Serie de Trabajos Varios 127
La ceràmica comuna de la ciutat romana de Valentia. Contextos arqueològics entre els segles II aC i III dC
Esperança Huguet Enguita
2021
[page-n-1--data::data]
S E RV IC IO D E IN VESTI GACI ÓN PREHI STÓRI CA
D E L MU SE O D E PREHI STORI A DE VALENCI A
S E R I E D E T R A B A J O S VA R I O S
Núm. 127
La ceràmica comuna
de la ciutat romana de Valentia
Contextos arqueològics entre els segles II aC i III dC
Esperança Huguet Enguita
DIP UTA C IÓN DE VAL E NC IA
2021
[page-n-2--data::data]
[page-n-3--data::data]
[page-n-4--data::data]
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
S E R I E D E T R A B A J O S VA R I O S
Núm. 127
La ceràmica comuna
de la ciutat romana de Valentia
Contextos arqueològics entre els segles II aC i III dC
ESPERANÇA HUGUET ENGUITA
DIPUTACIÓN DE VALÈNCIA
2021
[page-n-5--data::data]
DIPUTACIÓN DE VALÈNCIA
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
SE R I E DE T RA BA J O S VA R IO S
Núm. 127
La Serie de Trabajos Varios del SIP se intercambia con publicaciones dedicadas a la Prehistoria, Arqueología en general y ciencias o
disciplinas relacionadas (Antropología cultural o Etnología, Antropología física o Paleoantropología, Paleontología, Paleolingüística,
Epigrafía, Numismática, etc.), a fin de incrementar los fondos de la Biblioteca del Museu de Prehistòria de València.
We exchange Trabajos Varios del SIP with any publication concerning Prehistory, Archaeology in general, and related sciences
(Cultural Anthropology or Ethnology, Physical Anthropology or Human Palaeontology, Palaeolinguistics, Epigraphy, Numismatics,
etc) in order to increase the batch of the Library of the Prehistory Museum of Valencia.
INTERCAMBIOS
Biblioteca del Museu de Prehistòria de València
Corona, 36 – 46003 València
Tel.: +34 963 883 599; Fax: +34 963 883 536
Correo-e: bibliotecasip@dival.es
Los Trabajos Varios del SIP y el resto de publicaciones del Museu de Prehistòria de València son de libre acceso en la URL permanente:
http://www.mupreva.es/pub
Edita: MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA – DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Creative Commons. Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0)
Excepto para aquellas imágenes donde se indican reservas de derechos
ISBN: 978-84-7795-912-0
eISSN: 1989–540
Depósito legal: V-3958-2021
Diseño y maquetación: Estudio U-GET! | AS, MG
Imprime: LaImprentaCG
[page-n-6--data::data]
A Neus i Aniol, perquè aquest treball
s’ha fet furtant el temps de la seua mare.
Als meus companys de professió,
per estimar-se la terra i voler contar la seua història.
[page-n-7--data::data]
[page-n-8--data::data]
Pròleg
Els estris de cuina, fabricats majoritàriament en ceràmica,
són els que s’utilitzen de manera quotidiana per a tasques tan
repetitives i essencials com preparar els aliments i consumirlos. Per tant, estan lligats estretament amb un hàbit de tan
pregon significat cultural com és el de menjar. Els seus bocins
constitueixen una part majoritària de les restes de caràcter
moble que els arqueòlegs trobem quan examinem amb cura
les entranyes de la terra per cercar respostes a les nostres
preguntes. Aquests fragments tan nombrosos, però, pertanyen
a la classe de ceràmica que menys interès desperta entre els
investigadors, menystinguda per la seua escassa vistositat,
pel seu caràcter fins i tot groller. Forma part d’allò que sovint
queda per estudiar als magatzems dels museus o en el millor
dels casos és objecte d’una aproximació. Tanmateix, resulta
paradoxal que la vaixella que més s’utilitza, la que és més
nombrosa, siga la que menys ens interessa: és un fet que sens
dubte ens hauria de portar a una reflexió.
Aquesta no és precisament l’actitud de l’autora del volum
que tinc el gust de prologar. Esperança Huguet Enguita s’estima
la ceràmica romana, tota la ceràmica, també la més humil. Des
de ben jove va sentir l’atracció per l’argila cuita i s’hi ha dedicat
amb dues qualitats que la caracteritzen i que són tan necessàries
per a la nostra professió: perseverança i rigor. Ben prompte es va
adonar que els atuells més senzills també poden donar resposta
a preguntes complexes, que només cal aprendre a dialogar amb
ells. Es va interessar per allò que interessa poc, que no llueix
amb els resultats de la recerca, però que no sols és fonamental,
sinó que veritablement té un gran potencial informatiu. I s’hi va
dedicar amb mètode i tenacitat. El resultat és el llibre que vostès
tenen a les mans, l’estudi més exhaustiu que s’ha fet sobre les
produccions ceràmiques romanes de la ciutat de Valentia, i
una de les poques monografies publicades al nostre país que
tracta sobre allò que anomenem la ceràmica comuna. Com, a
més a més, l’autora practica una altra virtut, la de la fidelitat
a la llengua, va redactar i ara publica els resultats de la seua
recerca en valencià. Considere una sort que fos alumna meua
i que pensés que jo podia acompanyar-la en les seues primeres
passes en l’estudi de la ceràmica romana. Recordaré alguns fets
significatius d’aquests anys: el 2004 excavà amb Eleni SchindlerKaudelka i Susanne Zabehlicky-Scheffenegger a Magdalensberg,
i aquest mateix any també participà en la tercera campanya
d’excavacions a la ciutat romana de Lesera (Forcall, Castelló),
on des del 2007 s’encarregà de l’inventari i classificació de les
ceràmiques. Amb la presentació del seu Treball d’Investigació
per al Màster d’Arqueologia l’any 2005 i la seua posterior
publicació es feu un lloc en els reduïts cercles d’estudiosos de les
ceràmiques romanes a València, i començà a col·laborar amb el
Servei d’Investigació Arqueològica Municipal de l’Ajuntament
de València (SIAM). Després vingué la participació en l’equip de
treball del projecte d’excavació dirigit per Albert Ribera a la Casa
d’Ariadna de Pompeia que li permeté ampliar la seua formació
en un lloc privilegiat. A continuació arribaren els encàrrecs de
redacció de diferents capítols en els magnífics manuals sobre
ceràmica romana que s’han publicat en els darrers anys al nostre
país (2012 i 2013), i la participació en els congressos de la
SFECAG (2014 i 2015) i la SECAH (2017). Al mateix temps
preparava la Tesi Doctoral que va defensar l’any 2016, conciliant
de manera admirable –sempre amb un difícil equilibri– la seua
tasca investigadora amb la formació d’una família. Des del 2017 és
investigadora adscrita a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica
(ICAC). En aquests anys també ha treballat per a l’American
Academy in Rome i la Universitat de Cincinnati en l’inventari i
classificació de les ceràmica de les seues excavacions a Pompeia.
No són més que unes dates en el camí sempre incert de la recerca,
uns apunts sobre la seua trajectòria cap a l’excel·lència.
L’activitat de l’autora s’insereix en una trajectòria d’estudis ceramològics en què les dones investigadores han tingut un
especial protagonisme. Només cal recordar les figures de Mercedes Vegas, Glòria Trias, María Ángeles Mezquíriz, Mercè
Roca, Encarnación Serrano Ramos, Carmen Aguarod i un llarg
VII
[page-n-9--data::data]
etcètera. Destacarem en particular la primera investigadora,
sens dubte pionera, per la seua primerenca especialització en el
camp de la ceràmica comuna, sobre el qual tracta aquest volum.
Afortunadament aquesta relació es prolonga fins a l’actualitat,
quan trobem nous noms que continuen dedicant-se a aquesta
tasca tan necessària com feixuga. Al País Valencià comptem
amb diverses dones estudioses de les ceràmiques antigues, des
de la pionera Gabriela Martín, que en la seua primera etapa es
va dedicar a les ceràmiques romanes, fins a les que ho han fet
sobre les ibèriques, més nombroses, com Carmen Aranegui,
Helena Bonet i Consuelo Mata. Però l’interès per les ceràmiques romanes no és freqüent entre els alumnes de doctorat, i no
resulta fàcil assegurar el recanvi generacional en aquest camp.
En aquest context, la figura d’Esperança Huguet adquireix un
major relleu per la seua doble condició d’especialista en ceràmiques romanes i la seua dedicació a les produccions que incloem
en el gran i sofert calaix de l’anomenada ceràmica comuna.
Des de fa dècades, la ciutat de València ha esdevingut un
important centre de recerca sobre les ceràmiques antigues.
L’existència de dos organismes especialitzats en el camp de l’arqueologia, un més orientat al món ibèric, el Museu de Prehistòria-SIP, i l’altre al món romà, el SIAM, amb els quals –des dels
seus orígens– la Universitat de València ha teixit una xarxa de
col·laboració tan estable com productiva, ha resultat decisiva en
el desenvolupament d’aquesta línia de treball orientada específicament als estudis sobre la ceràmica. A partir de les excavacions
arqueològiques que des de la dècada de 1980 venen realitzant-se
a la ciutat, investigadors com Albert Ribera, al front d’un ampli
equip, i Vicent Escrivà –aquest també en la seua etapa com a director del Museu Arqueològic de Llíria– s’han dedicat a l’estudi
de les ceràmiques d’època romana, sobretot del període republicà el primer, amb importants contribucions al coneixement de la
ceràmica campaniana, i també de l’imperial el segon, aquest amb
publicacions pioneres com la que tracta sobre la Terra Sigil·lada
Hispànica a Valentia (1991), i tan esclaridores en el camp de la
ceràmica comuna –el tema d’aquest volum– com les que analitzen els materials dels pous rituals d’Edeta (1995).
Esperança Huguet, doncs, pertany a una tercera generació
que ha agafat el testimoni d’aquelles investigadores en una
parcel·la de la recerca arqueològica tan fonamental com mi-
noritària. Gràcies a la seua dedicació i interès avui forma part
d’aquest grup minoritari d’especialistes que continuaran aprofundint en el camp de la ceràmica romana. No cal dir que per a
mi suposa una gran complaença veure que una antiga alumna
avui forma part d’aquest reduït cercle, ha estat una satisfacció acompanyar-la en aquests anys de formació i de treball, i
comprovar finalment que ha sabut anar molt més enllà del que
jo podia oferir-li. Avui és una gran coneixedora de les ceràmiques romanes, i una de les poques investigadores que s’ha
aplicat a l’estudi de la terrissa comuna, sense dubte una rara
avis, camp al qual no s’hauran dedicat al nostre país més de
mitja dotzena de tesis doctorals.
Naturalment, deixe les explicacions sobre el contingut
de l’obra a l’autora, però no vull estar-me d’assenyalar que
–com passa sovint amb les tesis doctorals– aquest llibre no
és més que una versió reduïda d’un treball molt més extens,
de més de mil pàgines (inventari a banda), que analitza amb
rigor i exhaustivitat les ceràmiques comunes i de cuina de la
ciutat de Valentia des de la seua fundació l’any 138 aC fins al
segle III. Bona coneixedora de les excavacions realitzades a
la ciutat, en va seleccionar dotze amb diferents localitzacions
i funcions, des l’Almoina amb els edificis pròxims al fòrum,
fins a les necròpolis com l’occidental –l’única que presenta una fase de l’etapa republicana– i la de La Boatella, la
més extensa, que reuneixen els conjunts més representatius
d’aquestes produccions. Podem fer-nos una idea del volum
del treball realitzat amb les xifres següents: 92.252 fragments ceràmics inventariats pertanyents a 10.492 recipients
ceràmics (inclosos els que formen part dels contextos), dels
quals 65.457 són de ceràmica comuna i de cuina que corresponen a 6.974 recipients.
En conjunt, el treball ofereix una visió molt completa de
l’evolució d’aquestes produccions al llarg d’un període superior
a quatre segles, amb especial atenció a la ceràmica reductora de
cuina regional, amb una sèrie de taules crono-tipològiques que
resulten de gran utilitat i una aproximació al món de la cuina
en època romana a la ciutat. Sens dubte el llibre d’Esperança
Huguet passarà a ser una obra de referència per als estudiosos
de l’arqueologia romana i una fita en la recerca sobre les ceràmiques d’aquest període.
Ferran Arasa i Gil
Universitat de València
VIII
[page-n-10--data::data]
Índex
PRÒLEGVII
I. LA MÉS COMUNA DE LES CERÀMIQUES I EL SEU ESTUDI
1
Historiografia
Agraïments
2
3
II. METODOLOGIA
5
III. LA CIUTAT DE VALENTIA I EL SEU ENTORN
11
IV. EXCAVACIONS
21
IV.1. L’Almoina
IV.1.1. Excavació
IV.1.2. Estratigrafia
IV.1.3. El material ceràmic
IV.1.4. Conclusions
21
21
23
25
41
IV.2. Carrer de Roc Chabàs
IV.2.1. Excavació
IV.2.2. Estratigrafia
IV.2.3. El material ceràmic
IV.2.4. Conclusions
44
44
45
47
55
IV.3. Carrer Sabaters / Plaça Cisneros
IV.3.1. Excavació
IV.3.2. Estratigrafia
IV.3.3. El material ceràmic
IV.3.4. Conclusions
57
57
58
60
66
IV.4. Banys de l’Almirall
IV.4.1. Excavació
IV.4.2. Estratigrafia
IV.4.3. El material ceràmic
IV.4.4. Conclusions
70
70
71
72
80
IX
[page-n-11--data::data]
IV.5. Plaça Nàpols i Sicília núm. 10
IV.5.1. Excavació
IV.5.2. Estratigrafia
IV.5.3. El material ceràmic
IV.5.4. Conclusions
IV.6. Plaça del Negret núm. 2 / Carrer Calatrava núm. 10
IV.6.1. Excavació
IV.6.2. Estratigrafia
IV.6.3. El material ceràmic
IV.6.4. Conclusions
92
92
92
93
102
IV.7. Carrer del Mar núm. 19
IV.7.1. Excavació
IV.7.2. Estratigrafia
IV.7.3. El material ceràmic
IV.7.4. Conclusions
103
103
103
104
110
IV.8. Terrisseria de l’Avinguda de la Constitució núm. 58
IV.8.1. Excavació
IV.8.2. Estratigrafia
IV.8.3. El material ceràmic
IV.8.4. Conclusions
111
111
111
112
115
IV.9. Necròpoli occidental
IV.9.1. Excavació
IV.9.2. Estratigrafia
IV.9.3. El material ceràmic
IV.9.4. Conclusions
117
117
119
122
129
IV.10. Necròpoli al nord del Túria
IV.10.1. Excavació
IV.10.2. Estratigrafia
IV.10.3. El material ceràmic
IV.10.4. Conclusions
129
129
130
131
133
IV.11. Necròpoli de Russafa
IV.11.1. Excavació
IV.11.2. Estratigrafia
IV.11.3. El material ceràmic
IV.11.4. Conclusions
134
134
135
135
135
IV.12. Necròpoli de La Boatella
IV.12.1. Excavació
IV.12.2. Estratigrafia
IV.12.3. El material ceràmic
IV.12.4. Conclusions
136
136
137
139
144
V. CERÀMIQUES DE LA CIUTAT DE VALENTIA
V.1. Època republicana
V.1.1. Ceràmiques d’importació
Ceràmica púnica
Ceràmica itàlica de cuina
Ceràmica comuna itàlica
X
81
81
82
82
91
145
145
145
145
147
151
[page-n-12--data::data]
Ceràmica de pasta clara recent
151
Ceràmica grisa emporitana
151
Ceràmica comuna i de cuina importada d’origen indeterminat
152
V.1.2. Ceràmiques locals i regionals
154
Ceràmica de cuina reductora
154
Ceràmica oxidant de cuina
157
Ceràmica comuna de cocció oxidant
159
Ceràmica comuna de cocció reductora
162
Ceràmica comuna pintada
162
V.2. Època imperial
V.2.1. Ceràmiques d’importació
162
163
Ceràmica itàlica de cuina: de la Campània i del Laci
163
Ceràmica africana de cuina
165
Ceràmica comuna africana
174
Ceràmica comuna oriental
176
Ceràmica grisa emporitana tardana
177
Ceràmica comuna importada indeterminada
177
V.2.2. Ceràmiques locals i regionals
177
Ceràmica de cuina reductora regional
177
Ceràmica oxidant de cuina
186
Ceràmica comuna de cocció oxidant
186
Ceràmica comuna de cocció reductora
209
VI. LA CERÀMICA COMUNA A VALENTIA EN EL SEU TEMPS.
PERIODITZACIÓ DELS CONJUNTS
VI.1. Època republicana
211
211
VI.1.1. Període fundacional (138-130 aC)
211
VI.1.2. Període postfundacional (130-100 aC)
213
VI.1.3. Primer quart del segle I aC (o període previ a la destrucció pompeiana: 100-75 aC)
213
VI.1.4. Període de destrucció de la ciutat per les tropes de Pompeu (75 aC)
217
VI.1.5. Conclusions de l’època republicana
217
VI.2. Època imperial
218
VI.2.1. El principat d’August (5 aC-14 dC)
218
VI.2.2. Dinastia Juli-Clàudia (14-69 dC)
218
VI.2.3. Dinastia Flàvia (69-96 dC)
218
VI.2.4. Dinastia Antonina: de Nerva a Adrià (96-138 dC)
221
VI.2.5. Dinastia Antonina: des d’Antoní Pius fins a Còmmode (138-192 dC)
221
VI.2.6. Dinastia Severa (193-217 dC)
224
VI.2.7. Període dels emperadors siris i iliris (218-282 dC)
224
VI.2.8. Conclusions de l’època imperial
224
VII. LA CERÀMICA COMUNA A VALENTIA EN EL SEU LLOC.
PRODUCCIÓ, DISTRIBUCIÓ I ÚS
229
VII.1. Producció, comercialització i formes d’arribada
229
VII.2. Funcionalitat: els diferents usos de la ceràmica a Valentia
233
VII.2.1. Cuina al món romà: la cuina romana front a les cuines romanes
233
VII.2.2. Ritualitat: una mirada sacra sobre la ceràmica
238
XI
[page-n-13--data::data]
VIII. CONCLUSIONS: BALANÇ DE L’ESTUDI DE LA CERÀMICA COMUNA A VALENTIA
243
BIBLIOGRAFIA249
XII
ANNEX 1. Taules resums dels inventaris ceràmics dels contextos arqueològics analitzats
263
ANNEX 2. Estudi de caracterització arqueomètrica de la ceràmica regional reductora
de cuina altimperial a Valentia i Saguntum (M. Madrid i Fernández i J. Buxeda i Garrigós)
295
[page-n-14--data::data]
[page-n-15--data::data]
[page-n-16--data::data]
I
La més comuna de les ceràmiques i el seu estudi
Aquest treball pretén ser un estudi en profunditat de la ceràmica comuna de la ciutat de Valentia, des de la seua fundació fins
al segle III dC, moment en el qual començà un canvi social
i cultural que també reflecteix en el material arqueològic. El
punt de partida del treball és ben clar, la fundació ex novo de
la ciutat l’any 138 aC, amb l’establiment de legionaris llicenciats. El moment final no ve determinat per una data concreta
i fixa com la de la fundació. Tanmateix, l’estudi de diferents
jaciments i excavacions mostren que a partir del segle III dC
hi ha un canvi des del punt de vista del material. Crisi del segle
III? Invasions bàrbares? Trasbals de les institucions romanes?
No hi ha una única causa, ni es pot explicar de manera senzilla, però el que és cert és que en el segle III dC hi hagué una
important crisi urbana i fins i tot algunes ciutats s’abandonaren, en l’àmbit rural també s’abandonaren moltes de vil·les.
Aquesta crisi municipal es reflecteix en un deteriorament de
les infraestructures urbanes i en què els usos privats guanyaren terreny als espais públics. En aquest treball estudiarem la
ceràmica comuna i de cuina fins a aquest moment.
La ceràmica és una eina més per conèixer la societat i estudiant-la s’intueixen també els canvis. Les ceràmiques són
un espill on es reflecteixen les zones hegemòniques, les rutes
comercials i els costums socials. Aquesta informació és ben
clara pel que fa a la vaixella fina (Olmos 2004: 4), ja que està
subjecta a les modes però també es pot estendre a les àmfores, els contenidors que transportaven alguns dels líquids més
apreciats de l’antiguitat. Podria pensar-se que la ceràmica comuna no pot aportar més llum en aquest sentit pel seu caràcter
utilitari, però contràriament, és ben sensible als canvis socials
i, sobretot en àmbit culinari, està estretament relacionada amb
la identitat cultural. La ceràmica comuna i de cuina respon
a criteris pràctics i necessitats d’ús quotidià per la qual cosa
presenta un relatiu valor simbòlic, amb excepció dels contextos rituals, i un alt grau de funcionalitat. Està poc subjecta a
les modes i als canvis estètics que afecten a la vaixella fina,
per això les precisions cronològiques que proporciona són relatives (Santoro 2005: 349). En alguns casos, en concret en
les produccions importades estandarditzades i ben estudiades,
les datacions són prou precises, però en general la ceràmica
comuna aporta datacions àmplies i una interessant informació
evolutiva de les formes si s’analitzen contextos cronològicament dilatats en el temps. Però més enllà de precisions cronològiques, la importància de l’estudi de ceràmica comuna resideix en la informació indirecta que aporta sobre gustos, usos
i costums culinàries/domèstiques i la seua variació temporal
i espacial. A més, proporciona informació sobre el comerç a
escala petita (local), mitjana (regional) i gran (importacions)
i sobre les tècniques de fabricació i artesanat que creà cada
producció concreta.
Algunes de las formes ceràmiques que ací presentem tenen
el seu paral·lel en bronze com les marmites, les paelles, els coladors, els cassons i les gerres; en vidre com els bols o les ampolles; i també en vaixella fina. Per completar els béns mobles
de les cuines romanes s’haurien d’incloure recipients i utensilis
de fusta, espart, cuir i altres matèries orgàniques dels quals únicament queden representacions iconogràfiques o restes ínfimes
de matèries orgàniques que sense les anàlisis pertinents són impossibles de detectar.
Així doncs, durant el llarg període de quasi 450 anys que
estudiarem, veurem com circulen les ceràmiques, com apareixen i desapareixen algunes produccions i d’altres perduren,
com s’importen determinades ceràmiques i com d’altres es prefereixen autòctones i com s’utilitzen en la vida i en la mort. En
definitiva, acompanyarem el fang cuit al llarg del temps en les
seues múltiples característiques, formes, procedències i usos.
Un viatge que havia començat abans de la fundació de la ciutat
i no acabarà en el segle III dC, però al qual nosaltres hem posat
límit per a centrar-nos únicament en un període concret de la
vida d’aquestes ceràmiques a la ciutat de Valentia. En definitiva,
tractarem només de fang.
1
[page-n-17--data::data]
HISTORIOGRAFIA
El terme ceràmica comuna va ser durant molt de temps un “calaix de sastre” (Pascual 1988: 1) en el qual es podien incloure
totes les produccions ceràmiques que no eren vaixella fina, àmfores, ni llànties, és a dir, era en aquest epígraf on anaven a parar
tots els fragments que els investigadors no podien posar en altres grups. Açò feia que es barrejaren diferents produccions, tant
pel que fa a la procedència com a les tècniques de producció,
morfologia i funcionalitat. Encara avui l’estudi de la ceràmica
comuna i de cuina, en general, està marcat per les dificultats en
l’adscripció a una producció concreta ja que ni es coneixen tots
els forns, ni es té la possibilitat tècnica i econòmica d’analitzar
tots els fragments ceràmics apareguts en les intervencions arqueològiques (Huguet 2013: 293). La ceràmica comuna, entesa com a ceràmica de cuina i comuna, sol ser la ceràmica més
abundant, en volum i nombre d’individus, junt a les àmfores
(Gasperetti 1996: 20), i sovint representa més de la meitat del
total dels fragments ceràmics, sobretot quan es tracta de nuclis
urbans o d’hàbitat. Un altre factor que dificulta el seu estudi és
la semblança de les pastes ceràmiques en zones geogràficament
allunyades i pastes que a ull nu s’assemblen corresponen en canvi a diferents tallers de producció d’una mateixa zona. Des del
punt de vista morfològic, en algunes produccions hi ha també
una semblança en tot el Mediterrani ja que són formes útils i
comunes a usos culinaris generalitzats, presenten poca varietat
formal i per això les seues cronologies són àmplies. Tot açò ha
contribuït a què durant molt de temps no se’ls prestés atenció,
tret d’alguna excepció, com el material d’Albintimilium, referent
no solament per a l’estudi de la ceràmica comuna sinó de totes
les produccions ceràmiques (Lamboglia 1950).
Amb l’avanç de les investigacions anaren identificant-se
una sèrie de produccions, majoritàriament importades, que es
podien extraure del grup genèric de ceràmica comuna, com és
el cas de les ceràmiques itàliques de cuina o les africanes de
cuina. En la dècada dels anys setanta del segle XX aparegueren obres de referència que obriren el camí a la investigació
de la ceràmica comuna de l’època romana: els estudis de Goudineau (1970) i Pucci (1975) sobre la ceràmica d’engalba roja
pompeiana; el de Bisi (1970) sobre les ceràmiques púniques;
el de Hayes (1972) sobre les ceràmiques africanes; el de Vegas (1973) sobre la ceràmica comuna en el Mediterrani Occidental; el d’Alarçao (1975) sobre el material de Conimbriga;
el d’Annecchino (1977) sobre el material de Pompeia; i els de
Peacock (1977) que incorporaven analítiques de pastes. Es va
posar de manifest així l’existència d’un comerç a gran escala
de ceràmica d’ús culinari i quotidià, i proliferaren els estudis
del material importat de zones concretes (Carandini 1968, 1970,
1973 i 1981; Ricciotti 1977; Tortorella 1981; Aguarod 1991;
Aquilué 1985, 1987 i 1995; Aranegui 1987; Olcese 1993; Lattara 1993; Reynolds 1993; Tuffreau-Libre 1995) i d’algunes
zones de producció (Ponsich 1969; Sotomayor 1982; Di Giovanni 1996; Gasperetti 1996; Guerrero 1995). Però també es
desenvoluparen estudis analítics (Picon 1990; Picon i Olcese
1995) o d’àmbit socio-econòmic (Bats 1988).
En aquest context aparegueren els dos volums dedicats
a la ceràmica hel·lenística i romana en els quals ocasionalment, entre molts altres materials, hi havia referències a les
ceràmiques comunes i de cuina (Lévêque i Morel 1980; Lé2
vêque i Morel 1987). A la península Ibèrica cal destacar les
actes de la taula rodona celebrada en commemoració dels 75
anys de les excavacions d’Empúries sobre el material hel·lenístic i romà (Picazo i Sanmartí 1985), i les de la taula rodona centrada en el material d’importació dels segles III-I aC
també a Empúries (Aquilué, García Rosselló i Guitart 1998).
Però la millor prova de l’interès creixent de la comunitat
investigadora sobre la ceràmica comuna a nivell peninsular
va ser l’aparició de la monografia Ceràmica comuna romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Estat de la
Qüestió, després de la pertinent realització de la taula rodona
(1995), en la qual es tractaren tant produccions importades
com regionals i confeccionaren un primer esquema gràfic de
les produccions de ceràmica comuna i de cuina existents a la
península Ibèrica.
Afortunadament, els estudis sobre zones productives i regions no han cessat i cada vegada coneixem més en profunditat les produccions africanes (Bonifay 2004), itàliques (Olcese
2003; Cortese 2005; Santoro 2005; Cavassa 2009; Peinado
2015) i orientals (Rotroff 2006; Quercia et alii 2011) i fins i tot
sobre produccions regionals al llarg del Mediterrani (Batigne
2012; Malignas 2013).
La investigació sobre ceràmica comuna local i regional
encara està en una fase inicial i l’avanç de la recerca permetrà conèixer diferents produccions ceràmiques, en relació
amb les seues zones de producció, dispersió i comerç. A nivell peninsular, des dels anys noranta del segle XX ha hagut
un augment de la investigació que a poc a poc va conformant
un panorama actiu i ric en transaccions i comerç de mercaderies útils com són les ceràmiques comunes i de cuina, i pràcticament no hi ha una zona peninsular que no compte amb
un investigador interessat en aquestes ceràmiques (Casas et
alii 1990; Aguarod 1991 i Aguarod i Lapuente 2015; Sánchez 1992; Serrano 1995, 2000 i 2008; Puertas 1996 i 2000;
Luezas 2002 i 2015; Martínez Salcedo 2004; Ramon 2008 i
2012; Aquilué 2008; Peinado 2010 i 2012; Bustamante 2011;
Járrega i Löic 2012; Viegas 2012; Huguet 2012 i 2013; Quevedo 2015, entre altres).
L’interès científic per la ceràmica de l’època romana
s’ha materialitzat en la publicació dels dos volums de Cerámicas Hispanorromanas (Bernal i Ribera 2008 i 2012) en
els quals es tracten diverses produccions de ceràmica comuna i de cuina de manera organitzada i sistemàtica, sobretot,
en el segon volum dedicat a les produccions regionals. A
més, cal destacar la publicació de les actes dels congressos
organitzats per la SECAH on hi ha diversos articles dedicats
a les ceràmiques comunes regionals de la península Ibèrica
(2015 i 2019) i el manual dedicat específicament a la ceràmica comuna (Fernández, Morillo i Zarzalejos 2017).
Recentment, ha hagut una revisió del concepte de la ceràmica comuna i de cuina com a eina útil per a copsar els canvis
socials, sobretot en zones de frontera i en períodes d’aculturació. A més, aquesta importància en l’àmbit domèstic pretén
tornar el prestigi que en ocasions se li havia llevat i posa principal atenció al món de la cuina amb una visió antropològica i
sociològica, ja que els hàbits culinaris estan clarament arrelats
en la societat i en el moment en els quals es desenvolupen i,
evidentment, són al seu torn reflexos d’aquesta. Dues obres
[page-n-18--data::data]
recents mostren aquest enfocament: les actes de la IV Reunió
d’Economia en el Primer Milenio a.C. celebrada a Requena
(València) (Mata, Pérez i Vives-Ferrándiz 2010) i el volum
Ceramics, Cuisine and Culture (Villing i Spacato 2015).
En l’àrea de València han hagut alguns precedents d’estudi
del món de les ceràmiques comunes i de cuina, entre els quals
cal citar en primer terme els treballs de Escrivà (1995) per a la
ciutat de Llíria, Pascual (1988) per a la ceràmica de cuina de
l’època republicana fins al canvi d’Era de Saguntum i Marín
(1995) sobre les ceràmiques africanes de cuina a Valentia. A
més, el treball de Reynolds (1993) a la vall del Vinalopó va
permetre detectar per primera vegada la producció de ceràmica reductora de cuina regional, i Sánchez, Guardiola i Blasco
(1983) estudiaren la ceràmica comuna del Portus Ilicitanus. Al
nord de la província de Castelló, Fernández Izquierdo (2006)
féu el mateix amb la producció de la terrisseria del Mas d’Aragó
(Cervera del Maestrat). A tots aquests treballs farem referència reiteradament durant l’exposició d’aquesta investigació. A
més, en alguna ocasió s’han intentat tractar diferents aspectes de
les produccions ceràmiques peninsulars (Coll 2005). Posteriorment, jo mateixa vaig publicar una sèrie d’articles en els quals
es parava principal atenció a les ceràmiques comunes i de cuina
de Valentia (Huguet 2006b, 2012 i 2013) i Saguntum (Huguet
2009), i que en part estan recollits en aquest volum.
AGRAÏMENTS
Aquest volum és la publicació dels treballs realitzats per a la
meua tesi doctoral defensada el 18 de novembre del 2016 en
la Universitat de València i dirigida per Ferran Arasa i Gil. A la
seua vegada la tesi reflecteix deu anys de treball que en principi
no estaven concebuts com un treball acadèmic ja que no vaig
tindre la sort de tenir un recolzament econòmic de les institucions mitjançant una beca. Jo vaig ser una, com tants altres investigadors, que després d’anys de treball professional combinat
amb la investigació arqueològica es decidí a fer un compendi de
la feina feta fins a eixe moment amb l’objectiu d’exposar una
sèrie de coneixements innovadors que se’n derivaven. Així, després d’anys d’inventaris ceràmics tenia ben clar quines eren les
deficiències i les necessitats que els meus companys arqueòlegs
es trobaven. En part, aquesta investigació està concebuda per a
salvar alguns d’aquests problemes.
Els anys d’experiència professional em donaren un cert grau de
coneixement de la ceràmiques romanes tant de la ciutat de València com d’altres en les qual he treballat amb els materials com ara
Sagunt, Llíria, Pompeia... Açò em va permetre enfrontar-me amb
la ceràmica comuna, abundantíssima en totes les excavacions, de
vegades quasi única en alguns conjunts. Però per a fer-ho era impossible deslligar-la del seu context, és a dir, de les ceràmiques amb
què venia acompanyada, per a les quals sí hi havia abundants estudis que proporcionaven acurades cronologies.
En aquest camí he trobat moltes persones a qui he d’agrair
la col·laboració, l’ajuda, els consells i la comprensió. En primer
lloc vull agrair a Ferran Arasa la seua infinita paciència com a
tutor pels seus suggeriments, correccions i, sobretot, per la seua
capacitat de motivar-me per a millorar constantment.
En segon lloc vull agrair a Albert Ribera, cap del Servei d’Investigació Arqueològica Municipal (SIAM), ara ja
jubilat, la facilitat que he trobat en la consulta dels materials
arqueològics allí dipositats, però també per la seua confiança
que m’ha permès formar part d’alguna de les diverses aventures en les quals ell s’ha embarcat. Sense deixar el SIAM,
agraïsc l’ajuda en la consulta del material ceràmic i dels informes de les excavacions a Vicent Lerma, Pepa Pascual i
Mercedes González i, en general, als diferents arqueòlegs
que puntualment hi han treballat, perquè entre tots m’han fet
sentir com a casa.
Agraïsc també les extenses converses sobre ceràmica i arqueologia en general amb Vicent Escrivà ja que sempre m’han
aportat punts de vista interessants. He d’agrair també a aquells
que em precediren en l’estudi de la ceràmica comuna i de cuina
de la àrea valenciana, principalment el mateix Vicent Escrivà,
Carmen Marín, Ignacio Pascual i Paul Reynolds.
De manera especial vull agrair a Rosa Albiach tots els coneixements arqueològics que m’ha transmès i tots els projectes amb els quals m’ha permès participar al seu costat, però
sobretot la seua amistat i la seua capacitat d’escolta i comprensió. I a Eleni Schindler, que m’acollí a Àustria, em deixà casa
i cotxe i durant deu anys ha respost ràpida i ferma les diferents
qüestions que li he plantejat.
Si al SIAM em sent com a casa no és diferent al SIP, on he
d’agrair els moments compartits amb tot l’equip que el conforma, incloent les xiques de la biblioteca a les quals he donat bona
feina. Les dues directores amb les que he pogut treballar, Helena
Bonet i Ma Jesús de Pedro m’han acollit sempre tendrament com
un més del seu equip.
Evidentment, he d’agrair el treball d’excavació dels equips
que realitzaren les diferents intervencions que he estudiat, i en
especial als directors, sense la feina dels quals aquest treball no
s’haguera pogut realitzar: R. Albiach, N. Álvarez, B. Arnau, A.
Badía, J. Blasco, R. M. Chulià, V. Escrivà, P. Guérin, E. García-Prósper, I. López, S. López, C. Marín, J. Pascual, G. Pascual, A. Ribera, M. Rosselló, E. Ruiz, J. V. Salavert, E. Sánchis,
M. Serrano, R. Soriano i J. Llorca.
Agraïsc la bona disposició a l’hora de respondre dubtes
sobre ceràmiques, excavacions, bases de dades i plànols a
Miquel Rosselló, Quique Ruiz, Isabel García, Nuria Álvarez,
Paqui Rubio, Jose Luís Jiménez, Xelo Mata, David Quixal,
Guillermo Pascual, Manolo Gozalbes, Llorenç Alapont, Mirella Machancoses, Feliciana Sala, Pau Armengol, Pilar Mas,
José Luis de Madaria, Pilar Iborra, Pepa Pascual, Xavier Martí, Marisa Serrano, Tina Herreros, Jaime Vives-Ferrándiz i
Manolo Olcina. A més, vull agrair a Anna Franco les precioses fotografies i, especialment, al meu germà Jesús l’ajuda en
l’apartat gràfic.
Gràcies també als diferents equips pompeians d’excavacions per haver-m’ho fet passar tan bé en aquell entorn
privilegiat, i especialment a José Vioque i Óscar Abril per
l’amistat i la complicitat, sense oblidar la constància del primer en la revisió dels meus textos i les fotos del segon. I,
finalment, gràcies a tots aquells amics arqueòlegs repartits
pel món, alguns dels quals s’han vist obligats a marxar lluny
per poder continuar treballant en l’arqueologia, ja que de
tots ells he aprés coses: Juan Carlos Carrera, Hala Alarashi, Paco Perua, Javier Máñez, Núria Romaní, Elena Revert,
Pau García, Javier Heras, Macarena Bustamante, Alejandro
Quevedo, Horacio González, Adrien Malignas, Hèctor Oren3
[page-n-19--data::data]
go, Amparo Valcárcel, Juanvi Salavert, Joan Garibo, Alicia
Fernández, Josep Castelló, Ángela Pérez, Fernando Cotino,
Aquilino Gallego, Lourdes Roca, Paloma Berrocal, Víctor
Algarra, Archer Martin, Eleni Schindler-Kaudelka, Susanne Zabehlicky-Scheffenegger, Steven Ellis, Asun Martínez,
Carles Llopis, Josep Maria Macias, Francesc Rodríguez i algun altre que segur em deixaré.
4
Per últim, vull agrair el suport de la meua família: els
meus pares que m’animaren a continuar (amb les consegüents hores de iaios per a ells); el meu company Xesco que
amb paciència ha sigut el meu suport físic i moral en aquesta espenta final; i sobretot els meus fills Neus i Aniol que
han intentat esperar pacientment (encara que no sempre amb
èxit), que jo acabara de treballar.
[page-n-20--data::data]
II
Metodologia
Per a la confecció d’aquest treball sobre la ceràmica comuna
de la ciutat de Valentia (fig. II.1) hem estudiat el material
proporcionat per diferents excavacions urbanes, totes elles
efectuades entre els anys 1980 i el 2012.
En concret, el material arquelògic procedeix d’un total de
vint-i-cinc campanyes d’excavacions (fig. II.2) que presenten
nivells arqueològics en ocasions republicans, d’altres imperials
i de vegades d’ambdós períodes.
Hem intentat escollir contexts diferents per poder tenir
una variada gamma d’usos i un bon reflex de la societat (fig.
II.3). Per això, hi ha material procedent de contextos rituals,
llocs d’hàbitat, d’abocadors, centres de producció artesanals i
necròpolis (fig. II.4), tenint així representat un ampli ventall de
conjunts ceràmics.
Els materials de ceràmica comuna que hem estudiat procedeixen dels següents contextos (quadre II.1):
– L’Almoina (4 ALM, 5 ALM, 8 ALM, 10 ALM i 11 ALM)
– Carrer dels Banys de l’Almirall núm. 3-5 (1 BAL)
– Avinguda de la Constitució núm. 58 (CONST. 58)
– Carrer del Mar núm. 19 (MAR 85)
– Plaça de Nàpols i Sicília núm. 10 (NAP 010)
– Plaça del Negret núm. 2 - Carrer de Calatrava núm. 10
(NEGCAL)
– Necròpoli de La Boatella (2 campanyes de J. Llorca,
1 SELVIC i 3 ITACAL)
– Necròpoli al nord del Túria (PEPI 27 i PEPI 29)
– Necròpoli occidental: (2 CAÑ, 3 CAÑ i 4 CAÑ, 1 MIS,
1 PALO)
– Necròpoli de Russafa (2 campanyes de Llorca)
– Carrer Roc Chabàs núm. 6 (3 ROC i 4 ROC)
– Carrer Sabaters núm. 9 - plaça Cisneros núm. 6
(SABCIS)
Una vegada seleccionades les excavacions i les unitats estratigràfiques que presentaven material ceràmic significatiu, es
va procedir a estudiar-lo en una doble vessant:
– Les ceràmiques que procedien d’excavacions recents: es
va inventariat tot el material ceràmic de cada unitat seleccionada, perquè el que es pretenia era obtenir una datació
precisa per a poder extrapolar la cronologia del conjunt
ceràmic a les peces concretes que el formaven, sempre tenint en compte les possibles intrusions o peces residuals. Es
van dibuixar i fotografiar les peces seleccionades.
– Les peces que procedien d’excavacions antigues: es
van estudiar individualment posant atenció també al conjunt sencer per poder datar-les, però sense inventariar tot
el material ja que no existien unitats estratigràfiques (UE).
Aquelles peces que es trobaren als magatzems municipals
es dibuixaren i fotografiaren, però d’altres foren estudiades
a partir dels dibuixos i fotografies antigues.
Una vegada la ceràmica comuna estigué classificada (fig.
II.5) i datada de manera aproximada es va passar a la creació
d’una base de dades única que inclou totes les peces destacades per poder tindre reunit l’ampli ventall de formes de ceràmica comuna conegudes fins al moment a Valentia. Les fitxes
d’aquesta base de dades tracten cada peça de manera individualitzada i inclouen totes les seues dades (fig. II.6):
– Campanya: excavació, acrònim i any.
– UE: número d’unitat estratigràfica.
– Núm. inventari: número d’inventari.
– Producció: producció ceràmica a la qual pertany.
– Tipologia: tipus.
– Forma: forma d’ús.
– Dimensions: diàmetre, altura i amplària.
– Descripció: descripció acurada de la peça i observacions.
– Pasta: procedència, si es coneix, o descripció de la pasta.
– Superfície: descripció de la superfície de la peça.
– Decoració: tècnica, esquema i motius decoratius.
– Cronologia: cronologia de la peça.
– Cronologia UE: cronologia de la unitat estratigràfica.
– Arguments: arguments que justifiquen la datació de la UE.
5
[page-n-21--data::data]
Fig. II.1. Ubicació de Valentia
en el Mediterrani.
Fig. II.2. Plànol de situació de
les excavacions estudiades i els
recintes fundacional i imperial.
Fig. II.3. Excavacions
d’edificis públics, civils o
religiosos i abocadors al
voltant de la ciutat.
6
[page-n-22--data::data]
– Bibliografia: bibliografia de la peça o de la UE.
– Dibuix: dibuix de la peça
– Foto: fotografia de la peça.
Paral·lelament es confeccionaren taules de formes per èpoques per determinar quines ceràmiques corresponen a cada
moment i intentar establir un patró evolutiu de produccions i
de repertori formal. Es desgranaren les diferents produccions
ceràmiques per èpoques documentades a la ciutat de Valentia,
posant interès sobretot a la seua identificació, procedència, tipologia i datació. Finalment, el treball conté una darrera part
dedicada als usos d’aquestes ceràmiques, a la vida útil dels recipients, com evolucionaren i què representaven.
Tot açò s’ha completat amb els estudis analítics que, malgrat
que no han sigut abundants pel cost econòmic que suposava,
són àmpliament clarificadors pel que fa a la composició física
de les ceràmiques i, consegüentment, al seu origen. Únicament
s’analitzaren fragments ceràmics dels quals no teníem un
origen clar, és a dir, no s’han caracteritzat arqueomètricament
ceràmiques africanes de cuina, ni ceràmiques de cuina itàliques
de les quals coneixem fefaentment el seu lloc de procedència
amb una senzilla anàlisi visual. Els exemplars analitzats han
estat seleccionats a criteri de l’autora ja que corresponien a
ceràmiques representatives d’una producció, d’una forma o pel
seu interès particular.
Totes les analítiques foren realitzades al mateix laboratori
per evitar incidències en les rutines de treball o metodologies
diferents (annex 2). Per això, hem d’agrair el seu treball a
l’equip d’Arqueometria de la Universitat de Barcelona. A més,
m’agradaria puntualitzar que la falta de recursos econòmics
amb què s’ha desenvolupat aquesta investigació no ha permès
la realització de més estudis arqueomètrics que en alguns
casos hagueren aportat informació interessant com en el cas
a
b
Fig. II.4 a i b. Forn i necròpolis
al voltant de la ciutat.
7
[page-n-23--data::data]
Quadre II.1. Llistat de les excavacions estudiades.
Acrònim
Nom
Núm.
Any
Director
Època
4 ALM
Plaça de l’Almoina
s/n
1990
J. Pascual i A. Ribera
Imperial
5 ALM
Plaça de l’Almoina
s/n
1991
V. Escrivà, J. Pascual i A. Ribera
Republicà
8 ALM
Plaça de l’Almoina
s/n
1997
R. Albiach, A. Badia i C. Marín
Imperial
10 ALM
Plaça de l’Almoina
s/n
1999
R. Albiach, M. Rosselló i A. Ribera
Republicà
11 ALM
Plaça de l’Almoina
s/n
2002
N. Álvarez i A. Ribera
Republicà
Imperial
1 BAL 000
Carrer dels Banys de l’Almirall
3-5
1985
R. M. Chulià
Imperial
2 CONST. 58
Avinguda de la Constitució
58
2007
E. Ruiz i J.V. Salavert
Imperial
MAR 85
Carrer del Mar
19
1985
J. Pascual i A. Ribera
Imperial
1 NAP 010
Plaça de Nàpols i Sicília
10
1995
E. Ruiz i J. Blasco
Imperial
1 NEGCAL 90
Plaça del Negret núm. 2 amb carrer de
Calatrava núm. 10
2
1990
R. Albiach
Imperial
3 ROC
Carrer Historiador Roc Chabàs
6
1993
E. Ruiz i R. Soriano
Republicà
4 ROC
Carrer Historiador Roc Chabàs
6
1994
I. López, E. Ruiz i R. Soriano
Republicà
2 SABCIS
Carrer de Sabaters núm. 9 i Pl. Cisneros núm. 6
9
1998
M. Serrano
Republicà
1 SELVIC
Necròpoli de La Boatella- Sant Vicent:
Carrer Grabador Selma amb carrer
Sant Vicent
78
1994
C. Marín
Imperial
3 ITACAL
Necròpoli de La Boatella: carrer Itàlica 9
amb carrer Carabasses
1998
I. López i E. Sánchis
Imperial
2 CAÑ
Necròpoli occidental: carrer Cañete
núm. 2-4 amb carrer Quart núm. 48
2-4
1996
P. Guérin i E. García-Prósper
Republicà
3 CAÑ
Necròpoli occidental: carrer Cañete
núm. 2-4 amb carrer Quart núm. 48
2-4
1997
P. Guérin i E. García-Prósper
Republicà
4 CAÑ
Necròpoli occidental: carrer Cañete
núm. 2-4 amb carrer Quart núm. 48
2-4
1998
P. Guérin i E. García-Prósper
Imperial
1 MIS 004
Necròpoli occidental: carrer Verge de
la Misericòrdia
4
1992
M. Rosselló
Imperial
1 PALO 12
Carrer Palomar
12
2012
G. Pascual
Imperial
1 PEPI 27
Necròpoli al nord del Túria: carrer
Pepita
27
2006
M. Serrano i S. López
Imperial
1 PEPI 29
Necròpoli al nord del Túria: carrer
Pepita
29
2007
M. Serrano i S. López
Imperial
Russafa
Necròpoli de Russafa: carrer Calvo
Sotelo (actualment Passeig de Russafa)
16, 18
i 20
1962
J. Llorca
Imperial
Boatella
Necròpoli de La Boatella- carrer Baró
de Carcer i carrer Boatella
—
19451963
J. Llorca
Imperial
del material del forn de ceràmica comuna de l’avinguda de la
Constitució, però també per en les ceràmiques reductores de
cuina de l’època republicana. Així i tot, agraïm les analítiques
que en el seu moment, ja fa més de deu anys, costejà el SIAM i
que formen part d’aquest treball.
Des del punt de vista pràctic hem diferenciat les ceràmiques
importades (orientals, púniques, itàliques i africanes) de les de
producció local o regional (que inclouen diferents i variades
produccions). Ambdues classes comprenen tant ceràmiques de
cuina, com ceràmiques de taula i emmagatzematge. Tradicio8
nalment ha hagut una mica de confusió en la ceràmica comuna,
ja que, com hem esmentat amb anterioritat, aquesta expressió
englobava moltes accepcions i produccions diferents, així que
considere necessari explicar la distinció per grups que emprarem en aquesta investigació:
– Les ceràmiques de cuina: en aquest grup s’inclouen ceràmiques amb una funció molt específica com és la preparació
i cocció dels aliments. Majoritàriament, són ceràmiques que
van al foc i, en moltes ocasions, presenten traces o marques
de la seua exposició a altes temperatures o a la flama viva.
[page-n-24--data::data]
Fig. II.5. Model de fitxa d’inventari del material ceràmic
de l’època romana.
Solen produir-se amb pastes de bona qualitat, tant oxidants
com reductores, i presenten gran resistència als impactes tèrmics. Determinades ceràmiques de cuina d’alta qualitat i resistència foren exportades a llarga distància, prova de la seua
utilitat. Pel que fa a la morfologia, hi ha una gran varietat de
recipients entre els quals es troben marmites, olles, cassoles, fonts, paelles, cassons i les seues respectives tapadores.
S’hi inclou també algun recipient que no va al foc com és
el cas dels morters que participa clarament en l’elaboració
i transformació de menjars, i per tant, ací l’hem considerat
com un recipient de cuina.
– Les ceràmiques de taula i emmagatzematge: són aquelles
ceràmiques auxiliars concebudes per a preparar, servir, conservar o guardar aliments sense ús del foc. Principalment es
fabriquen en pastes oxidants però també reductores en menor
quantitat. Entre els recipients d’emmagatzematge, les pastes
solen estar menys depurades i són més resistents. Per contra,
la ceràmica de taula és molt més fràgil i les seues pastes són
més fines i depurades. La funcionalitat és dispar ja que poden
ser recipients per a contenir aliments durant llarg temps, com
una alfàbia per a guardar carn en oli, o vaixella per a preparar
els dinars, com un bol on es reserva la verdura per afegir a
un guisat. Ací trobem una quantitat de recipients encara més
variada que en els de cuina: plats, bols, gerres, ampolles, càntirs, cassons, olles de provisions, alfàbies, tapadores, gibrells,
bacins, tenalles, embuts, entre d’altres.
– Altres elements molt variats: es tracta d’utensilis fabricats
en ceràmica comuna que no tenen perquè ser recipients, ni
participar de la vida domèstica relacionada amb la cuina, el
menjar o el rebost, als que associem habitualment la ceràmica
comuna. És a dir, són utensilis fabricats en ceràmica i destinats
a altres usos, que poden ser rituals, com les miniatures o àrules; artesanals, com els bacins o ponderals; o fins i tot artístics,
com terracotes o màscares, entre altres. De vegades, és difícil
conèixer la seua funcionalitat concreta.
La distinció entre ceràmica de cuina i ceràmica d’ús comú
podria semblar arbitrària però no ho és en absolut ja que els
mateixos artesans l’establiren, com demostra la fabricació amb
pastes de diferent qualitat i composició segons la funció que
anava a realitzar cada recipient (Olcese 2003: 19).
Per a la identificació tipològica sempre que s’ha pogut s’ha
utilitzat la tipologia acceptada majoritàriament com és el cas
de les ceràmiques africanes de cuina o les itàliques. Per a les
ceràmiques de producció itàlica s’ha utilitzat la tipologia de la
revista Lattara (1993), que inclou un bon repertori de formes
representades en aquesta ciutat, i una de les més usades tant a
nivell peninsular com europeu. Tanmateix, algunes formes de
producció itàlica no es troben en aquest jaciment, i per això s’ha
completat el buit amb les tipologies proposades per Gasperetti
(1996) i Di Giovanni (1996) en les quals estudiaren materials de
ceràmica de cuina i comuna respectivament en la zona de pro-
Fig. II.6. Model de fitxa de catàleg de les ceràmiques comunes i de
cuina de la ciutat de Valentia.
9
[page-n-25--data::data]
ducció campaniana. Una excepció són els morters itàlics en què
a més de la tipologia de Lattara per a les peces campanes, s’ha
usat l’estudi de Joncheray (1971) per als d’origen lacial i alguna
de les formes identificades en Celsa per Aguarod (1991). Les
ceràmiques africanes de cuina s’han inventariat combinant la
tipologia de Hayes (1972), la de les diferents campanyes d’Ostia (Carandini 1968, 1970, 1973 i Ricciotti 1977) i la de l’Atlante delle forme ceramiche (Tortorella 1981) en funció de la
generalització d’ús de cada nomenclatura. A més, per a alguna
forma del segle III dC hem hagut de recórrer a l’ús del treball
de Bonifay (2004).
En ocasions s’ha optat per utilitzar tipologies poc esteses
però eficaces o retocar tipologies anteriors per adaptar-les a les
necessitats del treball.
Aquest és el cas de la de Reynolds (1993) per a la ceràmica
reductora de cuina regional, de la qual hem partit com a base per
augmentar posteriorment en ordre correlatiu els números amb les
noves formes identificades. També és el cas de la tipologia organitzada per Escrivà (1995), que malgrat estar fonamentada en un
estudi que relaciona forma i capacitats ens és plenament útil i còmoda en l’ús. No obstant, de l’estudi d’Escrivà hem utilitzat únicament la tipologia que es refereix a ceràmica comuna de cocció
oxidant, ja que pensem que les produccions ja individualitzades
han d’estudiar-se de manera independent. Escrivà barreja diferents produccions (ceràmica comuna oxidant, ceràmica reductora
de cuina regional, ceràmica africana de cuina, entre altres) perquè
centra la seua investigació en l’estudi de capacitats relacionades
amb la forma i ús. En el nostre treball, contràriament, la tipologia
s’utilitza com una eina per a organitzar formalment els diferents
recipients per intentar veure una possible aparició, evolució o
desenvolupament de la forma i desaparició, deixant de banda les
capacitats, per la qual cosa considerem necessària la identificació
i separació de les diferents produccions.
Un dels avantatges de les tipologies de Reynolds i Escrivà
és que ambdues estan fetes amb material del territori valencià,
majoritàriament d’Alacant per a la ceràmica reductora de cuina regional en el cas de Reynolds, i exclusivament dels pous
votius de Llíria en el d’Escrivà. Aquesta proximitat fa que les
peces estudiades siguen ben semblants a les de Valentia. Ens
inclinàrem per no confeccionar una nova tipologia de ceràmiques comunes i de cuina regionals ja que n’existien d’útils i
l’elaboració de noves i variades tipologies podria portar a la
confusió i el desordre si la nova nomenclatura no es generalitzara entre els companys de professió. Reiterem la utilitat de
les tipologies existents (i en ús) a la zona valenciana, tot i que
en aquesta investigació afegim algunes formes noves i evitem
usar-ne d’altres parts.
Pel que fa a la confecció dels quadres-resum i gràfics dels inventaris ceràmics, els números que es mostren sempre corresponen
al Número Mínim d’Individus (NMI) i no al número de fragments
ceràmics que s’ha obtingut a partir del sistema d’inventari SYSLAT i el protocol de Beuvray (Arcelin i Tuffreau-Libre 1998).
Per a la presentació del treball, els capítols dedicats a les
excavacions segueixen un mateix criteri organitzatiu:
10
– En primer lloc s’ha realitzat una síntesi explicativa de
l’excavació indicant el tipus de troballes, la situació de l’excavació en la ciutat o fora del recinte urbà, la cronologia de
les troballes, alhora que es fa menció a la bibliografia publicada sobre l’excavació en el cas que n’hi haguera.
– En segon lloc, l’apartat d’Estratigrafia inclou únicament les
unitats estratigràfiques que hem considerat interessants per a
l’estudi de la ceràmica comuna i de cuina. No es tracta d’una
explicació completa de l’estratigrafia de l’excavació, cosa que
seria excessiva i de poc interès en un estudi tan específic com
el que ací es planteja, i que a més es pot consultar en les respectives memòries d’excavació. Considerem essencial l’estratigrafia per a qualsevol estudi arqueològic i, per tant, era necessari i
lògic incloure-la també en un estudi sobre ceràmiques.
– En tercer lloc, sota l’epígraf Material ceràmic s’estudien
els diversos conjunts ceràmics atenent el context en què apareixen, però parant atenció principalment a la ceràmica comuna i de cuina. Tanmateix, l’estudi detallat de les diferents
produccions s’endarrereix fins al seu apartat específic.
– Per últim, en l’apartat de Conclusions es fa un xicotet resum de les conclusions cronològiques extretes de l’estudi
ceràmic i, quan és possible, s’intenta relacionar amb els
esdeveniments històrics de la ciutat. Tanmateix, el grau de
coneixement de les excavacions, i també de la ciutat, és ben
desigual, i això es reflecteix en la disparitat conclusiva dels
capítols. Malgrat tot, ens semblava necessari sintetitzar la
informació de cadascuna de les excavacions.
Pel que fa a la part de produccions ceràmiques, s’ha intentat
agrupar totes les formes de ceràmiques aparegudes en les
diferents excavacions segons la seua producció per donar una
visió general del panorama ceràmic a la ciutat de Valentia. És
en aquest apartat on es descriuen les produccions i s’estudia
detalladament cadascuna de les formes amb paral·lels en altres
excavacions de la ciutat, de la península o del Mediterrani. A
més, es posa principal atenció a les datacions del context de
les troballes per intentar esbrinar el moment d’aparició, ús i
desaparició de cadascun dels recipients i atuells. També es
proposen evolucions de determinades formes de ceràmica
comuna i de cuina de producció local i regional, per a explicar
els processos de canvi formal que tingueren en el temps
determinats recipients ceràmics.
Per últim, els capítols que relacionen la ceràmica amb el seu
temps, el seu lloc i el seu ús intenten ser una mena de capítols
conclusius que tenen la intenció d’arribar més enllà de la simple descripció tipològica i cronològica, relacionant-los amb la
forma d’utilitzar els recipients i utensilis concrets a Valentia en
cada època concreta.
Finalment, m’agradaria afegir unes dades de caràcter pràctic
que contribueixen a donar valor a la meua feina. Per a la confecció d’aquest treball s’han hagut d’inventariar 92.252 fragments
ceràmics de les diferents produccions de ceràmiques romanes,
és a dir 10.492 recipients ceràmics, dels quals 65.457 són fragments de ceràmica comuna i de cuina que corresponen a 6.974
recipients estudiats.
[page-n-26--data::data]
III
La ciutat de Valentia i el seu entorn
Les investigacions sobre el paleoambient del golf de València
portades a terme des de fa al voltant de 30 anys han posat de
manifest que el paisatge de l’època de la fundació era ben distint a l’actual. Valentia es trobava situada en una ampla plana
al·luvial costanera en la qual s’encaixà el riu Túria formant
diferents terrasses als seus dos marges i una plana d’inundació
de tipus deltaic (Carmona, Ribera i Lerma 1985: 859). La línia
de costa estava situada entre 1 i 2 km més a l’interior (Carmona 1991: 117), però l’abundant càrrega sedimentària aportada
pel riu condicionà profundament el seu traçat i l’ha fet avançar
fins la seua posició actual. A més, l’entorn general era pantanós, molt més humit, amb marjals i aiguamolls on diversos
canals fluvials discorrien junt al Túria en el tram final del riu.
L’Albufera era prou més gran del que ho és avui i connectava
amb la zona de la desembocadura del Xúquer (Pérez Ballester
et alii 2008: 17) (fig. III.1).
Estudis topogràfics han demostrat que la ciutat de Valentia
es fundà en una illa fluvial o un promontori format per argiles de llims fluvials que quedaria protegida de les inundacions
periòdiques (Carmona 1990: 149). Estratègicament s’escollí un
lloc a mig camí entre les ciutats de Tarraco i Carthago Nova
(Ribera 2003: 369 i 2014: 67) en una zona ben comunicada per
via marítima i terrestre (Ribera 2002: 33), que, a més, es trobava
enmig de tres importants ciutats ibèriques de l’àrea edetana i
contestana: Arse, Edeta i Saiti (Ribera 2002: 29).
Amb anterioritat no es té constància l’existència de cap
nucli d’hàbitat, però recents excavacions al nord del Túria han
demostrat l’ús de la zona entre el segle IV i l’inici del II aC.
En un solar situat a la vora del carrer Sagunt aparegueren diferents pous, basses de reg, abocadors i camins que sembla que
deixaren d’estar en ús amb el final de la guerra púnica o l’ocupació romana (Serrano i García 2012; Ribera 2014: 146). Entre els materials trobats en aquesta excavació destaquen altars
cilíndrics de producció púnica, àmfores púniques procedents
d’Eivissa, Carthago i de l’estret de Gibraltar i vaixella fina de
ceràmica de vernís negre de l’àrea napolitana (Ribera i Jiménez 2014: 65). Part d’aquest material va ser estudiat en la tesi
doctoral de la investigadora Vanessa Albelda (2017) i una altra
part continua en procés d’estudi per l’equip d’investigadors del
SIAM i de la Universitat de València com David Quixal o la
mateixa Albelda.
Les fonts escrites referides als primers anys de vida de la
ciutat són ben escasses, tant pel que fa a l’epigrafia, inexistent per a l’època republicana (Arasa 2012: 282), com pel
que fa als textos literaris, entre els quals hi ha una breu menció sobre l’establiment de la ciutat. Titus Livi escrigué un
breu paràgraf sobre la fundació de Valentia (Periocha 55):
“Iunius Brutus cos. in Hispania is qui sub Viriatho militaverant agros et oppidum dedit, quod vocatum est Valentia”.
Després d’un debat intens sobre el significat concret del text,
s’ha arribat a la conclusió que aquesta afirmació indica la
fundació de la colònia de Valentia a Hispania sent cònsol
Iunius Brutus en temps de la guerra de Viriat, sense la implicació directa de Iunius Brutus (Ribera 1998).
Pel que fa a la categoria jurídica de la ciutat no hi ha cap
evidència escrita, però podria tractar-se d’una colònia de dret
llatí ja que a la península Itàlica els romans utilitzaren el mètode
d’establir colònies llatines per a consolidar el seu avanç territorial entre la segona meitat del segle IV i el II aC (Pena 2002:
275), i la situació geo-estratègica de Valentia indica que podria
desenvolupar la mateixa funció. El que sembla clar és l’establiment de colons d’origen itàlic a la ciutat que tant les dades
arqueològiques (Ribera 1998) com antropològiques confirmen
(García-Prósper 2016).
Els primers habitants de Valentia s’assentaren en una zona
lacustre deshabitada sobre uns estrats formats per argila i llims
de color taronja sota els quals hi havia un llit de graves. Sobre
aquests estrats s’han identificat els primers signes antròpics que
11
[page-n-27--data::data]
corresponen majoritàriament a estructures negatives utilitzades
com abocadors de caràcter domèstic, com a fosses rituals de
fundació o com a elements per al suport arquitectònic de les
primeres construccions que eren tendes o barracons propis dels
campaments militars (Marín i Ribera 2002: 289).
En diferents excavacions de la ciutat com l’Almoina, les
Corts Valencianes i el carrer Roc Chabàs aparegueren indicis de
les primeres i efímeres estructures per aixoplugar-se consistents
en forats de pal (fig. III.2), probablement per subjectar les tendes a les quals seguiren, en un lapse de temps ben curt, les primeres estructures més sòlides de planta rectangular amb murs
de tovot i sòcol de pedres travades en fang.
Paral·lelament a la construcció d’aquestes estructures, i situades en els mateixos nivells estèrils, l’arqueologia ha documentat diverses fosses interpretades com a deposicions votives,
com les aparegudes a les excavacions del carrer Roc Chabàs, les
Corts Valencianes i l’Almoina que alguns autors han interpretat
com a rituals de bonaventura per a les noves construccions o
com a ofrenes als numina (Ribera 2010: 272-281; Huguet i Ri-
bera 2015: 223-231). A més, cal destacar l’aparició de femers o
abocadors de deixalles domèstiques fruit de la vida diària dels habitants de la ciutat (Marín i Ribera 2002: 298; Ribera 2014: 74).
Seguidament hi hagué una fase constructiva que algun autor ha considerat com de monumentalització amb la construcció dels edificis de caràcter públic probablement en l’últim
quart del segle II aC (Ribera 1998: 344). La ciutat apareixeria
en aquest període com un recinte emmurallat d’unes 10 hectàrees delimitat aproximadament pels carrers del Comte de Trénor, Serrans, Juristes, Corretgeria, plaça de la Reina, Cabillers,
Avellanes, plaça Sant Lluís Beltrán, Comte d’Olocau i Pintor
López (Ribera i Jiménez 2014: 84) (fig. III.3 i III.4). A l’interior d’aquest recinte es trobava el fòrum, del qual solament s’ha
identificat una reduïda superfície de paviment a la plaça de la
Mare de Déu, que era de terra batuda i estava limitada per una
canalització (Ribera 2009: 58). En la zona oriental del fòrum es
construí un gran horreum (Ribera 2011: 204), enfront del qual
es trobava una insula, excavada completament, amb una sèrie
de dependències, probablement amb funció administrativa, i
les termes republicanes (Marín i Ribera 2010) que s’han posat
en relació amb el veí santuari, interpretat com un Asklepieion.
Aquest, probablement dedicat a Esculapi, estava situat entre les
termes i la porta oriental de la ciutat (fig. III.5). La seua situació
no és casual, ja que aquesta zona devia presentar emanacions
naturals d’aigua arran de les quals se li donaria un caràcter sacre a l’àrea que fins l’època islàmica estigué relacionada amb
Fig. III.1. Plana deltàica de la zona Túria-Xúquer (Pérez Ballester
et alii 2008: 23).
Fig. III.2. Forats de pal i restes de cabanes de l’època fundacional
aparegudes a l’excavació del carrer Roc Chabàs (Arxiu SIAM).
12
Fig. III.3. Plànol amb el recinte republicà de la ciutat de Valentia
(Arxiu SIAM).
[page-n-28--data::data]
Fig. III.4. El recinte de la ciutat republicana de Valentia dins del
plànol actual (Arxiu SIAM).
l’aigua (Albiach, Espí i Ribera 2009: 424). Altres possibles
àrees sacres són les estructures trobades en la intervenció del
carrer Roc Chabàs (Machancoses 2015: 495) i del carrer Sabaters-plaça Cisneros (Ribera 2014: 77), però les evidències són
escasses i fins al moment no hi ha proves concloents per a la
seua identificació com santuaris urbans.
Poc després de la fundació de la ciutat, els processos naturals
de la vida i la mort dels habitants instal·lats en la nova urbs feren
que la zona oest, situada fora del recinte urbà, comencés a utilitzar-se com una àrea funerària, l’anomenada necròpoli occidental. Entre les primeres tombes destaquen els cinc hipogeus de
càmera lateral que presenten aixovars ceràmics i faunístics associats al ritus de la porca praesentanea (García-Prósper 2016)
(fig. III.6, a i b). Junt a les tombes d’hipogeu se n’excavaren
d’altres en fossa. El ritus majoritari era la inhumació, tot i que es
documenten en menor mesura incineracions que alguns autors
han associat a un component indígena entre la població de la
ciutat (García-Prósper 2006: 187). Al carrer Sagunt, en el marge
nord del riu Túria, es documentà un ustrinum i una fossa amb
restes de cremacions que també s’ha interpretat com una possible zona funerària de cronologia republicana (Ribera 1996: 89).
Tot i que no es coneixen estructures portuàries de l’època republicana se suposa que existien ja que al carrer Baró de
Petrés, molt a prop de l’actual llit del riu, aparegué una acumulació ceràmica interpretada com les peces trencades durant
el procés de descàrrega d’un vaixell (Ribera 2008: 33). Els
primers pobladors de la ciutat importaven gran part dels productes que consumien, com demostren els estudis de material
ceràmics existents fins al moment (Marín 2002: 352; Ribera i
Marín 2003: 287-293).
L’anomenat conflicte sertorià afectà de manera decisiva a la
ciutat de Valentia, ja que la seua adscripció a la causa de Sertori
tingué com a conseqüència la destrucció i arrasament de la ciutat l’any 75 aC. Sal·lusti informà en dues ocasions sobre la batalla del Túria, que es produí a les portes de Valentia, on l’exèrcit
sertorià i el seu lloctinent Herenius foren derrotats per les tropes
senatorials de Pompeu: “...inter laeva moenium et dexterum flumen Turiam, quod Valentiam parvo intervallo proeterfluit...” (II,
LIV); i “...Castra hostrium apud Sucronem capta et proelium
apud flumen Turiam et dux hostium C. Herenius cum urbe Valentia et exercitu deleti satis clara vobis sunt...” (II, XCVII,
Fig. III.5. Infografia de la ciutat de Valentia en l’època republicana
(Arxiu SIAM).
a
b
Fig. III. 6 a i b. Tomba amb difunt i cap de porc procedent de
la necròpoli occidental i reconstrucció d’una tomba d’hipogeu
excavada en la mateixa (García-Prósper 2016).
13
[page-n-29--data::data]
VI). També Plutarc esmenta la batalla en la seua biografia sobre
Pompeu (18): “Prop de Valentia (Pompeu) derrotà Herenius i
Perpenna, dos bons dirigents que s’hi havien refugiat amb Sertori, per a qui lluitaven, que hi perderen més de deu mil homes”
(Ribera 1998: 101). Per la seua banda, Florus (II, X, VIII-IX) fa
una menció de les sis ciutats adeptes a la causa sertoriana: Osca,
Termantia, Clunia, Valentia, Vxama i Calagurris. Per últim, Ciceró, també esmenta de passada les batalles de Sucro i del Túria
(Pro Balbo, II).
L’arqueologia ha proporcionat evidències del moment immediatament posterior a aquesta derrota, amb la troballa de 14
individus masculins entre els 17 i els 22 anys, excepte un de més
edat, amb clars signes de tortura que foren mutilats i assassinats
a la zona del fòrum (Alapont, Calvo i Ribera 2010: 13). Els cossos es trobaren junt a una potent capa de cendres, restes humanes, fragments ceràmics, armament i enderrocs, probablement
dels sostres del porticat, i són mostra de l’ajusticiament públic
i exemplaritzant dels soldats sertorians i del posterior incendi
i destrucció de la urbs per part de l’exèrcit pompeià. Aquesta
destrucció és palesa en altres excavacions de la ciutat com per
exemple en les de les Corts Valencianes, el carrer Sabaters-plaça
Cisneros (fig. III.7) o l’ocultació d’un tresor monetari de 195
denaris, el més modern dels quals està datat en el 77 aC, a prop
de la porta Sucronensis (Ribera 2014: 69).
Després de la destrucció ocasionada per les tropes pompeianes, la ciutat quedà abandonada fins a l’època d’August. En
aquest període, entre el 75 i el 5 aC/5 dC aproximadament, no
hi ha evidències de noves construccions o reparacions, les necròpolis denoten una greu manca de manteniment (García-Prósper 2006: 187) i solament continuaren en ús l’Asklepieion de
l’Almoina que no fou destruït el 75 dC. Tot i l’ambient general
desolació, s’intueix una esporàdica freqüentació de la zona per
alguns abocadors com el del carrer Adoberies, interpretat com a
part d’un carregament d’àmfores procedents del veí port fluvial i
datat entre el 60 i el 40 aC (Revert 2009: 79).
A principi de l’època d’August, en un panorama d’abandonament general de les estructures urbanes, a excepció del
temple d’Asklepios, apareixen alguns obradors de ceràmica a
l’Almoina i al carrer Sabaters, ambdós productors de copes de
parets fines. El primer d’ells s’ha posat en relació amb el veí
Asklepieion i la freqüentació dels viatgers que discorrien per la
Via Augusta (Ribera i Marín 2005: 25). El segon encara està
pendent d’un estudi acurat i junt a ell s’identificaren altres tallers probablement metal·lúrgics.
A partir del canvi d’Era o una mica abans començà una tímida
recuperació de la ciutat, poc visible des del punt de vista edilici,
on destaca un paviment de mosaic de l’edifici trobat al carrer Roc
Chabàs (Soriano, Ruiz i López 1995; Machancoses 2015: 496) i
les primeres tombes de l’època imperial de la necròpoli occidental (Rosselló i Ruiz 1996: 151). La reocupació de la ciutat mantingué la trama urbanística de la ciutat republicana pel que fa al
traçat viari i la situació del fòrum. Cal destacar que els primers
estrats constructius imperials s’assentaren sobre els potents nivells
d’enderroc i abandonament corresponents a la ciutat republicana.
D’aquest moment data l’amortització votiva del pou de l’Asklepieion de l’Almoina que ha proporcionat un conjunt de 677 peces
ceràmiques (Albiach et alii 1998: 139) i que recentment s’ha relacionat amb una cerimònia lustral (Huguet i Ribera 2015: 233).
A més, segons l’itinerari dels Vasos de Vicarello (fig. III.8), a la
ciutat hi havia una mansio relacionada amb els serveis de posta
i la Via Augusta que pot datar-se a partir del 8-7 aC (Arasa 2012:
285). En l’època de Tiberi s’ha documentat una altra deposició
votiva sota les obres de pavimentació del decumanus de l’Almoina, fet que s’ha posat en relació amb la reconstrucció del traçat
Fig. III.7. Nivell de destrucció de l’excavació del carrer Sabatersplaça Cisneros (Serrano 1998).
Fig. III.8. Vas de Vicarello on es pot llegir el topònim Valentia en la
darrera línia (fotografia cortesia de Ferran Arasa).
14
[page-n-30--data::data]
Fig. III.9. Plànol de la ciutat imperial de Valentia amb la posició central del fòrum i el circ com a límit oriental (Ribera i Jiménez 2012;
plànol I. Escrivà).
viari urbà. Cal destacar, però que el geògraf Estrabó no esmenta la
ciutat en la seua descripció sobre la zona valenciana, cosa que pot
interpretar-se per la poca importància del nucli urbà en l’època.
Tot i que la ocupació de la ciutat és innegable, el cas és que des
del punt de vista constructiu hi ha poques restes de les èpoques
d’August i juli-clàudia, potser afectades per la posterior remodelació flàvia que monumentalitzà la urbs. En aquest moment destaca
l’existència d’unes termes periurbanes situades ben a prop de la
porta meridional de la ciutat (De Pedro, Díes i Porcar 1989: 715723), que posteriorment quedarien englobades en la trama urbana
(Machancoses 2015: 576). A les necròpolis s’observa una també
tímida recuperació i s’han trobat inhumacions i incineracions datades a mitjan del segle I a l’occidental i a la situada al nord del
Túria. Sovint se cita la urbs notissima a la que al·ludí Pomponi
Mela referint-se a Valentia, i Saguntum, però probablement eren
els records del que havia sigut la ciutat en un passat no massa
llunyà, ja que la imatge que devia presentar en aquest moment no
seria la d’una ciutat monumental (Pena 2002: 277).
Les veritables mostres de represa de la vida urbana es donen
a partir de l’època flàvia (Jiménez 2009: 96), quan el recinte de
la ciutat s’amplià fins a, pràcticament, el doble del republicà i es
constatà la construcció de diferents edificis de caràcter públic,
religiós i comercial (fig. III.9). La ciutat degué mostrar a partir
d’aquest moment un aspecte monumental que, en ocasions, s’ha
posat en relació amb una segona deductio, el nou establiment
de contingent humà de la qual parla Plini el Vell (Ribera i Jiménez 2012: 92). Altres investigadors daten la segona deductio a
l’època d’August, ja que en cinc de les inscripcions en les quals
apareix mencionada la tribu, aquesta és Galeria, que és la pròpia de les comunitats urbanes assentades a la península Ibèrica
en l’època d’August, tot i que el topònim Valentia no presenta
un sobrenom derivat del nom de l’emperador com és habitual
en altres ciutats (Arasa 2012: 289). Existirien per tant dos grups
poblacionals establerts en dues èpoques diferents, els descendents dels quals correspondrien als veteres i veterani esmentats
per les inscripcions. Aquesta peculiaritat poblacional donaria
lloc a una estructura bipartida del Senat colonial (Arasa 2012:
289; Pena 2002: 277). Tot i això, respecte a la segona deductio i
a l’estatut jurídic de la ciutat durant l’època imperial els dubtes
són encara molts, les interpretacions variades i les proves concloents ben escasses (Pena 2002: 276), per la qual cosa no tots
els investigadors l’accepten (Abascal 1996: 267).
Com ja hem vist, el fòrum es mantingué en el mateix lloc,
de manera que així es perpetuava el centre públic, cívic, polític i religiós de la ciutat (fig. III.10). El seu costat oriental és
ben conegut per les excavacions de l’Almoina. El temple de15
[page-n-31--data::data]
Fig. III.10. Plànol de la ciutat de l’època imperial segons
Machancoses (2015: 392).
Fig. III.11. Infografia de la ciutat de Valentia en l’època imperial
(Arxiu SIAM).
Fig. III.12. Infografia del circ de Valentia (Arxiu SIAM).
16
gué estar situat en la zona septentrional del fòrum, com degué
succeir durant l’època republicana, però no es coneix arqueològicament. Estava envoltat per un porticat al qual s’adossava
un edifici de funció indeterminada a la zona que havia ocupat
l’antic horreum republicà (Escrivà, Jiménez i Ribera 2013:
59). De la basílica, enfrontada al temple, se’n coneix el costat
nord oriental on hi havia un edifici que s’ha interpretat com un
Aedes Augusti (Escrivà 2006; Escrivà, Ribera i Vioque 2010:
60). Junt aquest s’identificà la cúria que estava adossada a un
edifici simètric de funció desconeguda es trobà molt deteriorat
per l’espoli que degué patir en l’època tardoantiga (Escrivà,
Jiménez i Ribera 2013: 60). En la part posterior d’aquests edificis bessons, amb entrada pel kardo paral·lel al fòrum, es trobaren dues construccions amb diferents habitacions organitzades
a partir d’un pati per a les quals recentment s’ha proposat la
identificació com sengles scholae (Machancoses 2015: 519).
L’antic santuari d’Asklepios amplià la seua superfície i es transformà amb la construcció de dues fonts al nord, anteriorment
associades a un nimfeu (Albiach, Espí i Ribera 2009: 421), i
dues piscines porticades en la zona central i sud (Escrivà, Ribera i Vioque 2010: 35). D’aquesta època daten les dues inscripcions que esmenten a Asklepios aparegudes a Valentia, una
de les quals aparegué durant l’excavació de la zona i l’altra es
conserva encastada en la Basílica de la Mare de Déu del Desemparats (Ribera i Jiménez 2012: 100).
Un altre clar exemple de monumentalització fou el circ
(fig. III.11 i 12), situat en la zona oriental de la ciutat i assentat
sobre una zona que anteriorment pogué acollir una necròpoli
(Corell 2009: 31). L’estudi ceràmic dels tres nivells successius
de l’arena del circ permet datar la seua construcció al final de
l’època flàvia. Aquest gran edifici d’oci ocupà l’espai existent
entre la muralla de la fase republicana i el riu, amb una orientació nord-sud que feia coincidir l’extrem nord amb el decumanus
(Ribera i Jiménez 2012: 101). Ací es trobaven les carceres i junt
a aquestes, va aparèixer un edifici annex amb un pati central
amb basses i diferents habitacions, recentment interpretat com
un ludus o edifici auxiliar del circ per al descans dels corredors
i els seus cavalls (Machancoses 2015: 549). En la part sud, situada a l’actual carrer de la Pau, pràcticament al carrer Cardenal
Payà, es trobaria la capçalera.
L’ampliació de la superfície interior de les muralles anà associada a la construcció de nous edificis com el situat als Banys
de l’Almirall, al costat sud-oest del circ. El santuari periurbà
excavat a la plaça del Marqués de Busianos es construí també
en l’època flàvia segons la datació dels material aparegut durant
l’excavació, coincidint amb les tres tombes documentades al
seu recinte (Arnau et alii 2003: 185 i 192).
Per continuar amb els edificis d’oci, les termes estaven
ben presents a la ciutat de Valentia, tot i que es documentaren
amb un estat de conservació deficient: se’n coneixen dues molt
pròximes a les portes septentrional (Calvo et alii 1998: 33) i
oriental de la ciutat, l’última de les quals estava situada en l’àrea
periurbana (Herreros i Viñes 2004-2005: 271-280). A més, cal
afegir un altre possible edifici termal ubicat en la zona portuària
(Jiménez, Burriel i Ruiz 2007: 132-135). En aquesta zona s’havia identificat l’anomenada domus de Terpsícore (López et alii
1994: 172) construïda també en aquest moment, però estudis
recents interpreten aquestes estructures amb una schola o la seu
d’alguna associació (Machancoses 2015: 531) (fig. III.13).
[page-n-32--data::data]
Fig. III.13. Pintures murals de
l’anomenada domus de Terpsícore
(Arxiu SIAM).
D’altra banda, al carrer Quart aparegué un gran mur de contenció, probablement per evitar les crescudes del riu, sobre el
qual es construí un aqüeducte que portava aigua del Túria cap a
la ciutat des de la zona de Riba-roja de Túria i Manises (Ribera
i Jiménez 2012: 94). Sembla que aquest vorejaria la ciutat per
la seua part sud per entrar per la porta Sucronensis on es trobaria el castellum aquae per a la distribució urbana de l’aigua.
Una inscripció fragmentada, que es troba extraviada, esmenta la reconstrucció per part d’un personatge que podria ser un
magistrat de l’aqüeducte que entrava per la porta meridional
(IRPV V: 28, 29 i 46).
En la zona nord de la ciutat, a l’actual carrer Comte de Trénor hi havia un petit port fluvial (fig. III.14), la primera fase
del qual es datà entre el final del segle I i el principi del II dC,
que estava en part arrasat per les reformes posteriors (Burriel,
Ribera i Serrano 2003: 134; Ribera 2008: 36). Junt al port, entre
el carrer Sabaters i la plaça Cisneros, hi havia un edifici que
probablement servia com a horreum per a l’emmagatzemament
dels productes descarregats a les instal·lacions portuàries del
Túria. Estava relacionat amb el port fluvial per proximitat, uns
50 m, i per funció, ja que probablement formava part d’un barri
comercial. Era un gran edifici amb pati central que articulava
diferents i variades habitacions i estava delimitat per dos decumani (Ribera 2011: 221). Algunes de les habitacions eren accessibles des del carrer mentre que altres eren interiors i només s’hi
podia entrar des del pati central. Al costat sud-est de l’edifici es
trobaren tres dolia in situ col·locades sobre el paviment (Burriel, Ribera i Serrano 2003: 138).
Una recent excavació situada en el carrer del Sant Calze
núm. 5, a la zona oest del fòrum, ha deixat al descobert una possible plaça o espai obert de caràcter públic que podria haver estat construïda en aquest moment, a la qual s’accedia mitjançant
tres graons de baixada i que estava enllosada amb grans lloses
rectangulars de pedra calcària dolomítica de Sagunt. S’hi han
excavat els límits occidental i meridional, amb unes dimensions
conservades de 13,77 i 11,68 m.
Les dades cronològiques de l’excavació són provisionals
ja que l’obra encara no està conclosa, però es pot avançar una
datació dels segles I-II dC. Posteriorment, part d’aquesta construcció continuà en ús encara que amb una important falta de
manteniment i un creixent deteriorament fins a la seua total destrucció evidenciada per un potent nivell d’enderroc, on hi ha
restes de mosaics amb tessel·les de pasta vítria, algun fust de
columna, tegulae, arquitraus, dovelles i marbres importats de
diverses procedències. A mitjan del segle V dC es constaten in-
tervencions en les restes d’aquestes construccions probablement
com a espolis per a recuperar material constructiu. Com ja hem
dit, les obres no estan encara finalitzades i per això agraïm a les
directores de l’excavació, Nuria Álvarez i Paqui Rubio, l’avanç
d’aquesta informació.
Pel que fa a l’arquitectura domèstica de la ciutat, les dades
són encara molt escasses i recentment s’ha apuntat la possibilitat que Valentia fóra una de les anomenades “città senza case”,
ja que la major part de les edificacions s’han interpretat com a
edificis públics o semipúblics i són ben escassos els testimonis
de domus. En aquest tipus de ciutat la població viuria majoritàriament en vil·les periurbanes i rústiques no massa llunyanes
que a Valentia s’han identificat en l’època imperial tant al nord
del Túria com a la zona sud de la ciutat (Machancoses 2015:
724). Per a completar la part domèstica hem d’esmentar la tesi
de la investigadora Tamara Peñalver sobre l’arquitectura domèstica al País Valencià que permet donar llum al tema d’on
residien els habitants de Valentia (Peñalver 2018).
La necròpoli occidental continuà en ús i probablement
també la situada al nord del Túria, en la qual s’identificà la
construcció d’un recinte funerari de planta quadrada amb diferents monuments propis de diversos grups familiars, gremis o col·legis (Van Andriga, Alapont i Martínez 2007: 170).
Aquest recinte estigué en ús des del final del segle I dC fins
al III dC i al seu interior es trobaren restes de dues pires funeràries i deposicions votives entre les quals destaca una urna
funerària in situ.
Fig. III.14. Infografia del port de l’època imperial (Arxiu SIAM).
17
[page-n-33--data::data]
Fig. III.15. Evidències
de destruccions i
abandonaments del
segle III dC (Ribera
i Jiménez 2014: 158;
plànol I. Escrivà).
El segle II dC fou un període de relativa calma en el qual
es mantingueren les construccions anteriors sense excessius
canvis. Tanmateix, s’han detectat remodelacions i obres de
millora en diferents edificis públics i privats. Durant la primera meitat del segle II dC es féu de nou, probablement en
dues ocasions, l’arena del circ. A partir de l’època tardo-antonina s’observa la renovació d’alguns edificis, entre els quals
destaca per la seua ornamentació el de les Corts Valencianes
(López et alii 1994: 126) i el dels Banys de l’Almirall. També el port fluvial es reformà amb la construcció d’un canal
artificial i l’ampliació de l’edifici interpretat com a horreum
(Ribera 2008: 36). Tant la necròpoli occidental com la situada
al nord del Túria continuaren en ús, a les quals hem d’afegir
la situada al carrer de Sant Vicent, als dos costats de la Via
Augusta, que cap al final de segle començà a estendre’s cap a
l’oest en allò que es coneix com la necròpoli de La Boatella.
Cap al final del segle II dC, la depressió natural identificada
com un paleocanal situada al SO de la ciutat quedà reblida
per l’acció antròpica. A la plaça de la Reina el llançament
continuat de residus, que havia començat en l’època de Tiberi, finalitzà al final del segle II dC, data que coincideix amb
l’amortització de la depressió de la plaça del Negret, que
evidencia la utilització com a femer durant un espai curt de
temps on els rebutjos es llançaven de manera massiva.
La ciutat donà signes d’estancament des de la primera
meitat del segle III dC, quan s’abandonaren les construccions
dels Banys de l’Almirall i potser també el santuari periurbà
de la plaça del Marqués de Busianos (Arnau et alii 2003:
186), però sobretot a partir de mitjan del segle III dC quan
18
l’obturació del clavegueram, l’abandonament d’infraestructures i els nivells d’incendi en diferents punts de la ciutat
s’han constatat de manera reiterada (fig. III.15). Malgrat el
cegament del clavegueram, l’entramat viari continuà en ús
tant en la Baixada dels Toledans com en la plaça Cisneros
(Ribera i Romaní 2011: 338), cosa que unit a l’epigrafia honorífica, datada majoritàriament entre el final del segle II i
el III dC, sembla indicar que els òrgans de govern de la ciutat encara funcionaven a les acaballes del segle III dC. Tot
i que no es coneixen els motius exactes de l’estancament,
aquest es relaciona amb episodis violents urbans materialitzats en incendis i/o abandonaments dels edificis, sobretot en
la zona nord de la ciutat com el documentat al Palau de les
Corts Valencianes (López et alii 1994: 30), al barri portuari
i comercial nord-oriental (Ribera 2008 i 2011) o a la basílica del fòrum (Ribera i Jiménez 2014: 158) (fig. III.16). Les
estructures del port fluvial del carrer Comte de Trénor quedaren en desús també en aquest moment (Ribera 2008: 39),
com també el recinte funerari del carrer Sagunt. Per contra,
la necròpoli de La Boatella fou intensament utilitzada a partir
d’aleshores (Martínez Pérez 2020). El col·lapse manifestat
en la urbs coincidí amb l’ocultació de 89 monedes entre les
bigues del sostre de l’edifici del carrer Roc Chabàs entre el
270 i 280 dC (Ribera i Salavert 2005), data proposada també
per als episodis d’incendis i destruccions (Jiménez, Ribera i
Rosselló 2014: 269).
Com a conclusió final podem dir que a partir del segon quart
del segle III dC hi hagué un període de canvi i transformació urbana que preludiava un nou tipus de ciutat fruit de nous temps.
[page-n-34--data::data]
a
b
Fig. III.16 a i b. Nivells de destrucció i enderrocs del segle III dC a les excavacions del carrer Roc Chabàs i l’Almoina (Arxiu SIAM).
Tot i que la ciutat començà a reconstruir-se immediatament,
al final del segle III dC la superfície urbana es reduí i zones
abans ocupades devien presentar un aspecte d’abandonament
i enderrocs (Jiménez, Ribera i Rosselló 2014: 270). El traçat
viari es mantingué, però les tasques de manteniment públic
foren clarament insuficients en comparació amb l’etapa altimperial (Ribera i Jiménez 2012: 107). Pel que fa al manteniment
dels edificis públics i religiosos, no se’n construïren de nous
però sí se’n reutilitzaren alguns com la cúria o l’Asklepieion i,
contràriament, la basílica quedà abandonada. En l’àmbit privat
tampoc es construïren noves edificacions i les que hi havia
presentaven un empobriment general. En definitiva, el començament del Baix Imperi suposà la readaptació de la ciutat
a aquesta nova època en què els criteris polítics, urbans, arquitectònics, comercials, religiosos i socials no eren els mateixos.
Però això ja és una altra història...
19
[page-n-35--data::data]
20
[page-n-36--data::data]
IV
Excavacions
Hem intentat classificar l’estudi de les excavacions d’una manera lògica i fàcilment comprensible diferenciant les excavacions ubicades a l’interior del recinte emmurallat, de l’època
republicana o imperial, de les excavacions peri-urbanes situades extramurs. Entre les primeres hi ha abocadors, nivells
constructius, d’ús i l’enderroc d’edificis i deposicions rituals
de les excavacions de: l’Almoina, carrer de Roc Chabàs, carrer
Sabaters/plaça Cisneros, Banys de l’Almirall i plaça de Nàpols
i Sicília. Entre els segons, just en el límit exterior de la ciutat
hi ha també abocadors, necròpolis i, una mica més allunyat, les
restes d’una terrisseria. Les excavacions de periurbanes són:
plaça del Negret/carrer de Calatrava, carrer del Mar, avinguda
de la Constitució; i les necròpolis occidental, del nord del Túria, de Russafa i de La Boatella.
IV.1. L’ALMOINA (ALM)
IV.1.1. excavació
L’any 1987 l’Ajuntament de València començà les actuacions
a la Plaça de l’Almoina, en una primera etapa amb 13 campanyes d’excavació repartides en diversos anys, que involucraren
a gran part dels arqueòlegs i estudiants d’arqueologia d’aquells
moments. Posteriorment, el 1998 començaren les obres d’adequació de la plaça sobreelevada amb la finalitat que les restes
arqueològiques pogueren ser visitades per sota d’aquesta. Un
procés que va acabar completament el 2010 amb pràcticament
25 anys de treball constant, encara que de vegades interromput, dels diferents equips que han format part de la llarga vida
d’aquest jaciment urbà. En les excavacions realitzades a l’actual Centre Arqueològic de l’Almoina s’han trobat restes de la
primera ocupació de la ciutat en la segona meitat del segle II
aC i la reocupació posterior entorn al canvi d’Era, moment a
partir del qual hi hagué una ocupació contínua fins a l’actualitat.
L’excavació de l’Almoina, de 2500 m2, es troba on estigué la
zona sud-oriental del fòrum romà per on passaven el kardo i el
decumanus maximus (Ribera 2002: 304).
Els primers estrats d’ocupació humana que s’hi han identificat corresponen a estructures negatives com fosses, forats de
pals, algun abocador o restes de fogueres que es poden associar
amb un hàbitat campamental de caràcter militar amb cabanes
o tendes (Marín i Ribera 2002: 289). Posteriorment es documentaren estructures més estables amb murs fets amb sòcols de
pedra i alçats de tovots que serien amortitzats per les estructures
monumentals en la configuració de la nova ciutat republicana de
Valentia (Ribera 1998: 344).
Partint del plànol de l’època republicana de l’Almoina
(fig. IV.1), en la part NO de l’excavació es documentà un gran
horreum, probablement comunitari. Té quatre llargues naus
paral·leles on s’emmagatzemarien cereals i altres productes
procedents dels impostos i el comerç (Ribera 2002: 306). L’horreum obria les seues portes al sud, al decumanus maximus, un
dels carrers principals de la ciutat, pavimentat i amb canalització central per a la recollida d’aigües brutes, que es creuava
al NE amb el kardo. Enfront de l’horreum, a l’altre costat del
decumanus maximus es troba l’edifici termal i una sèrie d’estances amb possible funció administrativa. Aquestes, tot i que
molt deteriorades, es troben en la part occidental de la insula i
són estances rectangulars obertes al fòrum en les quals es desenvoluparien activitats administratives o funcionarien com a
oficines públiques. La part oriental d’aquesta mateixa insula
estava ocupada per unes termes encara de tipologia antiga que
constaven d’apodyterium, tepidarium i caldarium amb alveus,
a més de sala de forn, latrines i altres serveis (Marín i Ribera
2010: 11). Aquestes termes presenten trets propis dels edificis
balnearis republicans (Marín i Ribera 2000: 152) com l’ús de
l’hypocaustum reservat solament a l’alveus, absència de frigidarium, palestra o natatio.
21
[page-n-37--data::data]
Fig. IV.2. Detall d’excavació de les restes humanes trobades sota el
porticat del fòrum (Arxiu SIAM).
Fig. IV.1. Plànol de la fase monumental de l’Almoina de l’època
republicana (Arxiu SIAM).
Molt probablement, les termes s’han de posar en relació
amb l’existència d’un edifici de culte a les aigües front a elles,
a l’altre costat del kardo. Del santuari coneixem únicament el
mur que el delimità, l’existència d’un pou monumental amortitzat en el moment de refundació de la ciutat cap al 5 aC-5 dC
(Albiach et alii 1998: 163) i una piscina. És habitual l’edificació
de santuaris en sorgents d’aigua o brolladors naturals en l’època
romana (Gómez Santa Cruz 2007: 87) i probablement en aquesta zona n’hi hauria algun. El santuari, possiblement dedicat a
Esculapi, seria un Asklepieion i junt amb les termes desenvoluparia funcions de complex curatiu o medicinal (Albiach, Espí i
Ribera 2009: 420; Escrivà, Ribera i Vioque 2010: 35).
Un episodi bèl·lic, del qual també s’han trobat evidències
a l’Almoina tallà l’evolució de la ciutat (Ribera i Calvo 1995:
20). Els textos antics (Titus Livi, II, LIV; Sal·lusti, II, XCVII,
VI; Plutarc, Sertori, XIX; Ciceró, Pro Balbo, II) fan menció a la
batalla que tingué lloc entre les muralles de Valentia i el Túria
on morí Herenius, lloctinent de Sertori, i l’exèrcit sertorià fou
derrotat per les tropes del bàndol senatorial. A les excavacions
de l’Almoina s’han trobat mostres fefaents relacionades amb
el posterior ajusticiament del soldats sertorians i la destrucció
de la ciutat (fig. IV.2). Les restes arqueològiques enregistrades
al fòrum, per sota del pòrtic, front a les tabernae de les termes,
són les restes de catorze individus masculins, probablement
soldats executats, acompanyats per armes de les corresponents
panòplies (Ribera i Calvo 1995: 20; Alapont, Calvo i Ribera
2010: 13). La ciutat fou incendiada i destruïda quasi en la seua
totalitat com evidencien arqueològicament uns potents estrats
de cendres, carbons i enderrocs. Únicament es respectà el san22
tuari, l’Asklepieion, situat en la zona oriental de l’Almoina, a
prop del qual s’instal·là poc després una xicoteta terrisseria de
ceràmiques de parets fines sobre els enderrocs de les antigues
termes (Ribera i Marín 2005: 21). Les dades arqueològiques
mostren que la ciutat quedà quasi abandonada, amb freqüentacions puntuals, probablement per la proximitat de la via, fins al
final del segle I aC, quan comencen a enregistrar-se arqueològicament signes d’ocupació.
Entre aquests primers signes destaca l’amortització ritual
del pou del santuari, probablement en un banquet ritual de refundació de la ciutat (Albiach et alii 1998: 164) que es data
entre el 5 aC i el 5 dC, que alguns autors han identificat amb una
lustratio (Huguet i Ribera 2015: 233). En un primer moment
es pensà que amb el transcórrer del temps el santuari esdevingué un nimfeu (Jiménez 2008: 26; Albiach, Espí i Ribera 2009:
423), sempre conservant el seu caràcter simbòlic en relació al
culte a les aigües. Però l’epigrafia de l’època imperial dedicada
a Asklepios indica que probablement el santuari continuà dedicat al déu de la medicina.
No va ser fins a l’època flàvia quan es produí una nova
organització urbanística i constructiva (Escrivà 2006), que alguns autors han posat en relació amb la instal·lació de nous
pobladors, probablement els veterani (Ribera 1998 b: 40).
S’amplià la ciutat al doble del recinte republicà i s’encetà
un programa de renovació urbanística amb la construcció de
grans edificis públics (fig. IV.3). El traçat viari es mantingué
igual, tant el kardo com el decumanus, mentre que l’horreum
remodelà l’espai interior (Jiménez i Ribera 2003: 22), no sabem si mantenint la seua funció o canviant-la més en relació al
fòrum colindant (Ribera 2011: 220).
Dins d’aquesta monumentalització es renovà el fòrum (Ribera 1987: 116). Al costat occidental del solar de l’Almoina resten 8
basaments i part de les columnes del què seria el porticat oriental
del fòrum de la ciutat construït entre el 70 i el 100 dC (Marín, Piá
i Rosselló 1999: 12). La plaça central del fòrum tindria aproximadament 6.900 m2, estava enllosada amb un paviment de pedra
blava d’Alcublas, com també els carrers. Al costat oriental s’hi
accedia mitjançant tres graons des del porticat que l’envoltava.
El paviment presenta una lleugera inclinació cap al centre i una
canaleta tallada als extrems per a la recollida d’aigües pluvials.
[page-n-38--data::data]
Fig. IV.3. Plànol de l’Almoina en època flàvia (Arxiu SIAM).
La cúria, seu de reunions del senat de la colònia, estava localitzada al SE del pòrtic oriental del fòrum i era de planta rectangular, 7 i 8,30 m, amb un sòcol de grans carreus de pedra sobre els
quals s’alça un mur d’encofrat d’opus caementicium i conserva
un paviment d’opus signinum. Al nord d’aquest existí un altre
edifici paral·lel, probablement amb funcions administratives, que
resta quasi totalment destruït per espolis d’època andalusina.
La basílica es trobava al costat meridional de la plaça del
fòrum, front al temple, cosa que denota el lloc preeminent que
tenia ja que en ella es realitzaven transaccions comercial, finan-
ceres i s’administrava justícia. A la cantonada NE del solar es
trobava l’Aedes Augusti, temple dedicat al culte imperial (Escrivà, Jiménez i Ribera 2013: 59).
Damunt del que foren les termes republicanes s’erigí un edifici públic, identificat en un primer moment com un macellum
o mercat (Escrivà, Ribera i Vioque 2010: 54), i recentment com
a una schola o seu d’alguna associació (Huguet i Ribera 2015:
234; Machancoses 2015: 519). Presenta un pati central amb un
pou i deu habitacions al seu voltant. S’accedia a ell des del kardo i les estances es disposaven simètricament en forma de U des
de la porta, mentre que el pou hi quedava quasi al centre. L’edifici adjacent, amb el qual compartia paret, s’ha identificat com
una seu gremial o collegium (Escrivà, Jiménez i Ribera 2013:
64), potser una altra schola (Machancoses 2015: 523). Era de
planta quadrada encara que solament es coneix en part perquè
queda fora dels límits de l’excavació. S’hi accedia des del kardo
a un peristil tetràstil al voltant del qual s’organitzaven diverses
estances, de les quals es coneixen les del costat nord.
A més de les estructures romanes, l’Almoina acull també
restes importants d’èpoques posteriors com són el grup episcopal (catedral, baptisteri i mausoleu); l’espai martirial i la presó
de Sant Vicent; les primeres necròpolis cristianes; l’Alcàsser
andalusí de Balansiya i la seua necròpoli o rauda; i, ja en l’època baix medieval, la construcció de l’edifici que al segle XIV
acolliria l’obra assistencial de l’Almoina.
IV.1.2. estratigrafia
Pou republicà fundacional
Entre la façana oriental de les termes i el kardo, a pocs metres de
l’encreuament entre aquest i el decumanus maximus, aparegué
un pou fundacional excavat en l’argila natural (Álvarez i Ribera
2002; Álvarez et alii 2003: 370). Era de planta rectangular (fig.
IV.4), d’1,25 i 0,70 m, amb una profunditat de 3,29 m, i s’hi
diferenciaven dos estrats superposats (UUEE 60663 i 60690).
El nivell inferior (UE 60690), amb 1,27 m de potència, era una
Fig. IV.4. Secció i foto del pou (UUEE
60663 i 60690) de l’època fundacional de
l’Almoina (Arxiu SIAM).
23
[page-n-39--data::data]
terra llimosa i sorrenca molt compacta amb abundants carbons
i ceràmiques de mitjan del segle II aC i amb grans quantitats
d’ossos d’animals menors d’un any o neonats. El nivell superior
(UE 60663) segellava l’anterior amb una potent capa de 2,02 m
de grava barrejada amb terra sorrenca i argilosa de color cendrós. El material era prou més escàs, tant pel que fa a la ceràmica com a la fauna. Probablement, aquesta capa superior tenia la
funció d’aïllar la inferior, ja que es relaciona amb una deposició
votiva de caràcter públic (Ribera 2010: 273).
Fossa votiva a l’encreuament del decumanus i el kardo
L’any 2002 es localitzà una fossa xicoteta (UE 7707) molt a prop
de l’angle nord-occidental de l’encreuament entre el kardo i el decumanus maximus (Álvarez i Ribera 2002; Álvarez et alii 2003:
376). Presentava una forma rectangular, de 0,92 i 0,46 m amb
0,70/0,80 m de profunditat i estava excavada en l’argila natural.
La part interior d’aquesta estructura tenia un revestiment blanc
de textura argilosa. El seu rebliment (UE 7706) tenia dues capes:
la superior amb restes de cendra i alguns fragments d’ovicaprí
i la inferior sense cendres i amb abundants restes ceràmiques i
faunístiques. Aquesta deposició està situada ben a prop del pou
votiu, de fet, ambdós podrien formar part dels rituals religiosos
i preparatius propiciatoris del traçat i construcció de les vies
urbanes de la nova ciutat (Álvarez et alii 2003: 380).
fòrum (UE 20002). En els dos casos, estaven per davall d’un
paviment de cal (UE 20022) de la primera fase constructiva
que correspon a les primeres estructures amb murs de tàpia
per la qual cosa s’interpretaren com rituals de fundació domèstics (Ribera 2010: 280; Huguet i Ribera 2015: 226).
Pou amortitzat en l’època d’August
En la vuitena campanya d’excavació de l’Almoina s’identificà un gran pou (fig. IV.6) construït amb carreus de pedra
calcària (UE 60314) de planta quadrangular d’1’82 m x 1’54
m i 5’30 m de profunditat (Albiach, Badía i Marín 1997;
Albiach, Ribera i Rosselló 1999). La seua construcció s’ha
datat en l’època republicana, moment en què estarien en ús
les termes i el decumanus a l’oest (Ribera 1998: 426-450)
i una gran cisterna al nord probablement relacionada amb
l’Asklepieion (Albiach, Espí i Ribera 2009: 420). El moment
d’amortització del pou pot precisar-se gràcies al material que
el rebleix i que ha proporcionat una datació en el període
Olles de la primera fase constructiva de l’Almoina
En la zona oriental del porticat del fòrum, entre aquest i l’horreum, per sota dels murs de la primera fase constructiva, es
van trobar dues olles de ceràmica reductora de cuina posades
cap per avall (UUEE 20023 i 20026) (Escrivà, Pascual i Ribera 1991) (fig. IV.5). A l’altre costat del mur de la primera
fase constructiva (UE 2840), en la seua cara meridional, es
diferencià una altra capa (UE 20025) de terra llimosa compacta de coloració marró ataronjada amb alguns carbons aïllats. La seua grossària era de 18 cm. El material no era molt
abundant però sí significatiu, amb la presència exclusiva de
campaniana A i produccions de Cales en les variant Byrsa
401 i 661. Una olla (UE 20023) aparegué per sota dels ciments del mur de la primera fase constructiva (UE 2840) que
divideix la zona en dues parts, i l’altra (UE 20026) estava situada una mica més al sud, just al peu del segon basament del
Fig. IV.5. Detall de l’excavació de la primera fase constructiva de
l’Almoina (Arxiu SIAM).
24
Fig. IV.6. Secció del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat
en l’època d’August (Arxiu SIAM).
[page-n-40--data::data]
Fig. IV.7. Conjunt ceràmic
votiu que amortitzava
el pou datat en l’època
d’August (Arxiu SIAM).
d’August. El rebliment es disposava en capes successives
(UUEE 60476, 60456, 60455, 60358, 60357, 60328, 60326,
60313 i 60297), sincròniques, donada l’homogeneïtat del
material. A la base del pou es recuperaren pedres de dimensions mitjanes, però en general les capes són terra argilosa
amb més o menys concentració de carbons, cendres i ceràmica amb algunes variacions entre elles. Cronològicament,
l’estudi del material ha donat una data molt concreta entre els
anys 5 aC i 5 dC, coincidint amb el moment de reocupació de
la ciutat després de la destrucció de l’època sertoriana (fig.
IV.7, IV.8 i IV.9). Aquests factors, junt a l’especificitat del
conjunt, han fet que se l’interpretés com una ofrena votiva
de caràcter públic probablement emmarcada en els ritus de
fundació, o més ben dit “refundació”, de la ciutat. Recentment, s’ha relacionat amb la lustratio urbis, cerimònia ritual
consistent en una processó purificadora al voltant del cercle
de la ciutat (Ribera 2010: 288).
Dipòsit votiu de l’època de Tiberi al decumanus
L’any 2002 entre l’entrada del fòrum i l’encreuament del decumanus maximus amb el kardo, es va excavar un nivell de textura
sorrenca amb molts carbons (UE 7467) (Álvarez i Ribera 2002;
Álvarez et alii 2003: 380) (fig. IV.10). Era una zona reduïda 2,5
x 2 m just per sota del decumanus maximus, entre l’horreum i
el canal de la cloaca. Estratigràficament, se situava per damunt
dels nivells de destrucció de l’època sertoriana i per sota del
paviment del carrer del segle I dC, i estava envoltada pels rebliments d’anivellació per a la construcció de la via. En aquest
punt, s’identificà gran quantitat de ceràmica completa, tot i que
esclafada, majoritàriament vasos per beure de TSI, ceràmica
de parets fines, ceràmica comuna i ibèrica, però també un quadrants d’Arse, una agulla d’os, peces de pasta vítria i una banya
de cérvol. Sembla que la banya estava disposada en una posició
central i que les peces ceràmiques es repartien al seu voltant.
S’ha apuntat la possibilitat que aquest conjunt foren les restes
d’un sacrifici ritual o una ofrena en forma de libacions amb motiu de la reconstrucció de la via per la reocupació de la ciutat ja
en l’època imperial (Álvarez et alii 2003: 392).
Deposició de gerres de la schola
En la quarta campanya d’excavació de l’Almoina (1990) aparegué una deposició (fig. IV.11) que també es pot relacionar amb
un dipòsit ritual de caràcter privat (Pascual i Ribera 1990). A
l’habitació 2 de l’edifici identificat com a seu d’alguna associació o schola, també denominada habitació “de les tenalles”
emmarcada pels murs UUEE 3064, 3225, 3226 i 3229 es documentà un estrat de gran interès. En el rebliment (UE 3228) de la
rasa de fundació (UE 3227) de les cimentacions, concretament
en l’angle d’unió d’ambdues, es recuperaren sengles peces ceràmiques que s’haurien de relacionar amb un probable ritus que
precediria a la construcció de l’edifici (Ribera 2010: 290). Es
tracta de dues gerres globulars, una d’elles tallada a l’altura de
la panxa i utilitzada com a tapadora de l’altra, completa, en l’interior de la qual es recuperaren alguns ossos d’animal xicotet i
una moneda (UE 3135).
IV.1.3. el material ceràmic
Pou republicà fundacional
(Fig. IV.12 i IV.13; quadre IV.1; annex 1, quadre 1)
La ceràmica de vernís negre proporciona una cronologia del segon terç del segle II aC, amb un predomini de la campaniana A
sobre la ceràmica calena i amb presència minoritària de ceràmica etrusca (fig. IV.14). Predominen les formes de campaniana
A Lamb. 25, 27, 33b, 36, 55 i 68, amb absència de les formes
més modernes com la Lamb. 6, 8 i Morel 113. La ceràmica calena antiga presenta majoritàriament les formes Lamb. 33b i MP
147. Apareix, a més, el denominat Grup II de Valentia amb formes Lamb. 31, 36 i 27B, i una pyxis Lamb. 3 d’origen etrusc.
La ceràmica de parets fines és de procedència majoritàriament itàlica, amb les formes Mayet I i II que cronològicament
es documenten entre l’últim quart del segle II i el primer quart
de l’I aC. Hi ha una llàntia del tipus Ricci D de mitjan del segle
II aC, probablement de procedència itàlica.
Entre les àmfores itàliques predominen les greco-itàliques per
al transport de vi, de procedència tirrènica, adriàtica i brindisina
(fig. IV.15). També apareixen àmfores púniques, de la zona ebusi25
[page-n-41--data::data]
Fig. IV.8. Principals tipus de material ceràmic del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (dibuix P. Mas).
26
[page-n-42--data::data]
Fig. IV.9. Principals tipus de material ceràmic del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (dibuix P. Mas).
27
[page-n-43--data::data]
Quadre IV.1. Percentatges de la ceràmica del pou fundacional de
l’Almoina (UUEE 60663, 60690).
Produccions
Fig. IV.10. Deposició ritual de l’època de Tiberi prèvia a la
construcció del decumanus a l’Almoina (Arxiu SIAM).
Àmfores
C. comuna importada
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
Ceràmica ibèrica
Llànties
Parets fines
Ungüentari
Vernís negre B Cales antiga
Vernís negre B etrusca
Vernís negre B Grup 2
60663 60690
2
1
1
8
7
3
11
10
8
1
1
6
1
1
1
3
Total
%
12
7
3
11
10
9
2
1
6
1
1
2
3
17,6 %
10,3 %
4,4 %
16,2 %
14,7 %
13,2 %
2,9 %
1,5 %
8,8 %
1,5 %
1,5 %
2,9 %
4,4 %
Fig. IV.11. Deposició de gerres sota els murs de la schola de
l’Almoina (Arxiu SIAM).
Fig. IV.13. Percentatges de la ceràmica del pou fundacional de
l’Almoina (UUEE 60663, 60690).
Fig. IV.12. Conjunt ceràmic del pou de l’època fundacional de
l’Almoina (UUEE 60663, 60690) (Arxiu SIAM).
tana i del nord d’Àfrica, com la Tripolitana Antiga que transportava oli. Per últim, es documenta una àmfora del tipus Campaments
Numantins (CCNN) procedent del sud d’Hispània.
La ceràmica itàlica de cuina procedeix de la zona campaniana i també de la zona etrusca. Presenta tres tipus de
formes: patina, patella i tapadora. Entre les patinae apareixen les formes Com-it. 6c de vora bífida (fig. IV.15, Alm.
60690.14), 6d de llavi engrossit (fig. IV.15, Alm. 60690.12)
i 6g de vora triangular (fig. IV.15, Alm. 60690.13). Un fragment de vora de secció triangular pot pertànyer a una sartago
(Com-it. 5a). Les patellae són Com-it. 4a amb ala (fig. IV.15,
Alm. 60690.15) derivades de les antigues lopades. Les tapadores del tipus Com-it. 7a i b (Alm. 60690.18) acompanyarien
a les cassoles anteriors en el servei de cuina. Totes les formes
podrien datar-se en l’últim terç del segle II aC.
Hi ha un grup heterogeni de ceràmica de cuina importada d’orígens desconeguts on destaquen una patella similar a
la forma Com-it. 4a (fig. IV.15, Alm. 60690.16) i una tapadora similar a la forma Com-it. 7a (fig. IV.15, Alm. 60690.17)
de pasta rosa ataronjada molt sorrenca amb desgreixants grossos
28
[page-n-44--data::data]
ALM 60690
Fig. IV.14. Conjunt ceràmic del pou de l’època fundacional de l’Almoina (UUEE 60663 i 60690; dibuix P. Mas).
29
[page-n-45--data::data]
ALM 60690
Fig. IV.15. Conjunt ceràmic del pou de l’època fundacional de l’Almoina (UUEE 60663 i 60690; dibuix P. Mas).
30
[page-n-46--data::data]
ALM 60690
Fig. IV.16. Conjunt ceràmic del pou de l’època fundacional de l’Almoina (UUEE 60663 i 60690; dibuix P. Mas).
brillants i rojos; dos morters, un que podria ser d’origen adriàtic
amb bec molt desenvolupat (fig. IV.15, Alm. 60690.27) i l’altre
probablement d’origen peninsular del qual sols es conserva la
base i que comparteix pasta amb una gerreta amb dues anses.
La ceràmica reductora de cuina apareix representada per
olles (fig. IV.16, Alm. 60690.21, 22, 24 i 38 bis) i olletes (fig.
IV.16, Alm. 60690.19 i 20) de perfil en S i llavi engrossit i les
seues corresponents tapadores (fig. IV.15, Alm. 60690.25 i
26). Aquest grup presenta unes pastes grises i negres amb desgreixants calcaris i es relacionen amb la tradició indígena. Probablement són de producció local o regional.
Per últim, es constata ceràmica ibèrica de cocció oxidant,
entre la qual destaca un kalathos (fig. IV.16, Alm. 60690.46),
i també reductora, amb imitacions de les formes Lamb. 25
i 36, a més de ceràmica de cuina o tosca que aniria al foc.
També hi ha ceràmica ibèrica d’emmagatzematge com àmfores, tenalles i lebes.
El conjunt ceràmic d’aquest pou votiu se situa, cronològicament, cap al tercer quart del segle II aC, data que ve a
coincidir amb el moment de fundació de la ciutat que proporcionen per les fonts escrites, el 138 aC. A més, la peculiaritat
del conjunt índica una deposició poc habitual, probablement
fruit de l’acumulació de les restes i la vaixella utilitzada en un
banquet ritual, que amb posterioritat al seu consum havien de
ser amortitzades ja que havien estat amb contacte amb els déus
(Merrifield 1987: 48). La proximitat a la via i a la ubicació en
allò que fou posteriorment el cor de la ciutat porta a pensar
en un ritus de caràcter públic (Ribera 2010: 273), potser relacionat amb els eixos principals, kardo i decumanus, de la
ciutat en un moment molt inicial de la urbs.
Fossa votiva a l’encreuament del decumanus i el kardo
(Fig. IV.17; quadre IV.2; annex 1, quadre 2)
Entre la ceràmica de vernís negre es documenten majoritàriament campaniana A amb les formes clàssiques Lamb. 28 (fig.
IV.18, Alm. 7706. 9 i 10) i 31 (fig. IV.18, Alm. 7706.11). També hi apareix ceràmica calena, únicament, antiga dels tipus M
28121/2822 (fig. IV.18, Alm. 7706.7), cosa que indica un terme
ante quem del 130 aC per a la formació del conjunt. Probablement d’origen sicilià pareix el Grup I de Valentia/Byrsa 401 (fig.
IV.18, Alm. 7706.8). Entre les ceràmiques de parets fines, també
campanes, s’ha identificat un gobelet de la forma Mayet II (fig.
IV.18, Alm. 7706.6) i també hi ha un fragment d’ungüentari. Les
àmfores itàliques són probablement greco-itàliques (fig. IV.18,
Alm. 7706.12 i 13); entre les púniques hi ha una del tipus Mañà
C (fig. IV.18, Alm. 7706.1), i també hi ha fragments indeterminats d’àmfora ebusitana i d’altres indeterminada. Les olles de
ceràmica de cuina reductora presenten perfils en S (fig. IV.18,
Alm. 7706.2 i 3), tot i que no hi ha exemplars complets. Són
molt semblants a les del pou votiu de l’època fundacional de
l’Almoina, com també les tapadores (fig. IV.18, Alm. 7706.4).
Hi ha ceràmica ibèrica decorada, ceràmica ibèrica tosca, una
olla (fig. IV.18, Alm. 7706.16), i ceràmica ibèrica llisa, concretament un plat del tipus Gr. III.8 (fig. IV.18, Alm. 7706.15).
A més, cal destacar l’aparició d’una possible imitació de vas
púnic o de ceràmiques de parets fines amb parets verticals, lleugerament fusiforme (fig. IV.18, Alm. 7706.5). Per últim, s’ha
identificat un clau de ferro.
El conjunt d’aquesta fossa és quantitativament més escàs
que el pou anteriorment descrit. El material que contenia no
s’adiu amb la interpretació d’una banquet ritual de caràcter
31
[page-n-47--data::data]
Quadre IV.2. Percentatges de la ceràmica de la fossa votiva de
l’Almoina (UE 7706).
Produccions
Àmfores
C. reductora de cuina
Campaniana A
Ceràmica ibèrica
Parets fines llises
Ungüentari
Vernís negre B Byrsa 401
Vernís negre B Cales antiga
7706
%
4
3
3
4
1
1
1
1
22,2 %
16,7 %
16,2 %
22,2 %
5,6 %
5,6 %
5,6 %
5,6 %
Fig. IV.17. Percentatges de la ceràmica de la fossa votiva de
l’Almoina (UE 7706).
11ALM
7706
Fig. IV.18. Conjunt ceràmic de la fossa votiva de l’Almoina (UE 7706; dibuix P. Mas).
32
[page-n-48--data::data]
públic. Tanmateix, la seua ubicació i la contemporaneïtat
ambdós fa pensar en algun tipus de ritual propiciatori diferent al banquet i en relació amb el traçat viari.
Olles de la primera fase constructiva de l’Almoina
(Quadre IV.3)
Com hem esmentat anteriorment, per davall dels paviments de
la primera fase constructiva sota el porticat oriental del fòrum,
s’identificaren dues olles reductores de cuina. Ambdues aparegueren plantades amb la boca cap per avall, semblants a altres
conegudes en les excavacions del carrer Roc Chabás i les Corts
Valencianes (López et alii 1994: 43). Totes elles s’han d’interpretar com deposicions de caràcter ritual (fig. IV.19). Les olles de
l’Almoina presenten un cos globular amb coll marcat i llavi exvasat amb canaletes a la part baixa del cos. Cap de les dues conserva la base que probablement va ser eliminada intencionadament
(fig. IV.20). Una de les olles es va relacionar amb la forma Vegas
1/Com-it. 1 (Ribera 2010: fig. 9), l’altra, es va relacionar amb
una Vegas 2/Com-it. 1b. Presenten pastes que varien de tonalitat
entre el gris, el marró i el ataronjat amb abundants desgreixants
brillants micacis i d’altres orgànics i textura molt sorrenca que
probablement s’han d’interpretar com a una producció no d’origen local o regional sinó importada. A la vuitena campanya de
l’Almoina aparegué una altra olla cap per avall (UE 4695) de pasta marró amb abundants desgreixants blancs i brillants xicotets i
grocs més grans. La seua superfície és marró i negre a l’exterior
i a l’interior roja i negra, sobretot en la part baixa de la paret per
haver estat exposada al foc. No presenta vora ni base retallades
intencionalment i al seu interior es van trobar restes de ferro, concretament una espècie de placa llisa, encara que molt deteriorada.
La ubicació d’aquesta troballa ens fa relacionar-la amb les olles
anteriors pel seu component ritual, encara que es tractaria de actes
diversos. Es trobà sota el mur UE 4443 que separa el caldarium
del praefurnium a les termes republicanes, junt a la deposició ritual de ceràmiques de parets fines i gerretes de ceràmica grisa
emporitana (Huguet i Ribera 2015: 225).
A més, una mica més a l’est, en aquest mateix mur, es trobaren la part inferior de quatre àmfores de procedència itàlica
(Alm. 4681.1, Alm. 4689.1, Alm. 4690.1, Alm. 4691.1). Al seu
interior, hi havia matèria orgànica, espines de peix, restes de
fauna, costelles i maxil·lar de conill, i una llàntia Ricci E (Alm.
4681.2) (Huguet i Ribera 2015: 226). Les deposicions d’olles
cap per avall són habituals en contextos rituals domèstics del
mediterrani romà (Belarte i De Chazelles 2011: 178; Bonghi
Jovino 2006: 37; Bailo et alii 2005: 63) i sovint es relacionen
amb ritus d’inici. Tot i que les deposicions rituals sempre són
difícil d’interpretar, la possibilitat d’un ritual d’inici per aquests
contextos de l’Almoina és molt suggerent.
Quadre IV.3. Produccions ceràmiques i tipologies de les olles
trobades sota el fòrum de l’Almoina (UUEE 20023 i 20026).
Producció/Tipologia
20023
20026
C. reductora de cuina
Olla
Olla Com-it. 1a
1
1
1
1
Fig. IV.19. Olles ceràmiques de l’època republicana de l’Almoina
(UUEE 20223 i 20226; dibuix P. Mas).
a
Pou amortitzat en l’època d’August
(Fig. IV.21; quadre IV.4; annex 1, quadre 3)
El conjunt ceràmic aparegut a l’interior del pou republicà, és
un dels més sorprenents de Valentia, no sols per la seua formació, fruit d’un banquet ritual, sinó també per la seua quantitat
i estat de conservació. S’hi han individualitzat 677 peces (Albiach et alii 1998: 140): 90 de TSI (13,2 % del total ceràmic),
111 de ceràmica de parets fines (16,4 %), 22 llànties (3,2 %),
33 àmfores (3,5 %), 78 peces de ceràmica ibèrica (11,5 %),
211 de ceràmica de comuna oxidant (31,1 %), 39 de ceràmica
b
Fig. IV.20 a i b. Olla ceràmica amb base retallada intencionalment
(UE 20023.1; fotografia A. Franco).
33
[page-n-49--data::data]
Quadre IV.4. Percentatges de les produccions ceràmiques procedents del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August
(UUEE 60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458).
Produccions
Àmfora
C. africana de cuina
C. comuna africana
C. comuna oxidant
C. comuna reductora
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
Ceràmica ibèrica
Llàntia
C. oxidant d’engalba roja
Parets fines llises
Reductora d’engalba negra
C. engalba roja pompeiana
TSI
Vernís negre B Cales tardana
Vernís negre B Cales
60297 60313 60328
60357
60455
60457
60458
Total
%
1
35
4
10
194
17
20
77
1
78
22
6
111
1
3
90
1
2
5,2 %
0,6 %
1,5 %
28,9 %
2,5 %
3,0 %
11,5 %
0,1 %
11,8 %
3,3 %
0,9 %
16,4 %
0,1 %
0,4 %
13,4 %
0,1 %
0,3 %
35
6
3
9
150
13
2
71
1
43
15
6
94
1
2
80
1
2
1
3
1
15
3
4
1
4
2
3
10
24
13
3
1
2
importada (5,7 %) i 77 de cuina (11,3 %); a més d’abundants
restes d’animals, majoritàriament porc, ovella, cabra i gall,
tots individus joves, alguns vasos de vidre orientals i una destral de pedra probablement de carnisser.
La TSI és el conjunt més important i quantitatiu d’aquesta producció trobat a la ciutat (Ribera 2010b: 268). Els segells apareguts indiquen un origen dual, 13 d’Arezzo i set de
Puteoli, predominen les cartel·les rectangulars en el centre,
però també hi ha vuit circulars, quatre oblongues, dos radials
i una intradecorativa. Estan absents els segells in planta pedis i la decoració aplicada, cosa que palesa la formació del
conjunt abans del 10 dC. Pel que fa a les formes, les més
modernes són les Consp. 22.5, 32.1 i 31.2 datades a final del
Fig. IV.21. Percentatges de les produccions ceràmiques procedents
del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època
d’August (UUEE 60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455,
60457 i 60458).
34
60358
1
5
1
regnat d’August (Ettlinger et alii 2002: 90). Les ceràmiques
de parets fines són majoritàriament itàliques, entre les quals
destaquen les formes Mayet 5 i 33, sobretot de producció
sud-itàlica, però també de pasta grisa catalana.
Una peça especial és la llàntia Deneauve IV/Dressel 9
que té com a decoració dos personatges esquarterant un porc.
Aquesta escena és clarament comparable amb el que succeí
en el moment de formació del conjunt, ja que la gran quantitat de suids documentats a l’interior del pou i la destral de
carnisser fan pensar en una escena de sacrifici que potser
és la representada a la llàntia. També hi havia una llàntia
Deneauve VB/Dressel 12 amb dos becs, decoració vegetal
i ansa plàstica triangular, que junt amb la Dressel 9 són les
peces més modernes, ja que podria datar-se entre els regnats
d’August i Claudi.
Entre la ceràmica ibèrica es constaten tant formes clàssiques (kalathos, lebes, tenalles) com altres de marcada influència romana. Apareixen sobretot ceràmiques de rebost,
taula i emmagatzemament. Entre la ceràmica de taula destaquen dos vasos de libacions i una possible cràtera, signe de
l’ús del conjunt.
Entre les ceràmiques de cuina destaquen productes importats de la península Itàlica, que procedeixen tant de la regió vesuviana com de la lacial. De les primeres es registra la
cassola de vora bífida Com-it. 6c (fig. IV.22, Alm 60357.4),
les tapadores Com-it. 7a, b, c (fig. IV.22, Alm. 60358.33),
i les fonts d’engalba roja pompeiana R-pomp. 15 i 17 (fig.
IV.22, Alm. 60328.63). De les segones, probablement procedents de la zona tiberina o dels voltants de Roma, es documenta una cassola de parets altes del tipus Celsa 79.28 (fig.
IV.22, Alm 60328.68) i dos morters Dramont D1 (fig. IV.22,
Alm. 60328. 135/136).
Aquest conjunt és el primer on es constata l’arribada de
ceràmica africana de cuina a la ciutat de Valentia (fig. IV.23
i IV.24). Tot i que és relativament escassa, prova l’arriba-
[page-n-50--data::data]
Fig. IV.22. Ceràmica de cuina itàlica del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (60297, 60313, 60328,
60357, 60358, 60455, 60457 i 60458; dibuix P. Mas).
da d’aquests productes ja en l’època tardoaugustal. Apareix
una tapadora del tipus Òstia II, 302 amb perfil complet (fig.
IV.23, Alm. 60328.69) i dues vores de cassola del tipus Òstia
II, 306 Alm. (fig. IV.23, 60455.9) i Òstia II, 314 (fig. IV.23,
Alm. 60455.26). També s’ha documentat un conjunt de ceràmica probablement africana que no va al foc. Presenta una
pasta que varia del beix o rosa fins al marró/ataronjat amb
desgreixants visibles de punts de cal, quars i mica. L’engalba és crema-blanquinosa o crema-grisosa probablement per
la utilització d’aigua de mar en la fabricació. Morfològicament, hi ha formes obertes del tipus bol de mesura mitjana
(fig. IV.24, Alm. 60328.129, 130 i Alm. 60455.31) i xicoteta
(fig. IV.24, Alm. 60328.131) i formes tancades del tipus gerra
(fig. IV.24, Alm. 60328.132 i 128) i ampolla (fig. IV.24, Alm.
60328.126 i 127). Tot i que no s’han trobat paral·lels exactes, a Cartago hi ha formes locals que recorden aquests bols
i gerres (Fulford i Peacock 1994: 70) datades en els segles
I aC i I dC. A més, també s’assemblen a alguns conjunts de
Cartagena (Pérez Ballester, Borredá i Cebrián 1995: 196).
Pel que fa a les importacions procedents del Mediterrani Oriental, s’ha documentat una possible ampolla amb coll
llarg, estret i dues anses (fig. IV.23, Alm. 60358.30). La seua
pasta és del tipus pasta fullada de color marró claret amb
moltíssima mica, molt similar a les produccions d’àmfores
monoansates de Sardes.
Tractarem ara la ceràmica comuna probablement de producció local o regional que es pot diferenciar en dos grups
majoritaris: la ceràmica de cuina, amb pastes predominant-
Fig. IV.23. Ceràmica africana de cuina
i oriental del pou de l’Asklepieion de
l’Almoina amortitzat en l’època d’August
(60297, 60313, 60328, 60357, 60358,
60455, 60457 i 60458; dibuix P. Mas).
35
[page-n-51--data::data]
Fig. IV.24. Ceràmica comuna africana del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (60297, 60313, 60328,
60357, 60358, 60455, 60457 i 60458; dibuix P. Mas).
36
[page-n-52--data::data]
ment reduïdes però també oxidants, i la ceràmica comuna
de cocció oxidant, i amb pocs exemplars tractarem també
de la ceràmica reductora de taula. La ceràmica de cuina de
producció regional (fig. VI.25) presenta superfícies fosques,
negres o grises, i pastes dures reduïdes i en menor mesura oxidants, amb abundants desgreixants de cal i quars que
li confereixen un aspecte granulós. Tipològicament es documenten ampolles, olles i olletes, marmites i una cassola, totes per anar al foc i també tapadores com a element
auxiliar. Les olles són el recipient més abundant en format
gran i mitjà, sempre amb coll marcat i vora quadrangular (fig. VI.25, Alm. 60328.51 i 58), triangular (fig. VI.25,
Alm. 60455.11) o arrodonida (fig. VI.25, Alm. 60358.57).
També són molt abundants les tapadores de perfil senzill
amb pom i vora arrodonida (fig. VI.25, Alm. 60455.10/53).
Les marmites de cos globular poden ser amb vora en ala
(fig. VI.25, Alm. 60328.55) o amb llavi quadrangular (fig.
VI.25, Alm. 60328.54). Entre les gerres destaca una forma de
cos ovoide amb coll curt però ample i vora trilobulada amb una
ansa (fig. VI.25, Alm. 60328.47). Per últim s’ha documentat una
cassola baixa de perfil senzill amb vora marcada per una canaleta (fig. VI.25, Alm. 60328.62). Tots aquests recipients presenten
una base còncava-convexa i uns trets morfològics similars que
permeten identificar-los com un grup unitari, tot i que probablement procedien de més d’un taller. Aquesta producció entroncaria amb la posterior ceràmica de cuina reductora regional de
l’època imperial (Huguet 2012: 436).
El grup de ceràmica comuna de cocció oxidant és el més
abundant (fig. IV.26 i IV.27), com sol passar habitualment.
Hi ha un gran repertori ceràmic amb formes molt comunes i
d’altres molt específiques. Les pastes, procedents de diferents
tallers probablement locals o regionals, són de tonalitats beix/
ataronjada, depurades amb desgreixants fins blancs i brillants
majoritàriament. La forma més abundant sense cap mena de
dubte són les gerres, Gr. I Urceus, sobretot la forma Vegas
44 (fig. IV.26, Alm. 60358.46), és a dir, gerres de cos oval o
globular amb coll sense diferenciar amb una o dues anses (fig.
IV.26, Alm. 60328.51). Hi ha també una gerra amb cos globular
i coll alt i ample amb dues anses, Vegas 37 (fig. IV.26, Alm.
60328.154), molt semblant a l’exemplar documentat en aquest
mateix pou amb engalba exterior anteriorment descrit (fig.
IV.24, Alm. 60328.132); una ampolla o Gr. II Lagoena, Vegas
38, també molt semblant a un altre recipient amb engalba (fig.
IV.24, Alm. 60328.126), de cos globular coll llarg i estret, vora
motllurada a l’exterior i una ansa (fig. IV.26, Alm. 60328.155).
Entre els recipients oberts destaquen un gran bací obert (fig.
IV.27, Alm. 60328.134), Gr. VI Lebes, que recorda als lebes de
tradició ibèrica; un petit bol (fig. IV.27, Alm. 60328.144) que
possiblement imita una copa Consp. 14 o 15 de TSI; i els plats
de perfil senzill amb vora bífida (fig. IV.27, Alm. 60328.142)
o reentrant (fig. IV.27, Alm. 60328.139). Per últim, són també
abundants les tapadores de parets llises i vora arrodonida amb
pom (fig. IV.27, Alm. 60328.148) o peu anellat (fig. IV.27, Alm.
60328.146) amb diferents mesures.
La ceràmica reductora de taula és un grup molt reduït a
nivell quantitatiu però molt interessant des del punt de vista
formal, ja que alguns dels seus recipients són del tot peculiars.
Entre les formes habituals es troben les olletes (fig. IV.28, Alm.
60328.165 i 166) i els plats (fig. IV.28, Alm. 60358.28/29 i fig.
IV.28, Alm. 60455.16) que podrien imitar als plats Consp. 1 i
5/10 de TSI. Potser aquests plats hauríem de relacionar-los amb
la ceràmica grisa emporitana tardana amb algunes formes de la
qual presenten certa ressemblança (Casas i Nolla 2012: 648).
Hem deixat per al final una peça única en el context ceràmic
de la ciutat de Valentia. Aquest unicum és un recipient tancat
amb filtre que presenta un cos globular amb peu baix i ansa (fig.
IV.28, Alm. 60328.167). La part superior del cos té decoració
burilada i bec horitzontal.
En l’època romana es coneixen recipients amb filtre, tipus clibanus, per a la cocció dels aliments al vapor, tanmateix no és el que ací presenten ja que aquest recipient no
està destinat a anar a foc i les seues dimensions són reduïdes. S’ha identificat com un guttus, tot i que la tipologia és
una mica diferent dels models clàssics (Morel 1981: 418).
La desaparició del guttus sol datar-se al voltant del segle II
aC (Niveau 2009: 162), tanmateix la seua funció votiva per
a ofrenes i libacions (Principal 1998: 14) sembla acord amb
una deposició ritual.
Les àmfores són bàsicament d’origen peninsular i
vinàries, dels tipus Dressel 2/4 i Oberaden 74 tarraconenses,
Haltern 70 bètiques i PE 25 eivissenques; i per al transport
de saladures de peix i derivats, de les formes Dressel 7/11 i
Dressel 12. A més es documenten àmfores itàliques, orientals
i púniques amb caràcter residual.
Com hem esmentat, aquest voluminós conjunt està ben
datat tant per la vaixella fina com per les àmfores i les ceràmiques comunes d’importació.
Dipòsit votiu de l’època de Tiberi al decumanus
(Fig. IV.29; quadre IV.5; annex 1, quadre 4)
La ceràmica d’aquest conjunt estava disposada al voltant d’una
banya de cérvol i es compon majoritàriament de vasos per a
beure i formes tancades per a la contenció de líquids, encara
que també es documentaren dues cassoles (fig. IV.30). Contràriament a les deposicions rituals republicanes associades al
decumanus, aquest conjunt no es va dipositar en una fossa o pou
excavat expressament per a aquesta funció. Sembla que al moment de reconstrucció de la via es disposà el material sobre el terra i immediatament es cobrí amb aportacions que feren que les
ceràmiques s’aixafaren (fig. IV.31 i IV.32). Les formes presents
de TSI que es poden identificar es redueixen a quatre: la forma
Consp. 13.2.1 (fig. IV.31, Alm. 7467.30), el plat 14.4.1 amb segell il·legible (fig. IV.31, Alm. 7467.31), la forma 33 i la Drag.
11, a més d’un plat amb segell CVB (fig. IV.32, Alm. 7467.8).
Hi ha alguns fragments de campaniana A i de ceràmica de vernís
negre de Cales que s’han de considerar com a residuals.
El grup de ceràmiques de parets fines és el més nombrós
i significatiu de tots. Apareix un sol fragment de ceràmica
de parets fines itàliques de la forma Mayet 12 tan habitual
als contextos republicans (Ribera i Marin 2003-2004: 292);
també un únic exemplar de parets fines de procedència catalana, de la forma 61; la resta són parets fines eivissenques de
pastes reductores, entre les quals es documenten les formes
López/Estarellas 3C (Alm. 7467.57), Mayet 10, Mayet 14
(fig. IV.31, 7467.35), López/Estarellas 21A (fig. IV.31, Alm.
7467.39, 40, 41 i 42), similis Mayet 38/ Marabini XLII (fig.
IV.31, Alm. 7467.11); i oxidants, entre les quals destaquen
les formes obertes López/Estarellas 3D (fig. IV.31, Alm.
37
[page-n-53--data::data]
Fig. IV.25. Ceràmica regional reductora de cuina del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (UUEE 60297,
60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458; dibuix P. Mas).
38
[page-n-54--data::data]
Fig. IV.26. Ceràmica comuna de cocció oxidant del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (60297, 60313,
60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458; dibuix P. Mas).
7467.38), Mayet 4b, Mayet 10 (fig. IV.31, Alm. 7467.52, 54,
55 i 59), López/Estarellas 10 C, Mayet 14 (fig. IV.31, Alm.
7467.5), similis Mayet 38/Marabini LXII (fig. IV.31, Alm.
7467.6), Mayet 32 (fig. IV.31, Alm. 7467.37, 45 i 46), Mayet
35 (fig. IV.31, Alm. 7467.47) i les formes tancades similis
Mayet 52, López Mullor 61/Marabini LVIII (fig. IV.32, Alm.
7467.36). S’han documentat sis llànties, dos de les quals
amb perfil complet de la forma Dr. 4 o Volgelkpflampen (fig.
IV.32, Alm. 7467.3 i 13) de procedència itàlica, una del tipus
Den. III, una IVA i dues IV-V.
Les àmfores són escasses i alguns fragments són de caràcter
residual com la Dressel 1A itàlica i la Lamb. 2 adriàtica. Tanmateix es documenten àmfores bètiques de vi i saladures dels tipus
Dressel 28 i Haltern 70 i Dressel 7 i 12 respectivament.
Entre la ceràmica comuna d’importació apareixen fragments
de tapadores itàliques de la forma Com-it. 7a i b, una base de morter de la forma Com-it. 8 i una patinae d’engalba roja pompeiana
procedent de la Campània del tipus R-pomp. 13 (fig. IV.32, Alm.
7467.4). També apareix una tapadora africana assimilable a la
forma Òstia II, 302 i una cassola Òstia II, 306. Aquesta última
amb una cronologia que se situa entre Tiberi i els Flavis. També
interessant és el lagynos probablement itàlic que acompanyava
als vasos i que formaria part del servei de taula per a servir el vi
als banquets. La ceràmica de cuina de cocció reductora està escassament representada, amb una única olla que podria pertànyer
al tipus ERW 1.2 (Reynolds 1993: 97; Huguet 2012: 437).
La ceràmica comuna de cocció oxidant és abundant i variada
quant al repertori. Probablement és de procedència local o regional
i, tot i que hi ha formes que recorden les ibèriques, disten d’elles en
tècnica, pastes i acabats. Com és habitual les formes predominants
són les gerres, Gr. I Urceus, en les variants de llavi motllurat i graó
intern per a tapadora, Vegas 43 (fig. IV.32, Alm. 7467.24) o amb
doble motllura (fig. IV.32, Alm. 7467.20). Apareixen a més formes
amb vora triangular (fig. IV.32, Alm. 7467.17) i d’altres amb coll
curt i més tancat assimilable a la forma Vegas 44. Com a olla de
contenció del tipus Gr. VIII Aula/olla, hi ha un recipient molt similar a les olles reductores de cuina regional, però que no es tracta
d’una olla per posar al foc. També abundaven les formes obertes,
tant els grans recipients del tipus lebes, Gr. VI Lebes, amb clares
reminiscències ibèriques (fig. IV.32, Alm. 7467.10), com els recipients xicotets com el bol que probablement imita la forma Consp.
14 (fig. IV.31, Alm. 7467.21). Finalment, cal destacar una ansa en
39
[page-n-55--data::data]
Fig. IV.27. Ceràmica comuna de cocció oxidant del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (UUEE 60297,
60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458; dibuix P. Mas).
Fig. IV.28. Ceràmica comuna de cocció reductora del pou de
l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August
(UUEE 60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i
60458; dibuix P. Mas).
40
Fig. IV.29. Percentatges de les produccions ceràmiques procedents
del dipòsit votiu de l’Almoina (UE 7467).
[page-n-56--data::data]
Quadre IV.5. Percentatges de les produccions ceràmiques
procedents del dipòsit votiu de l’Almoina (UE 7467).
Produccions
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna importada
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
Gris emporitana
Ceràmica ibèrica
Llànties
Parets fines
Pondus
C. engalba roja pompeiana
TSI
7467
%
7
2
1
30
3
6
1
1
19
6
44
1
1
6
5,5 %
1,6 %
0,8 %
23,4 %
2,3 %
4,7 %
0,8 %
0,8 %
14,8 %
4,7 %
34,4 %
0,8 %
0,8 %
4,7 %
forma de cinta decorada amb una voluta que probablement formaria part d’una cràtera de la qual no resta res més (fig. IV.32, Alm.
7467.29) i un possible colador o filtre.
En aquest context hi ha un exemplar de ceràmica grisa emporitana tardana, un bol amb decoracions d’ones similar a la forma 4.4
(fig. IV.31, Alm. 7467.1) (Casas i Nolla 2012: 649) de cronologia
de l’època d’August i posterior. Continuant amb la ceràmica ibèrica, s’han registrat 14 individus, dels quals destaquen els kalathoi,
ja que són la forma predominant tant amb decoració (fig. IV.32,
Alm. 7467.27) com llisos, i les tenalles (fig. IV.32, Alm. 7467.28).
Per últim, cal esmentar l’aparició d’un pondus tronco-piramidal amb marca en forma de V a la part superior (fig. IV.32, Alm.
7467.15), una agulla d’os, una peça de pasta vítria, un anell de
bronze, un clau de ferro i un fragment de bronze en forma de S
o serp (fig. IV.32, Alm. 7467.39). A més, es recuperà la banya de
cérvol, que semblava tindre una posició central en la deposició, dos
fragments de closques d’ou i tres petxines marines.
La peculiaritat d’aquest conjunt és que s’associés amb una deposició ritual, posant-se en relació amb la reconstrucció del traçat
viari en el moment de reocupació de la ciutat després del hiatus
d’abandonament des de la destrucció de l’època sertoriana. Cronològicament, és sobretot el conjunt de ceràmiques de parets fines
el que precisa, en l’època de Tiberi, la formació del conjunt.
Deposició de gerres de la schola
(Fig. IV.33; annex 1, quadre 5)
Les dues gerres trobades són de cocció oxidant amb una pasta
de tonalitats beix/ataronjada amb desgreixants fins blancs i brillants. Morfològicament la gerra que està completa és de cos
globular amb coll poc marcat i vora exvasada arrodonida, presenta una ansa en forma de cinta i una base convexa amb peu
xicotet. La segona peça identificada, també una gerra globular
de pasta oxidant, està trencada intencionadament en la part superior, probablement perquè fera de tapadora de la primera.
Aquesta deposició també votiva seria de caràcter privat relacionada amb els rituals d’inici de la construcció de l’edifici.
Fig. IV.30. Detall del dipòsit votiu de l’Almoina (Arxiu SIAM).
IV.1.4. conclusions
Els anys d’excavació i estudi sistemàtic del solar de l’Almoina
el descobriren com un punt neuràlgic de la ciutat degut a la seua
proximitat amb el fòrum i d’altres edificis centrals de la urbs. A
nivell ceramològic, ha proporcionat un ampli ventall cronològic
mitjançant el qual s’ha pogut estudiar, sobretot, l’època republicana i el període d’August de la ciutat. Tanmateix, hem escollit uns
contexts ceràmics que hem considerat adients per al nostre treball
però hi ha molts altres contexts interessants encara per estudiar,
com són els estrats datats en el moment de destrucció sertoriana,
alguns contexts de l’època d’August i d’altres imperials.
Per a l’època republicana s’ha tractat el material del pou fundacional, la fossa votiva entre el decumanus i el kardo i les deposicions d’olles sota els paviments de les primeres construccions en
la zona que després seria el fòrum. A més cal esmentar l’existència
de les deposicions rituals sota el mur de les termes (fig. IV.34) amb
una concentració de ceràmiques de parets fines i de gerretes de
ceràmica grisa emporitana per un costat i per l’altre, una mica més
a l’est, el terç inferior de tres àmfores greco-itàliques i una Dressel 1A repletes de terra de coloració grisa amb carbons, espines de
peix, restes de conill i en una d’elles una llàntia de la forma Ricci E
(Huguet i Ribera 2015: 225).
Per a l’època imperial s’ha estudiat el pou votiu d’època
d’August, la deposició ritual de l’època de Tiberi en el decumanus i la deposició d’olles en la schola. Com es veu clarament,
tots són contexts votius, probablement relacionats amb els rituals d’inici de les construccions o funció apotropàica, com s’ha
dit en alguna ocasió per a calmar els ànims dels esperits dels
lloc que s’anava a destorbar (Huguet i Ribera 2015: 240).
L’estudi d’aquestes troballes ha proporcionat una sèrie de conjunts ceràmics ben datats que s’han convertit en conjunts de referència a la ciutat de Valentia. A més a més han permés endinsar-se
en un tema que va molt més enllà de l’estrictament ceramològic i
que té més a veure en les creences, ritualitat, superstició, en definitiva, en la religió i la concepció del món dels romans (fig. IV.35).
41
[page-n-57--data::data]
Fig. IV.31. Conjunt ceràmic de la deposició votiva del decumanus de l’Almoina (UE 7467; dibuix P. Mas).
42
[page-n-58--data::data]
Fig. IV.32. Conjunt ceràmic de la deposició votiva del decumanus de l’Almoina (UE 7467; dibuix P. Mas).
43
[page-n-59--data::data]
Fig. IV.33. Gerra votiva de l’època flàvia de l’Almoina (UE 3135;
dibuix P. Mas).
Fig. IV.35. Plànol de situació de les troballes rituals de l’Almoina a
l’època republicana (Arxiu SIAM).
IV.2. CARRER DE ROC CHABÀS (3 i 4 ROC)
IV.2.1. excavació
De les quatre excavacions que s’efectuaren en aquest solar centrarem la nostra atenció en les dues últimes, realitzades els anys
1993 (3 ROC) i 1994 (4 ROC).
La tercera campanya d’excavació del solar que s’estenia entre els carrers Roc Chabàs, Unió i el carrer Salvador i la plaça
de Crespins, s’inicià l’1 de setembre i va concloure el 23 de
desembre del 1993 sota la direcció de Enrique Ruiz i Rafaela
Soriano. Es centrà a finalitzar la cala A, començada amb anterioritat, que havia arribat fins a estrats imperials amb la troballa
d’un paviment ben conservat. L’evolució dels treballs deixà al
descobert els nivells de l’època republicana amb murs i estances
pertanyents a una edificació i una sèrie de pous i estructures
hidràuliques (Soriano et alii 1993).
La quarta campanya d’excavació del solar del carrer Roc
Chabàs s’inicià el 17 de gener i va concloure el 13 de maig del
1994 sota la direcció de Isabel López, Enrique Ruiz i Rafaela
Soriano. Aquesta última intervenció acabà amb les tasques arqueològiques que, en conjunt, han proporcionat una seqüència
estratigràfica que va des de la segona meitat del segle II aC fins
a l’època contemporània (Soriano, Ruiz i López 1995).
De l’època romana republicana, les primeres evidències
arqueològiques com en altres llocs de la ciutat eren forats
de pal i fosses associades al primer hàbitat campamental de
la colònia Valentia (fig. IV.36). D’entre aquestes fosses en
destaca una, pel seu component simbòlic i el material que
contenia, ja que es tracta d’una fossa ritual de fundació.
Fig. IV.34. Dos conjunts ceràmics apareguts sota el mur de les Es documentà també una primera fase de construcció amb
termes de l’Almoina i interpretats com de deposicions rituals murs de maçoneria irregular travada amb terra i una segona
(dibuix P. Mas).
fase de construcció més estable amb murs ben construïts.
44
[page-n-60--data::data]
Fig. IV.36. Planta de les dues fases de l’època republicana documentades a l’excavació del carrer Roc Chabàs (Arxiu SIAM).
A més, es trobaren diferents habitacions al sector nord i un
gran porticat al sud que podria ser el porticat d’un carrer o
d’un temple (fig. IV.37).
De l’època d’August, es documentaren diverses estances entre les quals destaca una gran habitació de 40 m2 decorada amb
un mosaic d’opus signinum tesselatum que delimitava dos sectors
amb la decoració. Just a l’est d’aquesta habitació es va excavar
un forn, també de la mateixa època del qual no hi ha dades per
saber si era un forn domèstic o de producció industrial. Sorprèn la
seua ubicació, a dins de l’edifici, just al costat de la gran habitació
del mosaic. Els seus excavadors interpretaren el conjunt com una
unitat domèstica, hipòtesi mantinguda recentment (Peñalver 2018:
485), però altres autors ho han relacionat amb un possible temple
(Machancoses 2015: 495). Pel que fa al porticat de l’època republicana sembla que en aquest moment deixà d’estar en ús.
Al segle I dC, les estàncies del sector nord continuaren en
ús: s’amortitzà el forn amb un paviment d’opus signinum i alguns murs es destruïren i se’n construïren de nous, com en el
cas de l’habitació del mosaic, que es dividí en dos, i la part sud
passà a formar part de l’habitació meridional. Al sector nord, a
l’espai que havia ocupat el porticat, es construïren una o dues
estances de les qual sortien dos canalitzacions.
Aquestes estructures estigueren en ús des del segle I dC fins
al III amb remodelacions puntuals i de poca entitat. El rebliment
que amortitzava el conjunt data del tercer quart del segle III dC.
En ell aparegueren restes de pintura mural i de paviment, d’opus
signinum, i la seua datació ve donada per la presència d’un tresor
de 89 monedes de bronze que probablement estiguera amagat en la
part superior del sostre o les teules. Aquest estava compost per un
as ibèric, 2 semis republicans, 44 monedes de Galié, 10 de Claudi II, 10 de Claudi II pòstum, 4 de Valerià I, 3 de Salonina, 1 de
Maximí, 1 de Volusià, 1 de Marcià, 1 de Valerià II, 1 de Saloní, 8
indeterminades i 2 frustres (Ribera i Salavert 2005: 141).
El sector nord presentava moltes fosses del període tardà
que, en ocasions, afectaven fins i tot els estrats estèrils, per la
qual cosa els nivells romans estaven clarament malmesos. Per
sobre aparegueren restes de vivendes i abocadors d’època emiral molt arrasades per les construccions andalusines posteriors.
Al segle XI va aparèixer el traçat d’un carrer i les vivendes van
patir remodelacions al llarg del segle XII i XIII.
En l’època baix medieval el carrer veié reduïda la seua amplada probablement en favor d’una de les edificacions, potser
el palau de Crepí (Soriano, Ruiz i López 1995: 36). De l’època
contemporània es documentaren un semi-soterrani de la vivenda existent i dos pous.
IV.2.2. estratigrafia
Fossa votiva fundacional
Durant la quarta campanya d’excavació (1994) es va documentar una fossa ovalada de 3 x 2 x 0,70 m plena majoritàriament
de ceràmica, ossos i cendres (fig. IV.38). Aquesta presentava
45
[page-n-61--data::data]
dos estrats separats per un altre de cendres: l’inferior (UE 2479),
d’uns 35 cm, era de terra molt sorrenca amb graves de coloració marró fosc. Sobre aquest es trobava d’una capa uniforme de
cendres de 3 cm d’espessor. Sobre ella hi havia un estrat (UE
2470) de 10 cm compost per una terra dura de color taronja
rubefacta pel contacte amb les cendres encara calentes. Aquesta
fossa respon probablement a un ús ritual, un dipòsit votiu fruit
d’un banquet (Ribera 1995: 194). Aparegueren abundants peces
senceres de ceràmica, en concret 44, majoritàriament de procedència itàlica, entre les quals hi ha àmfores de vi i ceràmica de
cuina de la Campània, copes de vernís negre de Cales i Nàpols i
gobelets per a veure de l’Etrúria. També hi havia àmfores d’oli
de la Tripolitània, gerres de ceràmica grisa emporitana, pàteres
ibèriques i una gerra de ceràmica de cocció oxidant per a vi de
terrisseries romanes. El conjunt de material permeté datar la troballa entre els anys 150 i 130 aC. A més a més, s’hi registraren
restes de fauna, concretament les extremitats posteriors d’animals neonats, d’ovicaprins, bou, porc, cavall, gat i un possible
dit humà; i també de caragols, petxines i closques d’ou. Aquest
peculiar conjunt sembla que tingué una ràpida amortització i es
va cremar la part superior de la fossa. Tot açò fa pensar en un
conjunt de caràcter ritual, és a dir, després d’un banquet cerimonial la vaixella utilitzada i les restes s’abocaren a una fossa perquè es consideraven no aptes per als humans, ja que havien estat
en contacte amb els déus i per tant no es podien tornar a utilitzar
(Ribera 2010: 276). Per damunt d’aquesta fossa, amortitzant-la,
es construí el mur de l’edifici, amb una orientació N-S.
Fossa votiva republicana
Fig. IV.37. Vista de les estructures romanes de l’excavació del
carrer Roc Chabàs (Soriano et alii 1993).
Era un nivell de pedres que cobria una potent capa de cendra
(UUEE 1482 i 1483). Col·locada cap avall hi havia una olla de
ceràmica reductora de cuina. Sobre aquest conjunt s’edificaren
els murs de l’angle SO de l’habitació G, cosa que fa pensar en
algun tipus de ritual d’inici associat a la construcció de la nova
edificació. Els nivells d’ocupació dels murs poden datar-se a
l’inici del segle I aC, data ante quem per a la deposició ritual.
Pou circular
Al sector SO es localitzà un pou de forma arrodonida (UE 1637),
d’1,5 m de diàmetre aproximadament i 8 m de profunditat (fig.
IV.39). Probablement en principi tenia una funció hidràulica.
Les dues unitats que amortitzen el pou (UUEE 1612=1642) estaven repletes de materials ceràmics que han permès datar la
seua amortització en el primer quart del segle I aC.
Pou quadrangular de pedra
Fig. IV.38. Final de la fossa votiva de fundació UE 2479 documentada
sota l’edifici de Roc Chabàs (Soriano, Ruiz i López 1995).
46
La tercera campanya d’excavació encara aportà un altre conjunt ceràmic interessant amortitzant una estructura hidràulica,
en concret un altre pou (fig. IV.40). Al sector central, no massa lluny del pou circular, se’n documentà un altre de planta
quadrangular de maçoneria de grandària mitjana i gran sense
enlluït (UE 1600). Les seues dimensiones eren 2,14 m x 1,28
m i 4 m de profunditat, però el mur nord no es va poder excavar en la seua totalitat perquè s’endinsava fora dels límits de
l’excavació. Aquest pou va ser amortitzat per diferents capes
successives que aportaren gran quantitat de material arqueològic. Els nivells més profunds (UUEE 1616, 1580 i 1568) mostraven clars signes d’haver estat en contacte amb l’aigua, cosa
que conferma que el material fou abocat al pou quan encara
tenia aigua al seu interior i, potser, estava en ús. La ceràmica
[page-n-62--data::data]
Fig. IV.39. Pou circular UE 1637 colgat amb
material de l’època pre-sertoriana (Soriano
et alii 1993).
Fig. IV.40. Pou de forma quadrangular construït amb murs de maçoneria irregular
(UE 1600) obliterat amb material ceràmic de l’època prèvia a la derrota sertoriana
(Soriano et alii 1993).
recuperada procedent d’aquest apunta cap a una cronologia
del primer quart del segle I aC. Per damunt d’aquests estrats,
reblint encara el pou, hi ha d’altres de menor consistència i
amb menor quantitat de material (UUEE 1513, 1542, 1554,
1560 i 1561). Aquest paquet es podria datar en època sertoriana, al voltant de 80/75 aC.
IV.2.3. el material ceràmic
Fossa votiva fundacional
(Fig. IV.41; quadre IV.6; Annex 1, quadre 6)
El rebliment (UE 2479) de la fossa documentat en la quarta
campanya d’excavació al carrer Roc Chabàs va proporcionar 44
peces ceràmiques en un estat de conservació molt bo que foren
estudiades en un article específic per Ribera (1995: 187) (fig.
IV.42). Gran part d’aquestes peces estan senceres (fig. IV.43) i
no presenten marques d’ús. La interpretació que se li donà, ja
des del moment de la seua troballa, era la d’una deposició de
caràcter ritual de l’època fundacional de la colònia.
La ceràmica de vernís negre és escassa però significativa, una
copa Lamboglia 31 de campaniana A (fig. IV.42, 4 Roc 2479.1) i
una altra Montagna Pasquinucci 127/Morel 3121g de ceràmica calena (fig. IV.42, 4 Roc 2479.2), que poden datar-se a mitjan del segle II aC. A més, hi havia una única llàntia, sense vernís, de forma
circular sense apèndix, amb un xicotet orifici com a bec (fig. IV.42,
4 Roc 2479.44), que podria ser de la forma Lattes I. Les ceràmiques
de parets fines del dipòsit són tres exemplars de la forma Mayet II
(fig. IV.42, 4 Roc 2479.3, 4 i 5) i un de la Mayet I.
La ceràmica més abundant de la fossa són les ceràmiques
comunes, en especial les itàliques de cuina, entre les quals destaquen les olles i cassoles (Bats 1988: 67-69).
També hi havia una cassola de ceràmica púnica de parets
baixes, rectes i lleugerament exvasades amb llavi arrodonit i
fons còncau (4 Roc 2479.21). La seua pasta és porosa i rugosa
de color gris amb el nucli taronja i una engalba beix a l’interior
i marró a l’exterior. Podria ser una forma Lancel 273 (Lancel
1987: 108) o una cassola de la forma III.2 (Guerrero 1995) pròpia dels segles III i II aC.
Quadre IV.6. Percentatges del material ceràmic procedent de la fossa
votiva fundacional UE 2479 de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
Fig. IV.41. Percentatges del material ceràmic procedent de la fossa
votiva fundacional UE 2479 de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
Produccions
Àmfores
C. clara recent
C. itàlica de cuina
C. púnica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
Ceràmica ibèrica
C. grisa emporitana
Llànties
Parets fines
Vernís negre de Cales
2479
13
1
10
1
2
2
15
1
1
4
1
%
25,5 %
2,0 %
19,6 %
2,0 %
3,9 %
3,9 %
29,4 %
2,0 %
2,0 %
7,8 %
2,0 %
47
[page-n-63--data::data]
Fig. IV.42. Conjunt ceràmic aparegut a la fossa votiva sota l’edifici de Roc Chabàs (Ribera 1995).
48
[page-n-64--data::data]
a
b
Fig. IV.43 a i b. Olla itàlica de cuina importada de la fossa ritual
amb esgrafiat al cos (UE 2479; fotografies A. Franco).
Entre la ceràmica itàlica de cuina, les olles que apareixen
són dels tipus Com-it. 1a (fig. IV.42, 4 Roc 2479.18), de cos
globular, coll marcat, vora exvasada de perfil triangular (fig.
IV.43); i Com-it. 1b, de cos globular, coll marcat i vora ametllada (fig. IV.42, 4 Roc 2479.20). Pel que fa a les cassoles,
les patinae són més abundants i, encara que en trobem també de dos tipus, presenten una major varietat formal, de les
formes Com-it. 6d (fig. IV.42, 4 Roc 2479.9, 10 i 14), amb
quatre exemplars de vora bífida; i Com-it. 6e (fig. IV.42, 4
Roc 2479.11, 12 i 13), amb fons pla, parets exvasades i rectes i vora simple. Aquesta forma és relativament escassa i
està datada entre mitjan del segle II i mitjan de l’I aC a la
península Ibèrica (Aguarod 1991: 92). A més, hi ha un agafador de tapadora que no és possible classificar. Ens trobem en
un moment cronològic en què els caccabus no han substituït
les ollae, procés que es dóna al segle I aC (Bats 1988; Huguet 2013: 309), i també caldria dir que no hi ha encara cap
peça de ceràmica d’engalba roja pompeiana documentada en
estrats previs a la derrota sertoriana a la ciutat de Valentia
(Marín i Ribera 2002: 125). Pel que fa a l’origen d’aquestes
produccions, majoritàriament procedeixen de la Campània,
però en algun cas en resta desconegut. L’olla completa no
és de pasta vesuviana amb desgreixants volcànics, però presumiblement és de procedència itàlica (fig. IV.43). Presenta
una pasta grisa amb desgreixants també grisos i marrons de
grandària mitjana i brillants molt fins. Els desgreixants són
visibles en superfície i aquesta és allisada de color gris clar
i gris fosc. Cap la possibilitat que fóra una olla de producció
etrusca, però no en tenim la certesa.
A més a més, hi ha una gerra de pasta clara recent, del tipus Cl-rec 3 (fig. IV.42, 4 Roc 2479.9), amb base plana, cos
fusiforme que s’estreny al coll i vora de diàmetre mitjà, secció
quadrangular i una sola ansa. La pasta és clara, groguenca depurada i fina. Probablement també es tracta d’importacions de
la zona itàlica que els nouvinguts portaren a la ciutat en relació
amb el consum del vi. Aquest tipus ceràmic està documentat en
època republicana a Lattes i els exemplars més recents trobats a
Valentia estan als estrats d’època d’August.
La ceràmica reductora de cuina compta únicament amb dues
tapadores. La ceràmica comuna oxidant tampoc és massa abundant, però s’ha pogut estudiar una gerra de perfil complet del tipus
Gr. I Urceus o Vegas 44, amb vora quadrangular coll mitjà poc
marcat i cos lleugerament cònic amb una sola ansa (fig. IV.42, 4
Roc 2479.8).
Les ceràmiques ibèriques són pròpies de l’etapa final
d’aquesta cultura amb kalathoi (fig. IV.42, 4 Roc 2479.26), pàteres (fig. IV.42, 4 Roc 2479.22, 32 i 24), plats (fig. IV.42, 4 Roc
2479.25) i tenalles (fig. IV.42, 4 Roc 2479.27). S’han documentat alguns fragments de ceràmica ibèrica de la classe B. Pel que
fa a la ceràmica grisa emporitana està representada per tres recipients: una gerreta troncocònica (fig. IV.42, 4 Roc 2479.6), una
imitació de la forma Lamboglia 48 (fig. IV.42, 4 Roc 2479.7) i
una copa indeterminada.
Entre les àmfores itàliques hi ha quatre exemplars de Greco-itàliques de transició (fig. IV.42, 4 Roc 2479.28, 29, 31 i 32),
però les més abundants són les sis àmfores tripolitanes antigues
(fig. IV.42, 4 Roc 2479.36, 37, 39, 40 i 41).
L’excepcionalitat de conservació de la troballa, les dades
cronològiques i la situació estratigràfica apunta a l’època fundacional com a moment de formació del dipòsit. Ribera al seu dia
va proposar una datació entre el 150 i 130 aC, però amb l’estat
actual de la investigació arqueològica de Valentia podríem precisar-la entre el 138 i 130 aC.
Tanmateix, malgrat que la motivació no està clara, la funcionalitat és evidentment ritual i votiva. Probablement és un ritual
d’inici de construcció de l’edifici (Merrifield 1987: 48) i no tant
una favissae (Ribera 1995: 194).
49
[page-n-65--data::data]
Fossa votiva republicana
La deposició de caràcter votiu identificada sota l’angle SO de
l’habitació G estava formada per una olla de cuina de cocció reductora posada cap per avall, és a dir, en posició invertida. Olles
d’aquesta producció i també dipositades cap per avall s’han
identificat per davall de la primera fase constructiva a l’Almoina
(Huguet i Ribera 2015: 231). Cronològicament, situem aquesta
troballa també en el moment de fundació. Malauradament no
hem pogut accedir a la peça ja que està il·localitzable i a l’informe d’excavació no n’hi ha fotos ni dibuix.
Pou circular
(Fig. IV.44; quadre IV.7; Annex 1, quadre 8)
El pou es va amortitzar amb dos rebliments, UUEE 1612 i 1642,
datats al voltant del 100/80 aC. La UE 1612 és la unitat més
gran i amb més material però amb l’estudi d’ambdues s’ha pogut comprovar l’homogeneïtat del material i és per això que les
descriurem juntes. El NMI dels materials ceràmics d’aquestes
dues unitats es calcula en 246 peces tant de vaixella fina com de
ceràmica comuna i àmfores (fig. IV.46, 47, 48 i 49).
La vaixella fina es compon majoritàriament de ceràmica de
vernís negre i de parets fines procedents de la zona campaniana. S’hi ha documentat campaniana A de les formes Lamboglia
6, 27c, 31, i de Cales de les formes Lamboglia 1, 27, 2, però
també una base de plat de ceràmica de vernís negre C. Les ceràmiques de parets fines, no massa abundants, són gobelets de les
formes Mayet I i III.
D’altra banda, s’hi trobà ceràmica ibèrica, tant llisa com decorada: kalathoi, plats, lebetes i sobretot àmfores. Destaca un
fragment de lagynos (fig. IV.46, 3 Roc 1612.10) del qual s’han
trobat altres dos fragments en altres unitats estratigràfiques (3 Roc
1505.1, 1588.1). Tots tres pertanyen a la mateixa peça, un exemplar amb engalba blanca procedent del Mediterrani oriental, probablement de Pèrgam. Per aquest material de luxe la cronologia
general està establerta entre principi del segle II i mitjan de l’I aC.
Hi ha una única llàntia de perfil sencer del tipus Ricci E datada
entre el segle II i mitjan de l’I aC (fig. IV.49, 3 Roc 1642.5).
També es registrà un conjunt interessant de ceràmica grisa
emporitana format per una copa troncocònica, un caliciforme
i tres plats. Un altre recipient a destacar és el gran ungüentari
Fig. IV.44. Percentatges del material ceràmic procedent del pou
circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
50
Quadre IV.7. Percentatges del material ceràmic procedent del pou
circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
Produccions
Àmfores
C. comuna importada
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. oxidant de cuina
C. púnica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
Dolium
Gris emporitana
Ceràmica ibèrica
Lagynos
Llànties
Parets fines
Ungüentari
Vernís negre de Cales
Vernís negre B etrusca
Vernís negre C
Total
%
25
1
22
42
1
7
16
25
1
9
68
1
1
12
1
12
1
1
10,2 %
0,4 %
8,9 %
17,1 %
0,4 %
2,8 %
6,5 %
10,2 %
0,4 %
3,7 %
27,6 %
0,4 %
0,4 %
4,9 %
0,4 %
4,9 %
0,4 %
0,4 %
Fig. IV.45. Gran ungüentari del tipus E procedent de l’excavació de
la necròpoli occidental al carrer de Cañete.
[page-n-66--data::data]
3 ROC
1612
Fig. IV.46. Material ceràmic de les unitats que reblien el pou circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs (Arxiu SIAM i E. Huguet).
51
[page-n-67--data::data]
aparegut en aquest pou del qual tenim el cos complet però no el
coll i la vora. Es tracta d’un exemplar de gran format del tipus
E (López Mullor, Huguet i Ribera 2013: 195). A la ciutat de
Valentia se’n va identificar un altre semblant a la necròpoli de
Cañete (fig. IV.45).
La ceràmica comuna i de cuina compta amb uns 115 individus i suposa un 36,6 % del total. La ceràmica de cuina més
abundant és la itàlica amb 42 individus. Sobta l’escassa ceràmica
comuna de cocció oxidant que hi aparegué, solament 22 individus, ja que sol ser una de les produccions més abundants en altres
conjunts de la ciutat. Els percentatges de la ceràmica reductora de
cuina són semblants als d’altres contextos de la mateixa època.
D’altra banda, s’han documentat dues formes de cassola púnica que hem associat a lopas (fig. IV.46). La pasta és marró i
porosa, amb abundants desgreixants blancs, grisos i brillants,
amb superfícies marrons i una possible pàtina interior. Probablement hem de relacionar-les amb la classe B de Guerrero
(1995: 75). Tenen restes d’exposició al foc a la base i a la paret exterior. El perfil és senzill, sense angles marcats, i la vora
arrodonida simple, de la forma III.3. Una lopas presenta la base
plana (fig. IV.46, 3 Roc 1612.49) i l’altra probablement còncava
(fig. IV.46, 3 Roc 1612.75). També hi aparegué un fragment de
vora de cassola de llavi horitzontal (fig. IV.49, 3 Roc 1642.18)
del tipus II (Guerrero 1995: 92) amb característiques físiques
molt paregudes a les anteriors. Peces semblants es documenten
a Carthago des del final del segle III aC fins a la destrucció de
la ciutat. Probablement es tracta de cassoles púnico-ebusitanes
pròpies dels segles II i I aC que combinen un marcat caràcter
hel·lenístic i púnic (Ramon 2011: 186).
A més, hi havia una cassola de ceràmica africana més
propera morfològicament a la ceràmica d’època imperial que
Guerrero (1995: 75) identifica com a Classe A de bona factura
i acabats. Procedeix de la zona de Carthago i presenta la típica
pasta roig rajola amb la superfície exterior ennegrida. Es tracta d’una cassola profunda del tipus II.1 amb llavi motllurat,
parets convexes i anses circulars horitzontals sota la carena.
Aquesta forma presenta gran similitud amb les lopades púniques que la precedeixen (fig. IV.46, 3 Roc 1612.47). Pel que fa
a la cronologia, es documentà a Byrsa des del segle III aC fins
a la destrucció de 146 aC i, per exemple, a Na Guadis estan
absents en els contextos posteriors a aquesta destrucció entre
el 130 i 120 aC (Guerrero 1995: 85). Aquest tipus de ceràmiques no són habituals als contextos de la ciutat de Valentia.
Respecte a la ceràmica itàlica, és molt abundant i es comptabilitzen 43 peces majoritàriament de ceràmica de cuina i un
sol individu de ceràmica comuna itàlica (fig. IV.46 i IV.47).
Tots els individus presenten pasta campaniana amb inclusions
volcàniques pròpies de la zona vesuviana. Tanmateix, s’observen diferències entre les pastes dels recipients que van al
foc i les dels que no estigueren fets per a exposar-los a altes
temperatures. Els primers presenten pastes d’un color rogenc
o castany fosc amb abundants desgreixants blancs, brillants i
negres d’origen volcànic, del tipus fabric 1 de Peacock (1977:
147) i tipo 1 de Di Giovanni (1996: 99). El segon, de pasta
ataronjada, conté també abundants desgreixants volcànics, i
pertany al tipus Argilla 1, 2, 4, i 5 de Gasperetti (1996: 60)
però no presenta marques d’exposició al foc. La seua pasta és
menys compacta, més tova i compta amb una possible engalba
exterior groguenca que està molt deteriorada.
52
Tractarem primer les ceràmiques de cuina i posteriorment
la peça de ceràmica comuna itàlica. Entre la ceràmica de cuina,
la forma més abundant és la tapadora. Les tapadores itàliques
d’aquest conjunt són senzilles i de grans diàmetres, entre els 32
i els 56 cm, amb vores arrodonides i parets lleugerament còncaves, Com-it. 7a (fig. IV.46, 3 Roc 1612.52), o rectes, Com-it.
7b (fig. IV.46, 3 Roc 1612.53, 54 i 55). Ambdues tenen una cronologia entre el 200 aC i el 50 dC. Les cassoles més abundants
són les de vora bífida, Com-it. 6c (fig. IV.46, 3 Roc 1612.48,
49 i 75), però també es documenten les de vora triangular amb
elements de prensió, Com-it. 6g, i una petita ala arrodonida a
l’exterior, Com-it. 6d. Cronològicament les dues últimes formes
són característiques del segle II aC i la primera meitat del segle
I aC, mentre que les cassoles de vora bífida són més habituals
a partir del segle I aC i fins a mitjan de l’I dC. Junt a les cassoles de base plana aparegué una olla de base còncava, de la
forma 2210 (Di Giovanni 1996: 82) que deriven de les antigues
lopades. S’han documentat 3 individus, un dels quals presentaria agafadors o ansetes en forma de mitja lluna o U invertida
enganxada a la vora.
Els morters itàlics no van a foc però es consideren també
com a ceràmica de cuina itàlica, i en aquest cas, són tots de
procedència campaniana. S’han inventariat exemplars de la
forma Com-it. 8f amb decoració exterior de cordó aplicat amb
digitacions (fig. IV.46, 3 Roc 1612.50 i 51). Aquesta forma està
datada entre el 125 i el 25 aC.
L’única peça de ceràmica comuna itàlica és un recipient
obert de la forma 1120 (Gasperetti 1996: 27). És un bací obert
de boca ampla, amb coll lleugerament marcat i vora de tendència triangular (fig. IV.47, 3 Roc 1612.80). No en sabem molt
més ja que sols resta un fragment de vora, però hem de relacionar-lo amb les ceràmiques itàliques de cuina amb les quals probablement viatjaria fins a terres valencianes. Tanmateix, s’ha de
precisar que aquest tipus de peces no tenen un comerç estable,
sinó més bé esporàdic.
La ceràmica reductora de cuina presenta un conjunt prou
interessant constituït majoritàriament per olles per a la cocció.
Hi destaca un possible braser o cuina portàtil (fig. IV.49). Es
tracta d’un fragment de vora corbada amb un ressalt de forma
quadrangular per a recolzar els recipients (fig. IV.48, 3 Roc
1612.72). La seua pasta presenta un nucli rogenc i laterals negres i acabats poc acurats. S’han registrat sis fragments de paret
i una ansa corba de secció circular amb les mateixes característiques, cosa que ens porta a pensar que podrien pertànyer al
mateix foguer. No hem trobat paral·lels exactes de la peça de
Roc Chabàs, que probablement fóra un recipient de cos cilíndric
amb una obertura superior en la qual hi havia diversos apèndixs
per recolzar recipients, amb funció de braser. En el món hel·lenístic tingueren molt d’èxit formes semblants identificades com
a brasers, i concretament a Corint s’identificaren dos exemplars
datats en l’últim quart del segle II aC (Edwards 1975: 119). Els
forns ceràmics estan ben documentats en època imperial a Pompeia (De Caro 2003: 240).
Centrant-nos en les olles, n’hi ha algunes de clara filiació
ibèrica amb cos globular, coll marcat i vora exvasada que li confereix un perfil quasi en S (fig. IV.47, 3 Roc 1612.70). Algunes
presenten dues línies paral·leles incises en la part superior del
cos. També de filiació ibèrica deuen ser les olles amb vora de
cap d’ànec de les quals en tenim un exemplar documentat. Hi
[page-n-68--data::data]
3 ROC
1612
Fig. IV.47. Material ceràmic de les unitats que reblien el pou circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
ha, a més, una forma similar de ceràmica reductora de cuina
altimperial (Huguet 2012: 439) amb una pasta molt sorrenca
(fig. IV.47, 3 Roc 1612.69), que potser hem de relacionar amb
el grup C d’aquesta producció procedent de la mateixa ciutat de
Valentia. Una altra forma de tradició ibèrica és la denominada
classe B 1.1, de vora quadrangular i coll llarg semblant a les
formes Alm. 60328.51 o 58 de cronologia d’August en format
gran i xicotet respectivament. Es documentaren vuit individus
més amb variants en la llargària del cos i la definició de la vora
(fig. IV.47, 3 Roc 1612.82, 83 i 84).
Aparegué una olla de ceràmica oxidant de cuina de perfil en
S i factura molt grollera amb desgreixants grans i mitjans visibles en superfície (fig. IV.49, 3 Roc 1642.15) que es deu relacionar amb l’emmagatzematge de productes. S’ha classificat com
una forma classe B 1.2 seguint la nomenclatura confeccionada
per a les olles ibèriques (Mata i Bonet 1992: 172).
Com ja hem dit abans, sobta la poca ceràmica comuna que
s’hi ha documentat, únicament 22 individus, dels quals 12 són
gerres (fig. IV.47 i IV.49). La tipologia d’aquestes és variada,
des de la forma més difosa amb vora motllurada i graó intern
per a tapadora (fig. IV.47, 3 Roc 1612.53) o vora arrodonida
(fig. IV.47, 3 Roc 1612.54), fins a formes poc habituals amb
motllures externes decoratives i ansa en forma de cinta estriada
(fig. IV.49 3 Roc 1642.13). Es documenten a més dos morters,
un d’ells amb bec per a vessar (fig. IV.47, 3 Roc 1612.73 i 74)
i pasta groga o rosa, porosa i tova amb desgreixants blancs i
brillants, que probablement imiten les formes campanes. A més,
s’ha inventariat una tapadora de perfil simple i un ala de pelvis.
Produïdes en ceràmica comuna hi ha dues troballes que mereixen especial atenció: la primera és un fragment de ceràmica
amb paret motllurada en la part alta i de secció fina. En la part
inferior la secció és molt gruixuda i horitzontal i porta una decoració de línies paral·leles. Presenta traços de pintura roja en la
part motllurada i la seua pasta és beix, depurada i compacta amb
fins desgreixants calcaris de color blanc i micacis brillants (fig.
IV.48, 3 Roc 1612.65). En un primer moment s’identificà com
a un brocal ceràmic d’un pou, cosa que confirmaria el caràcter
hidràulic d’aquest conjunt. En aquesta època són habituals els
53
[page-n-69--data::data]
3 ROC
1612
3 ROC
1612
Fig. IV.48. Material ceràmic de les unitats que reblien el pou
circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
Fig. IV.49. Material ceràmic de les unitats que reblien el pou circular
de l’excavació del carrer Roc Chabàs (Arxiu SIAM i E. Huguet).
brocals ceràmics i en tenim diverses mostres a Pompeia. Tanmateix, l’estudi acurat de la peça mostrà decoració pintada en la
zona d’unió entre la paret vertical i horitzontal cosa que contradiu a la interpretació com a pou, ja que la paret vertical, que és
excessivament motllurada i fina, no resistiria la força exercida
sobre ella per a la extracció d’aigua d’un pou. La peça, que podria recordar a les tegulae amb fumeral conservades a Pompeia,
no mostra signes d’haver estat exposada al foc. Així doncs, tot
i que la seua funcionalitat real ens resta desconeguda, es pot
apuntar la possibilitat de que fóra un pedestal decorat o similar
per subjectar algun altre objecte de base circular, tot i que habitualment són massissos. Atenent a la hipòtesi d’emmarcar-se
en un temple o àrea sacra, podria formar part dels elements decoratius d’aquest.
L’altre fragment interessant és de la representació d’una columna en miniatura (fig. IV.48, 3 Roc 1612.66/67). Se’n conserva la part inferior del fust estriat amb el basament i falta la
part superior. L’interior no està treballat i està trencat en alguns
punts, per la qual cosa és difícil saber si hi havia una sola peça
o estava acompanyada d’alguna altra representació. Podria tractar-se d’una peça de caràcter votiu. Les arulae votives són habituals en el culte domèstic però són morfològicament diferents a
aquesta perquè tenen la secció prou més ampla i s’utilitzen com
a cremaperfums. A Pompeia s’han documentat arulae en forma
de columna cilíndrica, totes amb restes de cremacions en la seua
part superior (D’Ambrosio i Borriello 2001: 41), però presenten
importants diferències amb aquesta i per això no creiem que es
puga associar a aquest grup.
A més, s’ha identificat un petit fragment de cos de ceràmica
amb decoració pintada (fig. IV.47, 3 Roc 1612.61), amb pasta
negra en el nucli i marró/ataronjada a les superfícies. Podria ser
itàlica, però amb l’estudi macroscòpic no ho podem saber amb
seguretat. Es tracta de la part inferior d’una copa o recipient globular relativament petit. A la part inferior hi ha una canaleta sota
la qual hi ha pintada una espiga en beix. La part superior està
també pintada de beix completament i probablement coincidiria
amb l’inici del fons exterior.
Per últim, es classificaren tres fragments de pondera, un
dels quals presenta una X incisa precocció a la part superior
(fig. IV.46, 3 Roc 1612.86).
Pel que fa a les àmfores, són majoritàriament de procedència itàlica, sobretot campaniana però també adriàtica. N’hi
ha dels tipus Dressel 1A i 1B campanes i Palazzo I i Dressel
1B adriàtiques. Aparegueren també alguns fragments de púnico-ebusitana, tripolitana antiga i una ansa d’àmfora ròdia amb
segell AFAOVN (fig. IV.46, 3 Roc 1612.41). En conjunt poden
datar-se en el primer quart del segle I aC.
54
Pou quadrangular de pedra
(Fig. IV.50; quadre IV.8; Annex 1, quadre 9)
Com ja hem esmentat abans hi ha diverses unitats superposades que el reblien (UUEE 1513, 1542, 1543, 1551, 1554, 1560,
1561, 1568, 1580 i 1616) (fig. IV.51 i IV.52). L’estudi detallat
dels estrats ha fet que es dataren totes en un mateix moment o
amb molt poca separació temporal per la qual cosa estudiarem
el material com un conjunt tot i que sempre respectant les unitats corresponents.
Entre la vaixella fina hi ha algun fragment de ceràmica de
vernís negre etrusca i indeterminada, però abunden sobretot les
produccions de campaniana A i de Cales amb les formes Lamboglia 1, 5 i 8 . La ceràmica ibèrica és molt abundant amb diferents formes d’àmfores, plats, gerres, lebetes i kalathoi.
[page-n-70--data::data]
Quadre IV.8. Percentatges del material ceràmic procedent del pou quadrat construït amb opus incertum de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
Produccions
Àmfora
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
C. oxidant de cuina
Campaniana A
Ceràmica ibèrica
Parets fines llises
C. engalba roja pompeiana
Ungüentari
Vernís negre B
Vernís negre B etrusca
Vernís negre indeterminat
1513
1542
1543
3
1
4
1554
1560
1561
1568
1580
1
2
5
6
2
2
2
1
2
2
1
4
7
1
3
1616
2
1
1
2
4
1
1
2
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
Total
%
18
4
5
10
1
5
19
2
2
1
6
1
1
24,0 %
5,3 %
6,7 %
13,3 %
1,3 %
6,7 %
25,3 %
2,7 %
2,7 %
1,3 %
8,0 %
1,3 %
1,3 %
IV.2.4. conclusions
Fig. IV.50. Percentatges del material ceràmic procedent del pou quadrat
construït amb opus incertum de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
Pel que fa a la ceràmica comuna, destaquen dos fonts de
ceràmica d’engalba roja pompeiana de la forma R-pomp. 1 (fig.
IV.51, 3 Roc 1580.10 i 11) datada en la primera meitat del segle
I aC, que aporta la datació més precisa del conjunt. Aparegueren
també tres tapadores amb pastes vesuvianes de la forma Com-it.
7a (fig. IV.51, 3 Roc 1616.2) i una cassola itàlica.
La ceràmica reductora està representada majoritàriament per
olles entre les quals destaca una forma de perfil en S i una tapadora.
Hi ha també una olla de ceràmica de cuina oxidant de tradició ibèrica de forma similar a la forma ERW 1.10 (fig. IV.51, 3 Roc 1560.2).
La ceràmica comuna de cocció oxidant és escassa i en destaca una gerra, una ampolla (fig. IV.51, 3 Roc 1616.3) i un dolium
quasi complet que presenta un segell a la part superior en cartela
quadrangular amb el nom CVRIATI (fig. IV.52, 3 Roc 1580.12).
Les àmfores són molt abundants i en trobem una bona representació d’àmfores itàliques de la zona campaniana, dels tipus Greco-itàlic (fig. IV.51, 3 Roc 1580.4), Dressel 1A (fig. IV.51, 3 Roc
1580.5) i B; i adriàtica del tipus Palazzo I (fig. IV.51, 3 Roc 1580.6
i 7) i , amb dubtes, un tipus VII (fig. IV.51, 3 Roc 1580.8), de Bríndisi (fig. IV.51, 3 Roc 1580.9) i Lamboglia 2, així com àmfores
ròdies i púniques.
En conjunt, l’estudi de la ceràmica mostra que els nivells
de rebliment del pou es daten en un moment previ a la derrota i
destrucció de la ciutat per les tropes pompeianes, és a dir, en el
primer quart del segle I aC, entre el 80 i el 75 aC.
Les diferents excavacions realitzades al solar del carrer Roc
Chabàs han posat de manifest la peculiaritat d’aquesta zona en
l’època republicana i el principi de l’Imperi, tant pel que fa a
arquitectura com pels materials ceràmics. És per això que caldria fer un estudi acurat sobre la zona de funcionalitat encara
desconeguda, sobre la qual no hi ha unanimitat barallant-se la
dicotomia estructures domèstiques (Peñalver 2018: 485) front
a zona sacra o temple (Jiménez i Ribera 2005). La primera peculiaritat a destacar és la fossa votiva identificada sota els murs
de l’edifici republicà que s’associà a un ritual probablement públic (Ribera 1995). Junt a aquesta construcció s’excavaren dos
pous, el material d’amortització dels quals es data en el primer
quart del segle I aC, en un moment previ a la derrota sertoriana. En primer lloc s’amortitzà el pou circular, que conté peces
singulars com un fragment de braser, un gran ungüentari o un
fragment de columna en miniatura. La seua datació ve donada
per l’aparició de ceràmica de vernís negre C, formes avançades
de ceràmica calena i àmfores itàliques de la forma Dressel 1B,
a més d’algunes formes de ceràmica itàlica de cuina i de grisa
emporitana. Posteriorment, al voltant del 80 dC, s’amortitzà el
pou quadrangular, on destaca l’aparició per primera vegada a la
ciutat de fonts ceràmiques d’engalba roja pompeiana, que junt
amb les àmfores itàliques Dressel 1B, una possible Lamboglia 2
i les ceràmiques de vernís negre estableixen la cronologia. Resta
incert el motiu d’aquesta amortització ja que l’estat del material
extret del pou indica que aquest encara contenia aigua quan fou
amortitzat. Les dues amortitzacions responen a abocadors i en
cap cas tenen caràcter ritual.
Sense mostres evident de destrucció durant la derrota sertoriana, aquesta zona fou ocupada ràpidament en l’època d’August com exemplifica el gran mosaic d’opus signinum que no
compta amb paral·lels a la colònia, un moment en què començaria la més que probable tímida reocupació de la ciutat.
Respecte a la possibilitat d’associar aquesta edificació amb
un temple, alguns autors al·ludeixen a la inscripció de la deessa
Bel·lona, datada en la segona meitat dels segle II i principi del
III dC, que fou reutilitzada per a la construcció dels fonaments
d’una casa del període andalusí. Aquesta inscripció testimonia
l’existència d’un edifici de culte en les proximitats, un aedes o
templum, però no tenim la certesa que estigués en aquest lloc
55
[page-n-71--data::data]
3 ROC
1560
3 ROC
1616
3 ROC
1580
Fig. IV.51. Material ceràmic de les unitats que reblien el pou quadrat de l’excavació del carrer Roc Chabàs (Arxiu SIAM i E. Huguet).
concret. En la inscripció figura la paraula refecit, cosa que indica la refacció, i per tant hem de suposar que amb anterioritat
ja hi havia un lloc dedicat al culte de Bel·lona (Arasa i Ribera
2014: 31). Alguns investigadors apunten la possibilitat d’associar a Bel·lona amb la divinitat representada en les primeres
encunyacions republicanes de Valentia on es mostra una deessa
amb casc (Machancoses 2015: 500) que altres relacionen amb la
personificació de Roma (Ripollès 2002: 337). Bel·lona fou una
divinitat molt venerada pels legionari en l’època republicana,
per la qual cosa no seria estrany que en la ciutat, fundada per
veterans, hi hagués un temple amb aquesta advocació.
56
D’aquesta època, data una antefixa trobada a l’excavació
amb el cap d’una figura femenina de cabells ondulats amb un
llarg coll llis o, més probablement, situada sobre una columna
(fig. IV.53). Personalment opine que es tracta d’una representació de caràcter ornamental i no necessàriament ha d’al·ludir a
la divinitat a què es retia culte en l’hipotètic temple. Tot i que
resulta temptador identificar-la amb Bel·lona per la presència de
l’esmentada inscripció, cal destacar que no presenta els atributs
típics d’aquesta deessa que són el casc, la torxa i, de vegades,
cabells despentinats. Al Museu del Louvre es conserva una pàtera amb una representació identificada com a Bel·lona per la
[page-n-72--data::data]
3 ROC
1560
Fig. IV.52. Material ceràmic de les unitats que reblien el pou quadrat
de l’excavació del carrer Roc Chabàs (Arxiu SIAM i E. Huguet).
inscripció que l’acompanya “Belolai Pocolum” (EAA II: 47).
Tot i que no coneixem les característiques de la troballa, sabem
que s’ha interpretat com una ofrena votiva, “el vas de Bel·lona”, probablement de mitjan del segle III aC. El bust femení
representat no porta cap atribut dels que tradicionalment ostenta
aquesta deessa, per contra, es limita a una sòbria expressió del
gest sobre un coll esvelt i la vivesa de la cabellera rinxolada.
En la mateixa línia d’identificar les restes del carrer Roc Chabàs amb un lloc religiós, alguns investigadors destaquen materials
ceràmics poc habituals com les llànties senceres identificades, fragments de lagynoi i possibles thymiateria d’origen púnic (Huguet i
Ribera 2015: 229). Per últim, cal esmentar l’aparició d’una figureta
de dansarí en bronze que aparegué als estrats d’anivellament que
amortitzen les estructures de l’edifici (Arasa 2008: 444-4445, núm.
9). Tanmateix, Bel·lona no és l’única deessa amb que s’han relacionat les construccions ja que Pérez Vilatela (2014: 95) identifica
el lloc com el possible mundus de la ciutat i el temple consagrat a
Ceres a partir de l’associació de l’antefixa a aquesta divinitat amb
poca fonamentació arqueològica al meu parer.
L’existència d’una columna en miniatura amb basament i fust
estriat, datada de l’època republicana, és única a la ciutat. Potser
es podria associar a l’antefixa amb un cap sobre columna, però
no tenim cap certesa que les dues troballes estiguen relacionades.
Per concloure, tant si en el futur les investigacions l’identifiquen com a temple o no, és ben cert que aquesta excavació
presenta exemplars únics en ceràmica comuna entre els quals es
documenten part d’una columna de terracota, el braser i un possible element de suport decorat amb motllures i pintura roja, peces
singulars i úniques a la ciutat de Valentia en l’època republicana.
Tanmateix, les proves arqueològiques recollides fins al moment
no són concloents pel que fa a la funcionalitat de l’edifici.
IV.3. CARRER SABATERS / PLAÇA CISNEROS (2 SABCIS)
IV.3.1. excavació
a
b
Fig. IV.53. a) Plat votiu amb dedicació a la deessa Bel·lona representada
per un bust femení procedent de la Campània, actualment dipositat
al Museu del Louvre (Enciclopedia dell’Arte Antica 1959: 47); b)
antefixa amb representació femenina en el moment de la troballa a
l’excavació del carrer Roc Chabàs (Soriano et alii 1994).
L’any 1998 es realitzà una excavació en el solar existent entre
el carrer Sabaters núm. 9 i la plaça Cisneros núm. 6, situada a
la zona nord de la ciutat romana republicana. La directora de
l’excavació va ser Marisa Serrano i els treballs es realitzaren
entre el 23 de març i el 30 de novembre (Serrano Marcos 2000,
2000b i 2000c). La superfície total excavada va ser de 777 m2 i
la profunditat de l’excavació fou entre 4,5 i 5 m, fins als nivells
estèrils, sense ocupació humana.
Les troballes més antigues que aparegueren en el solar corresponen a senzilles estructures relacionades amb un hàbitat
provisional propi d’un campament i barracons o espais domèstics efímers dels primers habitants de la ciutat (Serrano 2000b:
81). Recents estudis interpreten aquestes construccions com una
àrea sacra d’origen possiblement indígena (Ribera 2015: 78).
Tot i l’exigüitat de les construccions, l’evidència arqueològica
mostra que aquestes perduraren fins a la destrucció de la ciutat
per les tropes pompeianes.
Després d’aquest episodi bèl·lic i l’abandonament de la ciutat, s’instal·laren petits tallers artesanals com una terrisseria de
ceràmica de parets fines i probablement obradors per a la forja de
metalls. Posteriorment, i donada la proximitat del riu, la zona es
convertí en un barri portuari en el qual s’ha identificat un horreum
(Ribera 2011: 221; Jiménez, Burriel i Ruiz 2007: 106-108).
57
[page-n-73--data::data]
Dues vies delimitaven l’edifici amb un pati central i diverses estances contigües. Al Baix Imperi l’edifici es transformà
en tallers artesanals i potser també espais d’habitació que amb
el pas del segles es van anar abandonant. No va ser fins a la
conquesta de Jaume I quan la zona es tornarà a urbanitzar, i
quedà inclosa en l’anomenat barri de Daroca amb la construcció
de la parròquia de Sant Llorenç.
IV.3.2. estratigrafia
Gran fossa postfundacional
Junt a senzilles fosses i rases d’escassa entitat s’identificà una
estructura negativa (UE 2961) que es va interpretar com a fossa
per a extraure terres utilitzades en la construcció de les tàpies de
les primeres estructures arquitectòniques de la zona (fig. IV.54).
Posteriorment, aquesta gran fossa es reomplí amb deixalles de
diversos tipus, majoritàriament àmfores i altres ceràmiques fins
a reblir-la completament (UE 2849). Es trobaren dues rases rectangulars i llargues que desembocaven en la gran fossa i que
podrien haver servit com a conduccions d’aigües brutes (UUEE
2874, 3108, 2917), segons les primeres hipòtesis.
Al sud-est de l’excavació es construïren senzilles estructures de tàpia de terra de planta rectangular interpretades com
a barracons propis d’un campament, estructures domèstiques
o magatzems. Hi havia tres habitacions: la primera amb el
que s’ha interpretat com una cuina ben conservada amb un
foguer o forn domèstic. La segona també era de planta rectangular, amb murs de maçoneria al nord i sud. Al seu interior es diferencien quatre espais separats per murs de tàpia. A
l’oest es localitzaren tres foguers més també interpretats com
a llars domèstiques (UUEE 2023, 1422 i 1420). Al voltant
d’aquestes primeres construccions s’identificà una rasa allargada que creuava l’excavació d’est a oest (UUEE 2830, 2958
i 3093). Les seues característiques i l’absència d’hàbitat més
enllà ha portat a pensar que es tractaria del límit del recinte
fundacional, probablement una estructura de fusta l’empremta de la qual seria aquesta rasa allargada (Marín, Ribera i
Serrano 2002: 115).
Els últims estudis han reinterpretat aquest conjunt com una
zona sacra, probablement de tradició indígena, per les semblances arquitectòniques amb altres hipotètics santuaris ibèrics catalans (Ribera 2015: 78). En aquesta nova interpretació, l’àrea
sacra estaria delimitada per la rasa d’una estacada de fusta trobada al nord de l’excavació. Com a element central destacaria
l’estança interpretada anteriorment com a cuina, orientada nordsud i de forma quadrangular, de 4,50 x 2,75 m, en la qual un
banc exempt al sud presidia la sala (fig. IV.55).
La tècnica constructiva d’aquestes estructures contrasta amb
la resta d’edificacions coetànies de la ciutat (Ribera 2015b: 37).
Tant els murs com el banc corregut eren de terra premsada i tovots fets de terra sense pedres al sòcol, enlluïts amb calç. Les
cantonades presentaven grans blocs de pedra per a donar consistència a la unió d’ambdos murs i el sòl era de terra amb una capa
de calç. Al nord d’aquesta habitació se n’identificaren altres dues
separades per un mur de terra amb paviments de pedres i cal.
Possible foguer
En aquest context interpretatiu, la gran fossa identificada a
l’oest de les construccions com a femer, podria prendre un caire
sacre si atenem a la peculiaritat de les troballes ceràmiques i
faunístiques que contenia, en les quals ens centrarem posteriorment, i també altres estructures associades.
Al nostre parer, hi ha elements interessants que han passat
desapercebuts tant en el moment d’excavació com en la recent interpretació com a àrea sacra. Es tracta de tres estructures interpretades com a foguers domèstics pels arqueòlegs que les excavaren:
el primer estava situat al sud-oest de l’excavació, molt a prop del
límit del sondeig, i era una estructura circular negativa construïda
amb fragments ceràmics d’àmfora itàlica Dressel 1A i de tenalla
ibèrica amb decoració geomètrica (UE 2023) (Serrano 1998: 16)
Fig. IV.54. Planta del nivell republicà amb la gran fossa a l’esquerra i el possible santuari de l’excavació del carrer Sabaters/plaça
Cisneros (Serrano 1998).
58
[page-n-74--data::data]
a
b
Fig. IV.55 a i b. A l’esquerra, la rasa identificada on es col·locaria l’estacada; a la dreta, estructura identificada com un possible santuari de
l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros (Serrano 1998).
(fig. IV.56). El seu interior estava reblit de cendres i restes de foc.
Annex al foguer, a l’oest es localitzà un mur de pedres travades
en sec (UE 2138) amb una orientació N-S, paral·lel a la construcció central; el segon element era una estructura negativa en
la qual es trobà un kalathos sense ala, eliminada intencionalment,
cobert per una olla de ceràmica reductora de cuina (UE 1422)
sense vora, eliminada també a propòsit. Al seu voltant es trobaren
també restes de terra cremada; per últim, hi havia una estructura
de planta circular amb una base de còdols sobre la qual es trobà
una superfície cremada i endurida (UE 1420). D’aquesta arrancaven unes parets, probablement corresponent a l’arrancada d’una
volta, que no s’havien conservat. Malauradament, no es recolliren
mostres de cap d’aquestes estructures que pogueren ajudar a la
correcta identificació de la seua funció.
La peculiaritat de la construcció i la fossa annexa, l’existència de tres foguers tan propers i la inexistència d’estructures associades fa que descartem la interpretació com a cuines domèstiques (Serrano 2000: 82). D’una banda, no seria lògic que hi
hagueren tres cuines a l’aire lliure en un espai tan reduït, les tres
de morfologia diversa. D’altra banda, la tipologia de les cuines
coetànies, tant ibèriques com romanes, és molt diferent de les
trobades a l’excavació de Sabaters. Entrant en el detall, no sembla lògic que una cuina domèstica com la del kalathos estiguera
coberta per l’olla, ja que si continuava en ús en el moment de
l’abandonament el foguer hauria d’estar net, i si no estiguera en
ús les persones que la utilitzaven no tindrien la cura de tapar-la
amb la part inferior de l’olla.
La interpretació com a àrea sacra ens invita inevitablement a
una nova visió d’aquestes estructures poc freqüents, que probablement cal interpretar com a foguers amb connotacions rituals.
No podem explicar quin tipus de ritual o a quins fets religiosos
hi corresponen, però el que sí sabem és que en aquesta zona es
practicaren diferents tipus de cremacions intencionades que no
pareixen d’índole domèstica, a les quals els uneix únicament el
seu probable caràcter ritual, relacionat amb la purificació del
foc, i la seua situació, pel que sembla, a l’aire lliure.
Nivells de destrucció d’època sertoriana
Fig. IV.56. Possible foguer ritual interpretat com a cuina domèstica
durant el procés d’excavació. Excavació del carrer Sabaters/plaça
Cisneros (Serrano 1998).
(UUEE 2460, 2501, 2572, 2580, 2581, 2611, 2721, 2758, 2788,
2826, 2837, 2838, 2985, 3174 i 3199) (fig. IV.57)
Sobre els estrats i edificacions fundacionals aparegué un nivell
de graves i un estrat de terra compacta de color taronja-groguenc clar, de textura llimosa amb carbons i cendres (UUEE
2611, 2788, 2836, 2826 i 2827) i una capa de sorres fines en
la zona nord (UE 2722). A la zona central es localitzà una concentració d’uns 3 m2 i 30 cm d’espessor (UE 2572) de material
arqueològic, majoritàriament ceràmica ibèrica i romana, però
també panòplia militar i restes d’ossos humans. El material arqueològic recuperat datà el conjunt en el primer quart del segle
I aC, amb tota probabilitat, en relació amb la destrucció i saqueig immediatament posterior a la derrota sertoriana de l’any
75 aC en la batalla del Túria. El conjunt ceràmic procedent de
la UE 2572 correspon, molt probablement, a l’aixovar d’una de
les construccions veïnes que va ser llançat violentament en el
59
[page-n-75--data::data]
Fig. IV.57. Detall del nivell de destrucció produït pel saqueig posterior a la derrota de l’exercit sertorià a la ciutat de Valentia aparegut
a l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros (Serrano 1998).
procés de saqueig. Junt al conjunt ceràmic, en el qual destaquen
les ceràmiques ibèriques i itàliques, aparegueren elements metàl·lics com dos ganivets, un fragment d’espasa i part d’un pectoral de soldat, una fíbula de bronze, utensilis d’os com punxons
i agulles per al cap, a més de restes humanes.
Fossa amb concentració UE 2945
Aquesta fossa està delimitada per alguns atovons. La major part
del material correspon al moment bèl·lic i hi destaquen dos projectils d’onagre, una fíbula, abundant ceràmica i restes humanes. En el seu moment va ser datada en l’època d’August, ja
que estratigràficament era posterior a la destrucció del 75 aC
i entre el material recuperat es va inventariar un fragment de
sigil·lada aretina. Tanmateix, en la revisió de material hem comprovat que la sigil·lada es classificà erròniament ja que es tracta
d’un fragment de TSSG que evidentment ha de ser posterior
a l’època d’August. Com que la major part del material de la
fossa pertany al moment de destrucció, tret d’aquest fragment
de TSSG que hem interpretat com una intrusió, hem decidit estudiar aquesta UE en l’apartat de ceràmiques republicanes. La
presència d’aquest conjunt pot correspondre a un episodi immediatament posterior a la destrucció pompeiana o a un episodi
puntual de freqüentació en un moment en què la ciutat estava
majoritàriament abandonada.
IV.3.3. el material ceràmic
Gran fossa postfundacional i el seu rebliment
(Fig. IV.58; quadre IV.9; Annex 1, quadre 10)
La gran fossa (UE 2961) va ser reblida per la UE 2849, de grans
proporcions i amb un material ceràmic abundantíssim. En el
moment de l’excavació s’identificà com un gran femer, però
estudis recents els relacionen amb una possible fossa votiva associada al santuari annex (Ribera 2015).
La fauna d’aquesta gran fossa està en fase d’estudi per part de
Pilar Iborra, a qui agraïm la informació, però dades preliminars
indiquen que la major part de les restes òssies documentades corresponen majoritàriament a cabra i porc, sobretot restes de cap i
algun fragment d’extremitat. Apareixen també fragments d’un ase
adult, d’un gos i d’un cérvol que és l’únic animal silvestre (quadre
IV.10). Resulta curiós que l’animal amb major presència fóra la
60
Fig. IV.58. Percentatges de la ceràmica procedent de la gran fossa
(UE 2849).
Quadre IV.9. Percentatges de la ceràmica procedent de la gran
fossa (UE 2849).
Produccions
Àmfores
Àtica
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. clara recent
C. púnica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
C. fina indeterminada
C. grisa emporitana
C. ibèrica
Llàntia republicana
Ungüentari
Vernís negre B Cales
Vernís negre B etrusc
Vernís negre Byrsa 401
2849
%
93
1
22
39
5
21
36
79
1
6
71
4
1
12
10
1
23,1 %
0,2 %
5,5 %
9,7 %
1,2 %
5,2 %
9,0 %
19,7 %
0,2 %
1,5 %
17,7 %
1,0 %
0,2 %
3,0 %
2,5 %
0,2 %
Quadre IV.10. Taula de restes faunístiques de la gran fossa (UE
2845) (P. Iborra).
NMI
1
2
3
1
1
Espècies
Ase
Cabra
Porc
Gos
Cèrvol
Infantil
1
1
Juvenil
1
1
Subadult
Adult
Senil
1
1
1
1
cabra i sobretot, que les restes més nombroses dels animals foren
els caps. L’aparició d’un gos podria posar-se en relació amb una
funció ritual ja que la seua presència és constant als dipòsits votius
peninsulars (Niveau 2009; Belarte i De Chazelles 2011: 173; Oliver 2014: 49), però no hem de descartar la mort natural del gosset
que contava únicament amb tres mesos de vida.
La vaixella fina (fig. IV.59 i IV.60) es compon d’una àmplia
varietat de produccions de ceràmica de vernís negre entre les
quals destaquen la B etrusca, campaniana A mitjana i calena
antiga, junt amb algun fragment de l’anomenat Grup Byrsa
[page-n-76--data::data]
2 SABCIS
2849
Fig. IV.59. Ceràmica fina recuperada en l’interior de la gran fossa de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
401. Entre la ceràmica etrusca sobresurt la forma Lamboglia
6, seguida de la copa 8 (fig. IV.59, 2 Sabcis 2849.131) i la gerra Montagnana Pasquinucci 147, poc habitual a la ciutat. La
campaniana A mitjana és la més abundant amb els plats Lamboglia 27, que apareix en les seues tres variants (fig. IV.59, 2
Sabcis 2849.101; fig. IV.60, 2 Sabcis 166, 168 i 169). Amb la
copa Lamboglia 33 (fig. IV.59, 2 Sabcis 2849.130), també són
nombrosos els plats del tipus Lamboglia 36 (fig. IV.60, 2 Sabcis
2849.164), els bols Lamboglia 31 i en menor mesura les formes
Lamboglia 6, 28 i 55 (fig. IV.60, 2 Sabcis 2849.136). La ceràmica calena antiga està present sobretot amb les formes Lamboglia 6 (fig. IV.59, 2 Sabcis 2849.100), 9 (fig. IV.59, 2 Sabcis
2849.132), 31 i 36 (fig. IV.60, 2 Sabcis 2849.137), a més d’altres
com Montagna Pasquinucci 152 (fig. IV.60, 2 Sabcis 2849.133,
134 i 135) i Morel 1320 (fig. IV.60, 2 Sabcis 2849.125).
Les ceràmiques de parets fines estan representades per les
formes I i II de Mayet amb major abundància de les segones.
Tot i que s’han documentat quatre llànties sols una és identificable, possiblement amb el tipus Ricci B.
Entre la ceràmica ibèrica abunden els kalathoi, majoritàriament decorats, els plats i els lebetes. La cronologia general de
la ceràmica ibèrica no és anterior a la meitat del segle II aC,
com demostren les ampolles amb llistell o les bases altes de
plats pròpies d’una fàcies iberoromana. Aquest material està en
procés d’estudi per part de l’investigador David Quixal, a qui
agraïm la informació (Huguet et alii en premsa), però es pot
apuntar que hi ha un nombre elevat de kalathoi i pàteres.
Hi ha un reduït conjunt de ceràmica grisa emporitana, entre
la qual es classificaren set individus. La forma més abundant és
la gerreta troncocònica o caliciforme D-III (fig. IV.60, 2 Sabcis
2849.171), una forma de l’època hel·lenística que arriba fins
al segle II aC. Hi ha un platet menut, de la forma B (fig. IV.60,
2 Sabcis C 2849.172), i un de més gran, de la forma A-I (fig.
IV.60, 2 Sabcis 2849.173), que es daten en els segles III-II aC.
Els recipients més recents són la possible imitació del plat Lamboglia 36 de ceràmica de vernís negre, de la forma C-IV (fig.
IV.60, 2 Sabcis 2849.174), que se situa cronològicament entre la
segona meitat del segle II i la primera meitat de l’I aC; i un recipient tancat amb vora trilobulada, probablement una botija de
la forma 7 que es documenta al voltant del 100 aC a Empúries
(Casas i Nolla 2012: 658).
Entre el voluminós conjunt ceràmic d’aquesta unitat la
ceràmica itàlica de cuina representa un 9,7 % del total (fig.
IV.61). Les formes presents corresponen majoritàriament a
61
[page-n-77--data::data]
2 SABCIS
2849
Fig. IV.60. Ceràmica fina recuperada en l’interior de la gran fossa de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
2 SABCIS
2849
Fig. IV.61. Ceràmica comuna i de cuina recuperada en l’interior de la gran fossa de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
62
[page-n-78--data::data]
la forma de tapadora Com-it. 7a/2420 (fig. IV.61, 2 Sabcis
2849.107), seguida de les cassoles de vora bífida Com-it.
6c/2170 (fig. IV.61, 2 Sabcis 2849.105 i 106). La resta de formes es compten per unitats: la cassola Com-it. 6g, de vora
triangular i ansa lateral, i l’olla de la forma 2210, representada
per una ansa en forma de mitja lluna que estaria enganxada
al cos del recipient. La procedència de tots els recipients és
campaniana, en concret de l’àrea vesuviana.
La ceràmica púnica de cuina és abundant en aquest context
donada l’escassetat general d’aquesta producció a la ciutat.
Aquests recipients comparteixen unes característiques generals
comunes pel que fa a pasta i formes. La pasta de color marró o
roig intens amb desgreixants brillants i blancs, que probablement corresponen a quars eòlic.
Pel que fa a les formes, s’han documentat majoritàriament
olles de perfils senzills en S amb vores ennegrides per l’ús (fig.
IV.61, 2 Sabcis 2849.140, 141 i 154). Les tapadores també estan ben representades, compten amb bases en forma de pom i
a l’interior potser que tinguen una engalba fosca (fig. IV.61, 2
Sabcis 2849.138), excepte en un cas, on la tapadora té forma
acampanada amb agafador de pom però amb pasta roja i superfícies negres, procedent indubtablement de la zona tunisiana
(fig. IV.61, 2 Sabcis 2849.108).
Es documentà la cassola de la forma II.1 (fig. IV.61, 2 Sabcis 2849.139) de parets còncaves i llavi motllurat que probablement correspon a una cronologia del segle II aC. A més, també
s’identificà una safata o baking pan de la forma III (Guerrero
1995: 94), segurament per a coure al forn (fig. IV.61, 2 Sabcis
2849.160). No sabem si un altre plat amb ala (fig. IV.61, 2 Sabcis 2849.142) podria respondre també a les safates o baking
pan, ja que presenta superfícies ennegrides.
La ceràmica reductora de cuina és abundant (fig. IV.62), fins
i tot més que la itàlica, però està representada únicament per
dues formes: olles i tapadores. Entre les primeres hi ha gran
varietat formal amb vores triangulars arrodonides o quadrades i
colls curts o llargs que mostren un grup heterogeni de recipients
per a la cocció. Destaquen exemplars de clara filiació ibèrica
com les olles amb perfil en S amb línies incises al començament
del coll (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.161), i amb vora motllurada
de cap d’ànec (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.155).
Tanmateix, totes responen a una mateixa morfologia general: cos globular amb coll mitjà marcat i vora lleugerament exvasada (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.156, 157, 158 i 159). Poden
o no tindre marcat el començament del coll amb canaletes o
incisions i tindre el llavi més o menys desenvolupat arrodonit,
triangular, quadrat o motllurat sense graó intern per recolzar la
tapadora. Les bases són majoritàriament concavoconvexes però
també se n’han documentat de planes.
Pel que fa a les tapadores, que probablement acompanyarien les olles, són de perfils senzills amb vora arrodonida (fig.
IV.62, 2 Sabcis 2849.162).
Apareix ceràmica comuna clara recent (fig. IV.62), cosa que
no és gens habitual a la ciutat de Valentia, i quan ho fa sempre
és durant l’època republicana. S’han trobat cinc individus: dues
gerres, dos morters i un opercle. Les gerres presenten una base
plana amb cos arrodonit, coll alt poc marcat i vores exvasades
de secció triangular, Cl-rec 1 (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.144),
i quadrangular, Cl-rec 3m (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.143). Els
morters són baixos i amples amb vora de secció triangular, Clrec 17 (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.145 i 145 bis). La tapadora, Clrec 15, presenta un perfil senzill amb vora arrodonida i agafador
en forma de pom (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.110).
Els percentatges de la ceràmica comuna oxidant estan
molt per sota de les produccions de cuina. S’han classificat 22
individus, dels quals cinc són opercles d’àmfora que hem de
relacionar més amb el transport d’aquests grans contenidors
que amb la ceràmica de servei i ús comú (fig. IV.61, 2 Sabcis
2849.149, 150 i 151). Entre la ceràmica comuna oxidant abunden les tapadores, que foren utilitzades també com a tapadores de recipients de cuina ja que presenten restes d’exposició
al foc (fig. IV.61, 2 Sabcis 2849.152). Les gerres presenten
gran varietat formal en la vora, com és habitual, amb llavis
de tendència triangular o quadrangular (fig. IV.61, 2 Sabcis
2849.146, 147 i 153). Un altre recipient de cocció oxidant que
serví per a la preparació d’aliments van ser els morters, que
en aquest cas responen al tipus de morter de poca alçada amb
peu pla i vora arrodonida amb ala baixa (fig. IV.61, 2 Sabcis
2849.109). Aparegué, a més, un plat xicotet de parets verticals
lleugerament exvasades i carena baixa (fig. IV.61, 2 Sabcis
2849.148) identificat com Gr. IV.3 Catinus/llus.
2 SABCIS
2849
Fig. IV.62. Ceràmica comuna i de cuina recuperada en l’interior de la gran fossa de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
63
[page-n-79--data::data]
2 SABCIS
2849
Fig. IV.63. Àmfores recuperades en l’interior de la gran fossa de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
Destaca la gran quantitat d’àmfores que procedeixen
d’aquesta fossa (fig. IV.63), de fet, són el grup ceràmic més
nombrós. La seua presència suposa percentatges anòmals, ja
que estan al voltant d’un 23,1 % del total ceràmic de la unitat,
amb quasi un centenar d’àmfores, que s’aproxima al d’altres
contextos republicans estudiats con la fossa votiva de l’excavació del carrer Roc Chabàs, amb un 26 % del total d’àmfores,
i amb el reblit d’amortització del pou quadrangular de la mateixa excavació, amb un 24 %. Les àmfores vesuvianes Dressel 1A són les més abundants (fig. IV.63, 2 Sabcis 2849.111 i
112), però també són nombroses les adriàtiques, sobretot de les
formes Dressel 1A i Brindisi (fig. IV.63, 2 Sabcis 2849.117), a
més de les formes Apanni 1 (fig. IV.63, 2 Sabcis 2849.114) i
greco-itàlica (fig. IV.63, 2 Sabcis 2849.115). A més a més, s’han
inventariat àmfores púniques, de la Tripolitània i púnico-ebusitanes, i gregues de Rodes. Per últim, hi ha dues àmfores sense
identificar i una altra de les anomenades dels Campaments Numantins. Majoritàriament, els productes que contenien aquestes
àmfores eren vins campanians, adriàtics, grecs i tarraconenses i,
en menor mesura, oli i saladures de peix.
El material ceràmic, sobretot la ceràmica fina, indica un moment postfundacional per a la formació d’aquest context, probablement entre el 135 i el 125 aC.
del cos (annex 1, quadre 11). En el moment de la seua troballa el kalathos estava cobert per la part inferior d’una olla de
ceràmica de cuina reductora que no presenta pasta ibèrica (fig.
IV.65, 2 Sabcis 1422.2). És tracta un recipient de cos globular
i base còncavo-convexa. La pasta, de tonalitat negra-grisenca,
és grollera, però probablement va estar cuita a més temperatura
que la ceràmica de cuina ibèrica. En la part inferior es veuen
marques de torn, mentre que en la part superior hi ha com a
mínim tres canaletes que marquen l’inici de l’estrenyiment del
coll. Cap de les dos conserven la seua vora, que havia estat
eliminada intencionadament.
Possible foguer
(Fig. IV.64)
Únicament s’utilitzà una peça ceràmica per donar forma a un
foguer que alguns consideren domèstic i altres ritual, en concret un kalathos ibèric amb decoració de cercles del qual es
soterrà el cos cònic fins a una mica més a dalt de la meitat
64
Fig. IV.64. Detall d’excavació del possible foguer ritual en el
moment de l’aparició a l’excavació del carrer Sabaters/plaça
Cisneros (Serrano 1998).
[page-n-80--data::data]
2 SABCIS
1422
Fig. IV.65. Olla de cocció reductora de cuina que formava part
d’un suposat foguer, junt amb un kalathos a l’excavació del carrer
Sabaters/plaça Cisneros.
Nivells de saqueig i destrucció de l’època sertoriana
Fig. IV.66. Percentatges del material ceràmic procedent dels
estrats de destrucció de l’excavació al carrer Sabaters/plaça
Cisneros, que contenien ceràmica comuna.
(UUEE 2572, 2580, 2581 i 2611)
(Fig. IV.66; quadre IV.11; Annex 1, quadre 12)
Aquest conjunt d’unitats són molt interessants des del punt de
vista ceramològic. De fet, la ceràmica d’importació itàlica i la
vaixella ibèrica ja foren objecte d’un primer estudi l’any 2002
(Marín, Ribera i Serrano 2002). Per això, nosaltres ens centrarem en la ceràmica comuna i de cuina que fou tractada de manera somera en aquell article.
La vaixella fina (fig. IV.67, IV.69 i IV.70) està representada
per campaniana A, entre les quals apareixen formes de cronologia avançada i, sobretot, calena tardana amb formes evolucionades com la Lamboglia 1/8 (fig. IV.69, 2 Sabcis 2580.1 i fig.
IV.69, 2 Sabcis 2581.3), però també Lamboglia 2 (fig. IV.67, 2
Sabcis 2572.8 i fig. IV.70, 2 Sabcis 2611.4), 3 (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.7), 4 (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.0/671 i 0/673), 5 (fig.
IV.67, 2 Sabcis 2572.2bis), 8a i 10 (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.9), i
amb l’absència de les formes Lamboglia 7 i 8b pròpies de mitjan
del I aC. S’han documentat altres produccions de ceràmica fina, com un fragment de TSO de la forma Atlante 44 (fig.
IV.67, 2 Sabcis 2572.3) i un fragment d’aretina de vernís negre.
Les ceràmiques de parets fines són també de producció itàlica
majoritàriament, i estan representades per les formes Mayet II i
III i també altres formes intermèdies (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.1
i 2). L’única llàntia identificable és una Dressel 2 (fig. IV.67, 2
Sabcis 2572.6), abundant en contexts republicans.
A més, hi ha gran quantitat de ceràmica ibèrica entre la
qual destaca per sobre de tot la tenalla decorada denominada
“El cicle de la vida” (fig. IV.68, 2 Sabcis 2572.0/665) (Serrano 2000 a i b). Abunden les tenalles del tipus Ilduratin i
les de vores motllurades (fig. IV.68, 2 Sabcis 2572.17), les tenalletes i els kalathoi evolucionats, les gerres (fig. IV.68, 2
Sabcis 2572.1bis) i també els plats amb influències romanes.
S’ha plantejat la possibilitat que l’augment de la demanda de
ceràmica ibèrica vingués donat per la relativa incomunicació
de la zona valenciana amb els circuits mercantils itàlics fruit
de l’adscripció d’aquesta zona a la causa sertoriana (Ribera i
Marín 2003-2004: 283).
Quadre IV.11. Percentatges de la ceràmica procedent dels estrats de destrucció de l’excavació al carrer Sabaters/plaça Cisneros, que contenien ceràmica comuna.
Produccions
Àmfores
Aretina vernís negre
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
C. oxidant de cuina
Campaniana A
Fusaiola
C. grisa emporitana
Ceràmica ibèrica
Llàntia republicana
Parets fines llises
TSO
TSSG
Ungüentari
Vernís negre Cales tardana
Vernís negre Cales mitjana
2572
13
1
7
17
8
2
9
3
23
2
5
1
1
6
1
2580
4
2
1
2581
2611
2945
Total
%
1
9
10
6
1
5
8
18
20
2
9
3
1
33
1
42
29
37
2
13
3
1
103
2
10
1
1
3
14
1
11,1 %
0,3 %
14,2 %
9,8 %
12,5 %
0,7 %
4,4 %
1,0 %
0,3 %
34,8 %
0,7 %
3,4 %
0,3 %
0,3 %
1,0 %
4,7 %
0,3 %
4
9
62
1
6
1
1
1
2
1
1
3
1
1
1
3
65
[page-n-81--data::data]
Entre la ceràmica de cuina itàlica hi ha un variat repertori
formal i d’ús: olles, cassoles, morters i tapadores, que corresponen a 26 individus diferents (fig. IV.67). Les olles presenten
perfils en S i vores exvasades (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.4 i 5) i
una amb vora ametllada, que potser en alguns casos procedien
de la zona etrusca. La resta de recipients procedeixen íntegrament de la zona campaniana: cassoles de les formes Com-it. 4 i
6g presents des de l’època fundacional, i les nombroses Com-it.
6c, cosa que ja apunta cap a una cronologia sertoriana. També
són abundants les tapadores Com-it. 7 representades majoritàriament pel tipus a, però també e i f. Per últim, es documenten
morters de la forma Com-it. 8e.
Entre la ceràmica reductora de cuina s’han identificat 37 individus com a mínim dels quals 27 responen a diferents formes
d’olles. Destaquen dues olles de tradició o de factura purament
ibèrica. La resta d’olles es diferencien per tres tipus de vora:
triangular, arrodonida (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.14) i quadrangular (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.15) i lleugerament eixint totes
tres en un cos més o menys globular i de perfil en S (fig. IV.67,
2 Sabcis 2572.13). Altres dues peces són tapadores de perfils
senzills que cobririen les olles.
La ceràmica comuna de cocció oxidant suposa el 14,2 %.
Hi ha 42 individus de pastes diferents, probablement de diversos tallers, que volien obtindre un producte morfològicament
prou definit. Majoritàriament són gerres de coll i boca amples del tipus Gr. I Urceus/Vegas 43 i 44 (fig. IV.67, 2 Sabcis
2572.16 i 17), tapadores Gr. XI Operculum (fig. IV.69, 2 Sabcis 2581.3) i sols una ampolla de coll estret Gr. II Lagoena.
A més, es documentà algun gran recipient com la pelvis, Gr.
VII Pelvis (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.18), algun plat, un ungüentari, pondera i fusaioles (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.10, 11
i 12), alguns fragments considerats com a material constructiu
de funció indeterminada (fig. IV.69, 2 Sabcis 2581.1 i 2) i fragments de dolium.
Entre les àmfores predominen les formes itàliques, sobretot
de la zona tirrènica, amb els tipus Dressel 1B i 1C, i s’observa paral·lelament un retrocés del tipus Dressel 1A. També són abundants les àmfores adriàtiques de la forma Dressel 1 i Lamboglia 2.
Entre les àmfores púniques hi ha nord-africanes del tipus
Manà C2b/Ramon 7.4.3.3. i tripolitana antiga, i ebusitanes com
la púnico-ebusitana 17/8.1.3.2 i PE-24. Finalment, hi ha documentada un àmfora grega de Kos. Tot i que alguns d’aquests
contenidors s’han de considerar com a residuals, el panorama
amfòric ens situa en el moment de la destrucció de la ciutat per
part de les tropes pompeianes, amb l’augment de Dressel 1B i
C sobre la 1A, i l’aparició de les Lamboglia 2, les Mañà C2b/
Ramon 7.4.3.3. i les púnico-ebusitanes 17/8.1.3.2.
Fossa amb concentració UE 2945
Entre la vaixella fina hi ha campaniana A de la forma Lamboglia
5 i, sobretot, ceràmica de Cales de les formes Lamboglia 1 i 8,
a més de ceràmica de parets fines de las formes Mayet II i III i
algun fragment de gerreta grisa emporitana. Seguint amb el material ibèric, es documenten majoritàriament lebetes de la forma
II.6, tenalles del tipus II.2 i Ilduratin i plats de la forma III.8.
La ceràmica comuna i de cuina és escassa: únicament es
classificaren dos patinae itàliques Com-it. 6c (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.13). Les olles de cuina reductores són abundants i entre
elles destaca una de cos globular, base còncavo-convexa, coll
66
diferenciat i vora en ala horitzontal (fig. IV.72, 2 Sabcis 2945.5).
A la part inferior del cos i a la zona del coll s’intueixen les estries produïdes durant la seua confecció en el torn. La ceràmica
comuna de cocció oxidant és molt escassa, hi destaca una copa
baixa amb base anellada i vora exvasada que podria ser una imitació de la forma Lamboglia 2 (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.8bis).
Són abundantíssims i variats els opercles que actuen com a tapadores d’àmfores: se’n documenten de vora en ala (2 Sabcis
2945.3), arrodonida o plana (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.16), de
botó en forma de pom o de pessic (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.4
i 17). També hi ha un pondus (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.2), una
peça quadrada d’ús indeterminat que s’ha associat a una possible mà de morter (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.1) i algun fragment
d’ungüentari, a més, de dos projectils d’onagre (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.6) que hem de relacionar amb el conflicte bèl·lic del
75 aC. Resta solament parlar de les àmfores, entre les itàliques
s’han inventariat des de les greco-itàliques fins a les Dressel 1C,
però major varietat morfològica presenten les adriàtiques, entre
les quals hi ha les formes Dressel 1A, 1B (fig. IV.72, 2 Sabcis
2945.10 i 11) i Lamboglia 2 (fig. IV.72, 2 Sabcis 2945.7 i 8). A
més, es documenten àmfores orientals, púniques i ebusitanes
del tipus Mañà E. Destaca l’aparició d’una vora d’àmfora tarraconense de la forma Pascual 1 (fig. IV.72, 2 Sabcis 2945.12).
Com ja hem esmentat anteriorment, aquesta fossa que en el
moment de la seua excavació es datà en l’època d’August, hem
decidit estudiar-la amb el material republicà perquè el material
que contenia és característic del moment de destrucció de Valentia el 75 aC, amb l’excepció d’un fragment de TSSG de la
forma Drag. 15/17 classificat erròniament en l’informe com de
TSI i que nosaltres interpretem com una intrusió.
IV.3.4. conclusions
L’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros ha proporcionat un interessant conjunt de material ceràmic de l’època republicana, pel que fa a la ceràmica comuna i de cuina. Es documenten dues fases, la primera postfundacional
i la segona probablement del 75 aC associada al saqueig i
l’arrasament de la ciutat per part de l’exèrcit senatorial de
Pompeu. Els dos contexts presenten diferències pel que fa a
la ceràmica fina, a les àmfores i també a la ceràmica comuna
que han permès establir una evolució de les ceràmiques en
l’època tardo-republicana. Queda, però, oberta la qüestió de
la funcionalitat i ús de les estructures exhumades en aquesta
excavació. Recordem que en un primer moment foren identificades com domèstiques (Serrano 1998 i 2000), i recentment
interpretades com una possible àrea sacra (Ribera 2015: 77).
És ben cert que les troballes de l’excavació, tant des del punt
de vista arquitectònic com pel que fa al material, són peculiars, fins i tot estranyes en un context domèstic, però de
moment no hi ha probes concloent al respecte.
Els arguments per a relacionar-lo amb una àrea sacra es
basen en els paral·lels de l’edifici identificat com un possible santuari gentilici del Castellet de Banyoles a Tivissa
(Tarragona) que arquitectònicament és també de planta rectangular i que compta amb un possible altar (Sanmartí et alii
2012: 56); en l’existència d’un recinte delimitat per l’estacada documentada en la zona nord; en la peculiaritat constructiva dels murs; i en l’aparició del recipient anomenat de
[page-n-82--data::data]
2 SABCIS
2572
Fig. IV.67. Material ceràmic procedent dels nivells de destrucció de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros (Arxiu SIAM).
67
[page-n-83--data::data]
2 SABCIS
2572
Fig. IV.68. Ceràmica ibèrica recuperada en els nivells de destrucció de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros, on destaca
l’anomenat “Vas del cicle de la vida” (Arxiu SIAM).
2 SABCIS
2580
2 SABCIS
2581
Fig. IV.69. Material ceràmic procedent dels nivells de destrucció de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros (Arxiu SIAM).
68
[page-n-84--data::data]
2 SABCIS
2611
Fig. IV.70. Material
ceràmic procedent dels
nivells de destrucció de
l’excavació del carrer
Sabaters/plaça Cisneros
(Arxiu SIAM).
“El cicle de la vida” ja que en altres ocasions s’ha associat
aquest tipus de vasos amb rituals (Bonet i Izquierdo 2001:
301; Bonet 2010: 177-202). Aquest argument s’esgrimí per
a associar les estructures amb un lloc de culte indígena (Ribera 2015: 78), però la resta de la ceràmica ibèrica del conjunt entra més bé en la normalitat domèstica. Aquesta fossa
recorda per la seua morfologia i contingut faunístic el pou
documentat a l’edifici cultual de l’acròpoli de Volterra, a
Itàlia (Bonnamici 2005: 1). En aquest santuari hel·lenístic,
hi ha un edifici de culte al voltant del qual presenta una àrea
d’ofrenes a l’aire lliure tals com libacions, descàrregues vo-
tives de material i olles en posició invertida. La interpretació de l’edifici valentí no està tancada i per això continuen
en marxa estudis específics.
Amb l’estudi de la ceràmica de la gran fossa s’ha pogut
comprovar, a més de la seua datació en un moment poc posterior a la fundació de la ciutat, l’existència d’una gran quantitat
d’àmfores, cosa que s’hauria de relacionar necessàriament amb
la proximitat del port fluvial (Ribera 2008: 34). També caldria
recordar que el material de la gran fossa té una cronologia precisa i per tant hem de pensar que es va formar en aquest moment
concret i no s’utilitzà més.
2 SABCIS
2945
Fig. IV.71. Conjunt ceràmic procedent d’una fossa reblida amb materials del moment de la batalla entre les tropes pompeianes i les
sertorianes, apareguda en l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros (Arxiu SIAM).
69
[page-n-85--data::data]
2 SABCIS
2945
Fig. IV.72. Conjunt ceràmic procedent d’una fossa reblida amb materials del moment de la batalla entre les tropes pompeianes i les
sertorianes, apareguda en l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros (Arxiu SIAM).
IV.4. BANYS DE L’ALMIRALL (1 BAL)
IV.4.1. excavació
Aquesta excavació va començar l’any 1985, en una de les zones centrals de l’actual ciutat i ben a prop del recinte republicà,
entre els carrers del Miracle i del Palau, just en la part posterior
de l’edifici dels Banys de l’Almirall. Els treballs d’excavació
duraren uns quatre mesos des del mes de novembre de l’any
1985 fins al mes de març del 1986 i estigueren dirigits per R.
Mª Chulià (1987).
Durant el procés d’excavació, l’equip de treball esperava
trobar restes islàmiques relacionades amb els banys andalusins adjunts, però les úniques restes d’aquesta època que documentaren foren sitges i pous. Els estrats romans, sobretot en
la zona sud de l’excavació, estaven molt alterats per fosses i
rebliments tardo-romans.
Pel que fa a l’època romana, sobre un estrat natural s’assentà
una potent capa d’anivellament del terreny que serví com a base
per a la construcció de dos edificis i un carrer (fig. IV.73). Al sud
del carrer, un dels edificis era probablement de caràcter públic
i estava construït amb potents murs d’opus vittatum i quadratum; l’altre, situat al nord de la via, probablement era una construcció domèstica. Al moment de l’excavació els arqueòlegs
identificaren la Unitat d’Actuació I (UA I) conformada pels estrats d’anivellament i les primeres construccions: UUEE 1298,
1359, 1372, 1375, 1382, 1386, 1387, 1388, 1399, 1400, 1408,
1420, 1429, 1466 i 1473. La cronologia d’aquestes unitats ve
donada per l’estudi dels contextos ceràmics i pot datar-se en el
període 80-100 dC (fig. IV.74).
A partir de la segona meitat del segle II s’observen canvis i
remodelacions que es consideraren com la UA II: UUEE 1296,
1297, 1327, 1341, 1343, 1422, 1426, 1434, 1441, 1442, 1445,
1452, 1482 i 1497. L’edifici situat al sud continuà utilitzant-se
de la mateixa manera que en l’etapa anterior i no canvià la
seua morfologia. L’única actuació de millora que es produí
en aquesta època fou una segona pavimentació. En canvi, el
carrer es reconstruí sobre una successió de rebliments (UUEE
1357, 1343 i 1341) excavats en estrats anteriors i s’afegí una
70
claveguera al centre. L’edifici del sector nord sí que experimentà una gran remodelació que, partint de les tres prèvies,
compartimentà l’espai interior en sis estances. Les cimentacions dels nous murs es feren excavant els estrats imperials
(UUEE 1296, 1408, 1434 i 1492) que proporcionaren material
ceràmic i numismàtic, en concret un as de Trajà i una moneda
d’Adrià, fet que va permetre establir la datació d’aquesta UA
II al voltant del 150 dC (fig. IV.75).
Sobre la segona construcció aparegueren estrats d’enderrocs
i d’enfonsament de l’edifici degut a un període d’abandonament
en la primera meitat del segle III dC que constitueixen la UA III:
Fig. IV.73. Planta de la segona fase de les edificacions de l’excavació
dels Banys de l’Almirall (Blasco et alii 1991: 188).
[page-n-86--data::data]
Fig. IV.74. Planta de la primera fase de les edificacions de l’excavació
dels Banys de l’Almirall (planimetria cedida per A. Ribera i G.
Pascual; plànol: A. López).
Fig. IV.75. Planta de la segona fase de les edificacions de l’excavació
dels Banys de l’Almirall (planimetria cedida per A. Ribera i G.
Pascual; plànol: A. López).
UUEE 1317, 1326, 1337,1339, 1367, 1368, 1383, 1391, 1392,
1395, 1403 i 1476. En aquests estrats s’ha recuperat abundant
material ceràmic, fragments de marbres, pintura mural i altres
enderrocs relacionats amb la caiguda de l’edifici.
edifici públic monumental per la seua factura (Blasco et alii
1991: 185). Investigacions recents l’interpreten com una domus
amb peristil (Peñalver 2018: 544).
IV.4.2. estratigrafia
La via (fig. IV.76) apareixia amb una pavimentació molt feble
de graves, cal i sorra que descansava sobre una preparació de
graves, sorra i terra (UE 1382). Presentava una orientació en
direcció E-O i tenia al voltant de 3 m d’amplada. Probablement
poc de temps després de la seua construcció, sofrí una gran intervenció que canvià radicalment la seua fisonomia amb la construcció d’una claveguera central i l’alçament del nivell uns 80
cm sobre l’anterior amb pendent cap a l’est. Estratigràficament,
el canal (UE 1338) i el nou carrer pavimentat es situaren a sobre
d’una sèrie d’estrats (UUEE 1466, 1375, 1359, 1372, 1399) acumulats sobre els edificis adjacents. Per a la construcció d’aquest
canal s’excavà una rasa i es construí una base sòlida (UE 1327)
on recolzava el canal pròpiament dit, subjectat per aportacions
de terra (UUEE 1357, 1343, 1341). Probablement, hem de datar
aquestes obres de millora del carrer abans del 150 dC, moment
en el qual també l’edifici nord estava en obres. El carrer i la claveguera continuaren en ús fins a mitjan del segle III dC quan es
documentaren una sèrie d’estrats d’abandonament (UUEE 1326
i 1337) sobre la calçada que són poc posteriors a l’abandonament dels edificis adjacents.
Edifici sud
L’edifici situat al sud del solar estava dividit en tres habitacions
diferenciades: l’habitació I, a l’oest, que conservava solament tres
murs (UUEE 1308, 1312 i 1381) i un paviment (UE 1371) construït sobre l’estrat UE 1420; l’habitació II, delimitada pels murs
UUEE 1308, 1384, 1312, 1437 i 1436, tenia un accés entre els dos
últims i conservava la preparació (UUEE 1386, 1387 i 1388) d’un
paviment (UE 1370) assentat sobre un l’estrat UE 1400; l’habitació III, a l’est (UUEE 1384, 1436 i 1430), on es documentà un
paviment (UE 1298) i la seua preparació (UE 1299), igual als que
hi havia a la habitació II, disposat sobre l’estrat UE 1429. Aquest
edifici tingué pocs canvis en èpoques posteriors i mantengué la
seua estructura inicial durant tot el període d’ús, des de la seua
construcció en l’època flàvia fins a l’abandonament a mitjan del
segle III dC. Únicament hi hagué un canvi de porta en l’habitació
II amb el tancament de l’anterior (UE 1414) i una segona pavimentació a l’habitació III (UUEE 1354 i 1355) que degué fer-se poc de
temps després de la construcció de l’edifici. Els estrats d’enderroc
d’aquest edifici foren profundament alterats en l’època tardoantiga
i solament se’n conserva una xicoteta part intacta en l’habitació
I. Sembla que la construcció d’aquest edifici va ser anterior a
la de l’edifici nord i es pot relacionar amb la primera fase del
carrer quan encara no presentava la claveguera central. La seua
funcionalitat roman desconeguda però s’ha interpretat com un
Carrer central
Edifici nord
En la primera fase d’ocupació aquest edifici constava de dos
murs paral·lels i una extensa habitació anomenada IV. Estava
delimitada pels murs UUEE 1349 i 1447 al nord, i UE 1385 i
la seua preparació (UE 1435) al sud, adjacents amb el carrer.
71
[page-n-87--data::data]
Fig. IV.76. Foto d’excavació de l’edifici nord, el carrer i la
claveguera dels Banys de l’Almirall (Arxiu SIAM).
Fig. IV.77. Estrats d’abandonament i enderroc de l’edifici nord
datats en el segle III dels Banys de l’Almirall (Arxiu SIAM).
L’habitació tenia 3,20 m d’ample i no es pogueren documentar els altres dos murs que la delimitaven. Hi havia una petita
zona pavimentada (UE 1494) al costat de la cimentació i, a
l’exterior del mur UE 1385, al carrer, hi havien pedres ordenades a certa distància que podrien ser part d’una construcció anterior a mode de porticat. Probablement s’ha d’associar
amb un edifici de caràcter domèstic, cosa que fa pensar a alguns investigadors que la zona quedà inclosa plenament en
la ciutat en aquest moment (Blasco et alii 1991: 186). Aquest
edifici sofrí una gran remodelació interior a mitjan del segle
II dC, amb la subdivisió de l’espai en sis habitacions (V, VI,
VII, VIII, IX i X), tres a l’interior de l’antiga estança IV i
tres al nord d’aquesta. Es construïren una sèrie de murs interiors (UUEE 1419, 1411, 1335 i 1348) orientats de nord a sud
per a subdividir l’espai. Les habitacions situades al nord dels
murs UUEE 1349 i 1447 s’assentaven sobre uns primerencs
rebliments de l’època imperial (UUEE 1408 i 1434) mentre
que les habitacions que es situaven a l’interior de l’estança
IV ho feien sobre uns rebliments d’anivellament (UUEE 1296
i 1297 per a l’habitació V; UUEE 1422 i 1426 per a la VII;
i UUEE 1497, 1482, 1452 i 1442 per a la VI, probablement
una cuina). Tot i que les estructures estaven molt alterades en
algunes habitacions es conservaven restes de paviments o les
seues preparacions (UUEE 1444/1445 i 1441), entre les quals
destaca la VII, probablement pavimentada amb tessel·les. Per
últim, sobre els paviments o preparacions de les habitacions V,
VII, VIII i IX es documentaren importants estrats d’enderroc
(UUEE 1476, 1392, 1403; 1339, 1368; 1367 i 1383, respectivament) amb gran quantitat de fragments de pintura mural,
materials ceràmics i restes dels murs (fig. IV.77). Amb aquest
enderroc es posaria fi a l’ús de l’edifici nord, com s’ha vist
també en el cas de l’edifici sud i el carrer probablement durant
la primera meitat del segle III dC.
UA I (UUEE 1400, 1420, 1429, 1408, 1434, 1298, 1386, 1387,
1388, 1399, 1372, 1359, 1375 i 1382)
IV.4.3. material ceràmic
Per a l’estudi del material d’aquesta excavació, com que no són
conjunts tancats, mantindrem els grups d’unitats estratigràfiques iguals o semblants que, atenent a la seua natura o moment
constructiu, els arqueòlegs donaren durant el procés d’excavació i investigació posterior. Comencem doncs pels estrats sobre
els quals es construeixen les primeres edificacions, les preparacions dels paviments i els mateixos paviments.
72
(fig. IV.78; quadre IV.12; Annex 1, quadre 13)
Aquestes unitats presenten gran quantitat de material procedent sobretot dels nivells de construcció i, en menor mesura,
de les preparacions i els paviments. S’han documentat 435
individus, dels quals més de la meitat són ceràmiques comunes o de cuina (fig. IV.79, IV.80 i IV.81). La vaixella fina és
majoritàriament TSH (16,6 %), TSSG (6,4 %) i TSA A (1,1
%). Les ceràmiques de parets fines suposen un 4,8 % del total
del conjunt i les llànties un 2,1 %. La resta de ceràmiques fines són de caràcter residual, com les de vernís negre i la TSI,
o fins i tot anecdòtic com la ceràmica vidriada. La ceràmica
comuna o de cuina suposa un 56,6 % del total del conjunt
ceràmic, en el qual destaca la ceràmica comuna oxidant (29,9
%), la reductora regional de cuina (14,5 %) i l’africana de
cuina (8,4 %). Hi apareix algun fragment de ceràmica ibèrica i també reductora de taula en proporcions mínimes. Per
últim, les àmfores suposen un 7,3 % del total del conjunt
ceràmic del primer moment constructiu.
La TSSG és la segona producció de ceràmica fina més
abundant darrere de la TSH i procedeix exclusivament del
centre terrisser de La Graufesenque (Millau, França). Les
formes més freqüents són les copes de la forma Drag. 27 i
24/25 i els plats de la forma Drag. 18 i 15/17, que podrien
actuar com a servei, i la copa del tipus Ritt. 8. Les formes
decorades són escasses: es documenta la copa del tipus Drag.
29 i apareix ja un exemplar de la copa Drag. 37. A més, com
s’ha esmentat anteriorment, es documenten alguns fragments
residuals de ceràmica de vernís negre i TSI. La ceràmica fina
majoritària és la TSH i únicament es documenten peces procedents del centre terrisser de Tritium Magallum (La Rioja).
Com caldria esperar, les formes més abundants són els plats
del tipus 15/17 i les copes 24/25 i 27 junt amb la copa decorada de la forma 37. Es documenten altres formes indicatives
de l’època flàvia com les formes 35 i 36 o la 46, datada entre
l’últim quart del segle I i el II.
A més, hi ha recipients amb pocs exemplars com els tipus
18, 2, 4 i alguna forma tancada. Cal destacar l’absència de
la copa de la forma 8 que no s’incorporarà al repertori dels
tallers nord-peninsulars fins a un moment posterior (Romero
i Ruiz 2005: 190).
[page-n-88--data::data]
Quadre IV.12. Percentatges de la ceràmica procedent de la UA I de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
Produccions
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna oxidant
C. comuna reductora
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
Ceràmica ibèrica
Llàntia imperial
Parets fines
C. engalba roja pomp.
TSA A
TSH
TSI
TSSG
Vernís negre B
Vernís negre C
V. negre indet.
1298 1359 1372 1375 1382 1386 1387 1388 1399 1400 1408 1420 1429 1434 1466 1473 Total
1
1
1
1
4
11
1
4
28
2
1
2
6
3
1
2
1
4
1
14
4
1
3
2
5
2
5
1
1
1
1
3
2
2
8
6
1
2
3
17
2
1
1
1
1
3
3
1
1
2
1
1
5
2
1
1
2
1
1
1
5
1
10
25
2
14
1
2
1
2
1
1
2
1
4
15
1
1
1
1
3
1
2
1
1
2
5
3
1
2
15
1
9
1
1
4
3
1
4
9
1
1
1
1
1
2
1
1
1
2
4
1
5
1
1
10
1
1
Fig. IV.78. Percentatges de la ceràmica procedent de la UA I de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
La TSA A és encara escassa amb molt poques peces de
l’època de Domicià dels tipus Hayes 3, 8 A i 19 (fig. IV.79, 1
Bal 1375.16) totes produïdes en A1.
Entre les ceràmiques de parets fines destaquen las pastes extremadament primes, anomenades de “closca d’ou”,
de tonalitats grisenques, probablement produïdes als obradors de Rubielos de Mora (Terol), que tenen com a forma
característica la copa del tipus Mayet 34, molt abundant en
aquest context. Apareixen també les copes engalbades amb
tonalitats ataronjades i pastes toves i groguenques que, malgrat no presentar formes definides, podríem identificar-les
amb productes bètics. L’altre grup de ceràmiques de parets
fines no estan identificades i podrien ser de producció local
o regional. Es documenta una única forma del tipus Rubielos de Mora 2.1 (fig. IV.80, 1 Bal 1400.10), abundantíssima
en els contextos del segle II i que fins al moment no havia
aparegut en aquesta època (Huguet i Ribera 2014: 157). A
més, hi ha un fragment de base de copa de ceràmica vidriada
que cronològicament coincideix amb el moment de regiona-
1
1
1
2
1
4
7
%
37 8,5 %
37 8,5 %
130 29,9 %
1
0,2 %
5
1,1 %
63 14,4 %
3
0,7 %
7
1,6 %
9
2,1 %
21 4,8 %
10 2,3 %
5
1,1 %
72 16,5 %
2
0,5 %
28 6,4 %
2
0,5 %
1
0,2 %
2
0,5 %
lització d’aquest tipus de ceràmica. Les llànties no han pogut
ser identificades. Tanmateix, s’ha inventariat un segell (fig.
IV.81, 1 Bal 1408.5) CLO SV[-] que hem de relacionar amb
el terrisser itàlic Caivs Clodivs Successvs, la producció del
qual es data entre l’època dels Flavis i els Antonins (Casas i
Soler 2006: 49).
La ceràmica itàlica importada està representada majoritàriament per recipients procedents de l’àrea vesuviana entre
els quals destaquen una patina de vora de secció triangular
del tipus Com-it. 6g, dues tapadores del tipus Com-it. 7a (fig.
IV.81, 1 Bal 1408.10) i tres fonts d’engalba roja pompeiana
de la forma R-pomp. 28, que es daten en l’època de Claudi o
Neró (fig. IV.79, 1 Bal 1375.15; fig. IV.80, 1 Bal 1400.13).
A més, hi ha un morter lacial de la forma Dramont D2 (fig.
IV.79, 1 Bal 1386.8).
Entre la ceràmica africana de cuina, les formes més abundants són les cassoles de la forma Hayes 23 A (fig. IV.79,
1 Bal 1386.2; fig. IV.80, 1 Bal 1400.12; fig. IV.81, 1 Bal
1408.6), Òstia II, 312 (fig. IV.80, 1 Bal 1400.17; fig. IV.81,
1 Bal 1429.2; fig. IV.81, 1 Bal 1434.9) i Òstia, III, 267 però
també se’n documenta alguna una mica anterior com la cassola Òstia II, 303. A més, apareixen els primers exemplars
de la forma Hayes 23B. Les tapadores també abundants són
de l’època flàvia de la forma Òstia, III, 332. Apareix algun
recipient peculiar (fig. IV.80 1, Bal 1400.14) com la font
Hayes 181 antiga, present en un moment anterior als Flavis
a Trípoli (Tortorella 1981: 214) i al final del segle I i principi
del II a Òstia. El tupí del tipus Hayes 199 (fig. IV.80, 1 Bal
1400.9; fig. IV.81, 1 Bal 1429.4) està present a la península
Ibèrica en contextos flavis (Guerrero 1984: fig. 6.2; Aguarod 1991: 275), tot i que alguns autors el consideren posterior (Hayes 1972: 210). Podem relacionar aquestes formes
amb el repertori corresponent a la fase 2 (80-100/110 dC)
identificada a Valentia per a les ceràmiques africanes de cuina (Marín 1995: 156).
73
[page-n-89--data::data]
UA I 1 BAL 1372
UA I 1 BAL 1375
UA I 1 BAL 1386
Fig. IV.79. Material ceràmic de la UA I corresponent a la primera fase constructiva de les estructures de l’època romana de l’excavació
dels Banys de l’Almirall.
La ceràmica reductora de cuina regional presenta, pràcticament, el repertori tipològic que Reynolds (1993: 95) identificà
amb exemples de totes les formes, des de la cassola del tipus ERW
1.1; les olles 1.2 (fig. IV.79, 1 Bal 1375.18) i 1.3 (fig. IV.79, 1 Bal
1386.3; fig. IV.80 1 Bal 1400.15 i 16; fig. IV.81, 1 Bal 1429.7), que
són les més abundants; les olletes o vasets 1.4 (fig. IV.79, 1 Bal
1372.15); els lebes 1.5 (fig. IV.79, 1 Bal 1375.19); les tapadores
1.7 (fig. IV.79, 1 Bal 1375.20; fig. IV.80 1 Bal 1400.26 i 27); fins a
les gerres o ampolles 1.8 i 1.9 (fig. IV.79, 1 Bal 1375.22). Estudis
posteriors han assenyalat l’existència de les formes més difoses en
nivells flavis de la ciutat (Huguet i Ribera 2014: 158) i en àmbit
rural (Albiach i Madaria 2006: 50; Huguet 2009: 90). D’aquesta
manera, podem avançar cronològicament el repertori formal standard més comú d’aquesta producció a l’època de Domicià.
UA I 1 BAL 1400
Fig. IV.80. Material ceràmic de la UA I corresponent a la primera fase constructiva de les estructures de l’època romana de l’excavació
dels Banys de l’Almirall.
74
[page-n-90--data::data]
UA I 1 BAL 1408
UA I 1 BAL 1429
UA I 1 BAL 1434
Fig. IV.81. Material ceràmic de la UA I corresponent a la primera fase constructiva de les estructures de l’època romana de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
La ceràmica comuna de cocció oxidant concentra la major
part del conjunt ceràmic total d’aquesta fase amb 130 individus. Dins d’aquest grup incloem produccions ceràmiques
amb les mateixes característiques formals i d’ús, tot i que som
conscients que no provindrien d’una única terrisseria. Tanmateix, l’observació macroscòpica de les pastes no permet
distinció entre elles per la seua gran similitud. Així doncs,
s’haurà d’esperar a estudis analítics particulars per a diferenciar aquesta ingent producció ceràmica atenent a criteris
d’origen. Com és habitual el grup més nombrós són les gerres
i alfàbies, Gr. I Urceus/llus que solen presentar un graó intern
per recolzar la tapadora, en la majoria dels casos amb vora
motllurada a l’exterior (fig. IV.79 1 Bal 1375.29; fig. IV.80,
1 Bal 1400.25; fig. IV.81, 1 Bal 1408.11; fig. IV.81, 1 Bal
1434.4) i, en menor mesura, amb una motllura doble externa.
També molt abundant és el grup dels recipients oberts, diferenciats en tres variants: Gr. IV.1 Paropsis, grans recipients
oberts amb vora senzilla que presenten en la majoria dels casos anses circulars, elevades o no (fig. IV.79, 1 Bal 1372.16
i 17; fig. IV.79, 1 Bal 1375.26; fig. IV.80, 1 Bal 1400.18 i
19; fig. IV.80, 1 Bal 1400.18 i 19); Gr. IV.2 Lances, la forma
oberta més abundant, que són plats amb carena baixa (fig.
IV.79, 1 Bal 1375.7; fig. IV.81, 1 Bal 1429.8; fig. IV.81, 1
Bal 1434.5 i 6); i Gr. IV.3 Catinus/llus, petits platerets poc
profunds amb parets exvasades i ala arrodonida a l’exterior
(fig. IV.79, 1 Bal 1372.9; fig. IV.79, 1 Bal 1375.9; fig. IV.80,
1 Bal 1400.20). En quantitats inferiors trobem també el Gr.
II Lagoena, per a la contenció de líquids (fig. IV.79, 1 Bal
1375.23 i 24); el Gr. III Calix, copes o bols de perfil senzill
(fig. IV.81, 1 Bal 1429.9); el Gr. VI Lebes, recipients oberts
amb vora arrodonida a l’exterior (fig. IV.80, 1 Bal 1400.21 i
22); el Gr. VII Pelvis, grans recipients oberts probablement
utilitzats per a usos domèstics; el Gr. VIII Aula/olla, olles de
provisions o recipients de contenció (fig. IV.80, 1 Bal 1400.23
i 24); i el Gr. IX Operculum, tapadores auxiliars (fig. IV.79, 1
Bal 1386.4 i 5). La resta de formes són escasses com alguna
olla de provisions, morters, una copa i un pot.
Hi ha una tapadora que presenta una pasta reductora, tot i ser
molt fina i depurada, pròpia de la ceràmica reductora de taula
(fig. IV.79, 1 Bal 1372.20).
Les àmfores són majoritàriament de procedència peninsular.
Abunden les tarraconenses de diferents tallers, com la Dressel
2/4 i Gal·la 4, ambdues contenidors de vi. També hi ha àmfores
bètiques dels tipus Dressel 7/11 i Beltrán II B per al transport de
saladures de peix. A més s’han inventariat fragments informes
d’àmfores de l’àrea vesuviana, africanes i indeterminades.
UA II (1296, 1297, 1422, 1426, 1441, 1442, 1445, 1452, 1482,
1497, 1327, 1341 i 1343)
(Fig. IV.82; quadre IV.13; Annex 1, quadre 14)
Aquest paquet d’unitats està compost bàsicament per rebliments
d’anivellació per a la construcció de les noves habitacions i les
actuacions pròpies de la construcció de la claveguera. Per a la datació d’aquest grup d’unitats contem, a més, amb dues troballes
numismàtiques: una de Trajà i l’altra d’Adrià, que aporta una data
post quem del 138 dC (Escrivà 1989: 89). Hi ha un total de 270
individus dels quals el 44 % són de ceràmica comuna, repartida
entre ceràmica comuna oxidant (17,7 %), ceràmica reductora de
cuina (11,6 %), ceràmica africana de cuina (9 %), ceràmica itàlica de cuina (3,6 %) i amb menys d’un 0,7 % la ceràmica oriental
i un 0,4 % la de cuina de cocció oxidant (fig. IV.83 i IV.84).
Entre la vaixella fina podem parlar de produccions de caràcter residual com serien la ceràmica de vernís negre, la TSI i probablement també la TSSG. Aquesta procedeix exclusivament de
La Graufesenque i entre les formes presents són majoritàries les
copes Drag. 24/25, 27 i Ritt. 5 i en menor mesura, Ritt.8 i Drag.
33 i també plats de les formes Drag. 15/17, 16 i 18.
La TSH procedeix en la seua immensa majoria de Tritium
Magallum (La Rioja), encara que en aquestes unitats s’han
identificat tres fragments informes de TSH procedents de la
terrisseria de Bronchales (Escrivà 1989: 89). Formalment els
recipients més abundants són el servei format pel plat de la
forma 15/17 i la copa de la forma 27, seguit de les copes
decorades de les formes 37 i 35. La resta de tipus estan re75
[page-n-91--data::data]
Quadre IV.13. Percentatges de la ceràmica procedent de la UA II de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
Produccions
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna importada
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. oxidant de cuina
C. reductora de cuina
C. ibèrica
Llànties
C. parets fines
C. engalba roja pomp.
TSA A
TSH
TSI
TSSG
Vernís negre B
Vidriada
1296 1297 1327 1341 1343 1362 1422 1426 1441 1442 1445 1452 1482 1497 Total
1
3
1
14
2
1
9
1
2
3
5
1
7
3
8
4
1
1
2
1
3
8
2
1
1
4
1
1
3
1
7
1
1
2
1
3
17
1
3
1
1
2
2
16
1
6
1
3
8
1
9
1
1
1
1
1
7
1
1
presentats per dues (formes 18, 24/25, 2, 4, 29) o una unitat
(formes 8, 30, 33, 46). Cronològicament, la TSH no permet
fer massa precisions: apareix ja la copa 37 amb decoració de
cercles concèntrics, típica del segle II; la forma 46 i també
la copa 8. Són encara formes que conserven les proporcions
inicials, encara que en alguns casos les parets han començat
a exvasar-se, però sense arribar als perfils del final del segle
II dC. Les pastes i vernissos continuen sent de bona qualitat,
tot i que ja no són com els de l’època flàvia.
La TSA A és encara escassa però, ha augmentat respecte de
la fase anterior. Les formes que es documenten són les mateixes
que en aquesta, Hayes 3A, 8A i 19, però a més s’afegeixen la
copa Hayes 9 i el vas Hayes 134.
Les ceràmiques de parets fines quantitativament s’han reduït a la meitat que en la fase anterior, continuen documentant-se els mateixos centres de producció però augmenta la
varietat formal. Hi ha copes de la forma Mayet 34 procedents
de la zona de Terol, i també les produccions engalbades, probablement bètiques, de les formes Mayet 15 i 14. Per la seua
banda, les copes de la forma Rubielos de Mora 2.1 augmenten
una mica tot i que són prou escasses.
Entre les llànties se n’han pogut identificar dues del tipus
Dressel 20 i una Deneauve IX A que s’adequarien a la cronologia de la primera meitat del segle II dC.
La ceràmica itàlica de cuina presenta majoritàriament fonts
d’engalba roja pompeiana de la forma R-pomp. 28, ja documentada en la fase anterior, a la qual se li afegeix la forma R-pomp.
33 (fig. IV.84, 1 Bal 1482.7) que es data entre el 75 i el 125 dC.
A més, hi ha una cassola indeterminada i 3 tapadores del tipus
Com-it. 7a. Tots els atuells itàlics presenten la mateixa pasta vesuviana amb les típiques inclusions volcàniques (Peacock 1977:
149; Di Giovanni 1996: 66).
La ceràmica africana de cuina compta amb percentatges
similars als de la fase anterior. Es mantenen les formes documentades prèviament però varien quant a percentatges, com per
exemple en el cas de la cassola Hayes 23A (fig. IV.83, 1 Bal 1362.9)
i B, en què aquesta variant comença paulatinament a substituir a
la A. Continuen apareixent les cassoles flàvies del tipus Òstia III,
76
3
3
1
1
1
1
1
2
2
1
10
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
3
3
1
1
1
3
4
1
1
1
3
26
25
2
49
4
1
32
4
7
11
9
7
78
2
17
2
1
%
9,4 %
9,0 %
0,7 %
0,2 %
1,4 %
0,4 %
11,6 %
1,4 %
2,5 %
4,0 %
3,2 %
2,5 %
28,2 %
0,7 %
6,41 %
0,7 %
0,4 %
Fig. IV.82. Percentatges de la ceràmica procedent de la UA II de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
312 (fig. IV.83, 1 Bal 1296.8; fig. IV.83, 1 Bal 1327.14), Òstia II,
303/Hayes 194; les tapadores del tipus Òstia III, 332 (fig. IV.83, 1
Bal 1327.15; fig. IV.83, 1 Bal 1362.17; fig. IV.84, 1 Bal 1452.1); i
augmenten les formes del segle II com la font de la forma Hayes
181 i la cassola Òstia III, 267. Encara que de cronologia anterior,
apareix igualment la forma Òstia III, 306, i també la Hayes 200
datada entre el segle II i principi del III dC.
Destaca l’aparició d’una gerra trilobulada de ceràmica
oriental, Àgora G188 o M101 (Robinson 1959: pl. 7) (fig. IV.83,
1 Bal 1296.14). Presenta una pasta roja amb desgreixants grocs
i blancs i superfícies grises que fan pensar en un probable origen
egeu pels paral·lels estudiats a Òstia (Coletti i Pavolini 1996:
398). Les gerres orientals es documenten en època tardo-flàvia fins a l’època tardo-antonina. Aquest tipus de recipients no
són abundants al Mediterrani occidental, però hi apareixen, i a
Valentia ja havia estat documentada anteriorment en estrats de
l’arena del circ (Huguet i Ribera 2014: 162).
La ceràmica regional reductora de cuina és prou abundant i
amb una gran varietat formal. Hi apareix una interessant forma,
probablement una ERW 1.1 amb vora simple sense engrossi-
[page-n-92--data::data]
UA II 1 BAL 1296
UA II 1 BAL 1327
UA II 1 BAL 1362
Fig. IV.83. Material ceràmic de la UA II corresponent a la segona fase constructiva de les estructures de l’època romana de l’excavació
dels Banys de l’Almirall.
ment a l’interior (fig. IV.83, 1 Bal 1362.16). La troballa d’aquesta forma reforçaria la hipòtesi de la filiació formal d’aquestes
cassoles amb les de la forma Hayes 23 africanes. La forma ERW
1.1 té una gran semblança amb la cassola Hayes 23B, però els
investigadors sempre l’havien associada a aquesta amb reserves
per la seua cronologia flàvia. L’aparició d’aquesta forma, sense
la revora interna i molt similar a la Hayes 23A, reobri la idea
de la possible imitació de la forma africana que, tanmateix, es
generalitzaria en la seua variant amb revora interna en ceràmica
regional reductora de cuina que també apareix en aquest context
(fig. IV.83, 1 Bal 1296.12). A més, com és habitual, abunden
les olles tant en les seues variants de coll diferenciat del tipus
ERW 1.2 (fig. IV.83, 1 Bal 1362.10), o no, del tipus ERW 1.3
(fig. IV.83, 1 Bal 1362.11); l’olleta o vaset de perfil en S del
tipus ERW 1.4 (fig. IV.83, 1 Bal 1296.13); les tapadores del ti-
pus ERW 1.7 i les gerres del tipus ERW 1.8 (fig. IV.83, 1 Bal
1296.9) i ERW 1.9. A més, es documenta una forma que podria
ser una pelvis (fig. IV.83, 1 Bal 1327.18), gran recipient de forma oberta i vora en ala horitzontal que no estava contemplada
en les tipologies fins al moment, ERW 1.19 (fig. IV.85). Cal afegir una olla de ceràmica comuna de pasta oxidant i perfil senzill.
Les ceràmiques comunes de cocció oxidant són, per darrere
de la TSH, la producció més abundant. Inclou diferents pastes
de coccions oxidants probablement de tallers dispars, però que
fabricaven les mateixes formes amb característiques semblants.
La forma més abundant són les gerres i alfàbies del tipus Gr.
I Urceus, que morfològicament varien poc de les de l’època
flàvia (fig. IV.83, 1 Bal 1362.13). Augmenten les ampolles de la
forma Gr. II Lagoena (fig. IV.83, 1 Bal 1296.15) respecte a la
fase anterior. Les formes obertes també són abundants, sobreUA II 1 BAL 1452
UA II 1 BAL 1482
Fig. IV.84. Material ceràmic de la
UA II corresponent a la segona fase
constructiva de les estructures de l’època
romana de l’excavació dels Banys de
l’Almirall.
77
[page-n-93--data::data]
Fig. IV.85. Detall de forma ERW 1.19 de ceràmica regional
reductora de cuina, probablement una pelvis, procedent de la UA II
de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
Fig. IV.86. Detall d’un fragment de ceràmica comuna de cocció
oxidant amb decoració reticulada produïda abans de la cocció
procedent de la UA II de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
tot els plats profunds amb carena baixa del tipus Gr. IV.2 Lanx
(fig. IV.83, 1 Bal 1296.11; fig. IV.84, 1 Bal 1482.8 i 9), però
també platerets de la forma Gr. IV.3 Catinus/llus (fig. IV.83, 1
Bal 1327.16) i el Gr. IV.1 Paropsis (fig. IV.83, 1 Bal 1362.12).
Entre els grans recipients auxiliars trobem morters del tipus
Gr. V Mortarium, pelvis del tipus Gr. VII Pelvis i tenalles. Per
unitats es compten els recipients de la forma Gr. III Calix (fig.
IV.83, 1 Bal 1327.17), una olla de la forma Gr. VIII Aula/olla i
una tapadora de la forma Gr. XI Operculum. A més s’han documentat tres clavi coctile (fig. IV.83, 1 Bal 1296.16), un dolium
i un element plàstic fet a motlle amb decoració reticulada (fig.
IV.83, 1 Bal 1362.14) (fig. IV.86).
Les àmfores són majoritàriament de procedència peninsular. Abunden les tarraconenses de diferents tallers, dedicades al
transport del vi, amb les formes Dressel 2/4, Dressel 3A i Gal·la
4. També hi ha àmfores bètiques, de saladures de peix, de les
formes Dressel 7/11 i Beltrán II. Entre les àmfores importades
des de l’exterior de la península ibèrica en són poques. Solament s’han pogut identificar una àmfora púnica del tipus Mañà
C2. A més, hi ha fragments de contenidors amfòrics procedents
de l’àrea vesuviana, el nord d’Àfrica i altres indeterminats.
UA III (1317, 1326, 1337, 1391, 1395, 1339, 1367, 1368, 1383,
1392, 1403 i 1476)
(Fig. IV.87; quadre IV.14; Annex ,1 quadre 15)
Finalment, l’últim paquet d’unitats comprèn els estrats d’enderrocs dels murs de les habitacions i d’amortització de la claveguera del carrer. Hi ha un repertori ceràmic de 222 peces de les
78
quals el 32,4 % correspon a vaixella fina, el 2,2 % a llànties, el
59 % a ceràmica comuna i de cuina i el 4,9 % del total ceràmic
a les àmfores (fig. IV.88, IV.89 i IV.90).
La vaixella fina de taula importada que en aquest moment
estaria en ús es limita a TSH i TSA A. La resta de produccions
de ceràmiques fines es poden considerar com a residuals: vernís
negre, TSI i també TSSG.
La TSH suma 64 individus que comparteixen, en major o
menor mesura, uns trets similar pel que fa a la degradació del
vernís i la primesa de la pasta. Les formes són més exvasades
i les parets més obertes que en els exemplars de l’època flàvia.
Destaquen sobretot la copa decorada de la forma 37 amb decoracions de cercles i el servei dels tipus 15/17 i 27 (Escrivà
1989b: 89), a més de les formes 35, 4, 8 i 18. Amb un sol exemplar es compten les formes 20, 30 i una forma tancada. Respecte
al centre de producció, únicament s’han documentat recipients
procedents de Tritium Magallum (La Rioja).
La TSA A continua augmentat des de 1,1 % de la primera fase,
el 2,5 % de la segona fins al 4,3 % d’aquesta tercera. S’han classificat 15 individus dels quals 2 podrien ser d’A/D i la resta d’A. Les
formes de A es diversifiquen: a les ja documentades anteriorment
(Hayes 3, 8A, 9, 19, 134), se n’afegeixen de noves com les formes
Hayes 3B (fig. IV.90, 1 Bal 1403.5), 6B, 14, 21 i 131 (fig. IV.88, 1
Bal 1326.8). Algunes d’aquestes tenen una cronologia del final del
segle I o primera meitat del II, com les Hayes 3B, 21 i 134; d’altres
són més tardanes, com la Hayes 6B i 14 (fig. IV.88, 1 Bal 1326.5),
que es data entre la segona meitat del segle II i principi del III. Apareixen dos individus que podrien estar produïts en A/D: un plat de
la forma Hayes 18 (fig. IV.88, 1 Bal 1326.4) i una font de la forma
Hayes 31, ambdós de principi del segle III. Aquestes formes tardanes, junt amb les africanes de cuina ens permeten retardar la cronologia proposada per Escrivà (1989), a partir de l’estudi de les TSH.
Les ceràmiques de parets fines són un grup de nou individus
de diferents procedències que no varien respecte a les fases anteriors. Continuen apareixent les copes de la forma Mayet 34 de la
producció de “closca d’ou” probablement de Terol, i les formes engalbades, probablement bètiques. Augmenten una mica les denominades Rubielos de Mora 2.1 (fig. IV.89, 1 Bal 1392.7; fig. IV.90,
1 Bal 1403.6) de les quals no sabem la procedència exacta (Huguet
i Ribera 2014: 161). Pel que fa a les llànties, són majoritàriament
inclassificables. Només s’han pogut identificar una del tipus Dressel 20; una del tipus Deneauve V B i una del tipus Deneauve IX
A amb segell STROMBOLI. L’àmbit cronològic que comprenen
aquests segells estaria entre l’època dels Flavis i principi del III. A
més, hi ha una base de llàntia amb el segell C. CLO SVC (1 Bal
1403.7), Caivs Clodivs Successvs, terrisser itàlic datat entre l’època
dels Flavis i els Antonins (Casas i Soler 2006: 49).
Entre la ceràmica de cuina importada s’ha registrat un fragment de gerra trilobulada de ceràmica oriental present també als
estrats de mitjan del segle II. Probablement es tracta de la mateixa forma Àgora G188 o M101 (Robinson 1959: pl. 7), però la
reduïda mesura del fragment no en permet el dibuix.
La ceràmica itàlica de cuina procedeix de la zona vesuviana i
s’ha de considerar com a residual. S’ha documentat una tapadora
de la forma Com-it. 7a i una font del tipus R-pomp. 28 d’engalba
roja pompeiana (fig. IV.90, 1 Bal 1403.23) (fig. IV.91), en bon estat
de conservació. L’interior està marcat amb una creu o aspa al centre
i altres dues en disposició radial i, a més presenta un altre esgrafiat
alfabètic, probablement un numeral.
[page-n-94--data::data]
Quadre IV.14. Percentatges de la ceràmica procedent de la UA III de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
Produccions
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna importada
C. comuna oxidant
C. comuna reductora
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Ceràmica ibèrica
Llànties
Parets fines
C. engalba roja pomp.
TSA A
TSA A/D
TSH
TSI
TSSG
Vernís negre B
1317
1326
1
15
1337
1339
1367
1368
1383
5
2
1
2
7
1
7
1
2
1
7
2
1
1
1
2
2
6
3
1
2
1
1
1
1
1
1392
1
6
1395
1403
2
19
5
14
10
2
2
5
1
5
1
1
2
1
2
2
1391
1
1
1
1
1
2
1
11
1
2
2
1
2
1476
1
3
1
22
22
1
1
3
1
2
1
1
Fig. IV.87. Percentatges de la ceràmica procedent de la UA III de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
La ceràmica africana de cuina és una de les produccions
ceràmiques més abundant en aquestes unitats. Les formes més
representades són les aparegudes en la fase anterior: les tapadores de la forma Òstia III, 332 (fig. IV.88, 1 Bal 1317.3;
fig. IV.89, 1 Bal 1368.1), les cassoles dels tipus Hayes 23A
i B (fig. IV.88, 1 Bal 1326.11), Òstia III, 267 (fig. IV.88, 1
Bal 1326.9 i 10) i Òstia II, 312 (fig. IV.89, 1 Bal 1392.9);
també les cassoles de les formes Hayes 199 i 200 (fig. IV.89,
1 Bal 1392.12) i el tupí de la forma Hayes 131 (fig. IV.88, 1
Bal 1326.8) encara que no són tan abundants. Tanmateix, en
aquest moment apareixen formes de cronologia més tardana
que apunten cap al començament del segle III: les tapadores
del tipus Òstia I, 261, forma pròpia de la segona meitat del
segle II i abundantíssima en el III dC; També es troben la
tapadora de la forma Òstia I, 264, la cassola de la forma Atlante CVIII, 1 i la gerra de la forma Uzita 48.1, que a la ciutat
de Valentia es documenten solament a partir de l’època dels
Severs. A més, apareixen la forma Òstia I, 273/ Hayes 193,
testimoniada en la primera meitat del segle III, així com la
cassola del tipus Òstia I, 269 de la mateixa cronologia que
l’anterior. De les cinc fases que definí Marín (1995) per a la
6
3
3
1
7
1
1
3
10
1
1
25
1
2
Total
16
64
1
67
1
1
54
2
7
11
3
14
2
64
2
12
2
%
4,9 %
19,8 %
0,3 %
20,7 %
0,3 %
0,3 %
16,7 %
0,6 %
2,2 %
3,4 %
0,9 %
4,3 %
0,6 %
19,8 %
0,6 %
3,7 %
0,6 %
ceràmica africana de cuina a la ciutat de Valentia, aquest context es trobaria entre la fase 4 (segona meitat del segle II) i la
fase 5 (235-265), és a dir, en l’època dels Severs.
La ceràmica regional reductora de cuina suposa un percentatge superior que en les fases anteriors. Pel que fa a les
formes, com caldria esperar, són les olles del tipus ERW 1.2
(fig. IV.88, 1 Bal 1326.17) i 3 (fig. IV.89, 1 Bal 1368.2 i Fig.
IV.90 1 Bal 1403.15) les més abundants i reuneixen la meitat
d’aquesta producció. Per darrere d’aquestes, numèricament parlant, estan les olletes o vasets de la forma ERW 1.4 (fig. IV.90, 1
Bal 1403.16) i les tapadores. Es troben també gerres en les seues
variants ERW 1.8 i 9 i les cassoles del tipus ERW 1.1 (fig. IV.88, 1
Bal 1317.3). Finalment, també hi ha una ampolla de ceràmica comuna reductora probablement de taula (fig. IV.88, 1 Bal 1326.12),
amb pasta poc depurada i vora triangular amb dues anses.
Quantitativament, la ceràmica comuna de cocció oxidant suposa un 20,7 % del total ceràmic, pràcticament el mateix percentatge
que l’africana de cuina. Les formes tancades del tipus urcei, gerres,
Gr. I Urceus, són les més abundants, i suposen més de la meitat del
total de comuna oxidant. Apareixen formes de l’època imperial amb
vora motllurada i graó interior per a recolzar la tapadora (fig. IV.88,
1 Bal 1326.14; fig. IV.90, 1 Bal 1403.17) però també gerres amb
vora arrodonida a l’exterior i sense graó (fig. IV.88, 1 Bal 1326.16)
que es generalitzen a partir de l’època dels Severs (Escrivà 1995:
180). Seguint amb les formes tancades del tipus Gr. II Lagoena, les
ampolles són escasses, tot i que hi ha algun exemplar de coll curt
(fig. IV.88, 1 Bal 1326.15). Les formes obertes estan representades
pels tres subtipus diferenciats per Escrivà: Gr. IV.1 Paropsis, amb
vora reentrant arrodonida a l’exterior i ansa horitzontal (fig. IV.90,
1 Bal 1403.18); Gr. IV.2 Lanx, amb carena alta i perfil senzill (fig.
IV.90, 1 Bal 1403.19); i Gr. IV.3, Catinus/llus, plat baix i xicotet
amb vora en ala (fig. IV.89, 1 Bal 1392.10). Hi ha també recipients
oberts del tipus Gr. VII Pelvis. La resta de formes es documenten per
unitats: un bol, una tapadora i un clavi coctile.
El conjunt d’àmfores d’aquestes unitats es redueix a 16 individus entre els quals s’han documentat àmfores hispàniques
de la forma Dressel 2/3, bètiques de les formes Dressel 7/11 i
Beltrán II B (1 Bal 1326.7 i Fig. IV.90, 1 Bal 1403.8), africanes
i indeterminades.
79
[page-n-95--data::data]
UA III 1 BAL 1317
UA III 1 BAL 1326
Fig. IV.88. Material ceràmic de la UA III corresponent a la fase d’abandonament i enderrocs de les estructures de l’època romana de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA III 1 BAL 1368
UA III 1 BAL 1392
Fig. IV.89. Material ceràmic de la UA III corresponent a la fase d’abandonament i enderrocs de les estructures de l’època romana de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
IV.4.4. conclusions
L’excavació dels Banys de l’Almirall ha proporcionat un voluminós conjunt ceràmic en un estat deficient de conservació.
Tot i això, la informació extreta ens permet establir tres fases
(constructiva, d’ús i abandonament) de les construccions en
l’època romana imperial. La gran quantitat de material estudiat
ha possibilitat disposar d’un bon repertori formal que ens permet identificar les formes i produccions usades en cada moment.
Pel que fa a la cronologia de la Unitat d’Actuació I, es pot situar al final del segle I o principi del II dC, concretament al final
de l’època flàvia, probablement en el regnat de Domicià (81-96
dC), que correspon a la primera fase constructiva dels edificis sud
i nord. Posteriorment hi ha una remodelació a l’edifici nord i al
carrer que es denominà Unitat d’Actuació II. El conjunt ceràmic
de la UA II presenta una cronologia de mitjan del segle II, entre
el 140 i el 150, és a dir, durant el regnat d’Antoní Pius. Les troba80
lles numismàtiques de les UUEE que corresponen a aquesta unitat
d’actuació confirmen una data post quem del 138 dC. Per finalitzar,
la cronologia de la Unitat d’Actuació III, estaria emmarcada entre
el 200 i el 235 dC, a l’època dels Severs, coincidint amb els estrats
d’abandonament i enderroc de les construccions.
Mitjançant l’estudi ceràmic s’ha constatat que aquesta zona
de la ciutat s’urbanitzà cap al final de l’època flàvia, quan es
documenta en altres zones de la ciutat un desenvolupament urbanístic i una activitat edilícia probablement planificada que té
com a major exponent la construcció del nou fòrum (Jiménez i
Ribera 2000: 25; Ribera i Jiménez 2004: 21). No és fins aquest
moment que la zona dels Banys de l’Almirall quedà urbanitzada
coincidint amb l’ampliació del recinte urbà de la ciutat fins a
abastar el doble del recinte republicà.
Pel que fa al moment final d’ús d’aquestes construccions, veiem que l’abandonament i enderroc dels edificis es
produeix durant el primer quart o principi del segon quart
[page-n-96--data::data]
UA III 1 BAL 1403
Fig. IV.90. Material ceràmic de la UA III corresponent a la fase d’abandonament i enderrocs de les estructures de l’època romana de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
del segle III, per tant una mica abans de les destruccions i
incendis constatats en altres zones de la ciutat (Ribera i Jiménez 2012: 10; Jiménez, Ribera i Rosselló 2014: 269) que
ja denoten un estancament de la vida urbana. En referència
al colgament de la claveguera central del carrer es pot relacionar amb altres episodis similars constatats a la ciutat
en el mateix període que s’han interpretat com una falta de
manteniment del sistemes de clavegueram documentat tant
en la zona central de la ciutat com en les zones perifèriques
(Ribera i Romaní 2011: 338).
Finalment aquesta zona restà abandonada, tot i que seguí
freqüentada per tal de recuperar material constructiu entre
els enderrocs dels edificis, com a mínim durant els dos següents segles.
IV.5. PLAÇA NÀPOLS I SICÍLIA NÚM. 10 (1 NAP)
IV.5.1. excavació
Des del 3 d’octubre de 1994 i fins al 30 de gener del 1995 es
realitzà una excavació en la zona sud-est de la Plaça de Nàpols i
Sicília núm. 10, cantonada amb el carrer Trinquet de Cavallers,
sota la direcció de Enrique Ruiz i Julio Blasco.
Sobre els nivells sedimentaris naturals, s’enregistrà l’arena del
circ de Valentia (fig. IV.92) de l’època imperial que però quedà
amortitzat per un nivell natural cap al segle V o VI, probablement
una creixcuda de les aigües del Túria que hi romangueren embassades en les estructures ja en desús (Ruiz i Blasco 1996). Potser que
posteriorment s’aprofitara la zona com a terres de conreu.
81
[page-n-97--data::data]
Fig. IV.91. Font de ceràmica d’engalba roja pompeiana del tipus
R-pomp. 28 documentada en la UA III de l’excavació dels Banys
de l’Almirall.
Fig. IV.92. Recreació del circ en la trama actual de la ciutat,
concretament al carrer la Pau direcció plaça de la Reina, amb el
campanari de Santa Caterina al fons (Ribera 2013: 32).
Cap a la segona meitat del segle VI començà l’espoli i la reutilització del material arquitectònic per a la construcció d’un possible barri comercial a l’interior del circ. En l’època andalusina es
constatà l’existència d’una sènia hidràulica i construccions annexes
probablement relacionades amb estructures agràries.
Avançant en el temps, durant el període andalusí als segles XII i
XIII, la zona s’urbanitzà probablement cap a l’oest. Amb la reorganització urbanística posterior a la conquesta cristiana les vivendes
canvien d’orientació i es construí en aquest moment l’edifici senyorial que perdurà fins a final del segle XIX, quan es construí l’edifici
d’estil eclèctic que hi havia en el moment de l’excavació.
trucció del circ romà de Valentia. Es tracta d’un estrat molt
uniforme de terra argilosa, plàstica, de color marró fosc, amb
material arqueològic abundantíssim.
Destaquen les àmfores Dressel 2/4, Beltrán II i àmfores orientals, la ceràmica comuna i africana i la TSH i TSA A. També s’han
documentat fragments de ceràmica d’engalba roja pompeiana i
ceràmiques de parets fines. Amb tot el material, els excavadors afirmaren que es pot situar en el primer terç del segle II dC però estudis
recents ho retarden fins al segon terç (Huguet i Ribera 2014: 160).
És a dir, hi havia un nivell inicial de sorra de l’arena, sobre el qual es feren dues reparacions, que no contenien material
ceràmic. Sobre aquestes estava el segon nivell i per damunt d’ell
un tercer estrat potent i homogeni que ha aportat la major part
del material. Sembla que són tres els anivellaments de l’arena que conservaven la seua horitzontalitat. Aquest paquet de
UUEE d’època imperial, com ja s’ha assenyalat abans, estava
amortitzat per un potent estrat natural de cronologia tardo-romana, dels segles V-VI dC, probablement per l’aportament fruit
d’un augment puntual del riu, com corroboren els fragments
ceràmics d’African Red Slip Ware, de la forma 96, trobats a la
UE 1356 que amortitzaven els nivells de la pista.
El circ romà es va construir al final del segle I dC, datació
que aporta la UE 1348 i coincideix amb la proposta per a les
estructures muràries. En la zona que ocupà el circ han aparegut
tres inscripcions que alguns autors han relacionat amb aquest
edifici (Ribera 2013: 17), i altres a l’àrea foral (Arasa 2012: 291
i 294). Una inscripció honorífica aparegué a la Porta de Xerea el
1727, dedicada a Titus Cèsar (IRPV V, 14). Una inscripció votiva aparegué al mateix lloc, dedicada a Iupiter Ammon (IRPV
V, 6). Al carrer del Trinquet de Cavallers aparegué una segona
inscripció votiva dedicada a Hércules. Les tres daten de l’època
flavi-antonina (Arasa 2012: 291; Corell 2009: 62).
IV.5.2. estratigrafia
La zona prèviament havia estat identificada com el circ d’època
imperial i els resultats d’aquesta intervenció així ho confirmaren
(Ribera 2013: 9). Únicament es documentaren cinc unitats estratigràfiques de l’època imperial: UUEE 1384, 1330, 1361, 1385 i
1243 (fig. IV.93 i IV.94). Les tres primeres es caracteritzaven per
la seua horitzontalitat. La UE 1384 s’identificà com la superfície
original de l’arena del circ i presentava una secció convexa amb
pendent cap a l’est i l’oest. Els arqueòlegs interpretaren aquesta
pendent com a un recurs per evitar que es formaren basals a la pista
i estaria emmarcada per les grades a l’est i l’espina l’oest. Aquesta
UE aparegué a una cota inicial mitja de 3,58 m (10,42 m s. n. m.)
i estava composada per una barreja argilosa-sorrenca amb graves
xicotetes i mitjanes, molt compactada i amb una potència de 16
cm. Sobre aquesta es localitzaren les dues UUEE 1385 i 1243 al
SO i NO de la cala, interpretades com a reparacions de la UE 1384
fortament compactades i sense restes de material arqueològic. La
UE 1385 estava destruïda per un forat de grua mentre que la UE
1243 estava tallada per una fossa tardo-romana.
Damunt d’aquestes unitats es trobà la UE 1330 a una cota
mitjana superior de 3,49 m i inferior de 3,74 m composta per
terra argilosa-sorrenca de color beix amb escassos restes de material arqueològic com escòria, fauna, ceràmica comuna, ceràmica de cuina africana i àmfores bètiques que proporcionen una
cronologia d’inici del segle II dC (Huguet i Ribera 2014: 159).
Sobre aquesta s’assentà la UE 1361, un nivell clarament
horitzontal que aparegué a una cota de profunditat mitjana de
3,28 m i inferior de 3,49 m i que seria l’última fase de cons82
IV.5.3. material ceràmic
Primer nivell de l’arena del circ
(Fig. IV.95; quadre IV.15; Annex 1, quadre 16)
El primer nivell identificat com a l’arena del circ presenta
un volum de material reduït, tot i que molt interessant. Es
tracta d’un conjunt de 31 individus entre els quals abunda la
ceràmica comuna i de cuina. Entre la vaixella fina, la TSS és
[page-n-98--data::data]
Fig. IV.93. Planta de les restes de l’arena del circ ubicades en l’excavació de la Plaça Fig. IV.94. Tall del sondeig on s’observa el
de Nàpols i Sicília núm. 10 (UUEE 1384 i 1361; planimetria cedida per A. Ribera i G. nivell horitzontal 1330 interpretat com a l’arena
Pascual).
(Arxiu SIAM).
la producció més abundant (22,6 % del total ceràmic), seguida de les ceràmiques de parets fines (6,5 %), amb uns valors
molt tímids de TSH (3,2 %), la ceràmica vidriada és escassa
(3,2 %) i la resta de produccions fines s’han de considerar residuals. La ceràmica comuna oxidant és la més abundant (29
%), contràriament, la ceràmica africana de cuina i la reductora de cuina són ben escasses (3,2 % cadascuna). Les àmfores
tenen un percentatge del 16,1 % del total ceràmic d’aquesta
unitat (fig. IV.96).
Pel que fa a la vaixella fina, es documenten alguns fragments residuals de vernís negre, però majoritàriament hi
ha TSSG de les formes Ritt. 8, Drag. 18 (fig. IV.96, 1 Nap
1384.3), 24/25 (fig. IV.96, 1 Nap 1384.2), 29b (fig. IV.96,
1 Nap 1384.4) i 37. Aquestes formes, junt a la escassesa de
TSH, únicament un fragment de plat, apunta cap a una cro-
nologia de principi de l’últim quart del segle I dC, ja que
apareix la forma Drag. 37 de TSSG, però els percentatges de
la TSH encara són molt baixos (Ribera i Poveda 1994: 97).
La ceràmica de parets fines reforça aquesta datació amb la
presència d’una copa bètica Mayet 37 i un fragment de la
producció de closca d’ou probablement de la zona de Terol.
Aparegué un interessant fragment d’ansa de ceràmica vidriada (fig. IV.96, 1 Nap 1330-1384.2) que probablement pertany
a la forma XII (López Mullor 1981: 214); presenta grans similituds morfològiques amb un fragment d’ampolla trobat a
la vil·la de Torre Llauder a Mataró (Ribas Bertrán 1965: 167).
Tot i que el vitrificat està molt deteriorat, presenta una capa
verdosa consistent i brillant amb decoració plàstica aplicada
molt comuna en aquest tipus de recipient com són les gotes i
els remats de les anses.
Quadre IV.15. Percentatges de la ceràmica procedent de la primera
capa de l’arena del circ romà de Valentia.
Produccions
Fig. IV.95. Percentatges de la ceràmica procedent de la primera
capa de l’arena del circ romà de Valentia.
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Ceràmica ibèrica
Parets fines
TSH
TSSG
Vernís negre indeterminat
Vidriada
1384
%
5
1
9
1
2
1
2
1
7
1
1
16,1 %
3,2 %
29,0 %
3,2 %
6,5 %
3,2 %
6,5 %
3,2 %
22,6 %
3,2 %
3,2 %
83
[page-n-99--data::data]
1 NAP 010
1384
1 NAP 010
1330-1384
Fig. IV.96. Material ceràmic procedent de la primera capa de l’arena del circ de Valentia.
Dels 13 individus de ceràmica comuna solament un pertany a una tapadora de cuina itàlica, un a una tapadora africana Òstia III, 332 (fig. IV.96, 1 Nap 1384.6) i un a una olla
ERW 1.2 de ceràmica regional reductora de cuina (fig. IV.96,
1 Nap 1384.7). La tapadora itàlica té una cronologia àmplia
mentre que l’africana es documenta a la Tarraconense a partir
de l’època de Claudi i, sobretot, en la segona meitat del segle
I i durant el segle II dC (Aguarod 1991: 247). L’olla és una de
les formes més nombroses de ceràmica regional reductora de
cuina de la façana mediterrània, amb una àmplia cronologia,
però que està fefaentment constatada en l’època flàvia i fins
al segle III dC (Huguet 2012: 445). La resta són ceràmiques
comunes oxidants no destinades al foc, entre les quals destaquen les gerres, Gr. I Urceus (fig. IV.96, 1 Nap 1384.9),
els grans plats, Gr. IV.1, del tipus paropsis (fig. IV.96, 1 Nap
1384.8), i les olles de provisions o emmagatzemament, Gr.
VIII Aula/olla. A més, es documenten formes com la pelvis
per a usos domèstics i tenalles de tradició indígena amb llavi
motllurat en forma de cap d’ànec que hem de relacionar amb
un fragment de ceràmica ibèrica o de tradició ibèrica trobat
també en aquest nivell.
Únicament resta esmentar una tapadora d’àmfora de possible procedència bètica (fig. IV.96, 1 Nap 1384.10) i un fragment
que s’ha interpretat com un encensari. Les àmfores documentades es redueixen a fragments informes d’àmfora itàlica, africana, oriental, bètica i tarraconense.
84
Segon nivell de l’arena del circ
(Fig. IV.97; quadre IV.16; Annex 1, quadre 17)
El següent nivell, també horitzontal, s’interpretà igualment com
a part de l’arena del circ i presenta un material molt similar a
l’anterior pel que fa a ceràmica comuna i àmfores que es compon de 46 individus (fig. IV.98). La vaixella fina aporta informació cronològica interessant. Com en el nivell anterior, hi ha
alguns fragments de ceràmica de vernís negre residual i la producció majoritària és la TSSG amb copes Ritt. 8, Drag. 27 i 37
(10,9 % del total ceràmic). Sorprèn, però, que els percentatges
de TSH (8,7 %) se situen pràcticament al nivell de les TSSG
amb formes com la 27 (fig. IV.98, 1 Nap 1330.1), 36 i 37 (fig.
IV.98, 1 Nap 1330.3).
Apareixen també TSA A (6,5 %) amb formes primerenques
com la Hayes 9A (fig. IV.98, 1 Nap 1330.4). S’observa, per tant
un augment de TSH considerable junt a l’aparició de la vaixella
de taula africana que podria indicar-nos una cronologia de final
del segle I dC. Les ceràmiques de parets fines estan representades per un fragment de copa bètica informe que no aporta
massa informació.
Més interessant és el grup de ceràmiques africanes de cuina (21,7 %). Apareixen cassoles de les formes Hayes 23A i
B (fig. IV.98, 1 Nap 1330.6), Òstia III, 267 (fig. IV.98, 1 Nap
1330.7) i Hayes 199 (fig. IV.98, 1 Nap 1330.8), tapadores de
la forma Òstia I , 261 (fig. IV.98, 1 Nap 1330.9) i l’olla de la
forma Hayes 200. Excepte algun exemplar de l’època flàvia
[page-n-100--data::data]
Quadre IV.16. Percentatges de la ceràmica procedent de la segona
capa de l’arena del circ romà de Valentia.
Produccions
Fig. IV.97. Percentatges de la ceràmica procedent de la segona capa
de l’arena del circ romà de Valentia.
com l’olla Hayes 199, tota la resta de formes documentades
són del segle II dC, probablement de principi. Aquest moment
coincidiria amb el que Marín (1995: 156) va definir com a
fase 2, situada cronològicament en el 80-100/110, per a les
ceràmiques africanes de cuina de Valentia.
1330
%
Àmfores
11
23,9 %
C. africana de cuina
10
21,7 %
C. comuna oxidant
11
23,9 %
C. oxidant de cuina
1
2,2 %
Ceràmica ibèrica
1
2,2 %
TSA A
3
6,5 %
TSH
4
8,7 %
TSSG
5
19,9 %
La ceràmica comuna de cocció oxidant és molt abundant (23,9 %)
i, com caldria esperar, la forma més representada és la gerra, Gr.
I Urceus (fig. IV.98, 1 Nap 1330.12 i 14), també apareixen plats
grans, Gr, IV.1, del tipus paropsis (fig. IV.98, 1 Nap 1330.13), pelvis i formes de tradició ibèrica com l’alfàbia del tipus Ilduratin.
1 NAP 010
1330
Fig. IV.98. Material ceràmic procedent de la segona capa de l’arena del circ de Valentia.
85
[page-n-101--data::data]
Les àmfores (23,9 %) aporten poca informació cronològica,
ja que s’ha documentat àmfora itàlica, africana, oriental, una
Beltrán IIB bètica (fig. IV.98, 1 Nap 1330.15) i una Dressel 2/4
tarraconense (fig. IV.98, 1 Nap 1330.16). Tots els contenidors
amfòrics apareixen molt fragmentats i amb poques vores identificables, cosa normal donat que formaven part de l’arena del circ.
Tercer nivell de l’arena del circ
(Fig. IV.99; quadre IV.17)
Sobre la UE 1330 es trobà aquest potent nivell amb una gran
quantitat de material ceràmic, també molt horitzontal, que es
va relacionar amb l’última fase constructiva del circ romà. En
aquesta UE s’han comptabilitzat 430 individus (fig. IV.100,
IV.101, IV.102 i IV.103), majoritàriament de ceràmica africana
de cuina, ceràmica comuna oxidant i àmfores. Pel que fa a la
vaixella fina s’hi observa un canvi substancial, ja que la TSH
passa a ser la majoritària (4,9 % del total) front a la TSSG (1,6
%) que, fins a aquest moment era la més abundant i la TSA A
(0,7 %). També hi ha documentat escassos fragments residuals
de vernís negre i TSI. La ceràmica de parets fines (2,1 %) i les
llànties (1,2 %) estan escassament representades. La ceràmica africana de cuina (34,2 %) i la ceràmica comuna de cocció
oxidant (30,9 %) concentren més de la meitat del total ceràmic
d’aquesta unitat. També apareixen, tot i que en menor quantitat,
ceràmica reductora de cuina (10 %), ceràmica itàlica de cuina,
inclosa l’engalba roja pompeiana (2,1 %) i ceràmica comuna
oriental (0,2 %). Les àmfores són ben abundants (11,4 %).
La TSSG presenta formes llises com Drag. 15/17, 24/25, 27
i Hermet 13, i decorades, Drag. 30 i 37 molt esteses. La TSA
A, encara que escassa, mostra formes primerenques com el plat
Hayes 3A (fig. IV.100, 1 Nap 1361.11) i la copa Hayes 9A (fig.
IV.100, 1 Nap 1361.12). Contràriament, en aquest nivell la TSH
és abundant i es troben ben representats els segells de terrisser.
La major part de les peces són de bona qualitat, tant pel que fa
al vernís com a la pasta. S’hi han documentat 21 individus, sobretot plats de la forma 15/17 (fig. IV.100, 1 Nap 1361. 0/538 i
0/540), i copes de les formes 27 (fig. IV.100, 1 Nap 1361.0/545,
0/537 i 0/539) i 37 (fig. IV.100, 1 Nap 1361.0/546), encara
que també de les formes 24/25, 30, 35/36 (fig. IV.100, 1 Nap
1361.10) i 7. Les dues formes més abundants són, com ja hem
vist, el plat 15/17 i la copa 27, parella que en ocasions ja s’ha
apuntat devien actuar com a servei (Mayet 1984: 183). A més,
aquestes dues formes concentren tots els segells de terrisser.
Les copes decorades presenten dues bandes de cercles paral·lels
concèntrics o separats per elements vegetals, cosa que indica
una cronologia del segle II dC. Totes les peces de TSH procedeixen del centre terrisser de Tritium Magallum, La Rioja.
Pel que fa als segells, se n’han identificat sis, quasi tots documentats anteriorment a Valentia: OF ANMTR, ANNIVS M.
TRITENSIS (Ribera 1981: 235; Escrivà 1989: 163); EX·OF·SEM·VALE (SEMPRONIVS VALERIVS) amb un esgrafiat
invertit HERME(S) (Montesinos 1992: 519) (fig. IV.100, 1 Nap
1361.0/536); F VAL·PAT (VALERIVS PATERNVS) (Ribera
1981: 239; Escrivà 1989: 164; Huguet 2005: 182); A·MVC [-]
amb un esgrafiat d’una espiga o palma al fons extern; OF VA I
? (fig. IV.100, 1 Nap 1361.0/541) potser es tracta d’un dels segells de Valetius Paternus produïts de manera molt poc acurada
(Mayet 1984: CCXX, 710 i 714); [---]IIM (fig. IV.100, 1 Nap
1361.0/542) potser Sempronius (Mayet 1984: CCXIII, 338 i 339).
86
Fig. IV.99. Percentatges de la ceràmica procedent de la tercera capa
de l’arena del circ romà de Valentia.
Quadre IV.17. Percentatges de la ceràmica procedent de la tercera
capa de l’arena del circ romà de Valentia.
Produccions
1361
%
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna oriental
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Llànties
Parets fines
C. engalba roja pompeiana
TSA A
TSH
TSI
TSSG
Vernís negre B
49
147
1
133
7
43
5
9
2
3
21
2
7
1
11,4 %
34,2 %
0,2 %
30,9 %
1,6 %
10,0 %
1,2 %
2,1 %
0,5 %
0,7 %
4,9 %
0,5 %
1,6 %
0,2 %
També s’han documentat quatre esgrafiats, tres dels quals
amb lletres i solament un amb decoració vegetal: HERME(S):
ja esmentat junt al segell EX·OF·SEM·VALE; VALENTIN[-];
RIA; [---]DNAE; Espiga: al fons extern d’un plat 15/17 que presenta el segell A·MVC [-].
Entre la vaixella de taula també s’ha documentat una important quantitat de ceràmica de parets fines (fig. IV.100, 1 Nap
1361.15), majoritàriament de la forma Rubielos de Mora 2.1 (fig.
IV.100, 1 Nap 1361.14) (Peñil et alii 1986: 195). Són molt pocs
els exemplars de llàntia comptabilitzats, dels quals únicament
se’n ha identificat un (fig. IV.100, 1 Nap 1361.13) de la forma
Dressel 20, datada entre la segona meitat del segle I i el II dC.
La ceràmica comuna i de cuina suposa més de la meitat del
total de fragments ceràmics. Entre la ceràmica de cuina predominen les importacions africanes encara que també estan
presents productes itàlics i un exemplar de gerra oriental. La
ceràmica de cuina itàlica conté algunes formes que podrien ser
residuals com l’olla de vora ametllada, Com-it. 1b, una font
d’engalba roja pompeiana de l’època clàudia, R-pomp. 28 (fig.
IV.100, 1 Nap 1361.17), o la tapadora, Com-it. 7c (fig. IV.100,
1 Nap 1361.19), però també d’altres que aporten precisions cro-
[page-n-102--data::data]
1 NAP 010
1361
Fig. IV.100. Material ceràmic procedent de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
nològiques. Aparegué una font d’engalba roja pompeiana de la
forma R-pomp 33 (fig. IV.100, 1 Nap 1361.18) datada entre 75
i el 125 dC, i un morter Dramont D 2 de la segona meitat del
segle I o primera meitat del segle II dC (Jonqueray 1971). Tota
la ceràmica itàlica procedeix de la zona campaniana, excepte el
morter, que prové de la zona lacial.
Cal destacar l’existència d’una gerra trilobulada de ceràmica oriental (fig. IV.100, 1 NAP 1361.16 i 16 bis), del tipus
Àgora G188 o M101 (Robinson 1959: 93). Presenta una pasta
roja amb desgreixants grocs i blancs i superfícies grises que
fan pensar en un probable origen egeu pels paral·lels estudiats a Òstia (Coletti i Pavolini 1996: 399). Aquests recipients
s’han identificat com a bullidors a la manera de la forma Uzita
48.1 de ceràmica africana de cuina i, probablement també les
formes ERW 1.8 i 1.9 en ceràmica reductora regional de cuina
de la qual parlarem més endavant. Cronològicament, aquestes
gerres orientals es documenten des de l’època tardo-flàvia fins
a l’època tardo-antonina, però l’exemplar que estem tractant
dataria de final del segle I o principi del II dC per l’amplada
del coll, ja que als exemplars antonins el coll s’estilitza i el
cos es fa esvelt. D’aquesta gerra solament tenim amb seguretat la vora i part del coll, però es documentà una base que
podria pertànyer a la gerra oriental per la pasta; tanmateix, la
base és plana i aquestes gerres presenten bases concavo-convexes amb òmfal per la qual cosa no es pot atribuir clarament
a la mateixa peça.
La ceràmica africana de cuina és abundantíssima. A les formes que havíem observat als estrats anteriors, Hayes 23A (fig.
IV.101, 1 Nap 1361.20) i B (fig. IV.101, 1 Nap 1361.21), Òstia
III, 267 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.22), Òstia III, 332 (fig. IV.101,
1 Nap 1361.26), Òstia I, 161 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.27), Hayes 199 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.23), Hayes 200, se’n afegeixen
de noves pròpies de la primera meitat del segle II dC, com són
les formes Òstia I, 15, Òstia I, 269 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.25),
87
[page-n-103--data::data]
1 NAP 010
1361
Fig. IV.101. Material ceràmic procedent de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
Òstia II, 302, Òstia III, 331 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.24). L’únic
recipient datat a mitjan del segle II dC és la forma Hayes 131,
de la qual probablement hauríem d’avançar la cronologia a la
primera meitat del segle II dC (Aguarod 1991: 297). Sense dubte, aquesta és la ceràmica importada més abundant i prova la
invasió dels mercats que, a partir de l’època flàvia i sobretot el
segle II dC i posteriors, protagonitzen els productes africans.
Tot i això, volem destacar la dicotomia amb la TSA, que encara
que present no suposa la producció majoritària, de manera que
el centre d’abastiment principal de vaixella fina era diferent al
de ceràmica de cuina.
La ceràmica de cuina de producció regional és relativament escassa front a les importacions. Es tracta de la ja
coneguda producció de ceràmica de cuina grisa de la ciutat
de Valentia, la ceràmica reductora regional de cuina altimperial (Huguet 2012: 435). Estan documentades les formes
més habituals (Reynolds 1993: 95): majoritàriament olles
ERW 1.2 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.29), 1.3 (fig. IV.101, 1 Nap
1361.30), olletes 1.4 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.32) i tapadores
1.7 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.33 i 34), però també cassoles
1.1 i gerres 1.8. Com ja s’ha repetit en altres ocasions, aquesta producció complementa les formes de ceràmica africana
88
de cuina suplint la escassesa d’olles, alhora que demostra
l’existència d’uns costums culinaris autòctons (López et alii
1994: 191; Huguet 2012: 450).
La ceràmica comuna de cocció oxidant és l’altra de les produccions majoritàries. Aquest grup inclou pastes, superfícies i acabats
diferents, però que responen a criteris de fabricació similars. És a
dir, són una sèrie de pastes que van del beix l’ataronjat depurades
amb desgreixants fins, blancs i brillants. En la majoria dels casos
les superfícies són del mateix to de la pasta o molt similar i són
recipients auxiliars de cuina, o de taula. La forma més abundant
són els recipients tancats de coll mitjà que podem associar a gerres
o olletes de provisions: és el tipus Gr. I Urceus. Poden respondre a
dos subtipus diferents, el més nombrós amb llavi motllurat i ranura per a recolzar la tapadora (fig. IV.102, 1 Nap 1361.35, 37 i 39) i
amb llavi motllurat amb dos filets exteriors i ranura per a recolzar
la tapadora (fig. IV.102, 1 Nap 1361.36 i 38).
Aquestes gerres presenten diferents mesures que van des
dels 8 als 13 cm de diàmetre, però generalment estan al voltant
del 10 cm. Les ampolles, Gr. II Lagoena (fig. IV.102, 1 Nap
1361.40 i 41), són l’altre recipient tancat però que no és tan
abundant com les gerres. Tanmateix, s’observa una varietat de
vores major a la de la forma Gr. I.
[page-n-104--data::data]
1 NAP 010
1361
Fig. IV.102. Material ceràmic procedent de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
89
[page-n-105--data::data]
1 NAP 010
1361
Fig. IV.103. Material ceràmic procedent de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
90
[page-n-106--data::data]
Pel que fa a les copes, Gr. III Calix, s’han documentat amb
perfils en S o amb parets còncaves senzilles. El Grup IV d’Escrivà
que inclou plats de diferents mesures i formes està ben representat
en aquest nivell ja que hi ha: paropsis, grans plats fons tipus fruiter
(fig. IV.102, 1 Nap 1361.42 i 43); lances, plats no massa profunds
amb carena a la part baixa del cos (fig. IV.102, 1 Nap 1361.44);
catinus/llus, plats relativament menuts amb diferents variants (fig.
IV.102, 1 Nap 1361.45 i 46). A més, trobem recipients amb usos
específics com els morters, Gr. V Mortarium, per a lligar, barrejar i
picar herbes i salsa (fig. IV.102, 1 Nap 1361.47 i 48); pelvis, Gr. VII
Pelvis, per a la higiene domèstica; o grans recipients com els lebes,
Gr. VI Lebes, amb un marcat influx indígena. Per últim, aparegueren tapadores, Gr. XI Operculum, de diferents tipus, majoritàriament senzilles (fig. IV.102, 1 Nap 1361.49 i 52).
S’han documentat 49 àmfores, un percentatge superior al de
les unitats anteriors, de procedència dispar, de les qual s’ha pogut
identificar solament unes quantes. Hi ha àmfores de la Campània,
adriàtiques, Dressel 6 (fig. IV.103, 1 Nap 1361.67), orientals, africanes, Tripolitana antiga (fig. IV.103, 1 Nap 1361.63) i Tripolitana
I (fig. IV.103, 1 Nap 1361.62), ebusitanes, gregues, bètiques i tarraconenses. Abunden les àmfores bètiques del litoral, probablement
de la zona malacitana, com Haltern 70, Beltrán IIA (fig. IV.103,
1 Nap 1361.69 i 70) i, sobretot, IIB (fig. IV.103, 1 Nap 1361.5557) que a partir de l’època flàvia es generalitzaren (García Vargas i
Bernal 2008: 668). També les àmfores tarraconenses de vi, Dressel
2/3 (fig. IV.103, 1 Nap 1361.65 i 66) i, en menor mesura, de base
plana. Per a les Dressel 2/3 o 2/4 de l’àrea valenciana sembla que la
producció s’inicià en època de Neró, a continuació de la producció
de la zona nord, i perdura fins al tercer quart del segle II dC (López
i Martín 2008: 705). Per contra, les àmfores de base plana produïdes a la tarraconense no tenen precisions cronològiques tan clares,
i es daten entre els segles I i III dC. També cal destacar les àmfores
procedents del Mediterrani Oriental, entre les quals s’han classificat dues de la forma Pompei XIII/Àgora G 198 (fig. IV.103, 1 Nap
1361.58 i 59) i tres tardoròdies / Camulodunum 184 procedents
de les Illes del Egeu (fig. IV.103, 1 Nap 1361.60 i 61). Ambdues
formes són característiques dels segles I-II dC.
IV.5.4. conclusions
Com a conclusió cronològica del material de la UE 1384, podem
dir que es tracta d’un conjunt de final del segle I dC, probablement
del regnat de Domicià (fig. IV.104). Com a paral·lel més pròxim
trobem el circ de Tarragona que està datat a principi de l’època
de Domicià (Dupré et alii 1988: 85), on s’identificaren fragments
de TSA A1 de formes tancades, les primeres en ser exportades, i
africanes de cuina de l’època flàvia junt a TSSG (Drag. 15/17, 27,
33 i 44) i fragments informes de TSH. Tornant al circ de Valentia,
hem de tindre en compte que el volum de material estudiat és escàs.
La superfície original associada a l’arena, UE 1384, va tindre dues
reparacions, 1385 i 1243, que no aportaren materials ceràmics.
Per a l’estrat 1330 que es correspon amb el segon nivell de l’arena del circ, la vaixella fina mostra un moment en el qual la TSSG
és encara majoritària, però la TSH està arribant a nivells similars,
mentre que l’africana fa una tímida aparició. Açò ens pot portar una
altra vegada a la dècada dels 80; tanmateix, amb l’estudi acurat de
la ceràmica africana de cuina observen que seria més convenient
retardar cap al 100/120 la seua cronologia, i per tant, la formació
d’aquest nivell es donaria probablement durant el regnat de Trajà.
Fig. IV.104. Detall de la superfície horitzontal de l’arena del circ en
l’excavació de la Plaça de Nàpols i Sicília núm. 10 (Arxiu SIAM).
L’estudi del material procedent de la UE 1361 data de l’època d’Adrià o principi del regnat d’Antoní Pius, probablement
entre 120 i 140/150 dC. Destaca, sobretot, la TSH des del punt
de vista quantitatiu respecte a les altres classes de vaixella fina i
característiques pròpies de les peces, junt a les formes d’africanes de cuina apunten cap a aquesta datació.
Les tres capes successives i horitzontals corresponen a
tres moment d’intervenció per a la reparació de l’arena del
circ que quedaria greument afectada per les curses de cavalls
i necessitaria un manteniment periòdic que inclogué la renovació del nivell de l’arena més o menys cada vint anys (fig.
IV.105). Tanmateix, és ben probable que es feren xicotetes
intervencions puntuals, com les reparacions enregistrades en
la superfície original, cada poc temps intentant evitar la degradació excessiva.
Les restes arquitectòniques corresponents als murs, graderies, spina i carceres del circ localitzades en diferents excavacions s’han datat generalment en la primera meitat del segle
II dC (Ribera 2013: 21), tanmateix, cal precisar que aquestes
datacions es feren en el moment de l’excavació sense realitzar
un estudi específic del material ceràmic.
Amb l’estudi de la ceràmica provinent de les tres capes de
l’arena de l’excavació de la Plaça de Nàpols i Sicília núm. 10
podem precisar cronològicament el moment de construcció
del circ probablement de principi del segle II dC corresponent a la segona i tercera capa de l’arena. Per contra el primer nivell de l’arena documentat està datat en un moment
anterior, concretament al final de l’època flàvia. Açò podria
respondre a una hipòtesi, apuntada en altres ocasions (Ribera 2001: 192), de la possible existència d’un circ anterior de
menors dimensions i amb estructures realitzades, majoritàriament, amb materials febles difícils de conservar com la fusta.
A l’excavació del carrer del Palau es va trobar un mur anterior
al circ monumental que es podria relacionar amb la primera
fase del circ (Ribera 2001: 182). Segons Machancoses (2015:
457), sembla que el circ estigué planificat al mateix temps que
la reurbanització de la ciutat de l’època flàvia actuant a la vegada com a edifici lúdic i límit oriental de la ciutat. Com s’ha
esmentat anteriorment, la datació de final de l’època flàvia
per a la primera fase del circ coincidiria amb la construcció
del circ de Tarraco, en el marc de la creació del Fòrum Provincial (Ruiz de Arbulo 2001: 141).
91
[page-n-107--data::data]
Fig. IV.105. Planta del circ en l’entramat
urbà de l’actual ciutat de València (Ribera
2013: 27, modificat per J. Huguet).
Fig. IV.106. València amb la reconstrucció
del circ de l’època romana inserit en la
planta actual (Ribera 2013: 31).
L’estratigrafia demostra que el circ estigué en ús fins a la
segona meitat del segle V o VI, quan s’abandonà i s’aprofità
la zona com a terres de conreu abans d’acollir un barri tancat
a l’interior de les antigues estructures del circ, ja cap a la
segona meitat del segle VI (Ribera, Rosselló i Ruiz 2010:
173) (fig. IV.106).
IV.6. PLAÇA DEL NEGRET NÚM. 2 / CARRER CALATRAVA
NÚM. 10 (1 NEGCAL 90)
IV.6.1. excavació
El 1990 es realitzà una excavació al núm. 2 de la plaça del
Negret amb el carrer Calatrava núm. 10, sota la direcció de
Rosa Albiach, amb una durada de cinc mesos. Aquesta intervenció arqueològica evidencià una seqüència estratigràfica
que va des de l’època romana fins a l’època contemporània.
Per a l’època romana, que és la que ens pertoca, és interessant tenir en compte que aquesta excavació es realitzà entre
20 i 25 metres fora del recinte de la ciutat romana, a l’oest de
l’actual plaça de la Verge, on es situava l’antic fòrum romà
(Albiach 1990: 14).
Els estrats més antics trobats a l’excavació són unes capes fines
de terra de l’època republicana datades per la ceràmica de vernís
negre i una successió de pocs nivells de l’època de Tiberi i de l’època flàvia. Sobre aquests estrats es documentaren les troballes més
92
interessants d’aquesta excavació, un abocador de l’època imperial
compost per deixalles entre les quals destacava una immensa quantitat de ceràmica (fig. IV.107 i IV.108).
A la zona sud-est de l’excavació s’identificà una possible
àrea artesana amb la base d’un dolium i un lleuger paviment de
morter datats per l’estratigrafia a partir del segle III dC. Posteriorment, la zona quedà abandonada i no va ser fins al segle XI
quan es tornà a ocupar amb una vivenda andalusina que presentava un patí central amb un safareig i un canal que l’envoltava
(Albiach 1990: 10). Posteriorment, la zona continuà en ús fins a
l’actualitat amb diferents refaccions i rehabilitacions de l’espai.
Per la seua excepcionalitat, el material d’aquest gran abocador ha estat motiu d’estudi des de la seua aparició i s’han
treballat diverses produccions ceràmiques, com les àmfores, la
vaixella fina i les ceràmiques comunes (Herreros 2005; Huguet
2004, 2005, 2006, 2006b i 2007).
IV.6.2. estratigrafia
L’abocador imperial
(Fig. IV.109, IV.110 i IV.111)
Tenia una potència estratigràfica màxima de 2,10 m i es componia d’una terra verdosa, marró i compacta, cosa que féu pensar
als arqueòlegs en la seua possible exposició a l’aire lliure. La
composició dels estrats de l’abocador (UUEE 1128, 1235, 1257,
1263, 1312) era heterogènia i constava d’abundants materials de
[page-n-108--data::data]
Fig. IV.107. Vista de la potència estratigràfica de l’abocador de la
plaça del Negret en el seu tall nord (Albiach 1990).
Fig. IV.108. Secció estratigràfica C-C’ de l’excavació de la plaça
del Negret (Albiach 1990).
construcció com tegulae, imbrices i escasses restes de pintura mural; malacofauna i restes de fauna (porcs, bòvids, cavalls, cérvols,
aus, entre altres); carbons en proporcions considerables, escòries
de ferro i vidre; una inscripció funerària marmòria; el cap d’una
figura masculina de terracota; i una immensa quantitat de ceràmica. Citem textualment les paraules de la directora de l’excavació
en referència a la ceràmica apareguda: “La quantitat de material
aparegut en aquests conjunts era tal que de vegades supera la terra
que el conté” (Albiach 1990: 15).
Durant l’excavació, l’abocador es dividí en diversos estrats per intentar veure una possible successió cronològica
(UUEE 1235, 1257, 1263), però l’homogeneïtat del material ceràmic no ho permet. La base sobre la que s’assentava
l’abocador era pràcticament plana, però la seua morfologia
presentava una inclinació cap al sud que podria explicar-se
perquè les deixalles foren llançades únicament des d’un lloc
al nord. Açò faria que es creés una pendent cap al sud i que
la part nord, des d’on es llançaven les deixalles, quedés més
elevada. Possiblement aquest punt elevat hauríem de situar-lo cap al carrer Cavallers.
En aquesta zona existia un lleuger descens pels carrers Cabillers, Calatrava, Catalans, Cuines, Banys de Pavesos i Corretgeria, finalitzant en un gran desnivell situat a l’actual plaça del Negret, que en un moment donat s’aprofità per a abocar deixalles
(Albiach 2001: 334). Aquest desnivell, que alguns autors han
interpretat com un curs fluvial o paleocanal, actuaria com a límit
natural de la ciutat per la part occidental (Ribera 2002: 39). Tot
això fa pensar que la depressió, en part colgada per l’abocador,
fou posteriorment utilitzada com a terres de conreu. Tractant-se
de la zona adjacent i ben a prop d’una de les vies d’eixida de
la ciutat no és estrany trobar evidències del pas continuat de
l’home per aquesta zona.
habituals com la Drag. 15, 24/25, 27 llises o les copes Drag.
29, 30 i 37 de les formes decorades. A més, aparegué l’únic
conjunt de TSTI decorada documentada a la ciutat de Valentia (Huguet 2007: 117).
La TSH era majoritària entre la vaixella fina i l’excavació del Negret proporcionà el conjunt de segells de TSH més
nombrós trobat a la ciutat fins al moment, que ja fou estudiat
i publicat en el seu moment (Huguet 2005: 181). La quantitat
de TSH pràcticament no ha canviat des de l’època d’Adrià (Huguet i Ribera 2014: 159). Tot i això, les sigil·lades hispàniques
difereixen amplament de les primeres produccions tant a nivell
formal com pel que fa a qualitat. Les pastes es fan més toves i
menys compactes, mentre que els vernissos són menys densos
i més suaus degradant la qualitat dels productes. Des del punt
de vista morfològic el repertori va evolucionant allunyant-se de
les formes clàssiques amb peus cada vegada més baixos i toscos, amb diàmetres més grans i amb una tendència a l’obertura
i exvasament de les parets. Hi ha exemplars de bona factura
de principi del segle II dC, però són molt més interessants les
produccions evolucionades de la segona meitat del segle. Un
bon exemple són les copes de la forma 27 ja que alguna d’elles
ha perdut completament els quarts de cercle de les seues parets
i presenten parets totalment exvasades; o els plats 15/17 amb
parets també exvasades, profundes, i bases amb peus relativament baixos. Pel que fa a les formes, continuen les copes llises
24/25, 27, 33, 35 i plats 4, 18, 15/17 i 36 amb una aclaparadora
majoria del servei 27 i 15/17 que concentra el 82 % del total de
formes llises de TSH (fig. IV.113). Apareix la copa de la forma 8
molt relacionat amb la tendència a la simplificació que es venia
produint des de mitjan de segle II dC i tot i ser una forma de
nova producció se situà en tercer lloc per darrere del plat 15/17
i la copa 27. Pel que fa a les formes decorades, apareixen encara
algunes formes 20, 29, 30 i 40 però la major part responen a
la 37, entre les quals està molt estesa de decoració de bandes
horitzontals de cercles paral·lels o concèntrics separats o no per
elements verticals. La producció és exclusivament de la Rioja
(Tritium Magallum) i quan apareixen fragments de Bronchales
han sigut interpretats com a residuals. Com ja hem esmentat,
el conjunt més gran de segells de TSH documentat a la ciutat
de Valentia data d’aquest moment, tanmateix els segells a poc
a poc és fan menys nombrosos al llarg del segle II dC. Així
doncs, per a la segona meitat del segle II dC es documenten els
IV.6.3. material ceràmic
L’abocador imperial
(Fig. IV.112; quadre IV.18; Annex 1, quadre 19)
Entre el material d’aquest gran abocador la TSSG s’ha de
considerar com a residual junt amb altres produccions com
la TSI, TSTI, el vernís negre o la ceràmica ibèrica que apareixen sovint en fragments menuts i molt desgastats. Tanmateix, destaquen algunes peces de TSSG de les formes més
93
[page-n-109--data::data]
1 NEGCAL 90
Fig. IV.109. Conjunt de vaixella fina de l’abocador de la plaça del Negret (Huguet i Ribera 2014: 178).
94
[page-n-110--data::data]
1 NEGCAL 90
Fig. IV.110. Conjunt de ceràmica comuna i de cuina de l’abocador de la plaça del Negret (Huguet i Ribera 2014: 179).
95
[page-n-111--data::data]
1 NEGCAL 90
Fig. IV.111. Conjunt de ceràmica comuna i àmfores de l’abocador de la plaça del Negret (Huguet i Ribera 2014: 180).
96
[page-n-112--data::data]
Quadre IV.18. Percentatges de la ceràmica procedent de l’abocador de la plaça del Negret.
Produccions
Àmfora
C. africana de cuina
C. comuna oxidant
C. comuna reductora
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
C. ibèrica
Llàntia
Parets fines
C. engalba roja pompeiana
TSA A
TSI i TSTI
TSH
TSSG
Vernís negre
Vidriada
1128
1235
1235
1128
1235
1257/1263
1235
1263
2
37
715
36
64
3
12
41
4
3
17
2
1
7
1
6
13
6
7
30
2
11
13
3
20
3
38
15
3
4
7
1
9
1
1257
3
28
2
12
1
1
9
1
1257
1263
7
42
2
3
17
1
5
1
2
1
1
2
1263
12
55
5
20
1
4
3
1
1
Total
%
715
76
266
8
25
125
6
18
43
7
21
3
40
16
3
7
51,8 %
5,5 %
19,3 %
0,6 %
1,8 %
9,1 %
0,4 %
1,3 %
3,1 %
0,5 %
1,5 %
0,2 %
2,9 %
1,2 %
0,2 %
0,5 %
Fig. IV.112. Percentatges de la ceràmica procedent de l’abocador de
la plaça del Negret.
Fig. IV.113. Plats de TSH i fragments de fauna de l’abocador de la
plaça del Negret. Es pot veure com algunes peces foren llançades
quasi completes (Albiach 1990).
següents segells: VALERIVS PETERNVS, PATERNVS ALE,
PATERNVS CAEIVS, AGILIANVS, SEMPRONIVS, LAPILLIVS, MATERNVS NICAE i CAIVS LVCRETIVS entre altres (Huguet 2005: 181).
Per la seua banda, la quantitat i varietat de TSA A augmentà ostensiblement en aquest període. Duplica els percentatges
de la primera meitat del segle II dC quantitativament. Però pel
que fa al repertori formal també varia amb bona representació
de formes, entre les quals continuen presents la Hayes 3A i
B, la 8 A, 9 A, 19, 20 i 21, a les que s’afegiren formes de la
primera meitat del segle II dC, com la Hayes 5B, 6A i B, 7A,
9B, 22 i 34 i la forma tancada 140. Les formes tardanes que
es documenten estan produïdes en A ½ i A 2 i corresponen a
la forma tancada Hayes 160 datada entre l’època d’Adrià i els
Severs, el bol Hayes 14 i els plats Hayes 26 i 27, d’entre mitjan
del segle II i mitjan del III dC.
El grup de parets fines encara és nombrós. A l’abocador del
Negret suposa un 3,1 % del total ceràmic, per damunt dels percentatges de TSSG, TSA A i de les llànties. Probablement, part
d’aquestes copes i gobelets són residuals: les produccions eivis-
senques amb la forma 21, les bètiques d’engalba ataronjada amb la
forma 37, algunes produccions indeterminades amb copes Mayet
I i XIII, i fins i tot, les produccions de pastes grises de la forma 34.
Tanmateix, considerem que no totes les parets fines es poden considerar de caràcter residual. Pràcticament la meitat de les formes
documentades de ceràmiques de parets fines responen a la forma
Rubielos de Mora 2.1 en dos tipus de pasta documentats anteriorment a la ciutat (Huguet i Ribera 2014: 166). Les llànties són molt
nombroses, 218 individus. Són majoritàriament llànties de disc,
tanmateix també es documenten de volutes, Deneauve IV i VD.
Les formes més abundants amb diferència són les Dressel 18, 20/
Deneauve VII A i les Dressel 5/Deneauve IX A i B, per darrere
d’aquestes en percentatges estan les Deneauve VII B i VIII entre
altres. Destaca una llàntia amb decoració plàstica de procedència
africana que mostra un cap humà. Aquest tipus de llànties eren
molt més freqüents en bronze i cronològicament es daten entre el
segle I i l’inici del segle II dC (Szentleléky 1969: 87).
Molts dels segells que apareixen són residuals com els terrissers nord itàlics de la vall del Po, PASTOR, STOMBILI i FORTIS datats en la segona meitat del segle I dC, tot i que FORTIS
97
[page-n-113--data::data]
perduraria fins a la primera meitat del segle II dC. L.FARIC.MAS
i C.OPPI.RES són els més abundants. També s’han documentat
diversos terrissers itàlics amb possibles sucursals africanes que treballen entre l’època dels Flavis i la primera meitat del II dC com,
per exemple, C. CLO.SVC.XO, Caius Clodius Successus; MVNTREPT i MVNTREPS, podrien ser producte original i còpia de
Lucius Munatus Tremtus; i CLO.HELI, Clodius Helius.
Entre la vaixella fina de l’abocador del Negret es documentà
un petit conjunt de 10 peces de ceràmica esmaltada en verd, de
les quals s’han identificat dues llànties, dues copes de la forma
II, dos plats de la forma XI, un bol de la forma Ib, una gerra amb
ansa salomònica i dues tapadores (Huguet 2006b: 11). Les característiques de la pasta i els vernissos indueixen a pensar que
es tracta de produccions diferents. Cronològicament aquests
productes s’estenen entre l’època flàvia i el segle II dC.
Continuen apareixent ceràmiques itàliques de cuina amb caràcter residual: la tapadora Com-it. 7/2400, la cassola R-pomp. 28
(fig. IV.114, 1 Negcal 1235.48), les cassoles de vora bífida, Com-it.
6b, diferents variants d’olles amb ala horitzontal, Com-it. 3 (fig.
IV.114, 1 Negcal 1235.72), un morter campà, i fonts de engalba
roja pompeiana, R-pom. 1. Tots aquests recipients presenten pastes
vesuvianes excepte l’olla de vora ametllada de producció possiblement etrusca. També es documenten morters lacials Dramont D2
de l’època dels Flavis o dels Antonins (Jonqueray 1971). De fet, la
majoria dels morters d’aquesta forma identificats en la Tarraconense pertanyen a l’època dels Antonins (Aguarod 1991: 177).
La ceràmica africana de cuina és el grup més abundant de
ceràmiques comunes. Quantitativament més del 90 % del total
d’africana de cuina data del segle II dC i específicament més
d’un 5 % correspon a formes que comencen a produir-se a partir
de mitjan del segle II dC. Aquest horitzó ceràmic ens reporta a
final del segle II, situant-lo entre les fase 4 i 5 proposades per
Marín (1995: 61) per a les ceràmiques africanes de Valentia.
Les formes més abundants per a la segona meitat del segle
II, són les tapadores Òstia III, 332 (fig. IV.114, 1 Negcal
1235.40 i 41) i les cassoles Hayes 23B (fig. IV.114, 1 Negcal
1235.35 i 36), Òstia III, 267 (fig. IV.114, 1 Negcal 1235.37,
38 i 39) i Hayes 23A (fig. IV.114, 1 Negcal 1235.33 i 34).
Es documenten dues cassoles produïdes a partir de l’època
flàvia que no havien aparegut anteriorment, la Òstia II, 314
i la Òstia III, 568. Més interessants des del punt de vista
cronològic és l’aparició a l’abocador del Negret de formes
de final del segle II i principi del III dC: les fonts Hayes 181
(fig. IV.114, 1 Negcal 1263.1) comencen a produir-se entre
mitjan i final del segle II en la costa nord i oriental de la Tunísia, encara que també apareix algun exemplar de les formes
primerenques Òstia, I, 15 (fig. IV.114, 1 Negcal 1235.47);
la tapadora Òstia I, fig. 264 (fig. IV.114, 1 Negcal 1235.43),
testimoniada a partir dels Severs (Tortorella 1981: 214) que
és encara molt escassa respecte a la resta de tapadores, entre
les quals són nombroses les Òstia I, 261 (fig. IV.114, 1 Negcal 1235.42); cassoles de mesura més petita Hayes 200 (fig.
IV.114, 1 Negcal 1235.44) i Atlante CVIII, 1, datades a final
del segle II i segle III dC a Tarraco (Aquilué 1984: 216); la
Òstia I, 269 (fig. IV.114, 1 Negcal 1235.46) de la mateixa
cronologia (Tortorella 1981: 221) i una gerra de vora trilobulada, possiblement del tipus Uzita, 48.1, ben repertoriada
a la vil·la romana de Els Tolegassos (Casas i Nolla 1993:
1 NEGCAL 90
Fig. IV.114. Ceràmica itàlica de cuina i ceràmica africana de cuina de l’abocador de la plaça del Negret.
98
[page-n-114--data::data]
1 NEGCAL 90
Fig. IV.115. Ceràmica regional de cocció reductora de cuina de l’abocador de la plaça del Negret.
210) amb la mateixa cronologia i una mica posterior, entre
el 240/260 dC, a l’abocador de la plaça d’Espanya d’Eivissa
(González 1990: 41).
La ceràmica regional reductora de cuina manté els percentatges d’èpoques anteriors, per darrere de la ceràmica
africana de cuina i la comuna oxidant (fig. IV.115 i IV.116).
Les formes més abundants continuen sent el repertori estandarditzat documentat per Reynolds (1993, 95) amb una
única cassola de la forma ERW 1.1 (fig. IV.115, 1 Negcal
1235.51); les diferents variants d’olles amb coll de la forma
ERW 1.2 (fig. IV.115, 1 Negcal 1235.63; fig. IV.115, 1 Negcal 1128.3) i sense coll de la forma ERW 1.3 (fig. IV.115,
1 Negcal 1235.61, 62 i 64); les olletes o vasets de la forma
ERW 1.4 (fig. IV.115, 1 Negcal 1235.54; fig. IV.115, 1 Negcal
1235.55); les tapadores de la forma ERW 1.7 (fig. IV.115, 1
Negcal 1128.2; fig. IV.115, 1 Negcal 1235.57); i les gerres de
la forma ERW 1.8 (fig. IV.115, 1 Negcal 1235.52 i 53). Hi ha
recipients d’aquesta producció que recorden poderosament
les formes de tradició ibèrica com les olles 11 (fig. IV.115, 1
Negcal 1235.60), i 14 (fig. IV.116, 1 Negcal 1263.2), probablement de cronologia flàvia, a jutjar pels paral·lels trobats
a Llíria (Escrivà 1995). Un altre grup de olles que hem de
relacionar amb la cronologia general de la producció són les
10 (fig. IV.115, 1 Negcal 1235.59), 12 (fig. IV.116, 1 Negcal
1235.58), 13 (fig. IV.116, 1 Negcal 1235.56) i 15 (fig. IV.116,
1 Negcal 1235/1263.2) ja que no tenim probes que precisen
la seua datació. Per últim, es documentà una olla de la forma ERW 1.16, amb una lleugera ressemblança amb la Hayes
183/ culinaire type 15 (Bonifay 2004: 228). Aquesta sembla
una de les formes tardanes ja que apareix a l’època dels Severs en València i Sagunt (Huguet 2009: 92) i al primer terç
del segle III dC a la vil·la dels Alters (l’Ènova) (Albiach i de
Madaria 2006: 85).
Entre la ceràmica comuna de cocció oxidant apareixen
les mateixes formes que en la primera meitat del segle II dC
i se’n afegeixen de noves (fig. IV.117, IV.118 i IV.119). Tanmateix, moltes d’aquestes formes ja estaven en ús anteriorment
però únicament han aparegut a l’abocador del Negret per la
immensa quantitat de material que contenia. Pel que fa a les
formes més abundants continuen sent les gerres, Gr. I Urceus
(fig. IV.117, 1 Negcal 1128.7; fig. IV.117, 1 Negcal 1235. 85,
86, 87 i 94; fig. IV.117, 1 Negcal 1263.7, fig. IV.117, 1 Negcal 1257/1263.9), en les seues variants, seguides dels plats,
Gr. IV.1 Paropsis (fig. IV.118, 1 Negcal 1128.4; fig. IV.118, 1
1 NEGCAL 90
Fig. IV.116. Ceràmica regional de cocció reductora de cuina i ceràmica comuna reductora de taula de l’abocador de la plaça del Negret.
99
[page-n-115--data::data]
1 NEGCAL 90
Fig. IV.117. Ceràmica comuna de cocció oxidant de l’abocador de la plaça del Negret.
100
[page-n-116--data::data]
1 NEGCAL 90
Fig. IV.118. Ceràmica comuna de cocció oxidant de l’abocador de la plaça del Negret.
Negcal 1257.8; fig. IV.118, 1 Negcal 1257/1263.8), Gr. IV.2
Lanx (fig. IV.11 81, Negcal 1235.66 i 67; fig. IV.118, 1 Negcal 1263.4) i Gr. IV.3 Catinus/llus (fig. IV.118, 1 Negcal
1235.68; fig. IV.118, 1 Negcal 1263.9), les ampolles, Gr. II
Lagoena (fig. IV.117, 1 Negcal 1128.11, 12 i 13; fig. IV.117,
1 Negcal 1235.82, 83 i 84; fig. IV.117, 1 Negcal 1263.8), les
pelvis, Gr. VII (fig. IV.118, 1 Negcal 1235.65; fig. IV.118,
1 Negcal 1257/1263.7) i les tapadores, Gr. XI Operculum
(fig. IV.119, 1 Negcal 1235.79, 80 i 81; fig. IV.119, 1 Negcal
1257/1263.10). Fent funció de tapadora també es retocà un
fragment de cos de d’un recipient de ceràmica comuna de
cocció oxidant (fig. IV.119, 1 Negcal 1235.91). Apareixen
també diverses formes de copes o bols, Gr. III Calix (fig.
IV.117, 1 Negcal 1128.5; fig. IV.117, 1 Negcal 1235. 71 i 90;
1 NEGCAL 90
Fig. IV.119. Ceràmica comuna de cocció oxidant de l’abocador de la plaça del Negret.
101
[page-n-117--data::data]
fig. IV.117, 1 Negcal 1263.5) i morters, Gr. V Mortarium (fig.
IV.118, 1 Negcal 1263.3,8 1 Negcal 1257/1263.6). Destaca
l’aparició d’una gerra pintada amb traços paral·lels de pintura roja (fig. IV.117, 1 Negcal 1235.86). La decoració pintada
en gerres i ampolles es documentà al pou votiu de l’època
dels Severs a Llíria, tanmateix, es tracta de línies paral·leles
de pintura blanca (Escrivà 1995: 180). Tot i això pensem que
aquesta gerra estaria més relacionada amb la ceràmica pintada de tradició indígena que, puntualment i de forma molt
aïllada, perdurà fins al segle II dC (Abascal 2008: 432). Hi ha
olles de contenció o emmagatzemament (fig. IV.119, 1 Negcal 1128.6; fig. IV.119, 1 Negcal 1235.73 i 78; fig. IV.119, 1
Negcal 1257.10) amb un marcat influx indígena que es materialitza amb vores en forma de cap d’ànec, caccabi (fig.
IV.119, 1 Negcal 1263.6) i patellae (fig. IV.119, 1 Negcal
1235.69; fig. IV.119, 1 Negcal 1257.9) d’imitació local molt
poc rigorosos en les formes i poc abundants, però aquestes
formes no presenten restes d’exposició al foc. Hi ha a més
un element de funció indeterminada de secció en forma de
cinta i forma circular (fig. IV.119, 1 Negcal 1235.92) i una
petita ampolleta o flascó amb dues anses de coll llarg i vora
exvasada (fig. IV.119, 1 Negcal 1235.77).
Entre la ceràmica comuna de cocció reductora apareixen
sobretot bols, plats i gerres que reprodueixen les mateixes formes que en cocció oxidant però és un grup minoritari amb
pocs exemplars. Les formes destacades són una gerra amb
vora trilobulada (fig. IV.116, 1 Negcal 1257.7), un plat del tipus Gr. IV Lanx amb línies puntades en gris a l’exterior (fig.
IV.116, 1 negcal 1257.11) i un petit bol, quasi en miniatura de
fons pla, parets rectes i exvasades i vora en ala (fig. IV.116, 1
Negcal 1257/1263.5).
L’any 1995 es presentà un estudi preliminar sobre les àmfores
de l’abocador del Negret (Herreros 1995), que conclou que les
més abundants són les Beltrán IIB, seguides de les Keay XVIA
(fig. IV.120). En menor mesura es classificaren àmfores peninsulars bètiques del tipus Dressel 14, Dressel 20, Dressel 28 i tarraconenses del tipus Dressel 2/4. Entre els recipients extrapeninsulars
hi ha àmfores púnico-ebusitanes; itàliques del tipus Dressel 2/4;
gregues de Rodes i pseudo Kos; i africanes del tipus tripolitana II
i africana I i II. La majoria de les àmfores són bètiques del litoral,
encara que també hi ha procedents de la Tarraconense i la Lusitània, i en molta menor mesura gregues, africanes i alguna itàlica.
Predominen les àmfores dedicades a la contenció i transport de
garum i les oliàries són escasses, mentre que hi ha ben poques
d’àmfores vinàries. El material amfòric, quasi tot dels segles I i II
dC, no va més enllà de principi del segle III dC, coincidint amb
el que s’ha observat per a la vaixella fina i la ceràmica comuna.
Tanmateix, apareixen alguns fragments que podrien compondre
el que s’ha denominat Keay XVIA primerenques (Bernal 2001:
281), que són una clara derivació tipològica de les Beltrán IIB
amb una escassa motllura del llavi. Es podrien datar entre les últimes dècades del segle II i les primeries del III dC, coincidint
amb el canvi de segle cosa que, junt amb les dades aportades per
la resta de ceràmiques, permet establir una cronologia de l’època
dels Severs per a l’abocador. Amb tot, sembla que hi ha una disminució dels llocs d’aprovisionament a partir de la segona meitat
del segle II dC ja que la diversitat en la provinença de les àmfores
de l’etapa anterior queda reduïda pràcticament a productes peninsulars (Huguet i Ribera 2014).
102
Fig. IV.120. Àmfores bètiques de l’abocador de la plaça del Negret
en el moment de la troballa (Albiach 1990).
IV.6.4. conclusions
Aquest abocador periurbà va proporcionar un gran volum de material ceràmic ben interessant. Entre el qual s’han documentat les
diferents produccions utilitzades a final del segle II i principi del
III dC. Són, sobretot, les produccions africanes les que concreten
la cronologia tant pel que fa a la TSA A com a la ceràmica africana de cuina, amb formes produïdes a partir de l’època dels Severs.
Tanmateix, no s’han trobat fragments de TSA A/D, TSA C, ni
produccions tardanes de TSHT cosa que aporta una cronologia
relativa ante quem del primer terç del segle III dC. En concret
datem el conjunt del material ceràmic entre el 190 i el 210 dC
(Huguet 2004 i 2006b; Huguet i Ribera 2014: 164).
Pel que fa a la formació del conjunt, cal recordar l’existència
d’un gran depressió de terreny en la base del qual hi havia una
capa de graves (Albiach 2001: 334) que ha estat interpretada
com un paleocanal o curs fluvial que actuaria com a límit natural
de la ciutat en la part occidental. Açò es podria relacionar amb
una altra depressió natural identificada a la plaça de la Reina.
En aquest cas, es tracta d’un llit del riu o paleocanal d’amplària
indeterminada, en el qual es trobà una construcció de carreus
sobre un llit de graves que portà a interpretar-se com el basament d’un petit pont. En època republicana el canal es trobaria
actiu i no fou fins a després de l’època d’August quan començà
la seua obliteració. Els diferents estrats s’adossaven al basament
de carreus i acabaven omplint la depressió per l’abocament lent
però continuat de materials ceràmics que anaven des d’època de
Tiberi fins a mitjan del segle II (Ribera, Grau i Marín 2002: 39).
A l’abocador del Negret, sobre el desnivell natural s’abocaren una gran quantitat de materials de rebuig que el rebliren
completament. El material, majoritàriament restes d’enderrocs
i ceràmica, era en realitat un conjunt heterogeni que es completava amb restes orgàniques i de fauna i fins i tot una inscripció
funerària de marbre. Recordem que s’ubica en una zona periurbana relativament propera a la ciutat per la part occidental i amb
una via de comunicació, a l’actual carrer de Cavallers, on podria
ubicar-se una zona funerària.
L’acumulació d’aquests material es féu en un relativament
període curt de temps ja que no s’ha pogut establir una evolució
cronològica de les diferents unitats. Per tant el moment en què
[page-n-118--data::data]
es començà a utilitzar la depressió com a abocador i el moment
de la seua amortització definitiva degué estar al voltant dels vint
o trenta anys, donat que l’estudi de la ceràmica de les diferents
unitats aporta les mateixes datacions.
Crida l’atenció la gran acumulació amfòrica que recorda altres acumulacions d’àmfores bètiques com la ostentosa Monte
Testaccio a Roma o la menys coneguda però també molt interessant acumulació de Cadis (Bernal 2019). Açò fa pensar en el
possible ús de la zona com a abocador comercial.
IV.7. CARRER DEL MAR NÚM. 19 (1 MAR)
IV.7.1. excavació
L’excavació portada a terme pel SIAM al Carrer del Mar núm.
19, entre febrer i juny de l’any 1985, sota la direcció de Pepa
Pascual i Albert Ribera, aportà informació sobre la segona meitat del segle III dC amb l’aparició del que probablement fou la
cloaca maxima de Valentia.
Tot i que l’excavació estava situada fora del recinte fundacional de la ciutat, s’hi identificaren alguns estrats sense relació
amb cap estructura datats en els segles II i I aC. Les primeres
estructures dataven de final del segle I dC quan en aquesta àrea
es construeixen noves edificacions, com s’havia vist ja anteriorment en les excavacions de la plaça Saragossa (1983-84), Palau
i Banys de l’Almirall (1985) i carrer Cabillers (1986) (Pascual
i Ribera 1988: 32), concretament es documentà una habitació
i una claveguera. La construcció de la canalització es pogué
datar en l’època flàvia i el final de l’ús a mitjan de segle III
pels materials recuperats en el rebliment del canal interior (fig.
IV.121). La cloaca estava segellada per un paviment format per
còdols de riu entre els quals aparegueren monedes de Gal·liè,
Divo Claudio i la Tetrarquia, que permeten datar-lo en la primera meitat del segle IV dC. Sobre aquesta capa es documentaren construccions i un enterrament dels segles VI-VII, diversos
pous islàmics amb abundant material ceràmic i els fonaments de
les construccions dels edificis moderns.
IV.7.2. estratigrafia
La claveguera
La cloaca construïda en l’època imperial (fig. IV.122) fou posteriorment reblida per cinc capes successives (fig. IV.123): en la
capa superior, immediatament per sota de les lloses i en contacte
amb aquestes, hi havia una fina capa d’argila de color beix (UE
1162) (fig. IV.124). Aquesta capa proporcionà solament dos
fragments de ceràmica comuna oxidant i es degué formar per
decantació en ambient líquid.
Per davall, s’estenia una capa d’argila rogenca (UE 1163) prou
compacta i amb abundants restes de residus orgànics, probablement arrels descompostes, que tenien forma de filaments obscurs.
Tenia una grossària de 30 cm en la part central. Es trobaren escassos fragments ceràmics d’àmfora, de comuna oxidant i de TSA C.
Per sota, es trobava un estrat d’argila de color gris obscur
(UE 1165) en la qual abundaven les restes orgàniques, majoritàriament fragments grans de carbó, restes de fauna i malacologia, sobretot caragols. A mesura que s’aprofondia, la capa
s’anava fent menys compacta que l’anterior i, com ella, també
tenia una grossària de 30 cm. Pel que fa al material ceràmic, es
documentaren fragments de tegulae i morter, però destacaven
les ceràmiques africanes de cuina i TSA C a partir de les quals
es pogué datar el conjunt.
La capa inferior (UE 1164) mostrava una clara diferència amb la resta ja que estava composta de graveta molt fina (1 a 3 mm), fragments ceràmics triturats i
alguns nòduls de calç barrejats amb altres terrossos de terra solta de color verdós. Aquesta unitat presentava una
potència de 50 cm, és a dir, ocupava quasi la meitat inferior de la cloaca. En general, el material ceràmic augmentava en nombre quan més s’aprofundia en la capa.
Gràcies açò es pogué donar una datació per a la unitat al voltant
de mitjan del segle III dC. En la base de la cloaca es documentà
una fina capa (UE 1166) de terra sorrenca de color marró de
10 cm de grossària. Aparegueren abundants restes ceràmics que
reforcen la cronologia anterior.
Fig. IV.121. Planta dels nivells del segle
III dC de l’excavació del carrer del Mar
núm. 19 on es veu la cloaca (Arxiu
SIAM).
103
[page-n-119--data::data]
Fig. IV.122. Final del canal de la cloaca on s’hi pot observar els
procés constructiu amb una capa inferior de còdols sobre la que
s’assenten les parets i la base de la canal (Arxiu SIAM).
Fig. IV.124. Extrem NE de la cloaca on se’n observa el final i un
pou cronològicament posterior (Arxiu SIAM).
Aquesta successió de capes presenta, en la part central, certa
concavitat probablement degut al pas d’aigua. El rebliment de
la cloaca degué ser un procés lent però continu produït en la
segona meitat del segle III dC.
A l’extrem nord-est la cloaca quedava interrompuda, com
tallada probablement des d’antic, no sabem si per desguassar
a un barranc o si en algun moment anava més enllà. Durant
l’excavació es documentà un estrat (UE 1146) que eixia de la
cloaca i es corresponia a les UUEE 1164 i 1166 pel que fa a
altura i composició.
A més, el material ceràmic que s’hi registrà és molt semblant al de les capes 1164 i 1166 però amb la peculiaritat que
hi ha diverses peces completes. Cal interpretar 1146 com les
restes que vessaven de la cloaca en finalitzar aquesta i que
s’hi acumularen en la boca. La manca de manteniment de la
cloaca va fer que les restes acumulades en la boca d’eixida la
taponaren per complet.
IV.7.3. material ceràmic
La claveguera
Fig. IV.123. Detall de la successió d’unitats estratigràfiques
identificades a l’interior del canal de la cloaca (Arxiu SIAM).
104
(Fig. IV.125; quadre IV.19; Annex 1, quadre 20)
La successió d’estrats identificats a l’interior de la cloaca presenta una cronologia uniforme coincident amb la gran acumulació de material identificada en la seua boca.
El gran conjunt de ceràmiques dels nivells que amortitzaven les estructures de la canalització estava format per 287
individus dels quals les àmfores suposaven un 5,2 % del total
ceràmic; els percentatges de la vaixella fina es reparteixen
majoritàriament entre les TSA, amb les produccions de TSA
[page-n-120--data::data]
Quadre IV.19. Percentatges dels contextos ceràmics procedents dels diversos estrats de rebliment de la cloaca de l’excavació del carrer
del Mar núm. 19.
Produccions
Àmfores
C. comuna importada
C. comuna oxidant
C. comuna reductora
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Llànties
Parets fines
C. engalba roja pompeiana
TSA A
TSA A/D
TSA C
TSH
TSI
TSSG
Vernís negre B
1146
1162
1163
1164
1165
1164
Total
%
1
4
22
1
3
2
12
9
6
14
1
9
2
1
1
5
1
2
1
3
15
94
1
71
1
38
5
4
1
29
2
14
9
1
2
1
5,2 %
32,8 %
0,3 %
24,7 %
0,3 %
13,2 %
1,7 %
1,4 %
0,3 %
10,1 %
0,7 %
4,9 %
3,1 %
0,3 %
0,7 %
0,3 %
7
57
1
42
28
3
1
1
22
1
8
6
1
1
1
A (10,1 %), A/D (0,7 %) i C (4’9 %), en menor mesura la
TSH (3,1 %) i les ceràmiques de parets fines (1,4 %). La resta
de produccions de vaixella fina es poden considerar com a
residuals: les llànties suposen un 1,7 %; la ceràmica africana
de cuina és la producció més abundant (32,8 %) junt amb la
comuna oxidant (24,7 %) i la ceràmica regional reductora de
cuina (13,2 %). Amb percentatges molt escassos apareixen la
ceràmica comuna africana (0,3 %), la ceràmica reductora de
taula (0,3 %) i la ceràmica d’engalba roja pompeiana (0,3 %),
aquesta última probablement residual.
El primer estrat que es formà a l’interior de la cloaca era
la UE 1166 (fig. IV.126), on es trobaren 35 peces ceràmiques.
La vaixella fina era escassa però proporcionava una bona
precisió cronològica. Estava conformada, únicament per un
plat de la forma 15/17 de TSH, un bol de TSA A de la forma
Hayes 31 (fig. IV.126, 1 Mar 1166.17), que data de principi o
mitjan del segle III, algun fragment de TSA A/D i dos fonts
de la forma Hayes 50 datades entre el 230/240 i el 325 dC
(fig. IV.126, 1 Mar 1166.20).
La ceràmica africana de cuina correspon a 11 individus
d’àmplia cronologia: les tapadores del tipus Òstia III, 332 cronològicament situada entre els Flavis i el segle III (fig. IV.126, 1
Mar 1166.13 i 21); les cassoles dels tipus Hayes 23B (fig. IV.126,
1 Mar 1166.23) i Òstia III, 267 (fig. IV.126, 1 Mar 1166.12 i 15),
que es daten entre els Flavis i final del segle IV/inici del V; la
font de la forma Hayes 181, del segle II al principi del V; i la tassa de la forma Hayes 131, de la segona meitat del segle II o principi del III (fig. IV.126, 1 Mar 1166.14). No apareix ceràmica
de cuina local o regional, però sí ceràmica comuna, majoritàriament oxidant, entre la qual predominen les formes tancades com
gerres de la forma Gr. I Urceus (fig. IV.126, 1 Mar 1166.4, 5, 6
i 9), ampolles de la forma Gr. II Lagoena i alfàbies de la forma
Gr. VIII Aula/olla (fig. IV.126, 1 Mar 1166.7). A més, hi ha dos
recipients oberts del tipus Gr. IV.1 Paropsis (fig. IV.126, 1 Mar
1166.1); un d’ells està complet, és de cos globular amb vora
reentrant marcada per canaletes exteriors i presenta una ansa en
1
1
2
1
1
2
2
Fig. IV.125. Percentatges dels contextos ceràmics procedents dels
diversos estrats de rebliment de la cloaca de l’excavació del carrer
del Mar núm. 19.
forma de cinta lateral i un bec vessador de secció circular (fig.
IV.126, 1 Mar 1166.11). Cal destacar l’aparició d’una gerra de
ceràmica comuna reductora de taula, de la forma Gr. I Urceus
(1 Mar 1166.10). Pel que fa a les àmfores, són molt escasses i es
constaten fragments d’àmfora itàlica i de tarraconense, com la
Gal·la 4 (fig. IV.126, 1 Mar 1166.18).
L’estrat següent, superposat a aquest, és la UE 1164 on es recuperaren 56 peces ceràmiques (fig. IV.127 i IV.128). La vaixella
fina no és abundant i, probablement, la TSSG i la TSH de la forma 1 (fig. IV.127, 1 Mar 1164.34) s’han de considerar com a residuals. Hi ha TSA A en les seues formes més tardanes, Hayes 3
(fig. IV.127, Mar 1164.19 i 28), 27 i 31, i TSA C, amb una font de
la forma Hayes 50 (fig. IV.127, Mar 1164.26). A més s’han documentat una copa de ceràmica de parets fines i una llàntia africana
del tipus Dressel 28 (fig. IV.127, 1 Mar 1164.20 i 21) amb bec
en forma de cor i profusament decorada, que cronològicament
s’emmarca entre els segles II i III. Les ceràmiques africanes de
cuina són molt abundants, ja que representen quasi el 50 % del
105
[page-n-121--data::data]
MAR85 1166
Fig. IV.126. Material ceràmic procedent de l’estrat de rebliment de la cloaca UE 1166 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
total de ceràmiques de la unitat. Les formes majoritàries són la
tapadora amb les variants altimperials Òstia III, 332 (fig. IV.127,
1 Mar 1164.25 i 36) i Òstia I, 261 (fig. IV.127, 1 Mar 1164.37), i
les cassoles dels tipus Òstia III, 267 (fig. IV.127, 1 Mar 1164.32)
i Hayes 23 B (fig. IV.127, 1 Mar 1164.27 i 29). A més, hi ha una
font de la forma Hayes 181 (fig. IV.127, 1 Mar 1164.30) i una
cassola de la primera meitat del segle III de la forma Atlante
CVIII, 7 (fig. IV.127, 1 Mar 1164.26 bis). La ceràmica reductora de cuina altimperial està representada en les seues formes
més freqüents: cassoles de llavi engrossit del tipus ERW 1.1 (fig.
IV.127, 1 Mar 1164.6); olles amb coll del tipus ERW 1.2 (fig.
IV.127, 1 Mar 1164.13 i 16), i sense coll del tipus ERW 1.3 (fig.
IV.127, 1 Mar 1164.8 i 9); olletes del tipus ERW 1.4 (fig. IV.127,
1 Mar 1164.15); tapadores del tipus ERW 1.7 (fig. IV.127, 1 Mar
1164.4); i gerres del tipus ERW 1.8. Entre la ceràmica comuna
de cocció oxidant hi ha sobretot gerres de la forma Gr. I Urceus
(fig. IV.128, 1 Mar 1164.5, 11, 13 i 24) i morters de la forma Gr.
V Mortarium (fig. IV.128, 1 Mar 1164.2, 3 i 7), i també una copa
o bol de la forma Gr. III Calix (fig. IV.128, Mar 1164.10). A més
a més, hi ha àmfores tarraconenses del tipus Dressel 2/4, africanes del tipus Keay I B (fig. IV.128, 1 Mar 1164.39) i tripolitanes
del tipus Keay XXV (fig. IV.128, 1 Mar 1164.40).
La UE 1165 cobria l’estrat anterior, contenia 17 individus
que han aportat precisió cronològica (fig. IV.129). Junt a alguns fragments de ceràmiques de parets fines, TSH i TSA A,
apareix una font de TSA C de la forma Hayes 48 (fig. IV.129,
1 Mar 1165.3) i dues de la forma Hayes 50 (fig. IV.129, 1 Mar
1165.2). La cronologia de la primera s’ha establert entre el
220 i 270 mentre que per a la segona estaria entre el 230/240
i el 325. Les ceràmiques africanes de cuina són escasses, i
s’hi troben les cassoles clàssiques de les formes Hayes 23 B
(fig. IV.129, 1 Mar 1165.1) i Òstia III, 267 i la gerra del tipus
Uzita 48.1 que es data entre els segles II i III dC. Es trobaren
alguns fragments informes de reductora de cuina altimperial
MAR85 1164
Fig. IV.127. Material ceràmic procedent de l’estrat de rebliment de la cloaca UE 1164 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
106
[page-n-122--data::data]
MAR85 1164
Fig. IV.128. Material ceràmic procedent de l’estrat de rebliment de la cloaca UE 1164 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
i de ceràmica comuna oxidant, entre la qual únicament s’ha
identificat una gerra de la forma Gr. I Urceus (fig. IV.129, 1
Mar 1165.5). Per últim, s’han documentat fragments d’àmfores indeterminades (fig. IV.129, 1 Mar 1165.4).
Per sobre de la UE 1165 es trobava la UE 1163 amb escàs
material, una font de TSA C de la forma Hayes 50 (fig. IV.129,
1 Mar 1163.1), a més de fragments indeterminats de ceràmica
comuna oxidant i àmfores indeterminades.
La UE 1162 estava situada damunt i era l’últim estrat que reblia la cloaca. En aquesta fina capa, al remat, solament hi havia
ceràmica comuna oxidant indeterminada.
Per tant, vist el material que aporten les diferents UUEE
dipositades a l’interior de la cloaca, sembla que el seu rebliment
començaria a mitjan del segle III dC i continuaria progressivament durant tota la segona meitat del segle III fins a obstruir-la
totalment. Aquest taponament esdevingué per un procés d’acumulació natural degut a l’arrossegament i decantació de les aigües que circulaven per l’interior de l’estructura, a causa d’una
manca de manteniment i neteja.
El rebuig de la claveguera: l’últim estrat que s’ha estudiat
és la UE 1146, és a dir, el material que desembocà a l’exterior
de la cloaca. Era un estrat amb molt de material, 180 peces, en
el qual destaquen algunes senceres (fig. IV.130, IV.131, IV.132,
IV.133 i IV.134). Açò demostra que la força i la quantitat de
l’aigua que discorria per la claveguera era suficient per poder
arrossegar recipients i contenidors de mesura mitjana o petita
com llànties, gerres i ampolles.
Pel que fa a la vaixella fina s’han documentat fragments
indeterminats de ceràmica de vernís negre, TSI i TSSG, també
marmorata, que es deuen considerar com a residuals. Proba-
blement també són residuals, en aquest context, algunes de
les peces de TSH, com les copes de la forma 8 (fig. IV.130, 1
Mar 1146.55) i 37 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.47), i les primeres
formes de TSA A dels tipus Hayes 3A, 8 (fig. IV.130, 1 Mar
1146.46), 9, 22 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.69) i 121 o 126. Les
formes de TSA A tardanes són abundants: sobretot les de final
del segle II i principi del III: Hayes 6C (fig. IV.130, 1 Mar
1146.39), 17 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.66 i 75), 27 (fig. IV.130,
1 Mar 1146.44, 50 i 53); però també les formes de principi i
mitjan del III dC: Hayes 31 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.43). Per
sota d’aquestes formes, quantitativament parlant, es trobà la
TSA A/D amb la forma Hayes 32 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.45)
que es coetània de les anteriors o lleugerament posterior. La
TSA C està ben representada però amb una varietat formal
escassa: un fragment de la forma Hayes 44 o 45 i sis fonts de
la forma Hayes 50, datades entre el 230/240 i 325 (fig. IV.130,
1 Mar 1146.40 i 49). Per últim, hem de comentar el que considerem una intrusió: un fragment de base d’una font de la
forma Hayes 53 en TSA C pròpia del segle IV. Sense deixar la
vaixella fina només queda esmentar l’aparició d’algunes copes
de ceràmica de parets fines, en concret una forma Rubielos de
Mora 2.1 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.83), tan habitual a la ciutat
de Valentia en el segle II (Huguet i Ribera 2014: 161). Pel
que fa a les llànties, com és habitual, no són massa abundants.
Majoritàriament són d’origen africà, i entre elles s’han documentat una Dressel 20 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.79) sense decoració i d’altres fragments corresponents a quatre individus
més, de les que no és pot identificar la forma. Un d’aquests
fragments presenta en la base un segell dividit en dues línies
il·legibles PV[-] i AE[-] (fig. IV.130, 1 Mar 1146.82).
MAR85 1165
MAR85 1163
Fig. IV.129. Material ceràmic procedent dels l’estrat de rebliment de la cloaca UUEE 1165 i 1163 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
107
[page-n-123--data::data]
MAR85 1146
Fig. IV.130. Material ceràmic procedent de l’estrat de descàrrega de la cloaca de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
Entre la ceràmica importada de cuina hi ha un fragment de
font d’engalba roja pompeiana, R-pomp. 28 o 33, de la zona
campaniana, que s’ha considerat com a residual. Tanmateix,
l’aclaparadora majoria de ceràmica de cuina és africana: hi ha
formes flàvies i del segle II: cassoles dels tipus Hayes 23 A,
Hayes 194/Òstia II, 303 i tapadores Òstia III, 332 (fig. IV.131,
1 Mar 1146.62), però les formes més abundants són les que
apareixen a partir de la segona meitat del segle II o l’època
dels Severs: cassoles de les formes Hayes 23 B (fig. IV.131, 1
Mar 1146.58 i 71), Òstia III, 267 (fig. IV.131, 1 Mar 1146.61
i 72), Òstia I, 273 (fig. IV.131, 1 Mar 1146.65), Òstia I, 269
(fig. IV.131, 1 Mar 1146.76) i Hayes 181; les tapadores dels
tipus Òstia I, 261 (fig. IV.131, 1 Mar 1146.56 i 64) i Òstia I,
262 (fig. IV.131, 1 Mar 1146.59 i 74); i una tassa de la forma
Hayes 131. També africà és un gran bací o gibrell de pasta
molt porosa i groga que probablement tindria un ús no culinari. Es tracta d’una forma Uzita 2 o bé el tipus 21A de Bonifay
(2004: 262) amb grans parets verticals que s’exvasen a la part
alta marcada a l’interior per una carena (fig. IV.131, 1 MAR85
1146.2). Cronològicament, es produeix al final del segle II i
fins a mitjan del III dC. És una forma esporàdicament exportada com prova aquesta troballa.
La ceràmica reductora de cuina altimperial és abundant i
està ben representada en les formes clàssiques i també en alguna
d’excepcional. Es tracta de 27 individus entre els quals destaquen les olles amb i sense coll dels tipus ERW 1.2 (fig. IV.132,
108
1 Mar 1146.88 i 91) i ERW 1.3 (fig. IV.132, 1 Mar 1146.103 i
106), respectivament; l’olleta sense restes de foc de la forma
ERW 1.4 (fig. IV.132, 1 Mar 1146.100 i 102); les tapadores de
la forma ERW 1.7; les cassoles de la forma ERW 1.1 (1 Mar
1146.86) i les gerres de la forma ERW 1.8. Entre les cassoles
sorprèn l’aparició d’un exemplar sense graó intern que és el tret
formal típic d’aquestes cassoles (fig. IV.132, 1 Mar 1146.89).
Un recipient molt similar aparegué als estrats de la claveguera
però no és habitual en l’estratigrafia de la ciutat. Per últim, cal
destacar l’aparició d’una ampolla de coll estret no documentada fins al moment a la ciutat. Es tracta, probablement, d’una
variació tardana de la forma ERW 1.8, però amb modificacions
respecte al model altimperial (fig. IV.132, 1 Mar 1146.105). La
pasta és la típica descrita per Reynolds (1993: 95), però l’ampolla presenta un panxa baixa amb coll estret i una ansa no funcional amb decoració helicoidal enganxada sobre l’ansa funcional.
Cronològicament l’hem de situar al segle III a l’espera que altres contexts puguen aportar més llum sobre aquest tema.
El grup de ceràmica comuna de cocció oxidant és considerable, amb 37 individus, entre els quals destaquen majoritàriament gerres, ampolles i gibrells (fig. IV.135). Hi ha 22 formes
tancades de les quals 19 són gerres del tipus Gr. I Urceus i
les altres tres són ampolles del tipus Gr. II Lagoena. Entre les
primeres apareixen les variants de segles anterior amb motllura i graó intern per a tapadora (fig. IV.133, 1 Mar 1146.5,
20, 34) i motllura doble amb o sense graó intern (fig. IV.133,
[page-n-124--data::data]
MAR85 1146
Fig. IV.131. Material ceràmic africà procedent de l’estrat de descàrrega de la cloaca UE 1146 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
1 Mar 1146.7 i 21), però ara apareixen formes evolucionades
que tendeixen a la desaparició del graó intern (fig. IV.133, 1
Mar 1146.28), als colls amples (fig. IV.133, 1 Mar 1146.9 i
12) i vora vertical arrodonida a l’exterior (fig. IV.133, 1 Mar
1146.13 i 16). Aquesta evolució inclou també el desplaçament
de la panxa des de la part central a la part més baixa, com s’observa en l’exemplar de gerra de boca trilobulada que aparegué
complet en aquesta unitat (fig. IV.133, 1 Mar 1146.114). Les
ampolles documentades són tres exemplars complets de Gr.
II Lagoena (fig. IV.133, 1 Mar 1146.85, 107 i 154) amb cos
amb panxa alta, coll alt, estreta amb motllura a la vora i ansa
en forma de cinta. Entre els recipients oberts hi ha un morter
de vora triangular (fig. IV.134, 1 Mar 1146.22) i 15 grans recipients oberts del tipus bol o fruiter, de la forma Gr. IV.1 Paropsis, entre els quals podem diferenciar quatre classes: amb vora
reentrant i motllura amb canaletes a l’exterior (fig. IV.134,
1 Mar 1146.11 i 18); amb perfil en S i vora exvasada (fig.
IV.134, 1 Mar 1146.10, 26 i 31); amb ala voltejada a l’exterior
que s’assembla molt a un lebes (fig. IV.134, 1 Mar 1146.36 i
3); i per últim, recipients més baixos amb carena alta i vora
reentrant a cavall entre la paropsis i el lanx (fig. IV.134, 1 Mar
1146.32 i 6 i 15). També hi ha tres vores d’ala horitzontal de
recipients d’ús domèstic, del tipus Gr. VII Pelvis (fig. IV.134,
1 Mar 1146.1, 19 i 23).
109
[page-n-125--data::data]
MAR85 1146
Fig. IV.132. Material ceràmic procedent de l’estrat de descàrrega de la cloaca UE 1146 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
El grup de les àmfores és escàs, cosa lògica si tenim en
compte les dimensions que poden tenir les àmfores i com d’estreta era la claveguera. Tanmateix tenim un nombrós grup de
pastes de diferents procedències: itàliques, africanes, hispàniques, però sobretot, tarraconenses i bètiques, a més d’alguns
fragments d’àmfores indeterminades entre les quals destaca
una que recorda les orientals sense ser-ho (fig. IV.132, 1 Mar
1146.111). Entre les tarraconenses s’han identificat una del tipus
Gal·la 4, una Dressel 2/4, i una possible imitació de Beltrán IIB
(fig. IV.132, 1 Mar 1146.112). Entre les àmfores bètiques hi ha
una Beltrán IIA (fig. IV.132, 1 Mar 1146.108) i una Dressel 20
(fig. IV.132, 1 Mar 1146.113).
IV.7.4. conclusions
Vista la varietat de material ceràmic procedent de l’amortització
de la cloaca, podem establir una cronologia de mitjan del segle III per a l’inici del taponament. Probablement, el rebliment
s’allargués durant tota la segona meitat del III mentre estava en
ús però sense manteniment ni neteja quan portava aigües residuals que arrossegaven, entre altres, aquests materials ceràmics.
El que sembla indubtable és que els últims estrats, els situats a
major altura, que taponen la totalitat de la claveguera daten de
la segona meitat del segle III dC.
També donem aquesta cronologia a l’estrat que s’ha interpretat com el desguàs de la cloaca que, probablement, desembocava en un barranc. Aquest estrat conté algunes peces de TSH
que presenten perfils evolucionats, lluny de les formes clàssiques, i que són més exvasades i obertes que podrien datar-se cap
a l’inici del segle III.
Amb això i tot, no s’han documentat formes hispàniques
pròpies de la producció avançada (circa 250-circa 330) o tardanes (circa 330-circa 380) (Paz Peralta 2008: 506). Hi ha també
algunes peces de TSA A de formes clàssiques i de més tardanes,
TSA A/D i TSA C, encara que considerem com a intrusió un fragment de la forma Hayes 53 datada en el segle IV. No apareix TSA
MAR85 1146
Fig. IV.133. Material ceràmic procedent de l’estrat de descàrrega de la cloaca UE 1146 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
110
[page-n-126--data::data]
MAR85 1146
Fig. IV.134. Material ceràmic procedent de l’estrat de descàrrega de la cloaca UE 1146 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
IV.8. TERRISSERIA DE L’AVINGUDA DE LA CONSTITUCIÓ
NÚM. 58 (2 CONST 58)
IV.8.1. excavació
Fig. IV.135. Conjunt de ceràmica comuna i llàntia aparegut en
l’estrat identificat com a nivell de descàrrega de la cloaca.
D. Tampoc no apareixen les formes evolucionades de les cassoles
Hayes 23 i Òstia III, 267 d’africana de cuina (Bonifay 2004: 224).
Resten absents les olles de parets baixes reductores de cuina de
procedència murciana, fabric 7 (Reynolds 1993: 148 i 152), les
cassoles a mà/torneta de procedència alacantina documentades en
el segle IV dC i les importacions de les illes centrals del Mediterrani datades entre el IV-VI dC (Fulford i Peacock 1984: 167).
El taponament d’aquesta cloaca exemplifica el procés d’estancament urbà que experimentà la ciutat al segle III dC, quan
se n’observa una reducció de la superfície habitada. Aquest estancament s’intueix ja des de mitjan del segle III en algunes
zones de la urbs, com demostra l’estudi de la ceràmica de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
Alguns autors han associat l’abandonament de la xarxa de
clavegueram que es detecta en altres punts del perímetre urbà
amb aquest període de crisi (Ribera i Romaní 2011: 338). En
altres punts de la ciutat, durant la segona meitat del segle III
dC es documenten processos violents de destruccions i incendis
(Ribera i Jiménez 2012: 10; Jiménez, Ribera i Rosselló 2014:
269) junt a algun episodi d’ocultament de tresors (Ribera i Salavert 2005: 141).
Al nord del riu Túria, a l’Avinguda Constitució núm. 58 es va
identificar l’únic forn de ceràmica comuna romana de l’època
imperial aparegut fins al moment a la ciutat de València. La
zona quedava a 1200 m de l’antiga ciutat romana, en una zona
deshabitada, tot i que excavacions recents posen de manifest
l’existència d’una àrea funerària en les immediacions (Algarra 2001; Máñez 2002; Serrano i López 2005 i 2008; Serrano
2007-2011). El 2006 es començà a excavar el solar on s’identificaren deu pous circular reblits, alguns d’ells amb material
ceràmic ibèric i romà de final del segle II aC. Aquestes tasques
no es pogueren finalitzar cosa que motivà la segona intervenció, en la qual es centrarà aquest capítol. L’any 2007 es realitzà la segona campanya d’excavació dirigida per Erique Ruiz
i Juan Vicente Salavert, on s’identificaren diferents elements
associats a una terrisseria de l’època imperial (Huguet et alii
2008; Ruiz i Salavert 2012) (fig. IV.136). No aparegueren restes de l’època tardoantiga. En època islàmica la zona tingué
una utilitat agrària i de captació d’aigües amb la construcció
de profunds pous hidràulics que quedaren inutilitzats per un
desbordament del riu Túria atés als estrats de l’excavació. La
zona no s’urbanitzà amb l’arribada dels conqueridors cristians,
però s’hi ha detectat fosses dels segle XIII que indiquen una
freqüentació esporàdica. En l’època baix medieval i moderna,
probablement, foren terres de conreu fins a la urbanització definitiva de la zona a final de la dècada del 1920 o principi del
1930 (Ruiz i Salavert 2012: 51).
IV.8.2. estratigrafia
La terrisseria de l’època imperial
En la zona sud-oest del solar aparegué la part inferior del forn
amb la seua cambra de combustió (UE 2044) i les restes de la
seua cimentació (UE 2053) que sustentarien la part sobreelevada del forn (fig. IV.137). També aparegué una fossa (UE 2070)
on es dipositaren els rebutjos de cocció del forn (fig. IV.138).
Malauradament no va poder ser excavada en la seua totalitat ja
que quedava dins del tall oest de l’excavació i les mesures de
seguretat no ho permetien.
111
[page-n-127--data::data]
Fig. IV.136. Nivells romans
de l’excavació d’Avinguda
de la Constitució núm. 58
on s’observa la planta del
forn de ceràmica comuna
i la fossa amb el rebuig
d’una fornada fallida (Ruiz
i Salavert 2012).
Les restes del forn indiquen una forma allargada amb orientació NO-SE disposades directament sobre la terra estèril (UE
2003). Es podia identificar la zona de càrrega, amb una amplària
màxima de 0,53 m, i la cambra de combustió, de 0,70 m de distància, i una longitud màxima conservada de 2,28 m. El cos de la
cambra de combustió presentava forma oblonga, del tipus A, probablement A1 (Coll 2000) o II de Cuomo de Caprio (1972) i una
longitud aproximada d’1,20 m. El nivell d’amortització d’aquesta
estructura (UE 2043) estava compost per restes de tovots de la
mateixa cobertura del forn i restes ceràmiques del material que
s’hi produïa, entre el qual destaca una màscara ceràmica amb
trets humans, única en el repertori ceràmic valencià.
Amb la utilització del forn es va formar un estrat d’ús o
freqüentació (UE 2055) que probablement era el resultat de
l’extracció del sediment original (UE 2042) d’argiles per a
l’adequació i erecció del forn o per a la fabricació de ceràmica. L’aprovisionament d’argila a les immediacions del forns de
l’època romana queda provada amb l’estudi del taller de llànties
de Porta Nocera (Reg. I, insula 20) a Pompeia (Cerulli 1977:
55), on s’extreien les primeres matèries del recinte contigu, el
jardí de la caupona del gladiador, amb el qual devia formar una
única unitat productiva (McCallum i Peña 2010: 231).
Junt al forn hi havia una cimentació de forma quadrada (UE
2053) formada per dues fileres arrasades de maçoneria travada
amb cal i una rasa (UE 2054) que probablement sustentarien
una estructura vertical o similar per a poder cobrir la zona de
treball de 62/64 cm de longitud per 34/37 cm d’alçat.
Com ja hem vist, el perfil oest de l’excavació tallava per la meitat una estructura negativa circular de 2,55 m de diàmetre i entre
0,9 i 0,39 m de profunditat identificada com una fossa (UE 2070),
colgada per abundantíssim material ceràmic producte d’una cocció
fallida (UE 2069) presumiblement del forn (UE 2044).
Durant el procés d’excavació s’identificaren dues petites
fosses més (UUEE 1050, 1062 i 1063) colgades majoritàriament per material ceràmic constructiu, i en menor mesura, cerà112
mica comuna de cocció oxidant que no han sigut incloses en
l’estudi per l’exigüitat de material recuperat ja que a més de ser
escàs presenta pocs fragments susceptibles de ser inventariats.
IV.8.3. material ceràmic
La terrisseria de l’època imperial
La UE 2069 presenta una major concentració de ceràmica ja
que es tracta del material de rebuig del forn 2044 o d’algun altre
proper (fig. IV.139; quadre IV.20; Annex 1, quadre 21). Majoritàriament es tracta de ceràmica comuna de cocció oxidant (91
% del total ceràmic), però també s’ha identificat, la producció
d’àmfores. A més, s’enregistraren àmfores (2,2 %), ceràmica
africana de cuina (1,5 %), llànties (1,5 %) i escassament ceràmica reductora de cuina, TSH, TSA A i ceràmica vidriada romana
(0,7 % cadascuna de les produccions).
La pasta d’aquestes ceràmiques presenta tonalitats que
varien del taronja al ocre/beix, arribant fins al groc. La seua
consistència és blaneta, tova, poc compacta i porosa, amb desgreixants fins però molt abundants, majoritàriament calcaris, de
color blanc, però també grisos, i en menor mesura, brillants.
Les superfícies, allisades i de la mateixa coloració variant que
la pasta, són de tacte sabonós, excessivament toves i es desfan
i taquen les mans en tocar-les. Els desgreixants són visibles en
superfície. Probablement, aquestes ceràmiques es desfan per
una mala cocció a baixa temperatura, per la qual cosa la pasta
no assolí el grau de duresa desitjable. Tant és així, que solament
amb una mica de pressió els fragments es trenquen.
Tots els recipients, excepte una àmfora, són ceràmiques comunes d’ús domèstic per a emmagatzematge, transport, preparar o servir aliments (fig. IV.140). En cap cas s’ha documentat
ceràmica de cuina o recipients per a posar-se al foc, demanda
que vindria satisfeta pels productes africans (Bonifay 2004; Hayes 1972; Marín 1995: 163; Aquilué 1985 i 1987) i per la ceràmica regional reductora de cuina (Reynolds 1993: 95; Huguet
[page-n-128--data::data]
Fig. IV.137. Detall del forn durant el procés d’excavació (Ruiz i
Salavert 2012).
Les ampolles, formes tancades de coll estret del tipus lagoena, són de dos tipus: de vora triangular, Gr. II.2.2 (fig. IV.140,
2 Const 58 2069.5), i de vora arrodonida amb paret vertical, Gr.
II.2.1 (fig. IV.140, 2 Const 58 2069.6). Com la forma anterior,
servia per a contenir líquids com aigua, vi i altres.
En menor mesura apareixen formes obertes de grans dimensions com les tipus pelvis, Gr. VII (fig. IV.140, 2 Const
58 2069.7), o lebes, Gr. VI (fig. IV.140, 2 Const 58 2069.9), o
més xicotets com els plats Gr. IV catinus/catillus (fig. IV.140, 2
Const 58 2069.10). Les tipus pelvis s’han identificat com recipients d’ús domèstic i per a la higiene personal. Presenten una
base el·líptica i un cos troncocònic lleugerament exvasat amb
un ala horitzontal. Per la seua banda, Annecchino (1977: 109) a
l’estudi de la ceràmica comuna de Pompeia identificà les pelvis
com a recipients de grans dimensions, cos globular o còncau
amb vora diferenciada que pot presentar bec o no, és a dir, el que
ací s’han designat com a paropsis. Pel que fa a l’ús, a més d’un
ús domèstic són aptes per a la transformació d’aliments.
Les formes obertes més xicotetes corresponen a plats baixos
de parets còncaves i llavi arrodonit a l’exterior que serviren per
a la contenció d’aliments o per a servir-los a la taula.
A més apareixen copes o gotets, Gr. III Calix, entre els
quals destaquen diversos fragments que presenten una decoració de fulles de pinya o peduncles (fig. IV.140, 2 Const 58
Fig. IV.139. Percentatges de la ceràmica de l’excavació Avinguda
de la Constitució núm. 58.
Fig. IV.138. Detall de la fossa i el seu reblit identificat com rebutjos
de cocció del forn (Ruiz i Salavert 2012).
2012: 450). Entre les formes presents estan representades una
bona part de les tancades de l’època romana. Les més abundants
són les gerres i alfàbies (urcei/urceoli) de cos globular, coll diferenciat, anses acintades i vora arrodonida amb motllura interior
i exterior. Tipològicament es poden identificar amb les formes
Gr. I de vora motllurada i graó interior (fig. IV.140, 2 Const 58
2069.2) i amb doble motllura a l’exterior (fig. IV.140, 2 Const
58 2069.3 i 4) trobades als pous votius 4 i 1 de l’Avinguda del
Furs a Llíria (Escrivà 1995: 173). Aquests recipients serviren
per a la contenció de líquids i, en el cas de les formes amb la
boca més ampla, possiblement també per a fruites, olives, fruits
secs i altres aliments de dimensions reduïdes.
Quadre IV.20. Percentatges de la ceràmica de l’excavació Avinguda
de la Constitució núm. 58.
Produccions
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna oxidant
C. reductora de cuina
Fang cuit
Llàntia
TSA A
TSH
Vidriada
2043
1
12
1
2069
Total
%
3
1
111
3
2
123
1
1
2
1
1
1
2,2 %
1,5 %
91,1 %
0,7 %
0,7 %
1,5 %
0,7 %
0,7 %
0,7 %
1
2
1
1
1
113
[page-n-129--data::data]
2 CONST 58
Fig. IV.140. Formes ceràmiques produïdes al forn terrisser de l’excavació Avinguda de la Constitució núm. 58.
2069.12). Aquestes copes són de cos arrodonit i decorat amb
la part superior vertical i sense decoració. Aquesta decoració,
concentrada en la zona del central i baixa del cos, imita clarament les formes de ceràmica de parets fines, decorades amb
aquest motiu, produïdes entre el 40 i 80 dC (Mayet 1975: 79;
López Mullor 1989: 201). A més, hi ha altres dos tipus de copa
que fabricà el forn en gran nombre: una de fines parets verticals amb vora exvasada (fig. IV.140, 2 Const 58 2069.8) i
l’altra amb carena al cos, parets concavoconvexes i vora arrodonida (fig. IV.140, 2 Const 58 2069.11). Les tres formes de
copa servirien per a contenir líquids i beure.
Apareixen també diversos fragments, que no corresponen a
un mateix recipients però que són ben interessants (fig. IV.141,
i IV.142): arulae votives d’ús domèstic (fig. IV.141, 2 Const 58
2069.13). Hi ha dues cantonades de forma quadrangular emmarcades per filets horitzontals i amb decoració vegetal al centre. La seua secció permet deduir que seria de forma quadrangular probablement buida a l’interior i sense paret de tancament en
la base. Tot i això no hi ha cap exemplar complet.
Un element similar aparegué a l’excavació de la Plaça del
Negret (Albiach 1990), de pasta molt més compacta entre rosada i groguenca. Un altra fragment d’aquesta mena de peces
aparegué en l’ustrinum de la necròpoli del carrer Sant Vicent
que comentarem en el capítol corresponent. No sabem si aquestes dues peces procedirien també de la terrisseria de l’Avinguda
Constitució núm. 58, però queda palès que les àrules eren una
forma utilitzada a Valentia.
Pel que fa a les àmfores, es trobà un ansa bífida d’àmfora
del tipus Dressel 2/4, s’ha recuperat la part superior d’una xicoteta àmfora (fig. IV.140, 2 Const 58 2069.1) la forma de la qual
sembla imitar les produccions tarraconenses de petits recipients
de base plana dels segles II i III dC, entre les formes Oberaden
74 i Gal·la 4 (López Mullor i Martín 2008: 707). Entre les produccions de la Lusitània hi ha una altra forma, derivada de la
Dressel 28, de final del segle I i principi del segle II dC, que és a
la que tipològicament més s’assembla (Fabiao 2008: 735 i 736).
Cal destacar també l’aparició d’una màscara de ceràmica
quasi completa a l’estrat que amortitzava el forn (fig. IV.143).
114
Es tracta d’una màscara humana que clarament té un defecte de
cocció, com la resta de ceràmiques comunes que hem esmentat. Presenta trets grotescs i arrela en antigues tradicions difoses
en tot el Mediterrani amb un especial desenvolupament a les
zones púniques (Bernal et alii 2005), hel·lenístiques i romanes
(Bernabó 2001). Aquest tipus de màscares s’identifiquen amb el
sàtir de les representacions de teatre còmic popular, però també
tenen caràcter apotropaic i protegien contra el mal d’ull per la
qual cosa decoraven els pòrtics o els jardins de les cases a mode
d’oscila (Petit i Santoro 2007: 19).
Les representacions d’aquest sàtirs són abundants tant en les
decoracions ceràmiques com en la pintura. De les primeres en
tenim bons exemples als País Valencià en una llàntia de l’abocador del Negret (Huguet 2006: 371) i els personatges dansarins
representats en la TSI del jaciment de Las Cabrillas a l’interior
de Castelló (Huguet 2010: 222). A la mateixa ciutat de València
es trobaren fragments de màscara de ceràmica a les excavacions
dels Banys de l’Almirall (Blasco et alii 1991: 186) i a l’abocador del Negret, ambdues amb característiques molt similars. En
l’època romana són uns elements freqüents i es poden trobar
exemples des del limes germànic fins a Pompeia.
Tornant a l’Avinguda de la Constitució núm. 58, curiosament, en la mateixa unitat que es trobà la màscara aparegué una
llàntia decorada amb una màscara teatral (fig. IV.144, 2 Const
58 2043-snº). Probablement, com la major part del material, es
tracte d’un defecte de cocció del forn i tipològicament respon
a la forma C VII 1, var. B de la catalogació de Bussière (2000:
26), IXA de Deneauve (1969: 208), Dressel 5 A i el tipus H de
Bailey (1980: 237). Presenta un canal tancat i el bec arrodonit
propi de les llànties de la segona meitat del segle I dC que perduren durant tot el II dC i principi del III dC. La decoració de
màscares en les llànties és sobradament coneguda i com exemples poden citar les d’Arles (Robin 2000: 81), Fos (Rivet 2003:
92) i Carthago (Deneauve 1969: Pl. XCIII) entre altres.
Al nivell de circulació es trobaren dues llànties defectuoses
més. Malauradament no es pot veure la decoració del disc però,
es reconeix que pertanyen al tipus C III 1, var. B de Bussière,
Bailey H, de la mateixa cronologia que l’anterior.
[page-n-130--data::data]
2 CONST 58
Fig. IV.141. Larari ceràmic produït al forn terrisser de l’excavació
Avinguda de la Constitució núm. 58.
A mena de resum podem dir que el forn o altres possibles
forns propers fabricaren ceràmica comuna amb un repertori formal reduït i estandarditzat: gerra, ampolla, pelvis o lebes, plat i
copa. Eren formes útils que presentaven poques modificacions
morfològiques amb el pas del temps, ja que responien perfectament a les necessitats per a les que foren creades i per la seua
pròpia natura, com a recipients utilitaris, no estaven subjectes a
les modes i tendències que s’observen en la vaixella fina. Açò
dificulta la datació precisa de la ceràmica comuna. Tanmateix,
en aquest cas s’han pogut datar les unitats a les que ens referim
entre final del segle II i principi del segle III dC pel material associat entre el qual destaquen les cassoles africanes Hayes 23B
i Òstia III, 267, una copa de la forma 8 de TSH, possiblement de
final del segle II, una àmfora del tipus Dressel 2/4, les àmfores
variants de Dressel 28 i les llànties imperials.
Fig. IV.142. Larari ceràmic del forn de l’excavació Avinguda de la
Constitució núm. 58.
2 CONST 58
2043
IV.8.4 conclusions
Els recipients descrits corresponen a formes bàsiques molt difoses al món romà que denoten uns hàbits culinaris comuns per
tota la Mediterrània, ja que la similitud entre els recipients d’ús
comú és significativa, si bé trobem modificacions en les diferents variants de gotets, plats o en les pelvis. Probablement el
forn també produí llànties, màscares i àrules que són cada vegada més habituals en contextos romans de la ciutat de Valentia.
El forn estava situat a 1200 m del recinte urbà de Valentia
de l’època imperial i a 400 m de la zona de necròpoli situada
al nord del Túria, per la qual cosa no seria d’estranyar que
la major part de la producció d’aquesta figlina estigués destinada a abastir el mercat urbà. Les terrisseries solien estar
situades fora de la ciutat ja que el fum, la calor i els sorolls
que produïen eren perjudicials per a la salut i molestes per als
ciutadans, però a més s’evitava així un alt risc d’incendis a la
ciutat. Diferents lleis romanes, com per exemple la Lex Ursonensis atorgada a Osuna, prohibien expressament la ubicació
Fig. IV.143. Màscara teatral ceràmica procedent de l’estrat
d’amortització del forn ceràmic de l’Avinguda de la Constitució
núm. 58 (P. Mas).
115
[page-n-131--data::data]
2 CONST 58
2043
Fig. IV.144. Material ceràmic i metàl·lic procedent de l’estrat d’amortització del forn ceràmic de l’Avinguda de la Constitució núm. 58
(P. Mas).
intramurs d’aquest tipus de tallers. En el cas que ens ocupa, la
terrisseria de l’Avinguda de la Constitució núm. 58 complia
aquesta norma en trobar-se en una zona propera a la ciutat
amb un espai suficient per a les necessitats de la producció i
s’evitaven els possibles incendis.
De fet, es tracta del forn de ceràmica comuna de l’època
imperial més proper a Valentia documentat fins al moment (fig.
IV.145). Es coneix un forn de final de l’època republicana a la
mateixa plaça de l’Almoina que va produir vasa potoria, gotets
per a beure probablement relacionats amb el temple d’Asklepios
situat ben a prop, en un moment en què la ciutat no havia estat
encara reconstruïda després de la destrucció pompeiana (Ribera
i Marín 2005: 21). Un altre forn probablement també de ceràmiques de parets fines i cronològicament coetani al de l’Almoina,
o immediatament posterior, fou documentat a l’excavació de la
plaça Cisneros/Sabaters, junt a altres tallers artesanals per a la
fundació de metalls (Serrano Marcos 2000c: 11).
La resta de forns coneguts ja de l’època imperial estan associats
a vil·les rurals situades a uns 10 km de la ciutat de Valentia: l’Hort
de Pepica a Catarroja (García-Gelabert 1999 i 2005), en el qual
es fabricaren elements constructius, àmfores i ceràmica comuna
fins a final del segle I dC; els diferents forns de producció d’àmfores, elements constructius i ceràmica comuna excavats a Paterna
(Mesquida i Villaroel 2003) que daten del segle I dC; la Llobatera
a Riba-roja (Miramón i Porcar 1988: 183) que elaborà ceràmica
comuna i tegulae al segle III dC. Tots aquests forns produeixen
formes de ceràmica comuna molt similars a les de l’Avinguda de
la Constitució núm. 58, entre les quals destaquen gerres, ampolles,
plats, bols, copes i tapadores.
Tanmateix, cal destacar que, tot i ser l’únic forn excavat
que produïa ceràmica comuna de cocció oxidant presumiblement per a la ciutat de Valentia en l’època imperial, no degué
ser l’únic existent ja que el volum d’aquesta producció en les
excavacions urbanes sol tenir un molt elevat percentatge en
116
comparació a la resta de produccions. A més, l’estudi acurat
de les peces dipositades als magatzems municipals, indica
que la varietat de centres productors seria ampla encara que
tots realitzarien uns recipients formalment semblants.
La inexistència d’altres centres terrissers als voltants de Valentia potser respon a processos de destrucció antiga, o potser,
encara hem d’esperar l’aparició d’algun altre forn en futures
excavacions.
Fig. IV.145. Detall del moment d’excavació de la fossa que
contenia el rebuig de la cocció fallida d’un forn ceràmic (Ruiz i
Salavert 2012).
[page-n-132--data::data]
IV.9. NECRÒPOLI OCCIDENTAL (1 MIS/2, 3 i 4 CAÑ/1 PALO)
IV.9.1. excavació
La necròpoli occidental va ser identificada en la dècada dels
90 a partir de les excavacions practicades en la zona oest de la
ciutat fora del recinte urbà, on es confirmà l’existència d’una
àrea funerària en ús des de l’època republicana fins al segle IV
dC. Les intervencions que aportaren major informació foren les
realitzades als solars situats al cantó del carrer Cañete amb el
carrer Quart i al carrer Verge de la Misericòrdia. En aquest treball tractarem també la intervenció del carrer Palomar núm. 12
per les interessants troballes de ceràmica comuna.
És una de les necròpolis més estudiades de la ciutat de Valentia,
en la qual s’han trobat més de 124 enterraments de l’època republicana, 119 de l’època imperial, set ustrina i cinc cenotafis (García-Prósper et alii 2010: 233). Recentment ha estat objecte d’una
tesi doctoral per part d’Elisa García-Prósper (2016), molt completa
a nivell analític i antropològic, en la qual s’han estudiat les campanyes d’excavació dels carrers Cañete-Quart, mancant potser la
inclusió dels resultats dels carrers Verge de la Misericòrdia o Palomar. L’investigador Manuel Polo (2016) ha realitzat una altra tesi
doctoral centrant la seua investigació en el registre osteoarqueològic d’alguns dels individus soterrats en aquesta necròpoli.
En la descripció de les intervencions realitzades seguirem
un ordre cronològic. Així, l’excavació del carrer Verge de la
Misericòrdia núm. 4 es va iniciar en maig del 1992 i finalitzà
en maig del 1993, amb una parada puntual entremig, sota la
direcció de Miquel Rosselló.
La troballa més important apareguda durant la realització
d’aquesta excavació fou una necròpoli de l’època romana (Rosselló 1993: 22) (fig. IV.146 i IV.147). En l’època baix imperial
la zona quedà abandonada i utilitzada solament per a espoliar
material constructiu i potser, també aixovars funeraris. No trobem edificacions fins al segle XI, quan s’establiren estructures
d’hàbitat al voltant d’un pati. Amb la conquesta catalano-aragonesa la zona quedà abandonada i s’utilitzà com a zona d’abocador, fins que la construcció del nou recinte emmurallat del segle
XIV la incorporà al seu interior.
L’any 1996, la segona campanya d’excavació del solar situat a la cantonada del carrer Cañete núm. 4 i amb el carrer
Quart núm. 48/50 confirmà l’extensió fins a aquest punt de la
necròpoli documentada anteriorment al carrer Verge de la Misericòrdia (Arnau i Guérin 1996). L’excavació es portà a terme entre els mesos de novembre i desembre del 1996 sota la direcció
de Pierre Guérin i Beatriz Arnau. Els treballs tragueren a la llum
més d’una trentena de tombes de l’època romana tant d’incineració com d’inhumació i una via altimperial relacionada amb la
necròpoli (fig. IV.148).
El 1997, al mateix solar es practicà la tercera campanya
d’excavacions entre els mesos de febrer i abril sota la direcció
d’Elisa García-Prósper i Pierre Guérin (García-Prósper i Guérin
1999). Es continuà amb el registre de l’estratigrafia funerària
romana en tres fases: republicana antiga, republicana recent i
imperial i també s’amplià el coneixement sobre la via apareguda en la campanya anterior.
La quarta campanya d’excavació es realitzà entre els
mesos de febrer i juny de 1998 sota la direcció d’Elisa García-Prósper i Pierre Guérin (García-Prósper i Guérin 2000).
Es continuà amb els treballs d’excavació de la necròpoli, documentant-se unes 120 tombes cronològicament emmarcades
en les tres fases enregistrades anteriorment.
Hi hagué una cinquena campanya d’excavació dirigida per
García-Prósper on s’excavaren els marges de seguretat i aparegueren tombes i incineracions però aquest material no ha sigut
inclòs en aquesta investigació.
La intervenció arqueològica practicada al carrer Palomar
núm. 12 va ser dirigida per Guillermo Pascual entre els mesos
d’abril i juny del 2012 (Pascual 2012). Algunes excavacions
anteriors havien donat a conèixer l’existència d’enterraments
i incineracions en la zona sud del carrer Quart (Salazar 2006;
Ortega 2011). En aquest solar s’identificaren tant incineracions
com inhumacions. Els nivells romans quedaren greument afectats per les intervencions posteriors (fig. IV.149). La zona quedà
sense urbanitzar des de mitjan del segle III dC fins al segle XII,
amb camps de conreu i una sèquia, i no serà fins a l’època almohade quan aparegueren les primeres estructures amortitzades
probablement, per una riuada i, posteriorment, afectades per la
instal·lació d’una construcció andalusina del segle XIII, també amortitzada al seu torn per una creixcuda del riu. Amb la
conquesta cristiana, al segle XIII es documentà la primera casa
dels conqueridors, formada per un pati, en la qual es reutilitzen
part de les construccions anteriors. Al segle XIV es construí una
segona casa sobre la qual es fonamentaren la resta d’edificis
posteriors que han arribat fins al moment de l’excavació.
Com a síntesi, podem dir que l’àrea funerària s’establí just
després del moment de la fundació de la ciutat, en el 138 aC,
en una petita elevació del terreny (Carmona 1990), a uns 750
m del recinte de la urbs, probablement en la prolongació del
decumanus maximus. Les primeres restes antròpiques apareixen dipositades sobre potents estrats sorrencs i llimosos. La
fase inicial d’ús, datada en la segona meitat del segle II aC, està
estretament relacionada amb la fundació de la ciutat i probablement són els primers pobladors de Valentia els que la utilitzaren
(García-Prósper et alii 2010: 233). D’aquest període s’ha documentat una gran varietat d’enterraments: inhumacions en fossa
simple, fosses rectangulars amb nínxol lateral, hipogeus i, en
menor mesura, incineracions. Cal destacar la pràctica del ritual
de la Porca Praesentanea (García-Prósper et alii 2010: 240),
on el difunt era soterrat amb un o més caps de porc senglar, a
més de l’aixovar funerari, constituït per strigiles i àmfores greco-itàliques, que denoten l’origen itàlic dels primers pobladors
de la ciutat (Alapont 2002: 322).
Durant el segle I aC es documentà la segona fase d’ús en la qual
destaca un conjunt d’incineracions en la zona oest que per les seues
característiques podrien ser ibèriques (García-Prósper 2006: 184).
Els aixovars que les acompanyaven indiquen una cronologia de la
primera meitat del segle I aC (Guérin et alii 1998: 37) i unes pràctiques rituals basades en banquets funeraris i deposicions de material
en les tombes, bé com a aliments per al difunt, bé com a amortització de la vaixella usada en el ritual materialitzat en el trencament
intencionat de les peces. També hi aparegué una segona via, perpendicular al decumanus, que en un primer moment s’identificà
com el límit oriental de la necròpoli ja que les restes funeràries es
concentren des d’aquest moment en la zona oest (García-Prósper
i Guérin 2000). Les dues vies tenen una seqüència complexa amb
diferents reparacions i fins i tot episodis d’ocupació per part de les
tombes (García-Prósper i Guérin 2000: 6).
117
[page-n-133--data::data]
Fig. IV.146. Planta de l’excavació realitzada al carrer Verge de la Misericòrdia on s’observa part de la necròpoli occidental (cedida per
M. Rosselló).
Posteriorment hi ha un hiatus temporal que coincideix amb
l’abandonament de la ciutat després les guerres sertorianes,
quan les estructures del cementeri es degraden probablement
per falta de manteniment. Ja en l’època imperial, la necròpoli
tornà a donar mostres d’utilització centrades en la zona sud junt
al decumanus. Quant a la tipologia de les tombes, continuà la
dualitat d’inhumacions i incineracions, aquestes últimes menys
nombroses, mentre el nombre d’enterraments augmentà consi-
Fig. IV.147. Estructures funeràries de l’excavació del carrer Verge
de la Misericòrdia (Rosselló 1993).
118
derablement. També hi aparegueren les primeres tombes amb
coberta de tegulae d’època imperial, quan els aixovars van fentse més escassos a partir del segle III dC (Rosselló i Ruiz 1996:
162). En el segle IV dC els últims vestigis funeraris identificats
Fig. IV.148. Plànol de la segona campanya d’excavacions del carrer
Cañete, on destaquen algunes de les tombes de l’època republicana
(Arnau i Guérin 1996).
[page-n-134--data::data]
Fig. IV.149. Planta de la necròpoli occidental en la intervenció del carrer Palomar núm. 12 (Pascual 2012).
són els dels carrers Verge de la Misericòrdia i Palomar núm.
12, on es continuà mantenint la dualitat entre incineracions i
inhumacions, encara que les primeres són sempre inferiors en
nombre. Alguns autors han proposat que aquesta zona podria
ser una insula sacra delimitada per un barranc que desguassava
al Túria, en un cas semblant al de la necròpoli italiana de Portus
(Machancoses 2015: 663).
IV.9.2. estratigrafia
Per a l’estudi de la estratigrafia de les tombes considerarem les
diferents excavacions esmentades com un sol conjunt, ja que
pertanyen realment a una mateixa necròpolis. Tanmateix, la
complexitat de les successives fases d’ús obliga a especificar
la UE i la campanya a la qual pertanyen. Per al seu estudi s’ha
respectat els números d’estructures funeraris (NEF) donats per
García-Prósper (2016), al treball de la qual remetem per obtenir una major informació sobre els rituals funeraris d’aquesta
necròpoli.
NEF 22 (3 Cañ 1997 UUEE 1381, 1382, 1383, 1384 i 1385)
La tomba UUEE 1384 i 1385 (fig. IV.150) es superposava i tallava a aquesta tomba UUEE 1381, 1382 i 1383, i ambdues quedaren tallades per les fosses UUEE 1353 i 1365. Probablement
era una fossa rectangular del tipus hipogeu, d’una dona d’edat
adulta. El nivell que reblia la fossa era de terra marró argilosa
(UE 1382) i s’hi trobà un nombrós aixovar: una olla de ceràmica
reductora de cuina, un plat de ceràmica campaniana A de la forma Lamb. 28, una copa de ceràmica de parets fines, una gerreta
de ceràmica grisa emporitana de la forma Aranegui 7, fragments
d’àmfora itàlica i un kalathos ibèric.
reductora de cuina, un plateret de ceràmica comuna i un possible biberó. Pel que fa a la seua datació, tant l’estratigrafia com
el material indiquen una cronologia republicana.
NEF 23 (3 Cañ 1997 UUEE 1435 i 1436)
En realitat es tractava de dues tombes superposades en la mateixa fossa (UE 1413) (fig. IV.152). Tot i això, nosaltres prestarem atenció únicament al primer enterrament en el temps, ja que
és el que presenta un aixovar interessant per incloure ceràmica
comuna. Tanmateix, podem dir que sobre el primer enterrament
se’n col·locà un altre en posició S-N pertanyent a un individu de
sexe masculí (UE 1415).
Anteriorment hi havia un cos, també d’un individu del mateix sexe, probablement d’entre 25 i 35 anys, en posició decúbit supí i orientat N-S (UE 1436). L’estrat de rebliment era la
UE 1435 de terra sorrenca amb molts carbons i malacofauna.
L’aixovar que l’acompanyava era abundant i variat: una gerra
de ceràmica clara recent situada a l’altura del cos, junt a l’extremitat superior dreta. Prop del maluc dret es trobaren una fusaiola i una olla de ceràmica de cuina, i una mica més amunt, junt al
braç dret, una anella i un clau de ferro.
Als peus hi havia un ungüentari de la forma Cuadrado B,
una petxina de Cardium edule, una anella de ferro i altres fragments informes de ferro.
Tomba Mis 85 (UUEE 1626 i 1627)
Aquesta tomba era una de les més antigues de l’excavació i es
trobava per sota de diverses inhumacions posteriors en el temps
(fig. IV.151). La fossa d’inhumació (UE 1627) estava excavada
en terra i contenia un esquelet en posició decúbit supí amb una
orientació O-E i el cap lleugerament inclinat cap a la esquerra. Junt a aquest, també a l’esquerra es situava l’aixovar que es
composava per tres peces ceràmiques: una olleta de ceràmica
Fig. IV.150. Aixovar de la NEF 22 (UE 1385) durant el procés
d’excavació (García-Prósper i Guérin 1999).
119
[page-n-135--data::data]
NEP 104 (2 Cañ 1996 UUEE 1255 i 1256)
Aquesta incineració es trobava afectada pels estrats medievals
(fig. IV.153). Es tractava d’un loculus de planta circular (UE
1255), amb un rebliment (UE 1256) format per una terra marró de textura sorrenca que contenia abundants carbons, pedres
xicotetes, llavors carbonitzades i fragments d’ossos cremats.
L’aixovar estava format per diferents recipients ceràmics: una
olla de ceràmica tosca de tradició ibèrica, un plat amb ala de
pasta grisa, probablement imitació de Lamboglia 8 o 22 i un
fragment de vora de tenalla ibèrica. A més, es recuperà mitja
tenalla bitronco-cònica ibèrica a l’interior de la qual es recuperaren fragments d’ossos carbonitzats que presentaven un color
gris blavenc típic d’exposicions al foc en un període curt de
combustió. Tot i que en un primer moment es va identificar el
fèmur d’un jove adult masculí, els darrers estudis el classifiquen
com un individu adult femení (García-Prósper 2016: 207). Cronològicament, tant l’estratigrafia com el material associat indiquen una datació del segle I aC.
rament girat cap a l’esquerra i tenia una moneda a la boca. Es
tractava d’un individu masculí adult, probablement entre 50 i
60 anys. Cronològicament, la numismàtica indica una data post
quem del regnat d’August.
NEF 198 (4 Cañ 1998 UUEE 2470, 2471 i 2472)
Aquesta tomba era un loculus d’incineració de forma indeterminada, que probablement contenia les restes d’un individu juvenil
masculí (fig. IV.155). No va ser possible extraure-la completament,
ja que s’endinsava en el tall sud de l’excavació i, en conseqüència la documentació en planta de l’estructura fou molt complicada.
L’aixovar estava format per una urna cinerària coberta per un bol de
ceràmica comuna, probablement de la forma Vegas 21 segons els
excavadors, junt a una olla de cocció reductora, una copa de TSSG
de la forma 24/25 i una tapadora de ceràmica comuna.
El conjunt estava cobert per una capa de cendres i carbons.
Segons el material ceràmic i l’estratigrafia, aquesta incineració
es datà en el segle I dC.
Tomba Mis 59 (UUEE 1413, 1414 i 1415)
Tomba Mis 10 (UUEE 1078, 1079 i 1080)
Era una fossa de forma rectangular que fou tallada per esdeveniments posteriors, deixant l’esquelet conservat únicament
en la seua part superior (fig. IV.154). L’aixovar estava format
per dues gerretes, situades a ambdós costats del cap. L’esquelet
estava en posició decúbit supí, orientat N-S, amb el cap lleuge-
Era una tomba en fossa simple que contenia un esquelet en posició
decúbit supí amb els braços situats al costat del cos i amb la mà dreta sobre la pelvis (fig. IV.156). La seua orientació era est-oest, amb
el cap cap a l’est. Aquest enterrament contenia un nombrós aixovar
format per una moneda frustra situada en la boca de l’esquelet, dos
Fig. IV.152. Tomba NEF 23 (UUEE 1435 i 1436) amb aixovar de
l’època republicana (García-Prósper i Guérin 2000).
Fig. IV.151. Tomba núm. 85 (UUEE 1626 i 1627) amb l’esquelet i
el seu aixovar datada en l’època republicana (Rosselló 1993).
120
Fig. IV.153. Tomba d’incineració NEF 104 (UE 1256) afectada per
una gran tenalla de cronologia posterior (Arnau i Guérin 1996).
[page-n-136--data::data]
plats de TSSG sobre el braç esquerre i un altre sobre el dret, una
copa de ceràmica de parets fines a l’altura de la pelvis, un ungüentari de vidre entre els fèmurs, una gerra de ceràmica comuna junt al
peu esquerre i davall d’aquesta una llàntia.
NEF 209 (4 Cañ 1998 UUEE 2146, 2147 i 2148)
Era una tomba de fossa probablement rectangular (UE 2148)
(fig. IV.157), però es veié afectada per una rasa de cimentació
moderna que seccionà l’esquelet (UE 2147). La part inferior
de les cames, per sota dels genolls, no es pogué extraure ja
que s’endinsava en el tall oest de l’excavació. Aquesta tomba
tallava a una altra (UE 2190) datada en el segle I dC. L’esquelet es trobava en posició decúbit supí i orientat est-oest.
Tot i que la determinació del sexe no és segura, podria ser
una dona entre 21 i 46 anys. L’aixovar que l’acompanyava
estava compost per una tapadora africana de cuina, un bol
de TSH de la forma 8 i una copa de ceràmica de parets fines
de la forma Rubielos de Mora 2.1. La tapadora es trobava
junt a la cama dreta en posició semi-vertical, mentre que els
dos bols es trobaren apilats damunt de les cames. A més, es
recollí un fragment de coll d’un ungüentari de ceràmica que,
podria no pertànyer a l’aixovar i estar barrejat entre la terra
del rebliment de la fossa. Amb tot açò, s’establí la data de
l’enterrament en el segle II dC.
Fig. IV.154. Tomba 59 (UUEE 1414, 1415 i 1416) amb part de
l’esquelet i el seu aixovar, que es data a partir de l’època d’August
(Rosselló 1993).
Fig. IV.155. Tomba d’incineració NEF 198 (UUEE 2470, 2471
i 2472) i el seu aixovar que restava exactament en el tall de
l’excavació (García-Prósper i Guérin 2000).
NEF 166 (4 Cañ 1998 UUEE 2420, 2421 i 2422)
Era una fossa rectangular (UE 2422) que contenia un esquelet
d’adult femení en posició est-oest (UE 2421) i estava greument
afectada per les construccions medievals que tallaren la part superior del cos (fig. IV.158). El seu rebliment (UE 2420) contenia
diferents recipients ceràmics: una cassola africana de cuina de
Fig. IV.156. Tomba núm. 10 (UUEE 1078, 1079 i 1080) de
l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia i el seu aixovar, que
data de l’època flàvia (cedida per M. Rosselló).
Fig. IV.157. Tomba NEF 209 (UE 2146, 2147 i 2148), molt
deteriorada, i situada en el límit de l’excavació, on es pot observar
part de l’aixovar (García-Prósper i Guérin 2000).
121
[page-n-137--data::data]
Fig. IV.158. Tomba NEF 166 (UE 2421) amb l’esquelet molt
afectat en la part superior, però amb un aixovar variat situat als
peus (García-Prósper i Guérin 2000).
Fig. IV.159. Tomba NEF 153 (UE 2155) on aparegueren una trulla i
un urceus com a aixovar (García-Prósper i Guérin 2000).
la forma Hayes 181, una ampolla de ceràmica comuna africana,
una llàntia de la forma Dressel 20, fragments d’àmfora Dressel
2/4 i claus de ferro. En el moment de l’excavació els arqueòlegs
dataren l’enterrament en el segle II dC, però l’estudi de l’aixovar
permet datar-la al final del segle II o principi del III dC.
sexe femení i d’edat avançada entre els 55 i els 60 anys i es trobava en posició decúbit supí, amb una orientació est-oest, amb
els braços creuats sobre el pit i les cames esteses. La presència
de claus de ferro i la possible desviació del cos cap al sud portaren a concloure que s’havia descompost en un ambient buit, és a
dir, probablement en un taüt de fusta. En la part posterior del cap
es trobà una agulla d’os, probablement per a recollir el cabell, i
en la boca un as de diva Faustina que permet datar la tomba a
partir de la segona meitat del segle II dC.
El rebliment de la fossa (UE 1332) era de terra argilosa de color
marró grisenc amb presència de restes de carbons, claus i fragments
ceràmics. Sobre la tomba núm. 10, i per tant posterior a ella, es van
trobar una sèrie d’estrats relacionats amb una cremació de caràcter
votiu. Just per sobre de la tomba es trobava la UE 1331, que era
una concentració més o menys circular de carbons, cendres i alguns
fragments d’ossos i una cama de terracota.
Per damunt d’aquesta unitat se’n va trobar una altra (UE
1330) de terra marró fosc, amb presència de graves, i fragments
de terra cremada.
NEF 153 (4 Cañ 1998 UUEE 2154, 2155 i 2156)
Era una fossa d’inhumació (UE 2156) orientada est-oest que
contenia un esquelet d’adult femení (UE 2155) en posició
decúbit supí (fig. IV.159). L’estrat de rebliment era de terra
sorrenca i argilosa de color marró fosc amb molts carbons,
caragols i ceràmica. L’aixovar estava format per dues peces
completes de ceràmica de cuina oxidant: un urceus i una trulla situats a l’altura de la tíbia esquerra. Aquesta fossa tallava
una incineració (UE 2164) i part de la calçada republicana
(UE 2152). Aquesta tomba es va datar en els segles I-II dC
durant l’excavació, però amb l’estudi del material pensem
que s’ha de retardar al segle III dC.
NEF 240 (4 Cañ 1998 UUEE 2181, 2182 i 2183)
Era una fossa d’inhumació de forma rectangular (UE 2183),
que contenia un individu adult femení (UE 2182) en posició
decúbit supí i orientat E-O (fig. IV.160). L’esquelet presentava el cap totalment girat cap a l’esquerra, probablement per a
encaixar l’aixovar funerari en la zona contrària. El rebliment
de la fossa (UE 2181) era de terra argilosa de color marró
fosc, molt plàstica i amb abundants carbons, claus de ferro,
ossos calcinats i fragments de ceràmica comuna. L’aixovar
es trobava en la part dreta al costat del cap i estava format
per: una gerreta, dos bols de ceràmica comuna i una llàntia
Deneauve VIIA. En el moment de l’excavació es va datar als
segles II-III dC, però amb l’estudi del material pensem que
s’ha de datar al segle III dC.
Tomba núm. 10 (1 Palo 12 UUEE 1332, 1333 i 1334)
A l’extrem oriental d’aquesta excavació, sota un estrat de sorra (UE 1330) relacionat amb una cremació o un dipòsit votiu,
aparegué una fossa rectangular (UE 1334) que va ser greument
afectada per una sèquia del segle XI (fig. IV.161). Aquesta seccionava l’esquelet (UE 1333) a l’altura dels fèmurs, però la part
superior presentava un bon estat de conservació. El difunt era de
122
IV.9.3. material ceràmic
NEF 22 (3 Cañ 1997 UUEE 1381, 1382, 1383, 1384 i 1385)
(Fig. IV.162 i IV.163; Annex 1, quadre 22)
En aquesta tomba, que en realitat està formada per dos enterraments sense separació clara, aparegué un interessant conjunt
ceràmic: un plat de ceràmica campaniana A de la forma Lamboglia 28 amb decoració impresa al fons interior formada per
quatre palmetes molt deteriorades i un esgrafiat il·legible a l’exterior (fig. IV.163, 3 Cañ 1385.0/593); un gobelet de ceràmica de
parets fines de la forma Mayet II probablement d’origen itàlic
(fig. IV.163, 3 Cañ 1385.0/607); una gerreta o vas per a beure de
ceràmica grisa de la costa catalana de la forma Cot-cat Gb 1 o
D-III.2 (Casas i Nolla 2012: 645) (fig. IV.163, 3 Cañ 1385.0/592);
una olla de cuina de cocció reductora que formalment s’assembla
molt a la forma ibèrica de classe B 1.2, és a dir, una olla de cos
piriforme amb coll marcat amb llistell i vora de secció triangular engrossida a l’exterior, i base còncava-convexa (fig. IV.163, 3
Cañ 1385.0/613). La pasta és dura, compacta, grisa i rosada amb
abundants desgreixants rojos i grisos mitjans i brillants petits. La
composició de la pasta recorda a la de la ceràmica de parets fi-
[page-n-138--data::data]
Fig. IV.160. Tomba NEF 240 (UE 2182) amb el crani cap a l’esquerra
per a poder encaixar l’aixovar (García-Prósper i Guérin 2000).
Fig. IV.162. Aixovar de la tomba NEF 22 (UE 1385) de l’excavació
dels carrers Cañete-Quart, de l’època republicana.
3 CAÑ 1385
Fig. IV.163. Aixovar ceràmic de la tomba d’inhumació NEF 22 (UE
1385) procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que data
de l’època republicana.
Fig. IV.161. Tomba núm. 10 i cremació sobre la tomba (UUEE 1331
i 1332) de l’excavació del carrer Palomar núm. 12 (Pascual 2012).
nes de la mateixa tomba. La superfície és negra i allisada, millor
treballada a l’exterior. Tot i que presenta trets indígenes com la
base còncava-convexa o el desenvolupament del perfil amb coll
i llistell, la pasta dista profundament de la típica pasta ibèrica pel
que fa al grau de duresa cocció i la inclusió de desgreixants. Pel
que fa a la datació, la ceràmica confirma les primeres impressions
dels arqueòlegs que la situaren entre el 140 i el 100 aC.
Tomba Mis 85 (UUEE 1626 i 1627)
(Fig. IV.164 i IV.165; Annex 1, quadre 23)
Aquesta tomba contenia un aixovar format per tres peces ceràmiques: una gerra de coll estret, ansa curta i bec per a vessar
que s’assembla a un biberó però més gran. La seua pasta era de
tonalitat verdosa o groga amb abundants desgreixants blancs i
brillants, probablement d’una producció importada (fig. IV.165,
1 Mis 1626.0/865); un plateret de reduïdes dimensions de ceràmica comuna de cocció oxidant sense decoració de la forma
Gr. IV.3 Catinus/llus però amb parets molt baixes potser en
imitació dels plats de ceràmica de vernís negre (fig. IV.165, 1
Mis 1626.0/849); i, per últim, una gerreta o vas de ceràmica reductora de cuina regional que formalment s’assembla molt a la
forma de ceràmica ibèrica de classe B 1.2 amb la vora exvasada
i l’exterior brunyit (fig. IV.165, 1 Mis 1626.0/846).
Fig. IV.164. Aixovar ceràmic de la tomba núm. 85 (UUEE 1626
i 1627) del carrer Verge de la Misericòrdia que data de l’època
republicana (fotografia A. Franco).
NEF 23 (3 Cañ 1997 UUEE 1435 i 1436)
(Fig. IV.166 i IV.167; Annex 1, quadre 24)
D’aquesta tomba, que contenia dos individus soterrats diacrònicament, estudiarem el material més antic que acompanyava el primer
difunt. L’aixovar es componia: d’una fusaiola, que no s’ha pogut
estudiar perquè no s’ha localitzat als magatzems municipals; una
anella de ferro; un ungüentari de la forma Cuadrado B (fig. IV.167,
3 Cañ 1435.0/595); una olla de ceràmica reductora de cuina regional que formalment s’assembla molt a la forma de ceràmica ibèrica
123
[page-n-139--data::data]
1 MIS 1626
de classe B 1.2, és a dir, una olla de cos piriforme amb coll marcat
amb llistell i vora de secció triangular engrossida a l’exterior, i base
còncava-convexa (fig. IV.167, 3 Cañ 1435.0/608). Pel que fa a la
pasta, és dura, compacta, negra amb abundants desgreixants blancs
i grisos mitjans i brillants petits.
Les superfícies són negres i allisades amb desgreixants
visibles en superfície; per últim es va constatar una gerra de
ceràmica de pasta clara recent de la forma Cl-rec. 2a amb una
inscripció a l’altura del coll (SA—E) que data del principi
del segle I aC (fig. IV.167, 3 Cañ 1435.0/611). Això indica
que la cronologia d’aquesta tomba estaria emmarcada en el
primer quart del segle I aC, entre el canvi de segle i la destrucció de la ciutat al 75 aC després del seu arrasament a
mans dels pompeians.
NEF 104 (2 Cañ 1996 UUEE 1255 i 1256)
Fig. IV.165. Aixovar de la tomba núm. 85 (UUEE 1626 i 1627)
de l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que data de
l’època republicana.
(Fig. IV.168 i IV.169; Annex 1, quadre 25)
En la fotografia d’aquesta incineració es veu un contenidor amb
restes d’ossos cremats que no s’ha pogut localitzar als magatzems municipals. Sí que s’han trobat un plat amb ala i pasta grisa, probablement imitació de les formes Lamboglia 8 o 2 trencat intencionalment (fig. IV.169, 2 Cañ 1256.0/598); una olla de
Fig. IV.166. Aixovar de la tomba NEF 23 (UE 1435) de l’excavació
dels carrers Cañete-Quart que data de l’època republicana.
3 CAÑ 1435
Fig. IV.167. Aixovar de la tomba NEF 23 (UE 1435) de l’excavació
del carrer Cañete datada entre el 100 i el 75 aC.
124
Fig. IV.168. Aixovar de la tomba d’incineració NEF 104 (UE 1256)
dels carrers Cañete-Quart de l’època republicana.
[page-n-140--data::data]
2 CAÑ 1256
tradició ibèrica tosca de la forma 1.2 de la classe B (fig. IV.169,
2 Cañ 1256.0/598); i un fragment de vora de tenalla ibèrica.
Aquest conjunt pot datar-se en el segle I aC.
Tomba Mis 59 (UUEE 1414 i 1415)
Fig. IV.169. Aixovar ceràmic de la tomba d’incineració NEF 104
(UE 1256) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que data del
segle I aC.
a
(Fig. IV.170 i IV.171; Annex 1, quadre 26)
Malgrat que estava molt deteriorada, ja que solament es conservava l’esquelet en la part superior, aquesta tomba presenta
un variat aixovar. La moneda dipositada en la boca del difunt
és un as de Bilbilis que pot datar-se a partir de l’època d’August. A més, hi havia un anell d’os, una peça de pasta vítria i
dos recipients tancats de reduïdes dimensions: una aryballos de
base plana, cos globular, coll estret i vora molt exvasada i una
xicoteta ansa (fig. IV.171, 1 Mis 1414.1); i una gerra o urceus
de base lleugerament còncava i cos amb panxa baixa i coll marcat amb vora lleugerament exvasada que conserva l’inici d’una
ansa (fig. IV.171, 1 Mis 1414.2). Com ja hem dit, el conjunt es
datà a partir de l’època d’August.
NEF 198 (4 Cañ 1998 UUEE 2470, 2471 i 2472)
(Fig. IV.172 i IV.173, Annex 1, quadre 27)
Aquesta incineració es trobava en una urna cinerària de ceràmica comuna de cocció oxidant (4 Cañ 2470.0/902), a la qual no
hem pogut tindre accés; la cobria un bol de ceràmica comuna
oxidant de la forma Gr. III Calix/Vegas 21 amb una xicoteta base
en forma d’anell (fig. IV.173, 4 Cañ 2470.0/664); acompanyant
aquesta deposició principal es trobà una olla de ceràmica reduc-
Fig. IV.171. Aixovar de la tomba núm. 59 (UUEE 1414 i 1415) de
l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que data de l’època
d’August (Rosselló i Ruiz 1996).
b
Fig. IV.170 a i b. Aixovar ceràmic de la tomba núm. 59 (UUEE
1414 i 1415) de l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que
data de l’època d’August (Arxiu SIAM).
Fig. IV.172. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 198 (UE 2470),
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que es data
entre el 40 i el 80 dC.
125
[page-n-141--data::data]
4 CAÑ 2470
Fig. IV.173. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 198 (UE 2470),
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que es data
entre el 40 i el 80 dC.
tora de cuina (fig. IV.173, 4 Cañ 2470.0/977), que probablement
representa un estadi intermedi entre les ceràmiques ibèriques i
les reductores de cuina regional altimperials; una copa de TSSG
de la forma Drag. 24/25 (fig. IV.173, 4 Cañ 2470.0/976) i algun fragment de plat que podria ser de la forma Drag. 15/17. El
material ceràmic pot concretar la cronologia entre els regnats
de Claudi i Vespasià (40-80 dC). En el seu estudi recent sobre aquesta necròpoli, García-Pròsper no esmenta la ceràmica
que acompanya a la deposició principal, però sí l’aparició d’una
moneda, en concret un as, que data del 69 dC (García-Prósper
2016: 355) i per tant de principi de l’època flàvia.
Fig. IV.174. Gerra de ceràmica comuna oxidant que formava
part de l’aixovar funerari de la tomba núm. 10 (UE 1079) de
l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que data de l’època
flàvia (Arxiu SIAM).
Tomba Mis 10 (UUEE 1079)
(Fig. IV.174 i IV.175; Annex 1, quadre 28)
Presenta un abundant aixovar datat a partir de l’època flàvia:
tres plats de TSSG de la forma Drag. 18, una copa de ceràmica
de parets fines de la forma Mayet 37A amb engalba ataronjada i
decoració de bandes transversals feta amb barbotina, una llàntia
de volutes del tipus Dressel 9C, dos ungüentaris de vidre, un de
ceràmica de la forma Cuadrado D i una gerra de cocció oxidant
Gr. I Urceus (fig. IV.175, 1 Mis 1079.5). L’estudi de les formes
ceràmiques permet precisar la cronologia d’aquest aixovar entre
l’època de Neró i els primers anys de la dinastia Flàvia.
NEF 209 (4 Cañ 1998 UUEE 2146, 2147 i 2148)
(Fig. IV.176 i IV.177; Annex 1, quadre 29)
L’aixovar d’aquesta tomba està constituït per tres peces ceràmiques, una tapadora i dos bols. La tapadora està descrita a l’informe de l’excavació com de la forma Hayes 196 (fig. IV.177, 4
Cañ 2146.0/646), però concretament es tracta de la forma Òstia
III, 332. Les altres dues peces es trobaren una dins l’altra i són
una copa de la forma 8 de TSH (fig. IV.177, 4 Cañ 2146.0/645),
molt xicoteta i amb el vernís molt deteriorat, i una copa de ceràmica de parets fines de la forma Rubielos de la Mora 2.1 (fig.
IV.177, 4 Cañ 2146.0/644), molt típica en la ciutat de Valentia
durant el segle II dC (Ribera i Huguet 2014: 161). Aquest conjunt pot datar-se entre l’època d’Adrià i el final del segle II dC.
NEF 166 (4 Cañ 1998 UUEE 2420, 2421 i 2422)
(Fig. IV.178 i IV.179; Annex 1, quadre 30)
Tot i que la part superior de la tomba estava destrossada, la part
inferior restava intacta amb l’aixovar situat al costat de les cames i als peus. Al costat de la tíbia dreta es va trobar una llàntia
del tipus Dressel 20 probablement africana (fig. IV.179, 4 Cañ
126
Fig. IV.175. Aixovar de la tomba núm. 10 (UE 1079) de l’excavació
del carrer Verge de la Misericòrdia que data de l’època flàvia
(Rosselló i Ruiz 1996).
2420.0/661), amb un motiu decoratiu en el disc que pot ser un
dofí o el cap d’elefant (Cerulli 1977: tav. XXXV). A prop del
peu dret es trobava un recipient de ceràmica comuna africana
de forma tancada, concretament la forma Bonifay 50/ Tolegassos 489-490 (fig. IV.179, 4 Cañ 2420.0/631) (fig. IV.180). La
seua pasta és groga tova, farinosa i porosa amb abundants desgreixants calcaris blancs i també orgànics.
[page-n-142--data::data]
4 CAÑ 2420
Fig. IV.176. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 209 (UE 2146)
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en el
segle II dC .
4 CAÑ 2146
Fig. IV.179. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 166 (UE 2420)
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en el
segle III dC.
Fig. IV.177. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 209 (UE 2146)
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en el
segle II dC .
Fig. IV.180. Gerreta Bonifay 50 després de la seua restauració
(fotografia A. Franco).
Fig. IV.178. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 166 (UE 2420)
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en el
segle III dC.
tomba, al costat del peu esquerre del difunt es trobà una font
de ceràmica africana de cuina de la forma Hayes 181 C (fig.
IV.179, 4 Cañ 2420.0/632) datada entre el final del segle II i
el III dC (Bonifay 2004: 214). Basant-nos en les importacions
ceràmiques aparegudes, la datació que proposem per a aquesta
tomba és la primera meitat del segle III dC.
NEF 153 (4 Cañ 1998 UUEE 2154, 2155 i 2156)
Aquest recipient tancat, presenta un cos globular amb
base plana clarament estriat en la zona interior i exterior de
la panxa, fruit del modelat de la peça. La vora alta puja en
vertical per acabar amb un llavi arrodonit. L’ansa és de secció
en forma de cinta i naix del llavi mateix per acabar en la part
més ampla del cos. Aquesta forma està present a la vil·la de
Tolegassos (Girona) entre el final del segle II i el principi del
III dC (Casas et alii 1990: 250), i en la primera meitat del segle
III dC a Nabeul, Tunísia (Bonifay 2004: 285). Al interior de la
(Fig. IV.181 i IV.182; Annex 1, quadre 31)
En aquest enterrament es depositaren dos recipients de ceràmica
comuna de cocció oxidant junt a la cama esquerra, a l’altura
de la tíbia: una gerreta del tipus Gr. I Urceus de vora arrodonida, coll relativament estret, cos globular amb panxa baixa, base
quasi plana i una sola ansa de secció en forma de cinta (fig.
IV.182, 4 Cañ 2154.0/614). Presenta una pasta amb nucli gris,
abundants desgreixants xicotets i mitjans blancs, grisos i brillants visibles en superfície. La superfície allisada és de color
127
[page-n-143--data::data]
Fig. IV.183. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 240 (UE 2181) dels
carrers Cañete-Quart datada en el segle III dC.
Fig. IV.181. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 153 (UE 2154)
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que es data en
el segle III dC.
4 CAÑ 2181
4 CAÑ 2154
Fig. IV.184. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 240 (UE 2181) dels
carrers Cañete-Quart datada en el segle III dC.
Tomba núm. 10 (1 Palo 12 UE 1332)
Fig. IV.182. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 153 (UE 2154)
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que es data en
el segle III dC.
beix amb traces horitzontals grises. La zona del coll té suaus
estries de tornejat que són encara més visibles a l’interior. Tot
i que la tomba es va datar en els segles I-II dC, el perfil de la
peça, sobretot en la part del cos, recorda més a les formes del
segle III dC. La segona peça d’aquesta tomba és una trulla (fig.
IV.182, 4 Cañ 2154.0/615), un cassó de base quasi plana, cos
profund de parets verticals, llavi arrodonit i ansa horitzontal. La
seua pasta està ben depurada, és de color beix, com també ho
són les superfícies, i els desgreixants que s’observen són fins de
color blanc i brillants.
NEF 240 (4 Cañ 1998 UUEE 2181, 2182 i 2183)
(Fig. IV.183 i IV.184; Annex 1, quadre 32)
L’aixovar d’aquesta tomba es trobava en la part dreta, al
costat del cap, que hagué de ser desplaçat per a poder posar
tots els recipients. Destaquen dos bols de ceràmica comuna
oxidant per la seua senzillesa en els perfils i la presència de
marques d’apilament durant el procés de cocció al forn que
els confereixen superfícies bicromades en groc i taronja (fig.
IV.184, 4 Cañ 2181.0/628 i 0/629). A més, es documentà una
gerra també de cocció oxidant a la qual no hem tingut accés
però que podem descriure com una gerreta d’una sola ansa,
Gr. I Urceus; i una llàntia del tipus Deneauve VII A. La datació d’aquest conjunt cal situar-la en el segle III dC per la
morfologia de les peces.
128
El reblit de la tomba núm. 10 presentava un material ceràmic
variat però majoritàriament residual. Tanmateix inclou una peça
de terracota ben interessant. Es tracta d’un element plàstic de
ceràmica comuna de cocció oxidant que presenta quatre cares
(fig. IV.185, 1 Palo 1331.2): la posterior és llisa i està mal conservada; les dues cares laterals, també llises, presenten una perforació en la part inferior que travessa la peça, buida per dins;
mentre que la davantera té un dibuix incís precocció en forma
de fulla de llimera amb línies obliqües a l’interior. S’ha d’associar amb la troballa de la UE 1331. L’estratigrafia i la numismàtica han permés datar aquesta tomba entre el final de segle II i
el principi del III dC.
Possible cremació votiva (1 Palo 12 UE 1331)
(fig. IV.185 i IV.186, Annex 1 Quadre 33)
En aquesta unitat destaca únicament una cama de terracota de petites dimensions. Es tracta d’una representació esquemàtica d’una xicoteta cama recta amb peu (fig. IV.185,
1 Palo 1331.1). Presenta un orifici en la part superior en el
lloc on s’hauria d’unir al cos. Pascual ja la identificà en el
moment de l’excavació com un exvot fruit d’alguna pràctica
votiva relacionada amb la necròpoli. Estratigràficament sabem que aquesta deposició és posterior a la tomba núm. 10,
però no podem saber si és consecutiva, cosa que obligaria a
relacionar-la amb la tomba, o molt posterior i sense cap tipus
de relació amb la inhumació. Al nostre parer, el fragment
de terracota i la cama formaven part d’un mateix element,
probablement un sigilla o un tintinnabulum, que seria dipositat com a aixovar en la tomba com s’ha pogut identificar en
altres punts de la ciutat.
[page-n-144--data::data]
a
b
Fig. IV.185. Tintinnabulum o sigilla procedents de l’excavació del
carrer Palomar núm. 12.
Fig. IV.186 a i b. Fragments de tintinnabulum o sigilla procedents
de l’excavació del carrer Palomar núm. 12 (Pascual 2012).
IV.9.4. conclusions
sobretot olles grises de tradició ibèrica, copes de ceràmica de
parets fines, ungüentaris i plats, i entre les tombes femenines
gerres de ceràmica de cocció oxidant, bols, copes, i excepcionalment un tintinnabulum/sigilla. És possible que aquesta dicotomia corresponga a un canvi en els rituals funeraris, ja que les
tombes de l’època republicana i d’August presenten una orientació primordialment nord-sud mentre, que la resta de tombes
imperials estan orientades oest-est. Per a l’època imperial, a
més s’ha documentat un aixovar tipus format per gerra, vas i
llàntia com recentment s’ha posat de manifest (García-Prósper
2016: 577), de forma semblant a allò documentat en altres necròpolis mediterrànies (Ciurana 2011). El període final d’ús de
la necròpoli es data en el segle III o principi del segle IV dC,
moment que coincideix amb l’auge de la utilització d’un altre
cementiri de la ciutat, la necròpoli de La Boatella, probablement
per l’exhauriment del sòl aprofitable en les antigues necròpolis
com la occidental.
La zona on s’establí la necròpoli occidental de Valentia fou
triada des del començament per a desenvolupar una funció funerària, probablement relacionada a una via d’eixida de la ciutat
cap a l’oest. És la necròpoli que presenta les tombes més antigues associades als primers colonitzadors de la ciutat en l’època
republicana amb rituals d’enterrament propis del món itàlic. La
complexitat a nivell dels rituals ha sigut recentment estudiada
monogràficament per a les excavacions del carrer Cañete (García-Prósper 2016).
Com altres conjunts excavats de la ciutat presenta un ventall
cronològic que va des del moment fundacional fins al segle IV
dC. Malgrat que el repertori ceràmic no siga abundantíssim, les
necròpolis són sempre un lloc privilegiat per a l’estudi de les peces tant pel seu estat de conservació com pel fet que les tombes
són conjunts tancats i precisos cronològicament. En aquest cas,
s’han documentat formes de ceràmica comuna d’importació i
locals no identificades fins al moment a la ciutat que estudiarem acuradament en el capítol corresponent a les produccions
ceràmiques. Cal destacar que les excavacions fetes en aquesta
necròpoli es realitzaren amb metodologia arqueològica per tota
la seua superfície excavada, cosa que ha permés la recollida de
moltíssima informació amb fiabilitat estratigràfica, tant pel que
fa a les fases, com als rituals, les restes anatòmiques i també,
evidentment, a l’aixovar ceràmic.
Per últim, crida l’atenció que les tombes republicanes on
hem trobat ceràmica comuna i de cuina són quasi exclusivament
masculines, com també havia intuït paral·lelament García-Prósper (2016). Contràriament, les tombes imperials on hi havia
ceràmica comuna i de cuina són exclusivament femenines, excepte la tomba de l’època d’August procedent del carrer Verge
de la Misericòrdia.
Encara que no podem donar una explicació plausible per a
aquesta dicotomia, podria estar relacionada amb una diferenciació per gèneres, ja que entre les tombes masculines apareixen
IV.10. NECRÒPOLI AL NORD DEL TÚRIA (1 PEPI 27 i 29)
IV.10.1. excavació
L’any 2006 es practicà una excavació al carrer Pepita 27 que posà
al descobert una zona cementirial d’època romana amb una inhumació i un bustum (Serrano i López 2005). L’any següent, en
l’excavació del contigu núm. 29 hi aparegueren més inhumacions
(Serrano i López 2008). Ambdues campanyes foren dirigides per
Marisa Serrano i Sonia López; la primera, tingué llocs entre abril i
juliol del 2006 i la segona entre maig i juliol de 2007.
L’aparició de restes d’enterraments romans ja havia estat
apuntada per informes arqueològics fruit d’excavacions anteriors en la zona (Algarra 2001; Máñez 2002). En les intervencions practicades al carrer Pepita aparegueren sis inhumacions
i un bustum de cronologia imperial (fig. IV.187 i IV.188). Les
inhumacions estaven orientades majoritàriament nord-sud i
els esquelets estaven indistintament orientats amb el cap cap
129
[page-n-145--data::data]
Fig. IV.187. Plànol
d’excavació de la
necròpoli romana del
carrer Pepita núm. 27
(Serrano i López 2005).
Les fonts històriques citen l’existència d’un Raval andalusí
en la zona nord de la ciutat, Al Kudya, que probablement quedà
destruït amb l’ocupació de la ciutat per part del Cid al final del
segle XI. D’aquest període es detectaren fosses però no construccions, i no fou fins al segle XII quan es documentà la instal·lació
d’estructures domèstiques amb habitacions i llars andalusines. Relacionades amb aquestes s’enregistraren estructures negatives del
tipus fosses, basses, pous i una sitja que foren amortitzades, com la
resta, al final del segle XII o principi del segle XIII. Totes aquestes
estructures es veieren greument afectades per la construcció de les
edificacions contemporànies.
IV.10.2. estratigrafia
Bustum (PEPI 27 UUEE 1221, 1219, 1125, 1175 i 1129)
Fig. IV.188. Plànol d’excavació de la necròpoli romana del carrer
Pepita núm. 29 (Serrano i López 2008).
al nord o el sud. Excepte un, la resta presentaven una posició
decúbit supí. Es documentà solament una tomba amb coberta de
tegulae a doble vessant, mentre que la resta eren inhumacions
en fossa simple excavada en terra. Les tombes de cronologia romana estaven a escassa profunditat dels estrats andalusins, cosa
que condicionà l’estat de les tombes que es veieren greument
afectades per estructures posteriors.
El bustum (fig. IV.189) està format per diferents unitats constructives que descriurem des de les situades en posicions inferiors a les superiors: en primer lloc s’excavà sobre els estrats
naturals una estructura negativa de planta quadrada orientada nord-sud que presentava unes parets de tonalitats beix per
l’acció del foc (UE 1221). Aquesta fossa estava reblida per les
UUEE 1219 i 1222, que eren carbons i ossos cremats.
Sobre aquestes hi havia una altra estructura negativa de forma ovalada (UE 1125) que també presentava restes de contacte
amb el foc i estava reblida per dos estrats: el primer (UE 1175)
Fig. IV.189. Tres moments del procés d’excavació del bustum del carrer Pepita núm. 27 (Serrano i López 2005).
130
[page-n-146--data::data]
que contenia cendres, ossos, tegulae, fragments de ceràmica de
parets fines, ceràmica comuna i de cuina; el segon estrat (UE
1124) presentava restes de cendres i d’ossos.
Sobre aquests nivells hi havia una estructura en forma de
ferradura feta amb maçoneria (UE 1129) coberta per una gran
llosa (UE 1123) i un tub de libacions (UE 1130) fet amb dues
imbrices disposats en posició vertical.
L’última fossa excavada (UE 1121) era de planta rectangular, també tenia restes de contacte amb el foc i aparegué amortitzada per un rebliment (UE 1119).
Rebliment UE 1071 de la fossa UE 1072 (1 PEPI 27)
En la zona oest del solar, allunyada de la tomba, es trobà una
fossa (UE 1072) de planta ovalada que presentava unes dimensions de 1,90 m en l’eix nord-sud, 1,65 m en l’eix E-O i 0,50 m
de profunditat. Va aparèixer reblida per un estrat de sorra gris
(UE 1071) amb algunes cendres i abundant material ceràmic
que pot datar-se en el segle II dC. Probablement s’ha d’interpretar com una fossa per a depositar part dels estrats de cremació
d’alguna de les tombes properes, encara que la informació que
aportà en aquest sentit és escassa.
Tomba 3 (1 PEPI 29)
Era una fossa simple (UE 1131) excavada en terra que presentava
una forma rectangular (fig. IV.190). Al seu interior es va documentar l’esquelet (UE 1130) en posició decúbit supí amb una orientació
nord-sud. El cos presentava els braços estesos al costat del cos i les
mans creuades a l’altura de la pelvis. El crani estava lleugerament
inclinat cap a la dreta i al seu costat es trobava l’aixovar (UE 1129)
format per una cassola d’importació africana, una olla reductora de
cuina i dues copes de ceràmica de parets fines. La terra que reblia la
fossa (UE 1128) contenia escassos fragments informes de ceràmica
africana de cuina, reductora de cuina i comuna oxidant.
1 PEPI 27
1175
Fig. IV.191. Material procedent dels estrats d’ús del bustum de
l’excavació del carrer Pepita núm. 27.
IV.10.3. material ceràmic
Bustum (1 PEPI 27)
(Fig. IV.191; Annex 1, quadre 34)
El material trobat en el bustum és ben escàs. Tanmateix, hi ha alguns fragments ceràmics interessants que ajuden a establir una cronologia per al moment de formació de l’estructura. Pel que fa al
material inventariat en la UE 1119, és molt escàs, no hi apareixen
sigil·lades però sí ceràmiques de parets fines bètiques de pasta
blanquinosa i engalba ataronjada amb decoració vegetal, també
una vora de tapadora africana Òstia I, 261, un fragment de ceràmica
reductora de cuina i comuna oxidant. La copa bètica i la tapadora
africana apunten a una cronologia pròpia de la segona meitat del
segle I dC, concretament cap al 40-80 dC.
Per sobre d’aquesta unitat hi ha poc de material fins arribar
a la UE 1175, el rebliment d’una fossa oval, en la qual majoritàriament hi ha fragments de tegulae, però també s’ha documentat una copa Mayet 34 de parets fines de la producció
closca d’ou, amb pasta grisa i molt prima (fig. IV.191, 1 Pepi
27 1175.1), i un plateret del tipus Gr. IV.3 Catinus/llus de ceràmica de cocció oxidant (fig. IV.191, 1 Pepi 27 1175.2). A més,
s’han documentat un fragment d’àmfora hispànica, un de ceràmica reductora de cuina i un de gran recipient de pasta oxidant.
Cronològicament, les ceràmiques de parets fines indiquen que
podria datar-se en el tercer quart del segle I dC.
Rebliment (UE 1071) de la fossa (UE 1072) (1PEPI 27)
Fig. IV.190. Tomba núm. 3 de l’excavació del carrer Pepita núm.
29, amb aixovar funerari dipositat a l’altura del crani (Serrano i
López 2008).
(Fig. IV.192 i IV.193; quadre IV.21; Annex 1, quadre 35)
Entre el material inventariat de la UE 1071 destaca sobretot la
ceràmica comuna de cocció oxidant, que era majoritària, seguida de les àmfores. També es documenten recipients de ceràmica
reductora de cuina amb traces d’ús. La resta de produccions són
minoritàries però no per això són menys interessants.
La vaixella fina està pràcticament absent i només hi havia
un bec de llàntia probablement del tipus Dressel 9 o Deneauve
IV, que podria datar-se entre l’època d’August i els Flavis; i
una base de ceràmica de parets fines bètiques de pasta grisa,
compacta i fina, potser producció del tipus de closca d’ou datada entre mitjan del segle I i els Flavis. Molt esporàdicament
han aparegut fragments de ceràmica pintada que poden relacionar-se amb produccions de tradició ibèrica que poden ser de
caràcter residual.
Hi ha altre material destacat com és la ceràmica itàlica de
cuina, amb formes de cassola de vora bífida com la Com-it. 6c
(fig. IV.193, 1 Pepi 27 1071.1) i una font d’engalba roja pompeiana, ambdues procedents de la zona vesuviana, que ajuden a
precisar la cronologia del conjunt. Entre la ceràmica reductora
de cuina hi ha olles de diferents tipus (fig. IV.193, 1 Pepi 27
1071.3, 4 i 5) que no responen a la tipologia estandarditzada
131
[page-n-147--data::data]
Quadre IV.21. Percentatges de la ceràmica procedent de la UE 1071
de la necròpoli del carrer Pepita núm. 27.
Producció/ Tipologia
Fig. IV.192. Percentatges de la ceràmica procedent de la UE 1071
de la necròpoli del carrer Pepita núm. 27.
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Àmfora oriental
Àmfora tarraconense
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Ceràmica pintada
Llàntia
Parets fines
C. engalba roja pomp.
1071
%
1
1
1
1
14
1
4
1
1
1
1
3,7 %
3,7 %
3,7 %
3,7 %
51,9 %
3,7 %
14,8 %
3,7 %
3,7 %
3,7 %
3,7 %
1 PEPI 27
1071
Fig. IV.193. Material ceràmic procedent de la UE 1071 que reblia la fossa 1072 de la necròpoli del carrer Pepita núm. 27.
132
[page-n-148--data::data]
produïda a partir de l’època flàvia (Reynolds 1993: 95), cosa
que ens fa pensar que el conjunt pot ser anterior a aquesta època.
També hi ha tapadores (fig. IV.193, 1 Pepi 27 1071.6) i un fragment amb un arrancament d’ansa que podria ser d’una gerra.
Algunes peces presenten traces d’ús i alguns fragments de paret
tenen una densa incrustació calcària a l’interior documentada en
altres contextos de la ciutat.
La ceràmica majoritària és la comuna oxidant. Sorprèn la
inexistència de gerres o urcei, ja que normalment solen ser la
forma de comuna oxidant més abundant en els contexts altimperials. Per contra, es documenten ampolles xicotetes (fig.
IV.193, 1 Pepi 27 1071.7) i de gran mesura (fig. IV.193, 1 Pepi
27 1071.11), platerets (fig. IV.193, 1 PEPI 27 1071.12), paropsis (fig. IV.193, 1 PEPI 27 1071.8, 9, 10) i morters (fig. IV.193,
1 PEPI 27 1071.13, 14), entre altres com olletes de provisions
(fig. IV.193, 1 Pepi 27 1071.15, 16), un bací (fig. IV.193, 1 Pepi
27 1071.19) i un colador o filtre (fig. IV.193, 1 Pepi 27 1071.17).
Excepte el bací, la major part dels recipients de ceràmica comuna oxidant té una pasta molt semblant amb tonalitats beix o ataronjada, depurada, tova i amb desgreixants petits de color blanc.
Tanmateix, alguns dels fragment presenten deficiències en la
pasta o en la superfície, com és el cas de l’ampolla (fig. IV.193,
1 Pepi 27 1071.7) que es desfà en tocar-la i està totalment erosionada. Aquesta peça es trencà en nombrosos fragments molt
xicotets, cosa que no permet reconèixer la seua forma original.
Hi ha un altre grup de fragments amb característiques similars
(1 Pepi 27 1071.18). Pel que fa a la cronologia, tenim poques
proves concloents però podríem situar-la en la primera meitat o,
més probablement, cap a mitjan del segle I dC.
Hi aparegueren àmfores importades, del tipus Dressel 1 de
pasta vesuviana, probablement de caràcter residuals, i escasses
àmfores orientals. Sobretot, abunden les àmfores tarraconenses entre les quals s’ha documentat la forma Dressel 2/4 (fig.
IV.193, 1 Pepi 27 1071.2).
Tomba 3 (1 PEPI 29)
(Fig. IV.194; Annex 1, quadre 36)
La fossa UE 1131 estava reblida de terra (UE 1128), contenia l’esquelet (UE 1130) i presentava un aixovar interessant (UE 1129)
(fig. IV.195, i IV. 196): dues copes ceràmiques de parets fines de la
1 PEPI 29
1129
Fig. IV.195. Aixovar ceràmic dipositat junt al crani de la tomba
núm. 3 en l’excavació del carrer Pepita núm. 29.
Fig. IV.196. Aixovar ceràmic de la tomba núm. 3 en l’excavació del
carrer Pepita núm. 29 (fotografia A. Franco).
forma Rubielos de Mora 2.1 (fig. IV.195, 1 Pepi 29 1128.1 i 2), una
cassola africana de cuina de la forma Òstia III, 267A (fig. IV.195,
1 Pepi 29 1128.3) i una olleta de ceràmica reductora de cuina de la
forma ERW 1.3 (fig. IV.195, 1 Pepi 29 1128.4). L’aixovar estava
situat al costat del cap i per les fotos sembla que les peces estaven apilades: sota una copa de parets fines, que contenia la cassola
africana sobre la qual estava l’altra copa de parets fines, i a sobre
s’havia col·locat l’olleta de cuina regional.
Recents estudis sobre ceràmiques de contextos altimperials
de Valentia han demostrat que les copes de la forma Rubielos
2.1 apareixen a la ciutat a partir del període d’Adrià (Huguet i
Ribera 2013: 161), i la resta de ceràmica apareguda en la tomba
avala aquesta cronologia.
IV.10.4. conclusions
Fig. IV.194. Detall de l’aixovar de la tomba núm. 3 en el moment de
l’excavació al carrer Pepita núm. 29 (Serrano i López 2008).
Pel que fa a la cronologia, les primeres evidències arqueològiques que es registren al carrer Pepita núm. 27 són de tercer
quart del segle I dC, moment que coincideix grosso modo amb
un període caracteritzat per l’expansió urbana de la ciutat i la
monumentalització dels espais públics (Díes, Escrivà i Ribera
1987: 241; Ribera i Jiménez 2012: 94). L’estudi de la ceràmica
de les intervencions del carrer Pepita núm. 29 ha permés constatar la utilització d’aquesta àrea funerària fins al segle II dC.
Tanmateix ja hi havia excavacions que evidenciaven l’existència d’una zona funerària al nord del Túria en un àrea pròxima al carrer Pepita (Albir 2012). Al carrer Sagunt, en la calçada
actual, Javier Máñez realitzà un seguiment arqueològic, en què
es documentà una tomba romana amb coberta de teules a doble
133
[page-n-149--data::data]
vessant en el tall de la rasa (Máñez 2002). Al carrer Oriola núm.
3 es practicà una excavació dirigida per Víctor Algarra que documentà part d’un cementeri romà amb 4 tombes, tres de les quals
es conserven prou senceres i una quarta que estava totalment destrossada (Algarra 2001). Dues eren tombes en fossa, mentre que
altres dues eren probablement mausoleus funeraris que foren espoliats ja des d’antic. Dues de les quatre tombes contenien aixovar que ha permés datar-les en el segle II dC, però no es tractava
de ceràmiques comunes ni de cuina, que és l’objectiu d’aquest
treball. A més de les tombes, a la necròpoli s’han documentat diverses fosses en una de les quals es trobà una amb una figureta de
bronze que s’identificà amb una divinitat, tal vegada un déu Lar o
Attis, junt a altre material ceràmic; un ustrinum amb cendres probablement fruit d’una cerimònia ritual amb fragments abundants
de ceràmica, ovicaprins i ossos humans; la cambra de combustió
d’un forn amb orifici d’eixida de fums o tovera amb argila rubefacta i trossos de branques carbonitzades, de dimensions reduïdes
i funcionalitat desconeguda.
A l’encreuament del carrer Sagunt núm. 102 amb el carrer Ruaya, en una intervenció dirigida per Marisa Serrano
i Isabel García entre 2007 i 2011, es documentaren: dues
tombes en fossa, una de les quals amb tota seguretat anterior
a l’època flàvia i l’altra anterior a mitjan del segle II dC;
incineracions de l’època imperial; i estructures funeràries
situades a la vora d’una via (Serrano i García 2012). Aquesta
estava separada per un mur d’un espai agrari situar al sud,
on es constataren dues fases de conreu de vinyes que poden
datar-se la primera entre l’època flàvia i principi del segle II
dC i la segona a partir del segle II dC. Una mica més prop
del riu però també al carrer Sagunt núm. 26-28, l’any 2010,
es féu una intervenció arqueològica dirigida per Llorenç
Alapont i Rafael Martínez, on aparegué un recinte funerari tancat situat a la vora d’una via o plaça pública. Aquest
edifici, probablement de caràcter monumental, serviria com
a espai funerari familiar, potser d’alguna associació o collegium (Van Andriga, Alapont i Martínez 2007: 171) que s’uti-
litzaria com a lloc de cremació i d’enterrament. A la zona
central del recinte es documentaren dues pires funeràries i
una urna d’incineració in situ junt al mur nord. Al costat
del mur sud es documentà un túmul amb una tapadora que
cobria una punta de pilum, diversos claus, una moneda i peces de pasta vítria, tot amb signes d’exposició al foc (Van
Andriga, Alapont i Martínez 2007: 172). Així doncs, la complexitat de l’arquitectura i dels rituals funeraris practicats en
aquest recinte ens és encara inabastable pel baix nivell de
coneixement d’aquesta excavació.
L’estudi ceramològic de diferents troballes funeràries situades al nord del Túria deixen un panorama ben interessant per
als futurs investigadors, ja que s’hi constata una concentració
de tombes, mausoleus i recintes funeraris al llarg de la via de
comunicació que segueix el carrer Sagunt i els seus voltants. La
seua utilització està documentada com a mínim des de mitjan
del segle I dC fins a probablement el segle III dC. Potser es tracta de la necròpoli nord de la ciutat, que necessitaria un estudi
específic en profunditat en el qual, a més, s’hauria d’esbrinar
la relació amb la necròpoli d’Orriols documentada encara més
al nord, a l’avinguda de la Constitució, que pot datar-se en un
període més tardà.
IV.11. NECRÒPOLI DE RUSSAFA
IV.11.1. excavació
L’any 1962 al carrer Calvo Sotelo núm. 16, 18 i 20, actualment anomenat Passeig de Russafa, es va documentar una
necròpoli romana (fig. IV.197). J. Llorca fou l’arqueòleg encarregat de les tasques científiques i, posteriorment, publicà
un article sobre les troballes (Llorca 1962: 111). Les excavacions portades a terme en extensió a l’angle sud-est del solar
descobriren una necròpoli amb vuit inhumacions de diversos
tipus d’enterrament, amb tegulae plana i a doble vessant,
incineracions infantils en àmfora i una sepultura col·lectiva
Fig. IV.197. Planta de l’excavació
realitzada per Llorca al carrer Calvo
Sotelo núm. 16, 18 i 20, actualment
Passeig de Russafa (Llorca 1962).
134
[page-n-150--data::data]
Necròpoli
Russafa
Necròpoli
Russafa
Fig. IV.198. Tomba 5 (8 o Ñ segons Llorca) de la qual procedeixen
les dues urnes i la llàntia que són l’aixovar més ric de la necròpoli
(Llorca 1962).
de nou individus (fig. IV.198). Aquesta necròpoli s’associa a
l’àrea periurbana o suburbana (González Villaescusa 2001:
235; Machancoses 2015: 682). L’any següent a la primera
intervenció i a la publicació de l’article, el 1963, s’excavà
una darrera tomba de la qual tenim ben poca informació, tret
que aparegué un bol ceràmic com a aixovar. Els aixovars de
les tombes eren escassos, majoritàriament de vidre, però es
recuperaren alguns recipients ceràmics interessants produïts
en ceràmica comuna de cocció oxidant. Cronològicament,
cal situar aquesta necròpoli entre les acaballes del segle II
i el III, tot i que es podria prolongar el seu ús fins al IV dC.
IV.11.2. estratigrafia
Tomba 5 (8 o Ñ en el plànol de Llorca)
L’únic enterrament que presenta aixovar ceràmic, segons l’article de Llorca, era la tomba número 5 identificada per aquest
com a 8 o lletra Ñ del plànol. Com les altres tombes d’aquesta
necròpoli, també presentava una orientació oest-est. Era una inhumació en fossa amb coberta de tegulae a doble vessant d’1,35
m de llargària per 0,30 m d’amplària. Contenia un esquelet infantil de 1,10 cm d’altura amb el cap orientat cap a l’oest. La
coberta estava formada per sis tegulae disposades a doble vessant, tres per banda i una altra disposada en vertical als peus.
La descripció d’aquest aixovar és extremadament breu i Llorca
únicament esmenta “dos pequeñas urnas globulares con pie, de
9,5 cm de altura, de pasta amarillenta, y una lucerna” que data
en el segle III dC.
Tomba 7 (amb etiqueta 3)
Entre els materials que provenen de la necròpoli de Russafa es
documentà, a més, un bol de ceràmica comuna que presenta una
etiqueta amb la referència “tomba núm. 3”. Això no obstant,
González Villaescusa associà aquesta peça a la tomba núm. 7.
IV.11.3 material ceràmic
Aquestes peces foren recollides per González Villaescusa al
seu estudi sobre els rituals funeraris i necròpolis del País Valencià (González Villaescusa 2001: 237) i actualment estan
dipositades als magatzems municipals del SIAM (fig. IV.199;
Annex 1, quadre 37).
Fig. IV.199: Ceràmica comuna procedent de les tombes de la
necròpoli de Russafa.
Tomba 5
Pel que fa a la tipologia de les dues urnes, es podrien englobar
en el grup Gr. III Calix, ja que probablement es tracta de copes
o bols per a beure relacionats amb els rituals funeraris. L’única cosa que podem saber per la seua descripció en l’article és
que són peces de cocció oxidant. En realitat, són dues petites
urnetes, o millor, copetes de cos globular amb peu, coll i vora
exvasada amb llavi arrodonit (fig. IV.199, Russafa 0/63 i 0/64).
La seua pasta és de tonalitats beix amb desgreixants visibles
en superfície i un dels exemplars mostra una bicromia deguda
a l’apilament durant el procés de cocció. La llàntia no es veu
massa bé a la fotografia i podria ser dels tipus Dressel 17, 18,
19 o 20, totes datades entre la segona meitat del segle I dC i
el III dC. Després d’analitzar-la acuradament, considerem que
és del tipus Dressel 20, que resulta abundantíssima en contexts
funeraris i hàbitat.
Tomba 7
Es tracta d’un bol de perfil senzill amb vora lleugerament reentrant i pasta més aviat groguenca en la part superior i ataronjada
en la part inferior, tova i depurada (fig. IV.199, Russafa 0/066).
També aquesta peça presenta la bicromia pròpia de l’apilament
dels recipients durant la cocció. De la mateixa manera que
l’aixovar de la tomba núm. 5 s’utilitzaria probablement per a
beure, pot classificar-se com pertanyent a la forma Gr. III Calix
i datat també del segle III dC.
IV.11.4 conclusions
Les tombes d’aquesta necròpoli s’han de datar en el segle III dC,
tot i l’escassa informació cronològica que aporten els aixovars.
Tanmateix, cal destacar la seua pobresa, únicament una o dues
peces, que en dues de les nou tombes corresponen a les produccions estudiades en aquest treball. Tot i això, el reduït nombre
d’individus i, sobretot, la falta d’informació sobre l’excavació
no permeten un major aprofundiment sobre aquest cementeri
romà. Podem afegir que s’ha identificat com una necròpoli periurbana associada a alguna vil·la no localitzada fins al moment
(Machancoses 2015: 681).
135
[page-n-151--data::data]
IV.12. NECRÒPOLI DE LA BOATELLA
(Excavacions antigues/1 SELVIC/3 ITACAL)
IV.12.1. excavació
La necròpoli de La Boatella es trobava al sud de la ciutat romana, en la zona compresa entre els actuals carrers Carabasses,
la Mola, avinguda Baró de Càrcer, Llanterna, Santa Teresa, En
Gil, Plaça de la Mercè, Pòpul i Sant Vicent Màrtir. Uns 25.000
m2 limitats al nord per un corrent fluvial, situat a l’actual carrer
Mª Cristina, i pel sud per l’actual carrer Adressadors on els resultats dels sondejos arqueològics han sigut negatius (Albiach i
Soriano 1996: 219). El seu nom procedeix de la porta sud de la
muralla medieval de la ciutat, la porta de La Boatella, situada al
mateix lloc on es trobaven les portes anomenades Sucronensis
de l’època romana i Bab al-Baytala del període andalusí (Boix
1862: 17), que també donava el nom al raval situat l’oest (Sanchis Guarner 1981: 103).
Fou descoberta a mitjan del segle XX (1944) en el curs de les
obres realitzades per a l’obertura de l’Avinguda de l’Oest, on les
importants accions urbanístiques, la desvetllaren com una de les
necròpolis més importants de Valentia durant la tardo-antiguitat
(Soriano 1989: 393) (fig. IV.200). Entre els diferents autors que
han tractat aquest cementeri no hi ha unanimitat en l’establiment de límits: alguns consideren que la necròpoli del carrer
Sant Vicent, documentada al llarg de la Via Augusta, formaria
una unitat amb la de La Boatella (Albiach i Soriano 1996: 102);
mentre que altres les consideren dues necròpolis distanciades
en l’espai i en el temps (Ribera 1996: 87; Machancoses 2015:
674; Martínez Pérez 2020). En aquest treball, donada l’escassetat general d’aixovar en les tombes i l’encara més reduït nombre
de la ceràmica comuna i de cuina, les estudiarem conjuntament,
mantenint sempre la referència de cadascuna de les excavacions
per tal d’evitar malentesos.
Llorca va portar a terme les tasques científiques com a encarregat d’Arqueologia de l’Ajuntament durant les intervencions
realitzades els anys 1945 i 1963, i va documentar les dues primeres i més grans campanyes d’excavació, fins a la de la intervenció del PAI Mercat. Malgrat açò, la documentació no és totalment pública, per la qual cosa part dels estudis realitzats sobre
les primeres campanyes es feren sense els diaris d’excavació, i
per tant sense la descripció de les tombes, ni la planimetria, i
en ocasions es va recórrer a la maqueta que es troba custodiada
al SIAM per a aportar un croquis relativament fiable. Durant
les excavacions antigues es descobriren més de 372 tombes de
diferents tipologies: fossa simple amb tegulae planes o a doble
vessant, fosses cobertes o no, fosses amb murets, sarcòfags de
pedra, àmfores per als enterraments infantils i tombes amb túmul (Albiach i Soriano 1996: 107). En general l’orientació de
les tombes era est-oest amb el cap situat a l’oest i els esquelets
en posició decúbit supí. A la primera campanya d’excavació solament es documentaren quatre tombes amb aixovar (Albiach
i Soriano 1996: 108): una fossa amb tegula plana contenia un
ungüentari de vidre; una altra fossa amb tegulae a doble vessant
tenia un ungüentari de vidre i una peça ceràmica, sense especificar més; una altra en cista amb tegulae a doble vessant presentava un ungüentari de vidre; i l’última, amb murets de tegulae
i coberta a doble vessant contenia un plat ceràmic. Tanmateix,
és impossible relacionar aquestes peces amb les existents als
136
dipòsits del SIAM. De la segona campanya de Llorca no tenim
notícies sobre la composició dels aixovars, ni tan sols si n’aparegueren o no a les tombes.
Al III Congreso de Arqueología del Sudeste Español desenvolupat a Cartagena l’any 1948 es presentaren algunes de les
novetats referents a aquesta necròpoli. Es tracta d’articles curts
i descriptius que tracten de manera específica els aixovars de les
tombes (Aranda 1948: 271), les cobertes de les tombes (Cuevas 1948: 278), una tegula amb esgrafiat pre i postcocció (Ares
1948: 279) darrerament revisada per Corell (IRPV V135). Tanmateix, l’exigüitat de la informació i la reduïda extensió dels articles del 1948 fan que es puguen considerar com a notícies i no
com a veritables estudis científics. En l’article dedicat als aixovars es descriuen una sèrie de materials de ceràmica comuna
oxidant, una gerra, un bol i un amforisc, però difícilment s’han
pogut identificar amb el material dipositat als magatzems municipals del SIAM, com ja s’ha assenyat abans. Per la descripció
cabria la possibilitat que formaren l’aixovar de l’anomenada
tomba triple localitzada al carrer En Gil; tanmateix, sembla que
aquesta troballa aparegué l’any 1962 segons l’etiqueta antiga
que presenta el conjunt.
A principi dels anys noranta, amb una metodologia arqueològica i estratigràfica desenvolupada, es realitzaren una
sèrie d’intervencions arqueològiques destacables: la primera al
carrer Sant Vicent sota la direcció de Vicent Escrivà (1990-91)
on es documentaren dues tombes d’individus adults en fossa:
una sense coberta orientada est-oest i l’altra amb coberta plana
orientada nord-sud que contenien dos esquelets en posició decúbit supí sense aixovar (Escrivà 1991).
En la segona excavació, realitzada al carrer Sant Vicent,
dirigida per Carmen Marín (1994), trobaren una inhumació
infantil en fossa orientada nord-sud, una incineració coberta
amb dos imbrices orientada est-oest, i un ustrinum format per
dues fosses i el seu rebliment de terra amb carbons, cendres i
restes d’ossos i fragments ceràmics amb dues tegulae que ho
segellaven i un cos d’àmfora que hi marcava el lloc segons la
directora (Marín 1995: 9). Aquesta excavació és l’única, amb
estratigrafia fiable realitzada en la zona de la qual hem pogut
estudiar el material directament ja que l’altra amb estratigrafia i aixovar ceràmic, situada al carrer Itàlica, s’ha hagut d’estudiar sobre fotografies.
Una altra intervenció arqueològica es féu l’any 1995 al carrer Itàlica sota la direcció de Rosa Albiach on aparegueren
set enterraments dels quals un és una enterrament infantil en
àmfora i la resta inhumacions en fossa amb coberta de tegulae
planes, a doble vessant o combinant ambdues tècniques. Totes
les tombes estaven orientades oest-est en posició decúbit supí.
Els esquelets tenien el cap situat a l’oest i presentaven símptomes d’amortallament (Albiach 1995). Pel que fa a l’aixovar, cap de les tombes en contenia. A la intervenció del carrer
Itàlica li’n seguí una segona en la qual no s’arribà als nivells
romans (Albiach 1996).
La tercera campanya d’excavació al carrer Itàlica es practicà en una zona central de la necròpoli de La Boatella sota la
direcció d’Isabel López i Eduardo Sanchis (López i Sanchis
2001). Es realitzà entre els mesos de juliol i desembre del 1998,
temps en el qual es van excavar nou enterraments romans, molt
alterats per una rasa i un pou islàmics en la zona occidental,
mentre que la zona oriental estava ocupada per un gual natu-
[page-n-152--data::data]
ral. Dels nou, en destacava un amb diferent orientació i amb
dues peces ceràmiques i una moneda com a aixovar que es
datà en la segona meitat del segle II dC, època que els seus
excavadors consideraren l’inici de la utilització d’aquesta
zona com a cementeri. Sobre aquests nivells es construïren
pous i canals de diverses èpoques, andalusina i moderna i,
posteriorment, la fonamentació dels edificis contemporanis.
Malauradament, tot i que el material fou dipositat en el seu
moment al SIAM, ha sigut impossible localitzar-hi les peces.
La intervenció més recent produïda a l’àrea de la necròpoli de La Boatella fou la gran campanya d’excavació del
PAI Mercat de l’any 2007 en la qual es trobaren 138 inhumacions (Herreros 2008). Totes les tombes estaven orientades
oest-est, amb el cap a l’oest i els cossos en posició decúbit
supí amb els braços estesos sobre la pelvis o al costat del
cos. La posició dels individus fa pensar que es soterraren
amortallats i, en un cas, amb taüt probablement de fusta. Les
tombes estaven excavades en fossa i presentaven variades
tipologies: amb coberta plana de tegulae, a doble vessant,
amb cista de tegulae o grans lloses i en àmfora, en els casos
de les inhumacions infantils. La major part de les tombes són
individuals però es constaten també de col·lectives. En cap
enterrament es va localitzar aixovar ceràmic ni d’altra mena
(Herreros 2008: 16).
Probablement la utilització d’aquesta zona com a necròpoli començà al voltant de la Via Augusta, que s’identificà amb el carrer Sant Vicent, on s’han trobat tombes amb
orientació nord-sud, restes d’incineracions i inhumacions i
material ceràmic del segle II dC. Potser, posteriorment, la
necròpoli s’estengué cap al nord-oest, la zona de la necròpoli
de La Boatella. Tanmateix, sembla que devia haver una franja de separació entre ambdues zones cementerials a l’actual
carrer del Músic Peydró on els sondejos arqueològics practicats fins al moment no han tret a la llum cap tomba.
Recentment la investigadora Mª Asunción Martínez Pérez ha realitzat una tesi sobre la/les necròpoli/necròpolis de
La Boatella i del carrer Sant Vicent, on reculls tot tipus d’informació dispersa per a oferir un notable estat de la qüestió
a més de la més recent i completa anàlisi de la tipologia de
tombes, de l’epigrafia funerària i dels aixovars (Martínez Pérez 2020).
Remetem a aquest treball per a la informació específica sobre la necròpoli del sud de la ciutat, ja que en aquesta
investigació ens centrarem sols en la ceràmica comuna i de
cuina que hi ha aparegut.
IV.12.2. estratigrafia
Primeres excavacions de La Boatella
Com hem dit anteriorment, la manca d’informació en referència
a les primeres excavacions realitzades per Llorca dificulta qualsevol tipus d’estudi amb fiabilitat estratigràfica (fig. IV.201).
Tanmateix, i tenint en compte que les peces que tractarem són
poques, hem decidit incloure-les al nostre estudi per l’excepcional grau de conservació que presenten i per la informació
morfològica i cronològica, tot i que indirecta, que aporten. En
algun cas, hi ha referències al tipus de tomba o a la ubicació de
les troballes dins de la tomba que, generalment, es situaven als
peus (Albiach i Soriano 1996: 112).
Fig. IV.200. Selecció de peces ceràmiques i de vidre de la
necròpoli de La Boatella procedent d’aixovars de diferents tombes,
probablement del segle III dC (Arxiu SIAM).
Fig. IV.201. Plànols de les excavacions antigues de la necròpoli de
La Boatella: a la part superior, primera campanya d’excavació; a la
part inferior, primera i segona campanya d’excavacions segons la
maqueta conservada al SIAM (Albiach i Soriano 1996: 104).
Tomba IX (3 Itacal UUEE 1662, 1663, 1664 i 1665)
Aquesta tomba presentava notables diferències amb la resta
dels enterraments que l’envoltaven (fig. IV.202 i IV.203). Era
una inhumació situada en la meitat occidental del solar, amb
una orientació est-oest, en una fossa excavada en l’estrat argilós natural que presentava una coberta mixta de tegulae a doble
vessant a l’est, en la zona del crani, i tegulae planes en la resta
137
[page-n-153--data::data]
Fig. IV.202. Plànol de les tombes de
la necròpoli romana. Excavació del
carrer Itàlica amb Calatrava (López i
Sanchis 2001).
sentava adherits fragments en ambdues cares. En netejar la moneda, es pogué observar que era un as de coure de l’emperador
Lucius Verus de la seca de Roma que data dels anys 164-165 dC,
(López i Sanchis 2001: 26).
Ustrinum (1 Selvic UUEE 1064, 1071, 1073)
Fig. IV.203. Tomba XI en la qual es poden observar els dos
recipients ceràmics als peus i la moneda sobre la clavícula. Detall
de la moneda amb restes de tela (López i Sanchis 2001, muntatge
fotogràfic E. Huguet).
de la tomba. Al seu interior hi havia un esquelet masculí d’edat
madura disposat en posició decúbit supí amb el crani orientat a
l’est i recolzat sobre un coixí de terra. Les extremitats superiors
estaven semiflexionades i pegades al cos, i els turmells junts
amb clars signes d’amortallament i de descomposició en ambient buit, probablement en un taüt de fusta. Era l’única tomba
que tenia aquesta orientació, la resta estaven orientades oest-est
i presentaven coberta de tegulae planes o a doble vessant, cosa
que, unit a què era l’única que presentava aixovar, féu pensar als
seus excavadors en la possibilitat que fóra una de les primeres
de la zona. L’aixovar es compon de dos recipients de ceràmica
disposats als peus i una moneda col·locada sobre la clavícula dreta. Probablement aquesta moneda es trobava a l’interior
d’alguna bosseta de tela, ja en el moment de la troballa en pre138
Aquesta estructura (fig. IV.204 i IV.205), que s’endinsa en el tall
nord de l’excavació, estava situada sobre el nivell de terra estèril.
Es tractava d’una fossa de tendència circular amb el seu rebliment (UE 1073), la part inferior de la qual es va identificar com
una llar (E 1074) i era una capa de 4-5 cm de cendres i carbons.
Sobre aquestes unitats i tallant-les en part, s’excavà una
fossa ovalada (UE 1072) orientada en direcció nord-sud, que
fou interpretada com la fossa fundacional de l’ustrinum. Sobre
aquest s’assentà l’ustrinum, un estrat (UE 1064) que presentava
restes de terra cremada, sobretot a la zona de les parets, amb
gran quantitat de cendres, carbons, claus de ferro, fragments
ceràmics, fauna i restes humanes calcinades. Tots presentaven
evidències d’exposició al foc. En la zona nord de l’ustrinum es
documentà una altra fossa de tendència circular (UE 1071) on
la presència de ceràmica era major però no presentava senyals
d’exposició al foc. En la part superior hi havia tres tegulae planes (UE 1060) que cobrien l’ustrinum i l’assenyalaven alhora.
Junt a les teules, disposat verticalment es va trobar un cos d’àmfora (UE 1067) que, segons la directora de l’excavació, “actúa
como cipo de señalización”. Aquest es trobava alineat amb dues
de les tegulae i una tercera tegula es trobava desplaçada lleugerament cap al sud-est. Probablement, l’àmfora situada en posició invertida i retallada a l’altura del muscle i de la base actuà
com a tub de libacions. Una prova d’aquesta funció podria ser el
fet que no presentava signes de foc. Tanmateix, al seu interior, al
nivell inferior, aparegué una concentració de carbons, terra argilosa i restes d’ossos (UE 1068). Potser, també, s’abocaren restes
d’algun menjar ritual, cosa que explicaria la major concentració
de fragments ceràmics sense restes de foc en aquesta zona.
[page-n-154--data::data]
Fig. IV.204. Planta de les tombes
d’època romana de l’excavació del carrer
Sant Vicent amb Gravador Selma, on
s’observa l’ustrinum amb la seua coberta
(Marín 1994).
Fig. IV.205. Planta de l’ustrinum i els
diferents materials trobats al seu interior
durant l’excavació del carrer Sant Vicent
amb Gravador Selma (Marín 1994).
IV.12.3. material ceràmic
Primeres excavacions de La Boatella
(Sense context estratigràfic, Annex 1, quadre 38)
Ja hem fet referència a la inclusió de peces sense context estratigràfic procedents d’aquesta necròpoli. En destaca una ampolla
de coll estret, cos baix i ample amb muscle marcat i una sola
ansa que fou publicada per S. Roda (1955: làm. VI) en al·lusió
al discurs d’ingrés de J. Caruana com a Director de Número en
el Centro de Cultura Valenciana llegit el 1933. Es troba dipositada als magatzems del SIAM però no tenia cap referència ni
sigla fins que Vicent Lerma, a qui agraïm l’ajuda constant, la
identificà com la peça publicada per Roda. Presenta una pasta
tova de color beix amb abundants desgreixants blancs i brillants
(fig. IV.207, Roda 1955: làm. VI). Morfològicament, com ja
hem esmentat, la peculiaritat de la seua forma la féu fàcilment
identificable. És una ampolla de base anellada, cos baix i ample
amb muscle marcat, el coll és curt i estret i acaba obrint-se en
una vora exvasada i marcada a l’exterior amb una ansa curta
de secció en forma de cinta que naix en aquella i acaba en la
zona anterior al muscle. Les seues característiques permeten
únicament la contenció de líquids. Cronològicament no tenim
referències d’aquesta peça en altres contextos però l’aparició en
la necròpoli de La Boatella porta a pensar en una cronologia del
segle III dC endavant.
Un altre tipus d’ampolla trobada respon als models altimperials amb cos, coll estret i alt i vora de secció triangular (fig.
IV.207, La Boatella 0/13).
Per últim, hi ha ampolles amb coll estret cònic, amb motllura externa de la qual ixen dues anses que recolzen al cos globular (fig. IV.207, Soriano, 1989, 404, 1, 0/15). Molt probablement aquesta forma és una imitació del tipus Salomonson X en
139
[page-n-155--data::data]
Fig. IV.206. Algunes de les gerres procedents de les excavacions antigues de la necròpoli de La Boatella (fotografia A. Franco).
TSA C1 o ceràmica de “El Aouja”, que aquest autor datà entre
200 i 280 dC, mentre que Hayes la va situar entre 200 i 250 dC.
Amb tot, podem suposar que la imitació d’aquestes peces, no
exportades massivament, podria datar-se a mitjan del segle III
dC o, fins i tot, en la segona meitat del segle III dC. Tot i que
aquestes peces van ser datades anteriorment en el segle IV dC
(Soriano 1989: 404) pensem que en el context de la necròpoli
no anirien més enllà del segle III dC, quan es documenten en
diversos contextos peninsulars (Casas et alii 1990: 353; Escrivà
1995: 185).
Cal esmentar també les dues gerres publicades per Soriano
(1989: 402), de cos globular amb panxa baixa, coll ample i vora
arrodonida, ambdues amb una sola ansa en forma de cinta amb
canaleta (fig. IV.207, Soriano 1989: 1 i 2 0/17). L’exemplar 0/17
presenta una pasta depurada de color ataronjat amb abundants
desgreixants blancs i brillants.
A aquesta mateixa descripció morfològica responen altres
quatre gerres de ceràmica comuna oxidant que no han estat mai
publicades (fig. IV.207, La Boatella 0/14, 0/18, 0/19, 0/20).
Són de diferents mesures que oscil·len entre els 7,5 i els 18 cm
d’altura, amb diàmetres de boca entre els 4,5 i els 6,5 cm. En
destaca un exemplar amb ansa que imita les formes metàl·liques (fig. IV.207, La Boatella 0/47). Molt semblant a aquestes
últimes és una altra gerra que presenta un bec vessador que tanmateix no s’ha conservat (fig. IV.207, La Boatella 0/21). Totes
procedeixen de les primeres campanyes d’excavació de la necròpoli dirigides per Llorca i, per tant, no en sabem la ubicació
ni les circumstàncies precises de les troballes. Aquestes gerres
presenten una pasta depurada de color beix, amb tonalitats ataronjades i groguenques i desgreixants blancs i brillants visibles
en superfície. Les superfícies allisades presenten les mateixes
tonalitats que la pasta i, en alguns exemplars, s’observen traces
horitzontals produïdes durant el procés de fabricació en el torn
(fig. IV.207, La Boatella 0/18). Aquestes peces poden datar-se
probablement en el segle III dC pels perfils evolucionats (fig.
IV.206 i IV.207).
Tanmateix, entre les ceràmiques comunes de les primeres
excavacions també hi ha peces de cronologia anterior, tot i que
escasses, que probablement s’han de posar en relació amb una
primera fase d’ús de la necròpoli que pot datar-se cap al final del
segle II dC. Es tracta d’una gerra, Gr. I Urceus, amb característiques morfològiques pròpies dels segles I i II dC com són el cos
140
globular amb panxa alta i la vora motllurada amb graó intern per
a tapadora (fig. IV.207, La Boatella 0/16 i 0/48); i d’un morter
de la forma Dramont D2 (fig. IV.207, La Boatella 0/49) (fig.
IV.208). Aquest presenta una ala pendent amb bec vessador i
sorprèn per les seues reduïdes dimensions. La seua pasta és de
color beix clar, molt poc depurada amb grans desgreixants de
quars blanc, possibles pedres d’origen volcànic de color gris,
altres roges que recorden a les “chamotas” de la zona adriàtica,
i desgreixants més fins i brillants de color negre. Aquest morter
és l’únic exemplar complet de Dramont D2 aparegut a la ciutat
de Valentia i hem de associar-lo amb un origen lacial i per tant
amb un producte importat.
Destaca, a més, un conjunt de tres peces de ceràmica comuna
que presentaven una referència d’ubicació (fig. IV.209). En una
etiqueta de l’època de Llorca es pot llegir: “En Gil 1962. Ajuares
tumba triple”. Tot i que escassa, és l´única notícia que tenim per a
aquest conjunt ceràmic i, vista l’escassa informació de la resta de
la peces procedents de les primeres campanyes d’excavació de La
Boatella, és realment molt. L’aixovar es compon de tres recipients
de ceràmica comuna: el primer una gerra de la forma Gr. I Urceus,
del mateix tipus majoritari a La Boatella amb panxa baixa, coll
ample i vora arrodonida que datem al segle III dC (fig. IV.209,
Soriano 1989: 402, 1); el segon una ampolla Gr. II Lagoena (fig.
IV.209, Soriano 1989: 404, 2), possiblement d’imitació de la forma Salomonson X de TSA C; aquest exemplar presenta una decoració de punts o gotes d’engalba blanca al coll, en la part superior
de la motllura i junt a les anses; i la tercera peça és un bol de perfil
simple amb peu i vora arrodonida identificat com a forma Gr. III
Calix (fig. IV.209, La Boatella, sense núm.).
Tomba IX (3 Itacal UUEE 1662, 1663, 1664, 1665)
(Fig. IV.210; Annex 1, quadre 39)
En aquesta tomba que s’ha interpretat com una de les primeres de la necròpoli de La Boatella (López i Sanchis 2001: 26),
aparegueren dues peces ceràmiques suposadament africanes de
cuina disposades als peus de l’esquelet masculí.
Al costat del peu dret es localitzà un tupí de la forma Hayes
131 de producció africana. Junt al peu esquerre es trobà, segons
els arqueòlegs que l’excavaren, una cassola de la forma Òstia III,
267. Després d’observar el perfil que s’intueix a la fotografia del
moment d’excavació, pensem que probablement es tracta d’una
copa de ceràmica de parets fines de la forma Rubielos de Mora 2.1.
[page-n-156--data::data]
La Boatella: excavacions antigues
Fig. IV.207. Dibuixos del material ceràmic, possiblement aixovars, procedent de les excavacions antigues de la necròpoli de La Boatella.
141
[page-n-157--data::data]
Tot i que aquestes peces no han pogut ser localitzades,
creiem convenient incloure-les a l’estudi ja que potser es tracta
d’un exemple de la primera fase d’ús de la necròpoli. A més,
aquesta excavació conté l’única tomba amb context estratigràfic
de La Boatella que presenta aixovar ceràmic, ja que l’altra excavació amb estratigrafia fiable, que tractarem a continuació, es
troba al carrer Sant Vicent.
Fig. IV.208. Morter de la forma Dramont D2 procedent de les
excavacions antigues de la necròpoli de La Boatella (fotografia
A. Franco).
La Boatella: excavacions antigues
Ustrinum (1 Selvic UUEE 1064, 1064-1071, 1071 i 1073)
(Fig. IV.211; quadre IV.22; Annex 1, quadre 40)
En un primer moment, estudiàrem el material dels nivells de
rebliment que formaven l’ustrinum separadament per a intentar
veure si hi havia diferències cronològiques. Tanmateix, és homogeni i data de la segona meitat del segle II dC, de manera que
ací l’estudiarem conjuntament (fig. IV.212).
Entre la vaixella fina és majoritària, i quasi exclusiva, la TSH
amb plats de les formes 15/17 (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.2), copes
de les formes 27 i 37, un bol de la forma 41 (fig. IV.212, 1 Selvic
1073.4) i una gerra de la forma 1 (fig. IV.212, 1 Selvic 10641071.3). La qualitat de les pastes i el vernís d’aquestes peces no
és la de les primeres fases de producció de Tritium Magallum, ja
que les parets han començat a exvasar-se i els recipients s’allunyen
dels prototips clàssics. Cal destacar l’aparició de tres segells de
terrissers, AGILIANI (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.3), OF C[--]
SCA (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.1) i OF [--] (fig. IV.212, 1 Selvic
1071.1). A més, una altra dada a tenir en compte és l’absència de
copes de la forma 8. Sorprèn l’escassíssima quantitat de TSA A
de la qual es documentà únicament algun fragment informe. Les
ceràmiques de parets fines són exclusivament copes de la forma
Rubielos de Mora 2.1, tant de la producció en pasta beix i tova,
com de la de major qualitat, grisa compacta i fina amb engalba beix
i grisa (fig. IV.212, 1 Selvic 1071.2 i 3). Les llànties no són massa
abundants, i en destaquen dos exemplars de la forma Dressel 20,
Quadre IV.22. Percentatges de la ceràmica procedent de l’ustrinum
del carrer Sant Vicent amb Gravador Selma.
Produccions
Fig. IV.209. Dibuixos del material ceràmic, possiblement aixovar
d’una tomba triple localitzada al carrer En Gil l’any 1962, procedent
de les excavacions antigues de la necròpoli de La Boatella.
Fig. IV.210. Aixovar ceràmic de la tomba IX de l’excavació del
carrer Itàlica amb Calatrava (López i Sanchis 2001).
142
Àmfora
C. africana de cuina
C. comuna oxidant
C. oxidant de cuina
C. reductora de cuina
C. engalba roja pomp.
Llànties
Parets fines
TSA A
TSH
1064
7
1
1
5
1064/
1071
1071
1073
3
1
1
2
6
3
9
2
4
1
2
2
1
6
1
3
6
4
1
3
3
1
5
Total
%
1
15
17
1
15
1
6
6
2
20
1,2 %
17,9 %
20,2 %
1,2 %
17,9 %
1,2 %
7,1 %
7,1 %
2,4 %
23,8 %
Fig. IV.211. Percentatges de la ceràmica procedent de l’ustrinum
del carrer Sant Vicent amb Gravador Selma.
[page-n-158--data::data]
1 SELVIC 1064-1071
1 SELVIC 1071
1 SELVIC 1073
Fig. IV.212. Ceràmiques dels diferents nivells de l’ustrinum de l’excavació del carrer Sant Vicent amb Gravador Selma.
una de les quals decorada amb figura femenina amb túnica que
toca un instrument musical (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.5). A més,
hi ha un fragment de llàntia de canal.
La ceràmica de cuina itàlica està representada per una font
d’engalba roja pompeiana clarament residual. Més abundant és
la ceràmica africana de cuina que presenta, sobretot, tapadores
de la forma Òstia III, 332 i Òstia I, 261, i en menor mesura,
cassoles de la forma Hayes 23A (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.6) i
B, Òstia III, 267, Hayes 199 (fig. IV.212, 1 Selvic 1064-1071.2)
i fonts del tipus Hayes 181.
La ceràmica regional reductora de cuina està representada
per les formes estandarditzades definides per Reynolds (1993:
95) i es documenten, sobretot, la cassola del tipus ERW 1.1 (fig.
IV.212, 1 Selvic 1071.4), les olles de les formes ERW 1.3, ERW
1.2 (fig. IV.212, 1 Selvic 1064-1071.1) i l’olleta ERW 1.4, a més
de la gerra del tipus ERW 1.8.
La ceràmica comuna de cocció oxidant no és tan abundant com
en altres contextos. S’hi troben les formes de gerra Gr. I Urceus,
amb graó intern per a tapadora (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.7) i amb
vora motllurada i, en una ocasió una doble ansa decorativa (fig.
143
[page-n-159--data::data]
IV.212, 1 Selvic 1064-1071.4); les ampolles del tipus Gr. II Lagoena, amb vora triangular i arrodonida; les copes de la forma Gr.
III Calix, amb perfil en S i ala; els plats grans o fruiters del tipus
Gr. IV.1 Paropsis, amb vora reentrant i en ala (fig. IV.212, 1 Selvic 1071.5); els gibrells del tipus Gr. VII Pelvis, amb coll estret i
ala horitzontal (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.8). A més de les formes
clàssiques, en destaca un fragment d’arula, del qual se’n conserva,
únicament, el pulvini superior dret (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.9).
Entre les àmfores apareixen molt pocs fragments, sobretot
d’àmfora hispànica Dressel 2/4 de producció tarraconense.
A més, es documentaren restes de fauna i malacofauna, majoritàriament caragols, algun fragment de vidre i diversos claus
de ferro. A tot açò, se li han d’afegir alguns fragments d’ossos
humans visiblement calcinats.
Les peces evolucionades de TSH sense la forma 8, les formes
de ceràmica africana de cuina del final de segle II i l’aparició de
copes de ceràmiques de parets fines de la forma Rubielos 2.1 ens
porten a datar l’estrat en la segona meitat del segle II dC, probablement entre el 160 i el 190 dC, malgrat l’escassesa de TSA A.
IV.12.4. conclusions
Per concloure, podem dir que l’estudi de la ceràmica aporta dades cronològiques interessants sobre l’inici de la utilització i
l’evolució de La Boatella.
A prop de la Via Augusta, que seguia el carrer Sant Vicent,
cap al segle II dC hi havia una necròpoli on convivien la incineració i la inhumació. Cap al final d’aquest segle i principi
del segle III dC es començà també a ocupar una zona situada
una mica més a l’oest. Durant aquesta època la necròpoli estaria formada per unes poques tombes, si considerem el reduït
nombre de ceràmiques aparegudes. En el transcurs del segle III
dC la utilització d’aquesta zona augmentà fins que esdevingué
una gran àrea cementirial que s’estenia cap a l’oest de la via: el
cementeri de La Boatella o Meridional de Valentia (Albiach i
Soriano 1996: 121). Al mateix temps, la zona adjacent al carrer
Sant Vicent es deixà d’utilitzar. Aquesta nova necròpoli, probablement acollí els enterraments per l’esgotament de les antigues zones de necròpoli, com la necròpoli Occidental i la del
carrer Sant Vicent, que ja estaven saturades i que caurien en
desús en la mateixa època que començà a utilitzar-se la zona
de La Boatella (Machancoses 2015: 674). De fet, sembla que
els últims soterraments de la necròpoli Occidental i els primers
de La Boatella, testimoniats per la tomba amb aixovar de 3 Itacal, són coetanis. Aquesta pertany a la primera fase d’ús de La
Boatella, en la qual es documenten algunes incineracions junt a
inhumacions per a passar seguidament a un ús exclusiu del segon tipus de soterrament. Tot i que és molt gran en extensió i en
nombre de tombes, la necròpoli de La Boatella presenta poc de
material ceràmic de les produccions estudiades en aquest treball. Aquest fet no la fa menys interessant, ja que gràcies a l’estudi
del material s’ha pogut establir una primera fase d’utilització
funerària de la zona al voltant de l’època tardo-antonina o, més
probablement, dels Severs.
144
Pel que fa a les produccions, exceptuant la ceràmica comuna ja estudiada, es documenten diferents peces de TSA A però
cap recipient produït en TSA C ni D. Açò pot respondre a una
disminució en l’ús de la vaixella fina en l’aixovar funerari, ja
documentada amb anterioritat a partir del final del segle III dC
(González Villaescusa 2001: 143), quan els aixovars, encara
que escassos, es redueixen a recipients tancats de ceràmica comuna dels quals tenim bons exemples procedents de les primeres excavacions de La Boatella.
La reducció dràstica dels aixovars dificulta la datació de les
tombes i caldrà considerar altres paràmetres com orientació, tipologia de les tombes o topografia de la necròpoli per a intentar
extraure dades cronològiques. Tanmateix, altres materials que
ajuden a la datació general de la necròpoli són els vidres i les
àmfores procedents tant de les excavacions antigues com de les
excavacions del PAI Mercat (Martínez Pérez 2020). Les peces
de vidre són majoritàriament ungüentaris dels tipus Isings 92 i
103, ampolles dels tipus Isings 51 i 99, o vasos dels tipus Isings
96 i 102, que tenen una cronologia dels segles III i IV dC (Ramón 2015: 17). Es documenten també una sèrie de peces de
vidre datades entre els segles IV i VI dC com són les copes de
peu alt i el plat poc profund de la forma Isings 116 (Soriano
1989: 407).
Pel que fa a les àmfores, hi ha exemplars reutilitzats de cronologia altimperial com les àmfores de les formes Lamboglia 2
i Dressel 2/4, però, sobretot hi ha àmfores dels tipus Keay XIX
i XXIII en totes les seues variants cronològicament produïdes
entre el segle III i mitjan del V dC (Fernández Izquierdo 1984:
25; Pascual i Ribera 2000: 566). També del segle IV deu ser un
sarcòfag de gres procedent de les excavacions antigues (Ribera
1983: 38).
A la necròpoli de La Boatella s’ha documentat una lauda
sepulcralis en mosaic que es data entre el final del segle IV i
el principi del VI dC i, per tant, seria una de les troballes més
tardanes de la necròpoli (Martínez Pérez 2020: 231). A més, cal
destacar que aquest tipus de monuments s’associa sempre a edificis funeraris cristians, cosa que indicaria que com a mínim en
el moment final d’ús el cementeri acolliria també inhumacions
cristianes (Ribera 1996: 96).
Pel que fa al moment final d’ús d’aquesta necròpoli, se n’ix
de llarg dels límits cronològics d’aquest treball, si bé podem
precisar que les últimes peces de ceràmica comuna documentades entre els escassos aixovars de La Boatella daten de la segona meitat del segle III i IV dC.
La disminució de l’aixovar a partir del segle III dC és una
realitat documentada en altres necròpolis de l’època, cosa que
es relaciona amb l’extensió en un primer moment de les religions orientals i en un segon moment del cristianisme (González Villaescusa 2001: 143). Per a concretar la cronologia final
de la necròpoli cal recórrer a l’estudi dels escassos recipients
de vidre i la lauda sepulcral. Aquestes evidències indiquen una
cronologia entre el IV i el VI dC per al moment final d’ús de la
necròpoli (Martínez Pérez 2020).
[page-n-160--data::data]
V
Ceràmiques de la ciutat de Valentia
V.1. ÈPOCA REPUBLICANA
Per a establir el tipus de ceràmiques comunes i de cuina usades
en l’època republicana s’ha estudiat el material procedent de
quatre excavacions que corresponen a diferents campanyes a la
plaça de l’Almoina, el carrer de Roc Chabàs, el carrer Sabaters/
plaça de Cisneros i necròpoli occidental en les intervencions al
carrer Cañete. El material ceràmic procedeix majoritàriament
de nivells de rebliment d’estructures negatives, tant fosses com
pous, als quals amortitzaven. Estratigràficament, aquestes estructures afecten nivells estèrils naturals sobre els quals es construïren pous com els de l’excavació de Roc Chabàs, les fosses
amb funcionalitat diversa com les trobades a les excavacions de
l’Almoina i Sabaters, o fosses per a les inhumacions en el cas de
la necròpoli occidental.
Se’n diferencien tres moments: el primer, que correspon a
l’època fundacional, la primera etapa de vida de la ciutat, quan
es constaten sobretot dipòsits votius rituals amb una funció
religiosa, tant pública com privada, probablement emmarcats
en els ritus fundacionals del començament de la construcció
dels edificis (Merrifield 1987: 48). Aquesta etapa començà en
el mateix instant de la fundació de la ciutat i es perllongà com
a mínim dues dècades, però probablement es podria allargar
fins el canvi de segle. El segon moment es correspon amb els
efectes de la vida d’una ciutat ja establerta, quan es produïren
canvis en algunes de les estructures anteriors com són l’amortització de pous hidràulics i sobretot els soterraments dels primers habitants de la ciutat. Aquest moment es pot datar en
el primer quart del segle I aC i, en ocasions, el denominem
pre-pompeià, és a dir, un moment previ a la destrucció de Valentia per part de l’exèrcit de Pompeu en el marc de la guerra
civil, que s’ha documentat en diversos nivells de la ciutat. El
tercer moment és justament aquest, el moment de la destrucció de la ciutat com a conseqüència de la derrota de les tropes
fidels a Sertori front a l’exèrcit senatorial que comportà el saqueig, la destrucció, l’incendi i l’abandonament pràcticament
total de la ciutat. Aquest moment es manifestà en uns potents
nivells on es barrejaven terra, carbons, restes ceràmiques i, en
ocasions, restes humanes.
V.1.1. ceràmiques d’importació
Ceràmica púnica
La ceràmica púnica està present en els primers nivells d’ocupació de la ciutat relacionats amb la primera fase d’hàbitat encara
que amb escàs volum. En general, es pot dir que la ceràmica
púnica fou produïda en diverses àrees del Mediterrani i que
combinava una tradició fenício-púnica i les influències pròpies
de cada territori (Adroher 2008: 189).
A la ciutat de Valentia es documentaren tres tipus de pasta
que corresponen a les diverses àrees de producció púnica relacionades comercialment amb ella (fig. V.1): una pasta de millor
qualitat procedent de la zona tunisiana, una pasta de qualitat
mitjana procedent, probablement, de la zona de Cartagena i una
de qualitat inferior procedent de la zona púnico-ebusitana.
La pasta de millor qualitat, l’anomenada de classe A (Guerrero
1995: 75), procedeix de la zona de Carthago i presenta un nucli de
color roig amb desgreixants quasi imperceptibles blancs i brillants
molt fins i superfícies ennegrides. Aquesta producció presenta un
marcat influx hel·lenístic, i fins i tot itàlic, sobre una base fenício-púnica amb característiques pròpies de la zona (Bisi 1970).
Des del punt de vista morfològic, les formes ceràmiques
que apareixen són exclusivament les marmites o caccabé i
lopas (fig. V.2).
145
[page-n-161--data::data]
Fig. V.1. Produccions de pasta associades a
les ceràmiques púniques.
─ Caccabé de la forma II.1: correspon a la vora i part de la
paret d’un perfil de la variant antiga que presenta un pronunciat graó intern marcat també a l’exterior i un cos de
paret còncava amb ansa de secció circular sobreelevada
(fig. V.2, 3 Roc 1612.47). Aquesta forma es data a Byrsa
des del segle III aC, fins a la destrucció del 146 aC i a Na
Guardis estan absents en els contexts posteriors a aquesta destrucció entre el 130 i 120 aC (Guerrero 1995: 85).
─ Lopas de la forma II: és un fragment molt petit de vora
de cassola amb llavi motllurat a l’exterior i graó intern,
però les reduïdes dimensions dels fragments conservats
no ens donen més informació (fig. V.2, 3 Roc 1642. 18).
─ Tapadora de la forma VI: amb perfil estilitzat en forma de
campana amb base en pom, parets rectes i vora arrodonida
(fig. V.2, 2 Sabcis 2849.108).
Cal d’associar l’arribada d’aquests productes amb les àmfores
púniques amb les quals devien viatjar com a càrrega secundària.
El segon tipus de pasta documentada inclou les ceràmiques
púniques aparegudes als contexts de la ciutat, de color taronja, amb abundants desgreixants blancs, grisos i brillants. Les
superfícies ataronjades presenten algunes parts ennegrides pel
l’acció del foc en l’exterior i la base i, de vegades, presenten una
engalba beix o castanya a l’interior. Tot i que caldria fer estudis
analítics per determinar la procedència exacta d’aquestes peces,
sembla que podrien ser de la zona de Cartagena. Allí les olles
de producció local presenten característiques molt semblants en
contexts tardo-republicans de la ciutat (Borredá i Cebrián 1993:
208; Ramallo et alii 2013). Pel que fa al repertori tipològic, apareixen sobretot olles i alguna tapadores.
─ Olles: majoritàriament, apareixen formes tancades amb
perfils senzills. No s’ha trobat cap exemplar complet, però
suposem que el seu cos és globular, com deixa intuir l’inici
de la paret conservada, el coll marcat, la vora recta lleugerament exvasada i el llavi arrodonit (fig. V.2, 2 Sabcis
2849.140 i 154). Entre la tipologia clàssica de les formes
púniques no hi ha cap exemplar semblant, però les característiques de la pasta ens fan pensar que es tracta de peces
peninsulars. A Valentia aquesta forma es classificà amb anterioritat en els estrats de destrucció de la ciutat al palau de
Benicarló (López et alii 1994: làm. 39, núm. 4). Un altre
exemplar amb vora arrodonida a l’exterior i coll poc marcat presenta la mateixa pasta que hem considerat peninsular
(fig. V.2, 2 Sabcis 2849.140 i 141).
─ Tapadores: de perfils estilitzats en forma de campana amb
base en forma de pom, parets rectes i vora arrodonida (fig.
V.2, 2 Sabcis 2849.138). Són nombroses i acompanyen la
resta de recipients de cuina amb una funció auxiliar.
El tercer tipus de pasta, probablement de procedència púnico-ebusitana, presenta una pasta marró, porosa, amb abudants desgreixants blancs, grisos i brillants visibles en su146
perfície que s’han identificat com a calcita triturada (Huguet
2013: 300). Aquesta pasta s’ha de relacionar amb la classe
B que Guerrero (1995: 75) identificà a Eivissa. Aquesta producció té un repertori formal reduït que es compon bàsicament d’olles, cassoles i fonts, i en menor mesura gerres, copes, tapadores i plats. En diverses ocasions algun autor s’ha
fet ressò de la manca d’estudis específics i contexts en els
quals apareixen aquestes ceràmiques a la península Ibèrica
(Adroher 2008: 196), potser pel desconeixement i l’errònia identificació de les peces que les converteix en produccions invisibles o inexistents. Aquest és un intent de pal·liar
aquesta desconeixença en el cas de la ciutat de Valentia.
Pel que fa a les formes, apareixen únicament formes obertes
de cassola i algun plat:
─ Cassola de la forma II.1: olla amb cos globular i llavi
motllurat amb graó intern alt, amb anses laterals de secció
arrodonida (fig. V.2, 2 Sabcis 2849.139). Aquesta forma es
documentà a Byrsa des del segle III aC fins a la destrucció
del 146 aC, i en Na Guardis estan absents en els contexts
posteriors a aquesta destrucció entre el 130 i 120 aC (Guerrero 1995: 85). A Valentia havia estat documentada amb
anterioritat als estrats de destrucció de la ciutat al Palau de
Benicarló (López et alii 1994: làm. 39, núm. 2).
─ Cassoles de la forma III.3: les cassoles derivades de les
lopades són també abundants i en trobem de diferents tipus
que presenten, generalment, parets baixes, rectes i exvasades amb vora simple i fons còncaus de la forma III.3 (fig.
V.2, 3 Roc 1612.49 i 75; fig. V.2, 2 Sabcis 2849.160). Una
d’aquestes peces ha estat ja publicada amb anterioritat com
una cassola de la forma Lancel 273 (fig. V.2, 4 Roc 2479.21)
(Ribera 1995: 194). Pel que fa a la seua datació s’emmarca
entre els segles II i I aC (Lancel 1987: 108).
─ Plat: compta amb ala i cos còncau, potser una baking pan
(Guerrero 1995) o una forma AE-20 II 167 (Ramon 1997)
(fig. V.2, 2 Sabcis 2849.142).
L’aparició d’aquestes olles, cassoles i tapadores s’ha de
posar en relació amb la importació d’altres productes, com per
exemple les ceràmiques de parets fines i les àmfores púnico-ebusitanes de vi (Ramon 1995: 665) que donen constància
d’un comerç amb l’illa en els primers moments d’ocupació
de la zona.
Finalment, és interessant destacar com apareixen algunes
formes presents als estrats de destrucció de Carthago el 146
aC, data molt propera a la fundació de Valentia i un referent
pel que fa als contexts de la segona meitat del segle II aC.
Tenim constatada la utilització de ceràmica púnica des de
la fundació de la colònia fins a la destrucció de la ciutat en
les guerres sertorianes, com demostra l’estudi de les ceràmiques tardorepublicanes del Palau de Benicarló (López et alii
1994: 165).
[page-n-162--data::data]
Època republicana
Ceràmica púnica de cuina
Fig. V.2. Tipologia dels recipients de ceràmica púnica documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana (Arxiu SIAM i E. Huguet).
Ceràmica itàlica de cuina
La ceràmica itàlica de cuina és una de les produccions ceràmiques importades més abundants a la ciutat de Valentia. En l’època republicana, com caldria esperar, és la majoritària, però en
l’època imperial és substituïda per la ceràmica africana de cuina, tot i que la itàlica continuà estant present en menors proporcions al principi de l’imperi. Durant l’època republicana, apareix als primers estats d’ocupació de la ciutat i la seua presència
és constant fins als nivells de destrucció de la ciutat per part
de l’exèrcit de Pompeu. Amb la reocupació de la ciutat, ja en
l’època imperial, aquestes ceràmiques continuen detectant-se,
però el seu estudi es farà en l’apartat corresponent a la ceràmica
de cuina importada imperial.
Pel que fa a la procedència, pràcticament totes les peces presenten unes pastes d’un color rogenc, marró o castany
fosc amb abundants desgreixants blancs, brillants i negres
d’origen volcànic, fabric 1 de Peacock (1977: 147) i tipo 1 de
Di Giovanni (1996: 99). Les seues superfícies exteriors presenten sovint traces d’exposició al foc i, en ocasions, també
les vores. Aquesta pasta procedeix de la zona de la Campània
i reiteradament s’ha comprovat que aquesta és la principal
àrea d’importació de ceràmica de cuina a la ciutat. Paulatinament, amb l’avanç dels estudis, sobretot al final del segle
XX, la zona campaniana s’ha revelat com una àrea productiva de ceràmica de cuina destinada a l’exportació (Aguarod
1991; Sánchez Sánchez 1992; Di Giovanni 1996). Entre els
productes més exportats sobresurten per damunt de tots les
fonts d’engalba roja pompeiana, però també d’altres, majoritàriament cassoles, olles i les seues tapadores. Aquesta
producció per a l’exportació està associada al comerç del vi
campanià, que ocasionà l’aparició d’altres productes subsidiaris com són la vaixella fina i la ceràmica de cuina.
A més, es documenten poques peces amb pastes itàliques
d’altres indrets, com la zona etrusca, que es caracteritzen per
contindre feldspat potàssic blanc, mica, quars i fragments rojos
d’òxid de ferro (Aguarod 1991: 37).
Quant a les formes, a la ciutat de Valentia abunden les tapadores i les cassoles, patellae, en les seues diferents variants i, en
menor mesura, els morters i alguna olla (fig. V.3 i V.4).
─ Com-it. 1a: olla de cos globular, coll marcat, vora exvasada
de perfil triangular (fig. V.3, 4 Roc 2479.18). Presenta grafit
incís en la paret del cos que podria ser numèric: IX. Data de
l’època fundacional, ja que es va trobar a la fossa votiva fundacional del carrer Roc Chabàs. Pel que fa a la pasta, no és la
característica de procedència vesuviana majoritària a la ciutat,
sinó una grisa amb desgreixants grisos i marrons de mitjana
mesura i brillants molt fins que són visibles en superfície. Les
superfícies són allisades i de color gris clar i gris fosc. Podria
tractar-se d’una olla de procedència etrusca però manquen estudis analítics que ho confirmen.
─ Com-it. 1b: olla de cos globular, coll marcat i vora ametllada. Aquesta peça procedeix de la fossa votiva fundacional
del carrer Roc Chabàs i no està dibuixada.
─ Olla: olleta de perfil en S, base convexa i cos ovoide, coll
marcat i vora exvasada amb llavi arrodonit (fig. V.3, 2 Sabcis 2572.4). No s’ha pogut associar a cap de les formes
referenciades en les tipologies, tot i que es tracta d’una peça
sencera. Aparegué en un dels estrats de destrucció de la ciutat durant les guerres sertorianes que daten del 75 aC. La
seua pasta és rogenca amb abundants desgreixants blancs i
mica daurada, mentre que les superfícies són roja a l’interior
i negra a l’exterior per l’acció del foc. S’ha classificat com
una peça d’importació itàlica.
─ Com-it. 4a: cassola baixa amb paret còncava i vora bífida
en ala a l’exterior. És una forma poc abundant a la ciutat però
es documentà en els estrats de l’època fundacional i també del
moment de destrucció al 75 aC (fig. V.3, 10 Alm. 60690.15).
─ Com-it. 6c: cassola baixa amb fons pla, parets còncaves i vora bífida (fig. V.3, 3 Roc 1612.48; fig. V.3, 2 Sabcis
2849.106). Entre el repertori formal de cuina itàlica destaca
aquesta patina per ser la més abundant. Estaven destinades
probablement al forn o a les brases, amb grans diàmetres que
147
[page-n-163--data::data]
ronden els 30 cm. En destaca un exemplar procedent de la
gran fossa del carrer Sabaters amb un grafit postcocció en la
paret exterior que mostra dues lletres capitals SO (fig. V.3, 2
Sabcis 2849.105). A Valentia apareix probablement a partir
del 120 aC, o potser abans en el pou votiu fundacional de l’Almoina on apareix una peça amb una lleugera canaleta pràcticament imperceptible a la vora (fig. V.3, 10 Alm. 60690.14),
i està present també als nivells de destrucció del 75 aC (fig.
V.3, 2 Sabcis 2945.13). La seua utilització continuà com
testimonia la troballa en el pou l’Asklepieion de l’Almoina que data de l’època d’August (fig. V.3, 8 Alm. 60358.4).
Es documentà, entre altres llocs, al Cormulló dels Moros
(Albocàsser, La Plana Baixa) (Arasa 2001: 237).
─ Com-it. 6d: cassola baixa amb fons pla, parets còncaves
i vora amb ala i petita canaleta al llavi (fig. V.3, 10 Alm.
90960.12; fig. V.3, 3 Roc 1642.6; fig. V.3, 4 Roc 2479.9 i
10). Pel que fa a les dimensions, sembla que aquestes fonts
tindrien un gran format ja que presenten diàmetres al voltant
de 25-26 cm. Tot i no ser massa abundant, està present en els
estrats fundacionals i també en els postfundacionals, però no
apareix en els nivells anteriors a la destrucció pompeiana.
Sembla que aquesta forma va ser un dels primers plats de
vora bífida que es produïren (Aguarod 1991: 89), i probablement no deu perdurar més enllà del segle II aC.
─ Com-it. 6e: cassola de perfil senzill amb parets baixes,
rectes o lleugerament còncaves i exvasades. El fons pot ser
pla o bombat i presenta la vora arrodonida. Tot i les diferències entre les peces estudiades, destaquen les correspondències pel que fa a les mesures ja que presenten diàmetres
de vora al voltant dels 21 cm, diàmetres de base al voltant
dels 19 cm i una altura al voltant de 4 cm (fig. V.4, 4 Roc
2479.11, 12 i 13). Aquesta forma aparegué únicament en els
contexts fundacionals i no és massa abundant. Al Mediterrani s’ha datat entre el segle II i el primer quart de l’I aC.
─ Com-it. 6g: cassola baixa amb fons pla, parets rectes i exvasades i vora de secció triangular (fig. V.4, 3 Roc 1642.19).
És una forma poc abundant a la ciutat de Valentia i en destaca l’aplicació d’anses laterals de secció quadrangular per
a permetre subjectar bé el recipient calent (fig. V.4, 3 Roc
1612.58 i 59). Aquestes cassoles o fonts presenten gran varietat pel que fa a les dimensions: els exemplars més grans
oscil·len entre els 50 i els 60 cm mentre que els més xicotets
ho fan entre els 25 i 30 cm. Un dels exemplars presenta un
esgrafiat en la part exterior de la paret, probablement dues
lletres: A, o V invertida, i R (fig. V.4, 10 Alm. 90960.13).
Apareixen en els estrats fundacionals i, sobretot, en els
d’amortització dels pous del carrer Roc Chabàs reblits amb
material també de l’època fundacional. Com la cassola de la
forma Com-it. 6g, al Mediterrani s’han datat entre el segle II
i el primer quart de l’I aC.
─ Forma 2210: cassola profunda amb vora exvasada i ala
horitzontal (Di Giovanni 1996: 87). Només s’ha trobat un
exemplar de petit format a la ciutat de Valentia (fig. V.4, 3
Roc 1612.60), però probablement es tracta d’una cassola del
tipus 2213 que, en ocasions, presenta anses en forma de U o
mitja lluna al cos, com la que s’ha documentat a la mateixa
unitat (fig. V.4, 3 Roc 1612.79) i que podria ser de la mateixa
peça. Es trobà al pou circular del carrer Roc Chabàs datat en
el primer quart del segle I aC.
148
─ Com-it. 7a: tapadora de parets molt exvasades amb base
anular i vora arrodonida (fig. V.4, 10 Alm. 60690.18; fig.
V.4, 3 Roc 1642.7; fig. V.4, 2 Sabcis 2849.107). Aquesta
variant és la més abundant entre les tapadores i destaca pels
seus grans formats que s’han de posar en relació amb els
recipients als quals cobrien. N’hi ha un exemplar amb esgrafiat postcocció en la part exterior de la paret amb dos
signes interpretats com a numerals: IV, però que podrien
també ser lletres. Pel que fa a la cronologia, apareix durant
tota l’època republicana.
-Com-it. 7b: tapadora de parets molt exvasades quasi rectes
i vora arrodonida (fig. V.4, 3 Roc 1612.52, 53, 54 i 55). Tot i
que de vegades no es veu una diferenciació clara amb la forma Com-it. 7a, sembla que apareixen als estrats del primer
quart del segle I aC.
─ Com-it. 7e: tapadora en forma de campana amb pom de
botó. Solament s’ha trobat un xicotet fragment d’aquesta
peça, i per això la classificació s’ha d’agafar amb reserves.
Procedeix de la gran fossa del carrer Sabaters datada en època postfundacional.
─ Com-it. 7f: tapadora de forma molt arrodonida amb pom
de botó. Procedeix de la mateixa fossa que l’anterior i com
ella s’ha d’agafar amb reserves.
─ Com-it. 8e: morter de vora de secció triangular que s’ha
trobat en un nivell de rebliment del pou quadrangular de
pedra del carrer Roc Chabàs datat en el primer quart del
segle I aC.
─ Com-it. 8f: morter amb vora de secció quadrangular amb
banda exterior còncava, perfil del cos arrodonit i base plana (fig. V.4, 3 Roc 1612.51). Els exemplars documentats a
Valentia no conserven el bec, però sí la decoració en forma
de digitacions (fig. V.4, 3 Roc 1612.50 i 73). Tots presenten
un diàmetre molt semblant entre el 27 i els 29 cm. Els tres
exemplars procedeixen del pou circular del carrer Roc Chabàs datat en el primer quart del segle I aC. Com a paral·lel
pròxim es pot citar l’aparegut al Cormulló dels Moros (Albocàsser, Castelló) (Arasa 1994: 147; Arasa 2001: 157); i
altres dos exemplars a la Torre d’Onda (Borriana) i el Tossal
(Nules) (Arasa 2001: 113 i 127).
Dins de la ceràmica itàlica de cuina, sempre es fa un apartat específic per a les ceràmiques d’engalba roja pompeiana.
Aquestes produccions atreien l’interés dels investigadors ja al
principi del segle XX en els campaments del limes germànic
(Ritterling 1901; Loeschcke 1909), on la quantitat i les dimensions d’aquests productes feren que s’incorporaren als materials
estudiats. Es tracta de grans fonts de perfil senzill amb base
plana, parets còncaves molt baixes i una densa i gruixuda engalba de color roig al seu interior. D’aquesta engalba prové la
denominació que actualment utilitzem els arqueòlegs per a definir-la, nom que fou encunyat per Loeschcke precisament en
els campaments germànics. Pucci (1975: 368-371) les identificà
amb allò que els antics anomenaven cumanae testae i que, probablement, actuava com a nom genèric per a tota la producció
de cassoles de la badia de Cumas a la Campània. Servien per a
fer guisats especials amb peix, verdura, ous o una mica de brou
que s’anomenaven patinae (Gómez 1995: 34). En un principi,
el terme patinae definia un tipus de plat però amb el temps el
recipient que s’utilitzava en la seua confecció assumí el mateix
nom que la recepta.
[page-n-164--data::data]
Època republicana
Ceràmica itàlica de cuina
Fig. V.3. Ceràmica itàlica de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana: olles i cassoles (Arxiu SIAM i E. Huguet).
149
[page-n-165--data::data]
Època republicana
Ceràmica itàlica de cuina
Fig. V.4. Ceràmica itàlica de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana: cassoles, morters i tapadores (Arxiu
SIAM i E. Huguet).
150
[page-n-166--data::data]
Per a l’època republicana solament s’ha documentat una forma de font de ceràmica d’engalba roja pompeiana.
─ R-pomp. 1: font amb fons pla, parets còncaves i vora
engrossida a l’exterior de secció ametllada tendent a triangular (fig. V.5, 3 Roc 1580.10 i 11). Cap dels dos exemplars de Valentia conserva la base, però la densa engalba
interior resulta inconfusible. Pel que fa a l’origen i datació, és clarament vesuvià i es documentà en els estrats
previs a la destrucció pompeiana, cosa que concorda amb
el moment que es generalitza l’ús d’aquests recipients
(Huguet 2013: 311). Crida l’atenció el fet que aparegueren
en els estrats de rebliment del pou quadrat construït amb
pedra del carrer Roc Chabàs, ja que podria indicar que la
seua amortització és lleugerament posterior a la del pou
circular on no se n’ha trobat cap.
A la ciutat de Valentia, ja s’havien identificat recipients de
ceràmica d’engalba roja pompeiana en els estrats de destrucció de la ciutat del 75 aC a l’excavació del Palau de Benicarló
(López et alii 1994: 163).
Ceràmica comuna itàlica
Aquest tipus de recipients no foren exportats massivament com
en el cas de ceràmica d’engalba roja pompeiana o fins i tot la
ceràmica de cuina itàlica (Huguet 2013: 312). Tanmateix, l’aparició d’alguna forma a la ciutat de Valentia testimonia un comerç encara que fóra esporàdic d’aquestes peces.
─ Forma 1120: bací de boca ampla, amb coll lleugerament marcat i vora de tendència triangular (fig. V.5, 3 Roc
1612.80). Probablement és un recipient obert del tipus bací,
gibrell o pelvis que viatjà com a càrrega secundària des de la
zona de la Campània. És un recipient que, clarament no va
al foc, no en presenta traces, i probablement tenia funcions
de contenidor per a emmagatzemar o altres dedicades a la
preparació d’aliments en fred.
Ceràmica de pasta clara recent
Tot i que no és una de les produccions majoritàries de ceràmica
comuna de l’època republicana a la ciutat de Valentia, està present durant el seu període inicial i fins la destrucció de la ciutat.
Recipients de pasta clara recent apareixen sobretot en conjunts
dels primers moments d’ocupació de la ciutat com són la fossa
votiva del carrer Roc Chabàs, la gran fossa del carrer Sabaters/
plaça de Cisneros i també en època republicana recent, en una
de les tombes de la necròpoli occidental datada en el primer
quart del segle I aC.
La ceràmica comuna clara recent és una producció calcària, de pasta de color groguenc, en ocasions rosat, depurada,
dura i poc elàstica, cuita a altes temperatures (fig. V.6). En
general és una pasta de bona factura, com també ho són les
formes acurades i ben treballades que destaquen pel color de
la resta de la ceràmica comuna de la ciutat. Procedeix de la
península Itàlica i es troba sempre acompanyant les àmfores
itàliques i la vaixella campaniana (Lattara 1993: 222). Aquesta producció és una constant en els campaments romans de
l’època republicana, com demostra l’aparició entre altres als
jaciments extremenys de Valdetorres i La Loba (Heras 2015:
723). La seua producció data del II aC fins a l’I dC, i majoritàriament són formes tancades, gerres, ampolles i alfàbies,
però també morters i plats.
A la ciutat de Valentia no s’havia identificat fins al moment
aquest tipus de ceràmica. Hem pogut documentar un total de set
individus de diferents formes (fig. V.7):
─ Cl-rec. 1: gerra de base plana amb cos arrodonit, coll alt
poc marcat i vores exvasades de secció triangular (fig. V.7,
2 Sabcis 2849.144). Data de l’època republicana, però com
que no hi ha cap tipus concret no s’hi pot precisar més.
─ Cl-rec. 2a: gerra de cos ample amb parets altes i base plana. El muscle de la peça es troba marcat tant a interior com a
l’exterior i l’ample coll convex acaba en una vora exvasada
i arrodonida a l’exterior (fig. V.7, 3 Cañ 1435.0/611). Únicament té un ansa de secció en forma de cinta que naix a
la vora i finalitza en el muscle. La cronologia general per
aquesta forma és el segle I aC, però la peculiaritat de la
ciutat de Valentia fa que puguem concretar l’ús d’aquesta
peça en el primer quart del segle I aC. Aquesta gran gerra
formava part de l’aixovar ceràmic d’una tomba republicana
de la necròpoli occidental. Presenta un esgrafiat postcocció amb lletres capitals interpretades com a SA[-]E. Podria
tractar-se d’un tria nomina però la peça està trencada i no
es pot afirmar.
─ Cl-rec. 3m: gerra amb base plana, cos fusiforme que s’estreny al coll i vora de diàmetre mitjà de secció quadrangular
i una sola ansa (fig. V.7, 4 Roc 2479.9 i fig. V.7, 2 Sabcis
2849.143). Aquestes gerres es daten des del moment fundacional, però probablement continuarien en ús fins a la destrucció del 75 aC.
─ Cl-rec. 15: tapadora amb perfil senzill, vora arrodonida
i pom (fig. V.7, 2 Sabcis 2849.110). Al jaciment de Lattes
es documentaren tapadores de l’època imperial (Lattara
1993: 239), però la que ací presentem procedeix de la gran
fossa postfundacional del carrer Sabaters, de l’època republicana.
─ Cl-rec. 17: morter baix i ample amb vora de secció triangular (fig. V.7, 2 Sabcis 2849.145 i 145 bis). Els dos exemplars pertanyen al mateix tipus no recollit entre els exemplars de Lattara (1993: 240). Tanmateix, com la tapadora
anterior, procedeixen de la gran fossa postfundacional del
carrer Sabaters i, per tant, els hem de datar entre l’últim
quart del segle II aC i el primer de l’I aC.
Aquestes peces produïdes en la península Itàlica arribaren a
Valentia per via marítima junt a altres productes de consum quotidià. Segons hem assenyalat, com en el cas de les ceràmiques
púnico-ebusitanes, probablement fóra el comerç del vi itàlic el
que va permetre aquest comerç secundari.
Com ja hem esmentat amb anterioritat, sembla ser una de les
importacions itàliques que acompanyen els soldats romans per
Hispània, sobretot les gerres, probablement relacionades amb el
consum del vi.
Ceràmica grisa emporitana
Les ceràmiques tradicionalment anomenades grises de la costa
catalana o grisa emporitana (Almagro 1953; Nolla 1977; Aranegui 1987; Barberà, Nolla i Mata 1993) estan presents a la ciutat
de Valentia en els estrats republicans. Aranegui estudià específicament les gerretes que tingueren gran èxit al final de l’època
republicana (Aranegui 1987: 87-97). Estudis més recents han
sintetitzat la producció i han fet incidència sobre la inclusió d’altres ceràmiques a dins d’aquest grup (Casas i Nolla 2012: 639).
151
[page-n-167--data::data]
Època republicana. Ceràmica engalba roja pomp.
Època republicana. Ceràmica comuna itàlica
Fig. V.5. Ceràmica d’engalba roja pompeiana i comuna itàlica
documentades a la ciutat de Valentia en l’època republicana.
Fig. V.6. Esgrafiat SA-E sobre una gerra de ceràmica de pasta
clara recent.
Els exemplars d’aquesta producció trobats a la ciutat de Valentia es caracteritzen per una pasta dura i depurada de colors
foscos, grisa o negra, amb punts fins i brillants. Pel moment no
s’hi ha trobat cap exemplar de pasta oxidant. Les formes que
s’hi ha pogut individualitzar són (fig. V.8):
─ Forma 7: botija amb dos becs, un per vessar i l’altre per
a l’entrada d’aire que pogué aparèixer com a imitació dels
askoi grecs (Casas i Nolla 2012: 645). A Empúries s’ha datat al voltant de l’any 100 aC. A Valentia aparegué un únic
exemplar a la fossa del carrer Sabaters datada en un moment
postfundacional, entre el 130 i el 100 aC. És una forma poc
abundant en general i, en particular, a València es coneix
aquest unicum que malauradament està incomplet.
─ A-I: plat profund amb parets altes i vora reentrant. És una
forma que tingué gran èxit entre els segles III i la primera meitat del II aC. A Valentia aparegué en la gran fossa
postfundacional de l’excavació del carrer Sabaters i en els
rebliments del pou circular del carrer Roc Chabàs de l’època
prèvia a la destrucció de la ciutat. Per tant, a València es data
entre el 130 i el 80 aC (fig. V.8, 2 Sabcis 2849.173).
─ B: plateret de dimensions reduïdes amb parets còncaves i vora reentrant que li confereix un perfil arrodonit
(fig. V.8, 2 Sabcis 2849.172). Tot i que és més abundant
152
al segle III aC, podria arribar fins el I aC. A Valentia s’ha
identificat a la gran fossa postfundacional de la intervenció del carrer Sabaters i als estrats de rebliment del pou
circular del carrer Roc Chabàs.
─ C-IV: plat de parets baixes i vora en ala desenvolupada
que imita els plats de la forma Lamb. 36 de ceràmica de
vernís negre (Casas i Nolla 2012: 641). Tot i que és freqüent
en els contexts indígenes, a la ciutat de Valentia s’ha trobat
únicament un exemplar procedent de la gran fossa de l’excavació del carrer Sabaters (fig. V.8, 2 Sabcis 2849.174). Pel
que fa a la cronologia general de la peça, se situa entre la
segona meitat del segle II aC i la primera de l’I aC, però a
Valentia sols s’ha identificat en època postfundacional.
─ D-III: gobelet o vas amb una sola ansa, anomenat durant molt de temps “jarritas troncocónicas” (Aranegui
1987: 87-97). És sense cap mena de dubte la forma més
abundant i més ben representada d’aquesta producció que
es començà a fabricar a partir del segle IV i perdurà fins
a l’I aC. Aquestes formes tingueren una ampla difusió
al Mediterrani occidental. A Valentia s’han documentat
aquest tipus de vasets des dels nivells fundacionals (fig.
V.8, 4 Roc 2479.6) fins als nivells previs a la destrucció
de la ciutat l’any 75 aC (fig. V.8, 2 Sabcis 2849.171).
Cal destacar un individu complet procedent d’una de les
tombes de l’època fundacional de la necròpoli occidental que amb la resta de l’aixovar, una olla de ceràmica
reductora de cuina, un plat de la forma Lamboglia 28 de
ceràmica de vernís negre i un gobelet de la forma Mayet
II de ceràmica de parets fines, acompanyava la difunta en
el seu viatge cap al més enllà, per a facilitar el trànsit cap
a l’altra vida (fig. V.8, 3 Cañ 1385.0/592).
Ceràmica comuna i de cuina importada d’origen indeterminat
Hi ha alguns recipients que responen a pastes diferents de les
autòctones i que no s’han pogut classificar en cap dels grups coneguts. Per tant, en aquest apartat estudiarem els recipients que
probablement són d’importació, no sabem si de llarga o mitjana
distància, d’origen desconegut (fig. V.9).
─ Com-it 4a: és una cassola que respon a la tipologia establerta per a les patellae itàliques, però la seua pasta és de color rosa ataronjada molt sorrenca amb desgreixants grossos
brillants i rojos (fig. V.9, 10 Alm 60690.16).
─ Com-it. 7a: com la cassola anterior, és una tapadora similar a les itàliques, però la seua pasta és de color rosa ataronjada molt sorrenca amb desgreixants grossos brillants i rojos
(fig. V.9, 10 Alm 60690.17).
─ Com-it. 8: morter de vora vertical i petita ala amb bec molt
desenvolupat. Al seu interior presenta pedretes no volcàniques de color fosc incrustades (fig. V.9, 10 Alm 60690.27).
Podria ser d’origen adriàtic per la pasta blanquinosa semblant a la de les àmfores Lamboglia 2.
─ Morter: probablement d’origen peninsular, del qual sols
es conserva la base amb peu poc marcat i dues canaletes
exteriors (fig. V.9, 10 Alm 60690.45). La seua pasta és blanquinosa amb abundant quars gris, hematites i esquists.
─ Gerreta: de cos estret i base plana amb dues anses (fig.
V.9, 10 Alm 60690.38). La pasta és de color groguenca o
verdosa amb desgreixants de calç, hematites, minerals de
ferro, quars i làmines d’esquist.
[page-n-168--data::data]
Època republicana
Ceràmica pasta clara recent
Fig. V.7. Ceràmica de pasta clara recent documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana: gerres, morters i tapadores (Arxiu
SIAM i E. Huguet).
153
[page-n-169--data::data]
Època republicana
Ceràmica grisa emporitana
Fig. V.8. Ceràmica grisa emporitana
documentada a la ciutat de Valentia en
l’època republicana (Arxiu SIAM i E.
Huguet).
Època republicana
Ceràmica comuna
importada indet.
Fig. V.9. Ceràmica comuna i de cuina
importada d’origen indeterminat
documentada a la ciutat de Valentia en
l’època republicana (Arxiu SIAM i E.
Huguet).
─ Biberó?: recipient tancat amb cos baix i ample peu anellat
amb ansa en forma de cinta curta en el lateral, vora exvasada i
bec orientat a 45 graus de la vora (fig. V.9, 1 Mis 1626.0/865).
La seua pasta era de tonalitat verdosa o groga amb abundants
desgreixants blancs i brillants probablement d’una producció
importada. El que habitualment s’ha considerat com a biberó té unes dimensions més xicotetes que la peça que ací
presentem. A més, aquesta aparegué en la tomba núm. 85 de
l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia a la necròpoli occidental, on hi havia soterrat un individu adult. Per tant
caldria revisar la identificació com a biberó d’aquestes peces
que potser s’han de relacionar amb el vessament de líquids
utilitzats en rituals com el vi o la llet.
V.1.2. ceràmiques locals i regionals
Ceràmica de cuina reductora
Les produccions de ceràmiques de cuina reductora del període republicà estan estretament lligades a les produccions de
cuina autòctones anteriors, però també apareixen ceràmiques
arrelades en la tradició hel·lenística o mediterrània. Hi ha una
producció de ceràmica reductora de cuina heterogènia tant pel
que fa a les formes com, probablement també, a l’origen. Es
documenten diferents pastes, totes de color negre o gris però
amb nombroses variants en la composició, en la mesura i en el
tractament dels desgreixants (fig. V.10).
154
Quant a la tipologia, la forma majoritària és l’olla. Hi ha una
gran quantitat de formes diferents, entre les quals en destaquen
dos grups: les de tradició ibèrica i les de tradició hel·lenística
o itàlica.
El grup que procedeix de la tradició ibèrica (Oliver 2000:
119; Iborra et alii 2010: 105; Marimon 2010: 275) es pot classificar com olles de perfil en S amb cos globular, coll curt i
marcat, vora exvasada i base còncava-convexa. Aquesta descripció generalista engloba moltes variants d’olla sobretot
pel que fa a la vora i el desenvolupament del coll (fig. V.11).
La pasta és, també, un grup heterogeni de tonalitats negres i
grises, dures i compactes amb desgreixants calcaris blancs de
dimensions mitjanes, i en ocasions altres desgreixants rojos i
grisos mitjans i brillants petits (fig. V.12).
Per a la descripció tipològica d’aquestes peces utilitzarem la
mateixa nomenclatura usada per a les ibèriques (Mata i Bonet
1992: 171), però també en descriurem d’altres inexistents en
aquesta, per tal de completar els buits formals que apareixen en
aquesta fase (fig. V.13 i V.14).
─ Olla amb vora en forma de cap d’ànec: vora motllurada de
secció triangular amb llavi pendent, coll curt i cos pensem
que globular, encara que no hi ha cap exemplar complet (fig.
V.13, 2 Sabcis 2849.155). Tot i que són escasses, se’n trobaren algunes, de filiació clarament ibèrica i probablement
arriben fins a l’època imperial, quan evolucionen cap a la
forma ERW 1.14 com a mínim fins a l’època flàvia.
[page-n-170--data::data]
─ Olla gran de la Classe B 1.1 amb coll curt: cos globular, de
vegades anomenada de perfil en S, amb una altura superior a 20
cm, coll marcat curt (fig. V.13, 10 Alm 60690.38bis), amb vora
exvasada de secció arrodonida i base còncava-convexa. Aquesta forma no és massa abundant, però sí ho és en un format reduït com veurem posteriorment. A València apareix en contexts
fundacionals. Probablement aquestes olles evolucionen cap a
les olles del tipus ERW 1.3 en l’època imperial.
─ Olla mitjana de la Classe B 1.2 amb coll curt, de vegades
anomenada de perfil en S: cos globular amb una altura inferior a 20 cm, coll marcat curt (fig. V.13, 10 Alm 60690.22),
vora exvasada de secció arrodonida (fig. V.13, 2 Sabcis
2572.14), quadrangular o triangular (fig. V.13, 11 Alm
7706.3; fig. V.13, 2 Sabcis 2849.157) i base còncava-convexa; dues línies incises marquen la part superior del cos (fig.
V.13, 3 Roc 1612.70; fig. V.13, 2 Sabcis 2849.161). Aquesta
forma, similar a l’anterior però més petita, és molt abundant
i està identificada en diversos contexts des de l’època fundacional fins a la primera meitat del segle I aC. Probablement
evolucionen cap a la forma ERW 1.4 en l’època imperial.
Un bon exemple seria la peça de l’època republicana trobada a l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que
presenta la superfície brunyida com en els vasos ERW 1.4
imperials (fig. V.14, 1 Mis 1629.0/846).
─ Olla gran de la Classe B 1.1 amb coll llarg: cos globular,
amb una altura superior a 20 cm, coll marcat llarg i diferenciat (fig. V.13, 10 Alm 60690.21), amb vora exvasada de
secció arrodonida o quadrangular (fig. V.13, 3 Roc 1612.82;
fig. V.13, 2 Sabcis 2945.5) i base còncavo-convexa. Aquest
tipus d’olla de gran format és més nombrosa que el tipus
amb coll curt. Està present en els nivells de fundació, prepompeians i també de destrucció de la ciutat. Probablement
van evolucionar, lentament, cap a les olles del tipus ERW
1.2 en l’època imperial.
─ Olla mitjana de la Classe B 1.2 amb coll llarg: cos globular, amb una altura superior a 20 cm, coll marcat llarg i diferenciat, amb vora exvasada de secció arrodonida i base còncavo-convexa (fig. V.14, 10 Alm 60690.19 i 20; fig. V.14, 3
Roc 1612.83 i 84; fig. V.14, 3 Roc 2572.15; fig. V.14, 2 Cañ
1296.0/597; fig. V.14, 3 Cañ 1385.0/613; fig. V.14, 3 Cañ
Fig. V.10. Pastes heterogènies de ceràmica reductora de cuina de
tradició ibèrica.
Fig. V.11. Probable evolució de les formes mitjanes d’olla de ceràmica reductora de cuina (Mata i Bonet 1992 i E. Huguet).
1435.0/608). Com en el format gran, aquesta forma és molt
nombrosa i està present des dels nivells fundacionals fins
als de destrucció. Probablement evolucionen cap a la forma
ERW 1.4 en l’època imperial.
─ Olla semblant a ERW 1.11: cos globular amb parets obliqües i llavi arrodonit a l’exterior lleugerament penjant (fig.
V.14, 11 Alm 7706.2). Tot i que escassa, està present en els
nivells de fundació. S’assembla molt a la forma imperial
ERW 1.11, que podria haver evolucionat des d’aquesta forma de tradició ibèrica.
─ Olla semblant a ERW 1.13: cos globular amb parets
obliqües que s’estrenyen a l’altura del coll curt i marcat;
la vora exvasada té un llavi arrodonit (fig. V.14, 2 Sabcis
2849.158). La seua presència també és escassa i es documenta en nivells fundacionals.
─ Olles amb vores diverses: dos fragments de vora pertanyents a dues olles no han pogut ser classificades. Una amb
vora lleugerament quadrangular, llavi pla i coll curt (fig.
Fig. V.12. Olletes o vasets de ceràmica reductora de cuina: a l’esquerra i al centre de l’època republicana procedents de la necròpoli occidental, i a la dreta procedent de la necròpoli imperial situada al nord del Túria (fotografia A. Franco).
155
[page-n-171--data::data]
Època republicana
Ceràmica reductora de cuina
Fig. V.13. Ceràmica reductora de cuina regional documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana: olles (Arxiu SIAM i E. Huguet).
156
[page-n-172--data::data]
V.14, 2 Sabcis 2572.13), i l’altra amb vora de secció triangular, coll curt i parets inclinades cap a l’interior (fig. V.14,
3 Roc 1612.69). No són abundants i es documenten en els
nivells de la destrucció pompeiana del 75 aC i previs.
─ Tapadora amb ala: amb un perfil acampanat amb vora
arrodonida en ala i agafador en forma de pom (fig. V.14, 11
Alm 7706.4).
─ Tapadora de vora triangular: tapadora de perfil acampanat
amb vora de secció triangular i base en forma de botó (fig.
V.14, 10 Alm 60690.25 i 26).
─ Tapadora recta: parets rectes i vora arrodonida (fig. V.14,
2 Sabcis 2849.162).
─ Cassola: parets baixes exvasades amb vora arrodonida
a l’exterior i canaleta al llavi (fig. V.14, 3 Roc 1642.14).
No sabem com seria la base, ja que no es conserva. És
una forma poc freqüent procedent dels estrats de l’època
sertoriana.
El segon gran grup de ceràmiques reductores de cuina presenta característiques pròpies de la tradició hel·lenística i, en
concret, itàlica. Inclou tant formes com pastes diferents i són un
conjunt poc nombrós. Tot i això, no deixa de ser un grup interessant ja que dos dels tres individus que el conformen es trobaren
formant part de dipòsits rituals.
Les pastes són totes reductores de textura sorrenca i colors entre marró fosc, gris i negre amb desgreixants molt fins
micacis i, en menor mesura, calcaris. Tot i que hem inclòs
aquestes formes en el grup de ceràmiques reductores de cuina
de producció local o regional, cap la possibilitat que siguen
formes importades i no imitacions regionals dels productes
itàlics. Tanmateix, la falta d’analítiques no permet esbrinar
l’origen real d’aquestes peces. Pel que fa a les formes, responen a prototips itàlics (fig. V.15):
─ Com-it. 1a: olla de cos ovoide, amb coll curt marcat i
vora exvasada ametllada o arrodonida a l’exterior. Aparegué situada en posició invertida sota un paviment de la
primera fase constructiva de l’Almoina en la zona que posteriorment acollí el porticat del fòrum (fig. V.15, 5 Alm
20026.91). La seua base, probablement fou eliminada intencionalment. A poca distància es recuperà una altra olla
de característiques semblants. Una altra forma semblant
d’olla procedent de la fossa votiva del carrer Roc Chabàs
ha sigut descrita a l’apartat de ceràmica itàlica de cuina.
Tot i que la pasta varia, responen al tipus ben identificat a
Lattes (França) que correspon a olles de producció itàlica;
malgrat tot, no descartem que puguen ser una imitació de
les formes itàliques de procedència regional.
─ Olla: cos globular amb coll marcat, vora exvasada i llavi arrodonit (fig. V.15, 5 Alm 20023.1). La part inferior no
presentava base i a la part baixa del cos tenia abundants estries de tornejat produïdes en el moment de l’elaboració de
la peça. Es trobà en posició invertida sota un paviment de la
primera fase constructiva de l’Almoina en la zona que posteriorment acollí el porticat del fòrum. A pocs metres aparegué l’olla descrita anteriorment, i la troballa fou interpretada
com una deposició votiva emmarcada en el ritual d’inici de
les construccions.
─ Braser: s’ha identificat un únic individu molt fragmentat de vora corbada amb mamelló o revora quadrangular
orientada a l’interior, que s’ha interpretat com un dels peus
per a recolzar els recipients (fig. V.15, 3 Roc 1612.72). A
més, hi ha un fragment d’ansa de secció circular que també pertany a aquesta peça. La seua pasta presenta un nucli
rogenc i laterals negres i acabats poc acurats. Brasers semblants han estat identificats a Corint (Edwards 1975: 27)
(fig. V.16). Es tracta de recipients més o menys cilíndrics
amb anses en forma d’orelleta situades a la zona central
del cos. La seua base probablement còncava contenia les
brases que es ficaven a l’interior per una obertura al cos.
La part superior quedava oberta i hi havia tres apèndixs
sobreelevats dels quals surtien altres tres en horitzontal
on es recolzarien els recipients. Aquest tipus de formes
tingueren gran èxit cap al final del període hel·lenístic, i
els exemplars de Corint daten de l’últim quart del segle
II aC, probablement són imitacions locals de brasers importats de la zona egípcia (Edwards 1975: 119). També,
entre la ceràmica ibèrica de classe B es produïren brasers
(Mata i Bonet 1992: 172), tot i que responen a una tipologia totalment diversa a l’exemplar del carrer Roc Chabàs.
Scheffer (1981) ordenà les diferents tipologies de brasers
aparegudes a Itàlia en l’edat del Ferro i en diferencià tres
tipus principals, cadascun amb diverses variants. Recentment, Bandinucci (2015: 158-159) ha reprès el seu estudi
centrant-se en la distribució dels diversos tipus de braser
en la zona de l’Etrúria i del Laci, i ha demostrat que el
tipus II només s’ha trobat a l’Itàlia central entre els segles
VII i VI aC i no torna a aparèixer fins al segle II aC a
l’Àgora d’Atenes (fig. V.17). L’exemplar trobat a Valentia en l’excavació de carrer Roc Chabàs respon al tipus
IIA de Scheffer, ja que és l’únic que presenta apèndix per
a recolzar els recipients. Pel que fa a la funció, sembla
que aquest tipus de brasers permetien el contacte quasi
directe entre el foc o les brases i els recipients, així que
alguns autors consideren que l’olla seria el recipient més
adequat per a la cocció en aquest tipus de brasers (Bandinucci 2015: 163), però l’etnografia demostra que també
la cassola profunda, semblant al caccabe hel·lenístic, és
també molt utilitzada (fig. V.18).
Ceràmica oxidant de cuina
La ceràmica de cuina de cocció oxidant és ben escassa (fig.
V.19). Com en el cas de les ceràmiques de cuina de cocció reduïda, hi ha dos tipus de pasta i de formes: les d’arrel autòctona
i les d’arrel itàlica. Ambdues es trobaren en els nivells previs a
la destrucció de la ciutat i de destrucció, amb molt poques peces
de cadascuna. Aquesta escassetat fa difícil extraure’n característiques general per aquestes produccions d’ús culinari. Tot i això
comparteixen certs trets, pel que fa a les marques d’ús.
Les superfícies exteriors d’aquests recipients tenen traces
d’exposició al foc, sobretot en la base i la vora i en menor mesura en les parets exteriors.
Les de tradició ibèrica tenen unes pastes que són de color
beix amb abundants desgreixants mitjans que recorden les pastes de la ceràmica reductora de cuina del mateix període. Pel
que fa les formes, es documenten:
─ Olla mitjana de la Classe B 1.2 amb coll curt: cos globular
amb una altura inferior a 20 cm, coll marcat curt, vora exvasada de secció arrodonida i base còncavo-convexa, que de
vegades s’anomena de perfil en S (fig. V.19, 3 Roc 1642.15).
Procedeix dels nivells del primer quart del segle I aC i no és
massa abundant.
157
[page-n-173--data::data]
Època republicana
Ceràmica reductora de cuina
Fig. V.14. Ceràmica reductora de cuina regional documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana: olles i tapadores (Arxiu SIAM
i E. Huguet).
158
[page-n-174--data::data]
Època republicana
Ceràmica reductora
de cuina
Fig. V.15. Ceràmica reductora de cuina importada, documentada a
la ciutat de Valentia en l’època republicana: braser i olles (Arxiu
SIAM i E. Huguet).
Fig. V.17. Tipologia de brasers i cuines de l’edat del ferro a Itàlia
(Scheffer 1981: 29, fig. 2).
Fig. V.18. Cuina portàtil i cassola en ceràmica de les illes flotants dels
Uros al llac Titicaca a Puno (Perú, 2008) (F. Arechavala i E. Huguet).
Fig. V.16. 1) Braser procedent de Corint (Edwards 1975: 119); 2)
brasers ibèrics (Mata i Bonet 1992: 172); 3) braser o cuina portàtil
de Pompeia dipositada al Magazino del Foro (Arxiu SIAM).
─ Olla semblant a ERW 1.10: cos globular i vora arrodonida engrossida a l’interior i a l’exterior (fig. V.19, 3 Roc
1560.2). Conserva únicament part de la vora per la qual cosa
no es pot afirmar que siga la mateixa forma que ERW 1.10.
Procedeix dels nivells del primer quart del segle I aC i tampoc no és massa abundant.
Les peces de tradició itàlica presenten pastes rogenques
amb cristalls de quars i mica daurada. No sabem del cert si
aquestes peces procedeixen directament de la península Itàlica o són imitacions de les peces itàliques. S’ha trobat un únic
exemplar en els estrats de destrucció de la ciutat al 75 aC i pel
que fa a la forma:
─ Olla: Olla de cos globular o forma ovoide amb coll curt,
vora exvasada i arrodonida en la seua part exterior (fig.
V.19, 2 Sabcis 2572.5).
Ceràmica comuna de cocció oxidant
En general contrasten els baixos nivells de ceràmica comuna de
cocció oxidant si es comparen amb els percentatges d’aquest
grup ceràmic per a l’època imperial. L’explicació roman en
159
[page-n-175--data::data]
Època republicana
Ceràmica oxidant de cuina
Fig. V.19. Ceràmica oxidant de cuina documentada a la ciutat de
Valentia en l’època republicana: olles (Arxiu SIAM i E. Huguet).
l’ús de la ceràmica ibèrica, i és ben palès que en els nivells on
escasseja la ceràmica comuna oxidant, la ceràmica ibèrica és
abundant. De fet, en els nivells de fundació, la ceràmica comuna oxidant està pràcticament absent i no serà fins al primer
quart del segle I aC quan els percentatges d’aquesta producció
siguen significatius. Més endavant, ja en l`època imperial, és
la ceràmica ibèrica la que desaparegué substituïda per formes
de tradició romana sense pintar, tot i que continuaren havent
ceràmiques autòctones pintades (Abascal 2008: 433). Sembla
que els terrissers que produïen ceràmica ibèrica anaren a poc a
poc creant formes de clara influència romana i abandonant-ne
les produïdes anteriorment. Tanmateix, es conserven trets autòctons característics en algunes de les formes que fan palès
l’origen d’aquestes produccions.
El repertori tipològic que s’ha trobat en l’època republicana és reduït i està compost bàsicament per gerres, morters i tapadores i, en menor mesura, plats, pelvis, ampolles i elements
ceràmics plàstics peculiars que comentarem seguidament (fig.
V.20 i V.21):
─ Gr. I Urceus: les gerres són la forma més nombrosa en
els estrats republicans, també en els imperials. La majoria
de les peces trobades conserven solament la vora o part del
cos i no hi ha cap exemplar complet. Els diàmetres oscil·len
entre els 10 i 12 cm, però també hi ha una gerra de 16 cm.
Contràriament al que succeeix en l’època imperial, en aquest
moment les variants de gerres són quasi infinites i no n’hi
havia una que predominés. Estan les gerres amb la vora arrodonida i línia incisa al coll llarg (fig. V.20, 3 Roc 1612.64),
les de vora triangular i coll llarg marcat (fig. V.20, 2 Sabcis 2849.146) o no, les de vora motllurada (fig. V.20, 3 Roc
1642.13) i les de vora marcada a l’exterior amb graó (fig.
V.20, 3 Roc 1612.62, 63 i 85) o sense graó intern (fig. V.20,
3 Roc 1612.78; fig. V.20, 2 Sabcis 2849.153).
─ Gr. II Lagoena: ampolla de coll estret i vora còncavo-convexa amb llavi arrodonit i arrencament d’ansa (fig. V.20, 3
Roc 1616. 3). Entre els recipients de ceràmica ibèrica es produeixen ampolles, però l’exemplar que documentem ací correspon a una forma totalment romana, que posteriorment seria molt nombrosa i difosa pel Mediterrani. A Valentia, aquesta
ampolla apareix en els contexts de destrucció de la ciutat o una
mica abans, probablement al voltant dels 80 aC, com ocorre
també a Pompeia, on recents estudis encara no publicats han
demostrat que aquests tipus d’ampolles s’associen a l’època
colonial quan apareixen una sèrie de formes que al final de
160
l’època republicana s’estandarditzaren i continuaren sent utilitzades durant l’època imperial (Huguet 2013: 314).
─ Gr. IV.3 Catinus/catilus: plat xicotet de parets verticals
lleugerament exvasades i carena baixa (fig. V.20, 1 Mis
1626.0/849) de vegades amb canaleta incisa en la part baixa
del cos amb vora senzilla i llavi arrodonit (fig. V.20, 2 Sabcis 2849.148). Aquesta forma apareix en l’època postfundacional, potser fruit de les imitacions de la ceràmica de vernís
negre. Posteriorment, la forma continuà en ús i està documentada, tot i que amb alguna variació, en els estrats dels
pous votius de Llíria durant l’època flàvia (Escrivà 1995:
176) i de l’arena del circ de Valentia de principi del segle II
dC (Huguet i Ribera 2014: 177, làm. 2).
─ Gr. V Mortarium: morters de parets baixes amb vora de
secció triangular que imiten els models itàlics. Alguns d’ells
tenen cordons amb digitacions (fig. V.20, 3 Roc 1612.73;
fig. V.20, 3 Roc 1642.12) i un conserva l’inici del bec per a
vessar (fig. V.20, 3 Roc 1612.74). Els seus diàmetres oscil·len entre els 24 i els 29 cm. En destaca un exemplar complet de secció més prima i parets més baixes (fig. V.20, 2
Sabcis 2849.109). Tots els morters procedeixen dels estrats
postfundacionals i del segle I aC.
─ Gr. VII Pelvis: vora en ala horitzontal. Únicament s’ha
documentat un fragment de vora molt petita que s’ha relacionat amb un gran recipient del tipus pelvis, però que
potser podria ser un kalathos sense decorar. Les característiques de la pasta ens decanten cap a la primera opció. Les
pelves foren identificades com a recipients d’ús domèstic i
formalment presenten moltes semblances amb els kalathoi
ibèrics, amb parets rectes i vora en ala horitzontal però la
pelvis té la forma ovalada.
─ Gr. XI Operculum: tapadora de perfil senzill amb parets
rectes i vora arrodonida. Dins d’aquest grup, en destaca un
exemplar de forma acampanada amb vora en ala arrodonida
i agafador en forma de pom que presenta restes d’exposició
al foc, especialment en la zona de la vora (fig. V.20, 2 Sabcis 2849.152).
─ Imitació de Lamboglia 2: copa de parets rectes i exvasades amb vora voltejada a l’exterior (fig. V.20, 2 Sabcis
2945.8), que forma part del grup genèric de catinus/llus.
Potser és una imitació d’una de les formes de ceràmica de
vernís negre i com que respon a aquesta forma hem decidit
tractar-lo de manera independent.
─ Pedestal o element de suport: fragment de ceràmica amb
paret motllurada que s’ha interpretat com un pedestal o element de suport (fig. V.21, 3 Roc 1612.65). La part alta de la
paret vertical presenta una secció fina amb una motllura semblant a l’escòcia. La part còncava conserva traces de pintura
en roig. La paret vertical fa un angle de 90 graus per a continuar horitzontalment. És de secció molt gruixuda i en la paret
horitzontal hi ha una decoració de canaletes paral·leles. No
hem trobat cap paral·lel d’aquesta forma que s’ha comparat
amb brocals de pou o tegulae amb xemeneia per a l’extracció
de fums, però ambdues hipòtesis han quedat completament
descartades. És un exemplar interessant i únic a la ciutat, malgrat que la seua funcionalitat resta desconeguda; sí podem
afirmar que no és un recipient de contenció. Finalment, i amb
reserves, l’hem interpretat com a un pedestal decorat per a
subjectar algun altre objecte de base circular.
[page-n-176--data::data]
Època republicana
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.20. Ceràmica comuna de cocció oxidant documentada a Valentia en l’època republicana: recipients tancats com gerres i ampolles; recipients oberts com plats i morters i recipients auxiliars com tapadores.
161
[page-n-177--data::data]
─ Columna: columna plàstica en miniatura (fig. V.21, 3
Roc 1612.66 i 67), de la qual es conserva la part inferior
amb el basament i el cos acanalat en la part davantera de la
peça. La part del darrere està únicament, allisada i no sembla que formés part d’un baix relleu o similar. Tanmateix,
l’estat de conservació és deficient i cabria la possibilitat
que no fóra exempta. Podria tractar-se d’una peça de culte, d’algun tipus d’ofrena o similar de caràcter particular
per les seues reduïdes dimensions. Com ja hem esmentat
abans, es coneixen arulae votives de culte en forma de columna a la zona de la Campània que actuaven com a cremaperfums (D’Ambrosio i Borriello 2001: 41). Tot i això,
aquesta peça sembla desenvolupar una altra funció ja que
no s’han trobat traces d’exposició al foc i la seua morfologia no s’adiu amb aquell ús. La datació proposada per a
la peça és republicana, tot i que per l’especificitat d’aquest
element no aporta informació substancial.
─ Mà de morter: element paral·lelepipèdic semblant a un
pondus, però sense perforació, que s’ha interpretat com una
possible mà de morter, la funció real del qual no es coneix.
Es trobà en un dels estrats de destrucció de la ciutat, junt a
restes bèl·liques com dos projectils d’onagre i altres materials ceràmics (fig. V.21, 2 Sabcis 2945.1).
─ Pondus: els pondera són elements ceràmics confeccionats
per a ser usats en els telers. El seu ús estava molt estès en el
món ibèric i, en general, en la cultura mediterrània. Sovint
es troben, també, entre el material votiu de dipòsits fundacionals com veurem més endavant per a l’època d’August.
En contexts republicans se n’han recuperat quatre individus que presenten un cos ceràmic massís paral·lelepipèdic
o troncopiramidal amb una perforació en la part superior
del cos. Ocasionalment, s’han trobat alguns exemplars amb
marca en la part superior en forma de creu (fig. V.21, 3 Roc
1612.86) o punts impresos (fig. V.21, 2 Sabcis 2945.2).
─ Dolium: en les excavacions estudiades no s’han trobat
massa fragments de dolia que permeten aprofundir en l’estudi d’aquests grans recipient ceràmics, potser pel refús
d’aquests materials durant el procés d’excavació. Tanmateix, en els estrats republicans, en concret en l’etapa anterior a la destrucció de la ciutat es recuperà un dolium,
probablement complet que presentava un segell en cartel·la quadrangular imprès sobre la part superior de la paret
CVRIATI. La seua pasta és beix rogenca, dura i depurada
amb desgreixants fins blancs i mitjans marrons i rojos. La
seua forma presenta una vora arrodonida a l’exterior. No
hem trobat cap paral·lel d’aquest segell que puga donar
llum a l’origen de la peça.
─ Opercles d’àmfora: hem decidit incloure’ls en una entrada
pròpia. Per una banda, estan estretament lligats a les àmfores a les quals acompanyaven com a element auxiliar amb
funció de tapadora per evitar que el contingut d’aquestes
vessés o es fera malbé. Per tant, la seua funció originaria
era segellar els recipients amfòrics i tancar-los hermèticament. Tanmateix, de vegades, tenen un ús secundari, utilitzats com un utensili domèstic més. Per aixó les estudiem en
l’apartat de la ceràmica comuna. Evidentment, la procedència d’aquests taps és heterogènia i està associada a l’àmfora
que cobreixen, ja que segurament es produïen en els propis
tallers que produïen els envasos amfòrics. Tanmateix, no
162
sempre és possible relacionar aquests taps amb l’àmfora que
cobrien i, si bé la pasta ajuda, en moltes ocasions resulta
impossible saber-ne l’origen. A més, una vegada al lloc de
destí i destapada l’àmfora que cobrien, els opercles podien
ser reutilitzats com a element auxiliar per a altres recipients.
Per a l’època republicana, se n’han documentat: d’origen
adriàtic (fig. V.21, 2 Sabcis 2849.149 i 150), púnic (fig.
V.21, 2 Sabcis 2849.151), bètic, de la zona tripolitana i altres
d’origen desconegut (fig. V.21, 3 Roc 2945.3 i 16), encara
que en algun cas podrien ser de la Tarraconensis (fig. V.21,
3 Roc 2945.4 i 17). Tot i la disparitat d’origen i l’evident importació d’alguns d’ells, hem decidit mantindre’ls tots junts
en un mateix grup perquè tots desenvolupen la mateixa funció bàsica i senzilla. Morfològicament presenten diferències
notables, però que no es poden associar a tipologies establertes segons la zona de producció. Apareixen opercles de
paret recta i vora arrodonida, altres amb ala, altres amb pom
massís en forma de botó i d’altres amb pom foradat fets amb
un pessic en la pasta tendra.
Ceràmica comuna de cocció reductora
Únicament s’han documentat alguns individus de ceràmica
comuna de cocció reductora. No en són massa i els fragments
identificables corresponen a tipologies conegudes. Són produccions que hem d’associar a les imitacions de la ceràmica de vernís negre que, en la segona meitat del segle II i primera del segle
I aC, es produïren al territori peninsular (Roca i Principal 2007).
─ Imitació de la forma Lamboglia 2 i 8: plat que formava part de l’aixovar d’una tomba junt amb una olla de tradició ibèrica de la forma 1.2 de classe B (fig. V.22, 2 Cañ
1256.0/598). La tomba NEF 104 de la necròpoli occidental
es va datar en el primer terç del segle I aC.
─ Imitació de la forma Lamboglia 48: d’aquesta possible
imitació sols es conserva la vora recta i l’inici de l’ansa geminada (fig. V.22, 4 Roc 2479.7).
Ceràmica comuna pintada
A més, s’ha trobat un petit fragment de ceràmica amb decoració pintada (fig. V.22, 3 Roc 1612.61). És un fragment de cos
de pasta negra en el nucli i marró/ataronjada en les superfícies
(fig. V.23). Podria ser itàlica però amb l’estudi macroscòpic no
ho hem pogut determinar amb seguretat. És la meitat inferior
d’una copa o recipient globular relativament petit. En la part
inferior hi ha una canaleta sota la qual hi ha pintada una espiga
en beix. La part superior està pintada de beix completament i
probablement coincidiria amb l’inici del fons exterior. També
es podria relacionar amb la producció de ceràmica pintada de
tradició ibèrica que continuà durant l’època romana imperial,
tanmateix ni les característiques de la pasta ni de la pintura
s’hi adeqüen.
V.2. ÈPOCA IMPERIAL
Si per a l’època republicana estudiàvem un nombre reduït
d’intervencions arqueològiques, concretament quatre excavacions amb diferents campanyes, per a l’època imperial
n’hem investigat un major nombre, donat que la duració del
període republicà a la ciutat de Valentia fou en temps real
d’uns 65 anys, mentre que quan parlem de l’època imperial
[page-n-178--data::data]
Època republicana
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.21. Ceràmica comuna de cocció oxidant documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana: ponderals i altres (Arxiu SIAM
i E. Huguet).
ens referim a quasi tres segles. A més, la intensa ocupació
de l’espai que hi hagué durant l’època imperial a la ciutat ha
deixat molts més vestigis.
De totes les excavacions estudiades, catorze presenten nivells imperials amb material ceràmic d’interès per al nostre
treball. Per tant, en aquest apartat estudiarem les produccions
ceràmiques de diferents campanyes d’excavació de: plaça de
l’Almoina, els Banys de l’Almirall, l’avinguda de la Constitució
núm. 58, el carrer del Mar núm. 19, la plaça de Nàpols i Sicília
núm. 10, la plaça del Negret núm. 2, el carrer de San Vicent
núm. 78, el carrer Itàlica núm. 9, el carrer Cañete núm. 2, el
carrer Verge de la Misericòrdia núm. 4, el carrer Palomar núm.
12, el carrer Pepita núm. 27 i 29, el passeig de Russafa núm. 20
i les excavacions antigues a l’avinguda de l’Oest.
La procedència dels materials és variada, molts es troben en
rebliments constructius, altres apareixen en nivells d’amortització
d’estructures anteriors o de desnivells naturals. La funcionalitat
d’aquests nivells és heterogènia. Es tracta de deposicions votives,
anivellaments constructius, amortitzacions d’estructures i en destaquen els femers o abocadors, entre els quals sobresurt el del Negret per l’enorme quantitat de material que ha proporcionat.
Com a l’època republicana, hem intentat fer una periodització
dels conjunts ceràmics, tot i que de vegades les precisions cronològiques han sigut ben difícils d’establir. En primer lloc, el període
del principat d’August s’ha d’associar a la reocupació de la ciutat
i els contexts estudiats són el pou votiu del santuari d’Asklepios i
una tomba de la necròpoli occidental. Seguidament, en el període
juli-claudi es documenten algunes tombes també de la necròpoli
occidental i de la necròpoli situada al nord del Túria junt a un abocador del carrer Pepita núm. 27 i la deposició votiva trobada junt
al kardo de l’Almoina. Per a l’època flàvia, els conjunts augmenten considerablement tant en nombre com en volum. Açò es deu
a què és el moment de monumentalització i renovació urbanística
de la ciutat, quan s’amplia i creix de manera notable. Els conjunts
que tractarem són la primera fase constructiva de l’excavació dels
Banys de l’Almirall, el primer nivell de l’arena del circ i algunes
tombes de la necròpoli occidental. La primera meitat del segle II
dC està estudiada a partir del material aparegut en les successives
capes de l’arena del circ i alguna tomba de la necròpoli occidental.
L’època tardo-antonina tornà a ser un moment de renovació arquitectònica que es manifesta en els conjunts ceràmics, entre els quals
s’estudien la segona fase dels Banys de l’Almirall, algunes tombes
de les necròpolis occidental, del nord del Túria i dels costats del
carrer de Sant Vicent. Per a l’època dels Severs, destaquen els conjunts de destrucció i abandonament de les estructures dels Banys de
l’Almirall, el gran abocador del Negret, les restes associades al forn
de l’avinguda de la Constitució i algunes tombes de la necròpoli
occidental i de la propera al carrer de Sant Vicent. Per últim, el segon i tercer quart del segle III dC s’ha estudiat a partir dels conjunts
ceràmics d’amortització de la claveguera del carrer del Mar, les
darreres tombes de la necròpoli occidental i altres enterraments de
les necròpolis La Boatella i Russafa.
Tanmateix, cal destacar que aquesta periodització s’ha fet
en base a l’estudi del material mitjançant els seus trets formals
i els contexts ceràmics que l’acompanyaven, a més, d’estudiar
la seua estratigrafia, possibles relacions d’anterioritat i posterioritat, i les troballes numismàtiques per això les cronologies ací
esmentades són relatives i així s’han de considerar.
V.2.1. ceràmiques d’importació
Ceràmica itàlica de cuina: de la Campània i del Laci
En l’apartat de les ceràmiques republicanes de procedència itàlica
ja s’han esmentat les característiques pròpies d’aquesta producció
i les formes documentades des del moment d’ocupació de la ciutat fins a la seua destrucció l’any 75 aC. Per a l’època imperial,
que inclou pràcticament tres segles, ens sembla adient estudiar
també aquest tipus de produccions, tot i que som conscients que
163
[page-n-179--data::data]
Època republicana. Ceràmica comuna cocció reductora
Època republicana. Ceràmica comuna pintada
Fig. V.22. Ceràmica comuna de cocció reduïda i ceràmica comuna
pintada documentades a la ciutat de Valentia en l’època republicana
(Arxiu SIAM i E. Huguet).
Fig. V.23. Fragment de ceràmica comuna pintada de l’excavació del
carrer Roc Chabàs.
en els contexts més avançats deuen ser peces residuals. De fet,
quan apareixen produccions itàliques en contexts de la segona
meitat del segle II dC ho fan en forma de xicotets fragments de
vegades impossibles de classificar o molt erosionats, excepte en
una ocasió en l’excavació dels Banys de l’Almirall, on l’excepcional grau de conservació de la peça fa pensar que encara estava en ús en el moment de formació de la unitat estratigràfica al
final del segle II o principi del III dC. Per evitar incorreccions
inclourem ací totes les peces aparegudes en contexts imperials
fent al·lusió al seu caràcter residual, si cal.
En l’època imperial, a la ciutat de Valentia no s’ha constatat
la presència de productes etruscs que sí apareixien amb anterioritat encara que en escassos percentatges. Es trobaren majoritàriament productes de la zona de la Campània, en concret de la
regió vesuviana, que són clarament identificables per les seues
164
pastes amb desgreixants volcànics descrites en l’apartat de les
ceràmiques itàliques de l’època republicana. En menor mesura,
però també abundants, hi ha els morters lacials.
Pel que fa a les formes, es documenten bàsicament tapadores i
olles del tipus caccabus, a més de patinae de ceràmica d’engalba
roja pompeiana i morters lacial. Com és ben sabut, a partir del
segle I aC les olles profundes de coll estret comencen a ser substituïdes per altres de vora ampla on el cos, habitualment de parets
verticals, era més ample que el coll (Bats 1988: 69). També les
lopades d’origen hel·lenístic o púnic tendeixen a transformar-se
en aquestes olles o marmites anomenades pel italians “pentole” o
“marmitas” en castellà. Nosaltres utilitzarem els termes llatins per
evitar confusions: ollae i caccabi (fig. V.24).
─ Com-it. 1b: olla de cos globular, coll marcat i vora ametllada datada des del segle II aC fins al canvi d’era. A la ciutat
de Valentia ja havia estat identificada en la fossa fundacional
de Roc Chabàs i en el context imperial que aparegué, el tercer nivell de l’arena del circ, s’ha d’interpretar com una peça
de caràcter residual.
─ Com-it. 6c: cassola de parets baixes amb fons pla, parets
còncaves i vora bífida (fig. V.24, 8 Alm. 60358.4; fig. V.24,
1 Pepi 27 1071.1). Com en els exemplars de l’època republicana, els diàmetres estan al voltant dels 30 cm. Apareix
en l’època d’August formant part del rebliment del pou de
l’Asklepieion i també a la fossa documentada en la necròpoli
del carrer Pepita, probablement amb caràcter residual.
─ Com-it. 7a: tapadora de parets molt exvasades amb base
anular i vora arrodonida (fig. V.24, 8 Alm. 60328.65 i 66;
fig. V.24, 8 Alm. 60358.33; fig. V.24, 1 Bal 1408.10). Com
en l’època republicana, és la tapadora més abundant i continuà ben present en els nivells d’època d’August i dels Flavis
encara que molt més escassa, però a partir d’aquest moment
la considerem de caràcter residual.
─ Com-it. 7b: tapadora de parets molt exvasades quasi rectes
i vora arrodonida, documentada ja en l’època republicana.
La cronologia general de la peça acaba amb el començament
de l’Imperi o una mica abans, però a Valentia l’exemplar
de l’època imperial forma part de l’amortització del pou de
l’Asklepieion de l’època d’August.
─ Com-it. 7c: tapadora acampanada amb vora marcada i
base anellada pròpia del primer segle de l’Imperi. Documentada a la ciutat des de l’època d’August (fig. V24, 1
Nap 1361.19), i probablement totes les tapadores amb caràcter residual dels segles posteriors deuen ser d’aquest tipus.
─ Celsa 79.28: caccabus o marmita profunda amb ala horitzontal i curta de secció triangular, amb cos troncocònic de
major diàmetre que la vora i graó intern a la paret. L’exemplar de Valentia conserva únicament la vora, de 25 cm de
diàmetre (fig. V.24, 8 Alm. 60328.68). Com la major part de
recipients de ceràmica itàlica de cuina, procedeix de l’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina que es data
en l’època d’August.
─ Similis Com-it. 3c, 3d, 3e: caccabus o marmita profunda amb ala desenvolupada lleugerament pendent i vora de
secció triangular, amb cos troncocònic de major diàmetre
que la vora, parets verticals i canaleta interna a la paret
(fig. V.24, 1 Negcal 1235.72). En realitat aquesta és una
forma híbrida que combina les característiques formals de
diverses olles, i que probablement es deu relacionar amb
[page-n-180--data::data]
les olles de la forma 2210 documentades per Di Giovanni
(1996) entre el material del Granaio de Pompeia, que deriven de les antigues lopades a partir del segle I aC. Tanmateix, l’exemplar trobat a Valentia es trobà a l’abocador
del Negret, que data de l’època dels Severs i devia tenir
un caràcter residual.
Ja hem fet una mena d’introducció a la ceràmica d’engalba roja pompeiana en l’apartat de les produccions de l’època
republicana, que per tant no repetirem ací. Tot i això, cal
fer alguna matisació perquè és en aquest moment, sobretot
en la primera etapa, quan aquesta producció arribà de manera abundant a la colònia. Malgrat això, a Valentia els contexts en què apareix són escassos i sobretot s’han estudiat
exemplars recuperats en els nivells d’amortització del pou
de l’Asklepieion datada en l’època d’August i en la deposició
votiva situada junt al decumanus de l’Almoina de l’època de
Tiberi. Posteriorment, a partir de l’època flàvia, arribaren les
darreres fonts de ceràmica d’engalba roja que puntualment
continuaren en ús molt de temps després (fig. V.25).
─ R-pomp. 13: font de parets baixes i còncaves amb vora
horitzontal exvasada arrodonida a l’exterior (fig. V.25, 11
Alm. 7467.13). Aquest exemplar complet presenta una densa engalba i un diàmetre de 30 cm. Únicament es detecta una
forma d’aquest tipus de principi de l’Imperi, precisament en
la deposició votiva del decumanus de l’època de Tiberi en el
solar de l’Almoina.
─ R-pomp. 15: font de parets baixes i còncaves amb vora
senzilla i llavi arrodonit (fig. V.25, 8 Alm. 60328.63).
Aquesta peça és un unicum a la ciutat i presenta un esgrafiat
amb les tres lletres d’un tria nomina: TEM. Pel que fa a la
datació de la forma, se situa entre l’últim quart del segle I
aC i el primer quart del I dC, cosa que concorda amb la cronologia de l’amortització del pou de l’Asklepieion datada en
l’època d’August on aparegué la peça.
─ R-pomp. 17: font de parets baixes i còncaves-convexes
amb vora exvasada arrodonida a l’exterior (fig. V.25, 8 Alm.
60455.28). Com la font anterior, es trobà en l’amortització
del pou de l’Asklepieion datada en l’època d’August, tot i
que aquesta forma es data entre el 75 aC i el 25 dC.
─ R-pomp. 28: font de parets baixes i còncaves amb vora
senzilla, llavi lleugerament arrodonit cap a l’interior i fons
pla (fig. V.25, 1 Bal 1375.15; fig. V.25, 1 Bal 1400.13; fig.
V.25, 1 Nap 1361.17 i fig. V.25, 1 Negcal 1235.48). La cronologia juli-clàudia de la peça indicaria que les peces trobades a la ciutat són totes de caràcter residual, ja que s’han
trobat en contexts flavis de l’excavació dels Banys de l’Almirall, adrianeus del circ i severians de l’abocador de la
plaça del Negret.
─ R-pomp. 33: font de parets baixes i còncaves amb vora
senzilla, llavi lleugerament arrodonit cap a l’interior i fons
marcat amb un graó (fig. V.25, 1 Bal 1403.23; fig. V.25, 1
Nap 1361.18). És la forma més tardana de ceràmica d’engalba roja pompeiana documentada a la ciutat. La seua cronologia es va establir entre el 75 i el 125 dC, que concordaria
amb l’exemplar trobat al tercer estrat de l’arena del circ de
l’època d’Adrià. Tanmateix, entre els estrats de l’època dels
Severs de l’excavació dels Banys de l’Almirall aparegué un
exemplar quasi complet que fa pensar en l’ús de la peça fins
a aquest moment.
En referència als morters centro-itàlics, es documenten dos
tipus de pastes associades a sengles tipus de morters que a partir
de la segona meitat del segle I aC s’exportaren per la Mediterrània. Passem, doncs, a descriure les formes i les pastes:
─ Dramont D1: morter de base en forma d’anell, parets exvasades i vora amb ala engrossida, arrodonida a l’exterior i
graó arrodonit a l’interior. Aquests morters presenten un bec
vessador pronunciat i en la zona interior pedres incrustades
per facilitar el treball de triturar. La pasta fou classificada
per Aguarod (1991: 130) amb el núm. 11, originària de la
zona centre de la península Itàlica, amb una tonalitat rosada
o groc clar molt depurada amb fins desgreixants brillants
micacis, cristalls de quars, partícules ferroses i pedres volcàniques. Estan documentats entre la dècada dels 40 aC i la
primera meitat del segle I dC, quan sembla que foren substituïts per altres morters lacials, els Dramont D2. A València
s’han trobat exemplars del tipus Dramont D1 entre el material d’amortització del pou votiu de l’Almoina. Són peces
amb característiques morfològiques molt semblants, amb
diàmetres que se situen en la forquilla dels 24 als 29 cm (fig.
V.26, 8 Alm. 60328.135/136). En un exemplar es constatà
l’existència de forats a l’ala per a poder penjar el recipient
(fig. V.26, 8 Alm. 60455.29).
─ Dramont D2: morter de base en anell, parets exvasades i
vora amb ala molt desenvolupada i pendent. Com els seus
predecessors, els Dramont D2 tenen una ala desenvolupada
i, de vegades, presenten segell. Aguarod (1991: 141) classificà la seua pasta amb el núm. 12, caracteritzada per un color
rosa o groguenc en una matriu granulosa amb desgreixants de
gran mesura de quars, òxid de ferro i roques volcàniques. Pel
que fa a la cronologia, apareixen en època de Tiberi. Hartley
(1973: 55) identificà quatre variants successives a partir del
desenvolupament de la vora que es féu cada vegada més inclinada i amb graó intern més marcat en època antonina. A
Valentia hi ha exemplars corresponents a la fase 3 en l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.26, 1 Bal 1386.8), i un
morter quasi complet entre el material antic procedent de la
necròpoli de La Boatella que es dataria en l’època flàvia (fig.
V.26, La Boatella 0/49). A més, hi ha altres dos exemplars de
la fase 4 de la segona meitat del segle II dC procedents de
l’últim estrat de l’arena del circ i de l’abocador del Negret.
Per altra banda es va documentar una pasta itàlica que és
d’origen imprecís. És de color marró o castany amb abundant
quars transparent, punts rojos fèrrics i mica. Va ser identificat
com un morter, però probablement és un tipus d’olla que s’assembla morfològicament a una altra apareguda entre el material
d’Alife (Di Giovanni 1996: fig. 5, núm. 1). Procedeix del pou
votiu de l’Almoina i data de l’època d’August.
─ Dramont D4a: olla amb parets verticals i ala pendent (fig.
V.26, 8 Alm. 60328.13).
Ceràmica africana de cuina
La ceràmica africana de cuina, ja des de la seua identificació el
1950 per part de Lamboglia (1950) en el seu estudi del material
romà d’Albitimilium, ha estat una de les produccions de ceràmica de cuina més estudiades i de la qual es té més informació.
A més, la proliferació d’estudis sobre ella ha fet que hi haja
diferents tipologies molt organitzades i, en ocasions, complementàries (Hayes 1972; Tortorella 1981; Bonifay 2004).
165
[page-n-181--data::data]
Època imperial
Ceràmica itàlica de cuina
Fig. V.24. Ceràmica itàlica de cuina
documentada a la ciutat de Valentia en
l’època imperial: cassoles profundes,
cassoles baixes i tapadores (Arxiu
SIAM i E. Huguet).
Pel que fa a la identificació macroscòpica d’aquesta producció, les pastes presenten un característic color ataronjat clar o rogenc amb fins desgreixants blancs identificats com a quars eòlic
(Aguarod 1991: 235). Les característiques externes de la peça
aporten informació sobre el seu origen, com demostrà Bonifay
(2004: 211) que identificant tres zones productives:
─ Categoria A: es caracteritza per tindre vernís de la mateixa qualitat que la TSA A, amb la qual s’ha de posar en
relació indubtablement. Provenen del nord de Tunísia, probablement de la zona de Cartago, dels mateixos terrissers
que la vaixella de taula dels quals però, no s’ha trobat cap
centre de producció pel moment. Les formes més freqüents
foren les cassoles Hayes 23A i B.
─ Categoria B: són els recipients que Carandini (1981: 209)
anomenà polite a strisce amb unes característiques bandes
horitzontals. També procedent de Tunísia i es fabricaren en
la costa oriental, entre Sfax i Sousse. La forma més característica és la Hayes 181.
─ Categoria C: són les anomenades ceràmiques a patina cenerentola o ad orlo annerito, fenomen produït per l’apilament dels recipients durant la cocció (Hayes 1972: 205; Mackensen 1993: 436; Aguarod 1991: fig. XII). Dins d’aquesta
categoria hi ha diverses variants: C/A estan relacionades amb
la producció A, són de tradició púnica o neopúnica i es produeixen a la zona nord de Tunísia; C/B són formes culinàries
de la B produïdes en la zona de Byzacena en categoria C i
que no presenten vernís; C procedents de la zona meridional
de la Byzacena i probablement també de la Tripolitània. Les
formes més representatives són les cassoles Òstia III, 267 i
les tapadores compreses dins la forma Hayes 196.
166
Aquestes produccions de ceràmica de cuina que arribaren
acompanyades d’altres productes africans com són la vaixella fina, les llànties i sobretot l’oli emmagatzemat en àmfores,
són constants a Valentia cap a final de l’època flàvia i, especialment abundants, a partir de l’època d’Adrià i del Severs.
Les formes més nombroses són les de la categoria A i C, majoritàriament cassoles i tapadores, com també s’ha observat
per a altres ciutats pròximes com Cartagena (Quevedo 2015:
61). Ara bé, els primers testimonis d’importació d’aquests tipus ceràmics a València són ben primerencs, ja que en l’època
d’August es constata l’arribada d’unes poques formes d’africana de cuina en el rebliment del pou de l’Asklepieion de l’Almoina (Albiach et alii 1998: 157).
Les formes de ceràmica africana de cuina tenen una evolució formal al llarg de, com a mínim, cinc segles, dels quals nosaltres solament hem estudiat els tres primers. Després d’una
tímida importació de peces durant bona part del segle I dC, la
ceràmica africana de cuina sembla irrompre a partir de l’època
flàvia als mercats mediterranis i, en concret, al de Valentia.
Les cassoles perderen les proporcions inicials per a fer-se cada
vegada més còncaves i profundes, amb seccions més fines en
el cas de les més baixes. Les tapadores desenvolupen a poc a
poc la seua vora des dels llavis arrodonits a les vores en ala
de l’època dels Severs. També en aquest moment, al final del
segle II dC, apareixen una sèrie de formes innovadores com la
gerra o bullidor de la forma Uzita 48.1, les cassoles com Òstia
I, 273/Hayes 193, Òstia I, 269, Òstia I, 270 o Atlante CVIII,1
que hem de relacionar amb el context ceràmic que les acompanya. De fet, en aquest moment apareixen també les formes
de TSA A anomenades tardanes.
[page-n-182--data::data]
Època imperial
Ceràmica itàlica de cuina
Fig. V.25. Fonts de ceràmica d’engalba roja pompeiana documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
Des del punt de vista tecnològic, les ceràmiques africanes
de cuina tenen una gran resistència al foc que s’ha associat amb
les característiques formals de les peces en referència a les estries que presenten tan les bases com en les parets i que podrien
fer-les més resistents a l’impacte tèrmic (Bonifay 2004: 71). A
més, les característiques formals de les ceràmiques africanes
ens indiquen una sèrie de condicionants a l’hora d’utilitzar-les.
Totes les cassoles presenten una base còncava que difícilment
es pot subjectar sense l’ajuda d’algun element de suport del ti-
pus trípode. En canvi, les fonts de fons pla sí podrien utilitzar-se
directament sense necessitat d’elements d’accessoris a l’hora de
cuinar aliments al forn o a les brases.
La ceràmica africana de cuina a la ciutat de Valentia va
ser objecte d’un estudi específic (Marín 1995: 155), al qual
ens referirem constantment, que comprèn des de l’època juli-clàudia fins al tercer quart del segle III dC i que s’organitza
en cinc fases. Marín estudià la ceràmica africana de dues de
les excavacions que són part d’aquest estudi, les dels Banys
167
[page-n-183--data::data]
Època imperial
Ceràmica itàlica de cuina
Fig. V.26. Morters lacials i recipient de ceràmica itàlica de cuina de procedència indeterminada documentats a la ciutat de Valentia en
l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
de l’Almirall i del carrer del Mar, junt a altres com la de la
plaça de Saragossa, el Palau de l’Almirall, el carrer Cabillers
i el Palau de Benicarló.
Tornant al nostre estudi, és una de les produccions de ceràmica de cuina més abundants en els contexts analitzats i sol
presentar percentatges al voltant del 8,5 % del total ceràmic
analitzat a partir del final de l’època flàvia, i fins el 32 % documentat a mitjan del segle III dC. Des del punt de vista tipològic,
apareixen sobretot cassoles, més o menys profundes i tapadores,
i, en menor, mesura olles i gerres de les següents formes (fig.
V.27, V.28, V.29 i V.30):
─ Òstia II, 302: tapadora amb vora arrodonida lleugerament diferenciada, parets obliqües i anella de subjecció.
No és una forma massa nombrosa a la ciutat però apareix
ja en l’època d’August (fig. V.27, 8 Alm 60328.69) i continuà en estrats de cronologia juli-clàudia (Marín 1995:
157), moment en el que es troben paral·lels en altres ciutats peninsulars (Aquilué 1985: 210).
─ Òstia III, 332: tapadora amb vora arrodonida diferenciada amb un engrossiment al llavi, parets obliqües i un
agafador anellat o sense res. La seua vora es va desenvolupar amb el pas del temps, evolucionant cap a les formes
de l’època dels Severs. És una de les tapadores més nombroses a la ciutat i hi havia diversos formats amb diàmetres que oscil·len entre els 16 i els 32 cm, encara que les
més abundants són les tapadores de 24, 30 i 32 cm. De
vegades hi ha confusió amb la forma Òstia I, 261 ja que
ambdues es diferencien pel major o menor desenvolupament de la vora, tret morfològic que no sempre està clar.
Aquesta forma s’ha inventariat en pràcticament la totalitat
de les excavacions en què es documenta ceràmica africana de cuina. Destaca un exemplar que formava part, junt
168
a un bol de TSH de la forma 8 i una copa de ceràmica
de parets fines de la forma Rubielos 2.1, de l’aixovar de
la tomba NEF 198 de la necròpoli occidental. Apareix en
l’època d’Adrià en l’últim estrat de l’arena del circ (fig.
V.27, 1 Nap 1361.26), en l’època tardo-antonina als estrats
de la intervenció dels Banys de l’Almirall (fig. V.27, 1 Bal
1327.15; fig. V.27, 1 Bal 1452.5) i a la necròpoli occidental
(fig. V.27, 4 Cañ 2154.0/646) i durant l’etapa dels Severs
en l’abocador del Negret (fig. V.27, 1 Negcal 1235.40 i
41) i els estrats d’enderrocs i abandonament dels Banys de
l’Almirall (fig. V.27, 1 Bal 1317.2; fig. V.27, 1 Bal 1368.1).
A més s’ha trobat en els estrats d’amortització de la cloaca
del carrer del Mar que daten de la segona meitat del segle
III dC (fig. V.27, 1 Mar 1146.62; fig. V.27, 1 Mar 1164.25
i 36; fig. V.27, 1 Mar 1166.21).
─ Òstia I, 261: tapadora de vora arrodonida amb un engrossiment molt desenvolupat que li confereix una secció
triangular, parets obliqües i agafador anellat. És una de les
tapadores més nombroses a la ciutat i hi ha diversos formats amb diàmetres que oscil·len entre els 17 i els 36 cm,
encara que les més abundants són les tapadores de 24 i 32
cm. Com hem vist anteriorment, el desenvolupament de la
vora crea dificultats en la classificació i per això de vegades es pot confondre amb la forma Òstia III, 332. Apareix
en l’època de Trajà i Adrià en el segon i tercer estrat de
l’arena del circ (fig. V.27, 1 Nap 1330.9; fig. V.27, 1 Nap
1361.27 respectivament), en l’època dels Severs a l’abocador del Negret (1 Negcal 1235.42) i els estrats d’enderrocs
i abandonament dels Banys de l’Almirall (fig. V.27, 1 Bal
1403.27) i, per últim, apareix en la segona meitat del segle III dC a la cloaca del carrer del Mar (fig. V.27, 1 Mar
1146.64; fig. V.27, 1 Mar 1164.37).
[page-n-184--data::data]
Època imperial
Ceràmica africana de cuina
Fig. V.27. Ceràmica africana de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: tapadores (Arxiu SIAM i E. Huguet).
169
[page-n-185--data::data]
─ Òstia I, 262: tapadora de vora amb ala i sense agafador. És
un estadi més del desenvolupament de la vora que a partir de
l’època flàvia es donà en les tapadores africanes. No és massa
abundant, però està present en contexts de la segona meitat
del segle III dC al carrer del Mar (fig. V.28, 1 Mar 1146.59 i
74). En relació amb els diàmetres, la varietat és important, ja
que dos dels exemplars que s’han inventariat són completament diferents: un de 15 cm i l’altre de 40 cm. Pel que fa a la
cronologia, sembla que pot datar-se de mitjan del segle III i
continuà en ús fins a la primera meitat del segle V dC.
─ Òstia I, 264: tapadora de vora desenvolupada i arrodonida
que no arriba a ser una ala i sense agafador. El diàmetre
d’aquesta tapadora se situa al voltant dels 30 cm, en concret
28 cm en l’exemplar dibuixat. En general, no és massa abundant al Mediterrani i tampoc ho és a la ciutat de Valentia, on
únicament s’ha trobat un exemplar de l’època dels Severs a
l’abocador del Negret (fig. V.28, 1 Negcal 1235.43). La seua
datació coincideix amb les primeres constatacions del tipus
que continuà en ús fins al segle IV dC.
─ Atlante CVIII, 1: cassola baixa amb vora exvasada i arrodonida a l’interior i parets verticals. És una forma poc nombrosa de la qual es documentà un exemplar a l’abocador del
Negret, en coincidència amb la cronologia proposada per a
aquesta peça a Tarraco datada entre el final del segle II i el
III dC (Aquilué 1984: 216).
─ Atlante CVIII, 7: cassola baixa amb parets verticals,
fons còncau i vora exvasada i arrodonida amb un engrossiment interior que coincideix amb el coll. És una forma poc
nombrosa al Mediterrani i també a la ciutat. Està datada en
la primera meitat del segle III dC, cosa que concorda amb
les troballes de Valentia on únicament s’ha documentat als
estrats d’amortització de la cloaca del carrer del Mar (fig.
V.28, 1 Mar 1164.26bis).
─ Hayes 23A: cassola baixa de fons còncau i estriat
amb parets verticals còncaves amb engrossiment en la
part baixa que crea un graó, i vora arrodonida. És una
de les cassoles més abundants produïdes en la categoria A que a partir de l‘època flàvia inundaren el Mediterrani, tot i que la seua successora, la cassola de la forma Hayes 23B, encara és més nombrosa. Es fabricaren
en mesures diferents i entre els exemplars de Valentia
existeixen algunes amb diàmetres al voltant dels 14 cm i
altres al voltant dels 20 cm. Pel que fa a la seua cronologia,
se li atribueix una datació del final del segle I dC i fins al III
dC, tot i que en un primer moment no serien massa nombroses. A València s’identificaren per primera vegada en els
estrats de construcció tardo-flavis de les estructures dels
Banys de l’Almirall (fig. V.29, 1 Bal 1386.2; fig. V.29, 1 Bal
1400.12; fig. V.29, 1 Bal 1408.6; fig. V.29, 1 Bal 1429.15).
Posteriorment, es troben en les capes de l’arena del circ (fig.
V.29, 1 Nap 1361.20) de la primera meitat del segle II i en
els estrats tardo-antonins de l’ustrinum identificat junt al
carrer de Sant Vicent (fig. V.29, 1 Selvic 1073.6). També es
documenten en l’època dels Severs a l’abocador del Negret
(fig. V.29, 1 Negcal 1235.3) i en els estrats d’enderroc de les
construccions de l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig.
V.29, 1 Bal 1403.9).
─ Hayes 23B: cassola baixa de fons còncau i estriat amb
parets verticals còncaves amb engrossiment en la part baixa
que crea un graó, i vora arrodonida amb engrossiment in170
terior de forma ametllada. Com les seues predecessores, és
una de les cassoles més abundants i estan presents pràcticament en tots els contexts dels segles II i III dC on apareixen
ceràmiques africanes. Pertanyen també a la categoria A de
les produccions establertes per Bonifay. Els seus diàmetres
oscil·len entre els 24 i els 28 cm però també es constaten alguns exemplars més xicotets i altres més grans. En general,
reprodueixen la forma clàssica amb variacions mínimes en
la vora i la curvatura de les parets. Aquesta forma aparegué
una mica després que la Hayes 23A, probablement al principi del segle II dC, i continuà en ús fins a la primera meitat del
segle V dC amb parets cada vegada més exvasades i major
altura de la vora interior. A València es documenten en les
capes de l’arena del circ de la primera meitat del segle II dC
(fig. V.29, 1 Nap 1330.6; fig. V.29, 1 Nap 1361.21), en els
estrats tardo-antonins de l’ustrinum identificat junt al carrer
de Sant Vicent i de les estructures de l’excavació dels Banys
de l’Almirall, en els estrats de l’època dels Severs de l’abocador del Negret (fig. V.29, 1 Negcal 1235.35 i 36), al forn
de l’avinguda de la Constitució i en els estrats d’enderroc de
les construccions de l’excavació dels Banys de l’Almirall
(fig. V.29, 1 Bal 1326.11; fig. V.29, 1 Bal 1403.10). En la
segona meitat del segle III dC està molt ben representada
en els estrats del carrer del Mar (fig. V.29, 1 Mar 1146.58 i
71), on es veu que la vora d’algunes d’aquestes cassoles ha
començat a allargar-se (fig. V.29, 1 Mar 1164.29; fig. V.29,
1 Mar 1165.1).
─ Hayes 199: cassola profunda de parets còncaves amb
marcat graó intern sota el coll, i vora engrossida a l’exterior
que pot o no ser bífida. No és una forma massa freqüent, tot
i que se’n troben alguns exemplars a la ciutat. Pel que fa a
les dimensions, es documenten algunes peces de 20 cm de
diàmetre i altres de 32 cm, cosa que podria indicar la fabricació d’un model gran i un altre menut molt estandarditzats.
Marín reflexionà en el seu moment sobre la cronologia de la
peça, en una època amb escasses estratigrafies fiables a la
ciutat de València, i controvèrsies en la datació general de
la peça. Aquesta autora la documentà en la fase 2 de l’època
tardo-flàvia. Per la nostra part, la trobem per primera vegada
en estrats de l’època de Trajà i Adrià en l’arena del circ (fig.
V.28, 1 Nap 1330.8; fig. V.28, 1 Nap 1361.23), en època
tardo-antonina en els rebliment de l’ustrinum del carrer de
Sant Vicent (fig. V.28, 1 Selvic 1064-1071.2) i en època dels
Severs en els estrats d’enderroc de l’excavació dels Banys
de l’Almirall (fig. V.28, 1 Bal 1403.12) i a l’abocador del
Negret (fig. V.28, 1 Negcal 1235.45), sempre amb percentatges molt baixos.
─ Òstia I, 273/ Hayes 193: cassola de cos globular amb
parets hemisfèriques i llavi sense diferenciar. No és una
forma massa abundant però la trobem present en percentatges escassos en els estrats del segle III dC (fig. V.28, 1
Mar 1146.65). Pel que fa a la datació, és una de les formes que aparegueren en la primera meitat del segle III dC.
─ Òstia I, 269: cassola de parets molt còncaves lleugerament reentrants en la part superior i vora aplicada de secció arrodonida i llavi bífid que data de l’època dels Severs,
quan apareix a l’abocador del Negret (fig. V.28, 1 Negcal
1235.46) i a la fase d’enderrocs de l’excavació dels Banys
de l’Almirall. Posteriorment, s’ha identificat a l’amortització de la cloaca del carrer del Mar datada en la segona mei-
[page-n-186--data::data]
Època imperial
Ceràmica africana de cuina
Fig. V.28. Ceràmica africana de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: tapadores i cassoles (Arxiu SIAM i E. Huguet).
171
[page-n-187--data::data]
tat del segle III dC (fig. V.28, 1 Mar 1146.76). Una peça peculiar que s’ha inventariat com a similis Òstia I, 269 es trobà
al tercer estrat del circ datat en època d’Adrià (fig. V.28, 1
Nap 1361.25). Es correspon amb la morfologia general del
tipus, però és de secció més fina i llavi menys desenvolupat.
No hem trobat paral·lels exactes de la forma que potser és
un precedent d’aquestes cassoles.
─ Òstia II, 303 / Hayes 194: cassola baixa amb fons còncau,
parets verticals, lleugerament exvasades, amb graó intern
que coincideix amb una canaleta exterior de la que arranca
en vertical la vora alta i plana. Evidentment, aquesta forma
deriva de les lopades púniques i hel·lenístiques dels segles
precedents, de les quals tenim un bon exemple en la gran
fossa republicana de l’excavació del carrer Sabaters. No és
una forma massa nombrosa, tot i que està present per tot el
Mediterrani. Encara que la seua cronologia s’estableix entre el regnat de Tiberi i la primera meitat del segle II dC, a
Valentia es documentà com a material residual en els estrats
d’amortització de la cloaca del carrer del Mar (fig. V.28, 1
Mar 1146.37).
─ Òstia II, 306: cassola amb parets verticals, lleugerament
còncaves, vora bífida i fons còncau. No és una forma massa
abundant, en part per la seua cronologia
primerenca ja que tradicionalment s’ha datat des de l’època de Tiberi fins a mitjan del segle II dC (Tortorella 1981:
216). Amb l’estudi de la ceràmica que amortitzà el pou de
l’Asklepieion de l’època d’August de l’Almoina, ja es posà
de manifest la necessitat d’avançar la cronologia (Albiach
et alii 1998: 156) (fig. V.28, 8 Alm 60455.9). Aparegué en
la deposició votiva trobada junt al decumanus que data de
l’època de Tiberi (Álvarez et alii 2003: 389) (fig. V.28, 11
Alm 7467.23) i Marín (1995: 157) també la identificà en
allò que ella anomena fase núm. 2 datada entre el 80 dC i
el 110 dC.
─ Òstia II, 314: cassola de parets verticals, lleugerament
còncaves, amb vora motllurada exvasada a l’interior de llavi
subtriangular i graó intern per a tapadora. És una forma poc
nombrosa que compta únicament amb un exemplar a Valentia. Tot i que la cronologia la situa en una forquilla cronològica entre l’època flàvia i el regnat de Trajà, a Valentia es va
documentar en el rebliment de l’època d’August del pou de
l’Asklepieion de l’Almoina (Albiach et alii 1998: 156) (fig.
V.28, 11 Alm 60455.26) i per tant se n’hauria d’avançar la
cronologia inicial.
─ Òstia III, 267: cassola profunda de fons estriat, parets verticals lleugerament còncaves i vora bífida de secció ametllada. Aquesta forma, com també les cassoles Hayes 23B, són
abundantíssimes en contexts dels segles II, III, IV i principi
del V dC per tot arreu del Mediterrani. Fou la forma per excel·lència fabricada en categoria C. Amb el temps la vora es
fa, progressivament més alta i canvia el seu perfil arrodonit
per altres més angulosos, de la mateixa manera que succeïa
en les cassoles de la forma Hayes 23B. Presenten diversos
formats, uns més grans de 28/32cm i d’altres més xicotets
de 15/17 cm de diàmetre. La seua presència s’ha documentat des de l’època flàvia fins a la primera meitat del segle V
dC. A València aparegué per primera vegada en els estrats
tardo-flavis estudiats per Marín (1995: 158) en la seua fase
núm. 2 i nosaltres l’hem constatat en la primera meitat del
172
segle II dC en els nivells del circ (fig. V.30, 1 Nap 1330.7;
fig. V.30, 1 Nap 1361.22), en la segona meitat del segle II
i principi del segle III dC, quan és més abundant, en les
excavacions del forn de l’avinguda de la Constitució (fig.
V.30, 2 Cons 2043.1), els Banys de l’Almirall (fig. V.30,
1 Bal 1326.9), l’abocador del Negret (fig. V.30, 1 Negcal
1235.37 i 38) i com a part de l’aixovar funerari d’una tomba
a la necròpoli situada al nord del Túria (fig. V.30, 1 Pepi 29
1129.3). Per últim, també aparegueren en la segona meitat
del segle III dC als estrats d’amortització de la cloaca del
carrer del Mar (fig. V.30, 1 Mar 1146.61 i 72; fig. V.30, 1
Mar 1164.32; fig. V.30, 1 Mar 1166.12).
─ Òstia III, 324: cassola profunda de fons estriat, parets
verticals lleugerament còncaves i vora bífida de secció subtriangular. Probablement és un precedent de la cassola Òstia III, 267. A Valentia, Marín (1995: 158) la documentà en
l’època tardo-flàvia a la qual ara afegim un altre exemplar
de la tercera capa del circ que es data en l’època d’Adrià.
─ Òstia III, 331: cassola baixa de parets còncaves, coll marcat i llavi arrodonit a l’exterior. No és una forma massa freqüent, de fet a Valentia no s’havia identificat fins al moment,
en cap de les excavacions. Tot i això, la cronologia general
de la forma és ampla, ja que es documenta des de l’època de Tiberi fins a la primera meitat del segle III dC. En el
nostre cas, a la ciutat romana de Valentia, aparegué en la
tercera capa de l’arena del circ datada en l’època d’Adrià
(fig. V.28, 1 Nap 1361.24) i també als nivells datats en el
segle III de l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.28,
1 Bal 1403.14).
─ Òstia III, 568: cassola profunda de parets verticals i vora
corbada a l’exterior. En general és poc nombrosa, i a la ciutat de Valentia també és escassa. Apareix en contexts flavis,
tot i que ací està documentada a l’abocador del Negret i per
tant s’ha interpretat com a residual.
─ Òstia I, 15: font de perfil senzill amb base plana i paret
còncava amb llavi arrodonit que en ocasions s’ha denominat Hayes 181 antiga, precoç o Hayes 181A (Bonifay 2004:
213). S’assembla formalment als productes itàlics de ceràmica d’engalba roja coetanis. Els seus diàmetres oscil·len
entre els 21 i 36 cm, i alguns exemplars de Valentia presenten un format menut al voltant dels 21 cm (fig. V.31, 1
Negcal 1235.47) i d’altres més grans al voltant de 32 cm.
És la predecessora de la forma Hayes 181 i es data entre la
primera meitat del segle II i principi del V dC. No és una
forma molt nombrosa, contràriament a la seua successora,
la font de la forma Hayes 181. Destaca un exemplar que
hem denominat Hayes 181 antiga amb parets més exvasades
d’allò que és habitual (fig. V.31, 1 Bal 1400.14).
─ Hayes 181: font de perfil senzill amb base plana i paret
còncava amb llavi arrodonit molt més fina que la seua predecessora. Aquesta forma és la més abundant de la categoria
B a la ciutat, i quantitativament està per sota de tapadores
de les formes Òstia III, 332, Òstia I, 261 i les cassoles de les
formes Hayes 23A i B i Òstia III, 267. Corresponen al tipus
Hayes 181C que definí Bonifay (2004: 213), datat entre final
del segle II i principi del IV dC. Pel que fa als formats, a
Valentia es documenten recipients entre els 28 i 36 cm de
diàmetre, però poden tenir fins 50 cm. Apareixen en estrats
de l’època dels Severs a l’abocador del Negret (fig. V.31,
[page-n-188--data::data]
Època imperial
Ceràmica africana de cuina
Fig. V.29. Ceràmica africana de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: cassoles.
1 Negcal 1263.1), i en destaca una peça (fig. V.31, 4 Cañ
2421.0632) que formava part de l’aixovar d’una tomba de la
necròpoli occidental, junt a una gerreta de ceràmica comuna
africana de la forma Bonifay 50 i una llàntia de la forma
Dressel 20. Aquesta forma també apareix en els estrats de la
segona meitat del segle III dC del carrer del Mar (fig. V.31,
1 Mar 1164.30).
─ Uzita 48.1: pitxer de vora trilobulada amb coll ample i vertical, cos més ample que profund, base còncava i una única
ansa amb canaletes (González Villaescusa 1993: 151), que
respon a les formes recentment anomenades “canòniques”
(González Villaescusa et alii 2015: 172). Aquesta forma és
fàcilment identificable per les característiques exteriors de
la peça, ja que presenta “patina cenerentola”. Al seu interior
sol tindre una densa concreció calcària de color blanc que
alguns investigadors han relacionat amb altres recipients
tancats d’una sola ansa que van al foc com les gerres ERW
1.8, en ceràmica regional reductora de cuina, o les gerres
G188, en ceràmica comuna oriental (Quevedo 2015: 197).
Analítiques recents han demostrat que aquesta concreció in-
Època imperial
Ceràmica africana de cuina
Fig. V.30. Ceràmica africana de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: cassoles.
173
[page-n-189--data::data]
terna està formada per calcita, i en alguns casos argonita,
que s’associen a la composició de l’aigua i no de matèries
orgàniques (González Villaescusa et alii 2015: 189). Desenvoluparia una funció de bullidor per a líquids, principalment
aigua, cosa que està ben testimoniada al final de l’època republicana (Batigne i Desbats 1996: 381; Huguet i Malignas
en premsa). Aquesta forma, poc coneguda en els anys noranta a la península Ibèrica, sembla estar present en les principals ciutats de la costa mediterrània i també s’ha identificat
en zones interiors. Pel que fa la cronologia, pot datar-se cap
al final del segle II i la primera meitat del segle III dC. Per a
la ciutat de Valentia, s’ha identificat en els estrats Severs de
l’abocador del Negret i en la fase d’enderrocs de l’excavació
dels Banys de l’Almirall, i també a mitjan del segle III dC a
la cloaca del carrer del Mar. Tanmateix, la reduïda mesura
dels fragments no en permet el dibuix.
─ Hayes 131: tupí de vora exvasada amb ressalt interior,
coll curt marcat, cos globular o ovoide i base plana amb
peu marcadament separat del cos. És molt semblant a l’olla
Hayes 200, amb la qual es pot confondre, tot i que el seu
diàmetres és inferior. És una forma de presència constant
però no abundant en l’estratigrafia de Valentia durant tot el
segle II dC. Aparegué per primera vegada en els nivells flavis de l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.31, 1 Bal
1400.9; fig. V.31, 1 Bal 1429.4). També es trobà al tercer estrat del circ datat en l’època d’Adrià. A més, està present en
la segona meitat del segle II dC en els enderrocs dels Banys
de l’Almirall de l’època severiana (fig. V.31, 1 Bal 1326.8).
Com a fet més destacat, es va trobar formant part de l’aixovar funerari d’una de les primeres tombes del sepulcretum
de La Boatella datada al final del segle II dC.
─ Hayes 200: olla profunda amb coll marcat i curt, vora
exvasada i arrodonida a l’exterior, a l’interior i coincidint
amb l’altura del coll la paret fa un angle marcat. Els diàmetres de les peces trobades a la ciutat es situen entre els 11 i
14 cm, mentre que algun exemplar de diàmetre inferior que
en un primer moment s’havia classificat com de la forma
Hayes 200 s’ha preferit canviar-la a la forma de tupí Hayes
131. Aquesta forma, encara que no és massiva com algunes
cassoles o tapadores, és prou abundant. Apareix per primera
vegada en els estrats de d’època de Trajà i Adrià del circ,
posteriorment abunda en contexts de l’època dels Severs
com ho testimonia l’aparició en quantitats considerables a
l’abocador del Negret (fig. V.31, 1 Negcal 1235.44) i als
estrats d’enderroc de l’excavació dels Banys de l’Almirall
(fig. V.31, 1 Bal 1392.12) i als estrats d’amortització de la
claveguera del carrer del Mar de la segona meitat del segle
III dC (fig. V.31, 1 Mar 1166.14). A més, es va documentar a
la fase núm. 4 proposada per Marín (1995: 161).
Ceràmica comuna africana
Paral·lelament a la importació de ceràmica africana de vaixella fina, ceràmica de cuina i, sobretot àmfores d’oli, arribaren,
en menor mesura, productes de ceràmica comuna que no estaven destinats a anar al foc. La primera constatació de l’arribada
d’aquests tipus de productes es data en l’època d’August amb
unes característiques molt peculiars i no poques incògnites que
seguidament comentarem. Posteriorment, cap a la segona meitat
del segle II dC i principi del III dC arribaren a Valentia unes
poques formes estandarditzades documentades també en altres
punts de la costa tarraconense. Aquests dos moments tenen la
seua correspondència en dos tipus de produccions diferents materialitzats en pastes, superfícies i morfologies dispars que probablement indiquen dos orígens diversos.
El primer tipus de producció fou identificada com a ceràmica importada africana entre el material de rebliment del pou de
l’Asklepieion de l’Almoina datat en l’època d’August. Presenta
una pasta dura i compacta que varia des del color beix rosat
fins al marró ataronjat amb desgreixants visibles de punts de
cal, quars i mica. Les superfícies tenen una engalba, no massa
espessa, de color crema-blanquinosa o crema-grisosa, probablement per la utilització d’aigua de mar en la fabricació (Albiach
et alii 1998: 157).
El repertori tipològic és reduït i està format per gerres, ampolles i bols (fig. V.32):
─ Alm. 60328.132: gerra de base baixa, ampla i anellada, cos
ovalat, baix i molt ample, coll ample, cilíndric i parets verticals
amb vora arrodonida lleugerament reentrant, marcada a l’exterior per una canaleta i dues anses que arranquen en la part alta
del coll i arriben fins a la part superior del cos de la peça.
Època imperial
Ceràmica africana de cuina
Fig. V.31. Ceràmica africana de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: fonts i olletes.
174
[page-n-190--data::data]
─ Alm. 60328.128: gerra amb coll marcat i curt, vora motllurada amb graó intern i una sola ansa de secció en forma de
cinta. És molt semblant a les gerres produïdes en ceràmica
comuna de cocció oxidant.
─ Alm. 60328.126: olpa de base baixa i anellada, cos ovalat,
baix i molt ample, coll alt, cilíndric i parets verticals amb
vora arrodonida, marcada a l’exterior, i una ansa de secció
en forma de cinta.
─ Alm. 60328.127: olpa de cos probablement globular però
del qual es conserva ben poc, amb coll estret i vora exvasada
de secció triangular amb una única ansa.
─ Alm. 60328.130: gran bol o bací amb parets exvasades,
lleugerament verticals en la part superior marcada per una
incisió exterior i vora bífida arrodonida a l’exterior. Aquesta
forma no presenta base i respon a la descripció del que hem
anomenat paropsis en ceràmica comuna de cocció oxidant.
─ Alm. 60355.31: gran bol o bací amb base ampla i baixa,
parets exvasades i vora arrodonida a l’exterior, lleugerament
pendent. Respon a la descripció del que hem anomenat paropsis en ceràmica comuna de cocció oxidant.
─ Alm. 60328.129: gran bol o bací amb parets exvasades
que s’obrin encara més en la part alta per finalitzar amb una
vora bífida. Respon a la descripció del que hem anomenat
paropsis en ceràmica comuna de cocció oxidant.
─ Alm. 60328.131: bol de dimensions reduïdes amb base
anellada, parets exvasades i verticals en la part alta i vora
arrodonida marcada a l’exterior. Respon a la descripció del
que hem anomenat catinus/llus en ceràmica comuna de
cocció oxidant.
Aquestes formes responen a una tipologia general compartida per les ceràmiques comunes del Mediterrani per això
ens ha semblat adient associar-les a les formes corresponents
en ceràmica comuna de cocció oxidant. A més, cal esmentar que en el mateix conjunt es trobaren formes idèntiques a
la gerra Alm. 60328.132 i l’olpa Alm. 60328.126 produïdes
en ceràmica comuna de cocció oxidant. Anteriorment hem
relacionat aquestes formes amb el desenvolupament del banquet ritual previ a l’amortització votiva del pou (Huguet i
Ribera 2015: 236). Ambdues formes estan ben identificades
en nivells de l’època d’August: la gerra està present en el
jaciment de La Médiathèque de Narbona (Sánchez 2010: 29)
produïda en pasta calcària recent; també aparegué en un gran
rebliment de la fosa sobre la qual s’assentà l’estrat d’anivellament de la basílica d’Empúries (Aquilué et alii 2010:
45). Una forma semblant està constatada en l’època d’Adrià
entre l’aixovar funerari de la tomba núm. 10 de la necròpoli
del suburbi de Saint-Jacques a París (Tuffreau-Libre 1995:
47). Rivet (2006: 637) va proposar per als exemplars apareguts en la regió litoral de la Narbonense oriental una funció
de conserva relacionada amb saladures de peix o conserves
de fruites, verdures o llegums a partir de la descripció que
Columel·la (De re rustica XII, 4, 5) fa dels recipients per al
seu emmagatzemament “amb un diàmetre igual que el fons i
no en forma de gerres”. Tot i que els exemplars de la Narbonense tenen cossos més baixos, bases i colls més amples amb
graó intern, recorden poderosament als exemplars procedents
de l’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina datada en l’època d’August.
Època imperial
Ceràmica comuna africana
Fig. V.32. Ceràmica comuna africana documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: gerres, bols i recipients oberts (Arxiu SIAM
i E. Huguet).
175
[page-n-191--data::data]
Per la seua banda, l’olpa probablement deriva dels models
grecs de lagynoi exportats a tota la Mediterrània a partir del
segle II aC (Rotroff 2006: 82). També amb caràcter ritual, es
documentà com a aixovar a la tomba núm. 20 en la necròpoli narbonesa de Boulevard produïda en ceràmica clara recent
(Sánchez 2010: 33) i en la inhumació Bonjoan núm. 1 d’Empúries (Casas et alii 1990) ambdues datades en el regnat d’August.
Tornant al tema de l’origen d’aquestes produccions, la falta
d’analítiques impedeix saber-ne amb exactitud el lloc de procedència. Tot i que no s’han trobat paral·lels exactes, a Carthago
hi ha formes locals que recorden aquests bols i gerres (Fulford
i Peacock 1994: 71) datades entre els segles I aC i I dC. Hi
ha una gran concentració d’aquests productes en la zona de la
Narbonensis produïdes majoritàriament en ceràmica comuna de
pasta calcària. En la península Ibèrica, cal destacar l’existència
de recipients d’engalba blanca de la zona d’Empúries i els seus
voltants (Nolla 1981: 51-62) que centren la seua tipologia en
formes tancades per a la contenció de líquids i bols (Casas i Nolla 2012: 656). La cronologia d’aquests productes és tardo-republicana. La gerra biansada de cos globular i coll alt i ample del
pou de l’Almoina recorda molt a la forma 2 emporitana, mentre
que l’ampolla de coll estret es podria associar a la forma 6. A
més, també s’assemblen a alguns conjunts de Cartagena (Pérez
Ballester, Borredá i Cebrián 1995: 196).
El segon tipus de pasta fou identificada a la península Ibèrica en la zona nord catalana com a “ceràmica comuna africana
de pasta groga” (Casas et alii 1990: 43). Té un color groc intens
o pàl·lid, és molt porosa, farinosa amb abundants desgreixants
calcaris blancs i orgànics i no presenta cap tipus d’engalba exterior, cosa que recorda les pastes de les llànties africanes. Eren
productes originaris de la Byzacena, però no en tots els casos se
n’han trobat els tallers de producció.
Pel que fa a les formes, a Valentia únicament se n’han constatat dues i cadascuna amb pocs individus. El fet que aquestes
produccions africanes siguen escases, no resta importància a la
identificació d’aquesta producció a la ciutat per primera vegada.
Passarem ara a descriure les formes aparegudes a la ciutat, que
són els recipients més difosos d’aquesta producció africana:
─ Bonifay 21A/Uzita 2: gran recipient o gibrell de secció
gruixuda amb parets verticals que s’exvasen en la part alta
que està marcada a l’interior per una carena (fig. V.32, 1 Mar
1146.2). Aquests contenidors estan documentats en estrats
d’amortització de la claveguera del carrer del Mar, cosa que
confirma la cronologia de la unitat ja que aquesta forma es produí entre el final del segle II i mitjan del III dC. La seua fabricació està constatada a Tunísia, concretament a Salakta (Bonifay 2004: 263), i potser també a la Mauritana Caesariensis
(Quevedo 2015: 72) A la península Ibèrica es trobà a Cartagena
(Quevedo 2015: 250) i a la vil·la dels Tolegassos (Casas et alii
1990: 248) en contexts cronològics coetanis als de Valentia.
─ Bonifay 50/Tolegassos 489-490: gerra de cos globular amb
base plana, clarament estriada en la zona interior i exterior de
la panxa, vora alta i vertical amb llavi arrodonit i ansa de secció
en forma de cinta que naix del llavi mateix per acabar en la part
més ampla del cos (fig. V.32, 4 Cañ 2420.0/631). Aquesta forma està present a Òstia en el segle II dC (Pavolini 2002: 217), a
la vil·la dels Tolegassos entre el final del segle II i el principi del
segle III dC (Casas et alii 1990: 250) i en la primera meitat del
segle III dC a Nabeul, Tunísia (Bonifay 2004: 285). A Valèn176
cia, únicament aparegué en la tomba NEF 166 de la necròpoli
occidental junt a una cassola Hayes 181 i una llàntia Dressel
20 que hem datat en l’època dels Severs. Anteriorment s’havia
classificat una forma similar en el monument funerari de l’Horta Major a Alcoi, datada al voltant del segle IV dC (González
Villaescusa 2001: 289), i a la necròpoli del Portvs Ilicitanvs
(Santa Pola) on formava part de l’aixovar d’una tomba amb un
vas de Corint amb relleus decoratius dels treballs d’Hèrcules
i un ungüentari de vidre datat entre final del segle II i principi
del III dC (González Villaescusa 2001: 417). A més, cal destacar l’aparició a Cartagena d’una gerra de la mateixa tipologia,
procedent d’un context d’incendi del segle III dC de l’excavació d’una domus al carrer Cuatro Santos núm. 40 (Quevedo i
Bermejo 2012: 119; Quevedo 2015: 170). En referència a l’ús
de formes tancades semblants com a aixovar en les necròpolis,
cal citar la presència de gerres de producció oriental, molt semblants morfològicament a aquestes, en el sepulcretum del circ
d’Arles a França (Pellegrino 2009: 271). Per tant, és evident
que es tracta d’una forma importada de manera regular, encara
que no abundant, i que té un ús funerari relacionat probablement amb la contenció de vi.
Ceràmica comuna oriental
La ceràmica comuna oriental a la ciutat de Valentia és molt escassa però ben significativa, ja que demostra l’arribada de productes d’aquest extrem del Mediterrani. Hi ha poques formes
que arriben a la ciutat, i les més difoses són tancades. Es poden
diferenciar en dos grups atenent a les característiques i composició de les seues pastes: el primer grup de procedència oriental
incerta i el segon, probablement, de la zona egea.
El primer grup presenta una pasta laminada de color marró claret amb moltíssima mica, que alguns investigadors han
associat a les produccions d’àmfores monoansades tardanes de
Sardes (Albiach et alii 1998: 157), però de la qual realment desconeixem el lloc concret de procedència. Pel que fa a les formes,
s’ha documentat únicament una gerra (fig. V.33):
─ Alm. 60358.30: gerra de coll llarg i estret amb dues anses.
Malauradament és un exemplar incomplet del que no podem
extraure més informació.
El segon grup té una pasta roig rajola amb desgreixants
grocs i blancs i superfícies grises o negres que fan pensar en un
probable origen egeu pels paral·lels estudiats a Òstia (Coletti
i Pavolini 1996: 399). S’han trobat rebutjos d’aquest tipus de
producció a Çandarli i Clazomene, a prop de Pèrgam, i és una
de les ceràmiques orientals més ben coneguda en contexts gals
(Pellegrino 2009: 252).
Aquest tipus de producció és clarament identificable per les
seues característiques físiques i de composició, si es coneix la
pasta i, amb tota seguretat, no seran les úniques peces que es
trobaran a la ciutat de Valentia, però haurem d’esperar a estudis
posteriors per a una correcta classificació.
Quant a les formes, s’ha identificat únicament la gerra Àgora G188 que seguidament passarem a descriure. Alguns investigadors l’associen a la copa, també de procedència oriental,
Marabini 68 (Coletti i Pavolini 1996: 400; Pavolini 2002: 216;
Quevedo 2015: 72) de la qual no hem documentat cap exemplar
a València, per la qual cosa en aquest cas hem de desestimar la
hipòtesi del servei d’aquestes dues peces, que sembla funcionar
en altres indrets.
[page-n-192--data::data]
─ Àgora G188 (Robinson 1959: 93) (fig. V.33 i 34): gerra
trilobulada de coll estret, exvasat, amb cos globular, una única ansa i base còncavo-convexa (fig. V.33, 1 Nap 1361.16 i
16 bis). Aquestes gerres orientals es daten des de l’època
tardo-flàvia fins a la tardo-antonina. Els primers exemplars
presentaven un coll més llarg i un cos més baix, però progressivament el coll s’estilitzà i el cos es féu més esvelt fins
al final del segle II dC. Aquesta forma s’ha associat en diverses ocasions a les formes Uzita 48.1 en africana de cuina
o ERW 1.8 en reductora regional de cuina, amb les quals
podrien compartir la funció de bullidors (Hayes 1983: 77;
Huguet i Ribera 2014: 162; Quevedo 2015: 72). A Valentia
aquest tipus de gerreta es documentà en els estrats de l’arena
del circ (fig. V.33, 1 Nap 1361.16) i en les UA II i UA III
dels Banys de l’Almirall datades en la primera meitat del
segle II dC (fig. V.33, 1 Bal 1296.14) i l’època dels Severs
respectivament. Aquesta forma ha estat recentment identificada també en els estrats de les èpoques tardo-antonina i
dels Severs a la ciutat de Cartagena (Quevedo 2015: 72).
Ceràmica grisa emporitana tardana
La ceràmica grisa emporitana, constant en els contexts republicans,
experimenta una modificació a partir de l’últim terç o l’últim quart
del segle I aC en el que es coneix com a ceràmica grisa emporitana
tardana (Casas i Nolla 2012: 653). Apareixen noves formes i noves
decoracions, abandonant-se’n i evolucionant-ne d’altres. A més,
en aquest moment la difusió dels productes emporitans es restringí
considerablement. Tot i això a la ciutat de Valentia se n’ha identificat un únic exemplar complet procedent de la deposició ritual del
decumanus de l’Almoina d’època de Tiberi (fig. V.35).
─ Forma 4.4: vas amb peu, cos de parets còncaves amb marcada carena en la part alta de la qual surt el coll convex per
finalitzar en un llavi arrodonit (Casas i Nolla 2012: 649).
Aquesta forma es produí també entre la ceràmica de parets
fines de la zona catalana del tipus 54 (López Mullor, Huguet
i Ribera 2013: 186). L’exemplar trobat a la ciutat de Valentia presenta el cos decorat amb línies paral·leles d’ondes i
un diàmetre ample amb vora exvasada (fig. V.35, 11 Alm.
7467.1). La cronologia general d’aquesta peça se situa entre
l’època d’August i mitjan del segle I dC.
Ceràmica comuna importada indeterminada
En aquest apartat tractem un lagynos que ja fou publicat en el
conjunt de la deposició votiva junt al decumanus de l’Almoina
(Álvarez et alii 2003: 390). És un recipient tancat de cos esfèric,
coll alt i estret amb una única ansa de secció en forma de cinta
amb canaletes i peu anular (fig. V.36, 11 Alm 7467.2). La seua
pasta és fina de color beix clar amb desgreixants extremadament
fins i unes superfícies lluentes i fines amb una mena d’espatulat
vertical visible sobretot al coll. Les peculiars característiques
de la pasta, les superfícies i la forma fan que s’haja classificat
com una peça importada, però el seu origen roman desconegut.
Potser és una imitació mediterrània dels lagynoi de pasta blanca que a partir del segle II aC s’importen des del Mediterrani
Oriental. La seua funció en aquest context és evidentment votiva i està relacionada amb el ritual del vi. S’ha apuntat la possibilitat què provingués de la península Itàlica (Álvarez et alii 2003:
390) però no en tenim la certesa. Pel que fa a la cronologia, data
de l’època de Tiberi.
V.2.2. ceràmiques locals i regionals
Ceràmica de cuina reductora regional
La ceràmica de cuina regional reductora altimperial va ser identificada per Reynolds (1993: 95) que la denominà Early Roman
Ware. Aquest investigador caracteritzà la pasta per mitjà de làmina prima i la definí con una pasta dura, de color gris clar, amb
fractura granular i desgreixant de quars, limonita i policristalls
de quars. A més, confeccionà la tipologia d’aquesta producció a
partir de l’estudi del material de diversos jaciments situats a la
vall del Vinalopó. Aquesta consta de nou formes entre les quals
destaquen les olles de diferents mesures i les gerres o ampolles
de vora simple i trilobulada. Fins al moment, aquesta producció
havia estat poc estudiada i, tret de les escasses conclusions que
aportà Reynolds, per al seu estudi s’havia de recórrer a treballs
regionals i de contexts específics com és el cas dels estudis sobre les excavacions urbanes de les ciutats de València (López et
alii 1994: 204, làm. 74 núm. 5 i 7, làm. 75, núm. 1, 2 i 3 i làm.
77, núm. 1, 2, 3 i 7; Huguet 2006b: 34), Llíria (Escrivà 1995:
178; fig. 10, núm. 1 i 2, 182; fig. 16, núm. 1 i 2 i fig. 17, núm.
1, 2 i 3), Cartagena (Ruiz 1995: 504; Quevedo i García-Aboal
Època imperial
Ceràmica comuna oriental
Fig. V.33. Ceràmica comuna oriental de la ciutat de Valentia en
l’època imperial: formes tancades (Arxiu SIAM i E. Huguet).
Fig. V.34. Gerra de la forma Àgora G188 de procedència oriental,
en concret de la zona egea, trobada al tercer nivell de l’arena del
circ de Valentia.
177
[page-n-193--data::data]
Època imperial. Ceràmica grisa emporitana tardana
Fig. V.35. Ceràmica grisa emporitana tardana documentada a la
ciutat de Valentia en l’època de Tiberi (Arxiu SIAM).
2008: 630), i d’estudis sobre zones rurals on també està testimoniada aquesta producció (Albiach i de Madaria 2006: 51, làm. 5
i 6; Huguet 2009: 90). En els últims anys, jo mateixa he intentat
fer una síntesi d’allò que es coneixia sobre aquesta producció
incorporant dades cronològiques, de dispersió i ampliant fins a
18 el número de formes existents (Huguet 2012: 435). Paral·lelament, l’investigador A. Quevedo (2013: 1065) ho feia també
per a la regió de Múrcia, on documentà la dispersió d’aquesta
producció tant en la zona costanera com a l’interior.
A ull nu, la ceràmica de cuina reductora regional es caracteritza per una pasta reductora dura, grisa, negra o blanquinosa,
poc depurada i granulosa amb abundants desgreixants negres/
grisos, blancs i transparents de grandària mitjana i gran que sovint es veuen en superfície. Aquesta, també grisa o negra, és
rugosa i de vegades presenta bandes polides.
L’any 2007 l’equip de recerca Cultura Material i Arqueometria (ARQ/UB) de la Universitat de Barcelona va realitzar un
estudi de caracterització arqueomètrica de 16 mostres d’aquesta
producció procedents d’excavacions urbanes de les ciutats de
València i Sagunt (Madrid i Buxeda 2008; annex 2). Aquest estudi conclou que es tracta de pastes poc calcàries, de cocció i
postcocció reductores produïdes intencionadament (fig. V.37).
Època imperial
Ceràmica comuna
importada indet.
Fig. V.36. Ceràmica comuna importada d’origen indeterminat
documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial
(Arxiu SIAM).
178
Açò crea una sèrie de pastes denses, compactes i poc poroses
d’alta resistència mecànica que permet tant la contenció de
líquid com la seua exposició a temperatures elevades. És una
mostra poligenètica i se’n diferencien quatre grups que corresponen a quatre àmbits productius: Grup A (quatre fàbriques diferents): possiblement l’origen cal buscar-lo fora de l’àrea de
València i inclou tant mostres de València com de Sagunt; Grup
B (tres fàbriques diferents) (fig. V.38): de procedència desconeguda però que inclou també mostres de València i de Sagunt;
Grup C (una fàbrica): de provinença de València que compta
només amb un exemplar d’aquesta ciutat; Grup D (una fàbrica): també compta únicament amb un exemplar, en aquest cas
de Sagunt, i que resta d’origen desconegut. Tot i això, l’estudi
destaca la semblança en les tècniques de fabricació que ve donada per una idea culturalment compartida per diferents centres
de producció. Aquestes similituds es donen no sols pel que fa
als aspectes formals, sinó també quant a la composició química
i mineralògica de les seues pastes i a les tècniques de cocció
(950-1000ºC) i postcocció de les peces.
Tot i els estudis arqueomètrics i arqueològics que fan suposar un origen d’aquesta producció en el triangle comprés entre
Saguntum, Edeta i Valentia (Huguet 2012: 450), fins a l’actualitat no s’ha excavat cap forn que produïra aquest tipus de ceràmiques en l’àrea (Coll 2003: 167). Tampoc tenim constància de
l’existència de centres productors en cap altra zona del territori
actual valencià ni murcià (Coll 2005: 155). Malgrat tot, hem de
pensar en més d´un taller en aquest triangle geogràfic, potser
algun altre en la zona de Yecla-Jumilla-Elda (Quevedo 2013:
1080), que produïren aquest tipus de ceràmiques per a l’exportació comarcal i també regional probablement per via terrestre,
potser esporàdicament també a les Balears.
Com ja hem esmentat anteriorment per a l’època republicana
i en altres ocasions (Huguet 2013: 322), aquestes produccions
imperials no es poden entendre sense les seues predecessores
republicanes que a la seua vegada deriven de la ceràmica ibèrica de classe B, basada primordialment en les olles (Quevedo
2013: 1080). És una ceràmica grisa, que deriva directament de
la ceràmica ibèrica grisa, la tipologia de la qual està composta
bàsicament d’olles de perfil en S i tapadores. Les pastes són grises i dures amb desgreixants de quars, mica platejada i calç. Presenten bases còncaves amb òmfal, colls diferenciats i acanalats
i vores exvasades. Són per tant recipients de producció indígena
documentats a la ciutat de Valentia des de mitjan del segle II aC
en un dels pous votius fundacionals de l’Almoina (Álvarez et
alii 2003: 376), que perduren en l’època d’August (Albiach et
alii 1998: 158) i fins i tot en la de Tiberi, com demostra la ofrena
del decumanus (Álvarez et alii 2003: 391), també a l’Almoina. L’àmbit de dispersió d’aquestes ceràmiques republicanes no
està encara ben definit, però podria ser semblant a la difusió de
la ceràmica regional reductora de cuina altimperial. Considerem aquesta ceràmica com la variació evolutiva de la ceràmica
ibèrica i alhora l’estadi previ del que serà la ceràmica regional
reductora de cuina altimperial (Huguet 2012: 436).
Durant l’època d’August i, probablement també juli-clàudia,
sembla que es produïren diferents variants de tipus d’olles sense
que es puga establir una tipologia clara, ja que moltes formes es
defineixen per un unicum. Aquestes s’allunyaren de les olles de
ceràmica reductora de cuina de l’època republicana, tot i que les
recorden. Perderen els bocellets del coll transformant-los en ca-
[page-n-194--data::data]
Fig. V.37. Microfotografies per lupa binocular a 25x de diferents
mostres procedents de Valentia (Madrid i Buxeda 2008).
Fig. V.38. Dendrograma que mostra diferents grups existents en les
mostres analitzades procedents de Valentia i Saguntum (Madrid i
Buxeda 2008).
naletes, mantingueren les bases còncavo-convexes amb òmfals,
i desenvoluparen uns llavis de tendència quadrangular junt als
triangulars i arrodonits que continuaren fabricant-se. Amb les
olles, es produïren altres formes com cassoles i gerres, sempre
menys nombroses que aquelles, probablement també d’arrel indígena i que derivaren en l’època flàvia en un repertori formal
reduït i estandarditzat. A partir d’aquest moment, es fabricaren
menys tipus de recipients, un repertori que es reproduí sense
massa canvis però en major volum. A més, augmentà la dispersió de la producció que sembla inundar la zona costanera
del golf de València, i pel nord està documentada a Castelló de
la Plana i en pocs exemplars a Lesera, (Huguet 2012: 447), la
costa de les actuals províncies d’Alacant i Múrcia fins a Lorca i
Caravaca de la Cruz (Quevedo 2013: 1079) i per l’interior fins
a Requena i Albacete.
D’aquesta manera, diferenciem un primer període de la
producció datat entre el regnat d’August i el final de l’època
juli-clàudia, i un segon moment, des de l’època flàvia fins al
segle III dC. En la primera es degué anar gestant una producció
amb caràcter propi, que no podem deslligar del substrat autòcton, que experimentà amb una sèrie de recipients de cuina entre
el quals potencià solament els de major èxit. En aquesta etapa
veiem formes molt semblants a la posterior olla ERW 1.2 que a
partir de l’època flàvia estigué present en tots els jaciments valencians i, probablement també de la regió de Múrcia. Reynolds
proposà una cronologia des de l’època flàvia fins al segle III
dC per a la producció ja que intuïa com de compacte era aquest
grup. Tanmateix, després de l’estudi dels material de Valentia
i d’altres jaciments valencians (Huguet 2009), pensem que és
una producció unitària i evolucionada des del mateix moment
de la reocupació de la ciutat de Valentia en l’època d’August.
Però a més, cal remarcar el caràcter autòcton de la producció i
lògicament també dels seus productors.
Algunes de les formes podrien imitar les cassoles africanes,
per exemple les cassoles ERW 1.1, mentre que d’altres sembla
que són pròpies d’una tradició autòctona, per exemple els vasos
ERW 1.4. Aquesta forma, en concret, presenta bandes brillants
per haver estat brunyides. Són recipients de cuina que en ocasions conserven restes d’haver estat exposats al foc, però també
d’altres, com els citats vasos. Una característica formal de la
producció és que les olles i gerres no tenen peu, la base és convexa i té un òmfal extern que a la part interior correspon a una
concavitat. Els cossos solen ser amples en la part alta i es van
estretint cap a la base. Açò donava com a resultat uns recipients
que, encara que es mantenen drets, són altament inestables i
més si pensem que devien estar plens d’aliments líquids o semi-sòlids, per la qual cosa pensem que seria necessari un element de suport del tipus trípode o braser per a la seua utilització.
Potser, l’únic recipient que podria anar directament sobre les
brases i al forn és la cassola ERW 1.1, ja que presenta un fons
pla i llis. Pel que fa a les estries, alguns investigadors han associat les canaletes de la ceràmica de cuina africana amb un intent
intencionat d’evitar la fractura dels recipients en exposar-los a
altes temperatures (Bonifay 2004: 71). Per a la ceràmica reductora regional de cuina es podria argüir la mateixa explicació,
perquè les ones produïdes per la superfície de l’olla evitarien
l’impacte tèrmic. Els acabats interiors de les peces sempre estan
menys acurats que els exteriors que sovint presenten línies de
tornejat. Tots els recipients degueren estar dedicats a les tasques relacionades amb la preparació d’aliments i la forma més
abundant és l’olla que, en diferents models, concentra més de la
meitat d’aquesta producció. En olles, i sobretot gerres, es troba
sovint una densa capa interna de concrecions blanques, en ocasions molt gruixuda, que es produí per l’exposició continuada
de líquids a temperatures elevades.
Pel que fa a la seua tipologia, abunden les olles i, en menor mesura, les cassoles i les gerres. Com ja he esmentat anteriorment, mantindrem les tipologies utilitzades pels autors
que ens precediren, tot i que en aquesta ocasió hi ha una ma179
[page-n-195--data::data]
jor complexitat degut a què la producció ha estat escassament
estudiada i de vegades tractada de manera parcial (fig. V.39,
V.40, V.41, V.42 i V.43).
─ Alm 60328.62: cassola de perfil senzill amb fons còncau,
parets baixes còncaves amb vora exvasada marcada a l’exterior per una canaleta (fig. V.39, 8 Alm 60328.52). Aquesta
forma està datada en l’època d’August i formava part del
rebliment del pou de l’Asklepieion de l’Almoina. És un unicum i té un diàmetre de 20,2 cm. No pensem que puga ser el
precedent de les cassoles ERW 1.1 per les seues diferències
morfològiques.
─ Alm 60358.11: vora de gerra o olleta amb llavi de secció
triangular, coll diferenciat, curt i ample amb canaletes que
marquen el seu final (fig. V.39, 8 Alm 60358.11). Presenta
una secció prima i s’assembla als exemplars de ceràmica
comuna de cocció oxidant. S’ha documentat un únic individu entre el material de reblit del pou de l’Asklepieion de
l’Almoina datat en l’època d’August.
─ ERW 1.1: cassola de fons pla amb parets còncaves i vora
engrossida cap a l’interior (fig. V.39, 1 Negcal 1235.51). És
una forma nombrosa, però no de les més abundants. El seu
diàmetre oscil·la entre els 16 i 24 cm, però sobretot apareix
el format més xicotet. S’assembla a les cassoles africanes
Hayes 23 B tot i que en les ceràmiques reductores el fons
és pla, mai és estriat, encara que presenta restes de foc i alguns investigadors l’havien associat amb reserves a aquesta
forma. Entre el material procedent de Valentia es documentà una cassola amb una vora molt poc desenvolupada (fig.
V.39, 1 Bal 1362.16) de l’època flàvia que potser es pot posar en relació amb la cassola africana de cuina Hayes 23A.
Quant a la datació, està testimoniada en l’època flàvia en els
nivells de la primera fase de l’excavació dels Banys de l’Almirall sense revora, amb revora marcada es manté durant el
segle II dC en la segona fase dels Banys de l’Almirall (fig.
V.39, 1 Bal 1296.12), a l’ustrinum del carrer de Sant Vicent
(fig. V.39, 1 Selvic 1071.4) i a l’abocador de la plaça del
Negret (fig. V.39, 1 Negcal 1235.51). En el segle III dC es
documentà en la fase d’enderrocs de les construccions dels
Banys de l’Almirall (fig. V.39, 1 Bal 1317.3) i en els estrats
d’amortització de la claveguera del carrer del Mar (fig. V.39,
1 Mar 1146.86; fig. V.39, 1 Mar 1164.6).
─ ERW 1.2: olla de cos globular amb carena en el terç superior, coll llarg diferenciat i vora de secció quadrada engrossida a l’exterior. Les parets d’aquestes olles solen tenir
línies exteriors, produïdes al moment de la fabricació, que
són molt més fines i acurades que les de la paret interior, on
en general són més grolleres. Pel que fa a les mesures, els
seus diàmetres oscil·len entre els 17 i 21 cm, encara que s’ha
documentat algun exemplar més petit i algun altre de més
gran. És una de les olles més abundants superada únicament
per l’altre tipus d’olla, ERW 1.3. Aquesta forma no presenta
subtipus, es manté molt fidel a la representada per Reynolds
i és una de les formes que més perduren. Aparegueren en els
nivells d’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina datats en l’època d’August (fig. V.39, 8 Alm 60328.51 i
58) amb diferents mesures, i en època de Tiberi a l’ofrena
del decumanus de la mateixa excavació (fig. V.39, 11 Alm
7467.25). Són nombroses en els estrats de l’època flàvia
de l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.39, 1 Bal
180
1362.10; fig. V.39, 1 Bal 1375.18) i en els estrats de la primera meitat del segle II dC del circ (fig. V.39, 1 Nap 1384.7;
fig. V.39, 1 Nap 1361.29) i dels Banys de l’Almirall. També
es trobaren en els estrats tardo-antonins de l’ustrinum del
carrer de Sant Vicent (fig. V.39, 1 Selvic 1064/1071.1) i en
els de l’època dels Severs de l’abocador de la plaça del Negret (fig. V.39, 1 Negcal 1128.3; fig. V.39, 1 Negcal 1235.63)
i a la fase d’abandonament de les construccions dels Banys
de l’Almirall (fig. V.39, 1 Bal 1326.17). Per últim, s’han recuperat també en els estrats d’amortització de la claveguera
del carrer del Mar datada en la segona meitat del segle III
dC (fig. V.39, 1 Mar 1164.14; fig. V.39, 1 Mar 1146.88 i 91).
─ Alm 60328.57: olla de cos globular, coll curt diferenciat
marcat per canaletes, vora exvasada amb llavi arrodonit i
base còncavo-covexa (fig. V.40, 8 Alm. 60328.57). Recorda
molt a les olles reductores de cuina de l’època republicana,
tant per la forma com per les dimensions i les pastes. Potser,
és la predecessora del tipus ERW 1.3, però en aquest cas
la diferència en els perfils deixa un marge de dubte. S’ha
documentat solament al rebliment del pou de l’Asklepieion
de l’Almoina.
─ ERW 1.3: olla de cos globular, coll curt diferenciat i vora
exvasada que pot ser de secció arrodonida, triangular o quadrada, lleugerament penjant o no. Els seus diàmetres oscil·len entre els 17 i 19 cm, encara que s’han identificat alguns
exemplars petits, al voltant dels 11 cm, i alguns més grans,
al voltant dels 23 cm (fig. V.40, 1 Bal 1368.2). Reynolds
subdividí la forma atenent a les diferents seccions de la vora,
sense que hi haguera diferència cronològica ni productiva.
És per això que nosaltres, tot i esmentar de vegades el subtipus, ens basarem primordialment en el tipus. El prototip de
la forma que definí Reynolds aparegué per primera vegada
en l’època flàvia. Abans hi havia olles amb coll curt més
semblants a les republicanes en l’època d’August i en l’època juli-clàudia, unes formes més evolucionades que comencen a assemblar-se a la forma ERW 1.3. En aquest treball
les hem anomenades Similis ERW 1.3 i les considerem com
una forma prèvia a la coneguda ERW 1.3, que apareix en
diferents punts de la ciutat en l’època juli-clàudia (fig. V.40,
1 Pepi 1071.3, 4, 5; fig. V.40, 4 Cañ 2470.0/977). Una olla
d’aquestes característiques aparegué com a urna funerària
en la tomba 1 de la necròpoli del parc de les Nacions (Rosser
1990-91: 87) i probablement també a la necròpoli ibèrica de
l’Albufereta d’Alacant (Verdú 2015: 174). Pensem que ambdues peces s’han de datar en l’època juli-clàudia. A partir de
l’època flàvia s’imposà l’olla del tipus ERW 1.3, que tingué
gran èxit si jutgem les nombroses troballes aparegudes al
País Valencià i la regió de Múrcia (Huguet 2012: 447). A la
ciutat de Valentia es trobà en els estrats flavis de l’excavació
dels Banys de l’Almirall (fig. V.40, 1 Bal 1400.15 i 16); en
els estrats de la primera meitat del segle II dC de la mateixa
excavació (fig. V.40, 1 Bal 1362.11) i de l’arena del circ (fig.
V.40, 1 Nap 1361.30); als estrats datats en el període antoní
de l’ustrinum del carrer de Sant Vicent i com a aixovar funerari en la necròpoli al nord del Túria (fig. V.40, 1 Pepi 29
1128.4); en els estrats de l’època dels Severs de l’abocador
de la plaça del Negret (fig. V.40, 1 Negcal 1235.62 i 64) i en
la fase d’abandonament de les construccions dels Banys de
l’Almirall (fig. V.40, 1 Bal 1368.2; fig. V.40, 1 Bal 1403.15).
[page-n-196--data::data]
Època imperial
Ceràmica de cuina
reductora regional
Fig. V.39. Ceràmica de cuina reductora regional de l’època imperial trobada a la ciutat de Valentia: cassoles, olles i olletes (Arxiu SIAM
i E. Huguet).
181
[page-n-197--data::data]
Per últim, s’han recuperat dels estrats d’amortització de la
claveguera del carrer del Mar datada en la segona meitat del
segle III dC (fig. V.40, 1 Mar 1164.8 i 9; fig. V.40, 1 Mar
1146.103 i 106). Cal remarcar que l’exemplar trobat a la necròpoli situada al nord del Túria (fig. V.40, 1 Pepi 29 1128.4)
apareix també en altres necròpolis com la de Tisneres a Alzira (González Villaescusa 2001: 264). Alguns autors relacionen aquesta petita olleta amb la forma següent, el vas ERW
1.4, ja que aparegué també com a part de l’aixovar funerari
a la necròpoli de la Glorieta San Vicente de Lorca (Quevedo
2013: 1095). A mode de conclusió, podem dir que la forma
ERW 1.2 procedeix directament dels models ibèrics sense
experimentar massa canvis al llarg dels segles, però tot i ser
abundantíssima va ser superada per la forma ERW 1.3, produïda a partir de l’època flàvia de forma estàndard després
d’una fase d’experimentació en el període juli-claudi amb
olles semblants a la forma ERW 1.3. En realitat aquestes
apreciacions són purament formals ja que les dimensions,
la profunditat i l’obertura dels recipients eren molt similars
i servirien per a preparar uns àpats molt semblants pel que
fa a textura i acabat.
─ ERW 1.4: vas o olleta de cos arrodonit i base estreta, amb
coll curt diferenciat i vora exvasada. Presenta unes bandes
brillants al cos per haver estat brunyit i és l’única forma que
ha estat allisada, encara que exclusivament en la part exterior. Els seus diàmetres se situen al voltant dels 10 cm, però
els exemplars que es daten en el segle III dC sembla que
són una mica més amples, al voltant dels 14 cm. Aquests
recipients són molt més menuts que les olles i possiblement
s’utilitzaven com a bols o vasos i no com a recipients per
anar al foc, ja que no hi presenten senyals (Quevedo 2013:
1075). Cal fer una puntualització sobre aquesta forma que
anys enrere vàrem publicar amb un perfil lleugerament més
globular i la base més ampla del que en realitat tenia (Huguet 2006b: fig. 15; Huguet i Ribera 2014: 179, làm. 4). La
correcta identificació de la forma vingué de la mà de Quevedo (2013: 1095), que estudià exemplars complets de la
necròpoli de la Glorieta de San Vicente de Lorca (Múrcia).
Tot i que Reynolds pensava que era un recipient rar, està
ben present al País Valencià (Huguet 2012: 438) i la regió
de Múrcia (Quevedo 2013: 1074). A la ciutat de Valentia
aparegué per primera vegada en els estrats de rebliment del
pou de l’Almoina datat en l’època d’August (fig. V.41, 8
Alm 60328.125). Sembla que a partir de l’època flàvia el
coll i la vora es fan una mica més llargs, com s’intueix en els
exemplars recuperats en l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.41, 1 Bal 1372.15). A partir del segle II dC és relativament abundant i està present en els estrats de la primera meitat del segle II dC al circ (fig. V.41, 1 Nap 1361.32),
en els Banys de l’Almirall (fig. V.41, 1 Bal 1296.13); en els
estrats de l’època tardo-antonina de l’ustrinum del carrer de
Sant Vicent; en els estrats de l’època dels Severs de l’abocador del Negret (fig. V.41, 1 Negcal 1235.54 i 55); i en la fase
d’abandonament de les construccions dels Banys de l’Almirall (fig. V.41, 1 Bal 1403.16). Per últim, s’han recuperat
alguns exemplars en els estrats d’amortització de la claveguera del carrer del Mar datada en la segona meitat del segle
III dC (fig. V.41, 1 Mar 1164.15; fig. V.41, 1 Mar 1146.100).
─ ERW 1.5: gran recipient o marmita de cos arrodonit amb
coll marcat i vora exvasada i arrodonida. No és molt abundant, de fet sembla que la forma no tingué massa èxit perquè és més bé escassa. Fa anys apuntàvem la possibilitat
d’una cronologia flàvia (Huguet 2012: 438), que es confirmà
amb la troballa d’un exemplar en els estrats d’aquesta èpoÈpoca imperial
Ceràmica de cuina reductora regional
Fig. V.40. Ceràmica de cuina reductora regional de l’època imperial apareguda a diferents excavacions de la ciutat de Valentia: olles
(Arxiu SIAM i E. Huguet).
182
[page-n-198--data::data]
ca de l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.41, 1 Bal
1375.19). A més, està present entre el material de l’abocador
de la plaça del Negret datat en l’època dels Severs.
─ Alm 60328.56: marmita de gran mesura amb cos globular, base còncavo-convexa molt xicoteta, coll marcat i curt
amb ala lleugerament pendular (fig. V.41, 8 Alm 60328.56).
Aquesta forma es coneix per un unicum aparegut entre el
material d’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina datat en l’època d’August. Les grans dimensions apunten
a la preparació de menjar per a una nombrosa agrupació de
persones ja que la seua capacitat excedeix amb escreix la
capacitat mitjana de la resta d’olles.
─ ERW 1.6: marmita de grans dimensions amb cos arrodonit i sense base que presenta un truncament de la paret
interior a l’altura del coll que crea un graó interior per al recolzament de la tapadora. La seua vora és horitzontal sortint
i arrodonida. Tot i que no és abundant, ha aparegut en alguna ocasió a la ciutat de Valentia. Fou documentada en els
estrats de rebliment del pou de l’Almoina datat en l’època
d’August (fig. V.41, 8 Alm 60328.54) i aparegué a l’abocador de la plaça del Negret, probablement com a material de
caràcter residual. Cal avançar la cronologia de la forma des
de l’època d’August fins a, probablement, l’època flàvia, tot
i que no tenim encara suficient informació per a establir el
moment final d’ús d’aquesta forma.
─ ERW 1.7: tapadora amb llavi arrodonit i pom circular de
botó per agafar-la. La paret pot tenir un perfil corbat còncau que s’observa a la part interior d’alguns dels exemplars.
Poden ser de diferents mesures que correspondrien als diferents diàmetres, entre els 15 i 22 cm, dels recipients als
quals acompanyava. És una forma senzilla i molt pràctica,
per la qual cosa no té molta evolució morfològica encara
Època imperial
Ceràmica de cuina reductora regional
Fig. V.41. Ceràmica de cuina reductora regional de l’època imperial trobada a la ciutat de Valentia: olles (Arxiu SIAM i E. Huguet).
183
[page-n-199--data::data]
que és molt abundant i té una llarga durada, doncs es manté
invariable des de l’època ibèrica fins al segle III dC. S’han
documentat entre el material d’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina datat en l’època d’August (fig. V.42,
8 Alm 60455.16 i 53); en el rebliment de la fossa de l’excavació del carrer Pepita núm. 27 datat en l’època juli-clàudia
(fig. V.42, 1 Pepi 1071.69); en els estrats datats en època
flàvia de l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.42, 1
Bal 1375.20; fig. V.42, 1 Bal 1400.26 i 27); en el tercer nivell de l’arena del circ datat en l’època d’Adrià (fig. V.42, 1
Nap 1361. 33 i 34) i també a la segona fase d’ocupació de
l’excavació dels Banys de l’Almirall; a l’ustrinum del carrer
de Sant Vicent datat en l’època tardo-antonina; en l’època
dels Severs en l’abocador de la plaça del Negret (fig. V.42,
1 Negcal 1128.2; fig. V.42, 1 Negcal 1235.57) i a la fase
d’enderrocs de les construccions dels Banys de l’Almirall; i
per últim, en els estrats d’amortització de la claveguera del
carrer del Mar datada en la segona meitat del segle III dC
(fig. V.42, 1 Mar 1164.4).
─ ERW 1.8: gerra de cos globular i coll estret, llarg i cilíndric que presenta el llavi arrodonit i lleugerament inclinat
cap a l’interior. L’ansa presenta una característica secció
quadrangular i línies de torn en la part exterior del coll i la
base. Els seus diàmetres oscil·len entre els 3,7 i 5,5 cm. És
la tercera forma més nombrosa per darrere de les olles i les
tapadores. Les gerres són una de les formes més singulars i
característiques d’aquesta producció ja que semblen un tipus autòcton. Quevedo proposa l’evolució d’aquesta forma
des de la gerra ERW 1.9 i, tot i que sembla probable, caldria
trobar formes intermèdies que fins al moment no han aparegut. Pel que fa a la seua funció, en diverses ocasions se l’ha
associat a un bullidor (Quevedo 2013: 1076) degut a la seua
morfologia i a la densa concreció calcària que presenten
la major part dels exemplars, en comparació amb la forma
Uzita 48.1 produïda en ceràmica africana de cuina. Açò ve
corroborat per les traces de foc que solen presentar les peces
i, tot i que ocasionalment pogueren fer funcions de servei
de taula, també ens inclinem per la opció d’identificar-les
com a bullidors. Pel que fa a la cronologia, aquesta forma de
gerra es va documentar en l’època flàvia a l’excavació dels
Banys de l’Almirall; en el tercer nivell de l’arena del circ
datat en l’època d’Adrià; entre el material de la segona fase
de l’ocupació dels Banys de l’Almirall de mitjan del segle
II dC; a l’ustrinum del carrer de Sant Vicent datat en l’època tardo-antonina; en l’època dels Severs a l’abocador de
la plaça el Negret (fig. V.42, 1 Negcal 1235.52 i 53); i en la
fase d’enderrocs de les construccions dels Banys de l’Almirall. A més, en destaca un exemplar procedent del nivell que
eixia de la claveguera del carrer del Mar, datat en el tercer
quart del segle III dC (fig. V.42, 1 Mar 1146.105). La peça
en qüestió està quasi completa i podem observar diferències
amb els exemplars del segle precedent, ja que en aquesta la
part més ampla del cos ha desplaçat cap a la zona baixa, com
també s’observa en les gerres de ceràmica comuna de cocció
oxidant del segle III dC avançat; el coll s’ha fet més curt
i més recte; a més, la característica ansa massissa estigué
decorada amb una altra ansa salomònica enganxada a ella,
decoració també documentada en alguns exemplars de gerra
de ceràmica comuna de cocció oxidant.
184
─ ERW 1.9: gerra que es caracteritza per presentar una vora
trilobulada i lleugerament exvasada i cos globular que pot tenir estries de tornejat al coll i la base. És una forma menys freqüent que la gerra ERW 1.8 i quan apareix és sempre en contexts del segle I dC. A Valentia aparegué un exemplar entre el
material d’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina datat en l’època d’August (fig. V.42, 8 Alm 60328.47) que
presenta un diàmetre més ample que el fixat per Reynolds
(1993: 97). A més, se’n documentaren en els estrats datats en
època flàvia, antonina i severa de l’excavació dels Banys de
l’Almirall (fig. V.42, 1 Bal 1375.22) i a l’abocador de la plaça
del Negret datat en l’època dels Severs.
─ ERW 1.10: olla de cos globular amb un petit muscle i
un coll marcat per canaletes que s’estreny fins al llavi arrodonit i engrossit a l’exterior (fig. V.43, 1 Negcal
1235.59). Presenta una secció gruixuda. No és una forma
molt abundant i entre el material d’aquest treball se n’ha
identificat únicament un tipus però està present en altres
jaciments. A València ha aparegut en les excavacions de
l’abocador de la plaça del Negret i possiblement un altre exemplar en les excavacions del Palau de les Corts
(Lopéz et alii 1994: 204); a Cartagena, s’ha trobat procedent
dels nivells d’abandonament de la cúria (Quevedo 2013:
1077); i a Sagunt a l’excavació de l’avinguda del País Valencià i a la vil·la de la Vallaeta (Huguet 2009: 92). Un dels
exemplars procedents de l’abocador de la plaça del Negret
(València) va ser caracteritzat arqueomètricament i correspon al Grup C, que probablement es fabricà a la ciutat.
─ ERW 1.11: olla de cos globular i paret obliqua amb coll
que s’estreny fins al llavi arrodonit, voltejat i pendent a l’exterior (fig. V.43, 1 Negcal 1235.60). Presenta una secció
gruixuda i és una d’aquelles grans marmites que recorden
les formes de cocció reductora de l’època d’August (Albiach
et alii 1998). És una forma escassa, sols està documentada a
l’abocador de la plaça del Negret (Huguet 2006b). Açò, junt
a les característiques morfològiques, fan pensar en l’època
flàvia per a la seua datació, com ja apuntàvem anteriorment
(Huguet 2012: 439).
─ ERW 1.12: olla o cassola de paret vertical amb canaletes
marcant el coll, llavi pla i vora de secció triangular i engrossida a l’exterior i assenyalada per una incisió (fig. V.43, 1
Negcal 1235.58). No tenim cap exemplar complet i no podem saber si es tracta d’un recipient baix o una olla. Devia
ser una forma poc comuna, com les dues anteriors. Sols s’ha
inventariat un individu a l’abocador de la plaça del Negret
i possiblement un altre de les excavacions del Palau de les
Corts (Lopéz et alii 1994: 205). Està documentada en l’època dels Severs però podria ser material residual.
─ ERW 1.13: olla de cos globular amb paret obliqua què
s’estreny al coll i vora exvasada arrodonida i marcada a
l’interior (fig. V.43, 1 Negcal 1235.56). Aquesta forma
tampoc és de les més comunes. Està ben identificada en els
estrats de l’abocador de la plaça del Negret i hi ha un altre
possible exemplar de les excavacions del Palau de les Corts
(Lopéz García et alii 1990: 206). Com en el cas de la forma
anterior, està documentada l’època dels Severs.
─ ERW 1.14: olla o recipient de paret quasi vertical, vora
voltejada cap a l’exterior i llavi pendent amb secció triangular i corba còncava (fig. V.43, 1 Negcal 1263.2). Presenta
[page-n-200--data::data]
Època imperial
Ceràmica de cuina reductora regional
Fig. V.42. Ceràmica de cuina reductora regional de l’època imperial trobada a la ciutat de Valentia: tapadores, bullidors o gerres (Arxiu
SIAM i E. Huguet).
una secció molt gruixuda. S’ha identificat a l’abocador de la
plaça del Negret, en un pou votiu de Llíria datat en l’època
de Domicià (Escrivà 1995: 177) i a la vil·la de l’Horta Vella
(Bétera, València). Està ben datada en l’època flàvia i probablement el seu ús es perllonga fins al segle II dC.
─ ERW 1.15: olla o recipient de parets molt verticals que
s’estreny lleugerament al coll, poc diferenciat, amb vora exvasada i arrodonida (fig. V.43, 1 Negcal 1257/1263.2). No és
una forma molt habitual. S’ha trobat a l’abocador de la plaça
del Negret datat en l’època dels Severs però no tenim massa
informació cronològica.
─ ERW 1.16: olla una mica més menuda i de línies més
suaus que les ERW 1.2 i ERW 1.3. Presenta un cos estriat
amb carena en la part baixa, coll lleugerament diferenciat
i curt amb la vora exvasada i de secció fina (fig. V.43, 1
Negcal 1257/1263.1). Recorda a la cassola Hayes 183/culinaire type 15 (Bonifay 2004: 228). Està documentada a
l’abocador de la plaça del Negret, a les vil·les de la Vallaeta
(Sagunt) (Huguet 2009: 92), els Alters (l’Ènova, València)
(Albiach i de Madaria 2006: 85) i l’Horta Vella (Bétera,
València). Pensem que és una de les formes més tardanes, ja
que apareix en l’època dels Severs a València i Sagunt i en el
primer terç del segle III dC a la vil·la dels Alters.
─ ERW 1.19 Pelvis: gran recipient, pelvis o gibrell de forma
oberta i vora en ala horitzontal (fig. V.43, 1 Bal 1327.18) que no
havia estat documentat fins al moment entre les formes pròpies
de la producció. Aparegué en la segona fase d’ocupació de l’excavació dels banys de l’Almirall datada a mitjan del segle II dC.
185
[page-n-201--data::data]
Època imperial
Ceràmica de cuina
reductora regional
Fig. V.43. Ceràmica de cuina reductora regional de l’època imperial trobada a la ciutat de Valentia: olles.
Ceràmica oxidant de cuina
La ceràmica de cuina de cocció oxidant no és habitual en els
contexts imperials, ja que la producció reductora regional de
cuina concentra pràcticament el total de la ceràmica local dedicada a usos culinaris. Apareixen poques olles de perfil en S amb
pastes oxidades i traces d’exposició al foc, per exemple en la
segona fase d’ocupació de l’excavació dels Banys de l’Almirall
o el segon estrat de l’arena del circ, però són més bé escasses.
En el primer nivell de l’arena del circ s’ha trobat una vora de
cassola en forma de ganxo, molt habitual en els segles II i I aC.
No presenta restes evidents d’exposició al foc però la forma i
la pasta fan pensar en una cassola. Podria ser una lopas púnico-ebusitana i, per tant, residual en el context on aparegué, datat
en el primer quart del segle II dC. L’estat d’erosió de la peça no
permet obtindre més informació.
Ceràmica comuna de cocció oxidant
Quan parlem de ceràmica comuna de cocció oxidant ens referim
a una producció de ceràmica comuna no apta per a exposar-la
al foc que probablement feia funcions auxiliars en la cuina o
s’utilitzava com a recipients de taula. Però a més, incloem ací
una sèrie d’elements ceràmics que, tot i no ser recipients, estan
produïts en les mateixes pastes que aquests.
La ceràmica comuna, tot i ser el grup de ceràmiques més
nombrós, no ha estat objecte d’estudis sistemàtics fins fa poc
de temps per l’entrebanc que suposa el reduït coneixement que
es té dels centres productors. Açò és degut a què cada ciutat o
nucli urbà tenia els seus obradors situats a una distància no molt
llunyana. Fins i tot moltes vil·les tenien el seu propi taller. Amb
tot això, la producció que en resultava era local o com a molt
comarcal en el seu àmbit de dispersió. Tanmateix, Vegas (1973)
demostrà l’existència de certes formes comunes a tot el Mediterrani i relacionà aquest fet amb una cultura general compartida.
En general les pastes de ceràmica comuna oxidant classificades a la ciutat de Valentia presenten unes tonalitats que van
del beix al taronja, amb desgreixants fins calcaris blancs i brillants. A aquesta descripció general es pot afegir que de vegades
186
hi ha recipients on es barregen les diferents tonalitats, i fins i
tot d’altres amb parts més fosques o fins i tot grises. Són pastes
majoritàriament compactes i dures que en poques ocasions presenten engalbes o altres tractaments diferents de l’allisat de les
superfícies. L’allisat es realitzaria a mà descoberta amb el contacte directe dels dits del terrisser amb el fang ja que en moltes
ocasions s’hi conserven les empremtes. Tot i això en escasses
ocasions es podria haver utilitzat l’ajuda d’un drap de tela que
deixava una subtil trama en la pasta una vegada cuita. L’estudi
dels contexts de les necròpolis de La Boatella i Russafa i de
l’amortització de la claveguera del carrer del Mar, ha permès
observar que a mitjan del segle III dC hi hagué una degeneració
de les tècniques productives tant pel que fa a la composició de
la pasta com pel que fa als acabats (fig. V.44). A partir d’aquest
moment, les pastes començaren a tindre unes argiles menys decantades, amb desgreixants de grandària mitjana i gran visibles
en les superfícies de color blanc, brillant, gris i en ocasions marró. A més, tècnicament les formes presenten determinats trets
indicatius d’una producció més ràpida o descurada dels recipients, sempre en comparació amb les formes dels segles I i II
dC. Aquest fet s’observa sobretot als punts d’unió de les anses
amb els cossos en què no s’ha acabat d’enganxar bé la pasta.
Pel que fa al lloc de producció, hem de suposar que la ciutat
s’abastí de diverses figlinae situades en les rodalies del nucli
urbà, de les quals solament se’n coneix una localitzada a l’avinguda de la Constitució núm. 58. Com ja hem esmentat en l’apartat específic d’aquesta excavació, solament es coneix el forn i
un abocador de material de rebuig i durant la intervenció no
aparegueren restes de l’obrador o de les instal·lacions.
En el repertori tipològic, destaquen formes molt difoses
com són les gerres, ampolles i plats, paropsides, pelvis i lebetes, però també s’observa un marcat influx autòcton en alguns
dels recipients com per exemple en les olles o paropsides amb
vora de cap d’ànec. La major part d’aquests recipients es feien a
torn, però també s’ha identificat la producció d’altres elements
ceràmics que probablement es feien amb motlle com les àrules
i el tintinnabulum.
[page-n-202--data::data]
En poques ocasions presenten decoracions i quan en tenen
són senzilles. Hi ha decoracions de barbotina aplicades sobre
el cos de copes com les produïdes pel forn de l’avinguda de la
Constitució que recorden les fulles de pinya; punts de barbotina
sobre les anses d’alguna paropsis; incisions obliqües en línies
paral·leles al cos o a les anses; alguna ansa salomònica decorativa sobre l’ansa funcional; decoració pintada en roig de traços
oblics o punts blancs; línies obliqües brunyides; digitacions i
línies ondulades incises. Cadascuna d’aquestes decoracions
aparegué una única vegada, així que no podem fer apreciacions
sobre quina és la decoració més habitual o la forma més decorada. Passem ara a descriure la tipologia formal de les peces
trobades a Valentia:
─ Gr. I.1 Urceus: gerra de cos globular o ovoide amb coll
ample i curt, vora habitualment motllurada amb graó intern
per a recolzar la tapadora, boca més ampla que la base i
una ansa (Escrivà 1995: 172) (fig. V.45). Els exemplars més
grans s’associen a nasiterna o urna i tenen una capacitat
entre 2 i 4 congii, és a dir, entre 6 i 12 litres aproximadament. Els seus diàmetres oscil·len entre 15 i 16 cm, però en
qualsevol cas són sempre superiors als 13 cm. A la ciutat
de Valentia es conserva un exemplar complet de l’excavació del carrer Marqués de Caro, que no ha estat analitzat en
aquest treball (fig. V.46). Pel que fa al seu ús, probablement
s’han d’interpretar com a recipients de contenció per emmagatzemar aigua o altres líquids en reserva, donat que les
seues mesures no permeten una manipulació constant. No
és una forma massa abundant i sembla que en el segle III
dC tendeixen a desaparèixer. Es documenten en l’època de
Tiberi a la deposició del decumanus de l’Almoina, amb seccions de vora triangular i graó intern poc marcat (fig. V.45,
11 Alm 7467.17) o inexistent (fig. V.45, 11 Alm 7467.18);
en l’època de Trajà a la segona capa de l’arena del circ (fig.
V.45, 1 Nap 1330.12); en l’època dels Severs a l’abocador
de la plaça del Negret amb coll ample, amb vora motllurada
(fig. V.45, 1 Negcal 1128.7) i graó intern (fig. V.45, 1 Negcal
1263.7); a més, està comprovada la seua producció al forn
de l’avinguda de la Constitució (fig. V.45, 2 Cons 2069.2).
─ Gr. I.2 Urceus: gerra de cos globular o ovoide amb coll
ample i curt, vora normalment motllurada amb graó intern
per a recolzar la tapadora, boca més ampla que la base i una
o dues anses (Escrivà 1995: 172) (fig. V.47 i V.48). Dins
d’aquest gran grup s’intenten incloure les gerres o els cànters de mesura mitjana que majoritàriament contenien aigua
(Pottier 1892: 604). És la forma més nombrosa d’entre tots
els recipients de ceràmica comuna oxidant, està present en
totes les excavacions de la ciutat on hi ha ceràmica romana
i es presenta en diferents formats i diferents capacitats. Els
exemplars més xicotets sovint són nomenats amb mots diminutius dels urcei com els urceoli. La gran abundància en
els contexts imperials fa pensar en una funció múltiple i no
únicament, encara que sí principalment, com a contenidors
d’aigua. Es podrien afegir altres tipus de líquids, sobretot
el vi, que hauria de repartir-se en recipients d’inferior capacitat que les àmfores per al seu còmode ús diari. A més,
no hem d’oblidar que podrien servir com a recipients per
a emmagatzemar i redistribuir productes semisòlids, com
demostren els anomenats “urcei de garum” de Umbricius
Scaurus de Pompeia que contenien aquest producte per a
Fig. V.44. Detalls de pintura i ansa de dues peces de ceràmica
comuna de cocció oxidant datades a partir del segle III dC.
comercialitzar-lo (Stefani 2005: 99). En l’àmbit domèstic,
podien servir per a conservar determinats aliments com
carn, peix o fruites, en líquids o semilíquids com vi, sal,
oli o mel segons indiquen alguns textos antics (Plini, Nat.
Hist. XIX, 8, 168; Columel·la, De re rustica XII, X, 5; Apici, De re coq. 1, 12, 21). Aquesta forma es documentà per
primera vegada a Valentia en la deposició votiva de l’època
fundacional del Palau de les Corts, on es classificà com a
ceràmica de factura romana (López et alii 1990: 115). En
l’època republicana es reproduïren aquests tipus, però també altres variants dispars. En l’època d’August i Tiberi, els
urcei presentaven llavis exvasats i arrodonits i bases baixes
o àpodes en recipients de dimensions reduïdes, els urceoli (fig. V.47, 8 Alm 60328.158, 159, 160; fig. V.47, 8 Alm
60455.44; fig. V.47, 11 Alm 7467.24). Continuen estant
presents formats mitjans amb vora arrodonida (fig. V.47, 8
Alm 60328.46) o motllurada amb graó intern (fig. V.47, 11
Alm 7467.20). D’aquest moment destaca un petit urceolus
amb restes de pintura roja de la necròpoli del carrer Verge de la Misericòrdia que era part de l’aixovar funerari de
la tomba núm. 59 (fig. V.47, 1 Mis 1414.2). També destaca un altre recipient procedent de l’amortització del pou
de l’Asklepieion de l’Almoina datat en l’època d’August,
al qual ens hem referit amb anterioritat (Huguet i Ribera
2015: 236). Aquest és una gerra de peu baix i ample amb
un cos també baix i ample de perfil ovalat, coll ample i
cilíndric de parets verticals i dues anses (fig. V.47, 8 Alm
60328.154) que té el seu equivalent en ceràmica comuna
africana (8 Alm 60328.132). L’hem relacionat amb altres
dues ampolles de característiques similars, una produïda
en ceràmica comuna de cocció oxidant (8 Alm 60328.155)
i l’altra en ceràmica comuna africana (8 Alm 60328.128)
que pensem que desenvoluparien una funció concreta en el
ritual, possiblement relacionat amb el vi. A més, no sembla
casual la troballa d’aquestes dues peculiars parelles en el
mateix conjunt, cosa que podria indicar que actuen com a
servei (fig. V.48).
Durant l’època flàvia i el segle II dC els urcei no variaren
massa, encara que augmenten lleugerament de mesura. Continuaren produint-se formes de vora arrodonida (fig. V.49, 4
Alm 3135), però són sobretot les vores motllurades amb graó
intern les que predominen amb cossos globulars, bases amb
peu i una o dues anses (fig. V.49, 1 Bal 1362.13; fig. V.49, 1
Bal 1375.29; fig. V.49, 1 Bal 1434.4, 1 Nap 1361.35 i 37; fig.
V.49, 1 Negcal 1263.7; fig. V.49, La Boatella 0/16 i 0/48). En
ocasions el terç superior del cos d’aquestes peces presenta
una canaleta marcada.
187
[page-n-203--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.45. Gerres de ceràmica comuna de cocció oxidant trobada a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
De l’època flàvia es documenta un urceus complet procedent de la necròpoli del carrer Verge de la Misericòrdia
que era part de l’aixovar funerari de la tomba núm. 10 (fig.
V.49, 1 Mis 1079.5). A més, aquest tipus de gerres es produïren també al taller de l’avinguda de la Constitució (fig.
V.49, 2 Cons 2069.3 i 4). En menor quantitat apareixen també altres urcei amb coll cilíndric i vora en ala sense graó
intern (fig. V.49, 1 Negcal 1235.87 i 94). A partir de l’època
d’Adrià es documenta una altra variant amb doble motllura
exterior (fig. V.49, 1 Nap 1361.36 i 38; fig. V.49, 1 Selvic
1073.7) que perdurà fins al segle III dC (fig. V.49, 1 Mar
1146.7 i 21). A l’abocador de la plaça del Negret aparegué
un d’aquests exemplars amb doble motllura i decoració de
línies paral·leles obliqües brunyides a la part superior del
cos i el coll que data de l’època dels Severs (fig. V.49, 1
Negcal 1235.86).
Al llarg del segle III dC, potser gestat ja des de l’època
dels Severs, s’intueix un canvi morfològic en els urcei que
té el seu paral·lel tècnic com hem esmentat al principi. Tot i
que es continuen documentant les formes de urcei típiques
de l’època altimperial, les gerres tendeixen a disminuir, a
reduir els diàmetres i l’altura; les bases es feren més baixes;
les panxes presenten la seua amplada màxima en el terç inferior; els colls s’allarguen i es fan més amples, mentre que
les vores tendeixen a fer-se arrodonides o de secció ametllada i el graó intern a desaparèixer (fig. V.50). Des del punt de
vista tècnic, com ja s’ha vist, la pasta es féu menys depurada
i la forma de treball menys acurada. En concret, a les gerres
es constata sovint la presència d’unes línies horitzontals a
l’altura de la unió de l’ansa amb el cos probablement per
a marcar el lloc on anava. Normalment, l’ansa queda enganxada a la peça amb poca pressió i s’observen les dues
parts no massa travades en la zona d’unió de l’ansa tant en
la vora com en el cos. Aquests canvis s’havien constatat als
pous votius de Llíria (Escrivà 1995: 180; Escrivà, Martínez
i Vidal 2014: 245). En ocasions presenten una línia en la
part alta del cos com passava també en les variants de segles anteriors (fig. V.51, 1 Mar 1146.9). A més, poden tenir
una vora trilobulada amb bec (fig. V.51, 1 Mar 1146.114;
188
Fig. V.46. Nasiterna o gerra de gran format procedent de l’excavació
del carrer Marqués de Caro (Máñez i Bueso 2002).
[page-n-204--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.47. Gerres de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
fig. V.51, La Boatella 0/21) i en un exemplar s’ha documentat una ansa decorativa que probablement imita les formes
metàl·liques (fig. V.51, La Boatella 0/47). Aquestes formes
apareixen per primera vegada en els estrats d’enderroc de
les construccions dels Banys de l’Almirall datats en l’època
dels Severs (fig. V.51, 1 Bal 1326.16) i també en els estrats
d’amortització de la claveguera del carrer del Mar (fig. V.51,
1 Mar 1164.11 i 13; fig. V.51, 1 Mar 1166.4 i 9; fig. V.51, 1
Mar 1146. 12, 28 i 34). Estan presents en algunes tombes de
la necròpoli occidental, que hem de datar a partir del segle
III dC (fig. V.51, 4 Cañ 2154.0/614) i són les formes majoritàries a la necròpoli de La Boatella (fig. V.51, La Boatella
0/14, 0/17, 0/18, 0/19, 0/20).
─ Gr. I.3 Urceus: gerra de cos globular o ovoide amb coll
ample i curt, vora normalment motllurada amb graó intern
per a recolzar la tapadora, boca més ampla que la base i
dues anses o cap (Escrivà 1995: 172). És molt semblant a
la forma anterior però més ampla i baixa, més del tipus de
l’alfàbia, i s’utilitzava per a emmagatzemar aliments o líquids. El seu diàmetre se situa al voltant dels 14 cm, però
també se’n troben de més reduïts al voltant dels 10 cm. Són
molt inferiors en nombre que les precedents i en ocasions
es confonen amb elles. Apareixen en l’època d’August en
l’amortització votiva del pou de l’Asklepieion de l’Almoina
(fig. V.51, 8 Alm 60455.51), en època flàvia als nivells dels
Banys de l’Almirall, en l’època d’Adrià al tercer nivell de
l’arena del circ (fig. V.51, 1 Nap 1361.39) i en els estrats de
l’època dels Severs a l’abocador de la plaça del Negret (fig.
V.51, 1 Negcal 1128.10; fig. V.51, 1 Negcal 1235.85) per a
desaparèixer en els nivells posteriors.
─ Gr. II.1 Lagoena: ampolla de coll estret i curt amb cos
ovalat o globular, base amb peu i vora. El seu origen està
relacionat amb el món grec i s’emprava per a la contenció
principalment de vi (Couve 1904: 907). També se l’ha re-
Fig. V.48. Peces procedents de l’amortització votiva del pou de l’Asklepieion de l’Almoina que podrien haver-se utilitzat en un ritual
possiblement relacionat amb el vi (Arxiu SIAM, muntatge E. Huguet).
189
[page-n-205--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna
cocció oxidant
Fig. V.49. Gerres de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
190
[page-n-206--data::data]
lacionat amb la conservació d’aliments semisòlids o sòlids
com fruita seca, o amb la fermentació de les confitures (Columel·la, De re rustica XII, 45). Escrivà (1995: 174) diferencià un tipus més robust i més gran dedicat a l’emmagatzemament, del qual nosaltres comptem amb pocs exemplars
a Valentia entre les ampolles per al servei de taula que veurem seguidament. Els seus diàmetres se situen al voltant
dels 6 cm, cosa que permetria solament el pas de líquids
i elements semisòlids molt petits. Són recipients tancats i
robusts, de coll curt i vora de secció triangular i procedeixen
d’estrats de l’època dels Severs (fig. V.52, 1 Negcal 1128.11
i 13; fig. V.52, 1 Negcal 1235.83; fig. V.52, 1 Bal 1326.15).
─ Gr. II.2 i 3 Lagoena: ampolles per al servei de taula o
auxiliars de cuina amb un cos globular o ovalat, peu, coll
estret més o menys llarg i vora motllurada amb una secció
triangular o arrodonida (fig. V.52 i V.53). Escrivà diferencià entre les d’una ansa, Gr. II.2 Lagoena, o dues, Gr. II.3
Lagoena, però nosaltres hem decidit estudiar-les conjuntament perquè en ocasions resten fragments de vora que
no permeten adscriure’ls a un o altre tipus. És una forma
nombrosa, sempre en percentatges inferiors a les gerres, i es
relaciona sobretot amb la contenció de vi (Couve 1904) encara que podria contenir altres líquids. Un interessant exemplar es trobà entre el material procedent de l’amortització
de l’època d’August del pou de l’Asklepieion de l’Almoina
(fig. V.52, 8 Alm 60328.155). Aquesta ampolla contenia dos
claus de bronze col·locats intencionalment al seu interior
probablement amb caràcter ritual, ja que aquests posseïen
un valor apotropaic en contexts funeraris o rituals (Alfayé
2014: 93). L’ampolla en qüestió recorda encara els models
grecs amb el cos carenat i el llarg coll esvelt. Com ja hem
esmentat, formava part d’un conjunt de quatre peces tractades de manera específica anteriorment (Huguet i Ribera
2015: 236) i en aquest mateix treball per la qual cosa no ens
estendrem més. Tornant a les ampolles de ceràmica comuna
de cocció oxidant de Valentia, es documenten al rebliment
de la fossa de la necròpoli del carrer Pepita datat en l’època juli-clàudia, tot i que l’exemplar està molt fragmentat
(fig. V.52, 1 Pepi 1071.11). Per a l’època flàvia, apareixen
ampolles amb vora arrodonida als estrats de construcció
dels Banys de l’Almirall (fig. V.52, 1 Bal 1375.23 i 24) i
sembla que continuaren produint-se durant la primera meitat
del segle II dC per l’aparició al tercer estrat del circ (fig.
V.52, 1 Nap 1361.40) i en la segona fase d’ocupació dels
Banys de l’Almirall (fig. V.52, 1 Bal 1296.15). Les ampo-
lles de vora motllurada presenten diferents variants entre les
quals destaquen alguns exemplars de vora vertical (fig. V.52,
1 Negcal 1235.84) i de secció triangular (fig. V.52, 1 Negcal
1235.82). Aparegueren en els nivells de l’època d’Adrià del
circ (fig. V.52, 1 Nap 1361.41); en els estrats de l’època dels
Severs de l’abocador de la plaça del Negret (fig. V.52, 1 Negcal 1128.12, fig. V.52, 1 Negcal 1263.8) i se’n té constatada
la producció en el forn de l’avinguda de la Constitució (fig.
V.52, 2 Cons 2069.5 i 6). Però el millor conjunt d’ampolles
el proporcionaren les excavacions amb nivells datats en el
segle III dC. El nivell de vessament de la claveguera del carrer del Mar contenia tres ampolles senceres de les mateixes
característiques: peu baix amb cos globular, coll estret i alt,
una sola ansa de secció en forma de cinta i vora motllurada
amb llavi arrodonit i un diàmetre de 4,5 cm i una altura entre
22 i 25 cm (fig. V.53, 1 Mar 1146.85, 107 i 0/154). A aquesta
mateixa descripció, però una mica més menuda, correspon
una altra ampolla completa procedent de la necròpoli de La
Boatella (fig. V.53, La Boatella 0/13). Aquesta necròpoli ha
aportat un altre destacat conjunt d’ampolles que es completen amb una ampolleta de peu baix, cos carenat, coll
estret i curt i vora exvasada amb una sola ansa (fig. V.53,
La Boatella, Roda, 1955, làm. IV), i dues ampolles de cos
globular amb dues anses i coll tubular amb motllura exterior
(fig. V.53, La Boatella 0/15). Ampolles similars s’han documentat al pou de l’època dels Severs a Llíria (Escrivà 1995:
180; Escrivà, Martínez i Vidal 2014: 264) datades entre el
final del segle II i el principi del IV dC i, al nostre parer,
s’han de posar en relació amb els productes africans del tipus Salomonson X produïts en TSA C o les ampolles 48 de
Bonifay (2004: 285) en ceràmica comuna africana als quals
probablement imitaven. Una d’aquestes formes presentava
una decoració pintada en blanc, actualment molt perduda, de
punts al coll i junt a les anses i una línia horitzontal a la motllura del coll (fig. V.53, La Boatella) (Soriano, 1989: 404, 2).
─ Gr. III.1 Calix: també designades com a copulum, són
copes senzilles de dimensions reduïdes usades majoritàriament per a beure (fig. V.54). En els segles I-II dC la seua
presència és escassa probablement per l’existència de copes
de parets fines com la forma Rubielos de Mora 2.1 (Huguet i
Ribera 2015: 161), molt difosa a la ciutat i als seus voltants,
fenomen que s’ha apuntat també per a la ciutat de Cartagena
recentment (Quevedo 2015: 53). Per als dos primers segles
de l’Era no tenim cap exemplar complet, els materials recuperats es redueixen a fragments de vores amb llavi arrodonit
Fig. V.50. Proposta d’evolució morfològica dels urcei o gerres documentades a la ciutat de Valentia.
191
[page-n-207--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna
cocció oxidant
Fig. V.51. Gerres de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
192
[page-n-208--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.52. Ampolles de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
(fig. V.54, 1 Bal 1429.9) o lleugerament exvasades amb parets còncaves (fig. V.54, 1 Bal 1327.17). Aquest últim tipus
(fig. V.54, 2 Cons 2069.8 i 10), i un altre de cos carenat i
parets verticals, foren produïts en el forn de l’avinguda de
la Constitució. A més, en aquest tipus s’ha classificat una
copa de ceràmica comuna de cocció oxidant decorada amb
fulles de pinya o peduncles (fig. V.54, 2 Cons 2069. 12) que
probablement imitava els productes de parets fines bètics.
Entre les restes trobades al forn de l’avinguda de la Constitució no hi ha cap exemplar complet, però s’han recuperat
fragments de copes de cos arrodonit i decorat amb la part
superior vertical i sense decoració. Tanmateix, coincidint
amb el canvi tecnològic i formal del segle III dC apuntat
anteriorment, apareixen formes no documentades fins al
moment i que es fan més nombroses (fig. V.55). Tots els
exemplars procedeixen de contexts funeraris, i d’ací el grau
de conservació que presenten ja que són formes completes.
En aquests exemplars les pastes han disminuït en qualitat.
Apareixen dues formes: una de copa o bol de perfil senzill
amb parets còncaves i vora arrodonida, semblant a la forma
8 en TSH, amb diàmetres al voltant del 11 cm (fig. V.54, 4
Cañ 2181.0/628 i 0/629; fig. V.54, Russafa Tomba 3.0/66;
fig. V.54, La Boatella sense núm.); i l’altra de copa o bol
de perfil en S i vora arrodonida amb diàmetres al voltant
dels 9 cm (fig. V.54, Russafa Tomba 8 o Ñ.0/63 i 0/64). La
pasta d’aquests exemplars és menys depurada, més tova i
amb més desgreixants i les seues superfícies no tenen cap
tractament, tret d’un feble allisat. Cal destacar que la major
part d’aquests recipients tenen tonalitats bicolors en la superfície interna i externa de les peces degut al seu apilament
en el procés de cocció al forn. Aquestes marques permeten
reconstruir la seua posició durant la cocció i no apareixen en
els recipients dels segles precedents.
─ Gr. III.2 Poculum: únicament s’han trobat dos fragments
de vora que poden respondre a aquesta descripció. Una presenta perfil en S amb parets que s’estrenyen al coll marcat
per una carena alta decorada amb incisions i vora arrodonida
(fig. V.54, 1 Negcal 1235.71); l’altre té una vora arrodonida, lleugerament reentrant amb petita ala decorativa al coll
(fig. V.54, 1 Negcal 1235.90). Escrivà (1995: 175) pensa que
pogueren ser utilitzats tant per a mesurar com per a beure.
─ Gr. IV.1 Paropsis: grans recipients oberts amb parets
exvasades, amb carena marcada al terç superior, vora reentrant, base anellada i, en ocasions, anses laterals horitzontals
(Escrivà 1995: 176). Sembla tindre dos formats, una entre
els 22 i 26 cm i l’altra, entre els 30 i 36 cm. Pel que fa a
la funció devia servir per a contenir aliments a l’espera de
preparació, o ja preparats, com a fruiter o per a servir a la
taula (Pottier 1873a: 337). Aquesta forma és molt nombrosa
a Valentia i es presenta en diferents variants i mesures (fig.
V.56). Els exemplars de l’època d’August (fig. V.57, 8 Alm
60328.134) i Tiberi (fig. V.57, 11 Alm 7467.10) s’assemblen
193
[page-n-209--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.53. Ampolles de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial.
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.54. Copes o bols de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial.
194
[page-n-210--data::data]
als recipients de tradició indígena amb vores motllurades
que recorden els llavis en forma de cap d’ànec de tradició
ibèrica. La forma més habitual és la paropsis amb parets exvasades amb carena marcada al terç superior, vora reentrant
i arrodonida a l’exterior que pot tindre anses horitzontals de
secció circular que s’eleven per damunt de la vora (fig. V.57,
1 Bal 1400.18). Són recipients grans amb diàmetres entre
els 30 i 32 cm. Apareixen en l’època flàvia als nivells constructius dels Banys de l’Almirall (fig. V.57, 1 Bal 1372.16;
fig. V.57, 1 Bal 1375.26); en la primera meitat del segle II
dC al segon i tercer nivell de l’arena del circ (fig. V.57, 1
Nap 1330.13; fig. V.57, 1 Nap 1361.43), en aquest cas un
exemplar que presenta una gota de barbotina decorativa en
la part central de l’ansa, i en la segona fase d’ocupació dels
Banys de l’Almirall (fig. V.57, 1 Bal 1482.8); en l’època tardo-antonina de l’ustrinum de la necròpoli del carrer de Sant
Vicent (fig. V.57, 1 Selvic 1071.5); en els estrats de l’època
dels Severs de l’abocador de la plaça del Negret (fig. V.57,
1 Negcal 1257.8), on destaca un exemplar amb bec (fig.
V.57, 1 Negcal 1257/1263.8) i en el nivell d’enderrocs de
les construccions dels Banys de l’Almirall (fig. V.57, 1 Bal
1403.18); i en els estrats d’amortització de la claveguera del
carrer del Mar de la segona meitat del segle III dC. Una altra
variant habitual és la paropsis, una mica més menudes que
les anteriors entre els 24 i 30 cm, de parets exvasades amb
carena marcada al terç superior, vora reentrant plana (fig.
V.58, 1 Mar 1146.15) documentada des de l’època flàvia, en
el primer nivell de l’arena del circ (fig. V.58, 1 Nap 1384.8),
fins a la segona meitat del segle III dC, en els nivells del
carrer del Mar (fig. V.58, 1 Mar 1146. 32 i 6). Hi ha una variant entre lebes i paropsis relativament nombrosa que presenta una vora de perfil en S, parets exvasades amb carena
marcada al terç superior i vora reentrant amb llavi exvasat
(fig. V.58, 1 Mar 1146.10 i 31). Pot presentar anses laterals
verticals o horitzontals i el seu diàmetre està entre els 22 i 30
cm. Aparegué a l’abocador de la necròpoli del carrer Pepita
datat en l’època juli-clàudia (fig. V.58, 1 Pepi 1071. 9 i 10);
en els nivells flavis dels Banys de l’Almirall (fig. V.58, 1
Bal 1362.12; fig. V.58, 1 Bal 1400.21); en l’època d’Adrià
al tercer nivell de l’arena del circ (fig. V.58, 1 Nap 1361.42);
i en els estrats de la segona meitat del segle III dC de la
claveguera del carrer del Mar (fig. V.58, 1 Mar 1166.1; fig.
V.58, 1 Mar 1146.31, 26, 36 i 3). Una altra variant interessant és també una forma mixta entre el lebes i la paropsis.
Presenta un cos profund de parets exvasades amb carena
marcada al terç superior i vora reentrant amb motllura exterior marcada per canaletes (fig. V.59, 1 Mar 1146.11 i 18). El
seu diàmetre oscil·la entre els 15,5 i 21 cm i es documenta
únicament en els nivells d’amortització de la claveguera del
carrer del Mar datats en la segona meitat del segle III dC. A
més, en aquest mateix context aparegué un exemplar complet que presentava un bec vessador alt oposat a una ansa
horitzontal, cosa que denotava clarament la funció de vessar
líquids (fig. V.59, 1 Mar 1166.11). Per últim, esmentarem
dues formes poc comunes a la ciutat que hem classificat
amb certa cura com a paropsis. La primera és un recipient
obert, de diàmetre al voltant dels 30 cm, de parets exvasades, amb carena marcada en el terç superior i vora reentrant
que acaba en una ala pendent, que es trobà en els nivells flavis dels Banys de l’Almirall (fig. V.59, 1 Bal 1400.22) i els
Fig. V.55. Reconstrucció de la col·locació dels bols al forn durant la
seua cocció a partir de la bicromia de les seues superfícies.
Fig. V.56. Variants de paropsis documentades a la ciutat de Valentia
(Arxiu SIAM i E. Huguet).
195
[page-n-211--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna
cocció oxidant
Fig. V.57. Paropsis de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
196
[page-n-212--data::data]
de l’època dels Severs de l’abocador de la plaça del Negret
(fig. V.59, 1 Negcal 1257.9). La segona és una forma híbrida
entre la paropsis i el caccabus, amb parets rectes, carena en
la part baixa del cos, vora reentrant exvasada a l’exterior i
anses horitzontals (fig. V.59, 1 Negcal 1263.6). Aquest recipient aparegué a l’abocador de la plaça del Negret i no
presentava traces d’exposició al foc.
─ Gr. IV.2 Lanx: recipient obert amb parets exvasades i
carena marcada, que sol presentar un perfil senzill i vora
arrodonida (fig. V.59). Com passava amb la paropsis una
forma molt heterogènia amb moltes variants. Probablement
s’han d’associar als plats per menjar o dipositar aliment
(Pottier 1904: 925). Els exemplars amb carena alta i perfil
senzill amb un diàmetre que oscil·la entre els 17 i 22 cm.
Apareixen en la primera meitat del segle II dC en el tercer
nivell de l’arena del circ (fig. V.59, 1 Nap 1361.44), en la
segona fase d’ocupació dels Banys de l’Almirall, en l’època dels Severs a l’abocador de la plaça del Negret (fig. V.59,
1 Negcal 1235.70) i en els nivells d’enderroc dels Banys de
l’Almirall (fig. V.59, 1 Bal 1403.19). Els exemplars amb
carena baixa poden presentar parets còncaves (fig. V.59,
1 Negcal 1235.66) o rectes (fig. V.59, 1 Bal 1434.6), i els
seus diàmetres oscil·len entre els 14 i 23 cm. Es troben en
la època flàvia (fig. V.59, 1 Bal 1429.8), la època antonina
i la dels Severs (fig. V.59, 1 Negcal 1235.67; fig. V.59, 1
Negcal 1263.4).
─ Gr. IV.3 Catinus / llus: escudelles, plats o bols amb parets
exvasades que probablement servien com a servei de taula
i com a recipients auxiliars en la cuina (Saglio 1887: 971)
(fig. V.60). Els seus diàmetres no sobrepassen els 16 cm. En
l’època d’August hi ha una gran varietat de petits recipients
de ceràmica comuna que recorden altres propis de les ceràmiques fines, sobretot copes (fig. V.60, 8 Alm 60328.139, 143,
144; fig. V.60, 8 Alm 60455.33) i plats. Destaca un recipient
de base lleugerament còncava amb parets verticals i llavi bífid que probablement actuaria com una mena de plateret (fig.
V.60, 8 Alm 60328.142). En època de Tiberi també es documenten aquest tipus de copes que recorden les formes de
vaixella fina (fig. V.60, 11 Alm 7467.21). En època juli-clàudia apareix la forma de catinus més nombrosa que respon a
la descripció del Gr.IV.3 d’Escrivà (1995: 176), un recipient
obert de petites dimensions amb parets exvasades, carena
alta en el terç superior que diferencia la vora i peu anellat.
La vora està arrodonida cap a l’exterior formant una petita
ala. Els exemplars de l’època juli-clàudia no presenten peu o
tenen un peu molt baix (fig. V.60, 1 Pepi 1071.12; fig. V.60,
1 Pepi 1175.2). Està present en l’època flàvia en els nivells
dels Banys de l’Almirall (fig. V.60, 1 Bal 1372.9; fig. V.60,
1 Bal 1375.9; fig. V.60, 1 Bal 1400.20), en el tercer nivell
del circ a l’època d’Adrià (fig. V.60, 1 Nap 1361.45), en els
nivells de mitjan del segle II dC en la segona fase d’ocupació
dels Banys de l’Almirall (fig. V.60, 1 Bal 1327.16), en els de
l’abocador de la plaça del Negret de l’època dels Severs (fig.
V.60, 1 Negcal 1235.68) i en els nivells d’enderroc de les edificacions dels Banys de l’Almirall (fig. V.60, 1 Bal 1392.10).
A partir d’aquest moment, no apareixen en l’estratigrafia de
la ciutat. Per últim, hi ha una variant amb parets exvasades,
carena alta en el terç superior i vora vertical o còncavo-convexa que s’ha classificat únicament en els estrats del segle II
dC de l’arena del circ de l’època d’Adrià (fig. V.60, 1 Nap
1361.46) i de l’abocador de la plaça del Negret de l’època
dels Severs (fig. V.60, 1 Negcal 1263.9).
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.58. Paropsis de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial.
197
[page-n-213--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.59. Paropsis de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial.
─ Gr. V Mortarium: gran recipient de parets exvasades i
còncaves, amb vora en ala i base plana amb peu baix, que
generalment presenta incrustacions de petites pedres angulars (fig. V.61). Evidentment, aquesta forma ve marcada per
la seua funció específica que necessita d’un recipient robust
i estable amb una vora marcada perquè no se n’isquera l’aliment, i sovint presenta un bec vessador que permet conjecturar sobre un contingut líquid, cremós o semisólid. Els
morters s’utilitzaven principalment per a triturar, esmicolar
o lligar salses i aliments diversos però probablement també
tindria usos artesanals i mèdics de transformació d’elements
sòlids en pols (Baudrillart 1904: 2008). A la ciutat de Valentia el morter és un recipient comú, encara que no abundant. En trobem de diferents tipus i probablement en dos
formats, una mitjana al voltant dels 24 cm i l’altra gran al
voltant dels 32 cm. El primer tipus data de l’època d’August
i presenta un peu indicat i una vora reentrant arrodonida a
l’interior i a l’exterior decorada amb digitacions (fig. V.61, 8
Alm 60328.138). Probablement aquest morter reprodueix els
morters campanians de l’època republicana. El segon tipus
és molt abundant i presenta unes parets còncaves amb base
plana i vora de secció triangular molt gruixuda o en visera.
Apareixen per primera vegada al rebliment de l’abocador de
la necròpoli del carrer de Pepita, datat en l’època juli-clàudia
(fig. V.61, 1 Pepi 1071.13 i 14), i estan presents en la primera
fase d’ocupació dels Banys de l’Almirall de l’època flàvia;
posteriorment, n’hi ha en el tercer estrat de l’arena del circ
datat en l’època d’Adrià (fig. V.61, 1 Nap 1361.47) i en la segona fase d’ocupació dels Banys de l’Almirall de mitjan del
segle II dC; apareix també a l’abocador de la plaça del Negret
en l’època dels Severs, on destaca un exemplar complet amb
198
visera i bec amb abundant quars de color blanc i rosat incrustat en la paret interior (fig. V.61, 1 Negcal 1263.3); per últim,
apareix en els estrats d’amortització de la claveguera de carrer del Mar datats en la segona meitat del segle III dC (fig.
V.61, 1 Mar 1164.2 i 3; fig. V.61, 1 Mar 1146.22). En aquests
exemplars del segle III avançat s’observa l’evolució de les
parets, que perden les seues línies corbes, per presentar-se
més exvasades i amb una carena en la part alta que finalitza
en la vora triangular quasi vertical. El tercer i últim tipus de
morter que tractarem és un recipient de parets còncaves amb
una ala pendent molt pronunciada que presenta dos orificis
de suspensió (fig. V.61, 1 Negcal 1257/1263.6). El fons interior conté pedres d’origen volcànic, pedra tosca (puzzolana)
o silicats, i els desgreixants són quasi imperceptibles, fins i
tot escassos, blancs, brillants i algun rogenc, cosa que ens
fa pensar en un probable origen no local. Cronològicament
apareix en estrats de l’època dels Severs.
─ Gr. VI Lebes: gran recipient de forma oberta de cos globular,
coll indicat i vora en ala horitzontal i peu anellat (Escrivà 1995:
177) (fig. V.62). Els seus diàmetres es troben al voltant dels 30
cm, encara que n’hi ha exemplars més menuts. Les funcions
religioses associades al lebes devien estar desenvolupades per
recipients de metall, mentre que els recipients ceràmics podien
tindre una funció més domèstica de preparació dels aliments,
com a utensili d’higiene, per a contenir aigua o fins i tot com a
urna funerària (De Ridder 1904: 1000). A Valentia no s’han recuperat massa exemplars tanmateix, i com ja hem dit abans, algunes de les formes classificades com a paropsis podrien ser en
realitat lebes. Els exemplars que hem identificat presenten un
marcat caràcter indígena amb vores motllurades que recorden
els llavis en forma de cap d’ànec de tradició ibèrica. Es docu-
[page-n-214--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.60. Platerets de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
menten aquestes formes en l’època juli-clàudia en l’abocador
de la necròpoli del carrer Pepita (fig. V.62, 1 Pepi 1071.8), en la
primera meitat del segle II dC al tercer nivell de l’arena del circ
i, ja en l’època dels Severs, entre la ceràmica produïda pel forn
de l’avinguda de la Constitució (fig. V.62, 2 Cons 2069.7 i 9) i
a l’abocador de la plaça del Negret.
─ Gr. VII Pelvis: gran recipient obert de cos troncocònic
de forma el·líptica amb base plana i vora en ala horitzontal
o lleugerament penjant (fig. V.62). És una forma comuna,
encara que poc nombrosa, que recorda poderosament els
kalathoi ibèrics i no presenta massa variacions en el temps.
Pel que fa a la seua funció, s’ha identificat com un recipient
d’higiene personal per rentar-se els peus i mans, però també
per a la neteja domèstica (Pottier 1873: 375). A la ciutat de
Valentia no tenim cap exemplar complet, però hi ha diversos
recipients amb variacions mínimes a la vora. Apareixen en
els estrats flavis dels Banys de l’Almirall; en els estrats tardo-antonins de l’ustrinum de la necròpoli del carrer de Sant
Vicent (fig. V.62, 1 Selvic 1073.8); en els estrats de l’època
dels Severs de l’abocador de la plaça del Negret (fig. V.62,
1 Negcal 1235.65; fig. V.62, 1 Negcal 1257/1263.7); i en els
estrats d’amortització de la claveguera del carrer del Mar de
la segona meitat del segle III dC (fig. V.62, 1 Mar 1164.1;
fig. V.62, 1 Mar 1146.1, 19 i 23).
─ Gr. VIII Aula/olla: tot i que Escrivà va definir aquest grup
com a recipients de cuina (Escrivà 1995: 177), nosaltres
l’utilitzarem com a sinònim d’olla de provisions en la qual
s’emmagatzemaven aliments i no anava al foc (fig. V.62).
Són semblants al Gr. I.3 Urceus, però per qüestions formals
no els hi hem inclòs. Presenten majoritàriament perfils en S
i tenen el coll curt i vora exvasada i arrodonida sense ansa.
No són una forma massa abundant, potser perquè compartia
funció amb els urcei, i tampoc no hi ha un tipus d’olla homogènia. Els seus diàmetres oscil·len entre els 12 i 18 cm.
Estan documentades, sobretot, en els primers segles de l’Imperi per desaparèixer a partir del segle III dC. De l’època
de Tiberi data un exemplar morfològicament molt semblant
a les olles reductores de cuina, però que no mostra signes
d’exposició al foc (fig. V.62, 11 Alm 7467.16). Es documenta en els estrats de mitjan del segle I dC en l’abocador del carrer Pepita (fig. V.62, 1 Pepi 1071.15 i 16); en els nivells de
l’època flàvia de la intervenció dels Banys de l’Almirall (fig.
V.62, 1 Bal 1400. 23 i 24) i en el primer nivell de l’arena
del circ (fig. V.62, 1 Nap 1384.9). Probablement l’exemplar
aparegut en la claveguera del carrer del Mar té un caràcter
residual (fig. V.62, 1 Mar 1166.7).
─ Gr. XI.1 Operculum: tapadores de parets exvasades, vora arrodonida i agafador en forma de pom o anell (fig. V.63). Tot i que en aquest apartat ens referim
exclusivament a les tapadores d’ús domèstic, que devien
cobrir recipients o gerres, és possible que alguna estiguera
utilitzada com a opercle d’àmfora, però els perfils i les acurades superfícies fan pensar en una funció primària diversa.
És una forma nombrosa que es documenta des de l’època
d’August (fig. V.63, 8 Alm 60328.146 i 148) fins al segle III
dC passant per tots els períodes intermedis (fig. V.63, 1 Bal
1386.4 i 5; fig. V.63, 1 Nap 1361.49). En destaca un exemplar de parets profundes que recorda les tapadores ibèriques,
que cobria l’urna funerària de la incineració NEF 198 datada
en l’època juli-clàudia (fig. V.63, 4 Cañ 2471.0/669).
199
[page-n-215--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.61. Morters de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
─ Gr. XI.3 Obturamentum: petit recipient de perfil en S i cos
globular que servia com a cobertura d’àmfora, i sembla que
també per a tastar el vi (Escrivà 1995: 184). Entre l’aixovar funerari d’El Castillón de Antequera i en el Alto Alentejo s’han
interpretat com a ungüentaris (Serrano 1995: 244), però probablement són vasos de libació relacionats amb l’ús del vi en
els rituals funeraris. És una peça poc freqüent a la ciutat, de
la qual se n’han recuperat fragments de cos en els estrats de
l’època flàvia de la intervenció dels Banys de l’Almirall i a
l’abocador de la plaça del Negret de l’època dels Severs (fig.
V.63, 1 Negcal 1257/1263.10).
─ Opercles d’àmfora: tapadores de petit format amb parets
exvasades i pom que servien per a tapar les àmfores. Els
seus diàmetres se situen al voltant dels 10 cm, però poden
arribar fins als 16 cm depenent de l’àmfora a la qual tapaven. De vegades es fabricaven reutilitzant fragments ceràmics que eren retocats fins a obtenir la forma i el diàmetre
adequat (fig. V.63, 1 Nap 1361.53), en ocasions se’ls anomena teixells o “tejuelos” en castellà. En l’època imperial
apareixen majoritàriament opercles tarraconenses (fig. V.63,
1 Negcal 1235.79, 80 i 81) però també altres d’importació,
potser púnics o bètics (fig. V.63, 1 Nap 1384.10; fig. V.63,
1 Nap 1361.52).
─ Trulla: cassó amb base quasi plana, cos profund de parets verticals, llavi arrodonit i ansa horitzontal (fig. V.63,
4 Cañ 2154.0/915) (fig. V.64). Aquests elements imiten els
utensilis metàl·lics i com ells tindrien la funció especifica
de servir en relació amb el consum del vi (Malfitana 2007:
42), i per tant amb el symposium. El recipient de Valentia
és un unicum a la ciutat i aparegué en l’aixovar de la tomba
NEF 153 de la necròpoli del carrer Cañete-Quart, junt a
un urceus de tipologia avançada. Tot i que la tomba es va
datar genèricament en l’època imperial, pensem que es pot
200
precisar la cronologia a mitjan del segle III dC. A la vil·la
romana de la Vallaeta, en les proximitats de Saguntum, es
van identificar aquest tipus de peces, tot i que incompletes
(Huguet 2009: 104 i 152), i recentment, han estat documentades a la necròpoli d’Algezares de Cartagena (Quevedo 2015: 84).
─ Grans recipients, tenalles i alfàbies: aquest grup acull un
repertori variat de formes que no responen a les descripcions
anteriors i que presenten com a tret comú ser recipients de
gran mesura, probablement amb funció d’emmagatzemament. En general, no són massa abundants a la ciutat. Apareixen vores arrodonides (fig. V.65, 1 Negcal 1235.73 i 78 i
1 Negcal 1128.6), rectes (fig. V.65, 1 Nap 1361.50) o reentrants del tipus Ilduratin. De l’època d’August es documenta
una olla de provisions amb vora exvasada i bífida amb decoració d’ones incisa en el llavi (fig. V.65, 8 Alm 60328.145).
─ Urna cinerària: recipient de cos ample i globular amb
muscle alt i una ansa en forma de cinta (fig. V.63, 4 Cañ
2470.0/902). Tot i que actualment la peça es troba il·localitzable, E. García-Prósper va tindre la possibilitat de dibuixar-la per a la seua tesi doctoral que tracta sobre la necròpoli del carrer Cañete (García-Prósper 2016: 461) i la va
descriure com “una urna bitroncocónica carenada de borde
recto y almendrado, cuello indicado y base de solera incipiente. Dos asas acintadas verticales arrancan de la carena”.
Formava part de la incineració NEF 198 datada per l’autora
en el segle I dC grosso modo, i que nosaltres datem en l’època juli-clàudia. És un unicum a la ciutat de Valentia i potser
l’hem d’associar a la tradició indígena per la pasta sandvitx
i la morfologia de la tapadora que l’acompanyava.
─ Cràtera: ansa en forma de cinta amb voluta en la part superior, probablement d’una forma semblant a una cràtera
trobada en la deposició votiva del decumanus de l’Almoina
[page-n-216--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.62. Ceràmica comuna de cocció oxidant trobada en diferents excavacions a la ciutat de Valentia en l’època imperial: lebes, pelvis i
olles (Arxiu SIAM i E. Huguet).
que data de l’època de Tiberi (fig. V.65, 11 Alm 7467.29).
D’aquest recipient no sabem la forma completa i tampoc
hem trobat paral·lels, per la qual cosa és difícil extraure’n
conclusions concretes.
─ Filtre: es tracta d’un fragment de paret perforat que no
sabem a quin recipient o element pertany, però entre el material de l’abocador de la necròpoli del carrer Pepita se’n
documentà un de semblant que pot pertànyer a diferents
recipients amb filtre. Podria ser un recipient usat en la cui-
na romana per a la cocció d’aliments o podria ser un filtre
d’aigües del mateix tipus que fins a fa poc s’utilitzava en les
cisternes però no en tenim la certesa.
─ Miniatures: en aquest apartat tractem tres peces de format
molt xicotet, dues d’elles corresponen a formes tancades. La
primera va ser trobada en el tercer nivell de l’arena del circ i
és un petit recipient tancat, probablement una alfàbia de cos
globular, coll tancat i vora senzilla amb llavi pla (fig. V.65, 1
Nap 1361.51). La segona és una ampolla de coll estret, vora
201
[page-n-217--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.63. Ceràmica comuna de cocció oxidant trobada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: tapadores i altres (Arxiu SIAM i E. Huguet).
exvasada de secció triangular i dues anses que aparegué entre
el material procedent de l’abocador de la plaça del Negret datat en l’època dels Severs (fig. V.65, 1 Negcal 1235.77). Del
mateix abocador procedeix la tercera peça, un petit recipient
tancat amb vora arrodonida a l’interior i a l’exterior, ansa i coll
cilíndric decorat amb traços oblics de pintura roja (fig. V.65, 1
Negcal 1128.9). Tot i que, la ceràmica en miniatura de l’època
romana és ben coneguda (Grasso 2004), no associem aquestes
tres peces a la ceràmica en miniatura ritual que apareix en altres
zones del Mediterrani ja que no responen a les tipologies conegudes de ceràmica votiva i, a més, no es trobaren en cap context
ritual. Utilitzem el terme miniatures únicament per expressar
que són petites sense cap connotació religiosa o ritual.
─ Element circular: peça de forma circular i secció en forma
de cinta conservada en més de la seua meitat (fig. V.65, 1
Negcal 1235.92). La seua funció és incerta, potser com a
element de suport, però no coneixem paral·lels. Es trobà a
l’abocador del Negret, datat en l’època dels Severs.
Fig. V.64. Aixovar identificat a la tomba NEF 153 de la necròpoli
del carrer Cañete-Quart format per un urceus i una trulla.
202
─ Elements plàstics: fragment de vora plana, poc treballada en la part de darrere i amb decoració reticulada al davant feta mitjançant incisions en la pasta tendra (fig. V.65, 1 Bal 1362.14). Podria ser part
d’una àrula, un pedestal o algun altre element figurat.
Descartem la possibilitat que siga un ratllador com el que recentment s’ha identificat a Cartagena (Quevedo 2011: 155),
ja que en aquest cas les incisions es troben en la part davantera i no presenten fil apte per a la trituració de vegetals.
─ Pondus: peces de telar massisses de forma quadrangular,
rectangular (fig. V.66, 8 Alm 60328.95) o troncopiramidal
(fig. V.66, 8 Alm 60328.96) que presenten una perforació
circular per a subjectar-les. Algunes tenen decoració en la
part superior amb motius senzills com creus (fig. V.66, 8
Alm 60328.97), aspes (fig. V.66, 8 Alm 60328.99), línies de
punts (fig. V.66, 8 Alm 60328.94) o impressions circulars
(fig. V.66, 8 Alm 60328.100). Responen als tipus ibèrics, encara que es daten majoritàriament en l’època d’August (fig.
V.66, 8 Alm 60328.98; fig. V.66, 8 Alm 60358.20) i Tiberi
(fig. V.66, 11 Alm 7467.15), però en realitat són també semblants als d’altres llocs del Mediterrani ja que no presenten
variacions excessives. Tot i que eren un element quotidià
que s’utilitzava principalment per al teixit (Di Giuseppe
1995: 141), aquests pondera tenen la peculiaritat de trobar-se en contexts rituals i com a tals s’han d’interpretar.
Alguns investigadors infereixen de l’estudi de les fonts, el
costum de les dones d’oferir com a ofrena les eines principals del seu treball (Ferrandini 1986: 91) en dipòsits fundacionals de caràcter públic i també privat (Gleba 2009: 75).
─ Mà de morter: element rectangular allisat pels seus costats (fig. V.66, 1 Nap 1330.11). En un dels extrems presenta
traces negres con si haguera estat en contacte amb el foc
però no excessivament. Tot i que la seua funcionalitat resta
incerta, sembla una eina per fregar o allisar. Tanmateix, no
coneguem cap paral·lel idèntic, per la qual cosa la funcionalitat apuntada és una hipòtesi.
[page-n-218--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.65. Ceràmica comuna de cocció oxidant trobada a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
─ Arula: arula de ceràmica de forma rectangular, amb la
part superior rematada per pulvini emmarcat per dos filets
horitzontals; la part inferior té forma de pòdium i també està
separada per dos filets horitzontals de la zona central; la zona
central és de forma quadrangular i presenta decoració en el
centre. Aquesta fou interpretada en un principi com a decoració de tipus vegetal (Huguet et alii 2008: 162) però actualment pensem que allò que representa és una serp, Aghaetodaimon, esperit benèfic o dimoni bo, que s’associava amb els
boni eventi (EAA 1961: 134). Les representacions de serps
són ben habituals a Pompeia i Òstia amb caràcter apotropaic
(Alvar 2010) (fig. V.67). Apareixen sovint en els lararis pintats, unes vegades com si es llançaren a menjar les ofrenes de
les ares, d’altres vegades simplement expectants. La religió
romana és plena de creences paral·leles a la religió oficial i
totes engloben una variada i àmplia quantitat de rituals religiosos. El culte privat, que es practicava a les cases romanes,
solia estar centrat, junt a les divinitats més habituals, en el
culte al Geni del pater familias i als Lars i Penates, divinitats
protectores de la casa i la família. Les ofrenes eren diàries,
com agraïment i alhora per demanar el favor d’aquests esperits protectors. Però a més, es recorria a ells en moments importants de la vida familiar com un naixement, un matrimoni,
el pas a l’edat adulta, entre altres (Pérez Ruiz 2007-09: 200;
Espluga i Miró 2003: 74-80). A la ciutat de Sagunt, recentment s’ha identificat una ara votiva de pedra dedicada als
draconibus (Aranegui i Hernández 2014: 264), que probablement exemplifica una altra prova d’aquest culte domèstic
o privat a terres valencianes. De nou amb les peces trobades a
Valentia, la seua secció permet dir que el monument seria de
forma quadrangular, sense fons i amb una cassoleta central,
el focus, en la que es dipositaven les ofrenes (Montón 1996),
tanmateix no hi ha cap exemplar complet a la ciutat. Les
canaletes, però sobretot la decoració, poc nítida, molt suau,
203
[page-n-219--data::data]
com si estigués desgastada, ens porta a pensar que era una
forma feta a motlle. Cap dels fragments presenta restes de
foc o traces d’haver-hi estat en contacte, però suposem que
devien ser usats com a cremaperfums o com a àrules domèstiques semblants a les de Pompeia (D’Ambrosio i Borriello
2001). Aquestes peces han aparegut en tres excavacions de
Valentia: en els nivells de l’ustrinum del carrer de Sant Vicent datats en l’època tardo-antonina; entre els rebutjos de
cocció del forn de l’avinguda de la Constitució (fig. IV.141,
IV.142, 2 Cons 2069.13); i a l’abocador de la plaça del Negret datat en l’època dels Severs. Al forn ceràmic del Mas
d’Aragó documentat a Cervera del Maestrat (Castelló) s’han
trobat fragments d’arules produïdes allí mateix (Fernández
Izquierdo 2006: 288). Excavacions recents a la necròpoli del
Camí Vell del Mar a Sagunt, dirigides per I. Asón i J. C. Carrera, han descobert un exemplar quasi complet de característiques molt semblants als de Valentia (fig. V.68).
─ Tintinnabula / sigilla / cucullati: part d’una cama en miniatura (fig. IV.185 i IV.186, 1 Palo 12.1331.1) i una terracota
o un element plàstic de ceràmica comuna de cocció oxidant
amb incisions obliqües en la zona central que es trobaren
al carrer Palomar (fig. IV.185 i IV.186, 1 Palo 12.1332.1)
(fig. V.69). Pel que fa a la terracota, les dimensions conservades són 7,4 x 4,5 x 2,8 cm, encara que no està completa
i manca la part superior. Aquest presenta una pasta depurada, de color beix ataronjat amb fins desgreixants blancs i
brillants. La superfície és allisada i està molt més ben treballada a l’interior que a l’exterior. La suavitat dels seus
traços permet plantejar la hipòtesi d’una fabricació a motlle.
D’altra banda, la cama presenta una pasta depurada, de color
beix ataronjat amb fins desgreixants blancs i brillants. La superfície és allisada i la confecció de la cama és esquemàtica,
ja que presenta una extremitat recta amb un peu horitzontal
sense detalls anatòmics com el genoll, el turmell o els dits
del peu. Les seues dimensions són de 4,1 x 2,3 x 1,1 cm.
En aquest cas probablement es confeccionà a mà. Ambdós
poden ser interpretats com a ofrenes votives. Es coneixen
diversos conjunts votius amb representacions parcials de
cos als quals se’ls confereix un caràcter apotropaic, fins i
tot en l’actualitat. Amb l’exvot d’una part del cos es preteÈpoca imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.66. Ceràmica comuna de cocció oxidant trobada a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
204
[page-n-220--data::data]
nia que el déu a què se li oferia cuidés o sanés aquella part
anatòmica específica (Schultz 2006: 102). En el cas de la terracota podria recordar a les deposicions votives d’úters que
són freqüents en l’època tardo-republicana en la zona etrusco-lacial-campaniana (Comella 1981: 771), que alguns estudiosos han associat a l’existència de colons romans i llatins
(Ciaghi 1993: 176). Tanmateix, l’explicació més senzilla és
a
que siga d’un tintinnabulum, tidides o sigillum antropomorf
que combinava el cos amb una capa oberta que deixaria
veure la túnica decorada amb línies obliqües i la cama que
mitjançant algun tipus de corda o fil s’enganxaria a la part
del cos. S’intueixen els dos braços flexionats sota la capa.
Una protuberància sobre el braç dret podria ser un pit i indicar, amb reserves, el sexe femení de la figura però els tintinnabula s’identifiquen majoritàriament amb personatges
masculins i, sovint, amb representacions fàl·liques entre els
exemplars de bronze com els que es poden observar al Gabinetto Segreto del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols
procedents de Pompeia (De Caro 2000). Això no obstant,
també es coneixen figures femenines com la que aparegué al
carrer Cavallers de València i que actualment forma part de
la col·lecció permanent del Museu d’Història de València.
Per a Blanchet i Pottier (1873) el sigillum és una estatueta
antropomorfa o zoomorfa feta amb diferents matèries, que
s’usa sobretot en contexts sacres com a exvots. Tanmateix,
destaquen que les figures de bronze no eren mai utilitzades
en les tombes. Recentment, s’ha associat aquest tipus de representació encaputxada amb els genii cucullati, divinitats
de rang menor (Salido i Rodríguez 2015: 106) associades
amb els lars o cultes domèstics (EAA 1961: 479). Pel que fa
a la seua troballa, probablement no és casual que es trobés
en, i sobre, la tomba d’una dona d’avançada edat, i cal recordar que l’exemplar del carrer Cavallers també procedeix
d’una zona funerària. Salido i Rodríguez (2015: 109) daten
aquesta troballa en els segles IV-V dC, però al meu parer la
cronologia s’hauria d’avançar com a mínim al segle III dC.
L’estratigrafia i la numismàtica de la tomba del carrer Palomar han permès datar-la entre el final de segle II i el principi
del III dC. Cal destacar el caràcter profilàctic dels sigilla i
cucullati dipositats a l’interior de les tombes, dels qual en
tenim bona mostra a la necròpoli de l’Horta Major a Alcoi
(González Villaescusa 2001: 289). Aquests dos exemplars
de sigilla datats al voltant del segle I dC s’han posat en rela-
b
Fig. V.67 a i b. Lararis de la Casa de Iulio Polibio i dels Vettii a
Pompeia, on apareix representada Agathodaemon, la serp, els genis
de la família i els oferents (O. Abril).
Fig. V.68. Àrula de la necròpoli del Camí Vell del Mar a Sagunt.
205
[page-n-221--data::data]
Fig. V.69. A l’esquerra i al centre, el tintinnabulum / sigillum / cucullati de l’excavació del carrer Palomar núm. 12 (G. Pascual i E.
Huguet); a la dreta, l’exemplar aparegut al carrer de Cavallers de València (Museu d’Història de València).
ció amb el santuari d’origen ibèric de la Serreta d’Alcoi d’on
procedeix un important conjunt de representacions de culte
de la Deessa-Mare molt semblants a les de l’Horta Major. La
tomba F-100 de l’Albufereta, Alacant, datada en el segle IV
aC, contenia també una terracota d’una mare que donava pit
al seu nadó (Olmos 2007: 377), cosa que no deixa d’estar en
l’àmbit femení de la dona com a mare-símbol de vida. Tornant a Alcoi, Fernández Díaz (1998: 181-190) publicà tres
terracotes antropomorfes de l’època romana dipositades al
Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó. Aquest
tipus de terracotes estan també ben constatades i repetidament estudiades en les excavacions de la ciutat d’Emerita
Augusta (Mérida) (Gijón 2004; Blázquez 1984-1985).
─ Màscara: reproducció d’una cara humana en ceràmica
comuna de cocció oxidant (fig. IV.143 i fig. V.70, 2 Cons
2043.SNº) (fig. V.71). A la ciutat de Valentia s’han documentat dos tipus de màscares humanes diferents: el primer tipus mostra una cara masculina amb gran nas i grans
orelles, la boca torta, els pòmuls marcats, el front arrugat i
amb una corona vegetal. Els ulls són grans i presenten per-
Fig. V.70. Màscara ceràmica procedent
de l’excavació del forn de l’Avinguda
de la Constitució núm. 58 (Arxiu
SIAM).
206
[page-n-222--data::data]
foracions rodones per poder veure-hi a través d’ells. Entre
el pòmul i l’orella que es conserven dos perforacions més
petites probablement per enganxar algun element de subjecció, una corda o similar. La boca torta, deixa veure les
dents inferiors en la part dreta i també està perforada. Hem
d’associar-la amb una màscara teatral d’un personatge grotesc, que alguns autors han identificat com a Atellanus (Oxé
1968; Zabehlicky-Scheffenegger i Scheffenegger 1992;
Marabini 2006). La comèdia Atellana té el seu origen en
la zona osca i el seu nom deriva de la ciutat més important
de la zona, Atella. Sembla que en un primer moment les
representacions es feien en llengua osca. Es tracta de representacions lleugeres, frívoles i còmiques, en ocasions acompanyades de números musicals. En època hel·lenística, les
representacions teatrals incorporaren descansos o intermedis entre actes, cosa que afavorí la generalització d’aquestes
comèdies satírico-burlesques. Cap al segle I aC, potser amb
Sul·la aquestes representacions adquiriren el rang d’obra
teatral (López i Pociña 2007: 290). Els personatges que hi
apareixen han sigut identificats com a mims (Hähnle 1912)
o còmics ridiculitzats (Marabini 2006). Són quatre personatges fixos que, mitjançant les màscares i el seu caràcter, eren
fàcilment reconeixibles pels espectadors: Pappus, Maccus,
Bucco i Dossennus (EAA 1961: 916; Capasso 1997: 53);
posteriorment s’afegiren també Manducus i Lamia. Pappus
era el vell verd, queferós i amb manies, portava barba blanca i amb moltes arrugues a la cara; Maccus, era un personatge grotesc, babau i desgarbat, amb nas i mandíbules grans,
en ocasions amb deformacions, boca torta o ulls estràbics
(EAA 1961: 916), que ha estat designat com a precursor de
Pulicinella (Pezzella 1996: 23-30; Pezzella 2002: 22) (fig.
V.71); Bacco, probablement relacionat amb “boca”, era
xarrador i fartó amb una boca molt grossa; i Dossenus, era
el brivall, entremaliat i aprofitat. Aquests quatre personatges
es veien immersos en les més variades situacions, majoritàriament en tipus d’acudits, balls o danses que en ocasions
es feien simulant que els personatges estaven nus i, probablement, ebris per fer riure a l’espectador. En l’època imperial segurament tingueren molt d’èxit a jutjar per les representacions que se’n coneixen sobre TSI. Sense cap mena de
dubte, el personatge que ací presenten es tracta de Maccus,
el prim, lleig i desgarbat, de nas gran i cara deformada que
li confereix una aparença grotesca. Al Museo Archeologico
Nazionale di Napoli hi ha una sèrie de màscares teatrals procedents de Pompeia confeccionades en guix, entre les quals
es troben les de Pappus i Maccus. S’han interpretat com els
motlles per a fer màscares d’argila com les que hi ha al mateix museu, i entre les quals en destaca una de Maccus idèntica a la de guix apareguda a l’atri d’una casa de via Stabia,
a Pompeia (Borriello et alii 2010: 180). Per al cas valencià,
cal recordar que aquesta màscara aparegué, com ja hem dit
anteriorment, en l’únic forn de ceràmica comuna oxidant
conegut fins al moment a Valentia durant l’època imperial.
La seua pasta era d’una tonalitat beix clar amb abundants
desgreixants fins blancs i brillants, igual a la resta de recipients produïts en l’officina, i formava part dels rebutjos
d’una fornada fallida. A l’abocador de la plaça del Negret es
classificà una llàntia plàstica amb la cara d’un personatge
que potser s’ha de relacionar també amb Maccus (Huguet
2006: 370). A més, cal esmentar la troballa d’una copa de
peu alt en TSI decorada amb una dansa de personatges de la
comèdia atellana que aparegué al jaciment de les Cabrilles
(Portell de Morella, Castelló) (Huguet 2010: 222), del mateix tipus documentat a Numància (Romero 1975: 21 i 335
fig. 2), Baelo Claudia (Bourgeois i Mayet 1991: 74, núm.
788-790) i Tarragona (Montesinos 2004: 82). Per últim,
l’altre tipus de màscara apareguda a la ciutat és molt més
senzilla i esquemàtica. La seua secció és mes fina i se’n con-
Fig. V.71. Màscares de
ceràmica i guix trobades a
Pompeia que representen a
Maccus actualment al Museo
Archeologico Nazionale di
Napoli (Borriello et alii 2010).
Figureta de bronze amb la
representació de Maccus
(Pezzella 2002).
207
[page-n-223--data::data]
serven la barbeta, el llavi inferior, el nas i part de l’ull dret.
Els trets facials són suaus i el llavi destaca de tan prim com
és. El nas i els ulls presenten perforacions. Tanmateix, la
peça no està completa i la informació que en podem extraure és molt limitada. Aquesta singular troballa aparegué entre
el material de l’abocador de la plaça del Negret datat en
l’època dels Severs. A l’excavació dels Banys de l’Almirall
se’n documentà un altre fragment molt semblant (Blasco et
alii 1991: 186). Ambdues màscares són molt paregudes i es
podria conjecturar sobre la fabricació en un mateix taller.
D’una banda, la troballa d’aquests elements aporta informació sobre la producció i ús de les pròpies màscares, i d’altra
banda obri interrogants sobre l’existència i ubicació del teatre de la ciutat de Valentia, del qual no se’n tenen notícies
fins al moment. Tanmateix, les màscares teatrals es troben
també en molts altres àmbits de la vida romana com demostren les abundants representacions pictòriques i altres màscares decoratives que tindrien caràcter apotropaic (Maioli
2010: 56). Aquestes últimes, incloses en el grup dels oscilla,
eren utilitzades com a ofrenes als déus, per a evitar el mal
d’ull o com a protectors domèstics i es col·locaven a les portes de les cases o als jardins (Petit i Santoro 2007: 19). Prova
d’açò són la gran quantitat de representacions de màscares
teatrals que pareixen en les pintures murals romanes.
Època imperial
Ceràmica comuna cocció reductora
Fig. V.72. Ceràmica comuna de cocció reduïda trobada a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
208
[page-n-224--data::data]
Ceràmica comuna de cocció reductora
La ceràmica comuna de cocció reductora sol estar associada a la
taula. Comparteix moltes de les formes produïdes amb la ceràmica comuna de cocció oxidant i, en ocasions, ambdues coccions es barregen en una mateixa peça que presenta la pasta o
part de les superfícies oxidades i altres parts reduïdes (fig. V.72).
Açò indicaria que probablement foren fabricades en els mateixos centres productors que les ceràmiques comunes de cocció
oxidant, com succeïa amb les ceràmiques grises emporitanes
(Casas i Nolla 2012: 639). Malgrat això, aquesta producció no
és homogènia pel que fa al seu origen. L’estudi macroscòpic de
les pastes permet identificar diferents composicions i acabats de
les ceràmiques comunes de cocció reductora que probablement
procedeixen de diferents tallers. En general, són pastes grises,
depurades amb desgreixants fins blancs i brillants, encara que
ocasionalment s’han registrat pastes menys acurades i amb desgreixants mitjans (Huguet 2006b: 40).
Com ja hem dit, la major part de les peces responen a formes
documentades en ceràmiques de cocció oxidant, com són les
gerres, bols o plats, però hi ha un altre grup de formes singulars
que s’associen a contexts rituals, com el guttus o l’aryballos.
És possible que aquestes peces singulars foren importacions regionals que esmentarem si cal; tanmateix, la fabricació de la
resta de formes s’ha de situar al voltant de la ciutat com també
succeïa en les produccions de ceràmica comuna de cocció oxidant. Amb tot, les ceràmiques comunes de cocció reductora no
són massa abundants a la ciutat encara que apareixen en la major part de les excavacions de l’època imperial. Estan presents
sobretot en els nivells de principi del segle I dC per disminuir
paulatinament al llarg dels segles II i III dC.
─ Guttus: recipient tancat amb filtre en la part superior
que presenta un cos globular amb peu baix i pla (fig. V.72,
8 Alm. 60328.167). La part superior del cos té decoració
burilada, l’ansa no es conserva però en resta l’arrencament
i té un bec horitzontal llarg per on es vessaria el líquid. És
un guttus senzill, allunyat dels sofisticats recipients hel·lenístics, que servia per a vessar libacions o ofrenes rituals
(Principal 1998: 14). Aparegué entre el material de rebliment del pou de l’Asklepieion de l’Almoina que es va datar
en l’època d’August i s’interpretà com una amortització
ritual del pou, cosa que reaferma l’aparició d’un guttus.
Pel que fa al seu origen s’ha apuntat la possibilitat que fóra
de la zona catalana però no en tenim proves (Albiach et
alii 1998: 159).
─ Aryballos: petit recipient semblant a una ampolla amb
peu, base plana, cos globular o lleugerament allargat, coll
estret i curt, vora exvasada i una ansa (fig. V.72, 1 Mis
1414.1). Aparegué junt a una gerreta en la tomba núm. 59
de l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia datada en
l’època d’August per la posició estratigràfica i la moneda
que l’acompanyava. Pel que fa a la funció, i donat que formava part de l’aixovar del difunt, s’ha de posar en relació
amb els rituals funeraris d’unció amb olis del difunt i de la
zona que l’anava a acollir.
─ Gr. I Urceus: gerra de coll curt, vora motllurada amb graó
intern i amb ansa. De vegades presenta una boca trilobulada. El seu diàmetre se situa al voltant dels 9 cm. Apareix en
l’època d’August entre el material d’amortització del pou
de l’Asklepieion de l’Almoina (fig. V.72, 8 Alm 60328.165
i 166), en l’època dels Severs a l’abocador de la plaça del
Negret (fig. V.72, 1 Negcal 1257.7) i en la segona meitat del
segle III dC en els estrats del carrer del Mar, sempre amb
poques peces.
─ Gr.II Lagoena: ampolla amb coll estret i llarg, vora de
secció triangular i dues anses; suposem que el cos seria ovalat però no es conserva (fig. V.72, 1 Bal 1326.12). Únicament s’ha trobat un exemplar, que presenta una pasta una
mica descurada, en els estrats d’enderroc de l’excavació
dels Banys de l’Almirall datada en l’època dels Severs.
─ Gr. III Calix: copes i bols de perfil senzill són nombrosos en aquesta producció. Potser les formes de la primera
etapa imperial les podríem relacionar amb les imitacions de
ceràmica de vernís negre que des del segle II aC s’estaven
fent en terres ibèriques, com per exemple la possible imitació del tipus Lamboglia 18 (fig. V.72, 11 Alm. 7467.32)
documentada en la deposició votiva del decumanus a l’Almoina. De l’època dels Severs en destaca un exemplar per
les seues petites dimensions amb base plana, parets rectes i
exvasades i llavi en petita ala horitzontal (fig. V.72, 1 Negcal 1257/1263.5). Tanmateix, cal tindre present que, entre el
material ceràmic de l’abocador de la plaça del Negret, apareixen algunes formes ceràmiques que podrien ser anteriors
i no estar ja en ús en època dels Severs.
─ Gr. IV.2 i 3 Lanx i catinus/llus: plats oberts de parets
baixes amb peu i perfils senzills que, de vegades, recorden
a peces de vaixella fina (fig. V.72, 8 Alm 60358.28-29; fig.
V.72, 8 Alm 60455.16) i d’altres a plats ibèrics (fig. V.72, 1
Negcal 1257.11). Apareixen sobretot en els estrats de l’època d’August de l’amortització del pou de l’Asklepieion i en
l’abocador de la plaça del Negret de l’època dels Severs,
però, com en el cas anterior, podrien ser més antics.
─ Gr. XI Operculum: tapadora que no estava destinada a
anar al foc. En destaca un exemplar acampanat amb una
petita ala (fig. V.72, 1 Bal 1372.20) procedent dels estrats
flavis de l’excavació dels Banys de l’Almirall. Tot i que s’ha
identificat com a una tapadora, el perfil és poc habitual i
podria també actuar com a bol.
209
[page-n-225--data::data]
[page-n-226--data::data]
VI
La ceràmica comuna a Valentia en el seu temps.
Periodització dels conjunts
En aquest capítol oferim un resum de l’estudi de les produccions de ceràmica comuna per períodes per a establir-ne l’evolució. L’anàlisi ceràmica, necessàriament, havia d’anar acompanyat de la informació que aportà l’estratigrafia pel que fa a
les relacions d’anterioritat i posterioritat, que també han sigut
tingudes en compte.
Així doncs, en el curt període de temps que suposà l’època republicana per a Valentia hem delimitat fins a quatre
subperíodes, com ja s’ha fet en altres estudis: fundacional,
postfundacional, primer quart del segle I aC (prepompeià o
previs a la derrota sertoriana), 75 dC o destrucció de la ciutat. Pel que fa a l’època imperial s’han establert els següents
set subperíodes: regnat d’August, juli-claudi, flavi, primera meitat del segle II dC, tardo-antoní, sever i el període
comprés entre el 218 i el 285 dC. Evidentment, els conjunts
ceràmics no s’adapten en tots els casos a les divisions que
hem establert per a l’estudi. Per tant, en ocasions, hem hagut
de recórrer a precisions o aclariments específics en quedar
un conjunt ceràmic a cavall entre dos subperíodes. A més,
cal remarcar que aquestes datacions no són absolutes, doncs
les aporten l’estudi de les ceràmiques en comparació amb
altres conjunts ceràmics apareguts en altres jaciment i amb
les relacions estratigràfiques. Per tant, s’han d’entendre com
a datacions relatives i tenir en compte que les dades ací exposades poden variar en funció de l’avanç en la investigació
arqueològica. No podem pensar en les datacions donades
com tancades o invariables, ja que totes poden tindre variacions mínimes d’uns cinc o deu anys a dalt i a baix. Tot i
això, aquesta és l’única forma eficaç per a datar els conjunts
ceràmics que estem tractant.
VI.1. ÈPOCA REPUBLICANA
VI.1.1. període fundacional (138-130 ac)
Aquest moment ve determinat estratigràficament per les primeres construccions d’estructures, sovint negatives, sobre els estrats
estèrils. Els conjunts interpretats com a fundacionals foren pocs
però significatius, ja que eren fosses votives relacionades amb els
rituals de fundació dels edificis que posteriorment es construïren
a sobre. Concretament, són el pou fundacional de l’Almoina, la
fossa votiva situada entre el decumanus i el kardo i la deposició
d’olles invertides sota la primera fase constructiva de l’Almoina
i la fossa votiva del carrer Roc Chabàs (fig. VI.1).
Els elements ceràmics que daten aquests conjunts són, sobretot, la ceràmica fina de vernís negre, entre la qual predomina la campaniana A sobre les produccions de calena antiga. De
ceràmica de parets fines apareixen exclusivament les formes
Mayet I i II, probablement de procedència itàlica. Les àmfores majoritàries són les itàliques i adriàtiques, entre les quals
destaca la greco-itàlica de transició, però també hi ha àmfora
tripolitana antiga i alguna altra púnica.
Pel que fa a la ceràmica de cuina, en aquest període la predominant és la ceràmica itàlica de procedència campaniana. El
repertori morfològic, el formen algunes olles i majoritàriament
cassoles amb moltíssimes variants i tapadores. L’aparició de
ceràmiques púniques de cuina és molt escassa. Les ceràmiques
de cuina autòctones constitueixen un conjunt important des
d’aquest primer període d’ocupació de la ciutat. Presenten gran
semblança amb les formes ibèriques de les quals en són hereves,
però amb innovacions tecnològiques en la confecció de les pas211
[page-n-227--data::data]
Fig. VI.1. Resum de la ceràmica de l’època republicana, període fundacional, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
212
[page-n-228--data::data]
tes. Quantitativament s’equiparen a les formes itàliques, encara
que, morfològicament, les itàliques presenten una gran varietat
amb cassoles de diversos tipus i alguna tapadora, mentre que
el grup de ceràmica reductora de cuina regional està compost
quasi exclusivament per olles i tapadores.
Entre la ceràmica comuna que no va al foc hi ha importacions itàliques de ceràmica de pasta clara recent, però són
escasses. També escasseja la ceràmica de cocció oxidant, que
està quasi absent en els primers estrats d’ocupació. Contràriament, la ceràmica ibèrica és ben nombrosa i probablement feia
les funcions que més tard adquirí la ceràmica comuna de cocció
oxidant.
Per concloure, a partir de l’estudi dels conjunts ceràmics podem afirmar que aquest període es pot establir en una forquilla
cronològica que va des de la fundació de la ciutat al voltant del
138 aC fins al 130 aC.
VI.1.2. període postfundacional (130-100 ac)
En aquest moment havia començat el desenvolupament urbanístic de la ciutat, contràriament al període anterior les restes
documentades no s’han interpretat com a elements rituals,
sinó com a amortitzacions o signes d’ús de les estructures
anteriors que denoten part de la vida quotidiana de la naixent
urbs. Són poques les estructures documentades d’aquest període, però molt nombroses les troballes que han proporcionat: la gran fossa i la possible deposició votiva del carrer
Sabaters, i una de les primeres tombes de la necròpoli occidental (fig. VI.2).
Entre la vaixella fina continuen sent nombroses les formes
de ceràmica de vernís negre de Cales antiga, però la producció
predominant és la Campaniana A mitjana. Entre les ceràmiques de parets fines continuen apareixent les mateixes formes
del període anterior. La peculiaritat d’aquest conjunt fa que
les àmfores siguen amb diferència la producció ceràmica més
abundat. A les greco-itàliques documentades anteriorment se
n’afegeixen altres dels tipus Dressel 1A de procedència adriàtica i vesuviana. També hi ha àmfores púniques i apareixen ara
les primeres importacions d’àmfores ròdies.
Les ceràmiques de cuina itàliques eren exclusivament
cassoles i tapadores i les formes d’olla d’importació han
desaparegut. Augmenten considerablement els plats de vora
bífida, que com la resta de recipients són de procedència
campaniana. Pel que fa a percentatges, en la ceràmica itàlica
eren semblants als de la ceràmica de cuina reductora regional, però sols presentaven formes d’olla en diferents variants
i alguna tapadora. La morfologia de les olles de tradició autòctona continua invariable amb clares reminiscències ibèriques. Augmenta considerablement el nombre de productes de
cuina púnics i púnico-ebusitans, entre els quals es documenta
alguna olla, però sobretot cassoles.
Respecte al període anterior, augmenta també la ceràmica
de pasta clara recent. Pel que fa a la ceràmica comuna de cocció oxidant, no és abundant, contràriament al que succeeix
amb la ceràmica ibèrica. Tanmateix, la ceràmica comuna de
cocció oxidant està representada per unes formes de clara
tradició romana que no es produïren en ceràmica ibèrica. La
ceràmica grisa emporitana indica una cronologia de l’últim
quart del segle II aC.
Aquest període s’ha datat entre el 130 i el 100 aC. Les
produccions i formes documentades són molt semblants a
les del període anterior, però l’aparició de certes formes de
ceràmica Campaniana A mitjana, grisa emporitana i un predomini de la forma Mayet II sobre la Mayet I entre les ceràmiques de parets fines ens portà a pensar en una datació del
final del segle II aC.
VI.1.3. primer quart del segle i ac (o període previ a la destrucció pompeiana: 100-75 ac)
Els límits cronològics d’aquest període se situen des de l’inici del segle I aC fins al moment de destrucció de la ciutat en
el 75 aC, i per al seu estudi s’han utilitzat cinc contexts, tres
dels quals són tombes de la necròpoli occidental i els altres
dos són les amortitzacions dels dos pous de l’excavació del
carrer Roc Chabàs (fig. VI.3).
Entre la vaixella fina d’aquest moment es documenta,
a més de la ceràmica de vernís negre campaniana A i calena, l’anomenada C procedent probablement de Sicília. La
ceràmica de parets fines incorpora la forma Mayet III. Entre
les àmfores apareixen ja les formes Dressel 1A i 1B, tant de
l’Adriàtic com de la Campània. Continuen presents les importacions d’àmfores púniques i orientals.
La ceràmica itàlica de cuina manté els percentatges del
període anterior i també les formes amb la incorporació dels
primers morters itàlics. Tot i això, les formes més nombroses
són les cassoles i les tapadores. Destaca l’aparició per primera vegada a Valentia de fonts de ceràmica d’engalba roja
pompeiana de procedència vesuviana, probablement cap la
dècada dels vuitanta aC, i també un recipient obert de ceràmica comuna de la mateixa procedència. La ceràmica púnica
està documentada també en aquest període, encara que de
manera menys nombrosa i únicament amb cassoles. La ceràmica reductora de tradició autòctona, com també en l’etapa
anterior, presenta percentatges molt semblants als de la ceràmica itàlica de cuina. Quant a la morfologia, les olles tampoc
presenten variacions importants.
Pel que fa a la ceràmica que no va al foc, destaca l’últim
recipient d’importació de ceràmica clara recent documentada
com a aixovar d’una tomba a la necròpoli occidental. Tot i
que aquesta producció no es documenta més endavant en les
excavacions ací estudiades, en tenim constància de l’aparició
en estrats de temps d’August a l’Almoina (Albiach, Badía
i Marín 1997). Com ve sent habitual en els períodes anteriors, la ceràmica comuna de cocció oxidant és relativament
escassa i amb un marcat caràcter romà front a una abundant
ceràmica ibèrica amb alts percentatges. Tot i l’escassetat de
la ceràmica comuna de cocció oxidant apareixen formes de
gerra, ampolla, pelvis, morters que preludien les formes de
l’època imperial, i d’altres ben peculiars com la motllura o
el fragment de columna que potser s’han de relacionar amb
la funcionalitat de l’excavació en la qual es trobaren. Finalment, també es documenta alguna imitació de les formes de
ceràmica de vernís negre.
Per aquest període s’ha apuntat una datació del 100 al 75 aC,
però tot i que ambdós pous s’han datat en la primera meitat del
segle I aC, l’estudi del material indica que el rebliment del pou
circular probablement és anterior al del pou quadrangular.
213
[page-n-229--data::data]
Ø
Ø
Fig. VI.2. Resum de la ceràmica de l’època republicana, període postfundacional, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
214
[page-n-230--data::data]
Ø
Ø
Fig. VI.3. Resum de la ceràmica de l’època republicana, període 100-75 aC, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
215
[page-n-231--data::data]
Fig. VI.4. Resum de la ceràmica de l’època republicana, període 75 aC, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
216
[page-n-232--data::data]
VI.1.4.
pompeu
període de destrucció de la ciutat per les tropes de
(75 ac)
Es tracta d’un moment molt concret de la història de la ciutat: el
de saqueig, incendi i destrucció que probablement tinguera una
durada molt curta, hores o dies, en el qual els soldats del bàndol
senatorial, després de la derrota de l’exèrcit sertorià, arrasaren
la ciutat. Aquest fet provocà la formació d’importants paquets
estratigràfics dels quals se n’han estudiat els de l’excavació del
carrer Sabaters (fig. VI.4).
La vaixella fina d’aquests estrats documenta un canvi substancial, la ceràmica de vernís negre predominant és la calena
mitjana, tot i que també n’hi ha calena tardana en quantitats molt
reduïdes. Continua la importació de campaniana A en nombre
important, però apareixen per primera vegada altres produccions com la TSA de vernís negre i la TSO. Les ceràmiques de
parets fines continuen amb la tònica anterior. A les àmfores, a
més de les documentades en el període previ, se’ls afegeixen les
formes Dressel 1C de producció itàlica, Lamboglia 2 de producció adriàtica i Pascual 1 de producció tarraconense.
La ceràmica de cuina itàlica es manté nombrosa i variada
i es documenten, sobretot, cassoles i tapadores però també alguna olla i morters. La ceràmica púnica és absent en els estrats
estudiats, però apareix en altres de destrucció de l’excavació de
les Corts (López et alii 1994: 113), encara que les importacions
se n’han reduït dràsticament. La ceràmica de cuina de tradició
ibèrica manté els percentatges respecte a l’etapa anterior i també
respecte a les itàliques de cuina. L’olla és la forma predominant
sense massa variacions respecte a les documentades anteriorment i amb una gran varietat de vores.
Com ja hem dit la ceràmica de pasta clara recent és absent
en els nivells de destrucció. Augmenta de forma important la
ceràmica comuna de cocció oxidant amb formes variades de
gerra, ampolla, plat, tapadora i pelvis. Destaca l’augment de la
ceràmica ibèrica amb els percentatges més alts de totes les produccions ceràmiques del conjunt.
En definitiva, aquest període es pot datar l’any 75 aC a jutjar
per la informació que aporten les fonts clàssiques, l’estratigrafia
i l’estudi del material.
VI.5. conclusions de l’època republicana
L’època republicana, que compren des del moment de la fundació de la ciutat l’any 138 aC fins a la seua destrucció el 75 aC,
segons les fonts literàries, ha aportat un nombrós conjunt pel
que fa a ceràmica comuna i de cuina tant de procedència local o
regional com d’importació (fig. VI.5).
Des del primer moment de fundació de la ciutat s’observa
una necessitat d’importació de determinats productes, majoritàriament itàlics, relacionats amb la cuina, la taula i el vi.
En referència al nostre tema d’estudi, la ceràmica comuna i
de cuina, podem dir que durant tota l’època republicana la ceràmica itàlica de cuina (32 %) procedent de la zona campaniana
i, en menor mesura, etrusca presenta uns percentatges estables
que es mantenen. En paral·lel, les ceràmiques reductores de cuina autòctones tenen uns percentatges inferiors a les ceràmiques
de cuina itàliques, però també es mantenen. Tanmateix, veiem
que les cassoles foren exclusivament importades, mentre que
les olles foren majoritàriament de producció local o regional,
Fig. VI.5. Percentatges del total de la ceràmica comuna i de cuina
de l’època republicana de Valentia.
encara que s’ha documentat alguna olla de procedència itàlica
en els moments inicials. S’intueix una dicotomia, o potser una
complementarietat, en què els productes de perfils més tancats
eren produïts en la zona pròxima a la ciutat mentre que els recipients oberts eren importats, cosa que es mantindrà en l’època imperial, com veurem més endavant. A més, cal remarcar
l’aparició de fonts de ceràmica d’engalba roja pompeiana solament a partir del 80 aC.
Pel que fa a les ceràmiques púniques de cuina (6,8 %), no
són massa abundants encara que la presència sí és constant. No
les trobem en el període fundacional, però sí immediatament
després amb un augment del comerç entre el 130 i el 100, per
a disminuir en el primer quart del I aC. S’han documentat tres
tipus de pasta procedent de tres zones de producció: la primera i
més coneguda, la del nord africà, Tunísia, d’on procedeix algunes cassoles i tapadores; la segona probablement de Cartagena,
d’on solament es documenten olles; la tercera de la zona púnico-ebusitana, d’on vénen cassoles.
Les ceràmiques de pasta clara recent (1,6 %) estan presents
des del moment de la fundació, sempre de manera escassa. En
el període postfundacional augmenten una mica, per a tornar a
disminuir en la primera meitat del segle I aC.
S’han documentat productes de ceràmica grisa emporitana
(4,24 %), evidentment gerretes o gotets i també algun platet
sempre de final del segle II aC. A més, hi ha una sèrie de peces
que no s’han pogut associar a cap zona de producció concreta
però que sabem amb seguretat que són importacions (3,1 %).
La ceràmica reductora de cuina és molt abundant (28 %),
just per darrere de la ceràmica itàlica de cuina. Aquest grup és
heterogeni i es poden diferenciar dos subgrups: un de filiació
autòctona amb pastes negres o grises amb desgreixants de quars
blanc, on pràcticament es produeixen solament olles i tapadores;
l’altre grup de filiació itàlic que reprodueix models de recipients
itàlics amb desgreixants més fins i pastes més marrons i menys dures. El primer grup apareix des dels nivells fundacionals
i continuarà en època altimperial, mentre que el segon grup es
documenta únicament en l’època republicana, des de la fundació fins a la destrucció de la ciutat.
Pel que fa a la ceràmica comuna (22,1 %), durant tota l’etapa republicana fou relativament escassa, sobretot al principi, i
les formes que es constaten són clarament d’influència romana. L’explicació d’aquesta escassetat podria estar en què fou la
217
[page-n-233--data::data]
ceràmica ibèrica la que assumí les funcions d’aquesta. En general, allà on hi ha percentatges baixos de ceràmica comuna de
cocció oxidant, hi ha percentatges alts de ceràmica ibèrica per
a l’època republicana i a la inversa per a l’època imperial. Anteriorment s’havia relacionat, l’augment de la ceràmica ibèrica
en els estrats de destrucció amb un possible bloqueig de la zona
fidel a Sertori durant el conflicte de la qual formaria part la ciutat de Valentia (Marín, Ribera i Serrano 2002: 128). No és una
producció homogènia pel que fa a pastes ni a formes, però hi
destaquen els recipients tancats, gerres i ampolles, i tapadores, a
més d’algun morter. Altres produccions minoritàries són la ceràmica comuna reductora on hi ha alguna copeta que cal posar en
relació amb les imitacions locals o regionals de vernís negre i
també algun fragment de ceràmica pintada.
En general, es constata un abastiment d’importacions itàliques amb unes produccions locals o regionals de clara influència ibèrica i processos imitatius de les ceràmiques itàliques.
VI.2. ÈPOCA IMPERIAL
VI.2.1. el principat d’august (5 ac-14 dc)
Les evidències arqueològiques obtingudes en diverses excavacions a la ciutat situen aquest període com el moment de recuperació després de l’abandonament que suposà la destrucció de la
ciutat a mans dels exercits de Pompeu. Aquesta reocupació fou
inicialment tímida (Ribera 2010b: 263), encara que matisada en
algunes ocasions (Revert 2009: 147). Aquest període presenta
un important volum de material fruit de l’amortització del pou
republicà de l’Asklepieion de l’Almoina però també s’ha estudiat una tomba de la necròpoli occidental (fig. VI.6).
Pel que fa a la ceràmica fina, s’observa un canvi substancial ja que la TSI va irrompre a Valentia amb el conjunt
més nombrós d’aquesta producció aparegut fins al moment
en la ciutat. Junt a ella, les ceràmiques de parets fines són de
producció itàlica, encara que es constata també la presència
de peces catalanes amb formes allunyades dels tipus republicans. Apareixen també algunes ceràmiques d’engalba roja i
d’altres d’engalba negra que probablement imiten la vaixella fina itàlica. Entre les llànties es troben formes pròpies
d’aquest període com l’exemplar amb ansa plàstica. La ceràmica ibèrica continua present amb percentatges elevats, però
les formes mostren ja evidents influències romanes. Contràriament al que ocorria en l’època republicana, les àmfores són ara majoritàriament peninsulars, sobretot bètiques i
tarraconenses, encara que es documenten també ceràmiques
itàliques, africanes i orientals.
Pel que fa a les ceràmiques de cuina, en aquest moment és
majoritària la ceràmica de cuina reductora regional amb olles
molt semblants als tipus classificats en l’època republicana,
mentre que la ceràmica itàlica de cuina, inferior en nombre, es
compon d’un repertori variat amb fonts de ceràmica d’engalba
roja pompeiana, morters lacials, cassoles baixes i profundes i
tapadores. Es documenta per primera vegada a la ciutat la ceràmica de cuina africana i també la ceràmica comuna africana.
Resulta molt interessant l’important augment de la ceràmica
comuna de cocció oxidant, molt més abundant que en l’etapa
republicana; paral·lelament la ceràmica ibèrica disminueix considerablement, cosa que reforça la idea d’una mateixa funció
218
per a les dues produccions. Entre la ceràmica comuna de cocció
reductora també hi ha un conjunt de peces dispars que imitaven,
probablement, recipients de vaixella fina.
En aquest període les ceràmiques comunes i de cuina de
producció local i regional presenten un repertori formal variat
amb molts tipus de recipients diversos, sense unes formes estàndard que tant podien imitar recipients de vaixella fina importada o de ceràmica de cuina, com formes de tradició ibèrica; a més n’apareixen de noves. Sembla per tant un moment
de canvi, d’eclosió de noves formes ceràmiques i d’innovació
en el qual els tipus de recipients que volen crear no acaben
d’estar ben definits.
VI.2.2. dinastia juli-clàudia (14-69 dc)
En aquest període continua la lenta però constant recuperació de
la ciutat, de la qual en coneixem poques restes ja que la posterior
renovació de l’època flàvia n’ha obliterat la majoria (Huguet i
Ribera 2014: 153). S’ha estudiat a partir de petits conjunts dispersos que continuen aquesta tendència, entre els quals destaquen la deposició votiva del decumanus de l’Almoina, diverses
tombes de les necròpolis occidental i la situada al nord del Túria
i un femer també situat a la mateixa zona (fig. VI.7).
A l’inici d’aquest període continua sent majoritària la TSI,
que fou desplaçada per la TSSG a partir del tercer quart del segle I dC (Ribera i Poveda 1994: 95). En general, comptem amb
pocs exemplars de sigil·lades per aquest període en el qual, en
canvi, sí s’ha trobat un voluminós conjunt de ceràmiques de parets fines. Aquestes presenten diferències notables amb l’etapa
anterior bàsicament pel que fa a l’origen, ja que inicialment eren
peces d’origen ebusità i posteriorment de procedència bètica i
probablement de Terol. Les àmfores són escasses i majoritàriament de procedència hispànica, entre les quals destaquen les de
procedència tarraconense i en menor mesura bètica.
Tanmateix, pel que fa a la ceràmica comuna i de cuina,
aquesta etapa segueix la tònica general de l’època d’August,
tot i que amb certes variacions. La ceràmica reductora de cuina regional és més abundant que la ceràmica itàlica de cuina.
En la primera es classificaren una sèrie d’olles de tipologia
molt diversa entre sí, que havien perdut els perfils de l’època
republicana i d’August i es presenten ara amb colls curts més
semblants a les produccions flàvies. La ceràmica de cuina
itàlica no és massa abundant, però se’n documenta la importació. La ceràmica comuna de cocció oxidant continua la
tendència anterior i augmenta progressivament alhora que la
ceràmica ibèrica disminueix. Pel que fa a les formes, com
en l’època d’August eren variades, eclèctiques i en general
el seu repertori formal és més semblant al de l’època d’August que al de l’època flàvia tot i que es documenten algunes
formes noves com els platerets amb vora arrodonida cap a
l’exterior i ala. Per últim, destaca l’aparició de l’última peça
de ceràmica grisa emporitana tardana trobada a la ciutat.
VI.2.3. dinastia flàvia (69-96 dc)
En aquest període la ciutat experimentà una vitalitat constructiva no coneguda fins al moment. La superfície del recinte urbà
es duplicà (Escrivà, Jiménez i Ribera 2013: 56), es monumentalitzà el fòrum i es reformaren gran part de les construccions
[page-n-234--data::data]
Fig. VI.6. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període d’August, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
219
[page-n-235--data::data]
Ø
Fig. VI.7. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període juli-claudi, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
220
[page-n-236--data::data]
existents al mateix temps que se’n construïen de noves (Ribera i Jiménez 2012: 94). Aquesta important activitat edilícia
comportà grans acumulacions de material d’on procedeixen
la major part dels conjunts ceràmics estudiats d’aquesta època, als quals s’ha d’afegir l’aixovar d’una de les tombes de la
necròpoli occidental i les ceràmiques procedents del primer
nivell de l’arena del circ (fig. VI.8).
A l’inici de l’època flàvia la vaixella fina predominant és la
TSSG, amb absència quasi total de TSH i molt poca incidència
de les produccions itàliques, a les quals la TSSG anà substituint a partir de l’època de Claudi. A poc a poc, aparegueren
les produccions hispàniques, però s’ha de matisar la presumpta
“irrupció” de productes hispànics plantejada anteriorment per
alguns autors (Escrivà 1989b: 177; Ribera i Poveda 1994: 97).
En paral·lel fa la seua tímida aparició la TSA A, sempre amb
percentatges molt inferiors a la TSH i també a la TSSG. Les
produccions de parets fines continuen sent les de l’etapa anterior, majoritàriament bètiques amb engalba ataronjada i les anomenades de “closca d’ou”, i de Terol; a més, aparegueren els
primers fragments de ceràmica vidriada en verd. Les àmfores,
com en l’època juli-clàudia, són majoritàriament de procedència
hispànica: tarraconenses, apareixen en aquest moment les imitacions d’àmfores gal·les de petites dimensions i base plana, i en
menor mesura les bètiques.
Pel que fa a la ceràmica de cuina, l’africana augmenta en
nombre i comencen a aparèixer les formes ben representades a
partir del segle II dC. Les itàliques són inferiors a la dels períodes precedents, però encara s’importen morters lacials amb ala i
les últimes fonts d’engalba roja pompeiana. D’altra banda, i molt
més abundants que les africanes, són les ceràmiques reductores
de cuina regionals que en aquest moment redueixen el seu repertori a unes poques formes estandarditzades, que són pràcticament
les que documentà Reynolds (1993: 95) a la vall del Vinalopó.
Entre la ceràmica comuna de cocció oxidant sembla que
també disminueixen el nombre de formes produïdes i s’estableix un repertori formal que es mantingué durant el segle II
dC. De l’elevat nombre de formes creades en l’època d’August
i juli-clàudia, se’n triaren unes quantes, que es fabricaren amb
variacions mínimes durant el segle posterior, i se n’abandonaren
altres. Despunta la fabricació de gerres, tot i que aquestes sempre havien estat nombroses, i les paropsis amb anses horitzontals i plats. La ceràmica comuna de cocció reductora disminueix
respecte a etapes anteriors i tot i que continuà present en els
períodes posteriors, no és massa significativa i reprodueix les
formes més esteses de ceràmica comuna de cocció oxidant.
VI.2.4 dinastia antonina: de nerva a adrià (96-138 dc)
Aquest període és relativament llarg però amb poques evidències constructives, tot i que es constaten algunes remodelacions i
refaccions de les estructures construïdes durant l’època flàvia en
diferents llocs de la ciutat. Hi hem estudiat el material de les successives capes de l’arena del circ, que tot i que no són conjunts
massa abundants, evidencien canvis respecte als períodes precedent i posterior i, per tant, estan ben caracteritzats (fig. VI.9).
La TSSG continua present en la primera meitat del segle II,
tot i que els percentatges disminueixen de manera dràstica. Probablement continuà en ús fins a l’inici del segle, però ja no degueren importar-se més recipients. La TSH es torna majoritària
en aquest moment, sobretot en l’època d’Adrià. Majoritàriament són productes de Tritium Magallum i en menor mesura
de Bronchales (Escrivà 1989: 421-430). Els productes hispànics
estan encara lligats als models gàl·lics i són de bona qualitat,
però amb l’avanç del segle degeneraren i s’allunyaren cada vegada més dels prototips. Per a la TSA A, la primera meitat del
segle II suposa un lent però constant augment. Les ceràmiques
de parets fines estan representades quasi exclusivament per un
tipus de copa caliciforme molt abundant en el territori valencià,
que és característica del segle II dC, (Peñil et alii 1986: 195) i
la resta de produccions pràcticament desapareixen. Pel que fa a
les àmfores, seguint la tendència del període flavi, són majoritàriament peninsulars, bètiques i tarraconenses, però també es
documenta la importació de vi oriental i oli de la Tripolitània.
La ceràmica de cuina itàlica està present però sempre amb
percentatges baixos, potser perquè encara seguia en ús però sense que s’importaren més recipients. Es documenta la gerreta o
bullidor oriental de procedència egea. La ceràmica africana de
cuina, sense cap dubte, fou la ceràmica comuna importada més
abundant i reflecteix la “invasió” que, a partir de l’època flàvia
i sobretot durant el segle II, monopolitzà els mercats costaners
del Mediterrani Occidental. Es continuen produint formes de
l’època flàvia i se’n afegeixen de noves. La ceràmica reductora
de cuina regional i la ceràmica comuna oxidant continuen en la
tònica de la fase anterior, sense que es detecten canvis formals
evidents als recipients. Per a la primera, abunden les olles i les
tapadores i en menor mesura la forma de bullidor i la cassola
dels tipus que s’havien imposat en el període anterior i que probablement en aquest es generalitzen. A més, sembla que aquest
període fou el de màxima expansió d’aquesta producció. Pel
que fa a la ceràmica comuna oxidant, les gerres continuen sent
el recipient més fabricat però també es documenten ampolles,
paropsis, lebetes i tapadores, entre altres amb diferents variants
documentades ja anteriorment.
VI.2.5. dinastia
(138-192 dc)
antonina: des d’antoní pius fins a còmmode
Aquest període s’ha estudiat a partir del material de la segona
fase constructiva dels Banys de l’Almirall i de les necròpolis,
d’entre els quals destaca el conjunt de l’ustrinum del carrer Sant
Vicent, a més d’una tomba de la necròpoli situada al nord del
Túria i una de les primeres tombes de La Boatella (fig. VI.10).
En general, la ceràmica continua amb la mateixa tònica evolutiva de l’etapa anterior. La TSSG desapareix i quan la trobem
s’ha interpretat com de caràcter residual. La TSA A continua
el seu lent camí per a situar-se, a partir de la segona meitat del
segle, en el segon lloc de la vaixella fina importada. La TSH
procedent de Tritium Magallum és la vaixella fina majoritària.
Aquests productes hispànics prengueren el seu propi caràcter,
amb la reelaboració de les formes clàssiques, que es feren més
profundes i exvasades i simplificaren tant la decoració com la
definició en les línies, canaletes i motllures. Entre les ceràmiques de parets fines resten únicament les produccions regionals
que pràcticament sols produïen la forma caliciforme típica de
la ciutat. Les llànties són les característiques del segle II dC,
mentre que les àmfores són de procedència hispànica majoritàriament tarraconenses i, en menor mesura, bètiques, encara
que també hi ha alguna àmfora africana.
221
[page-n-237--data::data]
Fig. VI.8. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període flavi, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
222
[page-n-238--data::data]
Fig. VI.9. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període entre el 96-138 dC, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
223
[page-n-239--data::data]
La ceràmica itàlica de cuina en aquest moment es pot considerar com de caràcter residual, amb l’excepció d’algun cas
concret. La ceràmica africana de cuina aporta elements diferenciadors de l’etapa anterior sobretot el desenvolupament de
les ales de les tapadores i l’aparició d’alguna forma de cassola. Continua sent molt abundant, com també ho és la ceràmica
reductora de cuina regional que no presenta canvis respecte a
l’etapa precedent amb olles, tapadores, bullidors i cassoles. La
ceràmica comuna de cocció oxidant tampoc mostra excessius
canvis, tot i que en aquest moment cal destacar l’aparició d’elements ceràmics com les possible arulae i el tintinnabulum. Les
formes més abundants en aquest moment continuen sent les gerres, ampolles, paropsis, lebetes i tapadores, entre altres.
VI.2.6. dinastia severa (193-217 dc)
En aquest moment la ciutat va viure un període de canvi, que
en l’etapa posterior arribarà a ser de col·lapse. Tot i que no en
sabem els motius, alguns edificis són abandonats i el temps va
fer que s’enderrocaren els sostres i les parets com en el cas de
les construccions dels Banys de l’Almirall.
El període entre el final del segle II i el principi del segle
III dC està molt ben representat a la ciutat per l’existència de
diversos contextos com són l’abocador de la plaça del Negret,
els estrats d’enderroc dels edificis dels Banys de l’Almirall i el
forn terrisser situat al nord del Túria, però també una tomba de
la necròpoli occidental (fig. VI.11).
La TSH continua sent la majoritària i hi apareixen el bols
senzills de la forma 8 de manera constant que fins a aquest moment ho havien fet de manera molt tímida en el període anterior.
La quantitat i varietat de TSA A augmentà ostensiblement i duplicà els percentatges quantitatius de la primera meitat del segle
II dC. Però, a més, augmenta també la representació de formes
anomenades tardanes majoritàriament produïdes en A1/2 i A2.
Les parets fines continuaren presents i constants amb el caliciforme típic de Valentia. Les llànties també eren molt abundants i
en destaquen les de disc probablement africanes. Pel que fa a les
àmfores, tot i que es manté la producció hispànica com a majoritària, bètiques i tarraconenses, hi ha una aparició de les formes
evolucionades pròpies de final del segle II i el segle III dC.
La ceràmica africana de cuina continua sent majoritària i
s’importen formes noves de tapadora, cassola i en menor mesura
també alguna gerra de cronologia tardana que coincideixen cronològicament amb les formes tardanes de la TSA A. A més, es
documenta la tímida importació de ceràmica comuna africana. La
ceràmica reductora de cuina regional continua produint les formes que es fabricaven des de l’època flàvia però se n’afegí alguna
cassola més, de probable inspiració africana. Per la seua part, la
ceràmica comuna de cocció oxidant no presentà massa canvis.
Les formes més abundants continuen sent les mateixes que en
l’etapa anterior i hi destaca la decoració de línies brunyides d’alguna de les peces que no s’havia documentat fins al moment.
VI.2.7. període dels emperadors siris i iliris (218-282 dc)
Al llarg del segle III dC la ciutat començà a viure un període
de col·lapse, que en part ja es pot copsar en l’etapa anterior,
amb l’abandonament d’estructures, com les clavegueres, o
esfondrament d’edificis, incendis a diferents zones de la ciu224
tat i, en general, una persistent falta de manteniment de les
infraestructures públiques. Per a aquest estudi comptem bàsicament amb el material d’amortització de la claveguera del
carrer del Mar i diverses tombes de les necròpolis occidental
i La Boatella (fig. VI.12).
A nivell ceramològic s’observa un profund canvi en la majoria de les produccions. La vaixella fina és ara dispar, es documenten encara TSH (que no TSHT), TSA A, TSA A/D i TSA C,
aquesta última la més abundant. Probablement, els recipients
de ceràmica de parets fines són de caràcter residual i les llànties, com en el període anterior són de producció africana. Les
àmfores són majoritàriament de producció hispànica, bètiques i
tarraconenses, però hi ha un augment de les àmfores africanes
de cronologia avançada.
En general, les ceràmiques comunes i de cuina mantenen
els seus percentatges. Entre la ceràmica africana de cuina
continuen documentant-se les formes del segle II però també
altres pròpies de principi del III dC. La ceràmica reductora
de cuina regional continua produint el mateix reduït repertori ceràmic, però amb alguna variació formal en els recipients
tancats que, com hem vist també per als recipients tancats de
cocció oxidant, desplaçaren el major diàmetre del cos cap a la
zona inferior de la peça.
Es documenta també la importació de bacins de ceràmica
comuna africana. El canvi més important s’observa en les ceràmiques comunes de cocció oxidant, en les quals variaren tant les
pastes com les formes.
En aquest període, les pastes disminueixen en qualitat i es
fan més toves i amb desgreixats menys fins. Les formes tancades fan descendir la part més ampla del cos a la zona inferior,
augmenten de diàmetre els colls i arrodoneixen les vores. També destaca l’aparició d’ampolles de coll cònic i ressalt amb dues
anses. En les formes obertes, es mantenen els tipus anteriors
però apareixen recipients més tancats i de dimensions lleugerament inferiors.
VI.2.8. conclusions de l’època imperial
L’època imperial inclou tres segles al llarg dels quals s’ha pogut establir una sèrie de períodes en un intent d’explicar l’evolució general de les ceràmiques comunes a Valentia. Tanmateix, i de manera
general, podem plantejar l’existència de tres grans fases que grosso
modo coincideixen amb cadascun dels tres segles; en les quals es
poden identificar pautes generals de comportament pel que fa al
comerç i als usos mitjançant la ceràmica (fig. VI.13).
La primera comprèn el regnat d’August i el període juli-claudi. És un moment inicial en el desenvolupament de la ciutat del qual encara no hi ha massa informació arqueològica i els
vestigis en són limitats. Malgrat això, pel que fa a la ceràmica
comuna i de cuina de producció local s’observa, en general, una
falta d’uniformitat en els recipients, o dit d’una altra manera,
el que sembla una etapa d’experimentació en el disseny formal
dels recipients, una mena de fase creativa o inicial de recerca
de les formes més útils/adequades per a determinats usos. En la
segona fase, que inclou des del període flavi fins al període dels
severs, s’observa una reducció dels tipus de recipients i una estandardització de les formes amb pocs canvis fins al final, quan
comencen a introduir-se noves formes. La tercera fase, comprén
la major part del segle III analitzat quan s’observa una tendència
[page-n-240--data::data]
Ø
Ø
Ø
Ø
Fig. VI.10. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període entre el 138-192 dC, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
225
[page-n-241--data::data]
Fig. VI.11. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període dels Severs, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
226
[page-n-242--data::data]
Fig. VI.12. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període entre el 217-282 dC, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
227
[page-n-243--data::data]
a la transformació tant a nivell tècnic com formal que potser
hem de posar en relació amb l’etapa d’esgotament urbà, falta de
manteniment, abandonament i incendis que s’ha documentat en
diverses intervencions a la ciutat. Al nostre parer, la ceràmica
local i regional es desenvolupà en un marc social, històric i cultural que l’afectà notablement i del qual no la podem deslligar.
Pel que fa a la ceràmica de cuina i comuna d’importació,
aquestes tres fases, tot i que resulten igualment vàlides, es dilueixen una mica com a conseqüència del caràcter global del
comerç a la Mediterrània en l’època imperial. La primera fase,
encara hereva de l’època republicana, vindria marcada per les
importacions itàliques amb un incipient comerç africà; en la segona, els productes africans ja haurien guanyat la partida als
itàlics; finalment en la tercera fase, les ceràmiques africanes reflecteixen el gran auge que des del punt de vista polític, social i
comercial experimentaren les províncies africanes.
A partir de l’estudi de la ceràmica podem entreveure,
doncs, dues realitats paral·leles, en part imbricades: una a
nivell micro, representada per les ceràmiques de producció
autòctona, estretament lligada a la ciutat i el seu territori; i
l’altra, a nivell macro, representada per les ceràmiques d’importació, lligades al comerç mediterrani i a les tendències
econòmiques generals de tot l’Imperi.
Pel que fa als grups ceràmics en particular, la ceràmica
itàlica de cuina (4,6 %) continuà sent importada durant els tres
primers quarts del segle I dC, per a disminuir després fins a desaparéixer. Es documenten fonts d’engalba roja pompeiana, apareixen també morters de la zona lacial. La ceràmica africana de
cuina (21,4 %), documentada ja en l’època d’August a la ciutat,
va anar incrementant fins a arribar a ser la producció de cuina
per excel·lència del segle II i III dC. Els recipients documentats
són cassoles altes i baixes, fonts i tapadores.
Quant a la ceràmica comuna d’importació, no és massa
abundant en cap de les fases, però en destaca la comuna africana del període d’August i del final del segle II i III que respon
a dues produccions diferents. El primer grup són recipients tancats, gerres i ampolles, i bols grans i xicotets; el segon grans
recipients i gerres. També cal destacar la presència de les dues
produccions de ceràmica comuna oriental de l’època d’August i
la gerreta/bullidor procedent de l’Egeu documentada en el segle
II dC; per últim, hem considerat també com a importació, encara que regional, l’únic recipient de ceràmica grisa emporitana
documentada en l’època de Tiberi.
La ceràmica reductora de cuina regional (20,6 %) experimentà una primera fase de caràcter heterogeni i plural, per passar a estandarditzar-se en època flàvia, quan a més es generalitzà fins al segle III dC, moment en el qual encara es troba en ús.
Com ja hem comentat anteriorment, intuïm una complementarietat de la ceràmica africana de cuina i la ceràmica reductora de
cuina regional, ja que la primera està representada majoritària-
228
Fig. VI.13. Percentatges del total de la ceràmica comuna i de cuina
de l’època imperial de Valentia.
ment per cassoles mentre que la segona ho està per olles. Fins a
l’època flàvia els recipients no estan ben establerts però a partir
d’aquest moment hi ha una estandardització de les formes i dels
processos productius. Les pastes són ben semblants tot i que
les analítiques efectuades demostren que procedeixen de tallers
diferents. Pel que fa a les formes són bàsicament olles, encara
que també alguna marmita, cassola i gerreta-bullidor. Aquesta estandardització començarà a variar a partir del segle III dC
amb l’evolució de les formes anteriors.
La ceràmica de cocció oxidant (51,2 %) es documentà des
del principi de l’època imperial com una de les produccions
majoritàries i mantingué els seus percentatges fins al segle III
dC. Tot i procedir de diferents centres productius comparteixen
unes característiques comunes. Morfològicament destaques
les gerres, en diferents formats i mesures, les ampolles, copes,
plats i grans recipients tipus bacins o fruiters. Fora del que són
els recipients culinaris o auxiliars, apareixen alguns elements
ceràmics que interessants com les àrules votives, la màscara o
figuretes de terracota. A principi del segle I dC encara conserven
marcats trets de la producció indígena i es produeixen moltes i
molt variades formes. Com en el cas de les ceràmiques reductores de cuina regional, després d’una primera fase d’experimentació acabà conformant un repertori formal prou estandarditzat
en el període flavi, per elaborar-lo de nou cap al segle III dC,
quan s’observa també un canvi tecnològic. Per últim, la ceràmica comuna de cocció reductora (1,3 %) era abundant en el
període d’August i l’inici del juli-claudi, probablement com a
hereva de les imitacions de ceràmica grisa de l’època republicana, però posteriorment disminuí en nombre i restà pràcticament com a anecdòtica reproduint les formes de la ceràmica
de cocció oxidant. En ocasions, no són més que defectes de
cocció, massa cremats per allò que es volia obtindre, que es
comercialitzen igualment.
[page-n-244--data::data]
VII
La ceràmica comuna a Valentia en el seu lloc.
Producció, distribució i ús
VII.1. PRODUCCIÓ, COMERCIALITZACIÓ
I FORMES D’ARRIBADA
Com s’ha vist a partir de l’anàlisi de les diferents produccions
ceràmiques identificades a la ciutat de Valentia, els llocs de procedència són diversos i dispersos. Hem intentat aproximar-nos
diferenciant els productes importats dels de producció local i
regional. Per als primers, en alguns casos els llocs de producció són ben coneguts, com els de la ceràmica itàlica de cuina o
africana de cuina, i en altres no ho són tant, com en el cas de
les olles de cocció reductora importades en l’època fundacional.
Tanmateix, en aquest apartat ens interessa destacar la producció
local o regional de gran part de les ceràmiques, tant en cocció
reductora com en cocció oxidant. Al nostre parer, sembla provada la filiació indígena d’aquestes produccions. Una filiació
present en les ceràmiques locals i regionals d’arrel autòctona,
romanitzades, evolucionades, amb innovacions i clarament
allunyades de les ceràmiques ibèriques.
Pel que fa al lloc concret d’origen, la qüestió és interessant però difícil d’esbrinar donat que s’han excavat ben pocs
tallers o forns de producció de ceràmiques comunes a l’actual província de València (Coll 2005: 166). Per a les ceràmiques regionals reductores de cuina de l’època imperial fa
algun temps proposàvem un origen regional, probablement
entre les actuals poblacions de Sagunt, València i Llíria a
partir de les anàlisis arqueomètriques d’individus procedents
de les dues primeres, la gran varietat formal identificada en
la zona i l’aparició de recipients en una etapa primerenca
(Huguet 2012: 450) (fig. VII.1). Ara, a més, podem afegir
que hi ha una evolució des de la ceràmica ibèrica de classe
B (Mata i Bonet 1992: 172) que es materialitzà en època re-
publicana en les olles de cocció reductora fins a les produccions altimperials de ceràmica reductora de cuina regional
(Huguet 2013: 321). No obstant això, no s’ha documentat
cap forn que produís aquest tipus de ceràmiques, l’estudi
del qual seria bàsic per a la comprensió correcta d’aquest
complex fenomen. Per aquesta producció hem de pensar que
probablement existirien diferents tallers que treballaven amb
tècniques molt semblants per obtindre un producte concret,
i no en un únic centre artesanal que fabriqués la totalitat de
la producció. Recentment, Bayo (2014: 104, fig. 4, 1 i 3) ha
identificat aquest tipus de produccions en diferents jaciments
costaners d’Alacant datats entre el final del segle II i la primera meitat de l’I aC relacionats amb les guerres sertorianes.
Potser aquest fet indica una primerenca comercialització regional d’aquest tipus de ceràmiques que l’autora denomina
de “pasta local valenciana” (Bayo 2014: 106). Probablement,
també s’ha d’associar a l’anomenada classe B de ceràmica
ibèrica trobada a Libisosa (Lezuza, Albacete) en els contexts
de destrucció sertorians (Uroz i Uroz 2014: 205) i a les olles
de cuina romanes documentades per Verdú (2015: 174) a la
necròpoli ibèrica de l’Albufereta d’Alacant.
Pel que fa a la ceràmica comuna de cocció oxidant, proposem un origen local, potser també comarcal o regional, però en
tot cas més proper que el de la ceràmica reductora de cuina. En
aquest cas, sí s’ha documentat l’existència a l’actual província
de València d’alguns forns que produïen ceràmica de cocció
oxidant, sovint junt amb altres recipients com les àmfores o
ceràmica arquitectònica (Coll 2003: 171).
Alguns d’aquests forns estaven relacionats amb vil·les rurals de manera que les seues tasques agrícoles feien necessària
la creació de recipients de contenció per als productes del camp.
229
[page-n-245--data::data]
Fig. VII.1. Mapa de dispersió de la
ceràmica reductora de cuina regional
de l’època imperial de la façana
mediterrània.
A Valentia s’ha estudiat l’únic centre productor conegut fins al moment, el forn de l’avinguda de la Constitució.
Aquest estava situat a 1200 m del recinte imperial de la ciutat, en una àrea funerària, cosa que s’ajusta als preceptes higiènics i de seguretat referents a les terrisseries romanes que
obligaven a ubicar-les fora de la ciutat (Huguet et alii 2008:
166). No es descarta la possibilitat que hi hagueren altres
forns al voltant d’aquest però les excavacions no n’han constatat més. Tampoc s’han trobat restes dels edificis annexes al
forn: taller, bassa de decantació, zones d’assecament i d’emmagatzemament (fig. VII.2).
En un radi inferior als 10 km de distància de Valentia es
documentaren en primer lloc els forns de Paterna, Paterna I,
Paterna II i la Vallesa (Paterna). Els dos primers es trobaren
en l’anomenat barri terrisser de les “olleries menors” i produïen àmfores, majoritàriament del tipus Dressel 2-4 i ceràmica comuna de cocció oxidant (Mesquida i Villarroel 2003).
La Vallesa està associat a una possible vil·la rural i probablement fou destruït, ja que les restes només es van reconèixer
visualment (Mesquida 2001: 16). En segon lloc es troben els
forns apareguts a l’Hort de Pepica (Catarroja, l’Horta Sud)
que produïen materials de construcció, ceràmica comuna de
cocció oxidant i àmfores, majoritàriament del tipus Dressel
2-4 (García-Gelabert 2005: 51).
En un radi inferior als 20 km es documentà el forn de la
Llobatera (Riba-roja de Túria, el Camp del Túria), on també
es produí ceràmica comuna de cocció oxidant (Miramón i
Porcar 1988), i al voltant dels 25-30 km es troben cap al nord
els forns documentats de Sagunt i Almenara i el testar d’Estivella i cap a l’oest els de Llíria i Olocau, entre els quals destaca el de Rascanya per l’existència de quatre forns amb un
pati central i altres estructures associades al taller artesanal
(Escrivà, Martínez i Vidal 2001: 76-79). En un radi al voltant
dels 40 km es troba el forn de la Punta (la Vall d’Uixó, la
Plana Baixa) (Arasa 2001: 124-127) i en un radi una mica
superior als 50 km els d’El Sitjar (Onda, la Plana Baixa) cap
230
a
b
Fig. VII.2. a) dues parts d’un mateix pinax del segle IV aC
procedent de Grècia amb representació de l’interior d’un forn
de ceràmica a la dreta i una imatge de ramaderia a l’esquerra; b)
la possible reconstrucció, proposada per Scheibler, del mateix
dibuix, on s’observa la cambra de combustió, la graella i el
laboratori (Scheibler 2004: 117).
[page-n-246--data::data]
al nord, Requena i Higueruelas cap al nord-oest i Castelló
de la Ribera cap al sud. A uns 60 km al sud es documenten
els forns de la Safor (Gandia, Daimús, Beniarjó, Oliva i Dènia), on destaquen els set forns de Beniarjó per a la producció majoritàriament d’àmfores vinàries, però no únicament,
tot i que evidentment queden molt lluny i probablement cal
associar-los a la ciutat de Dianium; i al nord la producció de
cantimplores recentment identificada a la vil·la de Vinamargo (Castelló de la Plana), encara en estudi per part dels directors de l’excavació, a qui els agraïm la informació (Alfonso
i Miguélez 2010: 95).
D’altra banda, a Pompeia entre altres representacions
al·lusives a terrisseries (fig. VII.3), es coneix una inscripció
en una de les tabernae de la via de la Abundància (Regio VIII,
insula 4, 1) la casa del comerciant de terrissa Zosimo (Avvisati 2003: 161), on es descriu l’agenda setmanal d’aquest comerciant (CIL IV, 8863): “dilluns, Cumes; dimarts, Pozzuoli;
dimecres, Roma, dijous, Càpua; divendres: descans?; dissabte: Pompeia; diumenge: Nola” (Cavassa 2009: 103). Veiem,
doncs, que aquest comerciant de terrissa probablement dilluns
viatjava cap a Cumes, a poc menys de 45 km de Pompeia, des
d’on es traslladaria fins a Roma els dies següents per a tornar
per Càpua, també a 45 km de Pompeia.
Es desplaçava per tant al voltant de 200 km, unes 133
milles, per vendre els seus productes fent escales en poblacions intermèdies. Tot i que no sabem si en les destinacions
costaneres aniria amb vaixell, sabem segur que a l’interior,
Càpua i Nola, hauria de moure’s per terra. Probablement, a la
zona de València en època romana, cap terrisser es desplaçaria 200 km per comerciar amb ceràmica comuna, ja que no
existia cap ciutat que pogués comparar-se al pol d’atracció
que devia ser la ciutat de Roma en aquell moment, però segurament sí hauria de desplaçar-se una bona tira de milles per
vendre els seus productes. És per això que hem volgut oferir
un elenc (fig. VII.4), encara que siga de manera sintetitzada,
dels diferents forns documentats al voltant de la ciutat en
relació amb cercles concèntrics de 10 km.
Tot i que alguns dels tallers documentats s’associen a vil·les rurals, no s’ha d’oblidar que la ciutat devia demandar importants quantitats de ceràmica que, si no subministraven les
terrisseries properes, ho devien fer altres una mica més allunyades. Malgrat tot, determinats tallers tindrien el seu principal
destinatari en altres centres d’atracció com són Saetabis per
als forns de Castelló de la Ribera, Dianium per als forns de
la Safor. Coll (2005: 172) ja se n’adonà de la concentració de
restes de forns de producció ceràmica situats a les comarques
de l’Horta Nord i Sud, el Camp del Túria i el Camp de Morvedre que coincideix amb tres nuclis de població importants de
l’època romana: Edeta, Saguntum i Valentia. A més, aquesta
zona coincideix amb la que nosaltres proposem com a àrea de
producció de la ceràmica reductora de cuina.
Pel que fa al transport de les mercaderies, les ceràmiques
comunes d’importació arribaren per via marítima junt a altres
productes principals en el marc de les relacions comercials del
Mediterrani occidental, com demostra el pas de l’abastiment de
ceràmiques de cuina itàliques a les ceràmiques de cuina africanes. Així, doncs, les dinàmiques comercials imperants al
Mediterrani inclouen també la ceràmica de cuina, i en ocasions
fins i tot la ceràmica comuna. Però com sempre s’ha afirmat,
Fig. VII.3. Pintura pompeiana on es representa a un terrisser
mentre fabrica vaixella ceràmica al torn i, junt a ell, el déu Vulcà
(Pompeia II, 3, 9).
les ceràmiques comunes no viatjaven soles com a mercaderia
principal, sinó que en els vaixells que transportaven principalment vi, oli, gra, saladures, marbres, etc, formaven una càrrega
secundària constituïda per ceràmiques fines i també ceràmica
comuna i de cuina. Grans vaixells carregats salparien des d’un
port principal fins arribar a un altre port principal (Nieto 1996:
110), on descarregarien íntegrament la seua càrrega per a, posteriorment, ser redistribuïda amb naus de menor capacitat, a les
quals afectaven menys els condicionaments del litoral valencià
(Pérez Ballester 2003: 115).
En època romana, el paisatge del golf de València seria ben
distint a l’actual, ja que la línia de costa es trobava desplaçada
un poc més cap a l’interior, hi havia abundants canals i zones
palustres, el llac de l’Albufera era més gran i enllaçava pel nord
amb els aiguamolls de Sagunt i Almenara fins a l’extrem sud de
la Plana de Castelló (Carmona 1990). Valentia estava situada a
només 4 km de la mar i el Túria era navegable fins a la ciutat,
tal com demostra la troballa del port fluvial del carrer Comte de
Trénor en la llera nord del riu (Burriel, Ribera i Serrano 2003:
134) (fig. VII.5).
En aquesta intervenció es documentaren estructures portuàries i d’emmagatzemament junt a canals artificials, als quals
s’han d’afegir altres troballes de molls fluvials a la zona de Tapineria (Herreros i Viñes 2004-2005: 171) i del carrer Roques.
A més, sembla que a prop de la ciutat proliferaren una sèrie de
fondejadors marítims coincidint amb la fundació de la ciutat de
Valentia (Pérez Ballester et alii 2008: 24).
Per a les ceràmiques de producció local i regional, la forma
de transport seria per via terrestre, com també s’ha apuntat per
al terrisser Zosimo, seguint les vies de comunicació existents
231
[page-n-247--data::data]
Fig. VII.4. Mapa de dispersió de forns i testars documentats, amb cercles de 10 km al voltant de València.
Fig. VII.5. Infografia del port de l’època imperial trobat a les
excavacions del carrer Comte de Trénor (Arxiu SIAM).
probablement amb l’ajuda d’animals i vehicles. Un bon exemple del transport de recipients domèstics i de cuina es mostra en
la escena CXXXIX de la Columna de Trajà, on es pot observar
un grup de legionaris que caminen a peu mentre els seus cavalls transporten les mercaderies en grans cistells de tela o palla
(fig. VII.6). Entre els estris i utensilis que s’hi poden reconèixer
s’identifiquen plats oberts, recipients tancats, cassoles i fins i tot
alguna possible trulla.
No tenim la certesa que foren recipients ceràmics, podrien ser metàl·lics, però no ho descartem. També es podria donar que els recipients foren transportats a mà amb
l’ajuda de cistells o estructures de suport que permeteren
que una sola persona carregara gran quantitat de recipients
(Fernandes 2012: 54 i 114), com demostra l’etnologia, però
en aquest cas les distàncies recorregudes serien clarament
inferiors (fig. VII.7).
Fig. VII.6. Escena de transport per via terrestre de la Columna Trajana (escena CXXXIX) en què s’observa a tres legionaris amb cavalls
carregats amb recipients de cuina (EAA 1973: tav. 104).
232
[page-n-248--data::data]
Fig. VII.7. Transport de terrissa per via terrestre a Portugal durant la primera meitat del segle XX (Fernandes 2012).
VII.2. FUNCIONALITAT: ELS DIFERENTS USOS DE LA
CERÀMICA A VALENTIA
VII.2.1.
cuina al món romà: la cuina romana front a les
cuines romanes
L’instint de supervivència obliga a totes les espècies animals a alimentar-se i en el cas dels humans sempre ha estat una tasca complexa. Des d’aquesta necessitat vital bàsica, la gamma de desenvolupament en la preparació i consum dels aliments és pràcticament
infinita i està directament relacionada amb el lloc i el temps en la
qual es produeix. A més, la forma de cuinar, els processos de preparació, els utensilis, els costums gastronòmics i de consum estan
profundament arrelats en la identitat social i cultural de cada grup
humà (Dietler 2010: 11; Villing i Spataro 2015: 1). Tradicionalment s’ha considerat l’àmbit culinari con una esfera conservadora
poc subjecta a canvis però en l’actualitat aquest immobilisme tendeix a matisar-se ja que la cuina és una part més de la societat i com
ella evoluciona, muta, adquireix, refuta i converteix per a esdevindre conservadora però no estàtica (Delgado 2010: 30).
En el món romà la cuina no estava marcada per unes regles
fixes i inamovibles, sinó que reflectia el dinamisme de la societat,
conjugant les influències exteriors amb les tradicions culinàries
pròpies de cada zona. En una mateixa ciutat podia haver diferències en els hàbits alimentaris i culinaris, depenent de l’estatus
social del consumidor. No menjava el mateix el comerciant de
teixits que l’esclau del vaixell que transportava les teles, no preparaven els plats de la mateixa manera el cuiner d’una domus
urbana que el d’un thermopolium encara que ambdós estigueren
situats en la mateixa via i en edificis annexes. Alguns autors han
centrat l’atenció en les diverses cuines existents en allò que, de
manera general, anomenen “cuina romana” (Goody 1995: 141)
i han focalitzat l’atenció en allò que s’anomena haute cuisine i
han demostrat que aquesta no estava a l’abast de tots els romans.
En origen la cuina era un lloc essencial i molt especial de la
casa romana, ja que albergava l’espai originari de trobada de la
família al voltant del foc domèstic (Dosi i Schnell 1986b), quan
encara els espais no s’havien diferenciat i la casa es reduïa a
una única estança amb una llar. Els primers romans cuinaven
i consumien els aliments al mateix lloc. A més, eren els propis
membres de la família els que preparaven els àpats. La seua
alimentació era escassa, d’acord amb els preceptes religiosos i
les austeres idees polítiques de l’època republicana (Brecciaroli
2005: 19). La dieta es basava en cereals, fruites i verdures, contenia poca carn, reservada per als dies festius o per als sacrificis,
i també poc peix, sobretot consumit en les zones costeres.
Amb el temps, els contactes amb grecs i etruscs feren que
les rígides costums primitives es relaxaren i que la cuina romana adoptés tendències alimentàries orientals (Bats 1988: 75;
Laudan 2013: 80). Els àpats i també el ritual de la taula es feren
cada vegada més sofisticats i el consum de carn i peix, conservats en oli o sal, augmentà. A més, aparegué la divisió d’es233
[page-n-249--data::data]
pais de la casa i, en conseqüència, el procés de preparació dels
aliments es deslligà del seu consum. Es creà una habitació dedicada exclusivament per menjar, el triclinium, on els menjars
es convertiren en veritables banquets, els symposia (fig. VII.8
i VII.9). Paral·lelament a l’arribada d’escultors, artistes i professors, es portaren també cuiners grecs i orientals, de diferents
salaris d’acord amb el poder adquisitiu de cadascú. Cap al segle
II aC, amb l’augment de l’esclavisme, la majoria dels ciutadans
romans tenia algun esclau que preparava els aliments o els comprava en els múltiples llocs ambulants i tabernae de les ciutats
romanes. A les cases amb un elevat poder adquisitiu, els caps
de cuina tenien un veritable equip de treballadors especialitzats
(Dosi i Schnell 1986b: 24), encara que en ocasions, els senyors
intervenien en la preparació dels seus plats favorits.
Tota aquesta sofisticació en la cuina tenia el seu paral·lel en
la taula, on el luxe i l’ostentació arribà fins a cotes molt elevades
(Dubois 2008: 191). Alguns autors com Cató intentaren protegir
la societat romana dels excessos del luxe, del balafiament i de
l’opulència reclamant per això la tornada a les fermes costums
tradicionals. També des dels estaments jurídics s’intentaren fre-
nar els excessos amb la promulgació de lleis que limitaven els
banquets i els plats en època tardo-republicana, però pels testimonis literaris i arqueològics i les successives lleis al respecte
no sembla que s’acompliren.
Però la cuina era alguna cosa més que un foc. Ja a la Roma
arcaica es venerava a les divinitats associades als menjars i se’ls
agraïa la seua benevolència mitjanant ofrenes. Amb la divisió
dels espais domèstics, la cuina tingué un caràcter eminentment
pràctic, però sempre va preservar matisos simbòlics i sacres (fig.
VII.10). Tot i que els llocs de culte domèstics o els lararis estaven situats generalment a l’atri o al peristil, en moltes cuines
pompeianes apareixen lararis secundaris amb representacions
de les divinitats domèstiques Lars i Penats (Van Andriga 2009:
230). El terme penus designava, segons Ciceró “tot allò amb
què es nodreixen els homes”, és a dir, els queviures, i d’ací deriven tant els Penats, que els protegien, com la cella penaria, on
es conservaven (Maiuri 2000: 67).
Pel que fa als mètodes de cocció i hàbits culinaris, sabem que els
romans coïen més d’una vegada. A les receptes que han arribat fins
a nosaltres, són constants les al·lusions a segones i terceres coccions
i també a la cocció en el forn després d’haver bullit els aliments.
Açò respon al fet que en ocasions, sobretot quan es tractava de carns
i peixos, els productes no eren massa frescs, amb la qual cosa les
successives coccions els estovarien i les salses emmascararien un
gust no massa suau. Les formes de preparació eren principalment
el bollit i la cocció però també es podia fregir, enfornar o torrar i
aquestes accions es podien combinar en un mateix plat. També s’ha
documentat la cocció amb vapor mitjançant uns recipients específics, del tipus clibanus (Stefani i Borgongino 2005: 77).
Fig. VII.8. Imatge de symposium procedent de la Casa dei Casti
Amanti, Pompeia (Arxiu SIAM).
Fig. VII.9. Mosaic del segle III dC amb escena de banquet procedent
de Carthago (Ennabli 2005: 24).
234
Fig. VII.10. Larari en la cuina de Sutoria Primigenia (Pompeia I,
13, 2) amb ofrenes de carn de porc, salsitxes i altres aliments; en la
part inferior s’observa una ara votiva i la serp Agathodaemon (Van
Andriga 2009: 237).
[page-n-250--data::data]
Sense cap mena de dubte, a la ciutat de Valentia sobretot
es bullia i es coïa en cassoles profundes o olles que són les
formes que reuneixen la major part d’exemplars de ceràmica de cuina. Aquesta diferenciació entre coure i bollir no és
aleatòria, com tampoc ho és la diferència entre olles i cassoles. Quan parlem de bollir ens referim a portar un aliment i
l’abundant líquid que el contenia a l’estat d’ebullició, i per
això el recipient més adequat era un recipient profund i alt
del tipus olla, encara que també es podria bullir en una cassola profunda. Amb aquesta tècnica de cocció l’aliment no
perdia l’aigua en cap moment i la separació entre l’aliment i
el líquid era ben exacta. En canvi, quan parlem de coure ens
referim a sotmetre un aliment i una mica de líquid a calor
constant, per a la qual cosa el recipient més adequat era la
cassola. Aquesta, de parets més baixes i boca més ampla que
l’olla, permetia una major evaporació del líquid. El resultat
són plats amb menys líquid, salses més denses i una major
barreja dels aliments i la salsa. Durant l’època republicana,
amb l’establiment de la ciutat apareixen majoritàriament cassoles de parets baixes, patinae, per a coure i algunes olles
per a bollir i en menor mesura fonts per al forn i paelles per
a fregir. Durant l’època imperial, les cassoles augmenten en
nombre i varietat, tant les de parets baixes per a coure com
les de parets altes que podrien ser utilitzades també per a
bollir, però les olles de producció regional continuen estant
presents durant tot el període, i per tant hem d’interpretar que
la tècnica del bollit continuà utilitzant-se. Tot i que durant
l’època republicana les olles de producció autòctona eren
més abundants, la tradició culinària indígena podria continuar ben present durant l’època imperial si valorem el gens
menyspreable nombre d’olles que encara es continuaven fent
servir (Oliver 2000: 121).
Els romans consumien una variada gamma d’aliments
que en els primers temps eren bàsicament d’origen vegetal. De fet, Plaute els considerava “menjadors de brosses”
(Stefani i Borgongino 2005: 71) que es consumien en fulles
verdes silvestres com el card i conreats com cols i encisams,
però també altres com els alls, raves, carlotes, porros i especialment cebes en diferents varietats (Gómez Pallarés 1996:
99). Entre els llegums es consumien faves, llentilles, cigrons
i pèsols pel seu valor nutritiu i energètic. Majoritàriament es
conreava blat i sègol que es consumien en forma de purés
o sèmoles (Bats 1988: 62). Un dels plats quotidians era el
puls de blat que constituïa la dieta bàsica, i de vegades única, de les classes populars. Consistia en una sèmola de blat,
semblant a la polenta actual, i en afegir-li altres aliments
s’anomenava pulmentum (Bats 1988: 62). Varró afirma que
“la puls era el més antic dels aliments”. La patina era un
altre plat típic: es tractava d’un guisat de verdures o carn
al qual se li afegien ous o llet, i que amb el pas del temps
acabà denominant també el recipient on es cuinava. El minutal consistia en un guisat amb una pasta xicoteta, semblant
al cus-cus o a les molles, amb peix i mandonguilles, carn i
poques verdures (Blanc i Nercessian 1992). El pa, que en
un primer moment es confeccionava a les cases, a partir del
segle II aC es produïa als forns, les pistrinae (Stefani i Sodo
2007: 176). N’hi havia de diferents tipus i qualitats i passà a
ser un element bàsic en la dieta dels segles posteriors (Laudan 2013: 87).
A les pintures pompeianes es poden reconèixer una gran
varietat de fruites: figues, peres, pomes, raïm, mangranes,
bresquilles (Casella 1950) que es menjaven fresques, s’utilitzaven en receptes de cuina o s’assecaven per a consumir-se
amb posterioritat. També es podien macerar en vi per a aromatitzar-lo o conservar-les en mel (Assorati 2009: 52). Cató
aconsella preparar conserves de peres, pomes, figues, raïm i
panses. A més, s’utilitzava fruita seca i se n’importaven d’altres exòtics del Mediterrani occidental com els dàtils procedents de Gaza que eren comercialitzats en petites àmfores
(Stefani i Borgongino 2005: 75) (fig. VII.11).
a
b
c
Fig. VII.11. a i b) Àmfora de Gaza amb restes orgàniques a l’interior de l’excavació de la Via degli Augustali a Pompeia; c) fragment
de pintura mural amb decoració de sanglot de raïm de l’excavació
de les Corts Valencianes (Arxiu SIAM).
235
[page-n-251--data::data]
Pel que fa al consum de carn, en època arcaica es reservava
per als dies de festa o els sacrificis (Iborra 2017: 31; Bustamante et alii 2017: 109) però amb l’arribada de l’Imperi el seu
consum augmentà vertiginosament (Gamberini 2007: 75). Plini
(Nat. Hist. VIII, 209) afirmava que el porc era la carn més preuada, ja que d’aquest animal s’aprofiten totes les parts (Gómez
Pallarés 1996: 102). Es criaven conills, ovelles, cabres, lirons,
pollastres i titots dels quals s’obtenia carn, llet i ous (Dosi i
Schnell 1986: 69). Es consumien també animals de caça com
el senglar, el cérvol o la llebre i altres volàtils com l’oca, l’ànec
i la tórtora. L’any 78 aC la lex Aemilia restringí les quantitats
de carn que podien servir-se als banquets i prohibí l’ús d’algunes espècies exòtiques com el papagai, l’estruç o el liró (Dosi i
Schnell 1986: 83).
Malgrat tot, a l’àrea vesuviana les troballes arqueològiques
han demostrat l’existència d’unes gàbies específiques per a criar
lirons amb finalitats culinàries anomenades glirarium. A més,
Varró indica com criar-los, mentre que Apici ensenya alguna
forma de cuinar-los: “farceixes lirons amb carn picada de porc
i també amb carn triturada de qualsevol tros de liró, amb pebre,
pinyons, asafètida i gàrum; els cuses i els poses sobre una teula
al forn, o bé els farceixes i els cous en un forn de terrissa”. A
més de la interessant recepta gastronòmica, sorprèn l’ús d’una
teula com a plata per a posar al forn.
En les zones costaneres el peix i els mol·luscs eren consumits diàriament frescos i amb pocs condiments per a preservar
el seu sabor original, però cap a l’interior el peix era consumit
conservat amb sal i de forma menys freqüent. A partir del segle
II aC aparegueren les piscifactories dedicades a la cria de peixos per al consum alimentari (Gamberini 2007: 76). Menjaven
peixos d’aigua dolça com truites i carpes (Gómez Pallarés 1996:
100 i 101) i també d’aigua salada com mollets, aladrocs, llobarros, orades, tonyines, calamars, polps, anguiles, crustacis i
mol·luscs (Stefani i Borgongino 2005: 69). Una bona mostra del
consum de peix la tenim en els vivers romans identificats a la
costa alacantina, on destaquen la Punta de l’Arenal a Xàbia, els
Banys de la Reina a Calp i l’Illeta dels Banyets a El Campello
(Olcina 2015), però és ben sabut que les zones costaneres peninsulars es dedicaven a l’explotació dels recursos marins, en ocasions de manera massiva (Fernández Ochoa i Martínez 1994;
Carrera, de Madaria i Vives-Ferrándiz 2000; Beltrán de Heredia
2001; Lagóstena, Bernal i Arévalo 2005; Expósito 2011).
La cuina romana utilitzava diferents espècies i herbes
aromàtiques per a condimentar com el timó, coriandre, pebre, orenga, ruda o fenoll entre moltes altres. A més utilitzava
vinagre per a amanir (Dosi i Schnell 1986c: 43), la mel per a
endolcir i el greix o l’oli com a matèria grassa (André 1981:
90 i 91). De l’oli sabem que era un producte preuat i al local
s’ha d’afegir el d’importació majoritàriament de la zona bètica i africana (Pascual i Ribera 2000: 565). El garum s’utilitzava tant en plats dolços com salats i fins i tot amb el vi, però
les classes populars s’havien de conformar amb l’allenc, producte sòlid que restava després de l’extracció del garum i que
clarament era més econòmic. Com Bats (1988: 65) afirmava
temps enrere per als romans devia ser habitual que els seus
plats tingueren un sabor molt especiat, salat, àcid o agredolç.
No podem concloure aquest elenc sobre els aliments sense
parlar del vi que era la beguda principal per excel·lència.
Es prenia quotidianament i formava una part importantíssi236
ma en el ritual de la taula (Tchernia 1986: 24; Brun 2004).
Evidentment n’hi havia de diferents tipus i qualitats segons
el poder adquisitiu del consumidor, i es prenien tant vins de
producció local i regional com vins d’importació d’arreu del
Mediterrani. Les lleis que hem esmentat anteriorment, en relació amb la limitació de l’ostentació i l’opulència, tenien
com a focus principal el symposium, on el vi tenia un paper
més que destacat. Les al·lusions a desmesurats banquets són
abundants i detallades en les fonts clàssiques, com en Satyricon de Petronius, i també existeix algun mosaic que recorda
les conseqüències de l’excés amb el vi (fig. VII.12).
En la taula els àpats es presentaven sovint de forma sorprenent per a divertir els comensals, sempre associats al plaer
que simbolitza el banquet. De fet, eren habituals els plats amb
carn de porc en forma de peix o aus o els quadrúpedes preparats
sencers que ajudaven a augmentar la teatralitat dels plats (Dosi
i Schnell 1986c: 73). Cerchiai Manodori (2004: 42) ens recorda
el gran aprofitament que es feia del porc i existeixen motlles
de bronze en forma de senglar i conill procedents de Pompeia
per a la preparació de plats que no sempre portaven aquests
ingredients. Als banquets el menjar se solia servir en xicotets
trossets o molletes, encara que el plat es presentava als comensals sencer, perquè es menjava directament amb les mans sense
necessitat de coberts. Tanmateix, gran part de la població no
tenia cuina a les seues cases, sobretot entre les classes populars,
i molts d’ells havien de conformar-se amb alguns dels aliments
que venien als bars, tabernae, thermopolia o cauponae (Dosi i
Schnell 1986b: 36).
Sense deixar la cuina romana, Da Silva (2015: 231) centra
l’atenció sobre el complex fenomen de l’aculturació, que al
seu parer implica molt més que dos grups antagònics i hermètics, i puntualitza que els resultats arqueològics s’han de tractar amb molta cura ja que hi ha múltiples maneres de relació
entre els autòctons i els nouvinguts i diferents realitats socials
als dos grups. Entre els ibers valencians, els estudis realitzats
indiquen també una cabdal importància de la cuina com a lloc
de preparació i consum dels aliments. En aquest període cal
destacar l’existència d’un repertori culinari tipus composat
bàsicament d’olles i tapadores de ceràmica “tosca” o “classe
B”, i en menor mesura cassoles, brasers (Mata i Bonet 1992;
Iborra et alii 2010: 105). Aquesta preponderància de les olles
i les pràctiques culinàries que el seu ús comporta, continuaren presents durant l’època republicana i imperial. En l’estudi
elaborat recentment pel grup de recerca Paleolab, s’analitza
l’alimentació d’alguns dels individus soterrats a la necròpoli
occidental de la ciutat de Valentia comparant l’època fundacional amb la imperial (Polo 2016). Per al període imperial
destaca un individu amb una alimentació ben poc equilibrada
idèntica a la dels porcs (García-Prósper 2016: 607). Aquest,
junt a altres que també presenten uns paràmetres d’alimentació
deficient, ben diferent de la resta d’individus analitzats, es trobaren a les tombes en posició decúbit prono i ambdues coses
han contribuït a identificar-los com esclaus.
Els estudis portats a terme a Lucania, al sud d’Itàlia, al
final del segle IV i el segle III aC demostren l’aparició de
tres recipients de cuina al·lòctons que s’associen als contactes amb el món romà: l’olla, la patina i el clibanus (Quercia
2015: 209). Tenint en compte que la ciutat de Valentia és una
fundació ex novo de soldats romans llicenciats no és estrany
[page-n-252--data::data]
Fig. VII.13. Evolució dels recipients de cuina utilitzats a Valentia
des de la fundació fins el segle III dC.
Fig. VII.12. Mosaic de l’esquelet amb dues gerres a les mans
(MANN, Nàpols, inv. 9978).
Fig. VII.14. Demostració pràctica d’un plat cuinat en la tradicional
pekka croata (feeds.croatia.hr).
que les dues primeres formes estiguen documentades des de
la fundació de la ciutat. Bats (1988: 76) comprovà l’augment
considerable dels caccabi a Olbia a partir del segle I aC, cosa
que es podria associar amb una substitució d’aquests per les
tradicionals olles com sembla indicar l’escàs ús d’elles que
Apici en fa en les seues receptes. Contràriament, al territori
valencià es comprova una utilització constant i continuada
en el temps amb percentatges d’ús relativament estables. Les
olles es continuaren utilitzant fins a l’època imperial majoritàriament en produccions regionals i per contra els caccabi
foren majoritàriament importats i no foren realment significatius fins a l’època flàvia (fig. VII.13).
Tanmateix, el clibanus no s’ha documentat fins al moment
en cap de les excavacions estudiades ni tampoc de les investigacions sobre la ciutat publicades amb anterioritat. Aquest recipient era una gran tapadora de forma acampanada que podia
presentar o no una ala en la part central del cos, i servia per a
cuinar els aliments al seu interior en una patina si era un guisat
o directament sobre la superfície si era pa. Posteriorment, es
cobria amb cendres pels lateral i la part superior creant així un
ambient de màxim calor a l’interior. Actualment, aquest tipus
de cuina continua emprant-se en zones de l’antiga Dalmàcia,
on la pekka ha quedat com una recipient de cuina tradicional
tant en ferro com en ceràmica (fig. VII.14). Al nostre parer,
probablement aquesta forma de cuinar no s’utilitzà mai en la
zona valenciana, potser tampoc en la zona hispànica fora dels
establiments de soldats itàlics. A Extremadura s’ha identificat
un possible clibanus per un fragment d’ansa procedent d’un
dels campaments militars de l’època republicana relacionats
amb el conflicte sertorià (Heras 2015: 723).
Tampoc tenim constància de la utilització d’un altre recipient
considerat com a marca cultural de la societat romana, el glirarium (Meulemans 2015: 170). A Valentia no ha aparegut cap fragment ceràmic que es puga associar a aquest tipus de gàbies per
a petits múrids ni en l’època republicana ni en l’època imperial.
Contràriament, el morter, un altre dels recipients característics del
món romà, es troba present a la ciutat des dels estrats datats en
l’època fundacional. Són morters itàlics importats en un primer
moment en pasta clara recent i pastes vesuvianes i, posteriorment
procedents de la zona del Lazio. Els morters itàlics d’origen campà foren imitats de seguida per produccions locals de ceràmica
comuna de cocció oxidant però cal destacar que aquest recipient
existia ja entre la ceràmica ibèrica per la qual cosa l’acceptació de
les noves formes no va ser massa complicada.
En definitiva, a Valentia, una fundació ex novo, hi devien
haver diferents tipus de cuina depenent de l’estatus social de
cada persona. Per a l’època republicana s’observa una importació majoritària de productes itàlics, i en concret campanians,
però també un abastiment de productes de tradició indígena, que
fins ara havia quedat encoberta per les importacions itàliques i
que aporta percentatges gens menyspreables. Aquesta dualitat
es mantingué en l’època imperial amb un augment general dels
recipients autòctons, bé siguen recipients culinaris, bé siga ceràmica comuna de taula.
237
[page-n-253--data::data]
VII.2.2. ritualitat: una mirada sacra sobre la ceràmica
A més de l’ús principal de la ceràmica comuna i de cuina com a
recipients culinaris, de taula o d’emmagatzemament, a Valentia
s’han documentat diversos contextos rituals amb gran abundància de ceràmiques. En aquests casos, junt de la funció principal,
se’n podria afegir una altra de secundària, de caràcter sacre, ritual i votiu altament simbòlica.
La religió en el món romà abastava tots els àmbits de la vida,
ja que cadascun dels actes dels humans estaven subjectes a una
sèrie de condicionants que havien d’aprovar els déus (Etienne
1992: 237). El culte era la materialització més evident de la religió i prenia diverses formes i actuacions que podien ser de
caràcter públic o privat (Pérez Ruiz 2014). No hem d’oblidar
que, a més de les pràctiques oficials i admeses en el culte privat
i públic, es desenvolupaven al marge algunes pràctiques màgiques i supersticions. És per això que l’home romà vivia sota una
quasi infinita llista de preceptes que devia acomplir en diferents
graus i nivells, uns de caire oficial, altres de caire domèstic, altres relacionats amb les estacions o amb les festes, altres fruit de
la determinada professió que exercia, altres associats amb els
avantpassats o els morts en general i per últim, les supersticions
pròpies i personals de cada persona.
Mitjançant les fonts clàssiques es coneix molta informació
sobre el tipus de ritual, la forma de desenvolupar-lo, els déus
als quals anava dirigit i els condicionants que el podien afectar
(Bayet 1984; ThesCRA II) tanmateix, a la pràctica, en moltes
ocasions és difícil poder relacionar les troballes arqueològiques
identificades com a dipòsits votius amb les celebracions esmentades en els textos clàssics.
Entre els déus, a més dels oficials, existien nombrosos esperits o forces d’origen sobrenatural que presidien cada acció
i cada element del medi natural, els numina (Pérez Ruiz 200708; Espluga i Miró 2003: 31). Açò és degut a què, en origen, la
religió romana era animista (North 2000: 14), però amb els contactes amb etruscs i grecs es personificaren gran part dels déus
i esperits, prova d’açò és que fins i tot les clavegueres tenien
la seua pròpia deessa personificada en Venus Cloacina (Hopkins 2012: 96). Les intervencions humanes i les seues accions
repercutien en els numina i per això se’ls havia d’acontentar
o recompensar en el cas d’alterar el medi. Aquest sembla ser
l’origen d’alguna de les deposicions identificades a Valentia, on
els primers pobladors romans degueren trobar un espai natural
amb rius i aiguamolls i hi edificaren una ciutat.
En conseqüència, considerem que els elements de les ofrenes votives no hi són de manera arbitrària, sinó que es troben en
aquest àmbit sacre amb una funció concreta i específica que, tot
i que nosaltres no som capaços d’esbrinar en tots els casos, els
oferents tenien ben present.
A Valentia s’han identificat un gran nombre d’ofrenes votives, majoritàriament, relacionades amb els moments fundacionals però no sols. Hem intentat ordenar-les agrupant-les en
diferents tipus que passarem a explicar:
─ Ofrenes votives d’amortització: eren concentracions de
materials que havien estat utilitzats en els banquets rituals
i, per tant, en contacte amb els déus. Cal destacar el concepte de sacer que tenia una doble accepció: d’una banda
significava “allò que pertanyia als déus” amb un sentit positiu i d’altra “allò que havia estat en contacte amb els déus
238
i per tant no era apte per als humans ja que podia contaminar qui ho toqués” en sentit negatiu (Espluga i Miró 2003:
29). És per aquest segon motiu que amb posterioritat a la
celebració d’un banquet ritual, els recipients que hi havien
intervingut eren amortitzats soterrant-los com en el cas de
la fossa fundacional de Roc Chabàs. En aquest cas concret, que ja hem explicat en el seu corresponent apartat, es
recuperaren 44 recipients ceràmics datats en l’època fundacional. La mateixa datació es dóna per al pou votiu de
l’Almoina situat junt a l’encreuament del decumanus i el
kardo, interpretat també com a ofrena d’amortització posterior a un banquet. En disposició paral·lela a aquest pou, a
l’altre costat de la via, es documentà una altra concentració
votiva coetània on es recuperà un xicotet conjunt ceràmic
i restes de fauna. En l’època d’August, coincidint amb les
primeres i tímides mostres de reocupació de la ciutat, es
documentà l’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina, on l’abundant conjunt ceràmic es completa amb
restes faunístiques derivades de la realització d’un banquet
ritual de caràcter públic que recentment s’ha associat a la
lustratio urbis (Ribera i Huguet 2015: 233), cerimònia de
processó purificadora que es realitzaria al voltant de la ciutat amb el posterior sacrifici d’animals (Bloch 1978: 106).
Equival als dipòsits de celebració identificats per Bonghi
Jovino (2005: 33) en els rituals etruscs que es caracteritzen
per ser contexts tancats que contenen tant els recipients de
cuina com els de consum dels aliments.
─ Ofrenes votives d’aliments: són deposicions d’aliments
o altres matèries orgàniques en recipients ceràmics segellats. Aquestes ofrenes són relativament escasses i apareixen sota els murs d’algunes construccions, i per tant
s’han interpretat com a ofrenes en cerimònies d’inici o
de bona sort de l’edificació. Creiem que responen a la
responsabilitat romana de compensar els esperits d’una
zona que anaven a transformar, o a la necessitat de guanyar-se el seu favor per a què l’edificació posterior s’acabara amb bon fi (Merrifield 1987: 48). La més coneguda
d’aquest tipus és la deposició de cinc urnes ceràmiques
invertides i cobertes per les seues tapadores trobada al
Palau de les Corts. Al seu interior es localitzaren restes
orgàniques inclassificables que a dia d’avui no s’han analitzat. Aquest edifici que tradicionalment s’havia identificat com una domus (López et alii 1994: 121), ha estat
recentment reinterpretat com la seu d’alguna associació
o un collegium (Machancoses 2015: 528). L’altra deposició d’aquest tipus es localitzà a la schola de l’Almoina
datada en l’època imperial. Es tractava també d’una gerra o urceus col·locada en posició vertical i coberta pel
cos d’una segona gerra retallada intencionadament en la
part superior del cos. En aquesta ocasió no es recolliren
mostres internes de terra. Les peces documentades en
aquests conjunts estaven produïdes en la seua totalitat en
ceràmica comuna de cocció oxidant. Ambdues semblen
ser deposicions de caràcter privat relacionades amb una
col·lectivitat, en un cas una schola i en l’altre un collegium. Aquest tipus de deposicions són habituals en els
jaciments romans de l’època imperial: la zona catalana
en destaca per l’existència de deposicions de gerres de
ceràmica comuna de cocció oxidant que inclouen ous i
[page-n-254--data::data]
parts d’aus que els investigadors han posat en relació amb
cultes ctònics amb caràcter propiciatori, lustral o relacionats amb el culte als difunts a vil·les rurals (Casas i Soler
2004: 265; Castanyer i Tremoleda 2007: 44).
─ Ofrenes votives de líquids o libacions: molt semblants
a l’anterior, però creiem que amb connotacions específiques com són les deposicions líquides. En l’època republicana es documentaren deposicions d’olles invertides amb una eliminació intencionada de la base. Dues
aparegueren situades sota el paviment de la primera fase
constructiva de l’Almoina a escassos metres de distància.
Ambdues eren olles de cuina produïdes en ceràmica reductora de cuina importada. Probablement també l’olla
invertida del carrer Roc Chabàs, a la qual no hem tingut
accés, devia respondre a aquesta tipologia. Tot i que en
un primer moment ens va passar pel alt el detall de la
base, aquest és molt significatiu, ja que suposa un mitjà
de contacte amb déus ctònics o esperits de la terra per als
quals se’ls dipositaven ofrenes en forma de líquids i, en
conseqüència, les olles actuaven com una mena de tub
de libacions. Aquesta pràctica està ben documentada a la
ciutat de Lattara (França) com a ritual domèstic datat al
final del segle I aC (Belarte i De Chazelles 2011: 178).
Les peces documentades a Valentia estaven produïdes en
la seua totalitat en ceràmica de cuina de cocció reductora
importada, i probablement responen a pràctiques rituals
de caràcter privat dels colons. De l’època de Tiberi es
documentà la deposició votiva de diferents copes i vasos, una ampolla i altres elements relacionats amb el vi
al voltant d’una banya de cérvol sota el decumanus de
l’Almoina. S’ha posat en relació amb les restes d’una
libació propiciatòria efectuada a l’inici dels treballs del
traçat viari principal (Huguet i Ribera 2015: 233), i això
semblaria si es pren en consideració la hipòtesi de considerar les banyes com a element talismà o propiciatori
(Belarte i De Chazelles 2011: 174). Com en el cas dels
banquets rituals, les peces utilitzades amb caràcter sacer
foren ràpidament amortitzades com a ofrena votiva.
─ Ofrenes votives funeràries (fig. VII.15): aquest tipus
d’ofrenes és el més conegut. Suposava la incorporació
d’un aixovar a la tomba del difunt perquè l’acompanyés
en el trànsit cap al més enllà. A Valentia estigué present
des del període fundacional fins com a mínim el segle IV
dC, i en són prova els aixovars funeraris de les necròpolis occidental, la situada al nord del Túria, La Boatella i
Russafa. Concretament, per a les excavacions de part de
la necròpoli occidental, al carrer Cañete, García-Pròsper
(2016: 510) proposava l’existència d’un aixovar tipus
per a l’època republicana consistent en un strigilis, una
olla de cuina de tradició ibèrica i un cap de suid; mentre que per a l’època imperial proposava un aixovar tipus
compost per olp/gerra, plat/bol i llàntia (García-Pròsper
2006: 577). Si bé aquesta afirmació sembla certa, s’ha
de matisar, ja que molts altres recipients són utilitzats
com a aixovar funerari, tant en un període com en l’altre.
Els aixovars es col·locaven generalment junt al cap o les
extremitats inferiors, però com s’ha vist no solament en
aquests llocs, ja que apareixen de vegades entre les cames, sobre els braços o, probablement, fins i tot a sobre
Fig. VII.15. Tomba amb aixovar sobre el difunt de la necròpoli
occidental, carrer de la Verge de la Misericòrdia (Arxiu SIAM).
de la fossa (González Villaescusa 2001: 69). En ocasions,
s’incloïen també algunes peces que havien participat en
el banquet funerari i, també ocasionalment les peces eren
trencades intencionalment abans de la col·locació en la
tomba (Tuffreau-Libre 2012: 173-175). Aquestes deposicions tenien un alt valor simbòlic, que anava precedit
per tota una sèrie de preceptes a acomplir abans del soterrament, i que pretenia per una banda tindre la certesa
que el difunt anava preparat per al pas al més enllà, però
d’altra banda també pretenia assegurar-se que els morts
no tenien motiu per tornar al món dels vius.
─ Altres ofrenes indeterminades: en aquest apartat incloem altres ofrenes o deposicions votives de la ciutat en
les quals no està clara la motivació. Es tracta de quatre
contextos que no hem analitzat entre els materials de la
tesi, però que al nostre parer completen les deposicions
rituals identificades a la ciutat. El més antic data de l’època republicana i es trobà a les termes sota el mur que separava el caldarium del praefurnium, on es documentà una
petita fosseta amb ceràmiques de parets fines i gerretes
de ceràmica grisa emporitana quasi completes, carbons i
restes de fauna. Una mica més a l’est aparegueren el terç
inferior de quatre àmfores alineades, tres greco-itàliques
i una Dressel 1A, reomplides de terra grisa amb carbons
i restes d’espines de peix i algun os de conill. A més,
de l’interior d’una d’elles es recuperà una llàntia de la
239
[page-n-255--data::data]
forma Ricci E completa. Aquestes dues deposicions de
manera paral·lela s’han interpretat com ofrenes rituals
relacionades amb la fundació de l’edifici de les termes
republicanes de l’Almoina (Huguet i Ribera 2015: 226).
A l’excavació del Palau de les Corts s’identificà una fossa delimitada per tegulae disposades verticalment sota
el primer paviment de l’època fundacional. Als seu interior hi havia en la zona baixa un llit de pedres calcàries
inexistents als estrats naturals de la ciutat, sobre el qual
es trobava una gran concentració de fragments ceràmics i
faunístics que s’interpretaren com les restes d’alguna activitat ritual (López et alii 1994: 46 i 113). Probablement
una mica posterior devia ser la deposició, al nostre parer
ritual, de l’excavació del carrer Roc Chabàs, on un kalathos sense ala era cobert per la part inferior d’una olla
de ceràmica reductora de cuina. Com ja hem vist, el seu
interior contenia carbons. No podem relacionar aquesta
deposició concreta amb una ofrena d’aliments, tot i que
podria ser-ho, però com que no se n’extragueren mostres
no es pot comprovar. Tanmateix, s’observa una intencionada voluntat de tancar i/o segellar allò que contenien
aquestes dues peces. Per últim, cal esmentar la deposició
ritual datada en l’època d’August en el pou de la plaça de
la Reina, una estructura hidràulica de 9 m de profunditat
que presentava dos nínxols, un sobre l’altre, just en el
límit del nivell freàtic. El nínxol inferior, una mica més
petit, contenia una gerreta de ceràmica comuna oxidant
dipositada probablement com a ofrena per als numina de
l’aigua que pensaven extraure, vist el respecte que els romans professaven als esperits relacionats amb l’aigua (Di
Giuseppe i Serlorenzi 2010). El nínxol superior era més
gran, però es trobava espoliat des d’antic (Burriel i Arnau
2008: 59).
El nombre d’exemples de deposicions als territoris que
conformaven l’Imperi romà és enorme i cada vegada se’n
identifiquen més, tot i que no sempre tenen una interpretació
clara. Tanmateix, aquestes deposicions, bé siguen ofrenes,
obliteracions de vaixelles de celebració o aixovars funeraris, estan recoberts d’un gran valor simbòlic ja que són la
materialització, una de les poques evidències físiques, del
contacte dels romans amb els seus déus.
Fora de l’àmbit valencià, en els nivells de construcció del
circ romà de Segobriga aparegueren 34 gerres i una paropsis
dipositades en diversos punts sobre la terra natural o el nivell
d’anivellament per a la seua construcció, que s’han interpretat
com a ofrenes votives de fundació de l’edificació (Ruiz de Arbulo, Cebrián i Hortelano 2009: 79).
Segons els investigadors no es pot deslligar del caràcter
lustral que degueren tindre les ofrenes ja que el circ amortitzà una àrea de necròpoli d’on probablement procedeixen les
gerres. Tanmateix, aquest gran nombre de recipients es dipositaren en posició vertical sense cap tipus de cobertura, a excepció de la paropsis que es trobava en posició invertida. Els
dipòsits de fundació en els edificis públics s’han constatat en
el Mediterrani occidental de manera recurrent (Rognant-Bena
2015: 627; Bonghi Jovino 2005: 31; Bailo et alii 2005: 56), però
també són moltíssims els casos en l’àmbit privat (Le Gall 1970:
292; Gambaro 2002: 73; Rizzo, Fortunato i Pavolini 2013: 293;
Meylan-Krause 2015: 109).
240
Malgrat tot, hi ha determinats usos i reutilitzacions de
les ceràmiques dels quals és ben difícil que arribem a saber
l’ús concret, ja que pertanyen a l’esfera de les creences o les
supersticions en què la comprovació empírica és complicada, per no dir impossible. Prova d’açò la tenim en el fresc
grec de Nekyia de Polignotos (EAA 1970: 114, Tav. 236), on
s’observa la reutilització de fragments de base de recipients
ceràmics trencats, amb evident caràcter ritual molt allunyat
dels usos quotidians per als que aquestes ceràmiques foren
creades en origen (fig. VII.16).
Pràcticament totes aquestes evidències arqueològiques
documentades a Valentia (fig. VII.17) podrien incloure’s
com a pràctiques pericultuals, segons la classificació que Luginbühl fa en el seu interessant estudi sobre els contextos i
funcions de les ceràmiques als llocs de culte politeistes de
diferents civilitzacions antigues i actuals (Luginbühl 2015:
27). Aquest autor inclou entre les pràctiques cultuals la representació de la divinitat, ofrenes, determinat instrumental
del culte que es desenvolupava en llocs sagrats com temples
o santuaris; mentre que inclou entre les pràctiques pericultuals els atributs sacerdotals, la delimitació de l’espai sacre,
la col·locació d’elements apotropaics, les lustracions, els encensers i altres objectes d’il·luminació, els banquets rituals,
la preparació com a ofrenes d’aliments i líquids, la preparació d’aliments per als rituals, elements rituals i musicals,
entre altres, que es desenvolupaven en llocs de reunió.
Fig. VII.16. Reconstrucció del fresc de la Nekyia de Polignotos on
s’observa com una processó de dones i homes porten recipients
ceràmics trencats, que contenen líquid per vessar a l’interior d’un
pithoi. Segle V aC (EAA 1970: 114, Tav. 236).
[page-n-256--data::data]
Fig. VII.17. En la part superior, plànol de les deposicions rituals identificades durant l’època republicana, amb un detall de l’Almoina; en
la part inferior, les identificades durant l’època imperial (Huguet i Ribera 2015).
241
[page-n-257--data::data]
Hem intentat organitzar les evidències votives documentades a la ciutat de Valentia segons la pràctica ritual a la qual
corresponien. Tanmateix, reconeixem les limitacions ja que el
tema s’endinsa en allò que era la mentalitat religiosa i la materialització dels cultes, amb els consegüents problemes interpre-
242
tatius on les hipòtesis són ben difícils de demostrar. Tot i això,
la utilització de les ceràmiques en l’esfera religiosa és evident
i per tant les hem d’entendre com a uns productes de caràcter
pràctic, però també amb un component altament simbòlic que
els confereix el context de la troballa.
[page-n-258--data::data]
VIII
Conclusions:
Balanç de l’estudi de la ceràmica comuna a Valentia
L’estudi de la ceràmic comuna i de cuina ens apropa a una de
les activitats quotidianes necessàries i repetides, que per un costat soluciona la necessitat d’ingesta diària d’aliments, però per
l’altre té un component de cohesió social, tant en el moment de
preparació dels aliments com en el moment de consumir-los.
El sentit del gust, segons Bourdieu (1988) es forma durant la
infantesa fruit dels habitus, que s’adquireix per un procés de
familiarització pràctica o repetició continuada i mitjançant els
quals s’interioritzen els comportaments generals definitoris de
determinats grups socials i no d’altres. És per això que els hàbits
culinaris, i en conseqüència els estris de cuina, tenen un caire
més conservador que els recipients dedicats a l’ús en taula, tot
i que això no comporta una rigidesa extrema ni estàtica. A més,
l’estudi de la ceràmica comuna i de cuina ens apropa a la quotidianitat històrica de persones i fets anònims dels qui d’una altra
manera seria ben difícil esbrinar res. Aquestes persones vivien
en un període determinat, una zona concreta i amb unes condicions personals particulars que influïren en cadascuna d’elles,
però així i tot, l’estudi d’aquesta ceràmica tan comuna permet
establir paràmetres generals de producció, importació, distribució i ús. A més a més, alguns investigadors han intentat associar
l’estudi de la ceràmica comuna i de cuina amb les dones en una
perspectiva de gènere, que tot i ser innegable, caldria matisar
perquè si bé les dones tradicionalment s’han encarregat de les
tasques culinàries, no és cert que foren les úniques.
En moltes ocasions, s’ha intentat veure mitjançant l’estudi
de la ceràmica una influència exterior en paral·lel a l’assimilació cultural o la romanització d’algunes zones peninsulars
(Aguarod 1991: 413; Ruiz Montes 2014: 14; Da Silva 2015:
222-232), però en el cas que ens ocupa la qüestió és clarament
inversa, com a mínim durant l’època republicana, ja que Valentia era una fundació ex novo on s’assentaren soldats llicen-
ciats de l’exèrcit romà de procedència probablement itàlica.
Per tant, nosaltres hem intentat valorar en primer lloc el grau
de dependència en relació a la península Itàlica, una dependència gran pel que fa a la vaixella fina, però també quant
a la ceràmica de cuina. En segon lloc, hem intentat valorar
el grau d’abastiment de ceràmica autòctona, significativa des
dels primers de moments de la ciutat tant pel que fa a la ceràmica ibèrica, com pel que fa a l’evolució de la ceràmica de
cuina classe B. Amb posterioritat, durant l’època imperial, la
ceràmica ibèrica es veié a poc a poc substituïda per la comuna
de cocció oxidant de formes clarament romanitzades, que foren produïdes de manera massiva i amb un repertori tipològic
comú en moltes zones del món romà (fig. VIII.1). Els resultats
obtinguts amb l’estudi de les ceràmiques comunes i de cuina,
i els treballs que des de fa 20 anys estan portant-se a terme
en les comarques valencianes, han demostrat que ciutats com
Saguntum (Pascual 1988; Huguet 2009), Edeta (Escrivà 1995;
Escrivà, Martínez i Vidal 2014) i Valentia comparteixen unes
ceràmiques comunes pel que fa a producció i tipologia, encara que, en ocasions, es constaten excepcions. Vegas (1973) ja
afirmava l’existència d’unes formes reproduïdes en la Mediterrània de manera general, tot i les variants locals.
Si per a la ceràmica comuna de cocció oxidant i reductora sí sembla que se segueixen les formes més difoses, la ceràmica reductora de cuina regional, tant de l’època republicana
com de la imperial respon a altres criteris. L’anomenada ceràmica ibèrica tosca o de classe B evolucionà cap a la ceràmica
reductora de cuina regional durant l’època republicana i posteriorment continuaria present durant l’època imperial amb
un repertori formal estandarditzat amb una dispersió regional
(fig. VIII.2). Més enllà de les terres que envolten la ciutat de
Valentia, dues zones al sud mostren clars paral·lelismes quant
243
[page-n-259--data::data]
Fig. VIII.1. Comparativa de l’evolució de
la ceràmica ibèrica i la ceràmica comuna
de cocció oxidant, on s’observa la
substitució progressiva de la primera per
la segona des de l’època fundacional fins
al final del segle III dC.
Fig. VIII.2. Comparativa de l’evolució
de la ceràmica de cuina importada i
local, on es pot observar la substitució
progressiva de la ceràmica itàlica de cuina
per l’africana de cuina i el manteniment
constant de la ceràmica reductora de
cuina regional.
a la ceràmica comuna i de cuina que ja s’havien identificat per
a altres produccions i en cronologies molt concretes: la primera d’elles és Alacant (Sánchez, Guardiola i Blasco 1989: 5466; Bayo 2014: 104; Verdú 2015: 174) i la segona Cartagena
(Sánchez 1983: 285; Pérez Ballester, Borredá i Cebrián 1995:
188; Huguet 2007b: 121; Quevedo 2015). Per a l’època imperial
sembla clar que la ceràmica reductora de cuina regional té una
distribució que abasta l’actual País Valencià, la regió de Múrcia i la zona oriental d’Albacete, i probablement també la zona
oriental de Conca, que ja s’havia identificat en la importació
de ceràmiques gregues per a l’època ibèrica (Grau 2010: 264,
fig. 1). Però és possible que aquest comerç regional començara
en època republicana quan aquest tipus de ceràmica, que suposem originària de la zona Edeta-Saguntum-Valentia, es constata
en establiments sertorians de la zona d’Alacant. Tanmateix, en
l’estat actual de la investigació, no podem afirmar l’existència d’una distribució estable en l’època republicana i caldrà
esperar a estudis específics que permeten completar el mapa
de troballes d’època republicana. Un altre punt important a
destacar de la ceràmica reductora de cuina regional és la constatació de l’evolució d’aquesta ceràmica a partir de la ceràmica
ibèrica de classe B de l’àrea edetana-saguntina-valentina ja que
s’han pogut seguir les modificacions formals i tecnològiques
en el temps i, per tant queda demostrada la filiació indígena
d’aquesta producció (fig. VIII.3).
244
També la ceràmica comuna de cocció oxidant té una filiació
indígena encara que menys evident, que es demostra en l’existència de determinades formes de tradició ibèrica, majoritàriament en grans recipients d’emmagatzematge, tenalles o alfàbies
amb vores en forma de cap d’ànec, però també en la successiva i
creixent substitució de la ceràmica ibèrica per part de la ceràmica comuna de cocció oxidant que n’assumí els usos (fig. VIII.4).
Una clara filiació autòctona de la ceràmica comuna de cocció
oxidant es trobà a la terrisseria de Mas d’Aragó (Cervera del
Maestrat, Castelló) que produïa recipients ceràmics en l’època
ibèrica i posteriorment ho continuà fent amb formes clarament
romanes (Fernández Izquierdo 2006: 281). Com ja hem dit, considerem que la ceràmica comuna de cocció oxidant degué ser
fruit d’un comerç local o comarcal, en tot cas molt menor a la
distribució regional de la ceràmica reductora de cuina regional,
però l’escassa quantitat de forns ceràmics excavats en la zona de
València i els seus voltants, on cal destacar el de l’avinguda de la
Constitució, no és suficient per a explicar el volum de ceràmica
comuna aparegut en qualsevol de les excavacions urbanes de la
ciutat (Huguet 2013: 330). Per tant, ens trobem amb un altre
interrogant que continuarà, per ara, sense resposta.
La influència autòctona està clarament demostrada en els
recipients culinaris de producció local a La Rioja (Luezas 2002
i 2015: 369), la vall de l’Ebre (Aguarod 1995: 138 i Aguarod i
Lapuente 2015: 409), el nord de Catalunya (Casas et alii 1990:
[page-n-260--data::data]
Fig. VIII.3. Resum evolutiu de les formes de ceràmica de cuina reductora regional a partir de les evidències cronològiques aportades per
les excavacions estudiades a Valentia.
245
[page-n-261--data::data]
Fig. VIII.4. Resum evolutiu de les formes de ceràmica comuna de cocció oxidant a partir de les evidències cronològiques aportades per
les excavacions estudiades a Valentia.
246
[page-n-262--data::data]
47; Casas et alii 1995: 99), el voltant de Tarragona (Járrega i
Buffat 2012: 453) i l’alt Guadalquivir (Peinado 2010 i 2012:
395), on formes utilitàries romanes mostren trets regionals característics tant en els acabats com en subtils parts dels recipients. Una altra constant peninsular és que en moltes zones es
fabricaven produccions regionals d’olles, i en menor mesura
cassoles baixes, que complementarien els productes importats
i que denoten preferències alimentàries pròpies de cada regió
fruit d’una tradició culinària arrelada, com són les olles turdetanes (García Fernández i García Vargas 2010: 123), les de
ceràmica castrexa de cuina (Rey 1999: 153; González Ruibal
2006-07: 498), les del nord de Catalunya (Casas et alii 1995:
100 i 104), les de vora triangular de la vall alta de l’Ebre (Aguarod 1995: 140; Luezas 2015: 369) o les de pasta 1 i 2 de Celsa
de la zona mitjana i baixa de l’Ebre (Aguarod 1995: 138-140).
Pel que fa a les produccions importades, Valentia des del
moment de la seua fundació participà d’un flux comercial fluid
semblant al d’altres ciutats costaneres mediterrànies. En gran
mesura s’abastí de productes importats de la península Itàlica,
sobretot durant l’època republicana, exemple dels quals són
les fonts d’engalba roja, els recipients de pasta clara recent i
la ceràmica de cuina itàlica en general, cosa poc sorprenent en
tractar-se d’una colònia de soldats veterans romans amb uns
hàbits alimentaris i culturals diferents als de les comunitats indígenes de l’entorn. Però també hi ha un comerç de productes
de ceràmica púnica, molt inferior, entre els quals destaquen tres
àrees diferents de procedència: la zona tunisiana, probablement
la zona de Cartago Nova i Ebusus. Les dues últimes es podrien
considerar comerç regional, mentre que les importacions africanes serien hereves de la importància del món púnic i predecessores de les africanes de cuina. Tornant a la ceràmica itàlica
de cuina, durant l’època republicana l’àrea vesuviana fou l’originària de la major part dels recipients ceràmics importats, però
també es documenten -en molt inferior mesura- altres productes
d’importació itàlica com són la ceràmica de pasta clara recent
i algunes olles de cuina reductora. Per a aquestes últimes, la
informació amb què comptem no ens permet esbrinar l’origen,
que en ocasions s’ha apuntat que podia ser etrusc, però no en
tenim la certesa. Els recipients importats eren les formes més
difoses, tapadores, cassoles i morters, als qual poc abans de la
destrucció de la ciutat el 75 aC se’ls afegiren les fonts d’engalba
roja pompeiana. Aquesta bateria de cuina representa perfectament els hàbits culinaris dels primers pobladors de la ciutat, que
tot i l’hegemonia de les importacions itàliques completaven el
repertori amb olles i tapadores de producció autòctona des del
primer moment. Durant l’època imperial la ceràmica de cuina
itàlica disminueix progressivament i canvien els recipients importats per morters procedents de la zona lacial i fonts d’engalba roja pompeiana, però sempre en percentatges cada vegada
més reduïts que exemplifiquen la davallada de les exportacions
itàliques en favor dels productes africans que els prengueren el
relleu en el comerç mediterrani a partir de l’època flàvia.
La importació de ceràmica africana de cuina està constatada
des de l’època d’August en percentatges molt tímids que augmentaren al llarg del segle I dC, per a arribar a ser la vaixella de
cuina importada majoritària en els segles següents. Com en el
cas de la ceràmica itàlica de cuina, s’importà la bateria de cuina
més difosa, especialment cassoles profundes i baixes, tapadores,
fonts i, en menor mesura, recipients tancats com tupins i gerres.
Aquests productes inundaren de manera massiva el Mediterrani
amb uns recipients molt estandarditzats, encara que variats pel
que fa a les formes, que eren hereus de la ceràmica púnica, amb
clares influències de la itàlica i que perpetuaren la cocció en recipients baixos i mitjans i desestimaren els recipients profunds
del tipus olla. Com per al període republicà, el set de cuina es
complementava amb les olles reductores de cuina regional de
producció autòctona.
Pel que fa a les escasses mostres de productes orientals, probablement responen a un comerç de redistribució des d’algun
port principal del Mediterrani central, cosa que no resta importància a la seua aparició a la ciutat de Valentia.
En definitiva, amb l’estudi de la ceràmica comuna i de cuina
importada es pot observar un reflex precís de les dinàmiques
comercials del Mediterrani occidental que està directament relacionat amb els esdeveniments socials i polítics de cada moment.
Desvetlla, a més a més, un panorama ric en importacions amb
diverses zones d’aprovisionament que produeixen recipients
dedicats a l’exportació combinades amb l’ús de recipients de
produccions pròximes.
Tanmateix, al principi del segle III dC comencen a intuir-se
modificacions en algunes produccions ceràmiques: apareixen
noves formes en la ceràmica africana de cuina; també alguna
forma nova i canvis en les precedents en la ceràmica reductora
de cuina regional; i hi ha una evolució de les formes anteriors
i canvis tecnològics en la ceràmica comuna de cocció oxidant.
Fets que mostren una tendència de canvi en el món ceràmic
existent fins aquest moment a Valentia, impulsat per un període
d’estancament urbà, que és contemporani i paral·lel o fruit d’un
col·lapse de la macroestructura de l’Imperi i que desembocà en
una nova època.
Amb aquest treball, al llarg de 450 anys d’història de la ceràmica a la ciutat de Valentia, concretament de les més comunes
de les ceràmiques, s’ha pogut comprovar com de susceptibles
als canvis eren els recipients de fang, ja que la producció, comercialització, ús i amortització d’aquests productes estaven
plenament imbricats amb l’espai, el temps i les circumstàncies
en les quals es produïa, i per tant eren un reflex directe de la
societat de cada època.
Per a concloure, a nivell peninsular, i concretament a la
ciutat de València, se’ns obre un ric panorama ceràmic que, a
poc a poc, anem completant a mode de trencaclosques i que es
mostra molt més complex del que es podria pensar en un primer
moment. Així, doncs, la ceràmica és només fang, però les seues
facetes són múltiples i variables.
247
[page-n-263--data::data]
248
[page-n-264--data::data]
Bibliografia
FONTS CLÀSSIQUES
APICI, De re coquinarium. L’art de la cuina. Traducció de J.
Gómez Pallarés, Barcelona, 1990.
CATÓ, De re rustica. De l’agriculture. Traducció i notes de R.
Goujard, Collection des Universités de France, Les Belles
Lettres, Paris, 1975.
CICERÓ, De natura deorum. Sobre la naturaleza de los dioses.
Traducció de A. Escobar, Ed. Gredos, Madrid, 1999.
COLUMELLA, De l’agriculture. Livre XII. Traducció de J. André, Collection des Universités de France, Les Belles Lettres, Paris, 1988.
ESTRABÓ, Geografía, Biblioteca Clásica Gredos 159 i 169,
Madrid, 1990.
FLORUS, Gestes dels romans, Col·lecció Catalana dels Clàssics
Grecs i Llatins 210, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1980-81.
PETRONI, Satyricon. Traducció de V. Ciaffi. Unione Tipografico-Edizione Torinese, Torino, 1983.
PLINI, Naturalis Historia. Historia Natural, Ed. J. Cantó et
alii, Cátedra, Madrid, 2002.
PLUTARC, Agesilau i Pompeu. Traducció de C. Ribas, Fundació Bernat Metge, Col·lecció Vides Paral·leles 3, 5, Barcelona, 1934.
PLUTARC, Sertorius-Eumène, Agésilas-Pompée. Traducció de
R. Flacelière i E. Chambry, Collection des Universités de
France Vies (Plutarque) 8, Les Belles Lettres, Paris, 1973.
POMPONI MELA, Corografia. Traducció de C. Guzmán Arias,
Colección Maior, Universidad de Murcia 13, Murcia, 1989.
SAL·LUSTI, Historie. La concepción de la historia de Salustio: traducción de las obras menores (Historias, Cartas a
César e Invectivas), N. Santos Yaguas, UO, Oviedo, 1997.
VARRÓ, De re rustica. De las cosas del campo. Traducció de
D. Tirado Benedí, Biblioteca Scriptorum Graecorum et Romanorum Mexicana, Méjico, 1992.
BIBLIOGRAFIA
ABASCAL, J. M. (1996):“Derecho latino y municipalización
en Levante y Cataluña”, Ortiz de Urbina, E. i Santos, J. eds.,
Teoría y práctica del ordenamiento municipal en Hispania,
Actas del Symposium Vitoria-Gasteiz, 22-24 de novembre
1993, Servicio Editorial, Universidad del País Vasco, Vitoria, pp. 255-283.
ABASCAL, J. M. (2008): “Las cerámicas “Tipo Clunia” y otras
producciones pintadas hispanorromanas”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas Hispanorromanas. Un estado de
la cuestión, Cádiz, pp. 429-443.
ADROHER, A. M. (2008): “La cerámica de tradición púnica (siglos I-II a.C.)”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas Hispanorromanas. Un estado de la cuestión, Cádiz, pp. 189-219.
AGUAROD, C. (1991): Cerámica importada de cocina en la
Tarraconense, Zaragoza.
AGUAROD, C. (1995): “La cerámica común de producción local/regional e importada. Estado de la cuestión en el Valle
del Ebro”, Aquilué, X. i Roca, M. coords., Ceràmica comuna romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica.
Estat de la qüestió, Girona, pp. 129-154.
AGUAROD, C. i LAPUENTE, M. P. (2015): “Aragón, límite
oriental para diverses produccions de cerámica común romanas difundidas en el noroeste peninsular y Aquitania”,
Martínez Salcedo, A., Delgado, M. i Alcorta, E. eds., Ex
Officina Hispana, SECAH, 2, Madrid, pp. 409-422.
249
[page-n-265--data::data]
ALAPONT, L. (2002): “Rasgos antropológicos de los primeros
pobladores de Valentia”, Jiménez, J. L. i Ribera, A. coords.,
Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania,
València, pp. 315-322.
ALAPONT, L., CALVO, M. i RIBERA, A. (2010): La destrucción de Valentia por Pompeyo (75 a.C.), Quaderns de Difusió Arqueològica 6, València.
ALARÇAO, J. (1975): Fouilles de Conimbriga V. La céramique
commune locale et régionale. Paris.
ALBIACH, R. (2001): “La topografia periurbana de la Ciudad de Valencia”, Archivo de Prehistoria Levantina XXIV,
València, pp. 337-350.
ALBIACH, R. i SORIANO, R. (1996): “El cementerio romano
meridional: nuevos y viejos datos”, Ribera, A. i Pérez Ballester, J. coords., Dossier necròpolis valencianes, Saitabis
46, València, pp. 101-122.
ALBIACH, R.; MARÍN, C.; PASCUAL, G.; PIÀ, J.; RIBERA,
A.; ROSSELLÓ, M.; SANCHIS, A. (1998): “La cerámica de época de Augusto procedente del relleno de un pozo
en Valentia (Hispania Tarraconensis)”, SFECAG. Actes du
Congrès d’Istres, Marseille, pp. 139-166.
ALBIACH, R. i DE MADARIA, J. L. coords. (2006): La Villa
de Cornelius (L’Ènova, Valencia), GIF, València.
ALBIACH, R.; ESPÍ, I. i RIBERA, A. (2009): “El agua sacra y
su vinculación con el origen y el desarrollo urbano de una
fundación romana. El santuario (¿Asklepieion?) de Valentia
(Hispania)”, Mateos, P., Celestino, S., Pizzo, A. i Tortosa,
T. coords., Anejos de AEspA XXXX, Santuarios, oppida y
ciudades: arquitectura sacra en el origen y desarrollo del
Mediterráneo Occidental, Mérida, pp. 417-446.
ALBIR, C. (2012): Arqueología urbana en la Ciudad de Valencia. Desarrollo de un sistema de información geográfica para
la supervisión e investigación de las intervenciones arqueológicas. Intervenciones arqueológicas al Norte del río Turia,
Treball d’investigació, Universitat de València, València.
ALFAYÉ, S. (2014): “La magia de las pequeñas cosas. Nuevos
clavos mágicos greco-romanos”, Duplá, A., Escribano, M.
V., Sancho, L. i Villacampa, M. A. eds., Miscelánea de Estudios en Homenaje a Guillermo Fatás Cabeza, Zaragoza,
pp. 85-94.
ALFONSO, J. i MIGUÉLEZ, A. (2010): “La villa romana del
camino de Vinamargo (Castellón)”, Alapont, L. i Martí, J.
eds., Intervencions sobre el patrimoni arqueològic. Excavació, restauració, difusió i posada en valor. III Jornades
d’Arqueologia de València i Castelló, Castelló, pp. 87-98.
ALMAGRO, M. (1953): La necrópolis de Ampurias. I. Introducción y necrópolis griegas, Monografías Ampuritanas III,
Barcelona.
ALVAR, A. (2010): El mal de ojo en el Occidente romano. Materiales de Italia, Norte de África, Península Ibérica y Galia, Tesis Doctoral, UCM, Madrid.
ÁLVAREZ, N.; BALLESTER, C.; ESPÍ, I.; MÁÑEZ, J.; MARÍN, C.; PASCUAL, G.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M.
(2003): “La cerámica de tres nuevos depósitos votivos de
fundación de las excavaciones de L’Almoina (Valencia)”,
SFECAG. Actes du Congrès du Saint-Romain-en-Gal, Marseille, pp. 369-395.
ANDRÉ, J. (1981): Alimentation et cuisine a Rome, Belles Letres Études anciens, Paris.
250
ANNECCHINO, M. (1977): “L’instrumentum domesticum di
Ercolano e Pompei nella prima età imperiale”, Quaderni di
cultura materiale, Roma, pp. 105-114.
AQUILUÉ, X. (1984): El fòrum romà d’Empúries (Excavacions de l’any 1982). Una aproximació arqueològica al procés històric de la romanització al Nordest de la Península
Ibèrica, Monografies Emporitanes VI, Barcelona.
AQUILUÉ, X. (1985): “Algunas consideraciones sobre el comercio africano. Tres facies características de la cerámica
común africana de época alto-imperial”, Ampurias 47, Barcelona, pp. 210-221.
AQUILUÉ, X. (1987): Las cerámicas africanas de la ciudad
romana de Baetulo (Hispana Tarraconenses), BAR Internacional Series 337.
AQUILUÉ, X. (1995): “La cerámica común africana”. Aquilué,
X. i Roca, M. coords., Ceràmica comuna romana d’època
Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Estat de la qüestió,
Girona, pp. 61-74.
AQUILUÉ, X.; GARCÍA ROSSELLÓ, J. i GUITART, J. (1998):
Les fàcies ceràmiques d’importació a la costa ibérica, les
Balears i les Pitiüses durant el segle III i la primera meitat
del segle II aC, Arqueomediterrània 4, Barcelona.
AQUILUÉ, X.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J. i CASTANYER, P. (2010): “Contextos d’època d’Agust procedents del
fòrum de la ciutat romana d’Empúries”, Roca, M, Madrid,
M. i Celis, R. eds., Contextos ceràmics i cultura material
d’època augustal a l’occident romà, Actes de la reunió UB
15 i 16 d’abril 2007, Barcelona, pp. 36-91.
ARANDA, C. (1948): “Ajuar funerario de la necrópolis de la
Boatella”, Crónica del III Congreso de Arqueología del Sudeste Español, Murcia-Cartagena, pp. 271-274.
ARANEGUI, C. (1987): “La cerámica gris de tipo ampuritano:
las jarritas grises”, Lévêque, P. i Morel, J. P. eds., Céramiques Hellénistiques et Romaines, II, Paris, pp. 87-97.
ARANEGUI, C. i HERNÁNDEZ, E. (2014): “Un ara dedicada
a los Dracones hallada en Saguntum (Valencia)”, Lucentum
XXXIII, Alacant, pp. 261 -266.
ARASA, F. (1994): “Material procedent del jaciment ibèric del
Cormulló dels Moros (Albocàsser, Castelló) II. Els material
d’importació i les imitacions”, Quaderns de Prehistòria i
Arqueologia de Castelló 16, Castelló, pp. 125-155.
ARASA, F. (2001): La romanització a les comarques septentrionals del litoral valencià. Poblament iberoromà i
importacions itàliques en els segles II-I aC, Serie de Trabajos Varios 100, Servicio de Investigación Prehistórica,
València.
ARASA, F. (2008): “La pequeña escultura de bronce en época
imperial en el País Valenciano”, Escultura romana en Hispania V, Tabularium, Murcia, pp. 425-459.
ARASA, F. (2012): “Apuntes sobre la epigrafía romana de Valentia”, Espacio, Tiempo y Forma, Serie II, Historia Antigua
25, Madrid, pp. 281-304.
ARASA, F. i RIBERA, A. (2014): “Noves inscripcions romanes
a Valentia”, SEBarc XII, Barcelona, pp. 29-36.
ARES, M. A. (1948): “Elementos de una discutible inscripción
en barro”, Crónica del III Congreso de Arqueología del Sudeste Español, Murcia-Cartagena, pp. 279-280.
ARNAU, B.; GARCÍA I.; DÍES, E. i SERRANO, M. L. (2003):
“El monumento funerario templiforme de la plaza de San
[page-n-266--data::data]
Nicolás, Valencia, y su contexto arqueológico”, Saguntum
(P.L.A.V.) 35, València, pp. 177-195.
ASSORATI, G. (2009): “I luoghi della conservazione del cibo
negli autori latini”, Ciarallo, A. i Vernia, B. eds., Conservare
il cibo da Columella ad Artusi: i luoghi della conservazione,
Pisa, pp. 47-56.
AVVISATI, C. (2003): Pompei. Mestiri e botteghe 2000 anni fa,
Bardi Editore, Roma.
BAILEY, D. M. (1980): A catalogue of the lamps in the British Museum II. Roman lamps made in Italy, British Museum,
Londres.
BAILO, G.; FREZZA, A.; LUPIA, A. i MANCUSI, M. (2005):
“Le acque intorno agli dei: rituali e offerte votive nel santuario
settentrionale di Pontecagnano”, Bonghi Jovino, M.; Chiesa,
F. Bagnasco, G. eds., Offerte dal regno vegetale e dal regno
animale nelle manifestazioni del sacro, Tarquinia, supplementi
1, “L’Erma” di Brescheneider, Roma, pp. 37-65.
BANDUCCI, L. (2015): “Fuel, cuisine and food preparation in
Etruria and Latium: cooking stands as evidence for change”,
Spataro, M. i Villing, A. eds., Ceramics, Cuisine and Culture, Oxbow books, Oxford, pp. 157-169.
BARBERÀ, J.; NOLLA, J. i MATA, E. (1993): La ceràmica
grisa emporitana, Cuadernos de Arqueologia, 6, Barcelona.
BATIGNE, C. (2012): Les ceràmiques communes dans leur contexte regional. Facies de consommation et mode d’approvisionnement, Travaux de la Maison de l’Orient et de la Mediterranée, núm. 60, Lyon.
BATIGNE, C. i DESBATS, A. (1996): “Un type particulier de
“cruche”: les bouilloires en céramique d’époque romaine
(Ier-IIIe siècles”, SFECAG. Actes du congrès de Dijon,
Marseille, pp. 381-394.
BATS, M. (1988): Vaisselle et alimentation à Olbia de Provance (v. 350 – v. 50 a.C.). Modèles culturels et catégories céramiques, RAN Supp. 18, Paris.
BAUDRILLART, A. (1904): “Mortarium”, Daremberg, M., Saglio, E. i Pottier, E., Dictionnaire des Antiquités grecques
et romaines d’après les textes et les monuments, Volum III
(L-M), Librairie Hachette et C, Paris, pp. 2008-2009.
BAYET, J. (1984): La religión romana. Historia y política psicológica, Madrid.
BAYO, S. (2014): “Identificación del uso del espacio y su momento històrico a partir de los contextos materiales”, Sala, F. i Moratalla, J., coords., Guerras civiles romanas en Hispania. Una
revisión histórica de la Contestania, Alacant, pp. 99-113.
BELARTE, C. i DE CHAZELLES, C. M. (2011): “Les manifestations des pratiques rituelles en contexte domestique en
Ibérie et en Gaule méditeranéenne”, Roure, R. i Pernet, L.
coords., Des rites et des Hommes. Les prattiques symboliques des Celtes, des Ibères, et des Grecs en Provence, en
Languadoc et en Catalogne, Paris, pp. 165-188.
BELTRÁN DE HEREDIA, J. (2001): “Una factoría de garum y salazón de pescado en Barcino”. De Barcino a Barcelona (siglos
I-VII). Los restos arqueológicos de la plaza del rey de Barcelona, Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona, pp. 58-65.
BERNABÓ, L. (2001): Maschere e personaggi del teatro greco
nelle terracotte liparesi, L’”Erma” di Bretschneider, Roma.
BERNAL, D. (2001): “La producción de ánforas en la Bética en
el s. III y durante el Bajo imperio romano”, Congreso Internacional Ex Baetica Amphorae, Vol. I, Écija, pp. 239-372.
BERNAL, D.; SAEZ, A.; DÍAZ, J. J.; EXPÓSITO, J. A.; LORENZO, L. i GARCÍA, R. (2005): “Gadir y la manufactura
de máscaras y terracota. Aportaciones del taller isleño de
Villa Maruja (ss. V-IV a.C.)”, Madrider Mitteilungen 46,
Wiesbaden, pp. 61-86.
BERNAL, D. i RIBERA, A. (2008): Cerámicas hispanorromanas. Un estado de la cuestión, Cádiz.
BERNAL, D. i RIBERA, A. (2012): Cerámicas hispanorromanas II. Producciones regionales, Cádiz.
BERNAL-CASASOLA, D.; VARGAS, J. M.; GÓMEZ, S.;
LARA, M. i RETAMOSA, J. A. (2019): “De la cronología
del Testaccio haliéutico de Gades. Un singular hallazgo de
ámbito portuario en las excavacions de El Olivillo”, Coll, J.
coord., Opera Fictiles. Estudios transversales sobre cerámicas antigues de la península ibèrica, IV Congreso Internacional de la SECAH-Ex Officina Hispana, Valencia 26-28
de abril de 2017, Tomo II, València, pp. 395-416.
BISI, A. M. (1970): La ceramica púnica. Aspetti e problemi,
Napoli.
BLANC, N. i NERCESSIAN, A. (1992): La Cuisine romaine
antique, GlénatFaton, Grenoble Cédex.
BLANCHET, A. i POTTIER, E. (1873): “Sigillum”, Saglio, E.,
Dictionnaire des Antiquités grecques et romaines d’après
les textes et les monuments, Volum IV (R-S), Librairie Hachette et C, Paris, pp. 1302-1307.
BLASCO, J.; CAMPS, C.; CHULIÀ, R. M.; ESCRIVÀ, V.; RIBERA, A. i RIVAS, L. (1991): “La intervención arqueològica”, Palau de l’Almirall, Generalitat Valenciana, València,
pp. 173-193.
BLÁZQUEZ, J. M. (1984-1985): “Tintinnabula de Mérida y de
Sasamón (Burgos)”, Zephyrus 37-38, Salamanca, pp. 331-335.
BLOCH, (1978): Prodigi e divinazione nel mondo antico,
Newton Compton editori, Roma.
BOIX, V. (1862): Valencia histórica y topográfica, Vol. I, València.
BONNAMICI, M. (2005): “Appunti sulle prattiche cultuali
nel santuario dell’acropoli volterrana”, Bonghi Jovino, M.;
Chiesa, F. Bagnasco, G. eds., Offerte dal regno vegetale e
dal regno animale nelle manifestazioni dal sacro, Tarchnia suplementto 1, L’Erma” di Breschesneider, Milano, pp.
1-15.
BONET, H. (2010): “Ritos y lugares de culto en ámbito doméstico”, Tortosa, T., Celestino, S. i Cazorla, R. coords., Debate
en torno a la religiosidad protohistórica, Anejos de AEspA
LV, Madrid, pp. 177-202.
BONET, H. i IZQUIERDO, I. (2001): “Vajilla ibérica y vasos singulares del área valenciana entre los siglos III y I
a.C.”, Archivo de Prehistoria Levantina XXIV, València,
pp. 273-313.
BONGHI JOVINO, M. (2005): “Mini muluvanice – mini turuce. Depositi votivi e sacralità. Dall’analisi del rituale alla
lettura interpretativa delle forme di religiosità”, Comella, A i
Mele, S. coords., Depositi votivi e cultuali dell’Italia Antica
dall’età arcaica a quella tardo-repubblicana, Bibliotheca
Archeologica 16, Lecce, pp. 31-46.
BONIFAY, M. (2004): Études sur la céramique romaine tardive
d’Afrique, BAR International Series 1301, Oxford.
BORREDÁ, R. i CEBRIÁN, R. (1993): “Cerámica de cocina local
y de importación en Plaza Hospital-Anfiteatro (Cartagena): S.II
a.C. - I d.C.”, Saguntum (P.L.A.V.) 26, València, pp. 205-214.
251
[page-n-267--data::data]
BORRIELLO, R. M.; MALNATI, L.; MONTEVECCHI, G.
i SAMPAOLO, V. (2010): Histrionica. Teatri, maschere e
spettacoli nel mondo antico, Skira editore, Milano.
BOURDIEU, P. (1988): La distinción: criterios y bases sociales
del gusto, Taurus, Madrid.
BOURGEOIS, A. i MAYET, F. (1991): Belo IV, Les sigillées,
Madrid.
BRECCIAROLI, L. (2005): Antichi sapori. Produzione e consumo di alimenti in Piamonte tra protostoria romanità e medioevo, Museo dell’Antichità di Torino, Torino.
BRUN, J. P. (2004): Archéologie du vin et de l’huile dans l’Empire romaine, Ed. Errance, Paris.
BURRIEL, J.; RIBERA, A. i SERRANO, M. L. (2003): “Un
área portuaria fluvial en el norte de Valentia”, Pascual, G. i
Pérez Ballester, J. coords., Puertos fluviales antiguos: Ciudad, desarrollo e infraestructuras, Jornadas de Arqueología
Subacuática, València, pp. 127-141.
BURRIEL, J. i ARNAU, B. (2008): “La intervenció arqueològica a la Pl. la Reina - Corretgeria. Noves dades sobre l’urbanisme antic de València”, Quaderns dels Museus Municipals
2, Nous avanços en l’arqueologia valenciana, València.
BUSSIÈRE, J. (2000): Lampes antiques d’Algérie, ed. M. Mergoil, Montagnac, (Monographie Instrumentum 16).
BUSTAMENTE, M. (2011): La cerámica romana en Augusta
Emerita en la época Altoimperial. Entre el consumo y la
exportación, Serie Ataecina, Mérida.
BUSTAMENTE, M. HERAS, F. J.; HUGUET, E.; IBORRA,
P.; MALIGNAS, A.; PRINCIPAL, J. i RIBERA, A. (2017):
“Via degli Augustali VII, 4, 28: una peculiar fosa de mediados del siglo II a.C. en Pompeya”, Empúries 57, Barcelona,
pp. 85-118.
CALVO, M.; MARÍN, C.; MARTÍNEZ, R. i MATAMOROS,
C. (1998): De Valentia a les Corts, València.
CAPASSO, S. (1997): Gli Osci nella Campania Antica, Istituto
di Studi Atellane, Aversa.
CASELLA, D. (1950): “La frutta nelle pinture pompeiane”,
Maiuri, A. ed., Pompeiana. Raccolta di studi per il secondo
centenario degli scavi di Pompei, Napoli.
CASAS, J.; CASTANYER, P.; NOLLA, J. M. i TREMOLEDA, J. (1990): Ceràmiques comunes i de producció local
d’època romana. I. Materials augustals i alto-imperials a
les comarques orientals de Girona, Museu Arqueològic de
Catalunya, Sèrie monogràfica núm. 12, Girona.
CASAS, J.; CASTANYER, P.; NOLLA, J. M. i TREMOLEDA,
J. (1995): “Les ceràmiques comunes locals del N.E. de Catalunya”, Aquilué, X. i Roca, M. coords., Ceràmica comuna
romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Estat
de la qüestió, Girona, pp. 99-128.
CASAS, J. i NOLLA, J. M. (1993): “Un conjunt tancat amb ceràmica africana a la vil·la romana de Els Tolegassos (Viladamat,
Alt Empordà)”, Empúries 48-50, Barcelona, pp. 202-213.
CASAS, J. i NOLLA, J.M. (2012): “La cerámica gris (y oxidada) ampuritana”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas
Hispanorromanas II. Producciones Regionales, Cádiz, pp.
639-654.
CASAS, J. i SOLER, V. (2004): Intervenciones arqueológicas
en Mas Gusó (Girona). Del asentamiento precolonial a la
villa romana, BAR Internacional Series 1215, Archaeopress, Oxford.
252
CASAS, J. i SOLER, V. (2006): Llànties romanes d’Empúries.
Materials augustals i alto-imperials, Monografies Emporitanes 13, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Empúries,
Girona.
CASTANYER, P. i TREMOLEDA, J. (2007): Vilauba. Descobrim una vil·la romana, Girona.
CARANDINI, A. (1968): “Forme aperte in ceramica comuna.
A. Orli anneriti e patina cenerognola”, Ostia I, Roma, pp.
86-88.
CARANDINI, A. (1970): “Ceramica ad orlo annerito. Ceramica
a patina cenerognola”, Ostia II, Roma, pp. 83-86.
CARANDINI, A. (1973): “Ceramica a patina cenerognola. Ceramica ad orlo annerito”, Ostia III, Roma, pp. 408-420.
CARANDINI, A. (1981): Settefinestre. Una villa schiavisttica
nell’Etruria romana, III. La villa e i suoi reperti. Modena.
CARMONA, P. (1990): La formació de la Plana al·luvial de
València. Geomorfologia, hidrografia i geoarqueologia de
l’espai litoral del Túria, Edicions Alfons el Magnànim,
València.
CARMONA, P. (1991): “La llanura aluvial del Turia y la Albufera de Valencia”, VIII Reunión Nacional sobre el Cuaternario, València, pp. 101-124.
CARMONA, P.; RIBERA, A. i LERMA, V. (1985): “Geoarqueología de la Ciudad de Valencia”, XVII Congreso Nacional de Arqueología, Zaragoza, pp. 859-873.
CARRERA, J. C.; DE MADARIA, J. L. i VIVES-FERRÁNDIZ, J. (2001): “La pesca, la sal y el comercio en el Círculo
del Estrecho. Estado de la cuestión”, Gerión 18, Universidad Complutense de Madrid, Madrid, pp. 43-76.
CAVASSA, L. (2009): “La production de céramique commune
à Pompei. Un four de potier dans l’insula 5 de la regio I”,
Pasqualini, M. ed., Les céramiques communes d’Italie et de
Narbonnaise. Structures de production, typologies et contextes inèdits IIe siècle av. J.-C.-IIIe s. ap. J.-C., Napoli, pp.
95-104.
CERCHIAI MANODORI SAGRADO, C. (2004): Cibi e banchetti nell’antica Roma, Roma.
CERULLI, C. (1977): “Officina di lucerne fittili a Pompei”,
Quaderni di cultura materiale, Roma, pp. 53-72.
CIAGHI, S. (1993): Le terracotte figurate dal Cales del Museo
Nazionale di Napoli, “L’Erma” di Bretschneider, Roma.
CIURANA, J. (2011): Pràctiques i rituals funeraris a Tàrraco i
el seu Ager (Segles II a.C-IV d.C), ICAC, Universitat Rovira
i Virgili, Tarragona.
COLETTI, C. i PAVOLINI, C. (1996): “Ceramica comune da
Ostia”, Bats, M. ed., Les céramiques communes de Campanie et de Narbonnaise (Ier s. av. J.-C-IIe s. ap. J.-C.). La
vaiselle de cuisine et de table, Napoli, pp. 391-419.
COLL, J. (2000): “Aspectos de tecnología de producción de la
cerámica ibérica”, Actas del Congreso de Economía Ibérica,
Saguntum (P.L.A.V.) Extra 3, València, pp. 191-207.
COLL, J. (2003): “Forns romans i producció ceràmica”, Bonet,
H., Albiach, R. i Gozalbes, M. coords., Romans i visigots a
les terres valencianes, Servicio de Investigación Prehistórica, València, pp. 167-174.
COLL, J. (2005): “Hornos y producción de cerámicas romanas
en la Comunidad Valenciana”, Coll, J. coord., Recientes
investigaciones sobre producción de cerámica romana en
Hispania. València, pp. 157-166.
[page-n-268--data::data]
COMELLA, A. (1981): “Tipologia e diffusione dei complessi
votivi in Italia in epoca medio- e tardo-republicana”, Melánges de l’Ecole Française de Roma 93, Roma, pp. 717-803.
CORELL, J. (2009): Inscripcions romanes del País Valencià, V.
València i el seu territori. Universitat de València, València.
CORTESE, C. (2005): “Le ceramiche comuni: problemi generali e criteri di classificazione”, Gandolfi, D. ed., La ceramica e i materiali di età romana. Classi, produzioni, commerci e consumi, Istituto Internazionale di Studi Liguri,
Bordighera, pp. 325-338.
COUVE, L. (1904): “Lagena, lagynos”, Daremberg, M., Saglio, E. i Pottier, E., Dictionnaire des Antiquités grecques
et romaines d’après les textes et les monuments, Volum III
(L-M), Librairie Hachette et C, Paris, p. 907-908.
CUEVAS, D. (1948): “Elementos construcitivos romanos encontrados en la necrópolis de la Boatella de Valencia”, Crónica del III Congreso de Arqueología del Sudeste Español,
Murcia-Cartagena, pp. 275-277.
CUOMO DI CAPRIO, N. (1972): “Proposta di classificazione
delle fornaci per ceràmica e laterici nell’area italiana. Dalla
preistoria a tutta l’epoca romana”, Sibrium 11 (1971-1973),
pp. 371-461.
DA SILVA, A. J. (2015): “Culinary clash in northwestern Iberia
at the height of the roman empire”, Spataro, M. i Villing, A.
eds., Ceramics, Cuisine and Culture, Oxford, pp. 222-232.
D’AMBROSIO, A. i BORRIELLO, R. M. (2001): Arule e bruciaprofumi fittili da Pompei, Electa Napoli, Napoli.
DE CARO, S. (2000): Il Gabinetto Segreto del Museo Archeologico Nazionale di Napoli, Electa, Napoli.
DE CARO, S. (2003): Il Museo Archeologico Nazionale di Napoli, Electa Napoli, Napoli.
DELGADO, A. (2010): “De las cocinas coloniales a tres historias silenciades: domesticidad, subalternidad e hibridación
en las colonias fenicias occidentales”, Mata, C., Pérez, G. i
Vives-Ferrándiz, J. eds., De la cuina a la Taula. IV Reunió
d’Economia en el Primer Mil·lenni aC, Saguntum (P.L.A.V.)
Extra 9, València, pp. 27-42.
DENEAUVE, J. (1969): Lampes de Carthage, CNRS, Paris.
DE PEDRO, M. J.; DÍES, E. i PORCAR, E. (1989): “Hallazgo
de unas termas romanas en Valencia”, XIX Congreso Nacional de Arqueología, Zaragoza, pp. 715-723.
DE RIDDER, A. (1904): “Lebes”, Daremberg, M., Saglio, E. i
Pottier, E., Dictionnaire des Antiquités grecques et romaines d’après les textes et les monuments, Volum III (L-M),
Librairie Hachette et C, Paris, pp. 1000-1002.
DÍES, E.; ESCRIVÀ, E. i RIBERA, A. (1987): “Ampliació
urbana de Valentia a partir d’època flàvia”, I Jornades
Internacionals d’Arqueologia Romana, Granollers, pp.
236-243.
DIETLER, M. (2010): “Cocina y colonialismo. Encuentros culinarios en la Francia Mediterránea protohistòrica”, Mata,
C; Pérez, G. i Vives-Ferrándiz, J. eds., De la cuina a la Taula. IV Reunió d’Economia en el Primer Mil·lenni aC, Saguntum (P.L.A.V.) Extra 9, València, pp. 11-26.
DI GIOVANNI, V. (1996): “Produzione e consumo di ceramica
da cucina nella Campania romana (II a.C.-II d.C.)”, Bats, M.
ed., Les céramiques communes de Campanie et Narbonnaise. La vaisselle de cuisine et de table, Collection du Centre
Jean Bérard, 14, Napoli, pp. 65-103.
DI GIUSEPPE, H. (1995): “I pesi da telaio”, Armamento. Archeologia di un centro indigeno, Bollettino di Archeologia,
35-36, pp. 141-149.
DI GIUSEPPE, H. i SERLORENZI, M. (2010): I riti del costruire nelle acque violate, Atti del congno internazionale,
Roma.
DOSI, A. i SCHNELL, F. (1986): Le abitudini alimentarie dei
romani, Vita e costumi dei romani antichi 1, Museo della
Civiltà Romana, Ed. Quasar, Roma.
DOSI, A. i SCHNELL, F. (1986b): Paste e vasellame da tavola,
Vita e costumi dei romani antichi 2, Museo della Civiltà Romana, Ed. Quasar, Roma.
DOSI, A. i SCHNELL, F. (1986c): I romani in cucina, Vita e
costumi dei romani antichi 3, Museo della Civiltà Romana,
Ed. Quasar, Roma.
DUBOIS-PELEGRIN, E. (2008): Le luxe privé à Rome et en
Italie au Ier siècle après J.-C., Centre Jean Bérard, Napoli.
DUPRÉ, X.; MASSÓ, M.; PALANQUES, L. i VERDUCHI,
P. (1988): El circ romà de Tarragona I. Les voltes de Sant
Ermenegild, Excavacions arqueològiques a Catalunya, 8,
Barcelona.
EDWARDS, G. R. (1975): Corinth. Corintian Hellenistic pottery, Vol. VII, Part III, The American School of Classical
Studies at Athens, Princeton.
ETIENNE, R. (1992): La vida cotidiana en Pompeya, Ediciones
Temas de Hoy, Madrid.
ETTLINGER, E; HEDINGER, B.; HOFFMANN, B.; KENRICK, P.; PUCCI, G.; ROTH-RUBI, K.; SCHENEIDER,
G.; WELLS, C. i ZABEHLICKY-SCHEFFENEGGER, S.
(2002): Conspectus Formarum Terrae Sigillatae Italico
Modo Confectae, Dr. Rudols Habeli GMBH, Bonn.
EAA (1958-61): Enciclopedia dell’Arte Antica Classica e
Orientale, Volum I, Instituto della Enciclopedia Italiana,
Roma.
EAA (1970): Enciclopedia dell’Arte Antica Classica e Orientale, Suplement, Instituto della Enciclopedia Italiana, Roma.
EAA (1973): Enciclopedia dell’Arte Antica Classica e Orientale, Atlante dei complessi figurati o degli ordini architettonici, Instituto della Enciclopedia Italiana, Roma.
ENNABLI, A. (2005): Cartago, un sitio de interés cultural y
natural, Contraste Éditions, Tunis.
ESCRIVÀ, V. (1989): “Comercialización de la Terra Sigillata
Hispánica de Bronchales en la ciudad de Valencia”, XIX
Congreso Nacional de Arqueología 2, Castelló, pp. 421-430.
ESCRIVÀ, V. (1989b): La cerámica romana de Valencia. La
Terra Sigillata Hispánica, Sèrie Arqueològica Municipal, 8,
València.
ESCRIVÀ, V. (1995): “Cerámica común romana en el Municipium Liria Edetanorum. Nuevas aportaciones al estudio de
la cerámica de época alto imperial en la Hispania Tarraconensis“, Aquilué, X. i Roca, M. coords., Ceràmica comuna
romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Estat
de la qüestió, Girona, pp. 167-186.
ESCRIVÀ, V.; MARTÍNEZ, C. i VIDAL, X. (2001): “Edetakai
Leiria. La ciutat romana d’Edeta de l’època romana a l’antiguitat tardana”, Lauro 9, Llíria, pp. 11-91.
ESCRIVÀ, V.; MARTÍNEZ, C. i VIDAL, X. (2014): “Contextos cerámicos, desarrollo urbano y abandono del municipio
romano de Edeta (Llíria, Valencia). S. III-IV d.E.”, Ramallo,
253
[page-n-269--data::data]
S. i Quevedo, A. coords., Las ciudades de la Tarraconense
oriental entre los s. II-IV d.C. Evolución urbanística y contextos materiales, Murcia, pp. 245-273.
ESCRIVÀ, I. (2006): La decoración Arquitectonica romana en
Valencia, Tesis Doctoral, Universitat de València, València.
ESCRIVÀ, I.; RIBERA, A., VIOQUE, J. (2010): Guia del Centre Arqueològic de l’Almoina, València.
ESCRIVÀ, I.; JIMÉNEZ, J. L. i RIBERA, A. (2013): “La curia
y la basílica de Valentia”, Anejos de AEspA LXVII, Madrid,
pp. 53-67.
ESPLUGA, X. i MIRÓ, M. (2003): Vida religiosa en la Antigua
Roma, Editorial UOC, Barcelona.
EXPÓSITO, J. A. (2011): “La industria salazonera de época
romana. El contexto del Sinus Gaditanus”, Díaz, J.J., Sáez
A.M., Vijande, E. i Lagóstena, J. eds.: Estudios recientes de
Arqueología Gaditana. (Actas de las Jornadas de Jóvenes
Investigadores (Cádiz, abril 2008)), BAR International Series 2276, pp. 213-233.
FABIAO, C. (2008): “Las ánforas de Lusitania”, Bernal, D. i
Ribera, A. coords., Cerámicas hispanorromanas. Un estado
de la cuestión, Universidad de Cádiz, Cádiz, pp. 725-745.
FERNANDES, I. M. (2012): As Mais antigas colecçoes de Olaria portuguesa. Norte, Museo de Olaria, Município de Barcelos, Museo de Arqueologia e Numismatica de Vila Real,
Vila Real.
FERNÁNDEZ OCHOA, C. i MARTÍNEZ, J. (1994): “Las industrias de salazón en el norte de la Península ibérica en
época romana. Nuevas aportaciones”, Archivo Español de
Arqueología 67, Madrid, pp. 115-134.
FERNÁNDEZ OCHOA, C.; MORILLO, A. i ZARZALEJOS,
M. (2017): Manual de cerámica romana III. Cerámicas romanas de época altoimperial III: ceràmica común de mesa,
cocina y almacenaje. Imitaciones hispanas de series romanas. Otras producciones, Museo Arqueológico Regional de
Alcalà de Henares y Colegio Oficial de Doctores y Licenciados en Filosofía y Letras y en Ciencias, Madrid.
FERNÁNDEZ DÍAZ, A. (1998): “Sobre unas terracotas romanas del Museo de Alcoi”, Recerques del Museu d’Alcoi 7,
Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó, Alcoi,
pp. 181-190.
FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A. (1984): Las ánforas de Valentia y su entorno marítimo, València.
FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A. (2006): “Aproximación a
la villa romana de Mas d’Aragó (Cervera del Maestrat,
Castellón): producciones cerámicas del alfar”, Quaderns
de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 25, Castelló, pp.
271-300.
FERRANDINI, F. (1986): “Pesi da telaio. Segni e interpretazioni”, Miscellanea Greca e Romana, X, Roma, pp. 91-114.
FULFORD, M. G i PEACOCK, D. P. S. (1984): The avenue
de President Habib Bourghiba, Salammbo. The pottery and
other ceramica objects from the site. Excavations at Carthage: British mission, Sheffield.
FULFORD, M. G i PEACOCK, D. P. S. (1994): The Circular
Harbour, Nord Side. The pottery. Excavations at Carthage:
British mission, Vol II, Oxford.
GAMBARO, L. (2002): “Luna”, Jiménez, J. L. i Ribera, A.
coords., Valentia y las primeras ciudades romanas de Hispania, València, pp. 71-80.
254
GAMBERINI, A. (2007): “De Catone a Trimalciones: le abitudine alimentarie dei romani”, A tavola con gli antichi, Quaderni
1, Centro Studi per l’Archeologia dell’Adriatico, pp. 71-88.
GARCÍA FERNÁNDEZ, F. J. i GARCÍA VARGAS, E. (2010):
“Entre gaditanización y romanización: repertorios ceràmicos,
alimentación e integración cultural en Turdetania (Siglos III-I
a.C.)”, Mata, C; Pérez, G. i Vives-Ferrándiz, J. eds., De la cuina a la Taula. IV Reunió d’Economia en el Primer Mil·lenni
aC, Saguntum (P.L.A.V.) Extra 9, València, pp. 115-134.
GARCÍA-GELABERT, M. P. (1999): “La villa de Catarroja,
Valencia. Planteamiento de su funcionalidad”, Quaderns
de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 20, Castelló, pp.
253-265.
GARCÍA-GELABERT, M. P. (2005): “Fabricación de cerámica
en la villa rústica de Catarroja”, Coll, J. coord., Recientes
investigaciones sobre producción de cerámica en Hispania,
València, pp. 41-60.
GARCÍA-PRÓSPER, E. (2006): “El entorno funerario de las
vías romanas. A propósito de la necrópolis romana de la calle Quart de Valencia”, Catastros, hábitats y vía romana,
Paisajes Históricos de Europa (Proyecto Interreg 3C Vistoria), García-Prósper, E., Guérin, P., De Madaria, J. L. i
Sánchez Pérez, P. eds., València, pp. 177-197.
GARCÍA-PRÓSPER, E. (2016): Ritos funerarios de la necrópolis de la calle Quart de Valencia (siglos II a.C.-III d.C.),
Tesis Doctoral, Universitat de València, València.
GARCÍA-PRÓSPER, E.; POLO, M.; ROMERO, A. i IBORRA, P. (2010): “Rituales alimentarios y economía de subsistencia en las tumbas de cámara de la necrópolis romana
de la calle Quart de Valentia (ss. II a.C.-III d.C.)”, Mata, C;
Pérez, G. i Vives-Ferrándiz, J. eds., De la cuina a la Taula.
IV Reunió d’economia en el primer Mil·lenni aC, Saguntum
(P.L.A.V.) Extra 9, València, pp. 233-242.
GARCÍA VARGAS, E. i BERNAL, D. (2008): “Ánforas de la
Bética”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas hispanorromanas. Un estado de la cuestión, Universidad de Cádiz, Cádiz, pp. 661-687.
GASPERETTI, G. (1996): “Produzione e consumo della ceràmica comune da mensa e dispensa nella Campania romana”,
Bats, M. ed., Les céramiques communes de Campanie et
Narbonnaise. La vaisselle de cuisine et de table, Collection
du Centre Jean Bérard, 14, Napoli, pp. 19-63.
GIJÓN, M. E. (2004): Las terracotas figuradas del Museo Nacional de Arte de Mérida, Mérida.
GLEBA, M: (2009): “Textile tools in ancient italian votive contexts: evidence of dedication or production?”, Gleba, M. i
Becker, H. eds., Votives, places and rituals in Etruscan religion, Leiden-Boston, pp. 69-84.
GÓMEZ PALLARÉS, J. (1995): “Instrumenta coquorum. Els
estris de la cuina en Apici (amb testimonis des de Plaute a
Isidor de Sevilla)”, Aquilué, X. i Roca, M. coords., Ceràmica comuna romana d’època Alto-Imperial a la Península
Ibèrica. Estat de la qüestió, Girona, pp. 25-38.
GÓMEZ PALLARÉS, J. (1996): “Apunts sobre l’alimentació al
món romà”, Cota Zero 12, Vic, pp. 98-104.
GÓMEZ SANTA CRUZ, J. (2007): “La simbología del agua
en la cultura romana”, Mangas, J. i Martínez, F., El agua y
las ciudades romanas, Ediciones 2007, Serie Antigüedad 2,
Madrid, pp. 73-97.
[page-n-270--data::data]
GONZÁLEZ RUIBAL, A. (2006-07): “Galaicos. Poder y comunidad en el noroeste de la Península Ibérica (1200 a.C.50 d.C.)”, Brigantium 18, La Coruña.
GONZÁLEZ VILLAESCUSA, R. (1990): El vertedero de la
Avenida de España 3 y el siglo III d.C. en Ebusus, Conselleria d’Educació, Cultura i Esports d’Eivissa, Eivissa.
GONZÁLEZ VILLAESCUSA, R. (1993): “Origine et diffusion d’une forme peu courant de céramique africaine.
Nouvelle contribution à la connaissance du commerce de
Byzacène au III après J.-C.”, Antiquités Africaines 29,
pp. 151-161.
GONZÁLEZ VILLAESCUSA, R. (2001): El mundo funerario
en el País Valenciano: monumentos funerarios y sepulturas
entre los siglos I a. de C.- VII d. de C., Casa de Velázquez,
Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”, Madrid.
GÓNZALEZ VILLAESCUSA, R.; QUEVEDO, A.; JÁRREGA, R.; PECCI, A. i CAU ONTIVEROS, M. A. (2015) “La
céramique culinaire africaine. Typo-chronologie, fonction
et diffusion de la forme Uzita 48.1”, Mélanges de la Casa
de Velázquez 45 (2), Madrid, pp. 169-194.
GOODY, J. (1995): Cocina, cuisine y clase. Estudio de sociología comparada, Gedisa editorial, Barcelona.
GOUDINEAU, C. (1970): “Notes sur la céramique à engobe interne rouge-pompeien”, Mélanges d’Archéologie et d’Historie 82, Paris, pp. 159-186.
GRASSO, L. (2004): La ceramica miniaturistica da Pompei,
Quaderni di Ostraka 9, Lofferdo Editoriale, Napoli.
GRAU, I. (2010): “Vajillas mediterráneas y prácticas de comensalidad en el área central de la Contestania ibérica”,
Mata, C; Pérez, G. i Vives-Ferrándiz, J. eds., De la cuina a
la Taula. IV Reunió d’Economia en el Primer Mil·lenni aC,
Saguntum (P.L.A.V.) Extra 9, València, pp. 264-271.
GUÉRIN, P.; ALAPONT, L.; ARNAU, B.; BALLESTER, C.;
CALVO, M.; GARCÍA, E.; GONZÁLEZ, C.; MONMENEU, S; PASCUAL, G. i SÁEZ, M. (1998): “Los primeros
pobladores de Valentia. Excavaciones en la necròpolis romana de la calle Quart”, Revista de Arqueología 204, Madrid, pp. 35-45.
GUERRERO, V. M. (1984): Asentamiento púnico de Na Guadis, Excavaciones Arqueológicas en España 133, Madrid.
GUERRERO, V. M. (1995): “La vajilla púnica de usos culinarios”, Rivista di Studi Fenici XXIII, 1, Pisa-Roma, pp. 61-99.
HÄHNLE, K. (1912): “Ausgrabungen bei Haltern. Reliefkelche”, Mitteilungen der Altertumskommission für
Westfalen 6.
HARTLEY, K. F. (1973): “La diffusion des mortarires, tuiles
et autres produits en provenance des fabriques italiennes”,
CASubaqu. II, pp. 49-57.
HAYES, J. W. (1972): Late Roman Pottery, British School at
Rome, London.
HAYES, J. W. (1983): “The pottery”, The Villa Dyonisos excavation, Knossos, Annual of the British School at Athens 78,
London, pp. 97-169.
HERAS, F. J. (2015): Arqueología de la implantación romana
en los cursos Tajo-Guadiana, Tesis Doctoral, Universitat
Autònoma de Barcelona, Barcelona.
HERREROS, T. (1995): Estudio del material anfórico de la
Plaza del Negrito, Beca de catalogació de l’Ajuntament de
València, Treball inèdit, dipositat al SIAM, València.
HERREROS, T. i VIÑES, A. (2004-2005): “Las termas alto
imperiales de la calle Tapinerías (Valencia): primeros resultados”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló,
24, Castelló, pp. 271-280.
HOPKINS, J. (2012): “The ‘sacred sewell’: Tradition and religión in the Cloaca Maxima”, Rome, Pollution and Propierty: Dirt, Disease and Hygiene in the Eternal City from Antiquity to Modernity, Cambrige University Press, pp. 81-102.
HUGUET, E. (2004): La ceràmica fina d’època romana de l’abocador de la Plaça del Negret, Beca de catalogació de l’Ajuntament de València, Treball inèdit, dipositat al SIAM, València.
HUGUET, E. (2005): “Segells de sigil·lata hispànica de l’abocador de la Plaça del Negret (València)”, Saguntum (P.L.A.V.)
37, València, pp. 181-198.
HUGUET ENGUITA, E. (2006): “La vaixella fina d’època romana de l’abocador de la Plaça del Negret”, Archivo de Prehistoria Levantina XXVI, València, pp. 349-379.
HUGUET ENGUITA, E. (2006b): La ceràmica comuna d’època romana de l’abocador de la Plaça del Negret, València,
Treball inèdit, dipositat al SIAM.
HUGUET, E. (2007): “Terra sigil·lata tardo-itàlica en la façana costanera de la Hispania Tarraconensis”, Saguntum
(P.L.A.V.) 39, València, pp. 117-132.
HUGUET, E. (2007b): “La cerámica común y de uso cotidiano
entre el siglo II aC y el 79 dC”, Ribera, A.; Olcina, M. H. i
Ballester, C. eds., Pompeya bajo Pompeya. Las excavaciones de la Casa de Ariadna, València, pp. 116-120.
HUGUET, E. (2009): “Material cerámico de la villa romana de
la Vallaeta M15.3”, Arse 43, Sagunt, pp. 63-159.
HUGUET, E. (2010): “La aretina del taller de Ateius”, Vizcaino, D. coord., Paisaje y arqueologia em Arriello, Cabrillas,
Embalagué y Folch, Estudios previos del Plan Eólico Valenciano. Zona III, València, pp. 222-223.
HUGUET, E. (2012): “Cerámica Regional Reductora de cocina
Alto-imperial de la fachada mediterranea”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas Hispanorromanas II. Producciones Regionales, Cádiz, pp. 435-452.
HUGUET, E. (2013): “El material más usado por los antigos: la
cerámica común y de cocina”, Ribera, A. coord., Manual de
cerámica romana. Del mundo Helenístico al Imperio Romano, Madrid, pp. 291-330.
HUGUET, E.; RIBERA, A.; RUIZ, E. i SALAVERT, J. V.
(2008): “Una zona alfarera del alto imperio al norte de Valentia”, SFECAG. Actes du Congrès de L’Escala-Empúries,
Marseille, pp. 159-167.
HUGUET, E. i RIBERA, A. (2014): “Contextos ceràmics
alt-imperials de Valentia”, Roca, M., Madrid, M. i Celis, R.
eds., Contextos ceràmics i cultura material d’època augustal a l’occident romà, Actes de la reunió UB 15 i 16 d’abril
2007, Universitat de Barcelona, Barcelona, pp. 150-180.
HUGUET, E. i RIBERA, A. (2015): “La vajilla usada en las ofrendas rituales en Valentia: cerámica específica y general”, SFECAG. Actes du Congrès du Nyon, Marseille, pp. 221-244.
IBORRA, P. (2017): “Arqueología de época romana en el País
Valenciano”, Archaeofauna, 26, Madrid, pp. 23-38.
IBORRA, P.; MATA, C.; MORENO, A.; PÉREZ, G.; QUIXAL,
D. i VIVES-FERRÁNDIZ, J. (2010): “Prácticas culinarias
y alimentación en asentamientos ibéricos valencianos”,
Mata, C; Pérez, G. i Vives-Ferrándiz, J. eds., De la cuina a
255
[page-n-271--data::data]
la Taula. IV Reunió d’Economia en el Primer Mil·lenni aC,
Saguntum (P.L.A.V.) Extra 9, València, pp. 99-114.
JÁRREGA, R. i BUFFAT, L. (2012): “La cerámica común tarraconense (COM.OX.TARR./COM.RED.TARR) y su variante con decoración pintada (CMG)”, Bernal, D. i Ribera,
A. coords., Cerámicas Hispanorromanas II. Producciones
Regionales, Cádiz, pp. 453-468.
JIMÉNEZ, J. L. (2008): “Tradición y modernidad en la imagen
urbana de Valentia romana (fases republicana e imperial)”,
Historia de la ciudad V. Tradición y Progreso, Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia, València, pp. 17-28.
JIMÉNEZ, J. L. (2009): “Una nueva imagen urbana”, Hermosilla, J. coord., La Ciudad de Valencia. Historia, Colegio
Territorial de Arquitectos de Valencia, València, pp. 92-100.
JIMÉNEZ, J. L. i RIBERA, A. (2000): “La fundación de la ciudad. Urbanismo y Arquitectura de la Valencia romana y visigoda”, Dauksis, S. i Taberner, F. eds., Historia de la ciudad
I. Recorrido histórico por la arquitectura y el urbanismo de
la ciudad de Valencia, Colegio Territorial de Arquitectos de
Valencia, València, pp. 9-27.
JIMÉNEZ, J. L. i RIBERA, A. (2003): “La arquitectura y las
transformaciones urbanas del centro de Valencia durante los
mil años de la ciudad”, Historia de la ciudad III. Arquitectura y transformación urbana del centro de Valencia, Colegio
Territorial de Arquitectos de Valencia, València, pp. 17-29.
JIMÉNEZ, J. L. i RIBERA, A. (2005): “La topografia religiosa
de la Valentia romana”, Historia de la Ciudad. IV Memoria
urbana, Ícaro Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia, València, pp. 17-34.
JIMÉNEZ, J. L.; BURRIEL, J. i RUIZ, E. (2007): “La intervención arqueológica en el Palau de Cerveró”, Tomás, F. coord.,
Palau de Cerveró. Institut d’Història de la Ciència López
Piñero, València, pp. 101-239.
JIMÉNEZ, J. L.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2014): “Valentia y su territorio desde época romana imperial a la antigüedad tardía: una síntesis”, Monografías de Arqueologia
Cordobesa 20, Còrdoba, pp. 265-282.
JONCHERAY, J. P. (1971): “Contribution à l’étude de l’épave
Dramont D, dite “des pelvis””, CASubaqu. I, pp. 11-34.
LAGÓSTENA, L.; BERNAL, D. i ARÉVALO, A. eds. (2007):
Cetariae 2005: Salsas y salazones de pescado en occidente durante la Antigüedad. Actas del Congreso Internacional (Cádiz,
7-9 de noviembre de 2005), BAR International Series 1686.
LATTARA (1993): DICOCER Dictionnaire des Céramiques Antiques (VIIème s. av. n. è.-VIIème s. de. n. è). Méditerraneé nord-occidentale (Provence, Languedoc, Ampurdan), Lattara VI, Lattes.
LAMBOGLIA, N. (1950): Gli scavi di Albintimilium e la cronologia della ceramica romana. Prima parte. Campagne di
scavo 1938-1950, Collezione di Monografie Preistoriche e
Archeologiche I i II, Istituto di Studi Liguri, Bordighera.
LANCEL, S. (1987): “La céramique punique d’époque hellénistique”, Lévêque, P. i Morel, J. P. eds., Céramiques Hellénistiques et Romaines II, Annales Littéraires de l’Université
du Besançon, Paris, pp. 99-137.
LAUDAN, R. (2013): Cuisine and empire. Cooking in world
history, University of California Press, California.
LE GALL, M. J. (1970): “Les rites du fondation dans les villes
romaines”, Bulletin de la Société Nationale des Antiquaires
de France, Paris, pp. 292-307.
256
LÉVÊQUE, P. i MOREL, J.-P. (1980): Céramiques hellenistiques et romaines, I, Université de Besançon, Paris.
LÉVÊQUE, P. i MOREL, J.-P. (1987): Céramiques hellenistiques et romaines, II, Université de Besançon, Paris.
LLORCA, J. (1962): “Hallazgo de una necrópolis romana en
el Antiguo Portal de Ruçafa”, Papeles del Laboratorio de
Arqueología de Valencia 1, València, pp. 111-115.
LOESCHCKE, S. (1909): “Keramiche Funde in Haltern. Ein Beitrag
zur Geschichte der Augusteichen Kultur in Deutschland”. Mitteilungen der Altertums-Kommision für Westfalen V, pp. 101-271.
LÓPEZ, I.; MARÍN, C.; MARTÍNEZ, R. i MATAMOROS,
C. (1994): Troballes arqueològiques al Palau de les Corts,
Corts Valencianes, València.
LÓPEZ MULLOR, A. (1981): “Notas para una clasificación de
los tipos más frecuentes de la cerámica romana vidriada en
Cataluña”, Ampurias 43, Barcelona, pp. 201-215.
LÓPEZ MULLOR, A. (1989): Las cerámicas romanas de paredes finas en Cataluña, Quaderns Científics i Tècnics 2,
Diputació de Barcelona, Barcelona.
LÓPEZ MULLOR, A.; HUGUET, E. i RIBERA, A. (2013):
“Las otras cerámicas finas”, Ribera, A. coord., Manual de
cerámica romana. Del mundo Helenístico al Imperio Romano, Madrid, pp. 147-213.
LÓPEZ MULLOR, A. i MARTÍN, A. (2008): “Las ánforas de la
Tarraconense”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas Hispanorromanas. Un estado de la cuestión, Cádiz, pp. 689-724.
LÓPEZ, A. i POCIÑA, A. (2007): Comedia romana, Ediciones
Akal, Madrid.
LUGINBÜHL, TH. (2015): “Fonctions, contextes et provenance des céramiques dans les lieux de culte polythéistes”,
SFECAG. Actes du Congrès du Nyon, Marseille, pp. 25-50.
LUEZAS, R. A. (2002): Cerámica común romana en La Rioja,
Instituto de Estudios Riojanos, Logroño.
LUEZAS, R. A. (2015): “Producción y consumo de cerámica romana en el Municipium Calagurris Iulia Nassica (Calahorra,
La Rioja)”, Martínez Salcedo, A., Delgado, M. i Alcorta, E.
eds., Ex Officina Hispana, SECAH 2, Madrid, pp. 369-388.
McCALLUM, M. i PEÑA, T. (2010): “A reassessment of the
two potteries at Pompeii: 1.20.2-3 the Via Superior”, RCRF
41, Cádiz, pp. 229-238.
MACHANCOSES, M. (2015): Topografía urbana de la Valentia Romana altoimperial: ciudad y suburbio, Tesis Doctoral,
Universitat de València, València.
MACKENSEN (1993): Die Spätantiken Sigillata-und lampentöpfereien von el Mahrine (Nordtunesien), C. H. Beck’sche
verlagsbuchhandlung, München.
MADRID, M. i BUXEDA, J. (2008): Estudi de caracterització arqueomètrica de les ceràmiques de cuina altoimperials dels jaciments de les ciutats romanes de Valentia y Saguntum, Informe de Recerca, Universitat de Barcelona, Barcelona (inèdit).
MAIOLI, M. G. (2010): “Suggestioni teatrali nell’edilizia privata
romana”, Borriello, M. A., Malnati, L., Montevecchio, G. i
Sampaolo, V. coords., Histrionica. Teatri, maschere e spettacoli nel mondo antico, Skira editore, Milano, pp. 53-58.
MAIURI, A. (2000): La casa pompeiana. Struttura, ambienti,
storia nella magistrale descrizione d’un grande archeologo,
Generoso Procaccini, Napoli.
MALFITANA, D. (2007): La ceramica corinzia decorata a matrice.
Tipologia, cronologia ed iconografia di una produzione ceràmica greca di età imperiale, RCRF Supplementum 10, Bonn.
[page-n-272--data::data]
MALIGNAS, A. (2013): La céramique et l’évolucion de la cuisine en Gaule méridionale à l’époque romaine. L’exemple
du Languedoc de la fin du IIe s. av. J.-C. au IIe s. ap. J.-C.,
Université Paul Valéry, Tesi doctoral, Montpellier.
MARABINI, M. T. (2006): Cosa. The Italian sigillata, Memoirs
of the American Academy in Rome, Supplementary volume
3, Ann Arbor.
MARIMON, C. (2010): “La capacitat de les olles de cuina ibèriques en el Camp del Túria. Proposta metodològica i primers
resultats”, Mata, C; Pérez, G. i Vives-Ferrándiz, J. eds., De la
cuina a la Taula. IV Reunió d’Economia en el Primer Mil·lenni
aC, Saguntum (P.L.A.V.) Extra 9, València, pp. 271-276.
MARÍN, C. (1995): “La cerámica de cocina africana: consideraciones entorno a la evidencia valenciana”, Aquilué, X. i
Roca, M. coords., Ceràmica comuna romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Estat de la qüestió, Girona, pp. 155-165.
MARÍN, C. (2002): “La cultura material de la época de la fundación de Valencia”, Jiménez, J. L. i Ribera, A. coords., Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania, València, pp. 349-354.
MARÍN, C.; PIÁ, J. i ROSSELLÓ, M. (1999): El foro romano
de Valentia, Quaderns de Difusió Arqueològica 4, València.
MARÍN, C. i RIBERA, A. (2000): “Un caso precoz de edificio termal: los baños republicanos de Valentia”, Termas romanas en
el Occidente del Imperio, VTP Editorial, Gijón, pp. 151-156.
MARÍN, C. i RIBERA, A. (2002): “La realidad arqueològica
de la fundación de Valencia: màgia, basureros y cabañas”,
Jiménez, J. L. i Ribera, A. coords., Valencia y las primeras
ciudades romanas de Hispania, València, pp. 287-298.
MARÍN, C. i RIBERA, A. (2010): Las termes de la época romana republicana de l’Almoina (Valencia), Quaderns de
Difusió Arqueològica 7, València.
MARÍN, C.; RIBERA, A. i SERRANO, M. L. (2002): “Cerámicas de importación itálica y vajilla ibérica en el contexto de
Valentia en la época sertoriana. Los hallazgos de la plaza de
Cisneros”, Olmos, R. i Rouillard, P. eds., La vajilla ibérica
en época helenística (siglos IV-III al cambio de era), Collection Casa de Velázquez 89, Madrid, pp. 113-134.
MARTÍNEZ PÉREZ, A. (2020): Las necròpolis de La Boatella
y la calle San Vicente Mártir (Valencia: Topografia y ritual
funerario), Tesis Doctoral, Universitat de València, València.
MARTÍNEZ SALCEDO, A. (2004): La cerámica común de época
romana en el País Vasco, Euskal Kultura Ondare Bilduma (Colección de Patrimonio Cultural Vasco), Vitoria-Gasteiz.
MATA, C. i BONET, H. (1992): “La cerámica ibérica: ensayo
de tipología”, Estudios de Arqueología ibérica y romana,
Serie de Trabajos Varios 89, Servicio de Investigación Prehistórica, València, pp. 117-174.
MATA, C.; PÉREZ, G. i VIVES-FERRÁNDIZ, J. (2010): IV
Reunió d’Economia en el Primer Mil·lenni aC, Saguntum
Extra 9, Universitat de València, València.
MAYET, F. (1975): Les céramiques à parois fines dans la Péninsule Ibérique, Centre Pierre Paris, Bordeaux III, CNRS, Paris.
MAYET, F. (1984): Les céramiques sigillées hispaniques. Contribution à l’histoire économique de la Péninsule Ibérique
sous l’Empire Romain, Centre Pierre Paris, Collections de la
Maison des Pays Ibériques 21, Paris.
MERRIFIELD, R. (1987): The archaeology of ritual and magic, B.T. Batsford, Londres.
MESQUIDA, M. (2001): Las ollerías de Paterna. Tecnología
y producción, Vol. I, Siglos XII y XIII, Museo Municipal de
Cerámica, Paterna.
MESQUIDA, M. i VILLARROEL, J.J. (2003): El horno romano de Paterna, Paterna.
MEULEMANS, L. (2015): “Vivaris in doliis: a cultural and social marker of Romanised society?”, Spataro, M. i Villing, A.
eds., Ceramics, Cuisine and Culture, Oxford, pp. 170-178.
MEYLAN-KRAUSE, M. F. (2015): “Gests rituels en milieux
profane et privé”, SFECAG. Actes du Congrès du Nyon,
Marseille, pp. 109-114.
MIRAMÓN, J. i PORCAR, E. (1988): “Partida de la Llovatera. Riba-Roja de Túria“, Excavacions arqueològiques de
salvament a la Comunitat Valenciana 1984-88, Generalitat
Valenciana, València, pp. 183-185.
MONTESINOS, J. (1992): “Terra Sigillata Hispánica en Valentia”.
Estudios de Arqueología Ibérica y Romana. Homenaje a E. Pla
Ballester, Serie de Trabajos Varios 89, València , pp. 469-537.
MONTESINOS, J. (2004): Terra Sigillata. Antigüedades romanas I, Real Academia de la Historia, Madrid.
MONTÓN, F. J. (1996): Las arulas de Tarraco, Forum. Temes
d’Història i d’Arqueologia Tarragonines, 9, Tarragona.
MOREL, J.-P. (1981): La céramique campanienne: les formes.
Bulletin des l’Ècoles Françáise d’Athenes et Rome 244, Paris.
NIETO, X. (1996): “El transport, entre la producció i el consum”, Cota Zero 12, Barcelona, pp. 105-111.
NIVEAU, M. (2009): Ofrendas, banquetes y libaciones. El ritual en la necrópolis púnica de Cádiz, Spal Monografías 12,
Sevilla, 2009.
NOLLA, J. M. (1977): La ciudad romana de Gerunda, Universitat autònoma de Barcelona, Tesi doctoral.
NOLLA, J. M. (1981): “La ceràmica d’engalba blanca. Una
nova aproximació a l’estudi del període Baix-republicà
(segles II-I a.C.) al Nord-est del Principat”, Miscel·lània
commemorativa del Desè aniversari del Col·legi Universitari de Girona (1969/70-1979/80), Estudi General 1, Girona, pp. 51-62.
NORTH, J. A. (2000): Roman religion, Oxford University Press.
OLCESE, G. (1993): Le ceramiche comuni di Albintimilium,
Edizione all’insegna di Giglio, Firenze.
OLCESE, G. (2003): Ceramiche comuni a Roma e area romana: produzione, circulazione e tecnologia (tarda età republicana-prima età imperiale), SAP, Mantova.
OLCINA, M. (2015): “Los viveros romanos de la costa alicantina”, Olcina, M. H i Pérez, R. coords., La Illeta dels
Banyets y los viveros de la costa mediterránia española.
Cuestión de conservación, Museu Arqueològic d’Alacant,
Alacant, pp. 46-63.
OLIVER, A. (2000): La cultura de la alimentación en el mundo
ibérico, Geografia i Història, Col·lecció Universitària, Diputació de Castelló.
OLIVER, A. (2014): “Perros en el culto, la economía y el presagio de los iberos”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia
de Castelló 32, Castelló, pp. 43-61.
OLMOS, R. (2004): “Banquetes y vajilla en la Hispania republicana. Algunos textos”, Olmos, R. i Rouillard, P. eds., La
vajilla ibérica en época helenística (s. IV-III al cambio de
Era), Casa Velázquez, Madrid, pp. 1-4.
OLMOS, R. (2007): “El lenguaje de la diosa de los pebeteros: signo icónico y función narrativa en dos tumbas de la Albufereta
257
[page-n-273--data::data]
(Alicante)”, Marín Ceballos, M. C. i Horn, F. eds., Imágenes
y culto en la Iberia prerromana: los pebeteros en forma de
cabeza femenina, Spal Monografías IX, Sevilla, pp. 367-390.
OXÉ, A. (1968): “Arretinische reliefgefässe vom Rhein”, Materialien zur römisch-germanischen Keramik 5, Bonn.
PASCUAL, I. (1988): La cerámica de cocina de Sagunto, Universitat de València, Tesi de llicenciatura, València.
PASCUAL, G. i RIBERA, A. (2000): “El consumo de productos béticos en Valentia y su entorno: la continuidad de una
larga tradición”, Congreso Internacional Ex Baetica, II, Sevilla, pp. 565-576.
PAVOLINI, C. (2002): “La publication de la céramique commune d’Ostie: synthèse des résultats”, Descoeudres, J. P.
dir., Ostia: Port et porte de la Rome antique, Musée Rath,
Genova, pp. 212-220.
PAZ PERALTA, J. A. (2008): “Las produccions de Terra Sigillata Intermedia y Tardía”, Bernal, D. i Ribera, A. coords.,
Cerámicas Hispanorromanas. Un estado de la Cuestión,
Cádiz, pp. 497-539.
PEACOCK, D. S. P. (1977): Pottery and early commerce: characterisation and trade in Roman and Later ceramics, Londres.
PEINADO, M. V. (2010): Cerámicas comunes romanas en el
Alto Guadalquivir: El alfar de Los Villares de Andújar, Tesis Doctoral, Universidad de Granada, Granada.
PEINADO, M. V. (2012): “Las cerámicas de cocina en el Alto
Guadalquivier, siglos I-II d.C.”, Bernal, D. i Ribera, A.
coords., Cerámicas Hispanorromanas II. Producciones Regionales, Cádiz, pp. 395-407.
PEINADO, M. V. (2015): Scoppieto V. I materiali. Ceramiche
comuni, Edizioni Quasar, Perugia.
PELLEGRINO, E. (2009): “Les céramiques comunes d’origine
orientales dans le Sud de la Gaule au Haut-Empire: le gobelet Marabini LXVIII”, Pasqualini, M. dir., Les céramiques
comunes d’Italie et narbonnaise. Structures de production,
typologies et contextes inédits. IIe s. av. J.-C.-IIIe s. apr. J.C., Collection Centre Jean Bérard, 30, Napoli, pp. 251-281.
PENA, M.ª J. (2002): “Problemas históricos en torno a la fundación de Valentia”, Jiménez, J. L. i Ribera, A. coords., Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania, Grandes
Temas Arqueológicos 3, València, pp. 267-278.
PEÑALVER, T. (2018): La arquitectura doméstica de las ciudades romanas del àrea valenciana, Tesis Doctoral, Universitat de València, València.
PEÑIL, J.; LAMALFA, C. i FERNÁNDEZ, C. (1985-86): “Las
cerámicas de paredes finas del alfar de Rubielos de Mora
(Teruel)“, Kalathos 5-6, Teruel, pp. 189-197.
PÉREZ BALLESTER, J. (2003): “El comerç: rutes comercials
i ports”, Bonet, H.; Albiach, R. i Gozalbes, M. coords., Romans i visigots a les terres valencianes, Servicio de Investigación Prehistórica, València, pp. 187-201.
PÉREZ BALLESTER, J.; BORREDÁ, R. i CEBRIÁN, R.
(1995): “La ceràmica de cocina del siglo I d.C. en Carthago
Nova y sus precedentes republicanos”, Aquilué, X. i Roca,
M. coords., Ceràmica comuna romana d’època Alto-imperial a la península Ibèrica. Estat de la qüestió, Monografies
Emporitanes VIII, Girona, pp. 187-199.
PÉREZ BALLESTER, J.; CARMONA, P.; RIBERA, A. i
PASCUAL, G. (2008): “Puertos y fondeaderos en la costa valenciana: dinámica costera, tipología de asentamientos e interacciones económicas y culturales”, Bollettino di
258
Archeologia on line, International Congress of Classical
Archaeology Meetings between Cultures in the Ancient Meditterranean, Roma, pp. 14-35.
PÉREZ RUIZ, M. (2007-08): “El culto en la casa romana”, AnMurcia 23-24, Murcia, pp. 199-229.
PÉREZ RUIZ, M. (2014): Al amparo de los Lares. El culto doméstico en las provincias romanas Bética y Taraconense,
Anejos de AEspA LXVIII, Madrid.
PÉREZ VILATELA, L. (2014): “Vestigios del culto a Ceres en
la Valentia romano-republicana”, Quaderns de Prehistòria i
Arqueologia de Castelló 32, Castelló, pp. 95-115.
PETIT, J. P. i SANTORO, S. (2007): “En guise d’introduction.
La démarche de l’exposition”, Vivre en Europa romaine. De
Pompei a Bliesbruck-Reinheim, Paris, pp. 13-20.
PEZZELLA, F. (1996): “Le maschere atellane in alcune statue
fittili del Museo Provinciale Campano di Capua”, Atti del
convegno “Le scene dell’identità”. Primo incontro di dramaturgia e teatro, Sant’Arpino, pp. 23-30.
PEZZELLA, F. (2002): Atella e gli atellani nella documentazione epigrafica antica e medievale, Istituto di Studi Atellani,
Frattamaggiore, Napoli.
PICAZO, M. i SANMARTÍ, E. (1985): Ceràmiques gregues i
hel·lenístiques a la península ibèrica, Taula Rodona amb
motiu del 75é aniversari de les excavacions d’Empúries,
Empúries 18-20 març 1983, Monografies Emporitanes 7,
Diputació de Barcelona, Barcelona.
PICON, M. (1990): “Pour une histoire des céramiques communes et particulièrment culinaires“, Rivista di Archeologia
XXII, pp. 145-152.
PICON, M. i OLCESE, G. (1995): “Per una classificazione in
laboratorio delle ceramiche comuni”, Gandolfi, D. dir., Ceramica romana e archeometria, Firenze, pp. 105-115.
PONSICH, M. (1969): “Fours de potiers puniques en Mauritanie tingitane”, Actas del X Congreso de Arqueología, Zaragoza, pp. 270-279.
POLO, M. (2016): Paleobiología humana de la fundación romana
de Valencia, Tesis Doctoral, Universidad de Alicante, Alicante.
POTTIER, E. (1873a): “Paropsis”, Saglio, E., Dictionnaire des
Antiquités grecques et romaines d’après les textes et les monuments, Volum IV (N-Q), Librairie Hachette et C, Paris, p. 337.
POTTIER, E. (1873b): “Pelvis”, Saglio, E., Dictionnaire des
Antiquités grecques et romaines d’après les textes et les monuments, Volum IV (N-Q), Librairie Hachette et C, Paris,
pp. 375-376.
POTTIER, E. (1892): “Urceus”, Saglio, E., Dictionnaire des Antiquités grecques et romaines d’après les textes et les monuments, Volum V (T-Z), Librairie Hachette et C, Paris, p. 604.
POTTIER, E. (1904): “Lanx”, Daremberg, M., Saglio, E. i Pottier, E., Dictionnaire des Antiquités grecques et romaines
d’après les textes et les monuments, Volum III (L-M), Librairie Hachette et C, Paris, p. 925.
PRINCIPAL, J. (1998): Las importaciones de vajilla fina de
barniz negro en la Cataluña Sur y Oriental durante el siglo
III a.C. Comercio y dinámica de adquisición en las sociedades indígenas, BAR International Series 729, Oxford.
PUCCI, G. (1975): “Cumanae testae“, La parola del Passato
XXX, pp. 368-371.
PUERTAS LÒPEZ, C. (1996): La ceràmica comuna romana a
la costa catalana. Assaig estratigràfico-analític a la Laietània litorial, Tesis Doctoral, Barcelona.
[page-n-274--data::data]
PUERTAS, C. (2000): La ceràmica comuna romana a la costa
laietana (Les ciutats romanes de Baetulo i Iluro i l’assentament
ibèric de Can Balençó), Laietania: estudis d’història i d’arqueologia de Mataró i el Maresme, Museu de Mataró, Mataró.
QUERCIA, A. (2015): “Forms of adoption, adaptation and resistence in the cooking ware repertoire of Lucania, South
Italy (8th-3rd centuries BC)”, Spataro, M. i Villing, A. eds.,
Ceramics, Cuisine and Culture, Oxford, pp. 203-212.
QUERCIA, A.; JOHNSTON, A.; BEVAN, A.; CONOLLY, J. i
TSARAVOPOULUS, A. (2011): “Roman pottery from an
intensive survey of Antikythera, Greece”, Annual of the British School at Athens, Athens, pp. 47-98.
QUEVEDO, A. (2011): “Un rallador cerámico: reflexiones entorno a una pieza romana de cocina de Carthago Nova (Cartagena)”, Saguntum (P.L.A.V.) 43, Universitat de València,
València, pp. 155-166.
QUEVEDO, A. (2013): “La cerámica reductora de cocina de
Carthago Nova (Cartagena, España). S. I-III d.C.”, Girón,
L.; Lazarich, M. i Lopes, M. C. coords., Actas del I Congreso Internacional de Estudios Cerámicos. Homenaje a
Mercedes Vegas, Cádiz, pp. 1065-1100.
QUEVEDO, A. (2015): Contextos cerámicos y de transformaciones urbanas en Carthago Nova (s. II-III d.C.), Roman
and Late Antique Mediterranean Pottery 7, Oxford.
QUEVEDO, A. i GARCÍA-ABOAL, M. V. (2008): “Los niveles de abandono de la curia de Carthago Nova (s. II d.C.)”,
SFECAG. Actes du Congrès de L’Escala-Empúries, Marseille, pp. 627-632.
QUEVEDO, A. i BERMEJO, J. (2012): “Reinterpretación de
un contexto de mediados del siglo III d.C.: la intervención
arqueológica de la calle Cuatro Santos nº 40 (Cartagena)”,
Pyrenae 43, 1, Barcelona, pp. 107-133.
RAMALLO, S. F.; RUIZ, E.; MURCIA, A. J. i GUILLERMO, M. (2013): Contextos materiales procedentes de las
excavaciones del teatro romano de Cartagena. Contextos
materiales de los siglos II-I a.C., Anales de Prehistoria y
Arqueología 29, Murcia.
RAMON, J. (1997): FE-13. Un taller alfarero de época púnica
en Ses Figueretes (Eivissa), Treballs del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera 39, Eivissa.
RAMON, J. (2008): “La cerámica ebusitana en la Antigüedad
Tardía”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas Hispanorromanas. Un estado de la cuestión, Cádiz, pp. 413-433.
RAMON, J. (2011): “El sector alfarero de la ciudad púnica
de Ibiza”, Costa, B. I. Fernández, J. H. eds., Yôserim: la
producción alfarera fenicio-púnica en Occidente, XXV
Jornadas de Arqueología fenicio-púnica, Eivissa, pp.
165-221.
RAMON, J. (2012): “La cerámica púnico-ebusitana en época
tardía (siglos III-I a.C.)”, Bernal, D. i Ribera, A. coords.,
Cerámicas Hispanorromanas II. Producciones Regionales,
Cádiz, pp. 583-617.
RAMÓN, M. A. (2015): El vidrio antiguo en Valencia, Quaderns de Difusió Arqueològica 12, València.
REY, J. (1999): “Secuencia cronológica para el caxtro meridional galaico: los castros de Torroso, Forca y Trega”, Gallaecia 19, Santiago de Compostela, pp. 157-178.
REYNOLDS, P. (1993): Settlement and pottery in the Vinalopó
Valley (Alicante, Spain) A.D.400-700, BAR International
Series 588, Oxford.
REVERT, E. (2009): Valentia entre el 75 a.C. y el cambio de
Era. Beca d’investigació de l’Ajuntament de València, Treball inèdit, dipositat al SIAM, València.
RIBAS, M. (1965): “Cerámica romana vidriada en Mataró”,
Pyrenae I, Barcelona, pp. 155-173.
RIBERA, A. (1981): “Las marcas de Terra sigillata de Valentia”, Saguntum (P.L.A.V.) 16, València, pp. 209-246.
RIBERA, A. (1983): La Arqueología romana en la ciudad de
Valentia. Informe preliminar, Publicaciones del Archivo
Municipal de Valencia. Arqueología 1, València.
RIBERA, A. (1987): “Avance al estudio del foro de Valentia”,
Los Foros Romanos de las Provincias Occidentales, Ministerio de Cultura, Madrid, pp. 113-120.
RIBERA, A. (1995): “Una peculiar fosa de fundación de Valentia”, Saguntum (P.L.A.V.) 29, València, pp. 187-195.
RIBERA, A. (1996): “La topografía de los cementerios romanos
de Valentia”, Ribera, A. i Pérez Ballester, J. coords., Dossier
necrópolis valencianes, Saitabi 46, València, pp. 85-99.
RIBERA, A. (1998): La fundació de València. La ciutat a l’època romano-republicana (ss. II-I aC), Estudios Universitarios 71, Institució Alfons el Magnànim, València.
RIBERA, A. coord. (1998b): 50 Años de Viaje Arqueológico en
Valencia, València.
RIBERA, A. (2001): “El circo de Valentia (Hispania Tarraconensis)”, El circo en Hispania romana, Museo Nacional de
Arte Romano de Mérida, Mérida, pp. 175-196.
RIBERA, A. (2002): “El urbanismo de la primera Valencia”,
Jiménez, J. L. i Ribera, A. coords., Valencia y las primeras
ciudades romanas de Hispania, València, pp. 299-303.
RIBERA, A. (2003): “El papel militar de la fundación de Valentia (138 a.C.): historia y arqueología”, Morillo, A.; Cadiou,
F. i Hourcade, D. coords., Defensa y territorio en Hispania
de los Escipiones a Augusto. Espacios urbanos y rurales,
municipales y provinciales, Casa Velázquez, Madrid, pp.
365-389.
RIBERA, A. (2008): “Puertos y arquitectura comercial en la Valencia antigua: los orígenes de una larga tradición ”, Historia de la Ciudad V. Tradición y progreso, Colegio Territorial
de Arquitectos de Valencia, València, pp. 29-40.
RIBERA, A. (2009): “La fundación de Valentia: un apéndice de
Italia y Campania en la Hispania del siglo II a.C.”, Oebalus.
Studi della Campania nell’Antichità 4, Roma, pp. 41-78.
RIBERA, A. (2010): “Depósitos rituales de Valentia (Hispania).
De la primera fundación republicana (138 a.C.) a la segunda
augustea”, Di Giuseppe, H. i Serlorenzi, M. coords., I riti
del costruire nelle acque violate, Atti del Convegno Internazionale, Roma, pp. 269-294.
RIBERA, A. (2010b): “Los materiales de época augustea de Valentia: símbolo de una etapa precaria o muestra del inicio
del renacer de la ciudad”, Revilla, V. i Roca, M. eds., Contextos cerámicos y cultura material de época augustea en el
occidente romano, Barcelona, pp. 262-293.
RIBERA, A. (2011): “Los horrea de Valentia. De la Republica
al Imperio”, Arce, J. i Goffaux, B. coords., Horrea d’Hispanie et la Méditerranée romaine, Colección de la Casa de
Velázquez, 125, Madrid, pp. 201-223.
RIBERA, A. (2013): El circo romano de Valentia, Quaderns de
Difusió Arqueològica 10, València.
RIBERA, A. (2014): “La destrucción de Valentia (75 a.C.) y la cultura material de la época de Sertorio (82-75 a.C.)”, Sala, F. i
259
[page-n-275--data::data]
Moratalla, J., coords., Guerras civiles romanas en Hispania.
Una revisión histórica de la Contestania, Alacant, pp. 65-77.
RIBERA, A. (2015): “La fundación de Valentia: historia, arqueología, ritos, basureros y cabañas”, Fabiao, C. i Pimenta,
J. coords., Cira Arqueologia 3. Actas Congresso Conquista
e romanizaçâo do Val Do Tejo, Camara municipal de Vila
Franca de Xira, Vila Franca de Xira, pp. 61-85.
RIBERA, A. (2015b): “La primera ruptura antrópica del paisaje: la fundación de Valentia”, Taberner, F. dir., Historia
de la ciudad. VII. El paisaje cultural, Colegio Territorial de
Arquitectos de Valencia, València, pp. 27-40.
RIBERA, A. i POVEDA, A. (1994): “La comercialización de la
Terra Sigillata Sudgálica en el País Valenciano”, SFECAG.
Actes du Congrès de Millau, Millau, pp. 95-102.
RIBERA, A. i MARÍN, C. (2003): “Las importaciones itálicas
del nivel de fundación (138 a.C.) de la ciudad romana de
Valentia”, RCRF. Acta 38, pp. 287-294.
RIBERA, A. i MARÍN, C. (2003-2004): “La cerámicas del nivel de destrucción de Valentia (75 a.C.) y el final de Azaila”,
Kalathos 22-23, Teruel, pp. 271-300.
RIBERA, A. i MARÍN, C. (2005): “El contexto histórico de
los hornos romanos de Valentia”, Coll, J. coord., Recientes intervenciones sobre producción cerámica en Hispania,
València, pp. 17-40.
RIBERA, A. i CALVO, M. (1995): “La primera evidencia arqueológica de la destrucción de Valentia por Pompeyo”,
Journal of Roman Archaeology 8, Ann Arbor, pp. 19-40.
RIBERA, A.; GRAU, E. i MARÍN, C. (2002): “La fundación de
Valencia y su impacto en el paisaje”, Historia de la ciudad.
II Territorio, sociedad y patrimonio, Colegio Territorial de
Arquitectos de Valencia, València, pp. 29-55.
RIBERA, A. i JIMÉNEZ, J. L. (2004): “La arquitectura y las
transformaciones urbanas del centro de Valencia durante
los primeros mil años de la ciudad”, Historia de la ciudad.
III Arquitectura y transformación urbana de la ciudad de
Valencia, Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia,
València, pp. 18-30.
RIBERA, A. i JIMÉNEZ, J. L. (2012): “Valentia, ciudad romana: su evidencia arqueológica”, Beltrán, J. i Rodríguez, O.
eds., Hispaniae Urbes, Sevilla, pp. 77-120.
RIBERA, A. i JIMÉNEZ, J. L. (2014): “La imagen urbana de
Valencia”, Olcina, M. H. ed., Las ciudades valencianas de
época romana, Alacant, pp. 143-166.
RIBERA, A. i JIMÉNEZ, J. L. i ROSSELLÓ, M. (2014): “Valentia y su territorium desde época romana imperial a la antigüedad tardía: una síntesis”, Monografías de Arqueología
Cordobesa 20, Córdoba, pp. 265-282.
RIBERA, A. i ROMANÍ, N. (2011): “Valentia”, Remolà, J. A.
i Acero, J. coords., La gestión de los residuos urbanos en
Hispania, Anejos de AEspA LX, Mérida, pp. 313-342.
RIBERA, A.; ROSSELLÓ, M. i RUIZ, E. (2010): “Cerámicas
de los niveles de ocupación del circo romano de Valencia en
época tardoantigua (siglos VI-VII)”, Menchelli, S., Santoro,
S., Pasquinucci, M. i Giuducci, G. eds., LCRW 3, BAR International Series 2185, Oxford, pp. 173-182.
RIBERA, A. i SALAVERT, J. V. (2005): “El depósito monetal
del siglo III de las excavaciones de la calle Roque Chabàs de
Valencia”, Ribera, A. i Ripollès, P. P. eds., Tesoros monetales de Valencia y su entorno. Grandes Temas Arqueológicos
4, València, pp. 141-154.
260
RICCIOTTI, D. (1977): “Ceramica di cucina africana”, Ostia
IV, Roma, pp. 100-104.
RIPOLLÈS, P.P. (2002): “La ceca de Valentia y las monedas de su
época”, Jiménez, J. L. i Ribera, A. coords., Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania, València, pp. 335-348.
RITTERLING, E. (1901): “Die römische Niederlassung bei
Haltern, B: Die Fundstücke”, MAKW II, pp. 107-174.
RIVET, L. (2006): “Le pot trapu à du littoral de la Narbonnaise
orientale”, SFECAG. Actes du Congrès de Pézenas, Marseille, 2006, pp. 627-640.
RIZZO, F.; FORTUNATO, M. T. i PAVOLINI, C. (2013): “Una
deposizione rituale nell’area della domus ad atrio di Ferento”, www.fastionline.org/docs/FOLDER-it-2013-293.pdf.
ROBIN, B. (2000): Catalogue des lampes grecques et romaines, Musée de l’Arles et de la Provence antiques, Lyon.
ROBINSON, H. S. (1959): Pottery of the Roman period. Chronology. The Athenian Agora. Princeton.
ROCA, I. i PRINCIPAL, J. (2007): Les imitacions de vaixella
fina importada a la Hispània Citerior (segles I aC- I dC), Documenta 6, Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona.
RODA, S. (1955): Aportación al estudio de la Arqueología Valenciana, València.
ROGNANT-BETA, I. (2015): “La découverte d’un dépot de
fondation di théatre du sanctuaire de Mandeure (Franche-Comté)”, SFECAG. Actes du Congrès du Nyon, Marseille, pp. 627-631.
ROMERO CARNICERO, M. V. (1975): Terra sigillata aretina
decorada de la peninsula iberica I, Numancia, Studia Archeologica 35, Valladolid.
ROMERO CARNICERO, M. V. i RUIZ MONTES, P. (2005):
“Los centros de producción de T.S. H. en la zona septentrional de la Península Ibérica”, Roca, M. i Fernández, I.
coords., Introducción al estudio de lacerámica romana.
Una breve guía de referencia, Monográfico nº 1 CVDAS,
Málaga, pp. 183-224.
ROSSELLÓ, M. i RUIZ, E. (1996): “La Necrópolis Occidental de la Valencia romana”, Ribera, A. i Pérez Ballester, J.
coord., Dossier Necrópolis valencianes. Saitabi 46, València, pp. 147-168.
ROSSER, P. (1990-91): “La necrópolis romana altoimperial
del “Parque de la Naciones” (La Albufereta, Alicante): estudio de algunos de sus materiales”, Lucentum IX-X, Alacant, pp. 85-101.
ROTROFF, S. (2006): Hellenistic pottery: the plaine ware, The
Athenian Agora XXXIII, Princeton.
ROBIN, B. (2000): Cataloghe des lampes grecques et romaines. Les Collections du Musée d’Arles antique, Arles.
RUIZ, E. (1995): “Los niveles de abandono del siglo II dC en Cartagena: los contextos de la Calle Jara nº 12”, Actas del XXIII
Congreso Nacional de Arqueología I, Elche, pp. 503-512.
RUIZ DE ARBULO, J. (2001): “El circo de Tarraco. Un monumento provincial”, El circo en Hispania romana, Museo
Nacional de Arte Romano de Mérida, Mèrida, pp. 141-154.
RUIZ DE ARBULO, J.; CEBRIÁN, R. i HORTELANO, I.
(2009): El circo romano de Segobriga (Saelices, Cuenca).
Arquitectura, estratigrafía y función, Consorcio del Parque
Arqueológico de Segobriga, Cuenca.
RUIZ MONTES, P. (2014): Romanización y producción de cerámicas finas en las áreas periféricas de la provincia Bética. Factores de implantación, comercio y desarrollo técnico
[page-n-276--data::data]
en el suburbium artesanal de Isturgi Triumphale (Los Villares de Andújar, Jaén) (ss. I-II d.n.e.), BAR International
Series 2642, Oxford.
SAGLIO, E. (1887): “Catinum, catinus”, Daremberg, M. i Saglio, E., Dictionnaire des Antiquités grecques et romaines
d’après les textes et les monuments, Volum I (C), Librairie
Hachette et C, Paris, p. 971.
SALIDO, J. i RODRÍGUEZ, M. (2015): “Figurillas de encapuchados hispanorromanos: definición, clasificación e interpretación”,
Archivo Español de Arqueología 88, Madrid, pp. 105-125.
SÁNCHEZ FERNÁNDEZ, M. J. (1983): “Cerámica común
romana en el Portus Illicitanus”, Lucentum II, Alacant,
pp. 285-317.
SÁNCHEZ SÁNCHEZ, M. A. (1992): La cerámica de cocina
romana del Guadalquivir: importaciones itálicas y norteafricanas. Tesi doctoral inèdita, Madrid.
SÁNCHEZ, C. (2010): “Narbonne augustéenne”, Revilla, V.
i Roca, M. coords., Contextos ceràmics i cultura material
d’època augustal a l’occident romà, Barcelona, pp. 8-35.
SÁNCHEZ, M. J.; GUARDIOLA, A. i BLASCO, E. (1989):
Portus Illicitanus, Santa Pola (Alicante), Generalitat Valenciana, València.
SANCHIS GUARNER, M. (1981): La ciutat de València. Síntesi d’Història i de Georafia urbana, València.
SANMARTÍ, E.; ASENSIO, D.; MIRÓ, M. T. i JORNET, R.
(2012): “El Castellet de Banyoles (Tivissa): una ciudad ibérica en el curso bajo del río Ebro”, Archivo Español de Arqueología 85, Madrid, pp. 43-63.
SANTORO, S. (2005): “La ceramica comune: ancora alcune
riflessione”, Gandolfi, D. ed., La ceramica e i materiali di
età romana. Classi, produzioni, commerci e consumi, Istituto Internazionale di Studi Liguri, Bordighera, pp. 349-352.
SCHEFFER, C. (1981): Aquarossa. II.1 Cooking and Cooking
Stands in Italy. 1400-400 B.C, Acta Istituti Romani Regni
Sueciae, Series IV, 38:2, I, Estocolm.
SCHEIBLER, I. (2004): Il vaso in Grecia. Produzione, commercio e usi degli antichi vasi di terracota, Editore Longaresi, Biblioteca Archeologica, Milano.
SCHULTZ, C. (2006): Women’s religious activity in the roman
republic, University of Nord Carolina Press.
SERRANO MARCOS, M. L. (2000): “El vaso del ciclo de la
vida”, Revista de Arqueología 234, Madrid, pp. 22-29.
SERRANO MARCOS, M. L. (2000b): “Excavaciones arqueológicas en Valencia: el contexto arqueológico del vaso “El
ciclo de la vida”, Archivo Español de Arqueología 73, Madrid, pp. 78-85.
SERRANO MARCOS, M. L. (2000c): “Hallazgos arqueológicos de la plaza de Cisneros nº 6 de Valencia”, Pacheco, J. i
Soriano, R. coords., L’Arqueologia fa ciutat. Les excavacions de la plaça Cisneros, València, pp. 9-23.
SERRANO RAMOS, E. (1995): “Producciones de cerámicas
comunes locales de la Bética”, Aquilué, X. i Roca, M.
coords., Ceràmica comuna romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Estat de la qüestió, Girona,
pp. 228-249.
SERRANO RAMOS, E. (2000): Cerámica común romana: siglos II aC al VII dC. Materiales importados y de producción
local en el territorio malacitano, Málaga.
SERRANO RAMOS, E. (2008): “El mundo de las cerámicas
comunes Altoimperiales en Hispania”, Bernal, D. i Ribera,
A. coords., Cerámicas Hispanorromanas. Un estado de la
cuestión, Cádiz, pp. 471-488.
SORIANO, R. (1989): “La necrópolis de La Boatella: elementos para su cronología”, Saguntum (P.L.A.V.) 22, València,
pp. 393-411.
SOTOMAYOR, M. (1982): Cerámica común producida en Andújar, Memoria de Licenciatura, inèdita, Barcelona.
STEFANI, G. (2005): “Labor. Il cibo come laboro”, Stefani, G.
coord., Cibi et Sapori a Pompei e dintorni, SAP, Ed. Flavius, Pompei, pp. 95-128.
STEFANI, G. i BORGONGINO, M. (2005): “Cibus. L’alimentazione degli antichi romani. Le testimonianze dell’area
vesuviana”, Stefani, G. coord., Cibi et Sapori a Pompei e
dintorni, SAP, Ed. Flavius, Pompei, pp. 65-94.
STEFANI, G. i SODO, A. (2007): “El banquete y el placer en
la mesa pompeyana”, Poveda, A. i Navarro F. J. coords.,
Ocio y placer en Pompeya, Museo Arqueológico de Murcia,
Murcia, pp. 175-268.
SZENTLELÉKY, T. (1969): Ancient lamps, Adolf M. Hakkert
Publisher, Amsterdam.
TCHERNIA, A. (1986): Le vin de l’Italie romaine, École
Française de Rome, Roma
THESCRA II (2004): Thesaurus Cultus et Rituum Antiquorum,
II, Getty Publications, Los Ángeles.
TORTORELLA (1981): “Ceramica africana da cucina”, Atlante delle forme ceramiche I. Enciclopedia dell’arte antica,
Roma, pp. 208-227.
TUFFREAU-LIBRE, M. (1995): Céramiques communes gallo-romaines, Museué Carnavalet, Paris.
TUFFREAU-LIBRE, M. (2012): “Céramique dans les rites
funéraires et religieux de l’époque romaine. L’exemple de
Porta Nocera à Pompéi (Campanie, Italie)”, Denti, M. i Tuffreau-Libre, M. coords., La céramique dans les contextes
rituels. Fouiller et comprendre les gestes des anciens, Presses Universitaires de Rennes, Rennes.
UROZ, H. i UROZ, J. (2014): “La Libisosa iberorromana: un
conjunto cerrado de -y por- las Guerras Sertorianas”, Sala,
F. i Moratalla, J., coords., Guerras civiles romanas en Hispania. Una revisión histórica de la Contestania, Alacant,
pp. 199-215.
VAN ANDRIGA, W. (2009): Quotidien des dieux et des hommes. La vie religieuse dans les cités du Vésuve a l’époque
romaine, École Française de Rome, Rome.
VAN ANDRIGA, W.; ALAPONT, L. i MARTÍNEZ, R. (2007):
“La necrópolis de Porta Nocera de Pompeya y otros ritos
funerarios de Valentia”, Ribera, A., Olcina, M. H. i Ballester, C. eds., Pompeya bajo Pompeya. Las excavciones de la
Casa de Ariadna, València, pp. 160-178.
VERDÚ, E. (2015): La necrópolis ibèrica de l’Albufereta (Alacant). Ritos y usos funerarios en un contexto de interacción
cultural, Museu Arqueològic d’Alacant, Alacant.
VEGAS, M. (1973): La cerámica común romana del Mediterráneo Occidental, Instituto de Arqueología y Prehistoria,
Universidad de Barcelona, Barcelona.
VIEGAS, C. (2012): “A cerâmica cinzenta grosseira do Algarve”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas Hispanorromanas II. Producciones Regionales, Universidad de Cádiz,
Cádiz, pp. 681-697.
VILLING, A. i SPATARO, M. (2015): “Investigating ceràmics,
cuisine and culture-past, present and future”, Spataro, M.
261
[page-n-277--data::data]
i Villing, A. eds., Ceramics, Cuisine and Culture, Oxford,
pp. 1-16.
ZABEHLICKY-SCHEFFENEGGER, S. i SCHEFFENEGGER, G. (1992): “Zum Atellanenkelch aus Bregenz”,
Schriften des vorarlberger Landemuseums, Archäologie in
gebirgen, Bregenz.
INFORMES I MEMÒRIES CONSULTADES
ALBIACH, R. (1990): Memoria de excavación de la Plaza del
Negrito con calle Calatrava, València, inèdita, dipositada
al SIAM.
ALBIACH, R. (1995): Informe d’intervenció arqueològica: excavacions en el solar situat entre els carrers Carabasses,
Itàlica, i Popul i la Plaça de la Mercé (ciutat de València).
Fase I (1 ITACAL), València, inèdit, dipositat al SIAM.
ALBIACH, R. (1996): Informe d’intervenció arqueològica: excavació en el solar situat entre els carrers Carabasses, Itàlica i Popul i la plaça de la Mercé (Ciutat Vella de València).
Fase II (2 ITACAL), València, inèdit, dipositat al SIAM.
ALBIACH, R.; BADÍA, A. i MARÍN, C. (1997): Memòria de
l’excavació arqueològica al solar de l’Almoina (València),
València, dipositada al SIAM.
ALBIACH, R.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (1999):
Memòria de les excavacions de la campanya de consolidació, protecció i reconstrucció d’elements arqueològics.
L’Almoina (València), València, dipositada al SIAM.
ALGARRA, V. (2001): Memoria final de los resultados de la
intervención arqueológica de la calle Orihuela 3 y 5 de Valencia, València, inèdit, dipositat al SIAM.
ÁLVAREZ, N. i RIBERA, A. (2002): Informe arqueológico de
la excavación de l’Almoina (Valencia). 11 Campaña, València, dipositat al SIAM.
ARNAU, B. i GUÉRIN, P. (1996): 2ª campaña en calle Cañete
el nº 4 (Informe de excavaciones), València, inèdit. SIAM.
CHULIÀ, R. M. (1987): Informe de excavación “Baños del Almirante” (Campaña 1985-86), València, inèdit. SIAM.
ESCRIVÀ, E. (1991): Excavación en la Calle Sant Vicente nº
54 (campañas 1990-91). Informe preliminar, València, inèdit, dipositat al SIAM.
ESCRIVÀ, V.; PASCUAL, J. i RIBERA, A. (1991): Memoria
de la quinta campaña de excavacions en el solar de l’Almoina, València, dipositada al SIAM.
GARCÍA-PRÓSPER, E. i GUÉRIN, P. (1999): Informe preliminar de la intervención arqueológica realitzada en la calle
Quart 48/50 de Valencia, Vol 1 i 2, València, inèdit, dipositat
al SIAM.
GARCÍA-PRÓSPER, E. i GUÉRIN, P. (2000): 3ª campaña en
calle Cañete el nº 4 (Informe de excavaciones), València,
inèdit, dipositat al SIAM.
GUÉRIN, P. (1997): Primera campaña de excavaciones en el
nº 4 de la calle Cañete de Valencia (febrero-abril de 1996).
Informe de excavaciones, inèdit, dipositat al SIAM.
HERREROS, A. (2008): Informe preliminar intervención arqueològica “UE 11-12-13 PAI del Mercat” de Valencia,
València, inèdit, dipositat al SIAM.
LÓPEZ, I. i SANCHIS, E. (2001): Informe de la intervención
arqueològica entre las calles Calabazas, Itálica, Popul y la
Plaza de la Merced de la ciudad de Valencia. Fase III (3
ITACAL), València, inèdit, dipositat al SIAM.
262
MÁÑEZ, J. (2002): Informe final del seguimiento arqueológico
de la red de colectores del barrio de Morvedre de Valencia,
València, inèdit, dipositat al SIAM.
MÁÑEZ, J. i BUESO, V. (2008): Informe preliminar de la excavación arqueológica (3ª fase) del hotel Palacio Marqués
de Caro. Calle Almirante nº 14 de Valencia, inèdit, dipositat
al SIAM.
MARÍN, C. (1995): La intervención arqueológica en la esquina
de las Calles Grabador Selma- Sant Vicente de Valencia,
València, inèdit, dipositat al SIAM.
ORTEGA, D. (2011): Memoria arqueológica C/ Carrarquer
2-4, Toms 1 i 2, València, inèdita, dipositada al SIAM.
PASCUAL, J. i RIBERA, A. (1988): Informe previo de los resultados obtenidos en la excavación de urgencia realizada
en el solar nº 19 de la calle del Mar (Valencia), València,
inèdit, dipositat al SIAM.
PASCUAL, J. i RIBERA, A. (1990): Excavaciones arqueológicas de l’Almoina. IV Campaña, València, dipositada al
SIAM.
PASCUAL, G. (2012): Memoria científica. Excavaciones arqueológicas en la C/ Palomar nº 12 de Valencia, València,
inèdita, dipositada al SIAM.
ROSSELLÓ, M. (1993): Informe de la intervención arqueológica en la C/ Virgen de la Misericordia, 4 (Valencia), València, inèdit, dipositat al SIAM.
RUIZ, E. i BLASCO, J. (1996): Informe de la intervención arqueológica en la Plaza Nápoles y Sicilia, 10 (Valencia), inèdit, dipositat al SIAM.
RUIZ, E. i SALAVERT, J. V. (2012): Memoria científica final:
Avenida de la Constitución núm. 58 (Valencia), Valencia,
inèdita, dipositada al SIAM.
SALAZAR, J. (2006): Memoria arqueológica C/ Murillo 38.
Barrio de Velluters, València, inèdita, dipositada al SIAM.
SERRANO MARCOS, M. L. (1998): Memoria preliminar de
las excavaciones arqueológicas realizadas en el solar
recayente a la plaza Cisneros nº 6 y Calle Zapateros nº 9 de
Valencia, València, inèdita, dipositada al SIAM.
SERRANO MARCOS, M. L. i LÓPEZ, S. (2005): Memoria
de la excavación arqueológica realizada en el solar de la
calle Pepita nº 27 de Valencia, València, inèdita, dipositada
al SIAM.
SERRANO MARCOS, M. L. i LÓPEZ, S. (2008): Memoria
de la excavación arqueológica realizada en el solar de la
calle Pepita nº 29 de Valencia, València, inèdita, dipositada
al SIAM.
SERRANO MARCOS, M. L. i GARCÍA VILLANUEVA, M.
I. (2012): Memoria de los trabajos arqueológicos realizados entre las calles Sagunto-Ruaya-Bilbao-Filólogo Sanelo
(2007-2011), València.
SORIANO, R.; RUIZ, E.; MARTÍNEZ, R. i LÓPEZ, I. (1993):
Informe de la III campaña de excavaciones arqueológicas
en el nº 2 de la calle historiador Chabás (Valencia), València, inèdit, dipositat al SIAM.
SORIANO, R.; RUIZ, E. i LÓPEZ, I. (1995): Informe de la IV
campaña de excavaciones arqueológicas en el solar de Roque Chabás (Valencia), València, inèdit, dipositat al SIAM.
VIÑES, A. (1997): Informe arqueológico de la intervención
realizada en la calle Cavalleros nº 26 de Valencia, 1997,
València, inèdit, dipositat al SIAM.
[page-n-278--data::data]
Annex 1
Taules resum dels inventaris ceràmics
dels contextos arqueològics analitzats
[page-n-279--data::data]
[page-n-280--data::data]
Annex 1, quadre 1. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials
del pou fundacional de l’Almoina (UUEE 60663, 60690).
Annex 1, quadre 2. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials
de la fossa votiva republicana de l’Almoina (UUEE 7706).
11 ALM Pou fundacional
11 ALM fossa votiva
Producció/tipologia
C. reductora de cuina
Olla
Tapadora
Camp. A
Lamb. 25
Lamb. 27 Bb
Lamb. 31b
Lamb. 33 b
Lamb. 36
Lamb. 55
Lamb. 68
C. Ibèrica
Llàntia republicana
Ricci D
Parets fines llises
I.2.1.2
Mayet I
Mayet II
Ungüentari
Indeterminada
Vernís negre B Cales ant.
Lamb. 33/33b/M 2967c
Vernís negre B etrusca
Vernís negre B Gr. 2
Lamb. 31
Lamb. 36
Os treballat
Agulla
60663
1
60690
Producció/tipologia
10
7
3
8
1
1
Àmfora ebusitana
Àmfora indeterm.
Àmfora itàlica
Greco-itàlica
Àmfora púnica
Maña C2
C. reductora de cuina
Olla
Tapadora
Camp. A
Lamb. 28
Lamb. 31
Ferro
Clau
C. Ibèrica
Plat 8
Copa
Olla
Indeterminada
Parets fines llises
Mayet II
Ungüentari
Vernís negre B Byrsa 401
Vernís negre B Gr. 2
Lamb. 31/ M2955
Vernís negre B Cales ant.
M. 2821/2822
1
1
1
7706
1
3
1
1
1
1
1
6
1
1
4
1
1
1
1
1
3
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
3
2
1
3
2
1
1
1
4
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 3. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August
(60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458).
8 ALM pou augusteu
Producció/Tipologia
Àmfora adriàtica
Lamb. 2
Àmfora bètica
Dr. 7
Dr. 7/11
Dr. 8
Dr. 12
Haltern 70
Indeterminada
Àmfora ebusitana
PE. 17
PE. 25
Àmfora indeterm.
Opercul
Àmfora itàlica
Dr. 1
Dr. 2/4
60297
60313
60328
2
2
12
1
2
1
1
6
1
2
1
1
2
2
3
2
1
60357
60358
60455
60457
60458
1
1
265
[page-n-281--data::data]
Annex 1, quadre 3 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en
l’època d’August (60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458).
8 ALM pou augusteu
Producció/Tipologia
Àmfora púnica
R. 7433/2
Cintas 318
Àmfora tripolitana
Àmfora africana
Àmfora oriental
Àmfora tarraconense
Dr. 3/4
Oberaden 74
Bronze
Clau
C. africana de cuina
Ostia II, 302
Ostia II, 306
Ostia II, 314
C. comuna africana
Ampolla
Bol
Gerra
Gerreta
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. IV. Catini/lli
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.3 Catini/lli
Gr. V Mortarium
Gr. VIII Aula/olla
Gr. XI Operculi
Indeterminada
C. comuna reductora
Guttus
Plat
Tapadora
Gerreta
Cubilete
Indeterminada
C. itàlica de cuina
Celsa 79.28
Com. it 6c
Com. it 7a
Com. it 7b
Com. it 7c
Dramont D 1
Dramont D4 a?
C. reductora de cuina
Tapadora
Pàtina
Gerra
Olla
Olleta
Camp. A
266
60297
60313
60328
60357
60358
3
2
1
1
2
1
7
5
2
4
4
9
1
4
3
1
190
131
1
15
6
2
1
3
6
25
13
1
3
3
3
3
2
2
60455
4
2
1
1
1
1
4
2
2
1
1
1
3
1
15
2
1
1
1
14
1
1
71
27
1
7
29
7
1
2
1
3
3
1
3
1
1
60457
60458
[page-n-282--data::data]
Annex 1, quadre 3 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en
l’època d’August (60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458).
8 ALM pou augusteu
Producció/Tipologia
Ferro
Clau
Destral
Ganxo
Placa
Indeterminada
Ibèrica decorada
II.7
Indeterminada
Ibèrica llisa
I.2
II.6.2
II.7.1
III.1
III.8.2
III.8.3
Indeterminada
Llàntia
Dr. 2/ Den. I
Dr. 4/ Den. II
Dr. 9/ Den. IV A
Dr. 12
Indeterminada
Material de constr.
Imbrex
Rajola
Tegula
Oxidant de vernís roig
Font o gran plat
Imita Consp. 18
Imita Consp. 38
Indeterminada
Parets fines llises
Atl. 1/102
Atl. 1/14
Atl. 1/57
Cràtera
Lt. 2c
II.2.2.2
Indeterminada
May. 5 Atl. 1/125
Mayet 12/ 14
Mayet 21
Mayet 3
Mayet 33
Mayet 5
Mb. 35 Atl. 1/158
Plom
Reductora d’engalba negra
Roig pompeià
R-pomp. 15
R-pomp. 17
60297
60313
60328
60357
18
15
1
1
1
8
26
10
16
16
4
60358
60455
7
7
3
60457
60458
1
24
1
1
22
2
1
6
6
9
15
1
3
1
2
8
15
7
1
7
6
1
1
1
3
95
1
1
1
1
2
2
13
3
1
1
1
1
1
1
17
1
4
1
3
26
37
1
2
1
2
2
12
3
1
1
267
[page-n-283--data::data]
Annex 1, quadre 3 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en
l’època d’August (60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458).
8 ALM pou augusteu
Producció/Tipologia
Sigil. itàlica
Consp. 11
Consp. 12
Consp. 12.1
Consp. 12.2
Consp. 12.3
Consp. 12.5.1
Consp. 13
Consp. 13.2
Consp. 14.1
Consp. 14.2
Consp. 15.1.1
Consp. 15.2.1
Consp. 18.1
Consp. 18.2
Consp. 22
Consp. 22.1.2
Consp. 22.1.3
Consp. 22.2.1
Consp. 22.3
Consp. 22.5
Consp. 23.1.1
Consp. 31.2.1
Consp. 38.3.1
Consp. 4.3
Consp. 4.4
Consp. 4.4.2
Consp. 50.3.1
Consp. 7.1
Consp. R. 1.2
Consp. R. 2.1
Indeterminada
Vernís negre B Cales tardana
Vernís negre B
Vidre
H. 42-44
Isig. 79
268
60297
3
60313
60328
60357
80
3
2
5
3
3
2
60358
60455
5
1
1
1
4
1
1
11
1
2
1
2
7
2
2
6
2
1
3
3
1
1
3
1
2
1
1
1
11
1
2
5
4
1
60457
60458
[page-n-284--data::data]
Annex 1, quadre 4. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la deposició votiva del decumanus de l’Almoina (UE 7467).
11 ALM deposició decumanus
Producció/tipologia
Àmfora adriàtica
Lamb. 2
Àmfora bètica
Dr. 12
Dr. 28
Dr. 7
Haltern 70
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Dr. 1A
Bronze
Anell
Ceràmica africana de cuina
O. II, 302
O. II, 306
Ceràmica comuna importada
Lagynos
Ceràmica comuna oxidant
Colador/filtre
Cràtera
Indeterminada
Olla
Gerra
Ampolla
Bol
Lebes
Ceràmica itàlica de cuina
Com-it. 7a
Com-it. 7b
Com-it. 8
C. reductora de cuina
Olla
Ampolla
Camp. A
Ferro
Clau
Gris emporitana
Gobellet 4.4/ Olla 237
Ibèrica decorada
Ampolla 26.2
Àmfora
Indeterminada
11 ALM deposició decumanus
7467
1
1
4
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
30
1
1
6
3
10
1
5
3
3
1
1
1
6
5
1
1
8
8
1
1
17
1
1
2
Producció/tipologia
Ibèrica decorada
Kalathos
Kalathos
Tinalla
Ibèrica gris
Imitació Lamb. 18
Indeterminada
Llàntia imperial
Deneauve III
Deneauve IVA
Deneauve IV-V
Dr. 4
Metall
Serp?
Os treballat
Agulla
Parets fines decorades
Indeterminada
LM 61
Mayes 11
Mayes 12 o 14 ?
Mayet 12
Simil Mayes 52
Parets fines llises
Símil M. 27/Marab. 42
L.M 52
L.M 56
LM 3C
LM i E 21A
LM i E 3D
Mayet 10
Mayet 10 C
Mayet 14
Mayet 28
Mayet 32
Mayet 35
Mayet 4b
Mayet II
Plat
Tinalla
Pondus
Roig pompeià
7467
17
7
4
2
2
1
1
6
1
1
2
2
1
1
1
1
17
12
1
1
1
1
1
27
1
1
1
1
6
1
2
1
1
1
3
3
1
1
2
1
1
1
269
[page-n-285--data::data]
Annex 1, quadre 4 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres
materials de la deposició votiva del decumanus de l’Almoina (UE 7467).
Annex 1, quadre 6 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica
i altres materials de la fossa votiva fundacional UE 2479 de
l’excavació del carrer Roc Chabàs.
11 ALM deposició decumanus
Producció/tipologia
7467
Roig pompeià
R-pomp. 13
Sigil. itàlica
Consp. 13.2.1
Consp. 14.4.1
Consp. 33
Drag. 11
Plat CVB
Vidre
Peça pasta vitrea
1
1
6
2
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 5. Quadre-resum de produccions ceràmiques i
tipologies de la deposició votiva de l’època flàvia de l’Almoina
(UE 3135).
4 ALM deposició flàvia
Producció/tipologia
3135
C. comuna oxidant
Gerra
Gerra Vegas 42
2
1
1
Annex 1, quadre 6. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la
fossa votiva fundacional UE 2479 de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
4 ROC fossa fundacional
Producció/tipologia
Àmfora itàlica
Greco-itàlica/ Dressel1 A
Indeterminada
Àmfora tripolitana
Bronze
C. clara recent
Cl-rec. 3
C. itàlica de cuina
Com-it. 1 a/ Dyson 4
Com-it. 1 b
Com-it. 6 d
Com-it. 6 e
Com-it. 7
C. púnica de cuina
Lancel 273
C. reductora de cuina
Tapadora
Camp. A
Lamb. 31
Ferro
Claus
Ibèrica decorada
A. II.7 Kalathos
A.II.7.2 Kalathos
270
2479
7
4
3
6
1
1
1
10
1
1
4
3
1
1
1
2
2
2
2
2
2
8
4
1
4 ROC fossa fundacional
Producció/tipologia
2479
A.III.8.2.1 Patera
A.III.8.2.2 Patera
Ibèrica gris
B 1.2 Olla
Gris emporitana
Imitació Lamb. 48
Ibèrica llisa
A.II.2.2.1 Tenalla
A.III.8.1.2 Plat
Llàntia republicana
Variant Lattes I
Material de construcció
Tegula
Òs treballat
Stylus
Parets fines llises
Mayet I ?
Mayet II
Vernís negre Cales
Mon. Pasquinucci 127
1
2
5
3
1
1
2
1
1
1
1
2
2
1
1
4
1
3
1
1
Annex 1, quadre 7: Quadre-resum de la ceràmica de la deposició
votiva UE 1482-1483 de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
3 ROC deposició votiva
Producció/tipologia
1483
1
C. reductora de cuina Olla
Annex 1, quadre 8. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials
del pou circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
3 ROC Pou circular
Producció/tipologia
Àmfora adriàtica
Dressel 1B
Palazzo I
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Dressel 1A
Dressel 1B
Àmfora punico-ebusitana
Àmfora ròdia
Àmfora tripolitana
Tripolitana antiga
Indeterminada
C. comuna importada
Forma 1120
1612
5
1
4
1
11
10
1
1
1
6
1
5
1
1
1642
[page-n-286--data::data]
Annex 1, quadre 8 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials del pou circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
3 ROC Pou circular
Producció/tipologia
C. comuna oxidant
Pedestal?
Columna
Gr. I Urceus
Gr. V Mortarium
Gr. VII Pelvis
Gr. XI Operculum
Pondera
Olla
C. itàlica de cuina
Com-it. 6 c
Com-it. 6 c/ F. 2130
Com-it. 6 d
Com-it. 6 g/ F. 2170
Com-it. 7
Com-it. 7 a/ f: 2420
Com-it.7 a/ F. 2420
Com-it.7 b/ F. 2420
Com-it.8 f
F.2210
Indeterminada
C. oxidant de cuina
C. púnica de cuina
Forma III.3 Lopas
Forma II
C. reductora de cuina
Cassola
Foguer
Olla
Tapadora
Camp. A
Indeterminada
Lamb. 27c
Lamb. 31
Lamb. 36
Lamb. 6
Lamb. 6/36
Dolium
Gris emporitana
Forma A-I
3 ROC Pou circular
1612
16
1
1
10
1
1
1
1
1642
6
2
1
2
1
4
1
38
8
1
2
1
1
18
3
4
1
1
1
1
1
6
6
1
1
1
15
1
13
1
23
3
5
8
6
1
2
2
1
9
1
Producció/tipologia
1612
Forma B
Forma D-III
Plat
Indeterminada
Ibèrica decorada
Gr. II.7
Gr. II.1
Gr. II.6
Gr. II.7
Gr. III.2
Gr. III.8.2.2
Indeterminada
Kalathos
Ibèrica llisa
Gr. I
Gr. II.1
Gr. II.2
Gr. II.6
Gr. II.6.2
Gr. II.8.2.1
Gr. II.8.2.2
Gr. III.1.1
Indeterminada
Lagynos
Llàntia republicana
Ricci E
Marbre
Parets fines llises
Indeterminada
Mayet I
Mayet III
Ungüentari
Gran ungüentari
Vernís negre Cales
Lamb. 1
Lamb. 2
Lamb. 27
Lamb. 5
Vernís negre B etrusca
Vernís negre C
1642
1
1
1
5
25
1
1
2
1
14
1
3
3
1
34
8
3
1
4
2
7
5
4
2
10
1
1
2
1
1
1
12
3
3
6
1
1
11
8
1
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 9. Quadre-resum de la ceràmica del pou quadrat construït amb opus incertum de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
3 ROC Pou quadrangular
Producció/tipologia
Àmfora adriàtica
Indeterminada
Lamb. 2?
Palazzo I
Àmfora de Brindisi
Palazzo VII ??
Àmfora greco-itàlica
1513
1542
1
1543
1554
1560
1561
1
1
1568
1580
1616
2
1
2
1
1
2
271
[page-n-287--data::data]
Annex 1, quadre 9 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica del pou quadrat construït amb opus incertum de l’excavació del carrer
Roc Chabàs.
3 ROC Pou quadrangular
Producció/tipologia
de transició
Indeterminada
Àmfora itàlica
Dressel 1A
Dressel 1B
Indeterminada
Àmfora púnica
Àmfora ròdia
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Indeterminada
C. itàlica de cuina
Com-it.7 a
Cassola
C. reductora de cuina
Tapadora
Olla
Campaniana A
Lamb. 27
Lamb. 27d
Lamb. 31
Ibèrica decorada
Gr. II.7
Gr. III.8
Indeterminada
Ibèrica llisa
Gr. I
Gr. I.3.1
Gr. II.6
Gr. III.2
Gr. III.8.2
Indeterminada
Material de construcció
Imbrex
Tegula
Parets fines llises
Copa
Mayet III
C. engalba roja pomp.
R-pomp. 1
Ungüentari
Vernís negre B
Lamb. 1
Lamb. 1 o 8
Lamb. 5
Lamb. 8
Lamb.5
Vernís negre B etrusc
Lamb. 6
Vernís negre indeterminat
272
1513
1542
2
1
1
1543
1554
1
1560
1
1
1568
4
4
1580
1616
1
1
1
1
1
4
3
1
1561
1
2
1
1
2
1
1
1
2
1
1
1
1
2
2
2
4
2
2
2
2
1
1
1
1
1
1
1
1
2
3
2
1
1
1
1
4
1
4
1
2
2
1
1
1
1
1
2
2
1
1
1
1
1
3
7
4
3
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
2
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
[page-n-288--data::data]
Annex 1, quadre 10. Quadre-resum de la ceràmica de la gran fossa (UE 2849) de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
2 SABCIS
2 SABCIS
Producció/tipologia
Àmfora adriàtica
Apanni I
Brindisi
Dressel 1 A
Greco-itàlica
Tejuelo
Àmfora CCNN
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Dressel 1 A
Tejuelo
Àmfora púnica
Tripolitana
Àmfora ròdia
Àtica
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. IV Catinus/llus
Gr. V Mortarium
Gr. XI Operculum
Tapadora
Indeteterminada
C. itàlica de cuina
Com-it. 6 c
Com-it. 6g
Com-it. 7a
Olla F. 2210
C. clara recent
Cl Rec. 1
Cl Rec. 15
Cl Rec. 17
Cl Rec. 3m
C. púnica de cuina
F. II.1
F. III baking pan
Olla
Tapadora
Plat amb ala
C. reductora de cuina
Olla
Tapadora
Camp. A antiga
Lamb. 36
Camp. A mitjana
Lamb. 27
Lamb. 27 a
Lamb. 27 B
Lamb. 27 c
Lamb. 28
Lamb. 31
2849
36
1
4
29
1
1
1
2
48
47
1
4
4
2
1
22
7
1
2
5
6
1
39
11
1
26
1
5
1
1
2
1
21
1
2
11
6
1
36
34
2
1
1
78
2
3
11
15
4
5
Producció/tipologia
2849
Lamb. 33 b
Lamb. 36
Lamb. 55
Lamb. 6
Fina indeterminada
Lamb. 55
Gris emporitana
Forma 7
Forma A-I
Forma B
Forma C-IV
Forma D-III
Ibèrica
Gr. I.1
Gr. I.2
Gr. II.2
Gr. I.6
Gr. I.7
Gr. III.1
Gr. III.2
Gr. III.8.1
Gr.III.8.2
Gr. IV
Gr. V.4
Llàntia republicana
Indeterminada
Ricci B ?
Ungüentari
Vernís negre B Cales ant.
Forma tancada
Lamb. 31
Lamb. 6
Lamb. 9
M. 1320
M.P. 152
Vernís negre B etrusca
F. 147
Lamb. 6
Lamb. 8 A
Vernís negre Byrsa 401
25
7
1
5
1
1
6
1
1
1
1
2
71
1
2
2
4
23
2
2
8
23
2
2
4
3
1
1
12
1
2
5
2
1
1
10
1
7
2
1
Annex 1, quadre 11. Quadre-resum de la ceràmica del possible foguer ritual de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
2 SABCIS Foguer
Producció/tipologia
C. reductora de cuina Olla
C. ibèrica II. 7 Kalathos
1422
1
1
273
[page-n-289--data::data]
Annex 1, quadre 12. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials dels nivells de destrucció de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
2 SABCIS nivells de destrucció de l’època sertoriana
Producció/tipologia
Àmfora adriàtica
Dressel 1
Dressel 1 A
Dressel 1 B
Lamb. 2
Àmfora ebusitana
Maña E
Punic-Ebusitana 24
Àmfora itàlica
Dressel 1
Dressel 1 A
Dressel 1 B
Dressel 1 C
Greco-itàlica
Àmfora oriental
Cos
Grega
Àmfora púnica
Maña C2b
Àmfora tarraconense
Pascual 1
Àmfora tripolitana
Tripolitana antiga I
Aretina vernís negre
C. comuna oxidant
Gr. I / V. 43.1
Gr. I / V. 44
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. VII Pelvis
Gr. XI Operculum
Gr. XI.3 Operculum
Imitació Lamb. 2
Indeterminada
Tapadora
Pondus
Cassola
C. itàlica de cuina
Com-it.1b
Com-it.4
Com-it.6c
Com-it.6g
Com-it.7
Com-it. 7a
Com-it. 7e
Com-it.7f
Com-it. 8e
Indeterminada
C. oxidant de cuina
Olla
C. reductora de cuina
Indeterminada
Olla
274
2572 2580 2581
4
1
1
2611
2945
1
5
2
2
1
1
1
1
1
5
2
1
1
1
2 SABCIS nivells de destrucció de l’època sertoriana
5
1
1
2
1
1
1
3
3
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
7
2
1
1
1
4
6
5
1
1
1
1
1
1
20
1
1
1
3
3
1
2
2
1
1
2
1
16
3
1
1
1
8
16
1
8
1
4
1
1
2
2
2
1
1
1
4
2
2
9
1
18
7
1
18
9
8
1
Producció/tipologia
Tapadora
Campaniana A
Indeterminada
Lamb. 27
Lamb. 27 ab
Lamb. 27 B
Lamb. 31
Lamb. 33
Lamb. 36
Lamb. 5
Lamb. 55
Morel 113
Fang cuit
Fauna
Ferro
Claus
Espasa
Ganivet
Indeterminada
Fusaiola
Gris emporitana
Ibèrica decorada
I.2.2.1
II. 2
II. 2.1.1
II. 2.2
II. 4.3
II. 6
II. 7.1
II. 7.2
III. 8.2
Indeterminada
Ibèrica gris
III. 8
III. 9
Indeterminada
Ibèrica llisa
Dolium Ilduratin
II. 2
II. 2.1
II. 2.2
II. 6
II. 6. 2
II. 7
II. 7.1
II. 7.2
II. 8.2
II. 8.2.2
III. 8. 2. 1
Ilduratin
Imitació de Lamb. 36
Imitació de Lamb. 7
Imitació Lamb. 2
2572 2580 2581
2
9
1
2611
2945
3
1
1
1
2
2
1
2
1
1
1
4
1
1
1
1
1
31
31
1
1
2
3
9
1
1
3
9
1
3
2
4
2
1
1
3
2
1
1
1
1
2
1
1
12
1
3
1
4
6
1
52
1
2
3
16
12
2
1
2
2
3
1
1
2
1
4
1
1
1
1
1
1
1
[page-n-290--data::data]
Annex 1, quadre 12 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials dels nivells de destrucció de l’excavació del carrer
Sabaters/plaça Cisneros.
2 SABCIS nivells de destrucció de l’època sertoriana
Producció/tipologia
Indeterminada
Similis pixide
V. 3
V. 3.1
Llàntia republicana
Dressel 2
Dressel 6?
Malacofauna
Material de construcció
Imbrex
Rajola
Tegula
Moneda
As Ikalkusken
As Sekaisa
Òs treballat
Punxó
Parets fines llises
Copa
Mayet II
Mayet II/III
Mayet III
2572 2580 2581
3
1
2611
2 SABCIS nivells de destrucció de l’època sertoriana
2945
11
1
1
2
1
1
1
3
1
4
1
2
1
3
1
1
3
3
5
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
1
2
1
1
1
Producció/tipologia
2572 2580 2581
Mayet III a
Pedra
Projectil d’onagra
Pedra treballada
Motllura
TSO
Atl. 44
TSSG
Drag. 15/17
Ungüentari
Indeterminat
Ovoide
Vernís negre Cales tard.
Lamb. 1
Lamb. 1/8
Lamb. 2
Lamb. 3
Lamb. 5
Lamb. 8
Vernís negre Cales mitj.
Montagnana 147
2611
2945
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
6
1
1
3
1
1
1
1
1
1
1
1
3
1
1
1
1
1
1
3
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 13. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la UA I corresponent a la primera fase constructiva de les estructures
de l’època romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA I Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Àmfora africana
Àmfora bètica
Àmfora
Beltrán II B
Àmfora hispànica
Àmfora
Dressel 2/3
Dressel 2/4
Gal·la 4
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
C. africana de cuina
Hayes 194/Òstia III, 303
Hayes 132
Hayes 181 antiga
Hayes 199
Hayes 23
Hayes 23 A
Òstia II, 303
Òstia II, 312
Òstia III, 267
Òstia III, 332
1400
1408
1
1
1
1420
1429
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1466
1
1
1
1
1
10
1434
1
1
1
5
2
1473
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
5
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
275
[page-n-291--data::data]
Annex 1, quadre 13 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la UA I corresponent a la primera fase constructiva
de les estructures de l’època romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA I Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Tapadora
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. III Calix
Gr. III Poculum?
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.2 Lanx
Gr. IV.2 Paropsis
Gr. IV.3 Catinus/llus
Gr. V Lebes
Gr. V Mortarium
Gr. VII Pelvis
Gr. VIII Aula/olla
Gr. XI Operculum
Gr. XI.3 Operculum
Gran recipient
Indeterminada
C. itàlica de cuina
Com.it. 6 g
Com-it. 7a
Dramont D 2
C. reductora de cuina
ERW 1.1
ERW 1.2
ERW 1.3
ERW 1.4
ERW 1.5
ERW 1.7
ERW 1.8
ERW 1.9
Indeterminada
Camp. A
Indeterminada
Lamb. 8
Ibèrica decorada
Indeterminada
Ibèrica llisa
Kalathos
Lebes
Miniatura
Tenalla
Llàntia imperial
Cuoriforme
Deneauve VD
Llàntia
Os treballat
Stylus
Parets fines engalbades
Copa
Mayet 33
276
1400
1408
1420
1429
1434
1466
1473
25
8
1
2
1
2
2
3
15
4
9
2
1
4
4
8
2
1
3
1
4
4
3
1
1
2
2
1
1
2
1
1
1
14
4
4
6
1
2
2
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
3
1
2
1
1
4
9
1
5
2
1
4
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
[page-n-292--data::data]
Annex 1, quadre 13 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la UA I corresponent a la primera fase constructiva
de les estructures de l’època romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA I Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Parets fines llises
Copa
Mayet 34
C. engalba roja pompeiana
Font
R-pomp. 28
TSA A
Hayes 3?
Hayes 8 A
TSH
Forma 15/17
Forma 18
Forma 2
Forma 24/25
Forma 27
Forma 29
Forma 29/30
Forma 35
Forma 36
Forma 37
Forma 4
Forma 46
Forma tancada
Indeterminada
TSI
Indeterminada
TSSG
Drag. 15/17
Drag. 18
Drag. 24/25
Drag. 27
Drag. 29
Drag. 37
Indeterminada
Vernís negre B
1400
2
2
1
1
15
6
1408
1
1420
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
1
1429
2
1
1
1
1
4
1
5
1
1434
1
1
1
1466
1
1
1473
1
1
1
10
2
7
1
2
4
1
1
1
1
1
1
3
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
2
1
2
1
1
1
1
1
1
4
1
1
2
1
1
1
1
1
1
277
[page-n-293--data::data]
Annex 1, quadre 14. Quadre-resum de la ceràmica de la UA II corresponent a la primera fase constructiva de les estructures de l’època
romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA II Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Àmfora bètica
Beltrán II B
Àmfora hispànica
Dressel 2/4
Àmfora indeterminada
C. africana de cuina
Òstia II, 312
Òstia III, 332
C. comuna importada
Àgora G188 o M101
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.2 Lanx
Gr. V Mortarium
Clavi coctile
C. reductora de cuina
ERW 1.1
ERW 1.7
ERW 1.8
Ibèrica decorada
Indeterminada
Parets fines llises
Copa
C. engalba roja pompeiana
Font
R.pomp. 33
TSH
Forma 15/17
Forma 27
Forma 35
Forma 37
Forma 46
Indeterminada
TSSG
Drag. 24/25
Vernís negre B
1441
1442
1445
2
2
1
1
1
1
1
1452
1482
1
1
1
1
1497
2
1
1
1
3
1
2
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
4
2
3
2
1
3
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 15. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la UA III corresponent a la primera fase constructiva de les estructures de l’època romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA III Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Àmfora africana
Àmfora bètica
Beltrán II B
Dressel 7/11
Àmfora hispànica
Àmfora
278
1317
1326
1
1
1
1337
1339
1367
1368
1383
1391
1
1
1392
1
1
1
1395
1403
2
2
1
1476
1
1
[page-n-294--data::data]
Annex 1, quadre 15 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la UA III corresponent a la primera fase constructiva
de les estructures de l’època romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA III Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Dressel 2/4
Àmfora indeterminada
C. africana de cuina
Atlante CVIII, 1
Hayes 131
Hayes 193
Hayes 199
Hayes 200
Hayes 23
Hayes 23 A
Hayes 23 B
Òstia I, 261
Òstia I, 264
Òstia I, 269
Òstia II, 312
Òstia III, 267
Òstia III, 332
Uzita 48.1
C. comuna importada
Àgora G188 o M101
C. comuna oxidant
Bol
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. IV Catinus/llus
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.2 Lanx
Gr. IV.3 Catinus/llus
Gr. VII Pelvis
Gr. XI Operculum
Indeterminada
Clave coctile
C. comuna reductora
Gr. II Lagoena
C. itàlica de cuina
Com-it. 7 a
C. reductora de cuina
ERW 1.1
ERW 1.2
ERW 1.3
ERW 1.4
ERW 1.7
ERW 1.8
ERW 1.9
Gerra
Ibèrica decorada
Indeterminada
II.7 Kalathos
Llàntia imperial
Deneauve V B
Deneauve IX A
Dressel 20
1317
1326
1
2
1
15
1337
1339
1367
1368
1383
5
1
2
1
1
2
7
1391
1392
1395
1
6
2
1403
1
1
19
1476
1
1
3
1
1
1
1
1
1
1
3
1
2
1
1
1
1
3
1
1
1
2
2
5
2
1
1
1
1
1
5
4
7
3
1
3
2
1
1
1
1
2
10
2
5
2
1
1
2
6
2
5
14
1
1
22
1
2
10
10
2
2
1
1
3
2
1
2
2
1
2
1
1
1
1
1
1
1
5
1
1
1
1
1
7
1
2
1
1
5
1
2
2
1
1
5
3
3
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
11
1
2
2
3
1
22
2
7
5
3
4
1
1
1
1
1
2
1
1
2
279
[page-n-295--data::data]
Annex 1, quadre 15 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la UA III corresponent a la primera fase constructiva
de les estructures de l’època romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA III Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Llàntia
Os treballat
Agulles o stylus
Parets fines engalbades
Copa
Mayet 21
Parets fines llises
Copa
Mayet 34
Rubielos de Mora 2.1
C. engalba roja pomp.
Font
R-pomp. 28
TSA A
Hayes 131
Hayes 14
Hayes 18 o Lamb. 3c
Hayes 19
Hayes 21
Hayes 27
Hayes 3
Hayes 3 ?
Hayes 3 B
Hayes 6 B
Hayes 8 A
Indeterminada
TSA A/D
Hayes 31
TSH
Forma 15/17
Forma 18
Forma 20
Forma 27
Forma 30
Forma 35
Forma 37
Forma 4
Forma 8
Forma tancada
Indeterminada
TSI
TSSG
Drag. 15/17
Drag. 18
Drag. 24/25
Drag. 27
Drag. 29 B
Indeterminada
Ritt. 8
280
1317
1326
1337
1339
1
1367
1368
1383
1391
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1395
2
1
1
1
2
1
1
1403
3
3
1
1
1
1
1392
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
2
2
1476
1
3
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
6
1
1
2
1
1
6
1
3
1
7
3
10
2
1
1
1
2
1
1
1
3
1
1
1
1
1
1
1
2
1
2
1
1
2
1
3
1
1
8
1
2
1
1
1
1
1
1
3
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
25
1
1
1
4
1
1
5
1
2
[page-n-296--data::data]
Annex 1, quadre 16. Quadre-resum de la ceràmica procedent de la
primera capa de l’arena del circ de Valentia.
Annex 1, quadre 17. Quadre-resum de la ceràmica procedent de la
segona capa de l’arena del circ de Valentia.
NAP 010 1ª capa de l’arena del circ
NAP 010 2ª capa arena del circ
Producció/tipologia
Àmfora africana
Àmfora bètica
Àmfora itàlica
Àmfora oriental
Àmfora tarraconense
C. africana de cuina
Òstia III, 332
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. VII Pelvis
Gr. VIII Aula/olla
Gr. XI Operculum
Tenalla
C. itàlica de cuina
Com-it. 7
C. reductora de cuina
ERW 1.2
Ibèrica
Lebes o tenalla
Parets fines
Mayet 37
Copa
TSH
Plat
TSSG
Drag. 18
Drag. 24/25
Drag. 29 B
Drag. 37
Ritt. 8
Plat
Vernís negre indeterminat
Vidriada
1384
1
1
1
1
1
1
1
9
2
2
1
2
1
1
1
1
2
2
1
1
2
1
1
1
1
7
1
1
1
1
1
2
1
1
Producció/tipologia
1330
Àmfora africana
Àmfora bètica
Beltrán II B
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Àmfora oriental
Àmfora tarraconense
Dressel 2/4
C. africana de cuina
Hayes 199
Hayes 200
Hayes 23 A
Hayes 23 B
Òstia I, 261
Òstia III, 267
C. comuna oxidant
Alfàbia Ilduratín
Gr. I Urceus
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.2 Lanx
Gr. VII Pelvis
Indeterminada
Mà de morter?
1
2
2
4
1
1
2
2
10
1
1
1
2
3
2
11
1
5
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 18. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
NAP 010 3ª capa de l’arena del circ
Producció/tipologia
Àmfora africana
Àmfora bètica
Beltrán II B
Dressel 7/11
Àmfora hispànica
Àmfora
Dressel 2/4
Àmfora indeterminada
C. africana de cuina
Atlante CVIII, 1
Hayes 131
Hayes 193
1317
1326
1337
1339
1367
1368
1383
1
1
1
1391
1
1
1
2
1
15
5
1
2
1
1
2
7
1392
1
1395
2
2
1
1
1
6
1403
2
1476
1
1
1
1
1
19
1
1
3
1
1
281
[page-n-297--data::data]
Annex 1, quadre 18 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
NAP 010 3ª capa de l’arena del circ
Producció/tipologia
Hayes 199
Hayes 200
Hayes 23
Hayes 23 A
Hayes 23 B
Òstia I, 261
Òstia I, 264
Òstia I, 269
Òstia II, 312
Òstia III, 267
Òstia III, 332
Uzita 48.1
C. comuna importada
Àgora G188 o M101
C. comuna oxidant
Bol
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. IV Catinus/llus
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.2 Lanx
Gr. IV.3 Catinus/llus
Gr. VII Pelvis
Gr. XI Operculum
Indeterminada
Clave coctile
C. comuna reductora
Gr. II Lagoena
C. itàlica de cuina
Com-it. 7 a
C. reductora de cuina
ERW 1.1
ERW 1.2
ERW 1.3
ERW 1.4
ERW 1.7
ERW 1.8
ERW 1.9
Gerra
Ibèrica decorada
Indeterminada
II.7 Kalathos
Llàntia imperial
Deneauve V B
Deneauve IX A
Dressel 20
Llàntia
Os treballat
Agulles o stylus
282
1317
1326
1337
1339
1367
1368
1383
1391
1392
1395
1403
1476
1
1
1
1
1
3
1
2
1
1
1
1
3
1
1
1
2
2
5
2
1
1
1
1
1
5
4
7
3
1
3
2
1
1
1
1
2
10
2
5
2
1
1
1
2
2
2
5
14
1
1
22
1
2
10
10
2
2
1
1
3
2
1
2
2
6
1
1
1
1
1
1
1
5
1
1
1
1
1
7
1
2
1
1
5
1
2
2
1
1
5
3
3
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
11
1
2
2
3
1
22
2
7
5
3
4
1
1
1
1
1
2
1
1
2
1
1
1
3
3
[page-n-298--data::data]
Annex 1, quadre 18 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
NAP 010 3ª capa de l’arena del circ
Producció/tipologia
Parets fines engalbades
Copa
Mayet 21
Parets fines llises
Copa
Mayet 34
Rubielos de Mora 2.1
C. engalba roja pomp.
Font
R-pomp. 28
TSA A
Hayes 131
Hayes 14
Hayes 18 o Lamb. 3c
Hayes 19
Hayes 21
Hayes 27
Hayes 3
Hayes 3 ?
Hayes 3 B
Hayes 6 B
Hayes 8 A
Indeterminada
TSA A/D
Hayes 31
TSH
Forma 15/17
Forma 18
Forma 20
Forma 27
Forma 30
Forma 35
Forma 37
Forma 4
Forma 8
Forma tancada
Indeterminada
TSI
TSSG
Drag. 15/17
Drag. 18
Drag. 24/25
Drag. 27
Drag. 29 B
Indeterminada
Ritt. 8
Vernís negre B
1317
1326
1337
1339
1367
1368
1383
1391
1
1
1
1
1
1
1
1
1392
1
1
2
2
2
1
1403
1476
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1395
1
1
1
1
1
1
2
2
3
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
6
1
2
1
1
6
1
3
1
7
3
10
2
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
2
1
1
2
1
3
1
1
8
1
2
1
1
1
1
3
1
1
1
3
1
1
2
1
1
25
1
1
1
4
1
1
5
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
283
[page-n-299--data::data]
Annex 1, quadre 19. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials procedents de l’abocador de la plaça del Negret.
NEGCAL Abocador del Negret
Producció/tipologia
Àmfora
C. africana de cuina
Atlante VIII, 1
Cassola
Forma tancada
Hayes 181
Hayes 199
Hayes 200
Hayes 23 A
Hayes 23 B
Òstia I, 15
Òstia I, 261
Òstia I, 264
Òstia I, 269
Òstia I, 332
Òstia II, 302
Òstia II, 312
Òstia III, 267
Òstia III, 268
Òstia III, 324
Òstia III, 332
Òstia III, 568
Similis Òstia I, 310
Uzita 48.1
C. comuna oxidant
Amforisc
Ampolla
Ampolla/ ungüentari
Bol
Colador o filtre
Copa
Dramont D 2
Element circular
Esgrafiat
Gerra
Gibrell
Gr. I Urceus/ copulum
Gr. I.1 Urceus
Gr. I.1 Urceus/llus
Gr. I.1.1 Urceus
Gr. I.2 Urceus
Gr. I.2.1 Urceus
Gr. I.2.2 Urceus
Gr. I.2.4 Urceus
Gr. I.3 Urceus
Gr. II.1 Lagoena
Gr. II.2 Lagoena
Gr. II.2.1 Lagoena
Gr. II.2.2 Lagoena
Gr. II.2.3 Lagoena
Gr. II.2.4 Lagoena
284
1128
1235
1235
1128
1253
1257/1263
1235
1263
1257
1257
1263
1263
2
715
36
1
3
12
1
3
7
12
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
3
5
2
2
2
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
4
1
36
1
4
1
1
1
63
1
2
1
1
2
41
1
1
28
1
1
1
1
1
1
1
42
1
1
1
1
55
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
4
2
1
2
1
3
2
1
1
3
1
1
5
3
3
2
3
1
1
1
1
5
1
1
1
1
2
1
1
2
6
1
3
1
2
3
5
6
1
1
1
6
1
1
1
1
3
1
3
2
1
[page-n-300--data::data]
Annex 1, quadre 19 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials procedents de l’abocador de la plaça del Negret.
NEGCAL Abocador del Negret
Producció/tipologia
Gr. III Calix
Gr. III Copulum
Gr. III.1 Calix
Gr. III.2 Poculum
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.2 Lanx
Gr. IV.3 Catinus/llus
Gr. IV.3.1.3 Catinus/llus
Gr. IX Caccabus
Gr. IX Patella
Gr. V Mortarium
Gr. VII Pelvis
Gr. VIII Aula/olla
Gr. VIII.1 Aula/olla
Gr. VIII.2 Aula/olla
Gr. X.1 Patella
Gr. X.2 Patella
Gr. XI Operculum
Gr. XI.1 Operculum
Gr. XI.3 Operculum/Obtur.
Gran recipient
Indeterminada
Larari o ara votiva
Màscara
Olla
Recipient de contenció
Tejuelo
Tenalla
C. comuna reductora
Bol
Gerra
Plat
Tapadora
C. itàlica de cuina
Cassola
Com-it. 1a
Com-it. 3c
Com-it. 3e
Com-it. 6b
Com-it. 7a
Com-it. 7c
Dramont D 2
Indeterminada
Morter
Similis Dramont D1
C. reductora de cuina
Alm. 60328.51
Similis Alm. 60328.51
Alm. 60328.54
Alm. 60328.58
Alm. 60690.51
1128
1235
1235
1128
1
3
2
1
2
1253
1257/1263
1235
1263
1
2
1
1
3
2
1257
1257
1263
1
2
1
2
1
1
1
3
2
1
1
4
1
2
1
1
1
2
1
3
4
1
1
2
4
1
1
2
1
1
5
1263
1
2
2
2
1
1
1
2
2
5
1
4
3
6
2
3
2
2
4
1
2
2
1
1
1
2
1
6
1
2
1
2
1
1
4
2
1
1
3
7
2
2
1
1
1
2
1
1
3
5
1
1
1
1
1
1
1
1
17
20
1
1
1
1
1
1
1
1
13
1
1
1
1
1
30
1
2
7
17
1
1
1
1
9
12
1
1
1
285
[page-n-301--data::data]
Annex 1, quadre 19 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials procedents de l’abocador de la plaça del Negret.
NEGCAL Abocador del Negret
Producció/tipologia
Alm. 60690.58
ERW 1.1
ERW 1.1 A
ERW 1.1 B
ERW 1.1 C
ERW 1.10
ERW 1.11
ERW 1.12
ERW 1.13
ERW 1.14
ERW 1.15
ERW 1.16
ERW 1.2
ERW 1.3 A
ERW 1.3 B
ERW 1.3 C
ERW 1.3 D
ERW 1.4
ERW 1.5
ERW 1.6
ERW 1.7
ERW 1.8
ERW 1.9
Indeterminada
Olla
Campaniana A
Dolium
C. Ibèrica decorada
Indeterminada
Tenalla
C. Ibèrica llisa
Gerra
Llàntia imperial
De disc
De volutes
Deneauve IV
Deneauve IVD
Deneauve IXA
Deneauve IXB
Deneauve VD
Deneauve VIIA
Deneauve VIIB
Deneauve VIIC
Deneauve VIII
Deració plàstica
Dressel 20
Dressel 5 B
Llàntia
Parets fines decorades
Copa
286
1128
1
1
1235
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1235
1128
1253
1257/1263
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1257
1
1
1
1
2
3
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
11
1263
1
3
2
2
2
1
4
1
1257
1263
1
1
2
1
1235
1263
2
2
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
2
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
4
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
7
4
2
2
1
2
[page-n-302--data::data]
Annex 1, quadre 19 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials procedents de l’abocador de la plaça del Negret.
NEGCAL Abocador del Negret
Producció/tipologia
Indeterminada
Mayet 21
Mayet 37 B
Similis Mayet XIII
Similis Tipo I/306
Parets fines engalbades
Bol
Parets fines llises
Bol
Closca d’ou
Copa
Indeterminada
Marabini II/244
Marabini I/125
Mayet 21
Similis Mayet 21
Mayet 37 A
Mayet I
Plat
Rubielos 2.1
Rubielos de Mora 2.1
Pondus
C. engalba roja pompeiana
Font
R-pomp. 1
R-pomp. 28
TSA A
Forma tancada
Hayes 121
Hayes 140 A
Hayes 14 A
Hayes 160
Hayes 20
Hayes 21
Hayes 22
Hayes 3 A
Hayes 34
Hayes 3 A
Hayes 3 B
Hayes 3 C
Hayes 5 B
Hayes 6 A
Hayes 6 B
Hayes 6 C
Hayes 7 A
Hayes 8 A
Hayes 9 A
Hayes 9 A
TSI
TSH
Ampolla
1128
1235
1235
1128
1253
1257/1263
1235
1263
1257
1257
1263
1263
1
1
4
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
6
6
5
7
1
2
2
4
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
2
1
3
1
1
1
20
1
1
1
1
1
1
1
1
3
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
38
2
2
287
[page-n-303--data::data]
Annex 1, quadre 19 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials procedents de l’abocador de la plaça del Negret.
NEGCAL Abocador del Negret
Producció/tipologia
Drag. 15/17
Drag. 30
Forma 1
Forma 13
Forma 15/17
Forma 18
Forma 2
Forma 20
Forma 24/25
Forma 27
Forma 29
Forma 30
Forma 33
Forma 35
Forma 36
Forma 37
Forma 4
Forma 40
Forma 44
Forma 46
Forma 54
Forma 7
Forma 8
Gerra
Indeterminada
Vaset
TSSG
Drag. 15/17
Drag. 18
Drag. 22
Drag. 24/25
Drag. 27
Drag. 29
Drag. 33
Drag. 35
Drag. 36
Drag. 37
Forma tancada
Haltern 11
Hermet 13
Hermet 7
Ritt. 8
TSTI
Vernís negre Cales tardana
Vernís negre Cales mitjana
Vidre
Indeterminada
Isings 80 o 46 a
C. Vidriada
Copa
Gerra
Plat
288
1128
1235
1235
1128
1253
1257/1263
1235
1263
1257
1257
1263
1
1
1
1
2
1
2
1
1
2
1
1
1
2
2
2
1
1
1
1
2
2
3
1
2
2
15
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
2
4
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1263
[page-n-304--data::data]
Annex 1, quadre 19 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials procedents de l’abocador de la plaça del Negret.
NEGCAL Abocador del Negret
Producció/tipologia
Tapadora
Tipus II
Tipus III b
1128
1235
1128
1235
1253
1257/1263
1235
1263
1257
1257
1263
1263
1
1
1
Annex 1, quadre 20. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la claveguera del carrer del Mar núm. 19.
MAR 19 Claveguera
Producció/tipologia
Àmfora africana
Keay I B
Àmfora bètica
Beltrán II A
Dressel 20
Àmfora hispànica
Dressel 2/4
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Àmfora tarraconense
Beltrán II B?
Dressel 2-3
Galoise 4
Àmfora tripolitana
Keay XXV
C. africana de cuina
Atl. CVIII, 7
H. 194/ O. II, 303
Hayes 131
Hayes 181
Hayes 23 A
Hayes 23 B
Òstia I, 261
Òstia I, 262
Òstia I, 269
Òstia I, 273
Òstia III, 267
Òstia III, 332
Uzita 48.1
C. comuna importada
Comun tipo 21 A
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. III Calix
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. V Mortarium
Gr. VII Pelvis
1146
1162
1163
1
57
1
1
3
1
10
15
3
1
3
17
2
1
1
42
19
3
1165
1166
1
1
2
1
1
1
1
3
1
1
1
1164
1
1
1
1
1
1
22
1
1
1
1
1
3
12
1
1
1
4
6
1
2
4
6
1
2
6
1
9
4
6
1
4
6
1
1
16
1
3
3
3
1
289
[page-n-305--data::data]
Annex 1, quadre 20 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la claveguera del carrer del Mar núm. 19.
MAR 19 Claveguera
Producció/tipologia
Gr. VIII Aula/olla
Indeterminada
C. comuna reductora
Gr. I Urceus
C. reductora de cuina
ERW 1.1
ERW 1.2
ERW 1.3
ERW 1.4
ERW 1.7
ERW 1.8
Cassola
Indeterminada
Ferro
Claus
Escòria
Llànties
Dressel 20
Dressel 28
Indeterminada
Material de construcció
Parets fines llises
Indeterminada
Rubielos de Mora 2.1
C. engalba roja pompeiana
R-pomp. 28 o 33
TSA A
Hayes 121 o 126
Hayes 17
Hayes 22
Hayes 27
Hayes 3
Hayes 3 A
Hayes 31
Hayes 6 C
Hayes 8
Hayes 9
Indeterminada
TSA A/D
Hayes 32
Indeterminada
TSA C
Hayes 44 o 45
Hayes 48 A
Hayes 50
Hayes 53 B
TSH
Forma 15/17
Forma 27
Forma 37
Forma 8
Hispànica 1
Indeterminada
290
1146
1162
1163
1164
1165
5
28
3
8
8
2
3
3
1
9
1
2
2
1
1
1
1
1
1
1
3
3
1166
1
3
1
1
3
3
1
2
3
1
2
2
1
1
1
1
22
1
3
1
4
1
1
7
2
1
1
1
1
1
2
2
5
1
1
1
1
3
1
1
1
1
1
8
1
1
2
3
1
2
6
1
6
1
2
1
2
2
1
2
1
1
1
1
1
3
1
[page-n-306--data::data]
Annex 1, quadre 20 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la claveguera del carrer del Mar núm. 19.
MAR 19 Claveguera
Producció/tipologia
1146
TSI
TSSG
Vernís negre B
Vidre
1162
1163
1
1
1
2
Annex 1, quadre 21. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la
terrisseria de ceràmica comuna de l’Avinguda de la Constitució núm. 58.
2 CONST 58 Terrisseria
Producció/tipologia
2043
Àmfora hispànica
Dressel 2/4
Variant Dressel 28
Bronze Anell
C. africana de cuina
Hayes 23 B
Òstia III, 267
C. comuna oxidant
Copa
Gr. I Urceus
Gr. I.1 Urceus
Gr. I.2 Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. II.2 Lagoena
Gr. III Calix
Gr. IV Catinus/llus
Gr. VI Lebes
Gr. VII Pelvis
Gr. VIII Aula/olla
Màscara teatral: Maccus?
C. reductora de cuina
Fang cuit
Llàntia Buss. C VIII 1, var. b
TSA A
TSH Forma 8
Vidriada
1
1
1
1
1
12
111
3
Annex 1, quadre 23: Quadre-resum de l’aixovar de la tomba núm.
85 de l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que data de
l’època republicana.
Tomba 85
Producció/tipologia
1626
C. reductora de cuina
Classe B 1.2
C. comuna importada
Biberó?
C. comuna oxidant
Gr. IV.3 Catinus/llus
1
1
1
1
1
1
4
74
Annex 1, quadre 24. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
23 (UE 1435) del carrer Cañete datada entre el 100 i el 75 aC.
10
10
3
1
6
NEF 23
1
5
1
1
1
1
1
2
1
1
1
NEF 22
C. reductora de cuina
Classe B 1.2
Gris emporitana imitació
Forma D III
Parets fines llises
Mayet II
Vernís negre
Lamb. 28
1166
3
Annex 1, quadre 22: Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
22 (UE 1385) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que data de
l’època republicana.
Producció/tipologia
1165
1
2069
3
1
2
1164
1385
1
1
1
1
1
1
1
1
Producció/tipologia
1435
C. reductora de cuina
Cl-rec. 2a
C. reductora de cuina
Classe B 1.2
Ferro Argolla
Fusaiola
Ungüentari
Cuadrado B
1
1
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 25. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
104 (UE 1256) de l’excavació dels carrers Cañete- Quart que data
del segle I aC.
NEF 104
Producció/tipologia
C. comuna reductora
Imitació Lamboglia 8/2
C. reductora de cuina
Classe B 1.2
1256
1
1
1
1
291
[page-n-307--data::data]
Annex 1, quadre 26. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba núm.
59 de l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que data de
l’època d’August.
Annex 1, quadre 30. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
166 (UE 2420) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en
el segle III dC.
Tomba 59
Producció/tipologia
NEF 166
1414
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
C. comuna reductora
Aryballos
Fusaiola
Os treballat
1
1
1
1
1
1
Producció/tipologia
2421
C. africana de cuina
Hayes 181 C
C. comuna africana
Bonifay 50/ Tolegassos 489
Llàntia imperial
Dressel 20
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 27. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
198 (UE 2470) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que es data
entre el 40 i el 80 dC.
Annex 1, quadre 31. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
153 (UE 2154) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que es data
en el segle III dC.
NEF 198
NEF 153
Producció/tipologia
C. comuna oxidant
Gr. XI Operculum
Urna cinerària
C. reductora de cuina
Similis ERW 1.3
TSSG
Drag. 24/25
2470
Producció/tipologia
2154
3
2
1
1
1
1
1
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Simpulum
2
1
1
Annex 1, quadre 28. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba núm.
10 de l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que data de
l’època d’August.
Tomba 10
Producció/tipologia
1079
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Llàntia imperial
Dressel 9 C
Parets fines decorades
Mayet 37 A
TSSG
Drag. 18
Ungüentari de vidre
Ungüentari Cuadrado D
1
1
1
1
1
1
3
3
2
1
Annex 1, quadre 29. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
209 (UE 2146) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en
el segle II dC.
NEF 209
Producció/tipologia
C. africana de cuina
Òstia III, 332
Parets fines llises
Rubielos de Mora 2.1
TSH
Forma 8
292
2146
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 32. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
240 (UE 2181) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en
el segle III dC.
NEF 240
Producció/tipologia
2182
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. III Calix
Llàntia imperial
Deneauve VII A
3
1
2
1
1
Annex 1, quadre 33. Quadre-resum dels fragments de tintinnabulum
o sigilla procedents de l’excavació del carrer Palomar núm. 12.
Tomba 10
Producció/tipologia
1331 i 1332
C. comuna oxidant
Tintinnabulum
1
1
Annex 1, quadre 34. Quadre-resum de la ceràmica procedent dels
estrats d’ús del bustum de l’excavació del carrer Pepita núm. 27.
PEPI 27 Bustum
Producció/tipologia
C. comuna oxidant
Gr. IV.3 Catinus/llus
Gran recipient
C. reductora de cuina
Indeterminada
Parets fines llises
Mayet 34
Tegulae
1175
2
1
1
1
1
1
1
4
[page-n-308--data::data]
Annex 1, quadre 35. Quadre-resum de la ceràmica procedent de la UE
1071 que reblia la fossa 1072 de la necròpoli del carrer Pepita núm. 27.
Annex 1, quadre 38. Quadre-resum de la ceràmica comuna de les
excavacions antigues de La Boatella.
PEPI 27 Fossa
Producció/tipologia
1071
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Dressel 1 A
Àmfora oriental
Àmfora tarraconense
Dressel 2/4
C. comuna oxidant
Colador
Element plàstic ?
Gr. II Lagoena
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.3 Catinus/llus
Gr. V Mortarium
Gr. VII Lebes
Gr. VIII Aula/olla
Gr. XI Operculum
Gran recipient
Olla de provisions
C. itàlica de cuina
Com-it. 6c
C. reductora de cuina
ERW 1.7
Indeterminada
Similar ERW 1.3
Cer. pintada
Fang cuit
Llàntia de volutes
Parets fines
C. engalba roja pompeiana
1
1
1
1
1
1
14
1
1
2
3
2
2
1
1
1
1
1
1
1
4
2
1
2
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 36. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba núm. 3
en l’excavació del carrer Pepita núm. 29.
PEPI 29 Tomba 3
Producció/tipologia
C. africana de cuina
Òstia III, 267
C. reductora de cuina
ERW 1.3
Parets fines llises
Rubielos de Mora 2.1
1129
1
1
1
1
2
2
Annex 1, quadre 37. Quadre-resum de la ceràmica comuna de les
tombes de la necròpoli de Russafa.
Necròpoli de Russafa
Producció/tipologia
C. comuna oxidant
Gr. III Calix
Llàntia imperial
Dressel 20
T. 8/ Ñ o 5
2
2
1
1
T. 3 o 7
1
1
La Boatella exc.antigues
Producció/tipologia
C. comuna oxidant
Dramont D 2
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. III Calix
Boatella antic
16
1
10
4
1
Annex 1, quadre 39. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials
de la tomba IX de l’excavació del carrer Itàlica amb Calatrava.
3 ITACAL Tomba IX
Producció/tipologia
C. africana de cuina
Hayes 131
Parets fines
Rubielos de Mora 2.1
Moneda
As de coure
1664
2
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 40. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials
recuperats en els diferents nivells de l’ustrinum de l’excavació del
carrer Sant Vicent amb Gravador Selma.
1 SELVIC Ustrinum
Producció/tipologia
Àmfora hispànica
Dressel 2/4
C. africana de cuina
Hayes 181
Hayes 199
Hayes 23 A
Hayes 23 B
Òstia I, 261
Òstia III, 267
Òstia III, 332
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. I.1 Urceus
Gr. I.2 Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. III Calix
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. VII Pelvis
Indeterminada
Larari
C. oxidant de cuina
C. reductora de cuina
ERW 1.1
1064
7
1
1064/
1071
3
1071
1073
1
1
2
3
1
1
1
1
1
1
1
3
1
1
1
1
6
2
2
9
4
2
1
1
1
1
1
3
1
5
1
1
2
4
2
4
293
[page-n-309--data::data]
Annex 1, quadre 40 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials recuperats en els diferents nivells de l’ustrinum de
l’excavació del carrer Sant Vicent amb Gravador Selma.
1 SELVIC Ustrinum
Producció/tipologia
ERW 1.2
ERW 1.3
ERW 1.4
ERW 1.7
ERW 1.8
Indeterminada
C. engalba roja pompeiana
Fauna
Ferro Claus
Llàntia imperial
de disc
Dressel 20
Dressel 5
Indeterminada
Malacofauna
Ossos cremats
Parets fines
Copa
Rubielos de Mora 2.1
TSA A
TSH
Forma 1
Forma 15/17
Forma 27
Forma 37
Forma 41
Forma tancada
Indeterminada
Vidre
294
1064
1064/ 1071
1071
1073
1
2
1
2
2
1
1
1
3
10
2
1
1
24
5
2
1
1
3
3
2
1
2
1
5
2
6
1
1
6
1
1
3
1
1
3
1
1
1
2
6
1
3
1
2
1
5
3
1
2
1
1
1
1
1
[page-n-310--data::data]
Annex 2
Estudi de caracterització arqueomètrica de la ceràmica regional reductora
de cuina altimperial a Valentia i Saguntum
M. Madrid i Fernández* i J. Buxeda i Garrigós*
INTRODUCCIÓ
El coneixement que avui dia es té de la ceràmica regional reductora de cuina altimperial pel que fa als centres de producció i les
xarxes de distribució és encara limitat. Aquesta classe ceràmica
va ser inicialment identificada per Reynolds (1993), qui la va
anomenar Early Roman Ware 1. Amb tot, la seva sistematització
es deu als treballs d’Huguet (2012), qui va avançar la possibilitat que, ni que sigui en part, la seva provinença se situés a l’àrea
de València-Llíria-Sagunt. En qualsevol cas, aquesta provinença hauria de situar-se dins de l’àrea de distribució d’aquests
materials, que abasta bàsicament el País Valencià, trobant-se al
sud fins a Cartagena.
A nivell arqueomètric, aquesta producció no ha rebut cap atenció fins el present. L’única excepció és un treball realitzat sobre
10 individus de Valentia i 4 de Saguntum (Madrid i Buxeda 2008)
que ara es reprèn per a actualitzar-lo a la vista dels nous estudis
arqueomètrics rellevants que s’han fet fins al dia d’avui.
En el moment de fer l’informe inicial, els únics materials
arqueomètricament rellevants eren els d’un conjunt de 30
ceràmiques de cuina tardorromanes aparegudes en l’excavació
de l’abocador del carrer Unió (València), datat en algun moment avançat del segle V dC (Cau 2003). Existien també estudis sobre les produccions d’època baixmedieval i moderna de
Paterna i Manises (Garcia Iñañez 2007), així com de diversos
conjunts d’àmfores ibèriques procedents del País Valencià,
que van permetre la identificació d’un grup (PV) de possible
origen en aquesta àrea (Tsantini 2007). Amb tot, no hi havia
cap similitud significativa entre les produccions baixmedievals i modernes o les àmfores ibèriques i la ceràmica regional
reductora de cuina altimperial estudiada.
En els darrers anys, els estudis sobre les ceràmiques baixmedievals i modernes han ampliat el coneixement de les diverses
produccions de Manises, però han incorporat també el taller del
carrer Sogueros (València) (Pinto 2021). A més, dins del projecte SpotEU, dirigit per Roberta Mentesana i un dels autors
(Jaume Buxeda i Garrigós), s’han caracteritzat les produccions
baixmedievals i modernes dels centres productors d’Oliva i Gandia (resultats que encara romanen inèdits, excepte per diverses
presentacions en congressos). Igualment, el banc de dades arqueomètriques de l’ARQUB ha augmentat fins als, pràcticament,
vuit mil individus caracteritzats, incloent ceràmiques de diferents
cronologies, procedències i provinences amb les que poder buscar
similituds significatives. Malgrat això, cap de tots aquests treballs
ha mostrat ser significativament rellevant a nivell de similituds
que permetin relacionar les ceràmiques en estudi amb altres materials caracteritzats, tot i que sí que permeten veure amb quines
produccions no es poden associar. Amb tot, sí que cal destacar
un darrer treball realitzat sobre 42 ceràmiques comunes, de cuina
i àmfores d’època tardana procedents de diferents contextos de
València (Cau et alii 2019) amb les que sí que s’han observat similituds significatives. Els contextos considerats són l’Almoina,
el carrer de Cabillers, la Presó de Sant Vicent, el carrer del Comte
de Trénor i la plaça de Nàpols i Sicília, tots ells datats entre els
segles VI i VII dC, excepte el context del carrer del Comte de
Trénor que es data entre el 375 i el 400 dC.
* Cultura Material i Arqueometria UB (ARQUB, GRACPE). Departament d’Història i Arqueologia, Universitat de Barcelona. C/ de Montalegre, 6, 08001 Barcelona. mmadrid@ub.edu | jbuxeda@ub.edu
295
[page-n-311--data::data]
En el present treball, un cop descartada l’existència de materials amb similituds significatives entre els ja caracteritzats
arqueomètricament, només es retindran per a comparació els
dels conjunts tardans de la ciutat de València (Cau 2003; Cau
et alii 2019) que sí que han aportat resultats importants per a la
interpretació de la nostra mostra de ceràmica regional reductora
de cuina altimperial. Com es veurà, els resultats han mostrat una
multiplicitat de produccions presents, fins a tres, algunes compatibles i altres incompatibles amb un origen local o regional a
les ciutats de retrobament.
MOSTREIG I MÈTODES ANALÍTICS
Per a la realització d’aquest estudi s’han caracteritzat 14 individus, 10 procedents de Valentia i 4 de Saguntum (quadre 1).
En el cas de Valentia, els individus analitzats procedeixen de
l’excavació de l’abocador del Negret, que es data a la segona meitat del segle II o inicis del III dC (Huguet 2005, 2006,
2012). En el cas de Saguntum, els individus procedeixen de
diversos nivells estratigràfics, sense intrusions, corresponents a
l’amortització d’un paviment d’un possible pati, a l’amortització
de diversos murs, al rebliment d’una claveguera i a l’enderroc
de teules sobre un paviment (Huguet 2012). En tots els casos,
les UUEE es poden datar a finals del segle II o inicis del III dC.
Per a la seva caracterització arqueomètrica, els individus
han estat caracteritzats químicament per fluorescència de raigs
X per dispersió de longitud d’ona (WD-FRX) i mineralògicament per difracció de raigs X en pols (DRXP).
De cada individu es va prendre una mostra d’uns 15 g. Les
capes superficials van ser despreses mecànicament i les mostres van ser posteriorment polvoritzades i homogeneïtzades mitjançant un molí de boles Spex Mixer mod. 8000 amb cel·la de
carbur de tungstè. La composició química del material s’ha determinat a partir de la pols prèviament assecada en una estufa a
105 °C durant 12 h. Per a la determinació dels elements majors i
menors, s’han fet preparacions de duplicats de perles de 30 mm
de diàmetre, emprant 0.3 g d’espècimen en fusió alcalina amb
5.7 g de tetraborat de liti (Li2B4O7) (dilució 1/20) i 5 mg de iodur
de liti (LiI), com a agent antiadherent. Aquesta barreja va ser
homogeneïtzada, dipositada en un gresol d’un aliatge de 95%PtQuadre 1. Individus estudiats.
Individu Jaciment Núm. d’inventari
VAL001
VAL002
VAL003
VAL004
VAL005
VAL006
VAL007
VAL008
VAL009
VAL010
VAL011
VAL012
VAL013
VAL014
296
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Saguntum
Saguntum
Saguntum
Saguntum
NEGCAL90/1235/A1
NEGCAL90/1235/A2
NEGCAL90/1235/A3
NEGCAL90/1235/A4
NEGCAL90/1257/A5
NEGCAL90/1257/A6
NEGCAL90/1257/A7
NEGCAL90/1257/A8
NEGCAL90/1257/A9
NEGCAL90/1257/A10
Av. País Valencià 1010/2/A11
Av. País Valencià 4024/7/A12
Av. País Valencià 7002/8/A13
Av. País Valencià 12030/2/A14
5%Au i fosa en un forn d’inducció completament automatitzat
d’alta freqüència Phillips Perl’X-3 a una temperatura màxima
de 1125 ºC. Per a la determinació dels elements traça i el sodi, es
van fer preparacions de pastilles a partir de 6 g de l’espècimen
anteriorment preparat, sec i de mida de gra < 80 µm, barrejat
amb 2 ml d’una solució de reïna sintètica n-butil metacrilat (Elvacite® 2044), en acetona al 20 % de massa. Aquesta barreja,
homogeneïtzada manualment amb un morter d’àgata fins a sequedat, va ser disposada sobre una base d’àcid bòric (H3BO3) en
un recipient d’alumini de 40 mm de diàmetre i va ser sotmesa
a una pressió de 200 kN durant 60 s en una premsa Herzog. La
intensitat de la FRX va ser mesurada amb un espectrofotòmetre
Philips PW 2400, fent servir, com a font d’excitació, un tub de
raigs X amb ànode de Rh. La quantificació es va realitzar en
funció de la seva concordança a la recta de calibratge configurada amb 60 patrons (Estàndards Geològics Internacionals).
Així, es van determinat els elements: Na2O, MgO, Al2O3, SiO2,
P2O5, K2O, CaO, TiO2, V, Cr, MnO, Fe2O3 (com a Fe total), Co,
Ni, Cu, Zn, Ga, Rb, Sr, Y, Zr, Nb, Mo, Sn, Ba, Ce, W, Pb i
Th. Els elements majors i menors s’expressen com a concentracions d’òxids en percentatges de fracció de massa (w %). Els
elements traça s’expressen com a elements en μg/g. Igualment,
es va calcular la pèrdua al foc (PAF) a partir de calcinacions de
0.3 g d’espècimen sec a 950 °C durant 3 h. Les calcinacions es
van efectuar en una mufla Heraeus mod. M-110, fent servir una
rampa d’escalfament de 3.4 ºC/min i refredament lliure. Els resultats de la pèrdua al foc s’expressen també com a percentatges
de fracció de massa (w %) (Taula 2). Per al tractament estadístic
de les dades, no s’han pres en consideració la pèrdua al foc, ni
el W i el Co, ja que aquests elements es troben en la composició
del material del que està formada la cel·la del molí utilitzat en la
trituració i homogeneïtzació de les mostres i poden haver patit
una contaminació durant aquest procés. Igualment, tampoc no
s’han pres en consideració ni el Mo, ni el Sn, ja que presenten
concentracions sovint per sota del límit de regressió, obtenintse resultats que no es poden considerar quantitatius. Finalment,
tampoc no s’han pres en consideració els resultats del P2O5,
el Cu i el Pb per la facilitat amb que aquests elements poden
contaminar-se per la presència de matèria orgànica o objectes
d’aquests metalls en el context deposicional.
Descripció
Tipologia
Post-anàlisi
Vora i paret de cassola de cuina
Vora i paret de ceràmica de cuina
Vora i paret d’olla de ceràmica de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret de tapadora de cuina
Vora, coll i arrencament de nansa de gerra de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
ERW 1.1
ERW 1.1
ERW 1.3A
ERW 1.3A
ERW 1.2
ERW 1.4
ERW 1.4
ERW 1.7
ERW 1.8
ERW 1.10
ERW 1.3
ERW 1.3
ERW 1.2
ERW 1.4
GV3
GV1
GV3
GV1
GV3
GV3
GV3
GV3
GV3
GV2
GV3
GV3
GV1
GV3
[page-n-312--data::data]
La composició mineralògica dels individus ha estat estudiada mitjançant la difracció de raigs X en pols (DRXP) emprant
1 g de l’espècimen prèviament preparat. La mostra en pols és
dipositada en un portamostres estàndard cilíndric de 16 mm
de diàmetre i 2.5 mm d’alçada (PW1811/16), on se’l compacta manualment mitjançant una placa de vidre esmerilat fins a
obtenir una superfície plana. Per a les mesures, s’ha utilitzat
un difractòmetre Siemens D-500, amb una geometria de Bragg-Brentano, treballant amb la radiació Kα del Cu (λ = 1.5406
Å), amb un monocromador de grafit en el feix difractat i una
potència de treball d’1.2 kW (40 kV, 30 mA). Les mesures es
van realitzar entre (4 i 70)º2θ amb una mida de pas de 0.05º2θ
i un temps de comptatge de 3 s per pas, rotant la mostra a 1
Hz. Les fases cristal·lines presents en cada mostra analitzada
han estat avaluades i identificades amb el software PANalytical
X’Pert HighScore Plus que inclou el banc de dades del International Centre for Diffraction-Data-Joint Committee of Powder
Diffraction Standards (ICDD-JCPDS).
RESULTATS DE LA CARACTERITZACIÓ QUÍMICA
Tot i que els resultats de les concentracions elementals dels
individus de València analitzats per FRX (quadre 2) semblen
correspondre a l’espai real d+1-dimensional ℝd+1, corresponen
a un cas especial de l’espai projectiu d-dimensional ℝℙd en el
qual els punts projectius han estat projectats en el símplex d.
Així, els punts es representen per coordenades homogènies que
tenen una suma constant k (k
R+), C(w) = x = [x1,…, xd,
xd+1] | xi ≥ 0 (i = 1,…, d, d+1), x1 + ⋯ + xd + xd+1 = k, (en
aquest cas, k = 100). D’aquí que, pel tractament estadístic, les
concentracions determinades s’hagin emprat després de la seva
transformació alr (logaritmes de raons additius), d’acord amb,
on d és el símplex d-dimensional i xd = [x1,...,xd]. Igualment
s’ha emprat la transformació clr (logaritmes de raons centrades), d’acord amb
on d és el símplex d-dimensional, g(x) la mitjana geomètrica
de tots els d+1-components de x retinguts per a l’anàlisi i ℍ ⊂
ℝd+1 un hiperplà del subespai vectorial de ℝd+1 (Aitchison 1986;
Buxeda 1999; Egozcue i Pawlowsky-Glahn 2011; Martín-Fernández et alii 2015; Buxeda 2018).
El tractament estadístic de les dades químiques s’ha fet emprant R (R Core Team 2021). La primera anàlisi que s’ha dut a
terme és el càlcul de la matriu de variació composicional que determina completament l’estructura de covariàncies de les dades
composicionals i proporciona la variació total (vt) del conjunt analitzat (Aitchison 1986; Buxeda i Kilikoglou 2003). En aquest cas,
els 14 individus analitzats presenten una variació total de 3.16, que
es pot considerar molt alta i que clarament indica que ens trobem
davant d’un conjunt poligenètic, amb diferents grups representats.
Igualment, s’observa en el gràfic d’uniformitat composicional (fig.
1) que aquesta alta variabilitat va lligada a molts dels components
retinguts per a l’anàlisi, tal i com ho reflecteix l’entropia de la informació (H2 = 3.81 Sh, que és el 85.81 % del valor màxim possible)
(Buxeda i Madrid 2016). Amb tot, els components que major variabilitat aporten són el Ba, el K2O i el Rb (vt/τ.j < 0.3) i, en menor
mesura, el Zr i el Ce (0.3 < vt/τ.j < 0.5).
La comparació amb els casos d’estudi rellevants de la bibliografia corresponents a ceràmiques tardorromanes de València (Cau 2003; Cau et alii 2019) permet, com hem exposat anteriorment, millorar la informació sobre les ceràmiques d’aquest
estudi. A més, és important destacar que aquestes ceràmiques
de comparació van ser analitzades al mateix laboratori i amb
la mateixa tècnica i mètode de preparació, per la qual cosa els
resultats són plenament comparables, el que no sempre es pot
assegurar sense el degut estudi de comparació interlaboratoris.
Així, en el que segueix, tractarem els nostres individus amb els
72 retinguts per a la comparació. Cal tenir en compte, però, que
les noves mostres de comparació (Cau et alii 2019) han estat
etiquetades amb les sigles AC- davant de les sigles VAL de la
publicació, per la coincidència de sigles emprades amb les nostres ceràmiques regionals reductores de cuina altimperials.
Quadre 2. Concentracions determinades per FRX. Elements majors, menors i pèrdua al foc (PAF) en w %. Elements traça en µg/g.
Na2O MgO Al2O3 SiO2 P2O5 K2O CaO TiO2 V Cr MnO Fe2O3 Co Ni Cu Zn Ga Rb Sr Y Zr Nb Mo Sn Ba Ce W Pb Th PAF
VAL001
VAL002
VAL003
VAL004
VAL005
VAL006
VAL007
VAL008
VAL009
VAL010
VAL011
VAL012
VAL013
VAL014
0.11
0.19
0.23
0.18
0.15
0.28
0.31
0.19
0.12
0.21
0.16
0.13
0.36
0.11
0.71
1.59
0.56
1.24
0.50
0.66
0.57
0.55
0.58
1.62
0.40
0.82
0.67
0.44
20.60
17.71
21.38
19.29
18.49
22.83
20.76
17.07
21.21
17.95
19.76
19.30
21.75
17.63
64.12
65.25
63.21
64.65
66.71
57.09
62.56
66.67
66.46
63.84
66.72
66.34
66.43
71.78
0.17
0.18
0.18
0.16
0.21
0.76
0.23
0.23
0.16
0.12
0.14
0.06
0.13
0.10
1.38
4.95
0.76
4.54
0.60
1.51
1.06
1.06
0.85
3.73
0.46
1.37
3.01
0.53
1.11
0.75
1.27
1.60
0.75
1.81
1.79
2.59
0.81
2.22
0.85
1.57
1.19
0.99
1.29
0.81
1.30
0.91
1.21
1.01
1.27
1.12
1.25
0.57
1.45
1.11
0.96
1.30
148
81
140
92
132
127
139
120
145
105
135
119
99
129
108
74
108
71
121
92
114
110
127
101
117
111
95
125
0.01
0.01
0.01
0.02
0.01
0.01
0.01
0.01
0.01
0.03
0.01
0.01
0.01
0.01
8.46
6.46
7.65
4.92
8.88
7.83
6.86
6.65
7.11
7.12
6.80
7.56
3.59
5.04
27
24
13
20
15
16
19
14
26
17
11
18
22
19
40
27
28
20
28
37
30
24
31
31
21
22
23
23
54
18
29
30
36
36
80
24
31
20
22
15
22
27
39
64
29
48
36
56
64
38
40
53
24
28
63
23
25 56
23 226
26 41
23 176
25 37
25 67
25 42
22 45
27 50
23 154
25 33
24 60
28 169
23 31
73
78
91
91
77
185
124
108
78
145
100
89
104
75
56
39
35
36
36
39
39
34
41
21
47
30
35
38
492
291
422
361
500
296
408
451
456
195
630
366
231
615
27
21
27
22
27
23
26
24
27
15
31
23
24
28
-1
-1
0
-1
-1
0
0
-1
-1
0
-2
-1
1
-1
10 217 207
5 297 112
8 36 52
8 273 134
6 57 59
9 179 76
8 119 59
5 193 72
5 95 93
9 349 60
7 49 136
6 212 60
11 347 117
8 16 84
203
180
101
150
136
108
75
95
93
88
75
113
135
124
92
24
39
31
25
64
36
30
73
30
24
21
48
23
25 1.63
22 1.37
25 3.16
25 1.95
27 1.80
22 5.84
23 4.55
22 3.30
24 0.96
14 2.32
29 0.03
23 1.54
20 1.66
28 1.46
297
[page-n-313--data::data]
14
12
València (n = 14)
H2 = 3.81 Sh
H2 % = 85.51
0.5
0.9
El dendrograma resultant de l’anàlisi d’agrupament mostra clarament el caràcter poligenètic del conjunt estudiat i,
igualment, dels materials de comparació (vt = 4.33). Així,
l’observació del dendrograma resultant, fet sobre la subcomposición Na2O, MgO, Al2O3, SiO2, K2O, CaO, TiO2, V, Cr,
MnO, Fe2O3, Ni, Zn, Ga, Rb, Sr, Y, Zr, Nb, Ba, Ce i Th,
amb transformació clr, emprant l’algoritme aglomeratiu del
centroide i la distància euclidiana al quadrat, mostra fins a
10 grups de dos o més individus, junt amb 7 individus aïllats, que corresponen a grups representats únicament per ells
mateixos (fig. 2). Els grups han estat identificats tal i com
s’indica en les publicacions dels materials de comparació.
Pel que fa a les ceràmiques regionals reductores de cuina
altimperials, com es pot comprovar, es poden definir tres
grups diferenciats (indicats, d’esquerra a dreta, amb GV1,
GV2 i GV3), en els quals van sempre acompanyades de ceràmiques de comparació. És important remarcar que en aquest
reestudi, treballant preferentment sobre transformacions clr
de les dades químiques, i amb més materials de comparació,
sembla clara la identificació de l’individu VAL014 amb el
grup GV3. Aquest individu havia estat classificat inicialment
(Madrid i Buxeda 2008) com a un individu aïllat conformant
ell sol el llavors anomenat grup D, que ara s’integra en el llavors anomenat grup A (GV3). Els altres dos grups identificats
llavors B i C s’anomenen ara GV1 i GV2 respectivament.
Aquests tres grups integren diferents ceràmiques procedents
del carrer Unió, com ja s’havia observat anteriorment (Madrid i Buxeda, 2008), però el grup GV2 integra ara també un
nombrós grup d’individus (14) procedents dels nous contextos estudiats a València (Cau et alii 2019).
298
GV3/6.16
3.1
CG2/3.1/4.8
CG5/4.2/4.3
99.1
PF8
CG6/3.2/3.3
PF10
CG7/4.7
6.11
GV2/6.4/CG3
PF7/2.3/2.4
6.3/CG4
Fig. 1. Gràfic d’uniformitat composicional dels 14 individus
analitzats. H2: entropia de la informació (en shanons, Sh); H2 %:
percentatge de l’entropia de la informació sobre el màxim possible;
vt: variació total; τ.j: traça de la matriu de covariàncies en la
transformació alr emprant l’element indicat com a divisor. Els talls
verticals indiquen valors de tv/τ.j.
CG1
6.1
GV1/99.2
3.6
Ba
K2O
Rb
Zr
Ce
CaO
MgO
Na2O
TiO2
MnO
Fe2O3
Cr
Zn
V
Th
Nb
Y
Sr
Ni
SiO2
Ga
Al2O3
vt
0
AC−VAL008
AC−VAL043
U00006
U00028
VAL013
VAL004
VAL002
U00012
U00009
AC−VAL029
AC−VAL020
AC−VAL028
AC−VAL023
AC−VAL048
AC−VAL024
AC−VAL047
AC−VAL006
AC−VAL007
AC−VAL015
AC−VAL013
AC−VAL014
AC−VAL046
U00001
U00010
AC−VAL040
AC−VAL002
AC−VAL005
AC−VAL033
AC−VAL031
AC−VAL032
AC−VAL021
AC−VAL022
VAL010
AC−VAL009
AC−VAL001
U00002
U00008
U00004
U00007
U00005
AC−VAL019
AC−VAL026
AC−VAL030
U00024
U00025
U00027
AC−VAL003
U00016
AC−VAL004
U00013
U00011
U00014
U00015
U00020
AC−VAL041
AC−VAL044
U00019
U00026
AC−VAL037
AC−VAL038
U00022
AC−VAL045
AC−VAL010
AC−VAL011
AC−VAL012
AC−VAL042
AC−VAL036
AC−VAL034
AC−VAL035
U00003
U00018
VAL014
VAL011
VAL003
VAL005
VAL009
VAL001
VAL012
U00017
VAL008
VAL006
VAL007
0.3
0
2
5
4
6
10
τ.j
8
15
10
vt = 3.16
Fig. 2. Dendrograma resultant de l’anàlisi d’agrupament utilitzant la
distància euclidiana al quadrat i el procés aglomeratiu del centroide
per la subcomposició Na2O, MgO, Al2O3, SiO2, K2O, CaO, TiO2, V,
Cr, MnO, Fe2O3, Ni, Zn, Ga, Rb, Sr, Y, Zr, Nb, Ba, Ce i Th, amb
transformació clr. Etiquetes de grups en blau per als grups on se
situen les mostres del present estudi.
L’anàlisi de components principals, realitzada sobre la
subcomposición anterior utilitzant la descomposició en valors
singulars de les dades en transformació clr i doble centrat (van
de Boogaart i Tolosana-Delgado 2013), permet interpretar les
diferències existents entre els diversos grups. A la figura 3, superior, s’observen els biplots de covariàncies (esquerra) i forma
(dreta) entre el primer component principal (Comp.1), que explica un 47.14 % de la variància, i el segon component principal
(Comp. 2), que n’explica un 18.60 %. Com es pot veure, el primer component principal conforma una oposició entre els valors transformats dels components MnO, Ba, CaO, Na2O, MgO
i K2O en el seu extrem positiu, davant dels dels components
Th, Zr, TiO2 i Nb en el seu extrem negatiu. En el cas del segon
component principal (Comp. 2), trobem en el costat positiu els
valors transformats dels components Na2O, Ni, Cr i MnO, i en
el costat negatiu els dels components CaO i Sr. En la part inferior d’aquesta mateixa figura, podem observar els biplots de
covariància, a l’esquerra, i forma, a la dreta, dels components
principals 1 i 3 (Comp. 3), que explica el 12.33 % de la variància. Aquest tercer component principal mostra l’oposició dels
valors transformats dels components Rb, K2O i Ba en l’eix positiu, vers els components CaO, Cr, Ni i Na2O, en l’eix negatiu.
Si centrem la nostra atenció amb els tres grups on es troben les ceràmiques regionals reductores de cuina altimperials,
veurem que el grup GV1 es troba a la part esquerra central dels
biplots del primer i segon components principals i superior esquerra dels biplots del primer i tercer. Aquesta disposició es deu
a que aquestes ceràmiques són poc calcàries i presenten unes
[page-n-314--data::data]
K2O
−4
−3
−2
−1
0
1
0.2
0.1
−0.6
−0.2
−0.3
CaO
−0.8
−0.4
GV1/99.2
GV2/6.4/CG3
6.3/CG4
6.1
GV3/6.16
CG2/3.1/4.8
CG1
CG5/4.2/4.3
CG6/3.2/3.3
CG7/4.7
aïllat
Th
Zr
2
6
4
−0.2
0.2
0
0.3
1
2
Comp.1 (VE = 47.14 %)
GV1/99.2
GV2/6.4/CG3
6.3/CG4
6.1
GV3/6.16
CG2/3.1/4.8
CG1
CG5/4.2/4.3
CG6/3.2/3.3
CG7/4.7
aïllat
0.0
0.1
−4
−2
0
2
4
Rb
K2O
Ba
Th
Ce
Zn
Ga SiO2
Y Al2O3
Nb Fe2O3
Zr TiO2
V
Cr
MgO
Sr
Ni
Na2O
MnO
CaO
−6
−0.8
−0.6
CaO
−1
0.2
−0.3
−0.4
Ni
GV1/99.2
GV2/6.4/CG3
6.3/CG4
6.1
GV3/6.16
CG2/3.1/4.8
CG1
CG5/4.2/4.3
CG6/3.2/3.3
CG7/4.7
aïllat
−2
0.1
−0.4
MnO
−0.2
Sr
Comp.3 (VE = 12.33 %)
0.2
0.0
MgO
Na2O
−3
0.0
−4
0.4
2
1
0
Ga
YAl2O3
SiO2
Zr NbFe2O3
TiO2
−1
−2
−4
−3
Comp.3 (VE = 12.33 %)
Zn
Th
−4
−0.1
València. Biplot de forma
−6
Ba
Cr
K2O
CaO
0.4
0.3
0.2
Rb K2O
V
Ba
MgO
Rb
Comp.1 (VE = 47.14 %)
0.0
Ce
MnO
Zn
Fe2O3
V
Al2O3
Y Ga SiO2
TiO2
NbCe
−0.1
−0.2
6
−0.2
−0.4
4
Ni
Cr
Sr
−0.3
València. Biplot de covariància
−0.6
2
Na2O
Comp.1 (VE = 47.14 %)
−0.8
0
4
Sr
GV1/99.2
GV2/6.4/CG3
6.3/CG4
6.1
GV3/6.16
CG2/3.1/4.8
CG1
CG5/4.2/4.3
CG6/3.2/3.3
CG7/4.7
aïllat
0.0
Rb MgO
−1
−2
−4
Ba
0.0
Fe2O3
V
Al2O3
Y Ga
TiO2 SiO2
Ce
Nb
−2
−0.1
MnO
Zn
Comp.2 (VE = 18.60 %)
Ni
−0.2
0
Zr
Th
−3
Comp.2 (VE = 18.60 %)
1
Cr
0.2
2
0.4
0.3
Na2O
València. Biplot de forma
−4
2
0.6
0
0.4
−2
0.2
2
0.0
0
−0.2
−2
−0.4
−4
València. Biplot de covariància
−0.6
0.6
−0.8
−0.4
−0.3
−0.2
−0.1
0.0
0.1
0.2
0.3
Comp.1 (VE = 47.14 %)
Fig. 3. Biplots de l’anàlisi de components principals per descomposició de valors singulars dels valors amb transformació clr i centrat
doble de la subcomposició Na2O, MgO, Al2O3, SiO2, K2O, CaO, TiO2, V, Cr, MnO, Fe2O3, Ni, Zn, Ga, Rb, Sr, Y, Zr, Nb, Ba, Ce i Th.
Superior esquerra: biplot de covariància entre el primer i el segon component principal; Superior dreta: biplot de forma entre el primer i el
segon component principal; Inferior esquerra: biplot de covariància entre el primer i el tercer component principal; Inferior dreta: biplot
de forma entre el primer i el tercer component principal.
concentracions molt baixes de Na2O, davant d’uns alts valors
de K2O i Rb, a més de valors relativament alts de Y, Zr i Th,
junt amb un valor molt baix de MnO (quadre 3). En el cas del
grup GV2, també corresponent a ceràmiques poc calcàries, en
destaquen les concentracions de MnO, significativament més
altes que en la resta de grups. Com en el grup anterior, també
presenta concentracions baixes de Na2O, Ba i Th i altes de K2O
i Rb (quadre 3), situant-se just a la dreta de l’origen dels eixos.
Finalment, el grup GV3, igualment poc calcari, presenta unes
composicions molt particulars que destaquen per uns valors
molt baixos tant en Na2O com en K2O, Rb i Ba, junt amb valors
força alts de TiO2 i Zr (quadre 3), per la qual cosa se situen a
l’extrem esquerra del primer component principal.
La determinació dels grups químics ha permès, doncs, associar les ceràmiques en estudi en tres grups diferents, amb
diferències composicionals molt significatives. El primer
d’aquests grups inclou els individus VAL002 i 4, de Valentia,
que es corresponen amb les formes ERW 1.1 i 3A respectiva299
[page-n-315--data::data]
Quadre 3. Mitjanes (X̅ ) i desviacions estàndard (s), dels grups químics amb presència de ceràmica regional reductora de cuina altimperial,
calculades sobre les composicions normalitzades. En el casos de grups d’un sol individu, valors normalitzats. vt: variació total. Per cada
grup, en primer terme la mitjana i desviació estàndard sobre les dades dels individus de ceràmica regional reductora de cuina altimperial,
seguit per la mitjana i desviació estàndard incloent les ceràmiques de comparació.
GV1/99.2
(n = 3; vt = 1.05)
Na2O
MgO
Al2O3
SiO2
K2O
CaO
TiO2
V
Cr
MnO
Fe2O3
Ni
Zn
Ga
Rb
Sr
Y
Zr
Nb
Ba
Ce
Th
GV1/99.2
(n = 4; vt = 0.94)
X̅
s
X̅
s
0.25
1.19
20.02
66.90
4.26
1.21
0.91
93
82
0.01
5.10
24
59
26
195
93
38
301
23
313
123
23
0.10
0.48
2.05
0.72
1.05
0.44
0.08
9
13
0.01
1.47
4
9
3
32
13
2
68
2
38
12
3
0.23
1.13
19.88
66.94
4.45
1.12
0.89
86
79
0.01
5.19
24
60
26
196
89
44
292
22
355
126
22
0.09
0.41
1.69
0.60
0.94
0.39
0.07
14
13
0.01
1.21
3
7
2
26
14
14
58
1
91
11
3
GV2/6.4/CG3
VAL010
0.22
1.66
18.43
65.53
3.83
2.28
0.59
108
104
0.03
7.31
32
54
24
158
149
22
200
15
358
62
14
ment, i l’individu VAL013, de Saguntum, que es correspon
amb una forma ERW 1.2 (quadre 1). Dins d’aquest grup es
classifica també l’individu U00012, de l’abocador del carrer
Unió, que va ser caracteritzat per FRX i DRX, però no petrogràficament (Cau 2003: 103 i 119). Aquest individu, per ell
sol, conformava la fàbrica 99.2, sense que se’n podés donar
cap més informació relativa al seu origen, per bé que des del
punt de vista tipològic concordava amb els materials apareguts en aquest abocador. Així doncs, sense cap altre dada
i amb el limitat resultat obtingut en la comparació amb el
banc de dades i altres treballs rellevants, no es pot proposar
amb certesa cap àrea de provinença per a aquest grup. Amb
tot, sí que cal destacar que són materials que, per ara, només
s’han identificat en aquesta àrea i que tipològicament, tant la
ceràmica regional reductora de cuina altimperial com la ceràmica de cuina tardorromana, amb vores diferenciades exvasades, es corresponen a produccions i tipologies comunes en
la zona. Aquest fet permet reforçar la possibilitat que es tracti
d’una producció local o regional.
En el cas del grup GV2, la situació és força diferent, ja
que tot i que s’hi arriben a classificar 28 individus, comptant
els materials de comparació, només inclou una de les ceràmiques aquí estudiades. En concret, l’individu VAL010, de Valentia, que correspon a una forma ERW 1.10 (quadre 1). Els
27 individus restants procedeixen tots de València i es corresponen a 13 ceràmiques de cuina tardorromanes de l’abocador
300
GV2/6.4/CG3
(n = 28; vt = 0.63)
GV3/6.16
(n = 10; vt = 1.74)
GV3/6.16
(n = 12; vt = 1.90)
X̅
s
X̅
s
X̅
s
0.28
1.84
15.80
69.15
3.67
2.70
0.67
88
85
0.05
5.72
33
57
19
131
131
25
219
15
379
66
11
0.06
0.73
1.18
2.40
0.52
1.17
0.05
11
9
0.01
0.54
3
8
1
11
36
3
30
1
65
8
1
0.19
0.60
20.58
67.30
0.99
1.40
1.27
138
117
0.01
7.53
29
39
26
48
104
41
478
27
122
93
26
0.08
0.13
2.07
3.16
0.40
0.62
0.12
10
9
0.00
1.12
7
14
2
13
38
7
103
2
80
49
3
0.18
0.64
20.29
67.76
1.06
1.31
1.23
131
115
0.01
7.39
29
39
25
50
101
39
449
26
130
93
24
0.07
0.16
1.99
3.06
0.39
0.64
0.15
19
12
0.00
1.07
6
15
2
13
35
9
117
3
75
44
5
del Carrer Unió (U00002, 4, 5, 7, 8, 11, 13, 14, 15, 16, 24,
25 i 27), nou ceràmiques de l’Almoina, incloent ceràmiques
de cuina (AC-VAL001, 2, 3, 4, 5 i 9) i àmfores petites (ACVAL0019, 21 i 22), dues ceràmiques del carrer de Cabillers,
una de cuina (AC-VAL0026) i una comuna (AC-VAL0030), i
tres ceràmiques de cuina del carrer del Comte de Trénor, 1314 (AC-VAL0031, 32 i 33). Pel que fa als materials del carrer
Unió (Cau 2003: 96-97 i 118) es van classificar com a fàbrica
6.4, formada per materials sedimentaris amb predomini de
quars compatibles amb l’àrea de València, tot i que sense ser
una mineralogia distintiva. Des del punt de vista formal, tot
i tenir certes similituds amb materials nord-africans, un gran
nombre d’individus presentaven formes d’olles de tendència
globular amb vores diferenciades exvasades absents en les
fàbriques africanes. Pel que fa als materials de comparació
més recents (Cau et alii 2019), els materials es classifiquen
dins del grup químic GC3 i de la fàbrica petrogràfica PF1.
Com en l’anterior fàbrica 6.4, els materials són sedimentaris
amb predomini de quars i, malgrat la similitud general, es podrien arribar a definir diferents subfàbriques petrogràfiques,
però també diferents subgrups des del punt de vista químic.
Les similituds amb els materials del carrer Unió, així com
les diferències amb materials nord-africans i ebussitans caracteritzats, també indicaven en aquest cas una possible provinença local o regional. Aquestes dades permeten, doncs,
plantejar un origen local o regional per aquest grup GV2.
[page-n-316--data::data]
Finalment, el grup GV3 inclou els restants 10 individus caracteritzats aquí, set de Valentia (VAL001, 3, 5, 6, 7, 8 i 9) i tres de
Saguntum (VAL011, 12 i 14), que corresponen a les formes ERW
1.1, 2, 3A, 4, 7 i 8 (quadre 1). D’entre els materials de comparació,
únicament dos individus del carrer Unió s’hi associen (VAL017 i
18) conformant la fàbrica 6.16 (Cau 2003: 102 i 118-119). Aquesta
fàbrica es caracteritza per l’existència de materials volcànics amb
algunes olivines junt amb una aportació sedimentària important,
fet que la fa incompatible amb la geologia de l’àrea de València.
Amb tot, cal tenir present que tot i que de poca entitat, dins de
la zona de difusió d’aquestes ceràmiques es troba la zona volcànica del Llevant, amb, d’una banda, els afloraments de Cofrents,
en les valls del Xúquer i del Cabriel, amb els volcans d’Agras i
Pico del Fraile, a més de diverses àrees al voltant amb altres materials volcànics, com els del Castell de Cofrents, i, de l’altra banda,
l’aflorament volcànic de Picassent (Ancochea, Muñoz i Sagedo
1984; Ancochea i Huertas 2002; Silva et alii 2015). En ambdues
zones els materials són rics en olivines i les seves composicions
químiques varien de foidites-basanites, en el cas de Cofrents, a traquibasalts, en el cas de Picassent. Així doncs, s’hauria d’estudiar
la possibilitat que materials d’algun d’aquests enclavaments volcànics haguessin pogut arribar a algun dipòsit secundari dominat
per materials sedimentaris, el que podria explicar la composició
d’aquest grup. Una altre possible zona de provinença podria ser
la zona volcànica del sud-est, on es troben diversos afloraments
volcànics a la zona de Cartagena-Mazarrón, al límit sud de la zona
de distribució d’aquestes ceràmiques, però també en diversos afloraments entre Múrcia i Jumilla o, ja més al sud, a la zona del Cabo
de Gata (Seghedi et alii 2007).
Els tres grups definits en aquest estudi, com es pot veure al
quadre 3, presenten unes variacions totals altes. Com ja s’ha indicat pel grup GV2, dins de les similituds composicionals, es podrien identificar diversos subgrups i subfàbriques. Això mateix es
pot dir del grup GV3, on ja en el dendrograma de la figura 2 i en
els biplots de la figura 3 s’observa una possible distinció en dos
subgrups, que en gran part es deu a diferències importants en les
concentracions de Ba. En el cas del grup GV1, amb només quatre
individus, no es poden observar subgrups, però sí que és evident
que les similituds composicionals no amaguen certes diferències.
La interpretació d’aquesta variabilitat no és simple, ja que no es
coneix cap centre productor que permeti veure com són els materials d’aquesta producció en termes d’homogeneïtat en un mateix
origen. Amb tot, sembla clar que aquests grups representen diferents àrees de producció, de les quals una (GV1) és, per ara, totalment indeterminada, una altra (GV2) és compatible amb l’àrea de
Valentia i Saguntum i la darrera (GV3) ha d’estar relacionada amb
una àrea amb influència de cert vulcanisme. A manera d’hipòtesi,
sembla que les àrees més plausibles actualment podrien correspondre a Cofrents o a Picassent, en l’àrea volcànica del Llevant,
però també es podria donar en l’àrea de Cartagena-Mazarrón, ja
dins de l’àrea volcànica del sud-est. En tot cas, sembla evident
que són diverses les produccions presents als diferents jaciments
i, a més, tant el grup GV1 com el grup GV3, els més nombrosos d’aquest estudi, es troben representats tant a Valentia com a
Saguntum. De fet, tot i les limitacions imposades pel baix nombre
d’individus caracteritzats, el resultat del test del khi quadrat dona
com a resultat χ2 (2, N = 14) = 0.4433, p = 0.801, mostrant que
no hi ha cap associació significativa entre els grups químics i la
procedència dels individus en aquestes dues ciutats.
RESULTATS DE LA CARACTERITZACIÓ
MINERALÒGICA
Els resultats de la caracterització química han mostrat que tots
els individus analitzats en aquest estudi es corresponen a ceràmiques definides tecnològicament com a ceràmiques poc calcàries (CaO < 5-6 %). La situació en el sistema CaO-Al2O3SiO2 dels individus caracteritzats en aquest estudi, així com la
dels individus retinguts de comparació, es pot veure a la figura
4. En aquest diagrama ternari, s’observa com tots els individus
aquí estudiats se situen en el triangle d’equilibri termodinàmic
quars-anortita-mul·lita, indicant que, a mesura que la temperatura augmenta suficientment, la descomposició de les fases primàries hauria de dur a la cristal·lització d’aquests minerals com
a fases d’alta temperatura (Maggetti 1981; Heimann 1989). El
canvi de temperatures comporta doncs la descomposició de les
fases primàries i la cristal·lització de fases de cocció. Aquests
minerals, junt amb el secundaris, cristal·litzats després de la fabricació, conformen la fàbrica de cada individu entesa com a
associació de fases cristal·lines per DRX.
Centrant-nos en l’estudi dels difractogrames del grup GV1,
s’observa com cadascun dels tres individus s’associa a una
fàbrica diferent. A la figura 5, inferior, es pot veure el difractograma de l’individu VAL002 que conforma la Fàbrica F1 i
que presenta el quars com a fase principal. S’observa també la
presència de pics de fil·losilicats d’il·lita-moscovita, que ens
indicarien que ens trobem a una temperatura de cocció equivalent (TCE) (Roberts 1963; Picon 1973) per sota dels 950/1000
Sistema CaO−Al2O3−SiO2
(w %)
GV1/99.2
GV2/6.4/CG3
6.3/CG4
6.1
GV3/6.16
CG2/3.1/4.8
CG1
CG5/4.2/4.3
CG6/3.2/3.3
CG7/4.7
aïllat
Qz
0 100
SiO2
75
25
50
Wo
50
An
75
CaO
100
0
Mul 25
Gh
25
50
75
100
0
Al2O3
Fig. 4. Diagrama de fases del sistema CaO-Al2O3-SiO2 amb la
situació dels individus analitzats i els retinguts per la comparació.
An: anortita (Ca[Al2Si2O8]), Gh: gehlenita (Ca2Al(Si,Al)2O7);
Mul: mul·lita (Al6[Si2O13]); Qz: quars (SiO2); Wo: wol·lastonita
(CaSiO3) (abreviatures segons Whitney i Evans 2010).
301
[page-n-317--data::data]
Qz
Qz
Qz
Afs
Qz
Qz
Afs
Afs
Mul
Mul
Cal
Spl
Afs
Afs
Afs
Qz
Afs
Mul
VAL013
5
10
15
20 Qz
25
Qz 30
35
Afs
Afs Afs
Afs
Afs
40
°2
45
Qz
Qz
Afs
Afs
Cal
Afs Afs
Spl
Qz
Qz
Afs
Afs
VAL004
5
10
15
20
Qz
25
Qz 30
35
Ilt
Ilt
°2
45
Qz
Afs
Afs Afs
Afs
40
Qz Afs
Mgh
Afs
Qz
Qz
Afs
Afs
Spl
Afs
Mgh
VAL002
5
10
15
20
25
30
35
40
°2
45
Fig. 5. Difractogrames del grup GV1. Inferior: F1 (VAL002);
Centre: F2 (VAL004); Superior: F3 (VAL013). Afs: feldespat
alcalí; Cal: calcita; Ilt: il·lita-moscovita; Mgh: maghemita; Mul:
mul·lita; Qz: quars; Spl: espinel·la (abreviatures segons Whitney
i Evans 2010).
ºC. També s’observa feldspat alcalí, amb pics clars intensos,
així com fases que s’han pogut identificar com a maghemita i
una possible espinel·la poc magnèsica. La TCE s’ha de situar
així en el rang 900/950-950/1000 ºC, mentre que la presència
de maghemita permet indicar una post-cocció reductora, ja que
aquesta fase deu ser secundària corresponent, molt probablement, a l’oxidació d’una magnetita, que és la fase cristal·lina
que s’hauria format en coccions en atmosfera reductora. Ara
bé, si entenem que la cocció es divideix en dues fases, cocció
pròpiament dita i post-cocció o refredament, la cristal·lització
de la magnetita tant pot deure’s a una cocció i una post-cocció
reductores, el que s’anomena mode de cocció B (Picon 1973),
302
com a una cocció oxidant, o reductora-oxidant, però amb una
fase de refredament en atmosfera totalment reductora (mode de
cocció D), en la qual la possible hematites de la cocció s’hauria
transformat, en la primera etapa del refredament, en magnetita.
En qualsevol cas, sembla clar que la tecnologia de fabricació
implicaria un refredament reductor, tancant el forn per tal de
conservar el fum de la darrera càrrega de combustible, sense
deixar que el tiratge natural del forn permeti l’entrada d’oxigen.
La magnetita així formada es pot alterar a maghemita, sense
que això impliqui un canvi en la seva coloració fosca. Pel que
fa a la fàbrica F2, el difractograma de l’únic individu que la
forma, VAL004 (fig. 5, centre), mostra, respecte a l’anterior, la
desaparició dels pics de fil·losilicats d’il·lita-moscovita, cosa
que ens indicaria que ens trobem ja per sobre dels 950/1000 ºC.
Tampoc s’observa la presència de maghemita i sí la de calcita,
que es trobaria clarament com a fase secundària. Es manté la
fase identificada com a espinel·la poc magnèsica. La TCE estimada se situaria en el rang 950/1000-1050/1150 ºC. Finalment,
el difractograma de l’individu VAL013 (fig. 5, superior), corresponent a la fàbrica F3, mostra, respecte a l’anterior, la presència
de mul·lita, fase mineral no calcària característica d’alta temperatura que indica una TCE clarament per sobre dels 1000 ºC.
Com en els casos anteriors, cal pensar que la TCE no va superar
mai els 1050/1150 ºC, ja que la peça no presenta signes de sobrecocció severa. En aquestes dues fàbriques, la no identificació
de maghemita, o d’altres fases de cocció d’atmosferes reductores, juntament amb una clara absència d’hematites, es podria
deure a un problema de baixa cristal·linitat, però sembla que la
tecnologia continua sent, per totes les fàbriques d’aquest grup,
de post-coccions reductores, amb pastes poc calcàries.
L’estudi del difractograma de l’individu VAL010, corresponent a la fàbrica F1 del grup GV2 (fig. 6), mostra el quars com
a pics més intensos. A més, s’observa la presència clara dels
pics de fil·losilicats d’il·lita-moscovita, el que ens indica que
ens trobem per sota dels 950/1000 ºC. També s’observa clarament el feldspat alcalí i la calcita, molt probablement d’origen
secundari. Finalment, tot i que menys clars que en altres casos,
sembla que són presents les fases minerals de la maghemita i de
la possible espinel·la poc magnèsica. Així doncs, la TCE es pot
estimar en el rang 900/950-950/1000 ºC, amb una post-cocció
reductora, emprant pastes poc calcàries.
Finalment, l’estudi dels difractogrames del grup GV3 ha
permès diferenciar quatre fàbriques d’acord amb les fases minerals identificades. La primera fàbrica està formada pels individus VAL006, 7, 8 i 10. Els seus difractogrames (fig. 7, esquerra
inferior) mostren el quars com a fase més intensa. S’observa
també la presència de fil·losilicats d’il·lita-moscovita, un pic de
probable anatasa -òxid de titani que es correspondria amb l’alta
concentració de TiO2 ja observada-, un pic clar de calcita i també la presència de feldspat potàssic, poc destacat. Finalment,
s’observa la presència de maghemita i d’una probable espinel·la
poc magnèsica, possible fase de cocció que hauria cristal·litzat
a l’entorn dels 900/950 ºC. Així doncs, cal estimar una TCE
en el rang 900/950-950/1000 ºC. La fàbrica F2 està formada
per quatre individus, VAL001, 5, 9 i 11. Respecte a la fàbrica
anterior (fig. 7, esquerra superior), s’observa la desaparició dels
fil·losilicats d’il·lita-moscovita, cosa que ens indicaria una TCE
situada ja per sobre dels 950/1000 ºC. Tampoc no s’observa la
calcita, però sí l’anatasa i el feldespat alcalí, així com la mag-
[page-n-318--data::data]
CONCLUSIONS
Qz
L’estudi arqueomètric de les 14 ceràmiques regionals reductores de cuina altimperials aparegudes en les excavacions de les
ciutats romanes de Valentia i Saguntum, i el seu contrast amb
ceràmiques de característiques similars procedents de diferents
contextos de València, de cronologia més tardana, situada enQz
tre finals del segle IV i VII dC, ha permès definir tres agrupacions diferents. Els grups presenten una alta variació que apunQz
ta bé a una gran heterogeneïtat de les matèries primeres, bé a
Qz
Afs
una baixa estandardització del procés de fabricació o bé a la
Cal
Ilt
Qz
Ilt
Afs
Mgh
Afs
possible existència de diferències significatives dins d’aquests
Ilt
Ilt
Afs
Afs
Spl
Ilt
Afs Mgh
grups, però sempre dins d’unes mateixes tendències que indiVAL010
carien tres àrees de producció.
Si prenem aquests tres grup com a base per a la discussió dels
5
10
15
20
25
30
35
40
45
resultats,
és interessant destacar que dos d’ells, els grups GV1 i
°2
GV3, els que inclouen més individus, han estat identificats tant a
Fig. 6. Difractograma del grup GV2. F1 (VAL010). Afs: feldespat València com a Sagunt, indicant que les diferents produccions arrialcalí; Cal: calcita; Ilt: il·lita-moscovita; Mgh: maghemita; Qz: ben a diferents jaciments dins de la zona de distribució d’aquesta
quars; Spl: espinel·la (abreviatures segons Whitney i Evans 2010).
classe ceràmica. Pel que fa al grup GV1, que inclou 3 dels individus estudiats i un del grup de contrast, les dades actuals no perhemita i la possible espinel·la poc magnèsica. La TCE que es meten indicar la seva possible àrea de provinença, que roman així
pot estimar se situaria per sobre dels 950/1000 ºC i, probable- desconeguda, tot i que no es pot descartar un origen local/regional.
ment, per sota dels 1050/1150 ºC, en els quals es desenvoluparia Per la seva banda, el grup GV2 inclou un únic individu dels esuna sobrecocció severa que portaria a la deformació i col·lapse tudiats, procedent de València, així com 27 individus del grup de
del vas. Com en el cas anterior, la presència de maghemita im- contrast. En aquest cas, el grup sembla compatible amb un origen
plicaria una post-cocció reductora. La fàbrica F3 està formada a València, tot i que la mineralogia no és suficientment distintiva
per un sol individu, VAL003 (fig. 7, dreta inferior). Aquesta com per a assegurar aquesta provinença. Finalment, en el grup
fàbrica, respecte a l’anterior, no presenta pics relacionats amb GV3, es troben integrats 10 dels 14 individus estudiats, juntament
la possible espinel·la poc magnèsica, però sí que s’hi observa amb 2 individus del grup de contrast que serien geològicament inun pic de calcita poc destacat que correspondria a calcita cla- compatibles amb València. Amb tot, cal considerar com a hipòtesi
rament secundària. Finalment, l’última fàbrica d’aquest grup, a comprovar que aquesta producció estigués relacionada amb els
F4, estaria formada també per un sol individu, VAL012 (fig. 7, afloraments volcànics del Llevant, de la zona de Picassent o de
dreta superior). Respecte a la F2, no s’observa el pic d’anatasa, Cofrents, en la seva immediatesa o aigües avall, però també, fins
però sí que presenta quars, feldspat potàssic, maghemita, calci- i tot, en els afloraments volcànics del sud-est, especialment en la
ta, que cal interpretar com a secundària, i la possible espinel·la zona de Cartagena-Mazarrón. Aquestes possibles àrees font de les
matèries primeres observades es troben situades, aproximadament,
poc magnèsica. Per aquestes dues darreres fàbriques, F3 i F4,
en la zona actualment coneguda de difusió de la ceràmica regional
la TCE també es pot estimar en el rang 950/1000-1050/1150
reductora de cuina altimperial i, per tant, l’existència de centres de
ºC, així com també es pot estimar una post-cocció reductora.
producció en aquestes zones seria fàcilment explicable.
Amb tot, malgrat la identificació de quatre fàbriques diferents
Malgrat aquestes diferències de provinença, que indiquen una
d’acord amb les fases minerals, aquestes fabriques es correspocomplexitat en els centres productors, però també en la circulanen només amb dues TCE diferents. Per a la fàbrica F1, degut a
ció dels materials, les diverses produccions identificades semblen
la presència dels fil·losilicats d’il·lita-moscovita, la TCE s’ha de compartir una tecnologia comuna basada en la utilització de pastes
situar en el rang 900/950-950/1000 ºC, mentre que les altres tres poc calcàries i coccions amb, com a mínim, post-coccions reducfàbriques es trobarien clarament per sobre, en el rang 950/1000- tores intencionades, emprant temperatures de cocció elevades, ma1050/1150 ºC. En tots els casos, sembla clara la utilització d’una joritàriament al voltant dels 950/1000 ºC, per aquest tipus de terres
tecnologia de pastes poc calcàries i post-coccions reductores.
cuites. Tot i no haver-se realitzat les mesures necessàries per a comCom s’ha pogut veure, en els tres grups definits s’ha cons- provar-ho (Kilikoglou, Vekinis i Maniatis 1995; Kilikoglou et alii
tatat la utilització de pastes poc calcàries, junt amb una TCE 1998; Vekinis i Kilikoglou 1998; Madrid i Buxeda 2007; Vila et alii
estimada que sempre es pot considerar elevada, per sobre dels 2007), aquesta tradició tècnica és idònia per a produir ceràmiques
900/950 ºC o, en la major part dels individus, per sobre fins i tot de pastes denses, compactes i poc poroses, amb una alta resistència
dels 950/1000 ºC. A més, excepte en les fàbriques F2 i F3 del mecànica, tot i el gruix relativament petit de les seves parets. A
grup GV1 (fig. 5, centre i superior), s’observa sempre la mag- més, aquestes característiques també podrien permetre la contenció
hemita (fig. 5, inferior; fig. 6 i 7) que es relaciona amb una post- de líquids i aportar unes característiques d’acompliment adequades
cocció reductora. Tots aquests elements permeten veure com per a la ceràmica de cuina (Hein, Müller i Kilikoglou 2009).
els diferents centres productors representats comparteixen una
En tot cas, els resultats obtinguts fins ara indiquen clarament
mateixa tradició tècnica que és, precisament, el que constituirà, l’existència d’una complexa producció i circulació de la ceràmica
junt amb el repertori formal, l’essència del que és la ceràmica regional reductora de cuina altimperial que caldrà continuar esturegional reductora de cuina altimperial.
diant per a obtenir resultats més definitius. Malgrat tot, pel que fa a
Qz
303
[page-n-319--data::data]
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Mgh
Ant Afs Mgh
Spl
Afs Cal
Mgh
Spl
10
15
20
25
Qz
Qz 30
Qz
Spl
Mgh
Mgh
VAL001
5
Mgh
35
40
°2
45
VAL012
5
10
15
20
Qz
25
Qz 30
35
40
°2
45
Qz
Qz
Qz
Cal
Ilt
Ilt
Ilt
Ilt
Ant
Afs
Qz
Qz
Ant
Mgh
Ilt
Ilt
Spl?
Mgh
VAL008
5
Afs Cal
Mgh
Mgh
Qz
Qz
Qz
Mgh
VAL003
10
15
20
25
30
35
40
°2
45
5
10
15
20
25
30
35
40
°2
45
Fig. 7. Difractogrames del grup GV3. Esquerra inferior: F1 (VAL008); Esquerra superior: F2 (VAL001); Dreta inferior: F3 (VAL003);
Dreta superior: F4 (VAL012). Afs: feldespat alcalí; Ant: anatasa; Cal: calcita; Ilt: il·lita-moscovita; Mgh: maghemita; Qz: quars; Spl:
espinel·la (abreviatures segons Whitney i Evans 2010).
l’adequació funcional de la tecnologia identificada, les indicacions
suara exposades, només es poden considerar exploratòries, ja que
la complexitat d’aquesta problemàtica fa imprescindible la realització d’estudis específics sobre les seves propietats mecàniques i tèrmiques. Amb tot, més enllà de la millor o pitjor adequació funcional d’aquests vasos com a ceràmiques de cuina, sí que s’evidencia
una idea culturalment compartida entre diversos centres productors
i els consumidors sobre com fabricar aquest tipus de ceràmiques de
tipologies i aspectes similars.
BIBLIOGRAFIA
AITCHISON, J. (1986): The Statistical Analysis of Compositional
Data, Chapman and Hall, London.
ANCOCHEA, E.; MUÑOZ, M. i SAGEDO, J. (1984): “Las manifestaciones volcánicas de Cofrentes y Picasent (Prov. València)”, I Congreso Español de Geología: Segovia del 9 al 14 de
abril de 1984, Vol. 2, Ilustre Colegio Oficial de Geólogos, Segovia, pp. 1-14.
ANCOCHEA, E. i HUERTAS, M. J. (2002): “Nuevos datos geocronológicos y geoquímicos de las manifestaciones volcánicas de
Picasent y Cofrentes (Valencia)”, Geogaceta, 32, pp. 31-34.
BUXEDA i GARRIGÓS, J. (1999): “Alteration and Contamination
of Archaeological Ceramics: The Perturbation Problem”, Journal of Archaeological Sciences, 26, pp. 295-313. https://doi.
org/10.1006/jasc.1998.0390
304
BUXEDA i GARRIGÓS, J. (2018): “Compositional Data Analysis”, López Varela, S. L. ed., The Encyclopedia of Archaeological Sciences, John Wiley & Sons, Oxford, pp. 1-5.
BUXEDA i GARRIGÓS, J. i MADRID i FERNÁNDEZ, M.
(2016): “Designing rigorous research: integrating science and
archaeology”, Hunt, A. M. W. ed., The Oxford Handbook of
Archaeological Ceramic Analysis, Oxford University Press,
Oxford, pp. 19-47.
BUXEDA i GARRIGÓS, J. i KILIKOGLOU, V. (2003): “Total variation as a measure of variability in chemical data sets”, van
Zelst, L. ed., Patterns and Process. A Festschrift in honor of
Dr. Edward V. Sayre, Smithsonian Center for Materials Research
and Education, Suitland, Maryland, pp. 185-198.
CAU ONTIVEROS, M. A. (2003): Cerámica tardorromana de cocina de las Islas Baleares. Estudio arqueométrico, BAR International Series, 1182, Archaeopress, Oxford.
CAU ONTIVEROS, M. A.; FANTUZZI, L.; TSANTINI, E.; RIBERA i LACOMBA, A. i ROSSELLÓ MESQUIDA, M. (2019):
“Archaeometric characterization of common and cooking wares
from the Late Antique city of Valentia (Valencia, Spain)”, Archaeological and Anthropological Sciences, 11, pp. 4035-4057.
https://doi.org/10.1007/s12520-019-00802-x
EGOZCUE, J. J. i PAWLOWSKY-GLAHN, V. (2011): “Basic concepts and procedures”, Pawlowsky-Glahn, V. i Buccianti, A.
eds., Compositional Data Analysis. Theory and Applications,
Wiley, Chichester, pp. 12-28.
GARCIA IÑAÑEZ, J. G. (2007): Caracterització arqueomètrica
de la ceràmica vidriada decorada de la Baixa Edat Mitjana al
[page-n-320--data::data]
Renaixement als centres productors de la Península Ibèrica,
Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona. http://hdl.
handle.net/2445/42629
HEIMANN, R. B. (1989): “Assessing the Technology of Ancient
Pottery: The Use of Ceramic Phase Diagrams”, Archaeomaterials, 3, pp. 123-148.
HEIN, A.; MÜLLER, N. S. i KILIKOGLOU, V. (2009): “Great
pots on fire: thermal properties of archaeological cooking ware”,
Biró, K.T.; Szilágyi, V. i Kreiter, A. eds., Vessels: inside and outside. Proceedings of the conference EMAC’07, 9th European
meeting on ancient ceramics, Hungarian National Museum,
Budapest, pp. 15-20.
HUGUET ENGUITA, E. (2005): “Segells de sigil·lata hispànica
de l’abocador de la Plaça del Negret (València)”, Saguntum, 37,
València, pp. 181-198.
HUGUET ENGUITA, E. (2006): “La vaixella fina d’època romana de l’abocador de la Plaça del Negret (València)”, Archivo de
Prehistoria Levantina, 36, pp. 349-379.
HUGUET ENGUITA, E. (2012): “Cerámica regional reductora de
cocina alto-imperial en la fachada mediterrània”, Bernal Casasola, D. i Ribera i Lacomba, A. eds., Cerámicas hispanoromanas II. Producciones regionales, Servicio de Publicaciones de la
Universidad de Cádiz, Cádiz, pp. 435-453.
KILIKOGLOU, V.; VEKINIS, G. i MANIATIS, Y. (1995):
“Toughening of Ceramic Earthenwares by Quartz Inclusions:
An Ancient Art Revisited”, Acta Metallurgica et materialia, pp.
2959-2965. https://doi.org10.1016/0956-7151(95)00006-h
KILIKOGLOU, V.; VEKINIS, G.; MANIATIS, Y. i DAY, P. M.
(1998): “Mechanical performance of quartz-tempered ceramics:
Part I, strength and toughness”, Archaeometry, 40, pp. 261-279.
https://doi.org10.1111/j.1475-4754.1998.tb00837.x
MAGGETTI, M. (1981): “Composition of Roman Pottery from
Lousonna (Switzerland)”, Hughes, M. J. ed., Scientific Studies
in Ancient Ceramics, British Museum, Occasional Paper, 19,
London, pp. 33-49.
MADRID i FERNÁNDEZ, M. i BUXEDA i GARRIGÓS, J.
(2008): Estudi de caracterització arqueomètrica de les ceràmiques de cuina altoimperials dels jaciments de les ciutats romanes de Valentia i Saguntum, Informe de Recerca, Universitat de
Barcelona, Barcelona (inèdit).
MADRID i FERNÁNDEZ, M. i BUXEDA i GARRIGÓS, J.
(2007): “Qualitat i consum ceràmic de la sigillata augustal. Noves vies d’estudi i interpretació a partir de l’arqueometria”, Empúries, 55, pp. 53-66.
MARTÍN-FERNÁNDEZ, J. A., BUXEDA i GARRIGÓS, J.
i PAWLOWSKY-GLAHN, V. (2015): “Logratio Analysis
in Archaeometry: Principles and Methods”, Barceló, J. A.
i Bogdanovic, I. eds., Mathematics and Archaeology, CRC
Press, Boca Ratón, pp. 178-189.
MONTE PINTO, M. (2021): Repensar la ceràmica valenciana
d’època medieval i moderna des de l’arqueologia i l’arqueome-
tria. Sistematització tipològica, producció i difusió, Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona. http://hdl.handle.
net/2445/178517
PICON, M. (1973): Introduction à l’étude technique des céramiques
sigillées de Lezoux, Centre de Recherches sur les Techniques Gréco-romaines, nº 2, Université de Dijon.
R CORE TEAM (2021): R: A Language and Environment for Statistical Computing, R Foundation for Statistical Computing, Vienna. http://www.R-project.org/
REYNOLDS, P. (1993): Settlement and pottery in the Vinalopó
Valley (Alicante, Spain) A.D. 400-700, British Archaeological
Reports International Series 588, Oxford.
ROBERTS, J. P. (1963): “Determination of the firing temperature of Ancient Ceramics by measurement of thermal expansion”, Archaeometry, 6, pp. 21-25. https://doi.
org/10.1111/j.1475-4754.1963.tb00574.x
SEGHEDI, I.; SZAKÁCS, A.; HERNANDEZ PACHECO, A. i
BRÄNDLE MATESANZ, J. L. (2007): “Miocene lamproite volcanoes in south-eastern Spain—an association of phreatomagmatic and magmatic products”, Journal of Volcanology and Geothermal Research, 159, pp. 210-224. https://doi.org/10.1016/j.
jvolgeores.2006.06.012
SILVA, P. G.; GINER-ROBLES, J. L.; ELEZ, J.; RODRÍGUEZPASCUA, M. A.; PERUCHA, M. A.; ROQUERO, E.; HUERTA, P. i MARTÍNEZ-GRAÑA, A. (2015): “Tectonic geomorphology and volcanism in the Ayora-Cofrentes tectonic
corridor, Valencia (Prebétic, SE Spain)”, Galve, J. P.; Azañón,
J. M.; Pérez Peña, J. V. i Ruano, P. eds., Una visión global del
Cuaternario: El hombre como condicionante de procesos geológicos, XIV Reunión Nacional de Cuaternario, Granada (España), pp. 248-251.
TSANTINI, E. (2007): Estudi de la producció i la distribució d’àmfores ibèriques en el NE peninsular a travès de la seva caracterització arqueomètrica, Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona,
Barcelona. http://hdl.handle.net/2445/42632
VAN DE BOOGAART, K. G. i TOLOSANA-DELGADO, R.
(2013): Analysing compositional data with R, Springer-Verlag,
Berlin.
VEKINIS, G. i KILIKOGLOU, V. (1998): “Mechanical performance of quartz-tempered ceramics: Part II, Hertzian strength, wear
resistance and applications to ancient ceràmics”, Archaeometry,
40, pp. 281-292. https://doi.org/10.1111/j.1475-4754.1998.
tb00838.x
VILA SOCIAS, L.; HEIN, A.; KILIKOGLOU, V. i BUXEDA i
GARRIGÓS, J. (2007): “Disseny amforal i canvi tecnològic al
voltant del canvi d’era: L’aportació de l’Anàlisi d’Elements Finits”, Empúries, 55, pp. 27-38.
WHITNEY, D. L. i EVANS, B. W. (2010): “Abbreviations for
names of rock-forming minerals”, American Mineralogist, 95,
pp. 185-187. https://doi.org/10.2138/am.2010.3371
305
[page-n-321--data::data]
[page-n-322--data::data]
A Morris li agradava compartir els llibres amb els altres.
A vegades era un llibre que tothom volia llegir i altres vegades
trobava algun llibret solitari amb una història poc coneguda.
“Totes les històries són importants”, els va dir Morris.
I tots els llibres li donaren la raó.
William Joyce, Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore.
[page-n-323--data::data]
[page-n-324--data::data]
[page-n-325--data::data]
[page-n-326--data::data]
S E RV IC IO D E IN VESTI GACI ÓN PREHI STÓRI CA
D E L MU SE O D E PREHI STORI A DE VALENCI A
S E R I E D E T R A B A J O S VA R I O S
Núm. 127
La ceràmica comuna
de la ciutat romana de Valentia
Contextos arqueològics entre els segles II aC i III dC
Esperança Huguet Enguita
DIP UTA C IÓN DE VAL E NC IA
2021
[page-n-2--data::data]
[page-n-3--data::data]
[page-n-4--data::data]
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
S E R I E D E T R A B A J O S VA R I O S
Núm. 127
La ceràmica comuna
de la ciutat romana de Valentia
Contextos arqueològics entre els segles II aC i III dC
ESPERANÇA HUGUET ENGUITA
DIPUTACIÓN DE VALÈNCIA
2021
[page-n-5--data::data]
DIPUTACIÓN DE VALÈNCIA
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
SE R I E DE T RA BA J O S VA R IO S
Núm. 127
La Serie de Trabajos Varios del SIP se intercambia con publicaciones dedicadas a la Prehistoria, Arqueología en general y ciencias o
disciplinas relacionadas (Antropología cultural o Etnología, Antropología física o Paleoantropología, Paleontología, Paleolingüística,
Epigrafía, Numismática, etc.), a fin de incrementar los fondos de la Biblioteca del Museu de Prehistòria de València.
We exchange Trabajos Varios del SIP with any publication concerning Prehistory, Archaeology in general, and related sciences
(Cultural Anthropology or Ethnology, Physical Anthropology or Human Palaeontology, Palaeolinguistics, Epigraphy, Numismatics,
etc) in order to increase the batch of the Library of the Prehistory Museum of Valencia.
INTERCAMBIOS
Biblioteca del Museu de Prehistòria de València
Corona, 36 – 46003 València
Tel.: +34 963 883 599; Fax: +34 963 883 536
Correo-e: bibliotecasip@dival.es
Los Trabajos Varios del SIP y el resto de publicaciones del Museu de Prehistòria de València son de libre acceso en la URL permanente:
http://www.mupreva.es/pub
Edita: MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA – DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Creative Commons. Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0)
Excepto para aquellas imágenes donde se indican reservas de derechos
ISBN: 978-84-7795-912-0
eISSN: 1989–540
Depósito legal: V-3958-2021
Diseño y maquetación: Estudio U-GET! | AS, MG
Imprime: LaImprentaCG
[page-n-6--data::data]
A Neus i Aniol, perquè aquest treball
s’ha fet furtant el temps de la seua mare.
Als meus companys de professió,
per estimar-se la terra i voler contar la seua història.
[page-n-7--data::data]
[page-n-8--data::data]
Pròleg
Els estris de cuina, fabricats majoritàriament en ceràmica,
són els que s’utilitzen de manera quotidiana per a tasques tan
repetitives i essencials com preparar els aliments i consumirlos. Per tant, estan lligats estretament amb un hàbit de tan
pregon significat cultural com és el de menjar. Els seus bocins
constitueixen una part majoritària de les restes de caràcter
moble que els arqueòlegs trobem quan examinem amb cura
les entranyes de la terra per cercar respostes a les nostres
preguntes. Aquests fragments tan nombrosos, però, pertanyen
a la classe de ceràmica que menys interès desperta entre els
investigadors, menystinguda per la seua escassa vistositat,
pel seu caràcter fins i tot groller. Forma part d’allò que sovint
queda per estudiar als magatzems dels museus o en el millor
dels casos és objecte d’una aproximació. Tanmateix, resulta
paradoxal que la vaixella que més s’utilitza, la que és més
nombrosa, siga la que menys ens interessa: és un fet que sens
dubte ens hauria de portar a una reflexió.
Aquesta no és precisament l’actitud de l’autora del volum
que tinc el gust de prologar. Esperança Huguet Enguita s’estima
la ceràmica romana, tota la ceràmica, també la més humil. Des
de ben jove va sentir l’atracció per l’argila cuita i s’hi ha dedicat
amb dues qualitats que la caracteritzen i que són tan necessàries
per a la nostra professió: perseverança i rigor. Ben prompte es va
adonar que els atuells més senzills també poden donar resposta
a preguntes complexes, que només cal aprendre a dialogar amb
ells. Es va interessar per allò que interessa poc, que no llueix
amb els resultats de la recerca, però que no sols és fonamental,
sinó que veritablement té un gran potencial informatiu. I s’hi va
dedicar amb mètode i tenacitat. El resultat és el llibre que vostès
tenen a les mans, l’estudi més exhaustiu que s’ha fet sobre les
produccions ceràmiques romanes de la ciutat de Valentia, i
una de les poques monografies publicades al nostre país que
tracta sobre allò que anomenem la ceràmica comuna. Com, a
més a més, l’autora practica una altra virtut, la de la fidelitat
a la llengua, va redactar i ara publica els resultats de la seua
recerca en valencià. Considere una sort que fos alumna meua
i que pensés que jo podia acompanyar-la en les seues primeres
passes en l’estudi de la ceràmica romana. Recordaré alguns fets
significatius d’aquests anys: el 2004 excavà amb Eleni SchindlerKaudelka i Susanne Zabehlicky-Scheffenegger a Magdalensberg,
i aquest mateix any també participà en la tercera campanya
d’excavacions a la ciutat romana de Lesera (Forcall, Castelló),
on des del 2007 s’encarregà de l’inventari i classificació de les
ceràmiques. Amb la presentació del seu Treball d’Investigació
per al Màster d’Arqueologia l’any 2005 i la seua posterior
publicació es feu un lloc en els reduïts cercles d’estudiosos de les
ceràmiques romanes a València, i començà a col·laborar amb el
Servei d’Investigació Arqueològica Municipal de l’Ajuntament
de València (SIAM). Després vingué la participació en l’equip de
treball del projecte d’excavació dirigit per Albert Ribera a la Casa
d’Ariadna de Pompeia que li permeté ampliar la seua formació
en un lloc privilegiat. A continuació arribaren els encàrrecs de
redacció de diferents capítols en els magnífics manuals sobre
ceràmica romana que s’han publicat en els darrers anys al nostre
país (2012 i 2013), i la participació en els congressos de la
SFECAG (2014 i 2015) i la SECAH (2017). Al mateix temps
preparava la Tesi Doctoral que va defensar l’any 2016, conciliant
de manera admirable –sempre amb un difícil equilibri– la seua
tasca investigadora amb la formació d’una família. Des del 2017 és
investigadora adscrita a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica
(ICAC). En aquests anys també ha treballat per a l’American
Academy in Rome i la Universitat de Cincinnati en l’inventari i
classificació de les ceràmica de les seues excavacions a Pompeia.
No són més que unes dates en el camí sempre incert de la recerca,
uns apunts sobre la seua trajectòria cap a l’excel·lència.
L’activitat de l’autora s’insereix en una trajectòria d’estudis ceramològics en què les dones investigadores han tingut un
especial protagonisme. Només cal recordar les figures de Mercedes Vegas, Glòria Trias, María Ángeles Mezquíriz, Mercè
Roca, Encarnación Serrano Ramos, Carmen Aguarod i un llarg
VII
[page-n-9--data::data]
etcètera. Destacarem en particular la primera investigadora,
sens dubte pionera, per la seua primerenca especialització en el
camp de la ceràmica comuna, sobre el qual tracta aquest volum.
Afortunadament aquesta relació es prolonga fins a l’actualitat,
quan trobem nous noms que continuen dedicant-se a aquesta
tasca tan necessària com feixuga. Al País Valencià comptem
amb diverses dones estudioses de les ceràmiques antigues, des
de la pionera Gabriela Martín, que en la seua primera etapa es
va dedicar a les ceràmiques romanes, fins a les que ho han fet
sobre les ibèriques, més nombroses, com Carmen Aranegui,
Helena Bonet i Consuelo Mata. Però l’interès per les ceràmiques romanes no és freqüent entre els alumnes de doctorat, i no
resulta fàcil assegurar el recanvi generacional en aquest camp.
En aquest context, la figura d’Esperança Huguet adquireix un
major relleu per la seua doble condició d’especialista en ceràmiques romanes i la seua dedicació a les produccions que incloem
en el gran i sofert calaix de l’anomenada ceràmica comuna.
Des de fa dècades, la ciutat de València ha esdevingut un
important centre de recerca sobre les ceràmiques antigues.
L’existència de dos organismes especialitzats en el camp de l’arqueologia, un més orientat al món ibèric, el Museu de Prehistòria-SIP, i l’altre al món romà, el SIAM, amb els quals –des dels
seus orígens– la Universitat de València ha teixit una xarxa de
col·laboració tan estable com productiva, ha resultat decisiva en
el desenvolupament d’aquesta línia de treball orientada específicament als estudis sobre la ceràmica. A partir de les excavacions
arqueològiques que des de la dècada de 1980 venen realitzant-se
a la ciutat, investigadors com Albert Ribera, al front d’un ampli
equip, i Vicent Escrivà –aquest també en la seua etapa com a director del Museu Arqueològic de Llíria– s’han dedicat a l’estudi
de les ceràmiques d’època romana, sobretot del període republicà el primer, amb importants contribucions al coneixement de la
ceràmica campaniana, i també de l’imperial el segon, aquest amb
publicacions pioneres com la que tracta sobre la Terra Sigil·lada
Hispànica a Valentia (1991), i tan esclaridores en el camp de la
ceràmica comuna –el tema d’aquest volum– com les que analitzen els materials dels pous rituals d’Edeta (1995).
Esperança Huguet, doncs, pertany a una tercera generació
que ha agafat el testimoni d’aquelles investigadores en una
parcel·la de la recerca arqueològica tan fonamental com mi-
noritària. Gràcies a la seua dedicació i interès avui forma part
d’aquest grup minoritari d’especialistes que continuaran aprofundint en el camp de la ceràmica romana. No cal dir que per a
mi suposa una gran complaença veure que una antiga alumna
avui forma part d’aquest reduït cercle, ha estat una satisfacció acompanyar-la en aquests anys de formació i de treball, i
comprovar finalment que ha sabut anar molt més enllà del que
jo podia oferir-li. Avui és una gran coneixedora de les ceràmiques romanes, i una de les poques investigadores que s’ha
aplicat a l’estudi de la terrissa comuna, sense dubte una rara
avis, camp al qual no s’hauran dedicat al nostre país més de
mitja dotzena de tesis doctorals.
Naturalment, deixe les explicacions sobre el contingut
de l’obra a l’autora, però no vull estar-me d’assenyalar que
–com passa sovint amb les tesis doctorals– aquest llibre no
és més que una versió reduïda d’un treball molt més extens,
de més de mil pàgines (inventari a banda), que analitza amb
rigor i exhaustivitat les ceràmiques comunes i de cuina de la
ciutat de Valentia des de la seua fundació l’any 138 aC fins al
segle III. Bona coneixedora de les excavacions realitzades a
la ciutat, en va seleccionar dotze amb diferents localitzacions
i funcions, des l’Almoina amb els edificis pròxims al fòrum,
fins a les necròpolis com l’occidental –l’única que presenta una fase de l’etapa republicana– i la de La Boatella, la
més extensa, que reuneixen els conjunts més representatius
d’aquestes produccions. Podem fer-nos una idea del volum
del treball realitzat amb les xifres següents: 92.252 fragments ceràmics inventariats pertanyents a 10.492 recipients
ceràmics (inclosos els que formen part dels contextos), dels
quals 65.457 són de ceràmica comuna i de cuina que corresponen a 6.974 recipients.
En conjunt, el treball ofereix una visió molt completa de
l’evolució d’aquestes produccions al llarg d’un període superior
a quatre segles, amb especial atenció a la ceràmica reductora de
cuina regional, amb una sèrie de taules crono-tipològiques que
resulten de gran utilitat i una aproximació al món de la cuina
en època romana a la ciutat. Sens dubte el llibre d’Esperança
Huguet passarà a ser una obra de referència per als estudiosos
de l’arqueologia romana i una fita en la recerca sobre les ceràmiques d’aquest període.
Ferran Arasa i Gil
Universitat de València
VIII
[page-n-10--data::data]
Índex
PRÒLEGVII
I. LA MÉS COMUNA DE LES CERÀMIQUES I EL SEU ESTUDI
1
Historiografia
Agraïments
2
3
II. METODOLOGIA
5
III. LA CIUTAT DE VALENTIA I EL SEU ENTORN
11
IV. EXCAVACIONS
21
IV.1. L’Almoina
IV.1.1. Excavació
IV.1.2. Estratigrafia
IV.1.3. El material ceràmic
IV.1.4. Conclusions
21
21
23
25
41
IV.2. Carrer de Roc Chabàs
IV.2.1. Excavació
IV.2.2. Estratigrafia
IV.2.3. El material ceràmic
IV.2.4. Conclusions
44
44
45
47
55
IV.3. Carrer Sabaters / Plaça Cisneros
IV.3.1. Excavació
IV.3.2. Estratigrafia
IV.3.3. El material ceràmic
IV.3.4. Conclusions
57
57
58
60
66
IV.4. Banys de l’Almirall
IV.4.1. Excavació
IV.4.2. Estratigrafia
IV.4.3. El material ceràmic
IV.4.4. Conclusions
70
70
71
72
80
IX
[page-n-11--data::data]
IV.5. Plaça Nàpols i Sicília núm. 10
IV.5.1. Excavació
IV.5.2. Estratigrafia
IV.5.3. El material ceràmic
IV.5.4. Conclusions
IV.6. Plaça del Negret núm. 2 / Carrer Calatrava núm. 10
IV.6.1. Excavació
IV.6.2. Estratigrafia
IV.6.3. El material ceràmic
IV.6.4. Conclusions
92
92
92
93
102
IV.7. Carrer del Mar núm. 19
IV.7.1. Excavació
IV.7.2. Estratigrafia
IV.7.3. El material ceràmic
IV.7.4. Conclusions
103
103
103
104
110
IV.8. Terrisseria de l’Avinguda de la Constitució núm. 58
IV.8.1. Excavació
IV.8.2. Estratigrafia
IV.8.3. El material ceràmic
IV.8.4. Conclusions
111
111
111
112
115
IV.9. Necròpoli occidental
IV.9.1. Excavació
IV.9.2. Estratigrafia
IV.9.3. El material ceràmic
IV.9.4. Conclusions
117
117
119
122
129
IV.10. Necròpoli al nord del Túria
IV.10.1. Excavació
IV.10.2. Estratigrafia
IV.10.3. El material ceràmic
IV.10.4. Conclusions
129
129
130
131
133
IV.11. Necròpoli de Russafa
IV.11.1. Excavació
IV.11.2. Estratigrafia
IV.11.3. El material ceràmic
IV.11.4. Conclusions
134
134
135
135
135
IV.12. Necròpoli de La Boatella
IV.12.1. Excavació
IV.12.2. Estratigrafia
IV.12.3. El material ceràmic
IV.12.4. Conclusions
136
136
137
139
144
V. CERÀMIQUES DE LA CIUTAT DE VALENTIA
V.1. Època republicana
V.1.1. Ceràmiques d’importació
Ceràmica púnica
Ceràmica itàlica de cuina
Ceràmica comuna itàlica
X
81
81
82
82
91
145
145
145
145
147
151
[page-n-12--data::data]
Ceràmica de pasta clara recent
151
Ceràmica grisa emporitana
151
Ceràmica comuna i de cuina importada d’origen indeterminat
152
V.1.2. Ceràmiques locals i regionals
154
Ceràmica de cuina reductora
154
Ceràmica oxidant de cuina
157
Ceràmica comuna de cocció oxidant
159
Ceràmica comuna de cocció reductora
162
Ceràmica comuna pintada
162
V.2. Època imperial
V.2.1. Ceràmiques d’importació
162
163
Ceràmica itàlica de cuina: de la Campània i del Laci
163
Ceràmica africana de cuina
165
Ceràmica comuna africana
174
Ceràmica comuna oriental
176
Ceràmica grisa emporitana tardana
177
Ceràmica comuna importada indeterminada
177
V.2.2. Ceràmiques locals i regionals
177
Ceràmica de cuina reductora regional
177
Ceràmica oxidant de cuina
186
Ceràmica comuna de cocció oxidant
186
Ceràmica comuna de cocció reductora
209
VI. LA CERÀMICA COMUNA A VALENTIA EN EL SEU TEMPS.
PERIODITZACIÓ DELS CONJUNTS
VI.1. Època republicana
211
211
VI.1.1. Període fundacional (138-130 aC)
211
VI.1.2. Període postfundacional (130-100 aC)
213
VI.1.3. Primer quart del segle I aC (o període previ a la destrucció pompeiana: 100-75 aC)
213
VI.1.4. Període de destrucció de la ciutat per les tropes de Pompeu (75 aC)
217
VI.1.5. Conclusions de l’època republicana
217
VI.2. Època imperial
218
VI.2.1. El principat d’August (5 aC-14 dC)
218
VI.2.2. Dinastia Juli-Clàudia (14-69 dC)
218
VI.2.3. Dinastia Flàvia (69-96 dC)
218
VI.2.4. Dinastia Antonina: de Nerva a Adrià (96-138 dC)
221
VI.2.5. Dinastia Antonina: des d’Antoní Pius fins a Còmmode (138-192 dC)
221
VI.2.6. Dinastia Severa (193-217 dC)
224
VI.2.7. Període dels emperadors siris i iliris (218-282 dC)
224
VI.2.8. Conclusions de l’època imperial
224
VII. LA CERÀMICA COMUNA A VALENTIA EN EL SEU LLOC.
PRODUCCIÓ, DISTRIBUCIÓ I ÚS
229
VII.1. Producció, comercialització i formes d’arribada
229
VII.2. Funcionalitat: els diferents usos de la ceràmica a Valentia
233
VII.2.1. Cuina al món romà: la cuina romana front a les cuines romanes
233
VII.2.2. Ritualitat: una mirada sacra sobre la ceràmica
238
XI
[page-n-13--data::data]
VIII. CONCLUSIONS: BALANÇ DE L’ESTUDI DE LA CERÀMICA COMUNA A VALENTIA
243
BIBLIOGRAFIA249
XII
ANNEX 1. Taules resums dels inventaris ceràmics dels contextos arqueològics analitzats
263
ANNEX 2. Estudi de caracterització arqueomètrica de la ceràmica regional reductora
de cuina altimperial a Valentia i Saguntum (M. Madrid i Fernández i J. Buxeda i Garrigós)
295
[page-n-14--data::data]
[page-n-15--data::data]
[page-n-16--data::data]
I
La més comuna de les ceràmiques i el seu estudi
Aquest treball pretén ser un estudi en profunditat de la ceràmica comuna de la ciutat de Valentia, des de la seua fundació fins
al segle III dC, moment en el qual començà un canvi social
i cultural que també reflecteix en el material arqueològic. El
punt de partida del treball és ben clar, la fundació ex novo de
la ciutat l’any 138 aC, amb l’establiment de legionaris llicenciats. El moment final no ve determinat per una data concreta
i fixa com la de la fundació. Tanmateix, l’estudi de diferents
jaciments i excavacions mostren que a partir del segle III dC
hi ha un canvi des del punt de vista del material. Crisi del segle
III? Invasions bàrbares? Trasbals de les institucions romanes?
No hi ha una única causa, ni es pot explicar de manera senzilla, però el que és cert és que en el segle III dC hi hagué una
important crisi urbana i fins i tot algunes ciutats s’abandonaren, en l’àmbit rural també s’abandonaren moltes de vil·les.
Aquesta crisi municipal es reflecteix en un deteriorament de
les infraestructures urbanes i en què els usos privats guanyaren terreny als espais públics. En aquest treball estudiarem la
ceràmica comuna i de cuina fins a aquest moment.
La ceràmica és una eina més per conèixer la societat i estudiant-la s’intueixen també els canvis. Les ceràmiques són
un espill on es reflecteixen les zones hegemòniques, les rutes
comercials i els costums socials. Aquesta informació és ben
clara pel que fa a la vaixella fina (Olmos 2004: 4), ja que està
subjecta a les modes però també es pot estendre a les àmfores, els contenidors que transportaven alguns dels líquids més
apreciats de l’antiguitat. Podria pensar-se que la ceràmica comuna no pot aportar més llum en aquest sentit pel seu caràcter
utilitari, però contràriament, és ben sensible als canvis socials
i, sobretot en àmbit culinari, està estretament relacionada amb
la identitat cultural. La ceràmica comuna i de cuina respon
a criteris pràctics i necessitats d’ús quotidià per la qual cosa
presenta un relatiu valor simbòlic, amb excepció dels contextos rituals, i un alt grau de funcionalitat. Està poc subjecta a
les modes i als canvis estètics que afecten a la vaixella fina,
per això les precisions cronològiques que proporciona són relatives (Santoro 2005: 349). En alguns casos, en concret en
les produccions importades estandarditzades i ben estudiades,
les datacions són prou precises, però en general la ceràmica
comuna aporta datacions àmplies i una interessant informació
evolutiva de les formes si s’analitzen contextos cronològicament dilatats en el temps. Però més enllà de precisions cronològiques, la importància de l’estudi de ceràmica comuna resideix en la informació indirecta que aporta sobre gustos, usos
i costums culinàries/domèstiques i la seua variació temporal
i espacial. A més, proporciona informació sobre el comerç a
escala petita (local), mitjana (regional) i gran (importacions)
i sobre les tècniques de fabricació i artesanat que creà cada
producció concreta.
Algunes de las formes ceràmiques que ací presentem tenen
el seu paral·lel en bronze com les marmites, les paelles, els coladors, els cassons i les gerres; en vidre com els bols o les ampolles; i també en vaixella fina. Per completar els béns mobles
de les cuines romanes s’haurien d’incloure recipients i utensilis
de fusta, espart, cuir i altres matèries orgàniques dels quals únicament queden representacions iconogràfiques o restes ínfimes
de matèries orgàniques que sense les anàlisis pertinents són impossibles de detectar.
Així doncs, durant el llarg període de quasi 450 anys que
estudiarem, veurem com circulen les ceràmiques, com apareixen i desapareixen algunes produccions i d’altres perduren,
com s’importen determinades ceràmiques i com d’altres es prefereixen autòctones i com s’utilitzen en la vida i en la mort. En
definitiva, acompanyarem el fang cuit al llarg del temps en les
seues múltiples característiques, formes, procedències i usos.
Un viatge que havia començat abans de la fundació de la ciutat
i no acabarà en el segle III dC, però al qual nosaltres hem posat
límit per a centrar-nos únicament en un període concret de la
vida d’aquestes ceràmiques a la ciutat de Valentia. En definitiva,
tractarem només de fang.
1
[page-n-17--data::data]
HISTORIOGRAFIA
El terme ceràmica comuna va ser durant molt de temps un “calaix de sastre” (Pascual 1988: 1) en el qual es podien incloure
totes les produccions ceràmiques que no eren vaixella fina, àmfores, ni llànties, és a dir, era en aquest epígraf on anaven a parar
tots els fragments que els investigadors no podien posar en altres grups. Açò feia que es barrejaren diferents produccions, tant
pel que fa a la procedència com a les tècniques de producció,
morfologia i funcionalitat. Encara avui l’estudi de la ceràmica
comuna i de cuina, en general, està marcat per les dificultats en
l’adscripció a una producció concreta ja que ni es coneixen tots
els forns, ni es té la possibilitat tècnica i econòmica d’analitzar
tots els fragments ceràmics apareguts en les intervencions arqueològiques (Huguet 2013: 293). La ceràmica comuna, entesa com a ceràmica de cuina i comuna, sol ser la ceràmica més
abundant, en volum i nombre d’individus, junt a les àmfores
(Gasperetti 1996: 20), i sovint representa més de la meitat del
total dels fragments ceràmics, sobretot quan es tracta de nuclis
urbans o d’hàbitat. Un altre factor que dificulta el seu estudi és
la semblança de les pastes ceràmiques en zones geogràficament
allunyades i pastes que a ull nu s’assemblen corresponen en canvi a diferents tallers de producció d’una mateixa zona. Des del
punt de vista morfològic, en algunes produccions hi ha també
una semblança en tot el Mediterrani ja que són formes útils i
comunes a usos culinaris generalitzats, presenten poca varietat
formal i per això les seues cronologies són àmplies. Tot açò ha
contribuït a què durant molt de temps no se’ls prestés atenció,
tret d’alguna excepció, com el material d’Albintimilium, referent
no solament per a l’estudi de la ceràmica comuna sinó de totes
les produccions ceràmiques (Lamboglia 1950).
Amb l’avanç de les investigacions anaren identificant-se
una sèrie de produccions, majoritàriament importades, que es
podien extraure del grup genèric de ceràmica comuna, com és
el cas de les ceràmiques itàliques de cuina o les africanes de
cuina. En la dècada dels anys setanta del segle XX aparegueren obres de referència que obriren el camí a la investigació
de la ceràmica comuna de l’època romana: els estudis de Goudineau (1970) i Pucci (1975) sobre la ceràmica d’engalba roja
pompeiana; el de Bisi (1970) sobre les ceràmiques púniques;
el de Hayes (1972) sobre les ceràmiques africanes; el de Vegas (1973) sobre la ceràmica comuna en el Mediterrani Occidental; el d’Alarçao (1975) sobre el material de Conimbriga;
el d’Annecchino (1977) sobre el material de Pompeia; i els de
Peacock (1977) que incorporaven analítiques de pastes. Es va
posar de manifest així l’existència d’un comerç a gran escala
de ceràmica d’ús culinari i quotidià, i proliferaren els estudis
del material importat de zones concretes (Carandini 1968, 1970,
1973 i 1981; Ricciotti 1977; Tortorella 1981; Aguarod 1991;
Aquilué 1985, 1987 i 1995; Aranegui 1987; Olcese 1993; Lattara 1993; Reynolds 1993; Tuffreau-Libre 1995) i d’algunes
zones de producció (Ponsich 1969; Sotomayor 1982; Di Giovanni 1996; Gasperetti 1996; Guerrero 1995). Però també es
desenvoluparen estudis analítics (Picon 1990; Picon i Olcese
1995) o d’àmbit socio-econòmic (Bats 1988).
En aquest context aparegueren els dos volums dedicats
a la ceràmica hel·lenística i romana en els quals ocasionalment, entre molts altres materials, hi havia referències a les
ceràmiques comunes i de cuina (Lévêque i Morel 1980; Lé2
vêque i Morel 1987). A la península Ibèrica cal destacar les
actes de la taula rodona celebrada en commemoració dels 75
anys de les excavacions d’Empúries sobre el material hel·lenístic i romà (Picazo i Sanmartí 1985), i les de la taula rodona centrada en el material d’importació dels segles III-I aC
també a Empúries (Aquilué, García Rosselló i Guitart 1998).
Però la millor prova de l’interès creixent de la comunitat
investigadora sobre la ceràmica comuna a nivell peninsular
va ser l’aparició de la monografia Ceràmica comuna romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Estat de la
Qüestió, després de la pertinent realització de la taula rodona
(1995), en la qual es tractaren tant produccions importades
com regionals i confeccionaren un primer esquema gràfic de
les produccions de ceràmica comuna i de cuina existents a la
península Ibèrica.
Afortunadament, els estudis sobre zones productives i regions no han cessat i cada vegada coneixem més en profunditat les produccions africanes (Bonifay 2004), itàliques (Olcese
2003; Cortese 2005; Santoro 2005; Cavassa 2009; Peinado
2015) i orientals (Rotroff 2006; Quercia et alii 2011) i fins i tot
sobre produccions regionals al llarg del Mediterrani (Batigne
2012; Malignas 2013).
La investigació sobre ceràmica comuna local i regional
encara està en una fase inicial i l’avanç de la recerca permetrà conèixer diferents produccions ceràmiques, en relació
amb les seues zones de producció, dispersió i comerç. A nivell peninsular, des dels anys noranta del segle XX ha hagut
un augment de la investigació que a poc a poc va conformant
un panorama actiu i ric en transaccions i comerç de mercaderies útils com són les ceràmiques comunes i de cuina, i pràcticament no hi ha una zona peninsular que no compte amb
un investigador interessat en aquestes ceràmiques (Casas et
alii 1990; Aguarod 1991 i Aguarod i Lapuente 2015; Sánchez 1992; Serrano 1995, 2000 i 2008; Puertas 1996 i 2000;
Luezas 2002 i 2015; Martínez Salcedo 2004; Ramon 2008 i
2012; Aquilué 2008; Peinado 2010 i 2012; Bustamante 2011;
Járrega i Löic 2012; Viegas 2012; Huguet 2012 i 2013; Quevedo 2015, entre altres).
L’interès científic per la ceràmica de l’època romana
s’ha materialitzat en la publicació dels dos volums de Cerámicas Hispanorromanas (Bernal i Ribera 2008 i 2012) en
els quals es tracten diverses produccions de ceràmica comuna i de cuina de manera organitzada i sistemàtica, sobretot,
en el segon volum dedicat a les produccions regionals. A
més, cal destacar la publicació de les actes dels congressos
organitzats per la SECAH on hi ha diversos articles dedicats
a les ceràmiques comunes regionals de la península Ibèrica
(2015 i 2019) i el manual dedicat específicament a la ceràmica comuna (Fernández, Morillo i Zarzalejos 2017).
Recentment, ha hagut una revisió del concepte de la ceràmica comuna i de cuina com a eina útil per a copsar els canvis
socials, sobretot en zones de frontera i en períodes d’aculturació. A més, aquesta importància en l’àmbit domèstic pretén
tornar el prestigi que en ocasions se li havia llevat i posa principal atenció al món de la cuina amb una visió antropològica i
sociològica, ja que els hàbits culinaris estan clarament arrelats
en la societat i en el moment en els quals es desenvolupen i,
evidentment, són al seu torn reflexos d’aquesta. Dues obres
[page-n-18--data::data]
recents mostren aquest enfocament: les actes de la IV Reunió
d’Economia en el Primer Milenio a.C. celebrada a Requena
(València) (Mata, Pérez i Vives-Ferrándiz 2010) i el volum
Ceramics, Cuisine and Culture (Villing i Spacato 2015).
En l’àrea de València han hagut alguns precedents d’estudi
del món de les ceràmiques comunes i de cuina, entre els quals
cal citar en primer terme els treballs de Escrivà (1995) per a la
ciutat de Llíria, Pascual (1988) per a la ceràmica de cuina de
l’època republicana fins al canvi d’Era de Saguntum i Marín
(1995) sobre les ceràmiques africanes de cuina a Valentia. A
més, el treball de Reynolds (1993) a la vall del Vinalopó va
permetre detectar per primera vegada la producció de ceràmica reductora de cuina regional, i Sánchez, Guardiola i Blasco
(1983) estudiaren la ceràmica comuna del Portus Ilicitanus. Al
nord de la província de Castelló, Fernández Izquierdo (2006)
féu el mateix amb la producció de la terrisseria del Mas d’Aragó
(Cervera del Maestrat). A tots aquests treballs farem referència reiteradament durant l’exposició d’aquesta investigació. A
més, en alguna ocasió s’han intentat tractar diferents aspectes de
les produccions ceràmiques peninsulars (Coll 2005). Posteriorment, jo mateixa vaig publicar una sèrie d’articles en els quals
es parava principal atenció a les ceràmiques comunes i de cuina
de Valentia (Huguet 2006b, 2012 i 2013) i Saguntum (Huguet
2009), i que en part estan recollits en aquest volum.
AGRAÏMENTS
Aquest volum és la publicació dels treballs realitzats per a la
meua tesi doctoral defensada el 18 de novembre del 2016 en
la Universitat de València i dirigida per Ferran Arasa i Gil. A la
seua vegada la tesi reflecteix deu anys de treball que en principi
no estaven concebuts com un treball acadèmic ja que no vaig
tindre la sort de tenir un recolzament econòmic de les institucions mitjançant una beca. Jo vaig ser una, com tants altres investigadors, que després d’anys de treball professional combinat
amb la investigació arqueològica es decidí a fer un compendi de
la feina feta fins a eixe moment amb l’objectiu d’exposar una
sèrie de coneixements innovadors que se’n derivaven. Així, després d’anys d’inventaris ceràmics tenia ben clar quines eren les
deficiències i les necessitats que els meus companys arqueòlegs
es trobaven. En part, aquesta investigació està concebuda per a
salvar alguns d’aquests problemes.
Els anys d’experiència professional em donaren un cert grau de
coneixement de la ceràmiques romanes tant de la ciutat de València com d’altres en les qual he treballat amb els materials com ara
Sagunt, Llíria, Pompeia... Açò em va permetre enfrontar-me amb
la ceràmica comuna, abundantíssima en totes les excavacions, de
vegades quasi única en alguns conjunts. Però per a fer-ho era impossible deslligar-la del seu context, és a dir, de les ceràmiques amb
què venia acompanyada, per a les quals sí hi havia abundants estudis que proporcionaven acurades cronologies.
En aquest camí he trobat moltes persones a qui he d’agrair
la col·laboració, l’ajuda, els consells i la comprensió. En primer
lloc vull agrair a Ferran Arasa la seua infinita paciència com a
tutor pels seus suggeriments, correccions i, sobretot, per la seua
capacitat de motivar-me per a millorar constantment.
En segon lloc vull agrair a Albert Ribera, cap del Servei d’Investigació Arqueològica Municipal (SIAM), ara ja
jubilat, la facilitat que he trobat en la consulta dels materials
arqueològics allí dipositats, però també per la seua confiança
que m’ha permès formar part d’alguna de les diverses aventures en les quals ell s’ha embarcat. Sense deixar el SIAM,
agraïsc l’ajuda en la consulta del material ceràmic i dels informes de les excavacions a Vicent Lerma, Pepa Pascual i
Mercedes González i, en general, als diferents arqueòlegs
que puntualment hi han treballat, perquè entre tots m’han fet
sentir com a casa.
Agraïsc també les extenses converses sobre ceràmica i arqueologia en general amb Vicent Escrivà ja que sempre m’han
aportat punts de vista interessants. He d’agrair també a aquells
que em precediren en l’estudi de la ceràmica comuna i de cuina
de la àrea valenciana, principalment el mateix Vicent Escrivà,
Carmen Marín, Ignacio Pascual i Paul Reynolds.
De manera especial vull agrair a Rosa Albiach tots els coneixements arqueològics que m’ha transmès i tots els projectes amb els quals m’ha permès participar al seu costat, però
sobretot la seua amistat i la seua capacitat d’escolta i comprensió. I a Eleni Schindler, que m’acollí a Àustria, em deixà casa
i cotxe i durant deu anys ha respost ràpida i ferma les diferents
qüestions que li he plantejat.
Si al SIAM em sent com a casa no és diferent al SIP, on he
d’agrair els moments compartits amb tot l’equip que el conforma, incloent les xiques de la biblioteca a les quals he donat bona
feina. Les dues directores amb les que he pogut treballar, Helena
Bonet i Ma Jesús de Pedro m’han acollit sempre tendrament com
un més del seu equip.
Evidentment, he d’agrair el treball d’excavació dels equips
que realitzaren les diferents intervencions que he estudiat, i en
especial als directors, sense la feina dels quals aquest treball no
s’haguera pogut realitzar: R. Albiach, N. Álvarez, B. Arnau, A.
Badía, J. Blasco, R. M. Chulià, V. Escrivà, P. Guérin, E. García-Prósper, I. López, S. López, C. Marín, J. Pascual, G. Pascual, A. Ribera, M. Rosselló, E. Ruiz, J. V. Salavert, E. Sánchis,
M. Serrano, R. Soriano i J. Llorca.
Agraïsc la bona disposició a l’hora de respondre dubtes
sobre ceràmiques, excavacions, bases de dades i plànols a
Miquel Rosselló, Quique Ruiz, Isabel García, Nuria Álvarez,
Paqui Rubio, Jose Luís Jiménez, Xelo Mata, David Quixal,
Guillermo Pascual, Manolo Gozalbes, Llorenç Alapont, Mirella Machancoses, Feliciana Sala, Pau Armengol, Pilar Mas,
José Luis de Madaria, Pilar Iborra, Pepa Pascual, Xavier Martí, Marisa Serrano, Tina Herreros, Jaime Vives-Ferrándiz i
Manolo Olcina. A més, vull agrair a Anna Franco les precioses fotografies i, especialment, al meu germà Jesús l’ajuda en
l’apartat gràfic.
Gràcies també als diferents equips pompeians d’excavacions per haver-m’ho fet passar tan bé en aquell entorn
privilegiat, i especialment a José Vioque i Óscar Abril per
l’amistat i la complicitat, sense oblidar la constància del primer en la revisió dels meus textos i les fotos del segon. I,
finalment, gràcies a tots aquells amics arqueòlegs repartits
pel món, alguns dels quals s’han vist obligats a marxar lluny
per poder continuar treballant en l’arqueologia, ja que de
tots ells he aprés coses: Juan Carlos Carrera, Hala Alarashi, Paco Perua, Javier Máñez, Núria Romaní, Elena Revert,
Pau García, Javier Heras, Macarena Bustamante, Alejandro
Quevedo, Horacio González, Adrien Malignas, Hèctor Oren3
[page-n-19--data::data]
go, Amparo Valcárcel, Juanvi Salavert, Joan Garibo, Alicia
Fernández, Josep Castelló, Ángela Pérez, Fernando Cotino,
Aquilino Gallego, Lourdes Roca, Paloma Berrocal, Víctor
Algarra, Archer Martin, Eleni Schindler-Kaudelka, Susanne Zabehlicky-Scheffenegger, Steven Ellis, Asun Martínez,
Carles Llopis, Josep Maria Macias, Francesc Rodríguez i algun altre que segur em deixaré.
4
Per últim, vull agrair el suport de la meua família: els
meus pares que m’animaren a continuar (amb les consegüents hores de iaios per a ells); el meu company Xesco que
amb paciència ha sigut el meu suport físic i moral en aquesta espenta final; i sobretot els meus fills Neus i Aniol que
han intentat esperar pacientment (encara que no sempre amb
èxit), que jo acabara de treballar.
[page-n-20--data::data]
II
Metodologia
Per a la confecció d’aquest treball sobre la ceràmica comuna
de la ciutat de Valentia (fig. II.1) hem estudiat el material
proporcionat per diferents excavacions urbanes, totes elles
efectuades entre els anys 1980 i el 2012.
En concret, el material arquelògic procedeix d’un total de
vint-i-cinc campanyes d’excavacions (fig. II.2) que presenten
nivells arqueològics en ocasions republicans, d’altres imperials
i de vegades d’ambdós períodes.
Hem intentat escollir contexts diferents per poder tenir
una variada gamma d’usos i un bon reflex de la societat (fig.
II.3). Per això, hi ha material procedent de contextos rituals,
llocs d’hàbitat, d’abocadors, centres de producció artesanals i
necròpolis (fig. II.4), tenint així representat un ampli ventall de
conjunts ceràmics.
Els materials de ceràmica comuna que hem estudiat procedeixen dels següents contextos (quadre II.1):
– L’Almoina (4 ALM, 5 ALM, 8 ALM, 10 ALM i 11 ALM)
– Carrer dels Banys de l’Almirall núm. 3-5 (1 BAL)
– Avinguda de la Constitució núm. 58 (CONST. 58)
– Carrer del Mar núm. 19 (MAR 85)
– Plaça de Nàpols i Sicília núm. 10 (NAP 010)
– Plaça del Negret núm. 2 - Carrer de Calatrava núm. 10
(NEGCAL)
– Necròpoli de La Boatella (2 campanyes de J. Llorca,
1 SELVIC i 3 ITACAL)
– Necròpoli al nord del Túria (PEPI 27 i PEPI 29)
– Necròpoli occidental: (2 CAÑ, 3 CAÑ i 4 CAÑ, 1 MIS,
1 PALO)
– Necròpoli de Russafa (2 campanyes de Llorca)
– Carrer Roc Chabàs núm. 6 (3 ROC i 4 ROC)
– Carrer Sabaters núm. 9 - plaça Cisneros núm. 6
(SABCIS)
Una vegada seleccionades les excavacions i les unitats estratigràfiques que presentaven material ceràmic significatiu, es
va procedir a estudiar-lo en una doble vessant:
– Les ceràmiques que procedien d’excavacions recents: es
va inventariat tot el material ceràmic de cada unitat seleccionada, perquè el que es pretenia era obtenir una datació
precisa per a poder extrapolar la cronologia del conjunt
ceràmic a les peces concretes que el formaven, sempre tenint en compte les possibles intrusions o peces residuals. Es
van dibuixar i fotografiar les peces seleccionades.
– Les peces que procedien d’excavacions antigues: es
van estudiar individualment posant atenció també al conjunt sencer per poder datar-les, però sense inventariar tot
el material ja que no existien unitats estratigràfiques (UE).
Aquelles peces que es trobaren als magatzems municipals
es dibuixaren i fotografiaren, però d’altres foren estudiades
a partir dels dibuixos i fotografies antigues.
Una vegada la ceràmica comuna estigué classificada (fig.
II.5) i datada de manera aproximada es va passar a la creació
d’una base de dades única que inclou totes les peces destacades per poder tindre reunit l’ampli ventall de formes de ceràmica comuna conegudes fins al moment a Valentia. Les fitxes
d’aquesta base de dades tracten cada peça de manera individualitzada i inclouen totes les seues dades (fig. II.6):
– Campanya: excavació, acrònim i any.
– UE: número d’unitat estratigràfica.
– Núm. inventari: número d’inventari.
– Producció: producció ceràmica a la qual pertany.
– Tipologia: tipus.
– Forma: forma d’ús.
– Dimensions: diàmetre, altura i amplària.
– Descripció: descripció acurada de la peça i observacions.
– Pasta: procedència, si es coneix, o descripció de la pasta.
– Superfície: descripció de la superfície de la peça.
– Decoració: tècnica, esquema i motius decoratius.
– Cronologia: cronologia de la peça.
– Cronologia UE: cronologia de la unitat estratigràfica.
– Arguments: arguments que justifiquen la datació de la UE.
5
[page-n-21--data::data]
Fig. II.1. Ubicació de Valentia
en el Mediterrani.
Fig. II.2. Plànol de situació de
les excavacions estudiades i els
recintes fundacional i imperial.
Fig. II.3. Excavacions
d’edificis públics, civils o
religiosos i abocadors al
voltant de la ciutat.
6
[page-n-22--data::data]
– Bibliografia: bibliografia de la peça o de la UE.
– Dibuix: dibuix de la peça
– Foto: fotografia de la peça.
Paral·lelament es confeccionaren taules de formes per èpoques per determinar quines ceràmiques corresponen a cada
moment i intentar establir un patró evolutiu de produccions i
de repertori formal. Es desgranaren les diferents produccions
ceràmiques per èpoques documentades a la ciutat de Valentia,
posant interès sobretot a la seua identificació, procedència, tipologia i datació. Finalment, el treball conté una darrera part
dedicada als usos d’aquestes ceràmiques, a la vida útil dels recipients, com evolucionaren i què representaven.
Tot açò s’ha completat amb els estudis analítics que, malgrat
que no han sigut abundants pel cost econòmic que suposava,
són àmpliament clarificadors pel que fa a la composició física
de les ceràmiques i, consegüentment, al seu origen. Únicament
s’analitzaren fragments ceràmics dels quals no teníem un
origen clar, és a dir, no s’han caracteritzat arqueomètricament
ceràmiques africanes de cuina, ni ceràmiques de cuina itàliques
de les quals coneixem fefaentment el seu lloc de procedència
amb una senzilla anàlisi visual. Els exemplars analitzats han
estat seleccionats a criteri de l’autora ja que corresponien a
ceràmiques representatives d’una producció, d’una forma o pel
seu interès particular.
Totes les analítiques foren realitzades al mateix laboratori
per evitar incidències en les rutines de treball o metodologies
diferents (annex 2). Per això, hem d’agrair el seu treball a
l’equip d’Arqueometria de la Universitat de Barcelona. A més,
m’agradaria puntualitzar que la falta de recursos econòmics
amb què s’ha desenvolupat aquesta investigació no ha permès
la realització de més estudis arqueomètrics que en alguns
casos hagueren aportat informació interessant com en el cas
a
b
Fig. II.4 a i b. Forn i necròpolis
al voltant de la ciutat.
7
[page-n-23--data::data]
Quadre II.1. Llistat de les excavacions estudiades.
Acrònim
Nom
Núm.
Any
Director
Època
4 ALM
Plaça de l’Almoina
s/n
1990
J. Pascual i A. Ribera
Imperial
5 ALM
Plaça de l’Almoina
s/n
1991
V. Escrivà, J. Pascual i A. Ribera
Republicà
8 ALM
Plaça de l’Almoina
s/n
1997
R. Albiach, A. Badia i C. Marín
Imperial
10 ALM
Plaça de l’Almoina
s/n
1999
R. Albiach, M. Rosselló i A. Ribera
Republicà
11 ALM
Plaça de l’Almoina
s/n
2002
N. Álvarez i A. Ribera
Republicà
Imperial
1 BAL 000
Carrer dels Banys de l’Almirall
3-5
1985
R. M. Chulià
Imperial
2 CONST. 58
Avinguda de la Constitució
58
2007
E. Ruiz i J.V. Salavert
Imperial
MAR 85
Carrer del Mar
19
1985
J. Pascual i A. Ribera
Imperial
1 NAP 010
Plaça de Nàpols i Sicília
10
1995
E. Ruiz i J. Blasco
Imperial
1 NEGCAL 90
Plaça del Negret núm. 2 amb carrer de
Calatrava núm. 10
2
1990
R. Albiach
Imperial
3 ROC
Carrer Historiador Roc Chabàs
6
1993
E. Ruiz i R. Soriano
Republicà
4 ROC
Carrer Historiador Roc Chabàs
6
1994
I. López, E. Ruiz i R. Soriano
Republicà
2 SABCIS
Carrer de Sabaters núm. 9 i Pl. Cisneros núm. 6
9
1998
M. Serrano
Republicà
1 SELVIC
Necròpoli de La Boatella- Sant Vicent:
Carrer Grabador Selma amb carrer
Sant Vicent
78
1994
C. Marín
Imperial
3 ITACAL
Necròpoli de La Boatella: carrer Itàlica 9
amb carrer Carabasses
1998
I. López i E. Sánchis
Imperial
2 CAÑ
Necròpoli occidental: carrer Cañete
núm. 2-4 amb carrer Quart núm. 48
2-4
1996
P. Guérin i E. García-Prósper
Republicà
3 CAÑ
Necròpoli occidental: carrer Cañete
núm. 2-4 amb carrer Quart núm. 48
2-4
1997
P. Guérin i E. García-Prósper
Republicà
4 CAÑ
Necròpoli occidental: carrer Cañete
núm. 2-4 amb carrer Quart núm. 48
2-4
1998
P. Guérin i E. García-Prósper
Imperial
1 MIS 004
Necròpoli occidental: carrer Verge de
la Misericòrdia
4
1992
M. Rosselló
Imperial
1 PALO 12
Carrer Palomar
12
2012
G. Pascual
Imperial
1 PEPI 27
Necròpoli al nord del Túria: carrer
Pepita
27
2006
M. Serrano i S. López
Imperial
1 PEPI 29
Necròpoli al nord del Túria: carrer
Pepita
29
2007
M. Serrano i S. López
Imperial
Russafa
Necròpoli de Russafa: carrer Calvo
Sotelo (actualment Passeig de Russafa)
16, 18
i 20
1962
J. Llorca
Imperial
Boatella
Necròpoli de La Boatella- carrer Baró
de Carcer i carrer Boatella
—
19451963
J. Llorca
Imperial
del material del forn de ceràmica comuna de l’avinguda de la
Constitució, però també per en les ceràmiques reductores de
cuina de l’època republicana. Així i tot, agraïm les analítiques
que en el seu moment, ja fa més de deu anys, costejà el SIAM i
que formen part d’aquest treball.
Des del punt de vista pràctic hem diferenciat les ceràmiques
importades (orientals, púniques, itàliques i africanes) de les de
producció local o regional (que inclouen diferents i variades
produccions). Ambdues classes comprenen tant ceràmiques de
cuina, com ceràmiques de taula i emmagatzematge. Tradicio8
nalment ha hagut una mica de confusió en la ceràmica comuna,
ja que, com hem esmentat amb anterioritat, aquesta expressió
englobava moltes accepcions i produccions diferents, així que
considere necessari explicar la distinció per grups que emprarem en aquesta investigació:
– Les ceràmiques de cuina: en aquest grup s’inclouen ceràmiques amb una funció molt específica com és la preparació
i cocció dels aliments. Majoritàriament, són ceràmiques que
van al foc i, en moltes ocasions, presenten traces o marques
de la seua exposició a altes temperatures o a la flama viva.
[page-n-24--data::data]
Fig. II.5. Model de fitxa d’inventari del material ceràmic
de l’època romana.
Solen produir-se amb pastes de bona qualitat, tant oxidants
com reductores, i presenten gran resistència als impactes tèrmics. Determinades ceràmiques de cuina d’alta qualitat i resistència foren exportades a llarga distància, prova de la seua
utilitat. Pel que fa a la morfologia, hi ha una gran varietat de
recipients entre els quals es troben marmites, olles, cassoles, fonts, paelles, cassons i les seues respectives tapadores.
S’hi inclou també algun recipient que no va al foc com és
el cas dels morters que participa clarament en l’elaboració
i transformació de menjars, i per tant, ací l’hem considerat
com un recipient de cuina.
– Les ceràmiques de taula i emmagatzematge: són aquelles
ceràmiques auxiliars concebudes per a preparar, servir, conservar o guardar aliments sense ús del foc. Principalment es
fabriquen en pastes oxidants però també reductores en menor
quantitat. Entre els recipients d’emmagatzematge, les pastes
solen estar menys depurades i són més resistents. Per contra,
la ceràmica de taula és molt més fràgil i les seues pastes són
més fines i depurades. La funcionalitat és dispar ja que poden
ser recipients per a contenir aliments durant llarg temps, com
una alfàbia per a guardar carn en oli, o vaixella per a preparar
els dinars, com un bol on es reserva la verdura per afegir a
un guisat. Ací trobem una quantitat de recipients encara més
variada que en els de cuina: plats, bols, gerres, ampolles, càntirs, cassons, olles de provisions, alfàbies, tapadores, gibrells,
bacins, tenalles, embuts, entre d’altres.
– Altres elements molt variats: es tracta d’utensilis fabricats
en ceràmica comuna que no tenen perquè ser recipients, ni
participar de la vida domèstica relacionada amb la cuina, el
menjar o el rebost, als que associem habitualment la ceràmica
comuna. És a dir, són utensilis fabricats en ceràmica i destinats
a altres usos, que poden ser rituals, com les miniatures o àrules; artesanals, com els bacins o ponderals; o fins i tot artístics,
com terracotes o màscares, entre altres. De vegades, és difícil
conèixer la seua funcionalitat concreta.
La distinció entre ceràmica de cuina i ceràmica d’ús comú
podria semblar arbitrària però no ho és en absolut ja que els
mateixos artesans l’establiren, com demostra la fabricació amb
pastes de diferent qualitat i composició segons la funció que
anava a realitzar cada recipient (Olcese 2003: 19).
Per a la identificació tipològica sempre que s’ha pogut s’ha
utilitzat la tipologia acceptada majoritàriament com és el cas
de les ceràmiques africanes de cuina o les itàliques. Per a les
ceràmiques de producció itàlica s’ha utilitzat la tipologia de la
revista Lattara (1993), que inclou un bon repertori de formes
representades en aquesta ciutat, i una de les més usades tant a
nivell peninsular com europeu. Tanmateix, algunes formes de
producció itàlica no es troben en aquest jaciment, i per això s’ha
completat el buit amb les tipologies proposades per Gasperetti
(1996) i Di Giovanni (1996) en les quals estudiaren materials de
ceràmica de cuina i comuna respectivament en la zona de pro-
Fig. II.6. Model de fitxa de catàleg de les ceràmiques comunes i de
cuina de la ciutat de Valentia.
9
[page-n-25--data::data]
ducció campaniana. Una excepció són els morters itàlics en què
a més de la tipologia de Lattara per a les peces campanes, s’ha
usat l’estudi de Joncheray (1971) per als d’origen lacial i alguna
de les formes identificades en Celsa per Aguarod (1991). Les
ceràmiques africanes de cuina s’han inventariat combinant la
tipologia de Hayes (1972), la de les diferents campanyes d’Ostia (Carandini 1968, 1970, 1973 i Ricciotti 1977) i la de l’Atlante delle forme ceramiche (Tortorella 1981) en funció de la
generalització d’ús de cada nomenclatura. A més, per a alguna
forma del segle III dC hem hagut de recórrer a l’ús del treball
de Bonifay (2004).
En ocasions s’ha optat per utilitzar tipologies poc esteses
però eficaces o retocar tipologies anteriors per adaptar-les a les
necessitats del treball.
Aquest és el cas de la de Reynolds (1993) per a la ceràmica
reductora de cuina regional, de la qual hem partit com a base per
augmentar posteriorment en ordre correlatiu els números amb les
noves formes identificades. També és el cas de la tipologia organitzada per Escrivà (1995), que malgrat estar fonamentada en un
estudi que relaciona forma i capacitats ens és plenament útil i còmoda en l’ús. No obstant, de l’estudi d’Escrivà hem utilitzat únicament la tipologia que es refereix a ceràmica comuna de cocció
oxidant, ja que pensem que les produccions ja individualitzades
han d’estudiar-se de manera independent. Escrivà barreja diferents produccions (ceràmica comuna oxidant, ceràmica reductora
de cuina regional, ceràmica africana de cuina, entre altres) perquè
centra la seua investigació en l’estudi de capacitats relacionades
amb la forma i ús. En el nostre treball, contràriament, la tipologia
s’utilitza com una eina per a organitzar formalment els diferents
recipients per intentar veure una possible aparició, evolució o
desenvolupament de la forma i desaparició, deixant de banda les
capacitats, per la qual cosa considerem necessària la identificació
i separació de les diferents produccions.
Un dels avantatges de les tipologies de Reynolds i Escrivà
és que ambdues estan fetes amb material del territori valencià,
majoritàriament d’Alacant per a la ceràmica reductora de cuina regional en el cas de Reynolds, i exclusivament dels pous
votius de Llíria en el d’Escrivà. Aquesta proximitat fa que les
peces estudiades siguen ben semblants a les de Valentia. Ens
inclinàrem per no confeccionar una nova tipologia de ceràmiques comunes i de cuina regionals ja que n’existien d’útils i
l’elaboració de noves i variades tipologies podria portar a la
confusió i el desordre si la nova nomenclatura no es generalitzara entre els companys de professió. Reiterem la utilitat de
les tipologies existents (i en ús) a la zona valenciana, tot i que
en aquesta investigació afegim algunes formes noves i evitem
usar-ne d’altres parts.
Pel que fa a la confecció dels quadres-resum i gràfics dels inventaris ceràmics, els números que es mostren sempre corresponen
al Número Mínim d’Individus (NMI) i no al número de fragments
ceràmics que s’ha obtingut a partir del sistema d’inventari SYSLAT i el protocol de Beuvray (Arcelin i Tuffreau-Libre 1998).
Per a la presentació del treball, els capítols dedicats a les
excavacions segueixen un mateix criteri organitzatiu:
10
– En primer lloc s’ha realitzat una síntesi explicativa de
l’excavació indicant el tipus de troballes, la situació de l’excavació en la ciutat o fora del recinte urbà, la cronologia de
les troballes, alhora que es fa menció a la bibliografia publicada sobre l’excavació en el cas que n’hi haguera.
– En segon lloc, l’apartat d’Estratigrafia inclou únicament les
unitats estratigràfiques que hem considerat interessants per a
l’estudi de la ceràmica comuna i de cuina. No es tracta d’una
explicació completa de l’estratigrafia de l’excavació, cosa que
seria excessiva i de poc interès en un estudi tan específic com
el que ací es planteja, i que a més es pot consultar en les respectives memòries d’excavació. Considerem essencial l’estratigrafia per a qualsevol estudi arqueològic i, per tant, era necessari i
lògic incloure-la també en un estudi sobre ceràmiques.
– En tercer lloc, sota l’epígraf Material ceràmic s’estudien
els diversos conjunts ceràmics atenent el context en què apareixen, però parant atenció principalment a la ceràmica comuna i de cuina. Tanmateix, l’estudi detallat de les diferents
produccions s’endarrereix fins al seu apartat específic.
– Per últim, en l’apartat de Conclusions es fa un xicotet resum de les conclusions cronològiques extretes de l’estudi
ceràmic i, quan és possible, s’intenta relacionar amb els
esdeveniments històrics de la ciutat. Tanmateix, el grau de
coneixement de les excavacions, i també de la ciutat, és ben
desigual, i això es reflecteix en la disparitat conclusiva dels
capítols. Malgrat tot, ens semblava necessari sintetitzar la
informació de cadascuna de les excavacions.
Pel que fa a la part de produccions ceràmiques, s’ha intentat
agrupar totes les formes de ceràmiques aparegudes en les
diferents excavacions segons la seua producció per donar una
visió general del panorama ceràmic a la ciutat de Valentia. És
en aquest apartat on es descriuen les produccions i s’estudia
detalladament cadascuna de les formes amb paral·lels en altres
excavacions de la ciutat, de la península o del Mediterrani. A
més, es posa principal atenció a les datacions del context de
les troballes per intentar esbrinar el moment d’aparició, ús i
desaparició de cadascun dels recipients i atuells. També es
proposen evolucions de determinades formes de ceràmica
comuna i de cuina de producció local i regional, per a explicar
els processos de canvi formal que tingueren en el temps
determinats recipients ceràmics.
Per últim, els capítols que relacionen la ceràmica amb el seu
temps, el seu lloc i el seu ús intenten ser una mena de capítols
conclusius que tenen la intenció d’arribar més enllà de la simple descripció tipològica i cronològica, relacionant-los amb la
forma d’utilitzar els recipients i utensilis concrets a Valentia en
cada època concreta.
Finalment, m’agradaria afegir unes dades de caràcter pràctic
que contribueixen a donar valor a la meua feina. Per a la confecció d’aquest treball s’han hagut d’inventariar 92.252 fragments
ceràmics de les diferents produccions de ceràmiques romanes,
és a dir 10.492 recipients ceràmics, dels quals 65.457 són fragments de ceràmica comuna i de cuina que corresponen a 6.974
recipients estudiats.
[page-n-26--data::data]
III
La ciutat de Valentia i el seu entorn
Les investigacions sobre el paleoambient del golf de València
portades a terme des de fa al voltant de 30 anys han posat de
manifest que el paisatge de l’època de la fundació era ben distint a l’actual. Valentia es trobava situada en una ampla plana
al·luvial costanera en la qual s’encaixà el riu Túria formant
diferents terrasses als seus dos marges i una plana d’inundació
de tipus deltaic (Carmona, Ribera i Lerma 1985: 859). La línia
de costa estava situada entre 1 i 2 km més a l’interior (Carmona 1991: 117), però l’abundant càrrega sedimentària aportada
pel riu condicionà profundament el seu traçat i l’ha fet avançar
fins la seua posició actual. A més, l’entorn general era pantanós, molt més humit, amb marjals i aiguamolls on diversos
canals fluvials discorrien junt al Túria en el tram final del riu.
L’Albufera era prou més gran del que ho és avui i connectava
amb la zona de la desembocadura del Xúquer (Pérez Ballester
et alii 2008: 17) (fig. III.1).
Estudis topogràfics han demostrat que la ciutat de Valentia
es fundà en una illa fluvial o un promontori format per argiles de llims fluvials que quedaria protegida de les inundacions
periòdiques (Carmona 1990: 149). Estratègicament s’escollí un
lloc a mig camí entre les ciutats de Tarraco i Carthago Nova
(Ribera 2003: 369 i 2014: 67) en una zona ben comunicada per
via marítima i terrestre (Ribera 2002: 33), que, a més, es trobava
enmig de tres importants ciutats ibèriques de l’àrea edetana i
contestana: Arse, Edeta i Saiti (Ribera 2002: 29).
Amb anterioritat no es té constància l’existència de cap
nucli d’hàbitat, però recents excavacions al nord del Túria han
demostrat l’ús de la zona entre el segle IV i l’inici del II aC.
En un solar situat a la vora del carrer Sagunt aparegueren diferents pous, basses de reg, abocadors i camins que sembla que
deixaren d’estar en ús amb el final de la guerra púnica o l’ocupació romana (Serrano i García 2012; Ribera 2014: 146). Entre els materials trobats en aquesta excavació destaquen altars
cilíndrics de producció púnica, àmfores púniques procedents
d’Eivissa, Carthago i de l’estret de Gibraltar i vaixella fina de
ceràmica de vernís negre de l’àrea napolitana (Ribera i Jiménez 2014: 65). Part d’aquest material va ser estudiat en la tesi
doctoral de la investigadora Vanessa Albelda (2017) i una altra
part continua en procés d’estudi per l’equip d’investigadors del
SIAM i de la Universitat de València com David Quixal o la
mateixa Albelda.
Les fonts escrites referides als primers anys de vida de la
ciutat són ben escasses, tant pel que fa a l’epigrafia, inexistent per a l’època republicana (Arasa 2012: 282), com pel
que fa als textos literaris, entre els quals hi ha una breu menció sobre l’establiment de la ciutat. Titus Livi escrigué un
breu paràgraf sobre la fundació de Valentia (Periocha 55):
“Iunius Brutus cos. in Hispania is qui sub Viriatho militaverant agros et oppidum dedit, quod vocatum est Valentia”.
Després d’un debat intens sobre el significat concret del text,
s’ha arribat a la conclusió que aquesta afirmació indica la
fundació de la colònia de Valentia a Hispania sent cònsol
Iunius Brutus en temps de la guerra de Viriat, sense la implicació directa de Iunius Brutus (Ribera 1998).
Pel que fa a la categoria jurídica de la ciutat no hi ha cap
evidència escrita, però podria tractar-se d’una colònia de dret
llatí ja que a la península Itàlica els romans utilitzaren el mètode
d’establir colònies llatines per a consolidar el seu avanç territorial entre la segona meitat del segle IV i el II aC (Pena 2002:
275), i la situació geo-estratègica de Valentia indica que podria
desenvolupar la mateixa funció. El que sembla clar és l’establiment de colons d’origen itàlic a la ciutat que tant les dades
arqueològiques (Ribera 1998) com antropològiques confirmen
(García-Prósper 2016).
Els primers habitants de Valentia s’assentaren en una zona
lacustre deshabitada sobre uns estrats formats per argila i llims
de color taronja sota els quals hi havia un llit de graves. Sobre
aquests estrats s’han identificat els primers signes antròpics que
11
[page-n-27--data::data]
corresponen majoritàriament a estructures negatives utilitzades
com abocadors de caràcter domèstic, com a fosses rituals de
fundació o com a elements per al suport arquitectònic de les
primeres construccions que eren tendes o barracons propis dels
campaments militars (Marín i Ribera 2002: 289).
En diferents excavacions de la ciutat com l’Almoina, les
Corts Valencianes i el carrer Roc Chabàs aparegueren indicis de
les primeres i efímeres estructures per aixoplugar-se consistents
en forats de pal (fig. III.2), probablement per subjectar les tendes a les quals seguiren, en un lapse de temps ben curt, les primeres estructures més sòlides de planta rectangular amb murs
de tovot i sòcol de pedres travades en fang.
Paral·lelament a la construcció d’aquestes estructures, i situades en els mateixos nivells estèrils, l’arqueologia ha documentat diverses fosses interpretades com a deposicions votives,
com les aparegudes a les excavacions del carrer Roc Chabàs, les
Corts Valencianes i l’Almoina que alguns autors han interpretat
com a rituals de bonaventura per a les noves construccions o
com a ofrenes als numina (Ribera 2010: 272-281; Huguet i Ri-
bera 2015: 223-231). A més, cal destacar l’aparició de femers o
abocadors de deixalles domèstiques fruit de la vida diària dels habitants de la ciutat (Marín i Ribera 2002: 298; Ribera 2014: 74).
Seguidament hi hagué una fase constructiva que algun autor ha considerat com de monumentalització amb la construcció dels edificis de caràcter públic probablement en l’últim
quart del segle II aC (Ribera 1998: 344). La ciutat apareixeria
en aquest període com un recinte emmurallat d’unes 10 hectàrees delimitat aproximadament pels carrers del Comte de Trénor, Serrans, Juristes, Corretgeria, plaça de la Reina, Cabillers,
Avellanes, plaça Sant Lluís Beltrán, Comte d’Olocau i Pintor
López (Ribera i Jiménez 2014: 84) (fig. III.3 i III.4). A l’interior d’aquest recinte es trobava el fòrum, del qual solament s’ha
identificat una reduïda superfície de paviment a la plaça de la
Mare de Déu, que era de terra batuda i estava limitada per una
canalització (Ribera 2009: 58). En la zona oriental del fòrum es
construí un gran horreum (Ribera 2011: 204), enfront del qual
es trobava una insula, excavada completament, amb una sèrie
de dependències, probablement amb funció administrativa, i
les termes republicanes (Marín i Ribera 2010) que s’han posat
en relació amb el veí santuari, interpretat com un Asklepieion.
Aquest, probablement dedicat a Esculapi, estava situat entre les
termes i la porta oriental de la ciutat (fig. III.5). La seua situació
no és casual, ja que aquesta zona devia presentar emanacions
naturals d’aigua arran de les quals se li donaria un caràcter sacre a l’àrea que fins l’època islàmica estigué relacionada amb
Fig. III.1. Plana deltàica de la zona Túria-Xúquer (Pérez Ballester
et alii 2008: 23).
Fig. III.2. Forats de pal i restes de cabanes de l’època fundacional
aparegudes a l’excavació del carrer Roc Chabàs (Arxiu SIAM).
12
Fig. III.3. Plànol amb el recinte republicà de la ciutat de Valentia
(Arxiu SIAM).
[page-n-28--data::data]
Fig. III.4. El recinte de la ciutat republicana de Valentia dins del
plànol actual (Arxiu SIAM).
l’aigua (Albiach, Espí i Ribera 2009: 424). Altres possibles
àrees sacres són les estructures trobades en la intervenció del
carrer Roc Chabàs (Machancoses 2015: 495) i del carrer Sabaters-plaça Cisneros (Ribera 2014: 77), però les evidències són
escasses i fins al moment no hi ha proves concloents per a la
seua identificació com santuaris urbans.
Poc després de la fundació de la ciutat, els processos naturals
de la vida i la mort dels habitants instal·lats en la nova urbs feren
que la zona oest, situada fora del recinte urbà, comencés a utilitzar-se com una àrea funerària, l’anomenada necròpoli occidental. Entre les primeres tombes destaquen els cinc hipogeus de
càmera lateral que presenten aixovars ceràmics i faunístics associats al ritus de la porca praesentanea (García-Prósper 2016)
(fig. III.6, a i b). Junt a les tombes d’hipogeu se n’excavaren
d’altres en fossa. El ritus majoritari era la inhumació, tot i que es
documenten en menor mesura incineracions que alguns autors
han associat a un component indígena entre la població de la
ciutat (García-Prósper 2006: 187). Al carrer Sagunt, en el marge
nord del riu Túria, es documentà un ustrinum i una fossa amb
restes de cremacions que també s’ha interpretat com una possible zona funerària de cronologia republicana (Ribera 1996: 89).
Tot i que no es coneixen estructures portuàries de l’època republicana se suposa que existien ja que al carrer Baró de
Petrés, molt a prop de l’actual llit del riu, aparegué una acumulació ceràmica interpretada com les peces trencades durant
el procés de descàrrega d’un vaixell (Ribera 2008: 33). Els
primers pobladors de la ciutat importaven gran part dels productes que consumien, com demostren els estudis de material
ceràmics existents fins al moment (Marín 2002: 352; Ribera i
Marín 2003: 287-293).
L’anomenat conflicte sertorià afectà de manera decisiva a la
ciutat de Valentia, ja que la seua adscripció a la causa de Sertori
tingué com a conseqüència la destrucció i arrasament de la ciutat l’any 75 aC. Sal·lusti informà en dues ocasions sobre la batalla del Túria, que es produí a les portes de Valentia, on l’exèrcit
sertorià i el seu lloctinent Herenius foren derrotats per les tropes
senatorials de Pompeu: “...inter laeva moenium et dexterum flumen Turiam, quod Valentiam parvo intervallo proeterfluit...” (II,
LIV); i “...Castra hostrium apud Sucronem capta et proelium
apud flumen Turiam et dux hostium C. Herenius cum urbe Valentia et exercitu deleti satis clara vobis sunt...” (II, XCVII,
Fig. III.5. Infografia de la ciutat de Valentia en l’època republicana
(Arxiu SIAM).
a
b
Fig. III. 6 a i b. Tomba amb difunt i cap de porc procedent de
la necròpoli occidental i reconstrucció d’una tomba d’hipogeu
excavada en la mateixa (García-Prósper 2016).
13
[page-n-29--data::data]
VI). També Plutarc esmenta la batalla en la seua biografia sobre
Pompeu (18): “Prop de Valentia (Pompeu) derrotà Herenius i
Perpenna, dos bons dirigents que s’hi havien refugiat amb Sertori, per a qui lluitaven, que hi perderen més de deu mil homes”
(Ribera 1998: 101). Per la seua banda, Florus (II, X, VIII-IX) fa
una menció de les sis ciutats adeptes a la causa sertoriana: Osca,
Termantia, Clunia, Valentia, Vxama i Calagurris. Per últim, Ciceró, també esmenta de passada les batalles de Sucro i del Túria
(Pro Balbo, II).
L’arqueologia ha proporcionat evidències del moment immediatament posterior a aquesta derrota, amb la troballa de 14
individus masculins entre els 17 i els 22 anys, excepte un de més
edat, amb clars signes de tortura que foren mutilats i assassinats
a la zona del fòrum (Alapont, Calvo i Ribera 2010: 13). Els cossos es trobaren junt a una potent capa de cendres, restes humanes, fragments ceràmics, armament i enderrocs, probablement
dels sostres del porticat, i són mostra de l’ajusticiament públic
i exemplaritzant dels soldats sertorians i del posterior incendi
i destrucció de la urbs per part de l’exèrcit pompeià. Aquesta
destrucció és palesa en altres excavacions de la ciutat com per
exemple en les de les Corts Valencianes, el carrer Sabaters-plaça
Cisneros (fig. III.7) o l’ocultació d’un tresor monetari de 195
denaris, el més modern dels quals està datat en el 77 aC, a prop
de la porta Sucronensis (Ribera 2014: 69).
Després de la destrucció ocasionada per les tropes pompeianes, la ciutat quedà abandonada fins a l’època d’August. En
aquest període, entre el 75 i el 5 aC/5 dC aproximadament, no
hi ha evidències de noves construccions o reparacions, les necròpolis denoten una greu manca de manteniment (García-Prósper 2006: 187) i solament continuaren en ús l’Asklepieion de
l’Almoina que no fou destruït el 75 dC. Tot i l’ambient general
desolació, s’intueix una esporàdica freqüentació de la zona per
alguns abocadors com el del carrer Adoberies, interpretat com a
part d’un carregament d’àmfores procedents del veí port fluvial i
datat entre el 60 i el 40 aC (Revert 2009: 79).
A principi de l’època d’August, en un panorama d’abandonament general de les estructures urbanes, a excepció del
temple d’Asklepios, apareixen alguns obradors de ceràmica a
l’Almoina i al carrer Sabaters, ambdós productors de copes de
parets fines. El primer d’ells s’ha posat en relació amb el veí
Asklepieion i la freqüentació dels viatgers que discorrien per la
Via Augusta (Ribera i Marín 2005: 25). El segon encara està
pendent d’un estudi acurat i junt a ell s’identificaren altres tallers probablement metal·lúrgics.
A partir del canvi d’Era o una mica abans començà una tímida
recuperació de la ciutat, poc visible des del punt de vista edilici,
on destaca un paviment de mosaic de l’edifici trobat al carrer Roc
Chabàs (Soriano, Ruiz i López 1995; Machancoses 2015: 496) i
les primeres tombes de l’època imperial de la necròpoli occidental (Rosselló i Ruiz 1996: 151). La reocupació de la ciutat mantingué la trama urbanística de la ciutat republicana pel que fa al
traçat viari i la situació del fòrum. Cal destacar que els primers
estrats constructius imperials s’assentaren sobre els potents nivells
d’enderroc i abandonament corresponents a la ciutat republicana.
D’aquest moment data l’amortització votiva del pou de l’Asklepieion de l’Almoina que ha proporcionat un conjunt de 677 peces
ceràmiques (Albiach et alii 1998: 139) i que recentment s’ha relacionat amb una cerimònia lustral (Huguet i Ribera 2015: 233).
A més, segons l’itinerari dels Vasos de Vicarello (fig. III.8), a la
ciutat hi havia una mansio relacionada amb els serveis de posta
i la Via Augusta que pot datar-se a partir del 8-7 aC (Arasa 2012:
285). En l’època de Tiberi s’ha documentat una altra deposició
votiva sota les obres de pavimentació del decumanus de l’Almoina, fet que s’ha posat en relació amb la reconstrucció del traçat
Fig. III.7. Nivell de destrucció de l’excavació del carrer Sabatersplaça Cisneros (Serrano 1998).
Fig. III.8. Vas de Vicarello on es pot llegir el topònim Valentia en la
darrera línia (fotografia cortesia de Ferran Arasa).
14
[page-n-30--data::data]
Fig. III.9. Plànol de la ciutat imperial de Valentia amb la posició central del fòrum i el circ com a límit oriental (Ribera i Jiménez 2012;
plànol I. Escrivà).
viari urbà. Cal destacar, però que el geògraf Estrabó no esmenta la
ciutat en la seua descripció sobre la zona valenciana, cosa que pot
interpretar-se per la poca importància del nucli urbà en l’època.
Tot i que la ocupació de la ciutat és innegable, el cas és que des
del punt de vista constructiu hi ha poques restes de les èpoques
d’August i juli-clàudia, potser afectades per la posterior remodelació flàvia que monumentalitzà la urbs. En aquest moment destaca
l’existència d’unes termes periurbanes situades ben a prop de la
porta meridional de la ciutat (De Pedro, Díes i Porcar 1989: 715723), que posteriorment quedarien englobades en la trama urbana
(Machancoses 2015: 576). A les necròpolis s’observa una també
tímida recuperació i s’han trobat inhumacions i incineracions datades a mitjan del segle I a l’occidental i a la situada al nord del
Túria. Sovint se cita la urbs notissima a la que al·ludí Pomponi
Mela referint-se a Valentia, i Saguntum, però probablement eren
els records del que havia sigut la ciutat en un passat no massa
llunyà, ja que la imatge que devia presentar en aquest moment no
seria la d’una ciutat monumental (Pena 2002: 277).
Les veritables mostres de represa de la vida urbana es donen
a partir de l’època flàvia (Jiménez 2009: 96), quan el recinte de
la ciutat s’amplià fins a, pràcticament, el doble del republicà i es
constatà la construcció de diferents edificis de caràcter públic,
religiós i comercial (fig. III.9). La ciutat degué mostrar a partir
d’aquest moment un aspecte monumental que, en ocasions, s’ha
posat en relació amb una segona deductio, el nou establiment
de contingent humà de la qual parla Plini el Vell (Ribera i Jiménez 2012: 92). Altres investigadors daten la segona deductio a
l’època d’August, ja que en cinc de les inscripcions en les quals
apareix mencionada la tribu, aquesta és Galeria, que és la pròpia de les comunitats urbanes assentades a la península Ibèrica
en l’època d’August, tot i que el topònim Valentia no presenta
un sobrenom derivat del nom de l’emperador com és habitual
en altres ciutats (Arasa 2012: 289). Existirien per tant dos grups
poblacionals establerts en dues èpoques diferents, els descendents dels quals correspondrien als veteres i veterani esmentats
per les inscripcions. Aquesta peculiaritat poblacional donaria
lloc a una estructura bipartida del Senat colonial (Arasa 2012:
289; Pena 2002: 277). Tot i això, respecte a la segona deductio i
a l’estatut jurídic de la ciutat durant l’època imperial els dubtes
són encara molts, les interpretacions variades i les proves concloents ben escasses (Pena 2002: 276), per la qual cosa no tots
els investigadors l’accepten (Abascal 1996: 267).
Com ja hem vist, el fòrum es mantingué en el mateix lloc,
de manera que així es perpetuava el centre públic, cívic, polític i religiós de la ciutat (fig. III.10). El seu costat oriental és
ben conegut per les excavacions de l’Almoina. El temple de15
[page-n-31--data::data]
Fig. III.10. Plànol de la ciutat de l’època imperial segons
Machancoses (2015: 392).
Fig. III.11. Infografia de la ciutat de Valentia en l’època imperial
(Arxiu SIAM).
Fig. III.12. Infografia del circ de Valentia (Arxiu SIAM).
16
gué estar situat en la zona septentrional del fòrum, com degué
succeir durant l’època republicana, però no es coneix arqueològicament. Estava envoltat per un porticat al qual s’adossava
un edifici de funció indeterminada a la zona que havia ocupat
l’antic horreum republicà (Escrivà, Jiménez i Ribera 2013:
59). De la basílica, enfrontada al temple, se’n coneix el costat
nord oriental on hi havia un edifici que s’ha interpretat com un
Aedes Augusti (Escrivà 2006; Escrivà, Ribera i Vioque 2010:
60). Junt aquest s’identificà la cúria que estava adossada a un
edifici simètric de funció desconeguda es trobà molt deteriorat
per l’espoli que degué patir en l’època tardoantiga (Escrivà,
Jiménez i Ribera 2013: 60). En la part posterior d’aquests edificis bessons, amb entrada pel kardo paral·lel al fòrum, es trobaren dues construccions amb diferents habitacions organitzades
a partir d’un pati per a les quals recentment s’ha proposat la
identificació com sengles scholae (Machancoses 2015: 519).
L’antic santuari d’Asklepios amplià la seua superfície i es transformà amb la construcció de dues fonts al nord, anteriorment
associades a un nimfeu (Albiach, Espí i Ribera 2009: 421), i
dues piscines porticades en la zona central i sud (Escrivà, Ribera i Vioque 2010: 35). D’aquesta època daten les dues inscripcions que esmenten a Asklepios aparegudes a Valentia, una
de les quals aparegué durant l’excavació de la zona i l’altra es
conserva encastada en la Basílica de la Mare de Déu del Desemparats (Ribera i Jiménez 2012: 100).
Un altre clar exemple de monumentalització fou el circ
(fig. III.11 i 12), situat en la zona oriental de la ciutat i assentat
sobre una zona que anteriorment pogué acollir una necròpoli
(Corell 2009: 31). L’estudi ceràmic dels tres nivells successius
de l’arena del circ permet datar la seua construcció al final de
l’època flàvia. Aquest gran edifici d’oci ocupà l’espai existent
entre la muralla de la fase republicana i el riu, amb una orientació nord-sud que feia coincidir l’extrem nord amb el decumanus
(Ribera i Jiménez 2012: 101). Ací es trobaven les carceres i junt
a aquestes, va aparèixer un edifici annex amb un pati central
amb basses i diferents habitacions, recentment interpretat com
un ludus o edifici auxiliar del circ per al descans dels corredors
i els seus cavalls (Machancoses 2015: 549). En la part sud, situada a l’actual carrer de la Pau, pràcticament al carrer Cardenal
Payà, es trobaria la capçalera.
L’ampliació de la superfície interior de les muralles anà associada a la construcció de nous edificis com el situat als Banys
de l’Almirall, al costat sud-oest del circ. El santuari periurbà
excavat a la plaça del Marqués de Busianos es construí també
en l’època flàvia segons la datació dels material aparegut durant
l’excavació, coincidint amb les tres tombes documentades al
seu recinte (Arnau et alii 2003: 185 i 192).
Per continuar amb els edificis d’oci, les termes estaven
ben presents a la ciutat de Valentia, tot i que es documentaren
amb un estat de conservació deficient: se’n coneixen dues molt
pròximes a les portes septentrional (Calvo et alii 1998: 33) i
oriental de la ciutat, l’última de les quals estava situada en l’àrea
periurbana (Herreros i Viñes 2004-2005: 271-280). A més, cal
afegir un altre possible edifici termal ubicat en la zona portuària
(Jiménez, Burriel i Ruiz 2007: 132-135). En aquesta zona s’havia identificat l’anomenada domus de Terpsícore (López et alii
1994: 172) construïda també en aquest moment, però estudis
recents interpreten aquestes estructures amb una schola o la seu
d’alguna associació (Machancoses 2015: 531) (fig. III.13).
[page-n-32--data::data]
Fig. III.13. Pintures murals de
l’anomenada domus de Terpsícore
(Arxiu SIAM).
D’altra banda, al carrer Quart aparegué un gran mur de contenció, probablement per evitar les crescudes del riu, sobre el
qual es construí un aqüeducte que portava aigua del Túria cap a
la ciutat des de la zona de Riba-roja de Túria i Manises (Ribera
i Jiménez 2012: 94). Sembla que aquest vorejaria la ciutat per
la seua part sud per entrar per la porta Sucronensis on es trobaria el castellum aquae per a la distribució urbana de l’aigua.
Una inscripció fragmentada, que es troba extraviada, esmenta la reconstrucció per part d’un personatge que podria ser un
magistrat de l’aqüeducte que entrava per la porta meridional
(IRPV V: 28, 29 i 46).
En la zona nord de la ciutat, a l’actual carrer Comte de Trénor hi havia un petit port fluvial (fig. III.14), la primera fase
del qual es datà entre el final del segle I i el principi del II dC,
que estava en part arrasat per les reformes posteriors (Burriel,
Ribera i Serrano 2003: 134; Ribera 2008: 36). Junt al port, entre
el carrer Sabaters i la plaça Cisneros, hi havia un edifici que
probablement servia com a horreum per a l’emmagatzemament
dels productes descarregats a les instal·lacions portuàries del
Túria. Estava relacionat amb el port fluvial per proximitat, uns
50 m, i per funció, ja que probablement formava part d’un barri
comercial. Era un gran edifici amb pati central que articulava
diferents i variades habitacions i estava delimitat per dos decumani (Ribera 2011: 221). Algunes de les habitacions eren accessibles des del carrer mentre que altres eren interiors i només s’hi
podia entrar des del pati central. Al costat sud-est de l’edifici es
trobaren tres dolia in situ col·locades sobre el paviment (Burriel, Ribera i Serrano 2003: 138).
Una recent excavació situada en el carrer del Sant Calze
núm. 5, a la zona oest del fòrum, ha deixat al descobert una possible plaça o espai obert de caràcter públic que podria haver estat construïda en aquest moment, a la qual s’accedia mitjançant
tres graons de baixada i que estava enllosada amb grans lloses
rectangulars de pedra calcària dolomítica de Sagunt. S’hi han
excavat els límits occidental i meridional, amb unes dimensions
conservades de 13,77 i 11,68 m.
Les dades cronològiques de l’excavació són provisionals
ja que l’obra encara no està conclosa, però es pot avançar una
datació dels segles I-II dC. Posteriorment, part d’aquesta construcció continuà en ús encara que amb una important falta de
manteniment i un creixent deteriorament fins a la seua total destrucció evidenciada per un potent nivell d’enderroc, on hi ha
restes de mosaics amb tessel·les de pasta vítria, algun fust de
columna, tegulae, arquitraus, dovelles i marbres importats de
diverses procedències. A mitjan del segle V dC es constaten in-
tervencions en les restes d’aquestes construccions probablement
com a espolis per a recuperar material constructiu. Com ja hem
dit, les obres no estan encara finalitzades i per això agraïm a les
directores de l’excavació, Nuria Álvarez i Paqui Rubio, l’avanç
d’aquesta informació.
Pel que fa a l’arquitectura domèstica de la ciutat, les dades
són encara molt escasses i recentment s’ha apuntat la possibilitat que Valentia fóra una de les anomenades “città senza case”,
ja que la major part de les edificacions s’han interpretat com a
edificis públics o semipúblics i són ben escassos els testimonis
de domus. En aquest tipus de ciutat la població viuria majoritàriament en vil·les periurbanes i rústiques no massa llunyanes
que a Valentia s’han identificat en l’època imperial tant al nord
del Túria com a la zona sud de la ciutat (Machancoses 2015:
724). Per a completar la part domèstica hem d’esmentar la tesi
de la investigadora Tamara Peñalver sobre l’arquitectura domèstica al País Valencià que permet donar llum al tema d’on
residien els habitants de Valentia (Peñalver 2018).
La necròpoli occidental continuà en ús i probablement
també la situada al nord del Túria, en la qual s’identificà la
construcció d’un recinte funerari de planta quadrada amb diferents monuments propis de diversos grups familiars, gremis o col·legis (Van Andriga, Alapont i Martínez 2007: 170).
Aquest recinte estigué en ús des del final del segle I dC fins
al III dC i al seu interior es trobaren restes de dues pires funeràries i deposicions votives entre les quals destaca una urna
funerària in situ.
Fig. III.14. Infografia del port de l’època imperial (Arxiu SIAM).
17
[page-n-33--data::data]
Fig. III.15. Evidències
de destruccions i
abandonaments del
segle III dC (Ribera
i Jiménez 2014: 158;
plànol I. Escrivà).
El segle II dC fou un període de relativa calma en el qual
es mantingueren les construccions anteriors sense excessius
canvis. Tanmateix, s’han detectat remodelacions i obres de
millora en diferents edificis públics i privats. Durant la primera meitat del segle II dC es féu de nou, probablement en
dues ocasions, l’arena del circ. A partir de l’època tardo-antonina s’observa la renovació d’alguns edificis, entre els quals
destaca per la seua ornamentació el de les Corts Valencianes
(López et alii 1994: 126) i el dels Banys de l’Almirall. També el port fluvial es reformà amb la construcció d’un canal
artificial i l’ampliació de l’edifici interpretat com a horreum
(Ribera 2008: 36). Tant la necròpoli occidental com la situada
al nord del Túria continuaren en ús, a les quals hem d’afegir
la situada al carrer de Sant Vicent, als dos costats de la Via
Augusta, que cap al final de segle començà a estendre’s cap a
l’oest en allò que es coneix com la necròpoli de La Boatella.
Cap al final del segle II dC, la depressió natural identificada
com un paleocanal situada al SO de la ciutat quedà reblida
per l’acció antròpica. A la plaça de la Reina el llançament
continuat de residus, que havia començat en l’època de Tiberi, finalitzà al final del segle II dC, data que coincideix amb
l’amortització de la depressió de la plaça del Negret, que
evidencia la utilització com a femer durant un espai curt de
temps on els rebutjos es llançaven de manera massiva.
La ciutat donà signes d’estancament des de la primera
meitat del segle III dC, quan s’abandonaren les construccions
dels Banys de l’Almirall i potser també el santuari periurbà
de la plaça del Marqués de Busianos (Arnau et alii 2003:
186), però sobretot a partir de mitjan del segle III dC quan
18
l’obturació del clavegueram, l’abandonament d’infraestructures i els nivells d’incendi en diferents punts de la ciutat
s’han constatat de manera reiterada (fig. III.15). Malgrat el
cegament del clavegueram, l’entramat viari continuà en ús
tant en la Baixada dels Toledans com en la plaça Cisneros
(Ribera i Romaní 2011: 338), cosa que unit a l’epigrafia honorífica, datada majoritàriament entre el final del segle II i
el III dC, sembla indicar que els òrgans de govern de la ciutat encara funcionaven a les acaballes del segle III dC. Tot
i que no es coneixen els motius exactes de l’estancament,
aquest es relaciona amb episodis violents urbans materialitzats en incendis i/o abandonaments dels edificis, sobretot en
la zona nord de la ciutat com el documentat al Palau de les
Corts Valencianes (López et alii 1994: 30), al barri portuari
i comercial nord-oriental (Ribera 2008 i 2011) o a la basílica del fòrum (Ribera i Jiménez 2014: 158) (fig. III.16). Les
estructures del port fluvial del carrer Comte de Trénor quedaren en desús també en aquest moment (Ribera 2008: 39),
com també el recinte funerari del carrer Sagunt. Per contra,
la necròpoli de La Boatella fou intensament utilitzada a partir
d’aleshores (Martínez Pérez 2020). El col·lapse manifestat
en la urbs coincidí amb l’ocultació de 89 monedes entre les
bigues del sostre de l’edifici del carrer Roc Chabàs entre el
270 i 280 dC (Ribera i Salavert 2005), data proposada també
per als episodis d’incendis i destruccions (Jiménez, Ribera i
Rosselló 2014: 269).
Com a conclusió final podem dir que a partir del segon quart
del segle III dC hi hagué un període de canvi i transformació urbana que preludiava un nou tipus de ciutat fruit de nous temps.
[page-n-34--data::data]
a
b
Fig. III.16 a i b. Nivells de destrucció i enderrocs del segle III dC a les excavacions del carrer Roc Chabàs i l’Almoina (Arxiu SIAM).
Tot i que la ciutat començà a reconstruir-se immediatament,
al final del segle III dC la superfície urbana es reduí i zones
abans ocupades devien presentar un aspecte d’abandonament
i enderrocs (Jiménez, Ribera i Rosselló 2014: 270). El traçat
viari es mantingué, però les tasques de manteniment públic
foren clarament insuficients en comparació amb l’etapa altimperial (Ribera i Jiménez 2012: 107). Pel que fa al manteniment
dels edificis públics i religiosos, no se’n construïren de nous
però sí se’n reutilitzaren alguns com la cúria o l’Asklepieion i,
contràriament, la basílica quedà abandonada. En l’àmbit privat
tampoc es construïren noves edificacions i les que hi havia
presentaven un empobriment general. En definitiva, el començament del Baix Imperi suposà la readaptació de la ciutat
a aquesta nova època en què els criteris polítics, urbans, arquitectònics, comercials, religiosos i socials no eren els mateixos.
Però això ja és una altra història...
19
[page-n-35--data::data]
20
[page-n-36--data::data]
IV
Excavacions
Hem intentat classificar l’estudi de les excavacions d’una manera lògica i fàcilment comprensible diferenciant les excavacions ubicades a l’interior del recinte emmurallat, de l’època
republicana o imperial, de les excavacions peri-urbanes situades extramurs. Entre les primeres hi ha abocadors, nivells
constructius, d’ús i l’enderroc d’edificis i deposicions rituals
de les excavacions de: l’Almoina, carrer de Roc Chabàs, carrer
Sabaters/plaça Cisneros, Banys de l’Almirall i plaça de Nàpols
i Sicília. Entre els segons, just en el límit exterior de la ciutat
hi ha també abocadors, necròpolis i, una mica més allunyat, les
restes d’una terrisseria. Les excavacions de periurbanes són:
plaça del Negret/carrer de Calatrava, carrer del Mar, avinguda
de la Constitució; i les necròpolis occidental, del nord del Túria, de Russafa i de La Boatella.
IV.1. L’ALMOINA (ALM)
IV.1.1. excavació
L’any 1987 l’Ajuntament de València començà les actuacions
a la Plaça de l’Almoina, en una primera etapa amb 13 campanyes d’excavació repartides en diversos anys, que involucraren
a gran part dels arqueòlegs i estudiants d’arqueologia d’aquells
moments. Posteriorment, el 1998 començaren les obres d’adequació de la plaça sobreelevada amb la finalitat que les restes
arqueològiques pogueren ser visitades per sota d’aquesta. Un
procés que va acabar completament el 2010 amb pràcticament
25 anys de treball constant, encara que de vegades interromput, dels diferents equips que han format part de la llarga vida
d’aquest jaciment urbà. En les excavacions realitzades a l’actual Centre Arqueològic de l’Almoina s’han trobat restes de la
primera ocupació de la ciutat en la segona meitat del segle II
aC i la reocupació posterior entorn al canvi d’Era, moment a
partir del qual hi hagué una ocupació contínua fins a l’actualitat.
L’excavació de l’Almoina, de 2500 m2, es troba on estigué la
zona sud-oriental del fòrum romà per on passaven el kardo i el
decumanus maximus (Ribera 2002: 304).
Els primers estrats d’ocupació humana que s’hi han identificat corresponen a estructures negatives com fosses, forats de
pals, algun abocador o restes de fogueres que es poden associar
amb un hàbitat campamental de caràcter militar amb cabanes
o tendes (Marín i Ribera 2002: 289). Posteriorment es documentaren estructures més estables amb murs fets amb sòcols de
pedra i alçats de tovots que serien amortitzats per les estructures
monumentals en la configuració de la nova ciutat republicana de
Valentia (Ribera 1998: 344).
Partint del plànol de l’època republicana de l’Almoina
(fig. IV.1), en la part NO de l’excavació es documentà un gran
horreum, probablement comunitari. Té quatre llargues naus
paral·leles on s’emmagatzemarien cereals i altres productes
procedents dels impostos i el comerç (Ribera 2002: 306). L’horreum obria les seues portes al sud, al decumanus maximus, un
dels carrers principals de la ciutat, pavimentat i amb canalització central per a la recollida d’aigües brutes, que es creuava
al NE amb el kardo. Enfront de l’horreum, a l’altre costat del
decumanus maximus es troba l’edifici termal i una sèrie d’estances amb possible funció administrativa. Aquestes, tot i que
molt deteriorades, es troben en la part occidental de la insula i
són estances rectangulars obertes al fòrum en les quals es desenvoluparien activitats administratives o funcionarien com a
oficines públiques. La part oriental d’aquesta mateixa insula
estava ocupada per unes termes encara de tipologia antiga que
constaven d’apodyterium, tepidarium i caldarium amb alveus,
a més de sala de forn, latrines i altres serveis (Marín i Ribera
2010: 11). Aquestes termes presenten trets propis dels edificis
balnearis republicans (Marín i Ribera 2000: 152) com l’ús de
l’hypocaustum reservat solament a l’alveus, absència de frigidarium, palestra o natatio.
21
[page-n-37--data::data]
Fig. IV.2. Detall d’excavació de les restes humanes trobades sota el
porticat del fòrum (Arxiu SIAM).
Fig. IV.1. Plànol de la fase monumental de l’Almoina de l’època
republicana (Arxiu SIAM).
Molt probablement, les termes s’han de posar en relació
amb l’existència d’un edifici de culte a les aigües front a elles,
a l’altre costat del kardo. Del santuari coneixem únicament el
mur que el delimità, l’existència d’un pou monumental amortitzat en el moment de refundació de la ciutat cap al 5 aC-5 dC
(Albiach et alii 1998: 163) i una piscina. És habitual l’edificació
de santuaris en sorgents d’aigua o brolladors naturals en l’època
romana (Gómez Santa Cruz 2007: 87) i probablement en aquesta zona n’hi hauria algun. El santuari, possiblement dedicat a
Esculapi, seria un Asklepieion i junt amb les termes desenvoluparia funcions de complex curatiu o medicinal (Albiach, Espí i
Ribera 2009: 420; Escrivà, Ribera i Vioque 2010: 35).
Un episodi bèl·lic, del qual també s’han trobat evidències
a l’Almoina tallà l’evolució de la ciutat (Ribera i Calvo 1995:
20). Els textos antics (Titus Livi, II, LIV; Sal·lusti, II, XCVII,
VI; Plutarc, Sertori, XIX; Ciceró, Pro Balbo, II) fan menció a la
batalla que tingué lloc entre les muralles de Valentia i el Túria
on morí Herenius, lloctinent de Sertori, i l’exèrcit sertorià fou
derrotat per les tropes del bàndol senatorial. A les excavacions
de l’Almoina s’han trobat mostres fefaents relacionades amb
el posterior ajusticiament del soldats sertorians i la destrucció
de la ciutat (fig. IV.2). Les restes arqueològiques enregistrades
al fòrum, per sota del pòrtic, front a les tabernae de les termes,
són les restes de catorze individus masculins, probablement
soldats executats, acompanyats per armes de les corresponents
panòplies (Ribera i Calvo 1995: 20; Alapont, Calvo i Ribera
2010: 13). La ciutat fou incendiada i destruïda quasi en la seua
totalitat com evidencien arqueològicament uns potents estrats
de cendres, carbons i enderrocs. Únicament es respectà el san22
tuari, l’Asklepieion, situat en la zona oriental de l’Almoina, a
prop del qual s’instal·là poc després una xicoteta terrisseria de
ceràmiques de parets fines sobre els enderrocs de les antigues
termes (Ribera i Marín 2005: 21). Les dades arqueològiques
mostren que la ciutat quedà quasi abandonada, amb freqüentacions puntuals, probablement per la proximitat de la via, fins al
final del segle I aC, quan comencen a enregistrar-se arqueològicament signes d’ocupació.
Entre aquests primers signes destaca l’amortització ritual
del pou del santuari, probablement en un banquet ritual de refundació de la ciutat (Albiach et alii 1998: 164) que es data
entre el 5 aC i el 5 dC, que alguns autors han identificat amb una
lustratio (Huguet i Ribera 2015: 233). En un primer moment
es pensà que amb el transcórrer del temps el santuari esdevingué un nimfeu (Jiménez 2008: 26; Albiach, Espí i Ribera 2009:
423), sempre conservant el seu caràcter simbòlic en relació al
culte a les aigües. Però l’epigrafia de l’època imperial dedicada
a Asklepios indica que probablement el santuari continuà dedicat al déu de la medicina.
No va ser fins a l’època flàvia quan es produí una nova
organització urbanística i constructiva (Escrivà 2006), que alguns autors han posat en relació amb la instal·lació de nous
pobladors, probablement els veterani (Ribera 1998 b: 40).
S’amplià la ciutat al doble del recinte republicà i s’encetà
un programa de renovació urbanística amb la construcció de
grans edificis públics (fig. IV.3). El traçat viari es mantingué
igual, tant el kardo com el decumanus, mentre que l’horreum
remodelà l’espai interior (Jiménez i Ribera 2003: 22), no sabem si mantenint la seua funció o canviant-la més en relació al
fòrum colindant (Ribera 2011: 220).
Dins d’aquesta monumentalització es renovà el fòrum (Ribera 1987: 116). Al costat occidental del solar de l’Almoina resten 8
basaments i part de les columnes del què seria el porticat oriental
del fòrum de la ciutat construït entre el 70 i el 100 dC (Marín, Piá
i Rosselló 1999: 12). La plaça central del fòrum tindria aproximadament 6.900 m2, estava enllosada amb un paviment de pedra
blava d’Alcublas, com també els carrers. Al costat oriental s’hi
accedia mitjançant tres graons des del porticat que l’envoltava.
El paviment presenta una lleugera inclinació cap al centre i una
canaleta tallada als extrems per a la recollida d’aigües pluvials.
[page-n-38--data::data]
Fig. IV.3. Plànol de l’Almoina en època flàvia (Arxiu SIAM).
La cúria, seu de reunions del senat de la colònia, estava localitzada al SE del pòrtic oriental del fòrum i era de planta rectangular, 7 i 8,30 m, amb un sòcol de grans carreus de pedra sobre els
quals s’alça un mur d’encofrat d’opus caementicium i conserva
un paviment d’opus signinum. Al nord d’aquest existí un altre
edifici paral·lel, probablement amb funcions administratives, que
resta quasi totalment destruït per espolis d’època andalusina.
La basílica es trobava al costat meridional de la plaça del
fòrum, front al temple, cosa que denota el lloc preeminent que
tenia ja que en ella es realitzaven transaccions comercial, finan-
ceres i s’administrava justícia. A la cantonada NE del solar es
trobava l’Aedes Augusti, temple dedicat al culte imperial (Escrivà, Jiménez i Ribera 2013: 59).
Damunt del que foren les termes republicanes s’erigí un edifici públic, identificat en un primer moment com un macellum
o mercat (Escrivà, Ribera i Vioque 2010: 54), i recentment com
a una schola o seu d’alguna associació (Huguet i Ribera 2015:
234; Machancoses 2015: 519). Presenta un pati central amb un
pou i deu habitacions al seu voltant. S’accedia a ell des del kardo i les estances es disposaven simètricament en forma de U des
de la porta, mentre que el pou hi quedava quasi al centre. L’edifici adjacent, amb el qual compartia paret, s’ha identificat com
una seu gremial o collegium (Escrivà, Jiménez i Ribera 2013:
64), potser una altra schola (Machancoses 2015: 523). Era de
planta quadrada encara que solament es coneix en part perquè
queda fora dels límits de l’excavació. S’hi accedia des del kardo
a un peristil tetràstil al voltant del qual s’organitzaven diverses
estances, de les quals es coneixen les del costat nord.
A més de les estructures romanes, l’Almoina acull també
restes importants d’èpoques posteriors com són el grup episcopal (catedral, baptisteri i mausoleu); l’espai martirial i la presó
de Sant Vicent; les primeres necròpolis cristianes; l’Alcàsser
andalusí de Balansiya i la seua necròpoli o rauda; i, ja en l’època baix medieval, la construcció de l’edifici que al segle XIV
acolliria l’obra assistencial de l’Almoina.
IV.1.2. estratigrafia
Pou republicà fundacional
Entre la façana oriental de les termes i el kardo, a pocs metres de
l’encreuament entre aquest i el decumanus maximus, aparegué
un pou fundacional excavat en l’argila natural (Álvarez i Ribera
2002; Álvarez et alii 2003: 370). Era de planta rectangular (fig.
IV.4), d’1,25 i 0,70 m, amb una profunditat de 3,29 m, i s’hi
diferenciaven dos estrats superposats (UUEE 60663 i 60690).
El nivell inferior (UE 60690), amb 1,27 m de potència, era una
Fig. IV.4. Secció i foto del pou (UUEE
60663 i 60690) de l’època fundacional de
l’Almoina (Arxiu SIAM).
23
[page-n-39--data::data]
terra llimosa i sorrenca molt compacta amb abundants carbons
i ceràmiques de mitjan del segle II aC i amb grans quantitats
d’ossos d’animals menors d’un any o neonats. El nivell superior
(UE 60663) segellava l’anterior amb una potent capa de 2,02 m
de grava barrejada amb terra sorrenca i argilosa de color cendrós. El material era prou més escàs, tant pel que fa a la ceràmica com a la fauna. Probablement, aquesta capa superior tenia la
funció d’aïllar la inferior, ja que es relaciona amb una deposició
votiva de caràcter públic (Ribera 2010: 273).
Fossa votiva a l’encreuament del decumanus i el kardo
L’any 2002 es localitzà una fossa xicoteta (UE 7707) molt a prop
de l’angle nord-occidental de l’encreuament entre el kardo i el decumanus maximus (Álvarez i Ribera 2002; Álvarez et alii 2003:
376). Presentava una forma rectangular, de 0,92 i 0,46 m amb
0,70/0,80 m de profunditat i estava excavada en l’argila natural.
La part interior d’aquesta estructura tenia un revestiment blanc
de textura argilosa. El seu rebliment (UE 7706) tenia dues capes:
la superior amb restes de cendra i alguns fragments d’ovicaprí
i la inferior sense cendres i amb abundants restes ceràmiques i
faunístiques. Aquesta deposició està situada ben a prop del pou
votiu, de fet, ambdós podrien formar part dels rituals religiosos
i preparatius propiciatoris del traçat i construcció de les vies
urbanes de la nova ciutat (Álvarez et alii 2003: 380).
fòrum (UE 20002). En els dos casos, estaven per davall d’un
paviment de cal (UE 20022) de la primera fase constructiva
que correspon a les primeres estructures amb murs de tàpia
per la qual cosa s’interpretaren com rituals de fundació domèstics (Ribera 2010: 280; Huguet i Ribera 2015: 226).
Pou amortitzat en l’època d’August
En la vuitena campanya d’excavació de l’Almoina s’identificà un gran pou (fig. IV.6) construït amb carreus de pedra
calcària (UE 60314) de planta quadrangular d’1’82 m x 1’54
m i 5’30 m de profunditat (Albiach, Badía i Marín 1997;
Albiach, Ribera i Rosselló 1999). La seua construcció s’ha
datat en l’època republicana, moment en què estarien en ús
les termes i el decumanus a l’oest (Ribera 1998: 426-450)
i una gran cisterna al nord probablement relacionada amb
l’Asklepieion (Albiach, Espí i Ribera 2009: 420). El moment
d’amortització del pou pot precisar-se gràcies al material que
el rebleix i que ha proporcionat una datació en el període
Olles de la primera fase constructiva de l’Almoina
En la zona oriental del porticat del fòrum, entre aquest i l’horreum, per sota dels murs de la primera fase constructiva, es
van trobar dues olles de ceràmica reductora de cuina posades
cap per avall (UUEE 20023 i 20026) (Escrivà, Pascual i Ribera 1991) (fig. IV.5). A l’altre costat del mur de la primera
fase constructiva (UE 2840), en la seua cara meridional, es
diferencià una altra capa (UE 20025) de terra llimosa compacta de coloració marró ataronjada amb alguns carbons aïllats. La seua grossària era de 18 cm. El material no era molt
abundant però sí significatiu, amb la presència exclusiva de
campaniana A i produccions de Cales en les variant Byrsa
401 i 661. Una olla (UE 20023) aparegué per sota dels ciments del mur de la primera fase constructiva (UE 2840) que
divideix la zona en dues parts, i l’altra (UE 20026) estava situada una mica més al sud, just al peu del segon basament del
Fig. IV.5. Detall de l’excavació de la primera fase constructiva de
l’Almoina (Arxiu SIAM).
24
Fig. IV.6. Secció del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat
en l’època d’August (Arxiu SIAM).
[page-n-40--data::data]
Fig. IV.7. Conjunt ceràmic
votiu que amortitzava
el pou datat en l’època
d’August (Arxiu SIAM).
d’August. El rebliment es disposava en capes successives
(UUEE 60476, 60456, 60455, 60358, 60357, 60328, 60326,
60313 i 60297), sincròniques, donada l’homogeneïtat del
material. A la base del pou es recuperaren pedres de dimensions mitjanes, però en general les capes són terra argilosa
amb més o menys concentració de carbons, cendres i ceràmica amb algunes variacions entre elles. Cronològicament,
l’estudi del material ha donat una data molt concreta entre els
anys 5 aC i 5 dC, coincidint amb el moment de reocupació de
la ciutat després de la destrucció de l’època sertoriana (fig.
IV.7, IV.8 i IV.9). Aquests factors, junt a l’especificitat del
conjunt, han fet que se l’interpretés com una ofrena votiva
de caràcter públic probablement emmarcada en els ritus de
fundació, o més ben dit “refundació”, de la ciutat. Recentment, s’ha relacionat amb la lustratio urbis, cerimònia ritual
consistent en una processó purificadora al voltant del cercle
de la ciutat (Ribera 2010: 288).
Dipòsit votiu de l’època de Tiberi al decumanus
L’any 2002 entre l’entrada del fòrum i l’encreuament del decumanus maximus amb el kardo, es va excavar un nivell de textura
sorrenca amb molts carbons (UE 7467) (Álvarez i Ribera 2002;
Álvarez et alii 2003: 380) (fig. IV.10). Era una zona reduïda 2,5
x 2 m just per sota del decumanus maximus, entre l’horreum i
el canal de la cloaca. Estratigràficament, se situava per damunt
dels nivells de destrucció de l’època sertoriana i per sota del
paviment del carrer del segle I dC, i estava envoltada pels rebliments d’anivellació per a la construcció de la via. En aquest
punt, s’identificà gran quantitat de ceràmica completa, tot i que
esclafada, majoritàriament vasos per beure de TSI, ceràmica
de parets fines, ceràmica comuna i ibèrica, però també un quadrants d’Arse, una agulla d’os, peces de pasta vítria i una banya
de cérvol. Sembla que la banya estava disposada en una posició
central i que les peces ceràmiques es repartien al seu voltant.
S’ha apuntat la possibilitat que aquest conjunt foren les restes
d’un sacrifici ritual o una ofrena en forma de libacions amb motiu de la reconstrucció de la via per la reocupació de la ciutat ja
en l’època imperial (Álvarez et alii 2003: 392).
Deposició de gerres de la schola
En la quarta campanya d’excavació de l’Almoina (1990) aparegué una deposició (fig. IV.11) que també es pot relacionar amb
un dipòsit ritual de caràcter privat (Pascual i Ribera 1990). A
l’habitació 2 de l’edifici identificat com a seu d’alguna associació o schola, també denominada habitació “de les tenalles”
emmarcada pels murs UUEE 3064, 3225, 3226 i 3229 es documentà un estrat de gran interès. En el rebliment (UE 3228) de la
rasa de fundació (UE 3227) de les cimentacions, concretament
en l’angle d’unió d’ambdues, es recuperaren sengles peces ceràmiques que s’haurien de relacionar amb un probable ritus que
precediria a la construcció de l’edifici (Ribera 2010: 290). Es
tracta de dues gerres globulars, una d’elles tallada a l’altura de
la panxa i utilitzada com a tapadora de l’altra, completa, en l’interior de la qual es recuperaren alguns ossos d’animal xicotet i
una moneda (UE 3135).
IV.1.3. el material ceràmic
Pou republicà fundacional
(Fig. IV.12 i IV.13; quadre IV.1; annex 1, quadre 1)
La ceràmica de vernís negre proporciona una cronologia del segon terç del segle II aC, amb un predomini de la campaniana A
sobre la ceràmica calena i amb presència minoritària de ceràmica etrusca (fig. IV.14). Predominen les formes de campaniana
A Lamb. 25, 27, 33b, 36, 55 i 68, amb absència de les formes
més modernes com la Lamb. 6, 8 i Morel 113. La ceràmica calena antiga presenta majoritàriament les formes Lamb. 33b i MP
147. Apareix, a més, el denominat Grup II de Valentia amb formes Lamb. 31, 36 i 27B, i una pyxis Lamb. 3 d’origen etrusc.
La ceràmica de parets fines és de procedència majoritàriament itàlica, amb les formes Mayet I i II que cronològicament
es documenten entre l’últim quart del segle II i el primer quart
de l’I aC. Hi ha una llàntia del tipus Ricci D de mitjan del segle
II aC, probablement de procedència itàlica.
Entre les àmfores itàliques predominen les greco-itàliques per
al transport de vi, de procedència tirrènica, adriàtica i brindisina
(fig. IV.15). També apareixen àmfores púniques, de la zona ebusi25
[page-n-41--data::data]
Fig. IV.8. Principals tipus de material ceràmic del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (dibuix P. Mas).
26
[page-n-42--data::data]
Fig. IV.9. Principals tipus de material ceràmic del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (dibuix P. Mas).
27
[page-n-43--data::data]
Quadre IV.1. Percentatges de la ceràmica del pou fundacional de
l’Almoina (UUEE 60663, 60690).
Produccions
Fig. IV.10. Deposició ritual de l’època de Tiberi prèvia a la
construcció del decumanus a l’Almoina (Arxiu SIAM).
Àmfores
C. comuna importada
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
Ceràmica ibèrica
Llànties
Parets fines
Ungüentari
Vernís negre B Cales antiga
Vernís negre B etrusca
Vernís negre B Grup 2
60663 60690
2
1
1
8
7
3
11
10
8
1
1
6
1
1
1
3
Total
%
12
7
3
11
10
9
2
1
6
1
1
2
3
17,6 %
10,3 %
4,4 %
16,2 %
14,7 %
13,2 %
2,9 %
1,5 %
8,8 %
1,5 %
1,5 %
2,9 %
4,4 %
Fig. IV.11. Deposició de gerres sota els murs de la schola de
l’Almoina (Arxiu SIAM).
Fig. IV.13. Percentatges de la ceràmica del pou fundacional de
l’Almoina (UUEE 60663, 60690).
Fig. IV.12. Conjunt ceràmic del pou de l’època fundacional de
l’Almoina (UUEE 60663, 60690) (Arxiu SIAM).
tana i del nord d’Àfrica, com la Tripolitana Antiga que transportava oli. Per últim, es documenta una àmfora del tipus Campaments
Numantins (CCNN) procedent del sud d’Hispània.
La ceràmica itàlica de cuina procedeix de la zona campaniana i també de la zona etrusca. Presenta tres tipus de
formes: patina, patella i tapadora. Entre les patinae apareixen les formes Com-it. 6c de vora bífida (fig. IV.15, Alm.
60690.14), 6d de llavi engrossit (fig. IV.15, Alm. 60690.12)
i 6g de vora triangular (fig. IV.15, Alm. 60690.13). Un fragment de vora de secció triangular pot pertànyer a una sartago
(Com-it. 5a). Les patellae són Com-it. 4a amb ala (fig. IV.15,
Alm. 60690.15) derivades de les antigues lopades. Les tapadores del tipus Com-it. 7a i b (Alm. 60690.18) acompanyarien
a les cassoles anteriors en el servei de cuina. Totes les formes
podrien datar-se en l’últim terç del segle II aC.
Hi ha un grup heterogeni de ceràmica de cuina importada d’orígens desconeguts on destaquen una patella similar a
la forma Com-it. 4a (fig. IV.15, Alm. 60690.16) i una tapadora similar a la forma Com-it. 7a (fig. IV.15, Alm. 60690.17)
de pasta rosa ataronjada molt sorrenca amb desgreixants grossos
28
[page-n-44--data::data]
ALM 60690
Fig. IV.14. Conjunt ceràmic del pou de l’època fundacional de l’Almoina (UUEE 60663 i 60690; dibuix P. Mas).
29
[page-n-45--data::data]
ALM 60690
Fig. IV.15. Conjunt ceràmic del pou de l’època fundacional de l’Almoina (UUEE 60663 i 60690; dibuix P. Mas).
30
[page-n-46--data::data]
ALM 60690
Fig. IV.16. Conjunt ceràmic del pou de l’època fundacional de l’Almoina (UUEE 60663 i 60690; dibuix P. Mas).
brillants i rojos; dos morters, un que podria ser d’origen adriàtic
amb bec molt desenvolupat (fig. IV.15, Alm. 60690.27) i l’altre
probablement d’origen peninsular del qual sols es conserva la
base i que comparteix pasta amb una gerreta amb dues anses.
La ceràmica reductora de cuina apareix representada per
olles (fig. IV.16, Alm. 60690.21, 22, 24 i 38 bis) i olletes (fig.
IV.16, Alm. 60690.19 i 20) de perfil en S i llavi engrossit i les
seues corresponents tapadores (fig. IV.15, Alm. 60690.25 i
26). Aquest grup presenta unes pastes grises i negres amb desgreixants calcaris i es relacionen amb la tradició indígena. Probablement són de producció local o regional.
Per últim, es constata ceràmica ibèrica de cocció oxidant,
entre la qual destaca un kalathos (fig. IV.16, Alm. 60690.46),
i també reductora, amb imitacions de les formes Lamb. 25
i 36, a més de ceràmica de cuina o tosca que aniria al foc.
També hi ha ceràmica ibèrica d’emmagatzematge com àmfores, tenalles i lebes.
El conjunt ceràmic d’aquest pou votiu se situa, cronològicament, cap al tercer quart del segle II aC, data que ve a
coincidir amb el moment de fundació de la ciutat que proporcionen per les fonts escrites, el 138 aC. A més, la peculiaritat
del conjunt índica una deposició poc habitual, probablement
fruit de l’acumulació de les restes i la vaixella utilitzada en un
banquet ritual, que amb posterioritat al seu consum havien de
ser amortitzades ja que havien estat amb contacte amb els déus
(Merrifield 1987: 48). La proximitat a la via i a la ubicació en
allò que fou posteriorment el cor de la ciutat porta a pensar
en un ritus de caràcter públic (Ribera 2010: 273), potser relacionat amb els eixos principals, kardo i decumanus, de la
ciutat en un moment molt inicial de la urbs.
Fossa votiva a l’encreuament del decumanus i el kardo
(Fig. IV.17; quadre IV.2; annex 1, quadre 2)
Entre la ceràmica de vernís negre es documenten majoritàriament campaniana A amb les formes clàssiques Lamb. 28 (fig.
IV.18, Alm. 7706. 9 i 10) i 31 (fig. IV.18, Alm. 7706.11). També hi apareix ceràmica calena, únicament, antiga dels tipus M
28121/2822 (fig. IV.18, Alm. 7706.7), cosa que indica un terme
ante quem del 130 aC per a la formació del conjunt. Probablement d’origen sicilià pareix el Grup I de Valentia/Byrsa 401 (fig.
IV.18, Alm. 7706.8). Entre les ceràmiques de parets fines, també
campanes, s’ha identificat un gobelet de la forma Mayet II (fig.
IV.18, Alm. 7706.6) i també hi ha un fragment d’ungüentari. Les
àmfores itàliques són probablement greco-itàliques (fig. IV.18,
Alm. 7706.12 i 13); entre les púniques hi ha una del tipus Mañà
C (fig. IV.18, Alm. 7706.1), i també hi ha fragments indeterminats d’àmfora ebusitana i d’altres indeterminada. Les olles de
ceràmica de cuina reductora presenten perfils en S (fig. IV.18,
Alm. 7706.2 i 3), tot i que no hi ha exemplars complets. Són
molt semblants a les del pou votiu de l’època fundacional de
l’Almoina, com també les tapadores (fig. IV.18, Alm. 7706.4).
Hi ha ceràmica ibèrica decorada, ceràmica ibèrica tosca, una
olla (fig. IV.18, Alm. 7706.16), i ceràmica ibèrica llisa, concretament un plat del tipus Gr. III.8 (fig. IV.18, Alm. 7706.15).
A més, cal destacar l’aparició d’una possible imitació de vas
púnic o de ceràmiques de parets fines amb parets verticals, lleugerament fusiforme (fig. IV.18, Alm. 7706.5). Per últim, s’ha
identificat un clau de ferro.
El conjunt d’aquesta fossa és quantitativament més escàs
que el pou anteriorment descrit. El material que contenia no
s’adiu amb la interpretació d’una banquet ritual de caràcter
31
[page-n-47--data::data]
Quadre IV.2. Percentatges de la ceràmica de la fossa votiva de
l’Almoina (UE 7706).
Produccions
Àmfores
C. reductora de cuina
Campaniana A
Ceràmica ibèrica
Parets fines llises
Ungüentari
Vernís negre B Byrsa 401
Vernís negre B Cales antiga
7706
%
4
3
3
4
1
1
1
1
22,2 %
16,7 %
16,2 %
22,2 %
5,6 %
5,6 %
5,6 %
5,6 %
Fig. IV.17. Percentatges de la ceràmica de la fossa votiva de
l’Almoina (UE 7706).
11ALM
7706
Fig. IV.18. Conjunt ceràmic de la fossa votiva de l’Almoina (UE 7706; dibuix P. Mas).
32
[page-n-48--data::data]
públic. Tanmateix, la seua ubicació i la contemporaneïtat
ambdós fa pensar en algun tipus de ritual propiciatori diferent al banquet i en relació amb el traçat viari.
Olles de la primera fase constructiva de l’Almoina
(Quadre IV.3)
Com hem esmentat anteriorment, per davall dels paviments de
la primera fase constructiva sota el porticat oriental del fòrum,
s’identificaren dues olles reductores de cuina. Ambdues aparegueren plantades amb la boca cap per avall, semblants a altres
conegudes en les excavacions del carrer Roc Chabás i les Corts
Valencianes (López et alii 1994: 43). Totes elles s’han d’interpretar com deposicions de caràcter ritual (fig. IV.19). Les olles de
l’Almoina presenten un cos globular amb coll marcat i llavi exvasat amb canaletes a la part baixa del cos. Cap de les dues conserva la base que probablement va ser eliminada intencionadament
(fig. IV.20). Una de les olles es va relacionar amb la forma Vegas
1/Com-it. 1 (Ribera 2010: fig. 9), l’altra, es va relacionar amb
una Vegas 2/Com-it. 1b. Presenten pastes que varien de tonalitat
entre el gris, el marró i el ataronjat amb abundants desgreixants
brillants micacis i d’altres orgànics i textura molt sorrenca que
probablement s’han d’interpretar com a una producció no d’origen local o regional sinó importada. A la vuitena campanya de
l’Almoina aparegué una altra olla cap per avall (UE 4695) de pasta marró amb abundants desgreixants blancs i brillants xicotets i
grocs més grans. La seua superfície és marró i negre a l’exterior
i a l’interior roja i negra, sobretot en la part baixa de la paret per
haver estat exposada al foc. No presenta vora ni base retallades
intencionalment i al seu interior es van trobar restes de ferro, concretament una espècie de placa llisa, encara que molt deteriorada.
La ubicació d’aquesta troballa ens fa relacionar-la amb les olles
anteriors pel seu component ritual, encara que es tractaria de actes
diversos. Es trobà sota el mur UE 4443 que separa el caldarium
del praefurnium a les termes republicanes, junt a la deposició ritual de ceràmiques de parets fines i gerretes de ceràmica grisa
emporitana (Huguet i Ribera 2015: 225).
A més, una mica més a l’est, en aquest mateix mur, es trobaren la part inferior de quatre àmfores de procedència itàlica
(Alm. 4681.1, Alm. 4689.1, Alm. 4690.1, Alm. 4691.1). Al seu
interior, hi havia matèria orgànica, espines de peix, restes de
fauna, costelles i maxil·lar de conill, i una llàntia Ricci E (Alm.
4681.2) (Huguet i Ribera 2015: 226). Les deposicions d’olles
cap per avall són habituals en contextos rituals domèstics del
mediterrani romà (Belarte i De Chazelles 2011: 178; Bonghi
Jovino 2006: 37; Bailo et alii 2005: 63) i sovint es relacionen
amb ritus d’inici. Tot i que les deposicions rituals sempre són
difícil d’interpretar, la possibilitat d’un ritual d’inici per aquests
contextos de l’Almoina és molt suggerent.
Quadre IV.3. Produccions ceràmiques i tipologies de les olles
trobades sota el fòrum de l’Almoina (UUEE 20023 i 20026).
Producció/Tipologia
20023
20026
C. reductora de cuina
Olla
Olla Com-it. 1a
1
1
1
1
Fig. IV.19. Olles ceràmiques de l’època republicana de l’Almoina
(UUEE 20223 i 20226; dibuix P. Mas).
a
Pou amortitzat en l’època d’August
(Fig. IV.21; quadre IV.4; annex 1, quadre 3)
El conjunt ceràmic aparegut a l’interior del pou republicà, és
un dels més sorprenents de Valentia, no sols per la seua formació, fruit d’un banquet ritual, sinó també per la seua quantitat
i estat de conservació. S’hi han individualitzat 677 peces (Albiach et alii 1998: 140): 90 de TSI (13,2 % del total ceràmic),
111 de ceràmica de parets fines (16,4 %), 22 llànties (3,2 %),
33 àmfores (3,5 %), 78 peces de ceràmica ibèrica (11,5 %),
211 de ceràmica de comuna oxidant (31,1 %), 39 de ceràmica
b
Fig. IV.20 a i b. Olla ceràmica amb base retallada intencionalment
(UE 20023.1; fotografia A. Franco).
33
[page-n-49--data::data]
Quadre IV.4. Percentatges de les produccions ceràmiques procedents del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August
(UUEE 60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458).
Produccions
Àmfora
C. africana de cuina
C. comuna africana
C. comuna oxidant
C. comuna reductora
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
Ceràmica ibèrica
Llàntia
C. oxidant d’engalba roja
Parets fines llises
Reductora d’engalba negra
C. engalba roja pompeiana
TSI
Vernís negre B Cales tardana
Vernís negre B Cales
60297 60313 60328
60357
60455
60457
60458
Total
%
1
35
4
10
194
17
20
77
1
78
22
6
111
1
3
90
1
2
5,2 %
0,6 %
1,5 %
28,9 %
2,5 %
3,0 %
11,5 %
0,1 %
11,8 %
3,3 %
0,9 %
16,4 %
0,1 %
0,4 %
13,4 %
0,1 %
0,3 %
35
6
3
9
150
13
2
71
1
43
15
6
94
1
2
80
1
2
1
3
1
15
3
4
1
4
2
3
10
24
13
3
1
2
importada (5,7 %) i 77 de cuina (11,3 %); a més d’abundants
restes d’animals, majoritàriament porc, ovella, cabra i gall,
tots individus joves, alguns vasos de vidre orientals i una destral de pedra probablement de carnisser.
La TSI és el conjunt més important i quantitatiu d’aquesta producció trobat a la ciutat (Ribera 2010b: 268). Els segells apareguts indiquen un origen dual, 13 d’Arezzo i set de
Puteoli, predominen les cartel·les rectangulars en el centre,
però també hi ha vuit circulars, quatre oblongues, dos radials
i una intradecorativa. Estan absents els segells in planta pedis i la decoració aplicada, cosa que palesa la formació del
conjunt abans del 10 dC. Pel que fa a les formes, les més
modernes són les Consp. 22.5, 32.1 i 31.2 datades a final del
Fig. IV.21. Percentatges de les produccions ceràmiques procedents
del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època
d’August (UUEE 60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455,
60457 i 60458).
34
60358
1
5
1
regnat d’August (Ettlinger et alii 2002: 90). Les ceràmiques
de parets fines són majoritàriament itàliques, entre les quals
destaquen les formes Mayet 5 i 33, sobretot de producció
sud-itàlica, però també de pasta grisa catalana.
Una peça especial és la llàntia Deneauve IV/Dressel 9
que té com a decoració dos personatges esquarterant un porc.
Aquesta escena és clarament comparable amb el que succeí
en el moment de formació del conjunt, ja que la gran quantitat de suids documentats a l’interior del pou i la destral de
carnisser fan pensar en una escena de sacrifici que potser
és la representada a la llàntia. També hi havia una llàntia
Deneauve VB/Dressel 12 amb dos becs, decoració vegetal
i ansa plàstica triangular, que junt amb la Dressel 9 són les
peces més modernes, ja que podria datar-se entre els regnats
d’August i Claudi.
Entre la ceràmica ibèrica es constaten tant formes clàssiques (kalathos, lebes, tenalles) com altres de marcada influència romana. Apareixen sobretot ceràmiques de rebost,
taula i emmagatzemament. Entre la ceràmica de taula destaquen dos vasos de libacions i una possible cràtera, signe de
l’ús del conjunt.
Entre les ceràmiques de cuina destaquen productes importats de la península Itàlica, que procedeixen tant de la regió vesuviana com de la lacial. De les primeres es registra la
cassola de vora bífida Com-it. 6c (fig. IV.22, Alm 60357.4),
les tapadores Com-it. 7a, b, c (fig. IV.22, Alm. 60358.33),
i les fonts d’engalba roja pompeiana R-pomp. 15 i 17 (fig.
IV.22, Alm. 60328.63). De les segones, probablement procedents de la zona tiberina o dels voltants de Roma, es documenta una cassola de parets altes del tipus Celsa 79.28 (fig.
IV.22, Alm 60328.68) i dos morters Dramont D1 (fig. IV.22,
Alm. 60328. 135/136).
Aquest conjunt és el primer on es constata l’arribada de
ceràmica africana de cuina a la ciutat de Valentia (fig. IV.23
i IV.24). Tot i que és relativament escassa, prova l’arriba-
[page-n-50--data::data]
Fig. IV.22. Ceràmica de cuina itàlica del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (60297, 60313, 60328,
60357, 60358, 60455, 60457 i 60458; dibuix P. Mas).
da d’aquests productes ja en l’època tardoaugustal. Apareix
una tapadora del tipus Òstia II, 302 amb perfil complet (fig.
IV.23, Alm. 60328.69) i dues vores de cassola del tipus Òstia
II, 306 Alm. (fig. IV.23, 60455.9) i Òstia II, 314 (fig. IV.23,
Alm. 60455.26). També s’ha documentat un conjunt de ceràmica probablement africana que no va al foc. Presenta una
pasta que varia del beix o rosa fins al marró/ataronjat amb
desgreixants visibles de punts de cal, quars i mica. L’engalba és crema-blanquinosa o crema-grisosa probablement per
la utilització d’aigua de mar en la fabricació. Morfològicament, hi ha formes obertes del tipus bol de mesura mitjana
(fig. IV.24, Alm. 60328.129, 130 i Alm. 60455.31) i xicoteta
(fig. IV.24, Alm. 60328.131) i formes tancades del tipus gerra
(fig. IV.24, Alm. 60328.132 i 128) i ampolla (fig. IV.24, Alm.
60328.126 i 127). Tot i que no s’han trobat paral·lels exactes, a Cartago hi ha formes locals que recorden aquests bols
i gerres (Fulford i Peacock 1994: 70) datades en els segles
I aC i I dC. A més, també s’assemblen a alguns conjunts de
Cartagena (Pérez Ballester, Borredá i Cebrián 1995: 196).
Pel que fa a les importacions procedents del Mediterrani Oriental, s’ha documentat una possible ampolla amb coll
llarg, estret i dues anses (fig. IV.23, Alm. 60358.30). La seua
pasta és del tipus pasta fullada de color marró claret amb
moltíssima mica, molt similar a les produccions d’àmfores
monoansates de Sardes.
Tractarem ara la ceràmica comuna probablement de producció local o regional que es pot diferenciar en dos grups
majoritaris: la ceràmica de cuina, amb pastes predominant-
Fig. IV.23. Ceràmica africana de cuina
i oriental del pou de l’Asklepieion de
l’Almoina amortitzat en l’època d’August
(60297, 60313, 60328, 60357, 60358,
60455, 60457 i 60458; dibuix P. Mas).
35
[page-n-51--data::data]
Fig. IV.24. Ceràmica comuna africana del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (60297, 60313, 60328,
60357, 60358, 60455, 60457 i 60458; dibuix P. Mas).
36
[page-n-52--data::data]
ment reduïdes però també oxidants, i la ceràmica comuna
de cocció oxidant, i amb pocs exemplars tractarem també
de la ceràmica reductora de taula. La ceràmica de cuina de
producció regional (fig. VI.25) presenta superfícies fosques,
negres o grises, i pastes dures reduïdes i en menor mesura oxidants, amb abundants desgreixants de cal i quars que
li confereixen un aspecte granulós. Tipològicament es documenten ampolles, olles i olletes, marmites i una cassola, totes per anar al foc i també tapadores com a element
auxiliar. Les olles són el recipient més abundant en format
gran i mitjà, sempre amb coll marcat i vora quadrangular (fig. VI.25, Alm. 60328.51 i 58), triangular (fig. VI.25,
Alm. 60455.11) o arrodonida (fig. VI.25, Alm. 60358.57).
També són molt abundants les tapadores de perfil senzill
amb pom i vora arrodonida (fig. VI.25, Alm. 60455.10/53).
Les marmites de cos globular poden ser amb vora en ala
(fig. VI.25, Alm. 60328.55) o amb llavi quadrangular (fig.
VI.25, Alm. 60328.54). Entre les gerres destaca una forma de
cos ovoide amb coll curt però ample i vora trilobulada amb una
ansa (fig. VI.25, Alm. 60328.47). Per últim s’ha documentat una
cassola baixa de perfil senzill amb vora marcada per una canaleta (fig. VI.25, Alm. 60328.62). Tots aquests recipients presenten
una base còncava-convexa i uns trets morfològics similars que
permeten identificar-los com un grup unitari, tot i que probablement procedien de més d’un taller. Aquesta producció entroncaria amb la posterior ceràmica de cuina reductora regional de
l’època imperial (Huguet 2012: 436).
El grup de ceràmica comuna de cocció oxidant és el més
abundant (fig. IV.26 i IV.27), com sol passar habitualment.
Hi ha un gran repertori ceràmic amb formes molt comunes i
d’altres molt específiques. Les pastes, procedents de diferents
tallers probablement locals o regionals, són de tonalitats beix/
ataronjada, depurades amb desgreixants fins blancs i brillants
majoritàriament. La forma més abundant sense cap mena de
dubte són les gerres, Gr. I Urceus, sobretot la forma Vegas
44 (fig. IV.26, Alm. 60358.46), és a dir, gerres de cos oval o
globular amb coll sense diferenciar amb una o dues anses (fig.
IV.26, Alm. 60328.51). Hi ha també una gerra amb cos globular
i coll alt i ample amb dues anses, Vegas 37 (fig. IV.26, Alm.
60328.154), molt semblant a l’exemplar documentat en aquest
mateix pou amb engalba exterior anteriorment descrit (fig.
IV.24, Alm. 60328.132); una ampolla o Gr. II Lagoena, Vegas
38, també molt semblant a un altre recipient amb engalba (fig.
IV.24, Alm. 60328.126), de cos globular coll llarg i estret, vora
motllurada a l’exterior i una ansa (fig. IV.26, Alm. 60328.155).
Entre els recipients oberts destaquen un gran bací obert (fig.
IV.27, Alm. 60328.134), Gr. VI Lebes, que recorda als lebes de
tradició ibèrica; un petit bol (fig. IV.27, Alm. 60328.144) que
possiblement imita una copa Consp. 14 o 15 de TSI; i els plats
de perfil senzill amb vora bífida (fig. IV.27, Alm. 60328.142)
o reentrant (fig. IV.27, Alm. 60328.139). Per últim, són també
abundants les tapadores de parets llises i vora arrodonida amb
pom (fig. IV.27, Alm. 60328.148) o peu anellat (fig. IV.27, Alm.
60328.146) amb diferents mesures.
La ceràmica reductora de taula és un grup molt reduït a
nivell quantitatiu però molt interessant des del punt de vista
formal, ja que alguns dels seus recipients són del tot peculiars.
Entre les formes habituals es troben les olletes (fig. IV.28, Alm.
60328.165 i 166) i els plats (fig. IV.28, Alm. 60358.28/29 i fig.
IV.28, Alm. 60455.16) que podrien imitar als plats Consp. 1 i
5/10 de TSI. Potser aquests plats hauríem de relacionar-los amb
la ceràmica grisa emporitana tardana amb algunes formes de la
qual presenten certa ressemblança (Casas i Nolla 2012: 648).
Hem deixat per al final una peça única en el context ceràmic
de la ciutat de Valentia. Aquest unicum és un recipient tancat
amb filtre que presenta un cos globular amb peu baix i ansa (fig.
IV.28, Alm. 60328.167). La part superior del cos té decoració
burilada i bec horitzontal.
En l’època romana es coneixen recipients amb filtre, tipus clibanus, per a la cocció dels aliments al vapor, tanmateix no és el que ací presenten ja que aquest recipient no
està destinat a anar a foc i les seues dimensions són reduïdes. S’ha identificat com un guttus, tot i que la tipologia és
una mica diferent dels models clàssics (Morel 1981: 418).
La desaparició del guttus sol datar-se al voltant del segle II
aC (Niveau 2009: 162), tanmateix la seua funció votiva per
a ofrenes i libacions (Principal 1998: 14) sembla acord amb
una deposició ritual.
Les àmfores són bàsicament d’origen peninsular i
vinàries, dels tipus Dressel 2/4 i Oberaden 74 tarraconenses,
Haltern 70 bètiques i PE 25 eivissenques; i per al transport
de saladures de peix i derivats, de les formes Dressel 7/11 i
Dressel 12. A més es documenten àmfores itàliques, orientals
i púniques amb caràcter residual.
Com hem esmentat, aquest voluminós conjunt està ben
datat tant per la vaixella fina com per les àmfores i les ceràmiques comunes d’importació.
Dipòsit votiu de l’època de Tiberi al decumanus
(Fig. IV.29; quadre IV.5; annex 1, quadre 4)
La ceràmica d’aquest conjunt estava disposada al voltant d’una
banya de cérvol i es compon majoritàriament de vasos per a
beure i formes tancades per a la contenció de líquids, encara
que també es documentaren dues cassoles (fig. IV.30). Contràriament a les deposicions rituals republicanes associades al
decumanus, aquest conjunt no es va dipositar en una fossa o pou
excavat expressament per a aquesta funció. Sembla que al moment de reconstrucció de la via es disposà el material sobre el terra i immediatament es cobrí amb aportacions que feren que les
ceràmiques s’aixafaren (fig. IV.31 i IV.32). Les formes presents
de TSI que es poden identificar es redueixen a quatre: la forma
Consp. 13.2.1 (fig. IV.31, Alm. 7467.30), el plat 14.4.1 amb segell il·legible (fig. IV.31, Alm. 7467.31), la forma 33 i la Drag.
11, a més d’un plat amb segell CVB (fig. IV.32, Alm. 7467.8).
Hi ha alguns fragments de campaniana A i de ceràmica de vernís
negre de Cales que s’han de considerar com a residuals.
El grup de ceràmiques de parets fines és el més nombrós
i significatiu de tots. Apareix un sol fragment de ceràmica
de parets fines itàliques de la forma Mayet 12 tan habitual
als contextos republicans (Ribera i Marin 2003-2004: 292);
també un únic exemplar de parets fines de procedència catalana, de la forma 61; la resta són parets fines eivissenques de
pastes reductores, entre les quals es documenten les formes
López/Estarellas 3C (Alm. 7467.57), Mayet 10, Mayet 14
(fig. IV.31, 7467.35), López/Estarellas 21A (fig. IV.31, Alm.
7467.39, 40, 41 i 42), similis Mayet 38/ Marabini XLII (fig.
IV.31, Alm. 7467.11); i oxidants, entre les quals destaquen
les formes obertes López/Estarellas 3D (fig. IV.31, Alm.
37
[page-n-53--data::data]
Fig. IV.25. Ceràmica regional reductora de cuina del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (UUEE 60297,
60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458; dibuix P. Mas).
38
[page-n-54--data::data]
Fig. IV.26. Ceràmica comuna de cocció oxidant del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (60297, 60313,
60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458; dibuix P. Mas).
7467.38), Mayet 4b, Mayet 10 (fig. IV.31, Alm. 7467.52, 54,
55 i 59), López/Estarellas 10 C, Mayet 14 (fig. IV.31, Alm.
7467.5), similis Mayet 38/Marabini LXII (fig. IV.31, Alm.
7467.6), Mayet 32 (fig. IV.31, Alm. 7467.37, 45 i 46), Mayet
35 (fig. IV.31, Alm. 7467.47) i les formes tancades similis
Mayet 52, López Mullor 61/Marabini LVIII (fig. IV.32, Alm.
7467.36). S’han documentat sis llànties, dos de les quals
amb perfil complet de la forma Dr. 4 o Volgelkpflampen (fig.
IV.32, Alm. 7467.3 i 13) de procedència itàlica, una del tipus
Den. III, una IVA i dues IV-V.
Les àmfores són escasses i alguns fragments són de caràcter
residual com la Dressel 1A itàlica i la Lamb. 2 adriàtica. Tanmateix es documenten àmfores bètiques de vi i saladures dels tipus
Dressel 28 i Haltern 70 i Dressel 7 i 12 respectivament.
Entre la ceràmica comuna d’importació apareixen fragments
de tapadores itàliques de la forma Com-it. 7a i b, una base de morter de la forma Com-it. 8 i una patinae d’engalba roja pompeiana
procedent de la Campània del tipus R-pomp. 13 (fig. IV.32, Alm.
7467.4). També apareix una tapadora africana assimilable a la
forma Òstia II, 302 i una cassola Òstia II, 306. Aquesta última
amb una cronologia que se situa entre Tiberi i els Flavis. També
interessant és el lagynos probablement itàlic que acompanyava
als vasos i que formaria part del servei de taula per a servir el vi
als banquets. La ceràmica de cuina de cocció reductora està escassament representada, amb una única olla que podria pertànyer
al tipus ERW 1.2 (Reynolds 1993: 97; Huguet 2012: 437).
La ceràmica comuna de cocció oxidant és abundant i variada
quant al repertori. Probablement és de procedència local o regional
i, tot i que hi ha formes que recorden les ibèriques, disten d’elles en
tècnica, pastes i acabats. Com és habitual les formes predominants
són les gerres, Gr. I Urceus, en les variants de llavi motllurat i graó
intern per a tapadora, Vegas 43 (fig. IV.32, Alm. 7467.24) o amb
doble motllura (fig. IV.32, Alm. 7467.20). Apareixen a més formes
amb vora triangular (fig. IV.32, Alm. 7467.17) i d’altres amb coll
curt i més tancat assimilable a la forma Vegas 44. Com a olla de
contenció del tipus Gr. VIII Aula/olla, hi ha un recipient molt similar a les olles reductores de cuina regional, però que no es tracta
d’una olla per posar al foc. També abundaven les formes obertes,
tant els grans recipients del tipus lebes, Gr. VI Lebes, amb clares
reminiscències ibèriques (fig. IV.32, Alm. 7467.10), com els recipients xicotets com el bol que probablement imita la forma Consp.
14 (fig. IV.31, Alm. 7467.21). Finalment, cal destacar una ansa en
39
[page-n-55--data::data]
Fig. IV.27. Ceràmica comuna de cocció oxidant del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August (UUEE 60297,
60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458; dibuix P. Mas).
Fig. IV.28. Ceràmica comuna de cocció reductora del pou de
l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August
(UUEE 60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i
60458; dibuix P. Mas).
40
Fig. IV.29. Percentatges de les produccions ceràmiques procedents
del dipòsit votiu de l’Almoina (UE 7467).
[page-n-56--data::data]
Quadre IV.5. Percentatges de les produccions ceràmiques
procedents del dipòsit votiu de l’Almoina (UE 7467).
Produccions
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna importada
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
Gris emporitana
Ceràmica ibèrica
Llànties
Parets fines
Pondus
C. engalba roja pompeiana
TSI
7467
%
7
2
1
30
3
6
1
1
19
6
44
1
1
6
5,5 %
1,6 %
0,8 %
23,4 %
2,3 %
4,7 %
0,8 %
0,8 %
14,8 %
4,7 %
34,4 %
0,8 %
0,8 %
4,7 %
forma de cinta decorada amb una voluta que probablement formaria part d’una cràtera de la qual no resta res més (fig. IV.32, Alm.
7467.29) i un possible colador o filtre.
En aquest context hi ha un exemplar de ceràmica grisa emporitana tardana, un bol amb decoracions d’ones similar a la forma 4.4
(fig. IV.31, Alm. 7467.1) (Casas i Nolla 2012: 649) de cronologia
de l’època d’August i posterior. Continuant amb la ceràmica ibèrica, s’han registrat 14 individus, dels quals destaquen els kalathoi,
ja que són la forma predominant tant amb decoració (fig. IV.32,
Alm. 7467.27) com llisos, i les tenalles (fig. IV.32, Alm. 7467.28).
Per últim, cal esmentar l’aparició d’un pondus tronco-piramidal amb marca en forma de V a la part superior (fig. IV.32, Alm.
7467.15), una agulla d’os, una peça de pasta vítria, un anell de
bronze, un clau de ferro i un fragment de bronze en forma de S
o serp (fig. IV.32, Alm. 7467.39). A més, es recuperà la banya de
cérvol, que semblava tindre una posició central en la deposició, dos
fragments de closques d’ou i tres petxines marines.
La peculiaritat d’aquest conjunt és que s’associés amb una deposició ritual, posant-se en relació amb la reconstrucció del traçat
viari en el moment de reocupació de la ciutat després del hiatus
d’abandonament des de la destrucció de l’època sertoriana. Cronològicament, és sobretot el conjunt de ceràmiques de parets fines
el que precisa, en l’època de Tiberi, la formació del conjunt.
Deposició de gerres de la schola
(Fig. IV.33; annex 1, quadre 5)
Les dues gerres trobades són de cocció oxidant amb una pasta
de tonalitats beix/ataronjada amb desgreixants fins blancs i brillants. Morfològicament la gerra que està completa és de cos
globular amb coll poc marcat i vora exvasada arrodonida, presenta una ansa en forma de cinta i una base convexa amb peu
xicotet. La segona peça identificada, també una gerra globular
de pasta oxidant, està trencada intencionadament en la part superior, probablement perquè fera de tapadora de la primera.
Aquesta deposició també votiva seria de caràcter privat relacionada amb els rituals d’inici de la construcció de l’edifici.
Fig. IV.30. Detall del dipòsit votiu de l’Almoina (Arxiu SIAM).
IV.1.4. conclusions
Els anys d’excavació i estudi sistemàtic del solar de l’Almoina
el descobriren com un punt neuràlgic de la ciutat degut a la seua
proximitat amb el fòrum i d’altres edificis centrals de la urbs. A
nivell ceramològic, ha proporcionat un ampli ventall cronològic
mitjançant el qual s’ha pogut estudiar, sobretot, l’època republicana i el període d’August de la ciutat. Tanmateix, hem escollit uns
contexts ceràmics que hem considerat adients per al nostre treball
però hi ha molts altres contexts interessants encara per estudiar,
com són els estrats datats en el moment de destrucció sertoriana,
alguns contexts de l’època d’August i d’altres imperials.
Per a l’època republicana s’ha tractat el material del pou fundacional, la fossa votiva entre el decumanus i el kardo i les deposicions d’olles sota els paviments de les primeres construccions en
la zona que després seria el fòrum. A més cal esmentar l’existència
de les deposicions rituals sota el mur de les termes (fig. IV.34) amb
una concentració de ceràmiques de parets fines i de gerretes de
ceràmica grisa emporitana per un costat i per l’altre, una mica més
a l’est, el terç inferior de tres àmfores greco-itàliques i una Dressel 1A repletes de terra de coloració grisa amb carbons, espines de
peix, restes de conill i en una d’elles una llàntia de la forma Ricci E
(Huguet i Ribera 2015: 225).
Per a l’època imperial s’ha estudiat el pou votiu d’època
d’August, la deposició ritual de l’època de Tiberi en el decumanus i la deposició d’olles en la schola. Com es veu clarament,
tots són contexts votius, probablement relacionats amb els rituals d’inici de les construccions o funció apotropàica, com s’ha
dit en alguna ocasió per a calmar els ànims dels esperits dels
lloc que s’anava a destorbar (Huguet i Ribera 2015: 240).
L’estudi d’aquestes troballes ha proporcionat una sèrie de conjunts ceràmics ben datats que s’han convertit en conjunts de referència a la ciutat de Valentia. A més a més han permés endinsar-se
en un tema que va molt més enllà de l’estrictament ceramològic i
que té més a veure en les creences, ritualitat, superstició, en definitiva, en la religió i la concepció del món dels romans (fig. IV.35).
41
[page-n-57--data::data]
Fig. IV.31. Conjunt ceràmic de la deposició votiva del decumanus de l’Almoina (UE 7467; dibuix P. Mas).
42
[page-n-58--data::data]
Fig. IV.32. Conjunt ceràmic de la deposició votiva del decumanus de l’Almoina (UE 7467; dibuix P. Mas).
43
[page-n-59--data::data]
Fig. IV.33. Gerra votiva de l’època flàvia de l’Almoina (UE 3135;
dibuix P. Mas).
Fig. IV.35. Plànol de situació de les troballes rituals de l’Almoina a
l’època republicana (Arxiu SIAM).
IV.2. CARRER DE ROC CHABÀS (3 i 4 ROC)
IV.2.1. excavació
De les quatre excavacions que s’efectuaren en aquest solar centrarem la nostra atenció en les dues últimes, realitzades els anys
1993 (3 ROC) i 1994 (4 ROC).
La tercera campanya d’excavació del solar que s’estenia entre els carrers Roc Chabàs, Unió i el carrer Salvador i la plaça
de Crespins, s’inicià l’1 de setembre i va concloure el 23 de
desembre del 1993 sota la direcció de Enrique Ruiz i Rafaela
Soriano. Es centrà a finalitzar la cala A, començada amb anterioritat, que havia arribat fins a estrats imperials amb la troballa
d’un paviment ben conservat. L’evolució dels treballs deixà al
descobert els nivells de l’època republicana amb murs i estances
pertanyents a una edificació i una sèrie de pous i estructures
hidràuliques (Soriano et alii 1993).
La quarta campanya d’excavació del solar del carrer Roc
Chabàs s’inicià el 17 de gener i va concloure el 13 de maig del
1994 sota la direcció de Isabel López, Enrique Ruiz i Rafaela
Soriano. Aquesta última intervenció acabà amb les tasques arqueològiques que, en conjunt, han proporcionat una seqüència
estratigràfica que va des de la segona meitat del segle II aC fins
a l’època contemporània (Soriano, Ruiz i López 1995).
De l’època romana republicana, les primeres evidències
arqueològiques com en altres llocs de la ciutat eren forats
de pal i fosses associades al primer hàbitat campamental de
la colònia Valentia (fig. IV.36). D’entre aquestes fosses en
destaca una, pel seu component simbòlic i el material que
contenia, ja que es tracta d’una fossa ritual de fundació.
Fig. IV.34. Dos conjunts ceràmics apareguts sota el mur de les Es documentà també una primera fase de construcció amb
termes de l’Almoina i interpretats com de deposicions rituals murs de maçoneria irregular travada amb terra i una segona
(dibuix P. Mas).
fase de construcció més estable amb murs ben construïts.
44
[page-n-60--data::data]
Fig. IV.36. Planta de les dues fases de l’època republicana documentades a l’excavació del carrer Roc Chabàs (Arxiu SIAM).
A més, es trobaren diferents habitacions al sector nord i un
gran porticat al sud que podria ser el porticat d’un carrer o
d’un temple (fig. IV.37).
De l’època d’August, es documentaren diverses estances entre les quals destaca una gran habitació de 40 m2 decorada amb
un mosaic d’opus signinum tesselatum que delimitava dos sectors
amb la decoració. Just a l’est d’aquesta habitació es va excavar
un forn, també de la mateixa època del qual no hi ha dades per
saber si era un forn domèstic o de producció industrial. Sorprèn la
seua ubicació, a dins de l’edifici, just al costat de la gran habitació
del mosaic. Els seus excavadors interpretaren el conjunt com una
unitat domèstica, hipòtesi mantinguda recentment (Peñalver 2018:
485), però altres autors ho han relacionat amb un possible temple
(Machancoses 2015: 495). Pel que fa al porticat de l’època republicana sembla que en aquest moment deixà d’estar en ús.
Al segle I dC, les estàncies del sector nord continuaren en
ús: s’amortitzà el forn amb un paviment d’opus signinum i alguns murs es destruïren i se’n construïren de nous, com en el
cas de l’habitació del mosaic, que es dividí en dos, i la part sud
passà a formar part de l’habitació meridional. Al sector nord, a
l’espai que havia ocupat el porticat, es construïren una o dues
estances de les qual sortien dos canalitzacions.
Aquestes estructures estigueren en ús des del segle I dC fins
al III amb remodelacions puntuals i de poca entitat. El rebliment
que amortitzava el conjunt data del tercer quart del segle III dC.
En ell aparegueren restes de pintura mural i de paviment, d’opus
signinum, i la seua datació ve donada per la presència d’un tresor
de 89 monedes de bronze que probablement estiguera amagat en la
part superior del sostre o les teules. Aquest estava compost per un
as ibèric, 2 semis republicans, 44 monedes de Galié, 10 de Claudi II, 10 de Claudi II pòstum, 4 de Valerià I, 3 de Salonina, 1 de
Maximí, 1 de Volusià, 1 de Marcià, 1 de Valerià II, 1 de Saloní, 8
indeterminades i 2 frustres (Ribera i Salavert 2005: 141).
El sector nord presentava moltes fosses del període tardà
que, en ocasions, afectaven fins i tot els estrats estèrils, per la
qual cosa els nivells romans estaven clarament malmesos. Per
sobre aparegueren restes de vivendes i abocadors d’època emiral molt arrasades per les construccions andalusines posteriors.
Al segle XI va aparèixer el traçat d’un carrer i les vivendes van
patir remodelacions al llarg del segle XII i XIII.
En l’època baix medieval el carrer veié reduïda la seua amplada probablement en favor d’una de les edificacions, potser
el palau de Crepí (Soriano, Ruiz i López 1995: 36). De l’època
contemporània es documentaren un semi-soterrani de la vivenda existent i dos pous.
IV.2.2. estratigrafia
Fossa votiva fundacional
Durant la quarta campanya d’excavació (1994) es va documentar una fossa ovalada de 3 x 2 x 0,70 m plena majoritàriament
de ceràmica, ossos i cendres (fig. IV.38). Aquesta presentava
45
[page-n-61--data::data]
dos estrats separats per un altre de cendres: l’inferior (UE 2479),
d’uns 35 cm, era de terra molt sorrenca amb graves de coloració marró fosc. Sobre aquest es trobava d’una capa uniforme de
cendres de 3 cm d’espessor. Sobre ella hi havia un estrat (UE
2470) de 10 cm compost per una terra dura de color taronja
rubefacta pel contacte amb les cendres encara calentes. Aquesta
fossa respon probablement a un ús ritual, un dipòsit votiu fruit
d’un banquet (Ribera 1995: 194). Aparegueren abundants peces
senceres de ceràmica, en concret 44, majoritàriament de procedència itàlica, entre les quals hi ha àmfores de vi i ceràmica de
cuina de la Campània, copes de vernís negre de Cales i Nàpols i
gobelets per a veure de l’Etrúria. També hi havia àmfores d’oli
de la Tripolitània, gerres de ceràmica grisa emporitana, pàteres
ibèriques i una gerra de ceràmica de cocció oxidant per a vi de
terrisseries romanes. El conjunt de material permeté datar la troballa entre els anys 150 i 130 aC. A més a més, s’hi registraren
restes de fauna, concretament les extremitats posteriors d’animals neonats, d’ovicaprins, bou, porc, cavall, gat i un possible
dit humà; i també de caragols, petxines i closques d’ou. Aquest
peculiar conjunt sembla que tingué una ràpida amortització i es
va cremar la part superior de la fossa. Tot açò fa pensar en un
conjunt de caràcter ritual, és a dir, després d’un banquet cerimonial la vaixella utilitzada i les restes s’abocaren a una fossa perquè es consideraven no aptes per als humans, ja que havien estat
en contacte amb els déus i per tant no es podien tornar a utilitzar
(Ribera 2010: 276). Per damunt d’aquesta fossa, amortitzant-la,
es construí el mur de l’edifici, amb una orientació N-S.
Fossa votiva republicana
Fig. IV.37. Vista de les estructures romanes de l’excavació del
carrer Roc Chabàs (Soriano et alii 1993).
Era un nivell de pedres que cobria una potent capa de cendra
(UUEE 1482 i 1483). Col·locada cap avall hi havia una olla de
ceràmica reductora de cuina. Sobre aquest conjunt s’edificaren
els murs de l’angle SO de l’habitació G, cosa que fa pensar en
algun tipus de ritual d’inici associat a la construcció de la nova
edificació. Els nivells d’ocupació dels murs poden datar-se a
l’inici del segle I aC, data ante quem per a la deposició ritual.
Pou circular
Al sector SO es localitzà un pou de forma arrodonida (UE 1637),
d’1,5 m de diàmetre aproximadament i 8 m de profunditat (fig.
IV.39). Probablement en principi tenia una funció hidràulica.
Les dues unitats que amortitzen el pou (UUEE 1612=1642) estaven repletes de materials ceràmics que han permès datar la
seua amortització en el primer quart del segle I aC.
Pou quadrangular de pedra
Fig. IV.38. Final de la fossa votiva de fundació UE 2479 documentada
sota l’edifici de Roc Chabàs (Soriano, Ruiz i López 1995).
46
La tercera campanya d’excavació encara aportà un altre conjunt ceràmic interessant amortitzant una estructura hidràulica,
en concret un altre pou (fig. IV.40). Al sector central, no massa lluny del pou circular, se’n documentà un altre de planta
quadrangular de maçoneria de grandària mitjana i gran sense
enlluït (UE 1600). Les seues dimensiones eren 2,14 m x 1,28
m i 4 m de profunditat, però el mur nord no es va poder excavar en la seua totalitat perquè s’endinsava fora dels límits de
l’excavació. Aquest pou va ser amortitzat per diferents capes
successives que aportaren gran quantitat de material arqueològic. Els nivells més profunds (UUEE 1616, 1580 i 1568) mostraven clars signes d’haver estat en contacte amb l’aigua, cosa
que conferma que el material fou abocat al pou quan encara
tenia aigua al seu interior i, potser, estava en ús. La ceràmica
[page-n-62--data::data]
Fig. IV.39. Pou circular UE 1637 colgat amb
material de l’època pre-sertoriana (Soriano
et alii 1993).
Fig. IV.40. Pou de forma quadrangular construït amb murs de maçoneria irregular
(UE 1600) obliterat amb material ceràmic de l’època prèvia a la derrota sertoriana
(Soriano et alii 1993).
recuperada procedent d’aquest apunta cap a una cronologia
del primer quart del segle I aC. Per damunt d’aquests estrats,
reblint encara el pou, hi ha d’altres de menor consistència i
amb menor quantitat de material (UUEE 1513, 1542, 1554,
1560 i 1561). Aquest paquet es podria datar en època sertoriana, al voltant de 80/75 aC.
IV.2.3. el material ceràmic
Fossa votiva fundacional
(Fig. IV.41; quadre IV.6; Annex 1, quadre 6)
El rebliment (UE 2479) de la fossa documentat en la quarta
campanya d’excavació al carrer Roc Chabàs va proporcionar 44
peces ceràmiques en un estat de conservació molt bo que foren
estudiades en un article específic per Ribera (1995: 187) (fig.
IV.42). Gran part d’aquestes peces estan senceres (fig. IV.43) i
no presenten marques d’ús. La interpretació que se li donà, ja
des del moment de la seua troballa, era la d’una deposició de
caràcter ritual de l’època fundacional de la colònia.
La ceràmica de vernís negre és escassa però significativa, una
copa Lamboglia 31 de campaniana A (fig. IV.42, 4 Roc 2479.1) i
una altra Montagna Pasquinucci 127/Morel 3121g de ceràmica calena (fig. IV.42, 4 Roc 2479.2), que poden datar-se a mitjan del segle II aC. A més, hi havia una única llàntia, sense vernís, de forma
circular sense apèndix, amb un xicotet orifici com a bec (fig. IV.42,
4 Roc 2479.44), que podria ser de la forma Lattes I. Les ceràmiques
de parets fines del dipòsit són tres exemplars de la forma Mayet II
(fig. IV.42, 4 Roc 2479.3, 4 i 5) i un de la Mayet I.
La ceràmica més abundant de la fossa són les ceràmiques
comunes, en especial les itàliques de cuina, entre les quals destaquen les olles i cassoles (Bats 1988: 67-69).
També hi havia una cassola de ceràmica púnica de parets
baixes, rectes i lleugerament exvasades amb llavi arrodonit i
fons còncau (4 Roc 2479.21). La seua pasta és porosa i rugosa
de color gris amb el nucli taronja i una engalba beix a l’interior
i marró a l’exterior. Podria ser una forma Lancel 273 (Lancel
1987: 108) o una cassola de la forma III.2 (Guerrero 1995) pròpia dels segles III i II aC.
Quadre IV.6. Percentatges del material ceràmic procedent de la fossa
votiva fundacional UE 2479 de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
Fig. IV.41. Percentatges del material ceràmic procedent de la fossa
votiva fundacional UE 2479 de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
Produccions
Àmfores
C. clara recent
C. itàlica de cuina
C. púnica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
Ceràmica ibèrica
C. grisa emporitana
Llànties
Parets fines
Vernís negre de Cales
2479
13
1
10
1
2
2
15
1
1
4
1
%
25,5 %
2,0 %
19,6 %
2,0 %
3,9 %
3,9 %
29,4 %
2,0 %
2,0 %
7,8 %
2,0 %
47
[page-n-63--data::data]
Fig. IV.42. Conjunt ceràmic aparegut a la fossa votiva sota l’edifici de Roc Chabàs (Ribera 1995).
48
[page-n-64--data::data]
a
b
Fig. IV.43 a i b. Olla itàlica de cuina importada de la fossa ritual
amb esgrafiat al cos (UE 2479; fotografies A. Franco).
Entre la ceràmica itàlica de cuina, les olles que apareixen
són dels tipus Com-it. 1a (fig. IV.42, 4 Roc 2479.18), de cos
globular, coll marcat, vora exvasada de perfil triangular (fig.
IV.43); i Com-it. 1b, de cos globular, coll marcat i vora ametllada (fig. IV.42, 4 Roc 2479.20). Pel que fa a les cassoles,
les patinae són més abundants i, encara que en trobem també de dos tipus, presenten una major varietat formal, de les
formes Com-it. 6d (fig. IV.42, 4 Roc 2479.9, 10 i 14), amb
quatre exemplars de vora bífida; i Com-it. 6e (fig. IV.42, 4
Roc 2479.11, 12 i 13), amb fons pla, parets exvasades i rectes i vora simple. Aquesta forma és relativament escassa i
està datada entre mitjan del segle II i mitjan de l’I aC a la
península Ibèrica (Aguarod 1991: 92). A més, hi ha un agafador de tapadora que no és possible classificar. Ens trobem en
un moment cronològic en què els caccabus no han substituït
les ollae, procés que es dóna al segle I aC (Bats 1988; Huguet 2013: 309), i també caldria dir que no hi ha encara cap
peça de ceràmica d’engalba roja pompeiana documentada en
estrats previs a la derrota sertoriana a la ciutat de Valentia
(Marín i Ribera 2002: 125). Pel que fa a l’origen d’aquestes
produccions, majoritàriament procedeixen de la Campània,
però en algun cas en resta desconegut. L’olla completa no
és de pasta vesuviana amb desgreixants volcànics, però presumiblement és de procedència itàlica (fig. IV.43). Presenta
una pasta grisa amb desgreixants també grisos i marrons de
grandària mitjana i brillants molt fins. Els desgreixants són
visibles en superfície i aquesta és allisada de color gris clar
i gris fosc. Cap la possibilitat que fóra una olla de producció
etrusca, però no en tenim la certesa.
A més a més, hi ha una gerra de pasta clara recent, del tipus Cl-rec 3 (fig. IV.42, 4 Roc 2479.9), amb base plana, cos
fusiforme que s’estreny al coll i vora de diàmetre mitjà, secció
quadrangular i una sola ansa. La pasta és clara, groguenca depurada i fina. Probablement també es tracta d’importacions de
la zona itàlica que els nouvinguts portaren a la ciutat en relació
amb el consum del vi. Aquest tipus ceràmic està documentat en
època republicana a Lattes i els exemplars més recents trobats a
Valentia estan als estrats d’època d’August.
La ceràmica reductora de cuina compta únicament amb dues
tapadores. La ceràmica comuna oxidant tampoc és massa abundant, però s’ha pogut estudiar una gerra de perfil complet del tipus
Gr. I Urceus o Vegas 44, amb vora quadrangular coll mitjà poc
marcat i cos lleugerament cònic amb una sola ansa (fig. IV.42, 4
Roc 2479.8).
Les ceràmiques ibèriques són pròpies de l’etapa final
d’aquesta cultura amb kalathoi (fig. IV.42, 4 Roc 2479.26), pàteres (fig. IV.42, 4 Roc 2479.22, 32 i 24), plats (fig. IV.42, 4 Roc
2479.25) i tenalles (fig. IV.42, 4 Roc 2479.27). S’han documentat alguns fragments de ceràmica ibèrica de la classe B. Pel que
fa a la ceràmica grisa emporitana està representada per tres recipients: una gerreta troncocònica (fig. IV.42, 4 Roc 2479.6), una
imitació de la forma Lamboglia 48 (fig. IV.42, 4 Roc 2479.7) i
una copa indeterminada.
Entre les àmfores itàliques hi ha quatre exemplars de Greco-itàliques de transició (fig. IV.42, 4 Roc 2479.28, 29, 31 i 32),
però les més abundants són les sis àmfores tripolitanes antigues
(fig. IV.42, 4 Roc 2479.36, 37, 39, 40 i 41).
L’excepcionalitat de conservació de la troballa, les dades
cronològiques i la situació estratigràfica apunta a l’època fundacional com a moment de formació del dipòsit. Ribera al seu dia
va proposar una datació entre el 150 i 130 aC, però amb l’estat
actual de la investigació arqueològica de Valentia podríem precisar-la entre el 138 i 130 aC.
Tanmateix, malgrat que la motivació no està clara, la funcionalitat és evidentment ritual i votiva. Probablement és un ritual
d’inici de construcció de l’edifici (Merrifield 1987: 48) i no tant
una favissae (Ribera 1995: 194).
49
[page-n-65--data::data]
Fossa votiva republicana
La deposició de caràcter votiu identificada sota l’angle SO de
l’habitació G estava formada per una olla de cuina de cocció reductora posada cap per avall, és a dir, en posició invertida. Olles
d’aquesta producció i també dipositades cap per avall s’han
identificat per davall de la primera fase constructiva a l’Almoina
(Huguet i Ribera 2015: 231). Cronològicament, situem aquesta
troballa també en el moment de fundació. Malauradament no
hem pogut accedir a la peça ja que està il·localitzable i a l’informe d’excavació no n’hi ha fotos ni dibuix.
Pou circular
(Fig. IV.44; quadre IV.7; Annex 1, quadre 8)
El pou es va amortitzar amb dos rebliments, UUEE 1612 i 1642,
datats al voltant del 100/80 aC. La UE 1612 és la unitat més
gran i amb més material però amb l’estudi d’ambdues s’ha pogut comprovar l’homogeneïtat del material i és per això que les
descriurem juntes. El NMI dels materials ceràmics d’aquestes
dues unitats es calcula en 246 peces tant de vaixella fina com de
ceràmica comuna i àmfores (fig. IV.46, 47, 48 i 49).
La vaixella fina es compon majoritàriament de ceràmica de
vernís negre i de parets fines procedents de la zona campaniana. S’hi ha documentat campaniana A de les formes Lamboglia
6, 27c, 31, i de Cales de les formes Lamboglia 1, 27, 2, però
també una base de plat de ceràmica de vernís negre C. Les ceràmiques de parets fines, no massa abundants, són gobelets de les
formes Mayet I i III.
D’altra banda, s’hi trobà ceràmica ibèrica, tant llisa com decorada: kalathoi, plats, lebetes i sobretot àmfores. Destaca un
fragment de lagynos (fig. IV.46, 3 Roc 1612.10) del qual s’han
trobat altres dos fragments en altres unitats estratigràfiques (3 Roc
1505.1, 1588.1). Tots tres pertanyen a la mateixa peça, un exemplar amb engalba blanca procedent del Mediterrani oriental, probablement de Pèrgam. Per aquest material de luxe la cronologia
general està establerta entre principi del segle II i mitjan de l’I aC.
Hi ha una única llàntia de perfil sencer del tipus Ricci E datada
entre el segle II i mitjan de l’I aC (fig. IV.49, 3 Roc 1642.5).
També es registrà un conjunt interessant de ceràmica grisa
emporitana format per una copa troncocònica, un caliciforme
i tres plats. Un altre recipient a destacar és el gran ungüentari
Fig. IV.44. Percentatges del material ceràmic procedent del pou
circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
50
Quadre IV.7. Percentatges del material ceràmic procedent del pou
circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
Produccions
Àmfores
C. comuna importada
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. oxidant de cuina
C. púnica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
Dolium
Gris emporitana
Ceràmica ibèrica
Lagynos
Llànties
Parets fines
Ungüentari
Vernís negre de Cales
Vernís negre B etrusca
Vernís negre C
Total
%
25
1
22
42
1
7
16
25
1
9
68
1
1
12
1
12
1
1
10,2 %
0,4 %
8,9 %
17,1 %
0,4 %
2,8 %
6,5 %
10,2 %
0,4 %
3,7 %
27,6 %
0,4 %
0,4 %
4,9 %
0,4 %
4,9 %
0,4 %
0,4 %
Fig. IV.45. Gran ungüentari del tipus E procedent de l’excavació de
la necròpoli occidental al carrer de Cañete.
[page-n-66--data::data]
3 ROC
1612
Fig. IV.46. Material ceràmic de les unitats que reblien el pou circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs (Arxiu SIAM i E. Huguet).
51
[page-n-67--data::data]
aparegut en aquest pou del qual tenim el cos complet però no el
coll i la vora. Es tracta d’un exemplar de gran format del tipus
E (López Mullor, Huguet i Ribera 2013: 195). A la ciutat de
Valentia se’n va identificar un altre semblant a la necròpoli de
Cañete (fig. IV.45).
La ceràmica comuna i de cuina compta amb uns 115 individus i suposa un 36,6 % del total. La ceràmica de cuina més
abundant és la itàlica amb 42 individus. Sobta l’escassa ceràmica
comuna de cocció oxidant que hi aparegué, solament 22 individus, ja que sol ser una de les produccions més abundants en altres
conjunts de la ciutat. Els percentatges de la ceràmica reductora de
cuina són semblants als d’altres contextos de la mateixa època.
D’altra banda, s’han documentat dues formes de cassola púnica que hem associat a lopas (fig. IV.46). La pasta és marró i
porosa, amb abundants desgreixants blancs, grisos i brillants,
amb superfícies marrons i una possible pàtina interior. Probablement hem de relacionar-les amb la classe B de Guerrero
(1995: 75). Tenen restes d’exposició al foc a la base i a la paret exterior. El perfil és senzill, sense angles marcats, i la vora
arrodonida simple, de la forma III.3. Una lopas presenta la base
plana (fig. IV.46, 3 Roc 1612.49) i l’altra probablement còncava
(fig. IV.46, 3 Roc 1612.75). També hi aparegué un fragment de
vora de cassola de llavi horitzontal (fig. IV.49, 3 Roc 1642.18)
del tipus II (Guerrero 1995: 92) amb característiques físiques
molt paregudes a les anteriors. Peces semblants es documenten
a Carthago des del final del segle III aC fins a la destrucció de
la ciutat. Probablement es tracta de cassoles púnico-ebusitanes
pròpies dels segles II i I aC que combinen un marcat caràcter
hel·lenístic i púnic (Ramon 2011: 186).
A més, hi havia una cassola de ceràmica africana més
propera morfològicament a la ceràmica d’època imperial que
Guerrero (1995: 75) identifica com a Classe A de bona factura
i acabats. Procedeix de la zona de Carthago i presenta la típica
pasta roig rajola amb la superfície exterior ennegrida. Es tracta d’una cassola profunda del tipus II.1 amb llavi motllurat,
parets convexes i anses circulars horitzontals sota la carena.
Aquesta forma presenta gran similitud amb les lopades púniques que la precedeixen (fig. IV.46, 3 Roc 1612.47). Pel que fa
a la cronologia, es documentà a Byrsa des del segle III aC fins
a la destrucció de 146 aC i, per exemple, a Na Guadis estan
absents en els contextos posteriors a aquesta destrucció entre
el 130 i 120 aC (Guerrero 1995: 85). Aquest tipus de ceràmiques no són habituals als contextos de la ciutat de Valentia.
Respecte a la ceràmica itàlica, és molt abundant i es comptabilitzen 43 peces majoritàriament de ceràmica de cuina i un
sol individu de ceràmica comuna itàlica (fig. IV.46 i IV.47).
Tots els individus presenten pasta campaniana amb inclusions
volcàniques pròpies de la zona vesuviana. Tanmateix, s’observen diferències entre les pastes dels recipients que van al
foc i les dels que no estigueren fets per a exposar-los a altes
temperatures. Els primers presenten pastes d’un color rogenc
o castany fosc amb abundants desgreixants blancs, brillants i
negres d’origen volcànic, del tipus fabric 1 de Peacock (1977:
147) i tipo 1 de Di Giovanni (1996: 99). El segon, de pasta
ataronjada, conté també abundants desgreixants volcànics, i
pertany al tipus Argilla 1, 2, 4, i 5 de Gasperetti (1996: 60)
però no presenta marques d’exposició al foc. La seua pasta és
menys compacta, més tova i compta amb una possible engalba
exterior groguenca que està molt deteriorada.
52
Tractarem primer les ceràmiques de cuina i posteriorment
la peça de ceràmica comuna itàlica. Entre la ceràmica de cuina,
la forma més abundant és la tapadora. Les tapadores itàliques
d’aquest conjunt són senzilles i de grans diàmetres, entre els 32
i els 56 cm, amb vores arrodonides i parets lleugerament còncaves, Com-it. 7a (fig. IV.46, 3 Roc 1612.52), o rectes, Com-it.
7b (fig. IV.46, 3 Roc 1612.53, 54 i 55). Ambdues tenen una cronologia entre el 200 aC i el 50 dC. Les cassoles més abundants
són les de vora bífida, Com-it. 6c (fig. IV.46, 3 Roc 1612.48,
49 i 75), però també es documenten les de vora triangular amb
elements de prensió, Com-it. 6g, i una petita ala arrodonida a
l’exterior, Com-it. 6d. Cronològicament les dues últimes formes
són característiques del segle II aC i la primera meitat del segle
I aC, mentre que les cassoles de vora bífida són més habituals
a partir del segle I aC i fins a mitjan de l’I dC. Junt a les cassoles de base plana aparegué una olla de base còncava, de la
forma 2210 (Di Giovanni 1996: 82) que deriven de les antigues
lopades. S’han documentat 3 individus, un dels quals presentaria agafadors o ansetes en forma de mitja lluna o U invertida
enganxada a la vora.
Els morters itàlics no van a foc però es consideren també
com a ceràmica de cuina itàlica, i en aquest cas, són tots de
procedència campaniana. S’han inventariat exemplars de la
forma Com-it. 8f amb decoració exterior de cordó aplicat amb
digitacions (fig. IV.46, 3 Roc 1612.50 i 51). Aquesta forma està
datada entre el 125 i el 25 aC.
L’única peça de ceràmica comuna itàlica és un recipient
obert de la forma 1120 (Gasperetti 1996: 27). És un bací obert
de boca ampla, amb coll lleugerament marcat i vora de tendència triangular (fig. IV.47, 3 Roc 1612.80). No en sabem molt
més ja que sols resta un fragment de vora, però hem de relacionar-lo amb les ceràmiques itàliques de cuina amb les quals probablement viatjaria fins a terres valencianes. Tanmateix, s’ha de
precisar que aquest tipus de peces no tenen un comerç estable,
sinó més bé esporàdic.
La ceràmica reductora de cuina presenta un conjunt prou
interessant constituït majoritàriament per olles per a la cocció.
Hi destaca un possible braser o cuina portàtil (fig. IV.49). Es
tracta d’un fragment de vora corbada amb un ressalt de forma
quadrangular per a recolzar els recipients (fig. IV.48, 3 Roc
1612.72). La seua pasta presenta un nucli rogenc i laterals negres i acabats poc acurats. S’han registrat sis fragments de paret
i una ansa corba de secció circular amb les mateixes característiques, cosa que ens porta a pensar que podrien pertànyer al
mateix foguer. No hem trobat paral·lels exactes de la peça de
Roc Chabàs, que probablement fóra un recipient de cos cilíndric
amb una obertura superior en la qual hi havia diversos apèndixs
per recolzar recipients, amb funció de braser. En el món hel·lenístic tingueren molt d’èxit formes semblants identificades com
a brasers, i concretament a Corint s’identificaren dos exemplars
datats en l’últim quart del segle II aC (Edwards 1975: 119). Els
forns ceràmics estan ben documentats en època imperial a Pompeia (De Caro 2003: 240).
Centrant-nos en les olles, n’hi ha algunes de clara filiació
ibèrica amb cos globular, coll marcat i vora exvasada que li confereix un perfil quasi en S (fig. IV.47, 3 Roc 1612.70). Algunes
presenten dues línies paral·leles incises en la part superior del
cos. També de filiació ibèrica deuen ser les olles amb vora de
cap d’ànec de les quals en tenim un exemplar documentat. Hi
[page-n-68--data::data]
3 ROC
1612
Fig. IV.47. Material ceràmic de les unitats que reblien el pou circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
ha, a més, una forma similar de ceràmica reductora de cuina
altimperial (Huguet 2012: 439) amb una pasta molt sorrenca
(fig. IV.47, 3 Roc 1612.69), que potser hem de relacionar amb
el grup C d’aquesta producció procedent de la mateixa ciutat de
Valentia. Una altra forma de tradició ibèrica és la denominada
classe B 1.1, de vora quadrangular i coll llarg semblant a les
formes Alm. 60328.51 o 58 de cronologia d’August en format
gran i xicotet respectivament. Es documentaren vuit individus
més amb variants en la llargària del cos i la definició de la vora
(fig. IV.47, 3 Roc 1612.82, 83 i 84).
Aparegué una olla de ceràmica oxidant de cuina de perfil en
S i factura molt grollera amb desgreixants grans i mitjans visibles en superfície (fig. IV.49, 3 Roc 1642.15) que es deu relacionar amb l’emmagatzematge de productes. S’ha classificat com
una forma classe B 1.2 seguint la nomenclatura confeccionada
per a les olles ibèriques (Mata i Bonet 1992: 172).
Com ja hem dit abans, sobta la poca ceràmica comuna que
s’hi ha documentat, únicament 22 individus, dels quals 12 són
gerres (fig. IV.47 i IV.49). La tipologia d’aquestes és variada,
des de la forma més difosa amb vora motllurada i graó intern
per a tapadora (fig. IV.47, 3 Roc 1612.53) o vora arrodonida
(fig. IV.47, 3 Roc 1612.54), fins a formes poc habituals amb
motllures externes decoratives i ansa en forma de cinta estriada
(fig. IV.49 3 Roc 1642.13). Es documenten a més dos morters,
un d’ells amb bec per a vessar (fig. IV.47, 3 Roc 1612.73 i 74)
i pasta groga o rosa, porosa i tova amb desgreixants blancs i
brillants, que probablement imiten les formes campanes. A més,
s’ha inventariat una tapadora de perfil simple i un ala de pelvis.
Produïdes en ceràmica comuna hi ha dues troballes que mereixen especial atenció: la primera és un fragment de ceràmica
amb paret motllurada en la part alta i de secció fina. En la part
inferior la secció és molt gruixuda i horitzontal i porta una decoració de línies paral·leles. Presenta traços de pintura roja en la
part motllurada i la seua pasta és beix, depurada i compacta amb
fins desgreixants calcaris de color blanc i micacis brillants (fig.
IV.48, 3 Roc 1612.65). En un primer moment s’identificà com
a un brocal ceràmic d’un pou, cosa que confirmaria el caràcter
hidràulic d’aquest conjunt. En aquesta època són habituals els
53
[page-n-69--data::data]
3 ROC
1612
3 ROC
1612
Fig. IV.48. Material ceràmic de les unitats que reblien el pou
circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
Fig. IV.49. Material ceràmic de les unitats que reblien el pou circular
de l’excavació del carrer Roc Chabàs (Arxiu SIAM i E. Huguet).
brocals ceràmics i en tenim diverses mostres a Pompeia. Tanmateix, l’estudi acurat de la peça mostrà decoració pintada en la
zona d’unió entre la paret vertical i horitzontal cosa que contradiu a la interpretació com a pou, ja que la paret vertical, que és
excessivament motllurada i fina, no resistiria la força exercida
sobre ella per a la extracció d’aigua d’un pou. La peça, que podria recordar a les tegulae amb fumeral conservades a Pompeia,
no mostra signes d’haver estat exposada al foc. Així doncs, tot
i que la seua funcionalitat real ens resta desconeguda, es pot
apuntar la possibilitat de que fóra un pedestal decorat o similar
per subjectar algun altre objecte de base circular, tot i que habitualment són massissos. Atenent a la hipòtesi d’emmarcar-se
en un temple o àrea sacra, podria formar part dels elements decoratius d’aquest.
L’altre fragment interessant és de la representació d’una columna en miniatura (fig. IV.48, 3 Roc 1612.66/67). Se’n conserva la part inferior del fust estriat amb el basament i falta la
part superior. L’interior no està treballat i està trencat en alguns
punts, per la qual cosa és difícil saber si hi havia una sola peça
o estava acompanyada d’alguna altra representació. Podria tractar-se d’una peça de caràcter votiu. Les arulae votives són habituals en el culte domèstic però són morfològicament diferents a
aquesta perquè tenen la secció prou més ampla i s’utilitzen com
a cremaperfums. A Pompeia s’han documentat arulae en forma
de columna cilíndrica, totes amb restes de cremacions en la seua
part superior (D’Ambrosio i Borriello 2001: 41), però presenten
importants diferències amb aquesta i per això no creiem que es
puga associar a aquest grup.
A més, s’ha identificat un petit fragment de cos de ceràmica
amb decoració pintada (fig. IV.47, 3 Roc 1612.61), amb pasta
negra en el nucli i marró/ataronjada a les superfícies. Podria ser
itàlica, però amb l’estudi macroscòpic no ho podem saber amb
seguretat. Es tracta de la part inferior d’una copa o recipient globular relativament petit. A la part inferior hi ha una canaleta sota
la qual hi ha pintada una espiga en beix. La part superior està
també pintada de beix completament i probablement coincidiria
amb l’inici del fons exterior.
Per últim, es classificaren tres fragments de pondera, un
dels quals presenta una X incisa precocció a la part superior
(fig. IV.46, 3 Roc 1612.86).
Pel que fa a les àmfores, són majoritàriament de procedència itàlica, sobretot campaniana però també adriàtica. N’hi
ha dels tipus Dressel 1A i 1B campanes i Palazzo I i Dressel
1B adriàtiques. Aparegueren també alguns fragments de púnico-ebusitana, tripolitana antiga i una ansa d’àmfora ròdia amb
segell AFAOVN (fig. IV.46, 3 Roc 1612.41). En conjunt poden
datar-se en el primer quart del segle I aC.
54
Pou quadrangular de pedra
(Fig. IV.50; quadre IV.8; Annex 1, quadre 9)
Com ja hem esmentat abans hi ha diverses unitats superposades que el reblien (UUEE 1513, 1542, 1543, 1551, 1554, 1560,
1561, 1568, 1580 i 1616) (fig. IV.51 i IV.52). L’estudi detallat
dels estrats ha fet que es dataren totes en un mateix moment o
amb molt poca separació temporal per la qual cosa estudiarem
el material com un conjunt tot i que sempre respectant les unitats corresponents.
Entre la vaixella fina hi ha algun fragment de ceràmica de
vernís negre etrusca i indeterminada, però abunden sobretot les
produccions de campaniana A i de Cales amb les formes Lamboglia 1, 5 i 8 . La ceràmica ibèrica és molt abundant amb diferents formes d’àmfores, plats, gerres, lebetes i kalathoi.
[page-n-70--data::data]
Quadre IV.8. Percentatges del material ceràmic procedent del pou quadrat construït amb opus incertum de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
Produccions
Àmfora
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
C. oxidant de cuina
Campaniana A
Ceràmica ibèrica
Parets fines llises
C. engalba roja pompeiana
Ungüentari
Vernís negre B
Vernís negre B etrusca
Vernís negre indeterminat
1513
1542
1543
3
1
4
1554
1560
1561
1568
1580
1
2
5
6
2
2
2
1
2
2
1
4
7
1
3
1616
2
1
1
2
4
1
1
2
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
Total
%
18
4
5
10
1
5
19
2
2
1
6
1
1
24,0 %
5,3 %
6,7 %
13,3 %
1,3 %
6,7 %
25,3 %
2,7 %
2,7 %
1,3 %
8,0 %
1,3 %
1,3 %
IV.2.4. conclusions
Fig. IV.50. Percentatges del material ceràmic procedent del pou quadrat
construït amb opus incertum de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
Pel que fa a la ceràmica comuna, destaquen dos fonts de
ceràmica d’engalba roja pompeiana de la forma R-pomp. 1 (fig.
IV.51, 3 Roc 1580.10 i 11) datada en la primera meitat del segle
I aC, que aporta la datació més precisa del conjunt. Aparegueren
també tres tapadores amb pastes vesuvianes de la forma Com-it.
7a (fig. IV.51, 3 Roc 1616.2) i una cassola itàlica.
La ceràmica reductora està representada majoritàriament per
olles entre les quals destaca una forma de perfil en S i una tapadora.
Hi ha també una olla de ceràmica de cuina oxidant de tradició ibèrica de forma similar a la forma ERW 1.10 (fig. IV.51, 3 Roc 1560.2).
La ceràmica comuna de cocció oxidant és escassa i en destaca una gerra, una ampolla (fig. IV.51, 3 Roc 1616.3) i un dolium
quasi complet que presenta un segell a la part superior en cartela
quadrangular amb el nom CVRIATI (fig. IV.52, 3 Roc 1580.12).
Les àmfores són molt abundants i en trobem una bona representació d’àmfores itàliques de la zona campaniana, dels tipus Greco-itàlic (fig. IV.51, 3 Roc 1580.4), Dressel 1A (fig. IV.51, 3 Roc
1580.5) i B; i adriàtica del tipus Palazzo I (fig. IV.51, 3 Roc 1580.6
i 7) i , amb dubtes, un tipus VII (fig. IV.51, 3 Roc 1580.8), de Bríndisi (fig. IV.51, 3 Roc 1580.9) i Lamboglia 2, així com àmfores
ròdies i púniques.
En conjunt, l’estudi de la ceràmica mostra que els nivells
de rebliment del pou es daten en un moment previ a la derrota i
destrucció de la ciutat per les tropes pompeianes, és a dir, en el
primer quart del segle I aC, entre el 80 i el 75 aC.
Les diferents excavacions realitzades al solar del carrer Roc
Chabàs han posat de manifest la peculiaritat d’aquesta zona en
l’època republicana i el principi de l’Imperi, tant pel que fa a
arquitectura com pels materials ceràmics. És per això que caldria fer un estudi acurat sobre la zona de funcionalitat encara
desconeguda, sobre la qual no hi ha unanimitat barallant-se la
dicotomia estructures domèstiques (Peñalver 2018: 485) front
a zona sacra o temple (Jiménez i Ribera 2005). La primera peculiaritat a destacar és la fossa votiva identificada sota els murs
de l’edifici republicà que s’associà a un ritual probablement públic (Ribera 1995). Junt a aquesta construcció s’excavaren dos
pous, el material d’amortització dels quals es data en el primer
quart del segle I aC, en un moment previ a la derrota sertoriana. En primer lloc s’amortitzà el pou circular, que conté peces
singulars com un fragment de braser, un gran ungüentari o un
fragment de columna en miniatura. La seua datació ve donada
per l’aparició de ceràmica de vernís negre C, formes avançades
de ceràmica calena i àmfores itàliques de la forma Dressel 1B,
a més d’algunes formes de ceràmica itàlica de cuina i de grisa
emporitana. Posteriorment, al voltant del 80 dC, s’amortitzà el
pou quadrangular, on destaca l’aparició per primera vegada a la
ciutat de fonts ceràmiques d’engalba roja pompeiana, que junt
amb les àmfores itàliques Dressel 1B, una possible Lamboglia 2
i les ceràmiques de vernís negre estableixen la cronologia. Resta
incert el motiu d’aquesta amortització ja que l’estat del material
extret del pou indica que aquest encara contenia aigua quan fou
amortitzat. Les dues amortitzacions responen a abocadors i en
cap cas tenen caràcter ritual.
Sense mostres evident de destrucció durant la derrota sertoriana, aquesta zona fou ocupada ràpidament en l’època d’August com exemplifica el gran mosaic d’opus signinum que no
compta amb paral·lels a la colònia, un moment en què començaria la més que probable tímida reocupació de la ciutat.
Respecte a la possibilitat d’associar aquesta edificació amb
un temple, alguns autors al·ludeixen a la inscripció de la deessa
Bel·lona, datada en la segona meitat dels segle II i principi del
III dC, que fou reutilitzada per a la construcció dels fonaments
d’una casa del període andalusí. Aquesta inscripció testimonia
l’existència d’un edifici de culte en les proximitats, un aedes o
templum, però no tenim la certesa que estigués en aquest lloc
55
[page-n-71--data::data]
3 ROC
1560
3 ROC
1616
3 ROC
1580
Fig. IV.51. Material ceràmic de les unitats que reblien el pou quadrat de l’excavació del carrer Roc Chabàs (Arxiu SIAM i E. Huguet).
concret. En la inscripció figura la paraula refecit, cosa que indica la refacció, i per tant hem de suposar que amb anterioritat
ja hi havia un lloc dedicat al culte de Bel·lona (Arasa i Ribera
2014: 31). Alguns investigadors apunten la possibilitat d’associar a Bel·lona amb la divinitat representada en les primeres
encunyacions republicanes de Valentia on es mostra una deessa
amb casc (Machancoses 2015: 500) que altres relacionen amb la
personificació de Roma (Ripollès 2002: 337). Bel·lona fou una
divinitat molt venerada pels legionari en l’època republicana,
per la qual cosa no seria estrany que en la ciutat, fundada per
veterans, hi hagués un temple amb aquesta advocació.
56
D’aquesta època, data una antefixa trobada a l’excavació
amb el cap d’una figura femenina de cabells ondulats amb un
llarg coll llis o, més probablement, situada sobre una columna
(fig. IV.53). Personalment opine que es tracta d’una representació de caràcter ornamental i no necessàriament ha d’al·ludir a
la divinitat a què es retia culte en l’hipotètic temple. Tot i que
resulta temptador identificar-la amb Bel·lona per la presència de
l’esmentada inscripció, cal destacar que no presenta els atributs
típics d’aquesta deessa que són el casc, la torxa i, de vegades,
cabells despentinats. Al Museu del Louvre es conserva una pàtera amb una representació identificada com a Bel·lona per la
[page-n-72--data::data]
3 ROC
1560
Fig. IV.52. Material ceràmic de les unitats que reblien el pou quadrat
de l’excavació del carrer Roc Chabàs (Arxiu SIAM i E. Huguet).
inscripció que l’acompanya “Belolai Pocolum” (EAA II: 47).
Tot i que no coneixem les característiques de la troballa, sabem
que s’ha interpretat com una ofrena votiva, “el vas de Bel·lona”, probablement de mitjan del segle III aC. El bust femení
representat no porta cap atribut dels que tradicionalment ostenta
aquesta deessa, per contra, es limita a una sòbria expressió del
gest sobre un coll esvelt i la vivesa de la cabellera rinxolada.
En la mateixa línia d’identificar les restes del carrer Roc Chabàs amb un lloc religiós, alguns investigadors destaquen materials
ceràmics poc habituals com les llànties senceres identificades, fragments de lagynoi i possibles thymiateria d’origen púnic (Huguet i
Ribera 2015: 229). Per últim, cal esmentar l’aparició d’una figureta
de dansarí en bronze que aparegué als estrats d’anivellament que
amortitzen les estructures de l’edifici (Arasa 2008: 444-4445, núm.
9). Tanmateix, Bel·lona no és l’única deessa amb que s’han relacionat les construccions ja que Pérez Vilatela (2014: 95) identifica
el lloc com el possible mundus de la ciutat i el temple consagrat a
Ceres a partir de l’associació de l’antefixa a aquesta divinitat amb
poca fonamentació arqueològica al meu parer.
L’existència d’una columna en miniatura amb basament i fust
estriat, datada de l’època republicana, és única a la ciutat. Potser
es podria associar a l’antefixa amb un cap sobre columna, però
no tenim cap certesa que les dues troballes estiguen relacionades.
Per concloure, tant si en el futur les investigacions l’identifiquen com a temple o no, és ben cert que aquesta excavació
presenta exemplars únics en ceràmica comuna entre els quals es
documenten part d’una columna de terracota, el braser i un possible element de suport decorat amb motllures i pintura roja, peces
singulars i úniques a la ciutat de Valentia en l’època republicana.
Tanmateix, les proves arqueològiques recollides fins al moment
no són concloents pel que fa a la funcionalitat de l’edifici.
IV.3. CARRER SABATERS / PLAÇA CISNEROS (2 SABCIS)
IV.3.1. excavació
a
b
Fig. IV.53. a) Plat votiu amb dedicació a la deessa Bel·lona representada
per un bust femení procedent de la Campània, actualment dipositat
al Museu del Louvre (Enciclopedia dell’Arte Antica 1959: 47); b)
antefixa amb representació femenina en el moment de la troballa a
l’excavació del carrer Roc Chabàs (Soriano et alii 1994).
L’any 1998 es realitzà una excavació en el solar existent entre
el carrer Sabaters núm. 9 i la plaça Cisneros núm. 6, situada a
la zona nord de la ciutat romana republicana. La directora de
l’excavació va ser Marisa Serrano i els treballs es realitzaren
entre el 23 de març i el 30 de novembre (Serrano Marcos 2000,
2000b i 2000c). La superfície total excavada va ser de 777 m2 i
la profunditat de l’excavació fou entre 4,5 i 5 m, fins als nivells
estèrils, sense ocupació humana.
Les troballes més antigues que aparegueren en el solar corresponen a senzilles estructures relacionades amb un hàbitat
provisional propi d’un campament i barracons o espais domèstics efímers dels primers habitants de la ciutat (Serrano 2000b:
81). Recents estudis interpreten aquestes construccions com una
àrea sacra d’origen possiblement indígena (Ribera 2015: 78).
Tot i l’exigüitat de les construccions, l’evidència arqueològica
mostra que aquestes perduraren fins a la destrucció de la ciutat
per les tropes pompeianes.
Després d’aquest episodi bèl·lic i l’abandonament de la ciutat, s’instal·laren petits tallers artesanals com una terrisseria de
ceràmica de parets fines i probablement obradors per a la forja de
metalls. Posteriorment, i donada la proximitat del riu, la zona es
convertí en un barri portuari en el qual s’ha identificat un horreum
(Ribera 2011: 221; Jiménez, Burriel i Ruiz 2007: 106-108).
57
[page-n-73--data::data]
Dues vies delimitaven l’edifici amb un pati central i diverses estances contigües. Al Baix Imperi l’edifici es transformà
en tallers artesanals i potser també espais d’habitació que amb
el pas del segles es van anar abandonant. No va ser fins a la
conquesta de Jaume I quan la zona es tornarà a urbanitzar, i
quedà inclosa en l’anomenat barri de Daroca amb la construcció
de la parròquia de Sant Llorenç.
IV.3.2. estratigrafia
Gran fossa postfundacional
Junt a senzilles fosses i rases d’escassa entitat s’identificà una
estructura negativa (UE 2961) que es va interpretar com a fossa
per a extraure terres utilitzades en la construcció de les tàpies de
les primeres estructures arquitectòniques de la zona (fig. IV.54).
Posteriorment, aquesta gran fossa es reomplí amb deixalles de
diversos tipus, majoritàriament àmfores i altres ceràmiques fins
a reblir-la completament (UE 2849). Es trobaren dues rases rectangulars i llargues que desembocaven en la gran fossa i que
podrien haver servit com a conduccions d’aigües brutes (UUEE
2874, 3108, 2917), segons les primeres hipòtesis.
Al sud-est de l’excavació es construïren senzilles estructures de tàpia de terra de planta rectangular interpretades com
a barracons propis d’un campament, estructures domèstiques
o magatzems. Hi havia tres habitacions: la primera amb el
que s’ha interpretat com una cuina ben conservada amb un
foguer o forn domèstic. La segona també era de planta rectangular, amb murs de maçoneria al nord i sud. Al seu interior es diferencien quatre espais separats per murs de tàpia. A
l’oest es localitzaren tres foguers més també interpretats com
a llars domèstiques (UUEE 2023, 1422 i 1420). Al voltant
d’aquestes primeres construccions s’identificà una rasa allargada que creuava l’excavació d’est a oest (UUEE 2830, 2958
i 3093). Les seues característiques i l’absència d’hàbitat més
enllà ha portat a pensar que es tractaria del límit del recinte
fundacional, probablement una estructura de fusta l’empremta de la qual seria aquesta rasa allargada (Marín, Ribera i
Serrano 2002: 115).
Els últims estudis han reinterpretat aquest conjunt com una
zona sacra, probablement de tradició indígena, per les semblances arquitectòniques amb altres hipotètics santuaris ibèrics catalans (Ribera 2015: 78). En aquesta nova interpretació, l’àrea
sacra estaria delimitada per la rasa d’una estacada de fusta trobada al nord de l’excavació. Com a element central destacaria
l’estança interpretada anteriorment com a cuina, orientada nordsud i de forma quadrangular, de 4,50 x 2,75 m, en la qual un
banc exempt al sud presidia la sala (fig. IV.55).
La tècnica constructiva d’aquestes estructures contrasta amb
la resta d’edificacions coetànies de la ciutat (Ribera 2015b: 37).
Tant els murs com el banc corregut eren de terra premsada i tovots fets de terra sense pedres al sòcol, enlluïts amb calç. Les
cantonades presentaven grans blocs de pedra per a donar consistència a la unió d’ambdos murs i el sòl era de terra amb una capa
de calç. Al nord d’aquesta habitació se n’identificaren altres dues
separades per un mur de terra amb paviments de pedres i cal.
Possible foguer
En aquest context interpretatiu, la gran fossa identificada a
l’oest de les construccions com a femer, podria prendre un caire
sacre si atenem a la peculiaritat de les troballes ceràmiques i
faunístiques que contenia, en les quals ens centrarem posteriorment, i també altres estructures associades.
Al nostre parer, hi ha elements interessants que han passat
desapercebuts tant en el moment d’excavació com en la recent interpretació com a àrea sacra. Es tracta de tres estructures interpretades com a foguers domèstics pels arqueòlegs que les excavaren:
el primer estava situat al sud-oest de l’excavació, molt a prop del
límit del sondeig, i era una estructura circular negativa construïda
amb fragments ceràmics d’àmfora itàlica Dressel 1A i de tenalla
ibèrica amb decoració geomètrica (UE 2023) (Serrano 1998: 16)
Fig. IV.54. Planta del nivell republicà amb la gran fossa a l’esquerra i el possible santuari de l’excavació del carrer Sabaters/plaça
Cisneros (Serrano 1998).
58
[page-n-74--data::data]
a
b
Fig. IV.55 a i b. A l’esquerra, la rasa identificada on es col·locaria l’estacada; a la dreta, estructura identificada com un possible santuari de
l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros (Serrano 1998).
(fig. IV.56). El seu interior estava reblit de cendres i restes de foc.
Annex al foguer, a l’oest es localitzà un mur de pedres travades
en sec (UE 2138) amb una orientació N-S, paral·lel a la construcció central; el segon element era una estructura negativa en
la qual es trobà un kalathos sense ala, eliminada intencionalment,
cobert per una olla de ceràmica reductora de cuina (UE 1422)
sense vora, eliminada també a propòsit. Al seu voltant es trobaren
també restes de terra cremada; per últim, hi havia una estructura
de planta circular amb una base de còdols sobre la qual es trobà
una superfície cremada i endurida (UE 1420). D’aquesta arrancaven unes parets, probablement corresponent a l’arrancada d’una
volta, que no s’havien conservat. Malauradament, no es recolliren
mostres de cap d’aquestes estructures que pogueren ajudar a la
correcta identificació de la seua funció.
La peculiaritat de la construcció i la fossa annexa, l’existència de tres foguers tan propers i la inexistència d’estructures associades fa que descartem la interpretació com a cuines domèstiques (Serrano 2000: 82). D’una banda, no seria lògic que hi
hagueren tres cuines a l’aire lliure en un espai tan reduït, les tres
de morfologia diversa. D’altra banda, la tipologia de les cuines
coetànies, tant ibèriques com romanes, és molt diferent de les
trobades a l’excavació de Sabaters. Entrant en el detall, no sembla lògic que una cuina domèstica com la del kalathos estiguera
coberta per l’olla, ja que si continuava en ús en el moment de
l’abandonament el foguer hauria d’estar net, i si no estiguera en
ús les persones que la utilitzaven no tindrien la cura de tapar-la
amb la part inferior de l’olla.
La interpretació com a àrea sacra ens invita inevitablement a
una nova visió d’aquestes estructures poc freqüents, que probablement cal interpretar com a foguers amb connotacions rituals.
No podem explicar quin tipus de ritual o a quins fets religiosos
hi corresponen, però el que sí sabem és que en aquesta zona es
practicaren diferents tipus de cremacions intencionades que no
pareixen d’índole domèstica, a les quals els uneix únicament el
seu probable caràcter ritual, relacionat amb la purificació del
foc, i la seua situació, pel que sembla, a l’aire lliure.
Nivells de destrucció d’època sertoriana
Fig. IV.56. Possible foguer ritual interpretat com a cuina domèstica
durant el procés d’excavació. Excavació del carrer Sabaters/plaça
Cisneros (Serrano 1998).
(UUEE 2460, 2501, 2572, 2580, 2581, 2611, 2721, 2758, 2788,
2826, 2837, 2838, 2985, 3174 i 3199) (fig. IV.57)
Sobre els estrats i edificacions fundacionals aparegué un nivell
de graves i un estrat de terra compacta de color taronja-groguenc clar, de textura llimosa amb carbons i cendres (UUEE
2611, 2788, 2836, 2826 i 2827) i una capa de sorres fines en
la zona nord (UE 2722). A la zona central es localitzà una concentració d’uns 3 m2 i 30 cm d’espessor (UE 2572) de material
arqueològic, majoritàriament ceràmica ibèrica i romana, però
també panòplia militar i restes d’ossos humans. El material arqueològic recuperat datà el conjunt en el primer quart del segle
I aC, amb tota probabilitat, en relació amb la destrucció i saqueig immediatament posterior a la derrota sertoriana de l’any
75 aC en la batalla del Túria. El conjunt ceràmic procedent de
la UE 2572 correspon, molt probablement, a l’aixovar d’una de
les construccions veïnes que va ser llançat violentament en el
59
[page-n-75--data::data]
Fig. IV.57. Detall del nivell de destrucció produït pel saqueig posterior a la derrota de l’exercit sertorià a la ciutat de Valentia aparegut
a l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros (Serrano 1998).
procés de saqueig. Junt al conjunt ceràmic, en el qual destaquen
les ceràmiques ibèriques i itàliques, aparegueren elements metàl·lics com dos ganivets, un fragment d’espasa i part d’un pectoral de soldat, una fíbula de bronze, utensilis d’os com punxons
i agulles per al cap, a més de restes humanes.
Fossa amb concentració UE 2945
Aquesta fossa està delimitada per alguns atovons. La major part
del material correspon al moment bèl·lic i hi destaquen dos projectils d’onagre, una fíbula, abundant ceràmica i restes humanes. En el seu moment va ser datada en l’època d’August, ja
que estratigràficament era posterior a la destrucció del 75 aC
i entre el material recuperat es va inventariar un fragment de
sigil·lada aretina. Tanmateix, en la revisió de material hem comprovat que la sigil·lada es classificà erròniament ja que es tracta
d’un fragment de TSSG que evidentment ha de ser posterior
a l’època d’August. Com que la major part del material de la
fossa pertany al moment de destrucció, tret d’aquest fragment
de TSSG que hem interpretat com una intrusió, hem decidit estudiar aquesta UE en l’apartat de ceràmiques republicanes. La
presència d’aquest conjunt pot correspondre a un episodi immediatament posterior a la destrucció pompeiana o a un episodi
puntual de freqüentació en un moment en què la ciutat estava
majoritàriament abandonada.
IV.3.3. el material ceràmic
Gran fossa postfundacional i el seu rebliment
(Fig. IV.58; quadre IV.9; Annex 1, quadre 10)
La gran fossa (UE 2961) va ser reblida per la UE 2849, de grans
proporcions i amb un material ceràmic abundantíssim. En el
moment de l’excavació s’identificà com un gran femer, però
estudis recents els relacionen amb una possible fossa votiva associada al santuari annex (Ribera 2015).
La fauna d’aquesta gran fossa està en fase d’estudi per part de
Pilar Iborra, a qui agraïm la informació, però dades preliminars
indiquen que la major part de les restes òssies documentades corresponen majoritàriament a cabra i porc, sobretot restes de cap i
algun fragment d’extremitat. Apareixen també fragments d’un ase
adult, d’un gos i d’un cérvol que és l’únic animal silvestre (quadre
IV.10). Resulta curiós que l’animal amb major presència fóra la
60
Fig. IV.58. Percentatges de la ceràmica procedent de la gran fossa
(UE 2849).
Quadre IV.9. Percentatges de la ceràmica procedent de la gran
fossa (UE 2849).
Produccions
Àmfores
Àtica
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. clara recent
C. púnica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
C. fina indeterminada
C. grisa emporitana
C. ibèrica
Llàntia republicana
Ungüentari
Vernís negre B Cales
Vernís negre B etrusc
Vernís negre Byrsa 401
2849
%
93
1
22
39
5
21
36
79
1
6
71
4
1
12
10
1
23,1 %
0,2 %
5,5 %
9,7 %
1,2 %
5,2 %
9,0 %
19,7 %
0,2 %
1,5 %
17,7 %
1,0 %
0,2 %
3,0 %
2,5 %
0,2 %
Quadre IV.10. Taula de restes faunístiques de la gran fossa (UE
2845) (P. Iborra).
NMI
1
2
3
1
1
Espècies
Ase
Cabra
Porc
Gos
Cèrvol
Infantil
1
1
Juvenil
1
1
Subadult
Adult
Senil
1
1
1
1
cabra i sobretot, que les restes més nombroses dels animals foren
els caps. L’aparició d’un gos podria posar-se en relació amb una
funció ritual ja que la seua presència és constant als dipòsits votius
peninsulars (Niveau 2009; Belarte i De Chazelles 2011: 173; Oliver 2014: 49), però no hem de descartar la mort natural del gosset
que contava únicament amb tres mesos de vida.
La vaixella fina (fig. IV.59 i IV.60) es compon d’una àmplia
varietat de produccions de ceràmica de vernís negre entre les
quals destaquen la B etrusca, campaniana A mitjana i calena
antiga, junt amb algun fragment de l’anomenat Grup Byrsa
[page-n-76--data::data]
2 SABCIS
2849
Fig. IV.59. Ceràmica fina recuperada en l’interior de la gran fossa de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
401. Entre la ceràmica etrusca sobresurt la forma Lamboglia
6, seguida de la copa 8 (fig. IV.59, 2 Sabcis 2849.131) i la gerra Montagnana Pasquinucci 147, poc habitual a la ciutat. La
campaniana A mitjana és la més abundant amb els plats Lamboglia 27, que apareix en les seues tres variants (fig. IV.59, 2
Sabcis 2849.101; fig. IV.60, 2 Sabcis 166, 168 i 169). Amb la
copa Lamboglia 33 (fig. IV.59, 2 Sabcis 2849.130), també són
nombrosos els plats del tipus Lamboglia 36 (fig. IV.60, 2 Sabcis
2849.164), els bols Lamboglia 31 i en menor mesura les formes
Lamboglia 6, 28 i 55 (fig. IV.60, 2 Sabcis 2849.136). La ceràmica calena antiga està present sobretot amb les formes Lamboglia 6 (fig. IV.59, 2 Sabcis 2849.100), 9 (fig. IV.59, 2 Sabcis
2849.132), 31 i 36 (fig. IV.60, 2 Sabcis 2849.137), a més d’altres
com Montagna Pasquinucci 152 (fig. IV.60, 2 Sabcis 2849.133,
134 i 135) i Morel 1320 (fig. IV.60, 2 Sabcis 2849.125).
Les ceràmiques de parets fines estan representades per les
formes I i II de Mayet amb major abundància de les segones.
Tot i que s’han documentat quatre llànties sols una és identificable, possiblement amb el tipus Ricci B.
Entre la ceràmica ibèrica abunden els kalathoi, majoritàriament decorats, els plats i els lebetes. La cronologia general de
la ceràmica ibèrica no és anterior a la meitat del segle II aC,
com demostren les ampolles amb llistell o les bases altes de
plats pròpies d’una fàcies iberoromana. Aquest material està en
procés d’estudi per part de l’investigador David Quixal, a qui
agraïm la informació (Huguet et alii en premsa), però es pot
apuntar que hi ha un nombre elevat de kalathoi i pàteres.
Hi ha un reduït conjunt de ceràmica grisa emporitana, entre
la qual es classificaren set individus. La forma més abundant és
la gerreta troncocònica o caliciforme D-III (fig. IV.60, 2 Sabcis
2849.171), una forma de l’època hel·lenística que arriba fins
al segle II aC. Hi ha un platet menut, de la forma B (fig. IV.60,
2 Sabcis C 2849.172), i un de més gran, de la forma A-I (fig.
IV.60, 2 Sabcis 2849.173), que es daten en els segles III-II aC.
Els recipients més recents són la possible imitació del plat Lamboglia 36 de ceràmica de vernís negre, de la forma C-IV (fig.
IV.60, 2 Sabcis 2849.174), que se situa cronològicament entre la
segona meitat del segle II i la primera meitat de l’I aC; i un recipient tancat amb vora trilobulada, probablement una botija de
la forma 7 que es documenta al voltant del 100 aC a Empúries
(Casas i Nolla 2012: 658).
Entre el voluminós conjunt ceràmic d’aquesta unitat la
ceràmica itàlica de cuina representa un 9,7 % del total (fig.
IV.61). Les formes presents corresponen majoritàriament a
61
[page-n-77--data::data]
2 SABCIS
2849
Fig. IV.60. Ceràmica fina recuperada en l’interior de la gran fossa de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
2 SABCIS
2849
Fig. IV.61. Ceràmica comuna i de cuina recuperada en l’interior de la gran fossa de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
62
[page-n-78--data::data]
la forma de tapadora Com-it. 7a/2420 (fig. IV.61, 2 Sabcis
2849.107), seguida de les cassoles de vora bífida Com-it.
6c/2170 (fig. IV.61, 2 Sabcis 2849.105 i 106). La resta de formes es compten per unitats: la cassola Com-it. 6g, de vora
triangular i ansa lateral, i l’olla de la forma 2210, representada
per una ansa en forma de mitja lluna que estaria enganxada
al cos del recipient. La procedència de tots els recipients és
campaniana, en concret de l’àrea vesuviana.
La ceràmica púnica de cuina és abundant en aquest context
donada l’escassetat general d’aquesta producció a la ciutat.
Aquests recipients comparteixen unes característiques generals
comunes pel que fa a pasta i formes. La pasta de color marró o
roig intens amb desgreixants brillants i blancs, que probablement corresponen a quars eòlic.
Pel que fa a les formes, s’han documentat majoritàriament
olles de perfils senzills en S amb vores ennegrides per l’ús (fig.
IV.61, 2 Sabcis 2849.140, 141 i 154). Les tapadores també estan ben representades, compten amb bases en forma de pom i
a l’interior potser que tinguen una engalba fosca (fig. IV.61, 2
Sabcis 2849.138), excepte en un cas, on la tapadora té forma
acampanada amb agafador de pom però amb pasta roja i superfícies negres, procedent indubtablement de la zona tunisiana
(fig. IV.61, 2 Sabcis 2849.108).
Es documentà la cassola de la forma II.1 (fig. IV.61, 2 Sabcis 2849.139) de parets còncaves i llavi motllurat que probablement correspon a una cronologia del segle II aC. A més, també
s’identificà una safata o baking pan de la forma III (Guerrero
1995: 94), segurament per a coure al forn (fig. IV.61, 2 Sabcis
2849.160). No sabem si un altre plat amb ala (fig. IV.61, 2 Sabcis 2849.142) podria respondre també a les safates o baking
pan, ja que presenta superfícies ennegrides.
La ceràmica reductora de cuina és abundant (fig. IV.62), fins
i tot més que la itàlica, però està representada únicament per
dues formes: olles i tapadores. Entre les primeres hi ha gran
varietat formal amb vores triangulars arrodonides o quadrades i
colls curts o llargs que mostren un grup heterogeni de recipients
per a la cocció. Destaquen exemplars de clara filiació ibèrica
com les olles amb perfil en S amb línies incises al començament
del coll (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.161), i amb vora motllurada
de cap d’ànec (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.155).
Tanmateix, totes responen a una mateixa morfologia general: cos globular amb coll mitjà marcat i vora lleugerament exvasada (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.156, 157, 158 i 159). Poden
o no tindre marcat el començament del coll amb canaletes o
incisions i tindre el llavi més o menys desenvolupat arrodonit,
triangular, quadrat o motllurat sense graó intern per recolzar la
tapadora. Les bases són majoritàriament concavoconvexes però
també se n’han documentat de planes.
Pel que fa a les tapadores, que probablement acompanyarien les olles, són de perfils senzills amb vora arrodonida (fig.
IV.62, 2 Sabcis 2849.162).
Apareix ceràmica comuna clara recent (fig. IV.62), cosa que
no és gens habitual a la ciutat de Valentia, i quan ho fa sempre
és durant l’època republicana. S’han trobat cinc individus: dues
gerres, dos morters i un opercle. Les gerres presenten una base
plana amb cos arrodonit, coll alt poc marcat i vores exvasades
de secció triangular, Cl-rec 1 (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.144),
i quadrangular, Cl-rec 3m (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.143). Els
morters són baixos i amples amb vora de secció triangular, Clrec 17 (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.145 i 145 bis). La tapadora, Clrec 15, presenta un perfil senzill amb vora arrodonida i agafador
en forma de pom (fig. IV.62, 2 Sabcis 2849.110).
Els percentatges de la ceràmica comuna oxidant estan
molt per sota de les produccions de cuina. S’han classificat 22
individus, dels quals cinc són opercles d’àmfora que hem de
relacionar més amb el transport d’aquests grans contenidors
que amb la ceràmica de servei i ús comú (fig. IV.61, 2 Sabcis
2849.149, 150 i 151). Entre la ceràmica comuna oxidant abunden les tapadores, que foren utilitzades també com a tapadores de recipients de cuina ja que presenten restes d’exposició
al foc (fig. IV.61, 2 Sabcis 2849.152). Les gerres presenten
gran varietat formal en la vora, com és habitual, amb llavis
de tendència triangular o quadrangular (fig. IV.61, 2 Sabcis
2849.146, 147 i 153). Un altre recipient de cocció oxidant que
serví per a la preparació d’aliments van ser els morters, que
en aquest cas responen al tipus de morter de poca alçada amb
peu pla i vora arrodonida amb ala baixa (fig. IV.61, 2 Sabcis
2849.109). Aparegué, a més, un plat xicotet de parets verticals
lleugerament exvasades i carena baixa (fig. IV.61, 2 Sabcis
2849.148) identificat com Gr. IV.3 Catinus/llus.
2 SABCIS
2849
Fig. IV.62. Ceràmica comuna i de cuina recuperada en l’interior de la gran fossa de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
63
[page-n-79--data::data]
2 SABCIS
2849
Fig. IV.63. Àmfores recuperades en l’interior de la gran fossa de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
Destaca la gran quantitat d’àmfores que procedeixen
d’aquesta fossa (fig. IV.63), de fet, són el grup ceràmic més
nombrós. La seua presència suposa percentatges anòmals, ja
que estan al voltant d’un 23,1 % del total ceràmic de la unitat,
amb quasi un centenar d’àmfores, que s’aproxima al d’altres
contextos republicans estudiats con la fossa votiva de l’excavació del carrer Roc Chabàs, amb un 26 % del total d’àmfores,
i amb el reblit d’amortització del pou quadrangular de la mateixa excavació, amb un 24 %. Les àmfores vesuvianes Dressel 1A són les més abundants (fig. IV.63, 2 Sabcis 2849.111 i
112), però també són nombroses les adriàtiques, sobretot de les
formes Dressel 1A i Brindisi (fig. IV.63, 2 Sabcis 2849.117), a
més de les formes Apanni 1 (fig. IV.63, 2 Sabcis 2849.114) i
greco-itàlica (fig. IV.63, 2 Sabcis 2849.115). A més a més, s’han
inventariat àmfores púniques, de la Tripolitània i púnico-ebusitanes, i gregues de Rodes. Per últim, hi ha dues àmfores sense
identificar i una altra de les anomenades dels Campaments Numantins. Majoritàriament, els productes que contenien aquestes
àmfores eren vins campanians, adriàtics, grecs i tarraconenses i,
en menor mesura, oli i saladures de peix.
El material ceràmic, sobretot la ceràmica fina, indica un moment postfundacional per a la formació d’aquest context, probablement entre el 135 i el 125 aC.
del cos (annex 1, quadre 11). En el moment de la seua troballa el kalathos estava cobert per la part inferior d’una olla de
ceràmica de cuina reductora que no presenta pasta ibèrica (fig.
IV.65, 2 Sabcis 1422.2). És tracta un recipient de cos globular
i base còncavo-convexa. La pasta, de tonalitat negra-grisenca,
és grollera, però probablement va estar cuita a més temperatura
que la ceràmica de cuina ibèrica. En la part inferior es veuen
marques de torn, mentre que en la part superior hi ha com a
mínim tres canaletes que marquen l’inici de l’estrenyiment del
coll. Cap de les dos conserven la seua vora, que havia estat
eliminada intencionadament.
Possible foguer
(Fig. IV.64)
Únicament s’utilitzà una peça ceràmica per donar forma a un
foguer que alguns consideren domèstic i altres ritual, en concret un kalathos ibèric amb decoració de cercles del qual es
soterrà el cos cònic fins a una mica més a dalt de la meitat
64
Fig. IV.64. Detall d’excavació del possible foguer ritual en el
moment de l’aparició a l’excavació del carrer Sabaters/plaça
Cisneros (Serrano 1998).
[page-n-80--data::data]
2 SABCIS
1422
Fig. IV.65. Olla de cocció reductora de cuina que formava part
d’un suposat foguer, junt amb un kalathos a l’excavació del carrer
Sabaters/plaça Cisneros.
Nivells de saqueig i destrucció de l’època sertoriana
Fig. IV.66. Percentatges del material ceràmic procedent dels
estrats de destrucció de l’excavació al carrer Sabaters/plaça
Cisneros, que contenien ceràmica comuna.
(UUEE 2572, 2580, 2581 i 2611)
(Fig. IV.66; quadre IV.11; Annex 1, quadre 12)
Aquest conjunt d’unitats són molt interessants des del punt de
vista ceramològic. De fet, la ceràmica d’importació itàlica i la
vaixella ibèrica ja foren objecte d’un primer estudi l’any 2002
(Marín, Ribera i Serrano 2002). Per això, nosaltres ens centrarem en la ceràmica comuna i de cuina que fou tractada de manera somera en aquell article.
La vaixella fina (fig. IV.67, IV.69 i IV.70) està representada
per campaniana A, entre les quals apareixen formes de cronologia avançada i, sobretot, calena tardana amb formes evolucionades com la Lamboglia 1/8 (fig. IV.69, 2 Sabcis 2580.1 i fig.
IV.69, 2 Sabcis 2581.3), però també Lamboglia 2 (fig. IV.67, 2
Sabcis 2572.8 i fig. IV.70, 2 Sabcis 2611.4), 3 (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.7), 4 (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.0/671 i 0/673), 5 (fig.
IV.67, 2 Sabcis 2572.2bis), 8a i 10 (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.9), i
amb l’absència de les formes Lamboglia 7 i 8b pròpies de mitjan
del I aC. S’han documentat altres produccions de ceràmica fina, com un fragment de TSO de la forma Atlante 44 (fig.
IV.67, 2 Sabcis 2572.3) i un fragment d’aretina de vernís negre.
Les ceràmiques de parets fines són també de producció itàlica
majoritàriament, i estan representades per les formes Mayet II i
III i també altres formes intermèdies (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.1
i 2). L’única llàntia identificable és una Dressel 2 (fig. IV.67, 2
Sabcis 2572.6), abundant en contexts republicans.
A més, hi ha gran quantitat de ceràmica ibèrica entre la
qual destaca per sobre de tot la tenalla decorada denominada
“El cicle de la vida” (fig. IV.68, 2 Sabcis 2572.0/665) (Serrano 2000 a i b). Abunden les tenalles del tipus Ilduratin i
les de vores motllurades (fig. IV.68, 2 Sabcis 2572.17), les tenalletes i els kalathoi evolucionats, les gerres (fig. IV.68, 2
Sabcis 2572.1bis) i també els plats amb influències romanes.
S’ha plantejat la possibilitat que l’augment de la demanda de
ceràmica ibèrica vingués donat per la relativa incomunicació
de la zona valenciana amb els circuits mercantils itàlics fruit
de l’adscripció d’aquesta zona a la causa sertoriana (Ribera i
Marín 2003-2004: 283).
Quadre IV.11. Percentatges de la ceràmica procedent dels estrats de destrucció de l’excavació al carrer Sabaters/plaça Cisneros, que contenien ceràmica comuna.
Produccions
Àmfores
Aretina vernís negre
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
C. oxidant de cuina
Campaniana A
Fusaiola
C. grisa emporitana
Ceràmica ibèrica
Llàntia republicana
Parets fines llises
TSO
TSSG
Ungüentari
Vernís negre Cales tardana
Vernís negre Cales mitjana
2572
13
1
7
17
8
2
9
3
23
2
5
1
1
6
1
2580
4
2
1
2581
2611
2945
Total
%
1
9
10
6
1
5
8
18
20
2
9
3
1
33
1
42
29
37
2
13
3
1
103
2
10
1
1
3
14
1
11,1 %
0,3 %
14,2 %
9,8 %
12,5 %
0,7 %
4,4 %
1,0 %
0,3 %
34,8 %
0,7 %
3,4 %
0,3 %
0,3 %
1,0 %
4,7 %
0,3 %
4
9
62
1
6
1
1
1
2
1
1
3
1
1
1
3
65
[page-n-81--data::data]
Entre la ceràmica de cuina itàlica hi ha un variat repertori
formal i d’ús: olles, cassoles, morters i tapadores, que corresponen a 26 individus diferents (fig. IV.67). Les olles presenten
perfils en S i vores exvasades (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.4 i 5) i
una amb vora ametllada, que potser en alguns casos procedien
de la zona etrusca. La resta de recipients procedeixen íntegrament de la zona campaniana: cassoles de les formes Com-it. 4 i
6g presents des de l’època fundacional, i les nombroses Com-it.
6c, cosa que ja apunta cap a una cronologia sertoriana. També
són abundants les tapadores Com-it. 7 representades majoritàriament pel tipus a, però també e i f. Per últim, es documenten
morters de la forma Com-it. 8e.
Entre la ceràmica reductora de cuina s’han identificat 37 individus com a mínim dels quals 27 responen a diferents formes
d’olles. Destaquen dues olles de tradició o de factura purament
ibèrica. La resta d’olles es diferencien per tres tipus de vora:
triangular, arrodonida (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.14) i quadrangular (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.15) i lleugerament eixint totes
tres en un cos més o menys globular i de perfil en S (fig. IV.67,
2 Sabcis 2572.13). Altres dues peces són tapadores de perfils
senzills que cobririen les olles.
La ceràmica comuna de cocció oxidant suposa el 14,2 %.
Hi ha 42 individus de pastes diferents, probablement de diversos tallers, que volien obtindre un producte morfològicament
prou definit. Majoritàriament són gerres de coll i boca amples del tipus Gr. I Urceus/Vegas 43 i 44 (fig. IV.67, 2 Sabcis
2572.16 i 17), tapadores Gr. XI Operculum (fig. IV.69, 2 Sabcis 2581.3) i sols una ampolla de coll estret Gr. II Lagoena.
A més, es documentà algun gran recipient com la pelvis, Gr.
VII Pelvis (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.18), algun plat, un ungüentari, pondera i fusaioles (fig. IV.67, 2 Sabcis 2572.10, 11
i 12), alguns fragments considerats com a material constructiu
de funció indeterminada (fig. IV.69, 2 Sabcis 2581.1 i 2) i fragments de dolium.
Entre les àmfores predominen les formes itàliques, sobretot
de la zona tirrènica, amb els tipus Dressel 1B i 1C, i s’observa paral·lelament un retrocés del tipus Dressel 1A. També són abundants les àmfores adriàtiques de la forma Dressel 1 i Lamboglia 2.
Entre les àmfores púniques hi ha nord-africanes del tipus
Manà C2b/Ramon 7.4.3.3. i tripolitana antiga, i ebusitanes com
la púnico-ebusitana 17/8.1.3.2 i PE-24. Finalment, hi ha documentada un àmfora grega de Kos. Tot i que alguns d’aquests
contenidors s’han de considerar com a residuals, el panorama
amfòric ens situa en el moment de la destrucció de la ciutat per
part de les tropes pompeianes, amb l’augment de Dressel 1B i
C sobre la 1A, i l’aparició de les Lamboglia 2, les Mañà C2b/
Ramon 7.4.3.3. i les púnico-ebusitanes 17/8.1.3.2.
Fossa amb concentració UE 2945
Entre la vaixella fina hi ha campaniana A de la forma Lamboglia
5 i, sobretot, ceràmica de Cales de les formes Lamboglia 1 i 8,
a més de ceràmica de parets fines de las formes Mayet II i III i
algun fragment de gerreta grisa emporitana. Seguint amb el material ibèric, es documenten majoritàriament lebetes de la forma
II.6, tenalles del tipus II.2 i Ilduratin i plats de la forma III.8.
La ceràmica comuna i de cuina és escassa: únicament es
classificaren dos patinae itàliques Com-it. 6c (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.13). Les olles de cuina reductores són abundants i entre
elles destaca una de cos globular, base còncavo-convexa, coll
66
diferenciat i vora en ala horitzontal (fig. IV.72, 2 Sabcis 2945.5).
A la part inferior del cos i a la zona del coll s’intueixen les estries produïdes durant la seua confecció en el torn. La ceràmica
comuna de cocció oxidant és molt escassa, hi destaca una copa
baixa amb base anellada i vora exvasada que podria ser una imitació de la forma Lamboglia 2 (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.8bis).
Són abundantíssims i variats els opercles que actuen com a tapadores d’àmfores: se’n documenten de vora en ala (2 Sabcis
2945.3), arrodonida o plana (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.16), de
botó en forma de pom o de pessic (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.4
i 17). També hi ha un pondus (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.2), una
peça quadrada d’ús indeterminat que s’ha associat a una possible mà de morter (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.1) i algun fragment
d’ungüentari, a més, de dos projectils d’onagre (fig. IV.71, 2 Sabcis 2945.6) que hem de relacionar amb el conflicte bèl·lic del
75 aC. Resta solament parlar de les àmfores, entre les itàliques
s’han inventariat des de les greco-itàliques fins a les Dressel 1C,
però major varietat morfològica presenten les adriàtiques, entre
les quals hi ha les formes Dressel 1A, 1B (fig. IV.72, 2 Sabcis
2945.10 i 11) i Lamboglia 2 (fig. IV.72, 2 Sabcis 2945.7 i 8). A
més, es documenten àmfores orientals, púniques i ebusitanes
del tipus Mañà E. Destaca l’aparició d’una vora d’àmfora tarraconense de la forma Pascual 1 (fig. IV.72, 2 Sabcis 2945.12).
Com ja hem esmentat anteriorment, aquesta fossa que en el
moment de la seua excavació es datà en l’època d’August, hem
decidit estudiar-la amb el material republicà perquè el material
que contenia és característic del moment de destrucció de Valentia el 75 aC, amb l’excepció d’un fragment de TSSG de la
forma Drag. 15/17 classificat erròniament en l’informe com de
TSI i que nosaltres interpretem com una intrusió.
IV.3.4. conclusions
L’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros ha proporcionat un interessant conjunt de material ceràmic de l’època republicana, pel que fa a la ceràmica comuna i de cuina. Es documenten dues fases, la primera postfundacional
i la segona probablement del 75 aC associada al saqueig i
l’arrasament de la ciutat per part de l’exèrcit senatorial de
Pompeu. Els dos contexts presenten diferències pel que fa a
la ceràmica fina, a les àmfores i també a la ceràmica comuna
que han permès establir una evolució de les ceràmiques en
l’època tardo-republicana. Queda, però, oberta la qüestió de
la funcionalitat i ús de les estructures exhumades en aquesta
excavació. Recordem que en un primer moment foren identificades com domèstiques (Serrano 1998 i 2000), i recentment
interpretades com una possible àrea sacra (Ribera 2015: 77).
És ben cert que les troballes de l’excavació, tant des del punt
de vista arquitectònic com pel que fa al material, són peculiars, fins i tot estranyes en un context domèstic, però de
moment no hi ha probes concloent al respecte.
Els arguments per a relacionar-lo amb una àrea sacra es
basen en els paral·lels de l’edifici identificat com un possible santuari gentilici del Castellet de Banyoles a Tivissa
(Tarragona) que arquitectònicament és també de planta rectangular i que compta amb un possible altar (Sanmartí et alii
2012: 56); en l’existència d’un recinte delimitat per l’estacada documentada en la zona nord; en la peculiaritat constructiva dels murs; i en l’aparició del recipient anomenat de
[page-n-82--data::data]
2 SABCIS
2572
Fig. IV.67. Material ceràmic procedent dels nivells de destrucció de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros (Arxiu SIAM).
67
[page-n-83--data::data]
2 SABCIS
2572
Fig. IV.68. Ceràmica ibèrica recuperada en els nivells de destrucció de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros, on destaca
l’anomenat “Vas del cicle de la vida” (Arxiu SIAM).
2 SABCIS
2580
2 SABCIS
2581
Fig. IV.69. Material ceràmic procedent dels nivells de destrucció de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros (Arxiu SIAM).
68
[page-n-84--data::data]
2 SABCIS
2611
Fig. IV.70. Material
ceràmic procedent dels
nivells de destrucció de
l’excavació del carrer
Sabaters/plaça Cisneros
(Arxiu SIAM).
“El cicle de la vida” ja que en altres ocasions s’ha associat
aquest tipus de vasos amb rituals (Bonet i Izquierdo 2001:
301; Bonet 2010: 177-202). Aquest argument s’esgrimí per
a associar les estructures amb un lloc de culte indígena (Ribera 2015: 78), però la resta de la ceràmica ibèrica del conjunt entra més bé en la normalitat domèstica. Aquesta fossa
recorda per la seua morfologia i contingut faunístic el pou
documentat a l’edifici cultual de l’acròpoli de Volterra, a
Itàlia (Bonnamici 2005: 1). En aquest santuari hel·lenístic,
hi ha un edifici de culte al voltant del qual presenta una àrea
d’ofrenes a l’aire lliure tals com libacions, descàrregues vo-
tives de material i olles en posició invertida. La interpretació de l’edifici valentí no està tancada i per això continuen
en marxa estudis específics.
Amb l’estudi de la ceràmica de la gran fossa s’ha pogut
comprovar, a més de la seua datació en un moment poc posterior a la fundació de la ciutat, l’existència d’una gran quantitat
d’àmfores, cosa que s’hauria de relacionar necessàriament amb
la proximitat del port fluvial (Ribera 2008: 34). També caldria
recordar que el material de la gran fossa té una cronologia precisa i per tant hem de pensar que es va formar en aquest moment
concret i no s’utilitzà més.
2 SABCIS
2945
Fig. IV.71. Conjunt ceràmic procedent d’una fossa reblida amb materials del moment de la batalla entre les tropes pompeianes i les
sertorianes, apareguda en l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros (Arxiu SIAM).
69
[page-n-85--data::data]
2 SABCIS
2945
Fig. IV.72. Conjunt ceràmic procedent d’una fossa reblida amb materials del moment de la batalla entre les tropes pompeianes i les
sertorianes, apareguda en l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros (Arxiu SIAM).
IV.4. BANYS DE L’ALMIRALL (1 BAL)
IV.4.1. excavació
Aquesta excavació va començar l’any 1985, en una de les zones centrals de l’actual ciutat i ben a prop del recinte republicà,
entre els carrers del Miracle i del Palau, just en la part posterior
de l’edifici dels Banys de l’Almirall. Els treballs d’excavació
duraren uns quatre mesos des del mes de novembre de l’any
1985 fins al mes de març del 1986 i estigueren dirigits per R.
Mª Chulià (1987).
Durant el procés d’excavació, l’equip de treball esperava
trobar restes islàmiques relacionades amb els banys andalusins adjunts, però les úniques restes d’aquesta època que documentaren foren sitges i pous. Els estrats romans, sobretot en
la zona sud de l’excavació, estaven molt alterats per fosses i
rebliments tardo-romans.
Pel que fa a l’època romana, sobre un estrat natural s’assentà
una potent capa d’anivellament del terreny que serví com a base
per a la construcció de dos edificis i un carrer (fig. IV.73). Al sud
del carrer, un dels edificis era probablement de caràcter públic
i estava construït amb potents murs d’opus vittatum i quadratum; l’altre, situat al nord de la via, probablement era una construcció domèstica. Al moment de l’excavació els arqueòlegs
identificaren la Unitat d’Actuació I (UA I) conformada pels estrats d’anivellament i les primeres construccions: UUEE 1298,
1359, 1372, 1375, 1382, 1386, 1387, 1388, 1399, 1400, 1408,
1420, 1429, 1466 i 1473. La cronologia d’aquestes unitats ve
donada per l’estudi dels contextos ceràmics i pot datar-se en el
període 80-100 dC (fig. IV.74).
A partir de la segona meitat del segle II s’observen canvis i
remodelacions que es consideraren com la UA II: UUEE 1296,
1297, 1327, 1341, 1343, 1422, 1426, 1434, 1441, 1442, 1445,
1452, 1482 i 1497. L’edifici situat al sud continuà utilitzant-se
de la mateixa manera que en l’etapa anterior i no canvià la
seua morfologia. L’única actuació de millora que es produí
en aquesta època fou una segona pavimentació. En canvi, el
carrer es reconstruí sobre una successió de rebliments (UUEE
1357, 1343 i 1341) excavats en estrats anteriors i s’afegí una
70
claveguera al centre. L’edifici del sector nord sí que experimentà una gran remodelació que, partint de les tres prèvies,
compartimentà l’espai interior en sis estances. Les cimentacions dels nous murs es feren excavant els estrats imperials
(UUEE 1296, 1408, 1434 i 1492) que proporcionaren material
ceràmic i numismàtic, en concret un as de Trajà i una moneda
d’Adrià, fet que va permetre establir la datació d’aquesta UA
II al voltant del 150 dC (fig. IV.75).
Sobre la segona construcció aparegueren estrats d’enderrocs
i d’enfonsament de l’edifici degut a un període d’abandonament
en la primera meitat del segle III dC que constitueixen la UA III:
Fig. IV.73. Planta de la segona fase de les edificacions de l’excavació
dels Banys de l’Almirall (Blasco et alii 1991: 188).
[page-n-86--data::data]
Fig. IV.74. Planta de la primera fase de les edificacions de l’excavació
dels Banys de l’Almirall (planimetria cedida per A. Ribera i G.
Pascual; plànol: A. López).
Fig. IV.75. Planta de la segona fase de les edificacions de l’excavació
dels Banys de l’Almirall (planimetria cedida per A. Ribera i G.
Pascual; plànol: A. López).
UUEE 1317, 1326, 1337,1339, 1367, 1368, 1383, 1391, 1392,
1395, 1403 i 1476. En aquests estrats s’ha recuperat abundant
material ceràmic, fragments de marbres, pintura mural i altres
enderrocs relacionats amb la caiguda de l’edifici.
edifici públic monumental per la seua factura (Blasco et alii
1991: 185). Investigacions recents l’interpreten com una domus
amb peristil (Peñalver 2018: 544).
IV.4.2. estratigrafia
La via (fig. IV.76) apareixia amb una pavimentació molt feble
de graves, cal i sorra que descansava sobre una preparació de
graves, sorra i terra (UE 1382). Presentava una orientació en
direcció E-O i tenia al voltant de 3 m d’amplada. Probablement
poc de temps després de la seua construcció, sofrí una gran intervenció que canvià radicalment la seua fisonomia amb la construcció d’una claveguera central i l’alçament del nivell uns 80
cm sobre l’anterior amb pendent cap a l’est. Estratigràficament,
el canal (UE 1338) i el nou carrer pavimentat es situaren a sobre
d’una sèrie d’estrats (UUEE 1466, 1375, 1359, 1372, 1399) acumulats sobre els edificis adjacents. Per a la construcció d’aquest
canal s’excavà una rasa i es construí una base sòlida (UE 1327)
on recolzava el canal pròpiament dit, subjectat per aportacions
de terra (UUEE 1357, 1343, 1341). Probablement, hem de datar
aquestes obres de millora del carrer abans del 150 dC, moment
en el qual també l’edifici nord estava en obres. El carrer i la claveguera continuaren en ús fins a mitjan del segle III dC quan es
documentaren una sèrie d’estrats d’abandonament (UUEE 1326
i 1337) sobre la calçada que són poc posteriors a l’abandonament dels edificis adjacents.
Edifici sud
L’edifici situat al sud del solar estava dividit en tres habitacions
diferenciades: l’habitació I, a l’oest, que conservava solament tres
murs (UUEE 1308, 1312 i 1381) i un paviment (UE 1371) construït sobre l’estrat UE 1420; l’habitació II, delimitada pels murs
UUEE 1308, 1384, 1312, 1437 i 1436, tenia un accés entre els dos
últims i conservava la preparació (UUEE 1386, 1387 i 1388) d’un
paviment (UE 1370) assentat sobre un l’estrat UE 1400; l’habitació III, a l’est (UUEE 1384, 1436 i 1430), on es documentà un
paviment (UE 1298) i la seua preparació (UE 1299), igual als que
hi havia a la habitació II, disposat sobre l’estrat UE 1429. Aquest
edifici tingué pocs canvis en èpoques posteriors i mantengué la
seua estructura inicial durant tot el període d’ús, des de la seua
construcció en l’època flàvia fins a l’abandonament a mitjan del
segle III dC. Únicament hi hagué un canvi de porta en l’habitació
II amb el tancament de l’anterior (UE 1414) i una segona pavimentació a l’habitació III (UUEE 1354 i 1355) que degué fer-se poc de
temps després de la construcció de l’edifici. Els estrats d’enderroc
d’aquest edifici foren profundament alterats en l’època tardoantiga
i solament se’n conserva una xicoteta part intacta en l’habitació
I. Sembla que la construcció d’aquest edifici va ser anterior a
la de l’edifici nord i es pot relacionar amb la primera fase del
carrer quan encara no presentava la claveguera central. La seua
funcionalitat roman desconeguda però s’ha interpretat com un
Carrer central
Edifici nord
En la primera fase d’ocupació aquest edifici constava de dos
murs paral·lels i una extensa habitació anomenada IV. Estava
delimitada pels murs UUEE 1349 i 1447 al nord, i UE 1385 i
la seua preparació (UE 1435) al sud, adjacents amb el carrer.
71
[page-n-87--data::data]
Fig. IV.76. Foto d’excavació de l’edifici nord, el carrer i la
claveguera dels Banys de l’Almirall (Arxiu SIAM).
Fig. IV.77. Estrats d’abandonament i enderroc de l’edifici nord
datats en el segle III dels Banys de l’Almirall (Arxiu SIAM).
L’habitació tenia 3,20 m d’ample i no es pogueren documentar els altres dos murs que la delimitaven. Hi havia una petita
zona pavimentada (UE 1494) al costat de la cimentació i, a
l’exterior del mur UE 1385, al carrer, hi havien pedres ordenades a certa distància que podrien ser part d’una construcció anterior a mode de porticat. Probablement s’ha d’associar
amb un edifici de caràcter domèstic, cosa que fa pensar a alguns investigadors que la zona quedà inclosa plenament en
la ciutat en aquest moment (Blasco et alii 1991: 186). Aquest
edifici sofrí una gran remodelació interior a mitjan del segle
II dC, amb la subdivisió de l’espai en sis habitacions (V, VI,
VII, VIII, IX i X), tres a l’interior de l’antiga estança IV i
tres al nord d’aquesta. Es construïren una sèrie de murs interiors (UUEE 1419, 1411, 1335 i 1348) orientats de nord a sud
per a subdividir l’espai. Les habitacions situades al nord dels
murs UUEE 1349 i 1447 s’assentaven sobre uns primerencs
rebliments de l’època imperial (UUEE 1408 i 1434) mentre
que les habitacions que es situaven a l’interior de l’estança
IV ho feien sobre uns rebliments d’anivellament (UUEE 1296
i 1297 per a l’habitació V; UUEE 1422 i 1426 per a la VII;
i UUEE 1497, 1482, 1452 i 1442 per a la VI, probablement
una cuina). Tot i que les estructures estaven molt alterades en
algunes habitacions es conservaven restes de paviments o les
seues preparacions (UUEE 1444/1445 i 1441), entre les quals
destaca la VII, probablement pavimentada amb tessel·les. Per
últim, sobre els paviments o preparacions de les habitacions V,
VII, VIII i IX es documentaren importants estrats d’enderroc
(UUEE 1476, 1392, 1403; 1339, 1368; 1367 i 1383, respectivament) amb gran quantitat de fragments de pintura mural,
materials ceràmics i restes dels murs (fig. IV.77). Amb aquest
enderroc es posaria fi a l’ús de l’edifici nord, com s’ha vist
també en el cas de l’edifici sud i el carrer probablement durant
la primera meitat del segle III dC.
UA I (UUEE 1400, 1420, 1429, 1408, 1434, 1298, 1386, 1387,
1388, 1399, 1372, 1359, 1375 i 1382)
IV.4.3. material ceràmic
Per a l’estudi del material d’aquesta excavació, com que no són
conjunts tancats, mantindrem els grups d’unitats estratigràfiques iguals o semblants que, atenent a la seua natura o moment
constructiu, els arqueòlegs donaren durant el procés d’excavació i investigació posterior. Comencem doncs pels estrats sobre
els quals es construeixen les primeres edificacions, les preparacions dels paviments i els mateixos paviments.
72
(fig. IV.78; quadre IV.12; Annex 1, quadre 13)
Aquestes unitats presenten gran quantitat de material procedent sobretot dels nivells de construcció i, en menor mesura,
de les preparacions i els paviments. S’han documentat 435
individus, dels quals més de la meitat són ceràmiques comunes o de cuina (fig. IV.79, IV.80 i IV.81). La vaixella fina és
majoritàriament TSH (16,6 %), TSSG (6,4 %) i TSA A (1,1
%). Les ceràmiques de parets fines suposen un 4,8 % del total
del conjunt i les llànties un 2,1 %. La resta de ceràmiques fines són de caràcter residual, com les de vernís negre i la TSI,
o fins i tot anecdòtic com la ceràmica vidriada. La ceràmica
comuna o de cuina suposa un 56,6 % del total del conjunt
ceràmic, en el qual destaca la ceràmica comuna oxidant (29,9
%), la reductora regional de cuina (14,5 %) i l’africana de
cuina (8,4 %). Hi apareix algun fragment de ceràmica ibèrica i també reductora de taula en proporcions mínimes. Per
últim, les àmfores suposen un 7,3 % del total del conjunt
ceràmic del primer moment constructiu.
La TSSG és la segona producció de ceràmica fina més
abundant darrere de la TSH i procedeix exclusivament del
centre terrisser de La Graufesenque (Millau, França). Les
formes més freqüents són les copes de la forma Drag. 27 i
24/25 i els plats de la forma Drag. 18 i 15/17, que podrien
actuar com a servei, i la copa del tipus Ritt. 8. Les formes
decorades són escasses: es documenta la copa del tipus Drag.
29 i apareix ja un exemplar de la copa Drag. 37. A més, com
s’ha esmentat anteriorment, es documenten alguns fragments
residuals de ceràmica de vernís negre i TSI. La ceràmica fina
majoritària és la TSH i únicament es documenten peces procedents del centre terrisser de Tritium Magallum (La Rioja).
Com caldria esperar, les formes més abundants són els plats
del tipus 15/17 i les copes 24/25 i 27 junt amb la copa decorada de la forma 37. Es documenten altres formes indicatives
de l’època flàvia com les formes 35 i 36 o la 46, datada entre
l’últim quart del segle I i el II.
A més, hi ha recipients amb pocs exemplars com els tipus
18, 2, 4 i alguna forma tancada. Cal destacar l’absència de
la copa de la forma 8 que no s’incorporarà al repertori dels
tallers nord-peninsulars fins a un moment posterior (Romero
i Ruiz 2005: 190).
[page-n-88--data::data]
Quadre IV.12. Percentatges de la ceràmica procedent de la UA I de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
Produccions
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna oxidant
C. comuna reductora
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Campaniana A
Ceràmica ibèrica
Llàntia imperial
Parets fines
C. engalba roja pomp.
TSA A
TSH
TSI
TSSG
Vernís negre B
Vernís negre C
V. negre indet.
1298 1359 1372 1375 1382 1386 1387 1388 1399 1400 1408 1420 1429 1434 1466 1473 Total
1
1
1
1
4
11
1
4
28
2
1
2
6
3
1
2
1
4
1
14
4
1
3
2
5
2
5
1
1
1
1
3
2
2
8
6
1
2
3
17
2
1
1
1
1
3
3
1
1
2
1
1
5
2
1
1
2
1
1
1
5
1
10
25
2
14
1
2
1
2
1
1
2
1
4
15
1
1
1
1
3
1
2
1
1
2
5
3
1
2
15
1
9
1
1
4
3
1
4
9
1
1
1
1
1
2
1
1
1
2
4
1
5
1
1
10
1
1
Fig. IV.78. Percentatges de la ceràmica procedent de la UA I de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
La TSA A és encara escassa amb molt poques peces de
l’època de Domicià dels tipus Hayes 3, 8 A i 19 (fig. IV.79, 1
Bal 1375.16) totes produïdes en A1.
Entre les ceràmiques de parets fines destaquen las pastes extremadament primes, anomenades de “closca d’ou”,
de tonalitats grisenques, probablement produïdes als obradors de Rubielos de Mora (Terol), que tenen com a forma
característica la copa del tipus Mayet 34, molt abundant en
aquest context. Apareixen també les copes engalbades amb
tonalitats ataronjades i pastes toves i groguenques que, malgrat no presentar formes definides, podríem identificar-les
amb productes bètics. L’altre grup de ceràmiques de parets
fines no estan identificades i podrien ser de producció local
o regional. Es documenta una única forma del tipus Rubielos de Mora 2.1 (fig. IV.80, 1 Bal 1400.10), abundantíssima
en els contextos del segle II i que fins al moment no havia
aparegut en aquesta època (Huguet i Ribera 2014: 157). A
més, hi ha un fragment de base de copa de ceràmica vidriada
que cronològicament coincideix amb el moment de regiona-
1
1
1
2
1
4
7
%
37 8,5 %
37 8,5 %
130 29,9 %
1
0,2 %
5
1,1 %
63 14,4 %
3
0,7 %
7
1,6 %
9
2,1 %
21 4,8 %
10 2,3 %
5
1,1 %
72 16,5 %
2
0,5 %
28 6,4 %
2
0,5 %
1
0,2 %
2
0,5 %
lització d’aquest tipus de ceràmica. Les llànties no han pogut
ser identificades. Tanmateix, s’ha inventariat un segell (fig.
IV.81, 1 Bal 1408.5) CLO SV[-] que hem de relacionar amb
el terrisser itàlic Caivs Clodivs Successvs, la producció del
qual es data entre l’època dels Flavis i els Antonins (Casas i
Soler 2006: 49).
La ceràmica itàlica importada està representada majoritàriament per recipients procedents de l’àrea vesuviana entre
els quals destaquen una patina de vora de secció triangular
del tipus Com-it. 6g, dues tapadores del tipus Com-it. 7a (fig.
IV.81, 1 Bal 1408.10) i tres fonts d’engalba roja pompeiana
de la forma R-pomp. 28, que es daten en l’època de Claudi o
Neró (fig. IV.79, 1 Bal 1375.15; fig. IV.80, 1 Bal 1400.13).
A més, hi ha un morter lacial de la forma Dramont D2 (fig.
IV.79, 1 Bal 1386.8).
Entre la ceràmica africana de cuina, les formes més abundants són les cassoles de la forma Hayes 23 A (fig. IV.79,
1 Bal 1386.2; fig. IV.80, 1 Bal 1400.12; fig. IV.81, 1 Bal
1408.6), Òstia II, 312 (fig. IV.80, 1 Bal 1400.17; fig. IV.81,
1 Bal 1429.2; fig. IV.81, 1 Bal 1434.9) i Òstia, III, 267 però
també se’n documenta alguna una mica anterior com la cassola Òstia II, 303. A més, apareixen els primers exemplars
de la forma Hayes 23B. Les tapadores també abundants són
de l’època flàvia de la forma Òstia, III, 332. Apareix algun
recipient peculiar (fig. IV.80 1, Bal 1400.14) com la font
Hayes 181 antiga, present en un moment anterior als Flavis
a Trípoli (Tortorella 1981: 214) i al final del segle I i principi
del II a Òstia. El tupí del tipus Hayes 199 (fig. IV.80, 1 Bal
1400.9; fig. IV.81, 1 Bal 1429.4) està present a la península
Ibèrica en contextos flavis (Guerrero 1984: fig. 6.2; Aguarod 1991: 275), tot i que alguns autors el consideren posterior (Hayes 1972: 210). Podem relacionar aquestes formes
amb el repertori corresponent a la fase 2 (80-100/110 dC)
identificada a Valentia per a les ceràmiques africanes de cuina (Marín 1995: 156).
73
[page-n-89--data::data]
UA I 1 BAL 1372
UA I 1 BAL 1375
UA I 1 BAL 1386
Fig. IV.79. Material ceràmic de la UA I corresponent a la primera fase constructiva de les estructures de l’època romana de l’excavació
dels Banys de l’Almirall.
La ceràmica reductora de cuina regional presenta, pràcticament, el repertori tipològic que Reynolds (1993: 95) identificà
amb exemples de totes les formes, des de la cassola del tipus ERW
1.1; les olles 1.2 (fig. IV.79, 1 Bal 1375.18) i 1.3 (fig. IV.79, 1 Bal
1386.3; fig. IV.80 1 Bal 1400.15 i 16; fig. IV.81, 1 Bal 1429.7), que
són les més abundants; les olletes o vasets 1.4 (fig. IV.79, 1 Bal
1372.15); els lebes 1.5 (fig. IV.79, 1 Bal 1375.19); les tapadores
1.7 (fig. IV.79, 1 Bal 1375.20; fig. IV.80 1 Bal 1400.26 i 27); fins a
les gerres o ampolles 1.8 i 1.9 (fig. IV.79, 1 Bal 1375.22). Estudis
posteriors han assenyalat l’existència de les formes més difoses en
nivells flavis de la ciutat (Huguet i Ribera 2014: 158) i en àmbit
rural (Albiach i Madaria 2006: 50; Huguet 2009: 90). D’aquesta
manera, podem avançar cronològicament el repertori formal standard més comú d’aquesta producció a l’època de Domicià.
UA I 1 BAL 1400
Fig. IV.80. Material ceràmic de la UA I corresponent a la primera fase constructiva de les estructures de l’època romana de l’excavació
dels Banys de l’Almirall.
74
[page-n-90--data::data]
UA I 1 BAL 1408
UA I 1 BAL 1429
UA I 1 BAL 1434
Fig. IV.81. Material ceràmic de la UA I corresponent a la primera fase constructiva de les estructures de l’època romana de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
La ceràmica comuna de cocció oxidant concentra la major
part del conjunt ceràmic total d’aquesta fase amb 130 individus. Dins d’aquest grup incloem produccions ceràmiques
amb les mateixes característiques formals i d’ús, tot i que som
conscients que no provindrien d’una única terrisseria. Tanmateix, l’observació macroscòpica de les pastes no permet
distinció entre elles per la seua gran similitud. Així doncs,
s’haurà d’esperar a estudis analítics particulars per a diferenciar aquesta ingent producció ceràmica atenent a criteris
d’origen. Com és habitual el grup més nombrós són les gerres
i alfàbies, Gr. I Urceus/llus que solen presentar un graó intern
per recolzar la tapadora, en la majoria dels casos amb vora
motllurada a l’exterior (fig. IV.79 1 Bal 1375.29; fig. IV.80,
1 Bal 1400.25; fig. IV.81, 1 Bal 1408.11; fig. IV.81, 1 Bal
1434.4) i, en menor mesura, amb una motllura doble externa.
També molt abundant és el grup dels recipients oberts, diferenciats en tres variants: Gr. IV.1 Paropsis, grans recipients
oberts amb vora senzilla que presenten en la majoria dels casos anses circulars, elevades o no (fig. IV.79, 1 Bal 1372.16
i 17; fig. IV.79, 1 Bal 1375.26; fig. IV.80, 1 Bal 1400.18 i
19; fig. IV.80, 1 Bal 1400.18 i 19); Gr. IV.2 Lances, la forma
oberta més abundant, que són plats amb carena baixa (fig.
IV.79, 1 Bal 1375.7; fig. IV.81, 1 Bal 1429.8; fig. IV.81, 1
Bal 1434.5 i 6); i Gr. IV.3 Catinus/llus, petits platerets poc
profunds amb parets exvasades i ala arrodonida a l’exterior
(fig. IV.79, 1 Bal 1372.9; fig. IV.79, 1 Bal 1375.9; fig. IV.80,
1 Bal 1400.20). En quantitats inferiors trobem també el Gr.
II Lagoena, per a la contenció de líquids (fig. IV.79, 1 Bal
1375.23 i 24); el Gr. III Calix, copes o bols de perfil senzill
(fig. IV.81, 1 Bal 1429.9); el Gr. VI Lebes, recipients oberts
amb vora arrodonida a l’exterior (fig. IV.80, 1 Bal 1400.21 i
22); el Gr. VII Pelvis, grans recipients oberts probablement
utilitzats per a usos domèstics; el Gr. VIII Aula/olla, olles de
provisions o recipients de contenció (fig. IV.80, 1 Bal 1400.23
i 24); i el Gr. IX Operculum, tapadores auxiliars (fig. IV.79, 1
Bal 1386.4 i 5). La resta de formes són escasses com alguna
olla de provisions, morters, una copa i un pot.
Hi ha una tapadora que presenta una pasta reductora, tot i ser
molt fina i depurada, pròpia de la ceràmica reductora de taula
(fig. IV.79, 1 Bal 1372.20).
Les àmfores són majoritàriament de procedència peninsular.
Abunden les tarraconenses de diferents tallers, com la Dressel
2/4 i Gal·la 4, ambdues contenidors de vi. També hi ha àmfores
bètiques dels tipus Dressel 7/11 i Beltrán II B per al transport de
saladures de peix. A més s’han inventariat fragments informes
d’àmfores de l’àrea vesuviana, africanes i indeterminades.
UA II (1296, 1297, 1422, 1426, 1441, 1442, 1445, 1452, 1482,
1497, 1327, 1341 i 1343)
(Fig. IV.82; quadre IV.13; Annex 1, quadre 14)
Aquest paquet d’unitats està compost bàsicament per rebliments
d’anivellació per a la construcció de les noves habitacions i les
actuacions pròpies de la construcció de la claveguera. Per a la datació d’aquest grup d’unitats contem, a més, amb dues troballes
numismàtiques: una de Trajà i l’altra d’Adrià, que aporta una data
post quem del 138 dC (Escrivà 1989: 89). Hi ha un total de 270
individus dels quals el 44 % són de ceràmica comuna, repartida
entre ceràmica comuna oxidant (17,7 %), ceràmica reductora de
cuina (11,6 %), ceràmica africana de cuina (9 %), ceràmica itàlica de cuina (3,6 %) i amb menys d’un 0,7 % la ceràmica oriental
i un 0,4 % la de cuina de cocció oxidant (fig. IV.83 i IV.84).
Entre la vaixella fina podem parlar de produccions de caràcter residual com serien la ceràmica de vernís negre, la TSI i probablement també la TSSG. Aquesta procedeix exclusivament de
La Graufesenque i entre les formes presents són majoritàries les
copes Drag. 24/25, 27 i Ritt. 5 i en menor mesura, Ritt.8 i Drag.
33 i també plats de les formes Drag. 15/17, 16 i 18.
La TSH procedeix en la seua immensa majoria de Tritium
Magallum (La Rioja), encara que en aquestes unitats s’han
identificat tres fragments informes de TSH procedents de la
terrisseria de Bronchales (Escrivà 1989: 89). Formalment els
recipients més abundants són el servei format pel plat de la
forma 15/17 i la copa de la forma 27, seguit de les copes
decorades de les formes 37 i 35. La resta de tipus estan re75
[page-n-91--data::data]
Quadre IV.13. Percentatges de la ceràmica procedent de la UA II de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
Produccions
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna importada
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. oxidant de cuina
C. reductora de cuina
C. ibèrica
Llànties
C. parets fines
C. engalba roja pomp.
TSA A
TSH
TSI
TSSG
Vernís negre B
Vidriada
1296 1297 1327 1341 1343 1362 1422 1426 1441 1442 1445 1452 1482 1497 Total
1
3
1
14
2
1
9
1
2
3
5
1
7
3
8
4
1
1
2
1
3
8
2
1
1
4
1
1
3
1
7
1
1
2
1
3
17
1
3
1
1
2
2
16
1
6
1
3
8
1
9
1
1
1
1
1
7
1
1
presentats per dues (formes 18, 24/25, 2, 4, 29) o una unitat
(formes 8, 30, 33, 46). Cronològicament, la TSH no permet
fer massa precisions: apareix ja la copa 37 amb decoració de
cercles concèntrics, típica del segle II; la forma 46 i també
la copa 8. Són encara formes que conserven les proporcions
inicials, encara que en alguns casos les parets han començat
a exvasar-se, però sense arribar als perfils del final del segle
II dC. Les pastes i vernissos continuen sent de bona qualitat,
tot i que ja no són com els de l’època flàvia.
La TSA A és encara escassa però, ha augmentat respecte de
la fase anterior. Les formes que es documenten són les mateixes
que en aquesta, Hayes 3A, 8A i 19, però a més s’afegeixen la
copa Hayes 9 i el vas Hayes 134.
Les ceràmiques de parets fines quantitativament s’han reduït a la meitat que en la fase anterior, continuen documentant-se els mateixos centres de producció però augmenta la
varietat formal. Hi ha copes de la forma Mayet 34 procedents
de la zona de Terol, i també les produccions engalbades, probablement bètiques, de les formes Mayet 15 i 14. Per la seua
banda, les copes de la forma Rubielos de Mora 2.1 augmenten
una mica tot i que són prou escasses.
Entre les llànties se n’han pogut identificar dues del tipus
Dressel 20 i una Deneauve IX A que s’adequarien a la cronologia de la primera meitat del segle II dC.
La ceràmica itàlica de cuina presenta majoritàriament fonts
d’engalba roja pompeiana de la forma R-pomp. 28, ja documentada en la fase anterior, a la qual se li afegeix la forma R-pomp.
33 (fig. IV.84, 1 Bal 1482.7) que es data entre el 75 i el 125 dC.
A més, hi ha una cassola indeterminada i 3 tapadores del tipus
Com-it. 7a. Tots els atuells itàlics presenten la mateixa pasta vesuviana amb les típiques inclusions volcàniques (Peacock 1977:
149; Di Giovanni 1996: 66).
La ceràmica africana de cuina compta amb percentatges
similars als de la fase anterior. Es mantenen les formes documentades prèviament però varien quant a percentatges, com per
exemple en el cas de la cassola Hayes 23A (fig. IV.83, 1 Bal 1362.9)
i B, en què aquesta variant comença paulatinament a substituir a
la A. Continuen apareixent les cassoles flàvies del tipus Òstia III,
76
3
3
1
1
1
1
1
2
2
1
10
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
3
3
1
1
1
3
4
1
1
1
3
26
25
2
49
4
1
32
4
7
11
9
7
78
2
17
2
1
%
9,4 %
9,0 %
0,7 %
0,2 %
1,4 %
0,4 %
11,6 %
1,4 %
2,5 %
4,0 %
3,2 %
2,5 %
28,2 %
0,7 %
6,41 %
0,7 %
0,4 %
Fig. IV.82. Percentatges de la ceràmica procedent de la UA II de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
312 (fig. IV.83, 1 Bal 1296.8; fig. IV.83, 1 Bal 1327.14), Òstia II,
303/Hayes 194; les tapadores del tipus Òstia III, 332 (fig. IV.83, 1
Bal 1327.15; fig. IV.83, 1 Bal 1362.17; fig. IV.84, 1 Bal 1452.1); i
augmenten les formes del segle II com la font de la forma Hayes
181 i la cassola Òstia III, 267. Encara que de cronologia anterior,
apareix igualment la forma Òstia III, 306, i també la Hayes 200
datada entre el segle II i principi del III dC.
Destaca l’aparició d’una gerra trilobulada de ceràmica
oriental, Àgora G188 o M101 (Robinson 1959: pl. 7) (fig. IV.83,
1 Bal 1296.14). Presenta una pasta roja amb desgreixants grocs
i blancs i superfícies grises que fan pensar en un probable origen
egeu pels paral·lels estudiats a Òstia (Coletti i Pavolini 1996:
398). Les gerres orientals es documenten en època tardo-flàvia fins a l’època tardo-antonina. Aquest tipus de recipients no
són abundants al Mediterrani occidental, però hi apareixen, i a
Valentia ja havia estat documentada anteriorment en estrats de
l’arena del circ (Huguet i Ribera 2014: 162).
La ceràmica regional reductora de cuina és prou abundant i
amb una gran varietat formal. Hi apareix una interessant forma,
probablement una ERW 1.1 amb vora simple sense engrossi-
[page-n-92--data::data]
UA II 1 BAL 1296
UA II 1 BAL 1327
UA II 1 BAL 1362
Fig. IV.83. Material ceràmic de la UA II corresponent a la segona fase constructiva de les estructures de l’època romana de l’excavació
dels Banys de l’Almirall.
ment a l’interior (fig. IV.83, 1 Bal 1362.16). La troballa d’aquesta forma reforçaria la hipòtesi de la filiació formal d’aquestes
cassoles amb les de la forma Hayes 23 africanes. La forma ERW
1.1 té una gran semblança amb la cassola Hayes 23B, però els
investigadors sempre l’havien associada a aquesta amb reserves
per la seua cronologia flàvia. L’aparició d’aquesta forma, sense
la revora interna i molt similar a la Hayes 23A, reobri la idea
de la possible imitació de la forma africana que, tanmateix, es
generalitzaria en la seua variant amb revora interna en ceràmica
regional reductora de cuina que també apareix en aquest context
(fig. IV.83, 1 Bal 1296.12). A més, com és habitual, abunden
les olles tant en les seues variants de coll diferenciat del tipus
ERW 1.2 (fig. IV.83, 1 Bal 1362.10), o no, del tipus ERW 1.3
(fig. IV.83, 1 Bal 1362.11); l’olleta o vaset de perfil en S del
tipus ERW 1.4 (fig. IV.83, 1 Bal 1296.13); les tapadores del ti-
pus ERW 1.7 i les gerres del tipus ERW 1.8 (fig. IV.83, 1 Bal
1296.9) i ERW 1.9. A més, es documenta una forma que podria
ser una pelvis (fig. IV.83, 1 Bal 1327.18), gran recipient de forma oberta i vora en ala horitzontal que no estava contemplada
en les tipologies fins al moment, ERW 1.19 (fig. IV.85). Cal afegir una olla de ceràmica comuna de pasta oxidant i perfil senzill.
Les ceràmiques comunes de cocció oxidant són, per darrere
de la TSH, la producció més abundant. Inclou diferents pastes
de coccions oxidants probablement de tallers dispars, però que
fabricaven les mateixes formes amb característiques semblants.
La forma més abundant són les gerres i alfàbies del tipus Gr.
I Urceus, que morfològicament varien poc de les de l’època
flàvia (fig. IV.83, 1 Bal 1362.13). Augmenten les ampolles de la
forma Gr. II Lagoena (fig. IV.83, 1 Bal 1296.15) respecte a la
fase anterior. Les formes obertes també són abundants, sobreUA II 1 BAL 1452
UA II 1 BAL 1482
Fig. IV.84. Material ceràmic de la
UA II corresponent a la segona fase
constructiva de les estructures de l’època
romana de l’excavació dels Banys de
l’Almirall.
77
[page-n-93--data::data]
Fig. IV.85. Detall de forma ERW 1.19 de ceràmica regional
reductora de cuina, probablement una pelvis, procedent de la UA II
de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
Fig. IV.86. Detall d’un fragment de ceràmica comuna de cocció
oxidant amb decoració reticulada produïda abans de la cocció
procedent de la UA II de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
tot els plats profunds amb carena baixa del tipus Gr. IV.2 Lanx
(fig. IV.83, 1 Bal 1296.11; fig. IV.84, 1 Bal 1482.8 i 9), però
també platerets de la forma Gr. IV.3 Catinus/llus (fig. IV.83, 1
Bal 1327.16) i el Gr. IV.1 Paropsis (fig. IV.83, 1 Bal 1362.12).
Entre els grans recipients auxiliars trobem morters del tipus
Gr. V Mortarium, pelvis del tipus Gr. VII Pelvis i tenalles. Per
unitats es compten els recipients de la forma Gr. III Calix (fig.
IV.83, 1 Bal 1327.17), una olla de la forma Gr. VIII Aula/olla i
una tapadora de la forma Gr. XI Operculum. A més s’han documentat tres clavi coctile (fig. IV.83, 1 Bal 1296.16), un dolium
i un element plàstic fet a motlle amb decoració reticulada (fig.
IV.83, 1 Bal 1362.14) (fig. IV.86).
Les àmfores són majoritàriament de procedència peninsular. Abunden les tarraconenses de diferents tallers, dedicades al
transport del vi, amb les formes Dressel 2/4, Dressel 3A i Gal·la
4. També hi ha àmfores bètiques, de saladures de peix, de les
formes Dressel 7/11 i Beltrán II. Entre les àmfores importades
des de l’exterior de la península ibèrica en són poques. Solament s’han pogut identificar una àmfora púnica del tipus Mañà
C2. A més, hi ha fragments de contenidors amfòrics procedents
de l’àrea vesuviana, el nord d’Àfrica i altres indeterminats.
UA III (1317, 1326, 1337, 1391, 1395, 1339, 1367, 1368, 1383,
1392, 1403 i 1476)
(Fig. IV.87; quadre IV.14; Annex ,1 quadre 15)
Finalment, l’últim paquet d’unitats comprèn els estrats d’enderrocs dels murs de les habitacions i d’amortització de la claveguera del carrer. Hi ha un repertori ceràmic de 222 peces de les
78
quals el 32,4 % correspon a vaixella fina, el 2,2 % a llànties, el
59 % a ceràmica comuna i de cuina i el 4,9 % del total ceràmic
a les àmfores (fig. IV.88, IV.89 i IV.90).
La vaixella fina de taula importada que en aquest moment
estaria en ús es limita a TSH i TSA A. La resta de produccions
de ceràmiques fines es poden considerar com a residuals: vernís
negre, TSI i també TSSG.
La TSH suma 64 individus que comparteixen, en major o
menor mesura, uns trets similar pel que fa a la degradació del
vernís i la primesa de la pasta. Les formes són més exvasades
i les parets més obertes que en els exemplars de l’època flàvia.
Destaquen sobretot la copa decorada de la forma 37 amb decoracions de cercles i el servei dels tipus 15/17 i 27 (Escrivà
1989b: 89), a més de les formes 35, 4, 8 i 18. Amb un sol exemplar es compten les formes 20, 30 i una forma tancada. Respecte
al centre de producció, únicament s’han documentat recipients
procedents de Tritium Magallum (La Rioja).
La TSA A continua augmentat des de 1,1 % de la primera fase,
el 2,5 % de la segona fins al 4,3 % d’aquesta tercera. S’han classificat 15 individus dels quals 2 podrien ser d’A/D i la resta d’A. Les
formes de A es diversifiquen: a les ja documentades anteriorment
(Hayes 3, 8A, 9, 19, 134), se n’afegeixen de noves com les formes
Hayes 3B (fig. IV.90, 1 Bal 1403.5), 6B, 14, 21 i 131 (fig. IV.88, 1
Bal 1326.8). Algunes d’aquestes tenen una cronologia del final del
segle I o primera meitat del II, com les Hayes 3B, 21 i 134; d’altres
són més tardanes, com la Hayes 6B i 14 (fig. IV.88, 1 Bal 1326.5),
que es data entre la segona meitat del segle II i principi del III. Apareixen dos individus que podrien estar produïts en A/D: un plat de
la forma Hayes 18 (fig. IV.88, 1 Bal 1326.4) i una font de la forma
Hayes 31, ambdós de principi del segle III. Aquestes formes tardanes, junt amb les africanes de cuina ens permeten retardar la cronologia proposada per Escrivà (1989), a partir de l’estudi de les TSH.
Les ceràmiques de parets fines són un grup de nou individus
de diferents procedències que no varien respecte a les fases anteriors. Continuen apareixent les copes de la forma Mayet 34 de la
producció de “closca d’ou” probablement de Terol, i les formes engalbades, probablement bètiques. Augmenten una mica les denominades Rubielos de Mora 2.1 (fig. IV.89, 1 Bal 1392.7; fig. IV.90,
1 Bal 1403.6) de les quals no sabem la procedència exacta (Huguet
i Ribera 2014: 161). Pel que fa a les llànties, són majoritàriament
inclassificables. Només s’han pogut identificar una del tipus Dressel 20; una del tipus Deneauve V B i una del tipus Deneauve IX
A amb segell STROMBOLI. L’àmbit cronològic que comprenen
aquests segells estaria entre l’època dels Flavis i principi del III. A
més, hi ha una base de llàntia amb el segell C. CLO SVC (1 Bal
1403.7), Caivs Clodivs Successvs, terrisser itàlic datat entre l’època
dels Flavis i els Antonins (Casas i Soler 2006: 49).
Entre la ceràmica de cuina importada s’ha registrat un fragment de gerra trilobulada de ceràmica oriental present també als
estrats de mitjan del segle II. Probablement es tracta de la mateixa forma Àgora G188 o M101 (Robinson 1959: pl. 7), però la
reduïda mesura del fragment no en permet el dibuix.
La ceràmica itàlica de cuina procedeix de la zona vesuviana i
s’ha de considerar com a residual. S’ha documentat una tapadora
de la forma Com-it. 7a i una font del tipus R-pomp. 28 d’engalba
roja pompeiana (fig. IV.90, 1 Bal 1403.23) (fig. IV.91), en bon estat
de conservació. L’interior està marcat amb una creu o aspa al centre
i altres dues en disposició radial i, a més presenta un altre esgrafiat
alfabètic, probablement un numeral.
[page-n-94--data::data]
Quadre IV.14. Percentatges de la ceràmica procedent de la UA III de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
Produccions
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna importada
C. comuna oxidant
C. comuna reductora
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Ceràmica ibèrica
Llànties
Parets fines
C. engalba roja pomp.
TSA A
TSA A/D
TSH
TSI
TSSG
Vernís negre B
1317
1326
1
15
1337
1339
1367
1368
1383
5
2
1
2
7
1
7
1
2
1
7
2
1
1
1
2
2
6
3
1
2
1
1
1
1
1
1392
1
6
1395
1403
2
19
5
14
10
2
2
5
1
5
1
1
2
1
2
2
1391
1
1
1
1
1
2
1
11
1
2
2
1
2
1476
1
3
1
22
22
1
1
3
1
2
1
1
Fig. IV.87. Percentatges de la ceràmica procedent de la UA III de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
La ceràmica africana de cuina és una de les produccions
ceràmiques més abundant en aquestes unitats. Les formes més
representades són les aparegudes en la fase anterior: les tapadores de la forma Òstia III, 332 (fig. IV.88, 1 Bal 1317.3;
fig. IV.89, 1 Bal 1368.1), les cassoles dels tipus Hayes 23A
i B (fig. IV.88, 1 Bal 1326.11), Òstia III, 267 (fig. IV.88, 1
Bal 1326.9 i 10) i Òstia II, 312 (fig. IV.89, 1 Bal 1392.9);
també les cassoles de les formes Hayes 199 i 200 (fig. IV.89,
1 Bal 1392.12) i el tupí de la forma Hayes 131 (fig. IV.88, 1
Bal 1326.8) encara que no són tan abundants. Tanmateix, en
aquest moment apareixen formes de cronologia més tardana
que apunten cap al començament del segle III: les tapadores
del tipus Òstia I, 261, forma pròpia de la segona meitat del
segle II i abundantíssima en el III dC; També es troben la
tapadora de la forma Òstia I, 264, la cassola de la forma Atlante CVIII, 1 i la gerra de la forma Uzita 48.1, que a la ciutat
de Valentia es documenten solament a partir de l’època dels
Severs. A més, apareixen la forma Òstia I, 273/ Hayes 193,
testimoniada en la primera meitat del segle III, així com la
cassola del tipus Òstia I, 269 de la mateixa cronologia que
l’anterior. De les cinc fases que definí Marín (1995) per a la
6
3
3
1
7
1
1
3
10
1
1
25
1
2
Total
16
64
1
67
1
1
54
2
7
11
3
14
2
64
2
12
2
%
4,9 %
19,8 %
0,3 %
20,7 %
0,3 %
0,3 %
16,7 %
0,6 %
2,2 %
3,4 %
0,9 %
4,3 %
0,6 %
19,8 %
0,6 %
3,7 %
0,6 %
ceràmica africana de cuina a la ciutat de Valentia, aquest context es trobaria entre la fase 4 (segona meitat del segle II) i la
fase 5 (235-265), és a dir, en l’època dels Severs.
La ceràmica regional reductora de cuina suposa un percentatge superior que en les fases anteriors. Pel que fa a les
formes, com caldria esperar, són les olles del tipus ERW 1.2
(fig. IV.88, 1 Bal 1326.17) i 3 (fig. IV.89, 1 Bal 1368.2 i Fig.
IV.90 1 Bal 1403.15) les més abundants i reuneixen la meitat
d’aquesta producció. Per darrere d’aquestes, numèricament parlant, estan les olletes o vasets de la forma ERW 1.4 (fig. IV.90, 1
Bal 1403.16) i les tapadores. Es troben també gerres en les seues
variants ERW 1.8 i 9 i les cassoles del tipus ERW 1.1 (fig. IV.88, 1
Bal 1317.3). Finalment, també hi ha una ampolla de ceràmica comuna reductora probablement de taula (fig. IV.88, 1 Bal 1326.12),
amb pasta poc depurada i vora triangular amb dues anses.
Quantitativament, la ceràmica comuna de cocció oxidant suposa un 20,7 % del total ceràmic, pràcticament el mateix percentatge
que l’africana de cuina. Les formes tancades del tipus urcei, gerres,
Gr. I Urceus, són les més abundants, i suposen més de la meitat del
total de comuna oxidant. Apareixen formes de l’època imperial amb
vora motllurada i graó interior per a recolzar la tapadora (fig. IV.88,
1 Bal 1326.14; fig. IV.90, 1 Bal 1403.17) però també gerres amb
vora arrodonida a l’exterior i sense graó (fig. IV.88, 1 Bal 1326.16)
que es generalitzen a partir de l’època dels Severs (Escrivà 1995:
180). Seguint amb les formes tancades del tipus Gr. II Lagoena, les
ampolles són escasses, tot i que hi ha algun exemplar de coll curt
(fig. IV.88, 1 Bal 1326.15). Les formes obertes estan representades
pels tres subtipus diferenciats per Escrivà: Gr. IV.1 Paropsis, amb
vora reentrant arrodonida a l’exterior i ansa horitzontal (fig. IV.90,
1 Bal 1403.18); Gr. IV.2 Lanx, amb carena alta i perfil senzill (fig.
IV.90, 1 Bal 1403.19); i Gr. IV.3, Catinus/llus, plat baix i xicotet
amb vora en ala (fig. IV.89, 1 Bal 1392.10). Hi ha també recipients
oberts del tipus Gr. VII Pelvis. La resta de formes es documenten per
unitats: un bol, una tapadora i un clavi coctile.
El conjunt d’àmfores d’aquestes unitats es redueix a 16 individus entre els quals s’han documentat àmfores hispàniques
de la forma Dressel 2/3, bètiques de les formes Dressel 7/11 i
Beltrán II B (1 Bal 1326.7 i Fig. IV.90, 1 Bal 1403.8), africanes
i indeterminades.
79
[page-n-95--data::data]
UA III 1 BAL 1317
UA III 1 BAL 1326
Fig. IV.88. Material ceràmic de la UA III corresponent a la fase d’abandonament i enderrocs de les estructures de l’època romana de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA III 1 BAL 1368
UA III 1 BAL 1392
Fig. IV.89. Material ceràmic de la UA III corresponent a la fase d’abandonament i enderrocs de les estructures de l’època romana de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
IV.4.4. conclusions
L’excavació dels Banys de l’Almirall ha proporcionat un voluminós conjunt ceràmic en un estat deficient de conservació.
Tot i això, la informació extreta ens permet establir tres fases
(constructiva, d’ús i abandonament) de les construccions en
l’època romana imperial. La gran quantitat de material estudiat
ha possibilitat disposar d’un bon repertori formal que ens permet identificar les formes i produccions usades en cada moment.
Pel que fa a la cronologia de la Unitat d’Actuació I, es pot situar al final del segle I o principi del II dC, concretament al final
de l’època flàvia, probablement en el regnat de Domicià (81-96
dC), que correspon a la primera fase constructiva dels edificis sud
i nord. Posteriorment hi ha una remodelació a l’edifici nord i al
carrer que es denominà Unitat d’Actuació II. El conjunt ceràmic
de la UA II presenta una cronologia de mitjan del segle II, entre
el 140 i el 150, és a dir, durant el regnat d’Antoní Pius. Les troba80
lles numismàtiques de les UUEE que corresponen a aquesta unitat
d’actuació confirmen una data post quem del 138 dC. Per finalitzar,
la cronologia de la Unitat d’Actuació III, estaria emmarcada entre
el 200 i el 235 dC, a l’època dels Severs, coincidint amb els estrats
d’abandonament i enderroc de les construccions.
Mitjançant l’estudi ceràmic s’ha constatat que aquesta zona
de la ciutat s’urbanitzà cap al final de l’època flàvia, quan es
documenta en altres zones de la ciutat un desenvolupament urbanístic i una activitat edilícia probablement planificada que té
com a major exponent la construcció del nou fòrum (Jiménez i
Ribera 2000: 25; Ribera i Jiménez 2004: 21). No és fins aquest
moment que la zona dels Banys de l’Almirall quedà urbanitzada
coincidint amb l’ampliació del recinte urbà de la ciutat fins a
abastar el doble del recinte republicà.
Pel que fa al moment final d’ús d’aquestes construccions, veiem que l’abandonament i enderroc dels edificis es
produeix durant el primer quart o principi del segon quart
[page-n-96--data::data]
UA III 1 BAL 1403
Fig. IV.90. Material ceràmic de la UA III corresponent a la fase d’abandonament i enderrocs de les estructures de l’època romana de
l’excavació dels Banys de l’Almirall.
del segle III, per tant una mica abans de les destruccions i
incendis constatats en altres zones de la ciutat (Ribera i Jiménez 2012: 10; Jiménez, Ribera i Rosselló 2014: 269) que
ja denoten un estancament de la vida urbana. En referència
al colgament de la claveguera central del carrer es pot relacionar amb altres episodis similars constatats a la ciutat
en el mateix període que s’han interpretat com una falta de
manteniment del sistemes de clavegueram documentat tant
en la zona central de la ciutat com en les zones perifèriques
(Ribera i Romaní 2011: 338).
Finalment aquesta zona restà abandonada, tot i que seguí
freqüentada per tal de recuperar material constructiu entre
els enderrocs dels edificis, com a mínim durant els dos següents segles.
IV.5. PLAÇA NÀPOLS I SICÍLIA NÚM. 10 (1 NAP)
IV.5.1. excavació
Des del 3 d’octubre de 1994 i fins al 30 de gener del 1995 es
realitzà una excavació en la zona sud-est de la Plaça de Nàpols i
Sicília núm. 10, cantonada amb el carrer Trinquet de Cavallers,
sota la direcció de Enrique Ruiz i Julio Blasco.
Sobre els nivells sedimentaris naturals, s’enregistrà l’arena del
circ de Valentia (fig. IV.92) de l’època imperial que però quedà
amortitzat per un nivell natural cap al segle V o VI, probablement
una creixcuda de les aigües del Túria que hi romangueren embassades en les estructures ja en desús (Ruiz i Blasco 1996). Potser que
posteriorment s’aprofitara la zona com a terres de conreu.
81
[page-n-97--data::data]
Fig. IV.91. Font de ceràmica d’engalba roja pompeiana del tipus
R-pomp. 28 documentada en la UA III de l’excavació dels Banys
de l’Almirall.
Fig. IV.92. Recreació del circ en la trama actual de la ciutat,
concretament al carrer la Pau direcció plaça de la Reina, amb el
campanari de Santa Caterina al fons (Ribera 2013: 32).
Cap a la segona meitat del segle VI començà l’espoli i la reutilització del material arquitectònic per a la construcció d’un possible barri comercial a l’interior del circ. En l’època andalusina es
constatà l’existència d’una sènia hidràulica i construccions annexes
probablement relacionades amb estructures agràries.
Avançant en el temps, durant el període andalusí als segles XII i
XIII, la zona s’urbanitzà probablement cap a l’oest. Amb la reorganització urbanística posterior a la conquesta cristiana les vivendes
canvien d’orientació i es construí en aquest moment l’edifici senyorial que perdurà fins a final del segle XIX, quan es construí l’edifici
d’estil eclèctic que hi havia en el moment de l’excavació.
trucció del circ romà de Valentia. Es tracta d’un estrat molt
uniforme de terra argilosa, plàstica, de color marró fosc, amb
material arqueològic abundantíssim.
Destaquen les àmfores Dressel 2/4, Beltrán II i àmfores orientals, la ceràmica comuna i africana i la TSH i TSA A. També s’han
documentat fragments de ceràmica d’engalba roja pompeiana i
ceràmiques de parets fines. Amb tot el material, els excavadors afirmaren que es pot situar en el primer terç del segle II dC però estudis
recents ho retarden fins al segon terç (Huguet i Ribera 2014: 160).
És a dir, hi havia un nivell inicial de sorra de l’arena, sobre el qual es feren dues reparacions, que no contenien material
ceràmic. Sobre aquestes estava el segon nivell i per damunt d’ell
un tercer estrat potent i homogeni que ha aportat la major part
del material. Sembla que són tres els anivellaments de l’arena que conservaven la seua horitzontalitat. Aquest paquet de
UUEE d’època imperial, com ja s’ha assenyalat abans, estava
amortitzat per un potent estrat natural de cronologia tardo-romana, dels segles V-VI dC, probablement per l’aportament fruit
d’un augment puntual del riu, com corroboren els fragments
ceràmics d’African Red Slip Ware, de la forma 96, trobats a la
UE 1356 que amortitzaven els nivells de la pista.
El circ romà es va construir al final del segle I dC, datació
que aporta la UE 1348 i coincideix amb la proposta per a les
estructures muràries. En la zona que ocupà el circ han aparegut
tres inscripcions que alguns autors han relacionat amb aquest
edifici (Ribera 2013: 17), i altres a l’àrea foral (Arasa 2012: 291
i 294). Una inscripció honorífica aparegué a la Porta de Xerea el
1727, dedicada a Titus Cèsar (IRPV V, 14). Una inscripció votiva aparegué al mateix lloc, dedicada a Iupiter Ammon (IRPV
V, 6). Al carrer del Trinquet de Cavallers aparegué una segona
inscripció votiva dedicada a Hércules. Les tres daten de l’època
flavi-antonina (Arasa 2012: 291; Corell 2009: 62).
IV.5.2. estratigrafia
La zona prèviament havia estat identificada com el circ d’època
imperial i els resultats d’aquesta intervenció així ho confirmaren
(Ribera 2013: 9). Únicament es documentaren cinc unitats estratigràfiques de l’època imperial: UUEE 1384, 1330, 1361, 1385 i
1243 (fig. IV.93 i IV.94). Les tres primeres es caracteritzaven per
la seua horitzontalitat. La UE 1384 s’identificà com la superfície
original de l’arena del circ i presentava una secció convexa amb
pendent cap a l’est i l’oest. Els arqueòlegs interpretaren aquesta
pendent com a un recurs per evitar que es formaren basals a la pista
i estaria emmarcada per les grades a l’est i l’espina l’oest. Aquesta
UE aparegué a una cota inicial mitja de 3,58 m (10,42 m s. n. m.)
i estava composada per una barreja argilosa-sorrenca amb graves
xicotetes i mitjanes, molt compactada i amb una potència de 16
cm. Sobre aquesta es localitzaren les dues UUEE 1385 i 1243 al
SO i NO de la cala, interpretades com a reparacions de la UE 1384
fortament compactades i sense restes de material arqueològic. La
UE 1385 estava destruïda per un forat de grua mentre que la UE
1243 estava tallada per una fossa tardo-romana.
Damunt d’aquestes unitats es trobà la UE 1330 a una cota
mitjana superior de 3,49 m i inferior de 3,74 m composta per
terra argilosa-sorrenca de color beix amb escassos restes de material arqueològic com escòria, fauna, ceràmica comuna, ceràmica de cuina africana i àmfores bètiques que proporcionen una
cronologia d’inici del segle II dC (Huguet i Ribera 2014: 159).
Sobre aquesta s’assentà la UE 1361, un nivell clarament
horitzontal que aparegué a una cota de profunditat mitjana de
3,28 m i inferior de 3,49 m i que seria l’última fase de cons82
IV.5.3. material ceràmic
Primer nivell de l’arena del circ
(Fig. IV.95; quadre IV.15; Annex 1, quadre 16)
El primer nivell identificat com a l’arena del circ presenta
un volum de material reduït, tot i que molt interessant. Es
tracta d’un conjunt de 31 individus entre els quals abunda la
ceràmica comuna i de cuina. Entre la vaixella fina, la TSS és
[page-n-98--data::data]
Fig. IV.93. Planta de les restes de l’arena del circ ubicades en l’excavació de la Plaça Fig. IV.94. Tall del sondeig on s’observa el
de Nàpols i Sicília núm. 10 (UUEE 1384 i 1361; planimetria cedida per A. Ribera i G. nivell horitzontal 1330 interpretat com a l’arena
Pascual).
(Arxiu SIAM).
la producció més abundant (22,6 % del total ceràmic), seguida de les ceràmiques de parets fines (6,5 %), amb uns valors
molt tímids de TSH (3,2 %), la ceràmica vidriada és escassa
(3,2 %) i la resta de produccions fines s’han de considerar residuals. La ceràmica comuna oxidant és la més abundant (29
%), contràriament, la ceràmica africana de cuina i la reductora de cuina són ben escasses (3,2 % cadascuna). Les àmfores
tenen un percentatge del 16,1 % del total ceràmic d’aquesta
unitat (fig. IV.96).
Pel que fa a la vaixella fina, es documenten alguns fragments residuals de vernís negre, però majoritàriament hi
ha TSSG de les formes Ritt. 8, Drag. 18 (fig. IV.96, 1 Nap
1384.3), 24/25 (fig. IV.96, 1 Nap 1384.2), 29b (fig. IV.96,
1 Nap 1384.4) i 37. Aquestes formes, junt a la escassesa de
TSH, únicament un fragment de plat, apunta cap a una cro-
nologia de principi de l’últim quart del segle I dC, ja que
apareix la forma Drag. 37 de TSSG, però els percentatges de
la TSH encara són molt baixos (Ribera i Poveda 1994: 97).
La ceràmica de parets fines reforça aquesta datació amb la
presència d’una copa bètica Mayet 37 i un fragment de la
producció de closca d’ou probablement de la zona de Terol.
Aparegué un interessant fragment d’ansa de ceràmica vidriada (fig. IV.96, 1 Nap 1330-1384.2) que probablement pertany
a la forma XII (López Mullor 1981: 214); presenta grans similituds morfològiques amb un fragment d’ampolla trobat a
la vil·la de Torre Llauder a Mataró (Ribas Bertrán 1965: 167).
Tot i que el vitrificat està molt deteriorat, presenta una capa
verdosa consistent i brillant amb decoració plàstica aplicada
molt comuna en aquest tipus de recipient com són les gotes i
els remats de les anses.
Quadre IV.15. Percentatges de la ceràmica procedent de la primera
capa de l’arena del circ romà de Valentia.
Produccions
Fig. IV.95. Percentatges de la ceràmica procedent de la primera
capa de l’arena del circ romà de Valentia.
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Ceràmica ibèrica
Parets fines
TSH
TSSG
Vernís negre indeterminat
Vidriada
1384
%
5
1
9
1
2
1
2
1
7
1
1
16,1 %
3,2 %
29,0 %
3,2 %
6,5 %
3,2 %
6,5 %
3,2 %
22,6 %
3,2 %
3,2 %
83
[page-n-99--data::data]
1 NAP 010
1384
1 NAP 010
1330-1384
Fig. IV.96. Material ceràmic procedent de la primera capa de l’arena del circ de Valentia.
Dels 13 individus de ceràmica comuna solament un pertany a una tapadora de cuina itàlica, un a una tapadora africana Òstia III, 332 (fig. IV.96, 1 Nap 1384.6) i un a una olla
ERW 1.2 de ceràmica regional reductora de cuina (fig. IV.96,
1 Nap 1384.7). La tapadora itàlica té una cronologia àmplia
mentre que l’africana es documenta a la Tarraconense a partir
de l’època de Claudi i, sobretot, en la segona meitat del segle
I i durant el segle II dC (Aguarod 1991: 247). L’olla és una de
les formes més nombroses de ceràmica regional reductora de
cuina de la façana mediterrània, amb una àmplia cronologia,
però que està fefaentment constatada en l’època flàvia i fins
al segle III dC (Huguet 2012: 445). La resta són ceràmiques
comunes oxidants no destinades al foc, entre les quals destaquen les gerres, Gr. I Urceus (fig. IV.96, 1 Nap 1384.9),
els grans plats, Gr. IV.1, del tipus paropsis (fig. IV.96, 1 Nap
1384.8), i les olles de provisions o emmagatzemament, Gr.
VIII Aula/olla. A més, es documenten formes com la pelvis
per a usos domèstics i tenalles de tradició indígena amb llavi
motllurat en forma de cap d’ànec que hem de relacionar amb
un fragment de ceràmica ibèrica o de tradició ibèrica trobat
també en aquest nivell.
Únicament resta esmentar una tapadora d’àmfora de possible procedència bètica (fig. IV.96, 1 Nap 1384.10) i un fragment
que s’ha interpretat com un encensari. Les àmfores documentades es redueixen a fragments informes d’àmfora itàlica, africana, oriental, bètica i tarraconense.
84
Segon nivell de l’arena del circ
(Fig. IV.97; quadre IV.16; Annex 1, quadre 17)
El següent nivell, també horitzontal, s’interpretà igualment com
a part de l’arena del circ i presenta un material molt similar a
l’anterior pel que fa a ceràmica comuna i àmfores que es compon de 46 individus (fig. IV.98). La vaixella fina aporta informació cronològica interessant. Com en el nivell anterior, hi ha
alguns fragments de ceràmica de vernís negre residual i la producció majoritària és la TSSG amb copes Ritt. 8, Drag. 27 i 37
(10,9 % del total ceràmic). Sorprèn, però, que els percentatges
de TSH (8,7 %) se situen pràcticament al nivell de les TSSG
amb formes com la 27 (fig. IV.98, 1 Nap 1330.1), 36 i 37 (fig.
IV.98, 1 Nap 1330.3).
Apareixen també TSA A (6,5 %) amb formes primerenques
com la Hayes 9A (fig. IV.98, 1 Nap 1330.4). S’observa, per tant
un augment de TSH considerable junt a l’aparició de la vaixella
de taula africana que podria indicar-nos una cronologia de final
del segle I dC. Les ceràmiques de parets fines estan representades per un fragment de copa bètica informe que no aporta
massa informació.
Més interessant és el grup de ceràmiques africanes de cuina (21,7 %). Apareixen cassoles de les formes Hayes 23A i
B (fig. IV.98, 1 Nap 1330.6), Òstia III, 267 (fig. IV.98, 1 Nap
1330.7) i Hayes 199 (fig. IV.98, 1 Nap 1330.8), tapadores de
la forma Òstia I , 261 (fig. IV.98, 1 Nap 1330.9) i l’olla de la
forma Hayes 200. Excepte algun exemplar de l’època flàvia
[page-n-100--data::data]
Quadre IV.16. Percentatges de la ceràmica procedent de la segona
capa de l’arena del circ romà de Valentia.
Produccions
Fig. IV.97. Percentatges de la ceràmica procedent de la segona capa
de l’arena del circ romà de Valentia.
com l’olla Hayes 199, tota la resta de formes documentades
són del segle II dC, probablement de principi. Aquest moment
coincidiria amb el que Marín (1995: 156) va definir com a
fase 2, situada cronològicament en el 80-100/110, per a les
ceràmiques africanes de cuina de Valentia.
1330
%
Àmfores
11
23,9 %
C. africana de cuina
10
21,7 %
C. comuna oxidant
11
23,9 %
C. oxidant de cuina
1
2,2 %
Ceràmica ibèrica
1
2,2 %
TSA A
3
6,5 %
TSH
4
8,7 %
TSSG
5
19,9 %
La ceràmica comuna de cocció oxidant és molt abundant (23,9 %)
i, com caldria esperar, la forma més representada és la gerra, Gr.
I Urceus (fig. IV.98, 1 Nap 1330.12 i 14), també apareixen plats
grans, Gr, IV.1, del tipus paropsis (fig. IV.98, 1 Nap 1330.13), pelvis i formes de tradició ibèrica com l’alfàbia del tipus Ilduratin.
1 NAP 010
1330
Fig. IV.98. Material ceràmic procedent de la segona capa de l’arena del circ de Valentia.
85
[page-n-101--data::data]
Les àmfores (23,9 %) aporten poca informació cronològica,
ja que s’ha documentat àmfora itàlica, africana, oriental, una
Beltrán IIB bètica (fig. IV.98, 1 Nap 1330.15) i una Dressel 2/4
tarraconense (fig. IV.98, 1 Nap 1330.16). Tots els contenidors
amfòrics apareixen molt fragmentats i amb poques vores identificables, cosa normal donat que formaven part de l’arena del circ.
Tercer nivell de l’arena del circ
(Fig. IV.99; quadre IV.17)
Sobre la UE 1330 es trobà aquest potent nivell amb una gran
quantitat de material ceràmic, també molt horitzontal, que es
va relacionar amb l’última fase constructiva del circ romà. En
aquesta UE s’han comptabilitzat 430 individus (fig. IV.100,
IV.101, IV.102 i IV.103), majoritàriament de ceràmica africana
de cuina, ceràmica comuna oxidant i àmfores. Pel que fa a la
vaixella fina s’hi observa un canvi substancial, ja que la TSH
passa a ser la majoritària (4,9 % del total) front a la TSSG (1,6
%) que, fins a aquest moment era la més abundant i la TSA A
(0,7 %). També hi ha documentat escassos fragments residuals
de vernís negre i TSI. La ceràmica de parets fines (2,1 %) i les
llànties (1,2 %) estan escassament representades. La ceràmica africana de cuina (34,2 %) i la ceràmica comuna de cocció
oxidant (30,9 %) concentren més de la meitat del total ceràmic
d’aquesta unitat. També apareixen, tot i que en menor quantitat,
ceràmica reductora de cuina (10 %), ceràmica itàlica de cuina,
inclosa l’engalba roja pompeiana (2,1 %) i ceràmica comuna
oriental (0,2 %). Les àmfores són ben abundants (11,4 %).
La TSSG presenta formes llises com Drag. 15/17, 24/25, 27
i Hermet 13, i decorades, Drag. 30 i 37 molt esteses. La TSA
A, encara que escassa, mostra formes primerenques com el plat
Hayes 3A (fig. IV.100, 1 Nap 1361.11) i la copa Hayes 9A (fig.
IV.100, 1 Nap 1361.12). Contràriament, en aquest nivell la TSH
és abundant i es troben ben representats els segells de terrisser.
La major part de les peces són de bona qualitat, tant pel que fa
al vernís com a la pasta. S’hi han documentat 21 individus, sobretot plats de la forma 15/17 (fig. IV.100, 1 Nap 1361. 0/538 i
0/540), i copes de les formes 27 (fig. IV.100, 1 Nap 1361.0/545,
0/537 i 0/539) i 37 (fig. IV.100, 1 Nap 1361.0/546), encara
que també de les formes 24/25, 30, 35/36 (fig. IV.100, 1 Nap
1361.10) i 7. Les dues formes més abundants són, com ja hem
vist, el plat 15/17 i la copa 27, parella que en ocasions ja s’ha
apuntat devien actuar com a servei (Mayet 1984: 183). A més,
aquestes dues formes concentren tots els segells de terrisser.
Les copes decorades presenten dues bandes de cercles paral·lels
concèntrics o separats per elements vegetals, cosa que indica
una cronologia del segle II dC. Totes les peces de TSH procedeixen del centre terrisser de Tritium Magallum, La Rioja.
Pel que fa als segells, se n’han identificat sis, quasi tots documentats anteriorment a Valentia: OF ANMTR, ANNIVS M.
TRITENSIS (Ribera 1981: 235; Escrivà 1989: 163); EX·OF·SEM·VALE (SEMPRONIVS VALERIVS) amb un esgrafiat
invertit HERME(S) (Montesinos 1992: 519) (fig. IV.100, 1 Nap
1361.0/536); F VAL·PAT (VALERIVS PATERNVS) (Ribera
1981: 239; Escrivà 1989: 164; Huguet 2005: 182); A·MVC [-]
amb un esgrafiat d’una espiga o palma al fons extern; OF VA I
? (fig. IV.100, 1 Nap 1361.0/541) potser es tracta d’un dels segells de Valetius Paternus produïts de manera molt poc acurada
(Mayet 1984: CCXX, 710 i 714); [---]IIM (fig. IV.100, 1 Nap
1361.0/542) potser Sempronius (Mayet 1984: CCXIII, 338 i 339).
86
Fig. IV.99. Percentatges de la ceràmica procedent de la tercera capa
de l’arena del circ romà de Valentia.
Quadre IV.17. Percentatges de la ceràmica procedent de la tercera
capa de l’arena del circ romà de Valentia.
Produccions
1361
%
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna oriental
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Llànties
Parets fines
C. engalba roja pompeiana
TSA A
TSH
TSI
TSSG
Vernís negre B
49
147
1
133
7
43
5
9
2
3
21
2
7
1
11,4 %
34,2 %
0,2 %
30,9 %
1,6 %
10,0 %
1,2 %
2,1 %
0,5 %
0,7 %
4,9 %
0,5 %
1,6 %
0,2 %
També s’han documentat quatre esgrafiats, tres dels quals
amb lletres i solament un amb decoració vegetal: HERME(S):
ja esmentat junt al segell EX·OF·SEM·VALE; VALENTIN[-];
RIA; [---]DNAE; Espiga: al fons extern d’un plat 15/17 que presenta el segell A·MVC [-].
Entre la vaixella de taula també s’ha documentat una important quantitat de ceràmica de parets fines (fig. IV.100, 1 Nap
1361.15), majoritàriament de la forma Rubielos de Mora 2.1 (fig.
IV.100, 1 Nap 1361.14) (Peñil et alii 1986: 195). Són molt pocs
els exemplars de llàntia comptabilitzats, dels quals únicament
se’n ha identificat un (fig. IV.100, 1 Nap 1361.13) de la forma
Dressel 20, datada entre la segona meitat del segle I i el II dC.
La ceràmica comuna i de cuina suposa més de la meitat del
total de fragments ceràmics. Entre la ceràmica de cuina predominen les importacions africanes encara que també estan
presents productes itàlics i un exemplar de gerra oriental. La
ceràmica de cuina itàlica conté algunes formes que podrien ser
residuals com l’olla de vora ametllada, Com-it. 1b, una font
d’engalba roja pompeiana de l’època clàudia, R-pomp. 28 (fig.
IV.100, 1 Nap 1361.17), o la tapadora, Com-it. 7c (fig. IV.100,
1 Nap 1361.19), però també d’altres que aporten precisions cro-
[page-n-102--data::data]
1 NAP 010
1361
Fig. IV.100. Material ceràmic procedent de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
nològiques. Aparegué una font d’engalba roja pompeiana de la
forma R-pomp 33 (fig. IV.100, 1 Nap 1361.18) datada entre 75
i el 125 dC, i un morter Dramont D 2 de la segona meitat del
segle I o primera meitat del segle II dC (Jonqueray 1971). Tota
la ceràmica itàlica procedeix de la zona campaniana, excepte el
morter, que prové de la zona lacial.
Cal destacar l’existència d’una gerra trilobulada de ceràmica oriental (fig. IV.100, 1 NAP 1361.16 i 16 bis), del tipus
Àgora G188 o M101 (Robinson 1959: 93). Presenta una pasta
roja amb desgreixants grocs i blancs i superfícies grises que
fan pensar en un probable origen egeu pels paral·lels estudiats a Òstia (Coletti i Pavolini 1996: 399). Aquests recipients
s’han identificat com a bullidors a la manera de la forma Uzita
48.1 de ceràmica africana de cuina i, probablement també les
formes ERW 1.8 i 1.9 en ceràmica reductora regional de cuina
de la qual parlarem més endavant. Cronològicament, aquestes
gerres orientals es documenten des de l’època tardo-flàvia fins
a l’època tardo-antonina, però l’exemplar que estem tractant
dataria de final del segle I o principi del II dC per l’amplada
del coll, ja que als exemplars antonins el coll s’estilitza i el
cos es fa esvelt. D’aquesta gerra solament tenim amb seguretat la vora i part del coll, però es documentà una base que
podria pertànyer a la gerra oriental per la pasta; tanmateix, la
base és plana i aquestes gerres presenten bases concavo-convexes amb òmfal per la qual cosa no es pot atribuir clarament
a la mateixa peça.
La ceràmica africana de cuina és abundantíssima. A les formes que havíem observat als estrats anteriors, Hayes 23A (fig.
IV.101, 1 Nap 1361.20) i B (fig. IV.101, 1 Nap 1361.21), Òstia
III, 267 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.22), Òstia III, 332 (fig. IV.101,
1 Nap 1361.26), Òstia I, 161 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.27), Hayes 199 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.23), Hayes 200, se’n afegeixen
de noves pròpies de la primera meitat del segle II dC, com són
les formes Òstia I, 15, Òstia I, 269 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.25),
87
[page-n-103--data::data]
1 NAP 010
1361
Fig. IV.101. Material ceràmic procedent de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
Òstia II, 302, Òstia III, 331 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.24). L’únic
recipient datat a mitjan del segle II dC és la forma Hayes 131,
de la qual probablement hauríem d’avançar la cronologia a la
primera meitat del segle II dC (Aguarod 1991: 297). Sense dubte, aquesta és la ceràmica importada més abundant i prova la
invasió dels mercats que, a partir de l’època flàvia i sobretot el
segle II dC i posteriors, protagonitzen els productes africans.
Tot i això, volem destacar la dicotomia amb la TSA, que encara
que present no suposa la producció majoritària, de manera que
el centre d’abastiment principal de vaixella fina era diferent al
de ceràmica de cuina.
La ceràmica de cuina de producció regional és relativament escassa front a les importacions. Es tracta de la ja
coneguda producció de ceràmica de cuina grisa de la ciutat
de Valentia, la ceràmica reductora regional de cuina altimperial (Huguet 2012: 435). Estan documentades les formes
més habituals (Reynolds 1993: 95): majoritàriament olles
ERW 1.2 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.29), 1.3 (fig. IV.101, 1 Nap
1361.30), olletes 1.4 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.32) i tapadores
1.7 (fig. IV.101, 1 Nap 1361.33 i 34), però també cassoles
1.1 i gerres 1.8. Com ja s’ha repetit en altres ocasions, aquesta producció complementa les formes de ceràmica africana
88
de cuina suplint la escassesa d’olles, alhora que demostra
l’existència d’uns costums culinaris autòctons (López et alii
1994: 191; Huguet 2012: 450).
La ceràmica comuna de cocció oxidant és l’altra de les produccions majoritàries. Aquest grup inclou pastes, superfícies i acabats
diferents, però que responen a criteris de fabricació similars. És a
dir, són una sèrie de pastes que van del beix l’ataronjat depurades
amb desgreixants fins, blancs i brillants. En la majoria dels casos
les superfícies són del mateix to de la pasta o molt similar i són
recipients auxiliars de cuina, o de taula. La forma més abundant
són els recipients tancats de coll mitjà que podem associar a gerres
o olletes de provisions: és el tipus Gr. I Urceus. Poden respondre a
dos subtipus diferents, el més nombrós amb llavi motllurat i ranura per a recolzar la tapadora (fig. IV.102, 1 Nap 1361.35, 37 i 39) i
amb llavi motllurat amb dos filets exteriors i ranura per a recolzar
la tapadora (fig. IV.102, 1 Nap 1361.36 i 38).
Aquestes gerres presenten diferents mesures que van des
dels 8 als 13 cm de diàmetre, però generalment estan al voltant
del 10 cm. Les ampolles, Gr. II Lagoena (fig. IV.102, 1 Nap
1361.40 i 41), són l’altre recipient tancat però que no és tan
abundant com les gerres. Tanmateix, s’observa una varietat de
vores major a la de la forma Gr. I.
[page-n-104--data::data]
1 NAP 010
1361
Fig. IV.102. Material ceràmic procedent de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
89
[page-n-105--data::data]
1 NAP 010
1361
Fig. IV.103. Material ceràmic procedent de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
90
[page-n-106--data::data]
Pel que fa a les copes, Gr. III Calix, s’han documentat amb
perfils en S o amb parets còncaves senzilles. El Grup IV d’Escrivà
que inclou plats de diferents mesures i formes està ben representat
en aquest nivell ja que hi ha: paropsis, grans plats fons tipus fruiter
(fig. IV.102, 1 Nap 1361.42 i 43); lances, plats no massa profunds
amb carena a la part baixa del cos (fig. IV.102, 1 Nap 1361.44);
catinus/llus, plats relativament menuts amb diferents variants (fig.
IV.102, 1 Nap 1361.45 i 46). A més, trobem recipients amb usos
específics com els morters, Gr. V Mortarium, per a lligar, barrejar i
picar herbes i salsa (fig. IV.102, 1 Nap 1361.47 i 48); pelvis, Gr. VII
Pelvis, per a la higiene domèstica; o grans recipients com els lebes,
Gr. VI Lebes, amb un marcat influx indígena. Per últim, aparegueren tapadores, Gr. XI Operculum, de diferents tipus, majoritàriament senzilles (fig. IV.102, 1 Nap 1361.49 i 52).
S’han documentat 49 àmfores, un percentatge superior al de
les unitats anteriors, de procedència dispar, de les qual s’ha pogut
identificar solament unes quantes. Hi ha àmfores de la Campània,
adriàtiques, Dressel 6 (fig. IV.103, 1 Nap 1361.67), orientals, africanes, Tripolitana antiga (fig. IV.103, 1 Nap 1361.63) i Tripolitana
I (fig. IV.103, 1 Nap 1361.62), ebusitanes, gregues, bètiques i tarraconenses. Abunden les àmfores bètiques del litoral, probablement
de la zona malacitana, com Haltern 70, Beltrán IIA (fig. IV.103,
1 Nap 1361.69 i 70) i, sobretot, IIB (fig. IV.103, 1 Nap 1361.5557) que a partir de l’època flàvia es generalitzaren (García Vargas i
Bernal 2008: 668). També les àmfores tarraconenses de vi, Dressel
2/3 (fig. IV.103, 1 Nap 1361.65 i 66) i, en menor mesura, de base
plana. Per a les Dressel 2/3 o 2/4 de l’àrea valenciana sembla que la
producció s’inicià en època de Neró, a continuació de la producció
de la zona nord, i perdura fins al tercer quart del segle II dC (López
i Martín 2008: 705). Per contra, les àmfores de base plana produïdes a la tarraconense no tenen precisions cronològiques tan clares,
i es daten entre els segles I i III dC. També cal destacar les àmfores
procedents del Mediterrani Oriental, entre les quals s’han classificat dues de la forma Pompei XIII/Àgora G 198 (fig. IV.103, 1 Nap
1361.58 i 59) i tres tardoròdies / Camulodunum 184 procedents
de les Illes del Egeu (fig. IV.103, 1 Nap 1361.60 i 61). Ambdues
formes són característiques dels segles I-II dC.
IV.5.4. conclusions
Com a conclusió cronològica del material de la UE 1384, podem
dir que es tracta d’un conjunt de final del segle I dC, probablement
del regnat de Domicià (fig. IV.104). Com a paral·lel més pròxim
trobem el circ de Tarragona que està datat a principi de l’època
de Domicià (Dupré et alii 1988: 85), on s’identificaren fragments
de TSA A1 de formes tancades, les primeres en ser exportades, i
africanes de cuina de l’època flàvia junt a TSSG (Drag. 15/17, 27,
33 i 44) i fragments informes de TSH. Tornant al circ de Valentia,
hem de tindre en compte que el volum de material estudiat és escàs.
La superfície original associada a l’arena, UE 1384, va tindre dues
reparacions, 1385 i 1243, que no aportaren materials ceràmics.
Per a l’estrat 1330 que es correspon amb el segon nivell de l’arena del circ, la vaixella fina mostra un moment en el qual la TSSG
és encara majoritària, però la TSH està arribant a nivells similars,
mentre que l’africana fa una tímida aparició. Açò ens pot portar una
altra vegada a la dècada dels 80; tanmateix, amb l’estudi acurat de
la ceràmica africana de cuina observen que seria més convenient
retardar cap al 100/120 la seua cronologia, i per tant, la formació
d’aquest nivell es donaria probablement durant el regnat de Trajà.
Fig. IV.104. Detall de la superfície horitzontal de l’arena del circ en
l’excavació de la Plaça de Nàpols i Sicília núm. 10 (Arxiu SIAM).
L’estudi del material procedent de la UE 1361 data de l’època d’Adrià o principi del regnat d’Antoní Pius, probablement
entre 120 i 140/150 dC. Destaca, sobretot, la TSH des del punt
de vista quantitatiu respecte a les altres classes de vaixella fina i
característiques pròpies de les peces, junt a les formes d’africanes de cuina apunten cap a aquesta datació.
Les tres capes successives i horitzontals corresponen a
tres moment d’intervenció per a la reparació de l’arena del
circ que quedaria greument afectada per les curses de cavalls
i necessitaria un manteniment periòdic que inclogué la renovació del nivell de l’arena més o menys cada vint anys (fig.
IV.105). Tanmateix, és ben probable que es feren xicotetes
intervencions puntuals, com les reparacions enregistrades en
la superfície original, cada poc temps intentant evitar la degradació excessiva.
Les restes arquitectòniques corresponents als murs, graderies, spina i carceres del circ localitzades en diferents excavacions s’han datat generalment en la primera meitat del segle
II dC (Ribera 2013: 21), tanmateix, cal precisar que aquestes
datacions es feren en el moment de l’excavació sense realitzar
un estudi específic del material ceràmic.
Amb l’estudi de la ceràmica provinent de les tres capes de
l’arena de l’excavació de la Plaça de Nàpols i Sicília núm. 10
podem precisar cronològicament el moment de construcció
del circ probablement de principi del segle II dC corresponent a la segona i tercera capa de l’arena. Per contra el primer nivell de l’arena documentat està datat en un moment
anterior, concretament al final de l’època flàvia. Açò podria
respondre a una hipòtesi, apuntada en altres ocasions (Ribera 2001: 192), de la possible existència d’un circ anterior de
menors dimensions i amb estructures realitzades, majoritàriament, amb materials febles difícils de conservar com la fusta.
A l’excavació del carrer del Palau es va trobar un mur anterior
al circ monumental que es podria relacionar amb la primera
fase del circ (Ribera 2001: 182). Segons Machancoses (2015:
457), sembla que el circ estigué planificat al mateix temps que
la reurbanització de la ciutat de l’època flàvia actuant a la vegada com a edifici lúdic i límit oriental de la ciutat. Com s’ha
esmentat anteriorment, la datació de final de l’època flàvia
per a la primera fase del circ coincidiria amb la construcció
del circ de Tarraco, en el marc de la creació del Fòrum Provincial (Ruiz de Arbulo 2001: 141).
91
[page-n-107--data::data]
Fig. IV.105. Planta del circ en l’entramat
urbà de l’actual ciutat de València (Ribera
2013: 27, modificat per J. Huguet).
Fig. IV.106. València amb la reconstrucció
del circ de l’època romana inserit en la
planta actual (Ribera 2013: 31).
L’estratigrafia demostra que el circ estigué en ús fins a la
segona meitat del segle V o VI, quan s’abandonà i s’aprofità
la zona com a terres de conreu abans d’acollir un barri tancat
a l’interior de les antigues estructures del circ, ja cap a la
segona meitat del segle VI (Ribera, Rosselló i Ruiz 2010:
173) (fig. IV.106).
IV.6. PLAÇA DEL NEGRET NÚM. 2 / CARRER CALATRAVA
NÚM. 10 (1 NEGCAL 90)
IV.6.1. excavació
El 1990 es realitzà una excavació al núm. 2 de la plaça del
Negret amb el carrer Calatrava núm. 10, sota la direcció de
Rosa Albiach, amb una durada de cinc mesos. Aquesta intervenció arqueològica evidencià una seqüència estratigràfica
que va des de l’època romana fins a l’època contemporània.
Per a l’època romana, que és la que ens pertoca, és interessant tenir en compte que aquesta excavació es realitzà entre
20 i 25 metres fora del recinte de la ciutat romana, a l’oest de
l’actual plaça de la Verge, on es situava l’antic fòrum romà
(Albiach 1990: 14).
Els estrats més antics trobats a l’excavació són unes capes fines
de terra de l’època republicana datades per la ceràmica de vernís
negre i una successió de pocs nivells de l’època de Tiberi i de l’època flàvia. Sobre aquests estrats es documentaren les troballes més
92
interessants d’aquesta excavació, un abocador de l’època imperial
compost per deixalles entre les quals destacava una immensa quantitat de ceràmica (fig. IV.107 i IV.108).
A la zona sud-est de l’excavació s’identificà una possible
àrea artesana amb la base d’un dolium i un lleuger paviment de
morter datats per l’estratigrafia a partir del segle III dC. Posteriorment, la zona quedà abandonada i no va ser fins al segle XI
quan es tornà a ocupar amb una vivenda andalusina que presentava un patí central amb un safareig i un canal que l’envoltava
(Albiach 1990: 10). Posteriorment, la zona continuà en ús fins a
l’actualitat amb diferents refaccions i rehabilitacions de l’espai.
Per la seua excepcionalitat, el material d’aquest gran abocador ha estat motiu d’estudi des de la seua aparició i s’han
treballat diverses produccions ceràmiques, com les àmfores, la
vaixella fina i les ceràmiques comunes (Herreros 2005; Huguet
2004, 2005, 2006, 2006b i 2007).
IV.6.2. estratigrafia
L’abocador imperial
(Fig. IV.109, IV.110 i IV.111)
Tenia una potència estratigràfica màxima de 2,10 m i es componia d’una terra verdosa, marró i compacta, cosa que féu pensar
als arqueòlegs en la seua possible exposició a l’aire lliure. La
composició dels estrats de l’abocador (UUEE 1128, 1235, 1257,
1263, 1312) era heterogènia i constava d’abundants materials de
[page-n-108--data::data]
Fig. IV.107. Vista de la potència estratigràfica de l’abocador de la
plaça del Negret en el seu tall nord (Albiach 1990).
Fig. IV.108. Secció estratigràfica C-C’ de l’excavació de la plaça
del Negret (Albiach 1990).
construcció com tegulae, imbrices i escasses restes de pintura mural; malacofauna i restes de fauna (porcs, bòvids, cavalls, cérvols,
aus, entre altres); carbons en proporcions considerables, escòries
de ferro i vidre; una inscripció funerària marmòria; el cap d’una
figura masculina de terracota; i una immensa quantitat de ceràmica. Citem textualment les paraules de la directora de l’excavació
en referència a la ceràmica apareguda: “La quantitat de material
aparegut en aquests conjunts era tal que de vegades supera la terra
que el conté” (Albiach 1990: 15).
Durant l’excavació, l’abocador es dividí en diversos estrats per intentar veure una possible successió cronològica
(UUEE 1235, 1257, 1263), però l’homogeneïtat del material ceràmic no ho permet. La base sobre la que s’assentava
l’abocador era pràcticament plana, però la seua morfologia
presentava una inclinació cap al sud que podria explicar-se
perquè les deixalles foren llançades únicament des d’un lloc
al nord. Açò faria que es creés una pendent cap al sud i que
la part nord, des d’on es llançaven les deixalles, quedés més
elevada. Possiblement aquest punt elevat hauríem de situar-lo cap al carrer Cavallers.
En aquesta zona existia un lleuger descens pels carrers Cabillers, Calatrava, Catalans, Cuines, Banys de Pavesos i Corretgeria, finalitzant en un gran desnivell situat a l’actual plaça del Negret, que en un moment donat s’aprofità per a abocar deixalles
(Albiach 2001: 334). Aquest desnivell, que alguns autors han
interpretat com un curs fluvial o paleocanal, actuaria com a límit
natural de la ciutat per la part occidental (Ribera 2002: 39). Tot
això fa pensar que la depressió, en part colgada per l’abocador,
fou posteriorment utilitzada com a terres de conreu. Tractant-se
de la zona adjacent i ben a prop d’una de les vies d’eixida de
la ciutat no és estrany trobar evidències del pas continuat de
l’home per aquesta zona.
habituals com la Drag. 15, 24/25, 27 llises o les copes Drag.
29, 30 i 37 de les formes decorades. A més, aparegué l’únic
conjunt de TSTI decorada documentada a la ciutat de Valentia (Huguet 2007: 117).
La TSH era majoritària entre la vaixella fina i l’excavació del Negret proporcionà el conjunt de segells de TSH més
nombrós trobat a la ciutat fins al moment, que ja fou estudiat
i publicat en el seu moment (Huguet 2005: 181). La quantitat
de TSH pràcticament no ha canviat des de l’època d’Adrià (Huguet i Ribera 2014: 159). Tot i això, les sigil·lades hispàniques
difereixen amplament de les primeres produccions tant a nivell
formal com pel que fa a qualitat. Les pastes es fan més toves i
menys compactes, mentre que els vernissos són menys densos
i més suaus degradant la qualitat dels productes. Des del punt
de vista morfològic el repertori va evolucionant allunyant-se de
les formes clàssiques amb peus cada vegada més baixos i toscos, amb diàmetres més grans i amb una tendència a l’obertura
i exvasament de les parets. Hi ha exemplars de bona factura
de principi del segle II dC, però són molt més interessants les
produccions evolucionades de la segona meitat del segle. Un
bon exemple són les copes de la forma 27 ja que alguna d’elles
ha perdut completament els quarts de cercle de les seues parets
i presenten parets totalment exvasades; o els plats 15/17 amb
parets també exvasades, profundes, i bases amb peus relativament baixos. Pel que fa a les formes, continuen les copes llises
24/25, 27, 33, 35 i plats 4, 18, 15/17 i 36 amb una aclaparadora
majoria del servei 27 i 15/17 que concentra el 82 % del total de
formes llises de TSH (fig. IV.113). Apareix la copa de la forma 8
molt relacionat amb la tendència a la simplificació que es venia
produint des de mitjan de segle II dC i tot i ser una forma de
nova producció se situà en tercer lloc per darrere del plat 15/17
i la copa 27. Pel que fa a les formes decorades, apareixen encara
algunes formes 20, 29, 30 i 40 però la major part responen a
la 37, entre les quals està molt estesa de decoració de bandes
horitzontals de cercles paral·lels o concèntrics separats o no per
elements verticals. La producció és exclusivament de la Rioja
(Tritium Magallum) i quan apareixen fragments de Bronchales
han sigut interpretats com a residuals. Com ja hem esmentat,
el conjunt més gran de segells de TSH documentat a la ciutat
de Valentia data d’aquest moment, tanmateix els segells a poc
a poc és fan menys nombrosos al llarg del segle II dC. Així
doncs, per a la segona meitat del segle II dC es documenten els
IV.6.3. material ceràmic
L’abocador imperial
(Fig. IV.112; quadre IV.18; Annex 1, quadre 19)
Entre el material d’aquest gran abocador la TSSG s’ha de
considerar com a residual junt amb altres produccions com
la TSI, TSTI, el vernís negre o la ceràmica ibèrica que apareixen sovint en fragments menuts i molt desgastats. Tanmateix, destaquen algunes peces de TSSG de les formes més
93
[page-n-109--data::data]
1 NEGCAL 90
Fig. IV.109. Conjunt de vaixella fina de l’abocador de la plaça del Negret (Huguet i Ribera 2014: 178).
94
[page-n-110--data::data]
1 NEGCAL 90
Fig. IV.110. Conjunt de ceràmica comuna i de cuina de l’abocador de la plaça del Negret (Huguet i Ribera 2014: 179).
95
[page-n-111--data::data]
1 NEGCAL 90
Fig. IV.111. Conjunt de ceràmica comuna i àmfores de l’abocador de la plaça del Negret (Huguet i Ribera 2014: 180).
96
[page-n-112--data::data]
Quadre IV.18. Percentatges de la ceràmica procedent de l’abocador de la plaça del Negret.
Produccions
Àmfora
C. africana de cuina
C. comuna oxidant
C. comuna reductora
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
C. ibèrica
Llàntia
Parets fines
C. engalba roja pompeiana
TSA A
TSI i TSTI
TSH
TSSG
Vernís negre
Vidriada
1128
1235
1235
1128
1235
1257/1263
1235
1263
2
37
715
36
64
3
12
41
4
3
17
2
1
7
1
6
13
6
7
30
2
11
13
3
20
3
38
15
3
4
7
1
9
1
1257
3
28
2
12
1
1
9
1
1257
1263
7
42
2
3
17
1
5
1
2
1
1
2
1263
12
55
5
20
1
4
3
1
1
Total
%
715
76
266
8
25
125
6
18
43
7
21
3
40
16
3
7
51,8 %
5,5 %
19,3 %
0,6 %
1,8 %
9,1 %
0,4 %
1,3 %
3,1 %
0,5 %
1,5 %
0,2 %
2,9 %
1,2 %
0,2 %
0,5 %
Fig. IV.112. Percentatges de la ceràmica procedent de l’abocador de
la plaça del Negret.
Fig. IV.113. Plats de TSH i fragments de fauna de l’abocador de la
plaça del Negret. Es pot veure com algunes peces foren llançades
quasi completes (Albiach 1990).
següents segells: VALERIVS PETERNVS, PATERNVS ALE,
PATERNVS CAEIVS, AGILIANVS, SEMPRONIVS, LAPILLIVS, MATERNVS NICAE i CAIVS LVCRETIVS entre altres (Huguet 2005: 181).
Per la seua banda, la quantitat i varietat de TSA A augmentà ostensiblement en aquest període. Duplica els percentatges
de la primera meitat del segle II dC quantitativament. Però pel
que fa al repertori formal també varia amb bona representació
de formes, entre les quals continuen presents la Hayes 3A i
B, la 8 A, 9 A, 19, 20 i 21, a les que s’afegiren formes de la
primera meitat del segle II dC, com la Hayes 5B, 6A i B, 7A,
9B, 22 i 34 i la forma tancada 140. Les formes tardanes que
es documenten estan produïdes en A ½ i A 2 i corresponen a
la forma tancada Hayes 160 datada entre l’època d’Adrià i els
Severs, el bol Hayes 14 i els plats Hayes 26 i 27, d’entre mitjan
del segle II i mitjan del III dC.
El grup de parets fines encara és nombrós. A l’abocador del
Negret suposa un 3,1 % del total ceràmic, per damunt dels percentatges de TSSG, TSA A i de les llànties. Probablement, part
d’aquestes copes i gobelets són residuals: les produccions eivis-
senques amb la forma 21, les bètiques d’engalba ataronjada amb la
forma 37, algunes produccions indeterminades amb copes Mayet
I i XIII, i fins i tot, les produccions de pastes grises de la forma 34.
Tanmateix, considerem que no totes les parets fines es poden considerar de caràcter residual. Pràcticament la meitat de les formes
documentades de ceràmiques de parets fines responen a la forma
Rubielos de Mora 2.1 en dos tipus de pasta documentats anteriorment a la ciutat (Huguet i Ribera 2014: 166). Les llànties són molt
nombroses, 218 individus. Són majoritàriament llànties de disc,
tanmateix també es documenten de volutes, Deneauve IV i VD.
Les formes més abundants amb diferència són les Dressel 18, 20/
Deneauve VII A i les Dressel 5/Deneauve IX A i B, per darrere
d’aquestes en percentatges estan les Deneauve VII B i VIII entre
altres. Destaca una llàntia amb decoració plàstica de procedència
africana que mostra un cap humà. Aquest tipus de llànties eren
molt més freqüents en bronze i cronològicament es daten entre el
segle I i l’inici del segle II dC (Szentleléky 1969: 87).
Molts dels segells que apareixen són residuals com els terrissers nord itàlics de la vall del Po, PASTOR, STOMBILI i FORTIS datats en la segona meitat del segle I dC, tot i que FORTIS
97
[page-n-113--data::data]
perduraria fins a la primera meitat del segle II dC. L.FARIC.MAS
i C.OPPI.RES són els més abundants. També s’han documentat
diversos terrissers itàlics amb possibles sucursals africanes que treballen entre l’època dels Flavis i la primera meitat del II dC com,
per exemple, C. CLO.SVC.XO, Caius Clodius Successus; MVNTREPT i MVNTREPS, podrien ser producte original i còpia de
Lucius Munatus Tremtus; i CLO.HELI, Clodius Helius.
Entre la vaixella fina de l’abocador del Negret es documentà
un petit conjunt de 10 peces de ceràmica esmaltada en verd, de
les quals s’han identificat dues llànties, dues copes de la forma
II, dos plats de la forma XI, un bol de la forma Ib, una gerra amb
ansa salomònica i dues tapadores (Huguet 2006b: 11). Les característiques de la pasta i els vernissos indueixen a pensar que
es tracta de produccions diferents. Cronològicament aquests
productes s’estenen entre l’època flàvia i el segle II dC.
Continuen apareixent ceràmiques itàliques de cuina amb caràcter residual: la tapadora Com-it. 7/2400, la cassola R-pomp. 28
(fig. IV.114, 1 Negcal 1235.48), les cassoles de vora bífida, Com-it.
6b, diferents variants d’olles amb ala horitzontal, Com-it. 3 (fig.
IV.114, 1 Negcal 1235.72), un morter campà, i fonts de engalba
roja pompeiana, R-pom. 1. Tots aquests recipients presenten pastes
vesuvianes excepte l’olla de vora ametllada de producció possiblement etrusca. També es documenten morters lacials Dramont D2
de l’època dels Flavis o dels Antonins (Jonqueray 1971). De fet, la
majoria dels morters d’aquesta forma identificats en la Tarraconense pertanyen a l’època dels Antonins (Aguarod 1991: 177).
La ceràmica africana de cuina és el grup més abundant de
ceràmiques comunes. Quantitativament més del 90 % del total
d’africana de cuina data del segle II dC i específicament més
d’un 5 % correspon a formes que comencen a produir-se a partir
de mitjan del segle II dC. Aquest horitzó ceràmic ens reporta a
final del segle II, situant-lo entre les fase 4 i 5 proposades per
Marín (1995: 61) per a les ceràmiques africanes de Valentia.
Les formes més abundants per a la segona meitat del segle
II, són les tapadores Òstia III, 332 (fig. IV.114, 1 Negcal
1235.40 i 41) i les cassoles Hayes 23B (fig. IV.114, 1 Negcal
1235.35 i 36), Òstia III, 267 (fig. IV.114, 1 Negcal 1235.37,
38 i 39) i Hayes 23A (fig. IV.114, 1 Negcal 1235.33 i 34).
Es documenten dues cassoles produïdes a partir de l’època
flàvia que no havien aparegut anteriorment, la Òstia II, 314
i la Òstia III, 568. Més interessants des del punt de vista
cronològic és l’aparició a l’abocador del Negret de formes
de final del segle II i principi del III dC: les fonts Hayes 181
(fig. IV.114, 1 Negcal 1263.1) comencen a produir-se entre
mitjan i final del segle II en la costa nord i oriental de la Tunísia, encara que també apareix algun exemplar de les formes
primerenques Òstia, I, 15 (fig. IV.114, 1 Negcal 1235.47);
la tapadora Òstia I, fig. 264 (fig. IV.114, 1 Negcal 1235.43),
testimoniada a partir dels Severs (Tortorella 1981: 214) que
és encara molt escassa respecte a la resta de tapadores, entre
les quals són nombroses les Òstia I, 261 (fig. IV.114, 1 Negcal 1235.42); cassoles de mesura més petita Hayes 200 (fig.
IV.114, 1 Negcal 1235.44) i Atlante CVIII, 1, datades a final
del segle II i segle III dC a Tarraco (Aquilué 1984: 216); la
Òstia I, 269 (fig. IV.114, 1 Negcal 1235.46) de la mateixa
cronologia (Tortorella 1981: 221) i una gerra de vora trilobulada, possiblement del tipus Uzita, 48.1, ben repertoriada
a la vil·la romana de Els Tolegassos (Casas i Nolla 1993:
1 NEGCAL 90
Fig. IV.114. Ceràmica itàlica de cuina i ceràmica africana de cuina de l’abocador de la plaça del Negret.
98
[page-n-114--data::data]
1 NEGCAL 90
Fig. IV.115. Ceràmica regional de cocció reductora de cuina de l’abocador de la plaça del Negret.
210) amb la mateixa cronologia i una mica posterior, entre
el 240/260 dC, a l’abocador de la plaça d’Espanya d’Eivissa
(González 1990: 41).
La ceràmica regional reductora de cuina manté els percentatges d’èpoques anteriors, per darrere de la ceràmica
africana de cuina i la comuna oxidant (fig. IV.115 i IV.116).
Les formes més abundants continuen sent el repertori estandarditzat documentat per Reynolds (1993, 95) amb una
única cassola de la forma ERW 1.1 (fig. IV.115, 1 Negcal
1235.51); les diferents variants d’olles amb coll de la forma
ERW 1.2 (fig. IV.115, 1 Negcal 1235.63; fig. IV.115, 1 Negcal 1128.3) i sense coll de la forma ERW 1.3 (fig. IV.115,
1 Negcal 1235.61, 62 i 64); les olletes o vasets de la forma
ERW 1.4 (fig. IV.115, 1 Negcal 1235.54; fig. IV.115, 1 Negcal
1235.55); les tapadores de la forma ERW 1.7 (fig. IV.115, 1
Negcal 1128.2; fig. IV.115, 1 Negcal 1235.57); i les gerres de
la forma ERW 1.8 (fig. IV.115, 1 Negcal 1235.52 i 53). Hi ha
recipients d’aquesta producció que recorden poderosament
les formes de tradició ibèrica com les olles 11 (fig. IV.115, 1
Negcal 1235.60), i 14 (fig. IV.116, 1 Negcal 1263.2), probablement de cronologia flàvia, a jutjar pels paral·lels trobats
a Llíria (Escrivà 1995). Un altre grup de olles que hem de
relacionar amb la cronologia general de la producció són les
10 (fig. IV.115, 1 Negcal 1235.59), 12 (fig. IV.116, 1 Negcal
1235.58), 13 (fig. IV.116, 1 Negcal 1235.56) i 15 (fig. IV.116,
1 Negcal 1235/1263.2) ja que no tenim probes que precisen
la seua datació. Per últim, es documentà una olla de la forma ERW 1.16, amb una lleugera ressemblança amb la Hayes
183/ culinaire type 15 (Bonifay 2004: 228). Aquesta sembla
una de les formes tardanes ja que apareix a l’època dels Severs en València i Sagunt (Huguet 2009: 92) i al primer terç
del segle III dC a la vil·la dels Alters (l’Ènova) (Albiach i de
Madaria 2006: 85).
Entre la ceràmica comuna de cocció oxidant apareixen
les mateixes formes que en la primera meitat del segle II dC
i se’n afegeixen de noves (fig. IV.117, IV.118 i IV.119). Tanmateix, moltes d’aquestes formes ja estaven en ús anteriorment
però únicament han aparegut a l’abocador del Negret per la
immensa quantitat de material que contenia. Pel que fa a les
formes més abundants continuen sent les gerres, Gr. I Urceus
(fig. IV.117, 1 Negcal 1128.7; fig. IV.117, 1 Negcal 1235. 85,
86, 87 i 94; fig. IV.117, 1 Negcal 1263.7, fig. IV.117, 1 Negcal 1257/1263.9), en les seues variants, seguides dels plats,
Gr. IV.1 Paropsis (fig. IV.118, 1 Negcal 1128.4; fig. IV.118, 1
1 NEGCAL 90
Fig. IV.116. Ceràmica regional de cocció reductora de cuina i ceràmica comuna reductora de taula de l’abocador de la plaça del Negret.
99
[page-n-115--data::data]
1 NEGCAL 90
Fig. IV.117. Ceràmica comuna de cocció oxidant de l’abocador de la plaça del Negret.
100
[page-n-116--data::data]
1 NEGCAL 90
Fig. IV.118. Ceràmica comuna de cocció oxidant de l’abocador de la plaça del Negret.
Negcal 1257.8; fig. IV.118, 1 Negcal 1257/1263.8), Gr. IV.2
Lanx (fig. IV.11 81, Negcal 1235.66 i 67; fig. IV.118, 1 Negcal 1263.4) i Gr. IV.3 Catinus/llus (fig. IV.118, 1 Negcal
1235.68; fig. IV.118, 1 Negcal 1263.9), les ampolles, Gr. II
Lagoena (fig. IV.117, 1 Negcal 1128.11, 12 i 13; fig. IV.117,
1 Negcal 1235.82, 83 i 84; fig. IV.117, 1 Negcal 1263.8), les
pelvis, Gr. VII (fig. IV.118, 1 Negcal 1235.65; fig. IV.118,
1 Negcal 1257/1263.7) i les tapadores, Gr. XI Operculum
(fig. IV.119, 1 Negcal 1235.79, 80 i 81; fig. IV.119, 1 Negcal
1257/1263.10). Fent funció de tapadora també es retocà un
fragment de cos de d’un recipient de ceràmica comuna de
cocció oxidant (fig. IV.119, 1 Negcal 1235.91). Apareixen
també diverses formes de copes o bols, Gr. III Calix (fig.
IV.117, 1 Negcal 1128.5; fig. IV.117, 1 Negcal 1235. 71 i 90;
1 NEGCAL 90
Fig. IV.119. Ceràmica comuna de cocció oxidant de l’abocador de la plaça del Negret.
101
[page-n-117--data::data]
fig. IV.117, 1 Negcal 1263.5) i morters, Gr. V Mortarium (fig.
IV.118, 1 Negcal 1263.3,8 1 Negcal 1257/1263.6). Destaca
l’aparició d’una gerra pintada amb traços paral·lels de pintura roja (fig. IV.117, 1 Negcal 1235.86). La decoració pintada
en gerres i ampolles es documentà al pou votiu de l’època
dels Severs a Llíria, tanmateix, es tracta de línies paral·leles
de pintura blanca (Escrivà 1995: 180). Tot i això pensem que
aquesta gerra estaria més relacionada amb la ceràmica pintada de tradició indígena que, puntualment i de forma molt
aïllada, perdurà fins al segle II dC (Abascal 2008: 432). Hi ha
olles de contenció o emmagatzemament (fig. IV.119, 1 Negcal 1128.6; fig. IV.119, 1 Negcal 1235.73 i 78; fig. IV.119, 1
Negcal 1257.10) amb un marcat influx indígena que es materialitza amb vores en forma de cap d’ànec, caccabi (fig.
IV.119, 1 Negcal 1263.6) i patellae (fig. IV.119, 1 Negcal
1235.69; fig. IV.119, 1 Negcal 1257.9) d’imitació local molt
poc rigorosos en les formes i poc abundants, però aquestes
formes no presenten restes d’exposició al foc. Hi ha a més
un element de funció indeterminada de secció en forma de
cinta i forma circular (fig. IV.119, 1 Negcal 1235.92) i una
petita ampolleta o flascó amb dues anses de coll llarg i vora
exvasada (fig. IV.119, 1 Negcal 1235.77).
Entre la ceràmica comuna de cocció reductora apareixen
sobretot bols, plats i gerres que reprodueixen les mateixes formes que en cocció oxidant però és un grup minoritari amb
pocs exemplars. Les formes destacades són una gerra amb
vora trilobulada (fig. IV.116, 1 Negcal 1257.7), un plat del tipus Gr. IV Lanx amb línies puntades en gris a l’exterior (fig.
IV.116, 1 negcal 1257.11) i un petit bol, quasi en miniatura de
fons pla, parets rectes i exvasades i vora en ala (fig. IV.116, 1
Negcal 1257/1263.5).
L’any 1995 es presentà un estudi preliminar sobre les àmfores
de l’abocador del Negret (Herreros 1995), que conclou que les
més abundants són les Beltrán IIB, seguides de les Keay XVIA
(fig. IV.120). En menor mesura es classificaren àmfores peninsulars bètiques del tipus Dressel 14, Dressel 20, Dressel 28 i tarraconenses del tipus Dressel 2/4. Entre els recipients extrapeninsulars
hi ha àmfores púnico-ebusitanes; itàliques del tipus Dressel 2/4;
gregues de Rodes i pseudo Kos; i africanes del tipus tripolitana II
i africana I i II. La majoria de les àmfores són bètiques del litoral,
encara que també hi ha procedents de la Tarraconense i la Lusitània, i en molta menor mesura gregues, africanes i alguna itàlica.
Predominen les àmfores dedicades a la contenció i transport de
garum i les oliàries són escasses, mentre que hi ha ben poques
d’àmfores vinàries. El material amfòric, quasi tot dels segles I i II
dC, no va més enllà de principi del segle III dC, coincidint amb
el que s’ha observat per a la vaixella fina i la ceràmica comuna.
Tanmateix, apareixen alguns fragments que podrien compondre
el que s’ha denominat Keay XVIA primerenques (Bernal 2001:
281), que són una clara derivació tipològica de les Beltrán IIB
amb una escassa motllura del llavi. Es podrien datar entre les últimes dècades del segle II i les primeries del III dC, coincidint
amb el canvi de segle cosa que, junt amb les dades aportades per
la resta de ceràmiques, permet establir una cronologia de l’època
dels Severs per a l’abocador. Amb tot, sembla que hi ha una disminució dels llocs d’aprovisionament a partir de la segona meitat
del segle II dC ja que la diversitat en la provinença de les àmfores
de l’etapa anterior queda reduïda pràcticament a productes peninsulars (Huguet i Ribera 2014).
102
Fig. IV.120. Àmfores bètiques de l’abocador de la plaça del Negret
en el moment de la troballa (Albiach 1990).
IV.6.4. conclusions
Aquest abocador periurbà va proporcionar un gran volum de material ceràmic ben interessant. Entre el qual s’han documentat les
diferents produccions utilitzades a final del segle II i principi del
III dC. Són, sobretot, les produccions africanes les que concreten
la cronologia tant pel que fa a la TSA A com a la ceràmica africana de cuina, amb formes produïdes a partir de l’època dels Severs.
Tanmateix, no s’han trobat fragments de TSA A/D, TSA C, ni
produccions tardanes de TSHT cosa que aporta una cronologia
relativa ante quem del primer terç del segle III dC. En concret
datem el conjunt del material ceràmic entre el 190 i el 210 dC
(Huguet 2004 i 2006b; Huguet i Ribera 2014: 164).
Pel que fa a la formació del conjunt, cal recordar l’existència
d’un gran depressió de terreny en la base del qual hi havia una
capa de graves (Albiach 2001: 334) que ha estat interpretada
com un paleocanal o curs fluvial que actuaria com a límit natural
de la ciutat en la part occidental. Açò es podria relacionar amb
una altra depressió natural identificada a la plaça de la Reina.
En aquest cas, es tracta d’un llit del riu o paleocanal d’amplària
indeterminada, en el qual es trobà una construcció de carreus
sobre un llit de graves que portà a interpretar-se com el basament d’un petit pont. En època republicana el canal es trobaria
actiu i no fou fins a després de l’època d’August quan començà
la seua obliteració. Els diferents estrats s’adossaven al basament
de carreus i acabaven omplint la depressió per l’abocament lent
però continuat de materials ceràmics que anaven des d’època de
Tiberi fins a mitjan del segle II (Ribera, Grau i Marín 2002: 39).
A l’abocador del Negret, sobre el desnivell natural s’abocaren una gran quantitat de materials de rebuig que el rebliren
completament. El material, majoritàriament restes d’enderrocs
i ceràmica, era en realitat un conjunt heterogeni que es completava amb restes orgàniques i de fauna i fins i tot una inscripció
funerària de marbre. Recordem que s’ubica en una zona periurbana relativament propera a la ciutat per la part occidental i amb
una via de comunicació, a l’actual carrer de Cavallers, on podria
ubicar-se una zona funerària.
L’acumulació d’aquests material es féu en un relativament
període curt de temps ja que no s’ha pogut establir una evolució
cronològica de les diferents unitats. Per tant el moment en què
[page-n-118--data::data]
es començà a utilitzar la depressió com a abocador i el moment
de la seua amortització definitiva degué estar al voltant dels vint
o trenta anys, donat que l’estudi de la ceràmica de les diferents
unitats aporta les mateixes datacions.
Crida l’atenció la gran acumulació amfòrica que recorda altres acumulacions d’àmfores bètiques com la ostentosa Monte
Testaccio a Roma o la menys coneguda però també molt interessant acumulació de Cadis (Bernal 2019). Açò fa pensar en el
possible ús de la zona com a abocador comercial.
IV.7. CARRER DEL MAR NÚM. 19 (1 MAR)
IV.7.1. excavació
L’excavació portada a terme pel SIAM al Carrer del Mar núm.
19, entre febrer i juny de l’any 1985, sota la direcció de Pepa
Pascual i Albert Ribera, aportà informació sobre la segona meitat del segle III dC amb l’aparició del que probablement fou la
cloaca maxima de Valentia.
Tot i que l’excavació estava situada fora del recinte fundacional de la ciutat, s’hi identificaren alguns estrats sense relació
amb cap estructura datats en els segles II i I aC. Les primeres
estructures dataven de final del segle I dC quan en aquesta àrea
es construeixen noves edificacions, com s’havia vist ja anteriorment en les excavacions de la plaça Saragossa (1983-84), Palau
i Banys de l’Almirall (1985) i carrer Cabillers (1986) (Pascual
i Ribera 1988: 32), concretament es documentà una habitació
i una claveguera. La construcció de la canalització es pogué
datar en l’època flàvia i el final de l’ús a mitjan de segle III
pels materials recuperats en el rebliment del canal interior (fig.
IV.121). La cloaca estava segellada per un paviment format per
còdols de riu entre els quals aparegueren monedes de Gal·liè,
Divo Claudio i la Tetrarquia, que permeten datar-lo en la primera meitat del segle IV dC. Sobre aquesta capa es documentaren construccions i un enterrament dels segles VI-VII, diversos
pous islàmics amb abundant material ceràmic i els fonaments de
les construccions dels edificis moderns.
IV.7.2. estratigrafia
La claveguera
La cloaca construïda en l’època imperial (fig. IV.122) fou posteriorment reblida per cinc capes successives (fig. IV.123): en la
capa superior, immediatament per sota de les lloses i en contacte
amb aquestes, hi havia una fina capa d’argila de color beix (UE
1162) (fig. IV.124). Aquesta capa proporcionà solament dos
fragments de ceràmica comuna oxidant i es degué formar per
decantació en ambient líquid.
Per davall, s’estenia una capa d’argila rogenca (UE 1163) prou
compacta i amb abundants restes de residus orgànics, probablement arrels descompostes, que tenien forma de filaments obscurs.
Tenia una grossària de 30 cm en la part central. Es trobaren escassos fragments ceràmics d’àmfora, de comuna oxidant i de TSA C.
Per sota, es trobava un estrat d’argila de color gris obscur
(UE 1165) en la qual abundaven les restes orgàniques, majoritàriament fragments grans de carbó, restes de fauna i malacologia, sobretot caragols. A mesura que s’aprofondia, la capa
s’anava fent menys compacta que l’anterior i, com ella, també
tenia una grossària de 30 cm. Pel que fa al material ceràmic, es
documentaren fragments de tegulae i morter, però destacaven
les ceràmiques africanes de cuina i TSA C a partir de les quals
es pogué datar el conjunt.
La capa inferior (UE 1164) mostrava una clara diferència amb la resta ja que estava composta de graveta molt fina (1 a 3 mm), fragments ceràmics triturats i
alguns nòduls de calç barrejats amb altres terrossos de terra solta de color verdós. Aquesta unitat presentava una
potència de 50 cm, és a dir, ocupava quasi la meitat inferior de la cloaca. En general, el material ceràmic augmentava en nombre quan més s’aprofundia en la capa.
Gràcies açò es pogué donar una datació per a la unitat al voltant
de mitjan del segle III dC. En la base de la cloaca es documentà
una fina capa (UE 1166) de terra sorrenca de color marró de
10 cm de grossària. Aparegueren abundants restes ceràmics que
reforcen la cronologia anterior.
Fig. IV.121. Planta dels nivells del segle
III dC de l’excavació del carrer del Mar
núm. 19 on es veu la cloaca (Arxiu
SIAM).
103
[page-n-119--data::data]
Fig. IV.122. Final del canal de la cloaca on s’hi pot observar els
procés constructiu amb una capa inferior de còdols sobre la que
s’assenten les parets i la base de la canal (Arxiu SIAM).
Fig. IV.124. Extrem NE de la cloaca on se’n observa el final i un
pou cronològicament posterior (Arxiu SIAM).
Aquesta successió de capes presenta, en la part central, certa
concavitat probablement degut al pas d’aigua. El rebliment de
la cloaca degué ser un procés lent però continu produït en la
segona meitat del segle III dC.
A l’extrem nord-est la cloaca quedava interrompuda, com
tallada probablement des d’antic, no sabem si per desguassar
a un barranc o si en algun moment anava més enllà. Durant
l’excavació es documentà un estrat (UE 1146) que eixia de la
cloaca i es corresponia a les UUEE 1164 i 1166 pel que fa a
altura i composició.
A més, el material ceràmic que s’hi registrà és molt semblant al de les capes 1164 i 1166 però amb la peculiaritat que
hi ha diverses peces completes. Cal interpretar 1146 com les
restes que vessaven de la cloaca en finalitzar aquesta i que
s’hi acumularen en la boca. La manca de manteniment de la
cloaca va fer que les restes acumulades en la boca d’eixida la
taponaren per complet.
IV.7.3. material ceràmic
La claveguera
Fig. IV.123. Detall de la successió d’unitats estratigràfiques
identificades a l’interior del canal de la cloaca (Arxiu SIAM).
104
(Fig. IV.125; quadre IV.19; Annex 1, quadre 20)
La successió d’estrats identificats a l’interior de la cloaca presenta una cronologia uniforme coincident amb la gran acumulació de material identificada en la seua boca.
El gran conjunt de ceràmiques dels nivells que amortitzaven les estructures de la canalització estava format per 287
individus dels quals les àmfores suposaven un 5,2 % del total
ceràmic; els percentatges de la vaixella fina es reparteixen
majoritàriament entre les TSA, amb les produccions de TSA
[page-n-120--data::data]
Quadre IV.19. Percentatges dels contextos ceràmics procedents dels diversos estrats de rebliment de la cloaca de l’excavació del carrer
del Mar núm. 19.
Produccions
Àmfores
C. comuna importada
C. comuna oxidant
C. comuna reductora
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Llànties
Parets fines
C. engalba roja pompeiana
TSA A
TSA A/D
TSA C
TSH
TSI
TSSG
Vernís negre B
1146
1162
1163
1164
1165
1164
Total
%
1
4
22
1
3
2
12
9
6
14
1
9
2
1
1
5
1
2
1
3
15
94
1
71
1
38
5
4
1
29
2
14
9
1
2
1
5,2 %
32,8 %
0,3 %
24,7 %
0,3 %
13,2 %
1,7 %
1,4 %
0,3 %
10,1 %
0,7 %
4,9 %
3,1 %
0,3 %
0,7 %
0,3 %
7
57
1
42
28
3
1
1
22
1
8
6
1
1
1
A (10,1 %), A/D (0,7 %) i C (4’9 %), en menor mesura la
TSH (3,1 %) i les ceràmiques de parets fines (1,4 %). La resta
de produccions de vaixella fina es poden considerar com a
residuals: les llànties suposen un 1,7 %; la ceràmica africana
de cuina és la producció més abundant (32,8 %) junt amb la
comuna oxidant (24,7 %) i la ceràmica regional reductora de
cuina (13,2 %). Amb percentatges molt escassos apareixen la
ceràmica comuna africana (0,3 %), la ceràmica reductora de
taula (0,3 %) i la ceràmica d’engalba roja pompeiana (0,3 %),
aquesta última probablement residual.
El primer estrat que es formà a l’interior de la cloaca era
la UE 1166 (fig. IV.126), on es trobaren 35 peces ceràmiques.
La vaixella fina era escassa però proporcionava una bona
precisió cronològica. Estava conformada, únicament per un
plat de la forma 15/17 de TSH, un bol de TSA A de la forma
Hayes 31 (fig. IV.126, 1 Mar 1166.17), que data de principi o
mitjan del segle III, algun fragment de TSA A/D i dos fonts
de la forma Hayes 50 datades entre el 230/240 i el 325 dC
(fig. IV.126, 1 Mar 1166.20).
La ceràmica africana de cuina correspon a 11 individus
d’àmplia cronologia: les tapadores del tipus Òstia III, 332 cronològicament situada entre els Flavis i el segle III (fig. IV.126, 1
Mar 1166.13 i 21); les cassoles dels tipus Hayes 23B (fig. IV.126,
1 Mar 1166.23) i Òstia III, 267 (fig. IV.126, 1 Mar 1166.12 i 15),
que es daten entre els Flavis i final del segle IV/inici del V; la
font de la forma Hayes 181, del segle II al principi del V; i la tassa de la forma Hayes 131, de la segona meitat del segle II o principi del III (fig. IV.126, 1 Mar 1166.14). No apareix ceràmica
de cuina local o regional, però sí ceràmica comuna, majoritàriament oxidant, entre la qual predominen les formes tancades com
gerres de la forma Gr. I Urceus (fig. IV.126, 1 Mar 1166.4, 5, 6
i 9), ampolles de la forma Gr. II Lagoena i alfàbies de la forma
Gr. VIII Aula/olla (fig. IV.126, 1 Mar 1166.7). A més, hi ha dos
recipients oberts del tipus Gr. IV.1 Paropsis (fig. IV.126, 1 Mar
1166.1); un d’ells està complet, és de cos globular amb vora
reentrant marcada per canaletes exteriors i presenta una ansa en
1
1
2
1
1
2
2
Fig. IV.125. Percentatges dels contextos ceràmics procedents dels
diversos estrats de rebliment de la cloaca de l’excavació del carrer
del Mar núm. 19.
forma de cinta lateral i un bec vessador de secció circular (fig.
IV.126, 1 Mar 1166.11). Cal destacar l’aparició d’una gerra de
ceràmica comuna reductora de taula, de la forma Gr. I Urceus
(1 Mar 1166.10). Pel que fa a les àmfores, són molt escasses i es
constaten fragments d’àmfora itàlica i de tarraconense, com la
Gal·la 4 (fig. IV.126, 1 Mar 1166.18).
L’estrat següent, superposat a aquest, és la UE 1164 on es recuperaren 56 peces ceràmiques (fig. IV.127 i IV.128). La vaixella
fina no és abundant i, probablement, la TSSG i la TSH de la forma 1 (fig. IV.127, 1 Mar 1164.34) s’han de considerar com a residuals. Hi ha TSA A en les seues formes més tardanes, Hayes 3
(fig. IV.127, Mar 1164.19 i 28), 27 i 31, i TSA C, amb una font de
la forma Hayes 50 (fig. IV.127, Mar 1164.26). A més s’han documentat una copa de ceràmica de parets fines i una llàntia africana
del tipus Dressel 28 (fig. IV.127, 1 Mar 1164.20 i 21) amb bec
en forma de cor i profusament decorada, que cronològicament
s’emmarca entre els segles II i III. Les ceràmiques africanes de
cuina són molt abundants, ja que representen quasi el 50 % del
105
[page-n-121--data::data]
MAR85 1166
Fig. IV.126. Material ceràmic procedent de l’estrat de rebliment de la cloaca UE 1166 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
total de ceràmiques de la unitat. Les formes majoritàries són la
tapadora amb les variants altimperials Òstia III, 332 (fig. IV.127,
1 Mar 1164.25 i 36) i Òstia I, 261 (fig. IV.127, 1 Mar 1164.37), i
les cassoles dels tipus Òstia III, 267 (fig. IV.127, 1 Mar 1164.32)
i Hayes 23 B (fig. IV.127, 1 Mar 1164.27 i 29). A més, hi ha una
font de la forma Hayes 181 (fig. IV.127, 1 Mar 1164.30) i una
cassola de la primera meitat del segle III de la forma Atlante
CVIII, 7 (fig. IV.127, 1 Mar 1164.26 bis). La ceràmica reductora de cuina altimperial està representada en les seues formes
més freqüents: cassoles de llavi engrossit del tipus ERW 1.1 (fig.
IV.127, 1 Mar 1164.6); olles amb coll del tipus ERW 1.2 (fig.
IV.127, 1 Mar 1164.13 i 16), i sense coll del tipus ERW 1.3 (fig.
IV.127, 1 Mar 1164.8 i 9); olletes del tipus ERW 1.4 (fig. IV.127,
1 Mar 1164.15); tapadores del tipus ERW 1.7 (fig. IV.127, 1 Mar
1164.4); i gerres del tipus ERW 1.8. Entre la ceràmica comuna
de cocció oxidant hi ha sobretot gerres de la forma Gr. I Urceus
(fig. IV.128, 1 Mar 1164.5, 11, 13 i 24) i morters de la forma Gr.
V Mortarium (fig. IV.128, 1 Mar 1164.2, 3 i 7), i també una copa
o bol de la forma Gr. III Calix (fig. IV.128, Mar 1164.10). A més
a més, hi ha àmfores tarraconenses del tipus Dressel 2/4, africanes del tipus Keay I B (fig. IV.128, 1 Mar 1164.39) i tripolitanes
del tipus Keay XXV (fig. IV.128, 1 Mar 1164.40).
La UE 1165 cobria l’estrat anterior, contenia 17 individus
que han aportat precisió cronològica (fig. IV.129). Junt a alguns fragments de ceràmiques de parets fines, TSH i TSA A,
apareix una font de TSA C de la forma Hayes 48 (fig. IV.129,
1 Mar 1165.3) i dues de la forma Hayes 50 (fig. IV.129, 1 Mar
1165.2). La cronologia de la primera s’ha establert entre el
220 i 270 mentre que per a la segona estaria entre el 230/240
i el 325. Les ceràmiques africanes de cuina són escasses, i
s’hi troben les cassoles clàssiques de les formes Hayes 23 B
(fig. IV.129, 1 Mar 1165.1) i Òstia III, 267 i la gerra del tipus
Uzita 48.1 que es data entre els segles II i III dC. Es trobaren
alguns fragments informes de reductora de cuina altimperial
MAR85 1164
Fig. IV.127. Material ceràmic procedent de l’estrat de rebliment de la cloaca UE 1164 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
106
[page-n-122--data::data]
MAR85 1164
Fig. IV.128. Material ceràmic procedent de l’estrat de rebliment de la cloaca UE 1164 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
i de ceràmica comuna oxidant, entre la qual únicament s’ha
identificat una gerra de la forma Gr. I Urceus (fig. IV.129, 1
Mar 1165.5). Per últim, s’han documentat fragments d’àmfores indeterminades (fig. IV.129, 1 Mar 1165.4).
Per sobre de la UE 1165 es trobava la UE 1163 amb escàs
material, una font de TSA C de la forma Hayes 50 (fig. IV.129,
1 Mar 1163.1), a més de fragments indeterminats de ceràmica
comuna oxidant i àmfores indeterminades.
La UE 1162 estava situada damunt i era l’últim estrat que reblia la cloaca. En aquesta fina capa, al remat, solament hi havia
ceràmica comuna oxidant indeterminada.
Per tant, vist el material que aporten les diferents UUEE
dipositades a l’interior de la cloaca, sembla que el seu rebliment
començaria a mitjan del segle III dC i continuaria progressivament durant tota la segona meitat del segle III fins a obstruir-la
totalment. Aquest taponament esdevingué per un procés d’acumulació natural degut a l’arrossegament i decantació de les aigües que circulaven per l’interior de l’estructura, a causa d’una
manca de manteniment i neteja.
El rebuig de la claveguera: l’últim estrat que s’ha estudiat
és la UE 1146, és a dir, el material que desembocà a l’exterior
de la cloaca. Era un estrat amb molt de material, 180 peces, en
el qual destaquen algunes senceres (fig. IV.130, IV.131, IV.132,
IV.133 i IV.134). Açò demostra que la força i la quantitat de
l’aigua que discorria per la claveguera era suficient per poder
arrossegar recipients i contenidors de mesura mitjana o petita
com llànties, gerres i ampolles.
Pel que fa a la vaixella fina s’han documentat fragments
indeterminats de ceràmica de vernís negre, TSI i TSSG, també
marmorata, que es deuen considerar com a residuals. Proba-
blement també són residuals, en aquest context, algunes de
les peces de TSH, com les copes de la forma 8 (fig. IV.130, 1
Mar 1146.55) i 37 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.47), i les primeres
formes de TSA A dels tipus Hayes 3A, 8 (fig. IV.130, 1 Mar
1146.46), 9, 22 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.69) i 121 o 126. Les
formes de TSA A tardanes són abundants: sobretot les de final
del segle II i principi del III: Hayes 6C (fig. IV.130, 1 Mar
1146.39), 17 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.66 i 75), 27 (fig. IV.130,
1 Mar 1146.44, 50 i 53); però també les formes de principi i
mitjan del III dC: Hayes 31 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.43). Per
sota d’aquestes formes, quantitativament parlant, es trobà la
TSA A/D amb la forma Hayes 32 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.45)
que es coetània de les anteriors o lleugerament posterior. La
TSA C està ben representada però amb una varietat formal
escassa: un fragment de la forma Hayes 44 o 45 i sis fonts de
la forma Hayes 50, datades entre el 230/240 i 325 (fig. IV.130,
1 Mar 1146.40 i 49). Per últim, hem de comentar el que considerem una intrusió: un fragment de base d’una font de la
forma Hayes 53 en TSA C pròpia del segle IV. Sense deixar la
vaixella fina només queda esmentar l’aparició d’algunes copes
de ceràmica de parets fines, en concret una forma Rubielos de
Mora 2.1 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.83), tan habitual a la ciutat
de Valentia en el segle II (Huguet i Ribera 2014: 161). Pel
que fa a les llànties, com és habitual, no són massa abundants.
Majoritàriament són d’origen africà, i entre elles s’han documentat una Dressel 20 (fig. IV.130, 1 Mar 1146.79) sense decoració i d’altres fragments corresponents a quatre individus
més, de les que no és pot identificar la forma. Un d’aquests
fragments presenta en la base un segell dividit en dues línies
il·legibles PV[-] i AE[-] (fig. IV.130, 1 Mar 1146.82).
MAR85 1165
MAR85 1163
Fig. IV.129. Material ceràmic procedent dels l’estrat de rebliment de la cloaca UUEE 1165 i 1163 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
107
[page-n-123--data::data]
MAR85 1146
Fig. IV.130. Material ceràmic procedent de l’estrat de descàrrega de la cloaca de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
Entre la ceràmica importada de cuina hi ha un fragment de
font d’engalba roja pompeiana, R-pomp. 28 o 33, de la zona
campaniana, que s’ha considerat com a residual. Tanmateix,
l’aclaparadora majoria de ceràmica de cuina és africana: hi ha
formes flàvies i del segle II: cassoles dels tipus Hayes 23 A,
Hayes 194/Òstia II, 303 i tapadores Òstia III, 332 (fig. IV.131,
1 Mar 1146.62), però les formes més abundants són les que
apareixen a partir de la segona meitat del segle II o l’època
dels Severs: cassoles de les formes Hayes 23 B (fig. IV.131, 1
Mar 1146.58 i 71), Òstia III, 267 (fig. IV.131, 1 Mar 1146.61
i 72), Òstia I, 273 (fig. IV.131, 1 Mar 1146.65), Òstia I, 269
(fig. IV.131, 1 Mar 1146.76) i Hayes 181; les tapadores dels
tipus Òstia I, 261 (fig. IV.131, 1 Mar 1146.56 i 64) i Òstia I,
262 (fig. IV.131, 1 Mar 1146.59 i 74); i una tassa de la forma
Hayes 131. També africà és un gran bací o gibrell de pasta
molt porosa i groga que probablement tindria un ús no culinari. Es tracta d’una forma Uzita 2 o bé el tipus 21A de Bonifay
(2004: 262) amb grans parets verticals que s’exvasen a la part
alta marcada a l’interior per una carena (fig. IV.131, 1 MAR85
1146.2). Cronològicament, es produeix al final del segle II i
fins a mitjan del III dC. És una forma esporàdicament exportada com prova aquesta troballa.
La ceràmica reductora de cuina altimperial és abundant i
està ben representada en les formes clàssiques i també en alguna
d’excepcional. Es tracta de 27 individus entre els quals destaquen les olles amb i sense coll dels tipus ERW 1.2 (fig. IV.132,
108
1 Mar 1146.88 i 91) i ERW 1.3 (fig. IV.132, 1 Mar 1146.103 i
106), respectivament; l’olleta sense restes de foc de la forma
ERW 1.4 (fig. IV.132, 1 Mar 1146.100 i 102); les tapadores de
la forma ERW 1.7; les cassoles de la forma ERW 1.1 (1 Mar
1146.86) i les gerres de la forma ERW 1.8. Entre les cassoles
sorprèn l’aparició d’un exemplar sense graó intern que és el tret
formal típic d’aquestes cassoles (fig. IV.132, 1 Mar 1146.89).
Un recipient molt similar aparegué als estrats de la claveguera
però no és habitual en l’estratigrafia de la ciutat. Per últim, cal
destacar l’aparició d’una ampolla de coll estret no documentada fins al moment a la ciutat. Es tracta, probablement, d’una
variació tardana de la forma ERW 1.8, però amb modificacions
respecte al model altimperial (fig. IV.132, 1 Mar 1146.105). La
pasta és la típica descrita per Reynolds (1993: 95), però l’ampolla presenta un panxa baixa amb coll estret i una ansa no funcional amb decoració helicoidal enganxada sobre l’ansa funcional.
Cronològicament l’hem de situar al segle III a l’espera que altres contexts puguen aportar més llum sobre aquest tema.
El grup de ceràmica comuna de cocció oxidant és considerable, amb 37 individus, entre els quals destaquen majoritàriament gerres, ampolles i gibrells (fig. IV.135). Hi ha 22 formes
tancades de les quals 19 són gerres del tipus Gr. I Urceus i
les altres tres són ampolles del tipus Gr. II Lagoena. Entre les
primeres apareixen les variants de segles anterior amb motllura i graó intern per a tapadora (fig. IV.133, 1 Mar 1146.5,
20, 34) i motllura doble amb o sense graó intern (fig. IV.133,
[page-n-124--data::data]
MAR85 1146
Fig. IV.131. Material ceràmic africà procedent de l’estrat de descàrrega de la cloaca UE 1146 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
1 Mar 1146.7 i 21), però ara apareixen formes evolucionades
que tendeixen a la desaparició del graó intern (fig. IV.133, 1
Mar 1146.28), als colls amples (fig. IV.133, 1 Mar 1146.9 i
12) i vora vertical arrodonida a l’exterior (fig. IV.133, 1 Mar
1146.13 i 16). Aquesta evolució inclou també el desplaçament
de la panxa des de la part central a la part més baixa, com s’observa en l’exemplar de gerra de boca trilobulada que aparegué
complet en aquesta unitat (fig. IV.133, 1 Mar 1146.114). Les
ampolles documentades són tres exemplars complets de Gr.
II Lagoena (fig. IV.133, 1 Mar 1146.85, 107 i 154) amb cos
amb panxa alta, coll alt, estreta amb motllura a la vora i ansa
en forma de cinta. Entre els recipients oberts hi ha un morter
de vora triangular (fig. IV.134, 1 Mar 1146.22) i 15 grans recipients oberts del tipus bol o fruiter, de la forma Gr. IV.1 Paropsis, entre els quals podem diferenciar quatre classes: amb vora
reentrant i motllura amb canaletes a l’exterior (fig. IV.134,
1 Mar 1146.11 i 18); amb perfil en S i vora exvasada (fig.
IV.134, 1 Mar 1146.10, 26 i 31); amb ala voltejada a l’exterior
que s’assembla molt a un lebes (fig. IV.134, 1 Mar 1146.36 i
3); i per últim, recipients més baixos amb carena alta i vora
reentrant a cavall entre la paropsis i el lanx (fig. IV.134, 1 Mar
1146.32 i 6 i 15). També hi ha tres vores d’ala horitzontal de
recipients d’ús domèstic, del tipus Gr. VII Pelvis (fig. IV.134,
1 Mar 1146.1, 19 i 23).
109
[page-n-125--data::data]
MAR85 1146
Fig. IV.132. Material ceràmic procedent de l’estrat de descàrrega de la cloaca UE 1146 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
El grup de les àmfores és escàs, cosa lògica si tenim en
compte les dimensions que poden tenir les àmfores i com d’estreta era la claveguera. Tanmateix tenim un nombrós grup de
pastes de diferents procedències: itàliques, africanes, hispàniques, però sobretot, tarraconenses i bètiques, a més d’alguns
fragments d’àmfores indeterminades entre les quals destaca
una que recorda les orientals sense ser-ho (fig. IV.132, 1 Mar
1146.111). Entre les tarraconenses s’han identificat una del tipus
Gal·la 4, una Dressel 2/4, i una possible imitació de Beltrán IIB
(fig. IV.132, 1 Mar 1146.112). Entre les àmfores bètiques hi ha
una Beltrán IIA (fig. IV.132, 1 Mar 1146.108) i una Dressel 20
(fig. IV.132, 1 Mar 1146.113).
IV.7.4. conclusions
Vista la varietat de material ceràmic procedent de l’amortització
de la cloaca, podem establir una cronologia de mitjan del segle III per a l’inici del taponament. Probablement, el rebliment
s’allargués durant tota la segona meitat del III mentre estava en
ús però sense manteniment ni neteja quan portava aigües residuals que arrossegaven, entre altres, aquests materials ceràmics.
El que sembla indubtable és que els últims estrats, els situats a
major altura, que taponen la totalitat de la claveguera daten de
la segona meitat del segle III dC.
També donem aquesta cronologia a l’estrat que s’ha interpretat com el desguàs de la cloaca que, probablement, desembocava en un barranc. Aquest estrat conté algunes peces de TSH
que presenten perfils evolucionats, lluny de les formes clàssiques, i que són més exvasades i obertes que podrien datar-se cap
a l’inici del segle III.
Amb això i tot, no s’han documentat formes hispàniques
pròpies de la producció avançada (circa 250-circa 330) o tardanes (circa 330-circa 380) (Paz Peralta 2008: 506). Hi ha també
algunes peces de TSA A de formes clàssiques i de més tardanes,
TSA A/D i TSA C, encara que considerem com a intrusió un fragment de la forma Hayes 53 datada en el segle IV. No apareix TSA
MAR85 1146
Fig. IV.133. Material ceràmic procedent de l’estrat de descàrrega de la cloaca UE 1146 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
110
[page-n-126--data::data]
MAR85 1146
Fig. IV.134. Material ceràmic procedent de l’estrat de descàrrega de la cloaca UE 1146 de l’excavació del carrer del Mar núm. 19.
IV.8. TERRISSERIA DE L’AVINGUDA DE LA CONSTITUCIÓ
NÚM. 58 (2 CONST 58)
IV.8.1. excavació
Fig. IV.135. Conjunt de ceràmica comuna i llàntia aparegut en
l’estrat identificat com a nivell de descàrrega de la cloaca.
D. Tampoc no apareixen les formes evolucionades de les cassoles
Hayes 23 i Òstia III, 267 d’africana de cuina (Bonifay 2004: 224).
Resten absents les olles de parets baixes reductores de cuina de
procedència murciana, fabric 7 (Reynolds 1993: 148 i 152), les
cassoles a mà/torneta de procedència alacantina documentades en
el segle IV dC i les importacions de les illes centrals del Mediterrani datades entre el IV-VI dC (Fulford i Peacock 1984: 167).
El taponament d’aquesta cloaca exemplifica el procés d’estancament urbà que experimentà la ciutat al segle III dC, quan
se n’observa una reducció de la superfície habitada. Aquest estancament s’intueix ja des de mitjan del segle III en algunes
zones de la urbs, com demostra l’estudi de la ceràmica de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
Alguns autors han associat l’abandonament de la xarxa de
clavegueram que es detecta en altres punts del perímetre urbà
amb aquest període de crisi (Ribera i Romaní 2011: 338). En
altres punts de la ciutat, durant la segona meitat del segle III
dC es documenten processos violents de destruccions i incendis
(Ribera i Jiménez 2012: 10; Jiménez, Ribera i Rosselló 2014:
269) junt a algun episodi d’ocultament de tresors (Ribera i Salavert 2005: 141).
Al nord del riu Túria, a l’Avinguda Constitució núm. 58 es va
identificar l’únic forn de ceràmica comuna romana de l’època
imperial aparegut fins al moment a la ciutat de València. La
zona quedava a 1200 m de l’antiga ciutat romana, en una zona
deshabitada, tot i que excavacions recents posen de manifest
l’existència d’una àrea funerària en les immediacions (Algarra 2001; Máñez 2002; Serrano i López 2005 i 2008; Serrano
2007-2011). El 2006 es començà a excavar el solar on s’identificaren deu pous circular reblits, alguns d’ells amb material
ceràmic ibèric i romà de final del segle II aC. Aquestes tasques
no es pogueren finalitzar cosa que motivà la segona intervenció, en la qual es centrarà aquest capítol. L’any 2007 es realitzà la segona campanya d’excavació dirigida per Erique Ruiz
i Juan Vicente Salavert, on s’identificaren diferents elements
associats a una terrisseria de l’època imperial (Huguet et alii
2008; Ruiz i Salavert 2012) (fig. IV.136). No aparegueren restes de l’època tardoantiga. En època islàmica la zona tingué
una utilitat agrària i de captació d’aigües amb la construcció
de profunds pous hidràulics que quedaren inutilitzats per un
desbordament del riu Túria atés als estrats de l’excavació. La
zona no s’urbanitzà amb l’arribada dels conqueridors cristians,
però s’hi ha detectat fosses dels segle XIII que indiquen una
freqüentació esporàdica. En l’època baix medieval i moderna,
probablement, foren terres de conreu fins a la urbanització definitiva de la zona a final de la dècada del 1920 o principi del
1930 (Ruiz i Salavert 2012: 51).
IV.8.2. estratigrafia
La terrisseria de l’època imperial
En la zona sud-oest del solar aparegué la part inferior del forn
amb la seua cambra de combustió (UE 2044) i les restes de la
seua cimentació (UE 2053) que sustentarien la part sobreelevada del forn (fig. IV.137). També aparegué una fossa (UE 2070)
on es dipositaren els rebutjos de cocció del forn (fig. IV.138).
Malauradament no va poder ser excavada en la seua totalitat ja
que quedava dins del tall oest de l’excavació i les mesures de
seguretat no ho permetien.
111
[page-n-127--data::data]
Fig. IV.136. Nivells romans
de l’excavació d’Avinguda
de la Constitució núm. 58
on s’observa la planta del
forn de ceràmica comuna
i la fossa amb el rebuig
d’una fornada fallida (Ruiz
i Salavert 2012).
Les restes del forn indiquen una forma allargada amb orientació NO-SE disposades directament sobre la terra estèril (UE
2003). Es podia identificar la zona de càrrega, amb una amplària
màxima de 0,53 m, i la cambra de combustió, de 0,70 m de distància, i una longitud màxima conservada de 2,28 m. El cos de la
cambra de combustió presentava forma oblonga, del tipus A, probablement A1 (Coll 2000) o II de Cuomo de Caprio (1972) i una
longitud aproximada d’1,20 m. El nivell d’amortització d’aquesta
estructura (UE 2043) estava compost per restes de tovots de la
mateixa cobertura del forn i restes ceràmiques del material que
s’hi produïa, entre el qual destaca una màscara ceràmica amb
trets humans, única en el repertori ceràmic valencià.
Amb la utilització del forn es va formar un estrat d’ús o
freqüentació (UE 2055) que probablement era el resultat de
l’extracció del sediment original (UE 2042) d’argiles per a
l’adequació i erecció del forn o per a la fabricació de ceràmica. L’aprovisionament d’argila a les immediacions del forns de
l’època romana queda provada amb l’estudi del taller de llànties
de Porta Nocera (Reg. I, insula 20) a Pompeia (Cerulli 1977:
55), on s’extreien les primeres matèries del recinte contigu, el
jardí de la caupona del gladiador, amb el qual devia formar una
única unitat productiva (McCallum i Peña 2010: 231).
Junt al forn hi havia una cimentació de forma quadrada (UE
2053) formada per dues fileres arrasades de maçoneria travada
amb cal i una rasa (UE 2054) que probablement sustentarien
una estructura vertical o similar per a poder cobrir la zona de
treball de 62/64 cm de longitud per 34/37 cm d’alçat.
Com ja hem vist, el perfil oest de l’excavació tallava per la meitat una estructura negativa circular de 2,55 m de diàmetre i entre
0,9 i 0,39 m de profunditat identificada com una fossa (UE 2070),
colgada per abundantíssim material ceràmic producte d’una cocció
fallida (UE 2069) presumiblement del forn (UE 2044).
Durant el procés d’excavació s’identificaren dues petites
fosses més (UUEE 1050, 1062 i 1063) colgades majoritàriament per material ceràmic constructiu, i en menor mesura, cerà112
mica comuna de cocció oxidant que no han sigut incloses en
l’estudi per l’exigüitat de material recuperat ja que a més de ser
escàs presenta pocs fragments susceptibles de ser inventariats.
IV.8.3. material ceràmic
La terrisseria de l’època imperial
La UE 2069 presenta una major concentració de ceràmica ja
que es tracta del material de rebuig del forn 2044 o d’algun altre
proper (fig. IV.139; quadre IV.20; Annex 1, quadre 21). Majoritàriament es tracta de ceràmica comuna de cocció oxidant (91
% del total ceràmic), però també s’ha identificat, la producció
d’àmfores. A més, s’enregistraren àmfores (2,2 %), ceràmica
africana de cuina (1,5 %), llànties (1,5 %) i escassament ceràmica reductora de cuina, TSH, TSA A i ceràmica vidriada romana
(0,7 % cadascuna de les produccions).
La pasta d’aquestes ceràmiques presenta tonalitats que
varien del taronja al ocre/beix, arribant fins al groc. La seua
consistència és blaneta, tova, poc compacta i porosa, amb desgreixants fins però molt abundants, majoritàriament calcaris, de
color blanc, però també grisos, i en menor mesura, brillants.
Les superfícies, allisades i de la mateixa coloració variant que
la pasta, són de tacte sabonós, excessivament toves i es desfan
i taquen les mans en tocar-les. Els desgreixants són visibles en
superfície. Probablement, aquestes ceràmiques es desfan per
una mala cocció a baixa temperatura, per la qual cosa la pasta
no assolí el grau de duresa desitjable. Tant és així, que solament
amb una mica de pressió els fragments es trenquen.
Tots els recipients, excepte una àmfora, són ceràmiques comunes d’ús domèstic per a emmagatzematge, transport, preparar o servir aliments (fig. IV.140). En cap cas s’ha documentat
ceràmica de cuina o recipients per a posar-se al foc, demanda
que vindria satisfeta pels productes africans (Bonifay 2004; Hayes 1972; Marín 1995: 163; Aquilué 1985 i 1987) i per la ceràmica regional reductora de cuina (Reynolds 1993: 95; Huguet
[page-n-128--data::data]
Fig. IV.137. Detall del forn durant el procés d’excavació (Ruiz i
Salavert 2012).
Les ampolles, formes tancades de coll estret del tipus lagoena, són de dos tipus: de vora triangular, Gr. II.2.2 (fig. IV.140,
2 Const 58 2069.5), i de vora arrodonida amb paret vertical, Gr.
II.2.1 (fig. IV.140, 2 Const 58 2069.6). Com la forma anterior,
servia per a contenir líquids com aigua, vi i altres.
En menor mesura apareixen formes obertes de grans dimensions com les tipus pelvis, Gr. VII (fig. IV.140, 2 Const
58 2069.7), o lebes, Gr. VI (fig. IV.140, 2 Const 58 2069.9), o
més xicotets com els plats Gr. IV catinus/catillus (fig. IV.140, 2
Const 58 2069.10). Les tipus pelvis s’han identificat com recipients d’ús domèstic i per a la higiene personal. Presenten una
base el·líptica i un cos troncocònic lleugerament exvasat amb
un ala horitzontal. Per la seua banda, Annecchino (1977: 109) a
l’estudi de la ceràmica comuna de Pompeia identificà les pelvis
com a recipients de grans dimensions, cos globular o còncau
amb vora diferenciada que pot presentar bec o no, és a dir, el que
ací s’han designat com a paropsis. Pel que fa a l’ús, a més d’un
ús domèstic són aptes per a la transformació d’aliments.
Les formes obertes més xicotetes corresponen a plats baixos
de parets còncaves i llavi arrodonit a l’exterior que serviren per
a la contenció d’aliments o per a servir-los a la taula.
A més apareixen copes o gotets, Gr. III Calix, entre els
quals destaquen diversos fragments que presenten una decoració de fulles de pinya o peduncles (fig. IV.140, 2 Const 58
Fig. IV.139. Percentatges de la ceràmica de l’excavació Avinguda
de la Constitució núm. 58.
Fig. IV.138. Detall de la fossa i el seu reblit identificat com rebutjos
de cocció del forn (Ruiz i Salavert 2012).
2012: 450). Entre les formes presents estan representades una
bona part de les tancades de l’època romana. Les més abundants
són les gerres i alfàbies (urcei/urceoli) de cos globular, coll diferenciat, anses acintades i vora arrodonida amb motllura interior
i exterior. Tipològicament es poden identificar amb les formes
Gr. I de vora motllurada i graó interior (fig. IV.140, 2 Const 58
2069.2) i amb doble motllura a l’exterior (fig. IV.140, 2 Const
58 2069.3 i 4) trobades als pous votius 4 i 1 de l’Avinguda del
Furs a Llíria (Escrivà 1995: 173). Aquests recipients serviren
per a la contenció de líquids i, en el cas de les formes amb la
boca més ampla, possiblement també per a fruites, olives, fruits
secs i altres aliments de dimensions reduïdes.
Quadre IV.20. Percentatges de la ceràmica de l’excavació Avinguda
de la Constitució núm. 58.
Produccions
Àmfores
C. africana de cuina
C. comuna oxidant
C. reductora de cuina
Fang cuit
Llàntia
TSA A
TSH
Vidriada
2043
1
12
1
2069
Total
%
3
1
111
3
2
123
1
1
2
1
1
1
2,2 %
1,5 %
91,1 %
0,7 %
0,7 %
1,5 %
0,7 %
0,7 %
0,7 %
1
2
1
1
1
113
[page-n-129--data::data]
2 CONST 58
Fig. IV.140. Formes ceràmiques produïdes al forn terrisser de l’excavació Avinguda de la Constitució núm. 58.
2069.12). Aquestes copes són de cos arrodonit i decorat amb
la part superior vertical i sense decoració. Aquesta decoració,
concentrada en la zona del central i baixa del cos, imita clarament les formes de ceràmica de parets fines, decorades amb
aquest motiu, produïdes entre el 40 i 80 dC (Mayet 1975: 79;
López Mullor 1989: 201). A més, hi ha altres dos tipus de copa
que fabricà el forn en gran nombre: una de fines parets verticals amb vora exvasada (fig. IV.140, 2 Const 58 2069.8) i
l’altra amb carena al cos, parets concavoconvexes i vora arrodonida (fig. IV.140, 2 Const 58 2069.11). Les tres formes de
copa servirien per a contenir líquids i beure.
Apareixen també diversos fragments, que no corresponen a
un mateix recipients però que són ben interessants (fig. IV.141,
i IV.142): arulae votives d’ús domèstic (fig. IV.141, 2 Const 58
2069.13). Hi ha dues cantonades de forma quadrangular emmarcades per filets horitzontals i amb decoració vegetal al centre. La seua secció permet deduir que seria de forma quadrangular probablement buida a l’interior i sense paret de tancament en
la base. Tot i això no hi ha cap exemplar complet.
Un element similar aparegué a l’excavació de la Plaça del
Negret (Albiach 1990), de pasta molt més compacta entre rosada i groguenca. Un altra fragment d’aquesta mena de peces
aparegué en l’ustrinum de la necròpoli del carrer Sant Vicent
que comentarem en el capítol corresponent. No sabem si aquestes dues peces procedirien també de la terrisseria de l’Avinguda
Constitució núm. 58, però queda palès que les àrules eren una
forma utilitzada a Valentia.
Pel que fa a les àmfores, es trobà un ansa bífida d’àmfora
del tipus Dressel 2/4, s’ha recuperat la part superior d’una xicoteta àmfora (fig. IV.140, 2 Const 58 2069.1) la forma de la qual
sembla imitar les produccions tarraconenses de petits recipients
de base plana dels segles II i III dC, entre les formes Oberaden
74 i Gal·la 4 (López Mullor i Martín 2008: 707). Entre les produccions de la Lusitània hi ha una altra forma, derivada de la
Dressel 28, de final del segle I i principi del segle II dC, que és a
la que tipològicament més s’assembla (Fabiao 2008: 735 i 736).
Cal destacar també l’aparició d’una màscara de ceràmica
quasi completa a l’estrat que amortitzava el forn (fig. IV.143).
114
Es tracta d’una màscara humana que clarament té un defecte de
cocció, com la resta de ceràmiques comunes que hem esmentat. Presenta trets grotescs i arrela en antigues tradicions difoses
en tot el Mediterrani amb un especial desenvolupament a les
zones púniques (Bernal et alii 2005), hel·lenístiques i romanes
(Bernabó 2001). Aquest tipus de màscares s’identifiquen amb el
sàtir de les representacions de teatre còmic popular, però també
tenen caràcter apotropaic i protegien contra el mal d’ull per la
qual cosa decoraven els pòrtics o els jardins de les cases a mode
d’oscila (Petit i Santoro 2007: 19).
Les representacions d’aquest sàtirs són abundants tant en les
decoracions ceràmiques com en la pintura. De les primeres en
tenim bons exemples als País Valencià en una llàntia de l’abocador del Negret (Huguet 2006: 371) i els personatges dansarins
representats en la TSI del jaciment de Las Cabrillas a l’interior
de Castelló (Huguet 2010: 222). A la mateixa ciutat de València
es trobaren fragments de màscara de ceràmica a les excavacions
dels Banys de l’Almirall (Blasco et alii 1991: 186) i a l’abocador del Negret, ambdues amb característiques molt similars. En
l’època romana són uns elements freqüents i es poden trobar
exemples des del limes germànic fins a Pompeia.
Tornant a l’Avinguda de la Constitució núm. 58, curiosament, en la mateixa unitat que es trobà la màscara aparegué una
llàntia decorada amb una màscara teatral (fig. IV.144, 2 Const
58 2043-snº). Probablement, com la major part del material, es
tracte d’un defecte de cocció del forn i tipològicament respon
a la forma C VII 1, var. B de la catalogació de Bussière (2000:
26), IXA de Deneauve (1969: 208), Dressel 5 A i el tipus H de
Bailey (1980: 237). Presenta un canal tancat i el bec arrodonit
propi de les llànties de la segona meitat del segle I dC que perduren durant tot el II dC i principi del III dC. La decoració de
màscares en les llànties és sobradament coneguda i com exemples poden citar les d’Arles (Robin 2000: 81), Fos (Rivet 2003:
92) i Carthago (Deneauve 1969: Pl. XCIII) entre altres.
Al nivell de circulació es trobaren dues llànties defectuoses
més. Malauradament no es pot veure la decoració del disc però,
es reconeix que pertanyen al tipus C III 1, var. B de Bussière,
Bailey H, de la mateixa cronologia que l’anterior.
[page-n-130--data::data]
2 CONST 58
Fig. IV.141. Larari ceràmic produït al forn terrisser de l’excavació
Avinguda de la Constitució núm. 58.
A mena de resum podem dir que el forn o altres possibles
forns propers fabricaren ceràmica comuna amb un repertori formal reduït i estandarditzat: gerra, ampolla, pelvis o lebes, plat i
copa. Eren formes útils que presentaven poques modificacions
morfològiques amb el pas del temps, ja que responien perfectament a les necessitats per a les que foren creades i per la seua
pròpia natura, com a recipients utilitaris, no estaven subjectes a
les modes i tendències que s’observen en la vaixella fina. Açò
dificulta la datació precisa de la ceràmica comuna. Tanmateix,
en aquest cas s’han pogut datar les unitats a les que ens referim
entre final del segle II i principi del segle III dC pel material associat entre el qual destaquen les cassoles africanes Hayes 23B
i Òstia III, 267, una copa de la forma 8 de TSH, possiblement de
final del segle II, una àmfora del tipus Dressel 2/4, les àmfores
variants de Dressel 28 i les llànties imperials.
Fig. IV.142. Larari ceràmic del forn de l’excavació Avinguda de la
Constitució núm. 58.
2 CONST 58
2043
IV.8.4 conclusions
Els recipients descrits corresponen a formes bàsiques molt difoses al món romà que denoten uns hàbits culinaris comuns per
tota la Mediterrània, ja que la similitud entre els recipients d’ús
comú és significativa, si bé trobem modificacions en les diferents variants de gotets, plats o en les pelvis. Probablement el
forn també produí llànties, màscares i àrules que són cada vegada més habituals en contextos romans de la ciutat de Valentia.
El forn estava situat a 1200 m del recinte urbà de Valentia
de l’època imperial i a 400 m de la zona de necròpoli situada
al nord del Túria, per la qual cosa no seria d’estranyar que
la major part de la producció d’aquesta figlina estigués destinada a abastir el mercat urbà. Les terrisseries solien estar
situades fora de la ciutat ja que el fum, la calor i els sorolls
que produïen eren perjudicials per a la salut i molestes per als
ciutadans, però a més s’evitava així un alt risc d’incendis a la
ciutat. Diferents lleis romanes, com per exemple la Lex Ursonensis atorgada a Osuna, prohibien expressament la ubicació
Fig. IV.143. Màscara teatral ceràmica procedent de l’estrat
d’amortització del forn ceràmic de l’Avinguda de la Constitució
núm. 58 (P. Mas).
115
[page-n-131--data::data]
2 CONST 58
2043
Fig. IV.144. Material ceràmic i metàl·lic procedent de l’estrat d’amortització del forn ceràmic de l’Avinguda de la Constitució núm. 58
(P. Mas).
intramurs d’aquest tipus de tallers. En el cas que ens ocupa, la
terrisseria de l’Avinguda de la Constitució núm. 58 complia
aquesta norma en trobar-se en una zona propera a la ciutat
amb un espai suficient per a les necessitats de la producció i
s’evitaven els possibles incendis.
De fet, es tracta del forn de ceràmica comuna de l’època
imperial més proper a Valentia documentat fins al moment (fig.
IV.145). Es coneix un forn de final de l’època republicana a la
mateixa plaça de l’Almoina que va produir vasa potoria, gotets
per a beure probablement relacionats amb el temple d’Asklepios
situat ben a prop, en un moment en què la ciutat no havia estat
encara reconstruïda després de la destrucció pompeiana (Ribera
i Marín 2005: 21). Un altre forn probablement també de ceràmiques de parets fines i cronològicament coetani al de l’Almoina,
o immediatament posterior, fou documentat a l’excavació de la
plaça Cisneros/Sabaters, junt a altres tallers artesanals per a la
fundació de metalls (Serrano Marcos 2000c: 11).
La resta de forns coneguts ja de l’època imperial estan associats
a vil·les rurals situades a uns 10 km de la ciutat de Valentia: l’Hort
de Pepica a Catarroja (García-Gelabert 1999 i 2005), en el qual
es fabricaren elements constructius, àmfores i ceràmica comuna
fins a final del segle I dC; els diferents forns de producció d’àmfores, elements constructius i ceràmica comuna excavats a Paterna
(Mesquida i Villaroel 2003) que daten del segle I dC; la Llobatera
a Riba-roja (Miramón i Porcar 1988: 183) que elaborà ceràmica
comuna i tegulae al segle III dC. Tots aquests forns produeixen
formes de ceràmica comuna molt similars a les de l’Avinguda de
la Constitució núm. 58, entre les quals destaquen gerres, ampolles,
plats, bols, copes i tapadores.
Tanmateix, cal destacar que, tot i ser l’únic forn excavat
que produïa ceràmica comuna de cocció oxidant presumiblement per a la ciutat de Valentia en l’època imperial, no degué
ser l’únic existent ja que el volum d’aquesta producció en les
excavacions urbanes sol tenir un molt elevat percentatge en
116
comparació a la resta de produccions. A més, l’estudi acurat
de les peces dipositades als magatzems municipals, indica
que la varietat de centres productors seria ampla encara que
tots realitzarien uns recipients formalment semblants.
La inexistència d’altres centres terrissers als voltants de Valentia potser respon a processos de destrucció antiga, o potser,
encara hem d’esperar l’aparició d’algun altre forn en futures
excavacions.
Fig. IV.145. Detall del moment d’excavació de la fossa que
contenia el rebuig de la cocció fallida d’un forn ceràmic (Ruiz i
Salavert 2012).
[page-n-132--data::data]
IV.9. NECRÒPOLI OCCIDENTAL (1 MIS/2, 3 i 4 CAÑ/1 PALO)
IV.9.1. excavació
La necròpoli occidental va ser identificada en la dècada dels
90 a partir de les excavacions practicades en la zona oest de la
ciutat fora del recinte urbà, on es confirmà l’existència d’una
àrea funerària en ús des de l’època republicana fins al segle IV
dC. Les intervencions que aportaren major informació foren les
realitzades als solars situats al cantó del carrer Cañete amb el
carrer Quart i al carrer Verge de la Misericòrdia. En aquest treball tractarem també la intervenció del carrer Palomar núm. 12
per les interessants troballes de ceràmica comuna.
És una de les necròpolis més estudiades de la ciutat de Valentia,
en la qual s’han trobat més de 124 enterraments de l’època republicana, 119 de l’època imperial, set ustrina i cinc cenotafis (García-Prósper et alii 2010: 233). Recentment ha estat objecte d’una
tesi doctoral per part d’Elisa García-Prósper (2016), molt completa
a nivell analític i antropològic, en la qual s’han estudiat les campanyes d’excavació dels carrers Cañete-Quart, mancant potser la
inclusió dels resultats dels carrers Verge de la Misericòrdia o Palomar. L’investigador Manuel Polo (2016) ha realitzat una altra tesi
doctoral centrant la seua investigació en el registre osteoarqueològic d’alguns dels individus soterrats en aquesta necròpoli.
En la descripció de les intervencions realitzades seguirem
un ordre cronològic. Així, l’excavació del carrer Verge de la
Misericòrdia núm. 4 es va iniciar en maig del 1992 i finalitzà
en maig del 1993, amb una parada puntual entremig, sota la
direcció de Miquel Rosselló.
La troballa més important apareguda durant la realització
d’aquesta excavació fou una necròpoli de l’època romana (Rosselló 1993: 22) (fig. IV.146 i IV.147). En l’època baix imperial
la zona quedà abandonada i utilitzada solament per a espoliar
material constructiu i potser, també aixovars funeraris. No trobem edificacions fins al segle XI, quan s’establiren estructures
d’hàbitat al voltant d’un pati. Amb la conquesta catalano-aragonesa la zona quedà abandonada i s’utilitzà com a zona d’abocador, fins que la construcció del nou recinte emmurallat del segle
XIV la incorporà al seu interior.
L’any 1996, la segona campanya d’excavació del solar situat a la cantonada del carrer Cañete núm. 4 i amb el carrer
Quart núm. 48/50 confirmà l’extensió fins a aquest punt de la
necròpoli documentada anteriorment al carrer Verge de la Misericòrdia (Arnau i Guérin 1996). L’excavació es portà a terme entre els mesos de novembre i desembre del 1996 sota la direcció
de Pierre Guérin i Beatriz Arnau. Els treballs tragueren a la llum
més d’una trentena de tombes de l’època romana tant d’incineració com d’inhumació i una via altimperial relacionada amb la
necròpoli (fig. IV.148).
El 1997, al mateix solar es practicà la tercera campanya
d’excavacions entre els mesos de febrer i abril sota la direcció
d’Elisa García-Prósper i Pierre Guérin (García-Prósper i Guérin
1999). Es continuà amb el registre de l’estratigrafia funerària
romana en tres fases: republicana antiga, republicana recent i
imperial i també s’amplià el coneixement sobre la via apareguda en la campanya anterior.
La quarta campanya d’excavació es realitzà entre els
mesos de febrer i juny de 1998 sota la direcció d’Elisa García-Prósper i Pierre Guérin (García-Prósper i Guérin 2000).
Es continuà amb els treballs d’excavació de la necròpoli, documentant-se unes 120 tombes cronològicament emmarcades
en les tres fases enregistrades anteriorment.
Hi hagué una cinquena campanya d’excavació dirigida per
García-Prósper on s’excavaren els marges de seguretat i aparegueren tombes i incineracions però aquest material no ha sigut
inclòs en aquesta investigació.
La intervenció arqueològica practicada al carrer Palomar
núm. 12 va ser dirigida per Guillermo Pascual entre els mesos
d’abril i juny del 2012 (Pascual 2012). Algunes excavacions
anteriors havien donat a conèixer l’existència d’enterraments
i incineracions en la zona sud del carrer Quart (Salazar 2006;
Ortega 2011). En aquest solar s’identificaren tant incineracions
com inhumacions. Els nivells romans quedaren greument afectats per les intervencions posteriors (fig. IV.149). La zona quedà
sense urbanitzar des de mitjan del segle III dC fins al segle XII,
amb camps de conreu i una sèquia, i no serà fins a l’època almohade quan aparegueren les primeres estructures amortitzades
probablement, per una riuada i, posteriorment, afectades per la
instal·lació d’una construcció andalusina del segle XIII, també amortitzada al seu torn per una creixcuda del riu. Amb la
conquesta cristiana, al segle XIII es documentà la primera casa
dels conqueridors, formada per un pati, en la qual es reutilitzen
part de les construccions anteriors. Al segle XIV es construí una
segona casa sobre la qual es fonamentaren la resta d’edificis
posteriors que han arribat fins al moment de l’excavació.
Com a síntesi, podem dir que l’àrea funerària s’establí just
després del moment de la fundació de la ciutat, en el 138 aC,
en una petita elevació del terreny (Carmona 1990), a uns 750
m del recinte de la urbs, probablement en la prolongació del
decumanus maximus. Les primeres restes antròpiques apareixen dipositades sobre potents estrats sorrencs i llimosos. La
fase inicial d’ús, datada en la segona meitat del segle II aC, està
estretament relacionada amb la fundació de la ciutat i probablement són els primers pobladors de Valentia els que la utilitzaren
(García-Prósper et alii 2010: 233). D’aquest període s’ha documentat una gran varietat d’enterraments: inhumacions en fossa
simple, fosses rectangulars amb nínxol lateral, hipogeus i, en
menor mesura, incineracions. Cal destacar la pràctica del ritual
de la Porca Praesentanea (García-Prósper et alii 2010: 240),
on el difunt era soterrat amb un o més caps de porc senglar, a
més de l’aixovar funerari, constituït per strigiles i àmfores greco-itàliques, que denoten l’origen itàlic dels primers pobladors
de la ciutat (Alapont 2002: 322).
Durant el segle I aC es documentà la segona fase d’ús en la qual
destaca un conjunt d’incineracions en la zona oest que per les seues
característiques podrien ser ibèriques (García-Prósper 2006: 184).
Els aixovars que les acompanyaven indiquen una cronologia de la
primera meitat del segle I aC (Guérin et alii 1998: 37) i unes pràctiques rituals basades en banquets funeraris i deposicions de material
en les tombes, bé com a aliments per al difunt, bé com a amortització de la vaixella usada en el ritual materialitzat en el trencament
intencionat de les peces. També hi aparegué una segona via, perpendicular al decumanus, que en un primer moment s’identificà
com el límit oriental de la necròpoli ja que les restes funeràries es
concentren des d’aquest moment en la zona oest (García-Prósper
i Guérin 2000). Les dues vies tenen una seqüència complexa amb
diferents reparacions i fins i tot episodis d’ocupació per part de les
tombes (García-Prósper i Guérin 2000: 6).
117
[page-n-133--data::data]
Fig. IV.146. Planta de l’excavació realitzada al carrer Verge de la Misericòrdia on s’observa part de la necròpoli occidental (cedida per
M. Rosselló).
Posteriorment hi ha un hiatus temporal que coincideix amb
l’abandonament de la ciutat després les guerres sertorianes,
quan les estructures del cementeri es degraden probablement
per falta de manteniment. Ja en l’època imperial, la necròpoli
tornà a donar mostres d’utilització centrades en la zona sud junt
al decumanus. Quant a la tipologia de les tombes, continuà la
dualitat d’inhumacions i incineracions, aquestes últimes menys
nombroses, mentre el nombre d’enterraments augmentà consi-
Fig. IV.147. Estructures funeràries de l’excavació del carrer Verge
de la Misericòrdia (Rosselló 1993).
118
derablement. També hi aparegueren les primeres tombes amb
coberta de tegulae d’època imperial, quan els aixovars van fentse més escassos a partir del segle III dC (Rosselló i Ruiz 1996:
162). En el segle IV dC els últims vestigis funeraris identificats
Fig. IV.148. Plànol de la segona campanya d’excavacions del carrer
Cañete, on destaquen algunes de les tombes de l’època republicana
(Arnau i Guérin 1996).
[page-n-134--data::data]
Fig. IV.149. Planta de la necròpoli occidental en la intervenció del carrer Palomar núm. 12 (Pascual 2012).
són els dels carrers Verge de la Misericòrdia i Palomar núm.
12, on es continuà mantenint la dualitat entre incineracions i
inhumacions, encara que les primeres són sempre inferiors en
nombre. Alguns autors han proposat que aquesta zona podria
ser una insula sacra delimitada per un barranc que desguassava
al Túria, en un cas semblant al de la necròpoli italiana de Portus
(Machancoses 2015: 663).
IV.9.2. estratigrafia
Per a l’estudi de la estratigrafia de les tombes considerarem les
diferents excavacions esmentades com un sol conjunt, ja que
pertanyen realment a una mateixa necròpolis. Tanmateix, la
complexitat de les successives fases d’ús obliga a especificar
la UE i la campanya a la qual pertanyen. Per al seu estudi s’ha
respectat els números d’estructures funeraris (NEF) donats per
García-Prósper (2016), al treball de la qual remetem per obtenir una major informació sobre els rituals funeraris d’aquesta
necròpoli.
NEF 22 (3 Cañ 1997 UUEE 1381, 1382, 1383, 1384 i 1385)
La tomba UUEE 1384 i 1385 (fig. IV.150) es superposava i tallava a aquesta tomba UUEE 1381, 1382 i 1383, i ambdues quedaren tallades per les fosses UUEE 1353 i 1365. Probablement
era una fossa rectangular del tipus hipogeu, d’una dona d’edat
adulta. El nivell que reblia la fossa era de terra marró argilosa
(UE 1382) i s’hi trobà un nombrós aixovar: una olla de ceràmica
reductora de cuina, un plat de ceràmica campaniana A de la forma Lamb. 28, una copa de ceràmica de parets fines, una gerreta
de ceràmica grisa emporitana de la forma Aranegui 7, fragments
d’àmfora itàlica i un kalathos ibèric.
reductora de cuina, un plateret de ceràmica comuna i un possible biberó. Pel que fa a la seua datació, tant l’estratigrafia com
el material indiquen una cronologia republicana.
NEF 23 (3 Cañ 1997 UUEE 1435 i 1436)
En realitat es tractava de dues tombes superposades en la mateixa fossa (UE 1413) (fig. IV.152). Tot i això, nosaltres prestarem atenció únicament al primer enterrament en el temps, ja que
és el que presenta un aixovar interessant per incloure ceràmica
comuna. Tanmateix, podem dir que sobre el primer enterrament
se’n col·locà un altre en posició S-N pertanyent a un individu de
sexe masculí (UE 1415).
Anteriorment hi havia un cos, també d’un individu del mateix sexe, probablement d’entre 25 i 35 anys, en posició decúbit supí i orientat N-S (UE 1436). L’estrat de rebliment era la
UE 1435 de terra sorrenca amb molts carbons i malacofauna.
L’aixovar que l’acompanyava era abundant i variat: una gerra
de ceràmica clara recent situada a l’altura del cos, junt a l’extremitat superior dreta. Prop del maluc dret es trobaren una fusaiola i una olla de ceràmica de cuina, i una mica més amunt, junt al
braç dret, una anella i un clau de ferro.
Als peus hi havia un ungüentari de la forma Cuadrado B,
una petxina de Cardium edule, una anella de ferro i altres fragments informes de ferro.
Tomba Mis 85 (UUEE 1626 i 1627)
Aquesta tomba era una de les més antigues de l’excavació i es
trobava per sota de diverses inhumacions posteriors en el temps
(fig. IV.151). La fossa d’inhumació (UE 1627) estava excavada
en terra i contenia un esquelet en posició decúbit supí amb una
orientació O-E i el cap lleugerament inclinat cap a la esquerra. Junt a aquest, també a l’esquerra es situava l’aixovar que es
composava per tres peces ceràmiques: una olleta de ceràmica
Fig. IV.150. Aixovar de la NEF 22 (UE 1385) durant el procés
d’excavació (García-Prósper i Guérin 1999).
119
[page-n-135--data::data]
NEP 104 (2 Cañ 1996 UUEE 1255 i 1256)
Aquesta incineració es trobava afectada pels estrats medievals
(fig. IV.153). Es tractava d’un loculus de planta circular (UE
1255), amb un rebliment (UE 1256) format per una terra marró de textura sorrenca que contenia abundants carbons, pedres
xicotetes, llavors carbonitzades i fragments d’ossos cremats.
L’aixovar estava format per diferents recipients ceràmics: una
olla de ceràmica tosca de tradició ibèrica, un plat amb ala de
pasta grisa, probablement imitació de Lamboglia 8 o 22 i un
fragment de vora de tenalla ibèrica. A més, es recuperà mitja
tenalla bitronco-cònica ibèrica a l’interior de la qual es recuperaren fragments d’ossos carbonitzats que presentaven un color
gris blavenc típic d’exposicions al foc en un període curt de
combustió. Tot i que en un primer moment es va identificar el
fèmur d’un jove adult masculí, els darrers estudis el classifiquen
com un individu adult femení (García-Prósper 2016: 207). Cronològicament, tant l’estratigrafia com el material associat indiquen una datació del segle I aC.
rament girat cap a l’esquerra i tenia una moneda a la boca. Es
tractava d’un individu masculí adult, probablement entre 50 i
60 anys. Cronològicament, la numismàtica indica una data post
quem del regnat d’August.
NEF 198 (4 Cañ 1998 UUEE 2470, 2471 i 2472)
Aquesta tomba era un loculus d’incineració de forma indeterminada, que probablement contenia les restes d’un individu juvenil
masculí (fig. IV.155). No va ser possible extraure-la completament,
ja que s’endinsava en el tall sud de l’excavació i, en conseqüència la documentació en planta de l’estructura fou molt complicada.
L’aixovar estava format per una urna cinerària coberta per un bol de
ceràmica comuna, probablement de la forma Vegas 21 segons els
excavadors, junt a una olla de cocció reductora, una copa de TSSG
de la forma 24/25 i una tapadora de ceràmica comuna.
El conjunt estava cobert per una capa de cendres i carbons.
Segons el material ceràmic i l’estratigrafia, aquesta incineració
es datà en el segle I dC.
Tomba Mis 59 (UUEE 1413, 1414 i 1415)
Tomba Mis 10 (UUEE 1078, 1079 i 1080)
Era una fossa de forma rectangular que fou tallada per esdeveniments posteriors, deixant l’esquelet conservat únicament
en la seua part superior (fig. IV.154). L’aixovar estava format
per dues gerretes, situades a ambdós costats del cap. L’esquelet
estava en posició decúbit supí, orientat N-S, amb el cap lleuge-
Era una tomba en fossa simple que contenia un esquelet en posició
decúbit supí amb els braços situats al costat del cos i amb la mà dreta sobre la pelvis (fig. IV.156). La seua orientació era est-oest, amb
el cap cap a l’est. Aquest enterrament contenia un nombrós aixovar
format per una moneda frustra situada en la boca de l’esquelet, dos
Fig. IV.152. Tomba NEF 23 (UUEE 1435 i 1436) amb aixovar de
l’època republicana (García-Prósper i Guérin 2000).
Fig. IV.151. Tomba núm. 85 (UUEE 1626 i 1627) amb l’esquelet i
el seu aixovar datada en l’època republicana (Rosselló 1993).
120
Fig. IV.153. Tomba d’incineració NEF 104 (UE 1256) afectada per
una gran tenalla de cronologia posterior (Arnau i Guérin 1996).
[page-n-136--data::data]
plats de TSSG sobre el braç esquerre i un altre sobre el dret, una
copa de ceràmica de parets fines a l’altura de la pelvis, un ungüentari de vidre entre els fèmurs, una gerra de ceràmica comuna junt al
peu esquerre i davall d’aquesta una llàntia.
NEF 209 (4 Cañ 1998 UUEE 2146, 2147 i 2148)
Era una tomba de fossa probablement rectangular (UE 2148)
(fig. IV.157), però es veié afectada per una rasa de cimentació
moderna que seccionà l’esquelet (UE 2147). La part inferior
de les cames, per sota dels genolls, no es pogué extraure ja
que s’endinsava en el tall oest de l’excavació. Aquesta tomba
tallava a una altra (UE 2190) datada en el segle I dC. L’esquelet es trobava en posició decúbit supí i orientat est-oest.
Tot i que la determinació del sexe no és segura, podria ser
una dona entre 21 i 46 anys. L’aixovar que l’acompanyava
estava compost per una tapadora africana de cuina, un bol
de TSH de la forma 8 i una copa de ceràmica de parets fines
de la forma Rubielos de Mora 2.1. La tapadora es trobava
junt a la cama dreta en posició semi-vertical, mentre que els
dos bols es trobaren apilats damunt de les cames. A més, es
recollí un fragment de coll d’un ungüentari de ceràmica que,
podria no pertànyer a l’aixovar i estar barrejat entre la terra
del rebliment de la fossa. Amb tot açò, s’establí la data de
l’enterrament en el segle II dC.
Fig. IV.154. Tomba 59 (UUEE 1414, 1415 i 1416) amb part de
l’esquelet i el seu aixovar, que es data a partir de l’època d’August
(Rosselló 1993).
Fig. IV.155. Tomba d’incineració NEF 198 (UUEE 2470, 2471
i 2472) i el seu aixovar que restava exactament en el tall de
l’excavació (García-Prósper i Guérin 2000).
NEF 166 (4 Cañ 1998 UUEE 2420, 2421 i 2422)
Era una fossa rectangular (UE 2422) que contenia un esquelet
d’adult femení en posició est-oest (UE 2421) i estava greument
afectada per les construccions medievals que tallaren la part superior del cos (fig. IV.158). El seu rebliment (UE 2420) contenia
diferents recipients ceràmics: una cassola africana de cuina de
Fig. IV.156. Tomba núm. 10 (UUEE 1078, 1079 i 1080) de
l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia i el seu aixovar, que
data de l’època flàvia (cedida per M. Rosselló).
Fig. IV.157. Tomba NEF 209 (UE 2146, 2147 i 2148), molt
deteriorada, i situada en el límit de l’excavació, on es pot observar
part de l’aixovar (García-Prósper i Guérin 2000).
121
[page-n-137--data::data]
Fig. IV.158. Tomba NEF 166 (UE 2421) amb l’esquelet molt
afectat en la part superior, però amb un aixovar variat situat als
peus (García-Prósper i Guérin 2000).
Fig. IV.159. Tomba NEF 153 (UE 2155) on aparegueren una trulla i
un urceus com a aixovar (García-Prósper i Guérin 2000).
la forma Hayes 181, una ampolla de ceràmica comuna africana,
una llàntia de la forma Dressel 20, fragments d’àmfora Dressel
2/4 i claus de ferro. En el moment de l’excavació els arqueòlegs
dataren l’enterrament en el segle II dC, però l’estudi de l’aixovar
permet datar-la al final del segle II o principi del III dC.
sexe femení i d’edat avançada entre els 55 i els 60 anys i es trobava en posició decúbit supí, amb una orientació est-oest, amb
els braços creuats sobre el pit i les cames esteses. La presència
de claus de ferro i la possible desviació del cos cap al sud portaren a concloure que s’havia descompost en un ambient buit, és a
dir, probablement en un taüt de fusta. En la part posterior del cap
es trobà una agulla d’os, probablement per a recollir el cabell, i
en la boca un as de diva Faustina que permet datar la tomba a
partir de la segona meitat del segle II dC.
El rebliment de la fossa (UE 1332) era de terra argilosa de color
marró grisenc amb presència de restes de carbons, claus i fragments
ceràmics. Sobre la tomba núm. 10, i per tant posterior a ella, es van
trobar una sèrie d’estrats relacionats amb una cremació de caràcter
votiu. Just per sobre de la tomba es trobava la UE 1331, que era
una concentració més o menys circular de carbons, cendres i alguns
fragments d’ossos i una cama de terracota.
Per damunt d’aquesta unitat se’n va trobar una altra (UE
1330) de terra marró fosc, amb presència de graves, i fragments
de terra cremada.
NEF 153 (4 Cañ 1998 UUEE 2154, 2155 i 2156)
Era una fossa d’inhumació (UE 2156) orientada est-oest que
contenia un esquelet d’adult femení (UE 2155) en posició
decúbit supí (fig. IV.159). L’estrat de rebliment era de terra
sorrenca i argilosa de color marró fosc amb molts carbons,
caragols i ceràmica. L’aixovar estava format per dues peces
completes de ceràmica de cuina oxidant: un urceus i una trulla situats a l’altura de la tíbia esquerra. Aquesta fossa tallava
una incineració (UE 2164) i part de la calçada republicana
(UE 2152). Aquesta tomba es va datar en els segles I-II dC
durant l’excavació, però amb l’estudi del material pensem
que s’ha de retardar al segle III dC.
NEF 240 (4 Cañ 1998 UUEE 2181, 2182 i 2183)
Era una fossa d’inhumació de forma rectangular (UE 2183),
que contenia un individu adult femení (UE 2182) en posició
decúbit supí i orientat E-O (fig. IV.160). L’esquelet presentava el cap totalment girat cap a l’esquerra, probablement per a
encaixar l’aixovar funerari en la zona contrària. El rebliment
de la fossa (UE 2181) era de terra argilosa de color marró
fosc, molt plàstica i amb abundants carbons, claus de ferro,
ossos calcinats i fragments de ceràmica comuna. L’aixovar
es trobava en la part dreta al costat del cap i estava format
per: una gerreta, dos bols de ceràmica comuna i una llàntia
Deneauve VIIA. En el moment de l’excavació es va datar als
segles II-III dC, però amb l’estudi del material pensem que
s’ha de datar al segle III dC.
Tomba núm. 10 (1 Palo 12 UUEE 1332, 1333 i 1334)
A l’extrem oriental d’aquesta excavació, sota un estrat de sorra (UE 1330) relacionat amb una cremació o un dipòsit votiu,
aparegué una fossa rectangular (UE 1334) que va ser greument
afectada per una sèquia del segle XI (fig. IV.161). Aquesta seccionava l’esquelet (UE 1333) a l’altura dels fèmurs, però la part
superior presentava un bon estat de conservació. El difunt era de
122
IV.9.3. material ceràmic
NEF 22 (3 Cañ 1997 UUEE 1381, 1382, 1383, 1384 i 1385)
(Fig. IV.162 i IV.163; Annex 1, quadre 22)
En aquesta tomba, que en realitat està formada per dos enterraments sense separació clara, aparegué un interessant conjunt
ceràmic: un plat de ceràmica campaniana A de la forma Lamboglia 28 amb decoració impresa al fons interior formada per
quatre palmetes molt deteriorades i un esgrafiat il·legible a l’exterior (fig. IV.163, 3 Cañ 1385.0/593); un gobelet de ceràmica de
parets fines de la forma Mayet II probablement d’origen itàlic
(fig. IV.163, 3 Cañ 1385.0/607); una gerreta o vas per a beure de
ceràmica grisa de la costa catalana de la forma Cot-cat Gb 1 o
D-III.2 (Casas i Nolla 2012: 645) (fig. IV.163, 3 Cañ 1385.0/592);
una olla de cuina de cocció reductora que formalment s’assembla
molt a la forma ibèrica de classe B 1.2, és a dir, una olla de cos
piriforme amb coll marcat amb llistell i vora de secció triangular engrossida a l’exterior, i base còncava-convexa (fig. IV.163, 3
Cañ 1385.0/613). La pasta és dura, compacta, grisa i rosada amb
abundants desgreixants rojos i grisos mitjans i brillants petits. La
composició de la pasta recorda a la de la ceràmica de parets fi-
[page-n-138--data::data]
Fig. IV.160. Tomba NEF 240 (UE 2182) amb el crani cap a l’esquerra
per a poder encaixar l’aixovar (García-Prósper i Guérin 2000).
Fig. IV.162. Aixovar de la tomba NEF 22 (UE 1385) de l’excavació
dels carrers Cañete-Quart, de l’època republicana.
3 CAÑ 1385
Fig. IV.163. Aixovar ceràmic de la tomba d’inhumació NEF 22 (UE
1385) procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que data
de l’època republicana.
Fig. IV.161. Tomba núm. 10 i cremació sobre la tomba (UUEE 1331
i 1332) de l’excavació del carrer Palomar núm. 12 (Pascual 2012).
nes de la mateixa tomba. La superfície és negra i allisada, millor
treballada a l’exterior. Tot i que presenta trets indígenes com la
base còncava-convexa o el desenvolupament del perfil amb coll
i llistell, la pasta dista profundament de la típica pasta ibèrica pel
que fa al grau de duresa cocció i la inclusió de desgreixants. Pel
que fa a la datació, la ceràmica confirma les primeres impressions
dels arqueòlegs que la situaren entre el 140 i el 100 aC.
Tomba Mis 85 (UUEE 1626 i 1627)
(Fig. IV.164 i IV.165; Annex 1, quadre 23)
Aquesta tomba contenia un aixovar format per tres peces ceràmiques: una gerra de coll estret, ansa curta i bec per a vessar
que s’assembla a un biberó però més gran. La seua pasta era de
tonalitat verdosa o groga amb abundants desgreixants blancs i
brillants, probablement d’una producció importada (fig. IV.165,
1 Mis 1626.0/865); un plateret de reduïdes dimensions de ceràmica comuna de cocció oxidant sense decoració de la forma
Gr. IV.3 Catinus/llus però amb parets molt baixes potser en
imitació dels plats de ceràmica de vernís negre (fig. IV.165, 1
Mis 1626.0/849); i, per últim, una gerreta o vas de ceràmica reductora de cuina regional que formalment s’assembla molt a la
forma de ceràmica ibèrica de classe B 1.2 amb la vora exvasada
i l’exterior brunyit (fig. IV.165, 1 Mis 1626.0/846).
Fig. IV.164. Aixovar ceràmic de la tomba núm. 85 (UUEE 1626
i 1627) del carrer Verge de la Misericòrdia que data de l’època
republicana (fotografia A. Franco).
NEF 23 (3 Cañ 1997 UUEE 1435 i 1436)
(Fig. IV.166 i IV.167; Annex 1, quadre 24)
D’aquesta tomba, que contenia dos individus soterrats diacrònicament, estudiarem el material més antic que acompanyava el primer
difunt. L’aixovar es componia: d’una fusaiola, que no s’ha pogut
estudiar perquè no s’ha localitzat als magatzems municipals; una
anella de ferro; un ungüentari de la forma Cuadrado B (fig. IV.167,
3 Cañ 1435.0/595); una olla de ceràmica reductora de cuina regional que formalment s’assembla molt a la forma de ceràmica ibèrica
123
[page-n-139--data::data]
1 MIS 1626
de classe B 1.2, és a dir, una olla de cos piriforme amb coll marcat
amb llistell i vora de secció triangular engrossida a l’exterior, i base
còncava-convexa (fig. IV.167, 3 Cañ 1435.0/608). Pel que fa a la
pasta, és dura, compacta, negra amb abundants desgreixants blancs
i grisos mitjans i brillants petits.
Les superfícies són negres i allisades amb desgreixants
visibles en superfície; per últim es va constatar una gerra de
ceràmica de pasta clara recent de la forma Cl-rec. 2a amb una
inscripció a l’altura del coll (SA—E) que data del principi
del segle I aC (fig. IV.167, 3 Cañ 1435.0/611). Això indica
que la cronologia d’aquesta tomba estaria emmarcada en el
primer quart del segle I aC, entre el canvi de segle i la destrucció de la ciutat al 75 aC després del seu arrasament a
mans dels pompeians.
NEF 104 (2 Cañ 1996 UUEE 1255 i 1256)
Fig. IV.165. Aixovar de la tomba núm. 85 (UUEE 1626 i 1627)
de l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que data de
l’època republicana.
(Fig. IV.168 i IV.169; Annex 1, quadre 25)
En la fotografia d’aquesta incineració es veu un contenidor amb
restes d’ossos cremats que no s’ha pogut localitzar als magatzems municipals. Sí que s’han trobat un plat amb ala i pasta grisa, probablement imitació de les formes Lamboglia 8 o 2 trencat intencionalment (fig. IV.169, 2 Cañ 1256.0/598); una olla de
Fig. IV.166. Aixovar de la tomba NEF 23 (UE 1435) de l’excavació
dels carrers Cañete-Quart que data de l’època republicana.
3 CAÑ 1435
Fig. IV.167. Aixovar de la tomba NEF 23 (UE 1435) de l’excavació
del carrer Cañete datada entre el 100 i el 75 aC.
124
Fig. IV.168. Aixovar de la tomba d’incineració NEF 104 (UE 1256)
dels carrers Cañete-Quart de l’època republicana.
[page-n-140--data::data]
2 CAÑ 1256
tradició ibèrica tosca de la forma 1.2 de la classe B (fig. IV.169,
2 Cañ 1256.0/598); i un fragment de vora de tenalla ibèrica.
Aquest conjunt pot datar-se en el segle I aC.
Tomba Mis 59 (UUEE 1414 i 1415)
Fig. IV.169. Aixovar ceràmic de la tomba d’incineració NEF 104
(UE 1256) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que data del
segle I aC.
a
(Fig. IV.170 i IV.171; Annex 1, quadre 26)
Malgrat que estava molt deteriorada, ja que solament es conservava l’esquelet en la part superior, aquesta tomba presenta
un variat aixovar. La moneda dipositada en la boca del difunt
és un as de Bilbilis que pot datar-se a partir de l’època d’August. A més, hi havia un anell d’os, una peça de pasta vítria i
dos recipients tancats de reduïdes dimensions: una aryballos de
base plana, cos globular, coll estret i vora molt exvasada i una
xicoteta ansa (fig. IV.171, 1 Mis 1414.1); i una gerra o urceus
de base lleugerament còncava i cos amb panxa baixa i coll marcat amb vora lleugerament exvasada que conserva l’inici d’una
ansa (fig. IV.171, 1 Mis 1414.2). Com ja hem dit, el conjunt es
datà a partir de l’època d’August.
NEF 198 (4 Cañ 1998 UUEE 2470, 2471 i 2472)
(Fig. IV.172 i IV.173, Annex 1, quadre 27)
Aquesta incineració es trobava en una urna cinerària de ceràmica comuna de cocció oxidant (4 Cañ 2470.0/902), a la qual no
hem pogut tindre accés; la cobria un bol de ceràmica comuna
oxidant de la forma Gr. III Calix/Vegas 21 amb una xicoteta base
en forma d’anell (fig. IV.173, 4 Cañ 2470.0/664); acompanyant
aquesta deposició principal es trobà una olla de ceràmica reduc-
Fig. IV.171. Aixovar de la tomba núm. 59 (UUEE 1414 i 1415) de
l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que data de l’època
d’August (Rosselló i Ruiz 1996).
b
Fig. IV.170 a i b. Aixovar ceràmic de la tomba núm. 59 (UUEE
1414 i 1415) de l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que
data de l’època d’August (Arxiu SIAM).
Fig. IV.172. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 198 (UE 2470),
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que es data
entre el 40 i el 80 dC.
125
[page-n-141--data::data]
4 CAÑ 2470
Fig. IV.173. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 198 (UE 2470),
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que es data
entre el 40 i el 80 dC.
tora de cuina (fig. IV.173, 4 Cañ 2470.0/977), que probablement
representa un estadi intermedi entre les ceràmiques ibèriques i
les reductores de cuina regional altimperials; una copa de TSSG
de la forma Drag. 24/25 (fig. IV.173, 4 Cañ 2470.0/976) i algun fragment de plat que podria ser de la forma Drag. 15/17. El
material ceràmic pot concretar la cronologia entre els regnats
de Claudi i Vespasià (40-80 dC). En el seu estudi recent sobre aquesta necròpoli, García-Pròsper no esmenta la ceràmica
que acompanya a la deposició principal, però sí l’aparició d’una
moneda, en concret un as, que data del 69 dC (García-Prósper
2016: 355) i per tant de principi de l’època flàvia.
Fig. IV.174. Gerra de ceràmica comuna oxidant que formava
part de l’aixovar funerari de la tomba núm. 10 (UE 1079) de
l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que data de l’època
flàvia (Arxiu SIAM).
Tomba Mis 10 (UUEE 1079)
(Fig. IV.174 i IV.175; Annex 1, quadre 28)
Presenta un abundant aixovar datat a partir de l’època flàvia:
tres plats de TSSG de la forma Drag. 18, una copa de ceràmica
de parets fines de la forma Mayet 37A amb engalba ataronjada i
decoració de bandes transversals feta amb barbotina, una llàntia
de volutes del tipus Dressel 9C, dos ungüentaris de vidre, un de
ceràmica de la forma Cuadrado D i una gerra de cocció oxidant
Gr. I Urceus (fig. IV.175, 1 Mis 1079.5). L’estudi de les formes
ceràmiques permet precisar la cronologia d’aquest aixovar entre
l’època de Neró i els primers anys de la dinastia Flàvia.
NEF 209 (4 Cañ 1998 UUEE 2146, 2147 i 2148)
(Fig. IV.176 i IV.177; Annex 1, quadre 29)
L’aixovar d’aquesta tomba està constituït per tres peces ceràmiques, una tapadora i dos bols. La tapadora està descrita a l’informe de l’excavació com de la forma Hayes 196 (fig. IV.177, 4
Cañ 2146.0/646), però concretament es tracta de la forma Òstia
III, 332. Les altres dues peces es trobaren una dins l’altra i són
una copa de la forma 8 de TSH (fig. IV.177, 4 Cañ 2146.0/645),
molt xicoteta i amb el vernís molt deteriorat, i una copa de ceràmica de parets fines de la forma Rubielos de la Mora 2.1 (fig.
IV.177, 4 Cañ 2146.0/644), molt típica en la ciutat de Valentia
durant el segle II dC (Ribera i Huguet 2014: 161). Aquest conjunt pot datar-se entre l’època d’Adrià i el final del segle II dC.
NEF 166 (4 Cañ 1998 UUEE 2420, 2421 i 2422)
(Fig. IV.178 i IV.179; Annex 1, quadre 30)
Tot i que la part superior de la tomba estava destrossada, la part
inferior restava intacta amb l’aixovar situat al costat de les cames i als peus. Al costat de la tíbia dreta es va trobar una llàntia
del tipus Dressel 20 probablement africana (fig. IV.179, 4 Cañ
126
Fig. IV.175. Aixovar de la tomba núm. 10 (UE 1079) de l’excavació
del carrer Verge de la Misericòrdia que data de l’època flàvia
(Rosselló i Ruiz 1996).
2420.0/661), amb un motiu decoratiu en el disc que pot ser un
dofí o el cap d’elefant (Cerulli 1977: tav. XXXV). A prop del
peu dret es trobava un recipient de ceràmica comuna africana
de forma tancada, concretament la forma Bonifay 50/ Tolegassos 489-490 (fig. IV.179, 4 Cañ 2420.0/631) (fig. IV.180). La
seua pasta és groga tova, farinosa i porosa amb abundants desgreixants calcaris blancs i també orgànics.
[page-n-142--data::data]
4 CAÑ 2420
Fig. IV.176. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 209 (UE 2146)
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en el
segle II dC .
4 CAÑ 2146
Fig. IV.179. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 166 (UE 2420)
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en el
segle III dC.
Fig. IV.177. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 209 (UE 2146)
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en el
segle II dC .
Fig. IV.180. Gerreta Bonifay 50 després de la seua restauració
(fotografia A. Franco).
Fig. IV.178. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 166 (UE 2420)
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en el
segle III dC.
tomba, al costat del peu esquerre del difunt es trobà una font
de ceràmica africana de cuina de la forma Hayes 181 C (fig.
IV.179, 4 Cañ 2420.0/632) datada entre el final del segle II i
el III dC (Bonifay 2004: 214). Basant-nos en les importacions
ceràmiques aparegudes, la datació que proposem per a aquesta
tomba és la primera meitat del segle III dC.
NEF 153 (4 Cañ 1998 UUEE 2154, 2155 i 2156)
Aquest recipient tancat, presenta un cos globular amb
base plana clarament estriat en la zona interior i exterior de
la panxa, fruit del modelat de la peça. La vora alta puja en
vertical per acabar amb un llavi arrodonit. L’ansa és de secció
en forma de cinta i naix del llavi mateix per acabar en la part
més ampla del cos. Aquesta forma està present a la vil·la de
Tolegassos (Girona) entre el final del segle II i el principi del
III dC (Casas et alii 1990: 250), i en la primera meitat del segle
III dC a Nabeul, Tunísia (Bonifay 2004: 285). Al interior de la
(Fig. IV.181 i IV.182; Annex 1, quadre 31)
En aquest enterrament es depositaren dos recipients de ceràmica
comuna de cocció oxidant junt a la cama esquerra, a l’altura
de la tíbia: una gerreta del tipus Gr. I Urceus de vora arrodonida, coll relativament estret, cos globular amb panxa baixa, base
quasi plana i una sola ansa de secció en forma de cinta (fig.
IV.182, 4 Cañ 2154.0/614). Presenta una pasta amb nucli gris,
abundants desgreixants xicotets i mitjans blancs, grisos i brillants visibles en superfície. La superfície allisada és de color
127
[page-n-143--data::data]
Fig. IV.183. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 240 (UE 2181) dels
carrers Cañete-Quart datada en el segle III dC.
Fig. IV.181. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 153 (UE 2154)
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que es data en
el segle III dC.
4 CAÑ 2181
4 CAÑ 2154
Fig. IV.184. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 240 (UE 2181) dels
carrers Cañete-Quart datada en el segle III dC.
Tomba núm. 10 (1 Palo 12 UE 1332)
Fig. IV.182. Aixovar ceràmic de la tomba NEF 153 (UE 2154)
procedent de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que es data en
el segle III dC.
beix amb traces horitzontals grises. La zona del coll té suaus
estries de tornejat que són encara més visibles a l’interior. Tot
i que la tomba es va datar en els segles I-II dC, el perfil de la
peça, sobretot en la part del cos, recorda més a les formes del
segle III dC. La segona peça d’aquesta tomba és una trulla (fig.
IV.182, 4 Cañ 2154.0/615), un cassó de base quasi plana, cos
profund de parets verticals, llavi arrodonit i ansa horitzontal. La
seua pasta està ben depurada, és de color beix, com també ho
són les superfícies, i els desgreixants que s’observen són fins de
color blanc i brillants.
NEF 240 (4 Cañ 1998 UUEE 2181, 2182 i 2183)
(Fig. IV.183 i IV.184; Annex 1, quadre 32)
L’aixovar d’aquesta tomba es trobava en la part dreta, al
costat del cap, que hagué de ser desplaçat per a poder posar
tots els recipients. Destaquen dos bols de ceràmica comuna
oxidant per la seua senzillesa en els perfils i la presència de
marques d’apilament durant el procés de cocció al forn que
els confereixen superfícies bicromades en groc i taronja (fig.
IV.184, 4 Cañ 2181.0/628 i 0/629). A més, es documentà una
gerra també de cocció oxidant a la qual no hem tingut accés
però que podem descriure com una gerreta d’una sola ansa,
Gr. I Urceus; i una llàntia del tipus Deneauve VII A. La datació d’aquest conjunt cal situar-la en el segle III dC per la
morfologia de les peces.
128
El reblit de la tomba núm. 10 presentava un material ceràmic
variat però majoritàriament residual. Tanmateix inclou una peça
de terracota ben interessant. Es tracta d’un element plàstic de
ceràmica comuna de cocció oxidant que presenta quatre cares
(fig. IV.185, 1 Palo 1331.2): la posterior és llisa i està mal conservada; les dues cares laterals, també llises, presenten una perforació en la part inferior que travessa la peça, buida per dins;
mentre que la davantera té un dibuix incís precocció en forma
de fulla de llimera amb línies obliqües a l’interior. S’ha d’associar amb la troballa de la UE 1331. L’estratigrafia i la numismàtica han permés datar aquesta tomba entre el final de segle II i
el principi del III dC.
Possible cremació votiva (1 Palo 12 UE 1331)
(fig. IV.185 i IV.186, Annex 1 Quadre 33)
En aquesta unitat destaca únicament una cama de terracota de petites dimensions. Es tracta d’una representació esquemàtica d’una xicoteta cama recta amb peu (fig. IV.185,
1 Palo 1331.1). Presenta un orifici en la part superior en el
lloc on s’hauria d’unir al cos. Pascual ja la identificà en el
moment de l’excavació com un exvot fruit d’alguna pràctica
votiva relacionada amb la necròpoli. Estratigràficament sabem que aquesta deposició és posterior a la tomba núm. 10,
però no podem saber si és consecutiva, cosa que obligaria a
relacionar-la amb la tomba, o molt posterior i sense cap tipus
de relació amb la inhumació. Al nostre parer, el fragment
de terracota i la cama formaven part d’un mateix element,
probablement un sigilla o un tintinnabulum, que seria dipositat com a aixovar en la tomba com s’ha pogut identificar en
altres punts de la ciutat.
[page-n-144--data::data]
a
b
Fig. IV.185. Tintinnabulum o sigilla procedents de l’excavació del
carrer Palomar núm. 12.
Fig. IV.186 a i b. Fragments de tintinnabulum o sigilla procedents
de l’excavació del carrer Palomar núm. 12 (Pascual 2012).
IV.9.4. conclusions
sobretot olles grises de tradició ibèrica, copes de ceràmica de
parets fines, ungüentaris i plats, i entre les tombes femenines
gerres de ceràmica de cocció oxidant, bols, copes, i excepcionalment un tintinnabulum/sigilla. És possible que aquesta dicotomia corresponga a un canvi en els rituals funeraris, ja que les
tombes de l’època republicana i d’August presenten una orientació primordialment nord-sud mentre, que la resta de tombes
imperials estan orientades oest-est. Per a l’època imperial, a
més s’ha documentat un aixovar tipus format per gerra, vas i
llàntia com recentment s’ha posat de manifest (García-Prósper
2016: 577), de forma semblant a allò documentat en altres necròpolis mediterrànies (Ciurana 2011). El període final d’ús de
la necròpoli es data en el segle III o principi del segle IV dC,
moment que coincideix amb l’auge de la utilització d’un altre
cementiri de la ciutat, la necròpoli de La Boatella, probablement
per l’exhauriment del sòl aprofitable en les antigues necròpolis
com la occidental.
La zona on s’establí la necròpoli occidental de Valentia fou
triada des del començament per a desenvolupar una funció funerària, probablement relacionada a una via d’eixida de la ciutat
cap a l’oest. És la necròpoli que presenta les tombes més antigues associades als primers colonitzadors de la ciutat en l’època
republicana amb rituals d’enterrament propis del món itàlic. La
complexitat a nivell dels rituals ha sigut recentment estudiada
monogràficament per a les excavacions del carrer Cañete (García-Prósper 2016).
Com altres conjunts excavats de la ciutat presenta un ventall
cronològic que va des del moment fundacional fins al segle IV
dC. Malgrat que el repertori ceràmic no siga abundantíssim, les
necròpolis són sempre un lloc privilegiat per a l’estudi de les peces tant pel seu estat de conservació com pel fet que les tombes
són conjunts tancats i precisos cronològicament. En aquest cas,
s’han documentat formes de ceràmica comuna d’importació i
locals no identificades fins al moment a la ciutat que estudiarem acuradament en el capítol corresponent a les produccions
ceràmiques. Cal destacar que les excavacions fetes en aquesta
necròpoli es realitzaren amb metodologia arqueològica per tota
la seua superfície excavada, cosa que ha permés la recollida de
moltíssima informació amb fiabilitat estratigràfica, tant pel que
fa a les fases, com als rituals, les restes anatòmiques i també,
evidentment, a l’aixovar ceràmic.
Per últim, crida l’atenció que les tombes republicanes on
hem trobat ceràmica comuna i de cuina són quasi exclusivament
masculines, com també havia intuït paral·lelament García-Prósper (2016). Contràriament, les tombes imperials on hi havia
ceràmica comuna i de cuina són exclusivament femenines, excepte la tomba de l’època d’August procedent del carrer Verge
de la Misericòrdia.
Encara que no podem donar una explicació plausible per a
aquesta dicotomia, podria estar relacionada amb una diferenciació per gèneres, ja que entre les tombes masculines apareixen
IV.10. NECRÒPOLI AL NORD DEL TÚRIA (1 PEPI 27 i 29)
IV.10.1. excavació
L’any 2006 es practicà una excavació al carrer Pepita 27 que posà
al descobert una zona cementirial d’època romana amb una inhumació i un bustum (Serrano i López 2005). L’any següent, en
l’excavació del contigu núm. 29 hi aparegueren més inhumacions
(Serrano i López 2008). Ambdues campanyes foren dirigides per
Marisa Serrano i Sonia López; la primera, tingué llocs entre abril i
juliol del 2006 i la segona entre maig i juliol de 2007.
L’aparició de restes d’enterraments romans ja havia estat
apuntada per informes arqueològics fruit d’excavacions anteriors en la zona (Algarra 2001; Máñez 2002). En les intervencions practicades al carrer Pepita aparegueren sis inhumacions
i un bustum de cronologia imperial (fig. IV.187 i IV.188). Les
inhumacions estaven orientades majoritàriament nord-sud i
els esquelets estaven indistintament orientats amb el cap cap
129
[page-n-145--data::data]
Fig. IV.187. Plànol
d’excavació de la
necròpoli romana del
carrer Pepita núm. 27
(Serrano i López 2005).
Les fonts històriques citen l’existència d’un Raval andalusí
en la zona nord de la ciutat, Al Kudya, que probablement quedà
destruït amb l’ocupació de la ciutat per part del Cid al final del
segle XI. D’aquest període es detectaren fosses però no construccions, i no fou fins al segle XII quan es documentà la instal·lació
d’estructures domèstiques amb habitacions i llars andalusines. Relacionades amb aquestes s’enregistraren estructures negatives del
tipus fosses, basses, pous i una sitja que foren amortitzades, com la
resta, al final del segle XII o principi del segle XIII. Totes aquestes
estructures es veieren greument afectades per la construcció de les
edificacions contemporànies.
IV.10.2. estratigrafia
Bustum (PEPI 27 UUEE 1221, 1219, 1125, 1175 i 1129)
Fig. IV.188. Plànol d’excavació de la necròpoli romana del carrer
Pepita núm. 29 (Serrano i López 2008).
al nord o el sud. Excepte un, la resta presentaven una posició
decúbit supí. Es documentà solament una tomba amb coberta de
tegulae a doble vessant, mentre que la resta eren inhumacions
en fossa simple excavada en terra. Les tombes de cronologia romana estaven a escassa profunditat dels estrats andalusins, cosa
que condicionà l’estat de les tombes que es veieren greument
afectades per estructures posteriors.
El bustum (fig. IV.189) està format per diferents unitats constructives que descriurem des de les situades en posicions inferiors a les superiors: en primer lloc s’excavà sobre els estrats
naturals una estructura negativa de planta quadrada orientada nord-sud que presentava unes parets de tonalitats beix per
l’acció del foc (UE 1221). Aquesta fossa estava reblida per les
UUEE 1219 i 1222, que eren carbons i ossos cremats.
Sobre aquestes hi havia una altra estructura negativa de forma ovalada (UE 1125) que també presentava restes de contacte
amb el foc i estava reblida per dos estrats: el primer (UE 1175)
Fig. IV.189. Tres moments del procés d’excavació del bustum del carrer Pepita núm. 27 (Serrano i López 2005).
130
[page-n-146--data::data]
que contenia cendres, ossos, tegulae, fragments de ceràmica de
parets fines, ceràmica comuna i de cuina; el segon estrat (UE
1124) presentava restes de cendres i d’ossos.
Sobre aquests nivells hi havia una estructura en forma de
ferradura feta amb maçoneria (UE 1129) coberta per una gran
llosa (UE 1123) i un tub de libacions (UE 1130) fet amb dues
imbrices disposats en posició vertical.
L’última fossa excavada (UE 1121) era de planta rectangular, també tenia restes de contacte amb el foc i aparegué amortitzada per un rebliment (UE 1119).
Rebliment UE 1071 de la fossa UE 1072 (1 PEPI 27)
En la zona oest del solar, allunyada de la tomba, es trobà una
fossa (UE 1072) de planta ovalada que presentava unes dimensions de 1,90 m en l’eix nord-sud, 1,65 m en l’eix E-O i 0,50 m
de profunditat. Va aparèixer reblida per un estrat de sorra gris
(UE 1071) amb algunes cendres i abundant material ceràmic
que pot datar-se en el segle II dC. Probablement s’ha d’interpretar com una fossa per a depositar part dels estrats de cremació
d’alguna de les tombes properes, encara que la informació que
aportà en aquest sentit és escassa.
Tomba 3 (1 PEPI 29)
Era una fossa simple (UE 1131) excavada en terra que presentava
una forma rectangular (fig. IV.190). Al seu interior es va documentar l’esquelet (UE 1130) en posició decúbit supí amb una orientació
nord-sud. El cos presentava els braços estesos al costat del cos i les
mans creuades a l’altura de la pelvis. El crani estava lleugerament
inclinat cap a la dreta i al seu costat es trobava l’aixovar (UE 1129)
format per una cassola d’importació africana, una olla reductora de
cuina i dues copes de ceràmica de parets fines. La terra que reblia la
fossa (UE 1128) contenia escassos fragments informes de ceràmica
africana de cuina, reductora de cuina i comuna oxidant.
1 PEPI 27
1175
Fig. IV.191. Material procedent dels estrats d’ús del bustum de
l’excavació del carrer Pepita núm. 27.
IV.10.3. material ceràmic
Bustum (1 PEPI 27)
(Fig. IV.191; Annex 1, quadre 34)
El material trobat en el bustum és ben escàs. Tanmateix, hi ha alguns fragments ceràmics interessants que ajuden a establir una cronologia per al moment de formació de l’estructura. Pel que fa al
material inventariat en la UE 1119, és molt escàs, no hi apareixen
sigil·lades però sí ceràmiques de parets fines bètiques de pasta
blanquinosa i engalba ataronjada amb decoració vegetal, també
una vora de tapadora africana Òstia I, 261, un fragment de ceràmica
reductora de cuina i comuna oxidant. La copa bètica i la tapadora
africana apunten a una cronologia pròpia de la segona meitat del
segle I dC, concretament cap al 40-80 dC.
Per sobre d’aquesta unitat hi ha poc de material fins arribar
a la UE 1175, el rebliment d’una fossa oval, en la qual majoritàriament hi ha fragments de tegulae, però també s’ha documentat una copa Mayet 34 de parets fines de la producció
closca d’ou, amb pasta grisa i molt prima (fig. IV.191, 1 Pepi
27 1175.1), i un plateret del tipus Gr. IV.3 Catinus/llus de ceràmica de cocció oxidant (fig. IV.191, 1 Pepi 27 1175.2). A més,
s’han documentat un fragment d’àmfora hispànica, un de ceràmica reductora de cuina i un de gran recipient de pasta oxidant.
Cronològicament, les ceràmiques de parets fines indiquen que
podria datar-se en el tercer quart del segle I dC.
Rebliment (UE 1071) de la fossa (UE 1072) (1PEPI 27)
Fig. IV.190. Tomba núm. 3 de l’excavació del carrer Pepita núm.
29, amb aixovar funerari dipositat a l’altura del crani (Serrano i
López 2008).
(Fig. IV.192 i IV.193; quadre IV.21; Annex 1, quadre 35)
Entre el material inventariat de la UE 1071 destaca sobretot la
ceràmica comuna de cocció oxidant, que era majoritària, seguida de les àmfores. També es documenten recipients de ceràmica
reductora de cuina amb traces d’ús. La resta de produccions són
minoritàries però no per això són menys interessants.
La vaixella fina està pràcticament absent i només hi havia
un bec de llàntia probablement del tipus Dressel 9 o Deneauve
IV, que podria datar-se entre l’època d’August i els Flavis; i
una base de ceràmica de parets fines bètiques de pasta grisa,
compacta i fina, potser producció del tipus de closca d’ou datada entre mitjan del segle I i els Flavis. Molt esporàdicament
han aparegut fragments de ceràmica pintada que poden relacionar-se amb produccions de tradició ibèrica que poden ser de
caràcter residual.
Hi ha altre material destacat com és la ceràmica itàlica de
cuina, amb formes de cassola de vora bífida com la Com-it. 6c
(fig. IV.193, 1 Pepi 27 1071.1) i una font d’engalba roja pompeiana, ambdues procedents de la zona vesuviana, que ajuden a
precisar la cronologia del conjunt. Entre la ceràmica reductora
de cuina hi ha olles de diferents tipus (fig. IV.193, 1 Pepi 27
1071.3, 4 i 5) que no responen a la tipologia estandarditzada
131
[page-n-147--data::data]
Quadre IV.21. Percentatges de la ceràmica procedent de la UE 1071
de la necròpoli del carrer Pepita núm. 27.
Producció/ Tipologia
Fig. IV.192. Percentatges de la ceràmica procedent de la UE 1071
de la necròpoli del carrer Pepita núm. 27.
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Àmfora oriental
Àmfora tarraconense
C. comuna oxidant
C. itàlica de cuina
C. reductora de cuina
Ceràmica pintada
Llàntia
Parets fines
C. engalba roja pomp.
1071
%
1
1
1
1
14
1
4
1
1
1
1
3,7 %
3,7 %
3,7 %
3,7 %
51,9 %
3,7 %
14,8 %
3,7 %
3,7 %
3,7 %
3,7 %
1 PEPI 27
1071
Fig. IV.193. Material ceràmic procedent de la UE 1071 que reblia la fossa 1072 de la necròpoli del carrer Pepita núm. 27.
132
[page-n-148--data::data]
produïda a partir de l’època flàvia (Reynolds 1993: 95), cosa
que ens fa pensar que el conjunt pot ser anterior a aquesta època.
També hi ha tapadores (fig. IV.193, 1 Pepi 27 1071.6) i un fragment amb un arrancament d’ansa que podria ser d’una gerra.
Algunes peces presenten traces d’ús i alguns fragments de paret
tenen una densa incrustació calcària a l’interior documentada en
altres contextos de la ciutat.
La ceràmica majoritària és la comuna oxidant. Sorprèn la
inexistència de gerres o urcei, ja que normalment solen ser la
forma de comuna oxidant més abundant en els contexts altimperials. Per contra, es documenten ampolles xicotetes (fig.
IV.193, 1 Pepi 27 1071.7) i de gran mesura (fig. IV.193, 1 Pepi
27 1071.11), platerets (fig. IV.193, 1 PEPI 27 1071.12), paropsis (fig. IV.193, 1 PEPI 27 1071.8, 9, 10) i morters (fig. IV.193,
1 PEPI 27 1071.13, 14), entre altres com olletes de provisions
(fig. IV.193, 1 Pepi 27 1071.15, 16), un bací (fig. IV.193, 1 Pepi
27 1071.19) i un colador o filtre (fig. IV.193, 1 Pepi 27 1071.17).
Excepte el bací, la major part dels recipients de ceràmica comuna oxidant té una pasta molt semblant amb tonalitats beix o ataronjada, depurada, tova i amb desgreixants petits de color blanc.
Tanmateix, alguns dels fragment presenten deficiències en la
pasta o en la superfície, com és el cas de l’ampolla (fig. IV.193,
1 Pepi 27 1071.7) que es desfà en tocar-la i està totalment erosionada. Aquesta peça es trencà en nombrosos fragments molt
xicotets, cosa que no permet reconèixer la seua forma original.
Hi ha un altre grup de fragments amb característiques similars
(1 Pepi 27 1071.18). Pel que fa a la cronologia, tenim poques
proves concloents però podríem situar-la en la primera meitat o,
més probablement, cap a mitjan del segle I dC.
Hi aparegueren àmfores importades, del tipus Dressel 1 de
pasta vesuviana, probablement de caràcter residuals, i escasses
àmfores orientals. Sobretot, abunden les àmfores tarraconenses entre les quals s’ha documentat la forma Dressel 2/4 (fig.
IV.193, 1 Pepi 27 1071.2).
Tomba 3 (1 PEPI 29)
(Fig. IV.194; Annex 1, quadre 36)
La fossa UE 1131 estava reblida de terra (UE 1128), contenia l’esquelet (UE 1130) i presentava un aixovar interessant (UE 1129)
(fig. IV.195, i IV. 196): dues copes ceràmiques de parets fines de la
1 PEPI 29
1129
Fig. IV.195. Aixovar ceràmic dipositat junt al crani de la tomba
núm. 3 en l’excavació del carrer Pepita núm. 29.
Fig. IV.196. Aixovar ceràmic de la tomba núm. 3 en l’excavació del
carrer Pepita núm. 29 (fotografia A. Franco).
forma Rubielos de Mora 2.1 (fig. IV.195, 1 Pepi 29 1128.1 i 2), una
cassola africana de cuina de la forma Òstia III, 267A (fig. IV.195,
1 Pepi 29 1128.3) i una olleta de ceràmica reductora de cuina de la
forma ERW 1.3 (fig. IV.195, 1 Pepi 29 1128.4). L’aixovar estava
situat al costat del cap i per les fotos sembla que les peces estaven apilades: sota una copa de parets fines, que contenia la cassola
africana sobre la qual estava l’altra copa de parets fines, i a sobre
s’havia col·locat l’olleta de cuina regional.
Recents estudis sobre ceràmiques de contextos altimperials
de Valentia han demostrat que les copes de la forma Rubielos
2.1 apareixen a la ciutat a partir del període d’Adrià (Huguet i
Ribera 2013: 161), i la resta de ceràmica apareguda en la tomba
avala aquesta cronologia.
IV.10.4. conclusions
Fig. IV.194. Detall de l’aixovar de la tomba núm. 3 en el moment de
l’excavació al carrer Pepita núm. 29 (Serrano i López 2008).
Pel que fa a la cronologia, les primeres evidències arqueològiques que es registren al carrer Pepita núm. 27 són de tercer
quart del segle I dC, moment que coincideix grosso modo amb
un període caracteritzat per l’expansió urbana de la ciutat i la
monumentalització dels espais públics (Díes, Escrivà i Ribera
1987: 241; Ribera i Jiménez 2012: 94). L’estudi de la ceràmica
de les intervencions del carrer Pepita núm. 29 ha permés constatar la utilització d’aquesta àrea funerària fins al segle II dC.
Tanmateix ja hi havia excavacions que evidenciaven l’existència d’una zona funerària al nord del Túria en un àrea pròxima al carrer Pepita (Albir 2012). Al carrer Sagunt, en la calçada
actual, Javier Máñez realitzà un seguiment arqueològic, en què
es documentà una tomba romana amb coberta de teules a doble
133
[page-n-149--data::data]
vessant en el tall de la rasa (Máñez 2002). Al carrer Oriola núm.
3 es practicà una excavació dirigida per Víctor Algarra que documentà part d’un cementeri romà amb 4 tombes, tres de les quals
es conserven prou senceres i una quarta que estava totalment destrossada (Algarra 2001). Dues eren tombes en fossa, mentre que
altres dues eren probablement mausoleus funeraris que foren espoliats ja des d’antic. Dues de les quatre tombes contenien aixovar que ha permés datar-les en el segle II dC, però no es tractava
de ceràmiques comunes ni de cuina, que és l’objectiu d’aquest
treball. A més de les tombes, a la necròpoli s’han documentat diverses fosses en una de les quals es trobà una amb una figureta de
bronze que s’identificà amb una divinitat, tal vegada un déu Lar o
Attis, junt a altre material ceràmic; un ustrinum amb cendres probablement fruit d’una cerimònia ritual amb fragments abundants
de ceràmica, ovicaprins i ossos humans; la cambra de combustió
d’un forn amb orifici d’eixida de fums o tovera amb argila rubefacta i trossos de branques carbonitzades, de dimensions reduïdes
i funcionalitat desconeguda.
A l’encreuament del carrer Sagunt núm. 102 amb el carrer Ruaya, en una intervenció dirigida per Marisa Serrano
i Isabel García entre 2007 i 2011, es documentaren: dues
tombes en fossa, una de les quals amb tota seguretat anterior
a l’època flàvia i l’altra anterior a mitjan del segle II dC;
incineracions de l’època imperial; i estructures funeràries
situades a la vora d’una via (Serrano i García 2012). Aquesta
estava separada per un mur d’un espai agrari situar al sud,
on es constataren dues fases de conreu de vinyes que poden
datar-se la primera entre l’època flàvia i principi del segle II
dC i la segona a partir del segle II dC. Una mica més prop
del riu però també al carrer Sagunt núm. 26-28, l’any 2010,
es féu una intervenció arqueològica dirigida per Llorenç
Alapont i Rafael Martínez, on aparegué un recinte funerari tancat situat a la vora d’una via o plaça pública. Aquest
edifici, probablement de caràcter monumental, serviria com
a espai funerari familiar, potser d’alguna associació o collegium (Van Andriga, Alapont i Martínez 2007: 171) que s’uti-
litzaria com a lloc de cremació i d’enterrament. A la zona
central del recinte es documentaren dues pires funeràries i
una urna d’incineració in situ junt al mur nord. Al costat
del mur sud es documentà un túmul amb una tapadora que
cobria una punta de pilum, diversos claus, una moneda i peces de pasta vítria, tot amb signes d’exposició al foc (Van
Andriga, Alapont i Martínez 2007: 172). Així doncs, la complexitat de l’arquitectura i dels rituals funeraris practicats en
aquest recinte ens és encara inabastable pel baix nivell de
coneixement d’aquesta excavació.
L’estudi ceramològic de diferents troballes funeràries situades al nord del Túria deixen un panorama ben interessant per
als futurs investigadors, ja que s’hi constata una concentració
de tombes, mausoleus i recintes funeraris al llarg de la via de
comunicació que segueix el carrer Sagunt i els seus voltants. La
seua utilització està documentada com a mínim des de mitjan
del segle I dC fins a probablement el segle III dC. Potser es tracta de la necròpoli nord de la ciutat, que necessitaria un estudi
específic en profunditat en el qual, a més, s’hauria d’esbrinar
la relació amb la necròpoli d’Orriols documentada encara més
al nord, a l’avinguda de la Constitució, que pot datar-se en un
període més tardà.
IV.11. NECRÒPOLI DE RUSSAFA
IV.11.1. excavació
L’any 1962 al carrer Calvo Sotelo núm. 16, 18 i 20, actualment anomenat Passeig de Russafa, es va documentar una
necròpoli romana (fig. IV.197). J. Llorca fou l’arqueòleg encarregat de les tasques científiques i, posteriorment, publicà
un article sobre les troballes (Llorca 1962: 111). Les excavacions portades a terme en extensió a l’angle sud-est del solar
descobriren una necròpoli amb vuit inhumacions de diversos
tipus d’enterrament, amb tegulae plana i a doble vessant,
incineracions infantils en àmfora i una sepultura col·lectiva
Fig. IV.197. Planta de l’excavació
realitzada per Llorca al carrer Calvo
Sotelo núm. 16, 18 i 20, actualment
Passeig de Russafa (Llorca 1962).
134
[page-n-150--data::data]
Necròpoli
Russafa
Necròpoli
Russafa
Fig. IV.198. Tomba 5 (8 o Ñ segons Llorca) de la qual procedeixen
les dues urnes i la llàntia que són l’aixovar més ric de la necròpoli
(Llorca 1962).
de nou individus (fig. IV.198). Aquesta necròpoli s’associa a
l’àrea periurbana o suburbana (González Villaescusa 2001:
235; Machancoses 2015: 682). L’any següent a la primera
intervenció i a la publicació de l’article, el 1963, s’excavà
una darrera tomba de la qual tenim ben poca informació, tret
que aparegué un bol ceràmic com a aixovar. Els aixovars de
les tombes eren escassos, majoritàriament de vidre, però es
recuperaren alguns recipients ceràmics interessants produïts
en ceràmica comuna de cocció oxidant. Cronològicament,
cal situar aquesta necròpoli entre les acaballes del segle II
i el III, tot i que es podria prolongar el seu ús fins al IV dC.
IV.11.2. estratigrafia
Tomba 5 (8 o Ñ en el plànol de Llorca)
L’únic enterrament que presenta aixovar ceràmic, segons l’article de Llorca, era la tomba número 5 identificada per aquest
com a 8 o lletra Ñ del plànol. Com les altres tombes d’aquesta
necròpoli, també presentava una orientació oest-est. Era una inhumació en fossa amb coberta de tegulae a doble vessant d’1,35
m de llargària per 0,30 m d’amplària. Contenia un esquelet infantil de 1,10 cm d’altura amb el cap orientat cap a l’oest. La
coberta estava formada per sis tegulae disposades a doble vessant, tres per banda i una altra disposada en vertical als peus.
La descripció d’aquest aixovar és extremadament breu i Llorca
únicament esmenta “dos pequeñas urnas globulares con pie, de
9,5 cm de altura, de pasta amarillenta, y una lucerna” que data
en el segle III dC.
Tomba 7 (amb etiqueta 3)
Entre els materials que provenen de la necròpoli de Russafa es
documentà, a més, un bol de ceràmica comuna que presenta una
etiqueta amb la referència “tomba núm. 3”. Això no obstant,
González Villaescusa associà aquesta peça a la tomba núm. 7.
IV.11.3 material ceràmic
Aquestes peces foren recollides per González Villaescusa al
seu estudi sobre els rituals funeraris i necròpolis del País Valencià (González Villaescusa 2001: 237) i actualment estan
dipositades als magatzems municipals del SIAM (fig. IV.199;
Annex 1, quadre 37).
Fig. IV.199: Ceràmica comuna procedent de les tombes de la
necròpoli de Russafa.
Tomba 5
Pel que fa a la tipologia de les dues urnes, es podrien englobar
en el grup Gr. III Calix, ja que probablement es tracta de copes
o bols per a beure relacionats amb els rituals funeraris. L’única cosa que podem saber per la seua descripció en l’article és
que són peces de cocció oxidant. En realitat, són dues petites
urnetes, o millor, copetes de cos globular amb peu, coll i vora
exvasada amb llavi arrodonit (fig. IV.199, Russafa 0/63 i 0/64).
La seua pasta és de tonalitats beix amb desgreixants visibles
en superfície i un dels exemplars mostra una bicromia deguda
a l’apilament durant el procés de cocció. La llàntia no es veu
massa bé a la fotografia i podria ser dels tipus Dressel 17, 18,
19 o 20, totes datades entre la segona meitat del segle I dC i
el III dC. Després d’analitzar-la acuradament, considerem que
és del tipus Dressel 20, que resulta abundantíssima en contexts
funeraris i hàbitat.
Tomba 7
Es tracta d’un bol de perfil senzill amb vora lleugerament reentrant i pasta més aviat groguenca en la part superior i ataronjada
en la part inferior, tova i depurada (fig. IV.199, Russafa 0/066).
També aquesta peça presenta la bicromia pròpia de l’apilament
dels recipients durant la cocció. De la mateixa manera que
l’aixovar de la tomba núm. 5 s’utilitzaria probablement per a
beure, pot classificar-se com pertanyent a la forma Gr. III Calix
i datat també del segle III dC.
IV.11.4 conclusions
Les tombes d’aquesta necròpoli s’han de datar en el segle III dC,
tot i l’escassa informació cronològica que aporten els aixovars.
Tanmateix, cal destacar la seua pobresa, únicament una o dues
peces, que en dues de les nou tombes corresponen a les produccions estudiades en aquest treball. Tot i això, el reduït nombre
d’individus i, sobretot, la falta d’informació sobre l’excavació
no permeten un major aprofundiment sobre aquest cementeri
romà. Podem afegir que s’ha identificat com una necròpoli periurbana associada a alguna vil·la no localitzada fins al moment
(Machancoses 2015: 681).
135
[page-n-151--data::data]
IV.12. NECRÒPOLI DE LA BOATELLA
(Excavacions antigues/1 SELVIC/3 ITACAL)
IV.12.1. excavació
La necròpoli de La Boatella es trobava al sud de la ciutat romana, en la zona compresa entre els actuals carrers Carabasses,
la Mola, avinguda Baró de Càrcer, Llanterna, Santa Teresa, En
Gil, Plaça de la Mercè, Pòpul i Sant Vicent Màrtir. Uns 25.000
m2 limitats al nord per un corrent fluvial, situat a l’actual carrer
Mª Cristina, i pel sud per l’actual carrer Adressadors on els resultats dels sondejos arqueològics han sigut negatius (Albiach i
Soriano 1996: 219). El seu nom procedeix de la porta sud de la
muralla medieval de la ciutat, la porta de La Boatella, situada al
mateix lloc on es trobaven les portes anomenades Sucronensis
de l’època romana i Bab al-Baytala del període andalusí (Boix
1862: 17), que també donava el nom al raval situat l’oest (Sanchis Guarner 1981: 103).
Fou descoberta a mitjan del segle XX (1944) en el curs de les
obres realitzades per a l’obertura de l’Avinguda de l’Oest, on les
importants accions urbanístiques, la desvetllaren com una de les
necròpolis més importants de Valentia durant la tardo-antiguitat
(Soriano 1989: 393) (fig. IV.200). Entre els diferents autors que
han tractat aquest cementeri no hi ha unanimitat en l’establiment de límits: alguns consideren que la necròpoli del carrer
Sant Vicent, documentada al llarg de la Via Augusta, formaria
una unitat amb la de La Boatella (Albiach i Soriano 1996: 102);
mentre que altres les consideren dues necròpolis distanciades
en l’espai i en el temps (Ribera 1996: 87; Machancoses 2015:
674; Martínez Pérez 2020). En aquest treball, donada l’escassetat general d’aixovar en les tombes i l’encara més reduït nombre
de la ceràmica comuna i de cuina, les estudiarem conjuntament,
mantenint sempre la referència de cadascuna de les excavacions
per tal d’evitar malentesos.
Llorca va portar a terme les tasques científiques com a encarregat d’Arqueologia de l’Ajuntament durant les intervencions
realitzades els anys 1945 i 1963, i va documentar les dues primeres i més grans campanyes d’excavació, fins a la de la intervenció del PAI Mercat. Malgrat açò, la documentació no és totalment pública, per la qual cosa part dels estudis realitzats sobre
les primeres campanyes es feren sense els diaris d’excavació, i
per tant sense la descripció de les tombes, ni la planimetria, i
en ocasions es va recórrer a la maqueta que es troba custodiada
al SIAM per a aportar un croquis relativament fiable. Durant
les excavacions antigues es descobriren més de 372 tombes de
diferents tipologies: fossa simple amb tegulae planes o a doble
vessant, fosses cobertes o no, fosses amb murets, sarcòfags de
pedra, àmfores per als enterraments infantils i tombes amb túmul (Albiach i Soriano 1996: 107). En general l’orientació de
les tombes era est-oest amb el cap situat a l’oest i els esquelets
en posició decúbit supí. A la primera campanya d’excavació solament es documentaren quatre tombes amb aixovar (Albiach
i Soriano 1996: 108): una fossa amb tegula plana contenia un
ungüentari de vidre; una altra fossa amb tegulae a doble vessant
tenia un ungüentari de vidre i una peça ceràmica, sense especificar més; una altra en cista amb tegulae a doble vessant presentava un ungüentari de vidre; i l’última, amb murets de tegulae
i coberta a doble vessant contenia un plat ceràmic. Tanmateix,
és impossible relacionar aquestes peces amb les existents als
136
dipòsits del SIAM. De la segona campanya de Llorca no tenim
notícies sobre la composició dels aixovars, ni tan sols si n’aparegueren o no a les tombes.
Al III Congreso de Arqueología del Sudeste Español desenvolupat a Cartagena l’any 1948 es presentaren algunes de les
novetats referents a aquesta necròpoli. Es tracta d’articles curts
i descriptius que tracten de manera específica els aixovars de les
tombes (Aranda 1948: 271), les cobertes de les tombes (Cuevas 1948: 278), una tegula amb esgrafiat pre i postcocció (Ares
1948: 279) darrerament revisada per Corell (IRPV V135). Tanmateix, l’exigüitat de la informació i la reduïda extensió dels articles del 1948 fan que es puguen considerar com a notícies i no
com a veritables estudis científics. En l’article dedicat als aixovars es descriuen una sèrie de materials de ceràmica comuna
oxidant, una gerra, un bol i un amforisc, però difícilment s’han
pogut identificar amb el material dipositat als magatzems municipals del SIAM, com ja s’ha assenyat abans. Per la descripció
cabria la possibilitat que formaren l’aixovar de l’anomenada
tomba triple localitzada al carrer En Gil; tanmateix, sembla que
aquesta troballa aparegué l’any 1962 segons l’etiqueta antiga
que presenta el conjunt.
A principi dels anys noranta, amb una metodologia arqueològica i estratigràfica desenvolupada, es realitzaren una
sèrie d’intervencions arqueològiques destacables: la primera al
carrer Sant Vicent sota la direcció de Vicent Escrivà (1990-91)
on es documentaren dues tombes d’individus adults en fossa:
una sense coberta orientada est-oest i l’altra amb coberta plana
orientada nord-sud que contenien dos esquelets en posició decúbit supí sense aixovar (Escrivà 1991).
En la segona excavació, realitzada al carrer Sant Vicent,
dirigida per Carmen Marín (1994), trobaren una inhumació
infantil en fossa orientada nord-sud, una incineració coberta
amb dos imbrices orientada est-oest, i un ustrinum format per
dues fosses i el seu rebliment de terra amb carbons, cendres i
restes d’ossos i fragments ceràmics amb dues tegulae que ho
segellaven i un cos d’àmfora que hi marcava el lloc segons la
directora (Marín 1995: 9). Aquesta excavació és l’única, amb
estratigrafia fiable realitzada en la zona de la qual hem pogut
estudiar el material directament ja que l’altra amb estratigrafia i aixovar ceràmic, situada al carrer Itàlica, s’ha hagut d’estudiar sobre fotografies.
Una altra intervenció arqueològica es féu l’any 1995 al carrer Itàlica sota la direcció de Rosa Albiach on aparegueren
set enterraments dels quals un és una enterrament infantil en
àmfora i la resta inhumacions en fossa amb coberta de tegulae
planes, a doble vessant o combinant ambdues tècniques. Totes
les tombes estaven orientades oest-est en posició decúbit supí.
Els esquelets tenien el cap situat a l’oest i presentaven símptomes d’amortallament (Albiach 1995). Pel que fa a l’aixovar, cap de les tombes en contenia. A la intervenció del carrer
Itàlica li’n seguí una segona en la qual no s’arribà als nivells
romans (Albiach 1996).
La tercera campanya d’excavació al carrer Itàlica es practicà en una zona central de la necròpoli de La Boatella sota la
direcció d’Isabel López i Eduardo Sanchis (López i Sanchis
2001). Es realitzà entre els mesos de juliol i desembre del 1998,
temps en el qual es van excavar nou enterraments romans, molt
alterats per una rasa i un pou islàmics en la zona occidental,
mentre que la zona oriental estava ocupada per un gual natu-
[page-n-152--data::data]
ral. Dels nou, en destacava un amb diferent orientació i amb
dues peces ceràmiques i una moneda com a aixovar que es
datà en la segona meitat del segle II dC, època que els seus
excavadors consideraren l’inici de la utilització d’aquesta
zona com a cementeri. Sobre aquests nivells es construïren
pous i canals de diverses èpoques, andalusina i moderna i,
posteriorment, la fonamentació dels edificis contemporanis.
Malauradament, tot i que el material fou dipositat en el seu
moment al SIAM, ha sigut impossible localitzar-hi les peces.
La intervenció més recent produïda a l’àrea de la necròpoli de La Boatella fou la gran campanya d’excavació del
PAI Mercat de l’any 2007 en la qual es trobaren 138 inhumacions (Herreros 2008). Totes les tombes estaven orientades
oest-est, amb el cap a l’oest i els cossos en posició decúbit
supí amb els braços estesos sobre la pelvis o al costat del
cos. La posició dels individus fa pensar que es soterraren
amortallats i, en un cas, amb taüt probablement de fusta. Les
tombes estaven excavades en fossa i presentaven variades
tipologies: amb coberta plana de tegulae, a doble vessant,
amb cista de tegulae o grans lloses i en àmfora, en els casos
de les inhumacions infantils. La major part de les tombes són
individuals però es constaten també de col·lectives. En cap
enterrament es va localitzar aixovar ceràmic ni d’altra mena
(Herreros 2008: 16).
Probablement la utilització d’aquesta zona com a necròpoli començà al voltant de la Via Augusta, que s’identificà amb el carrer Sant Vicent, on s’han trobat tombes amb
orientació nord-sud, restes d’incineracions i inhumacions i
material ceràmic del segle II dC. Potser, posteriorment, la
necròpoli s’estengué cap al nord-oest, la zona de la necròpoli
de La Boatella. Tanmateix, sembla que devia haver una franja de separació entre ambdues zones cementerials a l’actual
carrer del Músic Peydró on els sondejos arqueològics practicats fins al moment no han tret a la llum cap tomba.
Recentment la investigadora Mª Asunción Martínez Pérez ha realitzat una tesi sobre la/les necròpoli/necròpolis de
La Boatella i del carrer Sant Vicent, on reculls tot tipus d’informació dispersa per a oferir un notable estat de la qüestió
a més de la més recent i completa anàlisi de la tipologia de
tombes, de l’epigrafia funerària i dels aixovars (Martínez Pérez 2020).
Remetem a aquest treball per a la informació específica sobre la necròpoli del sud de la ciutat, ja que en aquesta
investigació ens centrarem sols en la ceràmica comuna i de
cuina que hi ha aparegut.
IV.12.2. estratigrafia
Primeres excavacions de La Boatella
Com hem dit anteriorment, la manca d’informació en referència
a les primeres excavacions realitzades per Llorca dificulta qualsevol tipus d’estudi amb fiabilitat estratigràfica (fig. IV.201).
Tanmateix, i tenint en compte que les peces que tractarem són
poques, hem decidit incloure-les al nostre estudi per l’excepcional grau de conservació que presenten i per la informació
morfològica i cronològica, tot i que indirecta, que aporten. En
algun cas, hi ha referències al tipus de tomba o a la ubicació de
les troballes dins de la tomba que, generalment, es situaven als
peus (Albiach i Soriano 1996: 112).
Fig. IV.200. Selecció de peces ceràmiques i de vidre de la
necròpoli de La Boatella procedent d’aixovars de diferents tombes,
probablement del segle III dC (Arxiu SIAM).
Fig. IV.201. Plànols de les excavacions antigues de la necròpoli de
La Boatella: a la part superior, primera campanya d’excavació; a la
part inferior, primera i segona campanya d’excavacions segons la
maqueta conservada al SIAM (Albiach i Soriano 1996: 104).
Tomba IX (3 Itacal UUEE 1662, 1663, 1664 i 1665)
Aquesta tomba presentava notables diferències amb la resta
dels enterraments que l’envoltaven (fig. IV.202 i IV.203). Era
una inhumació situada en la meitat occidental del solar, amb
una orientació est-oest, en una fossa excavada en l’estrat argilós natural que presentava una coberta mixta de tegulae a doble
vessant a l’est, en la zona del crani, i tegulae planes en la resta
137
[page-n-153--data::data]
Fig. IV.202. Plànol de les tombes de
la necròpoli romana. Excavació del
carrer Itàlica amb Calatrava (López i
Sanchis 2001).
sentava adherits fragments en ambdues cares. En netejar la moneda, es pogué observar que era un as de coure de l’emperador
Lucius Verus de la seca de Roma que data dels anys 164-165 dC,
(López i Sanchis 2001: 26).
Ustrinum (1 Selvic UUEE 1064, 1071, 1073)
Fig. IV.203. Tomba XI en la qual es poden observar els dos
recipients ceràmics als peus i la moneda sobre la clavícula. Detall
de la moneda amb restes de tela (López i Sanchis 2001, muntatge
fotogràfic E. Huguet).
de la tomba. Al seu interior hi havia un esquelet masculí d’edat
madura disposat en posició decúbit supí amb el crani orientat a
l’est i recolzat sobre un coixí de terra. Les extremitats superiors
estaven semiflexionades i pegades al cos, i els turmells junts
amb clars signes d’amortallament i de descomposició en ambient buit, probablement en un taüt de fusta. Era l’única tomba
que tenia aquesta orientació, la resta estaven orientades oest-est
i presentaven coberta de tegulae planes o a doble vessant, cosa
que, unit a què era l’única que presentava aixovar, féu pensar als
seus excavadors en la possibilitat que fóra una de les primeres
de la zona. L’aixovar es compon de dos recipients de ceràmica
disposats als peus i una moneda col·locada sobre la clavícula dreta. Probablement aquesta moneda es trobava a l’interior
d’alguna bosseta de tela, ja en el moment de la troballa en pre138
Aquesta estructura (fig. IV.204 i IV.205), que s’endinsa en el tall
nord de l’excavació, estava situada sobre el nivell de terra estèril.
Es tractava d’una fossa de tendència circular amb el seu rebliment (UE 1073), la part inferior de la qual es va identificar com
una llar (E 1074) i era una capa de 4-5 cm de cendres i carbons.
Sobre aquestes unitats i tallant-les en part, s’excavà una
fossa ovalada (UE 1072) orientada en direcció nord-sud, que
fou interpretada com la fossa fundacional de l’ustrinum. Sobre
aquest s’assentà l’ustrinum, un estrat (UE 1064) que presentava
restes de terra cremada, sobretot a la zona de les parets, amb
gran quantitat de cendres, carbons, claus de ferro, fragments
ceràmics, fauna i restes humanes calcinades. Tots presentaven
evidències d’exposició al foc. En la zona nord de l’ustrinum es
documentà una altra fossa de tendència circular (UE 1071) on
la presència de ceràmica era major però no presentava senyals
d’exposició al foc. En la part superior hi havia tres tegulae planes (UE 1060) que cobrien l’ustrinum i l’assenyalaven alhora.
Junt a les teules, disposat verticalment es va trobar un cos d’àmfora (UE 1067) que, segons la directora de l’excavació, “actúa
como cipo de señalización”. Aquest es trobava alineat amb dues
de les tegulae i una tercera tegula es trobava desplaçada lleugerament cap al sud-est. Probablement, l’àmfora situada en posició invertida i retallada a l’altura del muscle i de la base actuà
com a tub de libacions. Una prova d’aquesta funció podria ser el
fet que no presentava signes de foc. Tanmateix, al seu interior, al
nivell inferior, aparegué una concentració de carbons, terra argilosa i restes d’ossos (UE 1068). Potser, també, s’abocaren restes
d’algun menjar ritual, cosa que explicaria la major concentració
de fragments ceràmics sense restes de foc en aquesta zona.
[page-n-154--data::data]
Fig. IV.204. Planta de les tombes
d’època romana de l’excavació del carrer
Sant Vicent amb Gravador Selma, on
s’observa l’ustrinum amb la seua coberta
(Marín 1994).
Fig. IV.205. Planta de l’ustrinum i els
diferents materials trobats al seu interior
durant l’excavació del carrer Sant Vicent
amb Gravador Selma (Marín 1994).
IV.12.3. material ceràmic
Primeres excavacions de La Boatella
(Sense context estratigràfic, Annex 1, quadre 38)
Ja hem fet referència a la inclusió de peces sense context estratigràfic procedents d’aquesta necròpoli. En destaca una ampolla
de coll estret, cos baix i ample amb muscle marcat i una sola
ansa que fou publicada per S. Roda (1955: làm. VI) en al·lusió
al discurs d’ingrés de J. Caruana com a Director de Número en
el Centro de Cultura Valenciana llegit el 1933. Es troba dipositada als magatzems del SIAM però no tenia cap referència ni
sigla fins que Vicent Lerma, a qui agraïm l’ajuda constant, la
identificà com la peça publicada per Roda. Presenta una pasta
tova de color beix amb abundants desgreixants blancs i brillants
(fig. IV.207, Roda 1955: làm. VI). Morfològicament, com ja
hem esmentat, la peculiaritat de la seua forma la féu fàcilment
identificable. És una ampolla de base anellada, cos baix i ample
amb muscle marcat, el coll és curt i estret i acaba obrint-se en
una vora exvasada i marcada a l’exterior amb una ansa curta
de secció en forma de cinta que naix en aquella i acaba en la
zona anterior al muscle. Les seues característiques permeten
únicament la contenció de líquids. Cronològicament no tenim
referències d’aquesta peça en altres contextos però l’aparició en
la necròpoli de La Boatella porta a pensar en una cronologia del
segle III dC endavant.
Un altre tipus d’ampolla trobada respon als models altimperials amb cos, coll estret i alt i vora de secció triangular (fig.
IV.207, La Boatella 0/13).
Per últim, hi ha ampolles amb coll estret cònic, amb motllura externa de la qual ixen dues anses que recolzen al cos globular (fig. IV.207, Soriano, 1989, 404, 1, 0/15). Molt probablement aquesta forma és una imitació del tipus Salomonson X en
139
[page-n-155--data::data]
Fig. IV.206. Algunes de les gerres procedents de les excavacions antigues de la necròpoli de La Boatella (fotografia A. Franco).
TSA C1 o ceràmica de “El Aouja”, que aquest autor datà entre
200 i 280 dC, mentre que Hayes la va situar entre 200 i 250 dC.
Amb tot, podem suposar que la imitació d’aquestes peces, no
exportades massivament, podria datar-se a mitjan del segle III
dC o, fins i tot, en la segona meitat del segle III dC. Tot i que
aquestes peces van ser datades anteriorment en el segle IV dC
(Soriano 1989: 404) pensem que en el context de la necròpoli
no anirien més enllà del segle III dC, quan es documenten en
diversos contextos peninsulars (Casas et alii 1990: 353; Escrivà
1995: 185).
Cal esmentar també les dues gerres publicades per Soriano
(1989: 402), de cos globular amb panxa baixa, coll ample i vora
arrodonida, ambdues amb una sola ansa en forma de cinta amb
canaleta (fig. IV.207, Soriano 1989: 1 i 2 0/17). L’exemplar 0/17
presenta una pasta depurada de color ataronjat amb abundants
desgreixants blancs i brillants.
A aquesta mateixa descripció morfològica responen altres
quatre gerres de ceràmica comuna oxidant que no han estat mai
publicades (fig. IV.207, La Boatella 0/14, 0/18, 0/19, 0/20).
Són de diferents mesures que oscil·len entre els 7,5 i els 18 cm
d’altura, amb diàmetres de boca entre els 4,5 i els 6,5 cm. En
destaca un exemplar amb ansa que imita les formes metàl·liques (fig. IV.207, La Boatella 0/47). Molt semblant a aquestes
últimes és una altra gerra que presenta un bec vessador que tanmateix no s’ha conservat (fig. IV.207, La Boatella 0/21). Totes
procedeixen de les primeres campanyes d’excavació de la necròpoli dirigides per Llorca i, per tant, no en sabem la ubicació
ni les circumstàncies precises de les troballes. Aquestes gerres
presenten una pasta depurada de color beix, amb tonalitats ataronjades i groguenques i desgreixants blancs i brillants visibles
en superfície. Les superfícies allisades presenten les mateixes
tonalitats que la pasta i, en alguns exemplars, s’observen traces
horitzontals produïdes durant el procés de fabricació en el torn
(fig. IV.207, La Boatella 0/18). Aquestes peces poden datar-se
probablement en el segle III dC pels perfils evolucionats (fig.
IV.206 i IV.207).
Tanmateix, entre les ceràmiques comunes de les primeres
excavacions també hi ha peces de cronologia anterior, tot i que
escasses, que probablement s’han de posar en relació amb una
primera fase d’ús de la necròpoli que pot datar-se cap al final del
segle II dC. Es tracta d’una gerra, Gr. I Urceus, amb característiques morfològiques pròpies dels segles I i II dC com són el cos
140
globular amb panxa alta i la vora motllurada amb graó intern per
a tapadora (fig. IV.207, La Boatella 0/16 i 0/48); i d’un morter
de la forma Dramont D2 (fig. IV.207, La Boatella 0/49) (fig.
IV.208). Aquest presenta una ala pendent amb bec vessador i
sorprèn per les seues reduïdes dimensions. La seua pasta és de
color beix clar, molt poc depurada amb grans desgreixants de
quars blanc, possibles pedres d’origen volcànic de color gris,
altres roges que recorden a les “chamotas” de la zona adriàtica,
i desgreixants més fins i brillants de color negre. Aquest morter
és l’únic exemplar complet de Dramont D2 aparegut a la ciutat
de Valentia i hem de associar-lo amb un origen lacial i per tant
amb un producte importat.
Destaca, a més, un conjunt de tres peces de ceràmica comuna
que presentaven una referència d’ubicació (fig. IV.209). En una
etiqueta de l’època de Llorca es pot llegir: “En Gil 1962. Ajuares
tumba triple”. Tot i que escassa, és l´única notícia que tenim per a
aquest conjunt ceràmic i, vista l’escassa informació de la resta de
la peces procedents de les primeres campanyes d’excavació de La
Boatella, és realment molt. L’aixovar es compon de tres recipients
de ceràmica comuna: el primer una gerra de la forma Gr. I Urceus,
del mateix tipus majoritari a La Boatella amb panxa baixa, coll
ample i vora arrodonida que datem al segle III dC (fig. IV.209,
Soriano 1989: 402, 1); el segon una ampolla Gr. II Lagoena (fig.
IV.209, Soriano 1989: 404, 2), possiblement d’imitació de la forma Salomonson X de TSA C; aquest exemplar presenta una decoració de punts o gotes d’engalba blanca al coll, en la part superior
de la motllura i junt a les anses; i la tercera peça és un bol de perfil
simple amb peu i vora arrodonida identificat com a forma Gr. III
Calix (fig. IV.209, La Boatella, sense núm.).
Tomba IX (3 Itacal UUEE 1662, 1663, 1664, 1665)
(Fig. IV.210; Annex 1, quadre 39)
En aquesta tomba que s’ha interpretat com una de les primeres de la necròpoli de La Boatella (López i Sanchis 2001: 26),
aparegueren dues peces ceràmiques suposadament africanes de
cuina disposades als peus de l’esquelet masculí.
Al costat del peu dret es localitzà un tupí de la forma Hayes
131 de producció africana. Junt al peu esquerre es trobà, segons
els arqueòlegs que l’excavaren, una cassola de la forma Òstia III,
267. Després d’observar el perfil que s’intueix a la fotografia del
moment d’excavació, pensem que probablement es tracta d’una
copa de ceràmica de parets fines de la forma Rubielos de Mora 2.1.
[page-n-156--data::data]
La Boatella: excavacions antigues
Fig. IV.207. Dibuixos del material ceràmic, possiblement aixovars, procedent de les excavacions antigues de la necròpoli de La Boatella.
141
[page-n-157--data::data]
Tot i que aquestes peces no han pogut ser localitzades,
creiem convenient incloure-les a l’estudi ja que potser es tracta
d’un exemple de la primera fase d’ús de la necròpoli. A més,
aquesta excavació conté l’única tomba amb context estratigràfic
de La Boatella que presenta aixovar ceràmic, ja que l’altra excavació amb estratigrafia fiable, que tractarem a continuació, es
troba al carrer Sant Vicent.
Fig. IV.208. Morter de la forma Dramont D2 procedent de les
excavacions antigues de la necròpoli de La Boatella (fotografia
A. Franco).
La Boatella: excavacions antigues
Ustrinum (1 Selvic UUEE 1064, 1064-1071, 1071 i 1073)
(Fig. IV.211; quadre IV.22; Annex 1, quadre 40)
En un primer moment, estudiàrem el material dels nivells de
rebliment que formaven l’ustrinum separadament per a intentar
veure si hi havia diferències cronològiques. Tanmateix, és homogeni i data de la segona meitat del segle II dC, de manera que
ací l’estudiarem conjuntament (fig. IV.212).
Entre la vaixella fina és majoritària, i quasi exclusiva, la TSH
amb plats de les formes 15/17 (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.2), copes
de les formes 27 i 37, un bol de la forma 41 (fig. IV.212, 1 Selvic
1073.4) i una gerra de la forma 1 (fig. IV.212, 1 Selvic 10641071.3). La qualitat de les pastes i el vernís d’aquestes peces no
és la de les primeres fases de producció de Tritium Magallum, ja
que les parets han començat a exvasar-se i els recipients s’allunyen
dels prototips clàssics. Cal destacar l’aparició de tres segells de
terrissers, AGILIANI (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.3), OF C[--]
SCA (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.1) i OF [--] (fig. IV.212, 1 Selvic
1071.1). A més, una altra dada a tenir en compte és l’absència de
copes de la forma 8. Sorprèn l’escassíssima quantitat de TSA A
de la qual es documentà únicament algun fragment informe. Les
ceràmiques de parets fines són exclusivament copes de la forma
Rubielos de Mora 2.1, tant de la producció en pasta beix i tova,
com de la de major qualitat, grisa compacta i fina amb engalba beix
i grisa (fig. IV.212, 1 Selvic 1071.2 i 3). Les llànties no són massa
abundants, i en destaquen dos exemplars de la forma Dressel 20,
Quadre IV.22. Percentatges de la ceràmica procedent de l’ustrinum
del carrer Sant Vicent amb Gravador Selma.
Produccions
Fig. IV.209. Dibuixos del material ceràmic, possiblement aixovar
d’una tomba triple localitzada al carrer En Gil l’any 1962, procedent
de les excavacions antigues de la necròpoli de La Boatella.
Fig. IV.210. Aixovar ceràmic de la tomba IX de l’excavació del
carrer Itàlica amb Calatrava (López i Sanchis 2001).
142
Àmfora
C. africana de cuina
C. comuna oxidant
C. oxidant de cuina
C. reductora de cuina
C. engalba roja pomp.
Llànties
Parets fines
TSA A
TSH
1064
7
1
1
5
1064/
1071
1071
1073
3
1
1
2
6
3
9
2
4
1
2
2
1
6
1
3
6
4
1
3
3
1
5
Total
%
1
15
17
1
15
1
6
6
2
20
1,2 %
17,9 %
20,2 %
1,2 %
17,9 %
1,2 %
7,1 %
7,1 %
2,4 %
23,8 %
Fig. IV.211. Percentatges de la ceràmica procedent de l’ustrinum
del carrer Sant Vicent amb Gravador Selma.
[page-n-158--data::data]
1 SELVIC 1064-1071
1 SELVIC 1071
1 SELVIC 1073
Fig. IV.212. Ceràmiques dels diferents nivells de l’ustrinum de l’excavació del carrer Sant Vicent amb Gravador Selma.
una de les quals decorada amb figura femenina amb túnica que
toca un instrument musical (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.5). A més,
hi ha un fragment de llàntia de canal.
La ceràmica de cuina itàlica està representada per una font
d’engalba roja pompeiana clarament residual. Més abundant és
la ceràmica africana de cuina que presenta, sobretot, tapadores
de la forma Òstia III, 332 i Òstia I, 261, i en menor mesura,
cassoles de la forma Hayes 23A (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.6) i
B, Òstia III, 267, Hayes 199 (fig. IV.212, 1 Selvic 1064-1071.2)
i fonts del tipus Hayes 181.
La ceràmica regional reductora de cuina està representada
per les formes estandarditzades definides per Reynolds (1993:
95) i es documenten, sobretot, la cassola del tipus ERW 1.1 (fig.
IV.212, 1 Selvic 1071.4), les olles de les formes ERW 1.3, ERW
1.2 (fig. IV.212, 1 Selvic 1064-1071.1) i l’olleta ERW 1.4, a més
de la gerra del tipus ERW 1.8.
La ceràmica comuna de cocció oxidant no és tan abundant com
en altres contextos. S’hi troben les formes de gerra Gr. I Urceus,
amb graó intern per a tapadora (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.7) i amb
vora motllurada i, en una ocasió una doble ansa decorativa (fig.
143
[page-n-159--data::data]
IV.212, 1 Selvic 1064-1071.4); les ampolles del tipus Gr. II Lagoena, amb vora triangular i arrodonida; les copes de la forma Gr.
III Calix, amb perfil en S i ala; els plats grans o fruiters del tipus
Gr. IV.1 Paropsis, amb vora reentrant i en ala (fig. IV.212, 1 Selvic 1071.5); els gibrells del tipus Gr. VII Pelvis, amb coll estret i
ala horitzontal (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.8). A més de les formes
clàssiques, en destaca un fragment d’arula, del qual se’n conserva,
únicament, el pulvini superior dret (fig. IV.212, 1 Selvic 1073.9).
Entre les àmfores apareixen molt pocs fragments, sobretot
d’àmfora hispànica Dressel 2/4 de producció tarraconense.
A més, es documentaren restes de fauna i malacofauna, majoritàriament caragols, algun fragment de vidre i diversos claus
de ferro. A tot açò, se li han d’afegir alguns fragments d’ossos
humans visiblement calcinats.
Les peces evolucionades de TSH sense la forma 8, les formes
de ceràmica africana de cuina del final de segle II i l’aparició de
copes de ceràmiques de parets fines de la forma Rubielos 2.1 ens
porten a datar l’estrat en la segona meitat del segle II dC, probablement entre el 160 i el 190 dC, malgrat l’escassesa de TSA A.
IV.12.4. conclusions
Per concloure, podem dir que l’estudi de la ceràmica aporta dades cronològiques interessants sobre l’inici de la utilització i
l’evolució de La Boatella.
A prop de la Via Augusta, que seguia el carrer Sant Vicent,
cap al segle II dC hi havia una necròpoli on convivien la incineració i la inhumació. Cap al final d’aquest segle i principi
del segle III dC es començà també a ocupar una zona situada
una mica més a l’oest. Durant aquesta època la necròpoli estaria formada per unes poques tombes, si considerem el reduït
nombre de ceràmiques aparegudes. En el transcurs del segle III
dC la utilització d’aquesta zona augmentà fins que esdevingué
una gran àrea cementirial que s’estenia cap a l’oest de la via: el
cementeri de La Boatella o Meridional de Valentia (Albiach i
Soriano 1996: 121). Al mateix temps, la zona adjacent al carrer
Sant Vicent es deixà d’utilitzar. Aquesta nova necròpoli, probablement acollí els enterraments per l’esgotament de les antigues zones de necròpoli, com la necròpoli Occidental i la del
carrer Sant Vicent, que ja estaven saturades i que caurien en
desús en la mateixa època que començà a utilitzar-se la zona
de La Boatella (Machancoses 2015: 674). De fet, sembla que
els últims soterraments de la necròpoli Occidental i els primers
de La Boatella, testimoniats per la tomba amb aixovar de 3 Itacal, són coetanis. Aquesta pertany a la primera fase d’ús de La
Boatella, en la qual es documenten algunes incineracions junt a
inhumacions per a passar seguidament a un ús exclusiu del segon tipus de soterrament. Tot i que és molt gran en extensió i en
nombre de tombes, la necròpoli de La Boatella presenta poc de
material ceràmic de les produccions estudiades en aquest treball. Aquest fet no la fa menys interessant, ja que gràcies a l’estudi
del material s’ha pogut establir una primera fase d’utilització
funerària de la zona al voltant de l’època tardo-antonina o, més
probablement, dels Severs.
144
Pel que fa a les produccions, exceptuant la ceràmica comuna ja estudiada, es documenten diferents peces de TSA A però
cap recipient produït en TSA C ni D. Açò pot respondre a una
disminució en l’ús de la vaixella fina en l’aixovar funerari, ja
documentada amb anterioritat a partir del final del segle III dC
(González Villaescusa 2001: 143), quan els aixovars, encara
que escassos, es redueixen a recipients tancats de ceràmica comuna dels quals tenim bons exemples procedents de les primeres excavacions de La Boatella.
La reducció dràstica dels aixovars dificulta la datació de les
tombes i caldrà considerar altres paràmetres com orientació, tipologia de les tombes o topografia de la necròpoli per a intentar
extraure dades cronològiques. Tanmateix, altres materials que
ajuden a la datació general de la necròpoli són els vidres i les
àmfores procedents tant de les excavacions antigues com de les
excavacions del PAI Mercat (Martínez Pérez 2020). Les peces
de vidre són majoritàriament ungüentaris dels tipus Isings 92 i
103, ampolles dels tipus Isings 51 i 99, o vasos dels tipus Isings
96 i 102, que tenen una cronologia dels segles III i IV dC (Ramón 2015: 17). Es documenten també una sèrie de peces de
vidre datades entre els segles IV i VI dC com són les copes de
peu alt i el plat poc profund de la forma Isings 116 (Soriano
1989: 407).
Pel que fa a les àmfores, hi ha exemplars reutilitzats de cronologia altimperial com les àmfores de les formes Lamboglia 2
i Dressel 2/4, però, sobretot hi ha àmfores dels tipus Keay XIX
i XXIII en totes les seues variants cronològicament produïdes
entre el segle III i mitjan del V dC (Fernández Izquierdo 1984:
25; Pascual i Ribera 2000: 566). També del segle IV deu ser un
sarcòfag de gres procedent de les excavacions antigues (Ribera
1983: 38).
A la necròpoli de La Boatella s’ha documentat una lauda
sepulcralis en mosaic que es data entre el final del segle IV i
el principi del VI dC i, per tant, seria una de les troballes més
tardanes de la necròpoli (Martínez Pérez 2020: 231). A més, cal
destacar que aquest tipus de monuments s’associa sempre a edificis funeraris cristians, cosa que indicaria que com a mínim en
el moment final d’ús el cementeri acolliria també inhumacions
cristianes (Ribera 1996: 96).
Pel que fa al moment final d’ús d’aquesta necròpoli, se n’ix
de llarg dels límits cronològics d’aquest treball, si bé podem
precisar que les últimes peces de ceràmica comuna documentades entre els escassos aixovars de La Boatella daten de la segona meitat del segle III i IV dC.
La disminució de l’aixovar a partir del segle III dC és una
realitat documentada en altres necròpolis de l’època, cosa que
es relaciona amb l’extensió en un primer moment de les religions orientals i en un segon moment del cristianisme (González Villaescusa 2001: 143). Per a concretar la cronologia final
de la necròpoli cal recórrer a l’estudi dels escassos recipients
de vidre i la lauda sepulcral. Aquestes evidències indiquen una
cronologia entre el IV i el VI dC per al moment final d’ús de la
necròpoli (Martínez Pérez 2020).
[page-n-160--data::data]
V
Ceràmiques de la ciutat de Valentia
V.1. ÈPOCA REPUBLICANA
Per a establir el tipus de ceràmiques comunes i de cuina usades
en l’època republicana s’ha estudiat el material procedent de
quatre excavacions que corresponen a diferents campanyes a la
plaça de l’Almoina, el carrer de Roc Chabàs, el carrer Sabaters/
plaça de Cisneros i necròpoli occidental en les intervencions al
carrer Cañete. El material ceràmic procedeix majoritàriament
de nivells de rebliment d’estructures negatives, tant fosses com
pous, als quals amortitzaven. Estratigràficament, aquestes estructures afecten nivells estèrils naturals sobre els quals es construïren pous com els de l’excavació de Roc Chabàs, les fosses
amb funcionalitat diversa com les trobades a les excavacions de
l’Almoina i Sabaters, o fosses per a les inhumacions en el cas de
la necròpoli occidental.
Se’n diferencien tres moments: el primer, que correspon a
l’època fundacional, la primera etapa de vida de la ciutat, quan
es constaten sobretot dipòsits votius rituals amb una funció
religiosa, tant pública com privada, probablement emmarcats
en els ritus fundacionals del començament de la construcció
dels edificis (Merrifield 1987: 48). Aquesta etapa començà en
el mateix instant de la fundació de la ciutat i es perllongà com
a mínim dues dècades, però probablement es podria allargar
fins el canvi de segle. El segon moment es correspon amb els
efectes de la vida d’una ciutat ja establerta, quan es produïren
canvis en algunes de les estructures anteriors com són l’amortització de pous hidràulics i sobretot els soterraments dels primers habitants de la ciutat. Aquest moment es pot datar en
el primer quart del segle I aC i, en ocasions, el denominem
pre-pompeià, és a dir, un moment previ a la destrucció de Valentia per part de l’exèrcit de Pompeu en el marc de la guerra
civil, que s’ha documentat en diversos nivells de la ciutat. El
tercer moment és justament aquest, el moment de la destrucció de la ciutat com a conseqüència de la derrota de les tropes
fidels a Sertori front a l’exèrcit senatorial que comportà el saqueig, la destrucció, l’incendi i l’abandonament pràcticament
total de la ciutat. Aquest moment es manifestà en uns potents
nivells on es barrejaven terra, carbons, restes ceràmiques i, en
ocasions, restes humanes.
V.1.1. ceràmiques d’importació
Ceràmica púnica
La ceràmica púnica està present en els primers nivells d’ocupació de la ciutat relacionats amb la primera fase d’hàbitat encara
que amb escàs volum. En general, es pot dir que la ceràmica
púnica fou produïda en diverses àrees del Mediterrani i que
combinava una tradició fenício-púnica i les influències pròpies
de cada territori (Adroher 2008: 189).
A la ciutat de Valentia es documentaren tres tipus de pasta
que corresponen a les diverses àrees de producció púnica relacionades comercialment amb ella (fig. V.1): una pasta de millor
qualitat procedent de la zona tunisiana, una pasta de qualitat
mitjana procedent, probablement, de la zona de Cartagena i una
de qualitat inferior procedent de la zona púnico-ebusitana.
La pasta de millor qualitat, l’anomenada de classe A (Guerrero
1995: 75), procedeix de la zona de Carthago i presenta un nucli de
color roig amb desgreixants quasi imperceptibles blancs i brillants
molt fins i superfícies ennegrides. Aquesta producció presenta un
marcat influx hel·lenístic, i fins i tot itàlic, sobre una base fenício-púnica amb característiques pròpies de la zona (Bisi 1970).
Des del punt de vista morfològic, les formes ceràmiques
que apareixen són exclusivament les marmites o caccabé i
lopas (fig. V.2).
145
[page-n-161--data::data]
Fig. V.1. Produccions de pasta associades a
les ceràmiques púniques.
─ Caccabé de la forma II.1: correspon a la vora i part de la
paret d’un perfil de la variant antiga que presenta un pronunciat graó intern marcat també a l’exterior i un cos de
paret còncava amb ansa de secció circular sobreelevada
(fig. V.2, 3 Roc 1612.47). Aquesta forma es data a Byrsa
des del segle III aC, fins a la destrucció del 146 aC i a Na
Guardis estan absents en els contexts posteriors a aquesta destrucció entre el 130 i 120 aC (Guerrero 1995: 85).
─ Lopas de la forma II: és un fragment molt petit de vora
de cassola amb llavi motllurat a l’exterior i graó intern,
però les reduïdes dimensions dels fragments conservats
no ens donen més informació (fig. V.2, 3 Roc 1642. 18).
─ Tapadora de la forma VI: amb perfil estilitzat en forma de
campana amb base en pom, parets rectes i vora arrodonida
(fig. V.2, 2 Sabcis 2849.108).
Cal d’associar l’arribada d’aquests productes amb les àmfores
púniques amb les quals devien viatjar com a càrrega secundària.
El segon tipus de pasta documentada inclou les ceràmiques
púniques aparegudes als contexts de la ciutat, de color taronja, amb abundants desgreixants blancs, grisos i brillants. Les
superfícies ataronjades presenten algunes parts ennegrides pel
l’acció del foc en l’exterior i la base i, de vegades, presenten una
engalba beix o castanya a l’interior. Tot i que caldria fer estudis
analítics per determinar la procedència exacta d’aquestes peces,
sembla que podrien ser de la zona de Cartagena. Allí les olles
de producció local presenten característiques molt semblants en
contexts tardo-republicans de la ciutat (Borredá i Cebrián 1993:
208; Ramallo et alii 2013). Pel que fa al repertori tipològic, apareixen sobretot olles i alguna tapadores.
─ Olles: majoritàriament, apareixen formes tancades amb
perfils senzills. No s’ha trobat cap exemplar complet, però
suposem que el seu cos és globular, com deixa intuir l’inici
de la paret conservada, el coll marcat, la vora recta lleugerament exvasada i el llavi arrodonit (fig. V.2, 2 Sabcis
2849.140 i 154). Entre la tipologia clàssica de les formes
púniques no hi ha cap exemplar semblant, però les característiques de la pasta ens fan pensar que es tracta de peces
peninsulars. A Valentia aquesta forma es classificà amb anterioritat en els estrats de destrucció de la ciutat al palau de
Benicarló (López et alii 1994: làm. 39, núm. 4). Un altre
exemplar amb vora arrodonida a l’exterior i coll poc marcat presenta la mateixa pasta que hem considerat peninsular
(fig. V.2, 2 Sabcis 2849.140 i 141).
─ Tapadores: de perfils estilitzats en forma de campana amb
base en forma de pom, parets rectes i vora arrodonida (fig.
V.2, 2 Sabcis 2849.138). Són nombroses i acompanyen la
resta de recipients de cuina amb una funció auxiliar.
El tercer tipus de pasta, probablement de procedència púnico-ebusitana, presenta una pasta marró, porosa, amb abudants desgreixants blancs, grisos i brillants visibles en su146
perfície que s’han identificat com a calcita triturada (Huguet
2013: 300). Aquesta pasta s’ha de relacionar amb la classe
B que Guerrero (1995: 75) identificà a Eivissa. Aquesta producció té un repertori formal reduït que es compon bàsicament d’olles, cassoles i fonts, i en menor mesura gerres, copes, tapadores i plats. En diverses ocasions algun autor s’ha
fet ressò de la manca d’estudis específics i contexts en els
quals apareixen aquestes ceràmiques a la península Ibèrica
(Adroher 2008: 196), potser pel desconeixement i l’errònia identificació de les peces que les converteix en produccions invisibles o inexistents. Aquest és un intent de pal·liar
aquesta desconeixença en el cas de la ciutat de Valentia.
Pel que fa a les formes, apareixen únicament formes obertes
de cassola i algun plat:
─ Cassola de la forma II.1: olla amb cos globular i llavi
motllurat amb graó intern alt, amb anses laterals de secció
arrodonida (fig. V.2, 2 Sabcis 2849.139). Aquesta forma es
documentà a Byrsa des del segle III aC fins a la destrucció
del 146 aC, i en Na Guardis estan absents en els contexts
posteriors a aquesta destrucció entre el 130 i 120 aC (Guerrero 1995: 85). A Valentia havia estat documentada amb
anterioritat als estrats de destrucció de la ciutat al Palau de
Benicarló (López et alii 1994: làm. 39, núm. 2).
─ Cassoles de la forma III.3: les cassoles derivades de les
lopades són també abundants i en trobem de diferents tipus
que presenten, generalment, parets baixes, rectes i exvasades amb vora simple i fons còncaus de la forma III.3 (fig.
V.2, 3 Roc 1612.49 i 75; fig. V.2, 2 Sabcis 2849.160). Una
d’aquestes peces ha estat ja publicada amb anterioritat com
una cassola de la forma Lancel 273 (fig. V.2, 4 Roc 2479.21)
(Ribera 1995: 194). Pel que fa a la seua datació s’emmarca
entre els segles II i I aC (Lancel 1987: 108).
─ Plat: compta amb ala i cos còncau, potser una baking pan
(Guerrero 1995) o una forma AE-20 II 167 (Ramon 1997)
(fig. V.2, 2 Sabcis 2849.142).
L’aparició d’aquestes olles, cassoles i tapadores s’ha de
posar en relació amb la importació d’altres productes, com per
exemple les ceràmiques de parets fines i les àmfores púnico-ebusitanes de vi (Ramon 1995: 665) que donen constància
d’un comerç amb l’illa en els primers moments d’ocupació
de la zona.
Finalment, és interessant destacar com apareixen algunes
formes presents als estrats de destrucció de Carthago el 146
aC, data molt propera a la fundació de Valentia i un referent
pel que fa als contexts de la segona meitat del segle II aC.
Tenim constatada la utilització de ceràmica púnica des de
la fundació de la colònia fins a la destrucció de la ciutat en
les guerres sertorianes, com demostra l’estudi de les ceràmiques tardorepublicanes del Palau de Benicarló (López et alii
1994: 165).
[page-n-162--data::data]
Època republicana
Ceràmica púnica de cuina
Fig. V.2. Tipologia dels recipients de ceràmica púnica documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana (Arxiu SIAM i E. Huguet).
Ceràmica itàlica de cuina
La ceràmica itàlica de cuina és una de les produccions ceràmiques importades més abundants a la ciutat de Valentia. En l’època republicana, com caldria esperar, és la majoritària, però en
l’època imperial és substituïda per la ceràmica africana de cuina, tot i que la itàlica continuà estant present en menors proporcions al principi de l’imperi. Durant l’època republicana, apareix als primers estats d’ocupació de la ciutat i la seua presència
és constant fins als nivells de destrucció de la ciutat per part
de l’exèrcit de Pompeu. Amb la reocupació de la ciutat, ja en
l’època imperial, aquestes ceràmiques continuen detectant-se,
però el seu estudi es farà en l’apartat corresponent a la ceràmica
de cuina importada imperial.
Pel que fa a la procedència, pràcticament totes les peces presenten unes pastes d’un color rogenc, marró o castany
fosc amb abundants desgreixants blancs, brillants i negres
d’origen volcànic, fabric 1 de Peacock (1977: 147) i tipo 1 de
Di Giovanni (1996: 99). Les seues superfícies exteriors presenten sovint traces d’exposició al foc i, en ocasions, també
les vores. Aquesta pasta procedeix de la zona de la Campània
i reiteradament s’ha comprovat que aquesta és la principal
àrea d’importació de ceràmica de cuina a la ciutat. Paulatinament, amb l’avanç dels estudis, sobretot al final del segle
XX, la zona campaniana s’ha revelat com una àrea productiva de ceràmica de cuina destinada a l’exportació (Aguarod
1991; Sánchez Sánchez 1992; Di Giovanni 1996). Entre els
productes més exportats sobresurten per damunt de tots les
fonts d’engalba roja pompeiana, però també d’altres, majoritàriament cassoles, olles i les seues tapadores. Aquesta
producció per a l’exportació està associada al comerç del vi
campanià, que ocasionà l’aparició d’altres productes subsidiaris com són la vaixella fina i la ceràmica de cuina.
A més, es documenten poques peces amb pastes itàliques
d’altres indrets, com la zona etrusca, que es caracteritzen per
contindre feldspat potàssic blanc, mica, quars i fragments rojos
d’òxid de ferro (Aguarod 1991: 37).
Quant a les formes, a la ciutat de Valentia abunden les tapadores i les cassoles, patellae, en les seues diferents variants i, en
menor mesura, els morters i alguna olla (fig. V.3 i V.4).
─ Com-it. 1a: olla de cos globular, coll marcat, vora exvasada
de perfil triangular (fig. V.3, 4 Roc 2479.18). Presenta grafit
incís en la paret del cos que podria ser numèric: IX. Data de
l’època fundacional, ja que es va trobar a la fossa votiva fundacional del carrer Roc Chabàs. Pel que fa a la pasta, no és la
característica de procedència vesuviana majoritària a la ciutat,
sinó una grisa amb desgreixants grisos i marrons de mitjana
mesura i brillants molt fins que són visibles en superfície. Les
superfícies són allisades i de color gris clar i gris fosc. Podria
tractar-se d’una olla de procedència etrusca però manquen estudis analítics que ho confirmen.
─ Com-it. 1b: olla de cos globular, coll marcat i vora ametllada. Aquesta peça procedeix de la fossa votiva fundacional
del carrer Roc Chabàs i no està dibuixada.
─ Olla: olleta de perfil en S, base convexa i cos ovoide, coll
marcat i vora exvasada amb llavi arrodonit (fig. V.3, 2 Sabcis 2572.4). No s’ha pogut associar a cap de les formes
referenciades en les tipologies, tot i que es tracta d’una peça
sencera. Aparegué en un dels estrats de destrucció de la ciutat durant les guerres sertorianes que daten del 75 aC. La
seua pasta és rogenca amb abundants desgreixants blancs i
mica daurada, mentre que les superfícies són roja a l’interior
i negra a l’exterior per l’acció del foc. S’ha classificat com
una peça d’importació itàlica.
─ Com-it. 4a: cassola baixa amb paret còncava i vora bífida
en ala a l’exterior. És una forma poc abundant a la ciutat però
es documentà en els estrats de l’època fundacional i també del
moment de destrucció al 75 aC (fig. V.3, 10 Alm. 60690.15).
─ Com-it. 6c: cassola baixa amb fons pla, parets còncaves i vora bífida (fig. V.3, 3 Roc 1612.48; fig. V.3, 2 Sabcis
2849.106). Entre el repertori formal de cuina itàlica destaca
aquesta patina per ser la més abundant. Estaven destinades
probablement al forn o a les brases, amb grans diàmetres que
147
[page-n-163--data::data]
ronden els 30 cm. En destaca un exemplar procedent de la
gran fossa del carrer Sabaters amb un grafit postcocció en la
paret exterior que mostra dues lletres capitals SO (fig. V.3, 2
Sabcis 2849.105). A Valentia apareix probablement a partir
del 120 aC, o potser abans en el pou votiu fundacional de l’Almoina on apareix una peça amb una lleugera canaleta pràcticament imperceptible a la vora (fig. V.3, 10 Alm. 60690.14),
i està present també als nivells de destrucció del 75 aC (fig.
V.3, 2 Sabcis 2945.13). La seua utilització continuà com
testimonia la troballa en el pou l’Asklepieion de l’Almoina que data de l’època d’August (fig. V.3, 8 Alm. 60358.4).
Es documentà, entre altres llocs, al Cormulló dels Moros
(Albocàsser, La Plana Baixa) (Arasa 2001: 237).
─ Com-it. 6d: cassola baixa amb fons pla, parets còncaves
i vora amb ala i petita canaleta al llavi (fig. V.3, 10 Alm.
90960.12; fig. V.3, 3 Roc 1642.6; fig. V.3, 4 Roc 2479.9 i
10). Pel que fa a les dimensions, sembla que aquestes fonts
tindrien un gran format ja que presenten diàmetres al voltant
de 25-26 cm. Tot i no ser massa abundant, està present en els
estrats fundacionals i també en els postfundacionals, però no
apareix en els nivells anteriors a la destrucció pompeiana.
Sembla que aquesta forma va ser un dels primers plats de
vora bífida que es produïren (Aguarod 1991: 89), i probablement no deu perdurar més enllà del segle II aC.
─ Com-it. 6e: cassola de perfil senzill amb parets baixes,
rectes o lleugerament còncaves i exvasades. El fons pot ser
pla o bombat i presenta la vora arrodonida. Tot i les diferències entre les peces estudiades, destaquen les correspondències pel que fa a les mesures ja que presenten diàmetres
de vora al voltant dels 21 cm, diàmetres de base al voltant
dels 19 cm i una altura al voltant de 4 cm (fig. V.4, 4 Roc
2479.11, 12 i 13). Aquesta forma aparegué únicament en els
contexts fundacionals i no és massa abundant. Al Mediterrani s’ha datat entre el segle II i el primer quart de l’I aC.
─ Com-it. 6g: cassola baixa amb fons pla, parets rectes i exvasades i vora de secció triangular (fig. V.4, 3 Roc 1642.19).
És una forma poc abundant a la ciutat de Valentia i en destaca l’aplicació d’anses laterals de secció quadrangular per
a permetre subjectar bé el recipient calent (fig. V.4, 3 Roc
1612.58 i 59). Aquestes cassoles o fonts presenten gran varietat pel que fa a les dimensions: els exemplars més grans
oscil·len entre els 50 i els 60 cm mentre que els més xicotets
ho fan entre els 25 i 30 cm. Un dels exemplars presenta un
esgrafiat en la part exterior de la paret, probablement dues
lletres: A, o V invertida, i R (fig. V.4, 10 Alm. 90960.13).
Apareixen en els estrats fundacionals i, sobretot, en els
d’amortització dels pous del carrer Roc Chabàs reblits amb
material també de l’època fundacional. Com la cassola de la
forma Com-it. 6g, al Mediterrani s’han datat entre el segle II
i el primer quart de l’I aC.
─ Forma 2210: cassola profunda amb vora exvasada i ala
horitzontal (Di Giovanni 1996: 87). Només s’ha trobat un
exemplar de petit format a la ciutat de Valentia (fig. V.4, 3
Roc 1612.60), però probablement es tracta d’una cassola del
tipus 2213 que, en ocasions, presenta anses en forma de U o
mitja lluna al cos, com la que s’ha documentat a la mateixa
unitat (fig. V.4, 3 Roc 1612.79) i que podria ser de la mateixa
peça. Es trobà al pou circular del carrer Roc Chabàs datat en
el primer quart del segle I aC.
148
─ Com-it. 7a: tapadora de parets molt exvasades amb base
anular i vora arrodonida (fig. V.4, 10 Alm. 60690.18; fig.
V.4, 3 Roc 1642.7; fig. V.4, 2 Sabcis 2849.107). Aquesta
variant és la més abundant entre les tapadores i destaca pels
seus grans formats que s’han de posar en relació amb els
recipients als quals cobrien. N’hi ha un exemplar amb esgrafiat postcocció en la part exterior de la paret amb dos
signes interpretats com a numerals: IV, però que podrien
també ser lletres. Pel que fa a la cronologia, apareix durant
tota l’època republicana.
-Com-it. 7b: tapadora de parets molt exvasades quasi rectes
i vora arrodonida (fig. V.4, 3 Roc 1612.52, 53, 54 i 55). Tot i
que de vegades no es veu una diferenciació clara amb la forma Com-it. 7a, sembla que apareixen als estrats del primer
quart del segle I aC.
─ Com-it. 7e: tapadora en forma de campana amb pom de
botó. Solament s’ha trobat un xicotet fragment d’aquesta
peça, i per això la classificació s’ha d’agafar amb reserves.
Procedeix de la gran fossa del carrer Sabaters datada en època postfundacional.
─ Com-it. 7f: tapadora de forma molt arrodonida amb pom
de botó. Procedeix de la mateixa fossa que l’anterior i com
ella s’ha d’agafar amb reserves.
─ Com-it. 8e: morter de vora de secció triangular que s’ha
trobat en un nivell de rebliment del pou quadrangular de
pedra del carrer Roc Chabàs datat en el primer quart del
segle I aC.
─ Com-it. 8f: morter amb vora de secció quadrangular amb
banda exterior còncava, perfil del cos arrodonit i base plana (fig. V.4, 3 Roc 1612.51). Els exemplars documentats a
Valentia no conserven el bec, però sí la decoració en forma
de digitacions (fig. V.4, 3 Roc 1612.50 i 73). Tots presenten
un diàmetre molt semblant entre el 27 i els 29 cm. Els tres
exemplars procedeixen del pou circular del carrer Roc Chabàs datat en el primer quart del segle I aC. Com a paral·lel
pròxim es pot citar l’aparegut al Cormulló dels Moros (Albocàsser, Castelló) (Arasa 1994: 147; Arasa 2001: 157); i
altres dos exemplars a la Torre d’Onda (Borriana) i el Tossal
(Nules) (Arasa 2001: 113 i 127).
Dins de la ceràmica itàlica de cuina, sempre es fa un apartat específic per a les ceràmiques d’engalba roja pompeiana.
Aquestes produccions atreien l’interés dels investigadors ja al
principi del segle XX en els campaments del limes germànic
(Ritterling 1901; Loeschcke 1909), on la quantitat i les dimensions d’aquests productes feren que s’incorporaren als materials
estudiats. Es tracta de grans fonts de perfil senzill amb base
plana, parets còncaves molt baixes i una densa i gruixuda engalba de color roig al seu interior. D’aquesta engalba prové la
denominació que actualment utilitzem els arqueòlegs per a definir-la, nom que fou encunyat per Loeschcke precisament en
els campaments germànics. Pucci (1975: 368-371) les identificà
amb allò que els antics anomenaven cumanae testae i que, probablement, actuava com a nom genèric per a tota la producció
de cassoles de la badia de Cumas a la Campània. Servien per a
fer guisats especials amb peix, verdura, ous o una mica de brou
que s’anomenaven patinae (Gómez 1995: 34). En un principi,
el terme patinae definia un tipus de plat però amb el temps el
recipient que s’utilitzava en la seua confecció assumí el mateix
nom que la recepta.
[page-n-164--data::data]
Època republicana
Ceràmica itàlica de cuina
Fig. V.3. Ceràmica itàlica de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana: olles i cassoles (Arxiu SIAM i E. Huguet).
149
[page-n-165--data::data]
Època republicana
Ceràmica itàlica de cuina
Fig. V.4. Ceràmica itàlica de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana: cassoles, morters i tapadores (Arxiu
SIAM i E. Huguet).
150
[page-n-166--data::data]
Per a l’època republicana solament s’ha documentat una forma de font de ceràmica d’engalba roja pompeiana.
─ R-pomp. 1: font amb fons pla, parets còncaves i vora
engrossida a l’exterior de secció ametllada tendent a triangular (fig. V.5, 3 Roc 1580.10 i 11). Cap dels dos exemplars de Valentia conserva la base, però la densa engalba
interior resulta inconfusible. Pel que fa a l’origen i datació, és clarament vesuvià i es documentà en els estrats
previs a la destrucció pompeiana, cosa que concorda amb
el moment que es generalitza l’ús d’aquests recipients
(Huguet 2013: 311). Crida l’atenció el fet que aparegueren
en els estrats de rebliment del pou quadrat construït amb
pedra del carrer Roc Chabàs, ja que podria indicar que la
seua amortització és lleugerament posterior a la del pou
circular on no se n’ha trobat cap.
A la ciutat de Valentia, ja s’havien identificat recipients de
ceràmica d’engalba roja pompeiana en els estrats de destrucció de la ciutat del 75 aC a l’excavació del Palau de Benicarló
(López et alii 1994: 163).
Ceràmica comuna itàlica
Aquest tipus de recipients no foren exportats massivament com
en el cas de ceràmica d’engalba roja pompeiana o fins i tot la
ceràmica de cuina itàlica (Huguet 2013: 312). Tanmateix, l’aparició d’alguna forma a la ciutat de Valentia testimonia un comerç encara que fóra esporàdic d’aquestes peces.
─ Forma 1120: bací de boca ampla, amb coll lleugerament marcat i vora de tendència triangular (fig. V.5, 3 Roc
1612.80). Probablement és un recipient obert del tipus bací,
gibrell o pelvis que viatjà com a càrrega secundària des de la
zona de la Campània. És un recipient que, clarament no va
al foc, no en presenta traces, i probablement tenia funcions
de contenidor per a emmagatzemar o altres dedicades a la
preparació d’aliments en fred.
Ceràmica de pasta clara recent
Tot i que no és una de les produccions majoritàries de ceràmica
comuna de l’època republicana a la ciutat de Valentia, està present durant el seu període inicial i fins la destrucció de la ciutat.
Recipients de pasta clara recent apareixen sobretot en conjunts
dels primers moments d’ocupació de la ciutat com són la fossa
votiva del carrer Roc Chabàs, la gran fossa del carrer Sabaters/
plaça de Cisneros i també en època republicana recent, en una
de les tombes de la necròpoli occidental datada en el primer
quart del segle I aC.
La ceràmica comuna clara recent és una producció calcària, de pasta de color groguenc, en ocasions rosat, depurada,
dura i poc elàstica, cuita a altes temperatures (fig. V.6). En
general és una pasta de bona factura, com també ho són les
formes acurades i ben treballades que destaquen pel color de
la resta de la ceràmica comuna de la ciutat. Procedeix de la
península Itàlica i es troba sempre acompanyant les àmfores
itàliques i la vaixella campaniana (Lattara 1993: 222). Aquesta producció és una constant en els campaments romans de
l’època republicana, com demostra l’aparició entre altres als
jaciments extremenys de Valdetorres i La Loba (Heras 2015:
723). La seua producció data del II aC fins a l’I dC, i majoritàriament són formes tancades, gerres, ampolles i alfàbies,
però també morters i plats.
A la ciutat de Valentia no s’havia identificat fins al moment
aquest tipus de ceràmica. Hem pogut documentar un total de set
individus de diferents formes (fig. V.7):
─ Cl-rec. 1: gerra de base plana amb cos arrodonit, coll alt
poc marcat i vores exvasades de secció triangular (fig. V.7,
2 Sabcis 2849.144). Data de l’època republicana, però com
que no hi ha cap tipus concret no s’hi pot precisar més.
─ Cl-rec. 2a: gerra de cos ample amb parets altes i base plana. El muscle de la peça es troba marcat tant a interior com a
l’exterior i l’ample coll convex acaba en una vora exvasada
i arrodonida a l’exterior (fig. V.7, 3 Cañ 1435.0/611). Únicament té un ansa de secció en forma de cinta que naix a
la vora i finalitza en el muscle. La cronologia general per
aquesta forma és el segle I aC, però la peculiaritat de la
ciutat de Valentia fa que puguem concretar l’ús d’aquesta
peça en el primer quart del segle I aC. Aquesta gran gerra
formava part de l’aixovar ceràmic d’una tomba republicana
de la necròpoli occidental. Presenta un esgrafiat postcocció amb lletres capitals interpretades com a SA[-]E. Podria
tractar-se d’un tria nomina però la peça està trencada i no
es pot afirmar.
─ Cl-rec. 3m: gerra amb base plana, cos fusiforme que s’estreny al coll i vora de diàmetre mitjà de secció quadrangular
i una sola ansa (fig. V.7, 4 Roc 2479.9 i fig. V.7, 2 Sabcis
2849.143). Aquestes gerres es daten des del moment fundacional, però probablement continuarien en ús fins a la destrucció del 75 aC.
─ Cl-rec. 15: tapadora amb perfil senzill, vora arrodonida
i pom (fig. V.7, 2 Sabcis 2849.110). Al jaciment de Lattes
es documentaren tapadores de l’època imperial (Lattara
1993: 239), però la que ací presentem procedeix de la gran
fossa postfundacional del carrer Sabaters, de l’època republicana.
─ Cl-rec. 17: morter baix i ample amb vora de secció triangular (fig. V.7, 2 Sabcis 2849.145 i 145 bis). Els dos exemplars pertanyen al mateix tipus no recollit entre els exemplars de Lattara (1993: 240). Tanmateix, com la tapadora
anterior, procedeixen de la gran fossa postfundacional del
carrer Sabaters i, per tant, els hem de datar entre l’últim
quart del segle II aC i el primer de l’I aC.
Aquestes peces produïdes en la península Itàlica arribaren a
Valentia per via marítima junt a altres productes de consum quotidià. Segons hem assenyalat, com en el cas de les ceràmiques
púnico-ebusitanes, probablement fóra el comerç del vi itàlic el
que va permetre aquest comerç secundari.
Com ja hem esmentat amb anterioritat, sembla ser una de les
importacions itàliques que acompanyen els soldats romans per
Hispània, sobretot les gerres, probablement relacionades amb el
consum del vi.
Ceràmica grisa emporitana
Les ceràmiques tradicionalment anomenades grises de la costa
catalana o grisa emporitana (Almagro 1953; Nolla 1977; Aranegui 1987; Barberà, Nolla i Mata 1993) estan presents a la ciutat
de Valentia en els estrats republicans. Aranegui estudià específicament les gerretes que tingueren gran èxit al final de l’època
republicana (Aranegui 1987: 87-97). Estudis més recents han
sintetitzat la producció i han fet incidència sobre la inclusió d’altres ceràmiques a dins d’aquest grup (Casas i Nolla 2012: 639).
151
[page-n-167--data::data]
Època republicana. Ceràmica engalba roja pomp.
Època republicana. Ceràmica comuna itàlica
Fig. V.5. Ceràmica d’engalba roja pompeiana i comuna itàlica
documentades a la ciutat de Valentia en l’època republicana.
Fig. V.6. Esgrafiat SA-E sobre una gerra de ceràmica de pasta
clara recent.
Els exemplars d’aquesta producció trobats a la ciutat de Valentia es caracteritzen per una pasta dura i depurada de colors
foscos, grisa o negra, amb punts fins i brillants. Pel moment no
s’hi ha trobat cap exemplar de pasta oxidant. Les formes que
s’hi ha pogut individualitzar són (fig. V.8):
─ Forma 7: botija amb dos becs, un per vessar i l’altre per
a l’entrada d’aire que pogué aparèixer com a imitació dels
askoi grecs (Casas i Nolla 2012: 645). A Empúries s’ha datat al voltant de l’any 100 aC. A Valentia aparegué un únic
exemplar a la fossa del carrer Sabaters datada en un moment
postfundacional, entre el 130 i el 100 aC. És una forma poc
abundant en general i, en particular, a València es coneix
aquest unicum que malauradament està incomplet.
─ A-I: plat profund amb parets altes i vora reentrant. És una
forma que tingué gran èxit entre els segles III i la primera meitat del II aC. A Valentia aparegué en la gran fossa
postfundacional de l’excavació del carrer Sabaters i en els
rebliments del pou circular del carrer Roc Chabàs de l’època
prèvia a la destrucció de la ciutat. Per tant, a València es data
entre el 130 i el 80 aC (fig. V.8, 2 Sabcis 2849.173).
─ B: plateret de dimensions reduïdes amb parets còncaves i vora reentrant que li confereix un perfil arrodonit
(fig. V.8, 2 Sabcis 2849.172). Tot i que és més abundant
152
al segle III aC, podria arribar fins el I aC. A Valentia s’ha
identificat a la gran fossa postfundacional de la intervenció del carrer Sabaters i als estrats de rebliment del pou
circular del carrer Roc Chabàs.
─ C-IV: plat de parets baixes i vora en ala desenvolupada
que imita els plats de la forma Lamb. 36 de ceràmica de
vernís negre (Casas i Nolla 2012: 641). Tot i que és freqüent
en els contexts indígenes, a la ciutat de Valentia s’ha trobat
únicament un exemplar procedent de la gran fossa de l’excavació del carrer Sabaters (fig. V.8, 2 Sabcis 2849.174). Pel
que fa a la cronologia general de la peça, se situa entre la
segona meitat del segle II aC i la primera de l’I aC, però a
Valentia sols s’ha identificat en època postfundacional.
─ D-III: gobelet o vas amb una sola ansa, anomenat durant molt de temps “jarritas troncocónicas” (Aranegui
1987: 87-97). És sense cap mena de dubte la forma més
abundant i més ben representada d’aquesta producció que
es començà a fabricar a partir del segle IV i perdurà fins
a l’I aC. Aquestes formes tingueren una ampla difusió
al Mediterrani occidental. A Valentia s’han documentat
aquest tipus de vasets des dels nivells fundacionals (fig.
V.8, 4 Roc 2479.6) fins als nivells previs a la destrucció
de la ciutat l’any 75 aC (fig. V.8, 2 Sabcis 2849.171).
Cal destacar un individu complet procedent d’una de les
tombes de l’època fundacional de la necròpoli occidental que amb la resta de l’aixovar, una olla de ceràmica
reductora de cuina, un plat de la forma Lamboglia 28 de
ceràmica de vernís negre i un gobelet de la forma Mayet
II de ceràmica de parets fines, acompanyava la difunta en
el seu viatge cap al més enllà, per a facilitar el trànsit cap
a l’altra vida (fig. V.8, 3 Cañ 1385.0/592).
Ceràmica comuna i de cuina importada d’origen indeterminat
Hi ha alguns recipients que responen a pastes diferents de les
autòctones i que no s’han pogut classificar en cap dels grups coneguts. Per tant, en aquest apartat estudiarem els recipients que
probablement són d’importació, no sabem si de llarga o mitjana
distància, d’origen desconegut (fig. V.9).
─ Com-it 4a: és una cassola que respon a la tipologia establerta per a les patellae itàliques, però la seua pasta és de color rosa ataronjada molt sorrenca amb desgreixants grossos
brillants i rojos (fig. V.9, 10 Alm 60690.16).
─ Com-it. 7a: com la cassola anterior, és una tapadora similar a les itàliques, però la seua pasta és de color rosa ataronjada molt sorrenca amb desgreixants grossos brillants i rojos
(fig. V.9, 10 Alm 60690.17).
─ Com-it. 8: morter de vora vertical i petita ala amb bec molt
desenvolupat. Al seu interior presenta pedretes no volcàniques de color fosc incrustades (fig. V.9, 10 Alm 60690.27).
Podria ser d’origen adriàtic per la pasta blanquinosa semblant a la de les àmfores Lamboglia 2.
─ Morter: probablement d’origen peninsular, del qual sols
es conserva la base amb peu poc marcat i dues canaletes
exteriors (fig. V.9, 10 Alm 60690.45). La seua pasta és blanquinosa amb abundant quars gris, hematites i esquists.
─ Gerreta: de cos estret i base plana amb dues anses (fig.
V.9, 10 Alm 60690.38). La pasta és de color groguenca o
verdosa amb desgreixants de calç, hematites, minerals de
ferro, quars i làmines d’esquist.
[page-n-168--data::data]
Època republicana
Ceràmica pasta clara recent
Fig. V.7. Ceràmica de pasta clara recent documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana: gerres, morters i tapadores (Arxiu
SIAM i E. Huguet).
153
[page-n-169--data::data]
Època republicana
Ceràmica grisa emporitana
Fig. V.8. Ceràmica grisa emporitana
documentada a la ciutat de Valentia en
l’època republicana (Arxiu SIAM i E.
Huguet).
Època republicana
Ceràmica comuna
importada indet.
Fig. V.9. Ceràmica comuna i de cuina
importada d’origen indeterminat
documentada a la ciutat de Valentia en
l’època republicana (Arxiu SIAM i E.
Huguet).
─ Biberó?: recipient tancat amb cos baix i ample peu anellat
amb ansa en forma de cinta curta en el lateral, vora exvasada i
bec orientat a 45 graus de la vora (fig. V.9, 1 Mis 1626.0/865).
La seua pasta era de tonalitat verdosa o groga amb abundants
desgreixants blancs i brillants probablement d’una producció
importada. El que habitualment s’ha considerat com a biberó té unes dimensions més xicotetes que la peça que ací
presentem. A més, aquesta aparegué en la tomba núm. 85 de
l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia a la necròpoli occidental, on hi havia soterrat un individu adult. Per tant
caldria revisar la identificació com a biberó d’aquestes peces
que potser s’han de relacionar amb el vessament de líquids
utilitzats en rituals com el vi o la llet.
V.1.2. ceràmiques locals i regionals
Ceràmica de cuina reductora
Les produccions de ceràmiques de cuina reductora del període republicà estan estretament lligades a les produccions de
cuina autòctones anteriors, però també apareixen ceràmiques
arrelades en la tradició hel·lenística o mediterrània. Hi ha una
producció de ceràmica reductora de cuina heterogènia tant pel
que fa a les formes com, probablement també, a l’origen. Es
documenten diferents pastes, totes de color negre o gris però
amb nombroses variants en la composició, en la mesura i en el
tractament dels desgreixants (fig. V.10).
154
Quant a la tipologia, la forma majoritària és l’olla. Hi ha una
gran quantitat de formes diferents, entre les quals en destaquen
dos grups: les de tradició ibèrica i les de tradició hel·lenística
o itàlica.
El grup que procedeix de la tradició ibèrica (Oliver 2000:
119; Iborra et alii 2010: 105; Marimon 2010: 275) es pot classificar com olles de perfil en S amb cos globular, coll curt i
marcat, vora exvasada i base còncava-convexa. Aquesta descripció generalista engloba moltes variants d’olla sobretot
pel que fa a la vora i el desenvolupament del coll (fig. V.11).
La pasta és, també, un grup heterogeni de tonalitats negres i
grises, dures i compactes amb desgreixants calcaris blancs de
dimensions mitjanes, i en ocasions altres desgreixants rojos i
grisos mitjans i brillants petits (fig. V.12).
Per a la descripció tipològica d’aquestes peces utilitzarem la
mateixa nomenclatura usada per a les ibèriques (Mata i Bonet
1992: 171), però també en descriurem d’altres inexistents en
aquesta, per tal de completar els buits formals que apareixen en
aquesta fase (fig. V.13 i V.14).
─ Olla amb vora en forma de cap d’ànec: vora motllurada de
secció triangular amb llavi pendent, coll curt i cos pensem
que globular, encara que no hi ha cap exemplar complet (fig.
V.13, 2 Sabcis 2849.155). Tot i que són escasses, se’n trobaren algunes, de filiació clarament ibèrica i probablement
arriben fins a l’època imperial, quan evolucionen cap a la
forma ERW 1.14 com a mínim fins a l’època flàvia.
[page-n-170--data::data]
─ Olla gran de la Classe B 1.1 amb coll curt: cos globular, de
vegades anomenada de perfil en S, amb una altura superior a 20
cm, coll marcat curt (fig. V.13, 10 Alm 60690.38bis), amb vora
exvasada de secció arrodonida i base còncava-convexa. Aquesta forma no és massa abundant, però sí ho és en un format reduït com veurem posteriorment. A València apareix en contexts
fundacionals. Probablement aquestes olles evolucionen cap a
les olles del tipus ERW 1.3 en l’època imperial.
─ Olla mitjana de la Classe B 1.2 amb coll curt, de vegades
anomenada de perfil en S: cos globular amb una altura inferior a 20 cm, coll marcat curt (fig. V.13, 10 Alm 60690.22),
vora exvasada de secció arrodonida (fig. V.13, 2 Sabcis
2572.14), quadrangular o triangular (fig. V.13, 11 Alm
7706.3; fig. V.13, 2 Sabcis 2849.157) i base còncava-convexa; dues línies incises marquen la part superior del cos (fig.
V.13, 3 Roc 1612.70; fig. V.13, 2 Sabcis 2849.161). Aquesta
forma, similar a l’anterior però més petita, és molt abundant
i està identificada en diversos contexts des de l’època fundacional fins a la primera meitat del segle I aC. Probablement
evolucionen cap a la forma ERW 1.4 en l’època imperial.
Un bon exemple seria la peça de l’època republicana trobada a l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que
presenta la superfície brunyida com en els vasos ERW 1.4
imperials (fig. V.14, 1 Mis 1629.0/846).
─ Olla gran de la Classe B 1.1 amb coll llarg: cos globular,
amb una altura superior a 20 cm, coll marcat llarg i diferenciat (fig. V.13, 10 Alm 60690.21), amb vora exvasada de
secció arrodonida o quadrangular (fig. V.13, 3 Roc 1612.82;
fig. V.13, 2 Sabcis 2945.5) i base còncavo-convexa. Aquest
tipus d’olla de gran format és més nombrosa que el tipus
amb coll curt. Està present en els nivells de fundació, prepompeians i també de destrucció de la ciutat. Probablement
van evolucionar, lentament, cap a les olles del tipus ERW
1.2 en l’època imperial.
─ Olla mitjana de la Classe B 1.2 amb coll llarg: cos globular, amb una altura superior a 20 cm, coll marcat llarg i diferenciat, amb vora exvasada de secció arrodonida i base còncavo-convexa (fig. V.14, 10 Alm 60690.19 i 20; fig. V.14, 3
Roc 1612.83 i 84; fig. V.14, 3 Roc 2572.15; fig. V.14, 2 Cañ
1296.0/597; fig. V.14, 3 Cañ 1385.0/613; fig. V.14, 3 Cañ
Fig. V.10. Pastes heterogènies de ceràmica reductora de cuina de
tradició ibèrica.
Fig. V.11. Probable evolució de les formes mitjanes d’olla de ceràmica reductora de cuina (Mata i Bonet 1992 i E. Huguet).
1435.0/608). Com en el format gran, aquesta forma és molt
nombrosa i està present des dels nivells fundacionals fins
als de destrucció. Probablement evolucionen cap a la forma
ERW 1.4 en l’època imperial.
─ Olla semblant a ERW 1.11: cos globular amb parets obliqües i llavi arrodonit a l’exterior lleugerament penjant (fig.
V.14, 11 Alm 7706.2). Tot i que escassa, està present en els
nivells de fundació. S’assembla molt a la forma imperial
ERW 1.11, que podria haver evolucionat des d’aquesta forma de tradició ibèrica.
─ Olla semblant a ERW 1.13: cos globular amb parets
obliqües que s’estrenyen a l’altura del coll curt i marcat;
la vora exvasada té un llavi arrodonit (fig. V.14, 2 Sabcis
2849.158). La seua presència també és escassa i es documenta en nivells fundacionals.
─ Olles amb vores diverses: dos fragments de vora pertanyents a dues olles no han pogut ser classificades. Una amb
vora lleugerament quadrangular, llavi pla i coll curt (fig.
Fig. V.12. Olletes o vasets de ceràmica reductora de cuina: a l’esquerra i al centre de l’època republicana procedents de la necròpoli occidental, i a la dreta procedent de la necròpoli imperial situada al nord del Túria (fotografia A. Franco).
155
[page-n-171--data::data]
Època republicana
Ceràmica reductora de cuina
Fig. V.13. Ceràmica reductora de cuina regional documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana: olles (Arxiu SIAM i E. Huguet).
156
[page-n-172--data::data]
V.14, 2 Sabcis 2572.13), i l’altra amb vora de secció triangular, coll curt i parets inclinades cap a l’interior (fig. V.14,
3 Roc 1612.69). No són abundants i es documenten en els
nivells de la destrucció pompeiana del 75 aC i previs.
─ Tapadora amb ala: amb un perfil acampanat amb vora
arrodonida en ala i agafador en forma de pom (fig. V.14, 11
Alm 7706.4).
─ Tapadora de vora triangular: tapadora de perfil acampanat
amb vora de secció triangular i base en forma de botó (fig.
V.14, 10 Alm 60690.25 i 26).
─ Tapadora recta: parets rectes i vora arrodonida (fig. V.14,
2 Sabcis 2849.162).
─ Cassola: parets baixes exvasades amb vora arrodonida
a l’exterior i canaleta al llavi (fig. V.14, 3 Roc 1642.14).
No sabem com seria la base, ja que no es conserva. És
una forma poc freqüent procedent dels estrats de l’època
sertoriana.
El segon gran grup de ceràmiques reductores de cuina presenta característiques pròpies de la tradició hel·lenística i, en
concret, itàlica. Inclou tant formes com pastes diferents i són un
conjunt poc nombrós. Tot i això, no deixa de ser un grup interessant ja que dos dels tres individus que el conformen es trobaren
formant part de dipòsits rituals.
Les pastes són totes reductores de textura sorrenca i colors entre marró fosc, gris i negre amb desgreixants molt fins
micacis i, en menor mesura, calcaris. Tot i que hem inclòs
aquestes formes en el grup de ceràmiques reductores de cuina
de producció local o regional, cap la possibilitat que siguen
formes importades i no imitacions regionals dels productes
itàlics. Tanmateix, la falta d’analítiques no permet esbrinar
l’origen real d’aquestes peces. Pel que fa a les formes, responen a prototips itàlics (fig. V.15):
─ Com-it. 1a: olla de cos ovoide, amb coll curt marcat i
vora exvasada ametllada o arrodonida a l’exterior. Aparegué situada en posició invertida sota un paviment de la
primera fase constructiva de l’Almoina en la zona que posteriorment acollí el porticat del fòrum (fig. V.15, 5 Alm
20026.91). La seua base, probablement fou eliminada intencionalment. A poca distància es recuperà una altra olla
de característiques semblants. Una altra forma semblant
d’olla procedent de la fossa votiva del carrer Roc Chabàs
ha sigut descrita a l’apartat de ceràmica itàlica de cuina.
Tot i que la pasta varia, responen al tipus ben identificat a
Lattes (França) que correspon a olles de producció itàlica;
malgrat tot, no descartem que puguen ser una imitació de
les formes itàliques de procedència regional.
─ Olla: cos globular amb coll marcat, vora exvasada i llavi arrodonit (fig. V.15, 5 Alm 20023.1). La part inferior no
presentava base i a la part baixa del cos tenia abundants estries de tornejat produïdes en el moment de l’elaboració de
la peça. Es trobà en posició invertida sota un paviment de la
primera fase constructiva de l’Almoina en la zona que posteriorment acollí el porticat del fòrum. A pocs metres aparegué l’olla descrita anteriorment, i la troballa fou interpretada
com una deposició votiva emmarcada en el ritual d’inici de
les construccions.
─ Braser: s’ha identificat un únic individu molt fragmentat de vora corbada amb mamelló o revora quadrangular
orientada a l’interior, que s’ha interpretat com un dels peus
per a recolzar els recipients (fig. V.15, 3 Roc 1612.72). A
més, hi ha un fragment d’ansa de secció circular que també pertany a aquesta peça. La seua pasta presenta un nucli
rogenc i laterals negres i acabats poc acurats. Brasers semblants han estat identificats a Corint (Edwards 1975: 27)
(fig. V.16). Es tracta de recipients més o menys cilíndrics
amb anses en forma d’orelleta situades a la zona central
del cos. La seua base probablement còncava contenia les
brases que es ficaven a l’interior per una obertura al cos.
La part superior quedava oberta i hi havia tres apèndixs
sobreelevats dels quals surtien altres tres en horitzontal
on es recolzarien els recipients. Aquest tipus de formes
tingueren gran èxit cap al final del període hel·lenístic, i
els exemplars de Corint daten de l’últim quart del segle
II aC, probablement són imitacions locals de brasers importats de la zona egípcia (Edwards 1975: 119). També,
entre la ceràmica ibèrica de classe B es produïren brasers
(Mata i Bonet 1992: 172), tot i que responen a una tipologia totalment diversa a l’exemplar del carrer Roc Chabàs.
Scheffer (1981) ordenà les diferents tipologies de brasers
aparegudes a Itàlia en l’edat del Ferro i en diferencià tres
tipus principals, cadascun amb diverses variants. Recentment, Bandinucci (2015: 158-159) ha reprès el seu estudi
centrant-se en la distribució dels diversos tipus de braser
en la zona de l’Etrúria i del Laci, i ha demostrat que el
tipus II només s’ha trobat a l’Itàlia central entre els segles
VII i VI aC i no torna a aparèixer fins al segle II aC a
l’Àgora d’Atenes (fig. V.17). L’exemplar trobat a Valentia en l’excavació de carrer Roc Chabàs respon al tipus
IIA de Scheffer, ja que és l’únic que presenta apèndix per
a recolzar els recipients. Pel que fa a la funció, sembla
que aquest tipus de brasers permetien el contacte quasi
directe entre el foc o les brases i els recipients, així que
alguns autors consideren que l’olla seria el recipient més
adequat per a la cocció en aquest tipus de brasers (Bandinucci 2015: 163), però l’etnografia demostra que també
la cassola profunda, semblant al caccabe hel·lenístic, és
també molt utilitzada (fig. V.18).
Ceràmica oxidant de cuina
La ceràmica de cuina de cocció oxidant és ben escassa (fig.
V.19). Com en el cas de les ceràmiques de cuina de cocció reduïda, hi ha dos tipus de pasta i de formes: les d’arrel autòctona
i les d’arrel itàlica. Ambdues es trobaren en els nivells previs a
la destrucció de la ciutat i de destrucció, amb molt poques peces
de cadascuna. Aquesta escassetat fa difícil extraure’n característiques general per aquestes produccions d’ús culinari. Tot i això
comparteixen certs trets, pel que fa a les marques d’ús.
Les superfícies exteriors d’aquests recipients tenen traces
d’exposició al foc, sobretot en la base i la vora i en menor mesura en les parets exteriors.
Les de tradició ibèrica tenen unes pastes que són de color
beix amb abundants desgreixants mitjans que recorden les pastes de la ceràmica reductora de cuina del mateix període. Pel
que fa les formes, es documenten:
─ Olla mitjana de la Classe B 1.2 amb coll curt: cos globular
amb una altura inferior a 20 cm, coll marcat curt, vora exvasada de secció arrodonida i base còncavo-convexa, que de
vegades s’anomena de perfil en S (fig. V.19, 3 Roc 1642.15).
Procedeix dels nivells del primer quart del segle I aC i no és
massa abundant.
157
[page-n-173--data::data]
Època republicana
Ceràmica reductora de cuina
Fig. V.14. Ceràmica reductora de cuina regional documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana: olles i tapadores (Arxiu SIAM
i E. Huguet).
158
[page-n-174--data::data]
Època republicana
Ceràmica reductora
de cuina
Fig. V.15. Ceràmica reductora de cuina importada, documentada a
la ciutat de Valentia en l’època republicana: braser i olles (Arxiu
SIAM i E. Huguet).
Fig. V.17. Tipologia de brasers i cuines de l’edat del ferro a Itàlia
(Scheffer 1981: 29, fig. 2).
Fig. V.18. Cuina portàtil i cassola en ceràmica de les illes flotants dels
Uros al llac Titicaca a Puno (Perú, 2008) (F. Arechavala i E. Huguet).
Fig. V.16. 1) Braser procedent de Corint (Edwards 1975: 119); 2)
brasers ibèrics (Mata i Bonet 1992: 172); 3) braser o cuina portàtil
de Pompeia dipositada al Magazino del Foro (Arxiu SIAM).
─ Olla semblant a ERW 1.10: cos globular i vora arrodonida engrossida a l’interior i a l’exterior (fig. V.19, 3 Roc
1560.2). Conserva únicament part de la vora per la qual cosa
no es pot afirmar que siga la mateixa forma que ERW 1.10.
Procedeix dels nivells del primer quart del segle I aC i tampoc no és massa abundant.
Les peces de tradició itàlica presenten pastes rogenques
amb cristalls de quars i mica daurada. No sabem del cert si
aquestes peces procedeixen directament de la península Itàlica o són imitacions de les peces itàliques. S’ha trobat un únic
exemplar en els estrats de destrucció de la ciutat al 75 aC i pel
que fa a la forma:
─ Olla: Olla de cos globular o forma ovoide amb coll curt,
vora exvasada i arrodonida en la seua part exterior (fig.
V.19, 2 Sabcis 2572.5).
Ceràmica comuna de cocció oxidant
En general contrasten els baixos nivells de ceràmica comuna de
cocció oxidant si es comparen amb els percentatges d’aquest
grup ceràmic per a l’època imperial. L’explicació roman en
159
[page-n-175--data::data]
Època republicana
Ceràmica oxidant de cuina
Fig. V.19. Ceràmica oxidant de cuina documentada a la ciutat de
Valentia en l’època republicana: olles (Arxiu SIAM i E. Huguet).
l’ús de la ceràmica ibèrica, i és ben palès que en els nivells on
escasseja la ceràmica comuna oxidant, la ceràmica ibèrica és
abundant. De fet, en els nivells de fundació, la ceràmica comuna oxidant està pràcticament absent i no serà fins al primer
quart del segle I aC quan els percentatges d’aquesta producció
siguen significatius. Més endavant, ja en l`època imperial, és
la ceràmica ibèrica la que desaparegué substituïda per formes
de tradició romana sense pintar, tot i que continuaren havent
ceràmiques autòctones pintades (Abascal 2008: 433). Sembla
que els terrissers que produïen ceràmica ibèrica anaren a poc a
poc creant formes de clara influència romana i abandonant-ne
les produïdes anteriorment. Tanmateix, es conserven trets autòctons característics en algunes de les formes que fan palès
l’origen d’aquestes produccions.
El repertori tipològic que s’ha trobat en l’època republicana és reduït i està compost bàsicament per gerres, morters i tapadores i, en menor mesura, plats, pelvis, ampolles i elements
ceràmics plàstics peculiars que comentarem seguidament (fig.
V.20 i V.21):
─ Gr. I Urceus: les gerres són la forma més nombrosa en
els estrats republicans, també en els imperials. La majoria
de les peces trobades conserven solament la vora o part del
cos i no hi ha cap exemplar complet. Els diàmetres oscil·len
entre els 10 i 12 cm, però també hi ha una gerra de 16 cm.
Contràriament al que succeeix en l’època imperial, en aquest
moment les variants de gerres són quasi infinites i no n’hi
havia una que predominés. Estan les gerres amb la vora arrodonida i línia incisa al coll llarg (fig. V.20, 3 Roc 1612.64),
les de vora triangular i coll llarg marcat (fig. V.20, 2 Sabcis 2849.146) o no, les de vora motllurada (fig. V.20, 3 Roc
1642.13) i les de vora marcada a l’exterior amb graó (fig.
V.20, 3 Roc 1612.62, 63 i 85) o sense graó intern (fig. V.20,
3 Roc 1612.78; fig. V.20, 2 Sabcis 2849.153).
─ Gr. II Lagoena: ampolla de coll estret i vora còncavo-convexa amb llavi arrodonit i arrencament d’ansa (fig. V.20, 3
Roc 1616. 3). Entre els recipients de ceràmica ibèrica es produeixen ampolles, però l’exemplar que documentem ací correspon a una forma totalment romana, que posteriorment seria molt nombrosa i difosa pel Mediterrani. A Valentia, aquesta
ampolla apareix en els contexts de destrucció de la ciutat o una
mica abans, probablement al voltant dels 80 aC, com ocorre
també a Pompeia, on recents estudis encara no publicats han
demostrat que aquests tipus d’ampolles s’associen a l’època
colonial quan apareixen una sèrie de formes que al final de
160
l’època republicana s’estandarditzaren i continuaren sent utilitzades durant l’època imperial (Huguet 2013: 314).
─ Gr. IV.3 Catinus/catilus: plat xicotet de parets verticals
lleugerament exvasades i carena baixa (fig. V.20, 1 Mis
1626.0/849) de vegades amb canaleta incisa en la part baixa
del cos amb vora senzilla i llavi arrodonit (fig. V.20, 2 Sabcis 2849.148). Aquesta forma apareix en l’època postfundacional, potser fruit de les imitacions de la ceràmica de vernís
negre. Posteriorment, la forma continuà en ús i està documentada, tot i que amb alguna variació, en els estrats dels
pous votius de Llíria durant l’època flàvia (Escrivà 1995:
176) i de l’arena del circ de Valentia de principi del segle II
dC (Huguet i Ribera 2014: 177, làm. 2).
─ Gr. V Mortarium: morters de parets baixes amb vora de
secció triangular que imiten els models itàlics. Alguns d’ells
tenen cordons amb digitacions (fig. V.20, 3 Roc 1612.73;
fig. V.20, 3 Roc 1642.12) i un conserva l’inici del bec per a
vessar (fig. V.20, 3 Roc 1612.74). Els seus diàmetres oscil·len entre els 24 i els 29 cm. En destaca un exemplar complet de secció més prima i parets més baixes (fig. V.20, 2
Sabcis 2849.109). Tots els morters procedeixen dels estrats
postfundacionals i del segle I aC.
─ Gr. VII Pelvis: vora en ala horitzontal. Únicament s’ha
documentat un fragment de vora molt petita que s’ha relacionat amb un gran recipient del tipus pelvis, però que
potser podria ser un kalathos sense decorar. Les característiques de la pasta ens decanten cap a la primera opció. Les
pelves foren identificades com a recipients d’ús domèstic i
formalment presenten moltes semblances amb els kalathoi
ibèrics, amb parets rectes i vora en ala horitzontal però la
pelvis té la forma ovalada.
─ Gr. XI Operculum: tapadora de perfil senzill amb parets
rectes i vora arrodonida. Dins d’aquest grup, en destaca un
exemplar de forma acampanada amb vora en ala arrodonida
i agafador en forma de pom que presenta restes d’exposició
al foc, especialment en la zona de la vora (fig. V.20, 2 Sabcis 2849.152).
─ Imitació de Lamboglia 2: copa de parets rectes i exvasades amb vora voltejada a l’exterior (fig. V.20, 2 Sabcis
2945.8), que forma part del grup genèric de catinus/llus.
Potser és una imitació d’una de les formes de ceràmica de
vernís negre i com que respon a aquesta forma hem decidit
tractar-lo de manera independent.
─ Pedestal o element de suport: fragment de ceràmica amb
paret motllurada que s’ha interpretat com un pedestal o element de suport (fig. V.21, 3 Roc 1612.65). La part alta de la
paret vertical presenta una secció fina amb una motllura semblant a l’escòcia. La part còncava conserva traces de pintura
en roig. La paret vertical fa un angle de 90 graus per a continuar horitzontalment. És de secció molt gruixuda i en la paret
horitzontal hi ha una decoració de canaletes paral·leles. No
hem trobat cap paral·lel d’aquesta forma que s’ha comparat
amb brocals de pou o tegulae amb xemeneia per a l’extracció
de fums, però ambdues hipòtesis han quedat completament
descartades. És un exemplar interessant i únic a la ciutat, malgrat que la seua funcionalitat resta desconeguda; sí podem
afirmar que no és un recipient de contenció. Finalment, i amb
reserves, l’hem interpretat com a un pedestal decorat per a
subjectar algun altre objecte de base circular.
[page-n-176--data::data]
Època republicana
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.20. Ceràmica comuna de cocció oxidant documentada a Valentia en l’època republicana: recipients tancats com gerres i ampolles; recipients oberts com plats i morters i recipients auxiliars com tapadores.
161
[page-n-177--data::data]
─ Columna: columna plàstica en miniatura (fig. V.21, 3
Roc 1612.66 i 67), de la qual es conserva la part inferior
amb el basament i el cos acanalat en la part davantera de la
peça. La part del darrere està únicament, allisada i no sembla que formés part d’un baix relleu o similar. Tanmateix,
l’estat de conservació és deficient i cabria la possibilitat
que no fóra exempta. Podria tractar-se d’una peça de culte, d’algun tipus d’ofrena o similar de caràcter particular
per les seues reduïdes dimensions. Com ja hem esmentat
abans, es coneixen arulae votives de culte en forma de columna a la zona de la Campània que actuaven com a cremaperfums (D’Ambrosio i Borriello 2001: 41). Tot i això,
aquesta peça sembla desenvolupar una altra funció ja que
no s’han trobat traces d’exposició al foc i la seua morfologia no s’adiu amb aquell ús. La datació proposada per a
la peça és republicana, tot i que per l’especificitat d’aquest
element no aporta informació substancial.
─ Mà de morter: element paral·lelepipèdic semblant a un
pondus, però sense perforació, que s’ha interpretat com una
possible mà de morter, la funció real del qual no es coneix.
Es trobà en un dels estrats de destrucció de la ciutat, junt a
restes bèl·liques com dos projectils d’onagre i altres materials ceràmics (fig. V.21, 2 Sabcis 2945.1).
─ Pondus: els pondera són elements ceràmics confeccionats
per a ser usats en els telers. El seu ús estava molt estès en el
món ibèric i, en general, en la cultura mediterrània. Sovint
es troben, també, entre el material votiu de dipòsits fundacionals com veurem més endavant per a l’època d’August.
En contexts republicans se n’han recuperat quatre individus que presenten un cos ceràmic massís paral·lelepipèdic
o troncopiramidal amb una perforació en la part superior
del cos. Ocasionalment, s’han trobat alguns exemplars amb
marca en la part superior en forma de creu (fig. V.21, 3 Roc
1612.86) o punts impresos (fig. V.21, 2 Sabcis 2945.2).
─ Dolium: en les excavacions estudiades no s’han trobat
massa fragments de dolia que permeten aprofundir en l’estudi d’aquests grans recipient ceràmics, potser pel refús
d’aquests materials durant el procés d’excavació. Tanmateix, en els estrats republicans, en concret en l’etapa anterior a la destrucció de la ciutat es recuperà un dolium,
probablement complet que presentava un segell en cartel·la quadrangular imprès sobre la part superior de la paret
CVRIATI. La seua pasta és beix rogenca, dura i depurada
amb desgreixants fins blancs i mitjans marrons i rojos. La
seua forma presenta una vora arrodonida a l’exterior. No
hem trobat cap paral·lel d’aquest segell que puga donar
llum a l’origen de la peça.
─ Opercles d’àmfora: hem decidit incloure’ls en una entrada
pròpia. Per una banda, estan estretament lligats a les àmfores a les quals acompanyaven com a element auxiliar amb
funció de tapadora per evitar que el contingut d’aquestes
vessés o es fera malbé. Per tant, la seua funció originaria
era segellar els recipients amfòrics i tancar-los hermèticament. Tanmateix, de vegades, tenen un ús secundari, utilitzats com un utensili domèstic més. Per aixó les estudiem en
l’apartat de la ceràmica comuna. Evidentment, la procedència d’aquests taps és heterogènia i està associada a l’àmfora
que cobreixen, ja que segurament es produïen en els propis
tallers que produïen els envasos amfòrics. Tanmateix, no
162
sempre és possible relacionar aquests taps amb l’àmfora que
cobrien i, si bé la pasta ajuda, en moltes ocasions resulta
impossible saber-ne l’origen. A més, una vegada al lloc de
destí i destapada l’àmfora que cobrien, els opercles podien
ser reutilitzats com a element auxiliar per a altres recipients.
Per a l’època republicana, se n’han documentat: d’origen
adriàtic (fig. V.21, 2 Sabcis 2849.149 i 150), púnic (fig.
V.21, 2 Sabcis 2849.151), bètic, de la zona tripolitana i altres
d’origen desconegut (fig. V.21, 3 Roc 2945.3 i 16), encara
que en algun cas podrien ser de la Tarraconensis (fig. V.21,
3 Roc 2945.4 i 17). Tot i la disparitat d’origen i l’evident importació d’alguns d’ells, hem decidit mantindre’ls tots junts
en un mateix grup perquè tots desenvolupen la mateixa funció bàsica i senzilla. Morfològicament presenten diferències
notables, però que no es poden associar a tipologies establertes segons la zona de producció. Apareixen opercles de
paret recta i vora arrodonida, altres amb ala, altres amb pom
massís en forma de botó i d’altres amb pom foradat fets amb
un pessic en la pasta tendra.
Ceràmica comuna de cocció reductora
Únicament s’han documentat alguns individus de ceràmica
comuna de cocció reductora. No en són massa i els fragments
identificables corresponen a tipologies conegudes. Són produccions que hem d’associar a les imitacions de la ceràmica de vernís negre que, en la segona meitat del segle II i primera del segle
I aC, es produïren al territori peninsular (Roca i Principal 2007).
─ Imitació de la forma Lamboglia 2 i 8: plat que formava part de l’aixovar d’una tomba junt amb una olla de tradició ibèrica de la forma 1.2 de classe B (fig. V.22, 2 Cañ
1256.0/598). La tomba NEF 104 de la necròpoli occidental
es va datar en el primer terç del segle I aC.
─ Imitació de la forma Lamboglia 48: d’aquesta possible
imitació sols es conserva la vora recta i l’inici de l’ansa geminada (fig. V.22, 4 Roc 2479.7).
Ceràmica comuna pintada
A més, s’ha trobat un petit fragment de ceràmica amb decoració pintada (fig. V.22, 3 Roc 1612.61). És un fragment de cos
de pasta negra en el nucli i marró/ataronjada en les superfícies
(fig. V.23). Podria ser itàlica però amb l’estudi macroscòpic no
ho hem pogut determinar amb seguretat. És la meitat inferior
d’una copa o recipient globular relativament petit. En la part
inferior hi ha una canaleta sota la qual hi ha pintada una espiga
en beix. La part superior està pintada de beix completament i
probablement coincidiria amb l’inici del fons exterior. També
es podria relacionar amb la producció de ceràmica pintada de
tradició ibèrica que continuà durant l’època romana imperial,
tanmateix ni les característiques de la pasta ni de la pintura
s’hi adeqüen.
V.2. ÈPOCA IMPERIAL
Si per a l’època republicana estudiàvem un nombre reduït
d’intervencions arqueològiques, concretament quatre excavacions amb diferents campanyes, per a l’època imperial
n’hem investigat un major nombre, donat que la duració del
període republicà a la ciutat de Valentia fou en temps real
d’uns 65 anys, mentre que quan parlem de l’època imperial
[page-n-178--data::data]
Època republicana
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.21. Ceràmica comuna de cocció oxidant documentada a la ciutat de Valentia en l’època republicana: ponderals i altres (Arxiu SIAM
i E. Huguet).
ens referim a quasi tres segles. A més, la intensa ocupació
de l’espai que hi hagué durant l’època imperial a la ciutat ha
deixat molts més vestigis.
De totes les excavacions estudiades, catorze presenten nivells imperials amb material ceràmic d’interès per al nostre
treball. Per tant, en aquest apartat estudiarem les produccions
ceràmiques de diferents campanyes d’excavació de: plaça de
l’Almoina, els Banys de l’Almirall, l’avinguda de la Constitució
núm. 58, el carrer del Mar núm. 19, la plaça de Nàpols i Sicília
núm. 10, la plaça del Negret núm. 2, el carrer de San Vicent
núm. 78, el carrer Itàlica núm. 9, el carrer Cañete núm. 2, el
carrer Verge de la Misericòrdia núm. 4, el carrer Palomar núm.
12, el carrer Pepita núm. 27 i 29, el passeig de Russafa núm. 20
i les excavacions antigues a l’avinguda de l’Oest.
La procedència dels materials és variada, molts es troben en
rebliments constructius, altres apareixen en nivells d’amortització
d’estructures anteriors o de desnivells naturals. La funcionalitat
d’aquests nivells és heterogènia. Es tracta de deposicions votives,
anivellaments constructius, amortitzacions d’estructures i en destaquen els femers o abocadors, entre els quals sobresurt el del Negret per l’enorme quantitat de material que ha proporcionat.
Com a l’època republicana, hem intentat fer una periodització
dels conjunts ceràmics, tot i que de vegades les precisions cronològiques han sigut ben difícils d’establir. En primer lloc, el període
del principat d’August s’ha d’associar a la reocupació de la ciutat
i els contexts estudiats són el pou votiu del santuari d’Asklepios i
una tomba de la necròpoli occidental. Seguidament, en el període
juli-claudi es documenten algunes tombes també de la necròpoli
occidental i de la necròpoli situada al nord del Túria junt a un abocador del carrer Pepita núm. 27 i la deposició votiva trobada junt
al kardo de l’Almoina. Per a l’època flàvia, els conjunts augmenten considerablement tant en nombre com en volum. Açò es deu
a què és el moment de monumentalització i renovació urbanística
de la ciutat, quan s’amplia i creix de manera notable. Els conjunts
que tractarem són la primera fase constructiva de l’excavació dels
Banys de l’Almirall, el primer nivell de l’arena del circ i algunes
tombes de la necròpoli occidental. La primera meitat del segle II
dC està estudiada a partir del material aparegut en les successives
capes de l’arena del circ i alguna tomba de la necròpoli occidental.
L’època tardo-antonina tornà a ser un moment de renovació arquitectònica que es manifesta en els conjunts ceràmics, entre els quals
s’estudien la segona fase dels Banys de l’Almirall, algunes tombes
de les necròpolis occidental, del nord del Túria i dels costats del
carrer de Sant Vicent. Per a l’època dels Severs, destaquen els conjunts de destrucció i abandonament de les estructures dels Banys de
l’Almirall, el gran abocador del Negret, les restes associades al forn
de l’avinguda de la Constitució i algunes tombes de la necròpoli
occidental i de la propera al carrer de Sant Vicent. Per últim, el segon i tercer quart del segle III dC s’ha estudiat a partir dels conjunts
ceràmics d’amortització de la claveguera del carrer del Mar, les
darreres tombes de la necròpoli occidental i altres enterraments de
les necròpolis La Boatella i Russafa.
Tanmateix, cal destacar que aquesta periodització s’ha fet
en base a l’estudi del material mitjançant els seus trets formals
i els contexts ceràmics que l’acompanyaven, a més, d’estudiar
la seua estratigrafia, possibles relacions d’anterioritat i posterioritat, i les troballes numismàtiques per això les cronologies ací
esmentades són relatives i així s’han de considerar.
V.2.1. ceràmiques d’importació
Ceràmica itàlica de cuina: de la Campània i del Laci
En l’apartat de les ceràmiques republicanes de procedència itàlica
ja s’han esmentat les característiques pròpies d’aquesta producció
i les formes documentades des del moment d’ocupació de la ciutat fins a la seua destrucció l’any 75 aC. Per a l’època imperial,
que inclou pràcticament tres segles, ens sembla adient estudiar
també aquest tipus de produccions, tot i que som conscients que
163
[page-n-179--data::data]
Època republicana. Ceràmica comuna cocció reductora
Època republicana. Ceràmica comuna pintada
Fig. V.22. Ceràmica comuna de cocció reduïda i ceràmica comuna
pintada documentades a la ciutat de Valentia en l’època republicana
(Arxiu SIAM i E. Huguet).
Fig. V.23. Fragment de ceràmica comuna pintada de l’excavació del
carrer Roc Chabàs.
en els contexts més avançats deuen ser peces residuals. De fet,
quan apareixen produccions itàliques en contexts de la segona
meitat del segle II dC ho fan en forma de xicotets fragments de
vegades impossibles de classificar o molt erosionats, excepte en
una ocasió en l’excavació dels Banys de l’Almirall, on l’excepcional grau de conservació de la peça fa pensar que encara estava en ús en el moment de formació de la unitat estratigràfica al
final del segle II o principi del III dC. Per evitar incorreccions
inclourem ací totes les peces aparegudes en contexts imperials
fent al·lusió al seu caràcter residual, si cal.
En l’època imperial, a la ciutat de Valentia no s’ha constatat
la presència de productes etruscs que sí apareixien amb anterioritat encara que en escassos percentatges. Es trobaren majoritàriament productes de la zona de la Campània, en concret de la
regió vesuviana, que són clarament identificables per les seues
164
pastes amb desgreixants volcànics descrites en l’apartat de les
ceràmiques itàliques de l’època republicana. En menor mesura,
però també abundants, hi ha els morters lacials.
Pel que fa a les formes, es documenten bàsicament tapadores i
olles del tipus caccabus, a més de patinae de ceràmica d’engalba
roja pompeiana i morters lacial. Com és ben sabut, a partir del
segle I aC les olles profundes de coll estret comencen a ser substituïdes per altres de vora ampla on el cos, habitualment de parets
verticals, era més ample que el coll (Bats 1988: 69). També les
lopades d’origen hel·lenístic o púnic tendeixen a transformar-se
en aquestes olles o marmites anomenades pel italians “pentole” o
“marmitas” en castellà. Nosaltres utilitzarem els termes llatins per
evitar confusions: ollae i caccabi (fig. V.24).
─ Com-it. 1b: olla de cos globular, coll marcat i vora ametllada datada des del segle II aC fins al canvi d’era. A la ciutat
de Valentia ja havia estat identificada en la fossa fundacional
de Roc Chabàs i en el context imperial que aparegué, el tercer nivell de l’arena del circ, s’ha d’interpretar com una peça
de caràcter residual.
─ Com-it. 6c: cassola de parets baixes amb fons pla, parets
còncaves i vora bífida (fig. V.24, 8 Alm. 60358.4; fig. V.24,
1 Pepi 27 1071.1). Com en els exemplars de l’època republicana, els diàmetres estan al voltant dels 30 cm. Apareix
en l’època d’August formant part del rebliment del pou de
l’Asklepieion i també a la fossa documentada en la necròpoli
del carrer Pepita, probablement amb caràcter residual.
─ Com-it. 7a: tapadora de parets molt exvasades amb base
anular i vora arrodonida (fig. V.24, 8 Alm. 60328.65 i 66;
fig. V.24, 8 Alm. 60358.33; fig. V.24, 1 Bal 1408.10). Com
en l’època republicana, és la tapadora més abundant i continuà ben present en els nivells d’època d’August i dels Flavis
encara que molt més escassa, però a partir d’aquest moment
la considerem de caràcter residual.
─ Com-it. 7b: tapadora de parets molt exvasades quasi rectes
i vora arrodonida, documentada ja en l’època republicana.
La cronologia general de la peça acaba amb el començament
de l’Imperi o una mica abans, però a Valentia l’exemplar
de l’època imperial forma part de l’amortització del pou de
l’Asklepieion de l’època d’August.
─ Com-it. 7c: tapadora acampanada amb vora marcada i
base anellada pròpia del primer segle de l’Imperi. Documentada a la ciutat des de l’època d’August (fig. V24, 1
Nap 1361.19), i probablement totes les tapadores amb caràcter residual dels segles posteriors deuen ser d’aquest tipus.
─ Celsa 79.28: caccabus o marmita profunda amb ala horitzontal i curta de secció triangular, amb cos troncocònic de
major diàmetre que la vora i graó intern a la paret. L’exemplar de Valentia conserva únicament la vora, de 25 cm de
diàmetre (fig. V.24, 8 Alm. 60328.68). Com la major part de
recipients de ceràmica itàlica de cuina, procedeix de l’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina que es data
en l’època d’August.
─ Similis Com-it. 3c, 3d, 3e: caccabus o marmita profunda amb ala desenvolupada lleugerament pendent i vora de
secció triangular, amb cos troncocònic de major diàmetre
que la vora, parets verticals i canaleta interna a la paret
(fig. V.24, 1 Negcal 1235.72). En realitat aquesta és una
forma híbrida que combina les característiques formals de
diverses olles, i que probablement es deu relacionar amb
[page-n-180--data::data]
les olles de la forma 2210 documentades per Di Giovanni
(1996) entre el material del Granaio de Pompeia, que deriven de les antigues lopades a partir del segle I aC. Tanmateix, l’exemplar trobat a Valentia es trobà a l’abocador
del Negret, que data de l’època dels Severs i devia tenir
un caràcter residual.
Ja hem fet una mena d’introducció a la ceràmica d’engalba roja pompeiana en l’apartat de les produccions de l’època
republicana, que per tant no repetirem ací. Tot i això, cal
fer alguna matisació perquè és en aquest moment, sobretot
en la primera etapa, quan aquesta producció arribà de manera abundant a la colònia. Malgrat això, a Valentia els contexts en què apareix són escassos i sobretot s’han estudiat
exemplars recuperats en els nivells d’amortització del pou
de l’Asklepieion datada en l’època d’August i en la deposició
votiva situada junt al decumanus de l’Almoina de l’època de
Tiberi. Posteriorment, a partir de l’època flàvia, arribaren les
darreres fonts de ceràmica d’engalba roja que puntualment
continuaren en ús molt de temps després (fig. V.25).
─ R-pomp. 13: font de parets baixes i còncaves amb vora
horitzontal exvasada arrodonida a l’exterior (fig. V.25, 11
Alm. 7467.13). Aquest exemplar complet presenta una densa engalba i un diàmetre de 30 cm. Únicament es detecta una
forma d’aquest tipus de principi de l’Imperi, precisament en
la deposició votiva del decumanus de l’època de Tiberi en el
solar de l’Almoina.
─ R-pomp. 15: font de parets baixes i còncaves amb vora
senzilla i llavi arrodonit (fig. V.25, 8 Alm. 60328.63).
Aquesta peça és un unicum a la ciutat i presenta un esgrafiat
amb les tres lletres d’un tria nomina: TEM. Pel que fa a la
datació de la forma, se situa entre l’últim quart del segle I
aC i el primer quart del I dC, cosa que concorda amb la cronologia de l’amortització del pou de l’Asklepieion datada en
l’època d’August on aparegué la peça.
─ R-pomp. 17: font de parets baixes i còncaves-convexes
amb vora exvasada arrodonida a l’exterior (fig. V.25, 8 Alm.
60455.28). Com la font anterior, es trobà en l’amortització
del pou de l’Asklepieion datada en l’època d’August, tot i
que aquesta forma es data entre el 75 aC i el 25 dC.
─ R-pomp. 28: font de parets baixes i còncaves amb vora
senzilla, llavi lleugerament arrodonit cap a l’interior i fons
pla (fig. V.25, 1 Bal 1375.15; fig. V.25, 1 Bal 1400.13; fig.
V.25, 1 Nap 1361.17 i fig. V.25, 1 Negcal 1235.48). La cronologia juli-clàudia de la peça indicaria que les peces trobades a la ciutat són totes de caràcter residual, ja que s’han
trobat en contexts flavis de l’excavació dels Banys de l’Almirall, adrianeus del circ i severians de l’abocador de la
plaça del Negret.
─ R-pomp. 33: font de parets baixes i còncaves amb vora
senzilla, llavi lleugerament arrodonit cap a l’interior i fons
marcat amb un graó (fig. V.25, 1 Bal 1403.23; fig. V.25, 1
Nap 1361.18). És la forma més tardana de ceràmica d’engalba roja pompeiana documentada a la ciutat. La seua cronologia es va establir entre el 75 i el 125 dC, que concordaria
amb l’exemplar trobat al tercer estrat de l’arena del circ de
l’època d’Adrià. Tanmateix, entre els estrats de l’època dels
Severs de l’excavació dels Banys de l’Almirall aparegué un
exemplar quasi complet que fa pensar en l’ús de la peça fins
a aquest moment.
En referència als morters centro-itàlics, es documenten dos
tipus de pastes associades a sengles tipus de morters que a partir
de la segona meitat del segle I aC s’exportaren per la Mediterrània. Passem, doncs, a descriure les formes i les pastes:
─ Dramont D1: morter de base en forma d’anell, parets exvasades i vora amb ala engrossida, arrodonida a l’exterior i
graó arrodonit a l’interior. Aquests morters presenten un bec
vessador pronunciat i en la zona interior pedres incrustades
per facilitar el treball de triturar. La pasta fou classificada
per Aguarod (1991: 130) amb el núm. 11, originària de la
zona centre de la península Itàlica, amb una tonalitat rosada
o groc clar molt depurada amb fins desgreixants brillants
micacis, cristalls de quars, partícules ferroses i pedres volcàniques. Estan documentats entre la dècada dels 40 aC i la
primera meitat del segle I dC, quan sembla que foren substituïts per altres morters lacials, els Dramont D2. A València
s’han trobat exemplars del tipus Dramont D1 entre el material d’amortització del pou votiu de l’Almoina. Són peces
amb característiques morfològiques molt semblants, amb
diàmetres que se situen en la forquilla dels 24 als 29 cm (fig.
V.26, 8 Alm. 60328.135/136). En un exemplar es constatà
l’existència de forats a l’ala per a poder penjar el recipient
(fig. V.26, 8 Alm. 60455.29).
─ Dramont D2: morter de base en anell, parets exvasades i
vora amb ala molt desenvolupada i pendent. Com els seus
predecessors, els Dramont D2 tenen una ala desenvolupada
i, de vegades, presenten segell. Aguarod (1991: 141) classificà la seua pasta amb el núm. 12, caracteritzada per un color
rosa o groguenc en una matriu granulosa amb desgreixants de
gran mesura de quars, òxid de ferro i roques volcàniques. Pel
que fa a la cronologia, apareixen en època de Tiberi. Hartley
(1973: 55) identificà quatre variants successives a partir del
desenvolupament de la vora que es féu cada vegada més inclinada i amb graó intern més marcat en època antonina. A
Valentia hi ha exemplars corresponents a la fase 3 en l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.26, 1 Bal 1386.8), i un
morter quasi complet entre el material antic procedent de la
necròpoli de La Boatella que es dataria en l’època flàvia (fig.
V.26, La Boatella 0/49). A més, hi ha altres dos exemplars de
la fase 4 de la segona meitat del segle II dC procedents de
l’últim estrat de l’arena del circ i de l’abocador del Negret.
Per altra banda es va documentar una pasta itàlica que és
d’origen imprecís. És de color marró o castany amb abundant
quars transparent, punts rojos fèrrics i mica. Va ser identificat
com un morter, però probablement és un tipus d’olla que s’assembla morfològicament a una altra apareguda entre el material
d’Alife (Di Giovanni 1996: fig. 5, núm. 1). Procedeix del pou
votiu de l’Almoina i data de l’època d’August.
─ Dramont D4a: olla amb parets verticals i ala pendent (fig.
V.26, 8 Alm. 60328.13).
Ceràmica africana de cuina
La ceràmica africana de cuina, ja des de la seua identificació el
1950 per part de Lamboglia (1950) en el seu estudi del material
romà d’Albitimilium, ha estat una de les produccions de ceràmica de cuina més estudiades i de la qual es té més informació.
A més, la proliferació d’estudis sobre ella ha fet que hi haja
diferents tipologies molt organitzades i, en ocasions, complementàries (Hayes 1972; Tortorella 1981; Bonifay 2004).
165
[page-n-181--data::data]
Època imperial
Ceràmica itàlica de cuina
Fig. V.24. Ceràmica itàlica de cuina
documentada a la ciutat de Valentia en
l’època imperial: cassoles profundes,
cassoles baixes i tapadores (Arxiu
SIAM i E. Huguet).
Pel que fa a la identificació macroscòpica d’aquesta producció, les pastes presenten un característic color ataronjat clar o rogenc amb fins desgreixants blancs identificats com a quars eòlic
(Aguarod 1991: 235). Les característiques externes de la peça
aporten informació sobre el seu origen, com demostrà Bonifay
(2004: 211) que identificant tres zones productives:
─ Categoria A: es caracteritza per tindre vernís de la mateixa qualitat que la TSA A, amb la qual s’ha de posar en
relació indubtablement. Provenen del nord de Tunísia, probablement de la zona de Cartago, dels mateixos terrissers
que la vaixella de taula dels quals però, no s’ha trobat cap
centre de producció pel moment. Les formes més freqüents
foren les cassoles Hayes 23A i B.
─ Categoria B: són els recipients que Carandini (1981: 209)
anomenà polite a strisce amb unes característiques bandes
horitzontals. També procedent de Tunísia i es fabricaren en
la costa oriental, entre Sfax i Sousse. La forma més característica és la Hayes 181.
─ Categoria C: són les anomenades ceràmiques a patina cenerentola o ad orlo annerito, fenomen produït per l’apilament dels recipients durant la cocció (Hayes 1972: 205; Mackensen 1993: 436; Aguarod 1991: fig. XII). Dins d’aquesta
categoria hi ha diverses variants: C/A estan relacionades amb
la producció A, són de tradició púnica o neopúnica i es produeixen a la zona nord de Tunísia; C/B són formes culinàries
de la B produïdes en la zona de Byzacena en categoria C i
que no presenten vernís; C procedents de la zona meridional
de la Byzacena i probablement també de la Tripolitània. Les
formes més representatives són les cassoles Òstia III, 267 i
les tapadores compreses dins la forma Hayes 196.
166
Aquestes produccions de ceràmica de cuina que arribaren
acompanyades d’altres productes africans com són la vaixella fina, les llànties i sobretot l’oli emmagatzemat en àmfores,
són constants a Valentia cap a final de l’època flàvia i, especialment abundants, a partir de l’època d’Adrià i del Severs.
Les formes més nombroses són les de la categoria A i C, majoritàriament cassoles i tapadores, com també s’ha observat
per a altres ciutats pròximes com Cartagena (Quevedo 2015:
61). Ara bé, els primers testimonis d’importació d’aquests tipus ceràmics a València són ben primerencs, ja que en l’època
d’August es constata l’arribada d’unes poques formes d’africana de cuina en el rebliment del pou de l’Asklepieion de l’Almoina (Albiach et alii 1998: 157).
Les formes de ceràmica africana de cuina tenen una evolució formal al llarg de, com a mínim, cinc segles, dels quals nosaltres solament hem estudiat els tres primers. Després d’una
tímida importació de peces durant bona part del segle I dC, la
ceràmica africana de cuina sembla irrompre a partir de l’època
flàvia als mercats mediterranis i, en concret, al de Valentia.
Les cassoles perderen les proporcions inicials per a fer-se cada
vegada més còncaves i profundes, amb seccions més fines en
el cas de les més baixes. Les tapadores desenvolupen a poc a
poc la seua vora des dels llavis arrodonits a les vores en ala
de l’època dels Severs. També en aquest moment, al final del
segle II dC, apareixen una sèrie de formes innovadores com la
gerra o bullidor de la forma Uzita 48.1, les cassoles com Òstia
I, 273/Hayes 193, Òstia I, 269, Òstia I, 270 o Atlante CVIII,1
que hem de relacionar amb el context ceràmic que les acompanya. De fet, en aquest moment apareixen també les formes
de TSA A anomenades tardanes.
[page-n-182--data::data]
Època imperial
Ceràmica itàlica de cuina
Fig. V.25. Fonts de ceràmica d’engalba roja pompeiana documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
Des del punt de vista tecnològic, les ceràmiques africanes
de cuina tenen una gran resistència al foc que s’ha associat amb
les característiques formals de les peces en referència a les estries que presenten tan les bases com en les parets i que podrien
fer-les més resistents a l’impacte tèrmic (Bonifay 2004: 71). A
més, les característiques formals de les ceràmiques africanes
ens indiquen una sèrie de condicionants a l’hora d’utilitzar-les.
Totes les cassoles presenten una base còncava que difícilment
es pot subjectar sense l’ajuda d’algun element de suport del ti-
pus trípode. En canvi, les fonts de fons pla sí podrien utilitzar-se
directament sense necessitat d’elements d’accessoris a l’hora de
cuinar aliments al forn o a les brases.
La ceràmica africana de cuina a la ciutat de Valentia va
ser objecte d’un estudi específic (Marín 1995: 155), al qual
ens referirem constantment, que comprèn des de l’època juli-clàudia fins al tercer quart del segle III dC i que s’organitza
en cinc fases. Marín estudià la ceràmica africana de dues de
les excavacions que són part d’aquest estudi, les dels Banys
167
[page-n-183--data::data]
Època imperial
Ceràmica itàlica de cuina
Fig. V.26. Morters lacials i recipient de ceràmica itàlica de cuina de procedència indeterminada documentats a la ciutat de Valentia en
l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
de l’Almirall i del carrer del Mar, junt a altres com la de la
plaça de Saragossa, el Palau de l’Almirall, el carrer Cabillers
i el Palau de Benicarló.
Tornant al nostre estudi, és una de les produccions de ceràmica de cuina més abundants en els contexts analitzats i sol
presentar percentatges al voltant del 8,5 % del total ceràmic
analitzat a partir del final de l’època flàvia, i fins el 32 % documentat a mitjan del segle III dC. Des del punt de vista tipològic,
apareixen sobretot cassoles, més o menys profundes i tapadores,
i, en menor, mesura olles i gerres de les següents formes (fig.
V.27, V.28, V.29 i V.30):
─ Òstia II, 302: tapadora amb vora arrodonida lleugerament diferenciada, parets obliqües i anella de subjecció.
No és una forma massa nombrosa a la ciutat però apareix
ja en l’època d’August (fig. V.27, 8 Alm 60328.69) i continuà en estrats de cronologia juli-clàudia (Marín 1995:
157), moment en el que es troben paral·lels en altres ciutats peninsulars (Aquilué 1985: 210).
─ Òstia III, 332: tapadora amb vora arrodonida diferenciada amb un engrossiment al llavi, parets obliqües i un
agafador anellat o sense res. La seua vora es va desenvolupar amb el pas del temps, evolucionant cap a les formes
de l’època dels Severs. És una de les tapadores més nombroses a la ciutat i hi havia diversos formats amb diàmetres que oscil·len entre els 16 i els 32 cm, encara que les
més abundants són les tapadores de 24, 30 i 32 cm. De
vegades hi ha confusió amb la forma Òstia I, 261 ja que
ambdues es diferencien pel major o menor desenvolupament de la vora, tret morfològic que no sempre està clar.
Aquesta forma s’ha inventariat en pràcticament la totalitat
de les excavacions en què es documenta ceràmica africana de cuina. Destaca un exemplar que formava part, junt
168
a un bol de TSH de la forma 8 i una copa de ceràmica
de parets fines de la forma Rubielos 2.1, de l’aixovar de
la tomba NEF 198 de la necròpoli occidental. Apareix en
l’època d’Adrià en l’últim estrat de l’arena del circ (fig.
V.27, 1 Nap 1361.26), en l’època tardo-antonina als estrats
de la intervenció dels Banys de l’Almirall (fig. V.27, 1 Bal
1327.15; fig. V.27, 1 Bal 1452.5) i a la necròpoli occidental
(fig. V.27, 4 Cañ 2154.0/646) i durant l’etapa dels Severs
en l’abocador del Negret (fig. V.27, 1 Negcal 1235.40 i
41) i els estrats d’enderrocs i abandonament dels Banys de
l’Almirall (fig. V.27, 1 Bal 1317.2; fig. V.27, 1 Bal 1368.1).
A més s’ha trobat en els estrats d’amortització de la cloaca
del carrer del Mar que daten de la segona meitat del segle
III dC (fig. V.27, 1 Mar 1146.62; fig. V.27, 1 Mar 1164.25
i 36; fig. V.27, 1 Mar 1166.21).
─ Òstia I, 261: tapadora de vora arrodonida amb un engrossiment molt desenvolupat que li confereix una secció
triangular, parets obliqües i agafador anellat. És una de les
tapadores més nombroses a la ciutat i hi ha diversos formats amb diàmetres que oscil·len entre els 17 i els 36 cm,
encara que les més abundants són les tapadores de 24 i 32
cm. Com hem vist anteriorment, el desenvolupament de la
vora crea dificultats en la classificació i per això de vegades es pot confondre amb la forma Òstia III, 332. Apareix
en l’època de Trajà i Adrià en el segon i tercer estrat de
l’arena del circ (fig. V.27, 1 Nap 1330.9; fig. V.27, 1 Nap
1361.27 respectivament), en l’època dels Severs a l’abocador del Negret (1 Negcal 1235.42) i els estrats d’enderrocs
i abandonament dels Banys de l’Almirall (fig. V.27, 1 Bal
1403.27) i, per últim, apareix en la segona meitat del segle III dC a la cloaca del carrer del Mar (fig. V.27, 1 Mar
1146.64; fig. V.27, 1 Mar 1164.37).
[page-n-184--data::data]
Època imperial
Ceràmica africana de cuina
Fig. V.27. Ceràmica africana de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: tapadores (Arxiu SIAM i E. Huguet).
169
[page-n-185--data::data]
─ Òstia I, 262: tapadora de vora amb ala i sense agafador. És
un estadi més del desenvolupament de la vora que a partir de
l’època flàvia es donà en les tapadores africanes. No és massa
abundant, però està present en contexts de la segona meitat
del segle III dC al carrer del Mar (fig. V.28, 1 Mar 1146.59 i
74). En relació amb els diàmetres, la varietat és important, ja
que dos dels exemplars que s’han inventariat són completament diferents: un de 15 cm i l’altre de 40 cm. Pel que fa a la
cronologia, sembla que pot datar-se de mitjan del segle III i
continuà en ús fins a la primera meitat del segle V dC.
─ Òstia I, 264: tapadora de vora desenvolupada i arrodonida
que no arriba a ser una ala i sense agafador. El diàmetre
d’aquesta tapadora se situa al voltant dels 30 cm, en concret
28 cm en l’exemplar dibuixat. En general, no és massa abundant al Mediterrani i tampoc ho és a la ciutat de Valentia, on
únicament s’ha trobat un exemplar de l’època dels Severs a
l’abocador del Negret (fig. V.28, 1 Negcal 1235.43). La seua
datació coincideix amb les primeres constatacions del tipus
que continuà en ús fins al segle IV dC.
─ Atlante CVIII, 1: cassola baixa amb vora exvasada i arrodonida a l’interior i parets verticals. És una forma poc nombrosa de la qual es documentà un exemplar a l’abocador del
Negret, en coincidència amb la cronologia proposada per a
aquesta peça a Tarraco datada entre el final del segle II i el
III dC (Aquilué 1984: 216).
─ Atlante CVIII, 7: cassola baixa amb parets verticals,
fons còncau i vora exvasada i arrodonida amb un engrossiment interior que coincideix amb el coll. És una forma poc
nombrosa al Mediterrani i també a la ciutat. Està datada en
la primera meitat del segle III dC, cosa que concorda amb
les troballes de Valentia on únicament s’ha documentat als
estrats d’amortització de la cloaca del carrer del Mar (fig.
V.28, 1 Mar 1164.26bis).
─ Hayes 23A: cassola baixa de fons còncau i estriat
amb parets verticals còncaves amb engrossiment en la
part baixa que crea un graó, i vora arrodonida. És una
de les cassoles més abundants produïdes en la categoria A que a partir de l‘època flàvia inundaren el Mediterrani, tot i que la seua successora, la cassola de la forma Hayes 23B, encara és més nombrosa. Es fabricaren
en mesures diferents i entre els exemplars de Valentia
existeixen algunes amb diàmetres al voltant dels 14 cm i
altres al voltant dels 20 cm. Pel que fa a la seua cronologia,
se li atribueix una datació del final del segle I dC i fins al III
dC, tot i que en un primer moment no serien massa nombroses. A València s’identificaren per primera vegada en els
estrats de construcció tardo-flavis de les estructures dels
Banys de l’Almirall (fig. V.29, 1 Bal 1386.2; fig. V.29, 1 Bal
1400.12; fig. V.29, 1 Bal 1408.6; fig. V.29, 1 Bal 1429.15).
Posteriorment, es troben en les capes de l’arena del circ (fig.
V.29, 1 Nap 1361.20) de la primera meitat del segle II i en
els estrats tardo-antonins de l’ustrinum identificat junt al
carrer de Sant Vicent (fig. V.29, 1 Selvic 1073.6). També es
documenten en l’època dels Severs a l’abocador del Negret
(fig. V.29, 1 Negcal 1235.3) i en els estrats d’enderroc de les
construccions de l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig.
V.29, 1 Bal 1403.9).
─ Hayes 23B: cassola baixa de fons còncau i estriat amb
parets verticals còncaves amb engrossiment en la part baixa
que crea un graó, i vora arrodonida amb engrossiment in170
terior de forma ametllada. Com les seues predecessores, és
una de les cassoles més abundants i estan presents pràcticament en tots els contexts dels segles II i III dC on apareixen
ceràmiques africanes. Pertanyen també a la categoria A de
les produccions establertes per Bonifay. Els seus diàmetres
oscil·len entre els 24 i els 28 cm però també es constaten alguns exemplars més xicotets i altres més grans. En general,
reprodueixen la forma clàssica amb variacions mínimes en
la vora i la curvatura de les parets. Aquesta forma aparegué
una mica després que la Hayes 23A, probablement al principi del segle II dC, i continuà en ús fins a la primera meitat del
segle V dC amb parets cada vegada més exvasades i major
altura de la vora interior. A València es documenten en les
capes de l’arena del circ de la primera meitat del segle II dC
(fig. V.29, 1 Nap 1330.6; fig. V.29, 1 Nap 1361.21), en els
estrats tardo-antonins de l’ustrinum identificat junt al carrer
de Sant Vicent i de les estructures de l’excavació dels Banys
de l’Almirall, en els estrats de l’època dels Severs de l’abocador del Negret (fig. V.29, 1 Negcal 1235.35 i 36), al forn
de l’avinguda de la Constitució i en els estrats d’enderroc de
les construccions de l’excavació dels Banys de l’Almirall
(fig. V.29, 1 Bal 1326.11; fig. V.29, 1 Bal 1403.10). En la
segona meitat del segle III dC està molt ben representada
en els estrats del carrer del Mar (fig. V.29, 1 Mar 1146.58 i
71), on es veu que la vora d’algunes d’aquestes cassoles ha
començat a allargar-se (fig. V.29, 1 Mar 1164.29; fig. V.29,
1 Mar 1165.1).
─ Hayes 199: cassola profunda de parets còncaves amb
marcat graó intern sota el coll, i vora engrossida a l’exterior
que pot o no ser bífida. No és una forma massa freqüent, tot
i que se’n troben alguns exemplars a la ciutat. Pel que fa a
les dimensions, es documenten algunes peces de 20 cm de
diàmetre i altres de 32 cm, cosa que podria indicar la fabricació d’un model gran i un altre menut molt estandarditzats.
Marín reflexionà en el seu moment sobre la cronologia de la
peça, en una època amb escasses estratigrafies fiables a la
ciutat de València, i controvèrsies en la datació general de
la peça. Aquesta autora la documentà en la fase 2 de l’època
tardo-flàvia. Per la nostra part, la trobem per primera vegada
en estrats de l’època de Trajà i Adrià en l’arena del circ (fig.
V.28, 1 Nap 1330.8; fig. V.28, 1 Nap 1361.23), en època
tardo-antonina en els rebliment de l’ustrinum del carrer de
Sant Vicent (fig. V.28, 1 Selvic 1064-1071.2) i en època dels
Severs en els estrats d’enderroc de l’excavació dels Banys
de l’Almirall (fig. V.28, 1 Bal 1403.12) i a l’abocador del
Negret (fig. V.28, 1 Negcal 1235.45), sempre amb percentatges molt baixos.
─ Òstia I, 273/ Hayes 193: cassola de cos globular amb
parets hemisfèriques i llavi sense diferenciar. No és una
forma massa abundant però la trobem present en percentatges escassos en els estrats del segle III dC (fig. V.28, 1
Mar 1146.65). Pel que fa a la datació, és una de les formes que aparegueren en la primera meitat del segle III dC.
─ Òstia I, 269: cassola de parets molt còncaves lleugerament reentrants en la part superior i vora aplicada de secció arrodonida i llavi bífid que data de l’època dels Severs,
quan apareix a l’abocador del Negret (fig. V.28, 1 Negcal
1235.46) i a la fase d’enderrocs de l’excavació dels Banys
de l’Almirall. Posteriorment, s’ha identificat a l’amortització de la cloaca del carrer del Mar datada en la segona mei-
[page-n-186--data::data]
Època imperial
Ceràmica africana de cuina
Fig. V.28. Ceràmica africana de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: tapadores i cassoles (Arxiu SIAM i E. Huguet).
171
[page-n-187--data::data]
tat del segle III dC (fig. V.28, 1 Mar 1146.76). Una peça peculiar que s’ha inventariat com a similis Òstia I, 269 es trobà
al tercer estrat del circ datat en època d’Adrià (fig. V.28, 1
Nap 1361.25). Es correspon amb la morfologia general del
tipus, però és de secció més fina i llavi menys desenvolupat.
No hem trobat paral·lels exactes de la forma que potser és
un precedent d’aquestes cassoles.
─ Òstia II, 303 / Hayes 194: cassola baixa amb fons còncau,
parets verticals, lleugerament exvasades, amb graó intern
que coincideix amb una canaleta exterior de la que arranca
en vertical la vora alta i plana. Evidentment, aquesta forma
deriva de les lopades púniques i hel·lenístiques dels segles
precedents, de les quals tenim un bon exemple en la gran
fossa republicana de l’excavació del carrer Sabaters. No és
una forma massa nombrosa, tot i que està present per tot el
Mediterrani. Encara que la seua cronologia s’estableix entre el regnat de Tiberi i la primera meitat del segle II dC, a
Valentia es documentà com a material residual en els estrats
d’amortització de la cloaca del carrer del Mar (fig. V.28, 1
Mar 1146.37).
─ Òstia II, 306: cassola amb parets verticals, lleugerament
còncaves, vora bífida i fons còncau. No és una forma massa
abundant, en part per la seua cronologia
primerenca ja que tradicionalment s’ha datat des de l’època de Tiberi fins a mitjan del segle II dC (Tortorella 1981:
216). Amb l’estudi de la ceràmica que amortitzà el pou de
l’Asklepieion de l’època d’August de l’Almoina, ja es posà
de manifest la necessitat d’avançar la cronologia (Albiach
et alii 1998: 156) (fig. V.28, 8 Alm 60455.9). Aparegué en
la deposició votiva trobada junt al decumanus que data de
l’època de Tiberi (Álvarez et alii 2003: 389) (fig. V.28, 11
Alm 7467.23) i Marín (1995: 157) també la identificà en
allò que ella anomena fase núm. 2 datada entre el 80 dC i
el 110 dC.
─ Òstia II, 314: cassola de parets verticals, lleugerament
còncaves, amb vora motllurada exvasada a l’interior de llavi
subtriangular i graó intern per a tapadora. És una forma poc
nombrosa que compta únicament amb un exemplar a Valentia. Tot i que la cronologia la situa en una forquilla cronològica entre l’època flàvia i el regnat de Trajà, a Valentia es va
documentar en el rebliment de l’època d’August del pou de
l’Asklepieion de l’Almoina (Albiach et alii 1998: 156) (fig.
V.28, 11 Alm 60455.26) i per tant se n’hauria d’avançar la
cronologia inicial.
─ Òstia III, 267: cassola profunda de fons estriat, parets verticals lleugerament còncaves i vora bífida de secció ametllada. Aquesta forma, com també les cassoles Hayes 23B, són
abundantíssimes en contexts dels segles II, III, IV i principi
del V dC per tot arreu del Mediterrani. Fou la forma per excel·lència fabricada en categoria C. Amb el temps la vora es
fa, progressivament més alta i canvia el seu perfil arrodonit
per altres més angulosos, de la mateixa manera que succeïa
en les cassoles de la forma Hayes 23B. Presenten diversos
formats, uns més grans de 28/32cm i d’altres més xicotets
de 15/17 cm de diàmetre. La seua presència s’ha documentat des de l’època flàvia fins a la primera meitat del segle V
dC. A València aparegué per primera vegada en els estrats
tardo-flavis estudiats per Marín (1995: 158) en la seua fase
núm. 2 i nosaltres l’hem constatat en la primera meitat del
172
segle II dC en els nivells del circ (fig. V.30, 1 Nap 1330.7;
fig. V.30, 1 Nap 1361.22), en la segona meitat del segle II
i principi del segle III dC, quan és més abundant, en les
excavacions del forn de l’avinguda de la Constitució (fig.
V.30, 2 Cons 2043.1), els Banys de l’Almirall (fig. V.30,
1 Bal 1326.9), l’abocador del Negret (fig. V.30, 1 Negcal
1235.37 i 38) i com a part de l’aixovar funerari d’una tomba
a la necròpoli situada al nord del Túria (fig. V.30, 1 Pepi 29
1129.3). Per últim, també aparegueren en la segona meitat
del segle III dC als estrats d’amortització de la cloaca del
carrer del Mar (fig. V.30, 1 Mar 1146.61 i 72; fig. V.30, 1
Mar 1164.32; fig. V.30, 1 Mar 1166.12).
─ Òstia III, 324: cassola profunda de fons estriat, parets
verticals lleugerament còncaves i vora bífida de secció subtriangular. Probablement és un precedent de la cassola Òstia III, 267. A Valentia, Marín (1995: 158) la documentà en
l’època tardo-flàvia a la qual ara afegim un altre exemplar
de la tercera capa del circ que es data en l’època d’Adrià.
─ Òstia III, 331: cassola baixa de parets còncaves, coll marcat i llavi arrodonit a l’exterior. No és una forma massa freqüent, de fet a Valentia no s’havia identificat fins al moment,
en cap de les excavacions. Tot i això, la cronologia general
de la forma és ampla, ja que es documenta des de l’època de Tiberi fins a la primera meitat del segle III dC. En el
nostre cas, a la ciutat romana de Valentia, aparegué en la
tercera capa de l’arena del circ datada en l’època d’Adrià
(fig. V.28, 1 Nap 1361.24) i també als nivells datats en el
segle III de l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.28,
1 Bal 1403.14).
─ Òstia III, 568: cassola profunda de parets verticals i vora
corbada a l’exterior. En general és poc nombrosa, i a la ciutat de Valentia també és escassa. Apareix en contexts flavis,
tot i que ací està documentada a l’abocador del Negret i per
tant s’ha interpretat com a residual.
─ Òstia I, 15: font de perfil senzill amb base plana i paret
còncava amb llavi arrodonit que en ocasions s’ha denominat Hayes 181 antiga, precoç o Hayes 181A (Bonifay 2004:
213). S’assembla formalment als productes itàlics de ceràmica d’engalba roja coetanis. Els seus diàmetres oscil·len
entre els 21 i 36 cm, i alguns exemplars de Valentia presenten un format menut al voltant dels 21 cm (fig. V.31, 1
Negcal 1235.47) i d’altres més grans al voltant de 32 cm.
És la predecessora de la forma Hayes 181 i es data entre la
primera meitat del segle II i principi del V dC. No és una
forma molt nombrosa, contràriament a la seua successora,
la font de la forma Hayes 181. Destaca un exemplar que
hem denominat Hayes 181 antiga amb parets més exvasades
d’allò que és habitual (fig. V.31, 1 Bal 1400.14).
─ Hayes 181: font de perfil senzill amb base plana i paret
còncava amb llavi arrodonit molt més fina que la seua predecessora. Aquesta forma és la més abundant de la categoria
B a la ciutat, i quantitativament està per sota de tapadores
de les formes Òstia III, 332, Òstia I, 261 i les cassoles de les
formes Hayes 23A i B i Òstia III, 267. Corresponen al tipus
Hayes 181C que definí Bonifay (2004: 213), datat entre final
del segle II i principi del IV dC. Pel que fa als formats, a
Valentia es documenten recipients entre els 28 i 36 cm de
diàmetre, però poden tenir fins 50 cm. Apareixen en estrats
de l’època dels Severs a l’abocador del Negret (fig. V.31,
[page-n-188--data::data]
Època imperial
Ceràmica africana de cuina
Fig. V.29. Ceràmica africana de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: cassoles.
1 Negcal 1263.1), i en destaca una peça (fig. V.31, 4 Cañ
2421.0632) que formava part de l’aixovar d’una tomba de la
necròpoli occidental, junt a una gerreta de ceràmica comuna
africana de la forma Bonifay 50 i una llàntia de la forma
Dressel 20. Aquesta forma també apareix en els estrats de la
segona meitat del segle III dC del carrer del Mar (fig. V.31,
1 Mar 1164.30).
─ Uzita 48.1: pitxer de vora trilobulada amb coll ample i vertical, cos més ample que profund, base còncava i una única
ansa amb canaletes (González Villaescusa 1993: 151), que
respon a les formes recentment anomenades “canòniques”
(González Villaescusa et alii 2015: 172). Aquesta forma és
fàcilment identificable per les característiques exteriors de
la peça, ja que presenta “patina cenerentola”. Al seu interior
sol tindre una densa concreció calcària de color blanc que
alguns investigadors han relacionat amb altres recipients
tancats d’una sola ansa que van al foc com les gerres ERW
1.8, en ceràmica regional reductora de cuina, o les gerres
G188, en ceràmica comuna oriental (Quevedo 2015: 197).
Analítiques recents han demostrat que aquesta concreció in-
Època imperial
Ceràmica africana de cuina
Fig. V.30. Ceràmica africana de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: cassoles.
173
[page-n-189--data::data]
terna està formada per calcita, i en alguns casos argonita,
que s’associen a la composició de l’aigua i no de matèries
orgàniques (González Villaescusa et alii 2015: 189). Desenvoluparia una funció de bullidor per a líquids, principalment
aigua, cosa que està ben testimoniada al final de l’època republicana (Batigne i Desbats 1996: 381; Huguet i Malignas
en premsa). Aquesta forma, poc coneguda en els anys noranta a la península Ibèrica, sembla estar present en les principals ciutats de la costa mediterrània i també s’ha identificat
en zones interiors. Pel que fa la cronologia, pot datar-se cap
al final del segle II i la primera meitat del segle III dC. Per a
la ciutat de Valentia, s’ha identificat en els estrats Severs de
l’abocador del Negret i en la fase d’enderrocs de l’excavació
dels Banys de l’Almirall, i també a mitjan del segle III dC a
la cloaca del carrer del Mar. Tanmateix, la reduïda mesura
dels fragments no en permet el dibuix.
─ Hayes 131: tupí de vora exvasada amb ressalt interior,
coll curt marcat, cos globular o ovoide i base plana amb
peu marcadament separat del cos. És molt semblant a l’olla
Hayes 200, amb la qual es pot confondre, tot i que el seu
diàmetres és inferior. És una forma de presència constant
però no abundant en l’estratigrafia de Valentia durant tot el
segle II dC. Aparegué per primera vegada en els nivells flavis de l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.31, 1 Bal
1400.9; fig. V.31, 1 Bal 1429.4). També es trobà al tercer estrat del circ datat en l’època d’Adrià. A més, està present en
la segona meitat del segle II dC en els enderrocs dels Banys
de l’Almirall de l’època severiana (fig. V.31, 1 Bal 1326.8).
Com a fet més destacat, es va trobar formant part de l’aixovar funerari d’una de les primeres tombes del sepulcretum
de La Boatella datada al final del segle II dC.
─ Hayes 200: olla profunda amb coll marcat i curt, vora
exvasada i arrodonida a l’exterior, a l’interior i coincidint
amb l’altura del coll la paret fa un angle marcat. Els diàmetres de les peces trobades a la ciutat es situen entre els 11 i
14 cm, mentre que algun exemplar de diàmetre inferior que
en un primer moment s’havia classificat com de la forma
Hayes 200 s’ha preferit canviar-la a la forma de tupí Hayes
131. Aquesta forma, encara que no és massiva com algunes
cassoles o tapadores, és prou abundant. Apareix per primera
vegada en els estrats de d’època de Trajà i Adrià del circ,
posteriorment abunda en contexts de l’època dels Severs
com ho testimonia l’aparició en quantitats considerables a
l’abocador del Negret (fig. V.31, 1 Negcal 1235.44) i als
estrats d’enderroc de l’excavació dels Banys de l’Almirall
(fig. V.31, 1 Bal 1392.12) i als estrats d’amortització de la
claveguera del carrer del Mar de la segona meitat del segle
III dC (fig. V.31, 1 Mar 1166.14). A més, es va documentar a
la fase núm. 4 proposada per Marín (1995: 161).
Ceràmica comuna africana
Paral·lelament a la importació de ceràmica africana de vaixella fina, ceràmica de cuina i, sobretot àmfores d’oli, arribaren,
en menor mesura, productes de ceràmica comuna que no estaven destinats a anar al foc. La primera constatació de l’arribada
d’aquests tipus de productes es data en l’època d’August amb
unes característiques molt peculiars i no poques incògnites que
seguidament comentarem. Posteriorment, cap a la segona meitat
del segle II dC i principi del III dC arribaren a Valentia unes
poques formes estandarditzades documentades també en altres
punts de la costa tarraconense. Aquests dos moments tenen la
seua correspondència en dos tipus de produccions diferents materialitzats en pastes, superfícies i morfologies dispars que probablement indiquen dos orígens diversos.
El primer tipus de producció fou identificada com a ceràmica importada africana entre el material de rebliment del pou de
l’Asklepieion de l’Almoina datat en l’època d’August. Presenta
una pasta dura i compacta que varia des del color beix rosat
fins al marró ataronjat amb desgreixants visibles de punts de
cal, quars i mica. Les superfícies tenen una engalba, no massa
espessa, de color crema-blanquinosa o crema-grisosa, probablement per la utilització d’aigua de mar en la fabricació (Albiach
et alii 1998: 157).
El repertori tipològic és reduït i està format per gerres, ampolles i bols (fig. V.32):
─ Alm. 60328.132: gerra de base baixa, ampla i anellada, cos
ovalat, baix i molt ample, coll ample, cilíndric i parets verticals
amb vora arrodonida lleugerament reentrant, marcada a l’exterior per una canaleta i dues anses que arranquen en la part alta
del coll i arriben fins a la part superior del cos de la peça.
Època imperial
Ceràmica africana de cuina
Fig. V.31. Ceràmica africana de cuina documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: fonts i olletes.
174
[page-n-190--data::data]
─ Alm. 60328.128: gerra amb coll marcat i curt, vora motllurada amb graó intern i una sola ansa de secció en forma de
cinta. És molt semblant a les gerres produïdes en ceràmica
comuna de cocció oxidant.
─ Alm. 60328.126: olpa de base baixa i anellada, cos ovalat,
baix i molt ample, coll alt, cilíndric i parets verticals amb
vora arrodonida, marcada a l’exterior, i una ansa de secció
en forma de cinta.
─ Alm. 60328.127: olpa de cos probablement globular però
del qual es conserva ben poc, amb coll estret i vora exvasada
de secció triangular amb una única ansa.
─ Alm. 60328.130: gran bol o bací amb parets exvasades,
lleugerament verticals en la part superior marcada per una
incisió exterior i vora bífida arrodonida a l’exterior. Aquesta
forma no presenta base i respon a la descripció del que hem
anomenat paropsis en ceràmica comuna de cocció oxidant.
─ Alm. 60355.31: gran bol o bací amb base ampla i baixa,
parets exvasades i vora arrodonida a l’exterior, lleugerament
pendent. Respon a la descripció del que hem anomenat paropsis en ceràmica comuna de cocció oxidant.
─ Alm. 60328.129: gran bol o bací amb parets exvasades
que s’obrin encara més en la part alta per finalitzar amb una
vora bífida. Respon a la descripció del que hem anomenat
paropsis en ceràmica comuna de cocció oxidant.
─ Alm. 60328.131: bol de dimensions reduïdes amb base
anellada, parets exvasades i verticals en la part alta i vora
arrodonida marcada a l’exterior. Respon a la descripció del
que hem anomenat catinus/llus en ceràmica comuna de
cocció oxidant.
Aquestes formes responen a una tipologia general compartida per les ceràmiques comunes del Mediterrani per això
ens ha semblat adient associar-les a les formes corresponents
en ceràmica comuna de cocció oxidant. A més, cal esmentar que en el mateix conjunt es trobaren formes idèntiques a
la gerra Alm. 60328.132 i l’olpa Alm. 60328.126 produïdes
en ceràmica comuna de cocció oxidant. Anteriorment hem
relacionat aquestes formes amb el desenvolupament del banquet ritual previ a l’amortització votiva del pou (Huguet i
Ribera 2015: 236). Ambdues formes estan ben identificades
en nivells de l’època d’August: la gerra està present en el
jaciment de La Médiathèque de Narbona (Sánchez 2010: 29)
produïda en pasta calcària recent; també aparegué en un gran
rebliment de la fosa sobre la qual s’assentà l’estrat d’anivellament de la basílica d’Empúries (Aquilué et alii 2010:
45). Una forma semblant està constatada en l’època d’Adrià
entre l’aixovar funerari de la tomba núm. 10 de la necròpoli
del suburbi de Saint-Jacques a París (Tuffreau-Libre 1995:
47). Rivet (2006: 637) va proposar per als exemplars apareguts en la regió litoral de la Narbonense oriental una funció
de conserva relacionada amb saladures de peix o conserves
de fruites, verdures o llegums a partir de la descripció que
Columel·la (De re rustica XII, 4, 5) fa dels recipients per al
seu emmagatzemament “amb un diàmetre igual que el fons i
no en forma de gerres”. Tot i que els exemplars de la Narbonense tenen cossos més baixos, bases i colls més amples amb
graó intern, recorden poderosament als exemplars procedents
de l’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina datada en l’època d’August.
Època imperial
Ceràmica comuna africana
Fig. V.32. Ceràmica comuna africana documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: gerres, bols i recipients oberts (Arxiu SIAM
i E. Huguet).
175
[page-n-191--data::data]
Per la seua banda, l’olpa probablement deriva dels models
grecs de lagynoi exportats a tota la Mediterrània a partir del
segle II aC (Rotroff 2006: 82). També amb caràcter ritual, es
documentà com a aixovar a la tomba núm. 20 en la necròpoli narbonesa de Boulevard produïda en ceràmica clara recent
(Sánchez 2010: 33) i en la inhumació Bonjoan núm. 1 d’Empúries (Casas et alii 1990) ambdues datades en el regnat d’August.
Tornant al tema de l’origen d’aquestes produccions, la falta
d’analítiques impedeix saber-ne amb exactitud el lloc de procedència. Tot i que no s’han trobat paral·lels exactes, a Carthago
hi ha formes locals que recorden aquests bols i gerres (Fulford
i Peacock 1994: 71) datades entre els segles I aC i I dC. Hi
ha una gran concentració d’aquests productes en la zona de la
Narbonensis produïdes majoritàriament en ceràmica comuna de
pasta calcària. En la península Ibèrica, cal destacar l’existència
de recipients d’engalba blanca de la zona d’Empúries i els seus
voltants (Nolla 1981: 51-62) que centren la seua tipologia en
formes tancades per a la contenció de líquids i bols (Casas i Nolla 2012: 656). La cronologia d’aquests productes és tardo-republicana. La gerra biansada de cos globular i coll alt i ample del
pou de l’Almoina recorda molt a la forma 2 emporitana, mentre
que l’ampolla de coll estret es podria associar a la forma 6. A
més, també s’assemblen a alguns conjunts de Cartagena (Pérez
Ballester, Borredá i Cebrián 1995: 196).
El segon tipus de pasta fou identificada a la península Ibèrica en la zona nord catalana com a “ceràmica comuna africana
de pasta groga” (Casas et alii 1990: 43). Té un color groc intens
o pàl·lid, és molt porosa, farinosa amb abundants desgreixants
calcaris blancs i orgànics i no presenta cap tipus d’engalba exterior, cosa que recorda les pastes de les llànties africanes. Eren
productes originaris de la Byzacena, però no en tots els casos se
n’han trobat els tallers de producció.
Pel que fa a les formes, a Valentia únicament se n’han constatat dues i cadascuna amb pocs individus. El fet que aquestes
produccions africanes siguen escases, no resta importància a la
identificació d’aquesta producció a la ciutat per primera vegada.
Passarem ara a descriure les formes aparegudes a la ciutat, que
són els recipients més difosos d’aquesta producció africana:
─ Bonifay 21A/Uzita 2: gran recipient o gibrell de secció
gruixuda amb parets verticals que s’exvasen en la part alta
que està marcada a l’interior per una carena (fig. V.32, 1 Mar
1146.2). Aquests contenidors estan documentats en estrats
d’amortització de la claveguera del carrer del Mar, cosa que
confirma la cronologia de la unitat ja que aquesta forma es produí entre el final del segle II i mitjan del III dC. La seua fabricació està constatada a Tunísia, concretament a Salakta (Bonifay 2004: 263), i potser també a la Mauritana Caesariensis
(Quevedo 2015: 72) A la península Ibèrica es trobà a Cartagena
(Quevedo 2015: 250) i a la vil·la dels Tolegassos (Casas et alii
1990: 248) en contexts cronològics coetanis als de Valentia.
─ Bonifay 50/Tolegassos 489-490: gerra de cos globular amb
base plana, clarament estriada en la zona interior i exterior de
la panxa, vora alta i vertical amb llavi arrodonit i ansa de secció
en forma de cinta que naix del llavi mateix per acabar en la part
més ampla del cos (fig. V.32, 4 Cañ 2420.0/631). Aquesta forma està present a Òstia en el segle II dC (Pavolini 2002: 217), a
la vil·la dels Tolegassos entre el final del segle II i el principi del
segle III dC (Casas et alii 1990: 250) i en la primera meitat del
segle III dC a Nabeul, Tunísia (Bonifay 2004: 285). A Valèn176
cia, únicament aparegué en la tomba NEF 166 de la necròpoli
occidental junt a una cassola Hayes 181 i una llàntia Dressel
20 que hem datat en l’època dels Severs. Anteriorment s’havia
classificat una forma similar en el monument funerari de l’Horta Major a Alcoi, datada al voltant del segle IV dC (González
Villaescusa 2001: 289), i a la necròpoli del Portvs Ilicitanvs
(Santa Pola) on formava part de l’aixovar d’una tomba amb un
vas de Corint amb relleus decoratius dels treballs d’Hèrcules
i un ungüentari de vidre datat entre final del segle II i principi
del III dC (González Villaescusa 2001: 417). A més, cal destacar l’aparició a Cartagena d’una gerra de la mateixa tipologia,
procedent d’un context d’incendi del segle III dC de l’excavació d’una domus al carrer Cuatro Santos núm. 40 (Quevedo i
Bermejo 2012: 119; Quevedo 2015: 170). En referència a l’ús
de formes tancades semblants com a aixovar en les necròpolis,
cal citar la presència de gerres de producció oriental, molt semblants morfològicament a aquestes, en el sepulcretum del circ
d’Arles a França (Pellegrino 2009: 271). Per tant, és evident
que es tracta d’una forma importada de manera regular, encara
que no abundant, i que té un ús funerari relacionat probablement amb la contenció de vi.
Ceràmica comuna oriental
La ceràmica comuna oriental a la ciutat de Valentia és molt escassa però ben significativa, ja que demostra l’arribada de productes d’aquest extrem del Mediterrani. Hi ha poques formes
que arriben a la ciutat, i les més difoses són tancades. Es poden
diferenciar en dos grups atenent a les característiques i composició de les seues pastes: el primer grup de procedència oriental
incerta i el segon, probablement, de la zona egea.
El primer grup presenta una pasta laminada de color marró claret amb moltíssima mica, que alguns investigadors han
associat a les produccions d’àmfores monoansades tardanes de
Sardes (Albiach et alii 1998: 157), però de la qual realment desconeixem el lloc concret de procedència. Pel que fa a les formes,
s’ha documentat únicament una gerra (fig. V.33):
─ Alm. 60358.30: gerra de coll llarg i estret amb dues anses.
Malauradament és un exemplar incomplet del que no podem
extraure més informació.
El segon grup té una pasta roig rajola amb desgreixants
grocs i blancs i superfícies grises o negres que fan pensar en un
probable origen egeu pels paral·lels estudiats a Òstia (Coletti
i Pavolini 1996: 399). S’han trobat rebutjos d’aquest tipus de
producció a Çandarli i Clazomene, a prop de Pèrgam, i és una
de les ceràmiques orientals més ben coneguda en contexts gals
(Pellegrino 2009: 252).
Aquest tipus de producció és clarament identificable per les
seues característiques físiques i de composició, si es coneix la
pasta i, amb tota seguretat, no seran les úniques peces que es
trobaran a la ciutat de Valentia, però haurem d’esperar a estudis
posteriors per a una correcta classificació.
Quant a les formes, s’ha identificat únicament la gerra Àgora G188 que seguidament passarem a descriure. Alguns investigadors l’associen a la copa, també de procedència oriental,
Marabini 68 (Coletti i Pavolini 1996: 400; Pavolini 2002: 216;
Quevedo 2015: 72) de la qual no hem documentat cap exemplar
a València, per la qual cosa en aquest cas hem de desestimar la
hipòtesi del servei d’aquestes dues peces, que sembla funcionar
en altres indrets.
[page-n-192--data::data]
─ Àgora G188 (Robinson 1959: 93) (fig. V.33 i 34): gerra
trilobulada de coll estret, exvasat, amb cos globular, una única ansa i base còncavo-convexa (fig. V.33, 1 Nap 1361.16 i
16 bis). Aquestes gerres orientals es daten des de l’època
tardo-flàvia fins a la tardo-antonina. Els primers exemplars
presentaven un coll més llarg i un cos més baix, però progressivament el coll s’estilitzà i el cos es féu més esvelt fins
al final del segle II dC. Aquesta forma s’ha associat en diverses ocasions a les formes Uzita 48.1 en africana de cuina
o ERW 1.8 en reductora regional de cuina, amb les quals
podrien compartir la funció de bullidors (Hayes 1983: 77;
Huguet i Ribera 2014: 162; Quevedo 2015: 72). A Valentia
aquest tipus de gerreta es documentà en els estrats de l’arena
del circ (fig. V.33, 1 Nap 1361.16) i en les UA II i UA III
dels Banys de l’Almirall datades en la primera meitat del
segle II dC (fig. V.33, 1 Bal 1296.14) i l’època dels Severs
respectivament. Aquesta forma ha estat recentment identificada també en els estrats de les èpoques tardo-antonina i
dels Severs a la ciutat de Cartagena (Quevedo 2015: 72).
Ceràmica grisa emporitana tardana
La ceràmica grisa emporitana, constant en els contexts republicans,
experimenta una modificació a partir de l’últim terç o l’últim quart
del segle I aC en el que es coneix com a ceràmica grisa emporitana
tardana (Casas i Nolla 2012: 653). Apareixen noves formes i noves
decoracions, abandonant-se’n i evolucionant-ne d’altres. A més,
en aquest moment la difusió dels productes emporitans es restringí
considerablement. Tot i això a la ciutat de Valentia se n’ha identificat un únic exemplar complet procedent de la deposició ritual del
decumanus de l’Almoina d’època de Tiberi (fig. V.35).
─ Forma 4.4: vas amb peu, cos de parets còncaves amb marcada carena en la part alta de la qual surt el coll convex per
finalitzar en un llavi arrodonit (Casas i Nolla 2012: 649).
Aquesta forma es produí també entre la ceràmica de parets
fines de la zona catalana del tipus 54 (López Mullor, Huguet
i Ribera 2013: 186). L’exemplar trobat a la ciutat de Valentia presenta el cos decorat amb línies paral·leles d’ondes i
un diàmetre ample amb vora exvasada (fig. V.35, 11 Alm.
7467.1). La cronologia general d’aquesta peça se situa entre
l’època d’August i mitjan del segle I dC.
Ceràmica comuna importada indeterminada
En aquest apartat tractem un lagynos que ja fou publicat en el
conjunt de la deposició votiva junt al decumanus de l’Almoina
(Álvarez et alii 2003: 390). És un recipient tancat de cos esfèric,
coll alt i estret amb una única ansa de secció en forma de cinta
amb canaletes i peu anular (fig. V.36, 11 Alm 7467.2). La seua
pasta és fina de color beix clar amb desgreixants extremadament
fins i unes superfícies lluentes i fines amb una mena d’espatulat
vertical visible sobretot al coll. Les peculiars característiques
de la pasta, les superfícies i la forma fan que s’haja classificat
com una peça importada, però el seu origen roman desconegut.
Potser és una imitació mediterrània dels lagynoi de pasta blanca que a partir del segle II aC s’importen des del Mediterrani
Oriental. La seua funció en aquest context és evidentment votiva i està relacionada amb el ritual del vi. S’ha apuntat la possibilitat què provingués de la península Itàlica (Álvarez et alii 2003:
390) però no en tenim la certesa. Pel que fa a la cronologia, data
de l’època de Tiberi.
V.2.2. ceràmiques locals i regionals
Ceràmica de cuina reductora regional
La ceràmica de cuina regional reductora altimperial va ser identificada per Reynolds (1993: 95) que la denominà Early Roman
Ware. Aquest investigador caracteritzà la pasta per mitjà de làmina prima i la definí con una pasta dura, de color gris clar, amb
fractura granular i desgreixant de quars, limonita i policristalls
de quars. A més, confeccionà la tipologia d’aquesta producció a
partir de l’estudi del material de diversos jaciments situats a la
vall del Vinalopó. Aquesta consta de nou formes entre les quals
destaquen les olles de diferents mesures i les gerres o ampolles
de vora simple i trilobulada. Fins al moment, aquesta producció
havia estat poc estudiada i, tret de les escasses conclusions que
aportà Reynolds, per al seu estudi s’havia de recórrer a treballs
regionals i de contexts específics com és el cas dels estudis sobre les excavacions urbanes de les ciutats de València (López et
alii 1994: 204, làm. 74 núm. 5 i 7, làm. 75, núm. 1, 2 i 3 i làm.
77, núm. 1, 2, 3 i 7; Huguet 2006b: 34), Llíria (Escrivà 1995:
178; fig. 10, núm. 1 i 2, 182; fig. 16, núm. 1 i 2 i fig. 17, núm.
1, 2 i 3), Cartagena (Ruiz 1995: 504; Quevedo i García-Aboal
Època imperial
Ceràmica comuna oriental
Fig. V.33. Ceràmica comuna oriental de la ciutat de Valentia en
l’època imperial: formes tancades (Arxiu SIAM i E. Huguet).
Fig. V.34. Gerra de la forma Àgora G188 de procedència oriental,
en concret de la zona egea, trobada al tercer nivell de l’arena del
circ de Valentia.
177
[page-n-193--data::data]
Època imperial. Ceràmica grisa emporitana tardana
Fig. V.35. Ceràmica grisa emporitana tardana documentada a la
ciutat de Valentia en l’època de Tiberi (Arxiu SIAM).
2008: 630), i d’estudis sobre zones rurals on també està testimoniada aquesta producció (Albiach i de Madaria 2006: 51, làm. 5
i 6; Huguet 2009: 90). En els últims anys, jo mateixa he intentat
fer una síntesi d’allò que es coneixia sobre aquesta producció
incorporant dades cronològiques, de dispersió i ampliant fins a
18 el número de formes existents (Huguet 2012: 435). Paral·lelament, l’investigador A. Quevedo (2013: 1065) ho feia també
per a la regió de Múrcia, on documentà la dispersió d’aquesta
producció tant en la zona costanera com a l’interior.
A ull nu, la ceràmica de cuina reductora regional es caracteritza per una pasta reductora dura, grisa, negra o blanquinosa,
poc depurada i granulosa amb abundants desgreixants negres/
grisos, blancs i transparents de grandària mitjana i gran que sovint es veuen en superfície. Aquesta, també grisa o negra, és
rugosa i de vegades presenta bandes polides.
L’any 2007 l’equip de recerca Cultura Material i Arqueometria (ARQ/UB) de la Universitat de Barcelona va realitzar un
estudi de caracterització arqueomètrica de 16 mostres d’aquesta
producció procedents d’excavacions urbanes de les ciutats de
València i Sagunt (Madrid i Buxeda 2008; annex 2). Aquest estudi conclou que es tracta de pastes poc calcàries, de cocció i
postcocció reductores produïdes intencionadament (fig. V.37).
Època imperial
Ceràmica comuna
importada indet.
Fig. V.36. Ceràmica comuna importada d’origen indeterminat
documentada a la ciutat de Valentia en l’època imperial
(Arxiu SIAM).
178
Açò crea una sèrie de pastes denses, compactes i poc poroses
d’alta resistència mecànica que permet tant la contenció de
líquid com la seua exposició a temperatures elevades. És una
mostra poligenètica i se’n diferencien quatre grups que corresponen a quatre àmbits productius: Grup A (quatre fàbriques diferents): possiblement l’origen cal buscar-lo fora de l’àrea de
València i inclou tant mostres de València com de Sagunt; Grup
B (tres fàbriques diferents) (fig. V.38): de procedència desconeguda però que inclou també mostres de València i de Sagunt;
Grup C (una fàbrica): de provinença de València que compta
només amb un exemplar d’aquesta ciutat; Grup D (una fàbrica): també compta únicament amb un exemplar, en aquest cas
de Sagunt, i que resta d’origen desconegut. Tot i això, l’estudi
destaca la semblança en les tècniques de fabricació que ve donada per una idea culturalment compartida per diferents centres
de producció. Aquestes similituds es donen no sols pel que fa
als aspectes formals, sinó també quant a la composició química
i mineralògica de les seues pastes i a les tècniques de cocció
(950-1000ºC) i postcocció de les peces.
Tot i els estudis arqueomètrics i arqueològics que fan suposar un origen d’aquesta producció en el triangle comprés entre
Saguntum, Edeta i Valentia (Huguet 2012: 450), fins a l’actualitat no s’ha excavat cap forn que produïra aquest tipus de ceràmiques en l’àrea (Coll 2003: 167). Tampoc tenim constància de
l’existència de centres productors en cap altra zona del territori
actual valencià ni murcià (Coll 2005: 155). Malgrat tot, hem de
pensar en més d´un taller en aquest triangle geogràfic, potser
algun altre en la zona de Yecla-Jumilla-Elda (Quevedo 2013:
1080), que produïren aquest tipus de ceràmiques per a l’exportació comarcal i també regional probablement per via terrestre,
potser esporàdicament també a les Balears.
Com ja hem esmentat anteriorment per a l’època republicana
i en altres ocasions (Huguet 2013: 322), aquestes produccions
imperials no es poden entendre sense les seues predecessores
republicanes que a la seua vegada deriven de la ceràmica ibèrica de classe B, basada primordialment en les olles (Quevedo
2013: 1080). És una ceràmica grisa, que deriva directament de
la ceràmica ibèrica grisa, la tipologia de la qual està composta
bàsicament d’olles de perfil en S i tapadores. Les pastes són grises i dures amb desgreixants de quars, mica platejada i calç. Presenten bases còncaves amb òmfal, colls diferenciats i acanalats
i vores exvasades. Són per tant recipients de producció indígena
documentats a la ciutat de Valentia des de mitjan del segle II aC
en un dels pous votius fundacionals de l’Almoina (Álvarez et
alii 2003: 376), que perduren en l’època d’August (Albiach et
alii 1998: 158) i fins i tot en la de Tiberi, com demostra la ofrena
del decumanus (Álvarez et alii 2003: 391), també a l’Almoina. L’àmbit de dispersió d’aquestes ceràmiques republicanes no
està encara ben definit, però podria ser semblant a la difusió de
la ceràmica regional reductora de cuina altimperial. Considerem aquesta ceràmica com la variació evolutiva de la ceràmica
ibèrica i alhora l’estadi previ del que serà la ceràmica regional
reductora de cuina altimperial (Huguet 2012: 436).
Durant l’època d’August i, probablement també juli-clàudia,
sembla que es produïren diferents variants de tipus d’olles sense
que es puga establir una tipologia clara, ja que moltes formes es
defineixen per un unicum. Aquestes s’allunyaren de les olles de
ceràmica reductora de cuina de l’època republicana, tot i que les
recorden. Perderen els bocellets del coll transformant-los en ca-
[page-n-194--data::data]
Fig. V.37. Microfotografies per lupa binocular a 25x de diferents
mostres procedents de Valentia (Madrid i Buxeda 2008).
Fig. V.38. Dendrograma que mostra diferents grups existents en les
mostres analitzades procedents de Valentia i Saguntum (Madrid i
Buxeda 2008).
naletes, mantingueren les bases còncavo-convexes amb òmfals,
i desenvoluparen uns llavis de tendència quadrangular junt als
triangulars i arrodonits que continuaren fabricant-se. Amb les
olles, es produïren altres formes com cassoles i gerres, sempre
menys nombroses que aquelles, probablement també d’arrel indígena i que derivaren en l’època flàvia en un repertori formal
reduït i estandarditzat. A partir d’aquest moment, es fabricaren
menys tipus de recipients, un repertori que es reproduí sense
massa canvis però en major volum. A més, augmentà la dispersió de la producció que sembla inundar la zona costanera
del golf de València, i pel nord està documentada a Castelló de
la Plana i en pocs exemplars a Lesera, (Huguet 2012: 447), la
costa de les actuals províncies d’Alacant i Múrcia fins a Lorca i
Caravaca de la Cruz (Quevedo 2013: 1079) i per l’interior fins
a Requena i Albacete.
D’aquesta manera, diferenciem un primer període de la
producció datat entre el regnat d’August i el final de l’època
juli-clàudia, i un segon moment, des de l’època flàvia fins al
segle III dC. En la primera es degué anar gestant una producció
amb caràcter propi, que no podem deslligar del substrat autòcton, que experimentà amb una sèrie de recipients de cuina entre
el quals potencià solament els de major èxit. En aquesta etapa
veiem formes molt semblants a la posterior olla ERW 1.2 que a
partir de l’època flàvia estigué present en tots els jaciments valencians i, probablement també de la regió de Múrcia. Reynolds
proposà una cronologia des de l’època flàvia fins al segle III
dC per a la producció ja que intuïa com de compacte era aquest
grup. Tanmateix, després de l’estudi dels material de Valentia
i d’altres jaciments valencians (Huguet 2009), pensem que és
una producció unitària i evolucionada des del mateix moment
de la reocupació de la ciutat de Valentia en l’època d’August.
Però a més, cal remarcar el caràcter autòcton de la producció i
lògicament també dels seus productors.
Algunes de les formes podrien imitar les cassoles africanes,
per exemple les cassoles ERW 1.1, mentre que d’altres sembla
que són pròpies d’una tradició autòctona, per exemple els vasos
ERW 1.4. Aquesta forma, en concret, presenta bandes brillants
per haver estat brunyides. Són recipients de cuina que en ocasions conserven restes d’haver estat exposats al foc, però també
d’altres, com els citats vasos. Una característica formal de la
producció és que les olles i gerres no tenen peu, la base és convexa i té un òmfal extern que a la part interior correspon a una
concavitat. Els cossos solen ser amples en la part alta i es van
estretint cap a la base. Açò donava com a resultat uns recipients
que, encara que es mantenen drets, són altament inestables i
més si pensem que devien estar plens d’aliments líquids o semi-sòlids, per la qual cosa pensem que seria necessari un element de suport del tipus trípode o braser per a la seua utilització.
Potser, l’únic recipient que podria anar directament sobre les
brases i al forn és la cassola ERW 1.1, ja que presenta un fons
pla i llis. Pel que fa a les estries, alguns investigadors han associat les canaletes de la ceràmica de cuina africana amb un intent
intencionat d’evitar la fractura dels recipients en exposar-los a
altes temperatures (Bonifay 2004: 71). Per a la ceràmica reductora regional de cuina es podria argüir la mateixa explicació,
perquè les ones produïdes per la superfície de l’olla evitarien
l’impacte tèrmic. Els acabats interiors de les peces sempre estan
menys acurats que els exteriors que sovint presenten línies de
tornejat. Tots els recipients degueren estar dedicats a les tasques relacionades amb la preparació d’aliments i la forma més
abundant és l’olla que, en diferents models, concentra més de la
meitat d’aquesta producció. En olles, i sobretot gerres, es troba
sovint una densa capa interna de concrecions blanques, en ocasions molt gruixuda, que es produí per l’exposició continuada
de líquids a temperatures elevades.
Pel que fa a la seua tipologia, abunden les olles i, en menor mesura, les cassoles i les gerres. Com ja he esmentat anteriorment, mantindrem les tipologies utilitzades pels autors
que ens precediren, tot i que en aquesta ocasió hi ha una ma179
[page-n-195--data::data]
jor complexitat degut a què la producció ha estat escassament
estudiada i de vegades tractada de manera parcial (fig. V.39,
V.40, V.41, V.42 i V.43).
─ Alm 60328.62: cassola de perfil senzill amb fons còncau,
parets baixes còncaves amb vora exvasada marcada a l’exterior per una canaleta (fig. V.39, 8 Alm 60328.52). Aquesta
forma està datada en l’època d’August i formava part del
rebliment del pou de l’Asklepieion de l’Almoina. És un unicum i té un diàmetre de 20,2 cm. No pensem que puga ser el
precedent de les cassoles ERW 1.1 per les seues diferències
morfològiques.
─ Alm 60358.11: vora de gerra o olleta amb llavi de secció
triangular, coll diferenciat, curt i ample amb canaletes que
marquen el seu final (fig. V.39, 8 Alm 60358.11). Presenta
una secció prima i s’assembla als exemplars de ceràmica
comuna de cocció oxidant. S’ha documentat un únic individu entre el material de reblit del pou de l’Asklepieion de
l’Almoina datat en l’època d’August.
─ ERW 1.1: cassola de fons pla amb parets còncaves i vora
engrossida cap a l’interior (fig. V.39, 1 Negcal 1235.51). És
una forma nombrosa, però no de les més abundants. El seu
diàmetre oscil·la entre els 16 i 24 cm, però sobretot apareix
el format més xicotet. S’assembla a les cassoles africanes
Hayes 23 B tot i que en les ceràmiques reductores el fons
és pla, mai és estriat, encara que presenta restes de foc i alguns investigadors l’havien associat amb reserves a aquesta
forma. Entre el material procedent de Valentia es documentà una cassola amb una vora molt poc desenvolupada (fig.
V.39, 1 Bal 1362.16) de l’època flàvia que potser es pot posar en relació amb la cassola africana de cuina Hayes 23A.
Quant a la datació, està testimoniada en l’època flàvia en els
nivells de la primera fase de l’excavació dels Banys de l’Almirall sense revora, amb revora marcada es manté durant el
segle II dC en la segona fase dels Banys de l’Almirall (fig.
V.39, 1 Bal 1296.12), a l’ustrinum del carrer de Sant Vicent
(fig. V.39, 1 Selvic 1071.4) i a l’abocador de la plaça del
Negret (fig. V.39, 1 Negcal 1235.51). En el segle III dC es
documentà en la fase d’enderrocs de les construccions dels
Banys de l’Almirall (fig. V.39, 1 Bal 1317.3) i en els estrats
d’amortització de la claveguera del carrer del Mar (fig. V.39,
1 Mar 1146.86; fig. V.39, 1 Mar 1164.6).
─ ERW 1.2: olla de cos globular amb carena en el terç superior, coll llarg diferenciat i vora de secció quadrada engrossida a l’exterior. Les parets d’aquestes olles solen tenir
línies exteriors, produïdes al moment de la fabricació, que
són molt més fines i acurades que les de la paret interior, on
en general són més grolleres. Pel que fa a les mesures, els
seus diàmetres oscil·len entre els 17 i 21 cm, encara que s’ha
documentat algun exemplar més petit i algun altre de més
gran. És una de les olles més abundants superada únicament
per l’altre tipus d’olla, ERW 1.3. Aquesta forma no presenta
subtipus, es manté molt fidel a la representada per Reynolds
i és una de les formes que més perduren. Aparegueren en els
nivells d’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina datats en l’època d’August (fig. V.39, 8 Alm 60328.51 i
58) amb diferents mesures, i en època de Tiberi a l’ofrena
del decumanus de la mateixa excavació (fig. V.39, 11 Alm
7467.25). Són nombroses en els estrats de l’època flàvia
de l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.39, 1 Bal
180
1362.10; fig. V.39, 1 Bal 1375.18) i en els estrats de la primera meitat del segle II dC del circ (fig. V.39, 1 Nap 1384.7;
fig. V.39, 1 Nap 1361.29) i dels Banys de l’Almirall. També
es trobaren en els estrats tardo-antonins de l’ustrinum del
carrer de Sant Vicent (fig. V.39, 1 Selvic 1064/1071.1) i en
els de l’època dels Severs de l’abocador de la plaça del Negret (fig. V.39, 1 Negcal 1128.3; fig. V.39, 1 Negcal 1235.63)
i a la fase d’abandonament de les construccions dels Banys
de l’Almirall (fig. V.39, 1 Bal 1326.17). Per últim, s’han recuperat també en els estrats d’amortització de la claveguera
del carrer del Mar datada en la segona meitat del segle III
dC (fig. V.39, 1 Mar 1164.14; fig. V.39, 1 Mar 1146.88 i 91).
─ Alm 60328.57: olla de cos globular, coll curt diferenciat
marcat per canaletes, vora exvasada amb llavi arrodonit i
base còncavo-covexa (fig. V.40, 8 Alm. 60328.57). Recorda
molt a les olles reductores de cuina de l’època republicana,
tant per la forma com per les dimensions i les pastes. Potser,
és la predecessora del tipus ERW 1.3, però en aquest cas
la diferència en els perfils deixa un marge de dubte. S’ha
documentat solament al rebliment del pou de l’Asklepieion
de l’Almoina.
─ ERW 1.3: olla de cos globular, coll curt diferenciat i vora
exvasada que pot ser de secció arrodonida, triangular o quadrada, lleugerament penjant o no. Els seus diàmetres oscil·len entre els 17 i 19 cm, encara que s’han identificat alguns
exemplars petits, al voltant dels 11 cm, i alguns més grans,
al voltant dels 23 cm (fig. V.40, 1 Bal 1368.2). Reynolds
subdividí la forma atenent a les diferents seccions de la vora,
sense que hi haguera diferència cronològica ni productiva.
És per això que nosaltres, tot i esmentar de vegades el subtipus, ens basarem primordialment en el tipus. El prototip de
la forma que definí Reynolds aparegué per primera vegada
en l’època flàvia. Abans hi havia olles amb coll curt més
semblants a les republicanes en l’època d’August i en l’època juli-clàudia, unes formes més evolucionades que comencen a assemblar-se a la forma ERW 1.3. En aquest treball
les hem anomenades Similis ERW 1.3 i les considerem com
una forma prèvia a la coneguda ERW 1.3, que apareix en
diferents punts de la ciutat en l’època juli-clàudia (fig. V.40,
1 Pepi 1071.3, 4, 5; fig. V.40, 4 Cañ 2470.0/977). Una olla
d’aquestes característiques aparegué com a urna funerària
en la tomba 1 de la necròpoli del parc de les Nacions (Rosser
1990-91: 87) i probablement també a la necròpoli ibèrica de
l’Albufereta d’Alacant (Verdú 2015: 174). Pensem que ambdues peces s’han de datar en l’època juli-clàudia. A partir de
l’època flàvia s’imposà l’olla del tipus ERW 1.3, que tingué
gran èxit si jutgem les nombroses troballes aparegudes al
País Valencià i la regió de Múrcia (Huguet 2012: 447). A la
ciutat de Valentia es trobà en els estrats flavis de l’excavació
dels Banys de l’Almirall (fig. V.40, 1 Bal 1400.15 i 16); en
els estrats de la primera meitat del segle II dC de la mateixa
excavació (fig. V.40, 1 Bal 1362.11) i de l’arena del circ (fig.
V.40, 1 Nap 1361.30); als estrats datats en el període antoní
de l’ustrinum del carrer de Sant Vicent i com a aixovar funerari en la necròpoli al nord del Túria (fig. V.40, 1 Pepi 29
1128.4); en els estrats de l’època dels Severs de l’abocador
de la plaça del Negret (fig. V.40, 1 Negcal 1235.62 i 64) i en
la fase d’abandonament de les construccions dels Banys de
l’Almirall (fig. V.40, 1 Bal 1368.2; fig. V.40, 1 Bal 1403.15).
[page-n-196--data::data]
Època imperial
Ceràmica de cuina
reductora regional
Fig. V.39. Ceràmica de cuina reductora regional de l’època imperial trobada a la ciutat de Valentia: cassoles, olles i olletes (Arxiu SIAM
i E. Huguet).
181
[page-n-197--data::data]
Per últim, s’han recuperat dels estrats d’amortització de la
claveguera del carrer del Mar datada en la segona meitat del
segle III dC (fig. V.40, 1 Mar 1164.8 i 9; fig. V.40, 1 Mar
1146.103 i 106). Cal remarcar que l’exemplar trobat a la necròpoli situada al nord del Túria (fig. V.40, 1 Pepi 29 1128.4)
apareix també en altres necròpolis com la de Tisneres a Alzira (González Villaescusa 2001: 264). Alguns autors relacionen aquesta petita olleta amb la forma següent, el vas ERW
1.4, ja que aparegué també com a part de l’aixovar funerari
a la necròpoli de la Glorieta San Vicente de Lorca (Quevedo
2013: 1095). A mode de conclusió, podem dir que la forma
ERW 1.2 procedeix directament dels models ibèrics sense
experimentar massa canvis al llarg dels segles, però tot i ser
abundantíssima va ser superada per la forma ERW 1.3, produïda a partir de l’època flàvia de forma estàndard després
d’una fase d’experimentació en el període juli-claudi amb
olles semblants a la forma ERW 1.3. En realitat aquestes
apreciacions són purament formals ja que les dimensions,
la profunditat i l’obertura dels recipients eren molt similars
i servirien per a preparar uns àpats molt semblants pel que
fa a textura i acabat.
─ ERW 1.4: vas o olleta de cos arrodonit i base estreta, amb
coll curt diferenciat i vora exvasada. Presenta unes bandes
brillants al cos per haver estat brunyit i és l’única forma que
ha estat allisada, encara que exclusivament en la part exterior. Els seus diàmetres se situen al voltant dels 10 cm, però
els exemplars que es daten en el segle III dC sembla que
són una mica més amples, al voltant dels 14 cm. Aquests
recipients són molt més menuts que les olles i possiblement
s’utilitzaven com a bols o vasos i no com a recipients per
anar al foc, ja que no hi presenten senyals (Quevedo 2013:
1075). Cal fer una puntualització sobre aquesta forma que
anys enrere vàrem publicar amb un perfil lleugerament més
globular i la base més ampla del que en realitat tenia (Huguet 2006b: fig. 15; Huguet i Ribera 2014: 179, làm. 4). La
correcta identificació de la forma vingué de la mà de Quevedo (2013: 1095), que estudià exemplars complets de la
necròpoli de la Glorieta de San Vicente de Lorca (Múrcia).
Tot i que Reynolds pensava que era un recipient rar, està
ben present al País Valencià (Huguet 2012: 438) i la regió
de Múrcia (Quevedo 2013: 1074). A la ciutat de Valentia
aparegué per primera vegada en els estrats de rebliment del
pou de l’Almoina datat en l’època d’August (fig. V.41, 8
Alm 60328.125). Sembla que a partir de l’època flàvia el
coll i la vora es fan una mica més llargs, com s’intueix en els
exemplars recuperats en l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.41, 1 Bal 1372.15). A partir del segle II dC és relativament abundant i està present en els estrats de la primera meitat del segle II dC al circ (fig. V.41, 1 Nap 1361.32),
en els Banys de l’Almirall (fig. V.41, 1 Bal 1296.13); en els
estrats de l’època tardo-antonina de l’ustrinum del carrer de
Sant Vicent; en els estrats de l’època dels Severs de l’abocador del Negret (fig. V.41, 1 Negcal 1235.54 i 55); i en la fase
d’abandonament de les construccions dels Banys de l’Almirall (fig. V.41, 1 Bal 1403.16). Per últim, s’han recuperat
alguns exemplars en els estrats d’amortització de la claveguera del carrer del Mar datada en la segona meitat del segle
III dC (fig. V.41, 1 Mar 1164.15; fig. V.41, 1 Mar 1146.100).
─ ERW 1.5: gran recipient o marmita de cos arrodonit amb
coll marcat i vora exvasada i arrodonida. No és molt abundant, de fet sembla que la forma no tingué massa èxit perquè és més bé escassa. Fa anys apuntàvem la possibilitat
d’una cronologia flàvia (Huguet 2012: 438), que es confirmà
amb la troballa d’un exemplar en els estrats d’aquesta èpoÈpoca imperial
Ceràmica de cuina reductora regional
Fig. V.40. Ceràmica de cuina reductora regional de l’època imperial apareguda a diferents excavacions de la ciutat de Valentia: olles
(Arxiu SIAM i E. Huguet).
182
[page-n-198--data::data]
ca de l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.41, 1 Bal
1375.19). A més, està present entre el material de l’abocador
de la plaça del Negret datat en l’època dels Severs.
─ Alm 60328.56: marmita de gran mesura amb cos globular, base còncavo-convexa molt xicoteta, coll marcat i curt
amb ala lleugerament pendular (fig. V.41, 8 Alm 60328.56).
Aquesta forma es coneix per un unicum aparegut entre el
material d’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina datat en l’època d’August. Les grans dimensions apunten
a la preparació de menjar per a una nombrosa agrupació de
persones ja que la seua capacitat excedeix amb escreix la
capacitat mitjana de la resta d’olles.
─ ERW 1.6: marmita de grans dimensions amb cos arrodonit i sense base que presenta un truncament de la paret
interior a l’altura del coll que crea un graó interior per al recolzament de la tapadora. La seua vora és horitzontal sortint
i arrodonida. Tot i que no és abundant, ha aparegut en alguna ocasió a la ciutat de Valentia. Fou documentada en els
estrats de rebliment del pou de l’Almoina datat en l’època
d’August (fig. V.41, 8 Alm 60328.54) i aparegué a l’abocador de la plaça del Negret, probablement com a material de
caràcter residual. Cal avançar la cronologia de la forma des
de l’època d’August fins a, probablement, l’època flàvia, tot
i que no tenim encara suficient informació per a establir el
moment final d’ús d’aquesta forma.
─ ERW 1.7: tapadora amb llavi arrodonit i pom circular de
botó per agafar-la. La paret pot tenir un perfil corbat còncau que s’observa a la part interior d’alguns dels exemplars.
Poden ser de diferents mesures que correspondrien als diferents diàmetres, entre els 15 i 22 cm, dels recipients als
quals acompanyava. És una forma senzilla i molt pràctica,
per la qual cosa no té molta evolució morfològica encara
Època imperial
Ceràmica de cuina reductora regional
Fig. V.41. Ceràmica de cuina reductora regional de l’època imperial trobada a la ciutat de Valentia: olles (Arxiu SIAM i E. Huguet).
183
[page-n-199--data::data]
que és molt abundant i té una llarga durada, doncs es manté
invariable des de l’època ibèrica fins al segle III dC. S’han
documentat entre el material d’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina datat en l’època d’August (fig. V.42,
8 Alm 60455.16 i 53); en el rebliment de la fossa de l’excavació del carrer Pepita núm. 27 datat en l’època juli-clàudia
(fig. V.42, 1 Pepi 1071.69); en els estrats datats en època
flàvia de l’excavació dels Banys de l’Almirall (fig. V.42, 1
Bal 1375.20; fig. V.42, 1 Bal 1400.26 i 27); en el tercer nivell de l’arena del circ datat en l’època d’Adrià (fig. V.42, 1
Nap 1361. 33 i 34) i també a la segona fase d’ocupació de
l’excavació dels Banys de l’Almirall; a l’ustrinum del carrer
de Sant Vicent datat en l’època tardo-antonina; en l’època
dels Severs en l’abocador de la plaça del Negret (fig. V.42,
1 Negcal 1128.2; fig. V.42, 1 Negcal 1235.57) i a la fase
d’enderrocs de les construccions dels Banys de l’Almirall; i
per últim, en els estrats d’amortització de la claveguera del
carrer del Mar datada en la segona meitat del segle III dC
(fig. V.42, 1 Mar 1164.4).
─ ERW 1.8: gerra de cos globular i coll estret, llarg i cilíndric que presenta el llavi arrodonit i lleugerament inclinat
cap a l’interior. L’ansa presenta una característica secció
quadrangular i línies de torn en la part exterior del coll i la
base. Els seus diàmetres oscil·len entre els 3,7 i 5,5 cm. És
la tercera forma més nombrosa per darrere de les olles i les
tapadores. Les gerres són una de les formes més singulars i
característiques d’aquesta producció ja que semblen un tipus autòcton. Quevedo proposa l’evolució d’aquesta forma
des de la gerra ERW 1.9 i, tot i que sembla probable, caldria
trobar formes intermèdies que fins al moment no han aparegut. Pel que fa a la seua funció, en diverses ocasions se l’ha
associat a un bullidor (Quevedo 2013: 1076) degut a la seua
morfologia i a la densa concreció calcària que presenten
la major part dels exemplars, en comparació amb la forma
Uzita 48.1 produïda en ceràmica africana de cuina. Açò ve
corroborat per les traces de foc que solen presentar les peces
i, tot i que ocasionalment pogueren fer funcions de servei
de taula, també ens inclinem per la opció d’identificar-les
com a bullidors. Pel que fa a la cronologia, aquesta forma de
gerra es va documentar en l’època flàvia a l’excavació dels
Banys de l’Almirall; en el tercer nivell de l’arena del circ
datat en l’època d’Adrià; entre el material de la segona fase
de l’ocupació dels Banys de l’Almirall de mitjan del segle
II dC; a l’ustrinum del carrer de Sant Vicent datat en l’època tardo-antonina; en l’època dels Severs a l’abocador de
la plaça el Negret (fig. V.42, 1 Negcal 1235.52 i 53); i en la
fase d’enderrocs de les construccions dels Banys de l’Almirall. A més, en destaca un exemplar procedent del nivell que
eixia de la claveguera del carrer del Mar, datat en el tercer
quart del segle III dC (fig. V.42, 1 Mar 1146.105). La peça
en qüestió està quasi completa i podem observar diferències
amb els exemplars del segle precedent, ja que en aquesta la
part més ampla del cos ha desplaçat cap a la zona baixa, com
també s’observa en les gerres de ceràmica comuna de cocció
oxidant del segle III dC avançat; el coll s’ha fet més curt
i més recte; a més, la característica ansa massissa estigué
decorada amb una altra ansa salomònica enganxada a ella,
decoració també documentada en alguns exemplars de gerra
de ceràmica comuna de cocció oxidant.
184
─ ERW 1.9: gerra que es caracteritza per presentar una vora
trilobulada i lleugerament exvasada i cos globular que pot tenir estries de tornejat al coll i la base. És una forma menys freqüent que la gerra ERW 1.8 i quan apareix és sempre en contexts del segle I dC. A Valentia aparegué un exemplar entre el
material d’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina datat en l’època d’August (fig. V.42, 8 Alm 60328.47) que
presenta un diàmetre més ample que el fixat per Reynolds
(1993: 97). A més, se’n documentaren en els estrats datats en
època flàvia, antonina i severa de l’excavació dels Banys de
l’Almirall (fig. V.42, 1 Bal 1375.22) i a l’abocador de la plaça
del Negret datat en l’època dels Severs.
─ ERW 1.10: olla de cos globular amb un petit muscle i
un coll marcat per canaletes que s’estreny fins al llavi arrodonit i engrossit a l’exterior (fig. V.43, 1 Negcal
1235.59). Presenta una secció gruixuda. No és una forma
molt abundant i entre el material d’aquest treball se n’ha
identificat únicament un tipus però està present en altres
jaciments. A València ha aparegut en les excavacions de
l’abocador de la plaça del Negret i possiblement un altre exemplar en les excavacions del Palau de les Corts
(Lopéz et alii 1994: 204); a Cartagena, s’ha trobat procedent
dels nivells d’abandonament de la cúria (Quevedo 2013:
1077); i a Sagunt a l’excavació de l’avinguda del País Valencià i a la vil·la de la Vallaeta (Huguet 2009: 92). Un dels
exemplars procedents de l’abocador de la plaça del Negret
(València) va ser caracteritzat arqueomètricament i correspon al Grup C, que probablement es fabricà a la ciutat.
─ ERW 1.11: olla de cos globular i paret obliqua amb coll
que s’estreny fins al llavi arrodonit, voltejat i pendent a l’exterior (fig. V.43, 1 Negcal 1235.60). Presenta una secció
gruixuda i és una d’aquelles grans marmites que recorden
les formes de cocció reductora de l’època d’August (Albiach
et alii 1998). És una forma escassa, sols està documentada a
l’abocador de la plaça del Negret (Huguet 2006b). Açò, junt
a les característiques morfològiques, fan pensar en l’època
flàvia per a la seua datació, com ja apuntàvem anteriorment
(Huguet 2012: 439).
─ ERW 1.12: olla o cassola de paret vertical amb canaletes
marcant el coll, llavi pla i vora de secció triangular i engrossida a l’exterior i assenyalada per una incisió (fig. V.43, 1
Negcal 1235.58). No tenim cap exemplar complet i no podem saber si es tracta d’un recipient baix o una olla. Devia
ser una forma poc comuna, com les dues anteriors. Sols s’ha
inventariat un individu a l’abocador de la plaça del Negret
i possiblement un altre de les excavacions del Palau de les
Corts (Lopéz et alii 1994: 205). Està documentada en l’època dels Severs però podria ser material residual.
─ ERW 1.13: olla de cos globular amb paret obliqua què
s’estreny al coll i vora exvasada arrodonida i marcada a
l’interior (fig. V.43, 1 Negcal 1235.56). Aquesta forma
tampoc és de les més comunes. Està ben identificada en els
estrats de l’abocador de la plaça del Negret i hi ha un altre
possible exemplar de les excavacions del Palau de les Corts
(Lopéz García et alii 1990: 206). Com en el cas de la forma
anterior, està documentada l’època dels Severs.
─ ERW 1.14: olla o recipient de paret quasi vertical, vora
voltejada cap a l’exterior i llavi pendent amb secció triangular i corba còncava (fig. V.43, 1 Negcal 1263.2). Presenta
[page-n-200--data::data]
Època imperial
Ceràmica de cuina reductora regional
Fig. V.42. Ceràmica de cuina reductora regional de l’època imperial trobada a la ciutat de Valentia: tapadores, bullidors o gerres (Arxiu
SIAM i E. Huguet).
una secció molt gruixuda. S’ha identificat a l’abocador de la
plaça del Negret, en un pou votiu de Llíria datat en l’època
de Domicià (Escrivà 1995: 177) i a la vil·la de l’Horta Vella
(Bétera, València). Està ben datada en l’època flàvia i probablement el seu ús es perllonga fins al segle II dC.
─ ERW 1.15: olla o recipient de parets molt verticals que
s’estreny lleugerament al coll, poc diferenciat, amb vora exvasada i arrodonida (fig. V.43, 1 Negcal 1257/1263.2). No és
una forma molt habitual. S’ha trobat a l’abocador de la plaça
del Negret datat en l’època dels Severs però no tenim massa
informació cronològica.
─ ERW 1.16: olla una mica més menuda i de línies més
suaus que les ERW 1.2 i ERW 1.3. Presenta un cos estriat
amb carena en la part baixa, coll lleugerament diferenciat
i curt amb la vora exvasada i de secció fina (fig. V.43, 1
Negcal 1257/1263.1). Recorda a la cassola Hayes 183/culinaire type 15 (Bonifay 2004: 228). Està documentada a
l’abocador de la plaça del Negret, a les vil·les de la Vallaeta
(Sagunt) (Huguet 2009: 92), els Alters (l’Ènova, València)
(Albiach i de Madaria 2006: 85) i l’Horta Vella (Bétera,
València). Pensem que és una de les formes més tardanes, ja
que apareix en l’època dels Severs a València i Sagunt i en el
primer terç del segle III dC a la vil·la dels Alters.
─ ERW 1.19 Pelvis: gran recipient, pelvis o gibrell de forma
oberta i vora en ala horitzontal (fig. V.43, 1 Bal 1327.18) que no
havia estat documentat fins al moment entre les formes pròpies
de la producció. Aparegué en la segona fase d’ocupació de l’excavació dels banys de l’Almirall datada a mitjan del segle II dC.
185
[page-n-201--data::data]
Època imperial
Ceràmica de cuina
reductora regional
Fig. V.43. Ceràmica de cuina reductora regional de l’època imperial trobada a la ciutat de Valentia: olles.
Ceràmica oxidant de cuina
La ceràmica de cuina de cocció oxidant no és habitual en els
contexts imperials, ja que la producció reductora regional de
cuina concentra pràcticament el total de la ceràmica local dedicada a usos culinaris. Apareixen poques olles de perfil en S amb
pastes oxidades i traces d’exposició al foc, per exemple en la
segona fase d’ocupació de l’excavació dels Banys de l’Almirall
o el segon estrat de l’arena del circ, però són més bé escasses.
En el primer nivell de l’arena del circ s’ha trobat una vora de
cassola en forma de ganxo, molt habitual en els segles II i I aC.
No presenta restes evidents d’exposició al foc però la forma i
la pasta fan pensar en una cassola. Podria ser una lopas púnico-ebusitana i, per tant, residual en el context on aparegué, datat
en el primer quart del segle II dC. L’estat d’erosió de la peça no
permet obtindre més informació.
Ceràmica comuna de cocció oxidant
Quan parlem de ceràmica comuna de cocció oxidant ens referim
a una producció de ceràmica comuna no apta per a exposar-la
al foc que probablement feia funcions auxiliars en la cuina o
s’utilitzava com a recipients de taula. Però a més, incloem ací
una sèrie d’elements ceràmics que, tot i no ser recipients, estan
produïts en les mateixes pastes que aquests.
La ceràmica comuna, tot i ser el grup de ceràmiques més
nombrós, no ha estat objecte d’estudis sistemàtics fins fa poc
de temps per l’entrebanc que suposa el reduït coneixement que
es té dels centres productors. Açò és degut a què cada ciutat o
nucli urbà tenia els seus obradors situats a una distància no molt
llunyana. Fins i tot moltes vil·les tenien el seu propi taller. Amb
tot això, la producció que en resultava era local o com a molt
comarcal en el seu àmbit de dispersió. Tanmateix, Vegas (1973)
demostrà l’existència de certes formes comunes a tot el Mediterrani i relacionà aquest fet amb una cultura general compartida.
En general les pastes de ceràmica comuna oxidant classificades a la ciutat de Valentia presenten unes tonalitats que van
del beix al taronja, amb desgreixants fins calcaris blancs i brillants. A aquesta descripció general es pot afegir que de vegades
186
hi ha recipients on es barregen les diferents tonalitats, i fins i
tot d’altres amb parts més fosques o fins i tot grises. Són pastes
majoritàriament compactes i dures que en poques ocasions presenten engalbes o altres tractaments diferents de l’allisat de les
superfícies. L’allisat es realitzaria a mà descoberta amb el contacte directe dels dits del terrisser amb el fang ja que en moltes
ocasions s’hi conserven les empremtes. Tot i això en escasses
ocasions es podria haver utilitzat l’ajuda d’un drap de tela que
deixava una subtil trama en la pasta una vegada cuita. L’estudi
dels contexts de les necròpolis de La Boatella i Russafa i de
l’amortització de la claveguera del carrer del Mar, ha permès
observar que a mitjan del segle III dC hi hagué una degeneració
de les tècniques productives tant pel que fa a la composició de
la pasta com pel que fa als acabats (fig. V.44). A partir d’aquest
moment, les pastes començaren a tindre unes argiles menys decantades, amb desgreixants de grandària mitjana i gran visibles
en les superfícies de color blanc, brillant, gris i en ocasions marró. A més, tècnicament les formes presenten determinats trets
indicatius d’una producció més ràpida o descurada dels recipients, sempre en comparació amb les formes dels segles I i II
dC. Aquest fet s’observa sobretot als punts d’unió de les anses
amb els cossos en què no s’ha acabat d’enganxar bé la pasta.
Pel que fa al lloc de producció, hem de suposar que la ciutat
s’abastí de diverses figlinae situades en les rodalies del nucli
urbà, de les quals solament se’n coneix una localitzada a l’avinguda de la Constitució núm. 58. Com ja hem esmentat en l’apartat específic d’aquesta excavació, solament es coneix el forn i
un abocador de material de rebuig i durant la intervenció no
aparegueren restes de l’obrador o de les instal·lacions.
En el repertori tipològic, destaquen formes molt difoses
com són les gerres, ampolles i plats, paropsides, pelvis i lebetes, però també s’observa un marcat influx autòcton en alguns
dels recipients com per exemple en les olles o paropsides amb
vora de cap d’ànec. La major part d’aquests recipients es feien a
torn, però també s’ha identificat la producció d’altres elements
ceràmics que probablement es feien amb motlle com les àrules
i el tintinnabulum.
[page-n-202--data::data]
En poques ocasions presenten decoracions i quan en tenen
són senzilles. Hi ha decoracions de barbotina aplicades sobre
el cos de copes com les produïdes pel forn de l’avinguda de la
Constitució que recorden les fulles de pinya; punts de barbotina
sobre les anses d’alguna paropsis; incisions obliqües en línies
paral·leles al cos o a les anses; alguna ansa salomònica decorativa sobre l’ansa funcional; decoració pintada en roig de traços
oblics o punts blancs; línies obliqües brunyides; digitacions i
línies ondulades incises. Cadascuna d’aquestes decoracions
aparegué una única vegada, així que no podem fer apreciacions
sobre quina és la decoració més habitual o la forma més decorada. Passem ara a descriure la tipologia formal de les peces
trobades a Valentia:
─ Gr. I.1 Urceus: gerra de cos globular o ovoide amb coll
ample i curt, vora habitualment motllurada amb graó intern
per a recolzar la tapadora, boca més ampla que la base i
una ansa (Escrivà 1995: 172) (fig. V.45). Els exemplars més
grans s’associen a nasiterna o urna i tenen una capacitat
entre 2 i 4 congii, és a dir, entre 6 i 12 litres aproximadament. Els seus diàmetres oscil·len entre 15 i 16 cm, però en
qualsevol cas són sempre superiors als 13 cm. A la ciutat
de Valentia es conserva un exemplar complet de l’excavació del carrer Marqués de Caro, que no ha estat analitzat en
aquest treball (fig. V.46). Pel que fa al seu ús, probablement
s’han d’interpretar com a recipients de contenció per emmagatzemar aigua o altres líquids en reserva, donat que les
seues mesures no permeten una manipulació constant. No
és una forma massa abundant i sembla que en el segle III
dC tendeixen a desaparèixer. Es documenten en l’època de
Tiberi a la deposició del decumanus de l’Almoina, amb seccions de vora triangular i graó intern poc marcat (fig. V.45,
11 Alm 7467.17) o inexistent (fig. V.45, 11 Alm 7467.18);
en l’època de Trajà a la segona capa de l’arena del circ (fig.
V.45, 1 Nap 1330.12); en l’època dels Severs a l’abocador
de la plaça del Negret amb coll ample, amb vora motllurada
(fig. V.45, 1 Negcal 1128.7) i graó intern (fig. V.45, 1 Negcal
1263.7); a més, està comprovada la seua producció al forn
de l’avinguda de la Constitució (fig. V.45, 2 Cons 2069.2).
─ Gr. I.2 Urceus: gerra de cos globular o ovoide amb coll
ample i curt, vora normalment motllurada amb graó intern
per a recolzar la tapadora, boca més ampla que la base i una
o dues anses (Escrivà 1995: 172) (fig. V.47 i V.48). Dins
d’aquest gran grup s’intenten incloure les gerres o els cànters de mesura mitjana que majoritàriament contenien aigua
(Pottier 1892: 604). És la forma més nombrosa d’entre tots
els recipients de ceràmica comuna oxidant, està present en
totes les excavacions de la ciutat on hi ha ceràmica romana
i es presenta en diferents formats i diferents capacitats. Els
exemplars més xicotets sovint són nomenats amb mots diminutius dels urcei com els urceoli. La gran abundància en
els contexts imperials fa pensar en una funció múltiple i no
únicament, encara que sí principalment, com a contenidors
d’aigua. Es podrien afegir altres tipus de líquids, sobretot
el vi, que hauria de repartir-se en recipients d’inferior capacitat que les àmfores per al seu còmode ús diari. A més,
no hem d’oblidar que podrien servir com a recipients per
a emmagatzemar i redistribuir productes semisòlids, com
demostren els anomenats “urcei de garum” de Umbricius
Scaurus de Pompeia que contenien aquest producte per a
Fig. V.44. Detalls de pintura i ansa de dues peces de ceràmica
comuna de cocció oxidant datades a partir del segle III dC.
comercialitzar-lo (Stefani 2005: 99). En l’àmbit domèstic,
podien servir per a conservar determinats aliments com
carn, peix o fruites, en líquids o semilíquids com vi, sal,
oli o mel segons indiquen alguns textos antics (Plini, Nat.
Hist. XIX, 8, 168; Columel·la, De re rustica XII, X, 5; Apici, De re coq. 1, 12, 21). Aquesta forma es documentà per
primera vegada a Valentia en la deposició votiva de l’època
fundacional del Palau de les Corts, on es classificà com a
ceràmica de factura romana (López et alii 1990: 115). En
l’època republicana es reproduïren aquests tipus, però també altres variants dispars. En l’època d’August i Tiberi, els
urcei presentaven llavis exvasats i arrodonits i bases baixes
o àpodes en recipients de dimensions reduïdes, els urceoli (fig. V.47, 8 Alm 60328.158, 159, 160; fig. V.47, 8 Alm
60455.44; fig. V.47, 11 Alm 7467.24). Continuen estant
presents formats mitjans amb vora arrodonida (fig. V.47, 8
Alm 60328.46) o motllurada amb graó intern (fig. V.47, 11
Alm 7467.20). D’aquest moment destaca un petit urceolus
amb restes de pintura roja de la necròpoli del carrer Verge de la Misericòrdia que era part de l’aixovar funerari de
la tomba núm. 59 (fig. V.47, 1 Mis 1414.2). També destaca un altre recipient procedent de l’amortització del pou
de l’Asklepieion de l’Almoina datat en l’època d’August,
al qual ens hem referit amb anterioritat (Huguet i Ribera
2015: 236). Aquest és una gerra de peu baix i ample amb
un cos també baix i ample de perfil ovalat, coll ample i
cilíndric de parets verticals i dues anses (fig. V.47, 8 Alm
60328.154) que té el seu equivalent en ceràmica comuna
africana (8 Alm 60328.132). L’hem relacionat amb altres
dues ampolles de característiques similars, una produïda
en ceràmica comuna de cocció oxidant (8 Alm 60328.155)
i l’altra en ceràmica comuna africana (8 Alm 60328.128)
que pensem que desenvoluparien una funció concreta en el
ritual, possiblement relacionat amb el vi. A més, no sembla
casual la troballa d’aquestes dues peculiars parelles en el
mateix conjunt, cosa que podria indicar que actuen com a
servei (fig. V.48).
Durant l’època flàvia i el segle II dC els urcei no variaren
massa, encara que augmenten lleugerament de mesura. Continuaren produint-se formes de vora arrodonida (fig. V.49, 4
Alm 3135), però són sobretot les vores motllurades amb graó
intern les que predominen amb cossos globulars, bases amb
peu i una o dues anses (fig. V.49, 1 Bal 1362.13; fig. V.49, 1
Bal 1375.29; fig. V.49, 1 Bal 1434.4, 1 Nap 1361.35 i 37; fig.
V.49, 1 Negcal 1263.7; fig. V.49, La Boatella 0/16 i 0/48). En
ocasions el terç superior del cos d’aquestes peces presenta
una canaleta marcada.
187
[page-n-203--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.45. Gerres de ceràmica comuna de cocció oxidant trobada a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
De l’època flàvia es documenta un urceus complet procedent de la necròpoli del carrer Verge de la Misericòrdia
que era part de l’aixovar funerari de la tomba núm. 10 (fig.
V.49, 1 Mis 1079.5). A més, aquest tipus de gerres es produïren també al taller de l’avinguda de la Constitució (fig.
V.49, 2 Cons 2069.3 i 4). En menor quantitat apareixen també altres urcei amb coll cilíndric i vora en ala sense graó
intern (fig. V.49, 1 Negcal 1235.87 i 94). A partir de l’època
d’Adrià es documenta una altra variant amb doble motllura
exterior (fig. V.49, 1 Nap 1361.36 i 38; fig. V.49, 1 Selvic
1073.7) que perdurà fins al segle III dC (fig. V.49, 1 Mar
1146.7 i 21). A l’abocador de la plaça del Negret aparegué
un d’aquests exemplars amb doble motllura i decoració de
línies paral·leles obliqües brunyides a la part superior del
cos i el coll que data de l’època dels Severs (fig. V.49, 1
Negcal 1235.86).
Al llarg del segle III dC, potser gestat ja des de l’època
dels Severs, s’intueix un canvi morfològic en els urcei que
té el seu paral·lel tècnic com hem esmentat al principi. Tot i
que es continuen documentant les formes de urcei típiques
de l’època altimperial, les gerres tendeixen a disminuir, a
reduir els diàmetres i l’altura; les bases es feren més baixes;
les panxes presenten la seua amplada màxima en el terç inferior; els colls s’allarguen i es fan més amples, mentre que
les vores tendeixen a fer-se arrodonides o de secció ametllada i el graó intern a desaparèixer (fig. V.50). Des del punt de
vista tècnic, com ja s’ha vist, la pasta es féu menys depurada
i la forma de treball menys acurada. En concret, a les gerres
es constata sovint la presència d’unes línies horitzontals a
l’altura de la unió de l’ansa amb el cos probablement per
a marcar el lloc on anava. Normalment, l’ansa queda enganxada a la peça amb poca pressió i s’observen les dues
parts no massa travades en la zona d’unió de l’ansa tant en
la vora com en el cos. Aquests canvis s’havien constatat als
pous votius de Llíria (Escrivà 1995: 180; Escrivà, Martínez
i Vidal 2014: 245). En ocasions presenten una línia en la
part alta del cos com passava també en les variants de segles anteriors (fig. V.51, 1 Mar 1146.9). A més, poden tenir
una vora trilobulada amb bec (fig. V.51, 1 Mar 1146.114;
188
Fig. V.46. Nasiterna o gerra de gran format procedent de l’excavació
del carrer Marqués de Caro (Máñez i Bueso 2002).
[page-n-204--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.47. Gerres de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
fig. V.51, La Boatella 0/21) i en un exemplar s’ha documentat una ansa decorativa que probablement imita les formes
metàl·liques (fig. V.51, La Boatella 0/47). Aquestes formes
apareixen per primera vegada en els estrats d’enderroc de
les construccions dels Banys de l’Almirall datats en l’època
dels Severs (fig. V.51, 1 Bal 1326.16) i també en els estrats
d’amortització de la claveguera del carrer del Mar (fig. V.51,
1 Mar 1164.11 i 13; fig. V.51, 1 Mar 1166.4 i 9; fig. V.51, 1
Mar 1146. 12, 28 i 34). Estan presents en algunes tombes de
la necròpoli occidental, que hem de datar a partir del segle
III dC (fig. V.51, 4 Cañ 2154.0/614) i són les formes majoritàries a la necròpoli de La Boatella (fig. V.51, La Boatella
0/14, 0/17, 0/18, 0/19, 0/20).
─ Gr. I.3 Urceus: gerra de cos globular o ovoide amb coll
ample i curt, vora normalment motllurada amb graó intern
per a recolzar la tapadora, boca més ampla que la base i
dues anses o cap (Escrivà 1995: 172). És molt semblant a
la forma anterior però més ampla i baixa, més del tipus de
l’alfàbia, i s’utilitzava per a emmagatzemar aliments o líquids. El seu diàmetre se situa al voltant dels 14 cm, però
també se’n troben de més reduïts al voltant dels 10 cm. Són
molt inferiors en nombre que les precedents i en ocasions
es confonen amb elles. Apareixen en l’època d’August en
l’amortització votiva del pou de l’Asklepieion de l’Almoina
(fig. V.51, 8 Alm 60455.51), en època flàvia als nivells dels
Banys de l’Almirall, en l’època d’Adrià al tercer nivell de
l’arena del circ (fig. V.51, 1 Nap 1361.39) i en els estrats de
l’època dels Severs a l’abocador de la plaça del Negret (fig.
V.51, 1 Negcal 1128.10; fig. V.51, 1 Negcal 1235.85) per a
desaparèixer en els nivells posteriors.
─ Gr. II.1 Lagoena: ampolla de coll estret i curt amb cos
ovalat o globular, base amb peu i vora. El seu origen està
relacionat amb el món grec i s’emprava per a la contenció
principalment de vi (Couve 1904: 907). També se l’ha re-
Fig. V.48. Peces procedents de l’amortització votiva del pou de l’Asklepieion de l’Almoina que podrien haver-se utilitzat en un ritual
possiblement relacionat amb el vi (Arxiu SIAM, muntatge E. Huguet).
189
[page-n-205--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna
cocció oxidant
Fig. V.49. Gerres de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
190
[page-n-206--data::data]
lacionat amb la conservació d’aliments semisòlids o sòlids
com fruita seca, o amb la fermentació de les confitures (Columel·la, De re rustica XII, 45). Escrivà (1995: 174) diferencià un tipus més robust i més gran dedicat a l’emmagatzemament, del qual nosaltres comptem amb pocs exemplars
a Valentia entre les ampolles per al servei de taula que veurem seguidament. Els seus diàmetres se situen al voltant
dels 6 cm, cosa que permetria solament el pas de líquids
i elements semisòlids molt petits. Són recipients tancats i
robusts, de coll curt i vora de secció triangular i procedeixen
d’estrats de l’època dels Severs (fig. V.52, 1 Negcal 1128.11
i 13; fig. V.52, 1 Negcal 1235.83; fig. V.52, 1 Bal 1326.15).
─ Gr. II.2 i 3 Lagoena: ampolles per al servei de taula o
auxiliars de cuina amb un cos globular o ovalat, peu, coll
estret més o menys llarg i vora motllurada amb una secció
triangular o arrodonida (fig. V.52 i V.53). Escrivà diferencià entre les d’una ansa, Gr. II.2 Lagoena, o dues, Gr. II.3
Lagoena, però nosaltres hem decidit estudiar-les conjuntament perquè en ocasions resten fragments de vora que
no permeten adscriure’ls a un o altre tipus. És una forma
nombrosa, sempre en percentatges inferiors a les gerres, i es
relaciona sobretot amb la contenció de vi (Couve 1904) encara que podria contenir altres líquids. Un interessant exemplar es trobà entre el material procedent de l’amortització
de l’època d’August del pou de l’Asklepieion de l’Almoina
(fig. V.52, 8 Alm 60328.155). Aquesta ampolla contenia dos
claus de bronze col·locats intencionalment al seu interior
probablement amb caràcter ritual, ja que aquests posseïen
un valor apotropaic en contexts funeraris o rituals (Alfayé
2014: 93). L’ampolla en qüestió recorda encara els models
grecs amb el cos carenat i el llarg coll esvelt. Com ja hem
esmentat, formava part d’un conjunt de quatre peces tractades de manera específica anteriorment (Huguet i Ribera
2015: 236) i en aquest mateix treball per la qual cosa no ens
estendrem més. Tornant a les ampolles de ceràmica comuna
de cocció oxidant de Valentia, es documenten al rebliment
de la fossa de la necròpoli del carrer Pepita datat en l’època juli-clàudia, tot i que l’exemplar està molt fragmentat
(fig. V.52, 1 Pepi 1071.11). Per a l’època flàvia, apareixen
ampolles amb vora arrodonida als estrats de construcció
dels Banys de l’Almirall (fig. V.52, 1 Bal 1375.23 i 24) i
sembla que continuaren produint-se durant la primera meitat
del segle II dC per l’aparició al tercer estrat del circ (fig.
V.52, 1 Nap 1361.40) i en la segona fase d’ocupació dels
Banys de l’Almirall (fig. V.52, 1 Bal 1296.15). Les ampo-
lles de vora motllurada presenten diferents variants entre les
quals destaquen alguns exemplars de vora vertical (fig. V.52,
1 Negcal 1235.84) i de secció triangular (fig. V.52, 1 Negcal
1235.82). Aparegueren en els nivells de l’època d’Adrià del
circ (fig. V.52, 1 Nap 1361.41); en els estrats de l’època dels
Severs de l’abocador de la plaça del Negret (fig. V.52, 1 Negcal 1128.12, fig. V.52, 1 Negcal 1263.8) i se’n té constatada
la producció en el forn de l’avinguda de la Constitució (fig.
V.52, 2 Cons 2069.5 i 6). Però el millor conjunt d’ampolles
el proporcionaren les excavacions amb nivells datats en el
segle III dC. El nivell de vessament de la claveguera del carrer del Mar contenia tres ampolles senceres de les mateixes
característiques: peu baix amb cos globular, coll estret i alt,
una sola ansa de secció en forma de cinta i vora motllurada
amb llavi arrodonit i un diàmetre de 4,5 cm i una altura entre
22 i 25 cm (fig. V.53, 1 Mar 1146.85, 107 i 0/154). A aquesta
mateixa descripció, però una mica més menuda, correspon
una altra ampolla completa procedent de la necròpoli de La
Boatella (fig. V.53, La Boatella 0/13). Aquesta necròpoli ha
aportat un altre destacat conjunt d’ampolles que es completen amb una ampolleta de peu baix, cos carenat, coll
estret i curt i vora exvasada amb una sola ansa (fig. V.53,
La Boatella, Roda, 1955, làm. IV), i dues ampolles de cos
globular amb dues anses i coll tubular amb motllura exterior
(fig. V.53, La Boatella 0/15). Ampolles similars s’han documentat al pou de l’època dels Severs a Llíria (Escrivà 1995:
180; Escrivà, Martínez i Vidal 2014: 264) datades entre el
final del segle II i el principi del IV dC i, al nostre parer,
s’han de posar en relació amb els productes africans del tipus Salomonson X produïts en TSA C o les ampolles 48 de
Bonifay (2004: 285) en ceràmica comuna africana als quals
probablement imitaven. Una d’aquestes formes presentava
una decoració pintada en blanc, actualment molt perduda, de
punts al coll i junt a les anses i una línia horitzontal a la motllura del coll (fig. V.53, La Boatella) (Soriano, 1989: 404, 2).
─ Gr. III.1 Calix: també designades com a copulum, són
copes senzilles de dimensions reduïdes usades majoritàriament per a beure (fig. V.54). En els segles I-II dC la seua
presència és escassa probablement per l’existència de copes
de parets fines com la forma Rubielos de Mora 2.1 (Huguet i
Ribera 2015: 161), molt difosa a la ciutat i als seus voltants,
fenomen que s’ha apuntat també per a la ciutat de Cartagena
recentment (Quevedo 2015: 53). Per als dos primers segles
de l’Era no tenim cap exemplar complet, els materials recuperats es redueixen a fragments de vores amb llavi arrodonit
Fig. V.50. Proposta d’evolució morfològica dels urcei o gerres documentades a la ciutat de Valentia.
191
[page-n-207--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna
cocció oxidant
Fig. V.51. Gerres de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
192
[page-n-208--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.52. Ampolles de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
(fig. V.54, 1 Bal 1429.9) o lleugerament exvasades amb parets còncaves (fig. V.54, 1 Bal 1327.17). Aquest últim tipus
(fig. V.54, 2 Cons 2069.8 i 10), i un altre de cos carenat i
parets verticals, foren produïts en el forn de l’avinguda de
la Constitució. A més, en aquest tipus s’ha classificat una
copa de ceràmica comuna de cocció oxidant decorada amb
fulles de pinya o peduncles (fig. V.54, 2 Cons 2069. 12) que
probablement imitava els productes de parets fines bètics.
Entre les restes trobades al forn de l’avinguda de la Constitució no hi ha cap exemplar complet, però s’han recuperat
fragments de copes de cos arrodonit i decorat amb la part
superior vertical i sense decoració. Tanmateix, coincidint
amb el canvi tecnològic i formal del segle III dC apuntat
anteriorment, apareixen formes no documentades fins al
moment i que es fan més nombroses (fig. V.55). Tots els
exemplars procedeixen de contexts funeraris, i d’ací el grau
de conservació que presenten ja que són formes completes.
En aquests exemplars les pastes han disminuït en qualitat.
Apareixen dues formes: una de copa o bol de perfil senzill
amb parets còncaves i vora arrodonida, semblant a la forma
8 en TSH, amb diàmetres al voltant del 11 cm (fig. V.54, 4
Cañ 2181.0/628 i 0/629; fig. V.54, Russafa Tomba 3.0/66;
fig. V.54, La Boatella sense núm.); i l’altra de copa o bol
de perfil en S i vora arrodonida amb diàmetres al voltant
dels 9 cm (fig. V.54, Russafa Tomba 8 o Ñ.0/63 i 0/64). La
pasta d’aquests exemplars és menys depurada, més tova i
amb més desgreixants i les seues superfícies no tenen cap
tractament, tret d’un feble allisat. Cal destacar que la major
part d’aquests recipients tenen tonalitats bicolors en la superfície interna i externa de les peces degut al seu apilament
en el procés de cocció al forn. Aquestes marques permeten
reconstruir la seua posició durant la cocció i no apareixen en
els recipients dels segles precedents.
─ Gr. III.2 Poculum: únicament s’han trobat dos fragments
de vora que poden respondre a aquesta descripció. Una presenta perfil en S amb parets que s’estrenyen al coll marcat
per una carena alta decorada amb incisions i vora arrodonida
(fig. V.54, 1 Negcal 1235.71); l’altre té una vora arrodonida, lleugerament reentrant amb petita ala decorativa al coll
(fig. V.54, 1 Negcal 1235.90). Escrivà (1995: 175) pensa que
pogueren ser utilitzats tant per a mesurar com per a beure.
─ Gr. IV.1 Paropsis: grans recipients oberts amb parets
exvasades, amb carena marcada al terç superior, vora reentrant, base anellada i, en ocasions, anses laterals horitzontals
(Escrivà 1995: 176). Sembla tindre dos formats, una entre
els 22 i 26 cm i l’altra, entre els 30 i 36 cm. Pel que fa a
la funció devia servir per a contenir aliments a l’espera de
preparació, o ja preparats, com a fruiter o per a servir a la
taula (Pottier 1873a: 337). Aquesta forma és molt nombrosa
a Valentia i es presenta en diferents variants i mesures (fig.
V.56). Els exemplars de l’època d’August (fig. V.57, 8 Alm
60328.134) i Tiberi (fig. V.57, 11 Alm 7467.10) s’assemblen
193
[page-n-209--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.53. Ampolles de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial.
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.54. Copes o bols de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial.
194
[page-n-210--data::data]
als recipients de tradició indígena amb vores motllurades
que recorden els llavis en forma de cap d’ànec de tradició
ibèrica. La forma més habitual és la paropsis amb parets exvasades amb carena marcada al terç superior, vora reentrant
i arrodonida a l’exterior que pot tindre anses horitzontals de
secció circular que s’eleven per damunt de la vora (fig. V.57,
1 Bal 1400.18). Són recipients grans amb diàmetres entre
els 30 i 32 cm. Apareixen en l’època flàvia als nivells constructius dels Banys de l’Almirall (fig. V.57, 1 Bal 1372.16;
fig. V.57, 1 Bal 1375.26); en la primera meitat del segle II
dC al segon i tercer nivell de l’arena del circ (fig. V.57, 1
Nap 1330.13; fig. V.57, 1 Nap 1361.43), en aquest cas un
exemplar que presenta una gota de barbotina decorativa en
la part central de l’ansa, i en la segona fase d’ocupació dels
Banys de l’Almirall (fig. V.57, 1 Bal 1482.8); en l’època tardo-antonina de l’ustrinum de la necròpoli del carrer de Sant
Vicent (fig. V.57, 1 Selvic 1071.5); en els estrats de l’època
dels Severs de l’abocador de la plaça del Negret (fig. V.57,
1 Negcal 1257.8), on destaca un exemplar amb bec (fig.
V.57, 1 Negcal 1257/1263.8) i en el nivell d’enderrocs de
les construccions dels Banys de l’Almirall (fig. V.57, 1 Bal
1403.18); i en els estrats d’amortització de la claveguera del
carrer del Mar de la segona meitat del segle III dC. Una altra
variant habitual és la paropsis, una mica més menudes que
les anteriors entre els 24 i 30 cm, de parets exvasades amb
carena marcada al terç superior, vora reentrant plana (fig.
V.58, 1 Mar 1146.15) documentada des de l’època flàvia, en
el primer nivell de l’arena del circ (fig. V.58, 1 Nap 1384.8),
fins a la segona meitat del segle III dC, en els nivells del
carrer del Mar (fig. V.58, 1 Mar 1146. 32 i 6). Hi ha una variant entre lebes i paropsis relativament nombrosa que presenta una vora de perfil en S, parets exvasades amb carena
marcada al terç superior i vora reentrant amb llavi exvasat
(fig. V.58, 1 Mar 1146.10 i 31). Pot presentar anses laterals
verticals o horitzontals i el seu diàmetre està entre els 22 i 30
cm. Aparegué a l’abocador de la necròpoli del carrer Pepita
datat en l’època juli-clàudia (fig. V.58, 1 Pepi 1071. 9 i 10);
en els nivells flavis dels Banys de l’Almirall (fig. V.58, 1
Bal 1362.12; fig. V.58, 1 Bal 1400.21); en l’època d’Adrià
al tercer nivell de l’arena del circ (fig. V.58, 1 Nap 1361.42);
i en els estrats de la segona meitat del segle III dC de la
claveguera del carrer del Mar (fig. V.58, 1 Mar 1166.1; fig.
V.58, 1 Mar 1146.31, 26, 36 i 3). Una altra variant interessant és també una forma mixta entre el lebes i la paropsis.
Presenta un cos profund de parets exvasades amb carena
marcada al terç superior i vora reentrant amb motllura exterior marcada per canaletes (fig. V.59, 1 Mar 1146.11 i 18). El
seu diàmetre oscil·la entre els 15,5 i 21 cm i es documenta
únicament en els nivells d’amortització de la claveguera del
carrer del Mar datats en la segona meitat del segle III dC. A
més, en aquest mateix context aparegué un exemplar complet que presentava un bec vessador alt oposat a una ansa
horitzontal, cosa que denotava clarament la funció de vessar
líquids (fig. V.59, 1 Mar 1166.11). Per últim, esmentarem
dues formes poc comunes a la ciutat que hem classificat
amb certa cura com a paropsis. La primera és un recipient
obert, de diàmetre al voltant dels 30 cm, de parets exvasades, amb carena marcada en el terç superior i vora reentrant
que acaba en una ala pendent, que es trobà en els nivells flavis dels Banys de l’Almirall (fig. V.59, 1 Bal 1400.22) i els
Fig. V.55. Reconstrucció de la col·locació dels bols al forn durant la
seua cocció a partir de la bicromia de les seues superfícies.
Fig. V.56. Variants de paropsis documentades a la ciutat de Valentia
(Arxiu SIAM i E. Huguet).
195
[page-n-211--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna
cocció oxidant
Fig. V.57. Paropsis de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
196
[page-n-212--data::data]
de l’època dels Severs de l’abocador de la plaça del Negret
(fig. V.59, 1 Negcal 1257.9). La segona és una forma híbrida
entre la paropsis i el caccabus, amb parets rectes, carena en
la part baixa del cos, vora reentrant exvasada a l’exterior i
anses horitzontals (fig. V.59, 1 Negcal 1263.6). Aquest recipient aparegué a l’abocador de la plaça del Negret i no
presentava traces d’exposició al foc.
─ Gr. IV.2 Lanx: recipient obert amb parets exvasades i
carena marcada, que sol presentar un perfil senzill i vora
arrodonida (fig. V.59). Com passava amb la paropsis una
forma molt heterogènia amb moltes variants. Probablement
s’han d’associar als plats per menjar o dipositar aliment
(Pottier 1904: 925). Els exemplars amb carena alta i perfil
senzill amb un diàmetre que oscil·la entre els 17 i 22 cm.
Apareixen en la primera meitat del segle II dC en el tercer
nivell de l’arena del circ (fig. V.59, 1 Nap 1361.44), en la
segona fase d’ocupació dels Banys de l’Almirall, en l’època dels Severs a l’abocador de la plaça del Negret (fig. V.59,
1 Negcal 1235.70) i en els nivells d’enderroc dels Banys de
l’Almirall (fig. V.59, 1 Bal 1403.19). Els exemplars amb
carena baixa poden presentar parets còncaves (fig. V.59,
1 Negcal 1235.66) o rectes (fig. V.59, 1 Bal 1434.6), i els
seus diàmetres oscil·len entre els 14 i 23 cm. Es troben en
la època flàvia (fig. V.59, 1 Bal 1429.8), la època antonina
i la dels Severs (fig. V.59, 1 Negcal 1235.67; fig. V.59, 1
Negcal 1263.4).
─ Gr. IV.3 Catinus / llus: escudelles, plats o bols amb parets
exvasades que probablement servien com a servei de taula
i com a recipients auxiliars en la cuina (Saglio 1887: 971)
(fig. V.60). Els seus diàmetres no sobrepassen els 16 cm. En
l’època d’August hi ha una gran varietat de petits recipients
de ceràmica comuna que recorden altres propis de les ceràmiques fines, sobretot copes (fig. V.60, 8 Alm 60328.139, 143,
144; fig. V.60, 8 Alm 60455.33) i plats. Destaca un recipient
de base lleugerament còncava amb parets verticals i llavi bífid que probablement actuaria com una mena de plateret (fig.
V.60, 8 Alm 60328.142). En època de Tiberi també es documenten aquest tipus de copes que recorden les formes de
vaixella fina (fig. V.60, 11 Alm 7467.21). En època juli-clàudia apareix la forma de catinus més nombrosa que respon a
la descripció del Gr.IV.3 d’Escrivà (1995: 176), un recipient
obert de petites dimensions amb parets exvasades, carena
alta en el terç superior que diferencia la vora i peu anellat.
La vora està arrodonida cap a l’exterior formant una petita
ala. Els exemplars de l’època juli-clàudia no presenten peu o
tenen un peu molt baix (fig. V.60, 1 Pepi 1071.12; fig. V.60,
1 Pepi 1175.2). Està present en l’època flàvia en els nivells
dels Banys de l’Almirall (fig. V.60, 1 Bal 1372.9; fig. V.60,
1 Bal 1375.9; fig. V.60, 1 Bal 1400.20), en el tercer nivell
del circ a l’època d’Adrià (fig. V.60, 1 Nap 1361.45), en els
nivells de mitjan del segle II dC en la segona fase d’ocupació
dels Banys de l’Almirall (fig. V.60, 1 Bal 1327.16), en els de
l’abocador de la plaça del Negret de l’època dels Severs (fig.
V.60, 1 Negcal 1235.68) i en els nivells d’enderroc de les edificacions dels Banys de l’Almirall (fig. V.60, 1 Bal 1392.10).
A partir d’aquest moment, no apareixen en l’estratigrafia de
la ciutat. Per últim, hi ha una variant amb parets exvasades,
carena alta en el terç superior i vora vertical o còncavo-convexa que s’ha classificat únicament en els estrats del segle II
dC de l’arena del circ de l’època d’Adrià (fig. V.60, 1 Nap
1361.46) i de l’abocador de la plaça del Negret de l’època
dels Severs (fig. V.60, 1 Negcal 1263.9).
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.58. Paropsis de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial.
197
[page-n-213--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.59. Paropsis de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial.
─ Gr. V Mortarium: gran recipient de parets exvasades i
còncaves, amb vora en ala i base plana amb peu baix, que
generalment presenta incrustacions de petites pedres angulars (fig. V.61). Evidentment, aquesta forma ve marcada per
la seua funció específica que necessita d’un recipient robust
i estable amb una vora marcada perquè no se n’isquera l’aliment, i sovint presenta un bec vessador que permet conjecturar sobre un contingut líquid, cremós o semisólid. Els
morters s’utilitzaven principalment per a triturar, esmicolar
o lligar salses i aliments diversos però probablement també
tindria usos artesanals i mèdics de transformació d’elements
sòlids en pols (Baudrillart 1904: 2008). A la ciutat de Valentia el morter és un recipient comú, encara que no abundant. En trobem de diferents tipus i probablement en dos
formats, una mitjana al voltant dels 24 cm i l’altra gran al
voltant dels 32 cm. El primer tipus data de l’època d’August
i presenta un peu indicat i una vora reentrant arrodonida a
l’interior i a l’exterior decorada amb digitacions (fig. V.61, 8
Alm 60328.138). Probablement aquest morter reprodueix els
morters campanians de l’època republicana. El segon tipus
és molt abundant i presenta unes parets còncaves amb base
plana i vora de secció triangular molt gruixuda o en visera.
Apareixen per primera vegada al rebliment de l’abocador de
la necròpoli del carrer de Pepita, datat en l’època juli-clàudia
(fig. V.61, 1 Pepi 1071.13 i 14), i estan presents en la primera
fase d’ocupació dels Banys de l’Almirall de l’època flàvia;
posteriorment, n’hi ha en el tercer estrat de l’arena del circ
datat en l’època d’Adrià (fig. V.61, 1 Nap 1361.47) i en la segona fase d’ocupació dels Banys de l’Almirall de mitjan del
segle II dC; apareix també a l’abocador de la plaça del Negret
en l’època dels Severs, on destaca un exemplar complet amb
198
visera i bec amb abundant quars de color blanc i rosat incrustat en la paret interior (fig. V.61, 1 Negcal 1263.3); per últim,
apareix en els estrats d’amortització de la claveguera de carrer del Mar datats en la segona meitat del segle III dC (fig.
V.61, 1 Mar 1164.2 i 3; fig. V.61, 1 Mar 1146.22). En aquests
exemplars del segle III avançat s’observa l’evolució de les
parets, que perden les seues línies corbes, per presentar-se
més exvasades i amb una carena en la part alta que finalitza
en la vora triangular quasi vertical. El tercer i últim tipus de
morter que tractarem és un recipient de parets còncaves amb
una ala pendent molt pronunciada que presenta dos orificis
de suspensió (fig. V.61, 1 Negcal 1257/1263.6). El fons interior conté pedres d’origen volcànic, pedra tosca (puzzolana)
o silicats, i els desgreixants són quasi imperceptibles, fins i
tot escassos, blancs, brillants i algun rogenc, cosa que ens
fa pensar en un probable origen no local. Cronològicament
apareix en estrats de l’època dels Severs.
─ Gr. VI Lebes: gran recipient de forma oberta de cos globular,
coll indicat i vora en ala horitzontal i peu anellat (Escrivà 1995:
177) (fig. V.62). Els seus diàmetres es troben al voltant dels 30
cm, encara que n’hi ha exemplars més menuts. Les funcions
religioses associades al lebes devien estar desenvolupades per
recipients de metall, mentre que els recipients ceràmics podien
tindre una funció més domèstica de preparació dels aliments,
com a utensili d’higiene, per a contenir aigua o fins i tot com a
urna funerària (De Ridder 1904: 1000). A Valentia no s’han recuperat massa exemplars tanmateix, i com ja hem dit abans, algunes de les formes classificades com a paropsis podrien ser en
realitat lebes. Els exemplars que hem identificat presenten un
marcat caràcter indígena amb vores motllurades que recorden
els llavis en forma de cap d’ànec de tradició ibèrica. Es docu-
[page-n-214--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.60. Platerets de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
menten aquestes formes en l’època juli-clàudia en l’abocador
de la necròpoli del carrer Pepita (fig. V.62, 1 Pepi 1071.8), en la
primera meitat del segle II dC al tercer nivell de l’arena del circ
i, ja en l’època dels Severs, entre la ceràmica produïda pel forn
de l’avinguda de la Constitució (fig. V.62, 2 Cons 2069.7 i 9) i
a l’abocador de la plaça del Negret.
─ Gr. VII Pelvis: gran recipient obert de cos troncocònic
de forma el·líptica amb base plana i vora en ala horitzontal
o lleugerament penjant (fig. V.62). És una forma comuna,
encara que poc nombrosa, que recorda poderosament els
kalathoi ibèrics i no presenta massa variacions en el temps.
Pel que fa a la seua funció, s’ha identificat com un recipient
d’higiene personal per rentar-se els peus i mans, però també
per a la neteja domèstica (Pottier 1873: 375). A la ciutat de
Valentia no tenim cap exemplar complet, però hi ha diversos
recipients amb variacions mínimes a la vora. Apareixen en
els estrats flavis dels Banys de l’Almirall; en els estrats tardo-antonins de l’ustrinum de la necròpoli del carrer de Sant
Vicent (fig. V.62, 1 Selvic 1073.8); en els estrats de l’època
dels Severs de l’abocador de la plaça del Negret (fig. V.62,
1 Negcal 1235.65; fig. V.62, 1 Negcal 1257/1263.7); i en els
estrats d’amortització de la claveguera del carrer del Mar de
la segona meitat del segle III dC (fig. V.62, 1 Mar 1164.1;
fig. V.62, 1 Mar 1146.1, 19 i 23).
─ Gr. VIII Aula/olla: tot i que Escrivà va definir aquest grup
com a recipients de cuina (Escrivà 1995: 177), nosaltres
l’utilitzarem com a sinònim d’olla de provisions en la qual
s’emmagatzemaven aliments i no anava al foc (fig. V.62).
Són semblants al Gr. I.3 Urceus, però per qüestions formals
no els hi hem inclòs. Presenten majoritàriament perfils en S
i tenen el coll curt i vora exvasada i arrodonida sense ansa.
No són una forma massa abundant, potser perquè compartia
funció amb els urcei, i tampoc no hi ha un tipus d’olla homogènia. Els seus diàmetres oscil·len entre els 12 i 18 cm.
Estan documentades, sobretot, en els primers segles de l’Imperi per desaparèixer a partir del segle III dC. De l’època
de Tiberi data un exemplar morfològicament molt semblant
a les olles reductores de cuina, però que no mostra signes
d’exposició al foc (fig. V.62, 11 Alm 7467.16). Es documenta en els estrats de mitjan del segle I dC en l’abocador del carrer Pepita (fig. V.62, 1 Pepi 1071.15 i 16); en els nivells de
l’època flàvia de la intervenció dels Banys de l’Almirall (fig.
V.62, 1 Bal 1400. 23 i 24) i en el primer nivell de l’arena
del circ (fig. V.62, 1 Nap 1384.9). Probablement l’exemplar
aparegut en la claveguera del carrer del Mar té un caràcter
residual (fig. V.62, 1 Mar 1166.7).
─ Gr. XI.1 Operculum: tapadores de parets exvasades, vora arrodonida i agafador en forma de pom o anell (fig. V.63). Tot i que en aquest apartat ens referim
exclusivament a les tapadores d’ús domèstic, que devien
cobrir recipients o gerres, és possible que alguna estiguera
utilitzada com a opercle d’àmfora, però els perfils i les acurades superfícies fan pensar en una funció primària diversa.
És una forma nombrosa que es documenta des de l’època
d’August (fig. V.63, 8 Alm 60328.146 i 148) fins al segle III
dC passant per tots els períodes intermedis (fig. V.63, 1 Bal
1386.4 i 5; fig. V.63, 1 Nap 1361.49). En destaca un exemplar de parets profundes que recorda les tapadores ibèriques,
que cobria l’urna funerària de la incineració NEF 198 datada
en l’època juli-clàudia (fig. V.63, 4 Cañ 2471.0/669).
199
[page-n-215--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.61. Morters de ceràmica comuna de cocció oxidant trobades a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
─ Gr. XI.3 Obturamentum: petit recipient de perfil en S i cos
globular que servia com a cobertura d’àmfora, i sembla que
també per a tastar el vi (Escrivà 1995: 184). Entre l’aixovar funerari d’El Castillón de Antequera i en el Alto Alentejo s’han
interpretat com a ungüentaris (Serrano 1995: 244), però probablement són vasos de libació relacionats amb l’ús del vi en
els rituals funeraris. És una peça poc freqüent a la ciutat, de
la qual se n’han recuperat fragments de cos en els estrats de
l’època flàvia de la intervenció dels Banys de l’Almirall i a
l’abocador de la plaça del Negret de l’època dels Severs (fig.
V.63, 1 Negcal 1257/1263.10).
─ Opercles d’àmfora: tapadores de petit format amb parets
exvasades i pom que servien per a tapar les àmfores. Els
seus diàmetres se situen al voltant dels 10 cm, però poden
arribar fins als 16 cm depenent de l’àmfora a la qual tapaven. De vegades es fabricaven reutilitzant fragments ceràmics que eren retocats fins a obtenir la forma i el diàmetre
adequat (fig. V.63, 1 Nap 1361.53), en ocasions se’ls anomena teixells o “tejuelos” en castellà. En l’època imperial
apareixen majoritàriament opercles tarraconenses (fig. V.63,
1 Negcal 1235.79, 80 i 81) però també altres d’importació,
potser púnics o bètics (fig. V.63, 1 Nap 1384.10; fig. V.63,
1 Nap 1361.52).
─ Trulla: cassó amb base quasi plana, cos profund de parets verticals, llavi arrodonit i ansa horitzontal (fig. V.63,
4 Cañ 2154.0/915) (fig. V.64). Aquests elements imiten els
utensilis metàl·lics i com ells tindrien la funció especifica
de servir en relació amb el consum del vi (Malfitana 2007:
42), i per tant amb el symposium. El recipient de Valentia
és un unicum a la ciutat i aparegué en l’aixovar de la tomba
NEF 153 de la necròpoli del carrer Cañete-Quart, junt a
un urceus de tipologia avançada. Tot i que la tomba es va
datar genèricament en l’època imperial, pensem que es pot
200
precisar la cronologia a mitjan del segle III dC. A la vil·la
romana de la Vallaeta, en les proximitats de Saguntum, es
van identificar aquest tipus de peces, tot i que incompletes
(Huguet 2009: 104 i 152), i recentment, han estat documentades a la necròpoli d’Algezares de Cartagena (Quevedo 2015: 84).
─ Grans recipients, tenalles i alfàbies: aquest grup acull un
repertori variat de formes que no responen a les descripcions
anteriors i que presenten com a tret comú ser recipients de
gran mesura, probablement amb funció d’emmagatzemament. En general, no són massa abundants a la ciutat. Apareixen vores arrodonides (fig. V.65, 1 Negcal 1235.73 i 78 i
1 Negcal 1128.6), rectes (fig. V.65, 1 Nap 1361.50) o reentrants del tipus Ilduratin. De l’època d’August es documenta
una olla de provisions amb vora exvasada i bífida amb decoració d’ones incisa en el llavi (fig. V.65, 8 Alm 60328.145).
─ Urna cinerària: recipient de cos ample i globular amb
muscle alt i una ansa en forma de cinta (fig. V.63, 4 Cañ
2470.0/902). Tot i que actualment la peça es troba il·localitzable, E. García-Prósper va tindre la possibilitat de dibuixar-la per a la seua tesi doctoral que tracta sobre la necròpoli del carrer Cañete (García-Prósper 2016: 461) i la va
descriure com “una urna bitroncocónica carenada de borde
recto y almendrado, cuello indicado y base de solera incipiente. Dos asas acintadas verticales arrancan de la carena”.
Formava part de la incineració NEF 198 datada per l’autora
en el segle I dC grosso modo, i que nosaltres datem en l’època juli-clàudia. És un unicum a la ciutat de Valentia i potser
l’hem d’associar a la tradició indígena per la pasta sandvitx
i la morfologia de la tapadora que l’acompanyava.
─ Cràtera: ansa en forma de cinta amb voluta en la part superior, probablement d’una forma semblant a una cràtera
trobada en la deposició votiva del decumanus de l’Almoina
[page-n-216--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.62. Ceràmica comuna de cocció oxidant trobada en diferents excavacions a la ciutat de Valentia en l’època imperial: lebes, pelvis i
olles (Arxiu SIAM i E. Huguet).
que data de l’època de Tiberi (fig. V.65, 11 Alm 7467.29).
D’aquest recipient no sabem la forma completa i tampoc
hem trobat paral·lels, per la qual cosa és difícil extraure’n
conclusions concretes.
─ Filtre: es tracta d’un fragment de paret perforat que no
sabem a quin recipient o element pertany, però entre el material de l’abocador de la necròpoli del carrer Pepita se’n
documentà un de semblant que pot pertànyer a diferents
recipients amb filtre. Podria ser un recipient usat en la cui-
na romana per a la cocció d’aliments o podria ser un filtre
d’aigües del mateix tipus que fins a fa poc s’utilitzava en les
cisternes però no en tenim la certesa.
─ Miniatures: en aquest apartat tractem tres peces de format
molt xicotet, dues d’elles corresponen a formes tancades. La
primera va ser trobada en el tercer nivell de l’arena del circ i
és un petit recipient tancat, probablement una alfàbia de cos
globular, coll tancat i vora senzilla amb llavi pla (fig. V.65, 1
Nap 1361.51). La segona és una ampolla de coll estret, vora
201
[page-n-217--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.63. Ceràmica comuna de cocció oxidant trobada a la ciutat de Valentia en l’època imperial: tapadores i altres (Arxiu SIAM i E. Huguet).
exvasada de secció triangular i dues anses que aparegué entre
el material procedent de l’abocador de la plaça del Negret datat en l’època dels Severs (fig. V.65, 1 Negcal 1235.77). Del
mateix abocador procedeix la tercera peça, un petit recipient
tancat amb vora arrodonida a l’interior i a l’exterior, ansa i coll
cilíndric decorat amb traços oblics de pintura roja (fig. V.65, 1
Negcal 1128.9). Tot i que, la ceràmica en miniatura de l’època
romana és ben coneguda (Grasso 2004), no associem aquestes
tres peces a la ceràmica en miniatura ritual que apareix en altres
zones del Mediterrani ja que no responen a les tipologies conegudes de ceràmica votiva i, a més, no es trobaren en cap context
ritual. Utilitzem el terme miniatures únicament per expressar
que són petites sense cap connotació religiosa o ritual.
─ Element circular: peça de forma circular i secció en forma
de cinta conservada en més de la seua meitat (fig. V.65, 1
Negcal 1235.92). La seua funció és incerta, potser com a
element de suport, però no coneixem paral·lels. Es trobà a
l’abocador del Negret, datat en l’època dels Severs.
Fig. V.64. Aixovar identificat a la tomba NEF 153 de la necròpoli
del carrer Cañete-Quart format per un urceus i una trulla.
202
─ Elements plàstics: fragment de vora plana, poc treballada en la part de darrere i amb decoració reticulada al davant feta mitjançant incisions en la pasta tendra (fig. V.65, 1 Bal 1362.14). Podria ser part
d’una àrula, un pedestal o algun altre element figurat.
Descartem la possibilitat que siga un ratllador com el que recentment s’ha identificat a Cartagena (Quevedo 2011: 155),
ja que en aquest cas les incisions es troben en la part davantera i no presenten fil apte per a la trituració de vegetals.
─ Pondus: peces de telar massisses de forma quadrangular,
rectangular (fig. V.66, 8 Alm 60328.95) o troncopiramidal
(fig. V.66, 8 Alm 60328.96) que presenten una perforació
circular per a subjectar-les. Algunes tenen decoració en la
part superior amb motius senzills com creus (fig. V.66, 8
Alm 60328.97), aspes (fig. V.66, 8 Alm 60328.99), línies de
punts (fig. V.66, 8 Alm 60328.94) o impressions circulars
(fig. V.66, 8 Alm 60328.100). Responen als tipus ibèrics, encara que es daten majoritàriament en l’època d’August (fig.
V.66, 8 Alm 60328.98; fig. V.66, 8 Alm 60358.20) i Tiberi
(fig. V.66, 11 Alm 7467.15), però en realitat són també semblants als d’altres llocs del Mediterrani ja que no presenten
variacions excessives. Tot i que eren un element quotidià
que s’utilitzava principalment per al teixit (Di Giuseppe
1995: 141), aquests pondera tenen la peculiaritat de trobar-se en contexts rituals i com a tals s’han d’interpretar.
Alguns investigadors infereixen de l’estudi de les fonts, el
costum de les dones d’oferir com a ofrena les eines principals del seu treball (Ferrandini 1986: 91) en dipòsits fundacionals de caràcter públic i també privat (Gleba 2009: 75).
─ Mà de morter: element rectangular allisat pels seus costats (fig. V.66, 1 Nap 1330.11). En un dels extrems presenta
traces negres con si haguera estat en contacte amb el foc
però no excessivament. Tot i que la seua funcionalitat resta
incerta, sembla una eina per fregar o allisar. Tanmateix, no
coneguem cap paral·lel idèntic, per la qual cosa la funcionalitat apuntada és una hipòtesi.
[page-n-218--data::data]
Època imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.65. Ceràmica comuna de cocció oxidant trobada a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
─ Arula: arula de ceràmica de forma rectangular, amb la
part superior rematada per pulvini emmarcat per dos filets
horitzontals; la part inferior té forma de pòdium i també està
separada per dos filets horitzontals de la zona central; la zona
central és de forma quadrangular i presenta decoració en el
centre. Aquesta fou interpretada en un principi com a decoració de tipus vegetal (Huguet et alii 2008: 162) però actualment pensem que allò que representa és una serp, Aghaetodaimon, esperit benèfic o dimoni bo, que s’associava amb els
boni eventi (EAA 1961: 134). Les representacions de serps
són ben habituals a Pompeia i Òstia amb caràcter apotropaic
(Alvar 2010) (fig. V.67). Apareixen sovint en els lararis pintats, unes vegades com si es llançaren a menjar les ofrenes de
les ares, d’altres vegades simplement expectants. La religió
romana és plena de creences paral·leles a la religió oficial i
totes engloben una variada i àmplia quantitat de rituals religiosos. El culte privat, que es practicava a les cases romanes,
solia estar centrat, junt a les divinitats més habituals, en el
culte al Geni del pater familias i als Lars i Penates, divinitats
protectores de la casa i la família. Les ofrenes eren diàries,
com agraïment i alhora per demanar el favor d’aquests esperits protectors. Però a més, es recorria a ells en moments importants de la vida familiar com un naixement, un matrimoni,
el pas a l’edat adulta, entre altres (Pérez Ruiz 2007-09: 200;
Espluga i Miró 2003: 74-80). A la ciutat de Sagunt, recentment s’ha identificat una ara votiva de pedra dedicada als
draconibus (Aranegui i Hernández 2014: 264), que probablement exemplifica una altra prova d’aquest culte domèstic
o privat a terres valencianes. De nou amb les peces trobades a
Valentia, la seua secció permet dir que el monument seria de
forma quadrangular, sense fons i amb una cassoleta central,
el focus, en la que es dipositaven les ofrenes (Montón 1996),
tanmateix no hi ha cap exemplar complet a la ciutat. Les
canaletes, però sobretot la decoració, poc nítida, molt suau,
203
[page-n-219--data::data]
com si estigués desgastada, ens porta a pensar que era una
forma feta a motlle. Cap dels fragments presenta restes de
foc o traces d’haver-hi estat en contacte, però suposem que
devien ser usats com a cremaperfums o com a àrules domèstiques semblants a les de Pompeia (D’Ambrosio i Borriello
2001). Aquestes peces han aparegut en tres excavacions de
Valentia: en els nivells de l’ustrinum del carrer de Sant Vicent datats en l’època tardo-antonina; entre els rebutjos de
cocció del forn de l’avinguda de la Constitució (fig. IV.141,
IV.142, 2 Cons 2069.13); i a l’abocador de la plaça del Negret datat en l’època dels Severs. Al forn ceràmic del Mas
d’Aragó documentat a Cervera del Maestrat (Castelló) s’han
trobat fragments d’arules produïdes allí mateix (Fernández
Izquierdo 2006: 288). Excavacions recents a la necròpoli del
Camí Vell del Mar a Sagunt, dirigides per I. Asón i J. C. Carrera, han descobert un exemplar quasi complet de característiques molt semblants als de Valentia (fig. V.68).
─ Tintinnabula / sigilla / cucullati: part d’una cama en miniatura (fig. IV.185 i IV.186, 1 Palo 12.1331.1) i una terracota
o un element plàstic de ceràmica comuna de cocció oxidant
amb incisions obliqües en la zona central que es trobaren
al carrer Palomar (fig. IV.185 i IV.186, 1 Palo 12.1332.1)
(fig. V.69). Pel que fa a la terracota, les dimensions conservades són 7,4 x 4,5 x 2,8 cm, encara que no està completa
i manca la part superior. Aquest presenta una pasta depurada, de color beix ataronjat amb fins desgreixants blancs i
brillants. La superfície és allisada i està molt més ben treballada a l’interior que a l’exterior. La suavitat dels seus
traços permet plantejar la hipòtesi d’una fabricació a motlle.
D’altra banda, la cama presenta una pasta depurada, de color
beix ataronjat amb fins desgreixants blancs i brillants. La superfície és allisada i la confecció de la cama és esquemàtica,
ja que presenta una extremitat recta amb un peu horitzontal
sense detalls anatòmics com el genoll, el turmell o els dits
del peu. Les seues dimensions són de 4,1 x 2,3 x 1,1 cm.
En aquest cas probablement es confeccionà a mà. Ambdós
poden ser interpretats com a ofrenes votives. Es coneixen
diversos conjunts votius amb representacions parcials de
cos als quals se’ls confereix un caràcter apotropaic, fins i
tot en l’actualitat. Amb l’exvot d’una part del cos es preteÈpoca imperial
Ceràmica comuna cocció oxidant
Fig. V.66. Ceràmica comuna de cocció oxidant trobada a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
204
[page-n-220--data::data]
nia que el déu a què se li oferia cuidés o sanés aquella part
anatòmica específica (Schultz 2006: 102). En el cas de la terracota podria recordar a les deposicions votives d’úters que
són freqüents en l’època tardo-republicana en la zona etrusco-lacial-campaniana (Comella 1981: 771), que alguns estudiosos han associat a l’existència de colons romans i llatins
(Ciaghi 1993: 176). Tanmateix, l’explicació més senzilla és
a
que siga d’un tintinnabulum, tidides o sigillum antropomorf
que combinava el cos amb una capa oberta que deixaria
veure la túnica decorada amb línies obliqües i la cama que
mitjançant algun tipus de corda o fil s’enganxaria a la part
del cos. S’intueixen els dos braços flexionats sota la capa.
Una protuberància sobre el braç dret podria ser un pit i indicar, amb reserves, el sexe femení de la figura però els tintinnabula s’identifiquen majoritàriament amb personatges
masculins i, sovint, amb representacions fàl·liques entre els
exemplars de bronze com els que es poden observar al Gabinetto Segreto del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols
procedents de Pompeia (De Caro 2000). Això no obstant,
també es coneixen figures femenines com la que aparegué al
carrer Cavallers de València i que actualment forma part de
la col·lecció permanent del Museu d’Història de València.
Per a Blanchet i Pottier (1873) el sigillum és una estatueta
antropomorfa o zoomorfa feta amb diferents matèries, que
s’usa sobretot en contexts sacres com a exvots. Tanmateix,
destaquen que les figures de bronze no eren mai utilitzades
en les tombes. Recentment, s’ha associat aquest tipus de representació encaputxada amb els genii cucullati, divinitats
de rang menor (Salido i Rodríguez 2015: 106) associades
amb els lars o cultes domèstics (EAA 1961: 479). Pel que fa
a la seua troballa, probablement no és casual que es trobés
en, i sobre, la tomba d’una dona d’avançada edat, i cal recordar que l’exemplar del carrer Cavallers també procedeix
d’una zona funerària. Salido i Rodríguez (2015: 109) daten
aquesta troballa en els segles IV-V dC, però al meu parer la
cronologia s’hauria d’avançar com a mínim al segle III dC.
L’estratigrafia i la numismàtica de la tomba del carrer Palomar han permès datar-la entre el final de segle II i el principi
del III dC. Cal destacar el caràcter profilàctic dels sigilla i
cucullati dipositats a l’interior de les tombes, dels qual en
tenim bona mostra a la necròpoli de l’Horta Major a Alcoi
(González Villaescusa 2001: 289). Aquests dos exemplars
de sigilla datats al voltant del segle I dC s’han posat en rela-
b
Fig. V.67 a i b. Lararis de la Casa de Iulio Polibio i dels Vettii a
Pompeia, on apareix representada Agathodaemon, la serp, els genis
de la família i els oferents (O. Abril).
Fig. V.68. Àrula de la necròpoli del Camí Vell del Mar a Sagunt.
205
[page-n-221--data::data]
Fig. V.69. A l’esquerra i al centre, el tintinnabulum / sigillum / cucullati de l’excavació del carrer Palomar núm. 12 (G. Pascual i E.
Huguet); a la dreta, l’exemplar aparegut al carrer de Cavallers de València (Museu d’Història de València).
ció amb el santuari d’origen ibèric de la Serreta d’Alcoi d’on
procedeix un important conjunt de representacions de culte
de la Deessa-Mare molt semblants a les de l’Horta Major. La
tomba F-100 de l’Albufereta, Alacant, datada en el segle IV
aC, contenia també una terracota d’una mare que donava pit
al seu nadó (Olmos 2007: 377), cosa que no deixa d’estar en
l’àmbit femení de la dona com a mare-símbol de vida. Tornant a Alcoi, Fernández Díaz (1998: 181-190) publicà tres
terracotes antropomorfes de l’època romana dipositades al
Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó. Aquest
tipus de terracotes estan també ben constatades i repetidament estudiades en les excavacions de la ciutat d’Emerita
Augusta (Mérida) (Gijón 2004; Blázquez 1984-1985).
─ Màscara: reproducció d’una cara humana en ceràmica
comuna de cocció oxidant (fig. IV.143 i fig. V.70, 2 Cons
2043.SNº) (fig. V.71). A la ciutat de Valentia s’han documentat dos tipus de màscares humanes diferents: el primer tipus mostra una cara masculina amb gran nas i grans
orelles, la boca torta, els pòmuls marcats, el front arrugat i
amb una corona vegetal. Els ulls són grans i presenten per-
Fig. V.70. Màscara ceràmica procedent
de l’excavació del forn de l’Avinguda
de la Constitució núm. 58 (Arxiu
SIAM).
206
[page-n-222--data::data]
foracions rodones per poder veure-hi a través d’ells. Entre
el pòmul i l’orella que es conserven dos perforacions més
petites probablement per enganxar algun element de subjecció, una corda o similar. La boca torta, deixa veure les
dents inferiors en la part dreta i també està perforada. Hem
d’associar-la amb una màscara teatral d’un personatge grotesc, que alguns autors han identificat com a Atellanus (Oxé
1968; Zabehlicky-Scheffenegger i Scheffenegger 1992;
Marabini 2006). La comèdia Atellana té el seu origen en
la zona osca i el seu nom deriva de la ciutat més important
de la zona, Atella. Sembla que en un primer moment les
representacions es feien en llengua osca. Es tracta de representacions lleugeres, frívoles i còmiques, en ocasions acompanyades de números musicals. En època hel·lenística, les
representacions teatrals incorporaren descansos o intermedis entre actes, cosa que afavorí la generalització d’aquestes
comèdies satírico-burlesques. Cap al segle I aC, potser amb
Sul·la aquestes representacions adquiriren el rang d’obra
teatral (López i Pociña 2007: 290). Els personatges que hi
apareixen han sigut identificats com a mims (Hähnle 1912)
o còmics ridiculitzats (Marabini 2006). Són quatre personatges fixos que, mitjançant les màscares i el seu caràcter, eren
fàcilment reconeixibles pels espectadors: Pappus, Maccus,
Bucco i Dossennus (EAA 1961: 916; Capasso 1997: 53);
posteriorment s’afegiren també Manducus i Lamia. Pappus
era el vell verd, queferós i amb manies, portava barba blanca i amb moltes arrugues a la cara; Maccus, era un personatge grotesc, babau i desgarbat, amb nas i mandíbules grans,
en ocasions amb deformacions, boca torta o ulls estràbics
(EAA 1961: 916), que ha estat designat com a precursor de
Pulicinella (Pezzella 1996: 23-30; Pezzella 2002: 22) (fig.
V.71); Bacco, probablement relacionat amb “boca”, era
xarrador i fartó amb una boca molt grossa; i Dossenus, era
el brivall, entremaliat i aprofitat. Aquests quatre personatges
es veien immersos en les més variades situacions, majoritàriament en tipus d’acudits, balls o danses que en ocasions
es feien simulant que els personatges estaven nus i, probablement, ebris per fer riure a l’espectador. En l’època imperial segurament tingueren molt d’èxit a jutjar per les representacions que se’n coneixen sobre TSI. Sense cap mena de
dubte, el personatge que ací presenten es tracta de Maccus,
el prim, lleig i desgarbat, de nas gran i cara deformada que
li confereix una aparença grotesca. Al Museo Archeologico
Nazionale di Napoli hi ha una sèrie de màscares teatrals procedents de Pompeia confeccionades en guix, entre les quals
es troben les de Pappus i Maccus. S’han interpretat com els
motlles per a fer màscares d’argila com les que hi ha al mateix museu, i entre les quals en destaca una de Maccus idèntica a la de guix apareguda a l’atri d’una casa de via Stabia,
a Pompeia (Borriello et alii 2010: 180). Per al cas valencià,
cal recordar que aquesta màscara aparegué, com ja hem dit
anteriorment, en l’únic forn de ceràmica comuna oxidant
conegut fins al moment a Valentia durant l’època imperial.
La seua pasta era d’una tonalitat beix clar amb abundants
desgreixants fins blancs i brillants, igual a la resta de recipients produïts en l’officina, i formava part dels rebutjos
d’una fornada fallida. A l’abocador de la plaça del Negret es
classificà una llàntia plàstica amb la cara d’un personatge
que potser s’ha de relacionar també amb Maccus (Huguet
2006: 370). A més, cal esmentar la troballa d’una copa de
peu alt en TSI decorada amb una dansa de personatges de la
comèdia atellana que aparegué al jaciment de les Cabrilles
(Portell de Morella, Castelló) (Huguet 2010: 222), del mateix tipus documentat a Numància (Romero 1975: 21 i 335
fig. 2), Baelo Claudia (Bourgeois i Mayet 1991: 74, núm.
788-790) i Tarragona (Montesinos 2004: 82). Per últim,
l’altre tipus de màscara apareguda a la ciutat és molt més
senzilla i esquemàtica. La seua secció és mes fina i se’n con-
Fig. V.71. Màscares de
ceràmica i guix trobades a
Pompeia que representen a
Maccus actualment al Museo
Archeologico Nazionale di
Napoli (Borriello et alii 2010).
Figureta de bronze amb la
representació de Maccus
(Pezzella 2002).
207
[page-n-223--data::data]
serven la barbeta, el llavi inferior, el nas i part de l’ull dret.
Els trets facials són suaus i el llavi destaca de tan prim com
és. El nas i els ulls presenten perforacions. Tanmateix, la
peça no està completa i la informació que en podem extraure és molt limitada. Aquesta singular troballa aparegué entre
el material de l’abocador de la plaça del Negret datat en
l’època dels Severs. A l’excavació dels Banys de l’Almirall
se’n documentà un altre fragment molt semblant (Blasco et
alii 1991: 186). Ambdues màscares són molt paregudes i es
podria conjecturar sobre la fabricació en un mateix taller.
D’una banda, la troballa d’aquests elements aporta informació sobre la producció i ús de les pròpies màscares, i d’altra
banda obri interrogants sobre l’existència i ubicació del teatre de la ciutat de Valentia, del qual no se’n tenen notícies
fins al moment. Tanmateix, les màscares teatrals es troben
també en molts altres àmbits de la vida romana com demostren les abundants representacions pictòriques i altres màscares decoratives que tindrien caràcter apotropaic (Maioli
2010: 56). Aquestes últimes, incloses en el grup dels oscilla,
eren utilitzades com a ofrenes als déus, per a evitar el mal
d’ull o com a protectors domèstics i es col·locaven a les portes de les cases o als jardins (Petit i Santoro 2007: 19). Prova
d’açò són la gran quantitat de representacions de màscares
teatrals que pareixen en les pintures murals romanes.
Època imperial
Ceràmica comuna cocció reductora
Fig. V.72. Ceràmica comuna de cocció reduïda trobada a la ciutat de Valentia en l’època imperial (Arxiu SIAM i E. Huguet).
208
[page-n-224--data::data]
Ceràmica comuna de cocció reductora
La ceràmica comuna de cocció reductora sol estar associada a la
taula. Comparteix moltes de les formes produïdes amb la ceràmica comuna de cocció oxidant i, en ocasions, ambdues coccions es barregen en una mateixa peça que presenta la pasta o
part de les superfícies oxidades i altres parts reduïdes (fig. V.72).
Açò indicaria que probablement foren fabricades en els mateixos centres productors que les ceràmiques comunes de cocció
oxidant, com succeïa amb les ceràmiques grises emporitanes
(Casas i Nolla 2012: 639). Malgrat això, aquesta producció no
és homogènia pel que fa al seu origen. L’estudi macroscòpic de
les pastes permet identificar diferents composicions i acabats de
les ceràmiques comunes de cocció reductora que probablement
procedeixen de diferents tallers. En general, són pastes grises,
depurades amb desgreixants fins blancs i brillants, encara que
ocasionalment s’han registrat pastes menys acurades i amb desgreixants mitjans (Huguet 2006b: 40).
Com ja hem dit, la major part de les peces responen a formes
documentades en ceràmiques de cocció oxidant, com són les
gerres, bols o plats, però hi ha un altre grup de formes singulars
que s’associen a contexts rituals, com el guttus o l’aryballos.
És possible que aquestes peces singulars foren importacions regionals que esmentarem si cal; tanmateix, la fabricació de la
resta de formes s’ha de situar al voltant de la ciutat com també
succeïa en les produccions de ceràmica comuna de cocció oxidant. Amb tot, les ceràmiques comunes de cocció reductora no
són massa abundants a la ciutat encara que apareixen en la major part de les excavacions de l’època imperial. Estan presents
sobretot en els nivells de principi del segle I dC per disminuir
paulatinament al llarg dels segles II i III dC.
─ Guttus: recipient tancat amb filtre en la part superior
que presenta un cos globular amb peu baix i pla (fig. V.72,
8 Alm. 60328.167). La part superior del cos té decoració
burilada, l’ansa no es conserva però en resta l’arrencament
i té un bec horitzontal llarg per on es vessaria el líquid. És
un guttus senzill, allunyat dels sofisticats recipients hel·lenístics, que servia per a vessar libacions o ofrenes rituals
(Principal 1998: 14). Aparegué entre el material de rebliment del pou de l’Asklepieion de l’Almoina que es va datar
en l’època d’August i s’interpretà com una amortització
ritual del pou, cosa que reaferma l’aparició d’un guttus.
Pel que fa al seu origen s’ha apuntat la possibilitat que fóra
de la zona catalana però no en tenim proves (Albiach et
alii 1998: 159).
─ Aryballos: petit recipient semblant a una ampolla amb
peu, base plana, cos globular o lleugerament allargat, coll
estret i curt, vora exvasada i una ansa (fig. V.72, 1 Mis
1414.1). Aparegué junt a una gerreta en la tomba núm. 59
de l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia datada en
l’època d’August per la posició estratigràfica i la moneda
que l’acompanyava. Pel que fa a la funció, i donat que formava part de l’aixovar del difunt, s’ha de posar en relació
amb els rituals funeraris d’unció amb olis del difunt i de la
zona que l’anava a acollir.
─ Gr. I Urceus: gerra de coll curt, vora motllurada amb graó
intern i amb ansa. De vegades presenta una boca trilobulada. El seu diàmetre se situa al voltant dels 9 cm. Apareix en
l’època d’August entre el material d’amortització del pou
de l’Asklepieion de l’Almoina (fig. V.72, 8 Alm 60328.165
i 166), en l’època dels Severs a l’abocador de la plaça del
Negret (fig. V.72, 1 Negcal 1257.7) i en la segona meitat del
segle III dC en els estrats del carrer del Mar, sempre amb
poques peces.
─ Gr.II Lagoena: ampolla amb coll estret i llarg, vora de
secció triangular i dues anses; suposem que el cos seria ovalat però no es conserva (fig. V.72, 1 Bal 1326.12). Únicament s’ha trobat un exemplar, que presenta una pasta una
mica descurada, en els estrats d’enderroc de l’excavació
dels Banys de l’Almirall datada en l’època dels Severs.
─ Gr. III Calix: copes i bols de perfil senzill són nombrosos en aquesta producció. Potser les formes de la primera
etapa imperial les podríem relacionar amb les imitacions de
ceràmica de vernís negre que des del segle II aC s’estaven
fent en terres ibèriques, com per exemple la possible imitació del tipus Lamboglia 18 (fig. V.72, 11 Alm. 7467.32)
documentada en la deposició votiva del decumanus a l’Almoina. De l’època dels Severs en destaca un exemplar per
les seues petites dimensions amb base plana, parets rectes i
exvasades i llavi en petita ala horitzontal (fig. V.72, 1 Negcal 1257/1263.5). Tanmateix, cal tindre present que, entre el
material ceràmic de l’abocador de la plaça del Negret, apareixen algunes formes ceràmiques que podrien ser anteriors
i no estar ja en ús en època dels Severs.
─ Gr. IV.2 i 3 Lanx i catinus/llus: plats oberts de parets
baixes amb peu i perfils senzills que, de vegades, recorden
a peces de vaixella fina (fig. V.72, 8 Alm 60358.28-29; fig.
V.72, 8 Alm 60455.16) i d’altres a plats ibèrics (fig. V.72, 1
Negcal 1257.11). Apareixen sobretot en els estrats de l’època d’August de l’amortització del pou de l’Asklepieion i en
l’abocador de la plaça del Negret de l’època dels Severs,
però, com en el cas anterior, podrien ser més antics.
─ Gr. XI Operculum: tapadora que no estava destinada a
anar al foc. En destaca un exemplar acampanat amb una
petita ala (fig. V.72, 1 Bal 1372.20) procedent dels estrats
flavis de l’excavació dels Banys de l’Almirall. Tot i que s’ha
identificat com a una tapadora, el perfil és poc habitual i
podria també actuar com a bol.
209
[page-n-225--data::data]
[page-n-226--data::data]
VI
La ceràmica comuna a Valentia en el seu temps.
Periodització dels conjunts
En aquest capítol oferim un resum de l’estudi de les produccions de ceràmica comuna per períodes per a establir-ne l’evolució. L’anàlisi ceràmica, necessàriament, havia d’anar acompanyat de la informació que aportà l’estratigrafia pel que fa a
les relacions d’anterioritat i posterioritat, que també han sigut
tingudes en compte.
Així doncs, en el curt període de temps que suposà l’època republicana per a Valentia hem delimitat fins a quatre
subperíodes, com ja s’ha fet en altres estudis: fundacional,
postfundacional, primer quart del segle I aC (prepompeià o
previs a la derrota sertoriana), 75 dC o destrucció de la ciutat. Pel que fa a l’època imperial s’han establert els següents
set subperíodes: regnat d’August, juli-claudi, flavi, primera meitat del segle II dC, tardo-antoní, sever i el període
comprés entre el 218 i el 285 dC. Evidentment, els conjunts
ceràmics no s’adapten en tots els casos a les divisions que
hem establert per a l’estudi. Per tant, en ocasions, hem hagut
de recórrer a precisions o aclariments específics en quedar
un conjunt ceràmic a cavall entre dos subperíodes. A més,
cal remarcar que aquestes datacions no són absolutes, doncs
les aporten l’estudi de les ceràmiques en comparació amb
altres conjunts ceràmics apareguts en altres jaciment i amb
les relacions estratigràfiques. Per tant, s’han d’entendre com
a datacions relatives i tenir en compte que les dades ací exposades poden variar en funció de l’avanç en la investigació
arqueològica. No podem pensar en les datacions donades
com tancades o invariables, ja que totes poden tindre variacions mínimes d’uns cinc o deu anys a dalt i a baix. Tot i
això, aquesta és l’única forma eficaç per a datar els conjunts
ceràmics que estem tractant.
VI.1. ÈPOCA REPUBLICANA
VI.1.1. període fundacional (138-130 ac)
Aquest moment ve determinat estratigràficament per les primeres construccions d’estructures, sovint negatives, sobre els estrats
estèrils. Els conjunts interpretats com a fundacionals foren pocs
però significatius, ja que eren fosses votives relacionades amb els
rituals de fundació dels edificis que posteriorment es construïren
a sobre. Concretament, són el pou fundacional de l’Almoina, la
fossa votiva situada entre el decumanus i el kardo i la deposició
d’olles invertides sota la primera fase constructiva de l’Almoina
i la fossa votiva del carrer Roc Chabàs (fig. VI.1).
Els elements ceràmics que daten aquests conjunts són, sobretot, la ceràmica fina de vernís negre, entre la qual predomina la campaniana A sobre les produccions de calena antiga. De
ceràmica de parets fines apareixen exclusivament les formes
Mayet I i II, probablement de procedència itàlica. Les àmfores majoritàries són les itàliques i adriàtiques, entre les quals
destaca la greco-itàlica de transició, però també hi ha àmfora
tripolitana antiga i alguna altra púnica.
Pel que fa a la ceràmica de cuina, en aquest període la predominant és la ceràmica itàlica de procedència campaniana. El
repertori morfològic, el formen algunes olles i majoritàriament
cassoles amb moltíssimes variants i tapadores. L’aparició de
ceràmiques púniques de cuina és molt escassa. Les ceràmiques
de cuina autòctones constitueixen un conjunt important des
d’aquest primer període d’ocupació de la ciutat. Presenten gran
semblança amb les formes ibèriques de les quals en són hereves,
però amb innovacions tecnològiques en la confecció de les pas211
[page-n-227--data::data]
Fig. VI.1. Resum de la ceràmica de l’època republicana, període fundacional, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
212
[page-n-228--data::data]
tes. Quantitativament s’equiparen a les formes itàliques, encara
que, morfològicament, les itàliques presenten una gran varietat
amb cassoles de diversos tipus i alguna tapadora, mentre que
el grup de ceràmica reductora de cuina regional està compost
quasi exclusivament per olles i tapadores.
Entre la ceràmica comuna que no va al foc hi ha importacions itàliques de ceràmica de pasta clara recent, però són
escasses. També escasseja la ceràmica de cocció oxidant, que
està quasi absent en els primers estrats d’ocupació. Contràriament, la ceràmica ibèrica és ben nombrosa i probablement feia
les funcions que més tard adquirí la ceràmica comuna de cocció
oxidant.
Per concloure, a partir de l’estudi dels conjunts ceràmics podem afirmar que aquest període es pot establir en una forquilla
cronològica que va des de la fundació de la ciutat al voltant del
138 aC fins al 130 aC.
VI.1.2. període postfundacional (130-100 ac)
En aquest moment havia començat el desenvolupament urbanístic de la ciutat, contràriament al període anterior les restes
documentades no s’han interpretat com a elements rituals,
sinó com a amortitzacions o signes d’ús de les estructures
anteriors que denoten part de la vida quotidiana de la naixent
urbs. Són poques les estructures documentades d’aquest període, però molt nombroses les troballes que han proporcionat: la gran fossa i la possible deposició votiva del carrer
Sabaters, i una de les primeres tombes de la necròpoli occidental (fig. VI.2).
Entre la vaixella fina continuen sent nombroses les formes
de ceràmica de vernís negre de Cales antiga, però la producció
predominant és la Campaniana A mitjana. Entre les ceràmiques de parets fines continuen apareixent les mateixes formes
del període anterior. La peculiaritat d’aquest conjunt fa que
les àmfores siguen amb diferència la producció ceràmica més
abundat. A les greco-itàliques documentades anteriorment se
n’afegeixen altres dels tipus Dressel 1A de procedència adriàtica i vesuviana. També hi ha àmfores púniques i apareixen ara
les primeres importacions d’àmfores ròdies.
Les ceràmiques de cuina itàliques eren exclusivament
cassoles i tapadores i les formes d’olla d’importació han
desaparegut. Augmenten considerablement els plats de vora
bífida, que com la resta de recipients són de procedència
campaniana. Pel que fa a percentatges, en la ceràmica itàlica
eren semblants als de la ceràmica de cuina reductora regional, però sols presentaven formes d’olla en diferents variants
i alguna tapadora. La morfologia de les olles de tradició autòctona continua invariable amb clares reminiscències ibèriques. Augmenta considerablement el nombre de productes de
cuina púnics i púnico-ebusitans, entre els quals es documenta
alguna olla, però sobretot cassoles.
Respecte al període anterior, augmenta també la ceràmica
de pasta clara recent. Pel que fa a la ceràmica comuna de cocció oxidant, no és abundant, contràriament al que succeeix
amb la ceràmica ibèrica. Tanmateix, la ceràmica comuna de
cocció oxidant està representada per unes formes de clara
tradició romana que no es produïren en ceràmica ibèrica. La
ceràmica grisa emporitana indica una cronologia de l’últim
quart del segle II aC.
Aquest període s’ha datat entre el 130 i el 100 aC. Les
produccions i formes documentades són molt semblants a
les del període anterior, però l’aparició de certes formes de
ceràmica Campaniana A mitjana, grisa emporitana i un predomini de la forma Mayet II sobre la Mayet I entre les ceràmiques de parets fines ens portà a pensar en una datació del
final del segle II aC.
VI.1.3. primer quart del segle i ac (o període previ a la destrucció pompeiana: 100-75 ac)
Els límits cronològics d’aquest període se situen des de l’inici del segle I aC fins al moment de destrucció de la ciutat en
el 75 aC, i per al seu estudi s’han utilitzat cinc contexts, tres
dels quals són tombes de la necròpoli occidental i els altres
dos són les amortitzacions dels dos pous de l’excavació del
carrer Roc Chabàs (fig. VI.3).
Entre la vaixella fina d’aquest moment es documenta,
a més de la ceràmica de vernís negre campaniana A i calena, l’anomenada C procedent probablement de Sicília. La
ceràmica de parets fines incorpora la forma Mayet III. Entre
les àmfores apareixen ja les formes Dressel 1A i 1B, tant de
l’Adriàtic com de la Campània. Continuen presents les importacions d’àmfores púniques i orientals.
La ceràmica itàlica de cuina manté els percentatges del
període anterior i també les formes amb la incorporació dels
primers morters itàlics. Tot i això, les formes més nombroses
són les cassoles i les tapadores. Destaca l’aparició per primera vegada a Valentia de fonts de ceràmica d’engalba roja
pompeiana de procedència vesuviana, probablement cap la
dècada dels vuitanta aC, i també un recipient obert de ceràmica comuna de la mateixa procedència. La ceràmica púnica
està documentada també en aquest període, encara que de
manera menys nombrosa i únicament amb cassoles. La ceràmica reductora de tradició autòctona, com també en l’etapa
anterior, presenta percentatges molt semblants als de la ceràmica itàlica de cuina. Quant a la morfologia, les olles tampoc
presenten variacions importants.
Pel que fa a la ceràmica que no va al foc, destaca l’últim
recipient d’importació de ceràmica clara recent documentada
com a aixovar d’una tomba a la necròpoli occidental. Tot i
que aquesta producció no es documenta més endavant en les
excavacions ací estudiades, en tenim constància de l’aparició
en estrats de temps d’August a l’Almoina (Albiach, Badía
i Marín 1997). Com ve sent habitual en els períodes anteriors, la ceràmica comuna de cocció oxidant és relativament
escassa i amb un marcat caràcter romà front a una abundant
ceràmica ibèrica amb alts percentatges. Tot i l’escassetat de
la ceràmica comuna de cocció oxidant apareixen formes de
gerra, ampolla, pelvis, morters que preludien les formes de
l’època imperial, i d’altres ben peculiars com la motllura o
el fragment de columna que potser s’han de relacionar amb
la funcionalitat de l’excavació en la qual es trobaren. Finalment, també es documenta alguna imitació de les formes de
ceràmica de vernís negre.
Per aquest període s’ha apuntat una datació del 100 al 75 aC,
però tot i que ambdós pous s’han datat en la primera meitat del
segle I aC, l’estudi del material indica que el rebliment del pou
circular probablement és anterior al del pou quadrangular.
213
[page-n-229--data::data]
Ø
Ø
Fig. VI.2. Resum de la ceràmica de l’època republicana, període postfundacional, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
214
[page-n-230--data::data]
Ø
Ø
Fig. VI.3. Resum de la ceràmica de l’època republicana, període 100-75 aC, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
215
[page-n-231--data::data]
Fig. VI.4. Resum de la ceràmica de l’època republicana, període 75 aC, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
216
[page-n-232--data::data]
VI.1.4.
pompeu
període de destrucció de la ciutat per les tropes de
(75 ac)
Es tracta d’un moment molt concret de la història de la ciutat: el
de saqueig, incendi i destrucció que probablement tinguera una
durada molt curta, hores o dies, en el qual els soldats del bàndol
senatorial, després de la derrota de l’exèrcit sertorià, arrasaren
la ciutat. Aquest fet provocà la formació d’importants paquets
estratigràfics dels quals se n’han estudiat els de l’excavació del
carrer Sabaters (fig. VI.4).
La vaixella fina d’aquests estrats documenta un canvi substancial, la ceràmica de vernís negre predominant és la calena
mitjana, tot i que també n’hi ha calena tardana en quantitats molt
reduïdes. Continua la importació de campaniana A en nombre
important, però apareixen per primera vegada altres produccions com la TSA de vernís negre i la TSO. Les ceràmiques de
parets fines continuen amb la tònica anterior. A les àmfores, a
més de les documentades en el període previ, se’ls afegeixen les
formes Dressel 1C de producció itàlica, Lamboglia 2 de producció adriàtica i Pascual 1 de producció tarraconense.
La ceràmica de cuina itàlica es manté nombrosa i variada
i es documenten, sobretot, cassoles i tapadores però també alguna olla i morters. La ceràmica púnica és absent en els estrats
estudiats, però apareix en altres de destrucció de l’excavació de
les Corts (López et alii 1994: 113), encara que les importacions
se n’han reduït dràsticament. La ceràmica de cuina de tradició
ibèrica manté els percentatges respecte a l’etapa anterior i també
respecte a les itàliques de cuina. L’olla és la forma predominant
sense massa variacions respecte a les documentades anteriorment i amb una gran varietat de vores.
Com ja hem dit la ceràmica de pasta clara recent és absent
en els nivells de destrucció. Augmenta de forma important la
ceràmica comuna de cocció oxidant amb formes variades de
gerra, ampolla, plat, tapadora i pelvis. Destaca l’augment de la
ceràmica ibèrica amb els percentatges més alts de totes les produccions ceràmiques del conjunt.
En definitiva, aquest període es pot datar l’any 75 aC a jutjar
per la informació que aporten les fonts clàssiques, l’estratigrafia
i l’estudi del material.
VI.5. conclusions de l’època republicana
L’època republicana, que compren des del moment de la fundació de la ciutat l’any 138 aC fins a la seua destrucció el 75 aC,
segons les fonts literàries, ha aportat un nombrós conjunt pel
que fa a ceràmica comuna i de cuina tant de procedència local o
regional com d’importació (fig. VI.5).
Des del primer moment de fundació de la ciutat s’observa
una necessitat d’importació de determinats productes, majoritàriament itàlics, relacionats amb la cuina, la taula i el vi.
En referència al nostre tema d’estudi, la ceràmica comuna i
de cuina, podem dir que durant tota l’època republicana la ceràmica itàlica de cuina (32 %) procedent de la zona campaniana
i, en menor mesura, etrusca presenta uns percentatges estables
que es mantenen. En paral·lel, les ceràmiques reductores de cuina autòctones tenen uns percentatges inferiors a les ceràmiques
de cuina itàliques, però també es mantenen. Tanmateix, veiem
que les cassoles foren exclusivament importades, mentre que
les olles foren majoritàriament de producció local o regional,
Fig. VI.5. Percentatges del total de la ceràmica comuna i de cuina
de l’època republicana de Valentia.
encara que s’ha documentat alguna olla de procedència itàlica
en els moments inicials. S’intueix una dicotomia, o potser una
complementarietat, en què els productes de perfils més tancats
eren produïts en la zona pròxima a la ciutat mentre que els recipients oberts eren importats, cosa que es mantindrà en l’època imperial, com veurem més endavant. A més, cal remarcar
l’aparició de fonts de ceràmica d’engalba roja pompeiana solament a partir del 80 aC.
Pel que fa a les ceràmiques púniques de cuina (6,8 %), no
són massa abundants encara que la presència sí és constant. No
les trobem en el període fundacional, però sí immediatament
després amb un augment del comerç entre el 130 i el 100, per
a disminuir en el primer quart del I aC. S’han documentat tres
tipus de pasta procedent de tres zones de producció: la primera i
més coneguda, la del nord africà, Tunísia, d’on procedeix algunes cassoles i tapadores; la segona probablement de Cartagena,
d’on solament es documenten olles; la tercera de la zona púnico-ebusitana, d’on vénen cassoles.
Les ceràmiques de pasta clara recent (1,6 %) estan presents
des del moment de la fundació, sempre de manera escassa. En
el període postfundacional augmenten una mica, per a tornar a
disminuir en la primera meitat del segle I aC.
S’han documentat productes de ceràmica grisa emporitana
(4,24 %), evidentment gerretes o gotets i també algun platet
sempre de final del segle II aC. A més, hi ha una sèrie de peces
que no s’han pogut associar a cap zona de producció concreta
però que sabem amb seguretat que són importacions (3,1 %).
La ceràmica reductora de cuina és molt abundant (28 %),
just per darrere de la ceràmica itàlica de cuina. Aquest grup és
heterogeni i es poden diferenciar dos subgrups: un de filiació
autòctona amb pastes negres o grises amb desgreixants de quars
blanc, on pràcticament es produeixen solament olles i tapadores;
l’altre grup de filiació itàlic que reprodueix models de recipients
itàlics amb desgreixants més fins i pastes més marrons i menys dures. El primer grup apareix des dels nivells fundacionals
i continuarà en època altimperial, mentre que el segon grup es
documenta únicament en l’època republicana, des de la fundació fins a la destrucció de la ciutat.
Pel que fa a la ceràmica comuna (22,1 %), durant tota l’etapa republicana fou relativament escassa, sobretot al principi, i
les formes que es constaten són clarament d’influència romana. L’explicació d’aquesta escassetat podria estar en què fou la
217
[page-n-233--data::data]
ceràmica ibèrica la que assumí les funcions d’aquesta. En general, allà on hi ha percentatges baixos de ceràmica comuna de
cocció oxidant, hi ha percentatges alts de ceràmica ibèrica per
a l’època republicana i a la inversa per a l’època imperial. Anteriorment s’havia relacionat, l’augment de la ceràmica ibèrica
en els estrats de destrucció amb un possible bloqueig de la zona
fidel a Sertori durant el conflicte de la qual formaria part la ciutat de Valentia (Marín, Ribera i Serrano 2002: 128). No és una
producció homogènia pel que fa a pastes ni a formes, però hi
destaquen els recipients tancats, gerres i ampolles, i tapadores, a
més d’algun morter. Altres produccions minoritàries són la ceràmica comuna reductora on hi ha alguna copeta que cal posar en
relació amb les imitacions locals o regionals de vernís negre i
també algun fragment de ceràmica pintada.
En general, es constata un abastiment d’importacions itàliques amb unes produccions locals o regionals de clara influència ibèrica i processos imitatius de les ceràmiques itàliques.
VI.2. ÈPOCA IMPERIAL
VI.2.1. el principat d’august (5 ac-14 dc)
Les evidències arqueològiques obtingudes en diverses excavacions a la ciutat situen aquest període com el moment de recuperació després de l’abandonament que suposà la destrucció de la
ciutat a mans dels exercits de Pompeu. Aquesta reocupació fou
inicialment tímida (Ribera 2010b: 263), encara que matisada en
algunes ocasions (Revert 2009: 147). Aquest període presenta
un important volum de material fruit de l’amortització del pou
republicà de l’Asklepieion de l’Almoina però també s’ha estudiat una tomba de la necròpoli occidental (fig. VI.6).
Pel que fa a la ceràmica fina, s’observa un canvi substancial ja que la TSI va irrompre a Valentia amb el conjunt
més nombrós d’aquesta producció aparegut fins al moment
en la ciutat. Junt a ella, les ceràmiques de parets fines són de
producció itàlica, encara que es constata també la presència
de peces catalanes amb formes allunyades dels tipus republicans. Apareixen també algunes ceràmiques d’engalba roja i
d’altres d’engalba negra que probablement imiten la vaixella fina itàlica. Entre les llànties es troben formes pròpies
d’aquest període com l’exemplar amb ansa plàstica. La ceràmica ibèrica continua present amb percentatges elevats, però
les formes mostren ja evidents influències romanes. Contràriament al que ocorria en l’època republicana, les àmfores són ara majoritàriament peninsulars, sobretot bètiques i
tarraconenses, encara que es documenten també ceràmiques
itàliques, africanes i orientals.
Pel que fa a les ceràmiques de cuina, en aquest moment és
majoritària la ceràmica de cuina reductora regional amb olles
molt semblants als tipus classificats en l’època republicana,
mentre que la ceràmica itàlica de cuina, inferior en nombre, es
compon d’un repertori variat amb fonts de ceràmica d’engalba
roja pompeiana, morters lacials, cassoles baixes i profundes i
tapadores. Es documenta per primera vegada a la ciutat la ceràmica de cuina africana i també la ceràmica comuna africana.
Resulta molt interessant l’important augment de la ceràmica
comuna de cocció oxidant, molt més abundant que en l’etapa
republicana; paral·lelament la ceràmica ibèrica disminueix considerablement, cosa que reforça la idea d’una mateixa funció
218
per a les dues produccions. Entre la ceràmica comuna de cocció
reductora també hi ha un conjunt de peces dispars que imitaven,
probablement, recipients de vaixella fina.
En aquest període les ceràmiques comunes i de cuina de
producció local i regional presenten un repertori formal variat
amb molts tipus de recipients diversos, sense unes formes estàndard que tant podien imitar recipients de vaixella fina importada o de ceràmica de cuina, com formes de tradició ibèrica; a més n’apareixen de noves. Sembla per tant un moment
de canvi, d’eclosió de noves formes ceràmiques i d’innovació
en el qual els tipus de recipients que volen crear no acaben
d’estar ben definits.
VI.2.2. dinastia juli-clàudia (14-69 dc)
En aquest període continua la lenta però constant recuperació de
la ciutat, de la qual en coneixem poques restes ja que la posterior
renovació de l’època flàvia n’ha obliterat la majoria (Huguet i
Ribera 2014: 153). S’ha estudiat a partir de petits conjunts dispersos que continuen aquesta tendència, entre els quals destaquen la deposició votiva del decumanus de l’Almoina, diverses
tombes de les necròpolis occidental i la situada al nord del Túria
i un femer també situat a la mateixa zona (fig. VI.7).
A l’inici d’aquest període continua sent majoritària la TSI,
que fou desplaçada per la TSSG a partir del tercer quart del segle I dC (Ribera i Poveda 1994: 95). En general, comptem amb
pocs exemplars de sigil·lades per aquest període en el qual, en
canvi, sí s’ha trobat un voluminós conjunt de ceràmiques de parets fines. Aquestes presenten diferències notables amb l’etapa
anterior bàsicament pel que fa a l’origen, ja que inicialment eren
peces d’origen ebusità i posteriorment de procedència bètica i
probablement de Terol. Les àmfores són escasses i majoritàriament de procedència hispànica, entre les quals destaquen les de
procedència tarraconense i en menor mesura bètica.
Tanmateix, pel que fa a la ceràmica comuna i de cuina,
aquesta etapa segueix la tònica general de l’època d’August,
tot i que amb certes variacions. La ceràmica reductora de cuina regional és més abundant que la ceràmica itàlica de cuina.
En la primera es classificaren una sèrie d’olles de tipologia
molt diversa entre sí, que havien perdut els perfils de l’època
republicana i d’August i es presenten ara amb colls curts més
semblants a les produccions flàvies. La ceràmica de cuina
itàlica no és massa abundant, però se’n documenta la importació. La ceràmica comuna de cocció oxidant continua la
tendència anterior i augmenta progressivament alhora que la
ceràmica ibèrica disminueix. Pel que fa a les formes, com
en l’època d’August eren variades, eclèctiques i en general
el seu repertori formal és més semblant al de l’època d’August que al de l’època flàvia tot i que es documenten algunes
formes noves com els platerets amb vora arrodonida cap a
l’exterior i ala. Per últim, destaca l’aparició de l’última peça
de ceràmica grisa emporitana tardana trobada a la ciutat.
VI.2.3. dinastia flàvia (69-96 dc)
En aquest període la ciutat experimentà una vitalitat constructiva no coneguda fins al moment. La superfície del recinte urbà
es duplicà (Escrivà, Jiménez i Ribera 2013: 56), es monumentalitzà el fòrum i es reformaren gran part de les construccions
[page-n-234--data::data]
Fig. VI.6. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període d’August, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
219
[page-n-235--data::data]
Ø
Fig. VI.7. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període juli-claudi, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
220
[page-n-236--data::data]
existents al mateix temps que se’n construïen de noves (Ribera i Jiménez 2012: 94). Aquesta important activitat edilícia
comportà grans acumulacions de material d’on procedeixen
la major part dels conjunts ceràmics estudiats d’aquesta època, als quals s’ha d’afegir l’aixovar d’una de les tombes de la
necròpoli occidental i les ceràmiques procedents del primer
nivell de l’arena del circ (fig. VI.8).
A l’inici de l’època flàvia la vaixella fina predominant és la
TSSG, amb absència quasi total de TSH i molt poca incidència
de les produccions itàliques, a les quals la TSSG anà substituint a partir de l’època de Claudi. A poc a poc, aparegueren
les produccions hispàniques, però s’ha de matisar la presumpta
“irrupció” de productes hispànics plantejada anteriorment per
alguns autors (Escrivà 1989b: 177; Ribera i Poveda 1994: 97).
En paral·lel fa la seua tímida aparició la TSA A, sempre amb
percentatges molt inferiors a la TSH i també a la TSSG. Les
produccions de parets fines continuen sent les de l’etapa anterior, majoritàriament bètiques amb engalba ataronjada i les anomenades de “closca d’ou”, i de Terol; a més, aparegueren els
primers fragments de ceràmica vidriada en verd. Les àmfores,
com en l’època juli-clàudia, són majoritàriament de procedència
hispànica: tarraconenses, apareixen en aquest moment les imitacions d’àmfores gal·les de petites dimensions i base plana, i en
menor mesura les bètiques.
Pel que fa a la ceràmica de cuina, l’africana augmenta en
nombre i comencen a aparèixer les formes ben representades a
partir del segle II dC. Les itàliques són inferiors a la dels períodes precedents, però encara s’importen morters lacials amb ala i
les últimes fonts d’engalba roja pompeiana. D’altra banda, i molt
més abundants que les africanes, són les ceràmiques reductores
de cuina regionals que en aquest moment redueixen el seu repertori a unes poques formes estandarditzades, que són pràcticament
les que documentà Reynolds (1993: 95) a la vall del Vinalopó.
Entre la ceràmica comuna de cocció oxidant sembla que
també disminueixen el nombre de formes produïdes i s’estableix un repertori formal que es mantingué durant el segle II
dC. De l’elevat nombre de formes creades en l’època d’August
i juli-clàudia, se’n triaren unes quantes, que es fabricaren amb
variacions mínimes durant el segle posterior, i se n’abandonaren
altres. Despunta la fabricació de gerres, tot i que aquestes sempre havien estat nombroses, i les paropsis amb anses horitzontals i plats. La ceràmica comuna de cocció reductora disminueix
respecte a etapes anteriors i tot i que continuà present en els
períodes posteriors, no és massa significativa i reprodueix les
formes més esteses de ceràmica comuna de cocció oxidant.
VI.2.4 dinastia antonina: de nerva a adrià (96-138 dc)
Aquest període és relativament llarg però amb poques evidències constructives, tot i que es constaten algunes remodelacions i
refaccions de les estructures construïdes durant l’època flàvia en
diferents llocs de la ciutat. Hi hem estudiat el material de les successives capes de l’arena del circ, que tot i que no són conjunts
massa abundants, evidencien canvis respecte als períodes precedent i posterior i, per tant, estan ben caracteritzats (fig. VI.9).
La TSSG continua present en la primera meitat del segle II,
tot i que els percentatges disminueixen de manera dràstica. Probablement continuà en ús fins a l’inici del segle, però ja no degueren importar-se més recipients. La TSH es torna majoritària
en aquest moment, sobretot en l’època d’Adrià. Majoritàriament són productes de Tritium Magallum i en menor mesura
de Bronchales (Escrivà 1989: 421-430). Els productes hispànics
estan encara lligats als models gàl·lics i són de bona qualitat,
però amb l’avanç del segle degeneraren i s’allunyaren cada vegada més dels prototips. Per a la TSA A, la primera meitat del
segle II suposa un lent però constant augment. Les ceràmiques
de parets fines estan representades quasi exclusivament per un
tipus de copa caliciforme molt abundant en el territori valencià,
que és característica del segle II dC, (Peñil et alii 1986: 195) i
la resta de produccions pràcticament desapareixen. Pel que fa a
les àmfores, seguint la tendència del període flavi, són majoritàriament peninsulars, bètiques i tarraconenses, però també es
documenta la importació de vi oriental i oli de la Tripolitània.
La ceràmica de cuina itàlica està present però sempre amb
percentatges baixos, potser perquè encara seguia en ús però sense que s’importaren més recipients. Es documenta la gerreta o
bullidor oriental de procedència egea. La ceràmica africana de
cuina, sense cap dubte, fou la ceràmica comuna importada més
abundant i reflecteix la “invasió” que, a partir de l’època flàvia
i sobretot durant el segle II, monopolitzà els mercats costaners
del Mediterrani Occidental. Es continuen produint formes de
l’època flàvia i se’n afegeixen de noves. La ceràmica reductora
de cuina regional i la ceràmica comuna oxidant continuen en la
tònica de la fase anterior, sense que es detecten canvis formals
evidents als recipients. Per a la primera, abunden les olles i les
tapadores i en menor mesura la forma de bullidor i la cassola
dels tipus que s’havien imposat en el període anterior i que probablement en aquest es generalitzen. A més, sembla que aquest
període fou el de màxima expansió d’aquesta producció. Pel
que fa a la ceràmica comuna oxidant, les gerres continuen sent
el recipient més fabricat però també es documenten ampolles,
paropsis, lebetes i tapadores, entre altres amb diferents variants
documentades ja anteriorment.
VI.2.5. dinastia
(138-192 dc)
antonina: des d’antoní pius fins a còmmode
Aquest període s’ha estudiat a partir del material de la segona
fase constructiva dels Banys de l’Almirall i de les necròpolis,
d’entre els quals destaca el conjunt de l’ustrinum del carrer Sant
Vicent, a més d’una tomba de la necròpoli situada al nord del
Túria i una de les primeres tombes de La Boatella (fig. VI.10).
En general, la ceràmica continua amb la mateixa tònica evolutiva de l’etapa anterior. La TSSG desapareix i quan la trobem
s’ha interpretat com de caràcter residual. La TSA A continua
el seu lent camí per a situar-se, a partir de la segona meitat del
segle, en el segon lloc de la vaixella fina importada. La TSH
procedent de Tritium Magallum és la vaixella fina majoritària.
Aquests productes hispànics prengueren el seu propi caràcter,
amb la reelaboració de les formes clàssiques, que es feren més
profundes i exvasades i simplificaren tant la decoració com la
definició en les línies, canaletes i motllures. Entre les ceràmiques de parets fines resten únicament les produccions regionals
que pràcticament sols produïen la forma caliciforme típica de
la ciutat. Les llànties són les característiques del segle II dC,
mentre que les àmfores són de procedència hispànica majoritàriament tarraconenses i, en menor mesura, bètiques, encara
que també hi ha alguna àmfora africana.
221
[page-n-237--data::data]
Fig. VI.8. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període flavi, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
222
[page-n-238--data::data]
Fig. VI.9. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període entre el 96-138 dC, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
223
[page-n-239--data::data]
La ceràmica itàlica de cuina en aquest moment es pot considerar com de caràcter residual, amb l’excepció d’algun cas
concret. La ceràmica africana de cuina aporta elements diferenciadors de l’etapa anterior sobretot el desenvolupament de
les ales de les tapadores i l’aparició d’alguna forma de cassola. Continua sent molt abundant, com també ho és la ceràmica
reductora de cuina regional que no presenta canvis respecte a
l’etapa precedent amb olles, tapadores, bullidors i cassoles. La
ceràmica comuna de cocció oxidant tampoc mostra excessius
canvis, tot i que en aquest moment cal destacar l’aparició d’elements ceràmics com les possible arulae i el tintinnabulum. Les
formes més abundants en aquest moment continuen sent les gerres, ampolles, paropsis, lebetes i tapadores, entre altres.
VI.2.6. dinastia severa (193-217 dc)
En aquest moment la ciutat va viure un període de canvi, que
en l’etapa posterior arribarà a ser de col·lapse. Tot i que no en
sabem els motius, alguns edificis són abandonats i el temps va
fer que s’enderrocaren els sostres i les parets com en el cas de
les construccions dels Banys de l’Almirall.
El període entre el final del segle II i el principi del segle
III dC està molt ben representat a la ciutat per l’existència de
diversos contextos com són l’abocador de la plaça del Negret,
els estrats d’enderroc dels edificis dels Banys de l’Almirall i el
forn terrisser situat al nord del Túria, però també una tomba de
la necròpoli occidental (fig. VI.11).
La TSH continua sent la majoritària i hi apareixen el bols
senzills de la forma 8 de manera constant que fins a aquest moment ho havien fet de manera molt tímida en el període anterior.
La quantitat i varietat de TSA A augmentà ostensiblement i duplicà els percentatges quantitatius de la primera meitat del segle
II dC. Però, a més, augmenta també la representació de formes
anomenades tardanes majoritàriament produïdes en A1/2 i A2.
Les parets fines continuaren presents i constants amb el caliciforme típic de Valentia. Les llànties també eren molt abundants i
en destaquen les de disc probablement africanes. Pel que fa a les
àmfores, tot i que es manté la producció hispànica com a majoritària, bètiques i tarraconenses, hi ha una aparició de les formes
evolucionades pròpies de final del segle II i el segle III dC.
La ceràmica africana de cuina continua sent majoritària i
s’importen formes noves de tapadora, cassola i en menor mesura
també alguna gerra de cronologia tardana que coincideixen cronològicament amb les formes tardanes de la TSA A. A més, es
documenta la tímida importació de ceràmica comuna africana. La
ceràmica reductora de cuina regional continua produint les formes que es fabricaven des de l’època flàvia però se n’afegí alguna
cassola més, de probable inspiració africana. Per la seua part, la
ceràmica comuna de cocció oxidant no presentà massa canvis.
Les formes més abundants continuen sent les mateixes que en
l’etapa anterior i hi destaca la decoració de línies brunyides d’alguna de les peces que no s’havia documentat fins al moment.
VI.2.7. període dels emperadors siris i iliris (218-282 dc)
Al llarg del segle III dC la ciutat començà a viure un període
de col·lapse, que en part ja es pot copsar en l’etapa anterior,
amb l’abandonament d’estructures, com les clavegueres, o
esfondrament d’edificis, incendis a diferents zones de la ciu224
tat i, en general, una persistent falta de manteniment de les
infraestructures públiques. Per a aquest estudi comptem bàsicament amb el material d’amortització de la claveguera del
carrer del Mar i diverses tombes de les necròpolis occidental
i La Boatella (fig. VI.12).
A nivell ceramològic s’observa un profund canvi en la majoria de les produccions. La vaixella fina és ara dispar, es documenten encara TSH (que no TSHT), TSA A, TSA A/D i TSA C,
aquesta última la més abundant. Probablement, els recipients
de ceràmica de parets fines són de caràcter residual i les llànties, com en el període anterior són de producció africana. Les
àmfores són majoritàriament de producció hispànica, bètiques i
tarraconenses, però hi ha un augment de les àmfores africanes
de cronologia avançada.
En general, les ceràmiques comunes i de cuina mantenen
els seus percentatges. Entre la ceràmica africana de cuina
continuen documentant-se les formes del segle II però també
altres pròpies de principi del III dC. La ceràmica reductora
de cuina regional continua produint el mateix reduït repertori ceràmic, però amb alguna variació formal en els recipients
tancats que, com hem vist també per als recipients tancats de
cocció oxidant, desplaçaren el major diàmetre del cos cap a la
zona inferior de la peça.
Es documenta també la importació de bacins de ceràmica
comuna africana. El canvi més important s’observa en les ceràmiques comunes de cocció oxidant, en les quals variaren tant les
pastes com les formes.
En aquest període, les pastes disminueixen en qualitat i es
fan més toves i amb desgreixats menys fins. Les formes tancades fan descendir la part més ampla del cos a la zona inferior,
augmenten de diàmetre els colls i arrodoneixen les vores. També destaca l’aparició d’ampolles de coll cònic i ressalt amb dues
anses. En les formes obertes, es mantenen els tipus anteriors
però apareixen recipients més tancats i de dimensions lleugerament inferiors.
VI.2.8. conclusions de l’època imperial
L’època imperial inclou tres segles al llarg dels quals s’ha pogut establir una sèrie de períodes en un intent d’explicar l’evolució general de les ceràmiques comunes a Valentia. Tanmateix, i de manera
general, podem plantejar l’existència de tres grans fases que grosso
modo coincideixen amb cadascun dels tres segles; en les quals es
poden identificar pautes generals de comportament pel que fa al
comerç i als usos mitjançant la ceràmica (fig. VI.13).
La primera comprèn el regnat d’August i el període juli-claudi. És un moment inicial en el desenvolupament de la ciutat del qual encara no hi ha massa informació arqueològica i els
vestigis en són limitats. Malgrat això, pel que fa a la ceràmica
comuna i de cuina de producció local s’observa, en general, una
falta d’uniformitat en els recipients, o dit d’una altra manera,
el que sembla una etapa d’experimentació en el disseny formal
dels recipients, una mena de fase creativa o inicial de recerca
de les formes més útils/adequades per a determinats usos. En la
segona fase, que inclou des del període flavi fins al període dels
severs, s’observa una reducció dels tipus de recipients i una estandardització de les formes amb pocs canvis fins al final, quan
comencen a introduir-se noves formes. La tercera fase, comprén
la major part del segle III analitzat quan s’observa una tendència
[page-n-240--data::data]
Ø
Ø
Ø
Ø
Fig. VI.10. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període entre el 138-192 dC, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
225
[page-n-241--data::data]
Fig. VI.11. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període dels Severs, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
226
[page-n-242--data::data]
Fig. VI.12. Resum de la ceràmica de l’època imperial, període entre el 217-282 dC, de Valentia (Arxiu SIAM i E. Huguet).
227
[page-n-243--data::data]
a la transformació tant a nivell tècnic com formal que potser
hem de posar en relació amb l’etapa d’esgotament urbà, falta de
manteniment, abandonament i incendis que s’ha documentat en
diverses intervencions a la ciutat. Al nostre parer, la ceràmica
local i regional es desenvolupà en un marc social, històric i cultural que l’afectà notablement i del qual no la podem deslligar.
Pel que fa a la ceràmica de cuina i comuna d’importació,
aquestes tres fases, tot i que resulten igualment vàlides, es dilueixen una mica com a conseqüència del caràcter global del
comerç a la Mediterrània en l’època imperial. La primera fase,
encara hereva de l’època republicana, vindria marcada per les
importacions itàliques amb un incipient comerç africà; en la segona, els productes africans ja haurien guanyat la partida als
itàlics; finalment en la tercera fase, les ceràmiques africanes reflecteixen el gran auge que des del punt de vista polític, social i
comercial experimentaren les províncies africanes.
A partir de l’estudi de la ceràmica podem entreveure,
doncs, dues realitats paral·leles, en part imbricades: una a
nivell micro, representada per les ceràmiques de producció
autòctona, estretament lligada a la ciutat i el seu territori; i
l’altra, a nivell macro, representada per les ceràmiques d’importació, lligades al comerç mediterrani i a les tendències
econòmiques generals de tot l’Imperi.
Pel que fa als grups ceràmics en particular, la ceràmica
itàlica de cuina (4,6 %) continuà sent importada durant els tres
primers quarts del segle I dC, per a disminuir després fins a desaparéixer. Es documenten fonts d’engalba roja pompeiana, apareixen també morters de la zona lacial. La ceràmica africana de
cuina (21,4 %), documentada ja en l’època d’August a la ciutat,
va anar incrementant fins a arribar a ser la producció de cuina
per excel·lència del segle II i III dC. Els recipients documentats
són cassoles altes i baixes, fonts i tapadores.
Quant a la ceràmica comuna d’importació, no és massa
abundant en cap de les fases, però en destaca la comuna africana del període d’August i del final del segle II i III que respon
a dues produccions diferents. El primer grup són recipients tancats, gerres i ampolles, i bols grans i xicotets; el segon grans
recipients i gerres. També cal destacar la presència de les dues
produccions de ceràmica comuna oriental de l’època d’August i
la gerreta/bullidor procedent de l’Egeu documentada en el segle
II dC; per últim, hem considerat també com a importació, encara que regional, l’únic recipient de ceràmica grisa emporitana
documentada en l’època de Tiberi.
La ceràmica reductora de cuina regional (20,6 %) experimentà una primera fase de caràcter heterogeni i plural, per passar a estandarditzar-se en època flàvia, quan a més es generalitzà fins al segle III dC, moment en el qual encara es troba en ús.
Com ja hem comentat anteriorment, intuïm una complementarietat de la ceràmica africana de cuina i la ceràmica reductora de
cuina regional, ja que la primera està representada majoritària-
228
Fig. VI.13. Percentatges del total de la ceràmica comuna i de cuina
de l’època imperial de Valentia.
ment per cassoles mentre que la segona ho està per olles. Fins a
l’època flàvia els recipients no estan ben establerts però a partir
d’aquest moment hi ha una estandardització de les formes i dels
processos productius. Les pastes són ben semblants tot i que
les analítiques efectuades demostren que procedeixen de tallers
diferents. Pel que fa a les formes són bàsicament olles, encara
que també alguna marmita, cassola i gerreta-bullidor. Aquesta estandardització començarà a variar a partir del segle III dC
amb l’evolució de les formes anteriors.
La ceràmica de cocció oxidant (51,2 %) es documentà des
del principi de l’època imperial com una de les produccions
majoritàries i mantingué els seus percentatges fins al segle III
dC. Tot i procedir de diferents centres productius comparteixen
unes característiques comunes. Morfològicament destaques
les gerres, en diferents formats i mesures, les ampolles, copes,
plats i grans recipients tipus bacins o fruiters. Fora del que són
els recipients culinaris o auxiliars, apareixen alguns elements
ceràmics que interessants com les àrules votives, la màscara o
figuretes de terracota. A principi del segle I dC encara conserven
marcats trets de la producció indígena i es produeixen moltes i
molt variades formes. Com en el cas de les ceràmiques reductores de cuina regional, després d’una primera fase d’experimentació acabà conformant un repertori formal prou estandarditzat
en el període flavi, per elaborar-lo de nou cap al segle III dC,
quan s’observa també un canvi tecnològic. Per últim, la ceràmica comuna de cocció reductora (1,3 %) era abundant en el
període d’August i l’inici del juli-claudi, probablement com a
hereva de les imitacions de ceràmica grisa de l’època republicana, però posteriorment disminuí en nombre i restà pràcticament com a anecdòtica reproduint les formes de la ceràmica
de cocció oxidant. En ocasions, no són més que defectes de
cocció, massa cremats per allò que es volia obtindre, que es
comercialitzen igualment.
[page-n-244--data::data]
VII
La ceràmica comuna a Valentia en el seu lloc.
Producció, distribució i ús
VII.1. PRODUCCIÓ, COMERCIALITZACIÓ
I FORMES D’ARRIBADA
Com s’ha vist a partir de l’anàlisi de les diferents produccions
ceràmiques identificades a la ciutat de Valentia, els llocs de procedència són diversos i dispersos. Hem intentat aproximar-nos
diferenciant els productes importats dels de producció local i
regional. Per als primers, en alguns casos els llocs de producció són ben coneguts, com els de la ceràmica itàlica de cuina o
africana de cuina, i en altres no ho són tant, com en el cas de
les olles de cocció reductora importades en l’època fundacional.
Tanmateix, en aquest apartat ens interessa destacar la producció
local o regional de gran part de les ceràmiques, tant en cocció
reductora com en cocció oxidant. Al nostre parer, sembla provada la filiació indígena d’aquestes produccions. Una filiació
present en les ceràmiques locals i regionals d’arrel autòctona,
romanitzades, evolucionades, amb innovacions i clarament
allunyades de les ceràmiques ibèriques.
Pel que fa al lloc concret d’origen, la qüestió és interessant però difícil d’esbrinar donat que s’han excavat ben pocs
tallers o forns de producció de ceràmiques comunes a l’actual província de València (Coll 2005: 166). Per a les ceràmiques regionals reductores de cuina de l’època imperial fa
algun temps proposàvem un origen regional, probablement
entre les actuals poblacions de Sagunt, València i Llíria a
partir de les anàlisis arqueomètriques d’individus procedents
de les dues primeres, la gran varietat formal identificada en
la zona i l’aparició de recipients en una etapa primerenca
(Huguet 2012: 450) (fig. VII.1). Ara, a més, podem afegir
que hi ha una evolució des de la ceràmica ibèrica de classe
B (Mata i Bonet 1992: 172) que es materialitzà en època re-
publicana en les olles de cocció reductora fins a les produccions altimperials de ceràmica reductora de cuina regional
(Huguet 2013: 321). No obstant això, no s’ha documentat
cap forn que produís aquest tipus de ceràmiques, l’estudi
del qual seria bàsic per a la comprensió correcta d’aquest
complex fenomen. Per aquesta producció hem de pensar que
probablement existirien diferents tallers que treballaven amb
tècniques molt semblants per obtindre un producte concret,
i no en un únic centre artesanal que fabriqués la totalitat de
la producció. Recentment, Bayo (2014: 104, fig. 4, 1 i 3) ha
identificat aquest tipus de produccions en diferents jaciments
costaners d’Alacant datats entre el final del segle II i la primera meitat de l’I aC relacionats amb les guerres sertorianes.
Potser aquest fet indica una primerenca comercialització regional d’aquest tipus de ceràmiques que l’autora denomina
de “pasta local valenciana” (Bayo 2014: 106). Probablement,
també s’ha d’associar a l’anomenada classe B de ceràmica
ibèrica trobada a Libisosa (Lezuza, Albacete) en els contexts
de destrucció sertorians (Uroz i Uroz 2014: 205) i a les olles
de cuina romanes documentades per Verdú (2015: 174) a la
necròpoli ibèrica de l’Albufereta d’Alacant.
Pel que fa a la ceràmica comuna de cocció oxidant, proposem un origen local, potser també comarcal o regional, però en
tot cas més proper que el de la ceràmica reductora de cuina. En
aquest cas, sí s’ha documentat l’existència a l’actual província
de València d’alguns forns que produïen ceràmica de cocció
oxidant, sovint junt amb altres recipients com les àmfores o
ceràmica arquitectònica (Coll 2003: 171).
Alguns d’aquests forns estaven relacionats amb vil·les rurals de manera que les seues tasques agrícoles feien necessària
la creació de recipients de contenció per als productes del camp.
229
[page-n-245--data::data]
Fig. VII.1. Mapa de dispersió de la
ceràmica reductora de cuina regional
de l’època imperial de la façana
mediterrània.
A Valentia s’ha estudiat l’únic centre productor conegut fins al moment, el forn de l’avinguda de la Constitució.
Aquest estava situat a 1200 m del recinte imperial de la ciutat, en una àrea funerària, cosa que s’ajusta als preceptes higiènics i de seguretat referents a les terrisseries romanes que
obligaven a ubicar-les fora de la ciutat (Huguet et alii 2008:
166). No es descarta la possibilitat que hi hagueren altres
forns al voltant d’aquest però les excavacions no n’han constatat més. Tampoc s’han trobat restes dels edificis annexes al
forn: taller, bassa de decantació, zones d’assecament i d’emmagatzemament (fig. VII.2).
En un radi inferior als 10 km de distància de Valentia es
documentaren en primer lloc els forns de Paterna, Paterna I,
Paterna II i la Vallesa (Paterna). Els dos primers es trobaren
en l’anomenat barri terrisser de les “olleries menors” i produïen àmfores, majoritàriament del tipus Dressel 2-4 i ceràmica comuna de cocció oxidant (Mesquida i Villarroel 2003).
La Vallesa està associat a una possible vil·la rural i probablement fou destruït, ja que les restes només es van reconèixer
visualment (Mesquida 2001: 16). En segon lloc es troben els
forns apareguts a l’Hort de Pepica (Catarroja, l’Horta Sud)
que produïen materials de construcció, ceràmica comuna de
cocció oxidant i àmfores, majoritàriament del tipus Dressel
2-4 (García-Gelabert 2005: 51).
En un radi inferior als 20 km es documentà el forn de la
Llobatera (Riba-roja de Túria, el Camp del Túria), on també
es produí ceràmica comuna de cocció oxidant (Miramón i
Porcar 1988), i al voltant dels 25-30 km es troben cap al nord
els forns documentats de Sagunt i Almenara i el testar d’Estivella i cap a l’oest els de Llíria i Olocau, entre els quals destaca el de Rascanya per l’existència de quatre forns amb un
pati central i altres estructures associades al taller artesanal
(Escrivà, Martínez i Vidal 2001: 76-79). En un radi al voltant
dels 40 km es troba el forn de la Punta (la Vall d’Uixó, la
Plana Baixa) (Arasa 2001: 124-127) i en un radi una mica
superior als 50 km els d’El Sitjar (Onda, la Plana Baixa) cap
230
a
b
Fig. VII.2. a) dues parts d’un mateix pinax del segle IV aC
procedent de Grècia amb representació de l’interior d’un forn
de ceràmica a la dreta i una imatge de ramaderia a l’esquerra; b)
la possible reconstrucció, proposada per Scheibler, del mateix
dibuix, on s’observa la cambra de combustió, la graella i el
laboratori (Scheibler 2004: 117).
[page-n-246--data::data]
al nord, Requena i Higueruelas cap al nord-oest i Castelló
de la Ribera cap al sud. A uns 60 km al sud es documenten
els forns de la Safor (Gandia, Daimús, Beniarjó, Oliva i Dènia), on destaquen els set forns de Beniarjó per a la producció majoritàriament d’àmfores vinàries, però no únicament,
tot i que evidentment queden molt lluny i probablement cal
associar-los a la ciutat de Dianium; i al nord la producció de
cantimplores recentment identificada a la vil·la de Vinamargo (Castelló de la Plana), encara en estudi per part dels directors de l’excavació, a qui els agraïm la informació (Alfonso
i Miguélez 2010: 95).
D’altra banda, a Pompeia entre altres representacions
al·lusives a terrisseries (fig. VII.3), es coneix una inscripció
en una de les tabernae de la via de la Abundància (Regio VIII,
insula 4, 1) la casa del comerciant de terrissa Zosimo (Avvisati 2003: 161), on es descriu l’agenda setmanal d’aquest comerciant (CIL IV, 8863): “dilluns, Cumes; dimarts, Pozzuoli;
dimecres, Roma, dijous, Càpua; divendres: descans?; dissabte: Pompeia; diumenge: Nola” (Cavassa 2009: 103). Veiem,
doncs, que aquest comerciant de terrissa probablement dilluns
viatjava cap a Cumes, a poc menys de 45 km de Pompeia, des
d’on es traslladaria fins a Roma els dies següents per a tornar
per Càpua, també a 45 km de Pompeia.
Es desplaçava per tant al voltant de 200 km, unes 133
milles, per vendre els seus productes fent escales en poblacions intermèdies. Tot i que no sabem si en les destinacions
costaneres aniria amb vaixell, sabem segur que a l’interior,
Càpua i Nola, hauria de moure’s per terra. Probablement, a la
zona de València en època romana, cap terrisser es desplaçaria 200 km per comerciar amb ceràmica comuna, ja que no
existia cap ciutat que pogués comparar-se al pol d’atracció
que devia ser la ciutat de Roma en aquell moment, però segurament sí hauria de desplaçar-se una bona tira de milles per
vendre els seus productes. És per això que hem volgut oferir
un elenc (fig. VII.4), encara que siga de manera sintetitzada,
dels diferents forns documentats al voltant de la ciutat en
relació amb cercles concèntrics de 10 km.
Tot i que alguns dels tallers documentats s’associen a vil·les rurals, no s’ha d’oblidar que la ciutat devia demandar importants quantitats de ceràmica que, si no subministraven les
terrisseries properes, ho devien fer altres una mica més allunyades. Malgrat tot, determinats tallers tindrien el seu principal
destinatari en altres centres d’atracció com són Saetabis per
als forns de Castelló de la Ribera, Dianium per als forns de
la Safor. Coll (2005: 172) ja se n’adonà de la concentració de
restes de forns de producció ceràmica situats a les comarques
de l’Horta Nord i Sud, el Camp del Túria i el Camp de Morvedre que coincideix amb tres nuclis de població importants de
l’època romana: Edeta, Saguntum i Valentia. A més, aquesta
zona coincideix amb la que nosaltres proposem com a àrea de
producció de la ceràmica reductora de cuina.
Pel que fa al transport de les mercaderies, les ceràmiques
comunes d’importació arribaren per via marítima junt a altres
productes principals en el marc de les relacions comercials del
Mediterrani occidental, com demostra el pas de l’abastiment de
ceràmiques de cuina itàliques a les ceràmiques de cuina africanes. Així, doncs, les dinàmiques comercials imperants al
Mediterrani inclouen també la ceràmica de cuina, i en ocasions
fins i tot la ceràmica comuna. Però com sempre s’ha afirmat,
Fig. VII.3. Pintura pompeiana on es representa a un terrisser
mentre fabrica vaixella ceràmica al torn i, junt a ell, el déu Vulcà
(Pompeia II, 3, 9).
les ceràmiques comunes no viatjaven soles com a mercaderia
principal, sinó que en els vaixells que transportaven principalment vi, oli, gra, saladures, marbres, etc, formaven una càrrega
secundària constituïda per ceràmiques fines i també ceràmica
comuna i de cuina. Grans vaixells carregats salparien des d’un
port principal fins arribar a un altre port principal (Nieto 1996:
110), on descarregarien íntegrament la seua càrrega per a, posteriorment, ser redistribuïda amb naus de menor capacitat, a les
quals afectaven menys els condicionaments del litoral valencià
(Pérez Ballester 2003: 115).
En època romana, el paisatge del golf de València seria ben
distint a l’actual, ja que la línia de costa es trobava desplaçada
un poc més cap a l’interior, hi havia abundants canals i zones
palustres, el llac de l’Albufera era més gran i enllaçava pel nord
amb els aiguamolls de Sagunt i Almenara fins a l’extrem sud de
la Plana de Castelló (Carmona 1990). Valentia estava situada a
només 4 km de la mar i el Túria era navegable fins a la ciutat,
tal com demostra la troballa del port fluvial del carrer Comte de
Trénor en la llera nord del riu (Burriel, Ribera i Serrano 2003:
134) (fig. VII.5).
En aquesta intervenció es documentaren estructures portuàries i d’emmagatzemament junt a canals artificials, als quals
s’han d’afegir altres troballes de molls fluvials a la zona de Tapineria (Herreros i Viñes 2004-2005: 171) i del carrer Roques.
A més, sembla que a prop de la ciutat proliferaren una sèrie de
fondejadors marítims coincidint amb la fundació de la ciutat de
Valentia (Pérez Ballester et alii 2008: 24).
Per a les ceràmiques de producció local i regional, la forma
de transport seria per via terrestre, com també s’ha apuntat per
al terrisser Zosimo, seguint les vies de comunicació existents
231
[page-n-247--data::data]
Fig. VII.4. Mapa de dispersió de forns i testars documentats, amb cercles de 10 km al voltant de València.
Fig. VII.5. Infografia del port de l’època imperial trobat a les
excavacions del carrer Comte de Trénor (Arxiu SIAM).
probablement amb l’ajuda d’animals i vehicles. Un bon exemple del transport de recipients domèstics i de cuina es mostra en
la escena CXXXIX de la Columna de Trajà, on es pot observar
un grup de legionaris que caminen a peu mentre els seus cavalls transporten les mercaderies en grans cistells de tela o palla
(fig. VII.6). Entre els estris i utensilis que s’hi poden reconèixer
s’identifiquen plats oberts, recipients tancats, cassoles i fins i tot
alguna possible trulla.
No tenim la certesa que foren recipients ceràmics, podrien ser metàl·lics, però no ho descartem. També es podria donar que els recipients foren transportats a mà amb
l’ajuda de cistells o estructures de suport que permeteren
que una sola persona carregara gran quantitat de recipients
(Fernandes 2012: 54 i 114), com demostra l’etnologia, però
en aquest cas les distàncies recorregudes serien clarament
inferiors (fig. VII.7).
Fig. VII.6. Escena de transport per via terrestre de la Columna Trajana (escena CXXXIX) en què s’observa a tres legionaris amb cavalls
carregats amb recipients de cuina (EAA 1973: tav. 104).
232
[page-n-248--data::data]
Fig. VII.7. Transport de terrissa per via terrestre a Portugal durant la primera meitat del segle XX (Fernandes 2012).
VII.2. FUNCIONALITAT: ELS DIFERENTS USOS DE LA
CERÀMICA A VALENTIA
VII.2.1.
cuina al món romà: la cuina romana front a les
cuines romanes
L’instint de supervivència obliga a totes les espècies animals a alimentar-se i en el cas dels humans sempre ha estat una tasca complexa. Des d’aquesta necessitat vital bàsica, la gamma de desenvolupament en la preparació i consum dels aliments és pràcticament
infinita i està directament relacionada amb el lloc i el temps en la
qual es produeix. A més, la forma de cuinar, els processos de preparació, els utensilis, els costums gastronòmics i de consum estan
profundament arrelats en la identitat social i cultural de cada grup
humà (Dietler 2010: 11; Villing i Spataro 2015: 1). Tradicionalment s’ha considerat l’àmbit culinari con una esfera conservadora
poc subjecta a canvis però en l’actualitat aquest immobilisme tendeix a matisar-se ja que la cuina és una part més de la societat i com
ella evoluciona, muta, adquireix, refuta i converteix per a esdevindre conservadora però no estàtica (Delgado 2010: 30).
En el món romà la cuina no estava marcada per unes regles
fixes i inamovibles, sinó que reflectia el dinamisme de la societat,
conjugant les influències exteriors amb les tradicions culinàries
pròpies de cada zona. En una mateixa ciutat podia haver diferències en els hàbits alimentaris i culinaris, depenent de l’estatus
social del consumidor. No menjava el mateix el comerciant de
teixits que l’esclau del vaixell que transportava les teles, no preparaven els plats de la mateixa manera el cuiner d’una domus
urbana que el d’un thermopolium encara que ambdós estigueren
situats en la mateixa via i en edificis annexes. Alguns autors han
centrat l’atenció en les diverses cuines existents en allò que, de
manera general, anomenen “cuina romana” (Goody 1995: 141)
i han focalitzat l’atenció en allò que s’anomena haute cuisine i
han demostrat que aquesta no estava a l’abast de tots els romans.
En origen la cuina era un lloc essencial i molt especial de la
casa romana, ja que albergava l’espai originari de trobada de la
família al voltant del foc domèstic (Dosi i Schnell 1986b), quan
encara els espais no s’havien diferenciat i la casa es reduïa a
una única estança amb una llar. Els primers romans cuinaven
i consumien els aliments al mateix lloc. A més, eren els propis
membres de la família els que preparaven els àpats. La seua
alimentació era escassa, d’acord amb els preceptes religiosos i
les austeres idees polítiques de l’època republicana (Brecciaroli
2005: 19). La dieta es basava en cereals, fruites i verdures, contenia poca carn, reservada per als dies festius o per als sacrificis,
i també poc peix, sobretot consumit en les zones costeres.
Amb el temps, els contactes amb grecs i etruscs feren que
les rígides costums primitives es relaxaren i que la cuina romana adoptés tendències alimentàries orientals (Bats 1988: 75;
Laudan 2013: 80). Els àpats i també el ritual de la taula es feren
cada vegada més sofisticats i el consum de carn i peix, conservats en oli o sal, augmentà. A més, aparegué la divisió d’es233
[page-n-249--data::data]
pais de la casa i, en conseqüència, el procés de preparació dels
aliments es deslligà del seu consum. Es creà una habitació dedicada exclusivament per menjar, el triclinium, on els menjars
es convertiren en veritables banquets, els symposia (fig. VII.8
i VII.9). Paral·lelament a l’arribada d’escultors, artistes i professors, es portaren també cuiners grecs i orientals, de diferents
salaris d’acord amb el poder adquisitiu de cadascú. Cap al segle
II aC, amb l’augment de l’esclavisme, la majoria dels ciutadans
romans tenia algun esclau que preparava els aliments o els comprava en els múltiples llocs ambulants i tabernae de les ciutats
romanes. A les cases amb un elevat poder adquisitiu, els caps
de cuina tenien un veritable equip de treballadors especialitzats
(Dosi i Schnell 1986b: 24), encara que en ocasions, els senyors
intervenien en la preparació dels seus plats favorits.
Tota aquesta sofisticació en la cuina tenia el seu paral·lel en
la taula, on el luxe i l’ostentació arribà fins a cotes molt elevades
(Dubois 2008: 191). Alguns autors com Cató intentaren protegir
la societat romana dels excessos del luxe, del balafiament i de
l’opulència reclamant per això la tornada a les fermes costums
tradicionals. També des dels estaments jurídics s’intentaren fre-
nar els excessos amb la promulgació de lleis que limitaven els
banquets i els plats en època tardo-republicana, però pels testimonis literaris i arqueològics i les successives lleis al respecte
no sembla que s’acompliren.
Però la cuina era alguna cosa més que un foc. Ja a la Roma
arcaica es venerava a les divinitats associades als menjars i se’ls
agraïa la seua benevolència mitjanant ofrenes. Amb la divisió
dels espais domèstics, la cuina tingué un caràcter eminentment
pràctic, però sempre va preservar matisos simbòlics i sacres (fig.
VII.10). Tot i que els llocs de culte domèstics o els lararis estaven situats generalment a l’atri o al peristil, en moltes cuines
pompeianes apareixen lararis secundaris amb representacions
de les divinitats domèstiques Lars i Penats (Van Andriga 2009:
230). El terme penus designava, segons Ciceró “tot allò amb
què es nodreixen els homes”, és a dir, els queviures, i d’ací deriven tant els Penats, que els protegien, com la cella penaria, on
es conservaven (Maiuri 2000: 67).
Pel que fa als mètodes de cocció i hàbits culinaris, sabem que els
romans coïen més d’una vegada. A les receptes que han arribat fins
a nosaltres, són constants les al·lusions a segones i terceres coccions
i també a la cocció en el forn després d’haver bullit els aliments.
Açò respon al fet que en ocasions, sobretot quan es tractava de carns
i peixos, els productes no eren massa frescs, amb la qual cosa les
successives coccions els estovarien i les salses emmascararien un
gust no massa suau. Les formes de preparació eren principalment
el bollit i la cocció però també es podia fregir, enfornar o torrar i
aquestes accions es podien combinar en un mateix plat. També s’ha
documentat la cocció amb vapor mitjançant uns recipients específics, del tipus clibanus (Stefani i Borgongino 2005: 77).
Fig. VII.8. Imatge de symposium procedent de la Casa dei Casti
Amanti, Pompeia (Arxiu SIAM).
Fig. VII.9. Mosaic del segle III dC amb escena de banquet procedent
de Carthago (Ennabli 2005: 24).
234
Fig. VII.10. Larari en la cuina de Sutoria Primigenia (Pompeia I,
13, 2) amb ofrenes de carn de porc, salsitxes i altres aliments; en la
part inferior s’observa una ara votiva i la serp Agathodaemon (Van
Andriga 2009: 237).
[page-n-250--data::data]
Sense cap mena de dubte, a la ciutat de Valentia sobretot
es bullia i es coïa en cassoles profundes o olles que són les
formes que reuneixen la major part d’exemplars de ceràmica de cuina. Aquesta diferenciació entre coure i bollir no és
aleatòria, com tampoc ho és la diferència entre olles i cassoles. Quan parlem de bollir ens referim a portar un aliment i
l’abundant líquid que el contenia a l’estat d’ebullició, i per
això el recipient més adequat era un recipient profund i alt
del tipus olla, encara que també es podria bullir en una cassola profunda. Amb aquesta tècnica de cocció l’aliment no
perdia l’aigua en cap moment i la separació entre l’aliment i
el líquid era ben exacta. En canvi, quan parlem de coure ens
referim a sotmetre un aliment i una mica de líquid a calor
constant, per a la qual cosa el recipient més adequat era la
cassola. Aquesta, de parets més baixes i boca més ampla que
l’olla, permetia una major evaporació del líquid. El resultat
són plats amb menys líquid, salses més denses i una major
barreja dels aliments i la salsa. Durant l’època republicana,
amb l’establiment de la ciutat apareixen majoritàriament cassoles de parets baixes, patinae, per a coure i algunes olles
per a bollir i en menor mesura fonts per al forn i paelles per
a fregir. Durant l’època imperial, les cassoles augmenten en
nombre i varietat, tant les de parets baixes per a coure com
les de parets altes que podrien ser utilitzades també per a
bollir, però les olles de producció regional continuen estant
presents durant tot el període, i per tant hem d’interpretar que
la tècnica del bollit continuà utilitzant-se. Tot i que durant
l’època republicana les olles de producció autòctona eren
més abundants, la tradició culinària indígena podria continuar ben present durant l’època imperial si valorem el gens
menyspreable nombre d’olles que encara es continuaven fent
servir (Oliver 2000: 121).
Els romans consumien una variada gamma d’aliments
que en els primers temps eren bàsicament d’origen vegetal. De fet, Plaute els considerava “menjadors de brosses”
(Stefani i Borgongino 2005: 71) que es consumien en fulles
verdes silvestres com el card i conreats com cols i encisams,
però també altres com els alls, raves, carlotes, porros i especialment cebes en diferents varietats (Gómez Pallarés 1996:
99). Entre els llegums es consumien faves, llentilles, cigrons
i pèsols pel seu valor nutritiu i energètic. Majoritàriament es
conreava blat i sègol que es consumien en forma de purés
o sèmoles (Bats 1988: 62). Un dels plats quotidians era el
puls de blat que constituïa la dieta bàsica, i de vegades única, de les classes populars. Consistia en una sèmola de blat,
semblant a la polenta actual, i en afegir-li altres aliments
s’anomenava pulmentum (Bats 1988: 62). Varró afirma que
“la puls era el més antic dels aliments”. La patina era un
altre plat típic: es tractava d’un guisat de verdures o carn
al qual se li afegien ous o llet, i que amb el pas del temps
acabà denominant també el recipient on es cuinava. El minutal consistia en un guisat amb una pasta xicoteta, semblant
al cus-cus o a les molles, amb peix i mandonguilles, carn i
poques verdures (Blanc i Nercessian 1992). El pa, que en
un primer moment es confeccionava a les cases, a partir del
segle II aC es produïa als forns, les pistrinae (Stefani i Sodo
2007: 176). N’hi havia de diferents tipus i qualitats i passà a
ser un element bàsic en la dieta dels segles posteriors (Laudan 2013: 87).
A les pintures pompeianes es poden reconèixer una gran
varietat de fruites: figues, peres, pomes, raïm, mangranes,
bresquilles (Casella 1950) que es menjaven fresques, s’utilitzaven en receptes de cuina o s’assecaven per a consumir-se
amb posterioritat. També es podien macerar en vi per a aromatitzar-lo o conservar-les en mel (Assorati 2009: 52). Cató
aconsella preparar conserves de peres, pomes, figues, raïm i
panses. A més, s’utilitzava fruita seca i se n’importaven d’altres exòtics del Mediterrani occidental com els dàtils procedents de Gaza que eren comercialitzats en petites àmfores
(Stefani i Borgongino 2005: 75) (fig. VII.11).
a
b
c
Fig. VII.11. a i b) Àmfora de Gaza amb restes orgàniques a l’interior de l’excavació de la Via degli Augustali a Pompeia; c) fragment
de pintura mural amb decoració de sanglot de raïm de l’excavació
de les Corts Valencianes (Arxiu SIAM).
235
[page-n-251--data::data]
Pel que fa al consum de carn, en època arcaica es reservava
per als dies de festa o els sacrificis (Iborra 2017: 31; Bustamante et alii 2017: 109) però amb l’arribada de l’Imperi el seu
consum augmentà vertiginosament (Gamberini 2007: 75). Plini
(Nat. Hist. VIII, 209) afirmava que el porc era la carn més preuada, ja que d’aquest animal s’aprofiten totes les parts (Gómez
Pallarés 1996: 102). Es criaven conills, ovelles, cabres, lirons,
pollastres i titots dels quals s’obtenia carn, llet i ous (Dosi i
Schnell 1986: 69). Es consumien també animals de caça com
el senglar, el cérvol o la llebre i altres volàtils com l’oca, l’ànec
i la tórtora. L’any 78 aC la lex Aemilia restringí les quantitats
de carn que podien servir-se als banquets i prohibí l’ús d’algunes espècies exòtiques com el papagai, l’estruç o el liró (Dosi i
Schnell 1986: 83).
Malgrat tot, a l’àrea vesuviana les troballes arqueològiques
han demostrat l’existència d’unes gàbies específiques per a criar
lirons amb finalitats culinàries anomenades glirarium. A més,
Varró indica com criar-los, mentre que Apici ensenya alguna
forma de cuinar-los: “farceixes lirons amb carn picada de porc
i també amb carn triturada de qualsevol tros de liró, amb pebre,
pinyons, asafètida i gàrum; els cuses i els poses sobre una teula
al forn, o bé els farceixes i els cous en un forn de terrissa”. A
més de la interessant recepta gastronòmica, sorprèn l’ús d’una
teula com a plata per a posar al forn.
En les zones costaneres el peix i els mol·luscs eren consumits diàriament frescos i amb pocs condiments per a preservar
el seu sabor original, però cap a l’interior el peix era consumit
conservat amb sal i de forma menys freqüent. A partir del segle
II aC aparegueren les piscifactories dedicades a la cria de peixos per al consum alimentari (Gamberini 2007: 76). Menjaven
peixos d’aigua dolça com truites i carpes (Gómez Pallarés 1996:
100 i 101) i també d’aigua salada com mollets, aladrocs, llobarros, orades, tonyines, calamars, polps, anguiles, crustacis i
mol·luscs (Stefani i Borgongino 2005: 69). Una bona mostra del
consum de peix la tenim en els vivers romans identificats a la
costa alacantina, on destaquen la Punta de l’Arenal a Xàbia, els
Banys de la Reina a Calp i l’Illeta dels Banyets a El Campello
(Olcina 2015), però és ben sabut que les zones costaneres peninsulars es dedicaven a l’explotació dels recursos marins, en ocasions de manera massiva (Fernández Ochoa i Martínez 1994;
Carrera, de Madaria i Vives-Ferrándiz 2000; Beltrán de Heredia
2001; Lagóstena, Bernal i Arévalo 2005; Expósito 2011).
La cuina romana utilitzava diferents espècies i herbes
aromàtiques per a condimentar com el timó, coriandre, pebre, orenga, ruda o fenoll entre moltes altres. A més utilitzava
vinagre per a amanir (Dosi i Schnell 1986c: 43), la mel per a
endolcir i el greix o l’oli com a matèria grassa (André 1981:
90 i 91). De l’oli sabem que era un producte preuat i al local
s’ha d’afegir el d’importació majoritàriament de la zona bètica i africana (Pascual i Ribera 2000: 565). El garum s’utilitzava tant en plats dolços com salats i fins i tot amb el vi, però
les classes populars s’havien de conformar amb l’allenc, producte sòlid que restava després de l’extracció del garum i que
clarament era més econòmic. Com Bats (1988: 65) afirmava
temps enrere per als romans devia ser habitual que els seus
plats tingueren un sabor molt especiat, salat, àcid o agredolç.
No podem concloure aquest elenc sobre els aliments sense
parlar del vi que era la beguda principal per excel·lència.
Es prenia quotidianament i formava una part importantíssi236
ma en el ritual de la taula (Tchernia 1986: 24; Brun 2004).
Evidentment n’hi havia de diferents tipus i qualitats segons
el poder adquisitiu del consumidor, i es prenien tant vins de
producció local i regional com vins d’importació d’arreu del
Mediterrani. Les lleis que hem esmentat anteriorment, en relació amb la limitació de l’ostentació i l’opulència, tenien
com a focus principal el symposium, on el vi tenia un paper
més que destacat. Les al·lusions a desmesurats banquets són
abundants i detallades en les fonts clàssiques, com en Satyricon de Petronius, i també existeix algun mosaic que recorda
les conseqüències de l’excés amb el vi (fig. VII.12).
En la taula els àpats es presentaven sovint de forma sorprenent per a divertir els comensals, sempre associats al plaer
que simbolitza el banquet. De fet, eren habituals els plats amb
carn de porc en forma de peix o aus o els quadrúpedes preparats
sencers que ajudaven a augmentar la teatralitat dels plats (Dosi
i Schnell 1986c: 73). Cerchiai Manodori (2004: 42) ens recorda
el gran aprofitament que es feia del porc i existeixen motlles
de bronze en forma de senglar i conill procedents de Pompeia
per a la preparació de plats que no sempre portaven aquests
ingredients. Als banquets el menjar se solia servir en xicotets
trossets o molletes, encara que el plat es presentava als comensals sencer, perquè es menjava directament amb les mans sense
necessitat de coberts. Tanmateix, gran part de la població no
tenia cuina a les seues cases, sobretot entre les classes populars,
i molts d’ells havien de conformar-se amb alguns dels aliments
que venien als bars, tabernae, thermopolia o cauponae (Dosi i
Schnell 1986b: 36).
Sense deixar la cuina romana, Da Silva (2015: 231) centra
l’atenció sobre el complex fenomen de l’aculturació, que al
seu parer implica molt més que dos grups antagònics i hermètics, i puntualitza que els resultats arqueològics s’han de tractar amb molta cura ja que hi ha múltiples maneres de relació
entre els autòctons i els nouvinguts i diferents realitats socials
als dos grups. Entre els ibers valencians, els estudis realitzats
indiquen també una cabdal importància de la cuina com a lloc
de preparació i consum dels aliments. En aquest període cal
destacar l’existència d’un repertori culinari tipus composat
bàsicament d’olles i tapadores de ceràmica “tosca” o “classe
B”, i en menor mesura cassoles, brasers (Mata i Bonet 1992;
Iborra et alii 2010: 105). Aquesta preponderància de les olles
i les pràctiques culinàries que el seu ús comporta, continuaren presents durant l’època republicana i imperial. En l’estudi
elaborat recentment pel grup de recerca Paleolab, s’analitza
l’alimentació d’alguns dels individus soterrats a la necròpoli
occidental de la ciutat de Valentia comparant l’època fundacional amb la imperial (Polo 2016). Per al període imperial
destaca un individu amb una alimentació ben poc equilibrada
idèntica a la dels porcs (García-Prósper 2016: 607). Aquest,
junt a altres que també presenten uns paràmetres d’alimentació
deficient, ben diferent de la resta d’individus analitzats, es trobaren a les tombes en posició decúbit prono i ambdues coses
han contribuït a identificar-los com esclaus.
Els estudis portats a terme a Lucania, al sud d’Itàlia, al
final del segle IV i el segle III aC demostren l’aparició de
tres recipients de cuina al·lòctons que s’associen als contactes amb el món romà: l’olla, la patina i el clibanus (Quercia
2015: 209). Tenint en compte que la ciutat de Valentia és una
fundació ex novo de soldats romans llicenciats no és estrany
[page-n-252--data::data]
Fig. VII.13. Evolució dels recipients de cuina utilitzats a Valentia
des de la fundació fins el segle III dC.
Fig. VII.12. Mosaic de l’esquelet amb dues gerres a les mans
(MANN, Nàpols, inv. 9978).
Fig. VII.14. Demostració pràctica d’un plat cuinat en la tradicional
pekka croata (feeds.croatia.hr).
que les dues primeres formes estiguen documentades des de
la fundació de la ciutat. Bats (1988: 76) comprovà l’augment
considerable dels caccabi a Olbia a partir del segle I aC, cosa
que es podria associar amb una substitució d’aquests per les
tradicionals olles com sembla indicar l’escàs ús d’elles que
Apici en fa en les seues receptes. Contràriament, al territori
valencià es comprova una utilització constant i continuada
en el temps amb percentatges d’ús relativament estables. Les
olles es continuaren utilitzant fins a l’època imperial majoritàriament en produccions regionals i per contra els caccabi
foren majoritàriament importats i no foren realment significatius fins a l’època flàvia (fig. VII.13).
Tanmateix, el clibanus no s’ha documentat fins al moment
en cap de les excavacions estudiades ni tampoc de les investigacions sobre la ciutat publicades amb anterioritat. Aquest recipient era una gran tapadora de forma acampanada que podia
presentar o no una ala en la part central del cos, i servia per a
cuinar els aliments al seu interior en una patina si era un guisat
o directament sobre la superfície si era pa. Posteriorment, es
cobria amb cendres pels lateral i la part superior creant així un
ambient de màxim calor a l’interior. Actualment, aquest tipus
de cuina continua emprant-se en zones de l’antiga Dalmàcia,
on la pekka ha quedat com una recipient de cuina tradicional
tant en ferro com en ceràmica (fig. VII.14). Al nostre parer,
probablement aquesta forma de cuinar no s’utilitzà mai en la
zona valenciana, potser tampoc en la zona hispànica fora dels
establiments de soldats itàlics. A Extremadura s’ha identificat
un possible clibanus per un fragment d’ansa procedent d’un
dels campaments militars de l’època republicana relacionats
amb el conflicte sertorià (Heras 2015: 723).
Tampoc tenim constància de la utilització d’un altre recipient
considerat com a marca cultural de la societat romana, el glirarium (Meulemans 2015: 170). A Valentia no ha aparegut cap fragment ceràmic que es puga associar a aquest tipus de gàbies per
a petits múrids ni en l’època republicana ni en l’època imperial.
Contràriament, el morter, un altre dels recipients característics del
món romà, es troba present a la ciutat des dels estrats datats en
l’època fundacional. Són morters itàlics importats en un primer
moment en pasta clara recent i pastes vesuvianes i, posteriorment
procedents de la zona del Lazio. Els morters itàlics d’origen campà foren imitats de seguida per produccions locals de ceràmica
comuna de cocció oxidant però cal destacar que aquest recipient
existia ja entre la ceràmica ibèrica per la qual cosa l’acceptació de
les noves formes no va ser massa complicada.
En definitiva, a Valentia, una fundació ex novo, hi devien
haver diferents tipus de cuina depenent de l’estatus social de
cada persona. Per a l’època republicana s’observa una importació majoritària de productes itàlics, i en concret campanians,
però també un abastiment de productes de tradició indígena, que
fins ara havia quedat encoberta per les importacions itàliques i
que aporta percentatges gens menyspreables. Aquesta dualitat
es mantingué en l’època imperial amb un augment general dels
recipients autòctons, bé siguen recipients culinaris, bé siga ceràmica comuna de taula.
237
[page-n-253--data::data]
VII.2.2. ritualitat: una mirada sacra sobre la ceràmica
A més de l’ús principal de la ceràmica comuna i de cuina com a
recipients culinaris, de taula o d’emmagatzemament, a Valentia
s’han documentat diversos contextos rituals amb gran abundància de ceràmiques. En aquests casos, junt de la funció principal,
se’n podria afegir una altra de secundària, de caràcter sacre, ritual i votiu altament simbòlica.
La religió en el món romà abastava tots els àmbits de la vida,
ja que cadascun dels actes dels humans estaven subjectes a una
sèrie de condicionants que havien d’aprovar els déus (Etienne
1992: 237). El culte era la materialització més evident de la religió i prenia diverses formes i actuacions que podien ser de
caràcter públic o privat (Pérez Ruiz 2014). No hem d’oblidar
que, a més de les pràctiques oficials i admeses en el culte privat
i públic, es desenvolupaven al marge algunes pràctiques màgiques i supersticions. És per això que l’home romà vivia sota una
quasi infinita llista de preceptes que devia acomplir en diferents
graus i nivells, uns de caire oficial, altres de caire domèstic, altres relacionats amb les estacions o amb les festes, altres fruit de
la determinada professió que exercia, altres associats amb els
avantpassats o els morts en general i per últim, les supersticions
pròpies i personals de cada persona.
Mitjançant les fonts clàssiques es coneix molta informació
sobre el tipus de ritual, la forma de desenvolupar-lo, els déus
als quals anava dirigit i els condicionants que el podien afectar
(Bayet 1984; ThesCRA II) tanmateix, a la pràctica, en moltes
ocasions és difícil poder relacionar les troballes arqueològiques
identificades com a dipòsits votius amb les celebracions esmentades en els textos clàssics.
Entre els déus, a més dels oficials, existien nombrosos esperits o forces d’origen sobrenatural que presidien cada acció
i cada element del medi natural, els numina (Pérez Ruiz 200708; Espluga i Miró 2003: 31). Açò és degut a què, en origen, la
religió romana era animista (North 2000: 14), però amb els contactes amb etruscs i grecs es personificaren gran part dels déus
i esperits, prova d’açò és que fins i tot les clavegueres tenien
la seua pròpia deessa personificada en Venus Cloacina (Hopkins 2012: 96). Les intervencions humanes i les seues accions
repercutien en els numina i per això se’ls havia d’acontentar
o recompensar en el cas d’alterar el medi. Aquest sembla ser
l’origen d’alguna de les deposicions identificades a Valentia, on
els primers pobladors romans degueren trobar un espai natural
amb rius i aiguamolls i hi edificaren una ciutat.
En conseqüència, considerem que els elements de les ofrenes votives no hi són de manera arbitrària, sinó que es troben en
aquest àmbit sacre amb una funció concreta i específica que, tot
i que nosaltres no som capaços d’esbrinar en tots els casos, els
oferents tenien ben present.
A Valentia s’han identificat un gran nombre d’ofrenes votives, majoritàriament, relacionades amb els moments fundacionals però no sols. Hem intentat ordenar-les agrupant-les en
diferents tipus que passarem a explicar:
─ Ofrenes votives d’amortització: eren concentracions de
materials que havien estat utilitzats en els banquets rituals
i, per tant, en contacte amb els déus. Cal destacar el concepte de sacer que tenia una doble accepció: d’una banda
significava “allò que pertanyia als déus” amb un sentit positiu i d’altra “allò que havia estat en contacte amb els déus
238
i per tant no era apte per als humans ja que podia contaminar qui ho toqués” en sentit negatiu (Espluga i Miró 2003:
29). És per aquest segon motiu que amb posterioritat a la
celebració d’un banquet ritual, els recipients que hi havien
intervingut eren amortitzats soterrant-los com en el cas de
la fossa fundacional de Roc Chabàs. En aquest cas concret, que ja hem explicat en el seu corresponent apartat, es
recuperaren 44 recipients ceràmics datats en l’època fundacional. La mateixa datació es dóna per al pou votiu de
l’Almoina situat junt a l’encreuament del decumanus i el
kardo, interpretat també com a ofrena d’amortització posterior a un banquet. En disposició paral·lela a aquest pou, a
l’altre costat de la via, es documentà una altra concentració
votiva coetània on es recuperà un xicotet conjunt ceràmic
i restes de fauna. En l’època d’August, coincidint amb les
primeres i tímides mostres de reocupació de la ciutat, es
documentà l’amortització del pou de l’Asklepieion de l’Almoina, on l’abundant conjunt ceràmic es completa amb
restes faunístiques derivades de la realització d’un banquet
ritual de caràcter públic que recentment s’ha associat a la
lustratio urbis (Ribera i Huguet 2015: 233), cerimònia de
processó purificadora que es realitzaria al voltant de la ciutat amb el posterior sacrifici d’animals (Bloch 1978: 106).
Equival als dipòsits de celebració identificats per Bonghi
Jovino (2005: 33) en els rituals etruscs que es caracteritzen
per ser contexts tancats que contenen tant els recipients de
cuina com els de consum dels aliments.
─ Ofrenes votives d’aliments: són deposicions d’aliments
o altres matèries orgàniques en recipients ceràmics segellats. Aquestes ofrenes són relativament escasses i apareixen sota els murs d’algunes construccions, i per tant
s’han interpretat com a ofrenes en cerimònies d’inici o
de bona sort de l’edificació. Creiem que responen a la
responsabilitat romana de compensar els esperits d’una
zona que anaven a transformar, o a la necessitat de guanyar-se el seu favor per a què l’edificació posterior s’acabara amb bon fi (Merrifield 1987: 48). La més coneguda
d’aquest tipus és la deposició de cinc urnes ceràmiques
invertides i cobertes per les seues tapadores trobada al
Palau de les Corts. Al seu interior es localitzaren restes
orgàniques inclassificables que a dia d’avui no s’han analitzat. Aquest edifici que tradicionalment s’havia identificat com una domus (López et alii 1994: 121), ha estat
recentment reinterpretat com la seu d’alguna associació
o un collegium (Machancoses 2015: 528). L’altra deposició d’aquest tipus es localitzà a la schola de l’Almoina
datada en l’època imperial. Es tractava també d’una gerra o urceus col·locada en posició vertical i coberta pel
cos d’una segona gerra retallada intencionadament en la
part superior del cos. En aquesta ocasió no es recolliren
mostres internes de terra. Les peces documentades en
aquests conjunts estaven produïdes en la seua totalitat en
ceràmica comuna de cocció oxidant. Ambdues semblen
ser deposicions de caràcter privat relacionades amb una
col·lectivitat, en un cas una schola i en l’altre un collegium. Aquest tipus de deposicions són habituals en els
jaciments romans de l’època imperial: la zona catalana
en destaca per l’existència de deposicions de gerres de
ceràmica comuna de cocció oxidant que inclouen ous i
[page-n-254--data::data]
parts d’aus que els investigadors han posat en relació amb
cultes ctònics amb caràcter propiciatori, lustral o relacionats amb el culte als difunts a vil·les rurals (Casas i Soler
2004: 265; Castanyer i Tremoleda 2007: 44).
─ Ofrenes votives de líquids o libacions: molt semblants
a l’anterior, però creiem que amb connotacions específiques com són les deposicions líquides. En l’època republicana es documentaren deposicions d’olles invertides amb una eliminació intencionada de la base. Dues
aparegueren situades sota el paviment de la primera fase
constructiva de l’Almoina a escassos metres de distància.
Ambdues eren olles de cuina produïdes en ceràmica reductora de cuina importada. Probablement també l’olla
invertida del carrer Roc Chabàs, a la qual no hem tingut
accés, devia respondre a aquesta tipologia. Tot i que en
un primer moment ens va passar pel alt el detall de la
base, aquest és molt significatiu, ja que suposa un mitjà
de contacte amb déus ctònics o esperits de la terra per als
quals se’ls dipositaven ofrenes en forma de líquids i, en
conseqüència, les olles actuaven com una mena de tub
de libacions. Aquesta pràctica està ben documentada a la
ciutat de Lattara (França) com a ritual domèstic datat al
final del segle I aC (Belarte i De Chazelles 2011: 178).
Les peces documentades a Valentia estaven produïdes en
la seua totalitat en ceràmica de cuina de cocció reductora
importada, i probablement responen a pràctiques rituals
de caràcter privat dels colons. De l’època de Tiberi es
documentà la deposició votiva de diferents copes i vasos, una ampolla i altres elements relacionats amb el vi
al voltant d’una banya de cérvol sota el decumanus de
l’Almoina. S’ha posat en relació amb les restes d’una
libació propiciatòria efectuada a l’inici dels treballs del
traçat viari principal (Huguet i Ribera 2015: 233), i això
semblaria si es pren en consideració la hipòtesi de considerar les banyes com a element talismà o propiciatori
(Belarte i De Chazelles 2011: 174). Com en el cas dels
banquets rituals, les peces utilitzades amb caràcter sacer
foren ràpidament amortitzades com a ofrena votiva.
─ Ofrenes votives funeràries (fig. VII.15): aquest tipus
d’ofrenes és el més conegut. Suposava la incorporació
d’un aixovar a la tomba del difunt perquè l’acompanyés
en el trànsit cap al més enllà. A Valentia estigué present
des del període fundacional fins com a mínim el segle IV
dC, i en són prova els aixovars funeraris de les necròpolis occidental, la situada al nord del Túria, La Boatella i
Russafa. Concretament, per a les excavacions de part de
la necròpoli occidental, al carrer Cañete, García-Pròsper
(2016: 510) proposava l’existència d’un aixovar tipus
per a l’època republicana consistent en un strigilis, una
olla de cuina de tradició ibèrica i un cap de suid; mentre que per a l’època imperial proposava un aixovar tipus
compost per olp/gerra, plat/bol i llàntia (García-Pròsper
2006: 577). Si bé aquesta afirmació sembla certa, s’ha
de matisar, ja que molts altres recipients són utilitzats
com a aixovar funerari, tant en un període com en l’altre.
Els aixovars es col·locaven generalment junt al cap o les
extremitats inferiors, però com s’ha vist no solament en
aquests llocs, ja que apareixen de vegades entre les cames, sobre els braços o, probablement, fins i tot a sobre
Fig. VII.15. Tomba amb aixovar sobre el difunt de la necròpoli
occidental, carrer de la Verge de la Misericòrdia (Arxiu SIAM).
de la fossa (González Villaescusa 2001: 69). En ocasions,
s’incloïen també algunes peces que havien participat en
el banquet funerari i, també ocasionalment les peces eren
trencades intencionalment abans de la col·locació en la
tomba (Tuffreau-Libre 2012: 173-175). Aquestes deposicions tenien un alt valor simbòlic, que anava precedit
per tota una sèrie de preceptes a acomplir abans del soterrament, i que pretenia per una banda tindre la certesa
que el difunt anava preparat per al pas al més enllà, però
d’altra banda també pretenia assegurar-se que els morts
no tenien motiu per tornar al món dels vius.
─ Altres ofrenes indeterminades: en aquest apartat incloem altres ofrenes o deposicions votives de la ciutat en
les quals no està clara la motivació. Es tracta de quatre
contextos que no hem analitzat entre els materials de la
tesi, però que al nostre parer completen les deposicions
rituals identificades a la ciutat. El més antic data de l’època republicana i es trobà a les termes sota el mur que separava el caldarium del praefurnium, on es documentà una
petita fosseta amb ceràmiques de parets fines i gerretes
de ceràmica grisa emporitana quasi completes, carbons i
restes de fauna. Una mica més a l’est aparegueren el terç
inferior de quatre àmfores alineades, tres greco-itàliques
i una Dressel 1A, reomplides de terra grisa amb carbons
i restes d’espines de peix i algun os de conill. A més,
de l’interior d’una d’elles es recuperà una llàntia de la
239
[page-n-255--data::data]
forma Ricci E completa. Aquestes dues deposicions de
manera paral·lela s’han interpretat com ofrenes rituals
relacionades amb la fundació de l’edifici de les termes
republicanes de l’Almoina (Huguet i Ribera 2015: 226).
A l’excavació del Palau de les Corts s’identificà una fossa delimitada per tegulae disposades verticalment sota
el primer paviment de l’època fundacional. Als seu interior hi havia en la zona baixa un llit de pedres calcàries
inexistents als estrats naturals de la ciutat, sobre el qual
es trobava una gran concentració de fragments ceràmics i
faunístics que s’interpretaren com les restes d’alguna activitat ritual (López et alii 1994: 46 i 113). Probablement
una mica posterior devia ser la deposició, al nostre parer
ritual, de l’excavació del carrer Roc Chabàs, on un kalathos sense ala era cobert per la part inferior d’una olla
de ceràmica reductora de cuina. Com ja hem vist, el seu
interior contenia carbons. No podem relacionar aquesta
deposició concreta amb una ofrena d’aliments, tot i que
podria ser-ho, però com que no se n’extragueren mostres
no es pot comprovar. Tanmateix, s’observa una intencionada voluntat de tancar i/o segellar allò que contenien
aquestes dues peces. Per últim, cal esmentar la deposició
ritual datada en l’època d’August en el pou de la plaça de
la Reina, una estructura hidràulica de 9 m de profunditat
que presentava dos nínxols, un sobre l’altre, just en el
límit del nivell freàtic. El nínxol inferior, una mica més
petit, contenia una gerreta de ceràmica comuna oxidant
dipositada probablement com a ofrena per als numina de
l’aigua que pensaven extraure, vist el respecte que els romans professaven als esperits relacionats amb l’aigua (Di
Giuseppe i Serlorenzi 2010). El nínxol superior era més
gran, però es trobava espoliat des d’antic (Burriel i Arnau
2008: 59).
El nombre d’exemples de deposicions als territoris que
conformaven l’Imperi romà és enorme i cada vegada se’n
identifiquen més, tot i que no sempre tenen una interpretació
clara. Tanmateix, aquestes deposicions, bé siguen ofrenes,
obliteracions de vaixelles de celebració o aixovars funeraris, estan recoberts d’un gran valor simbòlic ja que són la
materialització, una de les poques evidències físiques, del
contacte dels romans amb els seus déus.
Fora de l’àmbit valencià, en els nivells de construcció del
circ romà de Segobriga aparegueren 34 gerres i una paropsis
dipositades en diversos punts sobre la terra natural o el nivell
d’anivellament per a la seua construcció, que s’han interpretat
com a ofrenes votives de fundació de l’edificació (Ruiz de Arbulo, Cebrián i Hortelano 2009: 79).
Segons els investigadors no es pot deslligar del caràcter
lustral que degueren tindre les ofrenes ja que el circ amortitzà una àrea de necròpoli d’on probablement procedeixen les
gerres. Tanmateix, aquest gran nombre de recipients es dipositaren en posició vertical sense cap tipus de cobertura, a excepció de la paropsis que es trobava en posició invertida. Els
dipòsits de fundació en els edificis públics s’han constatat en
el Mediterrani occidental de manera recurrent (Rognant-Bena
2015: 627; Bonghi Jovino 2005: 31; Bailo et alii 2005: 56), però
també són moltíssims els casos en l’àmbit privat (Le Gall 1970:
292; Gambaro 2002: 73; Rizzo, Fortunato i Pavolini 2013: 293;
Meylan-Krause 2015: 109).
240
Malgrat tot, hi ha determinats usos i reutilitzacions de
les ceràmiques dels quals és ben difícil que arribem a saber
l’ús concret, ja que pertanyen a l’esfera de les creences o les
supersticions en què la comprovació empírica és complicada, per no dir impossible. Prova d’açò la tenim en el fresc
grec de Nekyia de Polignotos (EAA 1970: 114, Tav. 236), on
s’observa la reutilització de fragments de base de recipients
ceràmics trencats, amb evident caràcter ritual molt allunyat
dels usos quotidians per als que aquestes ceràmiques foren
creades en origen (fig. VII.16).
Pràcticament totes aquestes evidències arqueològiques
documentades a Valentia (fig. VII.17) podrien incloure’s
com a pràctiques pericultuals, segons la classificació que Luginbühl fa en el seu interessant estudi sobre els contextos i
funcions de les ceràmiques als llocs de culte politeistes de
diferents civilitzacions antigues i actuals (Luginbühl 2015:
27). Aquest autor inclou entre les pràctiques cultuals la representació de la divinitat, ofrenes, determinat instrumental
del culte que es desenvolupava en llocs sagrats com temples
o santuaris; mentre que inclou entre les pràctiques pericultuals els atributs sacerdotals, la delimitació de l’espai sacre,
la col·locació d’elements apotropaics, les lustracions, els encensers i altres objectes d’il·luminació, els banquets rituals,
la preparació com a ofrenes d’aliments i líquids, la preparació d’aliments per als rituals, elements rituals i musicals,
entre altres, que es desenvolupaven en llocs de reunió.
Fig. VII.16. Reconstrucció del fresc de la Nekyia de Polignotos on
s’observa com una processó de dones i homes porten recipients
ceràmics trencats, que contenen líquid per vessar a l’interior d’un
pithoi. Segle V aC (EAA 1970: 114, Tav. 236).
[page-n-256--data::data]
Fig. VII.17. En la part superior, plànol de les deposicions rituals identificades durant l’època republicana, amb un detall de l’Almoina; en
la part inferior, les identificades durant l’època imperial (Huguet i Ribera 2015).
241
[page-n-257--data::data]
Hem intentat organitzar les evidències votives documentades a la ciutat de Valentia segons la pràctica ritual a la qual
corresponien. Tanmateix, reconeixem les limitacions ja que el
tema s’endinsa en allò que era la mentalitat religiosa i la materialització dels cultes, amb els consegüents problemes interpre-
242
tatius on les hipòtesis són ben difícils de demostrar. Tot i això,
la utilització de les ceràmiques en l’esfera religiosa és evident
i per tant les hem d’entendre com a uns productes de caràcter
pràctic, però també amb un component altament simbòlic que
els confereix el context de la troballa.
[page-n-258--data::data]
VIII
Conclusions:
Balanç de l’estudi de la ceràmica comuna a Valentia
L’estudi de la ceràmic comuna i de cuina ens apropa a una de
les activitats quotidianes necessàries i repetides, que per un costat soluciona la necessitat d’ingesta diària d’aliments, però per
l’altre té un component de cohesió social, tant en el moment de
preparació dels aliments com en el moment de consumir-los.
El sentit del gust, segons Bourdieu (1988) es forma durant la
infantesa fruit dels habitus, que s’adquireix per un procés de
familiarització pràctica o repetició continuada i mitjançant els
quals s’interioritzen els comportaments generals definitoris de
determinats grups socials i no d’altres. És per això que els hàbits
culinaris, i en conseqüència els estris de cuina, tenen un caire
més conservador que els recipients dedicats a l’ús en taula, tot
i que això no comporta una rigidesa extrema ni estàtica. A més,
l’estudi de la ceràmica comuna i de cuina ens apropa a la quotidianitat històrica de persones i fets anònims dels qui d’una altra
manera seria ben difícil esbrinar res. Aquestes persones vivien
en un període determinat, una zona concreta i amb unes condicions personals particulars que influïren en cadascuna d’elles,
però així i tot, l’estudi d’aquesta ceràmica tan comuna permet
establir paràmetres generals de producció, importació, distribució i ús. A més a més, alguns investigadors han intentat associar
l’estudi de la ceràmica comuna i de cuina amb les dones en una
perspectiva de gènere, que tot i ser innegable, caldria matisar
perquè si bé les dones tradicionalment s’han encarregat de les
tasques culinàries, no és cert que foren les úniques.
En moltes ocasions, s’ha intentat veure mitjançant l’estudi
de la ceràmica una influència exterior en paral·lel a l’assimilació cultural o la romanització d’algunes zones peninsulars
(Aguarod 1991: 413; Ruiz Montes 2014: 14; Da Silva 2015:
222-232), però en el cas que ens ocupa la qüestió és clarament
inversa, com a mínim durant l’època republicana, ja que Valentia era una fundació ex novo on s’assentaren soldats llicen-
ciats de l’exèrcit romà de procedència probablement itàlica.
Per tant, nosaltres hem intentat valorar en primer lloc el grau
de dependència en relació a la península Itàlica, una dependència gran pel que fa a la vaixella fina, però també quant
a la ceràmica de cuina. En segon lloc, hem intentat valorar
el grau d’abastiment de ceràmica autòctona, significativa des
dels primers de moments de la ciutat tant pel que fa a la ceràmica ibèrica, com pel que fa a l’evolució de la ceràmica de
cuina classe B. Amb posterioritat, durant l’època imperial, la
ceràmica ibèrica es veié a poc a poc substituïda per la comuna
de cocció oxidant de formes clarament romanitzades, que foren produïdes de manera massiva i amb un repertori tipològic
comú en moltes zones del món romà (fig. VIII.1). Els resultats
obtinguts amb l’estudi de les ceràmiques comunes i de cuina,
i els treballs que des de fa 20 anys estan portant-se a terme
en les comarques valencianes, han demostrat que ciutats com
Saguntum (Pascual 1988; Huguet 2009), Edeta (Escrivà 1995;
Escrivà, Martínez i Vidal 2014) i Valentia comparteixen unes
ceràmiques comunes pel que fa a producció i tipologia, encara que, en ocasions, es constaten excepcions. Vegas (1973) ja
afirmava l’existència d’unes formes reproduïdes en la Mediterrània de manera general, tot i les variants locals.
Si per a la ceràmica comuna de cocció oxidant i reductora sí sembla que se segueixen les formes més difoses, la ceràmica reductora de cuina regional, tant de l’època republicana
com de la imperial respon a altres criteris. L’anomenada ceràmica ibèrica tosca o de classe B evolucionà cap a la ceràmica
reductora de cuina regional durant l’època republicana i posteriorment continuaria present durant l’època imperial amb
un repertori formal estandarditzat amb una dispersió regional
(fig. VIII.2). Més enllà de les terres que envolten la ciutat de
Valentia, dues zones al sud mostren clars paral·lelismes quant
243
[page-n-259--data::data]
Fig. VIII.1. Comparativa de l’evolució de
la ceràmica ibèrica i la ceràmica comuna
de cocció oxidant, on s’observa la
substitució progressiva de la primera per
la segona des de l’època fundacional fins
al final del segle III dC.
Fig. VIII.2. Comparativa de l’evolució
de la ceràmica de cuina importada i
local, on es pot observar la substitució
progressiva de la ceràmica itàlica de cuina
per l’africana de cuina i el manteniment
constant de la ceràmica reductora de
cuina regional.
a la ceràmica comuna i de cuina que ja s’havien identificat per
a altres produccions i en cronologies molt concretes: la primera d’elles és Alacant (Sánchez, Guardiola i Blasco 1989: 5466; Bayo 2014: 104; Verdú 2015: 174) i la segona Cartagena
(Sánchez 1983: 285; Pérez Ballester, Borredá i Cebrián 1995:
188; Huguet 2007b: 121; Quevedo 2015). Per a l’època imperial
sembla clar que la ceràmica reductora de cuina regional té una
distribució que abasta l’actual País Valencià, la regió de Múrcia i la zona oriental d’Albacete, i probablement també la zona
oriental de Conca, que ja s’havia identificat en la importació
de ceràmiques gregues per a l’època ibèrica (Grau 2010: 264,
fig. 1). Però és possible que aquest comerç regional començara
en època republicana quan aquest tipus de ceràmica, que suposem originària de la zona Edeta-Saguntum-Valentia, es constata
en establiments sertorians de la zona d’Alacant. Tanmateix, en
l’estat actual de la investigació, no podem afirmar l’existència d’una distribució estable en l’època republicana i caldrà
esperar a estudis específics que permeten completar el mapa
de troballes d’època republicana. Un altre punt important a
destacar de la ceràmica reductora de cuina regional és la constatació de l’evolució d’aquesta ceràmica a partir de la ceràmica
ibèrica de classe B de l’àrea edetana-saguntina-valentina ja que
s’han pogut seguir les modificacions formals i tecnològiques
en el temps i, per tant queda demostrada la filiació indígena
d’aquesta producció (fig. VIII.3).
244
També la ceràmica comuna de cocció oxidant té una filiació
indígena encara que menys evident, que es demostra en l’existència de determinades formes de tradició ibèrica, majoritàriament en grans recipients d’emmagatzematge, tenalles o alfàbies
amb vores en forma de cap d’ànec, però també en la successiva i
creixent substitució de la ceràmica ibèrica per part de la ceràmica comuna de cocció oxidant que n’assumí els usos (fig. VIII.4).
Una clara filiació autòctona de la ceràmica comuna de cocció
oxidant es trobà a la terrisseria de Mas d’Aragó (Cervera del
Maestrat, Castelló) que produïa recipients ceràmics en l’època
ibèrica i posteriorment ho continuà fent amb formes clarament
romanes (Fernández Izquierdo 2006: 281). Com ja hem dit, considerem que la ceràmica comuna de cocció oxidant degué ser
fruit d’un comerç local o comarcal, en tot cas molt menor a la
distribució regional de la ceràmica reductora de cuina regional,
però l’escassa quantitat de forns ceràmics excavats en la zona de
València i els seus voltants, on cal destacar el de l’avinguda de la
Constitució, no és suficient per a explicar el volum de ceràmica
comuna aparegut en qualsevol de les excavacions urbanes de la
ciutat (Huguet 2013: 330). Per tant, ens trobem amb un altre
interrogant que continuarà, per ara, sense resposta.
La influència autòctona està clarament demostrada en els
recipients culinaris de producció local a La Rioja (Luezas 2002
i 2015: 369), la vall de l’Ebre (Aguarod 1995: 138 i Aguarod i
Lapuente 2015: 409), el nord de Catalunya (Casas et alii 1990:
[page-n-260--data::data]
Fig. VIII.3. Resum evolutiu de les formes de ceràmica de cuina reductora regional a partir de les evidències cronològiques aportades per
les excavacions estudiades a Valentia.
245
[page-n-261--data::data]
Fig. VIII.4. Resum evolutiu de les formes de ceràmica comuna de cocció oxidant a partir de les evidències cronològiques aportades per
les excavacions estudiades a Valentia.
246
[page-n-262--data::data]
47; Casas et alii 1995: 99), el voltant de Tarragona (Járrega i
Buffat 2012: 453) i l’alt Guadalquivir (Peinado 2010 i 2012:
395), on formes utilitàries romanes mostren trets regionals característics tant en els acabats com en subtils parts dels recipients. Una altra constant peninsular és que en moltes zones es
fabricaven produccions regionals d’olles, i en menor mesura
cassoles baixes, que complementarien els productes importats
i que denoten preferències alimentàries pròpies de cada regió
fruit d’una tradició culinària arrelada, com són les olles turdetanes (García Fernández i García Vargas 2010: 123), les de
ceràmica castrexa de cuina (Rey 1999: 153; González Ruibal
2006-07: 498), les del nord de Catalunya (Casas et alii 1995:
100 i 104), les de vora triangular de la vall alta de l’Ebre (Aguarod 1995: 140; Luezas 2015: 369) o les de pasta 1 i 2 de Celsa
de la zona mitjana i baixa de l’Ebre (Aguarod 1995: 138-140).
Pel que fa a les produccions importades, Valentia des del
moment de la seua fundació participà d’un flux comercial fluid
semblant al d’altres ciutats costaneres mediterrànies. En gran
mesura s’abastí de productes importats de la península Itàlica,
sobretot durant l’època republicana, exemple dels quals són
les fonts d’engalba roja, els recipients de pasta clara recent i
la ceràmica de cuina itàlica en general, cosa poc sorprenent en
tractar-se d’una colònia de soldats veterans romans amb uns
hàbits alimentaris i culturals diferents als de les comunitats indígenes de l’entorn. Però també hi ha un comerç de productes
de ceràmica púnica, molt inferior, entre els quals destaquen tres
àrees diferents de procedència: la zona tunisiana, probablement
la zona de Cartago Nova i Ebusus. Les dues últimes es podrien
considerar comerç regional, mentre que les importacions africanes serien hereves de la importància del món púnic i predecessores de les africanes de cuina. Tornant a la ceràmica itàlica
de cuina, durant l’època republicana l’àrea vesuviana fou l’originària de la major part dels recipients ceràmics importats, però
també es documenten -en molt inferior mesura- altres productes
d’importació itàlica com són la ceràmica de pasta clara recent
i algunes olles de cuina reductora. Per a aquestes últimes, la
informació amb què comptem no ens permet esbrinar l’origen,
que en ocasions s’ha apuntat que podia ser etrusc, però no en
tenim la certesa. Els recipients importats eren les formes més
difoses, tapadores, cassoles i morters, als qual poc abans de la
destrucció de la ciutat el 75 aC se’ls afegiren les fonts d’engalba
roja pompeiana. Aquesta bateria de cuina representa perfectament els hàbits culinaris dels primers pobladors de la ciutat, que
tot i l’hegemonia de les importacions itàliques completaven el
repertori amb olles i tapadores de producció autòctona des del
primer moment. Durant l’època imperial la ceràmica de cuina
itàlica disminueix progressivament i canvien els recipients importats per morters procedents de la zona lacial i fonts d’engalba roja pompeiana, però sempre en percentatges cada vegada
més reduïts que exemplifiquen la davallada de les exportacions
itàliques en favor dels productes africans que els prengueren el
relleu en el comerç mediterrani a partir de l’època flàvia.
La importació de ceràmica africana de cuina està constatada
des de l’època d’August en percentatges molt tímids que augmentaren al llarg del segle I dC, per a arribar a ser la vaixella de
cuina importada majoritària en els segles següents. Com en el
cas de la ceràmica itàlica de cuina, s’importà la bateria de cuina
més difosa, especialment cassoles profundes i baixes, tapadores,
fonts i, en menor mesura, recipients tancats com tupins i gerres.
Aquests productes inundaren de manera massiva el Mediterrani
amb uns recipients molt estandarditzats, encara que variats pel
que fa a les formes, que eren hereus de la ceràmica púnica, amb
clares influències de la itàlica i que perpetuaren la cocció en recipients baixos i mitjans i desestimaren els recipients profunds
del tipus olla. Com per al període republicà, el set de cuina es
complementava amb les olles reductores de cuina regional de
producció autòctona.
Pel que fa a les escasses mostres de productes orientals, probablement responen a un comerç de redistribució des d’algun
port principal del Mediterrani central, cosa que no resta importància a la seua aparició a la ciutat de Valentia.
En definitiva, amb l’estudi de la ceràmica comuna i de cuina
importada es pot observar un reflex precís de les dinàmiques
comercials del Mediterrani occidental que està directament relacionat amb els esdeveniments socials i polítics de cada moment.
Desvetlla, a més a més, un panorama ric en importacions amb
diverses zones d’aprovisionament que produeixen recipients
dedicats a l’exportació combinades amb l’ús de recipients de
produccions pròximes.
Tanmateix, al principi del segle III dC comencen a intuir-se
modificacions en algunes produccions ceràmiques: apareixen
noves formes en la ceràmica africana de cuina; també alguna
forma nova i canvis en les precedents en la ceràmica reductora
de cuina regional; i hi ha una evolució de les formes anteriors
i canvis tecnològics en la ceràmica comuna de cocció oxidant.
Fets que mostren una tendència de canvi en el món ceràmic
existent fins aquest moment a Valentia, impulsat per un període
d’estancament urbà, que és contemporani i paral·lel o fruit d’un
col·lapse de la macroestructura de l’Imperi i que desembocà en
una nova època.
Amb aquest treball, al llarg de 450 anys d’història de la ceràmica a la ciutat de Valentia, concretament de les més comunes
de les ceràmiques, s’ha pogut comprovar com de susceptibles
als canvis eren els recipients de fang, ja que la producció, comercialització, ús i amortització d’aquests productes estaven
plenament imbricats amb l’espai, el temps i les circumstàncies
en les quals es produïa, i per tant eren un reflex directe de la
societat de cada època.
Per a concloure, a nivell peninsular, i concretament a la
ciutat de València, se’ns obre un ric panorama ceràmic que, a
poc a poc, anem completant a mode de trencaclosques i que es
mostra molt més complex del que es podria pensar en un primer
moment. Així, doncs, la ceràmica és només fang, però les seues
facetes són múltiples i variables.
247
[page-n-263--data::data]
248
[page-n-264--data::data]
Bibliografia
FONTS CLÀSSIQUES
APICI, De re coquinarium. L’art de la cuina. Traducció de J.
Gómez Pallarés, Barcelona, 1990.
CATÓ, De re rustica. De l’agriculture. Traducció i notes de R.
Goujard, Collection des Universités de France, Les Belles
Lettres, Paris, 1975.
CICERÓ, De natura deorum. Sobre la naturaleza de los dioses.
Traducció de A. Escobar, Ed. Gredos, Madrid, 1999.
COLUMELLA, De l’agriculture. Livre XII. Traducció de J. André, Collection des Universités de France, Les Belles Lettres, Paris, 1988.
ESTRABÓ, Geografía, Biblioteca Clásica Gredos 159 i 169,
Madrid, 1990.
FLORUS, Gestes dels romans, Col·lecció Catalana dels Clàssics
Grecs i Llatins 210, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1980-81.
PETRONI, Satyricon. Traducció de V. Ciaffi. Unione Tipografico-Edizione Torinese, Torino, 1983.
PLINI, Naturalis Historia. Historia Natural, Ed. J. Cantó et
alii, Cátedra, Madrid, 2002.
PLUTARC, Agesilau i Pompeu. Traducció de C. Ribas, Fundació Bernat Metge, Col·lecció Vides Paral·leles 3, 5, Barcelona, 1934.
PLUTARC, Sertorius-Eumène, Agésilas-Pompée. Traducció de
R. Flacelière i E. Chambry, Collection des Universités de
France Vies (Plutarque) 8, Les Belles Lettres, Paris, 1973.
POMPONI MELA, Corografia. Traducció de C. Guzmán Arias,
Colección Maior, Universidad de Murcia 13, Murcia, 1989.
SAL·LUSTI, Historie. La concepción de la historia de Salustio: traducción de las obras menores (Historias, Cartas a
César e Invectivas), N. Santos Yaguas, UO, Oviedo, 1997.
VARRÓ, De re rustica. De las cosas del campo. Traducció de
D. Tirado Benedí, Biblioteca Scriptorum Graecorum et Romanorum Mexicana, Méjico, 1992.
BIBLIOGRAFIA
ABASCAL, J. M. (1996):“Derecho latino y municipalización
en Levante y Cataluña”, Ortiz de Urbina, E. i Santos, J. eds.,
Teoría y práctica del ordenamiento municipal en Hispania,
Actas del Symposium Vitoria-Gasteiz, 22-24 de novembre
1993, Servicio Editorial, Universidad del País Vasco, Vitoria, pp. 255-283.
ABASCAL, J. M. (2008): “Las cerámicas “Tipo Clunia” y otras
producciones pintadas hispanorromanas”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas Hispanorromanas. Un estado de
la cuestión, Cádiz, pp. 429-443.
ADROHER, A. M. (2008): “La cerámica de tradición púnica (siglos I-II a.C.)”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas Hispanorromanas. Un estado de la cuestión, Cádiz, pp. 189-219.
AGUAROD, C. (1991): Cerámica importada de cocina en la
Tarraconense, Zaragoza.
AGUAROD, C. (1995): “La cerámica común de producción local/regional e importada. Estado de la cuestión en el Valle
del Ebro”, Aquilué, X. i Roca, M. coords., Ceràmica comuna romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica.
Estat de la qüestió, Girona, pp. 129-154.
AGUAROD, C. i LAPUENTE, M. P. (2015): “Aragón, límite
oriental para diverses produccions de cerámica común romanas difundidas en el noroeste peninsular y Aquitania”,
Martínez Salcedo, A., Delgado, M. i Alcorta, E. eds., Ex
Officina Hispana, SECAH, 2, Madrid, pp. 409-422.
249
[page-n-265--data::data]
ALAPONT, L. (2002): “Rasgos antropológicos de los primeros
pobladores de Valentia”, Jiménez, J. L. i Ribera, A. coords.,
Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania,
València, pp. 315-322.
ALAPONT, L., CALVO, M. i RIBERA, A. (2010): La destrucción de Valentia por Pompeyo (75 a.C.), Quaderns de Difusió Arqueològica 6, València.
ALARÇAO, J. (1975): Fouilles de Conimbriga V. La céramique
commune locale et régionale. Paris.
ALBIACH, R. (2001): “La topografia periurbana de la Ciudad de Valencia”, Archivo de Prehistoria Levantina XXIV,
València, pp. 337-350.
ALBIACH, R. i SORIANO, R. (1996): “El cementerio romano
meridional: nuevos y viejos datos”, Ribera, A. i Pérez Ballester, J. coords., Dossier necròpolis valencianes, Saitabis
46, València, pp. 101-122.
ALBIACH, R.; MARÍN, C.; PASCUAL, G.; PIÀ, J.; RIBERA,
A.; ROSSELLÓ, M.; SANCHIS, A. (1998): “La cerámica de época de Augusto procedente del relleno de un pozo
en Valentia (Hispania Tarraconensis)”, SFECAG. Actes du
Congrès d’Istres, Marseille, pp. 139-166.
ALBIACH, R. i DE MADARIA, J. L. coords. (2006): La Villa
de Cornelius (L’Ènova, Valencia), GIF, València.
ALBIACH, R.; ESPÍ, I. i RIBERA, A. (2009): “El agua sacra y
su vinculación con el origen y el desarrollo urbano de una
fundación romana. El santuario (¿Asklepieion?) de Valentia
(Hispania)”, Mateos, P., Celestino, S., Pizzo, A. i Tortosa,
T. coords., Anejos de AEspA XXXX, Santuarios, oppida y
ciudades: arquitectura sacra en el origen y desarrollo del
Mediterráneo Occidental, Mérida, pp. 417-446.
ALBIR, C. (2012): Arqueología urbana en la Ciudad de Valencia. Desarrollo de un sistema de información geográfica para
la supervisión e investigación de las intervenciones arqueológicas. Intervenciones arqueológicas al Norte del río Turia,
Treball d’investigació, Universitat de València, València.
ALFAYÉ, S. (2014): “La magia de las pequeñas cosas. Nuevos
clavos mágicos greco-romanos”, Duplá, A., Escribano, M.
V., Sancho, L. i Villacampa, M. A. eds., Miscelánea de Estudios en Homenaje a Guillermo Fatás Cabeza, Zaragoza,
pp. 85-94.
ALFONSO, J. i MIGUÉLEZ, A. (2010): “La villa romana del
camino de Vinamargo (Castellón)”, Alapont, L. i Martí, J.
eds., Intervencions sobre el patrimoni arqueològic. Excavació, restauració, difusió i posada en valor. III Jornades
d’Arqueologia de València i Castelló, Castelló, pp. 87-98.
ALMAGRO, M. (1953): La necrópolis de Ampurias. I. Introducción y necrópolis griegas, Monografías Ampuritanas III,
Barcelona.
ALVAR, A. (2010): El mal de ojo en el Occidente romano. Materiales de Italia, Norte de África, Península Ibérica y Galia, Tesis Doctoral, UCM, Madrid.
ÁLVAREZ, N.; BALLESTER, C.; ESPÍ, I.; MÁÑEZ, J.; MARÍN, C.; PASCUAL, G.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M.
(2003): “La cerámica de tres nuevos depósitos votivos de
fundación de las excavaciones de L’Almoina (Valencia)”,
SFECAG. Actes du Congrès du Saint-Romain-en-Gal, Marseille, pp. 369-395.
ANDRÉ, J. (1981): Alimentation et cuisine a Rome, Belles Letres Études anciens, Paris.
250
ANNECCHINO, M. (1977): “L’instrumentum domesticum di
Ercolano e Pompei nella prima età imperiale”, Quaderni di
cultura materiale, Roma, pp. 105-114.
AQUILUÉ, X. (1984): El fòrum romà d’Empúries (Excavacions de l’any 1982). Una aproximació arqueològica al procés històric de la romanització al Nordest de la Península
Ibèrica, Monografies Emporitanes VI, Barcelona.
AQUILUÉ, X. (1985): “Algunas consideraciones sobre el comercio africano. Tres facies características de la cerámica
común africana de época alto-imperial”, Ampurias 47, Barcelona, pp. 210-221.
AQUILUÉ, X. (1987): Las cerámicas africanas de la ciudad
romana de Baetulo (Hispana Tarraconenses), BAR Internacional Series 337.
AQUILUÉ, X. (1995): “La cerámica común africana”. Aquilué,
X. i Roca, M. coords., Ceràmica comuna romana d’època
Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Estat de la qüestió,
Girona, pp. 61-74.
AQUILUÉ, X.; GARCÍA ROSSELLÓ, J. i GUITART, J. (1998):
Les fàcies ceràmiques d’importació a la costa ibérica, les
Balears i les Pitiüses durant el segle III i la primera meitat
del segle II aC, Arqueomediterrània 4, Barcelona.
AQUILUÉ, X.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J. i CASTANYER, P. (2010): “Contextos d’època d’Agust procedents del
fòrum de la ciutat romana d’Empúries”, Roca, M, Madrid,
M. i Celis, R. eds., Contextos ceràmics i cultura material
d’època augustal a l’occident romà, Actes de la reunió UB
15 i 16 d’abril 2007, Barcelona, pp. 36-91.
ARANDA, C. (1948): “Ajuar funerario de la necrópolis de la
Boatella”, Crónica del III Congreso de Arqueología del Sudeste Español, Murcia-Cartagena, pp. 271-274.
ARANEGUI, C. (1987): “La cerámica gris de tipo ampuritano:
las jarritas grises”, Lévêque, P. i Morel, J. P. eds., Céramiques Hellénistiques et Romaines, II, Paris, pp. 87-97.
ARANEGUI, C. i HERNÁNDEZ, E. (2014): “Un ara dedicada
a los Dracones hallada en Saguntum (Valencia)”, Lucentum
XXXIII, Alacant, pp. 261 -266.
ARASA, F. (1994): “Material procedent del jaciment ibèric del
Cormulló dels Moros (Albocàsser, Castelló) II. Els material
d’importació i les imitacions”, Quaderns de Prehistòria i
Arqueologia de Castelló 16, Castelló, pp. 125-155.
ARASA, F. (2001): La romanització a les comarques septentrionals del litoral valencià. Poblament iberoromà i
importacions itàliques en els segles II-I aC, Serie de Trabajos Varios 100, Servicio de Investigación Prehistórica,
València.
ARASA, F. (2008): “La pequeña escultura de bronce en época
imperial en el País Valenciano”, Escultura romana en Hispania V, Tabularium, Murcia, pp. 425-459.
ARASA, F. (2012): “Apuntes sobre la epigrafía romana de Valentia”, Espacio, Tiempo y Forma, Serie II, Historia Antigua
25, Madrid, pp. 281-304.
ARASA, F. i RIBERA, A. (2014): “Noves inscripcions romanes
a Valentia”, SEBarc XII, Barcelona, pp. 29-36.
ARES, M. A. (1948): “Elementos de una discutible inscripción
en barro”, Crónica del III Congreso de Arqueología del Sudeste Español, Murcia-Cartagena, pp. 279-280.
ARNAU, B.; GARCÍA I.; DÍES, E. i SERRANO, M. L. (2003):
“El monumento funerario templiforme de la plaza de San
[page-n-266--data::data]
Nicolás, Valencia, y su contexto arqueológico”, Saguntum
(P.L.A.V.) 35, València, pp. 177-195.
ASSORATI, G. (2009): “I luoghi della conservazione del cibo
negli autori latini”, Ciarallo, A. i Vernia, B. eds., Conservare
il cibo da Columella ad Artusi: i luoghi della conservazione,
Pisa, pp. 47-56.
AVVISATI, C. (2003): Pompei. Mestiri e botteghe 2000 anni fa,
Bardi Editore, Roma.
BAILEY, D. M. (1980): A catalogue of the lamps in the British Museum II. Roman lamps made in Italy, British Museum,
Londres.
BAILO, G.; FREZZA, A.; LUPIA, A. i MANCUSI, M. (2005):
“Le acque intorno agli dei: rituali e offerte votive nel santuario
settentrionale di Pontecagnano”, Bonghi Jovino, M.; Chiesa,
F. Bagnasco, G. eds., Offerte dal regno vegetale e dal regno
animale nelle manifestazioni del sacro, Tarquinia, supplementi
1, “L’Erma” di Brescheneider, Roma, pp. 37-65.
BANDUCCI, L. (2015): “Fuel, cuisine and food preparation in
Etruria and Latium: cooking stands as evidence for change”,
Spataro, M. i Villing, A. eds., Ceramics, Cuisine and Culture, Oxbow books, Oxford, pp. 157-169.
BARBERÀ, J.; NOLLA, J. i MATA, E. (1993): La ceràmica
grisa emporitana, Cuadernos de Arqueologia, 6, Barcelona.
BATIGNE, C. (2012): Les ceràmiques communes dans leur contexte regional. Facies de consommation et mode d’approvisionnement, Travaux de la Maison de l’Orient et de la Mediterranée, núm. 60, Lyon.
BATIGNE, C. i DESBATS, A. (1996): “Un type particulier de
“cruche”: les bouilloires en céramique d’époque romaine
(Ier-IIIe siècles”, SFECAG. Actes du congrès de Dijon,
Marseille, pp. 381-394.
BATS, M. (1988): Vaisselle et alimentation à Olbia de Provance (v. 350 – v. 50 a.C.). Modèles culturels et catégories céramiques, RAN Supp. 18, Paris.
BAUDRILLART, A. (1904): “Mortarium”, Daremberg, M., Saglio, E. i Pottier, E., Dictionnaire des Antiquités grecques
et romaines d’après les textes et les monuments, Volum III
(L-M), Librairie Hachette et C, Paris, pp. 2008-2009.
BAYET, J. (1984): La religión romana. Historia y política psicológica, Madrid.
BAYO, S. (2014): “Identificación del uso del espacio y su momento històrico a partir de los contextos materiales”, Sala, F. i Moratalla, J., coords., Guerras civiles romanas en Hispania. Una
revisión histórica de la Contestania, Alacant, pp. 99-113.
BELARTE, C. i DE CHAZELLES, C. M. (2011): “Les manifestations des pratiques rituelles en contexte domestique en
Ibérie et en Gaule méditeranéenne”, Roure, R. i Pernet, L.
coords., Des rites et des Hommes. Les prattiques symboliques des Celtes, des Ibères, et des Grecs en Provence, en
Languadoc et en Catalogne, Paris, pp. 165-188.
BELTRÁN DE HEREDIA, J. (2001): “Una factoría de garum y salazón de pescado en Barcino”. De Barcino a Barcelona (siglos
I-VII). Los restos arqueológicos de la plaza del rey de Barcelona, Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona, pp. 58-65.
BERNABÓ, L. (2001): Maschere e personaggi del teatro greco
nelle terracotte liparesi, L’”Erma” di Bretschneider, Roma.
BERNAL, D. (2001): “La producción de ánforas en la Bética en
el s. III y durante el Bajo imperio romano”, Congreso Internacional Ex Baetica Amphorae, Vol. I, Écija, pp. 239-372.
BERNAL, D.; SAEZ, A.; DÍAZ, J. J.; EXPÓSITO, J. A.; LORENZO, L. i GARCÍA, R. (2005): “Gadir y la manufactura
de máscaras y terracota. Aportaciones del taller isleño de
Villa Maruja (ss. V-IV a.C.)”, Madrider Mitteilungen 46,
Wiesbaden, pp. 61-86.
BERNAL, D. i RIBERA, A. (2008): Cerámicas hispanorromanas. Un estado de la cuestión, Cádiz.
BERNAL, D. i RIBERA, A. (2012): Cerámicas hispanorromanas II. Producciones regionales, Cádiz.
BERNAL-CASASOLA, D.; VARGAS, J. M.; GÓMEZ, S.;
LARA, M. i RETAMOSA, J. A. (2019): “De la cronología
del Testaccio haliéutico de Gades. Un singular hallazgo de
ámbito portuario en las excavacions de El Olivillo”, Coll, J.
coord., Opera Fictiles. Estudios transversales sobre cerámicas antigues de la península ibèrica, IV Congreso Internacional de la SECAH-Ex Officina Hispana, Valencia 26-28
de abril de 2017, Tomo II, València, pp. 395-416.
BISI, A. M. (1970): La ceramica púnica. Aspetti e problemi,
Napoli.
BLANC, N. i NERCESSIAN, A. (1992): La Cuisine romaine
antique, GlénatFaton, Grenoble Cédex.
BLANCHET, A. i POTTIER, E. (1873): “Sigillum”, Saglio, E.,
Dictionnaire des Antiquités grecques et romaines d’après
les textes et les monuments, Volum IV (R-S), Librairie Hachette et C, Paris, pp. 1302-1307.
BLASCO, J.; CAMPS, C.; CHULIÀ, R. M.; ESCRIVÀ, V.; RIBERA, A. i RIVAS, L. (1991): “La intervención arqueològica”, Palau de l’Almirall, Generalitat Valenciana, València,
pp. 173-193.
BLÁZQUEZ, J. M. (1984-1985): “Tintinnabula de Mérida y de
Sasamón (Burgos)”, Zephyrus 37-38, Salamanca, pp. 331-335.
BLOCH, (1978): Prodigi e divinazione nel mondo antico,
Newton Compton editori, Roma.
BOIX, V. (1862): Valencia histórica y topográfica, Vol. I, València.
BONNAMICI, M. (2005): “Appunti sulle prattiche cultuali
nel santuario dell’acropoli volterrana”, Bonghi Jovino, M.;
Chiesa, F. Bagnasco, G. eds., Offerte dal regno vegetale e
dal regno animale nelle manifestazioni dal sacro, Tarchnia suplementto 1, L’Erma” di Breschesneider, Milano, pp.
1-15.
BONET, H. (2010): “Ritos y lugares de culto en ámbito doméstico”, Tortosa, T., Celestino, S. i Cazorla, R. coords., Debate
en torno a la religiosidad protohistórica, Anejos de AEspA
LV, Madrid, pp. 177-202.
BONET, H. i IZQUIERDO, I. (2001): “Vajilla ibérica y vasos singulares del área valenciana entre los siglos III y I
a.C.”, Archivo de Prehistoria Levantina XXIV, València,
pp. 273-313.
BONGHI JOVINO, M. (2005): “Mini muluvanice – mini turuce. Depositi votivi e sacralità. Dall’analisi del rituale alla
lettura interpretativa delle forme di religiosità”, Comella, A i
Mele, S. coords., Depositi votivi e cultuali dell’Italia Antica
dall’età arcaica a quella tardo-repubblicana, Bibliotheca
Archeologica 16, Lecce, pp. 31-46.
BONIFAY, M. (2004): Études sur la céramique romaine tardive
d’Afrique, BAR International Series 1301, Oxford.
BORREDÁ, R. i CEBRIÁN, R. (1993): “Cerámica de cocina local
y de importación en Plaza Hospital-Anfiteatro (Cartagena): S.II
a.C. - I d.C.”, Saguntum (P.L.A.V.) 26, València, pp. 205-214.
251
[page-n-267--data::data]
BORRIELLO, R. M.; MALNATI, L.; MONTEVECCHI, G.
i SAMPAOLO, V. (2010): Histrionica. Teatri, maschere e
spettacoli nel mondo antico, Skira editore, Milano.
BOURDIEU, P. (1988): La distinción: criterios y bases sociales
del gusto, Taurus, Madrid.
BOURGEOIS, A. i MAYET, F. (1991): Belo IV, Les sigillées,
Madrid.
BRECCIAROLI, L. (2005): Antichi sapori. Produzione e consumo di alimenti in Piamonte tra protostoria romanità e medioevo, Museo dell’Antichità di Torino, Torino.
BRUN, J. P. (2004): Archéologie du vin et de l’huile dans l’Empire romaine, Ed. Errance, Paris.
BURRIEL, J.; RIBERA, A. i SERRANO, M. L. (2003): “Un
área portuaria fluvial en el norte de Valentia”, Pascual, G. i
Pérez Ballester, J. coords., Puertos fluviales antiguos: Ciudad, desarrollo e infraestructuras, Jornadas de Arqueología
Subacuática, València, pp. 127-141.
BURRIEL, J. i ARNAU, B. (2008): “La intervenció arqueològica a la Pl. la Reina - Corretgeria. Noves dades sobre l’urbanisme antic de València”, Quaderns dels Museus Municipals
2, Nous avanços en l’arqueologia valenciana, València.
BUSSIÈRE, J. (2000): Lampes antiques d’Algérie, ed. M. Mergoil, Montagnac, (Monographie Instrumentum 16).
BUSTAMENTE, M. (2011): La cerámica romana en Augusta
Emerita en la época Altoimperial. Entre el consumo y la
exportación, Serie Ataecina, Mérida.
BUSTAMENTE, M. HERAS, F. J.; HUGUET, E.; IBORRA,
P.; MALIGNAS, A.; PRINCIPAL, J. i RIBERA, A. (2017):
“Via degli Augustali VII, 4, 28: una peculiar fosa de mediados del siglo II a.C. en Pompeya”, Empúries 57, Barcelona,
pp. 85-118.
CALVO, M.; MARÍN, C.; MARTÍNEZ, R. i MATAMOROS,
C. (1998): De Valentia a les Corts, València.
CAPASSO, S. (1997): Gli Osci nella Campania Antica, Istituto
di Studi Atellane, Aversa.
CASELLA, D. (1950): “La frutta nelle pinture pompeiane”,
Maiuri, A. ed., Pompeiana. Raccolta di studi per il secondo
centenario degli scavi di Pompei, Napoli.
CASAS, J.; CASTANYER, P.; NOLLA, J. M. i TREMOLEDA, J. (1990): Ceràmiques comunes i de producció local
d’època romana. I. Materials augustals i alto-imperials a
les comarques orientals de Girona, Museu Arqueològic de
Catalunya, Sèrie monogràfica núm. 12, Girona.
CASAS, J.; CASTANYER, P.; NOLLA, J. M. i TREMOLEDA,
J. (1995): “Les ceràmiques comunes locals del N.E. de Catalunya”, Aquilué, X. i Roca, M. coords., Ceràmica comuna
romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Estat
de la qüestió, Girona, pp. 99-128.
CASAS, J. i NOLLA, J. M. (1993): “Un conjunt tancat amb ceràmica africana a la vil·la romana de Els Tolegassos (Viladamat,
Alt Empordà)”, Empúries 48-50, Barcelona, pp. 202-213.
CASAS, J. i NOLLA, J.M. (2012): “La cerámica gris (y oxidada) ampuritana”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas
Hispanorromanas II. Producciones Regionales, Cádiz, pp.
639-654.
CASAS, J. i SOLER, V. (2004): Intervenciones arqueológicas
en Mas Gusó (Girona). Del asentamiento precolonial a la
villa romana, BAR Internacional Series 1215, Archaeopress, Oxford.
252
CASAS, J. i SOLER, V. (2006): Llànties romanes d’Empúries.
Materials augustals i alto-imperials, Monografies Emporitanes 13, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Empúries,
Girona.
CASTANYER, P. i TREMOLEDA, J. (2007): Vilauba. Descobrim una vil·la romana, Girona.
CARANDINI, A. (1968): “Forme aperte in ceramica comuna.
A. Orli anneriti e patina cenerognola”, Ostia I, Roma, pp.
86-88.
CARANDINI, A. (1970): “Ceramica ad orlo annerito. Ceramica
a patina cenerognola”, Ostia II, Roma, pp. 83-86.
CARANDINI, A. (1973): “Ceramica a patina cenerognola. Ceramica ad orlo annerito”, Ostia III, Roma, pp. 408-420.
CARANDINI, A. (1981): Settefinestre. Una villa schiavisttica
nell’Etruria romana, III. La villa e i suoi reperti. Modena.
CARMONA, P. (1990): La formació de la Plana al·luvial de
València. Geomorfologia, hidrografia i geoarqueologia de
l’espai litoral del Túria, Edicions Alfons el Magnànim,
València.
CARMONA, P. (1991): “La llanura aluvial del Turia y la Albufera de Valencia”, VIII Reunión Nacional sobre el Cuaternario, València, pp. 101-124.
CARMONA, P.; RIBERA, A. i LERMA, V. (1985): “Geoarqueología de la Ciudad de Valencia”, XVII Congreso Nacional de Arqueología, Zaragoza, pp. 859-873.
CARRERA, J. C.; DE MADARIA, J. L. i VIVES-FERRÁNDIZ, J. (2001): “La pesca, la sal y el comercio en el Círculo
del Estrecho. Estado de la cuestión”, Gerión 18, Universidad Complutense de Madrid, Madrid, pp. 43-76.
CAVASSA, L. (2009): “La production de céramique commune
à Pompei. Un four de potier dans l’insula 5 de la regio I”,
Pasqualini, M. ed., Les céramiques communes d’Italie et de
Narbonnaise. Structures de production, typologies et contextes inèdits IIe siècle av. J.-C.-IIIe s. ap. J.-C., Napoli, pp.
95-104.
CERCHIAI MANODORI SAGRADO, C. (2004): Cibi e banchetti nell’antica Roma, Roma.
CERULLI, C. (1977): “Officina di lucerne fittili a Pompei”,
Quaderni di cultura materiale, Roma, pp. 53-72.
CIAGHI, S. (1993): Le terracotte figurate dal Cales del Museo
Nazionale di Napoli, “L’Erma” di Bretschneider, Roma.
CIURANA, J. (2011): Pràctiques i rituals funeraris a Tàrraco i
el seu Ager (Segles II a.C-IV d.C), ICAC, Universitat Rovira
i Virgili, Tarragona.
COLETTI, C. i PAVOLINI, C. (1996): “Ceramica comune da
Ostia”, Bats, M. ed., Les céramiques communes de Campanie et de Narbonnaise (Ier s. av. J.-C-IIe s. ap. J.-C.). La
vaiselle de cuisine et de table, Napoli, pp. 391-419.
COLL, J. (2000): “Aspectos de tecnología de producción de la
cerámica ibérica”, Actas del Congreso de Economía Ibérica,
Saguntum (P.L.A.V.) Extra 3, València, pp. 191-207.
COLL, J. (2003): “Forns romans i producció ceràmica”, Bonet,
H., Albiach, R. i Gozalbes, M. coords., Romans i visigots a
les terres valencianes, Servicio de Investigación Prehistórica, València, pp. 167-174.
COLL, J. (2005): “Hornos y producción de cerámicas romanas
en la Comunidad Valenciana”, Coll, J. coord., Recientes
investigaciones sobre producción de cerámica romana en
Hispania. València, pp. 157-166.
[page-n-268--data::data]
COMELLA, A. (1981): “Tipologia e diffusione dei complessi
votivi in Italia in epoca medio- e tardo-republicana”, Melánges de l’Ecole Française de Roma 93, Roma, pp. 717-803.
CORELL, J. (2009): Inscripcions romanes del País Valencià, V.
València i el seu territori. Universitat de València, València.
CORTESE, C. (2005): “Le ceramiche comuni: problemi generali e criteri di classificazione”, Gandolfi, D. ed., La ceramica e i materiali di età romana. Classi, produzioni, commerci e consumi, Istituto Internazionale di Studi Liguri,
Bordighera, pp. 325-338.
COUVE, L. (1904): “Lagena, lagynos”, Daremberg, M., Saglio, E. i Pottier, E., Dictionnaire des Antiquités grecques
et romaines d’après les textes et les monuments, Volum III
(L-M), Librairie Hachette et C, Paris, p. 907-908.
CUEVAS, D. (1948): “Elementos construcitivos romanos encontrados en la necrópolis de la Boatella de Valencia”, Crónica del III Congreso de Arqueología del Sudeste Español,
Murcia-Cartagena, pp. 275-277.
CUOMO DI CAPRIO, N. (1972): “Proposta di classificazione
delle fornaci per ceràmica e laterici nell’area italiana. Dalla
preistoria a tutta l’epoca romana”, Sibrium 11 (1971-1973),
pp. 371-461.
DA SILVA, A. J. (2015): “Culinary clash in northwestern Iberia
at the height of the roman empire”, Spataro, M. i Villing, A.
eds., Ceramics, Cuisine and Culture, Oxford, pp. 222-232.
D’AMBROSIO, A. i BORRIELLO, R. M. (2001): Arule e bruciaprofumi fittili da Pompei, Electa Napoli, Napoli.
DE CARO, S. (2000): Il Gabinetto Segreto del Museo Archeologico Nazionale di Napoli, Electa, Napoli.
DE CARO, S. (2003): Il Museo Archeologico Nazionale di Napoli, Electa Napoli, Napoli.
DELGADO, A. (2010): “De las cocinas coloniales a tres historias silenciades: domesticidad, subalternidad e hibridación
en las colonias fenicias occidentales”, Mata, C., Pérez, G. i
Vives-Ferrándiz, J. eds., De la cuina a la Taula. IV Reunió
d’Economia en el Primer Mil·lenni aC, Saguntum (P.L.A.V.)
Extra 9, València, pp. 27-42.
DENEAUVE, J. (1969): Lampes de Carthage, CNRS, Paris.
DE PEDRO, M. J.; DÍES, E. i PORCAR, E. (1989): “Hallazgo
de unas termas romanas en Valencia”, XIX Congreso Nacional de Arqueología, Zaragoza, pp. 715-723.
DE RIDDER, A. (1904): “Lebes”, Daremberg, M., Saglio, E. i
Pottier, E., Dictionnaire des Antiquités grecques et romaines d’après les textes et les monuments, Volum III (L-M),
Librairie Hachette et C, Paris, pp. 1000-1002.
DÍES, E.; ESCRIVÀ, E. i RIBERA, A. (1987): “Ampliació
urbana de Valentia a partir d’època flàvia”, I Jornades
Internacionals d’Arqueologia Romana, Granollers, pp.
236-243.
DIETLER, M. (2010): “Cocina y colonialismo. Encuentros culinarios en la Francia Mediterránea protohistòrica”, Mata,
C; Pérez, G. i Vives-Ferrándiz, J. eds., De la cuina a la Taula. IV Reunió d’Economia en el Primer Mil·lenni aC, Saguntum (P.L.A.V.) Extra 9, València, pp. 11-26.
DI GIOVANNI, V. (1996): “Produzione e consumo di ceramica
da cucina nella Campania romana (II a.C.-II d.C.)”, Bats, M.
ed., Les céramiques communes de Campanie et Narbonnaise. La vaisselle de cuisine et de table, Collection du Centre
Jean Bérard, 14, Napoli, pp. 65-103.
DI GIUSEPPE, H. (1995): “I pesi da telaio”, Armamento. Archeologia di un centro indigeno, Bollettino di Archeologia,
35-36, pp. 141-149.
DI GIUSEPPE, H. i SERLORENZI, M. (2010): I riti del costruire nelle acque violate, Atti del congno internazionale,
Roma.
DOSI, A. i SCHNELL, F. (1986): Le abitudini alimentarie dei
romani, Vita e costumi dei romani antichi 1, Museo della
Civiltà Romana, Ed. Quasar, Roma.
DOSI, A. i SCHNELL, F. (1986b): Paste e vasellame da tavola,
Vita e costumi dei romani antichi 2, Museo della Civiltà Romana, Ed. Quasar, Roma.
DOSI, A. i SCHNELL, F. (1986c): I romani in cucina, Vita e
costumi dei romani antichi 3, Museo della Civiltà Romana,
Ed. Quasar, Roma.
DUBOIS-PELEGRIN, E. (2008): Le luxe privé à Rome et en
Italie au Ier siècle après J.-C., Centre Jean Bérard, Napoli.
DUPRÉ, X.; MASSÓ, M.; PALANQUES, L. i VERDUCHI,
P. (1988): El circ romà de Tarragona I. Les voltes de Sant
Ermenegild, Excavacions arqueològiques a Catalunya, 8,
Barcelona.
EDWARDS, G. R. (1975): Corinth. Corintian Hellenistic pottery, Vol. VII, Part III, The American School of Classical
Studies at Athens, Princeton.
ETIENNE, R. (1992): La vida cotidiana en Pompeya, Ediciones
Temas de Hoy, Madrid.
ETTLINGER, E; HEDINGER, B.; HOFFMANN, B.; KENRICK, P.; PUCCI, G.; ROTH-RUBI, K.; SCHENEIDER,
G.; WELLS, C. i ZABEHLICKY-SCHEFFENEGGER, S.
(2002): Conspectus Formarum Terrae Sigillatae Italico
Modo Confectae, Dr. Rudols Habeli GMBH, Bonn.
EAA (1958-61): Enciclopedia dell’Arte Antica Classica e
Orientale, Volum I, Instituto della Enciclopedia Italiana,
Roma.
EAA (1970): Enciclopedia dell’Arte Antica Classica e Orientale, Suplement, Instituto della Enciclopedia Italiana, Roma.
EAA (1973): Enciclopedia dell’Arte Antica Classica e Orientale, Atlante dei complessi figurati o degli ordini architettonici, Instituto della Enciclopedia Italiana, Roma.
ENNABLI, A. (2005): Cartago, un sitio de interés cultural y
natural, Contraste Éditions, Tunis.
ESCRIVÀ, V. (1989): “Comercialización de la Terra Sigillata
Hispánica de Bronchales en la ciudad de Valencia”, XIX
Congreso Nacional de Arqueología 2, Castelló, pp. 421-430.
ESCRIVÀ, V. (1989b): La cerámica romana de Valencia. La
Terra Sigillata Hispánica, Sèrie Arqueològica Municipal, 8,
València.
ESCRIVÀ, V. (1995): “Cerámica común romana en el Municipium Liria Edetanorum. Nuevas aportaciones al estudio de
la cerámica de época alto imperial en la Hispania Tarraconensis“, Aquilué, X. i Roca, M. coords., Ceràmica comuna
romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Estat
de la qüestió, Girona, pp. 167-186.
ESCRIVÀ, V.; MARTÍNEZ, C. i VIDAL, X. (2001): “Edetakai
Leiria. La ciutat romana d’Edeta de l’època romana a l’antiguitat tardana”, Lauro 9, Llíria, pp. 11-91.
ESCRIVÀ, V.; MARTÍNEZ, C. i VIDAL, X. (2014): “Contextos cerámicos, desarrollo urbano y abandono del municipio
romano de Edeta (Llíria, Valencia). S. III-IV d.E.”, Ramallo,
253
[page-n-269--data::data]
S. i Quevedo, A. coords., Las ciudades de la Tarraconense
oriental entre los s. II-IV d.C. Evolución urbanística y contextos materiales, Murcia, pp. 245-273.
ESCRIVÀ, I. (2006): La decoración Arquitectonica romana en
Valencia, Tesis Doctoral, Universitat de València, València.
ESCRIVÀ, I.; RIBERA, A., VIOQUE, J. (2010): Guia del Centre Arqueològic de l’Almoina, València.
ESCRIVÀ, I.; JIMÉNEZ, J. L. i RIBERA, A. (2013): “La curia
y la basílica de Valentia”, Anejos de AEspA LXVII, Madrid,
pp. 53-67.
ESPLUGA, X. i MIRÓ, M. (2003): Vida religiosa en la Antigua
Roma, Editorial UOC, Barcelona.
EXPÓSITO, J. A. (2011): “La industria salazonera de época
romana. El contexto del Sinus Gaditanus”, Díaz, J.J., Sáez
A.M., Vijande, E. i Lagóstena, J. eds.: Estudios recientes de
Arqueología Gaditana. (Actas de las Jornadas de Jóvenes
Investigadores (Cádiz, abril 2008)), BAR International Series 2276, pp. 213-233.
FABIAO, C. (2008): “Las ánforas de Lusitania”, Bernal, D. i
Ribera, A. coords., Cerámicas hispanorromanas. Un estado
de la cuestión, Universidad de Cádiz, Cádiz, pp. 725-745.
FERNANDES, I. M. (2012): As Mais antigas colecçoes de Olaria portuguesa. Norte, Museo de Olaria, Município de Barcelos, Museo de Arqueologia e Numismatica de Vila Real,
Vila Real.
FERNÁNDEZ OCHOA, C. i MARTÍNEZ, J. (1994): “Las industrias de salazón en el norte de la Península ibérica en
época romana. Nuevas aportaciones”, Archivo Español de
Arqueología 67, Madrid, pp. 115-134.
FERNÁNDEZ OCHOA, C.; MORILLO, A. i ZARZALEJOS,
M. (2017): Manual de cerámica romana III. Cerámicas romanas de época altoimperial III: ceràmica común de mesa,
cocina y almacenaje. Imitaciones hispanas de series romanas. Otras producciones, Museo Arqueológico Regional de
Alcalà de Henares y Colegio Oficial de Doctores y Licenciados en Filosofía y Letras y en Ciencias, Madrid.
FERNÁNDEZ DÍAZ, A. (1998): “Sobre unas terracotas romanas del Museo de Alcoi”, Recerques del Museu d’Alcoi 7,
Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó, Alcoi,
pp. 181-190.
FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A. (1984): Las ánforas de Valentia y su entorno marítimo, València.
FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A. (2006): “Aproximación a
la villa romana de Mas d’Aragó (Cervera del Maestrat,
Castellón): producciones cerámicas del alfar”, Quaderns
de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 25, Castelló, pp.
271-300.
FERRANDINI, F. (1986): “Pesi da telaio. Segni e interpretazioni”, Miscellanea Greca e Romana, X, Roma, pp. 91-114.
FULFORD, M. G i PEACOCK, D. P. S. (1984): The avenue
de President Habib Bourghiba, Salammbo. The pottery and
other ceramica objects from the site. Excavations at Carthage: British mission, Sheffield.
FULFORD, M. G i PEACOCK, D. P. S. (1994): The Circular
Harbour, Nord Side. The pottery. Excavations at Carthage:
British mission, Vol II, Oxford.
GAMBARO, L. (2002): “Luna”, Jiménez, J. L. i Ribera, A.
coords., Valentia y las primeras ciudades romanas de Hispania, València, pp. 71-80.
254
GAMBERINI, A. (2007): “De Catone a Trimalciones: le abitudine alimentarie dei romani”, A tavola con gli antichi, Quaderni
1, Centro Studi per l’Archeologia dell’Adriatico, pp. 71-88.
GARCÍA FERNÁNDEZ, F. J. i GARCÍA VARGAS, E. (2010):
“Entre gaditanización y romanización: repertorios ceràmicos,
alimentación e integración cultural en Turdetania (Siglos III-I
a.C.)”, Mata, C; Pérez, G. i Vives-Ferrándiz, J. eds., De la cuina a la Taula. IV Reunió d’Economia en el Primer Mil·lenni
aC, Saguntum (P.L.A.V.) Extra 9, València, pp. 115-134.
GARCÍA-GELABERT, M. P. (1999): “La villa de Catarroja,
Valencia. Planteamiento de su funcionalidad”, Quaderns
de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 20, Castelló, pp.
253-265.
GARCÍA-GELABERT, M. P. (2005): “Fabricación de cerámica
en la villa rústica de Catarroja”, Coll, J. coord., Recientes
investigaciones sobre producción de cerámica en Hispania,
València, pp. 41-60.
GARCÍA-PRÓSPER, E. (2006): “El entorno funerario de las
vías romanas. A propósito de la necrópolis romana de la calle Quart de Valencia”, Catastros, hábitats y vía romana,
Paisajes Históricos de Europa (Proyecto Interreg 3C Vistoria), García-Prósper, E., Guérin, P., De Madaria, J. L. i
Sánchez Pérez, P. eds., València, pp. 177-197.
GARCÍA-PRÓSPER, E. (2016): Ritos funerarios de la necrópolis de la calle Quart de Valencia (siglos II a.C.-III d.C.),
Tesis Doctoral, Universitat de València, València.
GARCÍA-PRÓSPER, E.; POLO, M.; ROMERO, A. i IBORRA, P. (2010): “Rituales alimentarios y economía de subsistencia en las tumbas de cámara de la necrópolis romana
de la calle Quart de Valentia (ss. II a.C.-III d.C.)”, Mata, C;
Pérez, G. i Vives-Ferrándiz, J. eds., De la cuina a la Taula.
IV Reunió d’economia en el primer Mil·lenni aC, Saguntum
(P.L.A.V.) Extra 9, València, pp. 233-242.
GARCÍA VARGAS, E. i BERNAL, D. (2008): “Ánforas de la
Bética”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas hispanorromanas. Un estado de la cuestión, Universidad de Cádiz, Cádiz, pp. 661-687.
GASPERETTI, G. (1996): “Produzione e consumo della ceràmica comune da mensa e dispensa nella Campania romana”,
Bats, M. ed., Les céramiques communes de Campanie et
Narbonnaise. La vaisselle de cuisine et de table, Collection
du Centre Jean Bérard, 14, Napoli, pp. 19-63.
GIJÓN, M. E. (2004): Las terracotas figuradas del Museo Nacional de Arte de Mérida, Mérida.
GLEBA, M: (2009): “Textile tools in ancient italian votive contexts: evidence of dedication or production?”, Gleba, M. i
Becker, H. eds., Votives, places and rituals in Etruscan religion, Leiden-Boston, pp. 69-84.
GÓMEZ PALLARÉS, J. (1995): “Instrumenta coquorum. Els
estris de la cuina en Apici (amb testimonis des de Plaute a
Isidor de Sevilla)”, Aquilué, X. i Roca, M. coords., Ceràmica comuna romana d’època Alto-Imperial a la Península
Ibèrica. Estat de la qüestió, Girona, pp. 25-38.
GÓMEZ PALLARÉS, J. (1996): “Apunts sobre l’alimentació al
món romà”, Cota Zero 12, Vic, pp. 98-104.
GÓMEZ SANTA CRUZ, J. (2007): “La simbología del agua
en la cultura romana”, Mangas, J. i Martínez, F., El agua y
las ciudades romanas, Ediciones 2007, Serie Antigüedad 2,
Madrid, pp. 73-97.
[page-n-270--data::data]
GONZÁLEZ RUIBAL, A. (2006-07): “Galaicos. Poder y comunidad en el noroeste de la Península Ibérica (1200 a.C.50 d.C.)”, Brigantium 18, La Coruña.
GONZÁLEZ VILLAESCUSA, R. (1990): El vertedero de la
Avenida de España 3 y el siglo III d.C. en Ebusus, Conselleria d’Educació, Cultura i Esports d’Eivissa, Eivissa.
GONZÁLEZ VILLAESCUSA, R. (1993): “Origine et diffusion d’une forme peu courant de céramique africaine.
Nouvelle contribution à la connaissance du commerce de
Byzacène au III après J.-C.”, Antiquités Africaines 29,
pp. 151-161.
GONZÁLEZ VILLAESCUSA, R. (2001): El mundo funerario
en el País Valenciano: monumentos funerarios y sepulturas
entre los siglos I a. de C.- VII d. de C., Casa de Velázquez,
Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”, Madrid.
GÓNZALEZ VILLAESCUSA, R.; QUEVEDO, A.; JÁRREGA, R.; PECCI, A. i CAU ONTIVEROS, M. A. (2015) “La
céramique culinaire africaine. Typo-chronologie, fonction
et diffusion de la forme Uzita 48.1”, Mélanges de la Casa
de Velázquez 45 (2), Madrid, pp. 169-194.
GOODY, J. (1995): Cocina, cuisine y clase. Estudio de sociología comparada, Gedisa editorial, Barcelona.
GOUDINEAU, C. (1970): “Notes sur la céramique à engobe interne rouge-pompeien”, Mélanges d’Archéologie et d’Historie 82, Paris, pp. 159-186.
GRASSO, L. (2004): La ceramica miniaturistica da Pompei,
Quaderni di Ostraka 9, Lofferdo Editoriale, Napoli.
GRAU, I. (2010): “Vajillas mediterráneas y prácticas de comensalidad en el área central de la Contestania ibérica”,
Mata, C; Pérez, G. i Vives-Ferrándiz, J. eds., De la cuina a
la Taula. IV Reunió d’Economia en el Primer Mil·lenni aC,
Saguntum (P.L.A.V.) Extra 9, València, pp. 264-271.
GUÉRIN, P.; ALAPONT, L.; ARNAU, B.; BALLESTER, C.;
CALVO, M.; GARCÍA, E.; GONZÁLEZ, C.; MONMENEU, S; PASCUAL, G. i SÁEZ, M. (1998): “Los primeros
pobladores de Valentia. Excavaciones en la necròpolis romana de la calle Quart”, Revista de Arqueología 204, Madrid, pp. 35-45.
GUERRERO, V. M. (1984): Asentamiento púnico de Na Guadis, Excavaciones Arqueológicas en España 133, Madrid.
GUERRERO, V. M. (1995): “La vajilla púnica de usos culinarios”, Rivista di Studi Fenici XXIII, 1, Pisa-Roma, pp. 61-99.
HÄHNLE, K. (1912): “Ausgrabungen bei Haltern. Reliefkelche”, Mitteilungen der Altertumskommission für
Westfalen 6.
HARTLEY, K. F. (1973): “La diffusion des mortarires, tuiles
et autres produits en provenance des fabriques italiennes”,
CASubaqu. II, pp. 49-57.
HAYES, J. W. (1972): Late Roman Pottery, British School at
Rome, London.
HAYES, J. W. (1983): “The pottery”, The Villa Dyonisos excavation, Knossos, Annual of the British School at Athens 78,
London, pp. 97-169.
HERAS, F. J. (2015): Arqueología de la implantación romana
en los cursos Tajo-Guadiana, Tesis Doctoral, Universitat
Autònoma de Barcelona, Barcelona.
HERREROS, T. (1995): Estudio del material anfórico de la
Plaza del Negrito, Beca de catalogació de l’Ajuntament de
València, Treball inèdit, dipositat al SIAM, València.
HERREROS, T. i VIÑES, A. (2004-2005): “Las termas alto
imperiales de la calle Tapinerías (Valencia): primeros resultados”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló,
24, Castelló, pp. 271-280.
HOPKINS, J. (2012): “The ‘sacred sewell’: Tradition and religión in the Cloaca Maxima”, Rome, Pollution and Propierty: Dirt, Disease and Hygiene in the Eternal City from Antiquity to Modernity, Cambrige University Press, pp. 81-102.
HUGUET, E. (2004): La ceràmica fina d’època romana de l’abocador de la Plaça del Negret, Beca de catalogació de l’Ajuntament de València, Treball inèdit, dipositat al SIAM, València.
HUGUET, E. (2005): “Segells de sigil·lata hispànica de l’abocador de la Plaça del Negret (València)”, Saguntum (P.L.A.V.)
37, València, pp. 181-198.
HUGUET ENGUITA, E. (2006): “La vaixella fina d’època romana de l’abocador de la Plaça del Negret”, Archivo de Prehistoria Levantina XXVI, València, pp. 349-379.
HUGUET ENGUITA, E. (2006b): La ceràmica comuna d’època romana de l’abocador de la Plaça del Negret, València,
Treball inèdit, dipositat al SIAM.
HUGUET, E. (2007): “Terra sigil·lata tardo-itàlica en la façana costanera de la Hispania Tarraconensis”, Saguntum
(P.L.A.V.) 39, València, pp. 117-132.
HUGUET, E. (2007b): “La cerámica común y de uso cotidiano
entre el siglo II aC y el 79 dC”, Ribera, A.; Olcina, M. H. i
Ballester, C. eds., Pompeya bajo Pompeya. Las excavaciones de la Casa de Ariadna, València, pp. 116-120.
HUGUET, E. (2009): “Material cerámico de la villa romana de
la Vallaeta M15.3”, Arse 43, Sagunt, pp. 63-159.
HUGUET, E. (2010): “La aretina del taller de Ateius”, Vizcaino, D. coord., Paisaje y arqueologia em Arriello, Cabrillas,
Embalagué y Folch, Estudios previos del Plan Eólico Valenciano. Zona III, València, pp. 222-223.
HUGUET, E. (2012): “Cerámica Regional Reductora de cocina
Alto-imperial de la fachada mediterranea”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas Hispanorromanas II. Producciones Regionales, Cádiz, pp. 435-452.
HUGUET, E. (2013): “El material más usado por los antigos: la
cerámica común y de cocina”, Ribera, A. coord., Manual de
cerámica romana. Del mundo Helenístico al Imperio Romano, Madrid, pp. 291-330.
HUGUET, E.; RIBERA, A.; RUIZ, E. i SALAVERT, J. V.
(2008): “Una zona alfarera del alto imperio al norte de Valentia”, SFECAG. Actes du Congrès de L’Escala-Empúries,
Marseille, pp. 159-167.
HUGUET, E. i RIBERA, A. (2014): “Contextos ceràmics
alt-imperials de Valentia”, Roca, M., Madrid, M. i Celis, R.
eds., Contextos ceràmics i cultura material d’època augustal a l’occident romà, Actes de la reunió UB 15 i 16 d’abril
2007, Universitat de Barcelona, Barcelona, pp. 150-180.
HUGUET, E. i RIBERA, A. (2015): “La vajilla usada en las ofrendas rituales en Valentia: cerámica específica y general”, SFECAG. Actes du Congrès du Nyon, Marseille, pp. 221-244.
IBORRA, P. (2017): “Arqueología de época romana en el País
Valenciano”, Archaeofauna, 26, Madrid, pp. 23-38.
IBORRA, P.; MATA, C.; MORENO, A.; PÉREZ, G.; QUIXAL,
D. i VIVES-FERRÁNDIZ, J. (2010): “Prácticas culinarias
y alimentación en asentamientos ibéricos valencianos”,
Mata, C; Pérez, G. i Vives-Ferrándiz, J. eds., De la cuina a
255
[page-n-271--data::data]
la Taula. IV Reunió d’Economia en el Primer Mil·lenni aC,
Saguntum (P.L.A.V.) Extra 9, València, pp. 99-114.
JÁRREGA, R. i BUFFAT, L. (2012): “La cerámica común tarraconense (COM.OX.TARR./COM.RED.TARR) y su variante con decoración pintada (CMG)”, Bernal, D. i Ribera,
A. coords., Cerámicas Hispanorromanas II. Producciones
Regionales, Cádiz, pp. 453-468.
JIMÉNEZ, J. L. (2008): “Tradición y modernidad en la imagen
urbana de Valentia romana (fases republicana e imperial)”,
Historia de la ciudad V. Tradición y Progreso, Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia, València, pp. 17-28.
JIMÉNEZ, J. L. (2009): “Una nueva imagen urbana”, Hermosilla, J. coord., La Ciudad de Valencia. Historia, Colegio
Territorial de Arquitectos de Valencia, València, pp. 92-100.
JIMÉNEZ, J. L. i RIBERA, A. (2000): “La fundación de la ciudad. Urbanismo y Arquitectura de la Valencia romana y visigoda”, Dauksis, S. i Taberner, F. eds., Historia de la ciudad
I. Recorrido histórico por la arquitectura y el urbanismo de
la ciudad de Valencia, Colegio Territorial de Arquitectos de
Valencia, València, pp. 9-27.
JIMÉNEZ, J. L. i RIBERA, A. (2003): “La arquitectura y las
transformaciones urbanas del centro de Valencia durante los
mil años de la ciudad”, Historia de la ciudad III. Arquitectura y transformación urbana del centro de Valencia, Colegio
Territorial de Arquitectos de Valencia, València, pp. 17-29.
JIMÉNEZ, J. L. i RIBERA, A. (2005): “La topografia religiosa
de la Valentia romana”, Historia de la Ciudad. IV Memoria
urbana, Ícaro Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia, València, pp. 17-34.
JIMÉNEZ, J. L.; BURRIEL, J. i RUIZ, E. (2007): “La intervención arqueológica en el Palau de Cerveró”, Tomás, F. coord.,
Palau de Cerveró. Institut d’Història de la Ciència López
Piñero, València, pp. 101-239.
JIMÉNEZ, J. L.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (2014): “Valentia y su territorio desde época romana imperial a la antigüedad tardía: una síntesis”, Monografías de Arqueologia
Cordobesa 20, Còrdoba, pp. 265-282.
JONCHERAY, J. P. (1971): “Contribution à l’étude de l’épave
Dramont D, dite “des pelvis””, CASubaqu. I, pp. 11-34.
LAGÓSTENA, L.; BERNAL, D. i ARÉVALO, A. eds. (2007):
Cetariae 2005: Salsas y salazones de pescado en occidente durante la Antigüedad. Actas del Congreso Internacional (Cádiz,
7-9 de noviembre de 2005), BAR International Series 1686.
LATTARA (1993): DICOCER Dictionnaire des Céramiques Antiques (VIIème s. av. n. è.-VIIème s. de. n. è). Méditerraneé nord-occidentale (Provence, Languedoc, Ampurdan), Lattara VI, Lattes.
LAMBOGLIA, N. (1950): Gli scavi di Albintimilium e la cronologia della ceramica romana. Prima parte. Campagne di
scavo 1938-1950, Collezione di Monografie Preistoriche e
Archeologiche I i II, Istituto di Studi Liguri, Bordighera.
LANCEL, S. (1987): “La céramique punique d’époque hellénistique”, Lévêque, P. i Morel, J. P. eds., Céramiques Hellénistiques et Romaines II, Annales Littéraires de l’Université
du Besançon, Paris, pp. 99-137.
LAUDAN, R. (2013): Cuisine and empire. Cooking in world
history, University of California Press, California.
LE GALL, M. J. (1970): “Les rites du fondation dans les villes
romaines”, Bulletin de la Société Nationale des Antiquaires
de France, Paris, pp. 292-307.
256
LÉVÊQUE, P. i MOREL, J.-P. (1980): Céramiques hellenistiques et romaines, I, Université de Besançon, Paris.
LÉVÊQUE, P. i MOREL, J.-P. (1987): Céramiques hellenistiques et romaines, II, Université de Besançon, Paris.
LLORCA, J. (1962): “Hallazgo de una necrópolis romana en
el Antiguo Portal de Ruçafa”, Papeles del Laboratorio de
Arqueología de Valencia 1, València, pp. 111-115.
LOESCHCKE, S. (1909): “Keramiche Funde in Haltern. Ein Beitrag
zur Geschichte der Augusteichen Kultur in Deutschland”. Mitteilungen der Altertums-Kommision für Westfalen V, pp. 101-271.
LÓPEZ, I.; MARÍN, C.; MARTÍNEZ, R. i MATAMOROS,
C. (1994): Troballes arqueològiques al Palau de les Corts,
Corts Valencianes, València.
LÓPEZ MULLOR, A. (1981): “Notas para una clasificación de
los tipos más frecuentes de la cerámica romana vidriada en
Cataluña”, Ampurias 43, Barcelona, pp. 201-215.
LÓPEZ MULLOR, A. (1989): Las cerámicas romanas de paredes finas en Cataluña, Quaderns Científics i Tècnics 2,
Diputació de Barcelona, Barcelona.
LÓPEZ MULLOR, A.; HUGUET, E. i RIBERA, A. (2013):
“Las otras cerámicas finas”, Ribera, A. coord., Manual de
cerámica romana. Del mundo Helenístico al Imperio Romano, Madrid, pp. 147-213.
LÓPEZ MULLOR, A. i MARTÍN, A. (2008): “Las ánforas de la
Tarraconense”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas Hispanorromanas. Un estado de la cuestión, Cádiz, pp. 689-724.
LÓPEZ, A. i POCIÑA, A. (2007): Comedia romana, Ediciones
Akal, Madrid.
LUGINBÜHL, TH. (2015): “Fonctions, contextes et provenance des céramiques dans les lieux de culte polythéistes”,
SFECAG. Actes du Congrès du Nyon, Marseille, pp. 25-50.
LUEZAS, R. A. (2002): Cerámica común romana en La Rioja,
Instituto de Estudios Riojanos, Logroño.
LUEZAS, R. A. (2015): “Producción y consumo de cerámica romana en el Municipium Calagurris Iulia Nassica (Calahorra,
La Rioja)”, Martínez Salcedo, A., Delgado, M. i Alcorta, E.
eds., Ex Officina Hispana, SECAH 2, Madrid, pp. 369-388.
McCALLUM, M. i PEÑA, T. (2010): “A reassessment of the
two potteries at Pompeii: 1.20.2-3 the Via Superior”, RCRF
41, Cádiz, pp. 229-238.
MACHANCOSES, M. (2015): Topografía urbana de la Valentia Romana altoimperial: ciudad y suburbio, Tesis Doctoral,
Universitat de València, València.
MACKENSEN (1993): Die Spätantiken Sigillata-und lampentöpfereien von el Mahrine (Nordtunesien), C. H. Beck’sche
verlagsbuchhandlung, München.
MADRID, M. i BUXEDA, J. (2008): Estudi de caracterització arqueomètrica de les ceràmiques de cuina altoimperials dels jaciments de les ciutats romanes de Valentia y Saguntum, Informe de Recerca, Universitat de Barcelona, Barcelona (inèdit).
MAIOLI, M. G. (2010): “Suggestioni teatrali nell’edilizia privata
romana”, Borriello, M. A., Malnati, L., Montevecchio, G. i
Sampaolo, V. coords., Histrionica. Teatri, maschere e spettacoli nel mondo antico, Skira editore, Milano, pp. 53-58.
MAIURI, A. (2000): La casa pompeiana. Struttura, ambienti,
storia nella magistrale descrizione d’un grande archeologo,
Generoso Procaccini, Napoli.
MALFITANA, D. (2007): La ceramica corinzia decorata a matrice.
Tipologia, cronologia ed iconografia di una produzione ceràmica greca di età imperiale, RCRF Supplementum 10, Bonn.
[page-n-272--data::data]
MALIGNAS, A. (2013): La céramique et l’évolucion de la cuisine en Gaule méridionale à l’époque romaine. L’exemple
du Languedoc de la fin du IIe s. av. J.-C. au IIe s. ap. J.-C.,
Université Paul Valéry, Tesi doctoral, Montpellier.
MARABINI, M. T. (2006): Cosa. The Italian sigillata, Memoirs
of the American Academy in Rome, Supplementary volume
3, Ann Arbor.
MARIMON, C. (2010): “La capacitat de les olles de cuina ibèriques en el Camp del Túria. Proposta metodològica i primers
resultats”, Mata, C; Pérez, G. i Vives-Ferrándiz, J. eds., De la
cuina a la Taula. IV Reunió d’Economia en el Primer Mil·lenni
aC, Saguntum (P.L.A.V.) Extra 9, València, pp. 271-276.
MARÍN, C. (1995): “La cerámica de cocina africana: consideraciones entorno a la evidencia valenciana”, Aquilué, X. i
Roca, M. coords., Ceràmica comuna romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Estat de la qüestió, Girona, pp. 155-165.
MARÍN, C. (2002): “La cultura material de la época de la fundación de Valencia”, Jiménez, J. L. i Ribera, A. coords., Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania, València, pp. 349-354.
MARÍN, C.; PIÁ, J. i ROSSELLÓ, M. (1999): El foro romano
de Valentia, Quaderns de Difusió Arqueològica 4, València.
MARÍN, C. i RIBERA, A. (2000): “Un caso precoz de edificio termal: los baños republicanos de Valentia”, Termas romanas en
el Occidente del Imperio, VTP Editorial, Gijón, pp. 151-156.
MARÍN, C. i RIBERA, A. (2002): “La realidad arqueològica
de la fundación de Valencia: màgia, basureros y cabañas”,
Jiménez, J. L. i Ribera, A. coords., Valencia y las primeras
ciudades romanas de Hispania, València, pp. 287-298.
MARÍN, C. i RIBERA, A. (2010): Las termes de la época romana republicana de l’Almoina (Valencia), Quaderns de
Difusió Arqueològica 7, València.
MARÍN, C.; RIBERA, A. i SERRANO, M. L. (2002): “Cerámicas de importación itálica y vajilla ibérica en el contexto de
Valentia en la época sertoriana. Los hallazgos de la plaza de
Cisneros”, Olmos, R. i Rouillard, P. eds., La vajilla ibérica
en época helenística (siglos IV-III al cambio de era), Collection Casa de Velázquez 89, Madrid, pp. 113-134.
MARTÍNEZ PÉREZ, A. (2020): Las necròpolis de La Boatella
y la calle San Vicente Mártir (Valencia: Topografia y ritual
funerario), Tesis Doctoral, Universitat de València, València.
MARTÍNEZ SALCEDO, A. (2004): La cerámica común de época
romana en el País Vasco, Euskal Kultura Ondare Bilduma (Colección de Patrimonio Cultural Vasco), Vitoria-Gasteiz.
MATA, C. i BONET, H. (1992): “La cerámica ibérica: ensayo
de tipología”, Estudios de Arqueología ibérica y romana,
Serie de Trabajos Varios 89, Servicio de Investigación Prehistórica, València, pp. 117-174.
MATA, C.; PÉREZ, G. i VIVES-FERRÁNDIZ, J. (2010): IV
Reunió d’Economia en el Primer Mil·lenni aC, Saguntum
Extra 9, Universitat de València, València.
MAYET, F. (1975): Les céramiques à parois fines dans la Péninsule Ibérique, Centre Pierre Paris, Bordeaux III, CNRS, Paris.
MAYET, F. (1984): Les céramiques sigillées hispaniques. Contribution à l’histoire économique de la Péninsule Ibérique
sous l’Empire Romain, Centre Pierre Paris, Collections de la
Maison des Pays Ibériques 21, Paris.
MERRIFIELD, R. (1987): The archaeology of ritual and magic, B.T. Batsford, Londres.
MESQUIDA, M. (2001): Las ollerías de Paterna. Tecnología
y producción, Vol. I, Siglos XII y XIII, Museo Municipal de
Cerámica, Paterna.
MESQUIDA, M. i VILLARROEL, J.J. (2003): El horno romano de Paterna, Paterna.
MEULEMANS, L. (2015): “Vivaris in doliis: a cultural and social marker of Romanised society?”, Spataro, M. i Villing, A.
eds., Ceramics, Cuisine and Culture, Oxford, pp. 170-178.
MEYLAN-KRAUSE, M. F. (2015): “Gests rituels en milieux
profane et privé”, SFECAG. Actes du Congrès du Nyon,
Marseille, pp. 109-114.
MIRAMÓN, J. i PORCAR, E. (1988): “Partida de la Llovatera. Riba-Roja de Túria“, Excavacions arqueològiques de
salvament a la Comunitat Valenciana 1984-88, Generalitat
Valenciana, València, pp. 183-185.
MONTESINOS, J. (1992): “Terra Sigillata Hispánica en Valentia”.
Estudios de Arqueología Ibérica y Romana. Homenaje a E. Pla
Ballester, Serie de Trabajos Varios 89, València , pp. 469-537.
MONTESINOS, J. (2004): Terra Sigillata. Antigüedades romanas I, Real Academia de la Historia, Madrid.
MONTÓN, F. J. (1996): Las arulas de Tarraco, Forum. Temes
d’Història i d’Arqueologia Tarragonines, 9, Tarragona.
MOREL, J.-P. (1981): La céramique campanienne: les formes.
Bulletin des l’Ècoles Françáise d’Athenes et Rome 244, Paris.
NIETO, X. (1996): “El transport, entre la producció i el consum”, Cota Zero 12, Barcelona, pp. 105-111.
NIVEAU, M. (2009): Ofrendas, banquetes y libaciones. El ritual en la necrópolis púnica de Cádiz, Spal Monografías 12,
Sevilla, 2009.
NOLLA, J. M. (1977): La ciudad romana de Gerunda, Universitat autònoma de Barcelona, Tesi doctoral.
NOLLA, J. M. (1981): “La ceràmica d’engalba blanca. Una
nova aproximació a l’estudi del període Baix-republicà
(segles II-I a.C.) al Nord-est del Principat”, Miscel·lània
commemorativa del Desè aniversari del Col·legi Universitari de Girona (1969/70-1979/80), Estudi General 1, Girona, pp. 51-62.
NORTH, J. A. (2000): Roman religion, Oxford University Press.
OLCESE, G. (1993): Le ceramiche comuni di Albintimilium,
Edizione all’insegna di Giglio, Firenze.
OLCESE, G. (2003): Ceramiche comuni a Roma e area romana: produzione, circulazione e tecnologia (tarda età republicana-prima età imperiale), SAP, Mantova.
OLCINA, M. (2015): “Los viveros romanos de la costa alicantina”, Olcina, M. H i Pérez, R. coords., La Illeta dels
Banyets y los viveros de la costa mediterránia española.
Cuestión de conservación, Museu Arqueològic d’Alacant,
Alacant, pp. 46-63.
OLIVER, A. (2000): La cultura de la alimentación en el mundo
ibérico, Geografia i Història, Col·lecció Universitària, Diputació de Castelló.
OLIVER, A. (2014): “Perros en el culto, la economía y el presagio de los iberos”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia
de Castelló 32, Castelló, pp. 43-61.
OLMOS, R. (2004): “Banquetes y vajilla en la Hispania republicana. Algunos textos”, Olmos, R. i Rouillard, P. eds., La
vajilla ibérica en época helenística (s. IV-III al cambio de
Era), Casa Velázquez, Madrid, pp. 1-4.
OLMOS, R. (2007): “El lenguaje de la diosa de los pebeteros: signo icónico y función narrativa en dos tumbas de la Albufereta
257
[page-n-273--data::data]
(Alicante)”, Marín Ceballos, M. C. i Horn, F. eds., Imágenes
y culto en la Iberia prerromana: los pebeteros en forma de
cabeza femenina, Spal Monografías IX, Sevilla, pp. 367-390.
OXÉ, A. (1968): “Arretinische reliefgefässe vom Rhein”, Materialien zur römisch-germanischen Keramik 5, Bonn.
PASCUAL, I. (1988): La cerámica de cocina de Sagunto, Universitat de València, Tesi de llicenciatura, València.
PASCUAL, G. i RIBERA, A. (2000): “El consumo de productos béticos en Valentia y su entorno: la continuidad de una
larga tradición”, Congreso Internacional Ex Baetica, II, Sevilla, pp. 565-576.
PAVOLINI, C. (2002): “La publication de la céramique commune d’Ostie: synthèse des résultats”, Descoeudres, J. P.
dir., Ostia: Port et porte de la Rome antique, Musée Rath,
Genova, pp. 212-220.
PAZ PERALTA, J. A. (2008): “Las produccions de Terra Sigillata Intermedia y Tardía”, Bernal, D. i Ribera, A. coords.,
Cerámicas Hispanorromanas. Un estado de la Cuestión,
Cádiz, pp. 497-539.
PEACOCK, D. S. P. (1977): Pottery and early commerce: characterisation and trade in Roman and Later ceramics, Londres.
PEINADO, M. V. (2010): Cerámicas comunes romanas en el
Alto Guadalquivir: El alfar de Los Villares de Andújar, Tesis Doctoral, Universidad de Granada, Granada.
PEINADO, M. V. (2012): “Las cerámicas de cocina en el Alto
Guadalquivier, siglos I-II d.C.”, Bernal, D. i Ribera, A.
coords., Cerámicas Hispanorromanas II. Producciones Regionales, Cádiz, pp. 395-407.
PEINADO, M. V. (2015): Scoppieto V. I materiali. Ceramiche
comuni, Edizioni Quasar, Perugia.
PELLEGRINO, E. (2009): “Les céramiques comunes d’origine
orientales dans le Sud de la Gaule au Haut-Empire: le gobelet Marabini LXVIII”, Pasqualini, M. dir., Les céramiques
comunes d’Italie et narbonnaise. Structures de production,
typologies et contextes inédits. IIe s. av. J.-C.-IIIe s. apr. J.C., Collection Centre Jean Bérard, 30, Napoli, pp. 251-281.
PENA, M.ª J. (2002): “Problemas históricos en torno a la fundación de Valentia”, Jiménez, J. L. i Ribera, A. coords., Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania, Grandes
Temas Arqueológicos 3, València, pp. 267-278.
PEÑALVER, T. (2018): La arquitectura doméstica de las ciudades romanas del àrea valenciana, Tesis Doctoral, Universitat de València, València.
PEÑIL, J.; LAMALFA, C. i FERNÁNDEZ, C. (1985-86): “Las
cerámicas de paredes finas del alfar de Rubielos de Mora
(Teruel)“, Kalathos 5-6, Teruel, pp. 189-197.
PÉREZ BALLESTER, J. (2003): “El comerç: rutes comercials
i ports”, Bonet, H.; Albiach, R. i Gozalbes, M. coords., Romans i visigots a les terres valencianes, Servicio de Investigación Prehistórica, València, pp. 187-201.
PÉREZ BALLESTER, J.; BORREDÁ, R. i CEBRIÁN, R.
(1995): “La ceràmica de cocina del siglo I d.C. en Carthago
Nova y sus precedentes republicanos”, Aquilué, X. i Roca,
M. coords., Ceràmica comuna romana d’època Alto-imperial a la península Ibèrica. Estat de la qüestió, Monografies
Emporitanes VIII, Girona, pp. 187-199.
PÉREZ BALLESTER, J.; CARMONA, P.; RIBERA, A. i
PASCUAL, G. (2008): “Puertos y fondeaderos en la costa valenciana: dinámica costera, tipología de asentamientos e interacciones económicas y culturales”, Bollettino di
258
Archeologia on line, International Congress of Classical
Archaeology Meetings between Cultures in the Ancient Meditterranean, Roma, pp. 14-35.
PÉREZ RUIZ, M. (2007-08): “El culto en la casa romana”, AnMurcia 23-24, Murcia, pp. 199-229.
PÉREZ RUIZ, M. (2014): Al amparo de los Lares. El culto doméstico en las provincias romanas Bética y Taraconense,
Anejos de AEspA LXVIII, Madrid.
PÉREZ VILATELA, L. (2014): “Vestigios del culto a Ceres en
la Valentia romano-republicana”, Quaderns de Prehistòria i
Arqueologia de Castelló 32, Castelló, pp. 95-115.
PETIT, J. P. i SANTORO, S. (2007): “En guise d’introduction.
La démarche de l’exposition”, Vivre en Europa romaine. De
Pompei a Bliesbruck-Reinheim, Paris, pp. 13-20.
PEZZELLA, F. (1996): “Le maschere atellane in alcune statue
fittili del Museo Provinciale Campano di Capua”, Atti del
convegno “Le scene dell’identità”. Primo incontro di dramaturgia e teatro, Sant’Arpino, pp. 23-30.
PEZZELLA, F. (2002): Atella e gli atellani nella documentazione epigrafica antica e medievale, Istituto di Studi Atellani,
Frattamaggiore, Napoli.
PICAZO, M. i SANMARTÍ, E. (1985): Ceràmiques gregues i
hel·lenístiques a la península ibèrica, Taula Rodona amb
motiu del 75é aniversari de les excavacions d’Empúries,
Empúries 18-20 març 1983, Monografies Emporitanes 7,
Diputació de Barcelona, Barcelona.
PICON, M. (1990): “Pour une histoire des céramiques communes et particulièrment culinaires“, Rivista di Archeologia
XXII, pp. 145-152.
PICON, M. i OLCESE, G. (1995): “Per una classificazione in
laboratorio delle ceramiche comuni”, Gandolfi, D. dir., Ceramica romana e archeometria, Firenze, pp. 105-115.
PONSICH, M. (1969): “Fours de potiers puniques en Mauritanie tingitane”, Actas del X Congreso de Arqueología, Zaragoza, pp. 270-279.
POLO, M. (2016): Paleobiología humana de la fundación romana
de Valencia, Tesis Doctoral, Universidad de Alicante, Alicante.
POTTIER, E. (1873a): “Paropsis”, Saglio, E., Dictionnaire des
Antiquités grecques et romaines d’après les textes et les monuments, Volum IV (N-Q), Librairie Hachette et C, Paris, p. 337.
POTTIER, E. (1873b): “Pelvis”, Saglio, E., Dictionnaire des
Antiquités grecques et romaines d’après les textes et les monuments, Volum IV (N-Q), Librairie Hachette et C, Paris,
pp. 375-376.
POTTIER, E. (1892): “Urceus”, Saglio, E., Dictionnaire des Antiquités grecques et romaines d’après les textes et les monuments, Volum V (T-Z), Librairie Hachette et C, Paris, p. 604.
POTTIER, E. (1904): “Lanx”, Daremberg, M., Saglio, E. i Pottier, E., Dictionnaire des Antiquités grecques et romaines
d’après les textes et les monuments, Volum III (L-M), Librairie Hachette et C, Paris, p. 925.
PRINCIPAL, J. (1998): Las importaciones de vajilla fina de
barniz negro en la Cataluña Sur y Oriental durante el siglo
III a.C. Comercio y dinámica de adquisición en las sociedades indígenas, BAR International Series 729, Oxford.
PUCCI, G. (1975): “Cumanae testae“, La parola del Passato
XXX, pp. 368-371.
PUERTAS LÒPEZ, C. (1996): La ceràmica comuna romana a
la costa catalana. Assaig estratigràfico-analític a la Laietània litorial, Tesis Doctoral, Barcelona.
[page-n-274--data::data]
PUERTAS, C. (2000): La ceràmica comuna romana a la costa
laietana (Les ciutats romanes de Baetulo i Iluro i l’assentament
ibèric de Can Balençó), Laietania: estudis d’història i d’arqueologia de Mataró i el Maresme, Museu de Mataró, Mataró.
QUERCIA, A. (2015): “Forms of adoption, adaptation and resistence in the cooking ware repertoire of Lucania, South
Italy (8th-3rd centuries BC)”, Spataro, M. i Villing, A. eds.,
Ceramics, Cuisine and Culture, Oxford, pp. 203-212.
QUERCIA, A.; JOHNSTON, A.; BEVAN, A.; CONOLLY, J. i
TSARAVOPOULUS, A. (2011): “Roman pottery from an
intensive survey of Antikythera, Greece”, Annual of the British School at Athens, Athens, pp. 47-98.
QUEVEDO, A. (2011): “Un rallador cerámico: reflexiones entorno a una pieza romana de cocina de Carthago Nova (Cartagena)”, Saguntum (P.L.A.V.) 43, Universitat de València,
València, pp. 155-166.
QUEVEDO, A. (2013): “La cerámica reductora de cocina de
Carthago Nova (Cartagena, España). S. I-III d.C.”, Girón,
L.; Lazarich, M. i Lopes, M. C. coords., Actas del I Congreso Internacional de Estudios Cerámicos. Homenaje a
Mercedes Vegas, Cádiz, pp. 1065-1100.
QUEVEDO, A. (2015): Contextos cerámicos y de transformaciones urbanas en Carthago Nova (s. II-III d.C.), Roman
and Late Antique Mediterranean Pottery 7, Oxford.
QUEVEDO, A. i GARCÍA-ABOAL, M. V. (2008): “Los niveles de abandono de la curia de Carthago Nova (s. II d.C.)”,
SFECAG. Actes du Congrès de L’Escala-Empúries, Marseille, pp. 627-632.
QUEVEDO, A. i BERMEJO, J. (2012): “Reinterpretación de
un contexto de mediados del siglo III d.C.: la intervención
arqueológica de la calle Cuatro Santos nº 40 (Cartagena)”,
Pyrenae 43, 1, Barcelona, pp. 107-133.
RAMALLO, S. F.; RUIZ, E.; MURCIA, A. J. i GUILLERMO, M. (2013): Contextos materiales procedentes de las
excavaciones del teatro romano de Cartagena. Contextos
materiales de los siglos II-I a.C., Anales de Prehistoria y
Arqueología 29, Murcia.
RAMON, J. (1997): FE-13. Un taller alfarero de época púnica
en Ses Figueretes (Eivissa), Treballs del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera 39, Eivissa.
RAMON, J. (2008): “La cerámica ebusitana en la Antigüedad
Tardía”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas Hispanorromanas. Un estado de la cuestión, Cádiz, pp. 413-433.
RAMON, J. (2011): “El sector alfarero de la ciudad púnica
de Ibiza”, Costa, B. I. Fernández, J. H. eds., Yôserim: la
producción alfarera fenicio-púnica en Occidente, XXV
Jornadas de Arqueología fenicio-púnica, Eivissa, pp.
165-221.
RAMON, J. (2012): “La cerámica púnico-ebusitana en época
tardía (siglos III-I a.C.)”, Bernal, D. i Ribera, A. coords.,
Cerámicas Hispanorromanas II. Producciones Regionales,
Cádiz, pp. 583-617.
RAMÓN, M. A. (2015): El vidrio antiguo en Valencia, Quaderns de Difusió Arqueològica 12, València.
REY, J. (1999): “Secuencia cronológica para el caxtro meridional galaico: los castros de Torroso, Forca y Trega”, Gallaecia 19, Santiago de Compostela, pp. 157-178.
REYNOLDS, P. (1993): Settlement and pottery in the Vinalopó
Valley (Alicante, Spain) A.D.400-700, BAR International
Series 588, Oxford.
REVERT, E. (2009): Valentia entre el 75 a.C. y el cambio de
Era. Beca d’investigació de l’Ajuntament de València, Treball inèdit, dipositat al SIAM, València.
RIBAS, M. (1965): “Cerámica romana vidriada en Mataró”,
Pyrenae I, Barcelona, pp. 155-173.
RIBERA, A. (1981): “Las marcas de Terra sigillata de Valentia”, Saguntum (P.L.A.V.) 16, València, pp. 209-246.
RIBERA, A. (1983): La Arqueología romana en la ciudad de
Valentia. Informe preliminar, Publicaciones del Archivo
Municipal de Valencia. Arqueología 1, València.
RIBERA, A. (1987): “Avance al estudio del foro de Valentia”,
Los Foros Romanos de las Provincias Occidentales, Ministerio de Cultura, Madrid, pp. 113-120.
RIBERA, A. (1995): “Una peculiar fosa de fundación de Valentia”, Saguntum (P.L.A.V.) 29, València, pp. 187-195.
RIBERA, A. (1996): “La topografía de los cementerios romanos
de Valentia”, Ribera, A. i Pérez Ballester, J. coords., Dossier
necrópolis valencianes, Saitabi 46, València, pp. 85-99.
RIBERA, A. (1998): La fundació de València. La ciutat a l’època romano-republicana (ss. II-I aC), Estudios Universitarios 71, Institució Alfons el Magnànim, València.
RIBERA, A. coord. (1998b): 50 Años de Viaje Arqueológico en
Valencia, València.
RIBERA, A. (2001): “El circo de Valentia (Hispania Tarraconensis)”, El circo en Hispania romana, Museo Nacional de
Arte Romano de Mérida, Mérida, pp. 175-196.
RIBERA, A. (2002): “El urbanismo de la primera Valencia”,
Jiménez, J. L. i Ribera, A. coords., Valencia y las primeras
ciudades romanas de Hispania, València, pp. 299-303.
RIBERA, A. (2003): “El papel militar de la fundación de Valentia (138 a.C.): historia y arqueología”, Morillo, A.; Cadiou,
F. i Hourcade, D. coords., Defensa y territorio en Hispania
de los Escipiones a Augusto. Espacios urbanos y rurales,
municipales y provinciales, Casa Velázquez, Madrid, pp.
365-389.
RIBERA, A. (2008): “Puertos y arquitectura comercial en la Valencia antigua: los orígenes de una larga tradición ”, Historia de la Ciudad V. Tradición y progreso, Colegio Territorial
de Arquitectos de Valencia, València, pp. 29-40.
RIBERA, A. (2009): “La fundación de Valentia: un apéndice de
Italia y Campania en la Hispania del siglo II a.C.”, Oebalus.
Studi della Campania nell’Antichità 4, Roma, pp. 41-78.
RIBERA, A. (2010): “Depósitos rituales de Valentia (Hispania).
De la primera fundación republicana (138 a.C.) a la segunda
augustea”, Di Giuseppe, H. i Serlorenzi, M. coords., I riti
del costruire nelle acque violate, Atti del Convegno Internazionale, Roma, pp. 269-294.
RIBERA, A. (2010b): “Los materiales de época augustea de Valentia: símbolo de una etapa precaria o muestra del inicio
del renacer de la ciudad”, Revilla, V. i Roca, M. eds., Contextos cerámicos y cultura material de época augustea en el
occidente romano, Barcelona, pp. 262-293.
RIBERA, A. (2011): “Los horrea de Valentia. De la Republica
al Imperio”, Arce, J. i Goffaux, B. coords., Horrea d’Hispanie et la Méditerranée romaine, Colección de la Casa de
Velázquez, 125, Madrid, pp. 201-223.
RIBERA, A. (2013): El circo romano de Valentia, Quaderns de
Difusió Arqueològica 10, València.
RIBERA, A. (2014): “La destrucción de Valentia (75 a.C.) y la cultura material de la época de Sertorio (82-75 a.C.)”, Sala, F. i
259
[page-n-275--data::data]
Moratalla, J., coords., Guerras civiles romanas en Hispania.
Una revisión histórica de la Contestania, Alacant, pp. 65-77.
RIBERA, A. (2015): “La fundación de Valentia: historia, arqueología, ritos, basureros y cabañas”, Fabiao, C. i Pimenta,
J. coords., Cira Arqueologia 3. Actas Congresso Conquista
e romanizaçâo do Val Do Tejo, Camara municipal de Vila
Franca de Xira, Vila Franca de Xira, pp. 61-85.
RIBERA, A. (2015b): “La primera ruptura antrópica del paisaje: la fundación de Valentia”, Taberner, F. dir., Historia
de la ciudad. VII. El paisaje cultural, Colegio Territorial de
Arquitectos de Valencia, València, pp. 27-40.
RIBERA, A. i POVEDA, A. (1994): “La comercialización de la
Terra Sigillata Sudgálica en el País Valenciano”, SFECAG.
Actes du Congrès de Millau, Millau, pp. 95-102.
RIBERA, A. i MARÍN, C. (2003): “Las importaciones itálicas
del nivel de fundación (138 a.C.) de la ciudad romana de
Valentia”, RCRF. Acta 38, pp. 287-294.
RIBERA, A. i MARÍN, C. (2003-2004): “La cerámicas del nivel de destrucción de Valentia (75 a.C.) y el final de Azaila”,
Kalathos 22-23, Teruel, pp. 271-300.
RIBERA, A. i MARÍN, C. (2005): “El contexto histórico de
los hornos romanos de Valentia”, Coll, J. coord., Recientes intervenciones sobre producción cerámica en Hispania,
València, pp. 17-40.
RIBERA, A. i CALVO, M. (1995): “La primera evidencia arqueológica de la destrucción de Valentia por Pompeyo”,
Journal of Roman Archaeology 8, Ann Arbor, pp. 19-40.
RIBERA, A.; GRAU, E. i MARÍN, C. (2002): “La fundación de
Valencia y su impacto en el paisaje”, Historia de la ciudad.
II Territorio, sociedad y patrimonio, Colegio Territorial de
Arquitectos de Valencia, València, pp. 29-55.
RIBERA, A. i JIMÉNEZ, J. L. (2004): “La arquitectura y las
transformaciones urbanas del centro de Valencia durante
los primeros mil años de la ciudad”, Historia de la ciudad.
III Arquitectura y transformación urbana de la ciudad de
Valencia, Colegio Territorial de Arquitectos de Valencia,
València, pp. 18-30.
RIBERA, A. i JIMÉNEZ, J. L. (2012): “Valentia, ciudad romana: su evidencia arqueológica”, Beltrán, J. i Rodríguez, O.
eds., Hispaniae Urbes, Sevilla, pp. 77-120.
RIBERA, A. i JIMÉNEZ, J. L. (2014): “La imagen urbana de
Valencia”, Olcina, M. H. ed., Las ciudades valencianas de
época romana, Alacant, pp. 143-166.
RIBERA, A. i JIMÉNEZ, J. L. i ROSSELLÓ, M. (2014): “Valentia y su territorium desde época romana imperial a la antigüedad tardía: una síntesis”, Monografías de Arqueología
Cordobesa 20, Córdoba, pp. 265-282.
RIBERA, A. i ROMANÍ, N. (2011): “Valentia”, Remolà, J. A.
i Acero, J. coords., La gestión de los residuos urbanos en
Hispania, Anejos de AEspA LX, Mérida, pp. 313-342.
RIBERA, A.; ROSSELLÓ, M. i RUIZ, E. (2010): “Cerámicas
de los niveles de ocupación del circo romano de Valencia en
época tardoantigua (siglos VI-VII)”, Menchelli, S., Santoro,
S., Pasquinucci, M. i Giuducci, G. eds., LCRW 3, BAR International Series 2185, Oxford, pp. 173-182.
RIBERA, A. i SALAVERT, J. V. (2005): “El depósito monetal
del siglo III de las excavaciones de la calle Roque Chabàs de
Valencia”, Ribera, A. i Ripollès, P. P. eds., Tesoros monetales de Valencia y su entorno. Grandes Temas Arqueológicos
4, València, pp. 141-154.
260
RICCIOTTI, D. (1977): “Ceramica di cucina africana”, Ostia
IV, Roma, pp. 100-104.
RIPOLLÈS, P.P. (2002): “La ceca de Valentia y las monedas de su
época”, Jiménez, J. L. i Ribera, A. coords., Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania, València, pp. 335-348.
RITTERLING, E. (1901): “Die römische Niederlassung bei
Haltern, B: Die Fundstücke”, MAKW II, pp. 107-174.
RIVET, L. (2006): “Le pot trapu à du littoral de la Narbonnaise
orientale”, SFECAG. Actes du Congrès de Pézenas, Marseille, 2006, pp. 627-640.
RIZZO, F.; FORTUNATO, M. T. i PAVOLINI, C. (2013): “Una
deposizione rituale nell’area della domus ad atrio di Ferento”, www.fastionline.org/docs/FOLDER-it-2013-293.pdf.
ROBIN, B. (2000): Catalogue des lampes grecques et romaines, Musée de l’Arles et de la Provence antiques, Lyon.
ROBINSON, H. S. (1959): Pottery of the Roman period. Chronology. The Athenian Agora. Princeton.
ROCA, I. i PRINCIPAL, J. (2007): Les imitacions de vaixella
fina importada a la Hispània Citerior (segles I aC- I dC), Documenta 6, Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona.
RODA, S. (1955): Aportación al estudio de la Arqueología Valenciana, València.
ROGNANT-BETA, I. (2015): “La découverte d’un dépot de
fondation di théatre du sanctuaire de Mandeure (Franche-Comté)”, SFECAG. Actes du Congrès du Nyon, Marseille, pp. 627-631.
ROMERO CARNICERO, M. V. (1975): Terra sigillata aretina
decorada de la peninsula iberica I, Numancia, Studia Archeologica 35, Valladolid.
ROMERO CARNICERO, M. V. i RUIZ MONTES, P. (2005):
“Los centros de producción de T.S. H. en la zona septentrional de la Península Ibérica”, Roca, M. i Fernández, I.
coords., Introducción al estudio de lacerámica romana.
Una breve guía de referencia, Monográfico nº 1 CVDAS,
Málaga, pp. 183-224.
ROSSELLÓ, M. i RUIZ, E. (1996): “La Necrópolis Occidental de la Valencia romana”, Ribera, A. i Pérez Ballester, J.
coord., Dossier Necrópolis valencianes. Saitabi 46, València, pp. 147-168.
ROSSER, P. (1990-91): “La necrópolis romana altoimperial
del “Parque de la Naciones” (La Albufereta, Alicante): estudio de algunos de sus materiales”, Lucentum IX-X, Alacant, pp. 85-101.
ROTROFF, S. (2006): Hellenistic pottery: the plaine ware, The
Athenian Agora XXXIII, Princeton.
ROBIN, B. (2000): Cataloghe des lampes grecques et romaines. Les Collections du Musée d’Arles antique, Arles.
RUIZ, E. (1995): “Los niveles de abandono del siglo II dC en Cartagena: los contextos de la Calle Jara nº 12”, Actas del XXIII
Congreso Nacional de Arqueología I, Elche, pp. 503-512.
RUIZ DE ARBULO, J. (2001): “El circo de Tarraco. Un monumento provincial”, El circo en Hispania romana, Museo
Nacional de Arte Romano de Mérida, Mèrida, pp. 141-154.
RUIZ DE ARBULO, J.; CEBRIÁN, R. i HORTELANO, I.
(2009): El circo romano de Segobriga (Saelices, Cuenca).
Arquitectura, estratigrafía y función, Consorcio del Parque
Arqueológico de Segobriga, Cuenca.
RUIZ MONTES, P. (2014): Romanización y producción de cerámicas finas en las áreas periféricas de la provincia Bética. Factores de implantación, comercio y desarrollo técnico
[page-n-276--data::data]
en el suburbium artesanal de Isturgi Triumphale (Los Villares de Andújar, Jaén) (ss. I-II d.n.e.), BAR International
Series 2642, Oxford.
SAGLIO, E. (1887): “Catinum, catinus”, Daremberg, M. i Saglio, E., Dictionnaire des Antiquités grecques et romaines
d’après les textes et les monuments, Volum I (C), Librairie
Hachette et C, Paris, p. 971.
SALIDO, J. i RODRÍGUEZ, M. (2015): “Figurillas de encapuchados hispanorromanos: definición, clasificación e interpretación”,
Archivo Español de Arqueología 88, Madrid, pp. 105-125.
SÁNCHEZ FERNÁNDEZ, M. J. (1983): “Cerámica común
romana en el Portus Illicitanus”, Lucentum II, Alacant,
pp. 285-317.
SÁNCHEZ SÁNCHEZ, M. A. (1992): La cerámica de cocina
romana del Guadalquivir: importaciones itálicas y norteafricanas. Tesi doctoral inèdita, Madrid.
SÁNCHEZ, C. (2010): “Narbonne augustéenne”, Revilla, V.
i Roca, M. coords., Contextos ceràmics i cultura material
d’època augustal a l’occident romà, Barcelona, pp. 8-35.
SÁNCHEZ, M. J.; GUARDIOLA, A. i BLASCO, E. (1989):
Portus Illicitanus, Santa Pola (Alicante), Generalitat Valenciana, València.
SANCHIS GUARNER, M. (1981): La ciutat de València. Síntesi d’Història i de Georafia urbana, València.
SANMARTÍ, E.; ASENSIO, D.; MIRÓ, M. T. i JORNET, R.
(2012): “El Castellet de Banyoles (Tivissa): una ciudad ibérica en el curso bajo del río Ebro”, Archivo Español de Arqueología 85, Madrid, pp. 43-63.
SANTORO, S. (2005): “La ceramica comune: ancora alcune
riflessione”, Gandolfi, D. ed., La ceramica e i materiali di
età romana. Classi, produzioni, commerci e consumi, Istituto Internazionale di Studi Liguri, Bordighera, pp. 349-352.
SCHEFFER, C. (1981): Aquarossa. II.1 Cooking and Cooking
Stands in Italy. 1400-400 B.C, Acta Istituti Romani Regni
Sueciae, Series IV, 38:2, I, Estocolm.
SCHEIBLER, I. (2004): Il vaso in Grecia. Produzione, commercio e usi degli antichi vasi di terracota, Editore Longaresi, Biblioteca Archeologica, Milano.
SCHULTZ, C. (2006): Women’s religious activity in the roman
republic, University of Nord Carolina Press.
SERRANO MARCOS, M. L. (2000): “El vaso del ciclo de la
vida”, Revista de Arqueología 234, Madrid, pp. 22-29.
SERRANO MARCOS, M. L. (2000b): “Excavaciones arqueológicas en Valencia: el contexto arqueológico del vaso “El
ciclo de la vida”, Archivo Español de Arqueología 73, Madrid, pp. 78-85.
SERRANO MARCOS, M. L. (2000c): “Hallazgos arqueológicos de la plaza de Cisneros nº 6 de Valencia”, Pacheco, J. i
Soriano, R. coords., L’Arqueologia fa ciutat. Les excavacions de la plaça Cisneros, València, pp. 9-23.
SERRANO RAMOS, E. (1995): “Producciones de cerámicas
comunes locales de la Bética”, Aquilué, X. i Roca, M.
coords., Ceràmica comuna romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Estat de la qüestió, Girona,
pp. 228-249.
SERRANO RAMOS, E. (2000): Cerámica común romana: siglos II aC al VII dC. Materiales importados y de producción
local en el territorio malacitano, Málaga.
SERRANO RAMOS, E. (2008): “El mundo de las cerámicas
comunes Altoimperiales en Hispania”, Bernal, D. i Ribera,
A. coords., Cerámicas Hispanorromanas. Un estado de la
cuestión, Cádiz, pp. 471-488.
SORIANO, R. (1989): “La necrópolis de La Boatella: elementos para su cronología”, Saguntum (P.L.A.V.) 22, València,
pp. 393-411.
SOTOMAYOR, M. (1982): Cerámica común producida en Andújar, Memoria de Licenciatura, inèdita, Barcelona.
STEFANI, G. (2005): “Labor. Il cibo come laboro”, Stefani, G.
coord., Cibi et Sapori a Pompei e dintorni, SAP, Ed. Flavius, Pompei, pp. 95-128.
STEFANI, G. i BORGONGINO, M. (2005): “Cibus. L’alimentazione degli antichi romani. Le testimonianze dell’area
vesuviana”, Stefani, G. coord., Cibi et Sapori a Pompei e
dintorni, SAP, Ed. Flavius, Pompei, pp. 65-94.
STEFANI, G. i SODO, A. (2007): “El banquete y el placer en
la mesa pompeyana”, Poveda, A. i Navarro F. J. coords.,
Ocio y placer en Pompeya, Museo Arqueológico de Murcia,
Murcia, pp. 175-268.
SZENTLELÉKY, T. (1969): Ancient lamps, Adolf M. Hakkert
Publisher, Amsterdam.
TCHERNIA, A. (1986): Le vin de l’Italie romaine, École
Française de Rome, Roma
THESCRA II (2004): Thesaurus Cultus et Rituum Antiquorum,
II, Getty Publications, Los Ángeles.
TORTORELLA (1981): “Ceramica africana da cucina”, Atlante delle forme ceramiche I. Enciclopedia dell’arte antica,
Roma, pp. 208-227.
TUFFREAU-LIBRE, M. (1995): Céramiques communes gallo-romaines, Museué Carnavalet, Paris.
TUFFREAU-LIBRE, M. (2012): “Céramique dans les rites
funéraires et religieux de l’époque romaine. L’exemple de
Porta Nocera à Pompéi (Campanie, Italie)”, Denti, M. i Tuffreau-Libre, M. coords., La céramique dans les contextes
rituels. Fouiller et comprendre les gestes des anciens, Presses Universitaires de Rennes, Rennes.
UROZ, H. i UROZ, J. (2014): “La Libisosa iberorromana: un
conjunto cerrado de -y por- las Guerras Sertorianas”, Sala,
F. i Moratalla, J., coords., Guerras civiles romanas en Hispania. Una revisión histórica de la Contestania, Alacant,
pp. 199-215.
VAN ANDRIGA, W. (2009): Quotidien des dieux et des hommes. La vie religieuse dans les cités du Vésuve a l’époque
romaine, École Française de Rome, Rome.
VAN ANDRIGA, W.; ALAPONT, L. i MARTÍNEZ, R. (2007):
“La necrópolis de Porta Nocera de Pompeya y otros ritos
funerarios de Valentia”, Ribera, A., Olcina, M. H. i Ballester, C. eds., Pompeya bajo Pompeya. Las excavciones de la
Casa de Ariadna, València, pp. 160-178.
VERDÚ, E. (2015): La necrópolis ibèrica de l’Albufereta (Alacant). Ritos y usos funerarios en un contexto de interacción
cultural, Museu Arqueològic d’Alacant, Alacant.
VEGAS, M. (1973): La cerámica común romana del Mediterráneo Occidental, Instituto de Arqueología y Prehistoria,
Universidad de Barcelona, Barcelona.
VIEGAS, C. (2012): “A cerâmica cinzenta grosseira do Algarve”, Bernal, D. i Ribera, A. coords., Cerámicas Hispanorromanas II. Producciones Regionales, Universidad de Cádiz,
Cádiz, pp. 681-697.
VILLING, A. i SPATARO, M. (2015): “Investigating ceràmics,
cuisine and culture-past, present and future”, Spataro, M.
261
[page-n-277--data::data]
i Villing, A. eds., Ceramics, Cuisine and Culture, Oxford,
pp. 1-16.
ZABEHLICKY-SCHEFFENEGGER, S. i SCHEFFENEGGER, G. (1992): “Zum Atellanenkelch aus Bregenz”,
Schriften des vorarlberger Landemuseums, Archäologie in
gebirgen, Bregenz.
INFORMES I MEMÒRIES CONSULTADES
ALBIACH, R. (1990): Memoria de excavación de la Plaza del
Negrito con calle Calatrava, València, inèdita, dipositada
al SIAM.
ALBIACH, R. (1995): Informe d’intervenció arqueològica: excavacions en el solar situat entre els carrers Carabasses,
Itàlica, i Popul i la Plaça de la Mercé (ciutat de València).
Fase I (1 ITACAL), València, inèdit, dipositat al SIAM.
ALBIACH, R. (1996): Informe d’intervenció arqueològica: excavació en el solar situat entre els carrers Carabasses, Itàlica i Popul i la plaça de la Mercé (Ciutat Vella de València).
Fase II (2 ITACAL), València, inèdit, dipositat al SIAM.
ALBIACH, R.; BADÍA, A. i MARÍN, C. (1997): Memòria de
l’excavació arqueològica al solar de l’Almoina (València),
València, dipositada al SIAM.
ALBIACH, R.; RIBERA, A. i ROSSELLÓ, M. (1999):
Memòria de les excavacions de la campanya de consolidació, protecció i reconstrucció d’elements arqueològics.
L’Almoina (València), València, dipositada al SIAM.
ALGARRA, V. (2001): Memoria final de los resultados de la
intervención arqueológica de la calle Orihuela 3 y 5 de Valencia, València, inèdit, dipositat al SIAM.
ÁLVAREZ, N. i RIBERA, A. (2002): Informe arqueológico de
la excavación de l’Almoina (Valencia). 11 Campaña, València, dipositat al SIAM.
ARNAU, B. i GUÉRIN, P. (1996): 2ª campaña en calle Cañete
el nº 4 (Informe de excavaciones), València, inèdit. SIAM.
CHULIÀ, R. M. (1987): Informe de excavación “Baños del Almirante” (Campaña 1985-86), València, inèdit. SIAM.
ESCRIVÀ, E. (1991): Excavación en la Calle Sant Vicente nº
54 (campañas 1990-91). Informe preliminar, València, inèdit, dipositat al SIAM.
ESCRIVÀ, V.; PASCUAL, J. i RIBERA, A. (1991): Memoria
de la quinta campaña de excavacions en el solar de l’Almoina, València, dipositada al SIAM.
GARCÍA-PRÓSPER, E. i GUÉRIN, P. (1999): Informe preliminar de la intervención arqueológica realitzada en la calle
Quart 48/50 de Valencia, Vol 1 i 2, València, inèdit, dipositat
al SIAM.
GARCÍA-PRÓSPER, E. i GUÉRIN, P. (2000): 3ª campaña en
calle Cañete el nº 4 (Informe de excavaciones), València,
inèdit, dipositat al SIAM.
GUÉRIN, P. (1997): Primera campaña de excavaciones en el
nº 4 de la calle Cañete de Valencia (febrero-abril de 1996).
Informe de excavaciones, inèdit, dipositat al SIAM.
HERREROS, A. (2008): Informe preliminar intervención arqueològica “UE 11-12-13 PAI del Mercat” de Valencia,
València, inèdit, dipositat al SIAM.
LÓPEZ, I. i SANCHIS, E. (2001): Informe de la intervención
arqueològica entre las calles Calabazas, Itálica, Popul y la
Plaza de la Merced de la ciudad de Valencia. Fase III (3
ITACAL), València, inèdit, dipositat al SIAM.
262
MÁÑEZ, J. (2002): Informe final del seguimiento arqueológico
de la red de colectores del barrio de Morvedre de Valencia,
València, inèdit, dipositat al SIAM.
MÁÑEZ, J. i BUESO, V. (2008): Informe preliminar de la excavación arqueológica (3ª fase) del hotel Palacio Marqués
de Caro. Calle Almirante nº 14 de Valencia, inèdit, dipositat
al SIAM.
MARÍN, C. (1995): La intervención arqueológica en la esquina
de las Calles Grabador Selma- Sant Vicente de Valencia,
València, inèdit, dipositat al SIAM.
ORTEGA, D. (2011): Memoria arqueológica C/ Carrarquer
2-4, Toms 1 i 2, València, inèdita, dipositada al SIAM.
PASCUAL, J. i RIBERA, A. (1988): Informe previo de los resultados obtenidos en la excavación de urgencia realizada
en el solar nº 19 de la calle del Mar (Valencia), València,
inèdit, dipositat al SIAM.
PASCUAL, J. i RIBERA, A. (1990): Excavaciones arqueológicas de l’Almoina. IV Campaña, València, dipositada al
SIAM.
PASCUAL, G. (2012): Memoria científica. Excavaciones arqueológicas en la C/ Palomar nº 12 de Valencia, València,
inèdita, dipositada al SIAM.
ROSSELLÓ, M. (1993): Informe de la intervención arqueológica en la C/ Virgen de la Misericordia, 4 (Valencia), València, inèdit, dipositat al SIAM.
RUIZ, E. i BLASCO, J. (1996): Informe de la intervención arqueológica en la Plaza Nápoles y Sicilia, 10 (Valencia), inèdit, dipositat al SIAM.
RUIZ, E. i SALAVERT, J. V. (2012): Memoria científica final:
Avenida de la Constitución núm. 58 (Valencia), Valencia,
inèdita, dipositada al SIAM.
SALAZAR, J. (2006): Memoria arqueológica C/ Murillo 38.
Barrio de Velluters, València, inèdita, dipositada al SIAM.
SERRANO MARCOS, M. L. (1998): Memoria preliminar de
las excavaciones arqueológicas realizadas en el solar
recayente a la plaza Cisneros nº 6 y Calle Zapateros nº 9 de
Valencia, València, inèdita, dipositada al SIAM.
SERRANO MARCOS, M. L. i LÓPEZ, S. (2005): Memoria
de la excavación arqueológica realizada en el solar de la
calle Pepita nº 27 de Valencia, València, inèdita, dipositada
al SIAM.
SERRANO MARCOS, M. L. i LÓPEZ, S. (2008): Memoria
de la excavación arqueológica realizada en el solar de la
calle Pepita nº 29 de Valencia, València, inèdita, dipositada
al SIAM.
SERRANO MARCOS, M. L. i GARCÍA VILLANUEVA, M.
I. (2012): Memoria de los trabajos arqueológicos realizados entre las calles Sagunto-Ruaya-Bilbao-Filólogo Sanelo
(2007-2011), València.
SORIANO, R.; RUIZ, E.; MARTÍNEZ, R. i LÓPEZ, I. (1993):
Informe de la III campaña de excavaciones arqueológicas
en el nº 2 de la calle historiador Chabás (Valencia), València, inèdit, dipositat al SIAM.
SORIANO, R.; RUIZ, E. i LÓPEZ, I. (1995): Informe de la IV
campaña de excavaciones arqueológicas en el solar de Roque Chabás (Valencia), València, inèdit, dipositat al SIAM.
VIÑES, A. (1997): Informe arqueológico de la intervención
realizada en la calle Cavalleros nº 26 de Valencia, 1997,
València, inèdit, dipositat al SIAM.
[page-n-278--data::data]
Annex 1
Taules resum dels inventaris ceràmics
dels contextos arqueològics analitzats
[page-n-279--data::data]
[page-n-280--data::data]
Annex 1, quadre 1. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials
del pou fundacional de l’Almoina (UUEE 60663, 60690).
Annex 1, quadre 2. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials
de la fossa votiva republicana de l’Almoina (UUEE 7706).
11 ALM Pou fundacional
11 ALM fossa votiva
Producció/tipologia
C. reductora de cuina
Olla
Tapadora
Camp. A
Lamb. 25
Lamb. 27 Bb
Lamb. 31b
Lamb. 33 b
Lamb. 36
Lamb. 55
Lamb. 68
C. Ibèrica
Llàntia republicana
Ricci D
Parets fines llises
I.2.1.2
Mayet I
Mayet II
Ungüentari
Indeterminada
Vernís negre B Cales ant.
Lamb. 33/33b/M 2967c
Vernís negre B etrusca
Vernís negre B Gr. 2
Lamb. 31
Lamb. 36
Os treballat
Agulla
60663
1
60690
Producció/tipologia
10
7
3
8
1
1
Àmfora ebusitana
Àmfora indeterm.
Àmfora itàlica
Greco-itàlica
Àmfora púnica
Maña C2
C. reductora de cuina
Olla
Tapadora
Camp. A
Lamb. 28
Lamb. 31
Ferro
Clau
C. Ibèrica
Plat 8
Copa
Olla
Indeterminada
Parets fines llises
Mayet II
Ungüentari
Vernís negre B Byrsa 401
Vernís negre B Gr. 2
Lamb. 31/ M2955
Vernís negre B Cales ant.
M. 2821/2822
1
1
1
7706
1
3
1
1
1
1
1
6
1
1
4
1
1
1
1
1
3
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
3
2
1
3
2
1
1
1
4
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 3. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en l’època d’August
(60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458).
8 ALM pou augusteu
Producció/Tipologia
Àmfora adriàtica
Lamb. 2
Àmfora bètica
Dr. 7
Dr. 7/11
Dr. 8
Dr. 12
Haltern 70
Indeterminada
Àmfora ebusitana
PE. 17
PE. 25
Àmfora indeterm.
Opercul
Àmfora itàlica
Dr. 1
Dr. 2/4
60297
60313
60328
2
2
12
1
2
1
1
6
1
2
1
1
2
2
3
2
1
60357
60358
60455
60457
60458
1
1
265
[page-n-281--data::data]
Annex 1, quadre 3 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en
l’època d’August (60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458).
8 ALM pou augusteu
Producció/Tipologia
Àmfora púnica
R. 7433/2
Cintas 318
Àmfora tripolitana
Àmfora africana
Àmfora oriental
Àmfora tarraconense
Dr. 3/4
Oberaden 74
Bronze
Clau
C. africana de cuina
Ostia II, 302
Ostia II, 306
Ostia II, 314
C. comuna africana
Ampolla
Bol
Gerra
Gerreta
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. IV. Catini/lli
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.3 Catini/lli
Gr. V Mortarium
Gr. VIII Aula/olla
Gr. XI Operculi
Indeterminada
C. comuna reductora
Guttus
Plat
Tapadora
Gerreta
Cubilete
Indeterminada
C. itàlica de cuina
Celsa 79.28
Com. it 6c
Com. it 7a
Com. it 7b
Com. it 7c
Dramont D 1
Dramont D4 a?
C. reductora de cuina
Tapadora
Pàtina
Gerra
Olla
Olleta
Camp. A
266
60297
60313
60328
60357
60358
3
2
1
1
2
1
7
5
2
4
4
9
1
4
3
1
190
131
1
15
6
2
1
3
6
25
13
1
3
3
3
3
2
2
60455
4
2
1
1
1
1
4
2
2
1
1
1
3
1
15
2
1
1
1
14
1
1
71
27
1
7
29
7
1
2
1
3
3
1
3
1
1
60457
60458
[page-n-282--data::data]
Annex 1, quadre 3 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en
l’època d’August (60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458).
8 ALM pou augusteu
Producció/Tipologia
Ferro
Clau
Destral
Ganxo
Placa
Indeterminada
Ibèrica decorada
II.7
Indeterminada
Ibèrica llisa
I.2
II.6.2
II.7.1
III.1
III.8.2
III.8.3
Indeterminada
Llàntia
Dr. 2/ Den. I
Dr. 4/ Den. II
Dr. 9/ Den. IV A
Dr. 12
Indeterminada
Material de constr.
Imbrex
Rajola
Tegula
Oxidant de vernís roig
Font o gran plat
Imita Consp. 18
Imita Consp. 38
Indeterminada
Parets fines llises
Atl. 1/102
Atl. 1/14
Atl. 1/57
Cràtera
Lt. 2c
II.2.2.2
Indeterminada
May. 5 Atl. 1/125
Mayet 12/ 14
Mayet 21
Mayet 3
Mayet 33
Mayet 5
Mb. 35 Atl. 1/158
Plom
Reductora d’engalba negra
Roig pompeià
R-pomp. 15
R-pomp. 17
60297
60313
60328
60357
18
15
1
1
1
8
26
10
16
16
4
60358
60455
7
7
3
60457
60458
1
24
1
1
22
2
1
6
6
9
15
1
3
1
2
8
15
7
1
7
6
1
1
1
3
95
1
1
1
1
2
2
13
3
1
1
1
1
1
1
17
1
4
1
3
26
37
1
2
1
2
2
12
3
1
1
267
[page-n-283--data::data]
Annex 1, quadre 3 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials del pou de l’Asklepieion de l’Almoina amortitzat en
l’època d’August (60297, 60313, 60328, 60357, 60358, 60455, 60457 i 60458).
8 ALM pou augusteu
Producció/Tipologia
Sigil. itàlica
Consp. 11
Consp. 12
Consp. 12.1
Consp. 12.2
Consp. 12.3
Consp. 12.5.1
Consp. 13
Consp. 13.2
Consp. 14.1
Consp. 14.2
Consp. 15.1.1
Consp. 15.2.1
Consp. 18.1
Consp. 18.2
Consp. 22
Consp. 22.1.2
Consp. 22.1.3
Consp. 22.2.1
Consp. 22.3
Consp. 22.5
Consp. 23.1.1
Consp. 31.2.1
Consp. 38.3.1
Consp. 4.3
Consp. 4.4
Consp. 4.4.2
Consp. 50.3.1
Consp. 7.1
Consp. R. 1.2
Consp. R. 2.1
Indeterminada
Vernís negre B Cales tardana
Vernís negre B
Vidre
H. 42-44
Isig. 79
268
60297
3
60313
60328
60357
80
3
2
5
3
3
2
60358
60455
5
1
1
1
4
1
1
11
1
2
1
2
7
2
2
6
2
1
3
3
1
1
3
1
2
1
1
1
11
1
2
5
4
1
60457
60458
[page-n-284--data::data]
Annex 1, quadre 4. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la deposició votiva del decumanus de l’Almoina (UE 7467).
11 ALM deposició decumanus
Producció/tipologia
Àmfora adriàtica
Lamb. 2
Àmfora bètica
Dr. 12
Dr. 28
Dr. 7
Haltern 70
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Dr. 1A
Bronze
Anell
Ceràmica africana de cuina
O. II, 302
O. II, 306
Ceràmica comuna importada
Lagynos
Ceràmica comuna oxidant
Colador/filtre
Cràtera
Indeterminada
Olla
Gerra
Ampolla
Bol
Lebes
Ceràmica itàlica de cuina
Com-it. 7a
Com-it. 7b
Com-it. 8
C. reductora de cuina
Olla
Ampolla
Camp. A
Ferro
Clau
Gris emporitana
Gobellet 4.4/ Olla 237
Ibèrica decorada
Ampolla 26.2
Àmfora
Indeterminada
11 ALM deposició decumanus
7467
1
1
4
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
30
1
1
6
3
10
1
5
3
3
1
1
1
6
5
1
1
8
8
1
1
17
1
1
2
Producció/tipologia
Ibèrica decorada
Kalathos
Kalathos
Tinalla
Ibèrica gris
Imitació Lamb. 18
Indeterminada
Llàntia imperial
Deneauve III
Deneauve IVA
Deneauve IV-V
Dr. 4
Metall
Serp?
Os treballat
Agulla
Parets fines decorades
Indeterminada
LM 61
Mayes 11
Mayes 12 o 14 ?
Mayet 12
Simil Mayes 52
Parets fines llises
Símil M. 27/Marab. 42
L.M 52
L.M 56
LM 3C
LM i E 21A
LM i E 3D
Mayet 10
Mayet 10 C
Mayet 14
Mayet 28
Mayet 32
Mayet 35
Mayet 4b
Mayet II
Plat
Tinalla
Pondus
Roig pompeià
7467
17
7
4
2
2
1
1
6
1
1
2
2
1
1
1
1
17
12
1
1
1
1
1
27
1
1
1
1
6
1
2
1
1
1
3
3
1
1
2
1
1
1
269
[page-n-285--data::data]
Annex 1, quadre 4 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres
materials de la deposició votiva del decumanus de l’Almoina (UE 7467).
Annex 1, quadre 6 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica
i altres materials de la fossa votiva fundacional UE 2479 de
l’excavació del carrer Roc Chabàs.
11 ALM deposició decumanus
Producció/tipologia
7467
Roig pompeià
R-pomp. 13
Sigil. itàlica
Consp. 13.2.1
Consp. 14.4.1
Consp. 33
Drag. 11
Plat CVB
Vidre
Peça pasta vitrea
1
1
6
2
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 5. Quadre-resum de produccions ceràmiques i
tipologies de la deposició votiva de l’època flàvia de l’Almoina
(UE 3135).
4 ALM deposició flàvia
Producció/tipologia
3135
C. comuna oxidant
Gerra
Gerra Vegas 42
2
1
1
Annex 1, quadre 6. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la
fossa votiva fundacional UE 2479 de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
4 ROC fossa fundacional
Producció/tipologia
Àmfora itàlica
Greco-itàlica/ Dressel1 A
Indeterminada
Àmfora tripolitana
Bronze
C. clara recent
Cl-rec. 3
C. itàlica de cuina
Com-it. 1 a/ Dyson 4
Com-it. 1 b
Com-it. 6 d
Com-it. 6 e
Com-it. 7
C. púnica de cuina
Lancel 273
C. reductora de cuina
Tapadora
Camp. A
Lamb. 31
Ferro
Claus
Ibèrica decorada
A. II.7 Kalathos
A.II.7.2 Kalathos
270
2479
7
4
3
6
1
1
1
10
1
1
4
3
1
1
1
2
2
2
2
2
2
8
4
1
4 ROC fossa fundacional
Producció/tipologia
2479
A.III.8.2.1 Patera
A.III.8.2.2 Patera
Ibèrica gris
B 1.2 Olla
Gris emporitana
Imitació Lamb. 48
Ibèrica llisa
A.II.2.2.1 Tenalla
A.III.8.1.2 Plat
Llàntia republicana
Variant Lattes I
Material de construcció
Tegula
Òs treballat
Stylus
Parets fines llises
Mayet I ?
Mayet II
Vernís negre Cales
Mon. Pasquinucci 127
1
2
5
3
1
1
2
1
1
1
1
2
2
1
1
4
1
3
1
1
Annex 1, quadre 7: Quadre-resum de la ceràmica de la deposició
votiva UE 1482-1483 de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
3 ROC deposició votiva
Producció/tipologia
1483
1
C. reductora de cuina Olla
Annex 1, quadre 8. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials
del pou circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
3 ROC Pou circular
Producció/tipologia
Àmfora adriàtica
Dressel 1B
Palazzo I
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Dressel 1A
Dressel 1B
Àmfora punico-ebusitana
Àmfora ròdia
Àmfora tripolitana
Tripolitana antiga
Indeterminada
C. comuna importada
Forma 1120
1612
5
1
4
1
11
10
1
1
1
6
1
5
1
1
1642
[page-n-286--data::data]
Annex 1, quadre 8 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials del pou circular de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
3 ROC Pou circular
Producció/tipologia
C. comuna oxidant
Pedestal?
Columna
Gr. I Urceus
Gr. V Mortarium
Gr. VII Pelvis
Gr. XI Operculum
Pondera
Olla
C. itàlica de cuina
Com-it. 6 c
Com-it. 6 c/ F. 2130
Com-it. 6 d
Com-it. 6 g/ F. 2170
Com-it. 7
Com-it. 7 a/ f: 2420
Com-it.7 a/ F. 2420
Com-it.7 b/ F. 2420
Com-it.8 f
F.2210
Indeterminada
C. oxidant de cuina
C. púnica de cuina
Forma III.3 Lopas
Forma II
C. reductora de cuina
Cassola
Foguer
Olla
Tapadora
Camp. A
Indeterminada
Lamb. 27c
Lamb. 31
Lamb. 36
Lamb. 6
Lamb. 6/36
Dolium
Gris emporitana
Forma A-I
3 ROC Pou circular
1612
16
1
1
10
1
1
1
1
1642
6
2
1
2
1
4
1
38
8
1
2
1
1
18
3
4
1
1
1
1
1
6
6
1
1
1
15
1
13
1
23
3
5
8
6
1
2
2
1
9
1
Producció/tipologia
1612
Forma B
Forma D-III
Plat
Indeterminada
Ibèrica decorada
Gr. II.7
Gr. II.1
Gr. II.6
Gr. II.7
Gr. III.2
Gr. III.8.2.2
Indeterminada
Kalathos
Ibèrica llisa
Gr. I
Gr. II.1
Gr. II.2
Gr. II.6
Gr. II.6.2
Gr. II.8.2.1
Gr. II.8.2.2
Gr. III.1.1
Indeterminada
Lagynos
Llàntia republicana
Ricci E
Marbre
Parets fines llises
Indeterminada
Mayet I
Mayet III
Ungüentari
Gran ungüentari
Vernís negre Cales
Lamb. 1
Lamb. 2
Lamb. 27
Lamb. 5
Vernís negre B etrusca
Vernís negre C
1642
1
1
1
5
25
1
1
2
1
14
1
3
3
1
34
8
3
1
4
2
7
5
4
2
10
1
1
2
1
1
1
12
3
3
6
1
1
11
8
1
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 9. Quadre-resum de la ceràmica del pou quadrat construït amb opus incertum de l’excavació del carrer Roc Chabàs.
3 ROC Pou quadrangular
Producció/tipologia
Àmfora adriàtica
Indeterminada
Lamb. 2?
Palazzo I
Àmfora de Brindisi
Palazzo VII ??
Àmfora greco-itàlica
1513
1542
1
1543
1554
1560
1561
1
1
1568
1580
1616
2
1
2
1
1
2
271
[page-n-287--data::data]
Annex 1, quadre 9 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica del pou quadrat construït amb opus incertum de l’excavació del carrer
Roc Chabàs.
3 ROC Pou quadrangular
Producció/tipologia
de transició
Indeterminada
Àmfora itàlica
Dressel 1A
Dressel 1B
Indeterminada
Àmfora púnica
Àmfora ròdia
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Indeterminada
C. itàlica de cuina
Com-it.7 a
Cassola
C. reductora de cuina
Tapadora
Olla
Campaniana A
Lamb. 27
Lamb. 27d
Lamb. 31
Ibèrica decorada
Gr. II.7
Gr. III.8
Indeterminada
Ibèrica llisa
Gr. I
Gr. I.3.1
Gr. II.6
Gr. III.2
Gr. III.8.2
Indeterminada
Material de construcció
Imbrex
Tegula
Parets fines llises
Copa
Mayet III
C. engalba roja pomp.
R-pomp. 1
Ungüentari
Vernís negre B
Lamb. 1
Lamb. 1 o 8
Lamb. 5
Lamb. 8
Lamb.5
Vernís negre B etrusc
Lamb. 6
Vernís negre indeterminat
272
1513
1542
2
1
1
1543
1554
1
1560
1
1
1568
4
4
1580
1616
1
1
1
1
1
4
3
1
1561
1
2
1
1
2
1
1
1
2
1
1
1
1
2
2
2
4
2
2
2
2
1
1
1
1
1
1
1
1
2
3
2
1
1
1
1
4
1
4
1
2
2
1
1
1
1
1
2
2
1
1
1
1
1
3
7
4
3
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
2
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
[page-n-288--data::data]
Annex 1, quadre 10. Quadre-resum de la ceràmica de la gran fossa (UE 2849) de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
2 SABCIS
2 SABCIS
Producció/tipologia
Àmfora adriàtica
Apanni I
Brindisi
Dressel 1 A
Greco-itàlica
Tejuelo
Àmfora CCNN
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Dressel 1 A
Tejuelo
Àmfora púnica
Tripolitana
Àmfora ròdia
Àtica
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. IV Catinus/llus
Gr. V Mortarium
Gr. XI Operculum
Tapadora
Indeteterminada
C. itàlica de cuina
Com-it. 6 c
Com-it. 6g
Com-it. 7a
Olla F. 2210
C. clara recent
Cl Rec. 1
Cl Rec. 15
Cl Rec. 17
Cl Rec. 3m
C. púnica de cuina
F. II.1
F. III baking pan
Olla
Tapadora
Plat amb ala
C. reductora de cuina
Olla
Tapadora
Camp. A antiga
Lamb. 36
Camp. A mitjana
Lamb. 27
Lamb. 27 a
Lamb. 27 B
Lamb. 27 c
Lamb. 28
Lamb. 31
2849
36
1
4
29
1
1
1
2
48
47
1
4
4
2
1
22
7
1
2
5
6
1
39
11
1
26
1
5
1
1
2
1
21
1
2
11
6
1
36
34
2
1
1
78
2
3
11
15
4
5
Producció/tipologia
2849
Lamb. 33 b
Lamb. 36
Lamb. 55
Lamb. 6
Fina indeterminada
Lamb. 55
Gris emporitana
Forma 7
Forma A-I
Forma B
Forma C-IV
Forma D-III
Ibèrica
Gr. I.1
Gr. I.2
Gr. II.2
Gr. I.6
Gr. I.7
Gr. III.1
Gr. III.2
Gr. III.8.1
Gr.III.8.2
Gr. IV
Gr. V.4
Llàntia republicana
Indeterminada
Ricci B ?
Ungüentari
Vernís negre B Cales ant.
Forma tancada
Lamb. 31
Lamb. 6
Lamb. 9
M. 1320
M.P. 152
Vernís negre B etrusca
F. 147
Lamb. 6
Lamb. 8 A
Vernís negre Byrsa 401
25
7
1
5
1
1
6
1
1
1
1
2
71
1
2
2
4
23
2
2
8
23
2
2
4
3
1
1
12
1
2
5
2
1
1
10
1
7
2
1
Annex 1, quadre 11. Quadre-resum de la ceràmica del possible foguer ritual de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
2 SABCIS Foguer
Producció/tipologia
C. reductora de cuina Olla
C. ibèrica II. 7 Kalathos
1422
1
1
273
[page-n-289--data::data]
Annex 1, quadre 12. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials dels nivells de destrucció de l’excavació del carrer Sabaters/plaça Cisneros.
2 SABCIS nivells de destrucció de l’època sertoriana
Producció/tipologia
Àmfora adriàtica
Dressel 1
Dressel 1 A
Dressel 1 B
Lamb. 2
Àmfora ebusitana
Maña E
Punic-Ebusitana 24
Àmfora itàlica
Dressel 1
Dressel 1 A
Dressel 1 B
Dressel 1 C
Greco-itàlica
Àmfora oriental
Cos
Grega
Àmfora púnica
Maña C2b
Àmfora tarraconense
Pascual 1
Àmfora tripolitana
Tripolitana antiga I
Aretina vernís negre
C. comuna oxidant
Gr. I / V. 43.1
Gr. I / V. 44
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. VII Pelvis
Gr. XI Operculum
Gr. XI.3 Operculum
Imitació Lamb. 2
Indeterminada
Tapadora
Pondus
Cassola
C. itàlica de cuina
Com-it.1b
Com-it.4
Com-it.6c
Com-it.6g
Com-it.7
Com-it. 7a
Com-it. 7e
Com-it.7f
Com-it. 8e
Indeterminada
C. oxidant de cuina
Olla
C. reductora de cuina
Indeterminada
Olla
274
2572 2580 2581
4
1
1
2611
2945
1
5
2
2
1
1
1
1
1
5
2
1
1
1
2 SABCIS nivells de destrucció de l’època sertoriana
5
1
1
2
1
1
1
3
3
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
7
2
1
1
1
4
6
5
1
1
1
1
1
1
20
1
1
1
3
3
1
2
2
1
1
2
1
16
3
1
1
1
8
16
1
8
1
4
1
1
2
2
2
1
1
1
4
2
2
9
1
18
7
1
18
9
8
1
Producció/tipologia
Tapadora
Campaniana A
Indeterminada
Lamb. 27
Lamb. 27 ab
Lamb. 27 B
Lamb. 31
Lamb. 33
Lamb. 36
Lamb. 5
Lamb. 55
Morel 113
Fang cuit
Fauna
Ferro
Claus
Espasa
Ganivet
Indeterminada
Fusaiola
Gris emporitana
Ibèrica decorada
I.2.2.1
II. 2
II. 2.1.1
II. 2.2
II. 4.3
II. 6
II. 7.1
II. 7.2
III. 8.2
Indeterminada
Ibèrica gris
III. 8
III. 9
Indeterminada
Ibèrica llisa
Dolium Ilduratin
II. 2
II. 2.1
II. 2.2
II. 6
II. 6. 2
II. 7
II. 7.1
II. 7.2
II. 8.2
II. 8.2.2
III. 8. 2. 1
Ilduratin
Imitació de Lamb. 36
Imitació de Lamb. 7
Imitació Lamb. 2
2572 2580 2581
2
9
1
2611
2945
3
1
1
1
2
2
1
2
1
1
1
4
1
1
1
1
1
31
31
1
1
2
3
9
1
1
3
9
1
3
2
4
2
1
1
3
2
1
1
1
1
2
1
1
12
1
3
1
4
6
1
52
1
2
3
16
12
2
1
2
2
3
1
1
2
1
4
1
1
1
1
1
1
1
[page-n-290--data::data]
Annex 1, quadre 12 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials dels nivells de destrucció de l’excavació del carrer
Sabaters/plaça Cisneros.
2 SABCIS nivells de destrucció de l’època sertoriana
Producció/tipologia
Indeterminada
Similis pixide
V. 3
V. 3.1
Llàntia republicana
Dressel 2
Dressel 6?
Malacofauna
Material de construcció
Imbrex
Rajola
Tegula
Moneda
As Ikalkusken
As Sekaisa
Òs treballat
Punxó
Parets fines llises
Copa
Mayet II
Mayet II/III
Mayet III
2572 2580 2581
3
1
2611
2 SABCIS nivells de destrucció de l’època sertoriana
2945
11
1
1
2
1
1
1
3
1
4
1
2
1
3
1
1
3
3
5
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
1
2
1
1
1
Producció/tipologia
2572 2580 2581
Mayet III a
Pedra
Projectil d’onagra
Pedra treballada
Motllura
TSO
Atl. 44
TSSG
Drag. 15/17
Ungüentari
Indeterminat
Ovoide
Vernís negre Cales tard.
Lamb. 1
Lamb. 1/8
Lamb. 2
Lamb. 3
Lamb. 5
Lamb. 8
Vernís negre Cales mitj.
Montagnana 147
2611
2945
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
6
1
1
3
1
1
1
1
1
1
1
1
3
1
1
1
1
1
1
3
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 13. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la UA I corresponent a la primera fase constructiva de les estructures
de l’època romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA I Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Àmfora africana
Àmfora bètica
Àmfora
Beltrán II B
Àmfora hispànica
Àmfora
Dressel 2/3
Dressel 2/4
Gal·la 4
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
C. africana de cuina
Hayes 194/Òstia III, 303
Hayes 132
Hayes 181 antiga
Hayes 199
Hayes 23
Hayes 23 A
Òstia II, 303
Òstia II, 312
Òstia III, 267
Òstia III, 332
1400
1408
1
1
1
1420
1429
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1466
1
1
1
1
1
10
1434
1
1
1
5
2
1473
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
5
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
275
[page-n-291--data::data]
Annex 1, quadre 13 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la UA I corresponent a la primera fase constructiva
de les estructures de l’època romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA I Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Tapadora
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. III Calix
Gr. III Poculum?
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.2 Lanx
Gr. IV.2 Paropsis
Gr. IV.3 Catinus/llus
Gr. V Lebes
Gr. V Mortarium
Gr. VII Pelvis
Gr. VIII Aula/olla
Gr. XI Operculum
Gr. XI.3 Operculum
Gran recipient
Indeterminada
C. itàlica de cuina
Com.it. 6 g
Com-it. 7a
Dramont D 2
C. reductora de cuina
ERW 1.1
ERW 1.2
ERW 1.3
ERW 1.4
ERW 1.5
ERW 1.7
ERW 1.8
ERW 1.9
Indeterminada
Camp. A
Indeterminada
Lamb. 8
Ibèrica decorada
Indeterminada
Ibèrica llisa
Kalathos
Lebes
Miniatura
Tenalla
Llàntia imperial
Cuoriforme
Deneauve VD
Llàntia
Os treballat
Stylus
Parets fines engalbades
Copa
Mayet 33
276
1400
1408
1420
1429
1434
1466
1473
25
8
1
2
1
2
2
3
15
4
9
2
1
4
4
8
2
1
3
1
4
4
3
1
1
2
2
1
1
2
1
1
1
14
4
4
6
1
2
2
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
3
1
2
1
1
4
9
1
5
2
1
4
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
[page-n-292--data::data]
Annex 1, quadre 13 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la UA I corresponent a la primera fase constructiva
de les estructures de l’època romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA I Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Parets fines llises
Copa
Mayet 34
C. engalba roja pompeiana
Font
R-pomp. 28
TSA A
Hayes 3?
Hayes 8 A
TSH
Forma 15/17
Forma 18
Forma 2
Forma 24/25
Forma 27
Forma 29
Forma 29/30
Forma 35
Forma 36
Forma 37
Forma 4
Forma 46
Forma tancada
Indeterminada
TSI
Indeterminada
TSSG
Drag. 15/17
Drag. 18
Drag. 24/25
Drag. 27
Drag. 29
Drag. 37
Indeterminada
Vernís negre B
1400
2
2
1
1
15
6
1408
1
1420
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
1
1429
2
1
1
1
1
4
1
5
1
1434
1
1
1
1466
1
1
1473
1
1
1
10
2
7
1
2
4
1
1
1
1
1
1
3
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
2
1
2
1
1
1
1
1
1
4
1
1
2
1
1
1
1
1
1
277
[page-n-293--data::data]
Annex 1, quadre 14. Quadre-resum de la ceràmica de la UA II corresponent a la primera fase constructiva de les estructures de l’època
romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA II Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Àmfora bètica
Beltrán II B
Àmfora hispànica
Dressel 2/4
Àmfora indeterminada
C. africana de cuina
Òstia II, 312
Òstia III, 332
C. comuna importada
Àgora G188 o M101
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.2 Lanx
Gr. V Mortarium
Clavi coctile
C. reductora de cuina
ERW 1.1
ERW 1.7
ERW 1.8
Ibèrica decorada
Indeterminada
Parets fines llises
Copa
C. engalba roja pompeiana
Font
R.pomp. 33
TSH
Forma 15/17
Forma 27
Forma 35
Forma 37
Forma 46
Indeterminada
TSSG
Drag. 24/25
Vernís negre B
1441
1442
1445
2
2
1
1
1
1
1
1452
1482
1
1
1
1
1497
2
1
1
1
3
1
2
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
4
2
3
2
1
3
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 15. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la UA III corresponent a la primera fase constructiva de les estructures de l’època romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA III Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Àmfora africana
Àmfora bètica
Beltrán II B
Dressel 7/11
Àmfora hispànica
Àmfora
278
1317
1326
1
1
1
1337
1339
1367
1368
1383
1391
1
1
1392
1
1
1
1395
1403
2
2
1
1476
1
1
[page-n-294--data::data]
Annex 1, quadre 15 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la UA III corresponent a la primera fase constructiva
de les estructures de l’època romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA III Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Dressel 2/4
Àmfora indeterminada
C. africana de cuina
Atlante CVIII, 1
Hayes 131
Hayes 193
Hayes 199
Hayes 200
Hayes 23
Hayes 23 A
Hayes 23 B
Òstia I, 261
Òstia I, 264
Òstia I, 269
Òstia II, 312
Òstia III, 267
Òstia III, 332
Uzita 48.1
C. comuna importada
Àgora G188 o M101
C. comuna oxidant
Bol
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. IV Catinus/llus
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.2 Lanx
Gr. IV.3 Catinus/llus
Gr. VII Pelvis
Gr. XI Operculum
Indeterminada
Clave coctile
C. comuna reductora
Gr. II Lagoena
C. itàlica de cuina
Com-it. 7 a
C. reductora de cuina
ERW 1.1
ERW 1.2
ERW 1.3
ERW 1.4
ERW 1.7
ERW 1.8
ERW 1.9
Gerra
Ibèrica decorada
Indeterminada
II.7 Kalathos
Llàntia imperial
Deneauve V B
Deneauve IX A
Dressel 20
1317
1326
1
2
1
15
1337
1339
1367
1368
1383
5
1
2
1
1
2
7
1391
1392
1395
1
6
2
1403
1
1
19
1476
1
1
3
1
1
1
1
1
1
1
3
1
2
1
1
1
1
3
1
1
1
2
2
5
2
1
1
1
1
1
5
4
7
3
1
3
2
1
1
1
1
2
10
2
5
2
1
1
2
6
2
5
14
1
1
22
1
2
10
10
2
2
1
1
3
2
1
2
2
1
2
1
1
1
1
1
1
1
5
1
1
1
1
1
7
1
2
1
1
5
1
2
2
1
1
5
3
3
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
11
1
2
2
3
1
22
2
7
5
3
4
1
1
1
1
1
2
1
1
2
279
[page-n-295--data::data]
Annex 1, quadre 15 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la UA III corresponent a la primera fase constructiva
de les estructures de l’època romana de l’excavació dels Banys de l’Almirall.
UA III Banys de l’Almirall
Producció/tipologia
Llàntia
Os treballat
Agulles o stylus
Parets fines engalbades
Copa
Mayet 21
Parets fines llises
Copa
Mayet 34
Rubielos de Mora 2.1
C. engalba roja pomp.
Font
R-pomp. 28
TSA A
Hayes 131
Hayes 14
Hayes 18 o Lamb. 3c
Hayes 19
Hayes 21
Hayes 27
Hayes 3
Hayes 3 ?
Hayes 3 B
Hayes 6 B
Hayes 8 A
Indeterminada
TSA A/D
Hayes 31
TSH
Forma 15/17
Forma 18
Forma 20
Forma 27
Forma 30
Forma 35
Forma 37
Forma 4
Forma 8
Forma tancada
Indeterminada
TSI
TSSG
Drag. 15/17
Drag. 18
Drag. 24/25
Drag. 27
Drag. 29 B
Indeterminada
Ritt. 8
280
1317
1326
1337
1339
1
1367
1368
1383
1391
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1395
2
1
1
1
2
1
1
1403
3
3
1
1
1
1
1392
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
2
2
1476
1
3
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
6
1
1
2
1
1
6
1
3
1
7
3
10
2
1
1
1
2
1
1
1
3
1
1
1
1
1
1
1
2
1
2
1
1
2
1
3
1
1
8
1
2
1
1
1
1
1
1
3
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
25
1
1
1
4
1
1
5
1
2
[page-n-296--data::data]
Annex 1, quadre 16. Quadre-resum de la ceràmica procedent de la
primera capa de l’arena del circ de Valentia.
Annex 1, quadre 17. Quadre-resum de la ceràmica procedent de la
segona capa de l’arena del circ de Valentia.
NAP 010 1ª capa de l’arena del circ
NAP 010 2ª capa arena del circ
Producció/tipologia
Àmfora africana
Àmfora bètica
Àmfora itàlica
Àmfora oriental
Àmfora tarraconense
C. africana de cuina
Òstia III, 332
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. VII Pelvis
Gr. VIII Aula/olla
Gr. XI Operculum
Tenalla
C. itàlica de cuina
Com-it. 7
C. reductora de cuina
ERW 1.2
Ibèrica
Lebes o tenalla
Parets fines
Mayet 37
Copa
TSH
Plat
TSSG
Drag. 18
Drag. 24/25
Drag. 29 B
Drag. 37
Ritt. 8
Plat
Vernís negre indeterminat
Vidriada
1384
1
1
1
1
1
1
1
9
2
2
1
2
1
1
1
1
2
2
1
1
2
1
1
1
1
7
1
1
1
1
1
2
1
1
Producció/tipologia
1330
Àmfora africana
Àmfora bètica
Beltrán II B
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Àmfora oriental
Àmfora tarraconense
Dressel 2/4
C. africana de cuina
Hayes 199
Hayes 200
Hayes 23 A
Hayes 23 B
Òstia I, 261
Òstia III, 267
C. comuna oxidant
Alfàbia Ilduratín
Gr. I Urceus
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.2 Lanx
Gr. VII Pelvis
Indeterminada
Mà de morter?
1
2
2
4
1
1
2
2
10
1
1
1
2
3
2
11
1
5
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 18. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
NAP 010 3ª capa de l’arena del circ
Producció/tipologia
Àmfora africana
Àmfora bètica
Beltrán II B
Dressel 7/11
Àmfora hispànica
Àmfora
Dressel 2/4
Àmfora indeterminada
C. africana de cuina
Atlante CVIII, 1
Hayes 131
Hayes 193
1317
1326
1337
1339
1367
1368
1383
1
1
1
1391
1
1
1
2
1
15
5
1
2
1
1
2
7
1392
1
1395
2
2
1
1
1
6
1403
2
1476
1
1
1
1
1
19
1
1
3
1
1
281
[page-n-297--data::data]
Annex 1, quadre 18 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
NAP 010 3ª capa de l’arena del circ
Producció/tipologia
Hayes 199
Hayes 200
Hayes 23
Hayes 23 A
Hayes 23 B
Òstia I, 261
Òstia I, 264
Òstia I, 269
Òstia II, 312
Òstia III, 267
Òstia III, 332
Uzita 48.1
C. comuna importada
Àgora G188 o M101
C. comuna oxidant
Bol
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. IV Catinus/llus
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.2 Lanx
Gr. IV.3 Catinus/llus
Gr. VII Pelvis
Gr. XI Operculum
Indeterminada
Clave coctile
C. comuna reductora
Gr. II Lagoena
C. itàlica de cuina
Com-it. 7 a
C. reductora de cuina
ERW 1.1
ERW 1.2
ERW 1.3
ERW 1.4
ERW 1.7
ERW 1.8
ERW 1.9
Gerra
Ibèrica decorada
Indeterminada
II.7 Kalathos
Llàntia imperial
Deneauve V B
Deneauve IX A
Dressel 20
Llàntia
Os treballat
Agulles o stylus
282
1317
1326
1337
1339
1367
1368
1383
1391
1392
1395
1403
1476
1
1
1
1
1
3
1
2
1
1
1
1
3
1
1
1
2
2
5
2
1
1
1
1
1
5
4
7
3
1
3
2
1
1
1
1
2
10
2
5
2
1
1
1
2
2
2
5
14
1
1
22
1
2
10
10
2
2
1
1
3
2
1
2
2
6
1
1
1
1
1
1
1
5
1
1
1
1
1
7
1
2
1
1
5
1
2
2
1
1
5
3
3
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
11
1
2
2
3
1
22
2
7
5
3
4
1
1
1
1
1
2
1
1
2
1
1
1
3
3
[page-n-298--data::data]
Annex 1, quadre 18 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la tercera capa de l’arena del circ de Valentia.
NAP 010 3ª capa de l’arena del circ
Producció/tipologia
Parets fines engalbades
Copa
Mayet 21
Parets fines llises
Copa
Mayet 34
Rubielos de Mora 2.1
C. engalba roja pomp.
Font
R-pomp. 28
TSA A
Hayes 131
Hayes 14
Hayes 18 o Lamb. 3c
Hayes 19
Hayes 21
Hayes 27
Hayes 3
Hayes 3 ?
Hayes 3 B
Hayes 6 B
Hayes 8 A
Indeterminada
TSA A/D
Hayes 31
TSH
Forma 15/17
Forma 18
Forma 20
Forma 27
Forma 30
Forma 35
Forma 37
Forma 4
Forma 8
Forma tancada
Indeterminada
TSI
TSSG
Drag. 15/17
Drag. 18
Drag. 24/25
Drag. 27
Drag. 29 B
Indeterminada
Ritt. 8
Vernís negre B
1317
1326
1337
1339
1367
1368
1383
1391
1
1
1
1
1
1
1
1
1392
1
1
2
2
2
1
1403
1476
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1395
1
1
1
1
1
1
2
2
3
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
6
1
2
1
1
6
1
3
1
7
3
10
2
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
2
1
1
2
1
3
1
1
8
1
2
1
1
1
1
3
1
1
1
3
1
1
2
1
1
25
1
1
1
4
1
1
5
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
283
[page-n-299--data::data]
Annex 1, quadre 19. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials procedents de l’abocador de la plaça del Negret.
NEGCAL Abocador del Negret
Producció/tipologia
Àmfora
C. africana de cuina
Atlante VIII, 1
Cassola
Forma tancada
Hayes 181
Hayes 199
Hayes 200
Hayes 23 A
Hayes 23 B
Òstia I, 15
Òstia I, 261
Òstia I, 264
Òstia I, 269
Òstia I, 332
Òstia II, 302
Òstia II, 312
Òstia III, 267
Òstia III, 268
Òstia III, 324
Òstia III, 332
Òstia III, 568
Similis Òstia I, 310
Uzita 48.1
C. comuna oxidant
Amforisc
Ampolla
Ampolla/ ungüentari
Bol
Colador o filtre
Copa
Dramont D 2
Element circular
Esgrafiat
Gerra
Gibrell
Gr. I Urceus/ copulum
Gr. I.1 Urceus
Gr. I.1 Urceus/llus
Gr. I.1.1 Urceus
Gr. I.2 Urceus
Gr. I.2.1 Urceus
Gr. I.2.2 Urceus
Gr. I.2.4 Urceus
Gr. I.3 Urceus
Gr. II.1 Lagoena
Gr. II.2 Lagoena
Gr. II.2.1 Lagoena
Gr. II.2.2 Lagoena
Gr. II.2.3 Lagoena
Gr. II.2.4 Lagoena
284
1128
1235
1235
1128
1253
1257/1263
1235
1263
1257
1257
1263
1263
2
715
36
1
3
12
1
3
7
12
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
3
5
2
2
2
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
4
1
36
1
4
1
1
1
63
1
2
1
1
2
41
1
1
28
1
1
1
1
1
1
1
42
1
1
1
1
55
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
4
2
1
2
1
3
2
1
1
3
1
1
5
3
3
2
3
1
1
1
1
5
1
1
1
1
2
1
1
2
6
1
3
1
2
3
5
6
1
1
1
6
1
1
1
1
3
1
3
2
1
[page-n-300--data::data]
Annex 1, quadre 19 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials procedents de l’abocador de la plaça del Negret.
NEGCAL Abocador del Negret
Producció/tipologia
Gr. III Calix
Gr. III Copulum
Gr. III.1 Calix
Gr. III.2 Poculum
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.2 Lanx
Gr. IV.3 Catinus/llus
Gr. IV.3.1.3 Catinus/llus
Gr. IX Caccabus
Gr. IX Patella
Gr. V Mortarium
Gr. VII Pelvis
Gr. VIII Aula/olla
Gr. VIII.1 Aula/olla
Gr. VIII.2 Aula/olla
Gr. X.1 Patella
Gr. X.2 Patella
Gr. XI Operculum
Gr. XI.1 Operculum
Gr. XI.3 Operculum/Obtur.
Gran recipient
Indeterminada
Larari o ara votiva
Màscara
Olla
Recipient de contenció
Tejuelo
Tenalla
C. comuna reductora
Bol
Gerra
Plat
Tapadora
C. itàlica de cuina
Cassola
Com-it. 1a
Com-it. 3c
Com-it. 3e
Com-it. 6b
Com-it. 7a
Com-it. 7c
Dramont D 2
Indeterminada
Morter
Similis Dramont D1
C. reductora de cuina
Alm. 60328.51
Similis Alm. 60328.51
Alm. 60328.54
Alm. 60328.58
Alm. 60690.51
1128
1235
1235
1128
1
3
2
1
2
1253
1257/1263
1235
1263
1
2
1
1
3
2
1257
1257
1263
1
2
1
2
1
1
1
3
2
1
1
4
1
2
1
1
1
2
1
3
4
1
1
2
4
1
1
2
1
1
5
1263
1
2
2
2
1
1
1
2
2
5
1
4
3
6
2
3
2
2
4
1
2
2
1
1
1
2
1
6
1
2
1
2
1
1
4
2
1
1
3
7
2
2
1
1
1
2
1
1
3
5
1
1
1
1
1
1
1
1
17
20
1
1
1
1
1
1
1
1
13
1
1
1
1
1
30
1
2
7
17
1
1
1
1
9
12
1
1
1
285
[page-n-301--data::data]
Annex 1, quadre 19 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials procedents de l’abocador de la plaça del Negret.
NEGCAL Abocador del Negret
Producció/tipologia
Alm. 60690.58
ERW 1.1
ERW 1.1 A
ERW 1.1 B
ERW 1.1 C
ERW 1.10
ERW 1.11
ERW 1.12
ERW 1.13
ERW 1.14
ERW 1.15
ERW 1.16
ERW 1.2
ERW 1.3 A
ERW 1.3 B
ERW 1.3 C
ERW 1.3 D
ERW 1.4
ERW 1.5
ERW 1.6
ERW 1.7
ERW 1.8
ERW 1.9
Indeterminada
Olla
Campaniana A
Dolium
C. Ibèrica decorada
Indeterminada
Tenalla
C. Ibèrica llisa
Gerra
Llàntia imperial
De disc
De volutes
Deneauve IV
Deneauve IVD
Deneauve IXA
Deneauve IXB
Deneauve VD
Deneauve VIIA
Deneauve VIIB
Deneauve VIIC
Deneauve VIII
Deració plàstica
Dressel 20
Dressel 5 B
Llàntia
Parets fines decorades
Copa
286
1128
1
1
1235
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1235
1128
1253
1257/1263
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1257
1
1
1
1
2
3
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
11
1263
1
3
2
2
2
1
4
1
1257
1263
1
1
2
1
1235
1263
2
2
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
2
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
4
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
7
4
2
2
1
2
[page-n-302--data::data]
Annex 1, quadre 19 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials procedents de l’abocador de la plaça del Negret.
NEGCAL Abocador del Negret
Producció/tipologia
Indeterminada
Mayet 21
Mayet 37 B
Similis Mayet XIII
Similis Tipo I/306
Parets fines engalbades
Bol
Parets fines llises
Bol
Closca d’ou
Copa
Indeterminada
Marabini II/244
Marabini I/125
Mayet 21
Similis Mayet 21
Mayet 37 A
Mayet I
Plat
Rubielos 2.1
Rubielos de Mora 2.1
Pondus
C. engalba roja pompeiana
Font
R-pomp. 1
R-pomp. 28
TSA A
Forma tancada
Hayes 121
Hayes 140 A
Hayes 14 A
Hayes 160
Hayes 20
Hayes 21
Hayes 22
Hayes 3 A
Hayes 34
Hayes 3 A
Hayes 3 B
Hayes 3 C
Hayes 5 B
Hayes 6 A
Hayes 6 B
Hayes 6 C
Hayes 7 A
Hayes 8 A
Hayes 9 A
Hayes 9 A
TSI
TSH
Ampolla
1128
1235
1235
1128
1253
1257/1263
1235
1263
1257
1257
1263
1263
1
1
4
1
1
1
2
1
1
1
1
1
1
6
6
5
7
1
2
2
4
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
2
1
3
1
1
1
20
1
1
1
1
1
1
1
1
3
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
38
2
2
287
[page-n-303--data::data]
Annex 1, quadre 19 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials procedents de l’abocador de la plaça del Negret.
NEGCAL Abocador del Negret
Producció/tipologia
Drag. 15/17
Drag. 30
Forma 1
Forma 13
Forma 15/17
Forma 18
Forma 2
Forma 20
Forma 24/25
Forma 27
Forma 29
Forma 30
Forma 33
Forma 35
Forma 36
Forma 37
Forma 4
Forma 40
Forma 44
Forma 46
Forma 54
Forma 7
Forma 8
Gerra
Indeterminada
Vaset
TSSG
Drag. 15/17
Drag. 18
Drag. 22
Drag. 24/25
Drag. 27
Drag. 29
Drag. 33
Drag. 35
Drag. 36
Drag. 37
Forma tancada
Haltern 11
Hermet 13
Hermet 7
Ritt. 8
TSTI
Vernís negre Cales tardana
Vernís negre Cales mitjana
Vidre
Indeterminada
Isings 80 o 46 a
C. Vidriada
Copa
Gerra
Plat
288
1128
1235
1235
1128
1253
1257/1263
1235
1263
1257
1257
1263
1
1
1
1
2
1
2
1
1
2
1
1
1
2
2
2
1
1
1
1
2
2
3
1
2
2
15
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
2
4
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1263
[page-n-304--data::data]
Annex 1, quadre 19 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials procedents de l’abocador de la plaça del Negret.
NEGCAL Abocador del Negret
Producció/tipologia
Tapadora
Tipus II
Tipus III b
1128
1235
1128
1235
1253
1257/1263
1235
1263
1257
1257
1263
1263
1
1
1
Annex 1, quadre 20. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la claveguera del carrer del Mar núm. 19.
MAR 19 Claveguera
Producció/tipologia
Àmfora africana
Keay I B
Àmfora bètica
Beltrán II A
Dressel 20
Àmfora hispànica
Dressel 2/4
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Àmfora tarraconense
Beltrán II B?
Dressel 2-3
Galoise 4
Àmfora tripolitana
Keay XXV
C. africana de cuina
Atl. CVIII, 7
H. 194/ O. II, 303
Hayes 131
Hayes 181
Hayes 23 A
Hayes 23 B
Òstia I, 261
Òstia I, 262
Òstia I, 269
Òstia I, 273
Òstia III, 267
Òstia III, 332
Uzita 48.1
C. comuna importada
Comun tipo 21 A
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. III Calix
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. V Mortarium
Gr. VII Pelvis
1146
1162
1163
1
57
1
1
3
1
10
15
3
1
3
17
2
1
1
42
19
3
1165
1166
1
1
2
1
1
1
1
3
1
1
1
1164
1
1
1
1
1
1
22
1
1
1
1
1
3
12
1
1
1
4
6
1
2
4
6
1
2
6
1
9
4
6
1
4
6
1
1
16
1
3
3
3
1
289
[page-n-305--data::data]
Annex 1, quadre 20 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la claveguera del carrer del Mar núm. 19.
MAR 19 Claveguera
Producció/tipologia
Gr. VIII Aula/olla
Indeterminada
C. comuna reductora
Gr. I Urceus
C. reductora de cuina
ERW 1.1
ERW 1.2
ERW 1.3
ERW 1.4
ERW 1.7
ERW 1.8
Cassola
Indeterminada
Ferro
Claus
Escòria
Llànties
Dressel 20
Dressel 28
Indeterminada
Material de construcció
Parets fines llises
Indeterminada
Rubielos de Mora 2.1
C. engalba roja pompeiana
R-pomp. 28 o 33
TSA A
Hayes 121 o 126
Hayes 17
Hayes 22
Hayes 27
Hayes 3
Hayes 3 A
Hayes 31
Hayes 6 C
Hayes 8
Hayes 9
Indeterminada
TSA A/D
Hayes 32
Indeterminada
TSA C
Hayes 44 o 45
Hayes 48 A
Hayes 50
Hayes 53 B
TSH
Forma 15/17
Forma 27
Forma 37
Forma 8
Hispànica 1
Indeterminada
290
1146
1162
1163
1164
1165
5
28
3
8
8
2
3
3
1
9
1
2
2
1
1
1
1
1
1
1
3
3
1166
1
3
1
1
3
3
1
2
3
1
2
2
1
1
1
1
22
1
3
1
4
1
1
7
2
1
1
1
1
1
2
2
5
1
1
1
1
3
1
1
1
1
1
8
1
1
2
3
1
2
6
1
6
1
2
1
2
2
1
2
1
1
1
1
1
3
1
[page-n-306--data::data]
Annex 1, quadre 20 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la claveguera del carrer del Mar núm. 19.
MAR 19 Claveguera
Producció/tipologia
1146
TSI
TSSG
Vernís negre B
Vidre
1162
1163
1
1
1
2
Annex 1, quadre 21. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials de la
terrisseria de ceràmica comuna de l’Avinguda de la Constitució núm. 58.
2 CONST 58 Terrisseria
Producció/tipologia
2043
Àmfora hispànica
Dressel 2/4
Variant Dressel 28
Bronze Anell
C. africana de cuina
Hayes 23 B
Òstia III, 267
C. comuna oxidant
Copa
Gr. I Urceus
Gr. I.1 Urceus
Gr. I.2 Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. II.2 Lagoena
Gr. III Calix
Gr. IV Catinus/llus
Gr. VI Lebes
Gr. VII Pelvis
Gr. VIII Aula/olla
Màscara teatral: Maccus?
C. reductora de cuina
Fang cuit
Llàntia Buss. C VIII 1, var. b
TSA A
TSH Forma 8
Vidriada
1
1
1
1
1
12
111
3
Annex 1, quadre 23: Quadre-resum de l’aixovar de la tomba núm.
85 de l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que data de
l’època republicana.
Tomba 85
Producció/tipologia
1626
C. reductora de cuina
Classe B 1.2
C. comuna importada
Biberó?
C. comuna oxidant
Gr. IV.3 Catinus/llus
1
1
1
1
1
1
4
74
Annex 1, quadre 24. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
23 (UE 1435) del carrer Cañete datada entre el 100 i el 75 aC.
10
10
3
1
6
NEF 23
1
5
1
1
1
1
1
2
1
1
1
NEF 22
C. reductora de cuina
Classe B 1.2
Gris emporitana imitació
Forma D III
Parets fines llises
Mayet II
Vernís negre
Lamb. 28
1166
3
Annex 1, quadre 22: Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
22 (UE 1385) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que data de
l’època republicana.
Producció/tipologia
1165
1
2069
3
1
2
1164
1385
1
1
1
1
1
1
1
1
Producció/tipologia
1435
C. reductora de cuina
Cl-rec. 2a
C. reductora de cuina
Classe B 1.2
Ferro Argolla
Fusaiola
Ungüentari
Cuadrado B
1
1
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 25. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
104 (UE 1256) de l’excavació dels carrers Cañete- Quart que data
del segle I aC.
NEF 104
Producció/tipologia
C. comuna reductora
Imitació Lamboglia 8/2
C. reductora de cuina
Classe B 1.2
1256
1
1
1
1
291
[page-n-307--data::data]
Annex 1, quadre 26. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba núm.
59 de l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que data de
l’època d’August.
Annex 1, quadre 30. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
166 (UE 2420) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en
el segle III dC.
Tomba 59
Producció/tipologia
NEF 166
1414
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
C. comuna reductora
Aryballos
Fusaiola
Os treballat
1
1
1
1
1
1
Producció/tipologia
2421
C. africana de cuina
Hayes 181 C
C. comuna africana
Bonifay 50/ Tolegassos 489
Llàntia imperial
Dressel 20
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 27. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
198 (UE 2470) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que es data
entre el 40 i el 80 dC.
Annex 1, quadre 31. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
153 (UE 2154) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart que es data
en el segle III dC.
NEF 198
NEF 153
Producció/tipologia
C. comuna oxidant
Gr. XI Operculum
Urna cinerària
C. reductora de cuina
Similis ERW 1.3
TSSG
Drag. 24/25
2470
Producció/tipologia
2154
3
2
1
1
1
1
1
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Simpulum
2
1
1
Annex 1, quadre 28. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba núm.
10 de l’excavació del carrer Verge de la Misericòrdia que data de
l’època d’August.
Tomba 10
Producció/tipologia
1079
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Llàntia imperial
Dressel 9 C
Parets fines decorades
Mayet 37 A
TSSG
Drag. 18
Ungüentari de vidre
Ungüentari Cuadrado D
1
1
1
1
1
1
3
3
2
1
Annex 1, quadre 29. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
209 (UE 2146) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en
el segle II dC.
NEF 209
Producció/tipologia
C. africana de cuina
Òstia III, 332
Parets fines llises
Rubielos de Mora 2.1
TSH
Forma 8
292
2146
1
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 32. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba NEF
240 (UE 2181) de l’excavació dels carrers Cañete-Quart datada en
el segle III dC.
NEF 240
Producció/tipologia
2182
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. III Calix
Llàntia imperial
Deneauve VII A
3
1
2
1
1
Annex 1, quadre 33. Quadre-resum dels fragments de tintinnabulum
o sigilla procedents de l’excavació del carrer Palomar núm. 12.
Tomba 10
Producció/tipologia
1331 i 1332
C. comuna oxidant
Tintinnabulum
1
1
Annex 1, quadre 34. Quadre-resum de la ceràmica procedent dels
estrats d’ús del bustum de l’excavació del carrer Pepita núm. 27.
PEPI 27 Bustum
Producció/tipologia
C. comuna oxidant
Gr. IV.3 Catinus/llus
Gran recipient
C. reductora de cuina
Indeterminada
Parets fines llises
Mayet 34
Tegulae
1175
2
1
1
1
1
1
1
4
[page-n-308--data::data]
Annex 1, quadre 35. Quadre-resum de la ceràmica procedent de la UE
1071 que reblia la fossa 1072 de la necròpoli del carrer Pepita núm. 27.
Annex 1, quadre 38. Quadre-resum de la ceràmica comuna de les
excavacions antigues de La Boatella.
PEPI 27 Fossa
Producció/tipologia
1071
Àmfora indeterminada
Àmfora itàlica
Dressel 1 A
Àmfora oriental
Àmfora tarraconense
Dressel 2/4
C. comuna oxidant
Colador
Element plàstic ?
Gr. II Lagoena
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. IV.3 Catinus/llus
Gr. V Mortarium
Gr. VII Lebes
Gr. VIII Aula/olla
Gr. XI Operculum
Gran recipient
Olla de provisions
C. itàlica de cuina
Com-it. 6c
C. reductora de cuina
ERW 1.7
Indeterminada
Similar ERW 1.3
Cer. pintada
Fang cuit
Llàntia de volutes
Parets fines
C. engalba roja pompeiana
1
1
1
1
1
1
14
1
1
2
3
2
2
1
1
1
1
1
1
1
4
2
1
2
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 36. Quadre-resum de l’aixovar de la tomba núm. 3
en l’excavació del carrer Pepita núm. 29.
PEPI 29 Tomba 3
Producció/tipologia
C. africana de cuina
Òstia III, 267
C. reductora de cuina
ERW 1.3
Parets fines llises
Rubielos de Mora 2.1
1129
1
1
1
1
2
2
Annex 1, quadre 37. Quadre-resum de la ceràmica comuna de les
tombes de la necròpoli de Russafa.
Necròpoli de Russafa
Producció/tipologia
C. comuna oxidant
Gr. III Calix
Llàntia imperial
Dressel 20
T. 8/ Ñ o 5
2
2
1
1
T. 3 o 7
1
1
La Boatella exc.antigues
Producció/tipologia
C. comuna oxidant
Dramont D 2
Gr. I Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. III Calix
Boatella antic
16
1
10
4
1
Annex 1, quadre 39. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials
de la tomba IX de l’excavació del carrer Itàlica amb Calatrava.
3 ITACAL Tomba IX
Producció/tipologia
C. africana de cuina
Hayes 131
Parets fines
Rubielos de Mora 2.1
Moneda
As de coure
1664
2
1
1
1
1
1
Annex 1, quadre 40. Quadre-resum de la ceràmica i altres materials
recuperats en els diferents nivells de l’ustrinum de l’excavació del
carrer Sant Vicent amb Gravador Selma.
1 SELVIC Ustrinum
Producció/tipologia
Àmfora hispànica
Dressel 2/4
C. africana de cuina
Hayes 181
Hayes 199
Hayes 23 A
Hayes 23 B
Òstia I, 261
Òstia III, 267
Òstia III, 332
C. comuna oxidant
Gr. I Urceus
Gr. I.1 Urceus
Gr. I.2 Urceus
Gr. II Lagoena
Gr. III Calix
Gr. IV.1 Paropsis
Gr. VII Pelvis
Indeterminada
Larari
C. oxidant de cuina
C. reductora de cuina
ERW 1.1
1064
7
1
1064/
1071
3
1071
1073
1
1
2
3
1
1
1
1
1
1
1
3
1
1
1
1
6
2
2
9
4
2
1
1
1
1
1
3
1
5
1
1
2
4
2
4
293
[page-n-309--data::data]
Annex 1, quadre 40 (continuació). Quadre-resum de la ceràmica i altres materials recuperats en els diferents nivells de l’ustrinum de
l’excavació del carrer Sant Vicent amb Gravador Selma.
1 SELVIC Ustrinum
Producció/tipologia
ERW 1.2
ERW 1.3
ERW 1.4
ERW 1.7
ERW 1.8
Indeterminada
C. engalba roja pompeiana
Fauna
Ferro Claus
Llàntia imperial
de disc
Dressel 20
Dressel 5
Indeterminada
Malacofauna
Ossos cremats
Parets fines
Copa
Rubielos de Mora 2.1
TSA A
TSH
Forma 1
Forma 15/17
Forma 27
Forma 37
Forma 41
Forma tancada
Indeterminada
Vidre
294
1064
1064/ 1071
1071
1073
1
2
1
2
2
1
1
1
3
10
2
1
1
24
5
2
1
1
3
3
2
1
2
1
5
2
6
1
1
6
1
1
3
1
1
3
1
1
1
2
6
1
3
1
2
1
5
3
1
2
1
1
1
1
1
[page-n-310--data::data]
Annex 2
Estudi de caracterització arqueomètrica de la ceràmica regional reductora
de cuina altimperial a Valentia i Saguntum
M. Madrid i Fernández* i J. Buxeda i Garrigós*
INTRODUCCIÓ
El coneixement que avui dia es té de la ceràmica regional reductora de cuina altimperial pel que fa als centres de producció i les
xarxes de distribució és encara limitat. Aquesta classe ceràmica
va ser inicialment identificada per Reynolds (1993), qui la va
anomenar Early Roman Ware 1. Amb tot, la seva sistematització
es deu als treballs d’Huguet (2012), qui va avançar la possibilitat que, ni que sigui en part, la seva provinença se situés a l’àrea
de València-Llíria-Sagunt. En qualsevol cas, aquesta provinença hauria de situar-se dins de l’àrea de distribució d’aquests
materials, que abasta bàsicament el País Valencià, trobant-se al
sud fins a Cartagena.
A nivell arqueomètric, aquesta producció no ha rebut cap atenció fins el present. L’única excepció és un treball realitzat sobre
10 individus de Valentia i 4 de Saguntum (Madrid i Buxeda 2008)
que ara es reprèn per a actualitzar-lo a la vista dels nous estudis
arqueomètrics rellevants que s’han fet fins al dia d’avui.
En el moment de fer l’informe inicial, els únics materials
arqueomètricament rellevants eren els d’un conjunt de 30
ceràmiques de cuina tardorromanes aparegudes en l’excavació
de l’abocador del carrer Unió (València), datat en algun moment avançat del segle V dC (Cau 2003). Existien també estudis sobre les produccions d’època baixmedieval i moderna de
Paterna i Manises (Garcia Iñañez 2007), així com de diversos
conjunts d’àmfores ibèriques procedents del País Valencià,
que van permetre la identificació d’un grup (PV) de possible
origen en aquesta àrea (Tsantini 2007). Amb tot, no hi havia
cap similitud significativa entre les produccions baixmedievals i modernes o les àmfores ibèriques i la ceràmica regional
reductora de cuina altimperial estudiada.
En els darrers anys, els estudis sobre les ceràmiques baixmedievals i modernes han ampliat el coneixement de les diverses
produccions de Manises, però han incorporat també el taller del
carrer Sogueros (València) (Pinto 2021). A més, dins del projecte SpotEU, dirigit per Roberta Mentesana i un dels autors
(Jaume Buxeda i Garrigós), s’han caracteritzat les produccions
baixmedievals i modernes dels centres productors d’Oliva i Gandia (resultats que encara romanen inèdits, excepte per diverses
presentacions en congressos). Igualment, el banc de dades arqueomètriques de l’ARQUB ha augmentat fins als, pràcticament,
vuit mil individus caracteritzats, incloent ceràmiques de diferents
cronologies, procedències i provinences amb les que poder buscar
similituds significatives. Malgrat això, cap de tots aquests treballs
ha mostrat ser significativament rellevant a nivell de similituds
que permetin relacionar les ceràmiques en estudi amb altres materials caracteritzats, tot i que sí que permeten veure amb quines
produccions no es poden associar. Amb tot, sí que cal destacar
un darrer treball realitzat sobre 42 ceràmiques comunes, de cuina
i àmfores d’època tardana procedents de diferents contextos de
València (Cau et alii 2019) amb les que sí que s’han observat similituds significatives. Els contextos considerats són l’Almoina,
el carrer de Cabillers, la Presó de Sant Vicent, el carrer del Comte
de Trénor i la plaça de Nàpols i Sicília, tots ells datats entre els
segles VI i VII dC, excepte el context del carrer del Comte de
Trénor que es data entre el 375 i el 400 dC.
* Cultura Material i Arqueometria UB (ARQUB, GRACPE). Departament d’Història i Arqueologia, Universitat de Barcelona. C/ de Montalegre, 6, 08001 Barcelona. mmadrid@ub.edu | jbuxeda@ub.edu
295
[page-n-311--data::data]
En el present treball, un cop descartada l’existència de materials amb similituds significatives entre els ja caracteritzats
arqueomètricament, només es retindran per a comparació els
dels conjunts tardans de la ciutat de València (Cau 2003; Cau
et alii 2019) que sí que han aportat resultats importants per a la
interpretació de la nostra mostra de ceràmica regional reductora
de cuina altimperial. Com es veurà, els resultats han mostrat una
multiplicitat de produccions presents, fins a tres, algunes compatibles i altres incompatibles amb un origen local o regional a
les ciutats de retrobament.
MOSTREIG I MÈTODES ANALÍTICS
Per a la realització d’aquest estudi s’han caracteritzat 14 individus, 10 procedents de Valentia i 4 de Saguntum (quadre 1).
En el cas de Valentia, els individus analitzats procedeixen de
l’excavació de l’abocador del Negret, que es data a la segona meitat del segle II o inicis del III dC (Huguet 2005, 2006,
2012). En el cas de Saguntum, els individus procedeixen de
diversos nivells estratigràfics, sense intrusions, corresponents a
l’amortització d’un paviment d’un possible pati, a l’amortització
de diversos murs, al rebliment d’una claveguera i a l’enderroc
de teules sobre un paviment (Huguet 2012). En tots els casos,
les UUEE es poden datar a finals del segle II o inicis del III dC.
Per a la seva caracterització arqueomètrica, els individus
han estat caracteritzats químicament per fluorescència de raigs
X per dispersió de longitud d’ona (WD-FRX) i mineralògicament per difracció de raigs X en pols (DRXP).
De cada individu es va prendre una mostra d’uns 15 g. Les
capes superficials van ser despreses mecànicament i les mostres van ser posteriorment polvoritzades i homogeneïtzades mitjançant un molí de boles Spex Mixer mod. 8000 amb cel·la de
carbur de tungstè. La composició química del material s’ha determinat a partir de la pols prèviament assecada en una estufa a
105 °C durant 12 h. Per a la determinació dels elements majors i
menors, s’han fet preparacions de duplicats de perles de 30 mm
de diàmetre, emprant 0.3 g d’espècimen en fusió alcalina amb
5.7 g de tetraborat de liti (Li2B4O7) (dilució 1/20) i 5 mg de iodur
de liti (LiI), com a agent antiadherent. Aquesta barreja va ser
homogeneïtzada, dipositada en un gresol d’un aliatge de 95%PtQuadre 1. Individus estudiats.
Individu Jaciment Núm. d’inventari
VAL001
VAL002
VAL003
VAL004
VAL005
VAL006
VAL007
VAL008
VAL009
VAL010
VAL011
VAL012
VAL013
VAL014
296
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Valentia
Saguntum
Saguntum
Saguntum
Saguntum
NEGCAL90/1235/A1
NEGCAL90/1235/A2
NEGCAL90/1235/A3
NEGCAL90/1235/A4
NEGCAL90/1257/A5
NEGCAL90/1257/A6
NEGCAL90/1257/A7
NEGCAL90/1257/A8
NEGCAL90/1257/A9
NEGCAL90/1257/A10
Av. País Valencià 1010/2/A11
Av. País Valencià 4024/7/A12
Av. País Valencià 7002/8/A13
Av. País Valencià 12030/2/A14
5%Au i fosa en un forn d’inducció completament automatitzat
d’alta freqüència Phillips Perl’X-3 a una temperatura màxima
de 1125 ºC. Per a la determinació dels elements traça i el sodi, es
van fer preparacions de pastilles a partir de 6 g de l’espècimen
anteriorment preparat, sec i de mida de gra < 80 µm, barrejat
amb 2 ml d’una solució de reïna sintètica n-butil metacrilat (Elvacite® 2044), en acetona al 20 % de massa. Aquesta barreja,
homogeneïtzada manualment amb un morter d’àgata fins a sequedat, va ser disposada sobre una base d’àcid bòric (H3BO3) en
un recipient d’alumini de 40 mm de diàmetre i va ser sotmesa
a una pressió de 200 kN durant 60 s en una premsa Herzog. La
intensitat de la FRX va ser mesurada amb un espectrofotòmetre
Philips PW 2400, fent servir, com a font d’excitació, un tub de
raigs X amb ànode de Rh. La quantificació es va realitzar en
funció de la seva concordança a la recta de calibratge configurada amb 60 patrons (Estàndards Geològics Internacionals).
Així, es van determinat els elements: Na2O, MgO, Al2O3, SiO2,
P2O5, K2O, CaO, TiO2, V, Cr, MnO, Fe2O3 (com a Fe total), Co,
Ni, Cu, Zn, Ga, Rb, Sr, Y, Zr, Nb, Mo, Sn, Ba, Ce, W, Pb i
Th. Els elements majors i menors s’expressen com a concentracions d’òxids en percentatges de fracció de massa (w %). Els
elements traça s’expressen com a elements en μg/g. Igualment,
es va calcular la pèrdua al foc (PAF) a partir de calcinacions de
0.3 g d’espècimen sec a 950 °C durant 3 h. Les calcinacions es
van efectuar en una mufla Heraeus mod. M-110, fent servir una
rampa d’escalfament de 3.4 ºC/min i refredament lliure. Els resultats de la pèrdua al foc s’expressen també com a percentatges
de fracció de massa (w %) (Taula 2). Per al tractament estadístic
de les dades, no s’han pres en consideració la pèrdua al foc, ni
el W i el Co, ja que aquests elements es troben en la composició
del material del que està formada la cel·la del molí utilitzat en la
trituració i homogeneïtzació de les mostres i poden haver patit
una contaminació durant aquest procés. Igualment, tampoc no
s’han pres en consideració ni el Mo, ni el Sn, ja que presenten
concentracions sovint per sota del límit de regressió, obtenintse resultats que no es poden considerar quantitatius. Finalment,
tampoc no s’han pres en consideració els resultats del P2O5,
el Cu i el Pb per la facilitat amb que aquests elements poden
contaminar-se per la presència de matèria orgànica o objectes
d’aquests metalls en el context deposicional.
Descripció
Tipologia
Post-anàlisi
Vora i paret de cassola de cuina
Vora i paret de ceràmica de cuina
Vora i paret d’olla de ceràmica de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret de tapadora de cuina
Vora, coll i arrencament de nansa de gerra de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
Vora i paret d’olla de cuina
ERW 1.1
ERW 1.1
ERW 1.3A
ERW 1.3A
ERW 1.2
ERW 1.4
ERW 1.4
ERW 1.7
ERW 1.8
ERW 1.10
ERW 1.3
ERW 1.3
ERW 1.2
ERW 1.4
GV3
GV1
GV3
GV1
GV3
GV3
GV3
GV3
GV3
GV2
GV3
GV3
GV1
GV3
[page-n-312--data::data]
La composició mineralògica dels individus ha estat estudiada mitjançant la difracció de raigs X en pols (DRXP) emprant
1 g de l’espècimen prèviament preparat. La mostra en pols és
dipositada en un portamostres estàndard cilíndric de 16 mm
de diàmetre i 2.5 mm d’alçada (PW1811/16), on se’l compacta manualment mitjançant una placa de vidre esmerilat fins a
obtenir una superfície plana. Per a les mesures, s’ha utilitzat
un difractòmetre Siemens D-500, amb una geometria de Bragg-Brentano, treballant amb la radiació Kα del Cu (λ = 1.5406
Å), amb un monocromador de grafit en el feix difractat i una
potència de treball d’1.2 kW (40 kV, 30 mA). Les mesures es
van realitzar entre (4 i 70)º2θ amb una mida de pas de 0.05º2θ
i un temps de comptatge de 3 s per pas, rotant la mostra a 1
Hz. Les fases cristal·lines presents en cada mostra analitzada
han estat avaluades i identificades amb el software PANalytical
X’Pert HighScore Plus que inclou el banc de dades del International Centre for Diffraction-Data-Joint Committee of Powder
Diffraction Standards (ICDD-JCPDS).
RESULTATS DE LA CARACTERITZACIÓ QUÍMICA
Tot i que els resultats de les concentracions elementals dels
individus de València analitzats per FRX (quadre 2) semblen
correspondre a l’espai real d+1-dimensional ℝd+1, corresponen
a un cas especial de l’espai projectiu d-dimensional ℝℙd en el
qual els punts projectius han estat projectats en el símplex d.
Així, els punts es representen per coordenades homogènies que
tenen una suma constant k (k
R+), C(w) = x = [x1,…, xd,
xd+1] | xi ≥ 0 (i = 1,…, d, d+1), x1 + ⋯ + xd + xd+1 = k, (en
aquest cas, k = 100). D’aquí que, pel tractament estadístic, les
concentracions determinades s’hagin emprat després de la seva
transformació alr (logaritmes de raons additius), d’acord amb,
on d és el símplex d-dimensional i xd = [x1,...,xd]. Igualment
s’ha emprat la transformació clr (logaritmes de raons centrades), d’acord amb
on d és el símplex d-dimensional, g(x) la mitjana geomètrica
de tots els d+1-components de x retinguts per a l’anàlisi i ℍ ⊂
ℝd+1 un hiperplà del subespai vectorial de ℝd+1 (Aitchison 1986;
Buxeda 1999; Egozcue i Pawlowsky-Glahn 2011; Martín-Fernández et alii 2015; Buxeda 2018).
El tractament estadístic de les dades químiques s’ha fet emprant R (R Core Team 2021). La primera anàlisi que s’ha dut a
terme és el càlcul de la matriu de variació composicional que determina completament l’estructura de covariàncies de les dades
composicionals i proporciona la variació total (vt) del conjunt analitzat (Aitchison 1986; Buxeda i Kilikoglou 2003). En aquest cas,
els 14 individus analitzats presenten una variació total de 3.16, que
es pot considerar molt alta i que clarament indica que ens trobem
davant d’un conjunt poligenètic, amb diferents grups representats.
Igualment, s’observa en el gràfic d’uniformitat composicional (fig.
1) que aquesta alta variabilitat va lligada a molts dels components
retinguts per a l’anàlisi, tal i com ho reflecteix l’entropia de la informació (H2 = 3.81 Sh, que és el 85.81 % del valor màxim possible)
(Buxeda i Madrid 2016). Amb tot, els components que major variabilitat aporten són el Ba, el K2O i el Rb (vt/τ.j < 0.3) i, en menor
mesura, el Zr i el Ce (0.3 < vt/τ.j < 0.5).
La comparació amb els casos d’estudi rellevants de la bibliografia corresponents a ceràmiques tardorromanes de València (Cau 2003; Cau et alii 2019) permet, com hem exposat anteriorment, millorar la informació sobre les ceràmiques d’aquest
estudi. A més, és important destacar que aquestes ceràmiques
de comparació van ser analitzades al mateix laboratori i amb
la mateixa tècnica i mètode de preparació, per la qual cosa els
resultats són plenament comparables, el que no sempre es pot
assegurar sense el degut estudi de comparació interlaboratoris.
Així, en el que segueix, tractarem els nostres individus amb els
72 retinguts per a la comparació. Cal tenir en compte, però, que
les noves mostres de comparació (Cau et alii 2019) han estat
etiquetades amb les sigles AC- davant de les sigles VAL de la
publicació, per la coincidència de sigles emprades amb les nostres ceràmiques regionals reductores de cuina altimperials.
Quadre 2. Concentracions determinades per FRX. Elements majors, menors i pèrdua al foc (PAF) en w %. Elements traça en µg/g.
Na2O MgO Al2O3 SiO2 P2O5 K2O CaO TiO2 V Cr MnO Fe2O3 Co Ni Cu Zn Ga Rb Sr Y Zr Nb Mo Sn Ba Ce W Pb Th PAF
VAL001
VAL002
VAL003
VAL004
VAL005
VAL006
VAL007
VAL008
VAL009
VAL010
VAL011
VAL012
VAL013
VAL014
0.11
0.19
0.23
0.18
0.15
0.28
0.31
0.19
0.12
0.21
0.16
0.13
0.36
0.11
0.71
1.59
0.56
1.24
0.50
0.66
0.57
0.55
0.58
1.62
0.40
0.82
0.67
0.44
20.60
17.71
21.38
19.29
18.49
22.83
20.76
17.07
21.21
17.95
19.76
19.30
21.75
17.63
64.12
65.25
63.21
64.65
66.71
57.09
62.56
66.67
66.46
63.84
66.72
66.34
66.43
71.78
0.17
0.18
0.18
0.16
0.21
0.76
0.23
0.23
0.16
0.12
0.14
0.06
0.13
0.10
1.38
4.95
0.76
4.54
0.60
1.51
1.06
1.06
0.85
3.73
0.46
1.37
3.01
0.53
1.11
0.75
1.27
1.60
0.75
1.81
1.79
2.59
0.81
2.22
0.85
1.57
1.19
0.99
1.29
0.81
1.30
0.91
1.21
1.01
1.27
1.12
1.25
0.57
1.45
1.11
0.96
1.30
148
81
140
92
132
127
139
120
145
105
135
119
99
129
108
74
108
71
121
92
114
110
127
101
117
111
95
125
0.01
0.01
0.01
0.02
0.01
0.01
0.01
0.01
0.01
0.03
0.01
0.01
0.01
0.01
8.46
6.46
7.65
4.92
8.88
7.83
6.86
6.65
7.11
7.12
6.80
7.56
3.59
5.04
27
24
13
20
15
16
19
14
26
17
11
18
22
19
40
27
28
20
28
37
30
24
31
31
21
22
23
23
54
18
29
30
36
36
80
24
31
20
22
15
22
27
39
64
29
48
36
56
64
38
40
53
24
28
63
23
25 56
23 226
26 41
23 176
25 37
25 67
25 42
22 45
27 50
23 154
25 33
24 60
28 169
23 31
73
78
91
91
77
185
124
108
78
145
100
89
104
75
56
39
35
36
36
39
39
34
41
21
47
30
35
38
492
291
422
361
500
296
408
451
456
195
630
366
231
615
27
21
27
22
27
23
26
24
27
15
31
23
24
28
-1
-1
0
-1
-1
0
0
-1
-1
0
-2
-1
1
-1
10 217 207
5 297 112
8 36 52
8 273 134
6 57 59
9 179 76
8 119 59
5 193 72
5 95 93
9 349 60
7 49 136
6 212 60
11 347 117
8 16 84
203
180
101
150
136
108
75
95
93
88
75
113
135
124
92
24
39
31
25
64
36
30
73
30
24
21
48
23
25 1.63
22 1.37
25 3.16
25 1.95
27 1.80
22 5.84
23 4.55
22 3.30
24 0.96
14 2.32
29 0.03
23 1.54
20 1.66
28 1.46
297
[page-n-313--data::data]
14
12
València (n = 14)
H2 = 3.81 Sh
H2 % = 85.51
0.5
0.9
El dendrograma resultant de l’anàlisi d’agrupament mostra clarament el caràcter poligenètic del conjunt estudiat i,
igualment, dels materials de comparació (vt = 4.33). Així,
l’observació del dendrograma resultant, fet sobre la subcomposición Na2O, MgO, Al2O3, SiO2, K2O, CaO, TiO2, V, Cr,
MnO, Fe2O3, Ni, Zn, Ga, Rb, Sr, Y, Zr, Nb, Ba, Ce i Th,
amb transformació clr, emprant l’algoritme aglomeratiu del
centroide i la distància euclidiana al quadrat, mostra fins a
10 grups de dos o més individus, junt amb 7 individus aïllats, que corresponen a grups representats únicament per ells
mateixos (fig. 2). Els grups han estat identificats tal i com
s’indica en les publicacions dels materials de comparació.
Pel que fa a les ceràmiques regionals reductores de cuina
altimperials, com es pot comprovar, es poden definir tres
grups diferenciats (indicats, d’esquerra a dreta, amb GV1,
GV2 i GV3), en els quals van sempre acompanyades de ceràmiques de comparació. És important remarcar que en aquest
reestudi, treballant preferentment sobre transformacions clr
de les dades químiques, i amb més materials de comparació,
sembla clara la identificació de l’individu VAL014 amb el
grup GV3. Aquest individu havia estat classificat inicialment
(Madrid i Buxeda 2008) com a un individu aïllat conformant
ell sol el llavors anomenat grup D, que ara s’integra en el llavors anomenat grup A (GV3). Els altres dos grups identificats
llavors B i C s’anomenen ara GV1 i GV2 respectivament.
Aquests tres grups integren diferents ceràmiques procedents
del carrer Unió, com ja s’havia observat anteriorment (Madrid i Buxeda, 2008), però el grup GV2 integra ara també un
nombrós grup d’individus (14) procedents dels nous contextos estudiats a València (Cau et alii 2019).
298
GV3/6.16
3.1
CG2/3.1/4.8
CG5/4.2/4.3
99.1
PF8
CG6/3.2/3.3
PF10
CG7/4.7
6.11
GV2/6.4/CG3
PF7/2.3/2.4
6.3/CG4
Fig. 1. Gràfic d’uniformitat composicional dels 14 individus
analitzats. H2: entropia de la informació (en shanons, Sh); H2 %:
percentatge de l’entropia de la informació sobre el màxim possible;
vt: variació total; τ.j: traça de la matriu de covariàncies en la
transformació alr emprant l’element indicat com a divisor. Els talls
verticals indiquen valors de tv/τ.j.
CG1
6.1
GV1/99.2
3.6
Ba
K2O
Rb
Zr
Ce
CaO
MgO
Na2O
TiO2
MnO
Fe2O3
Cr
Zn
V
Th
Nb
Y
Sr
Ni
SiO2
Ga
Al2O3
vt
0
AC−VAL008
AC−VAL043
U00006
U00028
VAL013
VAL004
VAL002
U00012
U00009
AC−VAL029
AC−VAL020
AC−VAL028
AC−VAL023
AC−VAL048
AC−VAL024
AC−VAL047
AC−VAL006
AC−VAL007
AC−VAL015
AC−VAL013
AC−VAL014
AC−VAL046
U00001
U00010
AC−VAL040
AC−VAL002
AC−VAL005
AC−VAL033
AC−VAL031
AC−VAL032
AC−VAL021
AC−VAL022
VAL010
AC−VAL009
AC−VAL001
U00002
U00008
U00004
U00007
U00005
AC−VAL019
AC−VAL026
AC−VAL030
U00024
U00025
U00027
AC−VAL003
U00016
AC−VAL004
U00013
U00011
U00014
U00015
U00020
AC−VAL041
AC−VAL044
U00019
U00026
AC−VAL037
AC−VAL038
U00022
AC−VAL045
AC−VAL010
AC−VAL011
AC−VAL012
AC−VAL042
AC−VAL036
AC−VAL034
AC−VAL035
U00003
U00018
VAL014
VAL011
VAL003
VAL005
VAL009
VAL001
VAL012
U00017
VAL008
VAL006
VAL007
0.3
0
2
5
4
6
10
τ.j
8
15
10
vt = 3.16
Fig. 2. Dendrograma resultant de l’anàlisi d’agrupament utilitzant la
distància euclidiana al quadrat i el procés aglomeratiu del centroide
per la subcomposició Na2O, MgO, Al2O3, SiO2, K2O, CaO, TiO2, V,
Cr, MnO, Fe2O3, Ni, Zn, Ga, Rb, Sr, Y, Zr, Nb, Ba, Ce i Th, amb
transformació clr. Etiquetes de grups en blau per als grups on se
situen les mostres del present estudi.
L’anàlisi de components principals, realitzada sobre la
subcomposición anterior utilitzant la descomposició en valors
singulars de les dades en transformació clr i doble centrat (van
de Boogaart i Tolosana-Delgado 2013), permet interpretar les
diferències existents entre els diversos grups. A la figura 3, superior, s’observen els biplots de covariàncies (esquerra) i forma
(dreta) entre el primer component principal (Comp.1), que explica un 47.14 % de la variància, i el segon component principal
(Comp. 2), que n’explica un 18.60 %. Com es pot veure, el primer component principal conforma una oposició entre els valors transformats dels components MnO, Ba, CaO, Na2O, MgO
i K2O en el seu extrem positiu, davant dels dels components
Th, Zr, TiO2 i Nb en el seu extrem negatiu. En el cas del segon
component principal (Comp. 2), trobem en el costat positiu els
valors transformats dels components Na2O, Ni, Cr i MnO, i en
el costat negatiu els dels components CaO i Sr. En la part inferior d’aquesta mateixa figura, podem observar els biplots de
covariància, a l’esquerra, i forma, a la dreta, dels components
principals 1 i 3 (Comp. 3), que explica el 12.33 % de la variància. Aquest tercer component principal mostra l’oposició dels
valors transformats dels components Rb, K2O i Ba en l’eix positiu, vers els components CaO, Cr, Ni i Na2O, en l’eix negatiu.
Si centrem la nostra atenció amb els tres grups on es troben les ceràmiques regionals reductores de cuina altimperials,
veurem que el grup GV1 es troba a la part esquerra central dels
biplots del primer i segon components principals i superior esquerra dels biplots del primer i tercer. Aquesta disposició es deu
a que aquestes ceràmiques són poc calcàries i presenten unes
[page-n-314--data::data]
K2O
−4
−3
−2
−1
0
1
0.2
0.1
−0.6
−0.2
−0.3
CaO
−0.8
−0.4
GV1/99.2
GV2/6.4/CG3
6.3/CG4
6.1
GV3/6.16
CG2/3.1/4.8
CG1
CG5/4.2/4.3
CG6/3.2/3.3
CG7/4.7
aïllat
Th
Zr
2
6
4
−0.2
0.2
0
0.3
1
2
Comp.1 (VE = 47.14 %)
GV1/99.2
GV2/6.4/CG3
6.3/CG4
6.1
GV3/6.16
CG2/3.1/4.8
CG1
CG5/4.2/4.3
CG6/3.2/3.3
CG7/4.7
aïllat
0.0
0.1
−4
−2
0
2
4
Rb
K2O
Ba
Th
Ce
Zn
Ga SiO2
Y Al2O3
Nb Fe2O3
Zr TiO2
V
Cr
MgO
Sr
Ni
Na2O
MnO
CaO
−6
−0.8
−0.6
CaO
−1
0.2
−0.3
−0.4
Ni
GV1/99.2
GV2/6.4/CG3
6.3/CG4
6.1
GV3/6.16
CG2/3.1/4.8
CG1
CG5/4.2/4.3
CG6/3.2/3.3
CG7/4.7
aïllat
−2
0.1
−0.4
MnO
−0.2
Sr
Comp.3 (VE = 12.33 %)
0.2
0.0
MgO
Na2O
−3
0.0
−4
0.4
2
1
0
Ga
YAl2O3
SiO2
Zr NbFe2O3
TiO2
−1
−2
−4
−3
Comp.3 (VE = 12.33 %)
Zn
Th
−4
−0.1
València. Biplot de forma
−6
Ba
Cr
K2O
CaO
0.4
0.3
0.2
Rb K2O
V
Ba
MgO
Rb
Comp.1 (VE = 47.14 %)
0.0
Ce
MnO
Zn
Fe2O3
V
Al2O3
Y Ga SiO2
TiO2
NbCe
−0.1
−0.2
6
−0.2
−0.4
4
Ni
Cr
Sr
−0.3
València. Biplot de covariància
−0.6
2
Na2O
Comp.1 (VE = 47.14 %)
−0.8
0
4
Sr
GV1/99.2
GV2/6.4/CG3
6.3/CG4
6.1
GV3/6.16
CG2/3.1/4.8
CG1
CG5/4.2/4.3
CG6/3.2/3.3
CG7/4.7
aïllat
0.0
Rb MgO
−1
−2
−4
Ba
0.0
Fe2O3
V
Al2O3
Y Ga
TiO2 SiO2
Ce
Nb
−2
−0.1
MnO
Zn
Comp.2 (VE = 18.60 %)
Ni
−0.2
0
Zr
Th
−3
Comp.2 (VE = 18.60 %)
1
Cr
0.2
2
0.4
0.3
Na2O
València. Biplot de forma
−4
2
0.6
0
0.4
−2
0.2
2
0.0
0
−0.2
−2
−0.4
−4
València. Biplot de covariància
−0.6
0.6
−0.8
−0.4
−0.3
−0.2
−0.1
0.0
0.1
0.2
0.3
Comp.1 (VE = 47.14 %)
Fig. 3. Biplots de l’anàlisi de components principals per descomposició de valors singulars dels valors amb transformació clr i centrat
doble de la subcomposició Na2O, MgO, Al2O3, SiO2, K2O, CaO, TiO2, V, Cr, MnO, Fe2O3, Ni, Zn, Ga, Rb, Sr, Y, Zr, Nb, Ba, Ce i Th.
Superior esquerra: biplot de covariància entre el primer i el segon component principal; Superior dreta: biplot de forma entre el primer i el
segon component principal; Inferior esquerra: biplot de covariància entre el primer i el tercer component principal; Inferior dreta: biplot
de forma entre el primer i el tercer component principal.
concentracions molt baixes de Na2O, davant d’uns alts valors
de K2O i Rb, a més de valors relativament alts de Y, Zr i Th,
junt amb un valor molt baix de MnO (quadre 3). En el cas del
grup GV2, també corresponent a ceràmiques poc calcàries, en
destaquen les concentracions de MnO, significativament més
altes que en la resta de grups. Com en el grup anterior, també
presenta concentracions baixes de Na2O, Ba i Th i altes de K2O
i Rb (quadre 3), situant-se just a la dreta de l’origen dels eixos.
Finalment, el grup GV3, igualment poc calcari, presenta unes
composicions molt particulars que destaquen per uns valors
molt baixos tant en Na2O com en K2O, Rb i Ba, junt amb valors
força alts de TiO2 i Zr (quadre 3), per la qual cosa se situen a
l’extrem esquerra del primer component principal.
La determinació dels grups químics ha permès, doncs, associar les ceràmiques en estudi en tres grups diferents, amb
diferències composicionals molt significatives. El primer
d’aquests grups inclou els individus VAL002 i 4, de Valentia,
que es corresponen amb les formes ERW 1.1 i 3A respectiva299
[page-n-315--data::data]
Quadre 3. Mitjanes (X̅ ) i desviacions estàndard (s), dels grups químics amb presència de ceràmica regional reductora de cuina altimperial,
calculades sobre les composicions normalitzades. En el casos de grups d’un sol individu, valors normalitzats. vt: variació total. Per cada
grup, en primer terme la mitjana i desviació estàndard sobre les dades dels individus de ceràmica regional reductora de cuina altimperial,
seguit per la mitjana i desviació estàndard incloent les ceràmiques de comparació.
GV1/99.2
(n = 3; vt = 1.05)
Na2O
MgO
Al2O3
SiO2
K2O
CaO
TiO2
V
Cr
MnO
Fe2O3
Ni
Zn
Ga
Rb
Sr
Y
Zr
Nb
Ba
Ce
Th
GV1/99.2
(n = 4; vt = 0.94)
X̅
s
X̅
s
0.25
1.19
20.02
66.90
4.26
1.21
0.91
93
82
0.01
5.10
24
59
26
195
93
38
301
23
313
123
23
0.10
0.48
2.05
0.72
1.05
0.44
0.08
9
13
0.01
1.47
4
9
3
32
13
2
68
2
38
12
3
0.23
1.13
19.88
66.94
4.45
1.12
0.89
86
79
0.01
5.19
24
60
26
196
89
44
292
22
355
126
22
0.09
0.41
1.69
0.60
0.94
0.39
0.07
14
13
0.01
1.21
3
7
2
26
14
14
58
1
91
11
3
GV2/6.4/CG3
VAL010
0.22
1.66
18.43
65.53
3.83
2.28
0.59
108
104
0.03
7.31
32
54
24
158
149
22
200
15
358
62
14
ment, i l’individu VAL013, de Saguntum, que es correspon
amb una forma ERW 1.2 (quadre 1). Dins d’aquest grup es
classifica també l’individu U00012, de l’abocador del carrer
Unió, que va ser caracteritzat per FRX i DRX, però no petrogràficament (Cau 2003: 103 i 119). Aquest individu, per ell
sol, conformava la fàbrica 99.2, sense que se’n podés donar
cap més informació relativa al seu origen, per bé que des del
punt de vista tipològic concordava amb els materials apareguts en aquest abocador. Així doncs, sense cap altre dada
i amb el limitat resultat obtingut en la comparació amb el
banc de dades i altres treballs rellevants, no es pot proposar
amb certesa cap àrea de provinença per a aquest grup. Amb
tot, sí que cal destacar que són materials que, per ara, només
s’han identificat en aquesta àrea i que tipològicament, tant la
ceràmica regional reductora de cuina altimperial com la ceràmica de cuina tardorromana, amb vores diferenciades exvasades, es corresponen a produccions i tipologies comunes en
la zona. Aquest fet permet reforçar la possibilitat que es tracti
d’una producció local o regional.
En el cas del grup GV2, la situació és força diferent, ja
que tot i que s’hi arriben a classificar 28 individus, comptant
els materials de comparació, només inclou una de les ceràmiques aquí estudiades. En concret, l’individu VAL010, de Valentia, que correspon a una forma ERW 1.10 (quadre 1). Els
27 individus restants procedeixen tots de València i es corresponen a 13 ceràmiques de cuina tardorromanes de l’abocador
300
GV2/6.4/CG3
(n = 28; vt = 0.63)
GV3/6.16
(n = 10; vt = 1.74)
GV3/6.16
(n = 12; vt = 1.90)
X̅
s
X̅
s
X̅
s
0.28
1.84
15.80
69.15
3.67
2.70
0.67
88
85
0.05
5.72
33
57
19
131
131
25
219
15
379
66
11
0.06
0.73
1.18
2.40
0.52
1.17
0.05
11
9
0.01
0.54
3
8
1
11
36
3
30
1
65
8
1
0.19
0.60
20.58
67.30
0.99
1.40
1.27
138
117
0.01
7.53
29
39
26
48
104
41
478
27
122
93
26
0.08
0.13
2.07
3.16
0.40
0.62
0.12
10
9
0.00
1.12
7
14
2
13
38
7
103
2
80
49
3
0.18
0.64
20.29
67.76
1.06
1.31
1.23
131
115
0.01
7.39
29
39
25
50
101
39
449
26
130
93
24
0.07
0.16
1.99
3.06
0.39
0.64
0.15
19
12
0.00
1.07
6
15
2
13
35
9
117
3
75
44
5
del Carrer Unió (U00002, 4, 5, 7, 8, 11, 13, 14, 15, 16, 24,
25 i 27), nou ceràmiques de l’Almoina, incloent ceràmiques
de cuina (AC-VAL001, 2, 3, 4, 5 i 9) i àmfores petites (ACVAL0019, 21 i 22), dues ceràmiques del carrer de Cabillers,
una de cuina (AC-VAL0026) i una comuna (AC-VAL0030), i
tres ceràmiques de cuina del carrer del Comte de Trénor, 1314 (AC-VAL0031, 32 i 33). Pel que fa als materials del carrer
Unió (Cau 2003: 96-97 i 118) es van classificar com a fàbrica
6.4, formada per materials sedimentaris amb predomini de
quars compatibles amb l’àrea de València, tot i que sense ser
una mineralogia distintiva. Des del punt de vista formal, tot
i tenir certes similituds amb materials nord-africans, un gran
nombre d’individus presentaven formes d’olles de tendència
globular amb vores diferenciades exvasades absents en les
fàbriques africanes. Pel que fa als materials de comparació
més recents (Cau et alii 2019), els materials es classifiquen
dins del grup químic GC3 i de la fàbrica petrogràfica PF1.
Com en l’anterior fàbrica 6.4, els materials són sedimentaris
amb predomini de quars i, malgrat la similitud general, es podrien arribar a definir diferents subfàbriques petrogràfiques,
però també diferents subgrups des del punt de vista químic.
Les similituds amb els materials del carrer Unió, així com
les diferències amb materials nord-africans i ebussitans caracteritzats, també indicaven en aquest cas una possible provinença local o regional. Aquestes dades permeten, doncs,
plantejar un origen local o regional per aquest grup GV2.
[page-n-316--data::data]
Finalment, el grup GV3 inclou els restants 10 individus caracteritzats aquí, set de Valentia (VAL001, 3, 5, 6, 7, 8 i 9) i tres de
Saguntum (VAL011, 12 i 14), que corresponen a les formes ERW
1.1, 2, 3A, 4, 7 i 8 (quadre 1). D’entre els materials de comparació,
únicament dos individus del carrer Unió s’hi associen (VAL017 i
18) conformant la fàbrica 6.16 (Cau 2003: 102 i 118-119). Aquesta
fàbrica es caracteritza per l’existència de materials volcànics amb
algunes olivines junt amb una aportació sedimentària important,
fet que la fa incompatible amb la geologia de l’àrea de València.
Amb tot, cal tenir present que tot i que de poca entitat, dins de
la zona de difusió d’aquestes ceràmiques es troba la zona volcànica del Llevant, amb, d’una banda, els afloraments de Cofrents,
en les valls del Xúquer i del Cabriel, amb els volcans d’Agras i
Pico del Fraile, a més de diverses àrees al voltant amb altres materials volcànics, com els del Castell de Cofrents, i, de l’altra banda,
l’aflorament volcànic de Picassent (Ancochea, Muñoz i Sagedo
1984; Ancochea i Huertas 2002; Silva et alii 2015). En ambdues
zones els materials són rics en olivines i les seves composicions
químiques varien de foidites-basanites, en el cas de Cofrents, a traquibasalts, en el cas de Picassent. Així doncs, s’hauria d’estudiar
la possibilitat que materials d’algun d’aquests enclavaments volcànics haguessin pogut arribar a algun dipòsit secundari dominat
per materials sedimentaris, el que podria explicar la composició
d’aquest grup. Una altre possible zona de provinença podria ser
la zona volcànica del sud-est, on es troben diversos afloraments
volcànics a la zona de Cartagena-Mazarrón, al límit sud de la zona
de distribució d’aquestes ceràmiques, però també en diversos afloraments entre Múrcia i Jumilla o, ja més al sud, a la zona del Cabo
de Gata (Seghedi et alii 2007).
Els tres grups definits en aquest estudi, com es pot veure al
quadre 3, presenten unes variacions totals altes. Com ja s’ha indicat pel grup GV2, dins de les similituds composicionals, es podrien identificar diversos subgrups i subfàbriques. Això mateix es
pot dir del grup GV3, on ja en el dendrograma de la figura 2 i en
els biplots de la figura 3 s’observa una possible distinció en dos
subgrups, que en gran part es deu a diferències importants en les
concentracions de Ba. En el cas del grup GV1, amb només quatre
individus, no es poden observar subgrups, però sí que és evident
que les similituds composicionals no amaguen certes diferències.
La interpretació d’aquesta variabilitat no és simple, ja que no es
coneix cap centre productor que permeti veure com són els materials d’aquesta producció en termes d’homogeneïtat en un mateix
origen. Amb tot, sembla clar que aquests grups representen diferents àrees de producció, de les quals una (GV1) és, per ara, totalment indeterminada, una altra (GV2) és compatible amb l’àrea de
Valentia i Saguntum i la darrera (GV3) ha d’estar relacionada amb
una àrea amb influència de cert vulcanisme. A manera d’hipòtesi,
sembla que les àrees més plausibles actualment podrien correspondre a Cofrents o a Picassent, en l’àrea volcànica del Llevant,
però també es podria donar en l’àrea de Cartagena-Mazarrón, ja
dins de l’àrea volcànica del sud-est. En tot cas, sembla evident
que són diverses les produccions presents als diferents jaciments
i, a més, tant el grup GV1 com el grup GV3, els més nombrosos d’aquest estudi, es troben representats tant a Valentia com a
Saguntum. De fet, tot i les limitacions imposades pel baix nombre
d’individus caracteritzats, el resultat del test del khi quadrat dona
com a resultat χ2 (2, N = 14) = 0.4433, p = 0.801, mostrant que
no hi ha cap associació significativa entre els grups químics i la
procedència dels individus en aquestes dues ciutats.
RESULTATS DE LA CARACTERITZACIÓ
MINERALÒGICA
Els resultats de la caracterització química han mostrat que tots
els individus analitzats en aquest estudi es corresponen a ceràmiques definides tecnològicament com a ceràmiques poc calcàries (CaO < 5-6 %). La situació en el sistema CaO-Al2O3SiO2 dels individus caracteritzats en aquest estudi, així com la
dels individus retinguts de comparació, es pot veure a la figura
4. En aquest diagrama ternari, s’observa com tots els individus
aquí estudiats se situen en el triangle d’equilibri termodinàmic
quars-anortita-mul·lita, indicant que, a mesura que la temperatura augmenta suficientment, la descomposició de les fases primàries hauria de dur a la cristal·lització d’aquests minerals com
a fases d’alta temperatura (Maggetti 1981; Heimann 1989). El
canvi de temperatures comporta doncs la descomposició de les
fases primàries i la cristal·lització de fases de cocció. Aquests
minerals, junt amb el secundaris, cristal·litzats després de la fabricació, conformen la fàbrica de cada individu entesa com a
associació de fases cristal·lines per DRX.
Centrant-nos en l’estudi dels difractogrames del grup GV1,
s’observa com cadascun dels tres individus s’associa a una
fàbrica diferent. A la figura 5, inferior, es pot veure el difractograma de l’individu VAL002 que conforma la Fàbrica F1 i
que presenta el quars com a fase principal. S’observa també la
presència de pics de fil·losilicats d’il·lita-moscovita, que ens
indicarien que ens trobem a una temperatura de cocció equivalent (TCE) (Roberts 1963; Picon 1973) per sota dels 950/1000
Sistema CaO−Al2O3−SiO2
(w %)
GV1/99.2
GV2/6.4/CG3
6.3/CG4
6.1
GV3/6.16
CG2/3.1/4.8
CG1
CG5/4.2/4.3
CG6/3.2/3.3
CG7/4.7
aïllat
Qz
0 100
SiO2
75
25
50
Wo
50
An
75
CaO
100
0
Mul 25
Gh
25
50
75
100
0
Al2O3
Fig. 4. Diagrama de fases del sistema CaO-Al2O3-SiO2 amb la
situació dels individus analitzats i els retinguts per la comparació.
An: anortita (Ca[Al2Si2O8]), Gh: gehlenita (Ca2Al(Si,Al)2O7);
Mul: mul·lita (Al6[Si2O13]); Qz: quars (SiO2); Wo: wol·lastonita
(CaSiO3) (abreviatures segons Whitney i Evans 2010).
301
[page-n-317--data::data]
Qz
Qz
Qz
Afs
Qz
Qz
Afs
Afs
Mul
Mul
Cal
Spl
Afs
Afs
Afs
Qz
Afs
Mul
VAL013
5
10
15
20 Qz
25
Qz 30
35
Afs
Afs Afs
Afs
Afs
40
°2
45
Qz
Qz
Afs
Afs
Cal
Afs Afs
Spl
Qz
Qz
Afs
Afs
VAL004
5
10
15
20
Qz
25
Qz 30
35
Ilt
Ilt
°2
45
Qz
Afs
Afs Afs
Afs
40
Qz Afs
Mgh
Afs
Qz
Qz
Afs
Afs
Spl
Afs
Mgh
VAL002
5
10
15
20
25
30
35
40
°2
45
Fig. 5. Difractogrames del grup GV1. Inferior: F1 (VAL002);
Centre: F2 (VAL004); Superior: F3 (VAL013). Afs: feldespat
alcalí; Cal: calcita; Ilt: il·lita-moscovita; Mgh: maghemita; Mul:
mul·lita; Qz: quars; Spl: espinel·la (abreviatures segons Whitney
i Evans 2010).
ºC. També s’observa feldspat alcalí, amb pics clars intensos,
així com fases que s’han pogut identificar com a maghemita i
una possible espinel·la poc magnèsica. La TCE s’ha de situar
així en el rang 900/950-950/1000 ºC, mentre que la presència
de maghemita permet indicar una post-cocció reductora, ja que
aquesta fase deu ser secundària corresponent, molt probablement, a l’oxidació d’una magnetita, que és la fase cristal·lina
que s’hauria format en coccions en atmosfera reductora. Ara
bé, si entenem que la cocció es divideix en dues fases, cocció
pròpiament dita i post-cocció o refredament, la cristal·lització
de la magnetita tant pot deure’s a una cocció i una post-cocció
reductores, el que s’anomena mode de cocció B (Picon 1973),
302
com a una cocció oxidant, o reductora-oxidant, però amb una
fase de refredament en atmosfera totalment reductora (mode de
cocció D), en la qual la possible hematites de la cocció s’hauria
transformat, en la primera etapa del refredament, en magnetita.
En qualsevol cas, sembla clar que la tecnologia de fabricació
implicaria un refredament reductor, tancant el forn per tal de
conservar el fum de la darrera càrrega de combustible, sense
deixar que el tiratge natural del forn permeti l’entrada d’oxigen.
La magnetita així formada es pot alterar a maghemita, sense
que això impliqui un canvi en la seva coloració fosca. Pel que
fa a la fàbrica F2, el difractograma de l’únic individu que la
forma, VAL004 (fig. 5, centre), mostra, respecte a l’anterior, la
desaparició dels pics de fil·losilicats d’il·lita-moscovita, cosa
que ens indicaria que ens trobem ja per sobre dels 950/1000 ºC.
Tampoc s’observa la presència de maghemita i sí la de calcita,
que es trobaria clarament com a fase secundària. Es manté la
fase identificada com a espinel·la poc magnèsica. La TCE estimada se situaria en el rang 950/1000-1050/1150 ºC. Finalment,
el difractograma de l’individu VAL013 (fig. 5, superior), corresponent a la fàbrica F3, mostra, respecte a l’anterior, la presència
de mul·lita, fase mineral no calcària característica d’alta temperatura que indica una TCE clarament per sobre dels 1000 ºC.
Com en els casos anteriors, cal pensar que la TCE no va superar
mai els 1050/1150 ºC, ja que la peça no presenta signes de sobrecocció severa. En aquestes dues fàbriques, la no identificació
de maghemita, o d’altres fases de cocció d’atmosferes reductores, juntament amb una clara absència d’hematites, es podria
deure a un problema de baixa cristal·linitat, però sembla que la
tecnologia continua sent, per totes les fàbriques d’aquest grup,
de post-coccions reductores, amb pastes poc calcàries.
L’estudi del difractograma de l’individu VAL010, corresponent a la fàbrica F1 del grup GV2 (fig. 6), mostra el quars com
a pics més intensos. A més, s’observa la presència clara dels
pics de fil·losilicats d’il·lita-moscovita, el que ens indica que
ens trobem per sota dels 950/1000 ºC. També s’observa clarament el feldspat alcalí i la calcita, molt probablement d’origen
secundari. Finalment, tot i que menys clars que en altres casos,
sembla que són presents les fases minerals de la maghemita i de
la possible espinel·la poc magnèsica. Així doncs, la TCE es pot
estimar en el rang 900/950-950/1000 ºC, amb una post-cocció
reductora, emprant pastes poc calcàries.
Finalment, l’estudi dels difractogrames del grup GV3 ha
permès diferenciar quatre fàbriques d’acord amb les fases minerals identificades. La primera fàbrica està formada pels individus VAL006, 7, 8 i 10. Els seus difractogrames (fig. 7, esquerra
inferior) mostren el quars com a fase més intensa. S’observa
també la presència de fil·losilicats d’il·lita-moscovita, un pic de
probable anatasa -òxid de titani que es correspondria amb l’alta
concentració de TiO2 ja observada-, un pic clar de calcita i també la presència de feldspat potàssic, poc destacat. Finalment,
s’observa la presència de maghemita i d’una probable espinel·la
poc magnèsica, possible fase de cocció que hauria cristal·litzat
a l’entorn dels 900/950 ºC. Així doncs, cal estimar una TCE
en el rang 900/950-950/1000 ºC. La fàbrica F2 està formada
per quatre individus, VAL001, 5, 9 i 11. Respecte a la fàbrica
anterior (fig. 7, esquerra superior), s’observa la desaparició dels
fil·losilicats d’il·lita-moscovita, cosa que ens indicaria una TCE
situada ja per sobre dels 950/1000 ºC. Tampoc no s’observa la
calcita, però sí l’anatasa i el feldespat alcalí, així com la mag-
[page-n-318--data::data]
CONCLUSIONS
Qz
L’estudi arqueomètric de les 14 ceràmiques regionals reductores de cuina altimperials aparegudes en les excavacions de les
ciutats romanes de Valentia i Saguntum, i el seu contrast amb
ceràmiques de característiques similars procedents de diferents
contextos de València, de cronologia més tardana, situada enQz
tre finals del segle IV i VII dC, ha permès definir tres agrupacions diferents. Els grups presenten una alta variació que apunQz
ta bé a una gran heterogeneïtat de les matèries primeres, bé a
Qz
Afs
una baixa estandardització del procés de fabricació o bé a la
Cal
Ilt
Qz
Ilt
Afs
Mgh
Afs
possible existència de diferències significatives dins d’aquests
Ilt
Ilt
Afs
Afs
Spl
Ilt
Afs Mgh
grups, però sempre dins d’unes mateixes tendències que indiVAL010
carien tres àrees de producció.
Si prenem aquests tres grup com a base per a la discussió dels
5
10
15
20
25
30
35
40
45
resultats,
és interessant destacar que dos d’ells, els grups GV1 i
°2
GV3, els que inclouen més individus, han estat identificats tant a
Fig. 6. Difractograma del grup GV2. F1 (VAL010). Afs: feldespat València com a Sagunt, indicant que les diferents produccions arrialcalí; Cal: calcita; Ilt: il·lita-moscovita; Mgh: maghemita; Qz: ben a diferents jaciments dins de la zona de distribució d’aquesta
quars; Spl: espinel·la (abreviatures segons Whitney i Evans 2010).
classe ceràmica. Pel que fa al grup GV1, que inclou 3 dels individus estudiats i un del grup de contrast, les dades actuals no perhemita i la possible espinel·la poc magnèsica. La TCE que es meten indicar la seva possible àrea de provinença, que roman així
pot estimar se situaria per sobre dels 950/1000 ºC i, probable- desconeguda, tot i que no es pot descartar un origen local/regional.
ment, per sota dels 1050/1150 ºC, en els quals es desenvoluparia Per la seva banda, el grup GV2 inclou un únic individu dels esuna sobrecocció severa que portaria a la deformació i col·lapse tudiats, procedent de València, així com 27 individus del grup de
del vas. Com en el cas anterior, la presència de maghemita im- contrast. En aquest cas, el grup sembla compatible amb un origen
plicaria una post-cocció reductora. La fàbrica F3 està formada a València, tot i que la mineralogia no és suficientment distintiva
per un sol individu, VAL003 (fig. 7, dreta inferior). Aquesta com per a assegurar aquesta provinença. Finalment, en el grup
fàbrica, respecte a l’anterior, no presenta pics relacionats amb GV3, es troben integrats 10 dels 14 individus estudiats, juntament
la possible espinel·la poc magnèsica, però sí que s’hi observa amb 2 individus del grup de contrast que serien geològicament inun pic de calcita poc destacat que correspondria a calcita cla- compatibles amb València. Amb tot, cal considerar com a hipòtesi
rament secundària. Finalment, l’última fàbrica d’aquest grup, a comprovar que aquesta producció estigués relacionada amb els
F4, estaria formada també per un sol individu, VAL012 (fig. 7, afloraments volcànics del Llevant, de la zona de Picassent o de
dreta superior). Respecte a la F2, no s’observa el pic d’anatasa, Cofrents, en la seva immediatesa o aigües avall, però també, fins
però sí que presenta quars, feldspat potàssic, maghemita, calci- i tot, en els afloraments volcànics del sud-est, especialment en la
ta, que cal interpretar com a secundària, i la possible espinel·la zona de Cartagena-Mazarrón. Aquestes possibles àrees font de les
matèries primeres observades es troben situades, aproximadament,
poc magnèsica. Per aquestes dues darreres fàbriques, F3 i F4,
en la zona actualment coneguda de difusió de la ceràmica regional
la TCE també es pot estimar en el rang 950/1000-1050/1150
reductora de cuina altimperial i, per tant, l’existència de centres de
ºC, així com també es pot estimar una post-cocció reductora.
producció en aquestes zones seria fàcilment explicable.
Amb tot, malgrat la identificació de quatre fàbriques diferents
Malgrat aquestes diferències de provinença, que indiquen una
d’acord amb les fases minerals, aquestes fabriques es correspocomplexitat en els centres productors, però també en la circulanen només amb dues TCE diferents. Per a la fàbrica F1, degut a
ció dels materials, les diverses produccions identificades semblen
la presència dels fil·losilicats d’il·lita-moscovita, la TCE s’ha de compartir una tecnologia comuna basada en la utilització de pastes
situar en el rang 900/950-950/1000 ºC, mentre que les altres tres poc calcàries i coccions amb, com a mínim, post-coccions reducfàbriques es trobarien clarament per sobre, en el rang 950/1000- tores intencionades, emprant temperatures de cocció elevades, ma1050/1150 ºC. En tots els casos, sembla clara la utilització d’una joritàriament al voltant dels 950/1000 ºC, per aquest tipus de terres
tecnologia de pastes poc calcàries i post-coccions reductores.
cuites. Tot i no haver-se realitzat les mesures necessàries per a comCom s’ha pogut veure, en els tres grups definits s’ha cons- provar-ho (Kilikoglou, Vekinis i Maniatis 1995; Kilikoglou et alii
tatat la utilització de pastes poc calcàries, junt amb una TCE 1998; Vekinis i Kilikoglou 1998; Madrid i Buxeda 2007; Vila et alii
estimada que sempre es pot considerar elevada, per sobre dels 2007), aquesta tradició tècnica és idònia per a produir ceràmiques
900/950 ºC o, en la major part dels individus, per sobre fins i tot de pastes denses, compactes i poc poroses, amb una alta resistència
dels 950/1000 ºC. A més, excepte en les fàbriques F2 i F3 del mecànica, tot i el gruix relativament petit de les seves parets. A
grup GV1 (fig. 5, centre i superior), s’observa sempre la mag- més, aquestes característiques també podrien permetre la contenció
hemita (fig. 5, inferior; fig. 6 i 7) que es relaciona amb una post- de líquids i aportar unes característiques d’acompliment adequades
cocció reductora. Tots aquests elements permeten veure com per a la ceràmica de cuina (Hein, Müller i Kilikoglou 2009).
els diferents centres productors representats comparteixen una
En tot cas, els resultats obtinguts fins ara indiquen clarament
mateixa tradició tècnica que és, precisament, el que constituirà, l’existència d’una complexa producció i circulació de la ceràmica
junt amb el repertori formal, l’essència del que és la ceràmica regional reductora de cuina altimperial que caldrà continuar esturegional reductora de cuina altimperial.
diant per a obtenir resultats més definitius. Malgrat tot, pel que fa a
Qz
303
[page-n-319--data::data]
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Qz
Mgh
Ant Afs Mgh
Spl
Afs Cal
Mgh
Spl
10
15
20
25
Qz
Qz 30
Qz
Spl
Mgh
Mgh
VAL001
5
Mgh
35
40
°2
45
VAL012
5
10
15
20
Qz
25
Qz 30
35
40
°2
45
Qz
Qz
Qz
Cal
Ilt
Ilt
Ilt
Ilt
Ant
Afs
Qz
Qz
Ant
Mgh
Ilt
Ilt
Spl?
Mgh
VAL008
5
Afs Cal
Mgh
Mgh
Qz
Qz
Qz
Mgh
VAL003
10
15
20
25
30
35
40
°2
45
5
10
15
20
25
30
35
40
°2
45
Fig. 7. Difractogrames del grup GV3. Esquerra inferior: F1 (VAL008); Esquerra superior: F2 (VAL001); Dreta inferior: F3 (VAL003);
Dreta superior: F4 (VAL012). Afs: feldespat alcalí; Ant: anatasa; Cal: calcita; Ilt: il·lita-moscovita; Mgh: maghemita; Qz: quars; Spl:
espinel·la (abreviatures segons Whitney i Evans 2010).
l’adequació funcional de la tecnologia identificada, les indicacions
suara exposades, només es poden considerar exploratòries, ja que
la complexitat d’aquesta problemàtica fa imprescindible la realització d’estudis específics sobre les seves propietats mecàniques i tèrmiques. Amb tot, més enllà de la millor o pitjor adequació funcional d’aquests vasos com a ceràmiques de cuina, sí que s’evidencia
una idea culturalment compartida entre diversos centres productors
i els consumidors sobre com fabricar aquest tipus de ceràmiques de
tipologies i aspectes similars.
BIBLIOGRAFIA
AITCHISON, J. (1986): The Statistical Analysis of Compositional
Data, Chapman and Hall, London.
ANCOCHEA, E.; MUÑOZ, M. i SAGEDO, J. (1984): “Las manifestaciones volcánicas de Cofrentes y Picasent (Prov. València)”, I Congreso Español de Geología: Segovia del 9 al 14 de
abril de 1984, Vol. 2, Ilustre Colegio Oficial de Geólogos, Segovia, pp. 1-14.
ANCOCHEA, E. i HUERTAS, M. J. (2002): “Nuevos datos geocronológicos y geoquímicos de las manifestaciones volcánicas de
Picasent y Cofrentes (Valencia)”, Geogaceta, 32, pp. 31-34.
BUXEDA i GARRIGÓS, J. (1999): “Alteration and Contamination
of Archaeological Ceramics: The Perturbation Problem”, Journal of Archaeological Sciences, 26, pp. 295-313. https://doi.
org/10.1006/jasc.1998.0390
304
BUXEDA i GARRIGÓS, J. (2018): “Compositional Data Analysis”, López Varela, S. L. ed., The Encyclopedia of Archaeological Sciences, John Wiley & Sons, Oxford, pp. 1-5.
BUXEDA i GARRIGÓS, J. i MADRID i FERNÁNDEZ, M.
(2016): “Designing rigorous research: integrating science and
archaeology”, Hunt, A. M. W. ed., The Oxford Handbook of
Archaeological Ceramic Analysis, Oxford University Press,
Oxford, pp. 19-47.
BUXEDA i GARRIGÓS, J. i KILIKOGLOU, V. (2003): “Total variation as a measure of variability in chemical data sets”, van
Zelst, L. ed., Patterns and Process. A Festschrift in honor of
Dr. Edward V. Sayre, Smithsonian Center for Materials Research
and Education, Suitland, Maryland, pp. 185-198.
CAU ONTIVEROS, M. A. (2003): Cerámica tardorromana de cocina de las Islas Baleares. Estudio arqueométrico, BAR International Series, 1182, Archaeopress, Oxford.
CAU ONTIVEROS, M. A.; FANTUZZI, L.; TSANTINI, E.; RIBERA i LACOMBA, A. i ROSSELLÓ MESQUIDA, M. (2019):
“Archaeometric characterization of common and cooking wares
from the Late Antique city of Valentia (Valencia, Spain)”, Archaeological and Anthropological Sciences, 11, pp. 4035-4057.
https://doi.org/10.1007/s12520-019-00802-x
EGOZCUE, J. J. i PAWLOWSKY-GLAHN, V. (2011): “Basic concepts and procedures”, Pawlowsky-Glahn, V. i Buccianti, A.
eds., Compositional Data Analysis. Theory and Applications,
Wiley, Chichester, pp. 12-28.
GARCIA IÑAÑEZ, J. G. (2007): Caracterització arqueomètrica
de la ceràmica vidriada decorada de la Baixa Edat Mitjana al
[page-n-320--data::data]
Renaixement als centres productors de la Península Ibèrica,
Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona. http://hdl.
handle.net/2445/42629
HEIMANN, R. B. (1989): “Assessing the Technology of Ancient
Pottery: The Use of Ceramic Phase Diagrams”, Archaeomaterials, 3, pp. 123-148.
HEIN, A.; MÜLLER, N. S. i KILIKOGLOU, V. (2009): “Great
pots on fire: thermal properties of archaeological cooking ware”,
Biró, K.T.; Szilágyi, V. i Kreiter, A. eds., Vessels: inside and outside. Proceedings of the conference EMAC’07, 9th European
meeting on ancient ceramics, Hungarian National Museum,
Budapest, pp. 15-20.
HUGUET ENGUITA, E. (2005): “Segells de sigil·lata hispànica
de l’abocador de la Plaça del Negret (València)”, Saguntum, 37,
València, pp. 181-198.
HUGUET ENGUITA, E. (2006): “La vaixella fina d’època romana de l’abocador de la Plaça del Negret (València)”, Archivo de
Prehistoria Levantina, 36, pp. 349-379.
HUGUET ENGUITA, E. (2012): “Cerámica regional reductora de
cocina alto-imperial en la fachada mediterrània”, Bernal Casasola, D. i Ribera i Lacomba, A. eds., Cerámicas hispanoromanas II. Producciones regionales, Servicio de Publicaciones de la
Universidad de Cádiz, Cádiz, pp. 435-453.
KILIKOGLOU, V.; VEKINIS, G. i MANIATIS, Y. (1995):
“Toughening of Ceramic Earthenwares by Quartz Inclusions:
An Ancient Art Revisited”, Acta Metallurgica et materialia, pp.
2959-2965. https://doi.org10.1016/0956-7151(95)00006-h
KILIKOGLOU, V.; VEKINIS, G.; MANIATIS, Y. i DAY, P. M.
(1998): “Mechanical performance of quartz-tempered ceramics:
Part I, strength and toughness”, Archaeometry, 40, pp. 261-279.
https://doi.org10.1111/j.1475-4754.1998.tb00837.x
MAGGETTI, M. (1981): “Composition of Roman Pottery from
Lousonna (Switzerland)”, Hughes, M. J. ed., Scientific Studies
in Ancient Ceramics, British Museum, Occasional Paper, 19,
London, pp. 33-49.
MADRID i FERNÁNDEZ, M. i BUXEDA i GARRIGÓS, J.
(2008): Estudi de caracterització arqueomètrica de les ceràmiques de cuina altoimperials dels jaciments de les ciutats romanes de Valentia i Saguntum, Informe de Recerca, Universitat de
Barcelona, Barcelona (inèdit).
MADRID i FERNÁNDEZ, M. i BUXEDA i GARRIGÓS, J.
(2007): “Qualitat i consum ceràmic de la sigillata augustal. Noves vies d’estudi i interpretació a partir de l’arqueometria”, Empúries, 55, pp. 53-66.
MARTÍN-FERNÁNDEZ, J. A., BUXEDA i GARRIGÓS, J.
i PAWLOWSKY-GLAHN, V. (2015): “Logratio Analysis
in Archaeometry: Principles and Methods”, Barceló, J. A.
i Bogdanovic, I. eds., Mathematics and Archaeology, CRC
Press, Boca Ratón, pp. 178-189.
MONTE PINTO, M. (2021): Repensar la ceràmica valenciana
d’època medieval i moderna des de l’arqueologia i l’arqueome-
tria. Sistematització tipològica, producció i difusió, Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona. http://hdl.handle.
net/2445/178517
PICON, M. (1973): Introduction à l’étude technique des céramiques
sigillées de Lezoux, Centre de Recherches sur les Techniques Gréco-romaines, nº 2, Université de Dijon.
R CORE TEAM (2021): R: A Language and Environment for Statistical Computing, R Foundation for Statistical Computing, Vienna. http://www.R-project.org/
REYNOLDS, P. (1993): Settlement and pottery in the Vinalopó
Valley (Alicante, Spain) A.D. 400-700, British Archaeological
Reports International Series 588, Oxford.
ROBERTS, J. P. (1963): “Determination of the firing temperature of Ancient Ceramics by measurement of thermal expansion”, Archaeometry, 6, pp. 21-25. https://doi.
org/10.1111/j.1475-4754.1963.tb00574.x
SEGHEDI, I.; SZAKÁCS, A.; HERNANDEZ PACHECO, A. i
BRÄNDLE MATESANZ, J. L. (2007): “Miocene lamproite volcanoes in south-eastern Spain—an association of phreatomagmatic and magmatic products”, Journal of Volcanology and Geothermal Research, 159, pp. 210-224. https://doi.org/10.1016/j.
jvolgeores.2006.06.012
SILVA, P. G.; GINER-ROBLES, J. L.; ELEZ, J.; RODRÍGUEZPASCUA, M. A.; PERUCHA, M. A.; ROQUERO, E.; HUERTA, P. i MARTÍNEZ-GRAÑA, A. (2015): “Tectonic geomorphology and volcanism in the Ayora-Cofrentes tectonic
corridor, Valencia (Prebétic, SE Spain)”, Galve, J. P.; Azañón,
J. M.; Pérez Peña, J. V. i Ruano, P. eds., Una visión global del
Cuaternario: El hombre como condicionante de procesos geológicos, XIV Reunión Nacional de Cuaternario, Granada (España), pp. 248-251.
TSANTINI, E. (2007): Estudi de la producció i la distribució d’àmfores ibèriques en el NE peninsular a travès de la seva caracterització arqueomètrica, Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona,
Barcelona. http://hdl.handle.net/2445/42632
VAN DE BOOGAART, K. G. i TOLOSANA-DELGADO, R.
(2013): Analysing compositional data with R, Springer-Verlag,
Berlin.
VEKINIS, G. i KILIKOGLOU, V. (1998): “Mechanical performance of quartz-tempered ceramics: Part II, Hertzian strength, wear
resistance and applications to ancient ceràmics”, Archaeometry,
40, pp. 281-292. https://doi.org/10.1111/j.1475-4754.1998.
tb00838.x
VILA SOCIAS, L.; HEIN, A.; KILIKOGLOU, V. i BUXEDA i
GARRIGÓS, J. (2007): “Disseny amforal i canvi tecnològic al
voltant del canvi d’era: L’aportació de l’Anàlisi d’Elements Finits”, Empúries, 55, pp. 27-38.
WHITNEY, D. L. i EVANS, B. W. (2010): “Abbreviations for
names of rock-forming minerals”, American Mineralogist, 95,
pp. 185-187. https://doi.org/10.2138/am.2010.3371
305
[page-n-321--data::data]
[page-n-322--data::data]
A Morris li agradava compartir els llibres amb els altres.
A vegades era un llibre que tothom volia llegir i altres vegades
trobava algun llibret solitari amb una història poc coneguda.
“Totes les històries són importants”, els va dir Morris.
I tots els llibres li donaren la raó.
William Joyce, Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore.
[page-n-323--data::data]
[page-n-324--data::data]
[page-n-325--data::data]
[page-n-326--data::data]