-157]
156
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
pràctiques de resistència i deixar de considerar-les primordialment
en termes d’actes heroics de gran repercussió, marcada intencionalitat o consciència, i ampliar l’anàlisi a les accions quotidianes de
les dones. Aquesta mirada a pràctiques provinents de l’àmbit privat
permet comprendre-les com a part de les múltiples formes de transgressió de l’ordre establit, i reconéixer l’acció col·lectiva que les dones
van dur a terme (Martín-Chiappe i Kerangat, 2019), i que van fer
possible que les memòries de la repressió arribaren fins hui.
Reflexions finals
Acostar-me al cementeri de Paterna m’ha permés revisitar el procés d’exhumacions contemporànies de persones represaliades pel
franquisme, en què s’exposen algunes de les capes de memòria que
vinculen etapes memorials i les pràctiques pròpies de cada una, però
també les possibilitats i limitacions, continuïtats i tensions que s’hi
produeixen.
Les exhumacions i les reinhumacions han clevillat una forma
sistemàtica i despietada de dominació imposada pel franquisme.
Els cossos recuperats no només vehiculen el dol, sinó que tenen una
vida i un paper polítics, i traslladar-los a un lloc d’enterrament legítim implica un canvi en la visibilitat de la persona el cos de la qual es
mou i de les idees que se li atribueixen (Verdery, 1999), més encara
quan s’acompanya d’unes pràctiques i uns discursos tecnicocientífics i de drets humans que els legitimen socialment. La irrupció, la
visibilitat i el trasllat d’aquests cossos va propiciar un buit en la «memòria oficial», que va deixar espai a unes «memòries subterrànies»
(Pollak, 2006), alhora que produïa també «disputes per la memòria»
en aquestes memòries (disputes sobre i sota el terreny), que produeixen visibilitzacions privilegiades i desatencions. Mirar amb més
deteniment el paper de les fosses comunes als cementeris ens permet trencar la idea que el terror calent va suposar una excepció en el
tipus de repressió exercit pel règim, i reconéixer que va continuar a
través del terror fred, una pràctica repressiva planificada, organitzada
i mantinguda en el temps.
El procés de recuperació de la memòria històrica es va construir
estretament lligat a la recuperació de cossos i obviant la existència de
pràctiques memorials prèvies. No necessàriament obviant narratives
i històries personals, però sí pràctiques col·lectives prèvies com les
desenvolupades als cementeris, on les fosses no només no s’havien
oblidat, sinó que s’havien cuidat durant dècades. El discurs científic9
també va contribuir a aquest corpocentrisme del qual hem parlat més
amunt, ja que el cos-evidència, com la figura del desaparegut, alhora que
9
També genera expectatives i necessitats que no
sempre poden aconseguir-se, com la identificació genètica.
[page-n-158]
157
10
Aunque ha de reconocerse
que las subvenciones también han propiciado otros
tipos de actividades que
no son exhumaciones.
María Laura Martín-Chiappe
obria un món d’oportunitats, obtenia (quasi) tota l’atenció en detriment d’altres pràctiques memorials.10
D’altra banda, alçar la mirada de la fossa –sense deixar de mirar
a dins (Martin-Chiappe i Kerangat, 2019)– fa possible el reconeixement i la comunicació d’històries de vida, resistències i repressió de
les dones que no havien disposat d’una «capacitat d’escolta» (Pollak,
2006) especial. I a vegades, quan han estat reconegudes, ha sigut en
marcs d’interpretació que menystenen les resistències pròpies dels
espais i les pràctiques assignades socialment a les dones des de l’àmbit
de la (re)producció social, perquè es lligen sota prismes d’heroïcitat
i resistència masculinitzada. Les memòries subterrànies de les dones
batallen també per espais propis dins d’altres memòries subterrànies en
les quals aparentment estaven incloses.
[page-n-159]
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
Bibliografia
Bourdieu, P. (2008). ¿Qué significa hablar? Economía de los intercambios lingüísticos.
Editorial Akal, Madrid.
Casanova, J. (1999). «Del terror “caliente” al terror “legal”». En S. Juliá (Coord.),
Victimas de la guerra civil (p. 159-186). Ediciones Temas de Hoy.
Dueñas, O. i Solé, Q. (2014). «El Juez Josep María Bertrán de Quintana (18841960): compromiso político y cementerios clandestinos». Hispania, 74(246),
151-176.
Ferrándiz, F. (2010). «De las fosas comunes a los derechos humanos: El descubrimiento de las desapariciones forzadas en la España contemporánea». Revista
de Antropología Social, 19, 161-189.
Ferrándiz, F. (2013). «Exhuming the defeated: Civil War mass graves in 21st century Spain». American Etnhologist, 40, 38-54.
Ferrándiz, F. (2014). El pasado bajo tierra. Exhumaciones contemporáneas de la Guerra
Civil. Anthropos Editorial, Barcelona.
Ferrándiz, F. (2015). «Prólogo». En T. Keenan i E. Weizman (2015), La calavera de
Mengele. El advenimiento de una estética forense (p. 9-15). Sans Soleil Ediciones,
Barcelona.
Foucault, M. (1989). Microfísica del poder. Ediciones La Piqueta, Madrid.
Gabarda, V. (2007). Els afusellaments al País Valencià (1938-1956). València.
Gadea, I. i García Hernandorena, M. J. (2022). «Memorias, genealogías femeninas y lugares de perpetración. Etnografía de las exhumaciones contemporáneas de fosas del franquismo en el cementerio de Paterna (Valencia)».
Thémata. Revista de Filosofía, 65, 203-225.
García Hernandorena, Mª J. i Gadea, I. (2020). Etnografia d’una exhumació. El cas
de la fossa 100 del cementeri de Paterna. Diputació de València - Delegació de
Memòria Històrica, València.
Gatti, G. (2011). «De un continente al otro: el desaparecido transnacional, la cultura humanitaria y las víctimas totales en tiempos de guerra global». Política
y Sociedad, 48(3), 519-536.
González-Ruibal, Al. (11 de setembre 2022). Las grandes fosas de la Guerra Civil
no están en las cunetas. Público. https://blogs.publico.es/dominiopublico/47529/las-grandes-fosas-de-la-guerra-civil-no-estan-en-las-cunetas/
Herrasti, L. (2019). «Fosas exhumadas entre los años 2000 y2019». En F. Etxeberria (Coord.), Las exhumaciones de la Guerra Civil y la dictadura franquista
2000-2019. Estado actual y recomendaciones de futuro (p. 18-50). CPAGE.
Jelin, E. (2002). Los trabajos de la memoria. Siglo XXI, Madrid.
Kerangat, Zoé de (2019). Remover cielo y tierra: Las exhumaciones de víctimas del
franquismo como fisuras del silencio en la transición. [Tesis Doctoral, Universidad
Autónoma de Madrid].
Martín-Chiappe, M. L. (2019). «Fosas comunes de mujeres: narrativas de la(s)
violencia(s) y lugares de dignificación». En M. González de Oleaga y C.
Meloni (Coords.), «Topografías de la memoria: de usos y costumbres en los
espacios de violencia en el nuevo milenio». Kamchatka. Revista de análisis cultural, 13, 271-297. DOI: 10.7203/KAM. 13.12439 ISSN: 2340-1869.
Martín-Chiappe i Kerangat, Z. (2019). «Mujeres en -y en torno a- fosas comunes
de la represión franquista en la guerra civil española». En A. Torija i J. Morín
(Eds.), Mujeres en la Guerra Civil y la Posguerra. Memoria y Educación. (261-286).
Audema, Madrid.
158
[page-n-160]
159
María Laura Martín-Chiappe
Montoto, M. (2019). «¿Qué hace una millenial como yo en un movimiento como
este?: Reflexiones de una joven antropóloga dentro de la “Querella Argentina”». En A. Messuti, (Ed.), Construyendo memorias entre generaciones. Tender
puentes, buscar verdades, reclamar justícia (p. 29-52). Postmetropolis Editorial,
Madrid.
Moreno Martín, A., Mezquida, M. y Ariza, E. (2021). «No sólo cuerpos: La cultura material exhumada de las fosas del franquismo en Paterna». SAGVNTVM
(PLAV), 53, 213-235.
Pollak, M. (2006). Memoria, olvido, silencio. La producción social de identidades frente
a situaciones límite. Al Margen Editorial, La Plata.
Rodrigo, J. (2008). Hasta la raíz: Violencia durante la Guerra Civil y la dictadura
franquista. Alianza, Madrid.
Saqqa, M. (2022). Cuerpos nación. Las exhumaciones de los mártires y caídos por Dios y
por España (1936-1951). [Tesis Doctoral, Universidad Complutense de Madrid].
Verdery, K. (1999). The Political Lives of Dead Bodies. Reburial and Postsocialist
Change, Columbia University Press, Nova York.
[page-n-161]
MEMÒ
DEMOC
[page-n-162]
161
ÒRIA
CRÀTICA
165
Fosses i memòria democràtica
Francisco J. Sanchis Moreno
175
El dret a la veritat davant les violacions
dels drets humans durant el franquisme
Mauricio Valiente Orts
189
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
Baltasar Garzón Real
201
Dret internacional, reparació i memòria democràtica:
el cas d’Espanya
Carmen Pérez González
[page-n-163]
Targeta postal
Vicente Roig Regal, fosa 128. Paterna
Col·lecció família Roig Tortosa
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-164]
Llista de noms de persones afusellades, de José Peiró Grau
Fossa 112. Paterna. Donació de la Família Peiró
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-165]
Llapis
Individu 3, fossa 94. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-166]
165
Fosses i memòria democràtica
Francisco J. Sanchis Moreno
DELEGACIÓ DE MEMÒRIA HISTÒRICA DE LA DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
[page-n-167]
166
Fosses i memòria democràtica
La memòria històrica apareix, després de la restitució del règim
democràtic al nostre país, com a política i eina per a posar fi a la versió
franquista del que va passar a Espanya des de la instauració de la II
República. Aquesta memòria ha tingut els seus alts i baixos des de
llavors, però sempre ha presentat com un dels seus pilars posar fi al
«memoricidi»1 pel que fa a les fosses i la repressió vinculada a la Gue
rra Civil i al franquisme. Les Nacions Unides defineixen memoricidi
com «la destrucció intencional de béns culturals que no es pot justificar per necessitat militar». És Cert que les fosses no són depòsits
de memòria i patrimoni comparables als museus o als arxius, però sí
que representen alguna cosa més que el lloc on es depositen els cossos
morts de determinats enemics.
Tampoc no hem d’oblidar en aquest punt que etimològicament
patrimoni significa ‘el que s’ha rebut del pare’ i aquest llegat no ha de
ser necessàriament material i traduït en béns o objectes, també pot ser
una actitud davant de la vida, uns ideals… Les fosses són el final d’un
procés que va més enllà de véncer un enemic; l’objectiu és que desapareguen de la història. Això és el que es tracta d’aconseguir amb un judici sumaríssim (més ràpid i amb menys garanties per al reu, la versió
dels fets del qual no té el valor que li correspon), amb el seu afusellament i la posterior inhumació en fosses comunes, uns cossos amuntegats sobre uns altres, sense noms, sense comunicació als familiars.
Es tracta d’executar els vençuts després d’haver-los guanyat la guerra,
ja no hi ha un vertader interés militar, sinó de castic, d’eliminar-los de
l’equació de la història. Es tracta d’arrasar la memòria dels vençuts,
de l’enemic, els seus records, la seua identitat i d’imposar als familiars
i als supervivents una amnèsia col·lectiva (no parlar dels afusellats fora
de casa, que el teu pare era roig…) per a crear una identitat diferenciada de la que tenien els derrotats: una Nova Espanya.
Aquesta repressió no va respondre a actuacions fortuïtes, sinó
deliberades, executades dins d’una política de memòria amb una intencionalitat; amb la qual es buscaven uns objectius: sotmetre, rendir
i fer capitular un enemic ja vençut per les armes i eliminar qualsevol
forma de ressorgiment d’aquesta ideologia, perquè no interferira en
el nou model dels vencedors i en la seua nova cultura.
La separació dels presos polítics de la resta de condemnats, el fet
que se’ls afusellara i se’ls tirara a fosses comunes, sense noms; que
aquestes fosses es col·locaren l’una a continuació d’unes altres sense més distinció o que una fossa estiguera oberta diversos dies o es
reobrira per a introduir-hi els cadàvers d’una nova saca, ens parla d’un
procés de deshumanització de les víctimes. Se’ls separa de les seues
famílies, s’omet el seu nom (expressió màxima de l’individu) i se’ls
enterra amb els que comparteixen amb ells la mateixa culpa: ser rojos.
1
Terme utilitzat per l’historiador croat Mirto D.
Grmek per a descriure la
destrucció de la Biblioteca
de Sarajevo.
[page-n-168]
167
Francisco J. Sanchis Moreno
Diferent celebració
del Dia dels Difunts al
cementeri de Paterna
per part dels familiars
dels afusellats. Dibuix de
Matías Alonso.
Cada un d’aquests morts és simplement un roig. S’ha fet desaparéixer
així la identitat individual de cadasc un dels presos i amb la política de
terror es tracta de soterrar la política de grup que els envoltava. Hi ha
por de mostrar-se diferent dels vencedors, de fer-se notar dins de les
poblacions, no es parla d’ideologia fora de casa, es fingeixen creences… Així s’ataca la memòria col·lectiva del perdedor a fi que només
subsistisca la del vencedor, una de les traces característiques de la qual
és la d’haver extirpat el càncer social que suposaven els defensors de
la República.
S’arrabassen als perdedors els drets que els humanitzen. Per
exemple, els presoners poden ser obligats a treballar en batallons
per a reconstruir gratuïtament el que els «rojos van destruir», que és
una manera d’esclavitud; a les dones embarassades que estan preses
els poden robar els fills, perquè elles els acabarien transmetent aquesta malaltia que és ser socialista, comunista o anarquista, a les esposes
o viudes les pot obligar a fer treballs per a la Falange local, etc.
Tot això s’acompanya d’una política de reescriptura del període
republicà, en el qual només van ocórrer desgràcies per a Espanya,
en què la Guerra Civil és presentada com una necessitat per a salvar
el nostre país dels comunistes i del seu desmembrament. Així, l’eliminació de la identitat individual i col·lectiva i del record, és a dir,
l’amnèsia, es complementa amb una actuació orientada a reescriure
la història i a construir una nova identitat d’acord amb els ideals dels
vencedors, que justifique el nou sistema i la necessitat de l’alçament
militar.
Aquesta neteja històrica basada en criteris ideològics, que no deixa
de ser una forma de genocidi, busca la manipulació del que va passar
[page-n-169]
168
Fosses i memòria democràtica
o, millor dit, del record del que va passar des del present dels vencedors, per a aconseguir que el nou discurs del passat es convertisca en
una eina de consolidació del nou règim.
Però amb la finalitat de la dictadura, aquesta lectura del passat es
desmunta, perquè com bé assenyala R. Koselleck (1997, p. 239): «A
curt termini pot ser que la història estiga feta pels vencedors, però
a llarg termini els guanys històrics del coneixement provenen dels
vençuts».
El lent però inexorable avanç de la memòria democràtica al
nostre país ha estat escalonat per algunes fites, la més recent de
totes és l’aprovació de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de memòria
democràtica. A partir del títol ja podem intuir una profunda evolució
respecte de l’anterior, la Llei 52/2007, que, encara que es coneixia
com a Llei de memòria històrica, oficialment es denominava «Llei
per la qual es reconeixen i s’amplien drets i s’estableixen mesures en
favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil
i la dictadura». Aquesta evolució ja recollien en bona part diverses
normes autonòmiques a conseqüència del camí marcat pels informes
i les condemnes internacionals.2 La nova llei es vertebra al voltant
dels principis establits pel Comité de Drets Humans de les Nacions
Unides, fins i tot en el mateixos articles, en què hi ha capítols dedicats
a la veritat, la justícia, la reparació i el deure de memòria.
Les polítiques públiques de memòria sempre han d’estar motivades per l’interés general i pensades per a produir efectes positius en
la societat. Per això l’Estat ha d’assegurar que la inexorable extinció
biològica de les víctimes i els testimonis del que va passar no supose
mai l’extinció ètica i moral. Amb el pas del temps desapareixeran els
fills dels represaliats, fins i tot els nets, però la societat, la ciutadania
ho ha de recordar, perquè és obligació del Govern reparar i reconéixer
les violacions dels drets humans.
Això ens porta a un escenari de tensió entre la memòria, la història i la política, que en cap cas hem d’entendre com a privatiu del
nostre país. Trobem situacions semblants en molts països, com és el
cas dels Estats Units amb l’esclavitud, el d’Austràlia amb la població
indígena o el de l’actuació de les metròpolis en la repressió dels moviments independentistes en les colònies.3
La memòria és la facultat de recordar el passat i està constituïda
per impressions del que va passar, tant en el camp individual com en
el col·lectiu. Aquestes narracions del passat, pel que fa als valors del
grup, tendeixen a estereotipar-se i a convertir-se en un element de
transmissió intergeneracional, i quan es produeix un fort conflicte
en el si del grup, les narracions recullen una distinció entre víctimes
i victimaris. Les víctimes amb el temps exigeixen una reparació per
2
Hi destaquen la condemna de l’Assemblea
Parlamentària del Consell
d’Europa a la dictadura
franquista (2006) i
l’Informe del relator especial sobre la promoció
de la veritat, la justícia, la
reparació i les garanties
de no repetició, elaborat
per Pablo de Greiff per al
Consell de Drets Humans
de les Nacions Unides
(2014).
3
Un clar exemple d’aquestes tensions es pot llegir
en el projecte 1619. New
York Times Initiative, que
estableix que és en aquest
moment «in August 1619
when the first enslaved Africans arrived in the English
colonies that would become
the United States could, in
a sense, be considered the
country’s origin».
[page-n-170]
169
Imatge de la pàgina
web de la Delegació de
Memòria Històrica de la
Diputació de València.
Francisco J. Sanchis Moreno
aquests successos del passat que encara es consideren vigents i es
presenten amb una superioritat moral fruit de l’injust sofriment que
se’ls ha infligit. Enfront d’elles, els victimaris ens parlen del passat
com un fet ja periclitat, que va ser fruit d’unes condicions extremes
que van plantejar precisament aquells que es presenten com a víctimes. Els victimaris consideren que no van poder actuar d’una altra
manera, no van tindre alternativa, i que en una situació així no hi ha
realment innocents. L’aplicació d’aquests principis al colp d’Estat de
1936 és evident, igual que ho és la utilitat social que té el passat per al
present. Tradicionalment al nostre país s’han utilitzat les grans gestes
nacionals com un element aglutinador i potenciador d’una manera
d’entendre Espanya, i com a base d’una identitat nacional. La visió
romàntica i idealitzada del passat s’ha utilitzat durant dècades com
una àncora cognitiva i afectiva que ens identificara amb aquell i que
potenciara el nostre sentit de pertinença nacional. Aquesta utilitat
social del passat no és negativa en si mateix, el que és discutible és el
model social i polític amb el qual ens vol identificar.
La nova llei suposa un salt qualitatiu en molts aspectes, però
voldria detindre’m en la determinació, més enllà de la reparació a les
víctimes…, perquè es converteix en una eina fonamental per a coadjuvar a la formació del pensament històric sobre aquest període.
L’article de la llei assenyala: «Aquesta llei té per objecte la recuperació, salvaguarda i difusió de la memòria democràtica, entesa aquesta
com a coneixement de la reivindicació i defensa dels valors democràtics i els drets i llibertats fonamentals al llarg de la història contemporània d’Espanya, amb la finalitat de fomentar la cohesió i solidaritat
entre les diverses generacions sobre els principis, valors i llibertats
constitucionals».
[page-n-171]
170
Fosses i memòria democràtica
La llei cita un marc cronològic ampli, com és l’expressió «al llarg
de la història contemporània d’Espanya», perquè amb la Constitució de 1812 s’inicia al nostre país la lluita perquè la sobirania de
l’Estat recaiga en la nació, per a la implantació del sufragi i d’altres
drets. Però en la pràctica pràcticament tost els articles fan referència
a les conseqüències de la ruptura de la línia democràtica el 1936 a
conseqüència de l’il·legal colp d’Estat al govern triat lliurement pels
espanyols. Aquesta norma pretén dotar a cada un dels ciutadans dels
instruments i les eines (des de mapes de fosses, censos de víctimes,
bancs d’ADN, inserció d’aquesta temàtica en el currículum dels estudiants de secundària…) que els permeten comprendre i interpretar
autònomament aquest passat recent de manera contextualitzada. La
norma entén que la memòria històrica com una manera d’entendre el
passat ha d’estar al servei d’una ciutadania democràtica, que troba en
la història una eina clau per a interpretar el món actual i també per a
una millor gestió del futur.
En aquests termes podem entendre l’afirmació de l’historiador
Josep Fontana (1982) per a qui qualsevol visió de la història constitueix una genealogia del present. Per això, la Llei de memòria democràtica parteix de la situació actual, un Estat amb un règim democràtic,
per a rastrejar els seus orígens en el passat. Per aquesta raó se centra
en el període cronològic que cobreix des del naixement de la II República fins a l’aprovació de l’actual Constitució en 1978. No es pot
negar que aquest objectiu té una funció social, ja que tracta de mostrar l’existència d’una evolució natural i positiva des del passat que
ha donat lloc al present. Tot el que en el passat s’ha oposat a aquesta
evolució en favor de l’establiment de llibertats i drets es considera
negatiu i regressiu. A més, aquesta evolució es considera inacabada i,
per tant, busca que la ciutadania projecte la societat ideal en la proposta política que suposa la democràcia.4
Així doncs, passat, present i futur estan imbricats de manera
que qualsevol visió d’un dels tres implica una nova versió dels dos
restants. El passat, a més d’explicar el que va ocórrer, ens dona les
claus per a entendre el present i els dos, conjuntament, busquen
encaminar-nos cap a un futur que aquest passat i present consideren
adequat. El poder del present sobre la visió del passat i el futur que ha
de vindre és més que evident i n’hi ha prou de detindre’ns en la imatge
que es tenia de la II República i el camí que havia de seguir l’Estat sota
la dictadura franquista, en comparació al relat actual com a triomf
de les llibertats i dels ideals democràtics a Espanya, ideals que s’han
reconquistat i s’han desenvolupat en la societat actual i que caminen
de manera inequívoca cap a un aprofundiment de la democràcia que
ens portarà a una societat millor i més justa.
4
Sobre aquestes idees
aplicades en el camp de
l’ensenyament, vegeu
Santiesteban (2010, p. 35).
[page-n-172]
171
Francisco J. Sanchis Moreno
Aquest futur cap on ens encaminem es pot entendre com una
prospectiva que enfonsa les arrels en el passat i en el present, que són
els que ens mostren la possible evolució social. El futur no és únic,
hi ha futurs possibles, probables i desitjables i la nostra nova Llei
de memòria democràtica busca projectar una imatge positiva en la
societat sobre la seua capacitat per a modelar el futur a partir d’un coneixement del passat. La clau és aconseguir que el ciutadà s’adherisca
íntimament al futur desitjable i que actue de manera conseqüent per
a fer-lo real. En aquesta línia, G. Steiner (2008) proposa «recordar el
futur», i per a fer-ho ens convida a concebre els llocs de la memòria,
del passat, com a espais on aprendre els possibles futurs i prendre les
decisions correctes en el present per a aconseguir el que desitgem. En
aquest sentit, el mateix preàmbul de la norma de 2022 assenyala: «Els
processos de memòria són un component essencial de la configuració
i desenvolupament de totes les societats humanes, i afecten des dels
gestos més quotidians fins a les grans polítiques d’Estat. El desplegament de la memòria és especialment important en la constitució
d’identitats individuals i col·lectives, perquè l’enorme potencial de
cohesió que té és equiparable a la capacitat de generació d’exclusió,
diferència i enfrontament. Per això, la principal responsabilitat de
l’Estat en el desenvolupament de polítiques de memòria democràtica
és fomentar-ne el vessant reparador, inclusiu i plural”.
Només amb un present inclusiu, tolerant i plural és probable un
futur plenament democràtic. Per a aconseguir-ho hem de caminar
cap a la construcció d’una nova master narration que responga a qui
som, què volem ser i com hem de comportar-nos per a ser-ho. Això
implica desconstruir les narratives rebudes durant dècades i buscar
nous referents que afavorisquen la inclusió i la transformació de la
distinció entre víctimes i victimaris en un nosaltres en el qual capiem
tots.
D’ací la importància que l’Estat, en aquesta nova llei, assumisca el seu rol i pose els mitjans i les actuacions que impedisquen la
pèrdua del pensament crític i la invisibilització de les violacions dels
drets humans. Aquest passat recent, del qual s’ocupa la memòria
democràtica, no només es veu afectat per la polarització política del
present, sinó també per la postveritat. Per això cal posar els mitjans
que impedisquen la distorsió deliberada de la realitat i la pèrdua de
valor de les dades objectives, en favor de les opinions i emocions que
suscita aquest passat, que s’usen per a consolidar l’enfrontament en
l’actualitat. Entre tots hem de transmetre l’existència d’adversaris,
que no enemics, i que els nostres adversaris polítics no han de perdre cap dels seus drets, perquè són els drets pels quals competim en
la defensa de projectes oposats per atendre problemes socials, però
[page-n-173]
172
Fosses i memòria democràtica
sempre dins de les regles de lleial confrontació i conservació de la
possibilitat de l’enteniment (Arnoletto, 2007).
La memòria democràtica tracta de fomentar el pensament crític i
la cerca de la justícia social, per això ens mostra la necessitat de transformar la resolució dels conflictes i d’aconseguir la disminució de la
violència, fet que ens capacita per a avançar en el camí de la convivència i el respecte a les idees. En aquest sentit, la Llei de 2022 potència,
juntament amb el record degut a les víctimes, també el de la lluita per
la democràcia. Perquè la Guerra d’Espanya, vista ja no només com
una guerra civil, es presenta com la primera baula en la lluita que les
democràcies van haver de lliurar contra el feixisme i és precisament
la derrota republicana, per l’escàs suport que va rebre del seu entorn, la
que va afavorir l’impuls posterior del feixisme. Es connecta així, en un
món globalitzat, la derrota espanyola a la lluita per la democràcia en el
món.
Per això la llei fixa com a dia de record i homenatge a totes les
víctimes la data del 31 d’octubre, dia en què les Corts Generals van
aprovar la Constitució, una constitució que després va ser confirmada
per una àmplia majoria d’espanyols i que va obrir una etapa de convivència pacífica i integradora. Però a més estableix el 8 de maig com a
dia d’homenatge a les víctimes de l’exili, perquè aquest dia va acabar
la II Guerra Mundial. Per als aliats contra el nazisme i el feixisme, el
8 de maig és el dia de la Capitulació Incondicional d’Alemanya, el Dia
de la Victòria. Per a les víctimes del règim nazi –jueus, homosexuals,
romanís, comunistes, socialdemòcrates, liberals, espanyols de la
resistència i tots els enemics del nazisme–, el 8 de maig de 1945 és el
Dia de l’Alliberament: l’alliberament dels camps de concentració, de
les presons i de la vida en condicions inhumanes.
No trobe millor colofó d’aquestes paraules que els versos escrits
per Vicent Andrés Estellés:
«Mentre la terra invoca en va
la mort principi de les morts
criminals tongades de morts
collites de morts els morts
de la postguerra els morts els morts
mentre la terra es tapa els ulls
terra universal de Paterna
terra dels morts oh amarga terra
terra de la calç clivellada
terra martiritzada…»5
5
Versos 28 a 34 del «Poema
III» (Estellés, 1998).
[page-n-174]
173
Francisco J. Sanchis Moreno
Bibliografia
Arnoletto, E. J. (2007). Glosario de Conceptos Políticos Usuales. Disponible en:
www.eumed.net/dices/
Estellés, V. A. (1998). Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset. Tres i Quatre.
València.
Fontana, J. (1982). Historia: análisis del pasado y proyecto social. Grupo Editorial
Grijalbo, Barcelona.
Koselleck, R. (1997). L’Expérience de l’histoire. Editions Seuil, París.
Santiesteban, A. (2010). «La formación en competencias de pensamiento histórico”. Clio & Asociados. La historia enseñada, 14, 34-56.
Steiner, G. (2008). Recordar el futur. Arcadia, Barcelona.
[page-n-175]
Corda utilitzada per a lligar les mans abans de l’afusellament
Individu 119, fossa 127. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Albert Costa. L’ETNO
[page-n-176]
175
El dret a la veritat davant les
violacions dels drets humans
durant el franquisme
Mauricio Valiente Ots
DOCTOR EN DRET PER LA UNIVERSIDAD CARLOS III DE MADRID
[page-n-177]
El dret a la veritat davant les violacions dels drets humans durant el franquisme
Durant els episodis històrics en els quals s’han produït violacions
massives dels drets humans s’ha constatat una intenció deliberada
d’ocultació i manipulació dels fets. Pràctiques com la desaparició de
persones i la inhumació en fosses comunes formen part d’un patró que evidencia una voluntat preconcebuda d’impunitat. Davant
d’aquesta realitat, el dret a la veritat, un concepte bàsic en el dret
internacional dels drets humans, no només constitueix un instrument essencial per a la reparació de les víctimes i els seus familiars,
sinó també una exigència en l’aclariment necessari de les causes i les
responsabilitats. El cas espanyol, un dels països amb més nombre de
persones desaparegudes a conseqüència del colp d’Estat i la dictadura franquista, segons dades de les Nacions Unides, és un exemple
clar de la rellevància i la significació pràctica del dret a la veritat.
El dret a la veritat en el dret internacional i la seua recepció
a Espanya
Encara que el dret a la veritat no ha tingut un reconeixement exprés
en les declaracions de drets humans, cosa que ha provocat que tinga
continguts i interpretacions diversos, en l’actualitat disposa d’una
base sòlida en el dret internacional després d’un llarg procés d’elaboració doctrinal i inclusió en diversos tractats internacionals.
L’article 32 del protocol addicional primer dels Convenis de
Ginebra de 1949, relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats internacionals, aprovat el 1977, va reconéixer el dret que
assisteix les famílies de conéixer la sort dels seus membres. L’article
següent del protocol va extraure, a conseqüència d’aquest reconeixement, l’obligació dels estats de desenvolupar una cerca activa de les
persones desaparegudes. Va ser un primer pas que, en el context de
la reacció social i jurídica a les greus violacions dels drets humans a
l’Amèrica Llatina en la dècada següent, es va revelar insuficient. La
Comissió i la Cort Interamericana de Drets Humans van jugar un paper rellevant en el procés d’ampliació i precisió del concepte jurídic,
en destacar en l’informe de 1986 del primer d’aquests organismes,
referit al que va passar en la dictadura argentina, que «qualsevol la societat té el dret irrenunciable de conéixer la veritat del que ha passat,
com també les raons i les circumstàncies en què es van arribar a cometre delictes aberrants, a fi d’evitar que aquests fets tornen a ocórrer»
(Garretón, 2003, p. 121-2). D’aquesta manera s’afegia una dimensió
social o col·lectiva a la individual del dret de les víctimes a la veritat.
En la resolució aprovada per l’Assemblea General de les Nacions
Unides el 16 de desembre de 2005, sobre principis i directrius bàsics
del dret de les víctimes de violacions manifestes de les normes internacionals de drets humans, es va contemplar de manera expressa
176
[page-n-178]
177
Mauricio Valiente Ots
l’accés a la informació. En concret, s’afirmava que les persones afectades tenien dret a sol·licitar i obtindre informació sobre les «causes de
la seua victimització». Davant de la inseguretat de l’ancoratge positiu
del dret a la veritat, es va iniciar un procés de consultes a experts i a
entitats especialitzades per al treball futur que havien d’abordar els
organismes internacionals del sistema de les Nacions Unides (Naqvi,
2006, p. 4-5; Rodríguez, 2017, p. 303-39).
Sens dubte, es va produir un salt qualitatiu quan el dret a la veritat
va ser explícitament reconegut en la Convenció Internacional per a
la Protecció de Totes les Persones contra les Desaparicions Forçades,
de 20 de desembre de 2006. En particular, en l’article 24, obliga els
estats a una actuació eficaç que garantisca a cada víctima «el dret a
conéixer la veritat sobre les circumstàncies de la desaparició forçada,
l’evolució i resultats de la investigació i la sort de la persona desapareguda». D’acord amb aquesta evolució de reconeixement progressiu,
l’Assemblea General de les Nacions Unides, mitjançant la Resolució
65/196, de 21 de desembre de 2010, va establir el Dia Internacional
per al Dret a la Veritat el 24 de març, en memòria de monsenyor Óscar
Arnulfo Romero, assassinat el mateix dia de 1980.
Un dels instruments creats per a promoure l’extensió d’aquest
dret en els estats ha sigut el nomenament fet pel Consell de Drets
Humans, des de 2011, d’un relator especial per a promoure la veritat,
la justícia, la reparació i les garanties de no repetició. Cal destacar que
els juristes que n’han exercit el càrrec fins ara, Pablo de Greiff i Fabián
Salvioli, han parat molta atenció al cas espanyol i han formulat crítiques severes a les mancances pel que fa al dret a la veritat que han
patit les víctimes del franquisme.
Com s’ha produït la recepció d’aquest dret a Espanya? La transició, que es va presentar com un model, especialment per als països de
l’Amèrica Llatina, es va basar en un discurs que insistia en el consens
i la reconciliació, cosa que va comportar un aparcament oficial dels
assumptes més problemàtics, com la reclamació de responsabilitats
als càrrecs del règim dictatorial que, d’altra banda, havien permés
en bona part l’evolució pactada a un règim constitucional. La conseqüència d’això va ser un enorme dèficit en el dret de les víctimes a
l’aclariment del que va passar durant la dura repressió del franquisme
i una absència de polítiques públiques de memòria. Ha calgut esperar
trenta anys perquè s’aprovara la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per
la qual es reconeixen i s’amplien drets i s’estableixen mesures a favor
dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la
dictadura (d’ara endavant, Llei de memòria històrica).
La denominació oficial de la Llei de 2007 ja dona una pista de
com és d’insuficient el contingut. Almenys, en l’exposició de motius
[page-n-179]
El dret a la veritat davant les violacions dels drets humans durant el franquisme
es plantejava que els poders públics impulsaren el «coneixement de
la nostra història» i fomentaren «la memòria democràtica», encara
que amb l’esperit «del retrobament i la concòrdia de la transició».
Així i tot, la llei ha tingut una vigència molt limitada. Aquesta falta,
precisament quan el dret a la veritat estava adquirint més precisió i
rellevància en l’àmbit internacional, s’ha cobert amb el que el professor Rafael Escudero Alday ha denominat «la via autonòmica per a la
recuperació de la memòria històrica», amb una legislació ambiciosa
que ha abordat de manera directa l’objecte que estic analitzant en
aquest article (Escudero, 2021).
Com calia esperar, la via autonòmica va generar resistències. Diversos pronunciaments del Tribunal Constitucional sobre la creació
de comissions de la veritat a les comunitats autònomes d’Euskadi
i Navarra van oposar l’atribució exclusiva en el poder judicial de la
investigació de delictes (Escudero, 2021, p. 175-177). Més enllà de
les crítiques que s’han formulat a aquestes sentències, que no cal
desenvolupar ací, el que s’evidenciava era l’absència d’un desplegament normatiu del dret a la veritat a Espanya. Una falta que potser
podia fer-se extensiva a l’àmbit regional europeu, encara que una
anàlisi detinguda de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets
Humans ha permés a Luis López Guerra sostindre l’existència d’un
dret, de titularitat difusa però que va més enllà de les víctimes i els
seus familiars, d’accés a les informacions amb rellevància pública i
especialment en els supòsits de violacions als drets humans (López
Guerra, 2018, p. 24-26).
La ratificació per Espanya de la Convenció Internacional per a
la Protecció de Totes les Persones contra les Desaparicions Forçades
el 14 de juliol de 2009, i l’aprovació recent de la Llei de memòria
democràtica, pendent del tràmit al Senat, obri un escenari nou a
Espanya, d’acord amb l’evolució que he resumit en l’àmbit internacional. L’exposició de motius de la nova llei és molt significativa,
perquè situa en la ciutadania «el dret inalienable al coneixement
de la veritat històrica sobre el procés de violència i terror imposat
pel règim franquista». Aquest principi es concreta en l’article 15 de
la part dispositiva, on es proclama el dret de les víctimes, els seus
familiars i la societat en general, a la verificació dels fets i la revelació pública i completa dels motius i circumstàncies en què es van
cometre les violacions del dret internacional humanitari o de violacions greus i manifestes a les normes internacionals dels drets
humans ocorregudes amb ocasió de la Guerra Civil i de la dictadura.
Analitzaré tot seguit com es desenvolupa aquest dret en el text que
va entrar en vigor l’octubre de 2022, en comparació amb la Llei de
memòria històrica de 2007.
178
[page-n-180]
179
Mauricio Valiente Ots
El dret a la veritat de les víctimes del franquisme
La Llei de memòria històrica de 2007 pretenia reconéixer i ampliar
els drets a les víctimes del franquisme, però no incloïa una descripció
detallada de les diferents situacions de persecució patides, un procediment general per a reconéixer-les ni un mecanisme per a quantificar-les. Per a suplir aquestes faltes, la nova llei en curs fa un desplegament ampli en la caracterització i enumeració de les situacions
que van provocar la victimització, i alhora contempla la creació d’un
registre que garantisca «l’efectivitat dels principis de veritat, justícia,
reparació i no repetició». En el Registre s’anotaran les circumstàncies
de la repressió patida, com també el lloc i la data en què van ocórrer
els fets, i s’hi farà constància de la font d’on prové la informació. A
partir d’aquest registre de víctimes s’elaborarà un cens públic, amb
noms i cognoms, una cosa imprescindible per a evitar les imprecisions, manipulacions i exageracions que, com ens recorda Francisco
Espinosa en una obra recent, encara que es facen amb la millor de les
intencions, generen confusió i desacrediten les polítiques memorialistes (Espinosa et al., 2022, p. 42-5).
La nova llei modifica, millora i amplia de manera significativa el
que contempla la Llei de memòria històrica sobre el mapa de fosses,
el protocol d’exhumacions i el règim d’autoritzacions per a dur-les
a terme. Malgrat que aquesta matèria va ser la que va generar més
atenció en aquesta precària primera formulació espanyola del dret a
la veritat, l’enfocament s’ha demostrat erroni i clarament insuficient.
Erroni perquè descarregava la localització i la identificació de les víctimes en els familiars i les entitats socials que els empararen (paràgraf
primer de l’article 11). L’Administració General de l’Estat només apareixia en la segona part de l’article amb el mandat d’elaborar plans de
treball i aprovar subvencions per a sufragar les despeses dels particulars. Davant d’un missatge com aquest no és estrany el resultat exigu
en el nombre d’exhumacions i de restes recuperades (Espinosa et al.,
2022, p. 48).
Encertadament, la nova llei ha fet un gir copernicà, ja que recull
les recomanacions de diferents organismes internacionals. Estableix,
de manera expressa, que buscar persones desaparegudes correspon a
l’Administració General de l’Estat. A més, que aquesta labor es desenvoluparà «sense perjudici de les competències d’altres administracions
públiques relacionades amb aquesta activitat, reforçant la col·laboració entre aquestes», cosa que no és una simple precaució davant de la
sensibilitat autonòmica i local susceptible d’un menyspreu de les seues
competències, sinó la constatació d’un fet imposat per la «via autonòmica» a la qual ja hem fet referència. Via que, cal destacar, va anticipar
el canvi d’enfocament que recull la nova llei (Escudero, 2021, p. 174).
[page-n-181]
El dret a la veritat davant les violacions dels drets humans durant el franquisme
180
[page-n-182]
181
Notícia de premsa d’una
de les primeres exhumacions de represaliats. En
concret, es tracta de Basiliso Serrano, conegut com
el Manco de la Pesquera
(desembre, 2005).
Mauricio Valiente Ots
Ara es preveu posar en marxa diversos instruments que seran
claus per al trànsit de la formulació legal del dret a la seua aplicació
efectiva. En primer lloc (articles 16, 17 i 19), es contemplen plans
pluriennals per a buscar, localitzar, exhumar i identificar persones desaparegudes, que es basaran en mapes de localització i nous
protocols. Tot això es plasmarà en un mapa integrat de localització
de persones desaparegudes que comprenga tot el territori espanyol,
al qual s’afegiran les dades trameses per les diverses administracions
públiques. Aquestes mesures no signifiquen una gran novetat del
que es contemplava el 2007, llevat de la previsió final, molt rellevant
per a l’eficàcia del dret a la veritat, en la qual s’estableix que, davant
de la concepció de la Llei de memòria històrica de posar la informació únicament «a la disposició dels interessats», a partir d’ara hauran
de fer-se públiques les dades d’exhumació anual, que inclouran la
xifra de peticions registrades, el nombre de fosses i restes de les persones localitzades, i també el nombre de prospeccions sense resultat
positiu.
En segon lloc, es projecta la creació d’un banc estatal d’ADN.
Tindrà per funció la recepció i l’emmagatzematge de l’ADN de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura i els seus familiars, com també
de les persones afectades per la sostracció de nounats, amb vista a la
seua identificació genètica. L’aportació de mostres biològiques per
part dels familiars per a l’obtenció dels perfils d’ADN serà voluntària
i gratuïta. Pel que fa als bancs que ja hi ha, es preveu una col·laboració
estreta entre el banc estatal, l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses, els instituts de medicina legal i els laboratoris designats
per les diferents comunitats autònomes. En la base de dades d’ADN
es conservaran les mostres de restes òssies de les diferents exhumacions dutes a terme.
Aquests instruments suposen un gran avanç que permetrà avançar en la identificació de les víctimes. Més dubtosa en l’abast i més
polèmica en la formulació és la redacció que recull la nova llei per a
regular l’autorització de les activitats de localització, exhumació i
identificació de persones desaparegudes, i també la referida a la gestió
del resultat d’aquestes intervencions.
No suposa una novetat respecte de l’anterior llei que les activitats
de localització, exhumació i identificació de persones desaparegudes
requerisquen l’obtenció prèvia d’una autorització administrativa.
No obstant això, és crucial la previsió que la comunitat autònoma
del territori on es troben les restes o, si és el cas, l’Administració
General de l’Estat amb caràcter supletori, incoarà d’ofici l’expedient,
cosa que permetrà combatre la inactivitat de les primeres, fet que per
desgràcia ha passat en massa ocasions fins ara. Podran instar l’inici
[page-n-183]
El dret a la veritat davant les violacions dels drets humans durant el franquisme
de les actuacions, aportant-hi proves o indicis, les entitats locals,
els familiars i les entitats memorialistes. La polèmica ha sorgit en la
tramitació de la nova llei per l’establiment, amb caràcter previ a l’autorització, d’un període d’informació pública durant el qual s’haurà
de «ponderar l’existència d’oposició a l’exhumació per qualsevol dels
descendents directes de les persones les restes de les quals, si és el
cas, s’hagen de traslladar». Sembla clar que, davant d’una vulneració
massiva dels drets humans i la comissió de possibles delictes de lesa
humanitat, la resistència de familiars potser no hauria d’operar en
cap cas, i això posa de manifest la complexitat del dret a la veritat i la
necessària dimensió col·lectiva o social que té.
Un altre tema polèmic ha sigut la referència al resultat de les
intervencions, ja que, encara que s’estableix que les troballes de restes
es posaran immediatament en coneixement del Ministeri Fiscal i els
jutges competents, des del moviment memorialista s’ha insistit que
havien de ser els jutges qui dirigiren tot el procés perquè es tracta de
possibles delictes, cosa que està relacionada amb la manera d’abordar
la judicialització dels crims del franquisme, i que no puc analitzar ací
amb l’extensió que es mereix.
La dimensió col·lectiva del dret a la veritat
La llei de 2007 va descartar qualsevol tipus de comissió de la veritat.
L’article 56 de la nova llei contempla la creació en el si del Consell de
la Memòria Democràtica (un organisme consultiu de nova creació en
el qual participaran les entitats memorialistes) d’una comissió independent, de caràcter acadèmic, temporal i no judicial, amb la finalitat de contribuir a l’aclariment de les violacions dels drets humans
durant la Guerra Civil i la dictadura. Estarà composta per persones de
reconegut prestigi en el món acadèmic i en l’àmbit de la pràctica dels
drets humans. Es tracta d’un exemple més de la pràctica de les comissions de la veritat posades en marxa en l’àmbit internacional, que
haurà de concretar-se en la normativa de desenvolupament, però
que participa de l’experiència acumulada en altres països. Tal com
assenyalen en un estudi María Saffon i Rodrigo Uprimny, la veritat
extrajudicial d’aquest tipus de comissions no està exempta de limitacions i febleses; per això, més que convertir-les en un instrument exclusiu, s’hauria de buscar la complementarietat amb la veritat judicial
i el que aquests autors denominen la «veritat social no institucionalitzada» (Saffon i Uprimny, 2006, p. 31-3).
D’acord amb aquesta orientació no exclusivista, la nova llei no
es limita a aquesta iniciativa. Amb la finalitat de fomentar el coneixement científic imprescindible per al desenvolupament de la memòria democràtica, es dona el mandat al govern perquè impulse la
182
[page-n-184]
183
Mauricio Valiente Ots
Acto de fundación de la
Plataforma Estatal por la
Comisión de la Verdad en
la Escuela Julián Besteiro,
de Madrid, en marzo de
2013.
investigació de tots els aspectes relatius a la Guerra Civil i la dictadura. En aquest sentit s’impulsaran investigacions comparades que
connecten el cas espanyol amb processos europeus i globals afins.
És una previsió que concorda amb el repudi i la condemna del colp
d’Estat del 18 de juliol de 1936 i la dictadura posterior, un règim,
com recorda l’exposició de motius de la llei, que la resolució 39 (I)
de l’Assemblea General de l’ONU va declarar de caràcter feixista en
origen, naturalesa, estructura i conducta general, que no representava el poble espanyol i que es va imposar per la força amb l’ajuda de les
potències de l’Eix.
Que la llei pretenga desenvolupar la investigació històrica i que
assenyale els temes que considera necessaris per a consolidar les
polítiques de memòria democràtica no implica, com es recorda de
manera expressa, que s’ignore «la incertesa consubstancial» del debat
historiogràfic, que deriva del fet de referir-se a «successos del passat
sobre els quals l’investigador pot formular hipòtesis o conjectures
a l’empara de la llibertat de creació científica reconeguda en l’article
20.1 b) de la Constitució. En aquest sentit, tal com assenyala la mateixa llei, el Tribunal Constitucional ha posat de manifest (en particular
en la sentència 43/2004, de 23 de març) que la llibertat científica
gaudeix d’una protecció que priviliegada respecte de la que opera en
les llibertats d’expressió i informació. Una conclusió que es reforça
amb l’anàlisi a què ja hem fet al·lusió de la jurisprudència del Tribunal
Europeu de Drets Humans (López, 2018, p. 25-29).
[page-n-185]
El dret a la veritat davant les violacions dels drets humans durant el franquisme
Té una significació especial la previsió de la nova llei perquè el
sistema educatiu espanyol incloga entre els seues finalitats el coneixement de la memòria democràtica, de la lluita per les llibertats i de
la repressió que es va produir durant la Guerra Civil i la dictadura, fet
que es plasmarà en els llibres de text i els materials curriculars. Per a
fer efectiva aquesta previsió, s’actualitzaran els continguts curriculars
per a l’Educació Secundària Obligatòria, la Formació Professional i el
Batxillerat, i s’inclouran en els plans de formació inicial i permanent
del professorat.
La veritat en l’espai públic
Una perspectiva clau i de gran impacte social és l’escenificació de la
veritat en l’espai públic, que té un component corrector dirigit als
vestigis vinculats amb l’exaltació del colp d’Estat i la dictadura, i un
altre que comporta dotar de significat determinats llocs, d’acord amb
els valors de la memòria democràtica, carregats de simbolisme de la
repressió i les lluites socials per les llibertats i la justícia. Seguint amb
el mètode comparatiu amb la llei de 2007 que he adoptat en aquest
article, la nova regulació suposa una ampliació dels instruments per a
acabar amb els símbols, els elements i els actes contraris a la memòria
democràtica. S’hi afig també una referència a les unitats civils o militars de col·laboració entre el règim franquista i les potències de l’Eix
durant la Segona Guerra Mundial, una clara al·lusió a la División
Azul. Així mateix, es consideraran elements contraris a la memòria
democràtica les denominacions imposades pel franquisme en topònims, en la llista de carrers o en centres públics de qualsevol tipus.
La confecció d’un catàleg de símbols i elements contraris a la
memòria democràtica, que s’haurà de publicar amb una actualització
anual, on s’incorporaran les dades subministrades per les comunitats
autònomes i entitats locals, servirà com a recordatori permanent i
públic dels elements que han de ser retirats o eliminats. S’hi podran
incloure aquells elements denunciats per les víctimes, els seus familiars o les entitats memorialistes, en defensa del seu dret a l’honor i la
dignitat, o que resulten d’estudis i treballs d’investigació. La novetat
més important és que, si no s’ha produït de manera voluntària la retirada o l’eliminació dels elements inclosos en el catàleg, les autoritats
competents incoaran d’ofici el procediment per a la retirada d’aquests
elements.
Quant a la protección, s’estableix que les administracions públiques que siguen titulars de béns declarats llocs de memòria democràtica tindran l’obligació de garantir-ne la «perdurabilitat, identificació,
explicació i senyalització adequada». En tot cas, evitaran la remoció
o la desaparició de vestigis erigits en record i reconeixement de fets
184
[page-n-186]
185
Mauricio Valiente Ots
representatius de la memòria democràtica i la lluita de la ciutadania
espanyola pels seus drets i llibertats en qualsevol època. En els casos
en què els titulars siguen privats, es procurarà aconseguir aquests
objectius mitjançant acords. D’aquesta manera, s’haurien pogut
evitar pèrdues per a la memòria democràtica, com la que va suposar la
completa desaparició de l’antiga presó de Carabanchel.
En defensa del patrimoni documental
La nova llei dedica als arxius i documents un ampli espai que supera amb escreix l’escassa referència de la llei de 2007 sobre l’accés
als arxius públics i privats. Més enllà de la consolidació del Centre
Documental de la Memòria Històrica de Salamanca, es produeix una
detallada incorporació a aquesta normativa dels criteris que, per a
les polítiques arxivístiques en defensa dels drets humans, ha elaborat
la UNESCO. Com un contingut precís del dret a la veritat es reconeix amb caràcter general el dret a l’accés lliure, gratuït i universal
als arxius públics i privats. Qualsevol persona tindrà dret a consultar
íntegrament la informació que hi ha en els documents que acrediten
la seua condició de víctima, i podrà consultar també les dades personals de tercers que apareguen en aquests documents. Es reconeix el
dret a obtindre una còpia, exempta de taxes, de tots els documents en
què s’esmenten les víctimes per a qualsevol demanda de reparació a la
qual tingueren dret.
Així mateix, es projecta la creació en el termini d’un any, entre
els béns integrants del patrimoni documental, d’una secció específica
denominada Cens de Fons Documentals per a la Memòria Democràtica, que incloga tot allò relacionat amb la repressió i la violació dels
drets humans. S’hi incorporaran les dades corresponents als arxius,
fons i col·leccions documentals de titularitat pública o privada amb
documents produïts o reunits entre els anys 1936 i 1978. El cens es
concep com un instrument per a la difusió de la memòria democràtica i es posarà a disposició en línia amb tota la informació.
La gran novetat de la Llei de memòria democràtica respecte de
l’anterior és l’establiment d’un règim sancionador que tipifica amb
claredat infraccions i sancions, que s’aplicaran d’acord amb el procediment administratiu ordinari, cosa que es configura en una garantia
que tant s’ha trobat a faltar per a l’efectivitat de la llei de 2007. Pel que
fa al tema que tracte en aquest epígraf, es considera com a infracció
molt greu la destrucció de documents públics o privats de memòria democràtica, o l’apropiació indeguda de documents de caràcter
públic per part de persones físiques o institucions privades que van
exercir càrrecs públics durant la Guerra Civil, la dictadura i fins a
l’entrada en vigor de la Constitució de 1978. També es tipifica com a
[page-n-187]
El dret a la veritat davant les violacions dels drets humans durant el franquisme
infracció greu l’incompliment de les obligacions legals de protecció
i conservació, respecte dels béns del patrimoni documental que he
descrit més amunt.
Conclusions
Espanya es troba en un moment decisiu per a la consolidació del dret
a la veritat amb l’entrada en vigor de la recent Llei 20/2022, de 19
d’octubre, de memòria democràtica, que significa un avanç substancial en la matèria. Haurà de sumar-se l’impuls polític a la seua aplicació,
un adequat desenvolupament reglamentari i la coordinació efectiva
entre totes les administracions per a garantir l’eficàcia de les mesures
contemplades. L’enfocament de la llei i la concreció del que denomina el «deure de memòria» suposa una experiència nova de la qual
serà molt important fer seguiment. Tal com assenyalen Carlos Villán
Durán i Carmelo Faleh Pérez, el dret internacional dels drets humans
és una obra inacabada, viva, que ha de respondre a les demandes de la
comunitat internacional amb una actualització permanent del contingut material i processal (Faleh i Villán, 2017, p. 33). Després que
s’haja assenyalat el nostre país pel seu incompliment reiterat del dret
a la veritat, l’èxit de la nova llei ha de suposar la millor contribució a
aquest desenvolupament progressiu.
La consolidació del dret a la veritat en l’àmbit internacional fa
difícil pensar en un pas enrrere a conseqüència d’un canvi polític. No
es pot descartar, però tant el dret internacional com les normatives
autonòmiques faran difícil una reculada duradora. En tot cas, en el
cas espanyol, la comissió que es contempla com la resta de les mesures
que l’acompanyen no s’han de considerar un instrument de justícia
transicional, sinó més prompte un element constitutiu de les polítiques públiques de memòria. El dret a la veritat no és l’establiment
d’un relat històric oficial com sovint es pretén tergiversar, la imposició
d’una espècie de veritat oficial inqüestionable. Això precisament és el
que pretenia fer la dictadura franquista. Del que es tracta és de fonamentar una identitat democràtica i arrelar-la en la història d’un país
com el nostre que ha patit greus violacions dels drets humans. Encara
hi haurà debats i aspectes controvertits, perspectives polítiques i historiogràfiques confrontades, però les víctimes i la societat en conjunt
tenen reconegut el dret a conéixer, que se sàpia i es recorde la veritat
de les causes i les responsabilitats del que va passar, perquè mai més
torne a repetir-se.
186
[page-n-188]
187
Mauricio Valiente Ots
Bibliografia
Escudero, R. (2021). «La vía autonómica para la recuperación de la memoria histórica en España: leyes, derechos y políticas públicas». Revista Catalana de Dret
Públic, 63, 166-184.
Espinosa, F., Portilla, G. i Viñas, A. (2022). Castigar a los rojos. Acedo Colunga, el gran
arquitecto de la represión franquista. Crítica, Barcelona.
Faleh, C. i Villán, C. (2017). El sistema universal de protección de los derechos humanos y
su aplicación en España. Tecnos, Madrid.
Garretón, R. (2003). «Alcance y eficacia de los instrumentos legales internacionales», en Comisiones de la verdad. Memoria del seminario internacional “Comisiones
de la verdad: tortura, reparación y prevención” (p. 119-127). Comisión de derechos Humanos del Distrito Federal, Mèxic.
López, L. (2018). «El derecho a la verdad: ¿la emergencia de un nuevo derecho en
la jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos?». Anuario
Iberoamericano de Justicia Constitucional, 22, p. 11-30.
Naqvi, Y. (2006). «El derecho a la verdad en el derecho internacional: ¿realidad o
ficción?». International Review of the Red Cross, 862. https://www.icrc.org/es/
doc/assets/files/other/irrc_862_naqvi.pdf
Rodríguez, J. (2017). Derecho a la verdad y derecho internacional en relación con graves
violaciones con los derechos humanos. Berg Institute, Madrid.
Saffon, M. P. i Uprimny, R. (2006). «Verdad judicial y verdades extrajudiciales.
La búsqueda de una complementariedad dinámica». Pensamiento Jurídico, 17,
p. 9-36.
[page-n-189]
Pipa de fumar de Ramón Egea Benavent
Fossa 112. Paterna. Donació de la Família Egea
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-190]
189
Primer, les víctimes.
Principi de Justícia
Baltasar Garzón Real
JURISTA. PRESIDENT DE FIBGAR
[page-n-191]
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
La Comissió Multinacional de Responsabilitats, reunida a París el
29 de març de 1919, va identificar la categoria de crims contra les
Lleis i Costums de la Guerra i Lleis d’Humanitat i, d’acord amb elles,
va analitzar l’inici del que llavors era conegut com la Gran Guerra
(abans que calguera començar a enumerar-les) i els actes comesos
durant el transcurs, tot això de conformitat amb el Tractat de Versalles, de 28 de juny de 1919, l’article 227 del qual ordenava expressament l’enjudiciament del kàiser Guillem II de Hohenzollern per
crims d’aquesta índole, com després va passar amb el Tractat de
Sèvres de 1920, referit a l’enjudiciament dels militars otomans pel
genocidi armeni comés el 1915. En el dictamen assenyalava: «La Comissió conclou que, havent examinat multiplicitat de crims comesos
per aquests poders que poc de temps abans havien professat a La
Haia la seua reverència pel dret i el seu respecte pels principis de la
humanitat, la consciència del poble exigeix una sanció que pose llum
i establisca que no es permet menysprear cínicament les lleis més
sagrades».
Vaig incloure una referència a aquests paràgrafs històrics en
l’acte de 16 d’octubre de 2008, pel qual em vaig declarar competent
per a investigar els crims del franquisme. Més endavant, en aquest
mateix acte, concloïa: «[...] per tant, i amb el suport del dret internacional, l’acció desplegada per les persones revoltades i que van
contribuir a la insurrecció armada del 18 de juliol de 1936 va estar
fora de tota legalitat i van atemptar contra la forma de Govern (delictes contra la Constitució, del títol segon del Codi Penal de 1932, en
vigència quan es va produir la revolta), en forma coordinada i conscient, determinats a acabar per les vies de fet amb la República mitjançant el derrocament del Govern legítim d’Espanya, i així deixar pas a
un pla preconcebut que incloïa l’ús de la violència com a instrument
bàsic per a executar-lo».
Vaig redactar aquest acte després d’una indagació perseverant
i exhaustiva de les denúncies d’un grup d’advocats que, en nom de
col·lectius memorialistes, van acudir al jutjat número 5 de l’Audiència
Nacional del qual era jo titular, el desembre de 2006. Després s’hi
van unir associacions de familiars i un diputat del PSOE. Demanaven
que s’investigaren les desaparicions, les tortures i els exilis que es van
produir de manera forçada després del colp d’Estat de 1936.
Les víctimes
Com a jurista, com a jutge i amb un enfocament en els drets humans
que cultive des d’una etapa molt primerenca de la meua professió,
no podia sinó investigar. La raó: les víctimes, a les quals vaig donar
prioritat. Em guiava el principi de justícia que estableix que totes les
190
[page-n-192]
191
Baltasar Garzón Real
persones, pel simple fet de ser-ho, tenen la mateixa dignitat, independentment de qualsevol circumstància i, per tant, són mereixedores de
la mateixa consideració i respecte. Consagrat com a principi superior de l’ordenament jurídic, en el principi de justícia conflueixen els
valors de raonabilitat, igualtat, equitat, proporcionalitat, respecte a la
legalitat i prohibició d’arbitrarietat.
Les víctimes són el principal objectiu de la memòria històrica:
es tracta de recaptar les seues històries, personalitzar-les, indagar
en les circumstàncies que les van portar a ser objecte de delicte o
de crim. La presentació dels casos davant del tribunal és l’inici del
procés que també suposa emprendre el camí cap a la veritat i la reparació. Declarar davant del jutge transforma en realitat els fets silenciats durant anys.
No oblidaré mai María Martín López, de 81 anys, que va declarar
davant dels magistrats de la sala II del Suprem amb una tremenda
fortalesa en el seu cos menut. Amb la convicció de qui diu la veritat
va relatar: «A ma mare se la van emportar a declarar, però la van matar pel camí, van matar vint-i-set homes i tres dones…». Va contar a
aquells jutges que l’última vegada que va veure sa mare a penes tenia
sis anys, i que ella i la seua família portaven una llarga i descoratjadora lluita per recuperar les seues restes al cementeri avilés de Pedro
Bernardo. Va ser la primera testimoni en el procés obert contra mi i,
després d’ella, van desfilar altres persones, humils, tranquil·les, desitjoses de relatar l’enorme llosa que carregaven, que aquells togats
que impartien justícia feren alguna cosa per donar suport a la seua
pretensió que la veritat s’obrira camí. Exposaven la seua incredulitat
encara davant del que va passar, sobreposant-se a la por imposada
pel silenci.
Recorde aquells dies de manera singular, com si tots aquells
presos, torturats i executats cobraren forma de persones de carn i
ossos que es materialitzaven en ser nomenats amb afecte i proximitat
pels testimonis, com si les paraules obriren un portal cap al passat
que estava viu en algun lloc del temps i que es mantenia obert mentre
durava el testimoniatge. Aquests homes i dones del passat revivien
amb el record que brollava a borbollons després de llargs anys de
silenci imposat, que reivindicaven la seua existència i descrivien la
injustícia comesa contra ells pels botxins del franquisme. Aquests
relats i aquests noms pronunciats pels qui van atestar davant del
màxim tribunal de justícia d’una societat encara temorosa, tants anys
després, demostraven que els feixistes no van aconseguir el seu objectiu d’esborrar aquestes persones de la faç de la terra, com tampoc
els ideals i les esperances que van defensar en vida. Allí eren, de nou,
de la mà de les seues dones, de les seues filles i fills. Encara que es van
[page-n-193]
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
escoltar els testimonis amb respecte, ja sabem el que va passar després: el Tribunal Suprem va beneir la impunitat i ningú més va poder
exposar el seu testimoniatge en seu judicial.
La justícia
El jurista romà Domici Ulpià va establir cap al 211 la definició de la
justícia com la contínua i perpètua voluntat de donar a cada u el que
li correspon. La idea forma part del pensament de Plató i, per tant,
del pensament del món antic, si bé el concepte d’aequitas, ‘equitat’,
era el més utilitzat. Que cada u reba el que li toca és, per tant, la visió
clàssica que es veurà reflectida també, segles més tard, en l’obra
Summa Theologiae de sant Tomàs d’Aquino, que ho defineix com «la
contínua i perpètua voluntat de donar a cada u el que li correspon».
En l’actualitat, no són pocs els juristes que aborden el principi
de justícia des de diferents perspectives. M’interessa especialment el
garantisme, la manera de comprendre, interpretar i explicar el dret
que ha impulsat i difós el jurista, jutge i filòsof Luigi Ferrajoli que, des
de 1989, ha treballat per adequar aquesta teoria al dret penal. L’argument de la desconfiança cap a qualsevol tipus de poder com a base del
garantisme és d’especial aplicació en el recorregut de les víctimes del
franquisme que resulta inconseqüent, estrafolari i en massa ocasions
poc ajustat a dret. Coincidisc completament amb Ferrajoli en l’escepticisme sobre si els poders que ens regeixen són capaços de donar una
resposta positiva completa als drets fonamentals i tendeixen a limitar-los, delimitant-los amb l’ajuda del mecanisme jurídic. La tasca de
l’administrador del dret, del jutge, del fiscal, si es compleix l’obligació
d’independència, és batallar contra aquesta voluntat espúria, tutelant
els drets que es poden veure vulnerats.
Per al filòsof Alasdair Chalmers MacIntyre, cal tindre una concepció de la societat i de les relacions socials per a concebre l’ètica i la
justícia. És a dir, el filòsof considera que, per a donar a cada u el que
li puga correspondre en la justícia, cal entendre el que aporta en els
diferents àmbits socials, però per a això el concepte sobre la societat ha de ser d’una societat justa i lliure. John Rawls, d’altra banda,
considera que la justícia és la primera virtut de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament, i assenyala la
importància que de la mateixa manera que una teoria s’ha de rebutjar
si no és vertadera, no importa que les lleis i les institucions estiguen
ordenades i siguen eficients ja que, si són injustes, afirma el filòsof estatunidenc, han de ser reformades o abolides. Rawls afig: «Cada persona posseeix una inviolabilitat fundada en la justícia que ni tan sols
el benestar de la societat en conjunt pot atropellar. És per aquesta raó
per la qual la justícia nega que la pèrdua de llibertat per a alguns es
192
[page-n-194]
193
Baltasar Garzón Real
torne justa perquè siga un bé més gran compartit per uns altres. No
permet que els sacrificis imposats a uns siguen compensats per més
quantitat d’avantatges gaudits per molts. Per tant, en una societat
justa, les llibertats de la igualtat de ciutadania es donen per establides
definitivament; els drets assegurats per la justícia no estan subjectes
a regatejos polítics ni al càlcul d’interessos socials». Una reflexió
encertada encara més en els temps que corren, quan la judicialització
de la política porta a situacions d’injustícia per als afectats, per a la
ciutadania i per a la societat en general.
El judici del franquisme
Aquests regatejos i fintes sobre el que la justícia ha de ser també van
ser presents en el procés al qual em vaig veure sotmés per la investigació dels crims del franquisme. El judici es va iniciar el 24 de gener de
2012, data en què, casualitats del destí, es complien trenta-cinc anys
dels assassinats a les mans de l’extrema dreta, d’Arturo Ruíz, María
Luz Nájera o els advocats laboralistes d’Atocha. Davant del concepte
del principi de justícia, recorde que The New York Times el qualificava
en un dur editorial d’«ofensa contra la justícia i contra la història [...].
És un ressò pertorbador del pensament totalitari de l’era de Franco».
«No hi ha justícia per a aquests crims?», es llegia en una gran pancarta davant del Tribunal Suprem, desplegada per l’Associació per a
la Recuperació de la Memòria Històrica. Quan el principi de justícia
es conculca, la porta s’obri per a la impunitat i això és el que expressaven les manifestacions a Espanya i a l’estranger, que protestaven per
tal acció arbitrària. N’hi ha prou de constatar com la sala II de l’alt
tribunal va absoldre el jutge, però va condemnar les víctimes i va tancar la possibilitat que s’investigaren aquests delictes de la dictadura
per la via penal. Al meu parer, llavors i ara, no és lícit deixar un crim
sense investigar i sense sancionar. No puc estar-me de preguntar-me
quins interessos tan forts poden tòrcer la norma en un tribunal perquè decidisca que tants assassinats queden impunes en una mostra
de com el principi de justícia queda enfangat per decisions judicials molt allunyades del que ha de ser l’equitat, i encara més quan la
justícia espanyola mai havia investigat penalment els fets objecte de
la denúncia que vaig admetre, cosa que se suma a aquesta impunitat
que fins i tot hui continua vigent.
El fet que la querella contra mi procedira de la ultradreta més
rància diu molt d’aquests interessos que citava abans i que sembla que
van il·luminar el tribunal en la seua decisió final d’esborrar qualsevol
indagació possible, deixant en la cuneta les víctimes i els seus familiars. Deu anys després d’aquell judici en contra meua continuàvem
igual o pitjor, perquè el temps en aquests casos no juga a favor de les
[page-n-195]
194
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
víctimes, que moltes vegades arriben al final dels seus dies sense haver
pogut enterrar dignament les persones estimades.
Llegir la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de memòria democràtica, publicada en el BOE núm. 252, de 20 d’octubre de 2022, que va
entrar en vigor el 21 d’octubre de 2022, m’ha produït una sensació
contradictòria. D’una banda, l’alegria que les víctimes podran transitar la senda legal de les seues justes reivindicacions en l’exigència de
veritat, justícia, reparació i no repetició, i, d’una altra, l’amarg sabor
pel temps perdut, des que en les meues actuacions, del 16 d’octubre
i 18 de novembre de 2008, vaig exposar, amb molts dels arguments
que ara recull la llei, que s’hauria d’haver seguit la investigació i no
tancar-la com va fer la Justícia espanyola, que, a més, va jutjar el jutge,
amb el dolor i el sofriment que això va comportar per als qui demanaven que el seu dret fora atés.
L’exhumació del franquista Gonzalo Queipo de Llano, de terrible record a Andalusia, un mes després de la seua vigència, és un clar
exemple del que s’ha de fer. Tot ha sigut gràcies a aquells que abans,
com ara, no han deixat de buscar la veritat i la justícia. M’emociona
recordar el valor d’aquestes persones, totes elles d’edats avançades,
que van acudir a relatar amb valentia la seua història davant de la
mirada impassible i perduda dels jutges del Tribunal Suprem, i la de
tantes altres que, seguint el seu exemple, lluiten dia a dia per un dret
desconegut durant tants anys. Ara la llei obligarà les institucions a
actuar. Per fi!1
Mai la impunitat
Fites com l’exhumació del dictador de la mà de Dolores Delgado,
ministra de Justícia llavors, o els esforços per tirar endavant una
llei de memòria democràtica, són xicotets triomfs de tots els qui
desitgem que impere el principi de justícia en tots els àmbits i més
en aquells en què contínuament s’ha negat. No s’ha de continuar
donant cobertura a crims atroços com ara el genocidi, la lesa humanitat, la guerra o les tortures, perquè aniríem en contra de tot el que
el dret internacional ha aconseguit avançar. No es pot permetre la
impunitat. Arguments com ara que revisar la transició, en referència a la Llei d’amnistia, suposa que «ens peguem entre germans» o
que es pretén «reviscolar les ferides», són populistes i falsos, missatges que sí que porten a la confrontació, que interessen als mateixos
que han evitat durant tants anys que la justícia impere, sabent que,
els qui els utilitzen, no reconeixen els drets que corresponen a les
víctimes.
En la transició espanyola es va buscar una fugida endavant,
cap al modernisme, l’europeisme, alçant una barrera d’oblit que no
1
BOE.es - BOE-A-2022-
17099 Llei 20/2022, de
19 d’octubre, en: www.
boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2022-17099
[page-n-196]
195
Baltasar Garzón Real
Les botes del represaliat
Basiliso Serrano, el Manco
de la Pesquera, sobre el
mur d’afusellament de
Paterna on va ser assassinat. Fotografia de Matías
Alonso.
funciona. Els oblits imposats sempre fracassen. Els perdons decretats oficialment, també. Les reconciliacions, igual. Tu perdones a
qui vols perdonar i et reconcilies amb qui et reconcilies. MacIntyre
ho resumeix bé: «La condició del perdó requereix que l’ofensor accepte ja com a just el veredicte de la llei sobre la seua acció i admeta
la justícia del castic adequat; d’ací la comuna arrel de ‘penitència’ i
‘pena’. L’ofensor pot ser perdonat si la persona ofesa així ho vol».
Quant al perdó, MacIntyre ressenya una diferència fonamental:
«La justícia és típicament administrada per un jutge, una autoritat
impersonal que representa la comunitat conjunta; però el perdó
només pot atorgar-lo la part ofesa...».
Pense que el que importa és que si en un moment històric com
pot ser la Transició no es van poder afrontar determinades qüestions,
es faça després. Però negar i deixar que encara persones de huitanta
i noranta anys demanen justícia és d’una vergonya tan ignominiosa,
que costa treball acceptar-ho. Resulta molt difícil explicar-ho en
altres països, quan les organitzacions internacionals reclamen que
investiguem mentre el Tribunal Suprem ha tancat qualsevol possibilitat. Que encara hui no es reconeguen les víctimes del franquisme
a Espanya, significa que no hem superat la realitat. El dia en què es
canvie el nom del carrer d’un dictador pel de qualsevol líder democràtic i això no alce polseguera, estarem en bona disposició.
Mantindre l’ètica
El principi de justícia es defensa per responsabilitat, perquè és la base
del Dret i perquè és l’instrument per a protegir els qui no tenen veu.
Aplicar-lo comporta afrontar els temes d’una manera combativa,
[page-n-197]
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
imbuïts d’aquesta concepció de la societat que preconitza MacIntyre.
Si no et mous, si et quedes quiet, com a jutge pots portar una carrera
confortable, però no seràs un jutge just. El moviment suposa desafiaments que cal resoldre i comporta risc. Es tracta de mantindre
l’ètica i aplicar-la, d’aferrar-se a la independència i vestir-la com una
cuirassa, de no deixar-se portar per altres principis com el dels interessos del poder o dels poderosos, que només serveixen per a deixar
les víctimes nues. Mai he pogut entendre com persones provinents
del món judicial arriben a la política i obliden que la independència
és un dels segells de la justícia i una de les seues garanties, i tracten de
mediatitzar-la o desvirtuar-la d’acord amb aquests interessos espuris.
Així, es fomenta la desconfiança de la ciutadania cap a la institució a
la qual es fa un mal servei, alhora que se soscava l’estat de dret, quan,
molt al contrari, el servei públic des de la justícia, des de la política
o des de qualsevol altra instància és imprescindible per a enfortir la
democràcia.
El principi de justícia no pot ser alié al sentiment de compassió,
al sentiment de tristesa que produeix el patiment d’algú, que impulsa
a alleujar el seu dolor, a remeiar-lo o a evitar-lo. La caritat pul·lula en
la frontera del concepte de justícia, com a significat de l’interés cap a
l’altre. Crec que si qui imparteix justícia és alié a aquests sentiments,
el seu treball es pot retraure des del punt de vista de la transcripció
de les normes legals, però no complirà degudament l’obligació de
vetlar pels dèbils. Això no significa que calga passar per damunt de la
llei, però sí que en la formació del professional que decideix sobre els
altres s’han d’integrar no solament postulats jurídics, sinó una imprescindible bona dosi de realitat i, en el món real, l’absència de compassió i de caritat són elements que envileix la societat; de la mateixa
manera que cal que el jutge no siga alié a aquestes impressions que
poden suposar la diferència entre sentenciar de manera estrictament
acadèmica o entendre la situació en tota la seua perspectiva.
Obstacles
Atendre els qui han vist els seus drets conculcats no és una qüestió
exclusivament ètica, sinó obligada pel que dicta el principi de justícia. El 2017, el relator especial de les Nacions Unides sobre justícia
transicional, Pablo de Greiff, en les recomanacions del seu informe,
recordava a l’Estat espanyol el seu deure de tindre en compte urgentment les peticions de les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme,
i indicava com a prioritat les exhumacions, la Valle de los Caídos i
reclavamava la nul·litat de les sentències arbitràries adoptades durant
la Guerra Civil i el franquisme. «L’Estat té una obligació d’atendre
els drets de les víctimes i els seus familiars i posar fi al sofriment de
196
[page-n-198]
197
Baltasar Garzón Real
[page-n-199]
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
milers d’elles que encara hui –a vegades huitanta anys després dels
fets, més de quaranta anys des del retorn de la democràcia– segueixen
sense saber on es troben les restes de les persones estimades», recalcava el relator que es basava en les normes del dret internacional dels
drets humans, sempre vinculants.
Els qui ens hem dedicat a intentar obrir-nos pas en l’abrupte
terreny de la memòria democràtica sabem que els governs de la dreta
han posat tots els obstacles imaginables perquè el principi de justícia
no poguera fer-se realitat, amb un menyspreu absolut a la veritat i
sense cap indici de plantejar cap reparació. Per a la dreta, hereva de
l’ocultisme de la dictadura, l’asseveració de Pablo de Greiff són paraules que s’emporta el vent: «La fortalesa d’una democràcia es mesura,
entre altres coses, per la capacitat de gestionar reclams vàlids de les
víctimes, independentment de consideracions polítiques o d’afiliació,
i de garantir el dret a la veritat sobre els esdeveniments, per més dolorosos que siguen». El govern del PP va fer l’orni. Encara més quan De
Greiff va assenyalar: «És necessària una política d’Estat decidida que
no quede presa de les tensions i divisions polítiques, però que garantisca mesures integrades, coherents, ràpides i imparcials, en favor de
la veritat, la memòria i la reparació [...]. Es tracta de drets humans, no
de política partidista».
Un cas paradigmàtic
Un exemple de l’arbitrarietat en l’administració, és el cas de Teófilo
Alcorisa. El dia 14 d’abril de 1947, Teófilo Román Alcorisa Monleón,
mentre treballava en una vinya del poble d’Higueruelas, a la província de Conca, vestit amb pantalons de pana i avarques, va ser detingut
per la Guàrdia Civil. La detenció es va fer en el context d’una gran
operació contra la guerrilla de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i
Aragó. La Guàrdia Civil buscava Pedro Alcorisa, fill de Teófilo. Com
que no va trobar Pedro Alcorisa, la Guàrdia Civil va procedir a detindre son pare, una persona major que no estava implicada en cap
partit ni cap moviment, suposadament per a ser interrogat sobre el
parador del seu fill. Van conduir Teófilo a la caserna d’Arrancapins, a
València. La seua família mai va ser informada del lloc de la detenció,
ni de la defunció, ni del lloc on va ser enterrat. Un guàrdia civil es va
apiadar de la dona de Teófilo i li va dir: «No busques més, que el teu
marit està mort». L’any 2000 els fills, Pedro i Pilar Alcorisa, van iniciar la indagació sobre el parador de son pare a través d’associacions
memorialistes. Localitzada la inhumació al cementeri de València,
es va requerir el 2009 l’Ajuntament de València, llavors regit per la
popular Rita Barberá, perquè dugera a terme els treballs de recuperació de les restes.
198
[page-n-200]
199
Baltasar Garzón Real
Davant dels obstacles administratius i polítics que sorgien sense
interrupció, associació i familiars van sol·licitar l’ajuda del despatx
d’advocats que dirigisc, ILOCAD. D’aquesta manera, el 19 de febrer de
2014, els familiars van presentar una denúncia davant el Jutjat d’Instrucció núm. 7 de València. Es denunciava un possible delicte de detenció il·legal sense donar raó del parador, pels fets ocorreguts el 1947 i
s’accentuava el caràcter permanent de les suposades accions delictives.
El procés judicial va transcórrer per rumbs guiats per la sentència del
Suprem, és a dir, amb resultats negatius, però el colofó va ser la inadmissió de l’empara per part del Tribunal Constitucional en una provisió del 13 de març de 2015 amb l’argument que «no hi ha vulneració de
cap dret fonamental».
El canvi polític al consistori valencià, amb l’arribada de la coalició
Compromís, PSPV i València en Comú, va canviar la sort. El 14 d’abril
de 2016, Pilar i Pedro recuperaven el cos de son pare, lliurat per l’alcalde Joan Ribó. Havien passat vora set anys de tortuositats administratives, desinterés oficial i un ànim polític en la línia del que la dreta
ha estat plantejant a manera d’activisme militant contra tot el que
puga rebatre una idíl·lica versió del règim de Franco, obviant els crims
comesos, els 140.000 desapareguts, els xiquets robats…, realitats que
hui encara segueixen ací.
Defensar la democràcia
En aquest llarg procés, semblant a tants altres que han xocat amb la
pètria negativa institucional i judicial, la justícia va estar absent i hui
en dia encara ho està, ja que no va dur a terme el que li corresponia,
que era acompanyar les víctimes, defensar-les i reparar-les, i va ignorar la seua obligació de fer complir la llei.
Durant tots aquests anys, he vist massa coses que es contraposen
al que com a jutge he considerat la cosa més sagrada. Orfes octogenaris que ploraven perquè els impedien desenterrar els seus pares; jutges que negaven el dret a donar sepultura; he seguit els passos d’una
llei de memòria històrica sentenciada a l’oblit per un govern de dreta,
que negava qualsevol suport a les famílies en boca del mateix president del govern, Mariano Rajoy, que es vantava de no dedicar «ni un
euro» per ajudar les víctimes en la seua cerca. Mentrestant, la ultradreta ha anat creixent, a la calor d’una nostàlgia rància cap a privilegis
d’una altra època. Infringir la justícia porta a obviar la veritat i deixar
les ferides enlaire, sense resoldre, amb el regust afegit de condecorar
els victimaris davant de la sorpresa escandalitzada dels ofesos. El que
és pitjor, l’odi cap a les víctimes s’ha mantingut intacte. Davant d’un
govern progressista que s’ha atrevit a exhumar Francisco Franco i que
posa sobre la taula una llei per a retornar aquest principi de justícia
[page-n-201]
200
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
tan rebentat, la dreta anuncia que, si aconsegueix reprendre el poder,
derogarà la Llei de memòria democràtica com acabarà també amb
altres avanços que serveixen per a consolidar les llibertats. El seu
interés és tornar Espanya a les tenebres de les quals vam aconseguir
eixir amb dolor i molt d’esforç quan vam instaurar la democràcia.
Reconéixer la dignitat de totes les persones, siguen les circumstàncies que siguen, i donar batalla per recuperar els seus drets és la
base del principi de justícia que ha d’il·luminar la memòria democràtica i la societat en qualsevol situació. Construir la veritat, la memòria, com una cosa present i futura, és essencial i enforteix un poble
perquè no oblidem mai que l’obligació de qualsevol demòcrata és
combatre la impunitat.
Bibliografia
Ferrajoli, L. (2006). Garantismo penal. Universidad Nacional Autónoma de
México, Mèxic.
Garzón Real, B. (2013). Interlocutòria en què es declara competent per a investigar els crims del franquisme. Disponible en: https://baltasargarzon.org/
wpcontent/uploads/2013/11/auto_memoria_historica.pdf
MacIntyre, A. (2004). Tras la virtud. Ed. Crítica, Barcelona.
Rawls, J. (2004). Teoría de la justicia. Fondo de Cultura Económica de España,
Madrid.
Sánchez, A. (29 de gener de 2022). «Este tribunal condenó a las víctimas a la desesperanza». Infolibre. https://www.infolibre.es/politica/decada-acoso-garzon-investigar-crimenes-franquismo_1_1217869.html
Crosses
Unitat estratigràfica 1020, fossa 114. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-202]
201
Dret internacional, reparació
i memòria democràtica: el cas
d’Espanya
Carmen Pérez González
PROFESSORA TITULAR DE DRET INTERNACIONAL PÚBLIC
I RELACIONS INTERNACIONALS, UNIVERSIDAD CARLOS III DE MADRID
[page-n-203]
202
Dret internacional, reparació i memòria democràtica: el cas d’Espanya
1. A manera d’introducció
Concebuda com una eina que tracta de fer possible, o almenys facilitar, la renovació i el renaixement de societats que han d’enfrontar un
passat de violacions greus de drets humans (Nesiah, 2016, p. 779),
la denominada «justícia de transició» o «justícia transicional» a
Espanya presenta complexitats específiques. Aquestes complexitats
(històriques, polítiques, socials) són de diferent naturalesa i es reflecteixen també en l’àmbit jurídic. Des d’aquest últim punt de vista,
les violacions deriven en bona part del pas del temps. Ho ha explicat
amb claredat el relator especial del Consell de Drets Humans de les
Nacions Unides (ONU) sobre la promoció de la veritat, la justícia, la
reparació i les garanties de no repetició. Va afirmar el 2014 que el cas
espanyol «involucra reptes característics de transicions postautoritàries i també de transicions postconflicte; grans variacions geogràfiques i temporals en els patrons de violència, durant la Guerra Civil
(1936-1939) i la dictadura (1939-1975); un conflicte seguit per una
llarga dictadura, i desenvolupaments importants en el marc normatiu nacional i internacional des que van tindre lloc les primeres
violacions».1
L’existència d’aquests desenvolupaments internacionals als quals
es refereix el relator constitueix el punt de partida d’aquesta reflexió. En les dècades transcorregudes des de la comissió de les greus
violacions de drets humans en el cas d’Espanya, el dret internacional
ha evolucionat de manera constant i indiscutible cap a l’establiment
d’algunes obligacions que els estats no han de desconéixer. En altres
paraules, considere que qualsevol aproximació jurídica a la situació
de les víctimes d’aquestes violacions, a els drets que siguen, no pot
prescindir hui dels avanços que s’han fet sobre aquest tema en el marc
del Dret Internacional dels Drets Humans (DIDH) i el Dret Internacional Humanitari (DIH).
No poden deixar de banda, perquè constitueixen els dos pilars bàsics d’aquest marc obligacional, els principis establits fins ara gràcies
al treball de l’ONU. En particular, els continguts en el «Conjunt de
Principis actualitzat per a la protecció i la promoció dels drets humans
mitjançant la lluita contra la impunitat (d’ara endavant, Conjunt de
Principis»)2 i els principis i directrius bàsics sobre el dret de les víctimes de violacions manifestes de les normes internacionals de drets
humans i de violacions greus del dret internacional humanitari a
interposar recursos i obtindre reparacions» (d’ara endavant: Principis
i directrius bàsics), aprovats mitjançant la resolució de l’Assemblea
General de Nacions Unides (AGNU) 60/147, de 16 de desembre de
2005.3 A la concreció i actualització d’aquests principis i a la determinació del contingut de les obligacions que se’n deriven han contribuït
1
Cf. el paràgraf 8 de l’Informe de 22 de juliol de
2014 realitzat pel relator
especial després de la
seua visita a Espanya (A/
HRC/27/56/Add.1). La
visita s’havia fet entre el
21 de gener i el 3 de febrer
de 2014. L’Informe està
disponible en http://
www.ohchr.org/en/
issues/truthjusticereparation/pages/index.
aspx (tots els documents
electrònics citats al llarg
d’aquest treball han sigut
consultats el 3 d’octubre
de 2022).
2
Disponible en https://
ap.ohchr.org/documents/
dpage_s.aspx?si=E/
cn.4/2005/102/Add.1.
3
La resolució està disponible en: http://research.
un.org/es/docs/ga/
quick/regular/60.
[page-n-204]
203
4
Vid. l’informe titulat Los
procesos de memorialización en el contexto
de violaciones graves
de derechos humanos
y del derecho internacional humanitario: el
quinto pilar de la justicia
transicional; adoptat el
9 de juliol de 2020 (A/
HRC/45/45), disponible
en https://undocs.org/
es/A/HRC/45/45.
5
Amb tot, la mateixa Llei
de memòria democràtica,
a la qual em referiré amb
més detall de seguida,
assumeix que això haurà
de ser necessàriament
així en alguns casos. En
el cas de les exhumacions
i lliurament de les restes
de les víctimes inhumades
a Cuelgamuros. D’acord
amb l’article 54.6 de la llei,
«per al cas d’impossibilitat tècnica d’exhumació,
s’acordaran mesures de
reparació de caràcter
simbòlic i moral».
6
Llei 20/2022, de 19 d’octubre, BOE núm. 252, de
20 d’octubre de 2022.
Carmen Pérez González
de manera extraordinària els òrgans de protecció internacional de
drets humans. La seua tasca ha consolidat l’obligació de l’Estat
d’aplicar el que s’ha denominat «el patró transicional» (Ignacio Forcada, 2011: 23) com una manera de garantir els drets de les víctimes
a la veritat, la justícia, la reparació i l’obtenció de garanties de no
repetició. A aquests quatre drets caldria afegir, a propòsit del relator especial sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació
i les garanties de no repetició, un cinqué pilar: la memorialització.4
Convé tindre en compte, tal com ha assenyalat, entre nosaltres,
Margalida Capellà i Roig, que les obligacions de l’Estat en aquest
àmbit «són complementàries i no alternatives, no poden substituir-se entre si» (2021, p 106).5 Veritat, justícia i reparació són, en
efecte, una espècie de vasos comunicants. Així, una mateixa mesura
pot servir a dos d’aquests propòsits. De la mateixa manera, l’absència d’avanços en algun dels plans compromet, sens dubte, al procés
en conjunt.
A Espanya, aquest procés ha sigut tardà, lent i intermitent. Amb
tot, l’Estat espanyol ha fet ja alguns passos veritablement significatius cap a l’adequació a les obligacions que imposa el dret internacional en relació amb la protecció dels drets de les persones que van
ser víctimes de violacions greus de drets humans durant la Guerra
Civil i la posterior dictadura franquista. En aquest context, aquest
treball prestarà especial atenció a l’obligació de reparació. D’acord
amb el dret internacional, les víctimes de greus violacions de drets
humans tenen dret a la reparació. Els principis 31 a 34 del Conjunt
de Principis es refereixen a aquest dret. En concret, als drets i deures
provinents de l’obligació de reparar (principi 31), als procediments de
reparació (principi 32), a la publicitat d’aquests procediments (principi 33) i a l’àmbit d’aplicació del dret a obtindre reparació (principi
34). La reparació haurà de ser integral. És a dir, haurà d’abastar tots
els danys i perjudicis patits per les víctimes i comprendre mesures
de restitució, indemnització, rehabilitació i satisfacció, d’acord amb
el dret internacional. Amb aquest propòsit, l’Estat haurà d’articular
un sistema de recursos que resulte accessible, ràpid i eficaç en la via
penal, civil, administrativa i/o disciplinària.
L’anàlisi que propose comença amb una succinta descripció de
la manera com Espanya, en particular a través de la Llei de memòria
democràtica adoptada l’octubre de 2022,6 complit aquestes obligacions (2). Seguidament, faré referència a algunes qüestions encara
pendents (3). El treball acabarà amb algunes conclusions (4).
No obstant això, és necessària una última precisió introductòria.
El fet que siga l’Estat, en conjunt, el subjecte de dret internacional al
qual cal vincular les obligacions internacionals a què fem referència
[page-n-205]
204
Dret internacional, reparació i memòria democràtica: el cas d’Espanya
no ha de fer-nos oblidar que, a Espanya, algunes comunitats autònomes han avançat més que unes altres, encara que a un ritme creixent, en el reconeixement i la garantia dels drets de les víctimes de la
Guerra Civil i la posterior repressió franquista, també en l’àmbit de
les reparacions (Cuesta i Odriozola, 2018; Escudero, 2021).
2. Sobre el compliment per part de l’Estat espanyol de l’obligació
de reparar
2.1. Qüestions generals
Quant al dret espanyol, la Llei de memòria democràtica constitueix
sens dubte un pas fonamental en el procés de disseny i la implementació a Espanya d’una política pública que protegisca adequadament
els drets de les víctimes de la Guerra Civil i la posterior dictadura
franquista. En aquest procés han jugat un paper rellevant normes
anteriors. En particular, la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la
qual es reconeixen i s’amplien drets i s’estableixen mesures en favor
dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la
dictadura (coneguda com a Llei de memòria històrica).7 Aquesta llei
va constituir el primer intent de dotar al nostre país d’una política
coherent que atenguera les obligacions imposades pel dret internacional. També pel que fa a la reparació. Tal com s’ha afirmat, la Llei de
memòria històrica «se suma a altres disposicions de caràcter legal i
reglamentari que des dels inicis de la democràcia s’han aprovat per a
indemnitzar persones represaliades durant la dictadura» (Escudero,
2013, p. 320-321).
Visita de la Plataforma
per la Comissió de la
Veritat sobre els crims del
franquisme al Parlament
Europeu, al març de 2014,
per denunciar el desemparament de les víctimes
a Espanya. Fotograma del
vídeo de Bruno Rascão.
7
BOE núm. 310, de 27 de
desembre de 2007.
[page-n-206]
205
8
A/HRC/48/60/Add.1,
disponible en https://
undocs.org/es/A/
HRC/48/60/Add.1.
9
CDE/C/ESP/OAI/1,
disponibles en https://
tbinternet.ohchr.org/_
layouts/15/treatybodyexternal/Download.
aspx?symbolno=CED%2FC%2FESP%2FOAI%2F1&Lang=en.
10
En particular, a través de
les mesures que preveu
l’article 48.
11
D’acord amb el paràgraf
segon d’aquest article
«és objecte de la llei el
reconeixement dels qui
van patir persecució
o violència, per raons
polítiques, ideològiques,
de pensament o opinió,
de consciència o creença
religiosa, d’orientació i
identitat sexual, durant
el període comprés entre
el colp d’Estat de 18 de
juliol de 1936, la guerra
d’Espanya i la dictadura
franquista fins a l’entrada
en vigor de la Constitució
Espanyola de 1978, així
com promoure la reparació moral i la recuperació
de la memòria personal,
familiar i col·lectiva».
Carmen Pérez González
Tal com ja s’ha avançat, la protecció dels drets de les víctimes a les
quals s’ha fet referència preocupa des de fa temps els òrgans de protecció de drets humans del sistema de l’ONU. Em sembla interessant,
per això, tindre en compte en aquesta anàlisi dos pronunciaments
recents d’aquests òrgans que, d’una banda, confirmen algunes de les
preocupacions expressades amb anterioritat per aquests mateixos
mecanismes i, de l’altra, valoren els avanços que suposaria la Llei de
memòria democràtica.
El primer d’aquests pronunciaments, de 5 d’agost de 2021, és del
relator especial sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició. El 5 d’agost de 2021 es va fer públic
l’informe de seguiment de la visita realitzada a Espanya entre el 21 de
gener i el 14 de febrer de 2014.8 L’informe és crític i parteix de l’afirmació que persisteixen bona part dels obstacles que es van identificar
llavors per a aconseguir la plena garantia dels drets de les víctimes. El
segon dels pronunciaments, que servirà de base per a la succinta anàlisi que em propose fer en aquest epígraf, són les observacions finals
del Comité contra les Desaparicions Forçades, de 27 de setembre de
2021, sobre la informació complementària presentada per Espanya
d’acord amb l’article 29.4 de la Convenció.9
En l’àmbit de la reparació, la Llei de memòria democràtica constitueix un avanç. A la reparació es refereix, en particular, el capítol
III de la Llei (articles 30 a 33). La llei acull la idea que la reparació
ha d’anar més enllà de l’àmbit econòmic i conjuga aquesta obligació
amb la de dignificació de la memòria de les víctimes, de caràcter més
simbòlic,10 que uneix amb un deure de memòria per part dels poders públics. La reparació moral de les víctimes es converteix així en
un dels objectius de la llei, d’acord amb el primer article.11 Aquesta
reparació haurà de ser, igualment, integral. Es tracta, ja ho he assenyalat, d’una obligació de l’Estat. A conseqüència d’això, s’haurà
de desenvolupar un conjunt de mesures de restitució, rehabilitació
i satisfacció, orientades al restabliment dels drets de les víctimes en
la dimensió individual i col·lectiva. Aquest caràcter integral té per a
Pablo de Greiff una doble dimensió: interna i externa. La integritat
(o coherència) interna es refereix a la relació entre els diferents tipus
de beneficis que distribueix un programa de reparacions. La majoria
d’aquests programes, afirma aquest autor, distribueixen més d’un
tipus de benefici. Així, poden incloure tant reparacions simbòliques
com materials i cada una d’aquestes categories també pot incloure
diferents mesures i distribuir-se individualment o col·lectivament. És
important que, per a aconseguir els objectius que es proposa, aquestes mesures de reparació es reforcen mutualment. D’altra banda, la
coherència externa es refereix a la idea que els esforços en matèria de
[page-n-207]
Dret internacional, reparació i memòria democràtica: el cas d’Espanya
reparacions es dissenyen de manera que tinguen una relació estreta
amb altres mecanismes o àmbits propis de la justícia de transició. És
a dir, amb la justícia penal, la revelació de la veritat i la reforma institucional (Greiff, 2010, p. 10-11). Tal com hem assenyalat, no estem
davant compartiments estancs. Tenint això en compte, s’estableixen
diferents tipus de mesures de reparació. Sense ànim d’exhaustivitat,
faré referència ara a algunes d’aquestes mesures.
En primer lloc, Cal citar aquelles mesures de reparació que presenten una dimensió col·lectiva, lligada a drets de la ciutadania. En
aquest sentit, l’article 4 de la Llei reconeix i declara el caràcter il·legal
i radicalment nul de totes les condemnes i sancions produïdes per
raons polítiques, ideològiques, de consciència o creença religiosa durant la guerra, com també les patides per les mateixes causes durant
la dictadura, amb independència de la qualificació jurídica utilitzada
per a establir aquestes condemnes i sancions. Amb les limitacions
a les quals es farà referència en l’epígraf següent d’aquest capítol,
aquesta declaració donarà lloc al dret a obtindre una declaració de
reconeixement i reparació personal, d’acord amb el que es preveu en
els articles 5 i 6.
Juntament amb aquest tipus de mesures, se n’estableixen unes
altres d’abast personal. És el cas de les mesures específiques que es refereixen als béns espoliats durant la guerra i la dictadura i que es tradueixen en l’obligació de realitzar-ne una auditoria i d’implementar
les possibles vies de reconeixement als afectats (article 31). A més, la
disposició addicional novena preveu la restitució dels béns confiscats
a les forces polítiques durant la dictadura a l’estranger a conseqüència
de processos judicials o administratius. En aquesta mateixa línia,
l’article 32 preveu una sèrie de mesures de reconeixement i reparació
de les víctimes de treballs forçats. Juntament amb l’evident dimensió personal, em sembla obvi que aquest tipus de mesures presenta
un abast col·lectiu que es relaciona, a més, amb el dret a la veritat,
també en una dimensió col·lectiva. És a dir, relacionada amb el dret
de la societat a conéixer el que va passar. Finalment, la llei també fa
referència a la concessió de la nacionalitat espanyola als voluntaris
integrants de les Brigades Internacionals (article 33) i als nascuts fora
d’Espanya de pares o mares, àvies o avis, exiliats per raons polítiques,
ideològiques o de creença (disposició addicional huitena).
Finalment, estan previstes determinades mesures de reparació
pel que fa a col·lectius específics. És el cas, en particular, de les dones.
A elles es refereix l’article 11, que estableix en l’apartat tercer l’obligació dels poders públics de dissenyar mesures particulars de reparació
dels perjudicis derivats de la repressió o la violència patida per les
dones a conseqüència de la seua activitat pública, política, sindical
206
[page-n-208]
207
Carmen Pérez González
o intel·lectual, o com a mares, companyes o filles de represaliats o
assassinats. Es fa igualment referència a la situació de les dones que
durant la guerra i la dictadura van patir privació de llibertat o altres
penes a conseqüència dels delictes d’adulteri i interrupció voluntària
de l’embaràs.
Recreació del procés
d’afusellaments al mur
del Terrer, al costat del cementeri de Paterna. Dibuix
de Matías Alonso.
2.2. Fosses comunes i reparació
La Llei de memòria democràtica vincula la qüestió de les fosses i
l’exhumació de les restes amb el dret a la veritat. Encara que la Llei
52/2007 s’ocupava d’aquesta qüestió, no ho feia de manera que eliminara tots els obstacles als quals s’enfrontaven, s’enfronten encara,
els familiars dels desapareguts. S’ha repetit que les mesures que
s’incorporaven responien a un model que ha sigut denominat com
de «privatització de la veritat», un model que s’assentava en la «col·laboració» entre les administracions públiques i els familiars descendents directes de les víctimes, als quals es concedien subvencions a fi
que pogueren dur a terme les tasques d’exhumació. Aquest model és
insuficient segons el que exigeix el dret internacional. Les raons per
les quals això és així les expressava amb claredat el relator especial
[page-n-209]
Dret internacional, reparació i memòria democràtica: el cas d’Espanya
sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties
de no repetició en 2014. No s’establia una vertadera política estatal en
la matèria, sinó que es delegava, en els familiars i les organitzacions
que ells havien constituït, la responsabilitat de dur a terme els complexos i costosos projectes d’exhumació. En definitiva, els familiars i
les associacions han suplit des de llavors funcions que corresponen a
l’Estat.
Crec que pot afirmar-se que, en aquest punt, la Llei de memòria
democràtica constitueix una millora significativa. A partir d’aquestes
crítiques, dissenya un model que cal considerar més ajustat al que requereixen òrgans de protecció internacional de drets humans. A més
de l’evident vincle amb la realització del dret a la veritat, em sembla
clar que permetre que els familiars identifiquen i exhumen les restes
dels seus desapareguts i que, si cal, reben una indemnització, suposa
també garantir-los el dret a la reparació. Algunes de les dificultats
per a dur a terme aquesta tasca han sigut subratllades per la doctrina
(Capellà, 2021).
3. Algunes qüestions pendents: La reparació sense efectes
econòmics derivada de l’anul·lació de les condemnes
En l’àmbit de la reparació, és rellevant la regulació continguda en la
Llei de memòria democràtica sobre una qüestió, que tampoc es va
resoldre satisfactòriament el 2007, relativa a l’anul·lació de les condemnes. Convé recordar que, la Llei de memòria històrica només
reconeixia i declarava el caràcter «radicalment injust» i la il·legitimitat de les condemnes i sancions dictades per motius polítics, ideològics o de creença per les jurisdiccions especials durant la Guerra Civil
i per qualssevol tribunals o òrgans penals o administratius durant la
dictadura. La llei també establia que les víctimes podien sol·licitar
l’emissió de declaracions de reparació i reconeixement personal. Es
tractava, ja s’ha dit, d’una solució insuficient (Errandonea, 2008;
Vallés, 2015).
Ara, l’article 5 de la Llei de memòria democràtica regula amb un
cert detall les qüestions de la nul·litat de resolucions i la il·legitimitat d’òrgans. No obstant això, l’apartat quart de l’article imposa un
límit als efectes que poguera tindre la declaració de nul·litat a la qual
es refereixen els apartats anteriors de l’article. En concret estableix
el següent: «La declaració de nul·litat que es conté en els apartats
anteriors donarà lloc al dret a obtindre una declaració de reconeixement i reparació personal. En tot cas, aquesta declaració de nul·litat
serà compatible amb qualsevol altra fórmula de reparació prevista
en l’ordenament jurídic, sense que puga produir efectes per al reconeixement de responsabilitat patrimonial de l’Estat, de qualsevol
208
[page-n-210]
209
12
Cf. l’apartat 33 de l’Informe.
13
Cf. l’apartat 18 dels «Principis i directrius bàsics».
14
Ibidem, apartat 20. Entre
els perjudicis que caldria
avaluar, se citen expressament els següents: el
mal físic o mental; la
pèrdua d’oportunitats, en
particular les d’ocupació,
educació i prestacions socials; els danys materials
i la pèrdua d’ingressos,
inclòs el lucre cessant;
els perjudicis morals; i
les despeses d’assistència
jurídica o d’experts, medicaments i serveis mèdics,
i serveis psicològics i
socials.
15
A/CN.4/L.602/Rev.1,
disponible en https://
legal.un.org/ilc/sessions/53/docs.shtml.
Carmen Pérez González
administració pública o de particulars, ni donar lloc a efecte, reparació o indemnització d’índole econòmica o professional».
Tal com va assenyalar el relator especial en l’informe de 5 d’agost
de 2021, aquesta restricció contravé els estàndards internacionals
relatius l’obligació de proporcionar una reparació completa a les víctimes.12 Són clars sobre aquest tema els «Principis i directrius bàsics»,
que estableixen com a formes de reparació la restitució, la indemnització, la rehabilitació, la satisfacció i les garanties de no repetició.13
Quant a la indemnització, estableixen que hauria de concedir-se de
manera apropiada i proporcional a la gravetat de la violació i a les
circumstàncies de cada cas, per tots els perjudicis econòmicament
avaluables que siguen conseqüència de violacions manifestes de les
normes internacionals de drets humans o de violacions greus del dret
internacional humanitari.14 D’altra banda, l’obligació d’indemnitzar
deriva del dret internacional de la responsabilitat de l’Estat. Així,
d’acord amb l’article 34 del Projecte d’articles de la Comissió de Dret
Internacional sobre la responsabilitat de l’Estat per fets internacionalment il·lícits,15 «la reparació íntegra del perjudici causat pel fet
internacionalment il·lícit adoptarà la forma de restitució, d’indemnització i de satisfacció, ja siga de manera única o combinada». A la
indemnització es refereix, en concret, el primer de l’article 36, que és
taxatiu en afirmar que l’Estat responsable d’un fet internacionalment
il·lícit està obligat a indemnitzar el mal causat per aquest fet en la mesura que aquest mal no siga reparat per la restitució. I afig en l’apartat
segon que la indemnització haurà de cobrir qualsevol mal susceptible
d’avaluació financera, inclòs el lucre cessant en la mesura que aquest
siga comprovat (Tomuschat, 2007).
4. A tall de conclusió
La lluita contra la impunitat constitueix l’eix entorn del qual ha
pivotat la tasca de l’ONU en l’àmbit que ens ocupa en aquest treball.
Es tracta d’un objectiu que ha afavorit la cerca i el perfeccionament
de mecanismes adequats per a aconseguir que els autors de violacions greus de drets humans reten comptes. D’altra banda, és un objectiu pel qual el dret internacional contemporani aposta de manera
decidida.
No pot obviar-se que la consecució d’aquest objectiu sembla
complicar-se quan es tracta d’afrontar violacions de drets humans que
van tindre lloc en el passat amb ocasió d’un conflicte armat o d’una
experiència dictatorial. Amb tot, només l’horitzó d’evitar la impunitat
d’aquestes conductes és compatible amb una efectiva i adequada protecció dels drets de les víctimes. Tant el «Conjunt de Principis» com
els «Principis i directrius bàsics», citats ací, desenvolupen precisament
[page-n-211]
Dret internacional, reparació i memòria democràtica: el cas d’Espanya
l’obligació dels estats d’adoptar mesures contra la impunitat. Aquestes
mesures hauran de garantir adequadament tant els drets de les víctimes de les violacions greus de drets humans a la veritat, la justícia i la
reparació com la no repetició; també quan aquestes violacions s’han
comés en el passat. El principi de continuïtat de l’Estat serviria per a
fonamentar aquesta obligació en aquests supòsits. Tal com s’ha dit,
«l’essència d’aquest principi podem condensar-la referint que l’Estat
encara és el mateix, a l’efecte de l’ordenament jurídic internacional,
qualsevol que siga el canvi o els canvis ocorreguts en la seua organització interna. En conseqüència, […] un Estat haurà d’atendre a totes
aquelles obligacions internacionals pertinents per a, recordem “resoldre els problemes derivats d’un passat d’abusos a gran escala”, estiga
o no immergit en un procés de transició de l’índole que es vulga; si bé,
matisem almenys, potser aquestes obligacions han d’interpretar-se
d’una manera que, sense violentar els límits permesos, no es convertisquen en una cosa impossible, inviable, contraproduent i/o odiosa”
(Chinchón, 2009, p. 53-54).
La Llei de memòria democràtica i algunes de les normes adoptades en l’àmbit autonòmic a Espanya són prova que l’Estat espanyol
segueix disposat a afrontar algunes de les dificultats que, tal com
assenyalava en les primeres línies d’aquest treball, origina el pas del
temps quan es tracta de dissenyar i implementar programes de garantia dels drets de les víctimes de greus violacions de drets humans.
210
[page-n-212]
211
Carmen Pérez González
Bibliografia
Capellà i Roig, M. (2021). «El derecho a interponer recursos y a obtener reparación de los familiares de personas desaparecidas durante la guerra civil
española». Eunomía. Revista en Cultura de la Legalidad, 20, 104-140.
Chinchón, J. (2009). «Justicia transicional: “Memoria Histórica”, y responsabilidad internacional del Estado: Un análisis general a propósito del cumplimiento de ciertas obligaciones internacionales en juego después de más
de tres décadas de inicio formal de la transición política española». Revista de
Derecho de Extremadura, 4, 53-54.
Cuesta, J. L. i Odriozola, M. (2018). «Marco normativo de la memoria histórica
en España: legislación estatal y autonómica». Revista Electrónica de Ciencia
Penal y Criminología, 20(8), 1-38.
Escudero, R. (2021). «La vía autonómica para la recuperación de la memoria
histórica en España». Revista Catalana de Dret Públic, 63, 165-184.
Escudero, R. (2013). «Jaque a la Transición: análisis del proceso de recuperación
de la memoria histórica». Anuario de Filosofía del Derecho, 29.
Errandonea, J. (2008). «Estudio comparado de la anulación de sentencias injustas
en España». International Center for Transitional Justice. https://www.ictj.
org/sites/default/files/ICTJ-Spain-Amnesty-Justice-2008-Spanish_0.pdf.
Forcada, I. (2011). Derecho Internacional y Justicia Transicional. Cuando el Derecho se
convierte en religión. Ed. Civitas, Cizur Menor.
Greiff, P. (2010). «Introduction. Repairing the past: Compensation for victims of
human rights violations». En P. de Greiff (Ed.), The Handbook of Reparations
(p. 3-18). University Press, Oxford.
Nesiah, V. (2016). «Theories of transitional justice». En A. Orford i F. Hoffmann
(Eds.), The Oxford Handbook of the Theory of International Law. Oxford University Press, Oxford.
Tomuschat, C. (2007). «Reparation in favour of individual victims of gross
violations of human rights and international humanitarian law». En M. C.
Kohen (Ed.), Promoting Justice, Human Rights and Conflict Resolution through
International Law/La promotion de la justice, des droits de l’homme et du règlement
des conflits par le droit international: Liber Amicorum Lucius Caflisch (p. 569-590).
Martinus Nijhoff Publishers, Boston, Leiden.
Vallés Mañío, D. (2015). «El TEDH no cuestiona la Ley de Memoria Histórica,
pero podría». InDret, 4, 19.
[page-n-213]
[page-n-214]
[page-n-215]
[page-n-2]
[page-n-3]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
2
[page-n-4]
3
Lourdes Herrasti Erlogorri
LES FOSSES
DEL FRANQUISME
ARQUEOLOGIA,
ANTROPOLOGIA I MEMÒRIA
[page-n-5]
LES FOSSES DEL FRANQUISME.
ARQUEOLOGIA, ANTROPOLOGIA I MEMÒRIA
De juliol 2023 a abril 2024
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
Antoni Francesc Gaspar Ramos
Diputat de l’Àrea de Cultura
Xavier Rius i Torres
Diputat de Memòria Històrica
Ramiro Rivera Gracia
DELEGACIÓ DE MEMÒRIA HISTÒRICA
Cap de la Delegació Memòria Històrica
Francisco Sanchis Moreno
Tècnica de Memòria Històrica
Eva García Barambio
Tècnica de l’arxiu gràfic
María Jesús Blasco Sales
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA / L’ETNO
Directora del Museu de Prehistòria de València
María Jesús de Pedro Michó
Cap Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions
del Museu de Prehistòria de València
Santiago Grau Gadea
Director de L’ETNO. Museu Valencià d’Etnologia
Joan Seguí Seguí
Unitat de Producció d’Exposicions de L’ETNO.
Museu Valencià d’Etnologia
Jose María Candela Guillén i Tono Herrero Giménez
Gestió administrativa
Ana Beltrán Olmos i Manolo Bayona Gimeno
Disseny imatge del projecte «Les fosses del franquisme.
Arqueologia, Antropologia i Memòria»
La Mina Estudio
Basat en l’obra artística de Dionisio Vacas de la Fossa 126 del
cementeri de Paterna
Fotografia de l'obra artística
Chisco Ferrer
Restauració de materials
Laboratori de Restauració del Museu de Prehistòria de
València: Trinidad Pasíes, Ramón Canal Roca i Janire
Múgica Mestanza. Amb la col·laboració de: l’Institut
Universitari de Restauració del Patrimoni - Universitat
Politécnica de València: Mª Teresa Doménech Carbó, Jose
Antonio Madrid García, Pilar Bosch Roig, Sofía Vicente
Palomino, Mª Antonia Zalbidea Muñoz i del Departament
de Química Analítica - Universitat de València: Antonio
Doménech Carbó
Laboratori de Restauració de L’ETNO: Isabel Álvarez Pérez i
Gemma Candel Rodríguez. Amb la col·laboració de: IVCR+i
Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació:
Gemma Contreras Zamorano, Mercè Fernández i María
José Cordón
Restauració tèxtil: Carolina Mai Cervoraz, Núria Gil
Ortuño, Carlos Milla Mínguez i Albert Costa Ramon.
Control biològic i conservació preventiva: l’Institut
Universitari de Restauració del Patrimoni - Universitat
Politécnica de València: Pilar Bosch Roig
Programa activitats complementàries
Begonya Soler Mayor, Yolanda Fons Grau, Tono Vizcaíno
Estevan i Andrea Moreno Martín, Francesc Cabañés
Martínez, Ana Sebastián Alberola, Amparo Pons Cortell,
Albert Costa Ramon, Isabel Gadea Peiró, Mª José García
Hernandorena, Francisco Sanchis Moreno, Eva García
Barambio
Producció i instal·lació gràfica exterior
Simbols
Impressió del cartell i programa d'activitats
Impremta Diputació de València
PUBLICACIÓ
Autors i autores
Eloy Ariza Jiménez, Xurxo M. Ayán Vila, Zira Box Varela,
Isabel Gadea Peiró, María José García Hernandorena,
Baltasar Garzón Real, Lourdes Herrasti Erlogorri, Aitzpea
Leizaola, María Laura Martín-Chiappe, Miguel Mezquida
Fernández, Andrea Moreno Martín, Carmen Pérez
González, Francisco Sanchis Moreno, Queralt Solé i Barjau,
Mauricio Valiente Ots, Tono Vizcaíno Estevan
Coordinació científica
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
María José García Hernandorena, Isabel Gadea Peiró,
Francisco Sanchis Moreno
Coordinació tècnica
Eva Ferraz García
Disseny i maquetació
La Mina Estudio
Traducció i correcció valencià castellà
Joaquín Abarca Pérez i Sarrià Masià. Serveis Lingüístics
Imatges i fotografies
Eloy Ariza Jiménez-Associació Científica ArqueoAntro,
Albert Costa Ramon. Col·lecció Memòria
Democràtica L’ETNO, Isabel Gadea Peiró, María
José García Hernadorena, Xurxo M. Ayán Vila,
[page-n-6]
Lourdes Herrasti Erlogorri, Sociedad de Ciencias Aranzadi,
Aitzpea Leizaola, María Laura Martín-Chiappe, Matías
Alonso, Bruno Rascão, Col·lecció particular València,
Col·lecció Família Roig Tortosa, Família Pastor, Família
Chofre, Família Gómez, Família Coscollà, Família Peiró,
Família Pomares, Família Gomar, Família Llopis, Família
Morató, Família Alemany, Família Miguel Cano i María
Navarrete, Ministerio de Cultura y Deporte - Centro
Documental de la Memoria Histórica, Agencia EFE,
Biblioteca Nacional de España
Impressió de la publicació
Printer Brok 2010 SL
ISBN: 978-84-7795-066-0
Dipòsit Legal: V-1085-2023
© dels textos: l’autoria
© de les imatges: l’autoria, arxius i col·leccions
© de la present edició: Diputació de València, 2023
AGRAÏMENTS
A la Plataforma d’Associacions de Familiars de Víctimes
del Franquisme de les Fosses Comunes de Paterna, a les
Associacions de Familiars de les fosses 21, 22, 81-82, 9192, 94, 95, 96, 100, 111, 112, 114, 115, 120, 126, 127, 128,
els nínxols 43-44 i l’Agrupació de familiars de Víctimes
del Franquisme de les Fosses Comunes del Quadre II del
Cementeri Municipal de Paterna.
A Enrique Abad Aparicio, Llorenç Alapont, Dolores
Albuixech Domingo, Montserrat Alemany, Vicente Alemany
Morell, Magdalena Almiñana Solanes, Matías Alonso, Pedro
Luís Alonso, Mercedes i Jaime Amorós Gómez, Maruja
Badia, Amparo Belmonte Orts, Pepa Bonet, José Calafat
Ché, Paz Calduch, Lola Celda Lluesma, Rosana Copoví,
Amparo Cortelles Raga, Rosa Coscollá, Fernando Cotino,
Celia Chofre Rico,Rocío Díaz, Francisco De Paula Rozalén
Martínez, Mireia Doménech Alemany, Aure Escrivá Ferrer,
Joaquín Esparza Morell, Fina Ferre, Nati Ferrero, María
Frasquet, Palmira Flores Carreres, Palmira Ros, Sara Ros i
Geles Porta, Vicent Gabarda Cebellán, Daniel Galán Valero,
Iker García, Vicent García Devís, José García Martínez,
María Gómez, Salvador Gomar Pons, Carmen Gómez
Sales, Carlos i Amparo Gregori Berenguer, Tina Guillem
Cuesta, José Guirao Giner, Juan Guirao Ortuño, Josefina
Guzmán Navarro, Vicenta Juan, Amèlia Hernández Monzó,
Eva Mª Ibáñez Cano, Mª Rosa Iborra Gimeno, Charo
Laporta Pastor, Gloria Lacruz León, José Ignacio Lorenzo,
Concepción Llin Garcia, Pilar Lloris Macián, Mercedes
Llopis Escrivá, Paqui Llopis, Teresa Llopis Guixot, Ernesto
Manzanedo Llorente, Aurora Máñez, Matilde Martí Avi,
Sonia Martínez, María Asunción Martínez, Carolina
Martínez Murcia, José Ramón Melodio, Rafael Micó,
Silvia Mirasol Fortea, Laura Mollá, Paco Monzó i Toni
Monzó Ferrandis, Josep Joan Moral Armengou, Maria
Morató Torres, María Morió Gómez, José Vicente Muñiz i
Helena Aparicio, María Navarro Giménez, Miguel Navarro,
Óskar Navarro Pechuán, Mª Ángeles Navarro Perucho,
Vicente Olcina Ferrándiz, Roser Orero, Eduardo Ortuño
Cuallado, David Pastor, Josefa Peiró, Pepita Peiró, Vicenta
Pérez Martínez, Conchín Pia Navarro, Carmen Picó Monzó,
Juan Luis Pomares Almiñana, Eduardo Ramos, Jordi
Ramos, Raquel Ripoll Giménez, Verónica Roig Llorens,
María José i Charo Romero Ortí, Andrea Rubio, Benjamín
Ruiz Martí, Juan José Ruíz, Carmen Sanchis Bauset,
Mercedes Sanchis Bonora, Mª Carmen Sancho Albiach,
Pablo Sedeño Pacios, Núria Serentill i Julio Morellà, Laura
Simón, Saro Soriano Llin, Pilar Taberner Balaguer, Laura
Talens, Silvia Talens, Sergi Tarín Galán, Dionisio Vacas
Cosmo, Progreso Vañó Puerto, Fernando Vegas.
A ARFO-Associació de Represaliats/des pel Franquisme
d’Oliva, Ateneu Republicà de Paterna, Museu de Ceràmica
de Paterna, Associació Científica ArqueoAntro, ATICS,
PaleoLab, Museu Virtual de Quart de Poblet, Cementeri
Municipal de Paterna.
IN MEMORIAM DE TOTES LES VÍCTIMES DE LA
REPRESSIÓ FRANQUISTA
[page-n-7]
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Directora
María Jesús de Pedro Michó
Cap Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions
Santiago Grau Gadea
Exposició: Arqueologia de la memòria. Les fosses de
Paterna
Comissariat
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan, Eloy Ariza
Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
Coordinació tècnica
Eva Ferraz García i Santiago Grau Gadea
Projecte museogràfic
Rosa Bou Soler i Kumi Furió Yamano. LimoEstudio
Assessorament científic
Associació Científica ArqueoAntro
Coordinació muntatge
Rosa Bou Soler, Kumi Furió Yamano, Eva Ferraz García, Laura
Fortea Cervera i Isabel Carbó Dolz
Registre i muntatge d’objectes
Begonya Soler Mayor i Ramón Canal Roca
Programa didàctic
Arantxa Jansen, Laura Fortea Cervera i Eva Ripollés Adelantado
Difusió i xarxes socials
Begonya Soler Mayor, Lucrecia Centelles Fullana, Vanessa
Extrem Medrano i Francisco Pavón Tudela
Reportatge i càpsula informativa
Gala Font de Mora Martí
Disseny imatge de l’exposició
Rosa Bou Soler i Kumi Furió Yamano. LimoEstudio
Traducció i correcció texts sala al valencià i castellà
Sarrià Masià. Serveis Lingüístics
Traducció texts sala a l’anglés
Michael Maudsley
Traducció texts sala a l’italià
Centro G. Leopardi
Traducció texts sala al francés
Christine Comiti
Famílies i institucions prestadores d’objectes exhumats
i familiars
Col·lecció Memòria Democràtica - L’ETNO i les associacions de
familiars de les fosses 21, 22, 81-82, 91-92, 94, 96, 100, 111, 112,
114, 115, 120, 126, 128, els nínxols 43-44 i la fossa 2 del segon
quadrant.
Col·leccions particulars d’Enrique Abad Lahoz, Manuel
Amorós Aracil i María Sánchez Gomariz, Manuel Bauset
Tamarit, Juan Bautista Solanes, Miguel Cano i María
Navarrete, Daniel Galán Valero, Regino García Culebras,
Manuel Baltasar Hernández Sáez i Gracia Espí Roca, Pepita
Iborra, Lacruz, Salvador Lloris Épila, Manuel Lluesma
Masia, Gregori Migoya, Vicente Muñiz Campos, Mª Ángeles
Navarro Perucho, José Orts Alberto i Asunción Granell Martí,
José Peiró Calabuig, Conchín Pía Navarro, César Sancho de la
Pasión, Carlos Talens i de les famílies Carreres Duato, Ché Soler,
Gómez Sales, Monzó Cruz, Morell Pérez, Murcia-Ródenas,
Ortí-Fita, Picó Monzó, Roig Tortosa, Taberner Giner i Vañó
Puerto.
Persones i institucions prestadores de fons documentals
i fotogràfics
Archivo ABC; Archivo Vicaría de la Solidaridad. Museo de la
Memoria y los Derechos Humanos, Chile; Arxiu General i
Fotogràfic de la Diputació de València; Auschwitz- Birkenau
Memorial; Agencia EFE; Biblioteca Historicomèdica «Vicent
Peset Llorca» - Universitat de València; Biblioteca Nacional de
España; Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. Fons Finezas;
Buchenwald Memorial Collection; Col·lecció particular Matías
Alonso; Colección particular Rosario Martínez Bernal; CRAI
Biblioteca Pavelló de la República - Universitat de Barcelona;
Dachau Concentration Camp Memorial Site; Fundación
Sancho el Sabio Fundazioa (Vitoria-Gasteiz). Fondo Sociedad
de Amigos de Laguardia; Fundación Biblioteca Manuel Ruiz
Luque. FBMRL; GrupoPaleolab® i UNDERBOX; Mauthausen
Memorial; Ministerio de Cultura y Deporte. Centro
Documental de la Memoria Histórica; Ministerio de Defensa.
Archivo General e Histórico de Defensa; Museo Sitio de
Memoria ESMA, Argentina; Museu Virtual de Quart de Poblet;
US National Archives at College Park. National Archives and
Records Administration.
Autors i autores del fons fotogràfic
Eloy Ariza Jiménez, Paco Grau, Paloma Brinkmann, J. Cabrelles
Sigüenza, Santi Donaire, David Fernández, Maysun Visual Artist,
Bernhard Mühleder, Ahmed Jallanzo, Hermes Pato, Joaquín
Sanchis Serrano «Finezas», Pawel Sawicki i Nathalie Valanchon.
© Stefan Müller-Naumann, Peter Hansen, Gervasio Sánchez,
Vicente Ballester, Wila, VEGAP. València. 2023
Autors i autores de les il·lustracions
Flavita Banana, Manel Fontdevila, Eneko las Heras Leizaola,
Gema López «Kuroneko», José López «Lope», Ana Penyas,
Bernardo Vergara i Frente Viñetista. Asociación de humoristas
gráficos.
© Andrés Rábago «El Roto», VEGAP. València. 2023
Recursos audiovisuals
Genocidis i arqueologia forense (audiovisual)
Guió: Eloy Ariza Jiménez, Andrea Moreno Martín
i Tono Vizcaíno Estevan
Edició i muntatge: Alicia Alcantud i Pablo Vigil
Paterna, la memòria de la repressió i dels crims de postguerra
(audiovisual)
Guió: Eloy Ariza Jiménez, Andrea Moreno Martín i Tono
Vizcaíno Estevan
Il·lustracions: Gema López «Kuroneko»
Fotografia i vídeo: Eloy Ariza Jiménez
Edició i muntatge: Alicia Alcantud i Pablo Vigil
Els sons d’una exhumació (paisatge sonor)
Guió: Eloy Ariza Jiménez, Andrea Moreno Martín
i Tono Vizcaíno Estevan
[page-n-8]
Gravacions: Eloy Ariza Jiménez
Edició i muntatge: Marcos Bodi
La veu de les famílies (àudio)
Guió, edició i muntatge: Santi Donaire
Resiliència a l’oblit (motion graphics)
Peça artística: Guillem Casasús Xercavins
i Gerard Mallandrich Miret
Motion: Àlex Palazzi Corella
Edició: Joan Campà San José
Execució producció i muntatge instal·lació
Rótulos Gallego & Burns S.L.
Fusteria paraments: Sergio Carrero Melián
Pintura paraments: Sebastián López
Pis tècnic: Pinazo Decoraciones
Emmarcament
Marc-Imatge
Transport
Tti International Art Services
Imatge i so
Sonoidea
Assegurances
Allianz
Organització i producció
Diputació de València - Museu de Prehistòria de València
L’ETNO-MUSEU VALENCIÀ D’ETNOLOGIA
Director
Joan Seguí Seguí
Unitat de Producció d’Exposicions
Jose María Candela Guillén i Tono Herrero Giménez
Exposició: 2.238 lloc de perpetració i memòria
Comissariat
Albert Costa Ramon, Isabel Gadea Peiró i María José García
Hernandorena
Projecte museogràfic
Estudio Eusebio López
Coordinació muntatge
Jose María Candela Guillén, Albert Costa Ramon i Tono
Herrero Giménez
Programa didàctic
Sarah Juchnowicz Perlin i Sílvia Prades Moliner (Exdukere S.L)
Difusió i xarxes socials
Francesc Cabañés Martínez, Ana Sebastián Alberola, Sandra
Sancho Ruiz
Disseny imatge
Estudio Eusebio López
Traducció i correcció textos sala al valencià i castellà
Jose María Candela Guillén i Carles Penya-roja Martínez
Traducció texts sala a l’anglès
Robin Loxley
Fons exposats d’objectes exhumats i familiars, i institucions
prestadores
Col·lecció Memòria Democràtica - L’ETNO, Família de Juan
Ferrer Vázquez, Família de Miguel Galán Domingo, Família
de Salvador Gomar Noguera, Família de Vicente Gómez Marí,
Família de Blas Llopis Sendra, Família de Salvador Llopis
Sendra, Família de Vicente Martí Ruiz, Família de Vicente
Mollá Pascual, Família de José Morató Sendra, Família de
José Orts Alberto, Família Peiró Roger, Família de Juan Luis
Pomares Bernabeu, Família de Federico Rico Cabrera, Família
de Germán Sanz Esteve, Família de Basiliso Serrano Valero,
Família de Mariana Torres Esquer, Família de Vicente Guna
Carbonell, Família de Joaquín Revert Gilabert, Família de
Daniel Simó Biosca, Família de Luis Ocaña Navarro, Família de
Vicente Mollá Galiana
Audiovisuals
Dones Rapades
Guió: Isabel Gadea i Peiró, Mª José García Hernandorena
Fotografies: Arxiu Art al Quadrat, Arxiu Pura Peiró
Veu: Teresa Llopis
Edició i muntatge: Pau Monteagudo Aguilar
Homenatges polítics
Fotografia i vídeo: Arxiu Pep Pacheco, Arxiu Sergi Tarín
i Óskar Navarro
Edició i muntatge: Pau Monteagudo Aguilar
Primeres exhumacions científicoforenses
Fragment Vídeo: “Dones de Novembre. Les fosses clandestines
del franquisme”
Guió i direcció: Óskar Navarro, Sergi Tarín
Fotografía: Antonio Arnau Iborra, Esther Albert Navarro
Música: Jorge Agut Barreda
Moviment associatiu i nous rituals
Imatges: Raúl Pérez López
Edició i muntatge: Pau Monteagudo Aguilar
Creació sonora sons del cementiri de Paterna
Edu Comelles Allué
Col·laboracions artístiques Pati 3
Anaïs Florin, Judith Martínez Estrada
Elaboració taulells ceràmics
Aacerámicas (Almàssera)
Execució producció i muntatge instal·lació
Art i Clar, Sebastián López Valero
Suport tècnic
Unitat de Col·leccions i Restauració
Jorge Cruz Orozco, Miguel Hernández Oleaque
i Pilar Payá Ferrando
Assegurances
Allianz
Organització i producció
Diputació de València – L’ETNO
[page-n-9]
ARQUEOLOGIA
17
35
Més enllà de l’exhumació:
arqueologia i museus
per a construir memòria
democràtica
Arqueologia de la
repressió. L’arqueologia
forense en l’exhumació
de les fosses de la Guerra
Civil i la postguerra
Andrea Moreno Martín,
Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez
i Miguel Mezquida Fernández
Lourdes Herrasti Erlogorri
53
69
Història d’unes restes
bandejades
Aquesta arqueologia serà
la tomba del feixisme, o
no serà. Sobre el paper
que pot i ha de jugar
l’arqueologia comunitària
en les fosses comunes del
franquisme
Queralt Solé i Barjau
Xurxo M. Ayán Vila
ANTROPOLOGIA
91
113
On rau la memòria?
Objectes i memòries:
la dimensió material de
les fosses
Maria-José García Hernandorena
i Isabel Gadea i Peiró
Zira Box Varela
[page-n-10]
127
145
Passat, present i futur
dels objectes de les fosses
comunes
Mirar Paterna per
a revisitar el procés
d’exhumacions
contemporani:
possibilitats i tensions
en les lluites per la/les
memòria/ies
Aitzpea Leizaola
María Laura Martín-Chiappe
MEMÒRIA DEMOCRÀTICA
165
175
Fosses i memòria
democràtica
El dret a la veritat
davant les violacions dels
drets humans durant el
franquisme
Francisco J. Sanchis Moreno
Mauricio Valiente Ots
189
201
Primer, les víctimes.
Principi de Justícia
Dret internacional,
reparació i memòria
democràtica: el cas
d’Espanya
Baltasar Garzón Real
Carmen Pérez González
[page-n-11]
Fosses i memòria democràtica
10
[page-n-12]
11
Francisco J. Sanchis Moreno
Toni Gaspar
PRESIDENT DE LA DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
La història que no s’escriu prescriu. Pot semblar un simple eslògan
publicitari, però crec que podem elevar la frase a la categoria d’intenció política, de principi col·lectiu d’un poble, d’una obligació moral
de les societats lliures. Recuperar el que s’ha silenciat, parlar del que
no es podia parlar i reconéixer el que no es va voler que es coneguera.
Això és memòria històrica.
La Diputació de València té la satisfacció d’haver-se erigit durant els últims anys en un referent institucional en la recuperació de
records, testimoniatges i cossos de persones perseguides i afusellades per les seues conviccions o simplement per no ser partícips d’un
règim antidemocràtic i repressor.
S’han intervingut trenta-cinc fosses comunes, s’han exhumat
més de mil dues-centes víctimes i s’han destinant més de huit milions
d’euros en ajudes a col·lectius, associacions i ajuntaments en sis anys,
en els quals la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de
València ha permés, de manera exemplar, ajudar que no prescriga la
memòria i la dignitat de centenars de famílies.
Aquest és el camí: aconseguir fer callar la ideologia de la desmemòria amb iniciatives i pressupostos, des d’institucions i associacions
compromeses amb un treball tan necessari per a la justícia històrica
d’un poble.
Agraïsc el treball de tots els professionals de diferents disciplines
que ens han ajudat en aquesta tasca de recuperació i identificació de
centenars de desapareguts durant la dictadura franquista. Gràcies
també a les persones que, des de la Diputació de València, ho han
fet possible. Seguirem en aquesta direcció tan digna, amb l’absoluta convicció que, per a viure la vida, cal mirar endavant, però per a
entendre-la cal mirar endarrere.
[page-n-13]
ARQUEO
[page-n-14]
13
OLOGIA
17
Més enllà de l’exhumació: arqueologia i museus per a
construir memòria democràtica
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan, Eloy Ariza Jiménez
i Miguel Mezquida Fernández
35
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en
l’exhumació de les fosses de la Guerra Civil i la postguerra
Lourdes Herrasti Erlogorri
53
Història d’unes restes bandejades
Queralt Solé i Barjau
69
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no
serà. Sobre el paper que pot i ha de jugar l’arqueologia
comunitària en les fosses comunes del franquisme
Xurxo M. Ayán Vila
[page-n-15]
14
Revers i anvers d’una fotografia amb comiat
Vicente Mollá Galiana, fossa 94. Paterna
Col·lecció família Mollá Galiana
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-16]
15
[page-n-17]
Dòmino de fang
Salvador Lloris Épila, fossa 21, Paterna
Col·lecció família de Salvador Lloris Épila
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-18]
17
Més enllà de l’exhumació:
arqueologia i museus per a
construir memòria democràtica
Andrea Moreno Martín,
Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez
i Miguel Mezquida Fernández
EQUIP DE COMISSARIAT DE L’EXPOSICIÓ «ARQUEOLOGIA DE LA MEMÒRIA. LES FOSSES DE PATERNA»
[page-n-19]
18
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
«Amb pols seré i la consciència molt tranquil·la, escric les meues
últimes lletres perquè d’ací a unes hores hauré deixat d’existir.
M’executaran».
Bautista Vañó Sirera, 15 de juliol de 1939.
El 15 de juliol de 1939, Bautista Vañó Sirera va ser afusellat al mur
del Terrer de Paterna. L’Estat franquista el va acusar d’adhesió a la
rebel·lió i, mitjançant un judici sumaríssim on no va tindre cap tipus
de defensa legal ni jurídica, un tribunal militar el va condemnar a
mort. Bautista havia nascut l’any 1898 a Bocairent. Estava casat i era
pare de quatre fills. Es guanyava la vida de teixidor. Pel que sabem
a través dels seus descendents, va ser una persona compromesa
amb la cultura i la política del seu poble i del seu temps: publicava
–amb el pseudònim de «Progreso»– articles sobre qüestions socials
i polítiques, participava en l’activitat de la Sociedad Amanecer i va
formar part del Comité Executiu Popular de Bocairent durant la
Guerra Civil espanyola. La seua filiació anarquista, vinculada a
la CNT i la FAI, i la seua militància per un món i una societat més
justos i més lliures van ser per a la dictadura arguments més que
suficients per a assassinar-lo.
El cas de Bautista no és únic. Com ell, milers d’homes i dones van
ser víctimes de la violència estructural i sistemàtica que va practicar el
franquisme.1 Només a Paterna, van afusellar almenys 2.2372 persones entre 1939 i 1956. Els seus cossos es van llançar sense contemplacions a fosses comunes, que es compten per milers a l’Estat espanyol.
Aquests assassinats pretenien l’aniquilació física de la dissidència
i, més enllà de la mort, van imposar el terror i una política d’Estat
per silenciar i esborrar les vides d’aquestes persones i els ideals que
defensaven.
Molts d’aquests cossos encara estan, hui en dia, al subsol. La crua
realitat és que bona part de les fosses del territori espanyol continuen
a l’espera de ser localitzades i exhumades. Encara més, algunes mai
no es podran excavar perquè s’han destruït o perquè s’hi ha construït
damunt.
Obrir la terra es converteix, en la seua radicalitat i amb tot el
seu potencial simbòlic, el desencadenant d’un procés complex però
necessari, que recupera cossos i memòries, trenca silencis, afronta
traumes, genera conflictes… però suposa, sobretot, una oportunitat
de fer justícia i pensar escenaris de reparació individual i col·lectiva.
En aquest procés, l’arqueologia té un paper primordial. No debades,
és la metodologia arqueològica la que permet localitzar, exhumar,
identificar, analitzar i interpretar amb rigor científic les restes materials que es conserven a les fosses.3
1
Les xifres a l’Estat
espanyol, segons Francisco Espinosa (2021, p.
103-110), arriben a les
49.426 persones víctimes
de la violència de la
rereguarda i 140.159 de
la violència franquista.
Al País Valencià, Vicent
Gabarda (2020, p. 20-21)
en comptabilitza 6.415 i
6.386, respectivament.
2
Tot i que la xifra més
difosa recentment és
la de 2.238 persones
afusellades, no hem
pogut corroborar amb
dades concloents la
identitat d’una persona,
que restaria pendent
de confirmació com a
víctima de la repressió de
la postguerra. Per això,
en aquest text optem per
esmentar que almenys
van ser assassinades 2.237
persones, de les quals sí es
coneix el nom, cognoms
i la data d’afusellament
a partir dels estudis de
Vicent Gabarda (2020).
3
Com a actuació arqueològica, està sotmesa als
règims d’autoritzacions de
la Conselleria de Cultura i
Patrimoni (Llei 4/1998
i Decret 107/2017) i emmarcada en la normativa
de memòria democràtica
(Llei 14/2017 i Decret
1/2023). Les exhumacions a l’Estat espanyol
disposen del Protocol
d’actuació en exhumacions de víctimes de la
Guerra Civil i la dictadura
(Ordre PRE/2568/2011).
[page-n-20]
19
Botella de vidre documentada al costat del cos
de César Sancho de la
Pasión durant l’exhumació de la fossa comuna
(Fotografia: Eloy Ariza
- Associació Científica
ArqueoAntro, Fossa 120
del Cementeri Municipal
de Paterna).
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
Les restes humanes de les persones represaliades conformen
aquest registre arqueològic i tots els elements materials associats al moment de la mort: des dels objectes més personals (roba,
sabates, botons, anells, llapis, ulleres, medalletes), passant per
les proves materials dels crims (projectils, baines de fusell, cordes
per a lligar les mans), fins a algunes evidències del record i el dol
de les famílies (rams de flors, botelletes amb notes manuscrites,
taulells amb les dades personals de la víctima com si foren memorials). Ara bé, més enllà dels objectes importa entendre on i com
apareixen, amb el propòsit de reconstruir els esdeveniments i estudiar el valor (simbòlic, històric, científic, social, personal) que
els envolta. Perquè la interpretació científica d’aquesta cultura
material s’ha de basar, necessàriament, en el context espacial on
es recupera.
Davant del que molta gent pot pensar, l’arqueologia no pretén
buidar el subsol per recuperar objectes, sinó que, com a ciència
social, estudia aquests objectes –i els seus contextos– per conéixer les persones que hi ha darrere, siguen de societats remotes
o del passat recent. En el cas concret de les fosses comunes, al
context espacial s’afig una nova dimensió que resulta essencial:
la forense. Com que es tracta de procediments que aspiren a la
[page-n-21]
20
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
localització, identificació i recuperació de persones desaparegudes
de manera forçosa i víctimes de vulneració de drets humans, l’arqueologia incorpora protocols específics i equips interdisciplinaris
procedents de l’antropologia –tant física com social i cultural–, la
medicina forense, la història, la sociologia, la psicologia o el dret,
entre d’altres. És l’anomenada arqueologia forense,4 mitjançant la
qual no només es pretén aclarir els crims de lesa humanitat, sinó
també entendre els processos de construcció de la memòria al voltant d’aquests fets, pensar els mecanismes per a afrontar el trauma
i la gestió dels conflictes en l’esfera familiar i pública, i convidar a la
generació d’espais de reflexió i debat. Si bé ni la tasca de l’arqueologia ni de qualsevol altra disciplina pot assegurar que no es tornen a
repetir els crims, almenys sí que ofereix eines per a reflexionar, amb
el propòsit de contribuir a la sensibilització i la conscienciació de la
ciutadania.
4
Cal puntualitzar que
l’arqueologia forense
s’associa a àmbits pericials
relacionats amb l’antropologia forense, la medicina
legal i el dret humanitari i
que, per tant, es diferencia
de l’arqueologia funerària,
la finalitat de la qual és
l’estudi de la mort (rituals,
enterraments, restes
associades) per a analitzar
aquestes pràctiques en
les societats humanes des
d’un punt de vista social i
cultural.
Les famílies són un agent
clau en el processos d’exhumació i sovint acompanyen els equips tècnics al
peu de fossa. Pepita Peiró
davant de la fossa on es
trobava son pare (Fotografia: Eloy Ariza - Associació
Científica ArqueoAntro,
Fossa 112 del cementeri
municipal de Paterna).
La finalitat de l’arqueologia és, doncs, construir i difondre el
coneixement del passat –un passat que comença ahir–, però des d’un
ferm compromís amb les realitats del present. Precisament, la temporalitat no limita la pràctica de l’arqueologia, que metodològicament
i epistemològicament es pot aplicar a qualsevol context cronològic.
Això suposa que, en cronologies contemporànies, la recerca arqueològica també té accés a fonts d’una altra naturalesa que resulten
crucials, com ara els testimonis orals, la documentació històrica o els
arxius personals.
[page-n-22]
21
Pepita Peiró sosté la
fotografia dels seus
familiars el dia de Tots
Sants, mentre visitaven
la fossa de son pare,
José Peiró (Fotografia:
Eloy Ariza, Fossa 112 del
cementeri municipal de
Paterna).
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
És en el marc d’aquesta arqueologia de la contemporaneïtat on
té sentit l’arqueologia forense. Malauradament, a l’Estat espanyol,
encara és una subdisciplina incipient. Tot i que en les dues darreres
dècades algunes administracions han treballat pel foment de les polítiques públiques de memòria –sobretot a través del finançament de
les exhumacions– i que la memòria històrica ha assolit una certa presència mediàtica i pública, encara estem lluny d’aconseguir l’efectivitat i el compromís per la tríada «veritat, justícia i reparació». Si més
no en un pla institucional, perquè la realitat és que les associacions
ciutadanes que conformen el moviment memorialista fa dècades que
reivindiquen aquests drets des de la militància. Encara més, les famílies no han deixat mai de tindre presents els familiars desapareguts, i
han sigut des de l’inici les veritables impulsores d’aquests processos.
Algunes, fins i tot, des del mateix moment de l’afusellament. Només
així s’entén com, malgrat el control i la repressió franquista, la transmissió de les memòries en l’esfera privada ha permés que moltes de
les vides i les històries de les persones represaliades hagen arribat fins
l’actualitat.
[page-n-23]
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
Pensem, de nou, en la història de Bautista Vañó Sirera. Unes hores abans de l’afusellament, i plenament conscient del crim que anaven a cometre contra ell, escriu les seues últimes paraules en una carta
de comiat. La missiva ho expressa amb contundència: «en unes hores
hauré deixat d’existir». Aquell 15 de juliol de 1939, en efecte, li van
arrabassar la vida. Però, tot i la pèrdua, en realitat mai no va deixar
d’existir, perquè Magdalena Puerto Mora, la seua dona, va mantindre
viu el seu record i va transmetre la seua memòria com a herència als
seus fills, els quals encara la mantenen i transmeten.
Aquesta ha sigut la manera com normalment s’ha preservat, en
l’àmbit familiar, la memòria de les persones afusellades i desaparegudes, on les dones sempre han representat el paper protagonista
(Moreno, 2018; García i Gadea, 2021). Una pràctica de resistència
–la de no oblidar, parlar i contar– que durant la dictadura va ser un
mecanisme de supervivència en privat, i que en democràcia es va
cronificar com a ritual íntim, resultat de l’estigmatització i la falta
de reconeixement públic. Només recentment aquestes històries
familiars han començat a ser escoltades amb atenció i a formar part
de la dimensió pública de la memòria, que no pot ser més que una
pluralitat de memòries. És el que s’ha denominat «memòria democràtica», entesa com una memòria construïda des de la coparticipació de les institucions, l’àmbit professional i la societat civil (Baldó,
2021). Perquè la memòria, segons com l’entenem, és un dret que ha
de traspassar l’esfera privada i assumir significat per al conjunt de la
ciutadania.
En aquesta reconceptualització semàntica, l’arqueologia té
moltes coses a dir. Fugint, de nou, dels estereotips més arrelats,
l’arqueologia no es limita a enunciar el temps pretèrit –siga recent
o remot–, sinó que també es conjuga en present i futur, en entendre
que amb el coneixement del passat i de la materialitat –el patrimoni– podem pensar i transformar la nostra realitat i la que està
per vindre. Aquest és, almenys, el que es defensa des de corrents
com l’arqueologia pública, que proposa un canvi de perspectiva amb
implicacions ontològiques: situar les persones del present com a
veritables protagonistes.
Aquesta manera d’entendre l’arqueologia, juntament amb el
coneixement de la complexitat del treball a les fosses comunes del
franquisme i la necessitat d’enriquir el debat públic sobre la memòria
democràtica, conformen la pedra angular del projecte expositiu «Arqueologia de la memòria. Les fosses de Paterna».
La proposta parteix del treball d’investigació desenvolupat
per l’Associació Científica ArqueoAntro al cementeri municipal
de Paterna. Ja fa més d’una dècada que l’associació treballa per la
22
[page-n-24]
23
5
La saponificació cadavèrica és un procés induït
per un alt nivell d’humitat
al subsòl que afavoreix
la conservació del cos
a partir d’un procés de
canvi químic que afecta
el greix corporal, que es
transforma, a través de la
hidròlisi, en un compost
semblant a la cera o el
sabó. A Paterna, la saponificació s’ha documentat
en diverses fosses, a
profunditats per davall
dels quatre metres, i això
ha permés la preservació
excepcional tant de restes
antropològiques com
de la indumentària i un
conjunt variat d’evidències materials (Moreno et
al., 2021).
6
Gràcies en particular
a totes les persones,
famílies i associacions
que participen en aquest
projecte expositiu i que
ens han acompanyat,
per la seua predisposició
sempre entusiasta, per
la cura i l’afecte amb què
han teixit les històries al
voltant dels seus objectes
familiars i per la seua confiança en nosaltres a l’hora
de compartir els records
i memòries més íntims i
personals i permetre’ns
explicar-los.
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
recuperació i identificació de víctimes de la guerra i la dictadura
franquista en diferents punts de l’Estat espanyol, en especial al País
Valencià (Díaz-Ramoneda, et al., 2021; Mezquida, et al., 2021; Moreno et al., 2021). A Paterna, entre 2017 i 2023 han exhumat més
d’una vintena de fosses. En paral·lel al treball de camp, ArqueoAntro
ha dut a terme una tasca de difusió important mitjançant publicacions, conferències, cursos, visites comentades i exposicions. De fet, ja
en 2018 va col·laborar en l’exposició «Prietas las filas. Vida quotidiana
i franquisme» en l’ETNO, on van ser exposats per primera vegada
alguns materials exhumats a Paterna (Moreno i Candela, 2018).
Amb aquests precedents, a finals de 2019 naix la proposta de
l’actual projecte expositiu, que no és sinó la resposta a una necessitat: tractar de manera monogràfica la cultura material exhumada a
les fosses del cementeri municipal de Paterna des d’una perspectiva
arqueològica. I fer-ho amb un plantejament integral que explique
i contextualitze el procés científic d’exhumació, i que presente la
singularitat de Paterna en diversos àmbits: com a lloc de memòria des
de la postguerra, com a espai de barbàrie i horror per la quantitat de
víctimes i l’ús intensiu del cementeri com a camp de fosses, i com a cas
excepcional en termes de conservació, amb exemples de saponificació5
que han preservat les restes de manera extraordinària.
Conscients dels múltiples reptes que plantejava el projecte, es
va decidir conformar un equip interdisciplinari de comissariat, amb
personal expert en processos d’exhumació, en gestió del patrimoni i
polítiques públiques de memòria, com també en divulgació i museus.
A més a més, s’ha disposat de la col·laboració d’altres especialistes
procedents de l’àmbit del fotoperiodisme, l’art i el disseny. I, sobretot, s’ha de destacar la inestimable implicació de les famílies de les
persones represaliades, que en un exercici d’enorme generositat i
compromís han cedit temporalment alguns objectes que conserven
a casa, en record dels familiars desapareguts (fotografies, cartes,
objectes personals) i han donat el consentiment per a exposar objectes exhumats, i els han dotat de sentit i afectivitat amb els seus relats
personals. Un procés que ha sigut possible gràcies a l’existència d’una
complicitat prèvia entre l’equip tècnic i les famílies, arran dels anys
de treball i trobada a peu de fossa. A totes elles reiterem el nostre més
sincer agraïment.6
Donada la naturalesa arqueològica de la proposta, l’equip de
comissariat va considerar que la institució idònia per a acollir l’exposició era el Museu de Prehistòria de la Diputació de València. Es
tracta, en efecte, d’un centre de referència per a l’arqueologia valenciana i espanyola, i la proximitat geogràfica a Paterna enfortia el sentit
de l’elecció. Tanmateix, el projecte plantejava un important repte per
[page-n-25]
24
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
al museu, ja que no hi ha pràcticament precedents expositius en el
tractament integral del paper de l’arqueologia en la construcció de la
memòria vinculada a les fosses comunes del franquisme, ni tampoc
iniciatives on la cultura material exhumada siga el cor del discurs
expositiu. Per això és important reconéixer el posicionament decidit
del museu amb la proposta.7
Amb tot, la posada en marxa del projecte ha tingut en ment
tres objectius principals. En primer lloc, pensar l’exposició com un
homenatge i un reconeixement públic a les víctimes de la repressió
franquista i a les seues famílies, com també als col·lectius i persones
que, des de fa dècades, reivindiquen i lluiten per la seua memòria. En
segon lloc, fer visible l’aportació de les disciplines científiques i els
equips tècnics, que permeten que els processos d’exhumació de les
fosses, d’identificació de les persones represaliades i de recuperació
de les seues històries de vida es desenvolupen amb rigor científic,
ètica i humanitat. I, en tercer lloc, establir un diàleg amb la ciutadania
sobre la necessitat de les polítiques públiques de memòria, per tal
d’abordar els traumes del passat, sensibilitzar l’opinió pública i posar
sobre la taula els reptes de futur.
7
«Arqueologia de la
memòria. Les fosses
de Paterna» és possible
gràcies a l’aposta valenta
i el compromís de María
Jesús de Pedro, directora
del Museu de Prehistòria,
i de Santiago Grau, cap de
la Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions, com
també a la implicació de
conservadores i personal
tècnic: Eva Ferraz, Begoña Soler, Ramon Canal,
Trinidad Pasíes i Janire
Múgica. La seua tasca en
l’àmbit de la gestió, la restauració i la museografia,
i les enriquidores aportacions que sorgien en el
marc de sessions de treball
i converses informals,
han estat fonamentals per
al desenvolupament del
projecte.
[page-n-26]
25
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
Carolina Martínez, neta
de José Manuel Murcia
Martínez (Fossa 94,
cementeri municipal de
Paterna) durant el procés
de cessió d’objectes per
a l’exposició (Fotografia:
Eloy Ariza, Museu de
Prehistòria de València).
Renderització de l’exposició «Arqueologia de la
memòria. Les fosses de
Paterna» del Museu de
Prehistòria de València
(Disseny: Rosa Bou i Kumi
Furió).
L’exposició s’estructura en cinc grans espais, a través dels
quals s’articula un viatge que transita, de manera intermitent, entre el present i el passat. El punt de partida és la reivindicació del
paper de l’arqueologia en l’estudi de la contemporaneïtat, en particular en l’àmbit dels conflictes i els episodis traumàtics d’arreu
del món durant els segles xx i xxi. Aquest marc ens permet situar
el nostre cas d’estudi en el context internacional dels drets humans, i connectar amb els principis de l’arqueologia forense com
a aportadora crucial de les proves pericials dels crims. Des d’ací,
[page-n-27]
26
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
iniciem un primer viatge al passat amb el propòsit de contextualitzar històricament la realitat ideològica, política i social de la
postguerra en la qual van tindre lloc els crims del franquisme,8 i
on es defineix clarament la dualitat entre els victimaris o perpetradors i les víctimes.
Seguidament, es presenta el cementeri municipal de Paterna i el
mur del Terrer com a conjunt singular d’aquesta repressió. L’explicació discorre en un sentit diacrònic, entenent aquest cementeri com
un espai de violència en el passat, però també de memòria i resistència, que en el present encara es resignifica. En aquest fluir temporal,
on s’insereixen les famílies de les persones desaparegudes, el moviment memorialista i les administracions públiques, també fan acte
de presència els equips tècnics. S’aprofita llavors per a explicar els
procediments científics i la multidisciplinarietat inherents a l’exhumació de les fosses comunes en l’actualitat.
8
Amb la recuperació de les restes humanes i els objectes associats
viatgem, de nou, al passat, per tal de parlar de les persones que van
ser assassinades i llançades a les fosses. Aquest espai constitueix el
veritable cor de l’exposició. Es planteja com un vis-a-vis entre els
objectes exhumats i els objectes familiars, els quals, en conjunt,
ajuden a reconstruir el context sociopolític i els vincles que es teixien
Acte de la Plataforma
d’Associacions de
Familiars de Víctimes del
Franquisme de les Fosses
Comunes de Paterna
(Fotografia: Eloy Ariza,
cementeri municipal de
Paterna, 2018).
La nostra proposta expositiva es circumscriu als
crims de postguerra, és a
dir, els que es perpetren
a partir del final –retòric–
de la guerra, l’1 d’abril de
1939. Tot i això, la repressió franquista s’allarga
fins a la mort del dictador
Francisco Franco el 1975,
quan el règim arriba –si
més no, oficialment– a
la fi. Cal no oblidar que la
violència i la repressió van
més enllà de l’assassinat,
i es van manifestar en
moltes esferes de la vida
quotidiana (Rodrigo,
2008).
[page-n-28]
27
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
entre dins i fora de la presó, i entre dins i fora de la fossa. Els materials
exhumats testimonien la precarietat de la vida a la presó i de la mort
violenta, però també ens parlen de les identitats personals i de les
estratègies de resistència. D’altra banda, els objectes familiars,
acompanyats dels relats de les persones que els custodien, ajuden a
posar nom i a reconstruir els projectes personals i polítics ensorrats
per la dictadura. Els uns i els altres constitueixen els elements a partir
dels quals s’articula la memòria.
Els relats familiars ens tornen, així, al present, per a connectar
amb l’últim apartat de l’exposició, concebut com un espai obert per a
la reflexió en clau individual i col·lectiva sobre els fets històrics i com
es construeix la memòria. El recorregut es tanca amb un homenatge
final, on es projecten els noms de totes les persones afusellades a
Paterna entre 1939 i 1956.
A més de l’exposició a sala, la proposta inclou una xicoteta mostra al pati del museu, dedicada a la representació de les fosses del
franquisme en vinyetes i il·lustracions. Es tracta d’un recurs complementari, pensat especialment per a les activitats didàctiques programades pel museu amb motiu de l’exposició.
En la concepció global del projecte, i entenent la funció comunicativa de l’exposició i del museu, també ens semblava important
comptar en aquest volum amb les aportacions d’especialistes que
treballen i militen, des de l’arqueologia, en l’àmbit de la memòria
històrica en diferents punts de l’Estat espanyol. Queralt Solé, del
Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, aborda en «Història d’unes restes bandejades» la contextualització històrica de la violència en la rereguarda republicana i la
violència colpista en el marc de la guerra d’Espanya. Entendre els
motius de la mort i el tractament dels morts durant la guerra i la
immediata postguerra és indispensable per a comprendre les maneres en què apareixen les restes humanes en les exhumacions a l’Estat
espanyol. Precisament, Lourdes Herrasti, del Departament d’Antropologia de la Societat de Ciències Aranzadi (País Basc), incideix en
les metodologies i les eines de l’arqueologia forense en el text «Arqueologia de la memòria: l’arqueologia forense aplicada a les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra». Uns procediments que sempre
tenen present documentar i obtindre tota la informació necessària
per a restituir la identitat i la memòria de les persones assassinades.
Parlar de memòria i identitat remet, inevitablement, a l’acció de les
famílies dels desapareguts, i també a la necessitat de facilitar espais
per a restituir la veritat dels crims i afrontar el trauma. Així, a partir
del context gallec, Xurxo M. Ayán Vila, de l’Instituto de História
Contemporânea de la Universidade Nova de Lisboa, defén la funció
[page-n-29]
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
28
terapèutica, mnemotècnica, didàctica i política de l’arqueologia
comunitària amb la seua contribució «Aquesta arqueologia serà la
tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot i ha de jugar
l’arqueologia comunitària en les fosses del franquisme». Les veus
de Xurxo, Lourdes i Queralt contribueixen, en aquesta publicació, a
reflectir la pluralitat de maneres de pensar i la transversalitat a l’hora
d’aplicar la mirada arqueològica en un tema d’estudi que resulta ben
complex.
De fet, més amunt hem comentat que aquest projecte ha plantejat
múltiples reptes. El més profund de tots és, sens dubte, el caràcter
extremament sensible i colpidor de la temàtica i de la cultura material
que l’acompanya. Els objectes exposats, tant els exhumats com
els familiars, són sensibles en molts sentits. Són sensibles perquè
constitueixen evidències forenses, a diferència d’altres materials
conservats en un museu arqueològic. Són sensibles, sovint, per l’estat
de conservació. Són sensibles també perquè apel·len a un passat
incòmode. I sobretot són sensibles perquè encarnen un incalculable
valor emocional per a les famílies de les víctimes.
Penjoll artesanal elaborat
a la presó per Vicente
Roig, afusellat a Paterna,
per al seu fill (Fotografia:
Eloy Ariza, Col·lecció
Família Roig Tortosa).
[page-n-30]
29
9
La materialització
museogràfica d’aquests
principis ha sigut possible
gràcies al treball de Rosa
Bou i Kumi Furió, les
dissenyadores de l’exposició, que han respectat
escrupolosament els
nostres posicionaments
i han donat resposta a
les nostres inquietuds
amb una professionalitat
exquisida. També els
volem mostrar el nostre
agraïment.
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
El caràcter sensible d’aquests objectes i relats ha condicionat per
complet l’enfocament museològic i museogràfic del projecte. Seguint
els postulats de la museologia crítica, entenem el museu com un espai
de negociació i conflicte, on s’ha de fomentar la reflexió i el diàleg en
un sentit multidireccional, tot abandonant la idea d’una veritat única
emanada des de la institució. En obrir-se i deixar-se travessar pel
context, el museu pot convertir-se un espai segur on parlar de temes
complexos, de conflictes i controvèrsies. Per això ha sigut tan important disposar de diferents veus procedents de l’àmbit professional, del
moviment memorialista i de les famílies. I també per això hem volgut
pensar l’exposició com un exercici d’experimentació sobre el potencial dels museus per a abordar la memòria del passat traumàtic d’una
manera crítica i reflexiva (Arnold-de Simine, 2013).
Des d’aquests plantejaments, consideràvem indispensable
establir una sèrie de línies roges a l’hora de concebre i dissenyar
l’exposició.9 Tres grans línies roges que, amb les seues derivacions
específiques, han acabat constituint una espècie de full de ruta que
ens ha guiat al llarg de tot el procés.
Com a punt de partida, teníem la voluntat explícita de no caure
ni en l’espectacularització ni en la banalització de l’objecte d’estudi,
davant d’una una creixent demanda que comporta una clara sobreexplotació mediàtica i certes distorsions en el tractament d’aquest tema
(Aguilar, 2008; Vinyes, 2011; Cadenas, 2019). Les restes exposades
requereixen una contextualització científica i un tractament expositiu específics per tal d’evitar-ne la cosificació i fetitxització o, fins
i tot, la sacralització. Cal harmonitzar la difusió en pro d’un ús social i
públic amb el respecte als béns i als seus portadors. D’altra banda, des
del primer moment vam descartar l’exhibició de restes humanes, una
pràctica molt estesa en les exposicions arqueològiques sobre altres
èpoques i cultures. Fins i tot en l’ús del material fotogràfic, on se n’ha
limitat la representació als casos en què es feia necessària la presència explícita de les restes humanes a la fossa per a il·lustrar el procés
científic d’exhumació, evidenciar la pràctica sistemàtica d’assassinats
massius i mostrar la caracterització de les estremidores fosses pou de
Paterna. No es tracta, en cap cas, d’edulcorar la duresa d’una realitat
cruenta i traumàtica, sinó d’evitar la morbositat i garantir el respecte
a les víctimes i les famílies, moltes de les quals travessen processos de
dol encara oberts. Els cossos de les víctimes no es troben a l’exposició,
però la seua presència és òbvia i consubstancial a través dels objectes i les seues històries de vida, ja per si suficientment colpidores; de
la mateixa manera, la seua mort s’explica com a crim des de l’inici
del discurs expositiu. El repte és aconseguir agitar sense pertorbar,
[page-n-31]
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
commoure sense ser llagrimós, provocar la incomoditat –des del
respecte– sense generar indisposició.
En segon lloc, i des del punt vista del relat, hem considerat
oportú defugir de les quantificacions. És cert que les xifres i les
estadístiques són necessàries en els estudis científics, ja que ajuden
a reconstruir els fets amb dades empíriques. També en els mitjans
de comunicació i en els discursos polítics és habitual recórrer als
nombres i recomptes, perquè són punyents i fàcils d’entendre: tantes
fosses exhumades, tantes persones identificades. La realitat, però,
és que posar el focus en les xifres pot contribuir a deshumanitzar
el relat, en invisibilitzar els noms i les històries de vida, amb el risc
de convertir les persones afusellades en una massa homogènia de
víctimes, en un simple número. En aquest mateix sentit, hem cenyit
l’ús del concepte «víctima» al context jurídic, en entendre que és un
terme que anonimitza, defineix la identitat de la persona pel moment
final de la seua vida –una condició que, a més, no és triada, sinó imposada– i genera una certa condescendència social (Rodrigo, 2008).
En contrast amb això, hem tractat d’utilitzar termes alternatius (el
genèric «persones», acompanyat d’adjectius com «assassinades»,
«afusellades», «represaliades», etc.) i, sobretot, visibilitzar els noms
30
Antropòlogues analitzen
l’amuntegament de cossos en una fossa comuna,
prèviament a l’inici de
l’exhumació (Fotografia:
Eloy Ariza - Associació
Científica ArqueoAntro,
Fossa 112 del cementeri
municipal de Paterna).
[page-n-32]
31
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
Consuelo Pérez Fenollar
amb la foto de son pare,
Rafael Pérez Fuentes, afusellat a Paterna (Fotografia: Eloy Ariza - Associació
Científica ArqueoAntro,
Fossa 22 del cementeri
municipal de Paterna).
personals allà on fora possible. De fet, un dels metarelats que embasten el discurs de l’exposició és el trànsit de l’anonimat a la personalització: de les caixes de cartró per a albergar restes humanes i l’ús de
termes científics com «individu» o «unitat forense», progressivament
es defineix la identitat de les persones –a través de l’ADN, dels objectes personals, de les històries familiars– fins al punt de posar-los nom
i cognoms. L’exposició, no debades, culmina amb el memorial efímer
Resiliència a l’oblit10 i un llibre on es poden consultar les dades de totes
les persones afusellades pel franquisme a Paterna, pensant en la
possibilitat de desencadenar nous processos d’investigació per part
de famílies que no disposen d’informació o desconeixen que tenen
familiars desapareguts.
En tercer lloc, la necessitat d’humanitzar el relat ens ha portat
també a repensar la manera d’exposar els objectes. Davant de l’habitual mostrari taxonòmic dels museus arqueològics, on els objectes
solen classificar-se com si fora un inventari amb cartel·les descriptives
centrades en aspectes tècnics, hem apostat per composicions més
orgàniques i cartel·les interpretatives que incideixen en les persones que hi ha darrere dels objectes. Al final, el potencial discursiu
de l’exposició s’ha centrat en els objectes i en la capacitat que tenen
10
Una peça artística de Guillem Casasús Xercavins
i Gerard Mallandrich
Miret, als quals volem
agrair la seua implicació
i participació en aquest
projecte.
[page-n-33]
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
32
d’activar l’empatia dels visitants amb les històries relatades, per això
resulta imprescindible que els recursos museogràfics hi estiguen en
consonància. Pensem que aquesta manera d’operar obri reflexions
interessants sobre el potencial de l’arqueologia en la construcció de
nous imaginaris al voltant de la memòria històrica.
És evident que qualsevol procés d’investigació comporta, a més
dels reptes professionals esmentats, tota una sèrie d’implicacions personals i emocionals que no sempre es plasmen en el resultat final. En
aquest cas, però, ens sembla necessari assenyalar-los. Perquè l’objecte
d’estudi ens ha travessat, a nivell personal, de manera particularment
intensa des que vam fer els primers passos per definir el projecte
fins al moment que escrivim aquestes darreres línies. Ningú es pot
quedar indiferent després d’enfrontar-se a l’experiència colpidora
d’obrir una fossa amb una amalgama de cossos amuntegats de manera inhumana. O ser partícips de les angoixes, les inquietuds i els
anhels continguts en les cartes que escrivia qui es trobava a la presó,
però també qui patia des de casa. O sentir la indefinible olor de les
caixes d’emmagatzematge on es depositen els materials que han
experimentat processos de saponificació. O sostindre entre les mans
el retall de roba que durant tants anys la família ha amagat en una
còmoda com el tresor més valuós, perquè constitueix l’únic record
material del familiar desaparegut. O escoltar els testimonis de persones que han viscut en silenci la pèrdua d’un pare o d’una mare que no
han conegut o que van assassinar quan a penes tenien uns pocs anys;
però també els de les noves veus de la «generació de la postmemòria»
(Hirsch, 2015), que tot i que no van experimentar en primera persona
aquells esdeveniments, han heretat les històries i reivindiquen que es
faça justícia.
No podem ni volem ocultar que el procés de treball ha sigut dur
i molt exigent a nivell personal i professional, també apassionant i
emotiu, i que ens ha calgut ser ferms en la deontologia i autoexigir-nos com mai un rigor i una ètica molt acurats. La realitat, tanmateix, és que sempre no és fàcil tractar la diversitat de visions i,
Fragments de diari muntats sobre el document
original. Es tracta d’una
vinyeta del dibuixant Bluff
(Carlos Gómez Carrera,
afusellat també a Paterna)
que es va exhumar a la
Fossa 111 del cementeri
municipal de Paterna,
associada a l’individu 79
(Fotografia: Eloy Ariza
- Associació Científica
ArqueoAntro).
[page-n-34]
33
Andrea Moreno Martín, Tono Vizcaíno Estevan,
Eloy Ariza Jiménez i Miguel Mezquida Fernández
sobretot, d’interessos que entren en joc –i en xoc– quan s’aborden temes tan delicats i conflictius. Malgrat tot, i a pesar dels riscos de la politització i l’oportunisme, per a nosaltres preval el compromís amb les
famílies de les persones represaliades i amb la investigació científica,
i la convicció que «Arqueologia de la memòria. Les fosses de Paterna»
és un projecte necessari per a obrir, des d’una institució museística
pública, la reflexió sobre el nostre passat recent més traumàtic i per a
pensar els escenaris de convivència que, com a societat democràtica,
ens agradaria construir per al futur.
«Em queden poques hores, ja no et veuré més ni a tu ni als nostres fills. Guarda aquesta carta com a record meu. El teu espòs
Bautista Vañó. Adeu per sempre».
Bibliografia
Aguilar Fernández, P. (2008). Políticas de la memoria y memorias de la política. El caso
español en perspectiva comparada. Alianza Editorial, Madrid.
Arnold-de Simine, S. (2013). Mediating memory in the museum: trauma, empathy, nostalgia. Palgrave Macmillan, Basingstoke.
Baldó, M. (2021). «Memòria democràtica i política de memòria». En V. Gabarda
(Dir.), Violencia, conceptualización, memoria, represión, estudios, monumentalización,
exhumaciones. Valencia 1936-2020 (p. 39-58). València.
Cadenas Cañón, I. (2019). Poética de la ausencia: formas subversivas de la memoria en la
cultura visual contemporánea. Cátedra, Madrid.
Díaz-Ramoneda, E.; Vila, A.; Sancho, S.; Calpe, A.; Iglesias-Bexiga, J. i Mezquida,
M. (2021). «Les fosses de Paterna, testimonis de la maquinària repressiva del
règim franquista al País Valencià». Revista d’Arqueologia de Ponent, 31, 239-258.
Espinosa, F. (2021). «La investigación de la represión franquista 40 años después
(1979-2020)». En V. Gabarda (Dir.), Violencia, conceptualización, memoria, represión, estudios, monumentalización, exhumaciones. Valencia 1936-2020 (p. 91-114).
València:.
Gabarda, V. (2020). El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956). Universitat de
València-Servei de Publicacions, València.
García Hernandorena, M. J. i Gadea i Peiró, I. (2021). Etnografia d’una exhumació.
El cas de la fossa 100 del cementeri de Paterna. Diputació de València-Delegació de
Memòria, València.
Hirsch, M. (2015). La generación de la posmemoria: escritura y cultura visual después del
Holocausto. Carpe Noctem, Madrid.
Mezquida, M.; Iglesias, J., Calpe, A. i Martínez, A. (2021). «Procesos de investigación, localización, excavación, exhumación e identificación de víctimas de la
Guerra Civil y del Franquismo en el Levante peninsular». En V. Gabarda (Dir.),
Violencia, conceptualización, memoria, represión, estudios, monumentalización, exhumaciones. Valencia 1936-2020 (p. 295-314). València.
Moreno, A.; Mezquida, M. i Ariza, E. (2021). «Cuerpos y objetos: la cultura material
exhumada de las fosas del franquismo». Saguntum-PLAV, 53, 213 - 235.
[page-n-35]
Més enllà de l'exhumació: arqueologia i museus per a construir memòria democràtica
34
Moreno, A.; Mezquida, M. i Schwab, M. E. (2021). «Exhumaciones de fosas comunes en el País Valenciano: 10 años de intervenciones científicas». Ebre 38: revista
internacional de la Guerra Civil, 1936-1939, 11, 125-152.
Moreno, A. i Candela, J. M. (2018). Prietas las filas. Vida quotidiana i franquisme. Museu
Valencià d’Etnologia-Diputació de València, València.
Moreno, J. (2018). El duelo revelado. La vida social de las fotografías familiares de las víctimas del franquismo. CSIC, Madrid.
Rodrigo, J. (2008). Hasta la raíz: violencia durante la Guerra Civil y la dictadura franquista.
Alianza Editorial, Madrid.
Vinyes, R. (2011). Asalto a la memoria. Impunidades y reconciliaciones, símbolos y éticas. Los
Libros del Lince, Barcelona.
Sandàlia tallada en pinyol d’oliva
Individu 144, fossa 115. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-36]
35
Arqueologia de la repressió.
L’arqueologia forense en
l’exhumació de les fosses de la
Guerra Civil i la postguerra
Lourdes Herrasti Erlogorri
DEPARTAMENT D’ANTROPOLOGIA, SOCIETAT DE CIÈNCIES ARANZADI
[page-n-37]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
A la fossa de Priaranza del Bierzo (Lleó), l’any 2000, es va aplicar per
primera vegada la metodologia pròpia de l’arqueologia i de l’antropologia en l’exhumació i l’anàlisi d’enterraments clandestins de víctimes
de la Guerra Civil. La intervenció professional d’arqueòlegs i antropòlegs en aquesta primera ocasió va donar inici a un procés de més de
vint anys de desenvolupament que s’ha denominant «recuperació de la
memòria històrica», en els quals els mètodes s’han anat perfeccionant,
però sempre tenint com a objectiu la recuperació de les restes de les
persones assassinades amb la major professionalitat i respecte, amb
el propòsit de documentar i obtindre tota la informació necessària que
permeta aconseguir els objectius prioritaris: restituir-los la identitat i
la memòria.
Transcorreguts més de vint anys, cal fer un balanç del procés
desenvolupat i conéixer l’aportació de l’arqueologia al coneixement
històric de la repressió.
No hi ha res més eloqüent que la visió de les restes òssies humanes
amuntegades en una fossa comuna per a adonar-nos de l’horror i de la
injustícia.
Introducció
L’arqueologia forense és hereva de l’arqueologia de la mort, de la
qual ha adoptat el mètode que possibilita recuperar restes òssies i
d’una altra índole inhumades en enterraments individuals o col·
lectius. No obstant això, quan es tracta de persones mortes no per
mort natural, sinó per una causa violenta de caràcter homicida
adquireix el qualificatiu de forense, en la perspectiva que la documentació generada puga en un futur ser presentada en l’àmbit
judicial.
En anglés se sol denominar antropologia forense. Sens dubte
les dues disciplines són complementàries, en l’arqueologia preval el
procés de recuperació de les restes i la documentació; l’antropologia estudia el perfil biològic dels inhumats, i a les ciències anteriors
s’afig la medicina legal que analitza la causa de mort. D’aquesta manera, l’arqueologia forense, que s’aplica a l’estudi, l’anàlisi i la recuperació de la memòria històrica, pot anomenar-se «arqueologia de la
memòria»
Ja en el protocol d’actuació en exhumacions de víctimes de la
Guerra Civil i la dictadura, del 26 de setembre de 2011, es recull que
es tracta d’una activitat interdisciplinària, en la qual han d’intervindre: historiadors, arqueòlegs i especialistes forenses. Entre aquests
últims hi havia antropòlegs i odontòlegs forenses, com també els
especialistes en medicina legal.
36
[page-n-38]
37
Lourdes Herrasti Erlogorri
El mètode arqueològic permet l’exposició de les restes a la fossa, l’alçament i la recollida ordenada de les restes articulades, que
s’hi ha individualitzat. Prèviament, s’ha dut a terme la documentació amb els dibuixos de disposició dels individus, plànols, fotografia de conjunt, de cada individu i de cada element o particularitat
ressenyable. Es tracta de documentar de manera exhaustiva tota la
informació en les fitxes de cada individu i de les relacions espacials
entre ells, per a procedir d’aquesta manera després a l’exhumació
ordenada.
Els testimoniatges de les persones que van conéixer o a les quals
van relatar els fets són molt importants perquè faciliten informació
sobre el lloc on es troben les fosses. Sens dubte, al llarg de tots aquests
anys ha sigut fonamental la informació aportada pels testimonis que
van poder veure, quan eren xiquets, com van ocórrer els fets i van assistir des del seu amagatall, als assassinats i a l’enterrament clandestí
dels cossos. Aquests testimonis oculars han sigut primordials, com
en el cas de la fossa de Barcones (Sòria), que citarem com a model per
a diversos aspectes.
Recollida de testimoniatges i informació als familiars davant de la fossa. La
Andaya IV (Burgos).
Importància del testimoni
ocular que ofereix el seu
testimoniatge. Fossa de
Barcones (Sòria).
[page-n-39]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
38
El procediment de cerca, l’alçament i l’exhumació de restes humanes està recollit en l’article de Polo-Cerdà (2018). Es tractar d’exposar a l’excavació les restes òssies mitjançant la retirada de la terra
que es troba per damunt i en la proximitat, de manera que les restes
destaquen en relleu sobre el sòl, en el mètode pedestal. A vegades
resulta pràctic no preservar les parets laterals de la fossa, perquè això
facilita que es puga a les restes en tot el perímetre de la fossa, fet que
permet la visualització de l’interior amb més nitidesa. No obstant
això, a les fosses en rasa o en trinxera és millor mantindre les parets
de manera que hi destaque l’ús d’aquesta tècnica com a lloc d’enterrament improvisat.
Procés d’exhumació de
la fossa de Barcones
(Sòria).
Tipus de fossa
La majoria de les fosses comunes tenen en una forma rectangular,
que deriva de la deposició d’un o diversos cossos allargats a terra. En
general, es tendeix a la distribució quasi ordenada per tal que s’adapte
a l’espai, independentment de qui es va encarregar d’enterrar-hi els
cadàvers. Així, es poden disposar en posicions alternades cap-peus,
un cos en cada cantó o alineats i solapats. A la fossa de Barcones (Sòria) els sis cossos es van col·locar en una posició molt constreta en
alternança de cap i peus.
Un altres vegades les fosses es van obrir en rasa que resultava més
fàcil de cavar i és més adequada en els casos d’urgència i por. Els cossos s’hi disposarien alineats, amb superposició o sense. Un exemple
[page-n-40]
39
Lourdes Herrasti Erlogorri
Fossa de Barcones
(Sòria). Disposició dels
individus a la fossa.
clar d’aquest tipus és el de Berlanga de Roa (Burgos), on se sap que el
peó de camins, que possiblement coneixia les víctimes, va enterrar
els cinc homes, entre ells un pare i un fill, solapats i ordenats amb
cura i respecte. En altres casos, es cavava una rasa ampla que permetia la disposició dels cossos de manera transversal, com a La Pedraja
(Burgos), on es van inhumar un total de 105 individus en deu fosses
successives; o a Fregenal de la Sierra (Badajoz), amb 47 víctimes en
set fosses, o a Villamayor de los Montes (Burgos), on es trobaven 45
homes en dues fosses. En altres exemples, cobrien l’espai de la fossa
amb diversos cossos sobre els quals en llançaven uns altres superposats. Així va passar a les quatre fosses d’Estépar (Burgos), on es van
recuperar un total de 96 persones de sexe masculí que van ser tretes
de la Presó Central de Burgos.
D’altra banda, els victimaris o altres enterradors circumstancials
van fer ús de pous, mines i avencs per a desfer-se dels cadàvers. N’hi
ha molts exemples a Navarra, a Extremadura, a les illes Balears i a les
illes Canàries. Hi caldria destacar l’avenc d’El Raso (Urbasa, Navarra),
[page-n-41]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
40
Col·locació de les víctimes en rasa. Fossa de
Berlanga de Roa (Burgos).
[page-n-42]
41
Lourdes Herrasti Erlogorri
Fossa 2 d’Estépar
(Burgos).
on van llançar els cadàvers de deu persones en tres episodis diferents.
Això pot significar que van ser els mateixos victimaris qui van assassinar aquestes persones a la boca de l’avenc i les van llançar a l’interior.
Però el més freqüent era procurar que els cadàvers foren traslladats al cementeri. Quan els cossos es trobaven en una cuneta i, si no
s’enterraven prop, eren carregats en animals o en carros i traslladats
al cementeri on el mateix enterrador, en companyia d’altres veïns,
s’encarregava de cavar una fossa i enterrar-los en un espai marginal o
en l’àrea del cementeri civil, per a no comprometre l’espai del cementeri dels veïns de la localitat.
Hi ha moltes fosses comunes d’assassinats extrajudicials als
cementeris, morts que es van produir durant els primers mesos de
la guerra de 1936, però, sobretot, hi ha molts enterraments i fosses
de les execucions després de sentència judicial, de 1938 endavavant.
Van tindre un caràcter diferent els cementeris relacionats amb les
presons i amb els camps de concentració que s’han exhumat, com el
cementeri de la presó de Valdenoceda (Burgos), on es van recuperar
un total de 114 enterraments d’altres tantes persones que van morir
allí. En el cas de Castuera (Càceres) es tracta d’enterraments en fosses
comunes de les persones mortes o assassinades procedents del camp
de concentració. A La Tahona de Uclés (Conca) hi havia un gran cementeri, amb més de 430 inhumats, on compartien espai fosses de
combatents del mateix hospital de guerra i altres de morts a la presó.
[page-n-43]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
Un altre caràcter diferent tenen els cementeris d’hospitals de sang, de
front de guerra. En aquests hospitals hi ha un espai posterior a l’edifici ocupat que s’utilitza com a cementeri per que hi moren. Són casos
molt destacats els exhumats a Catalunya, com els de Soleràs (Lleida),
o Pernafeites de Miravet i Mas de Santa Magdalena (Tarragona), amb
més d’un centenar d’individus en cada un.
Objectes associats
Els objectes associats són els que acompanyen cada un dels individus,
que portaven quan van ser assassinats, per això tenen un fort caràcter personal i fins i tot íntim. De la varietat d’objectes, hi destaca la
vestimenta per la quantitat d’objectes relacionats. Així, hi ha botons
de camisa, el cinturó i la sivella del cinturó, les travetes i els botons de
la bragueta dels pantalons, fins i tot objectes més específics com ara
cremalleres o lligacames. A pesar que aquests objectes són senzills i
humils poden transformar-se en objecte de record. En un cas de lliurament de les restes d’una persona identificada, els familiars es van
interessar per uns botons i les restes d’una sivella que hi havia fotografiats en l’informe. Un dels familiars va sol·licitar quedar-se amb un
botó de nacre perquè «sé amb certesa que pertanyia al meu avi». Un
modest botó convertit en relíquia per al record.
La varietat d’objectes recuperats es pot exemplificar en el cas de
la fossa de la Mazorra (Burgos): elements de l’abillament com boines,
cremallera o calçat; objectes personals com arracades, pinta, encenedor o un metre de fuster, i objectes relacionats amb la salut com ara
un suspensori inguinal o una pròtesi dental.
També hi ha objectes més específics que, si no hagueren passat
huitanta anys, haurien orientat la identificació del seu propietari. Objectes com ara anells, rellotges, botons de puny, que haurien servit per
a relacionar-los amb una persona, perquè en origen era conegut que
pertanyien a una de les víctimes. No obstant això, com que ha passat
tant de temps, tots aquests records no són presents i aquesta informació s’ha perdut.
Altres vegades els objectes recuperats estan personalitzats. Per
citar-ne un exemple, la sivella d’un cinturó de plata trobada a la fossa
de Bóveda (Àlaba), que pertanyia a un indià que havia fet fortuna a
Cuba i que tenia gravada la inicial del seu cognom. Les dades històriques orientaven realment al fet que es tractava d’ell. Les proves
genètiques van confirmar aquesta proposta. Unes altres vegades es
tracta d’un anell amb unes inicials i una data de matrimoni. A la fossa 3 d’Estépar es va localitzar un anell d’or amb dues sigles «P y E» i
una data de matrimoni. Un membre de l’equip va trobar l’acta matrimonial amb la coincidència de les dues inicials, cosa que va permetre
42
[page-n-44]
43
Lourdes Herrasti Erlogorri
Objectes recuperats relacionats amb la fossa de
La Mazorra (Burgos). En el
dibuix esquemàtic es pot
observar com les tretze
víctimes que hi havia a
la fossa tenien les mans
lligades quan van ser
assassinades i enterrades.
Es descriuen els objectes
i la lesió començant per
l’angle superior esquerre i
en el sentit de les agulles
del rellotge: gorra i pinta
de dona, pròtesi dental,
roba que vestia, cremallera de jersei, desmotxadura
de l’entrada del projectil
en la mandíbula, encenedor de metxa, reforços
dels extrems dels decímetres d’un metre de fusta
de fuster, suspensori inguinal amb la localització
sobre el coxal esquerre,
boina, arracades i sabates.
plantejar la hipòtesi que es tractara d’un mestre anomenat Plácido
que estava casat amb Emilia. A partir de la identificació genètica s’ha
pogut conéixer el grup i les altres 26 víctimes que hi ha al costat d’ell
a la fossa, totes assassinades el dia 9 de setembre de 1936, després de
ser tretes de la Presó Central de Burgos.
Un cas excepcional és la troballa d’un document d’identificació
preservat a l’interior d’una botella. Així va passar al cementeri de les
botelles, on 131 persones que van morir a la presó de Sant Cristòfol
d’Ezkaba, a Pamplona, van ser enterrades al cementeri específic de la
presó. A totes els van disposar una botella entre les cames, en l’interior de la qual hi havia un document oficial amb capçalera de la mateixa
presó, «Sanatorio Penitenciario de San Cristóbal Ezkaba», en el qual
s’esmentava el nom del mort, la naturalesa, la filiació, el delicte i la
condemna imposada, i també la causa de la defunció, en la majoria
per anoxemia tuberculosa, mal endèmic a les presons i més una presó
destinada a sanatori antituberculós. Es complia l’ordre dictada per
Franco el gener de 1937, per la qual s’ordenava identificar els morts en
combat i a les presons.
[page-n-45]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
44
Botella col·locada entre
les tíbies. Dins hi havia
el document de filiació
del difunt. Cementeri
de les botelles. Ezkaba,
Pamplona.
Perfil biològic dels individus exhumats
Les restes humanes de les diferents víctimes exposades a les fosses
es recullen de manera individualitzada amb els respectius objectes
associats, en caixes separades, per a ser traslladades al laboratori d’antropologia. En aquest es dugueren a terme les anàlisis amb una metodologia estandarditzada per a l’estimació del sexe, l’edat, els caràcters
específics quant als aspectes de patologia, aspectes d’odontologia i les
lesions relacionades amb la causa de la mort.
La gran majoria de les víctimes recuperades a les fosses de la
Guerra Civil corresponen al sexe masculí. En l’anàlisi global dels resultats s’ha estimat que menys del 3% devien ser víctimes femenines.
Pràcticament la meitat dels individus homes, dels quals s’ha
pogut fer una estimació, eren d’edat adulta jove, de 20 a 40 anys,
mentre que prop del 30% devia estar compost per homes d’edat
adulta madura de més de 40 anys. El tercer grup devia estar integrat
pels que tenien una edat per damunt dels 50 anys, o d’edat adulta
madura-senil. A aquests grups se n’hauria d’afegir un altre d’individus d’edat juvenil, de menys de 20 anys. No obstant això, la mala
preservació de les restes òssies no ha permés, en moltes ocasions,
fer-ne una estimació més precisa i s’inclouen en la categoria genèrica
d’adults.
[page-n-46]
45
Lourdes Herrasti Erlogorri
Fosses en funció del tipus de víctima
Es poden diferenciar les fosses d’acord amb les víctimes que s’hi han
inhumat:
a) Fosses d’execucions extrajudicials. Durant els primers mesos de la
guerra, particularment entre els mesos de juliol a novembre de 1936,
en el període denominat del «terror calent», es van produir milers
d’assassinats amb caràcter extrajudicial, producte d’una violència indiscriminada i incontrolada. Aquesta repressió va ser d’una violència
extrema a les províncies on va triomfar el colp d’Estat i s’instaurava
a mesura que es desplaçava la línia del front. Tal com remarca l’historiador Francisco Espinosa, les morts no van ser degudes a la guerra, sinó que van ser derivades exclusivament de la repressió. Així va
passar a Castella i Lleó, Galícia, Navarra, o La Rioja i Càceres, entre
altres llocs.
Les víctimes d’aquest període eren població civil, homes i dones
que eren arrestats durant un període prolongat de temps, des d’on
eren traslladats al lloc on havien de ser assassinats, que es coneix de
manera eufemística com a «passejos». És important assenyalar que
eren detinguts de manera il·legal, traslladats emmanillats i, moltes
vegades, assassinats i enterrats amb les mans lligades. Per exemple,
la fossa de La Mazorra (Burgos), on hi havia inhumats els cossos
de tretze persones, dues d’elles dones, totes amb les mans lligades.
Conten que els cossos van aparéixer abandonats a la cuneta del port,
perquè van ser vistos des de l’autobús. Diversos veïns els van recollir
i van optar per enterrar-los en un terreny pla, en una fossa rectangular, disposats amb un cert ordre i sense solapament, encara amb les
mans lligades.
Aquest tipus de fosses constitueixen el grup més important i
nombrós. Entre les quals cal citar: els cementeris d’El Carmen (Valladolid), amb més de 200 víctimes; Magallón (Saragossa) amb 81,
La Carcavilla (Palència), amb 108; Porreres (Mallorca) amb 114…
Les grans fosses com: La Pedraja (Villafranca Montes de Oca, Burgos), amb 136; quatre fosses de La Andaya (Quintanilla de la Mata,
Burgos), amb 96, etc.
b) Fosses de repressió «legalitzada». A partir de 1937 van tractar de legalitzar les execucions mitjançant judicis sumaríssims en els quals
la sentència i la condemna estaven predeterminades. Aquestes execucions ja es feien en llocs específics com les tàpies del cementeri.
L’exemple més clar n’és el mur del cementeri de Paterna (València),
on van traslladar 2.238 víctimes per ser executades, segons la documentació històrica recopilada per Vicent Gabarda. Quan la mort i
l’assassinat es convertia en rutina, es repetia el mateix patró: quatre
[page-n-47]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
demà, cinc a l’altre dia, set, quinze…, tots contra la paret per a ser
assassinats. El capellà Gumersindo de Estella descriu que li va
tocar assistir moltes d’aquestes víctimes que anaven a ser executades al cementeri de Torrero, a Saragossa, i en el seu llibre relata els
últims moments d’aquestes persones que coneixien quin era el seu
destí abans de ser assassinats. També en aquest cas la xifra supera
els dos mil.
Al grup de víctimes d’execucions sumàries corresponen, sens
dubte, les grans fosses de cementeris que s’estan exhumant en els
últims anys i que són molt importants pel volum: Paterna (València);
a Pico Reja del cementeri de Sant Ferran de Sevilla, el cementeri de
Sant Rafael de Còrdova…
c) Fosses de combatents: Un tercer tipus de víctima és la dels morts en la
mateixa guerra, combatents i no combatents. Es tracta, en la major
part, d’enterraments individuals de cossos que van quedar abandonats en la zona del front, allí on van morir, i que no van ser degudament recollits i retirats d’aquesta posició, després la guerra o després
de la retirada del front de guerra. Els veïns de la rodalia van recollir
molts cadàvers , perquè d’aquesta manera eludien tindre problemes
de tipus sanitari i al mateix temps evitaven que els gossos i les feristeles es menjaren part d’aquests cossos. S’han exhumat fosses d’un
nombre reduït de combatents de manera aïllada a la zona de la batalla
de l’Ebre i al front Nord. També es van aprofitar les rases de les trinxeres del front de guerra per a enterrar-hi diversos cossos de manera
ràpida i fàcil. Així va passar a El Rellán, a Grado (Astúries), on s’han
trobat més de 30 persones, combatents i veïns de la comarca. A Alcaudete de la Jara (Toledo) es va inhumar un total de 41 víctimes de
població civil, que va ser represaliada després de la guerra. A la muntanya Altun a Zeanuri (Biscaia), els veïns van enterrar cinc milicians
del batalló comunista Perezagua, que van morir en la batalla el mateix
dia. A partir de la documentació històrica, l’exhumació, la troballa de
plaques d’identificació i les anàlisis genètiques de confirmació s’han
pogut identificar i lliurar als familiars.
d) Finalment, les víctimes mortes sota custòdia, en captivitat, en centres
penitenciaris o en camps de concentració, que van morir per les
deplorables condicions de fam, fred, humitat, polls, desatenció i
abandó a les quals es van veure sotmeses. A més, s’hi ha de sumar la
rapidesa amb què es transmetien les malalties infectocontagioses,
especialment les respiratòries, en llocs i espais amuntegats sense
ventilació.
En l’exemple citat de la presó de Sant Cristòfol, convertida en sanatori penitenciari antituberculós, l’alt índex de mortalitat va obligar
46
[page-n-48]
47
Lourdes Herrasti Erlogorri
les autoritats militars a construir un cementeri d’ús exclusiu per als
presos morts al vessant nord, la zona menys visible de la muntanya.
e) Un altre tipus de víctima són els guerrillers. Durant el franquisme i
en la postguerra es van conformar partides de lluita antifranquista
composta per guerrillers, en la major part d’ideologia comunista,
que es refugiaven a les zones muntanyoses per assetjar el règim franquista, utilitzant tàctiques de guerrilla. La repressió de la dictadura
contra els guerrillers, denominats «maquis», va ser una lluita i repressió encomanada a la Guàrdia Civil, que va utilitzar la lluita armada,
les detencions, els maltractaments i les tortures contra els familiars,
els enllaços o els suports per obtindre informació, però així mateix
es van infiltrar en les partides i van crear contraguerrilles. Els enfrontaments es van centrar a les zones de muntanya de Galícia i Lleó, el
sistema Cantàbric, Astúries i Cantàbria, en el territori del sistema
Ibèric de Conca, Llevant i Aragó, a Sierra Morena, Càceres i Toledo,
i en el sistema Penibètic. Un exemple d’aquesta classe de fosses és el
d’Albalat dels Tarongers (València), dels cossos de nou guerrillers que
es van col·locar amb el cap als costats i les extremitats inferiors en la
zona mitjana, oposats entre si. Es tracta d’una fossa de guerrillers paradigmàtica perquè conflueixen diversos elements que són: testimoni
ocular de l’assassinat, documentació del Registre Civil, informes
d’autòpsia, registre adequat durant l’exhumació i identificació genètica positiva de sis dels nou individus.
La identificació
L’objectiu principal de l’exhumació d’una fossa, a partir de la intervenció arqueològica i l’anàlisi antropològica posterior de les restes
òssies, és possibilitar la identificació de les víctimes mitjançant la
reconstrucció del relat històric previ que facilite una orientació sobre
les persones recuperades a la fossa. No obstant això, hi ha limitacions
importants que minven les possibilitats d’aconseguir aquest fi: la insuficient informació històrica i documentació prèvia, la deterioració
tafonòmica de les restes òssies que impossibiliten l’obtenció d’un
perfil genètic, la falta d’un candidat familiar adequat per a l’acarament
genètic… Totes aquestes limitacions signifiquen una reducció en les
possibilitats d’obtenció d’una identificació positiva.
Si s’aconsegueix, les restes identificades es poden lliurar a la família en un acte privat o públic, amb participació de les institucions
polítiques o sense. En l’últim període, la major implicació de les comunitats autònomes ha promogut la promoció de cerimònies de lliurament com ara actes d’homenatge, amb més implicació social.
[page-n-49]
48
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
Evolució diacrònica de les exhumacions
L’exhumació de Priaranza del Bierzo de l’any 2000 és considerada
la primera que s’ha fet amb una metodologia arqueològica i amb la
participació d’arqueòlegs, antropòlegs i un metge forense. Els inicis
de les exhumacions de fosses van ser tímids durant els anys 2001 i
2002. L’any següent es va incrementar a 42 fosses, moltes de les quals
eren individuals. El nombre d’exhumacions de fosses es va mantindre entre 27 i 30 en els anys 2004 a 2006. L’any 2007, impulsat pel
Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero, es va promulgar
la denominada Llei de memòria històrica,1 que va estimular que hi
haguera un ascens notable en el nombre de fosses exhumades i de
víctimes recuperades amb més de 300. El període àlgid d’exhumacions va ser entre els anys 2008 i 2012, amb dades entre 60 i 90 fosses
intervingudes i de 385 a 630 víctimes recuperades per any. L’any 2011
es va publicar el protocol d’exhumacions, que establia els requisits i la
metodologia per a dur-les a terme. Aquest any es van intervindre 66
fosses i s’hi van recuperar les restes de més de 400 persones. Durant
l’any 2012 es va incrementar a 500 en 65 fosses. El canvi en el govern
es va traduir en la suspensió de les ajudes econòmiques per a dur a terme les exhumacions i això va suposar un descens dràstic a 14 fosses i
55 víctimes recuperades el 2013.
A partir del 2014, i particularment de l’any 2016, les comunitats
autònomes van assumir el deure de la recuperació de la memòria històrica, amb l’increment en el nombre de fosses i un augment evident
en el nombre de restes recuperades, que van superar les 600 en un
any i van arribar a 1.000 el 2021. De fet, des de l’any 2020 s’ha renovat el pla de finançament des de la Secretaria d’Estat per a la Memòria
Democràtica amb ajudes directes o a través de la Federació Espanyola
de Municipis i Províncies (FEMP).
En aquest últim període també s’ha iniciat un procés intens d’exhumació en cementeris, on hi ha un nombre de víctimes molt alt,
com a Paterna (València), amb més de 2.000; Pico Reja a Sevilla,
amb l’exhumació de més de 5.000, 1.700 de les quals són víctimes de
la repressió.
Des de l’any 2000 hi ha hagut molts els grups i equips d’arqueòlegs i antropòlegs que s’han encarregat de les exhumacions. Entre
tots, fins a l’any 2021, s’han exhumat un total 850 fosses i s’han recuperat més de 11.500 víctimes.
Difusió i divulgació. Donar a conéixer
Durant les exhumacions s’ha estés la pràctica de donar a conéixer
als familiars i als visitants els avanços de la intervenció en exposicions orals, de manera que se’ls fa partícips de la mateixa activitat.
1
Ordre PRE/2568/2011,
de 26 de setembre, per la
qual es publica l’Acord del
Consell de Ministres, de
23 de setembre de 2011,
pel qual s’ordena la publicació en el Butlletí Oficial
de l’Estat del Protocol d’actuació en exhumacions
de víctimes de la Guerra
Civil i la dictadura.
[page-n-50]
49
Lourdes Herrasti Erlogorri
Fosses exhumades
100
90
80
70
60
50
40
30
20
10
2008
2009
2010
2011
2012
2013
2014
2015
2016
2017
2018
2019
2020
2021
2008
2009
2010
2011
2012
2013
2014
2015
2016
2017
2018
2019
2020
2021
2007
2006
2005
2004
2003
2002
2001
2000
0
Nombre de víctimes exhumades
1200
1000
800
600
400
200
Evolució diacrònica del
nombre de fosses intervingudes i del nombre de
víctimes recuperades.
2007
2006
2005
2004
2003
2002
2001
2000
0
[page-n-51]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
A la fossa de La Pedraja (Burgos), en els anys 2010 i 2011, es va instaurar el ritual pel qual al final de la vesprada es donaven explicacions
sobre l’exhumació. Cada dia s’hi congregava més gent interessada
a escoltar. En les mateixes reunions es facilitava la participació del
públic amb comentaris i aportacions. Van ser intercanvis d’informació molt vàlida i fructífera, però, sobretot, una manera de canalitzar
i verbalitzar els sentiments per a fer-los col·lectius. El mateix tipus
d’experiència es va repetir a Estépar (Burgos) o al cementeri de Porreres (Mallorca), on les explicacions es van donar a través de la televisió local i en directe. D’aquesta manera, se socialitzava el procés
arqueològic.
El seguiment i l’atenció dels mitjans de comunicació pel que fa
al desenvolupament de les exhumacions també ha augmentat. Així
mateix, ha sigut molt important la presència en les exhumacions
d’alumnes dels centres educatius de l’entorn. L’Institut Navarrés de
la Memòria desenvolupa un programa d’Escoles de Memòria amb la
finalitat d’involucrar de manera directa l’alumnat en les activitats per
fomentar el coneixement històric, social i polític de la Guerra Civil i
la dictadura.
50
Explicacions sobre el
desenvolupament del procés d’exhumació davant
del públic. Fossa de La
Pedraja (Burgos) (2010).
[page-n-52]
51
Lourdes Herrasti Erlogorri
Conclusions
Sens dubte, les exhumacions han suposat un gir en l’anàlisi històrica
de la repressió contra la població civil exercida pel poder instaurat
després del colp d’Estat de juliol de 1936.
La visió dels esquelets solapats i amuntegats a les fosses comunes
il·lustra la vulneració del dret a la vida de les víctimes que van ser assassinades, com ho demostren les lesions per arma de foc.
A través del procés de recuperació de memòria històrica i de
l’aplicació de l’arqueologia forense sí que s’han aconseguit altres objectius com ara la mataeixa exhumació, la reducció del nombre d’enterraments clandestins, la restitució de les restes als familiars, i també
la confirmació del relat dels fets relatius a la repressió, dels successos
que van convertir molts ciutadans en detinguts desapareguts i una
manera de recuperar una memòria silenciada i oculta.
Bibliografia
Espinosa, F. (2006). «La memoria de la represión y la lucha por su reconocimiento». Dossier: Generaciones y memoria de la represión franquista: un balance de los
movimientos por la memoria. Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea, 6.
Espinosa, F. (2010). Violencia roja y azul. España 1936-1950. Ed. Crítica, Barcelona.
Etxeberria, F. (2017). «Antropología y patología forense como elementos de prueba en las fosas de la Guerra Civil y dictadura franquista». Actes de la II Jornada
d’Arqueologia i Patrimoni de la Guerra Civil al Front de l’Ebre (p. 79-107). Tortosa.
Etxeberria, F. (coord.). (2020). Las exhumaciones de la Guerra Civil y la dictadura franquista 2000-2019. Estado actual y recomendaciones de futuro. Ministerio de Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, Madrid.
Etxeberria, F. i Pla, K. (2014). El Fuerte de San Cristóbal en la memoria: de prisión a
sanatorio penitenciario. El cementerio de las botellas. Ed. Pamiela, Pamplona.
Etxeberria, F., Herrasti, L., Serrulla, F. i Márquez-Grant, N. (2015). «Contemporary exhumations in Spain: recovering the missing from the Spanish Civil
War». En W. J. Groen, N. Márquez-Grant i R. C Janaway (2015), Forensic Archaeology. A Global Perspective (p. 489-497). Ed Wiley Blackwell.
Etxeberria, F., Serrulla, F. i Herrasti, L. (2014). «Simas, cavernas y pozos para
ocultar cadáveres en la Guerra Civil española (1936-1939. Aportaciones desde
la Antropología Forense». Munibe (Antropologia-Arkeologia), 65, 269-288.
Ferrándiz, F. (2013). «Exhuming the Defeated: Civil War mass graves in 21st-century Spain». American Ethnologist, 40(1), 38-54.
Ferrándiz, F. (2015). «Exhumar la derrota». En A. Jerez i E. Silva (Ed.), Políticas de memoria y construcción de ciudadanía (p. 255-263). Postmetrópolis Editorial, Madrid.
Herrasti, L. i Etxeberria, F. (2014). «Exhumación y análisis de los restos del cementerio del Sanatorio penitenciario de San Cristóbal en el monte Ezkaba (Ansoain, Navarra)». En F. Etxeberria i K. Pla (2015), El Fuerte de San Cristóbal en
la memoria: de prisión a sanatorio penitenciario. El cementerio de las botelles (p. 113152). Ed. Pamiela, Pamplona.
[page-n-53]
Arqueologia de la repressió. L’arqueologia forense en l’exhumació de les fosses
de la Guerra Civil i la postguerra
52
Herrasti, L. i Jiménez, J. (2012). «Excavación Arqueológica de los enterramientos
colectivos de la Guerra Civil». Boletín Galego de Medicina Legal e Forense, 18,
29-45.
Moreno Gómez, F. (2016). Los desaparecidos de Franco. Un estudio factual y teórico en
el contexto de los crímenes internacionales y las comisiones de la verdad (p. 375). Ed.
Alpuerto, Madrid.
Polo-Cerdá, M. et al. (2018). «Protocolo de búsqueda, levantamiento y exhumación de restos humanos». Revista Internacional de Antropología y Odontología
Forense, 7-23.
Espardenyes de careta ampla
Individu 125, fossa 127. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Albert Costa. L’ETNO
[page-n-54]
53
Història d’unes restes
bandejades
Queralt Solé i Barjau
DEPARTAMENT D’HISTÒRIA I ARQUEOLOGIA, UNIVERSITAT DE BARCELONA
[page-n-55]
Història d’unes restes bandejades
54
En fracassar el cop d’Estat el juliol de 1936 i esclatar la Guerra Civil
espanyola, de seguida es va prendre consciència que hi hauria morts,
tot i que possiblement poques persones en van poder preveure la xifra
i les característiques.
La idea generalitzada inicial era que les baixes es produïen al
front, entre els soldats i milicians, i pocs pensaven que n’hi hauria
tantes a la rereguarda, a conseqüència dels combats, els bombardeigs, la fam, les malalties o per la repressió perpetrada. En acabar
la guerra, ja tothom era molt conscient que havien mort desenes de
milers d’homes (i algunes dones) al front, i unes altres desenes
de milers eren civils morts a les rereguardes respectives. La forma de
morir entre republicans i rebels no va divergir molt, el que va ser
molt diferent va ser la política practicada pel que fa a les morts i el
seu tractament, la manera en què van ser enterrats i exhumats, i
per tant la forma de preservar la seva dignitat i el record en les seves
famílies.
Per a comprendre el perquè i el com de les exhumacions de morts
de la Guerra Civil en ple segle xxi cal conèixer com van caure i com
van ser tractats en el moment de morir, tant durant la mateixa guerra
com durant la dictadura. Uns morts que van començar a ser exhumats molt aviat amb un tractament ben diferenciat entre l’exèrcit
republicà i l’exèrcit insurrecte, o entre el govern republicà i el rebel.
Aquestes diferències devien ser més evidents amb l’establiment de la
dictadura i la voluntat d’accentuar la divisió entre vencedors i vençuts.
Per a fer-ho, un element important va ser, justament, com es tractaven els morts i les víctimes a les rereguardes respectives durant el
conflicte armat i després.
El soldat mort en el front
El 17 de juliol de 1936, les tropes del protectorat del Marroc es van
aixecar contra el Govern de la República. Hi havia comandants
rebels, però també soldats de lleva que es van veure involucrats en
el cop d’Estat sense pretendre-ho. Els qui van intentar oposar-s’hi,
tant al nord d’Àfrica com a la Península a partir del 19 de juliol, van
ser morts sense contemplació (Villarroya, 2009). El govern republicà, per intentar desequilibrar un exèrcit que es demostrava en
gran part enemic, va ordenar dissoldre les unitats faccioses i com
a exèrcit de la República no es va reestructurar de nou fins a l’octubre, quan es van crear les Brigades Mixtes, a les quals, cercant de
tornar a disposar d’una estructura militar, es van sumar les milícies
de voluntaris que havien aparegut des de juliol. Després de gairebé
tres mesos de guerra, ja es preveia que aquesta no devia ser curta, i la
República va considerar que necessitava un exèrcit professional.
Pàgina interior de la
revista LIFE, de 12 de
juliol de 1937, amb un
reportatge de la guerra
civil espanyola.
Col·lecció particular,
València.
[page-n-56]
55
Queralt Solé i Barjau
[page-n-57]
56
Història d’unes restes bandejades
Als rebels, no els va caldre refer ni reestructurar cap dels cossos
militars, van mantenir els organigrames clàssics quan es va assegurar
la fidelitat de la majoria del militars amb graduació i comandament
directe.
De seguida hi van haver morts. Al protectorat espanyol del
Marroc, on es va iniciar el cop d’Estat, no ha estat fins fa ben poc que
s’han estudiat les fosses dels represaliats, militars i civils (Ramos i
Feria, 2017). A la Península, els primers morts també van ser militars
i civils que van enfrontar-se en l’alçament. A les ciutats espanyoles on
hi van haver combats per preservar el poder o fer-se amb el control,
els morts quedaren inicialment estesos al carrer, i després dels primers dies, els morts civils a la rereguarda encara estaven estesos en
paratges ben diversos: enemics ideològics, de classe, religiosos o nacionals a qui s’optava per assassinar. Al cap d’un temps, com es veurà, la
República va investigar i perseguir aquests fets criminals en algunes
zones que mantenia sota control, mentre que paral·lelament l’estructura que pretenia ser governamental que s’anava articulant al costat
rebel (l’anomenat «Govern de Burgos») no solament no els perseguia,
sinó que els atiava.
Al front van començar a produir-se les primeres baixes i
morts, tot i que les notícies de les baixes pròpies no es coneixen
a la rereguarda. De fet, fins i tot es van intentar amagar. A Catalunya, per exemple, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes
va establir en la reunió del 10 de setembre de 1936 que no podia
haver-hi cap trasllat a la rereguarda dels caiguts en combat al
front: «Enviar una ordre a les columnes i organitzacions que formen el Comitè, perquè els companys morts, sigui quina sigui llur
categoria i condició, s’enterren en el mateix front i per cap pretext
no s’han de traslladar a altres llocs sense que ho acordi el Comitè
Central expressament».1 L’ordre no devia ser atesa, si més no pel
que fa a la miliciana Lina Ódena, ja que el dia 25 del mateix mes en
una altra reunió s’advertia que les seves restes no havien d’arribar
a Barcelona: «Comunicar al creuer Libertad que, segons la premsa
porta a Barcelona les despulles de l’heroica miliciana Lina Ódena,
l’acord que prengué el Comitè que els companys morts siguin
enterrats en el mateix front i que no poden ser traslladats sense
l’acord exprés del Comitè, i advertir-lo de que en cas que el vaixell
ja hagi emprès la ruta de Barcelona es realitzi l’arribada i l’enterrament sense manifestació pública».2 Avui dia encara no està clar on
va ser enterrada la miliciana,3 que de seguida va ser mitificada com
a figura heroica, símbol de mobilització del poble espanyol contra
el feixisme. A part d’aquesta ordre emesa per part del Comitè de
Milícies Antifeixistes, no s’ha trobat fins ara cap altra ordre que
1
«Comitè Central de les
Milícies Antifeixistes de
Catalunya. Acords presos
en la reunió del dia 10 de
setembre de 1936». GC35_E001_D011 Arxiu
Montserrat Tarradellas
Macià (Monestir de
Poblet).
2
«Comitè Central de les
Milícies Antifeixistes de
Catalunya. Acords de la
reunió del 25 de setembre
del 1936». GC-35_E001_
D018 Arxiu Montserrat
Tarradellas Macià (Monestir de Poblet).
3
José Miguel Hernández
López explica en l’article
«Lina Ódena, comunista
y miliciana», que no
consta la seva inhumació ni al cementiri de
Montjuïc de Barcelona,
on presumptament va
ser enterrada, ni es pot
saber del cementiri de
Granada, ja que els arxius
del registre entre 1936 i
1939 van ser destruïts. El
inconformista digital, Periódico independiente desde
el subsuelo, 25 de setembre
de 2021. https://www.
elinconformistadigital.
com/2021/09/26/
lina-odena-comunista-y-miliciana-jose-miguel-hernandez/ [consulta agost de 2022. Si no es
diu el contrari, aquesta
és la data de consulta de
totes les pàgines webs
citades]
[page-n-58]
57
Queralt Solé i Barjau
indiqui com s’havien d’inhumar els milicians o els soldats republicans morts al front.
Ni els diaris ni els records dels qui van participar en enterraments de companys en l’Exèrcit Popular no sembla que remeten
a cap tipus d’ordre, tot i que sí que s’han recollit testimonis colpidors de la convivència amb la mort. Un soldat de l’anomenada
lleva del biberó (en ser cridats al servei, l’any 1938, tenien entre 17
i 18 anys) recordava la quantitat de caiguts després d’un combat
al front del Segre. «Eren les deu del vespre quan ens van donar
l’ordre de retirada. Horrorós, monstruós. En cinc hores, de 700
homes —més o menys grans— en restaven 120. No ho enteníem.
Entre morts, ferits, presoners i desapareguts havíem perdut 580
combatents. Aquella operació fou pitjor, molt pitjor que la batalla
de l’Ebre per als components de la 224a Brigada Mixta!» (Portella
i Massamunt, 2001).
Fins que no es van començar a exhumar fosses de soldats republicans ja en el segle xxi es desconeixia com els havien enterrat.
Els testimonis traslladaven en els dietaris o memòries vivències
que transmetien desordre i adequació a les circumstàncies, com
les sepultures que va cavar Pere Tarrés, aleshores un jove metge:
«Els hem enterrat en un camp, en un esglaó de la barrancada.
El capità i el sanitari i un soldat de la quinta del 24. Els tenia els
tres allí, estesos. La lluna els il·luminava el rostre amb una claror
pàl·lida, que els feia encara més pàl·lids i blancs. Els he fet una
fossa per a cada un, ben fonda. Cap a les dotze de la nit, els hem
enterrat. D’un a un els hem col·locat a la fossa, ben dignament. La
lluna els ha fet la darrera besada. Era nit de lluna plena. I seguidament els han tirat la terra a sobre, a palades. Que impressionant!»
(Tarrés, 2004).
Les exhumacions de soldats republicans que han tingut lloc
al llarg de tot l’Estat des de l’any 2000 han permès corroborar
aquestes circumstàncies on no sembla que hi ha cap ordre d’inhumació concreta i s’observa que els enterraments s’adeqüen als
condicionants del mateix front i al terreny, i sovint s’han exhumat soldats que no van ser inhumats expressament, sinó que van
quedar sepultats al mateix lloc on havien caigut morts. Aquest
tipus de fosses s’han obert en llocs on hi havia combats, com al
País Basc, a Astúries, a Extremadura, a Catalunya a la zona de la
batalla de l’Ebre o al llarg de la línia XYZ de València, per citar-ne
alguns exemples (Muñoz-Encinar, 2016; Herrasti, 2020; Ramos
i Busquets, 2021).
Els soldats no només morien al front, també morien en hospitals militars, molts dels quals habilitats en edificis com ara escoles,
[page-n-59]
Història d’unes restes bandejades
58
[page-n-60]
59
Queralt Solé i Barjau
Cartell 2.ª Conferencia
Nacional de Mujeres
Antifascistas. 29-30 i
31 d’octubre de 1937.
Autor: Luis. Font:
España. Ministerio
de Cultura y Deporte,
Centro Documental de
la Memoria Histórica PSCARTELES, 351.
balnearis, convents... per a cobrir les necessitats del conflicte. Als
cementiris de les poblacions on eren aquests hospitals, ja fossin
més efímers o més estables, també s’enterraren soldats i, en el cas
republicà, continuem sense trobar cap ordre que indiqui com calia
que fossin enterrats els morts. Les fosses nascudes d’hospitals
militars que s’han exhumat indiquen que es va actuar igual que
al front: adequant-se a les circumstàncies. A Uclés (Cuenca), a
Pernafeites o al Mas de Santa Magdalena (Tarragona) i al Soleràs
(Lleida) s’ha comprovat com els soldats republicans eren sepultats
en fosses col·lectives, de dos, tres o quatre soldats i de desenes, de
forma apilada, a diferència de com els franquistes sepultaven els
seus ferits i morts.
De la majoria de fosses de soldats republicans que s’han exhumat no se n’ha pogut saber la identitat. Alguna vegada s’han trobat
elements identificadors, com les polseres amb uns números identificatius que es van localitzar en diverses fosses de soldats al País Basc
i que les investigacions històriques van permetre saber la identitat
de les restes;4 o d’algunes fosses d’hospitals militars s’han conservat
documents dels metges que havien atès els soldats moribunds o bé
llistes de soldats enterrats que algú havia anat apuntant i que durant
anys s’han conservat en ajuntaments, com al de Pradell de la Teixeta
(Tarragona) (Hervàs, 2014). Una identitat i un lloc d’inhumació dels
soldats republicans desconegut per les famílies que no va passar amb
els soldats franquistes.
Les tropes franquistes per enterrar els seus morts van seguir
l’ordre del 22 de gener de 1937 que es va emetre des del mateix quarter del general Franco. «A fi que els enterraments de personal mort
en acció de guerra o accident es practiquin seguint les mateixes
normes en tots els fronts, que en facilitin la deguda identificació,
acreditin el respecte que és degut als caiguts en la lluita i permetin
l’adopció de mesures higièniques necessàries, s’hauran de tenir en
compte les prescripcions següents». I s’establia durant tota una
pàgina les directrius que s’havien de seguir per a enterrar els soldats: «L’enterrament tindrà lloc en el cementeri pròxim de l’esdeveniment, si aquest no estigués molt allunyat del camp de batalla
o lloc de l’accident. En cas que sigui difícil de transportar a aquest
lloc perquè és allunyat o pel nombre de morts, la inhumació es farà
habilitant en terrenys fluixos i amb algun pendent, per a cada cent
cadàvers, una parcel·la de 15 x 24 metres, dividida en cent fosses
numerades correlativament d’esquerra a dreta i de dalt a baix, i se’n
conservarà un croquis per a assenyalar les fitxes i arxivar-les. En
aquestes fosses, que seran individuals i en les quals quedarà el cadàver cobert almenys per una capa de 0,5 metres de terra piconada,
4
Exhumaciones de la Guerra
Civil en Euskadi. Edita
Gogora, Departamento
de Igualdad, justicia
y políticas sociales y
Sociedad de Ciencias
Aranzadi, s/d. https://
www.gogora.euskadi.eus/
contenidos/informacion/
gogora_dokumentuak/
es_def/Exhumaciones-de-la-Guerra-Civil-en-Euskadi.pdf
[page-n-61]
60
Història d’unes restes bandejades
es col·locarà una creu de fusta, una vegada practicat l’enterrament,
en cada capçalera amb el pal vertical clavat a 0,5 m de la terra piconada i que sobresurti 0,3 m, on es marcarà, amb pintura negra, el
número de la fossa, i en la cara anterior de l’horitzontal, el nom i
cognoms, i en la part posterior, l’ocupació, cos o qualitat del causant. El cadàver s’enterrarà amb la part superior de la medalla
d’identitat reglamentària i si no en tingués, es col·locarà una ampolla tapada entre les cames, dins de la qual anirà la filiació suscinta
[sic] de l’inhumat».5
En general, l’ordre es va seguir: quan les fosses de soldats franquistes van començar a ser exhumades l’any 1958 per a traslladar-les
a la Valle de los Caídos els cossos estaven alineats, ben col·locats,
amb ampolles entre les cames o al costat dels cranis amb un paper
que recollia la filiació del soldat mort. Tot i que el règim va menystenir els seus combatents, mantenint-los inhumats en cementiris habilitats per tota la geografia espanyola i posteriorment traslladant-los
com a mercaderies a pes cap al monument de Cuelgamuros, les famílies van rebre la comunicació oficial del lloc on havien mort els seus
parents pròxims i aquests en general podien es podien haver identificat en ser exhumats. Cal precisar, però, que també s’han obert fosses
de soldats franquistes en què les restes estaven ben col·locades però
no estaven identificades, com a Figuerola d’Orcau (Lleida) (Armentano et al., 2020) o la d’Abánades (Guadalajara), on estaven tan sols
sepultats, sense ordre i sense cap mena d’identificació (Martínez i
Alonso, 2014).
Caixes amb restes exhumades i traslladades al
Valle de los Caídos, prop
de la localitat madrilenya de San Lorenzo del
Escorial, des de diferents
províncies espanyoles,
per ser enterrades allà.
En primer pla, restes procedents de Castelló de la
Plana, Àvila i Aldeaseca,
1959. Font: Agència EFE
5
Arxiu General Militar
d’Àvila, L8 R122 C100.
Document també referenciat i reproduït en el llibre
d’Etxeberria et al. (2011).
[page-n-62]
61
Queralt Solé i Barjau
La mort dels civils
No es podia preveure la quantitat de morts a la rereguarda que
provocaria la guerra. Tampoc no era previsible el grau de violència
que es va desfermar en fracassar el cop d’Estat el juliol de 1936 i una
vegada el conflicte militar va haver finalitzat. Els civils van morir per
bombardejos, de fam, fugint del front o executats, amb consell de
guerra o sense que els condemnés. Els uns, però, en acabar la guerra
van ser vetlats, honorats i recordats permanentment. Havien guanyat i calia demostrar-ho a tothora, també a través de la presència
contínua del record dels morts, tractats d’herois i màrtirs. Els altres,
els que havien perdut, van haver de patir l’obligat oblit dels seus
morts, dels qui sovint desconeixien on eren enterrats o, si ho sabien,
no podien homenatjar-los i portar dol lliurement. El culte als seus
morts per part dels vencedors i el conseqüent menyspreu cap a tots
els altres va ser un element essencial per a configurar la nova identitat franquista.
La major part de les víctimes de la rereguarda republicana van ser
enterrades en fosses comunes, aleshores denominades «cementiris
clandestins». Va ser una violència que els estudis fets arreu de l’Estat
quantifiquen amb un total de 49.272 persones mortes (Ledesma,
2010). El paper crucial dels sindicats obrers per a véncer les tropes
rebels en moltes ciutats espanyoles va fer que es fessin amb el control
de l’ordre públic i que molts veiessin en aquells moments de descontrol i violència la possibilitat de fer revolució l’anhelada. Per a canviar
el món calia fer taula rasa amb el passat i eliminar l’enemic de classe.
Cremar documents notarials significava participar en l’abolició de la
propietat, registrada oficialment en aquells papers; cremar esglésies
i mobiliari eclesiàstic era participar en l’eliminació d’un organisme,
l’Església, que es veia com la gran aliada de l’enemic de classe, la
benestant i als ulls dels revolucionaris l’explotadora, i que alhora a
través de les creences religioses exercia un fort control sobre la societat. Matar religiosos i religioses, propietaris i benestants per a alguns
formava part de la guerra que calia lliurar perquè la revolució triomfés. La província on més morts a la rereguarda es van registrar va ser
a Madrid, amb unes 10.000 víctimes, tot i que les xifres encara no
són definitives (Payne, 2012), seguida de Barcelona, amb 4.713 (Solé i
Villarroya, 1989). Al País Valencià, ha estat Vicent Gabarda (2007) qui
ha estudiat les morts perpetrades a la rereguarda, que quantifica amb
un total de 5.996 víctimes.
Ja abans que s’acabés la guerra les autoritats republicanes, en
el moment que van recuperar el control de l’ordre públic, van perseguir i judicialitzar aquests crims que s’havien comès a la rereguarda. A Catalunya es va crear un jutjat especial per a investigar
[page-n-63]
Història d’unes restes bandejades
62
Cartell Bolchevismo,
injusticia social, politicastros, masones, separatismo, F.A.I. Anònim
espanyol. Ca. 1938. Font:
Biblioteca Nacional de
España
els cementiris clandestins, es van exhumar més de 2.000 restes i
es van encausar 200 persones (Dueñas i Solé, 2014). Finalment,
per l’evolució de la mateixa guerra i per enfrontaments polítics
no es va jutjar ningú, però les tasques d’exhumació i de reconeixement d’aquestes víctimes per part dels seus familiars es va fer
enmig del conflicte, que cercava canviar la visió que el franquisme
havia donat de la República, com si fos un govern descontrolat
que permetia assassinats. Així, per a la República era important
mostrar la seva integritat i volia demostrar que la justícia era
independent de qualsevol poder polític, evidenciant fermesa en
la persecució dels crims dels primers mesos de la guerra de cara la
comunitat internacional.
[page-n-64]
63
Queralt Solé i Barjau
En acabar la guerra, les autoritats franquistes van promoure
que s’exhumessin totes les víctimes de la rereguarda republicana,
de manera que, paradoxalment, avui no es pot conèixer a través
d’exhumacions les formes de matar i enterrar que van practicar
els grups revolucionaris més extrems els primers mesos del conflicte armat. El règim va controlar les fosses que s’obrien arreu
d’Espanya a partir de 1939, i a partir de l’abril de 1940, a través de
l’anomenada «Causa General», que sempre remarcava la diferència entre vencedors i vençuts. Els segons no tenien cap dret sobre
els seus morts, els primers els tenien tots i, si els vençuts eren
desapareguts, no els podien ni inscriure al Registre Civil, tal com
recollia el BOE del 10 d’agost de 1939, quan especificava que les
inscripcions de desapareguts es podien fer «sempre que es refereixin a persones afectes al Gloriós Moviment Nacional». Per a la
dictadura no era suficient la desaparició física de l’enemic: el fet
de no permetre la inscripció de la mort al Registre Civil era com
deixar la vida d’aquella persona en una nebulosa de dubte sobre
la mateixa existència. Cal puntualitzar però, que el règim dictava
aquesta ordre i facilitava un instrument repressiu als vencedors que
el volguessin utilitzar, però alhora moltes famílies sí que van poder
inscriure els seus morts als registres, cosa que fins i tot era imprescindible malgrat les directrius del règim, ja que altrament moltes
situacions relacionades amb herències o situacions d’orfandat o
viudetat no s’haurien pogut resoldre. Curiosament, els historiadors troben inscripcions de soldats republicans morts durant la
guerra en registres de defunció de l’any 1939, i alhora els tornen a
trobar a partir de l’any 1976, quan els qui no ho havien fet abans,
van atrevir-se o finalment van poder inscriure els seus desapareguts
al registre sense cap por.
El control del règim pel que fa a la gestió dels morts va ser tan
gran que, el 4 d’abril de 1940 (BOE 5 d’abril), es va publicar una altra
ordre que en aquest cas convertia les fosses dels «caiguts per Déu i per
Espanya» en llocs sagrats, concretament especificava que «els ajuntaments adoptin mesures que garantesquen el respecte als llocs on són
enterrades les víctimes de la revolució marxista» (Saqqa, 2022). El
règim va controlar quines fosses s’obrien, qui les obria, els informes
que se’n feien i va promoure que cada ajuntament fes un homenatge a
aquestes víctimes i que fossin novament enterrades de forma col·lectiva al cementiri, sota un monument que materialitzés la memòria de
la violència revolucionària, mentre que paral·lelament col·locava
a totes les façanes de les esglésies d’Espanya plaques amb els noms
dels morts que per a la dictadura mereixien ser recordats, els dels
vencedors.
[page-n-65]
Història d’unes restes bandejades
Se’n glorificava uns i es menyspreava i pretenia l’oblit dels altres.
A la rereguarda franquista es van seguir les ordres de practicar la
violència extrema des del principi. El general Mola, un dels colpistes,
va emetre una Instrucció reservada (número 1, 25 d’abril de 1936) en
què s’especificava tot el que calia fer per a instaurar una dictadura:
«Base 1a. La conquesta del poder s’ha d’efectuar aprofitant el primer
moment favorable i han de contribuir-hi les Forces Armades, conjuntament amb les aportacions que en homes i elements de totes classes
faciliten els grups polítics, societats i individus aïllats que no pertanguen a partits, sectes i sindicats que reben inspiracions de l’estranger:
socialistes, maçons, anarquistes, comunistes, etc. Base 2a. [...] Es
tindrà en compte que l’acció ha de ser en extrem violenta per a reduir
l’enemic al més aviat possible, que és fort i ben organitzat. Per descomptat, seran empresonats tots els directius dels partits polítics, societats o sindicats no afectes al moviment, i se’ls aplicaran els càstigs
exemplars a aquests individus per a ofegar els moviments de rebel·lia
o les vagues. Conquerit el poder, s’instaurarà una dictadura militar
que tingui per missió immediata restablir l’ordre públic, imposar
l’imperi de la llei i reforçar convenientment l’exèrcit, per a consolidar
la situació de fet que passarà a ser de dret».
Però l’aplicació de la violència extrema no només es va dur a
terme durant la guerra, va continuar en la postguerra. Ja no hi havia
rereguardes i tot estava sota el domini de la dictadura. Un règim totalitari que ho volia controlar tot, també qui havia de viure i qui havia
64
Seguici fúnebre per a
traslladar les persones assassinades a Paracuellos
del Jarama el novembre
de 1936. L’homenatge es
va acompanyar d’honors
pòstums i desfilada
militar. Febrer de 1940.
Font: Agència EFE / Foto:
Hermes Pato.
[page-n-66]
65
Queralt Solé i Barjau
Fotografies de la plaça
de bous de València com
a centre de classificació
de soldats republicans,
després de l’ocupació de
la ciutat de València per
les tropes sublevades
franquistes l’abril de 1939.
Font: Biblioteca Nacional
de España
de morir i com. Amb la guerra acabada, a partir de l’1 d’abril de 1939,
hi van haver pocs assassinats i la majoria de les morts es van fer passar
per la via de la justícia militar o amb d’aplicació de la llei de fugues
(Fernández, 2021). Mentre els vencedors exhumaven fosses comunes i lloaven els seus morts amb homenatges efímers i monuments
permanents, els perdedors no podien saber on eren els seus morts i a
més encara patien una «acció en extrem violenta», ja que a partir dels
judicis sumaríssims es condemnaven homes i dones a anys de presó
[page-n-67]
Història d’unes restes bandejades
o a la pena de mort. I en moltes ocasions el càstig continuava sent no
poder anar a plorar el familiar afusellat.
A totes les capitals de província d’Espanya es van executar
condemnats a la pena màxima, i a tot arreu el funcionament va ser
semblant: judicis amb múltiples acusats que duraven just unes hores i
en què es condemnava a anys de presó o a pena màxima sense cap garantia jurídica. De fet, tergiversant el principi jurídic de presumpció
d’innocència, l’acusat era culpable d’entrada i, si de cas, havia de demostrar la seva innocència. Els condemnats a mort esperaven l’«enterado» del dictador i quan arribava s’establia un dia per a l’execució. No
s’avisava les famílies, ni de quan era afusellat el seu familiar ni d’on
era enterrat. Normalment les víctimes eren inhumades als cementiris de la capital de província, tot i que no sempre, com va passar amb
el cementiri de Paterna, i s’inhumaven en fosses col·lectives on era
impossible individualitzar el mort. Per als familiars de les víctimes,
el càstig era múltiple: la incertesa de la situació, abans no sabien que
havien estat afusellats; el desconeixement d’on eren enterrats i, una
vegada sabien a quin cementiri els havien traslladat, la impossibilitat
d’individualitzar un lloc per al dol. La dictadura va voler controlar la
vida, la mort, el record i el dolor dels vençuts i, malauradament, no ha
estat fins al segle xxi quan no s’ha pogut començar a trencar aquesta
herència imposada.
Bibliografia
Armentano, N., Ramos, J. i Busquets, C. (2020). «Excavació de la fossa comuna
de la Guerra Civil espanyola situada fora del cementiri de Figuerola d’Orcau
(Isona i Conca Dellà, Lleida)». Segones Jornades d’Arqueologia i Paleontologia del
Pirineu i Aran, Generalitat de Catalunya. Consell Comarcal del Pallars Jussà;
Institut Català de Paleontologia; Institut de Recerca de Cultures medievals,
Lleida.
Aróstegui, J. (1996). La Guerra Civil, 1936-1939. Historia de España, 27, Historia
16, Madrid.
Dueñas, O. i Solé, Q. (2014). «El juez Josep Maria Bertran de Quintana (18841960): compromiso político y cementerios clandestinos». Hispania: Revista
española de historia, 74(246), 151-176 .
Etxeberria, F., Herrasti, L. i Bandres, A. (2011). El cementerio de las botellas: enterramientos de presos republicanos en el monte Ezkaba (1942-1945): exhumación y
análisis de los restos. Societat de Ciències Aranzadi, Sant Sebastià.
Feria, P. i Ramos, F. (2017). «Camino hacia la tierra olvidada. Guerra Civil y
represión en el Protectorado Español de Marruecos, 1936-1945». Foro por la
Memoria Histórica de Andalucía, Sevilla.
66
[page-n-68]
67
Queralt Solé i Barjau
Fernández, A. (2021). «La “ley de fugas” durante la lucha antiguerrillera en
España (1936-1952) el exterminio por encima de la imagen internacional».
Historia social, 101, 125-143.
Gabarda, V. (2007). Els afusellaments al País Valencià (1938 – 1956). Publicacions de
la Universitat de València, València.
Herrasti, L. (2020). Arqueología de la memoria: el método arqueológico aplicado a la
investigación de la historia reciente. [Tesi doctoral inèdita, Universitat del País
Basc]. Directors: Francisco Ferrándiz Martín i Álvaro Arrizabalaga Valbuena.
Hervás, C. (2014). La xarxa hospitalària a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939).
Arxiu Històric de les Ciències de la Salut, Manresa.
Ledesma, J. L. (2010). «Una retaguardia al rojo. Las violencias en la zona republicana». En F. Espinosa (2010), Violencia roja y azul. España, 1936 – 1950. Ed.
Crítica, Barcelona.
Martínez, C. i Alonso, A. L. (2014). «Excavaciones arqueológicas en los restos
de la Guerra Civil en Abánades (Guadalajara). Campaña de 2012. Informe
Antropológico». https://digital.csic.es/handle/10261/95915
Muñoz-Encinar, L. (2016). De la exhumación de cuerpos al conocimiento histórico:
Análisis de la represión irregular franquista a partir de la excavación de fosas comunes
en Extremadura (1936-1948). [Tesi doctoral inèdita, Universidad de Extremadura]. Director Julián Chaves Palacios.
Payne, S. G. (2012). The Spanish Civil War. Cambridge.
Portella i Vilanova, S. i Massamunt i Marqués, J. (2001). Els biberons. Els seus
escrits, vivències, trobades i ofrenes florals. (1938-2000). Editorial de Ponent,
Lleida.
Saqqa, M. (2022). Cuerpos nación. Las exhumaciones de los «Mártires y Caídos por Dios
y por España» (1936-1951). [Tesi doctoral inèdita, Universidad Complutense
de Madrid]. Directores: Francisco Ferrándiz Martín y Jesús Antonio Martínez Martín.
Ramos i Busquets, J. i Busquets, C. (2021). «Les fosses dels camps de batalla de la
Guerra Civil de 1936-1939. Una aproximació arqueològica a les exhumacions de soldats al front de l’Ebre». Revista Arqueologia Ponent, 31, 143-161.
Solé i Sabaté, J. M. i Villarroya i Font, J. (1989). La Repressió a la reraguarda de Catalunya: 1936-1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.
Tarrés, P. (2004). El meu diari de guerra. Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
Barcelona.
Villarroya, J. (2009). «Militars contra el cop d’estat de juliol de 1936». Segle XX.
Revista catalana d’història, 2, 83-106.
https://revistes.ub.edu/index.php/segleXX/article/view/9827/12643
[page-n-69]
Caixeta de mistos de Vicente Ortí Garrigues
Fossa 111. Paterna. Donació de la Família Ortí
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-70]
69
Aquesta arqueologia serà
la tomba del feixisme, o no
serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia
comunitària en les fosses
comunes del franquisme
Xurxo M. Ayán Vila
INSTITUTO DE HISTÓRIA CONTEMPORÂNEA, UNIVERSIDADE NOVA DE LISBOA
[page-n-71]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
«Els cementeris constitueixen la millor manera de destruir
proves. Enterrar al cementeri garanteix que els morts acabaran
tapats per altres morts; els represaliats, mesclats amb indigents
i suïcides; les fosses, desfetes o desfigurades. Els qui excaven hui
aquestes fosses endimoniades ho saben bé.
Les cunetes són memòria de la violència política en la guerra.
Però per a entendre la vertadera naturalesa de la repressió franquista, també cal buscar en els cementeris».
Alfredo González-Ruibal (2022)
Les exhumacions als cementeris de Paterna, Màlaga o Sevilla són
la prova palpable de dos trets definitoris de la repressió franquista
al centre-sud peninsular: una eliminació de l’oponent polític que es
du a terme a escala pràcticament industrial, que fomenten aquelles
aproximacions historiogràfiques que defensen la idea d’un vertader
extermini i, en segon lloc, la seua projecció al llarg de la postguerra,
que cooperen a defensar la idea de la continuació d’una guerra irregular fins a començaments de la dècada dels cinquanta. D’altra banda,
aquestes fosses endimoniades dels grans cementeris urbans, a Andalusia i a la Comunitat Valenciana, obeeixen a un context sociopolític
determinat que facilita aquests treballs, amb governs autonòmics
abocats a la tasca, amb grans associacions memorialistes i amb equips
de professionals acostumats durant anys a l’exhumació de represaliats del franquisme.
Quan les organitzadores d’aquesta exposició em van proposar
escriure aquest text, amb la intenció de reflexionar sobre el vessant
comunitari d’aquesta arqueologia duta a terme en cementeris, vaig
decidir abordar-lo a partir de la nostra experiència en un altre context molt allunyat d’aquesta realitat, com és el de la Galícia interior.
És cert que podia valorar el treball fet pel nostre equip a cementeris
associats a camps de concentració com ara Castuera (Badajoz), o
en els fronts de guerra de La Alcarria o l’Ebre, però crec que la investigació desenvolupada a xicoteta escala, en un marc rural com el
gallec, de fosses menudes en cementeris de comunitats llauradores,
ens permet exhumar totes aquelles variables que condicionen dur
a terme una arqueologia comunitària als llocs de memòria de la
violència política instigada pel feixisme. Una arqueologia més necessària que mai, en el nostre cas, davant de l’absència d’una política
pública de memòria per part del govern autonòmic gallec des de
l’any 2009.
L’any 2007 vaig començar a investigar el combat que va tindre lloc a Repil, al costat del meu poble matern (Cereixa, A Pobra
do Brollón, Lugo) el 20 d’abril de 1949, entre la Guàrdia Civil i un
70
[page-n-72]
71
Xurxo M. Ayán Vila
destacament guerriller. Alguns veïns i veïnes de Cereixa, enllaços de
la guerrilla, van ser jutjats i van patir penes de presó. Temps després,
quan vam començar les excavacions arqueològiques a Repil, el 2016,
només llavors, vaig començar a conéixer l’abast de la repressió franquista en el paisatge de la meua infància. Jo, historiador, vaig haver
de complir els quaranta anys d’edat per a adonar-me que als cementeris de totes les parròquies confrontants amb Cereixa (Fornelas,
Abrence, Castroncelos, Saá) hi havia republicans enterrats com a
feristeles en fosses comunes. L’estratègia de tornar-los invisibles i
la pedagogia de la sang del feixisme, aparentment, havien triomfat.
Aquestes fosses no es veien, i aquests morts, deshumanitzats, no
existien. Però sí que en perdurava el record en la memòria traumàtica d’aquestes comunitats rurals. Amb quaranta anys d’edat em vaig
adonar que m’havia criat enmig d’un paisatge absent de naturalesa
política, marcat per comunitats de morts deixats intencionalment
al marge de les comunitats de vius. Un paisatge que, tot i això, podia
ser exhumat des de l’arqueologia.
Només un metre més
Els germans José i Ricardo García Moral residien a la parròquia de
Montefurado (Quiroga, Lugo) quan van ser detinguts per pistolers
feixistes el 6 de setembre de 1936. Després d’un interrogatori a la
caserna de la Falange, els dos germans van ser introduïts al tren
mixt que, des de l’estació de Montefurado, es dirigia a Monforte
de Lemos. Els falangistes van obligar els presos a baixar a l’estació
d’A Pobra do Brollón. Després, els van cosir a tirs. José va rebre tres
impactes de bala; Ricardo, quatre. Els dos cadàvers van aparéixer
a la carretera cap a Quiroga, davant de la casa d’un tal Bernardino.
Al paratge d’A Chá de Castroncelos va tindre lloc la inspecció ocular per part del jutge i del metge. No deixa de ser curiós que això,
almenys, passara en els inicis del franquisme i siga una cosa impossible en l’Espanya de hui. Cap jutge o jutgessa es persona en
una fossa comuna de víctimes del franquisme. D’ací, els cadàvers
van ser portats en un carro de bous (la gran icona de la repressió a
Galícia) a l’atri de l’església de Santiago de Castroncelos. Allí van
ser enterrats els dos junts, com es descriu en el procediment militar,
«al costat nord-oest de l’església en una fossa oberta, al costat del
mur d’aquesta església (i a quatre metres de distància del cantó) per
aquest costat nord-oest, la sepultura del qual devia tindre metre i
mig de fons i dos de llarg, junts sense taüt i amb els caps cap al cosat
nord-oest ».
Al juliol de 2018, Pepe Ogando, net d’una de les víctimes, va
sol·licitar ajuda a l’Associació per a la Recuperació de la Memòria
[page-n-73]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
72
Històrica (ARMH) per tal d’exhumar les restes dels seus éssers estimats. Pepe li ho havia promés a sa mare i la seua àvia. Segons testimoniatges orals, els dos germans es troben sota l’altar de l’església. Com
és possible això? Doncs perquè dècades després un capellà rector va
decidir tombar l’església antiga i construir-ne una nova, en un estil
entre kitsch i gore, i a més, mal orientada, de nord a sud i no d’est a
oest. Aquesta obra demencial va canviar la fisonomia del lloc i va llevar validesa a les indicacions subministrades en el document anterior.
Pepe Ogando ens mostra,
durant l’exhumació de
Castroncelos, una foto
familiar en la seua tauleta
tàctil. Les dones van ser
les que van mantindre la
memòria de la repressió
a la casa de la seua àvia, a
Montefurado.
Aquest intent per recuperar els cossos d’aquests represaliats no
va partir dels veïns de Castroncelos. Cap exhumació recent ha sorgit
de la mateixa comunitat local. Sempre l’han promocionada entitats
al·lòctones, associacions memorialistes i l’han secundada ciutadans
compromesos políticament amb aquesta causa. La brutal repressió,
la propaganda franquista, la imposició del paisatge dels vencedors
de la guerra, l’emigració per motius polítics, el control caciquil per
part de la nova elit que va usurpar el poder local són factors que ajuden a explicar per què les comunitats rurals van assumir el silenci
i la inacció com a estratègies de supervivència. A pesar d’això, la
cultura de la mort al camp gallec té el pes suficient dins de l’economia moral llauradora perquè hi haja una necessitat col·lectiva de
reparació a aquestes víctimes. Les fosses són cicatrius obertes en
l’ethos comunitari. Encara que la dreta gallega oficialment obvia la
Llei de memòria de 2007, des de llavors, els mitjans de comunicació
afins, per contra, han fet seguiment les exhumacions que s’han fet
des de llavors i les han divulgades amb respecte. Però només això.
Aquesta exhumació de Castroncelos exemplifica perfectament com
es desenvolupa una arqueologia activista en aquest peculiar context
[page-n-74]
73
Xurxo M. Ayán Vila
sociopolític, ja que no s’havia pogut dur a terme sense un ciutadà
com Rafael Castillo, secretari de l’ajuntament d’A Pobra do Brollón,
net de l’alcalde republicà afusellat el 1938. La seua implicació és fonamental perquè aquesta investigació es faça. Tampoc no devia ser
el mateix sense el suport simbòlic del govern municipal, en aquest
cas del Bloc Nacionalista Gallec, que fa anys que impulsa accions
per a dignificar les víctimes del franquisme.
De la mateixa manera que els nostres col·legues valencians d’ArqueoAntro van arribar a organitzar festes amb bandes-tribut heavy
per atendre les anàlisis d’ADN per a identificar els combatents de
la Guerra Civil exhumats a les serres de Castelló, en el nostre cas
vam vendre vi i samarretes del projecte arqueològic del castre de
San Lourenzo per les fires per poder pagar la pala mecànica. D’altra banda, l’equip de l’ARMH que participa en aquesta investigació
es nodreix també de voluntaris estrangers. Un alumne californià
de la Duke University va vindre ací a fer el treball que no fan les
universitats espanyoles. Significar-se a Espanya no augura res bo
en el cursus honorum d’un aspirant a acadèmic. Mentre la televisió
pública gallega no ha cobert cap exhumació fins ara, a Castroncelos va arribar l’equip de la productora espanyola Newtral amb Ana
Pastor al capdavant per gravar una peça sobre la recuperació de la
memòria històrica. A més, van acudir a la cita dos professionals més
de l’audiovisual que treballen per a la cadena estatunidenca HBO.
Estaven gravant, d’altra banda, un documental sobre els crims del
franquisme. A pesar que sabien que aquesta exhumació no era gens
agraïda, que era molt complexa i amb poc marge d’èxit, aquests i
aquestes professionals van reconéixer el que hem defensat des del
nostre equip de treball: els processos que s’activen quan excavem
són més importants i interessants que els mateixos resultats de la
investigació.
Pel que fa als veïns, ens trobem una comunitat dividida. La
gent major que va voler col·laborar-hi, més que res per relacions de
parentiu, i que guardava la memòria dels fets, no va voler parlar en
públic ni personar-se al lloc. Vam haver d’anar a les seues cases a recaptar aquesta informació. Ací disposem del capital simbòlic i l’ajuda
inestimable de la veïna i escriptora Olga Novo (Premi Nacional de
Poesia). Va contactar amb les dones majors que manen al temple i als
voltants, va aconseguir la clau de l’església perquè hi accediren els
periodistes, va convéncer els ancians del lloc perquè aportaren el seu
testimoniatge i va comminar el capellà rector perquè continuara els
treballs en el futur. Una altra dona, Carmen García-Rodeja (ARMH)
va acudir-hi també al rescat. Atendre els familiars de les víctimes durant l’exhumació és fonamental. Allò és un carrusel d’emocions, de
[page-n-75]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
frustracions i d’esperances que se succeeixen després de cada palada
de terra. Després vam experimentar la indiferència de la majoria i
d’un sector que no estava d’acord amb això d’anar removent els morts.
Fins i tot n’hi havia alguns que es queixaven i atribuïen a les nostres
rases valoratives la suposada aparició de clevills en una de les parets
de l’església. Els preocupaven més les velles cicatrius dels murs que
les fosses que xafaven cada diumenge.
L’absència de l’Estat es va cobrir a Castroncelos amb la col·laboració de veïnes, voluntàries i arqueòlogues militants de la memòria.
Molts col·legues defensen la idea que la societat no ha de marcar
l’agenda arqueològica. En aquestes situacions tot és diferent. Pepe
Ogando ens va demanar que intentàrem obrir de nou més àrea en la
zona sondejada fa dos anys. Quan vam considerar que no n’hi havia
més, vam indicar al palista, el Pulga, que ho deixara. En aquest moment, amb els ulls vidriosos, Pepe es va acostar i ens va demanar que,
per favor, obrírem mig metre més, «només mig metre més, per favor». Ens va caure l’ànima als peus. Una vegada més, la tradició oral
s’havia confirmat. El canvi d’orientació de la planta de l’església en la
postguerra va fer que els cossos dels germans García Moral es quedaren (si és que estan) en un racó prop de l’altar major, dins del temple
nou. És molt dur quedar-se a uns centímetres de la veritat.
74
Obertura de rasa valorativa a l’atri de l’església de
Castroncelos, al peu del
monòlit en record als germans García Moral. Al peu
de sondatge: familiars,
periodistes, voluntaris i
arqueòlegs.
[page-n-76]
75
Xurxo M. Ayán Vila
Al peu de la famosa paret clevillada, el 2016 es va col·locar una
placa commemorativa en homenatge als germans García Moral per
a preservar la seua memòria. Fins ara no l’han destrossada. Ací, en
aquest lloc de memòria, l’escriptora Olga Novo, va portar en hora lectiva l’alumnat de l’institut públic A Pinguela de Monforte de Lemos.
Contra la pedagogia del terror, pedagogia de l’amor. Una activitat didàctica capdavantera a Galícia, una cosa excepcional que, per si sola,
assenyala l’anormalitat democràtica instal·lada al nostre país.
Classe impartida a l’atri de
l’església de Castroncelos
per la professora i escriptora Olga Novo a l’alumnat
de l’IES d’A Pinguela
(Monforte de Lemos).
L’estiu que van matar l’Hivern
De Castroncelos ens traslladem en aquest mateix mes de juliol de
2018 a la parròquia veïna de Saá per intentar exhumar les restes
de Jesús Casas, àlies O’Inverno, veí d’Eirexalba. La seua neta Isabel,
resident a Nova York, fa anys que deixa flors en el paratge on va ser assassinat el seu avi el 6 d’agost de 1936, prop del tossal de Santa Llúcia.
Després de trucar a moltes portes, sense èxit, Isabel va sol·licitar ajuda a l’ARMH per a trobar-lo. Tant Saá com Eirexalba són llocs amb
un passat traumàtic que condiciona el present. A Saá diverses famílies
van tindre un paper destacat en la Falange local i a Eirexalba es va formar el principal grup de pistolers que va sembrar el terror a la comarca, l’autodenominada Esquadra Negra d’Eirexalba. Encara el 1944,
en un periòdic local de Sarria, davant de la implantació de la guerrilla
antifranquista, es recordava a la població civil: «Avís a navegants.
[page-n-77]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
76
Compte amb l’Esquadra Negra!». La seua crueltat extrema i els seus
continus atropellaments van portar fins i tot les autoritats colpistes a
condemnar els seus líders a pena de mort (Ermida, 2017).
Per a desembarcar en aquest context tan delicat, vam decidir
organitzar amb el secretari de l’ajuntament una reunió prèvia amb
els veïns al local social per recaptar informació i explicar el projecte.
La convocatòria no va tindre molt d’èxit i, com en el cas de Castroncelos, van disposar de la col·laboració de familiars de gent major que
ens van obrir la porta de sa casa. Durant l’exhumació a penes vam
rebre visites. Una de molt especial va ser la del capellà rector que es
va desplaçar ex professo per conéixer en persona el director de l’exhumació (o siga jo). El permís per escrit del bisbat de Lugo autoritzava
els treballs sempre que es mantinguera «la bona sintonia» amb els
veïns i «no afectara la convivència» dins de la parròquia. Com podem
apreciar, aquesta exhumació trencava el silenci imposat durant dècades i irritava un determinat sector de la comunitat local que ens acusava, de nou, d’alterar el descans dels morts i de remoure les ferides
del passat.
Com que havíem tingut en compte la tradició oral i la documentació disponible, teníem tres possibles ubicacions de la fossa
d’O’Inverno. Una d’elles es trobava al cementeri vell. Aquest espai,
delimitat per un mur de maçoneria d’esquist, està ocupat per un
Els assassins de Jesús
Casas: l’Esquadra Negra
d’Eirexalba (Ermida, 2017).
[page-n-78]
77
Xurxo M. Ayán Vila
abocador il·legal. Somiers, olles, matalassos, sabates i runes omplien
l’interior, sobretot, la part més pròxima al camí, des d’on es descarrega fem amb facilitat. Els que bramaven pel poble, dient que els
arqueòlegs no deixem descansar els morts en pau, són els mateixos
que omplin de merda el cementeri on reposen els seus avantpassats.
O’Inverno estava afiliat a la CNT. Va tornar de Cuba amb idees
progressistes i estava especialment dotat per a l’oratòria. Amb la
victòria del Front Popular va destacar pels mítings que feia per terres
d’O Incio i per oposar-se a la privatització de la muntanya comunal
de la seua parròquia. Segons la justícia feixista «a través del terror
obligava la majoria dels veïns de la parròquia a compartir les seues
idees destructores». Quan els militars es revolten el 18 de juliol de
1936, els republicans d’O Incio i d’A Pobra do Brollón s’organitzen
per tallar carreteres, requisar armes i parar l’avanç de les tropes revoltades. Quan la situació es fa desesperada, O’Inverno fuig, s’escapa
a la muntanya i es refugia a la casa d’uns parents al llogaret de Covadelas. Algú el delata, i el 6 d’agost de 1936, l’Esquadra Negra del seu
poble, Eirexalba, arriba a Saá a les cinc de la vesprada.
La gent major recorda perfectament el que va passar, que certifica la documentació oficial. Així ens ho va explicar O’Cachete, veí
nonagenari de Saá, ja mort: «Van vindre uns homes desconeguts,
deien que de la part de Sarria, falangistes. Van arribar a Covadelas
i O’Inverno estava desdejunant amb els amos de la casa: “Anemnos-en, que aquest ja ha menjat i begut prou!”. I el van portar a Saá,
cruixint-lo a bastonades pel camí. Un deia: “Mira quines potes més
grosses té aquest conill”, i el colpejaven amb els mosquetons a les
canelles. Portava uns pantalons curts, feia molta calor. Anava tot
ensangonat i queia a cada passa, amb les mans lligades. Els falangistes no el van portar per la carretera, sinó que van trencar pel poble
[Pousa] a la vista de tots. En aquella pedra una veïna els va demanar
que no li pegaren, que li volia donar un got d’aigua: “No senyora,
aquest ja ha begut prou; ja beurà allà dalt”. Van agafar el camí al
tossal de Santa Llúcia, i en arribar a O Poste, a l’altura de la pineda
d’O’Xexo li van donar a triar com volia morir, si de cul o de cara, i
ell va triar de cul, mirant cap al nord, cap a on estava el seu llogaret
d’Eirexalba. El van aperrillar allí mateix. El cadàver es va quedar al
camí cap per avall. Van avisar el jutge pedani i dos homes van anar a
l’església a agafar les andes de la Verge, i així el van portar. L’endemà
va arribar la seua viuda amb dues xiquetes menudes, dues de les filles d’O’Inverno».
El relat del martiri d’aquest home es va anar modelant en
l’imaginari col·lectiu, prenent com a referència el suplici de Crist.
La narració popular, tan descriptiva a l’hora d’abordar el destí
[page-n-79]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
78
A l’esquerra, Carlos, el
nostre picapedrer. A
la dreta, Carlos, miner
jubilat, voluntari de
l’ARMH. Tots dos són nets
de represaliats. Posen
en una de les possibles
ubicacions de la fossa
d’O’Inverno, que finalment
va ser desestimada després de l’excavació.
tràgic del nostre home, no arriba a concretar el lloc on està enterrat. La tradició situa la fossa d’O’Inverno just a l’entrada de l’atri, a
l’esquerra de l’escalinata, en un racó quadrangular apegat al mur.
Durant dècades es va utilitzar aquest espai per a llançar els coets el
dia de la festa, precisament el mes d’agost. Fins i tot alguns entrevistats ens conten que apareixien rams de flors en aquest mateix
lloc. El sondeig practicat ací va donar resultats negatius, igual que
la rasa practicada al cementeri vell. Finalment, vam comprovar que
la ubicació original de la fossa es corresponia al que havia anotat la
diligència municipal: «Acte continu i al cementeri de la parròquia
de Saá es va donar sepultura al cadàver amb l’autòpsia feta en una
fossa oberta en el mateix cementeri vora la paret del costat sud i a
sis metres de distància de la del costat oest. En done fe». En aquest
mateix punt, nínxols recents han destruït les restes situades al
[page-n-80]
79
Xurxo M. Ayán Vila
subsol. En altres llocs ha quedat el record de les víctimes, i la tradició prohibia enterrar o reformar aquests espais. En aquest cas no
va anar així. Fins al punt que O’Inverno descansava davall del nínxol de famílies de falangistes. I ací es tanca el cercle dramàtic d’un
home que va morir per les seues idees. La seua neta Isabel encara
rep amenaces anònimes a Eirexalba per voler saber què va ser del
seu avi.
Nínxols recents a l’atri
de l’església de Saá que
van destruir la fossa
d’O’Inverno.
[page-n-81]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
El temps es va parar al Decimal
L’amor en els temps de la còlera. Tot i la por, de la guerra i dels
esquadrons de la mort, la joventut (i llenya verda tot és fum) intentava gaudir dels últims dies d’aquell estiu tràgic. El xic va eixir perfumat de Piño, sobre la vall del riu Teixugo, en direcció a Fornelas.
En la festa del poble, un mes abans, havia ballat amb ella. Des de
llavors, la pretenia. Com es diu per aquestes contrades, «anava a
festejar a Fornelas». Aquella nit de setembre, el pretendent es va
trobar una cosa sorprenent. Una camioneta amb els fars encesos i
el motor en marxa, vibrava, quieta, sobre la cuneta de la carretera.
Se sentien crits i insults que procedien de la part de darrere. El
pretendent, espantat, es va amagar darrere d’uns arbustos, a pocs
metres de l’escena. Aquesta parcel·la es coneix de sempre amb el
nom A Bernarda, però la modernitat va instaurar un nou concepte: el punt quilomètric. El PK que els paisans van rebatejar com a
O’Decimal. Ara les carreteres formaven part de tota una cartografia
del terror.
El temps es va parar al Decimal. El pretendent ho va veure tot.
Uns tipus armats, amb braçalet de la Falange, obligaven a baixar
de la camioneta dos senyors amb les mans lligades a l’esquena. Un
d’ells, fornit i més major, va aconseguir soltar-se d’un dels falangistes, i fins i tot va arribar a desarmar-lo. Davant de la reacció del
presoner, el conductor de la camioneta se li va acostar per l’esquena i li va propinar un colp al cap amb la manovella per a arrancar el
motor. Després van arribar els trets. El pretendent no en donava
crèdit. Es mossegava els llavis ofegant els crits que s’amuntegaven
a la gola. Uns minuts després, la camioneta bramava per la costera
de la carretera a Nadela. Després…, el silenci.
Aquest és el relat transmés de generació en generació a la
parròquia de Fornelas sobre el que va passar el 7 de setembre
de 1936, quan els feixistes van assassinar el socialista Gervasio
González i un desconegut. La neta de Gervasio, María José, va
acudir a l’ARMH i va sol·licitar ajuda per a intentar trobar la fossa
del seu avi al cementeri de Fornelas. A diferència dels casos pròxims de Saá i Castroncelos, i malgrat la crisi de la pandèmia de la
COVID-19, la comunitat local es va abocar en l’exhumació duta a
terme l’agost de 2020. En aquelles parròquies veïnes, els assassins
eren persones que venien d’altres ajuntaments, si bé en el cas de
Fornelas es donava un tret diferencial: un veí va participar directament en l’execució. Una persona conflictiva que, més endavant,
va matar un altre home en una discussió de fites amb un colp
d’aixada precís al cap. Paradoxalment, aquest col·laborador dels
pistolers feixistes va acabar reclòs en una presó franquista. Aquesta
80
[page-n-82]
81
Xurxo M. Ayán Vila
circumstància, que un membre de la comunitat estiguera implicat en aquest esdeveniment tan abjecte, era sentit com una taca
col·lectiva, un deute en la història recent de Fornelas. La necessitat
de curar aquesta ferida crec que ajuda a explicar el paper que han
jugat els veïns i les veïnes d’aquesta localitat en l’exhumació.
Veïns de Fornelas aporten
informació a la neta de
Gervasio, María José, en
l’exhumació al cementeri
parroquial.
A l’excavació vam comprovar que la fossa de Gervasio havia sigut destruïda per enterraments posteriors, sobretot, per un nínxol
construït per un emigrant retornat de Cuba. Mentre Gervasio va
quedar durant dècades soteerrat com una feristela, el metge feixista de Fornelas i alcalde franquista d’A Pobra de Brollón reposa en
el mausoleu més gran del cementeri. El veí que va col·laborar en el
seu assassinat descansa dignament en un nínxol lateral. L’excavació
arqueològica va evidenciar de manera gràfica tota aquesta història
traumàtica, va servir de teràpia col·lectiva i de recurs didàctic per a
les noves generacions. Això sí, el suport unànime de la gent de Fornelas va passar també per ometre el nom del veí col·laboracionista.
Els seus descendents formen part del poble i no tenen per què fer-se
càrrec de les culpes de l’avi. La nostra magnífica relació amb Fornelas
arran d’aquesta exhumació ens va portar a plantejar, aquest estiu de
2022, un projecte en un jaciment prehistòric conegut com A Muradella. La jornada de portes obertes del 30 de juliol de 2022 va tindre
[page-n-83]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
82
el seu gran colofó a l’interior de l’església parroquial, on les nostres
antropòlogues forenses, Márcia Hattóri i Candela Martínez, van
explicar els detalls de l’exhumació de 2020 i la investigació posterior.
No cabia ni una ànima al temple. Huitanta veïns, tota la parròquia,
es retrobaven amb el seu passat i curaven les cicatrius d’aquella ferida
de 1936.
Jornades de portes
obertes a l’església de
Fornelas (30 de juliol de
2022). Les antropòlogues Márcia i Candela
expliquen a la parròquia
l’exhumació de 2020.
[page-n-84]
83
Xurxo M. Ayán Vila
Coda
Tal com va assenyalar Alfredo González en la cita introductòria
d’aquest text, els cementeris són ens vius que creixen i fan desaparéixer definitivament els desapareguts i les desaparegudes del
franquisme. El temps juga a favor d’un feixisme que va planificar
amb determinació tant l’eliminació física de l’oponent polític (això
es veu molt bé a Paterna) com la progressiva desmaterialització
d’aquestes fosses i aquests cossos. En aquest sentit, les tres exhumacions que abordem en aquest text comparteixen tres grans trets
comuns. En totes, els mitjans de comunicació van regalar titulars
d’aquest estil: «exhumacions fallides, els arqueòlegs fracassen,
acaben els treballs sense èxit». És cert que no vam poder trobar a
José, a Ricardo, a Jesús ni a Gervasio, però els seus noms han tornat
a l’espai públic, els seus nets (Pepe, Isabel, María José) s’han sentit emparats i hem contribuït des d’aquesta arqueologia activista
i heroica a intentar reparar-los. En segon lloc, són intervencions
pròpies d’una etnoarqueologia d’urgència, d’una pràctica científica que ha arribat tard, però amb prou de temps per a registrar el
testimoniatge d’homes i dones octogenaris i nonagenaris que, com
O’Cachete de Saá, o Ramón d’A Severa, de Piñeiros (Castroncelos),
ens han deixat en aquests últims tres anys. Recollir aquesta memòria oral és fonamental per a revertir el procés d’invisibilitat i trencar
el silenci imposat sobre les tombes del feixisme. I, en tercer lloc,
aquestes tres exhumacions mostren la necessitat de perseverar en
una arqueologia comunitària, encara que es desenvolupe en contextos incòmodes i parcialment hostils. Excavar la veritat és una arma
poderosa, ja que desmunta el relat hegemònic dels vencedors de la
guerra i posa a disposició de les comunitats la materialitat, les proves dels crims del franquisme. Una altra cosa ben diferent és que es
vulguen reconéixer aquests vestigis. El procés d’obertura i divulgació d’aquestes fosses endimoniades, hi apareguen els represaliats o
no, interpel·la directament aquestes xicotetes poblacions rurals del
present sobre el seu passat recent. Al meu parer, aquesta arqueologia comunitària, valenta i sempre oberta a la polèmica, no fracassa
mai, ja que aconsegueix valuoses victòries simbòliques, com ara la
fita monumental en record als germans García Moral al cementeri
de Castroncelos, l’impacte mediàtic que va significar la recuperació
de la figura d’O’Inverno i la identificació dels seus assassins, o la catàrtica jornada de memòria a Fornelas amb l’assistència de la comunitat al complet. Gràcies a l’esforç de voluntàries, veïnes i professionals de les ciències socials i les humanitats José, Ricardo, Jesús i
Gervasio han tornat de la seua comunitat de morts a la comunitat
dels vius. Els nostres col·legues valencians lluitaran perquè passe el
[page-n-85]
Aquesta arqueologia serà la tomba del feixisme, o no serà. Sobre el paper que pot
i ha de jugar l’arqueologia comunitària en les fosses comunes del franquisme
84
mateix amb els milers de compatriotes xafats a les quadrícules del
cementeri de Paterna.
Aquesta exposició és una fita més en aquest camí que, en molts
llocs, s’ha obert fins fa ben poc sense cap ajuda de l’Estat.
Restitució del terra original després dels treballs
d’exhumació. Voluntàries
del camp de treball del
castre de San Lourenzo
(2020) escampen llavors
per regenerar la gespa al
cementeri de Fornelas.
Llavors de futur.
[page-n-86]
85
Xurxo M. Ayán Vila
Bibliografia
Ermida Meilán, X. R. (2017). «Para nós o matar é unha honra. As escuadras
negras de Falanxe». En X. R. Ermida Meilán, Fernández Fernández, E.,
X. C. Garrido Couceiro i D. Pereira González (Coords.), Os nomes do terror.
Galiza 1936: os verdugos que nunca existiron (p. 63-80). Sermos Galiza.
González Ruibal, A. (11 de septiembre de 2022). «Las grandes fosas de la
Guerra Civil no están en las cunetas». Público. https://blogs.publico.es/
dominiopublico/47529/las-grandes-fosas-de-la-guerra-civil-no-estan-enlas-cunetas/
[page-n-87]
ANTROP
[page-n-88]
87
POLOGIA
91
On rau la memòria?
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
113
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
Zira Box Varela
127
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
Aitzpea Leizaola
145
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions
contemporani: possibilitats i tensions en les lluites per
la/les memòria/ies
María Laura Martín-Chiappe
[page-n-89]
88
Targetes postals enviades per Francisco Sanz Herráez
des de la presó als familiars
Fossa 127. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Albert Costa. L’ETNO
[page-n-90]
89
Ulleres, llapis i segells
Individu 124, fossa 115; individu 99, fossa 127. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Albert Costa. L’ETNO
[page-n-91]
Jersei de punt, amb corbatí del mateix teixit,
de Francisco Peiró Roger
Fossa 111. Paterna. Donació de la Família Peiró
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Albert Costa. L’ETNO
[page-n-92]
91
On rau la memòria?
Maria-José García Hernandorena
i Isabel Gadea i Peiró
COMISSÀRIES DE L’EXPOSICIÓ «2.238. EL CEMENTERI DE PATERNA:
LLOC DE PERPETRACIÓ I MEMÒRIA»
[page-n-93]
92
On rau la memòria?
On rau la memòria? O més concretament: on està i ha estat la memòria de la repressió franquista? Aquestes qüestions son l’eix que
guia el discurs de l’exposició «2.238. El cementeri de Paterna: lloc
de perpetració i memòria». A partir d’una investigació etnogràfica i prenent com a estudi de cas el cementeri de Paterna i les més
de 100 fosses comunes que s’hi han localitzat, aquest espai se’ns
presenta com a exemplar i paradigmàtic per a respondre a aquests
interrogants.1
Dins d’aquest marc, la proposta expositiva se’ns ofereix com una
eina fonamental per a comprendre el perquè de l’eclosió d’una sèrie
de reclamacions contemporànies d’una part de la societat valenciana, les d’aquelles persones que ho perderen tot una vegada acabada
la contesa espanyola a causa de la repressió per les seues idees polítiques. Ho perderen tot, però el que no van perdre mai va ser la memòria. A pesar dels esforços de la dictadura per enterrar, físicament i
simbòlicament, tot allò que desafiava seua la legitimitat, un fil, enfortit amb cada generació, ha mantingut la memòria i li ha donat continuïtat a través del temps.
Hi ha tres espais on podem trobar la memòria de la repressió
franquista associada al cementeri de Paterna: el mateix recinte del
cementeri, les fosses comunes i les cases dels represaliats. Però a més
d’aquestes marques territorials, la cultura material associada a la
repressió, els objectes, esdevenen agents mobilitzadors de diversos
processos memorístics, amb veus capaces d’incidir en la realitat individual i social (Bustamante, 2014). Així, i seguint amb aquesta autora, mentre que als llocs de memòria aquests processos es trobarien en
aquests llocs, els objectes serien activadors i a través dels quals s’activarien les accions i les pràctiques.
L’exposició és un recorregut diacrònic de veus, interessos, polítiques i maneres d’estar i sentir la repressió expressada en una confrontació d’espais. D’una banda, els llocs íntims, tancats, claustrofòbics:
una fossa comuna, els calaixos d’una còmoda o un armari de la casa
d’una persona represaliada que guarda i transmet un dot i un dol inconclús. D’altra banda, un espai obert i públic, el cementeri de Paterna. A més dels espais, ens crida l’atenció tot el que contenen i/o han
contingut, fent un joc d’espills i recorreguts diversos que expliquen
per què una part de la societat civil valenciana sent que encara hi ha
un deute amb ella. Un deute que passa per la recuperació dels cossos
dels qui estimen, però també pel reconeixement públic, per la reparació de les injustícies, per les compensacions econòmiques i morals,
entre d’altres.
Acostar-se a hores d’ara a l’exhumació d’una fossa comuna i l’impacte en la societat actual també és l’objecte d’aquesta
1
Aquest text s’acompanya d’imatges que se
superposen al llarg del
relat i formen part del
discurs. S’ha produït
en diferents contextos i
amb diferents finalitats,
per això tenen formats i
qualitats diferents. Totes
les imatges han format
part del procés d’investigació necessari per a dur a
terme l’exposició
[page-n-94]
93
2
Cal recordar que entre
1939 i 1956, van ser afusellades 2.238 persones
a Paterna: 2.219 eren
homes i només 19 dones.
La majoria d’aquestes dones van ser assassinades
per participar activament
durant la II República
i/o en el transcurs de la
Guerra Civil. Moltes eren
mestres i milicianes que
van ocupar l’espai públic,
tradicionalment assignat
als homes, i aquesta
implicació política els
va costar la vida. A més
d’elles, moltes més dones
patiren la repressió social,
econòmica i sexual que
el règim reservava a les
roges. En aquest segon
cas, sovint es tractava
d’aquelles dones que, tot i
que no havien transgredit
l’àmbit domèstic que el
gènere els assignava, van
ser vexades, rapades i humiliades pel parentiu que
els unia a un roig. Eren les
mares, germanes i companyes dels assassinats,
totes dones de la primera
generació, les que van del
cementeri un lloc femení.
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
exposició. Ampliem la mirada més enllà del clot profund que és
una fossa, cap a les vides de les persones que acabaren allí i a les
seues famílies, als objectes i als llocs que aquestes han transitat al
llarg del temps i que son testimonis, portadors i transmissors de
les seues memòries.
Aquestes dinàmiques no s’entenen sense una mirada de gènere: mentre que les fosses de Paterna són un lloc principalment
masculí,2 el cementeri i els llocs on s’han custodiat i transmés les
memòries de la repressió són paratges principalment femenins.
Una herència que s’ha produït a gràcies en part als objectes conservats als domicilis de les víctimes, custodiats i amagats per les famílies, una materialitat evocadora dels cossos dels quals no disposaven per a tancar el dol i transmutats en «altars profans» (López i
Pizarro, 2011).
Fer una lectura del cementeri i de les fosses de Paterna des de
l’etnografia i l’antropologia de la memòria, amb clau de gènere, ens
permet posar al centre les emocions, els sentiments, les vivències i
la subjectivitat dels relats i tractar de respondre a aquells que encara
hui es qüestionen la pertinència d’aquestes reivindicacions.
El cementeri
Tradicionalment, ha sigut dins dels llocs i els espais on s’han dut
a terme les pràctiques reparatives i commemoratives de víctimes
d’esdeveniments traumàtics i de passats conflictius, amb l’objectiu
de reivindicar, reparar, homenatjar i recordar-les, tal com ja hem
assenyalat més amunt. En el cas del País Valencià, el cementeri de
Paterna, les fosses comunes que hi ha i l’entorn (el mur d’afusellament, el camí de la Sang) s’ha convertit un d’aquests llocs paradigmàtics i simbòlics de gran potència per a observar i analitzar
aquests processos de rememoració i homenatge de totes aquelles
persones que van ser afusellades per la dictadura franquista entre
1939 i 1956.
A més, un cementeri és més que un lloc on descansen els nostres morts. És l’espai marcat on es situen una sèrie de rituals, entesos com a actes col·lectius que permeten la cohesió i l’equilibri
d’una comunitat, on es produeixen una sèrie de relacions socials
i accions al llarg del temps que són reflex de la societat que els envolta. En el cas d’un cementeri com el de Paterna, on hi ha més
de 100 fosses comunes originades per la repressió de la dictadura franquista una vegada acabada la guerra, aquestes relacions,
interaccions i accions cobren encara més interés, si és possible.
Ens interroguen no només com a ciutadanes i ciutadans que volem i esperem viure en una democràcia plena, sinó també com a
[page-n-95]
94
On rau la memòria?
investigadores socials implicades en temes de memòria democràtica
i drets humans.
Així mateix, és el lloc on de manera sistemàtica s’obrin els
processos d’exhumació de les més de cent fosses comunes, seguint uns protocols cientificoforenses i arqueològics que busquen reparar les famílies dels represaliats, tornant-los les restes
exhumades de les persones estimades. A partir de l’any 2016,3 i
en resposta a les demandes d’algunes famílies, va començar al cementeri d’aquesta localitat de l’Horta un moviment, finançat amb
diners públics mitjançant una política de subvencions, que promou les exhumacions d’aquestes fosses. L’objectiu de les exhumacions és identificar i tornar als familiars que així ho demanen les
restes dels 2.238 afusellats i perquè les depositen i honren allà on
vulguen.
En aquest mateix volum, l’antropòloga María Laura MartínChiappe, de la UAM, proposa, a partir del cas del cementeri de
Paterna «revisitar el procés d’exhumacions contemporànies de represaliats/ades pel franquisme, que exposen algunes de les capes
que vinculen etapes memorials i les mateixes pràctiques de cada
una, però també les possibilitats i les limitacions, continuïtats i
tensions, que hi tenen lloc».
El paper de les dones al cementeri esdevé fonamental, i encara
hui poc reconegut.4 En el cas concret d’aquest lloc, una de les principals particularitats que el distingeixen d’altres llocs de perpetració és el fet de que és un lloc de memòria des del mateix moment
dels afusellaments, gràcies a les dones i a les seues pràctiques vinculades al dol obert que han heretat les successives generacions.5 Per
això sostenim, tal com hem assenyalat més amunt, que mentre que
les fosses comunes són un espai masculinitzat, el cementeri és un
espai feminitzat.
Per tal d’analitzar la biografia d’aquest lloc de memòria, hem
catalogat les presències, lluites i resistències que s’han desencadenat
al voltant de les fosses comunes durant tots aquests anys. Pel que fa
a la presència femenina, hi ha una genealogia de gènere vinculada al
cementeri que arrela amb l’assistència de les dones des de l’any 1939,
quan es van originar les primeres fosses. L’aparició de rams de flors
durant els processos d’exhumació contemporanis constaten la petjada de les dones de la primera generació, de les mares, companyes i
germanes dels assassinats, moltes de les quals acudiren al cementeri
en assabentar-se del fatal final dels seus familiars, amb la intenció
d’endur-se’ls i donar-los una sepultura digna.6 Des d’aleshores, mai
van deixar de visitar-los
3
Seguint l’exemple d’un
moviment més ampli
iniciat a l’Estat espanyol
l’any 2000 per Emilio
Silva, que va reclamar l’exhumació i la identificació
del seu avi i de 12 persones més, assassinades per
falangistes i llançades a
una fossa d’una cuneta
a Priaranza del Bierzo
(Lleó), l’any 1936.
4
Hi ha pocs llocs a l’Estat
espanyol on es reconega
aquest paper de transmissores i custòdies de la
memòria de la repressió
franquista. El més destacat és el Memorial de la
Barranca, a La Rioja.
5
L’anàlisi de la custòdia
i la transmissió de la
memòria ens ha permés
diferenciar tres generacions de dones diferents.
Sobre aquesta qüestió
hem aprofundit en
l’anàlisi de la vida familiar
de la nostra investigació
etnogràfica (García i
Gadea, 2021), així com
en el text on reconstruïm
la genealogia femenina
al voltant de les fosses
comunes del cementeri de
Paterna (Gadea i García,
2022).
6
Tan sols una minoria
va aconseguir dur-los
als pobles respectius o
enterrar-los de manera
individualitzada en
algun nínxol del mateix
cementeri.
[page-n-96]
95
Rams de flors silvestres
depositats dins de la
fossa. Fossa 111. Paterna.
Col·lecció Memòria
Democràtica. L’ETNO.
Fotografia: Albert Costa.
L’ETNO.
Fossa 115. Viudes, fills
i filles d’afusellats al cementeri de Paterna. Sense
data. Fotografia cedida
per la família Pastor.
Fossa 135. Viuda i netes
d’un afusellat al cementeri
de Paterna. Any 1959.
Fotografia cedida per la
família Chofre.
Fossa 112. Viudes, fills
i filles d’afusellats al cementeri de Paterna. Sense
data. Fotografia cedida
per la família Gómez.
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
[page-n-97]
On rau la memòria?
La repressió d’aquestes famílies es feia extensible a la manifestació del dol que tenien prohibit. Per això la presència d’aquestes
dones endolades que omplien de flors les fosses cada 1 de novembre
esdevenia un acte de resistència al franquisme, una lluita contra
l’oblit. Així ho interpretaven també les autoritats feixistes, que tractaven de fer-les fora, fet que es guarda en el record de la memòria
col·lectiva del cementeri de Paterna. A més, elles van fer el possible
per fer seues les fosses, omplir-les de dignitat i traure els seus homes
de l’anonimat d’un clot farcit de terra i calç. Malgrat la precarietat de
les economies familiars de les represaliades del franquisme, moltes
d’elles es van encarregar de posar els primers memorials, fets a base
d’humils taulells de ceràmica. La violència contra els rojos també
s’exercia contra els memorials, que els guàrdies del règim trencaven
intencionadament. No obstant això, les dones no defallien i els reposaven una i altra vegada.
El dol inacabat i els rituals associats els va heretar la generació
de les filles. Moltes d’aquestes dones d’aquesta generació traçaren
noves reivindicacions al voltant de les fosses, com és el cas de la lluita perquè es declararen exemptes de pagament i la constància per
a dignificar i mantindre aquest lloc de memòria. Aquestes dones
que van anar a Paterna al llarg de la seua vida, van veure com, amb
la mort de Franco, els partits polítics i els sindicats es van unir per
homenatjar les víctimes del franquisme, instal·lant memorials o
celebrant diferents actes. Així, a més de l’1 de novembre, es van incorporar noves dates al calendari memorialista, com és el 14 d’abril
i l’1 de maig.
També les netes i besnetes han pres el relleu de la tradició de visitar el cementeri aquests dies. A més, com a promotores de les pràctiques reparatives contemporànies, han encetat diversos procediments
que tenen un impacte directe sobre el cementeri de Paterna. Tal com
ja hem esmentat, els processos d’exhumació són les pràctiques reparatives amb més protagonisme i, en aquests casos, les conseqüències
directes sobre el cementeri són l’obertura de les fosses i els múltiples
efectes que aquest moviment implica, tant a nivell familiar, associatiu, científic, polític, mediàtic, social o cultural (García i Gadea,
2021). Sovint, però, l’objectiu que persegueixen aquestes pràctiques,
centrades a recuperar i identificar els que van acabar dins de les fosses, provoca que es pose l’accent en el vessant del cementeri com a
lloc de perpetració (la que van patir majoritàriament homes) i no
tant com a lloc de memòria (la que van mantindre majoritàriament
dones).
Per això, des de la nostra perspectiva, resultava imprescindible
traçar la biografia del cementeri (Gadea i García, 2022), un espai que
96
[page-n-98]
97
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
s’explica a partir dels actes dels vius. En l’exposició de l’ETNO hem
comptat amb diferents materials que testimonien la història del cementeri com a lloc de lluites i resistències, de memòries familiars,
però també col·lectives, associatives i polítiques.
Fossa 100. Netes i
besnetes de represaliats.
Fotografia de les autores.
Les fosses comunes i els objectes que dolen
Calç
Terra
Ossos
1 projectil esfèric de posta (10 mm)
1 projectil 7 mm Mauser
32 botons de fusta
7 botons d’os
33 botons de metall
16 botons de baquelita
9 botons de nacre
1 cabdell de filferro
2 soles d’espardenyes
1 encenedor de butxaca
1 cullereta de plata
2 navalles
4 sivella de pantaló
2 cinturó amb sivella
2 peces per a penjar i aguantar roba
4 mines de llapis
[page-n-99]
On rau la memòria?
3 Peces dentals d’or
Fragments d’un braguer
Fragments de cremallera
Fragments de soles d’espardenyes
Fragments de roba
Fragments d’una caixeta de pastilles
Fragments d’una cartera
Aquesta llista d’objectes és només un exemple del tipus de materials que apareixen associats a les restes òssies quan s’exhuma una fossa
de Paterna. En aquest cas, són les restes de vint-i-un homes afusellats
per un escamot una vegada acabada la guerra, un 2 de novembre de
1939, i colgats en un clot, la fossa 100, situat al quadrant primer esquerre del cementeri.
La Diputació de València, i més en concret l’ETNO, comença a
interessar-se per aquest aspecte de les exhumacions de la fossa 128
a instàncies de l’equip arqueològic i cientificoforense responsable
(Moreno, Mezquida i Ariza, 2021). Així, comença un procés de recol·lecció d’aquest tipus de materials, que s’acosta a les famílies, als
equips arqueològics d’exhumació de fosses i a les administracions
que, donades les circumstàncies legals dels moment, en tenen la
custodia. És interessant conéixer aquest procés en què es passa de
saber ben bé què fer amb aquests materials, per les condicions de
conservació i la incomoditat que provoquen, a posar-los en el centre
i museïtzar-los.
En aquest volum trobem el text de l’antropòloga de la UPV/
EHU, Aitzpea Leizaola que s’ocupa d’aquest tema des d´altres
llocs de l’Estat espanyol i des de la seua experiència en la Societat de Ciències Aranzadi. En el seus paraules, «el caràcter
d’aquests objectes, l’estatus, així com el seu futur destí són l’eix
central d’aquest text per a indagar la dimensió material de la
memòria, la necessitat d’un marc patrimonial per tal d’encarar
la qüestió de la transmissió en el context de les exhumacions».
Els objectes exhumats ens colpegen directament com a testimonis de l’horror del passat. Ens permeten dialogar sobre temes
tan diversos com les condicions a la presó de les persones condemnades a mort pel franquisme, les seues esperances, la vida quotidiana a la presó (salut, higiene, maneres de vestir i calçar, escriure,
ocupar el temps d’espera). Humanitzen les víctimes i ens les presenten no com a éssers aliens i diferents a nosaltres, ni com a l’horda roja amb la qual no tenim res amb comú, sinó com a persones
normals i corrents, que menjaven, es llavaven, escrivien, llegien o
98
[page-n-100]
99
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
jugaven i patien pels seus. Són materials difícils de conservar, d’exposar, d’explicar. Son la presència més pròxima i directa dels cossos dels represaliats pel franquisme i el testimoni més directe de la
violència patida i d’un horror que ens colpeja de ple.
Cessió familiar dels objectes d’una fossa al Museu
Valencià d’Etnologia.
Fotografia d’Albert Costa.
Recollida de materials
associats a les fosses del
cementeri de Paterna per
part del Museu Valencià
d’Etnologia. Fotografia
d’Albert Costa.
Caixes on s’emmagatzemen els objectes
exhumats de les fosses
de Paterna. Magatzem de
la Diputació de València,
Bétera. Fotografia d’Albert
Costa.
Safates on se classifiquen
i es guarden els objectes
exhumats de les fosses
de Paterna. Magatzem de
la Diputació de València,
Bétera. Fotografia d’Albert
Costa.
[page-n-101]
On rau la memòria?
Les cases i els objectes del dol
Llàgrimes
Besos
Silencis
16 fotografies dels assassinats
6 fotografies de la família
3 fotografies del matrimoni
3 fotografies de fills i filles
1 fotografia grupal d’una assemblea
1 medalló amb la fotografia d’un assassinat
6 certificats de naixement
6 certificats de defunció
10 expedients penitenciaris
5 judicis sumaríssims
8 actes municipals dels respectius pobles
1 full de diari
2 carnets d’afiliació política
1 cordó d’espart amb cinc nucs (un per cada filla)
1 espardenyes d’espart de talla de xiquet fetes a la presó
1 mocador brodat a la presó
3 caixes de fusta fetes a la presó
1 encenedor
1 pipa de cigarret
1 paper amb un tauler d’escacs dibuixat fet a la presó
1 ploma estilogràfica
Etiquetes de fusta amb un nom
2 mantes
1 pastilla de sabó
1 diari personal de carabiner
46 cartes i targetes postals des de la presó
11 cartes de comiat
5 retalls de la roba amb què van ser assassinats
1 bala
Aquesta llista recull els objectes vinculats als vint-i-un homes que foren
assassinats el 2 de novembre de 1939 i llançats a la fossa 100 del cementeri
de Paterna, i que han atresorat les famílies des d’aleshores. Tan sols és una
mostra dels objectes del dol, aquells que han estat amagats en caixes de llauna i de cartró, en armaris i còmodes, entre llençols de fil, silencis i plors.
100
[page-n-102]
101
7
«Per això, juntament amb
la figura de l’“àngel de la
casa”, ha funcionat la del
“guàrdia de la memòria”, encarregada de la
custòdia dels records, les
històries, els objectes,
les fotografies i tot el que
comporta una càrrega
memorialista.» (Gadea i
García, 2022, p. 218).
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
Tal com es pot comprovar, molts d’aquests objectes són els mateixos que apareixen exhumats juntament amb les restes òssies, la
calç i la terra que els ha sepultat durant més de huitanta anys. La
diferència entre els objectes que dolen i els objectes del dol té a veure
amb els rituals i les pràctiques que han acompanyat els uns i els altres
durant aquests anys i que, des de disciplines com l’antropologia social, tractem d’explicar. Així doncs, mentre que els objectes que dolen
representen els cossos dels assassinats i l’impacte que suposa l’obertura contemporània d’unes fosses originades fa més de dècades, els
objectes del dol materialitzen i atrapen el dol obert que ha anat transmetent-se cada generació per línia femenina durant tot aquest temps.
Per a comprendre la importància i la funció d’aquests objectes,
cal acostar-se, per una banda, a les particularitats del dol perenne al
qual van sotmetre les famílies represaliades i, per l’altra, al model de
socialització de gènere pel qual aquest dol obert recau especialment
sobre les dones. En primer lloc, són les dones les que històricament,
i d’acord amb el sistema sexe-gènere prototípic de la cultura patriarcal, han assumit el manteniment material i simbòlic de la família.
Juntament al treball domèstic i de cures de l’àmbit (re)productiu, les
pràctiques del record i la custòdia de la memòria són part dels sabers
que s’han pressuposat femenins. És a dir, la reproducció biològica,
cultural i simbòlica es considera responsabilitat de les dones (Troncoso i Piper, 2015).7 Part del sosteniment simbòlic de la família inclou
mantindre el record dels morts i fer-se càrrec dels rituals i pràctiques
associades, d’ací el lligam entre el gènere i el dol.
En segon lloc, i a partir d’aquesta darrera qüestió, l’assassinat
dels represaliats del franquisme va suposar una alteració en el ritual
de la mort que se celebrava en l’època. Així doncs, les famílies no es
van poder preparar per a la mort dels familiars (fase preliminar que
inclou pràctiques prèvies a la defunció, així com la prevenció), ni preparar-los per a una sepultura digna (fase liminar que inclou defunció,
vetlatori i enterrament). A més, la cultura del perpetrador prohibia
també la manifestació del dol i el culte als rojos que forma part de la
fase postliminar del dol. La impossibilitat de transitar les diferents
fases que garantien una «bona mort» va provocar dols oberts com a
símptoma de la «mala mort».
Elles, les mares, companyes i germanes dels assassinats, que van
ser represaliades socialment, econòmica i sexualment pel vincle parentiu amb els familiar, van desobeir la prohibició de mostrar el dol i
honrar els familiars, en la mesura que eren les úniques pràctiques del
ritual mortuori al qual podien aferrar-se. Així doncs, van convertir els
seus rituals postliminars en pràctiques de resistència al règim, el seu
dol inconclús en un dol subversiu subtil, íntim i quotidià.
[page-n-103]
102
On rau la memòria?
D’entre les resistències a l’oblit destaquem, d’una banda, el fet que
es reclogueren a l’espai íntim de la casa i es negaren a participar en
qualsevol acte social; el silenci i la tristesa que van convertir en la seua
marca d’identitat, així com el fet que vestien de dol fins al final dels
seus dies. Si bé aquests actes tenen que veure amb rituals que formen
part de la cultura de la mort que se celebrava en l’època, d’altra banda, trobem els rituals que van adquirir més significat en el context de
«mala mort». En aquest cas destaquen les pràctiques que es duien a
terme al voltant dels objectes.
Peces com les que hi ha en la llista d’objectes del dol van acabar
component xicotetes altars profans8 (López García i Pizarro, 2011)
que per als familiars eren sagrats, perquè condensaven la memòria
del mort (fig. pàg. 108). Així, les dones de la primera generació (mares, companyes i germanes), en la intimitat de la seua habitació treien
aquests objectes dels seus amagatalls i els acaronaven entre resos i
plors, un ritual que els servia per a buidar-se del silenci imposat. Com
assenyala Cate-Arries, «la importància dels objectes de la memòria
en una cultura de la por, en què els testimonis muts del passat aconsegueixen conservar la memòria del difunt quan al familiar que el plora
“li fa por parlar”» (2016, p. 140). El fet que aquests amulets familiars
estigueren amagats, remet a la repressió i la por que van patir aquestes
dones silencioses, que van ocultar aquests xicotets tresors com a part
de l’estratègia del silenci que utilitzaven per a sobreviure i per a protegir els seus descendents.
D’entre les peces d’aquests altars domèstics destaquen, d’una
banda, les fotografies, imatges que adquireixen un gran valor en tant
que substitueixen el cos de l’absent. Moltes d’aquestes fotografies que
conserven encara hui en dia les famílies són fruit de fotomuntatges i
ampliacions fotogràfiques (Moreno, 2020). Així, mitjançant la tècnica del bromoli, algunes fotografies reunien tots els membres de la
família tot i l’absència del difunt. De la mateixa manera, aquests muntatges permeteren vestir i amortallar, almenys en les fotografies, els
cossos d’aquells que no tingueren oportunitat de tindre una sepultura
digna.
D’altra banda, també trobem documents que constaten el destí
fatal dels seus familiars, com ara les actes de defunció, els expedients
penitenciaris, els judicis sumaríssims o la Causa General. Cal dir que
aquests documents s’incorporen com a peces dels objectes de la memòria de la mà de la tercera generació de familiars. És a dir, aquests
papers no formaven part dels altars domèstics de les seues àvies i mares. Buscar en els arxius i sol·licitar aquests tipus de material forma
part dels procediments i tràmits necessaris per a dur a terme les exhumacions que protagonitzen les netes i besnetes en l’actualitat, ja que es
8
«De vegades, aquests
objectes prims i fràgils es
converteixen en un dels
elements que, juntament
amb les últimes pertinences dels familiars (cartes,
mocadors, paquets de
tabac, etc.), configuraven una espècie d’altar
profà on es conservava i
condensava la memòria
d’aquells homes» (López
García, 2011, p. 580).
[page-n-104]
103
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
Blas Llopis i Trinidad
Sanchis amb el seu fill,
Blas. Dibuix a partir d’una
fotografia. Cedida per la
família Llopis. Fotografia
d’Albert Costa.
Vicent Coscollá en un fotomuntatge amb la dona,
Leonor Ferrer. Cedida per
la família Coscollá.
Carnet de filiació al Partit
Comunista de Juan Luis
Pomares. 1938. Cedit per
la família Pomares.
consideren proves que certifiquen que els seus avis van ser sepultats a
les fosses.
Aquests documents formen part de la cultura del perpetrador i,
per això, cal situar-los en el seu context. En ocasions, llegir aquest
tipus de documents sense tindre en compte el marc de referència pot
generar angoixa i desassossec en els familiars. En aquest sentit, considerem que l’èxit de la imposició de la cultura del perpetrador com
a única i la falta de pedagogia democràtica pel que fa a la repressió
franquista provoca aquests sentiments quan es considera aquesta informació verídica i fiable.
Pel que fa als documents que acrediten la militància i la participació política dels familiars, els objectes, a més, ens parlen de la valentia
i el valor de les dones que els guardaren, ja que en el context de repressió conservar aquest tipus de documents era perillós.
Davant de la fredor d’aquests documents, trobem el caliu que
condensen els objectes que els assassinats van fer de manera artesanal
[page-n-105]
On rau la memòria?
104
per a les seues companyes i per als seus fills i filles des de la presó. Juntament amb aquests objectes d’artesania carcerària, els objectes quotidians i comuns que feien servir durant cada dia a la presó, com pot ser
una pastilla de sabó o un encendor, adquireixen un valor incalculable
per a les famílies a partir de la seua mort.
Mocador brodat a la presó
per Salvador Gomar. Cedit
per la família Gomar.
[page-n-106]
105
Espardenyes infantils
fetes per Salvador Gomar
a la presó per al seu fill.
Cedides per la família
Gomar.
Detall de caixa de fusta
tallada a la presó per
Blas Llopis. Cedit per la
família Llopis.
Tauler d’escacs dibuixat
en un full de paper per
Blas Llopis a la presó.
Cedit per la família Llopis.
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
[page-n-107]
On rau la memòria?
106
Meix una menció especial la correspondència que intercanviaven
els represaliats amb les seues famílies (López i Villalta, 2015; Sierra,
2016). Mitjançant targetes postals censurades o les cartes que burlaven el control del sistema penitenciari, la funció social de l’escriptura
des de les presons responia a un doble objectiu: mantindre el vincle
familiar i resistir. Les últimes cartes de comiat o cartes «en capella»,
afigen alguns matisos a aquesta doble funció, ja que adquireixen un
caire testamental. Així, més enllà del repartiment d’alguns béns,
aquestes últimes paraules recollien els valors morals i ètics que van
voler traspassar a les generacions posteriors, així com la necessitat
que la família preservara la seua memòria i, amb el record, la seua
innocència.
Carta de José Morató
als seus pares, passada
per la censura en 1939.
Cedida per la Família
Morató. Fotografia: Albert
Costa. L’ETNO
[page-n-108]
107
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
Full 4/4 de la carta
de comiat de Vicente
Alemany a la seua dona,
Consuelo. Cedida per la
família Alemany.
Per últim, els fragments pertanyents a la roba que vestien aquestes persones quan van ser assassinades o les bales que van acabar amb
la seua vida són objectes que, a més de testimoniar el seu indigne
final, ens parlen de la presència de les dones al cementeri de Paterna
d’ençà l’origen de les fosses.
Aquests objectes també van tindre un pes important en la generació següent, la dels fills i filles del dol. L’edat o el grau de consciència
que aquests xiquets i xiquetes tenien quan van matar el seu pare condicionaria el coneixement dels fets i la relació amb els silencis de les
seues mares. Ara bé, independentment d’aquests factors, tots i totes
van experimentar l’estigma de ser fill o filla d’un roig.
[page-n-109]
On rau la memòria?
Tal com hem apuntat, les dones són les que guarden i transmeten la memòria i, per tant, també són les que l’hereten i la reben.
Així, van ser les xiques les que van heretar de les seues mares el silenci, els objectes del dol i el compromís i la responsabilitat de mantindre la memòria familiar. En definitiva, són les filles les que assumeixen el dol obert i els seus rituals com a llegat ineludible. Aquest
vincle entre la memòria, el dol i el gènere ens du a parlar del dol com
a part del dot de les roges. La càrrega simbòlica d’aquesta associació
pren força i es fa explícita en els casos en què els objectes del dol es
guarden juntament amb els objectes del dot, com ara els llençols de
fil brodats.
No serà fins la tercera generació, l’anomenada «generació de
la postmemòria» (Hirsch, 2021) conformada per les netes i besnetes, quan aquests objectes del dol, així com les memòries dels seus
avis, es mostren públicament i ocupen altres espais més enllà de
les caixes de llauna i els calaixos on les seues àvies i mares els havien conservat. D’aquesta manera, els moviments i trasllats que han
fet aquests objectes del dol estan imbricats amb la transmissió de
la memòria entre les diferents generacions, de la mateixa manera
que cada generació es relaciona amb la memòria i la materialitat de
manera diferent. Cal assenyalar que, pel que fa a la transmissió, hi
ha un salt generacional que provoca que, en molts casos, les àvies de
la primera generació conten a les netes el que silenciaren a les filles.
Aquest lligam entre netes i àvies accentua el pes dels afectes en la
memòria vicària i indirecta, un tret característic de la generació de
la postmemòria.
108
Caixeta contenidora/altaret que guarda els objectes de Juan Luis Pomares.
Entre ells, els retalls de
roba que l’enterrador de
Paterna, Leoncio Badia,
guardava per a la possible
identificació dels cossos.
Cedida per la família
Pomares.
[page-n-110]
109
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
En molts casos, aquesta generació de dones converteix el dol
obert familiar en el germen del seu activisme per la memòria. Així, veiem que, d’una banda, moltes van heretar dels seus avis la implicació
política i social durant la Transició i els primers anys de Democràcia
i, d’altra banda, «l’herència de les seues àvies les ha dutes a posar en
marxa pràctiques reparatives de la repressió franquista. En aquests
casos, senten la responsabilitat de rehabilitar la memòria dels seus
avis fent ús dels drets que no van tindre les seues àvies, ties i/o mares»
(Egizabal, 2017).
Samarretes de diverses
associacions creades per
dur a terme exhumacions
de fosses de Paterna.
Cedides per les mateixes
associacions. Fotografia:
Albert Costa. L’ETNO.
La relació que estableix aquesta generació amb els objectes del
dol també introdueix particularitats pròpies. Ja hem vist com, arran
de les pràctiques reparatives que duen a terme i que situen les memòries perifèriques al centre de la llum pública, provoca que apareguen
nous documents que fan créixer les peces que componen els tresors
familiars. Però a més, una altra característica pròpia d’aquesta generació és que són les netes les que mostren públicament aquests objectes, especialment les fotografies, i els exposen en actes públics, diaris
o xarxes socials. D’aquesta manera, aquests objectes adquireixen una
altra dimensió que va més enllà de l’àmbit familiar, perquè es converteix un punt d’ancoratge per a la reivindicació pública memorialista.
Tot i això, la sacralitat que van adquirir els altars profans per
les dones de les altres generacions segueix vigent en aquesta tercera
generació i incorpora algun matís relacionat amb la materialitat, el
tacte i l’encontre amb el passat. Com assenyala la següent autora, «els
[page-n-111]
On rau la memòria?
objectes apel·len així a la part sensible d’una manera especial, perquè
tenen característiques hàptiques que els connecten amb el tacte (es
van tocar en el passat; el pas del temps els ha tocat i moltes vegades
mantenen depositat el rastre d’aquest pas, d’aquest lapse» (Rosón,
2021, p. 8). En aquest sentit, podem dir que, d’una banda, la particularitat de la memòria vicària de la generació de la postmemòria, per la
qual no van viure de manera directa els fets del passat ni van conéixer
els seus avis, fa que aquest encontre amb el passat mitjançant objectes que ells van tocar i utilitzar adquirisca un matís significatiu. De la
mateixa manera, la importància dels afectes amb què es vinculen a
aquesta memòria també té efectes sobre aquests objectes, en tant que
eren les mans de les seues àvies, ties i mares les que els acariciaven,
tocaven i custodiaven.
Actualment, les exhumacions de les fosses comunes del franquisme s’han convertit en les pràctiques reparatives amb més protagonisme. Ara bé, més enllà dels factors polítics, econòmics i socials
que faciliten l’obertura de les fosses, sense la tasca de custodia i manteniment de les generacions anteriors de dones, aquests processos
que posen en marxa les netes i besnetes no serien possibles. De la
mateixa manera que les memòries familiars i íntimes han permés dur
a terme pràctiques reparatives públiques i col·lectives, podem afirmar
que, paral·lelament, els objectes del dol són els que han facilitat el
desenterrament dels objectes que apareixen en les exhumacions contemporànies, dels objectes que dolen.
Una reflexió més general al voltat de la importància de la cultura
material des de la perspectiva de les ciències socials l’aporta en aquest
volum Zira Box, de la UV, que situa dins del marc de les noves materialitats la potencialitat per a posar en marxa el discurs de memòria.
En resum, aquesta proposta expositiva posa el focus en la memòria i això, en aquest cas, ha suposat posar les dones en el centre. Elles
són les vertaderes responsables que hui en dia coneguem les històries
de les víctimes de la repressió franquista de les fosses comunes del
cementeri de Paterna, les que a través dels objectes van activar pràctiques i rituals domèstics per a lluitar contra l’oblit, les responsables
que aquest lloc de perpetració també haja sigut un lloc de memòria.
És en elles on rau la memòria.
110
[page-n-112]
111
Maria-José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró
Bibliografia
Bustamante, J. (2014). Las voces de los objetos: vestigios, memorias y patrimonios en la
gestión y conmemoración del pasado. [Tesi doctoral, UB, Barcelona].
Cate-Arries, F. (2016). «De puertas para adentro es donde había que llorar: El
duelo, la resistencia simbólica y la memoria popular en los testimonios sobre
la represión franquista». Journal of Spanish Cultural Studies, 17(2), 1-30.
Egizabal, M. (2017). «Algunas aportaciones desde la antropología al estudio de la
memoria histórica». Kobie Serie de Antropología Cultural, 20, 101-112.
Gadea i Peiró, I. i García Hernandorena, M. J. (2022). «Memorias, genealogías
femeninas y lugares de perpetración. Etnografía de las exhumaciones contemporáneas de fosas del franquismo en el cementerio de Paterna (Valencia)». Thémata. Revista de Filosofía, 65, 203-225.
García Hernandorena, M. J. i Gadea i Peiró, I. (2021). Etnografia d’una exhumació.
El cas de la Fossa 100 del cementeri de Paterna. Diputació de Valencia, València.
Hirsch, M. (2021). La generación de la posmemoria. Escritura y cultura visual después
del holocausto. Editorial Carpe Noctem, Madrid.
López García, J. i Pizarro, L. F. (2011). Cien años para la libertad: Historia y memoria
del socialismo en Puertollano. Ediciones Puertollano, Ciudad Real.
López García, J. i Villalta, A. (2015). «Cartas y cuentos desde las cárceles de Franco».
Vínculos de Historia, 4, 147-173.
Moreno, A., Mezquida, M., i Ariza, E. (2021). «No solo cuerpos: La cultura
material exhumada de las fosas del franquismo en Paterna». SAGVNTVM.
Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 53, 213-235.
Moreno, J. (2018). El duelo revelado: La vida social de las fotografías familiares de las
víctimas del franquismo. CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques).
Rosón, M. (2021). «La memoria de las cosas: Cultura material y vida cotidiana
durante el franquismo». Kamchatka. Revista de análisis cultural, 18, 5-14.
Sierra Blas, V. (2016). Cartas presas. La correspondencia carcelaria en la Guerra Civil y el
franquismo. Marcial Pons, Madrid.
Troncoso, L. i Piper, I. (2015). «Género y memoria: articulaciones críticas y
feministas». Athenea Digital. Revista de Pensamiento e Investigación Social, 15(1),
65-90.
[page-n-113]
Botelleta amb una nota amb dades personals
Manuel Lluesma Masia, nínxol 645. Paterna
Col·lecció familiar de Manuel Lluesma Masia
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-114]
113
Objectes i memòries:
la dimensió material
de les fosses
Zira Box Varela
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
[page-n-115]
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
«Què es fa amb els objectes dels morts?». L’escriptora mexicana Cristina Rivera Garza formulava la pregunta en El increible verano de Liliana, el llibre dedicat a la seua germana morta per feminicidi el 1990
i les pertinences del qual van reposar trenta anys en caixes, «ací, a la
vista, però no a l’abast», en un apartat de l’armari.
Què es fa amb els objectes dels morts és un interrogant que també es pot plantejar en un context d’exhumació. En realitat, què fer
amb aquestes fotografies, cartes, retalls de tela o pertinences quotidianes dels qui van patir la repressió franquista i els cossos dels quals
es van llançar a les fosses comunes és una pregunta que sempre s’ha
plantejat: per a què van servir a les seues viudes, mares i germanes
que els van conservar; qui els va heretar després d’elles i què és el que
aquests objectes poden ensenyar-nos sobre la violència, la memòria i
el record que contenen.
Més enllà del treball reparatiu que implica la mateixa recuperació
dels cossos i del treball forense que ajuda a calibrar la naturalesa de la
repressió franquista, les fosses també tenen una dimensió material,
perquè els objectes que les envolten, tal com han començat a posar de
manifest les anàlisis que se situen des de perspectives culturalistes,
que inclouen l’enfocament dels nous materialismes, importen, i ho
són, almenys, per cinc motius que s’exposaran seguidament.
1. Els objectes tenen materialitat
En primer lloc, els objectes importen perquè doten l’absència d’una
mínima materialitat i corporeïtat necessàries per a poder suportar
la falta. En el context de l’explícita invisibilitat a la qual la dictadura
franquista va sotmetre els assassinats, primer a través de la desaparició dels seus cossos a les fosses i, posteriorment, a través de la negació
de tota forma de ritualització i exteriorització del duel a les seues
famílies, els objectes conservats van servir com a intermediaris per a
pal·liar-ne l’absència.
En aquesta línia, les fotografies dels morts constitueixen un
exemple paradigmàtic, conservades dins de les famílies i que, en
paraules de Jorge Moreno, permeten problematizar la relació amb
qui ja no està. Tal com assenyala aquest autor, a mesura que «la desaparició del cos fa cada vegada més borrosa la figura del desaparegut,
la fotografia s’encarrega de recordar-nos la mesura exacta del cos
que tenia, d’aquella mirada que sense la imatge s’acabaria oblidant.
Per això les famílies trien les fotografies, quan n’hi ha, com a lloc
on continuar parlant amb els morts, perquè la nitidesa del retrat es
percep com el lloc on les converses amb l’absent són precisament
més nítides, més transparents, un camí directe cap al que ja no hi és»
(Moreno, 2021, p. 3).
114
[page-n-116]
115
Zira Box Varela
Les fotografies produeixen presencialitat a través de la imatge,
però no exclusivament ja que, convertides en objectes (Edwards
i Hart, 2005), les fotos no només es veuen, sinó que també es toquen, es palpen, es guarden i fins i tot fan olor. És llavors quan els
enfocaments que s’han interessat per la materialitat cobren interés perquè, tal com van assenyalar Diana Coole i Samantha Frost
(2010, p. 3) en la introducció sobre la perspectiva dels nous materialismes, vivim en un món innegablement material i la interacció
amb els objectes i artefactes que ens envolten –així ho va assenyalar
l’antropòleg Michael Schiffer– pot ser que siga la realitat empírica
més incontestable de la nostra espècie: el que altres animals fan
sense cap mediació, els humans ho fem amb la interferència contínua d’artefactes (Ingold, 2012). Partint d’aquesta premissa, no
pot estranyar, llavors, que l’absència dels morts adquirisca la vivor
que oficialment se’ls va negar a través dels objectes rescatats per les
seues famílies, uns objectes que, a més de guardar-se, es toquen, se
senten i es manipulen (Rosón, 2021, p. 8). Com a exemple colpidor,
cal al·ludir la investigació de Zoé de Kerangat (2020) sobre les exhumacions realitzades durant el període de la transició espanyola.
En un moment en el qual encara no hi havia mètodes científics de
reconeixement d’ADN, el simple fet de poder recuperar i tindre uns
ossos, encara que no hi haguera certesa que biològicament pertanyien al mateix familiar, era prou per a les famílies per a poder començar-ne el dol.
2. Els objectes no són ens passius
Els objectes no són mers ens passius en els quals emmagatzemar la
memòria, sinó que són artefactes que han de ser experimentats de
nou, perquè els qui els custodien puguen establir, des del present
específic, el particular vincle amb el passat que representen (Jones,
2007, cap. 1). En aquest sentit, els objectes també importen perquè
no són simples coses externes i inertes, sinó que són agents, en tant
que tenen la capacitat de demanar i interpel·lar els qui s’hi acosten,
al mateix temps que afecten i condicionen les vides i les accions
dels qui els conserven. La utilització del verb afectar ha sigut habitual en els treballs situats en la perspectiva dels nous materialismes,
tractant d’emfasitzar-hi que el món ens afecta –ens fereix o ens
sana, per exemple– i que ho fa, a més, materialment (Bennett, 2010;
Labanyi, 2021).
L’actuació que mostren els objectes dels represaliats per la dictadura franquista potser aconsegueix l’expressió més gran en les emocions que provoquen sobre els qui els guarden. Si en la relació de Cristina Rivera Garsa amb les pertinences de la seua germana assassinada
[page-n-117]
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
116
Postal escrita des de la
presó per José Morató.
L’escriptura il·legible a
causa de les llàgrimes
abocades sobre ella condensa el dolor de diverses
generacions de dones.
Cedida per la família
Morató.
sobreeixia la incapacitat per a acostar-s’hi –«què desencadena la
sensació que ara, després de tant de temps, una per fi està a punt per a
afrontar la tragèdia i el coneixement de la tragèdia?», es preguntava–,
en els testimoniatges dels familiars dels morts de les fosses, recollits
per diferents treballs etnogràfics, destaca el consol que comporten:
com la possibilitat de mostrar privadament el dol que en públic se’ls
va negar –aquesta «intimitat de la derrota», en expressió de Francisco
Ferrándiz (2014, p. 70)– va funcionar com un catalitzador de sentiments (Cate-Arries, 2016; García i Gadea, 2021).
[page-n-118]
117
Zira Box Varela
Els objectes actuen vehiculant i suscitant emocions, però també
reaccions dins de les famílies. Resulta significatiu sobre aquesta qüestió com la custòdia i pertinença d’objectes ha generat diversos comportaments i respostes segons les generacions que els han guardat.
Mentre que en les contemporànies a la violència que els van recollir
per primera vegada –aquelles vídues, mares o germanes ja esmentades– van provocar un silenci carregat de por i dolor, en les netes i
besnetes, socialitzades en democràcia, han estimulat el desig de situar, per fi, en el centre de l’àmbit públic les memòries mantingudes
fins llavors en la privacitat de l’entorn familiar (Aragüete-Toribio,
2017). En l’espai intermedi, la generació de les filles dels assassinats
ha sigut hereva del silenci de les seues mares, però des d’una posició
en què el dolor no ha sigut directe, sinó mediat per les progenitores.
Es tracta, en conseqüència, d’una generació situada en un lloc ambigu, tal com va demostrar de manera impactant la cineasta Chantal
Akerman (2020) en el seu breu monòleg Una familia en Bruselas, un
soliloqui escrit per a donar veu a sa mare, jueva polonesa supervivent
d’Auschwitz, en un intent de posar paraules on, recorrent a la infància d’Akerman, hi havia hagut principalment silenci.
1
El concepte de violència
sexuada l’ha treballat
la hispanista francesa
Maude Joly (2008) per donar compte dels diferents
tipus de violència a la qual
van ser sotmesos homes i
dones durant la guerra i
la dictadura franquista.
La investigació de Joly
s’ha centrat, principalment, en la violència contra les dones republicanes.
3. Els objectes ens parlen del gènere de la memòria
«El género de las memorias», així titulava Elizabeth Jelin (2002)
un dels capítols del seu llibre Los trabajos de la memoria. Ací, la sociòloga argentina assenyalava que el gènere no només havia estat
present en la repressió de les dictadures del Con Sud, on és evident
que la violència havia tingut un impacte i una especificitat diferent
per a homes i dones, sinó que el record i la manera de rememorar
l’atrocitat també havien sigut diferents: mentre que els homes
s’havien mostrat més proclius a fer-ho a l’esfera pública, les dones
havien vehiculat el seu record, principalment, dins del marc de les
relacions familiars, assumint el seu paper de «viure per a altres» i
de ser «portadores de la memòria» dins de l’àmbit familiar, segons
una expressió utilitzada habitualment.
El que planteja Jelin per a dictadures com l’argentina o la xilena
no és diferent del va passar en el franquisme. Així, si també en el
nostre cas és possible corroborar que la violència va ser sexuadas,1
igualment es pot establir una dimensió de gènere en el record: mentre que les fosses van ser, en bona part, espais masculins perquè hi
havia més nombre de cossos d’homes represaliats, els cementeris i la
conservació de la memòria van ser, essencialment, femenins (García
i Gadea, 2022).
L’afirmació anterior suposa comprendre que van ser sobretot
les dones qui van guardar, ja s’ha dit, la memòria dels assassinats.
[page-n-119]
118
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
Sabates de taló de dona.
Individu 23, fossa 115. Paterna. Col·lecció Memòria
Democràtica. L’ETNO.
Fotografia: Eloy Ariza
- Associació Científica
ArqueoAntro
Per això, els objectes tornen a resultar elements clau per a poder reconstruir aquestes històries de dol i dolor, de dictadura i repressió,
que van protagonitzar les dones i que corren el risc de quedar, com
les memòries dels seus morts vençuts, als marges. Llavors, transitar els objectes torna a importar, perquè ens ajuda a comprendre i a
bussejar per «les moltes vides que les estructures de poder van tornar
invisibles i inaudibles».2
I és que els objectes ens conviden a escoltar els silencis d’aquelles viudes o germanes que van guardar el poc que quedava dels seus
morts dins de la protecció de les seues cases. Perquè aquests silencis,
tal com ha treballat Jo Labanyi (2009) a partir de les investigacions
sobre el feixisme de la historiadora italiana Luisa Passerini, ni van
suposar l’oblit ni van comportar conformisme, sinó que revelen la
vivència d’un dol celat i subversiu que ens impel·leix a reconéixer
l’agència, entesa com la capacitat de decidir i d’actuar, d’una generació de dones derrotades que no només van ser víctimes.
La idea de «dol subversiu» està esplèndidament plantejada en
la detallada etnografia de les antropòlogues María José García Hernandorena i Isabel Gadea i Peiró (2021) sobre la fossa 100 del cementeri de Paterna. A través de les entrevistes realitzades a familiars
2
La cita pertany al pròleg
escrit per l’escriptora
mexicana Valeria Luiselli
per a la novel·la Del color
de la leche, de l’escriptora
britànica Nell Leyshon.
La novel·la recull la veu
de Mary, una grangera
anglesa del primer terç
del segle xix, i planteja
la situació contrafactual,
segons suggereix Luiselli
en l’esmentat pròleg, de
quines històries hauríem
obtingut si tantes dones
sense veu –dones pobres
i analfabetes–hagueren
pogut contar la seua
història.
[page-n-120]
119
Zira Box Varela
de les víctimes, les autores corroboraven que «davant de l’espai
públic que negava, prohibia i aniquilava qualsevol forma de culte,
reivindicació i dol dels afusellats, l’espai domèstic de la casa era el
caliu d’aquestes pràctiques de resistència on els dones tractaven de
guardar, reconeéixer i conservar. En aquests rituals dissidents i silenciosos, les cartes, fotografies i objectes són elements clau».
«Resistència subtil» és el terme utilitzat per la historiadora Zoé
de Kerangat en la ja esmentada investigació per a subratllar elements
semblants als que han trobat García Hernandorena i Gadea i Peiró:
qüestions com anar de dol, celebrar tradicions religioses com Tots
Sants o el conservar els objectes dels morts es van convertir en aquestes maneres de resistir a un poder brutal que els ho negava quasi tot.
Reconéixer que la memòria està generitzada ens ajuda, conseqüentment, a comprendre la resiliència dels grups subordinats –no només
el de les dones– les memòries dels quals es mantenen en els intersticis
del poder (Leydesdorff et al., 2017).
El fet que gràcies al que expressen els objectes dels morts puguem
comprovar aquesta esmentada capacitat d’agència que, dins del context dictatorial, van tindre les dones perdedores en la guerra permet
corroborar un fet en el qual les historiadores fa temps que insisteixen: que més enllà dels binomis submissió/resistència o assumpció/
transgressió, les dones van mostrar un catàleg de comportaments
més complex del que a simple vista pot semblar, perquè totes les
estructures, fins i tot les que són tan fèrries com els sistemes autoritaris, mostren una certa elasticitat a l’hora d’acomodar-se a dins. En
aquest sentit, resulta significatiu que, per al treball etnogràfic sobre
el dol dels familiars dels assassinats per la dictadura a Cadis, Francie
Cate-Arries (2016) haja partit, precisament, dels treballs de la historiadora Ana Cabana sobre Galícia, i que utilitze el seu concepte de
«resistències simbòliques».
4. Els objectes són intergeneracionals i intrafamiliars
Un dels interrogants que aborden els estudis sobre la memòria és
com es crea i recrea el passat dins dels diferents contextos socioculturals, un interrogant estretament unit a com es transmeten i es
comuniquen els records. Des d’aquest punt de vista, segons disseccionava Astrid Erll (2011) en l’estat de la qüestió sobre el tema, tindre en
compte la família és fonamental, tal com demostra el fet que, des dels
seus inicis en els anys vint amb els treballs de Maurice Halbwachs, les
investigacions sobre la memòria hagen contemplat la institució familiar com un agent de transmissió primordial.
El paper de la família com a vehicle de conservació i custòdia
de la memòria troba en els objectes una peça clau: aquests retalls,
[page-n-121]
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
fotografies o pertinences dels assassinats materialitzen, com s’ha dit
més amunt, l’absència i la memòria que es genera al seu voltant de
forma interfamiliar. Així ho han corroborat treballs com el citat sobre
la fossa 100 de Paterna o també el de Francie Cate-Arries sobre els
represaliats a la serra de Cadis. Quan aquesta última investigadora
recull el record que té Ana Venegas de la seua àvia Isabel, col·locant
una flor blanca davant la fotografia del seu avi, afusellat a Ubrique
el 15 d’agost de 1936, o quan García i Gadea donen veu a Irene Domènech, besneta d’un dels assassinats llançat en la fossa de Paterna,
perquè rememore com la seua besàvia dormia amb les cartes del seu
marit davalll del coixí, no només s’evidencia el paper irreemplaçable
que van tindre les «portadores de memòria» en la conservació del record, sinó que també fa palés com la memòria s’ha transmés de mares
a filles en l’àmbit familiar.
Els estudis sobre la transmissió dels records han confirmat que
l’èxit d’aquesta transferència no depén exclusivament de la consistència o l’efectivitat del que es transmet –de la potència simbòlica que
tenen els objectes o de la coherència i consistència del relat narrat,
per exemple–, sinó que també resulten importants els contextos de
recepció, és a dir, l’oportunitat que té la família de rebre aquest passat. És ací on les anàlisis detallades sobre les canviants circumstàncies
i contextos biogràfics de les diferents generacions dins d’una mateixa
família cobren importància, perquè si bé la força simbòlica d’unes
cartes o d’unes fotografies sempre és la mateixa, el que difereixen són
les condicions i les possibilitats dels familiars per a integrar-les en la
seua pròpia vida.
En línies precedents ja s’ha parlat del silenci d’aquelles que van
ser contemporànies de la violència, un silenci, també s’ha dit, que
lluny d’interpretar-se com a passivitat s’ha d’interpretar com a generador de pràctiques de dol. També s’ha parlat de les generacions
posteriors. En primer lloc, ala de les «filles del dol», aquelles que van
perdre els pares i que van heretar el silenci, la por i l’estigma social que
havia suposat créixer encara en dictadura amb aquesta absència que a
les mares els feia mal. Es tracta d’una generació que, malgrat que no
sempre sabia què fer i com encarar una pèrdua per a la qual no tenia
paraules –diferents treballs han tractat la confusió d’aquesta generació que sabia i alhora no sabia (Valverde Gefaell, 2014)–, va prendre el
relleu de les mares en la tasca de fer-se càrrec del cúmul d’objectes que
contenien la memòria dels seus morts. En paraules de García i Gadea
(2022, p. 18), aquesta generació de dones, socialitzades en les dues
primeres dècades del franquisme d’acord amb estrictes codis de gènere, es van fer càrrec de la custòdia de la memòria en les famílies: fer-se
càrrec del dol formava part del dot, ‘l’herència’.
120
Diversos objectes
pertanyents a Blas Llopis
guarden la seua memòria
i la mantenen. Cedits per
la família Llopis.
[page-n-122]
121
Zira Box Varela
[page-n-123]
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
El dol de les netes i besnetes ha sigut diferent, cosa que també
s’ha suggerit anteriorment, una generació denominada de la «postmemòria», seguint el plantejament pioner de Marianne Hirsch. Com
és conegut, aquesta autora encunyava el terme per a referir-se als qui
heretaven una memòria indirecta no viscuda i que, per tant, devia estar mediada per la subjectivitat dels qui la transmeten. En el cas de la
tercera i quarta generació dels assassinats per la repressió franquista,
la pròpia realitat –la d’haver viscut ja en democràcia– i la relació amb
les «portadores de la memòria» –el fet que l’accés al record que els van
brindar les seues àvies i besàvies s’haja realitzat en un context igualment democràtic i, per tant, de reducció de la por– ha fet possible
establir un diàleg que no es va poder donar amb la generació intermèdia. El canvi, tant en l’esfera pública com entre la societat civil, que va
suposar la irrupció del moviment memorialista a partir de 2000 ha
impulsat moltes dones d’aquesta generació de postmemòria a eixir
de l’àmbit privat per reclamar els cossos dels seus familiars que jauen
davall de terra, però també, segons s’ha dit abans, per traure l’arxiu
familiar dels silencis que contenen els armaris de les cases (García i
Gadea, 2021).
5. Els objectes transmeten informació
En un llibre publicat recentment i coordinat pels historiadors Adrian
Shubert i Antonio Cazorla (2022), un grup reduït d’especialistes ha
explicat, amb un estimulant afany divulgatiu, la Guerra Civil i el franquisme a través de cent objectes, imatges i llocs. Objectes com el micròfon amb què Queipo de Llano emetia les seues violentes arengues
en els primers mesos després de l’alçament de juliol del 36 o el casc
d’un soldat voluntari feixista serveixen als autors per a donar compte
de la fúria de la lluita. Uns altres, com la carta escrita en la capella per
Julia Conesa, assassinada l’agost de 1939 i una de les 13 roses, o els cupons de racionament per a obtindre aliments, que evidencien el dolor
i les penúries de la població que ho va patir.
El plantejament d’aquesta obra col·lectiva ajuda a pensar en un
últim aspecte que es vol destacar en aquest text relatiu als objectes: la
capacitat que tenen per a contar històries i part de la història. Ja s’ha
argumentat que les pertinences custodiades per les famílies i amb les
quals es transmet la memòria ens comuniquen històries que ajuden
a entendre el que va ser el franquisme des d’altres angles. No obstant
això, d’altra banda, els objectes són capaços d’expressar alguna cosa
més. Perquè quan parem atenció, no ja al que la família va guardar
–unes pertinences que, en aquest cas, parlen a través de l’efecte que
causen en els supervivents–, sinó als objectes en si mateixos, tant les
preguntes com les respostes varien. Així passa amb els objectes de
122
[page-n-124]
123
Zira Box Varela
les fosses que s’exhumen juntament amb els cossos dels seus amos,
una qüestió que aborda Aitzpea Leizaola en aquest mateix volum:
doten la pregunta inaugural d’aquest capítol –què es pot fer amb els
objectes?– d’un caire diferent, atés que, en aquesta ocasió, es tracta
d’objectes que apareixen en el mateix moment de l’exhumació i que
tenen per davant un recorregut burocràtic i jurídic per a establir a qui
pertanyen i què s’hi pot fer (Jiménez i Herrasti, 2017). De manera
simultània, les respostes que ens atorguen són igualment diferents,
perquè ja no parlen de les famílies, sinó dels morts, i proporcionen
una valuosa informació històrica perquè funcionen com «una foto
instantània d’aquestes persones» que «ens permet analitzar la naturalesa de la seua mort i alguns retalls del que va ser la seua vida» (Moreno Martín et al., 2021, p. 220). Així, per exemple, en desenterrar
embenatges i cordes de les fosses, es pot reconstruir la violència que
van patir els detinguts a les presons i en el moment de l’execució; en
traure a la llum vestimentes o objectes personals, es pot aprofundir
tant en la classe social de pertinença dels morts com en la manera en
què es desenvolupaven diferents oficis a la fi dels anys trenta i quaranta; en obtindre objectes de neteja personal, s’aconsegueix intuir les
condicions a la presó. Es tracta, en definitiva, que, en exhumar la violència, es revela la cara dels qui la van patir, utilitzant una expressió
de l’arqueòloga Laura Muñoz-Encinar (2019, p. 762), que corrobora
la idea, una vegada més, que, en efecte, en els contextos d’exhumació
i entorn de les fosses, els objectes, sens dubte, importen.
[page-n-125]
Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses
Bibliografia
Akerman, C. (2020). Una familia en Bruselas. Tránsito, Madrid.
Aragüete-Toribio, Z. (2017). «Confronting a history of war loss in a Spanish family archive». History and Anthropology, 28(2), 211-234.
Bennett, J. (2010). Vibrant Matter. A Political ecology of things. Duke University
Press, Londres.
Cate-Arries, F. (2016). «“De puertas para adentro es donde había que llorar”: El
duelo, la resistencia simbólica y la memoria popular en los testimonios sobre
la represión franquista». Journal of Spanish Cultural Studies, 17(2), 133-162.
Coole, D. y Frost, S. (2010). «Introducing the New Materialisms». En D. Coole i
S. Frost (Eds.), New Materialisms. Ontology, Agency and Politics (p. 1-46), Duke
University Press, Londres.
Edwars, E. y Hart, J. (2005). Photographs, Objects, Histories. O the Materiality of Images. Routledge, Londres.
Erll, A. (2011). «Locating Family in Cultural Memory Studies». Journal of Comparative Family Studies, 42(3), 303-318.
Ferrándiz, F. (2014). El pasado bajo tierra. Exhumaciones contemporáneas de la Guerra
Civil. Anthropos, Barcelona.
García Hernandorena, M. J. y Gadea i Peiró, I. (2022). «Memorias, genealogías
femeninas y lugares de perpetración. Etnografía de las exhumaciones contemporáneas de fosas del franquismo en el cementerio de Paterna (Valencia)». Thémata. Revista de Filosofía, 65, 203-225.
García Hernandorena, M. J. y Gadea i Peiró, I. (2021). Etnografia d’una exhumació.
La fossa 100 del cementeri de Paterna. Diputació de València, València.
Ingold, T. (2012). «Toward an Ecology of Materials». Annual Review of Anthropology,
41, 427-42.
Jelin, E. (2002). Los trabajos de la memoria. Siglo XXI, Madrid.
Jiménez, J. y Herrasti, L. (2017). «Objets associés des fosses de la guerre civile en
Espagne». Les Cahiers Sirice, 19, 41-54.
Joly, M. (2008). «Las violencias sexuadas de la guerra civil española: paradigma
para una lectura cultural del conflicto». Historia Social, 61, 89-107.
Jones, A. (2007). Memory and Material Culture. Cambridge University Press, Cambridge.
Kerangat, Zoé de (2020). Remover cielo y tierra. Las exhumaciones de víctimas del franquismo como fisuras del silencio en la transición, [Tesis Doctoral, UAM/CSIC].
Labanyi, Jo (2021). «Pensar lo material». Kamchatka, 18, 15-31.
Labanyi, Jo (2009). «The Languages of Silence: Historical Memory, Generational
Transmission and Witnessing in Contemporary Spain», Journal of Romance
Studies, 9(3), 23–35.
Leydesdorff, S., Passerini, L. y Thompson, P. (Eds.) (2017). Gender and Memory.
Routledge, Londres.
Luiselli, V. (2020). «Prólogo». En N. Leyshon, Del color de la leche. Sexto Piso,
Madrid.
Moreno Andrés, J. (2021). «Etnografía de una ausencia. Los sentidos de la fotografía familiar en la transmisión de la memoria traumática». Disparidades.
Revista de Antropología, 76(2), 1-19.
Moreno, A., Mezquida, M. y Ariza, E. (2021). «No solo cuerpos: la cultura material exhumada de las fosas del franquismo de Paterna». Sagvntvm, 53, 213-235.
124
[page-n-126]
125
Zira Box Varela
Muñoz-Encinar, L. (2019). «Unearthing gendered repression: an analysis of the
violence suffered by women during the civil war and Franco’s dictatorship in
Southwestern Spain». World Archaeology, 51(5), 759-777.
Rivera Garza, C. (2021). El invencible verano de Liliana. Penguin Random House,
Barcelona.
Rosón, M. (2021). «Presentación» (La memoria de las cosas: cultura material y vida
cotidiana durante el franquismo). Kamchatka, 18, 5-14.
Shubert, A. y Cazorla, A. (Eds.) (2022). La guerra civil española en 100 objetos, imágenes y lugares. Galaxia Gutenberg, Barcelona.
Valverde Gefaell, C. (2014). Desenterrar las palabras. Transmisión generacional del
trauma de la violencia política del siglo XX en el Estado español. Icaria, Barcelona.
[page-n-127]
Treneta de cabell exhumada, trobada a la butxaca de Miguel Cano
Fossa 128. Cementeri Municipal de Paterna
Família Miguel Cano i Maria Navarrete
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-128]
127
Passat, present i futur
dels objectes de les fosses
comunes
Aitzpea Leizaola Egaña
ANTROPÒLOGA, UNIVERSIDAD DEL PAÍS VASCO (UPV/EHU)
[page-n-129]
128
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
Des de fa més de dues dècades, la materialitat de les restes òssies de
les fosses de la Guerra Civil i de la repressió franquista interpel·la la
societat, i l’obliga a encarar un passat cada vegada menys recent, en
un exercici complex i no exempt de tensions on el deure de la memòria es construeix, en paraules de Marc Augé, entre la vigilància
i l’actualització de la memòria (1998). Un deure de la memòria que
correspon a la descendència i que pugna entre l’oblit, la desaparició
dels supervivents i la transmissió del passat a generacions futures
en el qual les exhumacions han jugat un paper central. Davant de
l’excés d’imatges focalitzades sobre les restes òssies (Ferrándiz,
2005), els objectes o les restes d’objectes trobats a les fosses ocupen
fins ara un lloc menor en la voluminosa bibliografia que s’ha produït sobre les exhumacions en aquestes dues últimes dècades. El
caràcter d’aquests objectes, l’estatus, com també la seua destinació
futura són l’eix central d’aquest text que indaga la dimensió material de la memòria, la necessitat d’un marc patrimonial per a encarar
la qüestió de la transmissió en el context de les exhumacions. Per
aquest motiu, partisc d’un treball de camp etnogràfic que es basa
en moltes exhumacions de fosses comunes de la Guerra Civil i de la
repressió franquista dutes a terme per la Societat de Ciències Aranzadi entre 2005 i 2011 a localitats de Navarra, Guipúscoa, Burgos i
Cantàbria.
En el període comprés entre l’any 2000 i el 2017, el Ministeri
de Justícia tenia registrades un total de 2.457 fosses (Serrulla i
Etxeberria, 2020), d’on s’han recuperat més de 9 000 cossos, un
89% dels quals s’han identificat com a civils republicans (Herrasti
et al., 2021), xifres que no paren d’augmentar a mesura avança el
temps i es duen a terme noves intervencions.1 Aquest volum ingent de cossos exhumats va acompanyat d’elements materials no
ossis en condicions extremadament variades, des de la degradació
quasi absoluta de les restes trobades, com en el cas de la fossa de
Iragorri-Katin Txiki, a les peces de vestir en condicions òptimes
recuperades dels cossos saponificats de les fosses de Paterna (Moreno et al., 2021). Els informes tècnics de les exhumacions segueixen un patró de registre sistemàtic de les troballes. Fotografies de
cranis o altres restes òssies rellevants comparteixen pàgina amb
fotografies d’objectes personals com ara ulleres, botons, raspalls
de dents i coberteria plegable, o casquets de bala, tots col·locats al
costat d’una escala de referència i sobre un fons neutre. És el que
els arqueòlegs i els antropòlegs forenses denominen «cultura material» o «objectes associats».
1
En el balanç de les dues
dècades d’intervenció en
les exhumacions de fosses, els experts calculen
que es podrien recuperar
20 000 individus de les
fosses encara no exhumades (Serrulla i Etxeberria,
2020).
[page-n-130]
129
Restes òssies molt degradades corresponents a
set individus i fragments
de boina i calçat trobats
a la fossa d’Iragorri,
Oiartzun, 2007. Fotografia
de l’autora.
Aitzpea Leizaola
[page-n-131]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
130
[page-n-132]
131
Aitzpea Leizaola
Registre d’objectes associats i fotografia d’un crani
amb orifici d’entrada de
bala. Informe d’exhumació
de la fossa del cementeri
d’Altable, Burgos (2006).
Societat de Ciències
Aranzadi.
De materialitats no òssies
Des de l’inici de les exhumacions dutes a terme amb mètodes científics el 2000, a Priaranza del Bierzo on, atesa la sol·licitud del seu net
homònim es va recuperar, juntament amb els d’altres dotze víctimes,
el cos d’Emilio Silva Faba, els objectes són presents. Estan descrits
detalladament, fotografiats amb escala ja en aquest primer informe.
Aquesta exhumació en la qual va participar un equip multidisciplinari
que hi aplicava tècniques d’arqueologia, patologia forense i antropologia va servir de referència per a les següents (Herrasti et al., 2021),
alhora que va establir les bases per a una metodologia de treball presentada tres anys més tard (Etxeberria, 2004) i posteriorment desenvolupada en el protocol d’exhumacions avalat pel Govern d’Espanya
(Ordre PRE/2568/2011).
Davant de les ofrenes votives lligades al culte als morts de les
excavacions de necròpolis conegudes com a «magatzem funerari»,
els objectes trobats a les fosses de la Guerra Civil i de la dictadura,
en la mesura que són escenes de crim i llocs d’ocultació de cadàvers,
recorden les circumstàncies de la mort violenta de les persones que
hi ha enterrades. En comparació amb altres contextos bèl·lics anteriors a la Segona Guerra Mundial, la majoria dels cossos recuperats
a les fosses pertanyen a la població civil, cosa que determina en
gran manera la naturalesa dels materials trobats. A diferència dels
cossos de soldats enterrats sovint amb els seus pertrets i uniformes,
els objectes de les fosses del franquisme són, en general, objectes
comuns, fragments o elements de vestimenta, pròtesi i altres objectes personals pertanyents a les víctimes (Herrasti, 2021). A més, les
bales, casquets o restes de calç permeten conéixer les causes de la
mort i també les circumstàncies de l’enterrament.
Uns altres objectes singulars s’han utilitzat per a establir la identitat dels cadàvers enterrats. És el cas de les botelles de vidre en les
quals, seguint l’ordre de 22 de gener 1937 signada per Franco relativa a l’enterrament en el camp de batalla, s’introduïa un document
en què s’identificava el cos. S’ha registrat aquest ús de botelles a la
fossa del cementeri de Paterna (Moreno et al., 2021), com també al
cementeri del penal del Fort de Sant Cristòfol convertit en sanatori
penitenciari, a la muntanya Ezkaba, al cementeri del qual, que es
coneix com a cementeri de les botelles, s’han localitzat 131 botelles
enterrades entre les cames dels presos morts (Herrasti i Etxeberria,
2014).
[page-n-133]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
132
Un voluntari de la Societat
de Ciències Aranzadi
mostra un bloc de calç
a les veïnes i familiars.
Fotografia de l’autora.
L’exhumació com a procés de revelat
Una vegada localitzat l’emplaçament i delimitat l’espai de la fossa s’inicia el procés d’exhumació. En el transcurs del procés lent i
meticulós, procés en què les restes cobren forma amb les eines dels
arqueòlegs, es produeix un trànsit continu entre l’espai de dins de
l’exhumació, delimitat pel perímetre de cinta o la profunditat de la
fossa que separa l’equip tècnic de la resta de persones que assisteixen
a l’exhumació. Fora d’aquest espai delimitat on operen els membres
de l’equip tècnic, se situen, juntament amb els familiars i/o els impulsors de l’exhumació, membres d’associacions memorialistes, investigadors (historiadors, antropòlegs socials i psicòlegs, entre d’altres), estudiants, periodistes i fotògrafs i també veïns de la localitat.
[page-n-134]
133
Aitzpea Leizaola
Exhumació al cementeri
de les botelles, Fort de
Sant Cristòfol, 2007.
Fotografia de l’autora.
Tots conformen la vida social de l’exhumació i hi participen de diferents maneres.
L’exhumació, que pot durar diverses hores, dies, i fins i tot mesos, es desenvolupa en un ambient particular, solemne i de gran
expectativa, i discorre generalment en un silenci puntuat per les
intervencions dels membres de l’equip tècnic i les preguntes del
públic. Almenys en aquelles en les quals he fet treball de camp, de
tant en tant una remor lleu de converses banals recorda que fora
de l’exhumació, la vida segueix. A mesura que avança l’excavació i
hi apareixen restes òssies, s’intensifica la interacció entre dins i fora
de la fossa. És una pràctica habitual mostrar al públic congregat els
cranis on s’aprecia l’orifici d’entrada o d’eixida del tir de gràcia, però
també altres elements de la vestimenta, com poden ser botons, sivelles, calçat o altres objectes. Aquesta interacció entre l’equip tècnic
i els assistents que acompanya l’aparició de les restes òssies suscita
reaccions carregades d’emoció. És la dimensió afectiva de les exhumacions (Renshaw, 2010). Els aspectes sensorials són centrals:
[page-n-135]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
134
Diverses generacions de
familiars intervenen en
les tasques de selecció
sota la supervisió dels
membres de l’equip
científic. Fustiñana, 2005.
Fotografia de l’autora.
El metge forense F.
Etxeberria explica als
assistents, entre ells un
grup d’estudiants de la
UEU, una troballa en el
transcurs de l’exhumació.
Altable, Burgos 2006.
Fotografia de l’autora.
[page-n-136]
135
Aitzpea Leizaola
l’aparició gradual dels esquelets que contrasta amb les fotografies en
vida de les víctimes, el soroll dels instruments escarbant la terra, el
tacte dels ossos o els objectes que per uns instants són a les mans dels
seus familiars.
No és el mateix veure una fotografia publicada en la premsa d’un
crani on s’aprecia l’orifici del tir de gràcia que observar-ne el diàmetre
en persona mentre l’arqueòleg o l’antropòleg forense indica la trajectòria del projectil, o sostindre entre els dits el botó, encara cobert
de terra, acabat de descobrir al costat dels ossos d’una monyica. Els
objectes permeten establir un diàleg entre arqueòlegs, familiars i
assistents, i doten l’individu enterrat d’una materialitat més enllà de
l’estrictament òssia. Si bé algunes parts del cos humà són clarament
identificables –com poden ser el fèmur, les costelles o el crani–, no
tots els ossos del cos humà són recognoscibles per al públic en general. En canvi, com apunta el testimoniatge d’un familiar, «unes botes
parlen més que uns ossos» (Renshaw, 2011). Les soles de les sabates,
una aliança o un simple botó de camisa humanitzen l’individu, l’esquelet del qual s’està excavat.
L’arqueòleg mostra a
familiars i assistents a l’exhumació les restes d’una
butxaca d’una camisa de
cotó en l’interior de la qual
s’aprecia un full de diari
plegat. Exhumació en Fustiñana, 2005. Fotografia de
l’autora.
[page-n-137]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
136
Familiars d’un afusellat
contemplen les restes
d’un peu dins d’una
sabata trobada a la fossa
del cementiri d’Altable,
Burgos 2006. Fotografia
de l’autora.
Els arqueòlegs d’Aranzadi que havien participat en l’exhumació duta a terme a Piedrafita de Babia, a Lleó, una de les primeres
exhumacions científiques (2003), em parlaven del neguit d’alguns
dels presents en veure aparéixer un parell de soles roges davall dels
instruments dels arqueòlegs. Per als llavors joves arqueòlegs d’Aranzadi, acostumats a tasques d’excavació de necròpolis, l’exhumació
constituïa tot i això una novetat total, no pel procediment en si, sinó
per les condicions en què es desenvolupava i la càrrega emocional
que produïa. Un d’aquests arqueòlegs que vaig entrevistar el 2003 ho
formulava així: «Un dels assistents a l’exhumació, molt agitat, no va
dubtar a saltar a la fossa en veure les soles i pràcticament vaig haver de
retindre’l. Va resultar que era el nebot d’un dels assassinats que sabia
que el seu oncle portava un calçat d’aquestes característiques quan se’l
van emportar». Aquelles soles van permetre establir la identitat d’un
dels homes enterrats.
[page-n-138]
137
Objectes recol·locats a la
fossa per a fer-ne el registre fotogràfic final. Exhumació a Fustiñana, 2005.
Fotografia de l’autora.
Aitzpea Leizaola
Després de mostrar els objectes a les persones de l’assistència,
es col·loquen al lloc i en la posició en què s’han localitzat per a ser
registrats fotogràficament abans de procedir a la retirada de les restes. El fet que es tracte en la majoria dels casos d’objectes comuns i
quotidians fa encara més palpable l’abast del drama. Davant dels pertrets dels soldats que els uniformitzen, els objectes quotidians dels
afusellats en saques i execucions sumaríssimes, sovint de la mà d’altres civils armats, recorden les circumstàncies de la seua detenció, la
roba o el calcer que portaven en el moment de ser capturats o el seu
ofici. Més enllà del potencial identificatiu (García-Rubio, 2017) que
en puguen tindre, els objectes humanitzen els cossos alhora que els
singularitzen.
Les restes òssies apel·len a la noció de cadàver i comporten necessàriament un treball de rearticulació amb la noció de persona
(Delacroix et al., 2022). L’atribució d’una forma d’identificació, siga
el número codificat o una identitat provisional, que fa l’equip tècnic
[page-n-139]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
en el context de l’exhumació, que s’haurà de corroborar posteriorment en l’anàlisi de laboratori, contribueix, juntament amb la visió
dels objectes in situ, a connectar la imatge de les restes òssies amb la
individualitat de cada víctima. Objectes com ara pròtesis dentals o
ulleres serveixen per a establir el rang d’edat, i es descarta o s’assenyala provisionalment cap a l’una o l’altra identitat, en els casos en què la
fossa conté diversos individus, les identitats dels quals es coneixen per
endavant. En el context de l’exhumació, els objectes fan una funció
d’individualització central per als familiars, ja que els permeten en
certa manera fer seu un cos encara desproveït de nom.
D’uns llimbs a uns altres
Les restes són massa recents perquè es puguen considerar arqueològiques i massa antigues perquè es puguen tractar com a delictes per la
legislació vigent (Leizaola, 2007), els llimbs legals existents van permetre dur a terme a partir de l’any 2000 les primeres exhumacions
amb mètode científic. Aquelles primeres exhumacions que van establir les bases del moviment memorialista van ser possibles gràcies a la
bona voluntat dels propietaris dels terrenys on es trobaven les fosses.
No obstant això, aquesta situació alegal no era cap garantia: n’hi havia prou que el propietari es negara a donar el seu permís perquè l’exhumació no fora possible. Es va haver d’esperar fins a la promulgació
de la Llei 52/2007, més coneguda com a Llei de memòria històrica,
perquè els familiars i el moviment memorialista pogueren actuar a
l’empara de la llei.
Si bé des de llavors s’han adoptat mesures administratives i jurídiques pel que fa a les exhumacions, el destí dels elements materials
no ossis ha sigut i encara és molt variable. Fins hui, no s’han considerat elements d’índole patrimonial de cap tipus que no siga l’estrictament individual. Com que no estan subjectes a l’àmbit jurídic
perquè han prescrit els delictes comesos fa més de huitanta anys,
cap mesura en garanteix la integritat, més enllà de la necessitat de
salvaguardar la cadena de custòdia de les restes i altres evidències
relativa a la documentació i identificació dels individus exhumats
(Herrasti et al., 2021). Segons els protocols forenses que s’apliquen en els processos d’exhumació des de fa una dècada (Ordre
PRE/2568/2011), en els casos en què no hi ha ningú que reclame el
cos, els objectes recuperats a les fosses han de ser inhumats de nou
juntament amb les restes òssies. Això no en garanteix la preservació
(Moreno et al., 2021), com tampoc no ho fa necessàriament deixar-ho en les mans dels familiars. La Llei de memòria democràtica
(Llei 20/2022) que s’acaba d’aprovar no ha incorporat canvis substantius sobre aquest tema.
138
[page-n-140]
139
2
L’esgarrifós documental
de Guzmán sobre les desaparicions a Xile durant
la dictadura de Pinochet
fa una reflexió paral·lela
sobre l’exterminació i la
desaparició de les poblacions indígenes. Traduït de
l’original en gallec O lapis
do carpinteiro, la novel·la
va ser adaptada al cinema
per Anton Reixa el 2003.
Aitzpea Leizaola
Quan el material queda fixat en altres suports
L’última pel·lícula de Pedro Almódovar, Madres paralelas (2021), es
feia ressò de l’aparició d’un sonall en una fossa. Interpretada com un
homenatge al moviment memorialista i considerada com una de les
picades d’ullet polítiques més explícites del director manxec, l’escena
de la pel·lícula fa referència a un cas real, el de l’exhumació de Catalina Muñoz Arranz a La Carcavilla, Palència. La inclusió d’una referència a un objecte de la memòria en una obra de ficció no és estrany.
Molt abans que el cineasta Patricio Guzmán prenguera com a punt de
partida l’aparició d’un botó de camisa incrustat en una biga de ferro
rescatada del fons de l’oceà Pacífic per a la seua aclamada pel·lícula El
botón de nácar (2015), l’escriptor gallec Manuel Rivas publicava El llapis del fuster2 el 1998.
Quasi vint anys separen aquestes obres, a més d’un oceà i de moltes altres circumstàncies, però les dues comparteixen el fet de partir
d’un objecte comú per a elaborar relats sobre els efectes de violències
polítiques passades i d’interpel·lar la societat en el present. Més enllà
de servir de títol a la novel·la i al film, l’objecte permet als autors articular els elements en què es basen respectivament les seues narratives cinematogràfica i literària. Per a fer-ho, col·loquen en el centre
d’una història de violència política de gran cruesa un objecte comú,
quotidià i familiar. Els tres casos ens recorden la capacitat dels objectes de posseir un poder evocador que va més enllà de la materialitat
(Appadurai, 1991).
Com el botó de nacre, el llapis i el sonall recorden, a través de
la seva pròpia materialitat, l’impacte de la repressió. Tots dos són
objectes directament relacionats amb el moment de l’execució, si
bé de manera diferent. El llapis que el carceller arranca de l’orella al
pintor després d’afusellar-lo recorda la circulació de béns sostrets a
les víctimes, una pràctica comuna en el context de les saques i execucions extrajudicials: objectes de valor, com ara joies i rellotges que
els victimaris lluïen sense cap pudor, o peces de vestir i calçat, i fins i
tot, objectes corrents que després de l’execució canviaven de mà. No
són pocs els testimoniatges que donen compte que els fills i les filles
dels afusellats veien el rellotge del pare en la monyica de qui havia
disparat contra ell. O casos esborronadors com el de Ramón Barreiro, de Barro, Pontevedra, el cos cosit a bales del qual van mutilar
els seus executors tallant-li el dit per a sostraure-li un anell. A més de
la confiscació de terres, béns mobles i immobles a les víctimes i a les
seues famílies habitual durant la guerra, la visió quotidiana d’aquests
objectes sobre els cossos dels seus executors recordava amb cruesa
als familiars dels afusellats encara més l’absència de les víctimes, com
també la impossibilitat de conéixer on estan els seus cossos en un
[page-n-141]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
clima d’impunitat absoluta. Són els objectes que mai van arribar a les
fosses.
El 2011, l’exhumació per part de la Societat de Ciències Aranzadi,
d’una fossa comuna al cementeri vell de Palència, convertit després
en el parc La Carcavilla, va permetre traure a la llum 108 cossos d’un
total de 310 represaliats enterrats allí, entre ells, el d’una dona jove,
inicialment identificada com l’esquelet 10.211, l’únic esquelet femení
trobat a la fossa i un dels pocs casos d’aquesta exhumació al costat
de la qual es van trobar objectes «amb potencial identificador» (García-Rubio, 2017).
Quasi huit anys més tard, el 2019, el diari El País publicava un
reportatge gràfic sobre el sonall trobat sobre el cos de Catalina
Muñoz Arranz, afusellada a Palència el setembre de 1936. La fotografia del sonall, objecte emblemàtic de la infància que evoca la tendresa, contrastava amb la cruesa de la localització sobre l’esquelet a
la fossa comuna. La forma imbricada del sonall, l’aparença moderna
–que semblava d’un material plàstic– i els colors vius van fer dubtar
que es tractara d’un objecte de la dècada de 1930. L’anàlisi del material (Leizaola, 2012) va corroborar que es tractava d’un objecte antic
de cel·luloide, un material comú en aquella època en la fabricació de
molts d’objectes quotidians. El pas del temps no va deslluir la forma
ni els colors vius del sonall que probablement portava a la butxaca
del davantal per entretindre el més menut dels seus quatre fills de tot
just huit mesos d’edat. Més enllà del caràcter excepcional d’aquest
objecte específic, el sonall, igual que altres objectes trobats en altres
fosses, ens interpel·la des de la fossa.
140
[page-n-142]
141
Aitzpea Leizaola
Conclusió
A més de ser intergeneracionals i intrafamiliars (Vegeu Box, Z «Objectes i memòries: la dimensió material de les fosses» en aquesta
obra), els objectes participen en l’activació de la memòria, tal com
posa de manifest l’estudi del seu paper en altres contextos bèl·lics
(Saunders, 2004). Analitzar l’estatus dels objectes trobats en les
exhumacions, com també aquells que han permés la localització
de la fossa i la identificació de les restes una vegada conclosa la exhumació en termes de pertinença, preservació i conservació, ens
obliga a una reflexió més àmplia sobre la materialitat de la memòria
i les formes diverses en les quals s’ha declinat, tant dins com fora de
la fossa.
Les disposicions legals, que regulen actualment les exhumacions
amb la finalitat de respondre a les demandes dels familiars i d’associacions memorialistes, s’han centrat principalment en la gestió dels
cossos. Juntament amb les restes òssies, els equips tècnics lliuren els
objectes i altres restes materials trobades. Si la decisió de com s’han
de disposar els cossos no sempre és una tasca fàcil ni concita consens
necessàriament, com s’aprecia en alguns dels casos analitzats per Ceasar (2016), també afecta el destí dels elements no ossis. És la «doble
vida dels objectes», anterior a la inhumació i posterior a l’exhumació
(Baby i Nérard, 2017), que una vegada més connecta el destí dels
morts i dels vius. Estudiar detalladament, com en l’etnografia de la
fossa 100 de Paterna (García i Gadea, 2021), el treball de memòria de
les diferents generacions és, en aquest sentit, revelador.
Davant de l’absència de dispositius de museïtzació significatius i
d’una política patrimonial que incloga la reinvindicació dels objectes
i n’assegure la salvaguarda, el futur dels objectes queda en mans dels
familiars una vegada els equips tècnics els lliuren. I els familiars no
disposen necessàriament dels mitjans per a conservar-los; elements
amb un significat que en un museu o en una exposició transcendiria
el fet de pertànyer i representar la memòria d’una família o d’un individu concret, i activaren la memòria col·lectiva. En aquest sentit,
és significatiu observar l’augment de notícies que posen el focus en
els objectes, o la publicació de llibres com ara Voces de la tierra (Robés,
2020) que presenta una selecció de 25 objectes trobats en diverses
fosses. Tots aquests elements contribueixen a fixar la dimensió material de les fosses en altres suports. Per a molts d’aquests objectes,
com que no hi ha una política patrimonial global que tinga en compte
el context de la Guerra Civil i la violència durant la dictadura en totes
les dimensions, que incloga les que afecten la preservació dels objectes de les fosses, les fotografies fetes per l’equip tècnic seran en el
futur l’única prova de la seua existència.
[page-n-143]
Passat, present i futur dels objectes de les fosses comunes
Bibliografia
Appadurai, A. (Ed.). (1991). La vida social de las cosas. Perspectiva cultural de las mercancías. Grijalbo.
Augé, M. (1998). Les formes de l’oubli. Payot & Rivages.
Baby, S. i Nérard, F. X. (2017). «Les objets des disparus. Exhumations et usages
des traces matérielles de la violence de masse». Les cahiers Sirice, 19(2), 2.
Ceasar, R. (2016). «Kinship across conflict: Family blood, political bones, and
exhumation in contemporary Spain». Social Dynamics, 42(2), 352-369.
Delacroix, D. i Losonczy, A. M. (2022). Introduction. En Le cadavre et ses avatars.
Approches anthropologiques en contexte de sortie de violence (p. 9-30). Editions
Petra.
Etxeberria, F. (2004). Panorama organizativo sobre Antropología y Patología
Forense en España. Algunas propuestas para el estudio de fosas con restos humanos de la Guerra Civil española de 1936. En E. Silva i A. Álvarez
(Eds.), La memoria de los olvidados: Un debate sobre el silencio de la represión franquista (p. 183-219). Ámbito, Asociación para la Recuperación de la Memoria
Histórica.
Ferrándiz, F. (2005). «La memoria de los vencidos de la guerra civil. El impacto
de las exhumaciones de fosas comunes en la España contemporánea». En
J. M. Valcuende del Río y S. Narotzky (Eds.). (2005), Las políticas de la memoria en los sistemas democráticos: poder, cultura y mercado (vol. XI, pp. 109-132).
FAAEE, Fundación El Monte, ASANA.
García Hernandorena, M. J. i Gadea i Piró, I. (2021). Etnografía d’una exhumació.
El cas de la fossa 100 del cementeri de Paterna. Diputació de València-Delegació
de Memoria Històrica.
García-Rubio, A. (2017). Identificación de los restos exhumados en el cementerio de la
Carcavilla, Palencia. Universidad Autónoma de Madrid.
Herrasti, L. i Etxeberria, F. (2014). «El cementerio de las botellas: Las botellas».
En F. Etxeberria (Ed.), El Fuerte de San Cristóbal en la memoria: De prisión a
sanataorio penitenciario. El cementerio de las botellas. Pamiela.
Herrasti, L., Márquez-Grant, N. i Etxeberria, F. (2021). «Spanish Civil War: The
recovery and identification of combatants». Forensic Science International, 320,
110706.
Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de memoria democràtica., BOE núm. 252, de
20/10/2022 (2022).
Leizaola, A. (2007). La mémoire de la guerre civile espagnole: Le poids du silence. Ethnologie française, 37(3), 3.
Leizaola, F. (2012). Informe pericial sobre una pieza hallada en el cementerio de la Carcavilla (Palencia). Sociedad de Ciencias Aranzadi Zientzia Elkartea.
Moreno, A., Mezquida, M. i Ariza, E. (2021). «No solo cuerpos: La cultura material exhumada de las fosas del franquismo en Paterna». SAGVNTVM. Papeles
del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 53, 213.
Renshaw, L. (2010). The scientific and affective identification of Republican civilian victims from the Spanish Civil War. Journal of Material Culture, 15(4), 4.
Renshaw, L. (2011). Exhuming Loss. Memory, Materiality and Mass Graves of the
Spanish Civil War. Left Coast Press.
Robés, J. A. et al. (2020). Voces de la tierra. Alkibla.
142
[page-n-144]
143
Aitzpea Leizaola
Saunders, N. J. (Ed.). (2004). Matters of conflict: Material culture, memory and the
First World War. Routledge.
Serrulla, F. i Etxeberria, F. (2020). «Recomendaciones relativas a los procesos
oficiales de exhumación e investigación forense de las fosas de la Guerra
Civil Española y la Dictadura». En F. Etxeberria (Ed.), Las exhumaciones de la
guerra civil y la Dictadura franquista (2000-2019). Estado actual y recomendaciones
de futuro (p. 140-154). Presidencia de Gobierno.
[page-n-145]
Ulleres de sol
Individu 83, fossa 111. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-146]
145
Mirar Paterna per a revisitar
el procés d’exhumacions
contemporani: possibilitats i
tensions en les lluites per la/
les memòria/ies
María Laura Martín-Chiappe
UNIVERSIDAD AUTÓNOMA DE MADRID
[page-n-147]
146
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
Introducció
Abans de rebre la invitació a participar en aquest volum no havia
estat al cementeri de Paterna i si bé en coneixia l’existència, mai
m’havia detingut a reflexionar sobre les seues particularitats. Sabia que allí s’estaven portant a terme exhumacions de persones
assassinades pel franquisme, tot i que no m’havia parat a contextualitzar-les, a pensar si es tractava de represaliats o d’afusellats;
si hi havia una fossa, diverses o moltes; si estaven dins o fora del
cementeri, si s’havien incorporat al cementeri en ampliacions
posteriors o sempre van estar allí. Tampoc no havia pensat en
la quantitat de persones de les quals parlàvem, ni en si eren en la
majoria homes o dones… També havia obviat el paper de la ciutat
de València durant la guerra, i com devia haver sigut d’exemplar
i acarnissada allí la repressió una vegada finalitzada la guerra…
La veritat és que, malgrat el procés d’exhumació contemporani i
les pràctiques memorials fa anys que són el meu objecte d’estudi,
havia incorporat Paterna com un lloc de repressió més en el mapa
de fosses comunes d’assassinats/ades pel franquisme que poblen
Espanya. Un lloc interessant sí, però un lloc més, i no obstant això
acostar-s’hi i mirar-lo de més prop va exposar tant les seues particularitats com allò que té en comú amb altres llocs de repressió
i memòria, i es va convertir ràpidament en un objecte d’anàlisi
molt interessant que permet reflexionar sobre algunes de les
dimensions que possibiliten i limiten el procés d’exhumació desenvolupat a Espanya en el segle xxi, i sobre les disputes per la
memòria que el travessen.
Les exhumacions de fosses relacionades amb la Guerra Civil i la
postguerra han passat per diferents etapes al llarg dels més de huitanta anys que ens separen del colp d’Estat perpetrat entre el 17 i 18
de juliol de 1936, que constitueixen només les últimes les del segle
xxi d’un llarg camí que contràriament al que s’ha explicat en múltiples ocasions no s’inicia l’any 2000.1 Així i tot, és just reconéixer
com a fita per a les exhumacions contemporànies l’exhumació del 20
d’octubre de 2000 a Priaranza del Bierzo (Lleó) –en la qual es van recuperar d’una fossa comuna situada en una cuneta les restes de tretze
civils assassinats per paramilitars franquistes– perquè inclou algunes
de les característiques que han marcat aquest últim procés memorial.
En aquesta exhumació van convergir personal arqueològic i forense
que van aplicar els coneixements propis de les seues disciplines a
la recuperació dels cossos d’aquests civils assassinats extrajudicialment, amb un discurs i unes pràctiques marcades pels discursos dels
drets humans, una característica fonamental de les exhumacions del
segle xxi.
1
Per a més informació
sobre les exhumacions
prèvies a l’any 2000,
amb una perspectiva
multidisciplinària i
comparada que enriqueix
l’anàlisi i interrelaciona
les etapes, es recomana
Dueñas i Solé (2014) per
a algunes realitzades durant la guerra en territori
republicà; Saqqa (2022)
per a les realitzades pel
règim franquista en els
primers anys de dictadura; Kerangat (2020) per
a les realitzades durant la
transició, i Ferrándiz per
a les contemporànies.
[page-n-148]
147
María Laura Martín-Chiappe
Una altra de les particularitats d’aquest procés és que es va produir en el marc de la societat de la informació. Així, les imatges, reclams i discursos que envoltaven aquests morts, els cossos dels quals
amb marques visibles de la violència rebuda apareixien entremesclats en llocs de mal enterrament –les fosses comunes–, van recórrer la
nostra societat i van generar desassossec no només en familiars, sinó
també en qui els observaven. Els camins que van prendre aquestes
imatges van propiciar, entre altres coses, que ja no es poguera negar
la violència a la qual havien sigut sotmesos els vençuts –distingible
fins i tot per les mirades més inexpertes en els cranis amb tirs de
gràcia o filferros que lliguen monyiques–, com també que es (re)
coneguera l’abandó i greuge comparatiu –davant dels cossos dels
vencedors– al qual havien sigut sotmesos durant dècades. A l’empara
d’aquestes imatges i pràctiques d’exhumació, una part de la població
va començar a preguntar-se per la possibilitat de recuperar les restes
dels seus familiars enterrats en fosses comunes per a donar-los un
enterrament digne.
Les exhumacions no han deixat indiferent a ningú, i la visibilitat
dels ossos com a evidència d’un crim comés fa huitanta anys –visibilitat no exempta de crítiques davant de l’exposició indiscriminada
de restes cadavèriques pertanyents a persones represaliades com a
nou greuge cap a aquestes– ha constituït un imant per a les mirades
i per al reconeixement col·lectiu. Així, aquests morts van trobar en
el treball expert d’arqueòlegs, arqueòlogues i forenses, no només el
personal que s’havia d’encarregar de recuperar les seues restes de la
terra, d’intentar aclarir la seua identitat i de conéixer les causes de
la seua mort, sinó també un discurs autoritzat (Bourdieu, 2008), que
aporta legitimitat i fiabilitat de cara a una societat en la qual el científic funciona com a règim de veritat (Foucault, 1989, p. 187). D’aquesta
manera, en el context de les exhumacions, les pràctiques dels experts
i les expertes, emparades a més en els marcs dels drets humans i de la
justícia transicional, funcionen com a discursos «inqüestionables»,
desplegats amb una gran eficàcia simbòlica i acompanyats d’una posada en escena molt persuasiva (Ferrándiz, 2015, p. 14), i tenen un
paper actiu i central en el reconeixement d’aquests morts. Uns morts
polítics i unes narratives que van trobar en el procés d’exhumació en
conjunt, a partir de la materialitat obtinguda, un reconeixement i
una legitimitat desconegut fins al moment.
En aquest text propose, llavors, partint del cementeri de Paterna, (re)conéixer algunes dimensions que han esdevingut fonamentals en l’imaginari col·lectiu i en les pràctiques memorials
relacionades amb la recuperació de la memòria històrica i les fosses
comunes.
[page-n-149]
148
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
Paterna: repressió i exhumacions contemporànies
Paterna no és un lloc més, com deia més amunt, entre altres coses perquè és un dels llocs on més cossos s’han recuperat en els últims anys.
Si en tot l’Estat espanyol des d’octubre de l’any 2000 s’han exhumat
vora 9.700 cossos de més de 785 fosses comunes (Herrasti, 2020,
p. 24), entre un 10 i un 12%2 del total provenen de Paterna. Allí, entre
2012 i 2021 s’han recuperat 1.163 individus de 27 fosses comunes i 7
nínxols (Moreno et al., 2021, p. 216).
Les exhumacions contemporànies han passat per diferents moments de (des)regulació i finançament en aquestes dues dècades.
Així, durant el primer lustre van ser autofinançades per associacions
i familiars, i no va ser fins a l’any 2006 quan van començar les subvencions estatals atorgades pel Ministeri de la Presidència. Aquestes
subvencions es van mantindre fins a l’any 2011, i es van deixar de concedir el 2012, després del canvi de govern del PSOE al PP. D’altra banda, es va produir una regulació incipient a través de la Llei 52/2007,
i la publicació en el BOE del Protocol d’actuació en exhumacions de
víctimes de la Guerra Civil i la dictadura, el 2011. Les exhumacions
es desenvolupen aquests anys amb un «model de subcontractació
dels drets humans» (Ferrándiz, 2013) en el qual, encara que l’Estat es
comprometia a facilitar l’assistència i el finançament, delegava a les
famílies, associacions i equips tècnics la responsabilitat sobre les investigacions, identificadors, cadena de custòdia i reinhumacions.
Si bé el finançament estatal directe va desaparéixer el 2012, algunes
comunitats autònomes i diputacions van passar a ser les que, a través
de diversos processos, van prendre el relleu en el finançament i la
gestió de les exhumacions. Així va passar a Paterna, on la majoria de
les exhumacions es van produir a partir de 2016; primer amb finançament de la Diputació de València i posteriorment amb finançament
de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica de la Generalitat Valenciana, que replicaven, en bona
part, el model de subcontractació a través de subvencions o de licitacions públiques.
Així, el 2017, de 601 individus exhumats a l’Estat, 151 van ser
recuperats de cinc fosses comunes a Paterna; el 2018, d’un total de
609 individus exhumats, en van ser recuperats 197 de tres fosses a
Paterna i, el 2019, 309 individus van ser exhumats a Paterna d’un
total de 668 persones recuperades pertot l’Estat (Herrasti, 2020,
p.22-23). Aquestes xifres ens parlen d’una repressió significativa i
continuada, com també d’un treball intens d’exhumacions en l’última dècada.
S’estima que al cementeri de Paterna almenys 2.237 persones van
ser enterrades en fosses comunes i nínxols producte de la repressió
2
Las xifra no és exacta perquè en el moment de la
publicació no s’ha pogut
accedir a les dades totals
actualitzades.
[page-n-150]
149
María Laura Martín-Chiappe
franquista, una repressió que a tot el País Valencià s’hauria cobrat la
vida de 4.714 persones (Gabarda, 2007). Les execucions van començar el 3 d’abril de 1939, quatre dies després que entraren les tropes
franquistes a la ciutat que havia sigut capital de la República, i van
acabar dèsset anys després, al novembre de 1956. Aquestes persones,
traslladades principalment de la presó Model i de la de Sant Miquel
dels Reis, van ser assassinades mitjançant execucions sumaríssimes
col·lectives en escamot d’afusellament al mur del Terrer, un lloc de
repressió annex al cementeri on eren traslladats els seus cossos posteriorment, i on hi ha 154 fosses documentades (Moreno et al., 2021, p.
216). A vegades els familiars van poder recuperar els cossos dels seus
estimats semiclandestinament en els moments posteriors a la mort
i donar-los sepultura en nínxols o en tombes individuals, i a vegades
van poder fins i tot traslladar-los a altres cementeris (Gadea i García-,
2022, p. 210). D’altra banda, els 450 cossos d’aquells que van ser executats per la violència de rereguarda republicana sota el descontrol
dels mesos inicials de la guerra, entre juny de 1936 i gener de 1937, van
ser enterrats al cementeri de Paterna i al General de València, exhumats i identificats en la immediata postguerra i enterrats i honrats
públicament pel nou Estat (Gabarda, 2007; Gadea i García, 2022, p.
209). Tal com pot observar-se el tipus de repressió i tractament posterior dels cossos diferencia, segons el moment històric, les víctimes i
els victimaris.
Com assenyalava, juntament amb les pràctiques tècniques i científiques, les imatges de les exhumacions de fosses comunes on hi ha
civils assassinats han significat una de les potencialitats en la disputa
pel relat històric i la baralla per un lloc en la memòria oficial, perquè
funcionen com a evidència de la repressió. Han sigut potents perquè
exposen l’abandó en successius règims d’oblit i el menyspreu al qual
aquests morts es van veure abocats. I també poderoses perquè suposa
imaginar que, en bona part de les cunetes, camps o pous d’Espanya hi
ha fosses comunes que contenen els cossos de milers d’homes i dones
civils assassinats i enterrats fora dels llocs destinats per al descans
dels morts: els cementeris. De fet, una de les motivacions per a reclamar públicament, justificar i propiciar la recuperació d’aquests cossos
és desfer la mala mort i el mal enterrament que les fosses van produir i propiciar un enterrament digne. No obstant això, encara que
aquestes imatges poderoses de cunetes siguen les que han conformat
l’imaginari col·lectiu de la repressió franquista, milers de persones
executades pel franquisme estaven i es troben dins dels cementeris i
no fora, encara més, allí és on es troben o es trobaven les fosses amb
més individus.
[page-n-151]
150
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
Pensem en el cas que ens serveix de guia, Paterna, on més de
2.000 individus es trobaven o troben en prop de 150 fosses; però
també l’exemple que suposa el cementeri de Sant Rafael (Màlaga),
on 2.840 persones van ser exhumades entre 2006 i 2009, o la fossa
de Pico Reja al cementeri de Sant Ferran (Sevilla), on es fan tasques
d’exhumació que han donat un resultat provisional de 869 individus amb perfil de víctimes de la repressió franquista.3 Paterna, i les
fosses als cementeris, ens conviden a deixar de pensar en les fosses
comunes i en la repressió de manera reduccionista com a evidència
del «terror calent» –el moment a principis de la guerra, l’estiu i la
tardor de 1936 que seguia la presa d’una població pels «dos bàndols» (Casanova, 1999, p. 159-160), quan les rereguardes bollien i
es perpetraven crims sense control– i a reflexionar sobre l’evidència
que suposa l’existència de complexos espais del cementeri replens
de fosses comunes producte d’una repressió institucionalitzada,
judicialitzada i estesa en el temps, l’etapa de «terror legal» (Rodrigo,
2008).
L’anàlisi que acompanya les exhumacions no només presenta
informació important a partir dels expedients judicials i les condemnes corresponents –relativa a les acusacions, investigacions i a
l’«expedició de justícia» que el règim practicava– sinó també a partir
dels documents dels cementeris on poden trobar-se, entre altres informacions, les identitats i el lloc d’enterrament (número de fossa)
de les persones executades.4 Però, a més, el treball d’exhumació en
si, ha exposat com eren de metòdics i planificats els enterraments,
dissenyats per a maximitzar l’ocupació de l’espai. Per exemple, en
un dels costats del cementeri de Guadalajara hi ha una filera de 15
fosses comunes amb els cossos de persones executades després de
l’1 d’abril de 1939. Les tres fosses que hi va exhumar l’ARMH entre
2016 i 2021 feien aproximadament quatre metres de profunditat
i metre i mig d’ample, amb més d’una vintena d’individus en cada
una. Fosses estretes i profundes, on els cossos de diferents saques
compartien inhumació. A Paterna, les fosses es troben en el primer
quadrant a l’esquerra a mesura que entres al cementeri, organitzades
degudament l’una al costat d’una altra, amb unes mesures aproximades de dos per dos metres i mig d’ample i de planta rectangular,
i arriben fins als sis metres de profunditat en la fossa 128 (Moreno
et al., 2021, p. 217). A més, com en altres cementeris, les capes de
cossos es troben separades per terra i calç, «l’estratigrafia del franquisme» com assenyala l’arqueòleg González-Ruibal (2022). Ara bé,
la informació que ens donen aquestes exhumacions permet aprofundir en com la violència exercida a la rereguarda revoltada va tindre una continuació durant la dictadura; es a dir, no era un castic
3
Xifres d’Aranzandi, de
febrer de 2022. (https://
www.aranzadi.eus/pico-reja) encara que fonts
periodístiques parlen
d’1.200 al juny del mateix
any (https://www.publico.
es/politica/historia-huesos-fosa-pico-reja-mineros-querian-parar-golpe-fascista.html).
4
De fet, en bona mesura,
aquesta informació exposa com és de sistemàtic i
impune el procés.
[page-n-152]
151
María Laura Martín-Chiappe
temporal producte del fragor del moment, sinó que es tractava de
«terror fred i paralegal sancionat o directament executat per les
autoritats» (González-Ruibal, 2022), planificat i practicat durant
dècades.
Durant aquests anys, en un procés complex d’adopció i traducció
de conceptes vinculats al llenguatge dels drets humans, en adoptar
la figura del desaparegut, els afusellats i afusellades o represaliats i
represaliades es van anar convertint en víctimes del franquisme (Ferrándiz, 2010), un camí que, si bé els dona visibilitat pública i legitimitat en el procés de reaparició, també els lleva importància política, i
desplaça així altres narratives com la del resistent (Gatti, 2011; Montoto, 2019). Fosses com les de Paterna trauen a la llum uns morts
encara més incòmodes si es possible, culpables als ulls d’una justícia
il·legítima des de fa dècades, amb un marc de referència que queda
pendent de ser desarmat.
5
Xifres provinents de la
conversa telefònica amb
el forense Javier Iglesias,
membre d’ArqueoAntro,
l’associació científica que
treballa al cementeri de
Paterna.
Paterna: lloc de memòria i memòries
La inhumació clandestina en fosses comunes suposa un castic post
mortem que interpel·la tant els morts com els vius en un exercici
de violència simbòlica i funerària. L’elecció realitzada pels perpetradors de negar l’enterrament en el lloc socialment destinat per a
fer-ho exposa la intencionalitat de l’enterrament ofensiu. El cementeri és el lloc per excel·lència on els morts són visibles com a tals, i
qui no es troba allí no forma part de la comunitat legítima de mort
(Kerangat, 2019, p. 78). Però, com destaca Kerangat (2019), en
aquest recinte tancat es produeixen inclusions i exclusions. Llavors,
què ha passat amb aquelles persones que, tot i que estan enterrades
dins del cementeri, no estan incloses en aquesta comunitat? I amb
aquelles inhumades en un lloc i d’una manera que suposa un castic
planificat i continuat en el temps, aquelles l’enterrament clandestí
de les quals suposa un greuge, ja no davant dels vencedors, sinó amb
aquells que descansen en tombes o nínxols individuals o panteons
familiars al voltant? És interessant destacar l’enorme malestar que
la imatge dels cossos entremesclats i sense sepultura reconeguda
produeix, i com, en el marc de les exhumacions contemporànies a
Paterna, aquest malestar i els discursos corpocentristes de la reparació i l’enterrament digne han mobilitzat centenars de famílies en
el desig de recuperar les restes dels seus familiars mal enterrats allí,
que passen de ser 30 o 40 famílies el 2016, a ser-ne més de 300, en
l’actualitat.5
Tal com assenyalava, la idea de fossa comuna en un paratge natural o cuneta ens incita a pensar en aquestes com a llocs inhòspits i
desconeguts, encara que, com assenyala Ferrándiz (2014), les fosses
[page-n-153]
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
comunes han sigut un secret públic des de la seua creació, conegudes,
encara que obviades deliberadament. Però, en entrar al pati del cementeri de Paterna, és difícil obviar els múltiples elements que marquen la ubicació de les fosses comunes.
Allí coincideixen marques de diferents etapes memorials desenvolupades des del moment dels afusellaments. Fosses cuidades durant
dècades per familiars dels qui els registres i la història oral diuen que
estan enterrats allí, i això és interessant, perquè, igual que les exhumacions, la memòria no comença l’any 2000. Així, alhora que crida
l’atenció el monument creat durant la Transició amb columnes blanques, un jardí de flors amb els colors de la bandera republicana, i una
placa que assenyala «A tots els afusellats per la llibertat, la democràcia
i el progrés social-Paterna 1981», trobem fosses amb la superfície marcada amb taulells de ceràmica –un material treballat històricament a la
zona– on poden llegir-se diverses dades, que van des de la data d’execució i els seus noms, al lloc de procedència i l’edat dels qui hi ha dins,
juntament amb missatges, com el de la part de baix en la imatge següent «Els vostres familiars no us obliden». En algunes és més evident
152
[page-n-154]
153
María Laura Martín-Chiappe
el pas del temps i les successives capes de treball memorial. Sobre
algunes dels taulells més antics s’han apegat fotos d’alguns dels executats, fins i tot xicotetes làpides de marbre negre (que remeten a marcs
funeraris més moderns) repeteixen els noms d’alguns dels afusellats.6
6
Ens conviden a reflexionar sobre les modificacions que porten una
família a replicar el nom
del seu familiar dues
vegades sobre la mateixa
fossa.
També s’hi observen els espais on ja s’han exhumat les fosses comunes, que disposen de diferent senyalització; a vegades simplement
estan marcades per una fita de ciment, o en el cas de la fossa 100, una
llosa ceràmica sobre la fita indica el número de fossa en el que sembla una senyalització provisional. Altres vegades, sobre la terra que
cobreix el lloc on una vegada van estar els cossos, làpides individuals
de marbre entre gris i negre que s’han depositat sense cap ordre aparent –al costat d’altres elements d’ornamentació funerària– com a
evidència dels qui alguna vegada van estar allí. En algunes d’aquestes
fosses ja exhumades, poden llegir-se textos en els quals s’articulen
missatges que fan referència a la injustícia i la intencionalitat d’ocultar aquestes morts, i on també hi ha referències al llenguatge de la
justícia transicional, la justícia internacional o la innocència de les
víctimes, signats per les associacions de familiars agrupades entorn
[page-n-155]
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
de cada fossa. Allí també es troba el mausoleu de marbre negre erigit
sobre la fossa 113, pensat per a depositar els cossos que no s’hagen
reclamat o identificat d’aquesta fossa. D’altra banda, en tornar sobre
els nostres passos per a eixir del cementeri, trobem un enorme monument d’acer –col·locat en l´última dècada– en el qual la figura d’un
home encadenat és acompanyada pels noms, edats, localitats i dates
d’execució dels repressaliats.
En les seues primeres anàlisis sobre els processos d’exhumació
contemporanis, Ferrándiz (2014, p. 62-63) va destacar dos tipus de
disputes, aquelles «sobre el terreny» relacionades amb la gestió dels
moments d’exhumació i reinhumació, on la batalla es produeix en
relació a quina simbologia ha de formar part o no d’aquest moment
154
[page-n-156]
155
7
http://www.fosacomun.
com/comunicado.htm
8
En el cas de Paterna,
només hi ha 20 dones
enfront de 2.218 homes.
Per a una reflexió sobre
la presència de dones a
les fosses, les narratives
dominants entorn de la
violència contra les dones, sobre el seu possible
compromís polític, i les
maneres de concebre-les
i representar-les, vegeu
Martín-Chiappe (2019),
i Martín-Chiappe i
Kerangat, (2019).
María Laura Martín-Chiappe
de dignificació; i les disputes «sota el terreny», centrades en la decisió
d’exhumar o no una fossa comuna. Des dels inicis del procés, diferents associacions memorialistes van exposar la seua oposició a les
exhumacions –i altres que les promovien han canviat de parer amb el
pas del temps–, en què destaquen que si les exhumacions es fan fora
de processos judicials contribueixen a la destrucció de proves i, de
manera indirecta, a l’encobriment dels crims franquistes. També destacaven que les exhumacions destrueixen «patrimoni històric» –relacionat precisament amb els monuments ja existents–, i proposaven
senyalitzar i «dignificar» les fosses en lloc d’exhumar.7
A Paterna, hi ha una consciència dels processos de lluita de les
generacions anteriors per al manteniment d’aquests llocs de memòria, i un dels arguments d’algunes persones que s’oposen a exhumar
exposa que aquell lloc forma part de les biografies dels seus familiars
i que exhumar implica destruir part del seu llegat (Gadea i García,
2022, p. 212). D’altra banda, també hi ha qui a pesar que vol recuperar
els cossos, es preocupa per veure de quina manera es poden mantindre vestigis de la memorialització prèvia (García i Gadea, 2020). I és
que mantindre vestigis d’aquesta memorialització permet reconéixer
també els qui van conservar la memòria dels morts, alhora que van
produir i van mantindre aquests llocs de memòria durant generacions amb les seues pràctiques: les dones.
Isabel Gadea i Mª José García Hernandorena proposen pensar
en les fosses comunes, incorporant-hi una mirada feminista i holística, com un espai de memòria masculinitzat, mentre que el cementeri suposa un espai femení. Com assenyalen, centrar l’atenció en les
fosses ha privilegiat les memòries de les experiències de violència,
resistència i repressió masculines –ja que són homes els qui majoritàriament les ocupen– enfront de les memòries femenines –encara que
també hi haja dones a les fosses, si bé en molta menor proporció.8 No
obstant això, fer una anàlisi biogràfica del cementeri permet reconéixer el paper decisiu de les dones en la transmissió i la conservació de
les memòries i en les pràctiques reparatives contemporànies (Gadea
i García, 2022, p. 214). I és que, les dones han sigut les depositàries i
transmissores de la memòria familiar (Jelin, 2002), i, des dels rols
assignats al seu gènere i a l’àmbit (re)productiu, van mantindre la
memòria dels homes –i les de les dones que les van precedir–, i van
realitzar xicotetes-grans pràctiques subversives. Tenint cura del lloc
d’enterrament, per exemple, senyalitzant -lo com a part del procés de
dol, les dones manifestaven una memòria privada en l’esfera pública,
i per això aquest acte cobrava sentit polític i constituïa en un acte
de resistència i contradiscurs (Martín-Chiappe i Kerangat, 2019).
Pot ser interessant incorporar una mirada feminista a l’anàlisi de les
[page-n-157]
156
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
pràctiques de resistència i deixar de considerar-les primordialment
en termes d’actes heroics de gran repercussió, marcada intencionalitat o consciència, i ampliar l’anàlisi a les accions quotidianes de
les dones. Aquesta mirada a pràctiques provinents de l’àmbit privat
permet comprendre-les com a part de les múltiples formes de transgressió de l’ordre establit, i reconéixer l’acció col·lectiva que les dones
van dur a terme (Martín-Chiappe i Kerangat, 2019), i que van fer
possible que les memòries de la repressió arribaren fins hui.
Reflexions finals
Acostar-me al cementeri de Paterna m’ha permés revisitar el procés d’exhumacions contemporànies de persones represaliades pel
franquisme, en què s’exposen algunes de les capes de memòria que
vinculen etapes memorials i les pràctiques pròpies de cada una, però
també les possibilitats i limitacions, continuïtats i tensions que s’hi
produeixen.
Les exhumacions i les reinhumacions han clevillat una forma
sistemàtica i despietada de dominació imposada pel franquisme.
Els cossos recuperats no només vehiculen el dol, sinó que tenen una
vida i un paper polítics, i traslladar-los a un lloc d’enterrament legítim implica un canvi en la visibilitat de la persona el cos de la qual es
mou i de les idees que se li atribueixen (Verdery, 1999), més encara
quan s’acompanya d’unes pràctiques i uns discursos tecnicocientífics i de drets humans que els legitimen socialment. La irrupció, la
visibilitat i el trasllat d’aquests cossos va propiciar un buit en la «memòria oficial», que va deixar espai a unes «memòries subterrànies»
(Pollak, 2006), alhora que produïa també «disputes per la memòria»
en aquestes memòries (disputes sobre i sota el terreny), que produeixen visibilitzacions privilegiades i desatencions. Mirar amb més
deteniment el paper de les fosses comunes als cementeris ens permet trencar la idea que el terror calent va suposar una excepció en el
tipus de repressió exercit pel règim, i reconéixer que va continuar a
través del terror fred, una pràctica repressiva planificada, organitzada
i mantinguda en el temps.
El procés de recuperació de la memòria històrica es va construir
estretament lligat a la recuperació de cossos i obviant la existència de
pràctiques memorials prèvies. No necessàriament obviant narratives
i històries personals, però sí pràctiques col·lectives prèvies com les
desenvolupades als cementeris, on les fosses no només no s’havien
oblidat, sinó que s’havien cuidat durant dècades. El discurs científic9
també va contribuir a aquest corpocentrisme del qual hem parlat més
amunt, ja que el cos-evidència, com la figura del desaparegut, alhora que
9
També genera expectatives i necessitats que no
sempre poden aconseguir-se, com la identificació genètica.
[page-n-158]
157
10
Aunque ha de reconocerse
que las subvenciones también han propiciado otros
tipos de actividades que
no son exhumaciones.
María Laura Martín-Chiappe
obria un món d’oportunitats, obtenia (quasi) tota l’atenció en detriment d’altres pràctiques memorials.10
D’altra banda, alçar la mirada de la fossa –sense deixar de mirar
a dins (Martin-Chiappe i Kerangat, 2019)– fa possible el reconeixement i la comunicació d’històries de vida, resistències i repressió de
les dones que no havien disposat d’una «capacitat d’escolta» (Pollak,
2006) especial. I a vegades, quan han estat reconegudes, ha sigut en
marcs d’interpretació que menystenen les resistències pròpies dels
espais i les pràctiques assignades socialment a les dones des de l’àmbit
de la (re)producció social, perquè es lligen sota prismes d’heroïcitat
i resistència masculinitzada. Les memòries subterrànies de les dones
batallen també per espais propis dins d’altres memòries subterrànies en
les quals aparentment estaven incloses.
[page-n-159]
Mirar Paterna per a revisitar el procés d’exhumacions contemporani:
possibilitats i tensions en les lluites per la/les memòria/ies
Bibliografia
Bourdieu, P. (2008). ¿Qué significa hablar? Economía de los intercambios lingüísticos.
Editorial Akal, Madrid.
Casanova, J. (1999). «Del terror “caliente” al terror “legal”». En S. Juliá (Coord.),
Victimas de la guerra civil (p. 159-186). Ediciones Temas de Hoy.
Dueñas, O. i Solé, Q. (2014). «El Juez Josep María Bertrán de Quintana (18841960): compromiso político y cementerios clandestinos». Hispania, 74(246),
151-176.
Ferrándiz, F. (2010). «De las fosas comunes a los derechos humanos: El descubrimiento de las desapariciones forzadas en la España contemporánea». Revista
de Antropología Social, 19, 161-189.
Ferrándiz, F. (2013). «Exhuming the defeated: Civil War mass graves in 21st century Spain». American Etnhologist, 40, 38-54.
Ferrándiz, F. (2014). El pasado bajo tierra. Exhumaciones contemporáneas de la Guerra
Civil. Anthropos Editorial, Barcelona.
Ferrándiz, F. (2015). «Prólogo». En T. Keenan i E. Weizman (2015), La calavera de
Mengele. El advenimiento de una estética forense (p. 9-15). Sans Soleil Ediciones,
Barcelona.
Foucault, M. (1989). Microfísica del poder. Ediciones La Piqueta, Madrid.
Gabarda, V. (2007). Els afusellaments al País Valencià (1938-1956). València.
Gadea, I. i García Hernandorena, M. J. (2022). «Memorias, genealogías femeninas y lugares de perpetración. Etnografía de las exhumaciones contemporáneas de fosas del franquismo en el cementerio de Paterna (Valencia)».
Thémata. Revista de Filosofía, 65, 203-225.
García Hernandorena, Mª J. i Gadea, I. (2020). Etnografia d’una exhumació. El cas
de la fossa 100 del cementeri de Paterna. Diputació de València - Delegació de
Memòria Històrica, València.
Gatti, G. (2011). «De un continente al otro: el desaparecido transnacional, la cultura humanitaria y las víctimas totales en tiempos de guerra global». Política
y Sociedad, 48(3), 519-536.
González-Ruibal, Al. (11 de setembre 2022). Las grandes fosas de la Guerra Civil
no están en las cunetas. Público. https://blogs.publico.es/dominiopublico/47529/las-grandes-fosas-de-la-guerra-civil-no-estan-en-las-cunetas/
Herrasti, L. (2019). «Fosas exhumadas entre los años 2000 y2019». En F. Etxeberria (Coord.), Las exhumaciones de la Guerra Civil y la dictadura franquista
2000-2019. Estado actual y recomendaciones de futuro (p. 18-50). CPAGE.
Jelin, E. (2002). Los trabajos de la memoria. Siglo XXI, Madrid.
Kerangat, Zoé de (2019). Remover cielo y tierra: Las exhumaciones de víctimas del
franquismo como fisuras del silencio en la transición. [Tesis Doctoral, Universidad
Autónoma de Madrid].
Martín-Chiappe, M. L. (2019). «Fosas comunes de mujeres: narrativas de la(s)
violencia(s) y lugares de dignificación». En M. González de Oleaga y C.
Meloni (Coords.), «Topografías de la memoria: de usos y costumbres en los
espacios de violencia en el nuevo milenio». Kamchatka. Revista de análisis cultural, 13, 271-297. DOI: 10.7203/KAM. 13.12439 ISSN: 2340-1869.
Martín-Chiappe i Kerangat, Z. (2019). «Mujeres en -y en torno a- fosas comunes
de la represión franquista en la guerra civil española». En A. Torija i J. Morín
(Eds.), Mujeres en la Guerra Civil y la Posguerra. Memoria y Educación. (261-286).
Audema, Madrid.
158
[page-n-160]
159
María Laura Martín-Chiappe
Montoto, M. (2019). «¿Qué hace una millenial como yo en un movimiento como
este?: Reflexiones de una joven antropóloga dentro de la “Querella Argentina”». En A. Messuti, (Ed.), Construyendo memorias entre generaciones. Tender
puentes, buscar verdades, reclamar justícia (p. 29-52). Postmetropolis Editorial,
Madrid.
Moreno Martín, A., Mezquida, M. y Ariza, E. (2021). «No sólo cuerpos: La cultura material exhumada de las fosas del franquismo en Paterna». SAGVNTVM
(PLAV), 53, 213-235.
Pollak, M. (2006). Memoria, olvido, silencio. La producción social de identidades frente
a situaciones límite. Al Margen Editorial, La Plata.
Rodrigo, J. (2008). Hasta la raíz: Violencia durante la Guerra Civil y la dictadura
franquista. Alianza, Madrid.
Saqqa, M. (2022). Cuerpos nación. Las exhumaciones de los mártires y caídos por Dios y
por España (1936-1951). [Tesis Doctoral, Universidad Complutense de Madrid].
Verdery, K. (1999). The Political Lives of Dead Bodies. Reburial and Postsocialist
Change, Columbia University Press, Nova York.
[page-n-161]
MEMÒ
DEMOC
[page-n-162]
161
ÒRIA
CRÀTICA
165
Fosses i memòria democràtica
Francisco J. Sanchis Moreno
175
El dret a la veritat davant les violacions
dels drets humans durant el franquisme
Mauricio Valiente Orts
189
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
Baltasar Garzón Real
201
Dret internacional, reparació i memòria democràtica:
el cas d’Espanya
Carmen Pérez González
[page-n-163]
Targeta postal
Vicente Roig Regal, fosa 128. Paterna
Col·lecció família Roig Tortosa
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-164]
Llista de noms de persones afusellades, de José Peiró Grau
Fossa 112. Paterna. Donació de la Família Peiró
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-165]
Llapis
Individu 3, fossa 94. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-166]
165
Fosses i memòria democràtica
Francisco J. Sanchis Moreno
DELEGACIÓ DE MEMÒRIA HISTÒRICA DE LA DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
[page-n-167]
166
Fosses i memòria democràtica
La memòria històrica apareix, després de la restitució del règim
democràtic al nostre país, com a política i eina per a posar fi a la versió
franquista del que va passar a Espanya des de la instauració de la II
República. Aquesta memòria ha tingut els seus alts i baixos des de
llavors, però sempre ha presentat com un dels seus pilars posar fi al
«memoricidi»1 pel que fa a les fosses i la repressió vinculada a la Gue
rra Civil i al franquisme. Les Nacions Unides defineixen memoricidi
com «la destrucció intencional de béns culturals que no es pot justificar per necessitat militar». És Cert que les fosses no són depòsits
de memòria i patrimoni comparables als museus o als arxius, però sí
que representen alguna cosa més que el lloc on es depositen els cossos
morts de determinats enemics.
Tampoc no hem d’oblidar en aquest punt que etimològicament
patrimoni significa ‘el que s’ha rebut del pare’ i aquest llegat no ha de
ser necessàriament material i traduït en béns o objectes, també pot ser
una actitud davant de la vida, uns ideals… Les fosses són el final d’un
procés que va més enllà de véncer un enemic; l’objectiu és que desapareguen de la història. Això és el que es tracta d’aconseguir amb un judici sumaríssim (més ràpid i amb menys garanties per al reu, la versió
dels fets del qual no té el valor que li correspon), amb el seu afusellament i la posterior inhumació en fosses comunes, uns cossos amuntegats sobre uns altres, sense noms, sense comunicació als familiars.
Es tracta d’executar els vençuts després d’haver-los guanyat la guerra,
ja no hi ha un vertader interés militar, sinó de castic, d’eliminar-los de
l’equació de la història. Es tracta d’arrasar la memòria dels vençuts,
de l’enemic, els seus records, la seua identitat i d’imposar als familiars
i als supervivents una amnèsia col·lectiva (no parlar dels afusellats fora
de casa, que el teu pare era roig…) per a crear una identitat diferenciada de la que tenien els derrotats: una Nova Espanya.
Aquesta repressió no va respondre a actuacions fortuïtes, sinó
deliberades, executades dins d’una política de memòria amb una intencionalitat; amb la qual es buscaven uns objectius: sotmetre, rendir
i fer capitular un enemic ja vençut per les armes i eliminar qualsevol
forma de ressorgiment d’aquesta ideologia, perquè no interferira en
el nou model dels vencedors i en la seua nova cultura.
La separació dels presos polítics de la resta de condemnats, el fet
que se’ls afusellara i se’ls tirara a fosses comunes, sense noms; que
aquestes fosses es col·locaren l’una a continuació d’unes altres sense més distinció o que una fossa estiguera oberta diversos dies o es
reobrira per a introduir-hi els cadàvers d’una nova saca, ens parla d’un
procés de deshumanització de les víctimes. Se’ls separa de les seues
famílies, s’omet el seu nom (expressió màxima de l’individu) i se’ls
enterra amb els que comparteixen amb ells la mateixa culpa: ser rojos.
1
Terme utilitzat per l’historiador croat Mirto D.
Grmek per a descriure la
destrucció de la Biblioteca
de Sarajevo.
[page-n-168]
167
Francisco J. Sanchis Moreno
Diferent celebració
del Dia dels Difunts al
cementeri de Paterna
per part dels familiars
dels afusellats. Dibuix de
Matías Alonso.
Cada un d’aquests morts és simplement un roig. S’ha fet desaparéixer
així la identitat individual de cadasc un dels presos i amb la política de
terror es tracta de soterrar la política de grup que els envoltava. Hi ha
por de mostrar-se diferent dels vencedors, de fer-se notar dins de les
poblacions, no es parla d’ideologia fora de casa, es fingeixen creences… Així s’ataca la memòria col·lectiva del perdedor a fi que només
subsistisca la del vencedor, una de les traces característiques de la qual
és la d’haver extirpat el càncer social que suposaven els defensors de
la República.
S’arrabassen als perdedors els drets que els humanitzen. Per
exemple, els presoners poden ser obligats a treballar en batallons
per a reconstruir gratuïtament el que els «rojos van destruir», que és
una manera d’esclavitud; a les dones embarassades que estan preses
els poden robar els fills, perquè elles els acabarien transmetent aquesta malaltia que és ser socialista, comunista o anarquista, a les esposes
o viudes les pot obligar a fer treballs per a la Falange local, etc.
Tot això s’acompanya d’una política de reescriptura del període
republicà, en el qual només van ocórrer desgràcies per a Espanya,
en què la Guerra Civil és presentada com una necessitat per a salvar
el nostre país dels comunistes i del seu desmembrament. Així, l’eliminació de la identitat individual i col·lectiva i del record, és a dir,
l’amnèsia, es complementa amb una actuació orientada a reescriure
la història i a construir una nova identitat d’acord amb els ideals dels
vencedors, que justifique el nou sistema i la necessitat de l’alçament
militar.
Aquesta neteja històrica basada en criteris ideològics, que no deixa
de ser una forma de genocidi, busca la manipulació del que va passar
[page-n-169]
168
Fosses i memòria democràtica
o, millor dit, del record del que va passar des del present dels vencedors, per a aconseguir que el nou discurs del passat es convertisca en
una eina de consolidació del nou règim.
Però amb la finalitat de la dictadura, aquesta lectura del passat es
desmunta, perquè com bé assenyala R. Koselleck (1997, p. 239): «A
curt termini pot ser que la història estiga feta pels vencedors, però
a llarg termini els guanys històrics del coneixement provenen dels
vençuts».
El lent però inexorable avanç de la memòria democràtica al
nostre país ha estat escalonat per algunes fites, la més recent de
totes és l’aprovació de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de memòria
democràtica. A partir del títol ja podem intuir una profunda evolució
respecte de l’anterior, la Llei 52/2007, que, encara que es coneixia
com a Llei de memòria històrica, oficialment es denominava «Llei
per la qual es reconeixen i s’amplien drets i s’estableixen mesures en
favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil
i la dictadura». Aquesta evolució ja recollien en bona part diverses
normes autonòmiques a conseqüència del camí marcat pels informes
i les condemnes internacionals.2 La nova llei es vertebra al voltant
dels principis establits pel Comité de Drets Humans de les Nacions
Unides, fins i tot en el mateixos articles, en què hi ha capítols dedicats
a la veritat, la justícia, la reparació i el deure de memòria.
Les polítiques públiques de memòria sempre han d’estar motivades per l’interés general i pensades per a produir efectes positius en
la societat. Per això l’Estat ha d’assegurar que la inexorable extinció
biològica de les víctimes i els testimonis del que va passar no supose
mai l’extinció ètica i moral. Amb el pas del temps desapareixeran els
fills dels represaliats, fins i tot els nets, però la societat, la ciutadania
ho ha de recordar, perquè és obligació del Govern reparar i reconéixer
les violacions dels drets humans.
Això ens porta a un escenari de tensió entre la memòria, la història i la política, que en cap cas hem d’entendre com a privatiu del
nostre país. Trobem situacions semblants en molts països, com és el
cas dels Estats Units amb l’esclavitud, el d’Austràlia amb la població
indígena o el de l’actuació de les metròpolis en la repressió dels moviments independentistes en les colònies.3
La memòria és la facultat de recordar el passat i està constituïda
per impressions del que va passar, tant en el camp individual com en
el col·lectiu. Aquestes narracions del passat, pel que fa als valors del
grup, tendeixen a estereotipar-se i a convertir-se en un element de
transmissió intergeneracional, i quan es produeix un fort conflicte
en el si del grup, les narracions recullen una distinció entre víctimes
i victimaris. Les víctimes amb el temps exigeixen una reparació per
2
Hi destaquen la condemna de l’Assemblea
Parlamentària del Consell
d’Europa a la dictadura
franquista (2006) i
l’Informe del relator especial sobre la promoció
de la veritat, la justícia, la
reparació i les garanties
de no repetició, elaborat
per Pablo de Greiff per al
Consell de Drets Humans
de les Nacions Unides
(2014).
3
Un clar exemple d’aquestes tensions es pot llegir
en el projecte 1619. New
York Times Initiative, que
estableix que és en aquest
moment «in August 1619
when the first enslaved Africans arrived in the English
colonies that would become
the United States could, in
a sense, be considered the
country’s origin».
[page-n-170]
169
Imatge de la pàgina
web de la Delegació de
Memòria Històrica de la
Diputació de València.
Francisco J. Sanchis Moreno
aquests successos del passat que encara es consideren vigents i es
presenten amb una superioritat moral fruit de l’injust sofriment que
se’ls ha infligit. Enfront d’elles, els victimaris ens parlen del passat
com un fet ja periclitat, que va ser fruit d’unes condicions extremes
que van plantejar precisament aquells que es presenten com a víctimes. Els victimaris consideren que no van poder actuar d’una altra
manera, no van tindre alternativa, i que en una situació així no hi ha
realment innocents. L’aplicació d’aquests principis al colp d’Estat de
1936 és evident, igual que ho és la utilitat social que té el passat per al
present. Tradicionalment al nostre país s’han utilitzat les grans gestes
nacionals com un element aglutinador i potenciador d’una manera
d’entendre Espanya, i com a base d’una identitat nacional. La visió
romàntica i idealitzada del passat s’ha utilitzat durant dècades com
una àncora cognitiva i afectiva que ens identificara amb aquell i que
potenciara el nostre sentit de pertinença nacional. Aquesta utilitat
social del passat no és negativa en si mateix, el que és discutible és el
model social i polític amb el qual ens vol identificar.
La nova llei suposa un salt qualitatiu en molts aspectes, però
voldria detindre’m en la determinació, més enllà de la reparació a les
víctimes…, perquè es converteix en una eina fonamental per a coadjuvar a la formació del pensament històric sobre aquest període.
L’article de la llei assenyala: «Aquesta llei té per objecte la recuperació, salvaguarda i difusió de la memòria democràtica, entesa aquesta
com a coneixement de la reivindicació i defensa dels valors democràtics i els drets i llibertats fonamentals al llarg de la història contemporània d’Espanya, amb la finalitat de fomentar la cohesió i solidaritat
entre les diverses generacions sobre els principis, valors i llibertats
constitucionals».
[page-n-171]
170
Fosses i memòria democràtica
La llei cita un marc cronològic ampli, com és l’expressió «al llarg
de la història contemporània d’Espanya», perquè amb la Constitució de 1812 s’inicia al nostre país la lluita perquè la sobirania de
l’Estat recaiga en la nació, per a la implantació del sufragi i d’altres
drets. Però en la pràctica pràcticament tost els articles fan referència
a les conseqüències de la ruptura de la línia democràtica el 1936 a
conseqüència de l’il·legal colp d’Estat al govern triat lliurement pels
espanyols. Aquesta norma pretén dotar a cada un dels ciutadans dels
instruments i les eines (des de mapes de fosses, censos de víctimes,
bancs d’ADN, inserció d’aquesta temàtica en el currículum dels estudiants de secundària…) que els permeten comprendre i interpretar
autònomament aquest passat recent de manera contextualitzada. La
norma entén que la memòria històrica com una manera d’entendre el
passat ha d’estar al servei d’una ciutadania democràtica, que troba en
la història una eina clau per a interpretar el món actual i també per a
una millor gestió del futur.
En aquests termes podem entendre l’afirmació de l’historiador
Josep Fontana (1982) per a qui qualsevol visió de la història constitueix una genealogia del present. Per això, la Llei de memòria democràtica parteix de la situació actual, un Estat amb un règim democràtic,
per a rastrejar els seus orígens en el passat. Per aquesta raó se centra
en el període cronològic que cobreix des del naixement de la II República fins a l’aprovació de l’actual Constitució en 1978. No es pot
negar que aquest objectiu té una funció social, ja que tracta de mostrar l’existència d’una evolució natural i positiva des del passat que
ha donat lloc al present. Tot el que en el passat s’ha oposat a aquesta
evolució en favor de l’establiment de llibertats i drets es considera
negatiu i regressiu. A més, aquesta evolució es considera inacabada i,
per tant, busca que la ciutadania projecte la societat ideal en la proposta política que suposa la democràcia.4
Així doncs, passat, present i futur estan imbricats de manera
que qualsevol visió d’un dels tres implica una nova versió dels dos
restants. El passat, a més d’explicar el que va ocórrer, ens dona les
claus per a entendre el present i els dos, conjuntament, busquen
encaminar-nos cap a un futur que aquest passat i present consideren
adequat. El poder del present sobre la visió del passat i el futur que ha
de vindre és més que evident i n’hi ha prou de detindre’ns en la imatge
que es tenia de la II República i el camí que havia de seguir l’Estat sota
la dictadura franquista, en comparació al relat actual com a triomf
de les llibertats i dels ideals democràtics a Espanya, ideals que s’han
reconquistat i s’han desenvolupat en la societat actual i que caminen
de manera inequívoca cap a un aprofundiment de la democràcia que
ens portarà a una societat millor i més justa.
4
Sobre aquestes idees
aplicades en el camp de
l’ensenyament, vegeu
Santiesteban (2010, p. 35).
[page-n-172]
171
Francisco J. Sanchis Moreno
Aquest futur cap on ens encaminem es pot entendre com una
prospectiva que enfonsa les arrels en el passat i en el present, que són
els que ens mostren la possible evolució social. El futur no és únic,
hi ha futurs possibles, probables i desitjables i la nostra nova Llei
de memòria democràtica busca projectar una imatge positiva en la
societat sobre la seua capacitat per a modelar el futur a partir d’un coneixement del passat. La clau és aconseguir que el ciutadà s’adherisca
íntimament al futur desitjable i que actue de manera conseqüent per
a fer-lo real. En aquesta línia, G. Steiner (2008) proposa «recordar el
futur», i per a fer-ho ens convida a concebre els llocs de la memòria,
del passat, com a espais on aprendre els possibles futurs i prendre les
decisions correctes en el present per a aconseguir el que desitgem. En
aquest sentit, el mateix preàmbul de la norma de 2022 assenyala: «Els
processos de memòria són un component essencial de la configuració
i desenvolupament de totes les societats humanes, i afecten des dels
gestos més quotidians fins a les grans polítiques d’Estat. El desplegament de la memòria és especialment important en la constitució
d’identitats individuals i col·lectives, perquè l’enorme potencial de
cohesió que té és equiparable a la capacitat de generació d’exclusió,
diferència i enfrontament. Per això, la principal responsabilitat de
l’Estat en el desenvolupament de polítiques de memòria democràtica
és fomentar-ne el vessant reparador, inclusiu i plural”.
Només amb un present inclusiu, tolerant i plural és probable un
futur plenament democràtic. Per a aconseguir-ho hem de caminar
cap a la construcció d’una nova master narration que responga a qui
som, què volem ser i com hem de comportar-nos per a ser-ho. Això
implica desconstruir les narratives rebudes durant dècades i buscar
nous referents que afavorisquen la inclusió i la transformació de la
distinció entre víctimes i victimaris en un nosaltres en el qual capiem
tots.
D’ací la importància que l’Estat, en aquesta nova llei, assumisca el seu rol i pose els mitjans i les actuacions que impedisquen la
pèrdua del pensament crític i la invisibilització de les violacions dels
drets humans. Aquest passat recent, del qual s’ocupa la memòria
democràtica, no només es veu afectat per la polarització política del
present, sinó també per la postveritat. Per això cal posar els mitjans
que impedisquen la distorsió deliberada de la realitat i la pèrdua de
valor de les dades objectives, en favor de les opinions i emocions que
suscita aquest passat, que s’usen per a consolidar l’enfrontament en
l’actualitat. Entre tots hem de transmetre l’existència d’adversaris,
que no enemics, i que els nostres adversaris polítics no han de perdre cap dels seus drets, perquè són els drets pels quals competim en
la defensa de projectes oposats per atendre problemes socials, però
[page-n-173]
172
Fosses i memòria democràtica
sempre dins de les regles de lleial confrontació i conservació de la
possibilitat de l’enteniment (Arnoletto, 2007).
La memòria democràtica tracta de fomentar el pensament crític i
la cerca de la justícia social, per això ens mostra la necessitat de transformar la resolució dels conflictes i d’aconseguir la disminució de la
violència, fet que ens capacita per a avançar en el camí de la convivència i el respecte a les idees. En aquest sentit, la Llei de 2022 potència,
juntament amb el record degut a les víctimes, també el de la lluita per
la democràcia. Perquè la Guerra d’Espanya, vista ja no només com
una guerra civil, es presenta com la primera baula en la lluita que les
democràcies van haver de lliurar contra el feixisme i és precisament
la derrota republicana, per l’escàs suport que va rebre del seu entorn, la
que va afavorir l’impuls posterior del feixisme. Es connecta així, en un
món globalitzat, la derrota espanyola a la lluita per la democràcia en el
món.
Per això la llei fixa com a dia de record i homenatge a totes les
víctimes la data del 31 d’octubre, dia en què les Corts Generals van
aprovar la Constitució, una constitució que després va ser confirmada
per una àmplia majoria d’espanyols i que va obrir una etapa de convivència pacífica i integradora. Però a més estableix el 8 de maig com a
dia d’homenatge a les víctimes de l’exili, perquè aquest dia va acabar
la II Guerra Mundial. Per als aliats contra el nazisme i el feixisme, el
8 de maig és el dia de la Capitulació Incondicional d’Alemanya, el Dia
de la Victòria. Per a les víctimes del règim nazi –jueus, homosexuals,
romanís, comunistes, socialdemòcrates, liberals, espanyols de la
resistència i tots els enemics del nazisme–, el 8 de maig de 1945 és el
Dia de l’Alliberament: l’alliberament dels camps de concentració, de
les presons i de la vida en condicions inhumanes.
No trobe millor colofó d’aquestes paraules que els versos escrits
per Vicent Andrés Estellés:
«Mentre la terra invoca en va
la mort principi de les morts
criminals tongades de morts
collites de morts els morts
de la postguerra els morts els morts
mentre la terra es tapa els ulls
terra universal de Paterna
terra dels morts oh amarga terra
terra de la calç clivellada
terra martiritzada…»5
5
Versos 28 a 34 del «Poema
III» (Estellés, 1998).
[page-n-174]
173
Francisco J. Sanchis Moreno
Bibliografia
Arnoletto, E. J. (2007). Glosario de Conceptos Políticos Usuales. Disponible en:
www.eumed.net/dices/
Estellés, V. A. (1998). Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset. Tres i Quatre.
València.
Fontana, J. (1982). Historia: análisis del pasado y proyecto social. Grupo Editorial
Grijalbo, Barcelona.
Koselleck, R. (1997). L’Expérience de l’histoire. Editions Seuil, París.
Santiesteban, A. (2010). «La formación en competencias de pensamiento histórico”. Clio & Asociados. La historia enseñada, 14, 34-56.
Steiner, G. (2008). Recordar el futur. Arcadia, Barcelona.
[page-n-175]
Corda utilitzada per a lligar les mans abans de l’afusellament
Individu 119, fossa 127. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Albert Costa. L’ETNO
[page-n-176]
175
El dret a la veritat davant les
violacions dels drets humans
durant el franquisme
Mauricio Valiente Ots
DOCTOR EN DRET PER LA UNIVERSIDAD CARLOS III DE MADRID
[page-n-177]
El dret a la veritat davant les violacions dels drets humans durant el franquisme
Durant els episodis històrics en els quals s’han produït violacions
massives dels drets humans s’ha constatat una intenció deliberada
d’ocultació i manipulació dels fets. Pràctiques com la desaparició de
persones i la inhumació en fosses comunes formen part d’un patró que evidencia una voluntat preconcebuda d’impunitat. Davant
d’aquesta realitat, el dret a la veritat, un concepte bàsic en el dret
internacional dels drets humans, no només constitueix un instrument essencial per a la reparació de les víctimes i els seus familiars,
sinó també una exigència en l’aclariment necessari de les causes i les
responsabilitats. El cas espanyol, un dels països amb més nombre de
persones desaparegudes a conseqüència del colp d’Estat i la dictadura franquista, segons dades de les Nacions Unides, és un exemple
clar de la rellevància i la significació pràctica del dret a la veritat.
El dret a la veritat en el dret internacional i la seua recepció
a Espanya
Encara que el dret a la veritat no ha tingut un reconeixement exprés
en les declaracions de drets humans, cosa que ha provocat que tinga
continguts i interpretacions diversos, en l’actualitat disposa d’una
base sòlida en el dret internacional després d’un llarg procés d’elaboració doctrinal i inclusió en diversos tractats internacionals.
L’article 32 del protocol addicional primer dels Convenis de
Ginebra de 1949, relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats internacionals, aprovat el 1977, va reconéixer el dret que
assisteix les famílies de conéixer la sort dels seus membres. L’article
següent del protocol va extraure, a conseqüència d’aquest reconeixement, l’obligació dels estats de desenvolupar una cerca activa de les
persones desaparegudes. Va ser un primer pas que, en el context de
la reacció social i jurídica a les greus violacions dels drets humans a
l’Amèrica Llatina en la dècada següent, es va revelar insuficient. La
Comissió i la Cort Interamericana de Drets Humans van jugar un paper rellevant en el procés d’ampliació i precisió del concepte jurídic,
en destacar en l’informe de 1986 del primer d’aquests organismes,
referit al que va passar en la dictadura argentina, que «qualsevol la societat té el dret irrenunciable de conéixer la veritat del que ha passat,
com també les raons i les circumstàncies en què es van arribar a cometre delictes aberrants, a fi d’evitar que aquests fets tornen a ocórrer»
(Garretón, 2003, p. 121-2). D’aquesta manera s’afegia una dimensió
social o col·lectiva a la individual del dret de les víctimes a la veritat.
En la resolució aprovada per l’Assemblea General de les Nacions
Unides el 16 de desembre de 2005, sobre principis i directrius bàsics
del dret de les víctimes de violacions manifestes de les normes internacionals de drets humans, es va contemplar de manera expressa
176
[page-n-178]
177
Mauricio Valiente Ots
l’accés a la informació. En concret, s’afirmava que les persones afectades tenien dret a sol·licitar i obtindre informació sobre les «causes de
la seua victimització». Davant de la inseguretat de l’ancoratge positiu
del dret a la veritat, es va iniciar un procés de consultes a experts i a
entitats especialitzades per al treball futur que havien d’abordar els
organismes internacionals del sistema de les Nacions Unides (Naqvi,
2006, p. 4-5; Rodríguez, 2017, p. 303-39).
Sens dubte, es va produir un salt qualitatiu quan el dret a la veritat
va ser explícitament reconegut en la Convenció Internacional per a
la Protecció de Totes les Persones contra les Desaparicions Forçades,
de 20 de desembre de 2006. En particular, en l’article 24, obliga els
estats a una actuació eficaç que garantisca a cada víctima «el dret a
conéixer la veritat sobre les circumstàncies de la desaparició forçada,
l’evolució i resultats de la investigació i la sort de la persona desapareguda». D’acord amb aquesta evolució de reconeixement progressiu,
l’Assemblea General de les Nacions Unides, mitjançant la Resolució
65/196, de 21 de desembre de 2010, va establir el Dia Internacional
per al Dret a la Veritat el 24 de març, en memòria de monsenyor Óscar
Arnulfo Romero, assassinat el mateix dia de 1980.
Un dels instruments creats per a promoure l’extensió d’aquest
dret en els estats ha sigut el nomenament fet pel Consell de Drets
Humans, des de 2011, d’un relator especial per a promoure la veritat,
la justícia, la reparació i les garanties de no repetició. Cal destacar que
els juristes que n’han exercit el càrrec fins ara, Pablo de Greiff i Fabián
Salvioli, han parat molta atenció al cas espanyol i han formulat crítiques severes a les mancances pel que fa al dret a la veritat que han
patit les víctimes del franquisme.
Com s’ha produït la recepció d’aquest dret a Espanya? La transició, que es va presentar com un model, especialment per als països de
l’Amèrica Llatina, es va basar en un discurs que insistia en el consens
i la reconciliació, cosa que va comportar un aparcament oficial dels
assumptes més problemàtics, com la reclamació de responsabilitats
als càrrecs del règim dictatorial que, d’altra banda, havien permés
en bona part l’evolució pactada a un règim constitucional. La conseqüència d’això va ser un enorme dèficit en el dret de les víctimes a
l’aclariment del que va passar durant la dura repressió del franquisme
i una absència de polítiques públiques de memòria. Ha calgut esperar
trenta anys perquè s’aprovara la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per
la qual es reconeixen i s’amplien drets i s’estableixen mesures a favor
dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la
dictadura (d’ara endavant, Llei de memòria històrica).
La denominació oficial de la Llei de 2007 ja dona una pista de
com és d’insuficient el contingut. Almenys, en l’exposició de motius
[page-n-179]
El dret a la veritat davant les violacions dels drets humans durant el franquisme
es plantejava que els poders públics impulsaren el «coneixement de
la nostra història» i fomentaren «la memòria democràtica», encara
que amb l’esperit «del retrobament i la concòrdia de la transició».
Així i tot, la llei ha tingut una vigència molt limitada. Aquesta falta,
precisament quan el dret a la veritat estava adquirint més precisió i
rellevància en l’àmbit internacional, s’ha cobert amb el que el professor Rafael Escudero Alday ha denominat «la via autonòmica per a la
recuperació de la memòria històrica», amb una legislació ambiciosa
que ha abordat de manera directa l’objecte que estic analitzant en
aquest article (Escudero, 2021).
Com calia esperar, la via autonòmica va generar resistències. Diversos pronunciaments del Tribunal Constitucional sobre la creació
de comissions de la veritat a les comunitats autònomes d’Euskadi
i Navarra van oposar l’atribució exclusiva en el poder judicial de la
investigació de delictes (Escudero, 2021, p. 175-177). Més enllà de
les crítiques que s’han formulat a aquestes sentències, que no cal
desenvolupar ací, el que s’evidenciava era l’absència d’un desplegament normatiu del dret a la veritat a Espanya. Una falta que potser
podia fer-se extensiva a l’àmbit regional europeu, encara que una
anàlisi detinguda de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets
Humans ha permés a Luis López Guerra sostindre l’existència d’un
dret, de titularitat difusa però que va més enllà de les víctimes i els
seus familiars, d’accés a les informacions amb rellevància pública i
especialment en els supòsits de violacions als drets humans (López
Guerra, 2018, p. 24-26).
La ratificació per Espanya de la Convenció Internacional per a
la Protecció de Totes les Persones contra les Desaparicions Forçades
el 14 de juliol de 2009, i l’aprovació recent de la Llei de memòria
democràtica, pendent del tràmit al Senat, obri un escenari nou a
Espanya, d’acord amb l’evolució que he resumit en l’àmbit internacional. L’exposició de motius de la nova llei és molt significativa,
perquè situa en la ciutadania «el dret inalienable al coneixement
de la veritat històrica sobre el procés de violència i terror imposat
pel règim franquista». Aquest principi es concreta en l’article 15 de
la part dispositiva, on es proclama el dret de les víctimes, els seus
familiars i la societat en general, a la verificació dels fets i la revelació pública i completa dels motius i circumstàncies en què es van
cometre les violacions del dret internacional humanitari o de violacions greus i manifestes a les normes internacionals dels drets
humans ocorregudes amb ocasió de la Guerra Civil i de la dictadura.
Analitzaré tot seguit com es desenvolupa aquest dret en el text que
va entrar en vigor l’octubre de 2022, en comparació amb la Llei de
memòria històrica de 2007.
178
[page-n-180]
179
Mauricio Valiente Ots
El dret a la veritat de les víctimes del franquisme
La Llei de memòria històrica de 2007 pretenia reconéixer i ampliar
els drets a les víctimes del franquisme, però no incloïa una descripció
detallada de les diferents situacions de persecució patides, un procediment general per a reconéixer-les ni un mecanisme per a quantificar-les. Per a suplir aquestes faltes, la nova llei en curs fa un desplegament ampli en la caracterització i enumeració de les situacions
que van provocar la victimització, i alhora contempla la creació d’un
registre que garantisca «l’efectivitat dels principis de veritat, justícia,
reparació i no repetició». En el Registre s’anotaran les circumstàncies
de la repressió patida, com també el lloc i la data en què van ocórrer
els fets, i s’hi farà constància de la font d’on prové la informació. A
partir d’aquest registre de víctimes s’elaborarà un cens públic, amb
noms i cognoms, una cosa imprescindible per a evitar les imprecisions, manipulacions i exageracions que, com ens recorda Francisco
Espinosa en una obra recent, encara que es facen amb la millor de les
intencions, generen confusió i desacrediten les polítiques memorialistes (Espinosa et al., 2022, p. 42-5).
La nova llei modifica, millora i amplia de manera significativa el
que contempla la Llei de memòria històrica sobre el mapa de fosses,
el protocol d’exhumacions i el règim d’autoritzacions per a dur-les
a terme. Malgrat que aquesta matèria va ser la que va generar més
atenció en aquesta precària primera formulació espanyola del dret a
la veritat, l’enfocament s’ha demostrat erroni i clarament insuficient.
Erroni perquè descarregava la localització i la identificació de les víctimes en els familiars i les entitats socials que els empararen (paràgraf
primer de l’article 11). L’Administració General de l’Estat només apareixia en la segona part de l’article amb el mandat d’elaborar plans de
treball i aprovar subvencions per a sufragar les despeses dels particulars. Davant d’un missatge com aquest no és estrany el resultat exigu
en el nombre d’exhumacions i de restes recuperades (Espinosa et al.,
2022, p. 48).
Encertadament, la nova llei ha fet un gir copernicà, ja que recull
les recomanacions de diferents organismes internacionals. Estableix,
de manera expressa, que buscar persones desaparegudes correspon a
l’Administració General de l’Estat. A més, que aquesta labor es desenvoluparà «sense perjudici de les competències d’altres administracions
públiques relacionades amb aquesta activitat, reforçant la col·laboració entre aquestes», cosa que no és una simple precaució davant de la
sensibilitat autonòmica i local susceptible d’un menyspreu de les seues
competències, sinó la constatació d’un fet imposat per la «via autonòmica» a la qual ja hem fet referència. Via que, cal destacar, va anticipar
el canvi d’enfocament que recull la nova llei (Escudero, 2021, p. 174).
[page-n-181]
El dret a la veritat davant les violacions dels drets humans durant el franquisme
180
[page-n-182]
181
Notícia de premsa d’una
de les primeres exhumacions de represaliats. En
concret, es tracta de Basiliso Serrano, conegut com
el Manco de la Pesquera
(desembre, 2005).
Mauricio Valiente Ots
Ara es preveu posar en marxa diversos instruments que seran
claus per al trànsit de la formulació legal del dret a la seua aplicació
efectiva. En primer lloc (articles 16, 17 i 19), es contemplen plans
pluriennals per a buscar, localitzar, exhumar i identificar persones desaparegudes, que es basaran en mapes de localització i nous
protocols. Tot això es plasmarà en un mapa integrat de localització
de persones desaparegudes que comprenga tot el territori espanyol,
al qual s’afegiran les dades trameses per les diverses administracions
públiques. Aquestes mesures no signifiquen una gran novetat del
que es contemplava el 2007, llevat de la previsió final, molt rellevant
per a l’eficàcia del dret a la veritat, en la qual s’estableix que, davant
de la concepció de la Llei de memòria històrica de posar la informació únicament «a la disposició dels interessats», a partir d’ara hauran
de fer-se públiques les dades d’exhumació anual, que inclouran la
xifra de peticions registrades, el nombre de fosses i restes de les persones localitzades, i també el nombre de prospeccions sense resultat
positiu.
En segon lloc, es projecta la creació d’un banc estatal d’ADN.
Tindrà per funció la recepció i l’emmagatzematge de l’ADN de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura i els seus familiars, com també
de les persones afectades per la sostracció de nounats, amb vista a la
seua identificació genètica. L’aportació de mostres biològiques per
part dels familiars per a l’obtenció dels perfils d’ADN serà voluntària
i gratuïta. Pel que fa als bancs que ja hi ha, es preveu una col·laboració
estreta entre el banc estatal, l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses, els instituts de medicina legal i els laboratoris designats
per les diferents comunitats autònomes. En la base de dades d’ADN
es conservaran les mostres de restes òssies de les diferents exhumacions dutes a terme.
Aquests instruments suposen un gran avanç que permetrà avançar en la identificació de les víctimes. Més dubtosa en l’abast i més
polèmica en la formulació és la redacció que recull la nova llei per a
regular l’autorització de les activitats de localització, exhumació i
identificació de persones desaparegudes, i també la referida a la gestió
del resultat d’aquestes intervencions.
No suposa una novetat respecte de l’anterior llei que les activitats
de localització, exhumació i identificació de persones desaparegudes
requerisquen l’obtenció prèvia d’una autorització administrativa.
No obstant això, és crucial la previsió que la comunitat autònoma
del territori on es troben les restes o, si és el cas, l’Administració
General de l’Estat amb caràcter supletori, incoarà d’ofici l’expedient,
cosa que permetrà combatre la inactivitat de les primeres, fet que per
desgràcia ha passat en massa ocasions fins ara. Podran instar l’inici
[page-n-183]
El dret a la veritat davant les violacions dels drets humans durant el franquisme
de les actuacions, aportant-hi proves o indicis, les entitats locals,
els familiars i les entitats memorialistes. La polèmica ha sorgit en la
tramitació de la nova llei per l’establiment, amb caràcter previ a l’autorització, d’un període d’informació pública durant el qual s’haurà
de «ponderar l’existència d’oposició a l’exhumació per qualsevol dels
descendents directes de les persones les restes de les quals, si és el
cas, s’hagen de traslladar». Sembla clar que, davant d’una vulneració
massiva dels drets humans i la comissió de possibles delictes de lesa
humanitat, la resistència de familiars potser no hauria d’operar en
cap cas, i això posa de manifest la complexitat del dret a la veritat i la
necessària dimensió col·lectiva o social que té.
Un altre tema polèmic ha sigut la referència al resultat de les
intervencions, ja que, encara que s’estableix que les troballes de restes
es posaran immediatament en coneixement del Ministeri Fiscal i els
jutges competents, des del moviment memorialista s’ha insistit que
havien de ser els jutges qui dirigiren tot el procés perquè es tracta de
possibles delictes, cosa que està relacionada amb la manera d’abordar
la judicialització dels crims del franquisme, i que no puc analitzar ací
amb l’extensió que es mereix.
La dimensió col·lectiva del dret a la veritat
La llei de 2007 va descartar qualsevol tipus de comissió de la veritat.
L’article 56 de la nova llei contempla la creació en el si del Consell de
la Memòria Democràtica (un organisme consultiu de nova creació en
el qual participaran les entitats memorialistes) d’una comissió independent, de caràcter acadèmic, temporal i no judicial, amb la finalitat de contribuir a l’aclariment de les violacions dels drets humans
durant la Guerra Civil i la dictadura. Estarà composta per persones de
reconegut prestigi en el món acadèmic i en l’àmbit de la pràctica dels
drets humans. Es tracta d’un exemple més de la pràctica de les comissions de la veritat posades en marxa en l’àmbit internacional, que
haurà de concretar-se en la normativa de desenvolupament, però
que participa de l’experiència acumulada en altres països. Tal com
assenyalen en un estudi María Saffon i Rodrigo Uprimny, la veritat
extrajudicial d’aquest tipus de comissions no està exempta de limitacions i febleses; per això, més que convertir-les en un instrument exclusiu, s’hauria de buscar la complementarietat amb la veritat judicial
i el que aquests autors denominen la «veritat social no institucionalitzada» (Saffon i Uprimny, 2006, p. 31-3).
D’acord amb aquesta orientació no exclusivista, la nova llei no
es limita a aquesta iniciativa. Amb la finalitat de fomentar el coneixement científic imprescindible per al desenvolupament de la memòria democràtica, es dona el mandat al govern perquè impulse la
182
[page-n-184]
183
Mauricio Valiente Ots
Acto de fundación de la
Plataforma Estatal por la
Comisión de la Verdad en
la Escuela Julián Besteiro,
de Madrid, en marzo de
2013.
investigació de tots els aspectes relatius a la Guerra Civil i la dictadura. En aquest sentit s’impulsaran investigacions comparades que
connecten el cas espanyol amb processos europeus i globals afins.
És una previsió que concorda amb el repudi i la condemna del colp
d’Estat del 18 de juliol de 1936 i la dictadura posterior, un règim,
com recorda l’exposició de motius de la llei, que la resolució 39 (I)
de l’Assemblea General de l’ONU va declarar de caràcter feixista en
origen, naturalesa, estructura i conducta general, que no representava el poble espanyol i que es va imposar per la força amb l’ajuda de les
potències de l’Eix.
Que la llei pretenga desenvolupar la investigació històrica i que
assenyale els temes que considera necessaris per a consolidar les
polítiques de memòria democràtica no implica, com es recorda de
manera expressa, que s’ignore «la incertesa consubstancial» del debat
historiogràfic, que deriva del fet de referir-se a «successos del passat
sobre els quals l’investigador pot formular hipòtesis o conjectures
a l’empara de la llibertat de creació científica reconeguda en l’article
20.1 b) de la Constitució. En aquest sentit, tal com assenyala la mateixa llei, el Tribunal Constitucional ha posat de manifest (en particular
en la sentència 43/2004, de 23 de març) que la llibertat científica
gaudeix d’una protecció que priviliegada respecte de la que opera en
les llibertats d’expressió i informació. Una conclusió que es reforça
amb l’anàlisi a què ja hem fet al·lusió de la jurisprudència del Tribunal
Europeu de Drets Humans (López, 2018, p. 25-29).
[page-n-185]
El dret a la veritat davant les violacions dels drets humans durant el franquisme
Té una significació especial la previsió de la nova llei perquè el
sistema educatiu espanyol incloga entre els seues finalitats el coneixement de la memòria democràtica, de la lluita per les llibertats i de
la repressió que es va produir durant la Guerra Civil i la dictadura, fet
que es plasmarà en els llibres de text i els materials curriculars. Per a
fer efectiva aquesta previsió, s’actualitzaran els continguts curriculars
per a l’Educació Secundària Obligatòria, la Formació Professional i el
Batxillerat, i s’inclouran en els plans de formació inicial i permanent
del professorat.
La veritat en l’espai públic
Una perspectiva clau i de gran impacte social és l’escenificació de la
veritat en l’espai públic, que té un component corrector dirigit als
vestigis vinculats amb l’exaltació del colp d’Estat i la dictadura, i un
altre que comporta dotar de significat determinats llocs, d’acord amb
els valors de la memòria democràtica, carregats de simbolisme de la
repressió i les lluites socials per les llibertats i la justícia. Seguint amb
el mètode comparatiu amb la llei de 2007 que he adoptat en aquest
article, la nova regulació suposa una ampliació dels instruments per a
acabar amb els símbols, els elements i els actes contraris a la memòria
democràtica. S’hi afig també una referència a les unitats civils o militars de col·laboració entre el règim franquista i les potències de l’Eix
durant la Segona Guerra Mundial, una clara al·lusió a la División
Azul. Així mateix, es consideraran elements contraris a la memòria
democràtica les denominacions imposades pel franquisme en topònims, en la llista de carrers o en centres públics de qualsevol tipus.
La confecció d’un catàleg de símbols i elements contraris a la
memòria democràtica, que s’haurà de publicar amb una actualització
anual, on s’incorporaran les dades subministrades per les comunitats
autònomes i entitats locals, servirà com a recordatori permanent i
públic dels elements que han de ser retirats o eliminats. S’hi podran
incloure aquells elements denunciats per les víctimes, els seus familiars o les entitats memorialistes, en defensa del seu dret a l’honor i la
dignitat, o que resulten d’estudis i treballs d’investigació. La novetat
més important és que, si no s’ha produït de manera voluntària la retirada o l’eliminació dels elements inclosos en el catàleg, les autoritats
competents incoaran d’ofici el procediment per a la retirada d’aquests
elements.
Quant a la protección, s’estableix que les administracions públiques que siguen titulars de béns declarats llocs de memòria democràtica tindran l’obligació de garantir-ne la «perdurabilitat, identificació,
explicació i senyalització adequada». En tot cas, evitaran la remoció
o la desaparició de vestigis erigits en record i reconeixement de fets
184
[page-n-186]
185
Mauricio Valiente Ots
representatius de la memòria democràtica i la lluita de la ciutadania
espanyola pels seus drets i llibertats en qualsevol època. En els casos
en què els titulars siguen privats, es procurarà aconseguir aquests
objectius mitjançant acords. D’aquesta manera, s’haurien pogut
evitar pèrdues per a la memòria democràtica, com la que va suposar la
completa desaparició de l’antiga presó de Carabanchel.
En defensa del patrimoni documental
La nova llei dedica als arxius i documents un ampli espai que supera amb escreix l’escassa referència de la llei de 2007 sobre l’accés
als arxius públics i privats. Més enllà de la consolidació del Centre
Documental de la Memòria Històrica de Salamanca, es produeix una
detallada incorporació a aquesta normativa dels criteris que, per a
les polítiques arxivístiques en defensa dels drets humans, ha elaborat
la UNESCO. Com un contingut precís del dret a la veritat es reconeix amb caràcter general el dret a l’accés lliure, gratuït i universal
als arxius públics i privats. Qualsevol persona tindrà dret a consultar
íntegrament la informació que hi ha en els documents que acrediten
la seua condició de víctima, i podrà consultar també les dades personals de tercers que apareguen en aquests documents. Es reconeix el
dret a obtindre una còpia, exempta de taxes, de tots els documents en
què s’esmenten les víctimes per a qualsevol demanda de reparació a la
qual tingueren dret.
Així mateix, es projecta la creació en el termini d’un any, entre
els béns integrants del patrimoni documental, d’una secció específica
denominada Cens de Fons Documentals per a la Memòria Democràtica, que incloga tot allò relacionat amb la repressió i la violació dels
drets humans. S’hi incorporaran les dades corresponents als arxius,
fons i col·leccions documentals de titularitat pública o privada amb
documents produïts o reunits entre els anys 1936 i 1978. El cens es
concep com un instrument per a la difusió de la memòria democràtica i es posarà a disposició en línia amb tota la informació.
La gran novetat de la Llei de memòria democràtica respecte de
l’anterior és l’establiment d’un règim sancionador que tipifica amb
claredat infraccions i sancions, que s’aplicaran d’acord amb el procediment administratiu ordinari, cosa que es configura en una garantia
que tant s’ha trobat a faltar per a l’efectivitat de la llei de 2007. Pel que
fa al tema que tracte en aquest epígraf, es considera com a infracció
molt greu la destrucció de documents públics o privats de memòria democràtica, o l’apropiació indeguda de documents de caràcter
públic per part de persones físiques o institucions privades que van
exercir càrrecs públics durant la Guerra Civil, la dictadura i fins a
l’entrada en vigor de la Constitució de 1978. També es tipifica com a
[page-n-187]
El dret a la veritat davant les violacions dels drets humans durant el franquisme
infracció greu l’incompliment de les obligacions legals de protecció
i conservació, respecte dels béns del patrimoni documental que he
descrit més amunt.
Conclusions
Espanya es troba en un moment decisiu per a la consolidació del dret
a la veritat amb l’entrada en vigor de la recent Llei 20/2022, de 19
d’octubre, de memòria democràtica, que significa un avanç substancial en la matèria. Haurà de sumar-se l’impuls polític a la seua aplicació,
un adequat desenvolupament reglamentari i la coordinació efectiva
entre totes les administracions per a garantir l’eficàcia de les mesures
contemplades. L’enfocament de la llei i la concreció del que denomina el «deure de memòria» suposa una experiència nova de la qual
serà molt important fer seguiment. Tal com assenyalen Carlos Villán
Durán i Carmelo Faleh Pérez, el dret internacional dels drets humans
és una obra inacabada, viva, que ha de respondre a les demandes de la
comunitat internacional amb una actualització permanent del contingut material i processal (Faleh i Villán, 2017, p. 33). Després que
s’haja assenyalat el nostre país pel seu incompliment reiterat del dret
a la veritat, l’èxit de la nova llei ha de suposar la millor contribució a
aquest desenvolupament progressiu.
La consolidació del dret a la veritat en l’àmbit internacional fa
difícil pensar en un pas enrrere a conseqüència d’un canvi polític. No
es pot descartar, però tant el dret internacional com les normatives
autonòmiques faran difícil una reculada duradora. En tot cas, en el
cas espanyol, la comissió que es contempla com la resta de les mesures
que l’acompanyen no s’han de considerar un instrument de justícia
transicional, sinó més prompte un element constitutiu de les polítiques públiques de memòria. El dret a la veritat no és l’establiment
d’un relat històric oficial com sovint es pretén tergiversar, la imposició
d’una espècie de veritat oficial inqüestionable. Això precisament és el
que pretenia fer la dictadura franquista. Del que es tracta és de fonamentar una identitat democràtica i arrelar-la en la història d’un país
com el nostre que ha patit greus violacions dels drets humans. Encara
hi haurà debats i aspectes controvertits, perspectives polítiques i historiogràfiques confrontades, però les víctimes i la societat en conjunt
tenen reconegut el dret a conéixer, que se sàpia i es recorde la veritat
de les causes i les responsabilitats del que va passar, perquè mai més
torne a repetir-se.
186
[page-n-188]
187
Mauricio Valiente Ots
Bibliografia
Escudero, R. (2021). «La vía autonómica para la recuperación de la memoria histórica en España: leyes, derechos y políticas públicas». Revista Catalana de Dret
Públic, 63, 166-184.
Espinosa, F., Portilla, G. i Viñas, A. (2022). Castigar a los rojos. Acedo Colunga, el gran
arquitecto de la represión franquista. Crítica, Barcelona.
Faleh, C. i Villán, C. (2017). El sistema universal de protección de los derechos humanos y
su aplicación en España. Tecnos, Madrid.
Garretón, R. (2003). «Alcance y eficacia de los instrumentos legales internacionales», en Comisiones de la verdad. Memoria del seminario internacional “Comisiones
de la verdad: tortura, reparación y prevención” (p. 119-127). Comisión de derechos Humanos del Distrito Federal, Mèxic.
López, L. (2018). «El derecho a la verdad: ¿la emergencia de un nuevo derecho en
la jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos?». Anuario
Iberoamericano de Justicia Constitucional, 22, p. 11-30.
Naqvi, Y. (2006). «El derecho a la verdad en el derecho internacional: ¿realidad o
ficción?». International Review of the Red Cross, 862. https://www.icrc.org/es/
doc/assets/files/other/irrc_862_naqvi.pdf
Rodríguez, J. (2017). Derecho a la verdad y derecho internacional en relación con graves
violaciones con los derechos humanos. Berg Institute, Madrid.
Saffon, M. P. i Uprimny, R. (2006). «Verdad judicial y verdades extrajudiciales.
La búsqueda de una complementariedad dinámica». Pensamiento Jurídico, 17,
p. 9-36.
[page-n-189]
Pipa de fumar de Ramón Egea Benavent
Fossa 112. Paterna. Donació de la Família Egea
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-190]
189
Primer, les víctimes.
Principi de Justícia
Baltasar Garzón Real
JURISTA. PRESIDENT DE FIBGAR
[page-n-191]
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
La Comissió Multinacional de Responsabilitats, reunida a París el
29 de març de 1919, va identificar la categoria de crims contra les
Lleis i Costums de la Guerra i Lleis d’Humanitat i, d’acord amb elles,
va analitzar l’inici del que llavors era conegut com la Gran Guerra
(abans que calguera començar a enumerar-les) i els actes comesos
durant el transcurs, tot això de conformitat amb el Tractat de Versalles, de 28 de juny de 1919, l’article 227 del qual ordenava expressament l’enjudiciament del kàiser Guillem II de Hohenzollern per
crims d’aquesta índole, com després va passar amb el Tractat de
Sèvres de 1920, referit a l’enjudiciament dels militars otomans pel
genocidi armeni comés el 1915. En el dictamen assenyalava: «La Comissió conclou que, havent examinat multiplicitat de crims comesos
per aquests poders que poc de temps abans havien professat a La
Haia la seua reverència pel dret i el seu respecte pels principis de la
humanitat, la consciència del poble exigeix una sanció que pose llum
i establisca que no es permet menysprear cínicament les lleis més
sagrades».
Vaig incloure una referència a aquests paràgrafs històrics en
l’acte de 16 d’octubre de 2008, pel qual em vaig declarar competent
per a investigar els crims del franquisme. Més endavant, en aquest
mateix acte, concloïa: «[...] per tant, i amb el suport del dret internacional, l’acció desplegada per les persones revoltades i que van
contribuir a la insurrecció armada del 18 de juliol de 1936 va estar
fora de tota legalitat i van atemptar contra la forma de Govern (delictes contra la Constitució, del títol segon del Codi Penal de 1932, en
vigència quan es va produir la revolta), en forma coordinada i conscient, determinats a acabar per les vies de fet amb la República mitjançant el derrocament del Govern legítim d’Espanya, i així deixar pas a
un pla preconcebut que incloïa l’ús de la violència com a instrument
bàsic per a executar-lo».
Vaig redactar aquest acte després d’una indagació perseverant
i exhaustiva de les denúncies d’un grup d’advocats que, en nom de
col·lectius memorialistes, van acudir al jutjat número 5 de l’Audiència
Nacional del qual era jo titular, el desembre de 2006. Després s’hi
van unir associacions de familiars i un diputat del PSOE. Demanaven
que s’investigaren les desaparicions, les tortures i els exilis que es van
produir de manera forçada després del colp d’Estat de 1936.
Les víctimes
Com a jurista, com a jutge i amb un enfocament en els drets humans
que cultive des d’una etapa molt primerenca de la meua professió,
no podia sinó investigar. La raó: les víctimes, a les quals vaig donar
prioritat. Em guiava el principi de justícia que estableix que totes les
190
[page-n-192]
191
Baltasar Garzón Real
persones, pel simple fet de ser-ho, tenen la mateixa dignitat, independentment de qualsevol circumstància i, per tant, són mereixedores de
la mateixa consideració i respecte. Consagrat com a principi superior de l’ordenament jurídic, en el principi de justícia conflueixen els
valors de raonabilitat, igualtat, equitat, proporcionalitat, respecte a la
legalitat i prohibició d’arbitrarietat.
Les víctimes són el principal objectiu de la memòria històrica:
es tracta de recaptar les seues històries, personalitzar-les, indagar
en les circumstàncies que les van portar a ser objecte de delicte o
de crim. La presentació dels casos davant del tribunal és l’inici del
procés que també suposa emprendre el camí cap a la veritat i la reparació. Declarar davant del jutge transforma en realitat els fets silenciats durant anys.
No oblidaré mai María Martín López, de 81 anys, que va declarar
davant dels magistrats de la sala II del Suprem amb una tremenda
fortalesa en el seu cos menut. Amb la convicció de qui diu la veritat
va relatar: «A ma mare se la van emportar a declarar, però la van matar pel camí, van matar vint-i-set homes i tres dones…». Va contar a
aquells jutges que l’última vegada que va veure sa mare a penes tenia
sis anys, i que ella i la seua família portaven una llarga i descoratjadora lluita per recuperar les seues restes al cementeri avilés de Pedro
Bernardo. Va ser la primera testimoni en el procés obert contra mi i,
després d’ella, van desfilar altres persones, humils, tranquil·les, desitjoses de relatar l’enorme llosa que carregaven, que aquells togats
que impartien justícia feren alguna cosa per donar suport a la seua
pretensió que la veritat s’obrira camí. Exposaven la seua incredulitat
encara davant del que va passar, sobreposant-se a la por imposada
pel silenci.
Recorde aquells dies de manera singular, com si tots aquells
presos, torturats i executats cobraren forma de persones de carn i
ossos que es materialitzaven en ser nomenats amb afecte i proximitat
pels testimonis, com si les paraules obriren un portal cap al passat
que estava viu en algun lloc del temps i que es mantenia obert mentre
durava el testimoniatge. Aquests homes i dones del passat revivien
amb el record que brollava a borbollons després de llargs anys de
silenci imposat, que reivindicaven la seua existència i descrivien la
injustícia comesa contra ells pels botxins del franquisme. Aquests
relats i aquests noms pronunciats pels qui van atestar davant del
màxim tribunal de justícia d’una societat encara temorosa, tants anys
després, demostraven que els feixistes no van aconseguir el seu objectiu d’esborrar aquestes persones de la faç de la terra, com tampoc
els ideals i les esperances que van defensar en vida. Allí eren, de nou,
de la mà de les seues dones, de les seues filles i fills. Encara que es van
[page-n-193]
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
escoltar els testimonis amb respecte, ja sabem el que va passar després: el Tribunal Suprem va beneir la impunitat i ningú més va poder
exposar el seu testimoniatge en seu judicial.
La justícia
El jurista romà Domici Ulpià va establir cap al 211 la definició de la
justícia com la contínua i perpètua voluntat de donar a cada u el que
li correspon. La idea forma part del pensament de Plató i, per tant,
del pensament del món antic, si bé el concepte d’aequitas, ‘equitat’,
era el més utilitzat. Que cada u reba el que li toca és, per tant, la visió
clàssica que es veurà reflectida també, segles més tard, en l’obra
Summa Theologiae de sant Tomàs d’Aquino, que ho defineix com «la
contínua i perpètua voluntat de donar a cada u el que li correspon».
En l’actualitat, no són pocs els juristes que aborden el principi
de justícia des de diferents perspectives. M’interessa especialment el
garantisme, la manera de comprendre, interpretar i explicar el dret
que ha impulsat i difós el jurista, jutge i filòsof Luigi Ferrajoli que, des
de 1989, ha treballat per adequar aquesta teoria al dret penal. L’argument de la desconfiança cap a qualsevol tipus de poder com a base del
garantisme és d’especial aplicació en el recorregut de les víctimes del
franquisme que resulta inconseqüent, estrafolari i en massa ocasions
poc ajustat a dret. Coincidisc completament amb Ferrajoli en l’escepticisme sobre si els poders que ens regeixen són capaços de donar una
resposta positiva completa als drets fonamentals i tendeixen a limitar-los, delimitant-los amb l’ajuda del mecanisme jurídic. La tasca de
l’administrador del dret, del jutge, del fiscal, si es compleix l’obligació
d’independència, és batallar contra aquesta voluntat espúria, tutelant
els drets que es poden veure vulnerats.
Per al filòsof Alasdair Chalmers MacIntyre, cal tindre una concepció de la societat i de les relacions socials per a concebre l’ètica i la
justícia. És a dir, el filòsof considera que, per a donar a cada u el que
li puga correspondre en la justícia, cal entendre el que aporta en els
diferents àmbits socials, però per a això el concepte sobre la societat ha de ser d’una societat justa i lliure. John Rawls, d’altra banda,
considera que la justícia és la primera virtut de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament, i assenyala la
importància que de la mateixa manera que una teoria s’ha de rebutjar
si no és vertadera, no importa que les lleis i les institucions estiguen
ordenades i siguen eficients ja que, si són injustes, afirma el filòsof estatunidenc, han de ser reformades o abolides. Rawls afig: «Cada persona posseeix una inviolabilitat fundada en la justícia que ni tan sols
el benestar de la societat en conjunt pot atropellar. És per aquesta raó
per la qual la justícia nega que la pèrdua de llibertat per a alguns es
192
[page-n-194]
193
Baltasar Garzón Real
torne justa perquè siga un bé més gran compartit per uns altres. No
permet que els sacrificis imposats a uns siguen compensats per més
quantitat d’avantatges gaudits per molts. Per tant, en una societat
justa, les llibertats de la igualtat de ciutadania es donen per establides
definitivament; els drets assegurats per la justícia no estan subjectes
a regatejos polítics ni al càlcul d’interessos socials». Una reflexió
encertada encara més en els temps que corren, quan la judicialització
de la política porta a situacions d’injustícia per als afectats, per a la
ciutadania i per a la societat en general.
El judici del franquisme
Aquests regatejos i fintes sobre el que la justícia ha de ser també van
ser presents en el procés al qual em vaig veure sotmés per la investigació dels crims del franquisme. El judici es va iniciar el 24 de gener de
2012, data en què, casualitats del destí, es complien trenta-cinc anys
dels assassinats a les mans de l’extrema dreta, d’Arturo Ruíz, María
Luz Nájera o els advocats laboralistes d’Atocha. Davant del concepte
del principi de justícia, recorde que The New York Times el qualificava
en un dur editorial d’«ofensa contra la justícia i contra la història [...].
És un ressò pertorbador del pensament totalitari de l’era de Franco».
«No hi ha justícia per a aquests crims?», es llegia en una gran pancarta davant del Tribunal Suprem, desplegada per l’Associació per a
la Recuperació de la Memòria Històrica. Quan el principi de justícia
es conculca, la porta s’obri per a la impunitat i això és el que expressaven les manifestacions a Espanya i a l’estranger, que protestaven per
tal acció arbitrària. N’hi ha prou de constatar com la sala II de l’alt
tribunal va absoldre el jutge, però va condemnar les víctimes i va tancar la possibilitat que s’investigaren aquests delictes de la dictadura
per la via penal. Al meu parer, llavors i ara, no és lícit deixar un crim
sense investigar i sense sancionar. No puc estar-me de preguntar-me
quins interessos tan forts poden tòrcer la norma en un tribunal perquè decidisca que tants assassinats queden impunes en una mostra
de com el principi de justícia queda enfangat per decisions judicials molt allunyades del que ha de ser l’equitat, i encara més quan la
justícia espanyola mai havia investigat penalment els fets objecte de
la denúncia que vaig admetre, cosa que se suma a aquesta impunitat
que fins i tot hui continua vigent.
El fet que la querella contra mi procedira de la ultradreta més
rància diu molt d’aquests interessos que citava abans i que sembla que
van il·luminar el tribunal en la seua decisió final d’esborrar qualsevol
indagació possible, deixant en la cuneta les víctimes i els seus familiars. Deu anys després d’aquell judici en contra meua continuàvem
igual o pitjor, perquè el temps en aquests casos no juga a favor de les
[page-n-195]
194
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
víctimes, que moltes vegades arriben al final dels seus dies sense haver
pogut enterrar dignament les persones estimades.
Llegir la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de memòria democràtica, publicada en el BOE núm. 252, de 20 d’octubre de 2022, que va
entrar en vigor el 21 d’octubre de 2022, m’ha produït una sensació
contradictòria. D’una banda, l’alegria que les víctimes podran transitar la senda legal de les seues justes reivindicacions en l’exigència de
veritat, justícia, reparació i no repetició, i, d’una altra, l’amarg sabor
pel temps perdut, des que en les meues actuacions, del 16 d’octubre
i 18 de novembre de 2008, vaig exposar, amb molts dels arguments
que ara recull la llei, que s’hauria d’haver seguit la investigació i no
tancar-la com va fer la Justícia espanyola, que, a més, va jutjar el jutge,
amb el dolor i el sofriment que això va comportar per als qui demanaven que el seu dret fora atés.
L’exhumació del franquista Gonzalo Queipo de Llano, de terrible record a Andalusia, un mes després de la seua vigència, és un clar
exemple del que s’ha de fer. Tot ha sigut gràcies a aquells que abans,
com ara, no han deixat de buscar la veritat i la justícia. M’emociona
recordar el valor d’aquestes persones, totes elles d’edats avançades,
que van acudir a relatar amb valentia la seua història davant de la
mirada impassible i perduda dels jutges del Tribunal Suprem, i la de
tantes altres que, seguint el seu exemple, lluiten dia a dia per un dret
desconegut durant tants anys. Ara la llei obligarà les institucions a
actuar. Per fi!1
Mai la impunitat
Fites com l’exhumació del dictador de la mà de Dolores Delgado,
ministra de Justícia llavors, o els esforços per tirar endavant una
llei de memòria democràtica, són xicotets triomfs de tots els qui
desitgem que impere el principi de justícia en tots els àmbits i més
en aquells en què contínuament s’ha negat. No s’ha de continuar
donant cobertura a crims atroços com ara el genocidi, la lesa humanitat, la guerra o les tortures, perquè aniríem en contra de tot el que
el dret internacional ha aconseguit avançar. No es pot permetre la
impunitat. Arguments com ara que revisar la transició, en referència a la Llei d’amnistia, suposa que «ens peguem entre germans» o
que es pretén «reviscolar les ferides», són populistes i falsos, missatges que sí que porten a la confrontació, que interessen als mateixos
que han evitat durant tants anys que la justícia impere, sabent que,
els qui els utilitzen, no reconeixen els drets que corresponen a les
víctimes.
En la transició espanyola es va buscar una fugida endavant,
cap al modernisme, l’europeisme, alçant una barrera d’oblit que no
1
BOE.es - BOE-A-2022-
17099 Llei 20/2022, de
19 d’octubre, en: www.
boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2022-17099
[page-n-196]
195
Baltasar Garzón Real
Les botes del represaliat
Basiliso Serrano, el Manco
de la Pesquera, sobre el
mur d’afusellament de
Paterna on va ser assassinat. Fotografia de Matías
Alonso.
funciona. Els oblits imposats sempre fracassen. Els perdons decretats oficialment, també. Les reconciliacions, igual. Tu perdones a
qui vols perdonar i et reconcilies amb qui et reconcilies. MacIntyre
ho resumeix bé: «La condició del perdó requereix que l’ofensor accepte ja com a just el veredicte de la llei sobre la seua acció i admeta
la justícia del castic adequat; d’ací la comuna arrel de ‘penitència’ i
‘pena’. L’ofensor pot ser perdonat si la persona ofesa així ho vol».
Quant al perdó, MacIntyre ressenya una diferència fonamental:
«La justícia és típicament administrada per un jutge, una autoritat
impersonal que representa la comunitat conjunta; però el perdó
només pot atorgar-lo la part ofesa...».
Pense que el que importa és que si en un moment històric com
pot ser la Transició no es van poder afrontar determinades qüestions,
es faça després. Però negar i deixar que encara persones de huitanta
i noranta anys demanen justícia és d’una vergonya tan ignominiosa,
que costa treball acceptar-ho. Resulta molt difícil explicar-ho en
altres països, quan les organitzacions internacionals reclamen que
investiguem mentre el Tribunal Suprem ha tancat qualsevol possibilitat. Que encara hui no es reconeguen les víctimes del franquisme
a Espanya, significa que no hem superat la realitat. El dia en què es
canvie el nom del carrer d’un dictador pel de qualsevol líder democràtic i això no alce polseguera, estarem en bona disposició.
Mantindre l’ètica
El principi de justícia es defensa per responsabilitat, perquè és la base
del Dret i perquè és l’instrument per a protegir els qui no tenen veu.
Aplicar-lo comporta afrontar els temes d’una manera combativa,
[page-n-197]
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
imbuïts d’aquesta concepció de la societat que preconitza MacIntyre.
Si no et mous, si et quedes quiet, com a jutge pots portar una carrera
confortable, però no seràs un jutge just. El moviment suposa desafiaments que cal resoldre i comporta risc. Es tracta de mantindre
l’ètica i aplicar-la, d’aferrar-se a la independència i vestir-la com una
cuirassa, de no deixar-se portar per altres principis com el dels interessos del poder o dels poderosos, que només serveixen per a deixar
les víctimes nues. Mai he pogut entendre com persones provinents
del món judicial arriben a la política i obliden que la independència
és un dels segells de la justícia i una de les seues garanties, i tracten de
mediatitzar-la o desvirtuar-la d’acord amb aquests interessos espuris.
Així, es fomenta la desconfiança de la ciutadania cap a la institució a
la qual es fa un mal servei, alhora que se soscava l’estat de dret, quan,
molt al contrari, el servei públic des de la justícia, des de la política
o des de qualsevol altra instància és imprescindible per a enfortir la
democràcia.
El principi de justícia no pot ser alié al sentiment de compassió,
al sentiment de tristesa que produeix el patiment d’algú, que impulsa
a alleujar el seu dolor, a remeiar-lo o a evitar-lo. La caritat pul·lula en
la frontera del concepte de justícia, com a significat de l’interés cap a
l’altre. Crec que si qui imparteix justícia és alié a aquests sentiments,
el seu treball es pot retraure des del punt de vista de la transcripció
de les normes legals, però no complirà degudament l’obligació de
vetlar pels dèbils. Això no significa que calga passar per damunt de la
llei, però sí que en la formació del professional que decideix sobre els
altres s’han d’integrar no solament postulats jurídics, sinó una imprescindible bona dosi de realitat i, en el món real, l’absència de compassió i de caritat són elements que envileix la societat; de la mateixa
manera que cal que el jutge no siga alié a aquestes impressions que
poden suposar la diferència entre sentenciar de manera estrictament
acadèmica o entendre la situació en tota la seua perspectiva.
Obstacles
Atendre els qui han vist els seus drets conculcats no és una qüestió
exclusivament ètica, sinó obligada pel que dicta el principi de justícia. El 2017, el relator especial de les Nacions Unides sobre justícia
transicional, Pablo de Greiff, en les recomanacions del seu informe,
recordava a l’Estat espanyol el seu deure de tindre en compte urgentment les peticions de les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme,
i indicava com a prioritat les exhumacions, la Valle de los Caídos i
reclavamava la nul·litat de les sentències arbitràries adoptades durant
la Guerra Civil i el franquisme. «L’Estat té una obligació d’atendre
els drets de les víctimes i els seus familiars i posar fi al sofriment de
196
[page-n-198]
197
Baltasar Garzón Real
[page-n-199]
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
milers d’elles que encara hui –a vegades huitanta anys després dels
fets, més de quaranta anys des del retorn de la democràcia– segueixen
sense saber on es troben les restes de les persones estimades», recalcava el relator que es basava en les normes del dret internacional dels
drets humans, sempre vinculants.
Els qui ens hem dedicat a intentar obrir-nos pas en l’abrupte
terreny de la memòria democràtica sabem que els governs de la dreta
han posat tots els obstacles imaginables perquè el principi de justícia
no poguera fer-se realitat, amb un menyspreu absolut a la veritat i
sense cap indici de plantejar cap reparació. Per a la dreta, hereva de
l’ocultisme de la dictadura, l’asseveració de Pablo de Greiff són paraules que s’emporta el vent: «La fortalesa d’una democràcia es mesura,
entre altres coses, per la capacitat de gestionar reclams vàlids de les
víctimes, independentment de consideracions polítiques o d’afiliació,
i de garantir el dret a la veritat sobre els esdeveniments, per més dolorosos que siguen». El govern del PP va fer l’orni. Encara més quan De
Greiff va assenyalar: «És necessària una política d’Estat decidida que
no quede presa de les tensions i divisions polítiques, però que garantisca mesures integrades, coherents, ràpides i imparcials, en favor de
la veritat, la memòria i la reparació [...]. Es tracta de drets humans, no
de política partidista».
Un cas paradigmàtic
Un exemple de l’arbitrarietat en l’administració, és el cas de Teófilo
Alcorisa. El dia 14 d’abril de 1947, Teófilo Román Alcorisa Monleón,
mentre treballava en una vinya del poble d’Higueruelas, a la província de Conca, vestit amb pantalons de pana i avarques, va ser detingut
per la Guàrdia Civil. La detenció es va fer en el context d’una gran
operació contra la guerrilla de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i
Aragó. La Guàrdia Civil buscava Pedro Alcorisa, fill de Teófilo. Com
que no va trobar Pedro Alcorisa, la Guàrdia Civil va procedir a detindre son pare, una persona major que no estava implicada en cap
partit ni cap moviment, suposadament per a ser interrogat sobre el
parador del seu fill. Van conduir Teófilo a la caserna d’Arrancapins, a
València. La seua família mai va ser informada del lloc de la detenció,
ni de la defunció, ni del lloc on va ser enterrat. Un guàrdia civil es va
apiadar de la dona de Teófilo i li va dir: «No busques més, que el teu
marit està mort». L’any 2000 els fills, Pedro i Pilar Alcorisa, van iniciar la indagació sobre el parador de son pare a través d’associacions
memorialistes. Localitzada la inhumació al cementeri de València,
es va requerir el 2009 l’Ajuntament de València, llavors regit per la
popular Rita Barberá, perquè dugera a terme els treballs de recuperació de les restes.
198
[page-n-200]
199
Baltasar Garzón Real
Davant dels obstacles administratius i polítics que sorgien sense
interrupció, associació i familiars van sol·licitar l’ajuda del despatx
d’advocats que dirigisc, ILOCAD. D’aquesta manera, el 19 de febrer de
2014, els familiars van presentar una denúncia davant el Jutjat d’Instrucció núm. 7 de València. Es denunciava un possible delicte de detenció il·legal sense donar raó del parador, pels fets ocorreguts el 1947 i
s’accentuava el caràcter permanent de les suposades accions delictives.
El procés judicial va transcórrer per rumbs guiats per la sentència del
Suprem, és a dir, amb resultats negatius, però el colofó va ser la inadmissió de l’empara per part del Tribunal Constitucional en una provisió del 13 de març de 2015 amb l’argument que «no hi ha vulneració de
cap dret fonamental».
El canvi polític al consistori valencià, amb l’arribada de la coalició
Compromís, PSPV i València en Comú, va canviar la sort. El 14 d’abril
de 2016, Pilar i Pedro recuperaven el cos de son pare, lliurat per l’alcalde Joan Ribó. Havien passat vora set anys de tortuositats administratives, desinterés oficial i un ànim polític en la línia del que la dreta
ha estat plantejant a manera d’activisme militant contra tot el que
puga rebatre una idíl·lica versió del règim de Franco, obviant els crims
comesos, els 140.000 desapareguts, els xiquets robats…, realitats que
hui encara segueixen ací.
Defensar la democràcia
En aquest llarg procés, semblant a tants altres que han xocat amb la
pètria negativa institucional i judicial, la justícia va estar absent i hui
en dia encara ho està, ja que no va dur a terme el que li corresponia,
que era acompanyar les víctimes, defensar-les i reparar-les, i va ignorar la seua obligació de fer complir la llei.
Durant tots aquests anys, he vist massa coses que es contraposen
al que com a jutge he considerat la cosa més sagrada. Orfes octogenaris que ploraven perquè els impedien desenterrar els seus pares; jutges que negaven el dret a donar sepultura; he seguit els passos d’una
llei de memòria històrica sentenciada a l’oblit per un govern de dreta,
que negava qualsevol suport a les famílies en boca del mateix president del govern, Mariano Rajoy, que es vantava de no dedicar «ni un
euro» per ajudar les víctimes en la seua cerca. Mentrestant, la ultradreta ha anat creixent, a la calor d’una nostàlgia rància cap a privilegis
d’una altra època. Infringir la justícia porta a obviar la veritat i deixar
les ferides enlaire, sense resoldre, amb el regust afegit de condecorar
els victimaris davant de la sorpresa escandalitzada dels ofesos. El que
és pitjor, l’odi cap a les víctimes s’ha mantingut intacte. Davant d’un
govern progressista que s’ha atrevit a exhumar Francisco Franco i que
posa sobre la taula una llei per a retornar aquest principi de justícia
[page-n-201]
200
Primer, les víctimes. Principi de Justícia
tan rebentat, la dreta anuncia que, si aconsegueix reprendre el poder,
derogarà la Llei de memòria democràtica com acabarà també amb
altres avanços que serveixen per a consolidar les llibertats. El seu
interés és tornar Espanya a les tenebres de les quals vam aconseguir
eixir amb dolor i molt d’esforç quan vam instaurar la democràcia.
Reconéixer la dignitat de totes les persones, siguen les circumstàncies que siguen, i donar batalla per recuperar els seus drets és la
base del principi de justícia que ha d’il·luminar la memòria democràtica i la societat en qualsevol situació. Construir la veritat, la memòria, com una cosa present i futura, és essencial i enforteix un poble
perquè no oblidem mai que l’obligació de qualsevol demòcrata és
combatre la impunitat.
Bibliografia
Ferrajoli, L. (2006). Garantismo penal. Universidad Nacional Autónoma de
México, Mèxic.
Garzón Real, B. (2013). Interlocutòria en què es declara competent per a investigar els crims del franquisme. Disponible en: https://baltasargarzon.org/
wpcontent/uploads/2013/11/auto_memoria_historica.pdf
MacIntyre, A. (2004). Tras la virtud. Ed. Crítica, Barcelona.
Rawls, J. (2004). Teoría de la justicia. Fondo de Cultura Económica de España,
Madrid.
Sánchez, A. (29 de gener de 2022). «Este tribunal condenó a las víctimas a la desesperanza». Infolibre. https://www.infolibre.es/politica/decada-acoso-garzon-investigar-crimenes-franquismo_1_1217869.html
Crosses
Unitat estratigràfica 1020, fossa 114. Paterna
Col·lecció Memòria Democràtica. L’ETNO
Fotografia: Eloy Ariza-Associació Científica ArqueoAntro
[page-n-202]
201
Dret internacional, reparació
i memòria democràtica: el cas
d’Espanya
Carmen Pérez González
PROFESSORA TITULAR DE DRET INTERNACIONAL PÚBLIC
I RELACIONS INTERNACIONALS, UNIVERSIDAD CARLOS III DE MADRID
[page-n-203]
202
Dret internacional, reparació i memòria democràtica: el cas d’Espanya
1. A manera d’introducció
Concebuda com una eina que tracta de fer possible, o almenys facilitar, la renovació i el renaixement de societats que han d’enfrontar un
passat de violacions greus de drets humans (Nesiah, 2016, p. 779),
la denominada «justícia de transició» o «justícia transicional» a
Espanya presenta complexitats específiques. Aquestes complexitats
(històriques, polítiques, socials) són de diferent naturalesa i es reflecteixen també en l’àmbit jurídic. Des d’aquest últim punt de vista,
les violacions deriven en bona part del pas del temps. Ho ha explicat
amb claredat el relator especial del Consell de Drets Humans de les
Nacions Unides (ONU) sobre la promoció de la veritat, la justícia, la
reparació i les garanties de no repetició. Va afirmar el 2014 que el cas
espanyol «involucra reptes característics de transicions postautoritàries i també de transicions postconflicte; grans variacions geogràfiques i temporals en els patrons de violència, durant la Guerra Civil
(1936-1939) i la dictadura (1939-1975); un conflicte seguit per una
llarga dictadura, i desenvolupaments importants en el marc normatiu nacional i internacional des que van tindre lloc les primeres
violacions».1
L’existència d’aquests desenvolupaments internacionals als quals
es refereix el relator constitueix el punt de partida d’aquesta reflexió. En les dècades transcorregudes des de la comissió de les greus
violacions de drets humans en el cas d’Espanya, el dret internacional
ha evolucionat de manera constant i indiscutible cap a l’establiment
d’algunes obligacions que els estats no han de desconéixer. En altres
paraules, considere que qualsevol aproximació jurídica a la situació
de les víctimes d’aquestes violacions, a els drets que siguen, no pot
prescindir hui dels avanços que s’han fet sobre aquest tema en el marc
del Dret Internacional dels Drets Humans (DIDH) i el Dret Internacional Humanitari (DIH).
No poden deixar de banda, perquè constitueixen els dos pilars bàsics d’aquest marc obligacional, els principis establits fins ara gràcies
al treball de l’ONU. En particular, els continguts en el «Conjunt de
Principis actualitzat per a la protecció i la promoció dels drets humans
mitjançant la lluita contra la impunitat (d’ara endavant, Conjunt de
Principis»)2 i els principis i directrius bàsics sobre el dret de les víctimes de violacions manifestes de les normes internacionals de drets
humans i de violacions greus del dret internacional humanitari a
interposar recursos i obtindre reparacions» (d’ara endavant: Principis
i directrius bàsics), aprovats mitjançant la resolució de l’Assemblea
General de Nacions Unides (AGNU) 60/147, de 16 de desembre de
2005.3 A la concreció i actualització d’aquests principis i a la determinació del contingut de les obligacions que se’n deriven han contribuït
1
Cf. el paràgraf 8 de l’Informe de 22 de juliol de
2014 realitzat pel relator
especial després de la
seua visita a Espanya (A/
HRC/27/56/Add.1). La
visita s’havia fet entre el
21 de gener i el 3 de febrer
de 2014. L’Informe està
disponible en http://
www.ohchr.org/en/
issues/truthjusticereparation/pages/index.
aspx (tots els documents
electrònics citats al llarg
d’aquest treball han sigut
consultats el 3 d’octubre
de 2022).
2
Disponible en https://
ap.ohchr.org/documents/
dpage_s.aspx?si=E/
cn.4/2005/102/Add.1.
3
La resolució està disponible en: http://research.
un.org/es/docs/ga/
quick/regular/60.
[page-n-204]
203
4
Vid. l’informe titulat Los
procesos de memorialización en el contexto
de violaciones graves
de derechos humanos
y del derecho internacional humanitario: el
quinto pilar de la justicia
transicional; adoptat el
9 de juliol de 2020 (A/
HRC/45/45), disponible
en https://undocs.org/
es/A/HRC/45/45.
5
Amb tot, la mateixa Llei
de memòria democràtica,
a la qual em referiré amb
més detall de seguida,
assumeix que això haurà
de ser necessàriament
així en alguns casos. En
el cas de les exhumacions
i lliurament de les restes
de les víctimes inhumades
a Cuelgamuros. D’acord
amb l’article 54.6 de la llei,
«per al cas d’impossibilitat tècnica d’exhumació,
s’acordaran mesures de
reparació de caràcter
simbòlic i moral».
6
Llei 20/2022, de 19 d’octubre, BOE núm. 252, de
20 d’octubre de 2022.
Carmen Pérez González
de manera extraordinària els òrgans de protecció internacional de
drets humans. La seua tasca ha consolidat l’obligació de l’Estat
d’aplicar el que s’ha denominat «el patró transicional» (Ignacio Forcada, 2011: 23) com una manera de garantir els drets de les víctimes
a la veritat, la justícia, la reparació i l’obtenció de garanties de no
repetició. A aquests quatre drets caldria afegir, a propòsit del relator especial sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació
i les garanties de no repetició, un cinqué pilar: la memorialització.4
Convé tindre en compte, tal com ha assenyalat, entre nosaltres,
Margalida Capellà i Roig, que les obligacions de l’Estat en aquest
àmbit «són complementàries i no alternatives, no poden substituir-se entre si» (2021, p 106).5 Veritat, justícia i reparació són, en
efecte, una espècie de vasos comunicants. Així, una mateixa mesura
pot servir a dos d’aquests propòsits. De la mateixa manera, l’absència d’avanços en algun dels plans compromet, sens dubte, al procés
en conjunt.
A Espanya, aquest procés ha sigut tardà, lent i intermitent. Amb
tot, l’Estat espanyol ha fet ja alguns passos veritablement significatius cap a l’adequació a les obligacions que imposa el dret internacional en relació amb la protecció dels drets de les persones que van
ser víctimes de violacions greus de drets humans durant la Guerra
Civil i la posterior dictadura franquista. En aquest context, aquest
treball prestarà especial atenció a l’obligació de reparació. D’acord
amb el dret internacional, les víctimes de greus violacions de drets
humans tenen dret a la reparació. Els principis 31 a 34 del Conjunt
de Principis es refereixen a aquest dret. En concret, als drets i deures
provinents de l’obligació de reparar (principi 31), als procediments de
reparació (principi 32), a la publicitat d’aquests procediments (principi 33) i a l’àmbit d’aplicació del dret a obtindre reparació (principi
34). La reparació haurà de ser integral. És a dir, haurà d’abastar tots
els danys i perjudicis patits per les víctimes i comprendre mesures
de restitució, indemnització, rehabilitació i satisfacció, d’acord amb
el dret internacional. Amb aquest propòsit, l’Estat haurà d’articular
un sistema de recursos que resulte accessible, ràpid i eficaç en la via
penal, civil, administrativa i/o disciplinària.
L’anàlisi que propose comença amb una succinta descripció de
la manera com Espanya, en particular a través de la Llei de memòria
democràtica adoptada l’octubre de 2022,6 complit aquestes obligacions (2). Seguidament, faré referència a algunes qüestions encara
pendents (3). El treball acabarà amb algunes conclusions (4).
No obstant això, és necessària una última precisió introductòria.
El fet que siga l’Estat, en conjunt, el subjecte de dret internacional al
qual cal vincular les obligacions internacionals a què fem referència
[page-n-205]
204
Dret internacional, reparació i memòria democràtica: el cas d’Espanya
no ha de fer-nos oblidar que, a Espanya, algunes comunitats autònomes han avançat més que unes altres, encara que a un ritme creixent, en el reconeixement i la garantia dels drets de les víctimes de la
Guerra Civil i la posterior repressió franquista, també en l’àmbit de
les reparacions (Cuesta i Odriozola, 2018; Escudero, 2021).
2. Sobre el compliment per part de l’Estat espanyol de l’obligació
de reparar
2.1. Qüestions generals
Quant al dret espanyol, la Llei de memòria democràtica constitueix
sens dubte un pas fonamental en el procés de disseny i la implementació a Espanya d’una política pública que protegisca adequadament
els drets de les víctimes de la Guerra Civil i la posterior dictadura
franquista. En aquest procés han jugat un paper rellevant normes
anteriors. En particular, la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la
qual es reconeixen i s’amplien drets i s’estableixen mesures en favor
dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la
dictadura (coneguda com a Llei de memòria històrica).7 Aquesta llei
va constituir el primer intent de dotar al nostre país d’una política
coherent que atenguera les obligacions imposades pel dret internacional. També pel que fa a la reparació. Tal com s’ha afirmat, la Llei de
memòria històrica «se suma a altres disposicions de caràcter legal i
reglamentari que des dels inicis de la democràcia s’han aprovat per a
indemnitzar persones represaliades durant la dictadura» (Escudero,
2013, p. 320-321).
Visita de la Plataforma
per la Comissió de la
Veritat sobre els crims del
franquisme al Parlament
Europeu, al març de 2014,
per denunciar el desemparament de les víctimes
a Espanya. Fotograma del
vídeo de Bruno Rascão.
7
BOE núm. 310, de 27 de
desembre de 2007.
[page-n-206]
205
8
A/HRC/48/60/Add.1,
disponible en https://
undocs.org/es/A/
HRC/48/60/Add.1.
9
CDE/C/ESP/OAI/1,
disponibles en https://
tbinternet.ohchr.org/_
layouts/15/treatybodyexternal/Download.
aspx?symbolno=CED%2FC%2FESP%2FOAI%2F1&Lang=en.
10
En particular, a través de
les mesures que preveu
l’article 48.
11
D’acord amb el paràgraf
segon d’aquest article
«és objecte de la llei el
reconeixement dels qui
van patir persecució
o violència, per raons
polítiques, ideològiques,
de pensament o opinió,
de consciència o creença
religiosa, d’orientació i
identitat sexual, durant
el període comprés entre
el colp d’Estat de 18 de
juliol de 1936, la guerra
d’Espanya i la dictadura
franquista fins a l’entrada
en vigor de la Constitució
Espanyola de 1978, així
com promoure la reparació moral i la recuperació
de la memòria personal,
familiar i col·lectiva».
Carmen Pérez González
Tal com ja s’ha avançat, la protecció dels drets de les víctimes a les
quals s’ha fet referència preocupa des de fa temps els òrgans de protecció de drets humans del sistema de l’ONU. Em sembla interessant,
per això, tindre en compte en aquesta anàlisi dos pronunciaments
recents d’aquests òrgans que, d’una banda, confirmen algunes de les
preocupacions expressades amb anterioritat per aquests mateixos
mecanismes i, de l’altra, valoren els avanços que suposaria la Llei de
memòria democràtica.
El primer d’aquests pronunciaments, de 5 d’agost de 2021, és del
relator especial sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició. El 5 d’agost de 2021 es va fer públic
l’informe de seguiment de la visita realitzada a Espanya entre el 21 de
gener i el 14 de febrer de 2014.8 L’informe és crític i parteix de l’afirmació que persisteixen bona part dels obstacles que es van identificar
llavors per a aconseguir la plena garantia dels drets de les víctimes. El
segon dels pronunciaments, que servirà de base per a la succinta anàlisi que em propose fer en aquest epígraf, són les observacions finals
del Comité contra les Desaparicions Forçades, de 27 de setembre de
2021, sobre la informació complementària presentada per Espanya
d’acord amb l’article 29.4 de la Convenció.9
En l’àmbit de la reparació, la Llei de memòria democràtica constitueix un avanç. A la reparació es refereix, en particular, el capítol
III de la Llei (articles 30 a 33). La llei acull la idea que la reparació
ha d’anar més enllà de l’àmbit econòmic i conjuga aquesta obligació
amb la de dignificació de la memòria de les víctimes, de caràcter més
simbòlic,10 que uneix amb un deure de memòria per part dels poders públics. La reparació moral de les víctimes es converteix així en
un dels objectius de la llei, d’acord amb el primer article.11 Aquesta
reparació haurà de ser, igualment, integral. Es tracta, ja ho he assenyalat, d’una obligació de l’Estat. A conseqüència d’això, s’haurà
de desenvolupar un conjunt de mesures de restitució, rehabilitació
i satisfacció, orientades al restabliment dels drets de les víctimes en
la dimensió individual i col·lectiva. Aquest caràcter integral té per a
Pablo de Greiff una doble dimensió: interna i externa. La integritat
(o coherència) interna es refereix a la relació entre els diferents tipus
de beneficis que distribueix un programa de reparacions. La majoria
d’aquests programes, afirma aquest autor, distribueixen més d’un
tipus de benefici. Així, poden incloure tant reparacions simbòliques
com materials i cada una d’aquestes categories també pot incloure
diferents mesures i distribuir-se individualment o col·lectivament. És
important que, per a aconseguir els objectius que es proposa, aquestes mesures de reparació es reforcen mutualment. D’altra banda, la
coherència externa es refereix a la idea que els esforços en matèria de
[page-n-207]
Dret internacional, reparació i memòria democràtica: el cas d’Espanya
reparacions es dissenyen de manera que tinguen una relació estreta
amb altres mecanismes o àmbits propis de la justícia de transició. És
a dir, amb la justícia penal, la revelació de la veritat i la reforma institucional (Greiff, 2010, p. 10-11). Tal com hem assenyalat, no estem
davant compartiments estancs. Tenint això en compte, s’estableixen
diferents tipus de mesures de reparació. Sense ànim d’exhaustivitat,
faré referència ara a algunes d’aquestes mesures.
En primer lloc, Cal citar aquelles mesures de reparació que presenten una dimensió col·lectiva, lligada a drets de la ciutadania. En
aquest sentit, l’article 4 de la Llei reconeix i declara el caràcter il·legal
i radicalment nul de totes les condemnes i sancions produïdes per
raons polítiques, ideològiques, de consciència o creença religiosa durant la guerra, com també les patides per les mateixes causes durant
la dictadura, amb independència de la qualificació jurídica utilitzada
per a establir aquestes condemnes i sancions. Amb les limitacions
a les quals es farà referència en l’epígraf següent d’aquest capítol,
aquesta declaració donarà lloc al dret a obtindre una declaració de
reconeixement i reparació personal, d’acord amb el que es preveu en
els articles 5 i 6.
Juntament amb aquest tipus de mesures, se n’estableixen unes
altres d’abast personal. És el cas de les mesures específiques que es refereixen als béns espoliats durant la guerra i la dictadura i que es tradueixen en l’obligació de realitzar-ne una auditoria i d’implementar
les possibles vies de reconeixement als afectats (article 31). A més, la
disposició addicional novena preveu la restitució dels béns confiscats
a les forces polítiques durant la dictadura a l’estranger a conseqüència
de processos judicials o administratius. En aquesta mateixa línia,
l’article 32 preveu una sèrie de mesures de reconeixement i reparació
de les víctimes de treballs forçats. Juntament amb l’evident dimensió personal, em sembla obvi que aquest tipus de mesures presenta
un abast col·lectiu que es relaciona, a més, amb el dret a la veritat,
també en una dimensió col·lectiva. És a dir, relacionada amb el dret
de la societat a conéixer el que va passar. Finalment, la llei també fa
referència a la concessió de la nacionalitat espanyola als voluntaris
integrants de les Brigades Internacionals (article 33) i als nascuts fora
d’Espanya de pares o mares, àvies o avis, exiliats per raons polítiques,
ideològiques o de creença (disposició addicional huitena).
Finalment, estan previstes determinades mesures de reparació
pel que fa a col·lectius específics. És el cas, en particular, de les dones.
A elles es refereix l’article 11, que estableix en l’apartat tercer l’obligació dels poders públics de dissenyar mesures particulars de reparació
dels perjudicis derivats de la repressió o la violència patida per les
dones a conseqüència de la seua activitat pública, política, sindical
206
[page-n-208]
207
Carmen Pérez González
o intel·lectual, o com a mares, companyes o filles de represaliats o
assassinats. Es fa igualment referència a la situació de les dones que
durant la guerra i la dictadura van patir privació de llibertat o altres
penes a conseqüència dels delictes d’adulteri i interrupció voluntària
de l’embaràs.
Recreació del procés
d’afusellaments al mur
del Terrer, al costat del cementeri de Paterna. Dibuix
de Matías Alonso.
2.2. Fosses comunes i reparació
La Llei de memòria democràtica vincula la qüestió de les fosses i
l’exhumació de les restes amb el dret a la veritat. Encara que la Llei
52/2007 s’ocupava d’aquesta qüestió, no ho feia de manera que eliminara tots els obstacles als quals s’enfrontaven, s’enfronten encara,
els familiars dels desapareguts. S’ha repetit que les mesures que
s’incorporaven responien a un model que ha sigut denominat com
de «privatització de la veritat», un model que s’assentava en la «col·laboració» entre les administracions públiques i els familiars descendents directes de les víctimes, als quals es concedien subvencions a fi
que pogueren dur a terme les tasques d’exhumació. Aquest model és
insuficient segons el que exigeix el dret internacional. Les raons per
les quals això és així les expressava amb claredat el relator especial
[page-n-209]
Dret internacional, reparació i memòria democràtica: el cas d’Espanya
sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties
de no repetició en 2014. No s’establia una vertadera política estatal en
la matèria, sinó que es delegava, en els familiars i les organitzacions
que ells havien constituït, la responsabilitat de dur a terme els complexos i costosos projectes d’exhumació. En definitiva, els familiars i
les associacions han suplit des de llavors funcions que corresponen a
l’Estat.
Crec que pot afirmar-se que, en aquest punt, la Llei de memòria
democràtica constitueix una millora significativa. A partir d’aquestes
crítiques, dissenya un model que cal considerar més ajustat al que requereixen òrgans de protecció internacional de drets humans. A més
de l’evident vincle amb la realització del dret a la veritat, em sembla
clar que permetre que els familiars identifiquen i exhumen les restes
dels seus desapareguts i que, si cal, reben una indemnització, suposa
també garantir-los el dret a la reparació. Algunes de les dificultats
per a dur a terme aquesta tasca han sigut subratllades per la doctrina
(Capellà, 2021).
3. Algunes qüestions pendents: La reparació sense efectes
econòmics derivada de l’anul·lació de les condemnes
En l’àmbit de la reparació, és rellevant la regulació continguda en la
Llei de memòria democràtica sobre una qüestió, que tampoc es va
resoldre satisfactòriament el 2007, relativa a l’anul·lació de les condemnes. Convé recordar que, la Llei de memòria històrica només
reconeixia i declarava el caràcter «radicalment injust» i la il·legitimitat de les condemnes i sancions dictades per motius polítics, ideològics o de creença per les jurisdiccions especials durant la Guerra Civil
i per qualssevol tribunals o òrgans penals o administratius durant la
dictadura. La llei també establia que les víctimes podien sol·licitar
l’emissió de declaracions de reparació i reconeixement personal. Es
tractava, ja s’ha dit, d’una solució insuficient (Errandonea, 2008;
Vallés, 2015).
Ara, l’article 5 de la Llei de memòria democràtica regula amb un
cert detall les qüestions de la nul·litat de resolucions i la il·legitimitat d’òrgans. No obstant això, l’apartat quart de l’article imposa un
límit als efectes que poguera tindre la declaració de nul·litat a la qual
es refereixen els apartats anteriors de l’article. En concret estableix
el següent: «La declaració de nul·litat que es conté en els apartats
anteriors donarà lloc al dret a obtindre una declaració de reconeixement i reparació personal. En tot cas, aquesta declaració de nul·litat
serà compatible amb qualsevol altra fórmula de reparació prevista
en l’ordenament jurídic, sense que puga produir efectes per al reconeixement de responsabilitat patrimonial de l’Estat, de qualsevol
208
[page-n-210]
209
12
Cf. l’apartat 33 de l’Informe.
13
Cf. l’apartat 18 dels «Principis i directrius bàsics».
14
Ibidem, apartat 20. Entre
els perjudicis que caldria
avaluar, se citen expressament els següents: el
mal físic o mental; la
pèrdua d’oportunitats, en
particular les d’ocupació,
educació i prestacions socials; els danys materials
i la pèrdua d’ingressos,
inclòs el lucre cessant;
els perjudicis morals; i
les despeses d’assistència
jurídica o d’experts, medicaments i serveis mèdics,
i serveis psicològics i
socials.
15
A/CN.4/L.602/Rev.1,
disponible en https://
legal.un.org/ilc/sessions/53/docs.shtml.
Carmen Pérez González
administració pública o de particulars, ni donar lloc a efecte, reparació o indemnització d’índole econòmica o professional».
Tal com va assenyalar el relator especial en l’informe de 5 d’agost
de 2021, aquesta restricció contravé els estàndards internacionals
relatius l’obligació de proporcionar una reparació completa a les víctimes.12 Són clars sobre aquest tema els «Principis i directrius bàsics»,
que estableixen com a formes de reparació la restitució, la indemnització, la rehabilitació, la satisfacció i les garanties de no repetició.13
Quant a la indemnització, estableixen que hauria de concedir-se de
manera apropiada i proporcional a la gravetat de la violació i a les
circumstàncies de cada cas, per tots els perjudicis econòmicament
avaluables que siguen conseqüència de violacions manifestes de les
normes internacionals de drets humans o de violacions greus del dret
internacional humanitari.14 D’altra banda, l’obligació d’indemnitzar
deriva del dret internacional de la responsabilitat de l’Estat. Així,
d’acord amb l’article 34 del Projecte d’articles de la Comissió de Dret
Internacional sobre la responsabilitat de l’Estat per fets internacionalment il·lícits,15 «la reparació íntegra del perjudici causat pel fet
internacionalment il·lícit adoptarà la forma de restitució, d’indemnització i de satisfacció, ja siga de manera única o combinada». A la
indemnització es refereix, en concret, el primer de l’article 36, que és
taxatiu en afirmar que l’Estat responsable d’un fet internacionalment
il·lícit està obligat a indemnitzar el mal causat per aquest fet en la mesura que aquest mal no siga reparat per la restitució. I afig en l’apartat
segon que la indemnització haurà de cobrir qualsevol mal susceptible
d’avaluació financera, inclòs el lucre cessant en la mesura que aquest
siga comprovat (Tomuschat, 2007).
4. A tall de conclusió
La lluita contra la impunitat constitueix l’eix entorn del qual ha
pivotat la tasca de l’ONU en l’àmbit que ens ocupa en aquest treball.
Es tracta d’un objectiu que ha afavorit la cerca i el perfeccionament
de mecanismes adequats per a aconseguir que els autors de violacions greus de drets humans reten comptes. D’altra banda, és un objectiu pel qual el dret internacional contemporani aposta de manera
decidida.
No pot obviar-se que la consecució d’aquest objectiu sembla
complicar-se quan es tracta d’afrontar violacions de drets humans que
van tindre lloc en el passat amb ocasió d’un conflicte armat o d’una
experiència dictatorial. Amb tot, només l’horitzó d’evitar la impunitat
d’aquestes conductes és compatible amb una efectiva i adequada protecció dels drets de les víctimes. Tant el «Conjunt de Principis» com
els «Principis i directrius bàsics», citats ací, desenvolupen precisament
[page-n-211]
Dret internacional, reparació i memòria democràtica: el cas d’Espanya
l’obligació dels estats d’adoptar mesures contra la impunitat. Aquestes
mesures hauran de garantir adequadament tant els drets de les víctimes de les violacions greus de drets humans a la veritat, la justícia i la
reparació com la no repetició; també quan aquestes violacions s’han
comés en el passat. El principi de continuïtat de l’Estat serviria per a
fonamentar aquesta obligació en aquests supòsits. Tal com s’ha dit,
«l’essència d’aquest principi podem condensar-la referint que l’Estat
encara és el mateix, a l’efecte de l’ordenament jurídic internacional,
qualsevol que siga el canvi o els canvis ocorreguts en la seua organització interna. En conseqüència, […] un Estat haurà d’atendre a totes
aquelles obligacions internacionals pertinents per a, recordem “resoldre els problemes derivats d’un passat d’abusos a gran escala”, estiga
o no immergit en un procés de transició de l’índole que es vulga; si bé,
matisem almenys, potser aquestes obligacions han d’interpretar-se
d’una manera que, sense violentar els límits permesos, no es convertisquen en una cosa impossible, inviable, contraproduent i/o odiosa”
(Chinchón, 2009, p. 53-54).
La Llei de memòria democràtica i algunes de les normes adoptades en l’àmbit autonòmic a Espanya són prova que l’Estat espanyol
segueix disposat a afrontar algunes de les dificultats que, tal com
assenyalava en les primeres línies d’aquest treball, origina el pas del
temps quan es tracta de dissenyar i implementar programes de garantia dels drets de les víctimes de greus violacions de drets humans.
210
[page-n-212]
211
Carmen Pérez González
Bibliografia
Capellà i Roig, M. (2021). «El derecho a interponer recursos y a obtener reparación de los familiares de personas desaparecidas durante la guerra civil
española». Eunomía. Revista en Cultura de la Legalidad, 20, 104-140.
Chinchón, J. (2009). «Justicia transicional: “Memoria Histórica”, y responsabilidad internacional del Estado: Un análisis general a propósito del cumplimiento de ciertas obligaciones internacionales en juego después de más
de tres décadas de inicio formal de la transición política española». Revista de
Derecho de Extremadura, 4, 53-54.
Cuesta, J. L. i Odriozola, M. (2018). «Marco normativo de la memoria histórica
en España: legislación estatal y autonómica». Revista Electrónica de Ciencia
Penal y Criminología, 20(8), 1-38.
Escudero, R. (2021). «La vía autonómica para la recuperación de la memoria
histórica en España». Revista Catalana de Dret Públic, 63, 165-184.
Escudero, R. (2013). «Jaque a la Transición: análisis del proceso de recuperación
de la memoria histórica». Anuario de Filosofía del Derecho, 29.
Errandonea, J. (2008). «Estudio comparado de la anulación de sentencias injustas
en España». International Center for Transitional Justice. https://www.ictj.
org/sites/default/files/ICTJ-Spain-Amnesty-Justice-2008-Spanish_0.pdf.
Forcada, I. (2011). Derecho Internacional y Justicia Transicional. Cuando el Derecho se
convierte en religión. Ed. Civitas, Cizur Menor.
Greiff, P. (2010). «Introduction. Repairing the past: Compensation for victims of
human rights violations». En P. de Greiff (Ed.), The Handbook of Reparations
(p. 3-18). University Press, Oxford.
Nesiah, V. (2016). «Theories of transitional justice». En A. Orford i F. Hoffmann
(Eds.), The Oxford Handbook of the Theory of International Law. Oxford University Press, Oxford.
Tomuschat, C. (2007). «Reparation in favour of individual victims of gross
violations of human rights and international humanitarian law». En M. C.
Kohen (Ed.), Promoting Justice, Human Rights and Conflict Resolution through
International Law/La promotion de la justice, des droits de l’homme et du règlement
des conflits par le droit international: Liber Amicorum Lucius Caflisch (p. 569-590).
Martinus Nijhoff Publishers, Boston, Leiden.
Vallés Mañío, D. (2015). «El TEDH no cuestiona la Ley de Memoria Histórica,
pero podría». InDret, 4, 19.
[page-n-213]
[page-n-214]
[page-n-215]